Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

‘Val més tard que mai.’ El dirigent de Vox, Santiago Abascal, ha felicitat el president del govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, i el seu executiu per haver ‘adoptat algunes de les mesures que reclamem d’ençà de dimarts: unitat nacional, estat d’alarma i centralització de tots els recursos’. El paquet de mesures anunciades permet de prendre tot el poder sobre els Mossos d’Esquadra i la Sanitat catalana i de la resta de l’estat espanyol. Celebro que Pedro Sánchez haya excluido aparentemente a separatistas y comunistas de la gestión de esta emergencia. Han demostrado que trataban de utilizar esta tragedia para sus criminales objetivos políticos .Lamento que todavía haya que esperar a las medidas de choque para… — Santiago Abascal (@Santi_ABASCAL) March 14, 2020 A més, a Abascal li ha complagut que Sánchez hagi fet cas omís de la demanda del president del Principat, Quim Torra, i la presidenta de les Illes Balears, Francina Armengol, respecte de tancar tots dos territoris per evitar el col·lapse del sistema sanitari, que segons que indiquen els experts, és a prop si no es prenen precaucions. Ahir Abascal va dir que Torra era un ‘brètol traïdor’ per la seva petició, tot i que no va dir res d’Armengol. El canalla traidor de Torra utiliza esta emergencia trágica para tomar decisiones ilegales, cerrando Cataluña como si fuera suya. El gobierno debería detener de inmediato a cualquier cargo público que dificulte la lucha contra la pandemia obstaculizando las decisiones nacionales — Santiago Abascal (@Santi_ABASCAL) March 13, 2020 Abascal també ha tingut mots per a Podem, malgrat que no l’ha esmentat directament. Ha agraït a Sánchez que hagi frenat ‘els comunistes’ després de set hores de govern en què els ministres socialistes més centristes haurien frenat les propostes de Pablo Iglesias.

Vox aplaudeix Sánchez i el felicita per haver frenat ‘comunistes i separatistes’

Amb el recompte de les eleccions finalitzat, el Partit Pirata no ha aconseguit guanyar-les i ha quedat tercer amb el 14,5% dels vots. Ni tan sols ha estat el partit més votat de l’esquerra: Moviment Roig-Verd han quedat per davant. La darrera setmana hi havia una gran expectació perquè les enquestes assenyalaven que els pirates podien guanyar unes eleccions per primer vegada en la història però l’expectació ha estat defrauda. La primera força al nou parlament continua sent el dretà Partit de la Independència, amb 21 escons, dos més dels que tenia. El seu soci de govern actual, el Partit Progressista, ha perdut en canvi onze escons i es queda amb només vuit. Al parlament d’Islàndia la majoria està en 32 diputats i per tant els dos partits hauran de pactar amb altres forces la seva coalició si volen seguir governant. A l’esquerra el Moviment Roig-Verd és el principal partit, amb deu diputats però empatat a escons amb els Pirates, que també tenen deu però amb menys vots. Aquests dos partits havien anunciant ja la voluntat de formar una coalició comptant també amb Futur Brillant i l’Aliança Socialdemòcrata, que han aconseguit quatre i tres escons cadascú. En total, doncs, tampoc no tindrien els vots suficients per a formar govern. Tot queda, doncs, en les mans de l’únic partit que no s’han pronunciat ni per una coalició ni per l’altra i que porta per nom Regeneració. El partit, que ha aconseguit set escons, és una escissió liberal del Partit de la Independència i no tenia escons fins ara al parlament.

Els Pirates no aconsegueixen ser la sorpresa de les eleccions islandeses

Glop d’aigua, un rere un altre. El coronel Diego Pérez de los Cobos esgota una ampolla rere una altra durant la seva declaració, mentre escup retrets contra Josep Lluís Trapero. Amb els braços plegats algunes estones i gesticulant amb les mans en unes altres, el coronel ha vingut a l’Audiència espanyola a exercir el seu paper, el de principal testimoni de càrrec contra el major dels Mossos. Fa dos anys i quatre mesos que no es veuen les cares, i avui és un dels dies clau del judici contra Trapero, Laplana, Puig i Soler. La sessió comença amb el retard habitual. Pérez de los Cobos arriba somrient, amb el seu maletí –que no utilitzarà– i saludant els agents de la policia espanyola. Una fotografia de Felipe VI i l’escut d’Espanya presideixen una sala de vistes moderna, en què crida l’atenció que el testimoni declari a metre i mig d’una pantalla en què es pot veure en tot moment. Pérez de los Cobos entra a la sala, però evita de mirar Trapero. El major, assegut al costat de l’advocada Olga Tubau, manté la mirada fixada en el coronel, que pren el seu seient sense immutar-se. De seguida que comença a declarar, Trapero i Tubau comencen a prendre notes. L’advocada té un feix de documents i els consulta de tant en tant. El major mira sovint qui fou el coordinador del dispositiu policíac de l’1-O, i arrufa les celles quan fa afirmacions que el sorprenen. El tribunal assisteix avui a un interrogatori plàcid del fiscal Miguel Ángel Carballo, després de quatre dies d’agressivitat en les declaracions dels quatre acusats. Els despropòsits més vergonyosos dels fiscals al judici contra Trapero Si Manuel Marchena no permetia cap endarreriment al Suprem, la magistrada Concepción Espejel no té mai pressa per començar. A diferència de Marchena, però, sí que demana al coronel si ha estat mai processat. Mentre declara Pérez de los Cobos, a Espejel se li escapa un badall que no dissimula. El tribunal pren notes, mira el coronel i gairebé no interromp el fiscal. Pérez de los Cobos comença a respondre a les preguntes del fiscal Carballo, que avui sí que segueix un ordre força cronològic dels fets, no interromp les respostes ni repeteix preguntes per marejar-lo. Una actitud que contrasta palmàriament amb els interrogatoris agressius als acusats, especialment al major Trapero. Sobta des de la primera setmana del judici que la magistrada doni llargues mànigues a la fiscalia. Al Suprem, Marchena frenava sovint els excessos dels fiscals, també perquè tenia més pressió dels advocats de la defensa. En aquest judici, de moment, la defensa és força espectadora. El ‘pla pervers’ de ‘José Luis’ Trapero Durant quatre hores, Pérez de los Cobos s’ha dedicat a desacreditar el dispositiu dels Mossos l’1-O, el qual ha titllat de ‘pla pervers’. S’ha esforçat a relacionar Trapero amb el president Carles Puigdemont i el conseller Joaquim Forn, perquè creu que és la millor manera d’incriminar-lo. És la seva obsessió, demostrar la presumpta connivència de Trapero i els Mossos amb el referèndum i el govern. Ha invocat tres vegades la sentència del Suprem per reafirmar-se que hi ha ‘fets provats’ de la inacció dels Mossos l’1-O, tot esperant que això sigui útil perquè l’Audiència espanyola engarjoli el major Trapero. ‘L’actitud de Trapero era que no necessitava res.’ ‘No vaig veure afany de col·laboració.’ ‘Trapero estava completament alineat amb els convocants del referèndum.’ ‘El dispositiu preparat pels Mossos va ser un despropòsit i anava orientat a facilitar el referèndum.’ ‘Trapero va mostrar la seva satisfacció als Mossos per la manera com havien actuat l’1-O.’ Són algunes de les frases amb què Pérez de los Cobos ha volgut incriminar el major, relacionant-lo amb un ‘pla sediciós’ del govern de la Generalitat per a assolir la independència, per mirar d’aconseguir que el tanquin a la presó. El coronel no va pair la resistència de Trapero a supeditar els Mossos als designis del govern espanyol i la Guàrdia Civil, i per això avui l’ha volgut humiliar assegurant que si ell hagués tingut capacitat de prendre decisions, hauria apartat Trapero del dispositiu de l’1-O. Ha estat un dels moments estrella de la declaració. Pérez de los Cobos ha tingut paraules amables per al comissari Ferran López, mà dreta de Trapero, amb el qual va reunir-se unes quantes vegades abans de l’1-O per coordinar el dispositiu. Tant és el menyspreu del coordinador pel cap dels Mossos, que fins i tot s’hi ha referit com a ‘José Luis‘ quan ha explicat la primera reunió que van tenir-hi el 21 de setembre de 2017. Preguntes sense resposta Pérez de los Cobos s’ha contradit quan ha reiterat que van decidir d’activar el pla B el primer d’octubre a les vuit del matí, després d’haver comprovat la ‘passivitat dels Mossos’. Poc després, ha justificat el cessament de les càrregues a la tarda pel cansament dels agents i ha negat que l’ordenés cap autoritat. És aleshores quan ha dit que els agents s’havien llevat a les quatre de la matinada per prendre les posicions previstes –en el pla B. És a dir, que la decisió ja estava presa. Però el fiscal Carballo no ha considerat convenient de repreguntar-li. Tampoc no li ha demanat per què la policia espanyola i la Guàrdia Civil no van actuar contra l’ocupació dels col·legis electorals les hores prèvies a l’1-O si tenien, tal com ha explicat el coronel, una instrucció de l’ex-fiscal superior de Catalunya José María Romero de Tejada que els permetia d’actuar ‘per iniciativa pròpia’. Probablement sense adonar-se’n, Pérez de los Cobos ha posat en relleu que la policia espanyola i la Guàrdia Civil tenien preparat el pla B amb l’aval de Romero de Tejada, que va morir-se el novembre del 2017, poc després de la mort del fiscal general de l’estat José Manuel Maza. A diferència dels Mossos, els cossos policíacs espanyols no van compartir el seu pla amb la policia catalana. El coronel també ha evitat de respondre al fiscal quan li ha demanat si ell, com a coordinador, havia validat el dispositiu que van preparar els comandaments dels Mossos, el famós binomi d’agents, i ha retret a la policia catalana que no modifiqués ‘ni una coma’ del pla inicial quan els ho va demanar la fiscalia. El rostre autoritari Pérez de los Cobos també ha mostrat el seu rostre més autoritari menyspreant la instrucció de la magistrada Mercedes de Armas perquè la policia impedís l’1-O sense alterar la normal convivència ciutadana. El coronel va aplicar la màxima de Maquiavel. Al Suprem, l’advocat Andreu Van den Eynde ja va fer-lo entrar en contradicció per allò que declarava com a testimoni respecte del que havia declarat en fase d’instrucció. Per Pérez de los Cobos, primer calia aturar el referèndum com fos i després, si de cas, preocupar-se dels conflictes d’ordre públic que podien causar les actuacions violentes de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, perquè el fet de votar era, segons ell, ‘una situació molt greu’ que ho permetia tot per tal de frenar-ho. De tant en tant, empès per l’emoció i animat pel fiscal, Pérez de los Cobos ha aixecat el to de veu. No ha arribat a cridar, però el seu to pausat del començament de la declaració ha deixat pas al tartamudeig en algunes respostes, la indignació continguda i l’agressivitat en les acusacions contra els Mossos. El coronel ha comparat el president Puigdemont amb un piròman per no haver aturat l’1-O, i el fiscal Carballo ha assentit. Després, també s’ha permès de comparar els consellers del govern amb traficants de droga: van acompanyar els consellers a una activitat il·legal. És com si els acompanyen a comprar droga’. Les muralles humanes han tornat a aparèixer a l’Audiència espanyola, i a la recta final Pérez de los Cobos ha començat a relacionar els votants de l’1-O i la seva resistència amb la violència. El moment que Trapero va restar atònit amb els votants de l’1-O Just abans d’acabar, el fiscal Carballo ha demanat pel pla dels Mossos per a detenir el govern de la Generalitat en cas de rebre una ordre judicial. Pérez de los Cobos no en sabia res, i en un judici normal no se li hauria permès de respondre. Però, igual com en altres passatges, el tribunal li ha permès que donés la seva opinió i especulés, i ha dit que la justícia espanyola no hauria fet cap encàrrec als Mossos per la desconfiança creixent envers la policia catalana. El coronel ha acabat de declarar a dos quarts de tres, però demà haurà d’enfrontar-se probablement a un llarg interrogatori de l’advocada Tubau. Demà a les deu del matí és el torn de les defenses i el coronel Pérez de los Cobos sí que haurà de mirar el major Trapero als ulls, respondre a totes les preguntes sense escapolir-se’n i enfrontar-se a les seves contradiccions. A partir de dimecres, a més, la declaració del comissari Ferran López tornarà a desmentir bona part de la versió de Pérez de los Cobos, tal com va passar al Suprem. Heus ací la declaració completa de Pérez de los Cobos.

Pérez de los Cobos invoca Marchena i Trapero arrufa les celles

Els membres de +VilaWeb tenen tot un seguit de nous serveis a l’abast. VilaWeb considera la subscripció al diari sobretot com una mostra de compromís dels lectors, que l’ajuda a existir i el fa més fort i independent. VilaWeb creu que la informació que produeix, per responsabilitat social, ha de ser igual per a tothom, però que aquells lectors que expressen un compromís amb el diari poden ser recompensats amb funcionalitats que millorin la seva experiència i la relació amb la redacció. Si voleu fer-vos subscriptors aneu a aquesta pàgina i ompliu les dades Com podem fer servir els serveis per a subscriptors de VilaWeb? Per a fer servir aquestes noves funcions cal estar identificats. En el vídeo que trobareu més avall d’aquesta mateixa pàgina podeu veure com es fa. Cal anar a dalt de la portada, on diu ‘Inici sessió’. Punxant sobre aquesta frase s’obre un formulari que us demana el correu electrònic i la contrasenya. El correu electrònic és el que feu servir a VilaWeb, on us arriba el correu del vespre i la contrasenya la que vàreu definir. Si no recordeu la contrasenya només cal punxar sobre la frase ‘No recordo la contrasenya’. Rebreu al vostre correu una adreça per a poder-ne crear una de nova, la que vulgueu. Si marqueu ‘Recorda-la’ quedarà guardada i no caldrà que la poseu cada cop que hi accediu. Recordeu sempre que podem ajudar-vos si ens envieu un correu a [email protected] Quins són els nous serveis? Els nous serveis de +VilaWeb són els següents: –Tots els membres de +VilaWeb poden llegir cada dia, a partir de les deu del vespre, el contingut del diari que els qui no són subscriptors no llegiran fins l’endemà. –Disposen d’una eina de favorits (‘bookmarks’), que els permet de desar els articles que trobin interessants en un espai personal a la web, per a poder-los recuperar sempre d’una manera senzilla. –Poden afegir comentaris propis a totes les notícies i articles. Tanmateix, només els podran llegir els subscriptors i no pas el públic general. Després de l’experiència d’aquests mesos en què s’han publicat els comentaris dels membres de +VilaWeb a l’editorial, hem considerat que eren vàlids per a reforçar la comunitat de subscriptors. Per això creiem que el servei es pot ampliar, sense contradir la política tradicional del diari de no permetre, indiscriminadament, els comentaris de tots els lectors a les notícies. –Els membres de la categoria ‘col·laborador’ o ‘protector’, a més de tots els serveis anteriors, també poden llegir el diari amb un disseny completament net, sense publicitat ni res que no sigui la informació estricta. De moment, aquesta funcionalitat la tindran a l’ordinador i durant els mesos vinents s’ampliarà també als mòbils i tauletes. Vídeo explicatiu En aquest vídeo el director del diari fa un repàs dels nous serveis i ensenya com fer-los servir. Més serveis Aquests serveis s’afegeixen als que ja funcionen des de fa temps: –Rebre per correu, la tarda abans, la informació sobre els continguts de l’endemà i l’editorial del diari, sobre el qual ja es podien fer comentaris. –Participar en actes exclusius per als subscriptors del diari, tant a la redacció com en espais públics. –Obrir un bloc personal dins el diari. –Obtenir descomptes a la botiga de VilaWeb. –Participar en l’Assemblea anual de lectors de VilaWeb. El pagament es pot fer per trimestres Una altra novetat del nou servei és que el pagament es pot fer amb domiciliació bancària, targeta de crèdit o Paypal i que hi ha l’opció de fer-lo cada tres mesos en comptes de cada any. -Els adherits a VilaWeb tenen una quota de 60 euros anuals o de 18 euros per trimestre. -Els col·laboradors de VilaWeb tenen una quota anual de 120 euros o trimestral de 35. -A més, hi ha a categoria de protector, a partir de 500 euros anuals. Els protectors, en raó del seu compromís especial, tenen una relació directa amb el director i amb la redacció. Podeu fer-vos subscriptors, si no ho sou encara, des d’aquesta pàgina.

Si us feu subscriptors podreu llegir ara el diari de demà. Us expliquem com fer-ho.

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha estat entrevistat per la BBC per via telemàtica des del seu confinament a la Casa dels Canonges. El president ha denunciat la negativa del govern espanyol a confinar el Principat. ‘Els experts i científics que ens aconsellen diuen que la millor manera de frenar el coronavirus és amb confinament domiciliari’, ha recordat, tot afegint que el govern espanyol ‘diu que no cal’ i criticant que continuïn oberts els ports i aeroports. ‘Aquesta no és la millor solució. Només estant confinats a casa podrem guanyar aquesta lluita contra el coronavirus’, ha remarcat. ‘Ara mateix la nostra màxima preocupació és el sistema sanitari: el cap de setmana i la setmana entrant es viuran moments crítics. Per això resultem metges, treballem amb el sistema privat… el que sigui per mitigar els efectes’, ha explicat.

El president Torra denuncia a la BBC la negativa del govern espanyol a confinar Catalunya

‘No pots dir: no moriràs, no patiràs o no estaràs trist. Això no ho soluciones, ho aculls, intentes que el pacient ho assimili de manera assertiva.’ Parla Sílvia Fernández Cadevall, que treballa amb malalts hospitalitzats sense guariment possible, que són en l’etapa final de la vida. Graduada en educació social, especialitzada en counseling i artteràpia, Fernández Cadevall ha impulsat el projecte Arte Paliativo per a atendre ‘la dimensió emocional i espiritual’ d’aquest col·lectiu. ‘Les activitats artístiques serveixen per a fer aflorar certs sentiments i, quan passa, jo ho condueixo o ho acompanyo mitjançant el counseling‘, explica. La seva teràpia neix de la idea que el pacient té capacitat de resoldre els seus problemes emocionals. El paper del terapeuta és, per mitjà de la comunicació, ‘acollir-lo, fer-lo reflexionar i donar-li guies perquè ell mateix ressorgeixi’. Ampliar el concepte de benestar Fernández Cadevall va decidir d’especialitzar-se en aquest sector quan encara estudiava a la universitat. Va observar que no hi havia educadors socials que treballessin la cura pal·liativa amb malalts crònics. ‘Em cridava l’atenció que no hi hagués un suport emocional, que no es considerés un col·lectiu vulnerable i de risc’, explica. Explica que les persones hospitalitzades durant un temps indeterminat són un col·lectiu vulnerable i en risc d’exclusió social. ‘Els pacients –diu– perden la capacitat de prendre cap decisió, de ser autònoms, i també el seu paper com a treballador o familiar.’ Després, Fernández Cadevall va estudiar els beneficis terapèutics de l’art a Anglaterra, on aquestes disciplines fa dècades que s’han incorporat als hospitals públics i centres de dia. ‘Consideren que les persones tenim diverses dimensions, som holístiques, i que s’han d’atendre totes aquestes dimensions, no únicament la física’, explica. Fernández Cadevall defensa una visió multidimensional del benestar, en què les dimensions física, emocional i espiritual van unides. ‘Sovint, els problemes físics són somatitzacions de problemes psicològics o mancances emocionals’, exemplifica. A casa nostra, la situació és ben diferent. Les unitats de cures pal·liatives dels centres públics catalans tracten principalment de dolors físics. Amb algunes excepcions, als hospitals públics aquestes cures les assumeixen institucions o associacions de voluntaris que se n’encarreguen esporàdicament. Fernández Cadevall retreu la manca de seguiment, de professionals en plantilla que atenguin ‘la necessitat d’una atenció emocional contínua’ d’aquests pacients. La implantació del projecte i els primers resultats L’any 2015, va aplicar la seva teràpia per primera vegada a l’Hospital de Terrassa. Gràcies a beques de capital privat, va signar un conveni amb l’hospital per fer-hi la prova pilot. La fundació que finançava la beca va dotar el projecte de suport econòmic i legal. ‘Ja havia establert contacte amb el centre, però sense una fundació darrere que et cobreixi legalment i econòmicament és impossible’, explica. Trenta pacients van participar en el programa de dues sessions individuals de cinquanta minuts per setmana. ‘Hi havia perfils diversos, des de malalties neurodegeneratives fins a traumatismes en persones grans o malalties cròniques molt avançades’, explica. En tots els casos, eren interns que havien de morir a causa d’una malaltia sense guariment possible. ‘Abans de fer la primera sessió, passo per l’habitació i els explico què farem, procuro saber si els agrada la música o la pintura, per exemple.’ La primera sessió és dirigida per la terapeuta: ‘No m’agrada, però és necessari, perquè els pacients se senten una mica insegurs.’ Es fan activitats de coneixença per a establir un primer vincle entre pacient i terapeuta. Un cop tombada aquesta primera barrera, s’espera que el pacient es decanti per una determinada especialitat artística. ‘Ell diu què vol fer i jo proposo activitats d’aquesta branca’, explica. ‘Escolta cançons de la infantesa i deixo que m’expliqui què li recorden, tant si les emocions són positives com si són negatives, s’acull tant l’una cosa com l’altra.’ Durant la sessió, es procura que el pacient prengui decisions i actuï amb autonomia. La prova pilot va acabar fa pocs mesos i tant els pacients com els familiars van percebre una millora en el benestar dels interns. Per a Fernández Cadevall, la sessió és satisfactòria quan s’aconsegueix de crear un espai on el pacient se senti el protagonista i pugui expressar què l’inquieta. ‘Si no, no hi ha un moment en què puguin parlar sobre què els preocupa, admetre que estan malament, dir “tinc por, em preocupa morir”. Hi ha coses que, si no es pregunten o no saps amb qui expressar-les, no es tracten i s’enquisten’, afirma. Com encarem la mort? ‘Quan la mort és un fet, la cosa més important és treballar perquè el pacient pugui gaudir o viure amb la màxima tranquil·litat el temps que li queda.’ Fernández Cadevall explica que, sovint, als malalts no els angoixa la mort en si sinó no haver fet alguna cosa abans. ‘Potser a tu et fa més por no haver-li dit a un familiar que l’estimes, per exemple. Cal identificar què significa per a tu aquesta por’, explica. Per a aquest sentiment no hi ha cap solució, però es pot treballar per alleugerir el patiment. Per a Fernández Cadevall, la mort encara és un tabú social i aquest fet dificulta que els pacients en parlin. ‘Verbalitzar-ho ja és terapèutic, però ningú no ens ha ensenyat a gestionar situacions així.’ Per a ella, la dificultat de parlar sobre la mort és l’última conseqüència de la manca d’ensenyament emocional que rebem durant la vida. ‘Reprimim molt certes emocions perquè socialment entenem que són un signe de fragilitat’, explica. També lamenta que, com a societat, parlem poc de com ens sentim, cosa que s’evidencia més encara en els moments finals de la vida: ‘No expressem el nostre patiment a l’altre per no fer-lo patir i, al final, tots dos ho vivim sols, pitjor que si ho compartíssim.’

L’art com a eina per a continuar vivint quan s’acosta la mort

La Intersindical Valenciana ha criticat que l’avantprojecte de llei de la funció pública aprovat pel Consell ‘no garantix en absolut l’exigència de la competència lingüística als llocs de treball de les administracions valencianes, atès que s’ajorna, pràcticament sine die, l’aprovació d’aquesta exigència’. El sindicat recorda que el desembre de 2016 les principals forces sindicals, entre elles Intersindical Valenciana, van signar un acord en què demanaven de ‘garantir la competència lingüística de totes les persones que treballen en l’administració’. Per això, ‘no s’entén que més de tres anys després, el resultat siga novament diferir l’aprovació d’aquesta exigència, almenys, un any, sempre que hi haja acord entre els diferents partits integrants del Botànic’, retreuen. Tal com ho veu la Intersindical, ‘totes les explicacions que s’han oferit fins a aquest moment no han aportat cap argument juridicopolític i només s’ha oferit excuses que demostren la falta de voluntat d’aquest Consell, o almenys de part d’ell, per a fer efectiva l’exigència de la competència lingüística en l’accés a la funció pública’. ‘El maig de l’any passat, des d’Intersindical Valenciana vam mostrar la nostra satisfacció perquè el dictamen del Consell Jurídic Consultiu (CJC) avalava amb claredat l’exigència de la competència lingüística en l’accés a la funció pública i on el CJC afirmava que no hi havia cap objecció jurídica per a posar en marxa aquesta normativa. El fet que no s’haja fet encara, només ens fa pensar que els únics impediments són merament de càlcul polític’, afegeixen. ‘Només si el personal de les administracions públiques és competent en les dues llengües oficials —adverteix el sindicat— es podran garantir els drets dels ciutadans i ciutadanes a ser atesos, oralment i per escrit valencià’. Finalment, el sindicat subratlla que ‘no deixarà de lluitar i reclamar en aquest govern que, trenta-set anys després de l’oficialització del valencià a l’estatut d’autonomia, es garantisquen tots els drets dels valencians i les valencianes a usar i ser atesos en la llengua pròpia’. ‘I per a això és necessari, sense cap mena de dubte, l’exigència de la competència lingüística en l’accés a la funció pública’, sentencien.

La Intersindical critica l’avantprojecte de la llei de funció pública: ‘No garantix l’exigència de competència lingüística’

El Sinn Féin i el Partit Unionista Democràtic (DUP) han donat suport al principi d’acord presentat pel govern britànic i irlandès per a restaurar les institucions, després de tres en els quals Irlanda del Nord no ha tingut govern. El govern format per aquestes dues formacions, principals representants del republicanisme i l’unionisme, es va ensorrar el gener de 2017 arran un cas de corrupció del DUP, però les divergències en una àmplia gamma de qüestions, com la legalització del matrimoni homosexual o el reforçament legal de l’ús de l’irlandès, havien blocat la formació d’un nou executiu. L’esborrany de l’acord, al qual s’ha arribat després de nou mesos de converses, crea la figura de dos nous comissaris sobre qüestions lingüístiques, així com també limita els vetos que poden aplicar els ministres en contra de les iniciatives dels partits. El govern britànic havia pressionat les formacions nord-irlandeses en convocar eleccions la setmana vinent si no s’arribava a una solució.

Irlanda del Nord tornarà a tenir govern després de tres anys de blocatge

Joan Manuel Tresserras i Enric Marín. Són parella de ball de fa dècades. Tots dos professors de periodisme i comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), s’han convertit en uns dels assessors principals d’Esquerra Republicana de Catalunya. De fet, Tresserras és president de la Fundació Josep Irla i Marín va ser secretari de Comunicació del govern durant el tripartit. Ara han escrit Obertura republicana. Catalunya després del nacionalisme (Pòrtic). En aquest llibre teoritzen en gairebé quatre-centes planes sobre la manera com hem arribat fins ací i quines són les possibilitats d’una Catalunya independent en forma de república. I en aquesta entrevista teoritzen, i molt, sobre la manera com s’ha d’eixamplar la base. —Parlo amb els principals teòrics de l”eixamplar la base’? —Joan Manuel Tresserras No sé exactament qui ho va dir, això, però és una cosa elemental. Hem vist que no podrem guanyar una sola vegada. Haurem de mostrar que hi ha continuïtat i consistència amb una majoria que va creixent. És evident que no som prou i necessitem més gent. Si poguéssim, ja hauríem tirat endavant. Però no hem tingut la capacitat de generar aquesta majoria. —Enric Marín Un dels errors que hem comès del 2015 al 2017 és menystenir la força comunicativa d’introduir por a la gent d’aquest país. Hem menystingut la resistència interna que hem trobat. L’estat, com que no té projecte per a Catalunya, l’única cosa que pot fer és impedir que nosaltres en tinguem, de projecte. Per això agiten la por identitària. I ho han fet molt bé. —Si els unionistes estan atrapats per la identitat, de què serveix oferir polítiques socials? Germà Bel diu que hem de fer polítiques socials perquè s’ha d’ajudar els pobres i prou, no perquè votin independència. Que votin què vulguin. En canvi, també segons Bel, els unionistes identitaris sí que poden sentir-se atrets per una República que controli el poder. On les institucions siguin més democràtiques. On la corrupció sigui menor. —J. M. T.: Més democràcia, més polítiques socials, més autogovern. La idea que proposem és que el republicanisme català, el procés independentista, planteja aquests tres eixos d’avenç. Sabem que vivim en un món d’interdependència, però volem tenir tant control com la resta. L’estat natural de la gent al món és ser independentista. No hi ha manifestacions per a voler dependre d’un altre. I et diré més: la majoria d’independentistes no són nacionalistes. Els nacionalistes són els dependentistes. Perquè tu renunciïs a la teva independència per dependre d’un altre, és que has de ser molt nacionalista dels altres. —Si l’espectre esquerre és majoritàriament independentista (ERC i CUP tenen més vots i diputats que no pas el PSC i ICV i comuns) no s’hauria d’eixamplar la base cap a la dreta, que és on anem més coixos? —E. M.: El llibre demostra que la nostra proposta s’assembla a la de Podem al començament. Vull dir, és una proposta pensada des de l’esquerra, però per a tot el país. Tu deies, ‘per què no convencem als de dretes?’ Doncs nosaltres fem una proposta d’esquerres però pensant en tot el país. El model econòmic, polític, no l’ha pensat l’extrema esquerra. Una cosa és fer propostes des de l’esquerra, i l’altra només per a l’esquerra. —Al llibre afirmeu que les classes mitjanes són les que haurien de dirigir el nou projecte. —J. M. T.: Les classes populars i les classes mitjanes, sí. Que l’haurien de dirigir, i el dirigeixen. —Per exemple, Carles Puigdemont, fill de pastisser. —J. M. T.: I quin problema hi ha? —I si ERC lluita contra una convergència que ja no existeix? —E. M.: La menestralia està arrenglerada amb els postconvergents o amb ERC? Mira, el procés té com a clau la democràcia. Nosaltres interpretem en el llibre que l’origen del procés és als anys seixanta, en l’apoderament ciutadà de les classes populars: Edicions 62, Òmnium Cultural, la Nova Cançó, en ple franquisme més fosc. I ara passa igual: les classes populars tornen a ser protagonistes. Hi ha un moment en què es visualitza perfectament, quan Mas fa el tomb, va al Trofeu del Comte de Godó i el xiulen. L’Upper Diagonal el xiula. ‘Nosaltres havíem confiat en tu i t’has passat als altres.’ Una força simbòlica brutal. —J. M. T.: Nosaltres veiem que l’independentisme es fa hegemònic dins el catalanisme quan la burgesia perd la direcció política del país. —Per què l’independentisme és fluix en la cúpula dels sindicats? —E. M.: Hi ha una part de l’esquerra a la direcció dels comuns o dels sindicats que continua amb una concepció segons la qual estar a favor de l’autodeterminació no és d’esquerres. No veuen que l’autodeterminació va amb el canvi d’època. No veuen que no és igual ser independentista que ser nacionalista. —J. M. T.: Hi ha una part de l’independentisme, que és la part que expulsa, que es veu que tenen el secret de què és Catalunya i què és ser català. Volen que els altres vinguin i s’hi converteixin. Són els nacionalistes, els qui tenen una idea acabada. Nosaltres plantegem que és altrament. El projecte és d’apoderament de la gent, d’assumpció de la responsabilitat, de controlar els recursos, com la resta dels pobles. Això vol dir que el projecte es va fent permanentment. Al llibre suggerim que l’opció republicana és una opció guanyadora. És condemnada a ser guanyadora perquè connecta amb les línies de canvi que imposen la globalització, que obliga a redefinir el paper dels estats, la UE, la nació, les identitats. Apunta més al futur que no pas al passat. —Noam Chomsky, a El País, fa poc no renunciava a la paraula ‘nacionalista’. Deia que, de nacionalismes, n’hi ha de dues menes. El nacionalisme que vol preservar una cultura, i que a ell li agradava; i el nacionalisme agressiu, que rebutjava. I si a nosaltres ens fa més vergonya la paraula nacionalista que a l’anarquista Noam Chomsky? —E. M.: Les precaucions respecte de la paraula nacionalista ja les feia Rovira i Virgili els anys vint. Anem amb compte, fer-ne un ús excessiu se’ns podria girar en contra. Mira, els nacionalistes volen fer un estat-nació. Nosaltres volem fer una nació-estat. Pensa en els Països Catalans. Durant molt de temps els hem pensats com un estat-nació. Això no funcionarà mai. Els Països Catalans tenen una gran possibilitat d’existir si els concebem com una nació d’estats. Això vol dir que els valencians han de poder fer el seu procés. I, si s’hi volen unir, cap dins. I, si se’n volen anar, poden anar-se’n. I els mallorquins també. El seu dret de decidir és tan important com el nostre. Ramon Barnils ens va donar la idea. Com explicava Pompeu Fabra, deia ell, els valencians, com més radicalitzin la seva valencianitat, més catalans seran. I els mallorquins també. Hem de fer nació-estat, i no estat-nació. —J. M. T.: El republicanisme s’oposa a qualsevol mena de dominació. És l’estat fet des de baix, des de la nació. L’estat concebut com el blindatge dels drets de la nació per no tornar a ser dominats mai més. Per tant, la construcció de l’estat no és la construcció d’un aparell de domini. Ni una minoria que dominarà per controlar la multitud. Ben altrament: si els principis inspiradors inclouen un compromís radical amb l’equitat, l’acumulació de poder es pot limitar molt. —I si la República millorarà perquè serà un estat petit i no perquè serà progressista? Podrem controlar més bé el poder perquè el tindrem més a prop. I si no té res a veure amb ser d’esquerres o de dretes? —E. M.: Hi ha un llibre que per a nosaltres marca molt. El de Guinjoan i Puig. Hi expliquen que els països del món més pròspers i menys corruptes són països europeus i petits, amb una cultura política diferent. Quan mana la dreta allà fan polítiques més socials que quan mana l’esquerra aquí. Nosaltres confiem molt en el fet que la mida ajuda a la qualitat de la democràcia. —Carme Junyent sempre diu que el multilingüisme va a favor del català, però que el bilingüisme el mata. —E. M.: Hi estem d’acord. El llibre és molt deutor de la Carme. Jo hi vaig treballar amb el Fòrum de les Cultures amb una exposició que es deia ‘Veus’, un any seguit. Allà, per exemple, és on la Carme em va dir que la qüestió no és l’oficialitat, sinó un altre. És més important si tens competències sobre l’espai radioelèctric. Aquest és el tema clau. Ara a les plataformes digitals tens una oferta minoritzada del català perquè la regula l’estat. A mi què m’importa més, que el català sigui oficial o la regulació de Netflix? El tema és de poder, no d’oficialitat. Has de ser estat per a negociar amb els grans. Mira, fins fa quinze anys jo encara defensava que es podien fer polítiques de normalització dins el poder autonòmic. Ara ja no ho dic. És impossible. Hem anat enrere, i de quina manera. Necessitem l’estat. —Rebutgeu la unilateralitat? —J. M. T.: No. No la rebutjo. El Primer d’Octubre és unilateral. Però tinguem clar que són els altres que no volien pactar el referèndum. Nosaltres encantats ara, i abans i sempre, de pactar. Són els altres qui trenquen i ens aboquen a la unilateralitat. La unilateralitat no és volguda. La gent que encara no tenim ha de saber que allò que es vol fer no posarà en risc els seus llocs de treball ni el seu estil de vida o pensions. I que fem una revolució democràtica. Que hi haurà desobediència i s’haurà d’actuar unilateralment, però imposats de fora. No podem perdre aquesta bandera. —La vostra proposta sempre exigeix un referèndum acordat? —J. M. T.: La nostra proposta és fer la República tan aviat com puguem, pel procediment que puguem. Però atenent al context pensem que la forma ha de ser la que garanteix un suport més ampli. I que el suport a la República serà més alt en la mesura que les condicions trasbalsin poc la gent. —No sé si m’heu respost. Això requereix un referèndum acordat? —E. M.: Per demanar-lo sistemàticament no serà. La Gran Bretanya va reconèixer un problema, va acordar un referèndum, i el va guanyar. Al Canadà van reconèixer el problema, van acordar el referèndum, i el va guanyar l’estat. I aquí l’estat mai no guanyarà el referèndum. Mai. —M’acabeu de dir, potser, que no hi haurà referèndum acordat? —E. M.: Diem que si n’hi ha, perquè no tenen més remei, el guanyarem nosaltres. —J. M. T.: Tenen por de perdre’l. Perquè, si no, potser ja s’hauria fet. —I si no es fa amb un referèndum acordat, com ho farem? —E. M.: Ja ho veurem! —J. M. T.: Cada elecció que hi hagi d’ara endavant té una possible lectura plebiscitària. —E. M.: Guanyarem quan tinguem el 60% del vot al parlament. Quan tinguem el 60%, qui ho podrà aturar? Algú ho podrà aturar? —J. M. T.: La majoria que tinguem, però consistentment, diverses vegades. —Encara que tinguem el 60% del vot, haurem d’enviar gent a la frontera, oi? —J. M. T.: Allò que no pots fer és plantar-te i perdre. Quan et plantis has de tenir la convicció que guanyaràs. —I com ho veieu? Quin any serem independent? —E. M.: Quan arribem al 60%. Sóc independentista de fa quaranta anys. Jo no tinc pressa. Si és l’any que ve, fantàstic. No vaig votar la constitució del 1978 perquè ja no hi creia. Tu creus que m’importa gaire si és d’aquí a cinc o d’aquí a deu? Ara, jo crec que és més aviat d’aquí a cinc anys, que no pas d’aquí deu. —J. M. T.: Hi estic força d’acord. Dependrà de la ressaca de la repressió. Ha deixat ferides entre els nuclis creadors d’opinió. Però el conjunt de la gent, que vol que les coses vagin bé sense mirar el detall, costarà de tornar-lo a engrescar. —No us fa por que en la situació actual els partits independentistes creïn abstenció? —E. M.: L’altre bloc en crea més. Ells van aconseguir de mobilitzar d’una manera extraordinària i potser no hi tornen. Ara, de mobilització mitjançant la por, no n’hi haurà. Podeu comprar ‘Obertura republicana’ a la Botiga de VilaWeb

‘Guanyarem quan tinguem el 60% dels vots del parlament’

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha tret pes a les tensions entre els tres socis del Botànic pel pressupost dient que en la confecció dels comptes sempre n’hi ha, ‘fins i tot en els governs d’un únic partit perquè hi ha una espècie de govern de coalició entre la Conselleria d’Hisenda i els altres’. Ha defensat que de cara al 2020 ‘cal ser rigorosos i responsables’, ‘tenint en compte les nostres pròpies limitacions’. Puig ha defensat que el projecte de llei de pressupost aprovat dijous és bo pel País Valencià ‘més enllà dels processos de discussió que es puguen produir’. Ha destacat que les conselleries ‘volen fer més coses’ i que tenen ‘molts projectes’ i ‘moltes ganes’. No obstant això, ha afegit que és ‘elemental’ que ‘cal ser rigorosos i responsables’, actuar tenint en compte les nostres pròpies limitacions‘. A més, Puig ha dit que per cinquè any consecutiu el Consell ‘ha complert dins del termini i en la forma escaient’, ‘al marge dels escenaris diversos que existeixen, les incerteses que existeixen’, com el fet que el govern espanyol estigui en funcions. Ha assegurat que els comptes pretenen ‘donar estabilitat en temps d’incertesa’ i ‘aposten per aprofundir en l’estat social valencià amb més drets i més oportunitats per als valencians’. A més, ha posat l’accent que do ‘una mostra de la defensa de l’autogovern’.

Puig, sobre el pressupost: ‘Cal ser responsables amb les nostres limitacions’

Més de dues-centes cinquanta persones han mort i almenys dues-centes més han resultat ferides per les inundacions i les esllavissades causades per les fortes pluges concentrades a la ciutat de Mocoa, la capital de la província colombiana de Putumayo, al sud-oest de Colòmbia, segons l’últim balanç oficial. A Mocoa s’hi han desbordat tres rius i una esllavissada de llot i pedra ocorreguda la nit de divendres ha causat els danys més greus: ‘És una tragèdia que lamentem moltíssim. I reclamem un SOS’, ha afirmat el batlle de la localitat, José Antonio Sánchez, en declaracions a Caracol Radio. Les inundacions han arribat a disset barris de la ciutat, d’entre els quals San Miguel i Laureles Independencia s’han vist especialment afectats, i cinc-centes famílies han hagut de ser evacuades immediatament, segons han explicat fonts d’Emergències a la cadena de ràdio La FM. El president del país, Juan Manuel Santos, ha declarat ja l’estat d’emergència i ha ordenat l’alerta immediata de l’exèrcit i de la Unitat Nacional de Gestió del Risc. Santos, a més, ha anunciat que es traslladarà a la ciutat per analitzar de primera mà la situació. Ante la gravedad de situación en Mocoa, Putumayo, declaré 'Calamidad pública' para agilizar operaciones de rescate y ayuda #TodosconMocoa pic.twitter.com/VKlqAsUQrf — Juan Manuel Santos (@JuanManSantos) April 1, 2017 Toda la capacidad del Estado está desplegada para apoyar labor humanitaria y de búsqueda y rescate #TodosConMocoa — Juan Manuel Santos (@JuanManSantos) April 1, 2017

Més de dos-cents cinquants morts per les inundacions i esllavissades a la ciutat colombiana de Mocoa

El 17 d’agost de 2017, dos atemptats a Barcelona i Cambrils van sacsejar el país, posant a prova com mai la capacitat del govern català i, especialment, de la seua policia. Aquesta és la historia de com varen viure aquells dies el nucli d’agents del cos de Mossos d’Esquadra que fa anys que treballa seguint de prop l’amenaça gihadista. Una botiga transformada El cartell era sorprenent, però ningú no s’hi fixava gaire. L’immoble situat al número 23 de la plaça de Catalunya es va transformar, el 17 d’agost, només una hora després de l’atemptat, en el centre operatiu de tots els serveis d’emergència que havien d’afrontar un atac per al qual ningú no estava preparat del tot, malgrat esperar-lo. L’edifici, a la cantonada de la plaça de Catalunya amb la Rambla, acollia en aquell moment una botiga Sfera, uns grans magatzems propietat de l’empresa d’El Corte Inglés. Però tota la roba, tots els aparador, tot, va ser remogut després de l’atemptat a una velocitat vertiginosa. A la planta baixa calia instal·lar-hi una mena d’hospital improvisat i a les plantes superiors, espais de treball, especialment per a la policia que mirava d’entendre què havia passat i com. Quan el 17 d’agost es feia fosc, els rètols publicitaris i aquell gran cartell estrany de l’entrada anunciant les categories de roba de cada planta eren l’únic rastre que quedava de la botiga que, fins aquell mateix matí, havia estat una més del carrer més famós de Barcelona. L’acció d’un jove de Ripoll, de nom Younes Abouyaaqoub, ho havia canviat tot. Fins i tot la funció d’aquell edifici comercial. L’immoble té prop de vuit mil metres quadrats i cada pam va ser ocupat per una munió de persones que provaven de salvar vides o bé d’enfilar pistes per a reaccionar a l’atemptat. Sobretot, miraven d’esbrinar com podien capturar l’individu que encara ningú no sabia qui era, però que tothom ja sabia què havia fet. Tretze persones havien estat mortes –finalment, en van ser quinze–, víctimes d’un vehicle que s’havia llançat Rambla avall, atropellant la gent que trobava al seu pas, fins a quedar aturat sobre el mural de Joan Miró, a tocar del Liceu. Va ser un recorregut de 550 metres que va començar a les 16.50, quan a la Rambla de Barcelona hi havia, sobretot turistes. Al centre d’investigació que la policia catalana va instal·lar a l’edifici de Sfera, les preguntes s’acumulaven frenèticament des del primer minut. Era aquell l’atemptat d’un home sol, d’un ‘llop solitari’, com s’anomena? La furgoneta blanca era l’únic vehicle que participava en l’operació, o hi havia còmplices, potser en altres vehicles, que la seguien? Qui n’era el conductor? I, sobretot, on era l’autor de l’atemptat en aquell moment? Més encara: hi havia altres atemptats preparats que podien ser imminents? L’anomenada operació Gàbia havia tancat hermèticament Barcelona i la comissaria d’Informació dels Mossos havia activat per primera volta l’operació Cronos, de manera que posava tots els actius operatius a investigar els fets. A primera fila de l’operatiu, i probablement més preocupats que ningú, els membres de la comissaria d’informació dedicats de feia anys a la lluita contra els grups gihadistes. Younes va reconèixer en detall la Rambla abans d’atemptar La primera gran sorpresa de la investigació va arribar ben aviat: era la ruta estranya que havia seguit l’atacant. Immediatament després de l’atemptat, tots els locals de la Rambla van ser tancats amb la gent confinada a dins. Calia garantir la seguretat de tantes persones com fos possible, però també de retenir el possible autor de l’atemptat si no havia aconseguit fugir i s’hi havia refugiat. Per això els Mossos obrien minuciosament cada local i acompanyaven totes les persones que hi havia fins a la plaça de Catalunya. Allà, al centre de la mateixa plaça, els identificaven un a un i els demanaven qualsevol imatge que poguessen tenir, fotografia, vídeo, el que fos. Qui en tenia alguna era acompanyat per un mosso a la planta superior de l’edifici de Sfera, on descarregaven el material, el classificaven i l’identificaven amb totes les dades adjuntes: qui ho havia enregistrat, on, en quin minut… A partir d’aleshores, el visionament d’hores i més hores d’imatges va ser clau per a entendre a què s’enfrontaven. El visionament i l’ordenació, la reconstrucció dels moments anteriors a l’atemptat. Les ciutats modernes són plenes de càmeres i a la Rambla n’hi ha especialment, tots els establiments tenen càmeres de seguretat. Aquestes imatges i les enregistrades per la gent a la Rambla tant abans de l’atemptat, com durant i fins i tot després, eren clau per a entendre què havia passat. Barrejant-les, comparant-les i ajuntant-les, els Mossos van poder reconstruir aquells fets que canviarien per sempre la ciutat i el país. I allò que havia passat no era, com es va assumir en un primer moment, que Younes Abouyaaqoub hagués entrat a la Rambla per la part de dalt i s’hagués llançat directament a matar gent Rambla avall. No. Abans, l’autor de l’atemptat havia recorregut la Rambla a la inversa, pujant lentament amb la furgoneta des del port. Minuts abans de l’atemptat, havia analitzat tot allò que seria objecte del seu atac, reconeixent l’escenari, possiblement fixant-se en els problemes que podria trobar. …l’autor de l’atemptat havia recorregut la Rambla a la inversa, pujant lentament amb la furgoneta des del port. Mentre aquella furgoneta Fiat Talento blanca pujava per la Rambla, la gent que hi passejava tranquil·lament no podia saber què era a punt de passar ni tenia cap raó aparent per a témer res. Havent travessat la plaça de Catalunya, va girar per tornar a baixar pel carrer de Pelai, i ara sí, el vehicle va accelerar de sobte i es va enfilar al passeig central. Allà es va dedicar a anar donant cops de volant per atropellar tanta gent com pogués. La calma d’aquella vesprada d’agost va quedar immediatament trencada pels crits d’alarma de la gent que fugia i pels crits de dolor dels ferits, incapaços d’entendre què passava. Fins que la furgoneta finalment va quedar frenada. Aleshores, Younes va baixar-ne i va fugir a peu en direcció al mercat de la Boqueria, aprofitant l’estupor creat. En aquell mateix instant, va començar la persecució més important de la història policial de Catalunya. Van ser pràcticament cent hores, quatre dies que es van fer eterns, sobretot per als Mossos responsables de les operacions contra els grups gihadistes. L’acció d’un home sol? El visionament minuciós de totes les càmeres de la Rambla havia aportat dues pistes importants més. La primera, que a la furgoneta només hi anava una persona, estranyament tranquil·la. Els experts sabien del cert que, abans de cometre molts atemptats, els gihadistes consumeixen substàncies estimulants. En aquest cas, semblava més aviat el contrari, que hagués consumit tranquil·litzants. La segona pista important era que la furgoneta estava sola. Amb els vídeos, els policies van traçar i seguir els recorreguts fets per tots els vehicles que en un moment o un altre s’havien posat davant o darrere de la furgoneta i cap no hi tenia relació. Tampoc no semblava haver-hi cap còmplice en cap moment del recorregut aturat en alguna vorera, observant. Ningú no l’esperava ni l’acompanyava en la fugida. Era, doncs, un home sol, o com a mínim, i aparentment, anava sol. Però el grup d’intel·ligència dels Mossos dedicat a seguir les activitats gihadistes no ho veia clar. Tots ells són agents bregats en interminables investigacions, amb un coneixement molt minuciós de tot allò relacionat amb l’islam a Catalunya i que han pentinat durant anys cada pam del país, acumulant tot d’informació que el dia de l’atemptat era la més imprescindible de totes. Estaven convençuts que ningú no actua mai sol del tot i especulaven amb la possibilitat que hi hagués, com a mínim, un individu més implicat. Per això, la feina d’aquell primer moment va ser telefonar a tots els contactes demanant-los qualsevol informació, per petita que fos, qualsevol pista, un cabdell de fil del qual estirar. Per força, algú havia de saber alguna cosa d’allò que acabava de passar. A la furgoneta, s’hi van trobar factures emeses a Cambrils i algunes dades esparses sobre qui podia ser-ne l’ocupant, material que van anar processant alhora que cercaven petjades o qualsevol resta biològica. Però tot allò era encara poca cosa, inconnexa, i el temps volava. De sobte, una de les trucades va tenir resposta. Una persona assegurava haver parlat uns dies abans amb qui podia ser l’autor de l’atemptat. Una pista cap al sud El grup de Mossos va anar de seguida i a tota velocitat de Barcelona cap al sud, a la localitat on hi havia aquella informació. Ho feien en un cotxe de policia sense logotip però que portava prioritats d’emergència, fet que els convertia en un blanc evident. I ho feien, sobretot, amb el cap ple de preocupacions. I si aquella pista era en realitat un esquer per a un nou atemptat? Podia ser que els portessin a posta a un lloc per a fer-ho? Acompanyats d’un altre cotxe de policia, van entrar a una autopista col·lapsada i plena de controls. L’operació Gàbia ja era de nivell tres, és a dir, que s’havia estès a tot el Principat. Més de sis-cents controls policials compartimentaven el territori, amb la inevitable conseqüència de generar un caos de trànsit com mai s’havia vist. A l’autopista, els van habilitar un perillós carril en contra direcció per a escapar de les cues de cotxes i per allà varen baixar, tan de pressa com podien. Van trobar-se amb l’informant a la comissaria de Tarragona, on la presència dels cotxes i d’un home amb fesomia àrab va causar inquietud entre els companys, fins que es va aclarir qui eren. Finalment, aquella pista no va donar cap resultat. A la zona per on l’informant deia que havia pàssat dies abans amb l’autor de l’atemptat no hi havia cap càmera que hagués pogut filmar-lo. Però la casualitat va voler que el viatge els situés a prop d’un segon escenari inesperat, on era a punt de cometre’s un altre atac. Un segon atac a Cambrils La intenció era tornar a Barcelona, però abans, el grup es va aturar a un bar per demanar uns entrepans ràpids. A aquella hora, ja estaven gairebé segurs que l’autor de l’atemptat no havia vingut de fora, perquè la tàctica del cotxe-ariet –furgoneta-ariet en aquest cas– és la més rudimentària de totes i la que exigeix menys coneixements i suport. Però de sobte, tot va canviar novament. Una trucada telefònica els va avisar que a Cambrils hi havia un segon incident en marxa en aquell moment. Encara no hi havia dades clares, però semblava que un grup de gent retenia ostatges al passeig Marítim. La casualitat, la pista que havien seguit precisament a un municipi proper, va fer que fossen a tocar del lloc del fets. De manera que varen pujar als cotxes i s’hi varen dirigir de seguida. Certament, un segon atemptat complicava molt les coses i feia que tot el que havia passat a Barcelona prengués una nova dimensió. La primera informació rebuda no era certa. A Cambrils no hi havia hagut cap presa d’ostatges, però la situació que van observar només arribar era complicada. Un grup de cinc joves s’havia dirigit en cotxe cap al municipi i, abans d’arribar-hi, havia comprat ganivets i destrals en un establiment de carretera. La intenció era entrar a Cambrils i repetir l’operació de Barcelona. Volien dur el cotxe fins al centre del passeig i matar tanta gent com fos possible. A l’últim moment, saltarien del vehicle per continuar matant amb les armes blanques que havien comprat i es deixarien abatre. Per això s’havien posat uns cinturons que simulaven portar explosius. Sabien que la policia els dispararia a matar si els portaven, si sospitaven que els podrien fer esclatar. El pla, el va desbaratar un dels centenars de controls muntats pels Mossos d’Esquadra, aquest situat just a l’entrada del passeig, en una rotonda. Tot indica que els ocupants del cotxe, Moussa Oukabir, de 17 anys, Said Aallaa, de 19 anys, els germans Omar i Mohamed Hychami, de 21 i 24 anys respectivament, i Al-Houssaine Abouyaaqoub, de 22 anys, no el varen veure fins que ja eren dins la rotonda i no podien fer cap maniobra per a escapar-ne. Havien entrat a Cambrils per la rambla de Jaume I i el control quedava amagat de la vista, a la seua esquerra. En veure’l, van optar per accelerar, provant de passar de llarg, però el cotxe va fer una volta de campana i es va estavellar contra uns contenidors al tros de camí que queda entre la platja i el port. Del vehicle, un Audi A3, en van baixar els cinc ocupants, que van començar a atacar tothom qui hi havia. Del vehicle, un Audi A3, en van baixar els cinc ocupants, que van començar a atacar tothom qui hi havia. Un dels Mossos que era al control va disparar aleshores amb l’arma llarga i en va matar quatre. El cinquè va fugir pel passeig, perseguit per la policia. Portava un cinturó, aparentment d’explosius. Com a Barcelona, a Cambrils la policia va ordenar tothom que es refugiés dins els locals i que tanqués les portes. El membre fugit del grup, l’únic que no havia estat mort, va recórrer uns cinquanta metres, passant del passeig central al mig de la carretera. I es va aturar a deu metres de la Taberna Kupela, fent veure que volia fer esclatar les càrregues que duia lligades al cos. Allò hauria pogut significar la mort de tots els qui eren dins el local, de manera que la policia va decidir de disparar-li. Primer, amb trets a les cames, mentre li cridaven que es lliurés. El jove va caure a terra, però es va tornar a aixecar. Aleshores una segona ràfega de trets el va matar. Els integrants del grup d’investigació varen arribar a temps de veure’n el desenllaç. I van comprovar que el cinturó era fals: complia la funció d’assegurar a qui el portava que no eixiria viu de l’intent d’atemptat. Mentre això passava, a l’entrada del passeig els serveis d’urgències miraven de recuperar la vida d’una dona de 67 anys, espanyola, que havia estat ferida per un dels atacants. Va acabar morint unes hores després en un hospital de Tarragona. L’assassinat de Pau Pérez En el temps que va passar entre els fets de la Rambla i els de Cambrils, a Barcelona va tenir lloc l’incident més estrany de tots, la mort de Pau Pérez, un jove vilafranquí a qui Younes Abouyaaqoub va apunyalar per robar-li el cotxe. Va ser a la zona universitària de Barcelona, fins on Younes havia arribat aprofitant el caos organitzat al centre de la ciutat i fent una ruta erràtica, pel carrer Nicaragua i el Camp Nou, que després es va poder reconstruir amb força detall. Però un cop a la zona universitària, es va trobar amb l’operació Gàbia. No hi havia manera d’eixir de Barcelona sense ser identificat. La seua reacció, poc després de les sis de la vesprada, va ser la de matar Pau Pérez quan recollia el cotxe al pàrquing. Va carregar el cos dins el cotxe i es va dirigir a l’eixida de la ciutat, amb la voluntat de passar un dels controls que hi havia instal·lats a la Diagonal. Amb el cos a la part de darrere el Ford Focus propietat del jove de Vilafranca, Younes va optar per saltar el control envestint-lo directament. Aquesta mena de controls sempre tenen tres zones. Una primera de classificació, on un policia decideix qui s’atura; una segona d’inspecció, on es col·loquen els cotxes per a ser escorcollats; i una tercera posterior que serveix per a aturar o perseguir qualsevol cotxe que intente esquivar-lo. Younes va posar el cotxe de cara contra una sergent dels Mossos, que va resultar ferida per l’impacte, i va travessar les tres zones del control, cosa que va provocar una persecució a trets. La persecució va acabar uns quilòmetres més enllà, a Sant Just Desvern, davant l’edifici Walden. Quan la policia es va acostar finalment al vehicle hi va trobar el cos d’en Pau, cosa que els va fer pensar d’entrada que era la persona que havia saltat el control i havia mort per l’impacte d’una bala. La sorpresa va ser quan van descobrir que tenia un ganivet clavat i que no era pas al seient del conductor. Un conductor que havia aconseguit escapar a peu. Immediatament, l’assassinat de Pau Pérez es va relacionar de manera interna amb l’atemptat, però la comunicació pública va ser més prudent. Immediatament, l’assassinat de Pau Pérez es va relacionar de manera interna amb l’atemptat, però la comunicació pública va ser més prudent. Quan es va poder confirmar que Younes viatjava en aquell cotxe, la cerca del fugitiu va fer un salt de dimensió. Perquè des d’aquell moment se sabia que anava tot sol, que no tenia un vehicle i, sobretot, que havia abandonat Barcelona, cosa que va ser un gran error, perquè era més fàcil camuflar-se a la gran ciutat que no escapar-ne. El 21 d’agost a les 13.12, els Mossos finalment van difondre quatre fotografies seues, i van revelar que també era l’autor de l’assassinat de Pau Pérez. Molt poques hores després, una dona l’identificaria a Subirats, al pàrquing d’un Mercadona. La casa d’Alcanar, droga o bombes? Les hores posteriors a l’atemptat varen ser plenes d’informacions contradictòries i de confusions, cosa habitual en un atac d’aquestes característiques. El ritme trepidant dels fets contrastava amb la lentitud obligada de les investigacions. Cada rumor, cada dada, havien de ser contrastats, i els especialistes en informació de la policia provaven d’anar lligant punts, de trobar el nexe que dibuixara l’abast de l’operació. Especialment confús va ser el cas de l’explosió a la casa d’Alcanar, on després es va saber que l’escamot preparava els atemptats. Era el 16 d’agost al vespre, un dia abans de l’atac, quan una enorme explosió va sacsejar Alcanar platja. Les primeres informacions fetes públiques pels bombers i els Mossos parlaven d’un mort i set ferits, destacaven la gran quantitat de bombones de butà que s’hi havien trobat i remarcaven el fet que la casa era ocupada irregularment ‘per estrangers’, segons que denunciaven els mateixos veïns de la zona. El desenrunament va ser molt complicat perquè hi va haver una segona explosió molt gran, la qual va ferir un policia. La runa va tornar a colgar la casa i van haver d’aturar les tasques fins a comprovar que no hi havia més perill per al conductor de la grua ni per la gent que hi feia feina. Per a sorpresa dels Mossos, un equip de la Guàrdia Civil va voler fer la investigació, cosa absolutament inusual i que la policia catalana no va permetre, però que més tard, sabut que allà dins hi havia el cadàver d’un confident de la policia espanyola, faria parlar molt. Per a sorpresa dels Mossos, un equip de la Guàrdia Civil va voler fer la investigació, cosa absolutament inusual i que la policia catalana no va permetre Els primers policies d’arribar-hi varen detectar una sèrie de productes químics. Els gihadistes els havien intentat fer servir per fabricar un explosiu anomenat TATP, però també són compatibles amb els productes amb què es fan diverses drogues. Per això, van associar aquella explosió a una altra que havia tingut lloc el 14 de maig, només cinc mesos abans, en un xalet de Segur de Calafell, on un grup de persones manipulaven productes químics per a fabricar droga. També era una casa ocupada il·legalment d’una urbanització discreta i també havien fet servir una quantitat important de bombones de butà. I a només 140 quilòmetres d’allà. En un primer instant i sense haver-hi hagut encara els atemptats, la relació semblava lògica. Mentre el perímetre de la casa no es va estabilitzar i no es varen començar a trobar elements físics que relacionessen els ocupants amb un possible grup gihadista, l’explosió d’Alcanar no es va relacionar amb els atemptats de Cambrils i Barcelona, i la pista de la fàbrica clandestina de droga va ser la prioritària. De manera rutinària, però, els Mossos varen començar a identificar els cotxes que eren a prop de la casa i a telefonar als propietaris, i és aleshores quan va emergir per primera vegada de manera clara un nom, Younes Abouyaaqoub, i una població, que acabaria relacionada per sempre més als atemptats: Ripoll. Un imam confident de la policia espanyola, a Ripoll Ripoll, la capital del Ripollès, té deu mil habitants, una petita part dels quals, uns tres-cents, són musulmans. En el moment de l’atemptat, hi havia dues mesquites, al-Fath (‘la porta’) i Annour (‘la llum’). Annour era la mesquita nova, originada a partir d’al-Fath, que era molt petita i amb escassos recursos. En un moment determinat, problemes d’índole personal i de gestió de la comunitat van fer que la gran majoria de fidels canviés d’oratori. Annour va créixer, sense arribar a ser un gran centre de culte. Com a molt, s’hi aplegaven setanta persones per a la pregària. Al Principat, en aquell moment, hi havia 286 oratoris musulmans censats. Pregar no és cap delicte ni es pot considerar que tenir una fe o una altra predispose a res. I per això, basant-se en els protocols dels Mossos d’Esquadra, poc més de cent oratoris reclamaven atenció. Ripoll no entrava en aquella llista. Però després d’haver identificat els cotxes d’Alcanar i, encara més, després de l’atemptat de Cambrils, la relació de Ripoll amb el grup gihadista era evident. Quatre dels domicilis dels atacants eren a Ripoll, cosa que implicava l’existència d’un grup consolidat en aquesta vila. La reacció va ser immediata i els membres del grup d’investigació hi van anar a corre-cuita, per parlar amb els presidents de les dues mesquites, cosa que no va ser senzilla, amb l’allau de periodistes que ja havien pres a l’assalt la població. El president d’al-Fath no en sabia res. El d’Annour, en canvi, els va deixar amb la boca oberta. Ali Yassine els va relatar que la policia espanyola havia visitat la mesquita tres vegades, l’última tan sols un mes abans, de la qual cosa la policia catalana no sabia res. En aquell moment, ningú no sabia encara que Abdelbaki es-Satty, l’imam d’Annour fins feia poques setmanes, era un confident de la policia espanyola i el cap del grup que havia preparat els atemptats. Tampoc no se sabia que havia mort en l’explosió d’Alcanar. La policia espanyola sabia que l’imam havia fugit El relat del president de l’oratori va ser tan calmat com desconcertant. Va explicar que, l’abril del 2016, s’havien presentat a la mesquita dos membres de la policia espanyola amb base a Girona demanant pels membres de la junta de l’oratori. I havien deixat un correu electrònic oficial al qual els van enviar tota la documentació que demanaven. Posteriorment, passat l’estiu d’aquell any, dos membres més de la policia espanyola varen tornar a Ripoll, demanant els estatuts de la junta i demanant específicament per Abdelbaki es-Satty. Aquella vegada, les respostes varen ser orals. Finalment, el juliol del 2017, funcionaris de la policia espanyola varen fer una tercera visita i varen demanar si hi havia hagut cap canvi en l’organigrama de l’oratori. Els varen respondre que es-Satty havia estat acomiadat i que havia marxat dient que se n’anava Marroc. Els policies espanyols no varen fer cap comentari. Foto de carnet d’Abdelbaki es-Satty, trobada entre les runes d’Alcanar. Posteriorment, el govern espanyol va reconèixer que es-Satty era confident de la policia espanyola de feia anys, de manera que van aparèixer les preguntes tan incòmodes com naturals: quina raó tenia la policia espanyola per a amagar a la policia catalana la seua presència a Ripoll? I com és que no sabien que el seu confident havia fugit ni, després, es van preocupar de saber on era? Un mes abans dels atemptats sabien, per força, que havien perdut la pista d’un confident, una persona amb vincles gihadistes demostrats, que havia estat a la presó i que havia estat identificat com a col·laborador en diverses operacions anteriors. En aquell moment, encara no era clar si algunes de les restes humanes que anaven apareixent a la casa d’Alcanar pertanyien a es-Satty. Però aviat es va saber que sí. I aleshores, les preguntes i els rumors sobre quines coses sabia el govern espanyol i quines no van ser imparables. Tanmateix, no han donat mai cap explicació indiscutible. Amb aquesta informació a la mà, el mapa de què havia passat començava a encaixar. Els morts de Cambrils eren tots un mateix grup de joves de Ripoll. Es-Satty, un home amb un passat gihadista que havien amagat als Mossos, semblava el vincle que els unia i el cap d’una cèl·lula gihadista que aleshores es començava a identificar. Van cercar tots els amics i coneguts dels morts a Cambrils, i Younes Abouyaaqoub va començar a aparèixer com el sospitós principal de ser el conductor de la furgoneta. Encara hi havia molts dubtes, però. Un dels testimonis, un jove que havia vist entrar la furgoneta a molt poca distància, des d’una parada d’autobús al capdamunt de la Rambla, no el va reconèixer dissabte a la nit, quan els Mossos li varen ensenyar per primera vegada fotografies seues. La investigació avançava i anava concretant l’objectiu, però encara no hi havia proves suficients per a donar per segura l’autoria de l’atemptat de Barcelona. No ho van fer fins dilluns, tres dies després d’haver començat l’operació. L’acusació Dilluns 21 d’agost a les 13.12, la policia catalana ja havia acumulat suficients indicis de tota mena per a poder acusar directament Younes Abouyaaqoub de ser el conductor de la furgoneta. La tasca de reconstrucció de totes les dades possibles en relació amb l’atemptat apuntava una vegada i una altra cap a ell. Tot indicava que, després de l’explosió descontrolada a la casa d’Alcanar, Younes Abouyaaqoub va agafar una de les furgonetes que havien de transportar les bombes que havien intentat preparar i se’n va anar. No hi ha cap pista fiable sobre què va fer durant les hores següents, però gairebé un dia després va entrar a Barcelona i va cometre l’atemptat a la Rambla. Era dijous. El recorregut Rambla amunt i el fet que hagués passat un dia de l’explosió indicava fredor, però també se sabia que tenia certa por i que no tenia la situació dominada. Hores després, va matar Pau Pérez per prendre-li el cotxe i saltar l’operació Gàbia, va fugir de Barcelona i li van perdre la pista fins a Subirats. No se sap què volia fer ni cap on pretenia anar, ni tan sols si va arribar a saber què havien fet a Cambrils els seus companys. Però és evident que no volia immolar-se com un màrtir, perquè entre dijous i dilluns, quan va ser mort, segurament va tenir més d’una oportunitat per a fer-ho. La gran persecució organitzada pels Mossos d’Esquadra el va acabar acorralant. En una carretera entre Sant Sadurní d’Anoia i Subirats. L’encontre final a Subirats Dilluns, novament, membres de la unitat d’informació sobre el gihadisme eren a prop de Subirats. Concretament, a Vilanova i la Geltrú, on investigaven una nova pista i parlaven amb un informador. Va ser aleshores que varen rebre l’ordre de traslladar-se ràpidament a Subirats, on una dona deia que havia vist en Younes. De Vilanova a Subirats hi ha tot just mitja hora de cotxe i el viatge va ser frenètic, perquè per l’emissora oficial anaven rebent informacions com més anava més precises sobre la presència de Younes Abouyaaqoub a la zona. Des del cotxe seguien la posició de l’helicòpter de la policia, que sobrevolava la zona i els marcava el perímetre de cerca. Van localitzar-lo de seguida i van ser dels primers d’arribar al lloc on Younes va morir. Una patrulla de Mossos de Proximitat Rural, una més de les moltes desplegades per tot arreu, l’havia trobat de cara i li havia disparat. Aquella patrulla investigava un dels múltiples avisos que anaven arribant per tots els conductes possibles. Tots, del primer al darrer, es varen comprovar, malgrat que molts portaven a pistes falses. Aquell no era el primer avís que rebia aquella patrulla en concret, però seria el definitiu. El fugitiu més buscat de tots el varen trobar en un camí rural on hi ha un petit bosc. S’estava al mig del camí quan els mossos el varen detectar a la sortida d’un revolt. Younes Abouyaaqoub no va reaccionar fins que els dos policies varen baixar del cotxe per acostar-s’hi. Aleshores sí que va fer el gest d’obrir la camisa que portava, va deixar veure clarament el cinturó d’explosius i va començar a caminar cap a ells amb gest desafiant i cridant cada cop més fort ‘Al·là és gran’. Immediatament, els dos mossos varen disparar el contingut dels respectius carregadors i encara en van carregar un tercer. Abouyaaqoub va caure de boca terrosa. …va fer el gest d’obrir la camisa que portava, va deixar veure clarament el cinturó d’explosius i va començar a caminar cap a ells amb gest desafiant i cridant cada cop més fort ‘Al·là és gran’ Els policies del grup d’informació hi varen arribar pocs minuts després, quan ja havia arribat també una altra patrulla local. Abans de reconèixer el cadàver, però, els artificiers varen haver de comprovar que els cinturons d’explosius eren falsos, operació durant la qual varen tombar el cos de cara. En pocs minuts, un eixam de periodistes es va concentrar a pocs metres de la zona, acordonada ràpidament per les brigades mòbils de la policia. Passaven pocs minuts de les quatre de la vesprada, però els Mossos no en van certificar la identitat ni van donar per tancada la persecució fins a les nou d’aquella nit. Una volta se n’havien assegurat del tot i no hi havia cap marge d’error possible. De fet, va ser un dels membres del grup d’informació qui va acostar-se primer fins al cos, per comprovar si el mort era qui ells es pensaven. Younes anava molt brut, després de quatre dies sense rumb fix, no portava diners ni telèfon, però sí un gran ganivet a la cintura. La confirmació que efectivament era ell es va fer amb una trucada de mòbil, per evitar possibles filtracions si es feia per l’emissora. L’endemà, alguns diaris varen publicar una fotografia on es veien tot de mossos d’uniforme i, al fons, un grup poc recognoscible de persones de paisà que semblaven xerrar entre elles. Eren els membres de la unitat d’informació sobre el gihadisme que encara miraven d’assumir què havia passat, conscients més que ningú de la gravetat dels fets i del que podria haver passat si el pla original hagués reeixit. De Subirats, el grup es va traslladar directament a la caserna general de la Policia de Catalunya, al complex Egara, a Sabadell. Encara calia explicar moltes coses, fer moltes preguntes i, sobretot, assegurar-se que amb la desaparició d’Abouyaaqoub la cèl·lula de Ripoll havia quedat desarticulada. Per a ells havien estat les cent hores més dures de la seua vida i les més trepidants. Alguns gairebé no havien dormit gens. O ho havien fet en un sofà o a casa d’un company, per no perdre temps anant fins a la seua. Tots havien hagut de desbrossar pistes i més pistes per poder entendre què passava i què havien de fer. Durant aquells quatre dies varen gaudir de llibertat total per a explorar els seus informadors, seguir pistes, analitzar tot allò que consideraren convenient. En definitiva, era cert que havien contribuït a eliminar l’escamot en un temps inusual per a aquesta mena d’atacs a Europa. Tanmateix, no els era fàcil d’assumir que l’atemptat, aquell atemptat que tots tenien clar que es cometria un dia o un altre, finalment havia tingut lloc i havia situat Barcelona al mateix mapa on abans ja havien estat inscrites Londres, Manchester, Estocolm, París, Berlín, Munic, Niça, Brussel·les, Madrid… Les ordres del major Trapero La Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra rarament, molt rarament, es troba tota en un mateix lloc. A part dels efectius que treballen als serveis centrals a Egara, hi ha unitats repartides per tot el territori, que són organitzades bàsicament al voltant de la dicotomia entre amenaça exterior i amenaça interior. Hi treballen analistes, hi ha informàtics i hi ha gent que es passa el dia a peu del carrer, parlant amb col·laboradors, identificant possibles problemes, mirant de prevenir qualsevol atac. Mesos abans dels atemptats de Barcelona i Cambrils, l’auditori que hi ha a la caserna general de Sabadell va acollir una trobada insòlita i inèdita. Hi van participar tots els mossos vinculats a Informació i els van presentar el pla Cronos, l’operatiu que la policia catalana havia dissenyat per a respondre a un atemptat, si mai se’n cometia cap. El pla, el van explicar amb el màxim detall diversos comandaments del cos. Però va ser el major Josep Lluís Trapero qui va prendre la paraula de manera més destacada. Ja s’havia declarat l’alerta 4 i Trapero va explicar als seus policies que això significava que podia haver-hi un atemptat en qualsevol moment i que no era realista creure que es podrien evitar tots els intents de cometre’l. Per això, va fer una demanda explícita i concreta: que si mai hi havia un atemptat, la reacció fos la millor i més ràpida possible perquè les conseqüències fossen les mínimes possibles per a tots els ciutadans de Catalunya. I això va fer la seua gent, a les seues ordres, durant aquelles llargues cent hores d’agost. El 28 d’octubre de 2017, dos mesos després dels atemptats, el govern espanyol destituïa el major Trapero, en una de les primeres mesures que adoptava arran del cop d’estat emparat en l’article 155 de la constitució espanyola. Pocs dies després, se sabia que els tribunals espanyols l’acusarien de sedició. El conseller Quim Forn, màxim responsable polític de l’operació entrava a presó, on encara és ara. A més, amb els Mossos posats directament a les ordres del ministre espanyol de l’Interior, la unitat de lluita contra el gihadisme quedava marginada, sense recursos ni eines amb les quals poder treballar. Aquesta situació ha estat finalment revertida pel nou govern de Catalunya, gairebé a tocar del primer aniversari dels atemptats.

Cent hores perseguint Younes

El primer ministre de Grècia, Kiriakos Mitsotakis, ha anunciat que el país no acceptarà peticions d’asil durant un mes, el que suposa de facto la suspensió de la Convenció de Ginebra, que regula el dret internacional humanitari en contextos de guerra. Això significa que qualsevol migrant en situació irregular que sigui localitzat per les autoritats serà empresonat. Aquest moviment coincideix la decisió del president turc Recep Tayyip Erdoğan d’obrir la seva frontera cap a la Unió Europea, el que ha provocat l’arribada de desenes de millers de refugiats que busquen asil europeu. The borders of Greece are the external borders of Europe. We will protect them. I will be visiting the #Evros land border with Turkey along with Charles Michel @eucopresident on Tuesday.Once more, do not attempt to enter Greece illegally – you will be turned back.🇬🇷🇪🇺 — Prime Minister GR (@PrimeministerGR) March 1, 2020 Turquia va dir que no estava en disposició de frenar l’arribada de refugiats a la Unió Europea després que trenta-tres soldats turcs morissin per un atac aeri a la província d’Idlib, al nord-est de Síria. Mitsotakis ha dit que invoca l’article 78.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea per a assegurar-se ple suport europeu. ‘Les fronteres de Grècia són les fronteres externes d’Europa. Les protegirem’, ha dit. La policia grega ha reprimit amb violència l’arribada de migrants, fet que ha provocat forts aldarulls. Per la seva banda, el president del Consell Europeu, Charles Michel, ha mostrat el suport als esforços grecs per protegir les fronteres europees. ‘Seguint de prop la situació sobre el terreny. Visitaré la frontera entre Grècia i Turquia el dimarts amb el primer ministre grec’, ha escrit a Twitter. Support for Greek efforts to protect the European borders. Closely monitoring the situation on the ground. I will be visiting the Greek-Turkish border on Tuesday with @PrimeministerGR Mitsotakis. — Charles Michel (@eucopresident) March 1, 2020 Abans de l’anunci del primer ministre, el govern grec havia enviat de manera massiva missatges SMS a tots els números de telèfon mòbil internacionals que eren a la frontera amb el següent missatge en anglès: ‘De la República hel·lènica: Grècia augmenta el nivell de seguretat de la frontera al màxim. No intenteu travessar la frontera il·legalment.’

Grècia anuncia que no acceptarà peticions d’asil durant un mes

El 2015, Erri De Luca va escriure La paraula contrària, un al·legat en defensa de la llibertat d’expressió i de la relació entre la cultura i les lluites socials, arran de l’amenaça de pena de presó que li queia damunt per haver manifestat en un diari que s’havien de sabotejar unes obres del TGV en la vall alpina de Susa. Superada aquesta situació, el 2016, De Luca va treure la novel·la La natura exposada, que ara publica Bromera i que arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant. La natura exposada situa de protagonista un escultor que, en un poble allunyat a les muntanyes, es dedica a passar persones clandestinament d’un costat a l’altre de la frontera. No ho fa pas per diners, i això crida l’atenció d’un periodista que n’explica la història. Deixant-lo al descobert, aquesta situació portarà l’escultor a marxar i establir-se en un poble a la vora de la mar. Allà, el capellà li encarregarà restaurar una estàtua de Crist i dotar-lo de sexe. Podeu llegir-ne un fragment. L’editor de Bromera, Gonçal López-Pampló, explica: «L’obra d’Erri De Luca té entitat pròpia pel seu estil singular: poètic, essencial, contundent. En algunes ocasions, se sintetitza i s’acosta a l’assaig o les memòries; en altres, s’amplia cap a l’article periodístic o la denúncia política; finalment, com ocorre a La natura exposada, l’element narratiu guanya protagonisme, sense perdre aquest alè líric tan característic. En aquesta novel·la, tenim dos eixos fonamentals: d’una banda, la reflexió sobre la frontera, entesa com un pas conflictiu i alhora porós; de l’altra, hi ha una reflexió sobre allò sagrat i allò profà. L’escultor protagonista haurà d’enfrontar-se a un encàrrec ben especial: la creació d’una estàtua en la qual podria haver de reproduir el sexe de Crist. Amb aquests ingredients, La natura exposada, en la traducció catalana d’Albert Pejó, esdevé un pas més en la sòlida trajectòria de l’autor napolità.»

Avançament editorial: ‘La natura exposada’ d’Erri De Luca

Avui en dia, la paraula feminisme no deixa indiferent ningú, perquè ara més que mai està carregada de significat, o més aviat de significats, ja que les formes d’entendre’l són diverses. Segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, el feminisme és el “moviment social que denuncia la submissió tradicional de les dones als homes i promou l’equiparació de drets entre els dos gèneres”. La major consciència de gènere i la preocupació per la discriminació que encara pateixen milions de dones en tot el món en diferents camps de les seves vides, des de l’àmbit familiar fins al laboral, ha fet que en els darrers anys el moviment hagi esdevingut més important. Només cal veure com han augmentat, en molt poc temps, les xifres d’assistents a les manifestacions del 8 de març, el Dia de la Dona Treballadora. El 2017, a Barcelona es van reunir unes 7.000 persones, segons la Guàrdia Urbana. A la manifestació d’enguany hi van participar 200.000, segons les mateixes fonts. Aquesta preocupació, cada vegada més palpable a la societat, s’ha traslladat de forma natural a la política. El feminisme va néixer a mitjans del segle XIX, però, tot i així, no ha estat fins la segona dècada del segle XXI que les polítiques de gènere han pres més importància entre els partits amb representació a Catalunya. Cada vegada són més les propostes i els discursos que inclouen solucions per aconseguir la igualtat entre homes i dones, però, evidentment, no tots els grups en fan el mateix tractament. La posició dels partits polítics Actualment el Govern de Catalunya està format per Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, dos partits força diferents ideològicament. Tot i que ambdós es van acollir a la Vaga Feminista del 8 de març d’enguany i mostren un compromís per lluitar per la igualtat de gènere als seus discursos, JxCat apel·la a ‘l’optimisme per corregir les desigualtats’ i carrega contra les ‘polítiques fetes per dones i només per a dones’. ERC, per la seva banda, posa més èmfasi sobre la feminització de la pobresa i la maternitat i té un apartat només per a dones dins del programa. Pel que fa al tercer partit independentista del Parlament, la CUP, és el grup que aporta solucions més radicals i contundents al conflicte. Sota el lema ‘Feminisme per canviar-ho tot’, l’agrupació d’esquerres va participar també a la vaga i va proclamar diversos eixos d’actuació, entre els quals va incloure la lluita contra la LGTBIfòbia i la repressió política, l’expropiació d’habitatges buits, el dret al propi cos i a una educació i salut públiques i garantides, entre d’altres. Durant les darreres setmanes, però, aquest discurs s’ha posat en entredit després que Mireia Boya dimitís del seu càrrec al Secretariat General per haver patit una ‘agressió psicològica’ per part d’un company de militància. La CUP, que ha estat acusada de permetre i fins i tot encobrir aquestes agressions, va explicar en un comunicat que necessiten ‘seguir aprenent de les ‘mancances i contradiccions’ que encara tenen com a ‘organització feminista.’ El Partit Popular, company de la CUP al Grup Mixt al Parlament, no va participar de la vaga ni de la manifestació del Dia de la Dona Treballadora per considerar que l’’extrema esquerra’ l’havia monopolitzat i que el manifest de la jornada no els apel·lava. Per anunciar-ho, Pablo Casado va encapçalar un acte on va manifestar la posició del partit davant d’algunes de les seves companyes, una imatge que ha estat molt criticada pels col·lectius feministes. El grup es posiciona contra l’avortament i considera que la concepció actual del feminisme enfronta homes i dones. Pel que fa a la gestació subrogada, un dels temes més controvertits en els darrers mesos dins del feminisme, de moment no tenen una posició ferma ja que hi ha diversitat d’opinions dins del partit. Qui sí s’ha pronunciat a favor de la gestació subrogada és el grup parlamentari de Ciutadans, que en els últims mesos parla de ‘feminisme liberal’. Entre els punts del seu manifest, el partit defensa que el feminisme és una causa de tots, que cal deixar de banda el paternalisme i resta importància a les paraules (feminisme no és dir ‘portavozas’) per donar-ne als actes. Albert Rivera, que s’ha considerat el ‘líder’ del moviment, va explicar que no van recolzar la vaga del 8M per ser ‘anticapitalista’ i perquè ‘en matèria d’igualtat no s’han de donar passos a l’esquerra o a la dreta sinó cap endavant i tots junts’. Socialistes i comuns sí que van donar suport a la vaga i van assistir a la manifestació. Pel PSC va ser Meritxell Batet, candidata per Barcelona a les eleccions del 28-A, qui va atendre els mitjans de comunicació i va repassar algunes de les posicions del partit respecte el tema: en contra de la mercantilització del cos de les dones, la violència laboral i sexual i la instrumentalització de la causa per defensar-ne d’altres com l’independentisme. Finalment, pel que fa a Catalunya en Comú, van ser l’únic dels partits majoritaris en escriure el seu manifest pel 8M en femení plural i en desgranar la vaga en totes les seves vessants (laboral, educativa, de cures i de consum). El partit, que governa a la ciutat de Barcelona, ha promogut moltes mesures en aquest sentit a la ciutat i considera que el model de democràcia actual privilegia la ‘cultura patriarcal’. És un moviment transversal? D’una manera o altra, el feminisme està present als discursos i programes de tots els partits polítics, però amb força diferències. Com és possible que un moviment, a priori transversal, pugui protagonitzar les agendes dels partits tant de dretes com d’esquerres, tant de liberals com d’anticapitalistes? Tània Verge, politòloga especialitzada en representació política i gènere considera que ‘el feminisme és un projecte ‘progressista’, en tant que ‘combat tot un sistema d’opressió, subordinació i explotació contra les dones i busca una transformació social a nivell global’. En canvi, apunta que ‘des de les dretes la diagnosi de la discriminació té una base de tipus individual, que té difícil encaix amb la identificació de causes estructurals de la desigualtat’. Isabel Muntané, periodista i codirectora del Màster de Gènere i Comunicació de la UAB, coincideix en que el feminisme és incompatible amb una política neoliberal de dretes, però matisa que es tracta d’una opinió, i que hi podria haver altres opcions. D’altra banda, totes dues accepten que s’ha de parlar de ‘feminismes’, en plural, ja que es tracta d’un moviment transversal integrat per corrents diversos. Aquests corrents inclouen el feminisme lèsbic, el feminisme negre o el transfeminsme, que amb les seves corresponents lluites ‘han enriquit el feminisme i han permès que s’entengui des d’una perspectiva interseccional’, explica Verge. Inevitablement, la gran varietat de perspectives provoca divergències dins el moviment feminista, quelcom que per a Muntané no implica un problema si ‘dona peu a un debat i a una mirada crítica a partir de la qual construir un discurs.’ No obstant, considera que ‘el que sí és greu és que des de la política i els mitjans de comunicació s’utilitzin els temes més polèmics per crear divisions dins el moviment’. Entre la instrumentalització i la conscienciació El fet que el feminisme hagi pres una nova dimensió en els darrers anys i s’hagi consolidat dins l’agenda política i social ha tingut diverses conseqüències. Els partits no han tingut alternativa i s’han hagut de posicionar al respecte. Verge apunta a que ‘alguns s’han espantat amb la força del moviment i intenten desvirtuar-lo a través d’una versió descafeïnada i d’altres han desplegat una oposició molt forta.’ La força del moviment també ha fet que s’intenti tergiversar la seva lluita, i això ha donat pas a algunes actuacions com el purplewashing. Aquest concepte fa referència a l’ús del feminisme per encobrir i legitimar polítiques d’exclusió contra minories, com poden ser la musulmana o gitana. Per això, hi ha diversitat d’opinions sobre si la política institucional hauria de d’implicar-se tant en el moviment. Des del DUODA, el Centre de Recerca de Dones de la Universitat de Barcelona, es considera que “és la llibertat femenina el que ha canviat la civilització i no els partits” i que hi ha una pugna entre aquests per demostrar qui és el més feminista. Això s’explica pel fet que el feminisme ‘apel·la a uns poders, a un estatus i un sistema que se sent molt consolidat i al qual no li agrada que se’l qüestioni’, tal com explica Muntané. Tanmateix, la forta presència del feminisme també ha permès una major sensibilització. La societat reclama més polítiques feministes, i des dels poders s’intenta incloure la perspectiva de gènere en les propostes de les polítiques públiques. Alhora, la conscienciació en matèria feminista permet que s’alcin més veus per contrarestar les formes d’instrumentalització i tergiversació d’aquesta. En definitiva, és indubtable que les reivindicacions i demandes feministes estan tenint una gran repercussió sobre la vida pública. Les reaccions i interpretacions són variades i, inevitablement, des de la política s’utilitza la popularitat d’aquest moviment per guanyar adeptes i buscar diferenciar-se de la resta de formacions, especialment durant la campanya electoral. Malgrat el risc de caure en la instrumentalització, el fet que el feminisme acabi en boca de tots també contribueix a que es mantingui constantment dins l’agenda mediàtica i política. Això, per bé o per mal, fa augmentar la consciència sobre les discriminacions que encara persisteixen i la necessitat de seguir treballant en el camí de la igualtat. *El grup parlamentari del Partit Popular de Catalunya no ha volgut participar en aquest reportatge, malgrat la insistència de les autores.

Una paraula, infinites opinions: el feminisme dins la política catalana

La consellera de Sanitat, Ana Barceló, ha confirmat que nou persones han mort en les últimes hores per la Covid-19 al País Valencià, de manera que la malaltia ja ha causat tretze víctimes mortals. A més, ha informat de 107 nou contagis de coronavirus 2019, fet que augmenta la xifra total d’infectats a 510. Segons Barceló ara mateix hi ha 135 persones ingressades i vint-i-set són a la UCI. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut La consellera, Ana Barceló, ha anunciat que es mobilitzarà professionals sanitaris jubilats per a respondre la crisi. Es demana que els metges menors de 60 anys i els infermers menors de 68 es posin a disposició dels col·legis de metges. Al conjunt del país s’han detectat 1.493 contagis i hi ha hagut 26 morts. Recupereu la intervenció de la consellera Barceló.

Nou morts i 107 casos nous de coronavirus al País Valencià

Amb la decisió d’ERC d’abstenir-se a la investidura de Pedro Sánchez encara no n’hi ha prou perquè el candidat del PSOE quadri tots els comptes i sigui investit dimarts per majoria simple a la segona volta. La gran fragmentació del congrés espanyol després de les eleccions del 10 de novembre proppassat ha fet que els partits petits, que només tenen un diputat a la cambra, agafin una posició de privilegi que pot decantar la balança. Poca estona després de fer-se públic l’acord d’ERC amb el PSOE i l’abstenció dels republicans, el Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) va anunciar que votaria en contra de Sánchez perquè al pacte amb els republicans no s’hi menciona la constitució espanyola. En canvi, el diputat de Nova Canàries votarà a favor de Sánchez després d’haver-ho acordat l’executiva d’ahir al vespre. Compromís també va anunciar ahir el seu vot favorable, i Terol Existeix signarà avui un acord amb el PSOE, segons que van anunciar els socialistes més tard. Per la seva part, EH Bildu ha decidir d’abstenir-se. L’esquerra independentista basca va sotmetre a consideració de la seva militància si calia abstenir-se per a deixar via lliure a la investidura. El resultat de la consulta ha estat d’un 81% de les bases a favor de l’abstenció, tot i que el PSOE no ha negociat res amb Bildu. Dos vots decisius encara no decidits A hores d’ara Sánchez té garantits els vots del PSOE, Unides Podem, el PNB, Més País, Nova Canàries, Terol Existeix i Compromís, que sumen 166. Al costat del no hi ha el PP, Vox, Ciutadans, JxCat, la CUP, Navarra Suma i el PRC, que en sumen 164 vots. A aquests comptes cal afegir l’abstenció d’ERC i la d’EH Bildu. Així doncs, els dos vots decisius que s’han de determinar encara corresponen a Coalició Canària i el BNG. És previst que CC decideixi avui el sentit del seu vot. I el BNG ha declarat que transita entre l’abstenció i el vot contrari, i ho condiciona a l’atenció que presti el PSOE a les reivindicacions gallegues. Per tant, Sánchez necessita que almenys un d’aquests dos diputats s’abstingui per a aconseguir una majoria simple amb els 166 vots que ja té assegurats, sempre. Si els dos vots de CC i el BNG fossin contraris, hi hauria un empat a 166 i no fóra investit.

Amb l’abstenció d’ERC no n’hi ha prou: els comptes de Sánchez per a ser president espanyol

L’abús sexual infantil mata i, per tant, l’activisme per a combatre’l salva vides. Ho explica José Abella, que ha fet d’aquest activisme –especialment enèrgic a les xarxes socials– una manera de tirar endavant. Cinc anys enrere va descobrir que havia esta víctima d’abusos sexuals per part de la seva àvia materna quan era un infant. En aquell moment van encaixar totes les peces del trencaclosques de la seva vida, marcada per un dolor que no sabia d’on provenia i que l’havia allunyat dels seus fills, li havia motivat addicions i trastorns mentals i l’havia abocat a un gran sentiment de culpa. Diu que el seu cas és un de tants, un exemple més d’una autèntica pandèmia, un problema de salut pública creixent. Investigacions de l’OMS assenyalen que hi ha entre 900 milions i 1.200 milions de casos d’abús sexual infantil (ASI) a tot el món i que el 90% de pederastes no trepitja mai un jutjat. Es calcula que un 80% dels casos succeeixen a la família biològica i només un 10% de les víctimes denuncien o assenyalen públicament l’agressor. En vista d’aquestes xifres esgarrifoses, Abella considera que són essencials la divulgació i la conscienciació. És per això que ha escrit Cien pastillas en un día (Edicions del Núvol), un relat autobiogràfic que pretén sensibilitzar i apoderar les víctimes perquè, com ell, es converteixin en supervivents. —Els primers anys de la vostra vida vau ser víctima d’abusos sexuals per la vostra àvia. Però la vostra ment va arraconar aquest fet i no en vau ser conscient fins al cap dels anys. Com ho vau descobrir? —Ho vaig saber quan tenia cinquanta-tres anys, quan vaig trencar la dissociació. Les víctimes d’abús sexual es divideixen entre les que recorden i les que no. Encara que ho recordis, primer has d’entendre que allò que t’han fet és una grandíssima putada. Hi ha gent que triga quinze o vint anys a entendre que allò que li ha fet el seu pare o el seu germà és una violació. Si t’ho fa un familiar, penses que és normal… A mi aquella dona em clavava mastegots davant els meus pares i jo ho donava per bo, pensava que era culpa meva i ho mereixia. —I en el cas de les víctimes que no ho recorden? —El mecanisme de la dissociació fa que el cervell aïlli l’agressió. Habitualment, passa quan la violació ha estat aviat, però no necessàriament. Tardar deu, vint o trenta anys a trencar aquesta amnèsia és completament normal. A mi em va passar abans de cinc anys i per tant és força excepcional que me n’assabentés a cinquanta. La dissociació fa que aïllis el record perquè les imatges són tan salvatges que et poden matar d’una aturada cardíaca o un infart cerebral. Però abans o després tornen. Hi ha un blocatge de neurotransmissors i parts del cervell afectades, danys físics al cervell. El trastorn d’estrès posttraumàtic que hi ha en aquests casos és la mare de tots els mals. És com si donessis un cop de rajola a un cervell molt petit. —La dissociació és, per tant, un mecanisme de supervivència. —Totalment, però mantenir això a l’inconscient té un preu. Per poder tirar endavant, crees un seguit de miratges en forma de neurosi, manies… Tens aquest dolor, tot i que aïllat. Jo, de molt petit, feia molt d’esport, incomprensiblement. Era un acte reflex per a buscar endorfines i matar la depressió. Uns altres preus a pagar són les seqüeles psicosexuals –que són molt cruels–, la neurosi –jo tinc distímia depressiva crònica–, l’addicció als psicotròpics per aguantar el dolor, les autolesions… Trasllades al cos el dolor que tens al cervell perquè el dolor físic no és tan bèstia com el psicològic. L’abús sexual infantil mata, i ho fa de moltes maneres diferents: via esquizofrènia, trastorns límit de personalitat, fibromiàlgia, anorèxia nerviosa, bulímia, insomni, malaltia de Crohn, somatitzacions en càncer, addiccions, suïcidis… —Quant a les seqüeles psicosexuals, parleu de la importància de saber-les. —Quan l’abús sexual infantil passa abans dels sis anys, una seqüela molt comuna són els fetitxes sadomasoquistes. És lògic: jo era un nadó i vaig associar el sexe a la violència, la intimidació i la humiliació. Quan una persona és violada, sent humiliació. Acabes reproduint aquest patró i passes tota la vida pensant que ets un raret. Freud ja ho va dir, això, encara que avui dia sigui bescantat. És l’única persona en la història de la psiquiatria que ha vinculat l’abús sexual infantil amb els fetitxes sadomasoquistes. A mi aquests fetitxes m’han complicat molt la vida sexual. —I els casos en què els abusos són més tard? —Quan les bestieses te les fan a vuit anys, nou o deu, és a dir, quan l’impuls bàsic sexual ja és consolidat, la seqüela acostuma a ser la hipersexualitat. Cal deixar clar que l’homosexualitat no és mai una seqüela. Això és una animalada! És important de saber-ho, tot això. Jo, des que ho he sabut, no m’he considerat culpable de res i les meves parelles afectives ho han entès. Però és una gran putada, especialment fins que no ho saps, perquè et sents culpable, estrany i estigmatitzat. T’odies a tu mateix. A més, totes les víctimes que han reconegut que estaven lligades a aquests fetitxes són dones. Sembla que un home violat sigui menys mascle, però jo no veig per què m’he d’avergonyir si era un nadó… —En el moment que ho vau recordar tot, aquestes seqüeles que no havíeu entès mai van tenir sentit. —Sí, no recordar-ho és anar directe a l’escorxador. A mi el moment de recordar em va agafar en una situació hollywoodienca. Feia poc que m’havia pres cent vint-i-cinc pastilles, que és el triple d’una dosi letal. En tres mesos vaig tenir tres accidents de trànsit. La vida no tenia sentit i només buscava una mort una mica èpica. —I què us va fer recordar? —Va ser un moment de la meva vida en què em vaig sentir molt estimat. Una persona que ha tingut ASI sempre se sent molt sola, però en aquell moment no. Ella era metgessa i era víctima de violència masclista per part del seu ex. Em va ajudar molt amb l’addicció als psicotròpics i jo la vaig ajudar en això. Dins aquest entorn afectiu, tot es va desllorigar. Vaig començar a dormir molt poc i a recordar, recordar i recordar. A mesura que recordava, em sentia fort, però alhora sentia que m’acostava a alguna cosa que feia molta por. Continuava somniant allò de sempre: una bèstia grassa amb pinta horrorosa i sense rostre. Fins que vaig posar cara al monstre. En aquell moment vaig notar una fiblada al braç que em va espantar, una impressió molt forta. Em va costar molt d’acceptar, perquè vaig tenir una sensació de ràbia i traïció que no cap a l’univers. Vaig passar un any i mig sense parlar amb els pares, però després vaig entendre que alguna cosa devien haver vist i segurament havien cridat l’atenció a la meva àvia. Però què en sabien, d’això, als anys seixanta? —En molts casos, els familiars fan costat a l’agressor i acusen la víctima de mentir. Per què? —Parlem del teu pare, el teu germà, la teva mare, la teva àvia… Un familiar. Agafar-lo del clatell i dur-lo a la policia és molt salvatge. La família ha de fer pinya amb la víctima, que ha d’estar sota seguiment mèdic i psiquiàtric durant dècades perquè allò que duu dins és una bomba de rellotgeria i no es pot guarir al 100%. Quant a l’agressor, no sé on acaba el psicòpata i on comença la mala persona amb lliure elecció, però a un gos rabiós no el pots pas deixar al carrer… La família ha de veure clar que no pot estar alhora amb la víctima i l’agressor. —Remarqueu la importància de conscienciar la gent perquè el 80% de casos d’abús sexual infantil són dins la família. —Sí. En el meu cas va ser la meva àvia materna. Les agressions van consistir en sexe oral forçat, i ho sé perquè he tingut malsons que m’ho recordaven i perquè me’n recordo… És excepcional perquè en el 90% dels casos l’agressor és masculí, però també hi ha casos de dones. Sé del cas d’una monja pederasta i traficant, per exemple. Si excloem les víctimes dels casos en què l’agressora ha estat dona, ens en deixem molts milions pel camí. A vegades hi ha males interpretacions, i allò que no pots és fer un hashtag que digui ‘Les mares no violen els fills’ o ‘Les àvies no violen els néts’, perquè jo penso ‘I una merda!’. S’ha de fugir sempre d’estereotips. La casuística és inacabable, però hem de partir de la base que, si volem combatre l’abús sexual infantil d’un punt de vista quantitatiu, hem d’anar a l’abús sexual infantil intrafamiliar, i això implica que la família s’ha de capgirar com un mitjó. —Normalment els agressors semblen persones normals i corrents. Quina estratègia va seguir la vostra àvia per no ser descoberta? —El meu pare treballava molt i la meva mare l’ajudava. Per això van deixar-me amb l’àvia, perquè tingués cura de mi. I ella s’hi va abonar, amb mi. Naturalment, no la van enxampar mai. L’agressor és un manipulador i, sense amenaçar el nen, sap com mantenir-lo callat. Ella em deia que Déu em castigaria. Tenia un afany de poder malaltís i quan van acabar els abusos em va fer la vida impossible tant com va poder. —Com ho expliqueu, això que feia? —Era tan psicòpata com jo jugador de bàsquet. Jo crec més en la teoria de l’hàbit social, que ho explica tot: permissivitat dins l’entorn familiar, que protegeix l’agressor, sumada a una esgarrifosa permissivitat legal. A banda, moltes vegades quan has estat objecte d’una agressió tendeixes a repetir aquell patró amb una altra persona. Jo recordo que a onze anys, malgrat ser heterosexual, vaig tenir un instint de coquetejar amb un company de pupitre més feble. Però una veu interior em va dir que no. Jo no sé si puc universalitzar aquesta sensació, però sí que sé que vaig escoltar aquesta veu. I tinc la sensació que molta gent la sent i en fa cas omís. —Creieu que van abusar de la vostra àvia? —Amb tota la sinceritat del món, se me’n fot, perquè jo també vaig tenir aquest impuls cap a una persona més feble i vaig escoltar aquesta veu interna que ella no va escoltar. Diuen que són psicòpates, i en la mesura que són psicòpates, són malalts mentals, pobrissons! Però un malalt mental real no té una percepció clara de les coses. Potser se n’aniria a violar un home musculós, que li pogués fer mal. Ells, en canvi, sembla que tenen molt clara la percepció del perill, mentre que un psicòpata real no sent por. Veuen un nen indefens i pensen ‘som-hi!’. Hi insisteixo: crec que s’ha d’aplicar la teoria del gos rabiós, ni que sigui de la manera més humanitària possible. No es poden deixar lliures, pel seu bé i el de les seves víctimes. El meu suggeriment no és la injecció letal, sinó que estiguin en una institució psiquiàtrica tota la vida. El codi d’honor carcerari ja se sap què fa amb els pederastes i hem de donar proves de civilització i ser millors que ells. No hem d’aplicar la llei del talió, però veiem com la reincidència és constant i les dades diuen que prop del 90% dels agressors no trepitjarà mai un jutjat. —Són unes xifres brutals… —Hi ha un estudi fet per la UB el 2009 que calcula que un 7,9% dels homes i un 19,7% de les dones han patit abús sexual abans de divuit anys. Pot ser difícil de creure, però totes les dades apunten cap aquí. Hi ha una predicció pel 2030 que diu que la primera causa de discapacitació adulta seran les malalties mentals. Jo no puc afirmar que siguin causades per l’ASI, però sembla força raonable de dir que hi ha relació entre això i aquesta pandèmia creixent, amb una legislació que és una calamitat i una màfia que creix. —Màfia? —L’esclavitud sexual infantil és el tercer negoci brut del món, després del narcotràfic i el tràfic d’armes. Parlem d’un negoci que mou una milionada i es relaciona amb l’economia blanca. El turisme sexual n’és un exemple. Sense això, més d’una economia se n’aniria en orris. A Mèxic, per exemple, les autoritats sanitàries calculen que el 70% de la població ha tingut ASI, i només es denuncien el 2% dels casos. I hem de parlar també de l’Àfrica, l’Amèrica Llatina, Tailàndia, l’Índia, Taiwan, les Filipines, els Estats Units… A Tailàndia és un negoci familiar que consisteix a portar el nen o la nena al prostíbul, drogar-lo i deixar-l’hi en canvi de diners. La pederàstia funciona per xarxes i hi ha membres d’institucions legals com la policia que hi participen. Tenim un problema de salut pública que cada vegada creix més i hi ha molta màfia i corrupció. No dic que el poder polític sigui corrupte, però hi ha polítics i gent important fins al capdamunt. El cas d’Epstein, per exemple. O tot l’estament de Hollywood: Kevin Spacy, Woody Allen… Dues persones que s’han manifestat darrere d’acusacions a persones importants de Hollywood han tingut tràgics accidents. I jo no crec en les casualitats… —Critiqueu també les legislacions. Què més s’hauria de canviar, a més d’això que heu comentat? —S’ha de posar el dia el concepte de violar, que vol dir entrar a la força a les zones més íntimes d’una persona. Només amb els tocaments n’hi ha prou. No calen actes sexuals ni penetració. Això d’abús o agressió sexual és ridícul… Com en el cas de la Manada, que una violació múltiple tan bèstia és considerada un abús. Una violació és una violació! S’han de tenir en compte els fets per mesurar la pena, però hi ha violació o no n’hi ha. —Hi ha cap manera de prevenir o detectar un cas d’abús sexual infantil intrafamiliar? —Algunes coses poden fer saltar les alarmes. En primer lloc, una sexualització precoç de la criatura, amb interessos i comportaments sexuals impropis de la seva edat. En molts casos, també es pixen a sobre a edats impensables o presenten retenció de fluids, a més de manca d’autoestima, crisis d’ansietat, aïllament social… I qualsevol fòbia que tingui vers una persona ha de cridar l’atenció dels pares. Amb molt de tacte, han de demanar-li què passa. Un nen no mentirà sobre l’abús sexual. També cal deixar-los clar quines són les seves parts íntimes i dir-los que ningú no té el dret d’accedir-hi. Que el seu cos és seu i només seu.

José Abella: ‘L’abús sexual infantil mata de moltes maneres diferents’

A la ciutat nord-americana de Santa Fe, el fiscal general de l’estat de Nou Mèxic, Hector Balderas, va presentar la setmana passada una demanda contra Google per haver ‘espiat’ i violat la privadesa dels menors. Malgrat la llunyania, aquesta denúncia ha tornat a fer parlar de la presència de Google en el sistema d’ensenyament català, concretament de Google Suite for Education. Algunes famílies i organitzacions són molt crítiques amb aquest paquet d’aplicacions utilitzat per alumnes i professors, perquè diuen que permet a Google d’aplegar dades dels menors per a finalitats comercials. Segons que defensa el fiscal Balderas en una denúncia molt dura, Google comet una il·legalitat, perquè viola la llei federal que protegeix la privadesa dels nens menors de tretze anys en l’entorn digital. La llei obliga les empreses a obtenir el consentiment dels pares abans de recollir el nom, informació de contacte i més dades personals d’un menor de tretze anys, un requisit que sembla que no s’ha complert. ‘No es poden calcular les conseqüències del seguiment de Google: els nens són supervisats per una de les empreses de “mineria de dades” més grans del món, a l’escola, a casa, en dispositius mòbils, sense el seu coneixement i sense el permís dels pares’, diu Balderas. Doncs bé, la situació és força semblant a la dels nostres alumnes de primària i secundària. Google deixa clar en l’avís de privadesa de Google Suite que poden recollir informació personal dels alumnes i els professors, com ara noms d’usuaris, adreces de correu electrònic, contrasenyes, telèfons, adreces, fotografies de perfil, informació del dispositiu que es fa servir, adreça IP i informació de la localització. Aquestes dades Google les fa servir per a obtenir patrons de comportament dels menors i, tot seguit, desenvolupar serveis amb què més endavant podran aconseguir un rèdit econòmic. Qui pot accedir a aquesta informació propietat de Google? Una redacció força ambigua obre la possibilitat a cedir-la a tercers: ‘afiliats o empreses de confiança perquè la processin en nom nostre’. Segons la llei, l’únic requisit perquè Google pugui entrar a les escoles catalanes és que hi hagi una autorització prèvia dels pares dels alumnes – com en aquest exemple. El curs passat, les escoles i instituts ja van començar a demanar-lo per ordre del Departament d’Ensenyament. La plataforma d’activistes informàtics Xnet, que treballa per la democratització de la xarxa digital, fa mesos que ha començat una campanya, juntament amb més entitats, perquè els pares no hi donin consentiment: ‘Si s’hi dóna consentiment, informació com ara els informes dels alumnes, les notes, les valoracions sobre l’ortografia, si té anorèxia, si és víctima d’assetjament escolar o fa assetjament escolar… queda en uns servidors d’una empresa que té com a principal activitat la mineria de dades’, diu Simona Levi. Xnet afegeix que amb l’autorització no n’hi ha prou per a complir el Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) de la UE, aprovat el 2018. D’acord amb la llei, les escoles haurien de tenir un responsable competent en gestió de dades. ‘No tenim coneixement que en cap escola s’hagi presentat aquesta figura a la comunitat educativa.’ Sigui com sigui, amb l’extracció de dades en massa –segons The New York Times, més de noranta milions de professors i alumnes de tot el món utilitzen Google Suite a les escoles–, Simona Levi recorda que es pot crear un perjudici al menor a llarg termini: ‘Perjudiquem la vida de persones que ara mateix no són plenament conscients. Quan jo tenia entre quatre i vint anys encara no tenia la identitat definida. Per tant, jutjar l’estructura d’una persona quan la seva identitat es va conformant pot marcar-lo per la resta de la seva vida. A part que són comportaments íntims. Tota la informació d’Ensenyament passa per Google’, afegeix Levi. USTEC-STEs, el sindicat majoritari a l’ensenyament al Principat, que també va participar en la campanya perquè els tutors no autoritzessin l’ús de Google Suite a l’escola, considera ‘inadmissible’ que a les escoles es permeti que qualsevol empresa tingui accés a les dades (personals o no) dels infants: ‘Exposar la privadesa de criatures menors d’edat a aquests riscos és moralment inacceptable.’ El portaveu del sindicat, Ramon Font, assenyala que la campanya es va començar perquè tenien la sensació que molts pares no sabien què signaven i responsabilitza el Departament d’Ensenyament de ‘traspassar una responsabilitat molt gran al professorat’. ‘Menysteniment’ del departament El Departament d’Ensenyament sosté que no hi ha cap conveni amb Google i que són els centres educatius que decideixen quina és la millor tecnologia per a acompanyar el seu projecte digital. ‘El departament mai no promourà una determinada companyia ni plataforma com a servidora de productes’, diuen els responsables del departament. Però la web del departament publicita els serveis de Google Suite amb la següent explicació: ‘El compte XTEC –correu corporatiu del Departament d’Ensenyament– ofereix una sèrie de serveis telemàtics i incorpora elements i funcionalitats basats en la tecnologia G Suite que ofereixen aplicacions avançades de col·laboració i comunicació.’ I a continuació hi ha enllaços amb les principals aplicacions de Google Suite, com ara el calendari, el correu, l’emmagatzematge al núvol i els fulls de càlcul. Captura de pantalla de la web del Departament d’Ensenyament en què es promouen els serveis de G Suite. VilaWeb es va posar en contacte amb el departament per saber per què publiciten aplicacions de Google si havien assegurat que no promourien cap companyia, però no en vam rebre cap resposta. ‘Són tan incompetents que continuen fent aquesta afirmació i no se’ls ha acudit d’esborrar-ho de la web. M’encantaria dir que Innovació d’Ensenyament ho fa perquè cobra de Google. M’encantaria. Però no puc dir ni això. Cal substituir la gent que hi ha per gent que entengui l’entorn digital’, diu Simona Levi. El Departament d’Ensenyament fa temps que utilitza els serveis de Google. Fins al punt que els correus corporatius XTEC de tota la xarxa de professors de l’ensenyament públic és desenvolupat a partir de tecnologia Google. Per això moltes direccions de centres opten per fer ús de les aplicacions Google, que els és útil per a fer calendaris, compartir informes dels seus alumnes o enviar temaris i formularis. Ho explica un professor d’institut a VilaWeb: ‘No tan sols es té en compte que és un sistema gratuït per al centre, sinó que és un entorn digital que els professors ja coneixen perquè ja fa temps que utilitzen el correu XTEC.’ Simona Levi explica que fa deu mesos que han intentat d’establir converses amb la Direcció General d’Innovació, Recerca i Cultura Digital del Departament d’Ensenyament per proposar alternatives a les eines de Google, basades en programari lliure, i no haver de dependre de la multinacional. Però no n’han rebut resposta i diuen que s’han sentit ‘menystinguts’.

Google treu profit de les dades dels menors a les escoles

Els ministres de la VIII Legislatura de la història andorrana han jurat el càrrec avui en un acte protocol·lari en l’Auditori Nacional d’Andorra (Ordino), informa el govern en un comunicat. Són Jordi Gallardo (Presidència, Economia i Empresa), Èric Jover (Finances i portaveu), Maria Ubach (Afers exteriors), Josep Maria Rossell (Justícia i Interior), Jordi Torres (Ordenació Territorial), Víctor Filloy (Assumptes Socials, Habitatge i Joventut), Sílvia Calvó (Medi ambient), Verònica Canals (Turisme), Joan Martínez Benazet (Salut), Ester Vilarrubla (Educació i Ensenyament Superior) i Judith Pallarés (Funció Pública i Reforma de l’Administració). Faltarà per fer-ho, els propers dies, Sílvia Riva, ministra de Cultura i Esports, que per motius professionals no ha pogut assistir a l’acte. També han jurat el càrrec els nous secretaris d’Estat; entre ells, Landry Riba, secretari d’Estat d’Assumptes Europeus, un nou càrrec, per avançar en les negociacions per a l’acord d’associació amb la UE. En el discurs previ al jurament, el nou cap de Govern, Xavier Espot, ha agraït als seus ministres ‘el compromís, la vocació de servei i la seva valentia’. Amb l’acte d’aquest dimecres es dona ja per iniciada de manera definitiva la legislatura d’un govern tripartit, format per Demòcrates, Liberals d’Andorra i Ciutadans Compromesos.

Els ministres del nou govern d’Andorra juren el càrrec

Inés Arrimadas puja al faristol del parlament. Li toca intervenir després de la compareixença de Quim Torra per a explicar els darrers canvis al govern. Comença amb un posat seriós, però de seguida el teatralitza amb una gesticulació col·loquial, un somriure i una cadència musicalitzada en castellà: ‘La senyora Borràs es presenta a la llista de les generals i dóna les gràcies el senyor Torra pel seu compromís per a anar a defensar Catalunya al congrés, però les bèsties amb forma humana, això no ho podem fer. Aleshores, les bèsties amb forma humana, segons el senyor Torra…’ Josep Costa l’interromp sobtadament. ‘Senyora Arrimadas…’ ‘Què?’, replica ella. ‘Em sembla que no anam pel bon camí’, li respon Costa. ‘Perdoni? Em prendrà la paraula perquè he recordat allò que el senyor Torra ha deixat per escrit?’ Arrimadas es torna a referir a un dels articles polèmics de Torra, un dels que titllarà de ‘supremacista i xenòfob’, com ha repetit d’ençà del debat d’investidura. Té Costa al darrere, assegut al lloc de Roger Torrent, però Arrimadas no es gira per a mirar-lo, prioritza mostrar la cara a les càmeres encara que hagi de parlar-li d’esquena. Tindrà uns minuts de confrontació amb qui exerceix l’autoritat parlamentària de la mesa estant, com a vice-president, durant una absència temporal del president del parlament. És allò que tantes vegades ha cercat i trobat Cs a l’hemicicle. La brega forma part de l’estil Arrimadas i de la fórmula que l’ha catapultada fins al primer lloc a les eleccions el 21-D. És una de les herències que hi deixa abans d’anar-se’n cap a Madrid. N’hi ha més. Fa temps que es van acabar els anys del ‘capteniment amable’, de les paraules envellutades i la vella cordialitat entre els grups parlamentaris. Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor en comunicació política i fundador de la consultora Ideograma, assenyala que Arrimadas utilitza amb ‘eficàcia’ dues claus que condicionen el dia a dia de la cambra i de tots els grups. La primera: l’hemicicle és un plató de televisió, un ‘espai escènic de la política’ on l’austeritat i l’antiga jerarquia xoquen amb les noves formes de cultura política. La segona: el parlament és també una ‘cambra d’amplificació que s’usa a les xarxes socials’. Remarca que moltes intervencions es fan per a aconseguir un espot publicitari, no pas per a afavorir el debat. Inés Arrimadas intervé al parlament amb Josep Costa a la mesa. La picabaralla entre Costa i Arrimadas del darrer ple, diu, ‘va semblar més un talk show, un debat televisiu, que una sessió parlamentària’, i creu que la dirigent de Cs sabia molt bé què feia. Per a Gutiérrez-Rubí, Arrimadas usa el castellà a la cambra per apropar-se més a la realitat lingüística del carrer, on molta gent canvia de llengua segons les circumstàncies. El primer de fer-ho va ser el seu predecessor, Albert Rivera. També hi ha traslladat la col·loquialitat: ‘Un llenguatge clarament punyent, que busca ressonàncies més enllà de Catalunya. Des d’Extremadura a Galícia.’ Segons Gutiérrez-Rubí, Arrimadas ha de simplificar el missatge i engrossir-lo. ‘No hi ha finezza‘, diu. El llenguatge com a arma Arrimadas s’ha servit de la paraula per fer viral el seu discurs entre l’espanyolisme. El ‘procés’, sempre pronunciat en català, encara que parli en castellà, amb els sinònims de ‘monotema’ o Matrix. Troba un ganxo mediàtic per a idees bàsiques que es repeteixen: el menysteniment del castellà a l’escola, la propaganda d’unes institucions que només governen per a mig Catalunya i que són el modus vivendi de la classe dirigent (‘el chiringuito’ ‘i el chollo’, en diu), la parcialitat de TV3 i Catalunya Ràdio, la llei electoral injusta que els impedeix de governar encara que guanyin les eleccions, les famílies trencades pel procés, els problemes que realment afecten els catalans (les llistes d’espera, arribar a final de mes), l’estat espanyol com a ens inamovible (al marge del president que dormi a la Moncloa), la constitució espanyola com a bé suprem, el suport a la policia i a la justícia com a tòtems inqüestionables. Arrimadas escombra la complexitat amb un traç gruixut i de vegades simplifica la realitat vorejant la mentida o la difamació. Ho fa quan parla dels ‘comandos separatistes’, referint-se als CDR amb el llenguatge que els mitjans hegemònics espanyols usaven per a ETA i la kale borroka. Són referències a la violència que criminalitzen i forgen imaginaris que després poden ser perseguits als tribunals, si cal. Encara que no llegeixi mai els papers que duu quan és davant el micròfon, no improvisa. Com la resta de diputats de Cs, a més, Arrimadas ha deshumanitzat l’adversari polític, impedint qualsevol bri d’empatia personal al marge de les diferències polítiques òbvies, cap a qualsevol dels antics companys al parlament ara empresonats o a l’exili, coneguts de fa anys. S’ha allunyat de tota solidaritat. ‘Aquí sou molt pinxos i després, davant els jutges, us enfonseu’, li va arribar a dir a Torra durant una sessió al parlament. L’efecte ‘like’ Gutiérrez-Rubí ha teoritzat sobre allò que anomena ‘efecte like’ en política. Resumint-ho molt: la necessitat d’agradar ha desplaçat el pensament. Arrimadas encaixa amb el patró. Ha tingut una presència significativa a Instagram i la imatge és un dels seus eixos estratègics, en un context en què el component mediàtic i de desenvolupament en la societat de la informació són determinants per als partits a l’hora d’escollir caps de cartell. ‘És una candidata amb una fotogènia molt potent i se serveix d’aquest potencial a favor seu i de les idees polítiques’, diu. Segons Guitérrez-Rubí, vivim en una societat en què el ‘m’agrada’ implica una vinculació social i afectiva, perquè el contingut suscita emocions. Un 65% de la comunicació, diu, és no verbal. Arrimadas no parla quan té el micròfon i prou. Sovint va acompanyada de fotografies d’allò que denúncia o publicita, va desplegar una bandera espanyola al faristol, respon a les intervencions de Torra amb gests. Un dels més criticats va ser quan va respondre el president de la Generalitat acostant-se el dit al cap, com dient-li que era boig. La líder dels catalans ‘humiliats’ Arrimadas s’ha volgut erigir en defensora dels catalans que no es creien representats pel catalanisme i que s’havien sentit amenaçats per l’intent d’aconseguir la independència, fins al punt de justificar la violència policíaca de l’1-O o els empresonaments dels dirigents polítics i socials. Ha capitalitzat la reacció extrema de qui s’ha sentit atacat i respon actuant radicalment. És la desinhibició espanyolista dels qui creu ‘humiliats’ per una hegemonia que acusa d’haver imposat una identitat catalanista homogènia. D’ací ve la referència insistent a les ‘bèsties amb forma humana’. Arrimadas ha repescat l’essencialisme per a combatre’l i emfasitzar la diferència, menystenint el patrimoni cultural de la barreja d’identitats intrínsec en la societat catalana. Potser és una de les raons que l’han feta connectar amb els electors dels barris amb menys renda de Barcelona i, alhora, amb els més rics, al costat de l’orgull per la bandera espanyola, estigmatitzada del franquisme ençà. És la diversitat personificada en una catalana de Jerez de la Frontera que s’ha casat amb un català de Ripoll, ex-convergent. ‘El meu marit era nacionalista. Ara intento apartar-lo de tot allò’, va declarar a la revista Telva. Tot és política. Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa, adreçant-se a Eduard Pujol el 28 de febrer. Arrimadas ha trepitjat pobles amb majoria independentista per demostrar que no hi era respectada però era capaç de plantar cara als qui la critiquen, a la recerca d’una imatge intolerant de l’independentisme que insulta o expressa desaprovació per un partit escollit a les urnes. Dins el parlament i fora, ha aconseguit fer perdre els nervis a més d’un i s’ha servit de les situacions originades a favor seu, sense deixar de denunciar els actes vandàlics que han rebut algunes de les seves seus. La tensió ha esdevingut una convidada més al parlament. A la cambra, no s’entendria Arrimadas sense la figura de Carlos Carrizosa. El portaveu és qui ha executat els enfrontaments més bel·ligerants, com quan va retirar el llaç groc de la bancada del govern mentre Torra perseverava políticament en la idea de la restitució dels consellers legítims. Arrimadas, en aquell moment, no era a l’hemicicle, i no hi va tornar fins que Carrizosa no va haver retirat el llaç. Una de les situacions més extremes va ser quan Carrizosa va instar el diputat d’ERC Ruben Wagensberg a dir-li a fora, al carrer, que era un ‘feixista’, quan ell havia anomenat així els diputats de Cs dins l’hemicicle si ells usaven expressions com la de ‘supremacista’. Després d’aquell ple d’alt voltatge, Torrent va convocar els grups perquè acceptessin que la desqualificació personal era una línia vermella. També ho són, segons el reglament, les paraules ofensives adreçades a les institucions públiques. El president del parlament pot fer crides a l’ordre, expulsar un diputat o excloure’l temporalment de les seves funcions com a diputats. De moment, Torrent ha fet crides a l’ordre. Del vot centrípet al vot centrífug Arrimadas va millorar els resultats electorals d’Albert Rivera dues vegades consecutives i va esdevenir la primera candidata a guanyar unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot i que insisteix que els problemes reals dels catalans són uns altres, Cs ha viscut d’allò que ha anomenat el ‘monotema’. Arrimadas no va donar per mort el procés quan JxCat i ERC van assumir les contradiccions del retorn a l’autonomia, després del 27-S. Ha alimentat les seves bases amb l’amenaça de la secessió i la promesa de duresa contundent. Segons Pau Canaleta, consultor en comunicació i professor de comunicació política, el procés ha motivat el pas del vot centrípet (en què els partits cercaven el centre per a guanyar) al vot centrífug, dividit en dos blocs i sense transvasament de vot entre l’un i l’altre. Abans, la majoria volia adreçar-se al 70% o al 80% de la població. Ara no. Arrimadas ha competit, diu Canaleta, perquè Cs esdevingui el partit més gran del seu bloc. Per això només s’adreça als seus electors, igual com els independentistes. Però l’espai electoral de Cs, avisa Canaleta, és ‘exageradament dimensionat’ i es deu al context del 21-D. Mantenir-lo requerirà que el PP no aixequi el cap mai més i que el PSC no es recuperi, cosa que no semblen indicar les enquestes. La petja d’Arrimadas és tan forta, que el fet que se’n vagi pot perjudicar les expectatives de Cs a Catalunya. Sabrà preservar en el seu llegat de crispació feta viral?

Arrimadas: el llegat de la crispació feta viral

Catalunya en Comú Podem ha anunciat l’expulsió del grup parlamentari de Joan Josep Nuet, una volta s’ha confirmat que es presentarà a les eleccions espanyoles amb ERC. Ahir el partit va confirmar que havia suspès de militància a l’ex-membre de la mesa del Parlament de Catalunya i li va reclamar l’acta de diputat. En una conferència de premsa, la presidenta del grup parlamentari dels comuns, Jéssica Albiach, ha explicat que el grup s’ha reunit i ha decidit de manera unànime expulsar el diputat perquè consideren ‘incompatible la seva decisió personal’ de presentar-se en les llistes d’ERC amb continuar amb el grup parlamentari de Catalunya en Comú Podem. A més, Albiach ha carregat contra ERC i ha avisat que amb la seva ‘pràctica de foment del transfuguisme’ s’allunya d’un escenari ‘d’aliances àmplies i progressistes’, en referència a les pròximes eleccions municipals del maig. En aquesta línia, ha equiparat l’actitud d’ERC amb la de Ciutadans.

Els comuns expulsen Joan Josep Nuet del grup parlamentari

Junts per Catalunya ja triat Jordi Sànchez com a president del grup parlamentari. També han acordat que Elsa Artadi serà la portaveu de grup al parlament. Segons que ha explicat la formació, hi haurà cinc portaveus adjunts: Eduard Pujol, Albert Batet, Josep Maria Forné, Gemma Geis i Lluís Guinó, en representació de les quatre circumscripcions electorals. Junts per Catalunya ha acordat que @jordialapreso serà el president del grup parlamentari; @elsa_artadi exercirà de portaveu; @PujolBonell, @albertbatet, @JosepMForne, @GemmaGeis i @lluisguino actuaran de portaveus adjunts. — Junts per Catalunya 🎗 (@JuntsXCat) January 29, 2018

Junts per Catalunya tria Jordi Sànchez com a president del grup parlamentari

El PP ha registrat la marca Catalunya Suma ‘per si de cas’ Ciutadans s’avé a presentar-se conjuntament amb ells a les pròximes eleccions al parlament. Segons que ha publicat Economía Digital i ha confirmat l’ACN, la marca s’ha registrat des de Madrid i s’ha fet en coordinació amb el partit a Catalunya. Aquesta marca vol reproduir l’èxit de la plataforma electoral Navarra Suma, que va unit UPN amb el PP i Ciutadans, i que va ser la més votada a les urnes. Tot i això, al PP són conscients que la formació d’Albert Rivera, ara amb Lorena Roldán al capdavant a Catalunya, no és partidària d’aquesta fórmula. En aquest sentit, fons del PP expliquen que ara per ara no hi ha res més que el registre de Catalunya Suma com a marca per si el partit carabassa canvia d’idea. Ahir, el diputat de Ciutadans Nacho Martín Blanco descartava del tot una possible entesa per anar junts amb el PP. En declaracions a SER Catalunya, va dir que el seu partit era el ‘referent incontestable’ a Catalunya i la ‘casa gran del constitucionalisme’ que calia preservar.

El PP registra la marca Catalunya Suma per si Ciutadans s’avé a fer una coalició

La fiscalia ha obert diligències contra els integrants del grup Manel per un gag del programa ‘Polònia’ de TV3 que parodiava la seva cançó ‘Boy band’ per una denúncia del sindicat de policia CSIF. La investigació s’afegeix a la investigació ja oberta per un esquetx del programa ‘Està passant’, i per la qual ja s’havien obert diligències contra Toni Soler, Jair Domínguez i Magí Modgi , confonent el cognom de l’humorista, que es diu Magí Garcia, amb el seu nom artístic. CSIF va decidir portar els dos programes de TV3 a la fiscalia per un delicte d’odi i injúries contra la policia. Es confirma. La denúncia és contra el @soler_toni, el @sempresaludava, el Magí @modgi i el @GrupManel. pic.twitter.com/1m1dOHKfc2 — Carlos Baraibar (@carlosbaraibar) November 6, 2019 A l’esquetx de ‘Polònia’ hi surt un grup que simula ser Manel interpretant una cançó i un ball sota el títol ‘Poli band’. Segons CSIF, comparen la policia amb una ‘banda d’analfabets, assetjadors morals, agressius i violents que causen lesions a la ciutadania indiscriminadament’. Pel que fa al d’’Està passant’, l’esquetx carregava contra l’actuació policíaca contra els manifestants incloïa imatges de gossos amb cascs de policia o amb projectils de foam. Estimats mortalets us informo que els Sindicats de Mossos i associació de comandaments denuncien a la fiscalia un gag de TV3 per odi i injúries https://t.co/v8grqJxysr No veieu el vídeo sisplau, que els mossos s'han ofès molt. No feu RT ni comenteu els pot fer pupita. pic.twitter.com/eN9qiZ6YpQ — La Mort (@LaMort1714) October 24, 2019

Ridícul de la fiscalia citant a declarar els membres del grup Manel per una paròdia del ‘Polònia’

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha denunciat avui fortes pressions de l’ambaixada espanyola als EUA perquè en el discurs que farà demà a la inauguració de l’Smithsonian Folklife Festival i durant els seus actes a Washington es limiti a parlar de cultura popular i no faci comentaris sobre el procés català o el conflicte amb l’Estat espanyol. En una atenció als mitjans de comunicació des de la capital dels EUA, el president ha explicat que hi ha ‘pressions òbvies’ i ha criticat que ‘malauradament, la tenebrosa diplomàcia espanyola es mou sempre que Catalunya alça la seva veu al món’. ‘Com sempre, hi ha restriccions i un intent de modular la nostra veu. A mi no se m’acudiria dir-li a l’ambaixador, Pedro Morenés, què ha de dir ell’, ha declarat. Avui al vespre, Torra i Morenés coincidiran a la recepció oficial i privada de l’Smithsonian Folklife Festival, i per això el president ha comentat que li farà arribar la seva visió de manera informal si conversen. Igualment, ha volgut ‘apel·lar al ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, perquè permeti que qualsevol ciutadà es pugui expressar-se en llibertat als EUA’. ‘Tenim tot el dret del món a venir i expressar en llibertat el que considerem i parlar dels presos polítics i dels exiliats’, ha dit. El president ha destacat la importància de reobrir les delegacions de la Generalitat perquè ‘continuïn fent el que han vingut fent fins ara, i denunciar la situació que viu Catalunya’ a ulls del món. ‘En el moment especial que viu el país, temen una especial significació les delegacions. No haurien d’haver estat tancades mai, però avui més que mai cal que allà on hi hagi una veu catalana al món, expliqui la situació’. ha dit. I ha demanat a ‘tots els catalans que hi ha al món que siguin ambaixadors de la causa catalana i denunciïn allà on puguin la regressió de drets i la situació de Catalunya.’ Pressions que vénen de lluny De pressions espanyoles, ja n’hi havia hagut abans del viatge de Torra. Tal com va informar VilaWeb, ja venien de lluny, d’ençà del mes d’octubre. Seguint instruccions d’Alfonso Dastis, aleshores ministre d’Afers Estrangers espanyol, l’ambaixada espanyola a Washington es va posar en contacte amb el Departament d’Estat per provar de retirar la invitació a Catalunya. Entre el desembre i el gener, amb la delegació de la Generalitat a Washington ja tancada pel 155, hi va haver reunions de la delegada de l’oficina cultural de l’ambaixada espanyola, María Molina Álvarez de Toledo, el director de l’Smithsonian, Michael Atwood Mason, i un representant del Departament d’Estat. La delegada cultural volia convertir la invitació de la cultura catalana en una expressió folklòrica regional espanyola. La temptativa no va reeixir, perquè el director de l’Smithsonian s’hi va oposar i, finalment, l’acord es va tancar acceptant una presència institucional espanyola a l’acte d’inauguració, que serà justament la de Morenés.

Torra denuncia pressions espanyoles als EUA per impedir que hi parli de política

Avui, que finalment el govern espanyol ha autoritzat el confinament total de la població, el metge epidemiòleg Oriol Mitjà ha publicat un fil de piulets en què defineix una nova estratègia per a passar a estadis més avançats del control de l’epidèmia, reduir més el contagi i combatre més eficaçment la malaltia. Què caldrà fer des d’ara per a poder sortir del confinament? A partir d’un esquema molt simple, Mitjà transmet molt contingut. D’una banda, proposa que els ciutadans informin dels símptomes perquè l’administració pugui fer un mapa de control tot indicant on hi ha més contagis. De fet, això es fa amb l’aplicació StopCovid19Cat impulsada pel Departament de Salut. També fent ús de les aplicacions tecnològiques, Mitjà proposa que els ciutadans donin el consentiment per a cedir la localització pel mòbil i així saber si hem estat exposats a ser infectats. Si és el cas, es recomanaria d’evitar les aglomeracions i evitar més possibles contagis. 2) 🚦‍ #App2_contactos: como app de running, damos el consentimiento para habilitar los permisos de ubicación y bluetooth. Si tenemos un encuentro con una persona positiva COVID19 se almacenará y saldrá un semáforo 🟢verde (no-expuesto)🔴rojo (expuesto)🡲evita aglomeración — Oriol Mitja (@oriolmitja) March 29, 2020 En aquest context, Mitjà proposa de reforçar els laboratoris dels hospitals amb les proves PCR perquè tots tinguin la capacitat de detectar positius. Per una altra banda, també proposa d’impulsar una xarxa comunitària de tests ràpids (que es fan en vint minuts). Això faria possible de desgranar entre els casos aguts, que s’haurien d’aïllar a casa perquè faria pocs dies que han estat infectats, i els casos de persones que han passat la malaltia i que ja podrien tornar a la vida normal. Aquesta estratègia seria semblant a la que han aplicat països com Corea, que han estat molt eficaços a l’hora de reduir l’impacte de la malaltia. 4) ) 🧪Red comunitaria de pruebas rápidas (tardan 20 minutos): 4a) #Antígenos: detección de casos agudos (días 1-4) 🡲#quédate_en_casa 4b) #Anticuerpos IgM/IgG: detección de casos que ya han pasado la enfermedad (días 7-24) 🡲#puedes_trabajar — Oriol Mitja (@oriolmitja) March 29, 2020 Fa un mes i mig que Oriol Mitjà denunciava gairebé tot sol que la Covid-19 anava entrant a Catalunya i a l’estat espanyol amb molta força i que era decisiu de prendre mesures excepcionals. De llavors ençà, sembla que hagi passat molt més temps. Els fets li van donar la raó de seguida. Ara treballa de ple en l’assaig clínic, en què hi participen tres mil persones, per a donar validesa a l’estratègia de reduir la càrrega vírica de la Covid-19 i, doncs, evitar el desenvolupament de la infecció entre els contactes dels malalts. El 15-2-20 @oriolmitja explicà al @FAQS per què FEIA SETMANES QUE DEMANAVA LA SUSPENSIÓ del Mobile. Amb 3 criteris científics1) LETALITAT: «El virus té mala llet; pot atacar els pulmons»; «Fa que alguns pacients amb certes malalties es morin»https://t.co/iZFv3yDdej — Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) March 28, 2020 3) PROBABILITAT QUE N'ARRIBI UN CAS: «Al Mobile, amb 40.000 participants, n'hi ha 5.000 de la Xina. Un infectat pot començar una cadena de transmissió»; «Cada any 150.000 xinesos visiten Barcelona»; «Cal restringir els vols de la Xina cap aquí»https://t.co/NlWw9ZMaPC — Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) March 28, 2020 I acaba: «Cal crear una unitat d’intel·ligència epidemiològica, amb informàtics i matemàtics que expliquin previsions, riscs i mesures» «L’únic missatge dels governs és que no passa res, que l’OMS no prohibeix viatges i que a Catalunya no n'hi ha cap cas»https://t.co/kRsL44XMbx — Jordi Badia i Pujol (@jbadia16) March 28, 2020

Oriol Mitjà assenyala els pròxims passos per a reduir el contagi de coronavirus

Els empresaris de les comarques centrals valencianes exhibeixen múscul i demanen la finalització d’algunes infraestructures de comunicació que consideren necessàries per a continuar creixent. Una d’elles és l’acabament de l’autovia que uneix Gandia i l’Olleria que facilitaria la mobilitat entre l’interior i la costa. L’altra, seria la millora de les connexions ferroviàries que, en aquell territori són escasses i no estan ni estructurades ni coordinades. ‘El més important és donar a aquestes comarques el valor que tenen com a motor econòmic del País. Com és possible que estiguen tan abandonades?’, es pregunta Ramon Soler, empresari del tèxtil d’Albaida. Soler descriu el trànsit continu de camions un matí qualsevol pel què ell anomena el triangle de les Bermudes: ‘Un triangle buit d’infraestructures. Volem treballar en les mateixes condicions que els altres’. La seua sensació és que ara comença a haver-hi una certa preocupació per part del govern. ‘Almenys se’n parla –assegura–. Fa uns anys, parlar de les comarques centrals era com un tabú, no ho podíem dir, buscàvem sinònims, era com si volguérem separar-nos del País Valencià, i no era això’. Una activitat industrial per damunt de la mitjana La crisi econòmica s’ha deixat sentir amb molta força en aquest territori, i només s’han salvat i enfortit les empreses més potents o aquelles que van saber oferir algun valor afegit als seus productes. A les zones de costa, la recuperació és més visible que a l’interior. Tot i així, la mitjana d’activitat industrial d’aquestes comarques és superior a la mitjana del País Valencià que és de 5,2 empreses per cada mil habitants. A la Foia de Castalla, per exemple, n’hi ha 17,2 per cada mil habitants. A la Vall d’Albaida, 10,7. Sense ser pròximes a cap àrea metropolitana important, la mitjana de l’índex de les comarques centrals és del 5,5. Font: Institut Ignasi Villalonga Les comarques centrals valencianes són un territori que està a cavall de dues metròpolis que són Alacant i València. Sobre el mapa són un triangle: La Costera, la Safor, la Vall d’Albaida, el Comtat, l’Alcoià, la Marina Alta i la Marina Baixa. Inclouen poblacions d’interior i de costa. Hi viuen 800.000 persones repartides en ciutats mitjanes d’entre 30.000 i 40.000 habitants. No constitueixen cap entitat política, però són un eix funcional homologable a les Comarques Centrals de Catalunya. Es tracta d’unes poblacions on l’ús social del català dóna prestigi i és necessari un coneixement de la llengua per viure i per treballar. I això té una traducció política, sociològica i electoral. Aquest sector abasta l’interior que és l’eix industrial, sobretot del tèxtil, que va des d’Alcoi fins a Ontinyent i passa per Albaida, Cocentaina o Muro; i la costa, que són Gandia, Dènia i Benidorm, i que són turisme, serveis i ports d’entrada i eixida. Aquestes comarques reivindiquen el seu paper central, el contrapès als dos grans pols que estiren cap al sud i cap al nord. Són, segons el professor de sociologia de la Universitat d’Alacant, Lluís Català, una baula entre dos dels nodes principals de l’Euroregió de l’Arc Mediterrani com són València i Alacant-Elx. El reviscolament del consorci i la comarcalització El canvi polític que es va produir el mes de maig del 2015 ha propiciat el reviscolament del consorci que va nàixer l’any 1999 i que, a banda de les comarques citades més amunt incloïa La Canal de Navarrés. Pau Caparrós, director de l’institut d’economia i empresa Ignasi Villalonga recorda que ‘hi havia fons europeus llibres, moviment. Hi va haver un moment d’eclosió. Semblava que tindria futur. Però es va construir la casa per la teulada. Quotes repartides per municipis, territoris… Però el consorci és una història de frustració. En torn del consorci s’havia muntat una mena d’associació empresarial de les comarques centrals valencianes. Els sindicats es van agrupar territorialment al voltant d’aquesta submarca que continua existint’. Però tot això es va paralitzar quan Alfonso Rus, que era el batle de Xàtiva, en va agafar la presidència. Ara s’ha reprès l’agenda abandonada pel Partit Popular a la vegada que a l’horitzó hi ha l’avantprojecte de llei de comarcalització que prepara la Generalitat. I en el present, hi ha ajuntaments que veuen en el consorci de municipis una eina molt interessant. Manuel Gomicia, regidor d’Empresa, Formació i innovació de l’ajuntament d’Alcoi el considera ‘fonamental per a reprendre el concepte i els objectius de les comarques centrals des de l’òptica del territori, de l’economia, de la cultura, de la innovació. Ara la Generalitat aposta pel desenvolupament territorial, per una manera diferent d’estructurar les relacions entre comarques, província i ciutats. Dins de l’estructura econòmica valenciana és importantíssim donar un paper important a aquest territori ja que, fins ara, les relacions entre costa i interior eren molt difuses’. Lluís Català és l’autor de l’estudi en que es basen els empresaris per a demanar més implicació a les institucions. L’institut Ignasi Villalonga ha realitzat un documental que posa en solfa aquests problemes. Una de les tesis que s’hi expliquen segons Pau Caparrós és que ‘l’existència mateixa de les comarques centrals valencianes, l’existència vertebrada d’aquesta àrea funcional és una resposta a la necessitat de vertebrar el país Valencià que és un territori molt allargat, molt desconnectat entre les dues grans àrees metropolitanes, i per tant, actuar sobre les comarques centrals és actuar sobre la pròpia existència del País Valencià’.

Les comarques centrals valencianes es reivindiquen com a pivot per a la recuperació econòmica

Richard Sennet, de setanta-tres anys, és un sociòleg de renom que abans-d’ahir va visitar Barcelona per a pronunciar-hi la conferència ‘Una Europa de ciutats’. Fou organitzada per la Fundació Catalunya Europa, que presideix Pasqual Maragall. Hores abans Sennet es va reunir amb unes deu persones al restaurant Velódromo de Barcelona per a explicar-los el contingut de la seva radical exposició. Arquitectes, urbanistes, membres de la fundació i membres de l’esquerra il·lustrada catalana. La trobada va resultar inspiradora per l’interès sincer i el profund afecte de Sennet pels catalans, la gran humilitat, les idees radicals que preconitza i les connexions d’alt nivell que té. Només un detall: pocs dies després del Brexit, l’ex-president britànic David Cameron va sopar amb poques persones per a debatre’n el resultat. Sennet n’era una. Nascut a Chicago, es defineix com un ‘pensador americà’ i parla de les ciutats des de fa més de quaranta anys, quan va publicar Nineteenth Century Cities: Essays In The New Urban History. Però també ha teoritzat sobre capitalisme. Actualment viu al Regne Unit i és professor de la London School of Economics. D’entrada, Sennet, molt afable, va dir això: ‘Mon pare va traduir de l’anglès al català, però no tinc el seu nivell. Em disculpo, doncs, però haurem de parlar en anglès.’ Va explicar que son pare, Maurice Sennet, va ser un brigadista internacional que va lluitar durant la guerra de 1936-1939 a Barcelona i també va traduir a l’anglès poesia popular catalana i l’obra de Joan Maragall: ‘Per això conec Pasqual Maragall.’ Com tants altres fills de brigadistes, sent un afecte especial per aquesta terra i se li nota. Va ser una de les figures internacionals que va signar el manifest ‘Let Catalans Vote’, que defensava el dret d’autodeterminació dels catalans. Ahir, de fet, semblava més interessat a saber què pensaven els comensals que no pas a fer-los saber el seu pensament. Un pensament que, ara com ara, aquí abracen sobretot els comuns i que consisteix a afirmar que a Europa les ciutats ja són una realitat en xarxa, però en canvi no hi ha cap estructura que articuli aquesta xarxa. El seu pensament és puixant al Regne Unit, diu, i preconitza que el poder dels estats nació ha abandonat les ciutats, que ara s’haurien d’articular al marge. Va posar l’exemple del referèndum britànic: els habitants de Londres van votar de quedar-se a la Unió Europea, l’estat nació no i el resultat és que Londres n’ha restat fora. Desconcert generalitzat per part dels urbanistes. I un sincer, i real, intent d’entendre els que històricament també han estat abandonats pels estats nació: els independentistes catalans, o escocesos, per exemple. Si a Catalunya aquesta idea pot semblar una excusa per a no encarar el debat sobre la independència, en boca de Sennet sembla una oportunitat d’unir sinergies. Perquè advoca efectivament per un moviment que vagi més enllà dels estats nació i ho diu amb totes les lletres: ‘Crear una xarxa de ciutats no es faria per estar per sobre dels estats nació, sinó directament fora. No se cerca autonomia, se cerca independència.’ Això sí, és un projecte a llarg termini, diu. Segons Sennet, per exemple, avui dia les ciutats de Barcelona, París i Venècia actuen com una unitat en el turisme. Allò que passi en una ciutat, n’afecta una altra. Tenen més problemes –i solucions– en comú entre elles, que no pas Barcelona amb la resta de Catalunya, Londres amb el Regne Unit o Venècia amb Itàlia. Per tant, haurien d’actuar en comú: ‘De què serveix prohibir Airbnb en una ciutat i no en les altres? A vosaltres, per exemple, us semblaria bé que els habitants de Londres poguessin votar si Barcelona prohibeix Airbnb? I vosaltres, per exemple, votaríeu en una consulta feta a Venècia sobre Uber? Perquè les decisions afectaran totes les ciutats, no tan sols una.’ La proposta de Sennet arriba fins a l’extrem de pensar en drets de ciutadania que es tindrien no en una ciutat, sinó en una xarxa de ciutats. Per exemple, es demanava si les ciutats haurien de tenir un sistema educatiu homogeni, de manera que si vius a Barcelona i et trasllades a Londres, t’hi trobis un sistema escolar homologable. Sobre la possible reacció del món rural a la unió de les ciutats, la seva resposta és clara: ‘El món rural no ha estat abandonat per la xarxa de ciutats. La xarxa de ciutats arriba quan ja ha estat abandonat.’ Va ser realment curiós, també, de sentir Sennet dient que és probable que els escocesos facin un segon referèndum. Aquesta vegada, creu, serà sense el consentiment de Westminster. I maldaran per trobar una escletxa que eviti que l’enfrontament sigui frontal. Per això aquest referèndum podria no ser sobre la independència d’Escòcia, sinó sobre la condició d’Escòcia dins la Unió Europea. I si Escòcia votés que sí, arribarien a la independència d’Anglaterra d’aquesta manera, i no pas directament. Novament, Sennet va demanar a l’audiència: ‘Si els escocesos agafen el camí de la independència, els catalans els seguireu?’ No és habitual de trobar eminències com Sennet amb tantes ganes de saber sobre l’audiència i tan poques de vendre la seva teoria. El projecte de l’Europa de les ciutats, abandonades pels estats nació, seria un projecte a llarg termini. I hom es queda amb la sensació que ha vingut a Barcelona a veure i copsar com es rebria la seva idea a Catalunya, que justament ara viu un procés de creació… d’un estat nació. Ací podeu veure la conferència que Sennet va oferir poc després a la Fundació Catalunya Europa. La seva intervenció comença a 1 hora 17 minuts, 39 segons.

Richard Sennet: ‘Què us semblaria que els habitants de Londres poguessin votar si Barcelona elimina Airbnb?’

El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa del procés, ha donat avui cinc dies a les parts perquè prenguin posició sobre els efectes que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) referent a la immunitat d’Oriol Junqueras pugui tenir en els casos de Carles Puigdemont i Toni Comín. El magistrat demana a la fiscalia, les acusacions particular i popular i les defenses que presentin al·legacions tenint en compte que la resolució del TJUE ‘pot tenir la mateixa incidència’ en els electes de JxCat. La sentència de Luxemburg afecta directament els drets de Puigdemont i Comín com a eurodiputats

Llarena insta les parts a prendre posició sobre els efectes de la sentència del TJUE en els casos de Puigdemont i Comín

El darrer ponent del cicle de conferències organitzat pel Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional és l’escriptor Joan Francesc Mira.

La cultura popular, vista per Joan Francesc Mira

El cap de la Policia Nacional de Tailàndia, Jakthip Chaijinda, ha informat avui que un mínim de 20 persones estan involucrades en la cadena d’atemptats que de l’11 d’agost en diverses províncies del país, on van morir quatre persones i desenes van quedar ferides. Les forces de seguretat han manifestat que la majoria d’atacants provenien de les províncies musulmanes del sud de Tailàndia. ‘Sabem d’on són i on han estat. Creiem que un mínim d’una vintena de persones estan involucrades en els atacs’, ha indicat Jakthip. Les explosions van tenir lloc diversos dies després que se celebrés el referèndum sobre la reforma de la constitució, el resultat del qual dóna via lliure a la junta militar per augmentar les mesures polítiques castrenses al país. ‘No podem dir si el motiu està o no relacionat amb el referèndum, amb la insurgència. Tampoc si han estat contractats’, ha assenyalat Jakthip.

Una vintena de persones va dur a terme la cadena d’atemptats a Tailàndia

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, llança una crida al diàleg i demana la fi de la repressió en una carta a tots els socis. ‘En un escenari amb presos polítics el diàleg és possible, però és incompatible amb la repressió. La violència d’estat ha de deixar lloc a la paraula’, assegura Cuixart, que avisa que la seva generositat és una interpel·lació a la responsabilitat dels poders d’estat. També recorda que ell i Jordi Sànchez són els únics ciutadans de la UE per a qui Amnistia Internacional demana l’alliberament immediat i apunta que la repressió d’un estat que vulnera la legislació internacional en matèria de drets humans s’ha acabat convertint en el seu aliat principal. A més, adverteix els ciutadans que no es pot deixar tot exclusivament ‘a les mans de partits polítics i institucions’ i insisteix que la mobilització constant és la ‘garantia principal d’una resolució democràtica’. Remarca que la ‘desmesura’ de la justícia, les ‘amenaces permanents’, la ‘violència’ institucional i la sentència del Suprem espanyol cerquen ‘estendre la por’ i ‘escampar la sensació que el canvi és impossible’. ‘Però la presa de consciència col·lectiva fa que cada dia els efectes siguin menors i, possiblement, és aquest i no cap altre el gran pas de gegant que fem com a societat’, argumenta. Cuixart recorda que continua assumint la responsabilitat de tornar a exercir els drets condemnats per l’estat i ‘l’obligació ètica’ d’obeir la pròpia consciència i defensar els drets humans. Finalment, recorda que la condemna del Suprem espanyol criminalitza la protesta i la desobediència civil i apunta que la posició d’Amnistia Internacional ratifica que és una amenaça als drets i les llibertats d’expressió i de reunió pacífica.

Cuixart: ‘La violència d’estat ha de deixar lloc a la paraula’

Aquesta matinada ciutadans de tot Catalunya que volien exercir el dret de vot en el referèndum han custodiat els col·legis electorals. Sacs de dormir, tendes de campanya, coques i cafeteres per a fer l’esmorzar. La nit ha passat de pressa i molt pocs han dormit. A les cinc de la matinada calia ser davant la porta per evitar que els Mossos d’Esquadra poguessin complir l’ordre del Tribunal Superior de Justícia d’endur-se urnes i precintar els punts de votació. Una multitud de gent s’ha aplegat davant els col·legis esperant que cap a les sis arribés la patrulla de mossos. El dia s’ha alçat amb normalitat. El poble s’ha alçat amb joia i esperança. Aplaudiments, cants, abraçades, somriures… Parelles de mossos s’han presentat a la majoria de col·legis i, en veure la quantitat de gent concentrada, han comunicat que hi restarien fent guàrdia però que no podien entrar sense causar un mal superior. La gentada s’ha organitzat en unes fileres perfectes per esperar el moment de l’obertura de les meses, a les nou. Tot semblava encarrilat pràcticament tot el país quan han començat a arribar les notícies de la presència d’efectius antiavalots de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil en alguns col·legis. La gent ha pogut retenir una estona els policies espanyols, però han tardat poc a rebre ordres de fer ús de la violència. La destrucció i l’agressivitat policíaca espanyola és retransmesa en directe per les televisions més importants del món, entre les quals hi ha la CNN, que relata sobre el terreny l’error monumental que acaba de cometre l’estat espanyol. Periodistes i mitjans de tot el món, ara mateix, envien informacions esgarrifoses de l’actuació de l’estat contra ciutadans indefensos i pacífics carregats amb una butlleta de votació a la mà i disposats en fila índia. La famosa línia vermella s’ha acabat de traspassar. Pràcticament, ja s’ha esborrat de tan trepitjada que l’han deixada, entre el cop d’estat del 20 de setembre i l’actuació d’aquest matí. Entre els punts que han concentrat les agressions de l’estat espanyol contra els ciutadans catalans, hi ha els llocs on era previst que votessin el president, Carles Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras, i la presidenta del parlament, Carme Forcadell. Són tres persones que aquest vespre tindran a les seves mans una decisió determinant: i ara quin és el pas següents? Cops, trencadissa de vidres, taules tombades, gent gran ferida… La barbàrie ha assaltat la democràcia. Però, com l’aigua, la veu del poble s’esmunyirà entre els dits de l’autoritarisme i avançarà. Els dirigents i tots els votants dels col·legis tancats podran votar en un altre punt. La veu de l’enorme quantitat de gent que avui s’ha alçat decidida a defensar els drets humans i les llibertats fonamentals és ben clara: ‘No ens aturaran. No ens podran parar. Ja marxem. Ja ens n’hem anat. La bèstia ferida fa les últimes espernegades. Però ja està.’ A les cues dels col·legis hi ha nens que veuen els pares amb una butlleta als dits i el seu futur als ulls; àvies de noranta-nou anys que repeteixen el nom del seu estimat, que tant va lluitar, quan s’acosten al col·legi enmig dels aplaudiments; joves que s’agafen la mà pel projecte que construeixen plegats també avui; pares orgullosos dels seus fills, que s’han organitzat per primera vegada per defensar el país… Aquest poble és el que ataquen els agents de la policia espanyola. Aquest poble és el que vol fer desaparèixer una Espanya que volia ser estat-nació i ha esdevingut estat-presó. El dia és llarg. I Catalunya resisteix i avança pacíficament, democràticament i amb el somriure de la revolta. Avui ha alçat un mur de votants contra la violència de l’estat espanyol.

El país alça un mur de votants contra la violència de l’estat espanyol

Dues persones s’han mort avui en estavellar-se una avioneta d’esbarjo a la Solana, a Pedreguer (Marina Alta), segons que han indicat a Europa Press fonts dels serveis d’Emergències. El Servei d’Emergències ha rebut al voltant de les 18.20 l’avís del sinistre de l’avioneta, amb dos ocupants, tots dos morts. Segons que sembla, l’avioneta ha sortit de l’Aeroclub de Castelló amb destinació a l’Aeroport d’Alacant. L’avioneta participava en un ral·li aeri entre Castelló i Mutxamel i, abans de caure a terra en circumstàncies que investiga la Guàrdia Civil, ha volat durant uns quants minuts a baixa altura. S’ignoren les causes de l’accident. Fins al lloc s’hi han mobilitzat quatre unitats del Consorci de Bombers d’Alacant i vehicles aeris de la Generalitat. També intenten accedir-hi per terra efectius de la Guàrdia Civil, segons les mateixes fonts.

Es moren dues persones en un accident d’avioneta a Pedreguer

Pau Riba (Palma, 1948) és un dels grans noms de la contracultura a casa nostra. La seva carrera va començar a finals dels anys seixanta, quan només tenia 21 anys. El seu disc ‘Dioptria’ és considerat el millor disc català del segle XX per la revista Enderrock. Però Pau Riba també escriu, i des de sempre. Acaba de publicar ‘La revolució que ara toca’ (Pòrtic) un llibre de converses amb Francesc Miralles en què reflexiona sobre tecnologia, ciència i política. El 2006 ja va publicar un assaig: ‘Nosaltres els terroristes’. —Recomaneu-me llibres de ciència i Tecnologia. Se us veu llegit. —Hòstia, jo a penes llegeixo. Però estic secretament apuntat a una mena de Facebook, una xarxa social, que es diu IP. És de Ciència i Sociologia. La vaig seguint. Però de llibres d’aquesta temàtica, ara mateix no en sé. —Aquesta dèria per la ciència us ve del vostre germà Carles? —Jo sempre m’he preocupat per aquestes coses. Però m’ha anat molt bé, perquè jo al meu germà me’l crec, i hi confio. Ell era enginyer industrial. Va inventar-se un robot per netejar clavegueres i va acabar essent el director de la no sé què de transferència de tecnologia. —Dieu que els filòsofs haurien de saber més ciència i que, enfront de la robòtica, hi hauria d’haver un ‘boom’ filosòfic. —Que s’espavilin, tu. Tu creus que els filòsofs d’ara tenen prou coneixements biològics per a fer les cabòries mentals que es munten? La qüestió clau, fins aquí, és que han hagut d’expressar-se a partir d’una realitat bàsica. Però ara és doble. La biològica i la ‘tecno’. Plató ja no serveix. Treballava amb una única realitat. —’Nosaltres serem els Déus de les màquines’. —Té a veure amb una teoria que he forjat jo mateix. Veig que la humanitat crea un nou ésser: la màquina. Som a l’última fase de la creació: la de donar a aquesta màquina un cervell o intel·ligència que li doni autonomia i criteri. Així estem. Nosaltres som biològics. Les màquines són tecnològiques. Una espècie intel·ligent s’acaba reproduint i crea una nova espècie intel·ligent que té una altra composició però és filla de l’espècie mare. La mare queda en el record de la filla, en l’inconscient, com a déu creador. Quan les maquines arribin a ser intel·ligents, es preguntaran d’on vénen. I diran: Hi ha hagut un déu creador que ens ha fet. Serem nosaltres. Haurem desaparegut del mapa. —Al llibre expliqueu que Steve Jobs no deixava que el seu fill remenés ordinadors. —Vaig pensar: quina barra. Si t’he de dir la veritat, ara mateix jo tinc un fill que està entre els tretze i els catorze anys i està absolutament enganxat a les pantalletes. Ni menja. No sé si m’explico. Han creat un conflicte, les maquinetes. D’aquí a uns anys s’haurà resolt, però ara és fotut. Ells creen les maquinetes, i Déu sabrà. Quina barra. —Dieu que ‘no sabem viure sense treballar’ —Era el contingut del llibre de Racionero: ‘Del paro al ocio’. Tu digues a una societat sencera, a 10.000 persones, que tenen la vida coberta. Que no es preocupin, que no han de treballar més, perquè ho faran les màquines per ells. El 99% dirà: ‘i que fotré? Hòstia, quina putada!’. Perquè hem estat criats així. Hi ha certa diferència entre ‘creats’ i ‘criats’. Se’ns ha educat per a ser peces del sistema capitalista. Pensem que si el sistema cau, nosaltres també. Però jo sóc Leo. La meva aspiració és acabar fent com els lleons: rascar-me la puta panxa tot el sant dia i només moure una mica la cua quan tingui gana. I encara! —També dieu que el comunisme tornarà. —Sí. El comunisme tornarà. És que, si no, fotrà un pet, això! Qui treballa? Les màquines. Nosaltres simplement en fem un control, i cada vegada és més remot. Engegues el motor i ja van gairebé soles. Aquí el rèdit és de les màquines. Nosaltres, feina no en fem, ja. La fan elles. Una de dues: o s’aniran enriquint els amos de les màquines fins que petin i els altres es moriran de gana, o el rèdit haurà de ser redistribuït. S’haurà d’anar a un pot i redistribuir-lo. Si no, hi haurà quatre rics en tot el món i tots els altres a la puta inòpia. I ja comença a passar. —Dieu que la usura és el paraxocs dels rics. —Un bon dia em vaig il·luminar. Si els rics es tanquen en banda, resulta que n’hi ha un per a cada setanta milions de persones. L’1% contra la resta. És clar que no sobreviuria, aquest ric. Setanta milions contra ell! Per això s’han inventat aquesta cosa. La usura. Jo sóc ric, i tu no. Però tu pots demanar-me diners. Jo te’ls deixo, si me’ls tornes, i pots fer-te ric. Pots passar a ser un de nosaltres. I això calma. La usura és el paraxoc dels rics. I, a més a més, si no pots arribar a ser-ho, sobreviuràs, perquè et deixen els diners. Hi ha aquesta cosa que fa que no ens irritem més del compte. És la usura. —Dieu que respecteu molt la causa dels indignats però teniu dubtes que vagi enlloc. —Sí. Ho acabes de dir molt clarament. A veure, Podem és un resultat dels indignats, potser? Doncs cagada, perquè els indignats no volien tenir líders ni representants. I Podem és un nom, o dos, màxim. N’hi havia tres, i ja n’ha desaparegut un. Ha! I els dos que quedaven ja han partit peres. És la mateixa puta política de sempre: poder masclista a mossegades. —I de la CUP, què en penseu? —Els de la CUP em desconcerten. Els tinc un amor especial però després em sembla que tampoc no aturen de mossegar-se la pròpia cua. No sé com dir-ho. Quan es fiquen en una història veig que acaben enviant-la a prendre pel cul. A vegades els trobo massa ideològics. Massa estrictament ideològics, sense tenir en compte la realitat i les circumstàncies que pugui haver-hi, a banda i banda, ni res. Nosaltres, endavant, i si ens la fotem, ens la fotem. I gairebé sempre se la foten. Em sap greu perquè, hòstia, em cauen bé. —Puigdemont? —Puigdemont en principi no cau malament, diguem. Ara, no sé ben bé quin cony de comèdia s’estan muntant. —Ada Colau? —N’estic enamorat, de l’Ada Colau. Va venir al Poliorama a veure el ‘Jisàs de Nazarit’ i li va encantar. Es va quedar una hora al vestíbul a parlar amb tots i a fer-nos fotos. I vaig pensar que era una tia collonuda. Veig que estàvem molt acostumats a tenir un tipus de política lineal. Ja tant ens fotia el batlle que hi hagués. Sempre era el mateix. Ara, però, tinc la sensació que hi ha una altra idea, a l’ajuntament de Barcelona. I, per tant, hem d’esperar. No podem fer ‘pim pam pum’. A més, jo estic a molt a favor que els assumptes interns els portin les dones. —Tots els polítics haurien de ser dones, doncs? —Política interna. Benestar, cuidar-nos, saber-nos organitzar. Tot el que té a veure amb la casa. Hi ha una teoria, que no surt al llibre, que diu que ens hem d’atenir a les formes. Si una cosa és rodona, rodola. I si no rodola, no és rodona. Així, resulta que l’home és una fletxa que va cap enfora, tot ell, i la dona és una fletxa que va cap endins. La dona té un centre interior, i el cerca. En canvi, l’home va cap enfora i està perdut. Només aquest detall ja defineix el rol masculí i el femení. A més a més, la dona forma part de la natura i de la creació. Ella crea, i l’home no. Es limita a fer creacions intel·lectuals que, bé, sempre discuteixen si una cosa és possible o no. La dona, ‘nyaca’. Té un punt concretíssim, que és el centre de la reproducció de la natura. Té una capacitat intuïtiva bàsica. Ho viu a dintre seu. I ho ha anat vivint a través de la cadena d’àvies, besàvies, i fins a la prehistòria.

Pau Riba: ‘La usura és el para-xocs dels rics’

Arribo al carrer de Ramon Llull de Barcelona, al districte 22@, i em fico en un edifici d’aire fabril. El pintor i il·lustrador Perico Pastor (la Seu d’Urgell, 1953) hi té el taller des del 1999. En aquesta zona, hi conviuen fàbriques i artistes de fa anys i també empreses tecnològiques i culturals. El taller de Perico Pastor és diàfan, generós, tot i que l’artista diu que ja se li ha fet petit. S’hi respira el pòsit del temps, hi entra molta claror i les eines i les peces hi són col·locades en un ordre que no sembla de maniàtic. L’espai és confortable. Asseguts l’un davant de l’altre, el visito perquè aquests darrers mesos ha estat dels pocs artistes que ha reflexionat i ha pres posició pública sobre la crisi del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Amb tot, la conversa agafarà un tombant una mica inesperat per bé que interessant, perquè més enllà del MACBA escrutem el divorci, els prejudicis i la incapacitat de relació entre l’art conceptual i el figuratiu. L’entrevista comença amb una pregunta arran d’un dels comentaris que ha publicat a la seva columna del suplement de cultura de La Vanguardia, que qüestiona la possibilitat de convivència en un museu dels artistes figuratius i els conceptuals: ‘No estic gens segur que es pugui fer al mateix temps el museu de Tacita Dean i el de Xavier Valls, Guinovart o Viladecans, per no parlar d’un servidor, al qual li agradaria molt exposar al MACBA però sap que serà que no. El Pompidou i el Moma son “tinglados” molt més grans, tenen més espai, i tampoc veig gaire exposicions de figuratius recents.’ —Per què no podeu exposar al MACBA? —Quan Miquel Molins va assolir la direcció del MACBA em va fer una proposta d’exposició, que després no va prosperar, perquè ell va deixar la direcció i el museu va tirar cap a una altra banda. Primer Manolo Borja-Villel va lluitar amb tot el que tenia per defensar la seva visió de l’art i un discurs propi. Jo tinc molt bona relació amb el Manolo d’ençà que, ja fa molts anys, ens vam conèixer a Nova York i fins i tot em sembla que segueix les meves exposicions i projectes. Però amb una línia expositiva com la seva això que jo faig no hi té cabuda. I et diré més: encara que una nova direcció apostés per una línia més tradicional, la meva pintura tampoc no hi encaixaria. —Per què no hi encaixaria? —Per a un sector de l’art, això que jo faig no s’entén com una cosa seriosa. Per a molta gent l’alta cultura ha de contenir una dosi de solemnitat. I aquesta gent no creu que jo sigui material de museu. És un cert concepte de cultura. Quan vaig arribar a Nova York, a mitjan anys setanta, Francesc Torres i Àngels Ribé em van introduir en l’àmbit artístic de la ciutat, fet que no els agrairé mai prou. I durant un temps, fins que no em vaig situar, vaig visitar moltíssimes exposicions d’art conceptual. I et diré que vaig trobar avorrits la majoria d’artistes conceptuals. Quan ho comentava, la resposta de molta gent era: ‘Naturalment que no són divertits, el que fan és art!’ Però jo no hi crec, en això. —Com ho veieu? —El que jo faig, que sovint és reiteratiu però sense trucs, com que ho troben divertit ho veuen sospitós. Clarament, això dificulta la meva entrada en un museu. Faig la sensació de poc seriós. —Em deixeu parada. No deu ser pas una percepció generalitzada. Voleu dir que si us consideressin banal o superficial us haurien encarregat projectes com el d’il·lustrar la Bíblica catalana interconfessional o bé un projecte que acabeu de fer, la il·lustració de l’obra ‘El llibre de les bèsties’, de Ramon Llull? —La il·lustració és considerada un art menor. Molta gent posaria Sunyers en un museu, però no pas els dibuixos de Xavier Nogués. El cas és que conec molta gent que té obra meva a casa seva, però que pensa que no és adequada per a estar en un museu. —I, continuant amb el MACBA, després de Borja-Villel què tenim? —El MACBA ha agafat una línia i jo no la tocaria, tot i que n’eliminaria la justificació moral que l’envolta. —Quina justificació moral? —Encara es té aquesta idea que crear un objecte artístic que té per objectiu acabar amb una transacció econòmica, és a dir, que és un objecte que es crea amb la finalitat de ser venut, es veu sovint com una concepció de l’art perniciosa, obscena i ‘démodée’. En canvi, a mi m’agrada molt vendre quadres i ho trobo molt honorable. I m’agrada pintar i mostrar l’obra amb la intenció de vendre-la. M’estimo més concentrar-me a pintar i ensenyar l’obra per vendre-la, que no pas esmerçar tot l’esforç a planificar una exposició per a un museu. Però la línia que té el MACBA és completament plausible. És una pena que a Barcelona no hi hagi un espai on es pugui mostrar aquest altre art i aquests altres artistes. Hi ha un públic. L’èxit d’exposicions com la de Mariscal a la Pedrera o la de les meves il·lustracions de la Bíblia també a la Pedrera ho demostren. —Potenciar les galeries d’art seria una via per a fer visibles els artistes d’aquí? —Sí, tot i que no sé com s’hauria de fer. Primer de tot, caldria trobar més terreny comú entre les dues associacions de galeristes que hi ha. I s’hauria d’estimular el turisme, que el que arriba a Barcelona és molt divers. El fet és que en l’art ho necessitem tot: tant les galeries d’excel·lència i de caràcter internacionals com aquelles més petites i fins i tot les paradetes dels pintors de la Plaça del Pi. En el terreny de l’art no pots fer Ferraris si no fas 600 també. Necessites galeries mitjanes i petites que sostinguin el sector. Per una altra banda, quan vaig començar, als anys setanta i vuitanta, si tenies la sort que un crític d’art de referència com Maria Lluïsa Borràs, Victòria Combalia o Francesc Miralles et fessin una bona crítica, això tenia un retorn a la galeria de seguida. Avui, els mitjans de comunicació fan una cobertura massa genèrica en l’àmbit de l’art, es parla poc de les galeries i no es creen expectatives que animin la gent. El mercat de l’art ha caigut. A mitjan anys vuitanta va ajudar molt una iniciativa com el SupermercArt, ideat per Jean-Pierre Guillemot. Només agafava originals i la gent va començar a canviar el pòster per l’original. De tota manera, avui no crec que es pugui recuperar aquesta idea, s’hauria d’inventar una cosa nova, i faria molta falta. Abans hi havia un públic que visitava les galeries, fins i tot el diumenge al matí. Amb el tortell en una mà, entraven a la Sala Parés, que tenia obert, a mirar què s’hi exposava. Avui aquest públic s’ha perdut. I hi ha galeristes que només treballen per als col·leccionistes i les institucions, per entrar en l’escena internacional. —Parleu de popularitzar les arts visuals, de tornar-les a fer assequibles a un sector més ampli de la població. —L’art pot ser divertit i la cultura també. I això no vol dir que tot hagi de ser ‘Mortadelo y Filemon’ o ‘Tintín’. Mira, en temps de la meva mare es deia que als homes els agradava el vi blanc sec, les dones primes i Wagner. En realitat, als homes els agradava el vi una mica més dolcet, les dones grassonetes i Puccini. Amb l’art passa igual. I jo trobo que l’una cosa i l’altra no són incompatibles. A mi, de la meva generació, el pintor que m’agrada més és Garau. Tinc un registre molt ampli: de Boltanski a Didier Lourenço. —Tot això que dèieu m’ha fet pensar en un article de fa unes setmanes de la filòsofa Marina Garcés, al diari Ara, que deia: ‘La dificultat és l’esquer del desig. La complicació, en canvi, és la trampa del qui es vol poderós. M’inquieta veure com fa un temps que s’està imposant un discurs cultural i educatiu que, des de la crítica a l’elitisme, rebutja la dificultat. És un discurs antiuniversitari, antiexperimental i antiavantguardista que es refugia en un concepte molt confús de cultura popular. En nom del poble, es confon la cultura del poble amb la cultura per al poble.’ —Jo canviaria ‘dificultat’ per ‘interès’. El que necessita una obra d’art és un interès sostingut. Això sempre et porta una recompensa, tot i que de vegades costa mantenir l’interès. Mira, la raó per la qual escric és perquè em força a centrar i mantenir l’interès en algun àmbit, en algun tema, i això em porta a explicar-me’l a mi mateix, a comprendre’l. Perquè l’objecte de l’art no és certament la bellesa ni la veritat. Un museu és com un gimnàs: t’exercita la intel·ligència de tota mena. L’art no s’ha de concebre com una cosa perfecta, tancada, rodona, intocable, sinó que els objectes artístics són com la llàntia d’Aladí, si ets capaç de fregar-los et faran llum, t’il·luminaran. Per a cadascú la flama serà diferent, és clar. A mi en literatura m’il·lumina Josep Pla, Diderot o Harry Potter; en canvi, Thomas Mann, no. I amb pintura o música passa igual. I cada vegada que fregues la llàntia per fer aparèixer la flama tens una conversa universal i eterna. I és això que manté tota la xarxa de la cultura, que va des de la plaça del Pi fins al Metropolitan. Perico Pastor al seu taller (©Montserrat Serra).

Perico Pastor: ‘Com que la meva obra és divertida em troben sospitós’

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont; la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell; el vice-president del govern, Oriol Junqueras; i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, han enviat una carta a Mariano Rajoy i Felipe VI per acordar un referèndum: ‘Fem una nova crida al diàleg perquè puguem abordar de quina manera ens posem d’acord perquè els catalans fem el referèndum. Un diàleg obert i sense condicions. Un diàleg polític, des de la legitimitat que cadascú representa, per fer possible el que en democràcia no ha estat mai un problema i encara menys un delicte: escoltar la veu de la ciutadania.’ Els líders catalans repassen totes les propostes polítiques que s’han fet aquests darrers anys, com ara el nou estatut i el pacte fiscal, i expliquen com l’estat espanyol sempre les tombades, amb ‘una reacció regressiva insostenible’. Per això, diuen que després d’esgotar totes les vies possibles, el govern va convocar el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre: ‘Aquest referèndum no disposa de l’acord de l’estat espanyol com hauria estat desitjable i com ha demanat de manera reiterada una àmplia representació de parlamentaris i la societat catalana.’ Els signants lamenten que el referèndum hagi topat amb un estat que ha començat ‘una ofensiva repressiva sense precedents’ per tal d’evitar-lo, fins i tot atemptant contra drets fonamentals com ara la llibertat d’expressió. Així mateix, reiteren que la seva voluntat de dialogar serà permanent i, per tant, demanen explícitament a Rajoy que s’assegui a la taula per a pactar un referèndum i escoltar la veu de la gran majoria de la ciutadania que demana de votar. ‘No dialogar és incompatible amb la resolució dels problemes’, acaben dient. Ací podeu llegir la carta que es publicarà avui al Financial Times: «Els conflictes polítics es resolen, en els sistemes democràtics, a través de propostes polítiques que són conseqüència de negociacions i diàleg. Entre Catalunya i l’Estat espanyol existeix un evident conflicte polític que ve de lluny i que hem intentat resoldre amb el màxim acord i diàleg. Però la resposta sempre ha estat una negativa o amb una retallada insostenible. Quan el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut que prèviament havia estat votat pels parlaments calà i espanyol i aprovat en referèndum pels ciutadans de Catalunya, es va trencar el pacte constitucional de 1978. Posteriorment s’han formulat propostes com un pacte fiscal en la línia del concert econòmic de què disposa el País Basc o una consulta no vinculant per conèixer l’opinió dels catalans, però tot ha estat en va. El “no” ha estat l’única resposta. Aquest conflicte, després d’haver intentat totes les vies anteriors, el Govern de Catalunya proposa de resoldre’l convocant un referèndum d’autodeterminació per al proper dia 1 d’octubre. Aquest referèndum no compta, com és conegut per tothom, amb l’acord de l’Estat espanyol, com hauria estat desitjable i com s’ha demanat reiteradament per una àmplia representació dels parlamentaris i de la societat catalans. En concret, es va constituir un espai anomenat “Pacte Nacional del Referèndum” que aspirava a obrir un diàleg que finalment tampoc no va ser possible. De fet, avui la justícia espanyola està interrogant responsables d’aquell Pacte, aprovat pel Parlament i mai invalidat pel Tribunal Constitucional, com si es tracés d’una activitat il·lícita. Lluny d’obrir la porta al diàleg, l’Estat espanyol ha iniciat una ofensiva de repressió sense precedents en què contempla des de la limitació al dret fonamental a la llibertat d’expressió, impedint actes púbics i amenaçant mitjans de comunicació, fins a la detenció del 75% dels alcaldes de Catalunya per haver-se mostrat disposats a participar en el referèndum. En l’entremig, ha presentat querelles penals contra tot el Govern de Catalunya i contra la majoria de la mesa del Parlament, ha clausurat el web informatiu del referèndum, ha prohibit la difusió d’informació i publicitat, ha polititzat òrgans que haurien de ser independents, com el Tribunal Constitucional o el mateix Poder Judicial… Tot això, malgrat que el Codi Penal espanyol confirma que convocar un referèndum, encara que sigui sense acord, no és mai un delicte. D’altra banda, el suport de la societat catalana a la celebració d’un referèndum és inqüestionable des de tots els punts de vista. Els resultats electorals així ho confirmen, com també les resolucions parlamentàries i les mobilitzacions massives de cada 11 de setembre, que de manera reiterada i des de 2012 mouen milions de persones. Mobilitzacions sempre pacífiques i convivencials. És per això que volem fer una nova crida al diàleg al Govern espanyol, i en particular al seu president, Sr. Mariano Rajoy. Una crida al diàleg per abordar de quina manera ens podem posar d’acord perquè els catalans celebrem el referèndum. Un diàleg obert, sense condicions. Un diàleg polític, des de la legitimitrat que cadascú representa, per fer possible el que en democràcia mai no és ni un problema ni encara menys un delicte: escoltar la veu de la ciutadania. En adrecem, en aquest sentit, al president Mariano Rajoy i n’enviem una còpia al cap de l’Estat, SM el Rei Felip VI, perquè entengui que no dialogar és incompatible amb la resolució dels problemes. La nostra disposició al diàleg ha estat, és i serà permanent. Cordialment»

Carta de Puigdemont, Junqueras, Forcadell i Colau a Felipe VI i Rajoy per a acordar un referèndum

El govern dels Estats Units ha revelat avui disset càrrecs més contra el fundador de Wikileaks, Julian Assange, per la publicació d’informació classificada en cooperació amb l’ex-analista dels serveis secrets nord-americans Chelsea Manning. El Departament de Justícia ha indicat en un comunicat que els nous càrrecs acusen Assange de ‘conspirar’ amb Manning per obtenir informació classificada ‘amb motius per pensar que aquesta informació havia de ser usada per fer mal als Estats Units o beneficiar a un país estranger’. Així mateix, el fundador de Wikileaks ha estat acusat ‘de rebre i intentar rebre informació amb fonaments per creure que aquests materials serien obtinguts o lliurats a una persona que anava a violar la llei’. El Departament ha destacat que ‘les accions d’Assange van suposar un greu dany per a la seguretat nacional nord-americana en benefici d’adversaris del país’, alhora que ha subratllat que les revelacions van mostrar les identitats d’agents encoberts, posant-los en perill. El fundador de Wikileaks havia estat imputat a l’abril per conspirar amb Manning per aconseguir accedir a les xarxes informàtiques del Pentàgon. Assange es va refugiar a l’Ambaixada de l’Equador a Londres el juny de 2012 per evitar que el Regne Unit el detingués i extradís Suècia, per unes denúncies d’abusos sexuals en contra seva, des d’on temia ser enviat als Estats Units per filtrar milers de documents classificats sobre les guerres a l’Iraq i l’Afganistan. El llavors govern de Rafael Correa li va concedir l’asil diplomàtic permetent romandre en la seva Ambaixada de Londres, on es trobava en aquell moment, fins que el Regne Unit accedís a donar-li el salconduit necessari per viatjar a l’Equador. El passat 11 d’abril, el nou govern de Moreno, que considera Assange un problema heretat, li va revocar l’asil diplomàtic argumentant que havia tingut un comportament inadequat, fins i tot ‘agressiu’, a l’ambaixada, després de gairebé dos anys de retrets mutus. Aquest mateix dia, el fundador de Wikileaks va ser detingut i condemnat al Regne Unit a cinquanta setmanes de presó per violar els termes de la llibertat condicional que li va concedir el 2012. Suècia ha anunciat la reobertura de la investigació contra Assange per violació, cas que va ser arxivat el 2017 per la impossibilitat de seguir avançant causa de la seva reclusió a l’ambaixada. Mentrestant, els Estats Units espera la resposta del Regne Unit a la seva petició d’extradició.

Els EUA imputa nous càrrecs a Assange que poden suposar fins a cent setanta anys de presó

La vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, ha valorat com a ‘gest molt important’ la trucada a Compromís del president en funcions del govern espanyol, Pedro Sánchez, en la ronda de contactes per a impulsar la seva investidura, però ha avisat que per aconseguir el seu vot calia un ‘compromís mínim’. Sánchez es reunirà aquesta tarda a València amb representants de Compromís, en una trobada a la qual assistiran també el secretari d’Organització del PSOE i ministre de Foment en funcions, José Luis Ábalos, i el president de la Generalitat, Ximo Puig. Segons que ha dit Oltra a Onda Cero i a la Cadena Ser, el gest de Sánchez convocant aquesta reunió és ‘molt important’, encara que per aconseguir el vot de Compromís —que es va abstenir en la seva investidura fallida— ‘cal alguna concreció’ i ‘compromisos’ amb el País Valencià que tinguin a veure amb el finançament. La dirigent de Compromís ha insistit que en les negociacions per a la investidura ‘ha sobrat relat i ha faltat realitat’ i ha conclòs: ‘Si les energies s’invertissen a arribar a un acord, ja tindríem govern’. Oltra opina que repetir les eleccions espanyoles portaria al ‘enuig col·lectiu’

Oltra avisa Sánchez que cal un ‘compromís mínim’ per a votar-lo en la investidura

Portaveu d’ERC, En Comú Podem, el PNB i EH Bildu han volgut explicitar la seva solidaritat amb l’encara portaveu del PDeCAT al congrés espanyol, Francesc Homs, davant la seva immediata inhabilitació en aplicació de la sentència del Tribunal Suprem per la consulta sobiranista del 9 de novembre del 2014. ‘Aquest Parlament viurà la vergonya de veure com s’expulsa un representant del poble de Catalunya que, pel que sembla, segons el sistema judicial espanyol, va cometre el pecat de possibilitar que 2,3 milions de persones participessin en un procés de participació democràtica que no tenia ni tan sols efectes jurídics’, ha denunciat el portaveu d’ERC, Joan Tardà. També en declaracions al congrés, en nom d’En Comú Podem, Xavier Domènech, ha mostrat el seu suport a Homs, a qui considera víctima d’una sentència que no és justa i que es deu només a haver impulsat un procés participatiu. ‘És una persona triada pel poble, està aquí per un fet democràtic i hauria de poder seguir estant aquí’, ha lamentat. Que el deixin acomiadar-se Per la seva banda, el portaveu del PNB, Aitor Esteban, ha demanat que es deixi intervenir Homs avui davant el ple per acomiadar-se de la cambra. Ha insistit que el congrés no hauria d’haver concedit el suplicatori perquè el suprem l’investigués per la consulta del 9-N. ‘És un bon company i un gran parlamentari que no havia comès cap delicte, no havia perjudicat la hisenda publica, no havia agredit ni matat a ningú. Simplement havia intentat que s’expressés democràticament la població“, ha subratllat. Per al diputat d’EH Bildu, Oskar Matute, la inhabilitació d’Homs no és més que un símptoma de la feblesa democràtica de l’estat espanyol i no enforteix ni el sistema democràtic ni la confiança dels ciutadans en el mateix. L’ex-conseller de la Presidència i portaveu del PDECat al Congrés espanyol, Francesc Homs, ha rebut avui a tres quarts d’onze del matí la notificació de la sentència del Tribunal Suprem (TS) que l’inhabilita durant tretze mesos per execir càrrec públic. Ara m'han comunicat formalment la sentència del TS. El millor de tot la companyia d'un gran i solidari equip #hotornariaafer pic.twitter.com/SQ7QFz9mja — Francesc Homs (@franceschoms) March 28, 2017 Homs ha arribat al congrés flanquejat pels membres del seu grup parlamentari i ha rebut la notificació a al seu despatx de la mà d’una funcionària del TS. Amb tot, el portaveu del PDECat espera participar aquesta setmana al ple que comença demà i assistirà, en primer terme, a la Junta de Portaveus convocada a les 12.00h. La presidenta del congrés, Ana Pastor, ha assegurat que la cambra està pendent que li arribi l’ordre d’execució de la sentència del mateix Suprem per fer efectiva la inhabilitació.

ERC, En Comú Podem, PNB i Bildu se solidaritzen amb Homs davant la seva immediata inhabilitació

La Comissió Federal de Comerç dels Estats Units (FTC) ha acordat d’imposar una multa a Facebook de 5.000 milions de dòlars (més de 4.432 milions d’euros) a conseqüència de la investigació oberta sobre l’ús de dades dels usuaris del gegant tecnològic, segons que ha avançat The Wall Street Journal. La proposta ha estat aprovada per tres vots en favor i dos en contra. Ha estat traslladada al Departament de Justícia, que s’encarrega amb la FTC de fer complir les lleis antimonopoli dels Estats Units i haurà de decidir si la ratifica. La FTC va obrir una investigació arran de les denúncies segons les quals Facebook hauria compartit de manera inapropiada informació de 87 milions d’usuaris amb l’empresa Cambridge Analytica, una consultora política britànica. N’hauria vulnerat la privacitat en haver obtingut sense permís dades personals d’usuaris de la xarxa social fundada per Mark Zuckerberg que posteriorment van ser utilitzades per influir en les eleccions presidencials dels Estats Units del 2016. Les accions de Facebook han tancat la jornada, després d’haver-se sabut la notícia, amb una pujada de l’1,8%. Segons que va indicar a començament d’any, n’esperava una sanció d’uns 5.000 milions de dòlars. Facebook, al costat d’alguns altres dels principals gegants de la tecnologia com ara Amazon, Apple o Google, és immersa en una altra investigació per part del govern dels Estats Units per qüestions de competència. El president, Donald Trump, ha demanat més control sobre les companyies de xarxes socials, com també de Google, i les ha acusades de reprimir i suprimir les opinions de conservadors, encara que no n’ha presentat proves. També ha criticat repetidament a Amazon per haver-se aprofitat del Servei Postal dels Estats Units, també sense proves.

Els EUA multaran Facebook amb 5.000 milions de dòlars per l’escàndol de Cambridge Analytica

Quan falten tan sols cinc mesos per al referèndum sobre la independència, la sensació d’apropar-se al moment decisiu impregna les accions de partits, institucions, entitats, mitjans de comunicació i ciutadania. Aquesta sensació afavoreix també que reneixi aquests dies una certa tensió entre tots aquests actors, com els nervis d’abans del partit. Però, què en sabem del soroll d’aquests dies entre els partits del govern? Com és que hi ha tibantors i dubtes quan ja hauria de ser tot molt més clar? Quin és el convenciment de la majoria independentista sobre el referèndum? VilaWeb ha parlat amb membres del govern, de la majoria parlamentària i de les entitats per dilucidar on som i què hi ha de cert en el renou d’aquesta setmana. D’entrada, és evident que les informacions publicades per diversos mitjans sobre els malentesos o les divergències dins el govern de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras són fruit de tres factors: l’anomenada serp mediàtica de Setmana Santa, la guerra psicològica de l’estat espanyol i les seves llargues extremitats i una certa por de la repressió o un càlcul partidista. Aquests tres factors no tenen un mateix origen, però coincideixen ara en el temps i creen aquesta imatge de conflictivitat que pot afectar la confiança entre independentistes. Analitzem a continuació quins són els fets i els moviments que hem pogut identificar en aquest context: L’alè de l’estat al clatell Hi ha una gran pressió sobre cadascun dels passos que fa el govern en relació amb el referèndum, o que es puguin interpretar que tenen a veure amb el referèndum, tant per part de l’estat, a través de la fiscalia o de la intervenció dels comptes de la Generalitat. L’alè de l’estat al clatell motiva nervis, que poden portar a situacions de tensió puntual com l’originada per l’encàrrec de Vice-presidència a Governació perquè licités el contracte per a la compra de les urnes del referèndum. El camí cap al referèndum es fa dins la legalitat espanyola, la fiscalia és al damunt no tan sols del govern sinó de les empreses proveïdores de serveis a la Generalitat, i qualsevol pas es mesura perquè no es faci en fals. Una reunió que ja era prevista La polèmica per les declaracions de Marta Rovira sobre la proposta de recórrer a una borsa de desocupats per a l’organització del referèndum i la brega entre departaments per l’encàrrec de les urnes són símptomes de la tensió per aquesta pressió. Però la reunió de dimarts de Puigdemont no fou convocada d’urgència, sinó que ja era prevista de feia dies, dins la dinàmica de contactes periòdics entre Junts pel Sí i la CUP per a compartir l’estratègia sobre el referèndum. Algunes fonts consultades es refereixen a la reunió com ‘l’estat major’ del procés. No hi va haver crides explícites a la unitat per part de Puigdemont, sinó un repàs de la situació actual. Mirades de reüll Les diverses fonts consultades coincideixen a dir que entre els membres de consell executiu hi ha cohesió pel que fa a l’estratègia cap al referèndum i als passos que cal fer, i coincidència en la determinació d’arribar fins al final i assumir les conseqüències que se’n puguin derivar. Una estratègia que es porta amb molt d’hermetisme, fins al punt que la informació circula d’una manera molt limitada fins i tot dins dels partits que integren Junts pel Sí i que comparteixen govern: ERC i PDECat. Tots dos estan d’acord amb l’objectiu i amb l’estratègia a seguir, però sovint encara hi ha entre ells un intercanvi de mirada amb un deix partidista; de mesurar-se, pel fet que en el fons es disputen en bona part el mateix electorat. El camí a fer és compartit però encara es miren de reüll. En aquest sentit, segons una font participant en les reunions de ‘l’estat major’, dimarts es va veure un exemple més ‘d’un joc que fan entre Esquerra i PDCat’. I afegia: ‘Cadascú culpa l’altre. Comença a haver-hi llargues llistes de retrets entre tots dos partits, i això no és bo.’ La inhabilitació de Junqueras Amb tot, el soroll, és a dir, l’amplificació de les desavinences puntuals, per una declaració desafortunada o algun entrebanc en el recorregut, prové més aviat de l’entorn dels partits que no pas del nucli de l’executiu. El paper dels mitjans espanyols és determinant en aquest tauler: alguns diaris de Madrid i diaris unionistes catalans han fet córrer des de començament d’any la brama que no hi haurà referèndum i que es faran eleccions, i han assenyalat Oriol Junqueras com l’home del govern que abona aquesta tesi per les bones perspectives electorals que té ERC; i perquè si Junqueras, de qui depèn en bona part l’impuls del referèndum, acabés inhabilitat no podria presentar-se a uns nous comicis. Dins Junts pel Sí, tant a ERC com al PDECat, es deixa clar el compromís de Junqueras d’arribar fins al final amb el compromís pel referèndum, i es presenta la situació de la manera següent: la pitjor inhabilitació d’una futura candidatura de Junqueras (o de qualsevol dirigent independentista) seria ser el responsable d’haver frenat el referèndum. Prudència, judicis i presó Sigui com sigui, les fonts consultades coincideixen a dir que no hi ha més complicació ni desavinença entre els dos partits del govern que la que hi ha hagut des del principi de la legislatura. I, en tot cas, ara hi ha algunes expressions de prudència en les passes que s’han de fer per avançar cap al referèndum. Els judicis pel 9-N són recents i encara ressonen els interrogatoris i les proves documentals presentades pels fiscals. De fet, aquells judicis, més enllà de l’escarment per als condemnats, l’estat els va fer servir d’espantall o d’advertiment per a navegants. Abans de l’aprovació d’una nova legalitat, cada passa que faci el govern –observada amb lupa per l’estat– és susceptible d’arribar als tribunals. En aquest sentit, sí que hi ha veus dins Junts pel Sí i la CUP que es pregunten si algú dubta de les conseqüències implícites de formar part d’un govern que ha de fer la independència. En paraules d’un diputat de la coalició: ‘Les inhabilitacions i la presó són dues realitats que ningú que vulgui fer la independència no pot eludir. Qui hagi arribat a aquest moment sense tenir clar això, val més que deixi pas a qui estigui disposat a executar el pla sense tremolor de cames.’ Inevitable? Les fonts consultades per VilaWeb també coincideixen en una conclusió final: a hores d’ara, el referèndum és inevitable. Ja ningú no té la capacitat de fer-se enrere. Uns i altres assenyalen una única hipòtesi per la qual el referèndum no es podria fer: una intervenció violenta de l’estat espanyol i el risc de la integritat física dels ciutadans de Catalunya. Més enllà d’aquesta hipòtesi –davant la qual caldria veure com reacciona la població al marge de les consignes dels partits o del govern– tot indica que no hi ha alternatives realistes al referèndum. Per convicció, per estat de maduresa, per camí avançat, però també per interès dels implicats. ‘En unes eleccions, tots hi sortirien perdent. Unes eleccions després d’haver renunciat al referèndum? Això seria un suïcidi per a qualsevol polític independentista que ho intentés’, diu un dels testimonis consultats. Pràcticament ningú no expressa dubtes sobre la voluntat dels màxims dirigents d’arribar al final. L’absència de dubtes és real? O passa que ningú no vol ser assenyalat com el primer que va començar a cedir? De moment, la pinya és absoluta. Falten cinc mesos per al gran moment de l’independentisme. S’ho jugarà tot en poques setmanes. Abans i després caldrà aguantar l’escomesa de l’estat espanyol, que mirarà de fer fracassar la independència per tots els mitjans a disposició. I aquesta és una altra idea que té el consens de les fonts consultades: no serà un camí planer i tan sols amb un compromís fort i la complicitat de ciutadans i institucions es podrà arribar a port.

Les sis claus de la minicrisi per un referèndum

El cantant Lluís Llach serà el cap de llista de la candidatura de Junts pel Sí per Girona, segons que informa TV3. Avui també s’ha sabut que el president de Súmate, Eduardo Reyes, i el catedràtic de Ciència Econòmica i d’Economia Financera de la UPF Oriol Amat aniran de número 6 i 7, respectivament, a la llista per Barcelona. Raül Romeva ha destacat en una entrevista a Barcelona Televisió el ‘rigor acadèmic’ d’Amat i ha subratllat: ‘Molta gent està sacrificant la seva vida i la seva zona de confort per poder sumar-se a aquest projecte col·lectiu’. D’aquesta manera han quedat confirmats els set primers llocs de la llista formada també per l’ex-presidenta de l’ANC Carme Forcadell, l’ex-presidenta d’Òmnium Muriel Casals; el president de la Generalitat, Artur Mas, i el president d’ERC, Oriol Junqueras.

Lluís Llach serà el cap de llista de Junts pel Sí per Girona

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, creu que la sentència del Tribunal Suprem espanyol és fruit d’un tribunal ‘parcial i polititzat’, amb un biaix ideològic que ‘xoca frontalment amb el dret fonamental a un tribunal independent i imparcial ideològicament‘. Així ho ha alertat també l’equip d’advocats de Jordi Cuixart, que ha demanat que es declari nul·la la sentència que condemna el president de l’entitat a nou anys de presó i d’inhabilitació. L’advocat Benet Salellas ha presentat un incident de nul·litat on demana que es deixi sense efecte la sentència ‘desproporcionada’ com a pas previ al recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol. L’escrit també denuncia la vulneració flagrant durant el judici d’altres drets com la presumpció d’innocència o el dret a reunió i expressió, entre d’altres. Amb aquest pas, Cuixart aposta per esgotar totes les vies judicials i, des de la presó, referma la seva determinació en la defensa dels drets i les llibertats. ‘Seguirem denunciant que la sala segona del Suprem està marcada ideològicament, amb un biaix polític clar sobre el dret a l’autodeterminació’, afirma el president d’Òmnium des de la presó de Lledoners. ‘Ens ha jutjat un tribunal que ha permès que l’extrema dreta sigui acusació popular’, recorda Cuixart, ‘i n’ha fet un ús fraudulent i partidista per fer propaganda electoral com demostren els resultats de les eleccions del 10-N’. La posició ideològica prèvia del tribunal Salellas també retreu la vulneració del dret de tenir un jutge independent i imparcial. Entén que el tribunal presidit per Manuel Marchena tenia una posició ideològica concreta i prèvia sobre la qüestió de la sobirania de Catalunya. Un ‘prejudici polític’ a l’hora de dictar sentència que resulta ‘determinant’, com queda plasmat a la sentència: ‘El desenvolupament argumentatiu contra el dret a l’autodeterminació al qual dedica més de vint pàgines el Tribunal Suprem en la sentència és expressió d’un posicionament polític’. De fet, critica el tribunal per impedir a les defenses fer posicionaments polítics, i alhora fer-ho en la sentència en sentit contrari. En el mateix sentit, recorda que el delicte de sedició és un delicte contra l’ordre públic, i per tant no hauria de tenir relació amb l’autodeterminació. L’interrogatori com a testimoni de la filòsofa Marina Garcés, apunta l’advocat de Cuixart, és un dels exemples més clars de la politització dels jutges. En aquesta sessió, recorda, es van ‘filtrar opinions del tribunal pel que fa a l’estratègia’ de defensa del president d’Òmnium. A més, considera que el Suprem no era l’òrgan competent per jutjar Cuixart, sinó que havia de fer-ho l’Audiència de Barcelona. Aquesta crítica també s’amplia pel fet que el tribunal no va habilitar un sistema de traducció simultània perquè els acusats poguessin declarar en català. Vulneració del dret de reunió i criminalització de la dissidència En l’escrit presentat, l’advocat de Cuixart denuncia la vulneració de la llibertat ideològica del president d’Òmnium, en tant que el tribunal condemna la dissidència i la defensa de l’acció política independentista. Segons argumenta, el Suprem va qüestionar obertament durant tot el judici les idees de Cuixart i de l’entitat que presideix, també vulnerant el dret a reunió i d’expressió. Aquests drets, apunta, ‘són infringits per la valoració que fa el Suprem de fets com les intervencions en actes públics o l’emissió de tuits com a elements d’incriminació d’un delicte greu com és el de sedició’. Per això, Salellas demana que el tribunal reconegui que Cuixart va actuar emparat pels seus legítims drets. Vulneració de la presumpció d’innocència La defensa de Cuixart també argumenta que no hi ha cap prova que justifiqui la condemna per sedició, que, a més, considera desproporcionada. Segons Salellas, la sentència no aporta elements que acreditin que es van impedir diligències judicials el 20-S a la conselleria d’Economia, que la policia havia d’utilitzar la força l’1-O, i que l’objectiu de les mobilitzacions era demostrar als jutges que a Catalunya havien perdut la seva capacitat jurisdiccional. La falta de proves, assegura l’advocat, vulnera la presumpció d’innocència de Cuixart i la resta d’acusats, i reitera que les conclusions del Suprem només poden provenir del seu propi prejudici o de les investigacions i conclusions de la Guàrdia Civil. ‘La sentència no conté un apartat específic destinat a l’abordatge de la qüestió provatòria’, denuncia. Una ‘omissió’ d’informació que és un indici clar de ‘vulneració del dret a la presumpció d’innocència’, i que demostra que la prova es va valorar amb ‘un interès que va més enllà del simple exercici de justícia d’un tribunal penal’, és a dir, amb un clar biaix polític. A això, Salellas suma altres vulneracions com la del dret fonamental al procés degut. Per exemple, sobre l’ordre dels interrogatoris, la denegació de preguntes, la impossibilitat d’exhibir vídeos, no poder consignar els motius de les protestes o no utilitzar la prova documental durant la fase testimonial. A més, considera que part dels fets provats no se sustenten en cap declaració dels acusats, els testimonis o les proves documentals, sobretot pel que fa als fets de la conselleria d’Economia el 20-S, sobre els quals la defensa de Cuixart diu que en cap moment es va alterar l’escorcoll. Per últim, considera que les penes imposades són desproporcionades.

Cuixart presenta recurs de nul·litat contra la sentència del Suprem

La gala dels XX Premis Enderrock 2018-Premis de la Música Catalana es farà el 8 de març a l’Auditori de Girona i comptarà amb una desena d’actuacions en directe. Entre els noms confirmats hi ha Els Catarres, Judit Neddermann, La Pegatina, Ferran Palau, El Petit de Cal Eril, Roba Estesa i Roger Mas, que actuarà acompanyat de Núria Graham. Tots ells interpretaran per primer cop un tema dels seus nous treballs dalt d’un escenari. També actuarà Mishima, que rebrà el premi a millor disc de l’any per la Crítica que la revista ‘Enderrock’ va donar a conèixer aquest mes. La gala d’enguany, que durarà unes dues hores, potenciarà el format televisiu i comptarà amb els ja habituals presentadors Rafel Faixedas i Carles Xuriguera. La revista també ha revelat que Txarango encapaçala el rànquing dels més votats un cop tancada la primera ronda de la votació popular. Les entrades de la gala, que per sisè any consecutiu es fa a Girona, ja estan a la venda. Els Premis Enderrock 2018 ja tenen el nom dels autors i formacions musicals que han rebut més nominacions, un cop tancada la primera ronda de la votació popular amb 8.842 vots. Txarango encapçala el rànquing amb 7 nominacions (millor artista, millor directe, millor disc de pop-rock, millor clip i tres a millor cançó de pop-rock), seguit per les 5 nominacions d’Els Amics de les Arts, Blaumut i Zoo; les 4 d’Hora de Joglar i Smoking Souls, i les 3 de Cesk Freixas, Guillem Roma, Oriol Barri i Roba Estesa. Avui s’obre la segona ronda de votacions fins a l’11 de febrer que permetrà tenir tres finalistes per categoria. Finalment, la tercera i última ronda de votació popular serà del 13 al 25 de febrer. El nom del guanyador en les respectives categories es donarà a conèixer durant la gala. Una gala amb una desena d’estrenes absolutes El director editorial del Grup Enderrock, Lluís Gendrau, ha estat l’encarregat de donar a conèixer els noms dels nominats. Ho ha fet en un acte a l’Ajuntament de Girona on ha avançat els principals continguts de la cerimònia que es farà el pròxim 8 de març a l’Auditori d’aquesta ciutat. Alguns detalls, però, es desvetllaran més endavant. Segons Gendrau, serà una oportunitat per veure i escoltar el ‘millor que hi haurà aquesta temporada en l’escena musical catalana’. La gala tindrà unes dues hores de durada i comptarà amb la mateixa direcció escènica que l’any passat, amb Josep Maria Mestres i Ignasi Camprodon, quan es va fer per primer cop a l’Auditori de Girona. Una experiència molt positiva, segons els organitzadors, perquè va permetre ampliar la seva repercussió mediàtica i treballar amb més comoditat. També repetiran els habituals presentadors Rafel Faixedas i Carles Xuriguera, el duet teatral que des del 2014 donen ritme i les notes d’humor a la gala dels Premis de la Música Catalana. Una de les novetats de la gala d’enguany és que s’ha potenciat el seu format televisiu amb un nou escenari i amb la incorporació a l’equip del guionista Jordi Caballé que té experiència en mitjans de comunicació (TV3, Ràdio Flaixbac) i en gales de lliurament de premis. Estrenes absolutes d’una desena de formacions La gala comptarà amb una desena d’actuacions que seran ‘estrenes absolutes en directe’, ja que els artistes convidats interpretaran per primer cop temes dels seus nous treballs que sortiran aquesta primavera. Així, pujaran dalt de l’escenari Els Catarres, La Pegatina, Ferran Palau, El Petit de Cal Eril, Roba Estesa i Roger Mas, que actuarà juntament amb Núria Graham. També actuarà Mishima, considerats per la Crítica com els autors del millor disc de l’any per ‘Ara i res’ (Warner, 2017). La formació barcelonina rebrà el guardó en el decurs de la gala, juntament amb la resta de guardonats dels Premis Enderrock de la Crítica que la revista ja va donar a conèixer en el número de gener. Les entrades de la gala s’han posat a la venda a la direcció web https://gironacultura.koobin.com/enderrock2018) al preu de 10 euros la localitat. La participació de botigues de Girona Els Premis Enderrock comptaran aquest any amb la complicitat de comerços gironins que donaran a conèixer els 50 millors discos de l’any escollits per la Crítica dels Premis Enderrock. Cada establiment triarà un d’aquests treballs i el farà sonar per donar-lo a conèixer. A més a més, també lliurarà discos vinculats a la revista als seus clients. ‘És una proposta transversal per tal que els comerços també visquin la música’, ha assenyalat Gendrau. Per la seva banda, l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas ha agraït la ‘confiança’ que el Grup Enderrock ha dipositat a la ciutat des que fa sis anys van escollir-la per fer-hi cada any la gala, Un gest, ha afegit, que demostra el ‘compromís del territori’ per treballar ‘per la cultura i música del país’. L’alcaldessa també ha reivindicat l”alt valor afegit’ d’aquests premis de la música catalana que arriben a la 20a edició i la d’una revista que contribueix a acostar la cultura entre els més joves. La Nit Enderrock compta amb el suport de l’Ajuntament de Girona, la Generalitat, la Diputació de Girona, la Fundació SGAE i la Xarxa de Comunicació Local, que retransmetrà la gala. A banda de coincidir amb el dia de la dona treballadora, aquesta gala també servirà per donar el tret de sortida als actes del 25è aniversari de la revista ‘Enderrock’.

Txarango encapçala el rànquing dels Premis Enderrock amb set nominacions

La prefectura de Catalunya Nord ha emès un decret per a prohibir a les Armilles Grogues de manifestar-se als peatges, i prop dels accessos a l’autopista durant tot el cap de setmana. El comunicat oficial reconeix que el dret de manifestació és una llibertat constitucional, però afegeix que la llibertat de circulació, el respecte de l’ordre públic i la seguretat de les persones i material també ho són. Les multes per participar en una manifestació prohibida són de 135 euros. La prefectura també limita la distribució i el transport de carburant en bidons i el transport d’armes de caça, municions i focs d’artifici, des d’aquest vespre a les vuit fins diumenge a les deu de la nit. La prefectura de Catalunya Nord no havia publicat cap decret d’aquesta mena des del febrer.

La prefectura de Perpinyà torna a prohibir a les Armilles Grogues de manifestar-se a l’autopista

Sis ciutats de l’interior de la Xina –Wuhan, Huanggang, Zhijiang, Chibi, Xiantao i Ezhou– han suspès els serveis d’avions, tren, autobús i carreteres arran d’un nou coronavirus (2019-nCoV). De moment, hi ha 571 casos confirmats per la Comissió de Salut de la Xina i 18 persones s’han mort a causa de la pneumònia causada per aquest virus. En total, són vint-i-un milions d’habitants i l’objectiu d’aquesta mesura és evitar que el virus s’estengui amb motiu de l’Any Nou xinès (25 de gener), atès que la població acostuma a desplaçar-se per tot el territori. És per això també que la capital de la Xina, Pequín, ha suspès les celebracions, encara que ja hi ha casos confirmats a Hong Kong, Macau, Tailàndia, Taiwan, Singapur, els Estats Units, Vietnam, el Japó i Corea del Sud. Què és el nou coronavirus? És un virus de la mateixa família que la SARS (Síndrome Respiratòria Aguda Greu) i que la MERS (Síndrome Respiratòria de l’Orient Mitjà), malalties que es transmeten d’animals a humans, però també tenen capacitat de transmetre’s entre humans. S’anomenen coronavirus per la forma del patogen i afecten el tracte respiratori, principalment els pulmons, i en alguns casos pot arribar a causar la mort. Els principals símptomes són més intensos que una grip, amb febre, dolor i malestar general i problemes respiratoris, segons que expliquen els investigadors Joaquim Segalés i Julia Vergara-Alert, de l’equip d’investigació de coronavirus del programa de Sanitat Animal de l’IRTA, i el cap de la Unitat d’Alta Biocontenció de les instal·lacions del centre IRTA-CReSA, Xavier Abad. Segons el coneixement que es té actualment del nou coronavirus, el període d’incubació pot durar catorze dies, d’acord amb un pla de prevenció i control que van publicar ahir les autoritats sanitàries xineses. Com ha aparegut aquest nou coronavirus? Els primers casos van aparèixer a mitjans de desembre, en plena època de grip, quan a Wuhan, una ciutat d’onze milions d’habitants, van començar a ingressar als hospitals diverses persones afectades per un procés de pneumònia. Es va detectar que tots treballaven o visitaven amb freqüència el mercat de marisc i carn de Wuhan. Encara no se sap quin va ser l’origen de la infecció, tot i que s’especula que podria provenir d’animals infectats, com ja va succeir en els casos de la SARS i de la MERS. Un estudi ha suggerit que les genetes o gat mesquer, i els pollastres, podrien ser portadors de virus, però encara no s’ha confirmat epidemiològicament. Com es propaga i com es pot prevenir? La transmissió entre persones es pot donar per tocar una superfície o un objecte contaminat amb el virus i posteriorment tocar-se la boca, el nas o els ulls sense rentar-se les mans. També pot ser en estar en contacte amb persones que estiguin incubant el virus, i en aquest cas es pot transmetre per l’aire, en tossir o en esternudar. Encara que es desconeix si un animal va ser el transmissor, tanmateix, es demana de cuinar bé la carn i els ous, així com d’utilitzar protecció en tenir contacte amb animals vius salvatges o de granja per evitar un possible contagi. Per aquest motiu des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es donen diversos consells per evitar el contagi. El primer és netejar-se bé les mans, amb aigua i sabó, o amb un desinfectant per a mans a base d’alcohol. Per evitar de contagiar els altres, s’aconsella de cobrir-se el nas i la boca en tossir i esternudar, i utilitzar mocadors de cel·lulosa o l’avantbraç. També es recomana d’evitar el contacte proper amb qualsevol persona amb grip o amb símptomes de refredat. Q: What can I do to protect myself from #coronavirus? A: https://t.co/PKzKaO2yfK pic.twitter.com/eNhlhR0PEq — World Health Organization (WHO) (@WHO) January 17, 2020 Quin grau de mortalitat té? Segons les dades inicials, la mortalitat del nou coronavirus és de l’1,5%, però caldrà fer un seguiment diari per veure com evolucionen els casos. Per ara, el ‘2019-nCoV’ es pot considerar menys agressiu en les seves conseqüències, comparat amb la SARS i la MERS. L’epidèmia de la SARS, amb l’últim cas reportat fa més de quinze anys, va provocar la mort de vuit-centes persones i va infectar unes vuit mil amb una taxa de mortalitat al voltant del 10%. La MERS, encara activa, però geogràficament continguda a la península Aràbiga, ha infectat prop de 2.500 persones amb més de 850 casos fatals amb una mortalitat del 35%.

Vint milions de persones confinades a la Xina: què en sabem, del nou coronavirus?

L’Audiència de Navarra ha desestimat els recursos de la fiscalia, l’acusació particular i les acusacions populars contra la interlocutòria del 21 de juny en què es decretava l’alliberament dels cinc condemnats de ‘la Manada’. Els magistrats indiquen que la sentència contra ells és ‘ferma’ i que, per tant, no es pot interposar cap recurs en contra. Tot i això, la deliberació integra el vot particular del president de la sala de l’audiència, que mostra la seva ‘discrepància’ respecte de la possibilitat que la presó provisional pugui ser eludida mitjançant una fiança. Sobre la situació del guàrdia Antonio Manuel Guerrero, que va acudir a una oficina del DNI a Sevilla per intentar obtenir el passaport, la sala indica que es resoldrà per una interlocutòria independent.

L’Audiència de Navarra manté en llibertat ‘la Manada’

L’estat espanyol ha superat la Xina en el nombre de morts pel coronavirus 2019, després d’haver sumat 738 noves morts en un dia, segons que ha informat el Ministeri de Sanitat. La Xina ha registrat fins ara 3.281 morts i 81.218 casos. En total, Espanya registra 47.610 casos (7.934 més que ahir) i 3.434 morts (738 més que ahir). Hi ha 3.166 pacients que han necessitat UCI i 5.367 altes (1.573 més que ahir). La Comunitat de Madrid continua essent la més afectada, amb 14.597 casos confirmats i 1.825 morts. Segons les xifres globals que ha actualitzat la Universitat Johns Hopkins, la pandèmia s’ha estès a 170 països i territoris, amb un total de 424.048 contagis registrat, 18.947 víctimes mortals i 109.145 pacients recuperats. Els quatre països més afectats per la pandèmia –la Xina, Itàlia, els Estats Units i Espanya– sumen més de 248.000 casos registrats, que són més de la meitat del total de persones infectades al món, amb un ritme de creixement de la pandèmia que s’ha accelerat aquestes darreres setmanes.

L’estat espanyol supera la Xina en nombre de morts pel coronavirus 2019 i arriba a 3.434

Els dos vice-presidents i els nou consellers del govern de la Generalitat Valenciana, que es van saber ahir a la nit, han pres possessió dels càrrecs a la sala de Corts del Palau de la Generalitat, en un acte presidit pel president, Ximo Puig. La vice-presidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, a més de portaveu del Consell, Mónica Oltra, ha estat la primera a prometre el càrrec, amb una fórmula que, a continuació, ha repetit gairebé tota la resta de membres del Consell. La fórmula consisteix a prometre ‘complir amb fidelitat les obligacions del càrrec de conseller amb lleialtat al rei, guardar i fer guardar la constitució com a norma fonamental de l’estat i l’estatut d’autonomia de la Comunitat Valenciana i mantenir el secret sobre les deliberacions del Consell’. Els dos consellers d’Unides Podem-EU no han seguit aquesta fórmula i no han inclòs la fidelitat al càrrec ‘amb lleialtat al rei’, i fins i tot Rosa Pérez Garijo ha canviat la fórmula. Oltra, com a secretària del Consell, ha estat l’encarregada de cridar un per un a tots els consellers perquè prenguessin possessió del càrrec, seguint l’ordre establert en el decret pel qual s’estableix l’organització de l’administració de la Generalitat. El primer a prendre possessió del càrrec ha estat el vice-president segon i conseller d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica, Rubén Martínez Dalmau. L’han seguit el titular d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler; la consellera de Justícia, Interior i Administració Pública, Gabriela Bravo; el conseller d’Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà; la consellera de Sanitat Universal i Salut Pública, Ana Barceló, que ho ha fet en castellà; el conseller d’Economia Sostenible, sectors productius, Comerç i Treball, Rafael Climent; la titular d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica, Mireia Mollà; el conseller de Política Territorial, Obres Públiques i Mobilitat, Arcadi Espanya García; i la consellera d’Innovació, Universitats, Ciència i Societat Digital, Carolina Pascual Villalobos, que també ho ha fet en castellà. L’última a prendre possessió del càrrec ha estat la consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez Garijo, que ha dit que mentre tingués el càrrec de consellera acataria la constitució espanyola i l’estatut d’autonomia, ‘sense engany’, i guardaria ‘fidelitat a la Generalitat’, a més d’assenyalar que ‘guardarà el secret de les deliberacions’. Desenes de convidats han seguit l’acte, el primer en què s’ha pogut veure el nou Consell en ple.

El nou Consell promet els càrrecs al Palau de la Generalitat

El vaixell Ocean Viking ha salvat 74 persones que viatjaven en una llanxa a la deriva prop d’una plataforma petroliera, a unes cinquanta milles davant de la costa de Líbia. En l’embarcació hi viatjaven sis menors. Des de l’ONG Metges Sense Fronteres s’ha informat que tot i esgotats, tots els migrants semblaven estables. BREAKING: The #OceanViking has just rescued 74 people – including 6 minors – from a rubber boat in distress near an oilfield around 50 nautical miles off the Libyan coast. While exhausted from the dangerous journey, all seem to be stable. pic.twitter.com/9xKf4alWNq — MSF Sea (@MSF_Sea) October 12, 2019

L’Ocean Viking salva 74 persones davant de la costa de Líbia

La sonda especial Juno de la NASA ha enviat les primeres imatges del pol nord de Júpiter, preses durant el primer viatge orbital de la sonda al voltant del planeta. Les imatges mostren tempestes i activitat meteorològica fins ara desconeguda al sistema solar. ‘El pol nord de Júpiter no s’assembla a res que hàgem vist o imaginat’, ha dit Scott Bolton, principal investigador de l’equip de Juno. ‘El pol és més blau que altres parts del planeta i s’hi produeixen moltes més tempestes (…) el planeta més gran del nostre sistema solar és certament únic’, ha afegit. Imatge del pol nord de Júpiter feta per la sonda Juno (autor: NASA) A més, el sistema d’infrarojos (JIRAM) ha permès detectar punts calents al pol nord i sud que no s’havien observat mai. També s’ha captat per primera vegada l’aurora austral de Júpiter. Aurora austral de Júpiter captada per la sonda Juno (autor: NASA) La sonda va entrar en l’òrbita de Júpiter el passat 5 de juliol, després de gairebé cinc anys de viatge des de la Terra. El 27 d’agost va completar el primer viatge orbital i en farà 36 més abans d’estavellar-se contra el planeta. La sonda Galileu ja va orbitar al voltant de Júpiter però no tenia instruments per investigar-lo més enllà dels núvols de la seva atmosfera. L’astrònom Enric Marco explica, al seu bloc de +VilaWeb Pols d’estels, que l’objectiu principal de Juno és entendre l’origen i evolució de Júpiter: ‘Investigarà la possible existència d’un nucli planetari sòlid, farà un mapa detallat de l’intens camp magnètic de Júpiter, mesurarà la quantitat d’aigua i amoníac a l’atmosfera profunda, i observarà les aurores del planeta. La missió també ens permetrà fer un pas de gegant en la nostra comprensió de com es formen els planetes gegants i el paper jugat per aquests titans en la formació de la resta del sistema solar’.

La NASA publica les primeres imatges de Júpiter fetes per la sonda Juno

Si voleu rebre aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019 al vostre correu, cada dia a les 20.00, podeu apuntar-vos-hi. El cap de setmana s’enviarà excepcionalment, segons l’actualitat. En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crítics amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors. Què ha passat avui? El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha declarat després de la reunió del Consell Interterritorial de Salut que no s’ha arribat a cap acord entre les autonomies i el govern espanyol sobre les “recomanacions” per a les festes de Nadal, i que la decisió s’ha ajornat una setmana. Illa ha explicat que cada autonomia tindrà capacitat de decisió en el seu territori, d’acord amb les dades epidemiològiques, però ha recordat que l’estat d’alarma vigent estableix que el confinament nocturn ha de començar a la mitjanit, a tot estirar. Els Mossos i les policies locals de Catalunya reforçaran el control sobre bars, cafeteries i restaurants perquè s’hi compleixin les mesures de seguretat. El govern no vol en cap cas que hi hagi un relaxament de la població i vol fer respectar les distàncies de seguretat entre taules i la nova limitació de quatre persones –excepte grups de convivència–, després d’haver vist imatges de grups més nombrosos. A més, el comitè del Procicat ha establert que cal que hi hagi una distància d’un metre entre cada persona en una mateixa taula. Pel que fa a les dades sanitàries, per primera vegada en un mes hi ha menys de cinc-cents ingressats a l’UCI. Al País Valencià, el Consell preveu que hi hagi 200.000 persones vaccinades durant el primer trimestre del 2021. Avui s’ha constituït la comissió de vaccinació amb el president, Ximo Puig, la consellera de Sanitat, Ana Barceló, i diversos alts càrrecs de Sanitat. Puig ha evitat de polemitzar amb la vice-presidenta del govern, Mónica Oltra, després de l’acusació de prendre decisions sense consensuar-les. Pel que fa al vaccí, la Comissió Europea veu possible que la vaccinació comenci a final d’any i que els primers europeus rebin les dosis al desembre. La Comissió també ha publicat avui la seva nova estratègia farmacèutica, en què diu que cal “diversificar” els proveïdors externs de medicaments per evitar-ne l’escassetat durant crisis com la del coronavirus. La presidenta de les Illes, Francina Armengol, ha reclamat al president espanyol, Pedro Sánchez, que tots els viatgers de la península que vagin a les Balears i les Pitiüses presentin una PCR negativa als aeroports. El govern rebrà 284 milions d’euros corresponents al fons covid abans que s’acabi l’any, i el País Valencià en rebrà 822 aquesta setmana. Quin és el recompte actual d’afectats i morts? Als Països Catalans hi ha 430.877 casos, 18.529 morts i hi ha 875 pacients a les UCI: Cliqueu sobre el nom del territori per consultar les webs amb les dades oficials . *No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe. A tot el món, les darreres xifres són de 60.438.427 confirmats i 1.421.332 morts. Del total de casos, 41.806.901 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els sis estats més afectats són: –Els Estats Units d’Amèrica, amb 13.004.144 casos i 266.587 morts; –L’Índia, amb 9.257.945 i 135.165 morts; –El Brasil, amb 6.127.819 casos i 170.199 morts; –Rússia, amb 2.162.503 casos i 37.538 morts; –L’estat francès, amb 2.153.815 casos i 50.237 morts; –L’estat espanyol, amb 1.614.126 casos i 43.668 morts. La píndola de Jordi Goula: “El Dow Jones fa un rècord i el nombre de contagiats, també” Donald Trump va fer ahir la conferència de premsa més estranya que mai havien vist els corresponsals més veterans de la Casa Blanca. Els van avisar dos minuts abans de començar, a les 12.30 h. Trump es va limitar a dir: ‘Tenim davant una xifra sagrada: els 30.000 punts del Dow Jones. Ningú no pensava veure mai això. És la novena vegada d’ençà del començament del 2020 i la 48a que es bat un rècord a l’índex sota l’administració Trump. Vull felicitar tots els membres de govern que han treballat tan durament per arribar aquí.’ La conferència de premsa va durar tan sols seixanta-quatre segons. I se’n va anar sense admetre preguntes. D’aquesta manera, amb triomfalisme i atribuint-se l’èxit borsari, amorosia la decisió d’haver permès la transició del poder. És clar que el Dow Jones, precisament ahir, no pujava pel que havia fet aquestes setmanes, pujava perquè finalment decidia d’anar-se’n, pujava perquè els vaccins donen cada dia més bones notícies i pujava perquè Joe Biden havia nomenat secretària del Tresor Janet Yellen, una dona molt apreciada en el món financer, des que va ser presidenta uns quants anys del Sistema de la Reserva Federal. El cas és que el rècord històric de l’índex americà de borsa va propiciar ahir el penúltim xou de l’home que ha estat capaç de dividir els Estats Units, amb la seva peculiar manera de ser i d’actuar. Ens podem preguntar si té gaire sentit que la borsa marqui records històrics en uns moments en què la pandèmia castiga tot el país amb tanta força. Un parell de dies abans de les vacances d’Acció de Gràcies, els casos de coronavirus al país han assolit nivells de rècord i la taxa de mortalitat mitjana ha arribat als valors més alts del maig ençà. Fins i tot el Financial Times es preguntava ahir si el rebrot d’aquests últims dies seria capaç de frenar el ral·li borsari. I la resposta és que sí. La borsa és el capitalisme més pur, on només compten els diners. Per fer-nos una idea de la importància que té haver arribat a 30.000 punts, diguem que la investidura de Trump, el 20 de gener de 2017, va coincidir pràcticament amb l’arribada a 20.000 punts, cosa que vol dir que des de llavors ha pujat d’un 50%. I pensem que havia arribat a 10.000 l’any 1999. Per contextualitzar-ho, i si mirem des del començament d’enguany, ha pujat d’un 5%, quan els índexs francès i italià baixen entorn del 8% i l’ÍBEX 35 baixa d’un 15%. I pot pujar fins a l’infinit, fent guanyar diners a tothom qui hi inverteixi? És evident que no. I si no puja fins a l’infinit, vol dir que haurà de deixar de créixer un moment o altre. I quan? Aquesta és la pregunta del milió. Jo la data no la sé, però sí que sé que serà quan els que més diners hagin invertit creguin que ja n’han guanyats prou i venguin les seves carteres, no per a comprar accions d’uns altres sectors, com es fa aquests últims temps, sinó per a invertir en altres menes d’actius. I llavors vindrà la batzacada. Crec que en aquests moments es diu massa que les coses aniran molt bé a les empreses quan hi hagi normalitat pel vaccí i es diu poc que moltes empreses surten molt malparades de la pandèmia. Però si llegiu què diuen uns quants experts –dels que sempre trobem arreu– veureu que uns tenen clar un futur a l’alça i uns altres, més prudents, no ho veuen clar i recomanen molta precaució. En el fons, l’explicació de la puja d’aquests últims anys cal anar-la a buscar, en uns primers moments, en la política econòmica de Trump, basada en la rebaixa d’imposts a les elits i a les grans empreses i, alhora, en els baixíssims tipus d’interès i en la descomunal quantitat de diners que la Reserva Federal ha anat injectant a l’economia per mantenir el ritme d’activitat. Una part d’aquests diners ha acabat a la borsa i l’ha feta pujar. Un risc addicional és que molta gent sembla que no s’adoni que som en un món globalitzat, i el financer encara més. El 2008 ens ho va demostrar. I ara no hauríem de passar per alt que la pandèmia ha despertat un fenomen del qual encara es parla poc, perquè la prioritat arreu és sanitària. Ho comentava el Banc Mundial fa pocs dies. Deia que ara està bastant segur que la gran quantitat de deute que assumeixen les economies emergents per combatre la pandèmia de covid-19 donarà pas a una onada sense precedents de crisi de deute i reestructuracions. També advertia que podria anar seguida d’una crisi financera mundial, especialment atesa la grandària de les economies emergents i la interconnexió que tenen en l’economia mundial. Podem creure que el Banc Mundial té motius per a pensar-ho. Fins i tot abans de la pandèmia, els països emergents tenien nivells altíssims de deute i, en massa casos, finances públiques inestables. Per culpa de la pandèmia, molts ara es troben amb les pitjors recessions en noranta anys, i els dèficits pressupostaris s’han disparat a nivells sense precedents. Aquest és un risc evident que va molt més enllà de la borsa americana. És un risc del qual haurem de començar a parlar tan bon punt s’hagi acabat el malson de la covid-19 i les empreses i els consumidors hagin pogut normalitzar el comportament. Encara falta. Però l’avís del Banc Mundial l’hauríem de tenir tots ben present. I no solament perquè talli el ral·li de la borsa de Nova York, sinó perquè si passa –i segons com passi– pot originar un tsunami financer que ens afectarà a tots. I, com sempre, uns rebrem més que uns altres. La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços: –VilaWeb: Per què a Taiwan no hi ha hagut cap mort per la covid del mes de maig ençà? –Politico: De la catàstrofe a la immunitat comunitària: Bèrgam confia a tenir un “vaccí natural” (en anglès) –Público: Què passa si es paga a la gent per rebre el vaccí contra la covid-19? (en portuguès) –Stat: Això fa la indústria biofarmacèutica per generar confiança en els vaccins contra la covid-19 (en anglès) –Deutsche Welle: Els més reeixits en la lluita contra el coronavirus (en castellà) –Vox: El paper higiènic desapareix novament dels prestatges (en anglès) –BBC: Com es preparen els europeus per Nadal i Any Nou (en anglès) Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui: –El Consell preveu de tenir 200.000 persones vaccinades el primer trimestre del 2021 –Proves d’antígens: com funcionen? Quina fiabilitat tenen? Se’n poden comprar a les farmàcies? –Puig esquiva el debat sobre la crisi del Botànic: “La meua preocupació és la pandèmia i l’economia” –Armengol reclama a Sánchez que tots els viatgers de l’estat presentin una PCR negativa –Els Mossos i les policies locals reforçaran els controls perquè la restauració compleixi les mesures anti-covid –L’assaig encapçalat per Mitjà i Clotet conclou que la hidroxicloroquina no evita el contagi de la covid Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà: –Què passarà a partir del 23 de novembre? Així és el pla de reobertura a Catalunya – Nadal amb restriccions: deu a taula i confinament nocturn – Quan podré sortir del meu municipi el cap de setmana? –Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç? – Si sóc contacte d’un positiu de covid-19, què he de fer? –Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars –Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555 –Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061 –Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061 –Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 18 –Vegeu la informació de l’estat espanyol –Vegeu la informació de l’estat francès –Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

Report diari sobre el coronavirus: s’ajorna una setmana la decisió sobre les restriccions de les festes de Nadal

Les cares visibles de Ciutadans han activat aquests últims dies una campanya per a atacar i menystenir el cos de Mossos d’Esquadra i han fet una crida a desobeir les seves actuacions. És una posició radicalment oposada a la via ultralegalista per a desacreditar l’independentisme. Aquest atac és una reacció a l’actuació policíaca del 19 d’agost, quan van identificar catorze individus i tres vehicles que arrencaven símbols independentistes a Móra la Nova i Tivissa (Ribera d’Ebre). Portaven mànecs amb cúters enganxats en un cap, materials de tall, frontals, mocadors per a tapar-se el rostre i mapes amb instruccions detallades de l’operació. Després d’identificar-los, el Departament d’Interior de la Generalitat va anunciar que emprendria accions contra la presumpta infracció greu de la llei 4/2015 de seguretat ciutadana, coneguda per ‘llei mordassa’, que sanciona aquestes accions amb multes de sis-centes euros a trenta mil. Ràpidament, els dirigents de Ciutadans van exclamar-se amb un atac calcat: els Mossos són una policia política i no tenen autoritat. Tanmateix, en aquests declaracions ometien deliberadament que els identificats anaven armats amb tallants i amb mocadors per a tapar-se el rostre. A més, van aprofitar la polèmica creada per ells mateixos per a atacar també el president espanyol, Pedro Sánchez, que acusen de col·laborar amb l’independentisme. Durant la setmana, Ciutadans ha insistit en la mateixa idea. Dimarts Inés Arrimadas va ser entrevistada a ‘El món a RAC1’ i va insistir en la idea de desobeir l’autoritat policíaca quan, segons ella, actuïn com a ‘policia política’. ‘No és no acceptar l’autoritat dels Mossos, sinó tan sols quan actuen com a policia política’, va dir, amagant una altra vegada que els identificats portaven tallants i que fins i tot un era un guàrdia civil. Una mostra de l’operació mediàtica coordinada i planificada van ser els piulets del mateix dia 19 de Juan Carlos Girauta, Albert Rivera, Inés Arrimadas i Carlos Carrizosa. La campanya ha fet que el govern espanyol proposi de convocar la junta de seguretat per a abordar ‘la convivència en l’espai públic’, un fet que condiciona el contingut de la reunió entre l’executiu de Sánchez i la Generalitat. Todos a retirar lazos amarillos y pancartas supremacistas del espacio público. Exige la neutralidad de la Administración. No admitas la autoridad de la policía política. — Juan Carlos Girauta (@GirautaOficial) August 19, 2018 ¡Increíble! 😡El Govern de la Generalitat está usando a los Mossos para amenazar a los que quitan símbolos políticos colocados ilegalmente en el espacio público. Esto se llama represión política. ¿Hasta cuándo Pedro Sánchez mirará hacia otro lado? 🤔https://t.co/0YS5FSalsl — Ciudadanos (@CiudadanosCs) August 19, 2018 Torra usa a los mossos como policía política: ordena que protejan la simbología separatista ilegal en el espacio público y persigan a quienes la retiran, el mundo al revés. El pacto de Sánchez con los supremacistas debilita aún más al Estado en Cataluña, se equivoca de aliados. pic.twitter.com/zEv7M16Z1k — Albert Rivera (@Albert_Rivera) August 19, 2018 Cuando Torra dice “atacar al Estado” se refiere, entre otros, a atacar a la mayoría de catalanes no independentistas. Intenta usar a los Mossos como policía política que proteja a los que ocupan el espacio público y persiga a los que defienden su neutralidad pic.twitter.com/9K9QbpuFlm — Inés Arrimadas (@InesArrimadas) August 19, 2018 ¿Pero esto qué es? El Govern está usando a los Mossos para amenazar a los que quitan símbolos políticos colocados ilegalmente en el espacio público. Esto se llama represión política. ¿Hasta cuándo Pedro Sánchez mirará hacia otro lado? https://t.co/0c4UI6onaf — Carlos Carrizosa (@carrizosacarlos) August 18, 2018 La campanya de Ciutadans condiciona el govern espanyol Tenint en compte la relació dels cossos policíacs espanyols amb alguns incidents, el president de la Generalitat, Quim Torra, va demanar per carta al ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, que hi intervingués per aturar ‘l’escalada de violència’ que es viu a Catalunya arran dels actes de ‘grups organitzats’, i li demanà que depurés responsabilitats en les policies espanyoles. A més, recordà que ja havia demanat a la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, que actués per les agressions de policies al periodista Jordi Borràs i dos diputats d’Esquerra Republicana. Com a resposta, Grande-Marlaska va demanar de convocar la Junta de Seguretat durant la primera setmana de setembre i va proposar com a punt de l’ordre del dia la ‘convivència a l’espai públic’. En la missiva, el ministre assegurava que aquesta reunió serviria per a tractar les qüestions que el president de la Generalitat havia assenyalat en les cartes que va enviar a Cunillera i a ell. El dia abans, la secretària d’estat de Seguretat, Ana Botella, ja havia avançat que proposarien de convocar la junta, però ho va enfocar com a reacció a l’actuació dels Mossos d’Esquadra contra els grups ultres, no pas contra la violència. Botella va dir que si els Mossos havien pres la iniciativa d’identificar persones i advertir-les que podien ser multades, en aplicació de llei de seguretat ciutadana, era perquè entenien que tenien la capacitat de fer-ho. Tanmateix, va manifestar que calia estudiar la situació del punt de vista legal per poder ‘reconduir-la’. Segons ella, és una qüestió ‘sensible’ i si grups no independentistes comencen a omplir l’espai públic d’uns altres símbols es pot entrar en una ‘escala inabastable’.

L’operació mediàtica de Ciutadans contra els Mossos condiciona el govern espanyol

La defensa d’Oriol Junqueras enllesteix el recurs que presentarà aviat al Tribunal General de la Unió Europea (TGUE) contra la decisió del Parlament Europeu d’excloure’l com a eurodiputat i acceptar, doncs, la decisió del Tribunal Suprem espanyol. L’equip jurídic del president d’ERC estudia a fons la situació de Junqueras, però té decidit de lluitar pels seus drets a tots els tribunals possibles per a fer-los valer davant la justícia espanyola. S’hi demanaran mesures cautelars perquè el TGUE suspengui la decisió de David Sassoli, president de l’eurocambra, i el tribunal haurà de determinar en poques hores si les accepta o no. El TGUE és un dels òrgans jurisdiccionals del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), que el 19 de desembre va sentenciar a favor dels drets de Junqueras reconeixent-li la condició d’eurodiputat de ple dret, amb les prerrogatives intactes –entre les quals, la immunitat– d’ençà de la proclamació del resultat de les eleccions europees, el 13 de juny. L’altre òrgan del TJUE és pròpiament el Tribunal de Justícia. Segons que recull l’article 263 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea (TFUE), qualsevol ciutadà pot interposar un recurs contra els actes de les institucions europees que l’afectin directament. La presentació del recurs contra el Parlament Europeu obligarà novament el TJUE a pronunciar-se sobre la situació de Junqueras. Però ara la diferència és que el Suprem espanyol va decidir de mantenir-lo empresonat i aixecar la suspensió de la inhabilitació, de manera que donava la raó a la Junta Electoral espanyola (JEC) i feia una interpretació sui generis de la sentència del TJUE, que reconeixia els drets de Junqueras. Condemnat amb sentència ferma i privat dels drets de participació política i de llibertat, Junqueras espera que el Tribunal de Luxemburg torni a donar-li la raó i desautoritzi la justícia espanyola, amb la qual cosa posaria de manifest les irregularitats que el Suprem ha comès contra ell. El procediment d’aquest recurs pot durar uns quants mesos, però el pronunciament sobre les mesures cautelars serà immediat, poques hores després de registrar-se la petició. El TGUE podria acceptar-les o refusar-les. Si les acceptava, donaria un mandat al Parlament Europeu perquè protegís els drets de Junqueras, contra la voluntat de la justícia espanyola. A favor de les cautelars hi ha la jurisprudència del TJUE en el precedent del president Carles Puigdemont i del conseller Toni Comín, en què el 20 de desembre el tribunal va anul·lar la decisió de no admetre les mesures preventives el juliol i va determinar que s’havien d’haver acceptat. El precedent de Puigdemont i Comín El divendres 28 de juny la defensa de Puigdemont i Comín va presentar un recurs al TGUE sol·licitant mesures cautelars contra la decisió de la JEC d’excloure’ls de la llista d’eurodiputats elegits a l’estat espanyol que va enviar al Parlament Europeu. Puigdemont i Comín volien assistir a la sessió constitutiva de l’eurocambra el dimarts 2 de juliol a Estrasburg, però la falta de garanties de seguretat a territori francès va ser determinant perquè no hi anessin. El TGUE va refusar les cautelars el dilluns primer de juliol. Va ser una decisió presa per un jutge únic i sense escoltar els arguments de les parts, i ajornava la decisió sobre la condició d’eurodiputats de Puigdemont i Comín per a una vista més endavant. Els arguments adduïts pel jutge eren coincidents amb la posició espanyola, és a dir, que la llista d’eurodiputats publicada al BOE el 13 de juny –que incloïa els noms de Puigdemont, Comín i Junqueras– no era vàlida, que la bona era la remesa per la JEC al Parlament Europeu el 17 de juny amb els noms d’aquells que havien jurat o promès la constitució. El 20 de desembre, després de la sentència favorable a Junqueras el dia anterior, el TJUE va anul·lar la decisió de desestimar les cautelars presa el primer de juliol i va reconèixer Puigdemont i Comín com a eurodiputats des del 13 de juny. Ara resten pendents d’un pronunciament del TJUE sobre el fons de la qüestió, tot i que ja han estat reconeguts com a eurodiputats de ple dret. El recorregut paral·lel al TJUE Paral·lelament al recurs al TGUE, la defensa de Junqueras va anunciar un recurs de súplica al Suprem contra la decisió de mantenir-lo empresonat i d’inhabilitar-lo després de la sentència europea. Si el Suprem tombés aquest primer recurs, la defensa pot recórrer al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració dels drets polítics de Junqueras i els seus electors. El pas següent i darrer seria la demanda al Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH). En el pla polític, ERC durà el cas de Junqueras a la comissió d’afers jurídics de l’eurocambra perquè s’analitzi si la decisió de Sassoli s’ha pres seguint els procediments prevists. Aquest camí, que afecta tres tribunals diferents, és forçosament més lent que no la via del Tribunal de Luxemburg, però és possible de recórrer-lo paral·lelament per acabar demostrant que la justícia espanyola ha vulnerat els drets de Junqueras. Així mateix, pot continuar debilitant la credibilitat de la justícia de l’estat espanyol i enfortir la futura demanda dels presoners polítics contra la sentència del Suprem al TEDH.

Junqueras traça un altre camí a Luxemburg per ser reconegut eurodiputat

Demòcrates per Andorra (DA) ha estat una vegada més el gran guanyador de les eleccions comunals andorranes. Els Demòcrates –en moltes parròquies en coalició amb els liberals– han obtingut els consolats de quatre dels set comuns, els ens locals que gestionen les parròquies en què es divideix el Principat. Tanmateix, han perdut el comú d’Escaldes-Engordany, la segona parròquia més poblada. La victòria d’Escaldes-Engordany se l’ha enduta l’ex-consellera general socialdemòcrata Rosa Gili, que va deixar l’escó a darrera hora per plantar cara a DA al seu feu. Com era d’esperar, ha estat en aquesta parròquia on la lluita entre els Demòcrates i el Partit Socialdemòcrata (PS) ha estat més aferrissada. La fi del cicle Martí Les comunals havien de tancar un cicle electoral, i ho han fet. Amb els nous comuns constituïts, el govern de coalició entre DA i Liberals d’Andorra podrà començar a governar plenament. Però també es tanca alguna cosa més: un cicle polític, el que havia encapçalat aquests darrers vuit anys l’ex-cap de govern Antoni Martí, que sense ser candidat ha estat el gran derrotat de la nit. Ex-cònsol d’Escaldes, va vetar una llista conjunta entre DA i liberals, la coalició que governa el país i a la qual Martí s’havia oposat –infructuosament– a la primavera. De res no va servir que tant el seu delfí i actual cap de govern, Xavier Espot, com el dirigent dels liberals i ministre de Presidència, Jordi Gallardo, volguessin concórrer junts a la parròquia. L’ex-cap de govern va imposar el seu criteri a la seva parròquia. Ara, amb la victòria de Gili, Martí veu com la seva determinació ha fracassat i la d’Espot i Gallardo, allà on han repetit la coalició, ha triomfat. L’actual cap de govern té via lliure per agafar definitivament les regnes del partit, també a Escaldes, i governar sense por que Martí intenti torpedinar l’acció de govern i assagi un retorn a la primera línia política, que ara sembla que li és del tot negada. Caldrà veure en quina mesura el PS aprofita el comú escaldenc per posar en el debat comunal l’agenda social, especialment la qüestió de la manca d’habitatge de lloguer. DA manté el domini parroquial On liberals i Demòcrates es presentaven conjuntament era a Andorra la Vella. Conxita Marsol ha repetit la victòria de fa quatre anys, però amb cinc cents vots més respecte dels socialdemòcrates. Una victòria que reforça la seva posició dins el partit. A la Massana –on ha acudit a les urnes el 56,53% de l’electorat, gairebé 18 punts percentuals menys que el 2015–, no hi ha hagut sorpresa perquè només hi havia una candidata: la de Ciutadans Compromesos, Olga Molné, que serà la nova cònsol major. S’hi destaca que un 36,8% dels vots han estat en blanc. Canillo és l’altra parròquia on la participació ha augmentat. Segurament hi ha tingut a veure el fet que per primera vegada en vuit anys hi hagut una segona candidatura. Tanmateix ha tornat a guanyar DA, i el cònsol de la parròquia serà l’ex-ministre de Turisme Francesc Camp. Els Demòcrates també han guanyat a Encamp, amb la marca conjunta amb els liberals En Comú per Encamp. Laura Mas serà la primera cònsol de la parròquia. I a Ordino, malgrat que hi havia quatre candidatures, Josep Àngel Mortés ha revalidat la victòria de DA fa quatre anys. Pel que fa a la darrera parròquia, Sant Julià de Lòria la victòria ha estat per a Unió Laurediana. Josep Majoral, fins fa poc conseller general de Terceravia, en serà el nou cònsol. El comú lauredià és l’únic on la formació que lidera Josep Pintat obté representació. Els comicis han estat marcats pel descens de la participació: de mitjana ha estat del 56,4% –un 4,2% menys que no pas ara fa quatre anys. És especialment significatiu el cas de la capital, on, malgrat haver-hi tres candidatures, ni tan sols han votat la meitat dels electors: l’abstenció ha estat del 51,2%.

DA tanca l’etapa Martí a Andorra: guanya quatre comuns però perd el d’Escaldes-Engordany

L’audiència de Barcelona ha confirmat que hi ha indicis suficients perquè els ex-directius de Catalunya Caixa Narcís Serra i Adolf Todó s’asseguin al banc dels acusats. Així, la secció 21 de l’audiència rebutja els recursos que fa dos anys van presentar els dos banquers contra la decisió del jutjat d’instrucció número 30 de Barcelona, que va concloure que juntament amb trenta-nou directius més del banc, havien comès un delicte d’administració deslleial per haver aprovat sobresous a directius en plena crisi. Aquell 2014 el jutge va entendre el següent: «els acusats són beneficiaris directes per l’aprovació d’uns elevats ingressos a favor seu i d’altres convenis d’ordre econòmic i en connivència o amb temeritat al caire del dol amb el propòsit de ser ben vistos en la institució i obrint portes a alguna expectativa o possibilitat futura, tots en perjudici i menyspreu dels interessos de l’entitat, de la seva finalitat, i dels interessos generals». La interlocutòria també deia que el nomenament de l’ex-director general Adolf Todó i del seu adjunt Jaume Masana, que no està acusat, va estar ple de clàusules econòmiques excedien la prudència i les bones pràctiques del banc, ‘sobretot tenint en compte la precària situació econòmica de l’entitat que ha hagut de ser sostinguda amb diners públics, de tots els contribuents’. Concretament, Todó va passar a cobrar 800.000 euros a 812.501, i Massana, de 598.428 a 610.201, gràcies a l’augment retributiu aprovat en els consells d’administració del 19 de gener de 2010 i del 13 d’octubre d’aquell mateix any. També especificava que entre el 2010, Serra tenia un càrrec representatiu amb elevades retribucions en concepte de dietes. La resolució del recurs ha tardat dos anys a fer-se efectiva. Davant d’aquest demora, la CUP, que forma part de l’acusació popular, va presentar un escrit fa unes setmanes a l’audiència de Barcelona per a reclamar-la. Recordem a continuació la compareixença de Serra en la segona sessió de compareixences davant la comissió d’investigació creada al Parlament sobre les entitats financeres. David Fernández, aleshores diputat de la CUP, va fer aquesta intervenció on el va titllar de lladre, cleptòman i estafador. Vegeu el vídeo.

Narcís Serra i Adolf Todó, a judici pels sobresous de Catalunya Caixa

La fiscalia general de l’estat espanyol ha fet pública una nota de premsa per manifestar que refusa la concentració d’avui en suport d’Artur Mas davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), i avisar que farà ús dels mitjans legals de què disposa per preservar-la. Després d’expressar el suport al TSJC i als fiscals, critica així aquestes concentracions: ‘Són encara més censurables quan provenen de càrrecs públics que tenen el deure reforçat de respectar el sistema democràtic de divisió de poders.’ També diu que la independència de la justícia és un dels pilars fonamentals en què se sustenta el sistema judicial i que una de les funcions constitucionals de la fiscalia és defensar aquesta independència. Aquest matí milers de persones s’han concentrat a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en suport del president de la Generalitat, que hi ha hagut d’anar a declarar com a encausat al TSJC pel 9-N. Mas hi ha arribat acompanyat de quatre-cents batlles i dels líders de diverses formacions polítiques.

La fiscalia general amenaça de fer servir ‘mitjans legals’ contra les concentracions de suport als encausats

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat l’estat espanyol perquè el seu Tribunal Constitucional va inadmetre els recursos d’empara dels presoners bascs Ismael Berasategi Escudero i Rufino Arriga Arruabarrena, que demanaven que els fos computada la condemna complerta a l’estat francès. El TEDH considera que l’estat espanyol ha violat l’article 6 del conveni dels drets humans que protegeix el dret d’un judici just, però no avala computar les penes complertes a l’estat francès. El tribunal que ha examinat la demanda era presidit pel portuguès Paulo Pinto de Albuquerque i integrat també per la suïssa Helen Keller i l’espanyola María Elósegui. No han atès la petició dels querellants de ser indemnitzats per l’estat espanyol, perquè, segons que diuen, ho demanaven per la violació dels articles 5è i 7è del Conveni Europeu dels Drets Humans, relatius, respectivament, al dret de llibertat i seguretat i al dret de no ser condemnat per una pena més greu que l’aplicable en el moment en què es van dur a terme els fets castigats. La condemna d’Estrasburg és per la violació de l’article 6, i sobre aquest punt no hi havia una petició expressa de demanda d’indemnització. És per això que el TEDH no dóna la raó als dos demandants en considerar que els anys de presó complerts a França no han de computar a Espanya. De fet, el tribunal reitera ara aquesta posició, que ja va expressar en una altra sentència fa poc més d’un any. En les sentències, els dos demandants van ser condemnats per delictes comesos a França i relacionats amb la pertinença a ETA. L’any 2014 van demanar que les seves condemnes a França fossin computades a Espanya amb l’objectiu d’avançar la seva posada en llibertat.

El Tribunal d’Estrasburg condemna Espanya per no haver admès recursos d’empara de presoners bascs

L’imminent recurs de Carles Puigdemont i Toni Comín contra la Junta Electoral espanyola al Tribunal de Luxemburg ha començat a originar neguit a Madrid. Ahir, el periodista José Antonio Zarzalejos, ben connectat amb el poder polític i judicial, escrivia un article al diari El Confidencial en què demanava una euroordre immediata contra Puigdemont –article que va rebre la rèplica de l’advocat Gonzalo Boye. Avui, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) es reuneix amb el president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), Koen Lenaerts, amb el rerefons de la situació de Puigdemont, Comín i Junqueras. Lenaerts es reunirà amb el president del CGPJ, Carlos Lesmes, i els cinc presidents de sala del Tribunal Suprem espanyol, entre els quals hi ha Manuel Marchena. El president del TJUE farà una conferència durant l’acte de constitució de les xarxes de cooperació judicial internacional del CGPJ. Acabat l’acte, té programat un dinar de feina amb Lesmes, Ángel Juanes –el vice-president del CGPJ– i els cinc presidents de sala del Suprem: Francisco Marín Castán –sala primera–, Manuel Marchena –sala segona–, Luis María Díez-Picazo –sala tercera–, Jesús Gullón –sala quarta– i Ángel Calderón –sala cinquena. Aquest acte del CGPJ i dels magistrats amb més poder del Suprem s’escau enmig de la polèmica pel vet de la Junta Electoral espanyola (JEC) a l’acatament de la constitució espanyola per poders de Puigdemont i Comín, a més de la denegació del Suprem al permís demanat per Junqueras per sortir de la presó per fer el jurament. Els casos de Puigdemont i Comín arribaran al Tribunal de Luxemburg quan Boye hi presenti un recurs i demani mesures cautelars perquè puguin assistir a la sessió constitutiva del Parlament Europeu el 2 de juliol a Estrasburg. El tret al peu de la fiscalia L’escrit de la fiscalia en què justifica per què no vol que el Suprem elevi una qüestió pre-judicial al Tribunal de Luxemburg, tal com demanava la defensa de Junqueras, conté una contradicció flagrant amb els arguments que ha adduït l’estat espanyol per a impedir que el president d’ERC, Puigdemont i Comín siguin eurodiputats. El Suprem va prohibir a Junqueres de sortir de la presó per acatar la constitució espanyola com a eurodiputat electe, tràmit imposat per la Junta Electoral espanyola. La fiscalia –tal com observa el vice-president primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa– diu que el Parlament Europeu no pot qüestionar la proclamació de la junta electoral. Publicada al BOE la setmana passada, aquesta proclamació dels eurodiputats electes inclou Puigdemont, Junqueras i Comín. En conseqüència, segons Costa, la fiscalia admet que el jurament de la constitució ‘no té gens d’importància’, perquè el fet que compta és la publicació dels resultats, que és inalterable. Sense que serveixi de precedent, la Fiscalia avui té raó en una cosa. Això del jurament de la Constitució no té cap importància. El que val és la publicació dels resultats. Ni el Parlament Europeu ni ningú no pot alterar la llista de diputats proclamats per la Junta Electoral. pic.twitter.com/2GqSn4Hpws — Josep Costa🎗 (@josepcosta) June 20, 2019 Aquesta afirmació que fan els fiscals Cadena i Zaragoza connecta justament amb l’argumentari que ha desplegat Boye d’ençà que es va anunciar la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí a les eleccions europees: que l’acatament de la constitució espanyola a Madrid és un tràmit que no és decisiu per a ser eurodiputat; que allò rellevant és la proclamació dels eurodiputats electes per part del BOE, tal com va passar ara fa una setmana. Avui Boye aprofundia en l’observació que va fer Josep Costa: @josepcosta fíjate que la Fiscalía comienza a darnos la razón… se refiere a los resultados publicados en el BOE el viernes 14 de Junio: pic.twitter.com/zNGp5xlpZF — Gonzalo Boye (@boye_g) June 21, 2019 @josepcosta definitivamente Fiscalía nos da la razón… lo realmente valido es lo publicado en el BOE: pic.twitter.com/Lo5zIfV0CJ — Gonzalo Boye (@boye_g) June 21, 2019 Tot això passa amb un creixent neguit entre els opinadors més influents del Madrid del poder polític. El perodista José Antonio Zarzalejos feia una crida perquè el Suprem activés de nou una euroordre contra Puigdemont. Reconeix que ‘Puigdemont erosiona la reputació de la democràcia espanyola des de Waterloo’, que la situació del president a l’exili ‘comença a plantejar qüestions delicades de naturalesa jurídica i política, i una altra de més greu de comprensió internacional de la situació en què es troba’. Demana l’extradició per més que només fos possible per malversació, i que s’afanyi, que ho faci abans el cas sobre els drets de Puigdemont com a eurodiputat no arribin a les mans del Tribunal de Luxemburg.

La via de Luxemburg inquieta Madrid

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, amb seu a Luxemburg, ha admès a tràmit el recurs del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín contra els impediments per a entrar al Parlament Europeu; només feia quatre hores que l’havien presentat. N’ha informat en un piulet l’advocat Gonzalo Boye. Estas decisiones consistieron en privar a Eurodiputados electos y proclamados de su derechos de sufragio pasivo, impidiéndoles ejercer como representantes de una minoría nacional.Siempre dijimos que este partido se iba a decidir en Europa y no en España — Gonzalo Boye (@boye_g) July 1, 2019 La petició reclama mesures urgents perquè siguin reconeguts com a eurodiputats i puguin prendre possessió dels seus escons al Parlament Europeu, que es constituirà demà. El recurs va contra la decisió de la Junta Electoral espanyola d’excloure els dos eurodiputats de JxCat de la llista enviada al Parlament Europeu amb els eurodiputats electes a l’estat espanyol. Després d’haver presentat el recurs, el president d’aquest tribunal haurà de prendre una decisió en un termini breu, tot i que no hi ha calendari precís. Tanmateix, és probable que es prengui de seguida, abans de constituir-se el nou Parlament Europeu. En un piulet, Puigdemont ha avisat que admetre a tràmit el recurs és un ‘molt bon començament’, però que no pressuposa el sentit de la decisió final. I insisteix a dir que s’admet que és un afer europeu que concerneix la justícia europea. Vam dir que aquest partit es jugaria a Europa, en terreny neutral i àrbitre independent. Admetre a tràmit és un molt bon començament, malgrat que no pressuposa el sentit de la decisió final. S'admet, tanmateix, que és un afer europeu, que concerneix a la justícia europea. https://t.co/4ZMY1CsAM1 — Carles Puigdemont (@KRLS) July 1, 2019 La petició de Puigdemont i Comín ha estat presentada pels seus advocats davant el Tribunal General, cosa que permetria a les parts de recórrer contra la decisió en segona instància, si calgués. El tribunal de Luxemburg és l’organisme que interpreta el dret de la Unió Europea. El vice-president primer del parlament, Josep Costa, va avançar divendres un dels arguments del recurs. El 2014, el president de la comissió d’afers legals de l’eurocambra, Pavel Svoboda, qüestionava el tràmit que vol imposar Espanya de jurar la constitució. El PP va pressionar Svoboda perquè ho eliminés del dictamen definitiu de la verificació de les credencials dels eurodiputats. Oye @boye_g podemos confesar ya que eso de que jurar fidelidad a la Constitución va contra las leyes europeas no nos lo inventamos nosotros? Fue el presidente de la Comisión de Asuntos Legales del Parlamento quien lo dejó por escrito en el 2014 y quiso denunciar a España por eso. pic.twitter.com/T8qse5BvQH — Josep Costa🎗 (@josepcosta) June 28, 2019 Entrebans de la JEC i del Suprem Boye va presentar-se a Madrid per jurar per imperatiu legal la constitució espanyola en nom de Puigdemont i Comín. Ho feia per poders, però la Junta Electoral espanyola va negar-li la capacitat de fer-ho, cosa que contradiu el codi civil. Per una altra banda, el Tribunal Suprem espanyol va denegar un permís a Junqueras per a assistir al jurament i va negar-se a retirar l’ordre de detenció a l’estat espanyol contra Puigdemont i Comín. El Suprem va denegar mesures cautelars als dos eurodiputats de JxCat perquè dimarts puguin assistir al ple de constitució del Parlament Europeu, i el president en funcions de l’eurocambra, Antonio Tajani, responia per carta a Puigdemont i Comín que ell actuaria d’acord amb les autoritats espanyoles. Boye va piular sobre la carta de Tajani: ‘És justament allò que ens faltava per a guanyar.’ Querido @EP_President gracias por tu carta de ayer porque es justo lo que nos faltaba para ganar… @josepcosta y yo queremos invitarte a cenar la semana próxima ¿te va bien? — Gonzalo Boye (@boye_g) June 28, 2019

El Tribunal de Luxemburg admet a tràmit el recurs de Puigdemont i Comín contra els impediments per a entrar al Parlament Europeu

Més de quatre-cents batlles i batllesses dels municipis catalans acompanyaran al president de la Generalitat, Artur Mas, a la declaració que farà demà com a encausat davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel 9-N. L’Associació de Municipis per la Independència (AMI) ha informat a través del seu compte de Twitter de la convocatòria d’una concentració de càrrecs electes del món local. El punt de trobada serà el Parlament de Catalunya, a dos quarts de nou del matí. La concentració de batlles farà una marxa des del Parc de la Ciutadella fins a la seu del TSJC, ubicada molt a prop del parlament, al Passeig de Lluís Companys. Amb aquest gest de suport a Mas els batlles volen repetir la imatge del 4 d’octubre de l’any passat quan van lliurar al president les mocions municipals de suport a la consulta del 9-N.

Una marxa de mig miler de batlles acompanyarà Mas a la declaració al TSJC

Entre Estrasburg i Luxemburg, entre la sots-seu del Parlament Europeu i la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea es decidirà aquesta setmana el futur de Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras com a eurodiputats i quina protecció tenen els drets dels més de dos milions de votants que els van elegir el 26-M. Demà començarà la legislatura a l’eurocambra, amb una sessió a Estrasburg, on hi ha convocada una concentració independentista per a protestar contra els impediments perquè Puigdemont, Comín i Junqueras puguin exercir plenament com a eurodiputats. Junqueras, retingut en presó preventiva a l’espera de sentència del Tribunal Suprem espanyol, és segur que demà no hi podrà ser; Puigdemont i Comín mantenen la incògnita fins al darrer moment sobre la seva assistència, que dependrà en bona mesura de com es pronunciï el Tribunal de Luxemburg sobre el recurs que divendres va admetre contra els impediments per a poder exercir d’eurodiputats. I a Madrid augmenten els nervis: fins i tot Pablo Casado ha demanat al govern espanyol que faci tant com pugui perquè Puigdemont sigui detingut ‘tan bon punt trepitgi territori francès’. Heus ací els cinc punts d’atenció principals d’aquests dies decisius. El Tribunal de Luxemburg admet a tràmit el recurs de Puigdemont i Comín contra els impediments per a entrar al Parlament Europeu 1. El recurs a Luxemburg i l’actitud de Tajani Carles Puigdemont i Toni Comín no han estat inclosos a la llista enviada per la Junta Electoral espanyola al president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, amb tots els eurodiputats elegits en la circumscripció espanyola. El pretext és que no van prometre la constitució espanyola; si haguessin entrat a l’estat espanyol els haurien detingut. Oriol Junqueras tampoc no la va prometre, però perquè, tot i ser a la presó i haver-hi el precedent de la promesa com a diputat al congrés, li ho van impedir. La diferència és que Junqueras roman segrestat, sense capacitat de moviments, i Puigdemont i Comín es poden moure en qualsevol lloc del món tret de l’estat espanyol. Aquesta llibertat de moviments neguiteja l’estat, que ha maniobrat amb un personatge clau en la seva estratègia europea: Tajani, guardonat amb nombrosos premis i distincions honorífiques en favor de la unitat d’Espanya. La defensa del president i del conseller a l’exili fonamenta la seva causa en el fet que tots dos (i Junqueras també) van ser proclamats oficialment eurodiputats en el BOE del 14 de juny proppassat (pdf), i que d’aleshores ençà disposen d’immunitat. No els poden refusar l’exercici de les seves prerrogatives com a eurodiputats, i els entrebancs que els posa Tajani són abusos d’autoritat i soscaven els seus drets. A final de la setmana passada, l’advocat Gonzalo Boye ja va disposar d’un document fonamental: la carta de resposta a Puigdemont i Comín, després de molts dies de silenci sobre les seves reclamacions, dient-los que no els podia donar un tracte de ‘futurs eurodiputats’ i que només feia cas de què li diguessin les autoritats espanyoles. Tajani ja va moure una fitxa dijous passat: formalment els va dir que no els rebria com a eurodiputats demà a Estrasburg. I, en canvi, el BOE és clar sobre la proclamació d’eurodiputats: ells en són. Boye va activar divendres el recurs directe al Tribunal de Luxemburg. La petició reclama mesures urgents perquè siguin reconeguts com a eurodiputats i puguin prendre possessió dels seus escons al Parlament Europeu, que es constituirà demà. El recurs va contra la decisió de la Junta Electoral espanyola d’excloure els dos eurodiputats de JxCat de la llista enviada al Parlament Europeu amb els eurodiputats electes a l’estat espanyol. Després d’haver presentat el recurs, el president d’aquest tribunal haurà de prendre una decisió en un termini breu, tot i que no hi ha calendari precís. És probable que es prengui de seguida, abans de constituir-se el nou Parlament Europeu, la qual cosa implicaria un sotrac polític d’una gran dimensió. També podria ser que la decisió trigui uns quants dies, o setmanes, però si finalment és favorable als interessos de Puigdemont i Comín, i els concedeix les mesures cautelars, el revés a l’estat espanyol seria greu. La petició de Puigdemont i Comín ha estat presentada pels seus advocats davant el Tribunal General, que és la primera instància del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, cosa que permetria a les parts de recórrer contra la decisió en segona instància, si calgués. La decisió que prengui ara Luxemburg serà sobre la concessió de la mesura cautelar de poder exercir d’eurodiputats; la resolució sobre el fons de l’afer arribaria uns quants mesos més tard. 2. L’escó buit de Junqueras A la sessió constitutiva del Parlament Europeu de demà hi haurà, entre els escons del grup Verds-Aliança Lliure Europea, un seient buit, que serà ocupat o bé per una fotografia d’Oriol Junqueras o un llaç groc per a donar visibilitat a la repressió contra el president d’ERC i eurodiputat electe (i proclamat) dels republicans. D’ara endavant, i mentre no es resolgui la situació judicial de Junqueras, el grup Verds-ALE haurà de decidir què fa en totes les altres sessions de l’eurocambra, que es faran a Brussel·les. La decisió més probable és que ocupi l’escó, si més no temporalment, el següent en la llista electoral, que en aquest cas és Jordi Solé, també d’ERC. Els terminis de resolució en el cas de Junqueras són una mica més llargs, en principi, que no pas en els de Puigdemont i Comín, que hi podrien recórrer abans. L’advocat del president d’ERC, Andreu Van den Eynde, és a l’espera de saber què decideix finalment el Tribunal Suprem espanyol sobre la possibilitat de presentar una qüestió prejudicial al Tribunal de Luxemburg per a saber quin és l’abast de la immunitat de Junqueras com a eurodiputat, i qui hi té la darrera paraula. La fiscalia i l’advocacia de l’estat es van oposar a presentar la prejudicial, però és probable que el Suprem l’acabi formulant, afinant-la de tal manera que es pugui garantir una resposta que avali les seves decisions. Serà complicat, si acaba presentant la pregunta, perquè les giragonses dels magistrats per a mantenir tancat a la presó l’eurodiputat Junqueras van ser inèdites, contradictòries i sorprenents per molts juristes. De prevaricació i tot. Amb molta probabilitat el Suprem prendrà la decisió aquesta setmana, però la resposta no la tindrà fins d’ací a uns quants mesos; si són pocs mesos (posem-ne dos) el tribunal es podria trobar que Luxemburg els diu que Junqueras té immunitat i que no pot ser condemnar si abans no es tramita un suplicatori al Parlament Europeu perquè hi doni via lliure. Això implicaria la congelació de la publicació de la sentència, que es preveu cap a la tardor. Si la resposta trigués uns quants mesos (posem-ne quatre o més), la resposta serà paper mullat perquè llavors Junqueras ja haurà estat condemnat i inhabilitat, i l’única sortida que li mancarà serà la demanda (lenta) al Tribunal Europeu dels Drets Humans. 3. Puigdemont i Comín, l’ALE i l’estigma Mentre s’anaven coent els litigis en instàncies judicials internacionals, dos dels eurodiputats afectats, Puigdemont i Comín, demanaven al grup de l’ALE al Parlament Europeu de poder formar-ne part. Un dels partits que en forma part de manera natural és ERC, i ja hem vist que Oriol Junqueras és dels setanta-cinc eurodiputats que conformen el grup Verds-ALE de l’eurocambra, com consta en la llista pública dels seus membres. Però no incloïa ni Puigdemont ni Comín, que feia setmanes que ho demanaven. La resposta rebuda pel president Puigdemont en una conversa telefònica recent amb el president de l’ALE, Alyn Smith, de l’escocès SNP, fou que primera calia que s’aclarís la seva situació com a eurodiputats a tots els efectes i que després ja en parlarien. A Waterloo, aquesta actitud ha originat sorpresa i malestar. ‘Una vegada hagin estat admesos, llavors es podrà prendre la decisió sobre si són acceptats a l’ALE, però mentrestant la prioritat de tothom, i Alyn Smith en particular, és garantir que seran admesos com més aviat millor’, exposava la setmana passada un portaveu de l’oficina d’Alyn Smith en declaracions a l’ACN. Els ecologistes i l’ALE conformen una agrupació parlamentària de coalició que és la quarta força política de la cambra. El fet de pertànyer a un grup parlamentari és d’una gran importància. Si Puigdemont i Comín acabessin essent eurodiputats no inscrits trobarien molt limitada la capacitat de maniobra i de treball com a parlamentaris, i sobretot la possibilitat de fer intervencions i formular preguntes parlamentàries. Els no inscrits no constitueixen formalment cap grup parlamentari –a diferència, per exemple, del grup mixt d’alguns altres parlaments. No entren en el repartiment de la participació en comissions ni de les intervencions en els plenaris. Ara, qualsevol eurodiputat no inscrit pot entrar a formar part del grup que sigui en qualsevol moment de la legislatura. Guia de la manifestació del 2 de juliol a Estrasburg 4. Una tercera euroordre? El rumor d’una tercera euroordre contra Puigdemont i Comín fa dies que corre, sobretot d’ençà de la publicació, ara fa una setmana, d’un article del periodista José Antonio Zarzalejos que pràcticament l’exigia al jutge Pablo Llarena. Seria una maniobra a la desesperada, d’última hora, d’evitar que el president i el conseller a l’exili entressin al Parlament Europeu dimarts. El fet que la sessió sigui a Estrasburg, a l’estat francès, i no a Brussel·les, ha alimentat més aquest rumor, per la suposada predisposició de la justícia francesa a concedir l’extradició. Un element a tenir present: Estrasburg és a tocar del Rin, que fa de frontera amb Alemanya… I la justícia alemanya ja es va pronunciar sobre la situació de Puigdemont, desestimant la rebel·lió, però avalant el lliurament per malversació. Llarena no el va voler, per l’impacte, el contrast i la vergonya per a la justícia espanyola de no poder jutjar el president per rebel·lió i fer-ho, en canvi –i com hem vist–, amb els presos polítics. Segons Zarzalejos i un cert corrent d’opinió a Madrid (Pablo Casado ha estat el darrer que s’hi ha afegit), ara mateix l’extradició per malversació seria un mal menor, atès el mal que consideren que fa a la imatge d’Espanya que els moviments i les declaracions de Puigdemont posin en qüestió la qualitat democràtica de l’estat espanyol. I que ho demostrin amb fets, com en els fracassos des les euroordres prèvies, a Bèlgica i sobretot a Alemanya. Ara, cal tenir present també que Gonzalo Boye ja va convidar Llarena a reactivar l’euroordre, perquè està convençut que la condició d’europarlamentaris de Puigdemont i de Comín, i la immunitat que això els atorga, n’impediria l’extradició. 5. La mobilització Tots els moviments explicats fins ara han ocorregut en despatxos o s’hi esdevindran. Però hi ha el factor del carrer, que demà serà important amb la mobilització, convocada pel Consell per la República i a la qual han donat suport diversos partits i entitats independentistes davant el Parlament Europeu, a Estrasburg. S’hi han desplaçat milers de manifestants, amb mitjans diversos, com l’avió, l’autocar organitzat o el cotxe privat. L’objectiu és aconseguir una demostració multitudinària de suport a la democràcia i per la llibertat dels presos polítics. Un gest per a reclamar al Parlament Europeu que no permeti l’exclusió dels tres diputats catalans, que han rebut el suport de 2,3 milions de ciutadans a les urnes. Hi ha dos actes prevists el 2 de juliol. La primera convocatòria serà a les nou del matí, per a acompanyar els eurodiputats quan entrin al Parlament Europeu. I més tard es farà un acte central al pont de Joseph Bech, a la cantonada amb la Rue Lucien Febvre, davant l’eurocambra. Serà a les dotze del migdia, durant el descans parlamentari. D’aquesta manera volen que la pausa coincideixi amb accions de protesta i discursos polítics.

Les cinc claus de la setmana d’Estrasburg, entre els nervis a Madrid i la decisió de Luxemburg

Xavier Ros-Oton, el jove matemàtic premiat ahir per Felipe VI en els premis de la Fundació Princesa d’Astúries, ha escrit un missatge a Twitter sobre la decisió de dur el llaç groc en la cerimònia al Palau de Congressos a Barcelona. Després de tot un dia parlant del seu gest, Ros ha dit: ‘El llaç groc no va contra ningú. Representa allò que l’àmplia majoria de la societat catalana i una part important de l’espanyola pensa: que en democràcia les coses es decideixen votant, i que no té sentit que per debatre un tema al parlament o manifestar-se de manera pacífica avui hi hagi gent a la presó. Crec que és una qüestió política i no judicial. El llaç me l’hauria posat independentment de si venia la casa reial o no. El llaç me’l vaig posar només durant la cerimònia, i per això hi ha fotografies meves amb llaç i sense llaç. La FPdGi és una fundació privada de Girona que fa una feina excel·lent de suport als joves a través de premis, programes d’emprenedoria, mentoring, etc. i estic molt content d’haver rebut el premi per part de la fundació.’ Ho ha escrit en aquest fil de piulets: Como mucha gente pregunta, os cuento aquí lo de ayer: 1) El lazo amarillo no va en contra de nadie. Representa lo que la amplia mayoría de la sociedad catalana y una parte importante de la española piensa: — Xavi Ros (@ros_xavi) November 5, 2019 …que en democracia las cosas se deciden votando, y que no tiene sentido que por plantear un tema en el Parlamento o manifestarse de forma pacífica, hoy haya gente en prisión.Creo que es un tema político y no judicial. — Xavi Ros (@ros_xavi) November 5, 2019 2) El lazo me lo hubiera puesto independientemente de si venía la casa real o no. 3) El lazo me lo puse sólo durante la ceremonia y por eso hay fotografías mías con lazo y sin. — Xavi Ros (@ros_xavi) November 5, 2019 4) La FPdGi es una fundación privada de Girona que hace un trabajo excelente de apoyo a los jóvenes a través de premios, programas de emprendimiento, mentoring, etc. y estoy muy contento de recibir el premio por parte de la fundación. — Xavi Ros (@ros_xavi) November 5, 2019 Vegeu el moment en què va recollir el guardó: Xavier Ros-Oton és doctor en Matemàtiques per la Universitat Politècnica de Catalunya. Ha fet estades de recerca i docència a la Universitat de Texas a Austin (Estats Units) i actualment és professor lector de matemàtiques a l’Institut de Matemàtiques de la Universitat de Zuric (Suïssa). Ha centrat les investigacions en el camp de les equacions en derivades parcials, una branca de la física i l’enginyeria, entre més ciències, en què encara hi ha moltes qüestions per resoldre, inclosos alguns dels problemes més famosos de les matemàtiques. Les seves contribucions en aquest àmbit han tingut un impacte molt destacat en la comunitat matemàtica i els resultats de les recerques que ha dut a terme s’han publicat en les millors revistes matemàtiques del món; en aquests moments, és el matemàtic de la seva edat més citat del món. Per tots aquests motius, el Dr. Ros ha rebut nombrosos reconeixements, com ara el Premi Rubio de Francia de la Reial Societat Matemàtica Espanyola (RSME), l’any 2017, el premi SeMA Antonio Valle al jove investigador i una subvenció de l’European Research Council el 2018. Enguany ha estat seleccionat com un dels conferenciants plenaris del congrés biennal de la RSME.

Xavier Ros reivindica el gest de portar el llaç groc davant Felipe VI

El Mercat de Música Viva de Vic ja escalfa motors abans de donar el tret de sortida el dia 13 de setembre. La 29a edició d’un dels festivals de més prestigi de casa nostra farà una festa de presentació el dimarts 5 de setembre a l’antiga Fàbrica Damm de Barcelona, a les 19:30. Entre els subscriptors de VilaWeb sortegem entrades dobles per assistir a l’acte, que comptarà amb l’actuació en acústic de Xarim Aresté, Guillem Ramisa, Dolo, Brighton 64, Marga Mbande i Xavier Baró entre més. Els interessats han d’enviar un correu a l’adreça [email protected] abans de les 12 de la nit de dijous 31 d’agost indicant que volen participar del sorteig. Ens posarem en contacte amb els guanyadors el divendres 1 de setembre a través del correu electrònic.

VilaWeb sorteja entrades dobles per la presentació del MMVV a la Fàbrica Estrella Damm

Desenes de refugiats sirians han auxiliat els milers de víctimes de l’incendi massiu que crema a Fort McMurray (Canadà), guiats per un sentiment de correspondència després que el país va decidir obrir les portes en un moment en què els desplaçats es troben tenallats pel tancament de les fronteres a Europa. ‘No és fàcil perdre-ho tot’, explica al ‘Calgary Herald’ Rita Khanchet, que va arribar fa cinc mesos des de Síria acompanyada del seu marit i del seu fill petit. ‘Entenem la gent de Fort McMurray més bé que ningú al Canadà. Estem a la mateixa situació’, afegeix. Khanchet va decidir penjar una petició d’ajuda en un grup privat de Facebook per als refugiats sirians al Canadà. ‘La meua família i jo volíem fer alguna cosa per esta gent. La societat canadenca ens va ajudar quan vam arribar ací. Els canadencs ens ho han donat tot. I és hora de tornar-los el favor’, va escriure. La seva petició va rebre un enorme suport, en particular quan va arribar a les orelles del Grup de Suport per als Refugiats Sirians, una ONG dedicada a facilitar la integració de la comunitat siriana al Canadà i que es va encarregar de la coordinació de l’esforç d’ajuda. ‘Tots els sirians estan dient: ‘estic disposat a ajudar”, segons la cofundadora del grup, Saima Jamal. ‘És sorprenent com, tot i el poc que tenen, entenen la idea que una ciutat sencera puga perdre la llar. És una cosa amb la qual s’identifiquen. Hi han passat’, afegeix.

Desenes de refugiats sirians auxilien les víctimes de l’enorme incendi de Fort McMurray

Avions elèctrics, que volen amb bateries carregades per energia solar o eòlica, sense soroll ni contaminació, seran una realitat d’aquí a deu anys, amb models amb capacitat per a cinquanta passatgers. És el pronòstic de l’aeronauta suís Bertrand Piccard, director i pilot del Solar Impulse –l’avió que fa la volta al món amb energia solar i sense ni una gota de combustible. En una entrevista d’Europa Press, Piccard confessa que té ‘addicció’ per seure als comandaments d’aquesta aeronau revolucionària. Tot i que només resta un 10% del vol per completar la volta al món, Piccard no vol cantar victòria. ‘Cada etapa consisteix a utilitzar un avió experimental, volant només impulsat per l’energia solar. És alguna cosa nova i és un desafiament. Així que hem de concentrar-nos completament en la missió d’arribar a Abu Dhabi’. Abans recalarà al Caire. Sí que remarca que, fins ara, ha estat un èxit fantàstic. ‘Fa uns quants anys, ningú no hauria apostat ni un cèntim a fer un vol al voltant del món amb un avió solar, llevat d’alguns socis, que ens van donar suport des del principi, com Schindler, ABB, Solvay, Covestro, Swiss Re Corporate Solutions, empreses que són fora del món de l’aviació i que no sabien que era impossible, de manera que ens van ajudar’, explica. Piccard destaca el valor de la missió com a plataforma per a parlar de les tecnologies netes i energies renovables. ‘Sens dubte, al final tindré una plataforma molt creïble, a la qual la gent donarà suport, i continuaré utilitzant-la, per reunir tots els especialistes en la indústria de tecnologies netes, ONG, fundacions, amb la finalitat de parlar amb una sola veu dins del món de la tecnologia neta. Tot això servirà per a assessorar els governs i ser més eficients en la manera d’aplicar aquestes tecnologies’, diu. I explica que durant el vol de Hawaii a San Francisco, sobre l’oceà Pacífic, va poder parlar perfectament en viu des de la cabina de l’avió, per satèl·lit, amb l’Assemblea General de les Nacions Unides, on es van reunir 175 caps d’estat per signar l’Acord de París sobre canvi climàtic. ‘Jo els deia que no només protegien el medi, sinó que començaven la revolució de l’ús de la tecnologia neta. I això és important, perquè és el que fomentarà el creixement, generarà riquesa, crearà ocuapció; perquè totes aquestes noves tecnologies netes són el que el món necessita, per obtenir un planeta més saludable.’ Sobre la utilitat real de l’energia solar per a l’aviació comercial, Piccard ha dit que això és només el començament. ‘És atractiu que, d’aquí a deu anys, fins i tot si els avions encara no són completament impulsats per l’energia solar, almenys seran avions elèctrics, que transportaran un màxim de cinquanta persones, sense utilitzar ni una gota de combustible, tot elèctric, endollat abans de l’enlairament, carregat per energia solar i eòlica, sense causar contaminació i sense fer soroll.’ A més de la propulsió elèctrica, Piccard ha destacat millores d’eficàcia aconseguides amb Solar Impulse, com la col·laboració amb Schindler per a obtenir materials més lleugers. El pitjor, travessar les Açores En relació amb les experiències durant el vol, Piccard ha destacat la tranquil·litat de la singladura del Pacífic, mentre que el vol per l’Atlàntic va resultar la cosa més difícil en termes de vent i mal temps. ‘El meteoròleg em va dir en arribar a Sevilla: si ens fixem en el mapa de l’Atlàntic gairebé és impossible creure que ho hagis travessat. Prop de les illes Açores va ser on realment vaig haver de lluitar per mantenir l’avió estable, perquè és un avió lleuger, però molt gran, i molt sensible a les turbulències’, ha explicat. Sobre la reacció en els moments més compromesos, Piccard explica que és fonamental mantenir la calma i seguir totes les instruccions. Pel que fa a la vida solitària de la cabina de l’avió –es tornava per etapes amb el seu col·lega André Borschberg–, Piccard explica que sempre estava acompanyat pel centre de control de la missió a Mònaco, i que gaudeix molt observant les imatges de les cambres a bord a la cabina i les ales de l’avió. ‘És una casa petita, molt petita, però té de tot. Es pot reclinar el seient, fins que estigui totalment pla, on es pot dormir en terminis de 20 minuts. També hi ha bany a bord, es pot escalfar el menjar, em rento les dents, em canvio de roba, em rento amb tovalloletes humides, i tinc la vista més bella del món. Quan utilitzo el bany, no he de tancar les cortines, perquè no tinc veïns!’, explica Piccard, que es troba a Espanya després de recalar amb el seu avió a Sevilla, procedent de Nova York. Abans de cada vol a Solar Impulse, Piccard pensa en els últims 17 anys que porta somiant amb això. ‘No necessito convèncer-me, és gairebé com una addicció. Per a mi volar amb aquest avió és una addicció. Perquè és màgia. Tinc la impressió d’haver-me colat en una pel·lícula de ciència-ficció. Em fixo en el Sol, em fixo en les hèlixs en els dos costats, que no hi ha combustible, no fa soroll. I continues, i voles a través d’oceans, voles per tot el món, i és de bojos. És una cosa del futur, que ocorre avui mateix, i cada vegada que em munto a l’avió, m’he de recordar sí, estic al món actual. No és el futur. La tecnologia fan possible l’impossible.’ Pel que fa als reptes pendents per a l’aviació, Piccard diu que el pròxim pas serà el transport suborbital, on l’avió s’enlaira, per exemple des d’Europa, i entra en els confins de l’espai. Després s’apaga el motor, vola en parabòlic, i 45 minuts més tard, aterra a Austràlia. ‘Això serà una mica com el que Virgin Galactic està intentant fer per als turistes, però crec que serà possible volar a una distància més llarga, estalviarà una gran quantitat de combustible, i deixarà de contaminar’, explica. Un altre avanç serà, segons la seva opinió, els avions elèctrics de curt recorregut, que carreguen bateries a terra i després volen. És una manera de portar avions més prop de les ciutats, fer aterratges i enlairaments silenciosos, sense contaminació, i amb molts avantatges més. Una vegada completada la volta al món, Piccard vol seguir treballant amb la plataforma Solar Impulse a favor de tecnologies netes. En concret, pretén desenvolupar un Solar Impulse 3, sense pilot, teledirigit, fet per volar durant mesos o anys en l’alta atmosfera, impulsat només per l’energia solar, i que pot albergar antenes per a GSM, Wi-Fi, telecomunicacions, i altres coses per l’estil. ‘Pot ser molt molt útil, i baratíssim també, especialment per a les nacions en desenvolupament, que requereixen satèl·lits’, ha dit.

Bertrand Piccard: ‘Hi haurà avions elèctrics de 50 passatgers d’aquí a 10 anys’

Ahir es va viure l’enèsim intent de quadratura del cercle: unir Santi Vila i Joan Coscubiela en un acte al Cercle d’Economia on tots dos elogiessin la moderació. I, efectivament, tots dos polítics, l’un convergent i l’altre comú, van parlar de la necessitat d’un nou partit nacionalista català i constitucionalista, i de la necessitat d’impulsar una plataforma de moderats que unís independentistes i unionistes. L’acte, doncs, tenia la part morbosa de veure Santi Vila, convergent, i Joan Coscubiela, comú, defensant tesis semblants, com va passar. De fet, el Cercle feia dies que promocionava l’acte a les xarxes socials amb aquesta etiqueta: #SantiCoscubiela, com si tots dos polítics s’haguessin fusionat en un ésser únic. Dimecres 18 d'abril a les 19h. a la conversa entre @SantiVila i @jcoscu "Propostes per a un nou relat i un nou acord"https://t.co/2B53ov0ivu #VilaCoscubiela pic.twitter.com/wiIh33h3IB — Cercle d'Economia (@CdEconomia) April 17, 2018 El problema és que #SantiCoscubiela no va omplir ni tan sols la sala d’un dels temples de la tercera via, el Cercle d’Economia barceloní. Ahir al vespre, doncs, la premsa no va arribar mai a ser un estol de càmeres. A la sala hi havia cadires buides, la mitjana d’edat era més alta que no en els actes de l’ANC i més d’un assistent va manifestar en públic el baix to dels moderats nostrats. Diguem que ahir al Cercle d’Economia l’ambient es movia entre l’opportunité dins la calamité, que descriu Anton Costas, president del Cercle; la negror més absoluta de Joan Coscubiela (‘no veig cap futur’) i l’humor també fosc de Santi Vila: ‘Optimista pel futur? Per mi el futur són dos judicis: el de Sixena i el del procés.’ Santi Vila i Joan Coscubiela, moderats i coincidents ‘Quins temps més estranys on s’ha de tenir més coratge per a ser un moderat que per a ser un radical. Per tant, gràcies a tots dos.’ Aquestes van ser les paraules d’Antón Costas dedicades als dos protagonistes de l’acte. Tots dos polítics, efectivament, es van mostrar força coincidents durant la vetllada. Segons Coscubiela, ‘necessitem una plataforma de moderats que uneixi independentistes i unionistes. Hauríem de començar a posar en marxa una gran plataforma per la moderació i els mitjans de comunicació. Moderació no és propostes conservadores. Moderació no es propostes de dreta. Moderació és una manera d’abordar els problemes que, com deia Alberto Boglio, és transversal a esquerra i dreta i que remarca la capacitat del diàleg i l’acord’. Santi Vila ho veia així: ‘Un nou partit acabarà apareixent. Crec que en el futur es constituirà una plataforma liberal progressista que ocuparà l’espai del centre.’ Tots dos també coincidien que la solució potser no implica votar la independència. Per Coscubiela, una sortida seria ‘la disposició addicional primera’, que era l’aposta d’Herrero de Miñon per dotar de més autonomia els catalans, però sense tocar la constitució. Coscubiela, de fet, va arribar a dir que seria millor que els catalans ara aparquessin grans idees com la de la reforma constitucional ‘per intentar sortir del pou primer’, i que, atenció ‘s’oblidessin de tenir poder polític i se centressin en el poder econòmic tal com ja havia dit Pasqual Maragall: la importància de la sobirania econòmica per sobre de la política’. Això va dir Coscubiela ahir. Per Santi Vila la solució també podria passar lluny de la independència política: ‘Els catalans haurem de votar. Això segur. Sense votació no hi ha solució. Altra cosa és què haurem de votar. I si podem conjurar-nos per votar primer de tot una enèsima reforma.’ Tant Vila com Coscubiela creuen que els presos han de sortir de la presó immediatament. I que és una injustícia que hi siguin… preventivament. Per Coscu la llei s’ha vulnerat, i per tant ha d’haver-hi sentència, però després d’un judici, no abans. I Santi Vila creu que ell personalment ‘ha d’assumir responsabilitats, si calen penals, però proporcionades. I el procés judicial ha d’acabar com més aviat millor’. Tots dos accepten, doncs, que ha d’haver-hi un càstig proporcionat. Això sí, tant Vila com Coscubiela troben a faltar una proposta de Madrid: ‘Jo trobo a faltar la definició d’un projecte d’Espanya. Al final els moderats hem quedat totalment desautoritzats, aquí, i la proposta també hauria de fer-se, i venir, de Madrid. Però de moment, no arriba’, deia Vila. ‘Recordem les hòsties que van rebre els de Podem a Madrid quan van intentar explicar la plurinacionalitat. Però que aquest sigui un projecte difícil no vol dir que llancem la tovallola’, afegia Coscubiela. Finalment, tant Vila com Coscubiela van coincidir a afirmar que l’ANC, i més espais del moviment independentista, són espais antipolítics. Les crítiques de tots dos a l’entitat van ser, potser, els moments més durs del vespre. I el moment més tendre fou quan tots dos van atrevir-se a mostrar una discrepància en públic. Atenció: per Santi Vila, els convergents van restar a la mercè de la CUP els darrers anys i per Coscubiela, va ser a l’inrevés: la CUP no va aconseguir imposar res del seu programa. Coses. El públic, un punt abatut El públic va mostrar alguns moments d’abatiment. La gent d’ordre, veient el caos actual, es troba un punt perduda. I es preguntaven d’entrada què havia fallat en el bàndol moderat aquests darrers temps: ‘Crec que no hem analitzat què ha fallat en el sector no nacionalista per construir una proposta amb garanties d’èxit. Jo he vist tot un programa polític en la definició de Santi Vila. Què es pot fer per articular aquest espai? I què ha fallat a la part de la societat contrària a la deriva independentista?’ Un altre afegia: ‘Els independentistes diuen que hi ha dos milions que no són escoltats. Doncs jo dic que hi ha 2 milions i escaig que som transparents. Ningú no ens veu. Hem de construir un relat de Catalunya que també tingui sentit.’ Un tercer soci va intervenir per dir que ‘és curiosíssim que ningú no parli de Ciutadans. Jo voldria saber si és que no n’espereu res. Ha xuclat el vot del PSC. Té més d’un milió de vots. Què n’espereu, de Cs?’ Però la darrera pregunta que es va adreçar a Santi Vila i a Joan Coscubiela, a Santi Coscubiela en definitiva, va ser aquesta: ‘No hem parlat gens d’Europa. No seria el moment que ens donessin un cop de mà? Oi que Macron ha dit que el separatisme no va enlloc? Doncs que vinguin i ens ho expliquin aquí.’ Mentre la gent se n’anava ordenadament del col·loqui es va sentir un assistent que deia a un altre: ‘Molt bé aquest wishful thinking d’avui. Molt bé, tu.’ Per a veure l’acte sencer, aquest n’és el vídeo:

La quadratura del Cercle es diu Santi Coscubiela

Les lleis federals dels Estats Units deixaran d’incloure les paraules ‘oriental’ i ‘negre’, així com altres referències despectives cap a les minories. A causa del caràcter antic d’aquestes etiquetes, el senat ha aprovat de manera unànime la reforma de llei proposta per la republicana Grace Meng. La reforma ataca dos punts de la legislació nord-americana aprovats el 1970 en els quals es fa referència a les minories. ‘Agraeixo als meus companys de la Cambra de Representants i el Senat haver entès que ha arribat l’hora que el Govern es refereixi als ‘asiaticoamericans’ o a qualsevol altra minoria en uns termes tan despectius’, ha declarat Meng per al mitjà estatunidenc ‘The Hill’. Les paraules ‘oriental’ i ‘negre’ seran substituïdes per ‘asiaticoamericà’ i ‘afroamericà’ respectivament. A més d’aquestes dues paraules, la llei també fa referència a ‘hispanoparlants’, terme que serà substituït per ‘hispans; ‘esquimals’ se substituirà per ‘natius d’Alaska’ i ‘indis’ es canviarà per ‘natius americans’. A més d’aquests canvis, també s’incorporaran els termes ‘natiu hawaià’ i ‘illenc del Pacífic’ per designar les minories que abans no eren esmentades a la llei.

Estats Units eliminarà les paraules ‘oriental’ i ‘negre’ de les seves lleis

El conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi Puigneró, ha anunciat una ‘ofensiva judicial i política’ contra el decret llei de seguretat digital publicat aquest dimarts al BOE. En una conferència de premsa, Puigneró ha assegurat que hi ha escletxes suficients per tombar una mesura que veu com ‘el procés més gran de recentralització’ després de la LOAPA. El govern està esperant els informes dels serveis jurídics de la Generalitat i del Consell de Garanties Estatutàries però avisa que hi ha la possibilitat de plantejar un recurs al Tribunal Constitucional espanyol. Pel conseller, la Moncloa ha travessat una ‘línia vermella’ aprovant el decret llei, que ha comparat amb la ‘Llei Corcuera’, que permetia a les forces de seguretat entrar en una propietat privada sense ordre judicial. ‘Ara ens trobem amb la “llei Sánchez”, la llei de la puntada de peu al servidor sense una ordre judicial agafant-se a àmbits tan ambigus com l’ordre públic’, ha dit. Puigneró ha assegurat que el govern buscarà la complicitat de governs com el basc per engegar un font comú que permeti evitar la convalidació del decret llei. Alhora, el conseller ha exigit una resposta per part de les autoritats de la Unió Europea (UE) en considerar que la normativa xoca de ‘forma frontal’ amb el concepte d’Internet lliure recollit a les directives europees. Puigneró també ha penjat un vídeo a Twitter. El govern espanyol, el govern del PSOE, torna a cometre l'error de la Llei Corcuera: de la puntada de peu a la porta, a la puntada de peu al servidor. Amb la Llei Sánchez poden tancar Internet sense ordre judicial (fil 👇)#RepúblicaDigital pic.twitter.com/nffZ0kWYOw — Jordi Pu1gnerO (@jordiPuignero) November 5, 2019

Puigneró anuncia una ‘ofensiva judicial i política’ contra el decret llei de seguretat digital de la Moncloa

‘Jo sabia que passaven aquestes coses, però no t’imagines mai que t’entrin a casa.’ L’Anna no esperava res de tot allò que va passar la matinada del 23 de setembre, quan nombrosos agents de la Guàrdia Civil van entrar a casa seva fent crits i clavant cops de porta. Venien a detenir Xavier Duch, la seva parella, ara empresonat a Soto del Real, acusat de terrorisme. De llavors ençà, assegura haver viscut un ‘huracà de sentiments’ que mira de superar gràcies al suport i la força dels qui l’envolten. Parlem amb l’Anna –que s’estima més que no escriguem el seu cognom– al Casal Can Capablanca de Sabadell, la seva ciutat. També hi ha Xavier Pellicer, portaveu d’Alerta Solidària, que ens diu què pensa sobre les irregularitats que s’han comès durant el procés i les traves burocràtiques que vulneren el dret de defensa: ‘El joc brut a la curta els pot sortir bé, però a la llarga tot això que han fet aquests quinze dies pot fer que el procés s’impugni i es declari nul.’ Després de parlar amb l’Anna, a les portes del casal ens trobem també David Budría, un dels detinguts que van ser alliberats. David Budria: ‘Em preocupa com em tornaran a venir a buscar’ ―Què recordeu primer de tot, de la matinada de la detenció? ―El primer record és de fotre-li un cop a la cama al Xavi dins el llit i dir-li: ‘Són dins, Xavi.’ Vaig veure llum per sota de la porta d’entrada de casa i vaig pensar que ens robaven les bicis. Vaig anar darrere la porta per aguantar-la, vaig picar i vaig dir ‘Fora!’ perquè els lladres s’espantessin i se n’anessin. Llavors van començar els cops i els crits: ‘Guàrdia Civil!’ El centre de la porta va caure a terra i vaig veure llanternes i cascos. ‘A terra! A terra!’, cridaven. Picaven a la porta del costat, on no hi ha res. I ‘Aquí hi ha nens! Aquí hi ha nens!’, ‘A terra!’ Jo vaig anar cap a l’habitació dels nens, el Xavi cap a l’altra banda, al menjador. I van començar a entrar tot d’agents de la Guàrdia Civil. ―I després? ―Els nens eren dins del llit. No es van moure. El petit feia l’adormit. De seguida em van venir a dir que jo i els nens en quedàvem al marge, que venien a parlar amb ‘Javier’, i jo sentia que parlaven al menjador, no sabia gaire bé de què. Al cap d’una estona vaig sentir una veu de dona i després vaig saber que era la lletrada de l’administració de justícia. Després em van informar que el Xavi m’havia triat a mi per dir-me que se l’enduien detingut. Els vaig preguntar que a on i per què, i em van dir que això era una informació que no em podien donar. Vaig estar moltes hores amb una incomprensió total: no sabia què hi feia la Guàrdia Civil, a casa meva, ni per què s’enduien el Xavi. Van estar-hi unes sis hores, de quarts de sis a quarts de dotze. ―Quan comenceu a saber què passa i que la detenció és per terrorisme? ―Que la detenció és per terrorisme no ho vaig saber fins al final, quan em van ensenyar l’atestat. Vaig veure entre parèntesis i subratllat: ‘delicte de terrorisme’ i el vaig llançar a la taula directament. Vaig dir: ‘Això, de què?’ Però vaig començar a saber una mica què passava a quarts de nou, quan vaig sentir els primers crits de ‘Llibertat’ des del carrer. Estava sola al menjador amb un dels agents, me’l vaig mirar i em vaig posar a plorar. Em vaig retenir molt, però vaig pensar: ‘Hòstia, no pot ser… què passa?’ ―Què es van endur durant l’escorcoll? ―Principalment tot allò que era digital: telèfons mòbils, càmeres digitals… Des de la dels meus fills fins a discs durs amb pel·lícules i sèries, ordinadors, la tauleta, llapis de memòria plens de fotografies… No en trauran res. M’han robat tots els records que tinc en fotografia i vídeo i les fotografies del Xavi de tota la seva vida. Ens anaven preguntant ‘I això què és, i això què és?’ Els meus fills tenien unes ampolles d’aigua que havien fet amb paper pinotxo, que s’havien destenyit i ara són de colors. I em demanaven què era allò i què hi havia a dins. Els van fer anar de corcoll coses tan absurdes com un treball manual d’un nen. També em van demanar per uns mapes i els vaig dir que eren de quan feia rutes en bicicleta. Es van endur llibretes meves, diaris de viatge… ―Com són les hores posteriors? ―Entre tensió, sensació de putada, ràbia, tristesa… Un superhuracà de sentiments que no saps què et passa. Vaig fer pujar les persianes i vaig veure tot el poble allà davant. Hi havia premsa, però tant me feia. Buscava cares amigues, d’algú que em pogués dir què coi havia passat. De seguida van venir els advocats d’Alerta i, hòstia, em van baixar les espatlles… No saps on agafar-te, no saps què ha passat. T’ho han vulnerat tot i saps que havia d’haver-hi un advocat i que no hi ha estat perquè no has pogut avisar i t’han tingut aïllat. Ens van prendre els mòbils… ―Quan en torneu a tenir notícies, d’ell? ―Em va poder trucar la mateixa nit, cap a les onze, per dir-me on era. Em va dir que no em podia dir res més. Li vaig preguntar com estava i si l’havien tractat bé, ell em va demanar com estava, com estaven els nens… I ja està, no em va poder dir res més. Des d’aleshores no he pogut parlar amb ell directament, ni veure’l. Això és perquè no sóc familiar directe ni som casats. ―No heu pogut tornar a parlar ni per telèfon? ―No. Crec que cap no ha pogut trucar. ―No sabeu ni quan podreu parlar-hi per telèfon ni quan podreu tornar-lo a veure? ―Quan el deixin… Sí que passarà, eh? Però no sé quan. No hi ha compte enrere. ―I sabeu com està? ―Sí, els familiars que l’han visitat el veuen bé, fort i segur. Jo m’agafo molt fort a això. En certa manera entenen tot el que passa, però no tenen informació sobre què els passarà ni si continuaran aïllats. Jo crec que anímicament, en general, estan bé tots, pel que hem compartit amb les famílies. Ell ha explicat que només pot sortir dues o tres hores de la cel·la. Alguns tenen dret de fer tallers, alguns altres no… No sé ben bé què li deixen fer i que no, però està sol en una cel·la i té estonetes que comparteix amb un parell de companys. L’últim dia no vam poder entrar un paquet, no sé per quina raó. El primer paquet que li vam enviar amb samarretes, pantalons i mitjons no el té. Potser s’ha perdut als llimbs… ―I les cartes? Si finalment es confirma que són en règim FIES –com sospiten els advocats per totes les restriccions que tenen–, fins i tot les cartes han de ser revisades. ―Alguns familiars ens han dit que potser agilitzem més tot això de les cartes si les escrivim en castellà, així no les han de traduir. On s’encallen les cartes no és en el fet d’arribar a la presó, sinó un cop a dins, que les han de revisar totes, per dir-ho així. M’he de rumiar si recupero el meu castellà o no… ―Què en penseu que els hagin dispersat en mòduls i que alliberessin dos dels detinguts el primer dia? ―Veig que volen cansar-nos, maltractar-nos i destruir-nos anímicament. Tot plegat té tan poc sentit, em va tan gran i és tan surrealista que veus que clarament volen espantar-nos i que se’ns acabi la paciència i la insistència que tindrem durant el procés, que ja és prou dur perquè trobes a faltar la persona, que no hi és. Quan t’ho posen tan difícil dius ‘Em vols fotre la vida impossible. I res més. Doncs no te’n sortiràs.’ ―Tenint en compte tot això, com ha estat el procés psicològic des del dia de la detenció fins ara? ―Ha estat tot tan dens que em fa la sensació que va ser abans-d’ahir. Aquesta setmana començo a estar més lúcida. Al començament va ser total incomprensió, no entenia res i volia que m’expliquessin què passava. A mi em va sortir primer la tristesa profunda i incontrolable i ara crec que començo a notar més ràbia. Suposo que és un procés que té les seves etapes, com una mena de dol, perquè aquesta persona ja no hi és. Però, bé, no és mort. Tens l’esperança i t’hi agafes fermament. Hi confies cegament. Tard o d’hora tot això caurà perquè no s’aguanta per enlloc. ―Teniu dos fills, de sis i vuit anys. No són fills del Xavi, però heu explicat que eren a casa durant la detenció. Com ho viuen? ―Aquest cap de setmana vam fer una festa de pijames perquè el gran tenia ganes de venir a dormir a casa, ja, però el petit deia que se sentia més segur a casa del pare. Volia que veiessin que és casa nostra i que, malgrat que ha estat vulnerada, s’hi pot dormir, és segura i no passa res. Els nens estan bé, són molt més resilients que nosaltres, però sí que pregunten moltes curiositats sobre la presó: què mengen, si les cel·les tenen barrots… Tenen inquietud per la part dels qui són els ‘dolents’ per a ells, els qui han entrat a casa. No em pregunten res del Xavi, com els adults. Els he de demanar si el troben a faltar. Entenc que també em veuen trista a mi, i la relació amb ells és molt sincera. No m’amago dels meus sentiments perquè estiguin millor. Vull que vegin la seva mare expressar-se. ―Com els recorden, els guàrdies civils? ―L’altre dia, després d’estar abraçats i plorant mitja hora, vam poder compartir com vam viure aquell moment, cosa que fins ara no havíem fet: ‘Jo, quan van entrar, em vaig espantar’, ‘Jo era dins el llit i vaig fer l’adormit…’, ‘Vaig veure un Guàrdia Civil que portava una pistola’… Els impressiona tot això. Però, malauradament, ja saben què fa la policia. Ells juguen al primer d’octubre. Juguen a fotre’s hòsties. Fan veure que són dos equips i uns persegueixen els altres. I jo no els els ensenyo, aquests jocs. A casa meva no hi entren armes ni bastons. L’adoctrinament aquest que diuen no ve de part nostra, ben al contrari. El petit va fer un dibuix del dia de la detenció. Va dibuixar una llitera molt grossa, amb ells dos al llit amb els ulls molt oberts. Em van dibuixar a mi, molt petitona, a terra. I al costat hi havia dos guàrdies civils somrient. De fet, un, que anava amb passamuntanyes, els va dir que no s’espantessin, que anaven amb passamuntanyes perquè en realitat són molt lletjos. El gran em deia: ‘Què es pensen, que som rucs?’ S’estaven pentinant i l’agent els deia ‘Si us sabeu pentinar! Ho feu molt bé!’ Se’n fotien, de nosaltres… ―Els dies posteriors a la detenció us heu sentit assetjada d’alguna manera? ―Jo ara no tinc por. Sé que segurament em poden veure o que potser a casa meva van deixar micròfons. No en tinc ni idea, però l’endemà de la detenció van pintar una creu vermella a la vorera davant la porta de la veïna. Es van equivocar de porta, pobra… Estem marcats. Vés a saber… Estic exposada i tinc la sensació que casa meva és oberta a tothom qui vulgui. Però m’és igual. Quan t’han entrat i t’ho han tocat tot… De fet, el primer que vaig pensar quan vaig aixecar les persianes va ser: ‘Si us plau, que tot el poble pugi a casa.’ Tinc la sensació que necessito abrigar-me amb la gent. ―Com el valoreu, el suport popular? ―Jo crec que és la nostra base, de tots els familiars. És brutal que la gent que no coneixes t’aturi pel carrer i t’abraci. També com et cuida la gent de més a prop. I la resposta que hi va haver amb la manifestació. ―No heu consultat cap mitjà d’ençà del dia de les detencions? ―No. L’altre dia vam mirar amb els nens fotografies de quan el Xavi sortia de casa. Però només això, no he pogut llegir cap notícia. No ho necessito gens perquè tot són mentides. No tinc força per a això ara mateix, no tinc fetge. Totes les filtracions que hi va haver… No cal. És molt destructiu tot plegat. Em nodreixo de la força de la gent i d’allò que em diuen. L’Anna parlant amb David Budría, un dels detinguts que va ser posat en llibertat. ―Com us ho expliqueu, tot això que ha passat? ―No ho sé. Jo sé que és una maniobra totalment política, perquè, si no, no té sentit. Però no sé quina mena d’estratègia volen fer servir ni cap a on volen anar… Jo sóc una patata, amb això. No m’interessa gens. Entenc que això només es pot desencallar si hi ha algun moviment polític. La vida d’aquestes persones i la de la primera tongada de presos no es desencallarà si no hi ha moviments polítics, però això no és a les meves mans. Pot haver-hi molta força legal, però si ni tan sols informen els advocats i hi ha tantes irregularitats… per on més es pot atacar? ―Més enllà del perquè de l’operació, suposo que una de les preguntes que us heu fet aquests dies és ‘per què ell?’. Qui és en Xavi i quina ha estat la seva relació amb l’independentisme? ―En Xavi és un paio normal. Jo crec que la seva afició preferida és ajudar la gent, sempre, per davant de tot, fins i tot d’ell mateix. És una persona molt generosa, molt disposada i molt sacrificada. És dins el teixit associatiu de Sabadell i dins la comissió de festes. Forma part de la Sèpia Verda, una entitat amb què fem jornades gastronòmiques, concursos de canelons, campionats de petanca… Som gent normal… Pel que fa a l’independentisme, el Primer d’Octubre s’hi va implicar molt, com tots. Però és força apolític. Ell és del poble. Tant li fa si ets més de cap aquí o més de cap allà. El Xavi és del poble, i el poble ha de decidir.

‘No he pogut parlar amb el Xavi des de la nit de la detenció’

La portaveu en funcions del govern espanyol, Isabel Celáa, ha amenaçat, de nou, amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola contra l’autogovern de Catalunya. ‘Aquest govern no està disposat a consentir cap atac a l’Estatut ni a la constitució, la nostra aposta ha estat sempre convivència, respecte i diàleg, dins de la constitució’, ha dit, i ha afegit que ‘la constitució també serà, si cal, l’eina per a fer defensar els nostres valors que siguin amenaçats’. A preguntes dels periodistes, ha matisat que ‘per ara no es donen les condicions per aplicar el 155’, però que si es donessin, el govern no dubtaria a aplicar-lo. Celáa també ha elogiat la Guàrdia Civil per la ràtzia de dilluns, a partir de la qual han empresonat set independentistes més. ‘Actuant com a policia judicial a ordres de l’Audiència Nacional, ha fet un treball discret i digne d’elogi’, ha dit. A més, ha anunciat que l’executiu de Sánchez impugnarà tres resolucions aprovades ahir pel Parlament de Catalunya. Aquestes són la resolució que demanava que el parlament lideri la resposta institucional a la sentència, la promoció d’un acord nacional per l’autodeterminació, i l’expulsió de la Guàrdia Civil de Catalunya. Seguidament, la portaveu en funcions del govern espanyol ha atacat el president de la Generalitat Quim Torra: ‘El govern refusa de pla les afirmacions del president Torra acusant l’estat de voler criminalitzar els independentistes o aquells que pensen diferent pel mer fet de ser-ho. Li demanem un cop més que deixi clar el respecte als principis de la democràcia i l’estat de dret, un dels quals és la separació de poders’.

El govern espanyol torna a amenaçar amb el 155 i elogia la ràtzia de la Guàrdia Civil a Catalunya

La periodista i escriptora Pilar Rahola ha denunciat que un usuari de Twitter l’ha amenaçat amb un vídeo on dispara contra un paper que emula la figura d’una persona i hi ha escrit ‘Pilar Rahola’ en lletres vermelles. L’enregistrament no va acompanyat de cap missatge i és una resposta a un piulet de l’escriptora. pic.twitter.com/OYsYuh7bFZ — Gustavo (@Sadecornio) 27 de juny de 2017 Rahola té previst denunciar el tuitaire i ja ha fet piulades demanant ajuda als Mossos d’Esquadra i al col·lectiu Drets. Posteriorment ha publicat un piulet assegurant que ‘davant les amenaces, l’amor dels que m’estimen, la força de les conviccions i la denúncia penal’.

Rahola denuncia un usuari de Twitter que amenaça de disparar-li en un vídeo

En el vostre treball sobre l’origen de la vida, trobeu necessari definir què és la vida? És una bona qüestió, perquè de definicions de vida n’hi ha moltes. Una vegada ho vaig discutir amb dos amics molt llestos, Robert Pascal i Addy Pross, i vam estar en un restaurant escrivint definicions en tovallons de paper. Ens vam posar d’acord que, més que una definició, necessitàvem parlar de què és estar viu. Gràficament ho podríem representar en una escala, amb el que tot el món entén que no és viu, en l’esglaó més baix i allò que tothom entén que és viu, en el més alt. Entremig és on tenim el debat i, sobretot, saber com passem d’un a l’altre: Amb una línia d’ascens progressiu? Ho dubte. Tot d’una? Molt improbable. Potser a través de salts discrets que representen innovacions evolutives que porten el sistema d’un estat inert en equilibri a un estat més complex, allunyat de l’equilibri. Identificar aquestes transicions discretes, aquests esglaons, és la nostra tasca. En quin esglaó posaríeu la vostra investigació? Nosaltres estudiem com apareixerien els monòmers més simples per construir les cèl·lules primitives: aminoàcids (els monòmers de les proteïnes), nucleòtids (els monòmers dels àcids nucleics), els components dels lípids de les membranes, tot allò que constitueix el fonament químic de la vida. És a dir, exploreu els orígens químics de la vida. Sabrem mai com va passar? No com va passar exactament però sí com podria haver succeït en termes químics molt específics. Em sembla que si la gent sent la incertesa de com de clara serà la resposta és perquè subestimen el potencial del que la química pot arribar a fer. La química té el potencial d’escriure la majoria de les regles, per exemple com els subsistemes de la biologia estructural i cel·lular interaccionen i s’integren en sistemes més complexos. Els físics tenen molt bones preguntes, per exemple, l’origen de l’univers. Els biòlegs poden atacar grans qüestions, relacionades amb el càncer o l’evolució. Si preguntes a la gent et dirà que els reptes de la química són aconseguir nous materials, per exemple. Però la pregunta més gran que es poden fer els químics és com aparegué la vida. No tenim proves absolutes sobre el Big Bang, però disposarem de demostracions experimentals de l’origen de la vida. Això seria la major contribució a les ciències naturals. En tot cas no sembla possible solucionar-ho només amb la química. Fixen-se que he dit «ciències naturals». Ara tenim aquestes divisions en departaments, instituts, laboratoris. Però si vols resoldre un gran problema, i això és el de l’origen de la vida, necessites informació sobre la formació del planeta, la història de les col·lisions amb asteroides i cometes, necessites química inorgànica, orgànica i química-física, necessites biologia… Si vols dissenyar un institut sobre l’origen de la vida o establir una xarxa de científics dedicats a l’estudi de l’origen de la vida, necessàriament has de travessar fronteres. Irònicament, l’evolució de la recerca i de l’ensenyament universitari no ens porta a l’estructura ideal per abordar una qüestió com la de l’origen de la vida. I tanmateix, vostè ha trobat ací, a l’MRC-LMB, un centre de biologia molecular, l’ambient i el suport necessaris. Com ho justifica, això d’investigar l’origen de la vida envoltat de científics treballant en l’àmbit biomèdic? La meitat del meu finançament prové de l’MRC. Aquesta és una institució singular que des del començament ha confiat en la investigació de qualitat sense impacte immediat. És a dir, l’MRC dóna suport a una diversitat de projectes, alguns de ciència bàsica, de resultats a llarg termini, i d’altres de més aplicats. Per exemple el cas de Francis Crick. La seua recerca sobre l’estructura del DNA mai fou motivada per cap consideració monetària o per si tindria cap aplicació mèdica. Ell volia saber com funciona la vida i l’MRC li va deixar estudiar un tema d’interès. No hi ha dubte que la troballa de la doble hèlix ha tingut un valor enorme per a la salut. Ara, com encaixa ací el meu treball? Si vols millorar la salut humana, necessites comprendre la biologia. Si vols comprendre la biologia, has d’entendre la història i la història inclou l’origen. A mi m’interessa esbrinar quins són els orígens químics dels components biològics. Aquest model de l’MRC no es pot dir que siga el més general… No, per desgràcia. El Regne Unit i els Estats Units han seguit una deriva desafortunada. Cada vegada més l’educació s’entén com un combustible de l’economia i la ciència com una manera de produir diners. Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode. Paola Marco-Casanova. Investigadora postdoctoral associada al Queens’ College. Protein and Nucleic Acid Chemistry Division, Medical Research Council-Laboratory of Molecular Biology, Cambridge. Juli Peretó. Professor titular i investigador a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València.. Què és Mètode?

John Sutherland: ‘La gent subestima allò que pot arribar a fer la química’

Aquest matí han declarat als jutjats de Reus el regidor de la CUP a Reus Édgar Fernández, l’ex-regidora Mariona Quadrada i Ricard Aragonès, militant d’Endavant, com a investigats per desordres públics pel tall de les vies del tren, el 23 de setembre, durant una protesta per la detenció de nou CDR. Dilluns ja va comparèixer Oriol Ciurana, també ex-regidor de la CUP. Els investigats han declarat que van participar en aquella protesta i també en altres mobilitzacions arran de la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra el procés. A més, han tornat a denunciar la utilització de fitxers policials per part dels Mossos d’Esquadra amb l’objectiu ‘d’assenyalar’ persones visibles de l’esquerra independentista. Als investigats se’ls acusa d’haver dirigit la protesta per tallar les vies del tren arran de l’operació Judes. Adif va presentar una denúncia en què feia constar que el tall havia afectat a nou trens i havia suposat un retard de més de 200 minuts, però segons l’esquerra independentista l’acció va durar menys de deu minuts. Una cinquantena de persones s’ha concentrat davant els jutjats de Reus per donar suport als investigats, sota el lema ‘La solidaritat no és delicte’.

Declaren els investigats per un tall de les vies del tren a Reus arran de les protestes contra les detencions del 23-S

Repsol i La Caixa es troben en converses amb el fons d’inversió Global Infraestructure Partners (GIP) per a la venda d’un 20% de Gas Natural Fenosa, han indicat a Europa Press en fonts del mercat. Altres fonts asseguren que, a banda de GIP, existeixen com a mínim dos fons interessats més en l’adquisició d’aquest paquet accionarial, entre els quals figura la firma KKR. El procés es troba obert i subjecte a canvis, però Repsol i Criteria, que és la societat a través de la qual La Caixa articula la seva participació, han proposat vendre cadascun d’ells un 10% de Gas Natural Fenosa. El 20% de la companyia presidida per Salvador Gabarró, les accions de la qual experimenten aquest dijous una pujada superior al 3,3%, té un valor actual a preu de mercat pròxim a 3.830 milions d’euros. Fonts de Repsol, Criteria i Gas Natural Fenosa consultades per Europa Press no han volgut fer comentaris sobre aquesta operació, que, en cas de materialitzar-se, es convertiria en una de les grans transaccions dels últims anys en el sector elèctric, comparable a l’OPV de finals del 2014 per a la venda d’un 22% d’Endesa per part d’Enel per uns 3.150 milions. Actualment, la petroliera dirigida per Josu Jon Imaz disposa d’un 30% del capital de Gas Natural Fenosa, respecte del 34% a poder de La Caixa, i els dos socis disposen d’un acord de sindicació que els permet aglutinar un 64% i controlar l’empresa. Repsol i La Caixa han de definir ara si venen la participació a un dels fons o a diversos d’ells; de moment, el procés es troba en una fase inicial, però podria tancar-se abans de final d’any. Els socis també han de definir com afecta la transacció al seu vigent acord de sindicació, condicionat que cadascun d’ells retingui un mínim d’un 15% del capital i que, entre els dos, sumin més del 50%. Sobre la venda de la participació en Gas Natural Fenosa, Jon Imaz ha indicat a final de febrer que no havia cap decisió presa i que la petroliera té una ‘àmplia cistella d’actius’ en què ‘sempre donarà prioritat’ a la protecció del valor de l’empresa.

Repsol i La Caixa negocien la venda d’un 20% de Gas Natural a un fons d’inversió

L’ex-ministre socialista i ex-president de Catalunya Caixa, Narcís Serra, va declarar el passat 22 de gener davant de la Guàrdia Civil en el marc d’una investigació per unes pèrdues de 900 milions d’euros de l’antiga caixa mentre va estar sota el seu control, segons que ha informat el diari El Mundo. Entre els investigats -que substitueix l’antiga figura de l’imputat-, també hi ha la resta de membres de l’antiga cúpula, que entre 2005 i 2008 va arribar a ser una de les entitats amb més volum de capital i que va haver de ser rescatada pel FROB el 2012. Narcís Serra va ser el l’últim dels membres de l’antic consell d’administració en ser interrogat per aquesta causa. Al costat del seu advocat i en condició d’investigat, l’ex-ministre de Defensa va ser citat fa poc més d’un mes a la comissaria que la Guàrdia Civil té a la Travessera de Gràcia de Barcelona.

La fiscalia investiga Narcís Serra per pèrdues de 900 milions d’euros de Catalunya Caixa

El Confidencial ha publicat avui que Corominas, Guinó y Ramona Barrufet processats per delicte de desobediència com a membres de l’anterior mesa del parlament acceptarien aquest delicte davant la fiscalia a canvi d’una rebaixa de la pena. El PDECat desmenteix ‘rotundament’ aquesta informació i la titlla de totalment falsa. El Tribunal Suprem espanyol va confirmar el processament per delicte de desobediència de cinc ex-membres de la mesa del parlament: Lluís Maria Corominas, Lluís Guinó, Anna Isabel Simó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, i, a més, també de Mireia Boya, ex-presidenta del grup parlamentari de la CUP, i Anna Gabriel, ex-portaveu de la CUP. El jutge Pablo Llarena va acusar la mesa per incomplir els requeriments del Tribunal Constitucional espanyol per impedir l’aprovació de les lleis del procés constituent, que van culminar amb la declaració unilateral d’independència el 27 d’octubre. El delicte de desobediència no implica penes de presó, però sí sancions i una inhabilitació de fins a dos anys. Similar, per tant, a la que van afrontar els condemnats pel 9-N. Segons la informació d’El Confidencial, el suposat acord amb la fiscalia, que els partits polítics han negat, reduiria la inhabilitació de tres mesos.

El PDECat desmenteix pactes de l’antiga mesa amb la fiscalia

Hem encarat dilemes complicats i hem hagut de fer concessions difícils per evitar l’aplicació dels plans d’alguns cercles ultraconservadors europeus’, ha dit Alexis Tsipras a la sortida de la reunió que ha propiciat l’acord sobre el nou rescat de Grècia amb els màxims dirigents de la Unió Europea. Així ha justificat un acord que no agrada gens als sectors de l’esquerra i que havia estat tombat en el referèndum que va convocar el govern grec. Tsipras ha destacat que l’acord és difícil però permet evitar la fallida. El màxim dirigent de Syriza ha venut com un èxit el fet d’haver aconseguit frenar que ‘es moguessin actius de l’estat a l’estranger’, forçant que el fons de privatitzacions es mantingués Grècia i no a Luxemburg, com era previst en els plans inicials d’Alemanya. Segons Tsipars, l’acord ‘ha evitat el pla d’estrangulament financer i el col·lapse del sistema bancari’. Alexis Tsipras ha acceptat, de fet, quasi totes les exigències que li plantejava l’Eurozona, en unes negociacions en què en un moment de la nit hi ha hagut l’amenaça del Grexit sobre la taula. El primer ministre grec ha acceptat la creació d’un fons amb actius per a privatitzar per valor d’un màxim de 50.000 milions d’euros que, tot i que inicialment s’havia de basar a Luxemburg, finalment serà a Grècia. El president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, ha dit que el fons s’utilitzarà ‘per reduir el deute’ i també per generar diners. En concret, el neerlandès ha dit que 25.000 milions del fons podrien servir per a la recapitalització de la banca grega, i la resta per a rebaixar el deute i per a la despesa del govern d’Atenes.

Tsipras: ‘Hem hagut de fer concessions difícils’

L’Exèrcit turc ha atacat avui amb foc d’artilleria posicions de les milícies kurdo-sirianes Unitats de Protecció Popular (YPG) a la regió siriana d’Afrin. Les forces kurdes, aliades amb els Estats Units i la seva coalició contra l’Estat Islàmic, es van retirar d’Afrin amb milers de civils l’any passat després d’una ofensiva de Turquia. Les unitats de YPG i les Unitats de Protecció de les Dones (YPJ), la branca femenina, es van mantenir actives a les proximitats de Tell Rifaat, que està majoritàriament sota el control del govern de Damasc. Els Estats Units s’estan retirant del país i Turquia havia dit que posposava una ofensiva en els territoris on es troba les Forces Democràtiques Sirianes. YPG i YPJ però, formen part d’aquest col·lectiu. ‘S’ha emprat l’artilleria per respondre a les provocacions de les YPG contra les nostres forces a Tel Rifaat, a la regió d’Afrin’, ha assenyalat el ministeri turc de Defensa en el seu compte de Twitter. Afrin, un any de l’ocupació turca

Turquia bombardeja les milícies kurdes al nord de Síria

El fiscal Pedro Horrach, peça clau en la lluita contra la corrupció política a les Illes aquests últims anys, abandona el ministeri públic. Després de finalitzar la setmana passada el judici del cas Nóos, l’acusador va prendre la decisió de manera definitiva i ahir li va comunicar al fiscal en cap d’Anticorrupció, José Salinas, segons han informat fonts de la fiscalia. Horrach (Sa Pobla, 8 de setembre del 1966), que procedeix del Centre d’Estudis Judicials, va ser nomenat per ordre ministerial del 10 de març del 1993 advocat fiscal de l’adscripció permanent d’Eivissa. El 1994 va ser nomenat a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears, on va prendre possessió el 15 de juliol d’aquell any. Es troba en el lloc 821 de l’escalafó de la carrera fiscal. El fiscal ha liderat les principals indagacions obertes contra ex-alts càrrecs com l’ex-president del govern Jaume Matas i, a les seves instàncies, van ser impulsades causes com el cas Palma Arena –del qual es va escindir el cas Nóos–, Son Espases i Scala. ‘Passos curts, vista llarga i bastant mal humor’ són, de fet, els requisits que, segons va enunciar Horrach quan va acabar el judici per una de les nombroses causes de corrupció obertes, es necessiten perquè aquestes culminin ‘amb èxit’. I afegeix que ‘es necessiten moltes hores de feina’ i ‘pressió investigadora’.

El fiscal Pedro Horrach abandona Anticorrupció per dedicar-se a l’advocacia

Diversos ex-batlles i ex-regidors socialistes han impulsat avui un manifest de suport al candidat del PSC a la Batllia de Barcelona, Jaume Collboni, presentat ell mateix en un acte amb els signants a la terrassa del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de Barcelona. ‘És l’únic capaç de passar pàgina del conflicte del procés independentista a la ciutat, per posar Barcelona i els barcelonins al capdavant’, conclou l’escrit que signen tres ex-batlles de la capital catalana: Narcís Serra, Joan Clos i Jordi Hereu. També el signa l’ex-regidora i diputada al congrés espanyol Carmen Andrés, i membres de la seva actual candidatura com Albert Batlle, Montserrat Ballarín, David Escudé i ex-regidors com la diputada al parlament Assumpta Escarp. També s’han sumat al document Ramon García Bragado, Katy Carreras-Moysi, Carles Martí, Daniel Mòdol, Gemma Mombrú i Joan Torres entre d’altres, molts d’ells presents en l’acte.

Diversos ex-batlles i ex-regidors socialistes impulsen un manifest de suport a Collboni

Ahir el diari El Mundo va publicar que el FC Barcelona i Leo Messi havien inclòs una clàusula ‘anti-independència’ en el nou contracte del futbolista argentí segons la qual Messi abandonaria el club català en cas d’independència del Principat. No és la primera vegada que s’utilitza l’espantall de la marxa de Messi del Barça des dels mitjans espanyols i ràpidament aquesta informació va ser repicada pels diaris esportius Marca i As, a més d’altres mitjans. Però què hi ha de cert sobre aquesta informació? El periodista de Catalunya Ràdio Francesc Garriga va advertir que, en cas d’independència, el Barça pot deixar de jugar a la Lliga de Futbol Professional (LFP). En aquest cas, que tampoc és clar malgrat les amenaces reiterades del president de la LFP, Javier Tebas, s’extingiria el contracte de tots els jugadors del club. La petició de Messi rau en el fet que el Barça pugui continuar competint en una de les grans lligues de futbol europees, encara que no sigui la lliga espanyola. És a dir, que malgrat que Messi quedaria lliure de cap obligació, es va comprometre a continuar vinculat al Barça si el club queda fora de la lliga espanyola però competeix a la lliga anglesa, alemanya o francesa. Així mateix, el pare i representant del futbolista, Jorge Messi, va explicar ahir a la nit a la ràdio argentina La Red que ‘tot el que es parla no és veritat’ i que Messi té un ‘compromís total’ amb el Barça per a quedar-se ‘sempre que jugui en una lliga de primer nivell’. En aquest sentit, la premsa britànica ha especulat sovint sobre la possibilitat que el Barça competeixi a la lliga anglesa en cas d’independència. I la lliga francesa va sondejar el club blaugrana per a incorporar-s’hi. ⚠️ Que no us intoxiquin.1. En cas d’independència, si Barça deixa de jugar LFP s’extingeix el contracte de TOTS els jugadors (segons llei)2. El q fa Messi és dir: fins i tot amb independència, em quedo al Barça en molts casos. Compromís total. — Francesc Garriga (@fgarriga) January 5, 2018 Posats a buscar titulars cridaners podríem dir que és una clàusula PRO independència. Messi posa facilitats pq la seva continuïtat no sigui un argument unionista, ja que es quedarà igualment al Barça. 😲 — Francesc Garriga (@fgarriga) January 5, 2018

Desintoxicació: Messi no condiciona la continuïtat al Barça a la independència de Catalunya

Universitat de Jaffna Sir. Pon, Ramanathan Rd Mapa a Google A la seva tesi doctoral El ioga de Joan Mascaró (2005), Joan Miquel Mut Garcia deia de l’eminent filòleg i orientalista margalidà: ‘Podem afirmar sense gaire risc d’error que Mascaró deu ser l’autor mallorquí més llegit del món després de Ramon Llull. La magnitud internacional de la figura de Joan Mascaró en el context de les traduccions i opinions sobre les obres principals de l’hinduisme i budisme és cabdal.’ I afegia, tot seguit: ‘Això sí, escrivia en anglès i això pot justificar, en part, que sigui tan poc conegut a Mallorca.’ Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, 1897- Cambridge, 1987) va néixer en el si d’una família pagesa que va haver d’emigrar a Alger el 1908, tot i que ell va romandre a Mallorca amb un oncle seu. En l’etapa d’estudiant a l’Escola Superior de Comerç de Palma va destacar per la facilitat d’aprendre idiomes, com l’alemany i l’anglès, a més de l’esperanto: a només setze anys, l’agost de 1914, va anar amb un grup d’esperantistes mallorquins al X Congrés Universal d’Esperanto de París, que es va haver d’anul·lar per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Durant aquella època, va exercir d’intèrpret d’alemany (1915), de secretari del consolat britànic a Mallorca (1916-20) i de professor d’anglès a la mateixa Escola de Comerç (1919-21). I el 1924, gràcies als seus dots lingüístics, l’influent contrabandista Joan March Ordinas, margalidà com ell, li va demanar d’acompanyar un fill seu a estudiar a l’estranger, i els va acabar matriculant a la Universitat de Cambridge. Al prestigiós campus, Joan Mascaró va cursar estudis d’anglès a més de sànscrit i pali (la llengua canònica del budisme primitiu). El 1930, un any després d’haver-se llicenciat, va ser nomenat vice-director i director d’estudis d’anglès al col·legi Parameshvara de Jaffna (actual Sri Lanka), càrrec que va exercir fins al 1932. En un text primerenc seu, escrit de l’illa estant, ell mateix destacava la influència que va tenir l’estada a Jaffna quant a ‘indagar i aprofundir les tendències actuals de la filosofia hindú’, i també hi deixava constància de la seva profunda admiració pels aspectes ètics de la no-violència predicada i practicada per Gandhi ‘amb tanta força i habilitat contra l’imperialisme britànic’. A la darreria de 1932, va ser nomenat professor de llengua i literatura angleses a l’Institut Escola de la Generalitat de Catalunya i de sànscrit a la Universitat Autònoma de Barcelona, on es va estar fins a l’esclat de la guerra de 1936-1939. Malgrat que es va oferir a l’exèrcit republicà, les autoritats no van considerar convenient que un intel·lectual de la seva talla lluités al front, i per això va decidir tornar a Cambridge, on va continuar la traducció a l’anglès de grans obres sànscrites com el Bhagavad Gita, els Upanishads i el Dhammapada, que ja havia començat a traduir en català. Una llengua, val a dir, de la qual no es va desvincular mai, malgrat la dedicació absoluta pel sànscrit i la cultura hindú: ‘Qui sap l’avenir de la nostra llengua?’, es preguntava en un altre escrit seu. ‘Jo cada dia l’estim més, si bé m’he allunyat d’ella tal vegada per sempre, ja que visc de cada dia més en les coses d’Orient.’ El 1936, per exemple, es va adherir a la Resposta als catalans, un manifest en favor del procés de recuperació lingüística a les Illes i de la unió cultural amb la resta de Països Catalans; d’Anglaterra estant, Mascaró també va ser un dels principals impulsors del Diccionari català-valencià-balear, i el 1949 va llegir un recital de poesies de Mallorca des de la BBC a Londres. La cadena de radiotelevisió britànica és, de fet, la protagonista involuntària d’un dels episodis més curiosos de la vida de Mascaró, i punta de l’iceberg de la seva grandíssima contribució a difondre l’orientalisme a Occident: el 4 d’octubre de 1967, al programa de David Frost, va participar com a especialista en textos sagrats hindús en un debat amb la presència dels beatles John Lennon i George Harrison. Fruit d’aquell encontre, el mes següent Mascaró va escriure a Harrison i li va suggerir de musicar un poema que havia traduït, inclòs al seu llibre Lamps of Fire (Llànties de foc), que li adjuntava a la carta. Poc després, el 25 de gener del 1968, va rebre resposta del guitarrista i membre més místic dels Beatles: ‘Penso que li agradarà aquest enregistrament de R. Tagore que vaig comprar a l’Índia. Estic encantat de dir-vos que he enregistrat la música de la cançó “La llum interior” i us n’enviaré una còpia més endavant quan estigui enllestida.’ ‘The Inner Light‘, la primera cançó composta per Harrison on canta i toca el sitar, es va publicar al single Lady Madonna (1968), abans de la famosa estada a l’Índia del grup de Liverpool i que va representar un veritable punt d’inflexió per a l’entrada de l’orientalisme al món anglosaxó. I una mica més: El col·legi Parameshvara, on Joan Mascaró va formar part de la direcció del 1930 al 1932, és actualment la Universitat de Jaffna, la capital cultural dels tàmils a Sri Lanka i principal ciutat de la guerrilla dels Tigres d’Alliberament de Tàmil Eelam fins a la derrota a mans de l’exèrcit srilankès, el 2009. Des del 17 de gener del 2001, al mateix campus on va exercir el filòleg mallorquí, hi ha un memorial dedicat a la revolta tàmil i en favor de l’autodeterminació, un dret que el poeta local Rudhramoorthy Cheran reivindicava fa poc també per als catalans. —Què és Com a casa? —Tots els articles —Suggeriments per a la secció: [email protected]

L’eminent orientalista mallorquí que va influir els Beatles

El president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha menyspreat de nou ERC i JxCat després de no reunir-se amb cap de les dues formacions per a la investidura: ‘No fa falta el seu vot. Amb l’abstenció del PP i Ciutadans hi ha govern’, ha insistit en una entrevista al diari ‘El País’. Sánchez aprofundeix en la crítica a les dues forces catalanes i considera que ‘el que fan depèn de paràmetres i de qüestions que no tenen res a veure ni amb l’interès general de Catalunya, ja que van rebutjar uns pressupostos beneficiosos per a ells’. ‘L’estabilitat del país no pot descansar en formacions polítiques que tenen un calendari aliè a l’interès general d’Espanya’, ha etzibat el líder del PSOE, que ha posat sobre la taula la creació d’un govern ‘amb un programa comú progressista’ amb Unides Podem. ‘Entre unes eleccions i un govern de coalició, hi ha aquesta tercera via’, ha dit. De fet, ha reiterat que no vol nous comicis però creu que, si es repeteixen, ‘el progressisme apostarà amb major contundència pel PSOE’. ‘Insisteixo, però. No tenim per què anar a eleccions’, ha continuat. ‘Primer, perquè existeix una majoria àmplia al Congrés dels Diputats al voltant del partit socialista. I en segon lloc, perquè no hi ha alternativa. Ni a la dreta ni tampoc a l’esquerra del PSOE’, s’ha mostrat convençut el president espanyol en funcions, que ha seguit posant pressió sobre Cs i PP: ‘La seva responsabilitat passa per ser conscients que si no hi ha una majoria alternativa que ells puguin posar en marxa, el que han de fer és abstenir-se’, ha assegurat Sánchez. ‘Ells tenen la clau perquè hi hagi un govern sense necessitat de dependre de les forces independentistes’, ha recordat. ‘El govern de coalició amb Unides Podem va ser inviable per dues qüestions essencials: per la desconfiança que va quedar manifesta en l’explicació del perquè ells s’havien d’incorporar al govern d’Espanya i pel seu concepte de coalició, que era més una coalició de governs que un govern de coalició’, ha dit Sánchez, que tampoc s’ha estalviat retrets cap al líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias. ‘Diu que necessita entrar dins el govern perquè no se’n refia del Partit Socialista. Algú s’imagina un equip de futbol on els defenses estiguin més pendents dels seus propis davanters que dels de l’equip contrari? I el segon problema és de concepció del govern, i aquesta és una discrepància molt més profunda. Un govern desunit és un desgovern i Espanya ha d’abordar importants desafiaments durant els quatre anys vinents’, ha dit. Per la seva banda, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha dit en una entrevista a La Vanguardia, que ‘cal exhaurir totes les opcions per arribar a un acord amb Podem’ perquè ‘la repetició electoral no és desitjable’.

Sánchez menysprea de nou JxCat i ERC: ‘No fa falta el seu vot’

L’Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron ha marcat una fita més: al juliol va fer sis trasplantaments pediàtrics en tan sols vint-i-quatre hores (dos d’hepàtics, dos de renals, un de pulmonar i un de cardíac). No s’havia fet mai abans. ‘És una fita extraordinària a qualsevol hospital, però en un de pediàtric encara ho és més’, diu la doctora Teresa Pont, coordinadora de Programes de Donació i Trasplantaments del centre, que troba excepcional aquest fet. També ha volgut destacar ‘la logística necessària’ i el compromís de tots els professionals que hi van treballar. Segons que informa l’hospital en una nota, dos dels receptors que van rebre els òrgans trasplantats es trobaven en alerta preferent i en un dels casos van trasplantar al receptor un fetge i un ronyó. ‘Tot plegat no hauria estat possible sense la comprensió i l’altruisme de les famílies dels donants’, recorden. L’Hospital Universitari Vall d’Hebron encapçala cinc dels programes de trasplantament pediàtric, tant a Catalunya com a l’estat espanyol, i és l’únic que disposa de tots els programes en pacients menors de 18 anys. La Unitat de trasplantament pediàtric funciona com una unitat funcional, en què s’integren els programes de què disposa l’hospital (cardíac, pulmonar, renal, hepàtic i progenitors hematopoètics). Més de 1.600 infants s’han sotmès a un trasplantament a l’Hospital Maternoinfantil Vall d’Hebron des que es van constituir els programes. El 2014 s’hi van fer seixanta-quatre trasplantaments pediàtrics: tretze de ronyó, catorze de fetge, un de pulmó, dos de cor i trenta-quatre de progenitors hematopoètics. Vint-i-cinc anys del primer trasplantament L’1 d’agost va fer vint-i-cinc anys del primer trasplantament de pulmó d’èxit a la Vall d’Hebron, un dels quatre centres de referència al món. Amb aquest programa, s’han pogut tractar pacients amb un servei similar als països més avançats. És l’hospital que fa més trasplantaments pulmonars a tot Espanya. Actualment, si un pacient necessita sotmetre’s a aquesta intervenció, té més d’un 95% de possibilitats de fer-ho. I entre maig i juny de l’any passat el centre va assolir un rècord d’operacions: vint-i-quatre.

L’Hospital de la Vall d’Hebron aconsegueix sis trasplantaments pediàtrics en un dia

Toni Roldán, portaveu econòmic de Ciutadans, ha decidit d’abandonar el partit per l’estratègia d’Albert Rivera d’escorar-lo cada vegada més a la dreta. El fins ara diputat al congrés espanyol i responsable del programa de Ciutadans deixa totes les responsabilitats orgàniques i tornarà a l’activitat acadèmica. Roldán, considerat deixeble de Luis Garicano, guru econòmic de la formació, era un dels crítics més destacats respecte del rumb de cercar l’entesa amb el PP i Vox per desbancar el PSOE de governs municipals i autonòmics. La dimissió és l’enèsim cop que rep Rivera en poc dies. Primer va trencar amb Manuel Valls a Barcelona arran de la investidura d’Ada Colau i després va ser desmentit públicament pel govern francès quan va afirmar que Emmanuel Macron l’havia felicitat pels pactes electorals. En conferència de premsa, Roldán ha criticat que Ciutadans digui que pacta amb ‘vermells i blaus, si ens anem convertint en blaus’. ‘No me’n vaig perquè jo hagi canviat, sinó perquè Ciutadans ha canviat, aquest no és el contracte que jo vaig signar’, ha afegit. També assegura que l’estratègia de Ciutadans és legítima, però que no la comparteix i que els acabarà passant factura. ‘Un no pot fer veure allò que no és durant gaire temps’, ha dit. Marcos de Quinto serà ara el portaveu econòmic de la formació.

La dimissió del portaveu econòmic de Ciutadans eixampla el cisma pels pactes amb Vox

Wall Street, la borsa nord-americana, ha caigut un 7,8%, en el seu pitjor dia des del 2008. L’obertura ja s’ha suspès per una caiguda superior al 7% durant quinze minuts. Les borses europees han tancat a les 18.00 una jornada negra. L’Ibex 35 ha caigut als seus nivells més baixos des del 2016 després de perdre gairebé un 8% aquest dilluns i tancar en els 7.735 punts per culpa de la incertesa derivada del coronavirus i la lluita pel petroli. La caiguda lliure a la borsa de Madrid és similar a l’experimentada a la resta de parquets europeus: el CAC 40 de París ha perdut un 8,39%, el DAX alemany un 7,94%, i el FTSE 100 ha reculat un 7,25%. Els índex europeus Eurofirst 300 i Euro Stoxx han caigut un 7,13% i un 8,45%, respectivament. Per altra banda, avui el preu del petroli ha registrat un descens del 20,59% pel fet que Rússia i l’Aràbia Saudita no van aconseguir d’arribar a cap acord per a reduir la producció de barrils arran de la desacceleració econòmica causada pel coronavirus. Divendres, l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP), encapçalada per l’Aràbia Saudita, havia proposat de retallar la producció d’1,5 milions de barris diaris per fer front a la caiguda de la demanda de les darreres setmanes. Però Rússia va rebutjar l’acord, i l’Aràbia Saudita va decidir de contraatacar. Arran de la negativa del Kremlin, la petroliera estatal Aramco ha incrementat la producció de cru, una mesura totalment contrària a la situació que es preveia en un primer moment.

Dia negre a les borses de tot el món amb caigudes superiors al 7%

La companyia de teatre la Perla 29, de la qual Oriol Broggi n’és el director artístic, presentarà la pròxima temporada dues obres més de Wajdi Mouawad —Un obús al cor i Boscos—i acabaran així la tetralogia sobre la cerca de la identitat d’aquest director libanès. Broggi explica els culpables de que es dediqui al teatre són la seva família —per part de pare metges, per part de mare empresaris catalans que venien vàters—per haver-lo portat a veure obres de Peter Brook. Considera que les comèdies serveixen per passar l’estona mentre que les tragèdies són les obres imprescindibles. Té una vida normal, explica, entre la feina i l’escola de les tres nenes però desapareix gairebé del mapa cada vegada que ‘la perla’ estrena. Parlem amb ell de teatre i molt especialment de Mouawad. —A la Perla 29 acabeu de presentar la temporada 2016/2017 que inclourà set peces noves, com heu escollit aquestes obres? —Sempre hem trobat un entremig entre allò que m’agradava, que em venia de gust fer, i allò que tenia un públic. Ho hem anat barrejant, les dues idees han acabat confluint en una mateixa. Hem fet coses que han tingut molt públic i en canvi aquesta última temporada hem estat fent coses que no tenien tan públic però que em venia molt de gust de fer. Coses que necessitava fer. La temporada que ve tornem als textos que estan a mig camí entre una obra especial i una obra per al gran públic. Som una estructura independent que no té cap criteri de programació ni obligació, per tant, podem fer allò que ens ve de gust. —Com a director artístic, deveu llegir moltes obres per arribar a construir la programació. —Justament aquest any vaig fer un escrit dient que no saps si les tries o et vénen triades des de la infantesa. Hi ha com una espècie de sensació o de cosa que et porta cap a obres que no saps si has llegit, si t’han explicat, si has vist o tot junt. A l’obra Incendis, de Wajdi Mouawad, hi ha una frase que diu: ‘La infància és un ganivet posat a la gola’. Tens el ganivet a la gola i hi ha alguna cosa que t’empeny a haver-ho d’explicar. Després agafes aquest ofici —el del teatre— i trobes les maneres d’explicar-ho. Però no sé segur si quan vam fer Antígona era perquè l’havia llegit, si l’havia vist, si n’havia sentit parlar o si els parles me l’havien explicat de petit. Hi ha una acumulació durant la infància que has d’aportar, i després, quan ja has explicat tot el que havies d’explicar, ho combines amb cercar coses noves. —Acostumeu a triar tragèdies com Incendis, Antígona...He de pensar que vàreu tenir una infància traumàtica? —(Riu) Al revés. Algú va dir que les persones que han tingut una infància més plàcida i feliç es dediquen a buscar tragèdies. La meva infància va ser acomodada i senzilla. Ara bé, la meva família m’estimulava molt. També m’agraden les comèdies! M’agrada definir les tragèdies com a històries imprescindibles pel que expliquen realment. La vida és una tragèdia en ella mateixa. Neixes i arriba un moment en el qual dius: La veritat desagradable s’evidencia, morir és l’únic argument de l’obra. És així, aquesta és la veritat. Si ho expliques bé, per al públic i els artistes és un plaer trobar trobar les coses més dures i més fortes a l’obra. —Potser agraden les tragèdies gregues perquè ens semblen quelcom llunyà. —No és veritat, ens pensem que la tragèdia grega és una cosa llunyana i mitificada però no ho és. Quan vam fer Antígona la gent ens deia: ‘L’heu adaptat molt bé!’. Doncs no, la vam fer tal qual, només vam treure un únic paràgraf. Les tragèdies no són llunyanes, els temes del teatre són molt pocs: mort, amor i les passions. És a dir, quan l’home es passa de mida. Com el terrorisme, et pots quedar amb la primera lectura: ‘Són uns bojos’, o bé pots anar a l’arrel i explicar-la, intentar plantejar preguntes. Quan trobes les preguntes et trobes davant del gran drama. L’espectador sent llavors una necessitat d’anar a veure l’obra, perquè ho has de viure. Una comèdia està bé, per distreure’t una estona i prou. La gràcia de les comèdies és quan acaben en tragèdia. Les grans obres de la vida, deia en John Ford, són les obres on hi ha un naixement, un casament i un enterrament. —Aquesta temporada torneu a programar el dramaturg Wajdi Mouawad, per què us agrada tant? —No t’ho sé dir. A mi m’agrada molt. És un autor que em recorda a Shakespeare i Sòfocles. Fa aquestes obres que es claven al cor. M’hi sento identificat. Ho llegeixo i penso: això s’ha de fer, la gent ho ha de veure, s’ha d’explicar i s’ha d’explicar d’aquesta manera. —Com el vàreu descobrir? —A França és un autor molt famós, és l’actual director del teatre nacional La Colline, és una estrella. Va representar Incendis a Madrid i més tard Litoral a Girona. Ve sovint a Barcelona per escriure els seus llibres. Me’n van parlar fa uns deu anys quan va estrenar al festival d’Avinyó (Occitània) la triologia: Litoral, Incendis i Boscos, i va enlluernar tothom. Ho van anar a veure dos actors, en Ramon Vila i en Ruano i em van dir: ‘Ho has d’anar a veure i fer-ho!’. —El coneixeu personalment? —Ens hem trobat dues vegades. Vam tenir un embolic molt complicat perquè ell va fer una obra que va ser vetada al festival Grec de Barcelona i durant un temps no volia donar els drets de cap obra seva a cap companyia de l’estat espanyol. Vaig insistir molt i finalment ens els va donar. Després d’això hem coincidit dos cops, poca estona, té una agenda molt plena. —Per què van vetar aquesta obra que esmentes? —Era una adaptació que va fer de tres tragèdies gregues, estava prevista també al festival d’Avinyó. A escena hi sortia un cantant que havia matat la filla d’un actor francès i al mateix festival ja el van vetar, a Barcelona van dir que si no es podia fer a Avinyó a Barcelona tampoc. No l’hem representat mai aquesta. És una adaptació de Sòfocles molt llarga. —Per als lectors que no han vist les obres, què representa la triologia —ara convertida en tetralogia— de Wajdi Mouawad? —Ell escriu primer una obra que es diu Litoral. Es tracta d’un home que ha perdut el pare, no en sap massa res de la seva vida i l’ha de portar a enterrar al seu país d’origen, és la voluntat del pare. Fent aquest viatge el protagonista va a buscar la seva identitat, la del seu poble i la del món. A Incendis crea una espècie de llarg viatge anant a buscar la identitat a l’origen. A Boscos és de nou un llarg viatge d’una gent que viu a Canadà, que és on ell va anar a parar després de l’exili del Líban, i comencen un trajecte travessant totes les guerres mundial, ho barreja tot i torna a tractar el tema de la cerca de la identitat. Mouawad és pregunta qui som, què és l’amor, què és la bondat, què és el mal. I Cels, que és la quarta obra, és molt diferent. Aborda la identitat des dels fills. No són els fills que busquen els seus pares si no els pares que intenten trobar qui són els seus fills. Són fills que tenen al voltant de quinze anys i volen destruir el món. Aquestes quatre obres donen voltes sobre el mateix però amb formes teatrals molt interessants, molt atractives. Ell toca la poesia, l’estructura del teatre i la filosofia d’una manera molt extraordinària, com Shakespeare. Crec que alguna espectador que no hagi vist una obra d’aquest senyor és imprescindible que les vulgui veure perquè aprendrà les tres coses de cop: poesia, forma dramàtica i filosofia. —Perla 29 té un públic fidel. —Sí, tenim un públic fidel. Tenim una associació d’espectadors, un col·lectiu d’unes quatre-centes persones que organitza coses, fa coses, xerrades, que intenta parlar sobre les obres que fem, el món del teatre i la cultura i la nostra societat. Hi ha un públic que algunes èpoques ha trobat a faltar un tipus de teatre i que amb nosaltres l’ha trobat. —He llegit que defenseu un ‘teatre artesanal’, és aquest el teatre el qual creieu que el públic ha trobat a faltar? —No ens referim a cuiro, espardenya i fusta, si no el teatre en el qual l’espectador pot veure tot el procés. No és una cosa que hagin fet uns mercenaris sinó que ho han fet un colla de gent que trobaven imprescindible fer allò i que s’hi han posat. I que d’alguna manera des del principi des del final ho han seguit, que no han carregat uns decorats i els hi han enviat, sinó que gairebé els han construït ells mateixos. Són tot de falsedats organitzades, super-organitzades i molt falses però no ho semblen. Tu com a espectador veus una espècie de ‘tot’. —Quantes persones formen la Perla 29? Som un director artístic que marca una línia i un equip de gestió. I una sèrie d’actors i artistes que l’espectador va veient sovint. No canviem, no fem una obra amb uns i altres. Es van repetint Clara Segura, Julio Manrique, Pablo Derqui, Mar Sisteró, Ramon Vila, gent molt vistosa i gent menys vistosa i molts d’altres. També hi ha directors joves que han començat a fer d’ajudants de direcció a la casa i que han acabat dirigint les seves pròpies obres, com en Ferran Utzet, Pau Carrió, o Marc Artigau. Ara es va acabar l’obra de Marc Artigau, Caïm i Abel, una obra de tres hores que ell mateix ha escrit i que és una espècie d’Incendis. Vam parlar i vam dir, perquè no intentes escriure una història com Incendis però que parli de Catalunya. Una cerca de la identitat però passat per nosaltres. —Com trieu els actors? A vegades quan llegeixes una obra ja veus l’actor perquè saps que t’ho poden fer, que poden donar allò que vols o també busques obres que podria fer aquella persona. A vegades et proposes de fer una obra amb la Clara i en Julio, i llavors ja la busques. També hi ha la tercera opció, de fer càstings i audicions. També hi ha gent que ens envia el currículum i quedem per fer un cafè, llavors ja et queden el cap i ja saps on trobar-los el dia que ho necessitis. —Com us financeu? Som una companyia privada que té una part col·lectiva molt important: l’associació i els espectadors, que representen aquesta cosa catalana del col·lectivisme. Tenim vocació de teatre públic, no fem coses únicament per guanyar diners. La companyia té té una subvenció de l’ajuntament, de la Generalitat i del Ministeri quan estan simpàtics. Aquestes subvencions sumades arriben a ser entre el 22 i el 25% del total dels ingressos. Hi treballen quinze persones en nòmina cada mes i quan hi ha obres podem arribar a ser seixanta. També tenim ingressos amb la venda d’entrada i la venda d’espectacles als ajuntaments. Les subvencions serveixen per sostenir l’estructura i tenir la llibertat de poder-nos arriscar. Sabem que hi ha un coixí. —Les vostres obres, les heu representat en altres indrets que no sigui el Principat?Vam fer una co-producció amb Itàlia una vegada, hem anat a Madrid a fer tres obres grosses als teatres públics. Però bàsicament actuem a Catalunya. És complicat el mercat a l’estat espanyol, funciona molt diferent. De gustos, d’estructura d’empresa i de política: si fas obres en català les has de traduir. Ens han demanat d’anar a festivals i ens han dit que havia de ser en castellà, que no ho podíem subtitular. Nosaltres els hi hem explicat que això és una despesa molt gran. A les Illes hi hem anat molt, tenim molt bona relació amb els teatres d’allà. A València només hi van anar en el primer projecte a través del projecte Alcover i això el PP s’ho va carregar. —Havíeu estat a la Crida i més tard a les llista d’ICV a les municipals de Barcelona, on sou ara políticament parlant? —Jo crec que ningú es pot desinteressar del tot de la política. És impossible, no podria existir. Tot i que ens ho posen molt difícil. Entenc molt bé que la gent no vagi a votar. A nivell nacional, jo vaig passar per la Crida fins que es va dissoldre, en aquell temps érem independentistes i ja fa 20 anys d’això. He seguit el tema de l’independentisme amb ganes, em considero catalanista fins a uns certs límits. Sóc independentista però no estic segur de si em voldria quedar a Catalunya el dia que fóssim independents. Penso que ho hauríem de ser, tinc la sensació que som molt diferents dels espanyols no perquè no em caiguin bé, ells m’agraden molt, tinc la sensació que som tants diferents que estaríem molt més tranquils tots. Podríem viure una vida diferent. I alhora no crec que això sigui imprescindible. Trobo a faltar els grans referents intel·lectuals que hauria de tenir un poble com el nostre. Els hem d’intentar buscar. Estem en un moment de canvi i jo em mantinc a l’espera. No sé si sóc prou valent o prou intel·ligent per prendre una decisió.

Oriol Broggi: ‘La gràcia de les comèdies és quan acaben en tragèdia’

El periodista i filòsof Jordi Graupera és des d’avui candidat oficial a les Primàries Barcelona, el procés de primàries independentistes impulsat per ell mateix i amb el suport de l’ANC. A l’acte, al paranimf de la Facultat de Medicina de la UB, a l’Hospital Clínic, Graupera ha presentat el seu projecte polític per a Barcelona, tot criticant el model de ciutat implantat pel maragallisme, que ha acusat d’omplir la ciutat de ‘blocs de pedra’ i de places de ciment que ‘l’han buidada de verd’. També ha dit que l’habitatge, el turisme i la seguretat eren els principals desafiaments que tenia la ciutat i que si és elegit batlle no tindrà ‘gens de por’ de tenir un conflicte amb l’estat. Qui també s’ha presentat a les primàries és el regidor no adscrit de l’Ajuntament de Barcelona Gerard Ardanuy. Ha dit que s’hi presenta perquè és un ‘procés obert’ en el qual hi haurà debat. Sota el lema ‘Barcelona més’, Ardanuy ha explicat que vol fer una ‘campanya oberta, positiva i amable’ i ha instat els candidats dels partits independentistes ‘tradicionals’ a ‘entrar en el procés’ de Primàries Barcelona i ‘examinar-se’ davant la ciutadania. Ardanuy ha assegurat que es presentava amb l’objectiu de guanyar les primàries amb propostes perquè la ciutat avancés.

Graupera es presenta a les primàries de Barcelona com el candidat per a ‘superar el maragallisme’

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha declarat ‘invàlida’ la transferència de dades personals de ciutadans europeus als Estats Units, la qual va permetre la Comissió Europea el 26 de juliol de l’any 2000. La sentència del tribunal fa referència al cas d’un ciutadà irlandès que va denunciar el nivell d’informació privada que Facebook tenia sobre ell. Com a conseqüència de la sentència, Irlanda haurà d’examinar el cas d’aquest ciutadà i decidir si cal suspendre la transferència de dades d’usuaris europeus de Facebook als EUA. ‘Aquest país no ofereix el nivell de protecció adequat per les dades personals’, diu la sentència. En el seu comunicat, el Tribunal de Justícia de la UE assegura que una normativa que permet a les autoritats públiques accedir de forma generalitzada al contingut de les comunicacions electròniques perjudica el contingut essencial del dret fonamental al respecte de la vida privada. La sentència és un cop, en particular, contra la normativa europea de l’any 2000 que permet la transferència d’informació de ciutadans europeus als EUA perquè es considera que és un país segur. El Tribunal assegura que la Comissió estava obligada a comprovar si els EUA garanteixen efectivament, d’acord amb la seva legislació interna o els seus compromisos internacionals, un nivell de protecció dels drets fonamentals equivalent al garantit a la UE. ’La Comissió no va fer aquest examen, sinó que es va limitar a analitzar el règim de port segur’, diu la sentència. Els jutges de Luxemburg lamenten que la Comissió ‘no tenia les competències per restringir’ el dret dels ciutadans i les autoritats estatals per controlar el nivell d’informació transferida.

El Tribunal de Justícia de la UE declara ‘invàlida’ la transferència de dades personals als Estats Units

Aquest diumenge hi ha un referèndum a Turquia, que té com a objectiu incrementar els poders del president Erdogan i que s’ha convertit en un plebiscit sobre les polítiques de l’actual cap d’Estat. Per entendre com pot afectar el futur de l’estat, entrevistem Garo Paylan, diputat armeni del Partit Democràtic dels Pobles (HDP), formació que defensa els drets de les minories nacionals (kurds, armenis, alevis, etc.) i els moviments socials, i que es posiciona clarament a favor del no en el referèndum. El diputat Garo Paylan va ser expulsat temporalment del parlament, i altres diputats i dirigents del partit han estat arrestats. —Quina és la situació del partit? —La situació no és de normalitat. En dos anys s’han detingut fins a deu mil membres, dels quals cinc mil continuen empresonats, inclosos tretze diputats i prop de cent batlles. Com podeu entendre, la situació és frustrant, però anem nomenant i sumant nous membres. El partit encara lluita, considerant que qualsevol partit en el món al qual li haguessin detingut cinc mil polítics ja hauria hagut de tancar. Però continuem endavant. —Com pot afectar el referèndum, i el canvi constitucional que comporta, les minories de l’estat? —El partit governant ha necessitat formar coalició amb un altre partit nacionalista. Malauradament, ells han posat fi al procés de pau. Aquesta pau podia significar molt per a les minories i totes les identitats, tenir drets reconeguts i un canvi constitucional més democràtic. Però, malauradament, fa dos anys que apliquen unes polítiques nacionalistes que són un infern per als drets de les minories. Fan del referèndum una mostra de suport a les seves polítiques i, si tenen un vot favorable, serà un reforç per a continuar amb aquestes polítiques nacionalistes. Això significarà que les minories romandran en silenci, però no crec que signifiqui gaire per als kurds, potser una lluita més profunda contra ells. —Quina solució pot haver-hi entre una Turquia com més va més nacionalista i l’actual conflicte kurd? Quin futur veieu per a les minories en l’estat turc? —Tot depèn d’un vot favorable o contrari en el referèndum. Un sí, com he dit, significarà continuar amb aquestes polítiques conjuntament amb els seus socis. Una polarització més profunda entre turcs i kurds, i albiro, malauradament, que les minories continuaran silenciades unes quantes generacions. Significa que, com a minoria, es perdria la nostra voluntat sobre el futur a Turquia, alguns armenis pensen a deixar el país, si això passa. Per als kurds, el que passi a Síria pot decidir què passa a Turquia. Una Síria democràtica, amb governs locals forts, pot afectar l’estat turc en els anys vinents. Però la coalició nacionalista governant a Turquia té l’objectiu d’evitar-ho. Cal veure què passa a Síria i si poden decidir i assolir una democràcia en els anys vinents. —Heu estat un activista cultural dirigint diverses escoles armènies. Quina és l’actual situació dels armenis? —Els armenis han estat silenciats durant generacions, després del genocidi, però hem estat encoratjats a demanar els nostres drets i exigir justícia pel genocidi, després de veure la lluita dels kurds per aquests mateixos drets. Podíem treure avantatge del procés de pau, de la democratització o del procés d’integració a la Unió Europea, però malauradament, hem perdut totes aquestes vies. Hem perdut el procés de pau, hem perdut el procés cap a Europa i anem perdent la democràcia. La seva única oferta és una ideologia i un estat al voltant d’un home, i això significa patiment per als armenis. Podríem haver assolit un estatus a Turquia. Teníem autonomia cultural, cent anys enrere, però l’hem perdut. Desgraciadament, no tenim aquesta autonomia, podríem assolir-la, però si el país perd els valors democràtics, no tindrem mai aquests drets. La qüestió armènia hi està relacionada, ja que sense una Turquia democràtica no tindrem els nostres drets ni un futur a Turquia, igual que les comunitats cristianes han perdut el seu futur a Síria, l’Irac i Egipte. Si tenim una Turquia nacionalista i no-democràtica, les minories patirem. —El partit ha obtingut uns resultats històrics. Tot i això, quin és l’objectiu de participar en les institucions turques, on la vostra visió difícilment serà mai majoritària? —Vam establir el nostre partit per tota Turquia en les eleccions del 2015, quan vam assolir el 13% dels vots. Però no tenim la simpatia de la majoria, que és al voltant del 65%. En les pròximes eleccions podríem tenir més vots i ser un actor de la política turca. Però als nacionalistes, això no els agrada i tracten d’enfonsar l’HDP detenint els nostres diputats i milers de polítics. Ara Turquia és més nacionalista i va aconseguint que els kurds també ho siguin més, fent-los perdre la fe de viure plegats. Però continuarem lluitant contra aquest nacionalisme, tant a Turquia com al Kurdistan. L’HDP lluita per aturar aquest procés i impulsar la ideologia de viure plegats en pau. Mai serem un grup polític majoritari, però podem impulsar canvis constitucionals per a tothom, respectant els governs locals. Aquest és el nostre objectiu, i segur que algun dia ho aconseguirem. Com he dit, la política siriana i la turca han de decidir això, i necessitem un no en el referèndum. Aleshores podrem parlar de ser un actor en la política turca i fer passes cap a la democratització. —Quin futur veieu en les relacions entre Armènia i Turquia? Quina solució creieu que té el conflicte del Karabakh? —En els darrers anys, el president Abdullah Gül havia intentat d’establir ponts amb Armènia, però Recep Tayyip Erdogan no ho vol. Va de la mà d’Azerbaidjan, treu profit del conflicte i fa créixer el nacionalisme a partir d’aquesta qüestió. Malauradament, Rússia també en treu profit, com totes les potències regionals, i com també intenten fer-ho Azerbaidjan i l’Iran. Però si aconseguim una autoritat democràtica, podem tenir com a objectiu l’assoliment d’una pau regional. No hi ha cap més organització com l’HDP amb aquesta visió per la pau en tota la regió, per això hem de trencar aquest cercle viciós, com sigui. El punt de trencament pot ser a Rojava, a Síria, a Turquia o a l’Irac, ho veurem en el futur. Si tenim organitzacions i partits polítics en les regions que tenen una visió d’igualtat, tindrem l’oportunitat de solucionar l’actual qüestió del Karabakh. Les dinàmiques ho decidiran. —Actualment hi ha diversos processos d’independència a Europa, com els de Catalunya i Escòcia. Quina anàlisi en feu? —Jo sempre he donat suport a la gent dels governs locals, però crec en el fet de treballar perquè totes les comunitats visquin juntes. No crec en ‘illes’, on una sola nació i identitat té el poder sobre la resta. És necessari ser conscients que no és la mateixa situació que la nostra. Però si hi ha un problema a Catalunya i a Escòcia, la gent ha de poder decidir el seu futur, de la mateixa manera que jo crec en el Kurdistan o en el meu propi grup, però això no ha de comportar un creixement del nacionalisme. Nosaltres hem de combatre els qui acumulen el poder de tots. No hauríem d’estar parlant del nacionalisme de Catalunya, d’Escòcia o del Kurdistan –estic en contra de qualsevol mena de nacionalisme– sinó que hauríem de parlar de les eines necessàries per a assolir una democràcia en peu d’igualtat, parlant de desenvolupament democràtic i convivència. A Rojava exigeixen els seus drets, però no només pels kurds sinó que també lluiten pels armenis, els assiris i els àrabs, perquè puguin viure plegats juntament amb els kurds. Ells han de decidir cap on ha d’avançar Rojava i aquí és on es relaciona aquest moviment amb l’escocès i el català, però s’ha d’aconseguir solucionar aquests problemes sense fer créixer el nacionalisme enlloc. Hem de trobar una manera de resoldre els problemes sense nacionalisme.

Garo Paylan: ‘Sense democràcia, no tindrem els nostres drets ni un futur a Turquia’

Una nova informació exclusiva del diari Público confirma que el CNI vigilava de molt a prop el grup gihadista que va cometre els atemptats de la Rambla de Barcelona i Cambrils. El periodista Carlos Enrique Bayo, qui ahir demostrava que el grup d’intel·ligència havia tingut control de l’imam de Ripoll, Abdelbaki es-Satti, fins al dia de l’atemptat, ara revela que pocs dies abans els espies espanyols havien estat escoltant i anotant les converses que mantenien per mòbil alguns dels autors de la massacre. Aquesta informació procedeix d’un dels informes que el CNI va facilitar als investigadors policíacs i de la fiscalia que treballa en el cas. En aquest document es relaten tots els moviments que van fer Omar Hichamy i Younes Abouyaaqoub, qui va acabar perpetrant l’atemptat contra la Rambla, en el seu viatge a París pocs dies abans del 17-A. La precisió en el seguiment del trajecte dels dos joves per part de la policia va ser gràcies al fet que tenien els seus telèfons mòbils punxats. En l’informe es recullen visites a la Torre Eiffel, la compra d’una càmera de fotografiar i la de dues targetes SIM per a telèfons mòbils que els joves van activar amb identitats falses. L’article es demana per què la policia feia un seguiment tan detallat de dos joves musulmans que suposadament no estaven relacionats amb cap trama gihadista, atès que en cap moment del trajecte no apareix pas com a interlocutor l’imam de Ripoll, qui sí que era confident del CNI, La resposta més plausible, sempre segons Público, és que el mateix imam havia informat als seus controladors del CNI que es gestava un operatiu per a atemptar i que per això seguien de prop els dos joves. L’article també explica –sense aportar-ne dades, per assegurar la identitat de les fonts–, que el matí de l’endemà dels atemptats, el CNI va esborrar la fitxa com a informador d’Es-Satti de la base de dades del cos, un procediment que només es pot fer des de la seu central del servei secret a Madrid. Público anuncia un nou article, demà, amb més informació reveladora.

Público revela que el CNI va tenir punxats els mòbils del grup de Ripoll fins a cinc dies abans del 17-A

L’ex-ministre de Finances grec Yanis Varoufakis, que ha dimitit avui, ha assenyalat que el seu substitut al càrrec podria ser Euclid Tsakalotos. Preguntat per aquest nom per la premsa, Varoufakis ha dit que espera que aquest sigui l’escollit. ‘Us veuré demà amb el senyor Tsakalotos’ ha indicat. Ara falta que el primer ministre grec, Alexis Tsipras, confirmi el nom. Euclid Tsakalotos és coordinador de las negociacions amb els creditors internacionals de Grècia. A diferència de Varoufakis, no és un independent de Syriza. N’és membre des de fa aproximadament una dècada i és diputat del parlament grec des del 2012. Varoufakis ha anunciat que plegava al seu bloc poques hores després del referèndum sobre les condicions de la troica en què va guanyar el no. Varoufakis explica la decisió de dimitir: diu que Tsipras considera que així pot facilitar la negociació entre Grècia i la UE. És ben conscient, diu, que alguns membres de l’Eurogrup no el volen assegut a la taula de negociació, i que ara cal un acord ‘que impliqui la reestructuració del deute, menys austeritat, redistribució a favor dels més necessitats, i reformes reals’. El resultat del referèndum grec ha estat clar i rotund, i ha fet miques tots els pronòstics que havien indicat les enquestes aquestes últimes setmanes: una majoria àmplia dels grecs diu no a les condicions de la troica (Banc Central Europeu, Comissió Europea i Fons Monetari Internacional) per al manteniment del rescat financer de Grècia i, per tant, rebutja l’augment d’imposts i la intensificació de les retallades de les pensions. El recompte presenta una distància molt gran, de més de vint punts: un 62% el no i un 38% del sí. Amb una participació de més del 60%, aquest resultat avala la posició del govern d’Alexis Tsipras i la coalició Syriza. El no s’imposa a totes les regions gregues i significa un fort aval a la política de rebuig de l’austeritat que ha seguit el primer ministre grec. Tsipras: ‘El mandat que m’heu donat no és contra Europa’ Un cop va saber el resultat, Alexis Tsipras va dir que els grecs li havien donat un mandat a les urnes: ‘Trobar una solució sostenible amb Europa que tregui Grècia del cercle viciós de l’austeritat.’ I va afegir: ‘El mandat que m’heu donat no és un mandat contra Europa.’ Tsipras ho va dir ahir a la nit en un missatge televisat enregistrat, flanquejat per la bandera grega i la de la Unió Europa. Segons ell, els ciutadans han dit quina mena d’Europa volen: ‘Volem una Europa de la solidaritat i la democràcia.’ Per ell, ‘no hi ha solucions fàcils’, però sí ‘solucions justes i sostenibles’. Tsipras va agrair el suport dels grecs pel ‘no’ en el referèndum, i va remarcar que havia calgut superar la ‘situació difícil d’aquestes últimes setmanes’. Conseqüències A conseqüència del no de Grècia, a part de la dimissió de Varoufakis, l’ex-primer ministre grec i líder de l’oposició de Nova Democràcia, Andonis Samaràs, també va dimitir. Samaràs havia estat el principal defensor polític del sí a la consulta i havia estat precisament qui havia acordat el segon rescat grec que ha rebutjat Syriza, i que va caducar aquest 30 de juny. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, ha convocat una reunió d’urgència dels líders de l’eurozona dimarts a Brussel·les. El president de França, François Hollande, i la cancellera alemanya, Angela Merkel, es reuniran abans, aquest vespre, a París, per estudiar la situació. A Berlín, el número dos de Merkel, Sigmar Gabriel, va dir ahir que el govern grec havia ‘ensorrat els ponts entre Grècia i la UE’, i va afegir que trobava difícil d’imaginar que es poguessin iniciar les negociacions per un nou rescat. El no grec ha caigut com una galleda d’aigua freda a Brussel·les, on tant el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, com el del Parlament Europeu, Martin Schulz, havien advertit que el rebuig de les propostes podria menar a la sortida de Grècia de l’eurozona. Schulz va dir ahir que era un dia ‘difícil’ per a Europa, que era improbable que els bancs poguessin obrir demà i que calia estudiar immediatament un ‘programa humanitari’ per als grecs. També exigia propostes ‘completes’ per a negociar, atès que l’alternativa és un període ‘molt difícil i dramàtic’. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ha convocat una reunió telefònica per dilluns al matí amb el president de la cimera de l’eurozona, Donald Tusk; el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem; i el del Banc Central Europeu, Mario Draghi, per parlar de Grècia. A més, ha dit que consultaria els líders dels divuit països membres de l’eurozona i s’adreçaria al plenari de l’eurocambra demà a Estrasburg.

Euclid Tsakalotos es perfila com el substitut de Varoufakis

L’escriptor, divulgador i professor Jaume Subirana té la virtut d’acostar els versos més complexos a tota mena de públic. Fa anys que publica antologies temàtiques de poesia que sempre tenen en comú l’heterogeneïtat d’autors i èpoques i l’alta qualitat de les peces seleccionades. Després d’aplegar poemes per a casaments, per a funerals, de Nadal o de revolta, per exemple, ara publica Compta amb mi, trenta-dues mostres d‘amistat (Columna), el segon volum d’una antologia poètica adreçada al jovent. Parlem amb Subirana sobre aquest nou recull i ens explica què pretén amb les antologies temàtiques: treure la poesia d’aquell prestatge recòndit de les llibreries per integrar-la en la vida quotidiana. —Compta amb mi aplega poetes d’èpoques i indrets diversos i combina mostres de cultura popular amb versos d’autors com ara Gabriel Ferrater. Temes tan universals com l’amistat permeten una gran heterogeneïtat? —Sí. Faig una barreja de coses que conec, coses que vaig a buscar, coses que se m’acudeixen, coses molt clàssiques… Hi surt Ferrater perquè sóc molt ferraterià i ‘Amistat del braç’ és un poema fantàstic, sense ser ensucrat, que és un risc que hi ha amb una antologia d’aquesta mena. Aquests reculls són heterogenis perquè molta gent ha escrit sobre aquests temes. Jo llegeixo Li Po i és a prop del que vull fer perquè alguns dels meus poetes contemporanis van viure a la Xina fa mil cinc-cents anys. Em passa amb ell i no em passa amb amics que escriuen i amb qui vaig a fer el got… —Es pot tenir més en comú amb Shakespeare que amb no un contemporani? —Sí, amb Shakespeare potser seria molt pretensiós, però literàriament em sento part d’una cadena, d’una corda llarga que ve de molt enrere. Jo crec que els escriptors catalans tenim una espècie d’orgull, amb això. Però això que faig pot estar a qualsevol lloc del món i pot ser de qualsevol època. En aquest sentit, aquestes antologies són molt agradables de fer. M’ho passo molt bé! Tinc una bona col·lecció de llibres de poesia a casa i quan m’hi poso és fantàstic perquè recorro tot un passadís recollint-los, com qui va al súper i posa els productes al carretó. Mentalment ja sabia on havia de buscar per aconseguir l’objectiu, que era incloure poemes de desavinença, sobre la colla d’amics, sobre amigues noies, amics nois… —Amics invisibles! —El poema ‘L’amic invisible’, recollit al llibre, és sensacional! Jo vaig traduir ‘El jardí de versos d’un nen’, de Stevenson, perquè era un llibre molt important i no entenia com podia ser que no s’hagués traduït mai. És un llibre de poemes meravellós amb la mirada d’un nen escrit amb els ulls d’un adult. Jo crec que és Stevenson recordant les seves experiències infantils i hi ha una experiència que molts hem tingut, que és l’amic invisible que hi havia al nostre costat. —A Compta amb mi torneu a recollir poemes amb una temàtica comuna, que aquesta vegada és la de l’amistat. Per què cal divulgar la poesia classificada per temes? —I per què cal publicar els poemes en forma de llibre de poemes? Em pregunto com és que un autor espera a tenir quaranta poemes, posar-los un títol i publicar-los junts. Això fa que, quan un poeta publica un llibre, només el comprin els qui el segueixen, mentre que els qui no el coneixen difícilment hi poden accedir. Els qui som dins el gremi sí que seguim l’obra d’una persona determinada, però la major part dels lectors no necessàriament han de fer-ho. Amb la poesia tenim una sort que no tenim amb les novel·les: no es pot fer un llibre de novel·les que passen a la platja, per exemple. Es podria fer, però haurien de ser novel·les curtes… La poesia té una llista d’inconvenients, però també té molts avantatges i un és que permet d’ajuntar peces d’autors diferents. —Com va sorgir la idea? —Quan jo viatjava a França i a Anglaterra veia que a les llibreries, a més d’haver-hi els llibres dels autors, hi havia aquestes antologies temàtiques. Això, en català, ho havia fet l’editorial Selecta abans de la guerra i a mi em va fer il·lusió de recuperar aquesta idea. Sovint la gent em deia: ‘Es casa el meu cosí i m’ha demanat que sigui el padrí. No tindries pas un poema de casament?’ o ‘S’ha mort no sé qui i hauria de llegir alguna cosa. Què tindries?’… A mesura que m’ho demanaven, jo acumulava carpetes: poemes per a casaments, per a funerals, per quan neix un nen… La primera antologia que vaig fer, fa molts anys, es deia Festa, dol i circumstàncies i era justament això. —Casaments, bateigs i comunions…! —Era literalment això! Tot i que no vaig tenir el valor de posar-hi aquest títol… Va funcionar molt bé. A més, era un llibre de butxaca perquè hi havia una vocació de difondre, de fer que la poesia arribés al màxim de gent possible. El llibre convencional (la poesia d’un autor en una col·lecció de poesia) és una cosa que a mi m’encanta, però que és minoritària. Ja costa que la gent entri en una llibreria, però, a més, la taula de llibres de poesia és al fons a la dreta, com els lavabos. Sembla que a la gent li fa vergonya o li costa d’anar-hi. Molts també em diuen que no coneixen cap autor i no saben per on començar, i les antologies són sempre una bona manera d’iniciar-se. Jo crec que la poesia pot tenir a veure amb molta més gent de la que regularment llegeix poesia. Té molt més a veure amb la vida que no es pensa la gent. —Per què? —Si tu preguntes a molts lectors per la poesia, t’adones que és molt minoritària, perquè tothom et diu que llegeix novel·les per entretenir-se o perquè li’n fan llegir a l’escola. Però quan grates una mica veus que molta gent va aprendre poemes durant la infància o que quan arriba el dia de Nadal els nens diuen una dècima o cantem nadales que provenen de poemes. Quan a la gent se li mor el germà i no vol dir qualsevol cosa improvisada al funeral, va a buscar els qui han escrit poesia. Així doncs, no pot ser que assumim que és una cosa per a gent estranya si en els moments importants de la nostra vida hi és: quan hem conegut algú que ens agradava i li hem regalat un llibre amb una dedicatòria, quan neix algú, quan mor algú… Per aconseguir passar de ‘molt poca gent llegeix, entén o creu que li interessa la poesia’ a ‘la poesia diu coses a molta gent’, hem de fer alguna cosa i alguns hi tenim responsabilitat. —D’ací vénen els reculls? —Sí, i amb Compta amb mi hem fet un pas endavant. L’editora Glòria Gasch em va dir que volia fer una col·lecció de poesia per a gent que no llegeix poesia i que segurament no entraria mai en una llibreria: els joves. Tenim un problema, aquí… —Els joves tenen aquest problema? —Qui té el problema són els llibreters… Jo, en això, sóc molt poc melodramàtic. Si no entren a les llibreries és perquè deu haver-hi una altra manera de difondre la literatura. El llibre no és el format de sempre. El llibre té cinc-cents anys, que són molts, però la literatura és de molt abans del llibre. Sembla que, si no es venen llibres no hi ha literatura, i no. Abans dels llibres hi havia pergamins i rotlles, i cal tenir en compte la literatura oral, com ara la Ilíada, l’Odissea o el 80% de la literatura que es fa avui dia a l’Àfrica. A mi m’agradaria que es venguessin molts llibres i que els joves entressin a les llibreries, però potser la literatura es pot continuar difonent d’una altra manera. Jo sempre faig servir un exemple amb els meus estudiants: hi ha un poema que, abans, si més no el 90% dels catalans se sabia: ‘El Virolai’. Quan la gent el canta no sap que canta un poema, i menys que canta un poema de Verdaguer. Tu has d’entrar en una llibreria per a tenir aquest poema? No… Hi ha coses que formen part del nostre imaginari col·lectiu que arriben per mitjà de llibres, però també de pel·lícules o cançons, per exemple. —Podríem dir, doncs, que la literatura és a molts més llocs que no ens pensem? —Sí. A mi m’interessa el punt en què conflueix la literatura i la societat i aquests poetes que aconsegueixen anar més enllà del cercle reduït dels lectors de poesia. A mi m’agradaria contribuir a agafar poemes coneguts i difondre’ls, perquè són relativament coneguts. Els qui venen llibres s’han de preocupar que la gent compri llibres. Els qui ens dediquem a escriure, ens interessa que la literatura formi part de la vida de la gent. Una de les coses més maques que m’han passat a la vida és que, quan estava a l’institut, em vaig presentar a un premi amb un poema que va acabar llegint i cantant l’Ovidi Montllor: ‘Carnisseria’. Durant molt de temps, ell va cantar aquest poema meu, que no existia en cap llibre. Per mi és la cosa més fantàstica del món! Quants exemplars del poema he venut? Cap, però per a mi va ser molt important. —Malgrat això, procureu que aquests llibres sí que es venguin… —Sí, i aquesta col·lecció té un punt d’experimentar i d’investigar que a mi em va convèncer. Jo ja n’havia fet, d’antologies temàtiques, però volia fer un pas més i entendre que, si la gent jove compra samarretes amb els versos ‘La meva amiga com un vaixell blanc’, ‘A l’atzar agraeixo tres dons’ o ‘No hi havia a València dos amants com nosaltres’, hem de fer un llibre per a fomentar aquest joc. A l’antologia recollim el vers ‘Tota la meva vida es lliga a tu com en la nit les flames en la fosca’, de Rosselló-Pòrcel. Per mi és una de les millors frases que s’han escrit en català i el nostre premi màxim seria que algú, quan hagués de fer un tweet, una pintada o una samarreta, fes servir un vers com aquest. Això ho pots escriure a la teva xicota, a la teva família, a Déu, a Catalunya… a qui sigui. Tots hem vist a la nit una foguera a la platja i hem sentit aquesta sensació estranya del foc contra la nit. —Heu parlat de versos en pintades, en samarretes, a les xarxes socials… Molta gent difon poesia sense adonar-se’n? —Sí, per exemple, la frase ‘Nosaltres dos som una multitud’, que s’ha dit i repetit en anuncis i discursos polítics, és d’Ovidi, i això és el que m’agrada. Jo em dedico a buscar aquells poemes que tenen gràcia, dels mil que podríem posar. En aquesta antologia entorn de l’amistat, s’hi inclouen també els moments en què algú que era amic teu passa a ser detractor, com al poema ‘Un detractor’, de Verdaguer, que diu ‘Una perla és cada insult, un diamant cada afronta’. Parla de la idea d’aconseguir retornar els insults com a perles. Això ho sap fer un escriptor bo: transformar allò que nosaltres diríem de manera vulgar, banal o mal dita. Per això crec que quan hem de dir una cosa en un funeral ens agafem a les paraules de qui controla les paraules, perquè si no al final tot és o ‘t’estimo molt’ o ‘com m’agrada estar amb tu’. Els sentiments són molt més sofisticats que això… —Quin retorn en teniu, dels lectors? Us expliquen si les antologies els han servit per a declarar-se o alguna anècdota similar? —Hi ha històries molt maques! Amb l’antologia de 50 poemes de Nadal per dir dalt de la cadira, una persona em va explicar que la seva sogra en va comprar deu. En arribar el dia de Nadal, va repartir-los entre tota la família i els va animar a cantar nadales. Van començar cantant les que sabien, però en van descobrir de noves. La gràcia de l’antologia és aquesta: és com si tinguessis uns patins i vas patinant entre allò que coneixes i, de regal, obtens allò que no coneixes. Amb una antologia sobre la memòria, molta gent feia concursos de veure qui sabia més poemes. Som d’una generació que encara ens els feien aprendre… —Quins temes us falta fer? —El tema de la natura, l’ecologia i el paisatge, per exemple, és una cosa que no s’ha fet. Una altra cosa que se m’acut són els viatges, la literatura que acompanya llocs. Jo sóc dels estranys que quan me’n vaig de viatge a un país vaig a la llibreria Altaïr, on hi ha guies, mapes i llibres sobre aquest país. Tenen tots els països del món, és el paradís! Si te’n vas a un lloc, potser et ve de gust, abans o després, d’anar comprar-te una novel·la que passa allà o algun llibre d’un autor d’allà. Una cosa segura és que continuarem buscant textos sobre coses que interessen a la gent jove.

Jaume Subirana: ‘La poesia té molt més a veure amb la vida que no es pensa la gent’

L’ultradretà Jair Bolsonaro (PSL) ha guanyat la segona tanda de les eleccions presidencials del Brasil i es convertirà en el trenta-vuitè president del país. Segons el Tribunal Suprem Electoral, Bolsonaro ha obtingut el 55,1% dels vots, amb el 99,9% de vots escrutats. Per contra, el seu rival Fernando Haddad (PT) ha estat votat pel 44,8% dels electors. El nombre de vots nuls i en blanc s’ha acostat molt al 10%, una xifra rècord. Bolsonaro prendrà possessió del càrrec de president del Brasil el primer de gener. Mirant el resultat per estats, Bolsonaro i Haddad han guanyat als mateixos llocs on havien guanyat a la primera tanda. En aquest mapa, es veu com el nord-est ha estat el gran feu del Partit dels Treballadors (vermell) mentre que Bolsonaro (groc) ha guanyat amb claredat a la resta del país. A les grans ciutats, Rio de Janeiro i São Paulo, Bolsonaro ha aconseguit el 67% dels vots, una victòria molt més clara que a la resta del país. Més informació: L’ascens de l’extrema dreta al Brasil confirma l’atzucac del progressisme mundial Ultres (també) contra el medi. La nova extrema dreta antiecologista pren el poder al país de l’Amazònia

L’ultradretà Bolsonaro, nou president del Brasil

Els Mossos d’Esquadra no veuen motius per prohibir els talls diaris a l’avinguda Meridiana de Barcelona, segons un informe que han elaborat. Fonts d’Interior apunten que la manifestació està comunicada i discorre amb absoluta normalitat i, per tant, no es donen els motius previstos per la llei per prohibir-la. Les mateixes fonts recorden que el de manifestació és un dret fonamental protegit i que l’administració no el pot prohibir ni modificar més que en el cas que preveu la llei, que és quan es produeixi una alteració greu de l’ordre públic o risc per a les persones o béns. El tinent de batllia de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, ha demanat diverses vegades que no es permetin més talls a la ciutat.

Els Mossos es neguen a prohibir els talls a la Meridiana tal com demanava Batlle

Abans de començar aquesta aventura sense data de retorn, el meu bagatge fent autostop era pràcticament inexistent. Només ho havia provat una vegada, i per pura necessitat. Però aquella experiència em va obrir els ulls. És una manera de viatjar de franc, sí, però va molt més enllà d’estalviar-se uns cèntims. És una combinació d’ingredients que conforma tota una explosió gustativa per als viatgers més avesats a l’aventura i a descobrir persones i territoris. No cal dir que, per llançar-se a la carretera, cal temps i paciència, però l’autostop pot ser la decisió encertada fins i tot en escapades amb data de caducitat, com les vacances de Nadal o la Setmana Santa. Quan es viatja així, el camí és tan important (o més) que el destí. Tot i això, si una cosa he après durant aquests quatre mesos de recórrer món, és que fent dit es va més de pressa que no ens pensem. Des que vaig deixar Catalunya fins ara, he recorregut prop de 17.000km, força més de la meitat fent autostop. En aquest temps, he pujat a més d’un centenar de vehicles i, normalment, no he hagut d’esperar més d’un quart d’hora per trobar un nou transport. Per exemple, per arribar a París, la meva primera parada, només vaig dedicar-hi un dia. Pràcticament com si m’hi hagués desplaçat amb el meu propi cotxe o amb autobús. Viatjar en autostop pot ser més ràpid que en autobús. Per descomptat, això depèn molt del país, la carretera i del capritxós atzar. Per exemple, l’estat espanyol és conegut com un dels pitjors indrets per als autostopistes. En canvi, a l’estat francès hi ha molta més cultura de recollir gent desconeguda, i acostuma a ser molt fàcil moure’s pel territori d’aquesta manera. Les persones com a part del viatge Qui no s’ha trobat mai amb un taxista encantador d’aquells que et fan oblidar que tenies pressa? Doncs fer autostop és semblant. Òbviament, et trobes tota mena de gent, però les persones que recullen autostopistes acostumen a ser molt obertes, carismàtiques i amb vides interessants. És una excel·lent manera de conèixer personatges amb qui, d’una altra manera, seria molt difícil topar-se. Per exemple, he coincidit amb grangers, jutges, policies i camioners, com en Valery, amb qui vaig anar de Riga a Tallinn. Bielorús, de 36 anys i amb molt bon cor. I una mica boig. Content de compartir amb algú el viatge i combatre la soledat de la carretera, no se’n podia estar d’ensenyar-me tots els trucs que sabia fer amb un punyal de més de 25 centímetres. Tot això, al voltant. Mentre conduïa. Amb ell vam sopar en un pàrquing i també em vaig estrenar dormint en un camió. Van ser unes hores intenses, divertides i que em van deixar entreveure com era la vida del camioner. De fet, encara avui mantenim en contacte. En Valery m’ensenya trucs amb un punyal durant el sopar a Tallinn. Més recentment, creuant Mongòlia d’oest a sud-est, vaig conèixer en Yondo, un alt directiu d’una multinacional que ens va ensenyar una central d’energia solar i ens va convidar a dormir en un hotel, posant el punt final a un dia que va ser totalment inesperat. Amb ell també continuem en contacte. L’autostop es converteix en una eina interessant per a conèixer potencials amics. Al mateix temps, serveix per a parlar amb veïns de la zona farcits de consells que no es troben a les guies turístiques. I, fins i tot, amb altres viatgers que defugen els circuits turístics habituals, com ara parelles jubilades en autocaravana o participants de curses no competitives transcontinentals. En autostop coneixes gent molt diversa. Aquest és un altre dels privilegis de l’autostop: pots entrar a uns vehicles que, d’una altra manera, serien inaccessibles. Es descobreixen noves realitats. Furgonetes hippies, camions, cotxes de luxe, grues, tot-terrenys blindats, models descapotables, motocicletes atrotinades… I així, tots els vehicles imaginables. Encara ara, quan veig passar un Ferrari, aixeco el polze… Qui sap? Que no sigui per no haver-ho provat. De fet, ara que sóc a Pequín, el meu objectiu és travessar el país fins a Hong Kong, on provaré d’estrenar-me fent autostop amb algun vaixell que em vulgui portar fins a les Filipines. En Thomas neteja el camió després d’haver-lo carregat de ciment a Bèlgica. Sense bitllets, sense limitacions Viatjar en autostop vol dir viatjar sense planificar gaire. Amb la flexibilitat com a principal premissa. Potser arribem a Florència avui, o potser d’aquí a dos dies. De fet, potser al final no hi arribem. Potser hem conegut una família que ens ha convidat a passar la setmana a la seva finca a la Toscana, o ens hem enamorat d’una cala de la Costa Blava i hem decidit de passar-hi tot el pont. Viatjar en autostop vol dir fer-ho amb total llibertat, sense bitllets, sense reserves, sense limitacions. Alguns dels millors records que conservo fins ara són de quan era al llac Baikal, a Sibèria. La carretera resseguia el contorn d’aquesta reserva d’aigua dolça, una de les més importants del món, i deixava enlluernar-se amb el seu reflex i amb visions que farien encongir un gegant. Quan no podia estar-me més temps assegut al cotxe sense sortir allà a fora a gaudir de la immensitat del Baikal, demanava al conductor que frenés i em perdia en aquella exposició abismal de la naturalesa. Si el lloc reclamava més temps d’admiració, acampava davant alguna platja que, per unes hores, es convertia en la meva cala privada. La immensitat del Baikal talla la respiració. Els amants de l’aventura han de considerar aquesta manera de viatjar com una opció, sens dubte. El fet d’estar tan en contacte amb terceres persones i vehicles desconeguts fa que les possibilitats de trobar-se amb sorpreses (bones i dolentes) siguin molt més elevades. Gràcies a l’autostop (o per culpa de), he begut cerveses amb hooligans britànics a Alemanya, he ajudat en un jardí a canvi d’allotjament i manutenció a Holanda, he provat com són les saunes de Rússia, he patit punxades de roda a mitjanit enmig d’enlloc a Mongòlia i, al macís d’Altai, a la part russa, una dona gran m’ha ajudat a trobar un bon lloc on acampar i m’ha portat te calent, menjar i, fins i tot, repel·lent de mosquits, especialment abundants i exageradament grossos en aquesta regió. Un transport per a tothom Precisament, a Rússia és habitual veure gent de totes les edats i condicions aixecant el braç per trobar algun cotxe amb espai per a ells. Famílies senceres fan servir l’autostop com a mitjà de transport. Llavors: les pors que hi pugui haver són part de la nostra cultura? Molt probablement, sí. La veritat és que no recordo haver llegit mai cap notícia d’incidents relacionats amb autostopistes. En alguns països, fer autostop és d’allò més normal. Tot i això, és cert que s’ha de tenir una certa personalitat i actitud per poder llançar-se a la carretera. Les persones que no poden estar tranquil·les sense tenir-ho tot controlat i organitzat, probablement, no gaudiran de l’autostop. Però, en realitat, el primer pas és repensar el concepte de viatjar. És viatjar veure el màxim nombre de monuments històrics i atraccions turístiques en el limitat temps del qual disposem? O és deixar-se inundar per la cultura local, amb la seva gent i el seu territori? És viatjar anar a una sèrie de llocs i tenir unes experiències que es volen ratllar de la llista abans de tornar a casa? O és tenir la llibertat de degustar cada moment durant l’estona que cadascú cregui oportuna? Segurament, no hi ha una única resposta correcta i per a cada persona serà una de diferent. Però sí que és important entendre que disposem d’altres maneres de viatjar, més enllà de la que hem après de petits, i que, qui sap, potser, com jo, un acaba descobrint una opció nova que li fa estimar i valorar encara més la diversitat del món. Altres capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’: —(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia. —(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris —(3): Comprant cavalls a Mongòlia —(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia —(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades —(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?

La volta al món sense bitllet de tornada (7): Per què val la pena de viatjar fent autostop

La magistrada del Jutjat d’Instrucció número 19 de Madrid ha demanat al director del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) d’Aluche que no restringeixi les visites de membres d’ONG als interns. Així consta en un acte de 8 d’agost de 2017, al qual ha tingut Europa Press, emès arran d’un escrit de representants de les ONG Pobles Units-Servei Jesuïta a Immigrants, SOS Racisme i Karibu. En l’escrit, les ONG exposen que ‘la Direcció del CIE ha modificat, unilateralment i sense previ avís, les condicions per dur a terme les visites de les ONG als interns restringint-se a aquelles persones que demanin expressament ser visitades’ i ‘obligant-los a demanar-ho expressament per a cadascuna de les visites que vulguin rebre’. Segons el parer de les associacions, aquesta mesura ‘suposa un obstacle per a la tasca humanitària que realitzen doncs fins i tot les persones que han estat visitades i vulguin ser visitades l’endemà han de sol·licitar-ho de nou per escrit’. El jutjat es remunta a un acte de gener de 2011 en el qual, ‘amb la finalitat de garantir els drets fonamentals’ dels interns, es va establir un marc per al dret de visites de les ONG confirmat per la pròpia adreça del CIE en el mes de març. Per tot això, la magistrada requereix al director del CIE que doni compliment al seu propi ofici de l’1 de març de 2011 en el qual s’establien les normes de gestió de visites de les ONG a interns “deixant immediatament sense efectes les mesures adoptades consistents en la modificació de les condicions de visites de les ONG”. Una ‘decisió absurda’ Les associacions assenyalen en un comunicat que amb aquesta “absurda decisió” la Direcció del CIE “ha incomplit la seva pròpia normativa, vulnerant els drets dels interns i de les ONG en la seva tasca humanitària”.

Una jutge demana al director del CIE d’Aluche no restringir les visites d’ONG als interns