Search is not available for this dataset
text
stringlengths 3
235k
|
|---|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
El teu nick té a veure amb la trilogia de la Fundació d'Asimov o te l'has inventat tu?Pel que fa a la pregunta del fil, la Georgina físicament és molt més atractiva, ni punt de comparació, però veient els seus vídeos no sembla que estigui molt bé psicològicament i la seva ideologia fa vomitar.
Sí, el meu nom l'he tret de l'Asimov. Pel que fa a la teva resposta, a mi el que em tiraria enrere de la Georgina no seria la seva ideologia, sinó que a la pràctica no s'adhereixi tant a ella. Cosa que només m'importaria si estiguessim parlant d'una relació seriosa, clar.
més catòlica encara?
No parlo de quines són les seves idees o de quin pal va, sinó de fins a quin punt ho porta a la pràctica a la seva vida quotidiana. Ja sabem que parla molt de feminitat i porta vestits molt cuquis, però sabem de debò que ella es portaria com una dona tradicional en una relació?
Moltes de les dones tradicionals tenen molt de poder a casa. Més que l'home. No crec que hi haja un sol model de dona tradicional. Si ella és així o no, no ho sé.
Home, hi han hagut societats molt diverses al llarg de la història però aquí estem parlant del model catòlic europeu, que no cal que t'expliqui que era força patriarcal.
Clarament no has conegut dones basques catòliques i tradicionals.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
Tenen terres?
Aquesta és l'autèntica mentalitat dretosa
Doncs jo sóc comunista però busco pubilla amb un mas propi. I pagat.
Clàssic del comunisme. Està molt bé això de repartir la riquesa... Sempre que sigui la dels altres.
Aquest és "comunista" de la línia Enric Juliana
Tu ets més de la línea del Gran Friki.
que el Puxi sigui més rojo i revolucionari que vosaltres no parla gaire bé de vosaltres...
Sí, una revolució que està fent... Tota per vosaltres.
de comprensió lectora vas justet eh....
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
La gent de dretes sol estar més bona, tot s'ha de dir.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
Aquesta Georgina pel meu gust és bufona, sexy i amb els cabells negres i rinxolats. No hi ha ni debat per mi.La meuca de torn espanyola em transmet la imatge de paia fake i ni indagaré sobre ella, que entenc que és la intenció del que ha creat el fil.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
A l'Isabel Peralta un cop li van fer una entrevista que per les seves respostes semblava que fos puta. Vull dir, que literalment venia sexe per diners.
Pots enllaçar aquesta entrevista?
Era aquesta, compte és de La Razón.La noia aquesta hi diu que treballa i que va arribar tard un acte fatxós perquè estava reunida amb uns clients. Tria de paraules desafortunada? Pot ser.Jo hi vaig ser, però tard, perquè treballo i estudio, estava en una reunió amb uns clients, la història es va allargar, vaig agafar el metre però no vaig arribar a temps, em vaig quedar a la porta de l'Almudena. Jo estava convidada, és clar.Després diu que el seu pare s'oposava a la seva ideologia i la va fer fora de casaVisc sola, els meus pares... sobretot el meu pare, ha intentat per tots els mitjans que no fos fascista. Em llençava els llibres, no volia sota cap concepte que seguís aquesta ideologia. Aíxi que em va fer fora de casa. No tolera la meva ideologia.Hmmm, una noia jove, sola i fora de casa amb poc més de 18 anys que estudia i treballa. I per acabar-ho d'adobar té una relació complicada amb el seu pare. No se a vosaltres pero a mi se m'encenen totes les alarmes.La pregunta del milió:- I en què treballes?- Això prefereixo no dir-ho.O sigui que tenim una pubilla no massa lletja solta pel món amb necessitat de diners per a pagar-se un sostre i una educació, que es porta malament amb la família, i especialment amb el seu pare, es troba personalment amb homes (els seus clients) i prefereix no dir a què es dedica.No se, a mi em fa l'efecte que la Sra. Peralta podria ser una funcionària del pecat.
De debò que no hi ha res en això que dius que em pugui fer pensar ni remotament que es dediqui a la prostitució.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
Tenen terres?
No en tinc idea, però et diré que la Georgina és mestra d'escola mentre la Isabel sembla que té un posat més aristocràtic.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
La nansi te canal de youtube?
Sí, aquí tens: Isabel Peralta - YouTube
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
Estàs comparant una guapeta de cara amb el pibunacu de la Georgina?
Home, això de pibunacu... Vés amb compte que l'instagram enganya molt Aquí tens una foto seva més realista:
És guapa, femenina, pell blanca però morena, cames llargues i uns càntirs ben formosos per alletar una nombrosa família mediterrània.
Bé, suposo que per a gustos colors.
Si t'agraden baixetes i planes com una taula de surt, allà tu.
Home, jo aquí tampoc la veig tan plana: LA LUCHA POR LO ESENCIAL - YouTube
Ah, no, no parlava d'ella, em pensava que a tu no t'agradaven amb els càntirs ben eixerits.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
A l'Isabel Peralta un cop li van fer una entrevista que per les seves respostes semblava que fos puta. Vull dir, que literalment venia sexe per diners.
Pots enllaçar aquesta entrevista?
Era aquesta, compte és de La Razón.La noia aquesta hi diu que treballa i que va arribar tard un acte fatxós perquè estava reunida amb uns clients. Tria de paraules desafortunada? Pot ser.Jo hi vaig ser, però tard, perquè treballo i estudio, estava en una reunió amb uns clients, la història es va allargar, vaig agafar el metre però no vaig arribar a temps, em vaig quedar a la porta de l'Almudena. Jo estava convidada, és clar.Després diu que el seu pare s'oposava a la seva ideologia i la va fer fora de casaVisc sola, els meus pares... sobretot el meu pare, ha intentat per tots els mitjans que no fos fascista. Em llençava els llibres, no volia sota cap concepte que seguís aquesta ideologia. Aíxi que em va fer fora de casa. No tolera la meva ideologia.Hmmm, una noia jove, sola i fora de casa amb poc més de 18 anys que estudia i treballa. I per acabar-ho d'adobar té una relació complicada amb el seu pare. No se a vosaltres pero a mi se m'encenen totes les alarmes.La pregunta del milió:- I en què treballes?- Això prefereixo no dir-ho.O sigui que tenim una pubilla no massa lletja solta pel món amb necessitat de diners per a pagar-se un sostre i una educació, que es porta malament amb la família, i especialment amb el seu pare, es troba personalment amb homes (els seus clients) i prefereix no dir a què es dedica.No se, a mi em fa l'efecte que la Sra. Peralta podria ser una funcionària del pecat.
Home, si fos això que dius lo normal seria que estigués amb un client en singular. Lo d'estudiar i treballar alhora mentre no vius amb els pares tampoc em sembla res extravagant, de fet jo mateix i altres persones que conec ho han fet. Vaja, que em penso que estàs donant masses voltes a tot plegat. Jo no hauria deduit mai això que dius de les seves paraules, per molt que no et negui que és una possibilitat.
Ets (psico)historiador i no coneixes les orgies en grup de gent amb pasta A més, podria estar amb altres ''treballadores'' donant servei a aquests clients
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
La Isabel Peralta és més maca. Però pel fet de semblar ària es tinta ros i acaba perdent. Mentre que la Georgina es treu el màxim profit.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
la nazi Ñorda em posa bastant més que no pas l´altra
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
Estàs comparant una guapeta de cara amb el pibunacu de la Georgina?
Home, això de pibunacu... Vés amb compte que l'instagram enganya molt Aquí tens una foto seva més realista:
Volia votar-la i veig que va plena de tatuatges, tan tradicional no deu ser tampoc.
No seran de quita y pon? A la foto més famosa no se li veu ni un.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
A l'Isabel Peralta un cop li van fer una entrevista que per les seves respostes semblava que fos puta. Vull dir, que literalment venia sexe per diners.
Pots enllaçar aquesta entrevista?
Era aquesta, compte és de La Razón.La noia aquesta hi diu que treballa i que va arribar tard un acte fatxós perquè estava reunida amb uns clients. Tria de paraules desafortunada? Pot ser.Jo hi vaig ser, però tard, perquè treballo i estudio, estava en una reunió amb uns clients, la història es va allargar, vaig agafar el metre però no vaig arribar a temps, em vaig quedar a la porta de l'Almudena. Jo estava convidada, és clar.Després diu que el seu pare s'oposava a la seva ideologia i la va fer fora de casaVisc sola, els meus pares... sobretot el meu pare, ha intentat per tots els mitjans que no fos fascista. Em llençava els llibres, no volia sota cap concepte que seguís aquesta ideologia. Aíxi que em va fer fora de casa. No tolera la meva ideologia.Hmmm, una noia jove, sola i fora de casa amb poc més de 18 anys que estudia i treballa. I per acabar-ho d'adobar té una relació complicada amb el seu pare. No se a vosaltres pero a mi se m'encenen totes les alarmes.La pregunta del milió:- I en què treballes?- Això prefereixo no dir-ho.O sigui que tenim una pubilla no massa lletja solta pel món amb necessitat de diners per a pagar-se un sostre i una educació, que es porta malament amb la família, i especialment amb el seu pare, es troba personalment amb homes (els seus clients) i prefereix no dir a què es dedica.No se, a mi em fa l'efecte que la Sra. Peralta podria ser una funcionària del pecat.
No, treballava de cara el públic i en fer-se famosa la van fer fora perquè donava mala imatge.
Vaig llegir que tenia una feina de comercial. El cas era el què venia.
Venia mamades a l'engròs.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
Tenen terres?
Aquesta és l'autèntica mentalitat dretosa
Doncs jo sóc comunista però busco pubilla amb un mas propi. I pagat.
Clàssic del comunisme. Està molt bé això de repartir la riquesa... Sempre que sigui la dels altres.
No home, quan prenguem el poder ja el col·lectivitzarem.
Veus, per això no puc ser comunista.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
L'una es feixista, neo nazi antijueva i ultra espanyolista, l'altra es d'extrema dreta catalana, afina a partits que fan vomitar i ultracatòlica.Les dues em fan molta llàstima, qui ha obert el fil promocionant-les li falta un bull.
Va, home, la Georgina no és d'extrema dreta, simplement tradueix de l'anglès al català tot l'antiwokisme dels EUA. I ben fet que fa.
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
El teu nick té a veure amb la trilogia de la Fundació d'Asimov o te l'has inventat tu?Pel que fa a la pregunta del fil, la Georgina físicament és molt més atractiva, ni punt de comparació, però veient els seus vídeos no sembla que estigui molt bé psicològicament i la seva ideologia fa vomitar.
Sí, el meu nom l'he tret de l'Asimov. Pel que fa a la teva resposta, a mi el que em tiraria enrere de la Georgina no seria la seva ideologia, sinó que a la pràctica no s'adhereixi tant a ella. Cosa que només m'importaria si estiguessim parlant d'una relació seriosa, clar.
més catòlica encara?
No parlo de quines són les seves idees o de quin pal va, sinó de fins a quin punt ho porta a la pràctica a la seva vida quotidiana. Ja sabem que parla molt de feminitat i porta vestits molt cuquis, però sabem de debò que ella es portaria com una dona tradicional en una relació?
Moltes de les dones tradicionals tenen molt de poder a casa. Més que l'home. No crec que hi haja un sol model de dona tradicional. Si ella és així o no, no ho sé.
És clar si és pubilla i era casada amb un pelat, l'home la passava canutes xD
|
Aquest fil potser arribi una mica tard, però és un tema que s'havia de debatre en algun moment. Sense més preàmbuls, vet aquí les dues opcions entre les quals heu d'escollir: Isabel PeraltaLa musa del neonazisme espanyol. Sí, aquella que va dir lo de "el jueu és culpable". Li han tirat forces vegades els comptes d'instagram i twitter, però segueix activa al seu canal de youtube il·luminant-nos amb la seva despampant bellesa mentre ens fa propaganda d'uns dels règims més criminals de la història. Georgina Belles La youtuber catòlica catalana del moment. Als seus vídeos i a les tertúlies de televisió es posa a defensar aferrissadament els valors tradicionals i a arremetre contra el feminisme i la degeneració del món occidental. Que potser tot plegat no casa molt amb el tipus d'imatges que penja per internet, però bé, tampoc és que jo em queixi. Queda doncs iniciat el debat. Amb quina de les dues egirls de dretes us quedaríeu vosaltres?
A l'Isabel Peralta un cop li van fer una entrevista que per les seves respostes semblava que fos puta. Vull dir, que literalment venia sexe per diners.
Pots enllaçar aquesta entrevista?
Era aquesta, compte és de La Razón.La noia aquesta hi diu que treballa i que va arribar tard un acte fatxós perquè estava reunida amb uns clients. Tria de paraules desafortunada? Pot ser.Jo hi vaig ser, però tard, perquè treballo i estudio, estava en una reunió amb uns clients, la història es va allargar, vaig agafar el metre però no vaig arribar a temps, em vaig quedar a la porta de l'Almudena. Jo estava convidada, és clar.Després diu que el seu pare s'oposava a la seva ideologia i la va fer fora de casaVisc sola, els meus pares... sobretot el meu pare, ha intentat per tots els mitjans que no fos fascista. Em llençava els llibres, no volia sota cap concepte que seguís aquesta ideologia. Aíxi que em va fer fora de casa. No tolera la meva ideologia.Hmmm, una noia jove, sola i fora de casa amb poc més de 18 anys que estudia i treballa. I per acabar-ho d'adobar té una relació complicada amb el seu pare. No se a vosaltres pero a mi se m'encenen totes les alarmes.La pregunta del milió:- I en què treballes?- Això prefereixo no dir-ho.O sigui que tenim una pubilla no massa lletja solta pel món amb necessitat de diners per a pagar-se un sostre i una educació, que es porta malament amb la família, i especialment amb el seu pare, es troba personalment amb homes (els seus clients) i prefereix no dir a què es dedica.No se, a mi em fa l'efecte que la Sra. Peralta podria ser una funcionària del pecat.
Total que de tradicional res
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
A molts us caurà el Mur a sobre. Bé, Vicent.
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
En efecte pic.twitter.com/Txoi5G8LiW— Valencianistes Joan) October 23, 2021
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
La jubilació anticipada està per aquests casos.
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
A Internacional.
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
Però que encara queda algun papau de Podemos que no ho entén?O independentisme o feixisme. No hi ha mitges tintes. Trieu, ades colaus.
El més terrible d'esta afirmació que fas és que és estrictament certa.
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
Són temes d'espanyols, no ens hi hem d'amoinar massa...
L'Alberto és canari i ha deixat Podemos en pilotes. Els catalans, poble marítim amant de la llibertat, donem tota la nostra solidaritat internacionalista als qui combaten el nostre mateix enemic. Visca Canàries lliure! Mori Castella, fem de Madrid un solar.
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
Quasi tot malament en aquesta editorial d'en Partal, hi ha coses per fer-se'n un tip de riure si no fos per com n'és de perjudicial el pensament màgic. Vegem-ne un exemple:"La independència és únicament una qüestió de reconeixements (internacionals) "Això vindria a ser com dir que casar-se és únicament qüestió de firmes davant del notari. Trobar qui es vulgui casar amb tu, consumar-ho i que el matrimoni funcioni és secundari.
Però encerta plenament descrivint el laberint espanyol.
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
Quasi tot malament en aquesta editorial d'en Partal, hi ha coses per fer-se'n un tip de riure si no fos per com n'és de perjudicial el pensament màgic. Vegem-ne un exemple:"La independència és únicament una qüestió de reconeixements (internacionals) "Això vindria a ser com dir que casar-se és únicament qüestió de firmes davant del notari. Trobar qui es vulgui casar amb tu, consumar-ho i que el matrimoni funcioni és secundari.
Mira que fileu prim
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
No veieu al xic aquest un potencial "Dante Fachín" canari? En aquest tuit lloa la bandera canaria independentista... a vore si s'encabrona i tira pel dret, de moment ja s'ha donat de baixa de Podemos i s'ha posat en mans de l'advocat que porta el cas de Puigdemont.El pueblo canario lleva generaciones usándola con orgullo en todo tipo de movilizaciones, luchas y eventos culturales o deportivos.Y así seguirá siendo.Canarias no se vende, Canarias se defiende.#22OctubreDíadelaBanderaNacionalCanaria pic.twitter.com/upeLuHx9Kn— Alberto Rodríguez Luisa) October 22, 2021
No és gens casual, és una lògica que es repeteix. Xumar polla espanyola acaba sempre allà mateix, apuntalant la monarquia i les oligarquies sorgides del cop feixista del 36. L'únic antifeixisme
|
‘Lose-lose’: Espanya després de la inhabilitació d’Alberto RodríguezEls qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978La pèrdua de l’escó d’Alberto Rodríguez, diputat canari de Podem, no és un afer qualsevol. Aparentment el règim l’ha resolt ràpidament; ni el seu partit no l’ha defensat per no xocar amb el PSOE. Però la càrrega de profunditat és de molt impacte. No entraré en els detalls concrets del cas perquè m’agradaria fer una mirada llarga sobre això que ha passat aquest cap de setmana. Crec que tot plegat accelera la crisi de l’estat, encara que les aparences indiquen la contrària. Aquests darrers anys, en política, ens hem acostumat molt a parlar de win-win, aquesta posició en què sempre guanyes o en què tothom guanya. Però també hi ha el lose-lose, en què ja no resta cap opció per a guanyar. I Espanya va entrant de manera cada volta més irreversible per aquest camí.M’han sorprès alguns comentaris sobre la guerra judicial (lawfare) que han arribat ara de veus i de posicions que no van fer res quan s’aplicava contra Catalunya o que fins i tot van provar d’argumentar-la, justificar-la. No hi tinc res a dir, ni cap declaració a fer. No compartesc aquesta posició de dir que ara què volen aquests, però tampoc no m’interessa gens reformar Espanya ni resoldre els seus problemes. Tanmateix, això no vol dir que no crega que el fet és significatiu. Perquè ho és molt. Avui, i això no passava la setmana passada, una part dels intel·lectuals o opinants espanyols de sobte han vist com s’acostava al seu país un futur a la brasilera. Una lawfare que, conduïda per l’extrema dreta judicial, no pot acabar de cap més manera que amb el poder legislatiu i executiu dirigit per l’extrema dreta política.Entenc la preocupació del punt de vista espanyol, és clar que sí. Com entenc la preocupació brasilera, no faltaria sinó. Però, del punt de vista català, crec que l’única preocupació hauria de ser baixar del tren com més de pressa millor. I avui m’interessa remarcar que en el cas Alberto Rodríguez hi ha tres factors interessants que dibuixen aquest lose-lose de què parlava adés.El primer és l’acceleració evident del pendent ferroviari, que ja ha sobrepassat, sense discussió possible, l’objectiu inicial que li havia estat encomanat: mirar d’aturar com fos la independència de Catalunya. Una volta has tret de la llàntia el geni del feixisme, és impossible que hi torne a entrar.A conseqüència d’això, el segon efecte és que, com que aquesta acció no va contra l’independentisme, la maniobra apareix més descarnada que mai i ajuda a plasmar la realitat molt millor. Perquè, tant si ens agrada com si no, una bona part de l’opinió pública espanyola d’esquerres –i tant se val què vulga dir, això– i l’opinió internacional interpreten correctament el debat Catalunya-Espanya en termes d’un procés de separació que si cal acabarà d’una manera traumàtica. I fins ara els nacionalistes espanyols d’esquerres i tots els Chamberlains europeus podien emmascarar la realitat amb la por que passàs això. I la realitat no era que Catalunya s’hagués despertat un dia independentista i disposada a fer la revolució, sinó que vam reaccionar en l’avantguarda de la democràcia –com sempre hem fet en el decurs de la història–, quan, fa onze anys, arran de la sentència de l’estatut, vam ser conscients de la manca de democràcia.I, encadenat amb tot això, hi ha el tercer efecte, que és que l’independentisme català ja va aconseguint de situar tan bé el problema de la legalitat que Alberto Rodríguez s’hi ha agafat amb tota la dignitat, quan ha reaccionat, ell sí, com s’espera que ho faça un individu que vol lluitar. Ha abandonat Podem, partit deglutit completament pel règim, ha tornat a la base i ha anunciat que durà la batalla a la legalitat europea.I ací és on apareix en l’horitzó més immediat el lose-lose. Espanya té dues opcions. O bé accepta el marc constitucional que ens vam donar entre tots a Lisboa i que els afectats pel colp d’estat reclamem cada vegada amb més contundència, o bé esclatarà perquè el seu problema, ella mateixa, es farà cada vegada més impossible de controlar i acabarà fent retrocedir el règim del 78 fins al 1936. Ja no és tan sols l’independentisme català. Aquest cap de setmana ha estat Alberto Rodríguez, molt probablement la fugida de Pablo Iglesias ja fou perquè ho veia venir, Meritxell Batet ha reaccionat com ha reaccionat per por de ser inhabilitada o d’anar a la presó, Sánchez és clarament assenyalat per la premsa del lawfare i en el punt de mira… Tot és qüestió de temps: el PSOE és i vol ser el pal de paller del règim del 78; per això va fer el congrés de Suresnes i liquidà tota la història anterior. Però els qui han agafat el poder que PSOE i PP els van regalar per a evitar que la democràcia implicàs la independència de Catalunya pensen més en el 1939 que no en el 1978.I com que al final la independència és únicament una qüestió de reconeixements –és a dir, de si et reconeixen, de fora estant, o no–, podem interpretar aquesta situació en què hem entrat com un cul-de-sac del projecte nacional espanyol.Perquè imaginem que passa un miracle i hi ha una Espanya que ara, de sobte, s’adona que per a salvar-se ella mateixa –egoistament– no té cap més eixida que agafar-se a la via de la legalitat europea. Perfecte. Hauran d’acceptar-la tota. Tot el tractat de Lisboa. I per tant també allò que no van voler acceptar el 2017: que la llei els impedeix d’actuar violentament contra una reivindicació de caràcter polític. I, per tant, ens n’anirem. Tard o d’hora, pactant què s’haja de pactar, ens n’anirem. No ho podran evitar si no poden fer servir la violència.Però imaginem que passa la contrària. Imaginem que la guerra judicial reïx i Espanya esdevé aviat, un Brasil, un Polònia, un Hongria, un altre estat pària en mans de l’extrema dreta: il·liberal, que en diuen. En aquest cas, és evident que la confrontació entre Catalunya i Espanya augmentarà de molts graus i tornarà a caminar cap a la violència. Haurem de resistir i lluitar molt. Però a mi em sembla que fins i tot els habituals partidaris del catastrofisme patri hauran de reconèixer que, quan arribem a aquest punt, ho farem amb unes condicions ben diferents, vists nosaltres des d’Espanya i vists sobretot des d’Europa. No hi haurà cap cant de sirena amb què ens puguen enganyar, ni a nosaltres ni Brussel·les. Ni cap reforma ni negociació per a vendre a ningú. I, per tant, ens n’anirem. Coste què coste, ens n’anirem perquè no hi ha haurà cap més eixida. Però tenint a l’altre costat una Europa que ja no podrà enganyar-se, com el 2017, sobre què és l’estat espanyol i que segurament amb Escòcia haurà demostrat que està disposada, si cal, a trencar un estat rebel per fer-se més forta ella mateixa.PS. Després de publicada l’editorial s’ha sabut que Alberto Rodríguez ha contractat Gonzalo Boye i Isabel Elbal per a portar el seu cas. Interessant.https://www.vilaweb.cat/noticies/lose-lose-espanya-despres-de-la-inhabilitacio-dalberto-rodriguez/
Són temes d'espanyols, no ens hi hem d'amoinar massa...
fora l'opressió i la imposició del castellà!
|
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha caigut en una trampa. O ha picat l'ham. Per molt que Manuel Marchena sigui president de la sala segona del Tribunal Suprem, Batet havia de ser forta i disposar de la informació per saber que no havia de picar. Per què? Per què ningú li va exigir o ordenar retirar l'acta al diputat Alberto Rodríguez. Enlloc de la sentència del Tribunal Suprem diu que se l'hagi de privar de la seva condició de diputat.Desposseir una persona de la seva condició de diputat només es pot fer, segons el reglament, quan li ordeni de manera expressa un tribunal en una sentència ferma. I aquí el Suprem no ho ordena. Només diu que s'ha de complir la condemna de 45 dies de privació del dret de sufragi passiu. És a dir, del dret a poder presentar-se a unes eleccions o aspirar a un càrrec públic.Què havia de fer Batet, per tant? Fixar-se en el Codi Penal. Allà hauria trobat l'article 44, on es diu que la inhabilitació per al dret de sufragi passiu implica privar el condemnat del seu dret a presentar-se a qualsevol càrrec durant el temps de la condemna. Per tant, el que havia de fer és requerir al diputat Alberto Rodríguez: "Miri, a partir d'aquest moment i durant 45 dies no pot presentar-se a cap càrrec". A continuació ho havia de comunicar a la Junta Electoral Central i al Tribunal Suprem, perquè aquest òrgan sentenciador pogués fer la liquidació de la condemna. ¿Tan senzill? Així és: mai li han ordenat a Batet privar del seu escó el diputat Rodríguez, i per tant ha comès un greu error fent-ho, perquè ha afectat la facultat d'un càrrec públic (ius in officium).Batet tenia al seu costat els lletrats del Congrés, que van veure clarament la trampa i ho van apuntar al seu informe. Però a més del fet que el Suprem no demanava treure-li l'acta a Rodríguez, hi ha una altra dimensió en aquest assumpte. El diputat ha sigut condemnat a una pena mínima de presó, tan mínima que resulta inexistent en el Codi Penal, per la qual cosa els mateixos sentenciadors l'han convertit en una multa de 500 euros. Desposseir-lo de l'acta ha sigut, per tant, una doble vulneració. Queda sepultat el principi de legalitat, perquè la pena accessòria que s'ha imposat d'inhabilitació al dret a presentar-se a eleccions només és temporal i no afecta càrrecs públics. Amb la privació de l'acta aquesta inhabilitació s'ha estès a una suspensió de càrrec públic per dos anys (el que falta fins a les pròximes eleccions espanyoles).¿Era aquesta, la pena que volien Marchena i els magistrats del Suprem? El que van escriure en la seva sentència no té res a veure amb el que s'acaba de produir. Si ho desitjaven, ho haurien d'haver posat a la sentència. El Suprem ha aconseguit, gràcies a la prestidigitació de la sentència i la interlocutòria, dictar una pena lleu i subcontractar-ne, per art de màgia, l'execució, aconseguint així una pena molt més greu. ¿Qui pot realment justificar que aquesta pena és proporcionada tant a la conducta sancionada com al càstig punitiu previst per la llei?Els paral·lelismes amb Torra i JunquerasS'han fet analogies entre el cas d'Alberto Rodríguez i els d'Oriol Junqueras i Quim Torra, en el sentit que la presidenta del Congrés havia d'aplicar el concepte utilitzat per la Junta Electoral Central denominat inelegibilitat sobrevinguda. Traçar un paral·lelisme entre els delictes imputats revelaria una desproporció sideral, allunyada de la realitat, tenint en compte que en el cas de Rodríguez no ha estat condemnat a presó (tampoc va ser condemnat Torra) perquè precisament el Suprem s'ha abstingut, després d'aplicar els atenuants, d'imposar una pena de tres mesos (el mínim exigit pel Codi Penal per a una pena de presó) i ha optat per la multa.¿Però qui és la presidenta del Congrés per fer aquesta interpretació si no la fan el tribunal sentenciador o la Junta Electoral Central? En aquesta partida de pòquer, tant la sentència del Suprem com la interlocutòria enviada a Batet, el bluf ha guanyat. Un bluf secundat, evidentment, per foc d'artilleria del caducat president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, i la seva comissió permanent, que amb els seus atacs a la ministra Ione Belarra han cobert les espatlles als prestidigitadors.Però tots menys Marchena han perdut les cartes, en aquesta partida. La pèrdua és la presentació d'una querella criminal contra Batet, com ha fet Alberto Rodríguez (és a dir, Unides Podem), davant la sala segona del Suprem, és a dir, davant Marchena. És l'única via? No. Hi ha la Junta Electoral Central o el Tribunal Constitucional.Lliçó: Meritxell, ja ho saps, la pròxima vegada sigues forta.https://www.ara.cat/opinio/batet-picar-l-ham-marchena_129_4159687.html
Per cert , fa ficar a la seva filla a la administració de justícia sense haver aconseguit una plaça a la oposició de les que havia , va ser el 36 lloc dels 35 i es va inventar la 36
Com garebé tot, que s'ho inventa. Marchena fa dret imaginatiu.
En aquest cas van ser els seus amics , la justicia espanyola fa cagar fins i tot al mes pintat i desprès parlem d'endollisme i corrupció
|
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha caigut en una trampa. O ha picat l'ham. Per molt que Manuel Marchena sigui president de la sala segona del Tribunal Suprem, Batet havia de ser forta i disposar de la informació per saber que no havia de picar. Per què? Per què ningú li va exigir o ordenar retirar l'acta al diputat Alberto Rodríguez. Enlloc de la sentència del Tribunal Suprem diu que se l'hagi de privar de la seva condició de diputat.Desposseir una persona de la seva condició de diputat només es pot fer, segons el reglament, quan li ordeni de manera expressa un tribunal en una sentència ferma. I aquí el Suprem no ho ordena. Només diu que s'ha de complir la condemna de 45 dies de privació del dret de sufragi passiu. És a dir, del dret a poder presentar-se a unes eleccions o aspirar a un càrrec públic.Què havia de fer Batet, per tant? Fixar-se en el Codi Penal. Allà hauria trobat l'article 44, on es diu que la inhabilitació per al dret de sufragi passiu implica privar el condemnat del seu dret a presentar-se a qualsevol càrrec durant el temps de la condemna. Per tant, el que havia de fer és requerir al diputat Alberto Rodríguez: "Miri, a partir d'aquest moment i durant 45 dies no pot presentar-se a cap càrrec". A continuació ho havia de comunicar a la Junta Electoral Central i al Tribunal Suprem, perquè aquest òrgan sentenciador pogués fer la liquidació de la condemna. ¿Tan senzill? Així és: mai li han ordenat a Batet privar del seu escó el diputat Rodríguez, i per tant ha comès un greu error fent-ho, perquè ha afectat la facultat d'un càrrec públic (ius in officium).Batet tenia al seu costat els lletrats del Congrés, que van veure clarament la trampa i ho van apuntar al seu informe. Però a més del fet que el Suprem no demanava treure-li l'acta a Rodríguez, hi ha una altra dimensió en aquest assumpte. El diputat ha sigut condemnat a una pena mínima de presó, tan mínima que resulta inexistent en el Codi Penal, per la qual cosa els mateixos sentenciadors l'han convertit en una multa de 500 euros. Desposseir-lo de l'acta ha sigut, per tant, una doble vulneració. Queda sepultat el principi de legalitat, perquè la pena accessòria que s'ha imposat d'inhabilitació al dret a presentar-se a eleccions només és temporal i no afecta càrrecs públics. Amb la privació de l'acta aquesta inhabilitació s'ha estès a una suspensió de càrrec públic per dos anys (el que falta fins a les pròximes eleccions espanyoles).¿Era aquesta, la pena que volien Marchena i els magistrats del Suprem? El que van escriure en la seva sentència no té res a veure amb el que s'acaba de produir. Si ho desitjaven, ho haurien d'haver posat a la sentència. El Suprem ha aconseguit, gràcies a la prestidigitació de la sentència i la interlocutòria, dictar una pena lleu i subcontractar-ne, per art de màgia, l'execució, aconseguint així una pena molt més greu. ¿Qui pot realment justificar que aquesta pena és proporcionada tant a la conducta sancionada com al càstig punitiu previst per la llei?Els paral·lelismes amb Torra i JunquerasS'han fet analogies entre el cas d'Alberto Rodríguez i els d'Oriol Junqueras i Quim Torra, en el sentit que la presidenta del Congrés havia d'aplicar el concepte utilitzat per la Junta Electoral Central denominat inelegibilitat sobrevinguda. Traçar un paral·lelisme entre els delictes imputats revelaria una desproporció sideral, allunyada de la realitat, tenint en compte que en el cas de Rodríguez no ha estat condemnat a presó (tampoc va ser condemnat Torra) perquè precisament el Suprem s'ha abstingut, després d'aplicar els atenuants, d'imposar una pena de tres mesos (el mínim exigit pel Codi Penal per a una pena de presó) i ha optat per la multa.¿Però qui és la presidenta del Congrés per fer aquesta interpretació si no la fan el tribunal sentenciador o la Junta Electoral Central? En aquesta partida de pòquer, tant la sentència del Suprem com la interlocutòria enviada a Batet, el bluf ha guanyat. Un bluf secundat, evidentment, per foc d'artilleria del caducat president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, i la seva comissió permanent, que amb els seus atacs a la ministra Ione Belarra han cobert les espatlles als prestidigitadors.Però tots menys Marchena han perdut les cartes, en aquesta partida. La pèrdua és la presentació d'una querella criminal contra Batet, com ha fet Alberto Rodríguez (és a dir, Unides Podem), davant la sala segona del Suprem, és a dir, davant Marchena. És l'única via? No. Hi ha la Junta Electoral Central o el Tribunal Constitucional.Lliçó: Meritxell, ja ho saps, la pròxima vegada sigues forta.https://www.ara.cat/opinio/batet-picar-l-ham-marchena_129_4159687.html
Pujo el filA veure que s'inventenhttps://elmon.cat/politica/rodriguez-suprem-suspensio-pena-batet-inventar-condemna-321470/https://www.vilaweb.cat/noticies/alberto-rodriguez-marchena-suspengui-condemna-adverteixi-batet/Alberto Rodríguez demana a Marchena que suspengui la condemna o adverteixi BatetEn cas de no suspendre provisionalment l'execució de la sentència, demana que adverteixi Batet que la pena ha d'executar-se "en els mateixos termes establerts en la sentència", que estableix una multaL’ex-diputat de Podem Alberto Rodríguez ha demanat al Tribunal Suprem espanyol que suspengui l’execució de la seva condemna per atemptat contra l’autoritat per tal de no privar-lo del dret a la tutela judicial efectiva i del dret a un procés amb garanties. “Inclou el dret a un recurs efectiu”, diu l’escrit de la defensa, portada per Gonzalo Boye.També es demana que, en cas de no suspendre provisionalment l’execució de la sentència, s’insti i adverteixi la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet, que executi la pena “en els mateixos termes establerts en la sentència”; és a dir, una multa de noranta dies amb quota diària de sis euros, i no pas la inhabilitació.
|
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha caigut en una trampa. O ha picat l'ham. Per molt que Manuel Marchena sigui president de la sala segona del Tribunal Suprem, Batet havia de ser forta i disposar de la informació per saber que no havia de picar. Per què? Per què ningú li va exigir o ordenar retirar l'acta al diputat Alberto Rodríguez. Enlloc de la sentència del Tribunal Suprem diu que se l'hagi de privar de la seva condició de diputat.Desposseir una persona de la seva condició de diputat només es pot fer, segons el reglament, quan li ordeni de manera expressa un tribunal en una sentència ferma. I aquí el Suprem no ho ordena. Només diu que s'ha de complir la condemna de 45 dies de privació del dret de sufragi passiu. És a dir, del dret a poder presentar-se a unes eleccions o aspirar a un càrrec públic.Què havia de fer Batet, per tant? Fixar-se en el Codi Penal. Allà hauria trobat l'article 44, on es diu que la inhabilitació per al dret de sufragi passiu implica privar el condemnat del seu dret a presentar-se a qualsevol càrrec durant el temps de la condemna. Per tant, el que havia de fer és requerir al diputat Alberto Rodríguez: "Miri, a partir d'aquest moment i durant 45 dies no pot presentar-se a cap càrrec". A continuació ho havia de comunicar a la Junta Electoral Central i al Tribunal Suprem, perquè aquest òrgan sentenciador pogués fer la liquidació de la condemna. ¿Tan senzill? Així és: mai li han ordenat a Batet privar del seu escó el diputat Rodríguez, i per tant ha comès un greu error fent-ho, perquè ha afectat la facultat d'un càrrec públic (ius in officium).Batet tenia al seu costat els lletrats del Congrés, que van veure clarament la trampa i ho van apuntar al seu informe. Però a més del fet que el Suprem no demanava treure-li l'acta a Rodríguez, hi ha una altra dimensió en aquest assumpte. El diputat ha sigut condemnat a una pena mínima de presó, tan mínima que resulta inexistent en el Codi Penal, per la qual cosa els mateixos sentenciadors l'han convertit en una multa de 500 euros. Desposseir-lo de l'acta ha sigut, per tant, una doble vulneració. Queda sepultat el principi de legalitat, perquè la pena accessòria que s'ha imposat d'inhabilitació al dret a presentar-se a eleccions només és temporal i no afecta càrrecs públics. Amb la privació de l'acta aquesta inhabilitació s'ha estès a una suspensió de càrrec públic per dos anys (el que falta fins a les pròximes eleccions espanyoles).¿Era aquesta, la pena que volien Marchena i els magistrats del Suprem? El que van escriure en la seva sentència no té res a veure amb el que s'acaba de produir. Si ho desitjaven, ho haurien d'haver posat a la sentència. El Suprem ha aconseguit, gràcies a la prestidigitació de la sentència i la interlocutòria, dictar una pena lleu i subcontractar-ne, per art de màgia, l'execució, aconseguint així una pena molt més greu. ¿Qui pot realment justificar que aquesta pena és proporcionada tant a la conducta sancionada com al càstig punitiu previst per la llei?Els paral·lelismes amb Torra i JunquerasS'han fet analogies entre el cas d'Alberto Rodríguez i els d'Oriol Junqueras i Quim Torra, en el sentit que la presidenta del Congrés havia d'aplicar el concepte utilitzat per la Junta Electoral Central denominat inelegibilitat sobrevinguda. Traçar un paral·lelisme entre els delictes imputats revelaria una desproporció sideral, allunyada de la realitat, tenint en compte que en el cas de Rodríguez no ha estat condemnat a presó (tampoc va ser condemnat Torra) perquè precisament el Suprem s'ha abstingut, després d'aplicar els atenuants, d'imposar una pena de tres mesos (el mínim exigit pel Codi Penal per a una pena de presó) i ha optat per la multa.¿Però qui és la presidenta del Congrés per fer aquesta interpretació si no la fan el tribunal sentenciador o la Junta Electoral Central? En aquesta partida de pòquer, tant la sentència del Suprem com la interlocutòria enviada a Batet, el bluf ha guanyat. Un bluf secundat, evidentment, per foc d'artilleria del caducat president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, i la seva comissió permanent, que amb els seus atacs a la ministra Ione Belarra han cobert les espatlles als prestidigitadors.Però tots menys Marchena han perdut les cartes, en aquesta partida. La pèrdua és la presentació d'una querella criminal contra Batet, com ha fet Alberto Rodríguez (és a dir, Unides Podem), davant la sala segona del Suprem, és a dir, davant Marchena. És l'única via? No. Hi ha la Junta Electoral Central o el Tribunal Constitucional.Lliçó: Meritxell, ja ho saps, la pròxima vegada sigues forta.https://www.ara.cat/opinio/batet-picar-l-ham-marchena_129_4159687.html
tot el que denosta a l'enemic de Catalunya es bo. Me n'alegro.
|
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha caigut en una trampa. O ha picat l'ham. Per molt que Manuel Marchena sigui president de la sala segona del Tribunal Suprem, Batet havia de ser forta i disposar de la informació per saber que no havia de picar. Per què? Per què ningú li va exigir o ordenar retirar l'acta al diputat Alberto Rodríguez. Enlloc de la sentència del Tribunal Suprem diu que se l'hagi de privar de la seva condició de diputat.Desposseir una persona de la seva condició de diputat només es pot fer, segons el reglament, quan li ordeni de manera expressa un tribunal en una sentència ferma. I aquí el Suprem no ho ordena. Només diu que s'ha de complir la condemna de 45 dies de privació del dret de sufragi passiu. És a dir, del dret a poder presentar-se a unes eleccions o aspirar a un càrrec públic.Què havia de fer Batet, per tant? Fixar-se en el Codi Penal. Allà hauria trobat l'article 44, on es diu que la inhabilitació per al dret de sufragi passiu implica privar el condemnat del seu dret a presentar-se a qualsevol càrrec durant el temps de la condemna. Per tant, el que havia de fer és requerir al diputat Alberto Rodríguez: "Miri, a partir d'aquest moment i durant 45 dies no pot presentar-se a cap càrrec". A continuació ho havia de comunicar a la Junta Electoral Central i al Tribunal Suprem, perquè aquest òrgan sentenciador pogués fer la liquidació de la condemna. ¿Tan senzill? Així és: mai li han ordenat a Batet privar del seu escó el diputat Rodríguez, i per tant ha comès un greu error fent-ho, perquè ha afectat la facultat d'un càrrec públic (ius in officium).Batet tenia al seu costat els lletrats del Congrés, que van veure clarament la trampa i ho van apuntar al seu informe. Però a més del fet que el Suprem no demanava treure-li l'acta a Rodríguez, hi ha una altra dimensió en aquest assumpte. El diputat ha sigut condemnat a una pena mínima de presó, tan mínima que resulta inexistent en el Codi Penal, per la qual cosa els mateixos sentenciadors l'han convertit en una multa de 500 euros. Desposseir-lo de l'acta ha sigut, per tant, una doble vulneració. Queda sepultat el principi de legalitat, perquè la pena accessòria que s'ha imposat d'inhabilitació al dret a presentar-se a eleccions només és temporal i no afecta càrrecs públics. Amb la privació de l'acta aquesta inhabilitació s'ha estès a una suspensió de càrrec públic per dos anys (el que falta fins a les pròximes eleccions espanyoles).¿Era aquesta, la pena que volien Marchena i els magistrats del Suprem? El que van escriure en la seva sentència no té res a veure amb el que s'acaba de produir. Si ho desitjaven, ho haurien d'haver posat a la sentència. El Suprem ha aconseguit, gràcies a la prestidigitació de la sentència i la interlocutòria, dictar una pena lleu i subcontractar-ne, per art de màgia, l'execució, aconseguint així una pena molt més greu. ¿Qui pot realment justificar que aquesta pena és proporcionada tant a la conducta sancionada com al càstig punitiu previst per la llei?Els paral·lelismes amb Torra i JunquerasS'han fet analogies entre el cas d'Alberto Rodríguez i els d'Oriol Junqueras i Quim Torra, en el sentit que la presidenta del Congrés havia d'aplicar el concepte utilitzat per la Junta Electoral Central denominat inelegibilitat sobrevinguda. Traçar un paral·lelisme entre els delictes imputats revelaria una desproporció sideral, allunyada de la realitat, tenint en compte que en el cas de Rodríguez no ha estat condemnat a presó (tampoc va ser condemnat Torra) perquè precisament el Suprem s'ha abstingut, després d'aplicar els atenuants, d'imposar una pena de tres mesos (el mínim exigit pel Codi Penal per a una pena de presó) i ha optat per la multa.¿Però qui és la presidenta del Congrés per fer aquesta interpretació si no la fan el tribunal sentenciador o la Junta Electoral Central? En aquesta partida de pòquer, tant la sentència del Suprem com la interlocutòria enviada a Batet, el bluf ha guanyat. Un bluf secundat, evidentment, per foc d'artilleria del caducat president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, i la seva comissió permanent, que amb els seus atacs a la ministra Ione Belarra han cobert les espatlles als prestidigitadors.Però tots menys Marchena han perdut les cartes, en aquesta partida. La pèrdua és la presentació d'una querella criminal contra Batet, com ha fet Alberto Rodríguez (és a dir, Unides Podem), davant la sala segona del Suprem, és a dir, davant Marchena. És l'única via? No. Hi ha la Junta Electoral Central o el Tribunal Constitucional.Lliçó: Meritxell, ja ho saps, la pròxima vegada sigues forta.https://www.ara.cat/opinio/batet-picar-l-ham-marchena_129_4159687.html
A Marchena se li pot denunciar per coacció , perquè no hauria d'haver exigit res, jo no se perquè collons va enviar l'escritPer cert , aquest fil es hispanocentric , desprès m'acussen d'això
|
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha caigut en una trampa. O ha picat l'ham. Per molt que Manuel Marchena sigui president de la sala segona del Tribunal Suprem, Batet havia de ser forta i disposar de la informació per saber que no havia de picar. Per què? Per què ningú li va exigir o ordenar retirar l'acta al diputat Alberto Rodríguez. Enlloc de la sentència del Tribunal Suprem diu que se l'hagi de privar de la seva condició de diputat.Desposseir una persona de la seva condició de diputat només es pot fer, segons el reglament, quan li ordeni de manera expressa un tribunal en una sentència ferma. I aquí el Suprem no ho ordena. Només diu que s'ha de complir la condemna de 45 dies de privació del dret de sufragi passiu. És a dir, del dret a poder presentar-se a unes eleccions o aspirar a un càrrec públic.Què havia de fer Batet, per tant? Fixar-se en el Codi Penal. Allà hauria trobat l'article 44, on es diu que la inhabilitació per al dret de sufragi passiu implica privar el condemnat del seu dret a presentar-se a qualsevol càrrec durant el temps de la condemna. Per tant, el que havia de fer és requerir al diputat Alberto Rodríguez: "Miri, a partir d'aquest moment i durant 45 dies no pot presentar-se a cap càrrec". A continuació ho havia de comunicar a la Junta Electoral Central i al Tribunal Suprem, perquè aquest òrgan sentenciador pogués fer la liquidació de la condemna. ¿Tan senzill? Així és: mai li han ordenat a Batet privar del seu escó el diputat Rodríguez, i per tant ha comès un greu error fent-ho, perquè ha afectat la facultat d'un càrrec públic (ius in officium).Batet tenia al seu costat els lletrats del Congrés, que van veure clarament la trampa i ho van apuntar al seu informe. Però a més del fet que el Suprem no demanava treure-li l'acta a Rodríguez, hi ha una altra dimensió en aquest assumpte. El diputat ha sigut condemnat a una pena mínima de presó, tan mínima que resulta inexistent en el Codi Penal, per la qual cosa els mateixos sentenciadors l'han convertit en una multa de 500 euros. Desposseir-lo de l'acta ha sigut, per tant, una doble vulneració. Queda sepultat el principi de legalitat, perquè la pena accessòria que s'ha imposat d'inhabilitació al dret a presentar-se a eleccions només és temporal i no afecta càrrecs públics. Amb la privació de l'acta aquesta inhabilitació s'ha estès a una suspensió de càrrec públic per dos anys (el que falta fins a les pròximes eleccions espanyoles).¿Era aquesta, la pena que volien Marchena i els magistrats del Suprem? El que van escriure en la seva sentència no té res a veure amb el que s'acaba de produir. Si ho desitjaven, ho haurien d'haver posat a la sentència. El Suprem ha aconseguit, gràcies a la prestidigitació de la sentència i la interlocutòria, dictar una pena lleu i subcontractar-ne, per art de màgia, l'execució, aconseguint així una pena molt més greu. ¿Qui pot realment justificar que aquesta pena és proporcionada tant a la conducta sancionada com al càstig punitiu previst per la llei?Els paral·lelismes amb Torra i JunquerasS'han fet analogies entre el cas d'Alberto Rodríguez i els d'Oriol Junqueras i Quim Torra, en el sentit que la presidenta del Congrés havia d'aplicar el concepte utilitzat per la Junta Electoral Central denominat inelegibilitat sobrevinguda. Traçar un paral·lelisme entre els delictes imputats revelaria una desproporció sideral, allunyada de la realitat, tenint en compte que en el cas de Rodríguez no ha estat condemnat a presó (tampoc va ser condemnat Torra) perquè precisament el Suprem s'ha abstingut, després d'aplicar els atenuants, d'imposar una pena de tres mesos (el mínim exigit pel Codi Penal per a una pena de presó) i ha optat per la multa.¿Però qui és la presidenta del Congrés per fer aquesta interpretació si no la fan el tribunal sentenciador o la Junta Electoral Central? En aquesta partida de pòquer, tant la sentència del Suprem com la interlocutòria enviada a Batet, el bluf ha guanyat. Un bluf secundat, evidentment, per foc d'artilleria del caducat president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, i la seva comissió permanent, que amb els seus atacs a la ministra Ione Belarra han cobert les espatlles als prestidigitadors.Però tots menys Marchena han perdut les cartes, en aquesta partida. La pèrdua és la presentació d'una querella criminal contra Batet, com ha fet Alberto Rodríguez (és a dir, Unides Podem), davant la sala segona del Suprem, és a dir, davant Marchena. És l'única via? No. Hi ha la Junta Electoral Central o el Tribunal Constitucional.Lliçó: Meritxell, ja ho saps, la pròxima vegada sigues forta.https://www.ara.cat/opinio/batet-picar-l-ham-marchena_129_4159687.html
He entrat al fil perquè havia llegit Baeta en comptes de Batet. D'altra banda, sobre el fons de l'assumpte: ja s'ho faran. Nosaltres no som d'eixe món.
|
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha caigut en una trampa. O ha picat l'ham. Per molt que Manuel Marchena sigui president de la sala segona del Tribunal Suprem, Batet havia de ser forta i disposar de la informació per saber que no havia de picar. Per què? Per què ningú li va exigir o ordenar retirar l'acta al diputat Alberto Rodríguez. Enlloc de la sentència del Tribunal Suprem diu que se l'hagi de privar de la seva condició de diputat.Desposseir una persona de la seva condició de diputat només es pot fer, segons el reglament, quan li ordeni de manera expressa un tribunal en una sentència ferma. I aquí el Suprem no ho ordena. Només diu que s'ha de complir la condemna de 45 dies de privació del dret de sufragi passiu. És a dir, del dret a poder presentar-se a unes eleccions o aspirar a un càrrec públic.Què havia de fer Batet, per tant? Fixar-se en el Codi Penal. Allà hauria trobat l'article 44, on es diu que la inhabilitació per al dret de sufragi passiu implica privar el condemnat del seu dret a presentar-se a qualsevol càrrec durant el temps de la condemna. Per tant, el que havia de fer és requerir al diputat Alberto Rodríguez: "Miri, a partir d'aquest moment i durant 45 dies no pot presentar-se a cap càrrec". A continuació ho havia de comunicar a la Junta Electoral Central i al Tribunal Suprem, perquè aquest òrgan sentenciador pogués fer la liquidació de la condemna. ¿Tan senzill? Així és: mai li han ordenat a Batet privar del seu escó el diputat Rodríguez, i per tant ha comès un greu error fent-ho, perquè ha afectat la facultat d'un càrrec públic (ius in officium).Batet tenia al seu costat els lletrats del Congrés, que van veure clarament la trampa i ho van apuntar al seu informe. Però a més del fet que el Suprem no demanava treure-li l'acta a Rodríguez, hi ha una altra dimensió en aquest assumpte. El diputat ha sigut condemnat a una pena mínima de presó, tan mínima que resulta inexistent en el Codi Penal, per la qual cosa els mateixos sentenciadors l'han convertit en una multa de 500 euros. Desposseir-lo de l'acta ha sigut, per tant, una doble vulneració. Queda sepultat el principi de legalitat, perquè la pena accessòria que s'ha imposat d'inhabilitació al dret a presentar-se a eleccions només és temporal i no afecta càrrecs públics. Amb la privació de l'acta aquesta inhabilitació s'ha estès a una suspensió de càrrec públic per dos anys (el que falta fins a les pròximes eleccions espanyoles).¿Era aquesta, la pena que volien Marchena i els magistrats del Suprem? El que van escriure en la seva sentència no té res a veure amb el que s'acaba de produir. Si ho desitjaven, ho haurien d'haver posat a la sentència. El Suprem ha aconseguit, gràcies a la prestidigitació de la sentència i la interlocutòria, dictar una pena lleu i subcontractar-ne, per art de màgia, l'execució, aconseguint així una pena molt més greu. ¿Qui pot realment justificar que aquesta pena és proporcionada tant a la conducta sancionada com al càstig punitiu previst per la llei?Els paral·lelismes amb Torra i JunquerasS'han fet analogies entre el cas d'Alberto Rodríguez i els d'Oriol Junqueras i Quim Torra, en el sentit que la presidenta del Congrés havia d'aplicar el concepte utilitzat per la Junta Electoral Central denominat inelegibilitat sobrevinguda. Traçar un paral·lelisme entre els delictes imputats revelaria una desproporció sideral, allunyada de la realitat, tenint en compte que en el cas de Rodríguez no ha estat condemnat a presó (tampoc va ser condemnat Torra) perquè precisament el Suprem s'ha abstingut, després d'aplicar els atenuants, d'imposar una pena de tres mesos (el mínim exigit pel Codi Penal per a una pena de presó) i ha optat per la multa.¿Però qui és la presidenta del Congrés per fer aquesta interpretació si no la fan el tribunal sentenciador o la Junta Electoral Central? En aquesta partida de pòquer, tant la sentència del Suprem com la interlocutòria enviada a Batet, el bluf ha guanyat. Un bluf secundat, evidentment, per foc d'artilleria del caducat president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, i la seva comissió permanent, que amb els seus atacs a la ministra Ione Belarra han cobert les espatlles als prestidigitadors.Però tots menys Marchena han perdut les cartes, en aquesta partida. La pèrdua és la presentació d'una querella criminal contra Batet, com ha fet Alberto Rodríguez (és a dir, Unides Podem), davant la sala segona del Suprem, és a dir, davant Marchena. És l'única via? No. Hi ha la Junta Electoral Central o el Tribunal Constitucional.Lliçó: Meritxell, ja ho saps, la pròxima vegada sigues forta.https://www.ara.cat/opinio/batet-picar-l-ham-marchena_129_4159687.html
Per cert , fa ficar a la seva filla a la administració de justícia sense haver aconseguit una plaça a la oposició de les que havia , va ser el 36 lloc dels 35 i es va inventar la 36
Com garebé tot, que s'ho inventa. Marchena fa dret imaginatiu.
Fa justícia recreativa, però guaita com li ha fotut el tribunal europeu de torn aquest cop.https://www.elnacional.cat/ca/opinio/elisa-beni-suprem-carro-gelats_662297_102.html
|
La presidenta del Congrés, Meritxell Batet, ha caigut en una trampa. O ha picat l'ham. Per molt que Manuel Marchena sigui president de la sala segona del Tribunal Suprem, Batet havia de ser forta i disposar de la informació per saber que no havia de picar. Per què? Per què ningú li va exigir o ordenar retirar l'acta al diputat Alberto Rodríguez. Enlloc de la sentència del Tribunal Suprem diu que se l'hagi de privar de la seva condició de diputat.Desposseir una persona de la seva condició de diputat només es pot fer, segons el reglament, quan li ordeni de manera expressa un tribunal en una sentència ferma. I aquí el Suprem no ho ordena. Només diu que s'ha de complir la condemna de 45 dies de privació del dret de sufragi passiu. És a dir, del dret a poder presentar-se a unes eleccions o aspirar a un càrrec públic.Què havia de fer Batet, per tant? Fixar-se en el Codi Penal. Allà hauria trobat l'article 44, on es diu que la inhabilitació per al dret de sufragi passiu implica privar el condemnat del seu dret a presentar-se a qualsevol càrrec durant el temps de la condemna. Per tant, el que havia de fer és requerir al diputat Alberto Rodríguez: "Miri, a partir d'aquest moment i durant 45 dies no pot presentar-se a cap càrrec". A continuació ho havia de comunicar a la Junta Electoral Central i al Tribunal Suprem, perquè aquest òrgan sentenciador pogués fer la liquidació de la condemna. ¿Tan senzill? Així és: mai li han ordenat a Batet privar del seu escó el diputat Rodríguez, i per tant ha comès un greu error fent-ho, perquè ha afectat la facultat d'un càrrec públic (ius in officium).Batet tenia al seu costat els lletrats del Congrés, que van veure clarament la trampa i ho van apuntar al seu informe. Però a més del fet que el Suprem no demanava treure-li l'acta a Rodríguez, hi ha una altra dimensió en aquest assumpte. El diputat ha sigut condemnat a una pena mínima de presó, tan mínima que resulta inexistent en el Codi Penal, per la qual cosa els mateixos sentenciadors l'han convertit en una multa de 500 euros. Desposseir-lo de l'acta ha sigut, per tant, una doble vulneració. Queda sepultat el principi de legalitat, perquè la pena accessòria que s'ha imposat d'inhabilitació al dret a presentar-se a eleccions només és temporal i no afecta càrrecs públics. Amb la privació de l'acta aquesta inhabilitació s'ha estès a una suspensió de càrrec públic per dos anys (el que falta fins a les pròximes eleccions espanyoles).¿Era aquesta, la pena que volien Marchena i els magistrats del Suprem? El que van escriure en la seva sentència no té res a veure amb el que s'acaba de produir. Si ho desitjaven, ho haurien d'haver posat a la sentència. El Suprem ha aconseguit, gràcies a la prestidigitació de la sentència i la interlocutòria, dictar una pena lleu i subcontractar-ne, per art de màgia, l'execució, aconseguint així una pena molt més greu. ¿Qui pot realment justificar que aquesta pena és proporcionada tant a la conducta sancionada com al càstig punitiu previst per la llei?Els paral·lelismes amb Torra i JunquerasS'han fet analogies entre el cas d'Alberto Rodríguez i els d'Oriol Junqueras i Quim Torra, en el sentit que la presidenta del Congrés havia d'aplicar el concepte utilitzat per la Junta Electoral Central denominat inelegibilitat sobrevinguda. Traçar un paral·lelisme entre els delictes imputats revelaria una desproporció sideral, allunyada de la realitat, tenint en compte que en el cas de Rodríguez no ha estat condemnat a presó (tampoc va ser condemnat Torra) perquè precisament el Suprem s'ha abstingut, després d'aplicar els atenuants, d'imposar una pena de tres mesos (el mínim exigit pel Codi Penal per a una pena de presó) i ha optat per la multa.¿Però qui és la presidenta del Congrés per fer aquesta interpretació si no la fan el tribunal sentenciador o la Junta Electoral Central? En aquesta partida de pòquer, tant la sentència del Suprem com la interlocutòria enviada a Batet, el bluf ha guanyat. Un bluf secundat, evidentment, per foc d'artilleria del caducat president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), Carlos Lesmes, i la seva comissió permanent, que amb els seus atacs a la ministra Ione Belarra han cobert les espatlles als prestidigitadors.Però tots menys Marchena han perdut les cartes, en aquesta partida. La pèrdua és la presentació d'una querella criminal contra Batet, com ha fet Alberto Rodríguez (és a dir, Unides Podem), davant la sala segona del Suprem, és a dir, davant Marchena. És l'única via? No. Hi ha la Junta Electoral Central o el Tribunal Constitucional.Lliçó: Meritxell, ja ho saps, la pròxima vegada sigues forta.https://www.ara.cat/opinio/batet-picar-l-ham-marchena_129_4159687.html
Tot aquest assumpte fa una fortor que tomba a la "reforma d'Espanya" i "l'esquerra que ens enten", no m'estranya que ho publiquin a l'Ara... Si us plau, prou de fotre ronya amb baralletes de xoriços i marc mental provincià, ja hi ha prou fils oberts amb aquesta collonada.
|
Un dels sectors econòmics més afectats per la pandèmia ha estat el de la restauració, i només els ERTO, els crèdits públics, les subvencions de la Generalitat i el decret de reducció forçosa de lloguers han permès que moltes empreses hagin pogut sobreviure. Ara que comencen a sortir del malson, els restauradors s’enfronten a dos problemes. Un de sobrevingut: com fer front als deutes contrets durant els últims mesos. El segon, en canvi, s'arrossegava des de feia anys i ara reapareix amb més força que mai: la falta de personal. Efectivament, ja abans de la pandèmia era comunament acceptat entre els empresaris que els bons cuiners i cambrers ja estaven treballant i que els que sortien de les escoles eren insuficients per satisfer la demanda.Aquesta situació és paradoxal en un país que pateix un nivell d’atur juvenil tan alt. Efectivament, si considerem els joves d’entre 20 i 24 anys i ens comparem amb Alemanya, allà just abans de la pandèmia volien treballar 7 de cada 10 i efectivament ho feien 2 de cada 3; aquí, en canvi, volien fer-ho 1 de cada 2 i només ho feia 1 de cada 3, o sigui, la meitat que a Alemanya (a França les xifres són intermèdies).Després de l’escàndol de la insuficiència de places en els centres de FP per a aquest curs, el lector pot pensar que la culpa és del sistema educatiu. No en aquest cas, ja que l’oferta de cicles formatius de grau mitjà i superior de serveis de restauració és àmplia i des de fa anys sobren places. Fins i tot n’han sobrat aquest curs en què sembla que n’hagin faltat de totes les especialitats. No és que els joves no puguin estudiar per ser cambrers, és que no volen fer-ho.El lector podrà pensar que la feina de cambrer està mal retribuïda. No crec que aquesta sigui la raó. Si consultem el conveni col·lectiu, podem comprovar que, a Barcelona, un cambrer d’un restaurant de 2 o 3 forquilles té dret a una retribució mínima de 1.469 € en 14 pagues més manutenció (a Tarragona una mica més i a Girona una mica menys). Tot és relatiu, però no és un nivell inferior al que podem veure en moltes ofertes laborals per a graduats universitaris.Sens dubte, treballar a la restauració té dos problemes. El primer són els horaris, ja que la major part dels cambrers han de treballar quan tothom descansa: els caps de setmana, els migdies i els vespres. Aquest problema és insoluble, òbviament, però el segon no ho és, i aquest segon problema és que molt sovint el conveni no es compleix. De manera rutinària, els cambrers estan contractats per menys hores de les que cobren i cobren menys hores de les que treballen. Les jornades de 50 i 60 hores a la setmana s’accepten amb massa facilitat com un fet normal i això fa menys atractiu el sector del que ho hauria de ser. Per això massa pocs joves s’apunten a estudiar per entrar-hi i massa professionals l’abandonen. No és un problema que els empresaris puguin resoldre fàcilment de manera individual, perquè el sector és molt competitiu i, per tant, els marges són estrets. Un empresari que competeixi amb d’altres que incorrin en aquestes pràctiques es veu obligat a replicar-les per sobreviure. Com va sentenciar Churchill al Parlament britànic, hi ha casos en què el mal empresari desplaça el bo, i el pitjor desplaça el dolent.Com que els restauradors estan preocupats per la manca de personal, no resulta sorprenent que proposin solucions de manera més o menys formal. En els últims dies me n’han arribat dues de molt diferents. La primera me la va manifestar fa pocs dies un amic restaurador. Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar” (deixant clar que ni els autòctons ni alguns dels nouvinguts en tindrien). La segona la proposaven dos restauradors en un programa que TV3 dedicava al sector diumenge passat (Taules parades). Deien que perquè el sector atragués i retingués joves el que caldria és que els horaris permetessin una millor conciliació de la vida laboral amb la personal. Afegien que “no perquè una pràctica s’hagi estat fent durant molts anys s’ha de seguir fent”, que tot el sector s’hi havia de posar i, finalment, que també els clients hi haurien de contribuir acceptant que, inevitablement, el servei s’ha d’encarir.Tradicionalment, l’economia catalana s’ha desenvolupat seguint més el primer camí que el segon, i d’aquí el lamentable argument que sentim tot sovint segons el qual els immigrants tenen com a funció fer aquelles feines que els autòctons no voldríem fer. Com que penso que el que cal és dignificar-les totes, m’agradaria creure que el sector de la restauració, amb el concurs imprescindible de les autoritats laborals i la comprensió de la societat en general, serà capaç, aquest cop, de seguir el segon camí.https://www.ara.cat/opinio/restauracio-cruilla-miquel-puig_129_4157690.htmlGuaita que se n'ha de ser mal parit : Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar”
Tant de bo canviem de sectors i passem al disseny, la recerca i la manufactura. I poc a poc anem deixant el turisme.
|
Un dels sectors econòmics més afectats per la pandèmia ha estat el de la restauració, i només els ERTO, els crèdits públics, les subvencions de la Generalitat i el decret de reducció forçosa de lloguers han permès que moltes empreses hagin pogut sobreviure. Ara que comencen a sortir del malson, els restauradors s’enfronten a dos problemes. Un de sobrevingut: com fer front als deutes contrets durant els últims mesos. El segon, en canvi, s'arrossegava des de feia anys i ara reapareix amb més força que mai: la falta de personal. Efectivament, ja abans de la pandèmia era comunament acceptat entre els empresaris que els bons cuiners i cambrers ja estaven treballant i que els que sortien de les escoles eren insuficients per satisfer la demanda.Aquesta situació és paradoxal en un país que pateix un nivell d’atur juvenil tan alt. Efectivament, si considerem els joves d’entre 20 i 24 anys i ens comparem amb Alemanya, allà just abans de la pandèmia volien treballar 7 de cada 10 i efectivament ho feien 2 de cada 3; aquí, en canvi, volien fer-ho 1 de cada 2 i només ho feia 1 de cada 3, o sigui, la meitat que a Alemanya (a França les xifres són intermèdies).Després de l’escàndol de la insuficiència de places en els centres de FP per a aquest curs, el lector pot pensar que la culpa és del sistema educatiu. No en aquest cas, ja que l’oferta de cicles formatius de grau mitjà i superior de serveis de restauració és àmplia i des de fa anys sobren places. Fins i tot n’han sobrat aquest curs en què sembla que n’hagin faltat de totes les especialitats. No és que els joves no puguin estudiar per ser cambrers, és que no volen fer-ho.El lector podrà pensar que la feina de cambrer està mal retribuïda. No crec que aquesta sigui la raó. Si consultem el conveni col·lectiu, podem comprovar que, a Barcelona, un cambrer d’un restaurant de 2 o 3 forquilles té dret a una retribució mínima de 1.469 € en 14 pagues més manutenció (a Tarragona una mica més i a Girona una mica menys). Tot és relatiu, però no és un nivell inferior al que podem veure en moltes ofertes laborals per a graduats universitaris.Sens dubte, treballar a la restauració té dos problemes. El primer són els horaris, ja que la major part dels cambrers han de treballar quan tothom descansa: els caps de setmana, els migdies i els vespres. Aquest problema és insoluble, òbviament, però el segon no ho és, i aquest segon problema és que molt sovint el conveni no es compleix. De manera rutinària, els cambrers estan contractats per menys hores de les que cobren i cobren menys hores de les que treballen. Les jornades de 50 i 60 hores a la setmana s’accepten amb massa facilitat com un fet normal i això fa menys atractiu el sector del que ho hauria de ser. Per això massa pocs joves s’apunten a estudiar per entrar-hi i massa professionals l’abandonen. No és un problema que els empresaris puguin resoldre fàcilment de manera individual, perquè el sector és molt competitiu i, per tant, els marges són estrets. Un empresari que competeixi amb d’altres que incorrin en aquestes pràctiques es veu obligat a replicar-les per sobreviure. Com va sentenciar Churchill al Parlament britànic, hi ha casos en què el mal empresari desplaça el bo, i el pitjor desplaça el dolent.Com que els restauradors estan preocupats per la manca de personal, no resulta sorprenent que proposin solucions de manera més o menys formal. En els últims dies me n’han arribat dues de molt diferents. La primera me la va manifestar fa pocs dies un amic restaurador. Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar” (deixant clar que ni els autòctons ni alguns dels nouvinguts en tindrien). La segona la proposaven dos restauradors en un programa que TV3 dedicava al sector diumenge passat (Taules parades). Deien que perquè el sector atragués i retingués joves el que caldria és que els horaris permetessin una millor conciliació de la vida laboral amb la personal. Afegien que “no perquè una pràctica s’hagi estat fent durant molts anys s’ha de seguir fent”, que tot el sector s’hi havia de posar i, finalment, que també els clients hi haurien de contribuir acceptant que, inevitablement, el servei s’ha d’encarir.Tradicionalment, l’economia catalana s’ha desenvolupat seguint més el primer camí que el segon, i d’aquí el lamentable argument que sentim tot sovint segons el qual els immigrants tenen com a funció fer aquelles feines que els autòctons no voldríem fer. Com que penso que el que cal és dignificar-les totes, m’agradaria creure que el sector de la restauració, amb el concurs imprescindible de les autoritats laborals i la comprensió de la societat en general, serà capaç, aquest cop, de seguir el segon camí.https://www.ara.cat/opinio/restauracio-cruilla-miquel-puig_129_4157690.htmlGuaita que se n'ha de ser mal parit : Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar”
El primer que han de fer es deixar de pagar en negre i desprès deixar d'abusar dels treballadors, i si han de tancar que tanquin i es dediquin a altres coses
|
Un dels sectors econòmics més afectats per la pandèmia ha estat el de la restauració, i només els ERTO, els crèdits públics, les subvencions de la Generalitat i el decret de reducció forçosa de lloguers han permès que moltes empreses hagin pogut sobreviure. Ara que comencen a sortir del malson, els restauradors s’enfronten a dos problemes. Un de sobrevingut: com fer front als deutes contrets durant els últims mesos. El segon, en canvi, s'arrossegava des de feia anys i ara reapareix amb més força que mai: la falta de personal. Efectivament, ja abans de la pandèmia era comunament acceptat entre els empresaris que els bons cuiners i cambrers ja estaven treballant i que els que sortien de les escoles eren insuficients per satisfer la demanda.Aquesta situació és paradoxal en un país que pateix un nivell d’atur juvenil tan alt. Efectivament, si considerem els joves d’entre 20 i 24 anys i ens comparem amb Alemanya, allà just abans de la pandèmia volien treballar 7 de cada 10 i efectivament ho feien 2 de cada 3; aquí, en canvi, volien fer-ho 1 de cada 2 i només ho feia 1 de cada 3, o sigui, la meitat que a Alemanya (a França les xifres són intermèdies).Després de l’escàndol de la insuficiència de places en els centres de FP per a aquest curs, el lector pot pensar que la culpa és del sistema educatiu. No en aquest cas, ja que l’oferta de cicles formatius de grau mitjà i superior de serveis de restauració és àmplia i des de fa anys sobren places. Fins i tot n’han sobrat aquest curs en què sembla que n’hagin faltat de totes les especialitats. No és que els joves no puguin estudiar per ser cambrers, és que no volen fer-ho.El lector podrà pensar que la feina de cambrer està mal retribuïda. No crec que aquesta sigui la raó. Si consultem el conveni col·lectiu, podem comprovar que, a Barcelona, un cambrer d’un restaurant de 2 o 3 forquilles té dret a una retribució mínima de 1.469 € en 14 pagues més manutenció (a Tarragona una mica més i a Girona una mica menys). Tot és relatiu, però no és un nivell inferior al que podem veure en moltes ofertes laborals per a graduats universitaris.Sens dubte, treballar a la restauració té dos problemes. El primer són els horaris, ja que la major part dels cambrers han de treballar quan tothom descansa: els caps de setmana, els migdies i els vespres. Aquest problema és insoluble, òbviament, però el segon no ho és, i aquest segon problema és que molt sovint el conveni no es compleix. De manera rutinària, els cambrers estan contractats per menys hores de les que cobren i cobren menys hores de les que treballen. Les jornades de 50 i 60 hores a la setmana s’accepten amb massa facilitat com un fet normal i això fa menys atractiu el sector del que ho hauria de ser. Per això massa pocs joves s’apunten a estudiar per entrar-hi i massa professionals l’abandonen. No és un problema que els empresaris puguin resoldre fàcilment de manera individual, perquè el sector és molt competitiu i, per tant, els marges són estrets. Un empresari que competeixi amb d’altres que incorrin en aquestes pràctiques es veu obligat a replicar-les per sobreviure. Com va sentenciar Churchill al Parlament britànic, hi ha casos en què el mal empresari desplaça el bo, i el pitjor desplaça el dolent.Com que els restauradors estan preocupats per la manca de personal, no resulta sorprenent que proposin solucions de manera més o menys formal. En els últims dies me n’han arribat dues de molt diferents. La primera me la va manifestar fa pocs dies un amic restaurador. Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar” (deixant clar que ni els autòctons ni alguns dels nouvinguts en tindrien). La segona la proposaven dos restauradors en un programa que TV3 dedicava al sector diumenge passat (Taules parades). Deien que perquè el sector atragués i retingués joves el que caldria és que els horaris permetessin una millor conciliació de la vida laboral amb la personal. Afegien que “no perquè una pràctica s’hagi estat fent durant molts anys s’ha de seguir fent”, que tot el sector s’hi havia de posar i, finalment, que també els clients hi haurien de contribuir acceptant que, inevitablement, el servei s’ha d’encarir.Tradicionalment, l’economia catalana s’ha desenvolupat seguint més el primer camí que el segon, i d’aquí el lamentable argument que sentim tot sovint segons el qual els immigrants tenen com a funció fer aquelles feines que els autòctons no voldríem fer. Com que penso que el que cal és dignificar-les totes, m’agradaria creure que el sector de la restauració, amb el concurs imprescindible de les autoritats laborals i la comprensió de la societat en general, serà capaç, aquest cop, de seguir el segon camí.https://www.ara.cat/opinio/restauracio-cruilla-miquel-puig_129_4157690.htmlGuaita que se n'ha de ser mal parit : Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar”
Pensava que era un fil sobre la restauració borbònica.
|
Un dels sectors econòmics més afectats per la pandèmia ha estat el de la restauració, i només els ERTO, els crèdits públics, les subvencions de la Generalitat i el decret de reducció forçosa de lloguers han permès que moltes empreses hagin pogut sobreviure. Ara que comencen a sortir del malson, els restauradors s’enfronten a dos problemes. Un de sobrevingut: com fer front als deutes contrets durant els últims mesos. El segon, en canvi, s'arrossegava des de feia anys i ara reapareix amb més força que mai: la falta de personal. Efectivament, ja abans de la pandèmia era comunament acceptat entre els empresaris que els bons cuiners i cambrers ja estaven treballant i que els que sortien de les escoles eren insuficients per satisfer la demanda.Aquesta situació és paradoxal en un país que pateix un nivell d’atur juvenil tan alt. Efectivament, si considerem els joves d’entre 20 i 24 anys i ens comparem amb Alemanya, allà just abans de la pandèmia volien treballar 7 de cada 10 i efectivament ho feien 2 de cada 3; aquí, en canvi, volien fer-ho 1 de cada 2 i només ho feia 1 de cada 3, o sigui, la meitat que a Alemanya (a França les xifres són intermèdies).Després de l’escàndol de la insuficiència de places en els centres de FP per a aquest curs, el lector pot pensar que la culpa és del sistema educatiu. No en aquest cas, ja que l’oferta de cicles formatius de grau mitjà i superior de serveis de restauració és àmplia i des de fa anys sobren places. Fins i tot n’han sobrat aquest curs en què sembla que n’hagin faltat de totes les especialitats. No és que els joves no puguin estudiar per ser cambrers, és que no volen fer-ho.El lector podrà pensar que la feina de cambrer està mal retribuïda. No crec que aquesta sigui la raó. Si consultem el conveni col·lectiu, podem comprovar que, a Barcelona, un cambrer d’un restaurant de 2 o 3 forquilles té dret a una retribució mínima de 1.469 € en 14 pagues més manutenció (a Tarragona una mica més i a Girona una mica menys). Tot és relatiu, però no és un nivell inferior al que podem veure en moltes ofertes laborals per a graduats universitaris.Sens dubte, treballar a la restauració té dos problemes. El primer són els horaris, ja que la major part dels cambrers han de treballar quan tothom descansa: els caps de setmana, els migdies i els vespres. Aquest problema és insoluble, òbviament, però el segon no ho és, i aquest segon problema és que molt sovint el conveni no es compleix. De manera rutinària, els cambrers estan contractats per menys hores de les que cobren i cobren menys hores de les que treballen. Les jornades de 50 i 60 hores a la setmana s’accepten amb massa facilitat com un fet normal i això fa menys atractiu el sector del que ho hauria de ser. Per això massa pocs joves s’apunten a estudiar per entrar-hi i massa professionals l’abandonen. No és un problema que els empresaris puguin resoldre fàcilment de manera individual, perquè el sector és molt competitiu i, per tant, els marges són estrets. Un empresari que competeixi amb d’altres que incorrin en aquestes pràctiques es veu obligat a replicar-les per sobreviure. Com va sentenciar Churchill al Parlament britànic, hi ha casos en què el mal empresari desplaça el bo, i el pitjor desplaça el dolent.Com que els restauradors estan preocupats per la manca de personal, no resulta sorprenent que proposin solucions de manera més o menys formal. En els últims dies me n’han arribat dues de molt diferents. La primera me la va manifestar fa pocs dies un amic restaurador. Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar” (deixant clar que ni els autòctons ni alguns dels nouvinguts en tindrien). La segona la proposaven dos restauradors en un programa que TV3 dedicava al sector diumenge passat (Taules parades). Deien que perquè el sector atragués i retingués joves el que caldria és que els horaris permetessin una millor conciliació de la vida laboral amb la personal. Afegien que “no perquè una pràctica s’hagi estat fent durant molts anys s’ha de seguir fent”, que tot el sector s’hi havia de posar i, finalment, que també els clients hi haurien de contribuir acceptant que, inevitablement, el servei s’ha d’encarir.Tradicionalment, l’economia catalana s’ha desenvolupat seguint més el primer camí que el segon, i d’aquí el lamentable argument que sentim tot sovint segons el qual els immigrants tenen com a funció fer aquelles feines que els autòctons no voldríem fer. Com que penso que el que cal és dignificar-les totes, m’agradaria creure que el sector de la restauració, amb el concurs imprescindible de les autoritats laborals i la comprensió de la societat en general, serà capaç, aquest cop, de seguir el segon camí.https://www.ara.cat/opinio/restauracio-cruilla-miquel-puig_129_4157690.htmlGuaita que se n'ha de ser mal parit : Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar”
Temps roïns per a tot.El carro va pel pedregar.Màquina avant!
|
Un dels sectors econòmics més afectats per la pandèmia ha estat el de la restauració, i només els ERTO, els crèdits públics, les subvencions de la Generalitat i el decret de reducció forçosa de lloguers han permès que moltes empreses hagin pogut sobreviure. Ara que comencen a sortir del malson, els restauradors s’enfronten a dos problemes. Un de sobrevingut: com fer front als deutes contrets durant els últims mesos. El segon, en canvi, s'arrossegava des de feia anys i ara reapareix amb més força que mai: la falta de personal. Efectivament, ja abans de la pandèmia era comunament acceptat entre els empresaris que els bons cuiners i cambrers ja estaven treballant i que els que sortien de les escoles eren insuficients per satisfer la demanda.Aquesta situació és paradoxal en un país que pateix un nivell d’atur juvenil tan alt. Efectivament, si considerem els joves d’entre 20 i 24 anys i ens comparem amb Alemanya, allà just abans de la pandèmia volien treballar 7 de cada 10 i efectivament ho feien 2 de cada 3; aquí, en canvi, volien fer-ho 1 de cada 2 i només ho feia 1 de cada 3, o sigui, la meitat que a Alemanya (a França les xifres són intermèdies).Després de l’escàndol de la insuficiència de places en els centres de FP per a aquest curs, el lector pot pensar que la culpa és del sistema educatiu. No en aquest cas, ja que l’oferta de cicles formatius de grau mitjà i superior de serveis de restauració és àmplia i des de fa anys sobren places. Fins i tot n’han sobrat aquest curs en què sembla que n’hagin faltat de totes les especialitats. No és que els joves no puguin estudiar per ser cambrers, és que no volen fer-ho.El lector podrà pensar que la feina de cambrer està mal retribuïda. No crec que aquesta sigui la raó. Si consultem el conveni col·lectiu, podem comprovar que, a Barcelona, un cambrer d’un restaurant de 2 o 3 forquilles té dret a una retribució mínima de 1.469 € en 14 pagues més manutenció (a Tarragona una mica més i a Girona una mica menys). Tot és relatiu, però no és un nivell inferior al que podem veure en moltes ofertes laborals per a graduats universitaris.Sens dubte, treballar a la restauració té dos problemes. El primer són els horaris, ja que la major part dels cambrers han de treballar quan tothom descansa: els caps de setmana, els migdies i els vespres. Aquest problema és insoluble, òbviament, però el segon no ho és, i aquest segon problema és que molt sovint el conveni no es compleix. De manera rutinària, els cambrers estan contractats per menys hores de les que cobren i cobren menys hores de les que treballen. Les jornades de 50 i 60 hores a la setmana s’accepten amb massa facilitat com un fet normal i això fa menys atractiu el sector del que ho hauria de ser. Per això massa pocs joves s’apunten a estudiar per entrar-hi i massa professionals l’abandonen. No és un problema que els empresaris puguin resoldre fàcilment de manera individual, perquè el sector és molt competitiu i, per tant, els marges són estrets. Un empresari que competeixi amb d’altres que incorrin en aquestes pràctiques es veu obligat a replicar-les per sobreviure. Com va sentenciar Churchill al Parlament britànic, hi ha casos en què el mal empresari desplaça el bo, i el pitjor desplaça el dolent.Com que els restauradors estan preocupats per la manca de personal, no resulta sorprenent que proposin solucions de manera més o menys formal. En els últims dies me n’han arribat dues de molt diferents. La primera me la va manifestar fa pocs dies un amic restaurador. Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar” (deixant clar que ni els autòctons ni alguns dels nouvinguts en tindrien). La segona la proposaven dos restauradors en un programa que TV3 dedicava al sector diumenge passat (Taules parades). Deien que perquè el sector atragués i retingués joves el que caldria és que els horaris permetessin una millor conciliació de la vida laboral amb la personal. Afegien que “no perquè una pràctica s’hagi estat fent durant molts anys s’ha de seguir fent”, que tot el sector s’hi havia de posar i, finalment, que també els clients hi haurien de contribuir acceptant que, inevitablement, el servei s’ha d’encarir.Tradicionalment, l’economia catalana s’ha desenvolupat seguint més el primer camí que el segon, i d’aquí el lamentable argument que sentim tot sovint segons el qual els immigrants tenen com a funció fer aquelles feines que els autòctons no voldríem fer. Com que penso que el que cal és dignificar-les totes, m’agradaria creure que el sector de la restauració, amb el concurs imprescindible de les autoritats laborals i la comprensió de la societat en general, serà capaç, aquest cop, de seguir el segon camí.https://www.ara.cat/opinio/restauracio-cruilla-miquel-puig_129_4157690.htmlGuaita que se n'ha de ser mal parit : Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar”
"Falta personal", però segueixen pagant en negre la meitat de les hores o més i fent treballar hores extres impagades.El que sobra és oferta de restauració, i cal orientar els joves cap a altres sectors fent una aposta estratègica de país.
El mercat es regula sol, home. "Laissez faire", deixem fer i que el país se'n vagi directe a l'escorxador.
|
Un dels sectors econòmics més afectats per la pandèmia ha estat el de la restauració, i només els ERTO, els crèdits públics, les subvencions de la Generalitat i el decret de reducció forçosa de lloguers han permès que moltes empreses hagin pogut sobreviure. Ara que comencen a sortir del malson, els restauradors s’enfronten a dos problemes. Un de sobrevingut: com fer front als deutes contrets durant els últims mesos. El segon, en canvi, s'arrossegava des de feia anys i ara reapareix amb més força que mai: la falta de personal. Efectivament, ja abans de la pandèmia era comunament acceptat entre els empresaris que els bons cuiners i cambrers ja estaven treballant i que els que sortien de les escoles eren insuficients per satisfer la demanda.Aquesta situació és paradoxal en un país que pateix un nivell d’atur juvenil tan alt. Efectivament, si considerem els joves d’entre 20 i 24 anys i ens comparem amb Alemanya, allà just abans de la pandèmia volien treballar 7 de cada 10 i efectivament ho feien 2 de cada 3; aquí, en canvi, volien fer-ho 1 de cada 2 i només ho feia 1 de cada 3, o sigui, la meitat que a Alemanya (a França les xifres són intermèdies).Després de l’escàndol de la insuficiència de places en els centres de FP per a aquest curs, el lector pot pensar que la culpa és del sistema educatiu. No en aquest cas, ja que l’oferta de cicles formatius de grau mitjà i superior de serveis de restauració és àmplia i des de fa anys sobren places. Fins i tot n’han sobrat aquest curs en què sembla que n’hagin faltat de totes les especialitats. No és que els joves no puguin estudiar per ser cambrers, és que no volen fer-ho.El lector podrà pensar que la feina de cambrer està mal retribuïda. No crec que aquesta sigui la raó. Si consultem el conveni col·lectiu, podem comprovar que, a Barcelona, un cambrer d’un restaurant de 2 o 3 forquilles té dret a una retribució mínima de 1.469 € en 14 pagues més manutenció (a Tarragona una mica més i a Girona una mica menys). Tot és relatiu, però no és un nivell inferior al que podem veure en moltes ofertes laborals per a graduats universitaris.Sens dubte, treballar a la restauració té dos problemes. El primer són els horaris, ja que la major part dels cambrers han de treballar quan tothom descansa: els caps de setmana, els migdies i els vespres. Aquest problema és insoluble, òbviament, però el segon no ho és, i aquest segon problema és que molt sovint el conveni no es compleix. De manera rutinària, els cambrers estan contractats per menys hores de les que cobren i cobren menys hores de les que treballen. Les jornades de 50 i 60 hores a la setmana s’accepten amb massa facilitat com un fet normal i això fa menys atractiu el sector del que ho hauria de ser. Per això massa pocs joves s’apunten a estudiar per entrar-hi i massa professionals l’abandonen. No és un problema que els empresaris puguin resoldre fàcilment de manera individual, perquè el sector és molt competitiu i, per tant, els marges són estrets. Un empresari que competeixi amb d’altres que incorrin en aquestes pràctiques es veu obligat a replicar-les per sobreviure. Com va sentenciar Churchill al Parlament britànic, hi ha casos en què el mal empresari desplaça el bo, i el pitjor desplaça el dolent.Com que els restauradors estan preocupats per la manca de personal, no resulta sorprenent que proposin solucions de manera més o menys formal. En els últims dies me n’han arribat dues de molt diferents. La primera me la va manifestar fa pocs dies un amic restaurador. Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar” (deixant clar que ni els autòctons ni alguns dels nouvinguts en tindrien). La segona la proposaven dos restauradors en un programa que TV3 dedicava al sector diumenge passat (Taules parades). Deien que perquè el sector atragués i retingués joves el que caldria és que els horaris permetessin una millor conciliació de la vida laboral amb la personal. Afegien que “no perquè una pràctica s’hagi estat fent durant molts anys s’ha de seguir fent”, que tot el sector s’hi havia de posar i, finalment, que també els clients hi haurien de contribuir acceptant que, inevitablement, el servei s’ha d’encarir.Tradicionalment, l’economia catalana s’ha desenvolupat seguint més el primer camí que el segon, i d’aquí el lamentable argument que sentim tot sovint segons el qual els immigrants tenen com a funció fer aquelles feines que els autòctons no voldríem fer. Com que penso que el que cal és dignificar-les totes, m’agradaria creure que el sector de la restauració, amb el concurs imprescindible de les autoritats laborals i la comprensió de la societat en general, serà capaç, aquest cop, de seguir el segon camí.https://www.ara.cat/opinio/restauracio-cruilla-miquel-puig_129_4157690.htmlGuaita que se n'ha de ser mal parit : Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar”
Sempre em faig creus de com molts empresaris no entenen com funciona el lliure mercat i l'assignació eficient de recursos:La mà d'obra és un recurs com qualsevol altre, i si és escassa el mercat mirar d´assignar-la de la forma més eficient possible allà on és més productiva. I "més eficient" i "més productiva" vol dir que les feines més mal pagades o amb pitjors horaris o més cansades es queden sense fer. I per tant, els restaurants que només poden funcionar amb sous molt baixos hauran de tancar, i els clients que només poden anar a restaurants si ofereixen preus molt econòmics basats en sous molt baixos s'hauran de cuinar ells mateixos el sopar.Posant un exemple extrem per a que s'entengui: jo també podria afirmar que tinc una empresa que per a funcionar necessita treballadors que cobrin 1euro/dia. I que clar, falten treballadors. Quan en realitat el que passa és que la meva idea de negoci no genera valor i per això el mercat no m'assigna els recursos necessaris.
Un comentari econòmicament assenyat al xat!
de veritat, quin pais. Entre els empresaris que no entenen com funciona el lliure mercat, i els treballadors que hi estan en contra fins i tot quan els afavoreix no sé jo si anirem enlloc que no sigui més estatalització.De fet, un experiment que estaria bé fer seria crear una xarxa de bars i restaurants públics amb cambrers i cuiners que fossin funcionaris, i abastits per agricultors i ramaders i transportistes que també ho fossin. I que tots els funcionaris actual només poguessin anar a aquests bars i restaurants ....
Quin país? Però tu de debò et creus que això només passa a Catalunya o a Espanya?
|
Un dels sectors econòmics més afectats per la pandèmia ha estat el de la restauració, i només els ERTO, els crèdits públics, les subvencions de la Generalitat i el decret de reducció forçosa de lloguers han permès que moltes empreses hagin pogut sobreviure. Ara que comencen a sortir del malson, els restauradors s’enfronten a dos problemes. Un de sobrevingut: com fer front als deutes contrets durant els últims mesos. El segon, en canvi, s'arrossegava des de feia anys i ara reapareix amb més força que mai: la falta de personal. Efectivament, ja abans de la pandèmia era comunament acceptat entre els empresaris que els bons cuiners i cambrers ja estaven treballant i que els que sortien de les escoles eren insuficients per satisfer la demanda.Aquesta situació és paradoxal en un país que pateix un nivell d’atur juvenil tan alt. Efectivament, si considerem els joves d’entre 20 i 24 anys i ens comparem amb Alemanya, allà just abans de la pandèmia volien treballar 7 de cada 10 i efectivament ho feien 2 de cada 3; aquí, en canvi, volien fer-ho 1 de cada 2 i només ho feia 1 de cada 3, o sigui, la meitat que a Alemanya (a França les xifres són intermèdies).Després de l’escàndol de la insuficiència de places en els centres de FP per a aquest curs, el lector pot pensar que la culpa és del sistema educatiu. No en aquest cas, ja que l’oferta de cicles formatius de grau mitjà i superior de serveis de restauració és àmplia i des de fa anys sobren places. Fins i tot n’han sobrat aquest curs en què sembla que n’hagin faltat de totes les especialitats. No és que els joves no puguin estudiar per ser cambrers, és que no volen fer-ho.El lector podrà pensar que la feina de cambrer està mal retribuïda. No crec que aquesta sigui la raó. Si consultem el conveni col·lectiu, podem comprovar que, a Barcelona, un cambrer d’un restaurant de 2 o 3 forquilles té dret a una retribució mínima de 1.469 € en 14 pagues més manutenció (a Tarragona una mica més i a Girona una mica menys). Tot és relatiu, però no és un nivell inferior al que podem veure en moltes ofertes laborals per a graduats universitaris.Sens dubte, treballar a la restauració té dos problemes. El primer són els horaris, ja que la major part dels cambrers han de treballar quan tothom descansa: els caps de setmana, els migdies i els vespres. Aquest problema és insoluble, òbviament, però el segon no ho és, i aquest segon problema és que molt sovint el conveni no es compleix. De manera rutinària, els cambrers estan contractats per menys hores de les que cobren i cobren menys hores de les que treballen. Les jornades de 50 i 60 hores a la setmana s’accepten amb massa facilitat com un fet normal i això fa menys atractiu el sector del que ho hauria de ser. Per això massa pocs joves s’apunten a estudiar per entrar-hi i massa professionals l’abandonen. No és un problema que els empresaris puguin resoldre fàcilment de manera individual, perquè el sector és molt competitiu i, per tant, els marges són estrets. Un empresari que competeixi amb d’altres que incorrin en aquestes pràctiques es veu obligat a replicar-les per sobreviure. Com va sentenciar Churchill al Parlament britànic, hi ha casos en què el mal empresari desplaça el bo, i el pitjor desplaça el dolent.Com que els restauradors estan preocupats per la manca de personal, no resulta sorprenent que proposin solucions de manera més o menys formal. En els últims dies me n’han arribat dues de molt diferents. La primera me la va manifestar fa pocs dies un amic restaurador. Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar” (deixant clar que ni els autòctons ni alguns dels nouvinguts en tindrien). La segona la proposaven dos restauradors en un programa que TV3 dedicava al sector diumenge passat (Taules parades). Deien que perquè el sector atragués i retingués joves el que caldria és que els horaris permetessin una millor conciliació de la vida laboral amb la personal. Afegien que “no perquè una pràctica s’hagi estat fent durant molts anys s’ha de seguir fent”, que tot el sector s’hi havia de posar i, finalment, que també els clients hi haurien de contribuir acceptant que, inevitablement, el servei s’ha d’encarir.Tradicionalment, l’economia catalana s’ha desenvolupat seguint més el primer camí que el segon, i d’aquí el lamentable argument que sentim tot sovint segons el qual els immigrants tenen com a funció fer aquelles feines que els autòctons no voldríem fer. Com que penso que el que cal és dignificar-les totes, m’agradaria creure que el sector de la restauració, amb el concurs imprescindible de les autoritats laborals i la comprensió de la societat en general, serà capaç, aquest cop, de seguir el segon camí.https://www.ara.cat/opinio/restauracio-cruilla-miquel-puig_129_4157690.htmlGuaita que se n'ha de ser mal parit : Segons ell, el que convindria és que, com fa vint anys, arribi una nova onada d’immigrants “amb ganes de treballar”
Per què serà que tots els empresaris són taaaan liberals excepte quan estan a punt de fer fallida?
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Tot retolat en bon castellà, com no podia ser d'una altra manera
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Que heavy. Havia sentit a parlar d'un ZOO de belgica. quanta cosa que no sabem i es va perdent en el temps.
Heavy? Jo encara recordo quan vaig veure el primer negre. Normal que la gent tingués curiositat i pagués per veure quelcom que no havíen vist mai.
Jo el primer negre que vaig veure estava dissecat.
A Banyoles?
Si.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Que heavy. Havia sentit a parlar d'un ZOO de belgica. quanta cosa que no sabem i es va perdent en el temps.
Heavy? Jo encara recordo quan vaig veure el primer negre. Normal que la gent tingués curiositat i pagués per veure quelcom que no havíen vist mai.
Jo el primer negre que vaig veure estava dissecat.
Li vares aixcar les faldilles?
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Recordo que no havia vist cap negre fins que tenia uns 10 anys allà cap a finals dels 90, també vaig tenir curiositat per veure'ls. No em venia de nou, ja els havia vist a l'esport americà i a les pel·lícules. Per la gent del segle XIX també havia de ser tota una curiositat, en aquells temps només els devien haver vist en il·lustracions. Es semblant al que m'ha passat a mi mateix, quan he recorregut muntanyes a Xina moxtilla en mà també ens surten als poblets un fotimer d'adults i de nens amb la boca oberta a veure'ns. Crec que es bò i normal, aquesta fascinació per la diversitat humana. Clar, potser també hi havia qui hi anava per enriure's en una mena de supremacisme ben caspós, però no sembla que sigui el que la gent normal faci habitualment. Si qui ha escrit això només sap veure aquesta motivació és un cas greu de prejudici, o sospito que sobretot de projecció.Altre cas seria en quines condicions de treball els tenien, sospito que semblants a les d'altres espectacles de l'època com el circ. Podria ser que sigueren encara en condicions molt semblants a l'esclavatge però, en l'època el comerç d'humans encara vivia els seus darrers moments. Aquesta gent podien sortir a fer vida normal un cop acabat l'espectacle? Si no, eren presoners. És el que més em preocupa de aquesta situació, però no sembla fer-ho a l'autor de l'article, que està més preocupat pel discurs identitari de la cosa i en la lectura en diagonal no hi he vist cap esment. Afegir que no cal anar-se'n al XIX per trobar situacions de condicions laborals terribles, tant en morenets com en pàlids.
Pel que sembla aquests feien la mateixa vida que feien a Àfrica, però al poblat aquest artesanal.
De veritat creus que feien la mateixa vida que a casa seva estant tancats en un recinte amb barracons?
Quan estaven a Àfrica a casa vull dir.
Doncs això, de veritat creus que podien fer la mateixa vida?
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Curiós, tot escrit amb la grafia Alemanya. Aschantis.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
El segon sembla més aviat crític.Creieu que algunes es van quedar embarassades de catalans?
Creieu que algunes es van quedar embarassades de catalans?Tens una habilitat per a produir-hi vergonya aliena amb la que pocs usuaris del xat poden equiparar-se.
Perdona? Ho deia pel que diu als articles, no per fer-me el graciós i perqué si els llegiu dona entendre que es va lligar. Tu tens 134 missatges i no em coneixes, així que calla. Amb el meu primer usuari tinc mooooolts més.
Ara a veure si et creus l'únic gat vell ací, Breizhcatalonia.
Ja fa mooooooolt temps que no utilitzo aquest nom.
Però és que no hi ha ningú aquí que no sigui un segon usuari?
Sí.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
A Port Aventura també s'hi exhibia indis:https://elpais.com/diario/1999/04/23/catalunya/924829653_850215.html
Va home va, que al del mig el vaig veure posant escuradents nous al "salón de tiro hermanos Jiménez" a les festes del meu poble.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Que heavy. Havia sentit a parlar d'un ZOO de belgica. quanta cosa que no sabem i es va perdent en el temps.
Heavy? Jo encara recordo quan vaig veure el primer negre. Normal que la gent tingués curiositat i pagués per veure quelcom que no havíen vist mai.
Si, entenc la curiositat, i del que parles. Avui en dia ja no ens sorprèn, perquè la informació ens permet veure altres tipus d'humans arreu del món al palmell de la mà (mòbil, internet, etc..) i la globalització ha fet que hi hagi més desplaçaments de poblacions. De fet pots trobar vídeos, de viatgers a certs llocs d'africà, on hi ha nens que no han vist mai un "blanc" i els pica la curiositat. Tot i així, es aberrant que es mostressin humans amb tota probabilitat sense el seu consentiment, com mers esclaus o mascotes a exhibir. I lo més fort és que es veia normal.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Que heavy. Havia sentit a parlar d'un ZOO de belgica. quanta cosa que no sabem i es va perdent en el temps.
Heavy? Jo encara recordo quan vaig veure el primer negre. Normal que la gent tingués curiositat i pagués per veure quelcom que no havíen vist mai.
Jo tenia 8 o 10 anys, el vaig assenyalar amb el braç estirat i vaig dir cridant: "Mira, mama, aquell senyor és negre!!!". I ma mare no sabia on fotre's: "Calla, nen, no assenyalis!".
Been there, done that.Però era una mica més jove que tu.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Que heavy. Havia sentit a parlar d'un ZOO de belgica. quanta cosa que no sabem i es va perdent en el temps.
Heavy? Jo encara recordo quan vaig veure el primer negre. Normal que la gent tingués curiositat i pagués per veure quelcom que no havíen vist mai.
Jo tenia 8 o 10 anys, el vaig assenyalar amb el braç estirat i vaig dir cridant: "Mira, mama, aquell senyor és negre!!!". I ma mare no sabia on fotre's: "Calla, nen, no assenyalis!".
això era molt normal eh!Jo recordo flipar al veure algun "moro" caminar per davant de casa a finals dels 90.....
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Ara als negrers com l'Oscar Camps li fan reverències...
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Recordo que no havia vist cap negre fins que tenia uns 10 anys allà cap a finals dels 90, també vaig tenir curiositat per veure'ls. No em venia de nou, ja els havia vist a l'esport americà i a les pel·lícules. Per la gent del segle XIX també havia de ser tota una curiositat, en aquells temps només els devien haver vist en il·lustracions. Es semblant al que m'ha passat a mi mateix, quan he recorregut muntanyes a Xina moxtilla en mà també ens surten als poblets un fotimer d'adults i de nens amb la boca oberta a veure'ns. Crec que es bò i normal, aquesta fascinació per la diversitat humana. Clar, potser també hi havia qui hi anava per enriure's en una mena de supremacisme ben caspós, però no sembla que sigui el que la gent normal faci habitualment. Si qui ha escrit això només sap veure aquesta motivació és un cas greu de prejudici, o sospito que sobretot de projecció.Altre cas seria en quines condicions de treball els tenien, sospito que semblants a les d'altres espectacles de l'època com el circ. Podria ser que sigueren encara en condicions molt semblants a l'esclavatge però, en l'època el comerç d'humans encara vivia els seus darrers moments. Aquesta gent podien sortir a fer vida normal un cop acabat l'espectacle? Si no, eren presoners. És el que més em preocupa de aquesta situació, però no sembla fer-ho a l'autor de l'article, que està més preocupat pel discurs identitari de la cosa i en la lectura en diagonal no hi he vist cap esment. Afegir que no cal anar-se'n al XIX per trobar situacions de condicions laborals terribles, tant en morenets com en pàlids.
Aquesta gent podien sortir a fer vida normal un cop acabat l'espectacle? Ho dubto moltíssim.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Bé doncs ja he trobat el que buscava de Xifré.No ho he trobat per internet però avui he anat a dinar a cals sogres on la meva dona guarda l'obra completa de Josep Pla. M'he pres la molèstia de retratar el fragment i mentre escric aquestes línies no sé quant de tros reproduiré (per mandra de picar-ho, és clar).És un fragment d'un senyor de Barcelona (o Tres senyors en següents edicions). És en el capítol "La vida Antiga. El Canonge Vinyeta"En el fragment explica que Vic va ser presa pels carlins amb relativa facilitat gràcies al Canonge Vinyeta que era absolutista i reaccionari i els va ajudar des de dins. Explica que abans a Vic fotia molta més fred (no abans entenent el temps d'en Pla respecte d'ara, sinó l'abans d'en Pla) i com el canonge donava la benvinguda a les orenetes que ens porten el bon temps."Deia, doncs, que Vic fou pres pels carlins i que poc temps després fou reconquerit pels cristins. A conseqüència d'aquest infaust motiu, el canonge hagué de fugir i amagar-se. Escollí per a retirar-se un paratge de molta amenitat, encara que molt rústec i emboscat, situat entre Sant Pere de Torelló i Vidrà. El paratge s'anomena Forat Micó. Allí Vinyeta compongué una cançó que vaig sentir recitar i cantar de criatura. Diu així:Si a mi em donessin tants quants dinerscom té Remisa, Zafont, Xifré...-Molts els hi estimo! -Diria jo-,molt més m'agrada Forat Micó.La perdiu canta dins d'aquells pins.Si ve la tropa fica't a dins!D'aquelles mates no tinguis por.Per'xò m'agrada Forat Micó.Quan jo hi pescava, vora aquell riu,m'hi refrescava, i era l'istiu;ple d'avellanes duia el sarró.Per'xò m'agrada Forat Micó.Jo pel bon vi em vendria la burra;jo, pel bon vi, la burra i el pollí...En la seva cançó, Vinyeta enumera els noms deles tres grans fortunes barcelonines d'aquella època, les tres grans potències dels diners. Un d'ells, Zafont, era conegut a Vic, perquè hi havia comprat, a l'època de la desamortització, el convent de Carmelites Descalços, on mossèn Miquel tenia instaŀlat el seu inoblidable coŀlegi.Remisa fou un home de molts diners. Tingué casa de Banca a Barcelona i a Madrid, on fou un gran personatge en els primers anys del regnat d'Isabel II.Bonaventura Carles Aribau fou empleat de la central del banc de Remisa a Barcelona. Quan, per raons de servei, Aribau fou traslladat a la sucursal del banc a Madrid, escriví la seva oda <<A la pàtria>> que s'ha fet tan famosa i a la qual s'atribueix una intenció política i literària que Aribau no pogué ni somniar.Del meu patró la glòria canto!,diu el poeta en la seva composició. El vers implica una fidelitat comercial, absolutament respectable, certament. L'oda és la típica elucubració que produeixen els poetes adscrits a una administració quan són traslladats d'una població a l'altra per la raó que sigui. En els últims decennis, la substància poètica és tan rara i les persones que escriuen en vers abunden en tanta manera, que hom aprofita qualsevol oportunitat -un trasllat de despatx- per a justificar les pretensions a la poesia.La família Remisa enllaçà amb els Moret, oriünds de Roda de Ter. Hi ha un gran retrat de Vicente López d'una senyora Remisa i Moret que fou una considerable senyora de la societat del seu temps. A conseqüència de l'enllaç Moret-Remisa, una branca de la família se n'anà a viure a Madrid, s'hi instaŀlà definitivament i d'aquesta branca sortí, més tard, el qui fou el divertidíssim coŀlaborador de Sagasta i, després, President del Consell: el senyor Moret.El vell Moret, avi del que fou President, fou, a l'epoca de la primera guerra civil, un liberal exaltat, cridaner i imprudent, que contribuí, per un excés de zel, per un entusiasme gratuït i pueril, a la crema de Manlleu pel comte d'Espanya i a la derrota del general liberal Carbó pel cèlebre cabdill absolutista. En la derrota infligida a Carbó, hi moriren de dues a tres-centes persones conegudes i importants a la comarca -xifra fabulosa per a l'època.Hi ha persones que creuen -i així se sent dir- que Moret era d'ascendència castellana o andalusa. No. Si ho hagués estat, com ha fet observar el nostre amic Francesc Pujols, s'hauria anomenat Morito.Zafont comprà a baix preu, a l'època de la desamortització de Mendiazábal, una gran quantitat de cases, convents, terres de la mà morta. Les fortunes que es feren amb la desamortització foren conspícues. La de Zafont fou enorme. Pel Convent dels Carmelites de Vic, en pagà una quantitat irrisòria de diners. La fortuna de Xifré, feta en gran part a Amèrica, construí davant de Llotja, a Barcelona, els famosos porxos que porten el seu nom. La famosa bunyoleria del <<Tio Neŀlo>>, que fou, durant tants anys, el rendez-vous de la societat barcelonina, estigué instaŀlada en els pòrtics de Vidal i Quadres, que afronten amb els de Xifré i separats pel carrer de Llauder."
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Un home basc del segle XIX que tenia gigantisme que era conegut com el gegant d'Altzo va patir una situació no gaire diferent. En aquest cas, el seu germà i el pare feien negoci amb la seva condició. La pel·lícula Handia ens ho descriu magistralment.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Ara els tenen al Raval
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Lamentable. Hi ha una películ·la de la que no en recordo el nom on dos pigmeus són segrestats i exhibits en algun país anglosaxó.
Alemany, molt probablement, a UK em sembla que ho van prohibir.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Que heavy. Havia sentit a parlar d'un ZOO de belgica. quanta cosa que no sabem i es va perdent en el temps.
Heavy? Jo encara recordo quan vaig veure el primer negre. Normal que la gent tingués curiositat i pagués per veure quelcom que no havíen vist mai.
Jo el primer negre que vaig veure estava dissecat.
Hahahahaha.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
En aquella època no hi havia altre manera per a que el públic general poguès conèixer animals i aquestes tribus.
Sí, com el teu besavi que tampoc tenia més opció que guanyar-se la vida deixant que li endinyessin penis fins la tràquea. És el que té la sang i la raça, si ets un xapero, ets un xapero.
Sembla que tens molta experiència en el tema.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
A Port Aventura també s'hi exhibia indis:https://elpais.com/diario/1999/04/23/catalunya/924829653_850215.html
A l'altre banda del món, es fan espectacles representant el país veí. La diferència és que hi ha voluntat dels treballadors, i cobren per això.https://www.youtube.com/watch?v=DC-_jXKPET8
Brutal. Un dia en un dels fils vaig parlar dels prejudicis que tenen al Japó sobre Catalunya i Espanya i aquest parc temàtic del Japó ho resumeix perfectament, es brutal.Ull l'entrada del parc que es com l'entrada de la boqueria de Barcelona xDQuin fart de riure el vídeo, es boníssim
Alguns no saben ni on era l'Estat espanyol. Recordo un que em va dir, al costat de Itàlia? ( Coneixen italia per les pizzes. Hi ha una cadena de menjar, que fa pasta, pizza, etc..., es el menjar més europeu que pots trobar )
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Que heavy. Havia sentit a parlar d'un ZOO de belgica. quanta cosa que no sabem i es va perdent en el temps.
Heavy? Jo encara recordo quan vaig veure el primer negre. Normal que la gent tingués curiositat i pagués per veure quelcom que no havíen vist mai.
Jo tenia 8 o 10 anys, el vaig assenyalar amb el braç estirat i vaig dir cridant: "Mira, mama, aquell senyor és negre!!!". I ma mare no sabia on fotre's: "Calla, nen, no assenyalis!".
La meva experiència quan era petit es igual que la teva. Als 80s quan tenia pocs anys de vida i als 90s, no hi havia persones de fora enlloc, una vegada hi havia un africà per carrer per primera vegada i el vaig assenyalar i dir: "mira mama un negre!" La mare morta de vergonya. No crec que fos racisme sinó innocència infantil i en el context d'un pais amb zero immigració que estava sortint d'una dictadura.
Amb zero immigració africana.Catalunya estava plena a petar d'immigrants espanyols als anys vuitanta
Des de principis del segle XX que Catalunya ha rebut onades d'imigrants d'Espanya profunda. Per exemple el meu poble va ser invait de murcians al principi del segle XX, que van venir tot un poblet de Múrcia que es diu Mazarron, a treballar en uns mines durant uns anys fins que van tancar. Defet el meu segon cognom es murcià, el meu avi era fill de murcians però com que tots els seus amics eren catalans i ell va rebre l'educació de l'escola pública en català doncs ell es pot dir que era totalment català tot i que el besavi i besavia mai van parlar català. Defet si no m'ho haguessin explicat no ho hagués deduit mai que els besavis de part d'avi matern eren murcians, perquè l'avi era brutalment català. Tota la resta de la meva familia es d'origen català, d'entre l'Alt Maresme i La Selva.Després cap als anys 60 hi va haver una altra onada d'immigració espanyola al meu poble, també brutal, un poble sencer d'Andalusia anomenat Pedrera va venir en massa a treballar i viure de l'hosteleria a tota una sèrie d'hotels nous que es van construir. La col·lonització espanyola va ser brutal i mig poble i més són d'origen andalús, la majoria d'ells sense cap mena d'adaptació o no parlen o no volen parlar català. Per coses de la vida vaig estar un temps sortint amb una noia que la seva familia era d'origen de Pedrera, cosa habitual al meu poble. Vaig visitar el poblet d'Andalusia per unes vacances de nadal i sincerament, es un poblet que avui en dia al segle XXI segueix sense tenir res: a allà no hi ha feina, només plantacions d'oliveres i una planta de premsat, gairebé totes les feines són de recolecció d'olives i feina a la premsa, alguna botigueta i poc més. El poble es enmig d'un desert, no hi ha cap arbre. No m'estranya que la gent a la que pugui marxi corrents d'allà...
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Que heavy. Havia sentit a parlar d'un ZOO de belgica. quanta cosa que no sabem i es va perdent en el temps.
Heavy? Jo encara recordo quan vaig veure el primer negre. Normal que la gent tingués curiositat i pagués per veure quelcom que no havíen vist mai.
Igual, recordo quan al poble només havia una família nigeriana.Totalment integrats i feliços.Finals 80.
|
Zoos humans: quan Barcelona exhibia negresPosted by Històries de Barcelona on 24 juliol 20200 CommentsTribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC) El moviment Black Lives Matter ha obert el debat sobre l’homenatge a personalitats racistes a l’espai públic. A Barcelona, si es parla d’enderrocar estàtues i canviar plaques de carrers, apareixen cognoms com Güell, López o Xifré. Quan es recorda el passat colonialista i negrer de la ciutat s’acostuma a fixar la mirada només en grans prohoms de la burgesia. En canvi, s’obliden altres expressions més populars del racisme. L’èxit dels zoològics humans, com l’exhibició la «Tribu Aschanti», demostren que el colonialisme no era cosa d’uns pocs.La Vanguardia (1897)Els zoos humans van aparèixer a finals del segle XIX com un fenomen derivat del colonialisme. Empresaris negrers s’enduien famílies senceres de les colònies per exhibir-les en espectacles itinerants a les grans ciutats europees.1Com si fossin animals en un zoo, les tribus s’exposaven en recintes tancats i ambientats per recrear el seu hàbitat natural, de manera que els ciutadans de les metròpolis podien contemplar els pobles colonitzats en “estat salvatge”. Es parlava d’exhibicions etnològiques i es presentaven sota una pretesa voluntat científica però eren, simplement, una nova forma d’esclavatge.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)El primer zoo humà BarcelonaEl primer zoològic humà que es va veure a Barcelona va ser la «Tribu Aschanti», que va arribar el 22 de juliol de 1897. El promotor de la gira era l’empresari francès Ferdinand Gravie, que prèviament els havia exhibit a Lió, on van ser enregistrats pels germans Lumière en una sèrie de filmacions.La “col·lecció” (així se l’anomenava) estava formada per 150 aixantis (o ashantis), entre homes, dones i infants. Procedien de l’anomenada Costa d’Or africana, a l’actual Ghana. Feia poc menys d’un any que els britànics havien aconseguit sotmetre el regne Aixanti, després d’una llarga resistència al domini colonialista.Tribu aixanti a Barcelona (Frederic Bordas. AFCEC)L’arribada de la comitiva va generar una gran expectació. Una munió de gent es va congregar al port per rebre la caravana. Després de desfilar per la Rambla, els aixantis es va instal·lar en un solar al número 35 de la Ronda Universitat, a tocar de la plaça Catalunya.El campament estava format unes files de barraques alineades als laterals, amb dormitoris i tallers . Al centre hi havia uns coberts, destinats als espectacles tribals. Es va criticar que l’espai era excessivament petit i mancat d’arbres, animals i altres elements decoratius que recreessin, de forma versemblant, el paisatge africà, tal com feien les exhibicions etnològiques d’altres ciutats europees, que sovint s’ubicaven en jardins o, fins i tot, en parcs zoològics.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)L’entrada al poblat costava una pesseta. Un preu que no estava a l’abast de totes les butxaques i que permetia als barcelonins observar aquells “salvatges” fent la seva vida quotidiana, fos cuinant o treballant en artesania, confeccionant anells i penjolls que després venien com a souvenirs.A vegades l’exhibició també incloïa espectacles de música i danses, però les tradicions i rituals dels aixantis no semblaven del gust dels europeus.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Un dels aspectes que més va xocar amb la moral conservadora del moment va ser la poca roba d’aquells africans. Un fet que, d’altra banda, es va convertir en un reclam per atreure un bon nombre de voyeurs a l’exhibició.La Esquella de la Torratxa (30 de juliol de 1897)Una tribu aixanti a BarcelonaLa presència dels aixantis va causar un gran impacte a la ciutat. Qualsevol esdeveniment relacionat amb la tribu generava un gran rebombori. Com el bateig que les autoritats catòliques van imposar a un nadó, nascut mentre la tribu era a Barcelona. La cerimònia es va celebrar a l’església de Betlem, on es van aplegar un gran nombre de curiosos.La premsa barcelonina va alimentar el fenomen, dedicant pàgines i pàgines a vendre l’actractiu exotisme del que presentaven com “l’atracció de l’any”. És impactant llegir les cròniques de l’època, farcides d’estereotips racistes. Els africans eren descrits com a “primitius”, “salvatges” i “incivilitzats”, en contrast amb la civilització occidental. Una visió eurocentrista i paternalista que buscava, en definitiva, justificar el colonialisme.El Diluvio (28 de juliol de 1897)Gegants, capgrossos i aixantisL’espectacle dels aixantis a Barcelona va ser un èxit i es va mantenir quatre mesos en cartellera. Monsieur Gravier va saber treure profit de la popularitat dels aixanti, fent-los actuar en tota mena d’actes i festivals. Fins i tot van participar en les festes de la Mercè d’aquell any, en una exhibició folklòrica on van desfilar entre gegants, capgrossos i castellers.La Ilustración Artística (9 d’agost de 1897)Abans de marxar definitivament de Barcelona la tribu va fer un parell de bolos a la resta de l’Estat, amb exhibicions als Jardins del Buen Retiro de Madrid i al teatre Pizarro de València.El 21 de novembre de 1897 el aixantis van aixecar el campament i van deixar la ciutat. Durant els anys següents, i pràcticament fins a l’Exposició de 1929, Barcelona va continuar rebent de forma periòdica la visita d’altres vergonyosos espectacles colonialistes, des d’esquimals a nans bengalís.https://historiesdebcn.com/zoos-humans-aschantis-barcelona/
Aquests espectacles eren molt normals en aquella època. Un exemple és el circ que portava per europa en Buffalo Bill el 1889.El 17 de desembre de 1889 va arribar a Barcelona el circ de Buffalo Bill, que es va instal·lar al carrer Muntaner, entre les cantonades d'Aribau i Rosselló. L'equip del mític 'cowboy' va arribar a la capital catalana per mar, en un vaixell que havia salpat de Marsella després de la seva gira exitosa pel sud de França. Fins al 20 de gener de 1890, van representar diverses vegades el 'Wild West Show', un espectacle sobre el salvatge Oest que incloïa unes funcions d'allò més apassionants per a l'època. https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/passin-i-vegin-el-circ-de-buffalo-bill_201551_102.html
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
La majoria de paraules com qualsevol diccionari són tècnicismes mèdics o d'altres ciències. No serveix per el nivell real de català. De fet hi ha multitud d'expressions i paraules que existeixen i no són al diec.
Molt d'acord, a mi em van surtir almenys 3 composts químics que sé que existeixen però que únicament vaig fer servir a l'institut.
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
Ho has fet millor que el 20% de les 402489 persones que han jugat fins ara.D'acord amb els teus resultats coneixes aproximadament un 54% de les paraules de la llengua catalana.Has encertat un 71% de les paraules i un 83% de les pseudoparaules."YA tu sabe!"
Es bien.
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
80% millor i 75% de les paraules. Respiro alleujat, encara m'ha sortit prou bé.
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
Fil repetit.
Qui el va obrir va fugir. Així que no veig perquè s'hauria de fer servir.
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
Millor que el 85% i 77% de paraules amb 77% d'encerts de paraules i 100% de pseudoparaules, però mentiria si dic que no ho he fet 4 vegades i aquesta ha estat la millor puntuació amb certa diferència.Per tant, estic bastant per sota d'això.
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
La majoria de paraules com qualsevol diccionari són tècnicismes mèdics o d'altres ciències. No serveix per el nivell real de català. De fet hi ha multitud d'expressions i paraules que existeixen i no són al diec.
Ha parlat el setciències.
Ruc.
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
El meu:
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
El meu resultat:Ho has fet millor que el 91% de les 402280 persones que han jugat fins ara.D'acord amb els teus resultats coneixes aproximadament un 80% de les paraules de la llengua catalana.Has encertat un 80% de les paraules i un 100% de les pseudoparaules.
Ho has fet millor que el 85% de les 403159 persones que han jugat fins ara.D'acord amb els teus resultats coneixes aproximadament un 77% de les paraules de la llengua catalana.Has encertat un 94% de les paraules i un 83% de les pseudoparaules.Visita les Preguntes Freqüents (FAQs).Ajuda'ns repetint la prova o compartint el teu resultat, gràcies!Com has encertat el 100% de les pseudoparaules? I com funciona? Resta? He encertat més paraules que tu i em posa menys puntuació.
Penalitza més que diguis que sí que coneixes una paraula inexistent que no pas que no coneixes un mot que sí existeix. Davant del dubte has de dir que no coneixes la paraula.
Ho has fet millor que el 91% de les 403437 persones que han jugat fins ara.D'acord amb els teus resultats coneixes aproximadament un 80% de les paraules de la llengua catalana.Has encertat un 80% de les paraules i un 100% de les pseudoparaules.Visita les Preguntes Freqüents (FAQs).Ajuda'ns repetint la prova o compartint el teu resultat, gràcies!Sí, anant a assegurar he tret la mateixa puntuació que tu. I me n'he deixat 17! Quan l'altre vegada sols no n'he encertat 5 o 6.
|
Quin és el nivell de coneixement del lèxic català dels usuaris?Comproveu el vostre nivell al test següent i compartiu-lo en aquest fil:https://psico.fcep.urv.cat/vocabulari/
Per una vegada estic d'acord amb el Bernat Potser no conec moltes de les paraules que m'han sortit aquí i sí molts mots del meu dialecte que no són al DIEC. També hi ha paraules que sé que són reals o puc deduir-ho tot i no tenir-ne ni idea del significat. Lo 100% de les pseudoparaules les he detectat, de les de debò n'he encertat un 64%.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Enrique ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Enrique) October 24, 2021
Sent humoristes sembla mentida que no se'n recorden que els límits de l'humor els posa el canal i el context, i que la línia editorial de la televisió pública del nostre país no passa de l'humor blanquet i la ironia intel·lectual condescendent. I també sembla mentida que no sàpiguen que si cobren d'ells, els tocaria passar per l'adreçador.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Diana ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Diana) October 24, 2021
El que sí que està clar és que el gag reflecteix una actitud masclista, cosa que no vol dir que en Peyu comparteixi aquesta actitud. A mi em sembla que vol exemplificar una associació d'idees com ara "si tinc diners em follo la dona que vull, i és legítim i ètic".No obstant haurien d'haver sigut conscients de que aquesta broma es pot entendre en una vinyeta de El Jueves, per exemple, però que en format televisiu costa que la gent entengui que és un altre personatge, o que és una caricatura.
Assumim doncs que la gent és imbècil i prou? No se'n diu d'això infantilització de la societat?
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Guillermo ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Guillermo) October 24, 2021
El que sí que està clar és que el gag reflecteix una actitud masclista, cosa que no vol dir que en Peyu comparteixi aquesta actitud. A mi em sembla que vol exemplificar una associació d'idees com ara "si tinc diners em follo la dona que vull, i és legítim i ètic".No obstant haurien d'haver sigut conscients de que aquesta broma es pot entendre en una vinyeta de El Jueves, per exemple, però que en format televisiu costa que la gent entengui que és un altre personatge, o que és una caricatura.
No t'ho compro, s'ha de poder fer humor sobre tot, i que no agradi no ha de ser excusa per censurar contingut.Tot això és merda que importem dels EUA i no marxa ni amb
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Leo ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Leo) October 24, 2021
Humor i llenguatge al nivell dels seus consumidors.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Ana Isabel ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Ana Isabel) October 24, 2021
El que sí que està clar és que el gag reflecteix una actitud masclista, cosa que no vol dir que en Peyu comparteixi aquesta actitud. A mi em sembla que vol exemplificar una associació d'idees com ara "si tinc diners em follo la dona que vull, i és legítim i ètic".No obstant haurien d'haver sigut conscients de que aquesta broma es pot entendre en una vinyeta de El Jueves, per exemple, però que en format televisiu costa que la gent entengui que és un altre personatge, o que és una caricatura.
En Peyu no es pas masclista, però home, la broma sí que ho es, la veig en el to de "si soc ric, puc ser masclista i obligar a les dones poderoses que me la xupin".
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Martina ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Martina) October 24, 2021
I per cert, m'acaba de venir al cap l'afer del Mikimoto, en els seus temps, amb el programa Persones Humanes.
Res a veure. En Mikimoto amb elegància i nivell. En Peyu de forma molt grollera.
Cert. I a més, en castellà: perquè chupar em sembla que, com heroes, al DIEC encara no hi surt. Encara, no. De moment.
Es pronuncia "bricojiros" el títol del programa es en anglès.
No sé com ho pronuncien/escriuen els colonitzats mentals espanyols, però en català correcte hauria de ser "bricohiros" en tot cas (amb "h" aspirada).https://ca.wiktionary.org/wiki/h_aspirada
Exacte, tens raó. He escrit una j perquè es com sona, que també podria ser una g. La h aspirada es només al principi de la paraula i ortogràficament, seria "brico hiros", però ho he intentat escriure com si fos de manera fonètica, tal com sona.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Nil ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Nil) October 24, 2021
I estan mentint sobre el fragment de la menor d'edat. Aquest fragment l'ha filtrat expressament tv3. Nosaltres el tros de la menor el vam treure des del primer moment com hem fet altres vegades i ja vaig explicar al manifest. pic.twitter.com/5K6Sc7LEX9— Peyu Amparo) October 25, 2021
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Raquel ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Raquel) October 24, 2021
Pel que he llegit i no es veu en aquest fragment (el peyu tb retalla el que l´interessa) despres la broma segueix en que li hauria de xupar la filla (que és menor d´edat).Jo no se si s´ha de censurar peró una mica al límit si que està.
Van dir que això ho havien retirat ells mateixos però que TV3 després ho va filtrar.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Natividad ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Natividad) October 24, 2021
Quina llàstima tot plegat. No només la censura sino ara també el que sembla el joc brut de TV3 filtrant coses que no s'anaven a emetre perquè els autors ho van deixar fora. I també s'ha de dir: això de pot semblar masclista però és una fantasia de milionari i malauradament molts milionaris no tenen molts bons valors també fa força peneta eh. Voler que et facin una mamada no és masclista.
quins autèntics fills de puta xd
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Francisco Javier ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Francisco Javier) October 24, 2021
Deu haver fet mal aquesta acusació de censura, que surt la consellera del totis i guardiana de la moral a atacar els humoristes i a defensar a la reina d'espanya.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Helena ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Helena) October 24, 2021
El suposat gag és de mal gust i sense un minim de consideracio vers la persona aludida. El poden fer en un téatre, però no per una Tv. I de masclista no en té res. Aviat serà masclista ficar-la dins encara que sigui per fer fills. I bona publicitat pels denunciants de censura
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Gregorio ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Gregorio) October 24, 2021
I per cert, m'acaba de venir al cap l'afer del Mikimoto, en els seus temps, amb el programa Persones Humanes.
Res a veure. En Mikimoto amb elegància i nivell. En Peyu de forma molt grollera.
Cert. I a més, en castellà: perquè chupar em sembla que, com heroes, al DIEC encara no hi surt. Encara, no. De moment.
Es pronuncia "bricojiros" el títol del programa es en anglès.
No sé com ho pronuncien/escriuen els colonitzats mentals espanyols, però en català correcte hauria de ser "bricohiros" en tot cas (amb "h" aspirada).https://ca.wiktionary.org/wiki/h_aspirada
O "bricohiræus".
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Pilar ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Pilar) October 24, 2021
Pel que he llegit i no es veu en aquest fragment (el peyu tb retalla el que l´interessa) despres la broma segueix en que li hauria de xupar la filla (que és menor d´edat).Jo no se si s´ha de censurar peró una mica al límit si que està.
Se'n diu humor negre. Mem si ara no es podrà fer conyes de res.
Pots fer bromes del que vulguis pero si fas bromes de segons quins temes has d'entendre q gent es pugui molestar.La broma de la Leticia
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Gerard ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Gerard) October 24, 2021
Pel que he llegit i no es veu en aquest fragment (el peyu tb retalla el que l´interessa) despres la broma segueix en que li hauria de xupar la filla (que és menor d´edat).Jo no se si s´ha de censurar peró una mica al límit si que està.
No acabo d'entendre què té l'oficialisme erqui contra aquest paio (que no em cau ni bé i ni tan sols el veig tan diferent de la ideologia d'ERC), però l'acarnissament que li esteu fent sobrepassa el ridícul:I estan mentint sobre el fragment de la menor d'edat. Aquest fragment l'ha filtrat expressament tv3. Nosaltres el tros de la menor el vam treure des del primer moment com hem fet altres vegades i ja vaig explicar al manifest. pic.twitter.com/5K6Sc7LEX9— Peyu Tamara) October 25, 2021
Pero que te a veure una cosa amb l'altre?
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Francisco Javier ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Francisco Javier) October 24, 2021
Pel que he llegit i no es veu en aquest fragment (el peyu tb retalla el que l´interessa) despres la broma segueix en que li hauria de xupar la filla (que és menor d´edat).Jo no se si s´ha de censurar peró una mica al límit si que està.
Ara no es poden fer bromes de sexe i menors tampoc....Puto opus dei, quin fàstig
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Joan ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Joan) October 24, 2021
No sé, Rick. Presentar un gag o un acudit com a transgressor i irreverent recorrent al masclisme de tota la vida…al 2021.— Tània Verge Mestre Aitana) October 24, 2021
Deixant de banda que el gag sigui o no graciós o que sigui de mal gust, titllar de masclisme tenir una fantasia on una dona et faci una fel·lació (encara que sigui dit en registre vulgar), quan a més és una de les pràctiques sexuals més comunes (no estem parlant d'una cosa extrema estil Baños) és senzillament delirant. Estant fent una sacralització del sexe pitjor que els de l'Opus Dei.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Lorena ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Lorena) October 24, 2021
Pel que he llegit i no es veu en aquest fragment (el peyu tb retalla el que l´interessa) despres la broma segueix en que li hauria de xupar la filla (que és menor d´edat).Jo no se si s´ha de censurar peró una mica al límit si que està.
Això és mentida. El producte que entreguen a TV ja no conté aquest tall.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Juan Luis ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Juan Luis) October 24, 2021
Amb el moviment "Me Too" a flor de pell a nivell mundial, fer aquestes bromes i a sobre anar de víctima perquè et censuren, es buscar la pròpia inmolació o inclús un suicidi com imatge televisiva, tenen poquíssima intel·ligència tots dos, a sobre no es tracta d'una improvització o un directe, sinó que dona a entendre que hi ha un guió escrit i el van seguint, en una gravació de varies tomes, ni mitja neurona tenen.
Quina imbecil.litat! Què collons hi tenen a veure aquestes americanades?
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Maria Nieves ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Maria Nieves) October 24, 2021
Quina llàstima tot plegat. No només la censura sino ara també el que sembla el joc brut de TV3 filtrant coses que no s'anaven a emetre perquè els autors ho van deixar fora. I també s'ha de dir: això de pot semblar masclista però és una fantasia de milionari i malauradament molts milionaris no tenen molts bons valors també fa força peneta eh. Voler que et facin una mamada no és masclista.
Jo entendria que fer servir aquest humor de forma repetitiva podria tenir un punt de com ells diuen "micromasclista" en base a que se sol abusar de l'humor barroer de carrer pel que fa a les fantasies sexuals amb les dones com a objecte de desig més que amb els homes, i això pot ser degradant de cara a un colectiu.Ara, com a recurs puntual, hauria de ser tant normal com fer-ho a l'inrevés, i no en té res de masclista, en tot cas barroer, i la censura és lamentable.
A mi m'ha fet gràcia.No ho he escoltat amb tanta profunditat reflexiva la veritat. Senzillament, li pregunten al Peyu els seus desitjos, i va dien parides, un tractor, un no sé què, i al final, com una cosa super íntima, com el seu gran desig, et solta aquesta parida de pervertit monàrquic .
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Jana ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Jana) October 24, 2021
Amb el moviment "Me Too" a flor de pell a nivell mundial, fer aquestes bromes i a sobre anar de víctima perquè et censuren, es buscar la pròpia inmolació o inclús un suicidi com imatge televisiva, tenen poquíssima intel·ligència tots dos, a sobre no es tracta d'una improvització o un directe, sinó que dona a entendre que hi ha un guió escrit i el van seguint, en una gravació de varies tomes, ni mitja neurona tenen.
No, el Jair és un tio intel·ligent, el problema és el Peyu, que és més ruc que una sabata, i està arrossegant l'altre a una situació molt perillosa.
La situació és perillosa per ser aquest país de merda. El Peyu no és cap ruc.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Lorenzo ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Lorenzo) October 24, 2021
Pel que he llegit i no es veu en aquest fragment (el peyu tb retalla el que l´interessa) despres la broma segueix en que li hauria de xupar la filla (que és menor d´edat).Jo no se si s´ha de censurar peró una mica al límit si que està.
Censura a TV3, aquesta és la notícia.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Xavier ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Xavier) October 24, 2021
Quina llàstima tot plegat. No només la censura sino ara també el que sembla el joc brut de TV3 filtrant coses que no s'anaven a emetre perquè els autors ho van deixar fora. I també s'ha de dir: això de pot semblar masclista però és una fantasia de milionari i malauradament molts milionaris no tenen molts bons valors també fa força peneta eh. Voler que et facin una mamada no és masclista.
Es veu que pots dir la santa bestiesa sexista i supremacista de "les dones són més intel·ligents que els homes" però no pots fer bromes de sexe.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Francisco ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Francisco) October 24, 2021
Amb el moviment "Me Too" a flor de pell a nivell mundial, fer aquestes bromes i a sobre anar de víctima perquè et censuren, es buscar la pròpia inmolació o inclús un suicidi com imatge televisiva, tenen poquíssima intel·ligència tots dos, a sobre no es tracta d'una improvització o un directe, sinó que dona a entendre que hi ha un guió escrit i el van seguint, en una gravació de varies tomes, ni mitja neurona tenen.
Perdoni, senyor mossèn.De debò que no sabeu el que esteu fent i on us esteu fotent. Esteu cardant tal bestiesa amb tota aquesta merda del políticament correcte que ja us sabrà greu, ja.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Ricardo ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Ricardo) October 24, 2021
Espero que dimiteixi qui hagi fet censurar això a en Peyu i en Jaïr.I tots els membres de l'opus que us heu atrevit a qüestionar fer tota mena de bromes, demaneu perdó.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Maria Dolors ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Maria Dolors) October 24, 2021
Amb el moviment "Me Too" a flor de pell a nivell mundial, fer aquestes bromes i a sobre anar de víctima perquè et censuren, es buscar la pròpia inmolació o inclús un suicidi com imatge televisiva, tenen poquíssima intel·ligència tots dos, a sobre no es tracta d'una improvització o un directe, sinó que dona a entendre que hi ha un guió escrit i el van seguint, en una gravació de varies tomes, ni mitja neurona tenen.
Mem si ara no es poden fer bromes de res no sigui que saltin els etern ofesos. A cagar a la via!
I tant que es poden fer bromes, però si comencen a bromejar que una tia els hi faci una mamada i si no pot doncs la seva filla, doncs no se, el nivell es de troglodita, m'entens? I ja per sentit comú el moviment #MeToo els hi saltarà al coll en les circunstàncies actuals.Estan a anys llum de quan en Quim Monzó i en Miquel Calçada els hi deia subnormals a les infantes amb humor i intel·ligència.
Això de la filla ho van treure ells mateixos. Bé, ja has deixat clar que a tu el que t'importa és censurar tot allò que et sembla "de mal gust" o "de troglodita". Quina merda d'ideologia importada del neoliberalisme yanqui us esteu empassant, mare de déu!
Són el nou Opus Dei. Foten perna. No se n'adonen que no tenen perquè compartir tot el que surt a TV. Jo per exemple, ara feia dies que no mirava BricoHeroes i ara me n'han vingut ganes xD
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Juan Miguel ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Juan Miguel) October 24, 2021
Quina llàstima tot plegat. No només la censura sino ara també el que sembla el joc brut de TV3 filtrant coses que no s'anaven a emetre perquè els autors ho van deixar fora. I també s'ha de dir: això de pot semblar masclista però és una fantasia de milionari i malauradament molts milionaris no tenen molts bons valors també fa força peneta eh. Voler que et facin una mamada no és masclista.
Jo entendria que fer servir aquest humor de forma repetitiva podria tenir un punt de com ells diuen "micromasclista" en base a que se sol abusar de l'humor barroer de carrer pel que fa a les fantasies sexuals amb les dones com a objecte de desig més que amb els homes, i això pot ser degradant de cara a un colectiu.Ara, com a recurs puntual, hauria de ser tant normal com fer-ho a l'inrevés, i no en té res de masclista, en tot cas barroer, i la censura és lamentable.
Pensa que quan les dones fan humor groller contra els homes se'n diu humor feminista.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Adam ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Adam) October 24, 2021
Jo sóc un fan dels Bricoheroes. Per a mi, és el millor programa d'humor que es fa actualment. I censurar-lo és una collonada, perque, precisament, una de les gràcies que té és que és políticament incorrecte.
|
Bricoheroes! D’aquí a 1 hora s’estrenarà el primer capítol de la 3a i última temporada. Amparo ens n’ha fet retirar un fragment. El que veureu a les 22:00 no és exactament el que nosaltres vam crear. Hem d’acatar-ho però no hi estem d’acord.FRAGMENT CENSURAT Fil pic.twitter.com/Zch1JqrfR1— Peyu Amparo) October 24, 2021
Amb el moviment "Me Too" a flor de pell a nivell mundial, fer aquestes bromes i a sobre anar de víctima perquè et censuren, es buscar la pròpia inmolació o inclús un suicidi com imatge televisiva, tenen poquíssima intel·ligència tots dos, a sobre no es tracta d'una improvització o un directe, sinó que dona a entendre que hi ha un guió escrit i el van seguint, en una gravació de varies tomes, ni mitja neurona tenen.
No, el Jair és un tio intel·ligent, el problema és el Peyu, que és més ruc que una sabata, i està arrossegant l'altre a una situació molt perillosa.
Exacte, si t'hi fixes en Jaïr ha fet retuit i prou, i no s'ha posat en fregats. Molt puta, ell.
Es en plan "ho diu ell, no jo", però el guió potser l'han escrit entre tots dos, saps xD sí tal com dius, hi està passant de puntetes amb tot plegat, silenci, retuit i aquí no ha passat res.
|
Subsets and Splits
No community queries yet
The top public SQL queries from the community will appear here once available.