Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

El conseller Carles Mundó ha rebut avui una clamorora benvinguda a l’acte d’obertura de la campanya d’ERC a Vic. Mundó, que ha sortit avui de la presó d’Estremera, ha rebut una llarga ovació amb aplaudiments i crits de ‘Llibertat’. ‘Cal joc net en unes eleccions democràtiques i exigim la llibertat dels candidats que continuen tancats a la presó, els que defensen la llibertat de Catalunya’, ha dit Mundó. L’abraçada més emotiva l’ha feta a la presidenta del parlament, Carme Forcadell. El conseller @CarlesMundo entra a l’acte d’@Esquerra_ERC a Vic @elnacionalcat pic.twitter.com/RYY2XbOH6f — iu forn (@iuforn) 4 de desembre de 2017 En sortint de la presó, Mundó ha agraït el suport que havia rebut i ha expressat la seva tristor pels quatre consellers que continuen tancats. Així mateix, ha assegurat que havia promès a Oriol Junqueras que no descansarien fins que aconseguissin l’alliberament de tots. Després de 33 dies i 33 nits recuperem la llibertat. Un agraïment infinit pel suport rebut i una tristor immensa pels companys empresonats. — Carles Mundó (@CarlesMundo) December 4, 2017 Quan m’he acomiadat de l’Oriol Junqueras a la cel·la q hem compartit, li he promès que no descansarem fins aconseguir la llibertat de tots! — Carles Mundó (@CarlesMundo) December 4, 2017

Ovació extraordinària a Carles Mundó en l’acte d’inici de campanya d’ERC

El senador valencià Pedro Agramunt ha cessat de la presidència de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa. Segons ell, ho ha fet per motius personals. No obstant això, Agramunt estava en el punt de mira per la seva presumpta implicació en un cas de corrupció per uns suborns del govern d’Azerbaidjan a eurodiputats. El cas de corrupció, anomenat ‘la diplomàcia del caviar’, ha posat fi a la seva presidència. L’abril, la mesa de l’organisme ja va retirar-li la confiança, i el juny un centenar de parlamentaris van demanar-li la dimissió, petició a la qual va sumar-se el seu propi grup, el PP Europeu. A més, va ser reprovat per uns informes favorables a l’Azerbaidjan, on viatjava assíduament. La seva visita a Síria per a entrevistar-se amb el dictador Baixar al-Assad, desautoritzada pel ministeri d’Exteriors espanyol i l’ambaixador davant el Consell d’Europa, va fer que fins i tot el seu partit li girés l’esquena. Precisament ahir, quan es va saber que abandonava el càrrec, Agramunt encara va enviar un peculiar argumentari contra el referèndum i la Generalitat. L’argumentari, al qual ha tingut accés VilaWeb, el signa com a cap de la delegació espanyola a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, i ja no com a president, però ha estat repartit a tots els membres de l’organisme. El document conté una barreja de falsedats i d’explicacions en la línia defensada pel govern espanyol i el Partit Popular. Entre les falsedats, destaca especialment l’afirmació que els partidaris de la independència van perdre les eleccions del 2015 perquè, segons diu, els partits que es van presentar com a contraris a la independència van aconseguir més del 50% dels vots –quan en realitat van aconseguir-ne el 39,09%. El text, que fa referència a la repressió espanyola durant la campanya però passa per alt de manera deliberada les càrregues del dia del referèndum, tot i estar signat el dia 4, acaba dient que ‘la llibertat naix de la democràcia però es manté viva per la llei’. Una afirmació que molts membres del Consell d’Europa trobaran sens dubte curiosa, ja que prové del president que ha estat forçat a dimitir per violar la llei i els procediments de la cambra. Aquest és el document que Pedro Agramunt ha repartit a tots els membres del Consell d’Europa:

Agramunt plega del Consell d’Europa per corrupció però ho fa atacant el referèndum perquè ‘no compleix la llei’

A un any de les eleccions municipals i autonòmiques, les forces que integren el govern valencià no amaguen una certa satisfacció per la crisi del PP després de la sentència del cas Gürtel i, sobretot, per l’empresonament de l’ex-president Eduardo Zaplana. Ara com ara, tant el PSPV com Compromís veuen reforçades les expectatives electorals contra una marca, la del PP, molt tocada. Fins i tot ho reconeix la presidenta popular valenciana, Isabel Bonig. Els tímids intents dels populars de defensar-se, ja sigui assenyalant la connexió de Zaplana amb Ciutadans, apuntant al presumpte finançament irregular del PSPV i Bloc o bé recordant en privat que uns quants càrrecs socialistes van ser condemnats els anys noranta pel cas Filesa, són arguments insuficients i massa febles per a aturar la polèmica generada. L’altre partit beneficiat arran de la crisi és Ciutadans, qui es pot presentar a l’electorat popular com un partit que defensa plantejaments semblants però net de corrupció. Si les coses no canvien gaire, qui té les de guanyar són els partits del govern, que si no hi ha sorpreses, podran reeditar la coalició que els va dur al Palau de la Generalitat.

L’empresonament de Zaplana i el cas Gürtel reforcen el govern valencià

Avui s’han complert vint-i-sis anys de l’assassinat de l’activista antifeixista Guillem Agulló. Diverses organitzacions han convocat una concentració de record davant la casa de la vila de Burjassot (l’Horta Nord), el seu poble natal. La convocatòria ha estat un èxit, s’ha reivindicat la memòria de Guillem Agulló i s’ha denunciat la impunitat del seu assassinat. Cada any es rememora la memòria d’Agulló, assassinat la matinada de l’11 d’abril del 1993 a Montanejos (Alt Millars) a mans d’un grup espanyolista ultra. MÉS INFORMACIÓ ‘A ells no els han mort un fill; i nosaltres hem perdut la por’: entrevista a la família de Guillem Agulló La impunitat de l’assassí de Guillem Agulló 🔴 Ara mateix! Ens trobem a #Burjassot a la concentració en memòria de Guillem Agulló, 26 anys després del seu assassinat.Ni oblit, ni perdó! pic.twitter.com/F4WcpcTHlI — SEPC València 🎗 (@sepc_valencia) April 11, 2019 Acte a Burjassot al 26 aniversari de l'assassinat de #GuillemAgulló Estaràs per sempre com a referent en la construcció del #PaísValencià pic.twitter.com/vnvERZnoNM — Decidim (@DaDPV) April 11, 2019 👥 Un any més a #Burjassot recordant a Guillem Agulló. No t'oblidem, la lluita continua!✊ #AmbGuillem pic.twitter.com/jMF0O5MEyO — Arran 🃏 (@Arran_jovent) April 11, 2019

Guillem Agulló, recordat en una concentració davant la casa de la vila de Burjassot

Enguany, per primera vegada, la Setmana del Llibre en Català va destacar amb el premi Trajectòria la tasca de dos històrics del món de l’edició, en l’àmbit de la distribució, Margrit Lömker i Oriol Serrano: ‘Pels més de cinquanta anys de tasca al capdavant de la distribuïdora les Punxes, modèlica per la seva innovació i compromís empresarial i personal amb el món del llibre, d’on són baula essencial.’ Per això ens hi hem acostat i, en representació de tots dos, ha parlat Oriol Serrano. És una entrevista on es parla molt del funcionament intern del món del llibre, de les seves peculiaritats, del mercat del llibre en català i també de quina manera l’era digital, des del monopoli de les grans tecnològiques, pot transformar el sector. —En el context de la Setmana del Llibre en Català, es van fer públiques les darreres dades de l’edició en llengua catalana, corresponents al 2018. Aquestes dades, optimistes, diuen que s’ha crescut un 1% i que la facturació ha assolit els nivells d’abans de la crisi. En canvi, hi ha la sensació que la gent compra (i llegeix) menys llibres que abans de la crisi. Quina és la vostra percepció des de la distribuïdora les Punxes? —El llibre català ha anat creixent, aquests últims anys. S’edita molt, potser més que no caldria, perquè el mercat no creix tant. I per què no creix tant? Per la mateixa raó que el llibre castellà: les xarxes socials i el temps que s’esmerça en les noves tecnologies van en detriment del llibre en paper. Això és claríssim. Només cal veure, al metro, que la gent ja no té un llibre entre les mans, la gent hi té un mòbil. Tot i això, ara s’acaba de fer la Setmana del Llibre en Català, tothom diu que gaudeix de bona salut, és veritat, però… —Però aleshores, com hem d’analitzar les xifres que es donen? —No sóc un expert en anàlisi de dades, jo puc parlar de les meves de xifres. Les xifres que manego entre els segells en català que distribueixo, doncs van bé, però van fent. —Les Punxes té un catàleg d’editorials en català de prestigi. —Però no gaire extens. Els grans grups (Planeta, Random) tenen catàlegs molt importants. —Però les Punxes té un catàleg d’editorials independents importants: Club Editor, Edicions de 1984, Llibres Anagrama, Quaderns Crema, Adesiara, l‘Altra… —Sí, però són xifres modestes. De tant en tant apareix algun best-seller en català, però en general són xifres modestes. Teníem l’editorial la Campana, que era una de les que més venia, i que ara ha comprat Random House. —Amb aquesta operació heu perdut la distribució de la Campana. —La perdrem a començament d’any, sí. —Però teniu long-sellers com els llibres de Mercè Rodoreda. —Sí, gràcies al fet que és un llibre que recomanen les escoles. —Com dèieu, el segle XXI ja no és el segle del llibre, segurament serà el segle de la revolució digital. —Però el llibre en paper no desapareixerà mai. Perquè el plaer d’anar a una llibreria, tocar un llibre, la textura que té, olorar-lo… Tot això és un plaer que no es perdrà. Tot i que hi ha gent que li troba una gran utilitat al llibre electrònic, perquè pot contenir milers de llibres dins una maquineta. I per viatjar és molt còmode. Però no té l’eròtica que té el llibre en paper. —La comoditat no ha acabat triomfant, en el curs de la història? —No. La televisió no ha posat fi a la ràdio, oi? Tot i que hi ha alguns temes que han fugit de la llibreria: els llibres tècnics, els llibres d’idiomes, els llibres de viatge, els diccionaris, les enciclopèdies… Tot això sí que es mira amb mitjans digitals. El progrés és imparable. —I en aquest procés, les empreses tecnològiques van transformant el sector del llibre. Com veieu Amazon i com l’afronteu? —Amb col·laboració, en el sentit que és un client que compra als proveïdors de llibres. És un bon client. Compra. Seria absurd negar-se a vendre-li. Ja sé que Amazon va en detriment de la llibreria, perquè hi ha molta gent que compra d’aquesta manera. Me’n faig creus que la gent es compri la roba per Amazon, tot i que si no té temps o viu en un poblet aïllat també ho entenc. És una facilitat. Però anar a una llibreria és més agraït, tens totes les novetats i, si vols un llibre, el tens immediatament. Amazon no es pot evitar, és signe del temps, hem d’estar-hi bé, és un client important. Al cap i a la fi, és un intermediari que ven llibres al lector final. —Sobre Amazon: la seva eficàcia i rapidesa és un dels seus grans èxits. Sovint, la llibreria no pot tenir tots els títols. Per això, una de les coses que reclamen les llibreries de les distribuïdores és que els serveixin amb molta rapidesa, per poder oferir també aquesta eficàcia. Les llibreries només poden ser eficients si la distribuïdora ho és amb elles. —Pel que fa a nosaltres, no hi ha dubte: els llibres arriben en vint-i-quatre hores a la llibreria. Hi ha una reposició diària i en vint-i-quatre hores, a Catalunya i a Espanya, sobretot a les principals ciutats, els arriben els llibres demanats. I em consta que altres col·legues també ho fan, això. La batalla pel servei àgil és molt important, per competir amb aquestes plataformes digitals. —Les llibreries estan inquietes i és lògic. A començament del segle XXI, André Schiffrin donava dades de Nova York: després de la Segona Guerra Mundial hi havia 350 llibreries. El 2006 només en quedaven 35. Era l’època de concentració editorial dels grans grups. No sé si n’ha augmentat la xifra, avui. —Aquí les llibreries van creixent. A Barcelona i Catalunya s’obren més llibreries que no pas es tanquen. I nosaltres, com a intermediaris que som, mirem que totes les llibreries tinguin el llibre en vint-i-quatre hores. En aquest negoci tothom va a comissió, tret de la impremta: l’autor, l’editor, el distribuïdor i el llibreter. Tothom té un percentatge. Per tant, ens interessa ser competitius. —És un negoci que fa embogir, perquè no saps mai què tens. —Com que les llibreries tenen dret de devolució… I no saps si un llibre te’l tornaran passats quinze dies o al cap d’un any. Però la cosa important és que s’estigui a la llibreria. Mentre sigui a la llibreria es pot vendre. Al magatzem, no. —Les llibreries estan molt plenes, de manera que al cap de pocs mesos, si el llibre no s’ha mogut, es retorna. Però potser aquell llibre encara té una vida: de quina manera es pot continuar donant vida a un llibre que ja no ocupa un espai a la llibreria. —Depèn de l’interès del llibre. Hi ha llibres que es venen poc cada any, però que cada any es venen. I és important que si ens el demanen, perquè ja no són a la llibreria però nosaltres el tenim al magatzem, el puguem servir en el mínim temps possible. Oriol Serrano i Margrit Lömker, socis de les Punxes. —Les distribuïdores, dins el sector del llibre, són la baula més desconeguda, perquè és la que queda més amagada. —L’intermediari no ha tingut mai gaire bona premsa. Però en el nostre cas, l’intermediari, que som els representants comercials, administratius i logístics, de petits editors i mitjans (que el que fan és trobar l’autor, produir-lo i potenciar-lo als mitjans de comunicació), no tenim marge per a especular com en altres negocis, en el sentit d’acaparar. El preu del llibre és un preu fix, sortosament. —La distribuïdora té un poder molt important en l’àmbit del llibre, perquè té sota control, com dèieu, la part comercial, administrativa i logística. Potser per això Schiffrin deia que ‘qui controla la distribució, controla el món’. —En el sector d’altres productes on es pot especular, potser és així, en el camp del llibre no és així. Interessa vendre llibres. I nosaltres som una baula més en la cadena del món del llibre. —Expliqueu-nos com funciona una distribuïdora. —Té uns editors en exclusiva per un territori determinat ja pactat (pot ser l’estat o els països de parla catalana per als segells en català). —Les editorials les trieu vosaltres. —Sí, les triem nosaltres. El criteri té a veure amb el fet que ens n’agrada el catàleg, perquè pensem que editen llibres que es vendran, perquè tenen un estil… Mirem que el nostre ventall d’editors distribuïts sigui compatible i que no hi hagi coses que grinyolin. I a partir d’aquí, escoltar què ens diu l’editor i transmetre-ho al llibreter, perquè ell ho transmeti al comprador. El llibreter ha d’estar informat perquè moltes vegades entra a la llibreria gent que no sap què vol. El llibreter informa i recomana. —És difícil singularitzar tots els llibres, sobretot quan hi ha un gran volum de novetats, com ara pels volts de Sant Jordi o per la Setmana del Llibre en Català. —Cada llibreria té la seva especialització, coneix la seva clientela… Per Sant Jordi, sortosament, surt al carrer molta gent que no és consumidora de llibres durant tot l’any i es pot trobar un gran ventall d’opcions. —Quan es va fundar les Punxes? —El 1968. Es va crear amb una sabata i una espardenya, perquè aleshores aquest país estava per muntar en tots els aspectes. Érem en plena dictadura, hi havia censura… Als anys seixanta i setanta és quan van néixer la majoria d’editorials independents, amb un fort component progressista, perquè bevien del Maig del 68, que va ser una sacsejada a Europa, després de la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, l’editorial que ens va marcar va ser Siglo XXI, una editorial emblemàtica a Mèxic creada per qui va fundar el Fondo de Cultura Econòmica, un gran intel·lectual i gran editor, Arnaldo Orfila. Primer importàvem els llibres que venien de Mèxic i després es va crear l’editorial a Madrid. Primer érem distribuïdors per tot Catalunya i després vam passar a distribuir també per l’estat espanyol. —I com vau entrar en el món del llibre? —A setze anys, vaig entrar a treballar a l’editorial Vergara, al departament administratiu. Però a mi no m’agradava gaire la gestió administrativa, la trobava avorrida, a mi m’agradava el carrer i tenia unes actituds per a comunicar. Compartia això amb la ràdio, feia de locutor, serials, obres de teatre… Però a l’hora de triar, em va cridar més el món del llibre, perquè ja m’hi guanyava millor la vida. Vaig passar a ser venedor a llibreries per aquesta editorial i després vaig ser venedor freelance, portant diferents editorials. I quan va sorgir l’oportunitat de la distribuïdora les Punxes m’hi vaig anar incorporant. Al començament, era molt petita, però com que estava tot per fer, segurament ho vam fer bé, vam tenir sort, i de la mà d’editors importants vam anar amunt. I ens vam convertir en una empresa mitjana en el món del llibre, amb la seva importància. I fins avui. I fins quan sigui. La meva sòcia, la Margrit Lömker, i jo mateix estem molt orgullosos del premi Trajectòria, sobretot per la nòmina d’altres premiats que l’han tingut abans que nosaltres, i perquè d’alguna manera reconeix una tasca que fins ara no estava a la llum pública. Per això representem també els altres distribuïdors que hi ha. —Sembla que no ha canviat gaire el món de la distribució en cinquanta anys. —Ha canviat en tecnologia, sobretot. La inversió més important que es fa és en tecnologia. —Durant aquests cinquanta anys, en l’àmbit de la distribució dels llibres a Catalunya, un dels moments més greus va ser el 2010, amb la crisi de la distribuïdora l‘Arc de Berà i el seu tancament. Va afectar el 25% de les editorials del país. —A l’Arc de Berà li va fer mal la creació del Grup 62 i de la seva distribuïdora, Àgora. Però això passa sempre. Nosaltres portàvem Tusquets, que en un moment donat va ser absorbida per Planeta i també la vam perdre, com ara la Campana i altres. Això passa. L’Arc de Berà es va afeblir quan alguns dels seus segells més importants van marxar i potser perquè només portava segells en català… Amb el tancament, alguna editorial va venir aquí i van néixer altres distribuïdores, també. Nosaltres no teníem capacitat d’agafar tothom, perquè no podíem morir d’èxit tampoc. No podem sobrecarregar el vaixell, s’enfonsaria. —Ara esteu més oberts que altres èpoques a rebre editorials? —S’acaba d’incorporar Males Herbes, però no estem més oberts que en altres èpoques, com sempre. Si veiem un nou projecte que ens agrada i hi cap, doncs l’incorporem. —Una conseqüència del tancament de l’Arc de Berà va ser que una sèrie d’editorials van valorar el risc que una distribuïdora tingués les tres potes: que controlés la comercialització, l’administració i la logística. I van crear una comercial i treballen amb una empresa de logística diferent. —El millor que pot passar és que l’editor faci d’editor, que vol dir que faci els llibres i els treballi el millor possible, i que deixi les qüestions tècniques als professionals. Nosaltres posem a disposició de l’editor tota la nostra experiència i capacitat professional en aquestes tres branques. Hi ha altres maneres de fer-ho, però nosaltres creiem que aquesta és la millor, sempre d’acord amb l’editor. —Vosaltres també serviu a grans superfícies? —Nosaltres separem les grans superfícies dels grans comptes. Grans comptes són: la Casa del Llibre, l’FNAC; el Corte Inglés, l’Abacus. Són grans establiments que tenen llibreria. A aquests sí que els servim. Una altra cosa són les grans superfícies, que són els hipermercats. A aquests no els servim. Perquè, en general, les grans superfícies només volen el best-seller i tenen un índex de rotació molt alt. Ja hi ha empreses que es dediquen a això. A més, les grans superfícies no tenen la figura del llibreter, no hi ha un prescriptor, sinó que és self-service. En canvi, els grans comptes tenen una llibreria dins l’establiment, amb llibreters que atenen els compradors. —No voldria acabar l’entrevista sense demanar-vos com heu vist i com us ha afectat l’evolució del món de l’edició en català aquests darrers anys: la creació del Grup 62 el 2005, acaparant els segells més importants d’aquell moment, i el boom de les editorials independents després, que han fet de contrapès. —A nosaltres ens agraden les editorials que tenen un editor darrere: que busquen, que descobreixen autors. Després hi ha els grans grups, que fan la seva vida. Cadascú fa la seva vida. El sol surt per a tothom. No ens queixem de res, sabem el mercat que tenim. Margrit Lömker, premi Trajectòria juntament amb Oriol Serrano, tots dos socis de la distribuïdora les Punxes. —Com projecteu les Punxes en els anys a venir? —Primer, apostant sempre per la tecnologia i per la capacitat i exigència professional, més enllà de nosaltres, sobretot jo, que ja tinc una edat (78), i la meva sòcia (76), que ja es va jubilar. L’un i l’altra ja fa temps que ens vam traspassar bona part de les accions als tres puntals de la casa, el cap de logística, el cap d’administració i el cap comercial, i seran ells els qui vagin endavant. Jo continuaré aquí perquè em diverteix i m’ho passo bé i no tinc aficions. Aquest és el meu món i puc ajudar amb la meva experiència.

Oriol Serrano: ‘Les xifres de les editorials en català són modestes, en general’

La Universitat Ramon Llull considera lamentable el comunicat intern que es va fer arribar als professors de l’Escola d’Arquitectura de la Salle amb la instrucció que les classes es podien fer tan sols en anglès o en espanyol. El rectorat ha dit a VilaWeb: ‘Aquell comunicat induïa a la confusió i no expressava correctament la política lingüística del campus. No va ser afortunat.’ Heus-lo ací: Comunicat intern distribuït dilluns als professors. El rectorat subscriu el comunicat públic que ha fet avui la Salle, en què dóna explicacions sobre aquella nota interna de l’equip de coordinació de l’Escola d’Arquitectura. El comunicat d’avui diu: ‘Cada programa té una o diverses llengües d’impartició que poden ser el català, el castellà o l’anglès.’ I afegeix, sobre aquest cas que uns grup de professors va denunciar a VilaWeb: ‘I concretament en el cas del grau en estudis d’Arquitectura oferim una línia íntegrament en anglès i una línia en català, castellà i anglès.’ Comunicat de la Salle i la URL arran de la polèmica. Segons que explica el rectorat, els estudiants i professors han estat ‘prèviament informats i tenen reconeguts els seus drets lingüístics a l’hora d’impartir les seves assignatures’. I ‘a causa del gruix d’estudiants llatinoamericans que hi ha al grup, s’informa als estudiants que es comença, en el primer curs, en castellà, i es continua des de final del segon curs i en els darrers cursos en català.’ El rectorat també ha volgut aclarir: ‘No parlem pas ni de tota la Universitat Ramon Llull ni de tot el centre de la Salle. Parlem d’Arquitectura i concretament de primer i d’un dels dos grups que hi ha. És un tema molt concret i molt circumscrit. La universitat i la Salle mateixa tenim en els estatuts el català clarament com a llengua pròpia. Les llengües d’ús són el català i el castellà i tenim el foment de l’anglès com a tercera llengua. La Universitat Ramon Llull té un compromís amb el català, que és llengua pròpia de la universitat.’ El govern de la Generalitat s’ha posat en contacte amb la URL a través de la Direcció General de Política Lingüística i la Secretaria d’Universitats, que s’ha remès al comunicat conjunt fet per La Salle i la pròpia Ramon Llull arran de la polèmica. El @govern s’ha posat en contacte amb @uramonllull, que ha emès un comunicat que referma el cat. com a ll. vehicular https://t.co/bft8QZ4kNY — Llengua catalana (@llenguacatalana) January 11, 2017

La URL troba ‘lamentable’ l’avís de la Salle Arquitectura als professors sobre l’ús del català

Els mitjans gairebé no es fan mai ressò de notícies d’escacs, i encara menys si n’és protagonista una dona. És així. Però el mes de desembre passat, Anna Muzitxuk, tricampiona mundial d’escacs, va fer viral la seva història. En una publicació a Facebook, aquesta escaquista ucraïnesa va anunciar que, per reivindicar els drets de les dones, no defensaria els dos títols mundials –modalitat partida ràpida i llamp– en el recent mundial de l’Aràbia Saudita. Ahir va passar per Barcelona per disputar una exhibició de partides simultànies i abans, va oferir una marató d’entrevistes. Té una història llaminera i molts mitjans han volgut parlar cara a cara amb aquesta noia de vint-i-vuit anys, que ha aconseguit d’incomodar la Federació Internacional d’Escacs (FIDE) amb la seva renúncia. És d’aparença inofensiva, però manté una actitud ferma, insubornable. Imaginem ara que la selecció alemanya de futbol, campiona del món, diu que no acudirà a la cita on pot defensar el títol. Que no està d’acord amb els drets d’alguns col·lectius del país on es fa l’esdeveniment. Doncs Muzitxuk va fer això el mes de desembre passat. ‘En pocs dies perdré els meus dos títols mundials. Només perquè he decidit de no anar a l’Aràbia Saudita, perquè no vull jugar amb les regles dels altres, ni portar abaia, ni haver d’anar acompanyada quan sóc al carrer ni, en resum, sentir-me una persona de segona classe’, deia en el famós comentari a Facebook. ‘Arriscar la vida i portar abaia allà on vagi?’, es demanava sobre la túnica que les dones han de dur obligatòriament en espais públics. En poques hores aquell escrit va córrer com la pólvora i esdevingué la publicació més popular que hi ha hagut mai a Ucraïna. ‘Cent setanta mil persones hi van posar “m’agrada”, setanta mil la van compartir i milers el van comentar. No entenia què passava, com podia arribar a tanta gent’, explica en un hotel de la Diagonal, on els periodistes passen l’un rere l’altre per a conversar-hi una estona. La renúncia de Muzitxuk no és pas una renúncia qualsevol. Com ja ha passat en més esports, els països del golf Pèrsic malden per acollir grans competicions internacionals que els donin prestigi. A més, els premis en metàl·lic que ofereixen són molt més sucosos que no els de les altres seus. ‘El primer premi era vuit vegades més alt. Hauria estat una gran recompensa si hi hagués repetit els meus èxits i hagués tornat a guanyar tots dos títols’, explica sense immutar-se. ‘I quants diners hauríeu obtingut?’, li demanem. S’ho pensa, i respon: 160.000 dòlars. També ho diu sense alterar-se: ‘Sí, són molts diners’, mentre deixa anar un breu somriure. Tan Zhongyi i Muzitxuk, al Campionat del Món Femení d’escacs de l’Iran L’Iran, la presa de consciència Mesos abans d’anunciar que no participaria en el mundial de l’Aràbia Saudita, Anna Muzitxuk va disputar un campionat del món a Teheran, a l’Iran. Fou allà on va veure que no volia tornar a sentir-se ‘una persona de segona classe’. ‘Després de passar-hi un mes amb el vel, em vaig adonar que la gent em mirava estranyada quan era en llocs públics. Sobretot perquè era una dona i, a més a més, estrangera. Em va fer pensar en la situació de les dones i em vaig sentir malament’, explica. Llavors va prendre la decisió de no tornar a competir en un país on les dones no tinguessin els mateixos drets que els homes: ‘Allò que vaig viure a l’Iran va ser massa, i, tot i que hauria pogut guanyar molts diners, no em volia tornar a sentir humiliada d’aquella manera.’ El gest de Muzitxuk va remoure la consciència de més jugadores i gairebé el 40% dels jugadors del campionat masculí es van solidaritzar amb les seves companyes de professió i van decidir de no participar en el mundial de l’Aràbia Saudita. Però els diners que reben els escaquistes, i de retruc la federació internacional, pesen massa i segons alguns rumors l’Aràbia Saudita podria organitzar el pròxim campionat del món. ‘De moment no és clar. Espero que tot plegat hagi servit perquè la federació s’ho pensi dues vegades quan triï el lloc’, avisa.

Anna Muzitxuk: ‘Hauria pogut guanyar 160.000 dòlars, però no em volia tornar a sentir humiliada’

La vicepresidenta de la Generalitat i coportaveu de Compromís, Mónica Oltra, ha assenyalat este dijous que van a treballar esta campanya electoral perquè Compromís-Podem-EUPV ‘A la valenciana’ siga la primera força i aconseguir “un Govern de canvi, un Govern a la valenciana”. Segons Mónica Oltra, “les expectatives són bones”. “tenim molt bones vibracions, ve molta gent als actes i la gent està il·lusionada”, tot i que ha recordat que la repetició d’eleccions generals “mai s’havia produït al nostre país”. La coportaveu de Compromís ha subratllat que des de la coalició electoral treballaran perquè el 26 de juny “s’òmpliguen les urnes, per ser la primer força política al nostre país i, sobretot, per aconseguir el que no es va aconseguir el 20 de desembre”. “El 20 de desembre aconseguim la majoria social i la majoria electoral, però no la majoria parlamentària”, ha ressaltat. Per esta raó, ha dit que el pròxim dia 26 “tenim una altra oportunitat i anem a aconseguir l’últim objectiu que és tenir la majoria electoral per poder formar un Govern de canvi, un Govern a la valenciana que tinga entre les seues prioritats rescatar persones, la lluita contra la corrupció , dignificar els servicis públics, canviar el model productiu, establir un model territorial just i un sistema de finançament constitucional”. “Este és l’objectiu que ens anima i la gent està mobilitzada i contenta”, ha ressaltat Oltra, qui ha insistit: “Anem a eixir a per l’últim objectiu que és poder formar Govern després del 26 de juny”.

Oltra diu que ‘A la Valenciana’ serà clau per formar govern a Madrid

El ple de l’Ajuntament de Castelló de la Plana ha aprovat la denominació única i en català del topònim de la ciutat. Hi han votat a favor els 14 regidors del Pacte del Grau –PSPV, Compromís i Castelló en Moviment– i en contra el Partit Popular i Ciutadans, amb 11 vots. En aquesta sessió hi ha hagut dues baixes per motius personals: la socialista Amparo Marco, batllessa de la ciutat, i Juan José Pérez Macián, de PP. Que Castelló de la Plana i el Grau de Castelló deixessin de tenir dues denominacions, una en català i històrica i una altra en castellà, era una de les fites que es van marcar els partits polítics que van signar el 2015 el Pacte del Grau, un acord que va permetre que la ciutat canviés de color polític després de sis legislatures de govern del PP.

Castelló de la Plana aprova la denominació única en català de la ciutat

Aquest cap de setmana s’han fet actes i concentracions per la Diada a Europa, els Estats Units i Mèxic. A més de l’acte fet a Brussel·les amb la participació dels exiliats, a la ciutat alemanya d’Stuttgart s’ha organitzat la segona edició del KulKatFest, mentre que a Niça s’ha convocat una concentració. A Ciutat de Mèxic també s’han fet actes, de la mateixa manera que també se n’han fet a diferents ciutats dels Estats Unitats, entre les quals hi ha Washington, Nova York, Chicago o Los Angeles. Avui celebrem la Diada amb ell lema Objectiu Indepèndència pic.twitter.com/WeXIGMcjLo — ANC-Mèxic (@ANCMexic) September 8, 2019 Celebrant la Diada a #CHICAGO!!!#ObjectiuIndependència#DiadaUSA2019#CataloniaTowardsIndependence pic.twitter.com/53dfjH6NgY — 🎗️ ANC USA 🎗️ (@ANC_USA) September 8, 2019 Aquests, però, no han estat els primers actes amb motiu de la Diada organitzats per l’ANC a l’exterior. Ahir ja hi va haver concentracions a París, Àmsterdam i Dublín. L’11 de setembre l’ANC ha convocat una concentració davant la residència del primer ministre Britànic, a 10 Downing Street. Acte a Brussel·les El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha reclamat que els actes amb motiu de la Diada mostrin ‘la veu del poble cívicament alçat contra la injustícia i la repressió’. En el marc de l’acte organitzat per l’ANC de Brussel·les per celebrar la Diada, Puigdemont ha reivindicat la ‘unitat del poble’ com a ‘molt més sòlida’ que la ‘unitat merament política’ i ha remarcat que a Catalunya el ‘poble està unit a la democràcia i les llibertats’. A més, ha demanat que els actes de la Diada reivindiquin la independència per ‘fer possible un país que es decideixi entre tots i sense cap exclusió’ i ha qualificat l’estat espanyol ‘d’intolerant’ i ‘d’al·lèrgic a la dissidència’. 🎥 El president @KRLS participa en els actes de celebració de la #Diada a Brussel·les, organitzats per @AncBru i @CasalCatBRU: "La manifestació de l'#11S ha de ser la veu del poble cívicament alçat contra la injustícia i la repressió, i a favor de la llibertat i la independència" pic.twitter.com/XGAjRj8kje — Junts per Catalunya 🎗 (@JuntsXCat) September 8, 2019 Comencem els actes de celebració de la Diada a Brussel.les amb el president @KRLS i els consellers @toni_comin i @LluisPuigGordi @AncBru @CasalCatBRU pic.twitter.com/MWWjX3qTEn — Consell per la República Catalana (@ConsellxRep) September 8, 2019 Malgrat ‘totes les dificultats i amargors de la repressió’, Puigdemont ha fet una crida a ‘manifestar-se’ i ‘alçar la veu’ i ha avisat que els exiliats ‘no callaran mai’. ‘S’hauran d’esforçar per fer-nos callar’, ha advertit Puigdemont, que ha subratllat que no ‘defalliran mai’ i que parlaran com a ‘homes lliures’ mentre ‘tinguin veu’. Guia Diada 2019 En referència a l’estat espanyol, ha assegurat que ‘d’on només ha vingut repressió no es pot esperar una altra cosa’ i que dins de l’estat és ‘impossible desplegar totes les competències’. ‘A aquells que diuen que pertànyer a l’estat espanyol està exempt de dolor, que ens ho preguntin a nosaltres o a les famílies dels presos’, ha afirmat Puigdemont. Diada a Brussel•les. @KRLS demana que la manifestació de l’11S demostri la unitat del poble més enllà de la unitat dels partits. Unitat del poble, nou concepte per superar la divisió política. pic.twitter.com/xzpd92AKt3 — Xavi Coral (@xavicoral) September 8, 2019 L’acte, que s’ha celebrat a l’esplanada de l’Atomium, l’icònic monument de Brussel·les, ha concentrat prop d’un centenar de persones. També hi han assistit els consellers Lluís Puig, Toni Comín i Meritxell Serret, actualment també delegada del govern davant la Unió Europea.

Actes i concentracions per la Diada a Europa, els Estats Units i Mèxic

Un cop constituït el govern de la Generalitat resta la incògnita de quan es posarà en marxa el Consell de la República, la institució anunciada per Puigdemont el mes de març. En un missatge a Instagram, Puigdemont ha publicat que el Consell de la República serà operatiu ‘d’aquí a poques setmanes’. Tal com el defineix Puigdemont, serà ‘un espai lliure, sense amenaces ni temors, amb la representació de les comunitats locals i de la societat civil’. Anit, a l’entrevista a TV3, el president de la Generalitat Quim Torra, va explicar que el Consell de la República es posarà en marxa tan bon punt Puigdemont pugui tornar a Bèlgica i que no tindrà finançament públic. L’objectiu del Consell de la República, tal com va explicar Puigdemont, és liderar el camí a la ‘independència efectiva’ en ‘estreta col·laboració amb el govern a l’interior’. Més informació: Govern a l’exili: com funcionarà i què farà?

Puigdemont: ‘El Consell de la República serà operatiu d’aquí a poques setmanes’

La mesa del Parlament ha aprovat avui presentar al·legacions contra la suspensió per part del Tribunal Constitucional espanyol de les conclusions de la comissió d’estudi sobre el Procés Constituent. La decisió s’ha pres per unanimitat de tots els membres de la mesa, tot i que C’s i PSC han volgut deixar clar que no comparteixen el contingut de l’informe elaborat pels lletrats. Tot i així, consideren que és legítim que la cambra presenti al·legacions dintre del procediment judicial obert. El PPC i la CUP, que tenen veu però no vot en les reunions de la mesa, s’han mostrat contraris a la decisió, però per motius oposats. Els populars insisteixen que la presidenta va contravenir una decisió judicial, mentre que els anticapitalistes creuen que no cal perdre el temps amb el TC. El vice-president primer de la mesa, Lluís Corominas, ha comparegut breument davant els mitjans per explicar que el màxim òrgan de la cambra ha decidit presentar al·legacions contra la interlocutòria del TC i ho ha emmarcat en la normalitat. ‘Sempre es fa per defensar els actes propis del Parlament’, ha argumentat Corominas, que també ha apuntat que tot i que la decisió s’ha pres per unanimitat, no tots els membres de la mesa comparteixen el contingut de les al·legacions, en concret C’s i PSC. Corominas no ha volgut concretar el contingut de l’informe dels lletrats, però Joan Josep Nuet, secretari tercer de la mesa (CSQP), sí que ha avançat les principals línies de defensa que utilitza el Parlament en les seves al·legacions. Segons ha indicat Nuet, la cambra planteja que no està clar que el TC hagi anul·lat la creació de la comissió d’estudi del procés constituent, i això vol dir que té capacitat per funcionar. Un altre argument, ha apuntat el secretari tercer, és que en un estat on hi ha separació de poders, el poder legislatiu té dret a prendre la iniciativa i no ha d’estar ‘supeditat’ a altres òrgans del poder de l’estat espanyol, judicials o executius. ‘Som poder legislatiu i tenim dret a opinar i a prendre acords’, ha defensat. Per la seva part, el vice-president segon de la mesa, José María Espejo–Saavedra (C’s), ha explicat que no comparteix el contingut de les al·legacions, perquè ell considera que el Parlament sí que ha incomplert la interlocutòria del TC, però ha trobat ‘normal i legítim’ que la cambra es defensi. En la mateixa línia s’ha expressat el socialista David Pérez, secretari segon, que ha demanat que consti en acta la seva visió diferent sobre les al·legacions tot i donar suport a la seva presentació, perquè això demostra que el Parlament ‘accepta l’autoritat del TC‘. Tots els membres de la mesa han presentat ja les seves al·legacions individuals excepte Nuet, que ha explicat que ho farà a mitjans de setembre. Igual que Carme Forcadell, té fins al 15 per fer-ho. Els tres diputats de JxSí Lluís Corominas, Anna Simó i Ramona Barrufet van anunciar públicament les seves al·legacions dimecres. També ahir les va presentar al TC David Pérez, mentre que Espejo–Saavedra ja ho havia fet fa uns dies. Pel que fa als grups parlamentaris que tenen veu però no vot en les reunions de la mesa, el popular Santi Rodríguez ha opinat que presentar al·legacions contra la interlocutòria del TC és ‘agafar el rave per les fulles’, perquè l’actuació de la presidenta del Parlament ‘no té explicació’. Rodríguez ha trobat contradictori que la cambra incompleixi les interlocutòries de l’alt tribunal però després hi presenti al·legacions, però també que alguns membres de la mesa hagin votat a favor de presentar-les tot i no estar d’acord amb el seu contingut. Rodríguez ha reclamat a la presidenta, Carme Forcadell, que comparegui per garantir que complirà la legalitat.

La mesa del parlament presentarà al·legacions al TC pel procés constituent

El raper mallorquí Valtònyc ha denunciat a Twitter que l’Institut Cervantes de Brussel·les li ha vetat l’assistència a un acte on prèviament havia estat convidat. El músic ha explicat que es va registrar i després va rebre la següent resposta: ‘És millor que no vinguis. Sembla que no series benvingut i es podria crear un conflicte.’ Me envían la invitación, me registro y la respuesta es esta: Hola Josep!No sé si te has registrado por la invitación, pero es mejor que no vengas, parece ser que no serías bienvenido y se podría crear un conflicto. Lo siento.Te tendré al corriente por otras cosas.Un abrazo — Josep Valtònyc🎗 (@valtonyc) January 8, 2020 Consultada per VilaWeb, a directora de l’Institut Cervantes de Brussel·les, Ana Vázquez, ha explicat que no sap què ha pogut passar perquè l’organisme no té cap activitat programada al mes de gener. ‘No hem cursat invitacions i tampoc no hem obert cap registre per aquesta mena d’activitats. Ara mateix només oferim cursos d’espanyol, català i tallers de còmic o música’, ha dit.

Valtònyc denuncia que l’Institut Cervantes de Brussel·les el veta en un acte

El Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) ha detectat ‘atacs informàtics’ als comptes de correu electrònic dels magistrats del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Els atacs afectarien el ponent del tribunal, Manuel Marchena, els altres sis jutges de la sala i els quatre fiscals, segons que va avançar El Confidencial. Segons el CNI, els intents no haurien aconseguit l’objectiu. Tanmateix, ahir el grup Anonymous Catalonia va difondre una captura de la safata d’entrada del correu de Marchena. El CNI ha demanat als magistrats que incrementin les mesures de seguretat dels seus ordinadors. La investigació se centra en col·lectius independentistes i en la seva activitat a les xarxes socials.

El CNI investiga un ‘intent’ d’accedir als ordinadors dels magistrats del judici contra el procés

La mesa del congrés espanyol no ha acceptat cap dels dos grups parlamentaris per dividir el grup mixt. Per una banda hi havia el Múltiple, format per JxCat; Més País; Compromís i BNG, ni el d’Espanya Plural, format per UPN; Coalició Canàries, el Partit Regionalista de Cantàbria i Terol Existeix. La mesa permet a les formacions que presentin al·legacions fins al 20 de desembre. La mesa ha actuat d’acord amb el criteri dels lletrats de la cambra, que en un informe asseguraven que cap dels dos grups compleixen els requisits del reglament. El grup Múltiple va argumentar que es podia constituir perquè superava el mínim de cinc diputat i el llindar del 5% en l’àmbit estatal. Tanmateix, els lletrats esgrimeixen que no és cert perquè la Junta Electoral espanyola va xifrar el seu percentatge de vot en el 4,9%. D’altra banda, el grup Espanya Plural va esgrimir que es podia constituir perquè tenen més de cinc diputats i tots ells superen el 15% en les seves circumscripcions. En canvi, els lletrats asseguren Ana Oramas, diputada per Coalició Canàries, no va assolir el llindar perquè es va presentar en coalició amb Nova Canàries. També discuteixen que UPN constitueixi un grup separat dels seus socis de Navarra Suma.

La mesa del congrés impedeix la formació del grup de JxCat i Compromís amb Més País i BNG

El 2016 l’economia catalana ja suposa un 19,03% del producte interior brut (PIB) de l’estat espanyol. Aquest és el valor més elevat del segle XXI pel que fa a la proporció de l’economia catalana en relació amb la de l’estat espanyol i ha crescut respecte el 18,87% registrat el 2011. Així ho documenta la Memòria Econòmica de Catalunya que ha presentat avui el Consell General de Cambres de Catalunya. ‘El balança econòmic del 2016 ha estat molt positiu i de cara al 2017 es preveu un comportament similar de l’economia catalana, amb taxes de creixement a l’entorn del 3%’, apunta la Memòria de les Cambres catalanes. Igualment, el document destaca que s’està deixant enrere la recessió econòmica i que aquest 2016 s’ha recuperat, per primer cop, el nivell del PIB de 2007. Per contra, les cambres preveuen que encara queden uns tres anys per recuperar els quatre milions de llocs de treball que hi havia abans de la crisi. La memòria constata que Catalunya està sortint de la crisi ‘amb més força’ que l’estat espanyol, ja que l’economia catalana ha registrat des de 2013 taxes de creixement del PIB més altes. Entre 2013 i 2016 el creixement del PIB català ha estat de l’1,9% de mitjana, enfront de l’1,5% espanyol. En aquest sentit, les Cambres apunten que Catalunya -juntament amb el País Valencià- lidera el creixement del PIB a la península, fet que mostra ‘la necessitat de més inversions en aquests territoris’. L’informe indica que l’economia catalana està sortint de la crisi amb més competitivitat, ja que ha mantingut un saldo positiu amb l’estranger (+5,8%) tot i l’intens creixement. Igualment, les ocupacions tècniques i qualificades també estan en augment en el pes relatiu total del conjunt d’ocupacions a Catalunya (del 25,7% el 2011 al 29,3% el 2016). Si es descomposa el PIB, la productivitat total dels factors aporta 1,4 punts al creixement del 3,5% del PIB el 2016, mentre que l’aportació era negativa (-0,8%) el 2007. En relació al creixement del valor afegit brut (VAB) per demarcacions, l’estudi de les cambres catalanes mostra que abanderen l’expansió econòmica de Barcelona i Girona (+3,9%), seguides de Tarragona (+3,4%) i Lleida (+3,0%). Les quatre demarcacions s’han beneficiat del bon funcionament del sector industrial i dels serveis, especialment el turisme. Totes les comarques catalanes han registrat un increment del nombre d’afiliats a la seguretat social el 2016, excepte la Ribera d’Ebre i la Vall d’Aran.

L’economia catalana suposa més del 19% del PIB espanyol per primer cop en el segle XXI

La crisi sanitària pel coronavirus 2019 ha obligat els governs del país a prendre mesures extraordinàries per a contenir l’avenç de la pandèmia. La Generalitat de Catalunya, Generalitat Valenciana i el Govern de les Illes han ordenat la suspensió de l’activitat lectiva a escoles, instituts i universitats i el tancament de molts establiments públics, però les mesures no són iguals a tot el país. A continuació, detallem quines mesures s’han pres a cada territori. Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars Catalunya La Generalitat de Catalunya ha fet pública una resolució que ordena el cessament d’activitats i el tancament de: —Els bars, cafeteries, restaurants i altres establiments de restauració tret d’aquells que estiguin integrats en hotels o centres sanitaris i socials residencials.—pistes d’esquí —gimnasos —locals d’oci, com ara discoteques, teatres i sales de cinema, pubs, sales de concerts, sales de festa, pubs i qualsevol altre establiment recreatiu, com casinos, bingos, parcs temàtics i d’atraccions… —àrees comercials no destinades a alimentació i productes de primera necessitat —Suspensió de les vetlles de persones mortes pel coronavirus en instal·lacions públiques i privades —Suspensió de les activitats dels centres de desenvolupament infantil, centres d’atenció a persones amb discapacitat, seveis d’avaluació de la dependència… —La prohibició de totes les batudes de caça i totes les accions de caça col·lectiva La resolució entra en vigor la mitjanit d’aquest dissabte, 14 de març, i serà vigent durant 15 dies susceptibles d’ésser ampliats. El conseller d’Interior, Miquel Buch, també ha demanat que es limitin i s’evitin els desplaçaments i s’ajornin trobades, reunions i manifestacions que puguin comportar una interrelació amb altres persones, més enllà de l’àmbit familiar. En definitiva, ha demanat que les persones que puguin es quedin a casa. País Valencià El Consell ha aprovat un decret que ordena el tancament des d’aquesta mitjanit de: —discoteques, sales de ball i pubs, —casinos i bingos —cinemes —teatres —centres culturals —museus —biblioteques —arxius —sales d’exposicions i sales de cinema —bars, restaurants, cafeteries i establiments situats en zones turístiques. —parcs d’atraccions —gimnasos i instal·lacions esportives —piscines A més, ordena la suspensió de: —tots els espectacles en espais oberts —espectacles taurins a places de braus —bous al carrer —espectacles amb animals —proves esportives —activitats firals —l’activitat als centres de serveis socials —centres de dia i ocupacionals —l’activitat programada ambulatòria (encara que aquells que no puguin abandonar algun tractament se’ls procurarà l’atenció domiciliària). Illes Balears i Pitiüses El consell de Govern de les Illes ha acordat el tancament durant dues setmanes de: —discoteques, clubs i sales de festa —gimnasos i instal·lacions esportives —casinos, bingos i sales d’apostes També ha recomanat l’ajornament de totes les fires durant trenta dies i ha ordenat de reduir l’aforament a bars, restaurants, cinemes i teatres a un terç, fins a un màxim de 300 persones, i que estiguin separades de manera que es compleixin les recomanacions sanitàries. En canvi, ha demanat que els mercats municipals a l’aire lliure mantinguin la part d’alimentació per a comprar productes necessaris per a l’alimentació, com ara productes agraris i ramaders, si bé ha puntualitzat que alguns ajuntaments havien prohibit del tot els mercats. Andorra El govern d’Andorra ha acordat el tancament de tots els establiments d’oci i lleure (gimnasos, bars, restaurants…). No es tanquen botigues d’alimentació, supermercats, farmàcies o benzineres. Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut

Quins establiments han de tancar pel coronavirus 2019?

Després de quatre mesos de negociacions, la direcció i els sindicats de CaixaBank han arribat aquesta matinada a un preacord sobre l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO) que ha presentat l’entitat bancària per a 2.157 empleats. El preacord, al qual les dues parts han arribat cap a les 03.40 hores de la matinada, recull gran part de les demandes plantejades pels sindicats, com un increment de les primes per extincions i per mobilitat forçosa, segons han informat fonts sindicals i han confirmat fonts d’aquesta entitat financera. Tot i que les negociacions estan molt avançades, fonts sindicals han confirmat a l’ACN que encara s’ha de donar el vist-i-plau definitiu al redactat final de l’acord en una reunió en marxa des de les 10. En tot cas, destaquen que en el marc de la negociació d’un ERO que podria haver estat forçós, es pot arribar a tancar un ‘bon acord’. Segons han explicat a Efe fonts sindicals, a les persones nascudes abans del 1961 i fins al 1965 que acceptin apuntar-se a l’ERO – l’anomenat col·lectiu A -, és a dir, aquells que tenen 54 o més anys, se’ls abonarà el 57% del seu sou regulador fins als 63 anys, així com el corresponent conveni de la Seguretat Social fins aquesta edat, i una prima d’entre 18.000 euros i 28.000 euros. Als nascuts el 1966 i el 1967, que tenen 52 o 53 anys, se’ls abonarà aquest mateix percentatge del sou durant vuit anualitats i se’ls pagarà el conveni especial de la Seguretat Social fins als 63 anys, a l’hora que rebran una prima de 38.000 euros. Per la seva banda, els voluntaris inclosos en el col·lectiu C, és a dir, els menors de 52 anys que acceptin rescindir la seva relació laboral amb CaixaBank, rebran una indemnització de 45 dies per any treballat amb un mínim de 36 mesos i un màxim de 42, així com una prima d’entre 13.000 i 23.000. A falta de conèixer altres condicions del preacord, encara no divulgades, el consens entre totes dues parts posa fi a un dels principals expedients de regulació d’ocupació actius a l’estat espanyol actualment. El passat 27 de setembre, en presentar el seu pla estratègic a Londres, CaixaBank va anunciar un ERO per reduir en tres anys 821 oficines urbanes, el 18% de la xarxa, i llavors ja es va dir que aquell ajust implicaria també una retallada de plantilla.

CaixaBank i els sindicats arriben a un preacord sobre l’ERO

La manifestació de la Diada 2019 es pot comptar en nombre de manifestants, 600.000 segons la Guàrdia Urbana, però també per estats d’ànim. I l’estat d’ànim d’avui ha estat molt diferent del dels anys anteriors: som ben lluny de la intensitat durant el camí vers el referèndum i tampoc som al pic del xoc emocional dels primers dies de presó i repressió. Avui pels volts de plaça d’Espanya, a Barcelona, hi hem trobat una resignació esperançada. Un baix to que no cau en la resignació. Un som aquí perquè pitjor és quedar-se a casa. Un no deixar-se vèncer, però tampoc veure-ho gens clar. Els manifestants, una altra vegada, s’han presentat de manera multitudinària, pacífica, familiar, i diversa i VilaWeb ha pogut parlar amb mestresses de casa de Lleida, auditors d’empresa de Barcelona, professors d’economia d’Okinawa i joves estudiants de ceràmica. Diversitat social sempre present, però tots els entrevistats compartien un cert desànim amb la classe política i, alhora, la noció clara de persistir. Aquestes són les respostes i reaccions trobades durant la jornada d’avui: Salma, 20 anys. ‘No noto un canvi, però no vull deixar de lluitar’. Xavier. Auditor. 55 anys, de Barcelona: ‘Vinc cada any. I aquest any vinc fluixot perquè els polítics no segueixen allò que la gent vol i no van tots a una. I la gent vol unitat. Hauríem de fer que els polítics ens seguissin a nosaltres, que aquí hi ha gent que, voti què voti, va junta, perquè al final tots tenim el mateix sentiment.’ Marta. Arquitectura i urbanisme. Nascuda a Girona. ‘Hem vingut perquè és la Diada i som catalans i estimem la terra i perquè hi ha molta injustícia i ja n’hi ha prou. Fa vuit anys que visc a Mont-real i hem vingut expressament per la Diada. Molta decepció però no per això ens aturarem. Em veig positiva perquè crec en la gent i la ciutadania. En els polítics hi crec poc.’ Jordi. Enginyer. 34 anys. Barcelona. ‘Avui faig anys. S’hi ha de ser. Hem de persistir. Estic profundament convençut que l’única manera que tenim d’aconseguir què volem és persistir en tots els sentits encara que les coses no semblin òbvies o directes. Evidentment que pots veure que hi ha coses que s’han fet malament però és que no ser-hi encara és molt pitjor.’ Jordi. Rosa. Nascuda a Lleida. Mestressa de casa. ‘He vingut perquè sóc independentista de tota la vida. I hi he portat la nena. El meu home, en pau descansi, ja ho era. I els meus fills, també. He vingut pels polítics que estan tancats. Ho veig una mica difícil perquè la cosa no està bé. Els polítics es tiren les pilotes els uns als altres. I allò que haurien de fer és posar-se d’acord. Però nosaltres què hi farem?’ Maribel. Barcelona. Mestressa de casa. ‘Jo vinc cada any des de l’any del Tarradellas. Un dia o un altre ho aconseguirem. És cosa del poble. I amb els polítics estem molt emprenyats però hem de fer pinya i anar fent. Passarem uns quants dies molt durs ara el mes que ve, però bé, s’ha d’aconseguir.’ Guillem. Estudiant d’enginyeria agrària. ‘No s’hi pot faltar. Vinc perquè així demostrem la força. Un estat d’ànim molt il·lusionador, m’agrada molt. Espero viure la independència. Hem d’anar tots junts. Això que fan ara és una estupidesa. Si no anem tots a una, no ho aconseguirem.’ 12345 Eloi. 71 anys. Viatjant de farmàcia jubilat. ‘He vingut a fer presència a la jornada. No servirà de res. No tenim opcions. Ara, potser algun dia, en algun moment, tirarem endavant. No tenim responsables que ens portin a bon port la feina que vam començar ni capacitat de negociar amb aquests senyors que no entenen mai res de què els diuen. Independentista després de la sentència de l’estatut, sóc jo’. Tomochi. ‘Sóc professor d’estatística a la Universitat Internacional d’Okinawa i faig recerca a la Universitat Pompeu Fabra. L’arxipèlag d’Okinawa era un regne independent del Japó. I ens van atacar i ens van fer colònia el 1879. Tenim una lluita similar a la vostra. Com vosaltres, tenim una identitat molt forta. Hem vingut per mostrat el nostre suport. He vingut a Barcelona per aprendre del moviment independentista. Ho trobo molt bonic, pacífic i gran.’ Salma. 20 anys. ‘Vaig fer auxiliar d’infermeria i ara començaré a fer ceràmica. Nascuda a l’Índia, visc a Barcelona. He vingut perquè avui és el dia de la independència, i ja de fa molt de temps, que vinc. Avui t’he de dir que em feia una mica de mandra, perquè et preguntes què fan els polítics. Que es posin d’acord. No anem enlloc, si no. Si no es mou la gent, no farem res. Veig clar que al cap de tant temps i manifestacions al final no noto un canvi, però no vull deixar de lluitar. He vingut a fer fotos, perquè quan sigui més gran ho vull ensenyar als fills i dir-los: “Veieu, jo aquí venia a les manifestacions.”‘ Àlex.Guillem.Marta.Maribel.Eloi.Tomochi. Àlex. Estudiant de farmàcia. 17 anys. Sant Quirze del Vallès. ‘He vingut perquè és el dia del meu poble. I m’agrada venir. Esperem que sí, que serveixi, venir. El meu somni és viure la independència, sí. Polítics, tots al carrer. No serveixen.’

‘Molta decepció, però no per això ens aturarem’

La 37a Setmana del Llibre en Català, que s’ha portat a terme del 6 al 15 de setembre, ha rebut més de 30.000 persones que han participat en dos-cents setanta actes programats i han facturar un total de 543.973 euros, un 8,44% més que en l’edició anterior. En un comunicat avui, l’organització ha destacat que en les últimes quatre edicions s’han aconseguit d’augmentar les vendes, i que en aquesta període ha augmentat la facturació global en un 78,98%. Pel que fa als exemplars venuts, un 23,44% corresponen a llibres infantils i juvenils, un 40,04% a ficció i el 36,52% a no ficció, que es reparteixen a parts iguals entre novetats i llibres de fons. Amb la col·laboració de l’Institut Ramon Llull (IRL), La Setmana del Llibre ha rebut la visita de divuit editors i agents literaris de setze països, que han mantingut més de quatre-centes cinquanta reunions amb editors catalans. El president sortint de la Setmana, Joan Sala, ha valorat molt positivament l’edició d’aquest any, i el nou equip encapçalat per Joan Carles Girbés ja prepara l’edició de l’any vinent.

La Setmana del Llibre en Català augmenta un 8% la seva facturació

Malgrat que es moren més dones d’infart que no pas homes, la simptomatologia que tothom coneix és la dels homes: un dolor fort i agut a la part esquerra del pit que tendeix a estendre’s cap al braç. És més, molta gent no sap que les dones tenen més opressió al pit i dolor a l’esquena… Però la cosa més greu és que aquest desconeixement no és exclusiu de la societat, sinó que no s’ha explicat a les universitats fins fa poc. Per tant, també afecta els metges. Com aquest cas, n’hi ha molts en el sector de la salut. De fet, en les qüestions sanitàries falta una mirada de gènere. En parlem amb Elena Carreras, cap d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta del Consell Assessor per les Polítiques de Gènere en Salut. —Hi ha diferències en la salut dels homes i en la de les dones? —Sí. Les malalties es manifesten de manera diferent en funció de si ets home o dona. L’exemple clàssic és l’infart. La simptomatologia de l’home la sabem tots, s’ha estudiat sempre. En canvi, la de la dona, que és més d’opressió al pit i dolor a l’esquena, és molt menys coneguda. Per tant, s’identifica molt menys. Però no és només diferent per això, hi ha malalties que són molt més presents en les dones que en els homes, com per exemple les migranyes i la depressió, i no ho abordem de manera diferent, tal com s’hauria de fer. —Com pot ser que encara no sapiguem coses com ara quins són els símptomes d’un infart en una dona? Això és perillós. —Absolutament, ens ha faltat la mirada de gènere en la salut. Quan n’ets conscient t’esgarrifes. Com és que no hem tingut aquesta mirada? El sistema ha estat molts anys així. Ara treballem per tenir-ho present i començar a aplicar la perspectiva de gènere a tot arreu. —La societat no en sabem els símptomes, però els metges tampoc? —Ara ens comencem a despertar. Comencem a ser-ne conscients i a saber-ne els símptomes. Però fins no fa gaire, això no s’estudiava a la facultat, no se’n tenia aquesta consciència. Elena Carreras. Fotografia: Adiva Koenigsberg. —Els metges us heu de reciclar en aquestes qüestions, doncs? —Absolutament, tots hem de fer un reciclatge. És trist que al segle XXI la mirada de gènere en la salut sigui una cosa nova, però és així. Els metges ens hem de reciclar i com més aviat millor. En aquest sentit, la consellera Alba Vergés ho té molt clar. Ha creat un Consell Assessor per a les Polítiques de Gènere en Salut, precisament, per començar a incidir en aquests aspectes. —Concretament, què es pot fer? —S’ha de començar per la formació. Això és bàsic. Cal una formació general de gènere per fer notar les diferències que hi ha, per exemple, en l’àmbit de la recerca. No havíem considerat mai que els experiments que es feien amb ratolins havien de ser paritaris i resulta que ho han de ser. Perquè els homes i les dones tenim metabolismes diferents i, per tant, la manera que responem als tractaments no és igual. Els ratolins no són una excepció. Però això va molt més enllà, hem creat fins i tot uns medicaments més adaptats als patrons dels homes que no als de les dones. Ara hem de començar gairebé de zero, tant en la recerca com amb la formació. A més, també hauríem de parlar de l’assistència, que és important. Elena Carreras. Fotografia: Adiva Koenigsberg. —Pel que fa a la investigació, hi ha discriminació en els assaigs clínics? —N’hi havia. Actualment, es va revertint. I és molt important que es reverteixi, perquè si no, contribueixes a un biaix científic important. Si tens dos grups de població, homes i dones, que no es comporten de la mateixa manera i tu no ho tens en consideració, alteres els resultats, claríssimament. Fa poc, els instituts de recerca de Catalunya van fer una jornada precisament sobre això, és un pas per a prendre consciència d’aquest problema. Hem de controlar la mena d’assaigs que es fan, però hi ha més coses. La mirada de gènere ha d’anar més enllà, perquè la paritat és només el primer esglaó. És molt important tenir en compte a què es dediquen els recursos d’investigació. Tu pots fer molta recerca en càncer de pròstata, i no fer-ne en càncer de matriu. No dic que això es faci així, ni que no sigui important investigar tots els càncers…Vull dir que també és important on decideixes invertir i posar l’accent. Cal ser conscient que la mirada de gènere no beneficia únicament les dones. I això, a vegades, costa d’entendre. —Què voleu dir? —Tothom es pensa que si nosaltres introduïm la mirada de gènere, això només beneficiarà les dones i no és veritat. Cal que introduïm la mirada de gènere perquè afavorirà tota la societat. Un exemple molt concret: actualment, preparem una hackathon que es diu Womedd, on es vol valorar precisament la perspectiva de gènere en equipaments mèdics. Què passa? Les mides dels aparells quirúrgics són pensades en l’escala dels homes. Les cirurgianes tenim les mans més petites i a vegades tenim dificultats per a fer servir segons quines eines a la sala d’operacions. Això sempre ha estat així, però ara ens comencem a preguntar si no caldria donar-hi la volta. De la mateixa manera que hi ha guants de diverses mides, potser també hem de fer diverses mides per als aparells. I aleshores ens diuen: ‘Això afavoreix claríssimament les cirurgianes…’ —Afavoreix el malalt… —Sí, és clar, això responem. Però també afavoreix qualsevol cirurgià amb les mans petites. Ens hauríem d’adonar que la perspectiva de gènere va molt més enllà de les dones. —Hi ha milions de coses a millorar. Això que heu explicat és una cosa molt bàsica i no hi havíem pensat mai… —A més, cal ser conscient que les dones mateixes reproduïm els esquemes que hem après sense pensar-hi. Cal que prenguem consciència de la raó per la qual ho fem així. Sempre pensem que tota la vida s’ha fet així, i hem de pensar si cal fer-ho així. Si no fem aquest clic i no hi pensem, no aconseguirem cap canvi real. Per això és tan important la mirada de gènere. —Suposo que en tot això també afecta que durant molts anys les infermeres eren dones i els metges eren homes… No ha estat fàcil arribar al punt que les dones siguin cap de servei o que tinguin càrrecs dins els hospitals. —La meva generació hem hagut de lluitar molt per arribar a tenir els càrrecs que tenim. És veritat que és fàcil caure en la reproducció dels esquemes que hem vist sempre, per això és important crear una nova manera de manar des de la perspectiva femenina. Segurament, nosaltres podem aportar una manera diferent de gestionar i funcionar en els nostres serveis. —En el camp de la sanitat hi treballen moltes dones, però encara és molt difícil accedir a les direccions. —Som molt poques les qui dirigim algun servei. L’Institut Català de la Salut ha presentat les dades fa poc i en els càrrecs directius hi ha una quarta part de dones i una tercera d’homes. Òbviament, no compleix cap mena de proporcionalitat amb el nombre de dones que hi ha a la professió. —I a què respon, això, en el cas específic de la sanitat? —Cal un canvi cultural. Una conscienciació general. És fàcil de dir i difícil de fer, perquè hi ha coses que les tenim molt interioritzades. Per canviar-les, abans hi hem de pensar i qüestionar-nos si allò ha de ser així. Només des d’aquesta pregunta profunda ho podrem canviar. I en aquest sentit, tot i que és evident que aquest canvi l’hem d’encapçalar les dones, també és molt important que els homes ho entenguin. Ells també s’hi han de posar, no poden considerar que això només depèn de nosaltres. Elena Carreras. Fotografia: Adiva Koenigsberg. —Abans dèieu que cal que s’inverteixi més a investigar malalties relacionades amb les dones. Fa uns mesos es va impulsar una campanya per a demanar un programa de ‘La Marató de TV3′ dedicat a l’endometriosi. De moment, no s’ha aconseguit. —És molt necessari que es comencin a investigar més aquestes malalties. Ara es fa més, perquè comencen a donar punts extres als projectes que tenen aquesta perspectiva de gènere. I funciona. Això va canviant, però encara hi ha molta feina a fer. És molt insuficient. Som en un període de transició, i anant cap al lloc correcte. Ara, podríem anar més de pressa. —És curiós que una malaltia que afecta una de cada deu dones sigui tan silenciada… —De mica en mica, es va canviant. Però també cal tenir en compte que l’espectre de la malaltia és molt ampli, hi ha casos molt greus i molt invalidants, però afortunadament la majoria no són tan greus. Això fa que hagi estat més fàcil que els metges diguin ‘va, no et queixis tant, que no és res’ o ‘endavant, que això és cosa de dones’. Aquestes frases s’han dit milions de vegades i revertir-ho requereix que tots plegats en prenguem consciència. —Els experts diuen que es tarda vuit anys de mitjana a diagnosticar l’endometriosi. I un estudi danès recull que es tarda quatre anys més a diagnosticar certes malalties a les dones que no pas als homes. Per què passa això? —Hi ha dos motius fonamentals. Un és inherent a la mateixa manera de fer de les dones. Sempre pensem en els altres abans que en nosaltres. Una dona que té fills o pares a qui atendre, primer deixarà la família a punt i després ja anirà a urgències. L’home no, ells van a urgències i punt. Un dels problemes és que les dones van a urgències més tard que no pas els homes. Però no és això i prou, també cal tenir en compte el que comentàvem abans: moltes vegades, els professionals desconeixen els símptomes de les dones. Amb la mateixa simptomatologia de dolor toràcic, és més probable que a un home li facin un electrocardiograma i que a la dona li donin un ansiolític. I faig una mica reducció a l’absurd, però la simptomatologia psíquica és més present amb la dona, i moltes vegades els professionals n’abusen. —Es pensa més sovint que hi ha un problema psíquic en les dones? —Sí, perquè estadísticament hi ha diferències. Però no pot ser que quan una dona ve urgències la primera opció que es consideri és que tingui un problema psicològic. S’hauria de descartar tota la resta abans de dir això. —Dèieu que les dones tardem més anar a urgències. Cal enviar un missatge per a canviar aquest comportament? —Això forma part de l’autovaloració personal. Si tu dónes més valor al teu entorn que a tu mateixa, continuaràs fent això. De fet, que donis prioritat a l’entorn és una cosa molt lloable. Trobo que les dones som meravelloses en aquest aspecte, i no dic que s’hagi d’abandonar, perquè és d’una grandesa extraordinària, sinó que cal començar a posar les coses al seu lloc i valorar-nos més a nosaltres mateixes. En aquest sentit, la feina forta és l’autovaloració de la dona. Perquè hi ha moltes dones que diem ‘no sé si podré’, ‘vols dir que ho podré fer?’, ‘ui, això no és per a mi, no compleixo els criteris’. Els homes, en canvi, sempre compleixin els criteris! Sempre van sobrats! Aquest és un canvi profund que s’ha de fer. És fort, però és molt present des de molt petites. Això sorprèn molt. Per exemple, l’altre dia em vaig trobar amb els fills bessons d’una amiga. Tots dos aprenien a comptar i els vaig preguntar si s’atrevien a comptar fins a deu. El nen, tot content, va dir que sí: ‘Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, vuit i deu’. I ho va celebrar. La nena, en canvi, va dir: ‘Un, dos, tres, quatre, cinc, sis… mmmm… sis…’ Home! Què és això? Tenen quatre anys i són bessons. Han tingut la mateixa educació. Tot igual, però una actitud diferent. Aquí hi ha la mare dels ous. Potser que ens ho fem mirar. Un home arriba a cap de servei i tothom el felicita. En canvi, tu hi arribes i t’has de sentir dir que no saben si donar-te el condol. Un moment! Naturalment que m’has de felicitar! Però això, per a les dones, també és molt difícil de canviar, perquè et violenta una mica. Però malgrat tot, crec que cal fer-ho. Si no, no aconseguirem canviar-ho. Elena Carreras. Fotografia: Adiva Koenigsberg. —A part de l’endometriosi, hi ha altres malalties silenciades? —La migranya és un bon exemple. I potser també les malalties mentals. Però diria que ja és diferent, es tracta de l’apreciació de certes malalties conegudes per tothom. Passa també amb l’ictus, que nosaltres responem diferent… Per sort, cada vegada en sabem més coses. Com més investiguem, més coneixements en tindrem. —Parlàveu de la migranya… —La majoria de migranyes afecten les dones. I així com s’intenta donar a l’endometriosi la importància que té, l’eclosió de la migranya com a malaltia encara no ha arribat. Hi haurem de treballar molt més aquests anys vinents. —I si parlem de dones i salut, hem de parlar de la violència obstètrica… Com la definiríeu? —És una qüestió complexa. La violència obstètrica es compon, en gran part, d’una mala praxi, de fer coses que no s’haurien de fer. També hi ha una part de maltractament a la dona, directament, i una altra, que en seria l’essència, que és el menysteniment envers l’opinió i la capacitat de la dona per a decidir sobre el seu embaràs i el part. —Aquest últim punt potser seria el més clar de solucionar… —No us penseu, diria que és al contrari. És la part més difícil perquè és la més subtil. Penseu que els professionals partim d’una posició d’avantatge, que és el coneixement científic que la dona no té. Per tant, sempre ets en una posició diferent. Potser el més clar és arreglar la mala praxi, perquè cada vegada hi ha més protocols. Ara, per exemple, es treballa per evitar les cesàries innecessàries o les de divendres… Els protocols són cada vegada més precisos. La part de maltractament crec que és intolerable, cap a les dones i cap a qualsevol altre col·lectiu. El maltractament dels avis a l’hospital també és un problema a tenir en compte. Hi ha persones amb unes capacitats gens minvades i pel simple fet de ser grans són tractades de manera diferent. I això passa especialment amb les dones grans. Tot plegat et fa ser conscient que la violència obstètrica forma part d’una qüestió més gran, que és la violència mèdica. I això ja és un tema molt ampli per a parlar-ne avui. Però quan la gent t’explica com se sent tractada, t’adones que tenim molt de marge de millora. —Parlàveu de les cesàrees. L’OMS diu que l’estat espanyol continua per sobre la mitjana del que seria recomanable… —Les previsions de l’OMS en les taxes de cesàrees són previsions per a tot el món. Són pensades per a dones de baix risc. Aquí tenim moltes dones que tenen risc alt durant l’embaràs i el part. Moltes vegades, motivat perquè es tenen les criatures molt tard. Per tant, aquesta xifra s’ha d’analitzar en profunditat. Cal saber per què es practiquen les cesàries. Cal tenir en compte que són una intervenció meravellosa que ha salvat moltes vides, tant de mares com de criatures. Però ens hem de demanar: s’ha de fer una cesària si no hi ha cap indicació clara? En tot això s’ha avançat molt, però encara hi ha molt marge de millora.

Elena Carreras: ‘En la salut ens ha faltat la mirada de gènere’

Noves proves publicades per la Cadena SER demostren la implicació del Barça, a través de l’empresa I3 Ventures, en una guerra bruta a les xarxes per preservar la reputació del president del club, Josep Maria Bartomeu, i a la vegada difamar contra jugadors del primer equip, opositors i fins i tot polítics i entitats independentistes. Pels serveis d’I3 Ventures, el club va pagar gairebé un milió d’euros. El Barça té contractada una empresa per a desprestigiar Messi, Guardiola i polítics independentistes El programa ‘El larguero‘ ha publicat un informe de trenta-sis pàgines, signat per Nicestream (matriu de I3 Ventures), on desglossen dades només disponibles pels administradors —els impactes i l’abast dels missatges— de sis comptes a les xarxes socials, que servien per desinformar i difamar. Consulteu ací l’informe: Els comptes en qüestió són Més que un club (66.000 seguidors), Respeto y Deporte (56.000), Alter Sports (27.000), Sport Leaks (21.000), Justicia y Diálogo en el Deporte (8.500) i Jaume, un film de terror (5.000). Segons la SER, el Barça ha reconegut l’existència de l’informe de Nicestream, que és un document que el club ha anat rebent de manera periòdica i actualitzada. Ahir el Barça va emetre una nota de premsa assegurant que I3 Ventures ‘no té cap vincle amb aquests comptes i si es demostra qualsevol relació, el club rescindirà immediatament la seva relació contractual’. En el mateix comunicat, el club amenaçava amb accions legals contra la ràdio i els periodistes que han destapat l’escàndol si no rectificaven la informació.

Noves proves demostren la implicació del Barça en la guerra bruta a la xarxa

Ada Colau (1974) és la cap de llista de Barcelona en Comú, partit que agrupa gent d’ICV, Podem, Procés Constituent i membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), que va cofundar i presidir temps enrere. Segons les enquestes publicades, Barcelona en Comú és la primera força o la segona a l’ajuntament, sempre sense majoria absoluta. Colau parla d’independència, de l’aliança amb ICV i Podem i no amb la CUP, i del seu projecte de ciutat, pactes inclosos. Podeu veure l’entrevista en vídeo ací: Eleccions municipals a Barcelona 2015 · Ada Colau per vilawebtv —La via més ràpida per a aturar els desnonaments és la independència. —La via més ràpida, ho ha demostrat la PAH, és la voluntat política. I la independència financera. Aquesta és la via més ràpida. Tant a l’àmbit municipal, com al nacional o autonòmic, l’estatal, el mediterrani i l’europeu, cal voluntat, determinació, compromís, i estar disposat a jugar-se-la si cal per defensar els drets i les llibertats. No solament en l’habitatge. I això s’ha demostrat en el curs de la historia. Els drets es conquereixen, no t’esperes que te’ls concedeixin. Si creiem que el dret d’habitatge és una prioritat, i creiem que és injustificable que hi hagi pisos buits en mans d’entitats financeres al mateix temps que famílies desnonades, cal actuar. A l’àmbit municipal, autonòmic o estatal hi ha eines de sobres per a intervenir si hi ha voluntat política i independència política respecte del poder financer, cosa que ha faltat a CiU, al PP i al PSOE. —David Fernàndez és capaç d’unir canvi social i independència. Per què vós no? —Jo també podria unir-ho. Jo ho he dit. Amb David Fernàndez m’hi he entès sempre. Hem estat amics íntims des de fa dècades, ens hem trobat en moltíssimes lluites. David Fernàndez me’l crec. Qui no em crec és CiU. Això ho he dit. Però David Fernàndez, i tant si me’l crec. I he dit, i ho crec, que la independència és un procés de sobirania real des de baix, un procés constituent on la població decideix les regles de joc i posa les normes. Des d’aquest punt de vista m’ho podria creure. No em crec un procés segrestat per CiU. —Per què Pablo i no David? —Quan ha passat això? Ha ha! —A la candidatura hi ha Podem i no la CUP —Sabeu que la CUP és un moviment d’ànima municipalista i dóna autonomia a les seves candidatures. Jo amb en David he fet política tota la vida, i en continuo fent. Tant en termes personals com col·lectius. I la CUP Barcelona ha pres les seves decisions de manera legítima, i aleshores amb en David som companys de moltes lluites. La CUP Barcelona no ha volgut participar en Barcelona en Comú. Entenc que tinguin diferències. Allò que ens uneix és més que no pas allò que ens separa. Ara mateix hi ha un moment d’excepcionalitat, en què el conjunt de la ciutadania demana que siguem generosos i capaços de ficar els objectius comuns per sobre d’aquestes diferències. —A Barcelona en Comú tindreu votants independentistes. Tindreu regidors independentistes? —Sí. Segur que sí. —Quants? —La veritat és que no ho sé. Els ho hauríem de preguntar un per un perquè es defineixen lliurement i no voldria parlar per ells. Però alguns que conec de tota la vida, com Jaume Asens, s’ha definit sempre com a independentista. —La pluralitat de votants implicarà una pluralitat de vot per part dels regidors. Els regidors de Barcelona en Comú (BeC) podran votar diferentment? —Entenc que no. No n’hem parlat, però entenc que no en la mesura que a BeC hem dit sempre que creiem en el dret de decidir com a dret democràtic irrenunciable, i això vol dir que és la població la que ha de parlar i no els representants polítics en nom de la població. És a dir, Barcelona en Comú presenta un model de ciutat. No és un projecte per a Catalunya. No som un partit d’àmbit català. Som un partit municipalista per a la ciutat de Barcelona. I el que tenim en comú, més enllà del dret de decidir en el sentit ampli del terme, és un projecte de ciutat. Però mai no parlaríem en nom de la ciutadania donant llibertat de vot, perquè entenem que és la ciutadania que ha de parlar, i no uns regidors. —Us aniria millor si us mulléssiu en aquesta qüestió. —Nosaltres considerem que ens mullem. Hauríem de tenir clar què significa mullar-se. T’ho dic al contrari. Com una persona que no ha estat mai independentista, i que va votar sí-sí, perquè va veure un procés popular, exemplar, il·lusionador, que defensava la democràcia davant l’autoritarisme del PP. I sense haver estat mai independentista vaig votar sí-sí. A mi, que vinc d’aquesta trajectòria, em sorprèn que en lloc de trobar-me actituds inclusives, com per exemple la de David Fernàndez, m’hagi trobat amb un sector de l’independentisme que no ha fet res més que atacar-me des de llavors. Que no em defineixo prou, que no m’implico prou. No sé quanta gent vol sumar gent al teu projecte. Però si vols sumar gent al projecte, en teoria, m’hauries de convidar i fer propostes. I no posar-me contra la paret, i dir-me que si no penso exactament com tu quedo exclosa del teu projecte. No és inclusiu, com a projecte. 'Barcelona en Comú presenta un model de ciutat. No és un projecte per a Catalunya. No som un partit d’àmbit català.' —Com a votant independentista, preferiria que us mulléssiu abans, per saber si puc donar el vot o no. Si us voto, i després ja fareu… —Et podem donar la garantia absoluta que nosaltres farem molt més per la sobirania de Catalunya i pel dret de decidir que CiU. La garantia absoluta. Qualsevol dels nostres regidors, tant si és independentista com si no, estarà disposat a arribar fins on calgui. A enfrontar-se amb l’estat, amb la Unió Europea i amb qui calgui perquè puguis exercir el teu dret de decidir perquè aconseguim el màxim de sobirania possible. —Sou massa tolerant amb la utilització que cert unionisme fa de la vostra candidatura. Podríeu ser l’esperança d’una determinada Espanya. Us sentiu incòmoda amb aquest paper? —Us torno la pregunta en el sentit que deia abans. A mi em sorprèn el contrari. Una persona que no ha estat mai independentista i s’ha mullat moltíssim pel dret de decidir (jo hauria pogut abstenir-me), jo era una figura estatal, amb molts vincles amb l’estat i podria no haver-me complicat la vida. Jo he anat a la Sexta, i els mitjans estatals, fa dos anys, i sense que ningú m’ho demanés, ni esperar res en canvi, m’he mullat pel dret de decidir, m’he enfrontat al PP, i m’han dit terrorista. En lloc d’apreciar-se això m’acusen en alguns casos, no tots, de lerrouxisme, unionisme, de manera crec incomprensible. La pregunta la formulo al revés, i també respecte de Podem. Malgrat que amb Podem hi tinc diferències, d’estil i d’alguns plantejaments, em sembla evident que qualsevol que vulgui treballar per la democràcia en general i per la sobirania de Catalunya també, hauria d’estar content que sorgeixi una alternativa d’àmbit estatal que obri una porta al dret de decidir català. —Pablo Iglesias primer va fer unes declaracions molt fermes a favor del dret de decidir. Després ha passat a unes altres de vegades molt confuses. No hi veieu ambigüitat? —Entenc que penseu que no és suficient, i que ha pogut ser ambigu en algun moment. Però em sembla que és fora de dubte, sense que jo l’hagi de defensar (perquè tampoc no comparteixo exactament les mateixes tesis). Us en posaré un exemple. A Nou Barris vam fer una xerrada en públic on també vam parlar del dret de decidir. No ens havíem coordinat ni preparat. Cadascú va arribar directament i ens vam trobar allà. Li vaig adreçar un missatge en castellà, per assegurar-me que m’entenia. Sé que l’entén, el català, però per assegurar-me’n, i davant de milers de persones, li vaig dir: ‘Sou una esperança per a l’estat, i esteu a favor del dret de decidir, però sapigueu que aquí el canvi ja es va produint des de fa temps i que no podem esperar. No podem esperar ni el canvi de la constitució, ni les decisions de determinats tribunals partidistes.’ Ho vaig dir públicament. No va ser titular ni recollit per cap mitjà de comunicació. Em sembla estrany que jo digui això públicament, que Podem torni a reconèixer que Catalunya és una nació, que té sobirania i ha d’exercir el dret de decidir –podem discrepar la manera, però està obert a discutir-ho–, i en canvi hi ha un cert independentisme que el considera el principal enemic. A mi no em quadra. 'Et podem donar la garantia absoluta que nosaltres farem molt més per la sobirania de Catalunya i pel dret de decidir que CiU. La garantia absoluta.' —Primera mesura que prendríeu si fóssiu batllessa? —El pla de xoc. Són trenta mesures, perfectament viables, que hem pressupostat en cent seixanta milions. Cobreixen les tres prioritats de Barcelona: generar ocupació, garantir drets bàsics (habitatge, alimentació, etc.) i en tercer lloc, però no menys important, democratitzar la institució, garantir la transparència i la participació ciutadana. —Com faríeu net del passat feixista de la guàrdia urbana? Fàcil de dir, difícil de fer. —És evident que hi ha unes unitats que no han funcionat. Unitats específiques. No és un problema genèric de la guàrdia urbana, sinó en concret dels antiavalots i les unitats nocturnes. Concretament a Ciutat Vella és on s’han concentrat la majoria de condemnes per prostitució il·legal, tortures. I han estat molt concentrades en aquestes unitats i en aquest districte. Veient això crec que caldria començar per aquí: revisar els protocols que no han funcionat. I a partir d’aquí, comptant amb el mateix cos i la gent vàlida que hi ha dins, començar a canviar allò que no funcioni. I, evidentment, posant un codi ètic que estigui a l’altura del moment actual. —És necessari soterrar les Glòries o val més que el metro arribi a tot arreu? —Quin és el problema d’origen? Que tenim massa vehicle privat a l’espai públic de la ciutat. El 15% dels desplaçaments són de vehicle privat, i ocupen el 60% de l’espai públic, amb la contaminació que això produeix. Cal intervenir en l’origen, no pal·liar els efectes. Hi ha hagut un problema de planificació. I les Glòries són fruit de centrar-se en els efectes i no en les causes. Una vegada començat crec que s’ha d’acabar. Però crec que l’Ajuntament de Barcelona hauria d’haver actuat amb més força i lideratge davant de l’estat per exigir que les eternes promeses, i pendents, inversions en rodalia es fessin. —Itziar González, Sabiano, han denunciat diferents màfies a la ciutat. S’hi pot fer res? —I tant. En política democràtica em sembla increïble el contrari: que hi hagi candidatures que es presentin per governar en una ciutat tan important com Barcelona i que pretenguin que no es pot fer. Em sembla inacceptable. Evidentment que s’hi ha de poder fer alguna cosa. Si no és que la democràcia no serveix. Cal independència en la política. Que no hi hagi una relació de dependència respecte d’alguns poders econòmics i financers. Si la independència hi és i s’estableixen unes relacions de transparència amb els poders econòmics de la ciutat, no ha d’haver-hi cap problema perquè les males pràctiques es puguin posar damunt la taula i eradicar. Hauria de ser la normalitat i no l’excepció. De dreta a esquerra: Ada Colau, Andreu Barnils, Assumpció Maresma. —Sabem que no obriríeu més hotels. Però en tancaríeu? —Nosaltres hem dit que faríem una moratòria de tots els allotjaments turístics. Ara mateix hi ha hagut una saturació i un descontrol que ha acabat creant disfuncions i desequilibris a la ciutat. Cal fer una moratòria per posar-hi ordre. És molt de sentit comú. Igual com ho faries en l’àmbit domèstic, doncs en l’àmbit de la ciutat. És evident que caldrà fer inspeccions exhaustives i sabem i intuïm que a Ciutat Vella segurament no se’n poden fer més, d’allotjaments. Ni d’hotelers ni de cap altra mena. Ciutat Vella és saturada i ha perdut un 30% de la població aquests darrers anys. I no ens ho podem permetre, perquè si no Ciutat Vella acabarà convertida en parc temàtic. Això no crec que ho vulgui ningú. Ciutat Vella no pot suportar més allotjaments turístics i potser ha de decréixer. A Ciutat Vella no se’n podran fer més, però a en alguns altres barris sí. Hi ha una emergència habitacional i cal un parc de lloguer social urgentment. I els apartaments turístics podrien ser, els que són il·legals, una d’aquestes fonts. Que per exemple des de l’Ajuntament es proposés de reconvertir-los i passar-los al parc de lloguer social de la ciutat. —La pobresa ha passat del 20% al 40%. La pregunta és si creieu que els rics es fan rics gràcies als pobres que es fan pobres. —Em sembla una evidència empírica. Quan hi ha una riquesa desmesurada és a costa d’un empobriment desmesurat, I les xifres de Barcelona ho demostren. Barcelona genera molts diners. Milers de milions s’hi mouen, a Barcelona. Hi ha una xifra que per a una ciutat democràtica hauria de ser intolerable: els darrers quatre anys, ha augmentat d’un 40% la diferència entre el 10% més ric, i el 10% més pobre. I aquesta desigualtat no és solament immoral, no és solament injusta. Aquesta desigualtat és un problema de ciutat. —Es pot governar Barcelona sense tenir cura de la classe mitjana? No teniu por que discursos com el de Nou Barris l’espantin ? —Jo crec que la classe mitjana està molt indignada, en aquesta ciutat. S’ha ressentit moltíssim de l’empobriment i la precarietat. La meva família havia estat classe mitjana i ara ja no ho és. Sota els eufemismes de l’emprenedoria, els autònoms, etc., s’ha precaritzat i fulminant la classe mitjana. A mi em saluden, i m’animen, i tinc molta complicitat amb molta gent de l’Eixample, de Gràcia, on hi hauria classes mitjanes. En termes de justícia tothom, tingui el nivell de renda que tingui, si té mínimament uns principis ètics i polítics, tothom es vol sentir orgullós de la seva ciutat. I això històricament Barcelona ho té, uns valors molt clars i progressistes. Tothom es vol sentir orgullós de la seva ciutat. Per això cal garantir drets al conjunt de la població. No és un problema només dels pobres, sinó de tota la ciutat. —Com pot ser que el 2007 ataquéssiu ICV tan clarament, i ara aneu amb ells. És una aliança d’un contingut estratègic per a poder tenir espai, diners, etc. És això? —Ho vam fer amb totes les formacions. No va ser una cosa especial d’ICV. Hem de separar aquella acció política, perfectament explicable, amb la qüestió d’ICV. A ICV li faig crítiques, com a ciutadana, i també li reconec coses. El que ha fet ha estat també el seu límit. ICV ha estat un partit minoritari, sempre el partit en minoria en governs socialistes. Ha fet polítiques socials. I les polítiques socials les ha fetes bé. Parla de Ricard Gomà amb les entitats socials de Barcelona i et diran que ha fet les millors polítiques socials. Les polítiques socials s’han fet bé. Com a ciutadana, els he criticat sempre és que no pots estar en un govern i despreocupar-te de la matèria economia. I dir que és un àmbit que porten els socialistes. O això que passa amb la guàrdia urbana. Com que ho porten els socialistes, no és cosa meva. Home, no. Si formes part d’un govern, te n’has de fer corresponsable perquè allò millori. Aquesta és la crítica que he fet. Han fet bé les polítiques socials i no han fet prou de govern. 'Cal independència en la política. Que no hi hagi una relació de dependència respecte d'alguns poders econòmics i financers.' —Però ICV ha contribuït molt a crear aquest model de ciutat que ara es critica. —I també a fer les coses bones de ciutat. S’han fet coses bé. Mai no hem fet la crítica dient que s’ha fet tot malament. —La marca Barcelona, i el turisme, ho van fer ells. —La marca Barcelona és una dinàmica global. La mercantilització de les ciutats i la globalització neoliberal és un fenomen global. Però evidentment pots tenir ajuntaments que intentin frenar això i revertir o capgirar-ho, o que deixin fer. I efectivament crec que aquests darrers anys hi ha hagut una deriva neoliberal i que ICV quan va ser al govern no va fer prou. Va fer polítiques socials, que després CiU ha frenat o directament revertit. Aquí es veuen les diferències. No podem dir que tothom és igual. ICV ha fet bé polítiques socials. Crec que en canvi s’ha despreocupat del model econòmic, i això ha estat el seu límit. Una cosa que no ha fet bé. —Amb qui pactareu? —Nosaltres intentarem guanyar. Creiem que hi ha una majoria social que no té representació política i volem guanyar. Sabem que hi ha molta gent indecisa i fins al dia de les eleccions treballarem el màxim a peu de carrer perquè la gent que no coneix el projecte el puguin conèixer. Però després, el 24-M els veïns i veïnes que decideixin. I segons aquests resultats, doncs si hem de pensar en una política de pactes, ja hem dit amb qui no pactarem. Si la nostra candidatura sorgeix com a alternativa al model actual de CiU i al soci habitual, que és el PP, és evident que no ens plantegem… —I els socialistes? —Depèn. Seran ells que hauran de decidir allò que encara no han dit: quin model de ciutat volen per a Barcelona. —Ciutadans tampoc no el descarteu? —Ciutadans es presenten com a nous. Però a Catalunya sabem que no són nous. I que tenen un programa econòmic com el PP bàsicament i a sobre presenten com a regeneració una ex-diputada del PP que no sé si va ser vint anys militant del PP… No és gaire creïble. Nosaltres hem dit que plantejaríem la política de pactes segons el model de ciutat. I, per exemple, una de les coses que defineix més això són els serveis públics. Clarament amenaçats per les retallades i privatitzacions. Nosaltres tindrem com a criteri segur recuperar el control municipal dels serveis privatitzats i no fer més privatitzacions. Actualment CiU ha privatitzat un munt de serveis amb l’aliança del PP. Però amb els socialistes també, amb qui han pactat la privatització de l’aigua a l’àrea metropolitana amb una operació molt poc transparent denunciada per l’oficina antifrau. Amb ERC han pactat la privatització dels pàrquings. I la gestió de les escoles bressol. D’això, volem parlar nosaltres. Qui està per la privatització de serveis bàsics o per la municipalització, que és el debat de fons i no el de les sigles. Ada Colau en vint preguntes —Quin és el vostre defecte principal? —Parlo de pressa. —Quins dons naturals us agradaria tenir? —Dels que tinc, l’empatia, herència de la meva mare. —Quin nom (de noi i de noia) prefereix? —No tinc nom preferit. —Quin és el vostre artista preferit? —En tinc molts! —Quin és el vostre heroi de ficció preferit? —M’han agradat sempre els superherois. Ha ha! —Quin personatge històric valoreu més? —Herois anònims, m’agraden. Rosa Parks. —Quin és el vostre lema? —Sí que es pot. —Quines feines heu fet fora de la política? —El 99%. Enquestadora, traductora d’italià, intèrpret, i al DESC. —L’escola on porteu els fills és públic o privat? —Pública. I crec que hauria de ser una exigència per als càrrecs públics. —L’última vegada heu fumat marihuana? —Només n’he fumat una vegada o dues, d’adolescent. Mai més. —Amb quina llengua parleu als pares? I als fills? —Amb els pares en castellà. Amb les germanes, en català. I amb els fills, en català. —Quina és la mentida més grossa que han publicat mai sobre vós en un mitjà de comunicació? —Hi ha competició aferrissada, aquí. Que era d’ETA potser és la més greu. Però també han dit que Colau ha cobrat 3 milions d’euros amb la seva ONG, com si jo hagués tingut una ONG. —El millor batlle de la ciutat fins avui? —Pasqual Maragall. —Quant cobrareu si sou batllessa? I si sou regidora? —Tant en un cas com en l’altre, el sou màxim pot ser de 2.200 euros. —Cobrareu les dietes? —El nostre codi ètic diu que no. —Qui us ha fet políticament? —Molta gent. Potser Vicent Molina, el meu professor d’història. — I Jordi Borja? —Ja el vaig conèixer de més gran. També n’he après molt, d’ell. —Conquerir Barcelona és ara o mai? —Sabíem que hi havia una majoria social. I si fèiem una proposta podia haver-hi una majoria. Per a tenir una presència testimonial, no calia.

Ada Colau: ‘No podem esperar el canvi de la constitució’

A l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps se li ha obert un nou front judicial: ara és investigat també per presumptes contractes irregulars de la fundació que va organitzar la visita del papa a València el 2006. A més de Camps, hi ha investigades nou persones, entre elles, l’ex-president de les Corts, Juan Cotino, i el bisbe auxiliar de València, Esteban Escudero. Segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, aquest procediment és obert des del 2016 per delictes continuats de prevaricació, malversació i falsedat. Camps ja és investigat en dos procediments més. El primer, per suposades irregularitats en la gestió de la Fórmula 1 a València; i el segon, per la construcció del traçat del circuit d’aquesta competició. Ara se li suma una tercera causa.

Camps, investigat per contractes irregulars durant la visita del papa a València

Almenys dues persones han mort i 17 han resultat ferides en un tiroteig desencadenat aquest dilluns de matinada en una discoteca de la població de Fort Meyers, al sud de Florida. El tiroteig ha tingut lloc a la discoteca Club Blu, durant una festa per a adolescents. Una testimoni esmentada per la cadena local Wink News —filial de la CBS— ha xifrat en uns 30 el nombre de tirs, presumptament realitzats amb diverses armes. Les forces de seguretat locals han detingut una persona per la seva suposada relació amb aquests fets, tot i que busquen un altre sospitós. Les autoritats intenten aclarir també les circumstàncies d’aquest succés, sobre el qual a penes han transcendit dades. El tiroteig es produeix unes setmanes després que a la ciutat d’Orlando un jove d’origen afganès, Omart Mateen, assassinés una cinquantena de persones en una discoteca d’ambient gai. VIDEO: Car riddled with bullet after the shooting in #Florida – @Malcolmsmediapic.twitter.com/NzjrVcs0SO — Conflict News (@Conflicts) 25 de juliol de 2016

Almenys dos morts i 17 ferits en un tiroteig en una discoteca de Florida

Avui comença el Mundial de Rússia. Les trenta-dues millors seleccions futbolístiques del planeta s’enfronten per la corona que Alemanya va guanyar a l’Argentina a la pròrroga de la final de Rio de Janeiro fa quatre anys. La competició permetrà que el president rus, Vladímir Putin, netegi la seva imatge. El govern federal també espera que hi hagi una repercussió econòmica positiva, després d’haver invertit la xifra més alta de la història a construir i remodelar estadis sencers: 10.800 milions de dòlars. Però el Mundial de Rússia va néixer amb sospites de frau. La votació que va designar la seu va despertar dubtes sobre presumptes suborns a membres del comitè executiu de la FIFA i es van obrir dues investigacions. A més d’aquesta cara fosca, l’amenaça ultra és el principal maldecap quant a la seguretat. Els grups ultres russos són considerats dels més perillosos d’Europa i aquesta temporada han provocat unes quantes batalles campals. Independentment d’això, el Mundial permet que es parli de Rússia arreu del món durant un mes. Tots els focus i l’atenció dels mitjans es posen sobre un país que vol netejar la seva imatge, principalment a les societats occidentals. Les vulneracions de drets humans, de les minories ètniques i del col·lectiu LGTBI han estat denunciades per organitzacions com ara Human Rights Watch. Rússia ja va organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern el 2014 a Sotxi, que van ser el punt culminant de la trama de dopatge dels esportistes russos, que implicava l’estat rus i tot. L’ex-director del Centre Antidopatge de Moscou Grigori Rodtxenkov va revelar tota la trama i la implicació de Rússia en el dopatge dels seus atletes als Jocs Olímpics de Pequín del 2008 i als de Sotxi. Va exiliar-se als Estats Units perquè tenia por de ser assassinat. El documentari de Netflix Ícaro explica el dopatge d’estat rus amb el seu testimoniatge. Una elecció amb ombres La tria de Rússia com a seu del Mundial fou motiu de polèmica. Les sospites sobre possibles suborns als membres del comitè executiu de la FIFA perquè votessin la candidatura russa van motivar una investigació interna de l’organisme i una altra d’externa de l’FBI. A més, sospitaven que les principals oligarquies russes estaven implicades en la presumpta compra de vots en canvi de contractes milionaris. La macrooperació contra la corrupció de la FIFA que va acabar amb la detenció de l’ex-president Joseph Blatter i alguns alts càrrecs va fer que 22 membres del comitè que havien participat en l’elecció de Rússia fossin acusats de corrupció. La investigació interna de la FIFA va acabar en un informe esbiaixat, segons que va denunciar el seu autor, que va dimitir. Rússia no és un país amb gran tradició futbolística i el principal perjudicat de la seva designació va ser el Regne Unit, el bressol del futbol, que volia repetir l’organització del Mundial després d’haver-ho fet el 1966. Els britànics eren els favorits, però a última hora la votació va fer un tomb. Els ultres, una amenaça real L’amenaça dels enfrontaments ultres als carrers de les ciutats russes és latent. Els greus enfrontaments entre ultres russos i hooligans anglesos a Marsella durant l’Eurocopa del 2016 són a la retina de la premsa britànica, que en alguns casos ha arribat a recomanar als afeccionats anglesos que no hi vagin, a Rússia. Aquells avalots van acabar amb un centenar de seguidors ferits i tretze d’hospitalitzats, alguns en estat molt greu. Enguany hi ha hagut autèntiques batalles campals amb ultres russos. El 22 de febrer, un ertzaina va morir a causa dels enfrontaments entre ultres de l’Spartak de Moscou i de l’Athletic al voltant de San Mamés, una batalla que va acabar amb cinc detinguts. També al País Basc, el 8 de desembre, ultres de la Reial Societat i del Zenit de Sant Petersburg van causar incidents dins l’estadi d’Anoeta i fora. Hi hagué cinc ferits i tres detinguts. El vandalisme i el racisme d’una gran part dels afeccionats russos són una amenaça real per a la competició. Rússia blindarà els estadis amb un enorme dispositiu de seguretat, oimés tenint en compte l’amenaça de possibles atemptats que hi ha respecte a esdeveniment multitudinari. Vulneració sistemàtica dels drets humans És ben sabuda la poca tolerància de l’estat rus envers les minories ètniques i el col·lectiu LGTBI. Rússia té una societat majoritàriament de moral conservadora i una legislació restrictiva. A més, el govern persegueix i reprimeix els activistes i els defensors dels drets humans i la llibertat de manifestació. En un informe recent, l’ONG Human Rights Watch denunciava de manera contundent les vulneracions de drets humans i la implicació de Rússia en la guerra de Síria, per la qual cosa demanava el boicot de les autoritats a la inauguració del Mundial. Entre més vulneracions, critiquen la ‘llei de propaganda gai’ russa, que consideren que viola els estatuts de la FIFA i les polítiques de no-discriminació. L’organització també s’ha exclamat perquè la FIFA no ha exigit modificacions de lleis a Rússia, cosa que ha fet en algunes altres ocasions. A més, Human Rights Watch ha criticat la FIFA per l’escàs control de les obres de construcció d’estadis de futbol a Rússia, en les quals han mort almenys 21 treballadors i en què també s’han denunciat casos d’explotació laboral. ‘Amb l’organització d’un dels esdeveniments més televisats del món, Rússia es vol congraciar amb l’opinió pública i cerca respecte’, conclou l’ONG.

Les ombres del Mundial de Rússia: corrupció, amenaça ultra i vulneracions de drets humans

El pa amb oli és una recepta clàssica de la gastronomia del país. Segons els experts, un bon pa de pagès ha d’estar elaborat amb farines locals, tenir una molla humida i una crosta cruixent. Aquest cap de setmana a la Feixina, a Palma, es farà el segon campionat mundial de pa amb oli, una oportunitat per a menjar una bona llesca de pa amb D.O. Oli de Mallorca. També hi haurà degustació d’altres productes típics de les Illes, com l’arròs sec, el llom amb col, el frit de mè, de matances o de sípia i sobrassada. Del 17 al 23 de febrer, es va fer la primera fase del campionat, i hi van participar restaurants de Mallorca, Menorca i les Pitiüses. De cada lloc es va triar el millor pa amb oli. Els finalistes competiran diumenge per saber qui és el guanyador.

El millor pa amb oli del món es pot tastar aquest cap de setmana a Mallorca

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha defensat davant el magistrat instructor del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que no va fer cas de l’ordre de la Junta Electoral de retirar el llaç groc i la pancarta a favor dels presos polítics i exiliats per protegir la llibertat d’expressió. En la seva declaració, que ha durat uns 40 minuts, Torra també ha fet referència als drets civils i polítics per justificar la seva decisió. Segons fonts jurídiques, Torra ha estat ‘coherent’ amb allò expressat públicament. El president de la Generalitat ha respost a cinc preguntes del fiscal, però s’ha negat a respondre a l’acusació popular de Vox per ‘decència democràtica’. Compareixença a palau Torra ha comparegut a migdia al Palau de la Generalitat i ha denunciat l’ús partidista que fan el PP i Ciutadans de la Junta Electoral espanyola, per la presència d’alguns dels seus membres, com Andrés Betancor i Carlos Vidal, que han expressat obertament i pública una animadversió envers l’independentisme. ‘El president de la Generalitat no pot defallir mai en la conquesta de drets i llibertats, i si la democràcia espanyola no ho aguanta, en pagaré el preu que calgui.’ I ha afegit: ‘El llaç groc no és cap símbol de partit, és un símbol de llibertat, democràcia i justícia. Demanem a l’estat que deixi d’utilitzar les seves institucions i aparells de poder per a l’estratègia repressiva.’ ▶ Compareixença íntegra del #president @QuimTorraiPla després de declarar al TSJC per haver mantingut la pancarta a favor dels exiliats i presos polítics al balcó del #Palau. pic.twitter.com/VUjjIjIlJW — Govern. Generalitat (@govern) May 15, 2019 Torra ha arribat a l’Arc de Triomf de Barcelona a les deu del matí, on l’esperava una comitiva de suport formada per les direccions de l’ANC, Òmnium i l’AMI, a més de membres de Junts per Catalunya, ERC i la CUP. El president ha travessat l’arc i ha rebut el suport de centenars ciutadans concentrats. En tot moment, Torra ha anat acompanyat de la seva parella i els advocats Gonzalo Boye i Jaume Alonso-Cuevillas. Poc després d’un quart d’onze, Torra ha superat el cordó dels Mossos d’Esquadra i ha pujat les escales del TSJC. El president ha agraït el suport dels concentrats i ha saludat els agents que custodiaven la porta del tribunal. En un missatge a Twitter, el president havia reiterat que en la seva declaració acusaria l’estat espanyol d’haver entrat en una deriva autoritària, ja que mantenir les pancartes a favor dels presos polítics i exiliats, no era cap delicte. ‘Amb la llibertat d’expressió, fins a les últimes conseqüències’, ha reblat. Aquest matí declararé davant el TSJC per haver mantingut la pancarta a favor dels exiliats i presos polítics al balcó del Palau de la Generalitat. Aniré a acusar l'estat d'aquesta deriva autoritària. Amb la llibertat d'expressió, fins a les últimes conseqüències. — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) May 15, 2019 El TSJC l’havia citat a declarar per la querella de la Fiscalia Superior, que acusava Torra d’haver desatès el mandat de la Junta Electoral ‘conscientment i deliberadament’, mantenint ‘ni que fos de manera encoberta o simbòlica’ símbols i cartells ‘de la mateixa naturalesa ideològica i partidista, representativa únicament dels postulats d’una part de la societat’. Per un cas semblant, la batllessa de Berga, Montserrat Venturós, va ser inhabilitada. Segons la querella de la fiscalia, Torra va ‘desatendre el mandat’ de la junta de manera ‘conscient i deliberada’, perquè va mantenir la simbologia, ni que fos de manera ‘encoberta’. De fet, la Junta Electoral ja va instar el 21 de març el conseller d’Interior a actuar, quan va constatar ‘l’existència d’una voluntat de desobeir’ per part de Torra. El canvi d’uns símbols per uns altres, va dir la junta, ‘no es pot entendre com un intent de compliment formal i no té cap altra finalitat que esquivar els requeriments emesos per aquesta junta’. Finalment, funcionaris de la Generalitat van despenjar la segona pancarta i Torra va fer-ne penjar una altra que feia referència als drets fonamentals d’opinió i expressió, recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans, que va ser autoritzada per la Junta Electoral. D’altra banda, Gonzalo Boye considera que l’ordre de la Junta Electoral espanyola era ‘il·legal i fins i tot prevaricadora’, ‘no era clara, sinó general’ i ‘obligava el president Torra a fer coses que no podia fer perquè la llei li ho prohibeix’. De fet, el president va presentar una querella contra la Junta Electoral per prevaricació.

Torra defensa al TSJC que no va retirar les pancartes de la Generalitat per protegir la llibertat d’expressió

Quan l’advocada Sílvia Giménez-Salinas, una de les especialistes més reconegudes al nostre país en dret de famílies i protecció del menor, va veure aquest vídeo en què en Marcel Nos demanava ajuda, es va quedar de pedra. En Marcel, de quasi tretze anys, hi deia que se sentia retingut a casa de la seva mare, que volia viure amb el seu pare, i que si us plau féssim arribar aquest ‘help’ al fiscal de menors. Just després de veure el vídeo, Giménez-Salinas es va oferir a ser l’advocada d’en Marcel. Però això encara no ha estat possible: ningú no sap on és, en Marcel. El vídeo, mentrestant, ja té més tretze mil visualitzacions a YouTube. ‘Això que li passa a en Marcel no té nom i no hauria de passar a un país com el nostre’, explica Giménez-Salinas, que ha estat degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona i és presidenta de la comissió de mediació de la Fédération Des Barreaux Européens (FBE). És molt crítica amb el sistema d’atenció als menors: ‘El mateix sistema de protecció dels drets del menor pot acabar vulnerant els drets del mateix menor, con en el cas d’en Marcel, que no és pas cap cas aïllat.’ I aporta una dada: a Catalunya hi ha set mil nens tutelats per la DGAIA, ‘una xifra desorbitada, una bestiesa que hauria de fer pensar a més d’un, perquè és evident que alguna cosa falla’. Hem volgut parlar amb ella perquè, com explica, es tracta d’un problema estructural greu, tant de caire administratiu com judicial, que tard o d’hora hem d’encarar socialment. ‘La justícia espanyola té un problema de fons perquè funciona igual que fa dos-cents anys i cal reformar-la de dalt a baix.’ N’és una prova que en uns altres països la protecció dels menors funcioni diferent i millor. I matisa: ‘La normativa actual és correcta, i els drets del menor són escrits sobre paper, el problema és que l’estat espanyol no fa res perquè aquests drets es puguin exercir.’ —Què en sabem, d’en Marcel? —Jo no en tinc cap notícia. Només sabem que és amb la mare, que és qui en té la custòdia legal, però no sabem ni on és ni com es troba ni què fa. Sabem que no va a l’escola on anava, que no ha tornat als entrenaments d’hoquei i que no veu els seus amics. —Dit així sembla que estigui segrestat…. —Jo més aviat diria que l’actuació de la mare atempta contra el sentit comú. Que agafi el nen, a l’edat que té, quasi tretze anys, i s’instal·li en un lloc secret per aïllar-lo del món i fer-li una rentada de cervell, no és gens raonable. Legalment, la mare, que en té la custòdia, potser no ha fet res estrictament dolent, però almenys n’hauria d’haver informat al jutjat, i no ho ha fet. —Aleshores, el jutge no pot demanar de cercar-lo? —Cap jutge no pot intervenir per si sol, algú li ho ha de demanar. El fiscal de menors ho hauria pogut fer, actuant d’ofici veient el vídeo, però no ho ha fet. Una altra opció és que ho demani el pare, però aleshores cal que el jutge li faci cas. I una tercera opció és que ho demani el nen, a través d’un advocat, però en Marcel no ha designat en aquests moments cap representant legal, perquè senzillament no ha tingut l’oportunitat de fer-ho. —És per això que us heu ofert a ser la seva advocada… —Sí, el Marcel té dret a un defensor legal, tal com marca la llei, perquè la seva opinió, tenint en compte l’edat, compta i molt. Però tot plegat ha sortit malament i ara l’opinió d’en Marcel, legalment, no compta. Si sabéssim on és i hi poguéssim parlar, podria triar un advocat i aleshores interpel·lar el jutge. Cal tenir en compte una cosa: això que fa la mare és una bestiesa, però, atenció, algú li ho ha aconsellat. Algun psicòleg, algun pedagog, algun metge… Algú li ha aconsellat d’aïllar el nen de tot el seu entorn. Si mires el vídeo que va publicar en Marcel, et cauen les llàgrimes. I penses: per què els adults no el deixen en pau? Que el deixin viure! Per això em vaig oferir a representar-lo, perquè aquest nen té tot el dret de decidir que algú sense connotacions paternes, maternes ni de res, pugui interpretar què vol, els seus desigs i interessos. Prou de decidir per ell. 'S'han vulnerat els drets d'en Marcel' —Arribats a aquest punt, què s’hi pot fer ara? —Els passos a seguir són: trobar-lo, oferir-li l’opció de tenir un advocat i que aquest advocat, que puc ser jo mateixa si ell ho decideix, interpel·li el jutge perquè pugui ser escoltat. Perquè en Marcel té el dret legal de ser escoltat i no se li ha garantit aquest dret en absolut. És a dir, s’han vulnerat els seus drets. —Qui n’és responsable, d’aquesta vulneració? —L’estat és qui li hauria d’haver ofert un defensor legal, un advocat, que tingués la potestat de parlar per ell davant del jutge. I això no s’ha fet. Ell diu que vol viure amb el pare, però no ho ha pogut dir a través d’un advocat. Dit això, a orelles d’un jutge, és evident que el rebuig matern no és natural, que alguna cosa passa. Aleshores cal una intervenció acurada, i no salvatge com ha estat; esbrinar què passa i escoltar de veritat en Marcel i les seves motivacions. Això no s’ha fet, el sistema ha fallat, i qui ho ha sofert, molt, és en Marcel. —Tot això ho hauria de determinar la llei? —Mireu, la normativa actual és bona, els drets dels menors són molt clars i acceptats. Però a l’estat espanyol no hi ha mecanismes per a garantir que aquests drets es puguin exercir. Diria que no hi ha ni capacitat, ni tradició ni voluntat de garantir aquests drets. Aquí tothom s’omple la boca enorgullint-se de la protecció del menor però ningú no fa res perquè s’exerceixin els drets establerts a la llei. A banda la normativa catalana i espanyola, hi ha una directiva europea recent que ho diu molt clar: tots els nens tenen el dret de tenir representant legal, diferent dels titulars de la potestat, és a dir, diferent dels advocats o representants dels pares. Per tant, l’estat té l’obligació d’organitzar adequadament l’accés dels nens a un representant legal. El problema és evident: un nen de dotze anys té dret a un advocat, sí, d’acord, però on va? Què fa? Truca al Col·legi? No té eines per a moure’s. Per tant, cal facilitar-li aquest dret. I això l’estat espanyol no ho fa. Ningú no pot anar al jutjat sense un advocat, ni tu, ni jo ni un nen. Si el nen no té accés a un advocat, li vulneren els drets, perquè les úniques veus representades són la de la mare i la del pare. La del nen, per molt que parli, si no ho fa a través d’un advocat, no compta. I la llei diu que la veu del nen també compta. És un contrasentit. —Hi ha països on funciona diferent? —Sí, i funciona millor. Penseu que aquí no comencem a parlar de drets del menor fins als anys vuitanta i, com dèiem, no hi ha mecanismes per a l’exercici. Per una altra banda, l’estat espanyol té un problema molt greu a la justícia que ha fet que s’atorguessin poders a l’administració, sense garanties jurídiques, en termes de protecció de menors. A França, per exemple, a més d’assegurar un advocat per al nen, en casos de protecció de menors hi ha garanties jurídiques per a assegurar que l’administració no faci i desfaci sense proves. És a dir, l’administració té poder però ha de passar per un jutjat. La justícia té més pes. I, a més, els menors disposen i tenen accés a representants legals. A banda, els processos al nostre país són tan lents que quan es resolen sovint el menor ja ha crescut tant que ja té altres problemes i el patiment que ha passat ja no l’hi pot arreglar ningú. —Què significa exactament que l’administració pot actuar sense garanties jurídiques? —En l’àmbit de la protecció, pel que fa als nens desemparats o abandonats, no hi ha cap sistema de garanties jurídiques. Es dóna la capacitat de decidir i d’assumir la tutela dels menors de manera immediata sense procediment judicial a l’administració. Hi ha països on hi ha un jutge de menors encarregat d’atendre la situació d’aquests menors. Se suposa que és per a protegir-los dels titulars de la tutela o dels guardadors. A l’estat espanyol, com que el menor s’ha de protegir, se suposa que tota la intervenció és positiva. Per exemple, davant un nen que pot ser objecte de maltractament, tothom es posa les mans al cap i per tant val més apartar-lo i després ja analitzarem el cas i mirarem què ha passat i què és el millor per a ell. L’administració actua com si fos la justícia. La justícia, en canvi, només actua amb fets provats, no pot actuar per prevenció. L’administració sí. Però, és clar, el límit de la prevenció és molt difús, puja i baixa i cada cas és un món. Com més prevenció, més intervenció. I si resulta que l’administració s’equivoca per excés, sobre el paper no passa res, només perjudica el menor. Si s’equivoca per manca d’intervenció i resulta que hi ha un maltractament, després resulta que tota la societat se sent afectada pel cas. El sistema de protecció dels drets del menor pot acabar vulnerant aquests mateixos drets. Els límits en les intervencions per a la protecció de menors no són escrits enlloc. L’únic que es diu és que es pot fer una intervenció en una situació de risc i després hi ha sis mesos per a avaluar la situació. No hi ha intervenció de cap advocat, de cap estament de la justícia, etc… 'No és gens raonable l'actuació salvatge de l'administració en el cas d'en Marcel' —Això és el que li va passar, a en Marcel, quan va estar internat en un centre de menors, un CRAE, durant mesos? —En el cas d’en Marcel, la mare va aconseguir que el tanquessin en un CRAE per separar-lo del pare, amb qui vivia. M’imagino que allò que va intentar la mare llavors amb el CRAE ara ho intenta desapareixent del mapa amb el nen. No és gens raonable. Però tampoc no és gens raonable l’actuació salvatge de l’administració en aquest cas, enduent-se el nen de la manera que ho va fer. No m’ho explico. I no m’ho explico si justament es tracta de protegir el nen. No té cap sentit i sí, efectivament, l’administració, en aquest cas la DGAIA, pot fer això sense que hi intervingui en cap moment la justícia, sense garanties jurídiques. Aquest és el sistema que tenim. Aquesta és la segona gran fallada del sistema: primer, a un nen en la situació d’en Marcel l’estat li ha de proporcionar un advocat; i, segon, no pot ser que l’administració pugui actuar lliurement sense control de la justícia i sense sentit comú. Com deia, a molts països europeus, com França, la normativa és molt semblant, però hi ha un sistema plenament garantista. La justícia ho pot controlar. Però, com deia, la justícia espanyola té un problema de fons molt greu. —Problema de fons? A què us referiu? —La justícia espanyola funciona igual que fa dos-cents anys. No ha canviat gens. És a dir, funciona amb un sistema de repartiment, de substitució i de promoció de jutges que només té en compte l’antiguitat i no la competència. La justícia s’ha de reformar de dalt baix. Cal revolucionar-la i adequar-la a la societat que tenim, perquè és evident que no és la mateixa societat que teníem dos-cents anys enrere. Els problemes socials de llavors no són els mateixos. Per exemple, s’han creat els jutjats mercantils, especialitzats, amb jutges amb formació específica, etc. Però els jutges de família, que són els que determinen la convivència ordinària de la gent d’un país, no tenen cap especialitat. I fora de les capitals són jutjats de primera instància. Els jutges de família han de tractar de qüestions psicològiques, psiquiàtriques, d’exploració de menors, i moltes coses més per les quals no han rebut formació. Al final la societat que formem és la que es baralla amb els jutjats de família. Jo no puc entendre com és que reformar això no sigui una prioritat dels governants. I els menors, que malauradament han de tractar amb jutjats de família en casos de desprotecció, són també el nostre futur com a país. La burocràcia i aquest sistema tan antic fan que el cas d’en Marcel, per exemple, quedi com un cas més al jutjat, sota una muntanya de papers. En part, com que no hi ha jutjats especialitzats, és per això que s’atorga a l’administració el poder d’actuar amb prevenció i des de l’àmbit sòcio-educatiu per a la protecció dels menors. Això pot ser una bona opció, però cal que la justícia ho controli, que no se’n renti les mans perquè si no passen casos com els d’en Marcel, en què hi ha una clara sobreprotecció del menor que només el perjudica. Una dada: a Catalunya hi ha set mil nens tutelats. És una bestiesa, una xifra absolutament desproporcionada pel nombre d’habitants que som. Alguna cosa falla. 'Hi ha set mil nens tutelats per la DGAIA a Catalunya, és una xifra desorbitada que hauria de fer pensar a més d'un' —Això ho acaba decidint la Generalitat, la DGAIA, un ens que gairebé sempre és envoltat d’una polèmica o una altra… —Cal dir que és un assumpte molt complicat, que és la protecció de la infància. Però és cert que la DGAIA no ha fet els canvis necessaris per a entendre que no som als anys vuitanta sinó que som en un estat de dret en qual hi ha d’haver garanties i a cadascú cal donar-li la responsabilitat que té. Set mil nens tutelats per la DGAIA a Catalunya! Repeteixo que és una xifra desorbitada que hauria de fer pensar a més d’un. Què fem? El que ha de fer l’administració és dotar d’eines els pares amb problemes. Però controlats, no deixats de la mà de Déu. Entre això i tancar un nen en un CRAE hi ha un abisme. La DGAIA té la capacitat d’apartar el menor de la seva família per un temps que va de dues hores a dos anys. S’ha perdut el sentit comú. —Hi ha associacions que denuncien precisament que tants nens tutelats als CRAE podrien ser un negoci… —Tot això no ho conec prou, però és cert que els centres són subvencionats i que l’associació APRODEME precisament treballa i insisteix sobre això. Tinc entès que tutelar un nen costa a l’administració entre tres mil i quatre mil euros cada mes. Són molts diners. Tu imagina’t si només donessis una tercera part d’aquests diners a la família i poguessis controlar des de fora l’evolució del menor. No us podeu imaginar la quantitat de drames que com a societat ens estalviaríem i la quantitat de diner públic que ens estalviaríem. Podries educar aquests nens en el seu entorn, en el seu nucli, sense apartar-los. Això sí, donar diners sense control, no. Però per a això cal un suport polític molt important. A tot Espanya passa igual. Es va dotar l’administració de la capacitat de decidir què és el més convenient per al menor. —El cas del Marcel és un cas aïllat? —Hi ha casos semblants, sí, força casos, però que potser no es coneixen tant perquè com a societat encara ens costa de parlar-ne. Però certament un cas com el del Marcel, amb tant patiment, entrant i sortint de centres de menors, etc., no n’he conegut cap. De casos de discussions complicades de custòdia n’hi ha molts. Recordo un cas semblant al d’en Marcel en què la mare al final va deixar-ho estar i va dir ‘escolta, doncs si realment és això el que vol ella, que vagi a viure amb el seu pare’. I des de llavors la mare no ha tornat a veure la seva filla, i d’això ja fa quatre anys. —Esperem que el trobin aviat. —Sí, esperem-ho. I que finalment deixi de patir i pugui exercir els seus drets.

‘El cas d’en Marcel Nos no hauria de passar en un país com el nostre’

Més de 1.730 persones han votat algun dels projectes escollits en el marc del pressupost participatiu d’Andorra, la qual cosa fa que des del govern andorrà estiguin ‘molt satisfets de la participació’, tal com ha manifestat el ministre d’Ordenament Territorial, Jordi Torres, en conferència de premsa per presentar els resultats del programa. Aquesta tercera edició és la que ha comptat amb una participació majoritària: concretament han participat 1.737 votants, mentre que el 2018 van ser 1.696 i el primer any només 1.082. En aquesta ocasió s’han presentat més de vint-i-sis propostes, entre les quals destaca la construcció d’una vorera entre els nuclis de població de la Massana, Erts i Arinsal, que s’ha convertit en el projecte guanyador amb 964 vots. En els pressupostos de l’estat per a l’any 2020, que ja es troben en tràmit parlamentari, s’inclou una partida de 300.000 euros per començar a dur a terme el projecte i la construcció de la vorera. Torres ha reconegut que la realització d’aquest projecte pot tenir un cost superior al pressupostat, però ha manifestat l’aposta pel projecte de pressupostos participatius, per la qual cosa es justificaria que es destinessin altres recursos propis del Ministeri d’Ordenament Territorial, com ja s’ha fet per desenvolupar els projectes vencedors de les passades edicions. El segon projecte amb més vots ha estat la instal·lació de plaques fotovoltaiques en els edificis públics, amb 448 vots, i la tercera opció més escollida va ser la construcció d’un parc esportiu sota la rotonda del Túnel de les Dues Valires, amb 346 vots. Arbres de vent El ministre d’Ordenament Territorial ha avançat que a mitjan mes de febrer ja estaran instal·lats els arbres de vent, el projecte guanyador de la segona edició dels pressupostos participatius. Torres ha recordat que la instal·lació d’aquestes turbines en forma d’arbre per aprofitar l’energia eòlica es va adjudicar el passat 16 d’octubre i que la setmana que ve està previst que comencin les obres civils per a la instal·lació.

Uns 1.740 andorrans voten els projectes del pressupost participatiu

Dos agents de la policia espanyola estan sent investigats per colpejar un conductor a Girona l’endemà de l’1-O. El jutjat d’instrucció 2 de Girona va arxivar el cas després de prendre declaració als implicats en considerar que hi havia hagut variacions en la declaració del conductor però el seu advocat va presentar recurs i ara l’Audiència de Girona ha ordenat reobrir el cas. Els fets van passar el 2 d’octubre del 2017 quan el conductor circulava davant de tres vehicles policíacs a la zona de la Copa i, després de diverses maniobres per avançar-lo, un d’ells va col·lidir amb el vehicle. Després, segons la versió del denunciant, els agents van obrir-li la porta i li van començar a donar cops al cap i a les costelles. El jutjat no va donar credibilitat a aquesta versió perquè no hi havia cap informe de lesions. Tanmateix l’audiència considera que els fets podrien ser constitutius d’un delicte de maltractament ‘no només per la falta de credibilitat del testimoni dels agents’ sinó també perquè durant aquella franja horària hi va haver diverses trucades al 112 on s’alertava que havien tret ‘un noi a hòsties del cotxe’.

Reobren la investigació a dos agents de la policia espanyola que van colpejar un conductor l’endemà de l’1-O

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha dictat una interlocutòria refusant el recurs d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau que demanava d’arxivar la causa oberta contra seu per l’organització de la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Els advocats defensors de l’ex-president, l’ex-vice-presidenta i l’ex-consellera d’Ensenyament havien presentat a principi de juliol tres sol·licituds per arxivar el cas un cop conclosa la instrucció de la causa. Les defenses creien que havia quedat demostrat que cap dels tres va cometre cap delicte de desobediència ni prevaricació. En els escrits asseguraven que en cap moment el govern va incomplir la prohibició del Tribunal Constitucional (TC) del 4 de novembre, ja que no va organitzar cap consulta vinculant amb cens de votants i no va arribar cap requeriment formal i exprés als encausats. En els seus escrits els advocats recordaven que l’estatut permet al govern organitzar processos participatius i una part de la Llei de Consultes que no va ser suspesa pel TC també insta l’executiu a fomentar la participació ciutadana en decisions polítiques. Així, consideraven que la seva actuació havia estat totalment política. Podeu llegir la interlocutòria a continuació: El document vegeu el PDF

El TSJC refusa el recurs de Mas, Ortega i Rigau i la causa del 9-N continua el seu curs

La policia de Londres ha detingut més de 400 persones des de dilluns, quan va començar la protesta d’Extinction Rebellion per reclamar a les autoritats britàniques mesures dràstiques per frenar el canvi climàtic, segons l’últim balanç de la mateixa policia. Diversos activistes de l’organització ecologista Extinction Rebellion han alertat al diari The Guardian que els detinguts són a comissaries als afores de la capital britànica. ‘Els que han estat detinguts els estan portant a diversos llocs, fins i tot fora de Londres’, ha indicat un portaveu. Avui, quatre activistes s’han encadenat a la tanca de la casa del líder laborista, Jeremy Corbyn. Milers de persones s’han sumat aquesta setmana al moviment en un intent per forçar el govern britànic a prendre mesures per fer front a l’escalfament global. ‘La gent no vol això, però la inacció del govern davant d’aquest tipus d’emergència ens deixa sense alternativa’, ha explicat l’organització. Dimarts les manifestacions es van estendre a les zones de Marble Arch, Waterloo Bridge, Oxford Circus i Parliament Square, la qual cosa va provocar embusos a les àrees properes, i ahir es van proposar de paralitzar també el Metro de Londres. No van aconseguir el seu objectiu perquè es van desplegar efectius addicionals, però es va blocar el senyal WiFi. Al Regne Unit, Extinction Rebellion exigeix al govern emissions zero de gasos d’efecte hivernacle per al 2025 i un pla d’emergència ciutadà similar al que es va impulsar durant la Segona Guerra Mundial. Gairebé un centenar d’intel·lectuals van subscriure un manifest d’Extinction Rebellion publicat al desembre a ‘The Guardian’. ‘S’ha trencat el contracte social i per tant no només és el nostre dret, sinó també el nostre deure moral denunciar la passivitat i el flagrant desistiment de funcions del govern i rebel·lar-nos per defensar la vida’, explica el text.

Més de 400 detinguts des de dilluns per les protestes contra el canvi climàtic a Londres

La primera reunió a tres bandes que han mantingut Ximo Puig (PSPV), Mónica Oltra (Compromís) i Rubén Martínez Dalmau (Unides Podem) per a conformar un nou Consell progressista al País Valencià ha conclòs amb dos acords principals: dijous es conformarà una mesa en Les Corts amb majoria progressista i amb ‘un caire de continuïtat en la presidència’, càrrec que ha ostentat aquesta legislatura Enric Morera, i els socis avaluaran de forma global el Botànic signat el 2015 i ampliat el 2017 durant les dues setmanes vinents. Així ho han assenyalat després de la reunió que ha tingut lloc avui a la Sala dels Pinazo del parlament valencià, que ha començat les onze del matí i s’ha perllongat durant quasi una hora. Al final de la trobada, els tres dirigents han comparegut davant els mitjans per a informar del contingut i dels acords aconseguits, destacant la voluntat compartida i ‘inequívoca’ de reeditar el pacte que va permetre el canvi el 2015. El president en funcions, Ximo Puig, ha destacat que ‘hui és un dia transcendent’ en l’autogovern valencià i ha valorat la ‘voluntat inequívoca’ de les tres forces en l’aprofundiment del canvi al País Valencià. A partir d’aquí, el primer pas serà l’avaluació dels últims quatre anys. També ha avançat que s’ha arribat a un acord de cara a la mesa de Les Corts, que ha de ser ‘definitiva’ (el 2015 no ho va ser i es va designar una provisional fins a la investidura) i amb una majoria progressista que reflecteixi la voluntat dels ciutadans van expressar en les urnes. Ha avançat que ‘tindrà un caire de continuïtat en la presidència’. Per la seva banda, la vice-presidenta en funcions, Mónica Oltra, ha assegurat que la reunió ha sigut ‘molt satisfactòria’ i és el ‘punt de partida del nou Consell’ que ara iniciarà la segona etapa. ‘La voluntat de constituir un pacte de govern que responga les expectatives de la gent està garantida’, ha dit. En tot cas, ha explicat que el primer que es farà és una avaluació ‘per a preparar el què’, una prèvia al debat sobre el contingut del futur acord, per a veure ‘què s’ha fet i què queda pendent’ per a aquesta legislatura. Aquest ‘què’ en qüestió es començarà a abordar després de les eleccions del 26 de maig i després vindran ‘el com i el qui’. Així, durant un parell de setmanes farà aquesta avaluació i establirà el calendari i la metodologia. Preguntada sobre si aquesta avaluació els serveix per a guanyar temps fins que passen les municipals, atès que en els seminaris ja s’avaluava l’acció de govern, Oltra ha assenyalat que ara es tracta de tindre una visió global i veure que queda pendent per al segon pacte. Martínez Dalmau ha assenyalat, per la seva banda, que la reunió ha sigut ‘enormement satisfactòria’ i ha valorat aquesta avaluació del Botànic I que la seva formació havia reclamat. ‘La majoria de progrés farà un govern de progrés’, ha destacat. ‘Estem en la prèvia del què‘ Davant la pregunta de la posició de Compromís al voltant d’aquesta presidència definitiva i no provisional, Oltra ha assenyalat que el seu partit no ha fet cap declaració pública advocant per la provisionalitat i la posició oficial la que s’ha manifestat avui. Respecte a si la continuïtat de Morera implica també ‘continuïtat’ en el Consell, ha posat l’accent que en aquest àmbit estan ‘en la prèvia del què‘ i encara queden pendents ‘el què, el com i el qui’. Així, sobre si no hi ha pressa per a la formació de govern, ha apuntat que ara ‘no hi ha pressa, no hi ha corruptes als qui tirar de les institucions’, i la voluntat és ‘treballar molt bé el què” com a programa de govern. S’emprarà, ha dit ‘el temps necessari, no més del que es necessiti’. A més, ha destacat la seva ‘capacitat d’acord’, que és ‘ràpida i eficaç’, ha dit, posant d’exemple l’aconseguit en la reunió d’avui.

Enric Morera tornarà a presidir les Corts

Els batlles i les comunitats de Regants del delta de l’Ebre han fet una crida contundent i agònica a les administracions perquè posin recursos i calendari a les mesures que han consensuat per frenar la regressió de la plana deltaica, ara que el temporal ha evidenciat com mai la seva fragilitat. En la presentació del Pla Delta de la Taula de Consens i davant de nombrosos representants polítics han exigit actuacions immediates per no convertir els habitants del Delta ‘en els primers refugiats climàtics d’Europa’. Proposen una solució estructural que implica fer arribar més sediments, complementada amb més sorra a les platges, la millora dels sistemes dunars i saladars, fer els camins de guarda per protegir les badies o dics submergits. El president de la Generalitat, Quim Torra, s’ha compromès a actuar, ‘sense embuts, amb urgència i emergència’ perquè el temps per al Delta s’acaba. El president ha defensat que els efectes ‘sense precedents’ del temporal requereixen ‘solucions sense precedents’ per remeiar ‘amb esforç, la indeterminació de totes les administracions fins ara’. Torra ha entomat la petició de treballar un pla d’acció, un calendari i un pressupost que caldrà consensuar amb el govern espanyol. El subdelegat del govern espanyol a Tarragona, Joan Sabaté, ha reiterat ‘la sensibilitat’ de l’executiu estatal amb els problemes del Delta i ha defensat que aquesta acció que se’ls reclama ‘ha de ser la definitiva’. ‘Ens en sortirem’, ha defensat.

Crit agònic del Delta a les administracions per evitar ‘ser els primers refugiats climàtics d’Europa’

La consellera de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, Meritxell Borràs, ha donat les xifres definitives del vot exterior per correu. Dels 14.781 votants, un 63,7% va donar suport a l’independentisme. Junts pel Sí ha estat l’opció majoritària dels votants a l’exterior, amb 7.894 paperetes del total, un 53,72%. La CUP és la segona candidatura amb més suport: 1.526 vots (10,39%). A continuació ve Ciutadans (1.429, 9,73%), seguida de Catalunya Sí que es Pot (8,38%), el PSC (6,98%), el PP (5,81%) i Unió (2,89%). Així doncs, l’escrutini final de les eleccions de diumenge, una vegada comptats els vots dels catalans residents a l’estranger, no ha donat el diputat número 63 a Junts pel Sí. Aquest diputat, se’l disputava a la circumscripció de Barcelona amb el Partit Popular, que finalment mantindrà els vuit escons. Junts pel Sí té 32 diputats a Barcelona i necessitava 15.000 vots més per a sumar-ne un altre. Però el total de votants des de l’estranger d’aquesta demarcació era de 16.402 i finalment han votat la formació 5.678. Aquest diputat de més hauria estat molt important per a Junts pel Sí, perquè amb 63 diputats Artur Mas hauria pogut ser investit president de la Generalitat amb majoria simple i no hauria hagut de dependre dels diputats de la CUP. Un de cada tres sol·licitants no pot votar Un de cada tres residents a l’estranger que van sol·licitar el vot per correu no ha pogut votar finalment, perquè quasi 7.000 paperetes es van quedar pel camí. La consellera Borràs ha evitat de parlar d’intencionalitat política, però va lamentar que l’estat espanyol hagués vulnerat de manera flagrant un dret bàsic ciutadà. ‘En democràcia el vot és sagrat. Impedir-ne molts no és democràcia’, va dir. I demanà a Europa que prengués nota de la situació. En total, únicament el 7,5% del cens estranger ha participat en aquestes eleccions.

El vot exterior per correu, encara més independentista

El Tribunal Suprem espanyol ha denegat la suspensió de la condemna d’inhabilitació d’un any i un mes a l’ex-portaveu del PDECat al congrés espanyol, Francesc Homs, condemnat per un delicte de desobediència greu. Així mateix li ha comunicat que tampoc no pot optar a ser eurodiputat. Després de saber la sentència, Homs havia demanat de suspendre la condemna fins que el Tribunal Constitucional espanyol no s’hagués pronunciat sobre el seu cas. L’alt tribunal diu que no hi ha cap dubte que la pena d’inhabilitació inclou la impossibilitat d’exercir càrrecs públics electes o funcions de govern en qualsevol àmbit, incloent-hi les institucions europees. El Suprem admet que és la Junta Electoral Central l’òrgan competent per a totes les qüestions relacionades amb les llistes electorals, però recorda que els candidats han de complir l’exigència de no haver estat condemnats, encara que la sentència no sigui ferma, per delictes de rebel·lió, terrorisme, contra l’administració pública o contra les institucions de l’estat.

El Suprem espanyol refusa de suspendre la condemna a Homs i li comunica que tampoc no pot ser eurodiputat

La mare, tota la vida altertant-te del perill de parlar amb estranys que poden oferir-te alguna substància perillosa. El pare, dia i nit recordant-te la importància de no beure de gots de desconeguts quan surts de festa. El Ministeri de l’Interior, invertint grans quantitats de diners en missatges publicitaris contra les drogues. Amb el món sencer posant el focus en substàncies com el cànnabis, l’èxtasi, l’heroïna o l’LSD, qui podria arribar a pensar que el perill també fos en els dònuts que ens mengem per esmorzar o en el pa blanc que en tants i tants àpats ens acompanya? En els últims anys, els aliments ultraprocessats han aconseguit ser els grans protagonistes de la dieta humana: pizzes, refrescos, sopes instantànies, congelats, nuggets… Productes elaborats a través de procediments industrials on s’utilitzen saboritzants, additius i colorants. Acostumen a ser ingerits amb facilitat perquè formen part de la distribució comercial de qualsevol supermercat, normalment potenciada per una publicitat que per a molts és qualificada d’enganyosa. Davant d’aquestes circumstàncies, és possible identificar-los? Carlos Monteiro, professor de Nutrició i Salut Pública a la Universitat de Sao Paulo, ho explica a través de l’anomenat sistema NOVA. L’espiral del silenci El dietista, nutricionista i creador de la pàgina web Realfooding Carlos Ríos informa que en el grup dels ultraprocessats trobem més del 80% dels comestibles que es venen als supermercats. Les grans multinacionals com Bimbo, Coca Cola, Gallina Blanca, Pepsico, Nestle, Grefusa o Ferrero es troben adherides al Pla d’Hàbits de Vida Saludables del Ministeri de Sanitat. Ara bé, és Bimbo realment un bon exemple de dieta saludable sent propietària de marques com Donuts i Bollycao? O Gallina Blanca comercialitzant els Yatekomo? Per mitjà de les xarxes socials, Ríos fa temps que alerta d’una contradicció remarcable que posa en dubte la veracitat del sistema que ens envolta. ‘Ja no només és el desconeixement existent, sinó la presència de lobbies influents que porten tota la vida dient-nos què és saludable i què no ho és’, indica Ríos. En la mateixa línia, Monteiro recorda que ‘en menjar, nutrició i salut pública, el factor més important no és el dels nutrients ni el dels aliments, sinó que es fa amb aquests nutrients i aquests aliments abans que siguin comprats i consumits’. La nutricionista Andrea Sorinas considera que els productes ultraprocessats donen lloc a preparacions industrials comestibles elaborades a partir de substàncies derivades d’altres aliments. La principal conseqüència d’aquest fet és la formació de llargues llistes d’ingredients innecessaris i cap aliment complet. Sorinas informa que aquests ingredients solen portar un processament previ com pot ser la hidrogenació o fritada dels olis, la hidròlisi de les proteïnes o la refinació i extrusió de farines o cereals. ‘Una explotació alimentària carregada d’un gran nombre d’additius i de matèries primeres refinades’, critica la nutricionista. Javi Aoiz, estudiant de Nutrició Humana i Dietètica a la Universitat de Barcelona, postula que ‘ens trobem davant un problema de salut mundial que requereix consciència social’. Hi ha qui defensa el gravamen de les begudes ensucrades per tal de subvencionar, d’alguna forma, la fruita. El Ministeri d’Hisenda, contràriament, ha deixat paralitzada l’aplicació de l’impost sobre aquestes begudes, una possibilitat que es va portar a debat a finals del 2016 i que pel moment només té vigència a Catalunya. Per què costa tant donar la veu d’alarma davant d’un problema comú com aquest? El conjunt de factors influents en el creixent protagonisme dels ultraprocessats ha afavorit l’aparició de franquícies comercials com Herbalife o Naturhouse, les quals treballen el control o la pèrdua de pes a partir de complements o substitutius alimentaris. Vanessa Cobos López, coach de nutrició a Herbalife, comenta la responsabilitat de l’empresa a l’hora de treballar amb els clients: ‘a Herbalife dissenyem un tractament dietètic totalment personalitzat en funció de la persona i les seves necessitats. La major part de les dietes incorporen batuts amb 114 nutrients i 20 vitamines essencials per a la salut’. L’Àlex Llopis, antic client d’Herbalife, assegura estar totalment satisfet amb el resultat: ‘he substituït certs aliments perjudicials per al meu cos per un batut que m’aporta proteïnes. Tot això sense oblidar la importància de fer esport, beure molta aigua i mantenir una dieta equilibrada’. Fa poc més d’un any, l’empresa comercial Netflix va treure a la llum un documental anomenat Betting on zero on es parlava d’Herbalife com una empresa de suplement nutricional artificial acusada de fomentar un esquema piramidal. El documental revela que qualsevol persona passa a formar part d’aquest tipus de franquícies sense la necessitat d’estar qualificada o tenir experiència prèvia. A més, a través del documental, el Ministeri de Sanitat alerta del perill de prendre substitutius alimentaris amb capacitat d’efecte rebot. Isa Villena Blanco, exclienta d’Herbalife i Naturhouse, considera aquestes empreses ‘negocis potents amb un bon màrqueting al darrere’. La seva història és un bon exemple de la importància de tenir força de voluntat i una ment activa a l’hora de mantenir-se en forma. Si vols fer com ella, pots descarregar-te aquest horari setmanal per controlar els aliments que ingereixes. La nutricionista Solinas puntualitza que ‘un dejuni intermitent o un pla detox en moments puntuals poden ser beneficiosos’, ara bé, ‘alimentar-se setmana rere setmana amb batuts artificials o no deixar d’ingerir ultraprocessats pot tenir conseqüències perjudicials a llarg termini’. Quines són aquestes conseqüències de les quals parla Solinas? El poder de les xarxes socials Històricament, el contingut televisiu i, molt especialment, el publicitari, ha tingut connotacions negatives en tant que vehicle canalitzador d’una mala alimentació. Andrés Molina, assessor de salut, considera que, un temps enrere, passar molt de temps veien la televisió suposava un augment del consum de les begudes ensucrades i la brioixeria. ‘La temàtica propagandística no ha canviat massa en els últims anys, però sí que és cert que hi ha hagut un petit gir incentivat per Internet’, postula Molina. Les xarxes socials juguen un rol fonamental a l’hora de conscienciar sobre els perills que comporta un consum abusiu de productes ultraprocessats. Sergio Peinado, entrenador personal popular a Youtube, defineix el paper d’Internet com el d’un ‘mitjà canalitzador de continguts; una eina per arribar a un gran nombre de persones les quals necessiten aprendre estratègies òptimes de la mà de professionals’. Comptes d’Instagram com el de Peinado, Ríos o també Aitor Sánchez, autor del llibre nutricional Mi Dieta Cojea, s’han convertit en aparadors alimentaris per què els usuaris puguin tenir més fàcilment al seu abast tota la informació nutricional necessària per poder portar una dieta equilibrada. L’impacte d’aquests perfils ha estat tan gran que mitjans de comunicació com La Vanguardia o El Español ja utilitzen com a fonts fiables d’informació a Ríos o Sánchez, entre d’altres. Professionals especialitzats en nutrició i dietètica que informen milions de persones des de casa seva. ‘És tota una revolució. De cop i volta, pots saber què necessites per baixar de pes sense necessitat d’acudir a cap consulta’, indica Isa Villena. Per tant, sembla que els papers s’han canviat i qui ara ens alerta dels perills de la nostra alimentació no són la mare, el pare o el Ministeri d’Interior, sinó els influencers nutricionistes els que ens guien en com fer una bona compra a Mercadona o com preparar un bon àpat sense introduir ultraprocessats innecessaris per a la nostra salut. Un tema cada cop més controvertit però del que s’ha d’informar per totes les vies possibles per tal de demostrar les conseqüències nocives dels ultraprocessats que ens envolten. I ara, sabríeu dir quins d’aquests aliments són ultraprocessats i quins no?

Els ultraprocessats: menjar artificial?

El Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha obert unes diligències informatives per investigar si el magistrat del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Joan Manel Abril està incorrent en dilacions indegudes en la instrucció de la causa pel procés participatiu del 9-N oberta contra l’ex-president de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vice-presidenta Joana Ortega i l’ex-consellera Irene Rigau. L’obertura de la investigació arriba després de la queixa presentada per l’organització ultradretana Manos Limpias, que exerceix l’acusació popular. Després del 9-N, la fiscalia va trigar unes setmanes a presentar la querella, però algunes entitats com Manos Limpias, UPyD o sindicats policials jo ho havien fet anteriorment. El TSJC va admetre a tràmit bona part de les querelles i les va unificar el febrer del 2015. Durant les següents setmanes i mesos, el magistrat instructor va sol·licitar diversa documentació a la Generalitat a petició de les parts acusadores. No va ser fins a l’estiu que va citar a declarar els primers testimonis i fins a finals de setembre no va posar data per a la declaració dels tres encausats, que ho van fer a l’octubre. Segons ha informat ‘El Español‘ i han confirmat a l’ACN diverses fonts judicials, Manos Limpias va presentar la queixa el 29 de desembre. El CGPJ l’ha tramitat i ha obert unes diligències informatives, dins les quals s’ha demanat al magistrat Abril i al secretari judicial un informe sobre les diligències i tràmits que s’han fet durant aquests mesos. Segons aquesta organització ultra, Abril alenteix el procediment judicial per ‘protegir certs interessos polítics’ i permetre que els encausats declaressin després de les eleccions del 27-S. Així, creu que els delictes són molt greus i que Catalunya podria incórrer en futures desobediències al Tribunal Constitucional espanyol. A més, recorda que la Sala Civil i Penal del TSJC no té una càrrega de treball excessiva.

El poder judicial espanyol investiga el magistrat del 9-N per la seva suposada ‘lentitud’

La crisi del PSOE s’accentua i els dos bàndols s’agafen fort als estatuts del partit, interpretant-los de maneres diferents. Pedro Sánchez s’aferra al càrrec de secretari general i s’ha reunit avui amb els membres de l’executiva que no han dimitit a la seu de Ferraz. En comptes de dissoldre-la i cedir el timó a una comissió gestora, el secretari general ha anunciat que convoca un comitè federal aquest dissabte, en el qual proposarà celebrar un congrés extraordinari al 12 de novembre (la seva idea, abans de la crisi del partit, era fer-lo el desembre). En un comunicat, la direcció insisteix que està complint ‘estrictament els estatuts i normes del partit’ i fa ‘una crida inequívoca a la serenitat i la calma de tot el partit ara mateix inèdits en la vida interna del PSOE’. A més, agraeix el ‘comportament exemplar dels seus militants’.

Sánchez no cedeix i avança el congrés extraordinari del PSOE al novembre

Antoni Noguera (Palma, 1979) és el nou coordinador de Més per Mallorca. No és cap nouvingut a la política. Entre el 30 de juny de 2017 i el 15 de juny de 2019, va ser batlle de Palma gràcies a un pacte amb el PSIB. Provinent del PSM, on va ser secretari general de les joventuts del partit, ara encapçala Més per Mallorca en un moment complicat. Quan va presentar la candidatura, va dir que a Més li faltava profunditat ideològica. En aquesta entrevista explica què farà i com. —Temps de canvis? —L’objectiu d’aquesta nova etapa té tres pilars. En primer lloc, constituir-nos com a partit o federació. Actualment, Més per Mallorca som encara una coalició de partits. Si volem que Més sigui un actor de futur, ens hem de convertir en un partit o una federació. Hi ha una segona qüestió clau, que és que al nostre partit li falta profunditat ideològica. I la tercera, que aquests dos anys que vénen puguem fer unes primàries per a elegir els candidats a les principals institucions del país. —Més profunditat ideològica, què vol dir? —Hem de reforçar cinc eixos del nostre projecte polític. El primer, l’ecologisme. Nosaltres hem estat el partit verd més important de les Illes Balears, i hem de continuar fent polítiques verdes fins a les darreres conseqüències. En segon lloc, com a partit sobiranista, el dret de decidir ha de ser central en la nostra acció política, però hem de plantejar un sobiranisme més inclusiu per arribar a nous col·lectius. —També voleu eixamplar la base? —Exactament. I ho farem amb el tercer punt, fent polítiques d’esquerres, innovadores, modernes i europees, com les que hem fet darrerament amb la llei del canvi climàtic i l’impost de turisme sostenible. Hi ha una quarta qüestió, proposar un nou model econòmic, que per a un país que viu del monocultiu turístic ha d’anar vinculat a l’economia social i a l’economia verda. I la cinquena pota del nou projecte és reivindicar el feminisme com a eix central de la política. —El sobiranisme és sinònim d’independentisme? —A Més hi ha molta diversitat. És un partit amb persones que vénen de l’esquerra verda i també de l’independentisme. Convivim molt bé amb aquesta diversitat i ens uneix a tots el dret de decidir dels pobles. —Esteu satisfet de l’acord amb el PSIB per al govern? —Més per Mallorca ha de ser al govern sempre que el govern es pugui adaptar al que nosaltres defensem. Si plantegem un procés de rearmament ideològic, hem de saber si entrar en un govern és coherent amb aquest relat i amb aquest aprofundiment. Nosaltres aportem un valor afegit als governs d’esquerres. Tot i els problemes que hi va haver en la legislatura, vam ser els qui vam encapçalar les polítiques més innovadores, més valentes i més transformadores, com la llei del canvi climàtic i l’impost de turisme sostenible, però també la llei de residus, la llei de fosses comunes i la de memòria històrica. A partir d’aquí, és evident que nosaltres hem d’aspirar a governar, però dins aquestes negociacions de pacte de govern, ha d’haver-hi algunes qüestions inherents a la nostra formació política. —Hi ha hagut topades en el govern, com quan es discutia la dotació pressupostària de l’Oficina pels Drets Lingüístics i la futura llei d’educació. —Mireu, jo fins als 18 anys vaig ser castellanoparlant. Ma mare és de Jaén, mon pare feia molta feina i la llengua vehicular a casa era el castellà. Si no hagués estat per l’escola, que per jo és l’eina d’integració més important del país, no parlaria català. La llei d’educació ha de blindar el català com a llengua vehicular. —El projecte presentat pel conseller d’Educació no estableix aquest blindatge. —El projecte és al parlament, en exposició pública, ara les entitats hi poden fer esmenes i nosaltres volem proposar un gran procés de participació per a canviar la llei en tres aspectes. En primer lloc, que el català sigui la llengua integradora del país. El segon, el desenvolupament de l’educació de 0 a 3 anys i, en tercer lloc, mesures per a combatre el fracàs escolar. Les Balears són un dels territoris de l’estat amb més fracàs escolar i això s’ha de revertir. El català és imprescindible i serà una condició sine qua non per a donar suport a la llei. —També hi ha hagut discrepàncies per la distribució dels fons recaptats per l’impost de turisme sostenible. —L’origen de l’impost de turisme sostenible és retornar als ciutadans tot allò que significa la petjada turística. És veritat que, enguany, s’ha desviat d’aquesta essència i ha anat a tapar alguns projectes infrafinançats del pressupost de la comunitat, perquè tenim un mal finançament de l’estat. Nosaltres reivindiquem que l’impost de turisme sostenible torni a la seva essència, que vagi destinat a projectes ambientals. —El fet que el PSOE governi a Espanya fa que la presidenta Armengol sigui menys exigent amb Madrid amb qüestions com el finançament? —Encara no hi ha govern. Si n’hi ha –perquè s’ha iniciat el diàleg i s’ha encarrilat la solució al procés català–, si Pedro Sánchez és president, demanem més exigència a la presidenta Armengol, no només en paraules, sinó en fets. S’ha de desenvolupar el Règim Especial Balear, sobretot en afers fiscals, infrastructures hídriques i en mobilitat sostenible. Hi ha qüestions que per a nosaltres són inajornables. —Més per Mallorca es va reunir amb ERC per incloure l’agenda balear en les negociacions per a la investidura. Com es fa això? —Si finalment hi ha aquesta taula de diàleg i hi ha un principi d’acord, ERC introduirà els temes que afecten les Illes. Tenim un diàleg fluid amb ERC, compartim que hi ha d’haver una taula de diàleg. D’acord amb les converses que hi hem tingut, tant per a la investidura com per als pressupostos que hi hagi, hi haurà aquesta col·laboració i el plantejament comú de reivindicar l’agenda balear. És una manera molt sana de fer país. —Penseu que ERC facilitarà la investidura? —Si PSOE i Podem es creuen de debò que són un govern progressista, i que opten per fer una altra política d’estat, han de dialogar. El problema més important que ha tingut l’anomenada democràcia espanyola és el procés català i això requereix una taula de diàleg. Si no es fa, serà una investidura fallida.

Antoni Noguera: ‘Si no hagués estat per l’escola, jo no parlaria català’

El portaveu de Compromís al Senat, Carles Mulet, ha denunciat el nul interès del president del PP Pablo Casado per a ‘donar compliment a la resolució emesa per l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa d’investigar les activitats presumptament corruptes del representant del PP i ex-president d’aquest òrgan, Pedro Agramunt’. La resolució reclamava de ‘prestar-hi la màxima atenció i adoptar mesures per investigar i aclarir les acusacions que hi recauen’. El detonant de l’expulsió d’Agramunt va ser l’acusació per greus casos de corrupció internacional d’un l’equip independent d’investigació sobre la corrupció de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (PACE) que, en un demolidor informe, l’acusava de deixar-se subornar pel règim d’Azerbaidjan ‘a canvi d’emparar les polítiques d’aquest estat totalitari davant la comunitat internacional’. Mulet recorda que han transcorregut els mesos i, tot i que ho va requerir la Mesa de les Corts i que també ho reclama Compromís, no s’ha fet res per a censurar la vergonyosa actuació d’aquest parlamentari del PP, que va córrer a alinear-se amb el PP de Pablo Casado per poder continuar sota l’empara d’aquesta formació trufada de corrupció’. El portaveu dels valencianistes al Senat ha lamentat la ‘nefasta imatge davant les institucions europees’ que projecta el Senat del PP, de Pablo Casado i d’Isabel Bonig, ‘en una càmera que volen controlar com siga, arribant a ordenar a Vox que no es presente a les eleccions si cal, o emparant casos de clara corrupció que van portar al Consell d’Europa a retirar la confiança en el parlamentari valencià’.

Compromís critica el nul interès de Casado per a prendre les mesures sobre Agramunt exigides pel Consell d’Europa

Donald Trump ja és oficialment el 45è president dels Estats Units. El polèmic multimilionari republicà ha pres el relle a Barack Obama a la Casa Blanca després de prometre el càrrec al Capitoli. Trump ha promès el càrrer sobre dues biblies i arriba a la presidència amb una popularitat molt baixa: menys d’un 40% dels nord-americans l’aproven. Aquest és el moment en què Donald Trump ha jurat el càrrec: Podeu seguir en directe l’acte a continuació: Ciutat blindada Washington és avui la ciutat més segura del planeta, si tenim en compte les mesures que s’han pres. Milers d’efectius de les forces de seguretat maldaran per evitar qualsevol incident i les autoritats han tancat una àrea d’uns vuit quilòmetres quadrats per crear una bombolla de seguretat al voltant de l’acte. Es preveu que hi hagi prop d’un milió d’assistents. Hauran de passar per un estricte control de seguretat que inclou la prohibició de més de quaranta objectes (armes, artefactes incendiaris, drons, motxilles, globus, tambors, mànecs de selfie…). Ara per ara, no hi ha amenaces específiques o creïbles pel que fa a la presa de possessió, però les forces de seguretat nord-americanes reconeixen que estan preocupades pel risc de ‘llops solitaris’, persones que s’han radicalitzat i que actuen pel seu compte. Presa de possessió marcada pel boicot i les protestes Donald Trump suscita sentiments radicalment oposats i alguns grups contraris al president electe ja han convocat manifestacions i protestes avui i demà. Una de les mobilitzacions contra Trump que ha pres més força ha estat la Marxa de les Dones, que es farà demà i que aspira a aplegar unes 200.000 persones. Avui, un grup favorable a la legalització del cànnabis vol repartir més de quatre mil cigarrets de marihuana entre els assistents a la presa de possessió, en protesta per la posició del futur fiscal general, Jeff Sessions, contrària a la legalització. També s’ha confirmat que una cinquantena de congressistes demòcrates no assistiran a l’acte. Molts han dit que s’estimaven més quedar-se als seus districtes, amb els votants, i no ‘perdre el temps’ a Washington. També milers de persones han ocupat ponts d’arreu del món com a protesta contra Trump: ‘Construïm ponts, no murs‘, n’és el lema. Horari de la jornada A primera hora del matí (hora de Washington), és tradició que el futur president i la seva família esmorzin a la casa de convidats del president. Després assisteixen a un acte religiós privat i, seguidament, el president electe i el sortint es reuneixen amb les esposes respectives a la Casa Blanca. És costum que els dos líders vagin junts per l’avinguda de Pennsilvània fins al Capitoli. Quan allà siguin quarts de dotze, començarà la cerimònia de jurament. L’acte comptarà amb la presència de funcionaris nord-americans, mandataris i dirigents religiosos vinculats a Trump i també amb actuacions musicals. A migdia (aproximadament a les sis de la tarda a Catalunya), Donald Trump jurarà el càrrec i pronunciarà el seu primer discurs presidencial. Li prendrà jurament el jutge John G. Roberts, mentre Trump posa la mà sobre dues bíblies. Amb el nou president al càrrec, la família Obama s’acomiadarà i se n’anirà. Havent dinat, es farà la revisió de les forces armades nord-americanes, la desfilada inaugural des del Capitoli per l’avinguda Pennsilvània cap a la Casa Blanca. Donald Trump i el vice-president, Mike Pence, encapçalaran la marxa amb milers d’oficials que representaran cada branca de l’exèrcit.

Donald Trump es converteix en el nou president dels Estats Units

El portaveu del PP al senat espanyol, Ignacio Cosidó, ha assegurat als seus companys de cambra que controlaran el tribunal que ha de jutjar l’1-O ‘des de darrere’. En un xat amb els senadors del PP publicat pel diari digital El Español, Cosidó justifica el pacte amb el PSOE per configurar el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), de manera que el PP té nou vocals i la presidència i els socialistes els altres onze vocals. ‘És a dir, obtenim el mateix numèricament però posem un president excepcional, un gran jurista amb una capacitat de lideratge i autoritat perquè les votacions no siguin 11-10, sinó acostades al 21-0. I a més controlant la sala segona des de darrere i presidint la sala 61’, subratlla. També recorda que la sala segona, la penal, és l’única competent per a jutjar diputats, senadors i membres del govern, i que la 61 és la sala especial que té entre les seves atribucions il·legalitzar partits polítics, com en el cas d’Herri Batasuna, diu. Pel que fa a alguns vocals que corresponen als socialistes, com José Ricardo de Prada, que va jutjar el cas Gürtel, Cosidó al·lega que el pacte previ amb el PSOE implicava no posar vets a noms per no eternitzar la renovació. ‘En qualsevol cas, treure De Prada de l’Audiència espanyola és bo, millor de vocal que no pas posant sentències contra el PP’, etziba. ‘Ha estat una jugada estupenda que he viscut des de primera línia. Ens jugàvem les renovacions futures de dos terços del Suprem i centenars de nomenaments en el Poder Judicial, vitals per al PP i per al futur d’Espanya’, acaba dient Cosidó. ‘La divisió de poders a Espanya és un miratge’ El president de la Generalitat, Quim Torra, ha dit que aquest escàndol demostra que la justícia espanyola és un mercadeig entre el PSOE i el PP, cosa que fa que l’estat de dret i les llibertats no siguin garantits per a cap ciutadà. ‘No hi ha independència judicial, ni imparcialitat, ni integritat’, ha dit a Twitter. Una altra evidència que a l’estat espanyol la justícia és un mercadeig entre el PSOE i el PP i que l’estat de dret i les llibertats no estan garantides per a cap ciutadà. No hi ha independència judicial, ni imparcialitat ni integritat.https://t.co/4GQRX6kJRw — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) 19 de novembre de 2018 El vice-president del govern, Pere Aragonès, creu que els missatges del portaveu del PP al senat espanyol demostren que ‘la divisió de poders a Espanya és un miratge.’ En un piulet, Aragonès també critica que Cosidó es vanti dels tripijocs del partit al Consell General del Poder Judicial. El portaveu del PP al Senat es vanta de controlar el tribunal que jutjarà els encausats per l’1-O:”Controlaremos la Sala Segunda desde detrás"Posa paraules al que ja sabíem: que la divisió de poders a Espanya és un miratge. https://t.co/AlaHK7cWt8 — Pere Aragonès 🎗 (@perearagones) November 19, 2018 El president Puigdemont ha ironitzat sobre l’escàndol i ha piulat: ‘Les típiques coses que defineixen una democràcia exemplar.’ Les típiques coses que defineixen una "democràcia exemplar" https://t.co/tuK3iqbW6a — Carles Puigdemont (@KRLS) November 19, 2018 D’una altra banda, el president del parlament, Roger Torrent, s’ha preguntat a Twitter: ‘Quan apel·len a la separació de poders per dir que no poden acabar la repressió es refereixen a això?’ Quan apel·len a la separació de poders per dir que no poden acabar amb la repressió es refereixen a això? https://t.co/SuE6ZpRD2O — Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) November 19, 2018 La indignació dels advocats Els advocats involucrats en la defensa dels presos polítics i exiliats també han reaccionat a l’escàndol sobre el control del tribunal de l’1-O. Jaume Alonso-Cuevillas ha dit a Twitter que les maniobres que exposa Cosidó no són pròpies de règims democràtics. Escandaloso ! Controlar los tribunales en beneficio propio no es propio de regímenes democráticos "Controlaremos la Sala Segunda desde detrás": el 'whatsapp' de Cosidó justificando el pacto con el PSOE en el CGPJ https://t.co/zaX9L33JL3 — J. Alonso-Cuevillas (@JaumeAlonsoCuev) November 19, 2018 Per una altra banda, Gonzalo Boye ha assegurat que els missatges de Cosidó revelen que el CGPJ i el Suprem responen a interessos polítics. I ha assenyalat el magistrat Manuel Marchena com l’home del PP destinat a controlar el Suprem i la justícia espanyola. Estos mensajes revelan, entre otras cosas, que: 1.- A Pedro Sanchez le han colado un gol, 2.- El CGPJ y el Supremo responden a intereses políticos, y 3.- Marchena es el hombre del PP para el control del Supremo y de la Justicia, https://t.co/8Q4eq2NZhL — Gonzalo Boye (@boye_g) 19 de novembre de 2018

Escàndol per la revelació de la pretensió del PP de controlar ‘des de darrere’ el tribunal de l’1-O

A Joan-Lluís Lluís no li agrada que el tractin d’escriptor del nord, que li posin l’etiqueta fàcil, però ens explica el nostre nord i el seu d’una manera que ens entra pels ulls i per la pell. Guanyador de l’últim Sant Jordi, presenta novel·la de luxe: Jo soc aquell que va matar Franco. Amb final explicat al títol, la novel·la es llegeix amb emoció perquè hi ha intriga i bellesa a cada paraula. On seríem si Franco s’hagués decidit a entrar a la Segona Guerra Mundial al costat de Hitler i Mussolini? Seríem independents? El sud i el nord no seríem separats per cap frontera? Churchill ens hauria ajudat a ser independents? Juntament amb aquestes preguntes de trama històrica, hi trobem el relat d’un nens que són humiliats sense pietat fins que no abandonen el català, amb tota la crueltat; o descobrim que menjar unes cireres pot ser la cosa més bella del món. Joan-Lluís Lluís fa literatura i ens parla de la traïció d’Europa per mitjà d’un personatge ingenu, que acaba fent d’heroi sense ser-ho. Potser el seu personatge fa com ell, d’antiheroi en un món que desapareix, un món que sovint no mirem o ignorem com si la seva realitat devastada ens fes por. Ell ens l’ensenya sense adjectius que l’amaguin. —Matar Franco us ha provat? —Fantàstic!, encara que sigui una mort virtual, inútil i vana que no serveix a la realitat. Sempre m’havia costat moltíssim llegir o mirar coses on sortia Franco. Em causa un dolor molt agut. En canvi, em vaig adonar que podia escriure sobre Franco, a costa de matar-lo. Volia fer literatura, però també, clarament, a la novel·la hi ha un acte de venjança. —L’escenari que presenteu ho hauria canviat tot? —Per mi, allò que justifica la novel·la és la gran traïció dels aliats. És com ara, que vivim la gran traïció europea. Allò que va fer Europa és una traïció imperdonable, que no hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats. Faig una mica de política-ficció. Intento imaginar què hauria passat si Franco hagués declarat la guerra als aliats. Lògicament haurien entrat a Espanya i hi hauria hagut més morts, però probablement s’hauria restablert la democràcia i el destí de Catalunya –que és el que m’interessa en primer terme– hauria estat diferent. Potser amb Espanya o potser sense Espanya. En tot cas, diferent. —Hem de llegir la novel·la en clau d’actualitat? —No volia fer una novel·la d’actualitat, però l’actualitat hi és. Escrivim amb el que tenim ara. El que vivim ara ens permet d’entendre més bé el cinisme de França i Anglaterra a l’inici de la guerra civil fins al 1945. Crec que és igual, aplicat de manera diferent i amb un grau de violència diferent, però fonamentalment la naturalesa del cinisme i de l’egoisme és la mateixa. No ho he volgut retratar, però França va fer tant com va poder perquè els refugiats no entressin. Finalment va quedar desbordada i va haver d’obrir les fronteres, però ho va fer a desgrat seu. Com avui. És a desgrat seu que la Unió Europea diu que no s’ha d’utilitzar la violència. Ho diuen d’una manera arrogant i cínica insuportable. —La venjança sovint és molt recaragolada, a la vostra novel·la és senzilla i diàfana, gairebé pura. —El protagonista no és gens pre-fabricat per cap acció heroica, sinó que és un cúmul de circumstàncies que fan que es trobi en contacte directe amb Franco. No ho té previst, no ho vol, no li interessa, però ho assumeix. Franco ataca França i els avions maten la seva estimada al camp d’Argelers i decideix que vol actuar contra els franquistes. No en té prou amb allò que fins ara li havia permès de viure, que eren els llibres i els diccionaris. —Quan vau descobrir l’existència dels camps d’Argelers? Com es viu des de Perpinyà l’existència d’aquests camps de refugiats? —Els vaig descobrir molt tard. L’any 1984 va sortir a Perpinyà un llibre sobre els camps, en francès, que es deia Vous avez la memoire oculte, i era fet per tres periodistes amb molts retalls de premsa i moltes fotos. Jo el vaig veure uns quants anys més tard i va ser com una bufetada. Ningú no ho sabia i si algú ho coneixia no en parlava mai. Hi havia molta vergonya perquè la gent del nord no s’havia comportat gaire bé. —Al llibre el retrobament de la gent del Vallespir i el Solsonès és tot un esclat d’emocions. —El Vallespir és una comarca per mi molt especial. Jo sóc del Voló, que és el primer poble del Rosselló, quan s’acaba el Vallespir. El Vallespir és una comarca molt potent, però molt complicada. Era una comarca rica i pròspera. El final de la prosperitat és el tractat dels Pirineus, que posa una frontera i de mica en mica tot s’enfonsa. Fa poc vaig parlar amb un noi de Ripoll que fa un any que viu al Vallespir i em va dir: m’encanta i em desespera. És exactament això, a mi el Vallespir m’encanta, m’apassiona, em desespera i m’entristeix. —Per què us desespera i us entristeix? —Perquè es va convertint en una comarca qualsevol del nord, totalment afrancesada. És inexorable. Com que ha estat geogràficament més allunyada perquè les carreteres eren dolentes, durant molts anys s’hi va mantenir una identitat i una realitat de la llengua catalana més potent que a les altres comarques. I això és molt llaminer. Quan ets al desert i trobes una bassa d’aigua, per més poca aigua que hi hagi te la beus amb ganes. Però això ara es va perdent. Queda aquesta idea que la gent del Vallespir té una manera de ser i prou. Si el destí d’aquesta comarca hagués estat un altre, segurament seria independentista. —Els pagesos són els que han conservat la llengua? —Els pagesos del nord són els últims que han abandonat la llengua, per una raó que malauradament la sociolingüística explica molt bé. Són els últims que van tenir un interès personal a adherir-se al nou projecte d’estat perquè eren la capa social més baixa, exceptuant els gitanos, que són a baix de tot i per això avui encara parlen català. —L’aiguat que descriviu de manera magistral vol simbolitzar el naufragi de la guerra? —És un episodi històric, tant com l’afusellament de Companys. Companys el maten el 15 d’octubre i el 16 comença l’aiguat. És un fet molt estrany, és una de les grans catàstrofes naturals d’Europa del segle XX. L’aiguat va ser de Perpinyà a Girona. M’imagino la gent de Girona, l’any quaranta, després de la derrota i t’arriba aquest aiguat que t’ho destrueix tot i el mateix dia saps que t’han matat el president… Devia ser una cosa tan terrible. Com s’ho van fer per sobreviure a tot això?. L’aiguat hi havia de ser perquè és un esdeveniment històric d’aquest temps. Per a mi la ucronia, el canvi de temps, comença l’11 de juny de 1940, quan decideixo que Franco declara la guerra als aliats. A partir d’aquí tots els esdeveniments històrics, tots, són inventats, tret de l’afusellament de Companys i l’aiguat. —A la novel·la, els nens eren castigats amb una medalla de fusta si parlaven en català i es deslliuraven del càstig si delataven els companys. Això passava de debò? —Sí, és documentat. Va passat fins que ja no va ser necessari. Ho van fer mentre els va fer falta, fins l’últim dia que hi va haver mainada que parlava català. Al poble on estic, fins a començament dels anys seixanta el mestre quan es passejava pel poble i sentia la mainada que parlava català n’apuntava el nom i l’endemà els castigava. —Això també ho van fer amb l’occità? —Sí, amb totes les llengües, amb variacions segons el lloc o segons la imaginació dels mestres. Per exemple, una escriptora em va explicar que en un poble d’Occitània els passaven sabó per la boca. No hi ha només la violència, sinó que també es feia servir la por, la difamació, la vergonya… totes les sensacions negatives ajuntades en un sol acte, d’impedir que un nen aprengui a parlar la seva llengua. —No sé gairebé res de la vostra vida. —Sóc d’una família transfronterera, amb una part quantitativament més important del Principat que no de Catalunya Nord. Del costat del meu pare, unes quantes generacions han anat a l’un costat de la frontera o a l’altre. El meu pare va néixer al nord de pares del sud, però va tornar al nord quan es va casar. Tinc una relació amb la llengua catalana més forta que la mainada de la meva generació, que havien nascut al nord. Quan jo era petit hi havia un percentatge notable de gent en la meva situació, famílies d’immigrants pobres de Catalunya que anaven al nord. —Catalans del sud immigrant a la Catalunya Nord? —Sí. És una cosa que s’ha esborrat de la memòria col·lectiva, però que va passar durant molts anys. Els catalans també se n’anaven per viure millor. De la meva classe n’hi havia cinc o deu que eren com jo. —Però parlàveu català? —De fet, fins a vint anys només parlava català amb el meu pare. Ell ens ho exigia, però el fil que em lligava al català era molt tènue, perquè el meu pare treballava molt i no hi era gaire i tampoc no li agradava parlar. En realitat jo he estat programat per l’escola francesa perquè aquest fil amb el català és trenqués. —Però no es va trencar, què va passar? —A setze anys m’adono que em falta una part de mi mateix. Eren els anys setanta i hi havia un microboom catalanista al nord. Hi havia cançó catalana –més que no pas ara– i em comença a interessar. I m’adono que Catalunya no és una cosa llunyana sinó que és una cosa en curs d’oblit. Vaig oblidant què és Catalunya i, gràcies al professor de castellà del Liceu –hi fèiem una hora de català que ell no cobrava–, descobreixo que hi ha poesia, que hi ha diccionaris, que hi ha una gramàtica… Jo no en sabia res. A casa meva només teníem el Patufet de Montserrat i un disc amb la cançó ‘Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell’… Eren els únics productes escrits en català que teníem a casa. Llavors descobreixo que hi ha una infinitat de coses i que m’agraden i dic: ‘Oh!, val la pena.’ I em dic a mi mateix que he de saber parlar el català tan bé com el francès i a setze anys començo un procés de recuperació que encara no he acabat. Després de tants anys tinc un domini del francès superior al català. És un procés que sé que no acabaré mai. —Us va costar molt? —Quan sóc adolescent és difícil de dir que ets catalanista. Era molt malvist, fins i tot pels meus amics més propers. Quan parlàvem d’això ens enfadàvem. Deien que ser català a les portes del segle XXI era d’imbècils. —Aquest procés el feu tot sol? —Amb algun company que s’hi interessa una mica i el meu germà gran, que tenia discos de l’Elèctrica Dharma, Canet Rock…. Però, sí que en gran part és un procés solitari. —I veniu al sud? —De petit hi venia sovint, a l’estiu, quan feia vacances. Hi tinc molts cosins. Després, entre els 12 anys i els 23 no vaig passar la frontera. Descobreixo Catalunya quan ja s’ha recuperat el català. —I quan comenceu a escriure? —A tretze anys vaig decidir que seria escriptor, però en francès. Era l’única llengua que sabia escriure. No podia proposar-me d’escriure en català. Llegia molt en francès. El primer llibre en català el vaig llegir a dinou anys. Era Invasió subtil de Pere Calders, que el vaig comprar a Camprodon. Em va costar Déu i ajuda llegir aquells contes tan petits, tan bonics i simples. L’escriptura, la vaig començar a vint-i-quatre anys, quan era a Prats de Molló fent d’objector de consciència; em feien fer coses molt avorrides i necessitava un repte i vaig dir: ‘Deixo això del francès i escric en català. Serà més difícil, però serà més noble i més digne i més interessant.’ En francès jo sempre tenia molt bones notes a l’escola, era molt confortable. Escriure en català era molt àrid. —Les vostres influències literàries són franceses? —Molt menys que abans. Fins a trenta anys, vaig llegir molt en francès. —Quins eren els vostres autors? —Els meus autors eren internacionals traduïts al francès: Ismail Kadare, Steinbeck, Faulkner. França és un abocador de literatura mundial de molt bona qualitat. Hi havia bosses de llibres de vell que m’alimentaven com si estudiés a l’Ateneu Barcelonès. Els mercats de vell van ser el meu ateneu. —Us va costar publicar el primer llibre? —He de dir que gens. Jo no volia passar per una etapa prèvia a Perpinyà perquè el món real de la literatura catalana és a Barcelona. Per poder competir, mesurar-me, per saber què valia allò que escrivia, calia publicar a Barcelona, on no coneixia ningú. La primera novel·la, la vaig enviar a cinc editorials i n’hi va haver dues que em van dir que sí. Tot d’una em vaig trobar que havia de decidir què feia. Va ser molt violent, em faltaven punts de comparació. Era l’any 1993 i la vaig publicar a la Magrana. —Hi penseu, a vegades, per què escriviu? —Suposo que un dia ho hauria de posar per escrit. Escric, primer de tot, perquè sóc un lector. Vinc d’una família amb poca cultura, una família obrera. I quan vaig descobrir la literatura va ser increïble. Va ser com descobrir una cosa on podia submergir-me i anar a la meva com a lector. Em va agradar tant que vaig pensar: ‘Si t’agrada llegir també t’agradaria fer-ho’, i em vaig adonar que m’hi sentia bé. Escriure m’alimenta prou per a donar-me les forces per a poder fer aquesta cosa tan estranya que és viure. No viure d’esma, ni per inèrcia, sinó viure amb ganes de fer alguna cosa. —Diu en Joan Josep Isern que és una obra de maduresa, que és un llibre on es condensa tot el més genuí i bo de la vostra obra. —Tant de bo! —Hi esteu d’acord? —Això em fa pensar que és útil que els autors escoltem què diuen els lectors. I ho dic seriosament. Jo aprenc molt sobre les meves novel·les d’allò que em diu la gent. Siguin crítics professionals o lectors. No he pensat la novel·la com una mena de síntesi d’altres. Penso que potser té raó. M’agrada molt descobrir coses així. És agraït. —Al títol de la novel·la hi ha… —Ausiàs Marc… Hi ha aquella frase de ‘Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March’ de Josep Piera, que va fer una biografia novel·lada, que es diu així. Trobo que és una manera molt bonica de dir: ‘Jo sóc aquest’. Jo hi he posat ‘aquell’. Era una manera d’injectar literatura en un tema que era tan fàcil de pensar que no n’hi podia haver, pensar que només hi havia una ficció amb clau actual. —Ah! Jo us volia comentar la supressió del diacrític. —Això és decisió de l’editorial. Ni m’ho van demanar. —Com ho veieu? —A mi em fa un mal al cor terrible la desaparició dels diacrítics, però sóc favorable a la desaparició dels diacrítics. —Sempre esteu entre dues aigües? —No ho faig expressament. Em fa mal el cor perquè sóc un sentimental, però hi estic a favor perquè crec que és bo simplificar la llengua de cara als qui l’aprenen, els nouvinguts. Cada vegada que m’han convidat a parlar de llibres a classes per a adults, tots sempre diuen és que el castellà és més fàcil. Hem d’intentar simplificar el català, fer-lo més fàcil. —Fins a quin punt arriba i remou a Catalunya Nord tot això que passa al Principat? —Remou més que no em pensava. Hi ha un escepticisme profund, de tipus jacobí, que vol que no es mogui mai cap frontera enlloc del món, perquè pensen que seria un desastre. Això sí, sempre a benefici de França. En general es pensa que no s’aconseguirà, però hi ha una bona part de gent que té ganes que passi. La gent quan acaba essent molt sincera diu: ‘Nosaltres no ho farem mai, però ells que ho facin.’ —A Catalunya Nord us llegeixen? —No, hi ha poca gent que llegeixi en català i fins i tot gent que en sap es pensa que no el sap llegir perquè no ho ha provat mai. És fàcil de passar tota la vida a Catalunya Nord sense haver vist mai res escrit en català. D’un llibre meu, si funciona bé, a tot Catalunya Nord se’n venen 250 exemplars, que és molt en relació amb les quantitats que es venen d’escriptors del Principat. —Sobretot és estrany perquè sovint parleu de coses que poden interessar molt a la gent del nord. —És esquizofrènic, perquè al nord pràcticament ningú no sap qui sóc. Fa dos anys o tres una revista del nord va fer una llista amb les cinquanta persones més influents de la cultura i jo no hi era… Jo no en discuteixo pas els criteris, però que de cinquanta no hi hagi cap escriptor que escrigui en català és estrany. Jo crec que és perquè no em coneixen. —Vaja, per què a París no us coneixen? Encara continuen escanyant tot allò que és català. No paren mai? —Mai. A vegades paren una mica i atorguen alguna cosa. Per exemple, legalment existeix l’ensenyament del català i és controlat, dirigit i finançat pel Ministeri d’Ensenyament. Però això són petites coses. Al costat d’això hi ha un moviment migratori tan fort de francesos cap a Catalunya Nord, que fa que no es pugui compensar. La població guanya entre 10.000 i 15.000 habitants cada any, des de fa més de vint anys. És moltíssim. La immensa majoria no saben res del català ni els interessa. Això és més potent que qualsevol petit regal que pugui fer el Ministeri d’Ensenyament. —Fa poc heu deixat d’escriure articles a VilaWeb. Necessitàveu parar? —Sí, per una necessitat interior pròpia per concentrar-me en projectes de creació personal. Em sap greu sacrificar VilaWeb però fer aquest article quinzenal era un desgast mental fort. —Parlar d’actualitat és més difícil que no es pensa el lector? —Per a mi és dificilíssim. És una cosa fins i tot dolorosa, perquè implica tenir idees molt clares sobre algunes coses. Implica renunciar als dubtes. Tendeixo a dubtar de tot, però quan escrius una opinió has d’apartar els teus dubtes, no pots fer de puta i Ramoneta intel·lectual. Llavors has d’apartar coses i per si de cas afirmar, i per a mi és esgotador Aquest article per a mi era una gran despesa d’energia, agraït d’haver-la feta, perquè em donava moltes satisfaccions, però necessito un descans. —Esperem que torneu. —Jo també. Podeu llegir la crítica de Joan-Josep Isern :‘Matar franquistes, matar Franco’ Si voleu comprar el llibre el trobareu a la botiga de VilaWeb

Joan-Lluís Lluís: ‘Matar Franco ha estat fantàstic!’

La vice-presidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra, ha assenyalat que el seu govern ‘està més preocupat per atendre desemparats que per la unitat d’Espanya’. Oltra s’ha manifestat d’aquesta manera durant la roda de premsa posterior al ple del Consell i en ser preguntada per la vigília que ha organitzat l’arquebisbe de València convidant a resar ‘per Espanya i la seva unitat’ de cara al 27S. La vice-presidenta ha dit que l’església ‘està en el seu dret d’organitzar una vigília sobre els temes que cregui convenient’ però que li ha semblat més interessant la intervenció del Papa Francesc al congrés dels Estats Units sobre la necessitat de redistribuir riquesa i acollir refugiats i desemparats. Així mateix, preguntada sobre com valora el govern valencià les eleccions del pròxim diumenge, la vicepresidenta i portaveu de l’executiu ha dit que el Consell no ha fet cap valoració i que ‘no pensa entrar en campanya’. Mónica Oltra ha afegit que ‘la campanya electoral està a Catalunya i per molt que hagi traspassat les fronteres el Consell no va a entrar a la campanya catalana i no ha fet cap valoració’.

Mónica Oltra diu que no li preocupa la unitat d’Espanya sinó l’atenció dels desemparats

Si fa dos dies la vice-presidenta del congrés espanyol, Celia Villalobos (PP), va utilitzar els fills i néts d’andalusos que viuen a Catalunya d’arma electoral, ahir ho va fer el dirigent de Podem, Pablo Iglesias. En un míting a Rubí, acompanyat dels candidats de Catalunya Sí que es Pot, va dir unes paraules que van aixecar polèmica de seguida, i justament molts fills d’andalusos o d’extremenys el van acusar d’etnicista. Iglesias va dir: ‘Aquesta gent de barri que no vota ha d’ensenyar les dents; aquesta gent de barri que no s’avergonyeix de tenir avis andalusos o pares extremenys ha d’ensenyar les dents. No podeu consentir que us facin invisibles a Catalunya. Tothom a votar el dia 27. Aquestes classes populars han de treure el seu orgull de barri.’ Vegeu les declaracions en aquest vídeo: Heus ací algunes de les reaccions que va suscitar a la xarxa: Ya vale, no? Alguna manía especial en intentar dividir a los catalanes por su origen? Vengo de Zamora. Soy independentista @pablo_iglesias_ — DavidCUP #Tram92#όχι (@HiginiaRoig) September 9, 2015 Señor @pablo_iglesias_ soy hijo de andaluces, no tengo ningún problema en reconocerme como español y catalán pero votaré independencia. — Jose Rodríguez (@trinitro) September 9, 2015 Hola @Pablo_Iglesias_ aquí nieta de andaluces q votará independencia. Por ellos y por muchos como ellos. #27S #Cataluña — Miriam NogVeras 27S (@miriamnoguerasM) September 9, 2015 Em diu la meva sogra granadina que a les eleccions del #27S votarà CUP a la teva salut @Pablo_Iglesias_ — Jordi Borràs (@jordiborras) September 9, 2015 @Pablo_Iglesias_ ¿De verdad no te das cuenta de hasta qué punto es reaccionaria tu actitud? — Quim Monzó (@QuimMonzo) September 9, 2015 D’una altra banda, durant el míting, Iglesias va dir que era una ‘evidència’ que hi havia un gran nombre de catalans que volien una relació jurídica diferent amb l’estat i alguns altres que volien la independència, i també que la majoria estava ‘farta de la corrupció i les retallades’. En vista d’aquest panorama, Podem es va presentar com l’alternativa per a aconseguir aquest canvi, dient que són partidaris del dret de decidir i que començarien un procés constituent. Amb aquest objectiu, va dir que no calia ‘fer el ridícul’ com el ministre de Defensa, Pedro Morenés. La solució, a parer seu, és ‘escombrar’ els partits vells: ‘S’ha de fer fora els qui impedeixen que es facin els processos constituents per a solucionar la qüestió territorial, garantir els serveis públics i lluitar contra la corrupció.’ Segons ell, aquests partits són els que durant els darrers trenta anys ‘s’han posat d’acord per robar els ciutadans i coincideixen a les sucursals de Suïssa i Andorra’. Iglesias també va dir que Mas s’amagava darrere els progressistes i li va demanar: ‘Que doni la cara, que vagi als debats i encapçali la llista.’ Així mateix, va criticar la seva política perquè, segons ell, durant el seu mandat Catalunya s’ha convertit en ‘campiona en desnonaments’ i ha perdut metges i professors, entre més. Va demanar que se seguís l’exemple dels barcelonins en les eleccions municipals i va reclamar el vot per Catalunya Sí que es Pot. Però afegí que també calia mirar a les eleccions espanyoles: ‘Si no hi ha canvi a Espanya no pot haver-hi canvi a Catalunya. Som aquí per a guanyar les eleccions a Mas a Catalunya i a Rajoy a Espanya.’ Així mateix, va respondre al cap de llista de Junts pel Sí a Girona, Lluís Llach, dient que sí que es podien comparar CDC i PP perquè ambdós lideren polítiques ‘que estafen el conjunt dels ciutadans’ i comparteixen ‘el respecte per Pujol’ i el menysteniment a les classes populars. Fou llavors quan va fer aquesta crida: ‘Que la gent de barri ensenyi les dents per no esdevenir invisibles a Catalunya. S’ha de treure orgull de barri, per enviar al “coffee shop” Mas i Rajoy.’

Pablo Iglesias utilitza els fills d’andalusos i d’extremenys d’arma electoral a Catalunya

La comissió mixta entre la Generalitat i el Ministeri de Transports espanyol ha fet la primera reunió per a analitzar i establir les bases per a la transferència del servei de Rodalia. L’objectiu és posar en marxa el pla de xoc que va anunciar el ministre espanyol José Luis Ábalos en el marc del Pla de Rodalia del País Valencià. La reunió s’ha fet a la conselleria de Política Territorial i ha estat presidida pel conseller Arcadi España i pel secretari d’estat de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana, Pedro Saura. El president de la Generalitat, Ximo Puig, ja va anunciar que no acceptarien parlar de la transferència si no anava acompanyada de recursos suficients. Puig va admetre que aquests últims anys hi havia hagut una aposta per l’alta velocitat en detriment de la rodalia, que ha anat veient-se descapitalitzada dels mitjans materials i humans i que acumula retards i problemes permanents. Per això, el govern condiciona el traspàs al fet que vagi acompanyat de la dotació econòmica corresponent. El problema de la Rodalia ve de lluny. Només el 2019 es van anul·lar 7.593 trens de rodalia i de mitjana distància al País Valencià, vora 2.000 més que l’any anterior. Aquests últims cinc anys, els combois suprimits han superat els 20.500.

La Generalitat negocia el traspàs de la Rodalia vinculat al finançament

L’eurodiputada d’ERC Diana Riba hauria d’entrar dilluns al Parlament Europeu acompanyada d’Oriol Junqueras. Ho ha decidit la justícia europea i l’eurocambra, que ha reconegut a Junqueras tots els drets com a eurodiputat del 13 de juny ençà –incloent-hi la sessió constitutiva del parlament, el 2 de juliol, en què no va poder prendre possessió del càrrec per la decisió del Tribunal Suprem espanyol de mantenir-lo empresonat. El Suprem ha de resoldre ara d’acord amb la sentència del Tribunal de Luxemburg i malgrat els entrebancs que prova de posar la Junta Electoral espanyola ordenant-ne la inhabilitació. Riba atén la trucada de VilaWeb per a parlar de la situació de Junqueras, però també de Carles Puigdemont i Toni Comín. —Junqueras serà dilluns al Parlament Europeu? —Sí. Creiem clarament que hi ha de ser perquè hi ha una sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) que ho diu i hi ha un Parlament Europeu que ho demana. Per tant, el dia 13 Junqueras ha de ser a Estrasburg. —Quin marge té el Suprem per a mantenir-lo empresonat? —Ens trobem amb aquesta mena de preguntes perquè fa dos anys que hi ha una repressió absoluta que ens fa dubtar si la justícia espanyola fa més política que no justícia. Si fem cada pas judicial com s’ha de fer, l’única cosa que pot fer el Tribunal Suprem és deixar lliure Oriol Junqueras perquè té immunitat i és eurodiputat. L’únic organisme que pot prendre-li aquesta condició és el Parlament Europeu. Hauríem de mirar enrere per a veure com hem arribat fins aquí. El Suprem, quan va fer les preguntes al TJUE, havia d’aturar tot el procés judicial. No va fer-ho i va continuar endavant, i ara ens trobem que han jutjat una persona que no podien jutjar perquè tenia immunitat. Per tant, la via judicial correcta seria deixar-lo en llibertat i anul·lar la sentència. Si el Suprem no ho fa, posarà l’estat espanyol fora del marc europeu, judicialment parlant. Si no l’allibera, s’aplicarà una sentència que és fora dels marcs de la justícia europea. —El Suprem exhaureix el temps, fins l’últim dia. —Aquesta és una de les conclusions que podem treure d’aquesta espera de la resposta a la sentència del TJUE. El 19 de desembre el Suprem ja s’hauria pogut manifestar. En lloc de fer-ho, va preguntar a les parts què en pensaven, cosa que no era necessària i que no aportava res, perquè amb una sentència tan clara no cal demanar l’opinió de les parts. Per tant, han volgut guanyar temps. Però crec que ara el temps se’ls ha girat en contra. —Quines conseqüències polítiques pot tenir a la UE que el Suprem privi Junqueras d’exercir els seus drets, reconeguts per les institucions europees, i no l’alliberi? —Com tot això que ha passat aquests dos últims anys, hi ha un xoc polític perquè ningú no s’espera que tot un Tribunal Suprem d’un estat membre de la Unió Europea no faci cas d’una sentència del TJUE. D’una altra banda, s’hauran de fer passos dins el Parlament Europeu perquè el parlament i el seu president han de defensar la institució si un estat membre la vulnera. Per tant, si el dia 13 Junqueras no hi és, hem de veure quins passos es fan per garantir que el parlament tingui el reconeixement de l’estat espanyol. S’hauran d’obrir noves fases, del Parlament Europeu cap al Suprem espanyol directament. —Quines opcions hi ha damunt la taula? —Hem de veure quines portes ens obre cada pas. Encara no ho hem estudiat a fons perquè esperem no arribar-hi. Però el primer pas seria que el Parlament Europeu reclamés per escrit al Suprem la presència d’Oriol Junqueras. Si l’estat espanyol se situa judicialment fora dels criteris europeus, haurem d’explorar unes altres vies com s’han explorat en uns altres estats membres quan un estat no ha fet cas de les sentències europees. —Parlem de l’aplicació de l’article 7 perquè la UE suspengui i sancioni Espanya? —L’article 7, o bé demanar que s’intervingui judicialment un estat. Ho haurem de veure, però esperem no haver d’arribar aquí. El Suprem sempre ha tingut l’oportunitat de posar les coses al seu lloc, i ara en té una altra. Poden reconèixer l’error. —La JEC vol evitar que Junqueras sigui eurodiputat. Diumenge vau enviar una carta als eurodiputats perquè no restin callats en aquesta violació dels seus drets. N’heu rebut resposta? —Fa set mesos que sóc al Parlament Europeu i he vist que és molt necessari per als eurodiputats que hi hagi resolucions judicials que expliquin què ens passa. Posar gent d’un altre estat en una de les dues bandes és complicat, però la sentència a favor de Junqueras i el fet que encara no l’hagin deixat anar al Parlament Europeu van obrint els ulls a tot això que dèiem: que judicialment estem en una situació molt complicada des del primer dia que ens van citar a l’Audiència espanyola. Hem anat explicant les vulneracions de drets, les presons preventives… i ara ha arribat la sentència del TJUE. Resten a l’expectativa, però molt esverats per la situació. —La defensa ha demanat mesures cautelaríssimes a la sala tercera del Suprem, que s’han de resoldre durant les hores vinents. —Vam presentar-les ahir i tenien quaranta-vuit hores. El Suprem pot congelar la decisió de la JEC perquè és absolutament irregular. Ha de passar aviat. —El president de l’eurocambra, David Sassoli, va instar Espanya a acatar la sentència de Luxemburg. La sensació és que el seu tarannà és molt diferent del de Tajani. —Les realitats són molt diferents. Tajani no va trobar-se amb una sentència del TJUE que implicava el Parlament Europeu quan ell n’era el president, però Sassoli sí. Les formes evidentment són molt diferents, però quan el tribunal emet aquesta sentència i et diu que com a president del Parlament Europeu tens el deure de defensar la immunitat d’un eurodiputat, cosa que no s’ha fet fins que no hi ha hagut la sentència del TJUE, has de canviar d’actitud. No tan sols l’actitud formal, sinó que has d’emprendre tràmits jurídics i administratius seriosos per a defensar la immunitat de Junqueras. Sassoli fa allò que li demana el TJUE, no la seva ideologia política. —Els eurodiputats espanyols han reaccionat amb fúria a la decisió de les institucions europees. Fins i tot van pressionar Sassoli a crits. I ara amb la decisió de la JEC també li demanen que exclogui Junqueras. —El PP i el PSOE aquests últims dos anys sempre han defensat la seva posició en el procés. Però en aquest cas s’equivoquen moltíssim intentant que el Parlament Europeu es posi en contra del TJUE. És evident que el Parlament Europeu sempre farà cas del TJUE. Sabem que en aquests moments estudien les resolucions de la Junta Electoral espanyola, que és un organisme administratiu. Però la JEC no és competent per a retirar-li la condició d’eurodiputat, això solament ho pot fer el Parlament Europeu. —El Parlament Europeu ha fet cas omís de la JEC. —Més que anar contra la JEC, acata la sentència del TJUE. El Parlament Europeu no tria a qui fa cas, sinó que obeeix a l’òrgan judicial superior, la màxima autoritat judicial europea. Un organisme administratiu com la JEC té unes altres funcions. No pot dir si un eurodiputat ho és o no. La sentència del TJUE és molt clara i definitiva. —Ahir el grup Verds-ALE va elegir Junqueras vice-president primer. —El president del grup ALE, Alyn Smith, no tornarà al Parlament Europeu i ha deixat de ser eurodiputat perquè és diputat al parlament britànic. Havíem de decidir un nou president, i com a grup vam decidir que ho fos Oriol Junqueras, per la situació que vivim. El president d’ALE és automàticament vice-president del grup Verd-ALE. Tothom hi ha estat d’acord. —Fins fa poc, el grup dels Verds-ALE no havia admès Puigdemont i Comín. Ara se n’estudia l’admissió… —Ells van demanar-ho per carta fa uns mesos. Alyn Smith va respondre’ls en dues direccions. Una, que el grup ALE continuaria lluitant perquè fossin declarats eurodiputats. I dues, que quan arribés el moment, se n’estudiaria l’entrada al grup. Abans de Nadal, al grup ALE vam decidir que entressin i ser refugi de la repressió que es viu a Catalunya. Cal tenir en compte que el grup ALE és dins els Verds, i ara la seva incorporació és en procés de discussió. —Per tant, dilluns Puigdemont i Comín encara no formaran part dels Verds-ALE. —Encara no, l’ALE en parla amb els Verds. El grup dels Verds és més gran i amb una complexitat de partit més àmplia. —Hi ha resistències? —Ho veurem aquestes setmanes vinents. Però també hem de mirar la complexitat d’això perquè al Parlament Europeu els grups parlamentaris es formen per famílies polítiques. Haurem de veure i valorar si JxCat encaixa en el grup Verd-ALE i com ho veuen ells. A l’ALE ho veiem claríssim. —Veieu opcions que no reïxin els suplicatoris, si els demanen? —El suplicatori és un tràmit freqüent al Parlament Europeu. Hi haurem de lluitar, com hem lluitat aquests dos anys. Ho farem en el moment que toqui i de la manera que toqui. Tenim un argument molt fort a favor de Junqueras, Puigdemont i Comín, perquè ja es veu que a Espanya hi ha judicis injustos, sentències desmesurades contra una qüestió política i que aquests tres eurodiputats quan es posen en mans de la justícia espanyola acaben empresonats. També veiem com la justícia espanyola reacciona contra la sentència del TJUE sobre Junqueras. Tot això ho continuarem explicant, però hi ha 751 eurodiputats i tenim feina. El fet interessant del suplicatori és que l’eurodiputat ha d’explicar el cas a la comissió jurídica. I és un procés llarg, dura entre sis mesos i un any. Tenim dies per a explorar i explicar tots els fets.

Diana Riba: ‘A Europa ningú no s’espera que el Suprem no acati el TJUE’

L’autòpsia descarta la mort violenta traumàtica del detingut a la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella que va morir diumenge, i constata que va patir una insuficiència cardiorespiratòria aguda. Era un noi de 18 anys, de nacionalitat siriana, que havia estat arrestat per un furt. El jutjat d’instrucció número 30 de Barcelona té oberta una causa per aquest cas. El jutge està a l’espera de proves complementàries, com ara l’anàlisi de tòxics. La investigació, en aquest moment, no es dirigeix contra ningú, segons ha informat el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Els Mossos d’Esquadra van explicar que el noi va ser visitat al CAP perquè es trobava malament. Se li va donar l’alta i després de tornar a la comissaria va patir una indisposició. Els agents van iniciar maniobres de reanimació fins que va arribar el SEM, que les va continuar però no va poder evitar que morís.

L’autòpsia descarta la mort violenta traumàtica del detingut a la comissaria dels Mossos de Ciutat Vella

La policia de l’Índia ha detingut centenars de persones en les protestes contra la polèmica llei de ciutadania que s’han portat a terme com a mínim en deu estats. Tot i les restriccions per tractar d’impedir les manifestacions, milers de persones han desafiat les ordres governamentals. A la capital, Nova Delhi, centenars de manifestants han estat detinguts per haver incomplert la Llei 144, que prohibeix reunions de més de quatre persones sense l’autorització del govern. Per evitar les protestes, les autoritats han tancat la frontera de Delhi amb l’estat d’Haryana per evitar l’arribada d’autobusos plens de manifestants que es volien adherir a les mobilitzacions. Fins i tot, han blocat els serveis de veu i dades d’internet, igual que la missatgeria SMS en diversos punts de la ciutat, inclòs en el barri on tenen la seu molts diaris. Entre els detinguts hi ha D Raja, Sitaram Yechury, Nilotpal Basu, Brinda Karat i Ajay Maken Sandeep Dikshit i activistes com Yogendra Yadav o Umar Jalid. Una llei de ciutadania que ha encès el país Les protestes es porten a terme d’ençà de fa una setmana i van començar a l’estat d’Assam, al nord-est de l’Índia, on hi ha una gran diversitat ètnica i religiosa. Les mobilitzacion han portat a enfrontaments violents, els quals s’han estès a tot el país, amb proclames contra el primer ministre Narendra Modi, a qui acusen d’haver aprovat una llei ‘antimusulmana i anticonstitucional’. La llei de ciutadania estableix que els migrants d’Afganistan, Bangla Desh i Paquistan de minories religioses com els sikhs, els cristians o els hindús, els quals hagin arribat a l’Índia abans del 2015, tinguin dret a la ciutadania índia. Els opositors denuncien que aquesta llei contradiu la laïcitat constitucional i que té un clar tarannà antimusulmà. Els musulmans representen el 14% de la població i aquesta norma coincideix amb el fet que el govern va decidir de retirar l’estatut d’autonomia del Caixmir, una regió musulmana en disputa amb el Paquistan. El 22 de gener el Tribunal Suprem ha fixat una vista on s’estudiaran les demanades en contra d’aquesta llei.

Centenars de detinguts en manifestacions contra la llei de ciutadania de l’Índia

Unes imatges de vídeo fetes públiques a Twitter demostren que els incidents violents de dijous a Calella (Maresme), en què ultres espanyolistes van intentar agredir les persones que s’havien manifestat contra la presència de la Guàrdia Civil, van originar-se per motius racistes. Tot plegat comença quan un dels ultres arranca l’estelada que hi havia a la plaça de Catalunya. Segons que denuncien col·lectius com la Forja, es tracta de Santiago Pulido, membre del grup espanyolista Segadors del Maresme. Tanmateix, tot seguit diverses persones proven d’impedir-ho, entre les quals ciutadans d’origen marroquí. Els ultres els recriminen l’origen i un els respon: ‘Som tots catalans, aquí. Què passa amb la bandera?’ Li repliquen dient-li ‘moro de merda’ en castellà. En vista de la pressió de la gent, que els planta cara perquè se’n vagin de la ciutat, s’accentuen les proclames racistes: ‘Fora del meu país, tu no ets català!’, l’increpa una ultra de dalt d’un camió estant. Les imatges següents ja mostren una esbatussada i com de seguida un dels ultres agafa un bastó i intenta agredir els altres. ‘Vine aquí, moro de merda! Ets un moro de merda!’, crida a un dels ciutadans d’origen marroquí, mentre continua amenaçant els concentrats, que l’acusen de feixista. Ja a punt d’anar-se’n, algú respon a l’agressor: ‘Sóc marroquí i sóc català. I Catalunya independent!’ Vegeu a continuació les imatges que constaten els fets: ATENCIÓ: Reveladores imatges de l'incident espanyolista de Calella (3/10/19)! El detonant és la retirada de l'estelada de l'ajuntament i la defensa que en fan dos nois a qui els feixistes anomenen "moros de mierda": "Soc marroquí, soc català i Catalunya independent". pic.twitter.com/w5NnXPBAyC — Miquel Strubell fill 🎗 (@miquelstrubell) October 5, 2019 La Policia Local de Calella ha identificat quatre membres del col·lectiu Segadors del Maresme per haver intimidat amb pals el grup d’independentistes.

Un nou vídeo de l’agressió a Calella demostra el racisme ultra i com la gent hi va plantar cara

Una associació d’advocats anomenada Movimiento 24DOS, amb seu a Madrid, ha presentat finalment una querella contra la jutgessa de Brussel·les que examina la demanda civil contra Pablo Llarena. I l’ha presentada també contra Carles Puigdemont i els consellers exiliats i contra el seu advocat Gonzalo Boye. Per a aquest col·lectiu d’advocats, presidit pel catedràtic Nicolás González-Cuéllar, han comès els delictes de prevaricació, usurpació de funcions i presentació de traducció falsa o falsetat documental. Aquests juristes volen anar més enllà del que ho fa el govern espanyol, que ha pagat mig milió d’euros a un bufet d’advocats belga perquè defensi el jutge del Tribunal Suprem. El president de l’associació, González-Cuellar, és l’editor dels llibres que publica el jutge Manuel Marchena, president de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol i membre del tribunal que jutjarà els presos polítics. Ambdós formen part del consell editorial d’Ediciones Castillo de Luna i també han compartit llibres, actes i conferències. Un exemple, el llibre ‘La reforma de la Ley de Enjuiciamiento Criminal en 2015’, redactada per Marchena i per González-Cuéllar i amb pròleg de l’ex-ministre de Justícia Rafael Catalá. A més, fou un dels advocats querellants contra l’ex-magistrat Elpidio José Silva. I Marchena va presidir el tribunal que va desestimar el recurs de cassació de Silva. El número dos d’aquesta associació és Adolfo Prego, advocat i ex-magistrat de la sala penal del Tribunal Suprem espanyol (la mateixa en què exerceix Llarena) i ex-vocal del Consell General del Poder Judicial a proposta del PP. Ha estat recentment advocat de María Dolores de Cospedal. De tarannà molt conservador, reaccionari, contrari als matrimonis entre homosexuals i ferm opositor a la llei de la memòria històrica que va impulsar el govern de Zapatero. De fet, és un revisionista dels crims de la dictadura franquista, que qüestiona. Té una gran vinculació amb Pío Moa, un pseudo historiador que justifica el cop d’estat de Franco del 1936. I fa seves aquestes tesis, dient que el dictador va fer una ‘contrarrevolució’. Aquests posicionaments no van impedir (perquè el Tribunal Suprem no ho va voler) que fos ponent de la interlocutòria que va admetre a tràmit la querella de l’organització ultra Manos Limpias contra Baltasar Garzón per la investigació dels crims del franquisme.

L’editor de Marchena i un ex-jutge filofranquista, entre els querellants contra la jutgessa belga, Boye i els exiliats

La Universitat de Barcelona ha estat la seu del primer taller internacional del programa ‘Sustaining Minoritized Languages in Europe’ (SMiLE). Promogut per l’Smithsonian Center for Folklife and Cultural Heritage de Washington, el programa és la primera activitat que aquest centre fa a Europa i té com a objectiu avaluar les polítiques lingüístiques que s’han dut a terme en diferents llengües minoritzades del continent. L’octubre del 2016 va tenir lloc la primera reunió d’experts, també a la Universitat de Barcelona, i allà es van posar els fonaments del projecte. Poc després, es va fer una convocatòria oberta i el novembre del 2017 es van fer públics els projectes guanyadors. Ara s’ha fet la primera reunió de tots els equips de recerca per a acordar aspectes fonamentals com ara la metodologia o la terminologia i per a emprendre, de manera coordinada, tots els projectes. Entre els projectes guanyadors, hi ha ‘Sowing the seeds at Semente: grassroots revitalization and language activism in contemporary Galicia’, presentat per Bernadette O’Rourke i Marcos López Pena. O’Rourke és una sociolingüista de gran prestigi que ha centrat la seva recerca sobretot en l’irlandès i el gallec. A Catalunya, col·labora habitualment amb Joan Pujolar, sociolingüista de la UOC. Per bé que el projecte d’O’Rourke se centra en el gallec, l’irlandès també hi està representat en la proposta ‘The Intersecion of Language and Community in Corca Dhuibhne’, presentada per Cassie Smith-Christmas i Orlaith Ruiséal. Smith-Christmas és especialista en transmissió familiar de la llengua i aquest és el primer focus del projecte que han presentat. Altres focus són els neoparlants i l’ús de l’irlandès com a recurs cultural. Sara Brennan va fer la seva tesi doctoral sobre l’irlandès i ara presenta, juntament amb James Costa, el projecte sobre l’occità ‘Language revitalisation as community building in Occitania: Language, economics and the politics of transmission’. James Costa, competent en moltes llengües, entre les quals el català, és professor a la Sorbona de París i pertany –com Brennan– a la unitat de recerca LACITO-CNRS. El frisó septentrional és una altra de les llengües presents en el programa, amb el projecte ‘Measuring effectiveness: A study on changes in minority language use and perception due to revitalisation efforts, with evidence from North Frisian’. Aquest projecte ha estat presentat per Nils Langer, especialista en sociolingüística històrica i professor de la Universitat de Flensburg, i per Femmy Admiraal, una bilingüe friso-neerlandesa que treballa a la Koninklijke Nederlandse Akademie van Wetenshappen. Si el gallec, l’irlandès, l’occità i el frisó són llengües prou conegudes pels catalans, un test d’urgència al pati de la Facultat de Filologia ha mostrat que les altres dues –griko/greko i sòrab– són molt menys populars. Per això hem volgut entrevistar les investigadores que han presentat i guanyat els projectes per aquestes llengües. Hem entrevistat Cordula Ratacjczak i Nicole Dolowy-Rybinska, IPs del projecte ‘Sorbian language(s): revitalization efforts in different political systems’, i Manuela Pellegrino i Maria Olimpia Squilacci. Manuela Pellegrino Maria Olimpia Squilacci Recerca sobre el greko, la parla grega a Itàlia Un tret que caracteritza aquest programa és la joventut dels investigadors principals dels projectes guanyadors, i entre aquests, Manuela Pellegrino i Maria Olimpia Squillaci són dels més joves de tots. Squillaci reivindica el seu vessant activista i s’ha abocat amb passió a la revitalització del greko, la seva llengua inicial, i ha fundat la Greko Language Summer School. També ha desenvolupat una aplicació mòbil que és el diccionari greko-italià-greko, ha coordinat el primer curs en línia de greko, i ha produït un espectacle teatral en quatre idiomes diferents (grec antic, greko, varietat romànica local, italià) que permet al públic de tenir una experiència auditiva de la història lingüística de Calàbria. Totes dues investigadores han tingut vides gairebé paral·leles unides per la llengua. Antropòloga la primera i lingüista la segona, Manuela Pellegrino és originària de la comunitat grika de la Puglia, i Maria Olimpia Squillaci, de la comunitat greka de Calàbria. Ambdues han dedicat la recerca –i la vida– a aquestes llengües d’origen grec que es parlen al sud d’Itàlia. Totes dues llengües tenen molt pocs parlants, la majoria gent gran, i la transmissió intergeneracional és com més va més escassa. —Com us heu conegut? —Després d’alguns intercanvis de correus electrònics en els quals fins i tot ens divertíem comunicant-nos en les nostres llengües respectives, ens vam conèixer personalment el febrer de 2017 en un seminari del Cambridge Endangered Language and Culture Group. De seguida que ens vam trobar ens vam adonar de la bona sintonia que hi havia entre totes dues i com ens unia la passió i el compromís per les nostres llengües. Quan vam saber que hi havia el programa SMiLE de l’Smithsonian Institution vam decidir embarcar-nos en aquesta aventura. A propòsit d’això, volem donar les gràcies a Linguapax, que ens va fer conèixer aquest projecte i que ens ha donat suport com a Antena Linguapax a Europa. —Ens podeu explicar el vostre projecte? —El projecte consisteix a investigar i analitzar les estratègies de revitalització vigents a les comunitats de parla grega d’Itàlia, griko i greko, des dels anys seixanta fins a l’actualitat i explorar les repercussions d’aquests programes en les comunitats locals. El projecte vol mostrar també com el greko i el griko, malgrat nombroses similituds, mostren algunes diferències significatives. A més, en examinar el cas de la comunitat grega al sud d’Itàlia, el projecte proporcionarà dades valuoses per a poder comparar les pràctiques de revitalització amb les que s’apliquen en altres comunitats minoritàries europees. —I com us ho fareu per treballar, tenint en compte que són dues comunitats allunyades? —Tenim la intenció de passar quatre mesos en les nostres comunitats respectives i cinc mesos juntes per col·laborar i, sobretot, intercanviar. El fet de ser alhora expertes i membres de la comunitat facilita molt el treball de camp. A més a més, el temps que compartirem serà molt important per proporcionar-nos noves perspectives de les comunitats respectives i és essencial per a la comparació i l’avaluació continuada. Cordula Ratacjczak La supervivència del sòrab Cordula Ratacjczak va néixer prop de Colònia. Va aprendre sòrab quan va anar a viure a Lusàcia, ara fa vint-i-dos anys. Allà va fer el doctorat. Els seus fills anaven a una escola bilingüe i parlaven sòrab. Fa set anys que treballa en un diari escrit en aquesta llengua. Cordula Ratacjczak ha fet la recerca amb Nicole Dolowy-Rybinska, que és de Varsòvia i treballa a l’Institut d’Estudis Eslaus de l’Acadèmia Polonesa de les Ciències. Nicole Dolowy-Rybinska ha centrat la recerca, sobretot, en llengües minoritàries eslaves, en projectes de revitalització i estudis sobre els moviments activistes i les actituds que té la població cap a aquests projectes per intentar recuperar i mantenir les llengües, sobretot a Lusàcia, a Cashúbia (Polònia) i a la Bretanya. Cordula Ratacjczak i Nicole Dolowy-Rybinska ens parlen sobre el sòrab. Nicole Dolowy-Rybinska —Ens podeu explicar quina és la situació del sòrab? —Són realment dues llengües: l’alt sòrab i el baix sòrab, i es troben en situacions totalment diferents. Els parlants de les dues llengües es poden entendre entre ells si fan un esforç. No es pot saber quants parlants de l’alt sòrab hi ha exactament, però es calcula que podrien ser uns 15.000. El baix sòrab, en canvi, té menys de 1.000 parlants, tots ells de més de 60 anys. Entre 1930 i 1950, va deixar-se de transmetre la llengua de manera molt radical. La situació de l’alt sòrab és una mica millor. Es va conservar perquè estava fortament lligat al catolicisme. —Per què us heu interessat per aquesta llengua? —Cordula Ratacjczak: Perquè el meu avi era sòrab i perquè m’hi vaig traslladar. —Nicole Dolowy-Rybinska: Va ser per accident. Vaig començar a aprendre sòrab l’any 2001 quan vivia a París. Era l’única estudiant i tenia molt bona relació amb el professor, que em va transmetre positivament la possibilitat de fer recerca a Lusàcia i ajudar el sòrab. —En què consisteix el vostre projecte? —Volem veure com funcionen les comunitats i quines són les actituds que té la gent cap a la llengua i cap a la gent que aprèn sòrab. També volem mirar quina política lingüística es fa a Lusàcia –a nosaltres ens sembla que no n’hi ha cap– i consensuar una estratègia per a fer una política lingüística positiva per al sòrab. A més, volem compartir amb la gent els nostres resultats i engrescar-los en la tasca de revitalitzar el sòrab.

Com es revitalitzen les llengües minoritzades a Europa?

Si avui hi hagués eleccions al Parlament de Catalunya, l’independentisme estaria en disposició d’augmentar en nombre d’escons. Ho assenyala un sondatge encarregat per El Periódico a l’empresa GESOP. En el millor dels casos, ERC, JxCat i la CUP sumarien 74 diputats, quatre més que ara, i en la situació més moderada, 71. ERC se situaria folgadament com a primera força, amb 40-41 diputats, per sobre dels trenta actuals, mentre que Junts per Catalunya obtindria 24-25 escons, deu per sota del 34 actuals. La CUP podria duplicar representació i passaria de 4 a una forquilla de 7-8. El PSC, per la seva banda, desbancaria Ciutadans com a segon partit, amb 28-29 escons. El partit taronja cauria fins als 22-23, els comuns es quedarien amb 8-9 i el PP amb 3-4. El sondatge s’ha fet a partir de 1.422 entrevistes de l’1 al 5 de juliol, és a dir, abans de l’acord entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació de Barcelona, el qual ha tensat les relacions al govern.

L’independentisme augmentaria en escons si hi hagués comicis, segons un sondatge d’El Periódico

Març del 2019. Un total de 60.739 espectadors omplen la grada de l’estadi Wanda Metropolitano per veure el partit disputat entre l’Atlètic de Madrid Femení i el FC Barcelona Femení. Rècord històric d’assistència, batent-ne un altre de la mateixa temporada, les 48.121 persones que van omplir San Mamés en el partit entre l’Athletic i el mateix equip matalasser. I és que l’esport femení, a l’estat espanyol, es troba en un clar moment d’expansió des de fa un parell d’anys. La temporada 2017-2018, per exemple, la Liga Iberdrola es va convertir en una de les més atractives del futbol femení arreu del món. De fet, GOL TV va oferir en obert un total de 65 partits, dels quals 32 van superar els 100.000 espectadors. Però l’esport femení necessita seguir escalant. Malgrat que les grans protagonistes són dones, en les posicions de més responsabilitat –com les banquetes, les directives o l’arbitratge– segueixen sent homes els qui porten la veu cantant. ‘Allò que no coneixes no pot ser el teu referent’. Anna Caula, diputada al Parlament per Esquerra Republicana i exentrenadora de l’Uni Girona –amb qui va aconseguir l’ascens a la màxima categoria del bàsquet estatal– i de la Selecció Espanyola sub-20, resumeix així la situació de desigualtat en què es troba l’esport femení en general. Per revertir la situació i avançar cap a la igualtat l’entrenador del Cadí la Seu, l’equip revelació d’aquesta temporada de la Lliga femenina de bàsquet, Bernat Canut, creu que és necessari posar quotes de paritat als mitjans perquè dediquin un percentatge mínim de difusió a l’esport femení. ‘Els patrocinadors es volen mostrar i ho fan amb els equips que surten als mitjans. Al final l’espectador mira el que veu a la tele, a la ràdio o als diaris’. En aquesta línia, Caula explica que ‘amb l’Uni Girona hem anat descobrint que la gent quan prova d’anar a veure un partit li agrada i repeteix’. Així doncs, la diputada afirma que ‘això que ens han fet creure molt de temps que l’esport femení és un producte que no interessa, quan ho hem posat a prova no s’ha complert’. Sembla ser que l’esport femení gaudeix de bona salut, sobretot si es compara amb pocs anys enrere. Tot i així, també hi trobem algunes ombres. La principal es troba en les figures que envolten les jugadores, ja siguin tècnics, directius, àrbitres o periodistes. Aquests casos són àmbits en què la figura de la dona acostuma a quedar relegada en un segon pla. Sense anar més lluny, si ens fixem en les banquetes de la Lliga Iberdrola només 2 de les 16 que hi ha en total estan ocupades per una dona. En aquesta mateixa línia, si observem la junta directiva de la Federació Espanyola de Futbol, tan sols 3 de les 36 persones que la conformen són dones. Per altra banda, la diputada Anna Caula associa la baixa presència de les dones a les posicions de poder amb les desigualtats dins l’àmbit domèstic. Així, per augmentar la visibilitat de la dona als espais de responsabilitat en el món esportiu creu que ‘s’han de potenciar mesures que van molt més enllà de l’esport, com ara la conciliació laboral amb la vida familiar’. L’exentrenadora considera que ‘fins que no arribem al moment en què les cures domèstiques d’atenció a la infància siguin realment paritàres faltarà feina per fer’.  Les dones també es troben infrarepresentades en el cas de l’arbitratge. En el futbol professional a Espanya –Primera i Segona Divisió– només hi ha 2 dones contra 126 homes i cap d’elles arbitra a la màxima categoria. L’àrbitre Ester Parramon es mostra optimista i creu que ‘anem pel bon camí per arribar a veure una dona arbitrant un partit de la primera divisió masculina’. La gironina afegeix que ‘si mirem fora d’Espanya ja hi ha dones com Bibiana Steinhaus que són professionals i arbitren a Primera Divisió’. ‘Això vol dir alguna cosa’, conclou. D’altra banda, Si entrem en el terreny econòmic, el salari d’ambdòs sexes també és desigual. Mentre que les àrbitres de la Lliga Iberdrola, la màxima categoria de futbol femení, cobren 167 euros per partit, els de la Lliga Santander en cobren 3.700. A tot això, Núria Casas, periodista esportiva, creu que ‘s’ha de prioritzar sempre la professionalitat de les persones’. Tot i així, afegeix que ‘és molt difícil pensar que no podem trobar dones que puguin ocupar aquests càrrecs’. Casas viu el món de l’esport des d’un punt de vista periodístic. Aquest és un àmbit que està molt masculinitzat i en el qual la presència de les dones és una arma de doble fil, ja que, tal i com explica Casas ‘partint d’una base masclista de la societat la dona té més accés en el periodisme esportiu a la posició de presentadora’. Això respon a un criteri masclista, ja que no s’està seleccionant la dona per les seves capacitats sinó pel fet de ser dona. Pel que fa a la visibilitat de l’esport femení, Canut destaca la importància dels referents. ‘Els nens i nenes s’emmirallen amb les jugadores del Cadí i això és important per crear referents femenins, perquè vegin que elles també poden arribar a competir a l’elit’, explica. En la mateixa línia, Caula creu que s’ha de fer una aposta. ‘Si cap mitjà parlés de Messi, en Messi no seria Messi. Quan aquests referents entren en un mitjà de comunicació i tenen aquesta visibilització, triomfen”’ opina. D’altra banda, Casas reivindica la recuperació de figures femenines. ‘Crec que ja hi ha referents, com Olga Viza. El que s’ha de fer és redescobrir-los’, argumenta la periodista. Les perspectives de futur, però, són bones. Marta Carreras, micròfon autònom de les transmissions del Barça a Catalunya Ràdio, creu que el periodisme esportiu avança cap a la paritat ja que ‘hi ha una diferència abismal respecte fa dos anys’. ‘El Barça, per exemple, ha fet una clara aposta pel femení, la qual cosa s’ha vist repercutida en els resultats’, relata. ‘Si les noies del Barça passen les semifinals faríem la transmissió fins i tot abans que un partit masculí. Això és molt nou’, afegeix Carreras. En el mateix sentit, Cindy Lima, campiona d’Europa amb la selecció espanyola de bàsquet l’any 2010 i actual comentarista dels partits de bàsquet femení al canal Esport 3, creu que l’esport femení té ‘molt marge de creixement’. ‘Avui en dia pensar que l’esport femení pot competir amb el masculí en segons quins esports podria semblar una utopia però jo tenia un entrenador, en Ramon Jordana, que sempre deia que les utopies d’avui són les realitats del demà i jo hi crec molt en aquesta frase”, explica.

Esport femení, un pas rere l’altre

El cercador d’empreses compromeses amb l’autodeterminació que l’ANC va activar dijous en el marc de la seva iniciativa ‘Consum estratègic‘ ha rebut en els seus primers cinc dies més de 430.000 visites i més de 200.000 recerques directes d’empreses. ‘Consum estratègic’ és una campanya impulsada per la comissió de l’ANC Fem República, pilotada per l’empresari David Fernàndez, que cerca ‘enfortir una economia catalana molt més deslligada de les pressions polítiques’ i que s’abandonin ‘empreses de tipus oligopolístic que van participar obertament en la campanya de la por’ contra la independència de Catalunya. Les empreses que hi formen part s’han adherit voluntàriament al projecte i han estat ‘verificades’ per l’ANC, que ha avaluat qüestions com el respecte al medi, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0 i el respecte i promoció de la llengua catalana ‘com a part inseparable de la realitat del país’. Al cercador, s’hi ha de posar el codi postal per delimitar un territori i es pot discriminar les empreses per l’àmbit –electricitat, gas, telefonia, entitats financeres, per exemple– i com per altres aspectes –cooperativa, web en català, economia circular, etcètera. Aquest projecte, que va registrar els seus primers passos al novembre de l’any passat i després d’haver organitzat 92 fires i 115 col·loquis a tot Catalunya, va començar dijous la seva segona fase amb aquest cercador. L’ANC activa un cercador d’empreses compromeses amb l’autodeterminació

El cercador d’empreses de l’ANC rep 430.000 visites en cinc dies

Més d’un miler de roses cobreixen enguany per Sant Jordi la façana de la Casa Batlló, una de les joies modernistes de Barcelona. A més, hi haurà 2.016 roses a peu de carrer que es podran comprar a un preu voluntari, i els diners es destinaran a la Fundació Arrels.

La Casa Batlló, coberta de roses solidàries aquest Sant Jordi

El primer ministre Emmanuel Macron anunciarà avui una gran consulta ciutadana que durarà fins el 15 de març. Ha d’especificar com organitzarà aquest debat i si acabarà o no amb un referèndum. Emmanuel Macron activarà aquesta consulta a la localitat de Grand-Bourgtheroulde al departament d’Eure, a Normandia. Ahir va fer pública una carta als francesos en què definia els contorns d’aquesta iniciativa però sense acabar de revelar-los tots. És previst que avui es presenti la plataforma digital Granddébat.fr, destinada a rebre les contribucions ciutadanes. Aquesta plataforma proporcionaran les eines metodològiques per als debats. A part la plataforma mòbil, es podrà participar en el debat també en llocs físics que s’instal·laran arreu de l’estat francès, en edificis com ara ajuntaments, estacions de tren o mercats. També es podran organitzar reunions públiques i, en acabat, enviar propostes i un informe exhaustiu a la comissió. Durant els debats, l’executiu té previst d’organitzar pel cap baix quatre ‘tallers nacionals’ temàtics. Seran conferències en diverses poblacions que aplegaran entre 100 i 200 experts i representants de la societat civil, que també debatran i votaran sobre les propostes. Un debat marcat pel moviment de les Armilles Grogues Macron ha anunciat que el debat girarà entorn de quatre àmbits: transició ecològica, fiscalitat, democràcia i ciutadania i reforma de l’estat. Però també s’hi establiran límits: ‘L’avortament, la pena de mort o el matrimoni per a tothom’ no s’hi debatran, va dir Benjamin Griveaux, el portaveu del govern. Els quatre àmbits tenen a veure amb la crisi de les Armilles Grogues, que va començar arran de la creació d’un nou impost que s’afirmava que era destinat a promoure la transició ecològica. La fiscalitat, els drets democràtics i la reforma de l’estat per a fer-lo més participatiu són els gran àmbits de la revolta de les Armilles Grogues, que Macron vol contrarestar. El gran problema del debat és que no s’ha concretat com se n’aplicarien les conclusions. Pel que fa als imposts, la idea d’un retoc, o fins i tot d’una revisió important, de l’impost sobre la renda sembla que va guanyant adeptes al parlament, en el sentit de fer més progressius els primers terminis i augmentar la tributació dels més rics. Però en matèria institucional, la creació d’un referèndum d’iniciativa ciutadana, que és la principal demanda de les Armilles Grogues, no és acceptada per Macron. No obstant això, s’ha parlat de revisar un sistema ja existent, el ‘referèndum d’iniciativa compartida’, que pot ser convocat conjuntament per un 10% de l’electorat i un cinquè dels parlamentaris. Però la gran qüestió és si les reformes que es puguin aprovar en aquest debat han de ser sotmeses a referèndum o no. Macron diu que no té por de fer-ho, però tothom és conscient que un referèndum com aquest podria esdevenir un gran problema per al president, perquè concentraria tots els vots contra les seves polítiques i podria causar una enorme crisi política.

Macron anuncia avui una consulta ciutadana per a contrarestar la protesta de les Armilles Grogues

El raper Valtònyc, exiliat a Bèlgica, ha contestat també els atacs de la vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, al president Carles Puigdemont. ‘M’agradaria que Oltra mirés als ulls de la meva mare i li digués que per tenir principis i ser d’esquerres, millor hauria de venir a veure’m a la presó, dispersat a 500 quilòmetres de casa i en règim FIES perquè m’acusaven de terrorisme per una cançó’, li ha etzibat. Cada dia din i sop lluny de casa, però m'agradaria que Oltra mires als ulls a la meva mare i li digués que per tenir principis i ser d'esquerres, millor hauria de venir a veure'm a la presó, dispersat a 500km de casa i en règim FIES perquè m'acusaven de terrorisme per una cançó. — Josep Valtònyc🎗 (@valtonyc) February 11, 2019 La reacció de Valtònyc se suma a l’onada d’indignació que ha provocat Oltra amb els seus atacs a Puigdemont per haver-se exiliat.

Valtònyc: ‘M’agradaria que Oltra mirés als ulls de la meva mare i li digués que hauria de venir a veure’m a la presó’

La junta de portaveus del Parlament de Catalunya ha decidit de mantenir la data del debat de política general, previst pel 25 i 26 de setembre. El PSC, amb el suport de C’s i el PP, ha demanat d’ajornar-lo perquè no coincideixi amb el judici del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) contra el president de la Generalitat, Quim Torra, però els partits independentistes s’han unit per a evitar el canvi de dates del debat. Gairebé a la mateixa hora, el TSJC ha emès una interlocutòria en què refusa la petició de la defensa de Torra de canviar les dates del judici per la coincidència amb el debat del parlament, que ja era previst des del juliol al calendari de plens tot i que encara no ha estat formalment convocat pel president de la cambra, Roger Torrent. Torra havia demanat al TSJC que respectés la separació de poders i ha obert la porta a no assistir al judici per a poder ser al parlament. Les conseqüències d’una plantada de Torra al TSJC Així doncs, si res no canvia, Torra haurà de triar entre assistir al debat de política general del parlament o al judici. Cal tenir en compte que el judici pot fer-se sense la presència de Torra, que pot renunciar al seu dret de defensar-se perquè pot remetre’s a la declaració que va fer el 15 de maig davant el jutge instructor. El PSC ha demanat que es canviï la data del ple amb l’argument que no volen que s’usi la cambra per confrontar institucions. Segons fonts dels socialistes catalans, intenten evitar que el president de la Generalitat pugui utilitzar la convocatòria del ple com a ‘excusa’ i sigui ‘instrumentalitzat’ davant del TSJC i entenen que la citació judicial és molt important per a un president en exercici del càrrec. C’s i el PP s’han afegit a la petició dels socialistes catalans, però la majoria independentista ha volgut mantenir la data del debat de política general. Segons fonts presents a la reunió, Torrent ha informat que va mantenir una conversa amb Torra i que la voluntat del president era mantenir la data del ple. JxCat al·lega que el debat estava programat abans de la citació judicial i, per tant, hauria de ser el TSJC qui canviés la data. Els comuns no han donat suport ni als uns ni als altres. Creuen que Torra pot demanar que el judici s’ajorni i respectar alhora el calendari del parlament. El TSJC encara ha de decidir si recusa dos dels tres membres del tribunal, Jesús María Barrientos i Mercedes Armas. La defensa de Torra ha argumentat que Barrientos s’ha pronunciat en múltiples ocasions contra la presència de llaços grocs als edificis públics –cosa que debilita la seva aparença d’imparcialitat–, mentre que Armas va formar part de la sala que va admetre a tràmit la querella per desobediència contra el president. El TSJC també ha demanat a la defensa de Torra que esmeni un ‘defecte de forma’ de l’escrit de recusació abans d’estudiar-lo.

El parlament i el TSJC mantenen les dates i obliguen Torra a triar

La Universitat de Barcelona, juntament amb la Fundació Banco Santander i la Universitat d’Exeter, ha impulsat el projecte audiovisual CartasVivas.org, que ha esdevingut molt polèmic a les xarxes socials perquè s’hi considera Pilar Primo de Rivera una ‘dona pionera’. Aquest projecte ha estat desenvolupat per estudiants i professors d’ambdues universitats i pretén recuperar, amb una biblioteca web audiovisual gratuïta, la veu d’autores i pensadores del segle XX que van ser pioneres de la seva època. A cada dona li corresponen tres píndoles cinematogràfiques de tres minuts que n’expliquen la història i la manera de pensar. Les dones triades per estrenar-lo han estat la reformista sexual Hildegart Rodríguez, l’escriptora Carmen Laforet i la creadora de la Secció Femenina de Falange, Pilar Primo de Rivera. Això ha generat força indignació, i a la xarxa, molts usuaris han criticat que la sèrie feia revisionisme històric amb una elecció que emblanquia el feixisme, perquè de cap manera no es pot considerar pionera una persona com Primo de Rivera, que va anar contra els drets de les dones. El projecte ‘Cartas Vivas’ es presenta com una manera d’acostar-se a les dones que van tenir un paper important al segle passat o que van viure activament l’avantguarda social i literària. Pilar Primo de Rivera va dirigir la Secció Femenina, l’instrument de la dictadura franquista que va servir per a trepitjar els drets que les dones havien aconseguit durant la República. Però això sorprèn la definició que en fa la Universitat de Barcelona a la seva web, on descriu així aquest capítol de la sèrie: ‘El segon episodi està dedicat a Pilar Primo de Rivera, política espanyola d’ideologia falangista i una de les primeres feministes del règim franquista.’ Pilar Primo de Rivera va dedicar tota la vida a imposar les seves idees sobre el paper que creia que havien de tenir les dones, relegades a l’àmbit de la llar i a la maternitat obligatòria i sempre sotmeses i dependents de pares, marits i fills. N’és una bona mostra la Guía de la buena esposa, un manual escrit per ella mateixa el 1953 en què donava consells com ara aquest: ‘Ofereix de treure les sabates al teu marit quan arribi de treballar i parla-hi amb to relaxat’, ‘saluda’l amb un càlid somriure i demostra-li el teu desig per complaure’l’, ‘recorda que els seus temes de conversa són més importants que no els teus’, ‘recorda que ell és l’amo de la casa’ i –sobre les relacions sexuals– ‘accedeix-hi humilment, tenint sempre en compte que la seva satisfacció és més important que no pas la d’una dona’. A partir d’aquestes idees basades en el nacionalcatolicisme, la Secció Femenina s’encarregava de controlar i reprimir les dones ja de ben petites, amb iniciatives tan masclistes com les lliçons obligatòries de cuina i confecció. VilaWeb s’ha posat en contacte amb Nuria Capdevila-Argüelles, una de les impulsores del projecte ‘Cartas Vivas’ i catedràtica del College of Humanities de la Universitat d’Exeter, que ha tret importància als comentaris crítics. Considera que s’ha fet una mala interpretació de l’objectiu de la sèrie: ‘És una biblioteca en línia de figures que van ser importants en la història de la dona al segle XX, i ella ho va ser. Som perfectament conscients del seu feixisme, però així com crec que s’ha d’investigar Franco, crec que ella també ha de ser investigada.’ Quan li demanem per què el projecte considera pionera una persona que era el braç executor d’una política contra els drets de les dones, Capdevila-Argüelles diu que el concepte ‘pionera’ no ha de ser necessàriament positiu. ‘Pioner és el qui fa una tasca d’avançar, i ella es va veure a si mateixa com a tal. Encara que fos pionera en una ideologia que a mi no m’agrada gens, va ser una dona que va desafiar la seva època.’ També es desmarca dels comunicats de la universitat perquè a vegades ‘redueixen els projectes a idees bàsiques per a facilitar-ne la comunicació’ i considera que el projecte ‘Cartas Vivas’ té una significació feminista, però que això no vol dir que consideri feminista Primo de Rivera: ‘Sabem que va alentir el desenvolupament del feminisme com a moviment emancipador. Ara, s’ha d’estudiar, perquè si no coneixes els discursos que et fan mal, no ets forta. A la sèrie apareix com una persona absolutament derrotada. És la derrota d’una ideologia. Sabem molt bé qui van ser els Primo de Rivera i que ella va ser una dona repressora, però és important de recuperar i debatre la visió que ella va tenir de si mateixa.’ Benvolgut @RectorUB Ens pot explicar què fa la #UB participant en un projecte que blanqueja el feixisme? Presentar a Pilar Primo de Rivera com a "dona pionera" és un insult a la memòria col•lectiva https://t.co/DbbvbNryCH — Associats Reclamants (@ReclamantsUB) September 16, 2019 m'assabento del projecte "Cartas vivas", on participa la UB, que vol donar veu a pensadores del seu temps… s'hi inclou a Pilar Primo de Rivera, que es descrita com una visionària… i me'n faig creus! https://t.co/kfhfUIZ2dx — Carles Viñas (@CarlesVinyas) September 15, 2019 Vergonya, @UniBarcelona, VERGONYA. "Pilar Primo de Rivera pionera", i tot això en nom de l'acadèmia i l'excel·lència. El mandat de @JoanEliasG està sent probablement el més lamentable de la història. Enhorabona.#antifeixistes #memòriaHistòricahttps://t.co/F3OjIIb1gt — Senda (@_Senda) September 16, 2019 Soy historiadora del Franquismo. Por favor, ¿pueden dejar de blanquear el Fascismo? Pilar Primo de Rivera no fue una pionera, ni una visionaria, ni mucho menos feminista. Fue la fundadora de Sección Femenina y destrozó la vida de millones de españolas.https://t.co/qO0RulpbXK — Vecina 🐌 Neighbor (@VecinaUna) September 15, 2019 Qui encara no s’hi ha pronunciat és la Universitat de Barcelona com a institució. És la que ha rebut totes les crítiques per haver donat suport a aquest projecte, que podria tenir un valor documental, però que ha acabat causant indignació per la presentació que n’ha fet. Una de les qüestions més criticades ha estat que una universitat pública impulsi una iniciativa que posa al costat de Primo de Rivera dones com Carmen Laforet o Hildegart Rodríguez, sense explicitar l’entorn de la primera. En les píndoles, una actriu reprodueix les paraules més destacades que va dir cada personatge, sense convertir-les en guió. Les de Pilar Primo de Rivera –interpretada per Consuelo Trujillo–, reflecteixen les seves idees sobre com havien de ser les dones a l’Espanya franquista: ‘Ensenyàvem a les dones normes bàsiques de neteja, oficis, a teixir, maneres de guanyar-se la vida. Hi va haver un temps en què totes les dones d’Espanya van passar per la Secció Femenina i se sentien orgulloses de cooperar en la construcció d’una pàtria igual per a tots.’ Això és tan sols una mostra de les frases de Primo de Rivera. Jovent Republicà fa una crida a boicotar el projecte Les Joventuts d’Esquerra Republicana han fet una crida per les xarxes a boicotar el projecte. Demanen d’enviar correus electrònics com a acció de protesta perquè Pilar Primo de Rivera ‘va dedicar la seva vida a treballar per un model de dona submisa i desapoderada al servei del règim.’ ✋ Pilar Primo de Rivera era feixista, mai feminista! ✋ ❗️ Denunciem el projecte @Cartas_Vivas_ impulsat per @UniBarcelona i @FBancoSantander que blanqueja la Falange i la seva "Sección Femenina" 📩 Enviem mails massius com a acció de protesta! INFO: https://t.co/NNChMDAOWw pic.twitter.com/MQP9C4NxrB — Joventuts d’Esquerra Republicana🎗 (@JoventRepublica) September 17, 2019 📩 Envia un correu a [email protected], [email protected] i [email protected] deixant clar que no era una dona "pionera" ni referent ❌ 🙅‍♀️ Va dedicar la seva vida a treballar per un model de dona submisa i desempoderada al servei del règim. Que no quedi impune! — Joventuts d’Esquerra Republicana🎗 (@JoventRepublica) September 17, 2019 🤔 I si els falten idees, nosaltres en tenim: Aurora Picornell, Carmen Barrero, Marina Ginestà i moltes altres que van lluitar per la igualtat i la llibertat! 💪 pic.twitter.com/wEMzXE3Cdd — Joventuts d’Esquerra Republicana🎗 (@JoventRepublica) September 17, 2019

Polèmica per un projecte de la UB sobre dones ‘pioneres’ que inclou Pilar Primo de Rivera

La NASA està estudiant una arquitectura senzilla per portar a la Terra mostres de Mart, la qual cosa podria permetre estudiar aquí roques del planeta vermell abans del 2030. El concepte es concentraria a obtenir mostres emmagatzemades per la propera missió Mars 2020 per portar-les a la Terra tan aviat com sigui possible. Aquesta proposta s’ha discutit en una reunió del comitè de les Acadèmies Nacionals dels Estats Units que dur a terme una revisió intermèdia de l’enquesta decennal de ciències planetàries del 2011. ‘Aquesta és una arquitectura molt més simple’, va dir Thomas Zurbuchen, administrador associat de la NASA per a la ciència. ‘Va directament al que jo consideraria la qüestió jugular, que és com aterrar i desenganxar del planeta’. El concepte, que segons ell és només un dels molts que l’agència està estudiant, involucraria el llançament d’un aterritzador a Mart a partir del 2026, equipat amb un vehicle de recol·lecció de mostres i un coet, conegut com un vehicle d’ascens de Mart. La nau aterraria prop del lloc d’aterratge de Mars 2020, i enviarà el seu vehicle per recollir les mostres emmagatzemades per aquesta missió i portar-les al mòdul d’aterratge. Aquestes mostres es carregarien al vehicle d’ascens de Mart a l’aterritzador, que després els llançaria a l’òrbita de Mart. Un orbitador de recol·lecció de mostres, llançat per separat, es reuniria llavors i prendria la mostra per a una tornada directa a la Terra o a l’espai cislunar.

La NASA estudia portar mostres de Mart a la Terra abans del 2030

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va anunciar dimarts l’alta de la darrera pacient amb Ebola a la República Democràtica del Congo. Sense més casos confirmats, dimarts va començar el compte enrere de quaranta-dos dies per declarar el final de la segona epidèmia d’Ebola més mortal al món. Tot i que la pacient ha estat donada d’alta, encara hi ha sota observació quaranta-sis persones que havien estat en contacte amb ella. A més, continuen vigents els protocols de resposta a l’Ebola per a tractar amb agilitat un possible nou cas. El final de l’epidèmia només es podrà constatar quan hagin passat quaranta-dos dies sense cap nova infecció després de l’alta. El personal sanitari de Beni van celebrar amb música i balls la recuperació de la pacient: #HealthHeroes in #Beni celebrating the last #Ebola patient in #DRC to be discharged from a treatment centre! @WHO congratulates all of our partners. We will remain in full response mode for the remainder of the observation period. pic.twitter.com/Hxjir9EwYL — WHO African Region (@WHOAFRO) March 3, 2020 El doctor Matshidiso Moeti, director a Àfrica de l’OMS, va agrair ‘els esforços incansables que s’han fet per respondre a aquest brot’ i va dir que està ‘realment animat’ per la notícia. Així mateix, va recordar que no es pot considerar la fi de l’Ebola al país i que cal mantenir la vigilància. El brot actual d’Ebola es va declarar l’1 d’agost de 2018 i és el desè que ha patit la República Democràtica del Congo i el segon més mortífer des de l’epidèmia 2014-2016 a l’Àfrica occidental.

L’OMS anuncia que s’ha curat l’última pacient d’Ebola al Congo

L’ex-president de les Illes Balears José Ramón Bauzá ha anunciat que deixa l’escó al senat espanyol i que es dóna de baixa del PP perquè ja no s’hi sent representat. En una carta de quatre pàgines adreçada a la militància del partit, diu: ‘Després d’un llarg procés de reflexió, no puc eludir que no puc continuar essent part d’un partit que, si més no en l’àmbit regional, m’és impossible de votar.’ A la carta, Bauzá acaba dient que es podrà continuar comptant amb ell per a defensar ‘una Espanya de ciutadans lliures i iguals, liberal, unida i de futur’. Segons que diu, va prendre la decisió ara fa un any i va voler esperar a la convocatòria del nou congrés del PP, que va escollir Pablo Casado com a president del partit, però la nova direcció no satisfà les seves expectatives: ‘Com pot ser que la direcció nacional del PP permeti i potenciï que al seu propi partit es defensin les mateixes polítiques que considerem aberrants quan les promouen unes altres formacions polítiques? Com es pot dir que cal defensar els castellanoparlants i l’espanyol quan el mateix partit a les Balears dóna suport a subvencionar rètols en català o que sigui un requisit en l’accés a la funció pública, fins i tot en llocs que no demanen l’atenció directa al públic?’ Bauzá també critica que la direcció de Casado no denunciï la suposada existència d’un adoctrinament a les Balears. ‘Com es pot dir que es lluita sense complexos contra el nacionalisme?’, demana. Defensa la seva política lingüística contra el català Al text, Bauzá defensa la seva gestió com a president ‘perquè el castellà tingués la mateixa prevalença’ que el català i per intentar de ‘revertir anys de catalanització de les Balears’. Per contra, critica la posició actual del PP balear en aquest aspecte. ‘El Partit Popular serà un actor fonamental a l’hora de provocar que les Illes Balears acabin en la mateixa situació que Catalunya’, diu. Bauzá lloa que Casado defensi ‘sense complexos la unitat d’Espanya’, però afegeix que, ‘desgraciadament, almenys en el cas de les Balears, les seves paraules i les seves accions van en camins oposats’.

L’ex-president Bauzá deixa el PP perquè el veu poc anticatalanista

La vice-presidenta del grup de l’Aliança Progressista de Socialistes i Demòcrates al Parlament Europeu, l’eslovena Tanja Fajon, ha reclamat l’alliberament dels presos polítics catalans i ha lamentat l’actitud del govern de Mariano Rajoy. En una entrevista a l’Agència Catalana de Notícies, ha dit: ‘No és propi de l’Europa d’avui empresonar polítics.’ Creu que Catalunya sí que és un afer europeu: ‘Es tracta del respecte pels drets humans i els drets fonamentals’, ha remarcat. Segons Fajon, si s’ha de culpar ningú de la crisi catalana és el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a qui retreu la manca de diàleg d’aquests darrers anys. ‘Molts passos han dut a la decisió dels catalans avui. La repressió i els arrestos polítics no són de cap manera una actitud democràtica’, afegeix. Fajon segueix amb gran preocupació la situació de Catalunya. ‘A Eslovènia sempre hem partit de la idea que tota nació té el dret d’autodeterminació, un dret que no pot negar ningú’, explica. Sense qüestionar la legalitat de la constitució espanyola, insisteix a dir que tota nació ha de tenir el dret de decidir el seu futur. ‘Espero que totes dues parts s’impliquin en un diàleg i també que les institucions europees hi donin suport amb una mediació o algun altre tipus d’acció’, insisteix. Fajon diu que no vol pas veure una Espanya desestabilitzada. Sobre el paper del PSOE i el suport a l’aplicació del 155, diu que dóna suport a les accions que fan a Espanya, però encoratja alhora els polítics espanyols, de tots els partits, a actuar d’una manera ‘més apropiada’. ‘Tinc molta simpatia pels catalans, però també comprenc molt bé els socialistes espanyols’, afegeix, tot recordant que és una situació molt sensible. ‘No qüestiono que el referèndum no fos legal, però a Eslovènia, durant anys, hi va haver un cert desenvolupament que va portar-nos al punt en què es necessitava una decisió política: calia preguntar a la gent si volia la independència o no’, diu. I afegeix: ‘Va ser una decisió molt difícil i coratjosa i és aquí on veig alguns paral·lelismes amb la decisió del govern català de fer el referèndum.’ Per ella, l’opció d’un referèndum pactat és la millor opció. És prudent a l’hora d’aclarir si Eslovènia podria ser un dels primers països a reconèixer la independència de Catalunya. ‘Crec que és prematur’, diu. I acaba així: ‘No sé què passarà, però no m’agradaria veure que a Europa, on intentem buscar integració, posem en qüestió el respecte dels drets humans perquè, al final, aquests drets són per damunt de la constitució.’

La vice-presidenta del grup socialista europeu demana l’alliberament dels presos polítics

Lluís va ser el responsable de comprar i de fer arribar les urnes del Primer d’Octubre a Catalunya. Gràcies al seu compromís, milions de persones hi van poder votar. En una entrevista al programa ‘FAQS’ de TV3, aquest testimoni explica per primera vegada com va ser tot el procés d’aconseguir-les, fer-les arribar a Europa i fer-les entrar a Catalunya perquè el primer d’octubre poguessin ser a tots els col·legis electorals. En total en van ser deu mil, fabricades durant dos dies a la Xina. D’allà van arribar al port de Marsella, on ningú no en va sospitar: la comanda que constava era de caixes de plàstic per a commemorar un aniversari d’una colla castellera catalana. A la duana no ho van comprovar. En aquell moment ja portaven el logotip de la Generalitat. ‘No hi vam voler fer aparèixer el nom de Generalitat, perquè si el dos d’octubre proclamaven la independència, la Generalitat desapareixeria i esdevindria el govern de la República’, explica Lluís. ‘Volíem que poguessin tenir més d’un ús’. De Marsella van ser traslladades fins a Catalunya Nord i d’allà voluntaris van anar-les fent passar, com van poder, pels Pirineus. ‘Les van tenir molt a prop, però anaven perduts’, opina Lluís. I les factures de les urnes de l'1-O?#FAQSforojuecesTV3 ▶ https://t.co/5ttxEUnAro pic.twitter.com/eLyIui9tB5 — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) September 22, 2018 I a la pregunta que tant ha perseguit l’aparell judicial, policíac i polític espanyol, d’on van sortir els fons públics per a pagar-les, Lluís contesta: ‘Les vaig pagar jo.’ L’única condició que va posar-hi és que el seu nom no aparegués enlloc. I que no fos relacionat amb els altres preparatius per al referèndum. Ni a ell ni a les altres dues persones que se n’encarregaven i que sabien tots els preparatius perquè arribessin les urnes. ‘No podíem permetre que no s’arribés a fer el referèndum per culpa d’una persona’, exposa. "Tot ho va fer gent del carrer, anònima", Lluís, el responsable de comprar i entrar a Catalunya, les urnes de l'1-O#FAQSforojuecesTV3 ▶ https://t.co/5ttxEUnAro pic.twitter.com/6XWg8iTaEH — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) September 22, 2018

Lluís, l’home clau de les urnes de l’1-O: ‘Les van tenir a prop, però anaven perduts’

Istambul acull la manifestació més multitudinària en contra l’intent de cop d’estat del passat 15 de juliol. Les autoritats fa temps que organitzen l’esdeveniment perquè sigui la manifestació més concorreguda de la història de Turquia. Es preveu que més de 2 milions de persones hi participin. De bon matí s’ha tallat el trànsit a les principals avingudes de la zona de Yenikapi (costat europeu), on tenen lloc els mítings. El transport públic, per tal d’incentivar la participació, és gratuït tot el dia. Uns 13.000 policies vetllaran per la seguretat de la concentració. La manifestació, anomenada ‘Trobada per la democràcia i els màrtirs’, ha rebut el suport explícit del president, Recep Tayyip Erdogan, així com del batlle i el governador d’Istambul: ambdós de l’AKP, el partit fundat per Erdogan. A la concentració també hi han estat convidats el partit kemalista, CHP (principal de l’oposició), i l’ultranacionalista MHP. El partit d’esquerres i pro-kurd, HDP, no. Ací podeu seguir la manifestació:

En directe: Istambul acull una multitudinària manifestació en contra del cop d’estat

El Tribunal Europeu de Drets Humans ha condemnat Espanya per haver inhabilitat l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa. Recordem que Atutxa es va negar a dissoldre el grup parlamentari de l’esquerra abertzale, Sozialista Abertzaleak, arran de la il·legalització de Batasuna el 2003. El Tribunal d’Estrasburg dóna la raó a Atutxa i als ex-membres de la mesa de la cambra Kontxi Bilbao i Gorka Knorr. Els afectats van haver de recórrer a la justícia europea perquè la via judicial espanyola havia ratificat la seva condemna: l’abril del 2008 el Tribunal Suprem va condemnar-los tots tres a inhabilitació per a l’exercici de càrrec públic i a multes de 12.000 a 18.000 euros per un delicte de desobediència. El Tribunal Constitucional espanyol va confirmar aquella sentència, que ara el Tribunal d’Estrasburg ha desautoritzat. Atutxa, Bilbao i Knorr foren jutjats per desacatament, quan es van negar a dissoldre Sozialista Abertzaleak, suposat hereu de Batasuna, que havia estat declarat fora de la llei. Quan tots tres foren jutjats, el Tribunal Superior Basc va desestimar el recurs que havia presentat l’organització ultradretana Manos Limpias perquè va considerar que els acusats no havien trobat la manera formal de dissoldre Sozialista Abertzaleak, tal com demanava el Suprem. Com que Manos Limpias va recórrer contra aquella sentència, el cas va arribar al Suprem, que va fer cas de la petició de Manos Limpias. L’argument d’Estrasburg La sentència d’Estrasburg assenyala que el Tribunal Suprem va condemnar Atutxa, Knorr i Bilbao sense que testifiquessin i assegura que va decidir sobre les ‘intencions’ dels tres polítics ‘examinant els fets provats en instàncies inferiors’ i ‘arribant a la conclusió per deducció, sense haver escoltat els interessats, que no van tenir l’oportunitat d’exposar al tribunal les seves raons’. ‘El Tribunal considera que les qüestions examinades pel Tribunal Suprem requerien el testimoni directe dels acusats’, diu la sentència, que per això considera que ‘d’acord amb el conjunt de circumstàncies del procés’ Atutxa i la resta de la mesa ‘van ser privats del seu dret a la defensa’

El Tribunal d’Estrasburg condemna Espanya per haver inhabilitat Atutxa

L’entrada al centre penitenciari els Lledoners és groga. Color groc en els centenars de crespons pintats a terra que es barregen amb escrits de ‘us volem a casa’; groc en cada plàstic penjat en els senyals i tanques dels laterals de la carretera; groc en la pancarta que demana ‘llibertat presos polítics’ just a l’entrada del recinte; groc daurat en els camps acabats de segar i que envolten aquest racó del Bages, on des d’avui són empresonats Oriol Junqueras, Raül Romeva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Serà l’administració catalana que gestionarà a partir d’ara els empresonaments dels polítics. Una relació contradictòria i perversa, però que ajuda a entendre el moment actual. Arran de l’agressió feixista que hi va haver ahir a la nit als voltants de la presó, tot feia indicar que avui hi hauria una àmplia concentració ciutadana a fora els Lledoners. Una protesta contra l’agressió d’anit i per a donar la benvinguda als presos, després de nou mesos tancats en presons espanyoles. Però no ha estat així. Potser per la calor –més de trenta graus– o per la indecisió de no saber a quina hora arribarien els presos –era prevista entre les 13.00 i les 16.00–, a fora la presó hi havia més mitjans de comunicació que no pas manifestants. Aproximadament, una trentena de persones s’ha fet sentir abans de l’arribada dels presos, quan el boca-orella ja anunciava que eren a Brians II. Sobretot s’ha sentit el crit més clàssic: ‘llibertat presos polítics’. Però sense fer-se repetitiu. Les emocions estaven contingudes perquè no hi havia res a celebrar. Tothom, periodistes i ciutadans –més que no manifestants–, volien que arribés el moment esperat. Molts es refugiaven sota les poques ombres que cedeix aquesta petita estepa bagenca i la sensació era de complir un tràmit. Els mossos han acordonat l’entrada i han desplegat vint-i-cinc agents per a contenir els concentrats. Un pèl excessiu, per la poca concentració. Als volts de dos quarts de dues ha arribat la comitiva de la policia amb dues furgonetes Volkswagen de color vermell i blanc amb els vidres tintats. A dins, Junqueras, Romeva, Sànchez i Cuixart, no se sap amb quina distribució. Quan han arribat davant els mitjans i just abans d’entrar al recinte, les furgonetes han accelerat inexplicablement. Les imatges preses han estat de pocs segons. Una vegada dins el centre, han passat al mòdul d’ingressos, on han dinat i hi passaran revisió mèdica. En aquest mòdul hi romandran unes hores i posteriorment seran conduïts al mòdul 2. És un mòdul de règim ordinari on actualment hi ha 93 interns més. Tots ells són condemnats, però es desconeix quin grau de delicte. Com que la presó té capacitat per a 929 presos i actualment l’ocupació no arriba als 700 interns, els quatre presos polítics podran estar en cel·les individuals. També Joaquim Forn, Jordi Turull i Josep Rull, que ben aviat faran aquest mateix procés. Amb el tràmit complert, tothom ha començat a desfilar, tret d’alguns periodistes i fotògrafs que ultimaven les cròniques sota alguna ombra minsa. Si hi ha cap lloc per a les emocions, arribaran a la tarda, amb la marxa que hi haurà fins a la presó i a la qual assistirà el president de la Generalitat, Quim Torra.

Els primers presos polítics ja són a Catalunya: un tràmit sense emocions a la porta dels Lledoners

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha anunciat en una conferència de premsa que la setmana entrant s’activarà un nou hospital temporal al recinte de la Fira de Barcelona per a atendre pacients lleus i estables de Covid-19. Tindrà, d’entrada, tres-cents llits, però l’objectiu és que arribi a tenir-ne dos mil. El centre s’anomenarà Hospital Fira Salut i, a mesura que passin els dies, s’analitzarà si caldrà ampliar-lo. Als hospitals de referència i als Centres d’Assistència Primària es triaran els pacients i es decidirà si es deriven a la xarxa d’hospitals o al temporal de la Fira, i els sanitaris que hi treballin no provindran de cap centre en concret. La consellera ha agraït a Fira de Barcelona que hagi posat l’espai a disposició del departament i als treballadors la feina ‘ingent que hauran de fer d’aquí a molt pocs dies’. El pavelló d’Igualada també es va preparant per a destinar, a partir de dilluns, noranta llits que serviran per a guanyar espai a l’Hospital de referència de la conca d’Òdena, tancada ja fa dues setmanes. Es calcula que els noranta llits puguin esdevenir-ne cent cinquanta.

La Fira de Barcelona es convertirà aquesta setmana en un hospital temporal que tindrà dos mil llits

El secretari valencià d’Agricultura i Desenvolupament Rural, Francisco Rodríguez Mulero, ha destacat avui que les exportacions agroalimentàries del País Valencià al Canadà han augmentat un 38% en l’última campanya de 2018, a causa de l’acord entre Europa amb aquest país, el CETA. Així ho ha indicat davant els mitjans de comunicació a la fira Fruit Logística a Berlín, que enguany celebra la seva 27 edició i en la qual participen noranta mercantils del sector agroalimentari valencià, de les quals unes trenta es troben a l’estand del País Valencià. Mulero ha destacat que gràcies a l’acord amb el Canadà, CETA, i a la missió empresarial que el president de la Generalitat, Ximo Puig, va realitzar a aquest país ‘les exportacions s’hagin incrementat un 38% en una sola campanya’, fet que suposa multiplicar l’exportat amb anterioritat. Així mateix, ha fet valdre que l’acord entre Europa i el Japó ha permès que vins valencians s’hagin convertit en un ‘referent’ al país. De fet, ha assenyalat que una cadena de supermercats que compta amb uns 2.000 establiments té en exclusiva un vi del celler Cherubino Valsangiacomo i és actualment la que més exporta al Japó. ‘Som líders’, ha emfatitzat. El secretari valencià d’Agricultura ha assenyalat que en aquest certamen les perspectives estan sent bones i hi ha ‘optimisme’ perquè s’està aconseguint un dels objectius marcats: obrir nous mercats com la Xina, el Canadà o el Japó. ‘No hem notat preocupació de disminució de la demanda, sinó que en general estan contents i l’expectativa de manteniment de l’oferta és realista’, ha assenyalat per destacar que, de fet, ell ha presenciat el tancament de dues operacions amb mercats com Taiwan o l’Argentina. ‘Les nostres empreses avui aquí posen de manifest que no només l’europeu és el nostre mercat europeu, sinó que tenim un altre de tercers països que estan sent treballats’, ha indicat. Preguntat per si hi ha preocupació pel Brexit o la crisi del sector citrícola, Mulero ha negat aquest extrem en afirmar que no ha notat ‘res diferent’ respecte a l’edició anterior: ‘Això és una fira comercial i la gent ve a comprar i vendre’. ‘El Brexit està al cap i és una preocupació, però a la fira es vénen a fer negoci i jo he vist a la gent innovant, fent negoci i comerç’, ha ressaltat per apuntar, respecte als cítrics, que tot i que aquesta crisi és ‘important’ per als productors valencians, per al comerç internacional ‘no deixa de ser una certa anècdota’, pel que ha insistit que les empreses estan centrades en la internacionalització cap a nous mercats. Caqui: A per la Xina, el Canadà i l’Índia Precisament, una d’aquestes empreses que ha acudit a Fruit Logistica amb noves perspectives de negoci ha estat l’associació espanyola del caqui, que aglutina 45 mercantils, de les quals el 90% són valencianes, i el president, Pascual Prats, ha fet notar la importància d’exportar a altres països més enllà de l’europeu a causa de les previsions d’augment de la producció que s’estima que en dos anys arribi als 600 milions de quilos. En aquest sentit, ha detallat que aquesta campanya ha estat menor de l’espera a causa de la pedra i a les inclemències meteorològiques, ja que s’han recollit 240 milions de quilos, quan el potencial era de 400 milions i la previsió per a la següent és de 500 milions. Per això, ha advocat per arribar a mercats com la Xina o el Canadà, però també ha avançat la seva intenció de portar el caqui a l’Índia. Reinventar-se cap a l’ecològica Per la seva banda, Paco Planes, de Terra i Xufa -empresa que fa deu anys que elabora productes derivats de la xufa-, ha explicat que en els últims anys han anat ‘evolucionant i innovant’ i abastant també la comercialització de fruites i verdures ecològiques, però mantenint la seva essència. Així, han obert noves línies de productes com cremes d’untar a força de cacau i xufa o cerveses també elaborades amb aquest tubercle. Així, ha considerat que la reinvenció cap a l’ecològic suposa ‘defensar els productes’ i ‘sortir del corrent convencionalista’. ‘És una manera de diferenciar-se i defensar el producte en un mercat que valora molt més la qualitat’, ha assegurat. L’alta tecnologia és el que caracteritza Zumo, una mercantil que ha creat un sistema únic per esprémer qualsevol mena de cítrics de manera vertical i sense tocar la closca, segons explica el seu responsable de comptes, Víctor Rius. Per a això, la màquina esprem la part interior de la fruita ‘traient el màxim profit amb la màxima qualitat’. A més, s’adapta la mida depenent del cítric per la qual cosa es poden aconseguir sucs de fruits de dimensions tan dispars com arangers o llimones, ha indicat per avançar que ‘alguns supermercats estan fent proves amb diferents màquines en els seus establiments’.

Les exportacions valencianes agroalimentàries al Canadà augmenten un 38% després del CETA

L’article 155 de la constitució espanyola és l’instrument amb què el govern espanyol pretén frenar l’independentisme. La redacció de l’article és vague i no preveu mesures concretes contra l’autonomia. Tanmateix, aquestes últimes setmanes alguns mitjans de comunicació espanyols i partits com ara Ciutadans han especulat amb la possibilitat que serveixi per a forçar unes eleccions autonòmiques a Catalunya, per a prendre el control dels Mossos d’Esquadra i les competències en educació o per a intervenir TV3 i Catalunya Ràdio. Les mesures que pensa emprendre el govern espanyol, en principi, se sabran dissabte. Rajoy ha convocat un consell de ministres extraordinari després de les respostes del president Carles Puigdemont als seus requeriments. Si se segueix el procediment habitual, el portaveu del govern espanyol explicarà els acords presos una volta acabat el consell de ministres. Però aquestes decisions no s’aplicaran immediatament. Abans s’hauran de sotmetre a l’aprovació del senat espanyol, on la majoria absoluta del PP és suficient per a activar-les. No obstant això, aquest ple no és previst que es faci fins el dia 30 o 31. De fet, l’endarreriment del consell de ministres fins dissabte per la presència de Rajoy al Consell Europeu que es fa a Brussel·les implica també que la mesa del senat no es pugui reunir almenys fins dissabte mateix, tot i que potser es reunirà dilluns o dimarts de la setmana entrant. Un procediment sense terminis establerts En primer lloc, la mesa del senat –on el PP també té majoria– ha d’avaluar les mesures que decideixi el govern espanyol. Després, s’ha de convocar una comissió –podria ser la comissió general de les comunitats autònomes o una altra de mixta– perquè avaluï el cas abans d’enviar un nou requeriment a Puigdemont. Al president li demanaran que aporti tota mena de documentació o al·legacions en relació amb les mesures que proposa el govern espanyol per a aplicar el 155. A més, la comissió ha de traslladar la proposta al ple del senat. Al seu torn, Puigdemont pot demanar de comparèixer al ple del senat. És molt poc probable, tenint en compte que el president català va refusar l’oferta de debatre el referèndum al congrés espanyol i que a la carta que ha tramès avui a Rajoy ja ha avançat que la Generalitat aixecaria la declaració d’independència com a resposta a l’aplicació del 155. Si ho considera oportú, Puigdemont pot designar una persona que assumeixi la seva representació al senat. Ni la constitució espanyola ni el reglament de la cambra no estableixen cap termini, però fonts del senat han apuntat a l’ACN que es podrien donar 48 hores. Una vegada rebuda la resposta del president de la Generalitat o esgotat el termini, la comissió s’haurà de reunir novament en una sessió on caldrà fer un debat i una votació sobre l’informe del consell de ministres. La comissió també pot proposar condicions o modificacions a les propostes del govern espanyol. Tot això tenint en compte que el reglament del senat tampoc no estableix cap termini per a fer aquests tràmits. Finalment, l’informe que surti de la comissió es debatrà i es votarà al ple del senat. Ací el reglament sí que estableix que podran intervenir-hi els portaveus de cada grup i que tindran dos torns d’intervenció d’un màxim de vint minuts. La majoria absoluta del PP a la cambra garanteix que les mesures que prengui el govern espanyol contra l’autogovern de Catalunya s’aprovaran.

Així s’aprovarà el 155: totes les passes del senat espanyol

Els agents dels Mossos d’Esquadra que van participar en el dispositiu Cronos que es va activar durant els atemptats gihadistes del 17 d’agost a Barcelona i a Cambrils encara no han cobrat les dietes d’aquelles jornades. Així ho explicava a VilaWeb el mossos en excedència David Torrents, un dels que justament va participar en aquell dispositiu. Ara, els diputats al congrés espanyol del seu partit, el PDECat, han registrat a la mesa del congrés espanyol una bateria de preguntes al govern de Mariano Rajoy demanant explicacions sobre aquest fet i sobre d’altres qüestions relacionades amb aquells atemptats que no han quedat aclarides. Deia Torrents: ’Els mossos que vam treballar el 17-A avui encara no n’hem cobrat les dietes. En canvi, tota aquella gent que va venir per al dispositiu del primer d’octubre, els famosos piolins, de policia espanyola i la Guàrdia Civil, no tan sols han cobrat les dietes, sinó també un sou extra pel fet d’haver estat fora del seu lloc de residència.’ Tenint en compte els termins en què es fan habitualment els pagaments de les dietes, segons Torrents, les haurien d’haver cobrat entre el novembre i el desembre, quan la Generalitat ja havia estat intervinguda amb el 155. El fet que el govern espanyol hagi pres el control dels Mossos no només ha fet que no hagin cobrat aquelles dietes, sinó que tampoc no s’ha fet cap homenatge ni condecoració als agents que van portar el dispositiu del 17-A. Això s’hauria pogut fer durant el dia de les Esquadres, el 22 d’abril, la jornada en què habitualment es fan les condecoracions i els homenatges als agents. Però enguany, sota el 155, no es va fer. En canvi, el major Josep Lluís Trapero, que fa vuit mesos i escaig va dirigir aquell dispositiu, ha estat apartat de la direcció del cos i ha estat processat per sedició i organització criminal. Per tot plegat, els diputats del PDECat Feliu Guillaumes i Míriam Nogueras han formulat aquesta sèrie de preguntes al govern espanyol, com aquestes: ’Per què les víctimes del terrorisme islàmic no tenen dret de tenir una comissió d’investigació per a poder aclarir tot el que va passar el 17 d’agost?’, ‘Per què cap representant del govern espanyol o de la casa reial no s’ha posat en contacte encara amb les víctimes dels atemptats?’, ‘Per què encara no sabem els detalls del vincle entre l’imam de Ripoll i el CNI? Què fa el govern espanyol per a aclarir-ho?’, ‘Per què enguany no s’ha celebrat el dia de les Esquadres?’, ‘Per què no s’ha felicitat ni condecorat els Mossos d’Esquadra que van salvar vies i que van desarticular la cèl·lula gihadista?’, ‘Per què els mossos d’esquadra de l’Operatiu Cronos, durant els atemptats del 17-A, encara no han cobrat les dietes d’aquells dies?…’ Vegeu-les totes ací: El càstig a Jordi Sànchez A més d’aquestes preguntes, els diputats també han registrat unes preguntes demanant per la sanció que Institucions Penitenciàries, depenent del govern espanyol, ha imposat a Jordi Sànchez pel fet d’haver enregistrat un missatge per a la campanya de les eleccions del 21-D, essent ell candidat. Un càstig que consisteix en un trasllat de mòdul, a haver de passar cada dia durant un mes divuit hores tancat a la cel·la i a mig any d’incomunicació amb la diputada al parlament Núria Guillaumes.

El govern espanyol haurà de respondre per què no ha pagat les dietes als mossos del 17-A

Avui fa una setmana, a primera hora del matí, dues bombes esclataven a l’aeroport de Zaventem, a Brussel·les. Després una altra explotava al metro, a la zona de la institucions europees. Entre totes dues van fer 35 morts i centenars de ferits. La capital de la Unió començava a viure una anormalitat que encara no s’ha acabat. Les últimes notícies diuen que, anant molt bé, l’aeroport obrirà demà i el debat per les deficiències de seguretat de l’estat belga és a la boca de tothom. A Brussel·les hi ha la delegació de la Generalitat de Catalunya més gran i amb més recursos de les set que funcionen ara mateix, només a una parada de metro de l’estació on va esclatar l’artefacte. Per això, la delegació del govern davant la Unió Europea va esdevenir protagonista molt activa dels fets de la setmana passada. De tot plegat, en parlem amb Amadeu Altafaj, el representant permanent del govern davant les institucions europees. —Com vàreu viure els fets d’avui fa una setmana? —A molta gent ens van agafar anant cap a la feina. La meva primera reacció va ser fer servir el Twitter per enviar els primers consells de seguretat bàsica, demanar a la gent que evités les aglomeracions, que no viatgés, totes aquestes coses. Després, quan vaig arribar a la delegació, la cosa més important era veure si hi era tothom o si algú havia estat víctima de l’atemptat del metro, perquè l’estació on va esclatar la bomba és molt a prop. De seguida em vaig coordinar amb el president Puigdemont i el conseller Romeva i vam decidir que tots els treballadors de la delegació havien de deixar les feines que feien i abocar-se en l’assistència als catalans que vivien aquella situació. —Vàreu atendre molta gent? —Dimarts ens vàrem fer càrrec de 130 situacions diferents. De tota mena. Gent que havia quedat atrapada en l’aeroport o en algun centre d’acollida, familiars que des de Catalunya no trobaven alguna persona, gent que s’havia quedat sense poder viatjar… Imatge de la videconferència feta a la delegació de la Generalitat a Brussel·les amb l’equip del representant permanent, Amadeu Altafaj, i el del conseller d’Afers Exteriors, Raül Romeva, el 22 de març. —Quina era la línia d’acció prioritària? —Calia reaccionar en diversos fronts. Havíem de saber si hi havia cap català entre els ferits o morts, havíem de mirar de resoldre problemes logístics de tota mena, gent que no sabia on anar a dormir, que no podia viatjar. La xarxa de mòbils es va saturar i això va complicar molt les coses. Es va viure una espiral d’angoixa que intentàvem combatre des de les xarxes socials. —Sabíeu quants catalans hi havia implicats? —No. Vam haver d’anar fent bases de dades amb noms, telèfons; intentar saber on era cadascú; relacionar gent… Vàrem acudir als centres d’acollida a Zaventem, a Lovaina… —Arran de la reacció deficient de les companyies aèries vàreu buscar autobusos. En vam parlar en un article de VilaWeb… —Hi havia gent que havia d’anar a Catalunya i no sabia com fer-ho. Les companyies aèries no donaven cap resposta consistent. Vueling, per exemple, només té una persona a Bèlgica i és un comercial. Era impossible. En un moment determinat vaig demanar al conseller Romeva i al president Puigdemont si seria possible de trobar algun autobús català a prop per a traslladar a Catalunya almenys els qui tenien més urgències. Sé que el conseller Rull i el director general de Mobilitat van fer gestions en les empreses catalanes de transport fins que van localitzar-ne un. Gràcies a això, dimecres a quarts de deu del matí aplegàvem quaranta-vuit persones a Zaventem, Lovaina i Brussel·les i podien emprendre el viatge. —Com estaven aquesta gent? —Físicament bé, però és evident que acabaven de passar una situació molt complicada i això els havia marcat. Jo vaig visitar dimarts al vespre el grup de catalans que havien viscut l’atemptat a l’aeroport. Eren en un centre d’acollida a Zaventem, que, com és fàcil d’imaginar, era correcte però no era el que calia. Jo era la primera persona que veien que tenia alguna responsabilitat. L’ambaixada espanyola no havia aparegut ni tampoc no ningú de Vueling. Vam insistir amb la companyia aèria perquè els drets del passatger aeri fossin respectats… Grup de catalans que va tornar de Brussel·les amb autocar, després dels atemptats. —Aquests drets es poden aplicar quan hi ha un atemptat com aquest? —La legislació ho preveu així. Els drets dels passatgers aeris es mantenen fins i tot en casos d’atemptat. Tenen dret a pernoctació, a una certa manutenció i a ser recol·locats tan de pressa com sigui possible en un altre avió. —Durant aquelles hores Twitter va ser un instrument molt important per a la delegació. —Sí. Amb els problemes que tenia la xarxa telefònica, Twitter va ser un gran instrument per a explicar coses, donar informació bàsica i fins i tot per a contactar personalment amb gent. —La delegació no és una ambaixada en el sentit formal del terme, però aquesta vegada s’hi assemblava més que mai… —No tenim estatus diplomàtic i no tenim ni tan sols el cens dels catalans que viuen a Brussel·les. Per tant, no podem oferir serveis consulars. Però hi ha moltes coses que sí que podem fer i que hem fet amb un gran ànim de servei als ciutadans. Ho hem demostrat a Brussel·les i també ho van demostrar les delegacions de París i Berlín en el cas Germanwings. La llei d’acció exterior deixa clar que les delegacions són també un suport als ciutadans de Catalunya i que aquest suport ha d’arribar tan lluny com sigui possible. La Generalitat ha de defensar els ciutadans de Catalunya també a l’exterior. —Com va ser la relació amb l’ambaixada d’Espanya? —Quaranta-vuit hores després dels atemptats, el consolat espanyol encara no ens sabia dir si algun dels ferits tenia residència a Catalunya. De fet, vam saber que un noi català era ferit, però a través de la família. Després sí que ens van informar des de Madrid, via Barcelona, que hi havia una altra persona hospitalitzada. —No ho sabien dir o no ho volien dir? —Jo això no puc saber-ho. —Fa molts anys que viviu a Brussel·les… —Vint-i-un anys ja! —Creieu que canviarà res després d’això que ha passat? Hi ha aquesta percepció que la descoordinació policíaca és tan gran. —És més que una percepció. És una evidència. I aquí la gent té molta por. Després dels atemptats de París la gent va veure clar que l’organització, el tràfic d’armes i tot, tenia origen a Bèlgica. I ara passa això en una ciutat que acull els organismes de la Unió Europea però també l’OTAN. Els nord-americans s’han queixat de la manca de col·laboració de la policia belga. És evident que les coses han de canviar. Cal una reforma profunda, sens dubte.

Amadeu Altafaj: ‘No podem oferir serveis consulars però a Brussel·les vam demostrar que hi ha moltes coses que sí que podem fer’

‘Sigui com sigui, fer dependre el dret d’un procés just de l’ús de la llengua materna per part dels professionals que assumeixen la defensa, conduiria a l’absurditat de negar que aquest dret tingui vigència per exemple, davant el Tribunal Europeu de Drets Humans.’ Tot i la sintaxi recaragolada del llenguatge jurídic, aquesta frase, pronunciada per Manuel Marchena, el president del tribunal contra l’1-O, evidencia que ignora una cosa: que el català és la llengua oficial d’Andorra, un dels països sota la jurisdicció del TEDH. És una anècdota viscuda durant la presentació de les qüestions prèvies del judici oral, però que resumeix molt bé el tractament que rep el català, no únicament en aquest judici, sinó en general. S’ha escrit molt sobre si els presos polítics podran expressar-se en català o no durant les seves declaracions al judici. Tanmateix, les defenses remarquen que no era pas aquesta la seva principal petició, sinó que el judici s’havia de fer en català. Íntegrament. En la mateixa vista, l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, va fer servir el català com a argument per a demanar que el judici es remetés a Catalunya, car es corria el risc que el tribunal del Suprem escoltés les explicacions dels acusats per mitjà de les paraules d’un intèrpret. Aquesta petició va ser denegada amb la frase esmentada anteriorment. L’argument esgrimit per Roig s’empara en la Carta Europea de Llengües Regionals, que l’estat espanyol va signar el 2001. Conté un apartat, el dels procediments penals, que diu clarament que els òrgans jurisdiccionals no tan solament han de garantir als acusats el dret d’expressar-se en la seva llengua regional o minoritària, sinó que també han d’assegurar, sempre que ho demani una de les parts, que el procés judicial es faci en la llengua regional. Arran de la impossibilitat de fer el procés íntegrament en català, una font de les defenses exclama, rotund: ‘La vulneració lingüística ja s’ha produït i tenim davant nostre un problema estructural.’ Explica que han aportat milers de documents que no s’han traduït i que, sense traducció, el jutge no els pot entendre. ‘Això ja ajuda a entendre quina és la voluntat del tribunal d’esclarir els fets.’ Els de l’acusació tampoc no són traduïts, tret d’alguns, com els vídeos del 20-S, en els quals apareixen subtitulades algunes frases, però amb errades. El tribunal encara no ha decidit si els acusats podran expressar-se en català, però ara mateix defenses com les de Cuixart, Sánchez, Turull i Rull ho consideren una qüestió secundària: ‘Ells només han de parlar dues vegades, al principi del judici i al final. Si veiem que la traducció simultània no és àgil i que el tribunal interromp a cada pas, passarem al castellà sense fer escarafalls’, explica un advocat que treballa per a una de les defenses. Si el tribunal permetés que els processats parlessin en català, es faria molt probablement utilitzant el mètode de traducció simultània, que implica la utilització d’un intèrpret. ‘Les traduccions successives es fan amb frases curtes. Això vol dir que es trenca el fil argumental de qui declara, posa nerviós i és un mètode molt susceptible de crear incongruències’, diu un dels advocats. Oriol Junqueras ho va dir també en una entrevista a RAC1. Va explicar que sospesava de declarar en català, però que això podia originar problemes de caràcter tècnic: ‘Ens pot fer perdre el fil a tots plegats. Hem de saber com es farà tècnicament i, aleshores, decidirem.’ Per tot això el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, el cap de setmana passat va denunciar que el Tribunal Suprem espanyol vulnera els seus drets lingüístics com a parlant del català. En referència a l’intèrpret, Cuixart va ser molt clar i va afirmar que no garantia els seus drets lingüístics ni de defensa. ‘Declarar amb un intèrpret emblanqueix una justícia espanyola que em nega un judici íntegre en català.’

L’ús del català en el judici, un dret vulnerat que ja és irreparable

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha estat rebut amb una ovació de la majoria de senadors del PP que hi ha a la cambra. Just abans de pronunciar un discurs agressiu contra el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en què ha demanat que avui s’aprovin exactament les mesures que va proposar el govern espanyol després del consell de ministres de dissabte passat, és a dir, l’ocupació il·legal del govern de la Generalitat i la intervenció del Parlament de Catalunya, a més del control directe de les escoles, els Mossos d’Esquadra i els mitjans de comunicació públics. No hi ha hagut ni un canvi en cap d’aquestes mesures, i Rajoy ha acabat ovacionat, amb els senadors del PP dempeus, aplaudint-lo amb força i fent-lo aixecar més d’una vegada de l’escó per saludar. Abans, durant el discurs, ja hi havia hagut un esclat d’eufòria quan Rajoy havia especificat les primeres mesures que volia dur a terme: la destitució del president de la Generalitat, del vice-president i de tots els consellers: #Rajoy calls on Parliament to sack #Puigdemont– met with huge applause Imposing article 155 looks like a formalitypic.twitter.com/GQ9NLEskoT — Jamie Johnson (@JamieoJohnson) 27 d’octubre de 2017 Rajoy ha reiterat que té la intenció de convocar ell unes eleccions al parlament que es facin a tot estirar d’ací a sis mesos. I ha concretat que la segona mesura important que vol dur a terme és d’imposar unes ‘disposicions perquè el president del parlament no pugui proposar cap candidat a la presidència de la Generalitat i que no es pugui fer ni debat ni votació d’investidura’. En un discurs molt dur envers el govern i les formacions independentistes, Rajoy ha assegurat que a Catalunya ‘s’ha liquidat la llei’ amb comportaments contraris als valors espanyols i europeus, en què s’ha ‘trepitjat l’estat de dret i el respecte a les minories’. Tot plegat, ha dit, té conseqüències perquè quan la llei es trenca, es trenca la convivència, s’imposa el més fort, i la democràcia disminueix i se’n ressent. Un 155 ‘carregat de raons’ En vista d’aquest panorama que ha descrit, ha dit que no hi havia alternativa: ‘L’única cosa que es pot fer en una situació com aquesta és acudir a la llei per fer complir la llei.’. I ha afegit que calia aquest mecanisme 155, ‘que és legal, democràtic, aprovat pels espanyols, similar al que existeix als països de l’entorn’. Així mateix, ha dit que el 155 anava carregat de raons: ‘Perquè no hi ha cap més remei possible per a corregir una situació desfavorable als interessos generals.’ El discurs del dia 10 ‘va fer vessar el got’ Rajoy ha dit també que el seu executiu hauria pogut activar el 155 molt abans. ‘No ho vam fer perquè ens va semblar que les coses encara podien tornar a les vies normals, però no ha estat així’, ha dit. Segons ell, la compareixença de Puigdemont al parlament el dia 10 en què va validar els resultats del referèndum ‘va ser la gota que va fer vessar el got’. ‘Espanya té el dret de defensar-se’ Segons Rajoy es debat si Espanya té el dret o no de defensar-se apel·lant a les seves lleis, i si ha arribat el moment que s’imposi la llei per sobre de qualsevol altra situació. Es tracta, segons ell, d’aplicar la llei ‘no pas contra Catalunya, sinó per impedir que s’abusi de Catalunya’ i ‘no pas per suspendre l’autonomia de Catalunya, sinó per consolidar-la i protegir-hi drets i llibertats’.

Rajoy, aclamat i ovacionat al senat espanyol mentre fa una crida a intervenir Catalunya

El punt d’inflexió va ser la fotografia de la mesa del parlament en començar la legislatura: una majoria aclaparadora d’homes i només una dona com a secretària quarta, Alba Vergés, d’ERC, que després va ser nomenada consellera de Salut. Segons el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, no hauria de tornar a passar. El parlament ha aprovat avui un pla d’igualtat de gènere que vol situar la cambra al capdamunt del rànquing de parlaments europeus mes sensibles a qüestions de gènere, com els de Suècia, Escòcia, Anglaterra o Gal·les. El pla, dissenyat per als pròxims quatre anys, introdueix la paritat de gènere a la mesa i en tots els òrgans de decisió, també les meses de les comissions; aposta per les llistes electorals cremallera; amplia la delegació del vot per baixes per cura de criatures, lactància o de persones dependents, per causes de paternitat i maternitat; i estableix l’obligatorietat d’impartir formació obligatòria als diputats i al personal parlamentari per a la prevenció de la violència masclista i la LGBTI-fòbia. Alguns dels objectius més ambiciosos, tanmateix, requereixen que els grups parlamentaris reformin el reglament de la cambra o emprenguin reformes legislatives, com l’actualització de la llei d’igualtat efectiva de dones i homes. Només així seran obligatoris quan la predisposició dels grups no sigui prou gran. Ara mateix, a la mesa del parlament només hi ha un 14,3% de dones i, a la diputació permanent, un 26,1%. Només hi ha dues dones que liderin el seu grup parlamentari i els homes presideixen el 66,7% de les meses de les comissions. A la pràctica, això implica que hi hagi una bretxa serial bruta d’un 7,23% a favor dels homes, en la mesura que ocupen llocs millor retribuïts. Curiosament, es manté l’hegemonia masculina en les comissions en àrees com l’economia (amb un 37% dones només) o infrastructures (32,6%) mentre que les dones són majoria en les que aborden qüestions socioculturals (55,7%). El pla pretén que tots aquests espais siguin paritaris. La vuitantena d’accions previstes inclouen que les cúpules dels grups parlamentaris també siguin paritàries. És a dir, que els partits nomenin almenys una dona en els càrrecs de presidència i de portaveu. El pla constata que la paritat s’ha consolidat en la representació parlamentària gràcies a l’aplicació de la quota regulada per llei que fixa un mínim d’un 40% per a cada gènere. No obstant això, la realitat s’estanca en el percentatge. Aquesta legislatura hi ha un 43,7% de diputades, de manera que la diferència respecte als homes es manté en més de 12 punts. Els homes estan sobrerepresentats, a més, com a caps de llista, i ocupen la majoria dels òrgans de decisió dels partits, amb lideratges habitualment masculins. En aquest context, el pla també proposa incloure quotes de gènere als partits, i els emplaça a aplicar protocols contra l’assetjament sexual. En canvi, la plantilla de treballadors del parlament està formada per un 56,8% de dones i un 43,2% d’homes. El pla promou igualment l’aprovació d’un protocol contra la violència masclista i la LGTBI-fòbia i que es constitueixi un òrgan responsable per a atendre les persones afectades. També emplaça els grups a equilibrar la presència de dones expertes en les compareixences de les comissions, tenint en compte que només són un 35,8% de les persones especialistes que són citades. I és el que el pla proposa mesures concretes a partir d’una diagnosi prèvia que fins i tot analitza el significat simbòlic dels espais físics de l’edifici. Avisa, per exemple, que el parlament no disposa d’espais de cura per a criatures ni d’una sala d’alletament. També constata que les uixeres passen més fred a l’hivern que els seus companys quan fan guàrdia als passadissos oberts de la primera planta, on la temperatura acostuma a ser baixa, i que les diputades passen fred a l’hemicicle a l’estiu, perquè s’adapta a la sensació de calor dels diputats. El pla no només proposa revertir aquestes realitats sinó que planteja mesures pràctiques que haurien de millorar la quotidianitat de les dones, com ara augmentar el nombre de lavabos amb una pica individual per a l’ús de la copa menstrual. El parlament haurà de reeditar la iniciativa del Parlament de les Dones una vegada a la legislatura i haurà de reduir la bretxa en l’elecció dels membres dels òrgans institucionals de rang estatutari, en la concessió de les medalles d’honor. El Grup de Treball en Equitat de Gènere serà l’encarregat de promoure les polítiques d’igualtat al parlament i s’haurà de renovar a l’inici de cada legislatura. El parlament haurà de reservar recursos per executar el pla d’igualtat en el pressupost anual.

Paritat en els òrgans de decisió, als lavabos i passadissos: el Parlament de Catalunya aprova un pla d’igualtat

El portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol, ha descartat noves eleccions i ha insistit que l’únic pla és investir el seu candidat, Carles Puigdemont, i abans que acabi el mes de gener. En declaracions a TV3 i Catalunya Ràdio, Pujol ha reiterat que l’únic escenari que es planteja la formació és constituir una mesa que reflecteixi la victòria independentista de les eleccions del 21-D i que després s’aconsegueixi la investidura de Puigdemont. En aquest sentit, Pujol ha assenyalat que quan la ciutadania va anar a votar no ho va fer per omplir cap ‘travessa’ amb diverses opcions, sinó que el resultat ‘contundent’ del 21-D marca que una majoria vol que Puigdemont sigui investit novament com a president de la Generalitat.

JxCat descarta noves eleccions i insisteix que l’únic pla és investir Puigdemont abans que acabi gener

El Parlament del Regne Unit celebrarà entre el 7 i l’11 de setembre el primer debat sobre la legislació que farà efectiu el Brexit, segons ha informat aquest dijous la líder de la Cambra dels comuns, Andrea Leadsom. L’esborrany que ha presentat el Govern sobre l’anomenada ‘llei de revocació’ és la part central del pla per abandonar la Unió Europea, ja que permetrà al Regne Unit desfer-se de tot el dret comunitari. El projecte de llei es va fer públic a principi de juliol, però el Parlament no ha tingut encara oportunitat de debatre’l. Westminster farà una ‘segona lectura’ entre el 7 i l’11 de setembre i en una etapa posterior es podran proposar esmenes. Aquest debat serà el primer gran desafiament per a la continuïtat de Theresa May com a primera ministra, després que el Partit Conservador perdés la majoria absoluta en les eleccions generals del 8 de juny. L’actual majoria simple obliga els tories a pactar amb altres grups parlamentaris.

El Parlament del Regne Unit iniciarà al setembre el debat sobre la llei que farà efectiu el Brexit

Neus Lloveras és batllessa de Vilanova i la Geltrú i presidenta de l’Associació de Muncipis per la Independència (AMI). Arran de la polèmica obertura de l’Ajuntament de Badalona el dia de la Hispanitat, que va acabar amb un tancament forçat per un jutge, els partits sobiranistes es va començar a plantejar una possible acció unitària pel 6 de desembre, dia de la constitució espanyola. El 18 de novembre, l’AMI va proposar formalment que els càrrecs electes municipals treballessin com a protesta. Amb Lloveres parlem d’aquesta iniciativa i com l’afronta l’associació veient que els partits sobiranistes tenen postures públiques diferents. —La CUP parla de descoordinació en l’organització de la protesta del 6-D. Cada partit sobiranista té un posicionament públic diferent. Ho considera un fracàs de l’AMI? —Jo he sentit les declaracions d’en Quim Arrufat i no ha dit que l’organització hagi estat un desastre, sinó que hem de millorar. Jo hi estic d’acord, sempre és millorable. —No ho considereu un fracàs? —No. A més, voldria destacar que l’AMI hi som tots els partits sobiranistes. I nosaltres no vam promoure aquesta iniciativa referent al 6 de desembre. Va sorgir del debat entre les entitats i els partits sobiranistes després del 12 d’octubre. Més tard l’AMI va agafar el relleu buscant una proposta de consens pel 6-D. Aquesta proposta es va estar treballant durant quinze dies amb tots els partits sobiranistes que hi van donar el seu vistiplau. Jo no he sentit ningú que proposi cap altra cosa. No em sembla que hi hagi descoordinació. Tots els càrrecs electes sobiranistes, el que estem dient, és que treballarem perquè estem al servei dels catalans i les catalanes els 365 dies de l’any. A més, volem reivindicar el dret a poder escollir quins són els nostres festius. I per últim, denunciar que s’utilitza la constitució espanyola en contra de les institucions i els càrrecs electes de Catalunya. —Parleu de postura consensuada, però cada partit té una postura diferent. Per exemple, el PDECat recomana als càrrecs electes treballar i en canvi ERC i la CUP asseguren que treballaran. —La Marta Pascal ha dit que cada càrrec electe és lliure de fer el que li convingui. Ara bé, el matís aquí és que el PDECat recomana als càrrecs electes treballar, perquè al PDECat som més de recomanar que obligar. Precisament això és el que ha fet la Marta Pascal, recomanar. Però evidentment a cap càrrec electe se li pot ordenar què ha de fer. —Saben quants ajuntaments participaran en la protesta? —Els darrers dies hem estat fent un seguiment. Els ajuntaments de l’AMI els tenim més o menys controlats. El problema és que hi haurà regidors que treballaran en ajuntaments, on no formen part del govern i tampoc de l’AMI. Per tant, aquests se’ns escapen. Fins ara ens consten entre uns 250 i 300 consistoris. Són ajuntaments que s’han posat en contacte amb nosaltres i ens han comunicat que treballaran. —Però quants ajuntaments hi ha inscrits a l’AMI? —A l’AMI hi ha adherits gairebé 800 ajuntaments. —300 de gairebé 800 són molt pocs, no? —Estem parlant d’aquells que ho han volgut comunicar a l’AMI. Segur que en seran molts més de 300. Insisteixo que el 6-D l’AMI ha volgut fer una proposta de consens, però en cap cas l’obertura ha estat una iniciativa nostra. —Veient que hi havia una voluntat de fer una acció el 6-D en tots els partits sobiranistes, perquè l’AMI no ha pres una postura més ferma i s’ha involucrat a fons en l’organització més enllà de la proposta? —Bé, perquè totes les propostes que fa l’AMI són recomanacions. Nosaltres entenem que cada ajuntament té la seva autonomia local. Al final és l’ajuntament qui té sempre l’última paraula en la decisió. Després del 12-O, la discussió que hi havia sobre la taula era treballar o no el 6-D, l’AMI va recollir aquesta inquietud i va acordar una proposta de consens. I vull aclarir una cosa, el 12 d’octubre es va obrir un debat sobre una cosa que no és un fet excepcional, i és que hi han ajuntaments i empreses que treballen en festius. I això fa anys que passa. El 12-O, malauradament, per una acció totalment injustificada per part de la delegació del govern es va obligar a tancar, tot i que el consistori havia pactat obrir amb els treballadors. El 6-D ja fa anys que hi ha moltes empreses i ajuntaments que treballen. —Però quina és la virtut d’una obertura simbòlica? Entenen que a l’estat espanyol molts càrrecs electes treballen el 6-D. El fet diferencial, si es vol protestar, no seria que el funcionariat treballés? —Que els funcionaris treballin no és una qüestió política, és un tema laboral, i per tant s’ha d’acordar quan es pacten els calendaris laborals. I ara políticament no es pot canviar i l’únic que es pot fer és que treballin els càrrecs electes. I fer-ho amb una reivindicació en positiu, com ara organitzant actes solidaris i llegint el manifest de l’AMI dient allò que ens inquieta i ens mou a treballar un dia festiu. —Però la CUP sí que ha demanat als funcionaris que vagin a treballar. —No em consta per part de la CUP. En tot cas seran casos aïllats. —A Celrà, per exemple, alguns funcionaris treballaran. —És un acte voluntari. Que en alguns casos hi hagi funcionaris que li comuniquin a l’alcalde que volen anar a treballar de manera voluntària, és un matís sobre una mateixa acció. No és fer les coses diferents. —El delegat del govern espanyol, Enric Millo, ha amenaçat de prendre mesures si els funcionaris treballen. Si és així, i hi ha denúncies, què fareu des de l’AMI? —Em semblaria molt malament, com sempre. Crec que el senyor Millo s’hauria de dedicar a altres coses que no pas constantment interferir en el dia a dia dels ajuntaments. El que necessitem és un delegat del govern espanyol que ens doni suport i no pas una persona que es passa el dia buscant com ens pot denunciar. L’AMI estarà sempre al costat de tots els alcaldes, alcaldesses i càrrecs electes. —Vós sou batllessa de Vilanova i la Geltrú. Què fareu? —Treballarem. L’Ajuntament de Vilanova sempre està obert. Els càrrecs electes dels partits sobiranistes treballarem, per tant la majoria de regidors ho faran. Es faran algunes reunions i després participarem en un acte solidari per recaptar diners per la Marató de TV3. I a les dotze del migdia, al saló noble de plens de l’ajuntament, es llegirà el manifest que va proposar l’AMI. —Els regidors del PSC que formen part del govern municipal també treballaran? —No em consta. No m’ho han comunicat.

Neus Lloveras: ‘El 6-D ja fa anys que molts ajuntaments treballen’

Ahir es van presentar a Barcelona les obres guanyadores dels premis literaris Ciutat de Gandia 2019, que publica Edicions 62. El LVII premi de poesia Ausiàs March, Les beceroles successives, de Ramon Boixeda, i el XLI premi Joanot Martorell de narrativa, El tango de Dien Bien Phu, de David Castillo. El nom dels guanyadors es van fer saber el mes de novembre, en un acte literari a Gandia, ciutat literària per excel·lència i bressol de les lletres catalanes, tal com va assenyalar ahir la jove batllessa, Diana Morant, que va obrir l’acte de Barcelona. Va destacar el vincle que signifiquen aquests premis entre el País Valencià i el Principat. El documentalista L’escriptor i periodista cultural David Castillo (Barcelona, 1961), home que coneix bé aquests premis perquè durant anys va formar part del jurat, es presentà a l’acte amb un volum ben gruixut d’informació fotocopiada referida a la guerra de 1936-39. Va explicar que tenia catorze volums com aquell, procedents de l’arxiu d’Alcalà d’Henares, i setze més del de Salamanca, que contenen informació que explica com van viure el conflicte bèl·lic molts soldats, històries reals i anònimes, detalls de la guerra viscuda de dins estant: ‘Un material verge’, va dir Castillo, prou allunyat dels relats dels historiadors marxistes. David Castillo s’ha passat deu anys documentant-se, perquè sobretot El tango de Dien Bien Phu és un treball de documentació, que s’hauria pogut convertir en una novel·la de dues mil planes, a l’estil de Guerra i pau de Tolstoi. Però la voluntat de publicar-ho va fer que en reduís l’extensió i es presentés al premi. El tango de Dien Bien Phu és una història sobre alguns soldats llibertaris que lluitaren a la columna de Durruti durant la guerra i que van anar encadenant esdeveniments bèl·lics i de camps de concentració. Comença amb la fugida a l’exili dels supervivents de la columna Durruti i l’internament al camp d’Argelers. Després veiem com alguns van lluitar a la Segona Guerra Mundial i van participar en l’entrada a París i en la batalla d’Estrasburg. Fins i tot en trobem alguns al Vietnam, a la batalla de Dien Bien Phu, el 1954. Quinze anys de calamitats narrades amb esperit constructiu, segons Castillo, i sense voluntat de revenja, fidel a la documentació d’aquest trencaclosques. Castillo sempre havia dit que no escriuria mai cap novel·la sobre la guerra de 1936-1939, però recuperar la figura del seu avi i de la generació de llibertaris que van lluitar a la columna de Durruti el va fer decidir. I el desencadenant, la recerca de la lletra original de ‘El tango d’Argelers‘, que era una adaptació del tango ‘Esta noche me emborracho’ de Carlos Gardel. La recerca de ‘El tango d’Argelers’ la fa un personatge ja conegut dels lectors de les novel·les de David Castillo, Dani Cajal, protagonista de les novel·les anteriors: El cel de l’infern (premi Crexells, 1999) i No miris enrere (premi Sant Jordi, 2001). A més de Dani Cajal, hi apareix el seu avi, el corpulent Panteó Ribot i el fantasmagòric Menero. Castillo diu que la derrota dels llibertaris a la guerra només va ser una derrota militar, que la derrota de veritat seria la pèrdua de les idees. Però les idees llibertàries no han cessat d’avançar i es troben en els joves, en detriment de les idees reaccionàries. L’iconoclasta L’altre títol que es va presentar ahir és el premi de poesia Ausiàs March, Les beceroles successives, de Ramon Boixeda. L’autor (Sant Julià de Vilatorta, 1981) ja tenia dos llibres de poemes publicats, La pell fina (premi Josep Maria López-Picó 2013) i El sedàs (2015). Segons que va explicar l’editor Jordi Cornudella, aquests llibres ja tracen un itinerari clar. Boixeda, afegí, és un poeta amb un accent característic, recognoscible. De Les beceroles successives, Cornudella en va destacar que no era un conjunt de poemes sinó que singularment era un llibre, per la manera que té de construir-se, a mesura que l’anem llegint. Els poemes estiren fils que porten de l’un a l’altre. El títol gira entorn de la idea que gairebé tot sempre ens ve de nou, que tot és en certa manera un aprenentatge. Cornudella acabà destacant que són uns poemes fàcils de copsar, alhora plens de ressons d’uns altres llibres, una obra que entronca amb la tradició. ‘És una poesia eficaç, directa, immediata i, alhora, sàvia, com passa amb els poetes de debò.’ Ramon Boixeda es defineix com un iconoclasta i una persona que ha tocat moltes tecles tot i ser jove, tant pel que fa als estudis (arquitecte tècnic, literatura comparada, filosofia i cultura moderna), com per les lectures, d’influència molt diversa.

Els llibertaris de la guerra de 1936-1939 que van acabar al Vietnam

Les juntes de tractament de les presons del Principat estudien a partir d’avui mateix la possibilitat que els presos classificats en segon grau i als quals s’aplica el règim de permisos del 100.2 puguin passar el confinament per l’epidèmia de la Covid-19 a casa seva. És el cas dels presos polítics, que d’ençà que començà el confinament han hagut de romandre tancats a les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric, malgrat l’exigència de l’Alta Comissionada de l’ONU d’alliberar els presos polítics, els menys perillosos o els detinguts sense motius jurídics suficients. Enmig de l’aplicació del decret de l’estat d’alarma, el govern espanyol va fer públic que els presos amb permisos de sortida podrien passar el confinament a casa seva, i va causar confusió sobre si podria ser el cas dels presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem espanyol. El Ministeri d’Interior va acabar aclarint que no, perquè aquests permisos per a anar a casa només els concedirien als presos en tercer grau, mitjançant l’aplicació d’un article del reglament penitenciari, el 86.4, que permet de fer-ho mitjançant un sistema de control de vigilància. Però els presos en segon grau, no. Ara, tenint en compte l’agreujament de la situació d’emergència sanitària, les juntes de tractament de les presons catalanes han començat a examinar la possibilitat de concedir aquest permís de confinament també als presos en segon grau i amb permís per a sortir a treballar, fer voluntariat o tenir cura d’un familiar, que és el que permet l’article 100.2 i és la situació en què es troben els presos polítics. Els requisits per a accedir-hi són tenir un baix risc de reincidència i disposar d’un domicili. La consellera de Justícia, Ester Capella, ha declarat a Catalunya Ràdio que cal ‘que hi hagi menys gent’ a les presons en l’actual context i per això ha demanat a les direccions dels centres penitenciaris que ‘analitzin bé què permet la llei’. Ha dit que el 69% dels presos en tercer grau ja són confinats a casa seva, però que també hi podrien ser els presos amb els 100.2. ‘Som en una situació excepcional, hem d’evitar l’acumulació de persones als llocs tancats i hem de respectar les indicacions de l’autoritat sanitària’, explica Capella. ‘Les juntes de tractament hauran de veure quin marge legal hi ha, quines mesures més es poden adoptar, evitar que hi hagi més gent a la presó i aplicar mesures conjunturals per esponjar més les presons.’ La decisió que prengui la junta de tractament de cada presó serà d’aplicació immediata, i no hi haurà pas intervenció de la secretaria de Mesures Penals, segons que ha informat el Departament de Justícia. La decisió de la junta anirà directament a la taula del jutge de vigilància penitenciària, que n’informarà la fiscalia perquè s’hi manifesti. Després el jutge decidirà si ratifica o revoca la decisió de la presó. Mentre duri el procediment de ratificació per part del jutge, i per més que hi hagi un recurs de la fiscalia, l’aplicació de la decisió de la junta de tractament no restarà suspesa.

Decideixen a partir d’avui si els presos polítics podran passar el confinament a casa

‘El coronavirus està més que controlat als EUA‘, ha reiterat el president dels Estats Units, Donald Trump. Però les dades pinten un panorama bastant més tràgic. En una setmana, els contagis hi han augmentat gairebé d’un 700%. Fins ara les autoritats sanitàries hi han detectat més de 51.700 casos de la Covid-19, que ha mort 667 malalts. Els EUA són ara mateix el tercer país més afectat després de la Xina i Itàlia, però l’Organització Mundial de la Salut (OMS) no en té cap dubte: seran el següent epicentre de la crisi. Un treballador tot sol neteja la sala principal del Capitoli de Washington. El coronavirus va arribar als EUA el 15 de gener, dues setmanes abans que a l’estat espanyol o Itàlia. La malaltia la hi va dur un home de trenta-cinc anys que va viatjar de Wuhan a Everett (Washington). Tanmateix, no fou fins un mes i mig més tard, el 29 de febrer, que no es va registrar el primer mort, un home de Kirkland (Washington) de més de cinquanta anys amb patologia prèvia. En aquell moment només hi havia seixanta-dos malalts. Amb aquesta cronologia, es podria dir que el coronavirus avançava a pas de tortuga i que Trump tenia raó: la pandèmia estava controlada. Tanmateix, molts experts ja alertaven que la xifra de contagiats era molt superior al de les dades oficials. Per què no quadren els comptes? Per la manca de proves de detecció i perquè Trump sempre ha prioritzat l’economia. El febrer el Centre pel Control i Prevenció de Malalties (CDC) va produir uns 160.000 tests, però la gran majoria eren defectuosos i donaven resultats erronis. Fins a la fi de mes no es va autoritzar que laboratoris i clíniques fessin proves pròpies. Això, afegit a uns criteris d’ús molt restrictius, va fer que fins el 10 de març només s’haguessin fet 5.500 proves, en un país de 327 milions d’habitants. D’ençà d’aleshores, la xifra s’ha disparat i s’han fet més de 300.000 tests, en part per la por de la malaltia, però també perquè el congrés n’ha aprovat finalment la gratuïtat amb la Families First Coronavirus Response Act. Als EUA no hi ha un sistema universal d’assistència sanitària i això fa que uns 27 milions d’habitants no tinguin cobertura mèdica. La revista Time va publicar aquest cap de setmana la història de Danni Askini, una malalta de la Covid-19 de Boston sense assegurança privada. El tractament contra la infecció li va costar 34.927 dòlars. Les mesures aprovades pel congrés no diuen res dels tractaments. Professionals sanitaris fan proves de detecció en un drive-through. Tanmateix, el coronavirus ja s’ha propagat per tots els estats i serà molt difícil que es pugui contenir aviat. La Samoa Americana i les Illes Marianes del Nord són els únics territoris sota sobirania nord-americana lliures de la malaltia. Quinze estats ja han decretat el confinament de sengles poblacions. El primer va ser Califòrnia, el 19 de març, i Nova York, el més afectat, amb uns 26.000 contagiats, ho va fer tres dies més tard. El governador de l’estat, Andrew Cuomo, ha assegurat que la situació és dramàtica: ‘L’índex de noves infeccions es duplica cada tres dies.’ Diu que el punt culminant de l’expansió del virus serà en un termini que va de catorze dies als vint-i-un. A més a més, ha demanat al president Trump que nacionalitzi empreses per a poder proveir tots els centres sanitaris. ‘No podem esperar que les empreses s’ofereixin. Això és una emergència nacional’, ha afegit. Fins ara a Nova York hi ha uns 3.200 hospitalitzats i uns 750 malalts a l’UCI, però Cuomo calcula que caldran 140.000 llits –gairebé el triple que avui–, 40.000 places d’UCI –ara només n’hi ha 3.000– i uns 30.000 respiradors. ‘Són xifres astronòmiques i preocupants’, ha declarat. La resposta de Trump? Insinuar que per Pasqua es podran començar a aixecar els confinaments. Les conseqüències de la pandèmia Els EUA, conjuntament amb Alemanya, tenen un dels índexs de mortalitat més baixos pel coronavirus. De totes maneres, vista l’evolució dels casos detectats, els experts creuen que aviat augmentarà. A mitjan març, el New York Times va publicar que el Centre de Control i Prevenció de Malalties (CDC) preveia quatre possibilitats d’evolució del coronavirus. Segons les projeccions, entre 160 milions i 214 milions de nord-americans poden contreure la malaltia en un any i això voldria dir que entre 200.000 i 1,7 milions es moririen. A més a més, entre 2,4 milions i 21 milions de persones podrien necessitar hospitalització, tot i que els centres sanitaris només tenen 925.000 llits, dels quals menys d’un 10% són d’UCI.

Els Estats Units, el nou epicentre de la crisi del coronavirus

Palmira Jaquetti va ser una dona lluitadora i valenta que va contribuir a la configuració cultural del país i que, encara avui, resta en l’anonimat. És per això que la Direcció General de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya ha impulsat la commemoració del 125è aniversari del seu naixement amb múltiples activitats arreu del territori, sota el comissariat de la catedràtica Carme Oriol, especialitzada en literatura popular catalana i etnopoètica i una de les responsables de l’Arxiu de Folklore, del Departament de Filologia de la Universitat Rovira i Virgili, entre moltes coses més. Dona cabdal Palmira Jaquetti va nàixer a Barcelona l’any 1895 i va morir als Monjos l’any 1963 en un accident de trànsit. Va ser catedràtica de francès, traductora, compositora, poeta i la recol·lectora de cançons més prolífica de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. No va tenir una vida fàcil: va tenir un matrimoni frustrat amb el pintor i filòleg d’origen belga Enric d’Aoust, va viure la guerra del 36-39 i va caure malalta. Malgrat que no n’hi ha cap, de biografia completa sobre Jaquetti, se sap que va fer feina de docent a Barcelona, Calatayud i Reus, que va treballar a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, fundat per Francesca Bonnemaison, que va traduir Gérard de Nerval, va fer conferències, va publicar opuscles diversos i el poemari L’estel dins la llar, escrit l’any 1938. Va guanyar diversos premis, com ara la Flor Natural dels Jocs Florals de San Juan de Costa Rica, el premi Montserrat dels Jocs Florals de Madrid el 1958, i la Viola d’Or dels Jocs Florals de l’Alguer el 1961. Va compondre i publicar cançons per a veu i piano, i en va harmonitzar de populars amb voluntat didàctica. I, sobretot, va recollir més de 10.000 cançons per desenes de comarques, pobles i municipis del nord del país entre els anys 1925 i 1940, en les anomenades missions de recerca, els viatges on recollia melodies amb Maria Carbó, Mercè Porta i Enric d’Aoust, que l’acompanyaven. Palmira Jaquetti va començar a la Seu d’Urgell, però després va passar per Alàs, Sallent de Nargó, Sant Romà d’Abella, Conques, Figuerola d’Orcau, Vilamitjana, Palau de Noguera, Bagergue, Sant Feliu de Guíxols, Verges, Prats de Molló, Andorra la Vella, Mosquera i moltíssims pobles més. Una tasca ingent que la portava a fer estades curtes en pobles i entorns diferents, i que va documentar en transcripcions musicals, fotografies i les memòries dels viatges, que anaven més enllà de la tasca encomanda i que traspuen una capacitat d’observació i una sensibilitat literària grans: descriuen la personalitat i reaccions dels informants, l’arquitectura popular, la gastronomia, la natura, els costums, etc. Al remat, ofereixen un testimoni directe de les realitats socials i culturals dels anys vint i trenta del segle XX. Fotografia cedida per l’Abadia de Montserrat. Fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. El tret de sortida L’Ateneu Barcelonès va acollir dilluns la presentació oficial de l’Any Palmira Jaquetti, amb la participació de la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, la directora general de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, Àngels Blasco, el pare Josep Massot, monjo de Montserrat i custodi del fons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, i la comissària de l’Any Palmira Jaquetti, Carme Oriol. També hi eren presents els tècnics responsables Quim Manyós i Esther Navarro, i altres membres de la comissió científica, integrada per Salvador Rebés, Joan de la Creu Godoy, Jaume Ayats, Maria dels Àngels Subirats, Maria Josepa Roma, a més de veïns d’alguns pobles per on va passar la folklorista i alguns dels seus familiars. S’hi va parlar de la importància cabdal de la seua figura, de la seua manera d’afrontar la vida i de la necessitat urgent de reivindicar-ne el llegat i la trajectòria, tot com un pas endavant en el rescat de l’anonimat de tantes i tantes dones que han esdevingut imprescindibles per a la cultura. El pare Josep Massot, com a investigador, divulgador i conservador de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, va glossar la vida i obra de Jaquetti, tot emfatitzant-ne la part més humana, la personalitat i les dificultats que la van acompanyar al llarg dels anys, per fer encara més evident la importància d’un llegat valuossísim, construït amb valentia i en femení. Fotografia: Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural. El llegat en format dramatúrgia Per cloure l’acte, s’hi va representar la dramatúrgia Palmira, de l’escriptor, dramaturg, guionista i director de televisió Jordi Lara, que pren com a base la prosa dels dietaris que la folklorista va escriure arran de l’estada a Pardines, al Ripollès, del 12 al 18 de juliol de 1934. L’obra descobreix i reinterpreta el patrimoni literari i musical. Utilitza gairebé tot el text original de la folklorista des del respecte, amb una escenografia i il·luminació austeres i suggeridores que potencien la interpretació molt gestual que fa la cantatriu Elisenda Rué durant una hora, en què engrapa l’espectador. El guitarrista Izan Rubio harmonitza en directe algunes cançons i romanços que va recollir Jaquetti dels avis i àvies del poble, com ara ‘Muntanyetes’, ‘Contrabandistes’ i ‘Goig de les ànimes’, i les adequa amb tècnica, recursos sonors i molta sensibilitat a les necessitats de la narració, al ventall de situacions diverses que explica el text i a les melodies que entona Rué. Plegats, aconsegueixen que l’espectador s’endinse en l’etnografia i l’antropologia, i estableix les sensacions que Jaquetti tenia en tot moment, des de les primeres impressions al tren, anant cap al destí, fins als moments més entranyables i graciosos del treball de camp, a més de les dificultats o facilitats que tenia per a trobar els informants adequats i fer-los cantar. Izan Rubio i Elisenda Rué Un any d’activitats La dramatúrgia de Lara és una de les propostes que es difondran a diversos municipis fins a la clausura de la commemoració, prevista el 8 de maig de 2021. De fet, se’n publicarà la biografia oficial, l’obra poètica inèdita i també un dossier especial a la revista Caramella. Hi ha prevista una ruta literària, es faran concerts amb l’obra musical inèdita, conferències per a mostrar la dimensió polièdrica de Jaquetti, materials didàctics i una exposició itinerant. A més, moltes entitats dels pobles per on va passar s’han afegit a la commemoració amb actes de tota mena, encara per concretar, però entre els quals es preveuen tallers, la publicació de les cançons recollides al poble i conferències. Fotografia cedida pels familiars de Palmira Jaquetti.

La pedagoga i folklorista Palmira Jaquetti ix de l’anonimat

La casa del fotògraf Toni Catany (Llucmajor, 1942 – Barcelona, 2013) a Barcelona és al carrer nou de la Rambla, sobre el London Bar, el mític London, que avui és tancat. En aquesta planta noble del 1902 i d’estil neobarroc, on s’arriba per una escala estreta, fosca i de parets escrostonades, Catany hi va viure trenta anys. També passava llargues temporades a Llucmajor, el poble de Mallorca que el va veure néixer, el poble on s’ha d’alçar el Centre Internacional de Fotografia, un projecte que ell havia imaginat, pel qual havia batallat i que avui encara bloca una administració poc operativa, que no el desencalla tot i tenir aprovat el pressupost per a fer-lo possible. Però anem a pams: la casa i estudi de Toni Catany a Barcelona es conserva tal com la va deixar el 2013, any de la seva mort sobtada. Fa poques setmanes hem tingut l’oportunitat de visitar-la, amb Toni Garau, marmessor i director de la Fundació Toni Catany, constituïda pocs mesos després de la mort del fotògraf. Garau és també comissari de l’exposició ‘Toni Catany, d’anar i tornar‘, que es pot veure a la Pedrera de Barcelona fins el 17 de juliol. Una de les activitats paral·leles de la mostra ha estat una visita conjunta a l’exposició primer i a la casa de Toni Catany després, per aproximar-se a la seva vida i obra, que en Catany eren un tot, una simbiosi sense fronteres. Alain D’Hooghe, galerista i editor, també comissari de l’exposició, explica en el documentari ‘Toni Catany, el temps i les coses‘: ‘Entrar a casa del Toni Catany és entrar en el seu món. Mai com allà he vist traslladat l’univers d’un artista. Perquè la fotografia de Toni Catany és lligada a la seva vida, a la seva quotidianitat, als seus viatges, a les seves grans idees sobre la poesia, sobre la cultura…’ Una de les floreres de Toni Catany, a l’exposició ‘Toni Catany. D’anar i tornar’. Les càmeres que va fer servir el fotògraf, a l’exposició ‘Toni Catany. D’anar i tornar’. L’exposició, una prefiguració de la seva obra Visitar primer l’exposició és fer un camí per entendre la seva obra: ‘Toni Catany, d’anar i tornar’ aporta una mirada de conjunt de l’obra del fotògraf i, tot i que fuig de la retrospectiva, ofereix una prefiguració d’algunes de les grans sèries fotogràfiques que va realitzar i que, vistes en conjunt, guanyen la peça individual, perquè cada sèrie constitueix un relat. Així, ens endinsem en l’univers Catany a través de les seves primeres fotografies i, tot seguit, la mostra s’organitza temàticament, mitjançant algunes de les sèries més destacades en què va treballar. Per exemple, ‘Somniar déus’, títol tret d’un vers de Blai Bonet, que fou un encàrrec on va fotografiar ballarins nus. Catany va deixar escrit el seu objectiu: ‘Donar vida a les estàtues. Com podia fotografiar nus sense que semblessin artificials? L’expressivitat del cos en moviment. Tractar-lo com un rostre, com un paisatge, com allò que és capaç de provocar i experimentar emocions. Divinitzar el cos.’ També es mostra la sèrie de ‘Mirades fortuïtes’, retrats de persones de tot el món que miren a càmera, plenes d’expressivitat. Hi ha ‘Natures mortes’, que segurament són les fotografies més conegudes de Catany, hi trobem una sèrie que va fer de ‘Parets mestres’, també els ‘Altars profans’ i els ‘Cossiols’, que la seva mare utilitzava per posar plantes al pati de casa. Són cent cinquanta fotografies, que l’autor havia donat per bones, còpies vintage i també còpies realitzades pel mateix Catany, la majoria de les quals inèdites. Imatge de l’exposició ‘Toni Catany. D’anar i tornar’. L’exposició comença amb la primera fotografia que Toni Catany va fer tenint consciència de ser fotògraf. És del 1967 i es titula Nin a Eivissa. Catany tenia vint-i-cinc anys i havia fet un curs de fotografia per correspondència. Per això es considerava un fotògraf autodidacte, tot i que, després de deixar els estudis de química, va passar per Belles Arts. El primer viatge llarg que va fer va ser com a fotoperiodista, per a la revista Destino, acompanyant l’escriptor Baltasar Porcel. Junts visitaren Egipte i Israel, poc després de la Guerra dels Sis Dies. Va ser el primer contacte amb la Mediterrània. Sobre aquesta experiència, va escriure als seus dietaris: «Tot em venia de nou: unes coses em xocaven perquè m’eren desconegudes, però d’altres em sorprenien per familiars. Així vaig descobrir la relativitat de les coses i em va néixer l’interès per viatjar. En el meu primer viatge al Marroc vaig descobrir el meu interès per la Mediterrània. La meva magdalena de Proust és un melicotó. Una mossegada, i aquell gust, que feia tants anys que no sentia, em va fer revenir mil records d’infantesa. Mallorca és el centre de la Mediterrània, encara que sé que no ho és. Des del terrat de ca nostra, a Llucmajor, es veu Cabrera. Sé que més enllà hi ha altres terres, la costa de l’Àfrica, que ens convida a somniar.» Una casa per a sentir i acumular La casa de Barcelona de Toni Catany és la que va triar per sentir i acumular, explica Toni Garau, ja a casa del fotògraf. Mostra el seu món, que és fet d’objectes recollits en els viatges i que sovint tenen una vinculació amb la Mallorca de la infantesa, que era la seva arcàdia. Hi trobem unes quantes floreres fetes per la seva mare i la seva tia. Les floreres tenen una tradició europea que a Mallorca encara perviu. Catany tenia fascinació per les floreres, per les miniatures, per les catifes, per les teles de llengües mallorquines també dites ikats, per les tovalles amb brodat mallorquí que feia sa mare… La casa n’és plena. També era un bibliòfil. Objectes de la casa de Barcelona de Toni Catany. «L’instant decisiu és l’instant en què pitges el disparador de la càmera per captar una imatge fugissera, irrepetible. És el que practicava el gran fotògraf de reportatges que va ser Cartier-Bresson. Però disparar a l’instant precís no equival a aconseguir una bona fotografia. Hi ha altres maneres d’aconseguir imatges interessants, a banda de les fugisseres. Al món, a part de tot el que es belluga, hi ha també calma i repòs. Hi ha temes dignes de ser fotografiats que no requereixen l’instant decisiu.» Ho va escriure el fotògraf en el seu dietari. Un altre fragment de la casa del fotògraf, amb la fotografia ‘El gessamí (Mussa), 1999. És d’aquí que neixen sèries com ‘Natures mortes’, ‘Bodegons’, ‘Altars profans’ o ‘Cossiols’. Així ho va escriure: «Els bodegons solen sortir dels objectes de ca nostra que he recollit en el decurs dels viatges, com si fossin souvenirs. Vaig agafar unes copinyes del Carib. De retorn a Barcelona, vaig sentir nostàlgia d’aquell mar i això em va portar a fer alguns bodegons: una petxina desgastada que vaig recollir a Isla Margarita és molt pareguda a una ametlla que em van regalar a l’Índia. A les meves fotos mescl records i experiències. El que és realment difícil és crear una atmosfera.» La tela de collir ametlles Catany venia d’una família benestant, que tenia una explotació agrària, d’ametllers i garrofers. I l’altra part de la família havia tingut una fàbrica de sabates. Ell tenia un arrelament a la terra molt especial, comenta Toni Garau. I n’explica una anècdota: en moltes sèries fotogràfiques la tela de fons que fa servir és la que la seva família emprava per recollir ametlles. Una tela tacada del color de la terra vermella, bruta, plena de la sang dels insectes que s’hi enganxaven. És aquesta textura de tela viscuda i treballada la que dóna el caràcter al fons de moltes de les seves fotografies. I diuen que una vegada Catany va demanar a la seva tia que li enviés una tela d’aquestes de recollir ametlles i ella n’hi va enviar una per estrenar, que el fotògraf tot seguit va retornar-li. No li servia aquell fons asèptic. Toni Garau, director de la Fundació Toni Catany, durant la visita a la casa del fotògraf a Barcelona. Les fotografies de Catany encarnen el valor de la senzillesa com a fet poètic, una senzillesa que es pot trobar en qualsevol lloc del món on encara resti genuïnitat. Catany posa costat per costat peces de valor econòmic i peces que són pròpies de la cultura popular i l’artesania, que sovint vénen de racons de món molt allunyats. El món de Catany es classifica d’una manera natural, diu Toni Garau, que en destaca el sentit i la transversalitat que donava als objectes. A més, Catany no va deixar mai de vincular els elements de tot arreu amb el seu univers mallorquí: «A Isla Margarita les flors, la fruita, les senzilles i sàvies arquitectures sense arquitecte, plenes de color, habitades per gent amable i acollidora. M’adorm pensant que una olor de salobre i pinassa és l’únic que em manca.» Catany va viatjar per mig món i en aquests viatges treballava molt. La sèrie ‘Mirades fortuïtes’, de retrats de gent de tot arreu, és una de les parts de l’obra del fotògraf més rellevant. Ell explicava: «Jo som molt tímid. M’aproxim al retrat quan vaig de viatge generalment, i no viatjo mai tot sol. Com que la gent que m’acompanya normalment és més llançada que jo, els dic: ‘Vull fotografiar aquell d’allà.’ I ells els li ho demanem. En essència has de ser ràpid, si no es posen nerviosos. Els dic: ‘Per favor, miri a càmera, posi’s seriós, no somrigui.» Catany va viatjar a Egipte, Israel, Itàlia, Portugal, Costa d’Ivori, Mali, els Estats Units, el Marroc, Tunísia, Grècia, el Sàhara Occidental, Turquia, Veneçuela, Líbia, Síria, Jordània, l’Illa de Pasqua, Ghana, l’Iran, Cuba, l’Índia, l’Argentina, el Líban, la República Dominicana, Etiòpia, Sardenya, Mèxic, Malàisia, Laos, Cambotja, el Vietnam, Indonèsia, Singapur, Bangladeix. Havia dit: ‘El viatge d’aventura no m’interessa. No tinc esperit aventurer.’ Toni Garau recalca que no és la geografia, sinó la sensibilitat que marca l’obra de Catany. El Centre Internacional de Fotografia Toni Catany Toni Garau mostra les estances, el preuat colomer de la terrassa, que és ple de cossiols i de plantes, i que Catany n’estava enamorat. Per al director de la Fundació Toni Catany, és imprescindible de difondre l’obra del fotògraf i anar conscienciant del llegat que va deixar, la major part del qual és inèdit encara. Garau no deixa d’explicar tampoc el gran projecte que va imaginar i definir Toni Catany: convertir la casa materna de Llucmajor en un Centre Internacional de Fotografia. De moment, la fundació, que gestiona el llegat fotogràfic, ja organitza cada any una exposició de Catany tot esperant que el projecte del centre es desencalli. A Llucmajor, al claustre, aquest 29 de setembre s’inaugurarà l’exposició ‘Venècia negra’, sobre la sèrie de fotografies que va fer d’aquesta ciutat italiana que el tenia fascinat. La Venècia fosca, on l’aigua esdevé mirall. El menjador des de fora. El colomer. El fet és que el Ministeri d’Indústria i Turisme espanyol ja va aprovar una partida de 4,2 milions d’euros per a la creació del centre. Tanmateix, la gestió de fer arribar aquests diners al Consell de Mallorca –que és qui té les competències en cultura– des del govern balear per mitjà d’un conveni no es desencalla. Des del 2009 que hi ha la partida aprovada, es lamenta Garau. ‘L’obra de Catany –diu– genera consens, però ni així no es desencalla.’ Mentrestant, la fundació no deixa de treballar, amb pocs recursos però molt optimitzats. És l’esperit Catany, el seu art i la seva sensibilitat, que són els d’un artista d’avui, que entenia el seu fer d’aquesta manera: «La matèria primera de l’art és inesgotable. Es troba pertot arreu. Cal, però, anar amb els ulls ben oberts i saber mirar. Tres són les claus essencials de tota obra d’art digna d’aquest nom: el símbol, la imatge i l’ofici, que són els que provoquen l’emoció.» El fotògraf Toni Catany.

La casa, la vida, la fotografia de Toni Catany

La Junta Electoral de Zona de Barcelona ha ordenat a la batllessa de la capital, Ada Colau, de retirar el llaç groc de la façana de la casa de la ciutat. Així ho ha decidit després de la denúncia presentada pel líder municipal del PP, Alberto Fernández. Ordena que ho faci ‘tan aviat com es pugui i, en tot cas, abans de 12 hores des de la notificació’ de l’acord. L’ordre es pot recórrer a la Junta de superior categoria durant 24 hores des de la notificació de l’ordre, a la qual ha tingut accés a Europa Press. Examinant el document adjuntat a la denúncia, la Junta considera que els llaços grocs en el mobiliari públic i altres símbols i pancartes vulneren ‘flagrantment la neutralitat de l’Ajuntament’, perquè diu que aquests símbols exterioritzen la ideologia de determinats partits i persones que concorren a les eleccions.

La Junta Electoral ordena a Colau de retirar el llaç groc de la casa de la ciutat

El dimecres 4 de novembre arriben a les llibreries dos nous volums d’altura del catàleg d’Edicions de 1984: ‘La ciutat’, de William Faulkner (traduït per Maria Iniesta), que és el segon volum de la trilogia dels Snopes, i ‘Irlanda indòmita’, la més extensa antologia de poemes de W. B. Yeats (traduït de Josep M. Jaumà en una edició bilingüe), publicada en el 150è aniversari del naixement del poeta. Us oferim un avançament de tots dos volums. A més, tot seguit podeu llegir les raons de publicar aquests clàssics en veu l’editor de 1984, Josep Cots. Irlanda indòmita. 150 poemes de W.B. Yeats Edicions de 1984 continua amb l’esforç d’oferir al lector obres d’autors universals que tenen un valor absolut com a obres, però que també representen una mena de reparació, ateses les dificultats per oferir-les en la seva totalitat en llengua catalana. En l’àmbit de la poesia, fa temps que el lector pot fruir de les obres completes d’Anna Akhmàtova, Brodsky, Blai Bonet, Walt Whitman o Mandelstam, tots ells editats per aquest segell. Ara, finalment, veu la llum la més extensa antologia que s’ha traduït mai en català d’un dels poetes més importants del segle XX, W. B. Yeats, que juntament amb Auden, Eliot i Pound conformen els pilars sobre els quals s’alça la poesia moderna d’expressió anglesa. ‘Irlanda indòmita. 150 poemes’ de W.B. Yeats, amb traducció de Josep M. Jaumà, permet un recorregut total per la poètica d’aquest premi Nobel irlandès. Una poètica en constant evolució, en la que la passió i l’intel·lecte formen part de la mateixa cosa, bella i reflexiva alhora, sovint angoixada sobre l’experiència viscuda. Com Whitman en els joves Estats Units d’Amèrica, Yeats també crea una literatura nacional irlandesa, o més aviat la dignifica. Tal com diu Jaumà en el pròleg: «Yeats dedicà tota la seva vida a teixir una nova cultura irlandesa basada en les arrels originals celtes, encara vives en el poble, dignificada pel rigor intel·lectual i per un art i unes maneres altament passionals i alhora molt formalitzades.» Un rigor intel·lectual que pren diverses formes al llarg de la vida del poeta i que aquest volum recopila de manera exacta: des del primer romanticisme, passant pel misticisme de to llegendari, la mirada sobre els tràgics esdeveniments contemporanis, l’avantguarda de principis de segle XX i, ja al final de la vida del poeta, l’aparició d’un nou vigor causat per l’enardiment dels instints del sexe i la ira contra la vellesa. Podríem dir que aquest volum, com el ‘Fulles d’herba’ de Walt Whitman, no és una antologia de poesia, sinó el testimoni d’una vida. Us oferim uns poemes. ‘La ciutat’ de William Faulkner Massa sovint autors com Faulkner imposen respecte… i por. Naturalment, un dels millors escriptors de tots els temps ha d’imposar respecte i admiració, però mai por. Així ho van entendre l’exèrcit de lectors que van emprendre la lectura de ‘El llogaret’, el primer volum de la famosa Trilogia dels Snopes. Ara, amb ‘La ciutat’, els lectors que van veure la família Snope evolucionar i multiplicar-se fins a prendre el control espiritual d’un poble de mala mort del comptat de Yoknapatawpha, el ja mític El Revolt del Francès, podran admirar com Flem Snopes pren el control de la ciutat de Jefferson. En ‘La ciutat’, escrita disset anys després de ‘El llogaret’, el narrador és un nosaltres, un narrador col·lectiu que inclou els tres narradors d’aquesta novel·la: Charles Mallison, Gavin Steves i Charles Mallison, que relaten l’implacable ascens social d’una de les creacions més memorables de Faulkner, l’enigmàtic Flem Snopes, l’arquetip del Poder que comença i acaba en si mateix, un poder inútil i estèril, destructiu. Amb episodis típicament «faulknerians» de gran profunditat i d’altres amb una bona dosi d’humor, el lector retrobarà en ‘La ciutat’ la potència d’una de les veus més importants de la literatura de tots els temps, que ja va deixar una petjada inesborrable en els lectors de ‘El llogaret’, el qual ja ha estat reeditat en una ocasió, senyal de la bona acollida que ha tingut entre els lectors i llibreters catalans. Hem volgut oferir als lectors de Vilaweb un fragment brillant del llibre que no és pas del començament. El fragment explica els moviments estranys de Flem Snopes un cop s’ha apoderat del banc de la ciutat. No importa, si el lector d’aquest fragment se sent perdut. Tal com deia Faulkner: «El que jo pretenc és explicar la veritat essencial d’aquelles persones i dels seus fets, aquest és l’objectiu; els fets en si no són gaire importants.»

Avançament editorial: ‘La ciutat’ de William Faulkner i ‘Irlanda indòmita’ de W.B. Yeats

La Fiscalia Anticorrupció ha arribat a un acord amb l’ex-conseller de Solidaritat i ex-portaveu del PP en Les Corts Rafael Blasco i l’empresari Augusto César Tauroni – els dos principals acusats en el cas per irregularitats en subvencions a ONG i en el projecte d’un hospital a Haití que mai es va portar a terme – pel qual els dos processats reconeixeran els fets pels quals s’assenten en la banqueta i acceptaran penes properes als tres anys i mig de presó. Aquest pacte s’emmarca en el segon judici del cas, que va arrancar formalment dilluns passat, i en el qual es jutgen dos peces del conegut com cas Cooperació – 2 i 3 – sobre les quals Instrucció número 21 de València va donar per conclosa la investigació en 2017 pels delictes de prevaricació, suborn, associació il·lícita, malversació, encobriment, frau de subvencions, emblanquiment i falsedat documental. Per aquestes peces, Anticorrupció sol·licitava setze anys de presó per a Blasco i demanava com a responsabilitat civil la quantitat de 4.639.840 euros a favor de la Generalitat. No obstant això, la pena més elevada que reclamava el fiscal és per a Augusto César Tauroni, fins a vint-i-un anys i mig de presó. També reclamava que se li fixés una multa de 3.136.800 euros i el decomís dels seus dos apartaments de Miami i un iot, a més dels diners dels comptes dels EUA de diferents societats per un delicte d’emblanquiment de capitals. Blasco ja va ser condemnat per un frau d’ajudes al Tercer Món en la primera de les peces del cas i roman en règim de semillibertat d’ençà de febrer, després d’accedir al tercer grau després del seu pas per presó. En aquesta causa es jutja en total a 24 persones, entre ells l’ex-cúpula en la Conselleria de Solidaritat (l’ex-secretària general, Tina Sanjuán; l’ex-director general, José María Felip i l’ex-cap d’àrea de Solidaritat, Marc Llinares); els empresaris Augusto César (igualment condemnat en el primer judici) i Arturo Tauroni, i el president de l’ONG Esperanza Sin Fronteras, Fernando Darder. En el cas de l’ex-conseller se li atribueixen els delictes de malversació de cabals públics, prevaricació administrativa, falsedat en document oficial comesa per funcionari públic i associació il·lícita o alternativament organització criminal. El jutjat encarregat de la instrucció va adoptar en el seu moment mesures per a assegurar les responsabilitats pecuniàries, que en el cas Blasco es van fixar en 8,2 milions d’euros. Fins a vuit milions es van establir per a Augusto César Tauroni i per a Llinares – per a la resta d’ex-alts càrrecs són menors – i de 3,6 milions al mateix Darder. En el seu moment, el fiscal que es va encarregar de la investigació de la major part del cas i que va dirigir l’acusació pública en el primer dels juís també va aconseguir acords previs amb Blasco i Tauroni. No obstant això, després del nomenament de Torres com a magistrat del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, el fiscal d’Anticorrupció Jesús Carrasco es va fer càrrec de la causa i va tombar aquests pactes. Pacte només amb la fiscalia Ara Carrasco ha arribat a acords amb Blasco, Tauroni i altres acusats en aquest procés. Els pactes amb aquests dos acusats s’han format únicament amb la fiscalia, mentre que les altres dues acusacions, l’Advocacia de la Generalitat com a acusació popular i la Coordinadora Valenciana d’ONGD, en representació de la particular, no han tancat pactes amb l’ex-conseller i amb l’empresari però sí almenys amb altres quatre processats. D’aquests acords – amb tres empresaris i el secretari de la Fundació Hemisferio, que han consignat diners en el jutjat o tenen el compromís de fer-ho – sí que participen totes les parts. Judici ajornat a l’espera de pactes La Secció Cinquena de l’Audiència de València va decidir ajornar el passat 15 d’abril fins al 6 de maig aquest judici davant la impossibilitat al·legada per les defenses d’abordar la vista amb la preparació suficient i la possibilitat d’aconseguir un acord amb el fiscal anticorrupció. Els advocats dels acusats van denunciar un canvi de criteri d’última hora de Fiscalia Anticorrupció en els termes en els quals s’havia aconseguit fins al passat 5 d’abril un pacte de conformitat amb ells, amb el que esperaven evitar el judici. Per contra, Carrasco va assegurar que aquest relat era “absolutament incert” i va oposar a aquesta petició majoritària de les defenses. Sobre aquest tema, va assenyalar que per a Anticorrupció faltava la consignació de les responsabilitats civils, que va qualificar ‘d’ineludible i insalvable’ per a arribar a un acord.

La fiscalia arriba a un acord amb Blasco i Tauroni, que accepten penes superiors a tres anys

La mesa del parlament ha decidit de presentar una querella contra una quinzena de càrrecs que han declinat de comparèixer en la comissió d’investigació sobre l’operació Catalunya, entre els quals destaquen el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i la vice-presidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. Segons fonts parlamentàries, la presentació de la querella s’ha aprovat amb la majoria de vots que sumen els membres de Junts pel Sí a la mesa, malgrat que el PSC i Ciutadans hi han votat en contra. El PP i la CUP tenen veu però no pas vot en aquest òrgan. Les citades fonts han detallat que aquests dies vinents es decidirà com es presentarà la querella i quan, ja que abans de fer-ho es vol consultar experts penalistes sobre la via més adequada.

El parlament es querellarà contra Rajoy i Santamaría per no haver comparegut arran de l’operació Catalunya

Denuncien que els intenten criminalitzar perquè cada vegada són més i més forts. Durant aquests últims anys, activistes pel dret d’habitatge han encarat detencions, denúncies policíaques, processos judicials i multes en aplicació de la llei mordassa per haver aturat desnonaments o haver participat en protestes, sovint acusats d’uns fets que neguen haver comès. L’últim cas va ser el de Juan Pastor, activista de la PAHV de Santa Coloma de Gramenet. Dotze dies després d’haver aturat un desnonament juntament amb més veïns, els Mossos d’Esquadra el van detenir al carrer quan anava a cercar la seva néta a l’escola, acusat de desordres públics i d’atemptat contra un agent de l’autoritat, tot i que nega els càrrecs imputats. Pastor va passar la nit a comissaria i l’endemà el jutge el va deixar en llibertat amb càrrecs. ‘Els drets s’aconsegueixen, no es pidolen’, va defensar davant els veïns que en demanaven la llibertat, en un vídeo que ha corregut a les xarxes com la pólvora. Però el seu no és l’únic cas: activistes per l’habitatge són sovint denunciats i detinguts, moltes vegades sense haver-los identificat prèviament, perquè els agents dels Mossos d’Esquadra ja saben qui són. Ho denuncien diversos activistes en aquest reportatge. Estan convençuts que van a cercar els dirigents de cada moviment local o de barri per acoquinar-los. A Luis Ros, activista de la Plataforma d’Afectats per la Crisi (PAC) de Badalona, també el van detenir l’any passat. En el seu cas, al peu d’un desnonament. Ros, que és caporal de Bombers de Barcelona, encara no sap si arribarà a judici encausat per desobediència, atemptat contra l’autoritat i lesions per uns fets que li atribueixen els Mossos i que disten totalment del seu relat de què va passar. Durant aquest últim any, Esteve Clavell, del Sindicat de Barri del Poble-sec i del de Llogateres, ha estat denunciat i multat una desena de vegades. Una d’aquestes denúncies va ser arran d’una protesta contra l’empresa Desokupa, que pretenia de desallotjar per via extrajudicial els veïns que ocupaven un bloc al carrer Gayarre de Sants, a Barcelona. Pels fets que suposadament van passar aquell dia també van acusar Llum Oliver, del Grup d’Habitatge de Sants, de desobediència i d’haver faltat el respecte a la policia. Ros, activista i bomber: ‘Al sistema l’ha afectat’ Aturaven tants desnonaments que els membres de la PAC de Badalona temien que algun dia hi hauria algun detingut. ‘Ens tenien al punt de mira, érem molests’, diu Ros. Dia rere dia se suspenien desnonaments gràcies a ells. ‘I això genera, tant al jutjat com a la policia, animadversió cap a nosaltres’, creu, perquè d’una manera o una altra les autoritats se senten desautoritzades quan un grup de ciutadans evita que prevalgui la ‘seva’ llei. El 26 de febrer de l’any passat la PAC de Badalona es va bolcar per trobar una solució per a una mare i quatre filles que havien de ser desnonades d’un pis del carrer Modrego. ‘Era una família hipotecada que havia perdut l’habitatge per impagament, hi va haver una dació en pagament amb Catalunya Caixa, després va aparèixer el fons nord-americà Blackstone, va adquirir l’immoble i els van fer un lloguer de dos anys’, explica Ros. Quan es va acabar el termini, van passar mesos negociant per arribar a un acord impossible. Després van aturar dos intents de desnonament i, en el tercer, ja sabien que hi anirien els Mossos per garantir-ne l’execució. Així que van omplir el barri de cartells i van passejar un cotxe amb altaveus que denunciava el cas i que feia una crida a mobilitzar-se als carrers. Aquell dia tenien prevista una manifestació. Luis Ros, de la Plataforma d’Afectats per la Crisi a Badalona. Una hora i mitja abans, activistes de la PAC van arribar amb uns quants cotxes a l’immoble per endur-se les coses de la família i portar-les a la seva seu de manera provisional. Però ja s’hi van trobar els Mossos. Els acompanyaven la mare, la filla gran i les tres filles menors que havien restat dins de casa. ‘No deixaven passar la mare ni la filla. Els vam dir que hi havia les tres menors soles, que les deixessin passar per baixar les caixes. Però la policia no els ho permetia. La mare es va posar molt nerviosa. No sabíem què passava a dins, si és que executaven el desnonament. Es va generar una angoixa tremenda’, relata Ros. Es va acumular molta gent a la porta i, al final, la van empènyer. ‘Com que només hi havia un policia al portal i la porta era oberta, el vam tirar cap endins per l’angoixa que es va generar’. Ros assegura que ni tan sols van tocar-lo, però creu que es devia sentir desautoritzat, perquè era el cap de l’operatiu. Tot seguit, assegura, van aparèixer un munt d’agents i van carregar. Hi va haver nou ferits. A ell, el van lesionar a les cuixes i a la mà. Havia participat en les negociacions perquè deixessin que la família es retrobés i sortís de l’immoble. ‘Abans no es desallotgés el grup que hi havia a l’interior, em van detenir’, diu. Va passar gairebé un dia privat de llibertat, i una altra activista, Armonía Díaz, també va ser acusada de desobediència. Això sí, el desnonament es va aturar, l’ajuntament hi va intervenir i van pactar un lloguer amb Blackstone. Ros no té por i continua convençut de la lluita a la PAC, fins i tot amb més força que no abans. Es va fer activista fa sis anys, colpit per una experiència vital. ‘Veia que molta gent se suïcidava i, en molts casos, al darrere hi havia desnonaments, però no se’n parlava’, explica. Tenia clar que algun dia podria ser detingut, però això no l’ha frenat ni el frenarà. ‘És una barbaritat que, en un estat que es diu del benestar, que parla de drets, amb una constitució i unes lleis que protegeixen el dret d’habitatge, no s’apliquin’, lamenta. Creu que el moviment per l’habitatge arriba ara a més sectors de la societat que els primers anys, quan només existia la PAH, i per això és més incòmode per als poders. ‘Al sistema l’ha afectat. A la majoria desnonaments en què intervenim ells no se n’acaben sortint’, afirma. Pastor, de la PAH-Gramenet: ‘A 64 anys ja no tinc por’ ‘Cada vegada va més gent als desnonaments amb una moral impressionant per a garantir un habitatge a l’altra gent’, descriu Juan Pastor. El 28 d’octubre es dirigia a recollir la seva néta a l’escola quan els Mossos se’l van endur detingut a la comissaria. L’acusaven de desordres públics i atemptat contra un agent de l’autoritat per un desnonament al passatge Irlanda que la PAHV-Gramenet havia aconseguit que se suspengués dotze dies abans. Pastor és un dirigent veïnal implicat en moltes causes, un referent a la ciutat. Aquell dia ni tan sols el van identificar. ‘Un va a totes les mogudes i saben qui ets’, constata. Acaba de salir nuestro compañero detenido ayer por parar un desahucio. Los cargos, desacato a la autoridad. "Los derechos se consiguen, no se mendigan"#PastorLlibertat@PAHVGramenet pic.twitter.com/ISrKErt6dl — Afectadas por la hipoteca (@LA_PAH) October 29, 2019 Què va passar? El carrer estava tallat per totes dues bandes i, de sobte, la majoria de furgonetes de la policia se’n van anar i van quedar pocs cotxes dels Mossos de Santa Coloma, segons Pastor. Els activistes van veure una oportunitat per a intentar aturar el desnonament. Van saltar el cordó policíac i van entrar a l’edifici. Al cap de mitja hora, els van comunicar que s’havia suspès. Pastor assegura que hi va haver un estira-i-i arronsa entre un noi i un agent que l’havia agafat pel coll. ‘L’hi vam treure. Això va passar’, diu, i una estona abans, per cridar l’atenció, van tallar el carrer d’Irlanda durant vint minuts o mitja hora. Quan es van veure desbordats, un mosso va anar directament cap a ell i assegura que li va dir: ‘Pastor, que et coneixem, anirem darre teu.’ Després, els veïns mobilitzats van provar d’ajudar una altra família que havia acabat al carrer. Van anar a la casa de la vila per parlar amb el govern municipal i els van aconseguir un allotjament provisional en una pensió. Mentre Pastor era dins, relata, els Mossos van identificar tres joves activistes a la plaça de la Vila. N’hi havia un que havia tingut l’estira-i-arronsa amb l’agent. De fet, els tres joves i una veïna de l’immoble del passatge d’Irlanda també apareixen a l’atestat policíac, com Pastor, però espera que no els citin a declarar. Luis Pastor amb alguns altres membres de la PAH després d’haver estat alliberat amb càrrecs. Fotografia: PAH-Gramenet Pastor no tem possibles represàlies. ‘Al contrari. A 64 anys, ja no tinc por’, declara. I l’allau de solidaritat que va rebre quan va ser detingut ha incrementat la moral del col·lectiu, que no pensa aturar-se. ‘Tot, en la història de la humanitat, s’ha aconseguit gràcies a la gent. Ens vam relaxar i pensàvem que els responsables polítics, en la transició, ho resoldrien tot, i hem perdut pràcticament tots els drets’, denuncia, ‘mentre vivim en un estat policíac i totalment repressiu’. ‘L’esperança és que es ressorgeix’, confia, tot i que critica durament que no s’albiri cap solució definitiva als problemes de l’habitatge, encara que dia a dia aconsegueixin d’aturar la majoria de desnonaments. A Santa Coloma, diuen que n’hi ha una quinzena cada setmana. Oliver, multada i acusada de desobediència Llum Oliver, del Grup d’Habitatge de Sants (GHAS), va ser multada en aplicació de la llei mordassa després d’haver-se negat a identificar-se en un desnonament. Com és sabut, l’aprovació d’aquesta llei va topar amb una forta oposició de la PAH, que va denunciar que el govern espanyol del PP pretenia de criminalitzar el moviment per l’habitatge i sancionar-ne les accions. També ha estat durament criticada pel Consell d’Europa, que va demanar al congrés i el senat espanyols que eliminessin de la llei ‘tota possibilitat d’ingerència excessiva sobre els drets de llibertat d’expressió i d’assemblea pacífica’, o per organitzacions en defensa dels drets humans com ara Amnistia Internacional, que hi va veure una limitació il·legítima i desproporcionada de la llibertat d’expressió, reunió pacífica i informació sense que s’establís cap control per a impedir els abusos. A més, va subratllar que s’ampliaven els poders i la discrecionalitat de les forces de seguretat en la possible sanció de comportaments protegits per les normes internacionals de drets humans. A Catalunya, la llei mordassa ha anat aplicant-se fins al punt que es van obrir 54.858 expedients entre el primer d’octubre de 2017 i el 10 d’abril del 2019, segons dades del departament d’Interior recollides en una pregunta parlamentària de la CUP. Un total de 4.468 són per faltes de respecte a agents de seguretat, 68 per manifestacions no autoritzades i per talls de carrers, 453 per danys immobles o mobles i 103 per desordres o obstaculitzar la via pública. ‘Tant que la Generalitat parla de la llibertat d’expressió, de defensar els drets, etcètera, es podria diferenciar una mica del govern central i no aplicar aquesta llei, que no té sentit’, argumenta Oliver. Creu que això val tant per al procés d’independència com per a la defensa del dret d’habitatge. Fonts de Mossos d’Esquadra apunten que apliquen la llei mordassa sempre amb criteris policíacs i d’acord amb la normativa. Llum Oliver, al mig, en una acció per a denunciar els pisos buits. Fotografia: ACN Oliver també ha hagut de declarar en seu judicial per desobediència a agents de l’autoritat. És una de les activistes més mobilitzades del GHAS i explica que va fer de mediadora en el conflicte que hi va haver en un bloc ocupat de Sants amb la propietat i l’empresa Desokupa, quan van intentar de buidar-lo el 29 de maig. El bloc de Gayarre 42 era ocupat des del 24 de febrer per famílies que no tenien alternativa on viure. La propietat és de l’empresa Bardon Services BCN, creada per l’advocat Antonio Fernández Bardon, tot i que el Grup d’Habitatge de Sants va pensar d’entrada que era d’MK Premium. Els intents de negociació no van arribar a bon port i es va contractar l’empresa Desokupa (amb integrants que els col·lectius d’habitatge consideren uns ‘pinxos’) per a desallotjar l’immoble per via extrajudicial, acompanyats de càmeres de Telecinco, i l’argument que els veïns no vivien en la precarietat. Oliver explica que van ser ells els qui van trucar als Mossos quan Desokupa va entrar al bloc per pressionar els veïns perquè en sortissin. Els antiavalots van carregar contra els manifestants que es van congregar al carrer i la imatge dels agents protegint l’entrada de l’edifici amb els membres de Desokupa dins va nodrir les acusacions dels activistes cap als Mossos de col·laborar amb aquesta empresa, que s’ha convertit en un nou focus d’enfrontament amb els activistes per l’habitatge. De fet, la CUP ja havia descrit uns quants mesos abans com a ‘col·laboració criminal’ el comportament del cos amb l’empresa en una altra ocupació al Poble-sec. TV3 va fer un reportatge que mostrava com alguns agents havien entrat en un pis sense ordre judicial i havien facilitat que Desokupa en tragués per la força els ocupants. Arran d’aquells fets, el conseller d’Interior, Miquel Buch, va negar al parlament el febrer passat que existís cap complicitat amb Desokupa i va subratllar que la policia actua per ordre judicial en els desnonaments. Fonts de Mossos d’Esquadra insisteixn que no tenen cap relació amb aquesta empresa i hi neguen cap mena de connivència. Dues persones en un dels balcons del bloc de Gayarre 42 després d’haver-hi entrat Desokupa per provar-les de desallotjar el 29 de maig. Fotografia: ACN Oliver denuncia la ‘pressió’ i la ‘coacció’ de Desokupa sobre els veïns encara que no faci ús de la força, i assegura que els agents haurien d’haver-los protegit. ‘Però són cosins germans’, denuncia, i assegura que l’atestat policíac atribueix als activistes investigats comportaments que no són certs. Apunta que el problema és sistèmic, i que, com que ‘ni volen canviar les lleis ni volen arreglar el problema de l’habitatge’, opten per atemorir qui es mobilitza. ‘Com ho fan amb una mobilització que s’amplia, en què cada vegada som més? Han d’espantar la gent, i ho fan amb multes i amb judicis, com fa l’estat sempre’, declara. Clavell, del Sindicat de Llogaters: ‘Ha augmentat la repressió’ Esteve Clavell, del Sindicat de Barri del Poble-sec i del Sindicat de Llogateres, també va ser acusat pels Mossos d’haver tallat el carrer a primera hora del matí, d’haver causat desordres i haver-se resistit a l’autoritat. Però segons Clavell aquella hora no era a Gayarre, sinó que hi va arribar a migdia, quan ja havia passat tot, i va col·laborar a organitzar una conferència de premsa amb partits i entitats pels drets humans. A ell tampoc no el van identificar. ‘Em van denunciar perquè ja em coneixien, igual que algunes altres companyes que també van ser denunciades sense que ningú les hagués identificades aquell dia’, defensa. Ara, apunta que la majoria de denúncies s’acaben arxivant. ‘Aquesta denúncia és un exemple clar de persecució policíaca i política’, sentencia. També explica que al Poble-sec han estat multats per mitjà de la llei mordassa i es queixa que és una pràctica molt habitual. ‘No és casual que militants del moviment per l’habitatge actius siguem víctimes d’aquesta repressió totalment arbitrària. Intenten anar a intimidar els qui hi tenen un paper actiu pensant que així aconseguiran de desactivar-la, quan en realitat no generen sinó tot el contrari’, apunta. Acumula una desena de multes i denúncies, però cap no ha arribat a judici. 🚨Seguim a Gayarre42! 🚨 Els matons de Desokupa han entrat al bloc 🏢 i es trobens a l'escala. Les families estan resistint als pisos.✊✊✊ S'esta pressionant a la propietat per tal de que marxin✈️. Si som moltes donant suport podem guanyar! 🏆Que vingui tothom que pugui‼️ pic.twitter.com/4FjNHEcpSB — Sindicat de Barri – Poble Sec (@sindicatdebarri) May 29, 2019 Però alguns altres que sí que hi arriben. És el cas del manresà Berni Sorinas, de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i el Capitalisme del Bages, que va ser detingut durant unes quantres hores fa tres anys després d’una manifestació contra la pobresa energètica. El seu judici es va ajornar a l’octubre passat per motius aliens a la causa, però continua acusat d’un delicte d’atemptat contra els agents i de lesions lleus per haver agredit presumptament els Mossos que el volien detenir. La fiscalia li demana dos anys de presó. Els casos contra activistes, segons Clavell, s’han incrementat aquests últims anys perquè l’organització col·lectiva en defensa del dret d’habitatge s’ha enfortit, amb grups desplegats a tots els barris de Barcelona i als pobles de Catalunya, i amb prou capacitat organitzativa per a haver preparat el primer Congrés de l’Habitatge de Catalunya. ‘A mesura que ha anat augmentant la capacitat del moviment d’evitar desnonaments, d’aconseguir acords per a renovar contractes, que la gent desobeeixi les lleis i no se’n vagi de casa seva, i lloguers justos, a mesura que això creix, ha anat augmentant la repressió. I és una repressió els responsables de la qual són polítics. Entenem que això respon a ordres del govern i de la conselleria d’Interior’, comenta. Aquests casos s’afegeixen a les denúncies rebudes freqüentment per activistes dels col·lectius per l’habitatge per part de privats arran d’ocupacions o protestes en seus d’immobiliàries o empreses inversores. Fonts dels Mossos d’Esquadra recorden que actuen sempre a partir de requeriments judicials quan hi ha un desnonament, donant suport a la comitiva judicial, que és l’òrgan competent. Quan es produeixen concentracions contràries al desallotjament, el protocol consisteix a ‘garantir una zona de seguretat per tal d’evitar problemes d’ordre públic’. Si sorgeixen impediments, fonts dels Mossos recorden que poden actuar si hi ha cap agressió o es desobeeixen els agents de l’autoritat. Segons les estatístiques del Consell General del Poder Judicial, a Catalunya es va practicar una mitjana de 38 desnonaments al dia els dos primers trimestres de l’any. ‘Serem sedicioses’: els efectes de la sentència del Suprem espanyol En els col·lectius per l’habitatge s’ha estès el temor que la sentència contra el procés estableixi una jurisprudència que criminalitza la dissidència i la desobediència civil pacífica i que podria ser utilitzada, per exemple, contra persones que aturen desnonaments i que es podria estendre l’aplicació del delicte de sedició. Ho va alertar el Sindicat de Llogateres i la PAH. ‘Penar amb presó a persones per haver exercit els seus drets? És sedició manifestar-se per desobeir una ordre judicial? Aleshores és sedició concentrar-se per aturar un desnonament?’, va demanar la PAH, reafirmant-se en la desobediència: ‘Si per la justícia això és sedició, serem sedicioses’. Activistes per l’habitatge i del Sindicat de Barri del Poble-sec aturant el desnonament del bloc Llavors, on viuen famílies amb menors, el 10 d’octubre. Fotografia: Albert Salamé L’advocat de Juan Pastor, Carlos Hurtado, d’Alerta Solidària, ja veu una influència del context generat per la sentència en l’acusació de desordres públics contra l’activista de la PAHV-Gramenet, perquè és un delicte que requereix una violència col·lectiva especial contra persones i coses i no és tan habitual que s’atribueixi a activistes per l’habitatge, a diferència de la desobediència o l’atemptat contra l’autoritat. ‘El context causat per la sentència del Tribunal Suprem crea un efecte d’escala automàtica, tot puja un grau’, argumenta. Per tant, creu que els Mossos han pujat aquest esglaó en la tipificació i que, a més, es criminalitza tot el grup mentre s’assenyala Pastor com a instigador. Oliver comparteix que els col·lectius per l’habitatge poden rebre els efectes de la sentència. ‘És una desobediència activa, i si et llegeixes els motius pels quals són a la presó tants anys, podrien ser els de qualsevol aturant un desnonament’, assenyala. Ros i Pastor, en canvi, creuen que no es poden comparar les mobilitzacions independentistes amb les lluites per l’habitatge, encara que, segons Pastor, ‘totes les ordres judicials injustes s’han de desobeir tant sí com no’. Ros no veu diferències entre les actuacions del govern espanyol i la Generalitat en l’aplicació de mesures restrictives contra els activistes o els ciutadans. ‘Les lleis que poden coartar l’individu o a una entitat si s’oposaven a una decisió judicial ja hi eren abans de l’1-O i ja eren dures’, remarca.

‘Et coneixem, anirem darrere teu’: el setge policíac i legal als activistes contra els desnonaments

VilaWeb ha demanat als subscriptors que són professionals de l’educació i de la filologia quina opinió tenen del document ‘El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya‘. Aquestes són algunes de les respostes: Marta Puigmartí: En aquests moments sóc professora de l’Institut J.V. Foix de Rubí i imparteixo matèries del cicle formatiu de grau mig d’electromecànica de vehicles. Sóc nova en aquesta professió. Sóc enginyera superior industrial de formació i he treballat 20 anys en al sector industrial. M’estreno en el sector educatiu. Reconec que vaig de bòlit entre aprendre’m els continguts del cicle, ja que explico sobre quatre assignatures i algunes desdoblades, entre mantenir el control de l’aula, entre fer de tutora dels alumnes de segon i entre ser la responsable dels crèdits de formació en centres de treball, fet que em porta a buscar tallers per fer pràctiques per a 24 alumnes. En tot aquest context, m’adono que la llengua vehicular que realment utilitzo és l’espanyol. Així, malgrat adonar-me’n i prendre consciència del fet, m’adono també que l’espanyol és la llengua amb la qual m’entenen els alumnes. Són tots castellanoparlants i un 20-25% tenen també l’àrab com a llengua materna (marroquí). Les presentacions i els exàmens els escric en català, però em passo el dia traduint. Realment, com a mínim en aquest institut, els alumnes no saben català. El català és una llengua escrita per a ells i no tenen cap interès en aprendre-la. Trobo molt bé que introdueixin l’àrab i el xinès com a llengües optatives a aprendre. Saber llengua és una riquesa. Bé ho sabem els catalans i catalanes. En tot cas, no veig com quedarà finalment el català davant tot aquest desgavell, a part que no sé com acabarem el professorat. A cicles formatius no comptem amb cap recurs que ens ajudi en els casos de necessitats especials. Es considera que a cicles formatius els alumnes ja no necessiten atencions especials. Aquest fet no és cert. Els alumnes de primer del CFGM d’electromecànica de vehicles de l’institut J.V. Foix de Rubí necessiten reforç. Provenen de l’ESO i formen part del col·lectiu que no pot o no vol anar a batxillerat, un col·lectiu que té ànsia per incorporar-se al mercat laboral de la forma més directa i fàcil possible, sabent que el sistema paga el seu procés d’integració. En definitiva, no veig com encabir l’àrab i el xinès en el desgavell que em trobo en les classes. Difícilment puc treballar per a l’objectiu que en resultin persones i professionals. Les exigències dels alumnes és molt alta i els professors tenim recursos limitats. Posem temps, coneixement, esforç, l’ordenador personal fins i tot perquè no disposem d’ells a les aules,…, i la realitat és que els professors estem sols dins el sistema, o així és com em sento jo. La incorporació de l’àrab i el xinès a les aules, si vol anar més enllà de ser llengües optatives a aprendre per passar a ser llengües d’ús a les aules, la veig com una obligació més que ens posem dins la nostra gran autoexigència de ser el poble més integrador del món. La realitat és que l’espanyol és llengua vehicular en una gran majoria d’instituts d’arreu de Catalunya. El català acabarà essent un llatí, d’ús escrit. Ens creiem massa a Ciutadans. Josep Quer: Si deixem a banda les qüestions que han estat objecte de polèmica immediata en relació amb el català i el castellà en la proposta de model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya fet públic aquesta setmana, un aspecte al meu parer molt preocupant del document que el presenta és la invisibilització d’una de les llengües pròpies de Catalunya: la llengua de signes catalana (LSC). El text hi fa referència tan sols en dos moments: a) esmenta la llei de reconeixement de l’LSC (Llei 17/2010, de 3 de juny) en la descripció del context normatiu català dins el qual opera el sistema educatiu, i b) en la descripció del model educatiu plurilingüe i intercultural formula el primer objectiu de la manera següent: “Proporcionar a l’alumnat una competència plurilingüe i intercultural que garanteixi, en acabar l’educació obligatòria, un bon domini de les llengües oficials, català, castellà i occità a l’Aran, i de la llengua de signes catalana, si s’escau, i un grau de competència suficient en una o dues llengües addicionals, i la capacitat de conviure en una societat multilingüe i multicultural.” Què vol dir “si s’escau”? Es refereix exclusivament als infants sords escolaritzats en la modalitat bilingüe LSC-català? Realment seria una boníssima notícia per a aquests infants si poguéssim garantir-los com a país un bon domini de l’LSC (i del català) a tot el Principat i en tot el sistema educatiu, com es desprèn de la llei, i és un objectiu de primer ordre per superar la situació actual. Tanmateix, el paper d’aquesta llengua no es pot restringir només a això. Cal recordar que la llengua de signes catalana no és una llengua pròpia només per a les persones sordes i sordcegues de Catalunya: és llengua pròpia del país i forma part del nostre patrimoni lingüístic i cultural, tal com queda reflectit als textos legislatius. L’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 2006 ja establia que l’LSC “ha d’ésser objecte d’ensenyament, protecció i respecte”, i entenem que ho ha de ser per part de tota la societat. A més, la llei del 2010 diu que “l’Administració educativa facilita l’aprenentatge de la llengua de signes catalana a les persones sordes i sord­cegues adultes i, en general, a qui la vulgui aprendre” (Article 5.5). Com és que ens n’oblidem a l’hora de fer una proposta multilingüe i intercultural per al nostre sistema educatiu? Per què ens preocupa més que els nostres alumnes dominin més llengües globals com el xinès o l’àrab, que no pas que segueixin ignorant la nostra riquesa lingüística? Farem com a Espanya, on les llengües cooficials estan invisibilitzades al sistema educatiu de les comunitats autònomes on no són llengua cooficial? Potser val la pena recordar que en un país oficialment tan poc plurilingüe com els EUA, a molts estats els estudiants de secundària tenen l’opció d’aprendre llengua de signes americana (ASL) com a llengua moderna, i de fet és la tercera llengua “estrangera” més estudiada a les universitats americanes, sols darrera del castellà i el francès (dades del 2016). Ofereixen ASL 196 universitats americanes, entre les quals Yale, Harvard o Chicago (dades de setembre 2018). Molts pares de fills oïdors també ofereixen ASL als seus bebès abans que comencin a parlar per despertar-ne les habilitats comunicatives. Aprenem-ne. L’aprenentatge de la llengua de signes catalana per part d’oïdors és una porta oberta a l’enriquiment individual i col·lectiu en competències comunicatives i en valors cívics. No la podem deixar fora de les nostres aules. Si parlem de debò d’un sistema multilingüe i intercultural per construir una societat més inclusiva i democràtica, no el podem bastir menystenint les nostres llengües pròpies. Tina Rodríguez: He treballat molts anys com a mestra de català i darrerament en una aula d’acollida. No conec encara bé la nova proposta, però em sembla molt bé. Tot depèn de com s’apliqui, però així, d’entrada, el plurilingüisme sempre és positiu. També és hora que es reconeguin les altres llengües i cultures que són presents a moltes escoles. I sobretot sobretot, exercir un control de la qualitat pedagògica de les classes d’àrab i xinès a les quals assisteixen molts dels nostres alumnes fora de l’àmbit escolar. Primer de tot ens cal vetllar per l’aprenentatge del català i per continuar aplicant correctament el programa d’immersió lingüística, però crec que també és hora de reconèixer i regular l’aprenentatge d’altres llengües, que de fet ja hi és, però no obert a tothom ni ben regulat. Pere Ribera i Pinós: La primera consideració que podem fer és plantejar-se si calia aquesta proposta sobre el nou model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya. D’entrada, en tant que professor de llengua catalana i literatura a secundària, no acabo de veure aquesta necessitat, especialment, perquè després de llegir-lo he arribat a la conclusió que, a més de no aportar res de nou en positiu, sí que obre les portes a desregular allò que hem conegut com a immersió lingüística. La veritat és que em recorda més al Decret de Tractament Integrat de les llengües als centres docents no universitaris de les Illes Balears, de 19 d’abril de 2013, més conegut com a TIL de Bauzà, que no pas una línia de treball que servís per refermar el paper de llengües vehiculars i centrals de l’aprenentatge tant del català com de l’occità (aranès). Aquest paper central, lluny de la retòrica oficial i oficiosa no s’havia acabat de consolidar mai, ja que a secundària i sota el paraigües dels plantejaments d’alguns sindicats corporatius (AME…) o d’organitzacions polítiques i socials com Convivencia cívica, Ciudadanos, PP, alguns membres del PSC o Sociedad civil catalana, han obstaculitzat tant com han pogut la implantació del català com a llengua vehicular, sobretot a Barcelona i la seva conurbació, i han aconseguit que les direccions dels centres i la inspecció miressin cap a un altre costa per estalviar-nos problemes. La realitat ha donat casos en què, en algun centre de Barcelona, només s’impartís en català el 20% de les matèries a batxillerat, amb dades del curs 2005-2006 a la mà i de primera mà. I és precisament des d’aquests centres i àmbits es qüestionava l’aplicació de programes d’immersió o anàlegs a la immersió, i tots hem sentit alguna vegada que hi havia gent que es queixava literalment del fet que no le dejaban impartir las clases en español y les obligaban a hacerlo en catalán, i ho feien cínicament en aquests termes tan davant de l’alumnat com de qui fes falta, per prosseguir sense fer les classes en català. A primària, els principals inconvenients per fer una bona immersió venen determinats per una falta de formació lingüística inicial prou rigorosa del professorat, com es pot comprovar amb els errors lingüístics de tota classe prou freqüents que trobem en tota classe de documents sortits de les escoles. Si ens fixem en el document titulat ‘El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya’, sobretot en allò que preveu en l’apartat VI La concreció: el projecte lingüístic de centre, en el seu primer apartat, relatiu als usos lingüístics del centre, i en l’apartat 2, relatiu als aspectes metodològics de l’aprenentatge de les llengües, podem preveure la desregularització de la immersió i de la política lingüística. De fet es tracta d’una reculada important i innecessària en allò que considerem la normalització lingüística als centres, comparable a la que suposava el TIL de Bauzà del 2013. Potser aquesta deriva política vol integrar les sentències que des del TSJC han posat en dubte repetides vegades el paper del català com a llengua vehicular des d’una perspectiva clarament espanyolista i contrària a la nostra llengua, però he de dir que esperava que el nostre govern demostrés uns mínims de fermesa davant aquestes sentències, però no. Amb aquesta desregulació maquillada, que diu sense dir obertament, però ho deixa entendre, torna a deixar, com fins ara, el debat de la llengua vehicular dels centres als claustres de professors, però aquesta vegada sense les eines que suposaven un consens com el de la Llei de política lingüística o la mateixa LEC. S’ha obert la porta a considerar les altres llengües (castellà i anglès) com a llengües de treball en diferents assignatures i matèries, i això es farà, evidentment, restant hores de docència amb les llengües pròpies de l’ensenyament i del país, és a dir el català i l’occità. De fet, realment, aquest document no respon a cap necessitat clara i manifesta dels centres educatius, sinó que es podia ampliar el catàleg de segones llengües estrangeres, sempre que es disposés de professorat per fer-ho, amb l’àrab, el xinès (suposo que mandarí…), o, per què no el romanès, l’ucraïnès, l’urdú, el panjabi, l’amazic, el quítxua i l’aimara. Per fer això només calia buscar els professionals per als centres que ho demanessin i els calgués, no calia obrir una caixa dels trons que, no ho dubteu, els que sempre s’han caracteritzat per defensar el (bil)lingüisme en una sola llengua no deixaran passar sense reclamar-la als centres on es trobin. Si hi ha problemes al voltant de l’ensenyament, no tenen a veure amb la distribució de les llengües, més aviat els podríem relacionar amb la falta de consens sobre allò que entenem com a aprenentatge, èxit escolar i possibles sortides a unes taxes de fracàs i abandonament escolar que fan vergonya. En aquest sentit. la nostra política educativa de pedaços s’ha limitat a maquillar resultats, no fos cas que una mala realitat els desvirtués un bon titular de baixada dels suspesos, per la qual cosa s’ha començat a a especular amb simples estratègies de maquillatge, mentre el rendiment real s’enfonsa, tal i com tossudament ens recorden proves com el PISA, però això ja són figues d’un altre paner. Josep Tió: Vaig ser, abans de jubilar-me i durant més de quaranta anys, professor de llengua catalana i la seva didàctica a les Escoles de Mestres de la UAB (des del 1973 fins al 1983) i de la de Vic (des del 1977 fins al 2014). Per començar he de dir que m’ha tranquil·litzat llegir-lo amb deteniment perquè he observat que fa esment molt repetidament del paper nuclear que ha de tenir el català en la formació lingüística. Remarca que no ha de ser només una llengua objecte d’aprenentatge, sinó una llengua d’ús habitual amb la comunitat educativa i amb l’entorn. Amb diverses formulacions repeteix al llarg del text que ha d’esdevenir la llengua comuna i l’eina de cohesió social. Una segona cosa que m’ha satisfet és que el document referma diverses vegades que l’ensenyament de la llengua ha de ser ‘funcional’, perquè les llengües s’aprenen usant-les, i que l’aprenentatge ‘formal’ ha de ser limitat. Aprendre una llengua, com deia Comenius, és aprendre a usar-la, no aprendre coses a l’entorn de la llengua. El problema d’aquest document és que és esquizofrènic. Té una meitat de Dr. Jekyll i l’altra de Mr. Hyde. La primera meitat és, en termes generals, un poti-poti de redundàncies conceptuals amb una gran profusió de termes molt específics (‘ensenyament integrat’, ‘treball col·laboratiu’, ‘plurilingüisme’, ‘interculturalitat’, ‘epistèmic’, ‘heurístic’, ‘holístic’, ‘metacognitiu’…) i amb citacions constants de destacats pensadors i pedagogs que fan pensar més en un tallar-i-enganxar que no pas en un document instructiu escrit pensant en els ensenyants dels centres educatius. En aquesta primera part també hi he observat un parell de detalls que m’han deixat perplex. El primer, quan el redactor fa l’afirmació agosarada següent: ‘Simplificar el llenguatge i fins i tot proporcionar les explicacions i lectures en un registre col·loquial per facilitar la comprensió dels alumnes amb dificultats no és una pràctica adequada.’ Així, sense cap argumentació. I els qui tinguin dificultats, que s’espavilin! El segon detall que m’ha deixat parat és quan diu que ‘quan el castellà no és la L1 de la majoria d’alumnes caldrà fer un enfocament didàctic proper al que fan servir les segones llengües’. Entenc que això no és correcte: si tenim una majoria d’alumnes catalanoparlants de cap manera no podem actuar com si en el seu entorn no existís el castellà, com si totes les pel·lícules, televisions, cartells, prospectes, queviures, etc. fossin en català. És una visió falsa i tergiversada de la realitat. Pel que fa a la segona meitat del document, sembla talment com si fos d’una procedència totalment diferent: és coherent, clara, organitzada, didàctica… No hi he trobat cap element dissonant digne de comentar en cap sentit. Clara Soley: Es veu una proposta potser ben intencionada però que em resulta sospitosament allunyada de la realitat de les aules. Les preguntes que em faig com a professora de llengua i literatura són: l’aposta pel plurilingüisme ha tingut en compte la posició minoritzada de la llengua catalana, el context majoritàriament castellanoparlant, la dificultat de l’expressió oral, l’incompliment de la immersió? S’ha vetllat prou des d’inspecció i direccions per la vehicularitat de la llengua catalana als centres? Saben que hi ha centres –parlo de secundària, sobretot– on es passen pel folre la llengua catalana a les aules? Professors, conserges, monitors, directiva s’adrecen amb naturalitat en castellà als alumnes i només tenen d’exemple algunes classes i pocs professors? Han intentat revertir-ho? Temo que aquesta ‘generositat’ i visió sigui inoportuna en una situació tan perillosa com la del català. Temo, també, que de vegades la por del conflicte, de tota mena, no ens faci recular. Cal dir que en qüestions de llengua, en una situació com la nostra, no podem badar. I que si volíem la independència, en el meu cas, era per vetllar per la vida de la meva llengua, tan poc respectada i tan difícil de fer respectar. Teresa Calveras Soc mestra de primària jubilada i he estat també formadora de mestres. He llegit molt ràpidament el projecte de nou model lingüístic i no hi he vist moltes diferències amb el model anterior però també observo que alguns aspectes no queden prou clars i, per tant, comentaré els que em sembla que poden portar problemes si no s’aclareix bé a què es refereixen. Coincideixo en pensar que el model d’immersió ha estat un model d’èxit i que ha estat molt important per a la cohesió social però no s’ha aconseguit que el català s’hagi consolidat com a llengua col·loquial a tot el país. Soc conscient que aquest fet no es deu només a l’escola però sí que veig que la llengua que necessita reforç, principalment en l’expressió oral, és el català. Per altra banda no hi ha cap àmbit on s’hagi de reforçar el castellà donat que ja es reforça sol degut al domini social que té en mitjans de comunicació, cinema i al carrer en general. Només cal conèixer una mica el territori (jo mateixa soc del Berguedà) per veure que a la Catalunya interior el castellà es parla pel carrer, tothom l’entén i tothom el parla, cosa que no passa amb el català a les grans ciutats . No oblidem que el català és una llegua minoritzada o com a tal se l’ha de tractar. En resum, em dona la sensació que es vol reforçar allò que no necessita cap reforç (les proves que es fan a nivell estatal ho corroboren tal com el mateix document recorda) Un altra aspecte important és el de la utilització de les llengües, principalment les estrangeres en el marc curricular cosa que és important de fer perquè és fent-les servir que s’aprenen. Però aquest fet pot perjudicar l’alumnat que té més dificultats en l’àmbit lingüístic, aleshores aquestes dificultats es poden estendre’s a les àrees curriculars en les què s’utilitzen les llengües estrangeres. Per tant s’ha de tenir molta cura en quines activitats es faran en aquestes llengües. S’han de prioritzar les més lúdiques: tallers, plàstica, cuina ,teatre, … en els petits; i en els més grans assegurar que no tota la matèria es fa en llengua estrangera i que es treballen només aspectes complementaris. Hi ha la tendència a fer les ciències en llengua estrangera i s’ha de tenir en compte que l’aprenentatge de les ciències implica reflexionar, plantejar-se, preguntes, observar, relacionar,.. i que llenguatge i pensament estan intrínsecament relacionats. Les ciències poden quedar reduïdes a aprenentatge memorístic, realització de feines mecàniques i a coneixement de vocabulari i prou. Per altra banda, si l’aprenentatge de les llengües es fa de manera tradicional prioritzant els aspectes gramaticals en detriment dels més expressius i sense treballar holísticament, tal com recomana el document, si es continua parcialitzant el temps escolar i els ensenyants no treballen de manera coordinada, malament. Es faran moltes hores de moltes llengües però no se n’aprendrà cap de bé. Pep Vinyals: Com a ex-membre de la Comissió Lingüística d’USTEC-STEs i com a ex-professor de llengua catalana (ara ja m’he jubilat), he de dir primerament que no m’he llegit el text sencer per poder fer-ne una anàlisi en profunditat. He llegit i escoltat força coses que se n’han dit i especialment la vostra entrevista ‘d’urgència’ amb Josep Bargalló. En pregunto sobretot per què es fa públic ara un document com aquest i amb quina finalitat. Si Bargalló diu que es va tancar el mes de març, vigent el 155, i és fruit d’un treball de quatre anys, a què treu cap fer-lo públic ara i, sobretot, sense revisar aquests aspectes més polèmics (el de la p. 31 que esmenteu, per exemple) que poden ser interpretats, si més no, de manera equívoca en diversos llocs? Quan m’ha semblat sentir Pere Aragonès parlant de respectar la ‘llengua mare’ o ‘llengua primera’ de l’alumne, he fet un salt trenta anys enrere. A veure, justament la immersió lingüística, aplicada només a primària, certament, evitava de parlar de ‘llengua mare’ i parlava del català com a ‘llengua vehicular’ precisament per no caure en el parany d’haver de ‘respectar’ les ‘llengües mare’ i haver de fer una escola amb diverses línies lingüístiques (o predomini d’unes damunt d’unes altres en l’ensenyament, en diversos graus), cosa que no garantia –i ara menys– la supervivència i el creixement del català com a llengua d’ús i vehicular. Com prou bé ja sabeu al País Valencià. Que ara hi ha una realitat plurilingüe i no bilingüe? Certament! Més motiu encara per a reforçar la immersió lingüística en català com a mitjà per a fer que els alumnes surtin de l’etapa educativa dominant perfectament el català, i també el castellà. Però no hem d’oblidar en quin context social passa tot això: el castellà és llengua majoritària als entorns socials on es mou molt de l’alumnat (media, videojocs, llengua al carrer, etc.) i, per tant, el català sempre es trobarà descompensat, si més no com a llengua d’ús. Per això fan mal afirmacions com les que podem llegir (‘En molts entorns, el castellà és la llengua majoritària dels alumnes del centre educatiu i té una presència social molt alta. En aquesta situació, el castellà s’ha d’ensenyar com a llengua primera dels alumnes, ja que la portaran de casa i l’entorn’) al document i que poden posar clarament en un destret la feina dels docents i l’escola en contexts hostils al català i que, a més, si alguna altra força política diferent de la que hi ha ara al departament governa l’educació d’aquest país, tindrà l’eina idònia per a desfer de facto tota la feina feta amb el model d’immersió lingüística. Malgrat el que ara digui Bargalló. Albert Dasí: Aquest pla tècnicament està bé, s’adiu amb el plantejament europeu sobre l’ensenyament de llengües, amb la incorporació de la terminologia, els objectius, els desafiament… D’acord fins ací (els valencians també anem per ací, i altres països de situacions plurilingües similars). Però la nostra realitat sociolingüística és més complexa perquè la pressió política d’Espanya és brutal: polítics, partits, mitjans, empreses i, cosa pitjor, el valor que el jovent dóna a les llengües. El plantejament sembla de bon principi honest, però no ho és. Defuig una altra realitat soterrada que és criminal: no partim de situacions iguals. Diran, d’acord, ja ho sabem, què més? Doncs que hi intervenen moltes coses que no ajuden a aconseguir allò que diu el document final, que no deixa de ser un paper de bones intencions. Hi ha un nou corrent (tampoc no és nou) en què la voluntarietat no és suficient. Exemple: malgrat que els mitjans en llengües minoritàries són de més qualitat i rigor, TV3 no pot competir contra cent canals de televisió en espanyol. De cap manera. I per bé que podem informar d’allò que passa al món amb serietat, els altres també n’informen, i el comandament de la televisió té molts botons per anar provant que fan ací i allà. I acabes mirant-te Espanya: una pel·lícula no pot competir contra cent pel·lícules, o un documental, o els dibuixos…. i ja no parle dels jocs d’informàtica, les xarxes i tota la pesca… La consideració dels joves ara mateix és passar-se de llengua, i només amb els militants no n’hi ha prou, perquè són arrossegats a la diglòssia. És políticament correcte de demanar que acaben en un nivell de català i castellà l’escolaritat, però és deshonest, perquè no és veritat mai. Un altre exemple: per què han d’estudiar literatura espanyola, fins i tot examinar-los, si la francesa, la russa o l’anglesa li pega mil voltes? Per correcció política. Per no espantar els jutges o Espanya. Començar el castellà a l’escola abans de la secundària és erroni. Ho diu fins i tot l’Aula Multilingüe de la Universitat de València. Però ho fem. Fins i tot, legalment, cal començar el castellà a primer de primària… (a València). David Casellas: Una novetat del nou model lingüístic i que representa una clara millora respecte al model anterior (si és que s’aplica tal com és escrit) és que a partir d’ara sembla que amb el títol de graduat escolar en ESO s’obtindrà el nivell B2 (i no el C, com fins ara) i amb el títol de batxillerat s’obtindrà el nivell C, corresponents al marc europeu comú de referència per a les llengües del Consell d’Europa, tal com ja es feia a les Illes Balears. Això representa una clara millora respecte al model anterior, perquè tothom sap que el graduat escolar només garanteix la plena escolarització en català, no pas el nivell de coneixements suficients per a exercir determinades feines amb normalitat. En canvi, el nou model, tot i reconèixer la importància del docent a l’hora de ser un model lingüístic de cara als alumnes, deixa en mans dels centres la formació lingüística del professorat i no veiem que incideixi de cap manera en la seva formació. No es preveuen cursos de perfeccionament dels coneixements lingüístics ni a nivell general ni específic de cada matèria. Aquest és el problema més greu que tenim als centres de secundària, on ens arriben professors que fa anys que no han rebut cap formació lingüística i que no són un model de llengua vàlida per als alumnes, perquè parlen i escriuen com ells, sovint sense adonar-se de la importància que té la seva tasca docent en el terreny lingüístic. En els cursos de màster per al professorat nou caldria treballar molt la capacitació lingüística del professorat en la llengua catalana per tal de deturar el deteriorament cada vegada més evident de la llengua a l’ensenyament secundari. Cal amb urgència que es tornin a oferir cursos de perfeccionament de llengua a tots els docents. Cal dignificar molt la llengua catalana i conscienciar tothom de la importància de tenir-ne un coneixement correcte. D’una altra banda, per a la integració dels alumnes nouvinguts en la major part de centres només es compta amb la bona voluntat del professorat, perquè d’aules d’acollida només n’hi ha en els centres que tinguin un nombre elevat d’alumnes nouvinguts; altrament, a aquests alumnes només se’ls pot oferir un pla individualitzat, però sense recursos reals per a garantir que alumnes procedents de cultures més allunyades puguin assolir un mínim coneixement del català. Em sembla també malament que es plantegi de potenciar el coneixement a l’escola pública de llengües com l’àrab, que ha estat imposada a milions de persones del Magrib la llengua dels quals és l’amazic. El nombre d’immigrants de llengua àrab és molt petita; si la saben és per la imposició per mitjà dels estats i la religió musulmana. Caldria potenciar les llengües reals dels immigrants, no únicament les imperialistes. Júlia Garrido: Personalment he estat 40 anys exercint, especialment sobre els de 6è curs. Pràcticament 35 a Catalunya. A les diverses escoles de comarques i poc a Barcelona. El que es troba quan els nens i nenes arriben als centres son uns condicionants familiars i d’entorn que preformen les tendències.A les escoles tendíem a unificar hàbits, informacions i el suport lingüístic comú, el català. Però la influència de les nostres 5 hores sobre les 24 d’un alumne era, és, limitada. I, bona part del temps, emprada en desenvolupar hàbits relacionals bàsics en la faceta educativa que, teòricament, tindria que venir agafada de les famílies. Per això som, érem, del Departament d’Ensenyament i no del mal anomenat, en algunes èpoques, Departament d’Educació.En l’evolució del procés a les escoles als darrers 10 anys meus en actiu, la tendència a la flexibilitat i adaptació de l’educador a les preformacions dels alumnes ha afeblit molt aquell procés de coneixements i expressions idiomàtiques. Amb aquesta darrera sortida tangencial de dir-li multi lingüístic penso que és el campi qui pugi o deixem-ho córrer. El reconeixement de la realitat, sense ja ni fer esforços per a redreçar-la, en tots els sentits, especialment els del hàbits i expressions. Només un petit detall o modus d’exemple: l’us del barbarisme “vale” en que, en diversos ensenyants, ha arrelat i amb alumnes i pares i mares és constitutiu de ser una de cada 5 o 10 paraules. Sembla que els mots, també bisíl·labs, entès o d’acord han mort. Ni tant sol el traduïble “val” ha deturat aquesta plaga de contagi …. plurilinguïstica, multiculti o multicultural. Jordi Buïl: No em sembla gens malament, en principi, l’interès per les llengües arribades de fora. És més, fa molts anys que, a nivell personal, si s’escau, en parlo. Ara, caldria que enlloc –enlloc– no comportés una minva en l’ús de la llengua catalana. I que, en alguna mesura, contemplés, en la línia del que es proposa al llibre “Estat nou? Escola nova!” d’en Pere LeBihan, una possibilitat de catalanització completa de l’escola, és a dir, incloent-hi aula i pati. També, crec que, davant el desgavell lingüístic de l’ensenyament secundari, aquesta proposta, com a mínim, hauria d’anar acompanyada d’una altra per a aquest ensenyament, clarament continuadora de l’esperit de la de l’ensenyament primari. Antònia Sabrià: Sóc mestra jubilada i veig amb preocupació el nou Model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya. Em sembla que no es pot oblidar la situació especial del nostre país pel que fa a llengua: l’escola ha d’ensenyar en un context que no és, de cap de les maneres, de normalització del català. Penso que la visió des d’Europa es pot oblidar d’aquest fet, absolutament bàsic: és molt diferent el tractament de llengües on n’hi ha una d’habitual a la societat o, com en el nostre cas, on l’idioma del territori té moltes dificultats i pressions i on cal que sigui protegit, sota el risc de desaparició. Em faria molta por que es procedís sense tenir en compte aquesta delicadíssima situació. Evidentment que estic totalment d’acord a incorporar tant com es pugui les llengües maternes de la mainada vinguda de fora, així com els idiomes que serveixen per moure’s pel món, però sempre des de la situació del català, que òbviament no és la mateixa que la de l’anglès, francès o alemany. Lluís de Yzaguirre: La meva impressió és que s’han limitat a legalitzar la realitat. Potser ni tant. En la línia de la dra Junyent fa tres anys, ja signaria que això s’apliqués zelosament a partir d’ara. https://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4299987/25.html Potser llavors el discurs oficial serà menys triomfalista i més fàcil de fer concordar amb la realitat. – la indigència mental d’afavorir el supremacisme panàrab (contra els amazics) o panxinès (contra tots els no Han) ja fa temps que la tenim instal·lada; – vaig trobar llastimós que desaprofitessin l’oportunitat per a definir com es reubicarà el castellà quan passi de llengua imposada borbònica a llengua voluntària republicana: s’equipararà a les altres llengües hegemonistes? S’equipararà a les altres llengües dels migrants? No es poden balafiar tants de recursos en un model que caldrà actualitzar, espero, abans d’entrar en vigor el proper curs. Cristian Vinet: Com a futur estudiant de filologia i com a català he de dir que estic molt indignat amb tot això que es vol fer i en general amb la situació que pateix el català de fa anys i panys. D’aquesta manera no s’aconseguirà mai una normalització lingüística. Es dóna massa importància a conèixer el castellà i altres llengües estrangeres i molt poca a conèixer la llengua pròpia del país (i també la cultura i llur història). Pel que fa al castellà, tornem a ser-hi allà. El castellà és la segona llengua més parlada del món, no passem cap ànsia ni corre cap perill. Pel contrari la nostra llengua es morirà si no hi fem alguna cosa a partir d’aquest moment. Si algú pensa que són exageracions el convido a que escolti com parlen els joves i els més petits en català. Cal posar molt més l’accent en l’ensenyament del català. El coneixement d’altres llengües és molt important, òbviament, però el bilingüisme català-castellà no ens portarà enlloc. El bilingüisme és una idea boníssima sí, però duta a la pràctica ja hem pogut constatar que és desastrosa. Estadísticament la gent parla i escriu molt millor el castellà que el català.El que hem de fer a Catalunya és el que fan tota la resta de països normals: aprendre com cal la llengua pròpia i després també fer algunes horetes d’altres idiomes. Aquesta “modernor” i “plurilingüisme” fals que es vol promulgar té molts de riscos. Tanmateix, el risc principal del català ha estat i continuarà d’ésser (si no hi posem remei) la llengua dominant i veïna: l’espanyol. Em sembla una error molt grossa que vulguin donar més importància al castellà en funció de si la zona on és troba una escola és més castellanoparlant. Aquests nens no tindran mai cap problema amb el castellà, i com a catalans que són han d’aprendre el català. Ana Maria Cuesta Dono la meva opinió des de la meva experiència docent des de educació infantil fins a universitària, passant per primària i secundària. En teoria, el model que es proposa fora ideal en un país “ideal” en el nostre en el qual la llengua, a més de ser miniritària és “minoritzada”, em sembla clarament un suicidi per a la llengua catalana i malmetre un puntal per a la cohesió social de persones tan diverses que hi som a Catalunya Ho resumiré amb un comentari sovintejat per joves i adults nouvinguts: ” queremos aprender catalán y no podemos porque nadie nos habla en catalàn”… Ja no hem fet bé, ni estem fent bé, la inmersió lingüística. Només cal sortir al carrer i escoltar en quina llengua se sent majoritàriament…. Hi ha des d’escoles bressol fins a escoles de primària que la llengua usada preferentment pel professorat és la castellana, només les fitxes escrites són en català. S’ha fet mai cap inspecció o seguiment per part del Departament d’Ensenyament? En arribar a segundària, moment en el qual els joves trien la llengua del grup, més d’un 60/70 % no tenen modelatge lingüístic per part del professorat als instituts (únic lloc on molts alumnes poden tenir contacte amb la llengua catalana). Passem a la Universitat… i decebedor. I a la societat? Podem haver-hi 10 persones parlant entre elles en català, arriba una que no en parla i tothom automàticament canviem. És molt difícil, en general, mantenir (o sentir) una conversa, classe o reunió completament en català. Tot aixó sense entrar en la qualitat del català que fem servir: sons molt “relaxats”(o que no es fan) paraules, barbarismes, estructures de frase. En comptes de fer una anàlisi de què ès alló que no estem fent bé i posar remei; en lloc de fer un estudi “presencial” de l’ús, horari i didàctica que es dur a terme de la llengua catalana; i de rebatre políticament amb arguments contundents i legals (hi ha escoles que no compleixen la “legalitat” respecte al català i ningū diu res), dediquem el temps i les energies a crear nous programes sense avaluar seriosament ela actuals. Tristor en preveure un futur pel català de llengua “morta” . I el pitjor és que amb ella desapareixerà també una manera d’afrontar la vida. Oriol Magrinyà: Soc filòleg (Filologia Catalana, UB, promoció de 1996), acutalment soc editor independent, i durant molts anys he treballat en editorials de llibre de text, conec força, doncs, l’entorn escolar. Encara no puc fer una valoració a fons del nou model (hi he de reflexionar amb més calma), però crec que quan se’n faci la valoració tots plegats hem de fer un exercici d’autocrítica i d’honestedat, i demanar-nos si, a dia d’avui, el model d’immersió lingüística que tan lloem és realment vigent o no. La teoria ja la coneixem tots, però només cal trepitjar uns quants instituts de l’àrea metropolitana de Barcelona (i de les rodalies de Tarragona) per constatar com una bona part dels docents canvien de llengua per fer les classes (canvien, vull dir, que es passen al castellà) i alguns dels que dintre de l’aula encara mantenen el català (en bona mesura, gràcies al fet que els llibres de text —tan denostats— són en català), bon punt creuen la porta, i són al passadís, canvien de llengua i s’adrecen als alumnes en castellà, reforçant, doncs, la idea que el català ve a ser una mena de llatí que només serveix per a l’acadèmia, però que a la vida real el que cal fer és canviar sempre a l’espanyol quan un dels interl·locutors parli aquesta llengua (encara que es trobi en una posició inferior o subordinada al catalanoparlant. D’altra banda, només cal veure la gran quantitat d’alumnes que, any rere any, acaben l’escolarització obligatòria sense tenir uns coneixements acceptables de llengua (i, malgrat tot, es considerarà que ja tenen el nivell C). He dit instituts, perquè a les escoles de primària sí que he tingut ocasió de constatar com molts mestres, castellanoparlants d’origen, mantenien el català, i allà la immersió era més real.Per tant, potser aquesta reforma (a la que sí que hi veig perills, com diré més endavant, no té un efecte tan profund com sembla. Amb això vull dir que potser ens enroquem a defensar un model que, de facto, ja no existeix, i segons com fem aquesta defensa, podem acabar reforçant, per reacció, posicions contràries. Perills: Es deixa en mans dels centres una decisió molt important. I els centres, els docents, són una baula mol feble, molt susceptible de rebre pressions (ho hem vist arran de l’1-O) i que per por, per comoditat, etc. poden acabar sucumbint-hi. Personalment tinc molta confiança en el col·lectiu de mestres i professors, novament, al País V i a les Balears, ens demostren que és un col·lectiu força compromès amb el país i la cultura, ara, traslladar-los aquesta responsabilitat també té riscos. Un altre perill és que obre la porta a la substitució lingüística. Per acabar aquestes reflexions d’urgència: aquesta proposta anirà acompanyada d’una avaluació complementària i externa als centres que avaluiï les competències lingüístiques de l’alumnat? una avaluació que hagués de passar tothom al final de l’escolarització obligatòria, i que servís, exclusivament, per obtenir certificats de nivell (dintre el marc de referència europeu). No serien vinculants de cara al títol de graduat, i ni tan sols per poder fer el batxillerat (a dia d’avui ja es pot fer amb un 5 pelat de català, i sense saber-ne un borrall), però sí que servirien per complir o no requisits lingüístics de cara a oposicions, etc. És a dir, atès que la immersió ja no és tal, es deixa de donar per fet que qui acaba l’ESO té el nivell C de català (i igual per l’espanyol i l’anglès) i aquest coneixement s’ha d’acreditar a part. Això serviria perquè tothom tingués interès, real, a sortir de l’escola amb un bon nivell de llengua (de fet, molt més que ara). Marina Adillón Com pot ser que després de tants anys de fer anglès els joves encara no sàpiguen parlar-lo? Fàcil resposta per a una mestra amb 42 anys d’experiència com tinc: a la classe d’anglès cal que, qui l’ensenya, des del primer dia només parli anglès. I que els alumnes no es passin les hores de classe omplin buits dels exercicis, fent gramàtica, pintant i retallant sinó que escoltin la parla anglesa. Amb tanta nova tecnologia hi ha molts mitjans a l’abast per fer unes classes excel·lents. Només cal un bon mestre. Sigui la llengua que sigui. Com aprèn a parlar un infant? Escolta durant un o dos anys i, entre el seu segon i el seu tercer any de vida, obre la boca i parla. Doncs és aquest el camí a seguir!!! Que hi posin les llengües que vulguin però cal fer-les bé!!! David Valls: Soc professor de català en una zona castellanoparlant dels voltants de Barcelona i més soc lingüista que he estudiat processos de substitució lingüística arreu del món. Fa uns dies, sense saber la notícia del nou model lingüístic, vaig fer una sèrie de fils a Twitter al respecte i que exemplifiquen molt bé la situació: https://twitter.com/dvbotet/status/1051857076916539392 https://twitter.com/dvbotet/status/1052537828524130304

Educadors i filòlegs, subscriptors de VilaWeb, opinen sobre el model lingüístic a l’escola

Va haver-hi un temps en què es confiava en la veracitat de les notícies. Costava imaginar que la desinformació deliberada s’estenguera més enllà de la propaganda o el sensacionalisme. Ara ens hem acostumat als conceptes nous de notícies falses i postveritat. En essència, motivacions tèrboles que afecten el rigor del missatge. Trobem aquest fenomen interferent a la literatura científica? Observem l’esclat del brot de coronavirus a la Xina. La divulgació d’informació precisa i ben interpretada és clau en els primers moments d’intervenció en un brot emergent. Pel que fa a dades importants, la seqüència del genoma del coronavirus es va fer pública el 10 de gener de 2020, deu dies després de la declaració del brot. Tota una demostració d’eficàcia i transparència aplaudida per la comunitat científica, que va poder analitzar les dades en temps real. La disponibilitat de la seqüència del genoma a internet va permetre, el disseny dels reactius específics per a la detecció del coronavirus de Wuhan. També, la comparació amb altres genomes de coronavirus per esbrinar l’origen probable del brot emergent. Encertadament, els experts van determinar ràpidament que els parents més pròxims al coronavirus emergent són coronavirus associats a ratpenats. Per tant, l’origen del brot zoonòtic emergent podria ser directe des d’aquest hoste, o bé a través d’un altre animal hoste intermediari entre el ratpenat i l’humà. Cap a la meitat de gener, però, a diversos mitjans de comunicació apareix que, per tal de contenir el brot de coronavirus, les autoritats de la ciutat de Wuhan han prohibit la comercialització d’espècies salvatges vives als mercats, sobretot serps. A periòdics, ràdios i televisions arreu del món apareix l’expressió «grip de la serp» (snake flu) per a referir-se al brot. Que no és grip està clar (només es tracta d’una llicència). Però com ha arribat la serp fins ací? Sembla que la necessitat, la pressió o la notorietat per publicar està afectant el rigor de la investigació. La premsa es va documentar correctament. El suggeriment que les serps podrien estar implicades a l’origen del brot es va publicar al Journal of Medical Virology, basant-se en una anàlisi comparativa de l’ús de codons (triplets de nucleòtids que determinen els aminoàcids de les proteïnes) per part del coronavirus de Wuhan i de potencials hostes vertebrats. En altres circumstàncies no crec que aquest article s’haguera publicat per pura inconsistència de la metodologia que porta a la conclusió final i a les serps. Però els editors, després de forçar una revisió exprés en 24 hores i davant la gravetat de la situació de salut pública, valoraren que no publicar-lo, mentre moria gent, podria considerar-se un acte criminal. La batalla contra aquest article ha estat ben lliurada a la revista Nature, a premsa especialitzada en línia, i molt apassionadament i assenyada al fòrum de discussió Virological.org amb anàlisis de dades, arguments i tocs d’indignació per part d’investigadors i investigadores punters en evolució i epidemiologia molecular de virus. Afortunadament, aquesta pista improbable de les serps sembla que s’ha diluït. L’editor en cap convida els dissidents a contestar a l’article des de la mateixa revista, convençut que està obrint un diàleg científic, però sense cap intenció de perdre protagonisme. Crec que, en aquest cas, un equip improvisat d’extinció de ciència mediocre ha estat ràpid i alerta. I tenen feina, perquè altres articles científics poc rigorosos de contingut sensacionalista continuen apareixent. Corregir i desmentir consumeix recursos que es poden invertir en ciència responsable. No podem perdre-hi la confiança dipositada. Llig l’article complet en la web de Mètode M. Alma Bracho. Investigadora FISABIO, Àrea de Genòmica i Salut (València). Què és Mètode?

A l’hivern, les serps dormen

En castellà hi ha un plat que s’anomena salpicón. Es defineix com una barreja de peixos adobats amb oli i vinagre que es menja fred. Suposo que el bategen amb aquest nom tenint en compte que ‘salpicar’, que en català solem dir ‘esquitxar’, també vol dir barrejar o fer-ne peces més menudes. No té traducció fàcil i em sembla que dir-ne ‘còctel mariner’ és el més ajustat a allò que representa el plat. Els ingredients d’aquest còctel són diversos animals marins: les gambes, el pop i els musclos. El pop i els musclos són dos mol·luscs, uns animals que tenen un cos tou sense segments, molt sovint protegit per una closca. El musclo és un mol·lusc bivalve, amb dues closques, com la cloïssa o l’escopinya. El pop és un mol·lusc cefalòpode (nom que significa ‘cap i potes’, que es dóna als animals amb tentacles, com també la sípia i el calamar). Les gambes són dins el grup dels crustacis, animals que tenen el cos cobert per una closca. Tots aquests animals marins tenen en comú que aporten molt poques quilocalories a la dieta: són composts majoritàriament de proteïna i no contenen hidrats de carboni (per això són poc energètics). El contingut en greix d’aquests animals és molt baix, però alguns, com el calamar, la sípia o la gamba, aporten colesterol. Surimi A la recepta d’aquest còctel hi ha un altre producte fet a base de peix, el que abans anomenàvem bastonets de cranc, que es diu surimi. És una paraula japonesa que significa ‘carn de peix trossejada’. S’elabora a partir d’allò que resta després de filetejar alguns peixos i de les espècies que no tenen tanta requesta. Hi trobem carn de lluç, bacallà, plana, corball i verat. Els peixos es netegen i es renten per eliminar impureses, s’escorren per extreure’n l’aigua i se n’obté una pasta que es barreja amb sal, sucre i algun midó que li donarà consistència. Tot i que acostumen a afegir-hi midons sense gluten, la gent que hi sigui intolerant haurà de llegir-ne bé l’etiqueta. És un producte que conté, sobretot, proteïna procedent de la carn del peix, però, a diferència del peix fresc, també conté una mica d’hidrats de carboni del midó que cal afegir-hi. Així i tot, té una aportació calòrica molt baixa. Com congelar i descongelar un aliment Per consumir el pop, que té una carn dura, cal millorar-ne la textura. Fins no fa gaire, a Galícia, abans de cuinar-lo l’apallissaven perquè així trencaven les fibres de la carn i s’estovava. Actualment es recomana de congelar-lo durant dos o tres dies i descongelar-lo. Aquest procés de congelació i descongelació té efectes sobre les membranes de les cèl·lules i en canvia la textura. En el cas del pop, s’aprofita el trencament de les membranes i les fibres per aconseguir-ne una textura no tan dura i corretjosa. Aprofito l’avinentesa per dir que els cefalòpodes com el pop, la sípia o el calamar també poden tenir anisakis, un paràsit que es destrueix amb la cocció o si es congela el peix, perquè la congelació trenca els ous i les larves. Cal saber com manipular els aliments a l’hora de congelar-los i, sobretot, a l’hora de descongelar-los. Primer de tot, cal tenir un congelador amb els calaixos nets i que no acumuli glaç a les parets ni a la porta. Si hi ha glaç acumulat, s’ha de buidar el congelador i desconnectar-lo per tal que es descongeli i es desfaci tot el gel. La congelació és un mètode eficaç de conservació si es fa correctament. És molt important que tingueu en compte quin és l’efecte que produeix el fred als aliments. Per conservar-los, cal mantenir els aliments a la nevera: Temperatura de refrigeració de 0º C a 4º C: la carn, el peix, els lactis, el formatge i els embotits als calaixos i prestatges que ja va destinats a cada producte. Temperatura fresca de 8º C a 12º C: la fruita, la verdura, les conserves i els ous als calaixos de verdures i a la porta. Temperatura de congelació: per sota de -18º C. La temperatura compresa entre 0º C i 8º C alenteix el creixement dels microorganismes que malmeten els aliments. Els productes amb més risc de deteriorament per acció dels microorganismes són els carnis i el peix. La congelació no mata els microorganismes: els paralitza. Quan congelem un aliment evitem que puguin actuar. Per això és molt important de congelar un aliment en el moment màxim de frescor. Seguiu sempre aquestes recomanacions abans de congelar un aliment: Cal congelar sempre els productes quan són molt frescos: en conservarem la frescor i suportaran sense problemes el procés de congelació i descongelació. No s’ha de congelar mai un aliment que és a punt de caducar o que ja fa dies que és a la nevera: el procés de congelació i descongelació perjudicarà l’aliment que no estava en un estat òptim i es farà malbé quan el descongelem. Cal conservar els aliments en bosses o carmanyoles especials per a la congelació: no serveix qualsevol recipient. Quan comença el procés de descongelació, tots els microorganismes paralitzats es reactiven ferotgement i es multipliquen a gran velocitat. Per això és indispensable de descongelar tots els aliments dins de la nevera. Encara més, la descongelació lenta afavoreix que no hi hagi canvis de textura. A l’hora de descongelar, recordeu aquests consells: Cal treure l’aliment del congelador el dia abans i posar-lo a la nevera. Cal posar l’aliment congelat dins una carmanyola amb reixeta per evitar que l’aigua de descongelació estovi i malmeti el producte. L’aigua de descongelació és el lloc on els microorganismes es multipliquen més fàcilment. No deixeu mai que els aliments es descongelin damunt el taulell a temperatura ambient: a 20º C la proliferació de microorganismes és exponencial i encara més si el líquid està en contacte amb l’aliment en un plat sense reixeta. Si us heu descuidat de descongelar el que volíeu menjar, o bé canvieu de plat i mengeu una altra cosa o bé feu una descongelació ràpida al microones amb el programa especial per a descongelar: aquest programa no cuina els aliments, els descongela i prou. El pop, per estalviar-nos d’apallissar-lo, el podeu comprar cuit i congelat o bé fresc, a la peixateria, demanant que ens en treguin les vísceres i el bec. Després, una vegada a casa, caldrà seguir tots els consells per a conservar-lo congelat i per a descongelar-lo correctament. La verdura congelada no ha de menester descongelació: es tira directament a l’olla quan l’aigua bull, tant si es fa bullida com al vapor. Heu de tenir ben clar que el fred conserva els microorganismes, però no els elimina. L’única tècnica que garanteix que un aliment és segur és la cocció: per damunt de 65º C tots els microorganismes es moren. Recepta Aquesta recepta porta molt poca feina, és divertida i ideal per a menjar quan fa calor. Ingredients (per a 2 persones): 8 gambes mitjanes (comprades fresques o pelades en conserva) 1 llauna de musclos en escabetx pop: fresc o cuit (envasat al buit o congelat) 2 barretes de surimi ½ pebrot vermell ½ pebrot verd 1 ceba petita oli d’oliva vinagre blanc Preparació Renteu els pebrots i eixugueu-los. Talleu els pebrots a daus. Peleu la ceba i trinxeu-la. Obriu la llauna de musclos en escabetx, traieu-los de la salsa i poseu-los en una safata fonda tot cobrint-los d’oli. Afegiu-hi els pebrots i la ceba tallats que també quedin coberts d’oli i tireu-hi un raig de vinagre de vi blanc (o de poma, que no és tan àcid). Talleu les barretes de surimi en talls que facin un dit d’ample i poseu-les a la safata amb la resta. Si heu comprat les gambes pelades en conserva, feu igual: escorreu-les i afegiu-les a la barreja amb l’oli i la verdura. Si heu comprat gambes fresques, passeu-les per la planxa i peleu-les. Si heu comprat el pop cuit en una bossa al buit, heu d’obrir la bossa i, si la pota és sencera, talleu-la a rodanxes. Si l’heu comprat congelat, recordeu de deixar-lo un dia abans a la nevera perquè es descongeli. Si heu de coure el pop, seguiu les instruccions. Coure el pop Si heu comprat un pop fresc, demaneu a la peixateria que us en tregui les vísceres i el bec. Renteu-lo bé i congeleu-lo durant dos dies. Traieu-lo del congelador la nit abans de coure’l i deixeu-lo en un recipient amb reixeta a la nevera. Poseu una olla al foc amb l’aigua necessària per cobrir el pop. No hi afegiu sal. Quan l’aigua bulli heu ‘d’espantar’ el pop submergint-lo dins l’aigua calenta 2 segons i retirant-lo. Aquesta operació és repetirà tres vegades. Quan ja hàgiu espantat el pop, deixeu-lo dins l’aigua bullent, que quedi cobert. Es calcula que ha de bullir 20 minuts per cada kg de pes. Això mateix es pot fer amb una olla de pressió. Després de tancar-la, es calculen 10 minuts per kg de pes. Un cop cuit, s’escorre, es talla a rodanxes i s’afegeix al còctel de verdures tallades i altres aliments marins. Suggeriments És un segon plat, ja que és ric en proteïnes Pot combinar molt bé amb un primer plat amb més glúcids, com ara una amanida de pasta o d’arròs. També es pot servir com una tapa per picar. És un plat típic, d’estiu però a l’hivern es pot servir un plat calent amb el pop i patata bullida amb pell tallada a rodanxes, tot amanit amb oli verge extra i pebre vermell. Comentaris És un plat que conté força sodi provinent dels musclos en conserva, el surimi i els productes de mar. Cal que els hipertensos ho tinguin en compte. No cal afegir-hi sal quan s’amaneix amb l’oli i el vinagre. No conté gluten. Només en poden contenir les barretes de surimi: consulteu-ne les etiquetes. Valoració nutricional Aquesta recepta té una aportació calòrica baixa perquè els ingredients no contenen ni hidrats de carboni ni greixos. Per a assegurar-se que és un plat poc calòric, és important que escorreu els talls que piqueu i no suqueu l’oli. Amb el que quedi enganxat al producte ja n’hi ha prou. Fixeu-vos que tampoc no aporta fibra, llevat de la que hi haurà en l’acompanyament dels vegetals. Valors nutricionals del còctel mariner per a una persona

Receptes d’estiu: Còctel mariner

Després de la manifestació contra el desallotjament del Banc Expropiat, a Gràcia, alguns manifestants han ocasionat incidents a diversos punts del barri. Han cremat contenidors, han trencat vidres d’establiments i han calat foc a caixers automàtics, a prop de la plaça de la Revolució. Després els manifestants i també els grups que han originat aldarulls han estat totalment dissolts. Als carrers, que fan pudor de cremat, s’hi poden veure Mossos d’Esquadra i restes de les destrosses. Vegeu-ne aquest recull de fotografies d’Oriol Bäbler: Fotografia: Oriol BäblerFotografia: Oriol BäblerFotografia: Oriol BäblerFotografia: Oriol BäblerFotografia: Oriol BäblerFotografia: Oriol BäblerFotografia: Oriol BäblerFotografia: Oriol Bäbler.Fotografia: Oriol Bäbler També podeu veure aquest vídeo de la concentració de manifestants baixant a la plaça de la Revolució: Després hi ha tornat a haver incidents, amb llançament d’objectes a la policia i escomeses dels agents a la plaça de la Revolució: NO SON POLICIAS SON ASESINOS #RodegemElBanc pic.twitter.com/F6TSzvFHvs — arturo velasco (@jajate112) May 25, 2016 El periodista de La Directa Albert Martínez va denunciar que un agent de la Brigada Mòbil el va colpejar amb la porra després d’haver-se identificat. Antiavalot de la BRIMO després d'identificar-me com a periodista m'ha donat dos contundents cops de porra. També han pegat senyora 65 anys. — Albert Martínez (@albertmartnez) May 25, 2016 Agressió ha estat deliberada. Aquesta és la llibertat de premsa que tenim. Ara estic a l'hospital. M'estan fent radiografia. @La_Directa — Albert Martínez (@albertmartnez) May 25, 2016 Tots els periodistes que estaveu a plaça Revolució quan senyora amb vestit blanc l'han empès, necessito fotos de mosso que m'ha agredit. — Albert Martínez (@albertmartnez) May 25, 2016 Estic amb l'@albertmartnez, està bé. Dit trencat i contusió a la cama. Demà nova revisió per veure si l'han d'operar pic.twitter.com/8uT88efaVx — ferran domènech (@ferranmanlleu) May 25, 2016

Vídeos i fotografies de la tercera nit d’incidents a Gràcia pel desallotjament del Banc Expropiat

Un grup de persones han penjat un llaç groc gegant als peus de la catedral de Mallorca en solidaritat amb els presos polítics, poques hores abans que comencés el seu trasllat a Madrid. D’aquesta manera han volgut simbolitzar l’escalf dels mallorquins amb els líders independentistes empresonats en un lloc emblemàtic de ciutat.

Pengen un llaç groc gegant a la Seu de Palma

La diputada de la CUP Maria Sirvent ha criticat durament el conseller d’Interior, Miquel Buch, a qui ha acusat de ser responsable de procediments que ‘persegueixen’ i ‘intenten criminalitzar’ l’esquerra independentista i els moviments que opten per la ‘dissidència política’. En un acte polític a Tarragona dins la campanya ‘Ni una més’, Sirvent també li ha retret que mostri ‘una gran passivitat respecte de la repressió i la impunitat de l’extrema dreta’, però que alhora ‘compari l’activitat dels CDR amb els atacs feixistes’. La CUP també ha censurat que dijous el conseller hagués comparegut amb el ministre de l’Interior espanyol ‘sota el pretext de l’ordre públic i d’una falsa neutralitat, a defensar les forces d’ocupació’. ‘Nosaltres ni oblidem ni perdonem. Els drets no es negocien, els drets s’exerceixen’, ha asseverat Sirvent. Durant l’acte, que ha aplegat més de 200 persones, la CUP i l’Alerta Solidària han cridat a ‘autoorganitzar-se’ per vèncer la repressió que afecta, no exclusivament als dirigents polítics, sinó a molts més ciutadans, de tota mena. Sirvent ha instat la ciutadania a autoorganitzar-se i a mobilitzar-se ‘fins a les últimes conseqüències’ amb vista a ‘al pròxim gran embat del govern espanyol’ contra la sobirania popular i la defensa de l’autodeterminació. La diputada ha opinat que les estratègies jurídiques basades en l’obediència ‘no poden formar part d’una estratègia col·lectiva ni poden condicionar l’acció dels moviments populars’ perquè això, ha dit, ‘donaria ales a la repressió i retrocediríem en la consecució dels objectius polítics’. Durant l’acte de ‘Ni una més’ a Tarragona, l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya ha insistit que ‘la gran lliçó a retenir’ de la passada tardor és que ‘un poble mobilitzat i organitzat és imparable’. L’estat espanyol, ha dit, ‘ho sap i per això selecciona quirúrgicament a qui represaliar’. De cara al judici per l’1-O, Boya ha advertit que no aniran a defensar-se, sinó ‘a acusar a un sistema podrit, corrupte, mafiós, autoritari, franquista, violent, injust i parcial’. ‘No ens amagarem. Si ens jutgen tribunals polítics, la defensa no serà jurídica, serà col·lectiva’, ha reblat. Així mateix, Boya ha demanat que la reacció no arribi després que es coneguin unes sentències ‘que ja estan escrites, sinó que la mobilització es faci des de l’inici del judici. ‘Cuidem-nos, acusem-los, organitzem-nos i alcem-nos’, ha demanat. La portaveu del Secretariat Nacional de la CUP, Laia Estrada, ha advertit que l’aparell de l’estat espanyol té el doble objectiu d’aconseguir ‘la desmobilització i la desmemòria’ dels catalans, perquè ‘vam tenir la capacitat de generar el sisme més gran en la democràcia recent de l’estat espanyol i ho vam fer desobeint, de forma massiva, valenta, solidària i no violenta’. Segons Estrada, L’estat espanyol ‘demofòbic’ aplica als catalans ‘una doctrina de xoc de manual’ i, a parer seu, ‘desafortunadament sembla que està proporcionant els efectes desitjats en alguns sectors d’algunes formacions polítiques de casa nostra’. La portaveu del Secretariat Nacional ha cridat també a combatre la repressió i ‘qualsevol fórmula de processisme que ens segresti amb pràctiques autonomistes’. Al seu torn, la portaveu d’Alerta Solidària, Maria Josep Martínez, ha avisat que la repressió té com a objectiu ‘la por’ i també ha acusat el conseller Buch de ser ‘responsable de l’enfortiment de la maquinària repressiva de l’estat’. Martínez ha demanat combatre-ho amb l’assemblearisme i l’autoorganització, sense perdre de vista ‘objectius polítics’ com és la consecució de la República. L’acte organitzat per la CUP i Alerta solidària –organització de l’Esquerra Independentista– al Palau de Congressos de Tarragona també ha comptat amb les intervencions enregistrades d’Anna Gabriel, Tamara Carrasco i Adrià Carrasco. També hi ha participat Víctor M. Cabral, del CDR d’Agramunt i la Ribera; Glòria Balada, del CDR Tarragona; Josep Lluís Alcázar, del grup de suport a les 9 del Palau, i l’alcalde de Verges, Ignasi Sabater, qui ha opinat que l’estratègia de la repressió ‘només aconsegueix arrelar l’anhel de llibertat’. El d’aquest divendres ha estat un dels actes centrals de la campanya engegada el passat mes de febrer per fer front ‘a la vulneració dels drets civils i polítics derivada de la persecució i criminalització del moviment independentista des del passat 9 de novembre de 2014’. L’acte ha estat una mostra de solidaritat amb ‘totes les persones que han patit repressió política arran de l’1 d’octubre i les mobilitzacions posteriors’ i ha volgut donar visibilitat, explícitament, a testimonis de la ‘repressió més arraconada i invisibilitzada’.

La CUP retreu a Buch que defensi la presència de forces d’ocupació i que persegueixi l’esquerra independentista

Amb el lema ‘Li diuen democràcia i no ho és’, diversos col·lectius de l’esquerra independentista del País Valencià han convocat una manifestació a València contra la repressió de l’estat espanyol. La convocatòria és aquest divendres, 8 de novembre, a les 19.00, davant la delegació del govern espanyol, al carrer de Colom de València. Els organitzadors fan una crida a sortir al carrer per l’autodeterminació, però també pel dret de tenir una vida digna i el dret de protesta. Reclamen que s’aturi la repressió que l’estat espanyol exerceix ara mateix a Catalunya. El manifest recorda que aquesta repressió s’ha viscut al País Valencià diverses vegades, com ara durant la Primavera Valenciana del 2012 i en la batalla de València, quan els feixistes van actuar amb tota impunitat. 📅Divendres 8 de Novembre🕖a les 19.00 davant l’antiga Delegació del Govern (C/Colón, València)#PelDretA protesta, una vida digna, l’autodeterminació, el propi cos… Manifestació #LiDiuenDemocràciaINoHoÉs La repressió no ens atura!#OmplimCarrersValència8N pic.twitter.com/JDMAbXBole — Omplim els Carrers de València (@OmplimPv) November 5, 2019 ‘Des de la mort del dictador fins a hores d’ara, l’estat espanyol ha fet servir la violència quan l’ha considerat necessària per mantenir els privilegis de les elits econòmiques i les oligarquies i no ha dubtat a fer servir les clavegueres de l’estat i la seva guerra bruta’, diu el manifest. Tsunami Democràtic: totes les convocatòries del 9 de novembre I afegeix que el règim espanyol actual és hereu del franquisme i que la transició va ser una farsa que només va servir per a maquillar un règim no democràtic. Per això diuen que no els sorprèn res de tot allò que ha passat a Catalunya d’ençà del Primer d’Octubre de 2017. Demanen a la gent surti que al carrer divendres per construir una veritable democràcia que defensi la vida de les persones. A la convocatòria, s’hi han afegit una setantena de col·lectius, entre els quals Endavant, Arran, Esquerra del País Valencià, l’Aplec de la Ribera, Escamot Col·lectiu, SEPC, el Casal Popular de Vila-real i el de Borriana. També divendres hi ha convocada una manifestació a Lleida amb el mateix lema. Serà a les 20.00 a la plaça de Ricard Viñes. La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’Estat. Divendes #8N #LiDiuenDemocràciaINoHoÉs @omplimpv https://t.co/fmTLHs710c pic.twitter.com/4lj7KbVu3B — Endavant OSAN (@Endavant_OSAN) November 6, 2019

Convoquen una manifestació a València contra la repressió de l’estat espanyol: ‘Li diuen democràcia i no ho és’

Josep Fontana (1931) és un dels historiadors catalans més prolífics i llegits. Més de quinze llibres escrits, doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. La seva història de Catalunya, ‘La formació d’una identitat‘ (Eumo Editorial) ha estat un dels llibres de l’any. Políticament molt implicat, i referent de molta gent d’esquerres, Fontana va anar a les llistes d’Ada Colau a les darreres eleccions municipals. En aquest entrevista ens diu que el 27-S no té intenció de presentar-se per cap llista ni fer campanya per cap partit. Fontana és dels qui creu que cap partit espanyol no s’avindrà mai a negociar una independència, però tampoc no veu gens clar el full de ruta unilateral proposat fins ara. I se li nota que està més aviat molest per tot plegat. —Com veieu la llista de Junts pel Sí? —El problema de la llista del sí és que no se sap de què va la història. Hi ha dues realitats. Una és la continuïtat del postpujolisme, amb el senyor Mas al davant una altra vegada. Ha estat una jugada molt hàbil, perquè si hagués anat amb Convergència és evident que s’enfonsava. Per tant, aquí, si totes les històries de la desconnexió amb l’estat fallen, continuarà havent-hi un govern del senyor Artur Mas. I la segona és què passa amb tot aquest entusiasme que s’ha sabut crear. I que té per mi uns elements que el fan pràcticament incomprensible. Realment hi ha algú que creu que per aquest camí es pot aconseguir una separació? En vuit mesos? Que no saben què hi ha a l’altra banda? No saben amb qui s’han de jugar els calers? La feina d’anar aconseguint coses i nivells d’autogovern ja és prou difícil. De la concessió d’un estatut que havia de ser l’inici d’una nova etapa, en realitat s’ha fet marxa enrere amb el procés de recentralització. Essent així, algú creu que ho hem de fer així? I sents coses que et produeixen estupefacció: si fem una votació que tingui uns grans resultats, aleshores Europa… Europa està disposada que li creïn un problema? Però si la UEFA amenaça el camp del Barça per les banderes! —D’aquesta llista, com interpreteu el moviment de Raül Romeva. Us sembla bé, malament? —No ho sé. No ho veig de cap manera. Crec que ni ell mateix no ho sap. Acaba de dir que en Mas no ha de ser… Per què es pensava que el cridaven? —Parlem de la segona llista: Catalunya Sí que es Pot. —No se sap què serà, això. En principi no es veu que hi hagi gran cosa al darrere, ara per ara. Una cosa era una mobilització de caràcter urbà, com a les municipals. Sí que crec que les municipals era el terreny més fàcil per a poder assaltar el sistema, perquè és un lloc que els que creen opinió tenen menys importància, i el contacte directe amb els veïns és més fàcil. A escala del país és molt més difícil que es doni. I sembla que aquí només es pensa en el vot de la ciutat de Barcelona. —Vau anar a llistes amb Ada Colau. —Un dels últims, sí. I no em va fer res. Creia que pitjor que Trias i companyia no ho podrien fer. —I ara, anireu a la llista de Catalunya Sí que es Pot? —No m’ho han demanat. I no. No aniria a cap altra llista. I no per desaprovació. Però ara hi ha un garbuix considerable. Queden setmanes, només, però poden passar coses, que vés a saber com canvia tot l’escenari. —Com creu que els anirà? —No ho sé. A mi la transposició del panorama municipal al general em sembla una cosa molt difícil d’aconseguir. Depèn de quines cordes siguin capaços de tocar. Però no sé què faran. Ni el suport que tindran. —I ICV com els veieu? Han fet com CiU, desaparèixer rere unes altres sigles. —Aquest era un protagonista important quan va arribar la transició. Aquí l’important era el PSUC, que era una altra cosa. Això va desaparèixer, ho van sacrificar. Han intentat treure el cap com han pogut. L’opció que han fet de sumar-se a forces socials emergents no crec que sigui una mala opció. Respecte del que haurien aconseguit anant sols, no és mala opció. No hi tenien res a fer, a la llista del si. Era el seu suïcidi final. La llista del sí, que vol dir la política de Boi Ruiz? No fotem conya. —Rabell, bon candidat? —La idea d’entrar en contacte amb les associacions de veïns no és una mala idea. No sembla que la llista sigui acabada. —Procés Constituent. Cap comentari? —No. Crec que és una situació d’una confusió extrema. Hi ha desestructuració dels partits que controlaven la situació. —Pablo Iglesias us dóna confiança? —A mi no em dóna confiança ningú. Aquesta és la primera. I d’Iglesias s’oblida que el seu origen no és tant el 15M, sinó els pactes a la política gallega. On va tenir relació amb aquests nuclis de moviments socials. Quan els polítics d’esquerres s’han desacreditat d’una manera miserable, Iglesias ha vist què venia a sobre i vol aprofitar aquest filó. —Queda la CUP. —La CUP té un avantatge de cara a tothom: són gent que se sap que són honestos i coherents. Això també té problemes, com és lògic. Avui he vist David Fernández a la televisió i deia clarament que el que els ha separat de la llista del sí és que ells tenen clar la independència i la lluita de classes. I que no volen creure que primer una cosa i després l’altra. No volen creure primer independència i després en parlarem. Hi ha coses de la CUP que aprecio prou: són joves i tenen credibilitat. Per una altra banda, tenen un programa del tot o res que els farà anar guanyant vots. I continuaran essent un element pertorbador si conserven aquesta consciència, que l’element social també hi és. —Com ho faríeu, personalment? —No em toca fer-ho. No tinc receptes. No sé què passarà el 27-S. Inclosa l’abstenció. Si maregem massa segons quin personal… Jo penso en aquesta cosa elemental que és la gent. Que quan es posen d’acord, surten al carrer. Jo no sé què faran amb aquest garbuix que se’ls presenta ara. Em fa por que els resultats siguin tan desgavellats, que no se sàpiga ben bé que es podrà fer. —Que no es pugui formar govern? —Govern sí que en podran formar. Veurem com s’entenen dins. Però la capacitat que tindran de presentar-se i dir que tenen el poble al darrere amb el 99% de la població… Es farà bastant difícil. —Mentre hi hagi més del 50% del vot. —Si hi hagués alguna cosa que tingués la unanimitat que tenia l’SNP potser sí. Però no veig que el senyor Mas sigui això. Si hi hagués hagut realment alguna cosa que hagués permès de pensar en un procés… —No hi veieu solucions. —En primer lloc, esperar que els altres et deixaran marxar és inconcebible. Estan disposats a tornar-se a armar per liquidar això quan calgui. Com vols que deixin escapar la millor vaca del ramat? Així com així? No els ho perdonaria ningú. I si s’acaba aquesta vaca, després ve el País Basc. Precisament com que saben que això no passarà de retòrica, doncs en realitat s’ho prenen amb aquesta tranquil·litat. —Què creieu que passarà el 27-S? —La cosa més probable és que guanyi la llista del sí. I després què? No hi ha resposta. Després no és gens clar. Només hi ha dos camins: la força i la negociació. De força, no en tenim. I de negociació jo penso, per experiència històrica i coneixement de l’estat espanyol, que cap partit no arribarà a Madrid i formarà un govern que negociï una secessió. Per què ho hauria de fer? —Doncs hi ha gent que creu que Pablo Iglesisas ho permetrà. —Pablo Iglesias diu que ell respecta el dret de decidir, i després parlem-ne. I parlem-ne…. I els qui parlen de federalisme, quina credibilitat tenen? No fotem conya. Ja ens van enganyar prou amb un estatut tarat. L’únic principi polític que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però proposar-se objectius racionals: no anar que et fotin una hòstia. Aquí m’agradaria saber si els que han muntat la idea de vuit mesos i independència se la creuen o no se la creuen. No ho sé. Però jo no me la puc creure. Fa cinc-cents anys que estem amb aquestes conyes. I sembla que quan guanyem una mica, ens foten una garrotada. Hi ha coses que són clares: la revolta de Sanjurjo del 1932 es fa, i això ho ha explicat gent que hi eren dins, fonamentalment contra l’Estatut de Catalunya. La guerra civil en una gran mesura es fa, entre més coses, contra la continuïtat de res que s’assembli a l’autogovern a Catalunya. I així anem. I pensar que si nosaltres som bons i sortim al carrer i ens diran ‘té, dóna’ls-ho, que són bons nois’ no és creïble. —Escoltant-vos penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya. —Ara per ara, no. L’any que ve, no. Això és clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Ara per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. A curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos ho tenim guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Entesos, entesos. Què vol dir una independència? És previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha cap pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí, mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, ho tenim una mica difícil. —Ja ens aniran a favor, si guanyem. No patiu. —Ah, doncs molt bé. —Ha ha! —Mira. No sé què passarà. Però veig que hi haurà força fragmentació. La CUP tindrà uns guanys que s’ha guanyat per haver estat conseqüent. Per exemple, no comprar la carta a qualsevol preu. I han dit no a la llista. Això els donarà guanys. També crec que efectivament la llista del Junts pel Sí pot guanyar. I un cop hagi guanyat no té gran cosa més a fer que organitzar desfilades. —Perdoneu que hi insisteixi: quan tingueu el vot decidit, ara a l’agost no me’l direu? —No. Però jo no faré cap campanya per ningú. —A Barcelona va fer-ho. —Però era una cosa totalment diferent. Un dels arguments que utilitzava en el cas de Barcelona era que l’equip anava purament i simplement a guanyar l’ajuntament. No com els altres partits organitzats que hi anaven pensant a guanyar l’ajuntament com un element per finançar les seves organitzacions. Com feia Trias amb Convergència. I per tant era una cosa diferent. I vaig pensar que eren els més preparats per ocupar-se dels problemes dels ciutadans. I fan bé, si no es barregen amb cap altra cosa. I a mi, que treguin el bust del Joan Carles em sembla perfectament bé. Em resulta profundament simpàtic. —De fet, Joan Carles tampoc no era el cap d’estat. —De fet, què hi pinta, el cap d’estat aquest?

Josep Fontana: ‘Els qui parlen de federalisme, quina credibilitat tenen?’

El nou sondatge del CEO, ‘Cosmopolitisme i localisme a Catalunya‘, presentat avui, referma la posició de VilaWeb com el diari digital més llegit, només per darrere de La Vanguardia i frec a frec amb El Periódico. D’aquesta manera, VilaWeb es manté entre les capçaleres més llegides i, d’ençà de fa dos anys, es troba entre les tres més llegides del país. Les dades corresponents a la pregunta sobre quines webs ‘consulteu més freqüentment per informar-vos dels temes polítics?’, donen aquest resultat: Comparació de la segona onada del CEO amb Cosmopolitisme i localisme a Catalunya. 2019. Ciutadans amb ciutadania espanyola. VilaWeb ha passat d’un 9% al 12%, augmentant tres punts en comparació amb el baròmetre publicat al juliol. Si s’hi afegeixen els ciutadans sense nacionalitat espanyola (que no són inclosos en els baròmetres), el percentatge baixa lleugerament, però es manté per sobre del 10% dels vots. Les dades d’aquest sondatge del CEO van ser obtingudes mitjançant una mostra de 1.500 enquestes, fetes entre el 16 de setembre i el 9 d’octubre, és a dir, abans no es fes pública la sentència del judici contra el procés. VilaWeb és un diari que tothom pot llegir de la mateixa manera sense pagar, però que demana el compromís d’aquells qui poden i volen pagar per sostenir-lo i fer-lo possible. Més de quinze mil lectors ja en són subscriptors. Llegiu ací què significa ser-ne subscriptor i com ens ajuda.

VilaWeb amplia l’avantatge respecte dels altres diaris digitals com a referent d’informació política