Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

L’aplicació de missatgeria instantània Whatsapp ha registrat un problema a escala mundial i no permet als usuaris d’enviar fotos, vídeos o àudios. La pàgina web Down Detector, que monitora les incidències en les aplicacions i serveis informàtics principals, ha detectat errors en el servei de Whatsapp en diversos punts d’Europa, l’Amèrica del Sud i l’Àsia. No obstant això, la incidència, que ha començat tocades les 12.00, sí que permet als usuaris d’enviar i rebre missatges de text. WhatsApp, propietat de Facebook, té més de 1.500 milions d’usuaris i és l’aplicació de missatgeria instantània més utilitzada arreu del món.

Whatsapp cau a diverses parts del món i no permet d’enviar fotos, vídeos ni àudios

Dissabte, Marina Espasa publicava al diari Ara la crítica a l’últim llibre d’Empar Moliner, el recull de contes ‘Tot això ho faig perquè tinc molta por’ (Proa), premi Mercè Rodoreda de contes i relats. La secció de llibres, Ara Llegim, anunciava la crítica a Twitter. Totes dues escriuen en aquest diari. La resposta d’Empar Moliner a aquesta piulada va desfermar un debat en cascada. Moliner va escriure: ‘Ho agraeixo molt! Però no em sembla ètic ser crític de llibres si també tens llibre al mercat (excepte si ets Passolini).’ Empar Moliner apuntava directament a Marina Espasa, que fa poques setmanes que va publicar la novel·la ‘El dia del cérvol’ (L’Altra editorial). La resposta de Marina Espasa va ser conciliadora: ‘Entenc el teu punt de vista, però és la meva feina. De llibres al mercat, sempre se’n tenen, en certa manera.’ I la resposta de Moliner també, tot i que entrava al detall: «1) M’agradaria poder-ne parlar llarg. Fent crítica del que es publica i publicant a la vegada el mateix Sant Jordi et poses en un pla de superioritat. Dient que el meu llibre “peca d’això” és com si el teu llibre no hi pequés.’ I Espasa: ‘No, quan faig la crítica no sóc l’escriptora, i viceversa. Però ja en parlarem.’ I afegia: ‘Va, quedem! És un debat interessant.’ I Moliner: ‘S’hauria de fer en obert.’ @emparmoliner Entenc el teu punt de vista, però és la meva feina. De llibres al mercat, sempre se'n tenen, en certa manera. @ARAllegim — Marina Espasa (@marina_espasa) March 12, 2016 Semblava que el debat, doncs, es diferia i potser seria presencial, tal com correspon a una qüestió complexa, plena de matisos i amb punts de vista diversos. Però, precisament també per aquesta raó, el sector hi va voler ficar cullerada. El guionista Enric Gomà fou el primer: ‘No conec cap director de cinema fent crítica de cinema. Ni cap pintor fent crítica de pintura.’ I Marina Espasa saltava: ‘Molts escriptors han fet i fan de crítics: James, Wharton, Amis… És tradició arreu. Siguem seriosos.’ I l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol Cruells hi entrava: ‘Ben dit: discutireu a en Pagès Jordà o a en Ponç Puigdevall que facin crítica?’ I Gomà contraatacava: ‘Tots dos es beneficien de la por de les represàlies.’ @EnricGoma @AnnaPunsoda @joanaverdera @emparmoliner @marina_espasa Els editors podem fer crítica? Jo no en faig. L'Isidor Cònsul en feia. — Ignasi Moreta (@IgnasiMoreta) March 12, 2016 Més aportacions interessants que ha deixat el debat: l’editor Ignasi Moreta va demanar: ‘Els editors podem fer crítica? Jo no en faig. L’Isidor Cònsul en feia.’ I Marina Espasa va respondre: ‘Els editors no: tenen interessos econòmics.’ I el traductor Ferran Ràfols Gesa hi féu una nova aportació: ‘Joan Ferraté: “Han de ser els escriptors que han de fer la crítica dels altres escriptors”.’ I també: ‘”L’educació de l’escriptor ha d’incloure la capacitat d’explicar-se sobre literatura. És aleshores quan la crítica passa a ser interessant”‘ I acaba obrint una nova escletxa: ‘Per acabar: posats a qüestionar, què és més dubtós, que el crític acabi de treure una novel·la o que la crítica surti al diari on escrius?’ Joan Ferraté: "Han de ser els escriptors que han de fer la crítica dels altres escriptors" https://t.co/YbkKhfKse2 — Ferran Ràfols Gesa (@mqdeferllibres) March 12, 2016 "L’educació de l’escriptor ha d’incloure la capacitat d’explicar-se sobre literatura. És aleshores quan la crítica passa a ser interessant" — Ferran Ràfols Gesa (@mqdeferllibres) March 12, 2016 L’editora de la revista L’Avenç, Núria Iceta, també hi va dir la seva. En to simpàtic i adreçant-se a Adrià Pujol Cruells, Vicenç Pagès Jordà i Manel Oller, els deia: ‘Ara que hi penso, vostès tres ja fan tots els papers de l’auca a ca meva (acabant la frase amb una emoticona de crit d’horror).’ I Pagès Jordà tancava: ‘I que duri.’ @nuriaiceta @AdriPujol @mnlolle I que duri! #envidateva — Vicenç Pagès Jordà (@WhistPlayers) March 12, 2016

Empar Moliner i Marina Espasa enceten un debat sobre crítica literària que fa bullir Twitter

Quan avui a les sis i deu de la tarda s’exhaureixi el termini que el TSJC ha donat al president Quim Torra perquè retiri la pancarta dels presos i els exiliats de la façana del Palau de la Generalitat, ell serà al parlament, enmig del debat de política general. Aquest matí arrenca el ple que oficialment inaugura una tardor marcada per la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra l’1-O, i amb l’alè de la repressió al clatell del moviment independentista, després de les detencions de dilluns, dins l’operació secreta comandada per l’Audiència espanyola. Els partits sobiranistes tornen als escons amb unes propostes de resolució acordades entorn de tres grans temes: el rebuig de la repressió, la defensa del dret d’autodeterminació i l’amnistia, segons fos consultades. Però la CUP també vol parlar de la desobediència institucional i civil, i el fet és que les tres forces independentistes arriben al debat sense cap pacte estratègic tancat, amb les divergències encara ben vives sobre com encarar la sentència del TS, més enllà de les manifestacions ciutadanes de protesta. La possible inhabilitació de Torra per desobediència planarà sobre el debat. El president de la Generalitat ja va anunciar que no pensava retirar la pancarta del Palau i, un cop exhaurit el termini de la tarda, li obriran una altra causa judicial per desobediència abans del judici del 18 de novembre. Després, si hi ha condemna, el cas anirà al Suprem. El seu procés es tramita a la velocitat de la llum i, si continua així, la inhabilitació del president pot marcar la fi d’una legislatura que haurà de driblar també la sentència contra els presos polítics i la resta d’encausats i l’aprovació del pressupost. Malgrat la situació d’excepcionalitat política permanent, Torra té previst de referir-se a la gestió del govern. Durant el seu discurs, que obrirà el debat a les onze del matí, defensarà la necessitat que s’aprovin els comptes. Fins ara els comuns han estat els qui s’han mostrat més disposats a negociar-los, amb Ada Colau reclamant indirectament reciprocitat amb els de l’Ajuntament de Barcelona. La CUP, en canvi, es manté allunyada de l’executiu. Segons fonts de la Presidència, tanmateix, Torra centrarà la primera part del discurs en la situació política, amb un calendari condicionat per la imminència de la sentència, la continuïtat de la repressió i les eleccions espanyoles del 10-N. JxCat i ERC, mentrestant, negocien propostes de resolució conjuntes que es votaran demà, com a colofó del debat. Sobre la taula hi ha, segons fonts de JxCat, una nova denúncia de la repressió, una defensa dels drets i les llibertats, amb una menció especial de suport a Torra, i la defensa del diàleg i del dret d’autodeterminació. JxCat també farà èmfasi en la contraposició entre un estat espanyol col·lapsat, en fallida democràtica i judicial, i una Catalunya que avança i defensa els drets civils i socials. El principal punt de fricció pot estar en la desobediència civil i institucional, que la CUP vol abordar en les seves propostes de resolució, al costat de la resposta a la sentència. En canvi, les tres forces independentistes poden ser més a prop en la defensa de l’autodeterminació i de l’amnistia per als presos polítics, que veuen com dues cares de la mateixa moneda, perquè l’assoliment de l’una ha d’anar lligada al de l’altra. Quant a la gestió del govern, la CUP manté rotundament l’oposició a l’anomenada llei Aragonès, una oposició que ha convertit en el centre de l’acció política. Aquesta tarda mateix, donarà suport a una concentració davant el parlament, organitzada per la plataforma que aplega els sindicats i les organitzacions que denuncien un intent de privatitzar més serveis públics. Aquest serà també el primer gran debat parlamentari de la futura candidata de Ciutadans, Lorena Roldán, que previsiblement insistirà en la defensa que Torra ha fet dels CDR, els quals Cs insisteix a vincular amb la violència. Tanmateix, aquest partit ha contraprogramat el debat. Albert Rivera i Inés Arrimadas han convocat els mitjans de comunicació a migdia davant la caserna de la Guardia Civil de Vic, on l’atemptat d’ETA del 1991 va causar la mort de nou persones. Les forces independentistes no són capaces de lligar una estratègia, però els anomenats partits constitucionalistes tampoc no tenen pas cap projecte alternatiu comú per a Catalunya. Amb el fracàs de la investidura de Pedro Sánchez, Miquel Iceta entomarà una pre-campanya que pot ser complicada per al PSC si la resposta del govern espanyol a les mobilitzacions contra la sentència impliquen l’aplicació d’un nou 155. Fa dos anys, José Montilla no va avalar-la al senat espanyol, per responsabilitat institucional. El debat obre una altra tardor d’incerteses i d’alt voltatge polític.

La unitat independentista, a prova abans de la sentència i enmig de la repressió

La Comissió Europea ha imposat a Google una multa rècord de 4.340 milions d’euros per haver utilitzat el sistema Android com un monopoli. Considera que l’empresa nord-americana ha imposat ‘restriccions il·legals’ als fabricants d’aquests dispositius i als operadors de xarxes mòbils per poder consolidar ‘la seva posició dominant’ en el mercat d’internet. Per a la Comissió, l’empresa ha violat del 2011 ençà la normativa europea antimonopoli. És la sanció més alta imposada mai per l’executiu comunitari i ha superat el rècord de l’any 2017, quan va sancionar Google amb 2.420 milions d’euros per un altre ‘abús de posició dominant’ en relació amb el seu sistema de recerca a internet. La comissària de la Competència, Margrethe Vestager, ha explicat que Google imposa restriccions sobre Android per ‘garantir que el trànsit dels dispositius es dirigeixi al seu motor de cerca’, quan vora el 80% dels dispositius mòbils intel·ligents a Europa funcionen amb el sistema Android. És una pràctica que consideren contrària a la normativa de competència perquè, segons Vestager, Google ha ‘negat als rivals l’oportunitat d’innovar i competir segons els mèrits’ de cada empresa. ‘Google ha utilitzat Android com a vehicle per a consolidar el domini del seu motor de cerca’, ha dit. Si Google no paga d’aquí a noranta dies, alerta la Comissió, haurà de fer front a una sanció del 5% del volum de negoci diari d’Alphabet a escala mundial. Les restriccions La sanció europea penalitza tres restriccions relacionades amb el programari Android. La primera és el requeriment als fabricants de mòbils d’instal·lar l’aplicació de cerca Google Chrome com a condició per cedir després la llicència de la botiga d’aplicacions Play Store. En segon lloc, la Comissió considera il·legal que la multinacional pagui als ‘grans fabricants i operadors de telefonia’ per instal·lar de forma exclusiva la seva aplicació de mòbil. En últim lloc també senyala com a problemàtic que Google impedeixi als fabricants que volen instal·lar les seves aplicacions als mòbils que utilitzin versions d’Android no aprovades per la companyia. Tres fronts oberts Actualment, Google fa front a tres investigacions sobre monopoli de la Comissió. A banda el cas sobre el sistema Android, Brussel·les ha denunciat anteriorment la nord-americana per l’ús que fa del seu sistema de recerca i el de publicitat a internet, dos mètodes que restringeixen la capacitat de tria del consumidor.

Multa rècord a Google de 4.340 milions d’euros per ‘restriccions il·legals’ als dispositius Android

L’ex-president de Noves Generacions del País Valencià, José Luis Bayo, ha lliurat al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) 10.000 firmes recollides a la plataforma Change.org on demanen que s’alliberi l’ex-president de la Generalitat Eduardo Zaplana. El manifest insta l’òrgan de govern dels jutges a intercedir davant la jutgessa d’Instrucció número 8 de València ates l’estat de salut de Zaplana, que pateix leucèmia. Bayo ha dit que la defensa de l’ex-president ha presentat cinc informes mèdics del cap d’Hematologia de l’Hospital de la Fe de València on acredita el risc que hi ha si Zaplana, actualment al centre mèdic, torna a ingressar a la presó de Picassent. ‘Creiem que per qüestions humanitàries, i sense entrar en altres qüestions, s’ha de posar en llibertat i considerar que l’ex-president Zaplana puga estar en arrest domiciliari o en el que considere oportú la titular del Jutjat número 8 de València’, ha assenyalat Bayo, que continuarà arreplegant firmes de suport. ‘Demane que la Justícia tinga caritat cristiana, humanitat o una mica de seny’, ha dit. A més, ha comparat la situació de Zaplana amb la d’alguns presos d’ETA i ha ironitzat que l’ex-president ‘pareix ser que és responsable de l’Armagedon’.

Lliuren 10.000 firmes al CGPJ demanant la llibertat de Zaplana per raons humanitàries

Cada dia a les vuit del vespre molts veïns surten als seus balcons per agrair la feina dels sanitaris en plena pandèmia de la Covid-19. És una manera d’agrair les hores, experiència i sobretot risc personal que els treballadors dels hospitals posen al servei de la comunitat. Un d’aquests veïns són les sopranos Beatriz Jiménez Marconi i Begoña Alberdi. Totes dues es dediquen a cantar des dels baloncs de Barcelona uns minuts del seu art al personal mèdic. En aquest vídeo s’escolta cantant una ària a Beatriz Jiménez Marconi, que va començar la seva carrera a Sabadell, i alumna de Matilda Pinkas. En aquest altre vídeo s’escolta a Begoña Alberd, soprano i professora, cantant des del balcó de casa seva, a l’illa de cases Calàbria / Sepúlveda, i enregistrat per un veí emocionat:

Òpera des dels balcons per agrair la feina al personal mèdic

Avui, al llarg del dia, ‘Els segadors’ s’interpretarà en diverses ocasions i de maneres molt diferents. Però des de quan aquesta cançó és l’himne nacional de Catalunya? I d’on prové la tonada? L’exposició ‘Bon cop de falç’, que es pot veure al Born Centre Cultural fins a finals de setembre, repassa el procés de construcció de l’himne des del segle XVII fins a l’actualitat i explica un bon grapat d’anècdotes singulars. Per exemple que l’himne s’inspira en ‘Els tres garberets’, una cançó popular del segle XVII carregada de connotacions eròtiques. La tonada va caure en desús fins a la Renaixença, quan va ser recuperada però no va arribar a destacar per sobre d’altres cançons patriòtiques com ara ‘La Santa Espina’ o ‘El Cant de la Senyera’. ‘Els Segadors’ va agafar especial rellevància quan va ser interpretat a la manifestació de l’Onze de Setembre de 1977 i finalment a ser declarat oficialment com a himne nacional de Catalunya el 1993. L’exposició ha comptat amb l’assessorament del musicòleg Jaume Ayats, autor del llibre ‘Els Segadors. De cançó eròtica a himne nacional’. S’estructura en quatre blocs que tracten sobre el seu origen, els principals episodis històrics que el contextualitzen, el seu ús social al llarg dels anys i el plantejament del sentit de la seva vigència. La mostra es completa amb la projecció del documentari ‘Bon cop de falç. La història de l’himne’.

Una exposició al Born explica la història de ‘Els segadors’

Una manifestació per l’autodeterminació amb els lemes ‘Feim poble, construïm sobiranies’ i ‘Volem decidir el nostre futur. Referèndum d’autodeterminació’, ha recorregut els carrers de Palma amb motiu de la Diada de Mallorca. La marxa era organitzada per la Plataforma 31-D i el Bloc d’Unitat Popular (BUP). La manifestació ha començat al passeig del Born, i acabarà al parc de les Estacions amb un acte polític, seguit d’un concert amb Al Mayurqa, els manacorins Saïm i els bascos Huntza. Enguany, la manifestació canvia de recorregut per atorgar més centralitat a la mobilització. De la festa de l’Estendard a Sant Antoni, les múltiples diades de les Illes Manifestació diada de #Mallorca.#Llibertat pic.twitter.com/mEMOYJdPs4 — Balti Picornell (@BaltiPicornell) December 30, 2019 👭 Ens manifestem pels carrers de Mallorca en motiu de la Diada i per reclamar la plena sobirania! 💪 Decidim el nostre futur: canviem la història! pic.twitter.com/NkYAfJg4GV — Joventuts d’Esquerra Republicana🎗 (@JoventRepublica) December 30, 2019 Els crits en defensa de la terra és barregen amb els de #Llibertatpresespolítiques a la #DiadaDeMallorca pic.twitter.com/o9T5cWE5Kc — Endavant OSAN (@Endavant_OSAN) December 30, 2019

Palma es manifesta per l’autodeterminació amb motiu de la Diada de Mallorca

La sentència del cas Gürtel ha generat una crisi política a Espanya. Mentre el PP i Rajoy s’aferren al govern com a un clau roent, el PSOE ha registrat una moció de censura –que ja ha rebut el suport de Podem i de l’independentisme català– i Ciutadans ha demanat eleccions generals anticipades. Avui la premsa de Madrid se suma majoritàriament a la tesi d’Albert Rivera, dóna Rajoy per amortitzat i demonitza el suport d’ERC i del PDECat a la moció de censura que ha de convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol. L’editorial d’El País és contundent. Afirma que Rajoy ha perdut tota la credibilitat perquè la sentència de la Gürtel prova uns fets ‘demolidors i inacceptables’. També és crític amb l’estratègia del PP, qui ha postposat l’assumpció de responsabilitats fins que no hi hagués cap sentència: ‘El dany que el partit s’ha fet a si mateix amb aquesta estratègia és enorme, potser fins i tot suïcida en termes de continuïtat com a força política amb capacitat de governar’, diu l’editorial. El diari defensa que convocar eleccions anticipades és l’única manera que Espanya tingui un govern estable i fort, i situa al mateix nivell la sentència de la Gürtel i el ‘desafiament separatista’, com a dos elements que han creat la crisi política a l’estat espanyol. Assegura que fer concessions a l’independentisme és una línia vermella que el PSOE no pot travessar, i crida a un acord per a uns comicis com més aviat possible. El Mundo també els demana, però es mostra crític amb la moció de censura ‘temerària’ de Sánchez. A l’editorial l’ataca afirmant que no és ètic voler arribar al poder a qualsevol preu, demonitza el suport de Podem i de l’independentisme català i basc i el crida a retirar la moció de censura. El Mundo evita les crítiques a Rajoy i només li demana que sigui responsable i que convoqui eleccions anticipades per a garantir l’estabilitat política i econòmica i un executiu fort. En canvi, El Español elogia la iniciativa de Pedro Sánchez, ataca Rajoy amb duresa i opta per un pacte entre el PSOE i Ciutadans que permeti de tirar endavant la moció de censura a canvi que Sánchez fixi una data per a convocar les eleccions. Adverteix que, si no, hi hauria un congrés ingovernable amb el PSOE en mans de l’independentisme i del PNB, amb una possible revolta interna socialista arran de l’oposició de pactar amb ERC, el PDECat i Bildu, o que Rajoy tornés a sobreviure: ‘El pitjor que podria passar és que no passés res’, conclou. L’ABC i La Razón ataquen Sánchez El diari ABC no demana la convocatòria d’eleccions ni la dimissió de Rajoy. Se centra només a atacar Pedro Sánchez i el PSOE per la moció de censura perquè té el suport dels ‘vots bruts’ dels partits ‘antisistema, antidemocràtics i separatistes’. Admet que el PP i Rajoy han comès errors de gestió greus que no han assumit i afegeix que han de reflexionar. ‘El principal problema d’Espanya és la unitat nacional i ahir Sánchez la va afeblir’ afirma l’editorial. Per últim, La Razón també ataca Sánchez, no fa ni una crítica al PP i a Rajoy i diu que l’única força a qui interessen unes eleccions anticipades és a Ciutadans. A l’editorial, també demonitza el suport de l’independentisme català a la moció de censura i adverteix de la inestabilitat política i econòmica que ha motivat el PSOE.

La premsa espanyola abandona Rajoy i s’alinea amb Ciutadans demanant eleccions anticipades

El Parlament de Catalunya ha reclamat a Quim Torra que se sotmeti ‘de manera immediata’ a una qüestió de confiança o convoqui eleccions. L’oposició ha aprovat una moció del PSC que constata la ‘inoperància’ del govern i recorda que no ha pogut aprovar el pressupost d’enguany per falta de suports. La CUP ha optat per no participar en la votació i el govern s’ha quedat en minoria, amb la resta de grups en contra. La moció ha estat aprovada amb 62 vots a favor (C’s, PSC, CatECP i el PP) i 61 en contra (JxCat i ERC). Els socis de govern han acusat el PSC d’aprofitar-se de la repressió, tenint en compte que hi ha cinc diputats que no poden votar: els quatre de JxCat afectats per la suspensió dels seus drets decretada per Pablo Llarena (Carles Puigdemont, Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull) i Toni Comín, d’ERC. JxCat i Torra no han acceptat el resultat per aquesta raó. En una piulada, el president de la Generalitat ha criticat que C’s, PSC, comuns, el PP i el vot de qualitat de Llarena ‘sumen forces’ per demanar-li eleccions. ‘Continuem governant amb tota l’ambició republicana intacta’, ha dit. El pronunciament de la cambra és un revés polític per al president de la Generalitat i tot el govern, però no és jurídicament vinculant. La potestat de la convocatòria electoral només la té Torra. El president, de fet, ja va refermar ahir que no pensa convocar eleccions aquest any perquè seria una ‘gravíssima irresponsabilitat’. Així ho va sentenciar durant la sessió de control al govern i en una compareixença posterior per explicar els darrers canvis a l’executiu, en què es va evidenciar la solitud de JxCat i ERC, que es mantenen lluny dels anticapitalistes i no van aconseguir apropar-se als comuns durant la negociació pressupostària. Els dos socis de govern han criticat que el text del PSC és una moció trampa, perquè consideren que és una moció de censura encoberta que no està prevista reglamentàriament. Per això, han tornat a emplaçar l’oposició a posar-se d’acord per a presentar una moció de censura amb un candidat alternatiu a la presidència. La CUP s’ha desmarcat de la votació, però ha exigit a Torra la convocatòria d’eleccions. ‘Calen nous lideratges’, ha sentenciat amb contundència la diputada Maria Sirvent. Si la CUP hagués votat en contra de la moció, s’hauria produït un empat i hauria estat rebutjada. JxCat i ERC han minimitzat els efectes del pronunciament del parlament i han posat el focus en la pèrdua de la majoria com a conseqüència de la intervenció de Llarena. ‘No s’amaguin darrere de la repressió per a posar en dificultats el govern de Catalunya’, els ha retret la portaveu d’ERC, Anna Caula. JxCat no pensa reconèixer políticament la desautorització de la cambra. Josep Costa, vicepresident primer del parlament, ha afirmat que Torra manté els mateixos suports que quan va ser investit president el maig de l’any passat. La investidura va prosperar en segona volta per majoria simple gràcies a l’abstenció de la CUP. Però la suspensió dels quatre diputats de JxCat i el fet que Comín no pugui delegar el vot des de l’exili, han deixat JxCat i ERC en 61 vots, davant dels 65 que sumen els partits constitucionalistes i els comuns. Per això Torra i Costa han parlat del ‘vot de qualitat’ de Llarena. L’alteració de la majoria L’octubre passat, Oriol Junqueras i Raül Romeva van respondre a la suspensió decretada pel jutge instructor del Tribunal Suprem designant Sergi Sabrià com a diputat substitut i hi deleguen el seu vot, de manera que sí que són comptabilitzats. Però els quatre diputats de JxCat es van negar per no assumir políticament la suspensió, que ja s’havia executat abans a la pràctica amb la retirada del sou de tots els diputats afectats. Aquesta realitat ha fet que la portaveu del PSC, Eva Granados, hagi assenyalat que els quatre diputats de JxCat podrien designar substituts perquè se’n comptabilitzessin els vots. En el seu moment, JxCat va intentar mantenir l’antiga delegació de vot dels seus diputats afectats per Llarena, però la mesa ho va rebutjar amb els vots d’ERC i el PSC. Puigdemont va presentar després al Tribunal Constitucional un recurs d’empara contra la decisió, tenint en compte que el ple havia rebutjat la suspensió dels drets i els deures dels diputats, al mateix temps que havia habilitat un sistema de designació per a substituir-los. JxCat va explicar que era un tràmit tècnic per a poder anar al Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, tot i que el moviment va generar malestar a ERC. En les al·legacions presentades pel parlament al TC, el lletrat major, Joan Ridao, va al·legar que el rebuig del ple a les suspensions va ser una simple ‘declaració de voluntat política’ i que les ordres de Llarena es van executar fent possible la designació de substituts per a preservar les majories existents, i per això no es vulneraven els drets de Puigdemont.

El bloc del 155 aprofita les suspensions de Llarena perquè el parlament demani eleccions

La vicepresidenta de la Comissió Europea i responsable de Pressupostos i Recursos Humans, Kristalina Georgieva, ha presentat aquest divendres la seva dimissió i deixarà el càrrec a finals d’any per treballar al Banc Mundial. El president de la CE, Jean-Claude Juncker, ha anunciat en un comunicat que el comissari alemany Günther H. Oettinger assumirà la carpeta de Georgieva, a qui ha definit com una ‘excel·lent vicepresidenta’. Amb la vacant de Georgieva, s’iniciarà el procés per nomenar un nou comissari búlgar, que haurà de ser avalat pel Parlament Europeu. La de Georgieva és la segona dimissió al gabinet Juncker, després de la de l’anterior comissari britànic, Jonathan Hill, arran del ‘Brexit’. Georgieva assumirà el càrrec de presidenta del Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (IBRD) i de l’Associació Internacional de Desenvolupament, dins del Banc Mundial, una organització en la qual ja va treballar durant anys abans d’entrar a la Comissió. ‘Ha estat un honor servir la Unió Europea i Bulgària durant set anys com a comissària. Serà un honor, ara, acceptar l’oportunitat de servir Europa en una nova feina al Banc Mundial’, ha assegurat Georgieva en una piulada en el seu compte de Twitter. Abans de ser vicepresidenta de Juncker, Georgieva va servir com a comissària de Cooperació Internacional i Ajut Humanitari en l’administració de José Manuel Durao Barroso. It's been an honour to serve EU & Bulgaria for 7 yrs as Cssr. Honoured now to accept opportunity 2serve Europe in a new role @WorldBank 1/2 — Kristalina Georgieva (@KGeorgievaEU) October 28, 2016 El president del Banc Mundial, Jim Yong Kim, ja li ha donat la benvinguda també a través de les xarxes socials. Excited to welcome @KGeorgievaEU back to World Bank Group family. Look forward to working together to #EndPoverty. https://t.co/N6sQrukyj8 pic.twitter.com/uAdGX1DInL — Jim Yong Kim (@JimYongKim) October 28, 2016

La vice-presidenta de la Comissió Europea Kristalina Georgieva dimiteix per anar al Banc Mundial

El cap de llista de Junts per Catalunya (JxCat), Carles Puigdemont, ha defensat que la seva candidatura és la garantia per a evitar que Catalunya se sotmeti a l’estat espanyol. ‘Anirem tant lluny com vosaltres i els vostres vots decideixin anar. Encara que ens vulguin rendits, no ens rendirem!’, ha assegurat. En una intervenció en directe des de Brussel·les a l’acte de JxCat a Terrassa, el president ha dedicat bona part del seu discurs a advertir dels perills d’una victòria del ‘tripartit del 155’ a les eleccions del 21-D. ‘Ciutadans somia amb la Catalunya del 155. Una Catalunya a la que ja li hem vist la cara i amb la que no han convençut a ningú. Ho han parat tot: l’economia, la cultura i volen parar els mitjans de comunicació’, ha criticat. El número sis de la candidatura per Barcelona, el conseller Josep Rull, ha criticat durament el PSC i el fet que incorpori l’ex-dirignet d’Unió Ramon Espadaler: ‘Té uns ideals, però si no li agraden, en té uns altres’, ha dit, citant el comediant nord-americà Groucho Marx. Rull també ha dit: ‘Som la gent que ens entusiasmem per parlar de progrés, d’oportunitats, de benestar per a les persones. Quan van començar a perpetrar el 155 van paralitzar polítiques de transport públic o de lluita contra el canvi climàtic’.

Puigdemont defensa que JxCat és la garantia per a evitar que Catalunya se sotmeti a l’estat espanyol

Enfrontaments i aldarulls al voltant del Camp Nou entre manifestants i Mossos d’Esquadra. La policia tenia un doble cordó format a la travessera de les Corts, però ha estat trencat pels manifestants –alguns dels quals intentaven d’entrar al recinte del camp– i així ha començat un reguitzell de càrregues que s’ha estès per les Corts. Els Mossos d’Esquadra han detingut cinc persones i el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) n’ha atès vint-i-una. Llegiu ací l’última hora dels incidents:

Barricades enceses i càrregues dels Mossos en la sortida del públic del Camp Nou

Una barca amb unes nou persones a bord ha arribat avui a les costes de l’Alfàs del Pi (Marina Baixa). Una ha estat salvada a la mar, una altra n’és a l’espera i set han fugit, segons que fonts de la Creu Roja han informat Europa Press. L’embarcació s’ha detectat a la tarda. Al principi, semblava que es tractava del salvament de dues persones i finalment s’ha confirmat que havia arribat una barca fins a la zona del Passeig de les Estrelles de l’Alfàs del Pi. De primer, una persona ha estat salvada a l’aigua. Després n’han localitzada una altra, que no ha pogut ser salvada encara, en un penya-segat a la qual no es pot accedir per via marítima, per la qual cosa es procedeix a evacuar-la per terra. A més, les autoritats han desplegat un dispositiu per a cercar les set persones que haurien fugit. La Creu Roja ha desplegat l’assistència habitual en aquests casos amb la Guàrdia Civil de la localitat, segons que ha informat la institució humanitària.

Una barca amb nou persones a bord arriba a les costes de l’Alfàs del Pi

El PDECat va obrir ahir l’assemblea amb la incògnita de si Marta Pascal continuarà o no a la direcció. La coordinadora general no va cedir a les pressions Carles Puigdemont, Jordi Turull i Josep Rull: ni va fer el pas al costat que li demanaven ni va donar el vist-i-plau al ja anomenat ‘pacte dels Lledoners’. L’acord, que s’havia tancat dijous al vespre entre tots els sectors, segons fonts coneixedores de les negociacions, incloïa que David Bonvehí fos el nou president del partit, que Míriam Nogueras en fos la vice-presidenta, que no hi hagués secretari general i que Pascal formés part de l’executiva però sense mantenir el càrrec. La proposta contemplava que una comissió en què hi hauria Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Lluís Puig, entre més representants del partit, pilotés la confluència cap a la Crida Nacional per la República i assumís, per tant, el pes de les decisions polítiques estratègiques. Pascal el va refusar ahir durant tot el dia. Malgrat això, en arribar al Palau de Congressos de Catalunya, on es fa el congrés, va dir que no hi havia ‘res trencat’ i que ‘continuaven les negociacions’. Els sectors de Turull i Rull han prioritzat en tot moment un acord amb Pascal, fins al punt que la presentació d’una candidatura alternativa ha estat sempre condicionada al fet que s’enroqui. Si persevera en l’intent de mantenir-se en el càrrec, hi haurà una candidatura alternativa. Tanmateix encara hi ha temps per a negociar. El termini per a la presentació de les llistes s’acaba demà al matí. Pascal: ‘els errors són meus, els èxits són de tots’ La presó dels Lledoners va tornar a convertir-se ahir en el nucli de les negociacions entre la direcció i els crítics. Al matí, Pascal va anar a reunir-se amb Rull i Turull però va refusar l’acord, segons coneixedors de les converses. A la tarda, abans d’arribar a l’assemblea, hi van ser els consellers Miquel Buch i Damià Calvet, a més de Mercè Homs, del corrent Moment Zero. Tots tres hi van arribar plegats i es van deixar fotografiar amb Xavier Trias. Era una imatge que ho explicava tot: la unitat dels sectors més importants del partit, alineats amb Carles Puigdemont, contra l’atrinxerament de Pascal. Durant el seu informe de gestió, a porta tancada, la coordinadora general va tornar a advocar perquè el PDECat s’afegís a la Crida Nacional de la República, però va al·legar que ho fes com a ‘partit fort’. Són dues coses que Pascal veu compatibles. ‘Els errors són meus, els èxits són de tots’, també va dir. El coordinador organitzatiu del partit, David Bonvehí, i el responsable d’Acció Política i Estratègia Municipal, Ferran Bel, van completar l’informe. Curiosament, i malgrat la tensió interna evident, només va hi va haver una sola intervenció a l’auditori. Mas no es pronuncia Trias, que presideix la mesa del congrés, va demanar ‘generositat’ i ‘cohesió’. L’ex-batlle de Barcelona va admetre la complexitat que significa tenir dirigents a l’exili, a la presó, i una direcció que ha gestionat el partit durant dos anys complexos i marcats, del començament, per un congrés fundacional convuls. Va ser el segon a intervenir a l’assemblea, després de David Font, el coordinador del congrés. El president de la Generalitat, Quim Torra, havia d’inaugurar-la, però va caure de l’agenda, en un símptoma evident de les dificultats internes que viu el PDECat. Tampoc no és previst que hi intervingui Puigdemont. Artur Mas no va assistir-hi ahir, però té previst ser diumenge a la cloenda, segons fonts pròximes a l’ex-president de la Generalitat. Mas, de fet, ha evitat de pronunciar-se públicament sobre la guerra interna per la direcció. Aprovada una esmena per a fer efectiva la República El debat en comissió de les esmenes va començar ahir i s’allargarà durant tot el dia. Quant a la ponència política, a la nit ja es va aprovar una de les esmenes promogudes pels crítics, que reclamen que el partit assumeixi com a objectiu fer efectiva la República i que no es descarti la via unilateral. En concret, la iniciativa que va prosperar referma els principis fundacionals del PDECat i estableix que, després de la declaració del 27-O i del referèndum de l’1-O, el partit té com a objectiu ‘fer efectiu aquest estat independent de forma immediata, fent efectiva la República catalana.’ Era un text que havia arribat amb el suport de les assemblees territorials del Baix Besòs, Sant Andreu i el Vallès Oriental. Els sectors renovadors també han promogut una esmena marc per a consagrar la confluència amb el moviment de Puigdemont, tot i que n’hi ha més d’una en aquesta línia. El partit discutirà igualment si ha de fer servir el seu pes al congrés espanyol per blocar l’agenda de Pedro Sánchez si continua la repressió. El debat de la ponència organitzativa és ben viu: n’han presentades 543.

Incertesa al PDECat: Pascal no cedeix a la pressió dels crítics

El candidat d’ERC a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, ha assenyalat que el PSC i Ciutadans poden pactar per a governar la Diputació de Barcelona. ‘És una possibilitat aritmètica i una probabilitat política’, ha dit en una entrevista a RAC1. Maragall ha apuntat que aquesta opció pot ser una realitat després que Manuel Valls hagi acceptat permetre la investidura d’Ada Colau i facilitar un govern entre Barcelona en Comú i els socialistes. ‘Diuen que només és un dia, que no hi haurà cap dependència, però estiguem atents al que passi la setmana que ve en altres ajuntaments i a la Diputació de Barcelona per entendre si no hi ha lligams’, ha dit. Maragall ha assegurat que li consten ‘converses i gairebé acords’ perquè Ciutadans i PSC es reparteixin la diputació.

Maragall avisa d’un possible acord entre el PSC i Ciutadans a la Diputació de Barcelona

El govern valencià està disposat a sortir al carrer per reivindicar un nou model de finançament i donarà suport a les mobilitzacions que es convoquin sempre que siguin unitàries i vagin en la línia d’allò decidit per unanimitat a les Corts. Després de les declaracions del president de la patronal, Salvador Navarro, que no descarta noves mobilitzacions per a reclamar un nou sistema de finançament autonòmic, la vice-presidenta, Mónica Oltra, ha dit que faran costat a totes les mobilitzacions o expressions unitàries de la societat civil, com es va fer en la manifestació del 2017. El ple del Consell ha aprovat la modificació de la composició de la comissió mixta Consell-Corts per a la reforma del sistema de finançament i la valoració del deute històric per a donar entrada al director general de Model Econòmic, Finançament Autonòmic i Política Financera, Juan Pérez. En el debat d’investidura del president espanyol, Pedro Sánchez es va comprometre a presentar un nou model de finançament per al País Valencià a canvi del suport de Compromís.

El Consell se sumarà a les mobilitzacions pel finançament

El secretari d’acció de govern d’Unides Podem, Pablo Echenique, serà el portaveu del grup parlamentari al congrés espanyol. Substituirà Irene Montero, que durant els darrers dies ha sonat com a possible ministra d’Igualtat al nou executiu de coalició amb el PSOE. Fonts de la formació lila han informat del relleu després de la reunió d’aquest dimecres al matí del Consell de Coordinació de Podem. En un piulet, Echenique ha definit l’encàrrec com un ‘repte il·lusionant i difícil’ i ha dit que serà ‘un honor’ entomar-lo ‘després de la feina immensa d’Irene Montero’. En este hermoso proyecto de justicia social, muchas veces las personas hemos de asumir retos ilusionantes y difíciles. Será un honor y un desafío ser el portavoz de Unidas Podemos – En Comú Podem – Galicia en Común en el Congreso después del trabajo inmenso de @Irene_Montero_. — ᴘᴀʙʟᴏ ᴇᴄʜᴇɴɪQᴜᴇ 🇪🇸 (@pnique) January 8, 2020

Pablo Echenique serà el portaveu d’Unides Podem al congrés espanyol

Aquesta matinada s’ha mort Antoni Artigues Bonet als 67 anys després d’una malaltia diagnosticada recentment. Artigues era professor titular de Filologia Catalana a la Universitat de les Illes Balears i tenia una extensa experiència com a mestre, divulgador, activista cultural i militant de la llengua catalana. És l’autor de diversos llibres sobre llengua i didàctica lingüística, així com reculls de poesia per a les escoles. També ha escrit llibres de text de llengua i literatura per als estudis de primària. Artigues fou un investigador de les tradicions i les expressions de cultura popular de Mallorca, així com un gran promotor de muntatges poètics i teatrals. El professor Artigues també era xeremier, recuperador de les festes populars, impulsor de l’espectacle i disc ‘Cançons Republicanes‘, juntament amb Biel Majoral. El seu compromís amb la llengua, la cultura i la llibertat el va portar a encarar-se a l’aleshores president José Ramón Bauzá a les fires de maig de Ses Salines el 2012. Artigues va recriminar amb contundència els atacs de Bauzá a la llengua catalana com podeu veure en aquest vídeo: Va rebre aquest 2017 el Premi Emili Darder, de l’Obra Cultural, que va distingir Magisteri Teatre – Mag Poesia, una projecte acadèmic que liderava i que té per objectiu donar a conèixer els autors més destacats de la literatura catalana als mestres i als estudiants. En aquest altre vídeo el podeu veure en la presentació de la segona edició de Balada de Guillem d’Efak, juntament amb Biel Majoral, Mònica Pastor, Mateu Mates ‘Xurí’ i Bartomeu Mestre ‘Balutxo’: El glossador i amic d’Artigues, Mateu ‘Xurí’, ha fet aquests versos en record: «Havies de venir a Binifaldó per fer que els glosadors fóssim persones capaces de trobar dins un record la universalitat d’un bon poema. I no vares poder. Ja t’ingressaren. I els vares dir no em moc fins que em digueu que putes és que em corr per dins l’entranya. Fins i tot a la fi has estat clar. Directe, contundent i sincer alhora. Quan vaig venir a veure’t vares dir: ja s’ha acabat la vida, ja està fet. I jo esglaiat mirava el teu somriure que sempre l’he trobat una metàfora de viure, però ara era de mort. Em vas passar uns papers. Vas dir: llegeix! I jo innocent pensava en un poema… El testament vital d’Antoni Artigues. I jo et llegia els ulls perquè em bastava per sebre tot el que em volies dir. Amb els ulls ben oberts de bat a bat et mostrares complet, de cap a peus. I em vas dir amb tota solemnitat, i com qui no diu res però ho diu tot: “Mateu, he passat molt de gust de viure”» I ací podeu veure el piulet que ha escrit avui el seu amic i col·laborador, Bartomeu Mestre: Antoni Artigues Bonet ens ha deixat. En poder-me enviar la saliva escriuré algunes de les coses que m'ensenyà. Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels! pic.twitter.com/BMl8JKbteb — Bartomeu Mestre (@balutxo) March 6, 2018 Ací podeu llegir la nota que ha publicat la Universitat de les Illes: «La comunitat universitària i, en nom seu, el Rector expressen el seu dol per la mort del doctor Antoni Artigues Bonet, professor titular d’universitat del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. »Antoni Artigues Bonet (Palma, 1950-2018) es va llicenciar l’any 1975 en Filosofia i Lletres (Pedagogia) i l’any 1979 en Filologia Romànica (Catalana), a la Universitat de Barcelona. En aquesta mateixa universitat es va doctorar en Filologia Romànica (Catalana) l’any 1983, sota la direcció d’Antoni M. Badia i Margarit. »Des del curs 1977-78 va impartir docència als estudis de Mestre a la Universitat de les Illes Balears, i era catedràtic d’escola universitària des de 1986. Va ser subdirector de l’Escola de Magisteri de 1986 a 1988. En l’actualitat era professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General i impartia docència als graus d’Educació Infantil i Educació Primària. Era també investigador del Grup de Recerca en Art i Educació(GRAiE) i secretari del Laboratori de Música i Art. »Docència, recerca i teatre »Al llarg de la seva trajectòria universitària, va compaginar la docència i la recerca sobre cultura popular, sociolingüística i didàctica de la llengua i de la literatura catalanes amb l’impuls al teatre universitari. Així, a més de ser «mestre de mestres», també va ser l’ànimade Magisteri Teatre – Mag Poesia, un projecte que des del curs 1992-93 ha tingut com a objectiu implicar els alumnes dels estudis de Mestre de la UIB en la lectura i representació d’obres de teatre i poesia. Al llarg d’aquests anys s’han treballat i escenificat textos d’autors com Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Joan Brossa, Alexandre Ballester, Marta Pessarrodona, Agustí Bartra, Miquel Bauçà, Pere Quart (Joan Oliver), Pere Capellà, Guillem d’Efak, Ovidi Montllor, Vicent Andrés Estellés, Blai Bonet i Joan Vinyoli, entre molts altres. Al marge de la Universitat, aquestes obres s’han escenificat en escoles i teatres arreu dels Països Catalans. Per aquest projecte, va ser mereixedor del premi Emili Darder, que l’Obra Cultural Balear va atorgar-li el desembre de 2017. »Publicacions »Va participar en vint-i-cinc projectes de recerca i va publicar més de cinquanta articles en revistes i, entre altres, els llibres següents: Guia didàctica de la llengua catalana(1979), Xeremiers (1982), Mecanismes de poder (1985), Repertori i construcció dels instruments de la colla de xeremiers (1988), Neó 5 (1988), Llumeneret blau (1989), Ecologia lingüística (1998), Llengua als Països Catalans (1999), Xeremies, el sac de gemecs català de Mallorca (2000), Poesia a l’escola. Educació primària (2000), Poesia 1. Educació primària, cicle inicial (2000), Poesia 2. Educació primària, cicle mitjà(2000), Poesia 3. Educació primària, cicle superior (2000), El teatre de Pere Capellà. Val més un dit en es front: propostes per a l’aprenentatge (2007), Enganxa’t a la poesia(2008) i La poesia contemporània (2009). També va coordinar la col·lecció de poesia per a infants Cuca de Suro. »Juntament amb el seu company i amic Gabriel Oliver, Majoral, va fer possible el projecte Cançons republicanes (2005), un recopilatori de cançons i poemes de lluita i esperança per fer memòria de la República, la Guerra Civil i la repressió franquista. També va fer de rapsode al disc Ferments. El mapa sensitiu d’una illa (2015), de Miquel Brunet.»

S’ha mort Antoni Artigues, professor i activista per la cultura, la llengua i la llibertat

L’ex-president de la Generalitat, Artur Mas, ha afirmat aquest matí en una entrevista El Món a Rac1 que ‘els fa nosa una Convergència que articuli una majoria social a favor de constituir un estat’. ‘Més que una CUP revolucionària i més que Esquerra’, ha reblat l’ex-president. Mas ha participat en una entrevista conjunta amb Joan Ortega i Irene Rigau, les altres dues encausades pel TSJC per l’organització del 9-N. L’ex-president ha denunciat que la decisió es va fer pública dos dies després de les eleccions del 26-J perquè ‘algú va pensar que això podia afavorir una determinada força política’. Preguntat per Ramon Espadaler, en aquell moment conseller d’Interior, ha considerat que ‘es va comportar en tot moment com a membre del govern’. De totes maneres, ha qualificat de ‘curiós’ que el tribunal no l’estigui investigant. Mas ha recordat, però, que en un principi Francesc Homs no estava imputat i més tard si que va ser investigat.

Mas: ‘Els fa nosa una Convergència que articuli una majoria social a favor de constituir un estat’

La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, ha exposat avui a migdia la posició de la seva formació sobre la decisió de Toni Comín d’anar de número dos de JxCat a les eleccions europees. Ha explicat que ERC no li demanaria que deixés l’acta de diputat del parlament perquè considera que és una decisió personal, i que Comín hauria de ser ‘coherent’ amb les seves decisions. També ha dit que no prendrien cap decisió que pogués afectar la situació d’exiliat de Comín i li ha desitjat sort en la nova etapa amb JxCat. Article conjunt de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí: Anem junts al Parlament Europeu El president de la Generalitat, Quim Torra, tan bon punt s’ha fet pública la decisió de Comín, ha tornat a convidar el president d’ERC, Oriol Junqueras, a formar part de la mateixa llista a les europees. Vilalta ho ha descartat, i ha defensat d’anar-hi separats i, després, treballar conjuntament. ‘Creiem que és la millor manera d’afrontar els desafiaments –ha dit–. Que cadascú representi els seus projectes polítics amb tots els matisos. Això ens fa més forts si després va acompanyat d’unitat estratègica i d’acció.’ Sobre la possibilitat que Toni Comín deixi l’escó del parlament, Vilalta ha insistit en tot moment que és una qüestió personal que ell haurà de decidir, però que qualsevol decisió té ‘les seves conseqüències’. També ha dit que la direcció del partit havia sabut la notícia que Comín aniria a la llista de JxCat a les europees hores abans de fer-se pública. ‘Ha estat en contacte permanent amb Marta Rovira i els membres de la direcció del partit’, ha explicat. I ha afegit: ‘Continuarem essent al seu costat.’ Vilalta ha recordat que Comín, a més de ser diputat al parlament, també ha estat una de les figures d’ERC al Consell per la República. ERC hi mantindrà la seva presència; fa poc hi va nomenar com a representants Isaac Peraire i Rut Ribas.

ERC respecta la decisió de Comín i no li demanarà l’acta de diputat del parlament

El conseller d’Acció Exterior de la Generalitat, Alfred Bosch, ha defensat avui que el govern i el parlament condemnin la participació catalana en el tràfic d’esclaus al segle XIX. Ho ha dit en una interpel·lació en el ple del parlament, després que el diputat d’ERC Ferran Civit hagi sostingut que la participació de Catalunya en el tràfic d’esclaus ‘és una vergonya de país’, per la qual cosa ha plantejat que es demanin disculpes de manera institucional. Bosch ha contestat que no té cap problema a ‘assumir les responsabilitats que derivin de la història i condemnar uns fets que són condemnables’. També ha animat al fet que el parlament, a partir d’aquesta interpel·lació i la moció que es presenti en el proper ple, adopti ‘les decisions que democràticament es considerin adequades’, i que també ho faci el govern català. A més, veu necessari que els pobles originaris americans coneguin la posició de Catalunya i s’ha adreçat a ells: ‘Que vagi per davant la nostra condemna als abusos als pobles originaris d’Amèrica’. ‘Hem de condemnar i deplorar la mort de milions de persones i la desaparició de cultures senceres. Mai més la barbàrie, mai més l’atrocitat’, ha afegit en al·lusió al fet que el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador, va dir que l’estat espanyol hauria de disculpar-se pels abusos durant la conquesta d’Amèrica.

Alfred Bosch defensa de condemnar la participació catalana en el tràfic d’esclaus del segle XIX

El secretari general del PSPV i president de la Generalitat, Ximo Puig, ha assegurat que havia dimitit de la comissió executiva federal del PSOE, juntament amb dotze membres més, perquè té el suport de la majoria de la seva executiva: ‘Si la majoria de la meva executiva no estigués amb mi, jo no hi seria .’ Ha recordat també que no havia assistit a cap executiva d’ençà que va ser desautoritzat pel secretari general. Feia referència a la proposta de pactar amb Compromís i Podem per a la candidatura del senat espanyol. Sobre la situació al partit, ha dit, taxativament: ‘Així no es podia continuar.’ També ha parlat sobre l’opció d’abstenir-se en la investidura de Mariano Rajoy i la possibilitat de fer un govern alternatiu. ‘No es poden generar fal·làcies que no tenen sentit’, ha dit. Segons ell, el dirigent del Podem, Pablo Iglesias, ja va dir que no veia cap possibilitat de fer un govern alternatiu i que Ciutadans no volia compartir el govern amb Podem. Per Puig, una altra possibilitat és ‘una passarel·la d’acord tàcit per a un govern parlamentari o de majoria des del parlament amb el PP. O terceres eleccions’. No veuria malament, ha dit, un govern amb Rajoy de president i d’una durada de dos anys, de transició. ‘No sóc partidari de la ruptura’ Puig ha dit que la situació actual s’ha de superar amb cohesió. ‘No sóc partidari de la ruptura, aposto per la cohesió, però la cohesió s’ha de fer d’una altra manera.’ Sobre la situació a partir d’ara, ha dit que esperava que amb el diàleg s’obrissin nous espais per mirar la conjuntura actual d’una altra manera. La primera cosa és la governabilitat d’Espanya, ha dit. Per ell, el PSOE ha de començar una anàlisi que va més enllà dels noms i vertebrar un debat seriós per resituar la socialdemocràcia espanyola.

Ximo Puig no veuria malament un govern transitori amb Rajoy de president

El Partit Laborista del Regne Unit ha promès que, si arriba al govern després de les eleccions del 12 de desembre, promourà un nou referèndum sobre el Brexit en els primers sis mesos de mandat i garantirà per als ciutadans de la UE el ‘dret automàtic’ de residència i treball sense necessitat de figurar en cap nou registre. El cap laborista, Jeremy Corbyn, ha presentat públicament el programa amb el qual el seu partit aspira a imposar-se als conservadors en els comicis, sobre els quals plana de nou l’ombra de la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, programada ara per al 31 de gener. L’actual primer ministre, Boris Johnson, ha fet el missatge ‘d’acabar el Brexit’ un dels seus grans dogmes de campanya, però per Corbyn només es tracta d’un frau. ‘El seu acord serà només el principi d’anys de negociacions interminables i promeses trencades’, ha afirmat el dirigent opositor durant la presentació de el programa, segons BBC. Corbyn vol negociar un ‘acord sensat’, per a això la seva formació promet una revisió dels actuals compromisos que busqui garantir els drets ciutadans, una transició ‘apropiada’ i el respecte als compromisos internacionals, amb especial èmfasi en els Acords de divendres Sant que van pacificar Irlanda de Nord. Un cop assolit aquest nou acord, proposaria un referèndum vinculant que inclogui l’opció de continuar a la Unió Europea.

Corbyn promet un referèndum sobre el Brexit en els seus primers sis mesos com a primer ministre

Parlem amb Miquel Mezquida, responsable de l’equip d’ArqueoAntro, quan les càmeres se n’han anat, i les famílies també, gairebé tothom. L’equip de l’excavació fa un recés, cerca l’ombra, descansa una estona abans de tornar-s’hi a posar. Sota un sol de justícia, s’ha començat a obrir una altra fossa d’assassinats durant els primers temps del franquisme. És la número 94. Hi ha els cossos d’homes de la Font de la Figuera, d’Ontinyent, de Gandia, de Sagunt, d’Aiora, de Xàtiva. Quan s’obri se sabrà. Quan s’obri, s’exhumi, es facin les proves d’ADN, s’acarin amb les mostres dels familiars que esperen, de fa tant de temps. Aquest dilluns de juny és un dia especial, al cementiri municipal de Paterna (l’Horta). Molta atenció, moltes emocions condensades en un grapat de metres quadrats de terra que ara es torna a remoure. Aquesta vegada, però, per mirar de fer-hi llum. Per exhumar els cossos que s’hi van voler amagar. Per identificar-los. Retornar-los, per fi, a les famílies que els han plorats, durant dècades, en silenci. Miquel Mezquida parla amb aplom, amb tranquil·litat, com si no s’adonés que, juntament amb el seu equip, fa història. O potser, precisament, perquè és conscient que en fa. —Si hi ha ningú que no sap què feu al cementiri de Paterna, com li ho explicaríeu? —Executem els processos d’exhumació de diverses fosses de Paterna a petició dels familiars. Avui, per exemple, que excavem, poden venir familiars que se n’assabenten i sol·licitar-nos que comencem processos nous. L’any 2013 vam començar el procés de la primera fossa, la del familiar d’Edu Ortuño, i des d’aleshores de mica en mica hem anat desenvolupant tot de processos. Gràcies als diners de la Diputació de València, l’any passat ja vam poder fer dues intervencions: la de la causa de Benifaió que us deia, i la de Santi Vallés, la 113. Enguany treballem en la 22, que va impulsar Amèlia , de Carlet, i ja s’hi han involucrat una dotzena de famílies més. —És com una cadena, això. —Sempre passa igual: una família comença el procés i després se n’hi van afegint. A la fossa de Santi ja en són trenta-dues. Per a les cinquanta víctimes que s’hi han trobat. —Sembla que de mica en mica es vagi trencant el tabú. —Sí, totalment. I quan les famílies veuen que hi ha suport institucional, més. Avui, per exemple, juntament amb la diputada de Memòria Històrica, ha vingut també el president de la Diputació de València. Hi ha un canvi de sensibilitat i, és clar, les famílies ho veuen. I veuen també que ara és el moment d’intentar abordar l’exhumació dels seus, perquè d’ací a un any hi ha eleccions i no se sap mai què pot passar. —Aquesta acumulació d’assassinats a Paterna… —És que pràcticament la meitat de les víctimes del País Valencià les van afusellar ací. —Del camí que baixa fins al mur en diuen el camí de la sang. —Sí, perquè deien que quan pujava el carro amb els cossos anava rajant la sang de les víctimes. —Com arribeu a centrar-vos, com a arqueòleg, en les exhumacions de la Guerra del 1936-1939? —Sóc llicenciat en història, i dins els àmbits d’estudi que més m’agradaven hi havia l’arqueologia i el món medieval i el contemporani. Del contemporani, la Segona República i la guerra, però vaig veure que no podia … ser prou imparcial i vaig acabar estudiant arqueologia medieval. Però vaig fer de voluntari en exhumacions, i, al final, mira, m’he especialitzat en arqueologia de la guerra civil. I en arqueologia forense. D’alguna manera un poc per sort. I per haver trobat en el seu moment arqueòlegs que em van permetre d’anar de voluntari a fosses d’Aragó. Després ja vaig poder desenvolupar ací processos d’investigació, localització de fosses i exhumació. —I com es manté la distància? —Supose que cada equip i cada persona ho fa a la seua manera. Jo no mantinc distància amb les famílies. De fet, sempre que comencem un procés nou vénen famílies d’altres processos a donar suport. Hi ha familiars que fins i tot ja vénen de voluntaris a excavar, de seguit, amb nosaltres. Edu Ortuño, que és manobre, ens cedeix la radial, material d’obra per a picar les lloses de formigó… ve i s’està tot un matí treballant amb nosaltres. O siga que es crea una relació especial entre les famílies i l’equip. —Anímicament, com es viu? —Hi ha dies. Quan s’obri una fossa és un dia especial. Les famílies de la 94, és clar, avui estaven, imagineu-ho: ‘Ja és ací, ja és ací!’, em deien. Després de tant de temps és un dia alegre. I potser estàs especialment sensible. Per a la resta de famílies, ajudar-ne altres és també seguir l’estela d’aquesta sinergia que es genera. Es donen suport entre ells, es relacionen també per la querella argentina… Crec que ara mateix hi ha, al País Valencià, una implicació molt especial. —També us encarregueu de la investigació o us centreu en l’excavació? —Cada cas és diferent. Per exemple, a la fossa 113, Santi Vallés, que és investigador, ja havia desenvolupat pràcticament tota la primera part del treball. Només vam haver d’agafar-ho, plasmar-ho en un projecte arqueològic i presentar-ho per intentar aconseguir la subvenció. Però en la major part de casos les famílies no ho han desenvolupat tant, no sabien que podien demanar els judicis sumaríssims i tot plegat, i aleshores nosaltres fem també eixa part. —D’on traieu la informació? —Al registre civil de Paterna hi ha les actes de defunció. A vegades pots trobar també els expedients penitenciaris. I anem fent eixe estudi previ braç a braç amb les famílies. I depèn. N’hi ha, per exemple que no volen tenir el judici sumaríssim. Perquè saben que hi ha els testimonis contra els seus familiars. Amb noms i cognoms. —Gent del poble. —Del poble. I, és clar, això és difícil i és dur. Hi ha qui sí que ho vol saber, però, i hi ha qui ja ho sap encara que no tinga els papers. Cada cas és diferent. Hi ha famílies que no volen tenir el judici sumaríssim. Perquè saben que hi ha els testimonis contra els seus familiars. Amb noms i cognoms. —Deveu tenir la sensació de tocar pràcticament la història viva. —Sí, és història viva. Perquè no tens solament els papers sinó també el testimoni oral, encara, dels fills, per exemple. Per sort, en la fossa 94 hi ha encara prou fills involucrats en el procés. Tot i que, és clar, alguns tenen la salut delicada i haurem d’anar directament a sa casa a agafar-los l’ADN. Espere que, a mesura que isca en els mitjans de comunicació, noves famílies es posen en contacte amb nosaltres i puguem agafar-los mostres d’ADN. —Cada fossar és un món en molts sentits, fins i tot en la forma en què trobeu els cossos… —Sí, en la fossa 113 i en la 128 estaven arreballats directament i emmanillats; en la 22, no: allà els trobàrem ordenats, de cap a peus i de peus a cap, i no tenien les mans lligades… Supose que depèn un poc del moment de la repressió. La fossa 22 és juliol del 39, encara són els primers mesos d’afusellaments i fan saques més xicotetes. Pot ser que el soterrador tinguera més temps per a poder tenir cura de les restes. Després, amb saques tan seguides i tan nombroses en l’any 40, ja era diferent. I supose també que hi havia una certa deshumanització dels treballadors… —Però lligats? —Al principi, no. Però després… és possible que començaren a tenir problemes, que amb saques tan grosses hi haguera fugues. Hi ha testimonis i rumors que expliquen que hi havia gent que saltava, en el camí de València a ací. —Ja sabien on els duien. —És clar. Quan els pujaven al camió des de Sant Miquel dels Reis o des de la Model sabien on els duien. De fet, moltes famílies tenen cartes de comiat. Supose per això els lligaven, perquè no pogueren fugir. —Avui heu començat a picar la fossa 94. —Sí, n’hem llevat el memorial. —Que havien anat fent les mateixes famílies… —Aquest el van fer en la transició. I, fa uns deu anys, les famílies es van tornar a ajuntar per a renovar-lo. Hi van posar unes lloses de granit que ara hem llevat. Començarem a excavar i espere que d’ací a tres setmanes ja podrem arribar a les restes dels represaliats. —Què hi soleu trobar, d’entrada? —Normalment, molta terra rebolicada amb restes òssies de soterraments anteriors. Quan fan la fossa, el cementeri ja es va gastant i hi ha un poc de tot: ossos rebolicats, parts dels soterraments anteriors… De vegades, per les vores hi ha soterraments posteriors. Ho exhumem tot, ho posem en un nínxol a banda i ja podem abordar l’exhumació de les restes dels represaliats. —I de cadascun dels cossos que podeu identificar com a tals mireu d’extreure’n l’ADN. —D’entrada, els individualitzem. De fet, ja els anem exhumant d’un en un. I d’aquí ja se li agafa un queixal o es mira quin os és l’òptim per a fer-li l’acarament d’ADN amb la saliva que anem agafant de les famílies. —I què passarà amb els cossos, en acabat? —De moment els portem a Madrid, al laboratori on fins ara teníem conveni. Allà s’acaba l’estudi antropològic i després es comencen a fer els acaraments. I quan s’aconseguesca fer la identificació positiva ja es duran les restes ací, per lliurar-les a les famílies. Espere que d’ací a pocs mesos puguem començar amb les identificacions positives de la fossa 113 i de la 82-92, que són els processos de l’any passat. —Un any, triga. —Sí, mínim. —Teniu previst d’obrir cap més fossa? —Quan acabem la 94, tenim la darrera, ací a Paterna, la 112. Els quatre processos que durem enguany ací són la 22; la 128, que tenim a la meitat; la 94, que hem començat ara; i la 112, que esperem començar a final d’agost i acabar a l’octubre, que és el termini que tenim d’execució. Són subvencions i has de gastar-les dins de l’any. O fer la feina i justificar-les. A part, farem una altra exhumació a Begís: hi anirem, una setmana, a recuperar restes de soldats republicans desapareguts en la zona del front. —Deu ser més complicat, això. —Sí. Però ja hi ha unes vint-i-cinc famílies interessades a fer eixes intervencions. En cinc anys hem exhumat uns vint cossos. Passa que allà no hi tenim cap suport institucional. —I com ho feu? —Voluntàriament. Hem fet, durant quatre anys, cursos de formació per a nous alumnes. De fet, molts dels que treballen avui ací de voluntaris o de tècnics han estat alumnes nostres aquests darrers quatre anys. Hem fet aquests cursos per a obtindre un mínim de diners i poder fer les campanyes d’exhumació de soldats. Però així no podem aconseguir la part de l’ADN, que és més cara, i que ens queda penjada. I hem fet de tot: rifes, venda de samarretes… Amb això hem anat pagant l’ADN dels primers soldats. Fins i tot uns companys arqueòlegs ens han fet donacions. Però, de moment, dels vint que tenim exhumats només hem pogut fer l’ADN de dos. El Ministeri de Defensa espanyol s'encarrega cada any de dur una vintena o una quarantena de soldats de la División Azul. Però per als soldats republicans no tenen fons —Si m’ho permeteu, jo tampoc no guardaré distància: és indignant. Haurien de ser les institucions, que ho financessin. —Hauria de ser el Ministeri de Defensa, que cada any s’encarrega de dur cap ací una vintena o una quarantena de soldats de la División Azul. Però per als soldats republicans no tenen fons. Els soldats republicans pareix que no són espanyols. Espere que amb el canvi polític puguem reclamar que els soldats que hi ha deixats estar per la serra del Toro o per qualsevol altra zona de Castelló, que tot allò va ser un camp de batalla, es puguen exhumar. —Què passa quan teniu un cos identificat amb l’ADN però no coincideix amb cap dels possibles familiars? —És fàcil que siga així, i més encara si tenim en compte que no sempre apareixen les famílies de totes les víctimes. La llei diu que has de tornar les restes al cementeri municipal. Amb la bona entesa que tenim amb l’Ajuntament de Paterna, puc dir que hi faran una espècie de mausoleus subterranis per a dipositar-hi les restes que no es puguen identificar, les que tinguen ADN però no es puga acarar o no coincidesca. Hi haurà una trapa de fàcil accés, de manera que si apareixen famílies més tard es puga fer l’acarament. Imaginem que d’ací a dos anys ve una família de la 113 que vol fer l’acarament. Encara que no hi haja suport institucional, la despesa es reduirà als 90 euros de la mostra de saliva per a acarar-la amb la prova que ja s’haurà fet. —Penseu que hi ha hagut evolució de la societat valenciana, en aquest aspecte? —Vull pensar que sí, que les polítiques de memòria que es desenvolupen des de les institucions valencianes tenen fruits. Perquè no tot és exhumar: nosaltres també intentem fer una tasca de difusió, ens criden per a anar a fer xerrades on siga i hi anem, cobrant o sense cobrar, no hi ha problema. És important exhumar les restes, és clar, i donar-les a les famílies, però s’ha de socialitzar el problema. Ací, enguany, hi ha hagut una dotzena de visites d’instituts i col·legis. I el tema va eixint en premsa. Ara en la nova televisió pública valenciana també eixirà, el problema es farà visible. I crec que és difícil, al final, no empatitzar-hi. Quan roman ocult passa per bo allò que els polítics conservadors repetien, que és cosa de quatre gats o de quatre ‘nostàlgics de la República’… Però no és qüestió de nostàlgies ni de res, és qüestió de resoldre un problema pendent de tancar i ara s’ha fet més visible perquè hi ha suport. I no és allò que deia eixe personatge del PP, que les famílies tan sols es recorden dels seus ‘quan hi ha quatre duros’: les famílies se’n recorden sempre, dels seus morts. Només que ara, que hi ha suport, es demana, és clar, poder-ne fer l’exhumació. —Què penseu, quan sentiu aquella expressió de reobrir… ? —…ferides. Uf. És ignorància. Quan la gent parla tan alegrement només repeteix com un motlle allò que els diuen dels seu partit. Jo voldria que vingueren ací. I que vegeren la fossa, que vegeren com estan els cossos, que parlaren amb les famílies de les víctimes. I no crec que se n’anaren d’ací pensant igual.

Miquel Mezquida: ‘Abans d’afusellar-los, els lligaven perquè no pogueren fugir’

El diputat flamenc i ex-secretari d’estat belga d’Asil i Immigració Theo Francken ha felicitat el futur comissari europeu de Justícia Didier Reynders pel nou càrrec i li ha regalat un llaç groc en solidaritat amb els presos polítics i exiliats catalans. A més, també li ha regalat un exemplar en francès del seu llibre Continent sense fronteres. Ell mateix ha compartit el moment a Twitter. ‘Haurà de guardar l’estat de dret als estats membres, a Polònia, Hongria i espero que també a Espanya’, ha escrit. Congratulations to @dreynders, our future EU-commissioner for Justice. I gave him the Catalan ribbon 🎗🎗🎗. He will have to guard the rule of law in the member states, in Poland, in Hungary, and I hope in Spain too. pic.twitter.com/fHv7urtgff — Theo Francken (@FranckenTheo) September 11, 2019 Reynders, del liberal Moviment Reformador, és el ministre d’Afers estrangers belga en funcions i va ser proposat dimarts per Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, per ocupar la cartera de Justícia i protecció dels consumidors a la Comissió Europea i s’haurà de sotmetre a la validació del Parlament Europeu. Si aconsegueix ser nomenat, tindrà la responsabilitat de gestionar de les euroordres en un moment on és previst que el Tribunal Suprem espanyol les reactivarà contra els exiliats. La seva antecessora, Věra Jourová, s’ha mantingut ferma en la defensa del model actual davant les pressions espanyoles per a modificar-ne el funcionament. Com a ministre d’Afers estrangers belga, Reynders ha tingut alguna topada amb el seu homònim espanyol, Josep Borrell, com quan Espanya va demanar a Bèlgica que assumís la defensa del jutge Pablo Llarena en el litigi presentat per Carles Puigdemont i els consellers exiliats. D’una altra banda, Reynders també va mirar de rebaixar la tensió diplomàtica entre Flandes i Espanya després d’haver retirat Borell l’estatut diplomàtic al delegat de Flandes a l’estat espanyol, en represàlia per les declaracions del president del parlament flamenc, Jan Peumans, contra la justícia espanyola i l’empresonament dels dirigents independentistes.

Un diputat flamenc lliura un llaç groc al futur comissari europeu de Justícia

La policia de Turquia ha detingut aquest dijous a Istambul 17 presumptes milicians durant una sèrie de batudes realitzades en diverses oficines del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), segons han publicat mitjans de comunicació locals. Les operacions policials han tingut lloc unes hores després que es produís un doble atemptat amb bomba en el sud-est del país, el qual s’ha saldat amb la mort de nou civils i ha estat atribuït per les forces de seguretat al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). La policía turca asalta la sede del HDP en Estambul, 17 detenidos https://t.co/12BfOtNixD pic.twitter.com/XxS2nRCg7C — KurdisCat (@KurdisCat) August 11, 2016 Les unitats especials antiterroristes de la policia, amb el suport d’un helicòpter, han irromput aquesta matinada en les oficines del HDP en el districte central de Beyoglu, segons ha informat l’agència de notícies Dogan. L’objectiu de les batudes és acabar amb l‘‘estructura urbana’ del PKK, segons l’agència Anatòlia, que ha assenyalat que els detinguts han estat acusats de ‘pertinença a un grup terrorista’, reclutament i associació il·legal.

La policia de Turquia deté 17 suposats milicians en una batuda a seus del partit HDP a Istambul

La declaració al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) del president Artur Mas, com també de les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, ha tornat a captar l’atenció dels mitjans internacionals, en el context de la informació sobre el procés independentista català. Tant la compareixença d’Ortega i Rigau, dimarts, com especialment la d’avui al matí del president Mas han estat seguides per molts mitjans de fora, la majoria a partir d’informacions actualitzades per les agències internacionals Associated Press (AP), France Press (AFP) i Reuters. En general, es destaquen els milers de persones que han acudit al passeig de Lluís Companys de Barcelona per acompanyar Mas a l’hora d’entrar al TSJC a declarar per la seva ‘rebel·lió democràtica’. També s’hi recorda que la declaració coincideix amb la commemoració del setanta-cinquè aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys. El Financial Times ha aprofitat l’avinentesa per a publicar l’article ‘Catalan election has solved little on secession‘, d’Ian Mount, en què repassa com ha quedat la política catalana i el procés d’ençà de les eleccions del 27 de setembre. The Washington Post Thousands turn up at court to support Catalan president (‘Milers de persones s’apleguen davant el tribunal en suport del president català’) The Guardian Catalan leader marches to court at head of huge flag-waving crowd (‘El líder català arriba al tribunal al capdavant d’una multitud onejant banderes’) BBC News Artur Mas: Catalan president appears in Barcelona court (‘Artur Mas: el president català passa pel tribunal a Barcelona’) The New York Times Catalan Head Testifies in Court on Referendum Charges (‘El president català testifica al tribunal sobre acusacions pel referèndum’) Yahoo! News Catalan leader in court on independence vote charge (‘El líder català passa pel tribunal per a respondre de la votació sobre la independència’) The Irish Times Catalan leader Artur Mas’s court appearance heightens tensions (‘La declaració al tribunal del president català Artur Mas fa augmentar la tensió’) Herald of Scotland Catalan president tells court he is being treated like a criminal for acting like a democrat (El president català diu al tribunal que és tractat com un criminal per haver actuat com un demòcrata’) EuroNews Catalan leader Artur Mas in court over independence referendum (‘El president català Artur Mas passa pel tribunal sobre el referèndum independentista’) Daily Mail Thousands gather to support Catalan regional president as he is summoned before Spanish judges to answer charges of civil disobedience over referendum vote (‘Milers de persones donen suport al president català, que ha de respondre de càrrecs de desobediència civil sobre el referèndum’) Global News Thousands rally in support of Catalan leader as he is questioned over secession poll (‘Milers de persones es manifesten en suport del líder català per la seva declaració sobre la votació secessionista’) La Tribune Catalogne : pourquoi la convocation d’Artur Mas devant la justice a été une erreur (‘Catalunya: per què la presència d’Artur Mas davant la justícia a estat un error’) RTS L’indépendantiste catalan Artur Mas devant la justice espagnole (‘L’independentista català Artur Mas davant la justícia espanyola’) 24 Heures Artur Mas inculpé pour le référendum sur la Catalogne (‘Artur Mas inculpat pel referèndum sobre Catalunya’) Libération Mas devant la justice pour sa ‘rébellion démocratique’ (‘Mas davant la justícia per la seva “rebel·lió democràtica”’). També ha publicat una gran fotografia de Mas envoltat de gent. L’Express Mas devant la justice pour sa ‘rébellion démocratique’ (‘Mas davant la justícia per la seva “rebel·lió democràtica”’) The Telegraph Catalan officials deny November independence vote was criminal act (‘Els mandataris catalans neguen que la votació sobre la independència del novembre fos un acte delictiu’) L’Arena Catalogna: sindaci con Mas in tribunale (‘Catalunya: batlles amb Mas al tribunal’) RSI Artur Mas in tribunale (‘Artur Mas als tribunals’) Jornal de Notícias Manifestantes apoiam Artur Mas à porta de tribunal (‘Manifestants donen suport a Artur Mas a la porta del tribunal’) TVI24 Catalunha: mais de 3.000 acompanharam Artur Mas ao tribunal (‘Catalunya: més de tres mil persones acompanyen Artur Mas al tribunal’) Expresso Multidão apoia presidente catalão à porta de tribunal de Barcelona (‘Una multitud dóna suport al president català a la porta del tribunal de Barcelona’) Salzburger Nachrichten Unabhängigkeit von Katalonien: Mas wegen Befragung vor Gericht (‘Mas ha d’anar al jutjat per l’enquesta sobre la independència de Catalunya’) Blick Katalanenpräsident Mas wegen Unabhängigkeitsreferendums vor Gericht (‘Mas, president de Catalunya, davant el tribunal a causa del referèndum per la independència’) Bieler Tagblatt Katalanenpräsident Mas wegen Unabhängigkeitsreferendums vor Gericht (‘Mas, el president de Catalunya, davant el tribunal a causa del referèndum per la independència’) Neue Luzerne Zeitung Kataloniens Präsident vor Gericht (‘El president de Catalunya al tribunal’) FM1 Today Katalanenpräsident Mas wegen Unabhängigkeitsreferendums vor Gericht (‘Mas, president de Catalunya, davant el Tribunal a causa del referèndum per la independència’) Die Welt Katalanenpräsident Mas wegen Unabhängigkeitsreferendums vor Gericht (‘Mas, president de Catalunya, davant el tribunal a causa del referèndum per la independència’)

Impacte internacional de la declaració d’Artur Mas al jutjat pel 9-N

El candidat de JxCat, Carles Puigdemont, retreu a la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, que consideri que la independència és una idea ‘criminal’. ‘Ventar-se d’estar liquidant l’independentisme. És això el que busquen, posar l’independentisme a la presó perquè consideren que la independència és una idea criminal’, ha replicat Puigdemont en una entrevista a TV3 després que la vice-presidenta hagi reivindicat en un acte electoral que el PP ha ‘escapçat’ els líders independentistes. Puigdemont diu que la reacció ‘tan autoritària’ de l’estat no era la ‘més previsible’ en el mapa de probabilitats que el govern tenia previst, tot i així, ha defensat que no es va equivocar en confiar en la democràcia espanyola. ‘Jo estic disposat a tot per la independència. Però hi ha una cosa que no faré mai: la violència’, ha reblat. Puigdemont ha considerat que ‘no estar clar’ que l’hagin de detenir si torna a Catalunya després del 21-D. El candidat de JxCat ha tornat a reclamar a tots els partits i a l’estat espanyol que es comprometin a acceptar els resultats de les eleccions. En cas que la seva sigui la llista més votada, ha recordat que el seu programa estableix que s’exigirà la retirada de la causa judicial. A més, ha afegit que si Rajoy no accepta els resultats del 21-D, ‘el problema el tindrà Europa’. ‘Troba lògic que les mateixes idees que em puguin portar a presidir la Generalitat em puguin portar a emmanillar-me? Pensen acceptar el resultat electoral sí o no?’, ha preguntat. Respecte a les diferències amb ERC sobre qui ha de ser el president de la Generalitat en cas que l’independentisme sumi majoria absoluta, Puigdemont ha explicat que no n’ha pogut parlar amb el candidat d’ERC, Oriol Junqueras, que és a la presó d’Estremera. Segons Puigdemont, l’última vegada que en va parlar amb els republicans coincidien que la millor resposta és mantenir els coses ‘allà on les van estroncar’. De tota manera, Puigdemont insisteix que s’ha de tenir confiança al govern il·lícitament cessat i ha avisat que si Rajoy se’n surt aquesta vegada, Catalunya ‘estarà venuda’ com a país perquè tornaran a aplicar el 155 quan els convingui.

Puigdemont retreu a Sáenz de Santamaría que consideri la independència una idea ‘criminal’

Fa una setmana del referèndum d’autodeterminació en què va guanyar l’independentisme amb un resultat diàfan del 90% dels vots. Han passat moltes coses d’ençà d’aquella jornada involuntàriament èpica en què una majoria de la població de Catalunya va resistir l’amenaça i la violència descarnada de l’estat espanyol. Després d’una jornada de mobilització multitudinària i històrica dimarts i de la publicació definitiva del resultat del referèndum divendres, demà és l’hora del parlament, que ha d’implementar el mandat del referèndum amb la declaració d’independència. Parlem amb Jordi Sànchez, president de l’ANC, d’aquesta declaració i de les alternatives que hi pot haver sobre de la taula. També parlem de l’escalada repressiva amb què pot reaccionar l’estat espanyol si es fa la declaració. Sànchez diu que la credibilitat i la dignitat han de guanyar sempre l’amenaça i la por. —El resultat i la participació del referèndum avalen la majoria parlamentària per declarar la independència? —Sí. Indiscutiblement, sí. Tot i que la legitimitat, en aquest moment, ja no prové exclusivament del resultat de l’1 d’octubre. El resultat del referèndum és un aval indiscutible. Però com tothom sap en l’àmbit internacional, hi ha més motius i raons que justifiquen una declaració d’independència, com ara la necessitat arran de la repressió i el tancament de qualsevol porta de diàleg. —Parleu de la teoria de la ‘causa justa’? —Exacte. No tan sols és el resultat de l’1 d’octubre allò que avala la declaració d’independència, sinó també la necessitat de defensar-nos creant un espai de supervivència per a les institucions i el poble de Catalunya. —Algunes veus demanen que no es faci la declaració ara per afavorir la mediació i el diàleg. Què en penseu? —Crec que, si es posa sobre la taula una proposta concreta que té la certesa d’un compromís per a trobar vies de diàleg, s’ha d’escoltar. Però si aquesta certesa no arriba, ens pertoca ser coherents i mantenir el compromís adquirit i la credibilitat, i procedir a la declaració amb una voluntat inequívoca de trobar vies de diàleg. És una voluntat que no és nova. Ens acompanya des del començament d’aquest procés. Però si no hi ha una oferta creïble de diàleg, la declaració s’ha de fer en el marc que pertoca, que és demà al Parlament de Catalunya. Fins i tot podria acceptar una petició explícita d’algun interlocutor que digui de manera clara que és imprescindible aturar la declaració per garantir que no s’aturi el diàleg. —Aquesta proposta creïble hauria d’incloure el compromís de fer un nou referèndum acceptat per l’estat espanyol que vinculés les dues parts? O el referèndum ja el donem per fet? —La meva percepció és que el referèndum ja s’ha fet. Es va fer en condicions difícils i no desitjades, però va ser un referèndum legítim. Però si hi ha unes vies de negociació, crec que s’ha de tenir la capacitat per escoltar-ho tot i l’empatia imprescindible perquè es parli amb sinceritat. En aquest punt, estic convençut que, sigui quina sigui la via del diàleg, tan sols pot acabar amb la participació de la població de Catalunya en la decisió. De la gent del sí i de la gent del no. Si finalment hi ha una via d’acord que legitima i preserva el mandat democràtic de l’exercici del dret de l’autodeterminació, s’haurà d’escoltar. Però si no és així, crec que el referèndum ja es va fer ara fa una setmana. —Per activar de manera real la mediació internacional cal demostrar que s’està disposat a arribar fins al final? És a dir, cal declarar la independència? —Hi ha un principi de credibilitat en tot això que fem. Una credibilitat que el govern de l’estat espanyol ha volgut negar i que probablement la comunitat internacional posava en dubte, però que, amb els esdeveniments de les últimes setmanes, s’ha vist que hi era. En la meva opinió, en aquest moment no hi ha res que justifiqui que aquest principi de credibilitat es trenqui o es debiliti. Per tant, és clar que sense una proposta concreta amb noms i cognoms i credibilitat, l’únic escenari que podem contemplar és el de la concreció del mandat i del compromís adquirit. Som forts perquè som creïbles. Aquesta credibilitat avui també és un homenatge als centenars de milers de persones –més de dos milions– que van anar a votar ara fa una setmana en un escenari absolutament advers. La credibilitat i la dignitat aconsellen que es faci la declaració d’independència demà. L’única alternativa és aquesta que he explicat. —Considereu que la declaració ja s’havia d’haver fet i que de dimarts ja no pot passar? —No. No crec que el problema sigui que ja s’hauria d’haver fet. Penso que la gestió del temps per part del govern i de la majoria parlamentària és important. El resultat definitiu del referèndum que es va anunciar divendres entra dins dels paràmetres de normalitat. I les quaranta-vuit hores previstes per la llei per a la declaració també són normals. Sí que penso que ara ja no hi ha cap motiu per a continuar esperant. Per tant, estic convençut que la declaració es farà per credibilitat i per dignitat. Si hi ha cap novetat concreta sobre la taula, s’haurà de conèixer i valorar. Confio que la majoria parlamentària prendrà una decisió dins d’aquests paràmetres. —La declaració d’independència pot tenir la resposta del 155. Estem preparats? —Mai no s’està preparat per a les males notícies. Però entre la por i la dignitat, em quedo amb la dignitat. I entre les amenaces dels adversaris del procés democràtic i la credibilitat del mandat de la majoria del país, em quedo amb la credibilitat. És possible que una declaració d’independència tingui una resposta dura, ja sigui amb el 155 o amb el 116, que és el que proclama l’estat d’alarma i l’estat d’excepció, ja sigui amb mesures extremes del Tribunal Constitucional o amb qualsevol actuació de l’estat espanyol en forma de repressió d’una demanda política. És possible. Fa respecte, evidentment. Però crec que som conscients de la força que ens acompanya i dels escenaris adversos en què ens podem trobar. Cal tenir la tranquil·litat que aquests escenaris seran transitoris. L’estat espanyol no pot erosionar permanentment la voluntat democràtica de la majoria del país sense erosionar definitivament la seva pròpia estabilitat. —Us plantegeu si caldrà mobilitzar-se perquè el parlament es pugui reunir? —Hi ha una mobilització prevista per donar suport a les institucions dimarts. No poso en dubte que hi hagi les condicions perquè el parlament es pugui reunir. No em passa pel cap que hi hagi una actuació preventiva per a evitar que el parlament es reuneixi. La mobilització no és per garantir que el parlament es pugui reunir sinó per donar suport al compliment del mandat de les urnes. —Divendres vau anar a declarar a l’Audiència espanyola acusats de sedició. Us veieu a la presó? —Bé… Era una hipòtesi. La rumorologia… Bé, més que rumorologia, la informació de què disposàvem era que hi havia una petició del fiscal de privació de llibertat. Aquesta possibilitat és desagradable. Això és evident. Però crec que també forma part d’allò que ens podem trobar durant les pròximes setmanes. Enlloc no estava escrit que aquest procés seria senzill. I l’estat espanyol utilitza la força i la repressió quan nega les possibilitats de diàleg, de democràcia i de debat polític. La presó era una possibilitat prevista divendres. Però això no altera la nostra voluntat. Pot alterar els estats d’ànim. Però en cap cas la voluntat i la determinació. —Així, creieu que l’estat espanyol pot anar per aquest camí d’ara endavant? —Si no hi ha una rectificació de les institucions de l’estat espanyol i no accepten el problema polític i hi cerquen una solució, probablement la seva excitació els portarà a mesures extremes. Primerament, pot semblar que són mesures que els donen la victòria, però a mitjà termini els portaran a la derrota més profunda. No hi ha repressió ni acció coercitiva que es pugui mantenir en el temps i encara menys quan és profundament injusta i cap organisme judicial internacional no la pot avalar. Els arguments de la sedició no s’aguanten ni cinc minuts en una classe de primer de la carrera de Dret. És un intent clar de castigar i de fer por. És una acció desesperada perquè decideixen activar la fiscalia i no la política per resoldre aquest conflicte. Si no hi ha un canvi de la part espanyola, la ruta pot ser aquesta que comentes. Però ho dic amb la tranquil·litat que em pertoca i la de la gent que es pot veure afectada per mesures com aquestes. Ens poden alterar l’estat d’ànim, però no la determinació ni la voluntat. —A curt termini, avui mateix i aquesta última setmana, la premsa internacional –fora de l’espanyola– ha estat molt clara sobre la repressió intolerable… —La resposta ha estat inequívoca. Ahir vam poder llegir la declaració del col·lectiu Elders, que és una autoritat reconeguda a tot el món. És la divisió d’honor dels drets humans en la comunitat internacional. I fa una crida al diàleg i a l’entesa. Crec que el món ho ha vist. Però també és veritat que això té un impacte relatiu en l’interior de l’estat espanyol. Ells estan convençuts que a curt termini l’opinió pública internacional els preocupa molt poc. No els fa canviar. És el missatge que jo vaig rebre d’aquell 1 d’octubre, d’aquella violència gratuïta davant de les càmeres de televisió i dels periodistes internacionals. Però tinc clar que aquesta actitud desafiant contra el dret internacional de les autoritats espanyoles no tindrà un recorregut sòlid en el temps. —La pressió internacional creixerà? —Espanya no podrà defugir la pressió internacional si no rectifica. La convido a rectificar com més aviat millor. Així evitarà mals majors. Ells diuen que la nostra determinació tindrà els efectes d’una bomba atòmica sobre Catalunya. No són conscients que, si no rectifiquen, els efectes de la bomba atòmica seran sobre el conjunt de l’estat espanyol. Si es pensen que el problema es resol forçant la sortida de les seus socials d’algunes empreses de Catalunya, estan absolutament equivocats. Saben que no preserven cap mena d’estabilitat i que tan sols pot preservar-la l’acceptació del diàleg polític que tants actors internacionals demanen. El món ja sap que qui nega el diàleg és l’estat espanyol. No tan sols són part del problema, sinó que són el problema principal. —Així, res d’això que ha passat ha fet trontollar la vostra confiança en la capacitat de sortir-nos-en? —No. Jo tinc un pragmatisme molt profund i sóc conscient des del minut zero que aquest camí és complex i que res no serà regalat i que res no serà d’avui per demà. I que res no és tan simple com alguns ens volen fer creure. Però si nosaltres mantenim aquesta resiliència que ja hem demostrat i aquesta voluntat cívica i pacífica, si mantenim la credibilitat de fer allò que hem dit que faríem, si no fem girs estranys a l’últim minut i som capaços de resistir la repressió amb què ens volen doblegar, no hi ha alternativa que no sigui l’exercici victoriós del dret de l’autodeterminació. N’estic plenament convençut. Pot venir d’una setmana o pot venir de mig any, no ho sabem. Però és evident que això no es pot aturar. Ni jutges, ni fiscals, ni policies no poden tombar la nostra voluntat. Tenim un camí traçat perfectament. Tenim una fortalesa que mai no ens hauríem imaginat. La democràcia s’imposarà.

Jordi Sànchez: ‘La credibilitat i la dignitat aconsellen de fer la declaració d’independència demà’

El ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, no ha comparegut acui a la Comissió de Defensa del congrés espanyol. Ho ha fet seguint les directrius de l’executiu de Mariano Rajoy, que pemnsa que un govern en funcions no s’ha de sotmetre al control polític de la cambra baixa. La incompareixença del ministre és el tret de sortida d’un conflicte institucional entre el govern espanyol i el congrés, que podria acabar al Tribunal Constitucional. Els grups de l’oposició han acusat el govern en funcions d’haver-se declarat ‘en rebel·lia’ per no sotmetre’s al control del Congrés i per tant de no respectar les competències constitucionals de la cambra baixa. Per contra, el PP ha justificat l’absència de Morenés –i la decisió del govern de no sotmetre’s al control de la cambra- perquè ‘un govern en funcions i sense activitat política no pot ser controlat políticament’. La Comissió de Defensa del congrés havia citat Morenés a les deu del matí d’aquest dijous perquè donés explicacions sobre l’operació de l’OTAN al Mar Egeu de lluita contra les màfies que trafiquen amb refugiats i sobre l’última reunió dels ministres de Defensa a Brussel·les dels dies 10 i 11 de febrer. La reunió, però, ha començat i acabat sense el ministre, que segueix les pautes de la carta que la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, va enviar al president del congrés, Patxi López, per justificar les incompareixences davant qualsevol acció de control. La missiva –que responia la que López li havia enviat prèviament- recorda que el govern espanyol està en funcions i per tant té ‘limitades les seves facultats al despatx ordinari dels afers públics’ amb caràcter ‘purament administratiu’ que ‘no impliquen cap orientació política’. Per tant, segons la Moncloa, en la mesura que el govern espanyol no pot fer actuacions polítiques ni disposa de la confiança de la cambra, tampoc s’ha de sotmetre a sessions de control ni comparèixer a les comissions. Seria, diu, un ‘control incongruent’, perquè ‘cap govern en funcions s’ha sotmès al control d’una cambra que no li hagués atorgat la seva confiança’. La situació es podria agreujar en breu perquè el president del Congrés i els grups ja han manifestat la seva voluntat de convocar una sessió de control al govern espanyol al ple del pròxim 29 de març, és a dir, un ple amb preguntes dirigides a Mariano Rajoy i els seus ministres. Dures crítiques de l’oposició L’absència de Morenés ha derivat en dures crítiques de l’oposició, que han acusat el govern espanyol en funcions de declarar-se ‘en rebel·lia’. El portaveu del Grup Socialista i diputat del PSC Germán Rodríguez ha advertit que el seu grup demanarà que la mesa estudiï la possibilitat de plantejar un conflicte d’atribucions. El PP està en minoria a la mesa i no comptarà en aquesta ocasió amb el suport de C’s. El diputat Miguel Gutiérrez fins i tot ha parlat de la possibilitat de denunciar els fets ‘per la via penal’ contra persones concretes com el mateix ministre Morenés perquè, al seu entendre, està incomplint les obligacions del seu càrrec. Per contra el portaveu del PP a la Comissió, Ricardo Tarno, ha defensat que el govern espanyol no se sotmeti al control de la cambra. Ha assegurat que en la mesura que es tracta d’un executiu en funcions que no pot fer actuacions polítiques no té sentit que se l’interpel·li per qüestions polítiques. La via del conflicte institucional prendrà forma un cop el president de la Comissió de Defensa, el socialista José María Bareda, comuniqui oficialment al president del Congrés la incompareixença del ministre ‘perquè adopti les mesures oportunes’.

La interinitat política espanyola desencadena un xoc institucional sense precedents

El nou tipus de coronavirus (2019-nCoV) que té el seu origen en un mercat de carn de la ciutat de Wuhan (Xina) i que ha infectat de moment 221 persones i ha causat sis morts, és menys agressiu que altres coronavirus coneguts, segons els experts del programa de Sanitat Animal de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA). Però, què saben els científics d’aquest nou coronavirus del qual encara es desconeix la causa inicial del brot i la seva capacitat de transmissió? Científics de l’IRTA treballen d’ençà de fa anys en l’àmbit dels coronavirus, en concret amb el tipus de coronavirus MERS-CoV, i el 2016 van provar per primera vegada un prototip de vacuna per dromedaris -que són el reservori de MERS-CoV- per prevenir la seva transmissió i actualment segueixen investigant aquest coronavirus en altres espècies de camèlids, com alpaques i llames. Els investigadors Joaquim Segalés i Julia Vergara-Alert, de l’equip d’investigació de coronavirus del programa de Sanitat Animal de l’IRTA, i el cap de la Unitat d’Alta Biocontenció de les instal·lacions del centre IRTA-CReSA, Xavier Abad, responen preguntes sobre aquest nou coronavirus trobat a la Xina. Què és el ‘nou coronavirus de 2019’? És un virus de la mateixa família que la SARS (Síndrome Respiratòria Aguda Greu) i que el MERS (Síndrome Respiratòria de l’Orient Mitjà), malalties que es transmeten d’animals a humans, però també tenen capacitat de transmetre’s entre humans. Se’ls diu coronavirus per la forma del patogen i principalment afecten el tracte respiratori, principalment els pulmons, causen malaltia greu i en alguns casos la mort. Els principals símptomes són més intensos que una grip, amb febre, dolor i malestar general i problemes respiratoris. Com ha aparegut aquest nou coronavirus? Els primers casos van aparèixer a mitjans de desembre, en plena època de grip, quan a Wuhan (Xina) van començar a ingressar als hospitals diverses persones afectades per un procés de pneumònia. Es va detectar que tots treballaven o visitaven amb freqüència el mercat de marisc i carn de Wuhan. Encara es desconeix quin va ser l’origen de la infecció, tot i que s’especula que podria provenir d’animals infectats, com ja va succeir en els casos de SARS i de MERS. Un estudi ha suggerit que les genetes o gat mesquer, i els pollastres, podrien ser portadors de virus però encara no està confirmat epidemiològicament. De quina manera està afectant a la població el nou coronavirus? Arran que el govern xinès informés del brot a l’OMS, el primer de gener de 2020 va clausurar el mercat i va començar el procés de desinfecció. El mateix dia va morir el primer pacient i el dia 17, el segon, dues persones d’edat avançada amb problemes de salut previs. El 7 de gener es va descriure el primer cas de persona infectada a Tailàndia i un altre primer cas al Japó. Segons l’OMS, en els dos casos eren persones que havien visitat Wuhan i el 9 de gener es va relacionar la pneumònia amb el nou coronavirus. En pocs dies, diversos centres d’investigació de tot el món, sobretot de la Xina, han aconseguit d’identificar seqüències genètiques del nou coronavirus, confirmant que té un 70% de similitud amb la SARS. Ara s’estan realitzant esforços per aïllar el virus, conèixer-lo i desenvolupar vacunes o altres tractaments, i elaborar proves diagnòstiques específiques. Quin grau de mortalitat té? Segons les dades inicials, la mortalitat del nou coronavirus és de l’1,5%, però caldrà fer un seguiment diari per veure com evolucionen els casos. Per ara, el ‘2019-nCoV’ es pot considerar menys agressiu en les seves conseqüències, comparat amb la SARS i el MERS. L’epidèmia de SARS, amb l’últim cas reportat fa més de quinze anys, va provocar la mort de vuit-centes persones i va infectar unes vuit mil amb una taxa de mortalitat al voltant del 10%. El MERS, encara actiu, però geogràficament contingut a la península Aràbiga, ha infectat a prop de 2.500 persones amb més de 850 casos fatals amb una mortalitat del 35%.

Què saben els científics del nou coronavirus identificat a la Xina?

Christoffer Petersen adora els llibres de Jack London. Potser per això un bon dia va convèncer la seva dona que calia anar nord enllà. Per a un danès el camí és obvi: Grenlàndia, la terra que un dia va albirar Eric el Roig i que de fa tres-cents anys es troba vinculada amb Dinamarca malgrat que té un grau d’autonomia molt alt i que la majoria de la població se’n vol independitzar. Després de set anys fent classes d’anglès i d’haver començat a escriure les seves històries, va pensar que la novel·la negra era una bella manera d’explicar una societat i va tornar a casa a dedicar-s’hi. Viu en un bosc danès on escriu els seus llibres, emmarcats en l’Àrtic Noir. A Siete tumbas, un invierno (RBA) ens ofereix una novel·la negra amb l’escenari d’una campanya electoral on el debat sobre la identitat és el fet més important. Aprofitem el seu pas per la BCNegra per saber alguns detalls més de la societat grenlandesa i d’aquest nou corrent del gènere negre. ―Heu viscut set anys a Grenlàndia i ara en un bosc danès retirat. Tot fa pensar que la gent no us agrada gaire… ―La meva vida professional com a professor em feia passar molt de temps amb la gent i per això està molt bé que a la meva vida privada me’n pugui apartar. Però, ara que sóc escriptor, de vegades la soledat és massa, potser necessitaria algú més a la meva vida. ―Heu vingut a Barcelona per participar al festival BCNegra i ho feu en una taula rodona sobre l’Àrtic Noir. El concepte existeix o ens l’hem inventat els periodistes? ―Penso que existeix, però els periodistes han ajudat a crear-lo. Penso que afegir el concepte noir a qualsevol cosa ajuda a vendre. Podríem tenir fins i tot catalan noir. Crec que hi ha noir islandès, però l’Àrtic Noir va una mica més al nord. L’Àrtic Noir es pot definir com a fred, fosc i aïllat. ―Dinamarca en general és un país bastant desconegut a casa nostra i Grenlàndia encara més, ni tan sols en coneixem els equips. Catalunya és igual de desconeguda allà? ―Mira, hi ha molts equips de futbol a Grenlàndia, equips de futbol locals que juguen sobre la sorra i la brutícia i que, és clar, no juguen la Champions. Allà, la majoria de policies, no sé per què, són seguidors del Manchester United. Però he de reconèixer que no crec que hi hagi ningú a Grenlàndia que sàpiga gaires coses sobre Catalunya. Els grenlandesos de cada vegada viatgen més com a turistes, però sobretot van a Gran Canària. Els danesos sí que saben coses de Catalunya per les notícies. ―Però aquests darrers temps sí que hem seguit amb atenció què passava a l’illa, sobretot per la possibilitat que sigui el primer territori d’assolir la independència en un país de la Unió Europea… ―No ho sé, si passarà. A molts grenlandesos els agradaria ser independents de Dinamarca, però la realitat és que en necessiten els diners i unes infrastructures millors. A Grenlàndia no hi ha carreteres entre els pobles, hi ha molta desocupació, molts problemes socials, no hi ha prou diners per a ser independents. I després, és clar, Dinamarca no es vol desprendre de Grenlàndia, i fins i tot Trump ha provat de comprar-la. Per a mi va estar bé, vaig escriure sobre això, però a mesura que l’Àrtic sigui més important per a la política internacional els grenlandesos seran ostatges d’aquesta situació. ―Quan Eric el Roig va arribar a l’illa i la va batejar, les circumstàncies climàtiques potser eren favorables, però un dels grans problemes que veiem els darrers temps és el canvi climàtic… ―És que Eric el Roig va fer trampa i va arribar a Grenlàndia a l’estiu. I a l’estiu l’illa és realment molt verda, hi ha molta herba. Però el canvi climàtic modifica Grenlàndia molt ràpidament. Per exemple, jo escric sobre com es va amb trineu sobre el gel, però el gel s’ha aprimat tant que ara és perillós de fer-ho a segons quins llocs. El canvi climàtic fa que tot sigui més càlid i que el glaç vagi retrocedint. Però tot continua essent fosc per la posició del planeta envers el sol, això es manté. Abans era molt més segur pescar a l’hivern perquè es feia des del gel, però ara els pescadors han de sortir amb bots i encarar-se al glaç i als icebergs enmig de la foscor, navegant en condicions molt perilloses. ―Aquí sempre hem considerat que la part pitjor de la classe política són els homes de partit. A la vostra novel·la també. ―Sí, hi ha aquests homes de partit i hi ha molta corrupció a Grenlàndia. Per exemple, és molt important la família d’origen i n’hi ha que no dubten, quan arriben al poder, a canviar una llei perquè els pugui sortir més barat construir-se una casa. És un exemple real. Els polítics són bons personatges per als llibres. ―Comprovem, llegint-vos, que tots els vicis de la societat contemporània es repeteixen en una població molt petita… ―Sí, i tant. Parlem de drogues, per exemple. A Grenlàndia hi ha un grup de delinqüents organitzats que controlen l’arribada de l’haixix, i com que hi poden guanyar tants diners no els interessen les drogues més dures. De manera que ens trobem que la policia ha de valorar si s’estima més tenir un problema amb l’haixix o amb l’heroïna. És un equilibri. Tot el que té a veure amb Grenlàndia és equilibri. Evidentment que intenten aturar el problema de l’haixix, però, i això és idea meva, si atures una cosa amb èxit és possible que alguna cosa pitjor ocupi el buit que deixa. ―El vostre llibre és polític i gira entorn de la identitat. En canvi, no sabem res de les propostes socials de tots dos partits, ni si són de dretes o d’esquerres. Proposeu que hi hagi un debat, però per circumstàncies diverses no n’hi ha… ―No, perquè no és important. A mi m’importa analitzar la identitat, perquè els polítics de Dinamarca i de Grenlàndia van optant per una actitud o bé una altra segons on és el poder, però el partit en què m’inspiro tenia una missió i prou: parlar grenlandès. Si els parlaves de la desocupació, de l’habitatge o de qualsevol altra cosa només et parlen de llengua, de l’idioma, de manera que no hi havia res més. Això és Grenlàndia en molts moments polítics. ―Però el grenlandès és llengua oficial… ―No és l’única. El danès ha estat el primer idioma que s’ha parlat a Grenlàndia durant molts anys. El grenlandès es va convertir en idioma oficial, però el danès és l’idioma dels negocis. Hi ha pel cap baix quatre dialectes del grenlandès i l’occidental és l’únic en què hi ha llibres de text i literatura. De manera que la gent del nord de Grenlàndia no tenen problemes amb els danesos sinó que tenen problemes amb els grenlandesos occidentals perquè senten que els oprimeixen i que els volen imposar el seu dialecte, mentre que a la vegada els grenlandesos occidentals se senten oprimits pels danesos i senten que els volen imposar el danès. ―Maratse, el vostre personatge principal, és un home torturat, sorrut, que parla molt poc, un solitari… Compleix tots els prejudicis d’un policia nòrdic. No hi ha gent simpàtica? ―Sí, sí que n’hi ha. De fet, Grenlàndia té un sentit de l’humor molt fort, però en Maratse és un solitari. Es va humanitzant en les següents novel·les, perquè la Petra l’hi ajuda. ―Sou capaç de definir tot un poble, tota una societat amb el simple acte de la previsió de cavar set fosses abans no arribi l’hivern per si de cas. No hi ha gaire optimisme a la novel·la, vull dir que no pensen que aquell any tal volta només hi haurà cinc morts… ―Però hi ha espontaneïtat. A Dinamarca si dic que voldria fer un cafè amb tu dimarts vinent, doncs ens posem d’acord i ens veiem dimarts, però a Grenlàndia potser vénen diumenge perquè el clima està bé i no sabeu si dimarts estarà bé; potser estarà malament durant dues setmanes. De manera que quan els danesos a Grenlàndia conviden els grenlandesos a fer un cafè dimarts, no tenen ni idea de què fer quan apareixen a casa el diumenge. ―Us hi heu trobat? ―I tant, moltes vegades. ―I una persona racional, com s’hi adapta a aquesta improvisació? ―Oh, és molt fàcil, et converteixes en irracional. Vaig trigar molt poc a convertir-me en un expert a ser impuntual i a anar a fer les coses i les visites a les cases quan em venia de gust, perquè estàs aïllat molt de temps i has de saber treure’n partit. ―La novel·la negra és una bona eina per a explicar un país? —Hi ha molt de Grenlàndia en el meu text, molta experiència personal. I si escrivís un llibre de text gairebé ningú no el llegiria. Per tant és una manera d’explicar que genial que és un país mitjançant la ficció i a més a més obtenir lectors. ―Us han llegit a Grenlàndia? —No, no m’han llegit. Allí em coneixen pel meu altre nom. No vaig començar a publicar llibres fins que no me’n vaig anar de Grenlàndia. Hi tenia molt bona reputació com a professor i la meva dona treballava a l’hospital. Per tant, com que jo ajudava els nens i ella ajudava els malalts i hi vam viure força temps, teníem una bona posició dins la comunitat. És important per a mi explicar històries sobre grenlandesos forts de caràcter i que fan coses, perquè als mitjans danesos només s’emet l’estereotip que no fan res, que es droguen, que beuen… I és cert que hi ha gent així, però n’hi ha a totes les societats i vull analitzar i mirar la gent ferma. ―Hi ha un personatge fascinant que és Karl, el nou veí de Maratse. És l’enterramorts, i no té compassió per les ferides del policia sinó que de seguida el fot en un bot per anar a pescar. És la millor manera d’integrar-lo. Representa l’hospitalitat grenlandesa? ―Efectivament, i a més a més és un personatge que anirà adquirint més importància a les novel·les següents. Grenlàndia és un país molt hospitalari, són molt generosos. Una altra manera de descriure-ho es veu en la manera de fumar. Els grenlandesos fumen fora i els danesos dins. Per als grenlandesos la casa és molt important i per tant no contamines casa teva, ho entens? ―Apunteu un tema al llibre que és el del tabú de l’homosexualitat a Greenlàndia… ―És important perquè Grenlàndia és una societat patriarcal molt marcada. Hi ha dones molt fortes, però són els homes els importants i és increïblement difícil ser gai a Grenlàndia. Ser gai i vegetarià és molt difícil. Ho exploraré més en uns altres llibres. ―I en canvi abunden les relacions sexuals amb dones molt joves, no tan sols per part dels polítics, sinó també els policies, com el cap de les forces especials, de qui sabem que ha deixat la Petra, que no és precisament gran, per una noia molt més jove… ―A Maalik, el polític, el volia posar en una situació en què digués una cosa però en fes una altra. Ell demana Grenlàndia per als grenlandesos, però a la vegada està molt atret per les noies de sang barrejada, per les europees. I els joves de Grenlàndia són com els de tot arreu, amb moltes emocions i amb ganes d’explorar la seva vida, com els adolescents d’arreu. Si hi afegim que hi ha una gran cultura de les festes, sobretot per als estudiants, tenim un poti-poti interessant i per això hi pot haver també aquesta relació amb gent més gran. Pel que fa a en Gaba, és un membre de les forces especials, pot tenir totes les dones que vulgui i per això la Petra l’odia. La diferència d’edat es mira d’una manera diferent a Grenlàndia perquè no hi ha tants homes ni dones. Penseu-ho: qui tries en un poble on viuen dues-centes persones? La diferència d’edat és menys important que a la nostra societat. ―Em sorprèn que Grenlàndia ha de tenir una força policíaca capaç de fer de tot en un territori immens on només viuen 56.000 persones… ―Sí, per exemple les forces especials a la meva història la conformen quatre persones, que evidentment també fan unes altres tasques. Són policies normals entrenats per a situacions difícils. Heu de pensar que a Grenlàndia tothom té una arma de foc, un fusell, tots són caçadors i en qualsevol moment una arma es pot fer servir per a una altra cosa, és clar. Vaig fer classes d’anglès a l’acadèmia de policia i eren els millors estudiants i els qui més bé et tractaven, i vaig sentir molt respecte per ells perquè vivien a la comunitat però igualment havien de respondre si hi havia un tiroteig o qualsevol mena d’abús. ―Si no ho tinc mal entès la pesca és el principal recurs de la zona… ―Sí, la pesca és el sector productiu més important i també la manufactura de la pell de foca, però ha caigut una mica. ―Però ja hem començat a veure alguna campanya de captació turística… ―El turisme va creixent, cada any més, i el govern de Grenlàndia fa un pla per a formar els joves de l’illa, perquè parlin més d’una llengua i també per fer que els caçadors es converteixin en guies. Per tant el turisme té molt de potencial. ―No sé si espantar-me… —Sí, feu bé, perquè cada vegada hi haurà més turistes i això farà més pressió en el país, que està limitat per les infrastructures. ―Però potser en un futur podríeu acabar fent la ruta pels escenaris dels llibres de Maratse… ―Això seria meravellós.

Cristoffer Petersen: ‘A mesura que l’Àrtic sigui més important, els grenlandesos seran ostatges de la situació’

Josep Costa i Eusebi Campdepadrós, els membres de la mesa de JxCat, s’han tornat a negar a rebre la notificació del Tribunal Constitucional espanyol contra la investidura de Carles Puigdemont. El vice-president primer i secretari primer han rebutjat signar el requeriment i quedar-se la documentació annexa. Així ho ha revelat Costa en un piulet. ‘Avui una altra vegada, i les que calguin, hem tornat a rebutjar aquests requeriments del TC per considerar-los il·legítims’, ha escrit. Ambdós representants ja es van negar ahir al mateix procediment perquè consideraven la notificació ‘nul·la’, ja que no té cap ‘base legal’. A més, varen argumentar que atempta contra l’autonomia del parlament i ‘coacciona’ l’activitat dels diputats i vulnera la seva inviolabilitat parlamentària.

Els membres de la mesa de JxCat es tornen a negar a rebre la notificació del TC contra la investidura de Puigdemont

Associats, adherits i fundadors de la Crida Nacional per la República han aprovat de promoure una candidatura unitària de l’independentisme per al 28-A i ha avalat de presentar-se a les eleccions espanyoles en cas que les altres organitzacions polítiques sobiranistes acceptessin una coalició electoral. Aquest és el resultat de la consulta que la formació ha fet durant quatre dies, que ha tingut una participació superior al 20% dels simpatitzants. En concret, 11.815 persones s’han pronunciat sobre les dues preguntes que es formulaven: si la Crida ha d’impulsar una candidatura tan unitària com sigui possible entre formacions independentistes i sobiranistes partidàries del dret d’autodeterminació el 28-A i si la Crida s’hauria de presentar amb aquest nom en cas que les altres organitzacions acceptessin la confluència. En el cas de la primera pregunta, han emès vot 11.751 persones, de les quals 11.490 han votat que sí i 261 que no. El 97% dels votants, doncs, hi ha votat a favor. En el cas de la segona pregunta, han emès vot 11.692 persones, de les quals 10.729 han respost que sí i 963 que no. El 91% dels votants hi ha donat suport.

La Crida aprova de promoure una candidatura unitària de l’independentisme per al 28-A

El conseller de Model Econòmic, Turisme i Treball, Iago Negueruela, ha participat en la cimera del clima (COP25), en què ha refermat que el govern de les Illes Balears vol aconseguir un turisme més sostenible i respectuós amb el medi. Negueruela ha intervingut en el debat ‘Cap a un model de turisme sostenible’, en què ha desgranat totes les iniciatives impulsades per les Illes aquests últims anys per a protegir el medi i la sostenibilitat. També ha destacat el compromís del govern en tot aquest temps, amb iniciatives pioneres com ara la llei de canvi climàtic, la limitació de vehicles a Formentera i l’impuls d’accions per a la circularitat i la sostenibilitat en el sector turístic. Davant la directora general de Turisme de Navarra, Maitena Ezkutari; el president de Paradores, Óscar López; el president de Segittur, Enrique Martínez; i el subdirector general de Desenvolupament i Sostenibilitat del govern espanyol, Ignacio Angulo, Negueruela ha recordat que el màxim actiu de les Balears és el seu patrimoni natural i, per tant, cal aconseguir mecanismes de sostenibilitat perquè l’activitat turística pugui tenir un llarg recorregut. Així mateix, ha destacat la importància de treballar conjuntament amb el sector privat per a abordar aquestes qüestions i ha recordat que totes aquestes mesures han estat molt ben rebudes pel sector turístic de les Illes.

El govern balear defensa el seu model de turisme a la cimera del clima

Els eurodiputats han donat suport a l’Acord d’Estabilització i Associació entre la Unió Europea i Kosseve, un dels passos previs perquè el país balcànic acabi integrant-se de manera gradual a la Unió Europea. El text ha estat aprovat per 468 vots a favor, 102 en contra i 81 abstencions. Segons que informa el Parlament Europeu, aquest acord és un tractat internacional permet establir diàleg polític, relacions comercials i fomentar una cooperació en diversos sectors com l’energia, el medi ambient i la justícia. Per altra banda, Kossove podrà començar a aplicar estàndards de la UE en àrees com la contractació pública, la propietat intel·lectual o la protecció al consumidor. Aquest acord no ha de ser ratificat per cada estat membre de la UE.

L’Eurocambra dóna llum verda a l’Acord d’Associació entre Kossove i la UE

Les entitats sobiranistes s’han reunit avui de manera extraordinària, després de l’enèsima negativa del govern espanyol a negociar amb la Generalitat els termes del referèndum. El president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha instat el govern a anunciar ràpidament la data i la pregunta del referèndum. ‘Hem constatat de manera trista la divuitena negativa de l’estat espanyol a acceptar el diàleg. Ha arribat el moment de donar pas a la segona part de l’expressió “referèndum o referèndum”‘, ha dit. Sànchez ha explicat que les entitats assumeixen el compromís d’arribar de manera ferma i coherent fins al final i de mobilitzar i liderar la resposta cívica de la ciutadania. ‘No defallirem. Això va començar a les urnes i acabarà a les urnes’, ha sentenciat. La presidenta de l’AMI, Neus Lloveras, ha elogiat la imatge d’unitat de les tres entitats sobiranistes i ha reivindicat l’obligació dels batlles i batllesses del Principat d’escoltar la ciutadania. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha dit que els obstacles de l’estat espanyol ja no eren excusa: ‘El referèndum és una reivindicació col·lectiva del poble de Catalunya.’ Ha afegit que les entitats feien un exercici de responsabilitat històrica i ha demanat al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que fixi ara la data i la pregunta del referèndum. ‘Estem convençuts que el poble de Catalunya estarà a l’altura els mesos vinents’, ha dit. Cuixart ha insistit que el referèndum era un exercici democràtic i s’ha mostrat convençut que els catalans participarien de manera ferma i decidida. Les tres entitats s’han reunit aquest matí al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Hi han participat unes cent cinquanta persones i ha estat la primera trobada conjunta de totes les direccions de les tres entitats.

Les entitats sobiranistes demanen a Puigdemont la data i la pregunta del referèndum

Respon JESÚS SELFA ARLANDIS: La muda d’un insecte és semblant a la dels rèptils en què suposa canviar de manera periòdica i amb regulació hormonal la part morta més externa del tegument (en el cas dels insectes) o de la pell (en el cas dels rèptils), la qual es troba envellida, i substituir-la per una altra, també morta, però més jove. En qualsevol grup, la capa vella que és substituïda s’anomena exúvia, i el moment de l’alliberament d’aquesta s’anomena ècdisi. Cal aclarir que el terme muda correspon a totes les etapes del procés en conjunt: prècdisi, ècdisi i postècdisi. Evidentment, la composició química del tegument o pell i les hormones implicades en la regulació del procés són diferents en cada grup, però el mecanisme de formació de la capa nova és idèntic, de manera que aquesta va fent-se per sota de la vella, sense que l’última siga alliberada fins que la capa nova no estiga totalment formada. Això és una adaptació que tenen aquests animals com a mecanisme de protecció davant de l’ambient, en el sentit que la capa vella serveix de coberta protectora mentre la capa nova va adquirint el gruix i consistència que li correspon. Però, no obstant això, sí que hi ha una diferència entre ambdós grups, i és que, en els rèptils, entre la capa en formació i la capa vella, es forma una secreció que lubrifica l’espai entre elles i que facilitarà el despreniment de la capa vella quan la nova estiga totalment formada, mentre que, en el cas dels insectes, no es forma cap secreció. També en els dos grups la muda implica sempre un creixement en les dimensions de l’animal i, en qualsevol cas, aquest no s’alimenta durant el procés. Els insectes i les serps muden la capa vella de manera completa o sencera, mentre que la resta de rèptils (tortugues, fardatxos, sargantanes i cocodrils) ho fan per parts. Així i tot, una segona diferència important és que tots els rèptils, sense cap excepció, poden mudar al llarg de tota la seua vida i, per tant, poden créixer fins que moren, mentre que, en la pràctica totalitat dels insectes (el 99 % d’espècies), la muda desapareix en els individus adults i, per tant, ja no poden créixer més. Una altra diferència és que molts insectes es mengen l’exúvia, mentre que en rèptils aquesta és sempre abandonada. Per acabar, una última diferència es dóna en l’alliberament de l’exúvia. Els insectes augmenten de volum corporal (els aquàtics beuen aigua i els terrestres prenen aire), la qual cosa tornarà després al medi. En el cas dels rèptils, utilitzen tant la fricció del cos sobre alguna superfície com les contraccions corporals que, ajudades per la secreció lubrificant intercapes anteriorment esmentada, faciliten l’alliberament de la capa vella. Podeu enviar les vostres preguntes a través de la web https://perques.metode.cat. Jesús Selfa Arlandis és expert en Entomologia d’Insectes i Professor Titular al Departament de Zoologia de la Universitat de València. Què és Mètode?

En què es diferencia la muda d’un insecte i la d’un rèptil?

Amb el confinament, les reunions amb amics o familiars han estat substituïdes per videotrucades. Fins ara, sobretot, les aplicacions per connectar-te amb els teus eren les habituals, com ara WhatsApp, FaceTime o Skype. Però d’ençà de dimecres passat, l’aplicació Houseparty ha esdevingut la més descarregada, tant a iOS com a Android. I què ho fa? Doncs que és una plataforma amb què podem jugar amb els familiars o amics en una videotrucada. A l’aplicació s’hi poden connectar vuit usuaris i ofereix jocs com el Trivial, el Guess who (Quién es Quién en espanyol, Qui est-ce en francès), el Pictionary –on has d’endevinar una paraula a partir d’un dibuix– o un joc d’associació de paraules anomenat Chips and Guac. Cada jugador té un torn; la resta veuen en directe què fa i han de donar-li pistes o bé provar de desxifrar la paraula o el dibuix. Per a poder parlar amb una altra persona, cal que tots dos siguin registrats al sistema amb un compte personal. Una volta connectats per videotrucada, es crea una mena d’habitació que els contactes en comú poden veure –gràcies a una notificació– i poden demanar d’entrar-hi. Tanmateix, aquesta opció es pot canviar i fer que la conversa sigui privada. També es poden crear grups i convidar-hi gent. Els contactes els podem cercar en els noms d’usuari a la barra de cerques o bé enviant-los un enllaç del nostre perfil. També podem trobar jocs clàssics en versió per a mòbil. A continuació us n’oferim uns quants més per a jugar amb la família i els amics: Leximots, la versió en català de l’Scrabble. Picalletres, un concurs on s’han de lletrejar paraules o resoldre els diversos jocs lingüístics proposats. Escacs, que permet de fer partides amb més usuaris a temps real. Illa dels Tresors, un joc ple de personatges fantàstics basat en indrets de l’illa de Mallorca. L’objectiu serà salvar l’illa i els seus tresors. Otijocs d’enginy, repta els usuaris a resoldre els jocs d’enginy.

Houseparty: l’aplicació per a jugar amb amics i família en una videotrucada

L’ONU està ‘preocupada’ per la situació de les dones que volen avortar a Andorra, segons que es desprèn de les conclusions d’un informe del Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra les Dones. En el text, els experts de les Nacions Unides lamenten que ‘malgrat el compromís’ d’Andorra per ‘descriminalitzar l’avortament en determinades circumstàncies, no s’ha pres cap mesura per a implementar-lo’. Lamenta que les dones i noies són empeses ‘a viatjar fora’ d’Andorra per avortar i, quan no ho poden fer, algunes acaben tenint les criatures o practicant un ‘avortament no segur’ que pot comportar ‘greus dolors mentals i patiment’. L’informe també lamenta l’accés ‘limitat’ als contraceptius i les ‘barreres’ a les adolescents per a accedir a informació sobre serveis reproductius i mesures de protecció contra l’embaràs. Així mateix, els experts de l’ONU adverteixen que els treballadors de la salut ‘no poden oferir lliurement informació sobre l’avortament per por de ser perseguits judicialment per haver violat l’article 109 del codi penal’. En aquest sentit, les Nacions Unides diu que ‘la interpretació del dret constitucional a la vida’ a la legislació andorrana és ‘una limitació als drets sexuals, reproductius i de salut de les dones’.

L’ONU està ‘preocupada’ per la situació de les dones que volen avortar a Andorra

John Berger (Londres, 1926 – 2017), escriptor, assagista i crític d’art britànic, es va morir ahir a noranta anys. Va ser un intel·lectual respectat, un dels més influents del pensament occidental d’aquests darrers cinquanta anys, sobretot en el camp dels estudis de l’art i la fotografia (la imatge). John Berger es va formar a la Central School of Arts de Londres i va començar escrivint crítiques d’art. Ben aviat diversificà els gèneres. Va tenir una carrera molt prolífica, amb més d’una trentena d’obres publicades d’assaig, ficció, dramatúrgia, guió, crítica i poesia. Va ser destacat amb el Booker Prize l’any 1972 per G, i el 1991 va obtenir el premi Petrarca al conjunt de la seva obra. Entre les seves obres, es destaca Maneres de mirar, un text de referència en la història de l’art, publicat en català per Edicions de 1984 l’any 2011. En la mateixa editorial, també hi trobem: D’A a X: una història en cartes (2008) i Amb l’esperança entre les dents (2010). L’any passat Viena Edicions va publicar Sobre el dibuix. L’editorial Gustavo Gili, especialitzada en art, ha publicat un gran nombre de títols de John Berger en espanyol, però hi ha moltes editorials que en tenen obres en els catàlegs. Un dels seus volums més celebrats i estimats, vinculat a Barcelona (impulsat per Eulàlia Bosch), és Te mando este rojo cadmio… Cartas entre John Berger y John Christie, publicat per l’editorial Actar. Al començament del llibre, que és una correspondència sobre el color amb format de catàleg d’exposició, Berger diu al cineasta i artista John Christie: ‘Penso que, en una altra vida, podria viure a Barcelona i parlar català.’ Berger va col·laborar amb la companyia de dansa Mal Pelo el 2008, que va estrenar la coreografia He visto caballos, a partir del llibre D’A a X, al Festival Temporada Alta. Inspirada en el mateix llibre, el 2009 la cineasta Isabel Coixet va idear una instal·lació dedicada a Berger: From I To J, que es va presentar a l’Arts Santa Mònica. Podeu veure aquest vídeo de la conversa entre Isabel Coixet i John Berger a l’Arts Santa Mònica. També podeu llegir un fragment de Amb l’esperança entre les dents.

John Berger, l’escriptor que ens va ensenyar a mirar

L’esperança dels encausats en la causa general del Tribunal Suprem és una victòria el 21 de desembre. Les eleccions són una oportunitat perquè l’escrutini del poble tombi el 155 i la repressió política a què l’estat espanyol ha sotmès l’independentisme. L’experiència de Josep Rull a la presó fa estremir per alguns dels passatges que explica en aquesta entrevista. El tracte rebut les primeres hores després de la decisió de l’Audiència espanyola, la conversa amb el fill gran, la pregunta sorprenent del petit durant una visita, el guàrdia civil que el va tranquil·litzar, el funcionari que l’amenaçava, la relació amb Turull com a company de cel·la, el so i la imatge que no podrà oblidar mai, el penediment dels reclusos amb delictes de sang del seu mòdul, el moment que va rompre a plorar, la decisió de no marxar a l’exili, allò que hi ha en joc el 21-D, el sentit de Junts per Catalunya, el retorn de Puigdemont… Rull parla amb una serenitat i amb una profunditat que no deixa indiferent. Però la veu tremola. Un mes a la presó i trenta anys d’amenaça judicial que pesen com una llosa en un futur incert. —N’heu pogut treure res de positiu, d’aquesta experiència? —Un compromís polític expressat en uns termes diferents. Això ho explico pertot arreu aquests dies. És la convicció que haig de treballar com un compromís vital perquè els meus fills no visquin en un estat que empresoni gent pel fet de defensar pacíficament les seves idees. També m’emporto una experiència molt impactant pel fet d’haver-nos endinsat en biografies de reclusos que hi havia al mòdul que eren molt contundents i impressionants. Amb moltes estones d’humanitat, paradoxalment. Molts delictes molt durs. Amb alguns reclusos, nosaltres hi teníem molta distància. Anàvem coneixent què havia fet cadascú i hi havia determinats delictes d’alguns reus que ens impedien d’apropar-nos-hi. Tenien molts nivells diferents de penediment. I n’hi havia molts que hi eren una mica per inèrcia. Les seves circumstàncies vitals els havien abocats indefectiblement a la presó. —Això us ha menat a cap conclusió? —He reforçat aquesta idea de construir un país amb un estat del benestar molt fort i molta justícia predistributiva, que doni moltes oportunitats a la gent. A la presó hem vist gent a qui la biografia personal els abocava a acabar-hi. Això és el que hem vist. Hem vist també una actitud molt professional dels funcionaris. Tan sols amb alguna excepció de voluntat venjativa intensa. Hem vist com és la vida. I una altra cosa encara, que per mi és el millor aprenentatge humà. Aquesta experiència et porta a garbellar molt bé allò que és essencial a la vida, allò que és transcendent, d’allò que no ho és. Hi ha determinats valors o aspectes com la família, els amics, les abraçades, el contacte físic… que fora de la presó no acabes de valorar amb tota la transcendència. La presó t’aproxima a la vida en uns termes que et fan valorar allò que és important. I el concepte de llibertat. Els primers dies després d’haver-ne sortit aprens a ser lliure. Allà dins has de demanar permís per a tot. I quan surts i veus que et pots moure i que no has de mirar ningú i et pots desplaçar tranquil·lament fa una impressió molt sorprenent. Quan ho explico, la gent em mira amb cara de perplexitat. I encara no n’he parlat amb els meus companys. Però segur que els ha passat això mateix. Totes aquestes són les vivències que ens quedem. Fotografia: Albert Salamé —Heu parlat dels fills. Deu haver estat difícil explicar-los per quin delicte estàveu tancat. Com ho heu fet? —Tinc un fill de vuit anys i un altre de tres. Al de tres anys li vam dir que el pare treballava. Quan va venir a veure’m, es pensava que anava a la feina del pare. I hi va haver un moment que el petit va dir: ‘Pare, pare! Ensenya’ns el despatx!’ Li vaig dir: ‘Al despatx no hi anirem. Està tancat avui.’ En canvi, amb la meva dona vam tenir una conversa amb el fill gran el dia abans d’anar a Madrid a declarar sobre el risc que jo anés a la presó. És la conversa més bèstia que he tingut amb el meu fill. El bon pare català sempre parla d’ell mateix en tercera persona… oi? Li vaig dir: ‘El pare, pot passar que vagi a la presó, però no ha fet res dolent. Anirà a la presó per haver defensat uns ideals que tu ja saps que a casa sempre hem defensat. Recordes que vam votar l’1 d’octubre? Doncs el pare pot anar a la presó perquè hi ha gent a qui no agrada allò que vam fer. Però tu vés amb el cap ben alt, perquè el pare no ha fet res dolent. I si algú et diu res, digues que el teu pare ha defensat unes idees. Cap ben alt.’ A l’escola, a l’Avet, tot ha anat excel·lentment. El tracte dels professors, dels pares dels altres nens, dels alumnes… El meu fill fa quart i els de cinquè i sisè el protegien absolutament. A l’esplai, al Cepitu de Terrassa, també. Un acompanyament brutal. Hem rebut tones i tones d’afecte. I els meus fills, especialment el gran, que era el que n’era conscient, han estat molt ben acompanyats i amb molta consciència per part de tothom de què passava. Hem sentit molt directament l’estima de la gent. No tinc prou paraules de gratitud per a traslladar a tota la gent que ens ha acaronat tant aquests dies. —A Jordi Cuixart, els altres presos li han dit que té molta sort de no haver de tenir remordiments… —També era així en el nostre cas. Nosaltres érem en un mòdul de respecte. Un mòdul de respecte és un mòdul on signes un contracte de compliment d’unes normes de convivència. Amb aquest contracte, et compromets a no utilitzar mai la violència física ni verbal per a dirimir els conflictes. Així com els consellers Romeva i Forn eren en un mòdul de preventius, amb en Jordi érem en un mòdul de condemnats amb penes molt altes. No érem pas amb presos de coll blanc, per entendre’ns. Al nostre mòdul hi havia presos comuns amb molt delicte de sang. Molt delicte de sang. Què ens va cridar l’atenció? Que una gran majoria reconeixia els fets pels quals havien estat condemnats. Reconeixien que s’havien equivocat, especialment els que tenien delictes de sang. Amb nivells alts de remordiment. I s’adreçaven a nosaltres demanant què havíem fet exactament. Una conversa que es repetia sovint és quan ens preguntaven quants anys ens demanen que paguem (amb terminologia carcerària no dius ‘complir una condemna’ sinó ‘pagar una pena’). Els explicàvem que ens demanen trenta anys. Hi havia un astorament. ‘Trenta anys, vosaltres? Però què feu aquí dins?’ I també ens passava com a en Jordi Cuixart. Ens deien que teníem sort de no haver de tenir remordiments. I quan veien la quantitat de cartes que rebíem, ens deien: ‘La gente os lleva en volandas!’ —La relació amb en Jordi Turull deu haver canviat… —Oh! Oh! Jo crec que hi ha una relació en aquest moment que és emocionalment indestructible. Compartíem setze hores cada dia a la cel·la. Setze hores són moltes hores. Hem somniat junts. Hem patit junts. Hem dubtat junts. Hi ha un verb català que és molt bonic: hem glatit junts. I ens hem confortat plegats. Quan jo estava fotut, ell m’ajudava. I quan ho estava ell, l’ajudava jo. Hi ha situacions personals que ens deixaven abatuts. Per exemple, quan jo rebia una carta de la meva dona amb fotografies dels nens, tenia una baixada molt potent. Fotografia: Albert Salamé —Deveu haver guardat moments molt especials… —Hi ha una imatge i un so que tinc molt clavats. El so que mai no oblidarem –amb en Jordi vam coincidir en això– és el soroll de la porta de la cel·la quan ens hi van tancar la primera nit. Aquest soroll de les portes de les cel·les tancant-se a dos quarts de vuit del vespre. És un so que puc sentir ara tancant els ulls perfectament. I la imatge és la següent. En Jordi fuma. Un dia va obrir la finestra –una finestra amb barrots– i jo era a la banda de la porta de la cel·la. El vaig veure a ell fumant amb aquells barrots al darrere i la llum de mitja tarda que entrava. Va ser una imatge, que encara puc veure, de tenir consciència de presó presó. El so de les portes que es tancaven cada vespre i la imatge del meu amic conseller a la finestra fumant amb els barrots al darrere… són dos records inesborrables. Ets a la presó… ets a la presó… ets a la presó… —Vau tenir cap mala experiència concreta? —Amb els altres reclusos, tot va anar bé. Quan érem amb ells, no podíem deixar de pensar en les seves víctimes i les famílies de les víctimes. Quan havien matat algú, nosaltres miràvem de pensar molt en la família de la víctima i això ens portava a marcar-hi una distància. Entre els funcionaris, els de la presó d’Estremera van tenir una actitud molt professional. L’excepció va ser a Navalcarnero. L’experiència que vaig tenir-hi va ser brutal. —Què va passar? —A l’Audiència em van donar la interlocutòria. Vaig travessar la porta del lloc on érem i m’esperaven dos policies estatals que em van posar les manilles amb les mans a l’esquena. Aquest va ser un primer moment impactant. Amb les mans lligades al darrere, vam baixar les escales cap als calabossos, uns espais de formigó amb un banc, també de formigó, amb una manta i el lavabo. M’hi vaig estar un parell d’hores. Abans d’entrar allà, em van escorcollar. M’ho van treure tot. Les ulleres. Per un miop, que li treguin les ulleres és molt inquietant. Coses que eren normals: el cinturó, els cordons de les sabates… Però també em van treure l’anell. Em van treure un braçalet que porto de Medi Ambient, d’una entitat de la Setmana de la Natura. Tot, tot… Unes gotes per al nas, per a la congestió nasal… M’ho van prendre tot. Ho van posar a una bossa. —I d’allà cap a la presó? —Passades les dues hores, em van enfilar en una furgoneta, emmanillat, ara amb les mans al davant. Tot sol. Els altres consellers anaven aparellats. Això ho vaig saber després. Però aleshores jo no n’era conscient. Van sortir totes les furgonetes juntes. Anava dins una mena de gàbia en aquella furgoneta. Amb les sirenes engegades i a una gran velocitat. Era molt incòmode perquè no anava lligat, no portava cinturó, però tenia les mans immobilitzades… I vaig anar veient com les altres furgonetes anaven desapareixent i les perdíem de vista. Vaig pensar que havien quedat enrere en algun semàfor. I vam arribar en una presó. Jo em pensava que ens portaven a Soto del Real. I que hi anàvem junts. Però vaig arribar a una presó que em va semblar molt antiga. Fotografia: Albert Salamé —No us havien dit on us enviaven? —No. Vaig quedar sorprès. Em van fer baixar, encara amb les manilles i sense ulleres, ja de nit. Desorientat. I va venir un funcionari que em va dir: ‘Se os ha acabado la tonteria, catalanes; se os ha acabado la tonteria.’ Vaig quedar molt sorprès. I em va sortir un punt de dignitat i vaig respondre: ‘No se’ns acabarà ni ara ni mai.’ I va respondre: ‘Pues os vais a podrir aquí en la cárcel!’ Ostres… Va ser una entrada molt contundent. Hi va haver aquesta tensió. I després va començar el procés d’identificació. Ells en diuen ‘huellar’. Aleshores estava envoltat de dos funcionaris. Tot era molt desagradable. I l’home aquell va agafar la bossa de les meves pertinences i el primer que em va donar va ser la interlocutòria de la jutgessa. I em va dir literalment: ‘Te vas a pasar tantos años aquí en la cárcel que te la vas a aprender de memoria.’ I quan després em va fer la fotografia, aquella que tens els centímetres al darrere, em va dir: ‘Qué careto que haces! Esto es para salir al telediario y que la gente sepa qué cara hacéis los traidores!’ Tot allò, i més comentaris que va fer, va ser molt desagradable. —Quin aterratge a la presó! Va anar més enllà aquest tracte amenaçador? —Vaig quedar-ne molt impressionat. El moment que ho vaig passar més malament i que vaig estar a punt d’enfonsar-me va ser quan vaig preguntar si era a Soto del Real i on eren els meus companys. Em va dir: ‘No, no… estás en Navalcarnero, Madrid 4, y estás solo.’ Hòstia! Aquell moment va ser molt dur… Però sempre hi ha un alçament de llum en la tenebra. I el guàrdia civil que m’havia portat em diu, en català: ‘No pateixis. Estigues tranquil.’ Vaig quedar sorprès. Però em va donar molta confiança. I després va venir el subdirector de la presó, un home baixet i molt correcte, que em va dir: ‘Estigues tranquil, aquesta és una presó de les antigues, però et posarem en un mòdul que està relativament bé. No has de patir.’ Però a mi em feia molt de respecte la solitud. El subdirector va marxar i va continuar la situació tensa amb aquella gent. Al cap d’una estona, va tornar a venir aquell subdirector a dir-me que ens enviaven tots junts a Estremera. Jo no tenia ni idea que existia Navalcarnero ni Estremera ni res. —I el guàrdia civil que parlava català us va dir res més? —Sí. Va tornar a venir. Em va explicar que havia estat setze anys a Catalunya. Parlava un català molt correcte. Em va tornar a dir que no patís, que aniríem a Estremera i que havíem de passar per les altres presons a recollir els altres consellers. Volia dir que tornarien a ajuntar les furgonetes per anar cap a la presó on ens destinaven. Vam passar per Valdemoro, Aranjuez i Estremera. Em va dir que el trajecte duraria dues hores i mitja i que estigués tranquil. Que si necessitava res, que ho demanés. Va anar tot com va dir. —I aleshores vau arribar a Estremera. —Sí. Jo vaig ser l’últim de baixar de la furgoneta i d’entrar al lloc on ens van fer esperar. Els meus companys ja no portaven les manilles. I els funcionaris de la presó van tenir un tracte normal. Vaig quedar sorprès del tracte normal. De fet, era professional. No es tractava de ser simpàtics. Simplement, professionalitat. I allò va ser l’actitud constant que vam trobar a Estremera. D’una professionalitat impecable. No preteníem pas cap complicitat. Fotografia: Albert Salamé —Abans de tota aquesta experiència, vau haver de prendre la decisió d’anar a l’exili amb el president o quedar-vos aquí i encarar la decisió judicial. Com va anar? —Hi havia circumstàncies polítiques conjuntes, circumstàncies polítiques concretes i circumstàncies personals de cadascú. La decisió política general va ser que alguns se n’anirien per protegir la institució a fora, però els altres ens quedaríem dins per donar una imatge de normalitat i confiança en els ciutadans després de la declaració d’independència. Hi va haver un cert repartiment de què faria cadascú. Jo tenia un acte a l’agenda aquell diumenge, el Centenari de Ferrocarrils de la Generalitat, a Sant Cugat. Podia anar-hi com a membre del govern. Era l’únic acte de l’agenda del consell executiu i vam quedar que hi aniria. El dilluns al matí també havíem quedat que aniríem als departaments. Jo hi vaig anar. Per qüestions d’agenda, jo estava en condicions de quedar-me. Aquesta era la meva circumstància política concreta. —I també hi havia la circumstància personal… —Sí. També hi havia la circumstància personal de cadascú. Vull deixar clar que l’exili és molt dur. Molt dur. No és cap broma. La meva mare és gran i està fumuda. No es pot moure. Té el cap clar, però no es pot moure. Hi ha patit molt, en tot això. Vaig pensar que si anés a la presó i passés alguna cosa amb la mare, podria tornar a veure-la. Podria demanar un permís. Però si era a l’exili, no. Aquesta és una raó. I cadascú sap la seva. Quan es frivolitza sobre l’exili, és molt injust. Les circumstàncies personals són molt dures. El meu company terrassenc Lluís Puig es troba en una circumstància molt complicada. Molt. I encara hi ha una última reflexió. El president de la Generalitat havia de ser fora. La institució de la presidència de Catalunya no pot ser sotmesa a la vexació i a la humiliació a què vam ser sotmesos nosaltres. Jo li he dit que no tingués cap dubte que havia fet allò que havia de fer. Ell té filles. I això és molt dur. Com més grans són els fills més complicat és. Però ell no podia sotmetre’s a la vexació a què ens van sotmetre a nosaltres. Posar-nos les manilles era una voluntat clara de dir-nos qui mana. I això, el president no ho havia de passar. —Quan vau decidir de quedar-vos, teníeu clar que us enviarien a la presó? O teníeu alguna esperança? —Era complicat. Jo tenia esperança. Sóc advocat. M’he tornat a donar d’alta d’advocat en exercici per poder anar a veure els presos. Els advocats podem entrar a la presó amb més llibertat i podem estar-hi més estona. Jo tenia una certa esperança. Però teníem el precedent dels Jordis que ja havien entrat a la presó per un delicte menor del que ens imputaven a nosaltres. Miquel Iceta diu que el 155 i el nostre empresonament no tenen res a veure. I no és cert. Perquè amb el 155 vam deixar de ser aforats. I per tant, en lloc d’anar al Superior de Justícia o al Suprem, ens tocava passar per l’Audiència. I només cal veure el tracte diferent que van rebre els membres de la mesa i nosaltres. Jo tenia esperança perquè no tenia sentit jurídicament aplicar-nos aquestes mesures cautelars tan dures. Prendre la llibertat és la mesura cautelar més rotunda que hi ha. Els nostres advocats ho van preparar molt bé. Però va quedar clar que era irrellevant què poguessin dir. Fotografia: Albert Salamé —Parlem de la presó en passat. Però això no s’ha acabat. Hi haurà un judici i tot es pot complicar encara més… —Exacte. I això sí que valdria la pena que ho anéssim explicant més. Hi ha gent que em diu: ‘Quina mala experiència. D’això te’n recordaràs tota la vida.’ I sí que me’n recordaré. Segur. Però ara ens demanen trenta anys. Trenta anys de presó. Hem de passar un judici. I la interlocutòria del jutge per la qual deixa el vice-president, el conseller d’Interior i els dos Jordis a la presó manté el relat de violència i el tipus penal de rebel·lió. Això no s’ha acabat. No és normal la situació actual. Jo m’he de presentar al jutjat de guàrdia cada setmana, no puc sortir del territori de l’estat espanyol, tinc limitada la llibertat d’expressió… hi ha preguntes que no puc respondre. Em limito a seguir les instruccions del meu advocat de ser molt poc loquaç a l’hora de respondre determinades coses. I he d’encarar un procés amb una responsabilitat penal per delictes molt greus. De fet, el més greu que hi ha al codi penal en aquest moment. —De què no podeu parlar? —De què? No puc dir de què no puc parlar. No puc parlar de la visió política de cara al futur. He de ser molt prudent a l’hora d’expressar determinades opinions. Quan anem a un debat, que jo crec que no hi hem de deixar d’anar, és bo que la gent sigui conscient que no podem expressar-nos amb la mateixa llibertat que els altres. —Això condiciona completament la campanya. Es competeix amb una desigualtat absoluta. Més enllà dels presos i dels exiliats, tampoc no hi ha llibertat entre els que heu quedat lliures. —I tant. És claríssim. Ens han advertit que depèn de com ens expressem podem tornar a la presó. Estem sempre vorejant el límit. Això és angoixant. —L’esperança d’abans de la citació a declarar és més gran de cara al judici? Confieu que hi pugui haver solucions que impedeixin que acabi més malament encara? —Hi ha una cosa prèvia que és fora dels jutjats. És l’escrutini del poble. El 21 de desembre hem de guanyar aquestes eleccions. Les hem de guanyar. Per això, Junts per Catalunya oferim la nostra candidatura no tan sols als independentistes sinó també a tots els ciutadans que creuen que ens hem de moure en uns paràmetres democràtics homologables a la resta d’Europa. Hem rebut moltes cartes en aquest sentit, que eren molt emotives. Gent que ens deia que no és independentista, però que troba esgarrifós això que ens havien fet. I deien que ja no era una qüestió d’independència sinó de democràcia. Serà la gent amb el seu sufragi –per utilitzar les paraules de Macià– que pot treure els quatre presos polítics de la presó i pot fer tornar el president i els consellers de l’exili. És condició necessària, però no suficient. Hauran de passar més coses. Però si no passa això, si no guanyem les eleccions, el futur serà molt poc agradable. Les candidatures del 155 han insistit que, si no surt allò que ells volen, continuaran aplicant-lo i acabaran prohibint allò que nosaltres representem. —Esteu sorprès per alguna reacció de companys dels partits impulsors del 155? —Jo no qüestionaré el caràcter democràtic de ningú. Però hi ha una democràcia que s’expressa amb uns termes homologables a la resta d’Europa i una altra democràcia que no. Sobre els companys, hem vist mostres d’afecte d’alguns companys del PSC, que vull fer valer. Tan bon punt hem sortit, s’han posat en contacte amb nosaltres per dir que discrepaven de la nostra posició política però que empatitzaven amb la nostra situació. També companys dels comuns. I evidentment, d’Esquerra i de la CUP. Però, en canvi hi ha absències i silencis que sorprenen. Encara no he tingut l’oportunitat de veure ningú del PP ni de Ciutadans. Sap greu que més enllà de la discrepància política no hi hagi més humanitat. Em sobta que els qui tenen fills no tinguin aquest punt d’empatia personal. —Això sembla impossible… —La humanitat hauria d’anar per sobre de la política en determinats aspectes. Nosaltres no sortim pas amb odi. No acceptarem allò que volen, que és inocular-nos el verí de l’odi i el ressentiment. Si regalimem ressentiment, no construirem absolutament res. Allà dins pensava molt en la Muriel com a metàfora de la nostra actitud. Si la Revolta dels Somriures té una cara gràfica és la de la Muriel. Hem de mantenir un respecte insubornable als altres. Si algú vol estar emprenyat i ressentit, que siguin els altres. Amb nosaltres no ho han d’aconseguir. Em nego a perdre el somriure. Aquesta actitud és la que ens ha permès d’arribar fins aquí. —Aquest somriure es va esquerdar amb la vostra entrada a la presó. En sou conscient? —És evident. És normal. Però a nosaltres que ho hem patit en primera persona, no ens llevaran el somriure. La manifestació del carrer de la Marina ens va impactar molt a dins la presó. És una de les ocasions que vam plorar. Perquè hem plorat. Ho vam poder veure per la tele. Moltes televisions espanyoles no ho van ensenyar, però cal reconèixer que la Sexta ho va emetre en directe. Ho vèiem allà al mòdul envoltats dels altres reclusos. Allò va ser tan brutal. Veure la gent amb aquella actitud. Vam ser molt conscients de l’impacte que havia tingut la nostra situació. —I aquesta virulència de l’estat espanyol pot haver espantat gent? —Aquest és el gran instrument que tenen el PP, Ciutadans i, dissimuladament i amb certa vergonya, el PSC. Garcia Albiol ha dit que, si guanyen els sobiranistes voldrà dir que encara hi ha una part de Catalunya que no ha escarmentat. Aquesta és la concepció de la democràcia que té aquesta gent. És a través d’aquesta idea de por. Fotografia: Albert Salamé —Per què considereu tan important que Junts per Catalunya, la llista del president, sigui qui s’endugui la victòria del 21-D? —Des del respecte més escrupolós a Esquerra Republicana i a la CUP, perquè això ho hem patit junts. Especialment, amb Esquerra. Jo he compartit furgoneta i manilles amb Carles Mundó, Oriol Junqueras i Raül Romeva. I he compartit tres hores de calabós a l’Audiència espanyola amb el vice-president Oriol Junqueras. Des del respecte més escrupolós, en aquestes eleccions pensem que la qüestió no són els partits sinó el país. Calen instruments excepcionals en una situació d’estat d’excepció. I aquesta és la primera raó d’haver articulat Junts per Catalunya, que és una candidatura molt transversal amb gent de procedències molt diverses. —I la segona? —És important de restablir la normalitat democràtica que implica que el president Puigdemont i el seu govern, destituït de manera il·legítima, pugui tornar al Palau de la Generalitat. Per nosaltres, el motiu principal d’aquestes eleccions és això. Si no es restablís aquest govern amb el president al capdavant, els del 155 n’haurien tret profit. Quedarien ben satisfets amb això que aconseguirien. Aprofito els versos de Miquel Martí i Pol: ‘I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui i via fora!’, però abans restablim la normalitat que ens han volgut arrabassar. Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República. —Si guanya les eleccions, el president Puigdemont ha de tornar? —Sí. Claríssimament. Ell mateix ho ha explicat. La seva voluntat és poder tornar. Assumirà un risc molt alt. Si el poble l’escull i guanya les eleccions, davant dels ulls del món –que és més sensible que no pas com ens expliquen–, que pugui ser empresonat i s’impedeixi la voluntat democràtica de la gent serà una imatge demolidora. L’estatut deixa ben clar que tan sols hi ha quatre vies per les quals el president pot cessar: per dimissió, per moció de censura, per inhabilitació judicial o per mort. No hi ha pas un cinquena raó que digui: ‘Perquè el senat espanyol per majoria absoluta decideixi que no li agrada aquest govern.’ Això és impensable democràticament. Molta gent arreu del món viu perplexa la situació actual d’una Catalunya governada per un partit amb onze diputats i el 8% dels vots. Fotografia: Albert Salamé

Josep Rull: ‘Cal que el president entri al Palau… i a continuar construint la República’

Les presons dels Lledoners, del Mas d’Enric i del Puig de les Basses han de proposar aquesta setmana quina classificació han de tenir els presos polítics, si un segon grau o un tercer grau i, per tant, quina possibilitat tenen d’obtenir aviat permisos de sortida esporàdics. Ho han de decidir abans de dissabte, 14 de desembre, quan es compliran dos mesos d’ençà de la condemna per part del Tribunal Suprem espanyol. A Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell, Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn els aplicaran una normativa penitenciària que grinyola amb aquests casos, perquè són presos excepcionals. Són presos polítics. D’entrada, la junta de tractament de cada presó decidirà el grau de tots. El primer grau –pensat per als reclusos perillosos– és descartat; el segon grau, que és el més estès, implica un règim tancat, amb les condicions de reclusió que han tingut durant aquests dos darrers anys de presó preventiva, incloent el dret de disposar d’uns permisos de sortida. I el tercer grau és un règim de semillibertat que faria que directament poguessin sortir de la presó de dia i el cap de setmana. És previsible que els classifiquin inicialment en un segon grau, segons que han assumit públicament alguns dels presos. En condemnes tan altes, no és pas habitual que la classificació sigui inicialment de tercer grau. Però la defensa de Sànchez, Turull i Rull, representada per l’advocat Jordi Pina, ha fet un comunicat dient que no ho vol donar pas per fet, que hi ha argumemts jurídics per a donar-los el tercer grau. Enumera així les condicions personals que ho farien possible: ‘Un entorn social que els acull, possibilitat de trobar feina, no perillositat en la mesura que no han actuat amb violència (com de fet ha manifestat el mateix Tribunal Suprem no condemnant-los per rebel·lió), sense risc de reincidència (el Tribunal Suprem també ha argumentat que la inhabilitació no els permet “tornar a delinquir”) i sense cap responsabilitat civil subsidiària imposada i pendent de pagament (que és l’argument habitual que es fa servir per denegar tercers graus)’. A més, remarquen que tant la defensa com els presos polítics han mantingut un ‘escrupolós respecte envers la tasca dels professionals dels centres penitenciaris que han d’emetre els preceptius informes’ i lamenten els articles que diuen que estarien conformes amb el segon grau. Un tercer grau pot acabar a les mans del Suprem La junta de tractament, que proposa el grau, és formada per funcionaris –un jurista, un psicòleg, un treballador social, un educador– que fan la proposta a la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Aquesta qualificació de grau pot ser objecte de recurs per la fiscalia i ha de ser validada pel jutge de vigilància penitenciària i, en darrera instància, pel tribunal sentenciador, és a dir, pel Tribunal Suprem espanyol. Per tant, una proposta de qualificació de tercer grau per als presos polítics perquè puguin disposar d’aquest règim de semillibertat podria ser tombada molt probablement pel Suprem. Rehabilitació de què? Quan es decideix la classificació en grau, cada pres té l’opció d’acollir-se a un programa individualitzat de tractament (PIT), que té el propòsit d’ajudar en la reinserció dels interns mitjançant activitats, cursos, etc. A les presons catalanes hi ha l’hàbit d’assignar un PIT, que és individualitzat, a cada pres condemnat i classificat en un grau o un altre, però això no vol dir pas que sigui obligatori d’acollir-s’hi. És una opció, no pas una obligació, per més l’aplicació sigui molt estesa entre els reclusos del Principat. Entre els presos comuns, el fet de no signar un PIT pot dificultar la concessió de permisos penitenciaris, segons que han informat fonts del Departament de Justícia a VilaWeb. Teòricament, serà més fàcil que un pres condemnat per un delicte concret participi en programes de reconducció, de correcció de la seva conducta i, per tant, d’assumpció de la seva culpa. Però de què s’han de rehabilitar uns presos polítics? Amb quins criteris prendran les decisions les juntes de tractament de les presons en el seu cas? Dolors Bassa, condemnada a dotze anys de presó, parlava en una entrevista recent a RAC-1 sobre les reunions que tenia amb personal del centre del Puig de les Basses amb vista a la decisió que prengui de manera imminent la junta de tractament sobre el grau en què l’haurien de classificar. I en parlava així: ‘Una de les preguntes que em feia la psicòloga era: “Quantes vegades has anat als serveis socials?” Jo li deia que tota la vida, que he estat regidora de Serveis Socials i després consellera d’Afers Socials. Els protocols no estan preparats per a persones normalitzades.’ Jordi Cuixart és l’únic pres que fins ara s’ha expressat obertament contra la subscripció d’aquests programes de tractament. No renunciaria pas a un tercer grau, perquè és una decisió que no depèn pas d’ell, sinó de la junta de tractament –i de més instàncies–, però sí que es nega a acollir-se al PIT. En una entrevista a VilaWeb deia: ‘Què he de fer, jo ara? Cursets per a aprendre’m la constitució? No necessito cap programa per a rehabilitar-me. Rehabilitar-me de què? Només faltaria. I tampoc no penso renunciar al tercer grau, entre més raons, perquè no depèn de mi. Te’l donen o no, vulguis o no vulguis. D’aquesta manera denunciem que alguns altres presos sí que s’hi apuntin, a la rehabilitació? Doncs no. Al contrari. Legitimem del tot les seves accions. Que quedi clar també.’ La quarta part de la condemna A part els graus, una altra qüestió té a veure efectivament amb els drets penitenciaris, és a dir, amb la possibilitat de tenir permisos de sortida esporàdics. Si els presos són qualificats amb un segon grau, que és l’opció més previsible, tindran trenta-sis dies anuals de permís per a sortir d’ençà del moment que hagin complert una quarta part de la condemna i sempre que no tinguin cap expedient disciplinari. Però això no és pas un automatisme: són requisits mínims, que no obliguen pas l’administració penitenciària a concedir els permisos. Són els funcionaris de la junta de tractament de cada presó que han de decidir si els concedeixen o no. La junta pot no concedir-lo, encara que es compleixin aquests requisits de temps complert de condemna i de ‘bon comportament’. És una situació que passa molt sovint als centres penitenciaris; és molt habitual que els presos no tinguin cap permís fins que no hagin complert ben bé mitja condemna. Què fa que habitualment una junta de tractament denegui un permís, la quarta part de la condemna? Són múltiples raons, factors subjectius i valoratius que depenen de cada pres. Per exemple, que no faci un bon ús del permís, que hom pensi que pot reincidir, que no tingui prou arrelament o una família desestructurada, que pertanyi a ambients marginals, que no reconegui ser autor del delicte… Però la junta de tractament també el pot concedir, aquest permís. I si és el cas, el jutge de vigilància penitenciària pot validar-lo, però abans ho ha de notificar a la fiscalia, que s’hi pot oposar, i pot impedir que efectivament s’acabi concedint. El 100.2 Hi ha encara una altra via per a l’obtenció de permisos, una via extraordinària que no pot ser impugnada al Tribunal Suprem espanyol perquè no té a veure amb la qualificació penitenciària sinó amb les condicions de vida dels reclusos. És l’article 100.2 del reglament penitenciari, que pot aplicar l’administració competent, que en aquest cas és la Generalitat, mitjançant la Direcció General de Serveis Penitenciaris. Aquest article introdueix flexibilitat en el sistema de classificació dels presos penats, de manera que es poden aplicar condicions pròpies del tercer grau a presos que tenen la qualificació d’un segon grau, ‘sempre que aquesta mesura es fonamenti en un programa específic de tractament’. Això permetria als presos de fer sortides esporàdiques. Aquesta mesura l’ha de validar un jutge de vigilància, però és d’aplicació immediata. I si bé no la pot tombar el Suprem, sí que pot ser impugnada per la fiscalia a les audiències provincials de Barcelona (en el cas dels Lledoners), Girona (el Puig de les Basses) i Tarragona (el Mas d’Enric).

Decisió imminent sobre la situació dels presos polítics condemnats pel Suprem

El parlament de la Gran Bretanya haurà de votar si el govern pot començar el procés de divorci amb la Unió Europea –anomenat Brexit–, segons que ha dictaminat avui el tribunal suprem britànic. La justícia considera que el govern no té potestat per a acollir-se a l’article 50 del tractat de Lisboa, que permet de començar les negociacions reals per a la separació. El jutge suprem, Lord Thomas de Cwmgiedd, ha defensat la decisió del tribunal dient: ‘La llei més fonamental de la constitució de la Gran Bretanya és que el parlament és sobirà.’ De moment no hi ha hagut reacció formal de la primera ministra, Theresa May, ni del govern. Tanmateix, la BBC informa que l’executiu apel·larà contra la decisió. May ha fet saber reiteradament la voluntat d’activar l’article cinquanta a final del mes de març. I aquesta mesura que, segons ella, no ha de ser consultada al parlament. La UE, en canvi, ha dit que no pensa negociar res, ni l’idioma en què s’han de fer les converses, fins que no s’apliqui l’article 50. Sotmetre el divorci amb la UE a votació al parlament britànic pot dur a la mort del Brexit. Ara mateix, a la cambra hi ha majoria de diputats contraris a girar-se d’esquena a Europa. Brexit, però per poc El mes de juny es va fer el referèndum sobre el Brexit. El sí es va imposar pels pèls, amb el 51,9% dels vots. Però Escòcia va ser l’únic territori del país on l’anomenat Remain (romandre a la UE) va guanyar la votació.

La justícia dictamina que el govern britànic necessita el permís del parlament per a sortir de la UE

Disset dies després de decretar-se l’estat d’alarma i del confinament de la població a tot l’estat espanyol, el nombre de casos confirmats de Covid-19 s’acosta als 90.000 i als 25.000 al país. Però si observem l’evolució que ha tingut el coronavirus 2019 aquests darrers dies, es poden observar dades que donen esperança i que concorden amb les previsions menys alarmants que fan els experts. La corba d’infeccions continua a l’alça, però no amb la rapidesa que tenia fins ara –fet que aquests dies vinents pot ser un respir per als serveis mèdics– i la reproducció de la malaltia comença a estabilitzar-se arreu. Cal dir primer de tot que la falta de tests fa que el nombre de casos confirmats de coronavirus sigui una aproximació: de casos reals d’infectats, n’hi ha molts més. Per tant, és una mostra més relativa que no pas el nombre de pacients en estat greu o el nombre de víctimes. Per exemple, segons la investigadora en sistemes complexos de la Universitat de Saragossa Clara Granell, el nombre real de contagiats és deu vegades superior als casos confirmats. Això vol dir que els casos reals al país són vora 250.000, tot i que la majoria dels infectats no tenen símptomes o en tenen de lleus i no requereixen hospitalització, cosa que és positiva del punt de vista de la immunitat col·lectiva. Només una setmana enrere, les previsions de l’administració eren molt pitjors de la realitat que tenim avui. El document intern del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya a què va accedir VilaWeb, amb data del 24 de març, incloïa una previsió de l’augment de casos registrats de Covid-19 al Principat. Font: elaboració pròpia a partir dels casos registrats i la predicció que feia el document intern del Departament de Salut. Pel diumenge 29 de març, la previsió era de 23.606 casos i 1.439 pacients greus, mentre que les dades reals oficials han estat de 16.157 casos i 1.512 greus. La diferència, per tant, és de 7.449 casos menys respecte de la previsió del govern, però hi ha 73 pacients greus més que no pas els que contemplava l’informe. La previsió per ahir era de 23.727 casos i 1.447 morts, i les últimes dades oficials del Departament de Salut són 18.733 casos i 1.672 defuncions. Ahir va ser el pitjor dia al Principat. Es tracta d’un repunt del 16% i entra dins la tendència, molt menor en comparació a fa una setmana. Alentiment de la Covid-19 Un informe elaborat el 29 de març per investigadors de l’UPC i que analitza dades per estats de la UE i per comunitats autònomes de l’estat espanyol, preveia que dilluns 30 hi hagués 16.626 casos al Principat, dins un interval de 15.026 a 19.833 –n’han estat 18.733–; 5.486 casos al País Valencià, dins un interval de 4.840 a 6.132 –n’han estat 5.110­­–; i 1.063 casos a les Illes, dins un interval de 1.004 a 1.121 –n’han estat 1.000. A l’estat espanyol, la previsió era que avui hi hagués 87.203 casos –n’han estat 85.195. A la web s’hi pot consultar l’evolució i la predicció diària. El fet que hi hagi més proves permetrà de detectar més persones infectades i pot comportar un augment dels casos registrats. A continuació, us oferim els gràfics de l’augment en percentatge dels casos confirmants dia a dia al Principat, al País Valencià i a les Illes, que són els tres territoris del país dels quals parla l’informe de l’UPC. No hi ha previsions disponibles de l’evolució de la Covid-19 a Andorra, Catalunya Nord, la Franja de Ponent ni el Carxe. Els gràfics representen el percentatge d’augment o disminució diari dels casos confirmats d’ençà del 14 de març, dia en què va decretar-se l’estat d’alarma a l’estat espanyol i el confinament de la població. Al Principat, al País Valencià i a les Illes, s’hi observa que, tot i els primers alts i baixos, la tendència és a la baixa. Font: elaboració pròpia amb les dades oficials de la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern de les Illes. L’índex de transmissió baixa La dada més objectivable, juntament amb el nombre de víctimes mortals i de malalts greus, és la taxa d’infecció o índex de transmissió (R0), que és el nombre d’infeccions que pot originar una persona contagiada amb coronavirus. L’objectiu, arreu, és de rebaixar la R per sota d’1, perquè llavors voldrà dir que el contagi entre persones no creix. A Catalunya havia arribat a ser altíssima, prop de 12 el dia 10 de març, una xifra a la que Itàlia no ha arribat mai. Oriol Mitjà, metge expert en epidemiologia, deia ahir que aquesta taxa s’havia reduït fins a l’1,5. L’informe de l’UPC abans citat va encara més enllà i considera que aquest índex ja és de 0,9. Al País Valencià és de 2 i a les Illes d’1,3. En cas que es mantinguin aquestes taxes els dies vinents, el nombre d’infeccions s’aniria reduint de dia en dia. L’estat d’alarma va decretar-se el dissabte 14 de març. Els efectes del confinament haurien de començar-se a notar al conjunt de l’estat espanyol aquests dies vinents, atès que fins ara les dades són una fotografia dels últims dies de febrer i els primers de març. En el cas d’un pacient que es mor, el temps que ha passat entre el contagi i la mort és d’unes tres setmanes, i menor en el cas del temps que passa perquè un contagi es converteixi en un cas confirmat. Per tant, les víctimes d’avui són persones que van encomanar-se la Covid-19 abans de decretar-se l’estat d’alarma i el confinament de la població, un moment d’un alt grau d’infectivitat. Una volta han passat dues setmanes, hom espera que comencin a notar-se els efectes del primer confinament, tot i que encara hauran de passar uns quants dies per a veure l’efecte real sobre el nombre de víctimes mortals. Tanmateix, el govern espanyol va decidir d’endurir el confinament de la població –en la línia que demanaven la Generalitat de Catalunya i els epidemiòlegs–, i el resultat d’aquesta nova mesura no es podrà copsar fins d’ací a unes quantes setmanes.

Les primeres dades que indiquen un alentiment de la Covid-19 al país

El batlle de la Vilavella (la Plana Baixa), Manel Martínez, té previst dimitir avui d’aquest càrrec després de presentar ahir la seva renúncia al càrrec de diputat provincial en haver-hi transcendit fragments d’una conversa que va mantenir amb la regidora del PP en aquesta localitat, Inmaculada Traver, quan encara no era batlle, que recull algunes coses que – segons el grup socialista en la institució provincial – ‘no són acceptables’. Segons la conversa, publicada per El Mundo i que es va produir abans del ple d’investidura, Manel Martínez va pressionar Inma Traver amb la possibilitat que ella pogués perdre el seu treball en l’àrea de restauració arqueològica de la Diputació de Castelló. Així, l’encara batlle indicava a Traver en aquesta conversa: ‘Ja t’ho vaig dir el dia que parlàrem en l’ajuntament, si poguérem arribar a una forma d’enteniment, et podria garantir quatre anys més de treball ací’. ‘Si d’alguna forma poguérem arribar a un acord, jo podria fer alguna cosa per tu’.’Se’n va a fer molta neteja…, o t’acostes a bon arbre o et vas fora i jo t’estic donant eixa possibilitat, i què et suposa a tu deixar-nos governar‘. Manel Martínez va accedir a la batllia de la Vilavella després de no acudir al ple de constitució de la nova corporació municipal el candidat del PP a la batllia, Abelardo Zaragoza, al que el PP li va demanar que retornés la seva acta com a regidor per incomplir el compromís que va firmar en el seu moment amb el PP en presentar la seva candidatura. Segons van informar fonts del PP, Zaragoza no va acudir al ple de constitució de la nova corporació municipal, facilitant d’aquesta forma que governi a la localitat el PSPV amb cinc regidors. El PP i Independents per La Vilavella havien arribat a un pacte per a governar, ja que els quatre regidors del PPi els dos de la formació d’independents sumaven la majoria absoluta. Dimissió de diputat provincial Respecte a la dimissió de Manel Martínez, el grup socialista en la Diputació va apuntar ahir en un comunicat que malgrat ser una conversa “‘personal i informal’ en el curs de les reunions normals que es realitzen entre els diferents grups abans de constituir un ajuntament, i gravada sense el consentiment de Manel Martínez, entenen que algunes de les coses que allí s’arrepleguen 0no són acceptables‘. A més, va assenyalar que Manel Martínez ha reconegut ‘totalment el seu error’ i que, ‘per a no danyar de cap manera la institució’, ha posat el seu càrrec en la Diputació a la disposició del president José Martí, que ha acceptat la seva dimissió. Els socialistes agraeixen la ‘bona tasca’ exercida fins ara per Manel Martínez. ‘El nostre objectiu és canviar la manera en què la ciutadania veu la Diputació, Martínez ho sap i per açò ha presentat immediatament la dimissió, gest que li honra i que agraïm i que posa de manifest el valor que té la Diputació per a tots, perquè la institució i la seua tasca és el més important’. El batlle de la Vilavella dimiteix com a diputat provincial per pressions contra una regidora

Manel Martínez dimitirà com a batlle de la Vilavella després de renunciar al càrrec de diputat provincial

Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) fa anys que és una cara coneguda per als espectadors de TV3, que pràcticament l’han vist créixer. Va debutar a només vint-i-sis anys com a corresponsal a Londres, la primera destinació d’una llarga llista de capitals des d’on va explicar la realitat del món. El periodista ha passat un terç dels seus anys fora de Catalunya i, entre tantes anades i vingudes, la seva vida dóna per a moltes escenes d’aeroport. Una de les més importants va ser el novembre del 2013, fent cua per a un vol de tornada de París. Tot just s’acabava d’anunciar que ell seria el nou presentador del ‘Telenotícies Vespre’ (TN), i un home va advertir-lo: ‘Prepara’t, que com a corresponsal estàs acostumat a parlar de coses que als catalans ens queden lluny, però ara et tocarà explicar-nos el que ens passa a Catalunya. A nosaltres. I, tal com està tot, no serà fàcil.’ I tenia raó: des que és al capdavant del TN Vespre, Cruanyes ha hagut d’explicar notícies tan importants com el cas Pujol, l’1-O, la declaració d’independència i el judici contra el procés. Tot això amb el rerefons de les campanyes constants contra TV3. A Un dels nostres (Pòrtic Edicions), un llibre a mig camí entre les memòries i l’assaig històric, Cruanyes explica els secrets darrere el TN en uns anys tan complicats i reflexiona sobre el paper de les identitats a Catalunya. El periodista parla d’identitats personals, tot recordant la seva infància a Canet de Mar, i de la identitat col·lectiva per demanar-se ‘qui som els catalans?’. Ens hi trobem per parlar de tot això en un bar del seu barri actual, l’Eixample de Barcelona. Rialler i proper, es mostra satisfet amb el llibre, però confessa que li ha fet una mica de vergonya explicar algunes coses en un relat que li ha quedat més personal que no esperava. Diu que a ell no li toca parlar directament de política, però en cap cas esquiva les preguntes sobre la repressió o sobre els atacs a TV3. —Dediqueu el llibre a la vostra mare, mestra. Com a periodista, teniu certa influència seva. Per què? —El llibre el dedico a ella també perquè, com a font d’identitat, la primera vegada que van fer la pregunta ‘qui és aquest?’ la resposta va ser ‘és el fill de la Dolors’. La meva mare era mestra a l’escola on jo anava i, per tant, era la persona coneguda i la referència. Ser el fill de la mestra crec que m’ha determinat molt el caràcter, i fins i tot en la meva vocació professional. Moltes vegades, i més ara que em dirigeixo a centenars de milers de persones cada nit, m’imagino que sóc en una aula explicant coses importants als espectadors, com la meva mare explicava coses importants als seus alumnes. —Ella és l’única influència per a ser periodista? Com us neix la vocació? —Crec que sí, que aquesta vocació pedagògica d’alguna manera m’ha portat a la meva vocació. Hi ha dues coses que m’agraden molt a la vida: el periodisme i viatjar. La confluència d’aquestes dues passions, que és la feina de corresponsal que he pogut fer diverses vegades, és el màxim de les meves aspiracions professionals. —Com descriuríeu la feina de corresponsal, ara que la podeu comparar amb la de presentar el TN? —Fer de corresponsal és la base del periodisme. És agafar la mà del ciutadà, acompanyar-lo i ser els seus ulls. A través de la seva confiança, fas la feina d’anar al carrer, saber què passa i explicar-ho. Aquesta és la base del periodisme i ho fan els corresponsals. També els corresponsals locals, els delegats a comarques. Ara sóc en un altre estadi. En comptes de fer de cuiner, faig de cambrer. El periodista del carrer té la informació i jo la preparo, l’amaneixo, la serveixo perquè pugui arribar bé a l’espectador. És una feina molt important, però és subsidiària de l’altra. La meva feina no tindria sentit si no fos pels corresponsals i redactors que són arran de carrer. —Com és presentar el TN en aquest moment polític? —La voluntat d’aquest llibre, entre més, és sortir a defensar la feina que hem fet. I aquesta és una defensa en primera persona del plural. Els mitjans públics catalans, però en general els mitjans catalans, hem tingut una gran contenció davant els atacs que hem rebut de mitjans espanyols i de partits polítics espanyols que s’han inventat que adoctrinem, que rentem el cervell de la gent… Hem hagut de sentir coses molt greus que no s’han dit en casos flagrants de delictes per part d’altres mitjans. Es diu que TV3 diu coses que no diu. Ens criminalitzen amb informacions que no hem donat, amb programes que no hem emès… Només interessa un relat que criminalitza els mitjans en comptes d’assumir que a Catalunya hi ha un problema polític, que Espanya té un problema polític i l’ha d’afrontar. És més fàcil dir que aquí hi ha una gent que s’ha deixat rentar el cervell. No. Nosaltres hem fet bé la feina, hem aguantat molt bé el temporal i hem explicat les coses com són, tampoc com voldrien que fossin. Hem expressat la realitat diversa de Catalunya i crec que hem intentat donar el to correcte, de gravetat en els moments importants de l’octubre del 2017, del judici del procés, de les manifestacions al carrer, de la repressió que s’ha viscut… Però també donant veu a tothom. 'Només interessa un relat que criminalitza els mitjans en comptes d'assumir que a Catalunya hi ha un problema polític' —Com vau viure la tardor del 2017 des de TV3? —Va ser difícil de gestionar, però a la vegada també molt engrescador. Cada taula de redacció era una trinxera davant els atacs, i alhora cada frase que podia dir en directe era com un camp de mines. Qualsevol cosa podia ser malinterpretada i l’endemà sortir a la portada d’El Mundo. Veure que tot allò que explicava en directe ha format part del sumari del procés, del judici pel qual s’ha condemnat gent a gairebé cent anys de presó, indica la responsabilitat del que fèiem. Crec, sincerament, que la prova la vam superar. —Fins on va arribar la por que teníeu del 155? —Al judici contra Trapero, veus com es jutja amb criteris polítics un professional al capdavant dels Mossos. Això passa també amb els dirigents de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Podrien haver arribat a nivells més baixos, que és el que hauria implicat un 155. Un 155 hauria volgut dir canviar el director de TV3, potser el cap d’informatius… No sé quin efecte hauria pogut tenir en la nostra quotidianitat. Com a mitjans públics, nosaltres acceptem els límits que ens imposa una Junta Electoral, amb algunes paraules que se’ns prohibeixen expressament. Protestem, i ho hem fet públic, però ho acatem. Fins a quin punt nosaltres podríem acatar una direcció de TV3 que no seguís criteris professionals, sinó polítics, imposats per un 155? Era l’escenari més perillós perquè ens podíem trobar acceptant aquesta nova autoritat, però a la vegada destruint la credibilitat que durant més de trenta anys ha aconseguit TV3. —Teníeu fins i tot un pla B pensat… —Sí. En aquell moment teníem, per una banda, una càmera a la redacció que estava pendent si venien a decomissar material, a tancar-nos o a buscar les urnes. Per si a algú se li hagués acudit que eren als magatzems de TV3! La Guàrdia Civil va anar a impremtes, a departaments de la Generalitat, a mitjans digitals… Si hagués vingut a TV3, com que teníem aquesta càmera connectada al directe del 3/24, ho teníem tot previst perquè s’emetés l’arribada de la policia. A més, uns quants treballadors –i no necessàriament amb el vist-i-plau de la direcció, que quedi clar– teníem prevista la possibilitat que ens tanquessin, anéssim a negres i que els professionals intentéssim fer igualment un telenotícies i emetre’l per Facebook Life o Instagram Life, per demostrar que el nostre compromís amb el ciutadà i el periodisme es mantenia, malgrat els intents tan barroers que hi va haver de censurar i tancar la comunicació. —Vau patir pressions personals o us van punxar el telèfon aquells dies? —Jo crec que el meu telèfon no va el van punxar mai, però que el d’alguns companys, sí. De fet, algunes converses les teníem amb els mòbils lluny. Teníem la sensació que ens espiaven. Jo crec que no tant per allò que poguéssim dir com a informadors, sinó per la informació que podíem tenir sobre el lloc on eren les paperetes i les urnes, quin era el pla del govern per a fer l’1 d’octubre, etc. De fet, ens hem trobat que han seguit periodistes nostres en alguns moments determinats, per exemple, per saber on era Puigdemont quan era a Brussel·les o Alemanya. Parlo de realitats, són sospites justificades. —L’altre moment important per al TN és el Primer d’Octubre. —Va ser brutal… Des d’un punt de vista logístic no sabíem què faríem. Teníem preparat un programa electoral amb gràfics, amb mapes… Però, per altra banda, també teníem preparades taules d’anàlisi de conflictes pel que pogués passar. I sobretot, molts directes previstos. Veure com ens miraven els mitjans d’arreu del món ens va reconfortar, perquè feien servir el mateix to que nosaltres, tan diferent del dels mitjans espanyols, que semblava que ho visquessin des d’una altra galàxia. —No ho vau viure només des de la redacció. Vau anar al vostre col·legi. —Vaig anar al meu col·legi electoral habitual, a la Concepció, a la Dreta de l’Eixample. De seguida em va arribar que al col·legi Ramon Llull, a quatre carrers de casa, hi havia les càrregues. Vaig anar-hi de seguida i ho vaig veure des de l’altre costat del carrer. Em vaig sentir molt violentat com a ciutadà. També vaig veure com es va crear una xarxa de solidaritat entre els meus veïns que crec que encara perviu. —En algun informatiu heu fet servir el concepte ‘presos polítics’. Ho heu intentat d’evitar la majoria de vegades, però? —La decisió sobre el llenguatge que utilitzem als telenotícies és col·lectiva, del consell de redacció. Inicialment vam decidir de no fer servir el terme, però amb el temps ens va semblar que sí que era correcte en algunes ocasions, com una manera més de referir-nos als presos, no l’única. El fet de no utilitzar ‘presos polítics’ perquè hi ha una part de la ciutadania que no els accepta com a tal, en el fons, ens feia caure en la trampa de no donar-los aquesta atribució quan hi ha una gran part de la ciutadania que sí que els ho atribueix. I, objectivament, en bona part també la tenen. Hi ha hagut una rectificació en el temps i l’hem fet de manera natural, sense grans escarafalls. Ha estat més visible el fet que la Junta Electoral ens hagi prohibit dir-ho que no pas el fet que ho hàgim dit gaires vegades. El terme ‘exiliats’ des del principi vam creure que era correcte. —Però ‘exili’ també té una connotació molt marcada per a moltes persones. —Sí, però l’exili és una decisió personal. Per tant, la condició d’exiliat l’atorga la persona. Quan una persona decideix que se’n va a l’exili ja és exiliat. Evitem l’expressió ‘fugits de la justícia’ –que també és una realitat, perquè han marxat d’una legislació en un estat concret– per la connotació de qui l’utilitza. Tampoc no diem habitualment ‘referèndum il·legal’, però alguna vegada també ho diem perquè és real que era il·legal. Hi ha hagut judicis després d’haver-se considerat il·legal… No és fàcil, eh, trobar la fórmula i no ofendre ni els uns ni els altres? —L’equidistància absoluta que a vegades es reclama és impossible. —Hi ha un error en el fet de considerar l’equidistància com el camí correcte. Hem de dir les coses com són. El problema són les paraules o les etiquetes, perquè són sempre una simplificació, però sense etiquetar les coses no les pots explicar. Per mi, no hi ha cap dubte que els presos del procés són presos polítics, però entenc que TV3 busqui la manera de dir-ho, i jo, com a cara visible, assumeixo com a propis els criteris i les conclusions arran del debat. 'Per a mi, personalment, no hi ha cap dubte que els presos del procés són presos polítics' —Heu tingut relació amb alguns dels presos i exiliats. Com ha estat tot aquest procés, des que són a la presó i a l’exili? —Això dificulta molt el periodisme! Els polítics més votats a Catalunya no poden expressar-se amb normalitat perquè són a la presó o a l’exili i això ens fa molt difícil la feina. Tenim unes dificultats evidents en el llenguatge audiovisual per a fer una entrevista a Junqueras o Sànchez. Això ens obliga a fer unes filigranes raríssimes com que algú posi la seva veu, posar imatges d’arxiu, fotografies que es mouen… S’ha vulnerat el seu dret a expressar-se i el dels ciutadans a escoltar-los. —Com viviu la situació política? —Professionalment, és angoixant veure que s’allarga tant una situació que causa patiment familiar als presos, als exiliats… Injustícies… I sobretot, la imposició d’un relat fals sobre què hem fet i què ens ha passat. El llibre vol lluitar contra això, i el ‘Telenotícies’ de cada dia, també. —Per què escriure un llibre sobre identitats? —El fenomen de la identitat és fonamental per a entendre la societat en què vivim. Per a la gent progre, viatjada o jove, quan es parla d’identitat sembla que es parli de l’espardenya, la faixa i la barretina en el millor dels casos, o en contra dels estrangers en el pitjor. Si no som capaços de parlar-ne nosaltres en termes amables, oberts i generosos, qui acaba portant la bandera de la identitat és l’extrema dreta. Crec que el catalanisme no està vacunat al 100% perquè no li creixi dins aquest fantasma de l’extrema dreta. Per què no hi fem front i ens mirem al mirall a nosaltres mateixos? No cal que ningú altre ens vingui a descriure. Hi ha un altre element: aquest llibre l’he volgut escriure en defensa pròpia. —En quin sentit? —Fa temps que veiem un relat sobre el que passa a Catalunya que és tergiversat políticament amb voluntat de dividir-nos, de fer mal a la societat catalana. Crec que els periodistes, els intel·lectuals, els acadèmics, fem poc per afrontar la realitat i trencar un silenci que se’ns imposa. Ens hem de treure complexos de sobre. Jo ho intento fer sense parlar directament de política, perquè crec que no em toca fer-ho a mi. Però sí des d’un punt de vista social, cultural, generacional i des de la meva professió. —Dieu que no som ni la societat dividida que s’inventen ni un sol poble. Què som, doncs, els catalans? —He pensat que per a respondre a aquesta pregunta valia la pena escriure un llibre de dues-centes trenta pàgines! Jo ja estic content si aconsegueixo que algú reflexioni sobre el fenomen de la identitat i intenti practicar la celebració de la identitat pròpia compaginant-la amb la generositat respecte de la identitat dels altres. I entenent que la conformació de la identitat catalana avui no pot ser que no tingui en compte tota la diversitat que hi ha a la Catalunya en què es parlen tres-centes llengües. 'Crec que el catalanisme no està vacunat al 100% perquè no li creixi dins el fantasma de l'extrema dreta' —També parleu de la llengua i defenseu que no ha d’anar necessàriament lligada a la identitat. —Per a la generació dels meus avis, els catalans eren els qui parlaven català. Quan Tarradellas arriba i diu ‘Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí’, diu ‘ciutadans de Catalunya’ perquè els catalans eren només una part dels qui vivien a Catalunya. Hem d’assumir que som catalans tots els qui som aquí i la llengua és fonamental. És dins nostre per famílies com la meva, que hem viscut la repressió en contra de la llengua a través de les autoritats franquistes. Perquè ha estat atacada, perquè generacions anteriors l’han portat, perquè és la nostra manera d’expressar-nos i perquè n’estem orgullosos, el català és la nostra principal font d’identitat, però per a molts catalans ja no és aquesta. Això ho hem d’assumir. Molt poques vegades tenim en compte el valor que hem aconseguit amb la llengua catalana gràcies al prestigi. Hem fet molts passos en aquest sentit i els nostres mòbils ens parlen català, moltes aplicacions immediatament tradueixen al català… Però la cosa més útil, segurament, és que allò que fem en català sigui de qualitat, prestigiós i que faci que la gent vulgui parlar el català perquè allò que diem és tan interessant que val la pena. Crec que de vegades hem perdut una mica el nord amb les polítiques de promoció del català. Pel que fa al fet de si la llengua és un senyal d’identitat o no, jo crec que sí, però no com en generacions anteriors. —Però és veritat que la llengua es troba en un estat delicat. Com reivindicar-la? —Sense voler-ho, potser els hàbits de consum, el model econòmic i el pluripartidisme –que ha fet que els partits busquin conformar molt la seva gent però no necessàriament créixer– han fet que ara hi hagi dues bombolles lingüístiques a Catalunya que conviuen pacíficament però amb poc contacte entre elles. No crec que siguem una societat dividida, però sí culturalment dual. Crec que això no és necessàriament bo. Fa segles que tenim un conflicte nacional latent, d’identitat, i hem de fer el possible per prevenir un conflicte al carrer. N’hem fet molta, de prevenció, s’ha fet tot de manera molt civilitzada i l’últim capítol de lluita nacional, que ha estat el referèndum i la repressió que vivim, també s’ha entomat amb molta serenitat per la part que ha patit més. Però hi ha una part de la societat que se sent ofesa. Hem d’intentar evitar que la gent se senti ferida, encara que moltes vegades no siguin ferides reals, sinó gairebé inventades o magnificades per mitjans espanyols, per partits polítics amb interessos espuris… Però ho hem de tenir en compte, perquè la societat l’hem de fer completa, no a trossos. —Molt lligat a la qüestió de les identitats, al llibre expliqueu detalls sobre la vostra experiència com a director adjunt de l’Avui del 2007 al 2009. Com va ser? —Havent format part de manera molt natural d’aquesta visió de la catalanitat que es forja als anys vuitanta i noranta, molt imbuïda per Jordi Pujol, em vaig adonar com al postpujolisme li costava d’assumir una realitat com la que representava el president Montilla. Em vaig trobar una demanda per part de la presidència de la Generalitat de tractar-lo millor perquè hi havia una part del catalanisme que se sentia traït, sentia que no li corresponia a algú nascut a fora, que es deia José, de llengua materna castellana i que, tot i que parlava català, hi tenia unes certes dificultats. La burla i la falta de respecte no era la mateixa que s’havia tingut amb Pujol, cap a qui hi havia un respecte absolut. L’episodi en què explico com vaig intentar que l’Avui tingués més respecte institucional per Montilla és significatiu per l’evolució de la identitat des de la meva infància fins a la identitat catalana actual. —La figura de Pujol apareix unes quantes vegades al llibre i a la vostra vida… —Totalment. És que és una persona molt important en la vida dels catalans de la meva generació i marca molt una manera d’entendre el país. Hem de començar a fer inventari de tots els anys de Pujol. Hi va haver una època en què semblava que tot ho havia fet bé i una època en què semblava que tot havia anat malament. Hi ha hagut un linxament públic injustificat de la seva figura i espero que el temps posi les coses al seu lloc. Crec que de mica en mica es podrà fer una anàlisi de totes les coses bones que es van fer llavors, atribuïdes a ell o a tota la societat catalana, que va viure un moment d’expansió econòmica, de riquesa cultural… La Catalunya d’avui i, fins i tot, les aspiracions polítiques de la Catalunya actual no es podrien explicar sense el que es va aconseguir en aquella època. —Va ser complicat explicar el cas Pujol al TN? —Sí, va ser un moment brutal. De cop, la figura és linxada pels mitjans de comunicació espanyols amb una altra voluntat. Pensaven que matant Pujol mataven l’independentisme. Que poc que coneixen la situació real de Catalunya, si pensen això. Estic força content d’haver trobat el to correcte per a explicar què passava sense caure en el sensacionalisme de Telecinco, Antena 3 i Cuatro. A hores d’ara, encara no se sap exactament què ha passat amb la família Pujol, quin és el presumpte enriquiment que hi ha respecte d’obres i encàrrecs que es van fer en l’època que eren a la Generalitat. Encara està sub judice. Un dia espero que es pugui fer no solament un judici sinó també una anàlisi profunda. I que Pujol s’expliqui, més enllà de la carta. 'Hi ha hagut un linxament públic injustificat de la figura de Pujol' —A més de la qüestió política i lingüística, també parleu d’altres tipus d’identitats, com la identitat religiosa i la relacionada amb la condició sexual. Viviu l’homosexualitat com una identitat. En quin sentit? —La identitat sexual, sobretot en el cas de les minories sexuals, o del gènere en el cas de les dones, són determinants en l’autodefinició de la identitat. En el meu cas, m’agradaria que fos diferent, però la realitat és que el fet de ser homosexual, d’haver viscut amb dificultats la sortida de l’armari i de veure encara ara com la mirada que projecta molta gent sobre mi té aquesta etiqueta afegida, fa que en alguns casos la meva identitat d’orientació sexual sigui vista com una cosa important. —Fa uns anys, vau patir una campanya homòfoba per internet. —Sí. Uns atacs que podrien haver estat professionals es van convertir en atacs homòfobs, utilitzant un llenguatge barroer. Ara em trobo una mica la discriminació al revés, de manera simpàtica. Però si busques a Google ‘Toni Cruanyes’, t’hi apareix abans ‘gai’ o ‘parella’ que no pas ‘periodista’ o ‘TV3’, que és el que els passa a la resta de presentadors. És molt important que persones en la meva posició –de respecte per part de la ciutadania– siguem vistos amb naturalitat com a homosexuals i que, per tant, els adolescents que han d’explicar a casa que són homosexuals i que han de buscar models per la seva vida futura, vegin un model de normalitat, una família –en el meu cas amb un nen adoptat– que viu amb naturalitat i felicitat la seva condició sexual. —Com us prova la paternitat? —Molt bé! És una font de felicitat immensa. Llàstima que els vespres me’ls perdo, però li guardo cada matí i els caps de setmana. Quan sopen em tenen a la pantalla… Al principi feia molta gràcia, perquè ell volia anar a l’escola amb corbata. Va demanar-ne una al tió i va estar uns quants dies vestint amb xandall i corbata perquè volia vestir igual que el pare a la feina. Podeu comprar Un dels nostres a la Botiga de VilaWeb

Toni Cruanyes: ‘La tardor del 2017 teníem la sensació que ens espiaven’

El secretari de Comunicació de Ciutadans, Fernando de Páramo, ha descartat avui que el seu partit pacti un programa de govern espanyol amb el PP i l’ha instat que realitzi els mateix esforços amb el PSOE per aconseguir que s’abstinguin. ‘No hi haurà una negociació pel que fa al programa, no entrarem en un govern ni governarem de la mà de Mariano Rajoy. Per tant, té poc sentit pactar un programa de govern espanyol amb ells. Això està descartat’, ha dit De Páramo en una entrevista a la Cope, recollida per Europa Press. Alhora, De Páramo ha animat el PP que intenti que el PSOE s’abstingui i ha instat els populars que dediquin els mateixos esforços que han dedicat a Ciutadans a canviar la negativa socialista. ‘Si el PSOE fa el mateix tindríem un govern espanyol’, ha afegit. S’ha referit a la ‘línia directa’ de comunicació que es va obrir aquest dimecres en la reunió del líder de Ciutadans, Albert Rivera, i el cap de l’Executiu espanyol en funcions i candidat a la investidura, Mariano Rajoy, que servirà per tractar temes ‘urgents i importants que hi ha a sobre de la taula i que no poden quedar bloquejats’, com són el dèficit i els Pressupostos Generals de l’Estat. Tot i que s’obre a aquesta comunicació directa entre els líders del PP i Ciutadans, el dirigent del partit taronja ha dit que no s’organitzaran taules de negociació per tractar temes econòmics si encara no hi ha un president del govern espanyol. Tot i això, sí han sol·licitat a Mariano Rajoy informació sobre el sostre de despesa i els Pressupostos ‘per poder anar avançant aquesta feina’.

Ciutadans descarta de pactar un programa de govern amb el PP

La Plataforma per la Llengua, juntament amb diverses entitats socials que treballen en favor del català, l’aragonès, l’eusquera i el gallec, s’han reunit avui amb els grups parlamentaris –excepte Cs i Vox- al congrés espanyol per exigir a l’estat espanyol que garanteixi la diversitat i la igualtat lingüística arreu del territori. Els impulsors de la iniciativa també han entregat el manifest elaborat per totes les entitats l’any passat on reivindiquen, entre d’altres coses, que no hi hagi llengües ‘superiors’. D’altra banda, reclamen a l’estat que atengui les recomanacions del Consell d’Europa sobre els incompliments de la Carta de Llengües Regionals. Els impulsors han criticat que, per exemple, que les traduccions al BOE tardin ‘més que l’elaboració del mateix document’ o que el registre electrònic no estigui en altres llengües. També que el telèfon de l’administració general de l’estat no estigui capacitada per entendre i oferir resposta en altres llengües. D’altra banda, han recordat que el passat mes de desembre el Consell d’Europa va reclamar a Espanya que fomentés i protegís el català i la resta de llengües cooficials. L’informe del comitè d’experts sobre llengües va alertar que l’estat espanyol incomplia els acords i compromisos per protegir-les. En aquest sentit, han recordat que l’organisme europeu ha donat a Espanya de termini fins a l’1 d’agost d’aquest any per anunciar quines mesures emprendrà per atendre les recomanacions.

Entitats socials reclamen al congrés espanyols que es garanteixi la diversitat i la igualtat lingüística a l’estat espanyol

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit que destituirà el president de la República, Carles Puigdemont, i tot el govern de la Generalitat en aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. A més, també ha anunciat que dissolia el Parlament de Catalunya i que convocava eleccions el dia 21 de desembre. A més, ha demanat al Tribunal Constitucional que anul·li les resolucions que ha pres avui el parlament. ‘Pretenen imposar per la via dels fets consumats un segrest a la majoria de catalans’, ha afegit. Així mateix, ha dit que els ministeris espanyols assumirien les competències de les conselleries de la Generalitat, que tancaria les delegacions catalanes a l’exterior –tret de la de Brussel·les– i que suprimiria les oficines del president i del vice-president, el Consell Assessor per a la Transició Nacional i el patronat del Diplocat. Per últim, Rajoy ha anunciat la intenció de destituir els delegats de la Generalitat a Madrid i a Brussel·les, Ferran Mascarell i Amadeu Altafaj, el secretari general del Departament d’Interior, Cèsar Puig, i el director general dels Mossos d’Esquadra, Pere Soler.

Rajoy diu que destituirà el govern de la República i que dissol el parlament i convoca eleccions

El secretari general de Podem a Catalunya, Albano Dante Fachin, ha descartat convocar primàries per a triar una nova direcció del partit. ‘En aquest moment que viu Catalunya seria contraproduent, pel paper de Podem, apartar la direcció i tornar a convocar unes primàries’, ha dit en una entrevista a TV3. ‘El meu càrrec sempre està disposició dels inscrits i és la gent ha de tenir aquest control’, ha afegit. Fachin també ha destacat que la societat i la militància està ara més preocupada per l’1-O que no pas per un debat de primàries. Per últim ha criticat, la falta de concreció de la llei del referèndum en resposta a les paraules de la diputada de la CUP Anna Gabriel, que va assegurar ahir en una entrevista a l’ACN que no entenia que CSQP sigués contrària a la norma.

Fachin: ‘El meu càrrec sempre està disposició dels inscrits’

Quaranta-vuit hores després d’haver fracassat, Pedro Sánchez ha estat investit avui com el president del govern espanyol amb menys suport de la història. El candidat socialista ha rebut els vots favorables de 167 diputats, dos més que no pas en contra. Hi han votat a favor el PSOE, Unides Podem, el PNB, Més País, Compromís, Terol Existeix, BNG i Nova Canàries, vots suficients per a obtenir una majoria simple. S’hi han abstingut ERC i EH Bildu, mentre que JxCat, la CUP, el PP, Vox, Ciutadans, Fòrum Astúries, Navarra Suma, el Partit Regionalista de Cantàbria i Coalició Canària hi han votat en contra. Malgrat que el PP, Vox i Ciutadans fa dies que instigaven una campanya perquè Sánchez perdés algun suport, finalment la votació no ha tingut imprevistos. Podeu recuperar el vídeo i el minut-a-minut de la sessió al congrés espanyol ací:

Sánchez aconsegueix per dos vots ser investit president del govern espanyol

El conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha assegurat que el curs escolar no es pot donar per perdut, tot i que ‘no serà normal’. En una entrevista a TV3, ha explicat que després de Setmana Santa es valorarà de quina manera es pot reprendre el curs i que s’està estudiant si es podrà fer de manera ‘no presencial’. Bargalló ha explicat que s’està treballant per veure quina és la casuística de cada alumne i com es pot arribar a tothom, també a aquells que no tenen connexió a internet a casa o aparells amb limitacions. A més, ha admès que la situació actual també afectarà el curs 2020-2021. ‘Hem de ser conscients que aquest curs no és normal i que la personalització serà més important, i també el curs que ve’, ha dit. Bargalló ha recordat que l’ensenyament actual és ‘competencial’ i no memorístic, i que es treballa per ‘projectes’. La meitat de les famílies ja tenen la targeta moneder Pel que fa a les famílies amb beques menjador, el conseller ha dit que la meitat d’aquestes ja tenen la targeta moneder. Bargalló ha explicat que el govern ja té el 100% de les targetes i estan al lloc de distribució, i que aquest dimecres al matí la meitat de les famílies que hi tenen dret ja les tenen.

Ensenyament estudia si es pot reprendre el curs per via telemàtica després de Setmana Santa

La decisió de suspendre la declaració d’independència dimarts al parlament ha obert un període d’incertesa i de dubtes –també d’interpretacions i relats contradictoris– que el sobiranisme espera encarrilar a principi de la setmana vinent. Una de les veus més crítiques amb la decisió del govern de deixar en suspens la declaració per facilitar el diàleg és la de la CUP. Benet Salellas és un dels diputats dels anticapitalistes que ha participat en les reunions decisives i els preparatius parlamentaris d’aquest moment fundacional. Parlem amb ell d’aquest moment tan delicat i amb equilibris que són més complicats que no semblen. Salellas demana que la suspensió desaparegui abans que l’estat espanyol no apliqui l’article 155 de la constitució. També valora les posicions de la comunitat internacional i les solucions per a encarar les setmanes que vénen. —El temps va a favor dels independentistes o en contra? —Jo crec que ens va en contra. Nosaltres érem partidaris de fer l’acte de proclamació i de ruptura l’endemà de la vaga general. Com que aquest procés, i especialment el moment actual, és un debat de poder, cal posar el poder de la gent mobilitzada davant el poder coercitiu de l’estat espanyol. Com més a prop siguem de la mobilització de la vaga general i, sobretot, de l’acte democràtic del referèndum, millor. Com més ho endarrerim, el poder establert tindrà més capacitat de desplegar els seus instruments per a consolidar l’estratègia de la por. Que és l’única carta que juguen. —Més enllà de la mobilització, cal també demostrar un poder institucional per a ser un estat. Estem en condicions d’exercir aquest poder? —El 3 d’octubre és la demostració que això és possible. Una altra cosa és que cal posar unes eines. Evidentment, la ciutadania mobilitzada és una força molt potent, però hi ha d’haver una canalització institucional. La pregunta que cal fer és què ha preparat el govern per fer efectiva la independència durant aquests mesos i anys que es parlava de les famoses estructures d’estat. I tenir clar que hi pot haver una lògica gradual que vagi consolidant l’efectivitat de la nova república. —Cal posar una data d’aixecar la suspensió de la declaració d’independència, com un compte enrere que posi la pressió internacional al govern espanyol? —Juncker ho va dir ahir: és una situació en què hi ha un interlocutor que vol parlar i un altre que ni tan sols vol seure a la taula. La resposta al gest de Puigdemont de dimarts a favor del diàleg va tenir resposta en menys de vint-i-quatre hores en forma d’activació del 155. I posant un termini al president perquè respongui. Què més hem d’esperar per constatar que l’estat espanyol no vol dialogar ni parlar de res que tingui a veure amb el dret d’autodeterminació? —Aquesta situació no legitima la part catalana davant de la comunitat internacional? —És cert que ara la comunitat internacional ha posat la mirada a Catalunya. Hem entrat en l’agenda internacional. I això, per a un poble com nosaltres, sense un estat darrere, és molt positiu i molt important. Ara, si no fem l’acte de ruptura i la proclamació republicana ràpidament, aquest taulell internacional es resoldrà a favor de l’statu quo. En definitiva, la comunitat internacional vol tenir com menys problemes possibles. Si nosaltres no apuntalem el conflicte, la comunitat internacional estarà encantada amb el manteniment indefinit de l’statu quo. En aquest sentit, el temps ens va una mica en contra. Quan hàgim proclamat la república catalana, aleshores entrarem en un altre escenari i els ritmes seran diferents. —És important que la ruptura es faci abans del 155 o després? —Jo penso que sí. La proclamació de la república ha d’anar acompanyada d’unes mesures que la facin efectiva. No es tracta tant de fer grans declaracions, sinó d’explicar quin és el calendari i quins paquets de mesures s’han d’implementar des del primer moment. És interessant que la república existeixi abans de l’aplicació del 155 perquè nosaltres puguem veure què passa a la república sense el 155 i què hi passa un cop aplicat. —Podeu comprendre que el govern faci el gest que li demana la comunitat internacional, de la qual s’espera que acabi reconeixent la república? —Sí, però hi ha una lògica de sobirania que no es pot oblidar. Vam fer un referèndum l’1 d’octubre i el vam guanyar. I això no pot quedar en suspens. El referèndum té una conseqüència immediata. L’ha de tenir. I és la proclamació de la república per a situar-nos com un estat més en la comunitat internacional. Aquestes mediacions que comencen posant condicions em semblen molt sospitoses. I si es tramiten en despatxos, no s’expliquen públicament, no tenen un termini, ni un programa transparent, hi ha el risc que el poble sigui traït. I això no estem disposats a permetre-ho. —Parlant de despatxos, en quin moment vau saber que es faria això que es va fer dimarts? —Ho vam saber en una reunió al parlament de quatre a cinc de la tarda. —Just abans del ple? I s’havia acordat una altra cosa prèviament? —Hem de tenir clar que malauradament des de fa mesos, des que vam aprovar el pressupost, la nostra capacitat d’incidència política al govern ha estat cada vegada més petita. Es va crear un equip de treball en què hi havia el govern, els partits del govern, alguns assessors col·locats per aquests partits i les entitats ANC i Òmnium. Però no hi havia la CUP. —Per voluntat pròpia o d’ells? —Per voluntat d’aquest espai del govern. I això va ser acceptat per tots els actors que en formaven part. Per tant, això demostra que hi ha hagut una voluntat deliberada de tenir la CUP al marge. Això és així a l’hora de definir l’estratègia. Com que som socis parlamentaris i formem part del moviment independentista, hi ha hagut algunes trobades per explicar-nos quina era la seva estratègia. No eren reunions per a consensuar cap estratègia, sinó per comunicar-nos-la i prou. En aquestes reunions, mai no hi va haver el plantejament que finalment es va fer dimarts al parlament. Sí que ens havien explicat que hi podia haver una declaració amb una proposta d’ajornament dels efectes. Sempre es parlava de dues o tres setmanes. Nosaltres ja vam dir que no compartíem aquesta idea. Dimarts, ens vam trobar que no solament hi havia l’ajornament, sinó que ni tan sols hi havia declaració. Tot això ha estat molt mal gestionat en relació amb nosaltres. —Quines eines de pressió té la CUP ara? Sense la força de condicionar l’aprovació del pressupost, teniu alguna eina? —Vull pensar que sí. —Retirar els diputats del parlament? —Sí. Hi ha una incidència que podem tenir en l’àmbit institucional parlamentari. L’avís que vam fer l’altre dia que no continuaríem fent activitat parlamentària ordinària és prou clar. El moment actual demana de resoldre la qüestió de proclamar la república i posar-la en marxa. Tota la resta ha de quedar al marge. Som un actor més, com tants altres, però tenim la nostra força mobilitzadora al carrer i amb una presència destacable als ajuntaments. Quatre-cents regidors al Principat no són pocs. No tenim hegemonia, però la nostra gent és molt activa a l’hora de mobilitzar i fer propostes. I tenim coses a dir sobre la resposta a l’aplicació del 155 i sobre com mantindrem la vigència de les nostres institucions. La CUP té molt a dir. —Quin és el nivell de confiança de la CUP amb Puigdemont? —Això va molt per cases. No puc respondre com si tingués una bola de vidre. I no la tinc. He de jutjar pels fets i per les decisions que s’han pres. I la decisió de dimarts fou una decisió unilateral del president. I nosaltres ni l’avalem, ni la coneixíem, ni ens sembla encertada. I cal atendre els condicionants que porten a aquesta decisió. Al cap i a la fi, Carles Puigdemont rep pressions de totes bandes. Em preocupa si aconseguim desactivar aquestes pressions amb els dos milions de vots que hem posat damunt la taula. Fins al dia 10, Puigdemont havia estat un exemple de fermesa i determinació política que no cedia al xantatge del poder econòmic i d’un determinat poder polític. Però dimarts va cedir a les pressions d’aquests interessos. La nostra confiança venia determinada molt per aquesta capacitat de mantenir-se ferm. —Persones conegudes de la CUP s’han demanat des de dimarts a les xarxes on és ERC. Trobeu a faltar que els republicans defensin posicions com la vostra? —El meu interlocutor polític és Junts pel Sí. És amb qui negociem. No existeix bilateralitat entre els partits de Junts pel Sí i nosaltres. Per tant, suposo que allò que fa ERC ho fa en el marc de Junts pel Sí. En qualsevol cas, el dia que hagi de passar comptes, ho haurà de fer atenent a aquest marc, que és pel qual ha treballat. —Quina ha de ser la resposta al 155? Aquest article pot portar a dissoldre el parlament i convocar eleccions? —Hi ha una solució que rau en la dignitat que de manera col·lectiva es va expressar l’1 d’octubre. Aquell dia i els dies anteriors al referèndum i els dies posteriors ens donen les claus de com s’ha de resoldre tot el que vingui. Nosaltres no acceptarem que el parlament espanyol dissolgui el Parlament de Catalunya i ens digui quan hem de fer les eleccions. Tampoc no acceptarem que ens digui com hem de fer unes eleccions. —Ni quins partits s’hi podrien presentar… —Exacte. Ni qui s’hi pot presentar ni quins programes són acceptables. Sabent com hem utilitzat el mandat democràtic del 27-S, no crec que l’estat espanyol estigués disposat a permetre qualsevol programa electoral en una hipotètica convocatòria electoral. Per tant, com a país i com a comunitat extremadament valenta i digna, orgullosa de les institucions i de les decisions col·lectives, cal sortir a defensar tot el que ens hem guanyat. —Esteu satisfets de l’actuació dels Mossos d’Esquadra l’1 d’octubre? —Depèn. Si ho comparem amb el que van fer la policia espanyola i la Guàrdia Civil, estem contents. Si pensem quin és el paper que està cridada a tenir la nostra policia, penso que va faltar encara molt. Van tancar col·legis. Malauradament és així. Encara hi ha una mentalitat autonòmica instal·lada en determinats comandaments que deien que calia fer cas de les instruccions del TSJC. I això no pot continuar així. I em consta que dins dels Mossos hi ha un debat obert. Quan hi ha unes agressions contra ciutadans davant d’agents dels Mossos d’Esquadra, aquests agents no han d’actuar per protegir aquests ciutadans? Ningú no s’imaginava que passaria tot allò que va passar el dia 1 d’octubre. Però cal demanar als Mossos que no tornin a permetre una situació com aquella en un futur. No poden tornar a permetre les agressions de l’1 d’octubre. —Com valoreu la posició o posicions preses pels comuns aquests últims dies? Hi haurà una part que acompanyarà la nova etapa? —Sí. Tinc molt clar que hi ha gent d’aquest àmbit que està absolutament compromesa amb la república catalana, a constituir-la i defensar-la. Perquè ho he vist en els actes de campanya que hem fet i perquè n’hem parlat. Però no són necessàriament els sectors amb més poder dins d’aquest món. Jo parlo del sector de Podem i dels Anticapitalistes. Estem molt decebuts del paper que ha fet Ada Colau. Ha fet un paper absolutament reaccionari, aquests últims dies. En un moment en què emergeix un país de manera massiva per a canviar les coses. El paper aquest de mediació buida que proposa Ada Colau em sembla una lògica absolutament partidista i d’apuntalament de l’statu quo. I em preocupa que aquest sector jugui a apuntalar el règim. —A què ho atribuïu? —A lectures completament partidistes, electorals i a una lògica molt poc popular i poc política. Que en un moment així, la teva única proposta sigui que no es faci res i s’aturi tot, no encaixa amb les lluites que hem compartit amb molta d’aquesta gent.

Benet Salellas: ‘Hi ha el risc que el poble sigui traït i no estem disposats a permetre-ho’

Aquesta setmana s’ha presentat el llibre Cuinant la memòria. Receptes perquè no se’ns en vagi l’olla!, destinat a les persones amb dèficits de memòria, per a millorar la seva qualitat de vida apoderant-los, no pas limitant-los les capacitats abans d’hora. Aquest volum (que a partir de Sant Jordi es trobarà a les llibreries Laie i Abacus) ha estat possible gràcies a tres fundacions, que han treballat d’una manera col·laborativa i complementària. Ha estat així com, amb professionalitat i unint coneixements, el projecte ha assolit l’èxit. Tal com diu la contraportada del llibre, el receptari és un projecte social impulsat per la Fundació Catalunya la Pedrera, amb la col·laboració de la Fundació ACE i desenvolupat per la Fundació Alícia. Tres fundacions que sumen La Fundació Catalunya la Pedrera té un programa social, REMS, que va néixer fa sis anys, centrat en les persones grans amb dèficit de memòria i que impulsa activitats que tenen per objectiu reforçar-la. Durant aquest temps han obert vint-i-tres espais socials per diverses ciutats de Catalunya, que avui disposen de 1.600 inscrits. L’objectiu és que persones amb deteriorament cognitiu s’apoderin. Són els mateixos inscrits els qui proposen activitats i gestionen les seves necessitats. D’aquesta pràctica de donar-los veu ha nascut, per exemple, el decàleg de bones pràctiques ‘Com volem ser tractades les persones amb dèficit de memòria’. És enmig d’aquest apoderament que s’inscriu l’elaboració d’aquest receptari, Cuinant la memòria. Partint d’un fet quotidià, podran continuar essent autònomes. És una manera de capacitar-les. I mentre la Fundació Catalunya la Pedrera té els usuaris i els professionals que tracten diàriament aquestes persones amb dèficit cognitiu, la Fundació ACE hi aporta un coneixement més científic. Perquè és una entitat sense ànim de lucre al servei tant de malalts d’Alzheimer o d’algunes altres demències i com de les seves famílies. Els camps d’acció de la Fundació ACE són el diagnòstic, el tractament, la recerca, la formació i la sensibilització. I la Fundació Alícia (acrònim de ‘Alimentació i Ciència’), treballa perquè tothom mengi millor. Un centre amb vocació social, dedicat a la innovació tecnològica en la cuina, a la millora dels hàbits alimentaris i a la valoració del patrimoni agro-alimentari. Han publicat llibres i guies dedicats a millorar l’alimentació en malalts de càncer i pacients afectats d’ELA. També han publicat receptes per a una masticació fàcil. L’elaboració del receptari Per crear el receptari, primerament van engegar un procés participatiu entre els afectats de dèficits lleus de memòria, per saber què els agradava de menjar i quins plats cuinaven. Van ser unes jornades de treball entre professionals del programa REMS i els usuaris. I mentre determinaven preferències i gusts, membres de la Fundació ACE van fer un buidatge i una revisió bibliogràfica sobre la relació de la memòria amb el menjar. Tant la informació teòrica com la pràctica la van traspassar a l’equip de la Fundació Alícia, que la va traduir en vint-i-quatre receptes (vint-i-una de plats i tres de postres, per incentivar que mengin fruita llavors). Són receptes senzilles, de dieta mediterrània. El receptari ofereix la possibilitat de cuinar un plat complet (que vol dir plat únic) o bé un primer i un segon. Les mesures són pensades per a dues persones. És un receptari molt visual, en què ensenyen tots els estris i tots els ingredients necessaris. I totes les receptes les han adaptades a tres passes, per fer-les més fàcils d’elaborar. És cuina tradicional, però es fa servir el microones, un electrodomèstic segur. I en cada recepta també hi trobem, al final, ‘el truc del xef’, per estimular que els usuaris del receptari puguin anar una mica més enllà. El llibre va ser presentat el dilluns 15 d’abril a l’auditori de la Pedrera. L’acte va gaudir d’una conferència molt didàctica de la neuròloga Mercè Boada, de la Fundació ACE, i després el cuiner David Gil, de la Fundació Alícia, va preparar en directe quatre plats davant els assistents com a mostra d’allò que és el llibre: una sopa d’all, uns fideus a la cassola, un peix blau al vapor amb verduretes, i unes postres, púding de pera. La neuròloga Mercè Boada, didàctica sobre el cervell Però primer, la doctora Boada, amb un to proper, planer i agradable, va explicar a un auditori ple que certament som allò que mengem i que per això hem de menjar bé, però que no sempre ho fem, perquè de vegades ‘se’ns en va l’olla’, com diu d’una manera col·loquial i divertida el subtítol del llibre. Tot té una raó científica i hom constata que menjar bé realment ens ajuda a tenir un cervell saludable. El cervell és determinant en el cos humà. Mercè Boada va donar algunes dades: el 60% del cervell és greix, només és el 2% del pes total del cos, el 15% de la feina del cor serveix al cervell, consumeix el 20% de l’oxigen generat pel cos i el 25% de l’energia que consumeix. Hi ha una sèrie d’elements que afavoreixen no anar tan estressats (i potser no patir demència), com és l’Omega 3, les vitamines B12 i l’àcid fòlic. I les proteïnes, glúcids i lípids són fonamentals per a la fabricació de neurotransmissors, que permeten que les neurones es comuniquin i puguin actuar. La neuròloga va dir frases que ressonen, com aquesta: ‘La bona cuina no depèn de ser milionari, sinó de ser intel·ligent.’ Una altra: ‘La dieta mediterrània és seure a taula i compartir l’àpat, és el goig de tenir amics i parar-los una bona taula per a ells.’ Per això va incidir molt en el fet de menjar acompanyats i va recordar que un dels programes de la Fundació Catalunya la Pedrera es dedica justament a això, a possibilitar de menjar acompanyats. Més frases que van ressonar durant la conferència: ‘La polifarmàcia no controlada que tenim a casa no ens va bé.’ També va incidir en què vol dir menjar i quines parts del cos afecta: vol dir ingerir aliments per la boca. Per tant, ens caldrà una bona dentadura, llengua, papil·les gustatives, i poden engolir, perquè el menjar arribi a l’estómac, que és la cuina del cos. La doctora Boada va parlar de la desnutrició entre la gent gran i va dir que en gran part és a causa de la desídia: el 25% de la gent gran que té demència lleu viu sola a Barcelona. I la majoria són dones. Una altra dada: entre el 30% i el 60% de persones que viuen en institucions estan desnodrides. Com podem revertir aquestes xifres alarmants? Doncs aportant-los unes dietes divertides, gustoses, ben presentades… ‘En una paraula: sexis!’. Perquè les persones hem de gaudir menjant. I aquest és el gran desafiament segons Mercè Boada. Per això, va insistir, que contra el risc de malnutrició cal fer amics i cal tornar a enamorar-nos, fins i tot. No hi ha edat per a l’enamorament. I cal crear la memòria de les olors i del tast. Per això cal tastar els bons àpats i cal olorar-los.

‘Cuinant la memòria’, receptes al servei de la qualitat de vida de les persones amb dèficit de memòria

El govern espanyol ha reaccionat de seguida a l’anunci d’última hora d’un acord entre Junts pel Sí i la CUP per a la investidura i per a tirar endavant la legislatura que ha de permetre d’avançar cap a la independència. L’executiu de Rajoy s’ha afanyat a demanar ‘una àmplia base parlamentària’ a Madrid per a oposar-se al procés cap a la independència. En un comunicat emès aquest dissabte, el ministeri de Presidència ha recordat a les forces polítiques la necessitat que el pròxim govern d’Espanya pugui garantir ‘l’estabilitat i la capacitat per defensar amb solvència i eficàcia el dret dels espanyols a decidir sobre el seu país’ i ‘fer front al desafiament independentista’. El comunicat arriba també en un moment en què a Madrid la negociació per a la formació d’un govern es troba encallada. Sobre l’acord, l’executiu espanyol apunta que ‘no hi ha majoria parlamentària que pugui emparar o justificar fets il·legals’ i recorda que ‘tots estem sotmesos a l’imperi de la llei’. En aquest sentit, el comunicat del ministeri de Presidència assenyala que el govern espanyol, ara en funcions, garanteix que ‘la llei es respectarà’ i ‘les institucions compliran amb el seu deure’ tal com estan fent, tot posant com a exemple la resolució del Tribunal Constitucional que va declarar nul·la la declaració independentista del Parlament de Catalunya. Al comunicat, el ministeri de Presidència també destaca que les institucions catalanes ‘troben la seva legitimitat en la constitució espanyola, la que ha garantit el nivell més gran d’autogovern de la història de Catalunya recollit al seu estatut’ i fa una crida a la responsabilitat dels dirigents catalans per ‘posar fi a l’estratègia de divisió i fractura de la societat catalana’.

L’acord inquieta la Moncloa, que crida a una gran coalició ‘per fer front a l’independentisme’

Ens endinsem en la història de la paella com no s’ha contat mai. Una història cronològica, que comença per l’arròs, ingredient central d’aquest plat, el punt de cocció del qual singularitza i determina aquesta menja. Josep Piera, escriptor, poeta, traductor i dietarista de la Safor, s’ha passat tres dècades aplegant dades, receptaris i informació per oferir-nos aquesta història de la paella, que combina amb gràcia el rigor i l’anecdotari i que duu per títol El llibre daurat (Pòrtic). Diu Piera: ‘Per mi la paella és un plat de festa i de comboi. Socialitza, aproxima la gent, trenca barreres. Podem dir que és un menjar feliç. Jo m’he criat en un món on la part més bonica de la festa és la preparació. I després ve el colofó: la paella. I aquesta felicitat, que és la que provoca la paella, és la que l’ha feta internacional. Perquè no té només una explicació gastronòmica el fenomen. Per això la nouvelle cuisine no sap què fer-ne, d’aquesta felicitat de la paella. Es parteix d’uns altres principis.’ —El llibre és una delícia. Es llegeix gairebé com una ficció. Tot i que hi ha una part de recerca estricta, també hi ha molta substància deguda a les anècdotes i curiositats que conteu, i al final és un llibre que explica la història del país per mitjà d’un plat. —Quan un plat és alguna cosa més que el simple fet de menjar… —És cert que fa trenta anys que el vau començar a imaginar? —Fa una trentena d’anys que en Joan Perucho em va donar la idea i allò va ser el cuquet. Si ja tendim a parlar de menjar quan mengen, en aquella ocasió, en vista del que jo sabia per tradició familiar, ell em va tirar aquesta ‘apuntadeta’. Però, és clar, jo li vaig dir: ‘Jo sé fer-ne i menjar-ne, però la història de la paella, més enllà de les anècdotes locals o personals que puga tenir, no la sé.’ Tampoc no estava preparat per a escriure-la. Però el cuquet ja el tenia dins. I quan veia un llibre sobre arrossos, el comprava; anava aplegant el que deia aquell i el que deia l’altre, i al final, el 2010, em vaig relaxar, perquè havia acabat la biografia de Francesc de Borja, i vaig decidir que era el moment de posar-m’hi. Perquè jo m’ho passe molt bé escrivint aquests llibres i més en aquest cas, que m’entra, que sé, que sent. I va ser una sorpresa descobrir que hi havia tanta, tanta bibliografia, anecdotaris, maneres distintes de parlar i plantejar el tema, i sempre cadascú tirant cap a casa seua. Al final vaig dir: ordenem-ho! Jo no vaig voler pontificar ni dir si aquest té raó o aquell no, però calia ordenar-ho per a saber per què es diuen tantes coses, tan diferents, i algunes ‘barbaritats’. —A l’hora d’endreçar tot el material, vau trobar que seguint una cronologia s’anava avançant en el temps la construcció del plat. Era la manera més eficaç? —Era l’única. Quan un es pregunta: per què diu això ara aquest? En quin temps, en quin moment i per què. I així anar construint la història. És clar, també és un fet que he viscut. I el domini d’escriure, per a quedar savi però no pedant, saber circular per aquests viaranys amb molt de gust… Espere que s’haja transmès aquest entusiasme i gust i passar-s’ho bé que he tingut escrivint el llibre. Perquè per damunt de tot, el sentit de la paella és això: és un plat en què la gent ha d’estar a gust, quan participa en aquesta mena de festa, ritual o digueu-ne com vulgueu. N’estic content. —Creieu que heu explicat per què la paella és el plat que singularitza més el País Valencià? —Això ho tenia clar perquè ho havia viscut. —Ja sabíeu com havia arribat a ser-ho? —Això no. La cosa que més m’inquietava, si he de ser sincer, era com els valencians, un poble amb tants problemes, conflictes, un poble entre cometes despersonalitzat, hem aconseguit que aquest plat, aquest menjar, siga conegut arreu del món. Aquesta era una qüestió que em formulava. I indagant te n’adones. Té moltes raons quan ens el fem nostre i per què. El País Valencià és una terra d’arròs, per això reivindique que es diga ‘paella valenciana’, perquè som els que descobrim la cosa fonamental que fa famosa la paella. No són els ingredients, com els gastrònoms s’obstinen a discutir, és la troballa atzarosa d’un punt de cocció nou. Eixa cosa tan aparentment simple és el que li dóna sentit, a parer meu. L’arròs passa de ser un substitut del blat a agafar una entitat pròpia, quan s’individualitza. I és la descoberta d’eixe punt. I al llarg de la història, ha anat canviat la tècnica per a aconseguir-lo. —I quin és aquest punt de cocció? —Abans es tractava com una farina, perquè el procés de pelar-lo era a força d’humitejar-lo i eixugar-lo, fins que el corfoll se soltava. Per tant quedava rogencós (i aquí entraria el safrà per donar-li color) i s’empastava. Quan l’arròs comença a pelar-se en sec en els molins es converteix en l’antirisotto, que dic jo. Solt, cuit, eixut i saborós. —No es pot definir en un sol adjectiu? —L’adjectiu és ‘al punt’. Que no és ‘al dente‘. Jo admire Pla, i ell diu ‘al dente‘, però no és ‘al dente‘. Perquè en aquest cas encara queda el cor blanc, per tant, l’interior és cru encara. No, ha de ser cuit. Però no ha de ser pastós. El gra ha de tenir una entitat, però no ha de molestar. No l’has de trencar amb les dents, que seria ‘al dente‘. És clar, això s’aconsegueix amb unes tècniques i després amb unes altres. Quan arriba el ferro a les cases, el ferro com a element domèstic, amb la revolució industrial, facilita encara més la cocció. I fa que no calga anar al forn a eixugar-lo, i que al camp es puga fer. Perquè jo dic que és un plat de festa i de camp. A Tarragona van de calçotades, doncs els valencians van de paella. I a partir d’ací la paraula va agafant usos nous: anar de paella és anar de festa. És un plat que tant fan els homes com les dones. Serveix per a harmonitzar una taula. Com deien els liberals de principi del XX, ‘un banquete democràtico’. N’hi ha per a tots. És menja d’un plat col·lectiu… —Encara es fa això de menjar directament de la paella, sense un plat per a cadascú? —En plat només se serveix o s’escudella, com diem nosaltres, als que no saben menjar amb la paella. Als forasters, als convidats, als xiquets. Quan són petits se’ls en serveix del centre i es posa en plat. I té un sentit de paladar. La tebior es manté més temps i fa més apetitós el menjar i el fa més col·lectiu, fa rogle. —I s’ha de menjar amb cullera de fusta? —Jo diria que amb cullera. De fusta ho trobe una exageració. Es menjava amb cullera de fusta, quan la gent s’enduia el cobert de casa. Per tant, era una fusta especial, laminada i amarada de sabor. Fusta fina, de boix. Jo la paella sí que me la continue menjant amb cullera. Però, alerta, cal matisar: és una cullera plana, no sopera. És una cullera que va desapareixent de les coberteries. Cullera plana que quan tu t’acostes a l’arròs i la recolzes sobre la vora, impedeix que et vagen caient els grans. En el fons hi ha un refinament, un savoir faire. Però passa que quan la paella s’internacionalitza, com que no du caldo, decideixen usar la forqueta. Que jo m’hi negue. —Refuseu de menjar la paella amb forquilla? —A veure, els xinesos ens fan menjar l’arròs amb bastonets i jo he de renunciar a una eina que és més còmoda que la forqueta? Per què? Hauria calgut en el seu moment que algú ho explicara ben explicat. Quan la paella es converteix en ‘plato nacional español’… —Durant el franquisme? —Abans. Cal pensar que els reis, Borbons, són estrangers, vénen de la cultura francòfona, que és la inventora de la gastronomia. I a París es posa de moda servir aquest plat als espanyols exiliats (que tant poden ser reis com revolucionaris liberals o moderats, els de cada moment). Però això suscita un enorme debat al conjunt d’Espanya, que vol construir ‘la cocina nacional española’. I no existeix. Hi ha una cuina regional, podríem dir, però la moda la dicta París. Això ve després de la guerra del Francès i als francesos els agrada l’arròs i ja tenen una recepta que es diu Riz à la Valencienne. Els exiliats, quan tornen, diuen: se’ns serveix un plat que es diu ‘arròs a la valenciana’. Hi ha textos molt bonics en aquest sentit. Perquè la paella és un plat polític. Té moltes derives. —En el llibre vinculeu el plat amb la guerra de Successió. —Els receptaris diuen molt. Amb la guerra s’instal·la un segle de misèria. L’arròs passa de ser un menjar aristocràtic a conventual. També és el moment que es pot començar a anar a Amèrica i el tomàquet ve d’Amèrica, però això és un altre tema. El tomàquet serà un acoloridor de l’arròs, un substitut del safrà d’alguna manera. I són els franciscans que l’incorporen. —I en aquests temps de misèria, expliqueu que l’arròs va ser fonamental perquè la gent no es morís de gana. Abans era un aliment punit. —A l’època medieval, com que és un menjar d’infidels, perquè és un plat de festa per als jueus i els musulmans, els cristians no el veuen bé. Es cultiva en terres humides i insalubres, el treballen els musulmans i el comercien els jueus. Malament. Hi ha decrets allunyant el cultiu de l’arròs de les ciutats. —Això arriba amb Jaume I. —A partir de Jaume I, que és quan es trasllada l’arròs a l’Albufera. Se’n culpabilitza l’arròs, però no, són les terres pantanoses el problema. Però aleshores la gent es moria. Fins a eixe moment, l’arròs es considera un medicament astringent. Es pren de postres per entonar el ventre. Anar trobant totes aquestes derives és el que més m’ha costat. —Heu sustentat la història en els receptaris? —És clar. Una cosa fins que no és escrita, no existeix per a la història. Simplement, jo gaste els receptaris com a documents. —Hi trobo a faltar la bibliografia. Deu ser imponent de resseguir i un document important per a continuar la recerca. —Això són qüestions editorials. Igual que vaig haver d’acurtar el llibre, perquè me n’anava a les cinc-centes pàgines. M’ha costat de trobar editor per a aquest llibre. Ja és curiós, perquè fa uns quants anys me l’haurien llevat de les mans. Ara m’ha costat de trobar un editor que respectara les condicions que jo demanava. Una és no fer un text erudit per a especialistes. Piera diu que la singularitat de la paella és aconseguir el gra d’arròs solt, cuit, eixut i saborós. Al punt. —Què du la paella? —Depèn si és per a rics o per a pobres. Però jo acabe dient que és un plat de temporada. No és un plat fixat. Igual que és un plat d’horta, en l’horta, i de secà, en el secà. Es tracta d’aconseguir el punt de cocció. —Perquè els ingredients que s’hi posen són els que tenim a mà. —És clar. Si no tens conill, hi poses pollastre. Si ets a vora mar, el fas amb peix i marisc. I després vénen les modes, i la gràcia d’inventar. Quan Sorolla posa de moda anar a la mar, doncs s’inventa la paella mixta. Se substitueixen elements de la marjal, com les anguiles i els caragols, per elements de la mar, que fan més patxoca als convidats. —Tot i que és un plat molt adaptatiu i interclassista, per als amants d’aquest plat hi ha heretgies? —No saber combinar bé els elements, diria jo que és una heretgia. Perquè, és clar, com es poden barrejar les carxofes que vénen a l’hivern, amb els fesols que vénen a l’estiu? Impossible. Tot i que si la paella és bona, tot s’hi val. —Fins i tot posar-hi ceba? —El sofregit de la paella no porta ceba. Però jo en faig una a casa amb ceba i bacallà. —Sense tomàquet, aleshores? —Sense tomàquet. —I per què no es pot fer la paella amb un sofregit de ceba i tomàquet? —Jo què sé. Probablement, perquè algú va considerar que no es barrejaven bé, que no és cert. O simplement que abans, quan venia el tomàquet, les cebes ja s’havien acabat. I l’all tendre combina millor amb la ceba i la col-i-flor, per exemple, que no amb el tomàquet i el fesol, que són afegits post-Amèrica. —Quantes menes de paella us heu especialitzat a fer, tenint en compte que heu dit que era fonamental la combinació d’ingredients? —Dependrà de la temporada. Però, per exemple: paella de faves, carxofes i alls tendres. En aquest cas també hi posaria pollastre i trossets de carn magra de porc, perquè és més substanciós i la resta d’ingredients són més aquosos. Per tant, també necessitarem més poca aigua per a coure. I tot és molt perfumat. Cal saber el moment de tirar cada ingredient a la paella, perquè unes coses volen més cocció que unes altres. Una altra: amb col-i-flor –floricol, que diem nosaltres. Floricol, alls tendres, carn magra i costelletes talladetes petites, perquè puguen sofregir-se bé. Tenen greix i no han menester tant oli. Això és l’art del cuiner. Jo tot això ho he vist fer i ho he après a fer. Una altra cosa és saber-ho explicar. —El llibre ha arribat en el moment que podia arribar, perquè segurament fa trenta anys no l’hauríeu pogut escriure encara. —No, no tenia la capacitat de discernir, ni el domini de la llengua, ni l’amplitud de mires. No podia. La paella no és sols un plat per a mi, és un ritual, una festa, un comboi que diem nosaltres. És tot això i molt més que no es diu. No és un plat de diari ni pura subsistència alimentària. —No dieu que va ser un plat de subsistència? —Això són els arrossos. L’arròs pot ser caldós, al forn, melós… Jo m’he criat en una família que a la postguerra, cada migdia menjàvem arròs, com els italians fan amb la pasta. Però això no vol dir menjar el mateix plat cada dia. I hi ha d’haver l’art de cuinar. I després, que la paella no és un plat de diari. Ni de diumenge. —De diumenge, tampoc? —Ara sí, però abans no. Abans era l’olla. Que es converteix amb tres o quatre plats: primer el brou amb arròs. Després les pilotes. Després els cigrons i totes les hortalisses. Després les carns. I allò que sobrava, per al dilluns un arròs al forn amb bajoques. —Tot s’aprofita. —Abans no es llançava res. I vejam: com faràs la paella com un plat de diari, si has de matar un pollastre i no hi ha neveres? Ha d’haver-hi comensals suficients. —Per què dieu que la paella és un plat que cuinaven més els homes que no les dones? —Perquè abans, com que no era un plat de casa, que era un plat de camp, normalment es menjava entre homes i el cuinava un home. La paella és un plat molt socialitzador. La paella té moltes facetes que he mirat d’harmonitzar, perquè si no no s’entén res. Òbviament, també és un plat gastronòmic. Per això es fa famós arreu del món. És un gran invent, podríem dir. —Hi ha una escena bonica, a la introducció del llibre, quan expliqueu que una vegada us van preguntar quina era la millor paella que havíeu menjat mai. I dieu que fou una vegada quan éreu xiquet, en família, al camp, a la manera que tenien els llauradors valencians de celebrar una menjada festiva. —És la magdalena proustiana, podríem dir. És un ambient de festa, que quan ets un nen et queda d’una manera molt particular. Després mires de reproduir-ho per la via de la gastronomia. Per això també l’homenatge a Perucho, perquè ell conta moltes històries quan parla de cuina. El menjar actua de despertador de la memòria, no és tan sols cosa de paladar. —Llegint el principi del llibre, que comenceu per l’arròs, vaig pensar en els Poemes de l’orient d’al-Andalus que vau traduir. —És clar, és que tot va lligat. Se t’escapa Orient. M’interessa molt el món oriental. —I després hi ha els vostres dietaris, que us han entrenat per a fer literatura de la vida quotidiana. —Exacte. Si no seria una pura erudició. O la barreja llengua culta – llengua popular, quan toca. I crear un nivell de confiança amb el llenguatge. Això vol dir arribar a dominar un estil. Per això la idea que em va donar Perucho, és ara que l’he pogut escriure. Tinc l’experiència vital i tinc la tradició i els coneixements. Mira, hi ha un text de Hemingway on hi ha una paella a Per qui toquen les campanes, que és una orgia. Pensava que era cosa dels excessos de Hemingway, fins que vaig trobar una recepta de l’edat mitjana on posava: ‘L’arròs fa semen’. És un menjar energètic, que fa dur el vendre, perquè és astringent. Es menjava per postres. Per arribar a discernir totes aquestes coses, cal que t’hages interessat per moltes altres coses abans. Per això vaig pensar: Si no ho expliques tu, no ho explicarà ningú. I per això vaig triar el subtítol de ‘La història de la paella com no s’ha contat mai.’ I vaig mirar de fer-ho senzill, de fer-ho entenedor. —I per què vau titular l’obra El llibre daurat? —Doncs perquè els historiadors grecs antics solien dir ‘llibre daurat’ al llibre d’història, el que guarda la memòria. Després perquè és preciós i després per la importància del color en la paella. Tot i que ara se’n fa una exageració, de la idea que el menjar entra pels ulls. El menjar és una qüestió sensorial, que entra per tots els sentits. Tot ha d’estar en harmonia. Els ulls exciten, però el paladar ha de dictar sentència. —Poseu la paella al forn? —Mai. Si veig en els últims minuts que el gra encara és una mica cru, com que no puc afegir-hi aigua, cobrisc la paella amb un cartó esquitxat amb una mica d’aigua. El vapor que queda concentrat acaba de coure la part de dalt de la paella. I, al revés, si veus que es va passant, trau-la de seguida del foc i posa-la a sobre terra humida. Això són recursos per quan veus que no has encertat el punt. —Quina responsabilitat, fer una paella. —Però quan en saps i t’agrada, en gaudeixes. Jo faig de paeller de casa, amb els amics. Jo les paelles les faig amb foc de llenya, llenya que crema de pressa, de taronger o de vinya. El secret és que creme de pressa, tant si vols molta flama com si en vols poca. —De tota aquesta vivència i tenint en compte que és un plat que explica la història d’un país, què n’heu après, del país, fent aquesta recerca? —El País Valencià és un petit país complex. La paella és un fenomen de l’horta de València, que s’expandeix cap al nord i cap al sud. Doncs en aquest país allargat que som i despersonalitzat en molta part, probablement el valor de la paella, com que és instintiu, ha perdurat i s’ha convertit en símbol. Com que tots els governs l’han feta seua, no s’ha ideologitzat, no ha caigut en el partidisme. En una època la mengen els nobles, en una altra els aristòcrates, en una altra la burgesia i encara en una altra les classes populars. Després ve el typical spanish i la menja tot déu. Va per èpoques. I diria que es consolida perquè és un plat que acaba convertint-se en una icona mediterrània i hispànica, d’abast universal. Una paella implica un ambient amable, festiu, que es comparteix amb eixa manera nostra de ser valencians, poc protocol·lària, de confiança i amenitat, que a qualsevol que ve de fora el fem ser de la família. Amb això som molt com els italians del sud.

Josep Piera: ‘La paella és un plat polític’

Amb la web Rent’s Watch es pot analitzar amb molt de detall el preu de pisos de lloguer a bona part d’Europa, especialment en quinze ciutats, entre les quals Barcelona. Es pot saber si el preu de lloguer en qualsevol ciutat europea és dins el rang de les cares o de les barates. Només cal que cliqueu ‘Do you pay the Right Rent’ i hi entreu les dades de preu, metres quadrats i situació geogràfica. La web és en unes quantes llengües, entre les quals francès i espanyol.

Una web permet de comparar el preu del lloguer del vostre pis amb el de tot Europa

Núria Cadenes, escriptora, llibretera i periodista a VilaWeb, acaba de publicar Guillem (Amsterdam), una novel·la sobre l’assassinat de Guillem Agulló i tot l’intent posterior de falsificar la realitat sense escrúpols. Amb fets reals, i una escriptura de precisió, introdueix als lectors dins la trama de terror que va viure València durant aquells anys. Assassinats, persecucions al carrer, assetjaments, pallisses… Com diu ella, tot sembla irreal de tan bèstia que va ser. Tot amb una impunitat total per als agressors i una indefensió total per part de les víctimes. Un clima de terror, normalitzat per l’estat espanyol i les seves xarxes de poder, que incloïen dels jutges a la premsa. I que va ser tolerat per una classe política que no havia de fer-ho. Parlem dels anys noranta, no del franquisme. El primer mur de contenció d’aquest desbordament feixista, totalment salvatge, el van començar a construir els pares de Guillem Agulló ja al primer minut. El seu dolor no els va fer minvar mai la fermesa ni la dignitat. Això encara va molestar més i els feixistes van acarnissar-se amb ells. I encara ara. Però el seu gest digne va calar a la generació més jove, que és coneguda per ‘generació Guillem Agulló’ o ‘generació Obrint pas’. I tots junts van descobrir que no estaven sols i van plantar cara. Núria Cadenes, en aquesta entrevista, penetra al fons d’aquestes entranyes, que un dia també la van voler engolir a ella. —Per què creieu que s’havia de fer aquesta novel·la sobre Guillem Agulló? —És tan salvatge el que va passar que, quan revisava la documentació, fins i tot a mi, que vaig anar al judici, em costava de creure que fos real. Per això crec que s’ha de tornar a explicar. Hi ha molta gent que gràcies a aquesta feina col·lectiva que s’ha fet sap que en Guillem el va assassinar l’any 1993 a Montanejos un grup nazi. Però no se sap què va passar després. No se sap prou de la campanya que hi va haver per a intentar presentar el mort com el violent i els assassins com si no ho fossin; de tot el que van fer els jutges; de què va fer la Guàrdia Civil; de què va fer la premsa. En aquest llibre he intentat condensar-ho perquè cadascú en pugui treure conclusions pròpies. Cal, perquè si no ens n’oblidarem i no ens en podem permetre el luxe. —Després de llegir el llibre tinc la sensació que va ser un assassinat gairebé coral… —Jo tinc un partit pres com a persona, però quan he escrit ho he fet perquè cadascú en tregui les seves conclusions. Em molesta amb tot, i en aquest llibre especialment, dirigir l’opinió de qui llegeix. Em molesta dir ‘aquest és dolent’. Llegeix i ja decidiràs, jo no t’ho diré. En aquest llibre he anat explicant, això he fet. Passa que al País Valencià dels anys noranta hi havia moltes complicitats, molts silencis, moltes aquiescències i moltes permissivitats. I, sobretot, moltes impunitats, que al capdavall és de què parla aquest llibre… —Podeu explicar alguns dels fets que van passar després de l’assassinat? —De la nit que assassinen en Guillem hi ha detalls significatius. Un és que els assassins la passen tranquils a les seves tendes, mentre retenen les criatures amigues d’en Guillem tota la nit. Això en el llibre ho explico posant trossos de les seves declaracions a l’interrogatori que els van fer. Assassinen en Guillem a la nit i l’endemà al matí aquells nanos que anaven amb ell són allà incomunicats, en un interrogatori en què s’assabenten que han matat el seu amic. Són coses que, per més que les saps, quan les llegeixes al sumari ho has de fer tres vegades per entendre-les, perquè no t’entra al cap que puguin passar. —… —Un altre fet és, per exemple, que quan els autocars tornaven del judici, els detenien a l’entrada de València i s’enduien els nanos per vexar-los i intimidar-los. Fins i tot els posaven punxes al mig de la carretera. Suma aquesta intimidació amb l’intent de presentar-los com els perillosos i el resultat és bèstia. —També toqueu el paper de la premsa, en especial del diari Las Provincias. —Las Provincias són un cas d’estudi. Quan em documentava se’m feia insuportable de llegir determinats escrits i pensar que algú els havia fet. Sempre hi ha una mà que els escriu, sempre… —Retrateu la que era la secció ‘El cabinista’ d’aquest diari. Potser ara molta gent ni la recorda ni l’ha vista mai. —’El cabinista’ era l’espai de Las Provincias que suposadament era ‘la veu del poble’. Evidentment era supermanipulat i escrit des de dins. Era el lloc des del qual s’assenyalava amb noms i cognoms a qui s’havia d’anar a colpejar, tirar pedres o el que fos. Literalment era així. Fos què fos. Això passava a València com si fos normal. Ara llegeixes aquestes coses tan bèsties i dius ‘això no és normal’, però aleshores ho donàvem per inevitable, i no ho és. Això que feien en aquest diari és una ignomínia. I ho feien en la secció de ‘El cabinista’, però també amb articles que eren suposadament notícies, alguns anaven signats i en alguns altres hi posaven ‘redacció’. Aquests articles suposadament periodístics, d’informació de tot el seguiment del judici, són una vergonya sideral. Feien coses intolerables. No és que presentessin la informació d’una manera o d’una altra. És que s’inventaven les situacions. Es van inventar que els amics d’en Guillem duien una navalla que no va sortir mai enlloc, perquè no era cert. —També mostreu el llenguatge que feia servir el diari. Fins i tot en feu un judici. —Repetien sintagmes. Sempre que parlaven d’en Guillem era el skin violento. Sempre. Quan parlaven dels assassins, en canvi, eren los jóvenes. Sempre. No hi havia res d’innocent en el llenguatge. No pararies de comparar-lo. De l’assassí deien: ‘Es va autoinculpar però no ho va fer.’ I quan ho llegeixes dius ‘home, ja n’hi ha prou’. —I un dels llocs on més es va escenificar la impunitat va ser el judici. —Jo he anat a l’Audiència nacional com a jutjada i sé què és, però en el judici d’en Guillem Agulló jo em vaig sentir pitjor que no en el meu judici. És la cosa més insuportable que he vist. Una autèntica pel·lícula de terror, amb una maquinària que trinxava persones, ignorant la vida real i creant molt de dolor. Feien molt de mal. En Guillem el van matar i en aquell judici va arribar a un punt que semblava que el jutjaven a ell, que era mort, en comptes dels nazis que l’havien assassinat. Als assassins els llevaven tota responsabilitat i tota vinculació política, dient que no eren nazis. Llavors ja se sabia que ho eren; després encara es va saber més. —Hi ha un moment que dieu: ‘A València les hòsties volaven com si fossin part del decorat.’ —Repassant la premsa de l’època surten contínuament pallisses a gent pel carrer sense cap motiu. Tot el que surt és veritat. Això d’entrar en un bar a destrossar-ho tot, de trencar braços… Tot això passava i formava part del paisatge. A València la gent vivia així, no es tornava a casa sol, si s’anava a un bar se’n sortia en grup, sempre amb un esprai d’autodefensa com qui agafa les claus de casa. Formava part de la rutina, però era molt bèstia perquè era unidireccional, sempre reben els mateixos. I sempre als que colpegen no els passa mai res. —En Guillem no és l’únic assassinat. El desembre del 1993 també van matar David Àngel Ribalta, conegut per Davide. —El cas de l’assassinat de Davide entra en aquest context de violència contra una part de la població i d’encobriment i assenyalament per part de determinats estaments de l’estat. En el cas de l’assassinat de Davide, Las Provincias el van assenyalar. Posaven una foto d’ell amb mocador i sense mocador i deien ‘el trobareu a tal manifestació, el trobareu a tal concentració, el trobareu a tal lloc…’ I també ho feien en una mena de fanzins dels grupuscles nazis, violents i espanyolistes. Allà hi sortia una altra vegada l’amenaça de ‘Davide, ets el nostre objectiu’. Hi havia pintades de ‘Davide, tu seràs el pròxim’, en sortien moltes. A la novel·la també hi faig sortir una altra pintada amb què amenacen de mort un altre estudiant, li diuen: ‘Marc tu seràs el pròxim.’ Tot això és veritat. I passa després d’haver assassinat en Guillem Agulló. Són amenaces reals i no passava res perquè eren uns altres que rebien. Això s’ha d’explicar. Nosaltres hem d’evitar tant com puguem que un clima així pugui tornar a passar. —L’actitud de resistència de la família d’en Guillem és el primer mur de contenció contra aquesta violència impune? És per això que s’hi acarnissen tant? —Ells no van callar en cap moment, ja del començament. Hi ha enregistrades imatges dels pares a la primera conferència de premsa després de l’assassinat. La mare, en aquell moment, ja diu això: ‘Nosaltres tenim un fill mort que viurà per sempre, però ells, desgraciadament sense saber-ho, fa vint-i-dos anys engendraren i donaren vida a la mort.’ Aquesta dona és tan impressionant! —Vós també impressioneu perquè, tant de dolor que teniu a flor de pell i, en canvi, feu un llibre contingut, amb un munt d’informació, però sense ni un bri de sentimentalisme. —És tan fort això que passa, tan visceral, que he volgut explicar-ho amb la mínima estridència possible. Crec que així es pot transmetre encara més aquesta tensió. Intento que sigui insuportable per a qui ho llegeix. —Els punts us serveixen per a crear tensió? —Els punts per a mi són pauses. Els llegeixo en veu alta perquè la lectura tingui un ritme determinat. M’agradaria que algunes coses les llegissin a poc a poc. I si després d’alguns fets que s’expliquen pots fer una pausa, fes-la. Digereix-los una mica, prepara’t per al següent. Que no s’acaba. Vés a poc a poc, perquè una de les intencions és que la història no passi així i com així, que romangui dins les persones que ho llegeixin, perquè comparteixin una mica aquesta indignació, perquè cadascú hi trobi la seva i així sigui més difícil d’oblidar. Jo vull que quedi, que el lector o lectora s’ho faci seu. Que senti la seva ràbia o la seva indignació… —Ara que anomeneu la ràbia, què és la ràbia seca, de la que parleu al llibre? —La ràbia sense esgarips. És el contrari de la imatge italiana de dones de negre cridant. Aquesta ràbia és molt pitjor. És el silenci que es va fer a la plaça de bous quan van sortir els pares d’en Guillem. Això és més potent i inoblidable que un crit, i en aquest cas he intentat això. —Com que no podem explicar-ho tot, ja llegiran el llibre. Voldríeu remarcar res més? —Hi ha una altra cosa que surt poc, pel meu gust, que és la reacció de la gent. Hi ha amics també seus i gent que va batallar allà perquè no s’oblidés i van fer les preguntes que calia… —Quines? —Per què no van detenir ningú? D’on van sortir els advocats que tenien els assassins i costaven tants diners? Hi va haver gent que, de mica en mica, van fer aquestes preguntes a contracorrent. I això es va anar escampant i es va trencar la barrera de silenci que havien creat. Pretenien d’arxivar el cas d’assassinat com si en fos un més i això no es va permetre. I cada vegada hi havia més gent, molta gent jove que es va revoltar contra aquest silenci imposant. I això va ser impressionant. Primer va ser en aquesta ciutat, a València, però després a tot el País Valencià i també al conjunt del país. La gent jove es va posar les carotes blanques i va dir ‘jo també sóc Guillem Agulló’. Impressionava i no hi havia manera d’aturar-ho. Van sortir els nanos de l’institut, la generació que se n’ha dit Guillem Agulló o Obrint Pas també. —I no van guanyar. —Els assassins no van guanyar. El van matar i el dolor és a dins. Hi és punyent, concret i terrible, però no va guanyar. Volien atemorir tothom i que es fes el silenci, però no van guanyar. Volien que les idees que defensava en Guillem quedessin soterrades i no solament no ho han aconseguit, sinó que hi va haver una resposta impressionant i valenta. Va ser tot un revulsiu emocional, preciós i inoblidable. Hi ha la cançó ‘No estàs sol’, d’Obrint Pas, que d’entrada no l’havien feta per al Guillem Agulló, però els fets, la mateixa gent que la sentia i el grup després l’han convertida en una de les cançons que simbolitzen aquesta ràbia, aquest moviment i també l’esperança. Aquest ‘No estàs sol, no tinguis por’ va ser un himne d’aquesta generació, de trobar-se junts en el mateix camí i perdre la por. Era molt difícil de fer i ho van fer aquests nanos i és bonic de constatar-ho. —Mirant les dates, parlem del 1993. Ja havíeu sortit de la presó? —Quan el van assassinar encara hi estava… En vaig sortir definitivament el 1994. Durant el judici n’acabava de sortir. Jo crec que per això els meus pares i els pares d’en Guillem es van trobar. Es van fer costat mútuament, s’entenien i han continuat l’amistat d’aleshores ençà. —Els vostres pares també van lluitar molt per a vós… —La família, de vegades, ho pateix més que no explica. En aquest cas també volia homenatjar els pares d’en Guillem, que han patit molt, i d’alguna manera també els meus. Perquè en el moment que és més complicat ni acoten el cap ni s’aturen. I gràcies a aquestes actituds el cas d’en Guillem cada vegada és més conegut i més casos han sortit més a la llum, sense les tenebres que hi pretenien posar. —Escriure és derrotar-los? —Hi ha un aforisme de Fuster que m’agrada molt que diu: ‘Escriure és tot això que tots vostès diuen i, a més a més, una forma de venjança.’ D’aquest aforisme en faig divisa. És l’eina que tinc, no en tinc d’altra, això intento fer bé. —Quan sou molt jove us volen silenciar amb la presó. Però mai no agafeu el camí d’una literatura més directament militant… —Les obvietats en la literatura em molesten. Quan fas un llibre no és igual que quan fas un míting o un piulet en què has de ser enginyós. En la literatura prefereixo que la gent tregui les seves conclusions, i quan llegeixo prefereixo que no m’ho expliquin tot, que em deixin pensar. Quan escric intento fer igual. Intento fer-ho més polit, més condensat, i en aquest cas especialment era complicat. —La presó us va influir per decidir de ser escriptora —No, en aquest sentit no….Jo volia ser escriptora abans d’entrar a la presó. Ells no determinen res. Hi ha coses que formen part de la vida i tot el que vius, sents i llegeixes va formant part de tu. Jo no sóc igual ni escric igual que quan tenia trenta anys o quinze perquè anem fent-nos a trossos. El fet d’haver estat a la presó, les coses que hi vaig viure o hi vaig veure també formen part de mi i de vegades surten als llibres. Ara pensava en Secundaris, en què hi ha unes escenes de Wad Ras i sí que vaig pouar de què hi havia viscut. Sensacions que tens d’aquells ferros, d’aquelles portes i sorolls, d’aquell no haver-hi mai silenci, que és una cosa que costa d’oblidar. No hi penso sempre, sinó que quan has de pouar d’alguna banda per escriure pots pouar d’aquí. Ara, el fet d’haver estat a la presó no determina ni què escrius, ni el com, ni res. —Quan vàreu començar? —Jo sóc escriptora de sempre, des que sé escriure. Jo escrivia contes de petita. A l’escola Heura vam fer un llibre molt bonic on hi havia contes de tothom, els llegíem, els votàvem. Em recordo que el conte que vaig publicar es deia ‘Els gossets de la Laica’, que era una gossa que teníem a casa. Sempre em recordo llegint i escrivint. —I quins són els vostres escriptors preferits o de referència? —Rodoreda per sobre de totes les coses, molt i molt… He anat al santuari, a la tomba he fet totes les coses que s’han de fer. M’agrada per molts motius. Com escriu, per les actituds que té. Cadascuna escriu diferent… Tant de bo pogués fer algunes coses que fa ella. Hi ha molts escriptors de novel·la negra social que també m’agraden molt. Per exemple Jim Thompson, que té novel·les en què les coses que explica van passant i no arriba a cap conclusió i no pretén res, però et deixa penjada. Aquest estil m’agrada molt. Alhora tot és molt heterogeni. Sempre t’influeix també la darrera lectura, ara he llegit Claus i Lucas, d’Agota Kristof, de qui havia llegit alguns altres llibres. Aquest Claus i Lucas és brutal… —Llegiu molt? —No puc suportar no llegir. No dur un llibre a la bossa és pitjor que no dur el mòbil. I després potser no el puc obrir, però em fa falta…. M’agrada també per ordenar-me el pensament i més ara que vivim en aquest moment tant de passar pantalles de pressa. Si només llegeixes fragments de coses o només piulets, no has raonat realment. Llegir frases llargues, recordar què has llegit, t’ajuda a estructurar el pensament. I això m’agrada de la lectura. —I ara què llegiu? —Llegeixo la Ilíada, que no l’havia llegida encara i que han tret una nova edició. La llegeixo en veu alta. —Llegiu en veu alta? —Algunes… les que són en vers. És meravellós, li trobes el ritme… Quan ho llegeixes té sentit. Podeu comprar el llibre Guillem a la Botiga de VilaWeb

Núria Cadenes: ‘El que va passar amb en Guillem Agulló va ser una autèntica pel·lícula de terror, amb una maquinària que trinxava persones’

La Fiscalia Anticorrupció ha presentat un escrit davant el jutge de l’Audiència espanyola José de la Mata en què sol·licita que l’ex-president Francisco Camps sigui encausat per presumptes delictes de prevaricació i frau en els contractes de la Generalitat amb empreses de la trama Gürtel. La fiscalia també vol que siguin citats com a investigats una desena de persones que suposadament van tenir responsabilitats en l’adjudicació dels contractes, entre les quals hi ha el cap de la trama, Francisco Correa; el responsable de Gürtel al País Valencià, Álvaro Pérez ‘El Bigotis’; l’ex-secretari general del PP valencià Ricardo Costa; i l’ex-directora general de Promoció Institucional de la Generalitat Dora Ibars. La petició de la fiscalia no ha inquietat la defensa de Camps, que està segura que l’Audiència espanyola la desestimarà perquè és una qüestió tancada jurídicament. En un comunicat, l’advocat de Camps, Pablo Delgado, recorda que el jutge instructor de l’anomenada ‘causa dels vestits’ i el TSJCV han refusat set vegades la petició d’Anticorrupció d’encausar-lo. Aquest nou escrit és la primera diligència que se sol·licita en la peça 5 del cas Gürtel, que va obrir la sala penal de l’Audiència espanyola arran de les declaracions de Ricardo Costa.

Anticorrupció demana d’encausar Camps pels contractes de la trama Gürtel

El comissari dels Mossos Manel Castellví ha assegurat, a preguntes del fiscal de l’Audiència espanyola, que l’1-O ‘no hi va haver cap grup combatiu organitzat’. ‘Això li puc assegurar’, ha respost a Miguel Ángel Carballo. Durant la seva declaració com a testimoni, l’aleshores comissari d’Informació del cos ha afirmat que la resistència pacífica no és incompatible amb la possibilitat que durant la jornada del referèndum hi hagués desordres públics, tal i com plantejaven als informes que van elaborar. ‘L’1-O els col·legis estaven ocupats, hi havia gent asseguda i els cossos de seguretat van actuar. El que no hi va haver van ser grups combatius. En això ens vam equivocar’, ha dit. Castellví també ha remarcat que els informes d’informació s’han de valorar en la seva justa mesura i que, al final, és el cap de l’operatiu qui pren les decisions. ‘Són informes de prospeccions, no dogmes de fe’, ha respost Castellví a les preguntes insistents del fiscal. Castellví ha explicat que ni els Mossos, la policia espanyola ni la Guàrdia Civil an detectar grups organitzats abans de l’1-O i ha insistit que els Comitès de Defensa del Deferèndum eren formacions ‘molt incipients’ que ‘res tenien a veure amb els CDR de després’. Això, ha dit, no era impedia que la situació pogués ser de tensió perquè era evident que hi hauria milers de persones al carrer i agents de policia amb un mandat judicial per complir. “‘enien interessos contraposats, hi podia haver una guspira’, ha dit. També ha detallat que, atenent a la instrucció 2 de fiscalia, van elaborar un informe amb 230 pàgines i sis atestats analitzant una carta del president Carles Puigdemont i el vice-president Oriol Junqueras als batlles sobiranistes. El fiscal ha insistit en preguntar a Castellví si li semblava pacífic que grups de persones en forma de ‘muralles’ –tal i com feien constar en un dels informes– impedissin l’actuació de la policia. El que no sabia és que el major Josep Lluís Trapero va enviar els atestats a la cúpula política d’Interior, i també ha reconegut que això no era habitual. D’altra banda, ha negat que es fessin modificacions dels atestats sobre el 20-S davant del Departament d’Economia. ‘En cap moment jo demano que es canviï les diligències sinó que s’ampliin’, ha assegurat.

Castellví, al fiscal: ‘L’1-O no hi va haver cap grup combatiu organitzat’

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha tornat a relacionar les matances amb armes de foc amb la salut mental. En una compareixença pública, ha dit que està d’acord amb fer revisions profundes d’antecedents als compradors d’armes, però ha recalcat que els responsables de les massacres recents amb armes de foc són malalts mentals i que el país hauria de crear més institucions de salut mental. Així mateix, ha assenyalat que ha estat parlant amb el líder de la majoria del Senat dels Estats Units, Mitch McConnell, i molts altres republicans sobre el problema de la violència amb armes i ‘ells no volen que gent boja, gent perillosa, gent realment dolenta tingui armes’. El president es troba sota pressió per frenar la violència amb armes de foc després de les massacres en les quals han mort desenes de persones aquest mes als estats de Texas i Ohio. Trump ha fet els seus comentaris a l’inici d’un viatge des de Nova Jersey a Nou Hampshire per participar en un míting de campanya. ‘Estem veient la situació de les armes en el seu conjunt’, ha recalcat Trump en ser preguntat si està pressionant els republicans perquè aprovin verificacions d’antecedents més rigoroses per als compradors d’armes. Trump ha afegit que moltes institucions mentals dels Estats Units van tancar durant les dècades del 1960 i 1970 i que els seus pacients van sortir als carrers. ‘Gran part de la nostra conversa té relació amb el fet que hem d’obrir institucions (…) No podem deixar que aquesta gent sigui al carrer’, ha asseverat.

Trump atribueix les massacres amb armes de foc a malalties mentals i demana més institucions sanitàries

El Comitè Federal de Mercat Obert (FOMC, per les sigles en anglès) de la Reserva Federal dels Estats Units (Fed) ha decidit rebaixar els tipus d’interès en un quart de punt percentual, fins a un rang objectiu d’entre el 2% i el 2,25%, complint així les expectatives del mercat. Es tracta de la primera baixada del preu dels diners d’ençà de finals del 2008, quan el llavors president de la Fed, Ben Bernanke, va baixar de forma efectiva els tipus fins al 0%. La Fed ha justificat la seva decisió en les ‘implicacions’ dels desenvolupaments globals per als pronòstics econòmics, així com en les ‘febles’ pressions inflacionistes, que han allunyat l’augment dels preus de l’objectiu del 2%. La rebaixa de tipus ‘dóna suport a la visió del FOMC que l’expansió sostinguda de l’activitat econòmica, unes fortes condicions del mercat laboral i la inflació propera al 2% són els resultats més possibles, però que les incerteses sobre aquest pronòstic romanen’, ha subratllat l’institut emissor. De cara al futur, l’organisme ha insistit que prendrà les seves decisions basant-se en les noves dades econòmiques que rebi amb l’objectiu de ‘sostenir l’expansió’, pel que no ha prefixat un camí a seguir ni ha anticipat una nova retallada abans que acabi l’any. La decisió de rebaixar els tipus ha estat aprovada per vuit vots a favor, incloent-hi al president de la Fed, Jerome Powell, i tot i els vots en contra de la presidenta del Banc de la Fed de Kansas, Esther George, i el president del Banc de la Fed de Boston, Eric Rosengren, que han votat a favor de mantenir sense canvis els tipus d’interès. Cap banquer central ha votat a favor d’una rebaixa de cinquanta punts bàsics. En conjunt amb la decisió de rebaixar els tipus d’interès, l’autoritat monetària també ha assegurat que deixarà de reduir el seu balanç, que va engrandir després d’anys comprant actius per expandir l’economia, al mes d’agost, dos mesos abans del que havia anunciat prèviament. El mercat de treball nord-americà va generar 224.000 llocs de treball no agrícola durant el mes de juny, alhora que la taxa d’atur es va elevar en una dècima, fins al 3,7% (5,98 milions de persones). D’aquesta manera, la desocupació es troba a prop del seu nivell més baix d’ençà del desembre de 1969, d’acord amb els registres del Departament de Treball nord-americà. L’economia va experimentar un creixement del 2,1% en el segon trimestre de l’any, cosa que representa una caiguda d’un punt percentual respecte al trimestre immediatament precedent, segons la primera estimació de la dada publicada per l’Oficina d’Anàlisi Econòmica del Govern dels EUA. Per la seva banda, l’índex de preus de despesa de consum personal, la variable estadística escollida per la Fed per monitorar la inflació dels EUA, va créixer un 1,4% al juny en comparació amb el mateix mes de l’any passat. La taxa mensual es va situar en el sisè mes de l’any en el 0,1%. Per la seva banda, la inflació subjacent, que exclou els preus de l’energia i dels aliments per la seva major volatilitat, es va situar en el 0,2%, mentre que en taxa anual va avançar un 1,6%.

La Reserva Federal dels EUA baixa els tipus d’interès per primera vegada d’ençà del 2008

L’ex-consellera d’Interior i de Justícia, Montserrat Tura, ha escrit el llibre República pagesa, Vindicació del catalanisme rabassaire (Pòrtic, 2018). És una incursió a la vida del seu besavi i el seu avi, fundador de la Unió de Rabassaires. Al costat de la vida dels Tura, l’ex-consellera repassa els moments més destacats de la política catalana del primer terç del segle XX. Tot plegat ens ofereix unes quantes lliçons que mirem de traslladar al moment actual en aquesta entrevista. Parlem primer del llibre i, a continuació, esclata una conversa tensa, però amable, sobre el moment polític actual. Tura sent passió política i això ho transmet a cada frase. Per això, acabem demanant-li si pensa tornar a la primera línia. Vejam què diu: —Què us ha motivat a escriure aquest llibre? —La motivació és que vaig pensar que valia la pena de deixar escrita la vida d’aquests avantpassats que jo coneixia pel que me n’havia explicat el meu pare. Encara que només fos per mi mateixa o pels del meu entorn. Però quan vaig començar a escriure-la, em vaig adonar que la seva vida coincideix amb els moments culminants de la transmissió del pensament catalanista. I cada vegada que hi va haver un moment d’esplendor del moviment catalanista, ells van adquirir compromisos polítics públics. El primer dels rabassaires, que era un masover, que va accedir a la direcció d’una cambra comarcal (la del Vallès), va ser alcalde amb Prat de la Riba, a l’etapa de la Mancomunitat. Era un moment molt creatiu en matèria d’orientació del món local i les administracions públiques. Va acabar malament amb la Lliga. —Què va passar? —Els amos de la casa on feia de masover el van castigar i van deixar que la casa s’ensorrés. Ell els avisava que s’ensorraria. I efectivament, es va acabar ensorrant. I és aquí on va emergir amb molta força un altre líder, el seu fill, que va dir que no volia saber res dels propietaris: ‘Nosaltres ens organitzarem pel nostre compte.’ I aquest era el meu avi, que va participar en la fundació de la Unió de Rabassaires. Van crear una organització molt poderosa. Va ser molt més que un sindicat. Va ser una organització política. Tenia una estructura molt sòlida a tots els pobles. Els líders rabassaires ajudaven a diversificar conreus i a establir sistemes de sindicats cooperatius, amb casos com el de Mollet, que era autogestionat. Els resultats eren bons i la gent confiava en ells. Van crear petites explotacions agrícoles que van permetre de sobreviure a aquells que es trobaven en una situació de marginalitat extrema. —Van transformar l’organització de la pagesia? —Quan va esclatar el conflicte bèl·lic, tot això va tenir més importància. Hi van incorporar tothom, encara que només tingués dues tomaqueres a casa. Van muntar un sistema perquè la població no passés gana i van enviar menjar al front. Una de les preguntes del llibre és: com hauria guanyat Esquerra unes eleccions municipals a tots els pobles i poblets de Catalunya si prèviament no hagués existit una xarxa ja organitzada? Recordem que Esquerra va néixer el 19 de març de 1931 i el 12 d’abril es feien les eleccions. Tres setmanes. No hi havia temps de crear una xarxa que et permetés de fer unes candidatures guanyadores. Qui hi havia fonamentalment en les poblacions agrícoles d’aquell moment? —Els pagesos? —Una Unió de Rabassaires molt organitzada. No li va ser reconegut el caràcter d’organització política fins que no es van crear els ajuntaments antifeixistes, després de l’alçament armat de l’exèrcit, el 36. Aleshores se’n va calcular un percentatge de representació. Però, com que es va fer des de Barcelona, va quedar infrarepresentada en la majoria de consistoris. Intentant explicar el fil familiar, m’he adonat dels vincles d’aquesta gent amb el moment polític del país i les conquestes que es fan aquells anys. Van ser homes que van tenir la sort de conèixer gent sàvia i culta. —Per què no tenen un lloc més destacat en la memòria col·lectiva del país, aquesta gent? —Aquest és un problema d’aquest país i la societat actual, que no valora la pagesia. A Califòrnia, els pagesos, amb els seus projectes per fer conreus eficients i respectuosos, tenen una consideració semblant a la de Sillicon Valley. Si no tens un sector primari en condicions, difícilment pots tirar endavant un país. Això si no vols ser dependent absolutament fins i tot de les patates. Els rabassaires van crear una empresa que es va dir Rabassunion, que comercialitzava amb Alemanya, Lituània, el Regne Unit, Suïssa… Són gent que es fan entendre amb diversos idiomes. No dic que els parlessin, però es feien entendre. Podien fer tractes i negocis amb gent d’arreu d’Europa. Tampoc no va ajudar a deixar un bon record com es va produir el final de la Unió. —Es va acabar malament? —Hi va haver actuacions que van restar sota sospita d’un dels seus principals dirigents, en Calvet, que se’n va anar a l’exili i va fer negocis a Sud-amèrica. L’assemblea final es va fer el 45 a Perpinyà i en Calvet ja no hi va anar a donar explicacions. Va ser un final una mica trist. Feliu Tura era exiliat a Perpinyà i va assistir al final. Va tenir una decepció molt gran. I també cal recordar que la història s’explica sempre des de les grans ciutats. Deixa’t estar de punyetes. Agafem un exemple actual. S’ha tancat la presó de Girona, la presó de Tarragona… perquè s’hi han fet presons noves. Però quina presó importa? La Model… Com si les altres no s’haguessin tancat. Doncs això també passa amb la història dels pagesos i els rabassaires. Quan les coses no passen a Barcelona… —Quina és la conclusió del llibre? —N’hi ha unes quantes. Si agafem el fil del dret civil català, podem fer tot un discurs. La figura de l’hereu… quin paper han tingut els contractes de lloguer… per què la figura de la rabassa morta encara és al llibre cinquè del codi civil aprovat el 2006… és una fórmula encara activa que es fa servir molt poc. També podem observar que alguns dels moments culminants del moviment catalanista coincideixen amb debats del codi civil perquè toquen la qüestió de la propietat. Hi ha un altre fil conductor del llibre que són els moments de màxima esplendor del moviment de reivindicació nacional. Sempre han estat propostes transversals com la candidatura dels quatre presidents a principi de segle, Solidaritat Catalana més tard… —Els pagesos d’avui també fan costat a la reivindicació nacional. Ho van fer l’1 d’octubre en favor de l’exercici democràtic i la República… —Forma part d’una continuïtat històrica. Deixar el conreu per a dedicar-se als afers col·lectius no és gens fàcil. El rendiment dels conreus depèn directament de la dedicació a la terra des que surt el sol fins que es pon. Estar disposats a deixar-ho per un projecte col·lectiu té conseqüències. I ells ho fan. Ara ho han tornat a fer. Ho han fet sempre en moments que allò que hi havia en joc no era el seu interès particular. Saben que, si és Catalunya qui decideix, ho farà segons el costum. I el costum els és favorable. Perquè ve d’aquells contractes de rabassa morta que eren molt importants abans de la plaga de la fil·loxera, que va tenir un paper important. —Què en penseu d’aquest moment? Què en penseu de la República? —Tenim davant un altre d’aquests moviments transversals extraordinaris. Han sortit persones a mobilitzar-se al carrer que no havien sortit mai. I ho han fet per aquest menysteniment i maltractament cultural, econòmic i social de les estructures de l’estat cap a Catalunya. Tornem a tenir davant una gran oportunitat que s’ha de gestionar bé. És difícil de resumir què en penso. Catalunya ha de saber canalitzar la força que té al carrer, però ho ha de fer institucionalment. Abans del 155, teníem un govern. I les institucions han de fer un paper diferent del dels moviments socials. El paper d’uns i altres s’ha confós i això no és bo. L’estat ha mostrat la seva pitjor cara i ha estat incapaç de resoldre el conflicte polític. S’ha pensat que el resoldria el pas del temps. En canvi, l’estat ha aconseguit que la situació s’enverinés molt més. I posar-hi els tribunals de justícia pel mig ho ha enverinat encara més perquè el llenguatge judicial no té res a veure amb el llenguatge polític. Però aleshores és inevitable que es barregin. Amb tot, no entenc com hem deixat que el partit que no va votar la constitució perquè va dir que era una constitució marxista i separatista, Alianza Popular, s’hagi erigit en el gran defensor dels principis i valors de la constitució. Aquests principis i valors, si pertanyen a algú, és a la base obrera, a les organitzacions antifranquistes i al paper jugat pels polítics catalans en el moment de la transició. Ara serà difícil de reconduir-ho, però cal intentar-ho. I cal explicar al món que qui incompleix els principis i valors de la constitució és l’estat. Perquè és la constitució que va recollir que hi havia nacionalitats. I després no ho ha traslladat mai a les lleis orgàniques, ni a la legislació sectorial. Si nosaltres apareguéssim al món com els que defensem la constitució que reconeixia les nacionalitats i el pacte constitucional, tindríem una possibilitat que el món democràtic, consolidat i avançat ens respectés. En el moment que ens situem fora d’aquí i li deixem al PP una cosa que no és seva, perdem aquesta possibilitat. I tot allò que toca el PP es fa malbé. Fa malbé els principis d’un estat modern, allò que hem aconseguit durant quaranta anys. Farà malbé els sòlids fonaments d’un estat de dret. —No devien ser tan sòlids aquests fonaments veient els Jordis a la presó des de fa cent dies… No és un problema només del PP… —Les institucions de l’estat són incapaces d’entendre el sentiment català. No l’entenen. Em fa venir basques veure com interpreten el nostre sentiment vinculat a la història i al present d’una nació. No ho entenen. I aquest és un bon problema. Quan algú no entén un conflicte, no pot ser l’actor de la solució. No sé si amb la mateixa intensitat o amb una intensitat menor, Catalunya al llarg de la història no ha sabut construir ni entendre el funcionament de les estructures d’un estat. Per exemple, situar els tribunals de justícia com el nostre adversari és garantia de derrota. Perquè els tribunals de justícia són implacables. I apliquen unes lleis aprovades en parlaments escollits en sufragi universal. Atenció. Potser són injustes, però són fruit del sufragi. —Això si donem per bo que apliquen les lleis. —Apliquen les lleis. —En fan una interpretació forçada i esbiaixada… —Ja hi haurà temps de veure on s’arriba en els processos oberts… —Si aquest temps el passes a la presó acusat de rebel·lió quan has fet tot el contrari… Com podem entendre que això és una aplicació correcta de les lleis? —No vull fer paral·lelismes fàcils perquè cada moment de la història té el seu context. Hi ha un discurs de Companys quan torna el 36 després de la victòria del front d’esquerres i es fa una llei d’article únic d’amnistia. I surten del Puerto de Santa Maria. Madrid garanteix que el Tribunal Constitucional permetrà que es constitueixi novament el parlament amb els resultats del 32. Uns resultats que només havien votat homes majors de 25 anys… Però era l’única elecció que s’havia fet. I Companys diu que els autèntics intèrprets de l’esperit i la lletra de la constitució som nosaltres. Ho fa perquè entén que som més forts quan qui trenca l’ordre constitucional són els altres que no pas si el trenquem nosaltres. Quan el trenquem nosaltres, ens situem fora de la llei. Ho deia Kennedy: ‘Qui se situa fora de la llei perd la seva protecció.’ Algú pot dir que les lleis no protegeixen. Però les lleis sí que protegeixen. I si no són més ben fetes és perquè no n’hem estat capaços. Durant molts anys, els partits catalans han participat en l’elaboració de les lleis. A l’elaboració del codi penal vam participar-hi tots, eh? Aquesta interpretació que faig jo pot ser molt condicionada per la meva biografia. He estat consellera de Justícia i consellera d’Interior. Però creure que el teu enemic és l’administració de justícia és clavar-se cops contra un mur. Cal fer per manera que algun dia alguna administració de justícia catalana, espanyola o europea et doni la raó. És així com ho entendran la resta d’estats del món. Si cerques deliberadament que no et donin la raó perquè els dius constantment cul d’olla i els assenyales com el teu pitjor enemic, no tindràs mai raó. —Voleu dir que la cosa va d’enemics? No és un problema de manca de respecte a una voluntat democràtica? —Per a alguns, els enemics són les institucions de l’estat. —El cas és que hi ha gent innocent a la presó i a l’exili. —La presó preventiva és un excés. He publicat coses sobre la presó preventiva i sobre l’error de voler observar violència en aquest moviment. Jo sé què és la violència. Vaig escriure un article dient que jo havia vist ferides provocades per llambordes, ganivets, cops de ferro, armes de foc… Tot això ho conec bé. I sé quan hi ha violència i quan no n’hi ha. I aquí no n’hi ha hagut. El moviment independentista no ha actuat amb violència. S’ha fet una utilització desviada i desmesurada d’un concepte erroni. I espero que algun dia això es corregeixi. Però dir que com que s’han guanyat unes eleccions ja no hi ha motiu per… És clar, els fets que es jutgen són uns fets que es van produir a la legislatura anterior. I en els fets que es jutgen s’ha de reconèixer que hi havia clara voluntat de trencar l’anomenat ordre constitucional. Quan ha estat forta i poderosa Catalunya? Quan la seva causa ha coincidit amb la defensa de l’ordre constitucional. L’any 30, quan s’organitzen els comitès revolucionaris i es fa el Pacte de Sant Sebastià, totes les forces que lluiten contra la dictadura de Primo de Rivera i contra Alfons XIII reconeixen que Catalunya tindrà dret de governar-se autònomament i tots acusen el rei d’haver subvertit i alterat l’ordre constitucional per haver permès un govern d’imposició militar que la constitució no permetia. És a dir, això ha passat quan la nostra reivindicació l’hem feta coincidir amb algun dels principis que reconeixen les constitucions vigents. Si fóssim capaços de fer això, serien molt més fàcils la nostra causa i el reconeixement internacional, que, al cap i a la fi, és el que ens farà forts. Nosaltres som un territori que per raons de dimensió és molt difícil que obtingui majories al congrés de l’estat. —Difícil, no. Impossible. —Hem de tenir unes altres aliances. Però no les aconseguirem insultant els altres estats d’Europa. I nosaltres ho hem fet. —No tinc la impressió que els insults hagin sortit del bàndol independentista. Però cadascú posa l’accent on vol. Tal com s’ha expressat el moviment independentista, no entenc que se li puguin retreure uns insults. —No em generalitzis. Jo no he generalitzat. Algunes persones… —Això és generalitzar. —Quan els individus tenen molta representació, aleshores són importants. —És el cas dels que han pogut insultar? —Rellegeix algunes declaracions de Carles Puigdemont sobre els estats europeus i Europa. —Insults? S’ha queixat de l’actitud d’Europa. Però això no és pas insultar. —Retiro la paraula ‘insult’. Però no es pot menystenir l’opinió dels estats que tenen tradició democràtica. Has de pensar que els vols com a aliats. —Així, la solució és arrenglerar-se amb la constitució espanyola? —Amb alguns dels principis de la constitució. No deixar que se l’apropiïn tota. Se l’apropien i la utilitzen de cadena i de cuirassa. —Si es vol constatar quina part del poble català està d’acord amb aquesta constitució i quina part en vol construir una de pròpia, això ha de ser possible? —Ha de ser possible, sí. —Qui impedeix que la democràcia marqui el pas de les lleis? —Hi ha un concepte internacional per a això: els governs són de lleis; no de persones. —I això deu ser una cosa que cal canviar… —No. No, no. Si vols deixar petjada, has de deixar lleis justes que s’apliquin justament. —Si es van fer fa quaranta anys i algú les vol canviar i ja no s’hi sent còmode, les ha de poder canviar, oi? —Sí. Lleis canvien lleis. Aquest és un principi de la democràcia. —I ho ha de decidir la gent amb el seu vot això? —Sí, però s’ha de fer bé. —Fer-ho bé vol dir anar a Madrid a demanar permís? —No, no, no… Hi va haver un moment clau que hi havia damunt la taula un projecte de reforma de la llei orgànica del poder judicial que hauria modificat substancialment el funcionament del sistema de justícia. I la sentència de l’estatut no hauria estat la que va ser. Qui es va oposar a aquella reforma va ser un dels partits que avui encapçala el moviment independentista, que és Convergència, transformada en el que sigui. És a dir, hi ha hagut moments clau que teníem la possibilitat de canviar lleis que no necessiten dues terceres parts. I no s’han aprofitat. Aquella modificació de la llei hauria fet que el Tribunal Superior de Justícia fos la instància màxima. Però ens hi vam oposar per raons tàctiques. Hi ha raons tàctiques i hi ha estratègies de mirada llarga. I això és el que jo demano. Estratègies de mirada llarga. I de mirar què han fet la resta d’estats del món. Però cadascú és lliure de pensar el que vulgui. —I tant! —A vegades penso que els escocesos, si haguessin tingut un dictamen desfavorable del seu Tribunal Constitucional, no l’haurien desobeït. Haurien buscat una altra fórmula. Si els quebequesos haguessin tingut un dictamen desfavorable de la Cort Suprema, no l’haurien desobeït. I també haurien buscat una altra fórmula. Nosaltres hem optat per un camí específic de Catalunya. La desobediència a la instància que interpreta la constitució. Bé. És el que hem decidit. —Però aquest altre camí que caldria prendre quin és? No el sé veure… Això sí que és fer-se cops de cap contra una paret que no canviarà. —El Tribunal Constitucional és el que ha dit coses més interessants sobre el caràcter punitiu de la presó preventiva. Potser que l’utilitzem. —Portem-ho al jutge Llarena. A veure què en pensa després d’haver redactat aquella interlocutòria sobre Junqueras. —El Tribunal Constitucional està per sobre del jutge Llarena. Qui ha dit coses més interessants sobre el dret de decidir i sobre la sobirania del parlament ha estat el Tribunal Constitucional. De les tres coses que es presenten com a recurs en la declaració de sobirania ens dóna la raó als catalans en una i mitja. I no ho hem utilitzat. No hem utilitzat les frases que podríem emmarcar del Tribunal Constitucional. Sobre la derogació d’algunes lleis socials del parlament, qui ha dit coses més interessants han estat alguns dels magistrats en els seus vots particulars. Diuen que determinades accions de l’estat espanyol fan que no es pugui considerar un estat democràtic i de dret. No ho hem utilitzat. Hem decidit que pel fet que ho digui qui ho diu ja és rebutjable. I jo crec que algunes de les coses que es diuen són el punt de suport. Serveixen per a fer força segons el principi de la palanca. —S’hi ha anat divuit vegades a Madrid a demanar un referèndum acordat. —Quan em dieu això, jo que he estat membre dels parlaments, sé diferenciar què és un projecte de llei, què és una llei aprovada, una moció, una proposició no de llei, i un debat en comissió. —S’ha provat tot. I no ha servit. —Algunes d’aquestes formes no tenen cap repercussió. I ho sabem. Són preses de posició, com nosaltres ens hem definit a favor de la llibertat del poble saharauí trenta mil vegades al Parlament de Catalunya. —Es va presentar una proposició de llei… —Una, una… només una. —I quina resposta hi hagué? —La setmana anterior hi havia hagut una resolució del Tribunal Constitucional amb frases brillants. No entenc per què no les vam utilitzar. —Què s’hauria aconseguit? —Perquè és el Tribunal Constitucional qui donava ordres a les instàncies polítiques per fer-ho possible. Per fer possible el dret de decidir. Els deia que establissin els mecanismes. —Però la negativa del govern espanyol és total. I aleshores què s’ha de fer? —No ho hem utilitzat mai això que dic. Mai. —Voleu dir que si llegíssim aquestes frases del Tribunal Constitucional, el govern de Rajoy acceptaria un referèndum? —Jo dic que, en lloc d’intentar utilitzar els arguments d’institucions reconegudes al món sencer, més aviat ens hi hem girat en contra. Des del meu punt de vista, no estem en condicions de girar-nos en contra de cap dels instruments que ens puguin ser vàlids. —Aleshores, estem atrapats per sempre més. —No. No és veritat. —Si no hi ha voluntat, com es pot canviar la majoria del congrés espanyol? —Si el Tribunal Constitucional diu que pots obligar el govern a modificar normes, fes-ho. —Però si no s’obtindrà mai la majoria necessària per canviar les normes al congrés espanyol… —Bé. Tu estàs convençut d’això… Doncs ja està. —Aleshores, què us ha semblat el suport del PSC al 155? —Jo fa temps que no formo part del Partit Socialista. I la veritat és que em costa molt viure sense partit. He estat sempre una dona emmarcada dins una organització política. Sempre he pensat que les transformacions socials són el resultat dels projectes col·lectius. Per això acabo d’escriure aquest llibre. Per demostrar que un projecte col·lectiu és capaç de transformar una societat. Em sento malament sense partit. Però cada vegada que passa una cosa com aquesta, d’acceptar el 155 o d’acceptar que el Partit Popular sigui l’únic intèrpret d’una constitució que tenia molt potencial, em sento molt malament i estic contenta d’haver pres la decisió que vaig prendre: donar-me de baixa. —Montserrat Tura ha exhaurit el seu trajecte en la política o el cuc pot tornar a sortir? —Treballo en un món en què ens sentim molt útils socialment. Els treballadors del sector sanitari ens sentim útils. No és una porta tancada, però no és cap necessitat vital. Tornaré a un projecte col·lectiu o a la tasca institucional si em sembla que és un moment oportú. Si no, continuaré on sóc, que em sento útil.

Montserrat Tura: ‘Catalunya no ha sabut construir ni entendre el funcionament de les estructures d’un estat’

L’ambaixadora francesa a Andorra, Ginette de Matha, va advertir ahir els parlamentaris andorrans que l’acord duaner signat el 1990 entre Andorra i la Unió Europea perillava, arran de la negociació de l’acord d’associació. En un dinar privat que diversos mitjans andorrans van explicar, l’ambaixadora els va dir que les línies vermelles que havia marcat el govern en el procés d’associació a la UE eren gairebé impossibles de mantenir. Va esmentar, per exemple, que no es podria sostenir l’actual model de franquícies comercials ni l’exclusió de l’acord de productes com ara el tabac. També va deixar entendre que l’acord de lliure circulació hauria de ser complet i que Andorra ara no podia aspirar a un acord amb excepcions en aquesta matèria. En virtut de l’acord duaner, Andorra rep el tractament d’estat membre de la UE en matèria de comerç de béns manufacturats, però no en matèria de productes agrícoles. Entre Andorra i la Unió Europea hi ha controls duaners complets, car Andorra té l’IVA i alguns altres imposts indirectes baixos (com ara els de l’alcohol, el tabac i la benzina), i els visitants se’n podrien aprofitar. Un acord d’associació entre Andorra i la Unió Europea obligaria Andorra a complir totes les llibertats bàsiques del funcionament de la Unió –actualment només compleix la de béns.

França avisa Andorra que l’acord duaner amb la UE perilla

El Banc Expropiat ha aclarit avui que la seva convocatòria de manifestació és diumenge a les 12 del migdia, malgrat avui donaran suport a la Marxa per la Dignitat. A més, al llarg del cap de setmana s’han organitzat diversos actes sota el lema ‘Fins que no entrem, no descansarem’. En un comunicat publicat ahir, el col·lectiu afirmava: ‘El conflicte als carrers pel Banc Expropiat ha començat en el moment de desallotjar-nos, i s’acabarà quan puguem tornar a entrar’. Puntualitzant, a més, que ‘no tenim res a negociar’. La manifestació d’aquest dissabte serà la primera des de dimecres. Les nits gracienques de manifestacions, aldarulls i antiavalots, havien deixat pas a dues vesprades de treva. Les envestides i les corredisses de principis de setmana s’havien transformat en repicades de cassoles sense desplegament policíac. Avui no fem cap manifestació, nosaltres convoquem demà a les 12h a la porta del @Banc_Expropiat Difusió! pic.twitter.com/xwQHBX2Q33 — Banc Expropiat (@Banc_Expropiat) May 28, 2016 Durant el matí hi ha hagut activitats de caràcter social i cultural que duia a terme el Banc Expropiat abans del desallotjament de dilluns per ordre judicial. Un dels objectius principals ha estat donar a conèixer als veïns del barri la seva filosofia i les activitats que organitzava, en un intent d’allunyar-se de la imatge negativa que s’ha donat en aquest setmana d’aldarulls. La plaça de la Revolució ha acollit tallers de tot tipus –serigrafia, Tai-txi o idiomes-, i han ofert un dinar popular en una jornada que forma part de la programació d’actes reivindicatius diürns que duu a terme. Les activitats han finalitzat a les cinc de la tarda coincidint amb el tret de sortida, als Jardinets de Gràcia, de la ‘Marxa per la Dignitat’, mobilització a la que el ‘Banc Expropiat’ hi dóna suport. La manifestació reclama ‘Dignitat, Treball, Sostre i Pa’. Tanmateix, la protesta també mostra la indignació per l’absolució dels dos mossos implicats en el cas Quintana. Entre els adherits a la marxa hi ha la CUP, ICV, EUiA i la PAH. En aquests moments es desconeix el recorregut que seguirà, però s’espera que s’estengui més enllà del districte de Gràcia. Diumenge, a les 12 del migdia, el col·lectiu té previst fer una concentració davant del Banc Expropiat amb el lema ‘Manuel Bravo Solano –propietari del local– tu ets el responsable’. Aquest matí el Banc Expropiat s’ha solidaritzat també amb Ester Quintana: El @banc_expropiat ens solidaritzem amb l Ester quintana #ProuImpunitat pic.twitter.com/S1EoncOlSO — Banc Expropiat (@Banc_Expropiat) May 28, 2016 Ahir les xarxes socials es van encendre després que es publiqués un article a ‘La Vanguardia’ en què s’assegurava que els Mossos d’Esquadra feia temps, concretament cinc anys, que investigaven els grups que han provocat els aldarulls. Des del col·lectiu del Banc Expropiat han respòs que els grups eren ‘inventats’. L’esmentat diari atribuïa els fets a tres organitzacions (anarquistes, comunistes revolucionaris antifeixistes i independentistes revolucionaris) que tenen en total entre cinquanta o setanta-cinc membres. El mateix matí, el conseller d’Interior, Jordi Jané, va explicar que no descartava detencions en els pròxims dies. En paraules del conseller, els helicòpters que han sobrevolat les protestes del barri de Gràcia han captat ‘imatges molt potents’ de grups violents que portaven cascos, pedres i articles de pirotècnia per a provocar incidents. A més, Jané va assegurar que fer les detencions en el moment àlgid de les protestes era contraproduent perquè les pot avivar. Mireu ací imatges de les protestes d’aquesta setmana:

El Banc Expropiat aclareix que la seva convocatòria és diumenge al migdia

Ingredients: 200 g coco ratllat 1 pot petit llet condensada 1/4 litre llet 3 ous 75 g de sucre un rajolí de suc de llimona Elaboració: Farem un caramel amb el sucre, una cullerada d’aigua i unes gotes de llimona. Ho posarem en un motlle. Barrejarem els rovells d’ou amb la llet condensada i la llet. Després hi afegirem 150 g de coco. Quan ho tinguem tot ben barrejat, hi afegirem també les clares a punt de neu. Posarem aquesta pasta dins del motlle amb la base de caramel. Courem el flam al forn, de 30 a 40 minuts, a 180°. Quan el flam s’obri una miqueta per dalt, la cocció serà acabada. Per estar-ne segurs, punxarem el flam i si el pinxó surt net, senyal que ja és cuit. El deixarem refredar. Un cop fred, el desemmotllarem (passarem un ganivet pel voltant per fer-ho més fàcil). Li donarem la volta i el col·locarem a sobre d’una plata. El decorarem amb els 50 g de coco que ens quedaven.

La cuina de la Neus: Flam de coco

El cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol, Miguel Villaroya, ha dit que la Unitat Militar d’Emergències (UME) es desplegaria avui al Principat per desinfectar el port i l’aeroport de Barcelona per l’amenaça del coronavirus 2019. Són les primeres actuacions de l’exèrcit a Catalunya en el marc de l’anomenada operació Balmis, que va començar amb la declaració de l’estat d’alarma i ha comportat la mobilització de més de 2.600 militars. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut El conseller de l’Interior, Miquel Buch, ha reiterat diverses vegades que la presència de l’exèrcit a Catalunya no era necessària per a combatre l’expansió del coronavirus. ‘Això no depèn d’estratègies militars’, va dir ahir en conferència de premsa. A més, va assegurar que els Mossos d’Esquadra i les policies municipals eren perfectament capaces de fer complir l’estat de l’alarma. Avui ha anat més enllà. D’entrada, ha dit que no li constava cap comunicació formal per part del govern espanyol sobre l’enviament de l’exèrcit. ‘Espero que optin per una via més institucional que no fer-ho pels mitjans’. I ha recordat que la setmana passada, el president Quim Torra va demanar de tancar ports, aeroports i línies de tren per confinar Catalunya, i que si se li hagués fet cas ara no caldria anar a desinfectar el port de Barcelona, l’aeroport ni l’estació del TGV. ‘Calia tancar. Quanta estona durarà aquesta desinfecció? De què serveix que demanem als catalans que es quedin a casa si va venint gent d’altres territoris que potser tenen la malaltia?’ Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb La UME ja s’havia desplegat en altres punts del país com ara València i Palma, on ahir es van veure vehicles militar fent sonar l’himne espanyol pels carrers. ARA MATEIX ABAIX DE CASA MEVA #palma MILITARS I POLICIA AMB L’HIMNE ESPANYOL A TOT VOLUM‼️ #coronavirus pic.twitter.com/wE0DV0bZOe — Josep Femenías🀄️ (@JosepCatt) March 18, 2020

Sánchez desplega l’exèrcit a Catalunya per desinfectar el port i l’aeroport de Barcelona

Els mossos d’esquadra han detingut aquest matí per ordre de l’Audiència espanyola Joan Coma, regidor de Capgirem Vic, acusat de sedició per haver donat suport a la declaració del 9 de novembre de 2015 del Parlament de Catalunya. Aquest vespre el portaran a Madrid per declarar, després d’haver-se negat a acudir a la citació del tribunal. Polítics i activistes del sobiranisme han mostrat suport a Coma i han denunciat l’estratègia de l’estat espanyol a les xarxes: Una vegada més, l'Estat demostra quina noció té de la llibertat d'expressió. L'operació diàleg: de Nadal a Sant Esteve. https://t.co/C7VIGFbJhc — Carles Puigdemont (@KRLS) December 27, 2016 El govern espanyol només coneix una forma de diàleg, pal i "pastanaga". El nostre suport a @joancomaroura i a tots els demòcrates. — Oriol Junqueras (@junqueras) December 27, 2016 L'Operació Diàleg de l'Estat a tota màquina. El meu ferm suport @joancomaroura! -CF https://t.co/BwYCoONKFi — Carme Forcadell (@ForcadellCarme) December 27, 2016 Joan Coma, detingut.Quan la injustícia és un fet,desobeir és un dret.#SomJoanComa@moviment3003https://t.co/olRXEs3iwy — David Fernàndez (@HiginiaRoig) December 27, 2016 Sedició no ésexercir la democràcia.Sedició és impedir-la.#SomJoanComahttps://t.co/aLolFpzr9b — Jaume Asens #EnComú (@Jaumeasens) December 27, 2016 S'intensifica l'Operació Diàleg del Govern espanyol. Joan Coma ha estat detingut. #SomJoanComa @Esquerra_ERC — Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) December 27, 2016 Una notícia que no per esperada és menys indignant. Tot el meu suport a @joancomaroura. El TC en aquests moments està al nivell del TOP https://t.co/UmvpQfsOcy — Xavier Domènech (@XavierDomenechs) December 27, 2016 Avui més que mai les paraules de Joan Coma són les meves. No teniu prou jutges ni tribunals ni audiències per silenciar-nos! Som-hi! pic.twitter.com/iPE5C3t5NG — Jordi Sànchez (@jordisanchezp) December 27, 2016

Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Fernàndez, Domènech…: suport a Joan Coma, detingut per ordre de l’Audiència espanyola

La circulació de trens entre Vandellòs i Tarragona està interrompuda per falta de tensió en el subministrament elèctric a causa del vent i el mal temps. La incidència, que ha començat a tres quarts de cinc d’aquesta tarda de dissabte, afecta una quinzena de trens de llarga i mitja distància, a més del servei de Rodalia de la línia R16. Segons informa Renfe, hi hauria uns 2.000 usuaris afectats per la incidència. La circulació de trens no es normalitzarà fins aquest diumenge al matí, tal com indica Renfe, que ha habilitat autobusos pels passatgers dels combois afectats. Arran de la incidència, Protecció Civil ha activat la prealerta del pla Ferrocat. Afectacions al País Valencià L’avaria ha obligat a parar el servei ferroviari en diversos trens de Castelló. En concret, ha afectat un tren amb 600 viatgers a Vinaròs, a un altre amb 250 viatgers a Benicàssim i a un tercer tren de 250 passatgers a Castelló, segons ha informat el 112 a Twitter i ha afectat un total de 1.100 passatgers. Renfe informa que ha gestionat un servei alternatiu per carretera amb quatre autocars entre Cambrils i l’Ametlla de Mar pels usuaris de la línia R16. D’altra banda, als passatgers dels trens de llarga distància se’ls ha ofert viatjar un altre dia o reemborsar-los el bitllet, atès que la companyia ha explicat que no ha pogut trobar suficients autobusos a causa de l’excepcionalitat d’aquestes dates festives. Davant d’aquesta dificultat, Protecció Civil ha indicat que des del Centre de Coordinació Operativa de Catalunya (CECAT) s’està donant suport en la recerca d’autobusos per atendre el trasllat dels usuaris afectats. Segons Renfe, els trens amb destinació a Barcelona que estaven estacionats a Benicarló i Castelló es retrocediran a València, mentre que aquells combois aturats a Tarragona es retiraran cap a Barcelona. A més, els passatgers del tren situat a Mont-roig seran traslladats per carretera fins a València. A part, Protecció Civil ha apuntat que les policies locals dels municipis afectats i els Mossos d’Esquadra estan donant suport in situ per a la gestió dels autobusos.

Un problema elèctric interromp la circulació de trens entre Vandellòs i Tarragona

L’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó ja descansa d’ençà d’avui en el cementiri Sant Antoni Abat del seu poble natal. En un acte de comiat, centenars de veïns, amics i familiars s’han pogut acomiadar i donar-li l’últim adéu. En l’acte s’han recitat frases de les seves obres, que han anat acompanyades de música. Isabel-Clara Simó, considerada una de les escriptores més destacades de la literatura catalana moderna, Filla Predilecta d’Alcoi i guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2017, descansa ara al costat de les restes d’Ovidi Montllor, en un lloc destinat a les personalitats més rellevants del municipi. Isabel-Clara Simó: una celebració de la llibertat L’acte ha comptat amb la presència de la filla d’Isabel-Clara, Cristina Dafó, els consellers de Cultura i Transparència, Vicent Marzà i Rosa Pérez, el batlle d’Alcoi, Antonio Francés i molts representants del món de la cultura. Les cendres de l'escriptora i filla predilecta d'Alcoi, Isabel-Clara Simó, reposen al cementeri de la localitat, on se li ha fet un senzill i emotiu homenatge. https://t.co/MC2v1aKsWg pic.twitter.com/SfWuZeYuZU — À Punt NTC (@apuntnoticies) January 24, 2020

Alcoi fa el darrer comiat a Isabel-Clara Simó

Aquestes darreres hores, un seguit de governs europeus s’han afegit a les crítiques contra el govern espanyol per la repressió a Catalunya. El primer ministre belga Charles Michel va ser el primer de fer-ho. I va reclamar diàleg polític. Violence can never be the answer! We condemn all forms of violence and reaffirm our call for political dialogue #CatalanReferendum #Spain — Charles Michel (@CharlesMichel) 1 d’octubre de 2017 Per una altra banda, el ministre d’interior belga, Jan Jambon, es demanava on és Europa i per quina raó no responia a les agressions contra Catalunya: “Waar blijft Europa met het veroordelen van het geweld?” @JanJambon over het Catalaans referendum #deochtend https://t.co/4iz4jefTQ7 pic.twitter.com/UgAmeenGAE — Radio 1 (@radio1be) 2 d’octubre de 2017 A la declaració del primer ministre belga, s’hi va afegir immediatament la del primer ministre eslovè, Miro Cerar, que es va declarar preocupat per la situació de Catalunya arran de la repressió espanyola. I am concerned about situation. I call for political dialogue, rule of law and peaceful solutions. #CatalanReferandum #Spain — dr. Miro Cerar (@MiroCerar) 1 d’octubre de 2017 El president del parlament eslovè, Molan Brgelz, va afirmar que Catalunya té el dret d’autodeterminació i va anunciar que cridaria l’ambaixador d’Espanya per demanar explicacions sobre la repressió. Dr. Milan Brglez, predsednik Državnega zbora: “Katalonci imajo pravico do samoodločbe” https://t.co/IjC4UnB8Re #Catalonia #referendum — Mladina (@SpletnaMladina) 1 d’octubre de 2017 També Miha Lobnik, advocat del Principi d’Igualtat d’Eslovènia, una institució oficial de defensa dels drets dels ciutadans de la república, va expressar amb claredat la seva repulsa. Lobnik es demanava si els eslovens volien formar part d’una Unió Europea que permetia aquest tractament als catalans: Do we want to be part of that Union in which member states send police to hurt voters expressing their will #Katalonia #ReferendumCatalan ? — Miha Lobnik (@MihaLobnik) 3 d’octubre de 2017 El president finlandès, Sauli Niinistö, va publicar diumenge mateix una declaració a Twitter afirmant que la situació de Catalunya era molt delicada i que calia una negociació. Niinistö reclama amb claredat que s’acabin les amenaces: Niinistö IS:lle: Katalonian tilanne näyttää vakavalta, helposti alku johonkin hyvin hankalaan. Kierre katkaistava. Keskustelut aloitettava. — TPKanslia (@TPKanslia) 1 d’octubre de 2017 El ministeri d’Afers Estrangers finlandès augmentava el to de la protesta poc després: ‘La violència a Catalunya és inacceptable’: FM Timo #Soini: Violence in #Catalonia is unacceptable. Dialogue and respect for legality needed as a way out. — Ulkoministeriö (@Ulkoministerio) 1 d’octubre de 2017 També diumenge el ministre d’Afers Estrangers de Lituània, Linas Linkevicius, va fer pública una declaració en què afirmava que la violència no ajudaria a resoldre el problema català i reclamava al govern de Rajoy que dialogués amb ‘el seu poble’. Emotianal charge is strong, wounds of mistrust deep,dialogue w own people is a must for #Spain.Violence will not help. #CatalonianReferendum — Linas Linkevicius (@LinkeviciusL) 1 d’octubre de 2017 En la mateixa línia, el Ministeri d’Afers Estrangers noruec expressava preocupació pels fets i per una possible escalada de la violència. Statssekretær @MaritRsla: Bekymret for voldsbruken vi har sett i #Catalonia i dag og for en ytterlige eskalering av situasjonen — Utenriksdepartement (@Utenriksdept) 1 d’octubre de 2017 A la República Txeca era el portaveu del govern qui expressava la protesta. Martin Ayrer es demanava públicament, i irònicament, si les imatges que anaven arribant i eren publicades a la premsa txeca eren realment del 2017 i d’un estat membre de la Unió Europea. Záběry, z kterých mrazí. Opravdu jsou z roku 2017? Opravdu z členské země EU? https://t.co/0JrKb2Q4yZ — Martin Ayrer (@MartinAyrer) 1 d’octubre de 2017 Per un altra banda, ahir el primer ministre d’Irlanda va acceptar la demanda presentada al seu parlament per Gerry Adams i telefonarà al primer ministre espanyol Mariano Rajoy per expressar la queixa del seu país arran de la violència descarregada contra el referèndum Irish Premier agrees to call by @GerryAdamsSF TD in Dáil (Irish Parliament) to raise #CatalanReferendum with Spanish Premier Rajoy #EU pic.twitter.com/DbxsCTkN2z — An Phoblacht (@An_Phoblacht) 3 d’octubre de 2017 Aquestes reaccions s’afegeixen a les anteriors, com la del portaveu del primer ministre d’Hongria, que ja va dir després de la detencions del 20 de setembre que calia respectar el resultat del referèndum català. I també a la de països com ara França, el Regne Unit, Dinamarca, Itàlia o Alemanya, on hi ha hagut reaccions de polítics destacats.

Bèlgica, Eslovènia, Finlàndia, Lituània, Hongria, Noruega, Irlanda i la República Txeca critiquen la repressió contra Catalunya

JERUSALEM, 27 (EUROPA PRESS) El Waqf, l’autoritat musulmana que controla els llocs islàmics a l’Esplanada de les Mesquites, ha confirmat aquest dijous la retirada de totes les mesures de seguretat adoptades per Israel a la zona i ha animat els musulmans a tornar a resar a la mesquita d’Al-Aqsa. Durant la matinada, Israel ha procedit a retirar les càmeres de seguretat i les barricades instal·lades per reforçar la seguretat entorn de la Muntanya del Tempo –com anomenen els jueus a l’enclavament– arran de l’atac del passat 14 de juliol en el qual van morir dos guàrdies israelians. ‘L’informe tècnic mostra que tots els obstacles que l’ocupació (Israel) va posar fora de la mesquita d’Al-Aqsa han estat retirats’, ha anunciat el director del Waqf, Abdel-Azeem Salhab, segons que informa l’agència Reuters. ‘Lloem la postura durant les dues últimes setmanes fora d’Al-Aqsa i volem que aquesta postura continuï ara dins d’Al-Aqsa’, ha afegit, instant els fidels a tornar al lloc. Els musulmans han estat resant en els últims dies fora del complex de l’Esplanada de les Mesquites. El president palestí, Mahmud Abbas, ha confirmat després de reunir-se amb els responsables del Waqf que la pregària podrà reprendre’s a Al-Aqsa, ha informat l’agència palestina Maan. La portaveu de la policia, Luba Samri, ha confirmat que s’han retirat les càmeres de seguretat i les tanques instal·lades arran de l’atac, després que els detectors de metalls col·locats i que van generar violentes protestes, fossin retirats aquest dilluns. ‘Tot el que es va instal·lar després de l’atac va ser retirat durant la nit’, ha assenyalat al Jerusalem Post. Segons que informen els mitjans israelians i palestins, la retirada de les càmeres ha estat rebuda amb crits de goig pels musulmans presents a la zona. D’acord amb l’agència Maan, centenars de palestins es van congregar durant la nit a la Porta dels Lleons, on es va produir l’atac, per celebrar que Israel hagi fet marxa enrere.

Els musulmans tornaran a la mesquita d’Al-Aqsa després que Israel hagi retirat les mesures de seguretat addicionals

A Christian Avilés li va tocar de presidir una mesa electoral a la ciutat de Barcelona durant les eleccions d’ahir. L’experiència el va indignar i l’ha relatada en una carta oberta el seu Facebook, que s’ha fet viral: més de 40.000 usuaris l’han compartida. Avilés explica que va ser testimoni de tot un seguit de pràctiques irregulars que ‘demostren les falles del sistema’ i que ‘a l’hora de la veritat hi ha un control mínim’. La irregularitat que el va fer ‘al·lucinar’ més i que denuncia amb vehemència és un fet vox populi; algunes vegades el recompte dels vots no quadra i, en lloc de repetir-lo, els vots sobrants (en aquest cas dos) esdevenen blancs. ‘Suposo que ara entendreu millor per què guanya les eleccions un partit corrupte i per què no vol que hi hagi vot electrònic (seria molt més barat, sí, però massa fiable)’, acaba dient. Ací podeu llegir la carta completa publicada al Facebook de Christian Avilés, traduïda de l’espanyol: «Em sap greu, és llarg, però si no ho dic rebento. Fa una estona que he arribat a casa després de ser president d’una mesa electoral a Barcelona i encara estic al·lucinat. A part de diverses irregularitats que no detallaré per no allargar-me, però que demostren les enormes falles del sistema, he al·lucinat amb un munt de coses. Primer: després del recompte, faltaven un parell de vots que no apareixien. La responsable de la junta electoral insistia a dir: ‘Això és normal, no quadra mai.’ Jo li he dit que havia de quadrar, i ella que fa: ‘És igual, els vots que no es trobin es posen en blanc i ja està.’ Després s’ha afegit a la festa l’apoderat del PP, que insistia a declarar els vots que faltaven com a vots en blanc, ‘vaja, com es fa sempre’. Jo els he dit que no, que a més, ‘com ho quadraré després’, i aquí ha vingut la meva primera sorpresa. Em diuen: ‘Què, quadrar? Si ara quan signis l’acta tots aquests vots van a les escombraries.’ I dic: ‘Com? No els he de portar al jutjat escortat per la policia?’ I em diuen: ‘És clar que no, tu als jutjats hi portes només les actes amb els resultats finals.’ És a dir, penseu en un poble o ciutat petits, d’aquests de l’Espanya profunda, on tothom es coneix, s’ajunten els tres de la taula i emplenen el que els surt dels ous perquè després no cal lliurar els vots per demostrar res. De fet, si hagués volgut, jo mateix hauria alterat els resultats, perquè moltes estones del dia hem estat sols a la taula dues persones. Després ve la conya del vot per correu: a primera hora et donen un feix de sobres amb els vots per correu, però a l’hora de la veritat hi ha un control mínim, per no dir nul, en algun moment. Qui em diu que en un d’aquests pobles de l’Espanya profunda no agafen tots els sobres de correu i els canvien per uns altres. Estan tot el dia a sobre de la taula i no els custodia ningú. I, per acabar, la conya de l’escrutini del senat… Deixant de banda que la meitat de la gent no sabia què havia de votar, ni qui s’hi presentava, ni per a què serveix això (especialment la gent gran, que preguntaven on havien de posar la X, com si fos un formulari d’Hisenda)… Deixant de banda tot això, l’escrutini és insultantment ridícul. Us en recordeu de quan escollíeu delegat de classe a l’escola? S’anaven posant noms i es marcava una X cada vegada que es votava algú. Després se sumaven les X i llestos. Doncs igual, però amb una llista de més de mil X. A més, com que es poden marcar ‘fins a 3 caselles’, hi ha qui només en marca una o dues, de manera que el nombre final de vots no ha pas de coincidir amb el nombre total de votants. Aquí és quan he dit: ‘Bé, suposo que ara sí que guardarem les paperetes amb les X, és l’única manera de demostrar que això que poso en l’acta és cert.’ Doncs bé, m’han tornat a deixar garratibat: les paperetes del senat també van totes a les escombraries. Bàsicament, he anat posant X durant una hora i comptant, i després NINGÚ NO HA COMPROVAT que estigués bé, entre més coses perquè m’han dit que això no es comprova mai, que seria impossible. És a dir, que si ho hagués volgut m’hauria inventat els resultats del senat i no hauria passat res! Finalment, he agafat les actes, les he ficades en un sobre i me les he endutes jo mateix als jutjats amb moto. Total, als sobres no hi ha cap papereta per a comprovar que allò que diuen les actes és cert… Vaja, suposo que ara deveu entendre millor per què guanya les eleccions un partit corrupte i per què no volen fer que el vot sigui electrònic (seria molt més barat, sí, però massa fiable).»

La carta viral d’un president de mesa electoral que crea polèmica

Pablo Iglesias predica el que no compleix. El líder de Podem va fitxar a les nou del matí del dia 25 de juny a l’eurocambra, fet que permet cobrar la dieta d’aproximadament 300 euros (destinada a esmorzar, dinar, sopar i dormir la nit següent), i acte seguit va marxar cap a l’aeroport camí de Badalona, on tenia un míting a la tarda. Un eurodiputat català que va coincidir físicament amb el dirigent espanyol a la sala on els parlamentaris realitzen la signatura va veure com fitxava. Fins i tot van mantenir una conversa d’uns minuts, amb alguns retrets polítics. “Se’n va anar crispat”, recorda el català, que mitja hora més tard va acudir al despatx d’Iglesias per proposar-li de fer un cafè i parlar amb més calma de l’enganxada. Ja no hi era. Aquella tarda, el secretari general de Podem tenia un míting al parc del Gran Sol de Badalona amb la líder de la formació a Catalunya, Gemma Ubasart, i el candidat a la Generalitat, Albano-Dante Fachin. “Quan les classes populars catalanes rugeixen, els que fa anys que els roben ens titllen de lerrouxistes”, va arengar Iglesias en el seu discurs. Aquest diari s’ha posat en contacte amb l’equip d’Iglesias, però no ha obtingut resposta ni justificació a la seva actuació, que en molts països europeus constitueix un autèntic escàndol. De fet, el 2011, l’eurodiputada socialista espanyola Eider Gardiazábal va ser enxampada pel desaparegut ‘News of the World’ a les 9.56 hores del 21 de gener d’aquell any fitxant a l’eurocambra. Menys de mitja hora després ja era a l’aeroport de Brussel·les. No és el primer episodi poc ortodox que protagonitza Iglesias en la seva singladura europea. L’agenda de Podem marca el ritme a Europa, però no l’agenda política, sinó la personal d’Iglesias, que ahir va causar un retard d’una hora en el vol Estrasburg-Madrid de les dues del migdia. El seu equip va demanar a l’agència de viatges del Parlament Europeu si existia “alguna alternativa” perquè Iglesias es pogués quedar fins al final de les votacions de l’últim ple abans de l’estiu, que anava molt carregat. La companyia Air Nostrum, franquícia d’Iberia, va accedir a retardar una hora l’enlairament. El secretari general de la formació va voler compartir aquesta gestió amb la resta d’eurodiputats de l’Estat espanyol i els va enviar un correu electrònic a tres quarts d’una, en plena votació: “Estimats eurodiputats, tenint en compte la importància dels vots que estan tenint lloc ara mateix, hem rebut informació que es podria retardar el vol.” “Ens han dit que com a màxim es retarda fins a les 15 hores”, continuava. Indignació portuguesa Iglesias, però, no comptava amb la indignació dels eurodiputats portuguesos, que van perdre l’enllaç a Madrid amb Lisboa i Porto. “Es pensa que el món acaba a Madrid”, lamentaven fonts europees. La gestió tampoc no va agradar a altres parlamentaris espanyols, com ara l’independent Enrique Calvet, que va recordar a Iglesias que hi havia un altre vol a les 19 hores. Si bé és veritat que la majoria de passatgers d’aquests trajectes són eurodiputats, també hi viatgen habitualment turistes i empresaris. “Dubto molt que els eurodiputats quedem gaire bé imposant un retard a passatgers de la societat civil. A mi m’indignaria aquest privilegi”, va lamentar Calvet. Vista la volada que agafava la notícia, Podem va remarcar que l’equip tècnic d’Iglesias es va limitar a sol·licitar informació a l’agència i que va ser la companyia la que va oferir retardar la sortida. Normalment, els eurodiputats arriben amb temps al vol de les dues, però en aquest últim ple abans de vacances s’havien acumulat un gran nombre de votacions, que finalment van acabar a les 13.20 h. Cap problema, l’avió els esperava.

Acusen Iglesias de fitxar per la dieta d’eurodiputat i marxar

Fa poques setmanes viticultors de la DO Costers del Segre van baixar a Barcelona per mirar de fixar amb la premsa especialitzada, entre més, com és el moment en què viuen i per mostrar-se com a territori vinícola en expansió, de gran diversitat, epicentre de la viticultura de muntanya, amb uns vins expressius, que només poden anar a més. La Gran Nit de Costers del Segre a Barcelona va consistir en un tast de vins guiat, tot fent un recorregut pel ‘caràcter de l’interior’, sota la direcció de la sommelier Anna Casabona. Després va ser el torn del sopar a càrrec dels xefs lleidatans amb Estrella Michelin Josep Maria Castaño, del Restaurant Malena, i Joel Castanyé, del Restaurant La Boscana. La DO Costers del Segre ocupa les terres de Ponent. És la més gran de Catalunya i segurament la més diversa de paisatge i clima, perquè va dels dos Pallars fins a la vall del Corb, la Segarra i les Garrigues. El riu Segre és l’element que la vertebra. La conformen actualment trenta-set cellers. Hi trobem Raimat, un dels històrics i dels primers que va projectar el nom de la DO cap enfora, o Tomàs Cusiné, avui president del consell regulador de la DO, que impulsa els vins lligats a l’emblema de qualitat de les marques Tomàs Cusiné, Castell del Remei i Cérvoles. Però també projectes tan singulars com el del prestigiós enòleg Raül Bobet de Castell d’Encus, a Talarn, Pallars Jussà, una aposta innovadora que cerca d’expressar la frescor dels vins del Pirineu lleidatà o el projecte de la cooperativa l’Olivera, un exemple reeixit de compromís social i qualitat vinícola a Vallbona de les Monges. Rosa Xifré, pagesia i compromís amb el territori Però aquesta vegada ens fixem en una dona pagesa, Rosa Xifré, que vam tenir la sort de conèixer durant el sopar i que ens va atrapar per la seva personalitat i la seva història, plena de compromís envers el territori i el paisatge, i amb una viticultura motor de cultura i de vida. Rosa Xifré és una dona d’empenta, que juntament amb el seu marit, Joan Penella, tira endavant el celler Matallonga, a Fulleda, administrativament a les Garrigues, però enclavada a la Segarra històrica i fent frontera amb la Conca de Barberà. Rosa Xifré i Joan Penella. Fulleda és terra de secà i marinada, un poble que encara conserva el gust i el ritme de vida tranquil, sense presses. Però és un poble que durant tot l’any no arriba a tenir cinquanta habitants, tot i que de censats n’hi ha vuitanta-quatre. Viure en un poble amb tan pocs habitants, ens explica Rosa Xifré, fa que no hi hagi cap botiga i que la intendència funcioni d’una altra manera: cada dia una furgoneta arriba amb el pa i una vegada a la setmana el poble s’abasteix de peix i de verdura. Rosa Xifré, que comença la cinquantena, ja va néixer en aquest poble, al mas que ella ara impulsa. Va estudiar tot el batxillerat, però després va decidir de restar-hi i treballar al territori i per al territori. Té un compromís actiu amb la comunitat i per això va ser la regidora de cultura durant vuit anys, en els quals va treballar per tenir una biblioteca ben dotada, amb connexió a internet a disposició dels usuaris. En aquests casos tenir-ne o no no és pas cap fotesa, al contrari, és un dels elements determinants per a evitar la despoblació. Al celler li van posar Matallonga, perquè és el nom de la vall on són i Rosa Xifré explica que ‘per sobre de tot nosaltres som pagesos i allò que volem és divulgar el nostre patrimoni, paisatgístic, gastronòmic, de la pedra seca… I els vins que elaborem també volem que reflecteixin el territori d’on surten’. El celler Matallonga es va crear l’any 2010, tot i que la tradició vinícola ja venia dels pares. Això els va permetre de disposar de vinyes, algunes de seixanta anys. Avui totes són treballades en ecològic. Però la vinya no és l’únic cultiu de què disposen. Valoren la diversitat agrícola i també conreen oliveres i ametllers. Rosa Xifré ve de cal Banya –així s’anomena encara el mas–, nom que ja tenia en l’època dels padrins. Per fer-li els honors, el celler Matallonga elabora un vi d’ull de llebre que es diu Vi del Banya. Les vinyes són a una altura d’entre 500 metres i 560 i és considerada de muntanya. Disposen d’unes deu hectàrees de vinya i avui comercialitzen vuit vins, alguns dels quals són microvinificacions. Produeixen en conjunt entre 15.000 ampolles anuals i 20.000. De les varietats de raïm que tenen plantades, en negres hi trobem l’ull de llebre (la més plantada a la DO), merlot, sirà i cabernet franc. Quant a les varietats blanques, disposen de macabeu de vinyes velles i chardonnay. Durant el sopar vam tastar l’Ai?? 2017, sobre el qual ella va explicar: ‘És un vi de macabeu fermentat en bóta i després criat de set a vuit mesos amb les mares fines en tines d’acer inoxidable.’ El nom, Ai??, neix de la primera lletra del nom de les seves dues filles, Alba i Iris. Els interrogants que l’acompanyen remeten a la incògnita de saber com acabaran essent, com el vi. Rosa Xifré no les ha volgudes encaminar mai cap a la viticultura, perquè el celler és un projecte personal amb el seu marit, que no ha de ser una càrrega per a la generació vinent. Diu que cada fill neix amb un caràcter propi, com els vins, i que cal que s’expressi. I potser per aquesta llibertat de fer la seva filla gran, l’Alba, estudia a l’Escola d’Enologia Jaume Ciurana i es forma en agricultura biodinàmica.

Viticultura, pagesia i vida a la DO Costers del Segre

El PP ha abandonat avui el ple de les Corts Valencianes quan el síndic de Compromís a les corts, Fran Ferri, els ha recordat els casos de corrupció que hi va haver en el partit quan governava a la Generalitat: ‘No sabem si és una coincidència que el PP quan és a l’oposició vist de blanc i quan és al govern ens posa lladres de “guante blanco”‘, ha dit. Els diputats del PP s’havien presentat al ple amb camises blanques per a defensar el model d’ensenyament concertat. El vídeo és del diari la Veu. No sabem si és una coincidència que el PP quan està en l’oposició vist de blanc i quan està en el govern ens posa lladres de ‘guante blanco’ pic.twitter.com/PXBmk8lYPI — Fran Ferri (@franferri_) 11 de maig de 2017 La vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, s’ha afegit a les crítiques contra el PP. El PP marxa de #PleCorts quan @franferri_ diu q al govern tenien lladres. Les veritats couen i la supèrbia els domina en lloc de dir perdó — Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) May 11, 2017 La portaveu adjunta de Compromís, Mireia Mollà, ha denunciat que els diputats del PP han deixat el ple per anar a esmorzar. Diputados d PP abandonan la sesion de control de Corts para ir al bar a almorzarLa indignación les ha durado media tostada con mantequilla! pic.twitter.com/rHTSnw0OJR — Mireia Mollà (@MireiaMolla) May 11, 2017

Esbroncada a les Corts: els diputats del PP se’n van quan els diuen ‘lladres de guant blanc’

‘L’home bo‘ és la figura imparcial que, quan s’escau, pren decisions inapel·lables en la pilota valenciana i, alhora, és el títol de la primera obra de teatre dedicada a aquest esport tradicional. Un treball de la Companyia Caterva Teatre, sota l’aixopluc de les residències artístiques Graners de Creació. Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes Els actors i directors Jaume Ibáñez, Robert de la Fuente i Fernando Soler fan una barreja de ficció i realitat documentada minuciosament: durant un any, han cercat imatges, enregistraments, biografies i anècdotes de jugadors històrics, actuals i mítics, i han contactat amb especialistes i afeccionats. La funció mostra l’esport professional i el seu impacte social, econòmic i moral, des de la postguerra fins a l’actualitat, a través de tres jugadors cèlebres de la modalitat d’escala i corda: Alberto Arnal, Quart; Julio Palau, Juliet; i Antonio Reig, Rovellet. Tots tres protagonitzen una història d’amistat, rivalitat i amor travada en els trinquets i amarada de tot allò que envolta i configura la pilota valenciana: Els sentiments, els esforços, el vocabulari, la política, els mites, el tarannà de la gent, la humilitat, les travesses, el contacte intergeneracional, i més. De fet, utilitza el lèxic i l’explica en clau divulgativa: s’hi parla de dau, cadafal, dels rojos i els blaus, de ferir, d’arruixar, etc. S’hi senten expressions lligades a l’esport i arrelades a l’imaginari col·lectiu, com ‘va de bo’, i altres més actuals, com ‘va de dona’, que s’utilitza d’ençà de la incorporació de la dona a la pilota. I hi citen les modalitats, des de la perxa a la galotxa passant per la desapareguda vareta de Borriol. I, per altra banda, apareixen amb determinació el rerefons del franquisme i la resistència, els excessos de poder, els diners i l’esperança. Tot, però, amb una perspectiva que vol defugir tòpics, des del present. Per exemple, no bada a mostrar la pilota valenciana com un esport que no sempre ha fet bandera del sentiment identitari, ans al contrari, explica que si bé el trinquet ha estat un espai de resistència social i lingüística contra la dictadura, on el poble es podia sentir lliure en aparença, el joc ha sobreviscut, en part, parell a l’evolució del gust per les apostes, amb els seus alts i baixos. Fet i fet, Caterva Teatre proposa L’home bo com un homenatge a la pilota valenciana i a una manera de viure arrelada a la terra, a més d’una reflexió sobre el passat més recent, per aprendre dels errors.

La pilota valenciana ja té obra de teatre

El candidat del Partit Republicà del Poble (CHP), Ekrem Imamoglu, és el nou batlle d’Istambul després d’haver tornat a guanyar les eleccions municipals de la principal ciutat de Turquia. Els comicis s’han repetit perquè el Partit Justícia i Desenvolupament (AKP) i Erdogan van denunciar irregularitats al recompte el passat mes de març. Segons les dades difoses per CNN Türk, Imamoglu ha guanyat les eleccions amb un 54,03% dels vots. L’ex-primer ministre Binali Yildirim, candidat del president, només n’ha aconseguit el 45,09%. El perdedor ha comparegut per felicitar Imamoglu: ‘Li desitjo èxit. Tindrà la meva col·laboració en la tasca que emprengui en benefici de la gent d’Istambul.’ Per la seva part, Imamoglu ha assegurat que la gent ha anat a les urnes a defensar a la democràcia i ha afirmat que la victòria electoral és ‘un nou començament per a la ciutat d’Istambul’. El candidat del CHP s’ha imposat en 29 districtes dels 39 i el mapa de la ciutat s’ha tenyit de vermell. La participació ha estat molt alta i ha superat el 84%. El partit pro-kurd Partit Democràtic del Poble (HDP), novament, ha estat fonamental per a permetre la victòria d’Imamoglu, ja que no ha presentat candidat a la batllia i ha demanat als seus votants que li donessin suport. El president turc, Recep Tayyip Erdogan, també ha felicitat Imamoglu pel resultat i ha dit que ‘espera que sigui beneficiós per a la ciutat’. İstanbul Büyükşehir Belediye Başkanlığı yenileme seçimi sonuçlarının İstanbul'umuz için hayırlara vesile olmasını diliyorum. Milli irade bugün bir kez daha tecelli etmiştir. Gayrı resmi sonuçlara göre seçimi kazanan Ekrem İmamoğlu'nu tebrik ediyorum. — Recep Tayyip Erdoğan (@RTErdogan) June 23, 2019

L’oposició turca recupera Istambul després de vint-i-cinc anys de domini d’Erdogan

La fàbrica de Seat a Martorell ha suspès els torns de producció des d’avui a les 14.00 fins divendres a la nit per les protestes contra la sentència. No és pas una adhesió a la vaga del comitè d’empresa convocada demà, sinó d’una decisió de la direcció per la dificultat que treballadors i subministraments no arribin a la fàbrica. És per això que els 9.000 treballadors cobraran igualment. Sí que preveuen que hi treballin els treballadors d’oficina. Guia de la vaga general del 18 d’octubre com a resposta a la sentència contra el procés Segons un treballador, fa nou anys que la producció no s’aturava, l’última vegada va ser per una nevada. Fonts de Seat han explicat a Europa Press que el torn del matí d’avui ha començat amb normalitat, si bé han decidit de prendre aquesta mesura per evitar ‘riscos de mobilitat’. ‘Com a companyia tenim la responsabilitat d’evitar que els nostres treballadors es quedin blocats entre casa seva i el lloc de feina’, ha dit. S’aturarà el subministrament de peces, encara que les mateixes fonts han matisat que es rebran els repartiments puntuals que es puguin fer, en funció de les circumstàncies, i que la seu central de Seat continuarà oberta.

La Seat tanca per la vaga general

El secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ha reclamat una investigació transparent ara que l’Aràbia Saudita ha reconegut finalment que el periodista Jamal Khaixoggi va morir al seu consolat a Istanbul. Ha exigit a Riad que en reti comptes. El portaveu de Guterres, Stéphane Dujarric, ha destacat ‘la necessitat d’una investigació immediata, exhaustiva i transparent entorn les circumstàncies de la mort de Khaixoggi’ i ‘la plena rendició de comptes dels responsables’. Segons l’Aràbia Saudita, va morir en una baralla a cops de puny al consolat d’Istanbul el 2 d’octubre. Segons que ha indicat, Guterres està ‘profundament afligit’ per la confirmació de la mort del periodista, que treballava com a columnista per al Washington Post. Ha traslladat les seves condolences als seus familiars i amics. Molt més contundent ha estat la relatora especial de l’ONU sobre execucions extrajudicials, Agnes Callamard, que a Twitter ha replicat a Guterres que només una investigació internacional pot estar a l’altura de les circumstàncies. Enquete approfondie par qui? Soyons serieux svp. @antonioguterres seule une enquete internationale peut etre a la hauteur du crime et des attentes https://t.co/esIk1WgZjw — Agnes Callamard (@AgnesCallamard) October 20, 2018 A parer seu, l’explicació de l’Aràbia Saudita sobre l’execució extrajudicial de Jamal Khaixoggi simplement no és plausible. ‘Cap govern no hauria d’acceptar la pretensió d’investigació. Necessitem una investigació de confiança, imparcial i transparent que permeti d’identificar als assassins i el cervell dels fets.’ #SaudiArabia explanation for the arbitrary execution of #JamalKhashoggi is just not plausible. No government should accept it or the pretense at investigation. We need a trustworthy, impartial and transparent investigation. To identify the killers and the mastermind. — Agnes Callamard (@AgnesCallamard) October 20, 2018

L’ONU exigeix a l’Aràbia saudita que reti comptes de la mort de Khaixoggi després d’haver-la reconeguda

No hi havia precedents d’una aturada general amb mobilitzacions tan important com la que es va viure ara fa un any a Catalunya, el 3 d’octubre de 2017. Una jornada que va estendre’s a cada municipi i que va omplir carrers i places amb milers de catalans que, de manera pacífica, protestaven per la repressió que el govern i les forces de seguretat espanyoles van exercir contra el referèndum i els qui volien votar. Un any després, recuperem imatges i vídeos que mostren com Catalunya va unir-se i organitzar-se. Vegeu-los ací: Barcelona, com a capital, va bullir des de primera hora i fins ben entrada la vesprada. Recull d’imatges de desenes de milers de persones criden ‘Els carrers seran sempre nostres’ a la plaça de la Universitat i els carrers del voltant. Fotos d’Albert Salamé i Roger Cassany. Vegeu-ho: Vaga 3-0 a Barcelona Autor, Albert Salamé De fet, alguns concentrats unionistes també es manifestaven contra la violència policíaca a Catalunya l’1-O. "I don't want independence but I can't stay at home while they beat up my people" #Catalonia #3Oct pic.twitter.com/eohOdI5ZVC — Kate Shea Baird (@KateSB) October 3, 2017 Els bombers a Via Laietana davant de la comissaria de la policia espanyola van posar ordre i demanar als manifestants que anessin cap a plaça Universitat. Moltes vies i carreteres van estar tallades durant tot el dia. Com els entenars de persones tallen la carretera Nacional-2 a l’alçada de Mataró (Maresme). #VagaGeneral històrica a #Mataró. Els carrers seran sempre nostres. #3octVagaGeneral pic.twitter.com/6Tv0bhefge — Alba Dulake (@Albaveca) October 3, 2017 Imatges de l’Eix Transversal a l’alçada de Vic (Osona). Els manifestants també han tallat l’Eix Pirinenc a l’alçada de Besalú (Garrotxa). Però les mobilitzacions van anar molt més enllà de les carreteres i de Barcelona. A Manresa (Bages), la societat civil i els bombers van fer una concentració silenciosa davant de la caserna de la Guàrdia Civil Manifestants a Mataró (Maresme) en el moment que entonaven el lema ‘els carrers seran sempre nostres’. Mataró. Una gentada va aplegar-se a Girona (Gironés). Uns seixanta mil manifestants clamaven contra la repressió de l’estat espanyol. També a Girona, abraçades i aplaudiments de suport a un manifestant amb la bandera espanyola i un rètol de condemna de la violència policíaca. Fotografia: Marc Padilla.El Col·legi d’Advocats de Girona també va sortir al carrer. El col·legi d'Advocats de Girona al carrer defensant els nostres drets contra la violència d'Estat.Felicitats. pic.twitter.com/Kq5pdVptwm — Josep Cruanyes i Tor (@pep_cruanyes) October 3, 2017 Vegeu el recull de fotografies de Girona (Gironés), on es veuen els milers de persones que es van manifestar. Des de les altures, així es veia Sabadell (Vallés Occidental). A la plaça Major de Vic (Osona) no hi cabia ni una agulla. Els carrers de Terrassa (Vallés Occidental) van ressonar amb ‘Els Segadors’ a la vespreada. Terrassa. Així es veien els carrers del centre de Santa Coloma de Gramenet (Barcelonès). Fotografia: Òscar Martorell. A Sant Antoni de Vilamajor van fer un mosaic demanant empar a Europa: #3OctVagaGeneral #Catalunya pic.twitter.com/V91EM04cEx — Eva (@ECM74) October 3, 2017 València va solidaritzar-se amb Catalunya. Els sindicats CGT, Intersindical, CNT i COS es concentren davant la delegació del govern espanyol amb el lema ‘En defensa dels drets socials i contra la repressió’. Pancartes davant la delegació del govern espanyol a València.

El dia que les places i els carrers de Catalunya van omplir-se en la jornada històrica del 3-O

El president de l’ANC, Jordi Sànchez, ha considerat que l’actitud del Tribunal Constitucional espanyol (TC) i del president en funcions, Mariano Rajoy, aboquen Catalunya a culminar el procés sobiranista des de la ‘unilateralitat’. ‘Les institucions de l’estat espanyol ens estan expulsant d’una solució pactada raonable i estan obrint el camí a un acte de sobirania del Parlament, particularment a la unilateralitat’, ha afirmat en una entrevista d’Europa Press. El president de l’ANC fins i tot preveu una col·lisió institucional entre Catalunya i la resta de l’estat espanyol: ‘En democràcia quan tens la legitimitat per avançar en determinades llibertats cal acceptar fins i tot la col·lisió amb una legalitat que és restrictiva’. Sànchez sosté que són molts els sobiranistes que tenien la ‘secreta esperança’ que el govern espanyol s’obriria a negociar un referèndum pactat com a Escòcia, però conclou que això no ha estat així i no ho serà. ‘Si no hi ha acord, el que demanem és que les institucions catalanes tinguin la determinació d’organitzar un referèndum des d’una estricta sobirania catalana. És el repte que tenim’, ha tancat el màxim responsable de l’entitat sobiranista. L’ANC és partidària que la Generalitat organitzi un referèndum al marge de si l’estat espanyol ho avala o no: la CUP i Demòcrates de Catalunya avalen l’estratègia, però ni ERC, ni el PDC ni el govern l’han aprovat de moment. Sánchez assegura que en tots els sectors del sobiranisme es té una ‘receptivitat molt bona’ sobre impulsar aquesta consulta, i que correspon al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, aclarir si m’és partidari. ‘Li toca al govern estudiar totes les opcions i els elements tècnics per culminar el procés. Ens consta que el referèndum és a totes les taules, tant de JxSí com de la CUP i també del govern’, conclou Sànchez. El full de ruta no és un ‘llibre sagrat’ Admet que fer aquest referèndum és una modificació del pla sobiranista, però afirma que el full de ruta del govern no ha de ser ni ‘un llibre sagrat ni una veritat revelada’, sinó un document flexible. Sànchez assegura que un referèndum així seria reconegut internacionalment, mentre que considera que utilitzar unes eleccions catalanes a manera de comicis ‘constituents’ no seria la via més òptima per validar si els catalans volen la independència o no. ‘Sobretot, el que no és una manera de culminar el procés són unes eleccions constituents perquè seria malgastar l’esforç de les eleccions del 27-S. Toca culminar-ho amb un referèndum’, sentència. Així, l’ANC demana un referèndum sobre la independència i, si guanya el ‘sí’, unes eleccions constituents perquè el nou Parlament redacti una constitució catalana: ‘L’instrument que correspon a una societat madura és el referèndum’. Gest de complicitat amb els ‘comuns’ Sànchez ha assegurat que la mobilització sobiranista per a la Diada que preparen l’ANC i Òmnium no és un acte només per a independentistes, sinó per a aquells que apostin pel referèndum com a ‘mecanisme raonable’ per dirimir la situació a Catalunya. Així, el president de l’ANC planteja que se sumin aquells que des del 2012 reivindiquen una consulta per a Catalunya, cosa que inclou els partits que integren les confluències d’En Comú Podem i Catalunya Sí Que Es Pot, que no són partidàries de la independència però sí de preguntar als catalans. Sánchez no aclareix si ha de ser l’última Diada de mobilització sobiranista: ‘No sé si serà l’última. El desig és que sí però l’afirmació categòrica no seré jo qui la faci. A vegades els desitjos i la realitat no acaben coincidint’.

Sánchez veu Catalunya abocada a la ‘unilateralitat’ per l’actitud de Rajoy i el TC

El País Valencià està en avís de nivell màxim groc per ruixats i tempestes ocasionals, que avui poden ser localment fortes, segons la predicció d’Aemet. D’altra banda, el Centre de Coordinació d’Emergències ha decretat la preemergència per pluges nivell taronja al litoral nord de València. L’avís romandrà actiu al litoral nord d’Alacant, al nord i litoral de València i a l’interior sud de Castelló. Hi haurà intervals nuvolosos amb ruixats i tempestes ocasionals, localment fortes. Pel que fa a les temperatures, registraran pocs canvis excepte descensos locals de les temperatures diürnes a l’interior del País Valencià. Elx, Dénia i Oriola tindran una temperatura màxima de 28 graus i mínimes de 20, mentre que a Alacant els termòmetres oscil·laran entre els 27 i 21 graus. Tant Castelló com Vinaròs arribaran als 27 graus, amb mínimes de 19 i 16 graus, respectivament. La temperatura més fresca de la jornada serà la de Morella, on el mercuri pot baixar fins als vuit graus. Així mateix, en les màximes es mantindran entre els 26 i 24 graus. A Requena i Ontinyent, els termòmetres baixaran fins als 14 i 15 graus, respectivament. D’altra banda, a Castelló bufarà vent variable fluix amb intervals de nord-oest moderat al nord, tendint a component sud fluix; a la resta del territori, hi haurà vent de component aquest fluix, amb intervals de moderat en el litoral sud.

El País Valencià, en avís groc per pluja i tempestes

La fiscalia espanyola és a punt de fer públic l’escrit de qualificació dels delictes de què acusa els presos polítics, un pas previ molt important abans no comenci el judici. I l’ambient que es respira als despatxos del Tribunal Suprem espanyol és que es mantindrà la voluntat d’infligir el càstig més dur possible contra els dirigents independentistes, acusant-los de rebel·lió. Si més no això plantegen els fiscals de la sala del tribunal que s’encarregaran de representar l’acusació de l’estat espanyol: Javier Zaragoza, Consuelo Madrigal, Fidel Cadena i Jaime Moreno. D’aquesta sala han sortit les filtracions a El País i a Europa Press segons les quals els mantindran l’acusació de rebel·lió. De moment, no n’hi ha hagut cap confirmació oficial, però sí un to molt agressiu en els discursos de la inauguració de l’any judicial. La posició de la fiscalia del Suprem envers els acusats ha estat molt d’ençà que Pablo Llarena va començar a instruir la causa. Aquesta predisposició, no la pensen modificar per més que hi hagi hagut un canvi en la fiscalia general de l’estat amb l’arribada de María José Segarra. El dubte és fins a quin punt ella i el president espanyol, Pedro Sánchez, volen rebaixar l’acusació o realment poden fer-ho. Aquesta ha estat una demanda constant del govern i dels partits republicans. I fins i tot Llarena va obrir la porta a aquesta rebaixa en l’acusació, passant de la rebel·lió a la sedició o a la conspiració per a la rebel·lió. Va ser el mes de maig proppassat, quan Alemanya i Bèlgica li anaven tombant el relat sobre la violència i li deixaven clar que no veien la rebel·lió enlloc. La rebel·lió pot arribar a ser castigada amb trenta anys de presó; la sedició, amb quinze, i la conspiració per a la rebel·lió, fins a set anys i mig. Per a acusar algú de rebel·lió cal que hi hagi un ‘alçament violent’, com al cop d’estat del 23-F. No hi va haver res d’això, però d’ençà del 30 d’octubre de l’any passat, quan el traspassat José Manuel Maza va presentar la querella contra els dirigents independentistes en nom de la fiscalia general de l’estat, es va començar a construir un relat segons el qual a Catalunya hi havia hagut una insurrecció i una violència exercida contra la policia pels qui eren als col·legis per tal de poder votar, i no pas a l’inrevés. Fins i tot s’ha arribat a fer servir l’argument segons el qual el govern tenia a disposició ‘un cos armat’ de disset mil agents, el dels Mossos d’Esquadra, per a utilitzar-lo contra la Guàrdia Civil i la policia espanyola. Uns arguments que van assumir primer la jutgessa Carmen Lamela, després el jutge Pablo Llarena i que els grans mitjans de comunicació espanyols s’han encarregat de repetir. Però el tribunal alemany que va examinar la petició d’extradició de Carles Puigdemont va desestimar-los explícitament en la resolució en què en denegava el lliurament per rebel·lió a les autoritats espanyoles. I van recordar que el propòsit de l’1-O era anar a participar en una votació sense cap ànim violent. Ni Alemanya, ni Bèlgica, ni Escòcia ni Suïssa no han comprat el relat espanyol. I cap dels exiliats no entrarà en l’escrit d’acusació que farà la fiscalia. Ara arriba el moment decisiu, i la tensió entre fiscals pot fer decantar finalment quina qualificació de delictes acabaran fent. La fiscal María José Segarra encara no s’ha pronunciat públicament sobre quines seran les últimes acusacions. Però en la inauguració de l’any judicial ha tingut un to agressiu, dient que el 2017 a Catalunya hi va haver ‘un desbordament de l’ordre constitucional’ i ha agraït ‘la ferma actuació de la fiscalia en el seu compromís inequívoc envers el principi de legalitat’. Ha volgut subratllar la ‘difícil tasca’ dels fiscals envers la ‘greu situació generada a Catalunya’ i els ha mostrat un suport ‘absolutament inequívoc’. Segarra ha defensat la llei i ha dit que no podien haver-hi ‘excepcions’, perquè significarien ‘el trencament de la democràcia’. La fiscal general ha defensat que els fiscals són ‘autònoms’ i també ha afirmat que l’independentisme ‘és legítim’ però que ‘ha de ser canalitzar a través de l’ordenament jurídic’. A més, ha volgut defensar la tasca de jutges i fiscals en un moment en què hi ha dubtes de la professionalitat de Llarena a l’estat espanyol i, pel cap baix, a Bèlgica, on té pendent una demanda presentada pels exiliats acusant-lo d’imparcialitat. I si la cúpula del poder judicial espanyol és qüestionada a Europa, el president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, surt i critica els jutges europeus, belgues i alemanys, acusant-los d’haver interpretat ‘unilateralment’ les euroordres i d’haver ‘generat una gran incertesa’. L’any passat, en la inauguració de l’any judicial, ja va cridar als jutges i a l’estat de dret a defensar la unitat d’Espanya; enguany, en la mateixa cerimònia diu que ‘no és possible de renunciar a defensar-se quan la constitució és colpejada.’ La data del judici Amb aquesta bel·ligerància, el Tribunal Suprem espanyol prepara el començament del judici als presos polítics, que volen que es faci tan aviat com sigui possible i que duri tan poc com sigui possible. La pretensió és que hi hagi una sentència ràpida, que pugui ser exemplar, un any després dels fets d’octubre. I per això al tribunal diuen que començarà a final d’enguany. I com que volen fer-ne via, ja pensen a fer sessions de matí i tarda i de dilluns a divendres. Tot just després d’aquest, volen que a l’Audiència espanyola comenci el judici al major Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana i la cúpula dels Mossos durant l’1-O. La fiscalia està disposada a anar tan lluny que fins i tot ha filtrat al diari El Mundo la intenció d’acusar Trapero de rebel·lió, per més que la jutgessa Carmen Lamela l’hagués processat per sedició.

La fiscalia del Suprem espanyol prepara la pitjor acusació possible contra els presos

L’advocat d’Oriol Junqueras, Andreu Van den Eynde, ha presentat un recurs al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) demanant mesures cautelars perquè es protegeixin els drets de Junqueras com a eurodiputat després de la decisió del Parlament Europeu d’excloure’l com a tal en acatar el Tribunal Suprem espanyol, que no va fer cabal de la sentència del Tribunal de Luxemburg (TJUE), que afirmava que havia d’haver estat alliberat de la presó preventiva una vegada elegit a les eleccions europees del 26 de maig. La defensa exigeix al Tribunal General de la Unió Europea que li restableixi cautelarment l’escó a l’eurocambra i que obligui Espanya a alliberar-lo perquè pugui exercir com a eurodiputat. Cal recordar que la defensa de Junqueras no podia recórrer a Luxemburg contra la decisió del Suprem. Tanmateix, el recurs amb petició de mesures cautelars s’adreça al president del Parlament Europeu, David Sassoli. La defensa de Junqueras demana les mesures cautelars en l’escrit presentat divendres perquè no es causi un ‘dany irreparable’ als seus drets com a eurodiputat. Per això demana al TGUE que ordeni a l’eurocambra que prengui ‘totes les mesures necessàries’ per a protegir els drets fonamentals de Junqueras. Creu que se li ha de reconèixer immediatament la condició i els drets d’eurodiputat mentre no es valori el fons de la qüestió i es dicti sentència en el procediment principal, perquè, si no, argumenta, es vulneren els drets dels seus electors i es manté alterada la composició del Parlament Europeu i la del seu grup, els Verds-ALE. Sobre el fons de la demanda, la defensa al·lega que Sassoli no ha donat compliment a la sentència del TJUE perquè ha fet cas de la Junta Electoral espanyola (JEC) i el Suprem espanyol, cosa que vulnera la decisió del tribunal europeu. També denuncia que Sassoli no va atendre el procediment d’urgència de les demandes d’empara i protecció presentades per l’eurodiputada d’ERC Diana Riba. A més, argumenta que la jurisprudència del cas Le Pen, que obligava el Parlament Europeu a aplicar immediatament la resolució del Suprem, no és vàlida perquè és anterior a l’aprovació del Tractat de Lisboa (2009). Llavors la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea no havia adquirit encara la condició de dret primari de la Unió i, per tant, els eurodiputats encara no eren considerats representants directes dels electors europeus, sinó representants dels estats. El procediment d’aquest recurs pot durar uns quants mesos, però el pronunciament sobre les mesures cautelars serà immediat, poques hores després de registrar-se la petició. El TGUE podria acceptar-les o refusar-les. Si les accepta, donarà un mandat al Parlament Europeu perquè protegeixi els drets de Junqueras, contra la voluntat de la justícia espanyola. En favor de les cautelars hi ha la jurisprudència del TJUE en el precedent del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín, quan el 20 de desembre va anul·lar la decisió del juliol de no admetre les mesures preventives i va determinar que s’havien d’haver acceptat. La setmana passada la defensa de Junqueras ja va presentar un recurs de súplica al Tribunal Suprem espanyol contra la resolució en què van prohibir-li de participar en el ple del Parlament Europeu. La defensa demanava a la sala segona que elevés una qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) perquè demanés si és conforme a la doctrina del TJUE que Junqueras fos condemnat el 14 d’octubre tot i haver obtingut la immunitat com a eurodiputat el 13 de juny sense haver sol·licitat, el Suprem, el suplicatori pertinent a l’eurocambra. El TGUE és un dels òrgans jurisdiccionals del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que el 19 de desembre va sentenciar en favor dels drets de Junqueras reconeixent-li la condició d’eurodiputat de ple dret, amb les prerrogatives intactes –entre les quals, la immunitat– d’ençà de la proclamació del resultat de les eleccions europees, el 13 de juny. L’altre òrgan del TJUE és pròpiament el Tribunal de Justícia. Junqueras traça un altre camí a Luxemburg per ser reconegut eurodiputat

Junqueras denuncia Sassoli a la justícia europea per haver-li retirat la condició d’eurodiputat

L’Audiència espanyola fa avui una vista per a revisar la presó incondicional dictada per la jutgessa Carmen Lamela contra Sandro Rosell. L’ex-president del FC Barcelona i el seu presumpte testaferro a Andorra, Joan Bresolí, són acusats de formar part d’una organització criminal internacional dedicada a l’emblanquiment de capitals procedents de comissions il·lícites. Per aquests fets, poden haver emblanquit gairebé quinze milions d’euros derivats dels drets de la selecció de futbol brasilera. Després de declarar als tribunals el 25 de maig, el jutjat central d’instrucció va acordar presó per als dos acusats al·legant que hi havia risc de destrucció de proves, de fuga i de reiteració delictiva. La magistrada va dir que era ‘innegable’ el risc de fuga de tots dos, per dos factors principals: la gravetat dels delictes i les penes, i la manca d’un ‘especial arrelament al territori espanyol’. Sobre Rosell, la jutgessa destaca que la investigació ha provat que té molta facilitat per a viatjar i viure temporalment en indrets diferents de tot el món. A més, recorda que Rosell fa el gruix de l’activitat professional fora de l’estat espanyol, que viatja habitualment a l’estranger i durant períodes de temps llargs, hi té part dels seus béns i els seus negocis. I, de tot això, en conclou: ‘Podria establir-se amb la seva família en un bon nombre de països i sostreure’s així a l’acció de la justícia.’ De Besolí, assenyala que resideix a Andorra, un país que ‘no lliura els seus nacionals’. Tant Rosell com Besolí van recórrer contra la decisió judicial pocs dies després d’emetre’s. Rosell va al·legar que no podia fugir perquè era ‘conegut per la majoria de ciutadans de qualsevol part del planeta’ després d’haver estat president del FC Barcelona. Tanmateix, la fiscalia opina que és un argument insuficient perquè bé hi ha gent coneguda que ha d’eludir les autoritats judicials. Per aquest motiu, la fiscalia va presentar un escrit als jutjats oposant-se a l’alliberament de Rosell. Encara més, la fiscalia destaca una conversa de Rosell amb el seu soci al Brasil, Ricardo Terra Teixeira, en què aquest consulta quins llocs del món podrien resultar-li més segurs a l’hora d’evitar problemes derivats de les investigacions en curs.

L’Audiència espanyola decideix avui si Rosell continua en presó preventiva

DiEM25, el partit paneuropeu de l’ex-ministre de Finances grec Ianis Varufakis, ha criticat que Ada Colau pretengui acceptar els vots Manuel Valls per a ser reelegida batllessa de Barcelona. En un piulet, DiEM25 França escriu: ‘Estimada Ada Colau, de debò que acceptaries el suport de Manuel Valls? L’amic dels negocis, racista, autoritari i oportunista polític que va arruïnar el Partit Socialista i que fins i tot va degradar la paraula “esquerra” a França? De debò, no caiguis en aquest parany!’ Dear @AdaColau, really, you could welcome the support of Manuel Valls? The pro-business, racist, authoritarian and opportunist politician who ruined the Socialist Party and even damaged the word "Left" in France??? Please don't fall in this trap! — DiEM25 Français (@DiEM25_FR) June 8, 2019 Ahir, en una entrevista a ‘El objetivo’ de la Sexta, quan li van demanar pel suport de Valls, Colau va dir: ‘Tots els vots que vinguin, benvinguts seran per a la investidura.’ I va argumentar-ho dient que ‘en un context complex i molt fragmentat, cadascú actua de la millor manera que pot amb els resultats que té’.

El partit de Varufakis critica Colau per l’acceptació dels vots de Valls

El jutjat d’instrucció número 5 de Barcelona haurà d’investigar una agressió policíaca durant les protestes per la presència de Felipe VI al Mobile World Congress el febrer del 2018. Segons que informa Alerta Solidària, l’Audiència de Barcelona ha estimat el seu recurs i ha ordenat reobrir el cas després que el jutjat hagués arxivat la causa. La protesta va tenir lloc al voltant del Palau de la Música, on es feia el sopa de gal·la del congrés. 🔈 L'Audiència Provincial accepta un recurs judicial nostre i… OBLIGA INVESTIGAR UNA AGRESSIÓ POLICIAL DURANT LA VISITA DEL REI PEL MWC QUE HAVIA ESTAT ARXIVADA PER UN JUTJAT D'INSTRUCCIÓ‼️ pic.twitter.com/W3esobHvr1 — Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) June 28, 2019 ‘En aquella protesta els Mossos d’Esquadra van encerclar amb cordons d’agents antiavalots els manifestants, saldant-se la jornada amb diversos ferits. Una d’elles va patir una fractura a la tíbia com a conseqüència de l’actuació dels agents‘, explica Alerta Solidària. El col·lectiu ha agraït la solidaritat a les xarxes socials que els ha permès reunir material gràfic per provar l’agressió policíaca. Ara, l’Audiència ha manat al jutjat que reobri el cas i porti a terme les diligències d’investigació que siguin necessàries per esclarir els fets. El 25 de febrer durant la visita del rei, la persona de la foto va ser ferida pels Mossos d'Esquadra, van haver-la d'operar d'urgència, ja es troba millor. Si algú se'n recorda i va veure l'agressió i/o en té material gràfic escriviu-nos a [email protected] pic.twitter.com/CiAAuwowjP — Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) March 25, 2018

L’Audiència de Barcelona ordena investigar una agressió policíaca durant les protestes contra Felipe VI al Mobile

La patronal Foment del Treball ha incorporat al seu consell consultiu la degana del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, Maria Eugènia Gay. És degana del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona des del 2017 i també és vice-presidenta del Consell General de l’Advocacia Espanyola (CGAE), presidenta de la Comissió de Relacions Internacionals del CGAE i presidenta de la comissió de mediació de la Féderation des Barreaux d’Europe (FBE), entre altres càrrecs. El consell consultiu de Foment del Treball és l’òrgan que proposa línies estratègiques d’actuació de la patronal i els seus membres són nomenats per la junta directiva a proposada del president.

Foment incorpora al seu consell consultiu Maria Eugènia Gay

El Fons Monetari Internacional (FMI) ha confirmat avui la búlgara Kristalina Georgieva com a nova directora general. Georgieva, que fins ara era consellera delegada del Banc Mundial i va ser vice-presidenta de la Comissió Europea, assumirà formalment el càrrec a partir del primer d’octubre, i amb un mandat de cinc anys. La búlgara substitueix a la francesa Christine Lagarde, que deixa l’FMI per anar a presidir el Banc Central Europeu (BCE) que durant els últims anys ha encapçalat Mario Draghi. Georgieva és la primera persona ‘d’una economia de mercat emergent’ que dirigeix l’FMI des de la seva creació, el 1944, segons el propi organisme. Christine Lagarde: sempre polèmica, sempre intentant ser la primera

El FMI confirma Kristalina Georgieva com a nova directora general

El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha denegat la petició de Joaquim Forn de deixar la presó provisional perquè veu que hi ha risc de reiteració delictiva. I ho argumenta dient que no es creu que ara es comprometi a respectar la legalitat espanyola, perquè no ha abandonat la seva ideologia independentista i perquè hi ha molta gent a Catalunya que continua essent independentista. I perquè Carles Puigdemont continua volent la independència. Llarena, en la interlocutòria, diu això: L’investigat, en l’expressió de la seva legítima llibertat ideològica, manté lògicament el seu ideari sobiranista, cosa que, tot i essent vàlida constitucionalment, no significa que s’hagi de renunciar a avaluar que el convenciment que manté possibilitat una reiteració del delicte que resultaria absurda en qui professi la ideologia contrària’. És a dir, Llarena diu que el risc de reiteració delictiva desapareix si deixes de tenir la independència com a idelologia o com a objectiu polític. I ho utilitza com a argument per a mantenir Forn a la presó. L’argument del jutge és encara més greu, perquè continua així: ‘La seva idelogia coexisteix a més amb un context polític en què hi ha certesa que hagi desaparegut la intenció d’assolir la independència de Catalunya, existint encara sectors que defensen explícitament que s’ha d’aconseguir de manera immediata i perseverant en el mecanisme de secessió contrari a les normes penals que aquí s’enjudicien. Precisament, aquesta última actitud és la que sosté qui va atorgar la confiança al senyor Forn perquè fos conseller d’Interior.’ O sigui, que el fet que Puigdemont i una part molt important de l’independentisme pensi que s’ha d’assolir la independència i que considerin que la legitimitat democràtica hauria de prevaler a l’ordenament jurídic espanyol justifica que Forn continuï a la presó. Encara va més enllà en el seu escrit, dient que, com que és possible que una majoria política vulgui la independència, hi ha més risc de reiteració delictiva per part de Forn i que, per tant, ha de continuar a la presó. Vegeu ací la interlocutòria íntegra:

Llarena castiga Forn perquè encara és independentista i el manté a la presó

Després de les eleccions, han començat els càlculs i especulacions sobre possibles pactes a l’Ajuntament de Barcelona. Collboni i Valls ja han deixat clar que faran tant com puguin per impedir que la capital del Principat acabi en mans de l’independentisme. En aquest context, Joan Tardà, ex-diputat al congrés espanyol, ha sortit a la palestra desitjant que Maragall i Colau ‘sàpiguen sumar i transformar els terrenys compartits en complicitat política’. Em sembla q “Junquerisme” és també desitjar q @ernestmaragall i @AdaColau sàpiguen sumar i transformar els terrenys compartits en complicitat política x pactar en clau social, progressista i amb el dret a decidir a través del referèndum reclamat x la gran majoria d ciutadans. — Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) May 28, 2019 Per Tardà, el ‘junquerisme‘ –és a dir, l’estratègia d’eixamplar la base– també ha d’incloure pactes com el d’ERC i els comuns a Barcelona. Per això diu que cal pactar ‘en clau social, progressista i amb el dret de decidir a través del referèndum reclamat per la gran majoria de ciutadans’.

Tardà: ‘El “junquerisme” també és desitjar que Maragall i Colau sàpiguen sumar’

El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, encapçalat per Josep Borrell, ha espiat els delegats del govern a Ginebra, Berlín i Londres. Segons que expliquen TV3 i ElDiario.es, hi ha un informe de l’advocacia de l’estat aportat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en la causa del govern espanyol per a tancar les tres delegacions que prova l’espionatge. Els delegats de Londres, Sergi Marcén; Ginebra, Manuel Manonelles; i Berlín, Marie Kapretz han estat espiats per ordre del govern espanyol. Reunions, actes, converses i l’agenda dels delegats han estat objecte d’espionatge. El ministeri no ha volgut fer comentaris i ha dit que es tracta d’informació reservada. ‘Les delegacions de la Generalitat en l’exterior han rebut instruccions d’Oriol Junqueras perquè realitzin contactes amb representants de les congregacions eclesiàstiques als seus països corresponents. La fi és obtenir el suport de l’Església per a millorar la situació dels polítics presos catalans. La delegada a Alemanya, Marie Kapretz, ha sol·licitat suport a Joan Capdevilla i a l’Abadia de Montserrat per a localitzar contactes eclesiàstics en aquest país’, diu l’informe. Borrell va ordenar que s’interposés un recurs contenciós administratiu contra el decret de la Generalitat que reobria les delegacions a Berna, Londres, Berlín, Esats Units, França i Itàlia, clausurades amb la imposició del 155. És en el marc d’aquest recurs que l’advocacia de l’estat ha presentat l’informe amb detalls de l’espionatge contra els delegats del govern. La documentació que l’advocacia de l’estat espanyol ha aportat al TSJC també inclou informes d’ambaixadors sobre les activitats de les delegacions de la Generalitat. Fonts del ministeri han dit que és la seva funció ‘vigilar de prop qualsevol activitat que pretengui perjudicar la imatge d’Espanya a l’exterior i, en particular, totes les que el seu objectiu sigui el projecte independentista del govern de Catalunya’. ‘És funció d’aquest ministeri detectar l’ús indegut de fons i recursos públics per perjudicar la imatge d’Espanya i intentar consumar el projecte separatista’, afirmen. Afegeixen que cal evitar ‘costi el que costi’ que es gastin diners públics sota ‘pretextos falsos, com en el cas d’algunes delegacions del govern de Catalunya’.

Borrell va ordenar d’espiar tres delegats de la Generalitat a l’estranger

El 22 de juliol de 2017 Arran va fer una protesta contra el turisme al port de Palma, en la qual van participar una vintena de joves que van desplegar d’una pancarta mentre tiraven confeti i encenien dues bengales. Per aquests fets el jutjat d’instrucció número 2 de la ciutat va encausar onze persones. Ara la fiscalia ha demanat l’obertura de judici oral i un total de 26 anys de presó. ⏩ El turisme massiu condemna les joves a la misèria. #LaClau🗝 pic.twitter.com/kXqBRVEDR2 — Arran #NoClaudiquem (@Arran_jovent) July 22, 2017 Alerta Solidària, que porta la defensa dels encausats, ha denunciat que bona part d’ells no eren al port durant la protesta, fet que demostra la voluntat ‘de criminalitzar’ els moviments socials a Mallorca. ‘La policia ha emparat una altra vegada els fitxers il·legals que té de les joves organitzades i de qui forma part dels moviments socials’, assegura el col·lectiu. ⏩La lluita contra el turisme massiu també és lluita de classes👊 #LaClau🗝 pic.twitter.com/mQbUaPJrCa — Arran #NoClaudiquem (@Arran_jovent) July 22, 2017 La fiscalia demana entre dos i quatre anys de presó per als encausats. Alerta Solidària i Arran reiteren que les identificacions s’han fet a partir de fitxers il·legals i sense aportar proves. A més, recorden que el dia de l’acció cap dels encausats va ser identificat.

La fiscalia demana 26 anys de presó per una acció d’Arran contra el turisme a Palma

L’estiu del 2015 Més per Mallorca es va veure amb força de competir per la presidència del Govern de les Illes Balears, una possibilitat que va posar damunt la taula durant les negociacions dels anomenats ‘acords pel canvi‘. Però va cedir. Finalment, la presidència del govern va ser de Francina Armengol. En canvi d’això, Més presidí tot sol durant quatre anys el Consell Insular de Mallorca i compartí la batllia de Palma amb el PSIB-PSOE. Una estratègia negociadora que ara el partit lamenta. Quan encara no ha passat ni una setmana de les eleccions, Més reconeix que va faltar instint polític. I que això ha marcat la darrera legislatura i ha propiciat també la queixalada electoral del PSOE. No és l’únic factor amb què la formació analitza el resultat ara mateix, en el període d’autocrítica que ha obert. El dirigent, Miquel Ensenyat, ja ha avançat que seuran novament a la taula de negociacions per a formar un altre govern de progrés. Hi seran més afeblits després d’haver perdut pel camí més de vint mil vots al parlament. Parlem tot seguit de les raons que han fet que el nacionalisme de les Illes perdés una oportunitat històrica d’esdevenir la primera força de l’esquerra. L’efecte Sánchez Només 15.000 vots separaven Més del PSIB-PSOE al parlament el 2015. L’ecosobiranisme va quedar encara més a prop al Consell de Mallorca (menys de 2.000 vots de diferència) i a l’Ajuntament de Palma (4.000 a favor del PSOE). Ara la diferència al parlament supera els 70.000 vots, al Consell de Mallorca els 45.000 i a l’Ajuntament de Palma els 20.000. Una de les raons que s’estudien a la seu de Més per Mallorca per explicar aquest clatellot electoral és l’efecte Pedro Sánchez. Una onada que ja es va veure a les eleccions espanyoles i que s’ha reproduït, en una mesura menor, a les del parlament, i que ha afavorit Armengol. Més creia que després del 28-A molts electors tornarien a casa. I s’ha demostrat que era un enfocament erroni. La davallada ha estat generalitzada a tota l’illa de Mallorca, especialment a Palma. L’ajuntament principal de les Illes serà per al PSOE, tot sol. L’avanç del PSIB ha arrossegat també Podem, que no va voler implicar-se en l’acció de govern la legislatura anterior. Armengol s’apunta l’obra de govern Més va ser el gran beneficiat de l’onada de rebuig que va despertar Bauzá. I en va treure rendiment electoral. Però l’obra del govern que va sorgir de les urnes el 2015 l’ha capitalitzada Francina Armengol. Els ecosobiranistes lamenten que no s’hagi traduït a les urnes la seva tasca al capdavant de l’executiu: ‘La majoria de mesures valentes han estat impulsades per Més, en protecció de territori i en drets socials –recorden–. Algunes mesures com l’impost de turisme sostenible i la renda mínima garantida ni tan sols hi eren, al programa del PSOE.’ Però aquesta feina no ha evitat que Més perdés un vot de cada tres el 26 de maig. L’ecosobiranisme de les Illes, format per Més per Mallorca i Més per Menorca, és la tercera força en vots al parlament, amb tants diputats com Podem (6). L’esquerra nacionalista ni eixampla la base ni la conserva i retrocedeix vuit anys. El resultat s’assembla al del 2011. Mesures imposades Una part de la militància de Més ha discrepat de manera radical d’algunes mesures aprovades durant la legislatura. Potser la que ha rebut més oposició ha estat l’autopista de Campos, criticada durament pels sectors ecologistes. ‘Va ser una imposició del PSIB-PSOE que es va signar al pacte de govern de fa quatre anys’, lamenta Més, que va acabar assumint la proposta de l’equip negociador d’Armengol. És un altre dels elements d’autocrítica després del 26-M i un dels punts que més pesen a l’hora d’analitzar el descens electoral. ‘No va en la línia del que hem defensat sempre i l’hem hagut d’assumir’, critiquen sectors d’aquest partit referent de la lluita ecologista a les Illes. Tal vegada aquí també va faltar l’instint polític per a plantar-se. Però hi ha més motius. El ‘cas contractes’ va tacar bona part del principi de la legislatura. ‘Quan s’ha demostrat que no hi havia res de res no ha estat notícia. Però durant un any i mig ens va fer molt de mal i era portada de tots els mitjans de comunicació.’ El jutge va dictar l’arxivament per la presumpta trama de tracte de favor del govern a l’ex-cap de campanya de Més per Mallorca, Jaume Garau. Però el mal, diuen al partit, ja era fet. ‘S’ha dubtat de la nostra honestedat.’ Polítiques toves amb la llengua Un altre dels brams que se senten després de les eleccions a la seu de Més té a veure amb la llengua. ‘No s’ha fet una política prou clara i contundent en favor del català’, diu contundentment una veu del partit. El decret del català a la sanitat, que ha estat rebaixat i que concedeix un termini de dos anys als professionals per acreditar el coneixement de la llengua, n’és un exemple. Entitats com l’Obra Cultural Balear també s’han disgustat amb la política lingüística de l’executiu i han criticat la manca d’ambició del govern que s’ha dedicat en bona mesura a recuperar tot allò que havia cremat Bauzá, però que no ha acomplert avenços significatius en aquest terreny. ‘Una part dels nostres votants s’han quedat a casa’, expliquen. La resistència sobiranista La davallada a Mallorca ha estat generalitzada, sobretot a Palma i a l’àrea metropolitana. Més considera que ha resistit relativament bé a la part forana, amb algunes excepcions, com ara a Inca, on la pujada del PSOE l’ha desbordat. Lamenten algunes derrotes que fan mal, com les de Palma i Llucmajor, zones tradicionalment complicades per al nacionalisme i on havia triomfat com mai ara fa quatre anys. Les victòries a Montuïri, Manacor i Santa Maria del Camí i les majories absolutes a Esporles, Llubí, Mancor de la Vall i Deià dibuixen el territori resistent d’una formació que ha obtingut uns 120 regidors a Mallorca. A Menorca, en canvi, el cop no ha estat tan fort. Més per Menorca ha perdut tan sols cinc-cents vots al parlament, cosa que ha implicat un diputat menys. En ajuntaments com el de Ciutadella, Més és primera força. Tanmateix, al consell el PSOE augmenta la diferència i ja demana de tenir la presidència de la institució tot sol. I ara què? Aquests dies començarà la ronda de contactes amb Francina Armengol, que té totes les cartes a favor i que ha mostrat predisposició a pactar amb Més i Podem. Els ecosobiranistes volen mantenir el govern de progrés però són conscients que els ha minvat la força negociadora després del 26-M i que es trobaran amb un PSOE encara més dur. Així i tot, descarten un moviment a escala estatal que forci Armengol a entendre’s amb Ciutadans. ‘Ara mateix, el PSIB no va en la línia del PSC. És impensable que cerquin acords amb Cs’, diuen. ‘Cs, PP i Vox tenen més vots que no pas el PSOE tot sol. Nosaltres volem mantenir les polítiques valentes i progressistes de la darrera legislatura’, asseguren, malgrat no descartar cap solució. ‘Si no ens hi volen, serem a un altre lloc.’ El gran interrogant és si Més n’haurà après la lliçó. Les condicions seran més difícils i per això caldrà afinar l’instint polític que va mancar el 2015.

La manca d’instint polític de Més que explica el triomf del PSOE a les Illes

La presidenta del Gremi de Llibreters, Maria Carme Ferrer, s’ha mostrat ‘molt satisfeta perquè, malgrat la pluja matinal que va caure en alguns llocs de Catalunya, la diada es va tornar a demostrar imbatible, amb una massiva participació ciutadana que va sortir a complir la tradició de comprar i regalar llibres i roses’. Les dades recollides per l’entitat confirmen ‘la percepció d’un gran Sant Jordi, malgrat iniciar-se més tard del que és habitual per culpa de la pluja en poblacions com Girona’. En el llistat definitiu donat a conèixer pels llibreters, en la categoria de ficció en català els llibres més venuts són: 1- ‘El fill de l’italià’ (Columna), de Rafel Nadal 2-‘Digues un desig’ (Enciclopèdia Catalana), de Jordi Cabré 3- ‘El fibló’ (Columna), de Sílvia Soler 4- ‘Aprendre a parlar amb les plantes”‘(Periscopi), de Marta Orriols 5- i ‘El millor d’anar és tornar’ (Rosa dels Vents), d’Albert Espinosa Aquest llistat suposa que deixin d’estar entre els cinc més venuts a favor de Marta Orriols i Albert Espinosa, les novel·les de Gerard Quintana, ‘Entre el cel i la terra’ (Columna), i ‘A l’amic escocès’ (Columna), de Maria Barbal. En la categoria de no-ficció en català els més adquirits són: 1- ‘Contes des de la presó’ (Ara Llibres), d’Oriol Junqueras i Neus Bramona 2- ‘Tres dies a la presó’ (Rosa dels Vents), de Jordi Cuixart i Gemma Nierga 3- ‘Cuina mare’ (Columna), del xef Joan Roca 4- ‘Esperança i llibertat’ (Ara), de Raül Romeva 5- ‘Els meus cafès amb gent interessant’, de Jordi Basté, publicat per Llibres de Vanguardia. Els llibres infantils i juvenils en català més difosos van ser: 1- ‘Contes de bona nit per a nens rebels’ (Estrella Polar), d’Elena Favally 2- Francesca Cavallo; ‘Tinc un volcà’ (Edicions El Cep i la Nansa) 3- Míriam Tirado Torras i Joan Turu Sánchez 4- ‘El misteri de les 101 calaveres’ (Editorial Cruïlla), de Roberto García Santiago 5- ‘T’avorreixes, Minimoni?’ (Animallibres Editorial), de Rocío Bonilla Raya, i ‘MIC. La capsa secreta del bosc’ (la Galera), de Maika Meseguer. Respecte als deu títols més venuts enguany, el gremi assegura que han representat el 5,7% del total de vendes, lleugerament inferior a l’any passat. Els títols venuts en català van ser el 59,15%, pel 40,85% en castellà, tot i que l’oferta en castellà era superior amb un 59,92% dels títols en aquesta llengua, per un 40,08% en català. A totes les demarcacions catalanes es va registrar un volum de venda i facturació similars als de l’any passat i hi va haver més venda anticipada que altres anys a causa de la Setmana Santa. Segons les dades de LibriData i LibriRed, sistemes que registren informació de 180 punts de venda pertanyents a llibreries de tot Catalunya i que representen el 60% del mercat, les xifres del Dia del Llibre han crescut en el nombre de títols venuts, que han superat els 55.000, un 1% més que el 2018. En la demarcació de Barcelona es van vendre 53.241; a Girona van ser 13.911; a Tarragona, 11.921 i a Lleida, 10.657. Per gèneres, els llibres de no ficció van ser 24.019, seguits dels infantils i juvenils, amb 16.996, i els de ficció, amb 14.212.

Segons el Gremi de Llibreters s’han facturat 22 milions d’euros per Sant Jordi

La manca de relleu generacional al camp és una realitat present al Principat. Tot i això, encara hi ha persones que, sense tenir una tradició familiar, escullen dedicar-se a la pagesia. En aquest sentit el paper de l’Escola de Pastors de Catalunya ha estat fonamental. Per dotzè any consecutiu, organitza un curs per formar joves que vulguin treballar al sector primari. Aquesta edició acollirà setze alumnes i es farà en una nova seu, al poble d’Enviny, a Sort. L’objectiu del curs, que comença el pròxim 2 de març, és garantir el relleu generacional del sector rural i apostar per un nou model d’explotació agrícola i ramadera basat en l’agroecologia. Això vol dir tornar a un sistema extensiu, de producció tradicional a petita escala i de gestió familiar que sigui sostenible amb l’entorn i el sector. Una pastora entre la ficció i la vida real La majoria dels alumnes no vénen de la tradició pagesa però tenen estudis de grau mitjà o superior en aquest sector. La formació, reconeguda pel Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, dura mig any. Els dos primers mesos són de formació teòrica i la resta es dediquen a fer pràctiques en nombroses explotacions del Principat, els responsables de les quals s’encarreguen de la tutorització dels alumnes. Des del 2009, l’Escola de Pastors de Catalunya que ofereix el curs juntament amb l’Associació Rurbans, ha format 159 alumnes i actualment el 55,3% treballen de manera professional al sector.

L’Escola de Pastors de Catalunya inicia un nou curs per formar persones que es vulguin dedicar a la pagesia

Avui al dinar organitzat per l’entitat Moment Zero i El Punt Avui al Born Centre de Cultura i Memòria se servia un plat fort. Hi havia dos convidats amb caràcter: el vice-president Oriol Junqueras i l’economista Xavier Sala i Martín. Potser per això hi havia la plana major d’ERC, del Departament d’Economia del govern i pesos pesants de la política catalana com ara Carme Forcadell, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva. I la conversa entre Junqueras i Sala i Martín no ha decebut els assistents. Si bé el vice-president del govern ha insistit en la voluntat del govern de fer el referèndum i ha denunciat que l’estat espanyol utilitza totes les eines per evitar-ho, l’economista ha seduït els assistents amb una interpretació pròpia del mite de David i Goliat i no ha dubtat a fer una pregunta directa a Junqueras que no ha acabat de respondre. Les primeres preguntes de Xevi Xirgo, director del diari que organitza l’àpat i moderador de la conversa, han estat per a qüestionar Junqueras sobre el vodevil de Setmana Santa: les declaracions de Bonvehí filtrades a la premsa. Junqueras ha apuntat a les eines polítiques, judicials i mediàtiques de què disposa l’estat per mirar de desestabilitzar el govern i la unitat independentista. ‘Jo no tinc per costum tirar-me els plats pel cap amb ningú’, ha dit Junqueras, que ha avisat que arribarien moments de molta complexitat. David i Goliat i les regles de joc Quan Xirgo ha dirigit la primera pregunta a l’economista de la Universitat de Columbia, ell ho ha aprofitat per parlar de la història de David i Goliat. Sala i Martín ha explicat que la interpretació que en fan els jueus és que Déu va a favor de l’estat d’Israel. També ha parlat de la interpretació més interessant que en fa el canadenc Malcolm Gladwell, que considera que no es valoren correctament les forces dels dos personatges: ni Goliat era tan fort, ni David era tan feble. I aprofitant l’anàlisi de Gladwell, es podria dir que Espanya no és un estat tan poderós i que està malalt perquè ha prostituït les seves institucions. En aquest sentit, diu que la força que dóna la gent que es mobilitza a Catalunya no s’ha de menystenir. Amb tot, Sala i Martín té una interpretació del mite pròpia. Recorda que David refusa de posar-se el casc i l’escut perquè refusa de lluitar amb el llenguatge o les regles de joc de Goliat. ‘Nosaltres hem de sortir de les seves regles de joc, que són la constitució, els jutges…’, diu. Sala i Martín proposa de no caure en el parany de fer la batalla amb les armes de l’estat espanyol ni amb les seves normes. En l’exposició d’aquesta teoria, Sala i Martín proposa dos camins. Per una banda, allò que ja fa el parlament i que ell ha definit com una guerra de guerrejar: aprovar lleis com la de les curses de braus o de la pobresa energètica que acaben topant amb un Tribunal Constitucional polititzat. Segons ell, aquest relat ens va bé de cara al món perquè demostra que els catalans no podem prendre decisions dins l’estat espanyol i que tenim maneres diferents d’enfocar la vida. ‘Tenir el comandament del relat’, en paraules de Sala i Martín, és la manera de poder fer la batalla sense haver d’acceptar les regles de joc de l’adversari. Per exemple, reivindica la victòria clara del sí a les eleccions plebiscitàries del 27-S. Es queixa que s’hagi acceptat el relat imposat que no es va obtenir un resultat suficient. ‘Que el 27-S no va guanyar el sí a la independència és mentida’, ha dit. Al seu torn, Junqueras ha confirmat aquesta necessitat de no cedir a les regles del joc que vol imposar l’estat espanyol. En aquest sentit, el vice-president ha defensat que calia posar sempre davant el principi democràtic. ‘És la democràcia que ha de definir els marcs legals i no a la inversa’, ha dit Junqueras. La pregunta de Sala i Martín que ha respost ell mateix En un moment de la conversa, Sala i Martín ha demanat si podia fer una pregunta a Junqueras. I l’ha feta: ‘Què farà el govern l’endemà de la data del referèndum si per les raons que sigui no s’ha pogut fer?’ Junqueras, amb l’estil que fa servir quan no vol respondre una pregunta directa, ha dit que calia fer tant com fos possible perquè la gent pogués votar en un referèndum i que calia que hi hagués unitat i coordinació perquè això donaria més seguretat a l’hora de votar. També ha dit que la mobilització seria decisiva perquè és on més força té l’independentisme. Sala i Martín, que ha arribat a sospirar en veient les branques per on s’havia enfilat Junqueras, ha dit: ‘Diré la resposta que jo hauria donat si fos polític: si per atzars de la vida el referèndum no es pot fer, tindrem el dret de declarar unilateralment la independència d’acord amb el resultat del 27-S.’ Sala i Martín, que ha volgut recordar l’argumentació de Jefferson a la declaració d’independència nord-americana, ha dit que davant la impossibilitat de fer un referèndum caldria fer valer el resultat del 27-S d’un 55% a favor de la independència per un 45% en contra. ‘No podem deixar que l’estat imposi les seves eines ni les seves regles, com va fer Goliat. O hi ha referèndum o hi ha independència.’ Afirmació que ha estat rebuda amb un aplaudiment que deu haver fet tremolar les restes de l’antic barri del Born. A continuació, Junqueras ha dit que el programa electoral de Junts pel Sí ja preveia aquesta possibilitat. ‘Això és recollit al programa electoral’, ha dit el vice-president. I ha afegit que ells són ‘partidaris sempre de respectar els compromisos que tenim’. ‘Tècnicament, és la clàusula de desblocatge, que es va introduir preveient una possible situació com aquesta’, ha afegit. La resposta de Junqueras, amb més matisos que la proposada per Sala i Martín, ha arrencat un aplaudiment també més matisat d’una part dels assistents. Les baralles estúpides Sala i Martín ha tornat a rebre un aplaudiment sonor dels dos centenars d’assistents quan s’ha parlat de les disputes i de la manca d’unitat en determinats moments de l’independentisme. ‘Quan es va fer Junts pel Sí va ser genial perquè es va fer trempar la gent. Les votacions i les eleccions les guanya qui fa trempar els seus. Quan veig baralles d’aquestes estúpides, ho dic clarament: les baralles destrempen.’ Junqueras ha dit que calia unitat –que això no volia dir que no n’hi hagués– i que calia defensar la idea d’inevitabilitat del referèndum. Dues anècdotes no tan transcendents han servit per a cloure la reunió. Per una banda, Sala i Martín ha satisfet la curiositat d’un assistent que volia saber quantes americanes tenia. Tres-centes setanta-quatre, ha dit. Té dues col·leccions idèntiques. Una a Nova York i una altra a Barcelona. Cada mes es fa fer dues americanes. Sempre per duplicat. La segona anècdota l’ha plantada Junqueras. De fet, era una incògnita que no ha volgut resoldre: ‘Algú sap per què hi ha tants equips de futbol a la lliga italiana que tenen el color negre a la indumentària?’ Si algú ho sap, que ho digui.

La pregunta de Sala i Martín que Junqueras ha esquivat i un David i Goliat per a catalans