Search is not available for this dataset
text
stringlengths 3
235k
|
|---|
Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista. No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals. Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—. Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics. El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avuiMentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalistaA les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.Catarsi Magazín
Als federalistes, espanyols o catalans (juliol 2018)Carta al “republicano federal de la tercera” (agost 2018)Dirigit als republicans valencians -demòcrates i federals- que reivindiquen la ‘Tercera República espanyola’ (juliol 2020)Desmuntant la concepció dels republicans espanyols respecte al dret d’AUTODETERMINACIÓ i la seua proposta de REPÚBLICA FEDERAL. (agost 2020)
|
Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista. No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals. Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—. Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics. El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avuiMentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalistaA les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.Catarsi Magazín
1841 - 1904 Valentí Almirall (63 anys)1848 - 1893 Constantí Llombart (45 anys)1850 - 1924 Faustí Barberà (74 anys)1867 - 1928 Vicent Blasco Ibáñez (61 anys)1870 - 1917 Prat de la Riba (47 anys)1882 - 1949 Antoni Rovira i Virgili (67 anys)1891 - 1931 Rafael Trullenque (40 anys)-----------------------1833 - 1868 regnat d’Isabel II1868 - 1874 Sexenni Democràtic (Prim, Amadeo Savoia, I República)1874 - 1931 Primera Restauració borbònica. Primo Rivera (1923-30)1914 - 1923/25 Mancomunitat Catalana CONTEXT HISTÒRIC1831 Lo Somni de Vicent Salvá. Inici de la Renaixença valenciana.1833 l’Oda a la Pàtria de Carles Aribau. Inici de la Renaixença catalana.1833 Regnat d'Isabel II fins al 18681833 Divisió territorial d'Espanya en PROVINCIAS1837 El Mole primera publicació regular en valencià, és a dir la primera de tot l’àmbit lingüístic.1842 Espartero bombardeja Barcelona1859 Jocs Florals a Barcelona1866 Pacte d’Ooestende1868, setembre; es produeix la Revolució de 1868, anomenada La Gloriosa, que suposà el destronament i exili d’Isabell II i l'inici del període anomenat Sexenni Democràtic. que va representar el primer intent per a establir un règim polític democràtic, però es va fracassar.1868, novembre se funda el Partido Republicano Demócrata Federal (1868-1910).1868. “Bases para la Constitución federal de la Nación Española y para la del Estado de Cataluña. Observaciones sobre el modo de plantear la confederación en España” de Valentí Almirall.1869, del 15 a 18 gener es van celebrar eleccions a Cortes Constituyentes en las que el Partit Republicà Demòcrata Federal va obtindre un bon resultat en Aragó, Catalunya i València, fet que va animar a que en…1869, 18 maig Pacte de Tortosa. Es produeix a Tortosa un encontre de les forces republicanes-federalistes de Catalunya, València, les Balears i Aragó per aprovar un manifest ideològic i projecte d'organització, conegut com Pacte Federal de Tortosa. 1869, setembre i octubre. Es produeix la insurrecció federalista de 1869, perquè el Govern Provisional es decanta per la monarquia; alçaments dels republicans federalistes intransigents arreu de l'estat espanyol, però amb fort ressò a Catalunya, País Valencià, Aragó, Andalusia i Madrid.1870, 16 de novembre. Les Corts Constituents trien a Amadeu de Savoia, com a nou rei d'Espanya, amb el nom d’Amadeu I.1870, 30 de desembre, assassinat de Prim.1873, 11 de febrer. L'endemà de l'abdicació d'Amadeu I, el Congrés i el Senat, constituïts en Assemblea Nacional, van proclamar la República, sense definir si era unitària o federal.1873 de juliol a gener de 1874, es produeix la Rebel·lió cantonal que va ser una insurrecció dels republicans federals «intransigents», que volien instaurar la República Federal de baix a dalt sense esperar que les Corts Constituents elaboraren i aprovaren la nova Constitució Federal (la non nata de 1873), tal com defensava el president del Poder Executiu de la República Francisco Pi i Margall, secundat pels sectors «centrista» i «moderat» del Partit Republicà Federal.1874, 29 de desembre. Pronunciament a Sagunt del general Martínez Campos que restaura la monarquia borbònica d’Alfons XII.Defraudats, els republicans federals perifèrics, la seua acció política, retorna a llurs territoris esdevenint de ‘federals catalans o valencians’ a ‘catalans o valencians federals’1876 Las Nacionalidades de Pi Margall.1878. Fundació de ‘Lo Rat Penat’ per Constantí Llombart.1879 Jocs florals a València.1879. Diari Català. Primer diari de notícies1880 Primer Congrés Catalanista entre el 9 d'octubre i el 14 de novembre. La iniciativa sorgí arran de l'article de Valentí Almirall Lo Primer Congrés Catalanista, publicat el 8 d'agost del mateix any, on proposava la celebració d'un Congrés Catalanista que fos el punt de partida per la constitució un Centre catalanista, aglutinador de les diverses tendències polítiques i poder participar en l'activitat política amb veu pròpia.1882 Centre Català /1885 Memorial de Greuges.1886. Lo catalanisme de Valentí Almirall.1888. Blasco Ibáñez (21 anys), de la mà de Constantí Llombart, entra de vocal a Lo Rat Penat. Però se n’ixen degut al sector conservador-apolític que domina l’entitat.1892, 27 març. Bases per a la Constitució Regional Catalana, més coneguda com a Bases de Manresa promoguda per la Unió Catalanista.1892, 11 d’abril. Pacte de Saragossa. Pacte dels republicans federals de fraternal aliança i mutu suport entre Aragó, València, Catalunya i les Balears. V. Blasco Ibáñez amb 25 anys va representar a València. Vint-i-tres anys abans s’havia signat el Pacte de Tortosa.1893. Mort Constantí Llombart als 55 anys.«De 1895 a 1905 no en queda gairebé res. Tan sols la societat Lo Rat Penat en franca decadència, castellanitzada, influïda per la política conservadora del centre i els seus Jocs Florals bilingües i bastardejats. No va quedar gairebé res». Així resumeix Miquel Duran de València (La República de les Lletres, nº5) el període que va des de la mort de Constantí Llombart i l’aparició del primer grup valencianista polititzat: València Nova.1901 Es crea la Lliga Regionalista, partit hegemònic a Catalunya fins 1931.1902, 7 desembre. De regionalisme i Valentinicultura. Conferència d'obertura de curs de l'associació Lo Rat Penat que pronuncià Faustí Barberà com a president accidental de l'associació, és considerada l'acte de naixement del valencianisme polític.1904. Blasco Ibáñez es desentén de la política valenciana als 37 anys.1904, 8 d’abril a Alacant els republicans federals redacten el Proyecto de Constitución para el Estado Valenciano.1904, novembre. Josep M. Puig i Torralva, Badenes Dalmau, Cabrelles, Eduard Boix, Isidre Torres, Francesc Costell, funden VALÈNCIA NOVA. Associació cultural i política valencianista, escissió de Lo Rat Penat, amb l’objectiu de reprendre la línia valencianista iniciada pel fundador Constantí Llombart i superar-ne les concepcions estètiques i culturals.A destacar que a l’any 1904 es produïxen dos fets polítics valencians que no mantenen cap relació entre ells. La redacció del Proyecto de Constitución para el Estado Valenciano per part de federalistes poc sensibles al fet identitari valencià i, al mateix temps, la fundació de la primera organització política valencianista, després que Faustí Barbera establira les bases, dos anys abans, amb la seua conferència: De regionalisme i Valentinicultura.1906 La Nacionalitat Catalana de Prat de la Riba.1906 L’estament militar va exigir al govern una Llei de Jurisdiccions (els delictes contra l’exèrcit els jutjaran tribunals militars), aprovada el 1906. Com a resposta a la llei, es va crear Solidaritat Catalana, per iniciativa de la Lliga Regionalista, que va aconseguir d'agrupar totes les forces polítiques de Catalunya, llevat dels lerrouxistes i dels partits dinàstics, en una gran coalició electoral. La integraven nacionalistes catalans, carlins i republicans.1908 es funda Joventut Valencianista.1909 La setmana tràgica.1910 Desaparició del Partido Republicano Democrat Federal fundat en 1868.1914 Mancomunitat Catalana (1914- 1923/25)1915 març a agost. Revista valencianista Pàtria Nova, fundador Marià Ferrandis i Agulló 1919 Intent fracassat d’Autonomia Catalana …1923 , 13 setembre Dictadura Primo de Rivera 1926 octubre-novembre, Fets de Prats de Mollò1930 , 28 gener fi de la dictadura de Primo de Rivera. DICTABLANDA general Berenguer.1930 17 agost pacte de Sant Sebastià.1930, desembre revolta de Jaca 1931, 12 d’abril Eleccions municipals espanyoles1931 14 d’abril A les 13:30 Lluis Companys des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona proclama la República i hissa la bandera de la República espanyola.A les 14:30 Francesc Macià des del mateix balcó i amb la senyera al balcó proclama: "L'Estat Català, que, amb tota la cordialitat, procurarem integrar a la Federació de Repúbliques Ibèriques".VALÈNCIA. a les 16:00, la seu d’EL PUEBLO es trobava abarrotada. Va partir llavors una massiva manifestació cap a l'Ajuntament encapçalada per Sigfrid Blasco, Vicent Marco i altres càrrecs electes republicans, els qui anaven a prendre possessió del govern de la ciutat. Una vegada allí, es va hissar la bandera republicana i Sigfrid Blasco va ser l'encarregat d'efectuar la proclamació de la República. Madrid encara tardaria tres hores a fer-ho.A les 17:00 Francesc Macià des del balcó de la Diputació (edifici de la Generalitat) tornava a proclamar "Estat Català" en forma "d’una República Catalana" i demanava als altres "pobles d’Espanya" la seua col·laboració per a crear una "Confederació de Pobles Ibèrics".A les 20:00 es proclama la República a Madrid.El 28 de juny de 1931 es van celebrar en Espanya les eleccions a Corts Constituents de la Segona República Espanyola
Has brotat o qué?
El tema del fil és una qüestió que ens interessa als independentistes valencians republicans que constantment som bombardejats per 'federalistes' tant espanyols com catalans (III República espanyola federal i República Federal dels PPCC), que en realitat són 'unionistes'.Ens interessa que el personal tinga clar i sàpiga distingir entre una proposta honradament federal i una estafa disfressada de federal.(...)El llistat d'efemèrides ajuda prou a entendre allò que es planteja en els textos.Són fets objectius.(...)Estaria bé que raonares el teu vot negatiu... Sobre tot a l'article 'Delenda est Hispania'
El llibre que dona peu a l'entrevista critica la història oficial del catalanisme per parcial i interessada. L'entrevista ja es prou llarga com perquè vinguis tu a amollar textos propis illegibles, per això ja hi ha un fil dels "independentistes valencians republicans".
|
Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista. No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals. Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—. Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics. El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avuiMentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalistaA les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.Catarsi Magazín
Lorena escrigué: Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.I aquí he deixat de llegir. Això no és res més que una altra cara de Vichy, intentar mantenir dempeus duscursos desfassars per tal que el règim aguanti.
Ací diria que la caga diguent que el carlisme defensava l'herència felipista... però si els carlistes defensaven els furs!
Ho fan per sentiment d'inferioritat davant les esquerres espanyoles.
Hi ha com una "vergonya" a reconèixer-se "hereu" del carlisme (cosa que l'esquerra abertzale no ha fet mai, tot i què ells tenen de referent a Arturo Campión i no a Sabino Arana).Ara, al final em sorprén la canya que li dona al PSUC pel relat general del seu argument, és com si volguera acabar nadant entre dues aigües.
|
Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista. No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals. Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—. Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics. El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avuiMentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalistaA les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.Catarsi Magazín
No hi ha cap voluntat real d'aliar-se amb cap federalisme espanyol inexistent, només és una manera més d'enganyar els catalans per a intentar que no facin suport a la independència.
|
Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista. No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals. Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—. Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics. El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avuiMentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalistaA les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.Catarsi Magazín
(...)El federalisme a Espanya va ser protagonitzat pel Partit Republicà Democràtic Federal fundat en 1868 per Pi i Margall i dissolt en 1910. Va ser una experiència política que va generar gran entusiasme i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics (Pacte de Tortosa en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892), però que després de quaranta i dos anys d’existència, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria ha estat federalista i s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut impossible, per una senzilla raó, la gènesi d’Espanya és espúria i com varen raonar en este document de RV/PVE: Espanya mai serà republicana.Des de la desaparició en 1910 del Partit Republicà Democràtic Federal, el terme federalisme ha estat segrestat, tergiversat i manipulat -a l’amagar el seu veritable significat- per les forces republicanes espanyoles, que per ser-ho, d’espanyoles, són unionistes i antifederals. El federalisme es basa en el Pacte Federal, sense l’existència d’eixe pacte no es pot parlar de federació o de confederació, que per a nosaltres és el mateix. I perquè eixe Pacte siga real i no una estafa s’han de complir prèviament dos requisits que si no es donen no hi ha cap Pacte Federal, ni cap Federació ni cap República Federal; eixos dos requisits són:L’existència prèvia de les PARTS, LLIURES I SOBIRANES, és a dir l’existència prèvia dels Estats o Repúbliques independents, que lliure i sobiranament, decideixen fer un Pacte Federal.I , el segon requisit, que eixes PARTS LLIURES I SOBIRANES, eixes Repúbliques, puguen PACTAR EN IGUALTAT ENTRE ELLES.Sense eixos dos requisits no hi pot haver cap República Federal o Confederal -que ja hem dit que per a nosaltres és el mateix- ; si ens venen parlant de República federal i els dos requisits no són contemplats, el venedor ens està volent ESTAFAR. Si un republicà que està per la Tercera República espanyola es defineix com a federal, la prova del cotó per saber si és un estafador o un republicà federal honrat, és si a Catalunya, lluita i treballa per assolir la República Catalana, si al País Valencià lluita i treballa per assolir la República Valenciana, si al País Basc, lluita per la República Basca, si a Andalusia reivindica la República andalusa, si a Castellà treballa per la República castellana i comunera, etc. etc. Caldria que eixos republicans federals, començaren a deixar de ser políticament espanyols (deixar d’estar adscrits a l’Estat espanyol) i esdevingueren a ser políticament catalans, andalusos, castellans, valencians, bascs… (a estar adscrits a llurs repúbliques i estats…)ConclusióEl dret d’autodeterminació (un dret pel que els republicans espanyols no mouen un dit perquè els valencians el puguem exercir… poden estar tota la vida parlant d’ell, dient-nos que estan a favor d’ell…però que ells ja s’encarreguen perquè mai arribe una majoria parlamentaria per a poder-lo exercir, com han pogut fer els catalans, superant a tots els Coscubiela’s, Herrera’s, Albiach’s, Rabell’s…) i la República Federal (una República ATORGADA, caiguda des del cel de Madrid, una República amb ‘autonomies’ que són LOE’s, sense Estats ni Repúbliques sobiranes prèvies) tal com són concebudes per l’unionisme republicà espanyol, són els dos mantres que utilitza per millor estafar i mantenir en la inòpia als honrats republicans valencians, demòcrates i federals.Víctor Baeta de República Valenciana /Partit Valencianiste EuropeuPaís Valencià, d’Oriola a Vinaròs,12 de juliol del 2020
|
Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista. No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals. Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—. Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics. El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avuiMentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalistaA les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.Catarsi Magazín
Desmuntant la concepció dels republicans espanyols respecte al dret d’AUTODETERMINACIÓ i la seua proposta de REPÚBLICA FEDERAL.Articles / 7 agost 2020El dret d’autodeterminació en boca dels republicans espanyols és una fal·làcia perquè: 1. Es pot estar tota la vida reivindicant aquest dret que, si no existeix una majoria independentista en un parlament i en la societat que vullga exercir-ho, este dret -per si sol- és totalment innocu. 2. Reivindicant eixe dret passen per ‘autodeterministes’ quan són tot el contrari, doncs la seua acció política va dirigida a impedir que es forme una majoria independentista en el parlament i en la societat que poguera exercir-lo. Els republicans espanyols que reivindiquen eixe dret i agrupen persones a favor d’eixe dret, ho fan amb l'objectiu d'aconseguir desviar efectius a les forces independentistes. 3. Si els republicans espanyols no poden impedir que una majoria parlamentària i social plantege l’exercici d’este dret, la pràctica ens ha demostrat que en arribar eixe moment s’han alineat amb les forces antidemocràtiques, com es va demostrar l’1 de febrer del 2005 al Parlament de Madrid i el 16 de febrer del 2005 al Parlament valencià en que IU i EUPV van votar contra el Pla Ibarretxe, per a impedir el debat de l’Estatut aprovat pel Parlament basc, perquè consideraven que, i transcrivim textualment, “pretén la vulneració de l’ordre constitucional” . O com a succeït a Catalunya amb l’espai d’ICV-EUiA-Podem-Comuns que a partir del 8 d’abril de 2014 quan el Congrés dels Diputats del Regne d’Espanya va votar en contra del referèndum a Catalunya i de la prohibició el 4 de novembre de la ‘consulta ciutadana’ que es va celebrar el 9-N, eixe espai de republicans espanyols, que fins llavors s’havia pronunciat a favor del dret d’autodeterminació, en el moment que l’Estat comença a prohibir l’exercici d’eixe dret, eixe espai es posiciona en contra, si no ve avalat -diuen- per l’Estat espanyol. 4. I si finalment, els republicans espanyols, no poden impedir, no poden evitar, com va succeir l’1-O a Catalunya, que una majoria parlamentaria i un poble mobilitzat convoquen un referèndum d’autodeterminació, llavors el següent cartutx demagògic és: independència no, república federal, sí. 5. La república federal, en boca dels republicans espanyols és una altra fal·làcia. Desaparegut en 1910 el Partit Republicà Democràtic Federal fundat en 1868 per Pi i Margall, que va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria ha estat federalista i s’ha donat sempre de cap contra el mur carpetovetònic centralista, des de llavors el federalisme a Espanya ha desaparegut de facto. 6. El federalisme a Espanya ha esdevingut impossible i quan encara apareix en els programes dels partits republicans espanyols, aquesta proposta és una ESTAFA per les següents raons. El federalisme es basa en el Pacte Federal, sense l’existència d’eixe pacte no es pot parlar de federació. I perquè eixe Pacte siga real i no una estafa s’han de complir prèviament dos requisits que si no es donen no hi ha cap Pacte Federal, ni cap Federació ni cap República Federal; eixos dos requisits són: a) L’existència prèvia de les PARTS, LLIURES I SOBIRANES, és a dir l’existència prèvia dels Estats o Repúbliques independents, que lliure i sobiranament, decideixen fer un Pacte Federal. b) I el segon requisit, que eixes PARTS LLIURES I SOBIRANES, eixes Repúbliques, puguen PACTAR EN IGUALTAT ENTRE ELLES. 7. Si els republicans espanyol, ens venen parlant de República federal i els dos requisits no són contemplats, llavors és que ens volen ESTAFAR. Si un republicà que està per la Tercera República es defineix com a federal, la prova del cotó per saber si és un estafador o un republicà federal honrat, és si a Catalunya, lluita i treballa per assolir la República Catalana independent per a decidir allò que vullga; si al País Valencià lluita i treballa per assolir la República Valenciana independent per a decidir allò que vullga, etc. Si comencen per deixar, eixos republicans, de ser políticament espanyols i esdevenen políticament catalans, valencians, etc. 8. Conclusió. El dret d’autodeterminació -un dret pel qual els republicans espanyols fan el possible perquè els pobles ibèrics mai el puguem exercir- i la República Federal -que per a ells és una República ATORGADA des de Madrid, sense Estats ni Repúbliques sobiranes prèvies- tal com són concebudes pels republicans espanyols, són les millors martingales que utilitzen per millor estafar els pobles que lluiten pel seu alliberament. Víctor Baeta, de RV/PVE País Valencià, d'Oriola a Vinaròs, agost 2020
|
Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista. No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals. Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—. Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics. El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avuiMentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalistaA les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.Catarsi Magazín
«Delenda est Hispania» (Allò que cal destruir és Espanya). Espanya: ni federal, ni autonòmica, ni republicana.17 d'agost de 2020 ANNA«Delenda est Hispania» Espanya: ni federal, ni autonòmica, ni republicana Els republicans federals van llençar la tovallola en 1911; eixe any el Partit Republicà Democràtic Federal, fundat en 1868 per Pi i Margall , es va dissoldre i desaparegué. Va ser una experiència política que va generar gran entusiasme i esperances per acostar democràticament i igualitàriament els pobles ibèrics (Pacte de Tortosa en 1869, Pacto Federal de Eibar en 1869, primera República i constitució non nata de 1873, Pacte de Saragossa en 1892), però que després de quaranta i dos anys d’acció política, va fracassar perquè al llarg de la història s’ha demostrat que sols la perifèria ha estat federalista i esta s’ha donat de cap -sempre- contra el mur carpetovetònic centralista. El federalisme a Espanya ha esdevingut – i esdevindrà sempre- impossible, per una senzilla raó, perquè la gènesi d’Espanya i la seua raó de ser és espúria, perquè té els seus fonaments en la conquesta militar de l’antiga Corona d’Aragó per part de la Monarquia catòlica o hispànica i perquè en les esporàdiques etapes republicanes, els republicans espanyols no han posat en dubte aquest caràcter espuri de l’anomenada Nació espanyola.Fracassats els republicans federals per a donar una solució global i federal a l’Estat, des de Catalunya es va intentar una altra estratègia per assolir l’autogovern. Intentar assolir acords bilaterals negociats amb l’Estat imperial espanyol. Les etapes generades per aquesta estratègia varen ser:En 1892, es van aprovar les Bases de Manresa, on es proposava una constitució regional catalana.El 1898 un grup de corporacions barcelonines van demanar a la reina regent Maria Cristina que es creés una diputació única amb un concert econòmic determinat.El 1901 la Lliga Regionalista va obtenir la primera victòria electoral. I el 1907 va guanyar la coalició de Solidaritat Catalana. Prat de la Riba va aprofitar aquesta onada catalanista per arribar a ser president de la Diputació de Barcelona, des d’on ocuparia una posició de força per poder negociar, juntament amb Cambó, la creació d’un sistema de mancomunitats de províncies. El Govern espanyol s’hi va oposar completament.1911 es començà a pensar en la reconstitució de la personalitat catalana regida per una diputació única. Les bases del projecte comunitari, s’aprova l’octubre, i el 8 de desembre de 1911 els quatre presidents de les diputacions catalanes les presentaren al president del Govern espanyol Canalejas. El projecte va tenir l’oposició dels conservadors i lerrouxistes, però també del Partit Liberal d’Alcalà-Zamora. Assassinat Canalejas, el seu successor Romanones, ho arxiva definitivament.Però en 1913 amb la dimissió de Romanones, el buit de poder i les mobilitzacions catalanes, es negocia aplicar la llei provincial de 29 d’agost de 1882 que autoritzava la unió de províncies de l’Estat espanyol per a fins exclusivament administratius Els catalans van redactar una proposta de decret, i el Consell de Ministres va aprovar en desembre el reial decret que autoritzava la mancomunació de les províncies espanyoles, tot i que tan sols es va desplegar a Catalunya. El següent pas fou la promulgació del reial decret d’aprovació de l’estatut, pel qual es regia la Mancomunitat de Catalunya, el 26 de març de 1914.Malgrat l’agrupació de les quatre províncies, Prat de la Riba, primer president de la Mancomunitat en el seu discurs inaugural va reconèixer que havia estat una concessió simbòlica, quan va dir:«L’Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s’ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l’Administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».La Mancomunitat va durar nou anys, fins que en 1923 va ser intervinguda per la Dictadura de Primo de Ribera i en 1925, definitivament dissolta.Els catalans però no van deixar de lluitar per assolir un Estatut d’Autonomia i va ser la pròpia Mancomunitat que en gener de 1919 va aprovar el Projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1919, proposta que una vegada i una altra va ser rebutjada pel parlament espanyol, fet que va portar a Cambó a pronunciar la seua frase: “Monarquia? República? Catalunya!”. Entenen eixa frase com monarquia o república: espanyoles.En 1931 a Catalunya el govern de la República Catalana, presidit per Francesc Macià només va durar del 14 al 18 d’Abril de 1931. L’endemà de l’arribada a Barcelona de tres ministres del govern provisional de la República Espanyola, els catalans haurien de renunciar a la sobirania nacional i a l’Estat Federal. Catalunya va obtindre un règim provisional d’autogovern, la Generalitat de Catalunya, i el compromís per part del govern central que s’iniciaria el procés per a redactar i aprovar un Estatut d’autonomia. Una comissió triada per l’assemblea de representants dels ajuntaments catalans es van reunir en Núria i van concloure un avantprojecte de l’estatut d’autonomia de Catalunya, va ser aprovat massivament el 2 d’Agost de 1931.El 6 de Maig de 1932 va començar al Parlament espanyol la discussió de l’Estatut. Després de duríssims atacs contra l’Estatut, acompanyats d’una intensa campanya anticatalana a la premsa i al carrer i de l’intent de colp d’Estat de Sanjurjo, el 9 de Setembre de 1932 es va aprovar l’Estatut, on es mantenia el control de l’estat central en l’ensenyament i es donava al govern central la facultat de suspendre l’Estatut.L’Estat de la segona República, definit com Estat Integral, es reservava tot el relacionat amb la qüestió de la nacionalitat, la regulació dels drets i deures constitucionals, les relacions amb les confessions religioses, la defensa i la política exterior, la seguretat pública quan afectava a tot el país, el comerç exterior i les duanes, la moneda, l’ordenació bancària, la política d’hisenda general i les telecomunicacions.En segon lloc, estarien les competències estatals que podien gestionar i controlar les autonomies, encara que la legislació havia de partir de les Corts: legislació penal, social, mercantil i processal, la protecció de la propietat intel·lectual i industrial, assegurances, pesos i mesures, administració de l’aigua, caça i pesca fluvial, la premsa i la ràdio, i la qüestió de la socialització de la propietatFinalment, les competències pròpies o específiques de les regions autònomes serien totes les que no estaven assenyalades entre les anteriors.En el cas de conflicte de competències entre l’Administració central de l’Estat i les Administracions de les regions autònomes, el Tribunal de Garanties Constitucionals havia d’emetre un dictamen perquè les Corts decidiren.A l’igual que el regim del 78 les competències de les autonomies en la segona República, eren molt limitades, i les Corts podien rebaixar molt els estatuts, com es posaria de manifest en el cas català. Els republicans i els socialistes no eren proclius a la solució federal, encara que sí que eren sensibles a la diversitat evident dins l’Estat, però sobre tot a la importància de comptar amb el suport del nacionalisme català, però intentant no alarmar als poders fàctics hereus de la Monarquia Hispànica i contrari a solucions que qüestionaren la unitat de l’Estat espanyol. L’Estat Integral de l’efímera segona República , seria, per tant, una solució que pretenia un difícil equilibri. Al final no ho va aconseguir perquè no va acontentar els catalans i va acréixer l’hostilitat de gran part de l’exercit cap a la República. Per als primers era insuficient, i per als segons constituïa la porta de la destrucció d’Espanya.CONCLUSIÓ Espanya, l’anomenada Nació espanyola, en la que ha esdevingut la Monarquia Catòlica o Monarquia Hispànica dels Àustries i els Borbons, de caràcter imperial i extractiu dels pobles que ha conquerit i que encara domina, ni entén de llibertats, ni entén de democràcia, ni entén de repúbliques, ni entén de federacions, ni entén d’autonomies. Espanya és barbàrie, tirania, corrupció, violència i la seua cultura política, casernària i carcerària. Però ara, al 2020, albirem els pobles revoltats d’Ibèria, encapçalats pels catalans, en les raneres finals que mostra Espanya, la seua mort definitiva. Arribats a aquest moment ja no és suficient espentar i cridar: DELENDA EST MONARCHIA. cal dir, sense cap mena de vacil·lació, per la democràcia i la llibertat dels pobles i les persones que: DELENDA EST HISPANIA (ALLÒ QUE CAL DESTRUIR ÉS ESPAÑA)Víctor Baeta i Subias, de RV/PVE
|
Xavi Milian (Reus, 1984) és periodista, historiador i doctor en Dret. Ha publicat recentment el llibre Una nova panoràmica de la història del catalanisme (Pagès Editors), a més de ser autor d’altres títols i curador de la reedició de L’incendi perdurable. La qüestió nacional a l’Estat espanyol d’Andreu Nin i de la col·lecció el Fil Roig de l’editorial Tigre de Paper, recentment anunciada.A Una nova panoràmica de la història del catalanisme podem resseguir els processos històrics que han possibilitat que a dia d’avui, al principat de Catalunya, pensem en termes nacionals. Milian rescata i fa dialogar autors amb tesis historiogràfiques amagades sota l’ombra del relat oficial del catalanisme. També desmunta alguns dels mites fundacionals de la història del catalanisme, especialment el que fa referència al paper central de la burgesia o la idea del pacte com única possibilitat de progrés per a Catalunya.Quina és la tasca historiogràfica que volies emprendre amb la publicació del llibre?El llibre parteix de dos objectius: per una banda, fer una invitació als historiadors que estudien el catalanisme a recuperar autors que han estat silenciats i que aporten un relat de la història complementari a l’oficial. És a dir, obrir dins del camp de la historiografia un nou impuls en la història del catalanisme, més rigorós, holístic i complet.Per altra banda, el llibre és el resultat d’un pla d’investigació que vaig fer fa dos anys i que m’ha permès tenir una panoràmica general per aprofundir en la investigació de períodes concrets i personatges concrets de la història del catalanisme. És una carta de presentació de la meva tasca investigadora.Més que plantejar una alternativa al discurs oficial, el que vull és recuperar l’amplitud de la visió del catalanisme. Als vuitanta, amb el triomf de l’autonomisme, Jordi Pujol diu: «La història ja està feta». I la història és: Jocs Florals-Bases de Manresa-Mancomunitat-Cambó, Tarradellas i Pujol. El que intento és recuperar els treballs historiogràfics d’altres autors que ja trenquen amb la visió reduccionista de la burgesia i les classes dominants, rescatant tot el pensament i l’acció de les classes populars al llarg de 150 anys i el paper que han tingut les esquerres en la lluita per l’alliberament nacional dels Països Catalans.Una de les figures que sotmets a crítica és Enric Prat de la Riba i el seu paper com a gran constructor del catalanisme polític. A la ciutat on visc, té dedicada una avinguda de més de dos quilòmetres, mentre que els carrers de Pi i Maragall o de Valentí Almirall són vials anecdòtics.Permet-me que et digui abans que, a Reus, el carrer Prat de la Riba no és molt llarg però és molt cèntric i és on viu l’alcalde. El carrer Valentí Almirall existeix des de fa poc, és un passatge resultant de l’enderroc d’unes cases, de poc més de 100 metres.No s’ha de negar el paper que va desenvolupar Prat de la Riba en el catalanisme, però s’ha de valorar el que han fet cadascun d’aquest personatges mitificats per la historiografia oficial. Prat de la Riba té un paper molt important, no sols com a teòric sinó com a president de la Mancomunitat. Igual que Francesc Cambó, però també s’ha d’explicar el seu suport al cop d’Estat de Primo de Rivera i de Franco.També s’ha d’explicar el paper de personatges com Almirall, Anselm Clavé, Joaquim Maurín i Andreu Nin: tot un seguit de teòrics i d’homes polítics que tenen una intervenció més que destacable en l’evolució de les idees o protagonitzant fets que estan completament amagats en la història del catalanisme. El que pretenc no és treure-li el carrer a Prat de la Riba si no, per dir-ho d’alguna manera, que hi hagi gent que tingui un carrer digne de la seva contribució a la història.Un dels autors que rescates és el també reusenc Pere Anguera. Quina és la seva aportació en la historiografia del catalanisme?No és dels autors que més destaco però sí té una contribució fonamental per dues qüestions. La primera, sobre la naturalesa del carlisme: encara hi ha historiadors que defensen que el catalanisme s’explica per l’aparició del carlisme. El propi Anguera i Josep Fontana van dedicar diversos estudis en demostrar que això no era així, perquè el carlisme al segle XIX defensava l’herència felipista.La segona aportació és l’estudi de l’origen del catalanisme, no amb l’objectiu de retrocedir fins a les coves de Talteüll, sinó en fixar realment com el catalanisme va adoptar un caràcter polític. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.Pere Anguera també és important per entendre com en el sexenni revolucionari les esquerres adopten postures protocatalanistes. A més, com a fill de Reus, trenca amb la visió barcelocèntrica de la història del país. A finals de segle XIX, és la segona ciutat catalana més important en termes demogràfics i econòmics. Anguera estudia el sorgiment del moviment obrer i del catalanisme a Reus, per tant és una aportació indispensable.De la mateixa manera, no podem explicar tampoc la història del moviment republicà federal sense mirar l’Empordà, on apareixen personatges com Abdon Terrades, centrals de l’origen i desenvolupament del republicanisme. Com tampoc podem passar per alt que Salvador Seguí, Lluís Companys i Francesc Macià, noms escrits en lletres d’or en la història del país, provenen de les comarques de l’Urgell i les Garrigues, menystingudes per la historiografia com a perifèria del país.De la diferència entre catalanitat i catalanisme en parles al llibre a través dels estudis de Fèlix Cucurull. Ara deies que hi ha indiscutiblement una continuïtat històrica de la identitat catalana, però quina és la teva tesi sobre el naixement del catalanisme?Faig una prèvia perquè és important ubicar-nos. Com dius, no és el mateix catalanitat que catalanisme. Igual com no són equivalents catalanisme i nacionalisme, tot i que se l’ha associat pel caràcter pejoratiu del terme nacionalista. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalista. No aspira a crear un estat nació, com els nacionalismes italians i alemanys, sinó que fracassa a l’hora d’ocupar llocs de poder a Madrid per poder defensar els seus interessos econòmics, fer d’Espanya el seu mercat, i erigir-se com a classe nacional des de la perifèria. El que fan és crear uns partits polítics a la perifèria per influenciar a Madrid perquè cedeixi als seus interessos econòmics. És pur regionalisme.Dit això, per una banda hi ha la tesi reduccionista que diu que el catalanisme és obra de la burgesia industrial, que al segle XIX neix per la riquesa acumulada de comerciants i menestrals. Hi ha tesis més globals que diuen que aquesta és una de les potes del naixement del catalanisme, però també s’ha de tenir en compte el moviment carlí i el moviment republicà federal.Jo el que plantejo és que el carlisme el deixem de banda, perquè és un cas tradicionalista molt específic i el catalanisme polític és un projecte modernitzador. Els dos pares que comparteixen la criatura —republicanisme i burgesia—, el que dic jo és que la burgesia no s’integra políticament en el catalanisme fins que no es perd la guerra de Cuba.A diferència d’altres països, la burgesia catalana no crea el seu partit polític fins el segle XX. A què es dedicava, fins llavors? A construir una patronal econòmica per defensar el seus interessos a Madrid —Foment del treball nacional—. Això ho veiem a dia d’avui, amb la construcció de l’aeroport, la burgesia catalana al segle XIX fa el que Josep Sànchez Llibre: des del poder econòmic, influir les decisions polítiques, però fins al segle vint no constitueixen el seu partit. Al segle dinou la burgesia participa dels partits dinàstics estatals per intentar que Catalunya augmenti l’autogovern polític per defensar millor els seus interessos econòmics. El republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avuiMentrestant, el republicanisme federal, ja cinquanta anys abans és un projecte polític que no és catalanista perquè és d’abast estatal, però defensa un autogovern per Catalunya que supera en escreix el que defensa la Lliga Regionalista als anys trenta del segle XX, és a dir, vuitanta anys després. Per tant, ressalto el paper d’aquesta petita burgesia, Almirall, Feliu Codina, Clavé, liderats per Pi i Maragall. Aquí hi ha una de les anomalies, i és que Pi i Maragall és català però desenvolupa el seu pensament i el seu projecte polític a Madrid. Això ens ha costat d’entendre i possiblement és el motiu pel qual se l’ha exclòs dels principals carrers de les ciutats, però per mi és el polític català més important del segle XIX, i no Joan Prim, que tot i ser del meu poble no fa una contribució teòrica i pràctica a l’alçada de Pi i Maragall.La meva tesi és que la paternitat del catalanisme deriva d’una evolució del republicanisme federal, que després del fracàs de la primera república veu que no és possible construir una estructura federal per l’estat. Per tant, el que fa és abandonar aquest intent i defensar l’autogovern de Catalunya, per forçar des d’aquí que l’estat espanyol es pugui modernitzar. No és un projecte nacionalista, el que diuen és que Catalunya té el «deure moral» de liderar la reforma de l’estructura territorial de l’estat, tenir una autonomia i una independència el màxim amples possible i des de Madrid només es gestioni allò propi dels estats, la moneda, la política exterior, etcètera.Així, el republicanisme federal als anys seixanta del segle XIX defensa un autogovern superior al que tenim a dia d’avui. Defensen un exèrcit català, defensen que els catalans decideixin la seva participació en guerres on intervingui Espanya, defensen que la política econòmica es decideixin des d’aquí, que les infraestructures es gestionin des d’aquí. No defensen un estat independent, però sí un estat català dins d’una república federal amb una sobirania similar a un estat independent, més semblant a una confederació.Situes com a data decisiva en la configuració de catalanisme el 1880, any en què es celebra el Congrés Catalanista.Aquesta data és decisiva perquè per primer cop es planteja des de la societat la necessitat d’un organisme propi dels catalans per actuar en política, és a dir, la necessitat de tenir uns instruments propis, al marge de l’estat, que defensin els interessos polítics de la societat catalana. És interessant la reacció a aquest congrés: quan Almirall el convoca, ell mateix posa de relleu l’existència de diferents interessos econòmics que es materialitzen en contradiccions polítiques. Al 1880 hi comença a haver un conflicte no sols obrer si no dins la burgesia, entre la industrial i la petita. La industrial s’acomoda al règim conservador, defensa la restauració borbònica que ha acabat amb la primera república, mentre la petita burgesia el que vol fer és la revolució democràtica a l’estat espanyol. Al convocar el congrés, Almirall rep el boicot del vigatanisme, liderats per Josep Torras i Bages, les classes més conservadores de les zones rurals de Catalunya. També el boicotegen els defensors d’un catalanisme conservador però de caràcter més modern, urbà, industrial, que cristal·litzarà en la Lliga Regionalista. La iniciativa del Congrés la pren el republicanisme federal, que vol abandonar el projecte d’àmbit estatal i crear-ne un d’autòcton, i rebrà el boicot dels que s’han elevat des de la historiografia oficial com a pares del catalanisme. Quina contradicció!És a dir, al llarg del segle XIX, la burgesia catalana com a classe emergent s’agrupa per defensar els seus interessos enfront Madrid, sense cap interès de que aquells interessos fossin del conjunt de la nació.Això és així fins el 1892, quan es redacten les Bases de Manresa, que no deixa de ser el Congrés Catalanista d’Almirall convocat per la burgesia. Fins aquell moment no es plasma en un paper el projecte polític de la burgesia, per això la historiografia ha considerat les Bases com el naixement del catalanisme, quan el seu naixement és dotze anys abans, al meu parer i el de diversos historiadors.Si mirem el que diuen les Bases de Manresa i quina és l’ambició del seu projecte polític, està a anys lluny del Congrés Catalanista i del propi projecte de constitució del republicanisme federal pel que fa a l’autogovern de Catalunya.Els interessos que primen són els de classe, per tant la burgesia utilitza els instruments que millor els defensen. En el seu moment va ser el Foment del Treball Nacional, i després de la guerra de Cuba serà la Lliga de Catalunya —després Lliga Regionalista—. Cambó utilitzarà l’espantall del catalanisme i del separatisme a les corts de Madrid no per arrencar quotes d’autogovern per Catalunya, sinó aranzels proteccionistes i altres mesures que la burgesia volia per defensar els seus interessos econòmics. El catalanisme no és nacionalista fins a principis del segle vint, fins llavors és regionalistaA les dues primeres dècades del segle vint hi ha un republicanisme catalanista incipient que comença a fer ombra a la Lliga. Cal recordar que l’assemblea de parlamentaris de 1917 i la campanya per l’autonomia de 1919 s’acaben resolent amb la repartició de ministeris a gent de la Lliga. Aquí s’acaben les seves ànsies autonomistes: és a dir, en el moment que es creua un moment de crisi social, política i econòmica i la Lliga lidera l’oposició al règim espanyol, tot s’acaba amb què el règim els dona ministeris. Com popularment es diu, se’ls veu el llautó.Això també constata el fracàs del projecte de catalanisme interclassista d’Almirall.És la tan proclamada «unitat» d’avui: renunciar als interessos de classe per fer un projecte catalanista que pugui arrencar i, a partir d’aquí, ja ho discutirem tot. Aquí Almirall fracassa, com després fracassa la Solidaritat Catalana, una coalició que aconsegueix 41 dels 44 diputats al Congrés i que acaba trencant-se, entre d’altres coses, perquè la burgesia s’oposa als pressupostos republicans de l’Ajuntament de Barcelona, que impliquen retirar l’església de l’ensenyança dels col·legis de Barcelona. Per tant, la religió i els interessos particulars de la burgesia acaben trencant una unitat estratègica que havia aconseguit l’hegemonia del catalanisme i havia escombrat tots els partits dinàstics i el caciquisme del mapa electoral català. Són reflexions històriques que ens aboquen a la crua realitat actual.També és important destacar el paper d’Almirall no només com a promotor del primer Congrés catalanista, si no com a fundador del primer periòdic en llengua catalana —el Diari Català (1879)—. O com a fundador de la primera agrupació excursionista de Catalunya. Més enllà de la seva trajectòria política, té un paper de promotor cultural important, no només des de les institucions, sinó que és el creador d’estructures populars que tindran molta rellevància durant el segle dinou i vint. Només cal recordar que vuitanta o cent anys després les agrupacions excursionistes són un nucli de resistència al franquisme, i dia d’avui continuen sent clars elements de construcció nacional. Almirall té una visió molt global sobre el catalanisme, no sols s’ha de reduir a la lluita política des de les institucions, si no que abraça projectes periodístics, socials i culturals. Almirall és el gran productor cultural de Clavé, Serafí Pitarra i de grans noms de la cultura popular catalana. És un personatge que cal estudiar molt més, igual que Clavé, que també té un paper polític molt destacat en el desenvolupament del republicanisme federal i de l’inici del catalanisme.Aquí entrem en el terreny de la cultura com a avantsala del projecte polític del catalanisme i del mite de Renaixença, que expliques al llibre que no era més que una corrent cultural burgesa quan les classes populars ja parlaven el català.No són teories elaborades per mi, no trec d’altres autors que han quedat en l’oblit. El primer que faig és destruir el mite de que la Renaixença suposi això, renàixer: no s’ha mort res, per tant res pot renàixer.Les classes dirigents catalanes es van castellanitzar amb el regnat de Carles III, l’únic rei borbó que intenta acontentar-les. És un procés que també veiem al País Valencià i a les Illes Balears, on malauradament va ser més profund que aquí. Els Jocs Florals i la Renaixença suposen només una recuperació de la cultura elitista catalana: en cap cas, això implica que es deixés de fer literatura i cultura en català. Però qui manté aquesta són les classes populars, amb el teatre i el cant, perquè són registres orals. De poesia i de novel·la n’hi ha molt poca, perquè les classes populars no estan alfabetitzades i no poden consumir-la.Tot i que Felip V prohibís la llengua catalana, hi ha una part de la cultura que resisteix. El teatre n’és el cas paradigmàtic: al segle XIX elevem Pitarra perquè acaba sent el dramaturg més important previ a Àngel Guimerà, però abans d’ell trobem dramaturgs com Josep Robrenyo que escriuen les obres en català. La contradicció que plantejo és: mentre adulem els Jocs Florals, que eren un grup de gent que un cop l’any recitaven poemes en català i la resta de l’any s’escrivien cartes en castellà, aquests dramaturgs cada setmana omplien teatres on es feia teatre en llengua catalana.La Renaixença no és tal, és la renaixença de la cultura elitista. Hi ha un substrat cultural de teatre i cant que l’historiografia dominant ha menystingut i és la que fa que hi hagi una continuïtat cultural en llengua catalana malgrat les prohibicions. A més a més, aquesta cultura no és neutra políticament, podríem dir una mica que el teatre popular català és el Polònia del segle XIX, productes de sàtira política que a través de l’humor critiquen la societat burgesa i el jocfloralisme com a cultura que es dedica a fer alabances del passat. Hi ha aquesta divisió entre el tradicional nacionalisme romàntic i el liberal, entre si el nacionalisme s’ha de legitimar amb la història i reclamar les proeses de la història antiga i medieval, o si el nacionalisme s’ha de basar en la voluntat del present i per tant del futur.Amb el fracàs de l’opció interclassista, la Lliga guanya pes en el catalanisime però comença a guanyar espai una esquerra catalana amb nous actors polítics, provinents dels republicanistes federals més radicalitzats.La petita burgesia i la classe obrera, tradicionalment organitzats en el republicanisme federal, poc a poc passen en massa al republicanisme catalanista. L’hegemonia del republicanisme, fins l’arribada de Lerroux, és catalanista: per tant ja no participa d’un projecte d’àmbit estatal, si no d’un àmbit estrictament català.Aquest republicanisme català acabarà confluint als anys 30 en Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb el separatisme dels anys vint. Per tant, el republicanisme evoluciona des de mitjans del segle dinou, quan impulsa un projecte federal que fracassa i es desplaça cap a un republicanisme catalanista. Durant el període del Sexenni, en què existeix el sufragi universal masculí, el partit republicà federal arrasa a Catalunya, mentre arreu de l’estat treu una misèria de vots. Aquesta és una de les constants històriques que es mantenen fins a dia d’avui i que certes esquerres, com Podemos o els comuns, ignoren en la seva defensa del projecte federal. Una cosa és la catalanitat, això és indiscutible que existeix al llarg de la història, i l’altra el catalanisme, és a dir, la catalanitat transformada en projecte polític.El republicanisme federal mai ha arrelat a l’estat espanyol, sinó que ha estat un projecte d’origen català, que va intentar estendre’s arreu de l’estat espanyol per tal de fer una reforma territorial i va fracassar, igual que durant la segona república i la negativa del republicanisme espanyol a trencar amb el centralisme monàrquic.Davant el cop d’estat de Primo de Rivera, Cambó va ajornar l’agenda autonòmica i va donar -li suport.Aquest és el paper constant de la Lliga al llarg del primer terç del segle vint: primar els seus interessos econòmics als nacionals. En un moment de conflicte social, quan s’implanta el pistolerisme de la patronal i hi ha bombes al carrer, Cambó i companyia prefereixen una dictadura que acabarà perseguint la llengua catalana que defensar l’avenç de l’autogovern. Amb Franco ja és definitiu, ja sabien el que passaria amb la llengua i l’autogovern de Catalunya, però treballen i aboquen els seus recursos a donar suport als qui protagonitzen el cop d’estat del 1036 per erradicar el procés revolucionari. Ells no volen que Catalunya esdevingui un estat independent o que Catalunya tingui major autogovern, el que volen és defensar els seus interessos econòmics. Els fets d’octubre del 1934 és una mostra més, és la Lliga qui porta al tribunal de garanties constitucionals la llei de contractes de conreu: prefereixen defensar els interessos de la classe terratinent que defensar la sobirania del Parlament de Catalunya.Al pactisme de la Lliga durant la dictadura de Primo de Rivera i pel desenvolupament històric del capitalisme sorgeixen actors nous en el sí del catalanisme: socialistes, anarcosindicalistes i separatistes. Com es reconfigura el catalanisme?Els anys deu són els intents de la petita burgesia democràtica d’agrupar tota l’esquerra. Això fracassa, i al llarg del vint apareixen organitzacions polítiques que van més enllà d’un projecte democràtic. Després de la Revolució russa de 1917, apareixen projectes polítics de caràcter socialdemocràta com la Unió Socialista de Catalunya o directament revolucionari com serà el Bloc Obrer Camperol. A partir dels anys vint i trenta trobem una amalgama de partits, alguns d’ells republicans, d’altres obreristes i de classe; fins i tot en plena de guerra civil, ens trobem militants d’Estat Català afiliats a la CNT. Persones que estan en espais que, amb la perspectiva del present ens semblen contradictoris, però en aquell moment era normal.És l’inici d’aquesta tercera corrent del catalanisme d’esquerres: per contra del que digui Salvador Illa, ser catalanista i d’esquerres és complementari i coherent. És a partir dels anys trenta que es desenvolupa aquest tercer catalanisme d’esquerres i revolucionari, representat a les institucions a dia d’avui per la CUP, mentre CDC recull la tradició del catalanisme conservador i ERC el republicanisme democràtic i liberal.Al llibre cites el treball historiogràfic d’Albert Balcells, que situa l’independentisme després de 1939 com a única alternativa per la recuperació de la democràcia i l’autonomia catalana.L’independentisme no és un projecte majoritari als anys trenta, no comença a ocupar espais majoritaris fins el segle actual. És un projecte que defensen una part de les esquerres, de la mateixa manera que el catalanisme va néixer del sector més esquerrà del republicanisme.Sempre s’ha dit que Francesc Macià va ser el líder més emblemàtic del separatisme i, per tant, que l’independentisme sorgeix d’una burgesia enfadada amb la Lliga. Això és fals, si veiem als anys vint qui forma part dels escamots del complot del Garraf o de Prats de Molló, trobem gent com Miquel Ferrer que tindran un paper destacat en la fundació del BOC, el POUM i després aniran al PSUC. Són els que defensen des dels anys vint que el catalanisme i el socialisme són projectes que van units. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme. Al 1956 ja parla de «reconciliació nacional»Després de la victòria militar de Franco, amb la dictadura, tot el sector que havia protagonitzat el període republicà revolucionari se’n va a l’exili, i és l’independentisme a través del Front Nacional de Catalunya una de les primeres forces que es reactiva. És el catalanisme d’esquerres qui pren la iniciativa. El catalanisme de dretes no arribarà fins consolidada la dictadura, en vistes que no ofereix lloc a la burgesia catalana per mantenir el seu poder polític i econòmic. Llavors sorgeixen figures com Jordi Pujol, que veuen que el franquisme és un obstacle perquè ells recuperin el poder que van tenir al segle dinou i vint. Pujol intenta amb l’autonomisme desenvolupar un «neonoucentisme» per tal de recuperar l’hegemonia social, política i econòmica a mans de la burgesia i no se’n surt. Per una banda, per la feina que ha fet Franco i per altra banda la globalització neoliberal fa que ara mateix no tinguem una classe dirigent política i econòmica autòctona, si no que el poder econòmic i polític està repartit o principalment a mans estrangeres.També sotmets a crítica el paper del PSUC en la historiografia del catalanisme per les seves concepcions mecanicistes de la història.Si bé el relat oficial de la historiografia no ha elevat la resistència catalanista al franquisme —almenys no la dels anys quaranta—, sinó que arrenca amb els fets del Palau perquè Pujol és empresonat i serveix per construir el mite patriòtic, aquesta historiografia oficial sí ha mitificat el paper del PSUC.És cert que el PSUC té l’hegemonia de l’esquerra antifranquista, i és central per entendre la idea «d’un sol poble» i del naixement de les comissions obreres, però s’ha venut un paper que no es correspon a la realitat. L’any 1956, el PSUC parla de «reconciliació nacional», ja apostava per aquest projecte de reforma política i restauració monàrquica que seria la transició. No entenc com hi ha gent d’esquerres que es fica les mans al cap perquè no entén com el PSUC, que era l’avantguarda de la revolució, acabi pactant amb la monarquia i el franquisme.Doncs no senyors, el 1956 ja defensava això. I el 1950 el PSUC deia que Joan Fuster era un burgès nazi i que els Països Catalans eren una herència del projecte imperialista de Prat de la Riba. A l’Assemblea de Catalunya va boicotejar que les coordinadores de l’antifranquisme a Catalunya, País Valencià i Illes actuessin de forma conjunta. Diuen que no, que compartir una llengua comuna, ballar sardanes i portar barretina està molt bé però a nivell polític els Països Catalans és una cosa de l’imperialisme i del nacionalisme. Mentrestant, a les Illes i el País Valencià eren precisament els partits d’esquerres qui defensaven el projecte polític dels Països Catalans.La història del PSUC s’hauria d’estudiar amb més profunditat perquè s’ha mitificat i s’ha fet una versió molt reduccionista. També em sorprenc quan veig alabances a Joan Comorera i el seu nacionalisme. Òbviament va ser depurat del partit i assassinat per delació del PSUC, acusat de nacionalista i de «titista» als anys cinquanta. Però als anys quaranta, Comorera fa unes purgues espectaculars, per ordres del PCE i la Internacional Comunista. Precisament és a Mèxic quan tretze membres del Comitè Central del PSUC abandonen el partit criticant que Comorera és un titella de Carrillo i la Pasionaria.Insisteixo, no trec cap mèrit al paper del PSUC durant la lluita antifranquista, però en queden molts llibres per escriure i molts aspectes a analitzar. Si les esquerres critiquen el paper reduccionista de la història del catalanisme, són còmplices de la mitificació del PSUC des de la guerra civil fins a la mal anomenada transició democràtica.Situem-nos en el moment històric del present. El procés independentista ha estat una disputa per l’hegemonia del catalanisme o realment ha estat una conjuntura revolucionària? El catalanisme segueix sent el marc de coordenades que guia l’acció política dels partits catalans?Intentaré respondre la pregunta en termes historiogràfics i no polítics. El que faig al final del llibre és obrir un tercer capítol que diu: el que hem viscut en els darrers anys, l’anomenat «procés», és un altre cicle històric del catalanisme que pretén aconseguir major autogovern pressionant a Madrid, o és l’inici d’una nova etapa en què el catalanisme abandona definitivament aquesta estratègia i aposta per la república catalana. Com a historiador crec que haurem d’esperar uns anys a respondre aquesta pregunta. No sabem si tornem trenta anys enrere per obrir un nou cicle que acabarà amb una revolta d’aquí trenta anys, però que fracassarà un cop més i ens deixarà a la casella de sortida, o estem parlant que aquesta revolta de l’1 d’octubre ens portarà a una revolució, és a dir, a un trencament amb la història cíclica del catalanisme que cada trenta anys intenta fer el pas definitiu i no ho aconsegueix.En el cas d’ERC s’ha de veure l’aliança que ha fet amb partits de diferents territoris de l’estat espanyol («Ahora Repúblicas»), o el discurs que fa al Congrés espanyol. És un intent de reeditar el Pacte de Sant Sebastià, un intent de construir aliances entre els partits republicans i d’esquerres de les nacions perifèriques de l’estat —principalment, País Basc i Galícia— que defensen un model alternatiu a l’Espanya centralista. Ens trobem davant de l’antic projecte republicà que s’assaja a principis del segle vint. Hi ha certes esquerres espanyoles que se’ls escapa dir que defensen el federalisme de Pi i Maragall, quan això és mentida. El que defensen és una major descentralització de l’estat, una concessió administrativa, un major autogovern administratiu de cada territori de l’estat espanyol. Pi i Maragall no defensava una simple millora de les competències de cada territori, si no la independència de cada estat per negociar de tu a tu un marc federal de convivència. Per tant, estem parlant de què l’actual federalisme espanyol amb què es vol aliar el republicanisme català és un projecte que s’ha demostrat fracassat als anys trenta i que és menys ambiciós que el republicanisme federal de mitjans del segle dinou.Catarsi Magazín
Pujo el fil. Aquí hi ha molt a comentar!
Fa goig llegir posicions tan documentades i argumentades.
|
Directora del Born centre cultural al diari Ara, la castració química del país es a tots els nivells, sense aturador i amb pressupostos il·limitats. pic.twitter.com/34SSPvIXnk— La Potlla Elvira) October 28, 2021
Buenu, quan van inaugurar el nou born hi havia dos espanyols que comentaven entre ells que si eren ruines romanes... El mur infranquejable de la sordesa de qui no vol escoltar.
|
Directora del Born centre cultural al diari Ara, la castració química del país es a tots els nivells, sense aturador i amb pressupostos il·limitats. pic.twitter.com/34SSPvIXnk— La Potlla Blanca) October 28, 2021
I que gent com aquesta siguin els qui manen a Barcelona...
És el que comporta "acollir": la minorització al nostre propi país.
|
Directora del Born centre cultural al diari Ara, la castració química del país es a tots els nivells, sense aturador i amb pressupostos il·limitats. pic.twitter.com/34SSPvIXnk— La Potlla Sebastian) October 28, 2021
Ho vaig llegir i em van agafar moltes ganes de fer coses lletges, molt lletges. Però què collons s'ha cregut, la senyora aquesta? Què vol dir "una batalla"? I què vol dir que van haver de marxar d'un barri destruït? Potser que algú li expliqui que no van haver de marxar, que els varen obligar a anorrear el barri després de les grans destrosses causades per un setge de més d'un any, per a poder-hi bastir la ciutadella que controlaria la capital d'un país que s'havia alçat contra el recontra-rebesavi del rei que 300 anys després va tornar a mirar com ens atonyinaven. Però com es pot ser tan miserable?? La història, a ella, l'esborrarà de seguida. El Setge de Barcelona perdurarà en la memòria quan d'ella ja no en quedi cap record.
|
Directora del Born centre cultural al diari Ara, la castració química del país es a tots els nivells, sense aturador i amb pressupostos il·limitats. pic.twitter.com/34SSPvIXnk— La Potlla Carla) October 28, 2021
La darrera vegada que vaig anar vaig quedar indignat perquè als panells explicatius hi havia l'imatge del retrat de Felip V aquell famós que està cap per avall a un museu de Xàtiva i l'havien posat cap per amunt.Vaig estar apunt de fer una reclamació però són aquelles coses que penses que no servirà per res i ho vaig deixar córrer.
No fotis!! Quan pugui m'hi atanso i els munto un escàndol. Pobres socarrats, hòstia. Però qui collons posen, al capdavant d'aquells llocs històrics? És que ni el PP xativí no ha gosat mai de fer una cosa així. Fastigós.
|
Directora del Born centre cultural al diari Ara, la castració química del país es a tots els nivells, sense aturador i amb pressupostos il·limitats. pic.twitter.com/34SSPvIXnk— La Potlla Dolores) October 28, 2021
La darrera vegada que vaig anar vaig quedar indignat perquè als panells explicatius hi havia l'imatge del retrat de Felip V aquell famós que està cap per avall a un museu de Xàtiva i l'havien posat cap per amunt.Vaig estar apunt de fer una reclamació però són aquelles coses que penses que no servirà per res i ho vaig deixar córrer.
Vet aquí Barcelona.
|
Directora del Born centre cultural al diari Ara, la castració química del país es a tots els nivells, sense aturador i amb pressupostos il·limitats. pic.twitter.com/34SSPvIXnk— La Potlla Alejandra) October 28, 2021
I que gent com aquesta siguin els qui manen a Barcelona...
Són molt miserables.
|
Directora del Born centre cultural al diari Ara, la castració química del país es a tots els nivells, sense aturador i amb pressupostos il·limitats. pic.twitter.com/34SSPvIXnk— La Potlla Arnau) October 28, 2021
La darrera vegada que vaig anar vaig quedar indignat perquè als panells explicatius hi havia l'imatge del retrat de Felip V aquell famós que està cap per avall a un museu de Xàtiva i l'havien posat cap per amunt.Vaig estar apunt de fer una reclamació però són aquelles coses que penses que no servirà per res i ho vaig deixar córrer.
Perquè et facis una idea dels energúmens que tenim a les nostres institucions. I això que Felip V també es va acarnissar de valent amb Catalunya.
|
Grans elogis del portaveu de l'oficina política dels talibans cap a #Erdogan. Diu que és un "dels grans ulemes" del nostre temps...pic.twitter.com/xrvfvPkdqY— Jordi Llaonart Elisa) November 4, 2021
Aquests van necessitats d'ajut extern, passen per una crisi de cal déu, la gent té gana i no saben pas com solucionar-ho.
|
Grans elogis del portaveu de l'oficina política dels talibans cap a #Erdogan. Diu que és un "dels grans ulemes" del nostre temps...pic.twitter.com/xrvfvPkdqY— Jordi Llaonart Gemma) November 4, 2021
Per un moment he pensant que aquest fil anava a anar d'espanyols elogiant l'Erdogan
Bé, un per l'altre...
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Juana) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Juana) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Juana) October 19, 2021
Els de l'institut Ayustrom són d'esquerres o de dretes?
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Georgina) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Georgina) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Georgina) October 19, 2021
Pero es que a los marxistas patriotas nos la suda lo que dijera Lenin e incluso el propio Marx. Vosotros pretendéis destruir nuestro país y por lo tanto la caja común de la SS y por eso debéis ser aplastados como en el 1-O e incluso si fuera por nosotros con más dureza aún.— Alexandre García #Spexit Olga) October 16, 2021
Què és suposa que estàs criticant? Al patriota (sic) espanyol?
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Diego) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Diego) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Diego) October 19, 2021
Pero es que a los marxistas patriotas nos la suda lo que dijera Lenin e incluso el propio Marx. Vosotros pretendéis destruir nuestro país y por lo tanto la caja común de la SS y por eso debéis ser aplastados como en el 1-O e incluso si fuera por nosotros con más dureza aún.— Alexandre García #Spexit Estefania) October 16, 2021
Aquesta gent son quatre frikis de twitter, estan més a prop del nacionalsocialisme que del comunisme, es que cap comunista diria això de que li la sua el que diguera Lenin o Marx sobre la qüestió nacional. Són uns reaccionaris que li posen un vernís roig a les seues idees reaccionàries, estil Corea del Nord. Una monarquia protofeixista envernissada de roig.
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Francisco Javier) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Francisco Javier) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Francisco Javier) October 19, 2021
Allò que ens manté lligats a Espanya són dues coses:3 milions i mig d'espanyols que viuen a Catalunya.I l'amenaça de la violència (a vegades exercida, com les tortures a independentistes de 1992 o les hòsties de l'1O).Sense aquestes dues coses, ja els hi hauríem ficat Espanya i el seu idiomet de merda ben endins del cul.
Es refereix al factor ideològic entre els catalans ètnics.
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Erik) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Erik) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Erik) October 19, 2021
A Espanya ens hi lliga l'ocupació i el Decret (els Decrets) de Nova Planta. Oblidar això i fer-ne premsa rosa és molt frívol. Massa frívol...
Sota les llambordes, la platja, i rere el processisme, les forces i cossos de seguretat de l'estat, la colonada...
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Ascension) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Ascension) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Ascension) October 19, 2021
Pensar que a Espanya ens lliga una única cadena és optimisme còsmic.
és la principal. el ser "d'esquerres", celebrar "la republica" (la dels altres, evidentment).
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Elisenda) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Elisenda) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Elisenda) October 19, 2021
"Ser d'esquerres" a Catalunya sempre ha estat la religió imperant. "Els bons". I així estem com estem.PS [Disclaimer]: no, no he votat kumbarshensia en ma puta vida, gràcies.
A Catalunya i a tot arreu. L'esquerranisme actua com un religió i el seu supremacisme moral arriba a ser ja insuportable.
La substitució demogràfica que apreta per sota els explotarà a la cara.Quan els grans acusadors de racisme passin a ser acusats de racistes...
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Elvira) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Elvira) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Elvira) October 19, 2021
El col·laboracionisme no crec que sigui cosa d'esquerra/dreta.El PDECat, PNC i molts altres catalans de dreta o centredreta són tan col·laboracionistes com ERC.I la majoria de patriotes i activistes dels CDR i repressaliats del poble es consideren d'esquerres i no col·laboren amb l'ocupant.
A nivell ideològic. El fet que la dreta espanyola sigui explícitament anti-catalana és un vaccí per a tota la dreta catalana de tenir vincles amb l'espanyola (i no parlo de vincles polítics/organitzatius, parlo d'emmirallament ideològic o de cercar el vist-i-plau a qualsevol cosa, com li passa a l'esquerra). En canvi, l'esquerra acaba bavejant pel que fa l'esquerra espanyola (o veiem ara amb aquest rum-rum que ERC s'integraria amb Podemos i altres partits en un gran partit d'esquerra espanyol).
Si ERC s'integra a Podemos seria una catàstrofe electoral per tots dos i regalaria la presidència de la Generalitat a Junts. Aquest "rumor" sona a invent de David Madí. ERC és més útil a Espanya per separat.L'esquerra i la dreta del sistema serveixen als mateixos amos. No hi veig gaire diferència.
Crec que és més que un simple rumor interessat.
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Ignacio) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Ignacio) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Ignacio) October 19, 2021
El col·laboracionisme no crec que sigui cosa d'esquerra/dreta.El PDECat, PNC i molts altres catalans de dreta o centredreta són tan col·laboracionistes com ERC.I la majoria de patriotes i activistes dels CDR i repressaliats del poble es consideren d'esquerres i no col·laboren amb l'ocupant.
A nivell ideològic. El fet que la dreta espanyola sigui explícitament anti-catalana és un vaccí per a tota la dreta catalana de tenir vincles amb l'espanyola (i no parlo de vincles polítics/organitzatius, parlo d'emmirallament ideològic o de cercar el vist-i-plau a qualsevol cosa, com li passa a l'esquerra). En canvi, l'esquerra acaba bavejant pel que fa l'esquerra espanyola (o veiem ara amb aquest rum-rum que ERC s'integraria amb Podemos i altres partits en un gran partit d'esquerra espanyol).
Escolta, que CiU ha estat anys pactant amb el PP... I per altra banda no generalitzes, hi ha esquerra que no li cau la baba amb l'esquerra espanyola, cert que ara està en hores baixes però no parles en nom de tota l'esquerra.Quin personatge! Quina púrria! Com pot ser que alguna gent honesta l'admeta com a dirigent del propi partit? https://t.co/ppQLHyMuME— Josep Guia Roc) November 4, 2021
Gran part de l'esquerra catalana baveja davant dels espanyols. Això és visible a tots els nivells, de la cúpula fins a la base de gent que fins i tot ni milita.La dreta, en canvi, té unes bases que saben molt bé què és la dreta espanyola i el perill que representa- Vet aquí la diferència: la base.
Però això és ara, a ERC li cau la baba i a mitjà CUP també però recorda que abans del referèndum això no passava. A més a més, a aquell que ara li cau menys la baba, que són els puigdemontistes, precissament s'ha "esquerranitzat", és precissament aquella que no ho ha fet (PDCat) qui li cau la baba com a CiU.L'avanguarda de l'independentisme sempre serà d'esquerres, perquè la dreta sempre té por a les revolucions i un procés d'independència ho és. Una altra cosa és que hi haja gent que compre relats oportunistes des de l'esquerra però això quan arribe un nou govern PP-Vox s'acabarà. Jo cada vegada tinc més clar que per trencar la dinàmica d'ERC i part de la CUP el millor és un govern d'extrema dreta a l'estat, quan abans arribe millor. Com dèia Lenin: "Quan pitjor millor".
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Joan) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Joan) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Joan) October 19, 2021
Allò que ens manté lligats a Espanya són dues coses:3 milions i mig d'espanyols que viuen a Catalunya.I l'amenaça de la violència (a vegades exercida, com les tortures a independentistes de 1992 o les hòsties de l'1O).Sense aquestes dues coses, ja els hi hauríem ficat Espanya i el seu idiomet de merda ben endins del cul.
També caldria afegir que molts catalans potser han volgut la independència com a desig, però no com a voluntat de fer-la realment, per por a tots els problemes que poden haver-hi per aconseguir-la. I això passa ara, al 2017 (que molts ja es van cagar a les calces) i en molts contextos històrics. Tot i així s'entén, perquè l'enemic escanyol és poderós i està tarat, són capaços de tot.
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Khadija) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Khadija) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Khadija) October 19, 2021
Allò que ens manté lligats a Espanya són dues coses:3 milions i mig d'espanyols que viuen a Catalunya.I l'amenaça de la violència (a vegades exercida, com les tortures a independentistes de 1992 o les hòsties de l'1O).Sense aquestes dues coses, ja els hi hauríem ficat Espanya i el seu idiomet de merda ben endins del cul.
Ras i curt
|
Dit fa temps que la cadena de l'esquerra és l'única que ens manté lligats a l'ogre, per això avui a Catalunya tot esquerranisme és espanyolisme, com al temps de Pujol ho era el conservadorisme. Els que no ho veuen o no ho volen veure són els collabos del moment, com és evident. https://t.co/i08ahI9J3G— Abel Cutillas Juan Francisco) October 19, 2021L'antic discurs de l'independentisme d'esquerres que deia que burgesia catalana i espanyola compartien interessos de classe i per tant eren enemics de l'alliberament nacional, s'aplica perfectament: l'esquerra catalana i espanyola ara mateix comparteixen interessos de classe. https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Juan Francisco) October 19, 2021Junqueras, simplement, fa pujolisme invertit https://t.co/9CK2WCWQgw— Abel Cutillas Juan Francisco) October 19, 2021
Pensar que a Espanya ens lliga una única cadena és optimisme còsmic.
És la principal.
|
El català emmascarat a la Coca-Cola"La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista"Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit. El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací. La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.Millorar la vida quotidiana dels ciutadansEn un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/
Quin crack n'Ot! Li clava mil puntades de peu al JM.
A qui?
Jordi Muñoz.
Gràcies Alfredo . A mi escriure el nom del tarambana aquest em produeix urticària i ho evitaré d'ara endavant.
|
El català emmascarat a la Coca-Cola"La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista"Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit. El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací. La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.Millorar la vida quotidiana dels ciutadansEn un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/
En resum: aquell relat que diu que la llengua catalana era un ascensor social i que es mantindria per prestigi era mentida. Ja es van encarregar els ocupants (en forma de partits o no) de dir-nos que parlar català feia de burgès a Tabàrnia i de pagès a Tractòria. O sigui, era la mateixa merda segons el lloc. Per tant, d'ascensor social, res. Per sort per a ells, probablement d'aquí a 50 anys el català ja no es transmetrà generacionalment. Qui tingui fills ho intueix...
|
El català emmascarat a la Coca-Cola"La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista"Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit. El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací. La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.Millorar la vida quotidiana dels ciutadansEn un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/
Pero aquest noi que ho critica tot i li sembla tot malament i que sempre creu que tothom s'equivoca proposa alguna solució sobre alguns dels temes dels que parla?Es com el típic tribunero del camp nou.Aquest està vellAquest s'ha acomodatAquest és lentAquest no xuta bé. Molt bé senyor i ara que fem, ens retirem de la lliga?
Curiosament els politòlegs-càrrecs de confiança critiquen l'escola (i en part tenen raó) però res de fer accions que vagin més enllà d'un que "se note el cuidado pero que no se note el efecto" que suposin fer accions reals per la llengua perquè fa anys que tenen el complexe a sobre per si els de C's els titllen de nazis.
|
El català emmascarat a la Coca-Cola"La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista"Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit. El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací. La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.Millorar la vida quotidiana dels ciutadansEn un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/
Això de "voler ser agradable i divertit" per a poder "seduir els castellanoparlants" és la mostra d'una situació de feblesa. El castellà no es va imposar a base de seduccions ni de jocs per a criatures. El castellà es va imposar per la força perquè era la llengua del poder i punt.
I, en tant que situació de feblesa, és una via completament inoperant.
|
El català emmascarat a la Coca-Cola"La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista"Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit. El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací. La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.Millorar la vida quotidiana dels ciutadansEn un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/
Sabíeu que la Coca-Cola es va inventar a Aielo de Malferit?
Exacte, al poble del Nino Bravo i d'una usuari clàssica.
|
El català emmascarat a la Coca-Cola"La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista"Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit. El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací. La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.Millorar la vida quotidiana dels ciutadansEn un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/
Segregació o desaparició!Catalunya CATALANA!
|
El català emmascarat a la Coca-Cola"La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista"Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit. El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací. La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.Millorar la vida quotidiana dels ciutadansEn un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/
Ahir escoltava el cínic de l'Amela alliçonant-nos en aquesta línia de ser ben simpàtics i afegia que ell era la persona que més feia pel català. A part que si l'hagués tingut al davant m'hauria hagut de reprimir les enormes ganes de ventar-li una bona cleca, aquesta història que els qui parlem sempre en català ho hem de fer com si exercíssim d'humoristes bonhomiosos tothora, la sento sovint. Com si aquells que troben un insult que ens hi adrecem en català haguessin de canviar d'opinió només que perquè els somriem mentre ho fem. És tan irritant.
El discurs papanata (en llengua, en immigració) ha posat la pilota als peus d'aquesta gent. Ara només cal que rematin, i és el que estan fent.
El teu discurs no sé si ho és, de papanata. Ara, repetitiu, sí. Molt.
|
El català emmascarat a la Coca-Cola"La idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen és allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista"Aquesta setmana es veu que ens torna a preocupar la llengua. El Departament d’Educació va dir ahir que tan sols el 46,8% dels professors d’ESO de Catalunya s’adrecen sempre en català als alumnes. La dada no pot ser una sorpresa per a ningú que hagi passat per un institut últimament. Ni per a ningú que hagi sortit de casa, de fet. Però és tan desagradable i cridanera que atia els laments com una descàrrega elèctrica i fa el seu efecte. El plany fa molt de soroll, i contra més brusca és la dada més desordenat és el debat. Enmig de l’enrenou cíclic, el senyor Jordi Muñoz, flamant director del Centre d’Estudis d’Opinió, ha formulat una mica sibil·linament que el problema, o una part important, és la manera com s’ensenya la llengua catalana als instituts. A parer seu, ara tan sols hi ha “regles i més regles, gramàtica sense cap sentit per als alumnes, llistes de categories gramaticals, taxonomies abstractes de texts…”, és a dir, tan sols s’ensenya l’idioma. “No sembla la millor estratègia perquè els agrade la llengua”, ha escrit. El suggeriment és molt important, perquè no té ni cap ni peus, però explica moltes coses. No té ni cap ni peus, en primer lloc, perquè un dels problemes a les aules és precisament que el canvi cap a una metodologia més participativa, que perquè no s’avorreixin dóna més pes als alumnes i menys a la lliçó, debilita el mestre com a model lingüístic i propicia que a la classe guanyin força les dinàmiques del pati. Segon, perquè pretendre de convertir l’aprenentatge de la llengua en una cosa essencialment interactiva empobreix la formació intel·lectual de l’estudiant, perquè li fa ignorar la funció d’estructuració del pensament i d’ordenament de la capacitat d’anàlisi que dóna la llengua. Però el missatge de Muñoz és important sobretot perquè revela una posició de base –que es pot extrapolar a la independència– que assumeix que el català i la catalanitat no són coses prou atractives i per tant s’han d’emmascarar d’alguna manera, com si haguéssim de dissoldre el medicament dels nens en una mica de Coca-Cola perquè se’l prenguin –i ara podria dir que potser si el dissols en Coca-Cola, el medicament deixa de fer efecte, i matar-ho ací. La posició que el català s’ha de fer més divertit pot semblar ingènua, però és molt eloqüent políticament. Aquesta idea que la catalanitat és per naturalesa una cosa desagradable per als qui la refusen i, com que volem que s’hi integrin, és feina nostra fer-la bonica, és exactament allò que ha cercat sempre el xantatge de l’espanyolisme bilingüista de tota la vida. Que arribem a la conclusió que necessitem fins a tal punt d’incloure’ls en els consensos de Catalunya que els donem la forma que ells volen. Ciutadans tan sols neix perquè un dia l’independentisme arribi a la conclusió que dir les coses pel seu nom i treure el conflicte a la superfície ens serà contraproduent perquè aprofundirà la ràbia i la diferència en l’altre. I no és així. El català encara avui té força per a ser la llengua de cohesió i de la vida social a Catalunya, el català encara avui té marge per a fer-se imprescindible, encara hi ha un consens que va més enllà de l’independentisme; la catalanitat encara té vocació de majoria.És evident que fer emergir el conflicte lingüístic a la superfície pot estimular per instint en alguns castellanoparlants la sensació de protecció reaccionària, si ja la tenen de sortida. Per a tornar a imposar el català com la llengua d’ús principal i preponderant a Catalunya, els catalans que s’estimen més parlar en castellà hauran de triar, al final. Em relaciono en català, o m’escoro en la posició tossuda de parlar solament en castellà, o sobretot en castellà, encara que sigui una actitud com més va més discordant amb els consensos bàsics del país? És allò que ara ens passa als catalanoparlants, si no volem canviar la llengua: els tossuts som nosaltres, perquè el bilingüisme s’ha naturalitzat i ha esborrat els consensos sobre el català fins al punt que sembla agressiu de no cedir. La posició que ara et fa viure a contracorrent i enfadat amb els consensos, a Catalunya, és no deixar de parlar català. L’elecció final dels castellanoparlants depèn de si els catalanoparlants tenim prou força per a fer entendre a tothom que no parla català que, en termes pràctics, per a formar part de la societat en què viu, li surt més a compte passar al català.El principi és el mateix per a la independència si, en lloc de conflicte lingüístic, hi posem directament nacional, que ja és això. Allò que et degrada la posició no és ser desagradable davant qui no vol el mateix que tu, sinó adoptar el seu marc polític i mental per a seduir-lo. Després del 2017, sembla que cada dos mesos tinguem una dada nova que ens revela que l’apocalipsi del català és a la cantonada. Tan sols en fem aquest rebombori absurd, en lloc de posar-nos a treballar, perquè ens adonem que tenim cada dia més lluny, no la independència, sinó la disposició per a recuperar la posició de força que permetia de donar preeminència al català a Catalunya. No som dramàtics perquè no ens vegem capaços d’aguantar les noves onades demogràfiques ni la maquinària espanyola; som més dramàtics com un acte reflex de la negligència pròpia a l’hora d’aguantar la posició.Millorar la vida quotidiana dels ciutadansEn un article de fa uns dies al diari Ara, la directora, Esther Vera, fa una defensa curiosa de l’estratègia d’Esquerra Republicana a Madrid, una mica com si no hi hagués més remei. Primer, diu: “La importància de la política triada pels republicans per a negociar el pressupost és inqüestionable a Catalunya”, tot i que admet: “Tampoc no és una finalitat en si mateixa.” Després, alerta als diputats de Junts que si al congrés espanyol s’allunyen del pactisme d’Esquerra, potser “perden la utilitat en la política diària que va més enllà del compliment de les estratègies i els objectius finals, però millora la vida de cada dia dels ciutadans”. I, finalment, com si fos per extenuació, ho deixa caure a la frase final: “Mentrestant, com diria Pujol, peix al cove, o, el que és el mateix, intentar millorar la vida quotidiana dels ciutadans.”És curiós que Vera, que no deixa de negar que la negociació i el diàleg encara estiguin per demostrar, assumeixi amb aquesta frescor que la vida dels ciutadans tan sols millora esgarrapant petits compromisos. En l’article, Vera abona aquest relat estrany i fantasiós en què el conflicte nacional no és una qüestió material. En canvi, es demana com pot ser que El Mundo no entengui la importància del català quan l’editorial del diari espanyol es demana si “el fet que Netflix emeti un percentatge determinat de les seves ficcions i documentaris en català serà clau per a contenir l’alça inflacionista que estreny els cinturons de totes les famílies, perquè les dades del PIB no allunyin la recuperació o perquè el preu de la llum deixi de marcar màxims històrics.” L’únic que ha de fer El Mundo per arribar a aquesta mena de conclusions és seguir la lògica argumental de Vera, que no deixa de ser la de Gabriel Rufián, quan va dir: “Entre la independència i la vacuna, prefereixo la vacuna.” Alimentar el relat de la falsa dualitat entre la vida quotidiana i la qüestió nacional ens sortirà molt car.https://www.vilaweb.cat/noticies/bots-barrals-catala-llengua-coca-cola/
Pero aquest noi que ho critica tot i li sembla tot malament i que sempre creu que tothom s'equivoca proposa alguna solució sobre alguns dels temes dels que parla?Es com el típic tribunero del camp nou.Aquest està vellAquest s'ha acomodatAquest és lentAquest no xuta bé. Molt bé senyor i ara que fem, ens retirem de la lliga?
Fotre-us fora.
|
Son Sant Joan s'ha vist obligat a tancar des de les 20.20 hores el seu trànsit aeri per la presència de passatgers a peu en una de les seves dues pistes. Un vol Casablanca - Turquia de la companyia Royal Air Maroc ha aterrat d'emergència per la indisposició d'un passatger amb diabetis.Una vegada autoritzat l'aterratge, aprofitant el moment en el qual es traslladava al malalt, entre 15 i 20 persones han aprofitat per a escapar de l'avió i posar-se a córrer per les pistes de l'aeroport de Palma.La Guàrdia Civil està pentinant la zona per a localitzar a aquestes persones i investiga els detalls del cas, sense destacar que sigui una operació planificada per a entrar irregularment a Espanya.El malalt ha estat traslladat a Son Llàtzer, després de ser explorat s'ha escapat de l'hospital.S'espera que quan les zones estratègiques d'aterratge i enlairament de Son Sant Joan estiguin disponibles, es tornarà a obrir l'aeroport.Segons compten a aquest diari passatgers que estan esperant en altres avions aterrats a l'aeroport de Palma, han vist a gent corrent per les pistes. "Estem tranquils i resignats", ha declarat Rafa Bernat, passatger d'un vol d'Ibèria amb destinació Madrid que havia d'enlairar a les 20.25 hores, just en el moment en el qual s'ha tancat el trànsit aeri. El comandant també els ha comunicat que persones d'un vol de Royal Air Maroc han sortit a la pista, s'han amagat i ara agents de la Guàrdia Civil els estan buscant.Alguns avions ja han estat desviats a aeroports alternatius, com al de Menorca o al d'Eivissa.https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2021/11/05/interrumpen-actividad-aeropuerto-palma-presencia-59220040.html
Un grup de joves. Ti lo joro premo
|
Son Sant Joan s'ha vist obligat a tancar des de les 20.20 hores el seu trànsit aeri per la presència de passatgers a peu en una de les seves dues pistes. Un vol Casablanca - Turquia de la companyia Royal Air Maroc ha aterrat d'emergència per la indisposició d'un passatger amb diabetis.Una vegada autoritzat l'aterratge, aprofitant el moment en el qual es traslladava al malalt, entre 15 i 20 persones han aprofitat per a escapar de l'avió i posar-se a córrer per les pistes de l'aeroport de Palma.La Guàrdia Civil està pentinant la zona per a localitzar a aquestes persones i investiga els detalls del cas, sense destacar que sigui una operació planificada per a entrar irregularment a Espanya.El malalt ha estat traslladat a Son Llàtzer, després de ser explorat s'ha escapat de l'hospital.S'espera que quan les zones estratègiques d'aterratge i enlairament de Son Sant Joan estiguin disponibles, es tornarà a obrir l'aeroport.Segons compten a aquest diari passatgers que estan esperant en altres avions aterrats a l'aeroport de Palma, han vist a gent corrent per les pistes. "Estem tranquils i resignats", ha declarat Rafa Bernat, passatger d'un vol d'Ibèria amb destinació Madrid que havia d'enlairar a les 20.25 hores, just en el moment en el qual s'ha tancat el trànsit aeri. El comandant també els ha comunicat que persones d'un vol de Royal Air Maroc han sortit a la pista, s'han amagat i ara agents de la Guàrdia Civil els estan buscant.Alguns avions ja han estat desviats a aeroports alternatius, com al de Menorca o al d'Eivissa.https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2021/11/05/interrumpen-actividad-aeropuerto-palma-presencia-59220040.html
Nous catalans?
|
Son Sant Joan s'ha vist obligat a tancar des de les 20.20 hores el seu trànsit aeri per la presència de passatgers a peu en una de les seves dues pistes. Un vol Casablanca - Turquia de la companyia Royal Air Maroc ha aterrat d'emergència per la indisposició d'un passatger amb diabetis.Una vegada autoritzat l'aterratge, aprofitant el moment en el qual es traslladava al malalt, entre 15 i 20 persones han aprofitat per a escapar de l'avió i posar-se a córrer per les pistes de l'aeroport de Palma.La Guàrdia Civil està pentinant la zona per a localitzar a aquestes persones i investiga els detalls del cas, sense destacar que sigui una operació planificada per a entrar irregularment a Espanya.El malalt ha estat traslladat a Son Llàtzer, després de ser explorat s'ha escapat de l'hospital.S'espera que quan les zones estratègiques d'aterratge i enlairament de Son Sant Joan estiguin disponibles, es tornarà a obrir l'aeroport.Segons compten a aquest diari passatgers que estan esperant en altres avions aterrats a l'aeroport de Palma, han vist a gent corrent per les pistes. "Estem tranquils i resignats", ha declarat Rafa Bernat, passatger d'un vol d'Ibèria amb destinació Madrid que havia d'enlairar a les 20.25 hores, just en el moment en el qual s'ha tancat el trànsit aeri. El comandant també els ha comunicat que persones d'un vol de Royal Air Maroc han sortit a la pista, s'han amagat i ara agents de la Guàrdia Civil els estan buscant.Alguns avions ja han estat desviats a aeroports alternatius, com al de Menorca o al d'Eivissa.https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2021/11/05/interrumpen-actividad-aeropuerto-palma-presencia-59220040.html
Se'ns pixen a la cara. Entren per terra, mar i aire.
|
Son Sant Joan s'ha vist obligat a tancar des de les 20.20 hores el seu trànsit aeri per la presència de passatgers a peu en una de les seves dues pistes. Un vol Casablanca - Turquia de la companyia Royal Air Maroc ha aterrat d'emergència per la indisposició d'un passatger amb diabetis.Una vegada autoritzat l'aterratge, aprofitant el moment en el qual es traslladava al malalt, entre 15 i 20 persones han aprofitat per a escapar de l'avió i posar-se a córrer per les pistes de l'aeroport de Palma.La Guàrdia Civil està pentinant la zona per a localitzar a aquestes persones i investiga els detalls del cas, sense destacar que sigui una operació planificada per a entrar irregularment a Espanya.El malalt ha estat traslladat a Son Llàtzer, després de ser explorat s'ha escapat de l'hospital.S'espera que quan les zones estratègiques d'aterratge i enlairament de Son Sant Joan estiguin disponibles, es tornarà a obrir l'aeroport.Segons compten a aquest diari passatgers que estan esperant en altres avions aterrats a l'aeroport de Palma, han vist a gent corrent per les pistes. "Estem tranquils i resignats", ha declarat Rafa Bernat, passatger d'un vol d'Ibèria amb destinació Madrid que havia d'enlairar a les 20.25 hores, just en el moment en el qual s'ha tancat el trànsit aeri. El comandant també els ha comunicat que persones d'un vol de Royal Air Maroc han sortit a la pista, s'han amagat i ara agents de la Guàrdia Civil els estan buscant.Alguns avions ja han estat desviats a aeroports alternatius, com al de Menorca o al d'Eivissa.https://www.diariodemallorca.es/mallorca/2021/11/05/interrumpen-actividad-aeropuerto-palma-presencia-59220040.html
Competencia per l'Oscar Camps!
Calla, que aquesta gene encara els finançara un nou Open Arms, amb ales.
|
Bon dia usuaris, gent de bé i pollosos diversos. Feia temps que no m'hi passava.Recentment hem conegut unes dades horripilants de l'ús social del català, i jo la veritat és que no les acabo d'entendre si atenem al discurs de la progresia i els polítics llefiscosos de merda.Com és possible que l'ús social vagi de cap a caiguda si tenim més immigrants que mai? No ens feien més forts com a país? Els nous catalans, ja sabeu. I el que més em sorprén, però si tenim el maravellós sistema d'immersió subnorlingüística! com és possible que no ho estiguem petant? Ah, ja... kalan mes rakursus tiuuuuuEl català va directe cap a l'extinció, el pitjor de tot serà viure-ho sabent que era evitable, prenent les correctes decisions. El problema és que en el lloc on es prenen les decisions hi ha gent que és mediocre, trepa i covarda. Alhora estan rodejats de dinosaures que encara viuen instal·lats als anys 80 i gent que, en general, no ha trepitjat una escola a barri Iker en la seva puta i miserable vida de trepa polític.Els que hem mamat colonització sabem que existeix una cosa que es diu catalanofòbia. Sabem també que no som un sol poble. Sabem també que el sistema d'immersió subnorlingüística entra en fallida quan els % a l'aula es decanten majoritàriament per gent d'orígen no català, sabem també les dificultats que tenen molts professors per fer les matèries en català: "profe habla en castellano que no te entendemos muy bien!" (en el millor dels casos). A això se li ha de sumar la indolència absoluta de l'administració catalana pel que fa l'oferta audiovisual en català, un camp que han descuidat bestialment, a saber per quines raons.Tot plegat genera un còctel en el que el català sobreviu allà on l'atzar demogràfic és favorable, però és qüestió de temps que això canvïi.Tinc clar que l'administració pública i les organitzacions que mamen del contribuent (mòmmnium, anc i demés merdes progre-lliristes) mai dels mais solucionaran aquest problema, i de fet ja hi ha veus que ni tan sols ho veuen com un problema, no oblideu que vivim una época d'absolut nihilisme, on tot allò que acceptàvem de consens ara es qüestionat. Tinc clar que tan sols des de l'organització i col·laboració ciutadana, lliure i voluntària, es podrà traçar alguna estratègia que tingui un mínim éxit.
Penso que no era evitable, els polítics estan per robar i mentir.Per tant tot el que fan són jocs de mans per seguir en el poder.I la majoria de la gent en el fons tampoc hi ha posat massa interès.
Exacte. Catalunya va perdre l'oportunitat de sobreviure el 36. Ara ja no hi ha res a fer.
|
Bon dia usuaris, gent de bé i pollosos diversos. Feia temps que no m'hi passava.Recentment hem conegut unes dades horripilants de l'ús social del català, i jo la veritat és que no les acabo d'entendre si atenem al discurs de la progresia i els polítics llefiscosos de merda.Com és possible que l'ús social vagi de cap a caiguda si tenim més immigrants que mai? No ens feien més forts com a país? Els nous catalans, ja sabeu. I el que més em sorprén, però si tenim el maravellós sistema d'immersió subnorlingüística! com és possible que no ho estiguem petant? Ah, ja... kalan mes rakursus tiuuuuuEl català va directe cap a l'extinció, el pitjor de tot serà viure-ho sabent que era evitable, prenent les correctes decisions. El problema és que en el lloc on es prenen les decisions hi ha gent que és mediocre, trepa i covarda. Alhora estan rodejats de dinosaures que encara viuen instal·lats als anys 80 i gent que, en general, no ha trepitjat una escola a barri Aleix en la seva puta i miserable vida de trepa polític.Els que hem mamat colonització sabem que existeix una cosa que es diu catalanofòbia. Sabem també que no som un sol poble. Sabem també que el sistema d'immersió subnorlingüística entra en fallida quan els % a l'aula es decanten majoritàriament per gent d'orígen no català, sabem també les dificultats que tenen molts professors per fer les matèries en català: "profe habla en castellano que no te entendemos muy bien!" (en el millor dels casos). A això se li ha de sumar la indolència absoluta de l'administració catalana pel que fa l'oferta audiovisual en català, un camp que han descuidat bestialment, a saber per quines raons.Tot plegat genera un còctel en el que el català sobreviu allà on l'atzar demogràfic és favorable, però és qüestió de temps que això canvïi.Tinc clar que l'administració pública i les organitzacions que mamen del contribuent (mòmmnium, anc i demés merdes progre-lliristes) mai dels mais solucionaran aquest problema, i de fet ja hi ha veus que ni tan sols ho veuen com un problema, no oblideu que vivim una época d'absolut nihilisme, on tot allò que acceptàvem de consens ara es qüestionat. Tinc clar que tan sols des de l'organització i col·laboració ciutadana, lliure i voluntària, es podrà traçar alguna estratègia que tingui un mínim éxit.
Perquè estem davant del pitjor govern que mai ha conegut aquest país, tant dins de la Generalitat com al Parlament, un cau entre botiflers i traïdors.Els mateixos que prefereixen abraçar tradició forana mentre reneguen la cultura catalana.El seu objectiu es acabar amb tot referent català.
Elvira escrigué: Perquè estem davant del pitjor govern que mai ha conegut aquest país, tant dins de la Generalitat com al Parlament, un cau entre botiflers i traïdors.Els mateixos que prefereixen abraçar tradició forana mentre reneguen la cultura catalana.El seu objectiu es acabar amb tot referent català.I els que defenseu la xarxa única escolar mentre Catalunya no és independent, el que esteu fent involuntariament és donar oxígen a la casta, als immigracionistes i als colons castellans que campen pel nostre país.
|
Bon dia usuaris, gent de bé i pollosos diversos. Feia temps que no m'hi passava.Recentment hem conegut unes dades horripilants de l'ús social del català, i jo la veritat és que no les acabo d'entendre si atenem al discurs de la progresia i els polítics llefiscosos de merda.Com és possible que l'ús social vagi de cap a caiguda si tenim més immigrants que mai? No ens feien més forts com a país? Els nous catalans, ja sabeu. I el que més em sorprén, però si tenim el maravellós sistema d'immersió subnorlingüística! com és possible que no ho estiguem petant? Ah, ja... kalan mes rakursus tiuuuuuEl català va directe cap a l'extinció, el pitjor de tot serà viure-ho sabent que era evitable, prenent les correctes decisions. El problema és que en el lloc on es prenen les decisions hi ha gent que és mediocre, trepa i covarda. Alhora estan rodejats de dinosaures que encara viuen instal·lats als anys 80 i gent que, en general, no ha trepitjat una escola a barri Izan en la seva puta i miserable vida de trepa polític.Els que hem mamat colonització sabem que existeix una cosa que es diu catalanofòbia. Sabem també que no som un sol poble. Sabem també que el sistema d'immersió subnorlingüística entra en fallida quan els % a l'aula es decanten majoritàriament per gent d'orígen no català, sabem també les dificultats que tenen molts professors per fer les matèries en català: "profe habla en castellano que no te entendemos muy bien!" (en el millor dels casos). A això se li ha de sumar la indolència absoluta de l'administració catalana pel que fa l'oferta audiovisual en català, un camp que han descuidat bestialment, a saber per quines raons.Tot plegat genera un còctel en el que el català sobreviu allà on l'atzar demogràfic és favorable, però és qüestió de temps que això canvïi.Tinc clar que l'administració pública i les organitzacions que mamen del contribuent (mòmmnium, anc i demés merdes progre-lliristes) mai dels mais solucionaran aquest problema, i de fet ja hi ha veus que ni tan sols ho veuen com un problema, no oblideu que vivim una época d'absolut nihilisme, on tot allò que acceptàvem de consens ara es qüestionat. Tinc clar que tan sols des de l'organització i col·laboració ciutadana, lliure i voluntària, es podrà traçar alguna estratègia que tingui un mínim éxit.
Estem entrant en una época pre-MadMax, per tant el "campi qui pugui" aviat comencara a normalitzar-se en alguns ambits i a escampar-se en d'altres. Venen temps de supervivencia real.El país cau a trossos, economia, auto-govern, llengua, civisme, delinquencia, etc ...... Estem assistint a la caiguda de l'imperi roma en versió catalana.Ja s'acabat el temps del proselitisme i les grans solucions colectives, ara venen les solucions individuals o en petits grups.Predicar en el desert és una completa perdua de temps. Que cadascú salvi el seu cul com pugui .... si es que el vol salvar.Intenta progressar economicament i ajudar al teu entorn més proper, i els altres ja s'ho faran. Ja s'ha arribat a un punt tal de descomposició nacional del poble catala que el millor que un pot fer és tractar de preparar-se un bon bot salvavides(o Arca) per a ell i els seus essers estimats, abans que el diluvi ho arrassi tot.Un darrer consell, intenteu allunyar-vos el maxim possible dels grans centres poblacionals si quan en un futur hi esclati el caos més absolut, no voleu ser arrassats per les ordes de zombies amb aspecte huma que pululen per gairebé tot arreu.* Benvingut de nou Rosa Maria .
Jo fa temps que penso que l'única esperança que té Catalunya és una debacle al nivell de la caiguda de l'imperi romà.O sigui que el col.lapse és una bona notícia
|
Bon dia usuaris, gent de bé i pollosos diversos. Feia temps que no m'hi passava.Recentment hem conegut unes dades horripilants de l'ús social del català, i jo la veritat és que no les acabo d'entendre si atenem al discurs de la progresia i els polítics llefiscosos de merda.Com és possible que l'ús social vagi de cap a caiguda si tenim més immigrants que mai? No ens feien més forts com a país? Els nous catalans, ja sabeu. I el que més em sorprén, però si tenim el maravellós sistema d'immersió subnorlingüística! com és possible que no ho estiguem petant? Ah, ja... kalan mes rakursus tiuuuuuEl català va directe cap a l'extinció, el pitjor de tot serà viure-ho sabent que era evitable, prenent les correctes decisions. El problema és que en el lloc on es prenen les decisions hi ha gent que és mediocre, trepa i covarda. Alhora estan rodejats de dinosaures que encara viuen instal·lats als anys 80 i gent que, en general, no ha trepitjat una escola a barri Isidro en la seva puta i miserable vida de trepa polític.Els que hem mamat colonització sabem que existeix una cosa que es diu catalanofòbia. Sabem també que no som un sol poble. Sabem també que el sistema d'immersió subnorlingüística entra en fallida quan els % a l'aula es decanten majoritàriament per gent d'orígen no català, sabem també les dificultats que tenen molts professors per fer les matèries en català: "profe habla en castellano que no te entendemos muy bien!" (en el millor dels casos). A això se li ha de sumar la indolència absoluta de l'administració catalana pel que fa l'oferta audiovisual en català, un camp que han descuidat bestialment, a saber per quines raons.Tot plegat genera un còctel en el que el català sobreviu allà on l'atzar demogràfic és favorable, però és qüestió de temps que això canvïi.Tinc clar que l'administració pública i les organitzacions que mamen del contribuent (mòmmnium, anc i demés merdes progre-lliristes) mai dels mais solucionaran aquest problema, i de fet ja hi ha veus que ni tan sols ho veuen com un problema, no oblideu que vivim una época d'absolut nihilisme, on tot allò que acceptàvem de consens ara es qüestionat. Tinc clar que tan sols des de l'organització i col·laboració ciutadana, lliure i voluntària, es podrà traçar alguna estratègia que tingui un mínim éxit.
Hi ha una sèrie d'empreses catalanes, de propietaris catalans, que escupen a la llengua. Puc arribar a entendre (que no compartir) que ho facin empreses que produeixen alguna cosa que es ven per Espanya o el món, però és que moltes són empreses de serveis.Hauríem d'organitzar-nos per atacar la seva imatge, qur rebessin comentaris i vots negatius, mails, etc. Amb uns quants iniciant campanyes per les xarxes fer-ho correr perquè es faci viral i fons i tot amb bots.Que no els surti de franc menysprear el català
Suposant que això sigui cert, el problema no és pas aquest. La premsa escrita, l'oferta audiovisual, el consum de productes i serveis etc. tot això suma i té un impacte però al final el fet determinant té a veure amb la correlació de majories demogràfiques en determinades zones. És per això que podem veure una integració lingüística a zones de la Catalunya interior, és per això que la immigració arribada als anys 20 d'Espanya es va integrar ràpidament, és per això que els primers en arribar durant els 50 i 60 es van integrar en gran part, i és per això que els q ho van fer durant els 80 i els que han anat arribant des del canvi de mileni d'altres parts del món a zones urbanes de Catalunya no s'han integrat en gran part.Perquè al final, el que s'acaba imposant és la llengua de l'entorn. I és precisament per això que insisteixo tant en que l'escola, com a primer espai de socialització d'un individu, és especialment important cuidar-la i és especialment important crear entorns molt catalanoparlants, i això és literalment impossible d'aconseguir amb el model actual en moltes zones de Catalunya. Jo ho he viscut en primera persona: els que veníem d'entorns catalanoparlants parlàvem castellà entre nosaltres perquè senzillament era la llengua de comunicació entre l'alumnat, érem minoria però per poca minoria que fóssim en aquest fenómen es produeix una pèrdua de parlants terrible, el veritable drama de la llengua no és integrar al Wenceslao de Bolivia o al Mohammed del Marroc, el drama de la llengua és que els Puig i els Garriga entre ells s'acabin comunicant en castellà, i això està passant avui, porta any passant i és per on estem morint.Només un canvi de mode educatiu, de doble xarxa o triple xarxa, podrà posar fi a la sagnia. S'evidenciarà una fractura social i s'evidenciarà q no som un sol poble, i què? Mil cops pitjor viure en la ridícula ficció bonista on dia rere dia perdem parlants, perdem llengua i per tant perdem identitat. I la identitat és tot el que té una nació, i en el nostre cas la identitat va molt lligada de la llengua, això no és Escòcia ni el País Basc, si perdem la llengua ho perdem tot, si perdem la llengua això és Madrid 2.0.
|
Iu Forn Un al dia, com a mínim. L'anunci, de l'època Hugo , feia referència als plàtans. Avui és aplicable a alguna dada negativa sobre l'ús del català. Ja he perdut el compte dels estudis presentats els últims tres mesos -per dir una xifra- que indiquen que la nostra llengua perd presència en tots els àmbits. I no seré jo qui li expliqui ara què està passat perquè 1/ Hi ha molta gent que en sap molt més i 2/ Vostè té ulls i orelles i se n'adona de la realitat, com a mínim, igual que un servidor. Ara bé, posats a resumir, la cosa seria que el món canvia a una gran velocitat, que ho fa en el sentit d'uniformitzar el consum de lleure cultural i que aquí les llengües minoritàries hi tenen molt a perdre. Però hi ha més. Sí, és cert que Espanya, tot i tenir una llengua + altres tres reconegudes, és un estat conceptualment monolingüe i s'hi aplica el ja famós “¿Si nos entendemos en español, pa qué nos vamos a complicar la vida, verdad?". I també és molt cert que l'unionisme radical ha usat la llengua per dividir la societat, per assimilar-la a unes determinades idees polítiques i per treure'n un rèdit polític. I que això ho ha fet amb molt recursos econòmics i, sobretot amb l'ajut de molts mitjans de comunicació. Tant a Madrit (concepte) com aquí. I, en part, han aconseguit el seu objectiu. I també hi ha moltes altres causes que van sumant. Ara bé, nosaltres ho hem fet tot bé? No! Tenim els integristes del que mai més tornarà a ser, que van pel món renyant tothom que no segueix una puresa immaculada i que ho fan sense cap mena d'empatia ni flexibilitat. Creuen que salven alguna cosa i el que fan és convèncer molt a cada cop menys gent que com més convençuda està més minoritària és. I, sobretot, provoquen anticossos en la immensa majoria. Paral·lelament tenim una manera d'ensenyar el català entaforant a les criatures amb un embut gramàtica i regles més espesses que unes mandonguilles de ciment. No, el català no és un idioma “simpàtic” que vingui de gust aprendre'l. Ni es veu com alguna cosa útil per treballar i viure al país. Els adolescents, en general, tenen una vida “divertida” en castellà o fins i tot en anglès i veuen el català com allò avorrit que és una obligació a la que no li veuen el sentit. I si no reconeixem que això és així, per molt dur, trist, injust que creguem que és, no començarem a intentar trobar-li solucions. I, molt important, canviar la tendència no passa per fer el mateix que vam fer als anys 60, 80 o als dos mil. Som al 2021 i la realitat és que ha arribat la màquina de vapor i mai més hi haurà diligències. Per molt que ens enfadem. I si volem sobreviure, l'estratègia no és llançar-li pedres a la màquina, perquè no només és de ferro sinó que és el futur. Agradi o no.Però potser part d'aquest futur s'ha de construir mirant el passat. Observi aquest vídeo que va penjar a twitter el compte Aleix:És David Broncano, humorista, monologuista, còmic o que en vulgui dir. Presenta el programa La Resistència a Movistar+ i és un referent per un cert públic jove que consumeix entreteniment en espanyol. Que un nen com ell veiés Bola de Drac en català sense saber quina llengua era, emesa per TV3, en un poble de Jaen i que no-se-quants anys després encara canti la cançó en la nostra llengua potser assenyala un camí. Esclar que avui és molt més difícil perquè tot és més uniforme i accedir als canals de comunicació costa més quan ets una taqueta al mapa i, a més, ni ets un estat ni el teu Estat et defensa perquè prou feina té amb les seves coses.Però abans cal fer feina a les escoles. Els professors han de convertir-se en plantadors de la llavor, però des de l'empatia. I darrera hi ha d'haver un projecte, un pla, una idea, alguna cosa potent que comenci a revertir la tendència. La Norma o la Joaquina d'ara mateix. El català no ha de ser una imposició sinó un joc. Ha de ser entreteniment, diversió, modernitat, alegria. És avui quan hem d'iniciar el canvi de tendència que generi que d'aquí 10 anys hi hagi molts broncanos. Sobretot aquí, però si a Jaen, a Totana o a Trujillo hi ha milers de joves que veuen la nostra llengua com una cosa positiva, potser es converteixen en ambaixadors de la normalitat. Que al final es tracta d'això. NOR-MA-LI-TAT...https://www.elnacional.cat/ca/opinio/iu-forn-david-broncano_666518_102.html
Com parlar de la llengua divagant durant 8 paragrafs, tot per evitar una paraula que comença per immi i acaba per ció.
|
Tots els que tenen carnet de conduir als Països Catalans s'han hagut de supeditar a l'oficialitat del castellà. No veiem cap voluntat dels governs catalans de fer que el català sigui la llengua normal en tots els àmbits, començant amb els que afecten tothom cada dia com l'etiquetatge...supeditar1 v. tr. [LC] Fer dependre (una cosa) d’una altra. Supeditar una acció al resultat d’una altra.2 tr. i intr. pron. [LC] Sotmetre.
Els polítics catalans han estat els últims 10 anys passant de la llengua olímpicament amb l'excusa demà serem independents.
No només aquests darrers 10 anys. Certament la perspectiva de la independència els ha donat una excusa perfecta, però el problema ve, com a mínim, de deu anys més enrere.
El 2005 és el punt de no-retorn.
La deixadesa política ve d'abans.
|
Ahir Lorenzo va barrar el pas al racista del Lorenzo.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Lorenzo) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Lorenzo) November 6, 2021
AC haura d'escollir entre o ser part de la solució o ser part del problema.- Si volen ser part de la solució, que comencin a fer proselitisme linguístic catala a Ripoll, i encoratgin als pares catalans de la població amb fills en edat escolar, a associar-se entre ells i crear primer, una AMPA Nacional Catalana d'ambit municipal, i després a tractar de crear una cooperativa escolar en el mateix ambit municipal.I que faci també proselitisme entre els catalans de la població perque comencin a fer el buit i aillar socialment a tot individu amb carnet de Convergencia, Esquerra i la CUP i a qualsevol individu relacionat amb la casta.- Si volen ser part del problema, llavors que continuin única i exclusivament amb el monotema de la immigració, encara que si la Generalitat ja té unes competencies molt minses en aquest ambit, a nivell municipal el marge de maniobra és practicament residual.*** Ells sabran el que es fan.
|
Ahir Jonatan va barrar el pas al racista del Jonatan.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Jonatan) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Jonatan) November 6, 2021
Us voleu fer una foto amb mi?#SalvemCatalunya— Sílvia Orriols Magdalena) November 6, 2021Si el patriota i antifeixista Lluís Maria Xirinacs fos viu, no el deixarien entrar al Casal Magdalena... pic.twitter.com/7BplqScFFc— Sílvia Orriols Magdalena) November 6, 2021
Si el pobre Xiri aixequés el cap...Fotografiar-se amb una clon de VOX, el partit de l'extrema dreta escanyola.
Un patriota català i una patriota catalana, allò més normal del món.
|
Ahir Valentina va barrar el pas al racista del Valentina.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Valentina) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Valentina) November 6, 2021
Aquesta ximpleria, aquesta banalització de termes com feixisme, racisme, etc, aquesta reducció de la política al pati d'un esplai on les criatures es barallen per ximpleries mentre un gegant ens esclafa és l'autèntic llast d'aquest país.Mai no serem lliures si en lloc d'enfrontar-nos amb el veritable enemic intentem distreure al personal amb batalletes que no serveixen per a res ni importen a ningú.
El teu avatar és d'algú que era intolerant amb el feixisme i sospito que també amb el racisme...No sé si l' l'Orriols/FNC tolerarien amb un món amb un 50 per cent de negres (Mecanoscrit...) i que la descendència d'aquest món fos mestissa.
Intenta dissimular el teu baix nivell, fes el favor
Com que el nivell de l'orriolime/FNC és tan alt Uns gegants de la política, oi ?Uns clons de VOX
Els únics que es fan fotos amb VOX són els processistes:
Molt millor que els focs de camp de l'orriolisme
|
Ahir Alexandre va barrar el pas al racista del Alexandre.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Alexandre) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Alexandre) November 6, 2021
Aquesta ximpleria, aquesta banalització de termes com feixisme, racisme, etc, aquesta reducció de la política al pati d'un esplai on les criatures es barallen per ximpleries mentre un gegant ens esclafa és l'autèntic llast d'aquest país.Mai no serem lliures si en lloc d'enfrontar-nos amb el veritable enemic intentem distreure al personal amb batalletes que no serveixen per a res ni importen a ningú.
El teu avatar és d'algú que era intolerant amb el feixisme i sospito que també amb el racisme...No sé si l' l'Orriols/FNC tolerarien amb un món amb un 50 per cent de negres (Mecanoscrit...) i que la descendència d'aquest món fos mestissa.
No entenc, llavors tu abogues per
|
Ahir Christian va barrar el pas al racista del Christian.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Christian) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Christian) November 6, 2021
Us voleu fer una foto amb mi?#SalvemCatalunya— Sílvia Orriols Isaac) November 6, 2021Si el patriota i antifeixista Lluís Maria Xirinacs fos viu, no el deixarien entrar al Casal Isaac... pic.twitter.com/7BplqScFFc— Sílvia Orriols Isaac) November 6, 2021
Si el pobre Xiri aixequés el cap...Fotografiar-se amb una clon de VOX, el partit de l'extrema dreta escanyola.
Quant et paga Espanya per desbarrar contra els catalans?
I quan paga Escanya a algú per fer un clon de VOX ?
L´unic clon de Vox que deu haver per aquí deus ser tu, capsigrany! Aliança Catalana, FNC o Força Catalunya son partits defensors de veritat de la independència de Catalunya, no com CUP i ERC plenes de botiflers i espanyolistes d´"esquerra"! Et recordo que Esquerra Renegada i cagona (ERC) està pactant amb els feixistes del 155 a Madrizz!
|
Ahir Maria Del Carme va barrar el pas al racista del Maria Del Carme.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Maria Del Carme) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Maria Del Carme) November 6, 2021
Expulsen d´una merda de restaurant de Sabadell a un noi d´origen estranger i ara resulta encara que el racista és ell i no el restaurant! El món a l´inrevès! I per acabar-ho d´adobar surten els cupaires i enlloc de defensar el noi i atacar al restaurant per racista li diuen racista al noi d´origen estranger exemple d´integració a Catalunya fent-se independentista! Per plorar! Ja veieu la coherencia de la Cup! Que es sapiga! Dir-li racista i feixista a un noi de color! Desgraciats!!
|
Ahir Miquel va barrar el pas al racista del Miquel.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Miquel) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Miquel) November 6, 2021
Ara resulta que no es pot ser independentista sino vas amb la linea oficial del bonisme esquerranós.Doncs i una merda!Jo em rebel.lo! I tu? Les meves amigues indepes i jo admirem una dona valenta com la Silvia Orriols que diu la veritat del que està passant i tenim claríssim que votarem a Aliança Catalana (AC) a les eleccions minicipals de 2023! Si us plau Aliança presenteu-vos al màxim de pobles possibles, us necessitem!.
|
Ahir Inmaculada va barrar el pas al racista del Inmaculada.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Inmaculada) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Inmaculada) November 6, 2021
Aquesta ximpleria, aquesta banalització de termes com feixisme, racisme, etc, aquesta reducció de la política al pati d'un esplai on les criatures es barallen per ximpleries mentre un gegant ens esclafa és l'autèntic llast d'aquest país.Mai no serem lliures si en lloc d'enfrontar-nos amb el veritable enemic intentem distreure al personal amb batalletes que no serveixen per a res ni importen a ningú.
Els catalans som experts en capelletes
No.
|
Ahir Ahmed va barrar el pas al racista del Ahmed.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Ahmed) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Ahmed) November 6, 2021
El més trist de tot plegat és que l'independentisme hegemònic dominat pel progressisme postmodern condemna molt més un independentista que els trenqui el monopoli del discurs dins de l'independentisme que no pas partits espanyols que igualment donen suport a la regulació dels fluxos migratoris però que a més a més donen suport a la repressió i engarjolaments contra els adversaris. Així acaba sent més tolerable coleguejar amb els lingüicides de Cs que ens volen engarjolats i ens voldrien afusellats, tot i que proposaren una cosa més discriminatòria com la denegació de la sanitat universal pels irregulars, que fer discursos crítics però més tous des de l'independentisme.Volen l'hegemonia a través de la intolerància i l'estigma.
Seria maco de veure els espectacles que muntararia ERC, Junts i CUP si el FNC tingués un representant al parlament.
No seria gaire diferent de quan SI estava al Parlament.
Sí que hi hauria diferències perquè SI no parlava mai de temes lingüístics.
|
Ahir Leire va barrar el pas al racista del Leire.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Leire) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Leire) November 6, 2021
De veritat que cada vegada tinc més ganes que arribe un govern PP-Vox a l'estat opressor a vore si s'acaba tanta ximpleria.
Quanta raó.(ara és quan el sociata s'hi està vint anys )
Vint anys més sota Espanya seran la mort de Catalunya...
|
Ahir Laia va barrar el pas al racista del Laia.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Laia) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Laia) November 6, 2021
Ja es veu que és l'esquerra papanates de tota la vida.
|
Ahir Aaron va barrar el pas al racista del Aaron.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Aaron) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Aaron) November 6, 2021
Aquesta ximpleria, aquesta banalització de termes com feixisme, racisme, etc, aquesta reducció de la política al pati d'un esplai on les criatures es barallen per ximpleries mentre un gegant ens esclafa és l'autèntic llast d'aquest país.Mai no serem lliures si en lloc d'enfrontar-nos amb el veritable enemic intentem distreure al personal amb batalletes que no serveixen per a res ni importen a ningú.
Tu no et mulles ni sota l'aigua. I el discurs que soltes és profundament reaccionari, dient que l'enemic està només fora, quan el principal problema que té "l'independentisme" està ben a dins seu. Els reaccionaris pensen que els problemes venen sempre de fora: el problema de les dones és per culpa dels hòmens, o el problema dels nacionals és per culpa dels estrangers, el problema dels occidentals és per culpa de Maduro, Gaddafi, Kim Jon Un i Kim Jon Dos, o que el problema de la independència de Catalunya són "els espanyols", quan qui se la va petar, després de mesos de mentides i manipulacions, va ser Vuitsegons i la seua tropa de ConvERCgents i catalanistes diversos. I sí, tot això de fer fora d'un restaurant a eixe paio pot ser una ximpleria, o dir 'racista' quan el que cal és dir 'reaccionari', però no pel rebuig que pot provocar un amic dels reaccionaris i dels regionalistes espanyolistes estelats que patim, sinó perquè eixe rebuig es queda en simple postureig conjuntural i teatralitzat, i no en una lluita ideològica i política àmplia contra tots els enemics de la independència, començant per tota la caverna quatribarrada i arribant a tot el catalanisme burgés pactista i espanyolista de tota la vida. hui disfressat amb l'estelada, eixos que aplaudixen el teu discurs i tot allò que calles per a (intentar) quedar bé amb tothom. Si això per a tu i per a tota la caverna que et vota positiu són "ximpleries" i "batalletes que no importen a ningú" no pot estranyar que la independència haja estat un bluf i que l'independentisme polític haja estat esborrat del mapa.
|
Ahir Jaume va barrar el pas al racista del Jaume.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Jaume) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Jaume) November 6, 2021
I segurament els del restaurant han iniciat una campanya per a tancar el compte 3324cat i ho han aconseguit. Ara estarem orfes d'informació no censurada.
|
Ahir Alejandro va barrar el pas al racista del Alejandro.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Alejandro) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Alejandro) November 6, 2021
Com pot ser? Si la Bel, la Jenn i algunes amigues més m'havien dit que els negres mai poden ser racistes
|
Ahir Ivet va barrar el pas al racista del Ivet.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Ivet) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Ivet) November 6, 2021
Aquesta ximpleria, aquesta banalització de termes com feixisme, racisme, etc, aquesta reducció de la política al pati d'un esplai on les criatures es barallen per ximpleries mentre un gegant ens esclafa és l'autèntic llast d'aquest país.Mai no serem lliures si en lloc d'enfrontar-nos amb el veritable enemic intentem distreure al personal amb batalletes que no serveixen per a res ni importen a ningú.
El teu avatar és d'algú que era intolerant amb el feixisme i sospito que també amb el racisme...No sé si l' l'Orriols/FNC tolerarien amb un món amb un 50 per cent de negres (Mecanoscrit...) i que la descendència d'aquest món fos mestissa.
Cony doncs per això la Sílvia i l'Anthony podrien ser l'Alba i en Dídac, no?
|
Ahir Diana va barrar el pas al racista del Diana.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Diana) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Diana) November 6, 2021
https://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeFaSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeH2SAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeFMSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeHgSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeIASAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeItSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeIUSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeJDSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeJmSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeKQSAZ
|
Ahir Said va barrar el pas al racista del Said.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Said) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Said) November 6, 2021
Ah sí, l'Anthony...dramàtic.
|
Ahir Natividad va barrar el pas al racista del Natividad.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Natividad) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Natividad) November 6, 2021
Vaja! el mateix que feu vosaltres amb l'Ignacio Garriga jajajajaj
|
Ahir Paula va barrar el pas al racista del Paula.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Paula) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Paula) November 6, 2021
Us voleu fer una foto amb mi?#SalvemCatalunya— Sílvia Orriols Vicenta) November 6, 2021Si el patriota i antifeixista Lluís Maria Xirinacs fos viu, no el deixarien entrar al Casal Vicenta... pic.twitter.com/7BplqScFFc— Sílvia Orriols Vicenta) November 6, 2021
Que la Orriols anomeni antifa en Xirinacs és de traca. Tot en ella ho és.
|
Ahir Edgar va barrar el pas al racista del Edgar.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Edgar) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Edgar) November 6, 2021
Us voleu fer una foto amb mi?#SalvemCatalunya— Sílvia Orriols Montserrat) November 6, 2021Si el patriota i antifeixista Lluís Maria Xirinacs fos viu, no el deixarien entrar al Casal Montserrat... pic.twitter.com/7BplqScFFc— Sílvia Orriols Montserrat) November 6, 2021
Si el pobre Xiri aixequés el cap...Fotografiar-se amb una clon de VOX, el partit de l'extrema dreta escanyola.
Però si al Xirinacs li dirieu que és d'extrema dreta.
I de l'Espanyol si cal.
|
Ahir Teresa va barrar el pas al racista del Teresa.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Teresa) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Teresa) November 6, 2021
L'anticatalanisme a Espanya és l'esquerra en general a Catalunya, es digui ERC o cup
|
Ahir Valentina va barrar el pas al racista del Valentina.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Valentina) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Valentina) November 6, 2021
Jo crec que aquest paio només posa la imatge, el tuitaire és un altre.
I en el cas d'ella, creus que hi té un negre?
|
Ahir Elisabeth va barrar el pas al racista del Elisabeth.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Elisabeth) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Elisabeth) November 6, 2021
TWITTER CENSURA EL POPULAR COMPTE DE 3324CATEl compte a Twitter de 3324cat ha estat suspès per la plataforma. El perfil, que va néixer com a paròdia del portal de notícies de la CCMA, havia guanyat gran popularitat entre els usuaris catalans de la xarxa social, fins al punt d’assolir vora els 50.000 seguidors.[...]LLEGIU-NE MÉSFont
Com a paròdia, per això l'han tancat clar.
|
Ahir Ascension va barrar el pas al racista del Ascension.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Ascension) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Ascension) November 6, 2021
Aquesta ximpleria, aquesta banalització de termes com feixisme, racisme, etc, aquesta reducció de la política al pati d'un esplai on les criatures es barallen per ximpleries mentre un gegant ens esclafa és l'autèntic llast d'aquest país.Mai no serem lliures si en lloc d'enfrontar-nos amb el veritable enemic intentem distreure al personal amb batalletes que no serveixen per a res ni importen a ningú.
El teu avatar és d'algú que era intolerant amb el feixisme i sospito que també amb el racisme...No sé si l' l'Orriols/FNC tolerarien amb un món amb un 50 per cent de negres (Mecanoscrit...) i que la descendència d'aquest món fos mestissa.
Vols dir que el racista no ets tu, que parles de colors i de races? Què importa el color de la pell o l'origen, si tothom es fa seva la cultura i la llengua catalanes??
Pregunta-li an Rigel.
Ba dum tsss.
|
Ahir Agustina va barrar el pas al racista del Agustina.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Agustina) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Agustina) November 6, 2021
Jo ja vaig predir el gir surrealista que acabaria prenent la política catalana en un futur no gaire llunyà... https://www.racocatala.cat/forums/fil/236583/historia-del-futur-catalunya?pag=1#10691996
|
Ahir Mario va barrar el pas al racista del Mario.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Mario) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Mario) November 6, 2021
Us voleu fer una foto amb mi?#SalvemCatalunya— Sílvia Orriols Marina) November 6, 2021Si el patriota i antifeixista Lluís Maria Xirinacs fos viu, no el deixarien entrar al Casal Marina... pic.twitter.com/7BplqScFFc— Sílvia Orriols Marina) November 6, 2021
Si el pobre Xiri aixequés el cap...Fotografiar-se amb una clon de VOX, el partit de l'extrema dreta escanyola.
Quant et paga Espanya per desbarrar contra els catalans?
I quan paga Escanya a algú per fer un clon de VOX ?
Vox, Cs, PSOE, Podemos i PP són nacionalisme espanyol que vol esborrar Catalunya del mapa, ja saps que qui més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres?
|
Ahir Isidro va barrar el pas al racista del Isidro.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Isidro) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Isidro) November 6, 2021
Aquesta ximpleria, aquesta banalització de termes com feixisme, racisme, etc, aquesta reducció de la política al pati d'un esplai on les criatures es barallen per ximpleries mentre un gegant ens esclafa és l'autèntic llast d'aquest país.Mai no serem lliures si en lloc d'enfrontar-nos amb el veritable enemic intentem distreure al personal amb batalletes que no serveixen per a res ni importen a ningú.
Vet aquí el processisme: les excuses per a evitar fer la independència cada cop són més ridícules i més desconnectades de la realitat. Per això, cada cop més només podrà garantir la lleialtat de qui tingui pagueta. I qui no té, com aquest Anthony, ràpidament sortirà de l'estret marc imposat per Vichy.
|
Ahir Jonathan va barrar el pas al racista del Jonathan.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Jonathan) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Jonathan) November 6, 2021
TWITTER CENSURA EL POPULAR COMPTE DE 3324CATEl compte a Twitter de 3324cat ha estat suspès per la plataforma. El perfil, que va néixer com a paròdia del portal de notícies de la CCMA, havia guanyat gran popularitat entre els usuaris catalans de la xarxa social, fins al punt d’assolir vora els 50.000 seguidors.[...]LLEGIU-NE MÉSFont
Han suspès el compte 3324 per defensar el dret de reunir-se i debatre ( i fer-se fotos). Un bon dia per recordar que hi ha líders talibans i de repúbliques islàmique amb compte de twitter actiu malgrat amuntegar crims de guerra.#Salvem3324#SalvemCatalunya— Sílvia Orriols Mateo) November 7, 2021
|
Ahir Marta va barrar el pas al racista del Marta.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Marta) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Marta) November 6, 2021
El més trist de tot plegat és que l'independentisme hegemònic dominat pel progressisme postmodern condemna molt més un independentista que els trenqui el monopoli del discurs dins de l'independentisme que no pas partits espanyols que igualment donen suport a la regulació dels fluxos migratoris però que a més a més donen suport a la repressió i engarjolaments contra els adversaris. Així acaba sent més tolerable coleguejar amb els lingüicides de Cs que ens volen engarjolats i ens voldrien afusellats, tot i que proposaren una cosa més discriminatòria com la denegació de la sanitat universal pels irregulars, que fer discursos crítics però més tous des de l'independentisme.Volen l'hegemonia a través de la intolerància i l'estigma.
Són la guarda del gueto.
|
Ahir Diana va barrar el pas al racista del Diana.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Diana) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Diana) November 6, 2021
Aquest nano ha guanyat molts punts, algú valent que ha sortit de l'armari. Jo tampoc m'alineo amb l'enfocament de la Orriols, però veig molt més feixistes qualsevol dels partits espanyols que ella.
Exacte, aquest és el punt que no entenen, que si Aliança Catalana és feixista, Podemos, que ho ha pactat tot i està d'acord amb la base d'Espanya amb VOX, és milers de vegades més feixista. I que potser carden pallisses o prohibeixen l'entrada als de Podemos? No, s'hi fan fotos. I el més fort, permeten banderes espanyoles republicanes a les manifestacions. I els conviden als seus parlaments.
|
Ahir Eduard va barrar el pas al racista del Eduard.Davant el feixisme acció directa, fora feixistes de #Sabadell#SabadellAntifeixista https://t.co/T098Mbnr5b— Moviment Popular de Sabadell Eduard) November 6, 2021A mi em dieu racista només per parlar amb tothom que vol parlar i escoltar? No teniu ni punyetera idea.Deixeu de banalitzar el racisme d'una santa vegada. Irresponsables! https://t.co/QbCBpCWOWq— Anthony Sànchez Eduard) November 6, 2021
Aquesta ximpleria, aquesta banalització de termes com feixisme, racisme, etc, aquesta reducció de la política al pati d'un esplai on les criatures es barallen per ximpleries mentre un gegant ens esclafa és l'autèntic llast d'aquest país.Mai no serem lliures si en lloc d'enfrontar-nos amb el veritable enemic intentem distreure al personal amb batalletes que no serveixen per a res ni importen a ningú.
Però és que és precisament la por a enfrontar-se a Espanya el que alimenta l'odi contra d'altres catalans. Aquesta impotència fa que surti ràbia contra els iguals. El primer per abandonar aquesta autodestructivitat és adonar-te que AC i Arran som el mateix.
|
.
Millor heroïna que pfizer.
Calla home
És un mem, home, no t'ho prenguis tan a la valenta que aquí tothom és granadet.
Granadet?
|
.
Podriem aprofitar el fil per parlar d'alguna cosa, no?
Bona idea. Jo confesso que m'agrada no només escoltar, sinó també imitar, l'Eros Ramazzotti.
En la versió espagueti o castellanufa?
|
.
De la CUP o del CAP?Tots son perillosos però si t'han de punxar prefereixo que sigui algu del CAP.
|
.
Mal de CUP.
|
.
Millor heroïna que pfizer.
No sabia que a la CUP anéssiu tan forts.
|
.
Et volien posar el vaccí sense rentar-se les mans?
|
.
.
|
.
,
|
.
Això és que volen injectar-te comunisme amagat al vaccí.
Pitjor encara, progre-isme.
Resisteix-t'hi! Encara acabaràs votant els Comuns!
|
.
Podriem aprofitar el fil per parlar d'alguna cosa, no?
Com ara, per exemple, per què l'ha obert a la secció de viatges.
Per què si és letal vas de viatge a l'altre barri i si no és letal fas un viatge psicotròpic
I quins planetes has visitat?
El planeta Terra
Queda gaire lluny d'aquí?
No ho sé, com que Catalunya vaga per l'espai sideral ja no sé ni on som
|
.
Podriem aprofitar el fil per parlar d'alguna cosa, no?
Bona idea. Jo confesso que m'agrada no només escoltar, sinó també imitar, l'Eros Ramazzotti.
A mi el que m'agradaria realment és ballar com el Travolta, però no a Pulp Fiction sino a Saturday Night Fever. I amb el vestit igual, obviament.
|
.
Sincerament, no voldria ser al teu lloc.
|
.
Podriem aprofitar el fil per parlar d'alguna cosa, no?
Has passat fred avui?
De moment no perque hi havia un bon sol, però ja està començant a fer-ne.
Jo ahir vaig encendre l'estufa per primer cop aquest any, però avui no ho he fet.
Jo avui m'he baixat l'anorak de l'armari. És una cosa horrible i totalment mancada d'elegància però és el millor pel dia a dia.
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
És una pregunta retòrica perquè ja ho saps, quin interès hi ha.
flipo, el 2020 vam estar tancats a casa la major part de l'any. Com podeu ser tant sectaris?
Si em parleu de vós, no ha de ser sectaris, sinó sectari.
parlava en plural, em refereia a tots els lliurepensadors com vos que no cal que aportin arguments en una conversa pq la seva paraula està per sobre de la resta de mortals.
Doncs mira, t'equivoques. Si dic que és una pregunta retòrica és perquè n'és, de retòrica. És evident que tothom escombra cap a casa, i tant ell com tu ho feu cap a les vostres. I també crec que aquest allau constant de fils oberts sobre delictes, que a més a més és molt selectiu perquè sempre van en la mateixa direcció, em cansa infinitament. La delinqüència s'ha de combatre, evidentment, i alguns dels delictes que es cometen són especialment abominables, i tant que sí. Però que hi ha interessos darrere aquest allau em sembla una obvietat. Al cap i a la fi tots ens tenim, d'interessos. O no?
El problema és que la realitat de les dades cantar per si sola, les dades dels Mossos d'esquadra fins els febrer de 2020 era superar record darrera record, però tu et cansa perquè trenca el teu relat. Per mi, el primer, és assumir tots que amb les dades a la mà tenim un problema i desprès buscar solucions, però si hi ha gent com tu o partits sencers negant l'evidencia, és impossible començar a debatre.
El problema hi és i no el nego. El que jo dic és que de la mateixa manera que ell escombra cap a casa, hi ha qui escombra cap a l'altra banda. Parlar-ne cada dia, aquí, o a les xarxes, amb insults i amb una crispació creixent tampoc no soluciona gaire res. O sí? Tu creus que és la solució? I continuo pensant que, tot i que, com ja he dit, la delinqüència s'ha de combatre, també penso que a segons quins discursos no els hauríem de fer cas. No sé de quin meu relat parles, perquè sembla com si deixessis veure que defenso delinqüents i violadors. I per poc que m'hagis llegit has de saber, per força, que no és veritat.
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
Et creus que som tontos? Clar que al 2020 i al 2021 la criminalitat ha baixat respecte al 2019, confinament i tocs de queda.No sabem si la criminalitat ha pujat o baixat però dir categoricament que no ha pujat és una bajanada.
Si que ho sabem si.La criminalitat a baixat. Els motius ja els he posat jo al 1er missatge.Tontos no se si ho sou, el que si que se és que us inventeu un escenari que a dia d'avui és fals. La criminalitat no està disparada.Quan es dispari feu aquest discurs., fer-lo quan està sota mínims fa una miqueta de tuf la veritat.
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
quedo molt mes tranquil... el 2019 ja hi havien zones pràcticament no-go, es violaven dones a tort i a dret i corrien narcotraficants amb matxets pel carrer... sort de tu, estava espantat davant tan nova barbàrie, veient que es de tota la vida, dormiré mes tranquil...
De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Que ara estigueu suscrits a canals de Telegram on cada segon us enviin el video d'un robatori, el d'una baralla o el d'un semi analfabet fent el boig pel carrer no vol dir que la criminalitat aumenti.Nomes vol dir que tothom te camara al mobil, tothom te xarxes socials i hi ha certes corrents de pensement interesades en publicitar tots els actes criminals que han passat tota la vida.
Per això et deia, que quedo molt mes tranquil, puix veig que a la volta de 3/4 anys el nostre país serà una bassa d'oli, on les nostres filles podran anar segures pel carrer, anem en la bona direcció i cal seguir fent el que fem igual però amb mes intensitat.
Tenint en compte que la gran majoria d'abusos y agressions sexuals les cometen familiars i amics, les teves filles estaran sempre més segures pel carrer que a casa.
Més segures que no pas amb tu segur, que presumies de follar-te menors
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
Com és que li fas la campanya en aquesta colla si us van aixecar l'alcaldia junt amb Ciudadanos?
Perquè l'anticolauisme ha de ser que no s'ha fet res respecte a l'habitatge, drets i llibertats, model de ciutat, genuflexió al lobi turístic.. no pas que està tot brut i ple de lladres, que és una ximpleria sense solta ni volta que usen els postconvergents per descriure una ciutat que trias duia pel mateix camí que colau.
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
Dades oficials, mai ningú ha manipulat dades et falta carrer
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
Em fa gràcia aquest argument perquè és el mateix, exactament el mateix, que tu i la resta de processistes heu fet servir durant anys per a negar l'estat de salut cada cop més precari de la nostra llengua: contraposar unes estatístiques suposadament certes a unes percepcions de la realitat suposadament esbiaixades i de les quals no en podem treure cap mena de conclusió (especialment si, aquesta, no va en la línia del que prediquen les enquestes). El resultat és que les percepcions de la gent eren certes, i les enquestes mentien més que el Porcellet quan diu que el seu objectiu és la independència de Catalunya.
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
Perquè fa falta por.
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
Però els "delictes d'odi", umufobias i rassismas sistemiks estan sempre a maxims, oi?Fills de la grandíssima p
|
Acaben de sortir les dades oficials i la criminalitat està en mínims historics tan a Catalunya com a la ciutat de Barcelona.Els delictes han baixat un 39% respecte el 2019 a la ciutat de Barcelona i un 22% al conjunt de Catalunya.De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.Evidenment hi ha explicacions a aquesta baixada (oci nocturn tancat, toc de queda...) però el realment escandalós que s´intenti fer aquest discurs de que hi ha una criminalitat disparada, que hi ha més delictes que mai, que la situació és insotentible i que vivim practicament una guerra quan la realitat és la contraria.Us estan colant un discurset de la por amb uns interesos molt concrets i esteu caient de quatre grapes.I ja deixo dit abans que ningú ho deixi anar,que casos com els de Igualada són una autentica vergonya,que ja triguen els mossos en trobar als culpables, que s´han de podrir a la presó i que com a societat no es podem permetre que passin merdes com aquestes.
No té cap puto sentir comparar el 2020. Compara el 2019 amb els anys pacífics, a veure que surt.
De fet a Barcelona ciutat els delictes han baixat un 20% respecte l´any més pacífic desde el 2012.
Entre el 2019 i el 2012 estàs dient? O entre 2020 i 2012?Pots facilitar dades?P.D. No cal que contestis. Per casualitat, llegint el Twitter, he trobat aquesta notícia (en castellà).https://www.eldiario.es/catalunya/barcelona/datos-radiografia-criminalidad-barcelona-pequenos_1_1381970.htmlClarament, 2018 i 2019 van representar un creixement molt important dels índex de criminalitat, respecte dels mínims de 2014 a 2016. Obrint segons quins fils, foteu molta pena...
O sigui que esteu alarmats per la criminalitat de fa 3 o 4 anys endarrera ??Això si que fa pena
Saps contar? 2019 fa 1 any i 11 mesos
Negatiu per error
|
Subsets and Splits
No community queries yet
The top public SQL queries from the community will appear here once available.