Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

L’Ateneu Memòria Popular ha participat en el descobriment d’una placa en memòria de la repressió al número 43 de Via Laietana, al costat de la prefectura de la policia espanyola. En l’acte reivindicatiu s’ha llegit un manifest signat per entitats i persones represaliades on s’explica la història repressiva de l’espai. El text també reclama la resolució immediata de l’acord aprovat pel congrés espanyol l’1 de juny del 2017 que comporta, entre d’altres, el trasllat de la dotació policial a un altre centre; la conversió de l’edifici en un centre de denúncia de la impunitat i la tortura durant el franquisme i l’inici de les actuacions necessàries per a la seva preservació patrimonial, com ara la declaració immediata de l’edifici com a bé Cultural d’Interès Local. En l’acte hi ha participat el primer tinent de batlle de l’Ajuntament de Barcelona, Gerardo Pisarello. El document indica que en un context de recuperació de la memòria històrica i dignificació d’espais vinculats a la repressió durant la dictadura ‘resta un lloc emblemàtic pendent de dignificació’. Exposa que va ser la seu de la ‘brigada politicosocial que va ser una autèntica policia política de la dictadura’ on van tenir lloc ‘interrogatoris violents acompanyats de maltractaments i pràctiques de tortura a milers de militants antifranquistes’. Afegeix que diverses entitats van començar a reivindicar l’espai i el 2013 hi hagué un intent de col·locació simbòlica d’una placa de memòria. L’1 de juny del 2017 es va aprovar una proposta no de llei, amb el vot en contra del Partit Popular, per convertir la prefectura de la Policia espanyola de Via Laietana en un centre de memòria per difondre el coneixement i la memòria sobre la tortura policial durant la dictadura.

Col·loquen una placa en memòria de la repressió davant de la prefectura de policia espanyola de Via Laietana

Ingredients: (per a 4 persona) 1 kg i mig de pèsols de la floreta 1 kg de carxofes del Prat 1 manat d’alls tendres 1 ceba tendra 2 tomàquets 100 g de cansalada viada 1 tros de botifarra negra ampla oli d’oliva, sal i pebre negre i vermell herbes aromàtiques (herba, llorer, orenga) una copeta de vi blanc mitja copeta d’anís una mica d’aigua mineral si cal Elaboració: En una cassola amb oli, daurem la cansalada a trosset petits. Després, passem la botifarra negra sencera una mica per la cassola i la reservem. Hi afegim una mica d’oli i daurem els alls tendres tallats ben petits i la ceba tendra també picada petita. Ratllem els tomàquets i els afegim a la cassola, amb un polsim de sucre. Tirem el vi i l’anís. Deixem evaporar l’alcohol i incorporem a la cassola els pèsols i les carxofes tallades en sis trossos (abans de coure, les tindrem amb aigua i llimona perquè no s’oxidin). Ho salpebrem i hi afegim les herbes aromàtiques. Deixem coure els pèsols i les carxofes uns vint minuts, fins que siguin cuits però no en excés. Posem l’estofat en una safata amb uns talls de botifarra negra i unes fulletes de menta per a decorar el plat.

Recepta: Pèsols i carxofes estofats amb botifarra negra

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha arxivat la causa contra el conseller Miquel Buch, per la qual la fiscalia espanyola l’acusava de desobediència i prevaricació per, suposadament, haver cedit locals municipals durant el referèndum de l’1-O quan era batlle de Premià de Mar. El magistrat considera que les diligències d’investigació no demostren ‘indicis de conducta criminal atribuïble al querellat’. En una breu interlocutòria, el magistrat instructor explica que Buch va signar un decret de batllia el 7 de setembre de 2017 donant suport al referèndum i dient que facilitaria els tres locals municipals habituals per a fer les votacions. El 12 de setembre va rebre la notificació del TC i d’aleshores ençà ja no consta cap més actuació en el mateix sentit per part de Buch. Per tot això, el jutge arxiva el cas, tot i que encara es pot presentar un recurs en contra d’aquesta decisió.

El TSJC arxiva la causa per desobediència contra el conseller Buch per l’1-O

El jutjat 7 de Barcelona ha citat a declarar com a testimoni el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos l’11 de juliol a les 10.30 a la Ciutat de la Justícia. També li dóna l’opció de fer-ho per videoconferència. Aquest jutjat és el que investiga diversos agents de la policia espanyola per les càrregues de l’1-O a Barcelona. Pérez de los Cobos, que ja va declarar com a testimoni al Tribunal Suprem espanyol en el judici contra el procés, era el coordinador del dispositiu policíac del Primer d’Octubre. La setmana passada va declarar, també com a testimoni, l’ex-secretari d’estat de seguretat José Antonio Nieto, que va dir que la policia espanyola i la Guàrdia Civil van actuar de manera ‘exemplaritzant’ per evidenciar que el referèndum era ‘il·legal’ i així fer-ho entendre a la ciutadania catalana.

El jutjat 7 de Barcelona cita Pérez de los Cobos com a testimoni

Set eurodiputats han anat fins a la presó espanyola d’Estremera. Volen visitar l’ex-eurodiputat Oriol Junqueras i l’ex-conseller Joaquim Forn, tots dos empresonats. I sense judici encara. Una vergonya que tots els eurodiputats volen deixar clara. Parlem de José Bové, icona de l’antiglobalització, i la diputada comunista francesa Marie-Pierre Vieu, aliada de Podem, que han sortit de Tolosa a dos quarts de nou del matí; del diputat flamenc Mark Demesmaeker, i de la diputada letona de la minoria russa Tatjana Ždanoka, que han partit de Brussel·les una hora més tard. Els seus companys catalans Josep-Maria Terricabras i Ramon Tremosa els esperaven a l’aeroport de Barajas dalt d’un autocar d’una marca inquietant: Chaos. I Jordi Solé ja era a la porta de la presó, a una hora i mitja de camí. Els set eurodiputats a la porta d’Estremera mostrant passaports i credencials de parlamentaris europeus. La comitiva inclou també Isabel Elbal, advocada dels consellers Comín i Serret, que ha mirat de gestionar els permisos d’entrada dels eurodiputats. Diu que fa un mes que ho proven i no se’n surten. Han arribat a rebre excuses tan bèsties com aquesta: la petició de la visita no inclou el noms dels pares dels demandants. ‘En fi’, sospira Elbal, que coneix bé el sistema penal espanyol. Fa trenta anys que fa de penalista, i mai no havia tingut clients presoners polítics. ‘Són presos polítics. I els han enviat a Estremera, una de les presons dures que hi ha. Els advocats ho sabem per detalls que poden semblar menors, però que no ho són. Aquí la llista d’objectes que els presoners poden tenir dins la presó és molt més reduïda que no pas en molts altres llocs. Per exemple, no poden tenir CD. O la llista d’incidents, que també és més alta. Dit això, les presons espanyoles, en general, tenen bones condicions. Estremera també. Sabeu per què? Perquè a Europa les presons són pensades per a la reinserció. Poc temps i avall. Aquí són pensades perquè t’hi quedis. Per tant, estan més ben equipades. De fet, les presons depenen del Ministeri d’Interior, i no pas del de Justícia, com en tants altres països.’ Quan l’autocar arriba, sense retard, la presó ens dóna la benvinguda amb aquesta pancarta: ‘España no se rinde’. La veus en una de les tanques de la presó. La hi han posada membres de l’extrema dreta que minuts abans s’hi havien congregat. I els funcionaris aquí l’han deixada, tu. ‘España no se rinde’, a la presó on hi ha Junqueras i Forn. Entesos. ‘Jo he demanat a un guàrdia civil que la traguessin. M’ha dit que qui mana ja sap què ha de fer’, diu l’eurodiputat Jordi Solé. ‘Saps què vol dir aquesta pancarta? Que Espanya està espantada. Ho està’, afirma l’eurodiputat José Bové. L’advocada baixa de l’autocar, entra a la presó i en torna amb males notícies. ‘Ni el director em vol rebre, ni us deixaran entrar.’ Tots els eurodiputats baixen i fan una petita conferència de premsa. Qui pren la iniciativa és Bové, que s’encara amb alguns dels guàrdies civils, mostrant-los la seva acreditació d’eurodiputat, demanant de poder entrar. Tots i cadascun d’ells parlaran davant les càmeres uns quants minuts. Bové recorda que a França ell va anar a visitar presoners bascs i només va haver de trucar a la porta de la presó. Cinc minuts després, ja era dins. Aquí, un mes de protocol i encara res. L’home està realment sorprès de tot això que veu. Li faig una petita entrevista i em diu que li recorda temps passats, tot això. I que és aquí perquè creu que Brussel·les hauria d’intervenir entre Catalunya i Espanya, i que és evident que els catalans han de poder decidir el seu futur. Bové troba increïble que empresonin polítics que seguien un programa electoral. Els perfils de les dues eurodiputades són trencadors. No te’ls esperes. Tatjana Ždanoka, per exemple és una letona de la minoria russa, i molt descontenta amb la independència del seu país. ‘El 80% no n’estem contents.’ Comunista, fins i tot ha vist com el seu partit era il·legalitzat, i ella s’ha convertit en una de les portaveus de la minoria russa. Ha tingut el nou estat en contra. Molt en contra. Doncs ací la tenim: ‘Sóc ací per la mateixa raó que allà. Per la defensa i els drets de la minoria. I els catalans ho sou. A banda que jo conec Oriol Junqueras personalment. És una vergonya que estigui tancat.’ Filla de jueu i cristiana ortodoxa, Tatjana Ždanoka em diu que el diari El País li ha dedicat a ella personalment una pàgina sencera vinculant-la amb Putin. ‘Res. Aquí el que amaguen és que Putin va a favor de Madrid. I hi va. I tant que hi va. Però això no ho diuen, no. Ells vinga a atacar amb la vinculació amb Putin.’ Segons Terricabras aquesta dona més aviat solitària ‘no falla mai. Mai. Sempre vol ajudar-nos’. Marie-Pierre Vieu és editora, i de l’extrema esquerra francesa. Ha vingut acompanyada del que semblen familiars. Té aliances amb Podem. Doncs ací la tenim també. ‘Al meu partit la meitat de la gent no ho veia bé, que vingués, i l’altra meitat sí. Però jo sóc ací perquè, amics, jo crec en el dret d’autodeterminació dels pobles. Hi crec. I aquesta gent ha de notar el nostre escalf. Hem d’ajudar-los a sortir.’ Vieu només parla francès i necessitem l’ajuda d’un traductor. M’explica que ha viscut a la frontera franco-espanyola i coneix de prop la repressió espanyola. Finalment, un dels eurodiputats que segons Ramon Tremosa ha ajudat més els catalans. Mark Demesmaeker. Nacionalista flamenc. Contundent és poc: ‘Em pregunto si Espanya és com Turquia. Tot això és una autèntica vergonya. I Europa hauria de veure que es va allunyant molt dels seus ciutadans. No únicament a Catalunya. A tot arreu.’ Demesmaeker, ex-periodista i presentador de televisió, va ser a Catalunya durant l’1 d’octubre. I ha decidit que demà passat, 21-D, anirà a Catalunya a mirar de veure si les eleccions transcorren amb normalitat. No se’n fia ni un pèl. Després d’atendre els mitjans, eurodiputats i comitiva compartim uns entrepans que ens ha anat a cercar el conductor de l’autocar, casat amb una dona nascuda a Sabadell. ‘Però de seguida va anar a viure a Zamora. Allà ens vam conèixer.’ Mengem a peu de carretera, envoltats d’aquests paisatge quixotesc. El no-res. Tot pla. La pancarta de ‘España no se rinde’ de fons, i la nostra conversa informal sobre possibles fugues de presoners. Una hora després arriben més mitjans i els eurodiputats fan una segona ronda de declaracions. Sabem que les notícies, sobretot gràcies a Bové, han arribat a França. I ja de tornada agafem més provisions en un mesón que es diu El Quijote, que mena un home de Terrassa. Saluda un dels assistents del grup. Quan arribem a Madrid sento com al fons de l’autocar la letona se sorprèn de la quantitat de banderes espanyoles que hi ha penjades als balcons de Madrid. I com Bové, per desitjar sort a tothom, ho fa a la francesa manera (‘Merde!’) i un amplíssim somriure als llavis.

El xocant viatge a Estremera de José Bové i més eurodiputats

Enguany, per primera vegada, la Setmana del Llibre en Català tindrà parades amb representació de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans. Sortosament, els escriptors han funcionat sempre sense limitacions territorials polítiques, sinó que han publicat a tot el territori lingüístic al marge de la procedència. També moltes editorials de procedències diverses han col·laborat i endegat projectes comuns. N’és un bon exemple l’associació Llegir en Català, que aplega editorials del Principat, el País Valencià i les Illes Balears i que té, entre més, la voluntat de crear ponts de col·laboració i facilitar la presència dels seus llibres en les llibreries de tot arreu. Però, més enllà de les iniciatives individuals, la presència de totes les associacions d’editors en llengua catalana dels Països Catalans podria ser un primer pas per a crear amb vista a un diàleg, un intercanvi i la possibilitat de dissenyar polítiques comunes que permetin una acció conjunta. Fa anys que l’Associació d’Editors del País Valencià és present a la Setmana i cada dos anys també hi arriba l’Associació d’Editors d’Andorra, amb el Govern d’Andorra i l’Associació del Llibre del Pirineu. En canvi, d’ençà de la crisi econòmica i la desaparició del Gremi d’Editors de les Illes Balears, cap institució balear no hi havia estat present. L’any passat tampoc, perquè feia molt poc temps que s’havia constituït l’Associació d’Editors de les Illes Balears i era massa precipitat. Enguany hi té un estand, juntament amb l’Institut d’Estudis Baleàrics. Gracià Sànchez, responsable del Gall editor, és president de l’Associació d’Editors de les Illes Balears. Ell és un bon exemple d’editor que, partint d’una actitud individual, manté el vincle amb tot el territori, perquè la seva editorial forma part de Llegir en Català i també de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Sànchez explica: ‘Certament, a títol individual ja ens relacionem entre territoris i l’Associació d’Editors en Llengua Catalana té prou segells representats de tots els Països Catalans. És en l’àmbit col·lectiu que s’hauria de millorar aquest espai comunicatiu, per poder endegar accions i reivindicacions conjuntes. Sí, de veres que fa falta aquest contacte, per no funcionar com tres mercats distints. Tots en sortiríem afavorits.’ La presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, és conscient de la necessitat de vincular les associacions d’editors. De fet, a la junta actual ja hi ha un representant d’una editorial del País Valencià, Gonçal López-Pampló, de Bromera, i un representant d’una editorial de les Illes Balears, Toni Guiscafré, de Documenta Balear. El mandat de la junta que presideix Ayats s’acaba a final d’any. És, doncs, un bon moment per posar-se nous objectius amb vista als anys a venir. Amb tot, Montse Ayats hi veu dificultats: és conscient que des de l’empresa privada és difícil de resoldre la relació entre territoris, un fet que va molt més enllà del món del llibre en català. Sota el paraigua de l’Institut Ramon Llull, els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears han anat fent avenços polítics aquests darrers mesos. El director editorial de Bromera, Gonçal López-Pampló, té una visió privilegiada sobre la possibilitat d’establir un vincle més fecund entre associacions d’editors, perquè forma part de la junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i també és membre de l’Associació d’Editors del País Valencià. Però diu: ‘Com fer el vincle entre associacions? La veritat és que no ho sé. L’Associació d’Editors del País Valencià no té cap limitació lingüística, per exemple. Potser per a mi el repte és aconseguir una comunicació més fluida en termes generals. Però, és clar, les velocitats i els ritmes són tan diferents…’ El director editorial de Bromera, Gonçal Lopez-Pampló. La presidenta de l’Associació d’Editors del País Valencià, Dolors Pedrós, responsable d’Edicions 96, tot i les dificultats, és més optimista: ‘Cercar la manera de crear una plataforma on hi hagi representades totes les associacions d’editors és important. Sóc del parer que juntes sumem. I crec que l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que no correspon a un àmbit territorial sinó lingüístic, i que inclou molts segells del País Valencià i de les Illes Balears associats (Edicions 96 en forma part), hauria d’impulsar aquest diàleg, també perquè és la que té més recursos.’ I continua: ‘Nosaltres, des del País Valencià, hi tenim molt d’interès i hem impulsat accions en aquesta direcció. L’any passat vam organitzar per primera vegada el Galeusca a València (amb el govern del PP això era impensable). Aquest podria ser un bon paraigua.’ Curiosament, en aquest punt López-Pampló hi coincideix. Continua Pedrós: ‘Per altra banda, aquest novembre a la Plaça del Llibre, que és l’esdeveniment homòleg de la Setmana a València, també s’aplegaran editors de Catalunya i per primera vegada també de les Illes Balears. Són espais per a fer visible la producció del llibre en català.’ Des de les Illes Balears i el País Valencià, els editors són crítics amb la manera de funcionar de la majoria d’editors de Catalunya. Gracià Sànchez creu que sobretot passa amb els editors de Barcelona. La visió des de Barcelona sovint és que a Mallorca es fan coses de Mallorca i a València es fan coses de València i prou. La veritat és que se’n fan de qualitat de tot el territori lingüístic.’ Gonçal López-Pampló també creu que les editorials valencianes tenen més dificultats per a introduir els seus llibres al Principat. I Dolors Pedrós creu que l’esforç que els editors de les Illes Balears i del País Valencià fan per ser presents a Catalunya no es correspon amb el que fan les grans empreses editorials catalanes en relació amb la seva presència als altres territoris. Collites, etiquetes La presència de la producció editorial del País Valencià dins la Setmana consisteix a concentrar les activitats d’aquestes editorials en un sol dia. La ‘collita valenciana’ enguany es podrà veure durant tot el diumenge 10. Dolors Pedrós explica que a la Plaça del Llibre de València enguany també es farà una ‘collita catalana’. Tanmateix, Gonçal López-Pampló es pregunta si aquestes etiquetes només perpetuen una anomalia. Montse Ayats reconeix que no és la millor fórmula, però que hi ha una raó logística i econòmica al darrere. Dolors Pedrós també diu: ‘En un país normal, no s’hauria de distingir ni hauria de tenir gens d’importància el fet que un autor procedeixi de la Ribera del Xúquer o del Penedès. Però la realitat és que això no passa. I ‘la collita valenciana’ avui és una manera de fer visible la literatura del País Valencià a Catalunya.’

Les associacions d’editors dels Països Catalans i unes polítiques comunes

Les autoritats daneses han informat que solament dimecres les altes temperatures a Europa al llarg del juliol van desfer dotze mil milions de tones de gel. N’és un exemple una glacera a Kangerlussuaq, Groenlàndia, com en deixa constància un vídeo, que palesa els greus efectes de l’emergència climàtica. El vídeo el va publicar dijous a Twitter Laurie Garrett, periodista científica nord-americana. This is a roaring glacial melt, under the bridge to Kangerlussiauq, Greenland where it's 22C today and Danish officials say 12 billions tons of ice melted in 24 hours, yesterday. pic.twitter.com/Rl2odG4xWj — Laurie Garrett (@Laurie_Garrett) August 1, 2019 En un altre de posterior, Garret afirma que ciutadans locals li han dit que ‘probablement es tracta de la pitjor fosa en la història de Groenlàndia’. De fet, explica que els 22 °C assolits són la temperatura rècord mai registrada allí. Normalment, afirma, hi ha una fosa al juliol, però la que s’observa al vídeo és la segona. Segons dades de l’Institut Meteorològic danès, al juliol Groenlàndia va perdre dos-cents mil milions de tones de gel. Ruth Mottram, una de les científiques que en forma part també en deixa constància a Twitter. For those keeping track, this means the #Greenland #icesheet ends July with a net mass loss of 197 Gigatonnes since the 1st of the month. https://t.co/Qgwj6WtUzF — Ruth Mottram (@ruth_mottram) August 1, 2019 També ha publicat una imatge a la xarxa social l’expert Pierre Markuse, tretes de fotografies del satèl·lit Sentinel 3. S’hi observen diversos punts blaus que corresponen a foses de gel. Melt ponds🌊 in western Greenland, active 2019 wildfire🔥, and 2017 wildfire burn scar, #Greenland🇬🇱 1 August 2019 Enh. nat. col. #Copernicus #Sentinel-3🛰️ Full-size: https://t.co/Ecm3eT0erI #RemoteSensing #Wildfire Image is about 380 kilometers wide pic.twitter.com/HBHnffMeJX — Pierre Markuse (@Pierre_Markuse) August 2, 2019 D’una altra banda, el meteoròleg finès Antti Lipponen ha fet una animació per a constatar l’evolució del desgel a la costa oest de Groenlàndia en divuit anys. Part of #Greenland west coast on August 1st. Cloud-free years since 2001. MODIS / Terra data.🎞: https://t.co/l7pHRVuDTz#NASAWorldview: https://t.co/pHPu00N1mV pic.twitter.com/UYZ7CSkky6 — Antti Lipponen (@anttilip) August 1, 2019

Així es fon en directe una glacera a Groenlàndia

La plataforma Prou Ostatges, que vol donar suport a la iniciativa dels dejunis col·lectius, s’ha presentat avui en públic. En formaran part els principals partits polítics –ERC, el PDECat, JxCat, CUP–, i l’ANC, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM). També s’hi han afegit dos membres dels comuns a títol individual, Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet. Per la seva banda, l’AMI impulsarà mocions als ajuntaments en suport als presos polítics i demanant un pronunciament del Tribunal Constitucional sobre els recursos presentats. L’última hora de la vaga de fam. Tota la informació sobre la protesta Prou Ostatges, vinculada a l’ANC, ha volgut deixar clar que no proposaria cap acció, sinó que es dedicarà a coordinar les propostes dels partits i les entitats que sorgeixin en suport a les vagues de fam. Els dejunis es faran, en principi, fins que Joaquim Forn, Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez donin per acabada la vaga de fam. No obstant això, es mantindrà el grup de coordinació per si cal reactivar-lo. De moment, han anunciat tres dejunis programats. El primer durarà dues setmanes, des d’aquest diumenge a les 19.00 fins al dia 25 o 26 de desembre, i començarà a Montserrat en companyia de familiars dels presos polítics. El segon serà a Cornellà, del 14 de desembre al 21. El tercer es treballa perquè sigui a Barcelona a partir de divendres. En tots els casos, es faran relleus cada dos dies i hi haurà dejunis fins a un màxim d’una setmana. Com ja s’havia anunciat, els diputats que ho vulguin faran un altre dejuni de 24 hores el 6 de desembre, en protesta contra la constitució espanyola. L’espai que centralitzarà els dejunis serà el dipòsit del Rei Martí (districte barceloní de Sarrià-Sant Gervasi). A les tardes, es faran actes públics de petit format com ara concerts, xerrades, conferències o presentacions de llibres, entre altres activitats, per a donar suport i acompanyar la gent en dejuni. Hi haurà un control mèdic i es farà un examen de salut bàsic per a la gent que s’apunti als dejunis. A més, el grup de coordinació intentarà que algú amb rellevància social faci dejuni per a contribuir a visibilitzar les iniciatives de suport als presos. A la conferència de premsa de presentació, Jordi Vilarasau, metge, i Vicenç Relats, ex-membre del secretariat nacional de l’ANC, han explicat que el grup de coordinació s’ha constituït amb la intenció de recollir la necessitat i les ganes de fer accions de suport als presos polítics en vaga de fam. ‘Són accions de consciència i protesta properes al moviment de la no-violència i de denúncia política’, ha comentat Relats. Tampoc descarten que el grup creixi i acabi impulsant altres accions de protesta.

Prou Ostatges programa els tres primers dejunis col·lectius

La portaveu de Ciutadans al parlament, Lorena Roldán, ha intentat provocar els acampats de la plaça Universitat de Barcelona fent-hi un míting. Un centenar de persones s’han col·locat darrere la dirigent espanyolista, que anava acompanyada de Carlos Carrizosa i Carina Mejías, i l’han escridassada. ‘És una autèntica vergonya com estan aquí acampats’, ha dit Roldán. Els manifestants li han respost amb crits de feixista i ‘no sou res sense farlopa’. 🔴 ACTE DE C's A PLAÇA UNIVERSITATAnonymous Catalonia pic.twitter.com/l3JSd0aLdY — suns😡💪 (@susns777) November 4, 2019 ‼️Arriben a Gran Via de les Corts Catalanes amb Universitat membres de Ciutadans. Des de l'Acampada #EnsPlantem, no tolerem les seves provocacions ni amenaces. Fora feixistes dels nostres barris!#Generació14O pic.twitter.com/13mguTt44D — Acampada Plaça Universitat #Generació14O (@AcampadaUni) November 4, 2019 Ciutadans tria la plaça Universitat de Barcelona per fer el míting de campanya d’aquest matí. Un centenar de joves de l’@AcampadaUni protesten al seu darrere contra la presència de Lorena Roldan i Carlos Carrizosa. @SERCatalunya pic.twitter.com/al0xrbGxxo — Albert Prat (@albertpratviver) November 4, 2019 Vegeu el míting íntegre en aquest vídeo que ha publicat Ciutadans. En les imatges es poden veure els acampats rere un cordó de seguretat. Tanmateix, no se’ls sent perquè el vídeo no té so ambient, només el del micròfon de Roldán. #EnDirecto declaraciones de @Lroldansu https://t.co/H1K6jwA2XB — Ciudadanos 🇪🇸🇪🇺 (@CiudadanosCs) November 4, 2019

Ciutadans intenta provocar amb un acte electoral a l’acampada independentista de la plaça de la Universitat

El llibre d’Ada Castells s’havia de dir Mare morta, però hi retratava una mare tan viva, tan forta, tan egoista, tan plena de retrets, tan inflexible cap a les seves filles, i en alguns moments tan divertida i emprenedora, en una època de mares sense atributs que no fossin la submissió… No podia dir-se Mare morta i es va acabar dient Mare, només Mare. Però una mare connotada per la imatge d’una oca a la coberta. Una mare oca? ‘Sí, altiva, sí, amb mal geni, sí, divertida, però quan menys t’ho podies esperar’, escriu l’autora dins la novel·la. Ada Castells ha escrit una novel·la sobre la seva mare i sobre la necessitat d’estimar. Una obra que commou, que és un retorn a la infantesa i una revisió de la relació d’una filla amb la seva mare, fruit de l’amor tan constitutiu com el que segrega, d’una manera instintiva, animal, el vincle. —És un text dur, perquè exposeu una relació en què es presenta una mare egoista, que no respon als models clàssics de maternitat, que això és molt interessant, però que té punts de crueltat, segons que explica la filla, difícils d’entendre. —Em vaig llegir la novel·la Tanguy de Michel del Castillo, que explica la història d’un nen que es va criar en un camp de concentració, tan dur com això, i el nen ho vivia amb tota naturalitat. I quan va sortir al món exterior es va adonar que allò no era la normalitat. Doncs jo ho vaig viure així. Jo pensava que totes les mares eren com la meva. Per a mi no va ser dur, era així. De tota manera, jo crec que tots tenim coses dures i conflictives, de les quals sovint ens costa de parlar, perquè és incòmode i perquè som en un món d’Instagram i visca la vida. I focalitzem els moments de les nostres vides que són gratificants. Però la vida en té molts, de moments, i n’hi ha que no són tan agradables. Precisament, la tesi de la novel·la és: malgrat tot, hi ha oportunitat per a la reconciliació, hi ha oportunitat per a l’entesa i per a l’amor. Sobretot quan es tracta d’una mare, d’un pare, d’un germà o d’un gran amic. Gent que et constitueix a la vida. No tenir-los com una espina sinó com una part positiva i amorosa de la teva vida. Això és fonamental. —Trobar les escletxes que trenquen la uniformitat de la visió d’una mare, que no tan sols pot ser dura i cruel. —És que també és la mare que et diu: ‘Tu ets la meva benedicció.’ I és la mare que et diverteix i la mare que està orgullosa de tu perquè has escrit una novel·la. I la mare que més agraeixo és la mare que m’ensenya a morir, que mor com la senyora que era. Amb enteresa, totalment convençuda d’allò que havia de fer. I que mor molt bé. I això és una lliçó molt important. —Als fills de vegades els costa de veure en la mare una persona i una persona polièdrica. —Sí, els fills tenim aquest egoisme de voler que els pares, sobretot les mares, siguin només per a nosaltres. És una cosa absolutament animal, perquè és la persona que et protegeix, que t’alimenta, que t’educa… I voldries que estigués només per tu i fos aquesta la seva única funció a la vida. I, evidentment, són persones, s’equivoquen, són injustes… Per tant, n’hi ha que seran més egoistes i n’hi ha que més divertides. I, per una altra banda, els adjectius no van tots a l’una: tots tenim parts positives i negatives. Tots hem conegut el ‘simpàtic malparit’. I crec que si una cosa té la literatura és que ens pot oferir personatges tan complexos, tan polièdrics. Els humans no som plans, no som estereotips, no hi ha bons i dolents. I sort d’això, perquè prendre’ns la vida amb bons i dolents mira on ens ha dut, a uns conflictes socials i polítics que ens donen una insatisfacció molt gran. Aprenem que tots som complexos i que hi ha la possibilitat d’una reconciliació. —Al llibre apareix doblement la relació mare-filla, perquè la filla també es converteix en mare. És aleshores que la perspectiva de la filla, en relació amb la seva mare, s’obre. —Jo crec que aquest llibre l’hauria escrit d’una manera molt diferent si no hagués estat mare. Quan ets mare, prens de model la teva, de mare, en moltes coses. En el meu cas, la mare és com un antimodel: no vull caure en certes coses. Hi ha un moment que la filla del relat vol clavar una cleca a la seva filla i s’atura, perquè afortunadament podem trencar models que no són positius. Però hi ha moments que et mires al mirall i reconeixes que dius o fas les mateixes coses que la teva mare. Per això, hi havia l’interès de fer aquesta revisió, també per mirar de ser una bona mare. —Escriure el llibre, us hi ha ajudat, en això? —El llibre m’ha ajudat en això i també m’ha ajudat a desdramatitzar: aquesta voluntat com a mare de fer-ho tot tan bé, és impossible. Relaxem-nos. Hi ha èpoques de la maternitat molt difícils. Crec que la maternitat no és vista amb l’honestedat amb què s’hauria de mirar. És un ofici molt difícil. El més difícil de tots. I no és prou valorat. Ens hem fixat si fem la truiteta o l’entrepà quan els fills surten de piscina, però no és això. Formes una persona que llançaràs al món i que per tant té molta importància com serà. —Davant un fet es poden tenir moltes visions. Totes acostumen a ser parcials i esbiaixades. El llibre mostra com pots llegir d’una manera negativa certs fets, fins a un cert moment que descobreixes que són fets que tenen uns valors intrínsecs que també poden ser positius. —Sí, és allò que es repeteix al llibre, que una germana diu que la mare és un monstre, l’altra que és boja i la tercera germana no pot dir res, perquè ho ha oblidat tot. Són tres maneres: el contraatac, el judici, l’esquivament. I sempre passa això. Però no podem saber per què cadascú és com és. Jo crec que la mare era una gran supervivent i això la va fer ser egoista. I també hi ha un altre aspecte, que és el de la creativitat castrada a una generació de dones, que potser haurien florit en l’art, però estaven condemnades a fer el paper d’esposes i mares. La mare d’aquesta novel·la es refugia fent vestits per a les seves filles. Potser si hagués viscut en una altra època, hauria estat una dissenyadora trencadora. En aquella època només era una dona que cosia. —Aquests últims anys, que la dona pren una nova centralitat social, immerses en aquesta revolució, el tema de la maternitat i la relació mares i filles s’ha fet molt present en el món de l’art i la creació. És un tema d’interès avui, quan abans se’n parlava poc i malament. —Hem reproduït uns falsos models de maternitat, idealitzada o culpabilitzada i no quadren, la realitat és una altra. És l’enfrontament humà més intens que hi ha. La persona que més t’ha constituït al món és la teva mare, vulguis o no. Això, és clar, en l’àmbit de l’art, és un desafiament. Perquè l’art busca els conflictes. És una mina. —I com tot gran tema que afecta les dones… —Fins ara era bandejat. No era important. La maternitat es reduïa a un fet de casa, de bolquers i xumets. No, és la humanitat! Som mamífers, com deia Lizano. —És donar la vida. —I tant. Com diu el tòpic: si ho fessin ells! A totes les universitats s’estudiaria el procés de maternitat com a assignatura obligatòria. I us explico una cosa: vam estar pensant molt el títol. Perquè el títol inicial era Mare morta, que a mi m’agradava molt, però la Isabel Martí , amb molt bon criteri em va dir: aquest personatge és molt viu, un personatge ple de vida, no li pots posar mare morta. Però com podíem adjectivar-la, la Raquel? És molt difícil. Vam dir: deixem-hi ‘mare’. Però ens feia por, per evitar caure en el tòpic de la mare marona, la idea que pot associar-se a aquesta paraula sola. Aleshores vam trobar l’oca i així ja s’entenia que ens referíem a una altra cosa. —Però ara ja s’ha trencat el tòpic. —Sí, però tampoc no volia caure en l’altre extrem, perquè no és un llibre de reivindicació de la maternitat, no ho és, és una reivindicació de la persona. —Hi apareix també la comunitat protestant, un tema que ja heu tractat en més llibres, i que en aquest era ineludible, perquè la vostra família ho és. És interessant de descobrir com aquestes comunitats religioses petites s’organitzen. —Els protestants, és cert que als anys setanta es van espavilar molt i van fundar escoles, hospitals, centres de colònies… Eren molt emprenedors. Durant la dictadura els protestants les van passar magres, fins al punt que els primers anys de postguerra van arribar a afusellar pastors. Vull dir que poca broma, era una comunitat perseguida. La comunitat protestant em dóna, per una banda, la possibilitat de parlar d’una comunitat petita i perseguida, que surt al món i, per una altra banda, aquest gran interès que dóna a la paraula escrita, per la lectura de la Bíblia. Això ho he mamat molt de petita, i crec que m’ha conformat molt com a escriptora. I la necessitat d’utilitzar sempre la paraula precisa, de no banalitzar les paraules. Nosaltres no podem parlar de Déu en va. Aquesta restricció dels mots, la disciplina de l’oració diària, la lectura de la Bíblia…, conforma també la Raquel, la mare, i contrasta amb el seu caràcter frívol, de passar-s’ho bé i de visca la Pepa! I aquest contrast el té, el protestantisme llatí, que gairebé no existeix, perquè representa l’1% de la població en aquest país. —Al primer llibre que vau publicar, El dit de l’àngel, ja us vau centrar en el protestantisme. —El dit de l’àngel explica per què la meva família és protestant des dels besavis, que vénen de Menorca. Els anglesos, amb la dominació de les Illes Balears, van portar el metodisme a Menorca. Aquests són els més antics, tot i que durant la Reforma, al segle XVI, també n’hi va haver que es van convertir, però la Inquisició els va pelar tots. Per tant, els més antics genuïnament catalans són del segle XVIII, amb la colonització anglesa de Menorca. És una història interessantíssima que vaig explicar a Jaume Vallcorba quan era joveneta. Ell em va dir: d’això n’has de fer un estudi. Però com que jo no sóc de la vena de l’estudi, em vaig posar a escriure i em va sortir una novel·la. I la novel·la és El dit de l’àngel. I no havia tornat mai a aquest tema específicament, perquè no havia tornat mai tant a la família. Jo sabia que era una cosa que tenia pendent, però no em podia precipitar. —Per què heu tardat tant a tornar a la família? —Tota la vida m’he documentat per fer aquesta novel·la. I les primeres notes del llibre les vaig prendre quan la meva mare encara era viva. Perquè sabia que tard o d’hora hauria d’escriure sobre ella. És el que deia la Rodoreda: ja tinc la novel·la, ara l’he d’escriure. Però necessitava fer aquest treball de maduració personal. Primer, la meva mare no hi havia de ser i jo havia de passar el dol. La meva mare fa cinc anys que és morta. Després, jo havia de ser mare, mare fins i tot d’una nena adolescent, que és quan el mirall és més conflictiu. És clar, havien de passar coses a la meva vida abans de tornar al fil d’El dit de l’àngel. Ara hi he pogut tornar. —És el primer llibre que publiqueu a la Campana. —Sí i n’estic molt contenta. Mentalment, me n’havia d’anar a una altra editorial. Perquè volia marcar un punt d’inflexió. Perquè és un llibre molt important. I a Edicions 62 potser, penso, hauria estat un llibre més del seu catàleg. En canvi, la Campana, que publica tan pocs títols, i Isabel Martí, que sabem que recull molt pocs originals en català, perquè és molt estricta… Que em volgués l’original la Isabel em va donar una seguretat molt bèstia. Una editora molt intel·ligent, que llegeix molt bé i que esgarrapa per defensar els seus llibres, perquè en fa molt pocs. Volia ser a la Campana. I tot va anar molt de pressa. —Tot i que dieu que és una novel·la que us va sortir a raig, també és una novel·la en què es nota molt de treball d’estil. I en el curs de la novel·la feu referència al procés d’escriptura i al fet de ser escriptora. —Parlar del procés creatiu ja ho havia fet en algunes altres novel·les, però sempre utilitzant el paper d’un pintor. Els meus personatges han estat pintors. Era parlar del procés creatiu amagant-me una mica. Però en aquesta novel·la, Mare, amagar-se era absurd. És constitutiu de mi ser escriptora i escriure. Havia de ser escriptora la protagonista. I en aquesta novel·la també cal parlar del fet d’escriure com un fet sanador. És molt sanador. —Escrivint la novel·la, us heu omplert o us heu buidat? —M’he buidat en el sentit que totes les coses que havia de visualitzar m’han sortit de dins, i m’he omplert també, de fortalesa i de seguretat. Podeu comprar Mare a la Botiga de VilaWeb

Ada Castells: ’Hem reproduït uns falsos models de maternitat, idealitzada o culpabilitzada, però la realitat és una altra’

El diari Público ha revelat nous fragments de la conversa entre el ministre d’Interior espanyol en funcions, Jorge Fernández Díaz, i el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC). En aquest cas parlen sobre la utilització del Servei Executiu de la Comissió de Prevenció d’Emblanquiment de Capitals i Infraccions Monetàries (Sepblac), òrgan dependent del Ministeri d’Economia. L’objectiu era investigar els comptes de l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias, al càrrec el 2014, en el moment de la conversa. De Alfonso diu a Fernández Díaz: ‘Si tu m’ho demanes, jo ho a Juan Manuel Vega, al director del Sepblac. Però, bé, tampoc no vull que el director del Sepblac pensi que hi ha coses rares. El Sepblac el rep i no sé com funcionarà.’ Després de parlar de Trias, passen a parlar del president de l’AMI i batlle de Vic de llavors, Josep M. Vila d’Abadal, en qui Fernández Díaz té molt d’interès i que en algunes altres converses havia acusat de ‘talibà’. Diu Daniel De Alfonso: ‘Sí, sí, sí … Això de Vila d’Abadal sortirà si aquests documents em permeten de lligar bé, amarrar bé, l’aspecte penal. Aniria a la fiscalia directe. Si no, si aquest document arriba i m’ho desmunta… de debò, què queda?: un retret social fort, queden unes advertències i unes recomanacions que li faríem. Segons que explica Público, el Ministeri d’Interior espanyol ha utilitzat també el Sepblac per investigar el líder de Podem, Pablo Iglesias.

Un nou àudio de la conversa entre Fernández Díaz i De Alonso revela detalls sobre la seva estratègia

Entres dos quarts d’onze i les onze del matí d’ahir, agents de la Guàrdia Civil es van presentar al Parlament de Catalunya, al Palau de la Generalitat, al Departament de Justícia i al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI). Tots anaven de paisà amb les identificacions pertinents. Portaven una diligència de requeriment d’informació aprovada pel jutge del Tribunal Superior de Justícia que instrueix el cas contra Germà Gordó pel cobrament de comissions per a Convergència a canvi d’obra pública. Contra el que era habitual fins ara, els agents de l’institut armat militar espanyol van topar amb unes noves formes a les institucions catalanes. No van poder passar més enllà de les sales d’espera. Sales d’espera Al parlament, van ser conduïts a una sala d’on no van sortir si no era per anar al servei o a buscar alguna cosa al cotxe. Al palau, van restar a la sala d’espera que hi ha a les cotxeres perquè el conseller de Presidència, Jordi Turull, no els va deixar entrar més endins. I al departament situat a Pau Claris amb Casp, els agents van esperar totes les hores a una sala de la primera planta –’la més propera a la porta que tenim’, diuen fonts del departament– i no es van moure d’allà. Els agents, a les sales d’espera, i el fiscal anticorrupció José Grinda, d’un lloc a un altre per a seguir de prop l’obtenció de la informació requerida. A tot arreu, els agents portaven requeriments d’informació. Per a comprovar que se’ls donaven còpies del material original, un agent va poder entrar al Palau de la Generalitat per verificar-ho. En tot cas, el van fer entrar per la porta del carrer de Sant Sever (la porta del darrere) i no va tenir accés directament a la informació ni als sistemes informàtics del govern. Una decisió al parlament que no els va fer gens de gràcia Al parlament, sense cotxeres ni una sala d’espera a prop de la porta d’entrada, els agents van esperar que se’ls lliurés la informació exigida a una sala del departament d’Infrastructures, a prop del bar. En tot moment, van ser acompanyats per un lletrat del parlament, per la cap d’informàtica i pel cap d’infrastructura. Els informàtics de la cambra van lliurar els correus electrònics de Gordó durant la seva etapa de diputat. El fiscal Grinda, que va ser una estona amb els agents al parlament, va ser l’únic que va sortir de la sala per anar a fer un cafè al bar, sempre acompanyat de treballadors de la cambra. Els agents que havien estat destinats al parlament se’ls va fer deixar les armes a l’entrada i se’ls va acreditar. ‘No els ha fet gens de gràcia’, reconeixia un membre de l’equip de Presidència del parlament. L’actuació del personal de la cambra va ser correcta, deien de fonts del parlament, perquè la instrucció era que hi hagués col·laboració amb la justícia, ‘però ni un mil·límetre més, ni un de menys’. Quan van arribar els agents de l’institut armat espanyol, la mesa estava reunida amb la junta de portaveus. Per tant, la presidenta Carme Forcadell va ser informada en tot moment. Però no va voler interrompre pas l’agenda prevista per la irrupció dels agents. Les corredisses de periodistes van ser constants cada vegada que semblava que hi podia haver alguna novetat durant l’hora i mitja que els guàrdies civils van trepitjar la seu de la sobirania de Catalunya. La llarga espera a la plaça de Sant Jaume La situació a la plaça de Sant Jaume també va ser de corredisses a cada moviment a la porta custodiada pels Mossos d’Esquadra. El registre d’accessos del palau assenyala les 10.47 com l’hora d’entrada dels agents, quatre homes i dues dones de paisà amb distintius del cos armat: la destral, l’espasa, la corona i el feix romà. D’aleshores fins poc abans de les set del vespre, els agents es van esperar a la petita sala d’espera, tota de fusta i vitralls de colors, de les cotxeres i les cavallerisses del palau. Custodiats en tot moment per mossos d’esquadra, van esperar a rebre la informació requerida: l’agenda de visites de Gordó durant la seva etapa de secretari del govern (de desembre de 2010 a desembre de 2012) i la relació del personal que li donava suport administratiu. ‘Ni espectacles ni humiliacions’ i uns quants turistes despistats Quan ja havien sortit del palau, Turull va deixar clar que la seu del govern des de feia sis segles no era un lloc per a espectacles ni humiliacions. La llarga espera dels agents va permetre al fiscal Grinda d’anar i venir diverses vegades. Els periodistes que esperaven informació i moviments a peu de plaça van atendre tota mena de consultes de ciutadans curiosos i turistes despistats aquelles hores sota un sol de justícia, ell sí. ‘Puigdemont és l’alcalde’, deia un home que explicava que era de Jaén a un altre decidit a fer-li cas. ‘No és el president?’, replicava l’altre. També un home de faccions orientals –d’aquelles dels tibetans– s’afegia a la tertúlia sense saber amb qui parlava: ‘A Espanya hi ha molts corruptes. Per què vénen a Catalunya? Que vagin a Espanya! Espanya, molts segles de corrupció.’ Pocs minuts després, passaven dos homes més sense aturar-se i un d’ells cridava: ‘Visca Espanya’, en castellà. El tibetà (si no ho era, que em perdoni) responia ‘Espanya morta!’ amb un somriure d’orella a orella. En paper o en suport informàtic Al Palau de la Generalitat, la relació amb els agents i el fiscal a les cotxeres fou supervisada en tot moment per Francesc Esteve, el cap del gabinet jurídic del govern des del juny i ex-secretari general de Governació encausat juntament amb la consellera Meritxell Borràs pel procediment de compra d’urnes. Una vegada trobada la informació que volia el fiscal, els responsables jurídics del govern la van lliurar en paper als agents. Això va fer que demanessin un nou requeriment per a tenir-la en suport informàtic i verificada per un agent de la Guàrdia Civil. Fonts de Presidència van explicar a aquest diari que el tracte amb els agents havia estat correcte en tot moment i que el president Puigdemont havia estat ‘informat puntualment de l’evolució del dia’. L’agenda de Gordó no apareix A la seu del Departament de Justícia de Pau Claris, els agents s’hi van passar cinc hores. No en van sortir fins a les quatre de la tarda. La previsió era de fer-hi una estada molt més curta, com la del parlament. Però els agents portaven dues diligències. Una, per a obtenir la relació del personal del departament en l’etapa de Gordó. I una altra, sobre el registre de visites rebudes per l’ex-conseller. La primera va ser fàcil d’obtenir i es va lliurar sense cap inconvenient als guàrdies civils. La segona no va aparèixer enlloc. ‘Si ha existit mai un registre de visites de l’ex-conseller Gordó, aquí ja no hi és’, reconeixia una font del departament a VilaWeb. Davant l’absència d’aquest registre, el fiscal Grinda va decidir de demanar una ampliació de diligències al jutge instructor del TSJC per a poder-se endur l’agenda de Gordó. ‘Però tampoc no n’hi havia cap. Hi ha una agenda d’activitat institucional, però no hi ha cap diari de sopars, dinars, reunions, viatges i desplaçaments. Això no hi és, aquí a la conselleria.’ Per tant, fiscal i agents van acabar anant-se’n amb la relació de personal del departament entre desembre del 2012 i el gener del 2016 sota el braç i prou. El CTTI és l’únic lloc per al qual la guàrdia civil tenia l’ordre d’escorcoll. Hi cercaven també informació relacionada amb Gordó. ‘Poca cosa’, segons les fonts de Presidència consultades. Amb tot, és un dels llocs més sensibles perquè reuneix informació sobre la seguretat informàtica de les institucions catalanes. La cara de pocs amics de Grinda La Guàrdia Civil i la fiscalia anticorrupció van voler demostrar ahir que podien entrar on volien quan volien. Però no se’n van sortir. El gest de fer-los esperar a la sala d’espera a les cotxeres o a les sales del parlament i de Justícia va ser un canvi de to evident per part de les institucions de la Generalitat. El fiscal Grinda hi va voler treure ferro dient que no s’havia negat cap informació als agents i que no hi havia voluntat d’entrar més endins. La cara de males puces i de pocs amics no li treia ningú. El somriure forçat en el moment de dirigir-se als periodistes que havien fet guàrdia al carrer no podia amagar la derrota viscuda. Encara que fos simbòlica. Però és que els símbols…

Gest d’autoritat del govern i el parlament davant la Guàrdia Civil

El president del grup republicà al Parlament, Sergi Sabrià, ha acusat el president de la Generalitat, Quim Torra, de ‘manipular la realitat’ i ‘exculpar’ la Junta Electoral Central i el Tribunal Suprem. En un piulet, Sabrià ha respost l’exigència de Torra al president del Parlament, Roger Torrent, de recuperar l’escó després de les vinculacions de membres de la JEC amb Cs i PP. El portaveu d’ERC ha afirmat que qui ‘segresta el vot’ de Torra són la JEC i el TS, i no pas Torrent. ‘El que fa el Parlament és recórrer aquesta decisió injusta per revertir la situació’, ha argumentat. D’altres fonts republicanes han manifestat que és ‘profundament irresponsable exculpar la JEC i el Suprem d’un fet gravíssim, per intentar desgastar políticament Torrent’. No es pot manipular la realitat i exculpar la JEC i el TS. Qui retira l'escó i segresta el vot del president Torra és la JEC i el TS, no el president del Parlament. De fet, el que fa el Parlament és recórrer aquesta decisió injusta per revertir la situació https://t.co/zYGHH5h9JC — Sergi Sabrià (@sergisabria) March 4, 2020

ERC acusa Torra de ‘manipular la realitat’ per haver reclamat a Torrent recuperar l’escó

L’Aeroport Internacional de Brussel·les-Zaventem reobrirà este dijous la zona de la terminal d’eixides que va quedar danyada per l’atemptat del 22 de març, fet que li permetrà operar a plena capacitat i tancar la infraestructura provisional instal·lada en una zona d’aparcament des de la qual encara facturaven una vintena d’aerolínies. “Tots els passatgers podran un altre cop fer la seua facturació a la terminal de sortides, l’aeroport reprèn el curs normal de les seues operacions a penes dos mesos i mig després dels atemptats”, ha informat el mateix aeroport en un comunicat. La terminal de sortides havia reprès parcialment la seua activitat, però hi havia encara un total de 21 companyies amb els seus taulells de facturació instal·lats a la terminal temporal que es va aixecar en una zona d’aparcament per a poder reobrir l’aeroport setmanes després del 22M. A partir de dijous, estes aerolínies seran integrades a les instal·lacions permanents de la terminal d’eixides, ja rehabilitada, on s’han instal·lat dues files addicionals de facturació. Amb estos canvis s’espera que els passatgers que viatgen des de l’Aeroport de Brussel·les puguen complir en un màxim de “60 minuts el seu camí des que entren a l’aeròdrom fins que arriben a la seua porta d’embarcament”, ha indicat l’empresa, que recalca que este és el temps que es tardava abans de patir l’atemptat. L’aeroport opera uns 28 vols cada hora i espera augmentar progressivament esta freqüència fins a arribar al nivell habitual en la temporada alta d’estiu, que és de “44 vols de sortida cada hora”. El retorn a la normalitat s’aplica també a les estacions d’autobusos i trens que té l’aeroport i l’accés directe de les quals s’havia tancat per raons de seguretat i de tasques de reparació.

L’Aeroport de Brussel·les reobri este dijous la zona danyada per l’atemptat i operarà a plena capacitat

Xurxo Mariño, neurofisiòleg i professor titular del Departament de Fisioteràpia, Medicina i Ciències Biomèdiques de la Universidade da Coruña, col·laborarà amb la revista Mètode de manera habitual amb la seua pròpia secció, Matèria obscura. Docent i investigador, Xurxo Mariño compagina la seua activitat universitària amb la comunicació científica, una tasca que exerceix a través de les xarxes socials, actes i mitjans de comunicació. En aquest sentit, és també autor de diversos llibres de divulgació i ficció. A continuació, un avanç del primer article de Matèria obscura, que es publicarà en el pròxim número 101 de la revista Mètode: Jo sóc vosaltres Als humans moderns ens està resultant complicat trobar-nos. El major repte de la neurociencia és comprendre com sorgeix la ment autoconscient a partir de l’activitat electroquímica de la protuberància de cèl·lules que tots transportem dins del crani. Cada vegada que despertem i entrem en estat de vigília, aquesta protuberància, l’encèfal, modifica la seua activitat i n’emana la ment, la percepció que tenim de la nostra existència. L’ortodòxia neurocientífica fa servir la idea que la ment és el cervell en funcionament i rebutja tot allò que faça olor de dualisme cartesià, un fet que resulta coherent amb les observacions experimentals. L’existència d’una substància pensant –res cogitans– independent del cos material no encaixa gens bé en la ciència actual: la consciència sembla una propie­tat emergent de l’activitat neural. No obstant això, en l’exercici d’espantar qualsevol tipus de bruixeria metafísica, la majoria d’exploradors de la ment hem rebutjat com a constructors de l’autoconsciència, sense més, tots els elements aliens al cos, incloent-hi també l’entorn social i la seua cultura. I això, per a alguns pensadors com l’antropòleg Roger Bartra, és un error que pot portar-nos a no trobar l’eixida del laberint que condueix de l’encèfal a la ment. Llig l’article sencer al web de Mètode Xurxo Mariño, neurofisiòleg i comunicador científic. Departament de Medicina de la Universitat de la Corunya. Què és Mètode?

Xurxo Mariño es converteix en col·laborador habitual de Mètode amb la secció ‘Matèria obscura’

El president de Turquia, Recep Tayyp Erdogan, ha declarat avui l’estat d’emergència i ha dit, en una entrevista a Al Jazeera, que les prugues no han acabat. Avui mateix el govern turc a suspès a més de 20.000 professors en el marc de la purga iniciada després del fallit cop d’estat i que s’ha estès per diferents estaments de l’administració, segons l’agència de notícies oficial. El Ministeri d’Educació turc va ordenar dimarts la suspensió de 15.200 funcionaris i, l’endemà, n’ha afegit 6.500 a la llista negra, segons que informa Reuters. D’altra banda, ha retirat les llicències a 21.000 docents que treballen en institucions privades. La Junta Superior d’Educació de Turquia també ha prohibit a tots els acadèmics viatjar a l’estranger fins a nou avís i ha apartat a 1.577 degans de totes les universitats del país. El govern turc ha acusat al clergue Fetulá Gulen, que viu exiliat als Estats Units, d’orquestrar el cop d’Estat en el qual han mort 240 persones, segons l’últim balanç. Gulen ha negat l’acusació i ha demanat als Estats Units que no l’extradeixi a Turquia, com sol·licita Ankara.

Erdogan declara l’estat d’emergència durant tres mesos

Àngela Vidal Verdú és investigadora de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes (I2SysBio), centre mixt de la Universitat de València i del CSIC, i s’acaba de titular del Màster en Investigació i Desenvolupament en Biotecnologia i Biomedicina per la Universitat de València. El passat 1 de març, va rebre el nou premi per a joves investigadors de menys de 26 anys d’Algemesí, pel seu camp d’estudi sobre la bioprospecció dels residus del Mediterrani, la caracterització de les comunitats microbianes i la recerca d’activitats degradadores del plàstic. «Al laboratori on col·labore actualment, investigue en microbiologia aplicada i bioprospecció», explica Àngela Vidal. «La bioprospecció fa referència a la recerca de microorganismes d’interès per a l’ésser humà i l’estudi de certs ambients on es puguen trobar aquests». La investigadora no sols ha treballat amb bioprospecció de residus plàstics, sinó que també ha tingut altres experiències, com ara fer el Treball de Final de Màster sobre enginyeria metabòlica a un laboratori de microbiologia de Dinamarca. Els joves investigadors, segons opina Vidal, viuen «en un món incert i molt inestable», però ella de moment inicia una nova etapa al setembre, quan començarà a desenvolupar el seu doctorat sobre recerca de microorganismes degradadors de plàstic al laboratori de Biotecnologia i Biologia Sintètica de Juli Peretó i Manel Porcar a l’I2SysBio. Als joves que estan plantejant desenvolupar una carrera científica, Vidal els dona un consell: «buscar sempre diverses alternatives i no desmotivar-se». En referència al treball amb què va guanyar el Premi d’Algemesí, què són els microplàstics i per què és tan important el seu estudi? Al nostre treball ens vam centrar més en macroplàstics; vam traure botelles i altres residus plàstics sencers de la platja de la Malva-rosa , i aleshores vam estudiar les comunitats microbianes que hi eren presents. S’estima que la quantitat de plàstic que entra de manera anual als mars i oceans a escala mundial és de 8 milions de tones, segons les dades més recents de l’any 2010, és a dir, un 3% del plàstic que es produeix anualment. No obstant això, s’ha comprovat que açò no concorda amb la quantitat de plàstic real que hi ha a la superfície marina: el plàstic es trenca. Els microplàstics són els fragments en què s’han trencat aquests residus més grans, i no superen els 5 mm de grandària. Allò que passa amb els microplàstics no es coneix de manera exacta: sí que se sap que són ingerits pels organismes marins i que aquells que són filtradors, com poden ser les clòtxines, actuen com a reservori d’aquest tipus de materials. A més, també s’ha vist que els microplàstics estan per tot arreu: han aparegut en diferents mostres del món, inclús a l’Himàlaia, que és una zona que hauria d’estar molt poc contaminada. Com afecten aquestes taxes elevades de contaminació a la salut humana? No està clar. La preocupació en aquest àmbit augmenta, s’ha comprovat que poden associar-se amb substàncies tòxiques a causa de la hidrofòbia dels microplàstics, de manera que no estaríem ingerint només el plàstic sinó també aquests compostos adherits. Una altra conseqüència de la ingesta de microplàstics és com podria afectar l’acumulació física d’aquests en el nostre organisme, no obstant això, encara no coneixem l’efecte real; aquest tema s’està començant a estudiar. El que sí que se sap és que és evident que els estem ingerint, per exemple, en la sal marina o en el marisc, però no es coneix la seua repercussió exacta. I pel que fa a la biodiversitat, quins són els efectes? Si parlem de biodiversitat animal, en aquest cas es coneixen més estudis al respecte, però de la mateixa manera, no està clar com és afectada per l’acumulació ni l’efecte dels microplàstics. Per descomptat, els animals marins conviuen amb els nostres residus plàstics, els ingereixen perquè no són capaços de distingir-los del seu aliment natural, a més de quedar atrapats entre ells. Fins i tot, els han començat a utilitzar, per exemple: hi ha bernats ermitans que els utilitzen d’habitatge com si foren una closca de caragol. Ara és quan s’està començant a estudiar aquest tema i, de moment, no hi ha res cert. No obstant això, segur que acabarem coneixent els efectes perjudicials i negatius dels nostres actes, ja que, com a societat, hem permés que els nostres hàbitats naturals arriben a aquests nivells de contaminació. Quina és la problemàtica de la contaminació per plàstics al mar Mediterrani? A causa dels corrents, hi ha zones on els plàstics tendeixen a acumular-se més, tant a la superfície com al fons marí. A la zona del mar Mediterrani i, en concret, a la costa de València, hi ha moltes deixalles acumulades que es troben a un quilòmetre mar endins i a uns dotze metres de profunditat, aproximadament. Es tracta d’una zona d’acumulació en el fons marí on, malgrat que el plàstic és majoritari, hi ha de tot, com ara sofàs, butaques i, fins i tot, urnes d’incineració. Farà alguns anys, hi va acudir un grup format per uns 400 bussejadors, els quals tragueren quilos i quilos d’aquests materials. El problema en general és que hi ha moltíssims abocadors, molt de residu no controlat, no es recicla… i, quan plou o fa vent, tot va a parar als rius, que desemboquen al mar. Els rius són l’entrada principal de plàstic als mars i oceans. De qualsevol manera, no crec que hi haja un problema al Mediterrani en concret, sinó que es tracta més bé d’una qüestió mundial. Per exemple, a l’oceà Pacífic hi ha una illa gegant de plàstic, anomenada la sopa de plàstic del Pacífic, la mida de la qual es calcula que es troba entre la superfície de França i l’agrupació d’Espanya, França i Alemanya juntes, segons diferents fonts d’informació. Però tot açò és respecte als macroplàstics, els microplàstics ja estan per tot arreu, sense cap excepció. Llig l’entrevista completa al web de Mètode Lara Juan-Morant, estudiant del Màster en Biodiversitat: Conservació i Evolució (Universitat de València). Què és Mètode?

Entrevista a Àngela Vidal Verdú, Premi jove d’Investigació Cientificotècnica d’Algemesí

El conseller d’Educació, Josep Bargalló, ha dit en una entrevista a TV3 que el curs escolar no té data de tornada perquè, segons que sembla, el confinament pel coronavirus s’allargarà. Ha afegit que caldria ‘prendre decisions sobre el currículum’ i, probablement, ‘reprogramar’ els continguts. ‘Tots sabem que la corba està augmentant i que cada dia tenim més casos. És evident que aquest confinament augmentarà en dies, i com que augmentarà en dies el confinament, augmentarà en dies el tancament de les escoles’, ha dit. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Bargalló ha descartat la possibilitat d’allargar el curs al juliol i a l’agost i, a més, ha deixat clar que al juny s’ha d’haver acabat el batxillerat per a poder fer la selectivitat, que també s’ha ajornat sine die. El Consell Interuniversitari de Catalunya, que agrupa les dotze universitats del Principat, medita la possibilitat de fer-la a principis de juliol. ‘Si al juliol encara estem així, el drama social i col·lectiu serà tan gran que la selectivitat no seria el més important’, ha conclòs. Sobre les targetes moneder per pagar les beques menjador, ha indicat que són 180.000, amb un import total d’uns 6 milions d’euros. Estan carregades, es repartiran entre dijous i divendres i es poden tornar a recarregar. De fet, si arriben amb retard no caduquen, així que la família tindrà tot l’import disponible quan la rebi. El repartiment es farà a través dels consells comarcals i els ajuntaments, via serveis socials. Així ho estableix, ha dit, el decret del govern espanyol. D’una altra banda, Bargalló ha dit que durant el temps que duri el confinament i l’aturada lectiva els centres educatius poden posar tasques als alumnes, però que no poden ser continguts avaluables perquè no tots els menors tenen les mateixes facilitats a casa. Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

El conseller Bargalló avisa que no hi ha data per a reprendre les classes

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha advertit: ‘Hi ha coses que el meu partit no acceptarà mai, com ara que es posi en qüestió la unitat d’Espanya, la sobirania nacional, la igualtat de tots els espanyols i la llibertat i la solidaritat de tots els ciutadans espanyols’. Ha manifestat que la Generalitat posava en dubte els principis bàsics com ara la unitat d’Espanya i que el seu govern no ho permetria. ‘A partir d’aquí, es pot parlar de tot’, ha dit, amb referència a la modificació de la constitució, de la qual parlen aquests últims dies. El president espanyol ara mateix no és favorable a modificar el text de la constitució, perquè es troba a la recta final de la legislatura: ‘És una qüestió difícil i delicada i no és el moment adequat’. A més, creu que s’ha de cercar el màxim consens entre els partits i que ara per ara, no hi és. De pas, Rajoy ha aprofitat per barrar el pas a Duran i Lleida. Dilluns el líder democratacristià va dir que la tercera via podria reeixir si s’incloïa una disposició addicional específica a la constitució que reconegués la singularitat de Catalunya i no obligués a reformar tota la constitució.

Rajoy tanca la porta a reconèixer el dret de l’autodeterminació de Catalunya en una nova constitució

La justícia belga ha refusat anul·lar la tercera euroordre contra els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín, però ha decidit de suspendre’n l’aplicació fins que el Parlament Europeu resolgui el suplicatori, segons que han explicat fonts de la defensa. La defensa volia que el jutge refuses les euroordres perquè el Tribunal Suprem espanyol les va emetre quan Puigdemont i Comín ja tenien immunitat com a europarlamentaris. No obstant això, el magistrat ha decidit suspendre-les. La defensa també ha confirmat que l’euroordre contra el conseller Lluís Puig ‘continua’ i que haurà de comparèixer el pròxim 24 de febrer.

El jutge belga suspèn les euroordres de Puigdemont i Comín fins que no es resolgui el suplicatori

Julio Rodríguez (1948) va arribar a ser cap de l’exèrcit espanyol, JEMAD, sota el ministeri de Carme Chacón. Com tants altres militars, Rodríguez provés d’una família de militars: son pare, don José, va participar en la guerra civil al bàndol franquista. Però ell va acabar posicionant-se cap a l’esquerra, i essent un dels fitxatges estrelles de Podem, el partit de Pablo Iglesias. Actualment milita al partit, després de no haver entrat com a diputat, i aquesta setmana ha visitat Barcelona per a participar en unes xerrades sobre el paper de la dona als exèrcits. Rep a VilaWeb al hall de l’hotel on s’allotja. —El seu pare era militar. La seva mare, també? —No. La dona va entrar a les forces armades fa 28 anys. Fins aleshores no podien. Ma mare, de 95 anys, és d’una altra generació. Hi ha molts estudis al respecte, un fet per un català, Juli Busquets, que parla sobre la sociologia militar. I normalment els militars fins fa poc eren molt endogàmics. Molt. Vivien en cases militars, els fills dels militars coneixien les filles de militars, es casaven, etcètera. I jo vinc d’aquest món: em vaig educar durant la dictadura de Franco, i amb una educació del règim de la dictadura. —Son pare, militar franquista, amb un fill de Podem. Com ho portava? —Ja ho veus. Mon pare va participar en la guerra civil i és qui em va educar a mi. Doncs ara diuen que la tercera generació torna a ser de dretes. Ha! Primer ho va veure amb sorpresa, però després ho acceptava. La relació paterna-filial era molt present, i feia que s’intentessin aprendre coses. Quan discutíem d’aspectes polítics no hi havia cap coincidència. Jo responia les seves preguntes i ens tractàvem amb educació. Però no va arribar a entendre’m, crec. —I vós, quan deixeu de ser un militar franquista? —Nosaltres només rebíem un tipus d’educació. No teníem els ulls oberts a res més. No hi havia contrast d’informació. I és a l’acadèmia militar on començo un procés d’autoeducació. Vaig començar a llegir llibres, alguns de Ruedo Ibérico, i d’un llibre saltava a un altre llibre sobre la guerra civil. A causa de la meva professió, jo volava, perquè era pilot militar, i viatjava molt a França. I és allà on vaig començar a llegir diaris, com Le Monde, o els llibres que et deia. I quan vaig anar a la universitat, que era molt moguda, també em va obrir els ulls. —Vostè és militar i fill de militar. També pare de militar? —No. Tinc tres fills del primer matrimoni, i una filla del segon. I cap és militar. Tinc un arquitecte a l’atur. Una filla és mestra. —Domínguez Buj, és el candidat a liderar les forces armades espanyoles. Aquest home va dir que el conflicte amb Catalunya és perquè la metròpolis està feble, com va passar amb Cuba l’any 1989. —El tema de Catalunya és un tema polític. Clarament. I dins la institució militar es pot tenir opinió, però com a persones individuals, no com a institució. Si aquestes declaracions les va fer com a representant que és d’una institució militar, no tocava. No tocava en cap sentit. És com si se li demanés a un carter. Té tanta rellevància com això. —Compra la tesi que en aquest cas Madrid és feble? —En absolut. El conflicte passa per una manca de diàleg. Fa falta fer política, i la política passa pel diàleg. Si no hi ha canvi d’actitud, no hi ha llaç constitucional que faci que la gent que no s’estima, s’estimi. —I si el que diu Dominguez Buj és el que pensa la majoria de militars? —No dic que estiguis equivocat. Perquè les forces armades són conservadores. Com l’Església. Però no es pot comparar a Rouco Varela amb el Papa Francesc. Les forces armades surten de la societat. I vull que en siguin un reflex. Que hi hagi gent que pensi com Podem, PSOE, o PP. Quan això sigui normal, bona senyal. El meu cas va servir també per això. Perquè es normalitzés. Va ser un xoc, i molt rebombori, que no va passar per exemple quan el general Alexandre es va apuntar al PP, per Mallorca. I ho entenc. És una mostra que ens falta una mica, encara, en veure normalitat on hi ha normalitat. Tampoc no diré ara que hi ha més militars de Podemos entre els generals que entre la tropa, perquè probablement passarà com a les empreses, que hi ha diferències entre els consellers delegats i els treballadors. —Pedro Sánchez, he llegit que també tenia militars franquistes a la família. —No ho sé. —I el militar Matias Alonso, de Ciutadans, el coneix? —No el situo. —Passem a Podem: alguns no se n’acaben de fiar, de l’aposta de Podem pel referèndum. —Jo acudiria a les hemeroteques. Sempre hem dit que estem pel dret a decidir. El 80% dels catalans demanen el referèndum. Dit això, també diem que nosaltres serem bel·ligerants en voler que Catalunya no se separi d’Espanya. Pensem que és bo per Catalunya, i és bo per Espanya. Volem una Espanya plural, multilingüe, i diversa. Però si negues el que demana el 80% de la gent, deixes de ser demòcrata. I et diuen que no volen fer el referèndum perquè el perdrien. Doncs no. Jo jugo a guanyar el referèndum. —Puigdemont diu que farà el referèndum encara que sigui sense permís de l’estat. Podem n’acceptaria el resultat? —Diuen que els polítics són hàbils en la gestió de les normes i procediments. Alguna fórmula buscarà, que potser algú dirà que no, però Puigdemont dirà que no va en contra de la legalitat. La Constitució espanyola es va canviar en 24 hores. Cosa que vol dir que quan hi ha voluntat política, les coses es fan. Si Puigdemont té la voluntat política, buscarà les fórmules. Perquè ell sempre ha dit que aniria de la mà de la legalitat, convocant els diputats. L’estat dirà que no, però ell dirà que la seva legalitat sí. Jo crec que l’important és la voluntat política, i que els llaços constitucionals es canvien. Democràticament. —No m’ha quedat clar si Podem acceptarà el resultat d’un referèndum unilateral. —Per anar a un referèndum ha d’estar acceptat abans. Evidentment. La meva interpretació és que Puigdemont i els partits més centralistes estan buscant alguna fórmula. Una fórmula per guanyar. Aquí tots pensen en el resultat. Si algú els assegurés un resultat en el referèndum, el referèndum el tindríeu demà. El pas del temps, pels que vam apostar que el referèndum s’havia de fer aviat, ens va en contra. Va creant falta de diàleg. Falta d’entesa. —Vostè té amics catalans independentistes? —He trobat empatia i afecte quan m’he trobat Domènech, Rufián o Tardà. També vaig fer amistat amb Carme Chacón, que ja sé que no és independentista. Vull veure les raons de l’altre. Jo crec que l’altre és tan llest, o més, com jo. És la base d’una discussió. —Vós passeu un temps vivint aquí, i acabaríeu independentista. —Probablement. No et dic que no. Perquè l’independentisme es fa quan no et volen. Sempre he dit que una família sense afecte no és família des que existeix el divorci. I cap llaç constitucional uneix els que no s’estimen. Has de canviar les actituds. —Tesi: amb la independència Espanya i Catalunya s’entendriem millor entre ells. —Segur. Ara passa amb Portugal, i algú ja parla de l’iberisme. O parlem dels països mediterranis. Però jo penso que hi ha molta relació, molts llaços, com per no separar-nos. Però segurament em falta educació independentista. I si no hi ha afecte, no hi ha res a fer. El primer pas és canviar d’actitud. —Per què no és diputat vós? —Perquè sóc molt disciplinat. Em diuen vés a Saragossa de número 2. I allà vaig, sabent que era molt difícil. I no vaig entrar. Després em van dir presentat’ per Almeria. I cap Almeria, on el PP i PSOE tenien el 70% del vot. I tampoc vaig entrar. Però quan em vaig implicar, em vaig implicar en el projecte. I en el projecte estic, encara que no sigui diputat. No dic que em senti utilitzat, sinó que he volgut que m’utilitzin. Això sí. M’han utilitzat com un valor per una certa generació, perquè es vegi que no són tots uns quissoflautes. Ja em va bé que s’hagi utilitzat aquesta imatge. Ha tingut un cost personal? El tenia assumit. Considero que ja he contribuït perquè crec que vivim moments històrics. I m’hauria penedit molt de no participar-hi. —Què opina del viatge al centre de Podemos? Abans apostava per la República, ara no. —La política que es va seguir era que s’havia de governar de seguida. S’havia de fer. El programa no és d’esquerres, és socialdemòcrata. Són mesures per aplicar demà. L’important és saber on vols arribar. Deixeu que anem a pocs a poc. I estar en el poder de la gent que no ens desviem. —Doncs conec gent que se sent frustrada per l’abandonament de la República. —El tema monarquia república no és prioritari avui, quan hi ha retallades. Jo sóc republicà. Pablo Iglesias és republicà. Però no vull obrir el debat que distraurà d’altres coses. Fan el mateix amb Veneçuela i Iran. Es fa per parlar d’altres coses i distreure. O el pis d’Espinar, que surt per no parlar de la Gürtel. No vull entrar en aquest exercici. Si entro al debat monarquia república en un debat a la Televisió, doncs ens oblidarem de la pobresa energètica. Republicà? Sí. Crítica al Rei? L’escolto amb respecte, però no tinc per què fer-li una reverència. —Hi ha gent que si li oferiu una República federal potser s’ho pensarà. Però la monarquia de sempre… —A mi em va passar, això. Amb IU. Ens posen un candidat de l’OTAN, deien quan em van veure. Però això no és d’actualitat. No em puc ancorar. Si actuo així em quedo amb el resultat d’un partit d’esquerres de sempre: dos diputats. És el que voldrien. Que tinguéssim trenta diputats i legitiméssim el sistema. Però n’hem tret setanta. Hem sortit reforçats. I ara voldran fer créixer el PSOE i dividir-nos. I què hem de fer? Anar a les trinxeres? Es pot fer, però no crec que sigui la solució.

Julio Rodríguez: ‘Seria independentista si visqués aquí? Probablement. No et dic que no’

L’empresonament de cinc polítics independentistes divendres (Turull, Forcadell, Rull, Bassa i Romeva) i la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya han estat motiu de pregunta al portaveu de la Comissió Europea Alexander Winterstein durant la conferència de premsa a Brussel·les. Diversos periodistes l’han posat contra les cordes amb preguntes relacionades amb la repressió i la detenció de Puigdemont, així com la persecució dels exiliats amb les euroordres. Un dels periodistes ha preguntat al portaveu quins arguments utilitzarà Jean-Claude Juncker per a denunciar la violació de drets humans a Turquia ‘si un líder electe català està empresonat a Alemanya i altres polítics catalans estan a la presó per haver organitzat un referèndum’. Winterstein s’ha limitat a respondre que veu ‘inapropiat’ comparar la situació dels drets humans a Espanya amb Turquia. També ha insistit que la Comissió no valorarà la situació judicial de polítics catalans perquè no comenta els processos judicials. Un altre periodista li ha preguntat per l’empresonament dels consellers de la Generalitat i la detenció de Puigdemont, però Winterstein ha contestat que es tracta de ‘casos individuals’. Davant la insistència dels periodistes, el portaveu ha insistit que la posició de la Comissió envers la situació política a Catalunya ‘no ha canviat’ i ha reiterat el suport de Brussel·les a l’ordre constitucional espanyol. ‘La nostra posició està basada en la relació que la llei europea i la Comissió té amb l’ordre constitucional dels estats membres’, ha dit. Preguntat sobre l’ús de les euroordres per extradir dirigents polítics per rebel·lió, el portaveu ha assenyalat que es tracta d’un ‘procediment judicial a través del qual cooperen les autoritats judicials dels països membres de la Unió Europea’. Tanmateix, alguns periodistes han recordat que es tracta d’un recurs originàriament pensat per extradir persones acusades de terrorisme o de tràfic il·legal de persones. Així mateix, ha evitat de valorar si el govern espanyol no ha fet cabal de la crida al diàleg amb la Generalitat feta des de les institucions europees. Winterstein ha remarcat que Juncker està en contacte amb tots els dirigents europeus, inclòs el president del govern espanyol, però no ha aclarit si s’han produït converses sobre la situació a Catalunya.

Els periodistes posen contra les cordes el portaveu de la Comissió Europea arran de la repressió contra l’independentisme

Cabell grisós i ulleres de muntura fina. Orhan Pamuk travessa l’aula com qui ja coneix la casa i es dirigeix a la tarima. Dibuixa un somriure nerviós, insegur, potser, de la seva alçada. És un premi Nobel, però passaria desapercebut a qualsevol mercat barceloní. A la tarima l’acompanyen els editors, un traductor i Vicenç Villatoro, director del CCCB. ‘El senyor Pamuk demana si us plau que no es facin preguntes sobre política. Res sobre els kurds o Erdogan. És ací per a parlar de literatura’, diu el traductor. Les paraules són rebudes amb silenci i decepció per part d’alguns dels periodistes. Cal anar amb peus de plom després del cop d’estat fallit contra el president Recep Tayyip Erdoğan (2016), que d’ençà de l’alçament militar ha accentuat el seu autoritarisme i la repressió contra la dissidència. La mitja lluna de la bandera i el nacionalisme incendiari ho poden maquillar tot. Pamuk ja ha assenyalat amb el dit algunes de les barbaritats del dirigent turc. Tanmateix, en un entorn on qualsevol declaració, insinuació o paraula mal situada és susceptible de portar-te a un tribunal… val més ser prudent. Pamuk ho sap bé. Però recuperem el fil, l’escriptor és a Barcelona per a presentar La dona pèl-roja, la seva darrera novel·la, editada per Més Llibres. Una història que va començar a elucubrar fa vint-i-cinc anys, quan intentava acabar el seu primer èxit internacional, El llibre negre. ‘Era estiu i vaig veure com un noi jove ajudava a excavar un pou a un home gran i aguerrit. La seva relació era de dominació. L’home era agressiu i vexatori durant el dia. A la nit, però, es tornava afable i es preocupava pel petit. La complexitat d’aquesta relació paternofilial em va captivar.’ I així, sense saber-ho, va néixer un llibre que ha trigat a ser parit. La dona pèl-roja, ambientada en la Istambul posterior al cop d’estat del 1980, relata les peripècies de Cem, un jove de Beşiktaş –un dels últims reductes del laïcisme a la ciutat– que, arran de la desaparició del seu pare, vinculat als moviments d’esquerra, es veu obligat a treballar com a aprenent d’un excavador de pous a Öngören, un poblet de la perifèria. Cem s’enamora bojament d’una dona pèl-roja, però tot s’acaba de manera sobtada quan el seu mestre té un accident fatal i ell fuig a Istambul. No és fins dècades més tard que sabrà la veritat sobre l’accident i el seu amor. En certa manera, Pamuk s’identifica amb Cem, un jove sense pare i amb una ànsia infinita per a devorar llibres: ‘Estic molt content amb el meu pare absent. A casa, el model de conducta no eren figures autoritàries i opressives, com els passava als meus amics. El meu pare era un llibertari de valors occidentals. Tenia una gran biblioteca i llegia molt. A canvi de perdre la seva tendresa, vaig guanyar la llibertat que m’ha fet artista.’ Sòfocles, Ferdowsi i Istambul A La dona pèl-roja, l’escriptor repassa elements fonamentals de la seva carrera. Com la lluita intestina entre el laïcisme i l’islamisme, i entre occident i orient. En aquest darrer conflicte, Pamuk reinterpreta i contraposa dues tragèdies clàssiques de la literatura: Èdip Rei de Sòfocles i ‘Rostam i Sohrab’ del Llibre dels Reis del poeta persa Ferdowsi. Dues històries d’on extreu dos conceptes per a vertebrar la novel·la. Per una banda, l’individualisme d’Èdip, quan assassina el seu pare, i l’autoritarisme de Rostam, quan assassina el seu fill. Istambul també té la seva quota de protagonisme. Una ciutat que Pamuk ha descrit amb la cura de qui n’ha imaginat cada racó. Una ciutat que és incapaç d’encaixar les seves dues ànimes: el passat de capital imperial amb la banalitat de la modernitat. Una ciutat que necessita el creixement constant per a reivindicar-se, encara que això comporti la destrucció de l’entorn i els recursos dels quals beu. Com una flama que vol brillar amb un roig intens, malgrat saber que això l’empeny inexorablement a convertir-se en un trist filet de socarrim. La dona pèl-roja va ser publicada a Turquia el 2016, poc abans del cop d’estat fallit. ‘Les novel·les a vegades són premonitòries. Són com profetes sense saber-ho’, diu l’escriptor. A la sala encara ressona: ‘El senyor Pamuk demana si us plau que no es facin preguntes sobre política.’ Tanmateix, el premi Nobel s’envalenteix i declara: ‘Amb aquest treball vull fer pensar a la gent del meu país que continua votant pares que aixafen els fills.’ De tota l’obra de Pamuk, La dona pèl-roja ha estat la més venuda a Turquia. ‘No sé si és per això que acabo de dir o perquè és la més curta’, conclou entre rialles.

Orhan Pamuk, el Nobel que suplica (sense èxit) de no parlar de política

El coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, ha proposat una gran aliança amb vista a les pròximes eleccions espanyoles. Hauria d’incloure del PNB a la CUP i hauria de tenir l’objectiu de fer front a l’autoritarisme de PP, Ciutadans i Vox i al retorn de l’aznarisme desbocat. En una entrevista a Europa Press, ha recordat que EH Bildu participarà en els comicis europeus amb ERC i BNG, tot un gran pas per a portar a Europa una veu en defensa del dret d’autodeterminació dels pobles, però ha considerat que, en aquesta involució de l’estat espanyol, fóra bo d’estendre-la a més formacions de les nacions històriques i progressistes espanyoles. Per això ha proposat d’abordar aquesta reflexió al voltant de les eleccions espanyoles fent l’esforç d’anar al congrés i al senat espanyols amb una veu única que defensi del dret de decidir, la consulta pactada, la llibertat dels presos i els drets socials contra l’autoritarisme i el neoliberalisme. ‘Aquesta és la tasca que ens toca de fer els mesos vinents, i en aquesta aliança no descartem ningú dels qui som conscients de què arriba, del PNB fins a la CUP’, ha afegit. Otegi ha reconegut que aquest projecte té més dificultats per a concretar-se en unes eleccions espanyoles, perquè les europees són de circumscripció única. Tot i això, troba que hi ha diferents maneres de fer-lo possible. ‘Nosaltres proposem com a filosofia política que hi hagi grans acords sobre programes de mínims’, ha apuntat. Segons ell, que l’autoritarisme s’imposi de cap a cap del planeta, inclòs l’estat espanyol, és una tendència estructural. Per això opina que el cas d’Andalusia corrobora la necessitat de la seva proposta. L’autoritarisme que pretén de batre és resumit a la perfecció per Pablo Casado, que té un programa de retallada de llibertats, de negació dels drets a dones i immigrants, de renúncia a qualsevol intent de solucionar el problema nacional per vies democràtiques i, fins i tot, d’il·legalització de partits independentistes. ‘L’ombra d’Aznar’ Otegi ha assenyalat que aquesta dreta encarna l’ombra de José María Aznar. ‘Ens enfrontem a això. Trigarà més o menys, però arribarà, i cal fer-hi front amb responsabilitat i serenitat’, ha dit. Després d’haver comentat que els discursos de Casado i els de Vox no es distingeixen gaire, ha dit que els dos partits i Ciutadans estan d’acord, entre més, d’aplicar un 155 dur i de no reconèixer la plurinacionalitat de l’estat espanyol. ‘Formen part d’una conjunció que projecta la contrareforma de l’estat. Ens equivocaríem si penséssim que el problema és Vox, perquè tots tres comparteixen el punt substancial, que reflecteix un estat feble que respondrà d’una manera autoritària a la seva manca de projecte polític’, ha afegit. Per al dirigent d’EH Bildu, rere aquesta involució hi ha algú com Aznar, que sí que té un projecte per a l’estat espanyol: la recentralització. De fet, creu que pot ser considerat com l’autor intel·lectual d’allò que passa a les dretes d’Espanya i que l’actual situació política reflecteix el retorn d’un aznarisme ja desbocat, sense complexos, que farà servir els problemes nacionals català i basc per a imposar el seu model autoritari d’estat. Eleccions anticipades Arnaldo Otegi no ha volgut pronosticar si s’avançaran les eleccions espanyoles perquè dependrà fonamentalment de la manera com es desenvolupi el tràmit del pressupost. En tot cas, ha dit que el PSOE té la temptació de pensar que tothom voldrà sostenir el govern per l’amenaça de les tres dretes. Ara, ha advertit que això és un error, perquè el fet que tothom pensi que és millor un govern sense la dreta no vol dir que tothom estigui disposat a donar xecs en blanc a un executiu que no fa res i que no proposa solucions per als grans problemes que hi ha. Otegi ha recordat que EH Bildu sempre ha optat per sostenir alternatives possibles contra la dreta. ‘Nosaltres, a la dreta autoritària, l’expulsem de franc de les institucions. Aquesta és la nostra posició, però sense que sigui un xec en blanc i sense confiar en les polítiques que farà Sánchez, que són de garreperia política’, ha declarat. A més, no té cap dubte que, si PP, Ciutadans i Vox aconsegueixen d’aplegar-se, arrabassaran el govern a Pedro Sánchez i dirigiran Espanya vers un estat absolutament autoritari. Segons que diu, l’única alternativa és que algú fes una gran coalició entre el PSOE i Ciutadans, com a Alemanya, encara que ho considera difícil. Suma de forces al País Basc Per tant, també ha instat que al País Basc es conformin grans acords de país sòlids i estables perquè la contrareforma de l’estat espanyol s’endurà moltes de les conquestes d’aquests últims anys en el tema nacional i social. ‘Les forces progressistes ens hauríem d’unir per construir país i els bascs no ens podrem donar el luxe asiàtic d’estar desunits, perquè en vindrà una de grossa’, ha apuntat. Tant al País Basc sud com a Navarra Hha proposat la unió del moviment sindical, de pensionistes, de dones, del PNB, Podem i EH Bildu. ‘El PSOE ha de triar en quin dels blocs vol estar’, ha assenyalat. Tot i això, ha manifestat que ara és en terra de ningú i ha avisat que ha de decidir en aquest context històric mundial, europeu i estatal. A més, ha considerat tota una irresponsabilitat que el PNB desmobilitzi i desarmi la gent, i que projecti una imatge que el País Basc és un oasi, recreant una il·lusió. ‘En el procés independentista català, l’estat ha recuperat algunes armes jurídiques i polítiques a les quals no renunciarà. Ha engegat la repressió, el xantatge polític i ha tret de la baralla una carta que fins ara no havia utilitzat, que és el 155. Quan el lehendakari parla d’oasi, es pensa de veritat que l’estat ha tret de la baralla el 155 per aplicar-lo només a Catalunya?’ A tot això, Otegi ha dit que Iñigo Urkullu i Uxue Barkos, hi han de fer front, i no fer soroll i mirar a una altra banda no impedirà que aparegui l’autoritarisme a casa.

Otegi proposa una gran aliança sobiranista, de la CUP al PNB, a les pròximes eleccions espanyoles

La CUP i el moviment 30/03 han convocat per a les vuit del vespre concentracions davant dels ajuntaments d’arreu del país en suport al regidor de Vic Joan Coma, detingut aquest matí per ordre de l’Audiència espanyola. Vic acollirà la concentració més important i fins allà s’hi desplaçaran Carme Forcadell, Jordi Turull, Marta Rovira, Anna Gabriel, Eulàlia Reguant i Gabriela Serra. Durant el dia d’avui, el regidor ha rebut mostres de suport de part del món sobiranista. El president, Carles Puigdemont, el vice-president, Oriol Junqueras o el líder d’En Comú Podem a Madrid, Xavier Domènech, han denunciat la judicialització de la política espanyola i la persecució que viuen els polítics independentistes. Joan Coma serà traslladat avui cap a Madrid per declarar demà davant a l’Audiència espanyola. El regidor ha decidit que finalment declararà: ‘Podria no fer-ho, però de camí forçat a l’Audiència no paro de pensar que sí, que hi tenim molt a dir’. En un vídeo enregistrat per quan arribés el moment, Coma es referma en la necessitat de decidir a les urnes el futur de Catalunya, ‘si cal, sense permís’. Vegeu el vídeo sencer ací. Joan Coma, ‘acusat d’instigar la sedició’ El regidor de Vic anunciava la seva detenció aquest matí a través de les xarxes socials. ‘L’estat espanyol em deté. Aprofitem tot allò que ens uneix per plantar-li cara col·lectivament. Una abraçada a tots, de tot cor. Amor etern’. La seva detenció era qüestió de temps després que Coma es negués a declarar a l’octubre per les seves declaracions en suport a la declaració independentista del 9-N. L’Audiència va rebre a mitjan desembre el tercer informe que el fiscal havia sol·licitat a la Guàrdia Civil, la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra sobre la conferència de premsa que va fer Coma el dia que havia estat citat a declarar, després de dir que no hi aniria. Un cop rebuts, el jutge havia de decidir el pròxim pas i finalment ha optat per enviar la policia a detenir Coma per obligar-lo a comparèixer. El jutge i ex-policia franquista Ismael Moreno Chamarro és qui jutjarà Coma, però també qui va ordenar l’ingrés a presó d’uns titellaires de Madrid i investiga l’ANC. Vegeu-ne el perfil que en fa ver Andreu Barnils arran del cas dels titellaires. Aquest procés judicial que afronta Coma es basa en les manifestacions que va fer el dia 9 de desembre en el ple municipal en què es va debatre i aprovar una moció de suport a la resolució independentista del Parlament de Catalunya. ‘Per fer la truita s’han de trencar els ous’, va dir aleshores. Podeu escoltar i llegir el discurs que li ha valgut a Coma la persecució judicial ací.

Concentracions a les vuit davant dels ajuntaments del país per donar suport a Joan Coma

La Comissió Europea ha defensat que les autoritats d’Alemanya havien actuat ‘d’acord amb les regles’ en el cas de l’euroordre contra el president Carles Puigdemont. La comissària de Justícia, Vera Jourová, ha dit en una compareixença de premsa a Brussel·les que no hi havia hagut ‘cap aplicació incorrecta de l’euroordre a Alemanya’. A més, la comissària txeca ha dit que la Comissió Europea no tenia cap intenció ‘d’ampliar la llista de crims coberts per l’euroordre’ per incloure-hi la rebel·lió o la sedició. ‘Vam tenir algun debat amb els col·legues espanyols l’any passat, però no l’hem continuat’, ha explicat Jourová, que ha insistit que els ‘problemes’ amb les euroordres tenien a veure amb els ‘baixos estàndards de vida per als presoners’ en alguns països i en cap cas en un conflicte ‘d’Alemanya contra Espanya’.

La UE defensa l’actuació d’Alemanya en l’euroordre contra Puigdemont

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspès cautelarment els tres decrets de la Generalitat del mes de juny per a crear les delegacions de l’Argentina, Mèxic i Tunísia. És la resposta al recurs que va presentar-hi el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol el mes passat. Les delegacions encara no han obert, i la decisió es pot impugnar. El ministeri diu que l’activitat de les oficines de la Generalitat a l’exterior és ‘nociva per als interessos de l’estat’ i que tenen un ‘paper ben definit dins el pla secessionista’. I afegeix que es pot preveure que les noves delegacions seguiran ‘una línia d’actuació similar’. En el recurs, el ministeri demanava la suspensió de l’execució dels decrets de creació per ‘evitar els perjudicis de difícil o impossible reparació a la imatge d’Espanya i a la política exterior que indubtablement es produiran així que entrin en funcionament’. L’Advocacia de l’Estat argumenta, en nom del Ministeri d’Afers Estrangers, que amb caràcter general les delegacions de la Generalitat a l’exterior han fet ‘sistemàticament actuacions contràries a l’ordenament vigent’ i ‘als principis d’unitat d’acció a l’exterior, lleialtat institucional, coordinació i cooperació i de servei a l’interès general’. El ministeri assegura que amb la creació de les noves delegacions es ‘persisteix’ en la voluntat de la Generalitat de ‘dotar de projecció internacional el procés de transició nacional o secessionista’, que té en l’àmbit exterior un dels pilars essencials. Afegeix que la Generalitat té per objectiu ‘dotar-se del caràcter de subjecte de dret internacional’. I posa exemples de declaracions o contactes amb organismes internacionals que han tingut alguns dels delegats a l’exterior d’oficines en funcionament. El govern espanyol diu al TSJC que les delegacions que hi ha obertes ‘han seguit models d’actuació propis de subjectes de dret internacional, establint contactes amb ambaixades’, amb ‘l’estratègia marcada pels dirigents catalans per a conduir a Catalunya cap a la independència’, cosa que considera ‘nociva als interessos de l’estat tenint en compte l’objectiu clar i manifest del govern de la Generalitat d’utilitzar tots els mitjans a l’abast al servei del projecte secessionista’.

El TSJC atura la creació de tres delegacions de la Generalitat a l’estranger pel recurs del govern Sánchez

La delegada del govern a Alemanya, Marie Kapretz considera ‘absurd’ i ‘molt il·lús’ esperar suports favorables a la independència de Catalunya sense que hi hagi ‘uns fets clars’ com el resultat d’un referèndum. En una entrevista a l’ACN, Kapretz admet que ‘ningú farà un gest positiu cap a Catalunya fins que no passin coses’. ‘Tots els estats són aliats dels altres estats, i les famílies polítiques són lleials’, explica Kapretz, que indica que, tot i això, si el resultat del referèndum és un ‘sí’ s’entrarà ‘en un altre escenari’. Segons la delegada de la generalitat a Alemanya, en aquest país ‘sorprèn la poca disposició al diàleg’ amb Catalunya que té el govern espanyol. El partit de la cancellera alemanya Angela Merkel, la CDU, sap ‘perfectament què passa a Catalunya’, explica Kapretz, que indica que des de la delegació tenen contactes ‘amb els grans partits i els petits’. ‘Després de les eleccions pot haver-hi partits que formin part d’una gran coalició, per això s’ha de parlar amb els grans partits i els petits, perquè aquests poden entrar al govern’, explica. ‘A la CDU saben que han de ser els primers a saber les coses. Per tant, saben perfectament el que està passant a Catalunya i estan buscant informació’, revela la delegada. Un element que vincula, per exemple, a l’informe de la fundació Konrad Adenauer, que va criticar la manca de propostes per part del govern espanyol per solucionar el conflicte amb Catalunya. Kapretz afirma que a Alemanya no s’entén la manca d’un ‘diàleg proactiu’ per part de Madrid per intentar resoldre el conflicte amb Catalunya. ‘L’actitud de l’Estat espanyol sobta als alemanys’, admet la delegada, que remarca que a Berlín ‘la recerca de l’acord’ està molt instal·lada en el sistema polític. La delegada explica que des de la seva oficina treballen per ‘obrir una escletxa’ i traslladar a Alemanya que ‘aquest 2017 passaran coses importants a Catalunya’. En concret, els representants de la generalitat expliquen que Catalunya vol ser ‘un soci estable per a Alemanya’, però també pel conjunt d’Europa i l’arc Mediterrani. Catalunya, els diuen, és un país ‘amb talent, viable i que té un moviment cívic molt fort’. Amb tot, Kapretz admet que els alemanys són ‘escèptics’ als canvis, perquè prioritzen molt ‘l’estabilitat’. ‘Catalunya també vol estabilitat, per tant, tenim el mateix interès. Catalunya vol ser pròspera i funcionar a base d’una economia del mercat social. Això Alemanya ho pot entendre’, afegeix. Per Kapretz, la manca de suports explícits al procés, tant a nivell econòmic com polític, és normal. ‘El fet que no es pronunciïn ja el considero positiu’, afegeix. Tenint en compte el pes econòmic d’Alemanya, primera potència europea, el paper de les seves multinacionals també és sovint objecte de debat en relació al procés. A Catalunya, hi ha 500 empreses alemanyes. ‘La gran majoria d’empreses alemanyes el que busquen a la planta de Catalunya és que funcioni, i que Catalunya estigui dins de l’euro’, explica Kapretz, que considera que els números rècord d’exportacions i d’inversions estrangeres parlen ‘per si sols’. ‘Amb els números sobre la taula, i amb els compromisos com el de Volkswagen d’invertir en els pròxims anys 3.000 milions d’euros a Catalunya, es demostra que el relat catastrofista i el discurs de la por a l’estranger no funcionen’, avisa Kapretz. Segons aquesta catalana alemanya, el missatge que les multinacionals s’espanten pel procés és de caire ‘intern’, per ‘a la política espanyola’, però no té recorregut a l’exterior. Kapretz, que és nascuda a Berlín i filla adoptiva del Berguedà, insisteix que Catalunya ha de transmetre un relat d’estabilitat i ‘racionalitat’ als líders alemanys. ‘A vegades se’ns escalfa la sang quan ens impugnen els càrrecs electes, però de cara al públic alemany hem d’explicar-ho amb un discurs molt racional’, admet. ‘Catalunya ho està fent bé’, afegeix, remarcant la importància de destacar l’argument ‘democràtic’ de la reivindicació del referèndum

La delegada del govern a Berlín veu ‘absurd’ i ‘molt il·lús’ esperar suports a la independència sense ‘uns fets clars’

El regidor de Capgirem Vic Joan Coma ha volgut mostrar les mostres de suport que li han arribat aquests dies i les dels dirigents polítics de partits diversos que l’han acompanyat en una conferència de premsa aquest matí a Vic. Coma ha dit que no reconeix cap tribunal que vulgui impedir la llibertat d’expressió. Ha explicat que avui no es presentarà a declarar a l’Audiència espanyola, que l’havia citat per un presumpte delicte d’incitació a la sedició. ‘Ni un pas enrere. Només mirem endavant.’ Coma ha explicat les raons que el porten a desobeir els tribunals de l’estat espanyol: ‘No reconeixem l’autoritat de cap tribunal per sobre dels nostres drets fonamentals més elementals.’ I ha afegit: ‘Ni un pas enrere vol dir que no pensem retrocedir allà on ens volen fer retrocedir. Perseguir idees polítiques defensades en un ple municipal és tirar molt enrere. No volem ser còmplices de la judicialització de la política: les qüestions polítiques no es resolen als jutjats.’ A la conferència de premsa, Coma ha estat acompanyat pel tinent batlle de Barcelona, Jaume Asens, el diputat Lluís Llach, la secretària general d’ERC Marta Rovira, el dirigent de PDECat Jordi Turull, la presidenta de l’AMI Neus Lloveres, el president de l’ANC Jordi Sànchez, el president d’Òmnium Jordi Cuixart, el diputat de CSQP Albano Dante Fachín, les diputades de la CUP Anna Gabriel, Mireia Boya i Gabriela Serra. I ha anunciat: ‘Avui estem fent un acte de desobediència. Per exercir el dret de decidir hem de tenir el dret de desobeir. Hem de ser capaços de crear les condicions per què tothom pugui fer lliurement el que fem avui aquí: el dret de desobeir.’ I ha conclòs: ‘No tenim res a amagar i ho tenim tot per guanyar.’ Prec als Mossos d’Esquadra Coma és conscient que el jutge pot ordenar la seva detenció si no es presenta a declarar: ‘No ens amaguen, la desobediència també té aquest altre factor. Avui mateix hem presentat una carta a l’audiència nacional de Madrid per dir-li al jutge què farem durant el dia, on som, i que si volen, ja saben on som’. En aquest sentit, ha demanat als Mossos d’Esquadra que no acatin si el jutge decideix ordenar que la seva detenció. Però si ho fan, el regidor també ha demanat als seus que practiquin la no violència i ho respectin, des de la calma i sense insults. El regidor de Capgirem Vic va dir ahir a Twitter: ‘El futur del nostre poble no el decidirà cap tribunal’, ha reblat. També ha dit que plorava per la felicitat de veure la gent que li dóna suport i que no té por. A més, ha agraït a la CUP, a Capgirem Vic i al Moviment 30/03 ‘la llibertat, força i suport’ que li han donat en tot moment. A les cinc de la tarda el Moviment 30/03 ha convocat una concentració de suport a la plaça del Pes, davant la casa de la vila de Vic. Joan Coma havia estat citat a declarar avui davant l’audiència espanyola per un presumpte delicte d’incitació a la sedició. Els fets van passar al ple de l’Ajuntament de Vic del 9 de desembre del 2015, que va debatre i aprovar una moció de suport a la resolució rupturista del parlament. En aquell ple, Coma va demanar la desobediència davant les institucions espanyoles en el transcurs d’un ple municipal. El fiscal Vicente González Mota va veure-hi indicis de criminalitat i va adreçar una petició al jutge de l’audiència Ismael Moreno, que la va atendre. El ministeri públic considera que Joan Coma va fer uns pronunciaments que de cap manera poden qualificar-se com espontanis o individuals. El fiscal també sosté que són pronunciaments fets públicament per una autoritat, demanant la desobediència a resolucions judicials i que van tenir un abast més enllà de les intencions. A més, considera que la declaració pública que va fer Coma incitava ‘a impedir fora de les vies legals l’aplicació de les lleis i el compliment de les resolucions dictades pel Tribunal Constitucional’, cosa que –diu– conté els requisits del delicte de sedició. Joan Coma va rebre la citació judicial dimarts passat, i va dir això a Twitter: ‘L’Estat demofòbic sembra por, però només recollirà solidaritat, fermesa i compromís democràtic.’ Segons ell, tota persecució judicial d’un fet polític és greu, tant si és per la convocatòria del 9-N, com pel suport al 9-N en una moció com penjar o despenjar l’estelada al balcó de l’Ajuntament. Es tracta –diu– d’un símptoma que hi ha un estat antidemocràtic al darrere: ‘Ara veurem quines forces se situen al costat de la democràcia i quines es van situant al costat de la repressió de l’estat espanyol’, va dir dilluns, durant l’acte de suport a l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós.

Joan Coma: ‘No reconeixem l’autoritat de cap tribunal per sobre dels nostres drets fonamentals’

Etiquetes en color Qui no ha vist en les pel·lícules els collars o polseres amb informació vital? Aquí solen escriure’s dades mèdiques, com el tipus de sang o al·lèrgies. Una manera més duradora d’informar sobre algun problema mèdic és portar aquesta informació sempre amb tu, però la cadena que sosté la placa amb la identificació pot trencar-se. Què passaria després d’un desastre com una bomba nuclear? Com s’afrontaria la necessitat d’una transfusió de sang urgent en períodes de guerra? Com se sap avui dia, tots els tipus de sang no són vàlids per a tots, així doncs, la identificació del tipus de sang és fonamental, però ha de ser ràpida. Estats Units va agafar avantatge en aquest terreny durant la guerra de Corea a començament dels anys cinquanta. L’objectiu: poder identificar ràpidament possibles donants si fóra necessari una transfusió de sang urgent. Així, van sorgir diversos programes específics per identificar el tipus de sang de la població, crear llistes de donants i, si ho permetien, tatuar aquesta informació en cada individu. El projecte, que al final només es va desenvolupar en dues reduïdes comunitats americanes, va arribar a identificar i a tatuar milers de persones. Després d’uns quants intents, l’interès per les donacions va començar a disminuir amb el final del conflicte a Corea per raons sanitàries, com ara possibles infeccions, la preferència de portar una cadena identificativa, l’esforç econòmic i de temps per a dur a terme el projecte, i per la prohibició religiosa de tatuar-se el cos. Aquests projectes no van funcionar a gran escala, com era el seu objectiu. Però a títol personal, avui dia hi ha molta gent que es tatua informació mèdica al cos i no és difícil veure persones que tenen tatuat al braç o al pit, en anglès, la paraula diabètic, marcapassos o epilèptic. Aquest tipus de tatuatges, encara que no tenen implicació legal, sí que poden ajudar els metges a l’hora d’orientar el tractament d’un pacient, com quan es tracta d’una persona al·lèrgica a la penicil·lina, per exemple, o amb algun tipus de malaltia ressenyada en el seu tatuatge. Hi ha algunes marques que molts pa­cients porten amb orgull, porten aquestes gotes de tinta com qui porta una medalla. Es tracta dels pacients de càncer que han hagut de rebre radioteràpia. El tatuatge en aquest cas, en forma de petits punts amb tinta blava o negra, té un objectiu molt clar: orientar el feix de llum en la radioteràpia i minimitzar la zona que serà irradiada. Així es minimitza el dany dels teixits circumdants. I qui s’ha cansat de veure’ls pot esborrar-los amb làser i intentar així oblidar els mesos de tractament i les hores d’hospital. Però hi ha altres pacients que decideixen que ja han patit prou i que el seu temps ja ha arribat. La manera d’avisar a un metge que no realitze un tractament específic de reanimació és, en aquest cas, dues lletres: NR o, el que és el mateix, no ressuscitar. Encara que a Espanya no és molt comú, en països com Estats Units o Canadà és una pràctica que no és difícil de trobar. Recuperar la identitat Encara que la model Winnie Harlow, després de protagonitzar la campanya d’una famosa marca de roba, és un exemple que la despigmentació de la pell provocada pel vitiligen pot ser bella, hi ha persones que continuen preferint no mostrar-la. Així, molts decideixen utilitzar el tatuatge com a mètode per a dissimular el vitiligen, la despigmentació de la pell provocada per altres malalties, les cicatrius resultades de ferides o operacions i les cremades. Quan es pensa en el maquillatge permanent, a la gent li ve al cap el perfil de llavis o el farciment de celles per a donar més profunditat a una mirada, però això es queda en un passatemps tenint en compte les coses que avui dia es poden realitzar amb aquesta tècnica. Fa anys, l’única solució per a eliminar les antiestètiques cicatrius després d’una ferida traumàtica o una intervenció quirúrgica era, literalment, cobrir-la amb un tatuatge tan cridaner que no permetera veure la pell danyada. Avui les coses han canviat i molts busquen dissimular la marca, que la zona passe desapercebuda, cobrint-la amb el mateix color que tenia abans del trauma. Un exemple molt dràstic és el de la nord-americana d’origen iraquià Basma Hameed. Aquesta dona va tenir un accident domèstic, es va cremar amb oli el 40 % de la cara quan tenia dos anys. Després de quinze anys de tractaments i més de cent operacions, el seu rostre, encara que havia millorat, continuava reflectint les seqüeles de l’accident. Després d’operacions per a reduir les cicatrius i implants de pell i pèl, els metges li van assegurar que, mèdicament, no podien fer res més per a millorar el seu aspecte. Així va començar un llarg viatge que la va portar a tatuar-se a si mateixa i, després, a convertir aquesta tècnica en tot un negoci. Centenars de persones passen per les seues mans cada any per eliminar marques i recuperar una imatge que reconèixer davant d’un espill. L’objectiu de cobrir amb color una part de la pell és recuperar la vida anterior, curar les ferides emocionals d’un accident, eliminar els records d’una malaltia que esperen que no torne. L’experiència viscuda es queda per sempre en els records, però avui ja no cal que tothom les veja, avui es pot ensenyar només el costat desitjat, el de la persona que ha vençut. Sara Ortuzar és una de les poques tatuadores espanyoles que realitzen tatuatges en tres dimensions per restituir el mugró i l’aurèola després d’una mastectomia. La cirereta del pastís Al llarg de la història es va passar dels tatuatges de línies senzilles a dissenys bigarrats i impossibles, i dels tatuatges en negre, es va passar a poc a poc als tatuatges multicolor. Ara arriben els tatuatges en tres dimensions que busquen posar «la cirereta del pastís» i omplir físicament i emocionalment el buit que deixa una mastectomia. Una dona amb càncer de pit ha de passar diversos processos per superar la malaltia. La cura és una primera etapa: es realitza una intervenció, s’extirpa el càncer i, amb això, un element tan inherent a la dona, tan íntim, com el pit. Ara comença la quimioteràpia i, una vegada superat el càncer –una vegada que la malaltia ha desaparegut–, una cicatriu o l’absència d’una cosa tan bàsica i tan «normal» com un mugró li recorda diàriament que la malaltia ha estat allí i la fa sentir incompleta. Després de la reconstrucció quirúrgica del pit, encara falta el mugró, encara falta una cosa que no es pot recuperar en una sala d’operacions. La tècnica per a crear una il·lusió, un engany al més pur estil Da Vinci, consisteix a pintar en 3D un mugró i una aurèola perquè, amb aquest tatuatge terapèutic, moltes dones puguen finalitzar un viatge que va començar quan els van diagnosticar un càncer o es van realitzar una mastectomia preventiva. Un dels majors experts del món és Vinnie Myers, un metge americà que des de fa més de quinze anys tatua dones per a restituir-los amb pintura «màgica» el mugró i l’aurèola que el càncer els va arrabassar. Sara Ortuzar és una de les poques tatuadores que realitzen aquest tipus de tatuatges a Espanya. Va començar a especialitzar-s’hi quasi per casualitat fa uns anys, quan al seu antic estudi va acudir una dona sol·licitant-li que li tatuara l’arèola perduda després d’una mastectomia. Ortuzar mai havia fet un treball així i va decidir rebutjar-lo, però va canviar el rumb de la seua professió i va decidir especialitzar-se en aquest tipus de tatuatges. La seua tècnica tan pionera, una combinació del tatuatge artístic i la micropigmentació, es realitza amb maquinària de tatuar d’última generació mínimament invasiva per a la pell. «El resultat és haver aconseguit oferir tractaments personalitzats amb arèoles no estàndard, sinó adaptades a cada persona, perquè cada tatuatge és únic. Els efectes 3D deriven del tatuatge artístic i fonaments de la pintura hiperrealista on juguem amb el color, les llums i ombres per generar efecte de volum allí on vulguem. És com pintar un quadre però aquí el llenç és la pell i el pinzell és el dermògraf», destaca la tatuadora. Llegiu l’article sencer a la web de Mètode. Ainhoa Goñi. Periodista i directora de comunicació del CSIC (Madrid). Què és Mètode?

Pigments que canvien vides

Junts per Catalunya ha demanat discreció a Esquerra Republicana per a les negociacions de la investidura de Carles Puigdemont. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, i el president del parlament, Roger Torrent, han insistit que el seu candidat és Puigdemont, però que volen tenir garanties que la investidura serà ‘efectiva’ i que es podran nomenar consellers i aprovar decrets una volta investit Puigdemont. ‘JxCat insta ERC a treballar amb rigor, sense fer debats públics innecessaris fins que no s’hagi reprès l’acord d’investidura, que preveia l’elecció del president del parlament i la investidura del president de la Generalitat’, ha dit la formació en un comunicat. La formació de Puigdemont també diu que no vol endarrerir la investidura i que les garanties les dóna el parlament i la majoria absoluta independentista. Així mateix, recorda que la unitat d’acció de l’independentisme ha permès d’arribar a acords i trobar solucions de tots els entrebancs.

JxCat demana discreció a ERC en la negociació per a la investidura de Puigdemont

Lluïsa Cunillé i Josep Maria Miró, autors de dues generacions consecutives, comparteixen un paper clau en la renovació del teatre català contemporani. En aquest volum, que arribarà a les llibreries aquesta setmana entrant, s’apleguen dues obres que ens endinsen en un teatre de debat i reflexió sobre la construcció i els valors de la nostra societat actual. Boira ens situa vint-i-cinc anys després de la caiguda del mur de Berlín: una viatgera misteriosa exerceix un fort magnetisme sobre la resta de personatges. La travessia ens trasllada a un campament d’ajut humanitari el dia que una nena mor en braços d’una religiosa. Us avancem un fragment de Boira de Lluïsa Cunillé. L’editor de Comanegra, Joan Sala ens explica de la col·lecció Dramaticles, que acull aquests textos teatrals: Joan Sala: ‘Amb Boira i La travessia tanquem el primer any de la col·lecció «Dramaticles», que vam engegar gràcies a la iniciativa de la Marina Laboreo i el suport decisiu de l’Institut del Teatre. Ens fa una especial il·lusió tancar aquest primer any obrint la línia de publicació dels premis Frederic Roda impulsats per l’ADB i Òmnium. Vam començar amb un Pirandello traduït per Jordi Sarsanedas durant els anys de l’ADB, i sumar-nos ara a la difusió del Frederic Roda és un gran orgull. En aquest volum hi apareixen els guanyadors del 2014 i un dels ex aequo del 2015, i l’any que ve publicarem, en un altre volum, l’altre guanyador del 2015 (Els encantats, de David Plana) i el guanyador d’aquest 2016.’ Continua Sala: ‘Em fa molt content poder dir que tenim la programació del 2017 tancada tant pel que fa a textos contemporanis com clàssics (sortiran dos imprescindibles de Pinter, traduïts per Joan Sallent, per exemple), i en aquest sentit ha estat decisiu l’assessorament de l’Institut del Teatre, amb el seu cap de publicacions, en Carles Batlle, al capdavant. Tots plegats seguirem remant per enfortir la xarxa de lectors de textos teatrals a casa nostra.’

Avançament editorial: ‘Boira’ de Lluïsa Cunillé

L’expresident del Paquistan Pervez Musharraf ha estat condemnat avui a pena de mort per haver imposat el 3 de novembre del 2007 l’estat d’emergència a tot el país, ha informat la cadena de televisió local Geo. El tribunal especial per jutjar el cas d’alta traïció contra Musharraf, creat per ordre del Tribunal Suprem, està integrat pel magistrat del Tribunal Superior de Peshawar, el magistrat del Tribunal Superior de Lahore i el magistrat del Tribunal Superior de Sind.

Un tribunal paquistanès condemna a pena de mort l’ex-president Pervez Musharraf

La policia local de Sabadell ha hagut d’evacuar els periodistes que informaven sobre una concentració de Societat Civil Catalana davant les amenaces dels ultres. Segons que ha informat Catalunya Ràdio, un grup d’ultres ha confós una periodista alemanya amb una de TV3 i l’ha començat a increpar. Ací podeu veure el moment, en el vídeo del periodista de Catalunya Ràdio Miquel Jarque. La manifestació de @Societatcc acaba amb la premsa sortint de la plaça amb protecció policial. A la protesta de #Sabadell uns ultres confonen una periodista Alemana amb una càmera de TV3 pic.twitter.com/YsJWAjLYeJ — Miquel Jarque (@miqueljarque) 10 de novembre de 2017 La periodista alemanya explica com ha rebut empentes d’un grup d’ultres després d’haver-li preguntat Aquesta és la Júlia de l’agència alemana Ruptly. Ha estat agredida per un grup de manifestants ultres a #Sabadell, que l’han confosa amb una càmera de @tv3cat @Catvespre pic.twitter.com/cCt0amwhzm — Miquel Jarque (@miqueljarque) 10 de novembre de 2017 Mig miler de persones s’han concentrat davant l’ajuntament per a exigir que el batlle de Sabadell, Maties Serracant, torni a penjar la bandera espanyola al consistori. El govern local va retirar-la quan el parlament va proclamar la República Catalana el 27 d’octubre. A l’acte hi han participat els regidors del PP, de Cs i un del PSC. Com és habitual en aquest tipus de mobilitzacions, els assistents han cridat a favor de la unitat d’Espanya i de l’empresonament del president, Carles Puigdemont. També han demanat la dimissió de Serracant i l’han insultat.

Un grup d’ultres agredeix els periodistes a Sabadell

L’1 de febrer a mitjanit es farà efectiu el Brexit i el Regne Unit deixarà de formar part de la Unió Europea (UE). D’aquesta manera, s’aplicarà finalment el mandat del referèndum del 2016, en què el 52% dels participants van votar a favor de la sortida de la UE. En un principi, es preveia que el Brexit s’aplicaria el març del 2019, però les negociacions amb les institucions europees per a fixar les condicions de la sortida van sumir el Regne Unit en una gran inestabilitat política, cosa que va comportar diversos ajornaments. Finalment, el 20 de desembre, el parlament britànic va aprovar la llei del Brexit amb les condicions pactades amb la UE i aquest dissabte la història del Regne Unit farà un tomb. El Brexit tindrà unes implicacions molt importants en la vida dels britànics, però també en la dels europeus. Tot i que el Brexit entra en vigor aquest dissabte, hi haurà un període de transició fins al 31 de desembre durant el qual es garantirà la lliure circulació i els ciutadans de la UE al Regne Unit podran fer els tràmits per a mantenir els drets de ciutadania. Com ens afecta el Brexit? A continuació us expliquem tot allò que n’heu de saber: L’estatus dels migrants catalans al Regne Unit L’acord de retirada preveu que els ciutadans europeus residents al Regne Unit abans del Brexit mantinguin els seus drets de residència, treball, estudis i Seguretat Social més enllà del període transitori sota l’estatus d’assentat. Per beneficiar-se d’aquests drets és molt important que tots els ciutadans puguin acreditar que resideixen legalment al Regne Unit des d’abans que hagi acabat el període de transició. L’estatus d’assentat dóna els mateixos drets de residència, estudis, sanitat, treball i Seguretat Social que qualsevol altre ciutadà britànic. Hom podrà demanar la ciutadania britànica i marxar del país sense perdre l’estatus permanent durant cinc anys, com a molt. Per tenir-hi dret, cal haver arribat al Regne Unit abans del 31 de desembre i haver-hi residit de manera continuada durant cinc anys. Es considera que és de manera continuada si s’hi ha viscut com a mínim sis mesos de cada dotze durant un període de cinc anys. Si encara no s’han acumulat aquests cinc anys, es pot demanar l’estatus provisional de pre-assentat. Podeu trobar-ne més informació ací. Tanmateix, els drets dels ciutadans que vulguin establir-se al Regne Unit després del 31 de desembre estaran subjectes als acords bilaterals amb els estats de la UE o bé, si no hi ha acord, a les condicions generals que estableixin les autoritats britàniques. L’estatus dels migrants britànics a Catalunya, el País Valencià i les Illes Tots els ciutadans de la Unió Europea que vulguin residir més de tres mesos a l’estat espanyol han d’inscriure’s al registre central d’estrangers. Ara, a partir de dissabte, els britànics deixaran de ser considerats ciutadans de la Unió Europea, però haver-se inscrit els garantirà els drets. Si no ho han arribat a fer mai, cal que obtinguin el certificat demanant cita prèvia en una comissaria de la policia espanyola que tramitin certificats de la UE. Els ciutadans britànics inscrits mantindran els mateixos drets que tenien com a ciutadans europeus (tret de la potestat de presentar Iniciatives Legislatives Ciutadanes al Parlament Europeu) durant el període transitori i, després del 31 de desembre, mantindran els drets de residència, treball, estudis i seguretat social. Tenir el certificat de registre abans que hagi acabat el període transitori serà una garantia per a acreditar la residència legal a l’estat espanyol. En cas de no haver aconseguit el certificat de residència europea abans de la data del Brexit, durant el període transitori es podrà demanar una targeta d’identitat d’estranger en què es farà esment, de manera explícita, a la condició de beneficiari de l’acord de retirada pactat pel Regne Unit i la UE. Els migrants britànics que arribin a partir de l’1 de febrer estaran subjectes a un futur acord bilateral entre el Regne Unit i l’estat espanyol. Si no hi hagués pacte, se’ls aplicaria el règim general d’estrangeria espanyol. Viatges Una vegada entri en vigor el Brexit, es mantindrà la connectivitat aèria amb el Regne Unit i s’hi podrà viatjar sense que calgui visat, com a mínim fins el 31 de desembre de 2020, quan acabarà el període d’adaptació. Fins aleshores, es mantindrà la lliure circulació com si el territori del Regne Unit encara fos part de la UE. Després d’aquest període, les normes d’entrada al país dependran dels acords bilaterals amb cadascun dels estats membres de la UE. Durant el període transitori, els turistes europeus podran continuar gaudint de la gratuïtat del roaming i podran fer servir la connexió de telefonia mòbil sense sobrecàrrecs. Famílies La nova realitat després del Brexit també afectarà les famílies formades per ciutadans britànics i europeus o d’europeus que vulguin viure al Regne Unit. Per exemple, un català que visqui al Regne Unit amb el permís d’assentament i es vulgui casar amb un altre català després del període transitori ha de saber que el seu cònjuge no obtindrà els drets de ciutadania que té ell. Per tant, si vol anar a viure al Regne Unit, haurà de complir amb la normativa britànica en matèria d’immigració com qualsevol altre migrant. Tanmateix, els cònjuges, parelles de fet, fills o néts (menors de 21 anys o dependents) i pares o avis dependents d’un català amb permís d’assentament podran entrar i residir al Regne Unit després del Brexit sempre que la relació existeixi des d’abans de la fi del període de transició. La resta de familiars que vulguin residir-hi hauran de demanar l’estatus de pre-assentament abans del 31 de desembre. Els fills dels catalans que neixin al Regne Unit després del Brexit tindran nacionalitat britànica, sempre que un dels pares tingui l’estatus d’assentat. Si cap dels dos no ha residit prou temps per a tenir-lo i només tenen el de pre-assentat els fills nascuts després del Brexit només obtindran l’estatus de pre-assentat. Permís de conduir Els ciutadans de la UE residents del Regne Unit que van començar a viure-hi abans de fer 67 anys podran continuar conduint-hi sense problemes amb el permís d’un dels estats membres fins als 70 anys. Els ciutadans de la UE que van anar-hi a viure després dels 67 anys podran continuar conduint per territori britànic durant, com a màxim, tres anys. Després, hauran d’aconseguir un carnet de conduir britànic. Els turistes, en canvi, podran continuar circulant d’acord amb el permís de conduir europeu. Estudiants catalans al Regne Unit Els ciutadans de la UE que estudiïn al Regne Unit però que tinguin previst de tornar a casa abans del 31 de desembre, últim dia del període transitori, no han de fer cap tràmit per a continuar els estudis després del Brexit. Tanmateix, si han de continuar estudiant al Regne Unit o volen treballar-hi, han de demanar l’estatus d’assentament o de pre-assentament, com la resta de ciutadans europeus. Fins ara, els estudiants de fora de la UE sense cap feina qualificada només podien continuar vivint legalment al Regne Unit durant quatre mesos. Tanmateix, el govern britànic ha ampliat el termini dos anys. A banda, els estudiants que hagin començat els estudis al Regne Unit durant el curs acadèmic 2019-2020 o el comencin el 2020-2021 continuaran pagant les mateixes taxes acadèmiques que els britànics fins que hagin acabat el programa acadèmic. Els professionals que necessitin que la seva titulació europea sigui reconeguda al Regne Unit hauran de demanar el reconeixement abans del 31 de desembre. Competicions esportives Els equips britànics podran continuar participant en les competicions esportives europees, com ara la UEFA Champions League de futbol i l’Eurolliga de bàsquet. Això és així perquè les competicions europees són competicions privades, no tenen relació amb la Unió Europea, de manera que no els afecta la sortida del Regne Unit. Dret de vot Els catalans que resideixin legalment al Regne Unit després del Brexit podran votar i presentar-se a les eleccions locals britàniques, tal com passava fins ara. De la mateixa manera, els britànics també podran votar i presentar les seves candidatures a les eleccions municipals de Catalunya, el País Valencià i les Illes. Els catalans residents al Regne Unit podran continuar votant al parlament, a les eleccions espanyoles i al Parlament Europeu. Els britànics residents en territori de la UE, però, perdran el dret de vot a les eleccions europees perquè cal tenir la ciutadania d’algun dels estats membres de la UE per votar-hi. Seguretat social i sanitat Aquells ciutadans que durant la vida laboral hagin treballat tant al Regne Unit com en un estat membre de la UE han de saber que els períodes cotitzats fins al final del període transitori es tindran en compte de cara a una futura pensió. Si un català continua treballant al Regne Unit després del 31 de desembre, continuarà cotitzant, atès que els reglaments de coordinació dels sistemes de seguretat social continuaran essent aplicables mentre mantingui la feina. D’altra banda, el govern espanyol s’ha compromès a reconèixer la pensió a aquells ciutadans britànics que cotitzin aquí abans i després de la fi del període de transició. Així mateix, els pensionistes catalans que visquin al Regne Unit continuaran rebent les seves pensions, ja que segons la legislació espanyola han de ser abonats als seus titulars independentment del lloc de residència. També la continuaran rebent els qui hagin cotitzat al Regne Unit, britànics o europeus, encara que actualment visquin aquí. D’altra banda, els treballadors europeus al Regne Unit i els seus familiars directes tenen dret de rebre assistència sanitària gratuïta, sempre que conservin la feina. En cas que no sigui així, els europeus conservaran l’assistència sanitària igual que els britànics fins al 31 de desembre. Després del període de transició, la situació dependrà de l’acord bilateral entre el Regne Unit i cada estat de la UE. Duanes El comerç amb el Regne Unit continuarà igual fins al final del període de transició, però cal tenir clar que a partir del 31 de desembre hi haurà fronteres i controls duaners. La relació comercial a partir d’aleshores dependrà del futur acord bilateral entre el Regne Unit i l’estat espanyol o bé, en cas que n’hi hagi, de les establertes per l’Organització Mundial de Comerç. Amb el Brexit, el Regne Unit recupera l’autonomia reguladora, de manera que és previsible que amb el temps es distanciï de l’actual regulació europea, circumstància que farà haver d’adaptar els productes i les etiquetes o haver de fer noves proves de verificació i seguretat. Així mateix, les empreses han de tenir en compte que les mercaderies amb matèries primeres del Regne Unit podran deixar de ser considerades originàries de la UE, perdent els avantatges de lliure comerç que la UE ha signat amb països tercers com el Japó i Turquia. Fiscalitat Després del Brexit, les transaccions amb el Regne Unit seran equivalents a les de qualsevol país tercer. Les normes d’IVA canviaran i ja no s’haurà de presentar el model 349, obligatori en les transaccions intracomunitàries, sinó el 303. Les factures emeses al Regne Unit continuaran exemptes d’IVA, però caldrà presentar la declaració duanera corresponent. Les empreses que exportin al Regne Unit però que fins ara no ho hagin fet mai a països tercers hauran de demanar a Hisenda el número d’identificació fiscal EORI (Economic Operator Registration Identification).

Guia pràctica del Brexit: com ens afecta a nosaltres?

Rotllets de primavera, sopa picant de gamba, hot pot amb carn de vedella i, de postres, sopa de fruita de longan (un arbre tropical) amb llavors de lotus. Aquest és el menú de Nadal d’enguany. Ni escudella, ni rostit farcit, ni canelons, ni neules. Al Vietnam, són lluny, els àpats tradicionals catalans. De fet, ací no hi ha ni rastre de la festivitat occidental per excel·lència, més enllà de les decoracions i les promocions especials protagonitzades per l’home de barba blanca i uniforme vermell als centres comercials de les principals ciutats. És el primer Nadal que passo lluny de Catalunya. Per sort, una bona oferta de vols i alguns dies de vacances sobrants han fet que, en comptes de tornar a casa per Nadal, com deia l’anunci, hagi estat la meva família qui s’hagi desplaçat fins ací. I la veritat, probablement és una de les millors destinacions aquestes dates si la butxaca demana clemència. O si, per variar una mica, es volen viure les festes en màniga curta. El delta del Mekong, diversitat cultural i biològica Geogràficament, el Vietnam és un país estret i allargat. Disposa de més de 4.600km des del punt més septentrional al més meridional. En canvi, d’est a oest es poden recórrer, a tot estirar, 600km, si som a la zona nord; al centre, el territori s’estreny fins als 50km. Això fa que, a grans trets, el viatge es pugui dividir fàcilment entre sud, centre i nord. Els mercats són el millor lloc per a apreciar la vida vietnamita. El sud és capitanejat per la ciutat de Ho Chi Minh, o Saigon, com s’anomenava quan era capital de la colònia francesa Cotxinxina i, més endavant, de la República de Vietnam del Sud. La primera cosa que sobta de Ho Chi Minh és que es troba assetjada per la dictadura de les motos. De fet, és la ciutat del món amb més vehicles d’aquesta mena per habitant, i l’única que té registrades més motos que no pas cotxes: sis milions de ciclomotors per mig milió d’automòbils. Amb una població de set milions d’habitants, és el municipi més poblat del Vietnam i, també, el més vibrant. No gaire lluny, hi ha el delta del riu més important del sud-est asiàtic: el Mekong. Neix a gairebé 5.000 metres d’altura, a la serralada de l’Himàlaia, i recorre més de 4.600km fins a desembocar en aquest punt del mar de la Xina Meridional. El delta dota de vida aquesta regió, on s’han identificat més 1.000 espècies d’animals des del 1997. De fet, encara se’n descobreixen de noves. El delta del Mekong combina naturalesa salvatge amb mostres culturals. La riquesa de les terres, perfectes per a sembrar, i la possibilitat de pescar-hi fàcilment han fet d’aquest lloc el més densament poblat de tot el Vietnam, amb gairebé 450 habitants per quilòmetre quadrat (prop de 20 milions d’habitants en total). Per aquest motiu, el delta del Mekong, conegut ací com el riu dels nou dracs, acostuma a ser una parada imperdible per al viatger. Hi pot trobar una gran biodiversitat i, al mateix temps, una interessant mostra de la manera com l’home s’ha adaptat durant segles per conviure amb aquest immens riu. Grans terrasses d’arròs, cases flotants i una cultura amb el Mekong com a pal de paller donen la benvinguda al nouvingut. El centre geogràfic i històric del Vietnam A més d’algunes de les platges més boniques del país, al centre hi ha dues ciutats cabdals per a entendre la història del Vietnam. La localitat de Hoi An, coneguda com la capital comercial del país durant els segles XVI i XVII, va esdevenir un dels punts d’intercanvi de mercaderies més importants de la regió. Xinesos, japonesos, portuguesos, holandesos i indis van optar per establir-se en aquest fructífer port. Una sala d’assemblees xinesa a Hoi An. Arran d’això, la ciutat presumeix d’una barreja d’estils arquitectònics que fa patxoca. No és estrany, doncs, que el símbol d’aquesta localitat sigui un pont japonès. Hoi An ha estat una de les principals atraccions per al turisme massiu al Vietnam des de fa dècades. Tot i això, val la pena visitar-la sobretot a la nit, quan els carrers, reservats als vianants, s’il·luminen amb colors dels milers de fanalets de seda que pengen entre teulat i teulat. La nit a Hoi An és marcada pels fanalets. Resseguint la costa, a 120km, hi ha Hue, que havia estat la capital de la Dinastia Nguyen, l’última família d’emperadors que va governar el Vietnam. Ací, s’hi troba l’antiga ciutadella, construïda al segle XIX. Caminar entre els seus carrers és un bon exercici per a entendre la història recent del país, ja que s’hi poden trobar edificis històrics de l’època dinàstica, però també de l’etapa colonial sota règim francès. Sens dubte, la joia més preuada de totes és la ciutat imperial, també coneguda com ‘la ciutat porpra prohibida’ perquè es va construir inspirada en la de Pequín. Com la xinesa, també era la casa de l’emperador, i inaccessible per als plebeus. Tot i això, la de Hue és molt més petita i tranquil·la. Passejant-hi, un pot estar amb harmonia i prendre’s el temps que calgui per a apreciar amb deteniment l’espai, una experiència pràcticament impossible als palaus de la capital de la Xina. La ciutat imperial de Hue a vista d’ocell. La ciutat imperial va quedar deshabitada després de l’abdicació de l’últim emperador, Bao Dai, el 1945, quan Hue va passar a formar part del Vietnam del Nord. El 1968, la ciutat va protagonitzar una de les batalles més llargues i sagnants de la guerra del Vietnam. En total, van perdre-hi la vida entre 8.000 i 13.000 persones, 5.000 de les quals eren civils. Gran part de la ciutadella va quedar completament destruïda, però la feina de reconstrucció i el bon estat de conservació de les parts que no van quedar malmeses van sumar suficients mèrits per a ser considerada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 1993. Entrada principal de la ciutat porpra prohibida. Les meravelles del nord Finalment, al nord hi ha l’actual capital del Vietnam, Hanoi, on conviuen dues èpoques i realitats diferents. El centre històric és un conjunt de cases d’estil francès articulades en uns carrers estrets inundats de turistes. Cada dia, el nucli antic és fotografiat milers de vegades, però el veritable bullici de la ciutat es concentra a Cau Giay, on imperen els gratacels i on es troben les principals multinacionals que inverteixen en el país, la majoria japoneses i coreanes. Dia rere dia, Hanoi va acumulant nous milionaris a les parts més riques de la ciutat. Amb la capital de l’antic Vietnam del Nord com a base d’operacions, es poden visitar alguns dels millors paisatges que ofereix el país. A unes tres hores en cotxe, hi ha la badia de Halong, l’atracció més fotogènica del Vietnam i la més visitada. Per la badia de Halong només poden circular creuers i pescadors. Gairebé dues mil illes i illots s’erigeixen entre les aigües, formant un paisatge únic. La llegenda diu que aquestes colossals muntanyes són, en realitat, fruit d’un drac que les va crear per protegir l’actual Vietnam dels invasors estrangers del nord, els xinesos. És un dels llocs catalogats com a Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO i, des del 2011, Halong és considerada, per votació popular, una de les noves set meravelles naturals del món. Centenars de creuers ho aprofiten per oferir-hi els seus serveis. Algunes de les activitats més destacades són fer excursions per algunes de les illes de la badia, plenes de jungles i micos, pescar calamars i fer una travessa amb piragua. Les illes de Halong són cobertes d’una densa jungla.I si algú vol muntanya pura, el Vietnam també en té. El cim més alt, el de Fansipan, fa ni més ni menys que 3.142 metres. Al seu voltant s’estén el districte de Sapa, una de les zones més boniques del Vietnam. Les terrasses d’arròs gairebé verticals comparteixen la postal amb casetes de fusta, pobles de muntanya, pagesos carregats amb cistells i turons de cims emboirats. Això sí, a diferència de la resta del país, a Sapa, s’hi ha d’anar abrigat. Si bé al Vietnam les temperatures són càlides durant tot l’any, a Sapa sempre s’hi han de restar uns graus. A l’hivern, les temperatures mínimes poden rondar els 6ºC. De tota manera, l’impermeable ha d’estar preparat, es visiti la zona del país que visiti, si és l’època de pluges, és a dir, entre maig i novembre. Una celebració diferent Al Vietnam, tot i la influència occidental (sobretot francesa i nord-americana) dels últims segles, el Nadal no se celebra. Tampoc l’any nou, si més no, no pas com nosaltres. Ací, com a la majoria de països orientals, se celebra l’any nou lunar, que al Vietnam s’anomena Tet, i enguany s’escau el 5 de febrer. Curiosament, fa una setmana, hi havia celebracions al Vietnam, tot i que no tenien cap arrel religiosa ni tradicional. La selecció nacional de futbol es va proclamar campiona de la FFA Cup, el trofeu bianual dels països del sud-est asiàtic que en Long, un noi vietnamita que em va acollir durant un cap de setmana, va definir com ‘la nostra Copa del Món particular’. Hanoi, on em trobava, va embogir. Hanoi celebra la victòria a la final contra Malàisia. A Europa, quan un equip de futbol guanya un trofeu, els seguidors es troben en un emplaçament mític per celebrar-ho. Si el Barça s’endú la Champions, Canaletes s’omple. Si guanya el Madrid, la Cibeles es tenyeix de blanc. Al Vietnam, el punt de trobada és la ciutat. Tots els carrers. I és que, com no podia ser d’una altra manera, la celebració es fa sobre dues rodes. Aquella nit, centenars de milers de motocicletes van circular en una gran marxa multitudinària. Els clàxons i els càntics no van afluixar fins ben entrada la matinada. Els carrers de Hanoi es van omplir de centenars de milers de motocicletes. Les celebracions són un reflex de la cultura i els valors d’un poble. En aquest cas, al Vietnam, els trofeus esportius se celebren amb les motos, indestriables de la vida vietnamita, i tot plegat envoltat d’una relativa harmonia. A Catalunya, les victòries esportives se celebren amb eufòria. Passa igual amb les celebracions tradicionals, canals de transmissió d’uns determinats valors de generació en generació. Per Tots Sants es recorda i respecta els difunts. Amb Sant Jordi es promou la generositat, l’estima i la literatura. El rerefons del Nadal a Catalunya ha estat, de fa segles, l’excusa per a reunir tota la família. Per aquest motiu, aquest primer Nadal lluny de casa no es fa dur, ni tan sols estrany, sinó diferent. En màniga curta i amb menjars exòtics, sí, però amb un denominador comú, la família, que hi continua essent. Tant se val si és a Banyoles o a la Cotxinxina, la cosa important del Nadal és passar-lo amb la companyia adequada. Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’: —(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia —(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris —(3): Comprant cavalls a Mongòlia —(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia —(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades —(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia? —(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop —(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem —(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos —(10): L’autèntica religió d’Hong Kong —(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong —(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong —(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia —(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?

Un Nadal a la Cotxinxina

Desenes de milers de persones han sortit als carrers d’Alger per insistir en canvis fonamentals per al país, durant el que està sent la major concentració a la capital del país nord-africà d’ençà que van començar el mes passat les protestes contra el president, Abdelaziz Bouteflika. ‘Si creuen que estem cansats, s’equivoquen. Aquí no s’atura ningú’, ha declarat un dels assistents a la protesta d’Alger, el doctor Madyid Benzida. També es té constància de pares que han portat els seus fills a una marxa, de caràcter més pacífic que en altres ocasions ‘Volem un futur millor per al nostre país’, asseguren els pares de Mohamed Kemime, de 10 anys. Malgrat que Bouteflika va acabar cedint a les exigències dels manifestants per retirar la seva candidatura a la reelecció en els comicis – els seus opositors creuen que està incapacitat per governar després de l’infart patit el 2013 -, el cap de l’estat algerià va decidir ajornar les eleccions per donar temps a una ‘conferència nacional’, que s’entén com una ampliació articial del seu mandat. Des del partit governamental del Front d’Alliberament Nacional (FLN), s’ha assegurat que Bouteflika ‘ja és història’ i que la seva formació ha de mirar cap avança i donar suport als manifestants. Bouteflika confiava a calmar les protestes amb promeses de canvi polític en un panorama que ha estat dominat pel president i l’elit del seu partit des de fa dècades. A més, un ex-ministre que forma part del cercle proper a Bouteflika ha assegurat a Reuters que el president no pot sobreposar-se a la creixent pressió social dels algerians. ‘S’ha acabat. Buteika no té més opció de renunciar’, ha afirmat.

Els algerians surten en massa contra l’ajornament de les eleccions

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i els quatre membres investigats de la Mesa s’empararan en el principi d’inviolabilitat parlamentària en les seves declaracions davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per haver permès la votació del referèndum unilateral durant el debat de política general. Així ho han explicat Forcadell, la secretària primera, Anna Simó, el vice-president primer, Lluís M. Corominas, la secretària quarta, Ramona Barrufet, i el secretari tercer, Joan Josep Nuet, en declaracions a Catalunya Ràdio. Es tracta d’un argument que ja va utilitzar Forcadell en la seva declaració judicial per haver permès la votació de les conclusions de la comissió del procés constituent. Es tracta d’un principi que està recollit al reglament del Parlament i a l’Estatut i protegeix els diputats perquè no se’ls pugui responsabilitzar per les opinions i els vots en l’exercici de la seva feina, segons ha explicat Corominas. Forcadell ha qualificat de censura preventiva l’actuació del govern espanyol que, segons ha relatat, recorre judicialment el debat de les idees al Parlament. ‘En cap Parlament ha passat mai abans que es persegueixi penalment el debat de les idees. La inviolabilitat ha d’estar protegida judicialment; per tant, hauria de ser al contrari, que els tribunals ens protegissin perquè poguéssim fer la nostra feina amb total llibertat’, ha argumentat. Per la seva banda, Anna Simó ha destacat que ara es vol impedir el que el Parlament ja va fer el 2015, i ha afirmat que la legislació internacional els empara. Forcadell també s’ha referit a la carta que diputats britànics han adreçat al govern espanyol perquè s’arxivi la causa contra ella i la mesa del Parlament. Segons la presidenta, aquesta carta evidencia l’excepcionalitat de la situació. ‘A tots els diputats que venen d’altres països europeus els costa molt de creure la situació que s’està vivint al Parlament, perquè no poden entendre que et diguin, en un Parlament, què pots debatre i què no. Això és insòlit en democràcia, i aquesta carta és una mostra d’aquesta situació tan extraordinària que estem vivint i que de cap manera hem de normalitzar, perquè al final potser semblarà que això és normal’, ha defensat la presidenta del Parlament, per després remarcar l’excepcionalitat dels fets. Per la seva banda, Joan Josep Nuet s’ha queixat que la fiscalia el posés en el focus mediàtic quan va excloure’l de la causa i ho ha qualificat d’interpretació creativa de la legislació vigent. Segons que ha dit, precisament aquesta interpretació va evidenciar que els motius de la querella eren polítics. ‘Aquí l’únic que ens uneix és que tots volem que aquest debat es produeixi, perquè és inconcebible, inimaginable, que al Parlament no es pugui parlar de la independència de Catalunya’, ha afirmat el diputat de CSQP. Forcadell i Simó declaren al TSJC dilluns que ve, divendres serà el torn de Corominas i Barrufet i el 12 de juny hi anirà Nuet. Acte conjunt Els grups de Junts pel Sí, la CUP i Catalunya Sí que es Pot (CSQP) han demanat en bloc al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que arxivi la causa contra els cinc membres de la Mesa del Parlament investigats per haver permès que es votessin les conclusions sobre el referèndum en el debat de política general. En un acte conjunt davant les portes del Parlament, el líder de JxSí al Parlament, Jordi Turull, ha acusat el tribunal de ser còmplice d’un atac a la democràcia, un atac que veu orquestrat en primera instància pel govern espanyol i pel Tribunal Constitucional. El líder de CSQP al Parlament, Lluís Rabell, també ha demanat la nul·litat del procediment judicial per considerar que a Catalunya hi ha un conflicte que mereix una solució política i no judicial, mentre que el diputat Albert Botran ha assegurat que no hi ha procés judicial que freni el procés sobiranista: ‘Volem fer el referèndum i el farem’.

Forcadell i els membres de la mesa s’empararan davant el TSJC en el principi d’inviolabilitat parlamentària

La candidatura d’Ernest Urtasun ha estat la més votada en el procès de primàries de Catalunya en Comú per a les eleccions europees. La seva llista, Europa en Comú, ha aconseguit el 82,4% dels vots, molt per sobre de Desbordem en Comú (14,35%), encapçalada per Joana Bregolat, i d’Europa aquí i ara! (3,24%), llista liderada per Míriam Brunet. A banda, Gerardo Pisarello ha guanyat les primàries de Barcelona en Comú, que feia el seu procés intern de manera independent, perquè no s’hi ha presentat ningú més. En un piulet, Urtasun ha dit que està ‘emocionat’ per l’èxit de la seva candidatura interna i ha agraït el suport als militants del partit. ‘Prometem deixar-nos la pell per recuperar una Europa per tothom!’, ha escrit. Emocionat. En nom de la candidatura #Europaencomu gràcies per aquest gran suport! I gràcies a les més de 3.200 persones que heu participat en la votació. Prometem deixar-nos la pell per recuperar una Europa per tothom! @CatEnComu_Podem https://t.co/IkFhqcQPlf — Ernest Urtasun (@ernesturtasun) January 15, 2019 Les candidatures de Catalunya en Comú i de Barcelona en Comú quedaran integrades a la llista estatal de ‘Units Podem canviar Europa’, que conformarà amb altres partits propers com Podem, Esquerra Unida, Equo.

Urtasun i Pisarello seran els candidats dels comuns a les europees

Sopa de Cabra actua dissabte a Girona, al pavelló de Fontajau, on tancarà la ronda musical al costat d’Adrià Puntí. Serà ‘la Nit dels Sopa‘. D’ençà de l’any 2015, que van anunciar que tornaven als escenaris, no han parat d’actuar. Ara expliquen que potser començaran un procés creatiu per a escriure noves cançons. I no serà pas fàcil. Com expliquen en aquesta entrevista, que es va fer uns quants dies enrere al bar Sopa de Barcelona, el procés polític contamina el procés creatiu. Potser és per això que en aquesta entrevista no es parla tan sols de música. —Tres anys de ronda que ara acabeu a Girona. —Josep Thió I tant. Aquests anys havíem pensat una ronda, tant el 2015 com el 2016, que era una producció molt gran, amb pantalla de leds, amb vídeos fets expressament. No havíem previst de fer-ne, el 2017. Però el comentari d’un, o l’oficina que ens deia que ens demanaven concerts, va fer que penséssim en una ronda diferent, sense tant pes tècnic, amb aforaments més petits, en festivals més petits. Com el Sota l’Alzina, a Fonollosa, un lloc preciós. —Gerard Quintana És una alzina centenària i és màgic. Amb un muntatge gran no pots anar-hi. Portal Blau, Ruïnes d’Empúries, Circ Cric a Menorca, tampoc. Són tot d’espais que et donen molta vida. I ara a Girona hem volgut tornar a fer-ho diferent. Una cosa nova. I que sigui estimulant. —Ara el periodisme viu bons anys. La gent llegeix diaris i sap noms d’opinants i tot. Sembla com si la gent trobés més intensitat en la realitat que en la ficció. Els músics noteu crisi? —J. T.: Aquest octubre hi ha hagut un descens del consum, no únicament cultural. Cert. Ara, vigileu els periodistes, que no us passi com als de la Nova Cançó, que després de la transició van trobar-se en un buit. Ja no tenia sentit cantar contra un règim. I es van quedar sense públic. Ves que els periodistes, quan tinguem una República, no se us acabi de cop. —De moment el president de la República és periodista. —J. T.: Un cop sigui efectiva, ja ho veurem. —Hem arribat lluny. —G. Q.: La política ara et fa estar pendent vint-i-quatre hores. Jo aquest mes no anava ni al llit. Constantment enganxat: ràdios, teles, referències internacionals a internet, vosaltres. La parella ja em demana si estic bé. —J. T.: No havia llegit tantes columnes d’opinió en tota la vida. —G. Q.: El teatre, el cinema, treballen a anys vista. I sempre t’hi pots trobar fora de lloc. L’altre dia vaig veure que Lluís Pasqual feia una cosa al Lliure per a ara mateix. Escriure ara i estrenar ara. Ho trobo ben vist. L’altre dia, al Palau de la Música vam sortir a presentar les cançons amb el Bassas i la gent cridava ‘Llibertat presos polítics’ d’una manera ferotge. Punyent, molt punyent. El context és un altre. És molt bèstia. I l’altre dia parlàvem de la cançó de la Trinca ‘Com el Far West no hi ha res’. Sembla que algú ha jugat amb el temps i ens ha transportat d’una manera immediata a aquells anys. D’alguna manera també influeix en la reflexió que ens fem ara, pensant en després del concert. Farem un nou disc? La sensació de retirar-te dos anys no la tinc en absolut. —I fer un disc? —G. Q.: Ho pensàvem. Però al mateix temps fer un disc, per a què? Ara el disc és la forma que s’ha de fer? El procés d’estar tres mesos preparant idees i sis mesos a l’estudi té sentit? Ara té molt més de sentit fer cançons. L’enregistres al cap de setmana i la publiques després. Molt més immediat. Com es feia abans. Torna a ser la transgressió del temps. Et trobes en una realitat en què té més sentit dir les coses d’avui per demà passat. —Suposo que el moment polític no ajuda al moment creatiu. No pots concentrar-se. —J. T.: A l’octubre teníem una pausa de concerts i havia previst de treballar. Evidentment la primera quinzena no vaig poder treballar gens, i em vaig obligar una setmana a no escoltar res des de bon matí. Al cap de dos o tres dies em vaig poder posar a treballar. De fet, és una situació de blocatge que és normal. Són uns fets molt greus que et deixen blocat. I jo, a la música, m’hi acosto d’una manera lúdica. La música, i qualsevol art, pot ser un bàlsam. Va molt bé. Recuperar. Cal protegir-se i cal tenir cura de les amistats. I la música és una bona manera. —G. Q.: L’octubre era protegir-se, sí. Però jo mateix acabo un llibre. I he hagut de demanar una pròrroga. Impossible, incapaç de fer-lo ara. A casa, tot sol, no m’hi sentia bé. Tot era sortir al carrer i arreglar-se. Blocatge creatiu. Total. —Llibre de ficció o no-ficció? —G. Q.: És no-ficció. M’explico a través dels objectes. Cada capítol és un objecte viscut. Per exemple la televisió en blanc i negre és la meva àvia paterna. —I la televisió en colors? —G. Q.: Àvia materna. Això se’m va acudir quan em van fer aquell programa: ‘El convidat’. De sobte, molta gent va veure que no tot és tan simple Ve a ser una possibilitat d’explicar el treu món a través dels objectes. —El vostre pare quin objecte seria? —G. Q.: La pinta. Estava entre les bales i la pinta. Les bales que hi havia al calaix del meu pare quan era policia nacional. I al final he fet la pinta. Jo dormia a l’altre extrem de la casa, davant de la cuina; la resta de la família vivia davant del carrer de l’Argenteria. I ell s’aixecava i feia el seu ritual a la cuina: afaitar-se, el cafè, la ràdio. Un parell d’anys després de mort mon pare un dia vaig anar a veure la meva mare, que encara ho acabava d’encaixar. Li va costar molt, me la trobava parlant amb ell, era com si li haguessin amputat una part i encara la sentia. I em diu: Vine vine. Em va portar al lavabo, a l’armariet aquell, va treure una tela, uns papers i finalment la pinta de mon pare. I em diu: Olora. La pinta encara conservava l’olor de mon pare. I la conservava com un tresor. Ma mare ho va tornar a tapar de pressa. —La figura del policia ha tingut un protagonisme espectacular. Deveu haver reviscut coses, ara, fins i tot sense voler. —G. Q.: Aquella figura s’havia normalitzat i tot, oi? Van canviar de color i tot, perquè fos una policia que defensés aquell esperit democràtic. Jo encara vaig viure el gris. Fins a quinze anys, quan mon pare ho va deixar. Però jo els caps de setmana els passava a la comissaria, perquè ell estava a les oficines, i els cap de setmana feia guàrdia molt sovint. —Per què es va fer policia? —G. Q.: Ell ho va fer també per la qüestió… Si veus aquells anys… Ell era orfe de pare, va viure cinc anys fora de casa, a Logronyo, en una mena d’orfenat. Una escola de capellans per a nens rics, on feia de fàmul. Li va tocar fer la mili tres anys i mig i s’hi va quedar. El van destinar, deia ella, a destins de càstig: Girona i Menorca. Llocs llunyans que parlaven altres llengües. —Menorca com a càstig, tu. Quin món. —G. Q.: Ell, que havia de fer de fàmul, i era un paio llest, deia que ensenyava a gent que no sabia fer la o amb un got, i acaben essent els seus superiors. Un dia va descobrir-ne la resposta. A la seva fitxa hi sortia ‘No adepto al régimen’. Ell era d’un poble del sud de Navarra, Aras, cent i pocs habitants, i durant la guerra era de la part no falangista del poble. Els falangistes del poble van marxar un dia a Madrid i van avisar que quan tornarien pelarien tots els no falangistes. No van arribar gaire lluny. A un quilòmetre del poble van morir, els falangistes. I la seva mort va estigmatitzar tot el poble, inclòs ell. —Heu volgut ser mai policia com el pare? —G. Q.: Jo a vegades dic que faria la revolució des de dintre, sí. Com Serpico. Al Pacino. I molta gent m’ho deia. ‘Gerardito, cuando seas mayor seras poli, como tu papa.’ Alguns altres policies m’ho deien. Ell ho va deixar ressentit, també. I va treballar de representant a la casa Torres. Vins i Licors. —I en Thió, que teniu el pare viu? —J. T.: No. El meu pare era molt del PSC. Quan el PSC era una altra cosa. Ara patiria molt. Hauria fet un camí com la plana major del PSC. Hauria tingut un moment de conflicte. Li hauria costat Déu i ajut. Però suposo que al final hauria deixat per inútil el PSOE i, per extensió Espanya. Suposo. Els comuns tenen la mateixa síndrome, ara mateix. Volen reconstruir una República espanyola? Per favor. Ajudarien més fent-ne una aquí que no pas intentant fer-te una allà. La millor cosa que poden fer els comuns és votar independentista i ajudaran molt la república espanyola que naixerà un dia o altre. Tinc al cap la frase de maltractador de Millo: ‘Us hem hagut de pegar perquè us ho heu buscat.’ El missatge era aquest. No vaig tenir cap més remei que pagar-la. —Continuem parlant de política: Tusk ens ha deixat a l’estacada. —J. T.: Varufakis deia una cosa semblant. Vaig anar per Europa intentant convèncer i al final vaig haver d’anar a Grècia que era o allò o res. I hi hauria d’haver anat molt més a sac. I dir que no. Que allò no podia ser. La UE al final és un filtre entre el poder econòmic i la població. El coixí perfecte perquè el poder econòmic faci com li doni la gana. I això s’ha d’acabar. Hem de trencar els estats grans. —Podríeu fer cançons de com funciona el capitalisme. Històries quotidianes. — G. Q.: Al hip hop li és fàcil pel discurs. —J. T.: El nostre discurs és un altre. Primer, deixar clar que és importantíssima la llibertat. I després: sempre s’haurà de continuar lluitant per la llibertat. Prefereixo frases més atemporals. Cadascú té el seu estil. Estem més per les històries atemporals. Al final acabes dient alguna cosa. —Conec molts músics polititzats. Però després les lletres són de flors i violes. —J. T.: Per mi la música és una cosa lúdica i d’emocions. Per això aquests dies tinc un cert blocatge en l’àmbit artístic. M’hi acosto des d’un altre vessant. —G. Q.: Això que diu ell és fer servir la raó. Explicar una història sobre el capitalisme. I el que precisament fem nosaltres és utilitzar la música com un instrument emocional, no racional. L’altre dia parlàvem amb en Pascal Comelade, i vam connectar d’una manera que no calia ni parlar. I aquí hi entraria aquest concepte que dieu. En diríem ‘Rif manifest’. Una cançó que ara parlés d’això seria el ‘Political World’ de Bob Dylan. És un acord i paràgraf llarg. Aquesta cançó la puc fer. Però no és així com m’acosto a la música. Ara, si n’hagués de fer una, seria això: paràgraf llarg i un acord. I anar-li fotent. —Aquest procés polític no ha deixat una banda sonora pròpia. Encara estem amb ‘L’estaca’. —G. Q.: És bèstia, eh? —J. T.: Alguna vegada he tingut ganes de començar a cantar el ‘Rossinyol’ per cantar una cosa que també és nostra. I la cançó també fa comunitat. I et fa sentir alegre. El ‘Rossinyol’ contra el tòpic. Ahir veia algú que posava falques de les eleccions dels anys setanta. I una falca començava ‘Rosa d’abril’. I era Fuerza Nueva! —No! — J. T.: Ho juro. —Si fóssim americans tindríem ‘Els carrers seran sempre nostres’ en quinze versions. —J. T.: Pot ser. L’altre dia vaig començar a cridar-ho al concert. I vaig dir-ho. Ens comprometem a fer una versió musical de ‘Els carrers seran sempre nostres’. Vam dir-ho al Palau i el públic s’hi va sumar. Què és, això? Un sis per vuit? —Un sis per vuit? —G. Q.: Els carrers seran sempre nostres un quatre per quatre. Un quatre temps. Dos compassos. Però després hi ha l’estil. I el sis per vuit és el flamenc, o el blues, o la música irlandesa. Però no. És un quatre per quatre. —Feu una feina important. Els pares que tenen nens ho veuen més que mai. La música és llum. —G. Q.: Hi connecten molt de pressa. La pots fer teva sense entendre-la. Dels llibres has d’entendre’n el sentit. La gramàtica. La música, no. És un llenguatge emocional i molt lúdic. I si els nens saben d’alguna cosa és de joc i d’emocions.

Sopa de Cabra: ‘Ens comprometem a fer una versió musical de “Els carrers seran sempre nostres”‘

El govern balear es desdiu de la decisió de bonificar l’impost de turisme sostenible als hotelers per la fallida de Thomas Cook, segons que s’ha sabut. Després de les discrepàncies amb els seus socis de Més, i en veient les dificultats tècniques de tornar la taxa, l’executiu de Francina Armengol s’ha decidit a cercar alternatives. La mesura havia de servir per a pal·liar les pèrdues que ha originat en els hotelers la fallida de Thomas Cook, però Miquel Ensenyat (de Més per Mallorca) va advertir que no hi donarien suport i que, a més, el PSIB no podia prendre decisions unilaterals en qüestions tan delicades com aquesta. El govern estudia noves fórmules per a garantir liquiditat econòmica de les empreses afectades per la fallida, generalment hotels, sense haver de tornar l’impost de turisme sostenible a les empreses afectades. Tant Més per Mallorca com Més per Menorca han demanat al conseller de Turisme, Iago Negueruela, que els crèdits a aquestes empreses s’habilitin mitjançant un pressupost propi. Pep Castells, de Més per Menorca, ha demanat, a més, que aquests ajuts vagin supeditats a uns compromisos de sostenibilitat i retorn social de les empreses beneficiàries. Més per Mallorca ha argumentat que les línies de crèdit del govern que es destinin a les empreses afectades no haurien de comprometre la naturalesa de l’impost de turisme sostenible, que va ser concebut per a pal·liar els efectes del turisme sobre el medi.

Armengol es fa enrere en la devolució de l’ecotaxa als hotelers

‘He estat molt contenta que m’hagin donat la “Col-i-flor d’enguany”.’ Amb aquestes paraules, Maria Antònia Oliver agraïa el Premi d’Honor i trencava tots els protocols fent un homenatge a Sales i Rodoreda. L’alegria del premi i la seva vitalitat desinhibida li estimulaven el to incisiu i insubornable. Durant l’acte de lliurament del premi, va fer riure més d’una vegada el públic del Palau, pel seu estil directe, rebel i irònic. No es va estar de res i va dir tot allò que volia dir. Va fer ben present el seu home, Jaume Fuster, va fer alçar la mirada cap als refugiats, va reivindicar més premis per a les dones i digué amb tota contundència: ‘Jo sé que veuré la independència de Catalunya i esper, confii i fins i tot exigesc que el govern de la futura república catalana pensi en els seus germans del sud i els de més enllà de la mar.’ A l’entrevista parla en profunditat de la seva lluita per la vida, des que li van trasplantar el cor i es va morir el seu home, l’escriptor Jaume Fuster. Ho fa amb la rialla clara, que li surt de dins, sense regatejar paraules a l’hora d’explicar els seus sentiments des d’una franquesa alliberadora, que parla de tot: de la vida, de la mort. I també de la desesperança i de com vèncer-la. —Sou independentista de sempre —No he estat mai una persona que hagi anat a mitges, sempre he agafat les coses amb tota la seva càrrega. Quan tenia disset anys, jo ja era independentista dels Països Catalans. Un català no importa que ho sigui perquè Catalunya és prou forta i prou persistent per a no necessitar ningú més. En canvi, els illencs i els del País Valencià, necessitem els altres. Encara que acabem essent una confraternització d’estats. No sé què serem. Ja ho veurem. Ara, sí que et puc dir és que l’independentisme a les illes ha pujat moltíssim i encara hi ha molta de gent que van per lliure, però són molts, moltíssims i això em fa sentir una alegria fantàstica. —Us pensàveu que arribaríem fins aquí? —No m’ho hauria pensat mai. Vaig venir a la primera manifestació massiva i vaig quedar esborronada. I quan vaig veure que en Mas rebia els representants de l’ANC vaig pensar: ‘Ja ho tenim!’ —I sou de les que us desanimeu? —Si em desanim no ho dic, em quet el desànim per a mi, però sempre mostr la meva part més alegre. Encara que estic fotudíssima físicament: més fràgil, més magra… Però paciència. —Són molts anys de lluita per la vida. Fa gairebé trenta anys que us vàreu trobar malament per primera vegada. —El problema al cor me’l van detectar quan vaig tenir l’embòlia, a quaranta-un anys. Quan em van trasplantar el cor, el cirurgià va dir a en Jaume: ‘Els trasplantats poden durar fins a deu anys.’ La dona del metge li va dir: ‘No diguis això davant la Maria Antònia.’ Jo, quan ho vaig sentir, vaig dir: ‘Mira, deu anys!’ Però no em pensava que en pogués viure divuit i el que encara em queda. Això m’ha fet molt feliç. Encara que estigui fotudeta físicament, els metges que em duen sempre m’han dit que jo no em moriré del cor, que jo em moriré d’una altra cosa, o sigui que el meu cor subsisteix. —No deu haver estat fàcil? —Si hi ha una cosa que no m’agrada la dic, però procur no ser repatània. Això és una lluita constant, i en aquesta lluita sempre tenc una actitud molt positiva. No puc lluitar en negatiu perquè m’enfonsaré i si no vull que em passi he de lluitar en positiu. Sempre veient les coses bones abans que les coses dolentes. A vegades no ho aconseguesc i estic deprimida dos o tres dies, a vegades si ho aconseguesc estic contenta dos o tres dies més. A part, he estat molt de temps sense escriure perquè les paraules havien deixat de ser-me amigues, per la mort d’en Jaume i les malalties. —I com us ho heu fet per ser positiva? —És que jo estim molt la vida, tot i que havia intentat suïcidar-me dues vegades, quan estava més fotuda. No vaig arribar a fer-ho, però ja tenia preparades totes les pastilles per prendre, perquè ja no podia més. —Després de la mort d’en Jaume Fuster? —Sí. Després d’haver publicat Crineres de foc va venir la gran davallada. —La vida us va ser una mala passada forta. —En Jaume es va morir quan feia mig any que m’havien trasplantat el cor. Mig any després es va morir la meva mare i mig any després la meva sogra. Va ser un temps molt fotut. Encara que siguis positiva de naixement, quan la vida et fa aquestes putades t’enfonses. —I com us en sortiu? —Saps què em va anar molt bé? Vaig anar a un bon psiquiatre i em va dir: ‘Tu que ets molt de rituals, et diré que en provis un que pensaràs que no té res a veure amb la psiquiatria. Escriu una carta a en Jaume dient-li totes les coses que no li havies dit i li voldries dir. Vaig fer una carta molt llarga amb les coses que no li havia dit i vaig fer que ell em digués coses que tampoc no m’havia dit mai. I em va dir: ‘Te’n vas allà on vas escampar les cendres d’en Jaume, a la Cerdanya, cremes els papers que has escrit i després em dius com t’ha anat.’ I així ho vaig fer i aquest ritual em va canviar la vida. Vaig trencar amb el dol. Però ho vaig fer quan feia 13 o 14 anys que en Jaume s’havia mort. Fixa’t: fins tants anys després no vaig saber trencar amb la mort d’en Jaume. Quan el recordava sempre m’agafava tristor. I el recordava cada hora de la vida, el tenia sempre present. Ara també l’hi tenc, però el record el tenc amb alegria. Si m’agafa tristor és una tristor alegre, no sé com dir-ho. —No acceptàveu la seva mort, però cal dir per a la gent que no us coneixia que éreu una parella molt unida. Us devíeu barallar com tothom, però teníeu una vida molt connectada. Us recordo sempre fent coses junts. —Sí, sí que ens barallàvem, però ens aveníem moltíssim, teníem unes vides molt paral·leles. En Jaume era més intel·lectual i jo era més escriptora. Ell m’ho deia: tu ets més bona escriptora però jo sóc més bon intel·lectual. —I ara que és el que us fa viure? —La vida, jo vull viure. Fa uns anys, després del trasplantament, vaig tenir un xoc asèptic i, estant adormida, vaig tenir una visió. Jo em veia molt velleta dins una cova, que no era natural, sinó construïda per la gent, era quadrada, amb molta verdesca, un rierol pel mig. Jo baixava amb un gaiato i un barret molt gros. A cada minut queia i em tornava a aixecar, tornava a caure i em tornava a aixecar, i així moltes vegades. Després vaig entendre aquest somni. Era jo: sempre caic però sempre em torn aixecar. Vull viure, la meva vida sempre ha estat això, caure i tornar-me a aixecar. Abans no tant… Que et donin un premi d’aquesta categoria et dóna molta d’empenta. Quan m’ho van dir vaig pensar: però jo m’ho meresc? Aquest premi és una gran cosa… Ah!, però no m’agrada el nom. —Ja ho vàreu dir en el discurs, vàreu fer somriure a tothom. —Jo vaig néixer amb l’Honor a la Pàtria, al Caudillo i totes aquestes coses. A més després vaig descobrir que l’honor és un valor mascle que a mi no m’interessa. Na Mercè Rodoreda i en Joan Sales, del Premi d’Honor en deien la Col-i-for i jo també ho he dit. Estic molt contenta que m’hagin donat ‘la Col-i-flor d’enguany’. —Heu fet un discurs molt feminista, com la vostra obra. —Jo reivindic que el premi s’ha de donar a més dones perquè n’hi ha moltes que se’l mereixen, no només dones escriptores, sinó lingüistes, científiques que han fet molt. Els d’Òmnium també ho veuen, que no és just que de 48 premis només hi hagi 4 dones, i que també hi ha uns quants premis que millor que no s’hagin donat. Bé, això val més no dir-ho.. —Sí, sí, que ara ja sou una Premi d’Honor i ja ho podeu dir… —Jo n’estic molt agraïda i estic segura que m’han triat perquè som una dona, però també sé que m’ho meresc. —I tant… Amb això de les quotes, a sobre quan una dona guanya alguna cosa pot semblar que no s’ho mereixi tant. —És això. Pareix que no ens ho mereixem i no arribam mai a la cresta de l’ona de la nostra situació. Hi ha poques dones que siguin al capcurucull de les empreses. Tots són homes. Potser la Botín… Les altres dones no hi arribam mai. Hi hem d’arribar perquè tenim tants de valors i tanta intel·ligència com els homes, però això nosaltres ho hem de demostrar cada dia. —Però hem avançat o no tant com sembla? —Hem avançat però em preocupa que ara a les escoles hi ha molts nois que vigilin les seves nòvies mitjançant el mòbil i les noies s’ho deixen fer. Això em preocupa moltíssim. Vas a un institut i et trobes noies feministes, nois feministes i un grup de nois que et diuen que són masclistes. Fa vint anys no gosaven dir-ho i ara ho diuen clarament. Això és un retrocés. —A vegades sorprenen coses que semblava que ja s’havien superat. Per exemple, quan les declaracions d’Anna Gabriel van escandalitzar. —Ep, que jo vaig ser criada per una tribu, fins a sis anys. Tenia un pare i una mare, però només els veia a la nit. Durant el dia, quan sortia d’escoleta, tenia set mares i tres padrins que em varen educar. Em vaig criar en una tribu: tant eren les ties, com mumare com el padrí. Jo me’ls estimava tots. Que la gent faci tants escarafalls perquè una noia diu que li agradaria de trobar un grup que volgués tenir els fills conjuntament i els educàs la tribu és fora de lloc. Si a mi també em va educar la tribu… —Heu dit que tornaríeu a escriure, però no és excessiva aquesta pressió perquè un autor hagi d’escriure sempre? Cal? Ja heu escrit molt. —Un escriptor és escriptor sempre, fins i tot quan dorm. És cert, no ha pas d’escriure sempre. Pots passar èpoques bones i èpoques dolentes. O èpoques bones en què no vols escriure o no pots, com m’ha passat a mi, que no he pogut. He fet cosetes que les tinc a l’ordinador, però no he escrit cap novel·la perquè no podia, perquè les paraules no m’eren amigues, supòs que per la mort d’en Jaume. Ara em tornen a ser amigues i tornaré a escriure. Durant aquests quinze anys he intentat fer coses, però cap no m’ha acabat de convèncer. L’altre dia vaig pensar que per fer una mica de mans, de peus i de cap faria una novel·la de na Lona Guiu i després em posaria amb l’altra novel·la, amb els textos que he anat fent aquests anys. I encara no he trobat el desllorigador. —De la Lona Guiu, us n’han tornat a reeditar Estudi en lila. —Sí, sempre té molt d’èxit. Les altres novel·les de na Lona també me les reeditaran a Mallorca. —Quina és la vostra novel·la favorita? —Crineres de foc és la que em va dur més feina. Vaig estar a punt de tornar-me boja i és la que més m’agrada. Crec que em va sortir molt bé. Però quan Edicions 62 va entrar a Planeta en van trinxar tots els exemplars que tenien. Jo me’n vaig quedar 200 i aquest Sant Jordi he hagut de portar els que jo tenia. —Em pensava que em diríeu Joana E.? —Aquesta és la que agrada més a la gent. L’han reeditada. I Tallats de lluna també. M’agradaria és tenir l’edició digital de tots els meus llibres. —Heu traduït autors molt importants. Us va influir molt Virginia Woolf? —Molt, vaig traduir Les ones i Orlando, una novel·la preciosa què és tan profunda que sempre hi pots trobar qualque cosa que no hi has trobat el dia abans. Ara no són moda les seves novel·les. Això sol passar, amb els autors. És més moda Una cambra pròpia. —Com veieu la literatura catalana actual? A la ‘generació dels 70’, a la qual pertanyeu, sempre us valoraven el fet d’haver ampliat la literatura a tots els gèneres. Això, que us preocupava tant, ha canviat? —Els de la ‘generació dels 70’ sempre érem els joves… Ara hi ha molta gent que fa novel·la policíaca en català. Per exemple, en Sebastià Bennasar fa unes novel·les fantàstiques. També hi ha gent molt bona fent ciència-ficció. Hi ha molta gent jove fent bona literatura: en Màrius Serra, na Bel Olid, en Sebastià Alzamora… Ara la literatura catalana és una literatura universal com ho és la francesa o l’anglesa. Passa que es necessiten més traduccions. —Per cert, us presentareu a les eleccions tancant la llista de l’Assemblea Sobiranista? Torneu a la política? —Jo ja havia estat del PSAN fa molts anys. Ara seré la darrera de la llista de l’Assemblea Sobiranista. Durant un temps en vaig ser presidenta. Vam decidir de fer aquesta llista de país, que és un desafiament, per fer una mica de renou per Mallorca i Menorca. Ho hem fet perquè Més, que són els més nacionalistes, han optat per Podem i aquests no votaran mai per la independència, ni a les Illes ni al Principat. —La resistència a favor de la llengua a les illes ha estat impressionant. —Amb en Bauzá, els nacionalistes estàvem amb l’aigua al coll. La resistència va ser forta. Tant a Mallorca com a Menorca les manifestacions van ser les més grans que s’han fet mai. Ara amb na Francina Armengol és diferent, hem tornat al Ramon Llull, van venir els d’Òmnium i vam anar a parlar amb ella i ens va tractar molt bé. Tornarà a haver-hi doblers per a la cultura. Tot això era impensable. Són avanços. Fora quatre palmesans, la gent xerra mallorquí. La gent no té l’amor a la riquesa de la llengua com a Catalunya, no té tant la idea de la llengua com a vincle o com a objecte de lluita, però la manté més que a Catalunya. No s’ha fet tan malbé, potser perquè som una illa.

Maria Antònia Oliver: ‘La meva vida sempre ha estat caure i tornar-me a aixecar’

Mireia Boya ha anunciat que abandona el secretariat nacional de la CUP. En un comunicat penjat a les xarxes, l’ex-diputada relata agressions psicològiques per part d’una persona que integrava l’equip de la CUP al parlament. ‘Vaig partir un episodi continuat d’agressió psicològica que m’ha suposat una gestió emocional complicada encara oberta.’ Boya diu que ha tornat a coincidir amb la mateixa persona al secretariat nacional i que el partit ha preferit ‘capgirar les prioritats’. ‘He marxat per això, necessito temps per cuidar-me. I per primer cop me l’agafo’, afegeix. He deixat el Secretariat Nacional de la CUP, per cuidar-me i volent explicar-me. Us ho dec. Ens tornarem a veure als carrers, a les places, arreu. Abraçades. pic.twitter.com/PLM0G1rJTo — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) March 29, 2019 Vegeu ací el comunicat íntegre de Boya: La CUP ha emès un comunicat sobre la decisió de Boya i el cas d’assetjament que ha denunciat. La CUP diu que la comissió feminista de l’organització ‘ha entomat’ la denúncia de Mireia Boya i que es compromet a continuar treballant ‘amb més força si cal’ per a fer una organització que sigui un espai de participació ‘segur’ per a les dones. El comunicat també diu que la CUP fa dos anys que treballa per un pla d’acció feminista que integra tot allò ‘imprescindible’ per a poder aspirar a transformar la societat, començant per les pràctiques dels militants. ‘A la CUP no som diferents d’altres organitzacions que també pateixen i exerceixen, conscientment o no, violències masclistes en el seu sí, però mirem d’afrontar-les, i fer-ho passa, d’entrada, pel reconeixement’. I afegeixen que s’ha elaborat un protocol d’abordatge d’agressions masclistes, encara en fase d’esmenes i debat a les assembles locals. COMUNICAT | Comunicat del Secretariat Nacional en relació a la dimissió de la companya Mireia Boya. pic.twitter.com/EDWer3gPGu — CUP Països Catalans (@cupnacional) March 29, 2019 Després de la polèmica generada, Boya ha volgut puntualitzar que la persona que la va agredir psicològicament no era cap membre de l’actual secretariat nacional ni del grup parlamentari, ‘sinó un militant amb qui he hagut de compartir espais per les tasques derivades del meu càrrec’. Davant la rumorologia generada les últimes hores, vull puntualitzar que la persona en qüestió no és membre de l'actual Secretariat Nacional ni del grup parlamentari, sinó un militant amb qui he hagut de compartir espais per les tasques derivades del meu càrrec. — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) March 29, 2019

Boya abandona el secretariat nacional de la CUP per agressions psicològiques

Una nova enquesta, publicada pel diari El Periódico, dóna una victòria clara al ‘sí’ a la independència en cas de celebrar-se un referèndum. Els partidaris de la ruptura amb l’estat espanyol aconseguirien el 48,9% dels vots, en canvi, els contraris només tindrien el 40,3% dels suports. A més, l’enquesta detalla que un 84,6% de la població està a favor de la celebració d’una consulta, tan sols el 13,8% no aniria a votar si es convoqués. D’altra banda la celebració d’un referèndum unilateral (RUI) també té un suport majoritari entre els enquestats (49,6%). La via unilateral El diari desgrana el suport per partits en cas de fer-se un RUI. En aquest sentit, la CUP (92,3%) i ERC (92,2%) són els partits que es decanten més per la unilateralitat. Els segueixen el PDECAT (75,4%) i En comú Podem (60,6%). Si el RUI tira endavant, l’enquesta mostra que prop de dos terços de l’electorat probablement hi participaria. Un 52,8% votaria segur i un 11,5% molt probablement. La sorpresa del referèndum pactat Gran part dels electors del PP i Ciutadans desobeirien les cúpules dels seus partits i apostarien per un referèndum pactat amb l’estat espanyol. En el cas del PP és el 41,7% dels votants i en el cas de Ciutadans el percentatge supera la meitat (52%). Un 72% dels electors del PSC també hi donarien suport.

Una enquesta d’El Periódico dóna una majoria clara a la independència en un referèndum, fins i tot en cas de RUI

El sumari del cas Erial exposa que l’expresident de la Generalitat Eduardo Zaplana seria copropietari a l’ombra d’immobles, terrenys i fons que podrien haver estat dipositats a Andorra, segons fonts de la Guàrdia Civil. Els diners obtinguts per les comissions irregulars del Pla Eòlic i les ITV podrien estar en comptes de la Banca Privada d’Andorra (BPA). En una conversa punxada durant la investigació relacionada pel cas Lezo, en el qual s’investiga l’expresident de la Comunitat de Madrid Ignacio González, Zaplana hauria exposat els seus interessos econòmics al Principat. ‘Ignacio no m’està donant diners d’Andorra’, va manifestar en la conversa intervinguda just després d’admetre a un testaferro del cas Lezo que necessitava liquiditat. Amb motiu de les escoltes telefòniques, els investigadors creuen que encara quedarien fons pendents de repatriar a l’estat espanyol, uns 3,5 milions d’euros, que podrien estar ocults a Andorra. Zaplana està actualment en llibertat provisional.

Zaplana amagava part dels seus fons a Andorra

Hywel Williams és diputat del Plaid Cymru –el Partit de Gal·les– al parlament de Westminster. Després de les darreres eleccions britàniques, ha estat elegit nou president de l’All-Party Parliamentary Group sobre Catalunya. A l’acte de nomenament, hi va assistir la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i l’anterior president del grup, George Kerevan (membre de l’SNP), que va perdre l’escó en els comicis. A les reunions de l’All-Party Parliamentary Group es parla de temes d’actualitat política del Principat, però també hi conviden a parlar representants polítics i membres de la societat civil. Així mateix, segons Williams, treballen per cridar l’atenció de la resta de diputats de Westminster sobre afers catalans i per enfortir les relacions entre la Generalitat i el Regne Unit. Williams és un independentista declarat i defensa el dret d’autodeterminació de Catalunya. ‘L’1-O és un referèndum legítim’, diu. Hi conversem sobre el referèndum, però també sobre les pressions que ha rebut de la diplomàcia espanyola, sobre el cas Forcadell i sobre el moviment independentista a Gal·les. —Quina relació hi teniu, amb Catalunya? —He visitat el país unes quantes vegades. Professionalment, sóc professor d’universitat i tinc un interès especial per la llengua, sobretot l’anglès i el gal·lès, però també el català. Políticament, com a nacionalista gal·lès, segueixo habitualment la situació política de Catalunya. I ara puc dir, amb orgull, que he estat elegit president de l’All-Party Parliamentary Group de Westminster sobre Catalunya. —Quina funció té el grup? —Som un conjunt de diputats –per normativa hi ha d’haver representació de tots els partits– que tenim un interès en comú: Catalunya. Promovem el coneixement sobre el país i intentem captar l’atenció de la resta de la Cambra dels Comuns. Per això organitzem reunions en què discutim de qüestions relacionades amb la situació catalana, però també convidem representants polítics i de la societat civil perquè ens ho expliquin de primera mà. La setmana passada, la presidenta del parlament, Carme Forcadell, va assistir a la constitució del grup . —Teniu relació amb la delegació de la Generalitat? —Estem en contacte permanent amb el representant de la Generalitat a Londres. —Podeu tenir cap paper en la relació entre el govern espanyol i la Generalitat? —La mediació no entra dins les nostres atribucions. Això ho hauria de tractar el govern del Regne Unit. En tot cas, podem treballar per enfortir les relacions entre Catalunya i el Regne Unit. De totes maneres, considero prou remarcable que diputats de tots els partits de Westminster expressin interès per Catalunya. —La diplomàcia espanyola ha fet pressió per a evitar la constitució del grup? —Quan m’hi vaig adherir, vaig rebre una invitació molt amable per a visitar l’ambaixada espanyola. Em van voler explicar la seva posició sobre la situació política catalana. Van ser molt educats, tal com exigeixen les regles diplomàtiques, però van ser molt contundents a l’hora d’expressar l’oposició al referèndum. Segons l’ambaixada, és un afer inconstitucional i no pas polític. Jo ho respecto, però sincerament, em sembla obvi que és un conflicte purament polític. —Heu parlat abans sobre la visita de Carme Forcadell. Com va ser la trobada? —Va ser una visita molt agradable. Primer, es va reunir amb el president de la Cambra dels Comuns, John Bercow, i va seguir una sessió parlamentària des de la tribuna habilitada per a mandataris estrangers. Més tard, es va reunir amb diputats de la mateixa cambra i de la dels Lords. Finalment, va assistir a la sessió constituent del grup sobre Catalunya. Ens va explicar com encara el govern el referèndum i després va respondre a totes les preguntes dels diputats i assistents. —Quina mena de preguntes? —La pregunta que tothom feia era si el referèndum es podria fer tot i les possibles traves legals i impediments de l’estat espanyol. També es va preguntar si era possible un canvi de posició per part de Madrid; quin suport té el referèndum en la societat i quina participació s’hi espera. I també més detalls sobre l’organització de l’1-O. —Què us sembla que Forcadell sigui processada per haver permès una votació parlamentària sobre el referèndum? —La manca de separació de poders és un camí perillós. Els tribunals no haurien d’intervenir en un afer estricament polític. Madrid diu que persegueix una vulneració de la constitució i no pas la votació en si mateixa. En relació amb això, vaig demanar a un representant de l’ambaixada si era possible de canviar la constitució, perquè crec que hauria d’incloure la possibilitat d’expressar democràticament totes les sensibilitats polítiques. Em va respondre que la constitució, d’ençà que fou redactada, després del franquisme, gairebé no s’ha tocat. Fa falta una separació clara de poders com passa al Regne Unit. Els polítics no s’immisceixen en afers judicials i viceversa. Altrament, és un camí perillós. —Els membres del grup fareu d’observadors internacionals durant el referèndum? —I tant. Arribarem a Barcelona i visitarem uns quants col·legis electorals per veure com es desenvolupa la votació. No serà la primera vegada que faig una tasca com aquesta. Encara no tenim una agenda tancada, però no descartem reunions amb representants polítics. —Com veieu la convocatòria d’un referèndum unilateral, tenint en compte les negatives de l’estat espanyol? —Crec que és un referèndum legítim, perquè permet als ciutadans de Catalunya d’expressar-se. Com a demòcrata, i entenent Catalunya com una nació, crec que té el dret fonamental d’autodeterminar-se. Si el primer d’octubre guanya el sí, l’estat espanyol i el govern català s’hauran d’asseure per negociar les condicions de la independència. Entenc que Madrid no té voluntat de fer-ho, però la posició catalana serà més forta que mai. —El govern britànic com el veu, el referèndum? —La posició oficial és que no intervé en afers interns dels altres estats, però la tradició democràtica demostra moltes coses. El 2014, es va permetre un referèndum sobre la independència d’Escòcia. Gal·les ha pogut votar sobre la seva autonomia política i en un futur es podria fer un referèndum sobre la reunificació d’Irlanda. Suposo que és partidari de permetre’l. —Reconeixerà Catalunya si guanya el sí? —No ho sé. És possible que ja siguem fora de la Unió Europea i no hi haurà cap problema. —Veieu possible que el referèndum es prohibeixi o que se suspengui l’autogovern català? —Si això passa, s’originarà una crisi constitucional gravíssima. I podria tenir un efecte molt perillós per a la resta d’estats membres de la Unió Europea. —Quin és l’estat de l’independentisme a Gal·les? —El sentiment d’una autonomia política més gran, per tenir més poder, és força estès a tot el país. Tanmateix, l’independentisme no té tanta força encara. Prop d’un terç de la gent dóna suport a una Gal·les independent dins la Unió Europea després del Brexit. Ara, si es pregunta directament per un país independent, el suport no arriba al 10%. En aquest moment, no és una qüestió de centralitat política, però si les circumstàncies canvien, sobretot després del Brexit, podria agafar empenta molt de pressa. Per exemple, fa vint anys, la protecció de la llengua i la cultura eren qüestions molt conflictives. Ara susciten molt de consens. —En un referèndum per la independència, votaríeu sí? —Oh, i tant, penso que és la millor opció. Hem de poder tenir una relació normal amb la resta de països de la Unió Europea sense haver de passar sempre per Londres.

Hywel Williams: ‘Catalunya té el dret fonamental d’autodeterminar-se’

La sala civil i penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha fixat el judici contra el president de la Generalitat, Quim Torra, pels dies 25 i 26 de setembre. Se l’ha processat per un presumpte delicte de desobediència i, subsidiàriament, per un delicte de denegació d’auxili a l’autoritat competent per haver-se negat a retirar els llaços grocs i les pancartes de suport als presos polítics per ordre de la Junta Electoral espanyola (JEC). Les dates coincideixen amb el debat de política general al Parlament de Catalunya, que donaran el tret de sortida al curs polític parlamentari. La declaració de Torra davant el jutge: ‘Sí, vaig desobeir, em dec a la ciutadania’ La fiscalia va querellar-se contra Torra pels ‘incompliments’ de les resolucions de la JEC, per l’ús de ‘símbols partidistes’ en institucions públiques en període electoral. Per la seva banda, la defensa de Torra ha argumentat que no va haver-hi desobediència i que les ordres de la JEC eren confuses. El tribunal que jutjarà Torra estarà format per tres magistrats: Jesús María Barrientos, president del TSJC, Mercedes Armas i Joaquín Elías Gadea. Armas és la magistrada que va signar la interlocutòria que ordenava als cossos policíacs que actuessin proporcionalment l’1-O i sense alterar la convivència ciutadana. La desobediència és un delicte que no implica presó, però que pot costar la inhabilitació de Torra per a continuar exercint càrrecs públics. Tanmateix, una hipotètica condemna encara es podria recórrer i tindria un recorregut judicial llarg.

El judici contra Torra es farà els dies 25 i 26 de setembre

El director de TV3, Vicent Sanchis, ha explicat avui que el president de Ciutadans, Albert Rivera, es va reunir amb representants dels treballadors de la televisió després de l’entrevista a ‘Els Matins’, on va acusar la cadena de ser un ‘aparell de propaganda de l’independentisme’. Segons Sanchis, en declaracions a ‘El món a RAC-1’, la trobada amb membres del consell professional i el comitè d’empresa ‘no va anar bé’. Tanmateix, el director ha dit que depèn dels òrgans que representen els periodistes donar més detalls sobre la reunió. Mes informació: Lídia Heredia diu prou a Albert Rivera: ‘Vostè falta a la meva professionalitat’ Sanchis ha assegurat que va seguir l’entrevista de Lídia Heredia en directe i que estava convençut que Rivera acabaria provocant alguna polèmica. ‘No cal tenir una imaginació desorbitada. La meva curiositat era saber en quin moment de l’entrevista passaria això’, ha afirmat. A més, el director ha defensat la integritat del mitjà davant les acusacions de sectarisme i manipulació. En referència a Ciutadans, ha dit: ‘Hi ha gent que es pensa que els periodistes de TV3 van toc de xiulet, que hi ha algú que mana i uns altres que obeïxen. Però no és així, els recomano que vagin a TV3 i vegin com treballa la redacció.’ Comunicat del comitè d’empresa Divendres, els representants dels treballadors varen explicar que es van reunir amb Rivera després de l’entrevista a ‘Els matins de TV3’. Segons que expliquen, va exigir al polític que respectés la seva feina i que prengués mesures per evitar més agressions els actes de Ciutadans. A més, varen retreure a Rivera que fes servir un programa de la cadena per a fer crítiques als seus professionals en comptes d’utilitzar la Comissió de Control Parlamentari de la CCMA. ‘Hem insistit que el discurs incendiari posa en perill la integritat física dels treballadors i treballadores de la CCMA i de tots els mitjans’, continua. El comunicat, però, no explica quina fou la reacció del president de Ciutadans.

Sanchis: ‘La trobada d’Albert Rivera amb els treballadors de TV3 no va anar bé’

El president de Ciutadans, Albert Rivera, va utilitzar en campanya un gos d’un assessor del seu equip per a fer un vídeo previ al debat electoral. Al cap de poc es va fer en viral i el gos, de nom Lucas, va popularitzar-se entre molts comentaris que feien mofa i befa de la utilització de Rivera. Arran de la patacada electoral del partit taronja en les eleccions del 10-N, on han perdut 47 diputats dels 57 que tenien, a Twitter s’ha començat a compartir de manera irònica l’etiqueta #HastaLuegoLucas. Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N: vots, escons i municipi #HastaLuegoLucas pic.twitter.com/l7FMpiLOL8 — Poker de bastos (@equivocat) November 10, 2019 Ciutadans s’enfonsa en les eleccions en una davallada històrica https://t.co/vvu0NG08kA #HastaLuegoLucas — #lou 🎗 (@loucerdanya) November 10, 2019 #HastaLuegoLucas #10n #10NTV3 Molt gran LUDIA HEREDIA…. pic.twitter.com/Oti6wcVfOD — MoiRovira ||*|| (@moirovira) November 10, 2019 #Eleccions10N Això si olora a una bona llet de debò. #HastaLuegoLucas pic.twitter.com/WpGIQM1PoM — Joan Enric (@habana23_joan) November 10, 2019 #HastaLuegoLucasFem-lo trènding topic https://t.co/9edItkQVar — Miquel (@NoPosar) November 10, 2019 Grande Lidia Heredia Grande!!! #HastaLuegoLucas pic.twitter.com/WinkTU1ija — 🎗Miguel A. Cruces 🇩🇪🇧🇪🏴󠁧󠁢󠁳󠁣󠁴󠁿🇨🇭 (@macruces) November 10, 2019

#HastaLuegoLucas: la xarxa fa befa de l’enfonsament de Rivera i Ciutadans

El País Valencià demana pas. Fa temps que malda per sortir del pou de les autonomies de règim comú per tenir un reconeixement polític que li asseguri el finançament i les infrastructures que reclama. El sucursalisme dels seus governants i la invisibilitat a Madrid ha impedit que les seves reivindicacions hagin estat mai escoltades. Quan era un territori del PP, era el parc temàtic de la corrupció del partit de José María Aznar i Mariano Rajoy. Quan va arribar el canvi, gràcies a l’acord del Botànic, es va fer net de la corrupció i es va començar a aixecar la veu. El govern de Ximo Puig, falcat pels nacionalistes de Compromís, amb la vice-presidenta Mónica Oltra, va plantar cara al govern de Mariano Rajoy, sense èxit. Quan el dirigent del PP va caure i va ser substituït per Pedro Sánchez, el to de Puig va baixar, perquè confiava que es prendrien decisions per a resoldre problemes, però finalment no ha estat així. Els socialistes diuen que per manca de temps; Compromís i Podem, els altres socis del Botànic, sostenen que és per manca de voluntat política. Sigui com sigui, diumenge els valencians trien entre renovar el Botànic i tornar a l’època del PP, radicalitzat per la cursa amb Ciutadans i per l’ascens de l’extrema dreta. Seria una involució del camí recorregut aquests darrers quatre anys. Els sondatges preveuen que els partits del Botànic podran revalidar la majoria absoluta, amb un reforçament de Compromís i una baixada d’Unides Podem. Però fins diumenge quan s’obrin les urnes no hi ha res segur. Els socis del Botànic confien a revalidar la majoria, però pateixen pel resultat de Podem, que voreja el 7% i el llindar per a entrar a les Corts Valencianes és del 5%. Una barrera poc democràtica que la legislatura passada van intentar modificar, però finalment Ciutadans, que s’hi havia compromès, es va fer enrere. Quan Sánchez va convocar eleccions espanyoles, Ximo Puig va decidir d’avançar les valencianes, que s’havien de fer el 26 de maig, amb les municipals. L’excusa del president era donar relleu propi a les eleccions a les Corts i ‘valencianitzar’ el debat, cosa que no ha aconseguit. El soroll causat per les eleccions espanyoles ha contaminat el debat sobre la política valenciana, com era previsible. Puig, com expliquen els seus socis de Compromís i Unides Podem, va enfilar-se al carro de Pedro Sánchez i va aprofitar el corrent de vot útil cap al PSOE. Diumenge sabrem si la jugada li ha sortit bé. Compromís, que no va compartir la decisió, ha fet una campanya molt desacomplexada, pensada per a projectar la imatge de Mónica Oltra com a presidenta. Però això és poc probable si el PSPV continua essent el partit més votat. Aquesta vegada Unides Podem, que estrena candidat amb Rubén Martínez Dalmau, també vol obrir aquesta qüestió i a més entrar al govern. La legislatura passada va optar per donar-hi suport a les Corts. La dreta, en canvi, ha recuperat l’anticatalanisme més ranci, de l’època del blaverisme, sobretot el PP d’Isabel Bonig, però també Ciutadans, encapçalat per Toni Cantó. Tots dos partits han volgut traslladar el conflicte català a València, però amb poc èxit. Al PP encara li pesa massa la motxilla de la corrupció. I a Ciutadans el candidat Toni Cantó no dóna gaire de si, malgrat el seu passat d’actor. La incògnita és el suport que tindrà Vox, que podria ser important sobretot per la caiguda de PP i Cs. L’extrema dreta arrenca vots de la dreta i, en principi, el fet que entri a les Corts Valencianes no impedirà que es revalidi la majoria absoluta d’esquerres. De tota manera caldrà esperar a diumenge per saber-ho exactament. Si finalment es revalida la majoria del Botànic, tornarà a obrir-se el debat sobre qui ha de ser el president, però el PSPV no està disposat a cedir en aquesta qüestió, encara que Compromís i Unides Podem ho demanin. Si el president és Puig i a Espanya guanya Sánchez, els seus socis li exigiran més fermesa que en la legislatura anterior davant el govern espanyol, sobretot en matèria de finançament. I la societat civil valenciana també reclama passos endavant en la normalització cultural i lingüística, amb l’aprovació d’una llei d’igualtat lingüística. Per tant, probablement es repetirà l’acord del Botànic, però haurà de ser un govern diferent. Amb les mateixes cares però més exigent amb Madrid.

El País Valencià, pendent de la revalidació del pacte del Botànic

Eugenio Pino, ex-director adjunt operatiu de la policia espanyola, declararà avui a les 12.15 com a encausat, davant una jutgessa de Madrid. L’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias va presentar una querella contra ell per injúries i calúmnies. Trias va interposar la querella després de les declaracions que Pino va fer en una entrevista al diari El Mundo, en què l’acusava de tenir un compte a Suïssa amb gairebé 13 milions d’euros. La magistrada titular del jutjat d’instrucció 25 de Madrid, Raquel Robles, la va admetre a tràmit. En la querella, Trias addueix que aquestes declaracions són objectivament falses, de manera que les considera calumnioses i greument lesives de l’honor. Per a acreditar la falsedat de les imputacions, va sol·licitar a la jutgessa un conjunt de diligències que inclouen l’interrogatori de Pino, el testimoniatge de dos policies de la UDEF i una comissió rogatòria internacional a Suïssa per a requerir al banc UBS si hi ha cap compte a nom seu. No és pas l’únic cas que pot dur Pino als tribunals. El jutge de l’Audiència espanyola José de la Mata ha sol·licitat als jutjats de Madrid que obrin una investigació contra ell i el seu ex-subordinat, Bonifacio Díez Sevillano, per haver introduït suposadament un llapis de memòria obtingut il·lícitament entre la documentació del cas Pujol.

L’ex-comissari Pino declara davant la jutgessa arran de la querella presentada per Xavier Trias

L’ANC ha activat un cercador d’empreses compromeses amb l’autodeterminació, després d’haver organitzat 92 fires i 115 col·loquis a tot Catalunya per animar els catalans a abandonar els ‘oligopolis estatals’. Forma part de la iniciativa ‘Consum estratègic‘, impulsada per la comissió de l’ANC Fem República i pilotada per l’empresari David Fernàndez, amb la intenció de ‘enfortir una economia catalana molt més deslligada de les pressions polítiques’ i que s’abandonin ‘empreses de tipus oligopolístic que van participar obertament en la campanya de la por’ contra l’independentisme. Ho han explicat, en conferència de premsa, tant Fernàndez com la presidenta de l’entitat independentista, Elisenda Paluzie. Les empreses que hi formen part s’han adherit voluntàriament al projecte i han estat ‘verificades’ per l’ANC, que ha avaluat qüestions com el respecte al medi, el cooperativisme, l’economia circular, la responsabilitat social, l’adopció de tecnologia 4.0 i el respecte i promoció de la llengua catalana ‘com a part inseparable de la realitat del país’. Paluzie i Fernàndez han evitat de donar xifres de les empreses que consten en el registre i dels particulars que s’han fet ‘consumidors estratègics’, perquè el cercador tot just s’havia activat oficialment avui. També han insistit a no anomenar ‘llistat’ aquest registre, perquè diuen que els ‘consumidors estratègics’ han de posar al cercador els seus interessos i altres ítems per tal de poder consultar les empreses registrades. Al cercador, s’hi ha de posar el codi postal per delimitar un territori i es pot discriminar les empreses per l’àmbit –electricitat, gas, telefonia, entitats financeres, per exemple– i com per altres aspectes –cooperativa, web en català, economia circular, etcètera. Paluzie ha explicat, a més, que onze empreses fortament ‘implicades’ en la iniciativa ‘Consum estratègic’ havien registrat 148.000 altes durant els vuit mesos que fa que dura aquesta iniciativa. Per la seva banda, Fernàndez ha animat els ciutadans que ‘estiguin a l’altura del moment’ i siguin ‘partícips de la construcció d’una economia catalana lluny de les aliances de l’statu quo‘. ‘Consum estratègic’ s’emmarca en l’estratègia de l’ANC Eines de país, que ha aconseguit que Joan Canadell donés la sorpresa a les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona i ara en sigui el nou president.

L’ANC activa un cercador d’empreses compromeses amb l’autodeterminació

L’ex-ministre i ex-secretari general del PSOE Josep Borrell tornarà a formar part de l’executiu espanyol. Borrell ha acceptat l’oferta del president, Pedro Sánchez, i es convertirà en el nou ministre d’Afers Exteriors en substitució d’Alfonso Dastis. Borrell fou ministre d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient amb el govern de Felipe González, entre el 1991 i el 1996. També va ser president del Parlament Europeu. Després va treballar al sector privat com a membre del consell d’administració d’Abengoa. De fet, va haver de declarar com a testimoni per les indemnitzacions milionàries de l’empresa. A més, va escriure el llibre Las cuentas y los cuentos de la independencia (2015). Aquest és un dels primers noms confirmats de l’executiu de Pedro Sánchez, que té la intenció d’obrir una etapa de diàleg amb Catalunya i el nou govern de la Generalitat. No obstant això, Borrell no sembla pas que vagi en aquesta línia. Sortides de to contra l’independentisme Les últimes declaracions de Borrell sobre l’independentisme foren especialment polèmiques. El 15 de desembre, en plena campanya electoral, va adreçar-se en un míting a Miquel Iceta, que havia dit que calia ‘cosir ferides’. Borrell va dir: ‘Està bé això de cosir ferides, però abans s’han de desinfectar. Perquè si les cuses sense curar després es podreixen. S’ha de curar el cos social, per això cal passar bé el desinfectant i després, és clar, s’ha de cosir. Perquè una societat no pot viure si el quaranta i tant per cent de la gent està convençuda que li aniria millor fora. Això no pot ser. Si una proporció tan gran de la gent pensa que estaríem millor fora, aquest és un país malalt.’ A part de comparar l’independentisme amb una infecció, també va comparar Oriol Junqueras amb un mossèn. A començament d’any va concedir una entrevista al canal televisiu Arte HD, en què acusava l’independentisme de practicar un fals victimisme quan retreia a l’estat espanyol de fer servir pràctiques similars a les del franquisme: ‘Però, Déu meu, cal recordar què va ser el franquisme. Si això encara fos el franquisme, us puc assegurar que les coses serien molt pitjor per a ells’, digué, referint-se als independentistes, mentre somreia. El vídeo de la vergonya. Josep Borrell dient entre somriures i rialles que 'al Franquisme les coses serien molt pitjors per l'independentisme'. És vomitiu. Qui us ha vist i qui us veu, PSC, seguint-li el joc a l'extrema dreta. pic.twitter.com/q8DsZNps5o — Andrés da Silva (@asj_dasilva) January 1, 2018 A més, Borrell ha assistit a manifestacions i actes de Societat Civil Catalana, en els quals ha fet parlaments durs contra l’independentisme.

Josep Borrell serà el nou ministre d’Afers Estrangers espanyol

El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i el president de Ciutadans, Albert Rivera, han signat un acord per a la governabilitat que no compta amb prou suport per a la investidura prevista l’1 de març. Sánchez i Rivera han defensat l’acord com ‘una entesa que estableix les bases d’una nova etapa de govern reformista a Espanya’. Però malgrat l’escenificació i la sintonia exhibida entre tots dos n’hi ha prou per a mirar dos mesos enrere, en plena campanya electoral, per a trobar afirmacions prou contundents de l’un i de l’altre que ara els deixen en evidència; Rivera dient clarament que si Ciutadans no guanyava aniria a l’oposició, i Sánchez qualificant Ciutadans com ‘la dreta del contracte únic’. Molts usuaris de la xarxa els han recordat aquests dos piulets: @luisAlbenca @CiudadanosCs eso tenlo por seguro . No investiremos a PP, PSOE ni podemos. O ganamos , o a la oposición. — Albert Rivera (@Albert_Rivera) December 18, 2015 Ciudadanos es la derecha de los copagos sanitarios y la derecha del contrato único. #Viator #Almería #ElCambioQueUne pic.twitter.com/ccFdgVomBz — Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) November 7, 2015

Els dos piulets a Twitter que deixen en evidència Albert Rivera i Pedro Sánchez

Aquesta tarda les plataformes Sare Herritarra i Bakegileak han convocat manifestacions a Baiona i Bilbao contra la política penitenciària d’excepció, contra la dispersió i pels drets dels presos bascs. La manifestació a Baiona s’ha fet a les 15.00, mentre que la de Bilbao ha començat a les 17.00. Entre els assistents a la manifestació de Bilbao hi són presents el coordinador general d’EH Bildu, Arnaldo Otegi; el secretari de Comunicació de Podem a Euskadi, Andeka Larrea; la diputada d’ERC al parlament Núria Picas i el vice-secretari general del partit, Isaac Peraire; el diputat de la CUP al congrés espanyol Albert Botran i el diputat de JxCat al parlament Eduard Pujol. També han donat suport a la manifestació el president Carles Puigdemont i l’ex-dirigent d’ERC Josep Lluís Carod Rovira. El PNB no hi ha enviat representació oficial. 70.000 persones surten novament als carrers de Bilbao per demanar l'acostament dels presos bascos, tal com marca la llei, i una solució política al conflicte basc #U11Bilbo #OrainPresoak pic.twitter.com/pOSttj5nrn — Albert Mercadé (@albertmercade) January 11, 2020 Per l'amnistia de les preses!#OrainPresoak pic.twitter.com/uBjQvgKYad — Èric (@ELarQu) January 11, 2020 Això ja va…..Euskal Presoak Etxera#OrainPresoak pic.twitter.com/ralA9Qwneh — RESCAT (@RescatPreses) January 11, 2020 10.000 pertsona inguru bildu dira gaur Baionan euskal presoen eskubideen defentsan. Memento polita bizitakoa bukaeran #OrainPresoak pic.twitter.com/GKkkj9K8sF — Iurre Bidegain (@Iurrebidegain) January 11, 2020 Desde aquí arriba era espectacular. pic.twitter.com/8l6mBssyKV — Ibai Azparren (@ibaiazparren) January 11, 2020 “Hator hator etxera”, nahia eta beharra Bilboko kaleetan #OrainPresoak pic.twitter.com/8EsNfjkian — Ramon Sola (@gara_rsola) January 11, 2020 Orain bai. Baionako manifestazioa amaitu ondoren, hau hasiko da. Dena prest. #OrainPresoak @naiz_info pic.twitter.com/hRTLDByTb3 — Ibai Azparren (@ibaiazparren) January 11, 2020

Manifestacions a Baiona i Bilbao pels drets dels presos bascs

Grups de refugiats han provat d’assaltar la tanca que separa Grècia de Macedònia. El periodista Oriol Bäbler ha pogut enregistrar-ne aquestes imatges, que corresponen al tercer intent d’assalt. La policia i l’exèrcit de Macedònia han respost a l’atac disparant gasos i han retornat a territori grec pràcticament tothom qui havia pogut saltar la tanca. La policia grega només vigila les línies de tren i deixa a les forces macedònies el control d’aquesta barrera. En aquesta tasca, la policia de Macedònia fins i tot entra en territori grec. Durant els intents d’assalt, un periodista ha estat detingut i els gasos llançats per la policia han arribat fins a les tendes on hi ha les famílies dels refugiats. Avui al matí, centenars de refugiats del camp d’Idomeni, al nord de Grècia, han intentat de superar el pas fronterer amb Macedònia, tancat des de fa gairebé un mes i que els impedeix de seguir l’anomenada ruta dels Balcans cap a Alemanya. Alguns membres d’ONG i periodistes presents apuntaven que ahir havia començat a córrer un nou rumor: que deia que durant el dia s’obriria la frontera entre Grècia i Macedònia. Al matí molta gent s’ha començat a concentrar a la frontera, davant la passivitat de la policia grega, i s’han començat a obrir passos per la tanca. Marsch auf die Grenze bei #Idomeni. Tränengasgranaten explodieren pic.twitter.com/soqBMtHPC8 — Julia Niemeyer (@JuNiemeyer) April 10, 2016 Agents antiavalots de Macedònia, ajudats amb helicòpters, hi han respost amb el llançament de gasos lacrimògens contra el camp de refugiats, que acull en condicions precàries no pas menys d’onze mil persones, quatre mil de les quals infants. Segons que testimonia Oriol Bäbler a VilaWeb des de la frontera amb Macedònia, malgrat l’actuació de la policia els refugiats han pogut obrir al llarg del dia més forats a la tanca fronterera. Flüchtlinge versuchen Grenzzaum zu stürmen #Idomeni pic.twitter.com/ke6O8RMptu — Britta Jäger (@Britta_Jaeger) April 10, 2016 Segons membres d’ONG, hi ha hagut dos centenars llargs de ferits, la majoria per l’efecte dels gasos. Informació relacionada: Articles anteriors d’Oriol Bäbler a VilaWeb

Vídeo: els refugiats assalten la tanca a Idomeni i Macedònia hi respon amb gasos i violència

Milers de ciutadans algerians han pres avui els carrers de la capital i de diverses ciutats d’Algèria per expressar el seu refús a les eleccions presidencials que consideren una farsa i que veuen com un intent de perpetuar el règim d’Abdelaziz Bouteflika. A la capital de país, Alger, les protestes contra les presidencials han congregat milers de persones que refusen els comicis, cridant lemes contra el règim i contra les eleccions. La policia ha desplegat agents antiavalots i ha carregat amb porres en un primer moment contra els manifestants però posteriorment s’ha retirat davant l’augment del nombre de participants en la marxa. Segons el diari local Tout sur l’Algerie, la policia ha arrestat un elevat nombre de manifestants arreu del país. Al centre de la localitat de Tizi Ouzou també s’han concentrat milers de persones per expressar el seu refús a les eleccions presidencials i els manifestants han aconseguit tancar un col·legi electoral després d’haver-hi enfrontaments amb els agents antiavalots, els quals han fet servir gasos lacrimògens. També s’han registrat protestes a la localitat de Bouira, al nord de país, amb enfrontaments entre manifestants i agents antiavalots prop de diversos centres electorals. Els manifestants consideren que les eleccions presidencials són una farsa impulsada pel règim, especialment per les Forces Armades, per poder perpetuar-se en el poder arran de la renúncia de Bouteflika.

Milers d’algerians es manifesten en contra de les eleccions presidencials

La candidata del PP a presidir la Generalitat, Isabel Bonig, ha exigit ara ‘respecte’ perquè el català ‘no sigui un element de confrontació i també per la ‘llibertat educativa’. En un acte a Gandia, ha dit que ‘no volem ser més que ningú però tampoc menys que cap, perquè no som catalans de segona’. ‘Som valencians de primera i per això exigim respecte a aquesta terra, a la nostra cultura i a la nostra identitat’, ha afegit, abans de reivindicar que el País Valencià és ‘una terra que està orgullosa de ser espanyola i europea’. Ha fet una crida a guanyar les eleccions valencianes perquè després del 28-A, segons ella, ‘només hi ha dos models, el que viu del passat, que només mira cap endarrere i que obre velles ferides que recorden a l’etapa més negra d’una Espanya dividida i el model que mira al futur, amb il·lusió i esperança’. El secretari general del PP espanyol, Teodoro García Egea, ha donat suport a Bonig i ha dit que si els conservadors governen faran ‘una triple revolució pacífica –fiscal, social i econòmica– que transformarà el present i construirà el millor dels futurs per a tots els valencians’. Ha argumentat que volen ‘la baixada d’imposts més gran dels últims anys’ i eliminar les taxes de patrimoni, donacions, sucessions i baixar un 7% l’IRPF a la classe mitjana, sense especificar a quines rendes es refereix.

Bonig demana ara que el català no sigui ‘un element de confrontació’

L’Ajuntament de Barcelona i Blackstone han aconseguit un acord sobre el bloc del carrer Hospital 99 de Barcelona, per llogar de manera assequible sis dels pisos durant set anys als ocupants vulnerables, mentre que els ocupants dels altres tres habitatges abandonaran l’edifici. Així mateix, la propietat oferirà a aquells en situació de major grau de vulnerabilitat integrar-se en un pla d’inserció soci-laboral, a càrrec de l’empresa, per millorar les seves condicions, la qual cosa realitzaran sota la coordinació amb l’ajuntament. La regidora d’Habitatge, Lucía Martín, ha destacat que aquest ha estat el primer acord d’aquest tipus aconseguit entre l’ajuntament i Blackstone, i ha defensat la importància de ‘corresponsabilizar’ grans empreses de l’habitatge per cercar solucions a famílies en situació de vulnerabilitat, pel que ha demanat canvis legislatius. En conferència de premsa al costat del regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa, Lucía Martín ha destacat que aquest acord permetrà les famílies vulnerables quedar-se en els pisos – que ocupaven irregularment – amb contractes de 700 euros mensuals. La propietat percebrà aquesta quantitat al mes pels habitatges encara que es donés el cas que les famílies no poguessin pagar-la, ja que l’ajuntament oferirà ajudes municipals en funció de cada cas per aconseguir el pagament de la mensualitat si les famílies no el poden assumir, ha explicat Martín. Des de Blackstone destaquen que aquest és un compromís nou, que obre la porta a futures col·laboracions amb altres ajuntaments, i ha valorat molt positivament la implicació de l’ajuntament amb aquest acord públic-privat. Rabassa ha explicat que a Ciutat Vella estaven anunciats gairebé quaranta desnonaments però que el 90% dels afectats han pogut quedar-se a l’habitatge, i ha recordat que el Govern d’Ada Colau va comprar en l’anterior mandat deu finques al districte, a més d’altres pisos per separat. Blackstone rehabilitarà el bloc Fonts d’Anticipa Real Estate (la gestora immobiliària de Blackstone) han celebrat aconseguir un acord ‘després de treballar durant diversos mesos amb l’ajuntament per resoldre la situació’, per la qual cosa desmarca el pacte de les recents ‘pressions’ rebudes. A més, la companyia ha anunciat en breu un procés de renovació integral de tot l’edifici, garantint que compleixi amb totes les normatives i regulacions. ‘Ens enorgullim de ser un administrador professional i respectuós, sent sempre el nostre objectiu trobar una solució per a aquestes persones que ocupen l’immoble de manera il·legal’, ha afegit sobre el bloc que gestiona des de 2018, quan ja estava ocupat. Quant als no vulnerables, ‘l’ajuntament ha acordat la sortida dels ocupants dels tres habitatges restants, per no trobar-se en situació de vulnerabilitat’. Sindicat d’Habitatge del Raval La portaveu del Sindicat d’Habitatge del Raval, Elena Martín, ha afirmat en conferència de premsa que el desnonament ha estat detingut i que, a través de l’ajuntament, s’ha acordat amb Blackstone la cessió de sis pisos en règim de ‘lloguer per sota del preu de mercat’ durant set anys, pels quals les famílies no pagaran més del 30% dels seus ingressos. De les nou unitats familiars que vivien a l’edifici, set es quedaran en els sis pisos de lloguer – dues s’ajuntaran en un sol habitatge – i el Sindicat reallotjarà aquelles que no han pogut quedar-se, ‘les menys vulnerables’, segons Martín. El contracte començarà quan acabi la reforma que es promourà en els pisos buits, que seran ocupats per les famílies una vegada s’acabi l’obra, perquè no surtin “en cap moment del bloc”. JxCat, ERC, els comuns i la CUP s’uneixen per reclamar a Blackstone que aturi el desallotjament del carrer Hospital de Barcelona

L’Ajuntament de Barcelona i Blackstone acorden una renda assequible al carrer Hospital 99

El líder del grupuscle ultra que va assetjar la vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, a casa seva el 18 d’octubre ha tornat a amenaçar-la: ‘Vol guerra? Ha trobat un combatent. Ni oblit ni perdó’, ha escrit al seu perfil de Facebook José Luis Roberto, que declararà per un presumpte delicte d’amenaces. En l’escrit també dedica paraules insultants a Oltra. ‘Creu que pel fet de ser vice-presidenta del Consell em farà agenollar? Aniré al banc amb tota la dignitat i amb la satisfacció de defensar la veritat contra un poder despòtic i de baix coeficient intel·lectual’, ha afegit. Així mateix, l’acusa d’haver comès irregularitats al capdavant de la conselleria. Un grup d’ultres va assetjar Oltra mentre sopava a casa amb la família i uns amics el 18 d’octubre a la vesprada. Anaven amb la cara tapada, van desplegar banderes espanyoles i van fer sonar l’himne espanyol mentre en cantaven la lletra que era oficial durant el franquisme. Els advocats de la Generalitat van denunciar els fets com a presumptes delictes d’amenaces greus i desordres públics, però la fiscalia va rebaixar-ho a un delicte lleu d’amenaces, que és castigat amb una multa d’un a tres mesos i que implica antecedents penals.

El líder dels ultres que van assetjar Oltra reincideix en les amenaces: ‘Vol guerra? Ha trobat un combatent’

El jutge de l’Audiència espanyola Ismael Moreno investiga a l’ex-dirigent socialista i ex-president de Catalunya Caixa Narcís Serra i l’ex-director general Adolf Todó pel forat de 720 milions de l’entitat. Moreno els atribueix un delicte d’administració deslleial. El motiu de les pèrdues són una quinzena d’operacions immobiliàries entre el 2000 i el 2007. Les irregularitats van ser detectades pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB). El jutge també investiga a tretze alts càrrecs més i ha deixat al FROB l’opció d’executar accions civils o penals en qualitat d’entitat pública que va comprar la caixa. Segons el fiscal, entre 2000 i 2007 Catalunya Caixa va desenvolupar una activitat immobiliària intensa, i per a moltes d’aquestes operacions es va atorgar l’aval i la fiabilitat necessària confiant en la paraula dels socis que hi participaven, sense informes independents previs. A més, la fiscalia indica que gairebé tots els projectes estaven sotmesos a tràmits urbanístics ineludibles i de resolució incerta. Tots aquests fets, indica la fiscalia, comportaven riscos en la inversió. A més, les decisions d’inversió es prenien sense valoracions independents prèvies per contrastar el preu demandat pels venedors. Cal recordar que Narcís Serra té pendent un altre procés judicial per l’aprovació de sobresous a directius quan l’entitat registrava pèrdues.

L’ex-dirigent socialista Narcís Serra, investigat pel forat de 720 milions d’euros de Catalunya Caixa

El partit Demòcrates va aprovar la setmana passada el seu full de ruta, titulat ‘La via unilateral per ser República independent‘ (pdf). El partit, que forma part del Grup Republicà del parlament juntament amb ERC i MES, hi defensa la insubmissió col·lectiva de la ciutadania i les institucions. És un full de ruta directe i sense contemplacions. VilaWeb ha anat al parlament per entrevistar el diputat de Demòcrates Antoni Castellà i aprofundir en aquest full de ruta. Però també per parlar del fenomen Primàries, que ells van impulsar, del model de la Diada i del paper del Consell de la República. —Demòcrates acabeu de presentar un full de ruta. —Partim de la base que allò que legitima fer efectiva la República és el resultat del Primer d’Octubre. Aquell referèndum és vàlid, com ho és la proclamació del 27 (no defensada però proclamada) i fins i tot la ratificació de les eleccions del 21-D. Diem que l’única manera de fer efectiva la República és un procés d’insubmissió col·lectiva de la ciutadania i institucions. I en aquest sentit, marquem quatre punts molt clars. Primer, govern i parlament han d’aixecar la suspensió del dia 27. Segon, mobilitzacions sostingudes en el temps de la gent al carrer. Tercer: plans molt explícits del control del territori de punts estratègic i infrastructures. I quart, buscar, en termes de geopolítica, les complicitats necessàries per al reconeixement internacional. No diem que sigui ràpid ni fàcil. Perquè primer han de passar coses. —Quines? —La primera, que hi hagi una majoria al parlament disposada a recuperar el concepte unilateral de fer efectiva la República. Ara es constata que no hi és. Segon, implementar els canvis necessaris dins el govern autonòmic de la Generalitat per subsistir, quan arribi el moment del desbordament democràtic, defensant la República com a mínim durant sis mesos. I tercer, i condició prèvia, és molt rellevant que tot això sigui una estratègia conjunta entre partits, associacions, ciutadania i institucions. —Hi ha partits que diuen que hem d’implementar el mandat del Primer d’Octubre. I tot seguit, demanen un referèndum. No lliga. —Nosaltres rebutgem profundament de fer un nou referèndum. Ho rebutgem des de la perspectiva que el parlament va aprovar la llei de referèndum, avalada des del punt de vista de la legislació internacional. Jo sóc membre d’aquest parlament. I me’l crec. El Primer d’Octubre és vigent, ens obliga, i sóc de l’opinió que les forces polítiques no podem interpretar les coses. El mandat no és interpretable. —Quants diputats us acompanyarien en el vostre pla? —La irresponsabilitat més gran que comet el moviment independentista és no posar sobre la taula cap proposta. Nosaltres proposem això, no pretenem que sigui l’única. I trobem a faltar-ne més. —Potser no farem referèndum, però sí eleccions. Potser aleshores tindrem la majoria parlamentària necessària que ara no hi és. —Les eleccions són un instrument. I d’això, se’n parla. Nosaltres diem que hi ha d’haver una majoria de diputats que estiguin disposats a exercir el mandat del Primer d’Octubre. Això podria ser ara. Si això no és així, és evident que l’única manera de fer-ho és amb unes eleccions. Però només acceptaríem unes eleccions amb aquest objectiu. —Quina hauria de ser la reacció a la sentència? —Com he dit, unes eleccions només tindrien sentit si les forces independentistes proposem quin és el nou full de ruta i se sotmet a votació. Si la reacció a la sentència són unes eleccions autonòmiques més, seria un frau a la ciutadania. La reacció a la sentència és una qüestió molt delicada. Hem de separar la reacció del full de ruta. La reacció ha de ser unitària, dura. Hem de poder jugar amb la insubmissió. Hem de poder jugar amb el procés internacional. Però deslligat de la manera com hem de fer efectiva la República. —Escoltant-vos, em demano: què hi feu, a ERC? —La resposta és que no hi sóc, a ERC. El grup parlamentari es diu Grup Republicà, i hi ha ERC, Demòcrates, MES i independents. Demòcrates és un partit sobirà, aquí dins. També us dic que va ser un bon acord, i actuem de facto com a subgrup. I votem coses diferents. Per exemple, la primera votació diferenciada va ser una proposta de resolució que preveia i avalava la via bilateral de referèndum pactat. Nosaltres vam dir que no. —Què opineu del govern Pedro Sánchez? Veieu bé l‘abstenció o el vot a favor? —No té cap sentit avalar la investidura d’un govern espanyol. Tant me fa si és Sánchez o algú altre. No és un moment normal. Res no és normal. Nosaltres vam decidir de no concórrer a les eleccions a Madrid. L’únic sentit que hi vèiem era blocar les institucions. L’independentisme té una oportunitat d’or de blocar les institucions. Això crec. —Diada amb samarretes o per a tallar la frontera? —Començo amb les samarretes. Hi ha hagut polèmica. I és injust. La gent hauria de saber que les samarretes no són cap performance. Són el finançament bàsic de l’ANC. Com paga l’ANC les accions internacionals? Amb quotes dels socis? Bàsicament, amb allò que es treu de les samarretes. I això li dóna independència. La samarreta no és una samarreta, és finançament. Respecte a les fronteres i els aeroports: en discrepo. I ho dic en coherència amb el full de ruta. Ocupar les infrastructures es fa quan es fa. Entre la performance d’una manifestació i la performance d’anem a l’aeroport, doncs a l’aeroport no. Perquè el dia que vas a l’aeroport és per ocupar-lo, no per fer-ho veure. Seria contraproduent. Per mi, l’Onze de Setembre no és això. L’Onze de Setembre té la virtut d’internacionalitzar el procés. La mancança no és per una manifestació. És per la manca de full de ruta. —Escoltant-vos recordo el ‘De la llei a la llei, i no es podrà permetre de pegar iaies‘. Tot això, cau, veig. El risc no és zero. Ja es pot dir. —Intento verbalitzar idees, amb tot el risc que implica, perquè al final estem tots fiscalitzats. Però se’ns ha de poder entendre. El procés de secessió amb un estat com l’espanyol ve per trencament. Per un procés de desobediència col·lectiva de ciutadania i d’institucions. I això vol dir el trencament total. La responsabilitat si algú provoca la violència no la té qui la pateix. La té qui l’exerceix. Però jo estic convençut que el límit de la violència el tenim el Primer d’Octubre. Per què es van aturar? Perquè en el marc de la Unió Europea no es van poder permetre més. El procés d’independència és assumir risc i saber que tindrà costos. És clar que sí. Però el límit el vam veure el Primer d’Octubre. Jo considero que poden mobilitzar policies. Però no un estat de guerra. De fet, el moviment de tropes l’ha d’autoritzar l’OTAN. —Aquest punt més insurreccional l’ha de fer l’ANC? O una eina nova? —És aquí on no hem de verbalitzar. D’instruments, en tenim molts. Nosaltres fem públic un full de ruta. Si l’acord és fer-ho cap aquí, aleshores sóc de l’opinió de menys conferència de premsa i més fer. —Els resultats de les Primàries no van ser bons. Demòcrates n‘éreu impulsors. —Discutible. Cinquanta regidors, set alcaldes i uns 50.000 vots. Ni PP ni Ciutadans tenen aquests resultats. L’experiència és molt potent al territori. —A Barcelona, no tant. —Els resultats són 30.000 vots. No és menyspreable. L’experiència de Primàries no és un final. És un començament. —Començament cap al parlament? —Podria ser-ho perfectament, segons Demòcrates, si ens porta a la majoria necessària per a fer efectiva la República. I no per a altres objectius. —Crítiques a l’ANC. Per què s’hi posa, amb les Primàries? —L’han criticat els partits establishment. —Dins l’ANC també hi ha hagut crítiques. —És que els partits establishment són dins l’Assemblea. Parlem clar. —Com valoreu el govern Torra? —Govern complicat, com els de coalició. Una de les coses positives és la gestió del dia a dia. La part negativa és que en tant que les formacions del govern no estableixen un full de ruta, és difícil saber quin paper té un govern autonòmic. Amb el full de ruta clar, el govern autonòmic té sentit. Com que això no passa, el govern és en un atzucac. —Quin paper hi fa Waterloo? —Crec que fan un paper estratègic molt rellevant en termes de la internacionalització del procés. El seu paper és molt essencial en la lluita jurídica i política internacional. Un dels drames que podríem tenir és l’apagada informativa. —I el Consell per la República? —Hi ha un moviment que ve de baix a dalt, no de dalt a baix. I crec que és positiu. El debat que tenim pendent és el paper del consell. Prioritats de la internacionalització, coordinació de les defenses i una tercera pota: marcar el full de ruta. Ens vam imposar aquest darrer. Un full de ruta. I ara això passa a ser principal. El sentit més important que ha de tenir el govern a l’exili és marcar el full de ruta polític per a fer efectiu el mandat del Primer d’Octubre.

Antoni Castellà: ‘Rebutgem profundament de fer un nou referèndum’

El rei espanyol Felipe VI farà demà la seva primera visita al Principat després de la publicació de la sentència del judici contra el procés amb motiu del lliurament dels premis Princesa de Girona 2019 al Palau de Congressos de Catalunya, a Barcelona. Tenint presents les protestes diàries arran de la indignació per la sentència, el blindatge policíac i el grau protestes al carrer serà similar al de les darreres visites o bé més intens. Llavors ja hi va haver grans concentracions als carrers de Barcelona i els Mossos d’Esquadra hi van haver d’intervenir. Ara com ara, aquest és l’aspecte dels voltants del Palau de Congressos: 🎥 Diagonal davant de l’hotel Juan Carlos i el Palau de Congressos.#NiReiNiPor pic.twitter.com/xnpS9KfKDM — XaioTro 🎗🎗#ConsellPerLaRepública 🌊 (@XaioTro) November 3, 2019 El blindatge policíac ve acompanyat de la incògnita sobre l’arribada del rei espanyol. De moment, no se sap de manera oficial si vindrà a Barcelona avui a la nit o demà, però els CDR han convocat un repic d’atuells davant l’hotel Juan Carlos I avui a les 20.30 i demà es concentraran davant el Palau de Congressos. A la convocatòria d’avui a Barcelona també s’hi ha afegit el Pícnic per la República i l’acampada de la plaça de la Universitat. ‘El rei espanyol arriba abans a Barcelona perquè li fem por. No et deixarem dormir!’, diu la crida dels CDR. El Pícnic i l’ANC també han anunciat una mobilització demà per la visita del rei. La CUP també ha compartit una convocatòria per a concentrar-se demà a les 16.00 davant el recinte. Així doncs, malgrat que el lliurament de premis serà demà, quan previsiblement es concentrarà el gruix de les protestes, avui al vespre ja n’hi haurà. 👑 El rei espanyol arriba abans a Barcelona perquè li fem por. No et deixarem dormir! 🔊 Cassolada contra el repressor i per la República! 🗓 Diumenge, 3 novembre.🕣 20.30h📌 Hotel Juan Carlos I dilluns #4N al Palau de Congressos 🚫👑#RevoltaPopular 🔥#CDRenXarxa pic.twitter.com/SLocS6xUVY — CDR Catalunya (@CDRCatOficial) November 2, 2019 ⬛️⬜️ El proper dilluns, 4 de novembre, el rei de l’Estat espanyol vol visitar Catalunya. T’apuntes a dir-li que no és benvingut? Estigues atent als canals oficials 😉#ObjectiuIndependència pic.twitter.com/Iu3gZFQIxg — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) October 30, 2019 #NiReiNiPor és assumir que l'hereu de Franco no pot governar les nostres vides. Mai més subdits👇🏾 pic.twitter.com/u4Hhg7F2Bq — CUP Països Catalans (@cupnacional) October 31, 2019 El CDR de Girona també s’afegeix al repic d’atuells d’avui i ha fet una crida a cremar fotos del rei demà a les 19.30 a la plaça de l’1 d’octubre. El CDR de Berga també ha convocat una cremada de fotos del rei avui al vespre a les 19.00 a la plaça de les Fonts. Aquest diumenge, cremem l'opressió! Porta les imatges impreses dels responsables de l'opressió que vulguis cremar. 3 de novembre 19.00h Plaça de les fonts#RevoltaPopular pic.twitter.com/jWojPYLX1e — CDR Berga (@CDRBerga) November 2, 2019 El febrer del 2018, un repic d’atuells impressionant va ressonar per tot Barcelona mentre els carrers del voltant del Palau de la Música, on era el rei, eren blindats per la policia. El febrer d’enguany el blindatge policíac també va contenir els manifestants que protestaven durant el sopar inaugural del Mobile World Congress, al MNAC. Aquesta vegada el rei espanyol vindrà amb les seves dues filles. Leonor, la gran, protagonitzarà el seu primer acte oficial al Principat. En l’acte també hi serà present la vice-presidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, i empresaris encapçalats pel president de la CEOE, Antonio Garamendi, i el de Foment del Treball (la patronal catalana principal), Josep Sánchez Llibre. No és previst que hi assisteixin els acompanyaran representants del govern català. Sí que és previst que els reis i les filles siguin presents al Palau de Congressos de Catalunya tant al lliurament dels premis demà com en la jornada posterior, en què hi haurà debats i conferències al voltant del lema ‘El talent atreu el talent’. JxCat i ERC van sol·licitar que s’ajornés l’acte de lliurament dels premis perquè és enmig de la campanya electoral. No obstant això, la Junta Electoral Provincial de Barcelona va refusar aquest recurs perquè considera que Felip VI no té ‘adscripció política’ i l’esdeveniment en qüestió no té contingut electoral.

Felipe VI torna a Catalunya en plena indignació per la sentència

El secretari general de la Crida Nacional per la República, Toni Morral, ha destacat que aquest moviment ‘ha trepitjat l’accelerador’ per ampliar la seva activitat i ha recordat que, malgrat que avui dia només és una associació, pot decidir presentar-se a unes eleccions si és necessari. Toni Morral i Ferran Mascarell, dirigent de la Crida i regidor a Barcelona, han protagonitzat avui un acte en el qual han avaluat la situació d’aquesta organització impulsada pel president Carles Puigdemont i el pres polític Jordi Sànchez. Tot això en un moment d’ordenació de l’espai de JxCat i el PDECat. En aquest context, Morral ha subratllat que la Crida té ‘vocació d’actuar en el terreny polític’ i, si és necessari, presentar-se a les eleccions, però només si això resultés ser, ha puntualitzat, ‘útil i operatiu’ en l’objectiu de ‘fer possible una Catalunya independent’. Ha remarcat que la Crida, en aquest sentit, sap “l que vol, malgrat que no sigui un objectiu ‘fàcil’, i també té clar que només s’aconseguirà si l’independentisme va unit. ‘Som els garants de la unitat’, ha afegit Morral, que ha indicat que, davant la repressió, s’ha de mantenir com a ‘necessitat de país’ el ‘combat amb l’estat’ des de la unitat sobiranista. Ha destacat que en els últims temps han trepitjat l’accelerador per ampliar l’activitat de la Crida, que va néixer el gener passat. Així, s’han implantat les territorials, la setmana vinent – el dia 24 – s’activaran les sectorials i s’estan organitzant els corrents ideològics interns, que representaran a ‘totes les sensibilitats’ del moviment, ha explicat Morral. El dirigent ha puntualitzat que, si bé ‘tenen pressa’ per aconseguir la independència – objectiu troncal de la Crida -, el que volen és guanyar i, per això, no es poden precipitar, ha subratllat. Mascarell, de la seva banda, ha advertit el sobiranisme ha perdut ‘un cicle electoral’ per la falta d’unitat – JxCat i ERC han concorregut per separat en tots els comicis d’aquesta primavera – i ha demanat ‘no tornar a despistar-nos’ en els dos reptes vinents que ha fixat. Un és que la Crida faci ‘tot allò humanament possible’ perquè la unitat ‘es forgi’ quan publiquin la sentència del cas del procés; l’altre és que, quan hi hagi ‘en algun moment’ eleccions al parlament, el sobiranisme les guanyi ‘radicalment’.

Morral afirma que la Crida ‘accelera’ i no descarta concórrer a uns comicis

Les institucions del País Valencià i del Principat de Catalunya treballen en un conveni de col·laboració per a impulsar projectes turístics compartits tal com la Ruta de les Oliveres Mil·lenàries. Aquesta setmana s’ha fet una reunió a Tortosa (Baix Ebre) per a analitzar la situació dels que ja hi ha iniciats i la possibilitat d’impulsar-ne més de vinculats a la història dels càtars i al cicloturisme, entre més opcions. Una de les iniciatives clau en què ja treballen totes dues administracions és el desenvolupament de l’oleoturisme, centrat en la gran quantitat d’oliveres d’edat mil·lenària que hi ha al sud de Catalunya, al nord del País Valencià i a la Franja de Ponent com a una manera de diferenciar el territori de més indrets dedicats també al cultiu dels olivars. Actualment hi ha censades a la zona gairebé 4.800 oliveres de més de 3,5 metres de perímetre de tronc a 1,3 metres del terra, repartides en un total de 22 municipis. En la trobada es van revisar les actuacions fins al moment present, com la creació i comercialització de més de trenta experiències i productes de l’entorn i l’execució d’una pàgina dedicada a la seva difusió. La directora general de Turisme del País Valencià, Raquel Huete, ha defensat la importància del fet que quan s’hagi terminat la feina de les administracions s’hi demani la implicació d’agents i empreses perquè desenvolupin i comercialitzin totes aquestes iniciatives i s’hi sensibilitzi la població local. En la trobada a Tortosa van assistir, de la Generalitat valenciana, la responsable de Turisme; el director d’Estratègia Territorial Turística, Josep Gisbert; i el tècnic responsable de l’àrea de Producte, Sergio Bellentani. Del Principat de Catalunya, el director general de Turisme, Octavi Bono; la responsable de desenvolupament territorial, Mercè Miralles i Albert Folch, adjunt del Patronat de la Diputació de Tarragona a les Terres de l’Ebre.

Les dues Generalitats col·laboren per a impulsar projectes turístics

Entrem a la màquina del temps. És l’any 2011, en un entorn angoixant. L’euro perilla i Grècia és el dolent de la pel·lícula. El deute es descontrola i les primes de risc d’alguns estats se’n van als núvols. Perill de col·lapse. Amb aquesta situació, el 21 de novembre, la Comissió Europea suggereix la creació d’eurobons per als disset estats de la zona euro com una bona mesura per a aturar la crisi europea. Dos dies després, la Comissió presenta un Llibre Verd explicatiu de les característiques d’aquests bons, a fi que els deutes estatals es puguin avalar entre el conjunt de països de l’euro i eliminar, entre més coses, l’especulació. L’efecte buscat és l’alleujament ràpid, o relativament ràpid, de la crisi del deute sobirà. També s’espera que els eurobons reforcin el sistema financer de la zona euro, tot evitant crisis futures. No obstant això, els governs dels estats menys afectats en aquest moment per la crisi del deute, especialment Alemanya i Àustria, diuen que no a la proposta, perquè entenen que l’endeutament indefinit no podria ser una resposta a la crisi… La continuació, la sabem tots. Bé, la història es repeteix. L’arrel del problema ara és molt diferent, però la reacció és la mateixa. Aquesta nit passada, Itàlia i l’estat espanyol –els dos estats amb més morts– es van plantar davant la Unió Europea i van demanar una actuació més contundent, a la qual s’oposen Alemanya i Holanda. Aquella vegada, la raó era que no volien pagar la ‘festa’ viscuda als estats del sud. Aquesta, amb milers de morts a l’esquena i amb problemes arreu, la resposta és la mateixa, però l’explicació no la tenen tan clara. Es torna a demostrar, per enèsima vegada, que Europa continua essent una suma d’estats i poc més. Res de solidaritat, per més dubtes raonables que tinguin sobre la manera com han fet les coses els governs italià i espanyol. Però saben que ara no hi ha hagut festa; si de cas, manca de savoir faire, que no és igual. El més greu de tot és que, per primera vegada, semblava haver-hi acord en tres fronts. Que som davant un fenomen transitori, però de durada desconeguda; que el tancament de l’activitat econòmica imposa uns costos econòmics difícils de calcular, però que s’anticipen enormes; i que cal reforçar el sistema sanitari i evitar com sigui que les empreses solvents se’n vagin en orris i s’acomiadi treballadors, amb el perill que es quedin a l’atur, cosa que allargaria molt la recuperació posterior. Aquest últim objectiu se sintetitzava en dues idees: proporcionar tota la liquiditat que calgués a les empreses i un matalàs de seguretat als treballadors, incloent-hi rebaixes fiscals i oferint moratòries en el pagament d’impostos. I això vol dir diners, molts diners. Fins i tot el Banc Central Europeu, tot i la vacil·lació inicial, ha donat suport amb 750.000 milions d’euros a la liquiditat del sistema i la presidenta de la Comissió, l’alemanya Ursula von der Leyen, ha demanat de fer un pas gegant en la solidaritat per aquesta via. Però sembla que no ha servit de res. Ara els estats tenen quinze dies per a repensar-s’ho. Però no és fàcil. L’única certesa és que es necessiten molts diners. El diagnòstic en què hi ha consens sembla el correcte, però vol dir que els estats –sobretot l’italià i l’espanyol– hauran d’endeutar-se molt per pagar els treballadors afectats pels ERTO, els ajuts diversos a empreses, i recordem que fins i tot De Guindos mateix parlava d’aplicar una renda mínima… Si no hi ha un paraigua europeu, les conseqüències seran molt costoses i difícils de gestionar. Si ara Europa no fa un pas en sentit solidari, ens haurem de demanar si una vegada acaba la crisi, la Unió es podrà continuar anomenant Unió.

Benvinguts al 2011!

La Junta de Tractament de la presó de Brieva (Àvila) ha autoritzat avui que Iñaki Urdangarin surti del centre durant quatre dies per Nadal, el seu primer permís ordinari, segons han confirmat a Europa Press fonts penitenciàries. El jutge de Vigilància Penitenciària ha de ratificar aquesta resposta favorable del centre. El marit de la infanta Cristina fa disset mesos que és a la presó i la setmana passada va complir una quarta part de la condemna a cinc anys i deu mesos pel cas Nóos. Urdangarin pot demanar permisos ordinaris per sortir de la presó un màxim de trenta-sis dies a l’any – divuit dies per semestre -, tot i que no pot fer més d’una setmana de manera consecutiva. El procediment estableix que el jutge de Vigilància Penitenciària és qui té l’última paraula sobre la concessió d’aquest tipus de permisos si hi ha disconformitat sobre la decisió tant del pres com de la fiscalia. El jutge ja li va concedir al setembre un permís per fer un voluntariat en un centre religiós a Pozuelo (Madrid), d’acord amb l’article 117 del règim penitenciari sobre ‘mesures regimentals per executar programes especialitzats per a presos classificats en segon grau’, com és el cas del cunyat de Felipe VI. El van autoritzar a sortir dues vegades per setmana i un màxim de vuit hores al dia. L’Audiència Provincial d’Àvila va defensar la decisió en refusar el recurs de la fiscalia. D’aquesta manera, va ser el 19 de setembre quan Urdangarin va sortir per primera vegada del mòdul de Brieva que va triar de manera voluntària després de ser condemnat per delictes de prevaricació continuada i malversació (tots dos en concurs), tràfic d’influències, frau a l’administració i dos delictes fiscals. El marit de la infanta està des de llavors en un mòdul en el qual no hi ha més presos, perquè la d’Àvila és una presó de dones.

La presó de Brieva aprova que Urdangarin tingui quatre dies de permís per Nadal

La CUP proposa de convertir les eleccions vinents en una declaració unilateral d’independència (DUI), en cas que guanyin les formacions independentistes. Avui la CUP ha fet pública la proposta de procés constituent, que preveu unes eleccions plebiscitàries i constituents d’aquí a setze mesos. ‘Si guanyen els partits independentistes, el parlament es transformarà en Assemblea Constituent’, diu el document, presentat a la seu nacional. El procés constituent hauria començat molt abans de els eleccions, amb la creació d’un Fòrum Social Constituent, que agruparia les entitats de la societat civil i debatria sobre els set punts principals de la futura constitució. La CUP pretén que les propostes d’aquest fòrum se sotmetin a un referèndum múltiple perquè la ciutadania hi prengui posició abans de les eleccions constituents. El Fòrum Social Constituent faria dues propostes sobre cadascun dels set temes a debat. Les catorze idees resultants se sotmetrien a un ‘referèndum múltiple vinculant’ per tal de marcar el camí que ha de seguir l’Assemblea Constituent (parlament), l’encarregada formalment de redactar la proposta de Constitució de la República Catalana. La CUP vol que els set punts que debati la ciutadania siguin: principis i elements constitutius de la República; drets, deures i garanties; participació ciutadana i organització política de la República; organització territorial; model econòmic; recursos naturals, medi i territori; i relacions internacionals i cultura de la pau. Aquest fòrum seria integrat pel ‘màxim nombre de moviments socials i entitats possible’, incloent-hi tants els independentistes com els qui no ho siguin, però que vulguin ‘transformar la societat actual’. Un cop fets els debats, els representants del fòrum es reunirien per acordar les dues propostes de cada àmbit temàtic. La CUP vol que el referèndum es faci abans de les eleccions per tal que el nou parlament faci seves les propostes validades per la societat civil a l’hora de redactar la constitució. Segons la proposta, les eleccions vinents s’interpretarien, doncs, com una DUI en cas que guanyessin els partits independentistes. Immediatament després de les eleccions, entrarien en vigor les tres lleis de desconnexió: la de la hisenda pròpia, la de la seguretat social i la de transitorietat jurídica. El nou parlament no restaria sotmès a cap llei anterior ni a cap tribunal de l’estat espanyol i s’encarregaria d’elaborar la proposta de constitució. Amb la ratificació ciutadana de la constitució a través de referèndum s’arribaria al final del procés constituent.

La CUP proposa que les eleccions catalanes vinents s’interpretin com una DUI si guanya l’independentisme

Meritxell Serret (1975), consellera d’Agricultura del govern Puigdemont, es troba a Brussel·les, juntament amb el president i més consellers. Ahir tots van rebre la notícia que l’estat espanyol retirava l’ordre de detenció europea que pesava sobre el govern. En aquesta entrevista telefònica Serret fa una primera valoració sobre aquesta decisió, però també parla de les eleccions del 21-D. Serret encapçala la llista d’ERC per Lleida. I també té temps de reflexionar sobre el fet de viure a l’exili. —L’estat espanyol ha retirat l’ordre europea de detenció. Què en penseu? —La primera sensació és d’alegria. Ja no tenim l’ordre de detenció que ens pesava damunt. Però, per una altra banda, tenim tota la cautela. Fins que no ens asseguem amb els advocats no ho podrem acabar de valorar. Tenim el convenciment que la retirada de l’ordre de detenció europea és un símptoma que guanyem. La decisió del jutge belga del dia 14 ens podia ser favorable i això fa reaccionar d’aquesta manera la justícia espanyola. Crec. Però veurem si és una cosa que ens va realment a favor o és una arma de doble tall, i simplement volen impedir, o intentar impedir, que el jutge belga emetés una decisió que qüestionés i fes retirar les acusacions de la querella espanyola. De fet, això qüestionaria el fet que hi hagi companys encara a la presó. —Algú us qüestionava l’estratègia de l’exili. Ara surt reforçada? —Jo crec que sí. I de fet no és d’ara. Des del primer moment, haver-nos posat a l’empara de la justícia belga ha fet que qui portava la querella des d’Espanya s’hagi sentit comparat i vigilat. No ha pogut fer i desfer com volia. I per això s’han anat prenent decisions que ha fet reconsiderar les estratègies. Per exemple, que sigui el Suprem qui ho porti. Però també hem vist totes les reaccions per part de molts juristes i acadèmics que qüestionen el 155 i la via judicial. Tot hi ha ajudat. El fet de venir a Bèlgica dóna aire a la visió crítica sobre la justícia espanyola. —Si poguéssiu sortir de Bèlgica, us n’aniríeu? —Ara per ara no és cap seguretat. Penseu que també hi havia una ordre d’arrest dins l’estat espanyol i també una ordre internacional d’arrest. Hem de mirar-ho bé. —Qui hauria de ser el president el 22-D? —Sempre hem dit que ens agradaria molt que aquestes eleccions servissin perquè s’anul·lés l’article 155 i es refermés el govern legítim. Un govern que s’ha lesionat de manera arbitrària i desmantellant el dret. A partir d’aquí, també hem dit sempre que el respecte a les urnes és absolut. I també sabem que dependrà de quines siguin les situacions judicials de tots plegats. Volem que després d’aquestes eleccions s’investeixi i es voti un president, o una presidenta, que dugui endavant el mandat de l’1 d’octubre i dugui endavant aquesta República per una societat més cohesionada i més pròspera. —Què hauria de fer el govern el 22-D? Com es fa efectiva la República? —La primera cosa que s’ha de fer el 22-D és exigir el respecte pel vot dels ciutadans. Exigir el respecte pel resultat. En el fons, exigir el respecte per la democràcia. I això tant a l’arc parlamentari català, com al congrés i en l’àmbit europeu, al Parlament Europeu i a la Comissió Europea. —Com fas efectiva la República sense l’ús de la força? —És un debat que segurament no s’ha fet. Jo no combrego amb l’ús de la força física, ni de la força militar i veig clar que malgrat tot, la força real és la de la democràcia. És la gent que decideix com vol viure i conviure. No les armes. Si estem d’acord que hem de viure en una societat democràtica, és la gent, i la força de la gent, qui impulsa l’opció de país. I si algú imposa l’ús de la força és que aleshores potser no és tan democràtic. D’aquí ve que molts qüestionem que els qui impulsen el 155, PP, PSOE i Cs, estiguin en posicions plenament democràtiques. Volem una societat en què sigui la gent que decideixi. —Què en penseu de la teoria que diu que és Europa qui força eleccions damunt Rajoy? —No ho sé. Però sí que tenim claríssim que aquestes eleccions les miren amb molta expectació tots els països, i que en el fons ha estat una manera de fer pressió a Rajoy. Que ell demostri si realment la seva opció i projecte –el projecte del 155 del PP, PSOE i Cs– té el suport de la ciutadania catalana. O no. Veurem si la ciutadania catalana continua demanant majoritàriament de dur endavant el projecte de construcció d’una República. Aquest també és el sentit d’aquestes eleccions. I espero que el resultat sigui que la majoria vol acomplir el projecte de República. I la Unió Europea haurà de reaccionar. —La consellera Clara Ponsatí deia: ‘Potser no torno més a Barcelona. Mai més.’ Fins a quin punt la decisió d’avui ajuda a trencar aquesta idea? —Aquests dies hem tingut molts alts i baixos, i en l’àmbit emocional ha estat complicat. En els moments més negatius, penses les pitjors possibilitats, i pots creure efectivament que trigaràs molts anys a tornar a casa. Però jo sóc de mena optimista. I també tinc clar que no hi ha res escrit. Ni res que es pugui donar per perdut. Al contrari. Si hem après res és que les coses guanyen dia a dia. Personalment, les fites me les poso a curt termini. I anar fent. Veurem, doncs, què passa el 14-D, quan el jutge belga havia de dictar sentència. I veurem què passa el 21-D. Si hi ha una majoria de ciutadans que creuen que la seva opció, la que volen, la que representa els seus valors de convivència i democràcia, i podem dur endavant el projecte de República Catalana, jo respiraré més tranquil·la i veuré més a prop el dia del retorn a Catalunya. —Us sentiu ben tractada per la justícia belga? —Sempre ens hem sentit ben tractats. Sense favoritismes, això tampoc. Aquí es palpa clarament la divisió de poders. Des del primer moment hem vist que ens respectaven com a persones, i tots els nostres drets. Només un exemple. El primer dia que vam comparèixer, els policies belgues van dir-nos que allà ningú no volia humiliar-nos ni fer-nos sentir malament. Suposo que els havien arribat notícies d’Espanya. És una cosa que vam agrair moltíssim. I ens va fer adonar que en som, de lluny, encara de poder dir que Espanya un país normal. —Teniu contactes amb la conselleria i els treballadors? —Hi tinc contacte, sí. No diria que diari i que sóc al darrere de les decisions que s’hagin de prendre, això no. Però sí que hi tenim contacte i vaig sabent com va l’equip que s’ha quedat allà. Mínimament, sé com està la situació. És no perdre el contacte i poder compartir amb ells els moments que viuen allà. —Dins l’ANC, éreu una persona de pes. Quin paper creieu que hauria de tenir ara l’Assemblea? Ha quedat descavalcada pels Comitès de Defensa de la República (CDR)? —L’ANC, igual que els CDR, Òmnium, són societat civil. I la societat civil sempre suma. L’ANC és la primera demostració de cohesió social, i voluntat de funcionar positivament i construir. No interpreto, ni ho vull, que sigui una qüestió de rivalitat. Al final, si ho puc dir així, tot ho fem les persones i jo que sóc de poble sé que sovint els mateixos que són en un lloc te’ls trobes a l’altre. —Em podeu comentar dues o tres escenes de l’exili fins al dia d’avui? Quines recordeu? —Són pocs dies, i semblen molts. Recordo alguns dels moments més durs, només d’arribar amb els companys. Un altre moment és el dia que vam passar al jutjat esperant. Va ser un sentiment agredolç. La sensació d’alleujament per la llibertat sense fiança. D’una altra, de ràbia de veure la diferència de tracte entre nosaltres i els nostres amics a la presó d’Espanya. El tercer, quan ens anem retrobant amb la gent que ens ve a veure aquí: som lluny però som a prop. —Sou de l’any 1975. Us esperàveu el grau de violència de l’estat espanyol? —Sóc de les que s’han sorprès. Sabia, i pensava, i tenia clar, que l’estat espanyol i el PP eren de dretes, conservadors, i fins a cert punt amb maneres més dures. Però quan vaig començar a adonar-me que se superava l’esquema de valors amb què ens havíem educat va ser el 20 de setembre i sobretot el primer d’octubre. Algunes de les maneres del 20 de setembre em van fer dir ‘no anem bé’. I l’1-O quan vaig veure la violència gratuïta contra la gent, allò ja va ser un bany. Amb aquestes normes ni hi sé jugar, ni hi vull jugar. No és el meu marc. Teníem assumida la batalla jurídica i la política. Però violència, no. Negar, manipular i forçar el sistema per negar drets, tampoc. Per sort, els educats en valors més democràtics tenim clar que aquesta no és manera de fer societat, ni construir futur, ni defensar opcions ideològiques. Però no guanyaran. No deixarem que s’instauri com una normalitat. —Quin és el dia a dia de Serret? —Varia. Intentem tenir una certa rutina: reunió de govern setmanal, contactes amb gent de Catalunya, escriure articles, trobar-nos amb els advocats. Durant la campanya s’intensificarà el contacte amb la gent de Catalunya, perquè el 21-D totes les forces que ens presentem, jo amb ERC, les guanyem. I generem prou confiança perquè ens votin i vulguin continuar endavant amb el projecte de República. —Referèndum sobre la UE. Què votaria Serret? —Continuo tenint sentit europeista. Continuo defensant l’Europa dels pobles. Ja ho sé, que Europa és aliena a moltes dinàmiques, i que molta part de la ciutadania té aquest sentir de desencant. Europa ha d’evolucionar? Sí. Però considero que el projecte europeu és positiu, i les arrels de fonamentar i falcar la democràcia. Ho hem de defensar. Vivim en un món globalitzat i hem de teixir aliances i confiances. Hem de ser capaços de sumar. I l’esperit d’Europa de debò és aquest. Encara me’l crec. —Res que ens hàgim deixat? —La por. L’estratègia de la por que de manera molt subtil intenten anar abocant sobre la gent. Una por que de vegades és directa, de vegades indirecta. Por del que et passarà a tu, o als altres. La por l’hem de superar, plantar-hi cara i no assumir-la com una normalitat. Perquè si no ens acaba minant les oportunitats d’anar endavant. —Com supereu la por? —Desemmascarant-la. I fent evident que no tenen tanta força com volen aparentar. La por és una sensació. No un fet. Una agressió és un fet. I l’única manera és posar en evidència que, per més que facin, no poden fer tot el vulguin. Tot, no. I no ens poden fer tant mal com alguns ens volen fer creure. Sóc optimista de mena, i per necessitat. Si no, no seria on sóc, ni hauria entrat en un govern com aquest, ni tampoc hauria assumit ser a l’exili ni desmuntar la por. Ens volen fer creure que només ells poden fer la llei, o controlar la força. Hem de plantar cara a aquesta por. En una democràcia la gent decideix.

Meritxell Serret: ‘La retirada de l’ordre de detenció europea és un símptoma que guanyem’

‘Hi ha coses que algú hauria de dir’, reclama Manuel Delgado abans de començar l’entrevista. M’espera una estona entretinguda. No em defrauda: té ganes de parlar, com sempre, i, ara que la tensió política és tan i tan forta, encara més. Delgado, militant de Comunistes de Catalunya i simpatitzant de la CUP –sense militar-hi–, és una veu autoritzada per a parlar dels moviments socials i populars del país. Creu que el sobiranisme necessita aquests sectors per a poder-se eixamplar i superar la barrera del 50%. Per això troba indispensable de deixar enrere la figura de Mas: ‘Continua essent l’obstacle.’ Òbviament, també parlem de la divisió interna de la CUP i de les probables eleccions de març, per a les quals proposa una coalició d’esquerres. —L’enteneu, el gest de renúncia d’Antonio Baños? —La coherència de la CUP es va repetint com un elogi. La coherència del no. Però és que el no es tan coherent com el sí. Els partidaris del no, no són més coherents que els del sí. Igual que els del no, no són menys independentistes ni els del sí són menys anticapitalistes. Això no és veritat. Bàsicament, hi ha una actitud diferent sobre què cal fer. Baños i jo, posem per cas, crec que pensem igual. Encara més, et diré que sentim la mateixa cosa. I estic molt orgullós de gaudir de la seva amistat. L’única diferència és que ell pensa que s’ha de fer una cosa i jo penso que se n’ha de fer una altra. Aquesta és la diferència. Però no és un problema de coherència. La seva posició és tan coherent com la d’aquells que han votat que no. Baños ha estat coherent amb allò que interpretava que era el programa que representava. —Si més no, aquesta diferència d’opinions deixa al descobert la divisió interna. Això pot influir el partit amb vista a unes possibles noves eleccions? —La CUP està unida perquè està dividida. Perdó, ja sé que sembla un joc de paraules, però és impossible d’unir una cosa que no estigui dividida. La CUP és una unitat, la qual cosa vol dir que és composta per maneres diverses de veure les coses que estan juntes. O sigui, les coses poden estar unides sempre que siguin divisibles, sempre que puguin ser distingibles les unes de les altres. Si no, no estarien unides i serien la mateixa cosa. Això no és una paradoxa lògica. La CUP és una unitat. Sempre ha estat dividida, en el millor sentit de la paraula. Sempre ha tingut formes diferents de veure les coses. —Amb tot, aquesta divisió es pot traduir en una pèrdua de força considerable si finalment hi ha eleccions el març. —És possible. La CUP té un doble risc. D’una banda, que els qui han votat pel sí puguin acabar dissolent-se dins ERC. De la mateixa manera que alguns, subratllo alguns, que han votat pel no, finalment acabin dissolent-se dins En Comú Podem. És clar que és possible. Però passa que alguns creiem que el projecte CUP encara té vigència i que li correspon de superar aquesta mena de crisi que és resultat d’una opció, però també d’una campanya d’insults que són inconcebibles en el nostre context social que tantes vegades hem qualificat d’exemplar. En vista d’això, és normal que hi hagi una mena de neguit. Però jo estic convençut que no passarà ni l’una cosa ni l’altra i que la CUP com a projecte sobreviurà. Evidentment, és clar que em puc equivocar. També t’explico molt més els meus desitjos que els meus pronòstics. —Quan el consell polític de la CUP decidí que no investiria Artur Mas vàreu dir: ‘No hi ha res més perillós que un moviment de masses de classe mitjana.’ Però Catalunya és un país en què, tradicionalment, la classe mitjana ha protagonitzat els canvis. —Sí, si no hi ha cap inconvenient que la classe mitjana continuï assumint un paper protagonista. Però bàsicament ha de comptar que no tothom és de classe mitjana. Ja sé que bàsicament vivim en un model social en què qualsevol persona que no sembli de classe mitjana sembla condemnada a l’estigma. Cal pensar que una part de la població no és de classe mitjana i que fins i tot podria ser identificada amb allò que en una altra època hauríem anomenat classe obrera o senzillament classes populars. Això que ha passat aquests últims anys ha estat un moviment de masses, en el sentit històric de la paraula. El protagonisme i l’aliment bàsic ha estat essencialment la classe mitjana. Històricament, aquests moviments poden tenir certes derives que de vegades no deixen de ser inquietants, tal com alertava Ortega. L'escorament polític que fins ara ha tingut el sobiranisme ha estat bàsicament del centre-esquerre cap a la dreta —Per tant, voleu dir que caldria compartir més el protagonisme amb les classes populars. —El problema ha estat sempre el mateix, i en això la CUP tenia raó, perquè sempre que n’ha tingut l’oportunitat ha advertit de la importància d’eixamplar el procés per l’esquerra. I és claríssim que aquesta és la mancança que tenim. És claríssim que l’escorament polític que fins ara ha tingut el sobiranisme ha estat bàsicament del centre-esquerre cap a la dreta. En aquest país hi ha hagut mobilitzacions importantíssimes que han estat clau en la història recent, relacionades amb les protestes contra les retallades o contra l’abús immobiliari, de les quals l’expressió màxima i més notòria va ser el 15-M. I aquells sectors, d’alguna manera, hi han d’estar presents. Per no parlar de què significa aquesta part de la població que viu als barris del nord i a l’extraradi de Barcelona. Aquesta gent existeix. —La fórmula la teniu clara: eixamplar l’independentisme a través de les classes populars. És això? —El que hem de fer bàsicament és ser més. —I com es fa això? —Home, doncs portar la dinàmica on era abans del 9-N. En un moment determinat en què, de sobte, la lluita per l’emancipació nacional es va convertir en una lluita per a defensar Mas. Va ser en aquest moment quan es va produir un trencament perquè una part dels sectors favorables al procés sobiranista van espantar-se. Una part important de la població va desenganxar-se del procés, bàsicament, perquè veien inacceptable la presència de Mas al capdavant. —Així doncs, vós creieu que el problema és Mas. —És clar, Mas continua essent l’obstacle. És a dir, no podem confiar el futur a aquell que representa la pitjor part del passat. És que és una incongruència absoluta. —Diagnostiqueu que l’independentisme no pot créixer més per l’esquerra per culpa de Mas. Fem política-ficció i imaginem-nos que Mas s’enretira i que Junqueras es converteix en president. Això faria créixer el suport a l’independentisme? —Jo crec que sí. De la mateixa manera que si fos amb en Romeva, que d’una altra banda seria normal si tenim en compte el paper que va tenir a la llista electoral de Junts pel Sí. D’una altra banda, ERC ha governat molts anys als ajuntaments, com el de Barcelona, i un altre grapat d’anys també al país sencer, justament amb forces amb les quals podria construir el pont. Per exemple, tot allò que seria ICV i, per extensió, aquesta mena de galàxia que conforma En Comú Podem. Diguem que ERC seria un pont natural perquè ja ha governat amb l’esquerra. —Veieu amb bons ulls, doncs, una aliança entre En Comú Podem, la CUP i ERC. —Un testimoni personal: els mesos posteriors a allò que va ser el 15-M em vaig fer un fart d’anar a reunions de tota mena de plataformes que sorgien i en les quals hi havia tots els qui havíem estat al carrer protestant. I quan dic tots em refereixo a una esquerra que es pretenia transformadora. Essencialment, des de sectors més bel·ligerants d’ICV i evidentment d’EUiA, fins a allò que ara seria l’esquerra més radical i que podria ser la CUP. Estàvem plegats, parlàvem plegats i sortíem plegats. Aquesta perspectiva, fins i tot va tenir un nom, la ‘Syriza catalana’. Aquesta perspectiva d’un front d’esquerra transformador i trencador, sempre va existir, perquè el 15-M va existir. Després va haver-hi tota mena d’assaigs de confluència que finalment no van reeixir per causes diverses. Però aquesta mena de perspectiva, d’il·lusió, hi era. —Ara, en canvi, creieu que aquesta unió de forces es podria articular amb vista al mes de març? —I tant que podria articular-se, perquè evidentment hi ha moltes coses en comú. Començant per l’evidència que En Comú Podem no és Catalunya Sí que es Pot. Podem ha entès la lliçó que li van oferir les eleccions del 27-S. A En Comú Podem hi ha gent independentista igual que hi ha gent radicalment unionista, però aquest projecte de confluència tindria un argument que és el que comparteixen tots, des de la CUP fins a En Comú Podem, que és essencialment la perspectiva d’un procés constituent que acabi concloent amb un referèndum unilateral. És que sempre han coincidit. I el referèndum sempre ha estat la font de legitimitat del procés. —I posaríeu ERC al mateix sac? —És clar que sí, perquè, a més a més, amb ERC ja s’hi ha estat. Bàsicament és un sistema de connexions. La gent d’En Comú Podem i de la CUP han estat juntes, plegades, barrejades en moltes mobilitzacions. És a dir, que es coneixen. Ni tan sols es consideren rivals. Tenen perspectives distintes, però d’una manera o altra provenen d’aquesta mena d’estat d’ànim que es va crear a les grans mobilitzacions a la primera dècada d’aquest segle. De la mateixa manera que ERC té una experiència de govern ben dilatada al costat d’ICV i EUiA. —Somnieu d’unificar les esquerres. —Sí, és clar. Era el sentit que tenia que donés suport a la CUP quan encara era militant de Comunistes de Catalunya. No era un acte de transfuguisme, i la prova és que el partit no ho va interpretar així. Va ser una salutació; com cedir un jugador a l’equip contrari. Jo estic a favor de la unitat popular. Jo, com molts, anhelo restaurar la unitat perduda. No volem una cosa que no ha existit, sinó que volem recuperar una cosa que ja existia en els millors moments, els moments de les lluites socials. Aquest és l’esperit que volem recuperar per a les urnes. És molt probable que la presència d'En Comú Podem acabi absorbint un nombre importantíssim de persones que fins ara havia votat Ciutadans —Fer noves eleccions debilita el procés? —No. Jo crec que és claríssim que no hi haurà cap independentista que deixi de ser-ho. Pot ser que deixi de votar, però no que deixi de ser-ho. En canvi, es produeix un fenomen ben interessant. Que és que un nombre de persones –difícil de calcular– que van votar una opció tan radicalment unionista com Ciutadans el 27-S, a les eleccions espanyoles van votar una opció inequívocament sobiranista, partidària del dret a l’autodeterminació, com és En Comú Podem. És molt probable, i faig només una càbala, que la presència d’En Comú Podem acabi absorbint un nombre importantíssim de votants que fins ara havia votat Ciutadans. —En Comú Podem pot ser la peça que falta a l’independentisme per a superar el 50%? —És clar que sí. El número màgic de la CUP era el 55% i tampoc no falta tant. Tu creus que si Mas se’n va hi haurà cap independentista que deixi de ser-ho? Evidentment, la resposta és no. I no creus, com jo crec, que si Mas no hi és, alguns que no són independentistes si més no podrien acostar-se a postures autodeterministes? Doncs això. —Parlant de Mas. Confieu en un tomb d’última hora i que s’aparti? —No ho sé. Qui hauria de tenir més interès a canviar d’opinió a última hora seria Mas. Bàsicament per a evitar allò que seria el seu calvari electoral el mes de març. A qui més interessa unes eleccions al març és a En Comú Podem, que té claríssimes opcions de guanyar, i potser a ERC. Però és clar que ni a la CUP ni a Democràcia i Llibertat no els interessa de fer eleccions. Crec que això que veiem és una histèria nacionalista —He llegit que creieu que darrere una part de la ‘revolució dels somriures’ hi ha fanatisme, racisme i nacionalisme reaccionari. Per què ho penseu? —Doncs ho penso i ho dic perquè ho pateixo, no fotem. Sempre hem cregut que el nostre país era com un foc de camp colossal, en què tot era fet amb harmonia, amb somriures i que entre tots ho faríem tot. No. Ara es va veient que a un sector d’aquesta mena d’esfera que conforma Junts pel Sí, particularment de CDC, se li escapen rampells d’odi. Per entendre’ns. Hi ha un sector de votants de Junts pel Sí que sembla que hagin entrat en convulsió. De la mateixa manera que tenim la nostra caverna mediàtica catalana. I que tenim la nostra Marhuenda. Aquesta insistència, aquest to que ens és tan estrany en la nostra tradició tan flegmàtica de fer les coses que, francament, demostra una vegada més una cosa: que hi ha un sector de qualsevol nacionalisme que pot entrar en qualsevol moment en situació d’histèria. I crec que això que veiem és una histèria nacionalista. —Segurament perquè molts veuen que es pot escapar una oportunitat d’or per a assolir la independència. —És igual. En els moments complicats és quan es veuen les coses. A mi també em feia molta il·lusió! Però de debò que aquesta mena de convulsions en què entren tantes persones… Sembla que estiguin posseïts. Que l’amabilitat s’esfumi de cop i aparegui un rostre desencaixat i rabiós que adverteix justament això que dic. La forma histèrica del nacionalisme té un nom: feixisme.

Manuel Delgado: ‘No podem confiar el futur a aquell que representa la pitjor part del passat’

Jule Goikoetxea (Sant Sebastià, 1981) és una doctora en filosofia política més acostumada a moure’s en àmbits acadèmics i d’investigació que no pas a una visibilització pública. Tanmateix, aconsegueix d’aproximar la teoria i l’anàlisi política al gran públic d’una manera divulgativa, sense que es faci feixuc. Ho demostra a Privatitzar la democràcia (Icaria, 2018), on alerta sobre la reconfiguració de l’estat en l’època global, en què el ciutadà té com més va menys capacitat de decisió. Ara ha reeditat el llibre incorporant-hi un capítol dedicat especialment a Catalunya i a l’estat espanyol. —Per què dieu que la globalització és la privatització de la democràcia? —Més que el perquè, al llibre explico el com. Privatitza la democràcia perquè aquesta part keynesiana de l’estat, és a dir, l’estructura pública àmplia que es va desenvolupar durant el capitalisme industrial, comença a fer-se petita i a privatitzar-se a partir dels anys setanta i vuitanta, que és quan comença el capitalisme global. Hi ha una diferència entre el capitalisme industrial i el capitalisme financer, digital i de serveis, que jo anomeno global. Abans d’aquest canvi de capitalisme, els tractats de comerç internacionals es feien entre estats. Les corporacions establien acords, però mitjançant els estats nacionals. A partir dels setanta i vuitanta, el capitalisme muta, es redueixen les indústries i s’amplia el sector de serveis. I el comerç comença a fer-se entre parts de l’estat, com ara un executiu. Podem veure un Ministeri d’Economia establint acords amb un agent japonès i una corporació estatunidenca. Ja no són els estats, que fiscalitzen els tractats. En acords com el TTIP i el CETA, els protagonistes ja no són els estats-nació, sinó les corporacions, els executius i àrbitres, com ara auditories i agències de qualificació que no passen pel sistema nacional. —L’estat desapareix? —Jo crec que no. L’estat es transforma, com ha passat sempre. No és igual l’estat d’ara que el romà. Passa que els executius es reforcen, els sistemes judicials també es reforcen per donar suport a aquests executius, i els parlaments es debiliten. Van perdent processos de decisió. —És a dir, que el capitalisme va llimant el poder legislatiu dels governs. Com una ceba a la qual li van traient capes. —Això mateix. Tot es va privatitzant. La sanitat, l’educació, els béns bàsics… I com es fa això? Doncs debilitant els parlaments, debilitant la representació formal del poble. Totes les constitucions modernes del món es basen en l’existència d’una nació i en el fet que hi ha una sobirania popular que s’atorga a l’estat per mitjà del parlament. La sobirania popular ara es va eliminant. —Poseu-me un exemple. —Moltes lleis i molts projectes ja no passen pel parlament. Per exemple, governar per decret és una manera de privatitzar. És a dir, els parlaments cada vegada tenen menys força a l’hora d’influir. O la Unió Europea. La Unió Europea és un producte d’aquest nou capitalisme global, un sistema polític que no té parlament. Bé, sí, un parlament de broma, que no decideix res. Els òrgans forts són el Consell d’Europa i la Comissió. Europa és un dispositiu perfecte del capitalisme global, en el sentit que és un artefacte que representa molt bé l’època global en què vivim. Qui legisla a la Unió Europea no és el parlament, sinó que ho fan per mitjà dels grups de pressió, que són els que proposen polítiques i hi posen diners, i això després passa per la Comissió i el Consell. El 80% de les polítiques que fem aquí es veuen afectades per la Unió Europea. I en tot aquest procés, tu, com a ciutadà, no decideixes res, per molt que votis un partit o un altre. Hi ha tantes interferències, tanta mediatització. Hi ha una pèrdua de poder en tots els sentits. —És possible assolir una democràcia plena, en aquesta democràcia que retrateu? —A mi no m’agrada parlar de democràcia, sinó de processos de democratització. Durant la història hi ha hagut processos de democratització. Quan passa això? Quan la població es capacita per a l’autogovern. Hi ha barris en què abans hi havia esferes d’autogestió o comunals, però van desapareixent perquè els recursos es privatitzen. I al revés. Els processos de democratització a vegades també es veuen. Vull dir, que no és tot un sol procés i que de sobte la democràcia desapareix. És una lluita entre forces i, per això, hi ha espais, esferes o barris on de sobte s’esdevé un procés de democratització. Per exemple, el procés d’independència. —És un procés de democratització? —Ho poso com a exemple de procés de democratització perquè ha apoderat part de la població. Però també es fa paral·lelament a processos de privatització salvatges, com els de la sanitat pública i la universitat. Són processos que s’esdevenen alhora. Tenim el costum de ser monocausals, però no. Passen al mateix temps i estan en lluita contínua. —Com més processos hi ha, més malestar hi ha entre la població? —Bé, com més processos de privatització, més malestar i més misèria. No sabem encara com reaccionarà la gent, com articularà noves formes de lluita contra aquest malestar. No ho sabem, i això acostuma a articular-se més lentament des de l’esquerra que no pas des de la dreta. Perquè la pujada de la ultradreta ja la veiem. I la pujada de la ultradreta va relacionada amb la privatització de la democràcia. La mala llet que té molta gent que vota la ultradreta és per la pèrdua de salari, de feina, de pensions, de l’habitatge… És a dir, la privatització de la democràcia afecta tothom, però la dreta i la ultradreta tenen més calés i l’esquerra no arriba mai al poder. —El 15-M també era un procés de democratització. Què en queda? —Del 15-M en va sortir Podem i altres cercles, però crec que en l’àmbit espanyol en queda poca cosa, avui. —Quina opinió teniu de Podem? —Dins el sistema actual, és a dir, parlamentari, patriarcal i liberal, és clar que hi ha partits i gent que defensa processos de democratització. I crec que sí que tenen ganes de democratitzar i apoderar la gent, si més no, més ganes que el PSOE, per exemple. Però hi ha moltes limitacions i frens. Si tenim en compte la societat i la cultura política espanyola, Podem no triomfarà mai perquè hi ha una determinada sociologia a Espanya. Podem ha hagut d’introduir moltíssims discursos que han decebut la gent mateixa del 15-M. Al País Basc sempre ha estat vist com un partit socialdemòcrata, no pas com un partit radical, com sí que creien certs sectors de Madrid i Espanya. Creien que era una esquerra radical, però tots sabem que no ho és pas. Però una persona de Madrid, on els últims trenta anys no ha passat res en relació a la lluita organitzada potent, doncs al·lucina. —Al llibre fiqueu molt la banya en el liberalisme. Per què? —Cal fer diferències, perquè hi ha pràctiques liberals amb què puc estar d’acord, però passa que el liberalisme és hegemònic. És hegemònic, fins i tot, en el socialisme. S’ho ha menjat tot. Jo, més que no criticar les pràctiques neoliberals –que ho faig, per descomptat–, critico la ideologia liberal. La manera com el liberalisme entén el lliure mercat, la moral universal i com això és hegemònic en la població mateixa. Fins i tot, en els moviments socials, els valors, els costums… La moral universal, per exemple, s’ha menjat tota l’esquerra. Tota la tradició que ve d’aquest liberalisme dins d’un sistema capitalista i que, per tant, és hegemònic als mitjans, les cases, ha fet molt de mal a l’esquerra. Per una altra banda, hi ha una cosa que no s’analitza prou. Molts diuen que no són neoliberals, com alguns socialdemòcrates o referents com Habermas. Diuen que no estan d’acord amb el capitalisme salvatge, però reprodueixen la mateixa fòbia de l’estat, les mateixes propostes demanant una democràcia global que sobrepassi les sobiranies… Però què diuen? —És una mica el que diu Podem. —Exacte. Diuen que no són nacionalistes, que no volen estat, que són cosmopolites… Això és ideologia liberal de tota la vida! Que no volem una nació perquè exclou i perquè no hem escollit on hem nascut, un cosmopolitisme que deixa de banda conceptes com sobirania i estat perquè això reprimeix… Aquesta fòbia de l’estat que ve del liberalisme, però que és a totes les ideologies modernes, com l’anarquisme i el comunisme, s’ha menjat l’esquerra. Quan et trec l’estat, el vols, però te n’has estat queixant els últims cinquanta anys perquè deies que era la classe dominant. L’esquerra entén l’estat com un subjecte, i això és alienació. L’estat no és bo ni dolent, perquè no té cor. És un conjunt de pràctiques i estratègies. —Sou una gran defensora de l’estat, veig. Però què fem amb el vell significat de l’estat, el de la maquinària pesant i burocràtica? —És que cal reconceptualitzar l’estat i acabar aquesta fòbia que li tenim, que és liberal i patriarcal. Perquè no pot haver-hi democratització sense estructures públiques. Hem de construir un estat que, per exemple, posi recursos per a espais autogestionats, un estat que el fem tots. D’altra banda, el conflicte perpetu és el motor de tota democratització. Voler reduir l’estat a un subjecte dolent, dolentíssim, mentre l’individu és bo, la comunitat també i la família també, no té sentit. I això ho comparteixen tant Ciutadans com Podem. Em fan molta gràcia els qui diuen que no volen estat perquè no volen fronteres. I jo penso: però si un sou és una frontera, ser una negra soltera avui en dia és una frontera… De debò que en ple segle XXI parlarem de frontera únicament en un sentit físic com si fos una muralla? Quan les transaccions financeres, que també posen fronteres, són moltíssim més salvatges! Per això dic que l’esquerra no tan sols té una crisi de poder, sinó també una crisi conceptual i discursiva de fa molts anys. I ho veiem ja amb l’auge de l’extrema dreta. Perquè l’esquerra no s’ha empassat el discurs liberal i prou, sinó també el monoteista, el que té fòbia de l’estat, individualista i cristià. —Dediqueu un capítol a Catalunya. Per què? —En aquesta edició he afegit dos capítols, el de Catalunya i el de l’estat espanyol. En el de Catalunya, em centro en el sistema sanitari i com es va privatitzar. Explico, per exemple, com es va fer aquest procés impulsat per l’elit espanyola, però també la catalana, i les conseqüències d’això, que després influiran en el començament del procés d’independència. No oblidem que al principi del procés es barregen moltes coses, i una és el descontentament per les retallades i que privatitzin la democràcia. Per què passa això? Perquè en un procés de democratització tu has de tenir en compte què opina la gent. I encara que qui privatitzi sigui part de l’elit catalana, la gent continua confiant més en el sistema sanitari català que no pas en l’espanyol, i en les institucions catalanes més que no pas les espanyoles. És aquí on es veu l’eix nacional. Hi ha aquest procés de privatització, però també hi ha hagut, aquests últims quaranta anys des de la mort de Franco, un procés de reproducció del demos català. És a dir, Catalunya existeix. En part, perquè la gent creu que existeix. No solament perquè hi ha institucions, sinó que la gent creu que existeix el demos català, i creu que és diferent que el demos castellà. I això ho has de tenir en compte per analitzar el procés d’independència.

Jule Goikoetxea: ‘La privatització de la democràcia ha provocat l’auge de la ultradreta’

Els partits del Botànic han mantingut la majoria absoluta d’escons. El PSPV, que ha fet coincidir els comicis amb les eleccions espanyoles, s’ha vist beneficiat d’aquest fet, mentre Compromís i Unides Podem – EUPV han perdut part del suport. La majoria finalment ha estat ajustada, amb un retrocés. Els partits d’esquerres sumen 52 escons de 99 i un 48,5% dels vots, mentre ara fa quatre anys va aconseguir tres escons més i un 55,5%. Per la seva part, la dreta ha passat del 40% al 46,8. El factor clau ha estat la coalició de Podem amb EUPV. El 2015, Acord Ciutadà (amb EUPV i ERPV) no va entrar amb un 4,38% dels vots i en aquesta ocasió, la unió d’EUPV amb Podem ha permès que no es perdés cap vot. En aquesta ocasió ha tret menys d’un 8% dels vots. Per tant, és molt probable que per separat no haguessin entrat cap dels vots i que s’hagués perdut la majoria del Botànic. En l’àmbit comarcal, el mapa s’ha capgirat, en gran part per la fragmentació de la dreta i el descens del PP. El 2015 el PP va guanyar en totes les comarques valencianes menys en vuit, cinc per a Compromís i tres per als socialistes; mentre ahir, el mapa es va tenyir de roig, i el PP només va ser la força més votada en quatre comarques i en sis va ser Compromís. Cal destacar que ara fa quatre anys, el PP va ser la força més votada a les principals ciutats del país, com Alacant, Castelló, Elx, Gandia, Oriola, Torrent, Torrevella i València. En aquesta ocasió, només a Oriola el PP s’ha mantingut com a força més votada, mentre la capital del país, València, ha assolit la majoria Compromís i la resta ha vençut el PSPV. El tomb és històric, ja que els socialistes no guanyaven les eleccions valencianes d’ençà de la victòria el 1991. Compromís s’ha mantingut com a força més votada en gran part de les comarques centrals, fins a la Ribera Baixa i València i gràcies al descens del PP és consolida com la força més votada en aquesta part del territori. El Botànic manté la majoria absoluta malgrat el descens de Compromís i Podem

Les esquerres s’imposen arreu del País Valencià malgrat un clar descens

Els candidats a presidir la Comissió Europea dels sis partits polítics més grans del Parlament Europeu participen a hores d’ara en un debat per les eleccions europees del 26-M. Els candidats que participen en el debat són l’alemany Manfred Weber pel Partit Popular Europeu, el neerlandès Frans Timmermans pel Partit Socialista Europeu, el txec Jan Zahradil pel partit de l’Aliança dels Conservadors i Reformistes Europeus, la danesa Margrethe Vestager pel partit de l’Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa, l’alemanya Ska Keller pel Partit Verd Europeu i l’espanyol Nico Cué pel Partit de l’Esquerra Europea. No hi participa Oriol Junqueras, candidat de l’Aliança Lliure Europea, que comparteix grup parlamentari amb el Partit Verd Europeu. Aquesta serà la segona vegada que el Parlament Europeu esculli el nou president de la Comissió. Abans, però, caldrà que el candidat sigui proposat pel Consell Europeu, que el conformen els caps d’estat i de govern de la UE, tenint en compte els resultats de les eleccions. El debat durarà 90 minuts i es dividirà en tres blocs: ‘Migració i ocupació juvenil’, ‘Canvi climàtic, medi ambient, tributació i competència’ i ‘Comerç internacional, paper de la UE en un món canviant, populisme, dèficit democràtic i rellevància de les institucions’. L’organitzadora del debat és la Unió Europea de Radiodifusió, l’organització internacional de televisions i ràdios públiques que també s’encarrega del festival d’Eurovisió i de la retransmissió del Concert de Cap d’Any de Viena. La periodista francesa Emilie Tran Nguyen, de France Télévisions, i el periodista alemany Markus Preiss, d’ARD Germany, moderaran el debat des de l’hemicicle, mentre que la periodista finesa Annastiina Heikkila, d’YLE Finland, gestionarà les contribucions des de les xarxes socials, a través de l’etiqueta #TellEurope

Debat entre els candidats a presidir la Comissió Europea

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, es reuneix avui a Madrid amb el primer ministre britànic, David Cameron. La trobada servirà per a analitzar unes quantes qüestions, sobretot la crisi de refugiats que viu la Unió Europea. També és possible que parlin sobre les eleccions del dia 27 al Parlament de Catalunya. Pot ser que el president espanyol cerqui el suport de Cameron contra el procés d’independència. Rajoy ja va parlar del procés d’independència de Catalunya amb la cancellera alemanya, Angela Merkel, dimarts a Berlín. Després de la reunió, en una conferència de premsa, Merkel va fer costat al president espanyol i va dir que calia respectar la integritat territorial dels estats i la legislació internacional. D’una banda, aquestes paraules van ser interpretades per la premsa espanyola com un cop de mà a Rajoy. Tanmateix, no van pas tenir aquest mateix tractament per part de tots els mitjans. The New York Times, per exemple, va dir que eren ‘un avís vague de Merkel sobre el pla d’independència de Catalunya’. Rajoy rebrà Cameron després de la reunió del consell de ministres del govern espanyol. Tot seguit compareixeran en una conferència de premsa per explicar el contingut de la reunió. A més de la crisi de refugiats i les eleccions catalanes, hi ha més qüestions que és possible que tractin: la reforma econòmica i monetària de la Unió, l’evolució de l’eurozona i el referèndum del Regne Unit sobre la pertinença a la UE, que és previst que es faci abans del 2018.

Rajoy cerca ara algun gest de Cameron contra el procés català

Les autoritats de Síria han anunciat a primera hora el començament de les operacions per organitzar l’evacuació dels combatents d’Alep oriental. ‘L’operació per organitzar la sortida d’homes armats de l’est d’Alep ha començat’, han indicat fonts oficials a l’agència britànica de notícies Reuters. Per la seva banda, fonts rebels han dit en declaracions en aquesta mateixa agència que el nou alto-el-foc pactat entre les dues parts ha entrat en vigor a les 2.30 hores (1.30, hora catalana). Amb tot, alguns periodistes presents a la zona diuen que hi ha intercanvi de trets a Alep. Vegeu què diu el periodista Mikel Ayestaran a Twitter: boom, boom, boom mientras leo en agencias ‘alto el fuego’ e 'inicio de las evacuaciones' #Alepo Mucha confusión — mikel ayestaran (@mikelayestaran) December 15, 2016 Un resident citat per Reuters ha afirmat que els enfrontaments s’han aturat a primera hora del matí. El govern sirià i els rebels van arribar ahir a un nou acord per evacuar la zona est d’Alep, territori que fins ara controlaven els insurgents, segons van informar les dues parts, en un últim intent per donar una sortida segura als civils. Una font del govern sirià va confirmar l’acord sobre Alep i va indicar que, a canvi, s’evacuaran també els 15.000 civils que hi ha a les localitats d’Al-Fuah i Kefraya, a la província d’Idlib, assetjades pels rebels. El govern sirià i els rebels ja van acordar dimarts, sota els auspicis de Rússia i Turquia, una treva per facilitar la sortida dels combatents i civils de la zona est d’Alep, que a excepció d’un petit reducte ja ha caigut en mans del govern de Baixar al-Assad després de mesos d’intensa ofensiva. Estava previst que la treva, que va començar dimarts al matí amb el cessament dels atacs aeris, es completés dimecres per iniciar l’evacuació, per a la qual cosa ja s’havien traslladat diversos autobusos a l’est d’Alep. Tot i això, l’acord va fracassar abans de començar a aplicar-se. Segons fonts rebels i de les Nacions Unides, l’Iran –un dels principals aliats internacionals del règim sirià– va plantejar noves condicions: l’evacuació d’Al-Fuah i Kefraya. Els canvis en l’acord van afavorir la represa dels combats. Les forces governamentals han aconseguit entrar al barri d’Al-Sukkari, l’últim bastió rebel d’Alep oriental, que amb prou feines fa dos quilòmetres quadrats, mentre que l’oposició ha llançat un contraatac.

Comença l’evacuació dels combatents i la població civil d’Alep oriental

Amb motiu de les eleccions del 27 de setembre, el Col·lectiu Wilson ha publicat un comunicat per a exposar els efectes positius i negatius de la independència de Catalunya sobre l’economia. Aquesta entitat és formada per catedràtics catalans de renom mundial, com ara Carles Boix o Jordi Galí. Un altre dels membres del col·lectiu, l’economista Xavier Sala i Martín, ha fet un piulet amb la conclusió del text: ‘No us preocupeu per l’economia!’ Comunicat del Col.lectiu Wilson (@Col_Wilson) arran de les eleccions del 27S. RESUM: NO us preocupeu per l’economia! http://t.co/yDqNGrsXZS — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 7, 2015 Han escrit el comunicat arran de les ‘campanyes de desinformació i intoxicació sobre les veritables conseqüències d’un hipotètic estat català’, que es basen en estudis o dades que ‘no resisteixen un escrutini sistemàtic’. Un altre motiu ha estat que el govern espanyol ‘ha emfatitzat una campanya basada en l’amenaça’, és a dir, ‘basada en l’anunci de represàlies contra Catalunya, les seves institucions i els seus votants en cas d’haver-hi una majoria favorable a la independència’. El Col·lectiu Wilson exposa, en onze punts, els beneficis i els costs de la independència de Catalunya. ‘Una Catalunya independent –subratllen– seria viable políticament i econòmicament.’ I en posen dos exemples clars: ‘eliminaria un dèficit fiscal molt gran i persistent’ i ‘la independència constituiria una oportunitat d’acabar amb estructures institucionals i econòmiques ineficients’. Segons el text, que també es fixa en el cost de la transició cap a l’estat propi, ‘si hi ha voluntat política, no hi ha cap raó objectiva que impedeixi la continuïtat de facto de les relacions econòmiques i financeres amb la resta d’Europa, en tots els àmbits’. S’hi analitzen els fluxos comercials amb Espanya, el manteniment de l’euro i la pertinença a la Unió Europea en aquesta etapa de transició. L’escrit acaba així: ‘Qualsevol cost eventual de la transició a l’estat propi seria, per definició, temporal. Els beneficis esmentats més amunt serien, en canvi, permanents. Per tant, el balanç net de la independència de Catalunya en el terreny econòmic és funció, en últim terme, del pes que nosaltres, els que hem de decidir ara, donem al nostre futur i el dels nostres fills. Si aquest pes és significatiu, pensem que la independència de Catalunya serà bona per al nostre país, també en l’àmbit econòmic.’

Comunicat del Col·lectiu Wilson: ‘No us preocupeu per l’economia’

El parlament de les Illes ha aprovat avui el pressupost general per al 2020, després d’incorporar cent seixanta-vuit esmenes parcials, setze d’elles durant les tres sessions de ple fetes d’ençà de dimarts. El pressupost és de 5.893,1 milions d’euros, la qual cosa suposa un augment de 435 milions (+8%) en comparació de l’any anterior. Amb tot, la despesa no financera (4.383,8 milions d’euros) s’ha reduït en cinquanta milions. Enguany, en votar el projecte de llei, s’han unificat les seccions en blocs per votar-les conjuntament, la qual cosa ha agilitzat notablement el tràmit. Més per Menorca ha demanat votar per separat la secció del fons d’impuls de turisme sostenible per abstenir-se en aquest apartat. Pel que fa a les esmenes, en l’última sessió s’ha acceptat una esmena parcial del PI a la Conselleria de Mobilitat i Habitatge, per destinar 200.000 euros més a la redacció del projecte per portar el tren fins a Alcúdia. S’ha aprovat amb el suport de tots els grups excepte del PP, el qual s’ha abstingut. En total, els grups parlamentaris van presentar 864 esmenes parcials al pressupost, de les quals se n’han acceptat una cinquena part. Amb tot, la majoria de les esmenes acceptades són dels grups del govern (PSIB, Més per Mallorca i Unides Podem), de manera individual o conjunta, i 54 són de l’oposició: 22 del PI; 18 de Cs i 14 del PP. Ni en el ple ni en Comissió es va acceptar cap esmena de Vox. Els grups de l’oposició han criticat al llarg d’aquests tres dies la baixa xifra d’esmenes acceptades, assegurant que les seves propostes no s’han tingut en compte. Complement de residència de 22.000 euros per a alts càrrecs Una de les esmenes que ha marcat el debat del pressupost d’enguany ha estat la presentada per Més per Menorca que demanava d’eliminar el complement de residència de 22.000 euros als alts càrrecs que procedeixen de fora de les Illes. Podem va proposar una redacció alternativa amb la qual reduïa el plus a 12.000 euros i plantejava d’introduir major control documental de la despesa, però el diputat Josep Castells (Més per Menorca) no la va acceptar ja que mantenia el pagament a càrrecs de fora de l’arxipèlag, nucli de la seva disconformitat. D’aquesta manera, la proposta va fracassar en comptar només amb el suport de Més per Mallorca, el PI i Cs, amb el vot en contra de PSIB, Podem i Vox i l’abstenció del PP i el diputat d’EUIB. Castells va lamentar precisament que la proposta hagués centrat el debat públic sobre el pressupost i va assegurar que el seu grup no havia pretès a cap moment ‘polemitzar’ amb aquest assumpte.

El parlament de les Illes aprova el pressupost per al 2020

Jordi Sànchez ha dedicat unes hores del seu permís penitenciari de dos dies a ser entrevistat en directe al programa ‘Preguntes Freqüents’ de TV3. Ha parlat tant dels sentiments que li produeix tornar a casa durant els permisos com de l’actualitat política, marcada per les discrepàncies entre JxCat i ERC. Segons que ha explicat, el 27-O es va declarar la independència per les diferències partidistes. Aquest ha estat el moment àlgid de la conversa: «—A la unilateralitat hi arribem per decisions de desunió de l’independentisme, de tacticisme electoral d’alguns. Hi arribem malgrat que no tots els actors d’aquella taula volien aquella decisió. No sé fins a quin punt, quan una part dels que hi havia en aquella taula i formaven part del govern defensen que cal anar a la declaració d’independència, esperaven que el president Puigdemont convoqués eleccions. —De qui parla? —D’ERC, i parlo sense embuts, ho dic obertament. Jo havia tingut converses amb Oriol Junqueras i no veia aquesta opció. Va passar el que passa massa sovint: les eleccions porten a rivalitats entre partits.» Sànchez també ha parlat de les possibilitats per a declarar la independència el 3 o el 10 d’octubre. En aquest sentit, ha volgut desmentir que pressionés per impedir una acampada a Barcelona la nit del 3 d’octubre: ‘No és cert, en la mesura que el 3 d’octubre ningú no va proposar l’acampada. S’havia previst en uns altres escenaris, però no el 3 d’octubre. Ens adonem de la potència del 3-O al vespre i quan compartim en una taula la compareixença del cap d’estat som conscients de què ens venia al damunt.’ Ha afegit que va tenir coneixement que Universitats per la República volia acampar, però el rumor de l’arribada d’un grup d’extrema dreta els va fer desestimar-ho. D’una altra banda ha dit que el 10 d’octubre el president Puigdemont va atendre les veus internacionals –com membres del Consell d’Europa i organitzacions de drets humans– que li demanaven que no declarés la independència perquè hi havia marge per la negociació. ‘Quan veus que t’han enganyat penses que hauries d’haver actuat diferent’, ha dit. “És fals que jo desactivés l’acampada del 3 d’octubre. No teníem la capacitat ni de muntar ni de desmuntar” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/FCynfPD68L — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 Abans d’això ha parlat dels permisos penitenciaris i ha explicat que, gràcies a l’aplicació de l’article 100.2, durant tres dies a la setmana sortirà de la presó a fer tasques de voluntariat a una entitat que té cura de famílies en situació de pobresa extrema a l’àrea de Barcelona. El permís de dos dies que li ha permès d’anar a TV3 s’acaba demà a les 20.00. “El primer permís penitenciari el vaig viure amb una estranya normalitat. Era com si hagués passat una setmana molt llarga sense estar a casa” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/CSlgViCjm5 — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 “Tornar a Lledoners és dur però són les regles del joc. Com a pres polític, la meva manera de denunciar-ho és assumir aquesta realitat. Ho tinc interioritzat” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/QYyQhRqA2o — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 “He optat per fer tasques de voluntariat en una entitat que es preocupa de tenir cura de famílies amb necessitats de pobresa extrema i dels seus fills” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/5QUIHvkATo — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 Sànchez ha repassat l’experiència a la presó, primer a Soto del Real i després als Lledoners, i ha explicat com l’ha canviat. Ha dit que a la presó hi ha violència i ha recordat que a Soto del Real van tallar-li el coll a un altre intern al meu costat, però també ha deixat clar que ‘no és com a les sèries de televisió’. “M’he acabat acostumant a la presó. No vol dir rendir-se, vol dir adaptar-se. Quan ens vam quedar Junqueras, Forn, Cuixart i jo a la presó, vaig tocar fons però vaig entendre que trigaria a sortir” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/X3n8HLrrho — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 “El primer dia, un intern em va dir “de la prisión se sale”. Si tu ho tens clar, el que es tracta és de viure sense cap renúncia” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/E92ggaGjFM — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 “Quan vam arribar a la presó ens van fer una revisió amb un nu integral. No deixa de ser un acte d'humiliació per part de qui exerceix la funció del sistema penitenciari” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/UZXQO6ixhv — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 “Es van articular tots els mecanismes perquè en els 10 mesos que vam compartir presó amb Sandro Rosell i Jordi Cuixart no coincidíssim cap vegada” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/IOthy0vYK2 — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 Sobre les crítiques de Ciutadans a les condicions dels presos polítics als Lledoners, ha dit que a ells no els fan mal, però si als seus familiars i amics. ‘Em sorprèn l’actitud de persones que es dediquen a un servei públic, com és la política, i que es dediquen a mentir per unes determinades idees polítiques’, ha afegit. “Em sorprèn l’actitud de persones que es dediquen a la política disposats a mentir per servir a unes idees. Que vinguin a Lledoners i parlin amb funcionaris, segur que alguns voten a Ciutadans” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/PwBiWovGWZ — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 “He de dir que hi ha hagut visites que esperava i no han vingut. M’agradarà mirar-los als ulls quan els trobi. Ells tindran la consciència intranquil·la. He trobat a faltar cartes” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/EfLfn2CetJ — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 Tot i la condemna de nou anys de presó, ha afirmat que tornaria a fer tot allò que va fer la tardor de 2017, llevat de pujar al vehicle de la Guàrdia Civil el 20-S perquè va ser utilitzat mediàticament. ‘De la resta, ho tornaria a fer tot’, ha dit. Després d’aquesta reflexió, ha dit que és conscient que les seves paraules serien aprofitades per la fiscalia per a recórrer contra els permisos penitenciaris, però ha defensat que ‘en una democràcia, el dret de manifestació és sagrat’. “Si tirés enrere, el 20S actuaria de la mateixa manera. Probablement, no pujaria dalt del vehicle de la Guàrdia Civil perquè s’ha utilitzat per mitjans i la Fiscalia per justificar allò injustificable” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/DcprOccadw — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 👉 Jordi Sànchez (@jordialapreso) sobre el 20S: “Vaig veure clar que teníem una trampa” #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/Q3dl3locUl — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 Sànchez ha parlat de la declaració d’independència del 27-O, però no ha volgut explicar què hauria fet ell perquè ja era tancat a la presó i, per tant, no es pot posar en la pell del govern. ‘Jo no sé com hauria reaccionat. Sempre he dit que la unilateralitat és una opció que existeix, no hi hem de renunciar, però hem de ser conscients que, quan l’apliquem, la puguem desplegar amb fortalesa’, ha dit. 👉 Jordi Sànchez (@jordialapreso) volia DUI o eleccions? “Ni una cosa ni l’altra. La unilateralitat és un instrument que s’ha de fer servir quan puguem fer-lo servir” #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/6xlVz4PuOF — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 “El 27-O vaig viure’l conscient que era una decisió que incomodava la gent que l’estava prenent. Ho feien des del convenciment que era l’única sortida però no era la primera opció que volien” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/s4cxjfFGl3 — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 També ha explicat que, quan ell ja era a la presó, va parlar per telèfon amb el president Carles Puigdemont i li va dir que ‘fes com hagués de fer’, però que la presó ‘silencia’. Amb tot, ha parlat de les dificultats de l’exili, que ha definit com ‘una presó amb barrots invisibles’ i ha recordat que alguns dels exiliats han perdut familiars d’ençà que han deixat Catalunya. “Al cap d’una setmana de ser a la presó, vaig tenir una conversa amb el president Puigdemont i li vaig dir: “la presó no ens ajuda”” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/dDlmFil8Vc — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020 Sànchez també ha parlat de l’espai polític de JxCat, la Crida per la República i el PDECat. Sense avançar-ne detalls, ha dit que aviat hi hauria notícies al respecte, i ha destacat la presentació de la plataforma Independentistes d’Esquerres com una mostra més de la transversalitat que, segons diu, té l’espai. “La marca Junts per Catalunya, la Crida tenen un nom important, però els problemes no vindran per les marques. No podem ser esclaus d’un nom” Jordi Sànchez (@jordialapreso) #FAQSbraithwaiteTV3 ▶️ https://t.co/JeoxzPGEQI pic.twitter.com/ud6QpwqR0Q — Preguntes freqüents (@FAQSTV3) February 22, 2020

Jordi Sànchez, clar i contundent en el retorn emocionant en un plató de televisió

El president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, convocaran una ‘cimera de país’ per tractar de la crisi dels refugiats. La ciutat de Barcelona, tal com ha explicat Colau, rep autobusos des d’Andalusia plens d’immigrants que sol·liciten asil i refugi. Ajuntament i Generalitat volen organitzar-se per poder saber de quins recursos disposen per a atendre els nouvinguts. El consistori ha invertit enguany sis milions d’euros de fons municipals en l’atenció d’immigrants i ha calgut obrir equipaments pensats originàriament per a l’operatiu d’hivern. Colau ha alertat que les arribades d’immigrants augmentarien, atès que les vies de trànsit de Turquia o del centre de la Mediterrània són cada vegada més complicades. ‘El cas de l’Aquarius és molt similar al de les persones que es llencen a l’estret de Gibraltar’, ha afirmat. Tant el govern de l’Ajuntament de Barcelona com el de la Generalitat estan d’acord a augmentar l’acolliment de refugiats: ‘Tenim capacitat i voluntat d’acollir, però ho hem de fer amb recursos.’ L’any passat Barcelona va atendre més de quatre mil persones per aquest mateix motiu i tan sols durant el primer trimestre d’enguany ja en són més de tres mil. Colau i Torra presidiran una reunió extraordinària del consorci de l’habitatge Un altre acord a què han arribat tots dos dirigents ha estat la convocatòria d’una reunió extraordinària del consorci de l’habitatge. La batllessa proposa que la Generalitat augmenti la despesa en aquest àmbit i que s’aprovi un decret per a eixamplar la protecció dels habitatges, actualment de vint anys. Alhora, ha retret a la Generalitat que vulgui subhastar habitatges i demana que es treballi en els desnonaments ‘al principi del procediment’ i no al final, en l’actuació policíaca. Defensa del Diplocat Ada Colau també ha defensat que s’aturi la liquidació del Diplocat, el Consell de la Diplomàcia de Catalunya. ‘Aquest òrgan forma part de la normalitat’, ha dit. I ha destacat que ja existia abans del 2015, quan va accedir a la batllia. En aquest sentit ha garantit col·laboració institucional per tal de fer possible la normalitat.

Barcelona, al mig de la crisi dels refugiats: Ada Colau i Quim Torra convoquen una cimera de país

El Tribunal Suprem va sentenciar fa uns dies que l’impost d’Actes Jurídics Documentats que s’ha de pagar en el moment de formalitzar una hipoteca recauria sobre els bancs i no pas els clients, però l’endemà mateix es va fer enrere i va dir que seria un ple que prendria la decisió definitiva el 5 de novembre. Ara els clients es troben en un limbe que genera molts dubtes, però associacions de consumidors com AICEC-ADICAE animen a aprofitar-ho per a presentar demandes col·lectives que pressionin el Suprem perquè es posicioni de la banda del consumidor i no pas de les entitats bancàries. Ho explica Natàlia Reina, membre de l’associació: ‘Aquest stand by pot servir perquè la gent es comenci a mobilitzar.’ Reclamar a les entitats bancàries, el primer pas Reina parla de reclamacions extrajudicials a les entitats bancàries o al banc d’Espanya com a pas previ important abans de prendre altres mesures. Recomana, doncs, que es facin les reclamacions al servei d’atenció al client dels bancs. És a dir, fer-los arribar un escrit en què s’especifiqui la disconformitat del client amb la clàusula imposada, sigui l’impost d’Actes Jurídics Documentats o les despeses de registre, notaria, taxació i gestoria. ‘Potser no contesten o ho deneguen, però aleshores es pot fer una reclamació al banc d’Espanya.’ La demanda col·lectiva, una manera de fer pressió Després d’haver fet aquest pas, els afectats tenen l’opció d’afegir-se a una demanda col·lectiva. AICEC-ADICAE ja en va impulsar una tres mesos abans de la sentència del Suprem. Té la particularitat que reclama les principals despeses que es deriven de la formalització del préstec, no únicament l’impost d’Actes Jurídics Documentats. Per què afegir-se a una demanda col·lectiva i no fer-ne una d’individual? Segons Reina, guanyar una demanda col·lectiva d’aquesta magnitud crearia una jurisprudència que mai no ha estat clara en aquesta qüestió. Fins ara, la indefinició del Tribunal Suprem espanyol ha fet que, en les demandes individuals, alguns clients aconseguissin que els retornessin totes les despeses i alguns altres no aconseguissin res o bé només el retorn d’una part de les despeses. Aquesta incertesa, diu Reina, beneficia els bancs, atès que dissuadeix molts clients de presentar demandes individuals per la possibilitat de perdre-les. Les demandes col·lectives, en canvi, tenen un cost molt inferior per al demandant (uns setanta euros) i, a més, comporten un gran benefici col·lectiu si es guanyen. En aquest cas, es garantiria que els drets de tots els consumidors pel que fa a les despeses hipotecàries no es veiessin vulnerats en el futur, segons que sosté AICEC-ADICAE. Reclamar a Hisenda: equivocar-se d’objectiu? Els qui hagin liquidat l’impost aquests últims quatre anys poden reclamar-lo a Hisenda. Tanmateix, Reina considera que reclamar l’impost a Hisenda és equivocar-se d’objectiu, que són els bancs. ‘No és un impost que Hisenda t’hagi cobrat de més i s’hagi de retornar. És una lluita amb la banca, que te’l va imposar de manera obligatòria, no pas amb Hisenda’, explica. ‘Es pot fer, però no és la manera de lluitar contra aquesta clàusula abusiva. No estem en contra de l’impost, sinó d’una clàusula que ens obliga a nosaltres i no a la banca a pagar-lo.’ Per això considera que esperar-se al dia 5 o optar per la via de reclamar a Hisenda són dues maneres de perdre l’oportunitat de fer pressió: ‘Si esperes que el Suprem dicti una sentència a favor teu, pots esperar tota la vida’. L’enèsima clàusula polèmica relacionada amb les hipoteques AICEC-ADICAE considera que l’impost d’Actes Jurídics Documentats és una clàusula abusiva més de les que imposen les entitats bancàries. De fet, tal com fan en la demanda col·lectiva, insten els consumidors a reclamar també als bancs les despeses de registre, notaria, taxació i gestoria. Reina recorda altres imposicions en relació amb les hipoteques: ‘Els bancs decideixen moltes coses: vinculen una assegurança molt cara a la hipoteca, t’obliguen a fer la notaria amb ells, t’imposen el seu taxador, etc. Aquest impost no és l’únic abús, n’hi ha molts més.’ En aquest sentit, recorda el cas de les clàusules sòl com a exemple d’un altre dels ‘molts abusos dels bancs’ al qual s’ha fet front mitjançant les demandes col·lectives. Va ser una macrodemanda del 2010 que va provocar una sentència del Suprem espanyol tres anys després que afectava el BBVA, Cajamar i Caixa Galícia. Tenint en compte precedents com aquest, subratlla la necessitat de lluitar col·lectivament i fer accions que ‘no facin un favor a la banca’. ‘La demanda col·lectiva és una manera de dedicar temps i diners per lluitar contra una injustícia que ens afecta a tots. És una forma d’activisme.’ Així doncs, insta tots els interessats a informar-se dels detalls de les demandes a les assemblees d’AICEC-ADICAE i a afegir-se a la concentració contra la paralització de la sentència el 5 de novembre a les dotze del migdia davant la delegació del govern espanyol a Catalunya.

‘No fem un favor a la banca. La demanda col·lectiva és una forma d’activisme’

Segurament la dada més contundent (i sorprenent) del baròmetre (pdf) del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat fet públic ahir és l’increment espectacular del nombre de diputats que tindria Catalunya Sí que es Pot (CSQP) si ara hi hagués eleccions al parlament; passaria dels 11 que té ara a entre 21 i 23. Tots els altres veurien reduïda la seva representació, en més o menys mesura. D’on ve aquest increment? Segons el CEO, la coalició d’esquerres rebria votants de pràcticament tots els altres partits, especialment de la CUP i del PSC. En efecte, l’estudi diu que l’11,6% dels qui diuen haver votat la CUP el 27-S ara ho farien per Catalunya Sí que es Pot; i el mateix faria el 6,5% dels votants del PSC. El director del CEO, Jordi Argelaguet apuntava ahir com una de les causes la conjuntura política actual, dominada pel debat sobre la investidura del nou president espanyol, en què Podem, un dels integrants de la coalició, és un dels protagonistes; el sondatge es va fer amb una mostra de 1.500 enquestes entre el 22 de febrer i el 8 de març, durant el debat i votació de la investidura fallida de Pedro Sánchez, i tot just a l’inici de les crisis de Podem l’agudització de les quals no va venir fins després. A més, aquesta hipotètica transferència de vot coincideix amb una altra dada que ofereix el CEO: una lleugera davallada de la intenció de vot de Junts pel Sí. Un 83% dels que van fer confiança a la coalició independentista ho tornaria a fer ara, i el transvasament de vot a d’altres opcions no és massa significativa, perquè fonamentalment passarien a engruixir el grup dels indecisos. Però això sí que té una traducció en la projecció d’escons, que en Junts pel Sí passaria dels 62 d’ara a 56-58. La principal beneficiada seria Catalunya Sí que es Pot. La posició sobre la independència I quina posició tenen els qui votarien ara Catalunya Sí que es Pot en relació amb la independència D’entrada, un 65% pensa que Catalunya té un nivell insuficient autonomia, i un 28% considera que ja té prou autonomia. Un 56% pensa que Catalunya hauria de ser un estat dins una Espanya federal; un 22%, una comunitat autònoma; un 9,8%, un estat independent i un 6% no ho sap. I a la pregunta, ‘vol que Catalunya esdevingui un estat independent?’, un 63,9% responen que no; un 20,3%, sí i un 13,5% no ho sap. Ara, la majoria veu poc probable que el govern espanyol acabi oferint un acord acceptable per a la majoria del parlament català: un 44% ho veu poc probable; un 23% ho veu gens probable i només un 20% ho troba bastant probable, i un 7% molt probable. La paradoxa federalista És a dir, un 70% dels qui votarien Catalunya Sí que es Pot veu poc o gens probable que el govern espanyol ofereixi cap acord acceptable per al parlament català i un 65% diu que Catalunya té un nivell insuficient d’autonomia, però tan sols un 20% votaria sí en un referèndum i un 63% dels votants votaria no. Justament avui el politòleg Sergi Castanyé ha fet una anàlisi sobre la paradoxa dels federalistes que no confien en Espanya però votarien no a la independència.

D’on aconseguiria nous votants CSQP i què dirien sobre la independència?

La portaveu de Podem al Congrés espanyol, Irene Montero, ha recordat que l’estat és ‘un país plurinacional’ on les persones comparteixen múltiples identitats. Durant la presentació de la moció de censura que Podem ha presentat aquest matí contra el govern del PP, Montero ha afirmat que la seva proposta per resoldre el conflicte amb Catalunya és ‘referèndum, dret a decidir, perquè les bases de la convivència entre els pobles d’aquest país siguin fermament democràtiques’. Les declaracions de Montero arriben l’endemà que el corrent intern de Podem Anticapitalistas publiqués un comunicat de suport al referèndum. Podeu seguir en directe el debat de la moció de censura al govern de Mariano Rajoy ací: ‘Quan una nació demana decidir, ignorar-la no és només una política imprudent sinó un insult a la democràcia i als ciutadanas que exigeixen exercir la seva soberania’ ha declarat Montero durant la presentació de la moció de censura al govern de Rajoy. ‘La seva pèssima gestió d’aquest conflicte i la negativa a deixar que s’expressi de forma democràtica és un símptoma més que vostès formen part del passat i només poden imposar la seva voluntat negant els drets de tots’, ha afegit. En aquest sentit ha acusat el PP d’haver fet ‘de l’anticatalanisme la seva bandera’ i ha recordat que el PP no va acceptar ‘el resultat de les urnes’ del referèndum de l’Estatut ni la votació del Congrés i van presentar un recurs al Tribunal Constitucional que va ‘rebentar el marc de convivència i el marc competencial del país’. A més, ha acusat el PP de repetir que ‘Espanaya es trenca’ mentre ells ‘han venut Espanya a trossos als grans fons d’inversió i als bons voltor’. Segons Montero, aquest ‘anticatalanisme’ del PP té una explicació electoral: ‘Vostès han preferit ser un partit residual a Catalunya amb el seu espanyolisme ranci i amb un xenòfob confés al capdavant, el senyor Albiol, si això donava ales al seu graner de vots a la resta de l’estat’. ‘El seu projecte d’Espanya contra Catalunya només pot donar ales a un projecte de Catalunya sense Espanya’, ha dit.

Montero (Podem): ‘Quan una nació demana decidir, no escoltar és un insult a la democràcia’

La borrasca ha arribat amb puntualitat aquesta matinada a Catalunya i ha deixat pluges generals arreu del país –amb registres generosos d’entre 10 i 40 litres- i nevades que han baixat fins als 300 metres a diverses comarques de Ponent com les Garrigues, l’Urgell, el Pla d’Urgell o la Segarra. La nevada també ha estat abundant a l’altiplà central i a les comarques d’interior de Tarragona a una cota superior però als 600 metres. Segons dades del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) destaquen els 10 centímetres de Prades, els 5 centímetres a Cervià de les Garrigues o a la Pobla de Cèrvoles o els 4 centímetres de Tàrrega. Hi ha 13 vies de la xarxa viària on és obligatori circular amb cadenes, especialment a la demarcació de Lleida. A l’AP-2, del Pla de Santa Maria a Alfés, es recomana circular amb precaució per la presència de neu/gel a la calçada.

La nevada baixa fins als 300 metres a les comarques de Ponent

La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i la secretària primera de la mesa, Anna Simó, declararan demà al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per haver permès el debat sobre el referèndum a la cambra. Han estat encausades per desobediència i prevaricació, igual que alguns altres membres de la mesa: Ramona Barrufet, Joan Josep Nuet i Lluís Coromines, que declararan més endavant. Les entitats sobiranistes han fet una crida perquè la gent es torni a mobilitzar per acompanyar Forcadell i Simó. L’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) han convocat una concentració de suport a la porta del TSJC. Els dirigents de les quatre entitats ja han anunciat que anirien a l’acte. La convocatòria és demà a dos quarts de nou del matí al passeig de Lluís Companys de Barcelona. És previst que Forcadell i Simó rebin també el suport de membres del govern i diputats sobiranistes, com ja va passar en ocasions anteriors i en la resta de judicis pel 9-N. Aquest és el cartell que han difós les entitats:

El sobiranisme torna a mobilitzar-se per donar suport a Forcadell i Simó

El president d’Algèria, Abdelaziz Bouteflika, ha anunciat avui que finalment no es presentarà a la reelecció per a un cinquè mandat, ha ajornat la celebració de les presidencials previstes per al 18 d’abril i ha convocat una conferència nacional per a establir les bases d’una ‘nova Algèria’. El país porta immers dues setmanes a multitudinàries protestes contra el veterà mandatari, de 82 anys, davant la decisió d’aquest a tornar-se a presentar a les eleccions. En un missatge a la nació, ha reconegut les ‘importants marxes populars’ que s’han anat registrant de forma pacífica i ha dit que ‘entén les motivacions’ que han portat a la població a sortir al carrer. ‘No hi haurà un cinquè mandat i mai ha estat qüestió per a mi’, ha anunciat el mandatari, assegurant que el seu estat de salut i la seva edat li ‘assignen com a últim deure cap al poble algerià establir les bases d’una nova república’. ‘Aquesta nova república i aquest nou sistema estaran en mans de noves generacions d’algerians’, ha afegit. Bouteflika, al poder des de 1999, tot just ha aparegut en públic d’ençà que el 2013 va patir un infart i l’oposició, igual que la majoria dels algerians, considera que no està capacitat per governar. De fet, el president va tornar diumenge al país després de passar més d’una setmana a Suïssa ingressat. Conferència nacional per a transformar el país D’altra banda, ha anunciat la celebració d’una ‘conferència nacional inclusiva i independent’ amb vista a la ‘discussió, l’elaboració i l’adopció de tots els tipus de reformes que han de constituir la base del nou sistema’ amb vista a la transformació del país. En aquesta conferència, ha assegurat el mandatari, estarà representada la societat civil de manera ‘equitativa’ i funcionarà sota ‘la direcció d’una instància presidencial plural’ amb un president al capdavant que ‘serà una personalitat independent, consensuada i experimentada’. ‘La conferència s’ha d’esforçar a completar el seu mandat abans de finals de 2019’, ha precisat. Serà quan finalitzi aquesta conferència quan se celebrin les eleccions presidencials, organitzades per una ‘comissió electoral independent’. Perquè aquestes eleccions puguin celebrar-se, ‘es formarà un govern de competència nacional que es beneficiaran del suport dels components de la conferència nacional’, ha precisat Bouteflika.

Bouteflika no es presentarà a la reelecció i ajorna les presidencials a Algèria

El president espanyol, Mariano Rajoy, afronta la segona moció de censura d’aquesta legislatura, presentada pel PSOE. Rajoy és davant l’abisme, ja que els cinc vots del PNB poden posar fi a la seva carrera política. Tant ERC com el PDECat s’inclinen pel vot afirmatiu, i juntament amb els diputats socialistes i els de Podem sumen 173 diputats. Els nacionalistes bascs són, per tant, la clau de volta perquè Pedro Sánchez tombi Rajoy i sigui investit president en la votació de demà. En la defensa de la moció, José Luis Ábalos, portaveu del PSOE, ha assegurat que no es poden avançar les eleccions perquè primer cal recuperar la normalitat i l’estabilitat institucional. Ábalos ha acusat el PP de cercar la impunitat de la seva corrupció i ha llançat un dard a Ciutadans. ‘Hi col·laboraran?’, s’ha preguntat. Per sorpresa, Rajoy ha decidit replicar al portaveu i l’ha titllat de mentider per haver ‘manipulat el significat’ de la sentència de Gürtel. ‘La moció reflecteix les urgències del senyor Sánchez per guanyar allò que no ha obtingut a les urnes’, ha dit. El president espanyol també ha retret al PSOE que vulgui governar sense pla i sense suport al congrés. Després dels retrets entre PSOE i PP, ha pres la paraula el candidat Pedro Sánchez. ‘Senyor Rajoy, aquesta moció es pot acabar ara mateix. Està disposat a dimitir?’, ha preguntat. El líder socialista ha assegurat que Rajoy i el seu govern són part del passat. Sánchez ha promès un govern que farà del diàleg la seva política i que cercarà sempre l’estabilitat. Per això, i malgrat l’oposició del PSOE fa uns dies, ha dit que mantindrà el pressupost aprovat pel govern de Rajoy. D’aquesta manera, Sánchez també intenta de guanyar-se els vots del PNB. Rajoy ha titllat Sánchez ‘d’oportunista i irresponsable’. Li ha retret que s’agafi ara al pressupost espanyol per intentar arribar a la presidència sense tenir suport suficient per a governar. A més, ha dit que serà ostatge dels partits independentistes. ‘Vostè podrà fer el que li permetin aquells que l’apuntalin’, ha reblat. Tot seguit, intervindran els representants dels grups parlamentaris, també del PSOE, encara que sigui el partit que presenta la moció. Tindran trenta minuts per a exposar el seu posicionament, en ordre de menor representativitat a major, i una segona intervenció de deu minuts. A més, Sánchez podrà respondre’ls. La votació final es farà demà. Sánchez necessita 176 vots, la majoria absoluta, perquè la moció tiri endavant i esdevenir president del govern espanyol. La votació serà pública i per crida, és a dir, cada diputat haurà d’expressar el seu vot en veu alta. Vegeu ací la sessió en directe:

El PNB anuncia el seu vot favorable i liquida l’etapa de Rajoy

Després de la declaració independentista del parlament del 9 de novembre passat, molts ajuntaments del Principat van aprovar mocions per adherir-s’hi. Des de començament de març, més d’un centenar de consistoris han rebut, mitjançant els mossos d’esquadra, un requeriment de l’Audiència espanyola demanant-los informació sobre els plens en què es van aprovar aquestes mocions. En la notificació, l’Audiència reclama l’acta del ple i també vol saber què va votar cadascú, si hi ha enregistraments… A final de l’any passat ja hi va haver sis ajuntaments que van rebre una nota del tribunal i, entre aquests, el de Celrà (Gironès) ja va dir que no en faria cas, que desobeiria. La setmana passada van rebre una segona notificació, de mans dels mossos. I ahir van fer saber a la policia catalana que de cap manera no atendrien el requeriment. També ahir, l’Ajuntament de Viladamat (Alt Empordà) va anunciar que s’afegia a la desobediència i que no respondria el requeriment. ‘No pensem passar per l’adreçador’, diu el batlle de Celrà, Dani Cornellà (CUP) en aquesta entrevista. —Al desembre us va arribar la notificació de l’Audiència espanyola. —Sí, i senzillament no vam respondre. —I ho vau dir públicament. —Vam fer una declaració política de suport dels grups municipals a la decisió de l’equip de govern de desobeir els requeriments de l’Audiència espanyola. —I després van ser els mossos que us van fer arribar el requeriment. —Sí, i ens van fer un requeriment molt i molt concret, en comparació amb els requeriments que han rebut els altres pobles. A nosaltres ens pregunten qui va votar a favor de la urgència de la moció que es va aprovar; prèviament a la votació es va votar i es va aprovar per unanimitat que es tramités per urgència i després vam votar pròpiament la moció, que es va imposar per unanimitat. El requeriment, per tant, demostra que l’Audiència espanyola ja tenia la informació. —I quina resposta heu donat a la notificació que heu rebut dels mossos. —La vam rebre l’1 de març. La van entrar al registre. I jo la vaig signar d’entrada com a batlle. I l’endemà ens vam reunir els portaveus dels grups municipals i es va acordar de donar la mateixa resposta que es va donar el desembre a la notificació que vam rebre per fax de l’Audiència espanyola. I hi vam afegir que amb data 2 de març del 2016 els grups municipals de l’Ajuntament de Celrà acordaven de tornar a donar suport a la decisió de l’equip de govern municipal de no respondre cap requeriment de l’Audiència espanyola. Avui ho hem donat això als mossos d’esquadra. —Això pot tenir conseqüències. —Som conscients que a l’estat espanyol hi pot haver conseqüències per aquesta decisió. Però quan això s’arribi a jutjar ja no serem en aquest estat. —Però us heu assessorat jurídicament. —Sí. La CUP ens assessora, i també alguns altres organismes supramunicipals investigats. I veiem que de conseqüències directes, ara, no n’hi ha. Jurídicament ens diuen que ara per ara no hauria de passar res, si bé cal tenir en compte que amb la justícia espanyola això no es pot dir. —No deixa de ser un segon requeriment que no responeu. —Sí, però no hauria de tenir unes conseqüències directes ara. Una altra cosa seria que arribés un tercer requeriment. Els advocats ens diuen que, ja que la justícia espanyola és tan polititzada, hi pot haver qualsevol resposta. I cap advocat no s’ha atrevit a dir-nos que ens passaria una cosa o una altra. És evident que ens poden acusar de desobediència a l’autoritat, de desacatament… —Una cosa és que com a batlle assumiu la responsabilitat. Però també podrien amenaçar tècnics municipals… —No ho crec. Perquè sempre deixem molt clar que és una decisió política que pren l’equip de govern amb el suport dels grups municipals. I en el comunicat deixem molt clar que la decisió de desobeir afecta exclusivament els regidors, sense interferir en les decisions que adopti lliurement el funcionariat de l’ajuntament’. No obliguem cap funcionari a fer res, només faltaria. El secretari treballa per l’estat, i nosaltres no ens podem oposar a allò que decideixi de fer; és la seva feina, hi ha una relació laboral. I com que és una qüestió política sí que tenim clar que nosaltres no passem per l’adreçador. —Són uns quants ajuntaments que han rebut requeriments… —Sí, n’hi ha molts. He parlat amb l’ACM i m’han transmès que hi ha més de cent ajuntaments que han rebut el requeriment a través dels mossos d’esquadra. És una ofensiva a gran escala. —Els primers, tret de vosaltres, sí que van donar la informació que els demanaven. —Sí. I a alguns fins i tot els van arxivar la causa. —I no heu pensat que donant la informació, si efectivament s’acaba arxivant el cas, el cas ja quedaria tancat? —De fet, nosaltres ens pensàvem que per lògica arxivarien també el nostre procediment. Com que es va fer públic que els dels sis ajuntaments o set de la primera tongada els havien arxivats i no ens van dir res, vam entendre que en el nostre cas també. Perquè la moció era la mateixa. I ens va sorprendre quan vam rebre el requeriment dels mossos. Si un magistrat de l’Audiència espanyola aplica un criteri en diversos ajuntaments, enteníem que automàticament tota aquesta pantomima quedava arxivada. I vam veure que no. Hi ha magistrats que continuen amb aquesta cacera de bruixes. I n’hi ha que n’obren de nous. Això demostra la politització de la justícia. —Us busquen les pessigolles? —Ens prenen el pèl. Tota la informació que demanen és pública i nosaltres no hem amagat mai res a ningú.

Daniel Cornellà: ‘Nosaltres no passem per l’adreçador de l’Audiència espanyola’

L’editora Iolanda Batallé (Barcelona, 1971) es mostra hiperactiva, expansiva i amb consciència de dona forta. És de les que no es doblega i dispara arguments en cascada, per fer anar l’aigua al seu molí. És una veterana en el món de l’edició, tant en català com en espanyol, i les coses li van bé. Assegura que ha tingut la sort –i encara li dura– de tenir caps que li fan confiança, que la deixen fer. Va començar a Galaxia Gutemberg, va passar nou anys a Random House i ara ja en fa set que és al Grup Enciclopèdia Catalana. Va entrar-hi per encarregar-se del segell infantil i juvenil la Galera. Temps després va crear Bridge, per ocupar un espai de pont entre el lector jove i l’adult, i avui té el segell consolidat. Ara fa un any, el patronat d’Enciclopèdia Catalana va provar d’endur-se cap a casa els segells Proa i Pòrtic, del Grup 62, i no se’n va sortir. Aleshores li féu un encàrrec: crear segells propis de literatura per a adults. L’envit era una llaminadura. Un any després, aquest febrer, acaba de néixer Catedral, que serà Grup Catedral als crèdits, per renovar una marca Enciclopèdia Catalana, envellida, i per evitar el rebuig que origina a segons quin lector espanyol. I també el mes d’octubre començarà a publicar l’editorial Rata. Aquesta operació és una de les novetats més destacades del món literari català d’aquesta temporada. Totes dues editorials tindran també versió castellana, sempre que la traducció sigui lògica. Batallé destaca aquesta voluntat de clavar queixalada en el pastís editorial espanyol. L’expansió també coincideix amb la renovació del patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana. Del gener ençà, presideix la fundació l’ex-conseller d’Indústria Antoni Subirà, l’empresari Carles Sumarroca n’és vice-president i l’advocat Josep Lluís Vilaseca el secretari. Entre els vocals, s’hi compten: Josep Pujol i Ferrusola, Joaquim Boixareu, Xavier Cambra i Àngel Castiñeira, i s’hi han incorporat Joan Abellà (gerent del Macba i ex-vice-president d’Òmnium), Xavier Antich (filòsof i president del patronat de la Fundació Antoni Tàpies), Carme Miró (Apple Tree Communications), Joan Oliveras i Bagués (president de Bagués-Masriera) i Josep Maria Rosanas (professor del IESE). —El projecte dels segells Catedral i Rata dins el grup Enciclopèdia Catalana és una resposta a una situació que no es pot alterar, la vinculació de les editorials Proa i Pòrtic al Grup 62, o és que ja doneu per perduts aquests segells? —Enciclopèdia Catalana té el 20% del Grup 62. És així com ho entenem. Sentim un vincle i mantenim un ‘fairplay’ amb el Grup 62. Jo mateixa en sóc autora i el meu editor és l’Emili Rosales. La meva relació amb el Grup 62 és bona i és respectuosa. Considerem que els segells del Grup 62 són els nostres cosins germans. Dit això, t’explicaré com va anar el naixement dels segells Catedral, amb el qual acabem de publicar els primers títols, i Rata, segell que no començarà a publicar fins a l’octubre, i permet-me que encara no avanci cap títol ni autor. —Digueu. —Ara fa un any, el patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana em va encarregar de crear una editorial per a adults. Era lògic: tenint consolidat i amb grans èxits el segell de literatura infantil, la Galera, i havent també obtingut èxits destacables amb el segell Brigde, que cerca el públic jove i adult, calia un segell destinat a adults. Pensa que amb Bridge, del llibre ‘813 Truffaut’ de Paula Bonet ja n’hem fet cinc edicions, i de la sèrie de ‘Les putes… de la iaia’, entre els quatre títols que hem tret, ja hem venut uns 80.000 exemplars. Ho peta. De trenta títols publicats a Bridge, vint han entrat a la llista de més venuts. —I què va ser primer, Rata o Catedral? —Primer vaig imaginar l’editorial Rata, que és on publicaré tot allò que m’agrada com a lectora. La voluntat és fer de Rata un segell independent de literatura internacional de qualitat. Però no puc perdre de vista que tinc un equip al darrere i s’han de pagar els sous cada mes. A partir d’aquí, també vam imaginar un segell de literatura de qualitat, però per a un públic més ampli. —Què enteneu per literatura de qualitat? —Per a mi qualitat em sembla que és allò que no enganya. —… —Deixa’m continuar. Em vaig començar a fer preguntes: una editorial per a què? Per a comunicar què? I la resposta va ser: per a dir prou. Prou de què? Fer una editorial en un grup editorial mitjà amb característiques independents, per publicar obres on l’escriptor escrigui des de la necessitat, a vegades des de la ràbia, una editorial que sigui autèntica. No vull fer una cosa elitista, perquè jo no sóc elitista (però cap dels llibres que publico no enganya). L’altra cosa és l’exigència de qualitat. I aquest serà Rata. —Com és que vau triar aquest nom? —Una editorial és un discurs, és què vull comunicar. Vaig provar milers de noms i logos i al final n’estic molt satisfeta. La marca és tipogràfica i trobo que funciona molt bé i el nom ve del llatí: «ratificar». I Rata també vol dir: «Riu Atractiu de Textos Ambiciosos» i en castellà «Red Atractiva de Textos Ambiciosos». Els quatre títols fundacionals de Rata sortiran en català i castellà. Ho farem sempre així mentre tingui sentit. —Considereu un objectiu important l’edició en totes dues llengües? —Ho és. El castellà és important perquè el que oferim des de Catedral i Rata és treballar bé l’autor català també en castellà. Hi ha un espai i qui aconsegueixi fer-ho bé, li serà important. No és fàcil, però s’ha de fer dignament. —Considereu que no es fa una bona política de promoció dels autors catalans en castellà i que aquesta és la raó principal de l’índex tan baix de vendes? —Sí, penso que és la raó principal. També hi ha més factors importants: sortir alhora és clau. I al mateix preu. I si a Catalunya un llibre funciona bé, això s’ha de jugar bé també a favor de la versió en castellà. —L’altre dia Jordi Herralde explicava que era realment difícil de vendre llibres d’autors catalans en castellà. I mira que ell va intentar-ho amb noms com Quim Monzó. —Òbviament, sempre és arriscat fer un autor català a Espanya. Però hem de mirar més raons: la traducció castellana d’una obra original en català és una porta al món per a l’autor. —Fareu política d’autor? Com construireu el vostre catàleg? —M’agrada molt descobrir veus noves. També recuperar clàssics de totes les cultures. Una de les consignes que tinc és no anar a buscar cap autor del Grup 62. Ara, també passa que hi ha un seguit d’autors que em coneixen i que em porten originals perquè me’ls llegeixi. —Calien dos segells de literatura per a adults? Quina és la línia divisòria entre Rata i Catedral? —No és el cas, però si Rafael Nadal em proposés un volum per z publicar, no el podríem situar a Rata ni a Bridge ni a la Galera. Així neix Catedral. És una editorial amb llibres de qualitat però amb una voluntat més comercial. Té dos formats, Catedral: el gran, amb el qual hem publicat la novel·la de Jonas Jonasson ‘L’assassí que va somiar amb un lloc al cel’ o la de la Flavia Company ‘Haru’. I hi ha un format més petit, per a llibres més prims, com el de Jair Domínguez, ‘Perímetre’. —Amb Catedral heu començat publicant en Jonasson en solitari… —Això ha estat un accident. Salamandra va avançar un mes la publicació i vam haver d’avançar-nos nosaltres també. Però la idea era que tots tres sortissin al març alhora. —Publicar la nova novel·la de Jonas Jonasson té una doble interpretació: és un bon títol per a una primera venda de llibres important (dues vegades consecutives ha estat el llibre més venut per Sant Jordi) i difondre el nou segell a una gran massa de lectors; però al mateix temps, és un títol que no va voler publicar l’editorial la Campana, que havia publicat aquest autor fins ara. —Mira, jo em moc pel que crec, no pas per la por. El títol va quedar lliure, una sèrie d’editorials el vam temptejar i el vam aconseguir nosaltres. I et diré que aquest tercer títol no és pas diferent del primer que va publicar aquest autor. Tinc el suport del director general d’Enciclopèdia Catalana, Albert Pèlach, i el nou patronat que acaba d’entrar, presidit per Antoni Subirà. La voluntat és de publicar set llibres de Rata cada any, deu de Catedral i tretze de Bridge.

Iolanda Batallé: ‘Una de les consignes que tinc és no anar a buscar cap autor del Grup 62’

Els diaris més influents del món demanaven ahir en els editorials una solució negociada en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Apel·laven al diàleg, i, bo i deplorant la declaració d’independència i negant la validesa del referèndum, proposaven solucions per a Catalunya, com ara ‘més autogovern’ o l’acord per a un referèndum pactat. Per això, quan al vespre van veure el discurs de Felipe VI, que derruïa qualsevol possibilitat de diàleg i adobava el camí per a la intervenció de Catalunya, van quedar sorpresos. Avui reflecteix aquesta estranyesa, la premsa internacional. Per exemple, al Financial Times (vegeu l’editorial d’ahir), el seu editor, Lionel Barber, ha piulat: ‘Espanya necessita mediació internacional, no la intervenció de la monarquia, que sembla un últim llançament equivocat de daus a Catalunya’. Spain needs international mediation – not monarchy intervention which looks like a mistaken last throw of the dice on Catalonia https://t.co/pwMRwlNKRc — Lionel Barber (@lionelbarber) October 4, 2017 Barber enllaça a un altre piulet, escrit pel periodista del diari Paul Mason, que qualifica el discurs de Felipe VI de ‘kamikaze’. Here's the full text of Felipe's kamikaze statement, courtesy of https://t.co/tt7WGDTpF6 @thespainreport — Paul Mason (@paulmasonnews) October 3, 2017 L’editora de BBC Europa, Katya Adler, també va fer notar que Felipe VI no havia dit res sobre ‘la violència de diumenge’. Spanish King didn't once mention the violence on Sunday in his televised address on #Catalunia — katya adler (@BBCkatyaadler) October 3, 2017 I, així mateix, el corresponsal del diari The Times: ‘Sembla que el rei Felipe ha perdut l’oportunitat de dialogar mentre la crisi catalana s’aprofundeix. Ni una paraula per als centenars de ferits.’ It seems like King Felipe missed a chance to call for dialogue as the Catalan crisis deepens. No word about the hundreds hurt — grahamkeeley (@grahamkeeley) October 3, 2017 El diari The Times fa un titular ben contundent: ‘El rei Felipe d’Espanya menysprea els catalans ferits‘. The Guardian considera inusual i agressiva la intervenció de Felipe VI. I destaca: ‘No va fer cap esment a la violència que va malmetre el referèndum quan els agents de policia van irrompre als col·legis electorals, van agredir votants i van disparar bales de goma contra la gent.’ El diari francès Le Figaro parla també ‘d’un discurs tan estrany com agressiu’, i destaca molt que ‘no hi ha cap apel·lació al diàleg’ i que ‘no es va fer cap esment als nou-cents ferits per les càrregues policíaques que han impactat tant els catalans com els espanyols’. Entre la premsa francesa, es destaca el titular que fa el Libération sobre el discurs de Felipe VI: ‘El rei d’Espanya ataca amb violència els independentistes.’ A Itàlia, La Repubblica diu que el rei espanyol ‘no fa cap referència a la violència de la policia enviada des de Madrid’. Fins i tot alguns d’aquests mitjans s’han fixat en l’escenificació del missatge de Felipe VI. Euronews hi dedica un tema a part i tot, en què explica el retrat que hi havia darrere: ‘És un retrat de Carles III, l’avantpassat Borbó del rei actual, que va imposar la llengua espanyola en detriment del català en el sistema educatiu l’any 1768.’

L’agressivitat de Felipe VI amb Catalunya desconcerta la premsa internacional

El catedràtic de dret internacional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo alerta que durant aquests últims dies el govern espanyol ha fabricat un buit jurídic ‘per fer el que li doni la gana’ a Catalunya i per a suspendre’n l’autonomia ‘de facto’ sense haver de passar pel control del senat, que implicaria l’activació de l’article 155 de la constitució. Ho ha exposat en aquest article publicat avui a ElDiario.es, en què qualifica de ‘monstruositat jurídica’ el mecanisme pel qual el govern de Rajoy s’ha disposat a agafar el control dels comptes de la Generalitat. En declaracions a VilaWeb, Pérez Royo explica: ‘Apliquen l’article 155 de manera encoberta. De manera subreptícia i espúria. Es construeix un buit jurídic per fer el que els doni la gana. El 155 obliga a dir què i com es volen fer les coses. I això no ho volen fer. S’ha suspès de facto el dret d’autonomia de Catalunya. Fan el que no es pot fer. Si volen suspendre l’autonomia han de seguir un procediment, que és el que preveu l’article 155.’ Aquest procediment és descrit per l’article 189 del reglament del senat, que explica com s’ha de desplegar el 155. El govern espanyol hauria d’aprovar un decret en què s’identifiqués la situació d’emergència per la qual es vol activar el 155 i exposar les mesures necessàries per a poder-la encarar. La mesa del senat ha de rebre aquest decret i traslladar-lo a la comissió de comunitats autònomes, que l’haurà de debatre i aprovar. Després, ha d’anar al ple, en què també s’haurà de debatre i votar. Hi han de poder intervenir els grups parlamentaris, i s’ha d’aprovar per majoria absoluta. Doncs el govern espanyol s’ha saltat tot això, tots els terminis i la transparència sobre les intencions i les mesures que es volen imposar que implicaria el procediment del senat. ‘Per activar el 155 han d’identificar amb claredat quina és la crisi política i constitucional que volen afrontar. I després han de dir quines mesures volen adoptar i durant quant de temps ho volen fer. I això no ho volen fer, no volen posar-ho per escrit ni sotmetre-ho a un debat que, encara que es fes en una cambra tan domesticada com el senat, seria públic i televisat’, explica.

Pérez Royo alerta que el govern espanyol vol suspendre de manera encoberta l’autonomia de Catalunya

L’entrenador del Barça, Frank Rijkaard, va visitar ahir l’Ateneu Barcelonès per a presentar el llibre ‘Teaming: Treballar en equip per a un món millor’ (La Magrana, 2007) que ha escrit el seu secretari personal Jil Van Eyle i que ell mateix ha prologat.

Frank Rijkaard a l’Ateneu Barcelonès

El col·lectiu Dracs de Barcelona ha organitzat un torneig de futbol contra la transfòbia per la discriminació que pateix el col·lectiu transsexual en el món de l’esport i, sobretot, en el futbol. Dracs de Barcelona s’ha sumat així a la commemoració del Dia Internacional contra l’homofòbia, la bifòbia i la transfòbia, que es commemora cada any el 17 de maig, amb la celebració de la primera edició de la Dracs & Queens Cup. La competició s’ha fet al camp de futbol de l’escola Scala Dei, de Barcelona, i hi han participat una cinquantena de persones. En declaracions a l’agència ACN, Eloi Centellas, jugador de Dracs de Barcelona, ha reclamat una major visibilitat del col·lectiu LGTBI en el món del futbol. El col·lectiu ha assenyalat que actualment només hi ha dues futbolistes transsexuals federades en tot l’estat espanyol: Alba Palacios (Las Rozas CF) i Valentina Berr (Terrassa FC) i cap en categories masculines. Han recalcat que ‘si l’homosexualitat és encara una qüestió pendent d’afrontar en les categories masculines, la transsexualitat és encara un tema molt més tabú’. Per això, la seva gran reivindicació d’aquest torneig ha estat contra la transfòbia en el món de l’esport. ‘Hi ha molt per a fer en els esports en general, però especialment en el futbol professional’, ha assegurat Steven Landry, president de Dracs de Barcelona. Eloi Centellas, jugador de Dracs de Barcelona, ha explicat que el col·lectiu va néixer com un grup d’amics que tenen en comú el futbol i volien expandir aquest hobby a la comunitat LGTBI. ‘El nostre objectiu és donar visibilitat i això significa reivindicar i més en el sector del futbol’. Centelles ha lamentat que la visibilitat LGTBI al món del futbol ‘s’ha quedat estancada i no ha avançat i encara queda molta feina per fer. Els clubs importants catalans no han fet un pas endavant i seria important que fossin exemple i donessin visibilitat i sortís el tema’. Dracs de Barcelona és una associació que ‘promou la integració de les persones, independentment de la seva condició sexual, a través de l’esport i, més concretament, del futbol’. L’entitat basa la seva activitat en entrenaments setmanals, la participació en una lligueta de futbol 7 i la realització d’altres activitats extraesportives, com ara sortides en grup, xerrades i debats. Cada divendres juguen una lliga al barri de Canyelles amb altres equips i la idea és fer un torneig anual que és el que han celebrat avui. ‘Com a club som molt jove i la nostra idea és anar creixent i expandint-nos per donar visibilitat’ al col·lectiu LGTBI. ‘Si em vaig allunyar del món del futbol és perquè sóc gai’

Dracs de Barcelona organitza un torneig de futbol contra la transfòbia en el món de l’esport

Pel cap baix, mil persones han estat detingudes al centre de Moscou durant una protesta no autoritzada que exigia la presència de candidats opositors a les eleccions municipals a la capital. El dirigent opositor Alexei Navalni, detingut una altra vegada aquesta setmana, havia demanat als seus simpatitzants que es concentressin davant l’ajuntament per exigir la presència d’aquests candidats en els comicis del 8 de setembre. El batlle de Moscou, Sergei Sobianin, havia alertat a les xarxes socials que el seu govern actuaria contra els qui amenacessin l’ordre públic. ‘Atents a l’ultimàtum: Els aldarulls no portaran res de bo. L’ordre es mantindrà’, va afirmar en un comunicat. En conseqüència, la policia ha blindat el centre de la ciutat. Les autoritats electorals argumenten que els candidats opositors han estat vetats perquè no han aconseguit prou signatures per a presentar-se a les eleccions. Ells, en canvi, denuncien un intent dels aliats del Kremlin per retenir el control del govern municipal.

Un miler de detinguts en una manifestació d’opositors al Kremlin a Moscou

El cereal del cuscús i el tabule El tabule és un plat fred originari del Líban i Síria que es prepara amb la varietat de blat búrgul. En aquests països el blat es cou, es deixa assecar i després es mol per fer-lo servir en diverses receptes culinàries. El cuscús és un aliment d’origen amazic, que es cuina al Marroc, Algèria i Tunísia. S’hi fa servir sèmola de blat i es prepara en uns recipients de dos pisos: a baix es guisa la verdura, els llegums i la carn i al pis de dalt, que és un colador, es cou el cuscús al vapor. Al segle XIII aquest plat es va introduir a al-Andalús i quan els francesos van colonitzar el Marroc, a principi del segle XX, va arribar a Europa. Aquí en fem la nostra interpretació i l’anomenem ‘cuscús’ quan és un plat calent amb verdura guisada i més ingredients (llegums, carn…) però acostumem a anomenar-lo ‘tabule’ si en fem una amanida amb verdura fresca. En tots dos casos fem servir el gra mòlt de blat que es ven pre-cuinat al vapor i assecat. Això vol dir que la cocció a la nostra cuina serà molt ràpida i senzilla. Precisament perquè és un cereal pre-cuinat i triturat, és de molt bon pair i ideal per a tothom: de les criatures fins a la gent gran, perquè no costa gens de mastegar. El 12% del pes del cuscús és proteïna vegetal. Per això la cuina tradicional dels països d’origen fa combinacions amb els llegums i una mica de carn per aconseguir una proteïna completa i de qualitat. Hi ha varietats de cuscús adaptades als qui tenen intolerància al gluten, preparades amb uns altres cereals, que podeu trobar en botigues de dietètica. També n’hi ha de fetes amb cereals integrals, mòlts amb la clofolla, que contenen una gran quantitat de fibra vegetal. A l’hora de preparar-lo és fonamental mantenir sempre la proporció de sèmola i líquid: a 1 tassa de 200 g de sèmola s’hi ha d’afegir una tassa de 200 ml d’aigua o brou. La proporció serà sempre aquesta: la mateixa quantitat de farina que de líquid. El julivert i la menta El julivert és una planta originària de Grècia que abans es trobava a tots els indrets de la Mediterrània. Creix espontàniament al costat de parets i roques, al voltant de les cases de pagès. Ara es cultiva arreu del món. És una planta que fa molts anys que es fa servir com a condiment a les nostres cuines. Conté uns quants minerals: calci, potassi, fòsfor, magnesi i ferro. També és ric en vitamines: en conté gran quantitat de dues amb poder antioxidant, la vitamina A i la C. Que en el mateix aliment hi coincideixin el ferro i la vitamina C és una sort perquè aquesta ajuda a absorbir el ferro no hemo dels vegetals. A més, el julivert és l’aliment que aporta més vitamina K, la que s’anomena antihemorràgica. És, doncs, una planta amb molt d’interès nutricional que fa segles que forma part de la nostra dieta: és un ingredient habitual de la cuina, es fa servir cada dia en nombrosos plats com a condiment, però amb una aportació petita i constant. El cas és que hem aprofitat els beneficis del julivert durant segles, en moments en què aquests nutrients eren molt necessaris. Novament, la saviesa popular es va posar en funcionament per treure partit d’aquesta planta humil. La denominació ‘menta’ fa referència a diverses espècies del mateix gènere de plantes aromàtiques: la menta sativa, la menta poliol o la menta piperita en són una mostra. Les fulles picades es posen en amanides fresques o se’n poden fer infusions. Les substàncies amargues que conté estimulen la secreció dels sucs gàstrics i per això són herbes digestives que ajuden a reduir els gasos i flatulències, redueixen les diarrees i els espasmes intestinals. També té un lleuger efecte antisèptic i antiinflamatori i es recomana en els refredats per calmar la inflamació de la laringe i els bronquis. Té una aroma intensa i molt característica i sempre aporta frescor. Recepta Reprodueixo la recepta de tabule tal com l’he apresa, però admet les variacions que cadascú hi vulgui fer. A mi no m’agrada posar-hi tomàquet perquè humiteja massa la sèmola, però hi ha receptes que també n’inclouen. Ingredients (per a 2 persones) • 160 g de sèmola seca (80 g per persona) • 160 ml d’aigua • 1 pebrot vermell • 1 pebrot verd • 1 cogombre • un grapat de panses de Corint • 1 llimona • julivert • un bon grapat de fulles de menta • oli d’oliva verge extra • sal Preparació • Poseu els 160 ml d’aigua en un cassó i escalfeu-lo. • Mentrestant, en una paella de diàmetre gran, poseu-hi un raig d’oli i passeu-hi la sèmola a foc baix perquè no es cremi. Aparteu-ho del foc. • Quan l’aigua sigui calenta, aboqueu-la al damunt de la sèmola, remeneu-ho i apagueu el foc. • Deixeu reposar la sèmola hidratada 3 minuts i, en acabat, torneu a encendre el foc i remeneu-ho perquè se separin tots els grans. • Traieu el cuscús de la paella i poseu-lo en un recipient perquè es refredi. • Renteu la verdura i eixugueu-la. • Agafeu el pebrot vermell, obriu-lo pel mig i traieu-ne les llavors. Si és gros, en tindreu prou amb mig i podeu guardar l’altre mig. El talleu a la juliana, en tires no gaire gruixudes però tampoc no gaire primes, i després talleu les tires a daus petits. • Feu això mateix amb el pebrot verd i el cogombre, tallant-los a trossets petits. • Afegiu-hi un grapat de panses al vostre gust. • Renteu les fulles de julivert i de menta i eixugueu-les amb un paper de cuina. • Quan la sèmola s’hagi refredat, afegiu-hi la verdura tallada, una mica de sal, un raig d’oli i, amb un molinet picador, afegiu-hi el julivert i després la menta ben picades. • Renteu la llimona, eixugueu-la, obriu-la pel mig. Poseu-hi el suc de tota la llimona. • Deixeu-ho refredar a la nevera i remeneu-ho abans de servir-ho. Suggeriments • A l’hivern el podeu preparar amb verdures saltades, l’amaniu amb un raig de salsa de soia i us el podeu menjar calent. També hi podeu afegir cigrons per fer-ne un plat amb la proteïna vegetal completa. • És un primer plat que atipa i es pot combinar amb un segon a base de proteïna animal que no sigui gaire calòric: pollastre, peix o ous. Comentaris • És una recepta apta per a dietes vegetarianes. • Conté gluten, però es pot cercar una sèmola que no en tingui. Valoració nutricional Aquesta recepta aporta molta energia perquè hi ha molts glúcids. També hi ha una bona quantitat de proteïnes vegetals. En canvi hi ha molt pocs greixos, els que provenen de l’oli d’oliva per amanir i són saludables. És un plat assaciant però de bon pair. Així i tot, es recomana de servir-se’n un plat amb una ració que no sigui generosa perquè conté moltes quilocalories i, amb poca quantitat, ja et sents ple.

Receptes d’estiu: Tabule

Els Mossos d’Esquadra han finalitzat el desallotjament que han començat al matí a primera hora al Banc Expropiat de Gràcia, ocupat des del 2011. Segons han informat fonts policials, el desallotjament respon a una ordre judicial i s’està produint sense incidents. El local, abans de ser ocupat, havia estat una oficina bancària de Caixa Tarragona i després de Catalunya Caixa. Prop d’un miler de persones s’ha concentrat al vespre a la plaça de la Revolució de Gràcia per a protestar contra el desallotjament. Per una altra banda, els dos resistents que es resistien a abandonar el local desallotjat ja han estat posats en llibertat. La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha destacat que el cos policial que ha desallotjat l’antiga sucursal bancària ocupada del districte de Gràcia coneguda com a ‘Banc Expropiat’ ha estat el dels Mossos d’Esquadra, que han intervingut davant d’un ‘tema entre privats que s’ha resolt judicialment’. Alguns dels actuals ocupants de l’espai s’han tancat a la caixa forta per evitar el desallotjament. A través del seu compte de Twitter han fet una crida per participar en una concentració de suport a la Plaça de la Revolució, situada a la Vila de Gràcia. Estan intentant desallotjar el @Banc_Expropiat i nosaltres resistim Des de dins us diem: No marxem, per això us necessitem#ElBancResisteix — Banc Expropiat (@Banc_Expropiat) May 23, 2016 Segons els Mossos d’Esquadra no s’han produït incidents ni detencions. D’altra banda, nombroses persones han fet una concentració als voltants del local com a mostra de suport als desallotjats i que ha acabat derivant en una manifestació pels carrers propers del barri. A les vuit del vespre, s’ha convocat una altra protesta a la Plaça de la Revolució. Els agents dels Mossos d’Esquadra han tallat els accessos propers al Banc Expropiat dificultant l’accés dels veïns a la zona del Mercat de l’Abaceria Central de Gràcia.El local va ser ocupat a la tardor del 2011. Un any i mig després, el seu propietari, Catalunya Caixa, va interposar una demanda civil per recuperar aquest espai. A l’estiu del 2013 es va retirar provisionalment del procés judicial fins que el va reprendre i el judici es va celebrar el 2 de juliol del 2014. El jutge va sentenciar que l’edifici s’havia de desallotjar el novembre del mateix any, però el llançament es va anar ajornant. Finalment, al juny de l’any passat, el govern de Xavier Trias va pagar el lloguer de tot l’any 2015 just abans de donar pas al govern de l’actual alcaldessa, Ada Colau. Els responsables del Banc Expropiat van acusar la regidora del districte, Maite Fandos, de creure ‘comprar la pau social’ amb aquest gest. El lloguer es va abonar al nou propietari del local, que el va comprar a Catalunya Caixa i va assumir la demanda que havia iniciat l’entitat.

Els Mossos finalitzen el desallotjament del Banc Expropiat de Gràcia

Els ‘papers de Panamà’ també revelen que l’ex-president del Futbol Club Barcelona Josep Lluís Núñez, la seva dona i els seus dos fills van ser beneficiaris de dues societats a les Illes Verges. Aquestes dues societats portaven per nom Marlur Limited i Thelway Investments i es van fundar el 2 de febrer de 1999 amb un capital de 50.000 euros cadascuna. Les dues eren vinculades a dos comptes del banc suís UBS, dels quals no se sap el saldo. Al final del 2004, el bufet panamenc Mossack Fonseca va liquidar les dues societats sense que es pogués determinar quina era la seva activitat real. Durant aquell mateix any, la família va constituir una sicav, que es va convertir en una de les més importants de l’estat espanyol, amb més de 76 milions el 2011. Segons ‘El Confidencial’, que ha analitzat els papers filtrats de Panamà, les dues societats tenien ‘vides paral·leles’, amb uns estatuts quasi idèntics i destinades a la gestió d’uns actius que es desconeixen. Ambdues estaven vinculades a dos comptes d’UBS a Suïssa, tot i que no se sap quins fons tenien ni si aquests van ser regularitzats durant l’amnistia fiscal. En aquest sentit, el bufet que representa Núñez, Martell Advocats, ha assegurat que ‘l’estructura societària internacional que en el passat va tenir el grup, avui extingida, va quedar al corrent de les seves obligacions formals i materials davant la hisenda pública’. A banda la família de Núñez, en la societat Marlur també va constar com a apoderat l’advocat Josep Maria Brugueras, que és soci del mateix bufet que defensa Iñaki Urdangarin. La liquidació el 2004 d’aquestes dues societats ha fet que no es pugui atribuir un presumpte delicte fiscal als beneficiaris, perquè ja hauria prescrit. A partir d’aleshores, Núñez va constituir una sicav, NN 2003 Inversions, que es va convertir en una de les més importants de l’estat espanyol, amb 76 milions d’euros, tot i que al final del 2015 va quedar reduïda a cinc milions d’euros. En els ‘papers de Panamà’ no consta, amb tot, si els fons que va arribar a tenir aquesta sicav són els que Núñez hauria traspassat des dels comptes de les dues societats fictícies.

Els ‘papers de Panamà’ revelen que Núñez i família van ser beneficiaris de dues societats a les Illes Verges

Milers de persones han abandonat les seves llars al llarg de la frontera que separa el Kurdistan Occidental de l’estat turc, després dels bombardaments indiscriminats de l’exèrcit de Turquia. En imatges publicades a les xarxes socials es pot veure com columnes de vehicles abandonen la capital, Qamixli, així com altres ciutats frontereres com Tell Abyad o Ras al-Ayn. Erdogan fins i tot ha ordenat bombardar Kobani, on l’exèrcit nord-americà encara té algunes unitats estacionades. El Comitè Internacional de Rescat ha avisat que l’anomenada operació Font de Pau pot provocar més de 300.000 refugiats. People in northeastern #Syria's Qamishlo have also begun to leave their homes amid Turkish bombardment on the region that began on Wednesday. #TwitterKurds More: https://t.co/2njKkXMdPe 📹: Kurdistan 24/Dilovan Çeto pic.twitter.com/TgHR974PqE — Kurdistan 24 English (@K24English) October 9, 2019 L’ofensiva turca va començar ahir a primera hora de la tarda després que Erdogan anunciés a Twitter que no permetria que el nord de Síria es converteixi ‘en un corredor del terror’ en mans de forces kurdes i l’autoanomenat Estat Islàmic. Segons dades el ministeri de defensa turc, s’han bombardat 181 localitzacions i ha matat a 108 membres de les Forces Democràtiques Sirianes (SDF), les forces armades del Kurdistan Occidental. Agències d’informació kurdes parlen de vuit civils assassinats i desenes de ferits. Poc abans de la mitjanit, blindats de l’exèrcit turc van travessar la frontera i van ocupar les primeres posicions dins del Kurdistan Occidental prop de Tell Abyad. Sobre el terreny, les tropes compten amb el suport de milícies àrabs i turcmanes integrades en l’anomenat Exèrcit Nacional Sirià. #Turkey starts ground offensive in N #Syria https://t.co/f93K0GLygk pic.twitter.com/LRxIyh40ik — ANADOLU AGENCY (ENG) (@anadoluagency) October 10, 2019 Aquest matí, l’ofensiva per terra i aire s’ha reprès amb més intensitat. Caces i artilleria de l’exèrcit turc estan bombardant diverses posicions de les SDF. Per terra, els soldats han començat a desmantellar el mur fronterer que Erdogan va construir per contenir l’arribada de refugiats de la guerra de Síria. D’aquesta manera, esperen agilitzar la mobilitat de les tropes, que fins ara han ocupat la rodalia de Ras al-Ayn i Tell Abyad. El mapa mostra les posicions turques –en negra— a Tell Abyad. Al migdia, el president turc ha amenaçat a la Unió Europea que si critica l’operació Font de Pau obrirà les seves fronteres perquè 3,6 milions de refugiats puguin continuar el seu camí cap a la UE. El març del 2016, Brussel·les va acceptar pagar 6.000 milions d’euros a Ankara a canvi d’aturar la sortida de refugiats. L’alta representant per a la Política Exterior de la UE, Federica Mogherini, ha demanat el cessament de l’acció militar turca i no vincular-la a les ajudes a refugiats perquè seria un error: ‘Cometríem un error si ara qüestionéssim les ajudes a les agències internacionals que ajuda als desplaçats i el vinculéssim als moviments militars.’ La també vicepresidenta de la Comissió Europea (CE) ha defensat que les ajudes van destinades als refugiats sirians a través d’aquestes agències i d’ONGs: ‘La UE no finança les autoritats turques, sinó les agències internacionals per a ajudar als refugiats sirians.’ D’altra banda, França i Alemanya han estat especialment crítics amb l’ocupació del Kurdistan Occidental. Una zona segura A l’agost, Turquia i els EUA van acordar d’establir una ‘zona segura’ al llarg de la frontera siriana, on Ankara vol reubicar els refugiats sirians que actualment acull en el seu territori. Tanmateix, diversos experts diuen que la intenció real del president turc és alterar la demografia de la zona perquè els kurds esdevinguin una minoria en el seu propi territori. Tal com mostre aquest gràfic de l’agència pública turca. Per tal de complir l’acord entre Trump i Erdogan, i arran de les reiterades amenaces d’atac, les SDF van desmantellar totes les instal·lacions militars dins la ‘zona segura’. Una mostra de bona voluntat que al final només ha servit per a debilitar la seva capacitat defensiva davant de l’ocupació. Sense el suport aeri de la coalició contra l’Estat Islàmic, els kurds es troben desemparats davant dels atacs dels caces turcs. Cal destacar que l’exèrcit turc és el més gran de l’OTAN després del nord-americà. L’únic pronunciament de l’aliança atlàntica ha estat demanar ‘contenció’ al seu soci. D’altra banda, Donald Trump, que va anunciar dilluns la retirada de les tropes dels EUA, s’ha desentès de la invasió i ha afirmat que va deixar clar a Erdogan que ‘era una mala idea’. De totes maneres, s’ha negat en revertir la seva decisió de marxar de Síria i abandonar els kurds, el principal aliat en la lluita contra l’Estat Islàmic. ‘No vull més guerres interminables. Turquia té obligació moderar-se, protegir civils i retenir presoners d’ISIS’, ha dit. Tercera fase de l’ocupació L’operació Font de Pau no és la primera d’Erdogan contra els kurds a Síria. El 2016, va activar l’anomenada operació d’Escut de l’Eufrates amb la intenció d’evitar que les SDF travessessin el riu per tal d’ajuntar els tres cantons que conformen el Kurdistan Occidental: Afrin (a l’oest de l’Eufrates), Kobani i Jazira. Per això, les tropes turques van passar la frontera i van ocupar la franja territorial que separa l’Eufrates i Afrin. Dos anys després, l’objectiu va ser directament Afrin. Sota el nom d’operació Branca d’Olivera, l’exèrcit turc va llançar una ofensiva contra el cantó kurd després de l’anunci dels EUA i Rússia que no reaccionarien a l’atac. L’operació va durar uns seixanta dies i va deixar més de 150.000 refugiats. D’ençà de l’ocupació, Amnistia Internacional ha acusat Turquia de cometre detencions arbitràries, desaparicions forçoses, confiscació de propietats i saqueigs. Trump perd suport entre les seves files La decisió de retirar les tropes de Síria comença a esquerdar les files del Partit Republicà. El Senador Lindsey Graham, un gran aliat de Trump, ha anunciat que donarà suport a la moció del senador demòcrata Chris Van Hollen, que vol imposar sancions a Turquia per la seva ofensiva contra el Kurdistan Occidental. Les sancions volen posar en el punt de mira els béns del president Recep Tayyip Erdogan i de diversos alts càrrecs del govern turc, que també podrien patir restriccions en matèria de vises per poder accedir als Estats Units. A més, els EUA poden prendre represàlies econòmiques contra qualsevol estat, empresa o individu que faci negocis armamentístics o doni suport en matèria energètica a Turquia.

Turquia ocupa les primeres poblacions kurdes mentre milers de persones fugen

El 92% de militants del PSOE ha avalat la coalició amb Unides Podem, amb 95.421 vots. Poc després les 22.30 s’han sabut les xifres amb el 98% de vots escrutats, que aproven l’acord de ‘un govern progressista de coalició’, com es detallava en la pregunta. La participació ha estat del 63,01%, amb 103.718 vots emesos. Un 0,95% han estat en blanc i un 0,12% nuls. Quant al PSC, que és un partit diferent i va fer la consulta separadament, els militants també han avalat la formació d’un govern de coalició a l’estat espanyol entre el PSOE i Unides Podem amb el suport del 93,64% dels vots (6.007 vots). La participació ha estat del 44,94% del cens (6.415 persones d’un total de 14.276). A la consulta, que va començar el divendres telemàticament i avui al matí als punts presencials i s’ha allargat fins a les 20.00, hi ha participat tant militants socialistes com de les JSC (Joventuts Socialistes de Catalunya). Hi ha hagut un 5,22% de vots contraris (335), un 1,09% en blanc i un 0,05% de vots nuls.

El PSOE avala un govern de coalició amb Unides Podem

Avui fa dos anys del 20-S, el dia en què l’estat espanyol va començar les maniobres per a desarticular un referèndum que acabaria essent inevitable. D’alguna manera, aquell dia van començar dos mesos d’una intensitat política, policíaca i jurídica que culminarien amb l’exili i l’empresonament de membres del govern. Però també va començar una resistència col·lectiva, perquè aquell dia, milers de persones van participar en una mobilització que, vista amb el temps, va ser una mena d’entrenament de l’1-O. Qui més ràpidament es va organitzar van ser les ADIC (Assemblees en Defensa de les Institucions Catalanes), formades per funcionaris de la Generalitat que protestaven per aquella ‘intromissió’ i que van cristal·litzar amb l’aplicació del 155. Encara en queden algunes herències, segons que explica una de les portaveus de les ADIC, Meritxell Llorente. Parlem amb ella per recordar el dia d’aquella ‘revolta social’ i com ho van viure els funcionaris, que avui tenen l’amenaça constant que tornin a aplicar el 155. —Com recordeu el 20-S? —Me’n vaig assabentar per les xarxes i de seguida vam anar cap allà amb el meu marit, ni ens ho vam pensar. Vaig trucar a la feina i vaig dir que arribaria més tard. Va ser una reacció impulsiva. Ens pensàvem que seríem dels primers, però ja hi havia una seixantena de persones, entre les quals alguns periodistes i personalitats polítiques. Vaig estar una estona al costat del cotxe de la Guàrdia Civil, que ja començava a tenir paperetes a sobre. Hi vam ser fins a les tres de la tarda. Recordo una baixada espontània de gent, que venia d’arreu. La xarxa n’anava plena, no responia a cap crida orquestrada, com deien al judici. A mi, personalment, em van impactar dues coses que em van fer reflexionar. Per una banda, la transversalitat d’edat i d’estatus de la gent. Hi havia estudiants, gent molt alternativa –d’estètica, perquè no vam tenir temps de parlar amb tothom–, al costat de gent molt més encorbatada, fos perquè anaven a treballar o era el seu tarannà. I les consignes. No eren ni violentes, ni agressives, ni tan sols de defensa. Però tampoc no eren patriòtiques, sinó més revolucionàries. Feia gràcia veure una senyora molt posada, amb un collaret de perles i talons, cridant ‘els carrers seran sempre nostres’. Era un moviment de revolta social. —Com va canviar l’ambient als departaments durant els dies següents, si és que va canviar? —Va canviar l’ambient tant per qui tenia la consciència social de participar en aquest canvi com per la gent que estava a l’expectativa tot i estar-hi en contra. Canvia perquè és la primera vegada que es fa una entrada brutal d’aquesta manera al nostre govern per part de les forces espanyoles. Altres vegades havien entrat els Mossos a demanar documentació sobre temes de corrupció. Però que entrés la policia espanyola directament, alhora, en diferents seus, va ser molt greu. Va ser una intromissió directa a les nostres institucions, i molts treballadors ens vam sentir qüestionats, tant per la nostra feina com per la dels càrrecs polítics, a qui servim, ens agradi o no. Va ser una ocupació. —Hi havia por de què pogués passar els dies següents? —Jo crec que no. La sensació va ser d’eufòria, perquè crèiem que tot era possible, que enfront dels poder judicials, policials i institucionals, la gent teníem molta força. La gent del carrer estàvem convençuts que teníem la raó i la força per a resistir. Sí que crèiem que podien tornar a venir, perquè tot era possible, però no era una sensació de por. I a diferència del que es va dir al judici, no hi va haver oposició a les tasques dels policies, i si tornaven a entrar, sabíem que havíem de col·laborar-hi. És la nostra obligació com a servidors públics. Però a banda d’aquesta mínima ‘col·laboració’, no hi havia sensació de por. —Com vau decidir que havíeu de fer un front comú per a protestar contra el 155 i la intervenció econòmica? —Va ser complicat. No va haver-hi una resposta unitària perquè cada departament, cada agència, té les seves idiosincràsies, d’estructura i d’organització.Varia molt. El més graciós és que el 155, que es va aplicar el 28 d’octubre, un divendres, va coincidir amb el pont de l’1 de novembre i l’empresonament del govern el dia 2. De manera que quan vam tornar el dia 3, ens vam trobar el 155 aplicat, que no sabíem què volia dir, i el govern empresonat, de manera que els nostres consellers no van venir a la feina. La situació era complicada i vam sortir espontàniament al carrer. Molta gent d’altres empreses i institucions van sortir al carrer per cridar i protestar. Això, el primer dia. —I després, amb els ànims més asserenats? —En la resposta al 155 nosaltres teníem molt clar que la nostra lleialtat, sobretot, era al govern legítim empresonat o exiliat. Teníem molt clar que la col·laboració havia de ser la mínima amb tot allò que no fos el nostre govern legítim, estar al servei de totes les instruccions que ens fessin arribar del govern legítim, intentant evitar que el ciutadà no se’n veiés perjudicat, que era amb el que jugava el 155. La situació era molt complicada i aquí sí que entrava en joc una sensació de por: Què pot passar? Qui es pot fixar amb mi si surto en una foto? A partir d’aquí ens vam començar a unir espontàniament els diferents grups dels departaments que sortíem al carrer a protestar el dia 3, i així és com ens vam organitzar ja com a xarxa ADIC. —En les decisions que venien de Madrid, hi havia algú que fes de parallamps? —Variava segons els càrrecs, les persones i els departaments. Des de les ADIC ens vam començar a organitzar i vam demanar de reunir-nos amb els secretaris generals, perquè la nostra raó de ser és la defensa de les institucions. En alguns casos ens deien que el paper que els tocava fer era molt lleig, que tenien un paper que rebria moltes crítiques de totes bandes, però en molts casos s’havien quedat perquè els consellers els havien demanat que no ho deixessin. Nosaltres no ens vam posar a disposició seva perquè enteníem que el seu paper era un, i el nostre un altre, però sí que va ser una relació de total complicitat i col·laboració. —Quins rastres queden ara mateix del 155 als departaments? —N’hi ha molts. El 155 va ser un control absolutament brutal, exhaustiu, des del punt de vista repressiu. Però des del punt de vista tècnic, el control va ser absolutament incompetent, incapaç de gestionar una administració que no coneixien. Per posar un exemple, es van trobar que havien de gestionar una alta quantitat de diners del Departament de Salut, més gran que la del ministeri. Per tant, no sabien ni com gestionar-ho. També vivíem amb la por constant que a qualsevol dels que portàvem el llaç groc ens sancionessin. —No podíeu portar el llaç? —Sí, però hi va haver gent que va rebre crítiques en alguns departaments. En el meu cas no, els podíem portar perfectament. Fins i tot el secretari general i molts càrrecs en portaven. En aquell moment va ser una intromissió molt gran, però pensem que la Generalitat sempre ha hagut de donar comptes a l’estat amb què es gasta els diners, i encara ara ho hem de fer. Passa que en aquell moment va arribar a un punt absolutament de bogeria, perquè no podíem ni comprar paper per a la impressora sense justificar-ho al ministeri corresponent. Es van endarrerir gestions, pagaments a petits proveïdors, es van perdre subvencions que no s’han pogut recuperar…. Va fer molt de mal. —Encara és viva, doncs, la intervenció econòmica? —Queda la intervenció. I també han entrat fins a les entranyes de tot el funcionament i, per tant, saben molt més com organitzem l’administració. I això és poder. I sobretot, queda la por. La van posar i no ha marxat. És l’amenaça constant del 155. —Com afecta aquesta amenaça d’un nou 155 entre els treballadors? —Ens afecta perquè va ser una època molt dura. Però sobretot perquè va afectar molt els ciutadans. Un material que s’havia de comprar per a Bellvitge i que era per a rehabilitació, no es va poder comprar; o les subvencions a la fundació Arrels; o l’aixecament de la prohibició de capturar corall de les costes… Jo, com a treballadora, podia estar més contenta o menys, però els afectats eren els ciutadans que es veien perjudicats per aquesta desatenció. Ara vivim amb neguit que tornin a aplicar el 155. A part de la incomoditat de tota la burocràcia i els impediments que ens posen per a treballar, se’n pot ressentir una altra vegada la política del dia a dia. —Podeu fer mostres de solidaritat amb els presos amb llibertat? —Sí. En principi les podem fer. Ens han criticat que perdem el temps amb això, i no és cert, perquè el nostre temps per a esmorzar, el fem servir per sortir amb la pancarta i reclamar l’alliberament dels presos. És el nostre govern, són els nostres consellers. En aquell quart d’hora puc fer el que vulgui, perquè no represento l’administració, em represento a mi com a ciutadana i com a treballadora d’aquella institució. No hem rebut cap pressió, però sí que hi va haver una mica de conflicte l’any passat amb les eleccions, arran de la polèmica amb el cartell dels presos a la plaça de Sant Jaume. I hi va haver departaments que van anar més de pressa o menys a treure’ls. S’ha de pensar que tothom entoma la situació com pot. Al meu departament una vegada vam rebre una visita del diputat Carrizosa i en una altra seu la d’Arrimadas; van entrar dient que era una vergonya que tinguéssim els llaços, que publiquéssim missatges a Twitter… I ens vam quedar igual. Els vam deixar. —I durant les eleccions? —Durant les eleccions no, perquè en aquell període sí que es va dir que era una ordre, i que els havíem de treure. Vam valorar-ho i hi va haver discrepàncies. Les ADIC ja estàvem organitzades i entre tots vam pensar que, posant en una balança els problemes que ens podia portar, quan reiteradament havíem manifestat la nostra posició, i els beneficis, valia la pena treure’ls. I els vam treure per suport al president, que en aquell moment va decidir de treure’l. —Com us organitzeu des de la retirada del 155? —Les ADIC vam néixer arran del 155. I quan es va aixecar ens vam plantejar com continuàvem, perquè no volíem ser una organització més, no volíem agafar cap rol d’organització política ni sindical. Però en aquell moment vam valorar que el nostre govern continuava encara empresonat i a l’exili, i que havíem de continuar. Ens organitzem assembleàriament, cada ADIC, però no seguim l’estructura organitzativa de la Generalitat, és a dir, un departament pot tenir quatre ADIC. I, a part, tenim l’ADIC interdepartamental, on ens apleguem tots, amb un representant o dos de cada ADIC i acordem les línies conjuntes. Vam néixer com unes assemblees en defensa de les institucions catalanes, i mentre calgui aquesta defensa, continuarem. Quan ja no calgui defensar-les, el nostre paper s’haurà acabat. —Sí que heu reduït les accions. —Al començament sortíem més. Però en continuem fent. Vist des de fora potser s’han reduït, perquè desgraciadament tant la repressió com els empresonaments i la cronificació de la situació fan que vagin tenint menys interès mediàtic. Ara que sortim cada divendres ja no és notícia. Però l’any passat, que vam participar en l’acte amb l’ANC i Òmnium, ens van demanar un representant i allà hi va haver un salt qualitatiu, perquè se’ns va reconèixer com una entitat amb un interès legítim de defensar les persones represaliades. —Com us ha canviat el 20-S als funcionaris? —Ens hem acostat molt més als ciutadans. Hem passat de ser un funcionari entès com una massa grisa de la burocràcia que no saps ben bé qui és i que no té cara al fet que se’ns vegi com un col·lectiu de treballadors amb un interès a defensar les institucions. Hi ha hagut un acostament envers la societat, perquè hem vist que, al capdavall, la nostra feina és servir el ciutadà.

‘A les conselleries queda la por; la van posar i ja no ha marxat’

Ciutadans i el PP han utilitzat el ple del debat de política general per exhibir un llenguatge barroer i agressiu i amb un to d’amenaça i de menyspreu envers tot l’independentisme, començant pel president Quim Torra. Ahir la dirigent de Ciutadans, Inés Arrimadas, ja es va referir als presos polítics dient ‘els qui són a la garjola’. I avui ha arrencat la seva intervenció en el debat amenaçant Torra de ser el responsable ‘del que passi als carrers’; ha dit que hi ha catalans ‘que ja no poden més i que pensen a marxar’ i ha intentat calcar el llenguatge utilitzat pels mitjans i els polítics espanyols al País Basc durant els anys de conflicte. Per exemple, quan ha parlat de ‘escamots separatistes’ i s’ha referit al president com el ‘capitost’. Però la imatge que avui ha cercat Arrimadas ha estat la d’ella mateixa brandant una bandera espanyola a la tribuna d’oradors del parlament. Just l’aniversari del 3 d’octubre, l’endemà passat del del primer d’octubre, exhibint la bandera i dient: ‘Vostès insulten i humilien milions de catalans. Quan vostès cremen, quan els seus companys dels escamots separatistes cremen banderes d’Espanya a la porta del parlament, quan la despengen dels edificis de la Generalitat, saben per què ho fan? Perquè aquesta bandera representa la igualtat, la solidaritat i la unió de quaranta-set milions de persones. Representa un país democràtic de la UE, un país de ciutadans lliures i iguals, un país molt més fort que la debilitat del govern de Pedro Sánchez. I ni vostè ni els escamots separatistes no faran desaparèixer aquesta bandera de Catalunya.’ El dirigent del PSC Miquel Iceta s’ha desmarcat de seguida d’Arrimadas, censurant-li el gest: ‘Per a bandera espanyola, aquesta , que és molt més gran, més bonica i ens representa a tots. Jo ja entenc que els qui han nascut del conflicte i hi han crescut no tinguin ni el més mínim interès a resoldre’l. Això és Ciutadans.’ Vam advertir sobre les conseqüències polítiques i penals de determinades decisions. Vostès no van fer cas. Ara, no ens vulguin fer responsables a nosaltres de les conseqüències de decisions seves sobre les que els havíem advertit! La meva rèplica avui al #Parlament pic.twitter.com/Baqkl183S1 — Miquel Iceta Llorens (@miqueliceta) October 3, 2018 Però qui ha competit amb Arrimadas en agressivitat i en rudesa discursiva és el PP. El seu portaveu, Alejandro Fernández, ha dit a Torra: ‘Si Catalunya és una colònia, com és possible que un ésser inferior com jo el tingui colonitzat a un ésser superior com vostè? Això de ser superior, a vostè li va fatal. No deu ser que això que és una colònia només forma part de la seva fèrtil imaginació? Segona qüestió, un argument pràcticament científic que demostra que Catalunya no és una colònia. Això li farà mal. A un supremacista com vostè li farà mal. Ho deixaré anar sense anestèsia. Miri: vostè físicament s’assembla molt més a mi que no un saltador de perxa noruec. És que vostè és molt espanyol, som un parell d’espanyolassos tots dos. Vostè és molt espanyol. De quina colònia em parla?’ Torra se’n feia creus, i li ha respost amb aquesta contundència: ‘No sé què dir-li, feia temps que no sentia un discurs tan troglodita com el seu. Això és Parlament de Catalunya, no és el Valle de los Caídos. I si vostè pretén venir aquí i dir “agitadors”, “llavors totalitàries”, i tal i tal, entre el que ha dit vostè o el que deia el general Queipo de Llano fa uns anys no hi trobo cap diferència.’

Arrimadas i el PP recorren al menyspreu i a la violència verbal al parlament, però el PSC els deixa plantats