Search is not available for this dataset
text
stringlengths 3
235k
|
|---|
Davant un possible col·lapse energètic, ho teniu una mica fotut per defensar les vostres reserves de paper higiènic i de de bombonetes de Campingaz Haurieu d'aprendre de nobles regions com Extremadura i Castella La Manxa, allà no hi ha ous a anar a robar-lis el paper higièniJa ho va dir Jesús. Mateu 13: 31-35 "Les armes són una garantia de llibertat i per tant han de ser un dret constitucional"
Territori molt urbanitzat, amb poca caça, que és l'única manera de tenir una arma de foc registrada si no treballes de pinxo del règim.
Ni de bon tros a Catalunya hi ha poca caça... El que hi ha són pocs caçadors. https://www.naciodigital.cat/cupatges/noticia/6163/cacadors-especie-perill-extincio
Normalment amb la caça hi ha el prejudici que va associada a xarneguisme, conyadisme i Espanya profunda, però hi ha caçadors catalans també. El meu tiet per exemple, te més armes que tota la saga de Rambo junta. L'única cosa bona per mi, es que es un subministrador sense miraments de carn de senglar... que està boníssima xD
És una llàstima, perquè a sobre Catalunya conserva un model de caça molt curiós que a moltes zones d'Espanya ja no existeix: les zones cinegètiques d'aprofitament comú.http://www.ruralcat.com/c/document_library/get_file?uuid=5f2cacc2-7b3b-479e-94c6-8ee788c423d7&groupId=20181Són zones hereves del que antigament eren les comunes de caça dels municipis. Pots caçar simplement amb la llicència de caça i una assegurança en vigor, sense haver de pagar per l'ús del terreny com en un vedat privat o una reserva. A la Comunitat Valenciana també es conserven crec.
positiu per error
No et preocupis ja te'l torno
|
Davant un possible col·lapse energètic, ho teniu una mica fotut per defensar les vostres reserves de paper higiènic i de de bombonetes de Campingaz Haurieu d'aprendre de nobles regions com Extremadura i Castella La Manxa, allà no hi ha ous a anar a robar-lis el paper higièniJa ho va dir Jesús. Mateu 13: 31-35 "Les armes són una garantia de llibertat i per tant han de ser un dret constitucional"
La majoria de gent a Catalunya viu a una ciutat. Ja em diràs per què serveix una escopeta en un pis.
Espera uns anys més de govern d'ERC i ho sabràs
|
Davant un possible col·lapse energètic, ho teniu una mica fotut per defensar les vostres reserves de paper higiènic i de de bombonetes de Campingaz Haurieu d'aprendre de nobles regions com Extremadura i Castella La Manxa, allà no hi ha ous a anar a robar-lis el paper higièniJa ho va dir Jesús. Mateu 13: 31-35 "Les armes són una garantia de llibertat i per tant han de ser un dret constitucional"
Quin es el proces per aconseguir llicencia i permis i tot?
Depèn de quina llicència vols, si D, E, F o AE.
Ja ho he trobat, a la pàgina de la guàrdia civil. Per descomptat la E, per caçar senglans que n'hi ha un munt a prop d'on visc. Tu quina tens?
Caçar seglars no es fàcil eh, necessites rastrejar-los amb gossos, no es pas sortir a bosc i trobar-te'ls a allà davant esperant que els hi endinyis un tret, a més que són molt durs i forts, un senglar ferit et pot atacar i fer-te mal amb els ullals. Es una cosa molt perillosa. Hauries de fer-te d'algún club de caça i anar amb gent que en sàpiga.
Vejam, que pots tindre el permís sense exercir de caçador, el meu pare té dues escopetes i mai ha anat de cacera -tot i que si que algun cop puntual ha pelat un senglar quan cosetxava blat de moro i l'animal sortia d'allà en mig, disparant des del seient del tractor-.
collia blat de moro
Això no es diu, la màquina és la cossetxadora i per això es diu cossetxar, tot i que és cert que és una castellanada i s'hauria de canviar.
Se'n pot dir perfectament recol·lectora.
Sí, se'n podria dir així.
I que us ho hagi de dir jo, que sóc de ciutat...
|
Davant un possible col·lapse energètic, ho teniu una mica fotut per defensar les vostres reserves de paper higiènic i de de bombonetes de Campingaz Haurieu d'aprendre de nobles regions com Extremadura i Castella La Manxa, allà no hi ha ous a anar a robar-lis el paper higièniJa ho va dir Jesús. Mateu 13: 31-35 "Les armes són una garantia de llibertat i per tant han de ser un dret constitucional"
Si fas un mapa del % de població rural sobre població total crec que et surt més o menys el mateix
Nah, llegeix més avall.
|
Davant un possible col·lapse energètic, ho teniu una mica fotut per defensar les vostres reserves de paper higiènic i de de bombonetes de Campingaz Haurieu d'aprendre de nobles regions com Extremadura i Castella La Manxa, allà no hi ha ous a anar a robar-lis el paper higièniJa ho va dir Jesús. Mateu 13: 31-35 "Les armes són una garantia de llibertat i per tant han de ser un dret constitucional"
La majoria de gent a Catalunya viu a una ciutat. Ja em diràs per què serveix una escopeta en un pis.
Ja em diràs per què serveix una escopeta en un pis.Al fil de "Us esteu preparant pel col·lapse?" t'ho expliquen, juntament amb tot de fantasmades dignes d'un capítol de "L'últim supervivent" o de pelis d'apocalipsis zombis
Pel col•lapse el que necessites són camps i fonts d'energia
Ho deia en broma, sí tens raó, si hi ha un colapse s'hauria d'abandonar les ciutats i tornar a una vida agrícola, com va passar a l'edat mitjana.
|
Davant un possible col·lapse energètic, ho teniu una mica fotut per defensar les vostres reserves de paper higiènic i de de bombonetes de Campingaz Haurieu d'aprendre de nobles regions com Extremadura i Castella La Manxa, allà no hi ha ous a anar a robar-lis el paper higièniJa ho va dir Jesús. Mateu 13: 31-35 "Les armes són una garantia de llibertat i per tant han de ser un dret constitucional"
Quin es el proces per aconseguir llicencia i permis i tot?
Depèn de quina llicència vols, si D, E, F o AE.
Ja ho he trobat, a la pàgina de la guàrdia civil. Per descomptat la E, per caçar senglans que n'hi ha un munt a prop d'on visc. Tu quina tens?
Jo com que sóc agent de camp del CNI, tinc llicència especial Z Si vols la llicència E has de fer un exàmen teòric senzillet i un de pràctic una mica ridícul.
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Qualitat a banda, la veu castrati de l'Alex és incompatible amb el gènere Oi!.
L'error dels perroflautes catalans va ser pensar que una colla de figa-flors marietes podrien imitar una subcultura que es basa en la violència i la hipermasculinitat.
Un cas semblant amb la mateixa paradoxa és AC/DC.
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
... I retorn al maig amb 2 concerts a Razzmatazz!!
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Creia que s'havien separat i nomes quedaven el guitarra i el cantant, però veig que no.
L'Àlex i el Thrasoo han tocat sempre junts després d'Inadaptats, primer a Antitank i després a Eina. L'únic que falta al videoclip de la darrera formació és el Bull, el baixista, ja que qui toca el baix sembla el guitarra d'Answer.
Antitank, poesia que no apareix a Spotify.
Greu injustícia!
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
M'ha agradat més que inACABats, però mai vençuts!
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
EINA - L'Estat i la Revolució (Deutsch Übersetzung)
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Qualitat a banda, la veu castrati de l'Alex és incompatible amb el gènere Oi!.
Bé, sense ànims de faltar, perquè jo a certa edat també era un hooligan d'Inadaptats i cadascú és com és, però d'aquesta banda, tot i agradar-me, sempre els he trobat 3 defectes: una banda com Inadaptats requereix una veu tipus Juanra de KOP o el Juan de SA. Segon, vestir-se de ties en alguns concerts més que una reivindicació sembla que se'n fotin, i 3, als seus Cd's no sé qui revisa l'ortografia però en el disc de Motí! Avalot.... encara estic traumatitzat quan llegia Païssos Catalans. Però a banda d'aquests detalls, era una bona banda.
No crec que el tipus de veu sigui un problema, és més problema que no canti bé. El d'ska-p encara té la veu més aguda, o l'Strawberry de Def Con Dos, i no queden malament en cançons més punk. Però vaja, té una veu característica que reconeixes de seguida, forma part de la gràcia del grup. De tota manera no he estat mai massa fan d'Inadaptats, tret de dos o tres cançons.
El de Carolina li salva que en tractar-se d'una banda amb temes bastant satírics, el seu to de veu encaixa força amb el tipus de banda. Si els hi posem la veu del Juanra ja passarien a ser una banda de trash metal: BASTAAAAA!! DE NACIMIENTOOOOOOS!!! Podria quedar bé i tot!!
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Ah, es un grup de música, creia que era un fil sobre la gent del fòrum xD
No els coneixies? Dintre del món "del rotllo" sempre han tingut popularitat.
Ni idea... en ma vida els havia vist o sentit
Surten al GTA.
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Qualitat a banda, la veu castrati de l'Alex és incompatible amb el gènere Oi!.
Veu de castrati?? Té una veu normal i corrent.
Mera projecció.
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Es nota que no està el Bull, que era el que feia les cançons a l'epoca daurada.
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Queco Novell i Santi Santamaria a les guitarres.
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Creia que s'havien separat i nomes quedaven el guitarra i el cantant, però veig que no.
L'Àlex i el Thrasoo han tocat sempre junts després d'Inadaptats, primer a Antitank i després a Eina. L'únic que falta al videoclip de la darrera formació és el Bull, el baixista, ja que qui toca el baix sembla el guitarra d'Answer.
Eva escrigué: L'Àlex[...]ha[...]tocat[...]a Antitank[...]qui toca el baix sembla el guitarra d'Answer.No en tenia ni idea.
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
https://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeFaSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeH2SAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeFMSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeHgSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeIASAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeItSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeIUSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeJDSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeJmSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeKQSAZ
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Ah, es un grup de música, creia que era un fil sobre la gent del fòrum xD
En aquest fil es nota qui té 40 anys com la Roderica.
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Creia que s'havien separat i nomes quedaven el guitarra i el cantant, però veig que no.
L'Àlex i el Thrasoo han tocat sempre junts després d'Inadaptats, primer a Antitank i després a Eina. L'únic que falta al videoclip de la darrera formació és el Bull, el baixista, ja que qui toca el baix sembla el guitarra d'Answer.
Antitank no feien quelcom semblant a Atari Teenage Riot o Ambassador21?
|
Nova cançó:https://youtu.be/qPAKUnWpNy4
Plega txarango i tornen inadaptats. una bona notícia.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Jaume Jaume Jaume Jaume Jaume Jaume Jaume Jaume Jaume Jaume Jaume Jaume pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Jaume) November 7, 2021
Més enllà de l'insult no veig que hi hagi un component homòfob en el que descriu. Simplement un grup d'energúmens que cercaven tupar algú i va tenir la mala sort que el van triar a ell. Que per desgràcia d'aquests n'hi ha massa.El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.En fi, espero que no l'hagin ferit gaire. Ànims!
El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.Esclar, perquè a ningú no li ha passat mai que en una situació de violència s'ha quedat glaçat sense poder reaccionar.
No et dic jo que no pugui passar. Però tot un grup? I durant tanta estona? Doncs que vols que et digui...
Si tothom té el mateix tarannà davant de situacions tenses, sí, pot passar. No tothom té esma d'enfrontar-se a algú així d'un moment a l'altre, ni de bon tros. Per a fer això cal tenir certa experiència prèvia, experiència que la majoria no tenen.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Gemma Gemma Gemma Gemma Gemma Gemma Gemma Gemma Gemma Gemma Gemma Gemma pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Gemma) November 7, 2021
Els mediocres, limitats i ximples pensen que tot allò que no arriba (o volen que arribe) a les seues orelles o ulls directament no existix. Per tant, abans, quan no existia twitter, xarxes socials o internet en general i només passava el que contava la tele, no hi havia ni atacs, ni crims, ni pallisses, ni reaccionaris, ni delinqüència, i "la convivència no estava trencada".
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Rosa Rosa Rosa Rosa Rosa Rosa Rosa Rosa Rosa Rosa Rosa Rosa pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Rosa) November 7, 2021
O sigui uns desconeguts l'ataquen quan anava amb una amiga i és una agressió homofoba? Que portava a la cara que era gay o què?
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Mariano Mariano Mariano Mariano Mariano Mariano Mariano Mariano Mariano Mariano Mariano Mariano pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Mariano) November 7, 2021
Més enllà de l'insult no veig que hi hagi un component homòfob en el que descriu. Simplement un grup d'energúmens que cercaven tupar algú i va tenir la mala sort que el van triar a ell. Que per desgràcia d'aquests n'hi ha massa.El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.En fi, espero que no l'hagin ferit gaire. Ànims!
El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.Esclar, perquè a ningú no li ha passat mai que en una situació de violència s'ha quedat glaçat sense poder reaccionar.
Es clar, ara vindràs dient que et quedaries glaçat si veus a ton pare per terra, mentre uns fills de puta l'hi estan foten d'hòsties per buidar-li la cartera......El que dic; fareu impossibles amb el propòsit d'excusar tota aquesta delinqüència arribada de fora.
Tu no et quedaries glaçat; tu cridaries a l'ONU...
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Mario Mario Mario Mario Mario Mario Mario Mario Mario Mario Mario Mario pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Mario) November 7, 2021
Duien mascareta els agressors?
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Anna Maria) November 7, 2021
Li van dir "Maricon", o sigui que sabem que com a mínim parlaven espanyol. La víctima clarament oculta la identitat nacional dels agressors, mare meva on hem arribat. Les mateixes víctimes els protegeixen.
No sabem qui va ser. És cert de que el nombre de possibilitats que siguin nord-africans o llatinoamericans és alt; menys probable però també podrien ser espanyols. Les possibilitats de ser catalans que facin això avui dia a bcn són baixíssimes. En cas de ser forasters -que no ho sabem-, si ho mencionés, el primer problema que tindria aquest noi és que no rebria el suport de cap dels col.lectius que el poden ajudar. No el culpeu a ell.
De que serveix, com ajuda, que diferents col·lectius acabin amagant un de les principals referents de l'agressor que serviria per identificar-lo?.
De res, però el titllarien de racista i no voldrien ajudar a un racista.
Exacte; no te cap utilitat, l'ajuda d'un col·lectiu que intenta amagar la nacionalitat de l'agressor per poder identificar-lo, per por que aquest mateix col·lectiu acabi insultant-lo, i d'una manera injusta, de racista."Amistats" aixi, no les vol ningú.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Roger Roger Roger Roger Roger Roger Roger Roger Roger Roger Roger Roger pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Roger) November 7, 2021
La convivència a Catalunya està destruïda
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Marina Marina Marina Marina Marina Marina Marina Marina Marina Marina Marina Marina pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Marina) November 7, 2021
Més enllà de l'insult no veig que hi hagi un component homòfob en el que descriu. Simplement un grup d'energúmens que cercaven tupar algú i va tenir la mala sort que el van triar a ell. Que per desgràcia d'aquests n'hi ha massa.El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.En fi, espero que no l'hagin ferit gaire. Ànims!
Jo no ho acabo d'entendre això. A mi que uns paios li fotin a un altre em sembla un delicte a l'alçada de la violació. No entenc perquè babalitzem les agressions entre homes, si són l'origen de tots els mals i un home té el mateix sistema nerviós que una dona. Jo per això els cardava 25 anys de presó a cadascun.
A veure, tampoc no exagerem. Que no cal banalitzar les agressions entre homes és evident, i que n'hi ha moltíssimes també. Però no es pot igualar a una violació, no fotem.
Tu què prefereixes tortura amb amputacions o violació?
Però no parlàvem de fotre òsties? A sant de què em treus les amputacions ara?
Només ho trec perquè quan peguen a la gent, la gent queda feta malbé tot sovint.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim Joaquim pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Joaquim) November 7, 2021
El seu grup d'amics que collons feien plorant i mirant mentres al seu amic li pegaven? Entenc que si no estas fort físicament deus tenir por a la confrontació, però collons entre tots no podien agafar cadires d'un bar, ampolles de vidre d'un contenidor o el que siga per llençar-ho als atacants? Potser haver promocionat el pacifisme fins a l'extenuació des de la catalanor mainstream i haver assimilitat la violència amb tots els mals possibles ens està passant factura?Pd:Ànims al xic!
Sincerament no em crec que al llarg de la vostra vida us hagueu trobat en tantes situacions d'aquest estil. En cas contrari, callaré, però així d'entrada em sobta. A mi em resulta d'allò més normal que la gent tendeixi a evitar el conflicte, sobretot si és físic.
Mira no sóc d'anar fardant ni res per l'estil, per la meua militància política a un territori com el PV he viscut coses així i molt pitjors. Una cosa es voler fugir del conflicte que seria correr per que no et peguen , totalment legítim i opció més intel·ligent, i una altra fugir/no fer res quan ja han enganxat a un dels teus. A mi ni em passaria pel cap deixar a un dels meus tirat mentres li estan apallisant, em sembla de covards i de no ser bons amics/camarades. I ja dic no cal anar a enfrontar-se cos a cos pots agafar objectes i llençar-los.
Coi, agafant objectes també t'hi jugues el físic, perquè rebràs igualment. D'acord, t'accepto que el context valencià i el català són molt diferents en aquest aspecte, potser per això m'ha xocat que la resposta fos tan categòrica. En la situació que va passar al Clot, no sabem si l'entorn de la víctima de l'atac era militant o no, però vaja, la gent en general està poc preparada quan passa això (m'hi incloc).
Què collons han de ser molt diferents? A més, del tema que es parla en el fil, que no és una agressió per raons polítiques, el resultat es
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Bernat Bernat Bernat Bernat Bernat Bernat Bernat Bernat Bernat Bernat Bernat Bernat pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Bernat) November 7, 2021
El seu grup d'amics que collons feien plorant i mirant mentres al seu amic li pegaven? Entenc que si no estas fort físicament deus tenir por a la confrontació, però collons entre tots no podien agafar cadires d'un bar, ampolles de vidre d'un contenidor o el que siga per llençar-ho als atacants? Potser haver promocionat el pacifisme fins a l'extenuació des de la catalanor mainstream i haver assimilitat la violència amb tots els mals possibles ens està passant factura?Pd:Ànims al xic!
+1 he pensat el mateix
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Aaron Aaron Aaron Aaron Aaron Aaron Aaron Aaron Aaron Aaron Aaron Aaron pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Aaron) November 7, 2021
Aels paissoss catalans som LGTB friendly ,inposipla qua un catalá natiu falte al respecte a un gai y mens que li pegue dos ostiesNo mes pot ser Mariano escanyola.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Rosario Rosario Rosario Rosario Rosario Rosario Rosario Rosario Rosario Rosario Rosario Rosario pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Rosario) November 7, 2021
Manada de turistes japonesos, probablement
Budistes.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Eduard Eduard Eduard Eduard Eduard Eduard Eduard Eduard Eduard Eduard Eduard Eduard pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Eduard) November 7, 2021
No m'ho crec, si la criminalitat és ridícula a Catalunya
Però l'homofòbia està a nivells màxims
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Adela Adela Adela Adela Adela Adela Adela Adela Adela Adela Adela Adela pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Adela) November 7, 2021
Si donés més dades dels agressors a part que eren homes i com anaven vestits....
De nacionalitat masculina i punt. L'important no és poder-los trobar i detenir-los, l'important és deixar constància de l'atac lgtbifòbic.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Lorena Lorena Lorena Lorena Lorena Lorena Lorena Lorena Lorena Lorena Lorena Lorena pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Lorena) November 7, 2021
De quina nacionalitat eren els immigrants que van cometre aquesta agressió? Marroquins, potser?Al Marroc la homosexualitat és un delicte!
Ah, llavors forma part de la seva cultura i hem de mirar de ser comprensius amb ells. Anunciar-ho d'aquesta manera a Twitter frega el racisme.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Rafael Rafael Rafael Rafael Rafael Rafael Rafael Rafael Rafael Rafael Rafael Rafael pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Rafael) November 7, 2021
El seu grup d'amics que collons feien plorant i mirant mentres al seu amic li pegaven? Entenc que si no estas fort físicament deus tenir por a la confrontació, però collons entre tots no podien agafar cadires d'un bar, ampolles de vidre d'un contenidor o el que siga per llençar-ho als atacants? Potser haver promocionat el pacifisme fins a l'extenuació des de la catalanor mainstream i haver assimilitat la violència amb tots els mals possibles ens està passant factura?Pd:Ànims al xic!
Sincerament no em crec que al llarg de la vostra vida us hagueu trobat en tantes situacions d'aquest estil. En cas contrari, callaré, però així d'entrada em sobta. A mi em resulta d'allò més normal que la gent tendeixi a evitar el conflicte, sobretot si és físic.
Mira no sóc d'anar fardant ni res per l'estil, per la meua militància política a un territori com el PV he viscut coses així i molt pitjors. Una cosa es voler fugir del conflicte que seria correr per que no et peguen , totalment legítim i opció més intel·ligent, i una altra fugir/no fer res quan ja han enganxat a un dels teus. A mi ni em passaria pel cap deixar a un dels meus tirat mentres li estan apallisant, em sembla de covards i de no ser bons amics/camarades. I ja dic no cal anar a enfrontar-se cos a cos pots agafar objectes i llençar-los.
Coi, agafant objectes també t'hi jugues el físic, perquè rebràs igualment. D'acord, t'accepto que el context valencià i el català són molt diferents en aquest aspecte, potser per això m'ha xocat que la resposta fos tan categòrica. En la situació que va passar al Clot, no sabem si l'entorn de la víctima de l'atac era militant o no, però vaja, la gent en general està poc preparada quan passa això (m'hi incloc).
I encara que no fossin militants de res. Si estan escalfant a un amic m'hi fico sense pensar-m'ho ni mig segon. Ni que sigui per ajudar-lo a sortir corrents.
Bé, com he dit en un comentari més amunt, les persones podem reaccionar de manera que no esperem o que no desitjaríem. La por pot ser molt més poderosa que l'amistat, sens dubte.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz Beatriz pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Beatriz) November 7, 2021
Li van dir "Maricon", o sigui que sabem que com a mínim parlaven espanyol. La víctima clarament oculta la identitat nacional dels agressors, mare meva on hem arribat. Les mateixes víctimes els protegeixen.
És que pot ser que hi hagi una mica de tot. El van agredir per robar-li el mòbil perquè era català, blanc i gai.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Mia Mia Mia Mia Mia Mia Mia Mia Mia Mia Mia Mia pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Mia) November 7, 2021
Li van dir "Maricon", o sigui que sabem que com a mínim parlaven espanyol. La víctima clarament oculta la identitat nacional dels agressors, mare meva on hem arribat. Les mateixes víctimes els protegeixen.
No sabem qui va ser. És cert de que el nombre de possibilitats que siguin nord-africans o llatinoamericans és alt; menys probable però també podrien ser espanyols. Les possibilitats de ser catalans que facin això avui dia a bcn són baixíssimes. En cas de ser forasters -que no ho sabem-, si ho mencionés, el primer problema que tindria aquest noi és que no rebria el suport de cap dels col.lectius que el poden ajudar. No el culpeu a ell.
De que serveix, com ajuda, que diferents col·lectius acabin amagant un de les principals referents de l'agressor que serviria per identificar-lo?.
De res, però el titllarien de racista i no voldrien ajudar a un racista.
Cert i és molt fort
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Ricard Ricard Ricard Ricard Ricard Ricard Ricard Ricard Ricard Ricard Ricard Ricard pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Ricard) November 7, 2021
https://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeFaSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeH2SAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeFMSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeHgSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeIASAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeItSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeIUSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeJDSAZhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeJmSAJhttps://trailhead.salesforce.com/trailblazer-community/feed/0D54S00000DeeKQSAZ
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad Muhammad pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Muhammad) November 7, 2021
Més enllà de l'insult no veig que hi hagi un component homòfob en el que descriu. Simplement un grup d'energúmens que cercaven tupar algú i va tenir la mala sort que el van triar a ell. Que per desgràcia d'aquests n'hi ha massa.El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.En fi, espero que no l'hagin ferit gaire. Ànims!
El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.Esclar, perquè a ningú no li ha passat mai que en una situació de violència s'ha quedat glaçat sense poder reaccionar.
Es clar, ara vindràs dient que et quedaries glaçat si veus a ton pare per terra, mentre uns fills de puta l'hi estan foten d'hòsties per buidar-li la cartera......El que dic; fareu impossibles amb el propòsit d'excusar tota aquesta delinqüència arribada de fora.
Doncs potser sí, ves. És molt fàcil dir el que caldria fer a priori. Les persones podem tenir comportaments inesperats i capriciosos.Que sí, que sí...
Se'm fa dificil creure que et quedaries amb els braços creuats davant d'una agressió d'aquesta mena cap a algú dels teus familiars, amics.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier Francisco Javier pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Francisco Javier) November 7, 2021
Més enllà de l'insult no veig que hi hagi un component homòfob en el que descriu. Simplement un grup d'energúmens que cercaven tupar algú i va tenir la mala sort que el van triar a ell. Que per desgràcia d'aquests n'hi ha massa.El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.En fi, espero que no l'hagin ferit gaire. Ànims!
El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.Esclar, perquè a ningú no li ha passat mai que en una situació de violència s'ha quedat glaçat sense poder reaccionar.
Es clar, ara vindràs dient que et quedaries glaçat si veus a ton pare per terra, mentre uns fills de puta l'hi estan foten d'hòsties per buidar-li la cartera......El que dic; fareu impossibles amb el propòsit d'excusar tota aquesta delinqüència arribada de fora.
Aya escrigué: Es clar, ara vindràs dient que et quedaries glaçat si veus a ton pare per terra, mentre uns fills de puta l'hi estan foten d'hòsties per buidar-li la cartera......El que dic; fareu impossibles amb el propòsit d'excusar tota aquesta delinqüència arribada de fora.Dos socialistes discutint ....... interessant
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Mireia Mireia Mireia Mireia Mireia Mireia Mireia Mireia Mireia Mireia Mireia Mireia pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Mireia) November 7, 2021
El seu grup d'amics que collons feien plorant i mirant mentres al seu amic li pegaven? Entenc que si no estas fort físicament deus tenir por a la confrontació, però collons entre tots no podien agafar cadires d'un bar, ampolles de vidre d'un contenidor o el que siga per llençar-ho als atacants? Potser haver promocionat el pacifisme fins a l'extenuació des de la catalanor mainstream i haver assimilitat la violència amb tots els mals possibles ens està passant factura?Pd:Ànims al xic!
"i jo i dues més marxem corrent al punt lila". Entre el culte a la força . Tenim generació que es pensa que el món és un pati d'esbarjo . Entre el culte a la força, la jerarquia i la violència
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Paula Paula Paula Paula Paula Paula Paula Paula Paula Paula Paula Paula pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Paula) November 7, 2021
No m'ho crec, si la criminalitat és ridícula a Catalunya
que té a veure que la criminalitat sigui o no ridícula amb aquest fet?
Mira el fil del bot de ERC marc espasa i entendras la referencia.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria Anna Maria pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Anna Maria) November 7, 2021
Més enllà de l'insult no veig que hi hagi un component homòfob en el que descriu. Simplement un grup d'energúmens que cercaven tupar algú i va tenir la mala sort que el van triar a ell. Que per desgràcia d'aquests n'hi ha massa.El que no acabo d'entendre és que els seus amics no el defensessin físicament. Apareixen uns paios a pegar un amic teu perquè si i no t'hi fiques a ostiar-los? Quina merda d'amics.En fi, espero que no l'hagin ferit gaire. Ànims!
És clar, això de la homofòbia com a motiu segur que és una dèria de la víctima que viu obsessionat; i lo de maricon res, li podrien haver dit a qualsevol altre que passava per allà
No he dit això en cap moment, no inventis.Però per com explica la situació no li veig la motivació homòfoba per enlloc a no ser que dugués un cartell a l'esquena anunciant la seva orientació sexual. I sí, justament "maricón" és un insult mooolt estès que li podrien haver dit a qualsevol.
|
Anit vaig patir una agressió homòfoba a Clot, vull deixar el meu testimoni. Alberto Alberto Alberto Alberto Alberto Alberto Alberto Alberto Alberto Alberto Alberto Alberto pic.twitter.com/9zGKf8rQuK— artur.cuadrada Alberto) November 7, 2021
El seu grup d'amics que collons feien plorant i mirant mentres al seu amic li pegaven? Entenc que si no estas fort físicament deus tenir por a la confrontació, però collons entre tots no podien agafar cadires d'un bar, ampolles de vidre d'un contenidor o el que siga per llençar-ho als atacants? Potser haver promocionat el pacifisme fins a l'extenuació des de la catalanor mainstream i haver assimilitat la violència amb tots els mals possibles ens està passant factura?Pd:Ànims al xic!
Sincerament no em crec que al llarg de la vostra vida us hagueu trobat en tantes situacions d'aquest estil. En cas contrari, callaré, però així d'entrada em sobta. A mi em resulta d'allò més normal que la gent tendeixi a evitar el conflicte, sobretot si és físic.
tots el progres sou iguals: un grapat de covards. Només ataqueu si podeu pel darrera.Així ens va. Amb forasters follant-nos per complet.
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
Pero realment aquest home es creu que un gruix de la gent que votava CIU a Sant Vicenç dels Horts abans del procés eren independentistes ?I si ho eren com és que a tota l´AMB de Barcelona van deixar de votar en massa CIU/CDC/Junts quan aquest partit es va tornar independentista ?Seguint amb l´exemple de SVdH, com és que si els votants de CIU (pre procés) eren indepes van passar del 34% dels vots al 2010 al 6.83% al 2021 ?Sumar els votants de CIU com a independentistes pre procés és un auto engany fenomenal.
Crec que l'article parla d'una altra cosa. Seriosa, per cert...
Si certament cal millorar i molt la situació del català i sembla que poc a poc es van posant les piles els que manen.
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
L'he penjat al Facebook. Bon article, i la veritat no et se dir quan van ficar el mantra que la independència havia d'anar amb el bilingüisme.. Desde que tinc consciència política i sóc independentista, ara farà 15 anys aprox, ja era conscient de que era en part per la llengua, i que calia que fos la única llengua oficial. Fins i tot el meu entorn (alguns més favorable i d'altres més contraris) donaven per fet que si Catalunya s'independitzava aquesta seria en català com a llengua única oficial (amb certs beneficis cap al castellà, però com a llengua vehicular i oficial el català com una mena d'Andorra vaja). I precisament no n'hi havia rebuig ni tant sols era motiu de queixa dels contraris, ho entenien i veien normal que si ens independitzavem aquesta fos en català. De fet, els ajuntaments i la gene ja funcionava com a català llengua vehicular i gairebé sense concessions al castellà. No se que collons els hi ha passat pel cap, però les concessions al castellà no han parat desde fa 10 anys. Començant pel mantra de que som bilingües i el castellà també forma part d'aquí, quan sempre havia estat només el català, sense català no erats català. Punt. Gran part dels funcionaris parlen castellà, i/o no tenen ni idea de català (metges, infermers, professors!!). Fa deu anys, s'exigia cert nivell de català.Ho han fet tan malament, especialment el fastigós del junkeres que tan debò mai hagués existit aquest mal home en la vida política.. Cagada rere cagada mentres compren el marc mental espanyol, lingüística i nacionalment.. S'estàn carregant el país..
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
Jo crec que és fonamental que els catalans fem un "reality check" i acceptem un parell de veritats incòmodes: la primera, que la nostra llengua seguirà minvant en parlants i preeminència a la societat, i no hi haurà res que faci canviar la tendència. La segona és que, per la mateixa raó, és més probable que no aconseguim mai la independència que no pas que l'aconseguim. Un cop assumides aquestes dues realitats, tenim dues opcions: no fer res i desaparèixer com a nació, o bé preparar-nos per resistir al llarg de les properes generacions sent una minoria en petites bombolles exclusives de catalanitat. En aquest segon cas, ja aquesta dècada haurien de començar a sorgir petites comunitats que comencin a muntar ecosistemes Catalan-friendly a barris o pobles determinats on les famílies puguin fer vida 100% en català, tenir escoles amb alumnes catalanoparlants, etc.El problema és que no veig que el poble català estigui prou madur per acceptar aquestes realitats... La possibilitat que no hi haurà mai independència a la gent li costa molt d'acceptar, entre altres coses perquè hi ha un biaix cognitiu contemporani inculcat pel cinema i els llibres d'autosuperació nordamericans que ens fa creure que la nostra història ha d'acabar indefectiblement en èxit, i que tots els fracassos i derrotes que estem patint no són més que el nus de la història que inexorablement ens conduirà a un desenllaç exitós.Els nostres avantpassats de l'època d'en Macià i Companys, o els de la Guerra dels Segadors, no haguessin caigut mai en aquest parany de l'optimisme il·lusori, perquè abans la gent era molt conscient que a la vida és més fàcil acabar aniquilat que no pas tenir èxit en res. Però nosaltres avui en dia, doncs mira, se'ns pixen a la cara i diem que com més se'ns pixen, més la independència és a tocar...
Quedar-nos a la reserva Índia només és allargar l'agonia o hi ha independència els propers 5/10 anys o estem acabats
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista aqui he deixat de llegir. El catalanisme no independentista no existeix, es un invent dels convergents
Deixa de ser partidista i comença a pensar en el país.
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
La meva impressió és que en l’assumpte de la llengua ha plogut sobre mullat. Sobre la base d’una població que canviava de llengua davant els inadaptats, seguint el costum dels pares i avis que havien viscut una postguerra, durant la qual parlar en català fora de casa era perillós, es va produir un allau d’immigració espanyola i va aparèixer la televisió (penso que del mal que va fer la televisió amb la preponderància absoluta d’emissores en llengua colonial se’n ha parlat poc)L’article de Josep Costa es refereix principalment a la desconnexió sorprenent entre el moviment pro-independència que va créixer després del 2010 i la defensa de la llengua catalana. Una desconnexió fruit, d’una banda de la creença infantil de que, si es deixava de banda el tema de la llengua, la causa de la independència trobaria aliats entre els inadaptats d’origen espanyol i de l’altra l’acció quintacolumnista d’aquells que utilitzaven (i continuen utilitzant) l’independentisme per guanyar els uns i conservar els altres poder dins les estructures autonòmiques, mentre posaven (i posen) pals a les rodes de la independència. El quintacolumnisme autoqualificat “d’esquerra” s’afegeix al nacionalisme espanyol en la crítica de tot allò que es pugui considerar identitari català, la llengua en primer lloc, amb la doble finalitat de captar seguidors entre els inadaptats d’origen espanyol i la de desproveir l’independentisme del fil conductor que enllaça el moment actual amb la història del nostre poble, “descafeïnar-lo”, debilitar-lo i convertir-lo en poc més que una moda, sempre amb l’argument de la "ampliació de la base"
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista aqui he deixat de llegir. El catalanisme no independentista no existeix, es un invent dels convergents
Gràcies per apujar el fil...
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
Jo crec que és fonamental que els catalans fem un "reality check" i acceptem un parell de veritats incòmodes: la primera, que la nostra llengua seguirà minvant en parlants i preeminència a la societat, i no hi haurà res que faci canviar la tendència. La segona és que, per la mateixa raó, és més probable que no aconseguim mai la independència que no pas que l'aconseguim. Un cop assumides aquestes dues realitats, tenim dues opcions: no fer res i desaparèixer com a nació, o bé preparar-nos per resistir al llarg de les properes generacions sent una minoria en petites bombolles exclusives de catalanitat. En aquest segon cas, ja aquesta dècada haurien de començar a sorgir petites comunitats que comencin a muntar ecosistemes Catalan-friendly a barris o pobles determinats on les famílies puguin fer vida 100% en català, tenir escoles amb alumnes catalanoparlants, etc.El problema és que no veig que el poble català estigui prou madur per acceptar aquestes realitats... La possibilitat que no hi haurà mai independència a la gent li costa molt d'acceptar, entre altres coses perquè hi ha un biaix cognitiu contemporani inculcat pel cinema i els llibres d'autosuperació nordamericans que ens fa creure que la nostra història ha d'acabar indefectiblement en èxit, i que tots els fracassos i derrotes que estem patint no són més que el nus de la història que inexorablement ens conduirà a un desenllaç exitós.Els nostres avantpassats de l'època d'en Macià i Companys, o els de la Guerra dels Segadors, no haguessin caigut mai en aquest parany de l'optimisme il·lusori, perquè abans la gent era molt conscient que a la vida és més fàcil acabar aniquilat que no pas tenir èxit en res. Però nosaltres avui en dia, doncs mira, se'ns pixen a la cara i diem que com més se'ns pixen, més la independència és a tocar...
Jonatan escrigué: Jo crec que és fonamental que els catalans fem un "reality check" i acceptem un parell de veritats incòmodes: la primera, que la nostra llengua seguirà minvant en parlants i preeminència a la societat, i no hi haurà res que faci canviar la tendència. La segona és que, per la mateixa raó, és més probable que no aconseguim mai la independència que no pas que l'aconseguim. etcCollons ! I això perquè ? Perquè trobes més còmode rendir-te i et sentiràs millor si els demés et fem companyia ?Bé, continuant amb l'article d'en Josep Costa:Recordo, potser va ser el 2014, any abans o després, que l’ANC va iniciar una campanya perquè els establiments que atenien en català ho indiquessin amb un cartell / enganxina que proporcionava la mateixa ANC. Aquella campanya es va estroncar de cop misteriosament. Poc temps després van començar els sermons de que s’havia de dir “Espanya ens roba” ni criticar Espanya en sentit general.
L'ANC va ésser un artefacte creat per ERC, i darrere d'aquest episodi d'avortar combinar les lluites per la llengua i per la independència (que ens hauria enfortit molt) hi ha ERC, seguint la línia marcada per en Jonqueres.
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
Aquest article de Josep Costa és el diagnòstic més lúcid i precís sobre la situació i el com hi hem arribat que he llegit fins ara
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
Ja era hora que algú amb certa projecció parlés clar d'aquest tema. Els militants de partit són l'engendre més inútil que ha generat aquest país, els quals no han servit per aturar els peus als farsants que han venut com una jugada mestra separar la lluita per l'alliberament nacional amb la llengua que és la base de la nostra Nació.
|
Ara que sembla que, per fi, han saltat totes les alarmes sobre la situació real de la llengua catalana, aquest article d'en Josep Costa a El Món aborda la qüestió amb una certa profunditat, amb dades i dates._________________________________________________________________________________La llengua i la independènciaLa llengua ha estat des de sempre una de les banderes del catalanisme. Fins al punt que històricament la defensa de l’autogovern ha anat sempre lligada a la lluita per recuperar i normalitzar la llengua. Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista la llengua deixàs d’estar entre les seues principals banderes. De fet, l’independentisme va deixar de prioritzar la llengua exactament el 8 de d’octubre del 2012, quan Junqueras va anunciar que la República Catalana serviria per canviar-ho tot menys la legislació lingüística. Una promesa que va ser ratificada després per l’aleshores president Artur Mas, i que ben aviat va esdevenir un dogma de l’independentisme fins al punt d’estigmatitzar o marginar qui va gosar posar-lo en dubte.Sens dubte es tractava de desplegar aquesta idea tan inconsistent d’un independentisme no nacionalista, un independentisme que no es basi en la identitat catalana sinó en una combinació de principis universals i qüestions materials. Però sobretot es tractava d’evitar qualsevol barrera que impedís a tota la població de Catalunya abraçar el projecte de la independència. Un mal precedent de tot això d’eixamplar la base, en definitiva. Vist amb la perspectiva del temps, crec que aquesta va ser una estratègia errònia. Certament ha rebaixat la càrrega identitària de l’independentisme, però no hi ha cap evidència que hagi ajudat a fer que més persones d’identitat espanyola s’hagin afegit a les files independentistes. De fet, la càrrega identitària de l’unionisme no només no s’ha reduït sinó que ha augmentat. Com sol passar amb totes les cessions unilaterals, no serveixen de res si l’altra part no les reconeix i també en fa. L’unionisme no és menys espanyolista perquè l’independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari. Arribats a aquest punt, és normal que es replantegin moltes coses. Realment l’independentisme castellanoparlant ha crescut en aquests anys? A Sant Vicenç dels Horts, municipi que l’article de Junqueras posava de referent, no ho sembla. Aleshores hi governava ERC i ara hi governen PSC i Cs. Abans les eleccions catalanes les hi guanyaven CiU o ERC i ara les hi guanya Cs o PSC. És en aquest context que arriba la preocupació actual pel retrocés en l’ús social del català. Hi ha qui diu que el procés independentista en té la culpa i que cal insistir en la despolitització de la llengua. Però jo diria que si de cas la culpa és de l’excessiva despolitització de la llengua per part del catalanisme, mentre l’unionisme l’ha polititzat més que mai. És a dir, que mentre uns hem baixat la guàrdia per ser menys identitaris i inclusius, els altres han estat més identitaris i agressius. En definitiva, que aparcar la lluita per la llengua per centrar-nos en la lluita per la independència sembla haver estat un mal negoci. Sobretot perquè aquells que varen promoure la idea d’aparcar la llengua ara han aparcat la independència i en han conduït a un escenari en què ja no lluiten per cap de les dues coses. Almenys no ho fan de manera creïble. Només gestionen el dia a dia, sembla. I ara què? L’autoanomenat independentisme no identitari aixeca la bandera de la llengua amb tant d’entusiasme que no puc evitar sospitar que hi ha d’haver alguna trampa. No són els mateixos que varen abraçar el castellà per eixamplar la base independentista? Ara ja no cal? Estan reconeixent el fracàs? És la manera de confirmar que la lluita per la independència ha quedat aparcada? Siga com siga, ni la lluita per la independència es pot aparcar perquè l’1O vàrem cremar les naus, ni la lluita per la llengua podia aleshores quedar aparcada mentre els seus enemics agafaven més força que mai. Ara, qui ens ha conduït amb estratègies equivocades a aquest escenari tan complex hauria d’assumir que no es pot jugar d’aquesta manera amb el futur del nostre país. No és fàcil reconduir les coses. No és evident que l’error d’abaixar la bandera de la llengua s’esmeni simplement tornant-la a aixecar. No només perquè aquesta decisió transmet la idea que s’ha girat full i ara toca gestionar un mentrestant etern, en què la independència està aparcada esperant temps millors. Bàsicament perquè totes les decisions passades tenen conseqüències i no es pot pretendre que res no ha passat. La millor política lingüística continua essent la independència. Com segurament en tants àmbits sectorials (economia, fiscalitat, treball, pobresa, etc.) en què no hi ha acte més revolucionari que canviar de país i ser amos del nostre destí. Sí, Irlanda va aconseguir la independència de part del país, però no va aconseguir recuperar la llengua pròpia com ho fan fet la majoria de nous estats del món que han nascut en l’ultim segle. Ja diuen que l’excepció confirma la regla. Perquè supòs que ningú no està dient que sense la independència els hauria anat millor amb la llengua. Si aquesta és la proposta caldrà discutir-la molt seriosament. Catalunya ha pres en els últims anys decisions molt transcendents, com ara trencar amb el règim del 78 i optar per la independència. Per a continuar el camí calen líders i governs seriosos i que es deixin d’una vegada d’ocurrències estratègiques. Josep Costa
Per això és tan difícil d’explicar que quan el catalanisme va esdevenir quasi unànimement independentista aqui he deixat de llegir. El catalanisme no independentista no existeix, es un invent dels convergents
ERC abans del 92 no era independentista, no era només cosa dels convergents això del "catalanisme no independentista".
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
El català mitjà viu relativament bé i viu millor que l'espanyol mitjà, i per això tenen la independència com a desig com qui vol que li toque la loteria, però no està disposat a comprometres amb tot el que implica una lluita d'alliberament per arribar a ser independents, per por a perdre el que tenen.
L'article parla d'episodis en el passat on la independència va estar als dits de Catalunya, però va acabar passant el mateix. En els temps del que es parlen la gent no tenia un benestar com el que hi ha ara. És més, es podria argüir que hi havia força misèria.
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
Una altra explicació és que sempre hem tingut infiltrats pro espanyolistes a dintre de casa al llarg de la història que sistemàticament boicotegen tot lideratge que ens empenyi cap a l'alliberament.En altres ocasions, aplicant la navalla d'occam, haguera eliminat aquesta opció. Però és que en tenim ja masses evidencies i han passat massa coses que són molt difícils d'explicar sense aquesta hipòtesi i per tant crec que avui en dia l'explicació més simple és que dintre del catalanisme hi ha una facció, àmpliament minoritària socialment pero que treballa coordinadament i amb el suport d'espanya, que sempre ha estat en el poder i s'ha preocupat d'escapçar tot lideratge fora del seu control, que no vol la independència, que és vesteix de catalanista i es fa passar pels nostres però que treballa activament per Espanya.Potser l'anomalia catalana és que simplement partim d'uns partits, associacions, organitzacions i institucions infiltrades i ocupades des de fa segles i encara ens pensem que no.Almenys a Lituània els pro-russos no se'n amagaven.
Però botiflers o infiltrats n'hi han hagut en totes les nacions colonitzades. La pròpia Portugal al 1640, la majoria de l'elit política i econòmica era favorable al rei escanyol. Que n'hi hagin aquí és normal, el que si veig és poca força i voluntat entre els propis nacionals, deixant de banda als botiflers i colonitzadors escanyols.
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
El català mitjà viu relativament bé i viu millor que l'espanyol mitjà, i per això tenen la independència com a desig com qui vol que li toque la loteria, però no està disposat a comprometres amb tot el que implica una lluita d'alliberament per arribar a ser independents, per por a perdre el que tenen.
Ni més ni menys.L'anomenada "anomalia" té una explicació molt senzilla.Quants moviments d'alliberament nacional han existit en una societat tan benestant com la catalana?
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
Ara resulta que no es pot ser independentista sino vas amb la linea oficial del bonisme esquerranós.Doncs i una merda! Jo em rebel.lo! I tu?Les meves amigues indepes i jo admirem una dona valenta com la Silvia Orriols que diu la veritat del que està passant i tenim claríssim que votarem a Aliança Catalana (AC) a les eleccions minicipals de 2023!Si us plau Aliança presenteu-vos al màxim de pobles possibles, us necessitem!.
Però quants usuaris tens ja?
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
Extractes de "Barcelona. Una biografia" d'Enric Calpena, 2015."L'època en què Guifré va ser comte va ser molt turbulenta, tant en els comtats com en el si de l'imperi. S'hi van succeir els emperadors, el següent més feble que l'anterior, mentre que els senyors de l'imperi s'anaven fent més i més forts. L'imperi, a més, es va dividir i tot plegat va fer que la Cort cada cop fos més inoperant. Guifré devia patir aquesta manca de referents i el canvi o desaparició dels interlocutors. A Guifré li van arribar en alguns moments requeriments de diverses Corts, totes les quals s'autoproclamaven legítimes, mentre que en d'altres el silenci va ser la norma. El comte de Barcelona, cada cop més concentrat en l'administració d'un territori regentat, de fet, per la seva família, havia d'actuar per força com un senyor independent, encara que no mostrés mai cap mena de desig formal d'independència. Catalunya va començar a caminar sola no perquè ho desitgés, sinó perquè el rei franc, els diversos reis francs, la van abandonar.I potser per aquesta situació d'abandonament i desgavell, alhora que per la necessitat d'ordre, la relació dels catalans amb la llei sempre ha estat apassionada. Per això, quan una norma jurídica no ha respost al sentiment col·lectiu, ha estat durament atacada a Catalunya. Doncs bé, aquest sentiment tan profund ve, com a mínim, del segle IX. A l 'Europa de l'època, la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident i l'arribada de noves tradicions jurídiques havien acabat en un trencament del lligam entre el poble i la llei; simplement les normes eren considerades ordres de les jerarquies i, per tant, eren capricioses i volubles. A Catalunya es va produir un cas insòlit i que també explica el caràcter al mateix temps fascinant i odiós dels catalans: al país es va mantenir la llei hispanogoda com a garant dels conceptes de llei, dret i justícia. Els catalans d'aleshores van començar a mostrar un respecte reverencial pels documents legals, pel fet que qualsevol fet estigués documentat, registrat, signat i, si era possible, segellat. Els catalans del segle IX començaven a mostrar un amor per l'Administració del tot sorprenent. Quan la Cort carolíngia només era una font de desgavell, els qui més acudien a aconseguir ordres escrites o a ratificar normes que havien imposat eren els comtes i els bisbats catalans. I el mateix passava amb els súbdits: l'exigència constant dels homes lliures d'aconseguir algun document que legitimés l'ordre rebuda o garantís la terra adquirida es convertirà en un cas únic a Europa. Fruit d'aquesta obssesió, especialment destacada entre els barcelonins, és l'Arxiu de Protocols, l'arxiu dels documents dels notaris de Barcelona. És un dels més grans del món i és una font constant de coneixement del passat, perquè si una cosa ha agradat als barcelonins, com a mínim del segle XIV al segle XX, és anar a cal notari.(Saltem uns quants anys) [...] A part de ser tota una tragèdia, la ràtzia d'Almansur posava en evidència que el comte Borrell podia ser tan valent com es volgués, però era un mal polític. Durant anys, havia intentat apaivagar sense gaire èxit el califat de Còrdova, conscient que l'ajut que li podia arribar des de la seva teòrica metròpoli seria més aviat escadusser. L'atac d'Almansur, però, li havia espatllat del tot la via política i el va obligar a demanar formalment ajut a la monarquia carolíngia. Mesos després Borrell va oferir al rei franc renovar el jurament de fidelitat, és a dir, deixar-se de de vel·leïtats mig independentistes i tornar a l'empara de l'antic gran imperi. Però aquesta renovació del jurament no es va arribar a fer: ni el rei Lotari ni els seus succesors, Lluís V el Jove i Hug Capet, ja d'una nova dinastia, van enviar cap mena d'ajut. Així, doncs, la independència dels comtats va arribar simplement per abandonament dels reis francs. No és una manera gaire èpica d'arribar a una independència, però el nou estatus es fa evident no tan sols a ulls dels comtes i dels habitants de les seves terres, sinó també a ulls de tots aquells regnes que rodegen els seus dominis. Tanmateix, l'oblit que mostren els reis francs respecte als comtats del sud té molt més a veure amb un acte de deixadesa o d'impotència que amb un acte o una estratègia polítics. Entre els ciutadans no hi ha cap mena d'eufòria o, més ben dit, no hi ha cap mena de document de l'època que reveli el més mínim sentiment respecte a la independència, probablement perquè des del comte Guifré era un procés que havia esdevingut del tot natural i imparable." ---------------------------------------------------------------------------------------------------------Això que diu del nostre amor per la llei, el voler tenir tots els papers segellats, el recórrer a la cort carolíngia en busca de legitimitat... no us fan sonar com un arcaisme allò del de la llei a la llei, el no posar en perill els funcionaris, el buscar a Europa espais de llibertat, etc?Encara som aquí? Si no ens la regalen, com ho van fer llavors, mai no assolirem la independència perquè la volem segellada pel notari espanyistanès i si no, no la volem?Ja ho diu en Calpena: "el caràcter al mateix temps fascinant i odiós dels catalans". Ras i curt.Aquest text el vaig llegir setmanes abans d'obrir el fil comentant l'anomalia partaliana i em va venir al cap ahir rellegint l'article. Aquesta nit, esperonat per la peça dominical d'en Resina X m'he animat a picar-lo. En Joan Ramon escriu:"Per trencar el cercle viciós de desafiament i submissió cal una revolució de la voluntat. Per a l’actual estabilització del règim del 78, la col·laboració catalana ha estat tan necessària com per a la seva fundació i s’ha brindat amb la mateixa gratuïtat. Però la inconnexió dels discursos amb els actes s’esvaeix quan es considera que la cooperació dels fins fa poc independentistes amb el règim és el retrocés natural de la força –el momentum, en deien– que assolí cotes inèdites de creativitat abans d’esbravar-se. El 2017, l’estat d’opinió a Catalunya havia superat els confins autonòmics, però acabà estancant-se per insuficiència de genialitat política. La intel·ligència, l’smart power, avaluà els riscs i dubtà, com correspon a la seva funció orgànica. Però la intel·ligència és avaluadora i no pas executora. Actuar és la funció de la voluntat. Mancant-li aquest element, l’smart power desistí.Sortir del règim autonòmic per entrar en una altra esfera legal, que per força havia de ser una esfera moral altra, implicava saltar a l’imprevist, endinsar-se en un terreny del qual no es tenia cap coneixement empíric. Considerada objectivament, la independència és impracticable, però renunciar a allò impracticable és ignorar que els grans avenços han estat sempre la coronació de l’impossible. Volar, per un plantígrad, era un impossible absolut, com ho era per a un terrícola viatjar a la Lluna. Que el cristianisme substituís el paganisme com a religió d’estat a la Roma dels cèsars era un absurd, com ho era que un monjo d’una de les províncies més endarrerides del Sacre Imperi Romà desafiés amb èxit l’autoritat papal, o que la classe obrera obtingués la jornada de vuit hores i el sufragi universal inclogués les dones, o que un grapat d’obscurs conspiradors tombés l’imperi mil·lenari dels tsars i que menys d’un segle més tard una onada de ciutadans desarmats desafiés l’exèrcit més gran del continent i fes caure el mur que separava les dues Europes.Allò inassolible els catalans ho han assolit més d’una vegada. [...]Quan l’escepticisme, que és intrínsec a la intel·ligència, impedeix d’abordar allò que objectivament és irrealitzable, la voluntat, que no recolza en cap representació ni en cap imatge o ficció de futur, pot desencallar l’acció. Pot fer-ho perquè, essent una expectació sense objecte definit, s’expressa en la persistència. Tanmateix, no té cap valor si no contrapesa la intel·ligència, si no n’esmena la passivitat sense privar-la de clarividència. La voluntat desferma l’acció, però una vegada la fita és assolida, és la intel·ligència que l’aferma i n’assegura la permanència.El perill que es frustri no ve tant de manca d’intel·ligència com d’un dèficit moral, que a Catalunya s’expressa amb l’habitual “ningú no em pot donar lliçons”. En aquest ambient, la personalitat visionària o simplement disposada a posar la teoria al servei de l’acció acaba migrant-se. El rebuig de tota experiència que abans no hagi reeixit i estigui, doncs, amortitzada, condemna la societat catalana a donar voltes a una sínia." -------------------------------------------------------------------------------------------------------I ara no voldria semblar pedant ni fer-me el setciències o escriure com l'Enric Vila però... no trobeu que en Quart, en Calders, en Calpena i en Resina... venen a explicar el mateix?
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
La independència és també una qüestió de caracter. Del poble i dels dirigents. El 2017 després que l'exèrcit guanyés totes les batalles (urnes, porres i votacions) de la guerra de la independència, els generals es varen rendir i varen signar l'armistici.
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
El català mitjà és un merda.Ara bé, la marabunta immigrant que tenim a casa nostra també és extraordinària a nivell mundial.Que la Ponsatí busqui xifres que té més temps.
Positiu per "la marabunta immigrant que tenim a casa nostra també és extraordinària a nivell mundial." (Suposo que et refereixes a la colonada als que els han dit a la cara os hemos destrozado el sistema sanitario i han respost cridant, ben cofois; campeones, campeones, oé,oé, oé).La primera frase ja és un altre tema, encara que potser és una altra manera de dir el que diuen els Mestres.
La frase gravada del paio anticorrupció és en realitat “Les hemos dado en todos los morros con Ramón Bagó, les hemos destrozado el sistema sanitario",Gent com la Rahola van fer gran la frase només agafant la segona part per fer caure de 4 potes a gent com tu.La veritat és que es referia al corrupte d'en Bagó, un senyor convergent que s'encarregava de gerència dels hospitals i que s'adjudicava a dit a una de les seves pròpies empreses privades els serveis de càterings dels hospitals públics. Quan deia "les hemos destrozado el sistema sanitario", era "destrozado" el xiringuito corrupte.Pots escoltar els àudios tu mateix, que t'enganyen i no te n'adones.
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
El problema dels catalans és que volem quedar bé amb tothom.
Yolanda escrigué: El problema dels catalans és que volem quedar bé amb tothom.Sí, exactament, i no és possible això...
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
El català mitjà és un merda.Ara bé, la marabunta immigrant que tenim a casa nostra també és extraordinària a nivell mundial.Que la Ponsatí busqui xifres que té més temps.
Ets molt pesat i estàs molt acomplexat. Que tu siguis una merda llepaculs dels espanyols no ens fa a la resta iguals.
|
En una entrevista televisiva d’aquest cap de setmana Clara Ponsatí, entre més coses, va dir que no hi havia cap moviment d’alliberament nacional al món que s’hagués rendit d’una manera tan fàcil com el català. No n’he fet cap estudi acurat, però compartesc plenament la impressió que té la consellera exiliada. Això que s’ha vist ací té poques comparances al món. És realment torbadora la facilitat amb què l’ús d’un poc de violència per Espanya ha dut els polítics a claudicar de l’objectiu –i faig servir “poc” en comparació amb tot allò que veiem en unes altres latituds i per respecte a allò que viuen. Vist així, pocs moviments d’alliberament nacional del món es poden considerar tan poc consistents, tan tous, com el català.Però la qüestió que m’interessa entendre és el perquè. Oimés quan s’ha de constatar que això no és una cosa d’ara sinó que ha estat així durant aquests darrers cent cinquanta anys. Catalunya ha tingut unes quantes vegades la independència al cap dels dits i sempre l’ha deixada escapar. No pot ser cap casualitat, per tant.En relació amb això, hi ha una dada que fa anys que m’interessa molt. Antoni Rovira i Virgili va publicar el 1912 tres volums de la Història dels moviments nacionalistes. Hi analitzava els casos de Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Slesvig, Alsàcia-Lorena i Flandes al primer volum; de Bohèmia, Eslovàquia, Trieste i Trentino, Croàcia, Hongria i Transsilvània al segon; i d’Albània, l’Epir, Creta, Macedònia, Sèrbia, Armènia, Bascònia i Catalunya al tercer.Cent nou anys després, el balanç per als catalans és nefast. Dels vint-i-un casos estudiats, pràcticament tots han estat resolts. Finlàndia, Polònia, Lituània, Ucraïna, Bohèmia (és a dir Txèquia), Eslovàquia, Croàcia, Hongria, Albània, Macedònia, Sèrbia i Armènia han esdevingut estats independents. Dotze de vint-i-un. Flandes, a la seua manera, també s’ha resolt. Slesvig, Alsàcia-Lorena, Trieste i Trentino i Creta ja no ofereixen problemes reals, perquè o bé estan contents dins l’estat on són o bé han aconseguit un estatut de minoria amb què es conformen. Falten per resoldre, si de cas, la situació de l’Epir (zona grega reivindicada, però poc, per Albània) i Transsilvània (zona hongaresa en territori romanès), però fins i tot en aquest cas tant Albània, com Grècia com Hongria ja tenen l’estat propi que no tenien aleshores. De manera que Bascònia –això que avui anomenem País Basc o Euskal Herria– i Catalunya, el Principat, són les dues soles situacions que no s’han sabut resoldre, que no hem sabut resoldre, en cent nou anys.No tinc cap gran teoria sobre la raó de tot plegat i, com és natural, crec que cal sotmetre-ho a una bona discussió. Però, abans de donar-ne l’opinió, us demanaré que em permeteu d’afegir un detall que no crec que siga insignificant i que em serveix de pista sòlida.Ahir també va fer cinquanta anys de la creació de l’Assemblea de Catalunya (en vam parlar ací). El 7 de novembre de 1971 Josep Andreu i Abelló, un dels fundadors d’ERC –que havia estat diputat al Parlament de Catalunya en temps de la Segona República espanyola–, va ser el primer a prendre la paraula. Era un gest calculat que des del primer instant vinculava l’Assemblea de Catalunya amb la legitimitat democràtica originària, com un intent de passar per damunt dels anys de la dictadura i reprendre el camí deixat aleshores. D’aquella reunió, en van sorgir els famosos quatre punts que tota l’oposició democràtica adoptà com a programa. El tercer, en coherència amb el gest de qui parlava primer, deia literalment: “El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats a l’estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com a via per a arribar al ple reconeixement del dret d’autodeterminació.” Institucions i principis, deia. I autodeterminació. Però Abelló va deixar ERC i passà al PSC, l’Assemblea de Catalunya es va desfer com un terròs de sucre, de seguida, i de l’autodeterminació no se’n va tornar a sentir parlar. Tots sabeu prou bé com va acabar, allò, de manera que no cal que m’hi estenga més, ara.Tanmateix, sí que voldria recordar un episodi relacionat que personalment em va sobtar molt. És una conversa amb un polític letó, de la generació que va aconseguir la independència del seu país, Vents Armands Kraukli, que un dia em digué una obvietat que em va deixar, tanmateix, bocabadat: “No s’entén com és que els catalans no vàreu proclamar la independència després de la mort de Franco.” Tan fàcil de dir com és. Tan evident i natural i obvi com era. I tan difícil d’entendre per què no ho vam fer. Perquè ni tan sols, amb alguna honorable excepció, no vam ni pensar que era això el que tocava.Francesc Macià, per no anar-me’n més enrere, va organitzar fins i tot una invasió armada del país. En canvi, en el moment que va tocar la llibertat amb els dits i va proclamar l’estat independent, es va fer arrere i va acabar baratant la república catalana per una Generalitat autonòmica. I al cap de quatre dies veia com la nova república espanyola que ells havien facilitat mantenia la repressió de la vella monarquia, empresonant el govern de Catalunya. Dècades més tard, l’Assemblea de Catalunya, novament, va tenir entre les mans la capacitat de dirigir el país cap a la independència però no ho va fer, ni tan sols aprofitant el retorn del president Tarradellas, retorn que va significar l’únic acte de trencament amb el franquisme fet durant la transició –malgrat Tarradellas, tot siga dit. I el 2017 el govern de Puigdemont va arribar a proclamar la independència al parlament però després la majoria dels seus polítics, i ara els dos sectors polítics que el formaven, s’han tornat a acomodar en la submisa autonomia espanyola, malgrat la feina que es fa a l’exili.Per què passa això? Per què els catalans mantenim aquesta norma de comportament tan poc corrent a Europa? Hi ha hagut sempre la violència espanyola com a resposta als avanços catalans, això és cert. Però més violència han hagut de suportar Polònia, Croàcia i Ucraïna, i bé són independents. A Catalunya sempre hi ha hagut una classe política dividida i recelosa de l’altre. Però això que ha passat a Catalunya no és res al costat d’Irlanda, Sèrbia o Armènia –a Irlanda, per exemple, uns independentistes es van aliar amb la potència colonial per aconseguir l’hegemonia, tot matant els altres independentistes. Certs interessos econòmics han fet que hi hagués nacionalistes catalans massa proclius a pactar amb l’estat de què es volien alliberar. Però això també passava a Finlàndia i Macedònia, i aquests països avui són estats independents. Hi ha hagut una autonomia, en alguns moments, que ha pogut minvar o dissimular el desig d’independència o la duresa de la submissió. Però això mateix ha passat a Eslovàquia o a Hongria –que era part d’una corona bicèfala i tot!– i, en canvi, ells sí que han acabat essent independents.Cal pensar que les causes d’aquesta anomalia catalana han de ser múltiples. Però estic segur, molt segur, que entre totes n’hi ha una de fonamental, que és la poca consistència personal. En general del país, però en concret dels seus dirigents. Cosa que m’ha fet pensar, massa sovint, que el nacionalisme català en realitat ha estat fins ara una entelèquia. Que a la Catalunya del Principat hi ha hagut un moviment regionalista fort, molt fort. Probablement el més fort d’Europa. Però no pas un moviment, d’alliberament o no, que es puga dir nacional. No un moviment nacionalista. No en el sentit que la gent entén, i practica, eixe concepte a Europa. I la identificació absurda de la nació catalana amb les quatre províncies que els espanyols i francesos diuen que és Catalunya és paradigmàtica, en aquest sentit. I insòlita, és clar, a escala europea.Això és, segurament, què hem estat. Però la pregunta és si, identificant el problema, com ara hem fet, estem disposats a canviar o no. Si restarem regionalistes, dins Espanya, o anirem a totes. I ací és on he de dir que, per damunt dels molts dubtes que expresse, i que comprenc que tothom expresse, jo estic més que convençut que els fets del 2017 marquen, finalment, aquest abans i després que Antoni Rovira i Virgili intentava trobar fa cent nou anys als països europeus, perquè servís d’exemple al propi. I ho dic perquè constate cada dia que hi ha un canvi íntim, interioritzat dins molta gent, sentimental, de rebuig incondicional envers Espanya, que no hi era el 1977 i que, segons que conten els llibres, tampoc el 1931.És cert que ara mateix l’aparença majoritària és que el procés s’ha acabat, com canten ben contents i cofois els espanyols, o que la lluita per l’hegemonia i pel sou dels nostres polítics és més important que no la lluita per la llibertat, com canten cofois els dirigents autonomistes. I és evident que Clara Ponsatí dissabte va patir del xoc amb aquest marc mental –no sé si “patir” és la paraula adequada, però ja m’enteneu. Li feren una entrevista teledirigida per a fer-li dir allò que va semblar clar que no volia dir i van mirar de rematar-la amb una tertúlia posterior que es va dedicar a reescriure l’entrevista que acabàvem de sentir i a vexar-la tant com fou possible, a ella i als qui ja han travessat la ratlla divisòria entre el regionalisme i el nacionalisme, la ratlla que sembla que al catalanisme li ha costat cent nou anys de travessar.No és que m’estranyàs gens això, és clar. És el pa de cada dia en la Catalunya actual, on alguns tornem a ser tractats de boigs, mentre uns altres reescriuen la seua història personal, si cal inventant-se mentides. Però sí que em va sorprendre molt que es fes servir com a argument una cosa que cada dia que passa entenc menys: l’alegria i la confiança amb què els autonomistes recorren a l’aritmètica per a sancionar que la història s’ha acabat i que ells són els guanyadors indiscutibles.Francis Fukuyama, que, amb errors i tot, és un pensador infinitament més brillant que cap dels nostres polítics, ja va haver de fer una bona cura d’humilitat arran d’una predicció com aquesta. Però a mi encara em sembla un atreviment molt i molt més gros que algú pretenga agafar-se a aquest argument en un país on hem vist tots com els vots de tan sols 2.569 persones, en una vila anomenada Arenys de Munt i en un sol dia, van poder canviar tota la centenària història prèvia. I què voleu que us diga jo?https://www.vilaweb.cat/noticies/lassemblea-de-catalunya-clara-ponsati-i-lanomalia-catalana/
Com que aquesta nit en Rigel no fa guàrdia, ja penjo jo l'editorial partalià, i ho faig perquè el trobo interessant i, a més, no me'n puc estar de dir-hi la meva sobre l'anomalia catalana, assentint davant el diagnòstic dels Mestres Quart i Calders. Enllaç. Allò de els borratxos, els nens i els poetes sempre diuen la veritat. Mal que ens pesi. Gràcies per la piulada, Diana!
Som uns àcrates que no volem manar ni ser manats, però alhora ens oposem fermament a l'anarquisme perquè defensem els nostres minifundis a mort.Recordo a l'enterro de l'avi de la meva dona, com el capellà va dissertar sobre els senyors de mas. L'autarquia dels masos, el senyor de mas s'ho feia tot i no depenia de ningú ni el manava ningú ni necessitava ningú.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
S'hi identifiquen però biològicament és impossible tanta quantitat. L'espècie (la que sigui) no permet que hi hagi un altíssim nombre d’espècimens que no es pugui reproduïr. Una cosa és que s'hi identifiquin i l'altra que ho siguin. Es més una moda.
Pensa que no tots els aspectres del LGTBIQ+ NO són irreproduïbles.Hi ha bisexuals, Queer o transexuals que biològicament poden i volen tenir criatures.
No, dona, que resulta que tots som estèrils
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Per cert, aquest fil ja no és visible.Hi ha informacions que no es poden donar.
La notícia no té res de dolent, lo problema sou los homòfobs.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Quina mania de confondre els millenials amb els zoomers.PD: Meravelles de la substitució demogràfica de disseny.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
I d'aquells homenots 100% heterosexuals casats amb fills amb tics homòfobs que te'ls trobes fent-se petons i abraçades amb altres homes amb els quals comparteixen els seus pensaments més íntims qui en parla, eh? Sí, em refereixo als amiguets amb qui van a veure el futbol al bar els diumenges mentre la dona s'està a casa sola.
Això que descrius no té res a veure amb l'homosexualitat.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Això és el resultat d'arruïnar el sistema nerviós dels nadons amb vaccins.RIP humanitat.
Un dia ens has de fer un llistat de panflets on t'informes.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
A Internacional. I quin problema tens amb què, segons aquesta enquesta, hi hagi aquest % d'americans que s'identifiquin així?
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Pel que tinc entès els millenials són els nascuts entre 1980 fins a 1995.
Del 1983 al 2000
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Això és el resultat d'arruïnar el sistema nerviós dels nadons amb vaccins.RIP humanitat.
Si és veritat que ens fan LGBT, més raons per vaccinar-se
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Què guai aquesta ianquicèntrica interpretació. Això ens passa per votar el comunista del Biden.Vaia tela. El col·lectiu LGTBIQ+ ha condemnat la humanitat a l'infern.Aneu-se preocupant d'aquestes merdes abans d'assumir la felicitat de la gent del teu entorn.Deconstrueix-te una mica germà. I que te la peli més com s'identifica o s'estimen els teus veïns. Quin puto fàstic la penya mentalment bàsica com molts de vosaltres.Comptant tot l'aspectre d'identitats sexuals i de gènere que existeixen el 30% encara em sembla poc.Em sembla de troglodita màxim aquesta persecució de gent que feu que no pensa com vosaltres.
Deconstrueix-te una mica germà.Brutal.
És que assumir que hi hagi més o menys gent d'una manera que d'altra sigui [URGENT] i un problema diu que tens unes idees preconcebudes de la realitat que fa feredat, tolai.Deixa d'obrir fils de merda en un fòrum com aquest i sumeix-te en un debat introspectiu més crític i productiu per a tu.El que tu pensis me la pela en absolut però semblar un diarreïc intel·lectual és molt trist.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
[URGENT] Les agressions homòfobes augmentes 26% respecte l'any passatOpinió de usuari de les cavernes: No considerar-te gai et farà ser feixista. L'acceptació a la pertinença del col·lectiu condemna la humanitat. Estem amenaçats
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Això és el resultat d'arruïnar el sistema nerviós dels nadons amb vaccins.RIP humanitat.
Si no vacunar-se em torna com tu... Que em punxin de tot, si us plau.
Sí, total... de què serveix estar sà...
Saníssim, com tu
Jo amb 42 anys només he anat al metge 5 o 6 cops, sempre per talls, ossos trencats i altres lesions traumàtiques. Les úniques anàlisis que m'he fet són les que m'han fet a les feines o pel carnet de conduir, que han sortit correctes.Vull seguir estant sà, i per això no m'injectaré el verí plandèmic.
Com la majoria d'homes de 42 anys... no et pensis que ets especial, ara tu.
No dic que sigui especial, simplemennt que estic sà.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Millor que per casos de degeneració mental la societat els empenti cap aquí en comptes de a l'heroïna com als 80, que no té res de perjudicial.
Vull agrair que tinguis una opinió més conciliadora del fil respecte que els teus companys.Però comparar considerar-se LTGBIQ+ amb una moda o una tendència nociva com és l'addicció a substàncies tòxiques és una mica fora de lloc.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Què guai aquesta ianquicèntrica interpretació. Això ens passa per votar el comunista del Biden.Vaia tela. El col·lectiu LGTBIQ+ ha condemnat la humanitat a l'infern.Aneu-se preocupant d'aquestes merdes abans d'assumir la felicitat de la gent del teu entorn.Deconstrueix-te una mica germà. I que te la peli més com s'identifica o s'estimen els teus veïns. Quin puto fàstic la penya mentalment bàsica com molts de vosaltres.Comptant tot l'aspectre d'identitats sexuals i de gènere que existeixen el 30% encara em sembla poc.Em sembla de troglodita màxim aquesta persecució de gent que feu que no pensa com vosaltres.
No entenc la obsessió d'alguns amb el gais. Que fagin el que vulguin. Però tu sense conèixem em vas titllar d'home blanc cis-hetero, i el pitjor, com si fos dolent. Veus normal la propanda que es fa sobre el el moviment LGTBI com quelcom bo i si no ho ets com dolent o fora de la moda? O la llibertat només és per uns?
Ai, ensèrio. Quina mandra i quina rancúnia. El Col·lectiu no només són gais.Ets blanc cis-hetero? Sí?Doncs quin és el problema? No és ser dolent ser blanc cis-hetero. És només que la societat per aquesta condició et dona uns privilegis que no vols assumir ni veure ni reconèixer i punt. Però no té res de dolent ser blanc cis-hetero (la majoria de gent ho és) mentres vulguis assumir altres realitats a la teva.
Tens raó. De fet avui quan he anat a comprar el pa m'han fet un 10% de descompte gràcies a ser blanc cis-hetero. Som uns privilegiats.
Agraeix que has anat a comprar pa i que no t'han apallissat per ser blanc cis-hetero.
Al temps. Alguns us en moriu de ganes.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Aviat no indentificar-t'hi serà considerat feixisme.
Aviam, que aquí qui està condemnant i perseguint que la gent s'identifiqui com a no-hetero és el teu amic. T'has sentit vexat mai per ser hetero? T'han apallissat mai pel carrer per ser hetero?Tolai.
Mira, aquest ja em comença a atacar només per esmentar-ho.Els de la secta van a sac.
T'ataco per insinuar que algú com jo podria anomenar-te feixista mai. Dir-te tolai no és atacar-te ni dir-te feixista.Qui comença atacant i assetjant el col·lectiu és l'autor del fil i de retruc tu per seguir-li el joc.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
S'hi identifiquen però biològicament és impossible tanta quantitat. L'espècie (la que sigui) no permet que hi hagi un altíssim nombre d’espècimens que no es pugui reproduïr. Una cosa és que s'hi identifiquin i l'altra que ho siguin. Es més una moda.
Jo també sóc escèptic d'aquesta quantitat però tampoc passaria per alt els possibles efectes de la disgenèsia de les últimes generacions.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Per cert, aquest fil ja no és visible.Hi ha informacions que no es poden donar.
Ja m'han censurat? xDEh, però LGBT és tot normal i tal, eh?
Tu veus el fil? L'hauries de veure a frikonaires, ja que l'han posat allà.
No. No el veig a la barra de la dreta.
Però si entres a frikos, sí?
No.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
S'hi identifiquen però biològicament és impossible tanta quantitat. L'espècie (la que sigui) no permet que hi hagi un altíssim nombre d’espècimens que no es pugui reproduïr. Una cosa és que s'hi identifiquin i l'altra que ho siguin. Es més una moda.
No ens podem reproduir? Som estèrils?
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Què guai aquesta ianquicèntrica interpretació. Això ens passa per votar el comunista del Biden.Vaia tela. El col·lectiu LGTBIQ+ ha condemnat la humanitat a l'infern.Aneu-se preocupant d'aquestes merdes abans d'assumir la felicitat de la gent del teu entorn.Deconstrueix-te una mica germà. I que te la peli més com s'identifica o s'estimen els teus veïns. Quin puto fàstic la penya mentalment bàsica com molts de vosaltres.Comptant tot l'aspectre d'identitats sexuals i de gènere que existeixen el 30% encara em sembla poc.Em sembla de troglodita màxim aquesta persecució de gent que feu que no pensa com vosaltres.
No entenc la obsessió d'alguns amb el gais. Que fagin el que vulguin. Però tu sense conèixem em vas titllar d'home blanc cis-hetero, i el pitjor, com si fos dolent. Veus normal la propanda que es fa sobre el el moviment LGTBI com quelcom bo i si no ho ets com dolent o fora de la moda? O la llibertat només és per uns?
Ai, ensèrio. Quina mandra i quina rancúnia. El Col·lectiu no només són gais.Ets blanc cis-hetero? Sí?Doncs quin és el problema? No és ser dolent ser blanc cis-hetero. És només que la societat per aquesta condició et dona uns privilegis que no vols assumir ni veure ni reconèixer i punt. Però no té res de dolent ser blanc cis-hetero (la majoria de gent ho és) mentres vulguis assumir altres realitats a la teva.
Tens raó. De fet avui quan he anat a comprar el pa m'han fet un 10% de descompte gràcies a ser blanc cis-hetero. Som uns privilegiats.
Agraeix que has anat a comprar pa i que no t'han apallissat per ser blanc cis-hetero.
Tens raó, quina sort! Això d'anar comprar el pa pot ser molt perillòs. Està ple de grupuscles del kuklukskan controlant qui el compra.
Si no saps veure-ho com una metàfora per a mi et pots introduir la teva ironia per la cavitat que més et barrufi.Si no entens que com a home blanc cis-hetero estàs potencialment menys exposat a rebre una agressió que algú del col·lectiu no penso perdre cap segon més raonant amb tu.Salut.
Alexandra escrigué: Si no saps veure-ho com una metàfora per a mi et pots introduir la teva ironia per la cavitat que més et barrufi.Salut.Cal els insults homòfobs? Salut.
Des de quan introduir-se coses en cavitats corporals és homofòbia?
Clar el clàssic que et donin pel cul no és un insult homòfob, oi? TOP LEL
Jo he dit que et donin pel cul? Jo he dit que la ironia te la fotis per on t'hi càpiga. En cap cas he referit cap pràctica anal que per cert també està molt extesa en qualsevol tipus de relació humana sigui hetero, gai, trans lèsbica i d'altres.Introduir-se un supositori no és pas homofòbia tampoc.
Suposo que parles per experiència personal.Bentornada. Feia falta una xiqueta que li anès la marxa després de la fugida de la galeta, ara sí que el racó s'havia convertit en un camp de naps literal.
|
En menys d'una generació hem passat del 2-3% a un 30%. Sort que se'n naixia, eh?https://www1.cbn.com/cbnnews/us/2021/november/the-media-made-it-cool-so-now-a-whopping-30-of-millennials-identify-as-lgbtq
Això és el resultat d'arruïnar el sistema nerviós dels nadons amb vaccins.RIP humanitat.
Tarat.
Tu més.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
Tinc el ventilador enfocant-me la bossa dels ous de tant que em suen de les lleis LGTB de Ghana.Com si no tingués prous problemes aqui
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
Solen tenir bones seleccions en categoríes inferiors.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
I després a tothom li sembla normal que es comercii amb països que fan aquestes coses; que s'hi tingui relacions diplomàtiques i en molts casos s'hi venguin armes.
A mi em sembla bé que s'hi venguin armes, així és maten entre ells, que són una colla de grillats amb una natalitat disparada i amb el perill de saturar demograficament Europa..
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
Per feina he coincidit amb uns quants ghanesos i tela. Tots integristes cristians (protestants) tret d'un. Recordo que un d'ells em va ensenyar un video de com a la seva ciutat linxaven un home per ser gai, el paio ho justificava i deia que ell hi hauria participat també.
Em trobo algú així i t'asseguro que no responc dels meus actes, el mato a hòsties.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
I després a tothom li sembla normal que es comercii amb països que fan aquestes coses; que s'hi tingui relacions diplomàtiques i en molts casos s'hi venguin armes.
Entre l'amor (o la dignitat, justícia, etcètera) i els diners, els segons són els primers.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
I després a tothom li sembla normal que es comercii amb països que fan aquestes coses; que s'hi tingui relacions diplomàtiques i en molts casos s'hi venguin armes.
Home, el pitjor és deixar entrar persones amb visions així al nostre país.
A tot arreu hi ha gent amb visions així, el problema és quan aquests deliris es converteixen en llei.
Sí, però pretindràs enviar l'
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
El moviment LGTBI a Àfrica té moltíssima feina per fer. Per exemple, només cal veure aquesta entrevista a un activista transexual a la televisió ugandesa. La primera pregunta que el periodista li formula és: Per què ets gai?. Posteriorment apareix un paio amb unes fruites i La Bíblia a la mà força emprenyat amb la condició de la persona entrevistada. No té pèrdua. https://www.youtube.com/watch?v=liRvscK5vPc&t=0s
M'encanta que s'expressa tan enèrgicament que a mig debat es fot a menjar les fruites, aparentment per reblir les reserves gastades
Deu ser que després d'aquesta diatriba li va venir Ghana.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
El moviment LGTBI a Àfrica té moltíssima feina per fer. Per exemple, només cal veure aquesta entrevista a un activista transexual a la televisió ugandesa. La primera pregunta que el periodista li formula és: Per què ets gai?. Posteriorment apareix un paio amb unes fruites i La Bíblia a la mà força emprenyat amb la condició de la persona entrevistada. No té pèrdua. https://www.youtube.com/watch?v=liRvscK5vPc&t=0s
La Bíblia? Vaja, i en quina proporció s'hi ha pronunciat l'església catòlica?
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
Que no pateixin sempre els quedarà Espanya on les lleis són al reves.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
I després a tothom li sembla normal que es comercii amb països que fan aquestes coses; que s'hi tingui relacions diplomàtiques i en molts casos s'hi venguin armes.
Home, el pitjor és deixar entrar persones amb visions així al nostre país.
Ans el contrari, sovint una "visió" així fa que hom s'exilïi per a preservar la pròpia llibertat i integritat física.
Em sembla bé una bona entrevista abans d'entrar al país.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
I després a tothom li sembla normal que es comercii amb països que fan aquestes coses; que s'hi tingui relacions diplomàtiques i en molts casos s'hi venguin armes.
Home, el pitjor és deixar entrar persones amb visions així al nostre país.
Ans el contrari, sovint una "visió" així fa que hom s'exilïi per a preservar la pròpia llibertat i integritat física.
Sí és clar, llàstima que vinguin més botxins que víctimes.Els d'Open Arms podrien entrevistar-los i si contesten malament llançar-los per la borda.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
Més anys de presó per participar en actes de suport LGTBI que per ser LGTBI? Completament lògic i normal.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
Dues coses bones té Ghana els sepelis ballant amb el difunt a la caixa, i aquesta llei.
Animus trollandi.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
Hi ha gana a Ghana?
Gana de vaccí?
El del vídeo sembla que té gana però de fruita.
|
La proposta de llei inclou:Fins a 5 anys de presó per ser LGBTI.Fins a 10 anys de presó per a qualsevol persona que participi en activitats que donin suport a les persones LGBTI.'Curar' l'homosexualitat amb teràpies de conversió.Que les persones trans no puguin accedir a tractaments mèdics, amenaçant els/les metges que participin fins a amb 5 anys de presó.Operar nens/es intersexuals amb intervencions quirúrgiques invasiveshttps://qz.com/africa/2075209/what-does-ghanas-anti-gay-bill-mean-for-lgbtqi-and-allies/
Ells sí que saben fer-ho bé. Unga-unga!Això els aportarà la glòria i la grandesa que les grans colònies del primer món els van prendre.
|
Subsets and Splits
No community queries yet
The top public SQL queries from the community will appear here once available.