Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Tres de cada quatre empresaris que han participat en la consulta de la Cambra de Barcelona consideren que una Catalunya independent al si de la Unió Europa tindria conseqüències positives per a la marxa del seu negoci. Aquesta és la principal conclusió de l’enquesta duta a terme per l’organisme que presideix Joan Canadell i que ha comptabilitzat fins ara un total de 1.670 respostes. La Cambra ha destacat, en un comunicat, que en l’enquesta que va realitzar el 2012 amb la mateixa pregunta, en la que es van analitzar unes 800 entrevistes d’una mostra representativa, només el 25% dels empresaris veia positiva una Catalunya independent. La pregunta de l’enquesta, que encara continua oberta, és ‘Quines creu que serien les conseqüències econòmiques per a la seva empresa en cas d’una Catalunya amb un Estat propi integrat dins la Unió Europea?’. La Cambra ha explicat que el 76% dels empresaris que han respost la pregunta asseguren que les conseqüències serien positives, mentre que un 15% han considerat que aquestes serien ‘no significants’. Un 5% de les respostes feien referència a conseqüències incertes i un 4%, a conseqüències negatives.

Un 76% de l’empresariat creu que la independència tindria conseqüències positives

La candidatura Lliures per Europa va guanyar les eleccions europees de manera còmoda, amb prop d’un milió de vots, un resultat que ha contrastat amb el de les espanyoles i municipals, on ERC ha dominat el mapa polític principatí. L’efecte de Carles Puigdemont a les eleccions europees ha estat clar, ha aconseguit mobilitzar cap a la seva candidatura una part important de votants aliens a la seva formació, mentre que JxCat va recular a les municipals. Si Junts per Catalunya (JxCat) va obtenir una mica més de mig milió de vots (557,367) a les municipals, a l’urna del costat, la de les europees, n’assolia 987.149, gairebé el doble (+430.000), malgrat que les dues votacions eren el mateix dia.  Sobre el mapa es pot comprovar l’augment del suport a la candidatura europea de JxCat respecte al vot que va aconseguir a les municipals. El creixement va ser a tot arreu, d’onze punts percentuals en el conjunt del Principat. On més va créixer va ser a la demarcació de Barcelona (+16) i a la de Girona (+16). Cal remarcar especialment la zona de l’Alt Ter (Osona, Lluçanès i Ripollès), on va arribar a pujar trenta o quaranta punts en molts llocs. No obstant això, hi ha llocs on el vot de JxCat va ser més alt a les municipals, principalment als quaranta-dos municipis on l’única candidatura que hi havia era la de JxCat i en aquelles on només hi havia dues candidatures. L’independentisme ja té assegurat un terç de les batllies catalanes Una de les claus és l’alta popularitat que manté Carles Puigdemont entre l’independentisme. El darrer baròmetre del CEO, del març del 2019, mostrava que era el polític català més conegut, gairebé per un 100% de la població, i l’aprovaven els votants de JxCat (8,62), però també i amb bona nota els d’ERC (7,11) i de la CUP (6,59), i fins i tot entre els comuns treia millor nota que Torra. El vot dual entre JxCat i ERC Una part important del resultat de la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí a les europees respon al vot dual amb ERC, que ha guanyat amb claredat les municipals i espanyoles. Vot de Lliures per Europa – Junts per Catalunya segons el vot en les eleccions espanyoles Esquerra va ser la primera força a les eleccions espanyoles, amb més d’un milió de vots (1.015.355), mentre que a les europees el suport va disminuir fins a 733.401 vots. Una part important d’aquest vot va anar a la candidatura de Lliures per Europa. L’enquesta postelectoral del CEO mostrava que en aquell moment, quan encara situaven JxCat com a tercera força, un 27% dels qui tenien intenció de votar a Puigdemont van votar ERC a les espanyoles. En canvi, un 58% provenia dels votants de JxCat, perquè gairebé tots van mantenir el vot. L’estimació a l’enquesta era del 21,2% dels vots, però finalment, després d’una campanya en què es volia prohibir que fossin candidats, va ser d’un 28%. Les dades són clares: 497.638 vots a les espanyoles, que van pujar a 987.149 a les europees, tot i que la participació va passar del 78% al 64%. Per tant, com a mínim, la meitat del vot provenia de fora del votant habitual de JxCat.  El mapa mostra els municipis on ERC va obtenir la victòria a les eleccions espanyoles. Representen 747 municipis (el 79% dels principatins), que són tots els que hi apareixen pintats. Els de color groc són els que Esquerra va ser primera força també a les europees, un total de 81, mentre que en 655 d’aquests municipis la primera força a les europees va ser JxCat. Les dades que mostren la magnitud de la victòria independentista a Europa

JxCat: el vot diferencial a les europees i municipals per l’efecte Puigdemont

La Universitat de Barcelona (UB) ha aprovat la memòria de creació de la nova Facultat de Ciències Humanes i Socials, que integrarà els centres de Filologia, Filosofia, Geografia i Història, Biblioteconomia i Documentació, la Unitat de Formació i Investigació i l’Escola de Treball Social. La decisió la va prendre el consell de govern, amb 26 vots a favor, 5 en contra i 9 abstencions. Amb aquesta mesura es completa la reforma d’estructures acadèmiques aprovada l’abril del 2015. La nova facultat es repartirà en els campus centrals de l’edifici històric, del Raval, de Sants i de Mundet. Millora de la projecció social i de la competitivitat Amb aquesta reforma, la UB vol millorar la projecció social d’aquests àmbits científics i acadèmics, potenciar la innovació docent, afavorir els resultats de recerca i transferència i reforçar el lideratge de les ciències humans i socials. Segons la universitat, el nou centre permetrà més sinergies en investigació, més competitivitat internacional, fomentarà la creació d’equips multidisciplinaris de recerca i podrà obtenir més recursos. La Facultat de Ciències Humanes i Socials tindrà 802 membres docents i investigadors, 8.413 estudiants de grau i 99 de màsters universitaris, a més de 982 investigadors en formació. Oferirà 20 titulacions de grau, 25 de màster universitari i 9 de doctorat. El nou centre incorpora l’Institut d’Investigació de l’Aigua, l’Institut d’Investigació en Cultures Medievals, l’Institut del Pròxim Orient Antic i el Centre d’Estudis Històrics Internacionals, i inclourà els deu departaments que actualment hi són adscrits. Segons la memòria, ara se seguirà un règim transitori per a promoure la participació, el consens i la publicitat entre els col·lectius i estructures que formaran part de la nova facultat. Abans de sis mesos s’ha d’elaborar la memòria definitiva de la nova estructura. Dèficit i pre-inscripcions El consell de govern també va aprovar, amb quatre abstencions, els comptes anuals i la liquidació pressupostària del 2015, que la UB ha tancat amb una reducció del dèficit acumulat de més de 3 milions d’euros, de manera que la xifra total és de 53 milions. Des del 2008, any en què es va registrar el valor màxim de dèficit acumulat, amb més de 82 milions d’euros, s’ha reduït de prop de 30 milions. La UB també ha destacat els bons resultats en la pre-inscripció universitària per al curs vinent, en què tres carreres de la universitat han estat les més demanades.

La Universitat de Barcelona crearà una facultat de ciències humanes i socials

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha intensificat avui la tensió amb la Xina. Primer, ha situat el president xines, Xi Jinping, com un dels enemics principals dels Estats Units. Tot seguit, ha instat les multinacionals nord-americanes a anar-se’n de la Xina com a resposta als nous aranzels que ha establert el gegant asiàtic sobre els productes nord-americans. I encara ha afegit que durant les hores vinents donaria una resposta al govern xinès. Fins on pot arribar la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina? Trump també ha criticat el president de la Reserva Federal dels EUA, Jerome Powell, perquè no ha anunciat mesures imminents en el seu discurs a Jackson Hole. ‘Qui és el nostre enemic més gran, Jay Powell o el president Xi?’, s’ha preguntat a Twitter. ‘El nostre país ha perdut, estúpidament, bilions de dòlars amb la Xina durant molts anys. Han robat la nostra propietat intel·lectual a raó de centenars de milers de milions de dòlars cada any, i volen continuar. No deixaré que això passi! No necessitem la Xina i, francament, estaríem molt millor sense ells’, ha dit. ….My only question is, who is our bigger enemy, Jay Powell or Chairman Xi? — Donald J. Trump (@realDonaldTrump) August 23, 2019 ….better off without them. The vast amounts of money made and stolen by China from the United States, year after year, for decades, will and must STOP. Our great American companies are hereby ordered to immediately start looking for an alternative to China, including bringing.. — Donald J. Trump (@realDonaldTrump) August 23, 2019 ….all deliveries of Fentanyl from China (or anywhere else!). Fentanyl kills 100,000 Americans a year. President Xi said this would stop – it didn’t. Our Economy, because of our gains in the last 2 1/2 years, is MUCH larger than that of China. We will keep it that way! — Donald J. Trump (@realDonaldTrump) August 23, 2019

Trump intensifica la tensió amb la Xina i insta les multinacionals nord-americanes a retirar-se’n

El batlle de Venècia, Luigi Brugnaro, ha alertat que la ciutat era una zona de desastre després de la marea alta d’aquesta nit. És la segona marea alta més forta registrada fins ara, i ha inundat tot de carrers i places, i edificis com la Basílica de Sant Marc, que ha patit danys greus. Segons que han informat les autoritats, a les 22.50 d’ahir es va registrar un màxim de 187 centímetres, molt a prop dels 194 centímetres que es va registrar el 1966. El batlle ha atribuït la marea al canvi climàtic i ha demanat al govern italià que declari l’estat d’emergència.

Venècia, inundada per la segona marea alta més forta de la seva història

La ràtzia de dilluns passat de la Guàrdia Civil a uns quants municipis de Catalunya amb la detenció de nou independentistes (set dels quals són des d’ahir en presó preventiva) va activar immediatament els mecanismes de reacció i de defensa d’Alerta Solidària. Els advocats d’aquesta organització s’han encarregat d’assistir jurídicament els familiars dels represaliats, i de fer-ho en molt poc temps en un context de daltabaix anímic i emocional, a més del fort impacte social que han tingut aquestes detencions. Els advocats d’Alerta Solidària han denunciat que en aquestes darreres detencions s’ha fet una aplicació encoberta de la llei antiterrorista, i que no van poder contactar amb els dos presos que tenen assignats per part de les autoritats espanyoles uns advocats d’ofici. Entrevista a Xavier Pellicer: ‘Entrem en una lògica política de guerra bruta’ Però què és Alerta Solidària? És una organització antirepressiva de l’Esquerra Independentista, l’espai polític de la CUP, el SEPC, Arran i la Forja, entre més. Originalment va néixer per donar formació i assessorament jurídic a la militància dels integrants de l’Esquerra Independentista, però va estendre ràpidament el suport als múltiples represaliats per causes polítiques de les diferents lluites socials i nacionals del país. D’aquesta manera, Alerta Solidària s’ha convertit en el referent principal dels CDR, però també s’ocupa de casos per la defensa del dret d’habitatge, la lluita contra l’especulació, en favor de l’acollida de migrants o la lluita contra la MAT, per citar-ne alguns. Ara mateix s’ocupa de la defensa d’uns 150 represaliats de tots els Països Catalans. Entrevista a Xavi Monge, advocat d’Alerta Solidària: ‘Per part dels Mossos s’intenta enviar un missatge de desmobilització’ Tot i el volum de feina que assumeixen, cal tenir present que Alerta Solidària no és un bufet d’advocats, sinó que la cinquantena de professionals que hi ofereixen els seus serveis ho fan per compromís polític. D’aquests, no tothom s’hi dedica igual, però entre tots han teixit una xarxa d’advocats que arriba a tot el país. Ho explica Martí Majoral, portaveu nacional: ‘Hi ha advocats que militen a Alerta, molts més que donen un cop de mà amb assessorament o atenent casos repressius, i més encara que ajuden en moments puntuals de màxima demanda.’ David Gorjón, un jove de 20 anys encausat pel tall de les vies del TGV de Sants durant la vaga general posterior a la DUI i el 155, és un dels molts represaliats defensat pels advocats d’Alerta Solidària. ‘La feina que fan és excel·lent i s’agraeix molt tenir tant de suport’, diu. Explica que després d’haver contactat amb ells, la primera cosa que va fer Alerta Solidària va ser reunir tots els encausats pel tall de vies d’aquell dia, fer que es coneguessin i resoldre la muntanya de dubtes. La importància dels grups de suport ‘La primera cosa que fem és cercar l’entorn militant de la persona represaliada i promovem un grup de suport per activar un teixit solidari ja de bon principi’, diu Majoral. Afrontar els processos judicials de manera col·lectiva no solament ajuda els encausats a no sentir-se sols, sinó que dóna més força a la defensa política que acompanya la jurídica. L’estratègia a seguir es decideix col·lectivament al grup de suport, que és qui marca les línies polítiques, a les quals se supedita la defesa jurídica. Alerta Solidària participa en aquestes assemblees i hi aporta experiència, idees i context perquè el grup de suport decideixi què fer pas a pas. ‘Et pregunten quina imatge pública es vol donar i quin grau de lluita política ha de tenir la defensa. En el nostre cas, com que van ser unes detencions arbitràries, vam voler donar una resposta altament política’, explica Gorjón. Majoral explica que és important trobar l’equilibri entre l’àmbit estrictament polític i l’estrictament jurídic: ‘Per a nosaltres no té sentit fer una defensa únicament jurídica i sense un discurs polític coherent amb les idees per les quals la persona és a l’ull de l’huracà repressiu.’ Segons que diu, el paper d’Alerta Solidària és defensar tant els drets com les idees del represaliat. ‘Si no, seria com designar un advocat d’ofici’, afegeix. En el cas de Gorjón i els altres set encausats pel tall de vies l’estratègia política s’ha traduït en la no-col·laboració amb la investigació judicial per a evidenciar la manca de legitimitat que consideren que té el cas. És per això que els vuit encausats no van anar a declarar quan els van citar judicialment, es van fer detenir i una vegada obligats a comparèixer es van negar a declarar. Això sí, en sortir al carrer van reivindicar en una conferència de premsa que havien estat uns dels centenars que havien tallat vies aquell dia. Tarifes per sota de la mitjana Defensar-se de les acusacions té uns costs, als quals cal afegir els inherents de la campanya política, com ara cartells, samarretes o una pàgina web. A més, sovint els casos es tanquen amb multes. Cercar finançament és una de les altres feines del grup de suport. Per la seva part, els advocats que ofereixen serveis als represaliats mitjançant Alerta Solidària ho fan renunciant a gran part dels honoraris. ‘Al llarg dels anys hem fixat una tarifació d’actuacions molt per sota de les recomanades pels col·legis d’advocats del territori’, diu Marjal, que afegeix que sovint n’hi ha que ni en reclamen. En aquests casos, els desplaçaments sí que cal pagar-los. La conseqüència d’aquestes tarifes tan baixes és que no hi ha ningú que es dediqui exclusivament a Alerta Solidària, perquè, com reconeix el portaveu, ‘probablement no arribaria a final de mes’. Diferents maneres de relacionar-se amb Alerta Solidària El 31 de juliol van condemnar per un delicte de desordres Laia Roca i Lluís Mollón, dos veïns de l’Hospitalet de Llobregat (Baix Llobregat) jutjats per haver participat en la manifestació contra la detenció a Alemanya de Carles Puigdemont, i els va imposar penes d’un any i un any i sis mesos de presó, respectivament. Tot i la condemna, tots dos es van donar per satisfets perquè Mollón evitava haver d’entrar a un centre penitenciari, una possibilitat real perquè la fiscalia demanava una condemna de sis anys de presó. Entrevista a Laia Roca i Lluís Mollón: ‘Els nostres fills han après de primera mà que la repressió és molt a prop’ Roca explica a VilaWeb que d’entrada van contactar amb Alerta Solidària, però a mesura que va avançar el cas i en van veure la gravetat van confiar la defensa a l’advocada penalista Laia Serra. ‘Per la seva experiència ens dóna més garanties’, diu. Encara que els canvis d’advocats no són habituals, Alerta Solidària diu que quan això passa ‘no és cap problema’ i que van entendre que Serra els podia oferir una línia de defensa amb què se sentien més còmodes. Tot i haver canviat d’advocada, Roca explica que van mantenir-se vinculats a Alerta Solidària en la campanya política antirepressiva. ‘La tasca d’Alerta Solidària és imprescindible, davant la situació que vivim, ells hi són sempre’, destaca. La formació, la tercera pota d’Alerta Solidària L’escalada de la repressió va fer que entre el Primer d’Octubre de 2017 i el juliol del 2018 Alerta Solidària fes cent formacions per tot el territori a petició de diferents col·lectius, especialment els CDR. Aquestes conferències, ‘amb un vessant de prevenció, però també de conscienciació’, serveixen per a assessorar els ciutadans per saber com han d’evitar la repressió i respondre en vista d’identificacions i detencions. ‘És una feina de formigueta que ens ha permès d’arribar a molta gent i estendre la consciència antirepressiva, de combat i de reivindicació de drets’, diu Marjal.

Així funciona Alerta Solidària, la xarxa d’advocats que defensa els independentistes detinguts el 23-S

El president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús María Barrientos, ha ordenat que la policia espanyola retiri la seva vigilància del Palau de Justícia de Barcelona, seu del TSJC i de l’Audiència, al passeig Lluís Companys. D’aquesta manera, la seguretat de la instal·lació torna a estar en mans exclusives dels Mossos d’Esquadra. El 6 d’octubre, Barrientos va ordenar que la vigilància fos compartida entre els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola, tot i que va donar als segons la capacitat de direcció. Fins llavors, els Mossos es feien càrrec en exclusiva de la vigilància exterior i interior, així com de la custòdia dels detinguts que havien de declarar als judicis. La policia catalana també és la responsable de la vigilància de tots els edificis judicials de Catalunya, encara que normalment se’n fa càrrec una empresa de seguretat privada, i de la seu de la Fiscalia Superior de Catalunya, al carrer Pau Claris. Llavors, Barrientos va justificar la decisió per la possible declaració d’independència: ‘La decisió obeeix a la previsió d’extremar la seguretat de l’edifici i garantir el seu ple i normal funcionament davant la possibilitat que el Parlament de Catalunya decideixi aplicar la Llei de Transitorietat, que preveu la substitució del TSJC pel Tribunal Suprem de Catalunya, així com l’elecció d’una nova cúpula judicial.’

El president del TSJC retorna als Mossos l’exclusivitat de la seguretat del Palau de Justícia

El membre del Secretariat Nacional de l’ANC Adrià Alsina ha presentat la seva dimissió per a concórrer a les primàries sobiranistes per ser candidat a les eleccions municipals de Barcelona. ‘Dimiteixo del meu càrrec de secretari nacional amb efectes immediats per dedicar-me a preparar la meva candidatura’, explica en una carta als membres del secretariat nacional. Alsina assenyala que els estatuts interns que regulen l’ANC no especifiquen si està obligat a deixar la direcció si vol ser candidat a aquestes primàries, però considera que cal ‘ser estrictes amb l’esperit’ de l’entitat i deixar el Secretariat Nacional. Les Primàries Catalunya tenen el suport de l’ANC perquè en els municipis es formin candidatures unitàries de l’independentisme escollides pels ciutadans. Alsina argumenta que vol ser candidat a Barcelona per aconseguir la unitat de l’independentisme, ja que, si no s’aconsegueix aquesta unitat, ‘és garantia de fracàs’ i de lliurar les grans batllies ‘al franquisme sociològic de Ciutadans o la incompetència carregada de bones intencions d’Ada Colau’. Segons Alsina, els partits independentistes estan ‘instal·lats en una dinàmica de retrets i desconfiances per sota la catifa que malmeten la credibilitat de l’independentisme i no ajuden ni a augmentar la majoria ni a implementar la República’. És per això que, segons diu, ‘el sistema necessita una sacsejada’. Llegiu ací la carta de dimissió d’Adrià Alsina:

Adrià Alsina deixa el secretariat de l’ANC per a ser candidat a les primàries de Barcelona

El director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències del Ministeri de Sanitat espanyol, Fernando Simón, no ha passat la prova de la Covid-19. Ho ha dit la doctora María José Sierra, que l’ha substituït com a portaveu a la conferència de premsa diària per a analitzar l’avenç del coronavirus a l’estat. Ha explicat que va tenir un pic de febre però que es troba en bones condicions. TV en DIRECTO | "Fernando Simón tuvo un pico de fiebre, pero está bien", explica María José Sierra sobre el positivo del director Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias https://t.co/m3clTHDXWW pic.twitter.com/ApzRHAP1fx — EL PAÍS (@el_pais) March 30, 2020 Dissabte passat Simón ja va faltar a una de les conferències de premsa habituals a la Moncloa perquè tenia símptomes d’infecció, però l’endemà va comparèixer perquè la prova li va sortir negativa. És el segon cas de coronavirus dins el comitè de tècnics que gestiona la lluita contra la pandèmia. El primer fou el director adjunt operatiu de la Guàrdia Civil, Laurentino Ceña. Sierra ha dit avui que el total de casos de coronavirus registrats a l’estat espanyol d’ençà que va començar l’epidèmia és de 85.195, 6.398 més que ahir. S’han mort 7.340 persones, 812 més que ahir, i se n’han guarit 16.780, 2.071 més que ahir.

Fernando Simón té la Covid-19

El president de la Generalitat, Quim Torra, seu al banc dels acusats del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). És acusat de desobediència per haver mantingut la pancarta i el llaç en favor dels presos polítics i dels exiliats al balcó del Palau de la Generalitat, malgrat que la JEC li havia ordenat de retirar-la. La fiscalia demana un any i vuit mesos d’inhabilitació i 30.000 euros de multa. La defensa del president, en canvi, demana la nul·litat de la instrucció i que se suspengui el judici per diversos motius: la parcialitat del tribunal, la vulneració de la presumpció d’innocència i la negativa de citar els membres de la JEC que van denunciar Torra. El judici quedarà vist per sentència avui mateix. Torra al banc dels acusats: les claus d’un judici polític Vegeu el judici en directe ací: Podeu seguir el minut-a-minut del judici a VilaWeb.

Boye sorprèn demanant qüestions prejudicials al TJUE i el tribunal les denega

La fiscalia general de l’estat espanyol, que encapçala María José Segarra, ha fet una circular amb pautes perquè fiscals d’arreu d’Espanya puguin interpretar el delicte d’odi, una figura jurídica que el mateix ministeri fiscal explica que té com a objectiu ‘la protecció dels col·lectius desafavorits’. Incitació a l’odi: l’arma repressiva sense base jurídica de la policia espanyola Tanmateix, entre els exemples que ofereix, la fiscalia assegura que una agressió contra ‘una persona d’ideologia nazi, o la incitació a l’odi cap aquest col·lectiu, pot ser inclosa en aquesta mena de delictes’. Estem atònits. La Fiscalia General de l'Estat (nomenada pel PSOE) ha fet una circular amb pautes jurídiques per interpretar el delicte d'odi, i atenció: incitar l'odi als nazis és delicte! Mentre arxiven casos de catalanofòbia, es preparen per imputar als antifeixistes. Vergonya! pic.twitter.com/Y9QnEtoEdz — Drets (@DretsCat) May 20, 2019 L’associació Drets ho ha denunciat a Twitter i han qualificat la circular de vergonyosa. ‘Mentre arxiven casos de catalanofòbia, es preparen per investigar els antifeixistes’, afegeixen.

La fiscalia diu que el delicte d’odi també protegeix els nazis

El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, ha acusat el president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno, de fer polítiques etnicistes quan ofereix ajudes per als andalusos que viuen a Catalunya. ‘Aquest és un exemple molt clar d’una política etnicista’, ha dit a Catalunya Ràdio El Homrani, que s’ha preguntat si Moreno considera els catalans d’origen andalús que se senten independentistes com andalusos de segona classe o que no són purs. ‘A aquests no els ajudaran?’, ha afegit el conseller, que ha dit que no tenen cap queixa formal de les entitats de persones d’origen andalús. El Homrani ha defensat que les identitats se sumen, no es contraposen, i ha criticat que PP i Cs pretenguin construir un relat on acusen l’independentisme de ser identitari. ‘Quan qui fa la denúncia és qui té aquesta visió ètnica i identitària’, ha destacat. El conseller ha assegurat que a ningú li agrada que el redueixin a un aspecte de la seva identitat, i s’ha mostrat convençut que a les persones d’origen andalús els molesta que les identifiquin a través de l’estereotip.

El Homrani acusa el president andalús de practicar una política etnicista

La fiscalia espanyola ha estat la primera a projectar vídeos en el judici contra el procés. El fiscal Jaime Moreno ha estat incapaç d’identificar la localització de molts enregistraments, malgrat les peticions de les defenses. De fet, l’advocat Benet Salellas l’ha corregit dues vegades. La projecció ha estat completament caòtica i s’han barrejat vídeos dels dies previs a l’1-O amb imatges del referèndum i de les concentracions del 20-S a Economia, Exteriors i la seu de la CUP. Per la seva banda, la lletrada Marina Roig ha protestat perquè el ministeri públic espanyol havia mostrat un vídeo manipulat. Tot seguit, podeu veure alguns dels vídeos que ha aportat la fiscalia, ordenats cronològicament. Hotel Avenida a la Seu d’Urgell, on s’allotjaven agents de la policia espanyola abans de l’1-O: ▶️ Els bombers se sumen, amb les seves sirenes, a la cassolada davant els hotels de la Seu d'Urgell on s'allotja la policia espanyola: pic.twitter.com/rJKYn6ofec — CatInfo Lleida (@Cati_Lleida) October 2, 2017 Escorcoll de la Guàrdia Civil a Sabadell abans del referèndum: Discurs d’Oriol Junqueras davant el Departament d’Economia el 20-S: Un periodista de TV3 damunt un cotxe de la Guàrdia Civil el 20-S: Els Mossos d’Esquadra davant el Departament d’Economia el 20-S: La policia espanyola marxant de la seu de la CUP el 20-S: El vídeo manipulat del 20-S que ha presentat el fiscal: Actuació de la Guàrdia Civil a Sant Martí de Sesgueioles l’1-O: Actuació de la policia espanyola a l’escola Castell de Dosrius l’1-O: La Guàrdia Civil marxant de Sant Carles de la Ràpita l’1-O: Sant Carles de la Ràpita (Tarragona). La Guardia Civil se repliega después de su actuación, bajo una lluvia de piedras y otros objetos. pic.twitter.com/jzYrJu6A39 — Juanma Lamet (@juanmalamet) October 1, 2017 Actuació de la Guàrdia Civil a l’escola Joncadella de Sant Joan de Vilatorrada: Imatges de l’interior de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada: Un home detingut per llançar una cadira a un guàrdia civil en un col·legi de Sant Joan de Vilatorrada durant l'1-Ohttps://t.co/B3LYSDcvQR pic.twitter.com/4ugXbiI61b — 324.cat (@324cat) October 25, 2017 Encarament entre agents dels Mossos i guàrdies civils a Talaià: Retirada de la policia espanyola després d’haver actuat a l’escola Pia del barri de Sant Antoni de Barcelona: Retirada de la Guàrdia Civil després d’haver requisat les urnes a Mont-roig: Mira, @LuisTrincado: ciudadanos largando a picoletos.¡Gloria al bravo pueblo de Mont-roig del Camp! pic.twitter.com/HEs2QDhMJI — Carmen Sanjurjo 🎗 (@Carmen_Sanjurjo) October 1, 2017 Salellas corregeix el fiscal Jaime Moreno sobre els talls del 8-N: Madre mía!!! Fiscal : “Corte de carreteras del día 3″ Salellas : ” 3 no 8 de noviembre” Marchena “Salte el vídeo”#judiciFarsa pic.twitter.com/GhZpBqtRte — javier gonzález (@javitoure10) 28 de maig de 2019

La fiscalia projecta vídeos manipulats en la sessió d’aquest matí al Suprem

L‘avió procedent de la Xina amb material sanitari per al sistema de salut del País Valencià ha aterrat avui a l’aeroport de Saragossa i és previst que arribi al vespre a València, segons que ha anunciat el president de la Generalitat, Ximo Puig. A aquest avió, s’hi afegirà un altre que previsiblement arribarà el cap de setmana, juntament amb l’encàrrec de nous enviaments per a la setmana vinent. És material comprat a empreses xineses per a fer front a la pandèmia del coronavirus. L’encàrrec dels dos primers avions va ser una adquisició de la Generalitat valorada en onze milions d’euros, amb la col·laboració d’un empresari xinès arrelat al País Valencià. No escatirem ni esforços ni recursos ni prevenció.La salut, el primer.Arriba el primer avió amb el material sociosanitari que la Generalitat ha comprat a la Xina per a repartir a la Comunitat Valenciana.Seguim.#AçòPassarà pic.twitter.com/OzbHSaPnxX — Ximo Puig (@ximopuig) March 24, 2020

El vol amb material sanitari de la Xina per al País Valencià aterra a Saragossa

A València la declaració de les Falles de Sant Josep com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per part de la UNESCO només es podia celebrar plantant una falla. Davant les Torres dels Serrans, on l’últim diumenge de febrer es fa la Crida. És un monument de fusta que l’artista Juanjo García ha titulat ‘Patrimoni’ i que fa referència als oficis que fan possible que cada any se celebren les falles. ‘En el món s’ho han cregut ­­–va dir–, ara falta que ens ho creguem els valencians.’ Es referia als valors d’una festa que, segons els redactors de l’expedient, va molt més enllà del que es veu a la superfície. La falla es va plantar a mà, ‘al tomb’, com es diu en el món faller, com es feia antigament, quan els monuments no eren tan grossos com són i bastava la força dels braços dels membres de la comissió, homes i dones, per a plantar-la. Cada volta més comissions recuperen aquesta tècnica, defugen materials sintètics i tornen a la fusta o la tela. Una cursa que va començar el 2011 La plantada d’aquesta falla del novembre la va presidir el batlle Joan Ribó i bona part de la corporació municipal. Després s’hi afegí la vice-presidenta Mónica Oltra, molt emocionada, com a fallera que és. Ribó va dir que la declaració de patrimoni ‘és un reconeixement mundial amb repercussions de tota mena. És un premi a la cultura festiva i un reconeixement a milers d’homes i dones que cada dia treballen en el món faller’. I afegí que a ell i al seu equip els ha tocat acabar una cursa de relleus que va començar l’any 2011 quan es va presentar la candidatura a la UNESCO. A les Torres dels Serrans també hi havia la fallera major de València i la fallera major infantil i les respectives corts d’honor. Totes, encantades de ser les protagonistes d’unes falles que seran molt especials, que es recordaran sempre més com les falles del patrimoni, o les falles de la UNESCO. Es van fer desenes de fotos davant el monument tant abans de plantar-la com quan ja s’erigia en un diàleg nocturn amb les Torres. Pedra i fusta. El que és permanent i el que és efímer. Un grup de tabaleters i dolçainers hi posava la música festera mentre centenars de fallers i falleres volien fotografiar la falla quan encara jeia a terra, i es feien autofotografies amb l’artista i estaven pendents dels mitjans de comunicació perquè algunes televisions feien directes mentre esperaven el moment de la plantada. Els presidents de les comissions, tots amb els mocadors i les insígnies corresponents, s’abraçaven i comentaven la jugada sense poder evitar l’emoció. Alguns cridaven ‘Som patrimoni’ Alguns s’han atrevit fins i tot a cantar l’himne i han improvisat una ‘ofrena de glòries a Espanya’. Com s’expliquen les falles a algú que no les ha vistes mai? Gil Manuel Hernández i Josep Lluís Marín celebren la declaració. Josep Lluís Marín és filòleg i ha estat un dels cinc redactors del formulari, perquè es tracta d’això, d’omplir caselles amb una colla de preguntes i requisits. ‘Era un repte perquè havies d’explicar les falles a una persona que no les ha vistes mai amb una limitació d’espai i d’ítems, i fer-ho en un llenguatge tècnic, en el llenguatge de l’antropologia o la sociologia per a moure’t en els paràmetres que s’acostumen a gastar. Havies de buscar el vocabulari que explicara, per exemple, que la falla és una instal·lació d’art públic al carrer que motiva la reflexió sobre l’actualitat de l’any…’ Marín va ser un dels fallers que va ajudar, amb més membres de la Junta Central Fallera, a plantar la falla quan es va fer el silenci i l’artista va cridar ‘amunt!’. Coincideix amb l’artista que la declaració de la UNESCO ha de servir perquè els fallers i els no fallers coneguen millor la festa i la valoren més, perquè moltes voltes hi ha aspectes que passen desapercebuts. ‘Es veu l’aspecte més extern, més superficial de la festa i tota eixa riquesa i eixa sociabilitat que hi ha, eixa expressió creativa que tenen les falles, que són les dues claus de la candidatura, és interessant que la gent les valore’. Les falles del 2017 seran un punt d’inflexió, segons Gil Manuel Hernández Martí, doctor en geografia i estudiós de la festa. ‘Serà un canvi. Són unes falles que tenen un segell de qualitat cultural. Les falles seran en un punt de mira nou, amb més assistència i més atractiu. Seduiran més. Seran unes falles especials.’ Socialització i inconvenients Tant Marín com Hernández Martí remarquen el fet que les falles representen l’esperit de la socialització, de la tradició que passa d’una generació a una altra. Sobre els problemes ambientals que han hagut d’esquivar per ser escollides Patrimoni de la Humanitat, Gil Manuel Hernández diu: ‘No ha estat un problema per a la UNESCO. S’investiguen materials. Els resultats es veuran més endavant. És un aspecte fonamental. Hem deixat ben clar que el volem superar, que treballem per a superar els materials que són contaminants. Han valorat la disposició a transformar i a canviar.’ I pel que fa a l’altre punt que hauria pogut afeblir la candidatura, i que és l’ocupació de la via pública durant tants dies i el soroll per als veïns, Josep Lluís Marín ha reconegut una certa desafecció perquè hi ha hagut abusos, però ha dit que era un desafiament. ‘Això ha de servir de punt d’inflexió. Hem d’entendre que són un patrimoni col·lectiu, són un patrimoni comú de tota la societat valenciana, no únicament dels fallers. Redefinirem i repensarem eixos límits que moltes voltes excedim i passem.’ Diumenge de ‘cremà’ al desembre Aixecar i plantar la falla és una tasca col·lectiva que requereix coordinació, silenci i concentració. Fins que no es va tenir assegurada, el pirotècnic no va disparar un castell de focs artificials. Els telèfons mòbils van tornar a disparar contra el cel d’una nit de novembre prou fresca a València. Algú va tornar a cantar l’himne, els tabaleters van tornar a atacar la música festera, els fallers van assegurar el monument, les falleres es van tornar a fotografiar. Els responsables de la Junta Central Fallera resten pendents de la previsió meteorològica perquè és previst que la falla es creme diumenge a la vesprada. Quan la delegació que ha anat a Addis Abeba a defensar la candidatura haurà tornat a València. Pere Fuset, el regidor de Cultura Festiva, va agrair el reconeixement al comitè de la UNESCO i els va explicar què succeiria a València unes hores després: ‘Us assegure que avui mateix milers de valencians eixiran al carrer per a celebrar-ho tan bé com sabem: dedicant una falla a aquesta decisió. Amb això pretenem també ser útils per a divulgar el concepte del Patrimoni Immaterial i la filosofia d’aquesta convenció.’ Juanjo García, que sempre fa servir fusta per a construir els seus monuments, podrà tornar a sentir com es crema la falla. ‘El soroll que fa la fusta en contacte amb el foc no té res a veure amb el que fan altres materials’, va afirmar. Les Falles de Sant Josep s’afegeixen a tot de festes del nostre país declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, com ara el Misteri d’Elx, la Patum de Berga, els castells, el Cant de la Sibil·la, les festes de la Mare de Déu de la Salut d’Algemesí, les falles del Pirineu. També són patrimoni el Tribunal de les Aigües i la dieta mediterrània.

Unes falles al novembre

Actualment, hi ha més d’un miler de refugiats als Països Catalans, provinents de la darrera onada migratòria, sobretot del Llevant i el nord d’Àfrica. D’aquests, uns 250 provenen de les reubicacions fetes des de Grècia i Itàlia. Tot i això, la xifra de persones amb dret d’asil podria ser superior. N’hi ha que encara poden estar tramitant la concessió o que ja no són en el pla perquè han finalitzat el temps màxim de cobertura o l’han abandonat, entre més motius. Una dada que ens podria donar una pista sobre la xifra real de refugiats és que l’any 2015 es van presentar al conjunt de l’estat espanyol 14.780 sol·licituds d’asil. En el mateix període de temps, només se’n van respondre 3.240, de les quals el 69% van ser resolucions desfavorables, i únicament es va atorgar l’estatus de refugiat a 217 persones. Per contra, només un 49% de les resolucions de la Unió Europea són desfavorables, i un 38% aconsegueix l’estatus de refugiat. En aquesta competència que és exclusiva del govern espanyol, hi ha una clara deficiència, ja que només es van respondre el 0,005% del total de resolucions fetes pels estats de la Unió Europea, mentre que se’n van rebutjar la majoria. Del miler llarg de refugiats al nostre país, 471 es troben acollits a Catalunya. D’aquests, 122 provenen del programa de reubicació des de Grècia, i tretze, des d’Itàlia. D’una altra banda, quinze refugiats són reassentats des de Turquia, i set, des del Líban. Un any enrere només s’havien acollit 27 refugiats. Catalunya ha rebut el 23% de reubicats i reassentats de tot l’estat espanyol. En el cas del País Valencià, el novembre de 2015 es van acollir a Castelló divuit refugiats dels primers de la guerra de Síria, i ara ja han arribat més d’una cinquantena procedents de Grècia i Itàlia. El País Valencià té un dels centres d’acollida del govern espanyol, en el qual hi ha 115 persones. En el pla estatal, s’hi podrien acollir prop de 400 refugiats. En el cas de les Illes Balears, hi han passat 91 refugiats des del setembre del 2016, quan va començar l’acollida. D’aquests, 63 són reubicats de Grècia i Itàlia. Finalment, a Catalunya Nord, la majoria de refugiats són provinents del camp de Calais, d’on han arribat com a mínim 139. Al municipi de Campome, hi van arribar divuit, que van omplir de vida el poble de 118 habitants. En el cas d’Andorra, el govern s’havia compromès a acollir vint refugiats però encara no n’ha arribat cap. On es troben? La primera fase del pla estatal (6-9 mesos) mira d’acollir els refugiats en centres gestionats per ONG, CEAR, ACCEM i Creu Roja al conjunt de l’estat. En la segona fase, els sis mesos següents, han de cercar habitatges de lloguer (amb ajudes de 376€), i finalment, en una tercera fase, els individus haurien de desenvolupar-se de manera autònoma –amb feina– encara que amb un seguiment per part d’ONG i institucions. El govern espanyol no ha transferit cap euro dels fons de la Unió Europea a acollir refugiats, i han estat els governs autonòmics que han ofert la majoria d’habitatges necessaris per a la primera fase. A les Illes Balears, la primera fase es desenvolupa en l’alberg de la platja de Palma, amb capacitat per 5a 0 persones, gestionat per la Creu Roja i cedit i habilitat pel govern balear. En el cas del Principat, s’allotgen a la Casa Bloc de Sant Andreu (90 persones), a Barcelona, cedida per la Generalitat; a un espai de Manresa que pertany a Sant Joan de Déu (40 persones); a un alberg de la Xarxa d’Albergs de Catalunya a Berga (50 persones); i al Seminari de Vic (40 persones). També a l’alberg La Conreria, l’espai de colònies de la Fundació Pere Tarrés, entre Tiana i Sant Fost de Campsentelles, amb capacitat per a 40 persones però encara sense refugiats. A més, trobem persones refugiades en 36 municipis més de la geografia catalana. Al País Valencià, hi ha el Centre de Refugiats de Mislata, del govern espanyol, que acull més de 115 refugiats. Per part de les ONG, la Comissió d’Ajuda al Refugiat del País Valencià compta amb el Centre de Migrats de Cullera (Ribera Baixa), de 80 places. Per la seva banda, ACCEM té habitatges semitutelats a Castelló (52 places) i València (52) en plena ocupació, i la Creu Roja té 99 refugiats en pisos on dóna atenció integral per tot el País Valencià. El govern valencià va oferir 1.411 places per acollir més refugiats, però el govern espanyol ha considerat que el 80% d’aquestes no eren adequades per a viure. A Catalunya Nord, tant a Santa Maria del Mar com a Bolquera, els refugiats són allotjats en centres de vacances (CCAS-EDF), igual que a Campome i el Barcarès. El govern francès allotja els refugiats uns tres mesos i en zones rurals, on estan dispersos. Mancances Un dels principals problemes de l’actual pla és la transició entre fases. Les ajudes per al lloguer totalment insuficients i les dificultats per a trobar feina en pocs mesos són impediments que fan que molt sovint els refugiats vagin a altres estats cercant millors ajudes. Per exemple, en el cas de les Illes, hi ha 44 persones en la primera fase, a l’alberg de la platja de Palma. Dels 42 que haurien d’estar en la segona fase, disset continuen el pla, però vint-i-dos han partit cap a un altre estat, i tres més han demanat el canvi de comunitat autònoma. És a dir, més de la meitat han deixat l’estat, i el cas de les Illes no és pas excepcional. Un altre problema és que la presa de decisió és lluny de les administracions més properes al ciutadà, com són els municipis i els governs autonòmics. Més enllà que la decisió de permetre l’arribada de més persones o menys estigui en mans de l’estat espanyol, trobem, per exemple, que els ajuntaments no saben quantes persones són enviades als seus municipis. D’una altra banda, la Generalitat, per solucionar la manca d’informació rebuda, ha creat el Mapa Català del Refugi, on és necessària la col·laboració de les set entitats que gestionen el pla estatal a Catalunya, per tenir informació precisa i actualitzada sobre qui se’n fa càrrec, en quina fase estan els refugiats, etc. El govern balear considera que el temps d’acollida és insuficient, de la mateixa manera que ho és la quantia econòmica i l’accés a l’habitatge, que no cobreixen les necessitats bàsiques. També és una preocupació per als refugiats la manca de papers i justificants que els permetria el reconeixement de títols acadèmics, i la poca informació que reben quan arriben a un nou lloc, que molts cops no respon a les expectatives inicials. Un altre problema és que els refugiats no participen en cap cas de les decisions. Per exemple, sobre la destinació. Una persona pot fer una sol·licitud i esperar la resolució a Barcelona i ser enviat a qualsevol altre municipi, lluny d’on ha fet els primers lligams. Alhora, això pot provocar el refús de la persona si no es té en compte el perfil laboral, característiques personals o el diferent preu del lloguer segons el municipi. Alternatives: plans municipals i autonòmics. El pla espanyol no té cap control ni supervisa les accions en la recerca de feina ni en l’aprenentatge de la llengua. A més, és inflexible en els terminis, de manera que en molts casos no es garanteix la inserció de les persones, que poden quedar en una situació molt precària. En aquest sentit, s’han elaborat plans municipals i autonòmics que donen resposta a la manca d’eines per a la integració i de flexibilitat. L’Ajuntament de Barcelona ha endegat el programa Nausica, el primer pla municipal, destinat principalment al refugiats que queden exclosos a causa de la rigidesa del pla estatal (curta temporalitat, mobilitat geogràfica obligada, etc.) i que són vulnerables perquè no tenen habitatge i, a vegades, tampoc permís de treball. Va començar a l’octubre i haurà atès 81 persones a final de mes i un centenar a final d’any. El pla ofereix habitatge temporal i un seguiment social (integració social, laboral i lingüística). Per la seva banda, el Servei d’Atenció a l’Immigrant, Emigrant i Refugiat (SAIER), també de l’Ajuntament de Barcelona, ha ofert allotjament temporal a 191 sol·licitants d’asil i ha atès 566 persones només aquest gener (un 86% més que fa un any). Per part de la Generalitat de Catalunya, el gener es va presentar el Programa català de refugi, a partir de voluntaris que ara s’estan seleccionant i que acompanyaran persones refugiades, i també hi ha prevista una prestació econòmica. El pla integral començarà al juny i inclou activitats de formació (laboral i llengua) i socialització, que permetin als refugiats una autonomia suficient. També al Principat s’ha creat el Comitè d’acollida de persones refugiades, on hi participen Generalitat, ajuntaments i entitats socials, i el Servei de primera acollida, que ofereix formació inicial de llengua, mercat laboral i país. El Consell de Mallorca també ha gestionat, a través de l’Institut Mallorquí d’Afers Social (IMAS), la inscripció de voluntaris que volen atendre refugiats. Ja n’hi ha 79, inclòs el president del Consell, Miquel Ensenyat, a més de nou entitats (inclosos sis ajuntaments), tot disposats a donar allotjament, traductors, roba, menjar. Actualment, a l’illa hi ha 61 refugiats. La Conselleria de Serveis Social i Cooperació de les Illes també havia preparat un pla de coordinació, però no va ser necessari de posar-lo en marxa perquè l’arribada de refugiats no va ser massiva sinó en petits grups. Considera que la gestió de l’estat i de la Unió Europea és nefasta, i que la voluntat política és el principal escull. En aquest sentit, també la Generalitat Valenciana ha acusat el govern espanyol de passivitat i ineficàcia. Hi ha més de 133 municipis adherits a la xarxa de municipis acollidors, i també s’han fet registres de voluntaris a municipis com Vila-real o València, on els ciutadans poden oferir un habitatge que permeti allotjar refugiats, fer-se voluntaris o oferir altres recursos materials. .. i que n’arribin més! L’Ajuntament de Barcelona, com la majoria d’institucions del país, assegura que ‘mai han estat un topall’ perquè la ‘disposició a acollir és total’ i que en tot cas s’adaptarien els recursos. La Generalitat de Catalunya també considera que la xifra que es va donar de 4.500 refugiats és només un primer objectiu, i que la idea és acollir-ne més, tot i que l’arribada depèn de l’estat espanyol. El govern recorda que aquesta xifra de refugiats representa tan sols el 0,05% de la població catalana, i que, per tant, es pot acollir més o millor. La Generalitat Valenciana assegura que en podria rebre 1.400 avui mateix. La Secretaria d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de Catalunya també ha finançat diverses campanyes de sensibilització i acollida com ara el ‘Programa escriptor acollit’ del PEN Català, o ‘Formació i sensibilització sobre el dret d’asil’, de la Fundació ACSAR. L’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament ha finançat diferents projectes als països limítrofs amb Síria, amb UNICEF, Comitè Català de l’ACNUR, UNRWA, Creu Roja, Acció Contra la Fam, Pallassos Sense Fronteres i Save the Children, amb un pressupost total de 306.000 euros.

Els Països Catalans ja acullen més d’un miler de refugiats

L’Hospital del Mar ha posat en marxa la iniciativa #Cartesquecuren, per mitjà de la qual volen fer arribar missatges de suport i escalf als qui s’hi troben isolats per Covid-2019. ‘Vivim una situació sense precedents. Demostrem que som una societat que no deixa ningú enrere’, diu el comunicat del centre. Actualment és el cas de centenars de persones, que no poden estar en contacta amb cap familiar ni amistat. Les cartes es poden escriure al correu [email protected]. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut

Cartes que curen: una iniciativa per a donar escalf als malalts de coronavirus que es troben en aïllament

El ‘Banc Expropiat’ de Gràcia era una antiga sucursal bancària ocupada. Concretament, havia estat una oficina de la Caixa Tarragona i després de Catalunya Caixa. Fa uns mesos es va saber que el govern de Xavier Trias havia continuat pagant el lloguer del local durant l’ocupació, però Ada Colau va considerar que era una irregularitat i va deixar de pagar-lo. Sembla que aquesta decisió ha estat el detonant de la desocupació, i ara la batllessa s’ha limitat a dir que era un afer ‘entre privats’. El Banc Expropiat mantenia una programació d’actes que podeu trobar ací. Aquest vídeo, fet en suport de les activitats que s’hi feien, explica com funcionava. Més informació: Dures càrregues i aldarulls a Gràcia, després del desallotjament del ‘Banc Expropiat’

Vídeo: Què era el Banc Expropiat?

Fa dues setmanes la jutgessa instructora del 13 de Barcelona, Alejandra Gil Llima, va dictar el processament de trenta persones pels delictes de malversació, desobediència, falsedat documental, revelació de secrets i prevaricació en la macrocausa que investiga la preparació del referèndum. D’aquesta trentena, n’hi ha disset que esperen l’obertura del judici oral amb una preocupació especial. Són els investigats per malversació, que han d’aplegar 5,8 milions d’euros abans de dues setmanes per a pagar la fiança solidària que els va imposar la jutgessa. Són Antoni Molons, Joaquim Nin, Jaume Clotet, Josep Ginesta, David Palanques, David Franco, Francesc Sutrías, Aleix Villatoro, Amadeu Altafaj, Albert Royo, Natàlia Garriga, Pablo Raventós, Francesc Fàbregas, Josuè Sallent, Xavier Puig, Rosa Maria Rodríguez i Rosa Vidal. ‘Els resultats no són els que s’esperaven’, confessa a VilaWeb un dels acusats, preocupat pel ritme recaptatori de la Caixa de Solidaritat. Les aportacions es poden fer en aquest número de compte bancari de la caixa de solidaritat: ES31 3025 0001 1814 3361 5996. Si no aconsegueixen aquesta quantitat, el jutjat els embagarà els béns. El compte enrere per a atènyer aquesta xifra milionària s’activarà divendres, quan la jutgessa notificarà el processament a quinze acusats, i s’acabarà el 10 de maig, quan el comunicarà als altres quinze. L’endemà de l’última notificació la fiança haurà de ser dipositada, tot i que les defenses sostenen que la jutgessa podria deixar uns quants dies de marge. El cas és que, a dues setmanes vista, la recaptació no és bona i hi ha dubtes que es pugui aconseguir, com assenyalen diverses fonts. Els representants de la Caixa de Solidaritat, encapçalada pels ex-presidents del parlament Ernest Benach i Núria de Gispert, no volen comunicar la xifra recaptada. Ho fan com a mesura de protecció, perquè quan han publicat xifres han detectat que l’estat espanyol hi responia amb més sancions i multes. Diuen que estan treballant per aconseguir el màxim nombre de donatius possible i que compten amb el suport de les entitats i els partits. La recaptació d’aquesta fiança es fa amb alguns factors adversos. Per una banda, l’impacte mediàtic del judici del Suprem eclipsa aquesta causa; i per una altra, la campanya electoral arrossega tota l’atenció pública. ‘Ens costa molt de treure el cap enmig de la torrentada electoral’, diu una font de la Caixa de Resistència. Els partits han aprofitat el període electoral per a intensificar les crides a participar-hi. Fins i tot Oriol Junqueras i Raül Romeva van demanar en un míting la col·laboració amb els encausats que han de pagar aquesta fiança. D’on surten, els 5,8 milions? Segons la jutgessa instructora, aquesta xifra és el resultat de la suma total dels diners que sospita que es van destinar a organitzar el referèndum. En les cent pàgines de la interlocutòria de processament, la magistrada desgrana les despeses que creu que els acusats van fer per a la votació. Per exemple, diu que es van destinar 1.201.654 euros a fer obres al Centre d’Iniciatives per a la Reinserció, local que després es va utilitzar per a la recollida de dades del referèndum; que la Generalitat va pagar un milió d’euros a Unipost per la tramesa de correus; que TV3 i Catalunya Ràdio van facturar 277.000 euros per emetre la publicitat del referèndum; i que el CTTI va pagar 100.000 euros a T-Systems per millorar l’aplicació del registre de catalans a l’exterior. Els afectats no entenen per què la jutgessa del 13 ha iniciat el processament per malversació si encara no ha acabat el judici del Suprem, on ja es jutja aquest delicte pels mateixos fets. A més, no té lògica que si els dotze processats que s’asseuen de fa dos mesos davant Manuel Marchena ja van abonar 2,1 milions d’euros al jutge instructor, Pablo Llarena, ara es demanin quatre milions més.

Preocupació pels represaliats del jutjat 13: s’acaba el temps per a pagar la fiança

Aquest Sant Jordi és marcat per la puixança d’autores emergents i d’autores que es consoliden en el panorama literari català. Així mateix, es destaca l’interès que recuperen els llibres d’assaig i divulgació sobre feminisme. L’extraordinària mobilització del 8 de març no va ser casualitat. Alhora, la diada és marcada per la situació política excepcional que viu el país, i que se centra especialment en l’aparició d’un nombre de llibres considerable dedicats al referèndum del primer d’octubre, un punt d’inflexió en les lluites polítiques i socials de Catalunya, i de títols de temàtica que hi tenen relació, inevitablement. També es destaquen els títols d’autors dels quals enguany es commemora algun aniversari important, amb Pedrolo al capdavant, i l’interès pels llibres de novel·la negra i de misteri, alhora que també per les obres de no-ficció vinculades a biografies i memòries, i obres de pensament. Us oferim més de tres-cents títols en català, la majoria novetats aparegudes de principi d’any ençà, de més de vuitanta editorials. Perquè cada lector té el seu llibre per Sant Jordi. ESCRIPTORES DEMPEUS. EMERGENTS I QUE ES CONSOLIDEN Llucia Ramis, Les possessions (Llibres Anagrama) Premi Llibres Anagrama Najat El Hachmi, Mare de llet i mel (Edicions 62) Maria Guasch, Els fills de la Llacuna Park (L’Altra Editorial) Irene Solà, Els dics (L’Altra Editorial) Premi Documenta 2017 Clara Queraltó. El que pensen els altres (Proa) Premi Mercè Rodoreda Eva Baltasar, Permagel (Club Editor) Marta F. Soldado, La felicitat d’un pollastre a l’ast (L’Altra Editorial) Laura Pinyol, El risc més gran (Amsterdam) Lucia Arenas Pastor, L’enigma de les lletres (Neopàtria) ESCRIPTORES DEMPEUS. LES ÀVIES Víctor Català, Tots els contes (Club Editor) Mercè Rodoreda, La mort i la primavera (Club Editor) Aurora Bertrana, Paradisos oceànics (Rata) Aurora Bertrana, Tres presoners (Club Editor Jove) Maria Angels Anglada, Les closes (Llibres de l’Avenç) MÉS ESCRIPTORES DEMPEUS. AVUI Carme Riera. Venjaré la teva mort (Edicions 62) Antònia Carré-Pons, Com s’esbrava la mala llet (Club Editor) Ada Castells, La primavera pendent (Comanegra) Susanna Rafart, La fugida d’Urània (Comanegra) Blanca Busquets, La fugitiva (Proa) Mercè Foradada, Perles cultivades (Edicions Saldonar) Sílvia Tarragona. Tal com érem (Columna) Sílvia Colomé, La llegenda del Carreró (Pagès Editors) Rosa Maria Diranzo, El marge i el camí (Neopàtria) Maria Lluïsa Amorós, La casa de Rose Warren (Onada Edicions) Margarida Aritzeta, Quimera (Onada Edicions) Núria Pradas, L’aroma del temps (Rosa dels Vents) VEUS I RETRATS DE DONES, ASSAIG FEMINISTA Marina Garcés, Ciutat Princesa (Galaxia Gutenberg) Míriam Hatibi, Mira’m als ulls (Rosa dels Vents) Svetlana Aleksiévitx, La guerra no té cara de dona. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Raig Verd) Virginie Despentes, Teoria King Kong. Traducció de Marina Espasa (L’Altra Editorial) Rebecca Solnit, La mare de totes les preguntes. Traducció de Marina Espasa (Angle Editorial) Rebecca Solnit, Esperança dins la foscor. Traducció de Bel Olid (Angle) Bel Olid, Feminisme de butxaca (Angle Editorial) Susan Faluda, A la cambra fosca. Traducció de Josep Alemany (Edicions del Periscopi) Xisca Homar, Aigua d’alta mar (El Gall Editor) Dolors Marín, Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils (Angle Editorial) Monika Zgustova, Vestides per a un ball a la neu (Galaxia Gutenberg) Més d’una autora, Dins el tinter. Correspondència femenina a Catalunya (1750 – 1900) (Eumo Editorial) Albert Toldrà, Il·luses, santes, falsàries (Edicions del Bullent) Antoni Gelonch, 100 dones, 100 inspiracions creatives (Viena) Carles Bastons i Montserrat Bastons, Dones de les terres gironines que han fet història (Editorial Base) L’1-O SERÀ SEMPRE NOSTRE Vicent Partal, Nou homenatge a Catalunya (Ara Llibres) Jordi Borràs, Dies que duraran anys (Ara Llibres) Xavier Tedó Gratacós i Laia Vicens Estaran, Operació urnes (Columna) Més d’un autor, Per la llibertat (Ara Llibres) Quico Sallés, On eres l’1-O? (Rosa dels vents) Roger Peláez, El procés explicat als idiotes (Males Herbes) Ernest Costa i Savoia, Hem votat! (Edicions Sidillà) Andreu Pujol Mas, Vam fer un referèndum (Edicions Saldonar) Jaume Sobrequés i Callicó, La gran ignomínia. Exiliats i presos polítics (Editorial Base) Més d’un autor, “Tumulto”. Meditacions sobre l’octubre català (2017) (Gregal) Més d’un autor, Els fets de l’1 d’octubre (Pagès Editors) Quim Curbet, La tardor catalana (Curbet Edicions) Més d’un autor, 1-O. basat en fets reals (Fonoll) LA MATEIXA BATALLA, ALTRES FRONTS Jordi Borràs i Antonio Baños, La cara B. Una altra mirada al procés. Pròleg d’Andreu Barnils (Pagès Editors) Marta Vilalta i Torres, La centralitat, en joc (Pagès Editors) Francesc Canosa, Sixena: la croada de la memòria (Editorial Fonoll) Jaume Grau, Les clavegueres de l’estat (Catedral) Andreu Marfull Pujadas, Catalanofòbia. Una qüestió d’estat (Llibres de l’Índex) Rob Riemen, Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme (Arcàdia) Francesc Vilanova, Franquisme i cultura (Lleonard Muntaner Editor) Lluc Salellas i Vilar, El franquisme que no marxa (Edicions Saldonar) Artur Perucho i Badia, Catalunya sota la dictadura (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) Josep Clara, Perseguits després de morts. La repressió franquista més aberrant (Dalmau Editor) Jordi Borràs, Desmuntant Societat Civil Catalana (Edicions Saldonar) Jordi Amat, La confabulació dels irresponsables (Llibres Anagrama) Jordi Navarro, República i ecologia (CCG edicions) Xavier Trias. Tot el que no es volia dir (Pòrtic) Albert Carreras, Andreu Mas-Colell, Ivan Planas. Turbulències i tribulacions (Edicions 62) Diversos autors, El drac d’Europa. Dramatúrgies sobre la Unió (Edicions 96) Linda J. Colley, Unió i desunió. Què ha mantingut i què està dividint el Regne Unit? (Editorial Afers) Albert Palà Moncusí, Viure l’anticlericalisme. Una història cultural del lliure pensament català (1868-1923) (Editorial Afers) Jordi Bilbeny, Inquisició i decadència (Librooks) SANT JORDI PER SANT JORDI Joan-Lluís Lluís, Jo soc aquell va matar Franco (Proa) Premi Sant Jordi Màrius Serra, La novel·la de Sant Jordi (Amsterdam) Sílvia Tarragó, L’amor i la lectura. Una faula de Sant Jordi (Comanegra) Joan Salvat-Papasseit, El poema de la rosa als llavis. Il·lustracions de Laura Borràs Dalmau (Angle) PREMIS VARIATS Raül Garrigasait, Els estranys (Edicions de 1984) Premi Llibreter i Premi Millor Novel·la Catalana de l’Any Martí Gironell, La força d’un destí (Planeta) Premi Ramon Llull Antoni Bassas, Bon dia, son les vuit! (Destino) Premi Josep Pla Vicent Borràs, Què saps de Vidal Palau? (Bromera) Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira Joan Jordi Miralles, Aglutinació (Edicions 62) Premi Joanot Martorell Rafael Vallbona, La casa de la frontera (Edicions 62) Premi BBVA Sant Joan 2017 Alejandro Palomas, Un amor (Columna) Premi Nadal Víctor García Tur, Els romanents (Empúries) Premi Just M. Casero Antoni Carrasco, Recorda sempre això (Empúries) Premi Marian Vayreda Llorenç Capdevila, Pacte de silenci (Pagès editors) Premi Ferran Canyameres de novel·la Francesc Puigpelat, La pista d’una morta (Gregal) Premi Gregal de novel·la CONTES, RELATS, MICRORELATS Katherine Mansfield, Tots els contes. Traducció de Pep Julià, Anna Llisterri i Marta Pera (Proa) F. Scott Fitzgerald, Moriria per tu i altres contes perduts. Traducció de Marc Rubió (Llibres Anagrama) Jordi Puntí, Això no és Amèrica (Empúries) Jordi Masó, La biblioteca fantasma (Males Herbes) Míriam Cano, Martí Sales, Antònia Vicens, Cremen cels (Labreu) David Monteagudo, Avui he deixat la fàbrica. Traducció de Jordi Llavina i pròleg de Jaume C. Pons Alorda (Rata) Koldo Izagirre, Que vol foc, Mr. Churchill? (Lleonard Muntaner Editor) Xènia Bussé, De més verdes en maduren. Il·lustracions de Toni Benages (Acontravent) Marta Romagosa, 22 homes i un desig (Rosa dels Vents) Antoni Munné-Jordà, A banda i banda del límit (El Cep i la Nansa) Robert Fàbregas i Ripoll, En un grapat de Lluna (El Cep i la Nansa) Carles Castell Puig, Set pecats (Edicions del Bullent) Jordi Raül Verdú, Contalles de iaios i iaies (Edicions del Bullent) Xavier Martin i Arraubarrena, Calaix de sastre (Neopàtria) Marçal Arimany, La dinàmica de les pedres (Godall edicions) MÉS OBRES DE FICCIÓ. NOVEL·LA Albert Jané, Calidoscopi informal (Edicions de la Ela Geminada) David Vilaseca, Els homes i els dies. Obra narrativa completa (L’Altra Editorial) Vicenç Pagès Jordà. Robinson (Empúries) Pep Coll, Al mateix riu d’Heràclit (Proa) Julià de Jòdar, Els vulnerables (Comanegra) Màrius Sampere, Àlien i la terra promesa (Labreu) Pep Puig, Els metecs (Proa) Miquel de Palol, Què! (Angle) Albert Pijuan, Seguiràs el ritme del fantasma jamaicà (Angle) Josep M. Argemí, Les nimfes sota el sol (AdiA) Stalker, En aquell cel brillen estels desconeguts (Raig verd) Manel Subirats, Esplendor (El Gall Editor) David Miró, La Germandat. Complot contra les dones (Onada edicions) Víctor Alexandre, Els amants de la rambla del Celler (Meteora) Gaspar Hernández, La dona que no sabia plorar (Columna) Hèctor Lozano, Quan érem els peripatètics (Columna) Joan Buades, Crui. Els portadors de la torxa (Més Llibres) Paco Esteve, Qui no fa la festa (Més Llibres) Josep Pastells, Ciutat d’aigua (Llibres del Segle) Miquel López Crespí, Joc d’escacs (Llibres del Segle) Màrius Blàvia i Ribé, La flama d’or (El cep i la nansa) NOVEL·LA NEGRA, MISTERI, SUSPENS Albert Villaró, El sindicat de l’oblit (Columna) Oriol Molas i Ferran Grau, Cazeneuve i la revenja dels desvalguts (Capital Books) Joan Roca Navarro, Melodia d’una absència (Capital Books) Camilla Läckberg, La bruixa. Traducció de Marc Delgado i Casanovas (Amsterdam) Fred Vargas, Quan surt la reclusa. Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company (Amsterdam) Karen Cleveland, Tota la veritat (Columna) Jo Nesbo, Macbeth (Proa) Donna Leon, La temptació del perdó (Edicions 62) A. J. Finn, La dona a la finestra. Traducció d’Immaculada Estany Morros (Rosa dels Vents) Dan Brown, Origen (Columna) Jordi Dausà i Mascort, Lèmmings (Llibres del Delicte) Jordi Tiñeta, Joc d’identitats (Llibres del Delicte) Xavier Zambrano, Lleugera sang (Llibres del Delicte) Marta Alòs Lòpez, Ulls maragda (Pagès Editors) Montse Sanjuan Oriol, Anna Grimm. Memòria mortal (Pagès Editors) Oriol Canals Vaquer, Diví (Editorial Base) Frederic Tarazona, Contes de policies i de dones (Neopàtria) Maria Rosa Nogué i Almirall, No arriba la mort (Gregal) Jordi Sierra i Fabra, Deu dies de juny (Inspector Mascarell 9) (Rosa dels Vents) Andreu Martín, L’Harem del Tibidabo (Crims.cat) Massimo Carlotto, El món no em deu res. Traducció de Pau Vidal (Crims.cat) RECUPERACIONS Josep M. Espinàs, Combat de nit (La Campana) Feliu Formosa, El present vulnerable (Biblioteca del Núvol) Francesc Trabal, Novel·les (II) (Quaderns Crema) Prudenci Bertana, L’impenitent (Edicions de la Ela Geminada) C.A. Jordana, El Rusio i el Pealo (Edicions de 1984) Agustí Bartra, L’arbre de foc. Edició a cura de D. Sam Abrams (Adesiara) Guillem d’Efak, La ponentada gran (AdiA) ANYS I ANYS PEDROLO Bel Zaballa, Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable (Sembra Llibres) Sebastià Bennasar, Manuel de Pedrolo, manual de supervivència (Meteora) Manuel de Pedrolo, Infant dels grans (Comanegra) Manuel de Pedrolo, La terra prohibida (volum 1) (Comanegra) Manuel de Pedrolo, Hem posat les mans a la crònica (Tigre de Paper) Manuel de Pedrolo, Totes les bèsties de càrrega (Edicions 62) Manuel de Pedrolo, Algú que no hi havia de ser (crims.cat) POMPEU FABRA Més d’un autor, Tant de gust de conèixer-lo, senyor Fabra! (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) Gemma Pauné (guió) i Oriol Garcia (il·lustracions), Pompeu Fabra. L’aventura de la llengua (Rafael Dalmau Editor) Mònica Boixader, Pompeu Fabra: el menhir i els arbres (Biblioteca del Núvol) J. V. FOIX J. V. Foix, Catalans de 1918 (Tusquets) J. V. Foix, Sol i de dol. Les irreals omegues. Onze Nadals i un Cap d’Any (Labutxaca) J. V. Foix, Diari de 1918. Edició de Joan R. VEny-Mesquida (Labutxaca) J. V. Foix, Ho sap tothom, i és profecia. Nadals, cap d’anys i natalicis (Càtedra Màrius Torres, Fundació Foix, Pagès Editors) RAIMON PANIKKAR Raimon Panikkar, Opera Omnia (Fragmenta Editorial) MARIA AURÈLIA CAPMANY Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona (Meteora) Maria Aurèlia Capmany, Quim / Quima (Males Herbes) CARLES FAGES DE CLIMENT Carles Fages de Climent, Els meus difunts. Edició a cura de Narcís Garolera (Brau edicions) Carles Fages de Climent, La capsa de música. Edició a cura de Joan Ferrerós (Brau edicions) TRADUCCIONS LITERATURA EUROPEA Éric Vuillard, L’ordre del dia. Traducció de Jordi Martin Lloret (Edicions 62) Premi Goncourt Peter Terrin, Montecarlo. Traducció de Maria Rosich (Raig Verd) Stefan Zweig, Por. Traducció de Joan Fontcuberta (Quaderns Crema) Marguerite Duras, La vida tranquil·la. Traducció d’Antoni Clapés (Edicions Sidillà) Michel Bernard, Els boscos de Ravel. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Labreu) Philippe Djian, Oh… Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle) Amélie Nothomb, En Riquet del plomall. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Llibres Anagrama) Miguel Torga, Portugal. Traducció d’Antoni Xumet (El Gall Editor) Thomas Bernhard, L’imitador de veus. Traducció de Clara Formosa (El Gall Editor) Édouard Levé, Suïcidi. Traducció de Marta Marfany Simó (Quid Pro Quo Edicions) Jean Cocteau, La dificultat de ser. Traducció d’Antoni Clapés (Quid Pro Quo Edicions) August Strindberg, Antologia. Traducció de Feliu Formosa i Carolina Moreno (Comanegra i Institut del Teatre) Èmilie Frèche, Jo us salvaré a tots. Traducció d’Albert Pejó (Bromera) Pierre Lemaitre, Vestit de núvia. Traducció d’Albert Pejó (Bromera) Suso de Toro, Fora de si. Traducció d’Andratx Badia (Gregal) LITERATURA EN LLENGUA ANGLESA Margaret Atwood, El conte de la Serventa. Traducció de Xavier Pàmies (Quaderns Crema) Maggie O’Farrell, La mà que prenia la meva. Traducció de Núria Parés (L’Altra Editorial) Ursula K. Le Guin, Els despossseïts. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd) Marylinne Robinson, Gilead. Traducció d’Emili Olcina (Edicions de 1984) Geroge Saunders, Lincoln al Bardo. Traducció de Yannick Garcia (Edicions de 1984) Tennessee Williams, Un tramvia anomenat Desig. Traducció de Joan Sellent (Adesiara) Aldous Huxley, Els dimonis de Loudun. Traducció de Dolors Udina (Adesiara) Daryl Gregory, L’extraordinària família Telemacus. Traducció d’Imma Falcó (La Campana) Alberto Manguel, Stevenson sota les palmeres. Traducció de Dolors Udina (Quid Pro Quo Edicions) Paul Auster. 4, 3, 2, 1 (Edicions 62) Winifred Watson, El gran dia de la senyoreta Pettigrew. Traducció de Maria Rossich (Viena) Katherine Mansfield, Diaris. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç) Rick Bass, Un hivern a Montana. Traducció d’Àlex Gombau (Cossetània) Carson McCullers, El cor és un caçador solitari. Traducció Alba Dedeu (L’Altra Editorial) Irvin D. Yalom, El dia que Nietzsche va plorar. Traducció de Griselda García (Edicions de 1984) LITERATURA RUSSA Leonid Andréiev, La història dels set penjats. Traducció de Jaume Creus (Adesiara) LITERATURA AFRICANA José Eduardo Agualusa, Teoria general de l’oblit. Traducció de Pere Comellas (Edicions del Periscopi) Ngũgĩ wa Thiong’o, A la casa de l’intèrpret. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd) Ngũgĩ wa Thiong’o, Descolonitzar la ment. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd) Ngũgĩ wa Thiong’o, Desplaçar el centre. Traducció de Dídac Gurguí (Raig Verd) Ayobami Adebayo, Queda’t amb mi. Traducció d’Alexandre Gombau (Angle) LITERATURA TURCA Burhan Sönmez, Istanbul Istanbul. Traducció de Pelin Dogan i Miquel Saumell Oran Pamuk, La dona pèl-roja. Traducció d’Amma Turró Armengol (Més Llibres) LITERATURA COREANA I JAPONESA Han Kang, Actes humans (Rata) Junichirô Tanizaki, La clau. Traducció d’Albert Nolla (Viena) Yasushi Inoue, L’escopeta de caça. Traducció de Jordi Mas López (Quid Pro Quo Edicions) Kim Ae-ran, Corre, pare, corre! Traducció de Mihwa Jo Jeong i Estefanía Robles Serrano (Godall edicions) PERIODISME LITERARI Jordi Puntí, Tot Messi (Empúries) Julià Guillamon, El barri de la plata (Llibres de l’Avenç) Julià Guillamon, Travessar la riera (Comanegra) Adrià Pujol Cruells, Els barcelonins (Llibres de l’Avenç) Antònia Vicens i Josep M. Llompart, Vocabulari privat (AdiA edicions) Miquel Martín i Serra, Proses reposades (Diputació de Girona) Jordi Osúa Quintana, Manuel Vázquez Montalbán. Barça, cultura i esport (Editorial Base) Francesc Latorre, Cop de teatre! Els secrets d’onze anys explicant la Fórmula 1 a TV3 (Fonoll) Dolors Jimeno, L’Europa que he visitat (Neopàtria) LA PLANTA PENSAMENTERA Marina Garcés, Nova il·lustració radical (Anagrama) Avishai Margalit, De la traïció (Arcàdia) Josep Maria Esquirol, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana (Quaderns Crema) Josep Iborra, Estupor (Editorial Afers) Wu Ming, L’invisible arreu. Traducció d’Oriol Fuster Cabrera (Godall Edicions) Oriol Bartomeus, El terratrèmol silenciós (Eumo Editorial) Miquel Rayó, La nuesa del silenci (El Gall Editor) Més d’un autor, Polititzacions del malestar (Raig Verd) Més d’un autor, El carrer és nostre (Raig Verd) ENSENYAR I APRENDRE Més d’un autor, 20 mestres del segle XX al País Valencià (Edicions 96) L’educació en vers, Antoni Tort Bardolet (ed.) (Eumo Editorial) Agnès Brossa, Em dic Joan i crec que soc dolent (Eumo Editorial) Més d’un autor, Educant les criatures (Editorial Base) Timothy D. Walker, Ensenyar com a Finlàndia (Viena Edicions) Xavier Caparrós, L’art d’educar amb amor (Pagès Editors) Angela J. Hanscom, Equilibrats i descalços. Traducció d’Anna Turró Armengol (Angle) Sandrine Andrews, L’art, quina marranada. Traducció de Mercè Ubach (Editorial Mediterrània) BIOGRAFIES, AUTOBIOGRAFIES, MEMÒRIES, DIETARIS, HISTÒRIA Josep Massot, Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres (Galaxia Gutenberg) Roser Capdevila, La nena que volia dibuixar (Angle) Josep Fontana, L’ofici d’historiador (Arcàdia) Josep-Maria Terricabras, Allò que som (Edicions de 1984) Carlota Benet. Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna) Guillem-Jordi Graells, Iago Pericot. La llibertat de crear i viure (Publicacions de l’Institut del Teatre) Josep Cots, Autoretrat de Jordi Garcés (Llibres Anagrama) Xavier Rubert de Ventós, Si no corro, caic (Empúries) Lourdes Martínez Rocaspana, Els dos principals consellers de Mercè Rodoreda: Obiols i Sales (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) Josep Miquel Ramis Llaneras, Epistolari Sebastià Juan Arbó – Joan Sales (1966-1982) (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) Cartes de Ferran Soldevila (1912-1970). Edició a cura d’Enric Pujol i Josep Clara (Institut d’Estudis Catalans) Oriol Pi de Cabanyes, Foc secret de Josep Palau i Fabre (CCG Edicions) Núria Martí Constans, Demà tindrem sort. La història de Joan Pacheco, un nen a l’exili (CCG Edicions) Jordi Pàmias, Déu no té pressa. Apunts de dietari (CCG Edicions) Maria Conca i Josep Guia, A frec del seu nom. Vida, obra i lluita de Xavier Romeu (Edicions el Jonc) Miquel Batllori, Epistolari català dels Borja (Editorial 3i4) Salah Jamal, Nakba. 48 relats de vida i exili a Palestina (Tigre de Paper) Pilar Rahola, S.O.S. cristians (Columna) David Viñas, Serrat, Llach i l’efecte Dylan (Publicacions de la UB) Imma Pascual, Cantar em fa feliç (Cossetània) Manuel Barbero, Un silenci a crits (Comanegra) RARESES, CURIOSITATS, PERLES Sempé, El senyor Lambert. Traducció de Jordi Martin Lloret (Blackie Books) Adrià Pujol Cruells i Rubén Martín Giráldez, El fill del corrector. Arre, arre, corrector (Hurtado & Ortega) Enric Casasses, Monòleg del perdó (Males Herbes) Jacint Verdaguer, Oir Canigó. Versió i veu Lluís Soler (Verdaguer Edicions) Enric Iborra, La literatura recordada (Viena Edicions) Enric Gomà. Control de plagues (Pòrtic) Més d’un autor, Terra de lletres. Edició de Jordi Llavina (Comanegra) Maria Nunes, Rutes literàries de Barcelona (Meteora) Joan de Déu Prats i Maria Padilla, El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya (Comanegra) Montse Aymerich Bassols, La moda a la Catalunya del segle XIV (Llibres de l’ïndex) CLÀSSICS A L’ATAC! Eros gai (Antologia Palatina, llibre XII) (Adesiara) Aristòtil, Poètica. Traducció de Xavier Riu (Bernat Metge) Aristòtil, Física. Traducció i introduccio de Joan Ferrer Gràcia (Edicions de la ela geminada) Eurípides, Tragèdies, vol. VI (Les troianes, Ifigenia entre els taures). Traducció d’Adrià Piñol Filó d’Alexandria, Contra Flac. In Flaccum. Traducció de Lluís Rovira i Masnou (Llibres de l’Índex) + POESIA Jaume Coll Mariné, Un arbre molt alt (Edicions 62) Premi Ausiàs March J. L. Badal, Cants materials (Cafè Central i Eumo) Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegodes (Cafè Central i Eumo) Philippe Jaccottet i Antoni Clapés, Aires. Traducció d’Antoni Clapés (Cafè central i Eumo) Else Lasker-Schüler, El meu piano blau. Traducció de Feliu Formosa (Adesiara) Orides Fontela, Poesia Completa. Traducció de Joan Navarro (Edicions de 1984) Josep Maria Fulquet, Ample vol de la nit (Proa) Premi Carles Riba Jordi Guardans, El bosc (Pagès Editors) Laia Martinez i Lopez, Venus volta (Lleonard Muntaner Editor) Mircea Cartarescu, Res. Poemes 1988-1992 (Lleonard Muntaner Editor) Joan Margarit, Un hivern fascinant (Proa) Tomàs Arias, La via Àpia (Lleonard Muntaner Editor) Víctor Gayà, Rèquiem (Lleonard Muntaner Editor) Silvie Rothkovic, La nit que és dins el dia (Labreu) Jaume C. Pons Alorda, Era (Labreu) Miquel de Palol, Alguns paisatges (Labreu) Sebastià Alzamora, La netedat (Proa) Narcís Comadira, Manera negra (Edicions 62) Jordi Llavina, Ermita (Meteora) Josep M. Sala-Valldaura, Coordenades (AdiA) Josep Maria Llompart, Mai no et deturis. Homenatges de Llompart (AdiA) Tonino Guerra, La mel. Traducció de Lucia Pietrelli i Pau Vadell (AdiA) Berta Piñán, La ferida. Traducció de Jaume Subirana (El Gall Editor) Carles Morell, Canyes, llumins (Godall edicions) Ramon Sargatal, Manual per a fer versos. Te deix, lector, Vinyoli com a exemple (Viena Edicions) Joana Raspall, Solcs. Il·lustracions de Conxi Rosique (Gregal) Meritxell Cucurella Jorba, Úrsula (El Cep i la Nansa) Jordi Mas, La destral del vespre, l’aixada de l’alba (Edicions del Buc) Anna Montero, On els camins s’esborren (Edicions del Buc) Aimé Césaire, Quadern d’un retorn al país natal (Edicions del Buc) Francesc Ten, L’hmi (Llibres del Segle) Ivette Nadal, Arbres, mars, desconcerts (Llibres del Segle) Montserrat Garcia Ribas, Les harmonies fràgils (Llibres del Segle) Carla Fajardo, Forats (Fonoll) Jaume Suau Castro, Plurat imperfecte (Fonoll) Quim Español, Elegies (Edicions de 1984) Ramon Guillem, Terra d’aigua (El petit editor) Roc Casagran, Direm nosaltres. Pròleg de Feliu Formosa (Amsterdam) Sílvia Bel Fransi, Deixar anar (Viena Edicions) Josep Planaspachs, Cant de ciutat (Viena Edicions) Jaume Mesquida, Resplendor de foc (Viena Edicions) Imma López Pavia, Text-ures (Viena Edicions) Neus Purtí Cirera, Tarot (Marc Valls de Roure) COMPROMÍS SOCIAL Aruhdhati Roy i John Cusack, Coses que poden i no poden dir-se. Traducció Àngel Ferrero (Tigre de Paper) Jordi Panyella, Per què corren els presos? (Edicions Saldonar) John Carlos i Dave Zirin, La història de John Carlos (Sembra Llibres) Carlos Reyes i Rodrigo Elgueta, Els anys d’Allende (Tigre de Paper) Joni D., La casa de la selva (Tigre de Paper) Sílvia Federici, El patriarcat del salari. Traducció Anna Llisterri i Àngel Ferrero (Tigre de Paper) Manuel Molins, Les veus de la frontera (Pruna Llibres) Laura de Andrés, Diaris del Somorrostro (Editorial Mediterrània) Més d’un autor, Petjades d’aigua i sal. Instants als camps de refugiats de Grècia (Pagès editors) SOSTENIBILITAT, CANVI CLIMÀTIC, SALUT, DIVULGACIÓ CIENTÍFICA Martí Domínguez, Veus de ciència (Onada Edicions) Ignasi Llorente, La història de la ciència com mai te l’han explicat (Angle) Daniel Closa i Salvador Macip, 100 preguntes sobre el càncer (Cossetània) Jordi Mazón i Marcel Costa, 100 qüestions per entendre el canvi climàtic (Cossetània) Joan Català, 100 qüestions sobre l’univers (Cossetània) Xevi Verdaguer, Transforma la teva salut (Rosa dels vents) Frédéric Lenoir, Carta oberta als animals (i als qui se’ls estimen). Traducció d’Anna-Maria Corredor (Edicions Sidillà) David Estal, Urbanisme contradit, ciutat compartida (Pruna Llibres) Mark Lynas, Sis graus (Librooks) Gwynne Dyer, Guerres climàtiques (Librooks) James Hoggan, Cortina de fum (Librooks) VI, CUINA I PAISATGE Montserrat Tura, Repúbica pagesa (Pòrtic) Lluís Foix, El que la terra m’ha donat (Columna) Henry David Thoreau, Caminar (Angle) Anònim, Llibre de totes maneres de potatges de menjar (7Portes i Barcino) Marc Ribas, Brutal (Cossetània) Artur Portes Ribes, La cuina de Formentera (El Gall editor) Juanjo Roda, La cuina de la gent de la mar (Onada edicions) Ada Parellada, La cuina sostenible (Columna) Marta Castells, Dolços vegans (Viena) Eduard Puig i Vayreda, El jardí de Dionís. L’entorn cultural del vi (Brau Edicions) Més d’un autor, Vinomics. Relats gràfics amb gust de bon vi (DO Catalunya i Norma Editorial) Pere Sans, La cuina del vi (Comanegra) Josep Roca, a l’avantguarda del vi (Vibop Edicions) Les olors en la literatura, a cura de Vicenç Pagès Jordà (Vibop Edicions) Joan Santacana i Nayra Llonch, Entre fogons i baguls. Menjar i vestir a la Catalunya del segle XVIII (Dalmau Editor) Més d’un autor, Entre el celler i la taverna. Un recorregut per les bodegues de barri de la ciutat de Barcelona (Generalitat de Catalunya) Goffredo Casalis, L’Alguer. Edició i traducció de Marcel A. Farinelli (Llibres de l’Índex)

300 llibres per al Sant Jordi 2018

La policia d’Hong Kong ha detingut sis manifestants durant unes protestes al districte de Kowloon, on milers de persones han sortit al carrer en un intent de conscienciar els turistes de la Xina continental sobre la crisi política que afecta la ciutat. Segons els organitzadors, prop de 230.000 persones han sortit als carrers de Kowloon, a l’altra banda del districte empresarial d’Hong Kong, en l’última onada de protestes contra el projecte de llei d’extradició. Les forces de seguretat, per la seva banda, estimen que els assistents eren uns 56.000. Les autoritats xineses han mirat de frenar les notícies sobre les protestes més importants que s’han registrat aquestes darreres dècades a la zona per por que s’estenguin a la Xina continental. La cap del govern d’Hong Kong, Carrie Lam, ha suspès el projecte de llei després dels aldarulls del mes passat. Tanmateix, els manifestants exigeixin que retiri definitivament la proposta de llei, que s’obrin investigacions per la violència policíaca comesa i que dimiteixi.

La policia d’Hong Kong deté sis manifestants en una nova onada de protestes

Junts per Catalunya (JxCat) ha proposat de tornar a convocar un ple d’investidura de Jordi Sànchez, després que Puigdemont hagi assenyalat que cal aprofitar la resolució del Comitè de Drets Humans de l’ONU que insta l’estat espanyol a respectar els seus drets polítics i que Sànchez hagi comunicat la seva disposició a ser investit. Jordi Turull també ha enviat una carta on renuncia provisionalment a la seva investidura. ‘Al darrere d’aquesta decisió hi ha una altra porta a la internacionalització del cas català i la protecció de les institucions. Defensant els drets de Jordi Sànchez es defensen també els de tots els diputats del parlament i els dels ciutadans de Catalunya’, ha dit el portaveu de JxCat, Eduard Pujol. El diputat Marc Solsona ha afegit que demanen al govern espanyol és que la mateixa exigència que se’ls aplica en compliment del reglament del parlament, també s’apliqui en qualsevol de les variables. A la carta, Puigdemont escriu: ‘Som davant d’una oportunitat, sense precedents, que hem d’aprofitar jurídicament i política en la defensa de la nostra causa en l’àmbit internacional. Cal exigir a l’estat espanyol el compliment de les mesures de les Nacions Unides i preservar els drets del diputat Jordi Sànchez com a candidat a la presidència de la Generalitat. Fer-ho és un acte de justícia que repara el dany causat pels poders de l’estat espanyol. Fer-ho insta l’estat a comportar-se com la resta de països d’Europa i a respectar els drets polítics de tothom.’ La resolució de l’ONU demana a la justícia espanyola que permeti a Sànchez d’exercir els seus drets com a diputat i que el jutge Pablo Llarena li havia denegat, és a dir, poder sotmetre’s al debat i votació d’una sessió d’investidura. La resolució és de compliment obligat, perquè l’estat espanyol es va adherir al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. Però pot no fer-ne cas i l’ONU no té capacitat sancionadora, en aquest cas. Si en fa cas omís, diu Puigdemont, ‘demostrarà una vegada més que és capaç de qualsevol cosa per alterar el normal funcionament de la democràcia a Catalunya. Aquesta, que és una possibilitat ben real, l’hauríem també d’aprofitar per a la defensa de les llibertats polítiques de Catalunya, sumant a la nostra causa una nova vulneració dels drets civils al nostre país’.

JxCat proposa novament Jordi Sànchez com a candidat a la presidència de la Generalitat

La junta de tractament dels Lledoners ha autoritzat Jordi Sànchez i Jordi Cuixart a sortir durant unes hores al dia de la presó, en aplicació de l’article 100.2 del reglament penitenciari. Sànchez podrà fer un voluntariat onze hores diàries tres dies a la setmana i Cuixart tindrà nou hores i mitja diàries durant cinc dies setmanals per a treballar i fer un voluntariat. Tots dos hauran de tornar a dormir a la presó. La decisió és d’aplicació immediata, de manera que els presos polítics ja poden fer ús d’aquest permís penitenciari. La jutgessa de vigilància penitenciària haurà de decidir si el ratifica i la fiscalia pot recórrer en contra de la decisió. Si la jutgessa de vigilància penitenciària tombés la mesura, Sànchez i Cuixart hi podrien recórrer en contra a l’Audiència de Barcelona. La Generalitat diu que, per tal de protegir-los la intimitat, no informarà ni de la data de l’inici de les sortides ni de les empreses i entitats on Sànchez i Cuixart treballaran i faran els voluntariats. Des d’Òmnium expliquen que Cuixart és propietari d’una empresa especialitzada en el disseny i la producció de maquinària industrial per a envasats. ‘Ara podrà desenvolupar aquestes tasques des de la mateixa seu de l’empresa, i no només des de la presó com feia des del 16 d’octubre de 2017’. Sobre les tasques de voluntariat, Òmnium diu que Cuixart és soci de diverses organitzacions no governamentals, com Amnistia Internacional, Open Arms, Cooperativa EsperanzaH! o el PEN Club, a banda de la col·laboració voluntària i desinteressada com a president d’Òmnium. Les defenses dels presos polítics d’ERC presentaran a a partir de la setmana vinent les propostes per poder-se acollir als permisos penitenciaris que atorga l’article 100.2, relatius als permisos per a sortir de la presó per a treballar o fer un voluntariat. Segons que explica l’ACN, entre el dilluns i el divendres de la setmana vinent les juntes de yractament de les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric rebran les peticions de Raül Romeva, Dolors Bassa i Carme Forcadell, respectivament. L’altra setmana serà el torn de presentar la documentació per a Oriol Junqueras. Joaquim Forn també espera que la junta de tractament dels Lledoners ratifiqui aviat la seva proposta.

Els Lledoners autoritzen Sànchez i Cuixart a sortir unes quantes hores per treballar i fer voluntariat

En el debat desfermat a Espanya sobre l’aplicació extraordinària de l’article 155 de la constitució contra la Generalitat de Catalunya, no es té en compte que la Unió Europea podria aplicar una mesura semblant contra l’estat espanyol. La UE pot invocar l’article 7 del Tractat de la Unió Europea en el cas que consideri que l’aplicació de l’article 155 enclou una violació dels drets i les llibertats dels ciutadans catalans, per tal com són també ciutadans europeus. L’article 7 del Tractat de la Unió Europea permet de suspendre els drets d’un estat membre si la Unió considera que amenaça els drets i els valors democràtics. L’any 2003 la Comissió Europea va lliurar al consell i al parlament aquest document marc, que especifica com es pot invocar l’article 7 del tractat i en quins casos es pot reclamar la intervenció de la Unió Europea sobre un estat membre. El document aclareix que la intervenció europea es pot fer contra l’acció d’un estat membre en qualsevol cas i supòsit, no únicament en àmbits regulats per les institucions europees. Afirma rotundament que si els drets democràtics perillessin en una àrea de jurisdicció estrictament estatal –la constitució pròpia en fóra el cas paradigmàtic–, la Unió Europea tindria l’obligació d’intervenir-hi. També queda clar que ni tan sols és necessari que hi hagi una actuació de l’estat concernit, sinó que la Unió pot actuar fins i tot si considera que hi ha una amenaça important. Per a activar aquest mecanisme cal que ho demani una tercera part dels estats membres, del Parlament Europeu o de la Comissió Europea. Aplicacions anteriors L’article 7 del tractat ja ha estat invocat per les autoritats europees, sense arribar –llevat del cas d’Àustria–, a aplicar-se les penes que preveu, entre les quals la més greu seria la suspensió dels drets de vot i representació de l’estat membre afectat. Ara com ara, en quatre ocasions la Comissió Europea ha recorregut a l’amenaça de fer ús de l’article 7 i en totes quatre ha fet reaccionar l’estat membre, que normalment ha ajustat les mesures polèmiques que volia aplicar a allò que li demanava la Unió Europea. El cas més famós va tenir lloc l’any 2000, quan a Àustria es va proposar de formar una coalició de govern que incloïa el Partit de la Llibertat (FPO), d’ideologia nazi i dirigit per Jörg Haider. La Comissió Europea va reaccionar contra aquesta possibilitat i va dictaminar un seguit de sancions efectives contra Àustria. Després de mesos de negociacions i de l’elaboració d’uninforme sobre les polítiques del govern austríac, les sancions van ser aixecades, perquè es va entendre que s’havien rectificat els problemes més greus, relacionats amb el tractament dels refugiats, els immigrants i les minories nacionals. El segon cas fou l’enfrontament de la Unió Europea i Hongria el 2012, quan aquest país va redactar una nova constitució i d’una llei de mitjans que atemptava clarament contra la llibertat d’expressió. La Comissió de Venècia del Consell d’Europa va identificar els principals problemes que tenia aquesta nova constitució i, tot seguit, la Comissió Europea va iniciar els procediments de sanció prevists en l’article 7. Pocs mesos després, a Romania, va esclatar una crisi política amb l’elecció del primer ministre Víctor Ponta. La Unió Europea va veure amb preocupació un seguit de maniobres que involucraven tant el parlament com els tribunals i va amenaçar d’aplicar l’article 7 contra aquell país. Tanmateix, més tard es van elaborar uns informes que indicaven que la situació s’havia anat reconduint satisfactòriament. Una mica abans, hi havia hagut el cas, a França, de l’expulsió de gitanos romanesos i búlgars pel govern de Sarkozy. L’executiu francès havia especificat que l’expulsió era de membres de la minoria rom (gitana). La Unió Europea va reaccionar indicant que aquella decisió era incompatible amb els valors democràtics de la Unió. No es posava en qüestió el dret d’un estat membre d’expulsar emigrants il·legals, però sí que es considerava que expulsar en massa membres d’una ètnia o d’una minoria nacional era completament contrari als valors democràtics europeus. El govern francès va rectificar i, tot i que ha continuat expulsant immigrants il·legals, ha tingut molta cura de no identificar-los com a membres de cap minoria.

La Unió Europea pot invocar l’article 7 si Espanya aplica el 155 de la constitució

L’Audiència de les Illes ha decidit avui que Iñaki Urdangarin no haurà d’ingressar preventivament a la presó, tot i haver estat condemnat a sis anys i tres mesos per la seva implicació en el cas Nóos. La jutgessa Samantha Romero ni tan sols ha considerat la fiança de 200.000 euros que havia demanat el fiscal Pedro Horrach. El Tribunal Suprem espanyol s’haurà de pronunciar ara sobre el recurs que ha presentat la defensa. Romero ja va absoldre Cristina de Borbó de tots els càrrecs i, a més, va dictaminar que li reintegressin més de 300.000 euros, perquè la multa per haver-se lucrat a títol personal dels delictes del seu marit –265.000– és inferior a la quantitat consignada davant del jutge el 2014: 587.413. Després de fer-se pública la sentència, l’advocat de Cristina de Borbó, Miquel Roca i Junyent, va declarar als mitjans de comunicació: ‘Es demostra que la justícia és igual per a tots els ciutadans.’ Unes paraules que xoquen amb actuacions judicials molt més contundents contra persones per fets aparentment menors. El cas més recent és el del raper mallorquí Josep Miquel Arenas, conegut per Valtònyc. El cantant va ser sentenciat ahir per l’Audiència espanyola a tres anys i mig de presó per unes cançons en què presumptament atemptava contra la corona i enaltia grups armats com ara ETA i els GRAPO. A més, va ser condemnat a pagar una multa de 3.000 euros per amenaces al president del Cercle Balear. ¡DIFUSION! Acaba de salir la sentencia, ¡me han condenado a 3 años y 6 meses de cárcel por las canciones! #libertaddeexpresión — Josep V. (@valtonyc) February 22, 2017 Més casos flagrants Tot seguit us oferim un seguit de casos, per ordre cronològic, que contradiuen les paraules de Miquel Roca. Parlem de piulets fent befa sobre Carrero Blanco, obres de teatre o furts menors: roba, barres de pa o pizzes congelades. César Strawberry. El cantant del grup Def Con Dos va ser detingut l’estiu del 2016 per uns piulets d’un any i mig abans on esmentava Ortega Lara i els GRAPO. Fou acusat d’enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes. La fiscalia li demanava un any i vuit mesos de presó. L’Audiència espanyola el va absoldre, però després d’un recurs de la fiscalia, el Suprem espanyol el va condemnar, el 20 de gener d’enguany, a un any de presó per un delicte d’enaltiment del terrorisme. Cassandra. La fiscalia demana dos anys i sis mesos de presó per una noia murciana de vint-i-un any que va fer diversos piulets, entre el 2013 i el 2016, fent befa de l’atemptat d’ETA contra el president del govern franquista Luis Carrero Blanco. És acusada d’enaltiment del terrorisme i humiliació de les víctimes. A la condemna de presó li afegeixen una petició de tres anys amb llibertat vigilada. Me pide el fiscal 2 años y 6 meses de cárcel más 3 años de libertad vigilada por chistes de Carrero Blanco. Sólo eso, chistes de un dictador pic.twitter.com/a0eOAtWMgq — Cassandra (@kira_95) January 10, 2017 Presó per haver robat una bicicleta de servei públic a Sevilla. L’any passat el sevillà Adrián Manuel Moreno fou condemnat a sis anys de presó per haver robat una bicicleta de l’empresa Servici. Abans havia tingut condemnes per haver conduït sense carnet i per furt. Els titellaires (‘Gora Alka-ETA’). El jutge de l’Audiència espanyola Ismael Moreno, a instància de la fiscalia, va ordenar l’empresonament provisional sense fiança dels titellaires Alfonso Lázaro de la Fuente i Raúl Garcia Pérez, integrants de la companyia Títeres desde Abajo, acusats d’enaltiment del terrorisme. Van arribar a estar cinc dies a la presó, tot i que després, enmig d’una allau de crítiques i condemnes públiques, el jutge va canviar d’opinió. La causa fou arxivada el 29 de juny de 2016. I tot plegat perquè en una obra, un dels putxinel·lis exhibia una pancarta que deia: ‘Gora Alka-ETA’. Guillermo Zapata. Condemnat a vint mesos de presó per uns acudits sobre Irene Villa, víctima d’un atemptat d’ETA. L’acusació popular el va acusar d’humiliació a les víctimes. La fiscalia es va retirar del cas, malgrat que de primer hi veia indicis de delicte. Finalment fou absolt el 2016. Esther Gabarre. Condemnada a quatre mesos de presó per haver robat roba per un valor de 428 euros en un centre comercial a Getafe. La volia revendre per alimentar a la seva família, segons que va explicar. Finalment el jutge va suspendre’n l’ingrés a presó. La mare de Requena (2013). Emilia Soria, una jove mare de Requena (Plana d’Utiel), va ser condemnada a un any i deu mesos de presó per un delicte de falsedat en document mercantil i a sis mesos més de presó per estafa, per haver fet servir una targeta de crèdit que es va trobar al carrer per comprar menjar i bolquers per a la seva filla. El consell de ministres va prendre la decisió d’indultar-la, després de l’allau de protestes de molta gent i de partits polítics. L’homes que robava pizzes al convent. L’Audiència de Sevilla va condemnar l’any passat a un any i tres mesos de presó un home que havia robat pizzes congelades d’un convent. ‘Tenia gana’, va al·legar el condemnat. Hi havia dos atenuants de la condemna: va reparar els danys –va pagar 10 euros a les monges– i tenia alteració psíquica. Un indigent fou condemnat el 2007 a dos anys de presó per haver robat menjar a Valencia de Alcántara, a la província de Càceres. Va trencar la porta d’una casa i va robar-hi conserves, embotits, un ampolla de vinagre i piles. Abans havia fet una acció semblant en una altra casa. El jutge va admetre que havia comès els furts per la necessitat de ‘subsistir’, perquè no tenia cap mena de recurs.

Deu condemnats per la justícia espanyola que no van tenir el tracte d’Urdangarin

La varietat d’oferta en llengua catalana es posa en evidència en aquest mostrari de totes les lectures que ens proposen les editorials. Pel que fa a la torna –el llibre de la competència que recomana cada editor–, enguany l’editorial més recomanada ha estat Males Herbes, amb diferents títols. I entre els títols coincidents, destaquen els contes de Sergi Pàmies, L’art de portar gavardina, l’assaig de Laura Huerga i Blanca Busquets, Tu, calla!, el recull dels millors contes de Stephen King, Torn de nit, i l’antologia del conte decadentista català 1895-1930, Savis, bojos i difunts. També podeu llegir l’especial del VilaWeb Paper, en obert, amb totes les recomanacions. Especial llibres infantils i juvenils, Nadal 2018 Us podeu descarregar l’especial punxant la imatge. Edicions 62 Grup 62 Edicions de 1984 Adeiara AdiA Afers Alrevés Angle L’Altra Amsterdam Anagrama Ara Arcàdia L’Avenç Blackie Books Brau Bromera Buc Bullent Cafè Central La Campana El cep i la nansa Comanegra Cossetània Club Editor Columna Drassana Ela Geminada Empúries Enciclopèdia Catalana Eumo Fragmenta El Gall Godall Gregal Les hores Labreu Lleonard Muntaner Males Herbes Més Llibres Meteora Neopàtria Núvol Onada Pagès Perifèric Periscopi Petit editor Edicions Poncianes Proa Pruna Abadia de Montserrat Quaderns Crema Font del Cargol Quid Pro Quo Raig Verd RBA Rosa dels Vents Salamandra Saldonar Sembra Sidillà Tigre de Paper Verdaguer Viena Vincles Pilar Beltran d’EDICIONS 62 recomana… Borja de Riquer (dir.), Història mundial de Catalunya Montserrat Roig, Un pensament de sal, un pessic de pebre Najat El Hachmi, Mare de llet i mel I un de la competència… Sergi Pàmies, L’art de portar gavardina (Quaderns Crema) Jordi Cornudella del GRUP 62 recomana… Jaume Coll Mariné, Un arbre molt alt Joan Ferraté, Del desig Gabriel Ferrater, Les dones i els dies (edició crítica) I un de la competència… Blanca Llum Vidal, Aquest amor que no és u (Ultramarinos editorial) Josep Cots d’EDICIONS DE 1984 recomana… Raül Garrigasait, El fugitiu que no se’n va. Santiago Rusiñol i la modernitat W.H. Auden, Un altre temps. Poemes escollits. Traducció de Marcel Riera Pere Joan Martorell, La memòria de l’oracle I un de la competència… Més d’un autor, Savis, bojos i difunts. Una antologia del conte decadentista català 1895-1930 (Males Herbes) Jordi Raventós d’ADESIARA EDITORIAL recomana… John Dos Passos, El Número U. Traducció Xavier Pàmies Iehuda Amikhai, Poemes de cos i d’ànima. Traducció de Manuel Forcano Agustí Bartra, L’evangeli del vent I un de la competència… William Faulkner, Llum d’agost. Traducció d’Esther Tallada (Edicions de 1984) Pau Vadell d’ADIA EDICIONS recomana… Ileana Mălăncioiu, La vèrtebra. Tradució de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli Joan Vigó, Cementiri d’avions Miquel Bezares, Els voltants d’Olívia I un de la competència… Antoni Vidal Ferrando, Aigües desprotegides (Eumo editorial) Vicent Olmos de l’EDITORIAL AFERS recomana… Xavier Serra, Biografies parcials (4). Amb les biografies de Pepa López, Ferran Arasa, Vicent Olmos, Enedina Lloris, Dominic Keown i Vicent Partal. Josep Iborra, L’estupor Aurelio Martí Ballester, Internacionalisme o nacionalisme? Socialisme i nació als territoris de llengua catalana (1931-1936) I un de la competència… Ramon Ramon: Llum a l’atzucac (Bromera, 2019) Roger Clanchet d’ALREVÉS EDITORIAL recomana… Salvador Casas, Un cadàver inquiet Francesc Puigpelat, Magret i els anarquistes Joan Carles Ventura, Camins dubtosos I un de la competència… Sebastià Bennasar, Hotel Metropole (Columna) Rosa Rey d’ANGLE EDITORIAL recomana… Mick Kitson, El refugi. Traducció de Jordi Martín Lloret Frédéric Gros, Desobeir. Traducció de Joan Ferrarons i Llagostera Amors sense casa. Antologia de Sebastià Portell I un de la competència… Tara Westover, Una educació. Traducció de Salvador Company i Anna Torcal (Més Llibres) Eugènia Broggi de L’ALTRA EDITORIAL Lucia Berlin, Un vespre al paradís. Traducció de Josefina Caball Irene Solà, Els dics (Premi Documenta 2017) Marta F. Soldado, La felicitat d’un pollastre a l’ast I un de la competència… Stephen King, Torn de nit. Traducció de Ferran Ràfols (Males Herbes) Miquel Adam de LLIBRES D’AMSTERDAM recomana… Anna Punsoda, Els llits dels altres Jeroen Olyslaegers, Voluntat. Traducció de Maria Rossich Maria Escalas, Sara i els silencis I un de la competència… Edgar Illas, Treure’s la feina de sobre (Edicions Sidillà) Isabel Obiols de LLIBRES ANAGRAMA recomana… Eloy Fernández Porta, L’art de fer-ne un gra massa Marta Rojals, El cel no és per a tothom Toni Soler, El tumor I un de la competència… Ingrid Guardiola, L’ull i la navalla (Arcàdia) Joan Carles Girbés d’ARA LLIBRES recomana… Josep Casulleras, La batalla de l’exili Kilian Jornet, Res és impossible Max Besora i Borja Bagunyà, Trapologia I un de la competència… Laura Huerga i Blanca Busquets, Tu, calla! (Raig Verd) Montse Ingla d’ARCÀDIA EDITORIAL recomana… Ingrid Guardiola, L’ull i la navalla George Steiner, Errata Joan-Carles Mèlich, La condició vulnerable I un de la competència… Svetlana Aleksiévitx, La guerra no té cara de dona. Traducció de Miquel Cabal (Raig Verd) Núria Iceta de LLIBRES DE L’AVENÇ recomana… Julià Guillamon, El barri de la Plata Joseph Roth, Viatge a Rússia. Traducció Jaume Creus Esteve Riambau, Laya Films i el cinema a Catalunya durant la Guerra Civil I un de la competència… Ursula K. Le Guin, Els Desposseïts. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd) Raúl Sánchez-Serrano de l’EDITORIAL BLACKIE BOOKS recomana… Dan Marshall, Se’ns crema la casa. Traduït per Martí Sales Voltaire, Càndid. Traducció de Jordi Llovet William Steig, L’illa de l’Abel. Traducció de Xavier Pàmies I un de la competència… Antoni Munné-Jordà, Dins el riu, entre els joncs (Males Herbes) Jenar Fèlix Franquesa de BRAU EDICIONS recomana… Jordi Carreras, El vidre català Carles Fages de Climent, Vellut de veus. Poesia inèdita Martí Boada i Sònia Sànchez Mateo, Masos del Montseny I un de la competència… Joan Manuel Soldevilla, L’amic de Praga Gonçal López-Pampló de BROMERA recomana… Sandra Capsir i Maria Viu, Dones valencianes que han fet història Joanjo Garcia, Heidi, Lenin i altres amics. Premi Alfons el Magnànim de Narrativa Vicent Usó, El paradís a les fosques. Premi Enric Valor I un de la competència… Irene Solà, Els dics (L’Altra Editorial) EDICIONS DEL BUC recomana… Hannah Arendt, Poemes. Traducció: Lola Andrés i Anacleto Ferrer anna montero, on els camins s’esborren Jordi Mas, La destral del vespre, l’aixada de l’alba I un de la competència… Jaume Coll Mariné, Un arbre molt alt (Edicions 62) Núria Sendra d’EDICIONS DEL BULLENT recomana… Elvira Cambrils, A la platja de Camus Jordi Raül Verdú, Contalles de iaios i iaies Lourdes Boïgues, La revolta d’Adam I un de la competència… Rafael Chirbes, La bona lletra. Traducció de Carles Mulet (Lletra Impresa) Antoni Clapés de CAFÈ CENTRAL recomana… Wislawa Szymborska, Instant. Traducció de Joanna Bielak. XIVè Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia Margarita Ballester, Després de la pluja Antoni Clapés i Alícia Casadesús, Allí on la llum (Poemes i dibuixos) I un de la competència… Mary Oliver, Ocell roig. Traducció de Corina Oproae (Godall Edicions) Isabel Martí d’EDICIONS LA CAMPANA recomana… Albert Sánchez Piñol, Fungus Hans Rosling, Factfulness. Traducció d’Imma Falcó i Imma Estany Angelika Schrobsdorff, Els homes. Traducció d’Anna Puente i Albert Vitó I un de la competència… Stephen King, Torn de nit (Males Herbes) Francesc Mestres d’EL CEP I LA NANSA recomanen… Antoni Munné-Jordà, A banda i banda del límit Raquel Casas, Balcons que escupen mitges Anna Carreras, Fes-me la permanent I un de la competència… Joan de Déu Prats i Maria Padilla, El gran llibre dels indrets fantàstics de Catalunya (Comanegra) Joan Sala d’EDITORIAL COMANEGRA recomana… Pere Calders, Contes portàtils Toni Galmés, On és l’Estel·la? Yoshinori Noguchi, La llei del mirall (edició especial). Traducció de Sandra Ruiz Morilla I un de la competència… Gonzalo Berger, Les milícies antifeixistes de Catalunya (Eumo Editorial) Jordi Ferré de COSSETÀNIA EDICIONS recomana… Salah Jamal, Aroma àrab. Receptes i relats Jordi Bastart, A tocar del cel. 50 ermites i santuaris de muntanya de Catalunya Daniel Closa i Esther Garcés, 100 secrets dels oceans I un de la competència… Jordi Llavina, Ermita (Meteora) Maria Bohigas de CLUB EDITOR recomana… Nikos Kazantzakis, El Crist de nou crucificat. Traducció de Joan Sales Víctor Català, Tots els contes Boris Vian, L’arrencacors. Traducció de Joan-Lluís Lluís I un de la competència… Blaise Cendrars, Petits contes negres per als fills dels blancs. Traduït i il·lustrat per Eulàlia Sariola (Males Herbes) Glòria Gasch de l’EDITORIAL COLUMNA recomana… Care Santos, Tot el bé i tot el mal M. Carme Roca, El far. Premi Prudenci Bertrana I un de la competència… Margaret Atwood, El conte de la serventa. Traducció de Xavier Pàmies (Quaderns Crema) Vicent Baydal de LLIBRES DE LA DRASSANA recomana… Carles Fenollosa, Narcís o l’onanisme Toni Sabater, Insistències en la llum Gumersindo Fernández i Enrique Ibáñez, La València que va ser I un de la competència… Diversos autors, Cuentos de Iberia Oriol Ponsatí Murlà d’EDICIONS DE LA ELA GEMINADA recomana… Rainer M. Rilke. Cartes a un jove poeta. Traducció d’Anna Punsoda Robert Graves, Adeu a tot això. Traducció de David Guixeras Erasme de Rotterdam, No puc no parlar. Traducció i introducció Joan Tello. I un de la competència… Raül Garrigasait, El fugitiu que no se’n va (Edicions de 1984) Jordin Rourera de l’EDITORIAL EMPÚRIES recomana… Vicenç Pagès Jordà, Exorcismes Haruki Murakami, La mort del comanador. Llibre 1. Traducció d’Albert Nolla Rupi Kaur, El sol i les seves flors. Traducció de Bel Olid I un de la competència… Joan Esculies, Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador (RBA/La Magrana) Ester Pujol de GRUP ENCICLOPÈDIA CATALANA recomana… Joaquim Forn, Escrits de presó (Enciclopèdia) Natàlia Cerezo, A les ciutats amagades (:Rata_) Miker Valverde, La balada del petit Jack (la Galera) I un de la competència… Llucia Ramis, Les possessions (Llibres Anagrama) Montse Ayats d’EUMO EDITORIAL recomana… Gemma Lluch, La lectura. Entre el paper i les pantalles Anna M. Puig Ribera i Joan Rusiñol, Mou-te! Jaume Bosch, La nostra policia I un de la competència… Pere Calders. Contes portàtils. Pròleg de Borja Bagunyà. Epíleg de Sebastià Alzamora (Comanegra) Ignasi Moreta de FRAGMENTA EDITORIAL recomana… Lluís Duch, Sortida del laberint Raimon Panikkar, Panikkar per Panikkar Joan-Carles Mèlich, Contra els absoluts I un de la competència… Rainer M. Rilke, Cartes a un jove poeta. Traducció d’Anna Punsoda (Edicions de la Ela Geminada) Gracià Sánchez d’EL GALL EDITOR recomana… Josep Masanés, Jo tenia deu oliveres Francesc Puigpelat, L’amant de Rebis Jaume Pons Lladó, Una pluja pertinaç I un de la competència… Sophia de Mello Breyner Andresen, Contes exemplars. Selecció i traducció de Ponç Pons (Lleonard Muntaner Editor) Matilde Martínez de GODALL EDICIONS recomana… Bodas de sangre. Llibre + CD apunts i cançons de Joan Garriga per al muntatge de La Perla 29. Més d’un autor, 24 Contes al dia. Paper de Vidre Uxue Apaolaza, Des que els nens diuen mentides. Traducció de Pau Joan Hernández I un de la competència… Gemma Gorga, Indi visible (Tushita) Jordi Albertí de EDITORIAL GREGAL recomana… El dia i la nit, Pau Faner La pista d’una morta, Francesc Puigpelat Ensenya’m la llengua, Toni Beltran I un de la competència… José Enrique Ruiz Domènec, Informe sobre Catalunya(Rosa dels Vents) Maria Sempere d’EDITORIAL LES HORES recomana… Heather Rose, El museu de l’amor modern. Traducció Carme Geronès Hanne Ørstavik, Amor. Traducció Blanca Busquets Gwendoline Riley, Primer amor. Traducció d’Àfrica Rubiés Miravet I un de la competència… Ngũgĩ wa Thiong’o. Descolonitzar la ment. Traducció de Blanca Busquets (Raig Verd) Ester Andorrà de LABREU EDICIONS recomana… Joan Vigó, Haiku a Brooklyn Ferran Garcia, Most de Mots Marcel Riera, No seràs un estrany I un de la competència… Margarita Ballester, Després de la pluja (Cafè Central) Maria Muntaner de LLEONARD MUNTANER EDITOR recomana… Sophia de Mello Breyner Andresen, Contes exemplars. Traducció de Francesc Serra Lopes Ted Hughes, Corb. De la vida i les cançons del Corb. Traducció de Núria Busquet Molist Francesc Vilanova, Franquisme i cultura. Destino. Política de Unidad. La lluita per l’hegemonia intel·lectual a la postguerra catalana (1939-1949) I un de la competència… Jaume Munar, El futur. Poesia de la inexperiència (Cafè Central/Adia) Ramon Mas d’EDITORIAL MALES HERBES recomana… Més d’un autor, Savis, bojos i difunts. Una antologia del conte decadentista català 1895-1930 Stephen King, Torn de nit. Traducció de Ferran Ràfols Blaise Cendrars i Eulàlia Sariola (traducció i il·lustracions), Petits contes negres per als fills dels blancs I un de la competència… Stephen King, Escriure. Memòries d’un ofici (L’altra) Ricard Vela de MÉS LLIBRES Tara Westover, Una educació.Traducció d’Anna Torcal i Salvador Company Marià Veloy, Contra els homes d’acció Jaume Benavente, L’home que llegia Miquel Strogoff I un de la competència… Inazo Nitobe, El Bushido. El camí del samurai. Traducció i presentació de Ricard Vela (Angle editorial) M. Dolors Sàrries de EDITORIAL METEORA recomana… Antoni Real, Pentimento Maria Nunes, Salvat, Pla, Rodoreda, Capmany. Rutes literàries de Barcelona, 2 Agustí Pons, Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona I un de la competència… Vicent Marqués, Història de la cuina catalana i occitana (Edicions Sidillà) Antoni M. Bonet de l’EDITORIAL NEOPÀTRIA recomana… Enric Lluch Girbés, El mundial de la Patagònia. Premi de narrativa ciutat de Carlet 2018 Tona Pous i Vilaplana, Perdona’m nena, t’he canviat el títol Francesc Valls Calzada, Els laberints del dolor I un de la competència… Manel Alonso, Les urpes del gat (3 i 4) Bernat Puigtobella de NÚVOL recomana… Versions a peu d’obra de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent Joan Sellent, El present vulnerable Paulina Pi de la Serra, Història d’Emma I un de la competència… Josep Pedrals, Els límits del Quim Porta (Labreu Edicions) Òscar París d’ONADA EDICIONS recomana… Laia Carrera Crespo, Quan arriba la por. Premi Internacional d’Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló 2018 Juanjo Roda Martínez, La cuina de la gent de la mar. Els ranxos a la barca. Premi Internacional de Llibre Gastronòmic Ciutat de Benicarló 2017 / Premi al Millor Llibre Editat de la Generalitat Valenciana 2017 Antonis Papatheodoulou i Iris Samartzi, Viatge al centre de la Terra I un de la competència… Genar Martí i Jorge Saucedo, El fugitiu (Vincle Editorial) Eulàlia Pagès de PAGÈS EDITORS recomana… Benet Salellas, Jo acuso. La defensa en judicis polítics Anna M. Moreno-Bedmar, A. Munné-Jordà i Anna M. Villalonga, Pedrolo informa Francisco Moita Flores, Estrella polar I un de la competència… Carme Torras, Enxarxats (Males Herbes) Jesús Figuerola de PERIFÈRIC EDICIONS recomana… Mercé Viana, Les dones invisibles Amadeu Fabregat, Edició crítica d’Assaig d’aproximació a falles folles fetes foc Víctor Labrado, Arnau, el comte mal I un de la competència… Toni Mollà, Tot entra en el pes (Vincle editorial) Aniol Rafel d’EDICIONS DEL PERISCOPI recomana… Marta Orriols, Aprendre a parlar amb les plantes Kaouther Adimi. Les nostres riqueses. Una llibreria a Alger. Traducció d’Anna Casassas Mia Couto, Terra somnàmbula. Traducció de Pere Comellas I un de la competència… Més d’un autor, Savis, bojos i difunts. Una antologia del conte decadentista català 1895-1930 (Males Herbes) David Vid d’EL PETIT EDITOR recomana… David Vid, Teatre d’impostures Enric Casado, Punts de vista Carles Senso, Josep Lluís Albinyana, un president sense País I un de la competència… Óscar Hernández, El viatge de Marcos (Alupa editorial) Alba Vinyes i Jordi Carulla d’EDICIONS PONCIANES recomanen… Enric Casasses, El nus la flor Antonin Artaud, Heliogàbal o l’Anarquista coronat. Traducció de Xavier Valls Guinovart. Lluís Calvo, El meridià de París I un de la competència… Josep Pedrals, Els límits del Quim Porta (LaBreu Edicions). Josep Lluch de l’EDITORIAL PROA recomana… Melcior Comes, Sobre la terra impura Charles Baudelaire, El meu cor despullat. Edició i traducció a cura de Pere Rovira Joan Margarit, Per tenir casa cal guanyar la guerra I un de la competència… Sergi Pàmies, L’art de portar gavardina (Quaderns Crema) Xavier Arola de PROMETEU EDICIONS recomana… Natalia Ginzburg, Tot el teatre I i II. Traducció de Meritxell Cucurella-Jorba Hilda Hilst, Del desig. Traducció de Joana Castells i Josep Domènech Dario Fo, Si poc cobrem, res pagarem! Traducció de Marta Garcia Puig I un de la competència… Natalia Ginzburg, La ciutat i la casa. Traduït per Meritxell Cucurella-Jorba (Club Editor) Josep Martínez de PRUNA LLIBRES recomana… veronika paulics, a pé / a peu. Traducció Joan Navarro Manuel Molins, Les veus de la frontera David Estal, Urbanisme contradit, ciutat compartida I un de la competència… Ramon Ramon, Llum a l’atzucac (dietari, 2012-2016) (Edicions Bromera) Núria Mañé de PUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT recomana… Josep Lluís Micó, L’absolut digital Ferran Sáez Mateu, Populisme Frances Luttikhuizen, 500 anys de repte protestant a la Península Ibèrica (1517-2017) I un de la competència… Wilkie Collins, La dama de blanc. Traducció de Lluís Comes i Arderiu (Proa) Sandra Ollo de QUADERNS CREMA recomana… Àngel Casas, ¿Nadal? No gràcies James Finn Garner, Contes de Nadal políticament correctes. Traducció de Dolors Udina Sergi Pàmies, L’art de portar gavardina I un de la competència… Angelika Schrobsdorff, Els homes. Traducció d’Anna Puente i Albert Vitó (La Campana) QUADERNS DE LA FONT DEL CARGOL recomana… Valerià Pujol, Terra de Crims Apartheids. Montse Assens (Premi Marià Manent de poesia 2017) Toni Cabré, La peixera (teatre) I un de la competència… Jaume Cases Mas, El dictat de l’agulla (Pagès editors poesia) Antoni Schmith de QUID PRO QUO EDICIONS recomana… Franz Kafka, Cartes a Milena. Traducció de Clara Formosa Plans Yasushi Inoue, L’escopeta de caça. Traducció de Jordi Mas López Patrick Leigh Fermor, Un temps per guardar silenci. Traducció de Marcel Riera I un de la competència… Iehuda Amikhai, Poemes de cos i d’ànima. Traducció de Manuel Forcano (Adesiara Editoria) Laura Huerga de RAIG VERD recomana… Ursula K. Le Guin, Els desposseïts. Traducció de Blanca Busquets. Svetlana Aleksiévitx, La guerra no té cara de dona. Traducció de Miquel Cabal. Ngugi wa Thiong’o, Lluitar contra el diable, Memòries de la presó. Traducció de Josefina Caball. I un de la competència… Joseph Roth, Viatge a Rússia. Traducció Jaume Creus (Llibres de L’Avenç) Luisa Gutierrez de RBA recomana… Joan Esculies, Ernest Lluch. Biografia d’un intel·lectual agitador Joan Miquel Capell, Wad-Ras Benjamin Black, Pecat I un de la competència… Marta Orriols, Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi) Joan Riambau de ROSA DELS VENTS recomana… Pere Calders, Contes (1936-1992) Míriam Hatibi, Mira’m als ulls José Enrique Ruiz Domènec, Informe sobre Catalunya I un de la competència… Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edició crítica de Jordi Cornudella Sigrid Kraus d’EDITORIAL SALAMANDRA recomana… Laetitia Colombani, La trena. Traducció d’Anna Casassas Antonio Manzini, 7-7-2007. Traducció d’Anna Casassas Rick Riordan, Guia confidencial del campament mestís. Traducció de Jordi Cussà I un de la competència… Sergi Pàmies, L’art de portar gavardina (Quaderns Crema). Francesc Gil-Lluch d’EDICIONS SALDONAR recomana… Joan Julibert, El poder de la mentida Pep Martí, Catalunya, cap on vas? Josep Torelló, La tela blanca I un de la competència… Laura Huerga i Blanca Busquets, Tu, calla! (Raig Verd) Marta i Roger Costa-Pau de LLIBRES DEL SEGLE recomanen… Carles Camps Mundó, La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018) Joan Isaac, Penso, per tant escric Alícia Casadesús, Microgrames. En correspondència amb el poeta Antoni Clapés I un de la competència… Joan-Lluís Lluís, Jo soc aquell que va matar Franco (Proa) SEMBRA LLIBRES recomana… Jeanne Theoharis, La vida rebel de Rosa Parks. Traducció de Carla Benet Duran Xavi Sarrià i Aitana Carrasco, Al país de l’olivera Kopano Matlwa, Florescència. Traducció d’Elisabet Ràfols-Sagués I un de la competència… Núria Cadenes, Secundaris (Comanegra) Judit Pujadó d’EDICIONS SIDILLÀ recomana… Vicent Marqués, Història de la cuina catalana i occitana. Les salses · Els aperitius · Les ensalades · Les sopes. Volum 1 Més d’un autor, Els pobles perduts del Pirineu català i aranès Aureli Capmany, Calendari de llegendes, costums i festes tradicionals catalanes. De gener a juny I un de la competència… Kent Haruf, Cançó de la plana.Traducció Marta Pera Cucurell (Edicions del Periscopi) Laura Arau de TRIGRE DE PAPER EDICIONS recomana… Pino Cacucci, Visca la vida! Traducció d’Anna Casassas Barbara Balzerani, Sempre ho he sabut. Traducció d’Anna Casassas Vicent Galiana i Carme Bernat (coord.), Tombar l’estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la Transició I un de la competència… Kopano Matlwa, Florescència. Traducció d’Elisabet Ràfols-Sagués Jordina Boix de VERDAGUER EDICIONS recomana… Jacint Verdaguer, OIR. Canigó. Veu i versió de Lluís Soler (llibre + CD). Col·lecció Univers. Jacint Verdaguer, Al Cel. A cura de Pere Tió. Col·lecció Obra Completa en Edició Crítica. Jacint Verdaguer, Maleïda. A cura de Bernat Gasull. Col·lecció Univers I un de la competència… Vicent Marqués, Història de la cuina catalana i occitana (Edicions Sidillà) Enric Viladot i Isabel Monsó de VIENA EDICIONS reconanen… Ernest Hemingway, París era una festa. Traducció de Ferran Ràfols Sir Arthur Conan Doyle, Les memòries de Sherlock Holmes. Traducció de Xavier Zambrano Margaret Mahy, amb il·lustracions de Sir Quentin Blake, El segrest de la bibliotecària. Traducció de Teresa Guilleumes I un de la competència… Miriam Toews, Les tristes recances. Traducció de Carme Geronès (Les Hores) Manolo Gil de VINCLE EDITORIAL recomana… Toni Mollà, Tot entra en el pes Genar Martí i Jorge Saucedo, El fugitiu Rosa Roig i Manola Rosa, Contem històries de dones d’ací I un de la competència… Núria Cadenes, Secundaris (Comanegra)

Per Nadal els editors recomanen… 250 llibres per a regalar aquestes festes

La condemna de la violència policíaca contra el poble de Catalunya durant el referèndum del primer d’octubre i la demanda de diàleg per part del primer ministre belga, Charles Michel, no han agradat gaire a la diplomàcia espanyola. Segons que publiquen diversos mitjans belgues, el govern espanyol s’ha pres les paraules del primer ministre com ‘un atac inacceptable’ que pot afectar les relacions bilaterals. Com a represàlia, Espanya considera de retirar el seu suport a Catherine De Bolle, la candidata de Bèlgica a dirigir l’Europol. Ací podeu veure la portada de De Morgen d’avui: ‘Fúria espanyola contra Michel’: Segons la premsa belga, quan es van fer públiques les declaracions de Michel, el govern espanyol va citar l’ambaixador del país a Madrid amb urgència. ‘No entenem com un país aliat fa aquesta mena de declaracions que poden fer perillar seriosament les nostres relacions bilaterals’, li va dir, en to d’amenaça. El representant espanyol va afegir que Brussel·les no podia tractar amb igualtat la Moncloa i la Generalitat. ‘Encara no hem vist cap comunicat del govern espanyol que cridés la Generalitat a sotmetre’s a la llei, només atacs contra el govern d’Espanya’, va dir. No se sap si l’estat espanyol complirà les seves amenaces, però avui el president espanyol, Mariano Rajoy, i el primer ministre belga, Charles Michel, es trobaran en la reunió del Consell Europeu a Brussel·les. Tanmateix, el diari flamenc De Standaard va més enllà i assegura que al govern belga no li fan por les amenaces de la Moncloa. El vice-primer ministre, Alexander De Croo (Liberals i Demòcrates Flamencs), ha tancat files amb Michel i ha piulat un missatge contundent: ‘La violència policíaca contra civils pacífics per a evitar que votin et condemna. Punt.’ A més, recorda que el primer ministre va demanar de rebaixar la tensió política perquè les condicions per a obrir un diàleg fossin propícies. ‘Quan es tracta de drets fonamentals, Europa també és el nostre país’, ha reblat sobre el fet que Bèlgica s’hagués immiscit en un afer intern de l’estat espanyol. Politiegeweld tegen burgers die vreedzaam hun stem uitbrengen kan niet en veroordeel je. Punt. #Catalonië #Spanje https://t.co/8Sm8VXO4vG — Alexander De Croo (@alexanderdecroo) October 19, 2017 Més reaccions polítiques Karl Vanlouwe, senador de Nova Aliança Flamenca, el partit principal de la coalició de govern, s’ha fet ressò de les amenaces espanyoles i ha piulat: ‘Intimidació, repressió i violència. I mentrestant, branden la constitució.’ Intimidatie, repressie en geweld. Maar ondertussen wel met de grondwet zwaaien… https://t.co/lEb3V7KdHM — Karl Vanlouwe (@KarlVanlouwe) October 19, 2017 Helga Stevens, eurodiputada del mateix partit, també ha piulat sobre les amenaces: ‘Déu meu! Això explica moltes coses. Per què no diuen res Jean-Claude Juncker i Frans Timmermans? No són gaire conseqüents. Estic farta d’aquest doble discurs.’ OMG! This explains a lot. Why don’t we hear @TimmermansEU @JunckerEU on this? They’re not being very consequent!😡 Sick of double standards! https://t.co/czD1X7ks6N — Helga Stevens (@StevensHelga) October 19, 2017 Espanya ho nega El govern espanyol diu que no ha fet cap tipus de protesta sobre el cas de Bèlgica perquè valora positivament la posició de Charles Michel. La portaveu del ministeri d’Afers Exteriors ha recalcat que no hi havia hagut protesta formal –ni notes verbals ni convocatòries de l’ambaixador–, ni cap altra iniciativa per part del ministeri, i ha declinat de comentar una filtració a la premsa belga que Exteriors no coneixia.

Espanya amenaça el govern belga pel suport del primer ministre al diàleg amb Catalunya

Ciutadans s’enfanga en la recta final de la campanya en la polèmica per la posició d’alguns dels seus candidats sobre la violència masclista i sobre l’avortament. Avui ha estat el cap de llista per Cantàbria, Carlos Pracht. Ha recuperat el debat de la violència contra les dones i ha equiparat la violència masclista amb la ‘violència femenina’. I poc abans de la intervenció en el míting d’avui a Santander en el qual també hi era Albert Rivera, ha qualificat l’avortament de ‘violència’. Ho ha dit en unes declaracions a La Sexta: En les mateixes declaracions ha justificat la seva idea d’equiparar homes i dones en la llei en casos de violència amb l’argument que ‘hi ha gihadistes que són dones’. En una entrevista ahir al programa Buenas Tardes Cantabria, Pracht va dir: ‘El que propugna Ciutadans és equiparar la violència tant masclista com feminista, no sé com dir-li, a l’alça, no a la baixa (…). Es moren més homes que no pas dones. Els espanyols són iguals davant de la llei, independentment del sexe’. Podeu escoltar les declaracions a partir del minut 30:30 d’aquesta entrevista: En acabar el míting Albert Rivera ha evitat abraçar-s’hi i cadascú ha marxat per la seva banda. Seguidament els periodistes li han demanat a Rivera què pensava d’aquestes declaracions de Pracht. ‘No comparteixo aquesta opinió’ ha dit per allunyar-se, una vegada més, de l’enèsima polèmica que li crea algun membre del seu partit. La setmana passada la número tres de Ciutadans per Madrid, Marta Rivera, va encendre una altra polèmica quan va proposar que la llei espanyola de violència de gènere eliminés l’agreujant penal per qüestió de sexe. ‘És tan greu que un nen vegi com el seu pare mata la seva mare com que vegi que la seva mare mata el seu pare’, va arribar a dir.

El cap de llista de Ciutadans per Cantàbria: ‘L’avortament és violència’

L’Ajuntament de Vilamarxant (Camp de Túria) ha decidit de cancel·lar el concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ programat per al 9 d’octubre i l’ha substituït per un espectacle de circ. La decisió l’ha pres el govern municipal, format pel PP i Ciutadans. El PSPV i Compromís –que havien programat el concert en el govern anterior– han considerat aquest canvi ‘censura’. ‘Pep Gimeno és un cantant valencià que ha recuperat i difós una part important del folklore valencià. L’equip de govern actual no té gens ni miqueta de trellat quan vincula política i cultura quan des de la gestió és parcial en prendre la decisió d’anul·lar un concert, perquè pensen que “El Botifarra” no és “dels seus”. “El Botifarra” és de totes i tots els que el volen escoltar’, ha denunciat el PSPV en un comunicat. El PP ha justificat la decisió amb l’argument que el consistori preferia un espectacle familiar.

PP i Ciutadans veten un concert de Pep Gimeno ‘Botifarra’ a Vilamarxant

La diada del Nou d’Octubre arriba en un moment políticament delicat al País Valencià. La victòria de les esquerres a les eleccions valencianes va servir per a atènyer un segon acord del Botànic entre el PSPV, Compromís i Unides Podem, però el problema del finançament es manté. La coexistència d’un govern del PSOE a Madrid, ara en funcions, i un d’encapçalat pel PSPV a València fa que el finançament origini tensions entre els socis de govern, perquè Compromís i Unides Podem consideren que en aquesta qüestió Ximo Puig no és prou exigent amb Pedro Sánchez. El primer Botànic va viure de la il·lusió de fer fora el PP de la Generalitat, després de dos decennis, però el segon Botànic ha de demostrar amb accions polítiques concretes que té recorregut en el futur. Ara ja no n’hi ha prou de refer allò que el PP va desfer. El País Valencià necessita finançament i infrastructures com el corredor mediterrani. I també que es pagui el deute històric. Tres punts que són a l’agenda de Ximo Puig però que els seus socis li reclamaran amb concrecions. Ara com ara, en aquestes tres matèries el resultat és el mateix que si governés el PP a Madrid i això el president Puig no s’ho pot permetre si vol mantenir l’estabilitat del Consell. La proximitat de les eleccions espanyoles ha agreujat aquestes tensions, perquè cada partit vol marcar el seu perfil. El nacionalisme valencià encara ha de pair la coalició de Compromís amb Més País, la formació d’Íñigo Errejón per a les eleccions espanyoles. Tot i que Compromís hi concorrerà amb les seves sigles i fixarà el seu programa sobiranament, no deixa de ser una supeditació a una formació política espanyola. El Bloc accepta la coalició com un acte de pragmatisme, després de veure com l’escó de Joan Baldoví a les eleccions del 28-A perillava. També és una manera de frenar un pacte amb Unides Podem, l’opció preferida d’Iniciativa pel País Valencià, la formació de Mónica Oltra. Amb aquest experiment, Compromís espera obtenir tres escons, dos per València i un per Alacant. El lema de la manifestació de la Comissió Nou d’Octubre és ‘El país que volem’, per pressionar el Botànic a triar entre una estratègia valencianista i una de submissió al PSOE. El PSPV ja no forma part de la Comissió, però Compromís i Unides Podem sí. Quan se’n van anar els socialistes, acompanyats de la UGT, la comissió va debatre si calia continuar convocant la manifestació. La conclusió del debat va ser afirmativa, perquè les entitats que la configuren veuen necessari de continuar pressionant el Botànic. Pels portaveus de la comissió, hi ha més coses pendents, a banda els tres eixos principals, com ara la reciprocitat entre TV3 i À Punt, que ja es podria aplicar; també els preocupa la possibilitat que À Punt emeti en castellà a la demarcació d’Alacant, una decisió que no s’ha pres però que sectors socialistes veuen amb bons ulls. La manifestació, que començarà a les 18.30 a la plaça de Sant Agustí, també reclamarà l’aprovació de la competència lingüística per a l’accés a la funció pública i una nova llei d’igualtat lingüística.

Un Nou d’Octubre enmig del desconcert

MADRID, 7 (EUROPA PRESS) El secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ha mostrat aquest divendres el seu rebuig a l’atac ordenat pel president dels Estats Units, Donald Trump, contra una base militar del règim sirià en l’oest del país, en resposta a l’atac amb armes químiques a la província d’Idlib. “Trump ataca sense autorització del Consell de Seguretat i contravé la carta de l’ONU. Avui la pau i la seguretat a Síria estan més lluny”, ha escrit Iglesias en el seu compte de Twitter. El líder de Podem ha estat el primer dirigent d’un partit polític espanyol a pronunciar-se sobre l’atac que s’ha produït aquesta matinada.

Iglesias diu que Trump contravé la carta de l’ONU i que la pau a Síria està avui més lluny

La Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona indica que la mitjana de preu dels 13.272 contractes de lloguer entrats a l’Incasol el tercer trimestre es va situar en 948,86 euros al mes, cosa que suposa un increment del 5,03% en relació amb el mateix període de l’any passat. La mitjana de preu per metre quadrat el tercer trimestre a la capital catalana s’ha situat en 13,61 euros el metre quadrat, el mateix preu de l’any passat. L’informe indica que aquesta estabilitat del preu per metre quadrat s’explica per l’increment de la superfície del habitatge llogats, més gran que l’any passat. La mitjana de lloguer més alta s’ha registrat a Sarrià-Sant Gervasi, amb 1.319,55 euros, el 2,14% més, i el més econòmic a Nou Barris, amb 680,88 euros, el 7,94% més. Els barris que registren els increments més grans del preu del lloguer en termes anuals són Ciutat Vella, el 8,53%, Nou Barris, el 7,94%, Sant Andreu, el 6,68% i Horta-Guinardó, el 5,31%, amb increments superiors a la mitjana de la ciutat (5,03%). Per sota de la mitjana de la ciutat se situen els barris de Les Corts, el 4,88%, Gràcia, el 4,84%, L’Eixample, el 4,2%, Sants Montjuïc, el 4,13%, i Sarrià-Sant Gervasi, el 2,14%. El barri que registra l’increment del lloguer més baix és el districte de Sant Martí, l’1,97%. En xifres absolutes, de menor renda a més gran, els lloguers es van situar de mitjana en 680,88 euros al mes a Nou Barris; 762,61 euros a Horta-Guinardó; 775,28 euros a Sant Andreu; 824,06 euros a Sants-Montjuïc; 866,12 euros a Sant Martí; 910,06 euros a Gràcia; 920,39 euros a Ciutat Vella; 1.049,37 euros a L’Eixample; 1.142,16 euros a Les Corts; i finalment, amb la renda més cara, el districte de Sarrià-Sant Gervasi amb un lloguer de mitjana de 1.319,55 euros. Menys pisos a lloguer La Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona alerta que tot i aquest increment de preu de les rendes de lloguer, en els nou primers mesos d’aquest any només s’han incorporat al parc de lloguer de la capital catalana un total de 2.068 pisos, la xifra més baixa des de l’any 2007, quan comença la sèrie d’aquesta entitat immobiliària. Aquesta xifra de 2.068 pisos és la diferència entre els contractes signats i els cancel·lats. Per la Cambra, aquest menor nombre de pisos que entren en el mercat de lloguer s’explica perquè els propietaris consideren que poden obtenir una major rendibilitat si posen a la venda la seva propietat, davant l’escenari de preu alts en la compravenda de pisos que hi ha a la capital catalana i davant les diferents declaracions que posen sobre la taula l’aprovació de noves normes per regular a la baixa el mercat de lloguer.

El preu del lloguer a la ciutat de Barcelona al tercer trimestre se situa en 949 euros, el 5% més que fa un any

La mort a trets per la policia de Ferguson (Missouri) del jove Michael Brown, l’any passat, va aixecar moltes protestes i polseguera. Però de morts a mans policíaques als EUA, malauradament, n’hi ha molts més casos. El diari The Guardian, en un exercici de periodisme de dades, va començar a comptabilitzar el juny passat a The Counted totes aquestes víctimes, amb infografies, mapes i fitxes detallades de cada nom. En l’estrena, el comptador ja arribava a cinc-centes persones mortes el 2015, una xifra que cinc mesos després s’ha duplicat. Aquesta setmana, amb la mort d’un desconegut en un tiroteig amb la policia a Oakland (Califòrnia), The Counted ha superat ja les mil víctimes. Una altra eina semblant a The Counted és Fatal Encounters, del periodista Brian Burghart, amb un extens banc de dades amb totes les ‘topades tràgiques’ protagonitzades per la policia al país des del 2000 fins ara. De moment, ja s’hi han documentat quasi deu mil víctimes mortals.

Més de mil morts el 2015 als EUA en topades amb la policia

Lluís Jutglar, més conegut per Peyu, viu un moment dolç. A part l’èxit a TV3 amb programes com ara ‘Està passant’ i ‘Bricoheroes’, l’humorista de les Masies de Voltregà també omple teatres. El seu espectacle El gallardo español, una adaptació molt personal del clàssic de Cervantes, ha omplert de gom a gom la sala Pepe Rubianes del Club Capitol i ara prepara una ronda per Catalunya. En Peyu ens rep als camerinos del Club Capitol, després de fer un cafè al costat del seu tècnic. L’espai és ple de guixades, renecs i dibuixos sexuals. Un enorme condom amb ulls i boca ens observa mentre fem l’entrevista. Un antic estadant del teatre, Toni Moog, és l’autor d’aquesta Altamira barcelonina amb tinta de retolador barat. Amb en Peyu parlem sobre l’espectacle, però també d’Osona, de política, de televisió, de cuina i d’humor. —Corre la brama que el vostre germà fa els millors peus de porc de la plana de Vic. —Pot ser. El meu germà és un geni en molts aspectes i un grandíssim cuiner. Ara, no puc corroborar que faci els millors peus de porc perquè a mi no m’agraden . —M’acabeu d’enfonsar… —He tastat més coses que prepara. Paelles, sopes de peix… tota mena de menjars. De fet, per Nadal cuina ell. —Per què es divorcien els fogons i en Peyu? —He viscut l’ofici de la restauració des de petit i has de ser ben boig si el vols continuar. Jo ho sóc una mica, però no tant com el meu germà. De totes maneres, a mi m’ha afectat el fet de tenir un restaurant a casa, perquè la majoria de cuiners són bastant llampats. —Què voleu dir? —Tinc mil i una anècdotes. Un dels meus oncles és cuiner de tota la vida i és completament boig. L’he vist menjar-se les notes de la comanda perquè els clients havien arribat a les quatre de la tarda i ell estava fins als collons de cuinar . —Deixem la cuina. Entre osonencs, quant d’odi sentiu per Barcelona? —No tinc odi per Barcelona. Això és un mite . Jo sempre dic que he intentat de viure a la ciutat i no me n’he sortit. Jo he nascut a Osona i per mi és casa i és on em sento còmode. Segurament és una limitació meva, eh? Sóc un animal molt simple. Com un gat que el canvies de pis i s’estressa. Necessito el contacte amb la natura. Tinc un ofici que és molt mental i això em fa sentir la necessitat de fer coses de veritat, és a dir, de fer servir les mans. Tenir l’hort, donar menjar a les cabres, remenar una mica la casa… —Difícil de fer a Barcelona. —Costa molt de trobar . A Barcelona també és on he desenvolupat sempre el meu ofici i m’agrada tornar a la comarca, on tinc els amics de sempre, que no tenen res a veure amb la meva professió. Gent una mica normal. —Una mica normal? —A Barcelona a vegades es creen uns cercles petits i endogàmics al voltant de la televisió i la ràdio, en què sembla que no existeixi res més. Per sort el món és molt més gran i divers. —Com us organitzeu, si heu de venir a Barcelona per fer teatre? —Baixo amb cotxe tranquil·lament fins a un punt concret del Vallès, que els tècnics i jo hem denominat ‘la droga’. És un polígon darrere del Brico Depot , on sospitem que només es deu passar droga. Hi deixem un cotxe i venim tots plegats amb un de sol. —I on aparqueu? —Doncs… ahir vam estar de xamba i vam aparcar en zona de càrrega i descarrega, que és lliure a partir de les vuit. Si no cap a sota la plaça de Catalunya. —Això és una bona cleca… —Quinze o vint euros cada vegada. —Ara sempre que podeu treballeu d’Osona estant, no? —Ho intento. Ara a Barcelona només hi baixo el dimarts, per anar a l”Està passant’, tret de quan faig teatre. Miro de treballar des d’Osona i amb gent de la comarca també per descentralitzar la producció audiovisual, perquè sembla que no ets ningú si no treballes a Barcelona. El ‘Bricoheroes’, per exemple, és tot rodat en una masia de Gurb on tenim les oficines. Ho vam enregistrar a l’estiu i va ser una mica com unes colònies. Em costa d’imaginar un ambient millor per a fer un format tan basat en la improvisació. —Per què heu decidit de representar una obra de teatre com El gallardo español? —La idea surt perquè som en un context de repressió i persecució d’idees. I amb el director, en Joan Roura, ens vam imaginar que arribarà un moment, segurament no gaire llunyà, que a Catalunya si vols fer teatre només es podran representar clàssics de la literatura espanyola que vindran imposats per la Moncloa. En aquest context, vam decidir de fer El gallardo español perquè així evitem que ens censurin res. —Com es desenvolupa l’obra? —Es fa El gallardo español… —Però la funció comença quan l’obra ja s’ha acabat. —Sí, però si la gent ve d’hora encara poden veure alguna cosa . —D’hora, què voleu dir? —D’hora vull dir l’hora que s’ha d’anar als llocs, que és d’hora . Si vas al teatre i l’obra és a les nou. A dos quart de nou hi has de ser. —I després què? —Llavors es fa un col·loqui, que és una cosa que s’ha posat molt de moda, i que amb el director també teníem ganes d’explotar. Ara se’n fan molts i sembla que a la gent li agrada molt preguntar. Als actors no sé si els agrada tant. —I del públic què me’n dieu? —Bé, bé, sempre hi ha preguntes. —No se us ha allargat mai? Avui l’obra comença a una hora criminal… —Dos quarts d’onze. Això és la magnífica Barcelona. Quan fem gira per Catalunya anem a hores més normals. Però aquí, com que la cultura està com està, i aquest teatre en principi ha de tancar al juny, doncs es fan programacions dobles i triples perquè quadrin els comptes. Nosaltres actuem a dos quarts d’onze perquè abans ho fa en David Guapo. Això és així. És la manera que han trobat de sobreviure. —Què creieu que pensaria Miguel de Cervantes del vostre espectacle? —Cervantes… —Si és que ens podem posar dins el cap d’una persona que fa quatre-cents quatre anys que és morta… —Diuen que era un home bastant llampat, però no sé si acabaria d’entendre l’espectacle… —Hi ha qui insinua que escrivia i parlava català… —I Colom també era català i nosaltres ho hem descobert tot en general . Però crec que li agradaria l’espectacle perquè té un vessant provocador. —Personalment, com veieu el moment político-judicial? —Amb ràbia i impotència, perquè hi ha una gent que hi ha perdut molt i que són tancats a la presó injustament. I després provo d’imaginar-me un futur, però no ho acabo de veure clar. En part perquè tenim una classe política molt mediocre. Quan ens van fotre la gent a la presó sabien molt bé què feien. Era ben certa aquella frase de Soraya Sáenz de Santamaría dient que havien escapçat els líders de l’independentisme. Ara crec que el moviment està bastant orfe de lideratges. En la política no es pot generalitzar mai, però crec que hi predomina la mediocritat, sobretot quan veus uns certs espectacles al parlament. A vegades penses: qui hagués nascut a Madrid… Potser estaríem més bé. —De debò? —Home, si ja hi neixes… Jo ara ja sé què és ser català, i si em fan ser espanyol de cop i volta sí que m’emprenyaria. Però si ja hi neixes és diferent . —Us veig una mica pessimista. —Tenim un problema, tenim uns partits polítics que fa molts anys que existeixen i que al meu entendre són el nostre Íbex 35. A més, a la seva manera, són segurament algunes de les empreses més grans de Catalunya. Han de mantenir tanta gent, tants càrrecs de confiança, tantes diputacions, tants consells comarcals i tantes merdes d’aquestes que fins que no desaparegui tot, no crec que puguem fer res de profit. —Cal foc nou? —Crec que hauríem de ser prou valents per a enviar tota aquesta gent a l’atur i fer foc nou. La situació actual requereix inventiva, fer alguna una cosa nova, però anem amb marcs antics. Ara, jo simplement faig teatre, no vull ser opinant polític, que ja en sobren en aquest país. —Tenint en compte el context de repressió i censura, què us sembla la denúncia de la fiscalia contra els vostres companys de ‘Està passant’? —No ho entenc, sincerament. No entenc que et denunciïn per un gag que compara els Mossos amb gossos. —Gossos d’Esquadra és una cosa que s’ha dit tota la vida… —Sí. I a part, no sé, els gossos tampoc no tenen res de dolent per ells mateixos, no? —Diuen que és el millor amic de l’home. —Exacte . Jo en tinc tres. Per sort no tinc tres mossos a casa. Però em sembla que hi ha una malaltia persecutòria. Per què? No ho sé. No sé si es deu a la falta d’autoestima o a alguna altra cosa. A mi em poden comparar amb el que vulguin. Crec que no denunciaria mai ningú fins que no m’apunyalessin o no em fessin alguna cosa que pensés: ‘Aquest malparit s’ha passat, ha estat a punt de matar-me.’ Però hi insisteixo, jo només faig teatre. —Quan feu humor us condiciona l’altaveu que feu servir? No és igual el Club Capitol que TV3. —Sempre dic que els límits de l’humor te’ls marca una mica el públic a qui et dirigeixes. Jo sé que a teatre la gent està més predisposada perquè han pagat una entrada per veure’m. A TV3, en canvi, el públic no el conec tant. De totes maneres, no em preocupa gaire si ofenc o no, perquè si no no podria ni treballar. La setmana passada a ‘Bricoheroes’ vam fer befa de la mort d’en Carles Sabater i efectivament es van ofendre uns quants groupies. —Ah, sí? —Sí, vaig rebre missatges per Instagram i Twitter de gent ofesa que em deien: ‘Amb en Carles Sabater no t’hi fiquis.’ A ‘Bricoheroes’, precisament, hem criticat a moltíssima més gent abans que ell i no s’ha queixat ningú. Però quan es toca una cosa tan nostra… Recordo un missatge que deia: ‘Hòstia, Peyu, em sorprèn molt de tu, a més a més, sent d’on ets.’ Què passa? Que com que sóc d’Osona no puc fer broma de Carles Sabater? I de la gent del Vallès Oriental sí? On és límit? —En aquest cas sembla que el límit és Aiguafreda… —I llavors vénen amb la cantarella, ell és mort i no es pot defensar… També ho és l’Amy Winehouse, que apareix al mateix gag, i no s’ha queixat ningú. La provocació i que algú es pugui ofendre és una cosa que va amb l’ofici. —Dins el món del teatre, ambicioneu res? Actuar en algun escenari o amb algú en concret? —M’agradaria, i de fet ho tinc en perspectiva, fer un dia una comèdia on es barregessin humoristes i grans actors de Catalunya. Però el que ambiciono realment és que això serveixi per a situar la comèdia a la mateixa categoria que el drama, perquè sembla que els que fem humor juguem sempre en una lliga inferior. —Què us semblen la nova fornada d’humoristes que han agafat ressò sobretot a les xarxes socials? —Molt bé. Hi ha gent molt bona i amb molt de talent. Però jo en general –en general, eh?, dic en general, i després et dic que no s’ha de generalitzar mai– trobo a faltar una mica que de professionalització de l’ofici. —Què voleu dir? —Nosaltres hi dediquem moltes hores i molts diners. I no entenc això d’anar a un local de Barcelona a provar text. Que pot anar bé per agafar rodatge? Segurament. Però no conec cap ofici on puguis anar a provar coses. No he vist mai un mecànic obrir un taller abans d’estudiar mecànica, simplement perquè vol provar de reparar cotxes durant tres mesos. Suposo que són maneres de treballar, però nosaltres el rodatge el fem amb amics, amb assajos oberts… i el producte no l’ensenyem fins que no el tenim enllestit. Crec que és el més racional i la millor manera de dignificar la professió. —Qui us agrada d’aquesta nova fornada? —N’hi ha molts de bons. En Joel Díaz, per exemple, em sembla boníssim. El reportatge que fa a l’APM, jo seria incapaç de fer-lo. La barra que té i com se’n surt en situacions que a mi personalment em violenten molt. És tot mèrit. En Magí de l”Està passant’ també té una mena d’humor que em sembla sensacional. —Creieu que ara és més fàcil de triomfar? —No. Les xarxes socials donen més visibilitat, però l’espectador també té centenars de milers de coses més on posar els ulls i l’atenció. No crec que els sigui més senzill. Crec que la gent que acaba destacant en aquest ofici ho fa al marge de les possibilitats de difusió. Al final, com sempre, la millor arma continua essent el contingut. Si ets bo, ets bo, no et calen community managers que et diguin com fer viral el teu material.

Peyu: ‘Tenim uns partits polítics que són el nostre Íbex 35’

‘Fa més de dos anys que va començar el nostre exili, i el dia d’avui és una victòria’. La consellera d’Ensenyament a l’exili, Clara Ponsatí, ha emès un discurs contundent, el primer dels que han pronunciat els membres exiliats del govern a Perpinyà. Ponsatí ha afirmat que la gent ha de ser ‘la clau de les presons’ i que ‘ens assenyalarà el retorn de l’exili’. També ha recordat el referèndum del primer d’octubre i ha saludat ‘els joves que van guanyar la batalla d’Urquinaona’, i ha reivindicat la Catalunya nord com a part de la nació catalana. Ponsatí ha titllat d”enganyifa’ la taula de diàleg amb el govern espanyol i ha dit que només cerca facilitar les coses per a Pedro Sánchez. ‘És una enganyifa contraposar el diàleg a la independència’, ha esgrimit. Per Ponsatí, ‘de res serveix ajornar la independència’ ni tampoc cercar lloc dins de l’estat espanyol, perquè creu que els catalans no hi tindran lloc ‘si no deixen de ser espanyols’. Ponsatí ha qualificat l’acte de ‘victòria contra la maquinaria de l’estat’, que ha provat ‘d’eliminar-nos’ sense sortir-se’n. ‘Som aquí, a Catalunya, i no hem hagut de demanar el permís d’Espanya ser ser-hi’, ha clamat entre crits del públic d”Ho tornarem a fer’, ‘independència’ i ‘Urquinaona’. En aquest sentit, ha demanat evitar les ‘estratègies partidistes i els personalismes’ i abandonar la ‘desorientació’ de l’independentisme després d’una ‘derrota’: ‘és l’hora del seu final’. ‘No ens faran lliures les renúncies, les pors ni les promeses buides de diàleg dels mateixos que mai compleixen cap promesa’, ha reblat. Per això, ha demanat preparar-se ‘pel proper embat’. Vegeu ací el vídeo complet:

Ponsatí: ‘No ens deixem entabanar per taules i diàlegs d’enganyifa’

Els lectors i els subscriptors de VilaWeb són convidats a una nova sessió del Consell de Redacció Obert, aquest dimarts 19 de gener a les 19.30. La sessió consistirà en un debat entre la redacció i els subscriptors de la situació política creada arran la investidura de Carles Puigdemont com a president de Catalunya. L’acte es farà a la redacció de VilaWeb i al mateix poden assistir 40 lectors o subscriptors en directe. Els subscriptors que ho vulguin podran seguir també l’acte des de casa a través d’una emissió de vídeo i poden enviar preguntes o suggeriments a [email protected] Els interessats en participar en directe han de confirmar la seva presència amb un correu a [email protected]. Els llocs es reservaran segons l’ordre d’arribada de la demanda. Un Consell de Redacció Obert és una trobada que es fa amb regularitat amb els membres de la redacció o amb convidats per debatre amb llibertat i tranquil·litat sobre l’actualitat informativa del moment. La trobada està reservada només a les persones que són membres de la comunitat de +VilaWeb. Si voleu fer-vos subscriptors de VilaWeb, aneu a aquesta pàgina.

VilaWeb convoca dimarts un Consell de Redacció Obert

País Valencià, sud i Elx: tres àmbits com tres nines russes fins a la ciutat on va néixer i on té principal àmbit d’actuació el Tempir. La històrica associació cívica per la llengua lliurarà el 9 de novembre, dissabte, els premis que ha instituït per tal de reconèixer ‘la trajectòria cívica de persones, entitats o empreses que destaquen pel treball a favor de la llengua i la cultura’. I enguany, per ‘la seua insubordinabilitat i coherència amb les seues idees dins i fora de la trinxera civil’, rebrà el premi País la pedagoga Tudi Torró. D’aquesta manera, es reconeix una trajectòria fructífera com a mestra i assessora didàctica per a l’ensenyament del valencià i també el treball d’impulsar la immersió lingüística a les escoletes infantils municipals d’Elx. Tal com destaca el Tempir, Tudi Torró ha contribuït a ‘convertir Elx en un referent de país en la dignificació i la recuperació del valencià en l’ensenyament’ i ha defensat, des de les diverses instàncies en què ha participat (el Consell Escolar Valencià i la Unitat d’Educació Multilingüe de la Universitat d’Alacant, per exemple), la necessària atenció, i els mitjans, que necessita l’educació pública. Els professors del departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant Vicent Beltran i Carles Segura-Llopes compartiran el premi Sud d’enguany com a autors del llibre Els parlars valencians (PUV), una obra que ja ha arribat a la tercera edició i que, tal com apunta el Tempir, és ‘de referència obligada per a conèixer de manera molt exhaustiva la riquesa de la llengua catalana al País Valencià’. Amb aquest premi, a més del treball concret (dècades de dedicació, amb cura i passió, rebla l’entitat elxana), també es reconeix la tasca col·lectiva de la fornada de nous professors que als anys noranta del segle XX van renovar el departament de Filologia Catalana a Alacant ‘fins a convertir-lo en un referent pedagògic, d’estudi i d’estima per la llengua, bon coneixedor de la realitat del sud, que en pren el pols constantment i s’hi adapta mitjançant la cerca de solucions imaginatives als problemes acadèmics, universitaris o no, i sociolingüístics existents’. Finalment, el premi Elx és enguany per a l’Associació de Veïns del Raval, tant per ‘la dinamització i consolidació del teixit social i cívic del barri’, com per l’obertura a altres moviments de la ciutat (organitzant, per exemple, la Trobada d’Associacions) i per ‘l’ús exemplar i coherent en la defensa i la promoció del valencià en totes les seues activitats, de manera que s’ha convertit en un model de referència d’activisme veïnal a favor de la nostra llengua’. La festa de lliurament serà aquesta nit i els guardonats rebran una escultura de l’artista Antoni Pons que evoca els rius Segura i Vinalopó i un dels gallons de la Mangrana del Misteri d’Elx.

El Tempir premia el compromís amb la llengua de Tudi Torró

Coberta del llibre ‘August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra’. ‘August Gil Matamala. Al principi de tot hi ha la guerra‘ (Sembra, 2017) és una biografia d’aquest advocat i activista que condensa ‘tres anys de República, tres de guerra, trenta-nou de dictadura i trenta-nou de democràcia formal’. És un llibre escrit per Anna Gabriel i David Fernàndez, que en algun moment de les seves vides es van trobar amb ell. Així explica Fernàndez la raó del volum: ‘A través d’un itinerari íntim, fem un relat col·lectiu. Quan parlem de l’August, parlem de moltíssima gent que va mantenir la combinació de compromís, convicció i coherència.’ Gabriel ho confirma d’aquesta manera: ‘La seva figura cristal·litza tota una història invisibilitzada en la història oficial de les esquerres i també de l’independentisme.’ ‘Ha estat una feina constant de condensació. Tan sols la transcripció de les converses eren tres mil pàgines…’, explica Fernàndez, que es resisteix a destacar un període concret de la vida de Gil Matamala. Finalment, accepta d’assenyalar el moment en què l’advocat abandona el PSUC i el relat sobre el seu pare. Anna Gabriel destaca ‘tota la tasca d’acompanyament de familiars i entorns de presos obrers, militants comunistes i activistes independentistes, que mai no és prou reconeguda’. Tots dos autors expliquen que tenien la voluntat d’omplir el buit de la història oficial de l’esquerra. ‘La història l’escriuen els vencedors, també en el camp de l’esquerra’, diu Fernàndez. Hem parlat amb August Gil Matamala, que, amb la discreció extrema que el caracteritza, ha acceptat de fer aquest recorregut col·lectiu per la seva vida i avui també ens obre alguns porticons de la seva memòria. Parlant de la seva vida, parlem del nostre present. I l’experiència ajuda a posar una mica de perspectiva a la batalla trepidant dels nostres dies. —L’agenda ens ha portat a fer aquesta entrevista un 20-N… —Efectivament… —… quaranta-dos anys després. Potser ara ha quedat més clar que mai que el franquisme no es va morir amb Franco? —Des d’un punt de vista de consciència àmplia social, penso que sí. Que ara es va descobrint una cosa que alguns ja dèiem quaranta anys enrere. Però érem pocs. I ara sembla que és una reflexió assumida per molta gent i molts comentaristes. Hi ha unes persistències molt consolidades de tradició franquista. Fotografia: Albert Salamé. —Més enllà de les actituds, formes i maneres de pensar, hi ha una vigència també en les elits dominadores de l’estat espanyol? Queda clar que no hi va haver ruptura? —No hi va haver ruptura. I també constatem que hi ha una continuïtat des d’abans del franquisme. Aquestes famílies que dominen l’estat espanyol vénen d’abans del franquisme. Ja hi eren abans. El franquisme és un episodi de la història d’Espanya que recull i porta a un estat d’exacerbació unes constants que vénen de molt temps enrere, no sé si del ‘Siglo de Oro’. Aquest concepte d’Espanya com a entitat que s’ha de defensar perquè no té una base prou sòlida i cal imposar-la des del poder. És aquesta idea d’hipertrofiar el sentit patriòtic de la unitat d’Espanya des del poder. Això no ho va inventar Franco. —Vau néixer quinze dies abans de la insurrecció del 6 d’octubre, en plena revolta dels miners d’Astúries, quan el nazisme s’escampa al centre d’Europa… Deu marcar el caràcter néixer en aquest context… —Vaig néixer el 19 de setembre de 1934. Al cap de quinze dies es declarava l’estat d’excepció. En el moment del naixement hi havia un govern de dretes, amb tocs feixistitzants, a la República espanyola. A quinze dies de néixer, els militars van entrar a ocupar Barcelona. Curiosament, un dels militars que va venir a ocupar la ciutat era un germà del meu pare, que era militar africanista. —Caram! —Sí, sí… Hi ha una fotografia que encara conservo en què apareix el meu oncle vestit de militar amb la meva mare. Tot era molt complicat. La història és molt complicada. —La consciència devia anar prenent forma amb aquestes experiències primerenques… —Sí. A la infància es forma el caràcter, la manera de ser i de pensar. És clar que la infància marca molt. Per part meva, va ser molt marcada per la guerra civil. Per això el llibre va agafar aquesta frase com a títol i com a punt de referència. La guerra civil em va agafar molt petit –devia tenir cinc anys quan es va acabar–, però em va marcar clarament. I especialment, la postguerra, els anys quaranta, van ser decisius per a la meva personalitat. —La postguerra és un pare a l’exili… —Va tornar l’any 44. S’havia incorporat al front, a la seva lleva i, per tant, ja va ser absent durant la guerra. Va seguir la retirada de l’exèrcit republicà. Com que havia estat regidor de l’Ajuntament de Sallent per la UGT i comissari de cultura durant la guerra com a afiliat al PSUC, era prou marcat políticament per a no poder tornar aviat. Una part dels qui van marxar a França van tornar pensant que no els passaria res i van ser afusellats. El meu pare es va quedar a França i va seguir una trajectòria complicada amb l’esclat de la Guerra Mundial, l’ocupació alemanya, la participació en la resistència francesa… Va passar uns anys complicats. I quan va tornar, l’any 44, ho va fer com a militant d’una agrupació guerrillera (els maquis). Per tant, va tornar a continuar la seva guerra. Això també ha marcat molt la meva infància. Fotografia: Albert Salamé. —Qui ens havia de dir que ara caldria tornar a fugir a l’exili per escapar de la repressió de l’estat espanyol… Havent conegut l’exili d’aleshores, trobeu excessiu o inadequat que es parli ara de president i govern a l’exili? —La paraula ‘exili’ és vàlida sempre que ens trobem amb una opció que pot ser una exigència de pura supervivència o pot ser una fórmula d’evitar la repressió per motivacions polítiques. La paraula ‘exili’ és vàlida per a aquestes persones del govern que són a Bèlgica. És evident que les condicions són diferents. No cal dir que l’exili dels republicans de l’any 39 no va ser acollit precisament gaire bé. Van ser tancats en camps de concentració durant molts mesos. El meu pare va ser tancat en aquests camps de concentració i, quan en va sortir, va haver de fer totes les feines del món per sobreviure. Des de llenyataire fins a qualsevol cosa. Ara hi ha un exili perquè és la manera de sostreure’s d’una repressió evident i comprovable per motius polítics, però amb unes condicions afortunadament més favorables. —Així, preneu consciència en aquest pas per la infància i abans d’entrar a la universitat? —La meva consciència es va formar a còpia de bufetades. I les meves van ser fortes. Vaig conèixer el meu pare en una cita clandestina. M’hi van portar amb la meva mare. Ell estava absolutament amagat perquè lluitava clandestinament amb l’agrupació que dirigia Miguel Núñez, cap dels guerrillers de Catalunya. El primer record del meu pare és d’una cita clandestina. Això ja marca una mica. I la segona vegada que el vaig veure va ser a la presó. El van detenir i va passar una temporada llarga a la presó quan jo tenia deu i onze anys. A casa es vivia amb molta intensitat la situació política. No era una família de les que callaven. No vaig viure el silenci que es va produir a moltes llars. Ho vivíem tant de prop que no podia fer com si res. El franquisme era el nostre enemic natural. No vaig haver de fer cap evolució ideològica per saber qui havia destrossat la meva família i la meva vida en particular. —I quan us decidiu a ser un militant actiu? —Això ja és a la universitat. En l’època del batxillerat, vaig anar formant una certa cultura més enllà d’allò que m’ensenyaven a l’escola. Tenia més fonts d’informació. I ideològicament em sentia molt en contradicció amb l’opressió religiosa, per exemple. Els anys quaranta, més que una opressió política, que també hi era, hi havia una opressió religiosa que creava una situació de contradicció amb el sistema educatiu i amb una vida pública. A casa, la família era d’esquerres i no tenia contacte amb la vida religiosa. A la universitat vaig entrar en una militància concreta els últims anys de la carrera de dret. —Teniu un Pi i Sunyer de professor; un Trias Fargas, que us suspèn l’única assignatura suspesa de la carrera; un Macià Alavedra company de classe… Surten molts noms destacats d’aquell pas per la universitat. —La meva promoció de dret va ser bastant rica en noms. Era la promoció que va entrar el 52 i va sortir el 57. Almenys els qui vam acabar la carrera en cinc anys, tal com era pensada. És una promoció que d’una manera o una altra ha anat destacant en camps molt diversos. Al llibre hi ha una relació de noms prou llarga. Vaig ser company d’en Jordi Solé Tura, en Francesc Vallverdú, en Goytisolo, en Jaume Lorés, en González Casanova, en Llibert Cuatrecasas, en Piqué Vidal… —Vau ser molt amic de Solé Tura. Autor de la teoria sobre l’origen burgès del catalanisme… —Sí. La seva tesi no la compartia ni la comparteixo. Penso que s’hi ha donat massa importància. S’ha exagerat la importància d’aquell llibre, que era més una crítica al nacionalisme burgès, hegemònic en aquell moment, i una defensa d’un catalanisme popular. —A la universitat us vau afiliar al PSUC. I en vau sortir pocs anys després. —Vaig ingressar al PSUC clandestí amb una colla d’amics. La forma d’entrar en l’antifranquisme actiu era a través de les organitzacions existents. El PSUC representava l’opció més combativa i organitzada. Semblava que tenia una capacitat d’actuació més gran. Però tenia una formació marxista o ideològicament comunista molt pobra. Hi havia una voluntat de lluitar contra el franquisme. Nosaltres vam formar la cèl·lula universitària amb gent de la Facultat de Dret i la Facultat de Lletres. A partir d’aleshores, alguns van començar a treballar amb més coneixement ideològic marxista i comunista. Va tenir molta influència en aquesta tasca en Manuel Sacristán, que ens va fer de mestre. Va convertir una colla d’amics amb ganes de fer coses en una organització clandestina amb rigor i disciplina. Fotografia: Albert Salamé. —En vau sortir perquè ja anticipàveu les renúncies que es van acabar acomplint? —Quan nosaltres vam entrar en la militància activa, jo creia sincerament que un partit comunista tenia per objectiu el canvi de les estructures socials en cerca de la llibertat, l’alliberament de la potencialitat que l’ésser humà té en tots els camps una vegada s’ha eliminat l’explotació de l’home per l’home. Tot això, jo m’ho creia. I tenia un concepte del partit com a eina per a fer la revolució social. Que hi havia un problema polític previ, que era el franquisme amb una estructura feixista que privava de llibertats les classes populars i el conjunt de la societat, això també ho enteníem. I calia lluitar prèviament per enderrocar aquesta situació. Però això no es podia fer a costa dels objectius. Jo tenia responsabilitats d’una certa importància dins el PSUC i, si m’hagués mantingut disciplinat i sense portar problemes, n’hauria tingut més. Però uns quants que formàvem aquest sector d’intel·lectuals i professionals, que jo dirigia políticament, vam pensar que la cosa derivava cap a una política d’anar-se acomodant mitjançant unes aliances amb els sectors evolucionistes. S’acceptava d’evolucionar cap a la instauració d’un sistema parlamentari vulgar i corrent i acceptable per tothom. I deixaven per a un futur remot les reivindicacions socials. És aleshores, l’any 68, quan deixo el PSUC. —Una decepció absoluta. —Efectivament, quan es produeix la transició, el paper que juga el Partit Comunista d’Espanya de Santiago Carrillo –i el PSUC com a annex sense cap independència política del PCE– és de perfecta integració als pactes amb el franquisme. Només cal recordar en Carrillo, vestit pràcticament de jaqué, acceptant la monarquia, la bandera i l’himne franquistes. Per alguns, això va ser massa. Va significar un trencament definitiu. Només ens faltava veure el besamà d’en Carrillo a en ‘Juan Carlos primero’ al Palacio de Oriente. —Aquella experiència us porta a tenir una actitud més escèptica o d’alerta davant la situació actual a Catalunya? Temeu que torni a haver-hi renúncies? —Sí. És clar. El problema és saber detectar allò que es vol i allò que es pot aconseguir. S’ha de lluitar per allò que és possible sense renunciar als objectius que donen sentit a la teva lluita. Una cosa és una posició radicalment revolucionària que no accepta la realitat tal com és i que no accepta els límits que posa la realitat. Això és un aventurisme que porta a clavar-se cops de cap contra una paret, petar i desaparèixer. I aquesta és la història de molts grups polítics. Però abandonar els objectius és una altra cosa. Tu pots considerar que no pots sortir a proclamar la República catalana si no tens el suport de base social i els elements de força necessaris. Jo no ho sé si hi són, aquestes condicions. És una cosa que han de valorar els qui ho porten. Si amb tota sinceritat veus que no tens els elements per a imposar allò que tu vols, és lògic que facis un replegament que no implica cap renúncia. Potser cal buscar uns altres camins o saber que s’ha de treballar molt més i fer un esforç més gran de penetració social. La renúncia inadmissible seria que d’ara endavant s’acceptés de fer el paper de trist gestor. —I aquelles renúncies de la transició són les que us van acostar a l’independentisme? —Els meus orígens i la meva formació són molt catalans. I el catalanisme sempre ha estat una cosa molt assumida per mi sense fer-ne una opció política. Al PSUC, aquest debat no se’m planteja. Perquè en tots els partits que havien format part de la Tercera Internacional i procedien del leninisme, el dret d’autodeterminació era un dret reconegut que no es discutia. Es donava per descomptat. Una altra cosa és que a la pràctica es reconegués. El PSUC donava per fet que Catalunya era una nació amb el dret d’autodeterminació reconegut. L’independentisme no era un tema en si mateix. La transformació social que propugnava el comunisme resolia el problema de les nacions sense estat. Almenys això era el que teníem al cap aleshores. Fotografia: Albert Salamé —Però després sí que us hi vau aproximar. —Després, a final del franquisme, de la mateixa manera que vèiem que la ruptura per la transformació social es feia inviable perquè els partits d’esquerra no volien la ruptura, ens semblava que el punt de ruptura podia ser precisament la reivindicació nacional catalana. Ens semblava que aquest punt donava possibilitat d’incidir i continuar lluitant sense abandonar la reivindicació social. La independència de Catalunya és un element que el sistema que surt de la transició, que ha estat capaç d’incorporar-ho tot, no pot digerir de cap manera. De mica en mica, aquesta constatació em va portar a tenir contacte amb els grups i col·lectius que es manifestaven com a independentistes. Sortien del Front Nacional de Catalunya, del PSAN… —Tota aquesta trajectòria la vau fer amb una intensa activitat professional defensant lluitadors de diversos sectors. —Sí. Tota aquesta activitat política anava molt vinculada amb l’activitat professional. Durant el franquisme, des del 1960, em va tocar defensar gent del PSUC, de Comissions Obreres, de Bandera Roja, dels grups autònoms, assemblearis, obrers, fins que, amb l’arribada de la democràcia, assumeixo la defensa dels activistes independentistes catalans, armats i desarmats, i també, de rebot, els bascos. Vaig tenir una activitat intensa en la defensa dels activistes de Terra Lliure fins que s’acaba tot allò amb el judici de l’operació Garzón, el 95. I no vaig deixar de defensar activistes de causes fins que no em vaig jubilar, el 2007. Ara ja fa deu anys. —Molta gent que s’ha incorporat ara a la lluita política descobreix aquests dies la cara més dura de la repressió. Us sorprèn? —Em sorprèn la sorpresa de molts. Això sí que em sorprèn. Però té a veure amb la falta de memòria i amb l’amnèsia social immensa. Si alguna intenció té aquest llibre és de recordar que hi ha una continuïtat repressiva en l’estat que ve de molt lluny. Que té moments culminants, però que és reactiva i repetitiva. El plantejament de l’estat espanyol és que si tothom calla i es conforma amb allò que té no hi haurà repressió. Però hi ha unes generacions que han nascut en una situació de certa tranquil·litat i comoditat i benestar, amb escoles on han estat ben tractats, on la pressió religiosa ja no existeix… La democràcia permetia una certa sensació de llibertat… I això ha fet que molta gent no tingués experiència o no tingués record sobre què implicava plantar cara a l’estat espanyol. S’havia intentat de fer una certa pedagogia si es volia anar de debò. —Ens havíem refiat… —Hi ha massa gent que pensa que quan tens raó al final te la donen. I els que fa anys que lluitem sabem que això no és cert. L’estat espanyol ha afusellat i ha tancat tota la vida a la presó persones carregades de raó. Aquesta sensació que la raó sempre s’acaba imposant és fruit d’una cultura admirable, que és la cultura democràtica. Jo hi estic a favor. Però aquesta mentalitat no té sentit enfront d’un estat com l’espanyol. No hi havia una consciència prou clara de què significa desafiar l’estat espanyol. Les coses s’aprenen a cops d’experiència. Es fa difícil d’explicar. Potser aquest llibre serveix per a fer-ho. —Pensàveu que s’arribaria a l’extrem actual, amb mig govern i dirigents socials a la presó? —Estic disposat a acceptar teòricament qualsevol cosa del caràcter repressiu de l’estat espanyol. Sé perfectament que té estructures mentals, polítiques i de concepció del poder i l’autoritat jeràrquica vinculades a la unitat d’Espanya. Si he de ser sincer, no pensava que pogués arribar a aquests extrems. I no ho pensava perquè, sense cap confiança especial i tot l’escepticisme del món respecte de la Unió Europea, creia que establiria uns certs límits a les actuacions de l’estat espanyol. Jo crec que en aquesta confiança hi ha caigut tothom, fins els més crítics amb el projecte comunitari europeu. Tots havíem cregut la frase ‘hi ha coses que no es poden fer en el marc de la UE’. Ha quedat clar que anàvem equivocats. Fotografia: Albert Salamé. —Hi confieu, en el recorregut legal de Puigdemont en la justícia belga? Us sembla una bona jugada? —Em sembla l’única cosa que s’ha fet per mantenir una mica de dignitat i no deixar-se engarjolar així d’una forma tan còmoda i tan fàcil com que t’enviïn un fax perquè et presentis a l’Audiència Nacional i tots cap allà. —Trobeu que van anar amb el lliri a la mà? —No sé què hi duien, a la mà. No sé si es pensaven que tornarien en llibertat. Si s’ho pensaven, tenien realment molta confiança en ells mateixos. Això de Bèlgica no té precedents. I és difícil d’endevinar com pot anar. És una situació inèdita. Però Bèlgica és l’estat i el sistema judicial més garantista i meticulós que hi ha a la Unió Europea. El sistema d’extradicions i d’asil polític el porta un organisme judicial completament autònom. Si van escollir Bèlgica és perquè algú els va assessorar molt bé. —Com veieu el lideratge polític actual a Catalunya? —Un moment com l’actual és molt complicat. És d’una complexitat molt gran. I requeriria polítics d’una talla excepcional per sortir-ne ben parats. —Us sembla que els tenim? —… expresso un cert escepticisme, és clar. —En els autors del llibre, Anna Gabriel i David Fernàndez, sí que hi confieu. Potser també en el seu món polític, la CUP? —Sí, però bàsicament amb aquestes persones. Jo vaig estar vinculant amb la prehistòria d’aquestes candidatures en l’últim intent d’intervenció política de la meva vida. Era una cosa que es deia l’Assemblea d’Unitat Popular. En aquell moment, hi vaig participar. És quan van sortir les primeres candidatures d’unitat popular. Es van aconseguir dues o tres alcaldies… Arbúcies i Sant Pere de Ribes. És una història que he seguit amb interès pràcticament des del seu naixement. M’hi sento a prop. Sense haver participat en cap dinàmica orgànica ni res de res. Vaig tancar una llista electoral, però ho vaig fer per la bona amistat que tinc amb en David Fernàndez. Considero que és una persona de talla intel·lectual i política enorme. Em sembla desaprofitat, d’alguna manera. La CUP, com a organització política concreta, la veig amb simpatia, però sense poder-ne dir res més. Dels dos autors del llibre, puc dir-ne que els aprecio molt i que hem establert una relació personal molt intensa. I m’hi sento molt a gust, amb ells. Han fet una feina que no era fàcil. Em sembla que és un llibre molt ben escrit. Han sabut transmetre allò que jo no havia aconseguit de fer en primera persona, en unes memòries que no aconseguia d’escriure. Jo tenia un deure d’explicar-me davant els meus fills. I em sembla que el llibre m’ho permet.

August Gil Matamala: ‘No hi havia una consciència prou clara de què significa desafiar l’estat espanyol’

Els partits del Botànic han expressat diferències sobre què cal fer amb el pressupost de la Generalitat, que molt probablement serà prorrogat. El síndic socialista a les Corts, Manolo Mata, ha dit després de la Junta de síndics que prorrogar el pressupost de la Generalitat ‘és una opció assenyada’ perquè es ve d’un pressupost ‘expansiu’ i no caldria crear noves figures impositives. A més, ha dit, li ‘estranyaria molt’ que alguna comunitat autònoma pogués fer un pressupost sense conèixer el de l’estat espanyol. Aprofitant-ho, ha carregat contra els partits que van votar en contra dels comptes del govern espanyol i ha dit que ‘no només han aconseguit que anem a unes noves eleccions, sinó que a més ens deixen amb un pressupost que possiblement es prorrogaran’. El síndic de Compromís, Fran Ferri, ha dit que una pròrroga del pressupost, que ha qualificat de ‘bo, cent per cent botànics’, estaria justificada, perquè el govern espanyol està en funcions i no se sap quins seran els ingressos per a 2020. Segons Ferri, una pròrroga no seria ‘gaire perjudicial’ pels valencians. El que sí que és perjudicial pels valencians, ha dit, és no haver tingut un govern espanyol ‘estable’ i un pressupost espanyol aprovat. Ferri ha dit que desconeix què farà el Consell, però ha afegit que això ‘aboca’ a no saber quins ingressos tindrà la Generalitat i a prorrogar uns comptes que són ‘molt millors’ que els de 2018, encara que desconeix què farà el Consell. La síndica de Unides Podem, Naiara Davó, ha dit que prorrogar-los ‘no seria una bona notícia’, perquè ‘sempre és millor’ fer uns comptes que puguin ajustar-se a les demandes i necessitats per a l’any següent, i aquesta hauria de ser ‘l’opció prioritària’. Davó ha alertat que una pròrroga no facilita introduir canvis, com en el cas de la nova Conselleria d’Habitatge i Arquitectura Climàtica, i ha lamentat que el govern espanyol en funcions hagi ‘marejat’ amb la reforma del finançament.

Unides Podem veu una mala notícia haver de prorrogar el pressupost del Consell

El president d’ERC, Oriol Junqueras, defensa que votar no afebleix les institucions. ‘No s’havia vist mai que algú digui que el fet que la gent voti afebleix les institucions. Des de quan l’exercici democràtic del dret de vot afebleix les institucions d’un país?’. La piulada del líder d’ERC va adreçada a Quim Torra i Carles Puigdemont, qui en els últims dos dies han fet unes declaracions molt semblants tot descartant uns comicis perquè ara cal ‘enfortir les institucions’. No s'havia vist mai que algú digui que el fet que la gent voti afebleix les institucions. Des de quan l'exercici democràtic del dret de vot afebleix les institucions d'un país? — Oriol Junqueras 🎗️ (@junqueras) September 6, 2019 Primer va ser Puigdemont, fa dos dies des de Brussel·les i acompanyat de Torra, assenyalant que ara és el moment d”enfortir les institucions‘ en lloc de guiar-se per ‘presses electorals’. Per la seva banda, el president Torra, va mantenir-se ahir en la mateixa línia en la conferència feta des de Madrid, i va defensar que la resposta a la sentència del Tribunal Suprem passa per ‘enfortir totes les institucions’. ‘Si volem donar una resposta en profunditat l’últim que podem fer és avocar-nos a unes eleccions que tots sabem el grau de confrontació que existeix. Ens impediria concentrar-nos en l’important, que és donar resposta a la sentència’, va defensar el cap de l’executiu català. El posicionament del líder d’ERC contrasta amb la voluntat de no repetir eleccions a Espanya, verbalitzada pel partit a través Gabriel Rufián. El diputat al congrés va tornar a repetir que ERC no impediria la formació de govern i que la seva prioritat és una entesa entre PSOE i Podem per evitar tornar a les urnes.

Junqueras contradiu Torra i Puigdemont públicament defensant eleccions avançades a Catalunya

L’Ajuntament de Calvià ha aprovat recentment una mesura perquè les empreses que optin a obtenir contractes públics del consistori utilitzin el català. La decisió ha indignat el PP de la localitat, que ha titllat la mesura de ‘disbarat administratiu’. El consistori vol que les empreses emprin el català en cartells, publicacions, avisos i altres comunicacions de caràcter general relacionades amb els serveis inclosos en el contracte. En un comunicat, el PP ha assegurat que és una idea políticament nefasta i ha advertit que té moltes possibilitats de ser il·legal i anticonstitucional. Els populars també consideren que la mesura és ‘propera a una administració d’escàs tall democràtic’ i han criticat que es puguin suspendre els contractes si les empreses incompleixen aquests requisits de llengua. Al·leguen que la mesura dificulta la contractació pública i que genera rebuig entre la ciutadania. A més, el PP lamenta que el PSIB ‘hagi caigut en la radicalitat d’altres partits com Més en la defensa de polítiques que tenen per objecte la imposició del català’.

Calvià exigeix a les empreses que utilitzin el català i el PP s’hi revolta

Els inscrits a la manifestació de la Diada han passat de 37.500 a 60.000 en tres dies, segons que ha informat l’Assemblea Nacional Catalana. De totes maneres, l’entitat no n’està pas prou satisfeta, perquè l’any passat per aquests dates hi havia unes 100.000 persones apuntades. Segons l’ANC les dades ‘demostren un repunt significatiu i un canvi de tendència’, però fa una crida a continuar augmentant les inscripcions, que ‘són una eina necessària de cara a garantir-ne l’èxit’. També ha informat que a hores d’ara s’havien venut 185.000 samarretes i s’havien reservat 460 autocars, xifres molt similars al 2018. Guia Diada 2019: Tota la informació sobre la manifestació de l’Onze de Setembre L’ANC també ha explicat que a la zona de convidats d’enguany hi haurà una gran representació de col·lectius i persones represaliades. ‘És –diuen– la manera d’homenatjar la societat civil, que ha de suportar directament la repressió de l’estat espanyol de manera ferotge, i que, malgrat tot, continua plantant cara i no renuncia ni a l’objectiu, la independència, ni a establir una estratègia unitària per a assolir-lo.’

Augmenten a 60.000 els inscrits a la manifestació de la Diada

El ministeri espanyol d’Afers Estrangers s’oposa a l’obertura de les delegacions de Mèxic, l’Argentina i Tunísia aprovades pel govern de la Generalitat perquè considera que l’activitat de les oficines catalanes a l’exterior és ‘perjudicial pels interessos de l’estat’. En un informe a què ha tingut accés l’ACN, el ministeri dirigit per Josep Borrell desaconsella l’obertura de Mèxic, l’Argentina i Tunísia i lamenta que l’acció exterior catalana suposa un ‘esforç suplementar’ de la diplomàcia espanyola per ‘contrarestar la propaganda secessionista’. En una entrevista a l’ACN, el conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, replica que ‘el pitjor enemic de la imatge exterior d’Espanya i la seva reputació és el que fa l’estat quan vulnera drets civils i humans i erosiona la democràcia’, i no l’activitat exterior de la Generalitat. A l’informe, el ministeri espanyol assegura que des de la reobertura de les delegacions tancades pel 155, ha pogut ‘comprovar, com era previsible’ que les oficines han donat suport a ‘activitats encaminades a desprestigiar la reputació d’Espanya’. L’informe assegura que és ‘declarat i inequívoc’ l’objectiu de la Generalitat ‘d’utilitzar tots els mitjans al seu abast al servei del seu projecte secessionista’ i acusa el president Quim Torra d’actuar seguint ‘les directrius marcades des de Bèlgica per Carles Puigdemont’ per internacionalitzar el procés. Tot i que el ministeri d’Afers Estrangers espanyol reconeix la importància dels vincles comercials i socials amb Mèxic i l’Argentina, assegura que això no justifica l’obertura de delegacions. De fet, pel govern espanyol, les delegacions són ‘un instrument fonamental per promoure la internacionalització del procés difonent tesis del secessionisme i denigrant la imatge internacional d’Espanya’ i actuen amb una visió política que desborda, diuen, l’àmbit competencial de la Generalitat. El conseller Bosch considera ‘insòlit’ que el ministeri encapçalat per Borrell es ‘dediqui a destruir’. ‘S’han equivocat totalment’, afirma el conseller. ‘No fem res per atacar la nació espanyola, ni atacar el regne d’Espanya, com diu l’informe, nosaltres actuem en positiu’, afirma el responsable de l’acció exterior de la Generalitat. Segons Bosch, el seu departament fa ‘el que està obligat a fer’, que és internacionalitzar la societat catalana. ‘Si diuen que això els molesta és segurament una senyal que ho estem fent prou bé’, insisteix. Bosch critica que el ministeri espanyol es dediqui ‘a fer campanyes per tal de contrarestar el que diuen que és una campanya política, que ja de per sí és qüestionable’. ‘Es dediquen a propagar que des de la Generalitat estem danyant la imatge d’Espanya, i no és cert, qui danya la imatge d’Espanya són els poders de l’estat’, afegeix. Borrell recorre contra la reobertura de les delegacions catalanes a l’estranger al TSJC

Borrell recorrerà als tribunals contra les tres noves delegacions del govern

La revista Mètode publica un nou volum de la seua col·lecció de llibres de divulgació «Monografies Mètode», on recull les columnes gastronòmiques del desaparegut químic Fernando Sapiña, amb edició a cura de Juli Peretó. Us n’oferim un tast. – Fernando, espera: t’he portat una cosa… Davide Cassi es va avançar, va obrir la porta de la seua habitació i, al cap d’uns instants, va eixir amb una bossa. En el seu interior hi havia una peça de parmesà, una peça d’autèntic parmigiano reggiano portat directament de Parma. S’elabora amb llet de vaques no estabulades, alimentades exclusivament de pastures verdes. Els enormes discos que s’obtenen després d’un període de maduració d’entre sis mesos i tres anys, amb un pes típic de trenta a quaranta quilos, es divideixen primer en setze porcions per talls verticals que passen pel seu centre i, després, cada porció es divideix en dos amb un tall horitzontal. En les meues mans tenia una d’aquestes trenta-dues porcions pràcticament iguals, d’un pes superior a un quilo: un tros d’història, un tros d’Itàlia… El formatge tipus parmesà és omnipresent en la cuina italiana. S’usa com a condiment, de deu a quinze grams per persona, en plats de pasta, en risottos, en polentes… Són quantitats massa menudes perquè tinga rellevància nutricional, i el seu sabor harmònic, un poc coent, amb notes d’anous, queda emmascarat entre els sabors del plat. I, no obstant això, és un ingredient essencial en la cuina italiana. A començament del segle XX, el científic japonès Kikunae Ikeda observà que el gust dominant del dashi, era diferent del dels quatre gustos bàsics: àcid, dolç, salat i amarg. Va anomenar umami (deliciós) el nou gust, i va trobar el compost responsable d’aquest, l’aminoàcid glutamat, en el kombu, una alga marró seca que s’empra per fer el dashi. El 1909 va comunicar els seus resultats en una revista japonesa. La comunitat internacional va rebre amb escepticisme aquest anunci, pel fet que el gust del glutamat sòdic no és deliciós. Però aquest aminoàcid va ser emprat des d’aquell moment com a potenciador del sabor en les cuines orientals, i fou adoptat també amb aquest fi en la indústria alimentària occidental. El gust s’origina per la presència en els aliments de petites molècules o d’ions que es dissolen en la saliva. Cada gust bàsic té un significat fisiològic distint, que ens guia en l’acceptació o el rebuig dels aliments. El gust dolç, associat als sucres, ens indica quins aliments són rics en hidrats de carboni. El gust salat, causat pels cations sodi, liti i potassi, ens permet detectar la presència de minerals. El gust àcid evita el consum d’aliments fets malbé o de fruita verda. El sabor amarg, associat als alcaloides, fa que rebutgem el consum de certs aliments vegetals que contenen substàncies tòxiques. En aquest context, té sentit que existesca un gust que ens guie cap als aliments que són rics en proteïnes. «A començament del segle XX, el científic japonès Kikunae Ikeda observà que el gust dominant del dashi era diferent del dels quatre gustos bàsics: àcid, dolç, salat i amarg. El va anomenar umami» La investigació del gust umami es va desenvolupar lentament. Es va observar que, a més del glutamat, certs nucleòtids, com l’inosinat, el guanilat i l’adenilat, són també substàncies umami. L’àcid glutàmic es troba en forma lliure en la llet i en certs vegetals, com les tomaques o els bolets, així com en certes algues emprades en la cuina japonesa. L’inosinat està associat amb la carn i el peix; el guanilat és més abundant en aliments vegetals; l’adenilat, que té un gust menys intens que l’inosinat i el guanilat, es troba sobretot en el marisc. A més, es va descobrir que hi ha un efecte sinèrgic quan es mescla el glutamat amb els nucleòtids umami: l’efecte és molt major que el que es pot esperar de la suma dels efectes de les dues substàncies per separat. Finalment, al principi de la dècada de 2000 es varen descobrir receptors del gust que responen al glutamat. La història de la gastronomia ens mostra que, des de l’antiguitat, en distints sistemes gastronòmics, s’han aprofitat les característiques del gust umami. En l’antiga Grècia i Roma empraven una salsa de peix fermentat, el gàrum, semblant a les salses de peix que actualment es produeixen en el sud-est asiàtic, amb un elevat contingut en glutamat. La salsa de soia és, també, molt rica en glutamat. A més, hi ha combinacions tradicionals d’aliments emprades per fer sopes i brous que combinen glutamat i nucleòtids. Així, al Japó, s’empren algues i bonítol sec, i a Europa, carn o peix i verdures. Les anàlisis del contingut d’aminoàcids i nucleòtids lliures ens serveixen de guia per a determinar quins aliments tenen gust umami i quines combinacions presenten un efecte sinèrgic. I el parmesà és un dels aliments amb major contingut en glutamat lliure: sí, aquest formatge tan curat, condiment de referència de la pasta des de l’edat mitjana, actua com a potenciador del sabor. Com també ho fa, en menor grau, la salsa de tomaca, amb menys glutamat, desenvolupada a finals del segle XVIII i adoptada en la dècada de 1820 com a acompanyament de la pasta. Davide va venir a València en 2010, per participar en el curs «Som el que mengem», on va parlar de la ciència de la pasta, i li regalàrem una peça de torró de rovell d’ou: varietat que no coneixia. A més, vam menjar un arròs negre: tenint en compte que a Itàlia els arrossos són, bàsicament, risottos, aquest arròs sec li va parèixer molt interessant. Era deliciós, en el sentit habitual del terme i, també, en el sentit umami. Pensem en el calamar, en les tomaques, en les gambes: aliments amb continguts rellevants de glutamat i de nucleòtids, combinats de manera sinèrgica per donar un gust umami, i per potenciar els sabors del plat… Descobreix la recepta d’Umami 1.0 ací Llig els articles de «La ciència a taula» Què és Mètode?

La ciència a taula: El cinquè sabor

El Principat va batre el 2017 un nou rècord històric en exportacions: 70.828,7 milions d’euros, un 8,7% més que l’any anterior. És el setè any consecutiu que es trenca el sostre de les vendes a l’exterior. Les importacions també van marcar un rècord històric, en aquest cas per quart any seguit, amb un volum de 84.321,6 milions d’euros, un 8,3% més que el 2016. Així doncs, es va comprar més del que es va vendre a l’exterior i el dèficit comercial català va ser de 13.492,9 milions d’euros, un 6,4% superior al del 2016. Pel que fa a les exportacions, es tracta d’una taxa de creixement superior al de la mitjana de la Unió Europea (+7,4%) i la Zona Euro (+7,2%), així com a la de països com Itàlia (+7,4%), Alemanya (+6,3%) i França (+4,5%). De fet, aquest 2017 també s’ha registrat amb 17.091 empreses el màxim històric d’empreses exportadores regulars, és a dir, que han venut a l’exterior els darrers quatre anys de manera consecutiva. Segons el conseller delegat d’ACCIÓ (Agència per la Competititivitat de l’Empresa), Joan Romero, ‘es demostra que la sortida a l’exterior és sense cap mena de dubte una de les principals prioritats de les pimes i empreses catalanes, una aposta que es tradueix en més clients, més innovació, més diversificació i sobretot, més competitivitat’, assegura Romero. De fet, subratlla, ‘actualment la competitivitat empresarial és un concepte indestriable a la internacionalització’. A nivell sectorial, destaca el fet que els 10 principals sectors exportadors de Catalunya han registrat màxims històrics, amb creixements destacats en la metal·lúrgia i els productes metàl·lics (+12,7%), la química (9%), el cautxú i plàstic (+6,5%), la maquinària (+6,3%), el tèxtil i confecció (+5,4%), l’alimentació i les begudes (+5,2%), els productes farmacèutics (+4,4%) i els vehicles (+3,2%). Per regions geogràfiques, les exportacions han batut rècords a Europa, Àsia, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica del nord. Destaca el creixement a Amèrica del Nord (20,6%), Àfrica (15,2%), Àsia (11,5%) i la Unió Europea (7,2%) Així, les exportacions han assolit xifres de rècord històric a les quatre demarcacions catalanes: Tarragona (8.679,6 milions d’euros, un increment del 21,6%), Girona (5.301,2 milions d’euros, +10,6%), Barcelona (54.771,6 milions d’euros, +6,8%) i Lleida (2.076,3 milions d’euros, +6,5%). Increment d’un 59% de les exportacions a les Illes Les Illes han tingut l’increment més alt d’exportacions del país durant el 2017 amb un 59% més que l’any anterior (1.853 milions d’euros). Les importacions van adquirir un volum de 1.775,5 milions, un 25,3% més. Així doncs, es va vendre més del que es va comprar a l’exterior, amb un saldo comercial positiu de 78 milions, un 131% més que el 2016. Al País Valencià, les exportacions no han crescut significativament. Només s’han incrementat un 2,4%, amb un valor de 29.371 milions d’euros. Les importacions han arribat als 26.027,7 milions, un 9% més. El dèficit, per tant, és de 3.343,3 milions, un 30,4% menys respecte del 2017.

El Principat bat un rècord històric en exportacions per setè any consecutiu

No cedir ni el dret ni les lleis a l’equip rival. No tancar cap porta. I fer un acte de demostració de força del sobiranisme de toga i Eixample. D’això va servir ahir l’acte de presentació del manifest ‘Juristes pel Referèndum’ (pdf), que va deixar dreta força gent dins la sala d’actes del Col·legi d’Advocats de Barcelona, situat al carrer de Mallorca de la ciutat. A les primeres files, s’hi va poder veure del diputat Lluís Llach al conseller Carles Mundó, d’Ernest Maragall a Francesc Dalmases, de Jordi Cuixart a Carles Viver Pi i Sunyer. Excepte Jordi Sànchez, moltes cares van voler presenciar en directe la presentació del manifest de set punts, llegit per Mercè Barceló, i les interessants intervencions posteriors del penalista, i membre de Barcelona en Comú, Jaume Asens; l’advocada, i ex-diputada per ERC, Gemma Calvet; l’home de lleis, i regidor del PDECat a Terrassa, Miquel Sàmper, i d’un dels grans impulsors de l’invent, el catedràtic Joan Queralt. Els set punts del manifest es poden llegir ací, i en destaquem l’esperit (el dret com a foment de resolució, i no blocatge, de problemes) i el punt cinquè: el referèndum seria legal dins la constitució si es volgués políticament però, si no es vol, el manifest no descarta UNES ALTRES VIES (les majúscules són seves) per tal que els catalans expressin la seva opinió. De les quatre intervencions, d’uns deu minuts cadascuna, la més política va ser la de Jaume Asens, regidor de Barcelona en Comú a l’ajuntament de Barcelona. Independentista de tota la vida, Asens va insistir que ell sí que creu que la via unilateral ha de ser una opció si el referèndum pactat i constitucional no es permet: ‘En aquest context de bloqueig, llavors és quan és legítim començar-se a plantejar altres vies. Com deia un polític espanyol, l’Errejón, quan es nega la possibilitat de la relació bilateral llavors s’obre la porta a possibles actes de resistència i d’unilateralitat. I això és un missatge que nosaltres, els juristes, hem de traslladar.’ Però Asens també va insistir molt a no regalar ni el dret, ni les lleis ni la legitimitat a l’equip rival, i va insistir, com tots els presents, que el referèndum seria perfectament legal i constitucional de fer. Per no regalar, doncs, ahir no es regalava ni la constitució. La intervenció més jurídica, i tècnica, va ser la de l’única ponent dona, Gemma Calvet, diputada independent per ERC en legislatures passades, i que ara dirigeix l’area de Transparència de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Contundent, precisa, i en alguns moments preciosa, va ser la seva intervenció, que va dividir en tres idees força: tot allò que no és prohibit és legal; el pluralisme polític ha d’impregnar la interpretació de les lleis; i les lleis sempre han d’estar al servei de la justícia. Calvet va deixar anar, creiem, la frase de la nit: ‘Jo aquí denuncio la il·legalitat de prohibir el referèndum. Prohibir-lo és il·legal’, i ho sustentava en el fet que el referèndum formava part d’uns programes polítics, perfectament legals, que van guanyar les darreres eleccions catalanes per àmplia majoria i, per tant, és la gent amb el seu vot que, a hores d’ara, ja ha fet legal el referèndum. Prohibir-lo és contrari a llei. Després va enfilar-se en disquisicions sobre la indissoluble unitat de la justícia i la llei, i que la justícia mai no es pot sacrificar en nom de la llei. I que, a més, la visió de l’estat no ho és tot, com es demostra en els casos de multinacionals que creen acords entre elles, molt sovint per sobre dels estats, o en contra dels estats, i ningú no presenta querelles contra la globalització. Joan Queralt va fer la intervenció més empàtica, i també informativa. D’entrada, va dir que no es podien donar els noms de tots els sis-cents signats del document: ‘Perquè tenim por. Això és així. No voldria que el fet que jo fos penalista fos presagi de res.’ L’acudit va fer riure nerviosament el personal. Perquè aquesta, suposem, és una diferència més entre el manifest presentat ahir i el presentat fa unes setmanes al mateix lloc, però per juristes unionistes de la plataforma Llibertats. Els unionistes, de represàlies, no en temen pas cap. Això també és així. Però tampoc no exageréssim: molts dels signants ahir es van fer la típica fotografia de grup, i els trenta primers noms del manifest sobiranista es poden llegir sense problemes: des d’Agustí Carles i Eva Labarta, de Drets, a Queralt mateix, passant per Pilar Rebaque, presidenta de la Comissió de Dones Advocades , o Abel Pié Lacueva, degà Il·lustre Col·legi d’Advocats de Manresa. De fet, no hem d’oblidar que tot l’acte es va desenvolupar sota l’atenta mirada de tot un ex-president del Tribunal Constitucional, i ara un dels arquitectes del procés, Carles Viver i Pi-Sunyer. Finalment, va parlar un guerrer Miquel Sàmper, advocat i regidor pel PDECat a Terrassa, que va deixar anar una frase tota curiosa. Quan l’home parlava de les diferents definicions que hi ha en dret de la paraula ‘conflicte’ va dir: ‘En dret diuen que un conflicte és terminal quan pot arribar a haver-hi una guerra o una revolució. I és molt gros això que dic, perquè aquí la fiscalia ha portat gent als tribunals per dir ous i truita. Imagineu-vos què em pot arribar a passar a mi.’ A ell, va explicar, el conflicte que li agrada no és aquest, sinó el que porta dinamisme, i canvis. I que ‘conflicte’ és una paraula que tampoc no ha de fer por. De fet, els advocats en viuen, dels conflictes. En fi, molt interessants també va ser la intervenció final de Jaume Asens, comparant la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya als anys trenta del segle passat, fruit de la convergència de gent molt diferent, amb el moment actual, quan gent molt diversa s’uneix al voltant de la idea del referèndum, siguin independentistes, o no. De fet, aquesta va ser la idea concloent de Joan Ignasi Elena, president del Pacte Nacional pel Referèndum, i persona que va cloure l’acte: el referèndum és del poble, ni dels independentistes, ni dels no independentistes. Ni dels uns, ni dels altres. De tothom.

‘Prohibir el referèndum és il·legal’

El pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona ha generat malestar al Palau de la Generalitat i en l’entorn polític del president. Fonts de Presidència afirmen que Quim Torra està ‘incòmode’ amb el pacte que JxCat va signar ahir amb els socialistes catalans per governar plegats una de les principals institucions del país, malgrat el 155. L’acord ha tensat la relació entre JxCat i ERC al govern i, alhora, ha generat incomoditats dins de JxCat. Un dels diputats més propers a Torra i vice-president primer del parlament, Josep Costa, carregava a Twitter contra la dinàmica dels partits: ‘Vaig entrar en política per l’1-O i fa massa temps que m’arrosseguen cap a la renúncia del mandat del referèndum’. ‘Els qui estem en contra de pactar amb els del 155 ho estem a tot arreu. Ho faci qui ho faci’, va afirmar Laura Borràs, diputada de JxCat al congrés espanyol. A JxCat, coincideixen que la solució seria que les dues formacions desfessin els acords amb els socialistes a tot arreu. ‘La situació exigeix revertir tots els pactes amb el 155, acabar amb les renúncies i tornar a la unitat que va fer possible l’1-O’, deia Costa. L’acord a la Diputació arriba enmig de l’intent de Torra de recuperar la unitat estratègica de l’independentisme abans que el Tribunal Suprem dicti la sentència contra els presos polítics i la resta d’encausats pel procés. I ha enrevessat la sempre complexa relació de JxCat i ERC al govern. Malgrat el malestar més accentuat d’alguns dirigents, incloent-hi Torra, la decisió de pactar amb el PSC estava avalada per tota la cúpula de JxCat. La signatura de l’acord la va fer el president del PDECat, David Bonvehí, però amb el suport de la direcció de JxCat. En declaracions a ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio, Bonvehí ha confirmat que Puigdemont estava al corrent de l’acord. ‘La confiança està molt tocada’, diuen fonts d’ERC a VilaWeb, en espera de veure les conseqüències reals que tindrà per a l’estabilitat de l’executiu aquesta nova crisi. L’acord a la diputació arriba després que ERC pactés amb els socialistes catalans als ajuntaments de Sant Cugat del Vallès i de Figueres, on havia guanyat JxCat, cosa que fonts de la formació de Carles Puigdemont esgrimeixen per a explicar la seva preferència pels socialistes a la diputació barcelonina: avisen que ERC va començar primer. Els retrets van escalar ahir al vespre a Twitter. Diputats i dirigents d’ERC com el president del grup parlamentari, Sergi Sabrià, o la seva portaveu, Anna Caula, carregaven irònicament contra la ‘jugada mestra’ dels seus socis i feien broma amb les crispetes que l’advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye, ha popularitzat. Dubte… No se si és #JugadaMestra o 🍿🍿🍿 🤔🤔🤔https://t.co/htbRE7cFl1 — Sergi Sabrià (@sergisabria) July 5, 2019 Per ERC, l’acord a la diputació era especialment greu al final d’un dia dur en termes repressius per decisions polítiques del PSOE, després que el ministre espanyol Josep Borrell, per exemple, ordenés a l’advocacia de l’estat la petició al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que es tanquin les delegacions exteriors de Berlín, Londres i Ginebra. Després que ERC fes una crida a la reponsabilitat de JxCat per a revertir l’acord, el portaveu de JxCat al parlament, Albert Batet, recollia el guant amb un emplaçament a fer el mateix als ajuntaments: ‘Em sembla una molt bona proposta, però si ho fem, fem-ho bé: revertim-ho a tot arreu. Som-hi?’ El temps per a intentar-ho s’exhaureix. La Diputació de Barcelona es constitueix dijous. Pactes amb el PSC: on s’han perjudicat mútuament JxCat, ERC i la CUP? Els dos socis de govern s’havien compromès a entendre’s a les ciutats de més de 25.000 habitants i a les diputacions. No s’ha complert en institucions tan rellevants com les esmentades, però els dos socis de govern sí que han pactat a les diputacions de Tarragona i Girona, i estan enllestint l’acord de Lleida. En el cas de la Diputació de Barcelona, a banda de les contradiccions polítiques que genera a JxCat una entesa amb el PSC després del 155, les dues forces independentistes es retreuen també com han portat les negociacions. Sabrià va assegurar que havien fet la mateixa oferta de pacte a JxCat que el PSC, mentre mantenien converses obertes amb els comuns. Segons fonts de JxCat, la proposta d’ERC no va arribar fins ahir, quan el pacte amb els socialistes estava enllestit. Fins aleshores, hi afegeixen, els comuns es negaven a compartir un acord amb JxCat.

El president Torra expressa incomoditat amb el pacte de JxCat i PSC a la Diputació

El candidat a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, considera que el canvi en els resultats del 28 d’abril passat al Baix Llobregat, amb un fort augment dels vots a ERC en ciutats tradicionalment socialistes, és ‘la remor de fons que més inquieta a l’estat espanyol’. Per a Maragall, ERC és ‘en condicions’ de liderar aquesta situació i donar-li ‘sentit transformador’ i creu que precisament això és el que ‘fa por a Espanya’ perquè sap que converteix el ‘projecte català en invencible’. Per això ha avisat que aconseguir una ERC forta el 26-M a la comarca ‘capgirarà el pols’. ‘Aquest pols el guanyarem gràcies al Baix Llobregat’, ha vaticinat Maragall, que també ha enviat un missatge al PSOE de Pedro Sánchez: ‘No ens parareu’, ha dit Maragall. Maragall ha defensat ERC com l’única opció de socialisme, ecologisme, feminisme i de ‘canvi i transformació’ contraposant-lo al PSOE que considera que s’ha fet ‘conservador, monàrquic i del sistema’. Per a Maragall ERC està protagonitzant un canvi ‘d’emancipació, de llibertat i de construcció republicana’ arreu del país, però ha fet especial esment al Baix Llobregat on la formació va aconseguir 40.000 vots més el 28-A que en les darreres eleccions al congrés espanyol i ha posat d’exemple que en els darrers comicis, ERC va guanyar en 14 dels 30 municipis, un fet que creu que ‘no és una casualitat’. En un acte a Sant Boi de Llobregat, el candidat a la batllia de Barcelona, ha defensat una aliança entre tots els pobles de l’àrea metropolitana de Barcelona per poder treballar conjuntament i ser ‘la base efectiva, tangible i visible’ del que significa actualment ‘república a Catalunya’. Per a Maragall és important ser forts al màxim de consistoris possibles per a proclamar el 26 de maig una ‘victòria de la república’. Maragall creu que una victòria el 26 de maig ‘ens ha d’acostar definitivament a la llibertat’ i per tant, han de ser ‘un pas endavant’. Per Maragall, cal que ERC governi als consistoris per ‘guanyar la batalla’ a aspectes com el canvi climàtic o la millora del mercat laboral. L’acte a Sant Boi també ha comptat amb la intervenció de la consellera de Justícia, Ester Capella. Capella també ha augurat un bon resultat d’ERC al Baix Llobregat i arreu del país després del ‘primer clatellot’ que considera que l’estat espanyol va rebre el 28-A quan ‘el país es va tenyir de groc republicà’. Per Capella, Catalunya ha donat un ‘exemple clar’ que és al costat de la llibertat. Per això, Capella ha demanat ‘sumar per canviar’. En una mateixa línia s’ha manifestat el diputat al parlament, Jordi Albert, que ha assegurat que ‘sense el Baix Llobregat no hi ha fil roig possible’ i ha situat ERC com ‘el bastió, la força, el país, la victòria’ per aconseguir aquests resultats. Per Albert, ‘les polítiques republicanes són l’únic fre a la ultradreta’. Albert ha recordat la figura de Joan Tardà i ha reivindicat la seva tasca al capdavant d’ERC al congrés espanyol. Els candidats d’ERC a l’ajuntament de Sant Boi de Llobregat, Miquel Salip i Rosa Mur, han defensat el projecte del partit per a governar al consistori, tradicionalment feu del PSC. Salip ha assegurat que cal ‘un govern diferent’ per fer ‘anar a més la ciutat’, i s’ha situat com ‘l’alternativa al govern dels de sempre’ per transformar la ciutat des de l’esquerra i el republicanisme.

Maragall creu que l’augment d’ERC al Baix Llobregat serà clau per a guanyar el torcebraç a l’estat espanyol

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, demanarà reunir-se amb el president de la Generalitat, Quim Torra, per parlar ‘amb calma’ del pressupost. Colau ha apuntat que li preocupa que Torra digui que no negociarà els pressupostos de l’estat i ha remarcat que és ‘compatible’ donar suport a la ‘desjudicialització’ de la política catalana i negociar un pressupost que considera ‘necessaris per a Catalunya’. ‘No aprovar els pressupostos no dona més poder als partits independentistes per negociar la desjudicialització’, ha insistit l’alcaldessa de Barcelona. Colau ha reiterat que entén la situació de dificultat i dolor dels partits independentistes i ha insistit que sempre ha denunciat que la presó preventiva dels líders independentistes és injusta. Amb tot, ha dit que aprovar els pressupostos i demanar la “desjudicialització” de la polític catalana no són ‘agendes contradictòries’. ‘Tenim els serveis públics al límit’, ha avisat.

Colau demanarà reunir-se amb Torra per parlar ‘amb calma’ del pressupost

Junts per Catalunya ha proposat el jurista Josep Costa com a vice-president del Parlament de Catalunya. Després de l’anunci d’Esquerra Republicana que Roger Torrent seria el seu candidat a la presidència de la cambra i Alba Vergés candidata a una secretària, fonts de JxCat han confirmat a VilaWeb que Costa ocuparia la vice-presidència. El vot en bloc dels tres partits independentistes ha de permetre aquesta elecció. Costa era el número 15 de la llista de JxCat per Barcelona. És professor de teoria política a la Universitat Pompeu Fabra. La segona vice-presidència serà per a José María Espejo-Saavedra, de Ciutadans, que també tindrà un secretari, Joan García. El candidat del PSC a secretari és David Pérez, que repetirà a la mesa. Ara només falta saber l’altre candidat de JxCat a secretari. En total, hi ha dos vice-presidents i quatre secretaris.

El jurista Josep Costa, candidat a la vice-presidència del parlament

Folgueroles ha fet aquesta tarda un acte de benvinguda a Txevi Buigas, un dels nou detinguts el 23-S, empresonat a Soto del Real des de final de setembre i alliberat ahir. Durant l’acte, Buigas ha despenjat la pancarta que hi havia a la plaça del poble exigint la seva llibertat. Txevi Buigas despenja la pencarta exigint la seva llibertat de la plaça de Folgueroles!@Detingudes23S #TotsSomTxevi pic.twitter.com/zckkOcoD0b — Aleix Ali El Mokdad Pasaro (@aleiixmokdad) December 21, 2019 Surten de Soto del Real Xavier Duch, Eduard Garzón i Txevi Buïgas Buigas va sortir ahir de la presó després que l’Audiència espanyola acceptés el recus d’apel·lació presentat per Alerta Solidària i ordenés la seva llibertat sota una fiança de 5.000 euros. També va ordenar la llibertat de Xavier Duch i Eduard Garzón.

Txevi Buigas despenja la pancarta que demanava el seu alliberament a Folgueroles

Els Premis Literaris de Girona que s’atorguen aquesta nit, en un ambient políticament i socialment d’excepció, i que de segur que seran una plataforma més de reivindicació, han destacat amb el premi Prudenci Bertrana la novel·la de David Nel·lo, Melissa i Nicole. En l’apartat d’assaig, el premi Carles Rahola, hi ha hagut sorpresa, perquè ha estat atorgat a l’ex-consellera Montserrat Tura, amb una reivindicació del catalanisme rabassaire que parteix de la memòria familiar. En poesia, el quarantè premi Miquel de Palol ha estat per a Albert Garcia, amb La saliva dels morts. I el de literatura juvenil, el premi Ramon Muntaner, ha estat per a la novel·la de Xavier Gual La noia de la caravana, que situa el lector enmig d’una trama policíaca i mafiosa. Montserrat Tura ha explicat a VilaWeb que el llibre guanyador del premi Carles Rahola, República pagesa, parteix de la història del seu avi, Feliu Tura Valldeoriola, que fou un dirigent del moviment rabassaire del tombant de segle XX, el moviment dels pagesos que no tenien terres, que les tenien arrendades pel contracte de rabassa morta. Amb l’arribada de la fil·loxera, els propietaris de les terres van aprofitar l’avinentesa per abolir aquests contractes, perquè mantenien el pagès lligat a la vinya mentre la vinya fos viva. Arran d’aquesta situació, els pagesos es van organitzar entorn del sindicat Unió de Rabassaires, del qual l’avi Tura fou un dels fundadors. Crearen cooperatives autogestionades i aplicaren unes polítiques d’esquerres, cosa que sovint el discurs que ha dibuixat la història del país ha silenciat. Montserrat Tura sosté que la pagesia en el món rural va ser molt important per a configurar la visió progressista de Catalunya i va ajudar les esquerres a guanyar. ‘A partir de la història del meu avi, formulo una hipòtesi important: potser s’ha desconsiderat el paper que van tenir els pagesos en la configuració del catalanisme social.’ Aquest visió trenca el tòpic de vincular la pagesia amb una actitud conservadora i granítica. ‘No, els pagesos de principi de segle foren homes valents, atrevits, que junts se sabien més forts’, diu Tura. I acaba: ‘La conformació de la història del país ha estat vinculada a la ciutat i s’ha oblidat que la República es va guanyar poble a poble. Per això titulo el llibre República pagesa.’ Per una altra banda, l’experimentat escriptor David Nel·lo ha expressat a VilaWeb la gran alegria que sentia per haver rebut el cinquantè premi Prudenci Bertrana, que coincideix amb l’Any Prudenci i Aurora Bertrana. Són, segons el guanyador del premi, dos escriptors excepcionals que mereixen de ser més llegits. Nel·lo ha confegit una novel·la breu que transcorre en quatre dies i que se situa en dues illes, pertanyents a Suècia. ‘És una novel·la curiosa, que no és estructurada en capítols ni conté diàlegs. El punt de partida de la novel·la és aquest paisatge i aquesta natura tan impressionants, el dia del solstici d’estiu, que els nòrdics celebren de manera molt diferent de nosaltres, els mediterranis. Per a ells és una festa que té unes connotacions d’innocència primigènia. Però dins aquest context idíl·lic i festiu s’esdevé un fet angoixant: dues famílies, una d’americana i una de francesa, coincideixen de manera fortuïta en un centre d’informació dedicat al cineasta Bergman. El fet és que les dues filles de les dues famílies, Melissa i Nicole, desapareixen. I d’aquí neix el títol de la novel·la. Les noies són importants, però encara ho són més les famílies, els matrimonis i els seus conflictes. En aquest sentit, Bergman és una figura que plana damunt tota l’obra, com un demiürg que mou els fils de la història.’

David Nel·lo, premi Prudenci Bertrana, i Montserrat Tura, premi Carles Rahola d’assaig

L’ex-batlle de Barcelona, Xavier Trias, s’ha mostrat crític amb la resolució de la primera jornada del congrés fundacional de la nova CDC. En aquest sentit, en una entrevista a Catalunya Ràdio, Trias ha assegurat que ‘Si Mas surt escollit president haurà d’aconseguir la cohesió del partit’. A més, ha afirmat que ‘primer cal definir què és el nou partit’ i no pas escollir-ne el nom. Cal recordar que ahir la militància es va negar a escollir un dels dos noms que la direcció va proposar: Més Catalunya i Catalans Convergents. ‘No m’agrada cap dels dos noms. Trobo a faltar la paraula Convergència. No ens n’hem d’avergonyir’, ha reblat.

Trias: ‘Si Mas surt escollit president haurà d’aconseguir la cohesió del partit’

VALÈNCIA, 18 (EUROPA PRESS) El ple de la Diputació de València ha aprovat per unanimitat aquest dilluns una moció promoguda per la delegació de Memòria Històrica i signada per tots els portaveus de l’equip de govern per a ‘condemnar el feixisme’ i ‘revocar l’honoris i distincions atorgades per la institució provincial a personatges i entitats franquistes’. En concret, en el text de la moció, a la qual s’ha donat llum verda el dia del 80 aniversari de la guerra després de l’aixecament militar, s’acorda revocar la distinció de president honorari de la Diputació de València a Francisco Franco, així com la Medalla d’Or al dictador; la distinció de fill predilecte de la província a Vicente Mortes Alfonso, ministre d’Habitatge entre 1969 i 1973; la Medalla d’Or de la província a Pilar Primo de Rivera, així com la Secció Femenina de FET i de les J.O.N.S, entre altres. Alhora, també es revocarà la ‘Medalla d’Or de la Província’ al governador civil de València entre 1960 i 1962, Jesús Posada Cacho; al ministre d’Educació i Ciència entre 1962 i 1968, Manuel Lora-Tamayo; a Antonio Rueda i Sánchez-Dolent, governador civil de València entre 1962 i 1973 i cap provincial de Falange tradicionalista i de les J.O.N.S. a la província; i al ministre de Treball entre 1962 i 1962, Jesús Romeo. Per a la delegada, de Memòria Històrica a la Diputació, Rosa Pérez Garijo, els 40 anys de dictadura han estat anys ‘negres, plens de por, d’extermini i de ‘falta de llibertat i drets’, pel que ha recalcat que aquesta etapa han de passar a la història com anys de ‘la vergonya’ pel que veu necessari ‘fer justícia’ a les víctimes amb aquesta iniciativa. ‘Encara tenim un país ple de vestigis franquistes i morts enterrats en les cunetes’, ha lamentat Garijo per a manifestar que espera ‘avançar’ en la ‘recuperació de la dignitat d’aquest país’. Així, ha volgut declarar aquest 18 de juliol de 2016 com el dia de condemna a la dictadura franquista i al feixisme, amb motiu del 80 aniversari del cop d’estat de Franco amb l’objectiu de ‘reconèixer i homenatjar a totes les víctimes’. Per la seva banda, des del PP, el diputat Modesto Martínez, ha lamentat que la moció no se la presentaren al PP per a firmar-la i haver fet una moció institucional entre totes les formacions polítiques. De fet, en aquest punt, des de Ciutadans, María Carmen Peris també ha reprotxat als partits que conformen l’equip de govern provincial no haver comptat amb la formació taronja per a signar la resolució de la moció. El diputat popular ha assenyalat que les dictadures es caracteritzen per ‘no donar veu a l’oposició’ i ha indicat que els que es consideren ‘nova política’ no han de dividir a les generacions. ‘Això part de la nostra història i l’hem d’assumir per a no repetir-la’, ha remarcat. En aquest sentit, ha defensat la necessitat d”emancipar a les futures generacions de viure en aquesta divisió’, pel que ha advocat per treballar a parir de la democràcia d’Adolfo Suárez.

La Diputació de València aprova per unanimitat la revocació de les distincions franquistes

La patronal Cecot ha demanat públicament aquest dilluns al futur govern espanyol que s’impliqui en resoldre el conflicte polític amb Catalunya i que impulsi propostes que permetin desenvolupar l’economia. En un comunicat emès l’endemà de les eleccions espanyoles, la patronal vallesana reclama estabilitat política i iniciatives ‘que trenquin amb l’immobilisme de l’última dècada i permetin avançar l’economia productiva i no financera’. En aquest sentit, Cecot insta els partits polítics a arribar a una entesa que garanteixi la investidura del proper president i la formació d’un executiu estable per a tota la legislatura. Davant d’uns resultats sense majoria absoluta, senyala la patronal, ‘caldrà apostar per la cultura del diàleg per tal d’aprofundir en les reformes econòmiques que necessita Espanya, reforçar la creació d’ocupació o resoldre els conflictes territorials, entre molts altres temes pendents i que són urgents’. Al seu comunicat, la patronal demana als líders polítics que demostrin coratge per tirar endavant reformes i cercar el màxim consens per desplegar-les. A parer d’Antoni Abad, president de Cecot, ‘l’empresariat només entendrà estar a la taula on es decideixin les reformes que afecten el desenvolupament empresarial i creixement econòmic’. ‘S’ha acabat l’immobilisme de no prendre decisions en l’àmbit de la competitivitat i de les preses majoritàriament sense tenir cap aval per part del món de la representació empresarial, especialment de la mitjana i petita empresa’, afegeix Abad. Finalment, la patronal vallesana recorda als partits el document de mesures i propostes que Cecot va elaborar per millorar la competitivitat de les pimes i estimular l’economia, el qual consideren encara vigent. Per aquest motiu, l’empresariat insta al nou govern entrant a impulsar un nou pacte i un compromís a nivell nacional per emprendre aquelles grans propostes que han quedat pendents.

Cecot demana al futur govern espanyol que resolgui el conflicte territorial amb Catalunya

Ja es pot descarregar de l’iTunes Store el programa gratuït de VilaWeb.

L’aplicació de VilaWeb per a l’iPhone

Els 49 migrants i refugiats que van ser rescatats per vaixells de dos ONG fa més de dues setmanes al Mediterrani han desembarcat a primera hora del vespre d’avui a Malta, en virtut de l’acord anunciat hores abans pel primer ministre de l’illa, Joseph Muscat, i que contempla el seu trasllat a vuit països de la Unió Europea. El vaixell de rescat de l’ONG Sea-Watch va rescatar trenta-dues persones en problemes el 22 de desembre i el vaixell operat per Sea-Eye va fer el mateix amb 17 persones més el 29 de desembre. En els últims dies ambdues organitzacions havien advertit de la situació desesperada a bord i havien sol·licitat una solució. Malta havia permès als dos vaixells entrar a les seves aigües territorials a causa del mal estat de la mar però el govern maltès havia reclamat que la UE redistribuís primer 249 refugiats que ja es troben a l’illa abans de permetre el desembarcament dels 49 nous rescatats. Els migrants han estat traslladats a un vaixell de rescat de l’exèrcit maltès que ha atracat al port de La Valletta a les 16.00 hores. Una vegada han baixat del vaixell, els migrants han estat escortats per la policia. Segons ha anunciat Muscat, vuit estats membres – Alemanya, França, Portugal, Irlanda, Romania, Luxemburg, Països Baixos i Itàlia – han accedit a acceptar tots els migrants a bord d’aquestes embarcacions. A més, dels 249 migrants que ja havien estat rescatats per Malta a finals de desembre, 131 també seran redistribuits a altres estats membre de la UE, mentre que 44 procedents de Bangladesh seran repatriats al seu país, ha aclarit el primer ministre maltès. El govern alemany ja ha confirmat que acceptarà seixanta migrants, mentre que França també hauria accedit a acollir aquesta mateixa quantitat. En el cas de Portugal, n’acolliria vint, mentre que Luxemburg, Irlanda i Països Baixos rebran sis migrants cadascun. Finalment, Romania n’acceptarà cinc i Itàlia s’hauria compromès amb l’acolliment de persones vulnerables però sense oferir una xifra, han indicat fonts europees a Europa Press. Muscat ha sostingut que els rescats es van produir en zones en les quals Malta no era legalment responsable. ‘Malta és un país molt petit. Està en la nostra naturalesa ajudar als qui estan en problemes. Però com a primer ministre, no puc eludir la responsabilitat de salvaguardar la seguretat nacional de Malta’, ha defensat. ‘Aquest cas no hauria de servir com a precedent i tinc garanties que tindrem el suport de les institucions europees en aquest assumpte’, ha agregat el primer ministre maltès, que ha arremès contra les ONG de rescat, a les quals ha acusat d’actuar per la seva pròpia voluntat i després esperar que d’altres resolguin els problemes que ells creen. Les ONG celebren al notícia ‘La UE ha decidit alliberar els seus 49 ostatges’, ha celebrat Sea-Watch en un missatge a Twitter després de conèixer la notícia. ‘Després de 19 dies al mar, els nostres hostes finalment tenen un refugi segur’, ha afegit l’ONG alemanya, que ha denunciat que la política mai ha de fer-se a costa dels necessitats. Des de Sea Eye també han celebrat que ‘els seus hostes podran arribar a terra’. ‘El desembarcament no pot subordinar-se a les negociacions entre estats a costa de les persones’, ha advertit l’organització, que ha defensat la necessitat d’una solució estructural al problema. La Comissió Europea també ha expressat la seva satisfacció per l’acord aconseguit. ‘Estic feliç que els nostres esforços per desembarcar els migrants en vaixells a Malta hagin donat resultat i que tots els que estan a bord estiguin sent desembarcats ara mateix’, ha escrit el comissari d’assumptes interns i migració, Dimitris Avramopoulos. Així mateix, ha elogiat tant Malta per permetre aquest desembarcament com els estats membres que han mostrat solidaritat activa acceptant els migrants. L’acord no ha estat fàcil, segons Brussel·les Més tard, Avramopoulos ha admès que no ha estat fàcil aconseguir l’acord i ha demanat de nou als estats membres més solidaritat en matèria d’acolliment. ‘Tenir 49 persones en vaixells durant prop de tres setmanes no és el que Europa representa. Europa són valors i solidaritat, sense això no hi ha Europa’, ha resolt en una roda de premsa a Brussel·les, en una compareixença que ha començat assumint que la Unió Europea no viu el seu millor moment, referint-se a una política migratòria comuna. El comissari grec ha recalcat que el bloc ha de complir amb el seu deure moral i humà amb els immigrants rescatats al mar i amb els qui busquen protecció internacional en territori comunitari. En aquest sentit, Avramopoulos ha expressat la disposició de la Comissió de treballar de la mà amb els governs nacionals per engegar mesures temporals de solidaritat amb els països més exposats a la pressió migratòria, però ha deixat clar que han de ser mecanismes que serveixin de pont cap a la reforma de Dublín que segueix bloquejada. L’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) també s’ha alegrat del desembarcament dels migrants i ha elogiat que Malta els hagi donat port segur, així com el paper de la Comissió Europea que ha permès coordinar l’acord per al seu repartiment en diversos estats membre. ACNUR critíca la lentitud en la reposta No obstant això, ha expressat la seva preocupació pel fet que la solució al patiment d’aquestes persones hagi trigat tant a arribar malgrat que entre els qui hi havia a bord figuraven dones i nens. El cap d’ACNUR, Filippo Grandi, ha recordat que ‘el rescat i el mar no acaba quan algú és tret de l’aigua, significa portar-los a terra ferma i a un lloc segur tan aviat com sigui possible’. ‘L’imperatiu de salvar vides està per sobre de la política i no pot ser una responsabilitat que es negocia cas per cas’, ha advertit. L’agència de l’ONU ha lamentat que els esforços per crear un sistema col·lectiu i predictible per al desembarcament dels rescatats al Mediterrani estan sent molt lents malgrat les propostes en aquest sentit que han fet tant ACNUR com l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM). Com a conseqüència d’això, ‘segueix prevalent l’enfocament ad hoc i la gent rescatada al Mediterrani s’enfronta a dies o setmanes d’espera abans de ser autoritzada a desembarcar’.

Desembarquen a Malta els quaranta-nou migrants rescatats fa dues setmanes

El 26 d’Octubre va esclatar una bomba mediàtica arreu del món amb la declaració de la Organització Mundial de la Salut (OMS), recollida en titulars que, a grans trets, afirmava que el consum de carn és potencialment cancerigen. Després van venir els matisos, però l’alarma s’ha estès força en una societat ja preocupada pels hàbits alimentaris i la seva relació amb la prevenció de malalties. En aquest context, segueix sent vàlida la dieta mediterrània? L’alarma social El comunicat de premsa de la IARC (Agència Internacional d’Investigació sobre el Càncer, per les seves sigles en anglès) deixa clar que el consum de carn vermella es considera “probablement carcinògen pels humans”, basat en “evidència limitada”, mentre que el de carn processada es cataloga com a “carcinògen pels humans”, basat en “evidència suficient”. Els experts en nutrició coincideixen en què la notícia que s’ha fet arribar a la població no explica el rerefons de l’estudi de la OMS. Albert Monferrer, Veterinari i Director d’una empresa d’enginyeria alimentària, opina que l’alarma és injustificada: “Es tracta d’una frase extreta de context”. L’alimentació, una eina per controlar el càncer A banda de la resta de factors que poden causar càncer, la dieta és clau a l’hora d’afrontar-lo. Antoni Castells, Cap de l’Institut de Malalties Digestives i Metabòliques (ICMDM) de l’Hospital Clínic de Barcelona, ho té clar: “Una alimentació correcta pot ajudar a controlar millor la malaltia un cop diagnosticada”. No només és útil quan ja s’ha detectat el càncer, sinó que també pot ajudar a evitar-lo. “Els vegetals i la fruita són protectors. Tens menys risc de tenir càncer de còlon amb una dieta rica en aquests aliments”, assegura l’oncòleg. El paradigma de la dieta mediterrània Els experts aconsellen no eliminar el consum de carn vermella i processada, però sí limitar-lo de forma considerable. Montserrat Esteve, Professora Agregada de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona, destaca la importància d’una alimentació variada: “S’ha de menjar una mica de tot, perquè això fa que els components cancerígens de la carn quedin diluïts i perdin potencial”. De fet, el lloc d’aquests productes a la dieta mediterrània és bastant moderat. Tal i com indica Mariel Colmán, Llicenciada en Nutrició, “aquests aliments es troben quasi al vèrtex de la tradicional piràmide de la dieta mediterrània, de forma que el consum hauria de ser, aproximadament, de dues racions de carn vermella i una de carn processada a la setmana”. Segons l’estudi Predimed (Prevenció amb Dieta Mediterrània), aquest patró alimentari és un dels més saludables i ha demostrat ser beneficiós en la prevenció de malalties cardiovasculars, de diabetis, de síndrome metabòlic i fins i tot de problemes neurodegeneratius com l’Alzheimer. Per tant, no es tracta d’eliminar els productes càrnics de l’alimentació, sinó de saber combinar-los. Ricard Parés, Director de l’Associació Catalana de Productors de Porcí (PORCAT), no és partidari de la distinció entre productes: “No s’ha de parlar d’aliments bons o dolents, sinó de dietes equilibrades”. De fet, una alimentació sense presència de la carn és igualment perillosa. Monferrer parla d’aquest risc en referència als vegetals: “Fins i tot les bledes o els espinacs, que semblen tan sans, tenen molts nitrats, que també poden ser cancerígens”. El perill real Al marge del boom informatiu, existeix un risc real en la ingesta d’aquests productes. Segons Castells, “hi ha una correlació entre els llocs en què es menja més carn vermella i processada amb un major risc de càncer de còlon”. Però els perills no s’acaben amb la carn. José Antonio Fernández, Professor Titular de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona, destaca que l’alimentació no és l’única causa de malalties: “Viure a Barcelona provoca més morts que no pas el consum de carn”. En aquest sentit, l’efecte de la notícia contribueix en conscienciar la ciutadania sobre els múltiples factors que poden conduir al càncer, com la contaminació. Així doncs, la dieta mediterrània continua sent una via per prevenir malalties, però és tan sols un element més dins dels factors que influeixen en l’aparició del càncer. A mode de prevenció és una ajuda, però no un remei. El tabac i la carn, al mateix nivell Un dels temes més polèmics és que la IARC inclou la carn processada en el grup 1 (aliments carcinògens pels humans), al mateix nivell que el tabac. Però la classificació no es fa en funció de la perillositat, sinó quant a evidència científica. De fet, segons la Investigació sobre el Càncer (Cancer Research) del Regne Unit, el tabac causa el 86% dels càncers de pulmó i el 18% de tots els altres. En canvi, les carns vermelles i processades provoquen el 21% dels càncers de còlon i el 3% de la resta. El nivell de perillositat, per tant, no és el mateix. La renúncia al plaer Per a molts, reduir el consum d’aquests productes significa renunciar a un dels plaers més importants. Segons Laura Isabel Arranz, Professora Associada de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona, “és molt difícil desprendre’s d’hàbits alimentaris tan interioritzats”. Però no tothom pot combinar de la mateixa manera la informació amb el plaer. Miquel Porta, Investigador i Catedràtic de Salut Pública de la Universitat Autònoma de Barcelona, destaca casos diferents: “Hi ha molts sectors socials que pateixen per menjar mínimament bé i tenen obesitat a causa de la mala alimentació, però també hi ha àmplies majories que compaginen raonablement l’informar-se i l’actuar”. Informació i conscienciació L’impacte de l’informe de la IARC no hauria estat el mateix si existís més consciència sobre temes d’alimentació i salut. “Quan no tens informació, no pots tenir criteri ni tampoc pots ser conscient de res”, afirma Arranz. Majoritàriament, la societat ignora quina és la influència real de la dieta per evitar malalties. Els experts coincideixen en què s’hauria d’impulsar més mecanismes per la conscienciació. Tanmateix, Parés adverteix que no s’ha d’arribar a extrems: “El que hem d’evitar, precisament, és que la gent s’obsessioni”. Per tant, la societat s’ha preocupat i ha apreciat la importància de la dieta en la prevenció de malalties. Ara falta que, a més, sigui conscient que és tan sols un factor més entre els perills. Per a una major informació serien necessaris canvis polítics. Porta apunta que “els estudis mostren molta desconfiança dels ciutadans envers les autoritats de salut pública, que sovint semblen sotmeses als poders econòmics, ramaders o industrials”. La clau, aleshores, és l’impuls de mesures per potenciar la divulgació del coneixement. Segons el catedràtic, “les autoritats de salut pública no han d’emetre missatges banals i paternalistes. Han d’acabar d’explicar el que la IARC no té per què explicar”. La por i el desconcert enfront notícies d’aquest tipus disminuirà si la ciutadania té les eines necessàries per interpretar-les.

La ‘carn cancerígena’: l’últim esglaó de la dieta mediterrània

Pierre Trudeau va ser una de les grans figures de la política canadenca, un intel·lectual brillant i un gran defensor de les causes en què creia. Era un liberal quebequès profundament contrari a la independència que va canviar la federació canadenca establint mesures tan importants com ara la consolidació efectiva del bilingüisme francès-anglès a tot el país i el reconeixement de la singularitat quebequesa, a més del retorn de la constitució –amb què va trencar els darrers lligams que, en l’àmbit parlamentari, el país tenia amb el Regne Unit– i la proclamació dels drets civils. Tanmateix, al Quebec és recordat per la seva vigorosa i a voltes violenta oposició al nacionalisme quebequès. Quinze anys després de la seva mort, aquesta nit el cognom Trudeau ha tornat a la política canadenca i per la porta gran. El seu Partit Liberal ha tornat a guanyar les eleccions contra el conservador Stephen Harper, amb una victòria espectacular dirigida pel seu fill Justin Trudeau. En el recompte electoral, hi pesa molt encara el resultat al Quebec, d’on és la família Trudeau. Al Quebec el Partit Quebequès, independentista, no es presenta mai a les eleccions federals. Però s’hi presenta el Bloc Quebequès, també independentista. Actualment el Partit Quebequès és el segon partit de l’Assemblea Nacional quebequesa i el principal partit de l’oposició, lluny de les majories que el van portar a convocar dos referèndums d’independència. Per al Bloc Quebequès la situació és molt pitjor. Entre el 1993 i el 2011, va guanyar sempre la majoria dels 75 seients que el Quebec tria al parlament federal. Era el segon partit del Canadà i l’oposició oficial. Tanmateix, a les eleccions de 2011 el Bloc Quebequès només va obtenir dos seients i, encara que aquesta nit ha recuperat una part dels escons perduts, és molt lluny d’on era fa anys i la seva influència a Ottawa serà nul·la. Al Canadà les circumscripcions són uninominals i qui hi guanya se n’emporta l’escó. Però la realitat és que a les eleccions del 1993 el Bloc va aconseguir el 49,3% dels vots i el 2011 la xifra s’havia reduït al 23,4%. Tot i que el recompte encara és parcial, en aquestes eleccions han baixat del 20% dels vots. Al Quebec, a les darreres eleccions el Partit Liberal només tenia set escons i aquesta vegada ha guanyat les eleccions amb claredat. Un rebuig clar al ‘George Bush canadenc’ En termes generals, es pot dir que la victòria sorprenent dels liberals s’ha basat en la denúncia de l’estil de govern dels conservadors de Stephen Harper, que han dominat la vida política canadenca aquest darrer decenni. Harper és vist generalment com un polític massa pròxim al que s’espera d’un polític dels Estats Units, amb actuacions i propostes molt de dretes en termes socials i amb una creixent alineació amb els Estats Units en tots els terrenys, inclòs el militar. La imatge de ‘George Bush’ del Canadà clarament se li ha girat en contra en aquestes eleccions, fet que ha estat molt ben aprofitat per la campanya del jove Justin Trudeau. Alguns esdeveniments recents, com ara l’intent d’atemptat al parlament quan provava d’aprovar una llei draconiana a l’estil de la Patriot Act, o bé la crítica a la participació de la força aèria en els atacs recents a l’Irac, han neguitejat molt la societat canadenca, molt multicultural i poc atreta per l’estil del seu veí del sud. Els canadencs semblen cansats de la política conservadora i s’han entusiasmat amb el sorgiment d’aquesta jove figura en qui ningú no confiava abans de l’estiu i que semblava destinada només a gestionar el pas pel desert on els liberals s’havien posat en les eleccions del 2011. Ara, amb una victòria històrica a les mans, tindrà l’ocasió de redibuixar el Canadà, com ja va fer el seu pare. Una aspiració que, venint d’un quebequès francòfon com ell, posa serioses dificultats als independentistes. -La web de la CBC amb tota la informació de la nit electoral -La web del diari Le Devoir, amb informació especial sobre el Quebec -Web de la televisió quebequesa TVA Nouvelles.

El fill de Trudeau, francòfon i quebequès, guanya les eleccions i reviu el somni dels federalistes canadencs

El jutjat d’instrucció número 3 de Reus ha arxivat la causa contra Jordi Perelló, el mecànic de Reus que es va negar a reparar el cotxe d’una agent de la policia espanyola a final de gener del 2018. En l’auto, el jutge esmenta la resolució del TSJC del juny de l’any passat que concloïa que aquest tipus delictiu només protegeix els col·lectius vulnerables i no els cossos policials. En aquest cas concret, el magistrat justifica que, ‘amb independència de la intolerància i la hostilitat’ del mecànic contra la policia, ‘no hi ha elements que permetin incloure les seves manifestacions en les característiques pròpies del delicte d’odi’. A més, subratlla que les expressions no han tingut cap repercussió pel que fa a la incitació, un element necessari d’aquest tipus delictiu. Segons l’auto, quan l’agent va acudir al taller el 31 d’octubre del 2018, Perelló va dir-li que des de l’1 d’octubre no treballava amb la policia espanyola ni amb la Guàrdia Civil, perquè els considerava ‘uns opressors i els responsables del què està passant’. La resolució indica que el mecànic hauria dit a l’agent que es busqués un altre taller perquè ell no treballava amb ‘maltractadors’, que no l’atendria perquè era agent de la policia espanyola i perquè ell podia atendre els clients que volgués. Perelló també hauria dit a la dona que, tot i ser una bona persona, no li repararia el vehicle ‘pel que va passar l’1 d’octubre’. Poc després, la parella de l’agent, que és mosso d’esquadra, l’hauria amenaçat per telèfon i en persona, segons va relatar el mecànic. Finalment, dues patrulles de la policia catalana es van personar al taller. Posteriorment, els mossos el van citar perquè comparegués l’endemà a comissaria acusat d’un presumpte delicte d’incitació a l’odi, després que els afectats denunciessin els fets. El mecànic hi va acudir assistit per un advocat i es va acollir al seu dret de no declarar. Perelló va comparèixer com a investigat als jutjats el 7 de febrer del 2018, tot just la setmana següent, i només va respondre les preguntes del seu advocat. En l’auto, el jutge assenyala que, des del dia dels fets, l’investigat va fer ‘un autèntic pelegrinatge per diferents mitjans de comunicació, en els quals va ratificar tot el què havia manifestat davant l’agent denunciant’. Referint-se a la resolució del TSJC, el magistrat insisteix que ‘qualsevol col·lectiu o grup social de persones no pot ser víctima del delicte de l’article 510 del Codi Penal que, per la seva pròpia definició típica, només pot referir-se a aquells que puguin considerar-se vulnerables i s’identifiquin com a tals per raó d’alguna condició personal o social’. En aquest cas, considera que el discurs d’odi o l’hostilitat contra agents de l’autoritat no es pot sancionar conforme a aquest delicte. El jutge censura el comportament del mecànic Segons el jutge, ha quedat acreditat que el mecànic havia fet reparacions a cotxes policials -fins i tot a vehicles oficials-, per la qual cosa creu que el seu comportament ‘manca de tota lògica empresarial’. ‘Deixar de prestar un servei en un establiment obert al públic sense causa justificada -com era el cas, diu- atempta contra els principis bàsics de la diligència mercantil’. A més, recorda que, segons la legislació vigent, un mecànic ha d’atendre qualsevol vehicle que arribi al seu taller. Perelló va dir que, com que el seu no era un taller ‘de marca’, podia escollir els seus clients. Per tot plegat, el magistrat conclou que, tot i que Perelló pogués haver estat ‘un empresari molt poc diligent’ amb les seves paraules contra l’agent, no ha comès un delicte d’odi. Les manifestacions que va fer l’home, afegeix, podrien haver encaixat en l’antic tipus ja despenalitzat de vexació injusta. A més, insisteix que el mecànic ‘no tenia ni una sola raó per dir a la víctima el que li va dir en l’àmbit d’una prestació de serveis’. Això, diu, s’haurà de corregir en seu administrativa si fos el cas, atès que considera que sí que va ‘retallar’ els drets de l’agent com a consumidora.

Arxiven la causa contra el mecànic de Reus que es va negar a reparar el cotxe d’una agent de la policia espanyola

En el judici contra el procés independentista al Tribunal Suprem espanyol, el ministeri fiscal i l’advocacia de l’estat s’han centrat a demostrar que l’operatiu dels Mossos per l’1-O era insuficient. A més, insisteixen a provar que la policia catalana va actuar amb passivitat, com va denunciar el coordinador policíac del referèndum, Pérez de los Cobos, que va definir-lo com una ‘estafa’. Però el comissari dels Mossos Manel Castellví diu que hi van treballar 11.000 mossos, dels quals 7.800 van destinar-se a l’operatiu. Un altre comissari del mateix cos, Emili Quevedo, cap de la comissaria general tècnica de Planificació i Seguretat durant aquells mesos, ha donat una dada que desarticula la teoria del ministeri fiscal: ha assegurat que aquella jornada van treballar 11.000 mossos, dels quals 7.850 van anar destinats a l’operatiu de l’1-O. Responent al fiscal Javier Zaragoza, ha reconegut que, ‘desafortunadament’, no van poder portar a terme un ‘compliment absolut i complet’ de l’ordre del TJSC. ‘No es va poder portar a terme en la seva integritat’, ha reblat. Castellví ha defensat que els Mossos van actuar per ‘intentar que no obrissin’ col·legis abans de l’1-O, però que no es podia aconseguir la inactivitat de 2.300 centres de votació a tot Catalunya ni amb la suma de tots tres cossos. Ha explicat que ell mateix va elaborar un informe tècnic després de la instrucció número 6 de la fiscalia que ordenava precintaments de seguretat en els centres de votació. Llavors preveien que per complir aquesta ordre (que després va quedar superada per la interlocutòria del 27 de setembre del TSJC) caldrien entre 30.000 i 40.000 agents. Castellví ha dit que els Mossos sí que van tancar 134 col·legis electorals l’1-O, a més dels 239 que no van obrir pels advertiments dels dies previs a l’1-O. Sense unitat d’acció La fiscalia, que també sosté una coordinació entre el govern i el cos dels Mossos d’Esquadra, ha vist com el comissari negava aquesta teoria tot assegurant que els Mossos van demanar dues vegades a l’executiu que desconvoqués l’1-O, preocupats pel clima ‘de tensió’ i per la seguretat. La primera, va ser en una reunió el 26 de setembre entre l’ex-cap del cos, el major Josep Lluís Trapero, els comissaris Ferran López i Joan Carles Molinero i el president Carles Puigdemont i el conseller d’Interior, Joaquim Forn. ‘El fi últim era dissuadir els responsables del govern de fer el referèndum’, ha explicat. Com que la reunió no havia reeixit, segons que ha dit, Trapero va demanar-ne una altra al govern amb presència de més comandaments per ‘mostrar la unitat d’acció’ del cos. Fou el 28 de setembre. ‘Són reunions sense precedents’, ha reconegut. Llavors, van tornar a advertir el govern que era ‘incompatible’ que els Mossos actuessin com a policia judicial per evitar el referèndum i mantenir la convocatòria de l’1-O. En aquesta reunió, segons Quevedo, els comandaments van mostrar la ‘disconformitat’ per expressions públiques de Forn, que donava caràcter de ‘jornada electoral normal’ a la votació. ‘No ens semblava que anés d’acord amb la realitat, no podíem actuar com en qualsevol jornada electoral normal en una activitat política que havia estat prohibida’, ha explicat. Segons ha relatat, en aquella reunió del 28 de setembre el conseller Forn no hi va intervenir. Sí que va parlar Junqueras, que va dir que creia que no hi hauria resistència als col·legis quan intervingués la policia i que els deixaria, ‘pacíficament’, actuar. En canvi, va ser Puigdemont qui va fer referència al ‘mandat’ que tenia el govern de dur endavant el referèndum avalat pels resultats electorals. ‘Ens va dir que entenia les nostres raons però que tenien un mandat i que portarien endavant els seus plans de caràcter polític’, ha detallat. No al passadís de voluntaris Quevedo també ha dit que el passadís per a garantir la sortida de la comitiva judicial que el 20-S va escorcollar la conselleria d’Economia l’havien de fer agents del cos. Responent a l’advocada de l’estat espanyol, Rosa María Seoane, Quevedo ha insistit que aquests passadissos els han de fer les forces de seguretat i no pas els voluntaris, que van establir un corredor a instàncies del dirigent de l’ANC, Jordi Sànchez, i del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, tots dos jutjats també per rebel·lió al Suprem espanyol.

El comissari Quevedo desfà l’argument del fiscal sobre la passivitat dels Mossos l’1-O

El jutge belga ha acceptat la petició de la defensa de Toni Comín i Lluís Puig i ha ajornat l’audiència sobre la tercera euroordre de Pablo Llarena, en aquest cas per sedició i malversació. El magistrat també ha accedit a unificar el cas amb el del president Carles Puigdemont. D’aquesta manera, totes dues audiències orals es faran el 16 de desembre. Espanya s’enfanga a Europa en la persecució contra els independentistes Comín ha explicat que en la pròxima audiència defensaria que com a eurodiputat té immunitat i que no pot ser extradit. Per ell, la sentència del Suprem contra el procés ha deixat palès que a l’estat espanyol cap dels exiliats no tindria un judici just. Puig ha dit a Twitter que la decisió del magistrat demostra que l’acció judicial exterior continua avançant per destapar el mal funcionament de la justícia espanyola. ‘Aquesta lluita ens uneix a tots els demòcrates’, ha afegit. Des del front jurídic internacional, avui hem fet un nou pas endavant per continuar aquesta lluita que ens uneix a tots els demòcrates — Lluís Puig i Gordi (@LluisPuigGordi) November 15, 2019

El jutge ajorna l’audiència de Comín i Puig i unifica el procediment de l’euroordre amb el de Puigdemont

La victòria de la candidatura independentista Eines de País a les eleccions de la Cambra de Barcelona va posar de cap per avall el sector empresarial català durant uns dies, sempre recelós pels canvis. Ara el comitè executiu de la cambra té el desafiament de fer-se valer en tots els òrgans, empreses, institucions i fundacions on té representació. Són 120 entitats, algunes de les quals amb una gran influència socioeconòmica, cosa que explica el nerviosisme que ha causat la victòria independentista a la cambra. ‘Entrar al comitè executiu d’algunes d’aquestes empreses on es prenen les decisions portant el llaç groc ja implica un canvi de mentalitat important, un canvi en les sensibilitats i en les maneres de fer.’ Ho diu un membre de la nova direcció de la cambra, que ja prepara la distribució de representants i vocals que farà a les empreses on d’ara endavant tindrà alguna cosa a dir. Aquest repartiment no s’ha tancat, però fonts del comitè executiu expliquen que, a diferència dels seus predecessors, no seran tan presidencialistes i es repartiran la feina. L’ex-president de la Cambra de Barcelona, Miquel Valls, assumia la major part d’aquests càrrecs que pertocaven a la institució. Cap d’aquests càrrecs –vocalies, patronats o cadires en comitès executius– no són retribuïts, tret del Port de Barcelona. Les joies de la corona Totes les empreses de què forma part la cambra es poden dividir en tres grups, de més influents a menys. En el primer nivell, les anomenades ‘empreses grup cambra‘, en què la Cambra de Barcelona té una representació forta i amb un pes important en les direccions. Per exemple, Barcelona Centre de Disseny, la Fira de Barcelona, Fira 2000 –empresa propietària dels pavellons–, Barcelona Centre de Disseny i la joia de la corona, el Consorci de Turisme de Barcelona. En aquest últim, el president de la cambra és proclamat automàticament president del comitè executiu, que dirigeix el dia a dia de l’entitat. Fins ara Miquel Valls cedia aquest honor a l’hoteler Joan Gaspart, que havia dirigit l’òrgan sense oposició aquests últims vint-i-sis anys. I per què és tan important controlar el consorci? Perquè en depèn la promoció de Barcelona a l’exterior, la decisió sobre la mena de turisme que vol rebre i l’incentiu de l’arribada de congressos, esdeveniments esportius i convencions d’empreses. Cal tenir en compte que l’any passat només l’impacte dels congressos a Barcelona va superar els dos mil milions d’euros. Encaixada de mans entre el president sortint de Fira de Barcelona, Josep Lluís Bonet, i el nou president de la institució, Pau Relat. En aquest impacte econòmic, hi té un pes determinant Fira de Barcelona, que organitza els principals congressos de la ciutat, com ara el Mobile World Congress, i mou centenars de milions d’euros cada any. La Cambra de Barcelona hi té un paper important, conjuntament amb l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat. D’acord amb els estatuts, és el president de la cambra barcelonina qui ha de proposar el president del consell d’administració. Això sí, les altres dues parts l’han d’avalar políticament. El president actual, Pau Relat, a proposta de Miquel Valls, va ser elegit després de moltes negatives de la Generalitat i l’ajuntament, que no acceptaven els noms que proposava Valls, perquè tenien un perfil més semblant a l’empresari sortint, Josep Lluís Bonet. Tot i que Relat encara té contracte i no pot ser rellevat, fonts de la cambra valoren molt positivament la feina que ha fet fins ara. El grup del segon nivell té un impacte socioeconòmic potent, però la cambra no hi té tant poder de decisió. És el cas del Port de Barcelona. La Cambra de Barcelona hi aporta un membre al consell d’administració, que és qui aprova i valida totes les decisions del consell executiu. Aquest càrrec és l’únic de la cambra de comerç que rep retribució econòmica en forma de dieta. Concretament, 488 euros per reunió, amb un màxim d’onze l’any. Aquesta institució, responsable de tota l’activitat econòmica que hi ha al port, és presidida per l’ex-batllessa de Sant Cugat del Vallès Mercè Conesa, que té un salari de 135.368 euros anuals. Aquest grup també inclou l’empresa público-privada Gestió i Promoció Aeroportuària, que s’encarrega de l’obertura de noves rutes a l’Aeroport de Barcelona. Fa dues setmanes, per exemple, va obrir una nova ruta Barcelona-Mèxic durant tot l’any. Tanmateix, no depèn d’aquest òrgan que Barcelona pugui rebre més vols internacionals. La cambra també té veu i vot al Consorci de la Zona Franca, un altre gegant econòmic que tradicionalment ha estat a les mans del PSC. La cambra hi aporta un membre al plenari i un altre al comitè executiu, presidit per Pere Navarro, que cobra més de 150.000 euros anuals. Una institució de dret públic Sense tanta influència, els grups tercer i quart corresponen a fundacions i organismes on la Cambra de Barcelona també té representació. Li pertoquen més cadires o menys segons si va participar en la fundació de cadascun. En aquests grups podem trobar l’Ateneu Barcelonès, el Consell Consultiu i Assessor de BTV, la Fundació Conservatori Liceu, ESADE, la Universitat Internacional de Catalunya i la Llotja de Cereals. Cal tenir en compte que la cambra de comerç és una corporació de dret públic present a gairebé tots els països del món. La seva missió és la de representar tant els petits comerços com les grans corporacions d’una zona concreta, de manera que cal diferenciar la seva tasca de qualsevol organisme provat nascut per a representar un sector concret de l’economia, com poden ser Pimec, Foment del Treball o el Cercle d’Economia. Ara bé, tot i ser representativa de tot el teixit empresarial, a ningú se li escapa que la cambra també funciona com un grup de pressió que lluita per a fer escoltar la seva veu i influir en polítiques econòmiques, sempre en funció de la línia que marqui el seu comitè executiu. Per això no serà estrany que faci pronunciaments, actes o estudis encarats a mostrar el seu posicionament en qualsevol afer que afecti l’economia i la política del país.

De la Fira al Consorci de Turisme: fins on arriba el poder de la Cambra de Barcelona?

El ple de les Corts ha aprovat avui, amb els 52 vots a favor dels tres partits del Botànic (PSPV, Compromís i Unides Podem) i els 46 en contra de l’oposició, la coneguda com a llei d’acompanyament al pressupost, a la qual s’ha incorporat en aquest últim tràmit una única esmena amb el suport del PSPV, Compromís i el PP, la qual permet la contractació de policies locals int0erins en determinades circumstàncies. La Llei de Mesures Fiscals, de Gestió Administrativa i Financera i d’Organització de la Generalitat ja havien superat les tres esmenes a la totalitat amb les quals PP, Ciutadans i Vox van demanar la seva devolució al Consell i en la fase de debat de les esmenes parcials es va produir una incidència que ha sigut novament comentada en aquest últim debat, ja en el ple de la cambra. En concret, es va produir quan els grups del Botànic van demanar un recés de quinze minuts per a arribar a un acord entorn de l’esmena amb la qual es bonificava en un 99% l’Impost de Successions i Donacions per a empreses familiars – el PSPV defenia eliminar el requisit de facturació anual de menys de deu milions d’euros -, que es va perllongar durant quaranta-cinc minuts. PP, Cs i Vox van abandonar la comissió en senyal de protesta i la sessió va ser suspesa fins a diversos dies més tard. Finalment, l’acord per a deixar aquest requisit de facturació per a empreses participades i amb accions, eliminant-ho en el cas d’empreses agrícoles i d’activitats professionals i individuals, ha sigut posat avui en valor pel Botànic i novament criticat per l’oposició, que fins i tot ha assenyalat que haurien d’haver demanat perdó per l’ocorregut. El diputat socialista Ernest Blanch ha defensat una altra de les esmenes dels partits del Botànic que quedaven pendents per al ple, la que permet la contractació de policies locals interins per part dels ajuntaments en determinades circumstàncies, ja que la Llei de Coordinació de Policies Locals del 2017 no ho permet, la moratòria a aquesta prohibició acaba el mes de gener i hi ha una sentència del Constitucional que avala aquesta contractació.

Les Corts aproven la llei d’acompanyament al pressupost

El vot en contra de la independència de Nova Caledònia va guanyar ahir el primer referèndum dels tres previstos amb un clar 56%. Però el sí a la independència va arribar al 43% i guanyà amb molta claredat a la província del nord. Amb això, els independentistes canacs consideren que el resultat és molt bo, perquè els situa molt millor per als dos referèndums d’autodeterminació acordats amb França que es faran els anys vinents. Els partits polítics francesos volien aconseguir una victòria contundent del no per a evitar aquests altres dos referèndums, acordats entre França i el Front d’Alliberament Canac. La participació, a més, va ser molt alta, del 80%. En total, els dos blocs es van separar de 18.000 vots. Els partidaris de restar dins l’estat francès van ser 78.361 i els votants a favor de la independència foren 60.573. La clau fou la capital, Nouméa, on viuen més francesos. Allí el no va avantatjar de 25.000 vots el si, de manera que va decantar el resultat global. Vegeu també: Nova Caledònia organitza un referèndum d’autodeterminació acordat amb l’estat francès El no guanya en el primer referèndum d’autodeterminació de Nova Caledònia

El no s’imposa a Nova Caledònia però el sí sorprèn i avisa per als pròxims referèndums

Procés Constituent i la CUP no concorreran plegats a les eleccions del 21 de desembre, segons ha explicat en un comunicat la primera formació. La decisió arriba després que no s’hagi pogut concretar una proposta de confluència entorn dels objectius plantejats per Procés Constituent. Alguns d’aquests objectius passen per la sobirania nacional i l’apoderament ciutadà, un procés constituent d’iniciativa ciutadana, combat del neoliberalisme, agermanament amb la lluita per a l’alliberament polític dels pobles i nacions oprimides o alliberament dels presos polítics, defensa de les institucions catalanes i rebuig de l’aplicació de l’article 155. Encara que no s’ hagi pogut concretar aquesta proposta de confluència, els dos actors constaten que cal continuar la col·laboració que hi ha en l’àmbit del municipalisme i que cal seguir ampliant els marcs d’entesa en el territori. També s’ha dit que hi ha coincidència en la línia programàtica i que s’està obert a col·laborar un cop passades les eleccions del 21-D. A banda, Procés Constituent es compromet a col·laborar i afavorir qualsevol plataforma unitària i transversal que pugui sorgir després de les eleccions del 21-D per defensar les llibertats, els drets laborals i socials, i promoure els espais democràtics i la sobirania.

Procés Constituent no participarà a les eleccions del 21-D

Aquesta setmana entrant, arribarà a les llibreries Divan occidental-oriental de Goethe, publicat per Adesiara, que no s’havia traduït mai al català i que el poeta alemany va escriure una vegada va haver llegit els grans poetes orientals, sobretot perses i hindús. La traducció i nota introductòria és obra de Manuel Carbonell. Llegiu-ne un fragment. L’editor Jordi Raventós ens ofereix un comentari lúcid, rodó, sobre la importància de comptar amb aquesta obra per a la literatura catalana: El ‘divan’ de Goethe Molt aviat arribarà a les llibreries del nostre país un dels reculls més eminents de la poesia germànica, el Divan occidental-oriental, de Johann Wolfgang von Goethe, traduït sencer per primera vegada en català per la ploma experta de Manuel Carbonell (el qual ja ens havia regalat anys enrere traduccions modèliques de lírica alemanya, com els Himnes de Hölderlin o les Poesies de Nietzsche), que ha esmerçat més de tres anys de feina en aquest llibre. Ens agrada molt la gran poesia d’arreu i de totes les èpoques, i per això, any rere any, Adesiara malda per publicar poesia. Crec, a més, que aquest Divan és una fita per a la cultura del país com ho han estat enguany, segons la meva modesta opinió, l’extraordinària Ilíada homèrica de Montserrat Ros i, així mateix, la primera traducció catalana dels Diaris de bord, de Iorgos Seferis, a cura de Joan Frederic Calabuig. No cal dir res de Johann Wolfgang von Goethe (1749-1832), segurament l’autor més conegut de les lletres germàniques, ni tan sols cal esmentar les seves obres més conegudes. Però el Divan occidental-oriental constitueix un cas realment únic en la trajectòria del poeta. En efecte, l’any 1814, un Goethe ja exalçat per les Muses llegeix, amb seixanta-cinc anys, el Divan de Hafiz (un dels grans noms de la poesia persa) en la traducció alemanya de l’orientalista Joseph von Hammer-Purgstall. I la sorpresa i la fascinació que li causa aquesta lectura el mouen a escriure pocs anys més tard aquest recull, en el qual el poeta ret honors, vers rere vers, als grans mestres de la poesia oriental. Qui hagi tingut la sort de llegir Sa’di, Khayyam, Rumi i, òbviament, l’esmentat Hafiz ja sap a què em refereixo. El Divan occidental-oriental està dividit en 12 llibres o seccions, cada un dels quals porta el títol en persa i el títol en alemany. En destaquen el ‘Llibre del poeta’, el ‘Llibre de l’amor’ i el ‘Llibre de Suleika’, no solament per la delicadesa i la sensibilitat fora mida que els versos exhibeixen, sinó també perquè alguns dels compositors germànics més universals (Schubert, Schumann, Strauss, etc.) en feren uns Lieder d’enorme bellesa. Estic convençut que aquest Divan, que acaba d’arribar en català just dos-cents anys després d’haver-se publicat per primer cop a Alemanya, seduirà els lectors actuals com ha seduït, durant gairebé dos segles, els lectors d’arreu del món. A part de la seva vàlua poètica, que sembla indiscutible, jo afegiria, a tall de conclusió, uns mots encertadíssims del traductor al pròleg del volum, que fan d’allò més vigent –necessari, gosaria dir– aquest Divan: ‘El respecte que hi ha per l’altre, pel que és culturalment distint, el converteix en un referent inevitable per a tots aquells que s’adonen que cada vegada que desapareix una cultura –i una llengua– no és res de què calgui alegrar-se ni res que mereixi ser celebrat, ans al contrari, és una catàstrofe que colpeix el món enter i que l’acosta més a la ruïna que, amb acerada perspicàcia, advertí Nietzsche: “El desert creix: ai d’aquell que alberga deserts!”‘ Jordi Raventós, editor

Avançament editorial: ‘Divan occidental-oriental’, de Goethe

El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha reclamat que els casos de violència masclista no siguin tractats de manera diferent segons la nacionalitat o l’origen de l’agressor. En una entrevista a l’ACN, El Homrani ha denunciat que això s’ha produït en les últimes setmanes quan menors estrangers no acompanyats han estat acusats de presumptes casos d’agressió sexual. El conseller també ha apostat per reprendre el programa Catalunya-Marroc per ‘dotar d’oportunitats’ els menors en el país d’origen. El conseller ha remarcat que actuaran amb contundència cada cop que un menor que està al sistema de protecció sigui acusat presumptament d’una agressió sexual. Però al mateix temps ha demanat no vincular aquestes accions als orígens de la persona que les comet. ‘La xacra de la violència masclista no té origen ni nacionalitat ni edat, només té un element, que és entendre malament la masculinitat’, ha assegurat. En aquest sentit, ha xifrat en més de 3.000 les denúncies presentades en aquest sentit a Catalunya durant el primer semestre del 2019, i ha lamentat que ‘no és just’ que el casos es tractin ‘de manera diferent segons qui és qui les fa’. ‘El que no es pot és valorar-ho de manera diferent segons els orígens, i per desgràcia en les últimes setmanes hem vist que es feia i ens preocupa’, ha reblat. El Homrani confia que els 1.100 dinamitzadors socials que es contractaran en el marc del pla de suport presentat aquesta setmana als municipis on hi ha centres amb menors estrangers no acompanyats permeti ‘treballar millor l’àmbit comunitari’ amb els veïns, així com millorar la coordinació entre els gestors dels centres i els ajuntaments. A més, el conseller ha afegit que, si amb el temps creuen que cal, s’ampliarà el número de dinamitzadors. Nou centre d’acollida a Barcelona Aquesta mateixa setmana es posa en marxa a Barcelona un nou centre de primera acollida per a menors no acompanyats que arriben a Catalunya. S’ubicarà a Collserola i ha de permetre, entre d’altres, que sigui l’espai on els Mossos d’esquadra registrin els menors en el moment de la seva arribada. El de Collserola, però, és un centre temporal i Afers Socials treballa en obrir un centre a la ciutat que entri en funcionament els pròxims mesos i, de fet, el conseller no descarta que durant un temps tots dos funcionin al mateix temps. Programa Catalunya-Marroc Una de les apostes del departament per als mesos vinents és tornar a posar en marxa, amb algunes modificacions, el programa Catalunya-Marroc que va estar en funcionament entre el 2006 i el 2009. L’objectiu, segons el conseller, és ‘dotar d’oportunitats’ els menors al seu país d’origen, perquè és ‘la millor manera de treballar preventivament’. El Homrani ha recordat que el 80% dels menors que venen a Catalunya procedeixen del nord del Marroc, i que això pot ajudar a ‘treballar oportunitats laborals’ tant amb les empreses del país com les empreses catalanes que hi ha instal·lades. El conseller s’ha mostrat sobtat per algunes crítiques procedents d’entitats socials, entre les quals SOS Racisme, perquè el programa prevegi retornar menors al Marroc. El Homrani ha remarcat que el retorn dels menors sempre ha de ser voluntari. ‘Tenim una visió molt estereotípica d’aquests nois, la majoria van iniciar els estudis secundaris en el país d’origen i han pactat el trajecte amb la família’, ha dit. El Homrani ha afegit que són minoritaris els menors que ja viuen al carrer al Marroc abans de venir a Catalunya. Majors de 18 anys Pel que fa al moment en què els menors que estan al sistema de protecció arriben a la majoria d’edat, el conseller ha defensat la feina que es fa tant des de l’oficina d’extutelats, com amb els 700 nois a qui se’ls ha fet una pròrroga assistencial tot i haver complert 18 anys. ‘Sí que és veritat que, si el noi fa 18 anys i no vol continuar en el sistema de protecció, no se’l pot obligar’, ha afegit. El Homrani ha insistit en què els joves rebin un permís de treball inicial, en lloc de residència, per no generar vulnerabilitat cap als persones que surten del sistema de protecció de menors. ‘La llei d’estrangeria genera vulnerabilitat, perquè per convertir el permís de residència en un permís de treball necessites una oferta laboral d’un any de durada i de jornada completa’, ha explicat, ‘i això amb 18 o 19 anys, és bastant complicat et diguis Mohamed o Josep’. A més, el conseller ha remarcat que, a més de menors, a Catalunya també arriben joves majors d’edat que viuen en situació “molt gran” de vulnerabilitat. ‘De la realitat dels majors d’edat ningú en parla i són igualment situacions de vulnerabilitat’, ha dit, ‘quina diferència hi ha entre tenir 17 o 19 anys?’. El Homrani ha lamentat que ‘no se’n parli’.

El Homrani: ‘Fem trampes quan volem vincular la violència masclista amb els orígens d’una persona’

Pablo Iglesias, professor de ciència política i presentador dels programes de televisió ‘La Tuerka’ i ‘Fort Apache’, és la cara visible de Podemos, una iniciativa d’organitzacions d’esquerra i moviments socials espanyols que vol impulsar una candidatura rupturista unitària a les eleccions europees. Està disposat a ser-ne cap de llista, i en un sol dia ha aconseguit les 50.000 adhesions mínimes de suport que s’havia proposat. En aquesta entrevista explica quins són els principis i objectius de Podemos: ‘Volem ser la nota d’una nova cançó que puguem compondre entre tots’, diu. I deixa clara la posició respecte de la consulta sobre la independència del 9 de novembre: ‘Qualsevol demòcrata ha de celebrar que la gent pugui votar i ha de respectar la decisió que prengui el poble de Catalunya.’ —En la presentació que vau fer divendres vau dir que Podemos no era cap partit ni cap candidatura. Què és, doncs? —Una iniciativa que apunta a les eleccions europees i que té com a principal característica que volem donar el poder a la gent. La hipòtesi és que jo pugui ser el candidat, però abans hi ha d’haver un suport mínim, que recollim a través de la web i que hem establert en 50.000 persones. Recollirem adhesions fins el 8 de febrer. A partir d’aleshores voldríem fer una ronda de contactes amb organitzacions polítiques i socials que durant aquests anys han combatut les polítiques d’austeritat. Els voldrem proposar un mètode participatiu per a la constitució, almenys, d’un cap de llista. Si jo tinc un mínim suport de ciutadans, es faria un procés obert –s’anomenés primàries o d’una altra manera– en què hi podria participar qualsevol ciutadà. Estic disposat a competir de manera amistosa amb qualsevol company, i si n’hi ha cap que té més suport, jo em posaré darrere seu. —Amb quin objectiu ho feu? —En el context actual és molt important que les organitzacions polítiques donin la paraula a la gent. Aquest és el nostre objectiu fonamental. No volem només aconseguir representació a l’europarlament. Per nosaltres l’èxit seria que la campanya servís per a mobilitzar la gent i deixar instruments d’organització social i d’autoorganització que serveixin per a un ‘empoderament’ des de baix, que ens sembla que és imprescindible. La política no pot ser només cosa dels partits. —Qui hi ha darrere Podemos? —A banda els signants del manifest ‘Movem fitxa‘ i gent que ha escrit articles i s’ha posicionat públicament, hi ha militants amb experiències en col·lectius diversos i organitzacions polítiques. També cada vegada més ciutadans sense experiència política se sumen a nosaltres. Les cares més conegudes fa temps que som en els moviments socials i en l’esquerra política; en el meu cas a la tertúlia política ‘La Tuerka‘. També hi ha companys que militen en diverses formacions polítiques d’esquerres, a la ‘marea blanca’, la ‘marea verda’, etc. —Què us diferencia de qualsevol altre partit d’esquerres? —Principalment, que no som un partit polític ni ho volem ser. Ni un partit ni una coalició. Ens sembla molt bé que la gent militi en partits, però no volem això. Ja n’hi ha molts. Es poden construir iniciatives i instruments de participació popular que es relacionin amb els partits però que d’alguna manera assumeixin allò que per nosaltres és important de dir als qui militen en partits: que els partits són condició necessària però no suficient per a la batalla de recuperació democràtica que hem d’emprendre ara. —Per què heu triat les eleccions europees? —Pensem que poden ser el començament simbòlic d’un cicle de recuperació de la democràcia enfront dels qui ens la volen robar. Permet una mobilització ciutadana que pugui dir no a les polítiques de retallades i assumpció del deute. És un moment interessant perquè comenci la nota d’una nova cançó que puguem compondre entre tots. No volem donar la nota, sinó ser la nota d’una nova cançó. Les europees, a més, tenen una particularitat: el sistema electoral no té els efectes de resultats majoritaris com a l’estat espanyol, que va per circumscripcions, sinó que tot el territori de l’estat és una circumscripció. A nosaltres ens agradaria que hi hagués una sola candidatura de totes les forces que s’oposen a l’austeritat a ultrança i que defensen la democràcia i els drets humans, però si això no passés, en unes eleccions com aquestes tots els vots que anessin a candidatures amb aquests principis els consideraríem com a propis. I parlar d’Europa ens permetrà de dur un debat a la ciutadania que ens sembla clau: el problema no és Europa sinó aquesta Unió Europea, amb unes institucions que no són democràtiques. El fet que els governs ja no puguin prendre decisions i que la sobirania s’hagi transferit a institucions supranacionals que no ha escollit ningú, ens sembla un segrest de la democràcia. —Aquesta iniciativa recorda la de Procés Constituent. Hi teniu cap relació? —Per nosaltres són una inspiració important, en particular Teresa Forcades i Arcadi Oliveres. També hi ha més experiències a Catalunya que ens agraden molt, com la de la CUP, i mirem amb simpatia més formacions polítiques de l’esquerra, com EUiA i Iniciativa. També tinc molt bona relació amb alguna gent d’ERC, com en Joan Tardà, tot i que potser entenem poc les aliances d’ERC amb CiU. Però Procés Constituent ha marcat un abans i un després en la política catalana i a nosaltres ens encantaria assemblar-nos-hi. Quan anem a buscar companys catalans per consultar-los si els interessa construir alguna cosa amb nosaltres, ells seran els primers amb qui parlarem. —Un dels punts del manifest ‘Movem fitxa’ per una candidatura rupturista defensa un referèndum a Catalunya. Com veieu que es faci una consulta al novembre i què us semblaria que guanyés el sí? —Qualsevol demòcrata ha de celebrar que la gent pugui decidir, em sembla indiscutible. Negar el dret de la gent de donar la seva opinió és una barbaritat. A mi m’encantaria que els catalans o els bascs no se n’anessin i poguéssim construir un país de països, amb moltes nacions, però qui sóc jo per dir a un ciutadà de Catalunya què ha de votar, com s’ha de sentir ni què ha de ser? Tenim màxim respecte per les decisions que es prenen democràticament, ens sembla absolutament indiscutible. Jo sempre dic que sóc patriota, però per mi ser patriota no té res a veure amb amenaçar catalans o bascs, ni dir que l’exèrcit ha de salvaguardar la unitat de la nació. Els qui s’omplen la boca amb la paraula Espanya són els mateixos que tenen comptes a Suïssa i que destrueixen els serveis socials. I això també val per als catalans de dretes que governen Catalunya. Però pels qui entenem que la pàtria també és el dret de tothom a tenir una sanitat i una educació decents i uns sistemes de protecció socials, el dret de cadascú de tenir una identitat nacional pròpia ens sembla indiscutible. Tant de bo els catalans puguin votar, i qualsevol demòcrata ha de respectar allò decideixi la ciutadania de Catalunya. Tant de bo poguéssim continuar junts, però això serà si tothom ho vol. Si els catalans no ho volen, no hi ha res a discutir. —Què creieu que significaria per a l’estat espanyol la independència de Catalunya? —És un debat complex, però els demòcrates no hem de tenir por dels canvis. Qualsevol que revisi un tractat d’història s’adonarà que les coses canvien molt. Ara el fet més important és la recuperació d’institucions sobiranes per a poder decidir. És molt bonic que parlem del dret de decidir perquè això permet precisament posar en qüestió que en aquests moments és una minoria, des de dalt i a qui la gent no ha votat, qui pren les decisions. Si els processos que s’obren perquè la gent opini i decideixi serveixen perquè aquest debat s’ampliï, serà meravellós. I tant se val quins colors tingui el mapa d’Europa en un futur mentre hi hagi democràcia i es garanteixi l’accés de tothom a la sanitat i l’habitatge, que es respectin els drets humans, en definitiva. —Què en penseu, d’això que ha passat aquests dies al barri Gamonal de Burgos, a Castella? —Si cada vegada que en una ciutat, davant un projecte especulatiu, s’hagués reaccionat així, tindríem un país molt diferent. La història de Gamonal és la història de l’estat espanyol dels últims temps: les administracions públiques no s’utilitzen per servir els ciutadans sinó com a instrument perquè s’enriqueixin uns pocs gràcies a contractes públics. En aquest sentit, ha estat una resposta exemplar, i demostren que quan la democràcia no és només una papereta en una urna, sinó que es converteix en poder popular les coses poden canviar. —Creieu que pot ser l’espurna d’un moviment més ampli? —Tant de bo, però això no es pot saber. En tot cas, és una lliçó democràtica i de les lliçons se n’aprèn. Tant de bo hi hagi molta gent que aprengui la lliçó dels veïns d’aquest barri humil i vegi que ningú no anirà a fer-los política. O fas política tu, o te la fan. Per nosaltres, política és això que hem vist a Gamonal: gent autoorganitzant-se i defensant allò que és de tots.

Pablo Iglesias: ‘Si els catalans volen marxar, no hi ha res a discutir’

El TSJC ha anul·lat el reglament de la Generalitat que recomana als treballadors públics de comunicar-se en català, segons que ha publicat El Mundo. La sentència estima el recurs d’un treballador de l’Hospital Universitari Joan XXIII de Tarragona que havia estat assessorat per l’associació unionista Impulso Ciudadano. Sorprenentment, per justificar una mesura com aquesta el tribunal invoca la llibertat d’expressió. La sentència anul·la regles sobre el protocol d’usos lingüístics de la Generalitat recomanat als treballadors de l’administració pública. Un d’aquests usos aconsellats és que a l’hora de fer reunions de treball la llengua emprada sigui el català.

El TSJC diu que no es pot recomanar l’ús del català als funcionaris perquè va ‘contra la llibertat d’expressió’

‘M’han fet un gol per l’escaire’, va reconèixer la ministra espanyola de Treball, Magdalena Valerio, quan va saber que el seu ministeri havia donat el vist-i-plau a la constitució d’un sindicat de treballadores sexuals. Amb aquestes declaracions posava sota el focus el debat estrella del feminisme: què se n’ha de fer, de la prostitució? Malgrat l’errada, el govern espanyol s’ha mantingut fidel a la posició abolicionista que sempre han defensat els socialistes. I la directora general de Treball i responsable de la tramitació del sindicat, Concepción Pascual, finalment va dimitir. Però la cosa no s’acaba aquí. La contundència de l’executiu de Pedro Sánchez ha sorprès molta gent. Per què s’ha de prohibir un sindicat que, d’entrada, defensa els drets d’un col·lectiu tan vulnerable? Regular aquesta activitat pot servir per a extingir el tràfic de dones? La prostitució ha de ser considerada una activitat laboral? Els moviments feministes ho veuen amb ulls molt diversos. Si el més radical defensa l’abolició d’aquesta activitat mitjançant el model suec, que multa els clients i els proxenetes, el feminisme liberal o l’anomenat feminisme pro sex creu que legalitzar l’activitat –i llevar-ne l’estigma– és la millor manera d’encarar la qüestió. Un sindicat il·legal en el marc jurídic espanyol Malgrat les diferències, hi ha dos punts de consens, dins el feminisme: cal protegir els drets de les prostitutes i reclamar un canvi en el model reglamentista de l’estat espanyol, que no opta per la legalització però tampoc per l’abolició. La llei no considera que la prostitució exercida de manera autònoma sigui il·legal, però no l’entén com una activitat laboral. Sí que tipifica com a delicte el proxenetisme; és a dir, el fet de lucrar-se amb la prostitució d’una altra persona, sigui voluntària o no. Tal com explica Núria González, advocada especialitzada en drets humans i presidenta de l’Escola A.C., un sindicat de prostitutes no tindria gens de sentit en aquest marc legal: ‘Legalitzaríem de fet el proxenetisme. Si es crea un sindicat, es reconeix que hi ha una patronal i, per tant, es dóna legitimitat a la patronal de proxenetes. Perquè això fos possible, caldria treure el proxenetisme del codi penal.’ Tanmateix, les prostitutes sí que poden crear una associació de la mena del sindicat de manters que, malgrat el nom, no és considerat cap sindicat ni actua com a tal. Dels locals de lleure nocturn, la llei diferencia entre el bar de copes i el lloc on es practica la prostitució: si només s’hi acompanyen els clients i s’hi fan consumicions, sí que s’hi regula la relació laboral entre l’amo del local i qui exerceix l’activitat, però si hi ha una relació sexual, no. Pauline Ezkerra, membre de la secció sindical de treballadores sexuals de la Intersindical Alternativa de Catalunya, considera que és una llei hipòcrita, perquè en aquests locals no hi ha mai copes i prou: ‘És evident que hi ha sexe en aquests clubs. Hi ha un interès econòmic. Si no, per què els donen les llicències sabent que hi haurà treball sexual?’ De fet, la distinció entre aquests dos tipus fa que els amos d’aquests locals s’hagin organitzat legalment en l’Associació d’Empresaris Mesalina, legalitzada pel Tribunal Suprem espanyol. ‘Ni són empresaris ni són bars de copes, són prostíbuls i proxenetes’, diu Amelia Tiganus, integrant de Feminicidio.net i víctima del tràfic de dones. Aquest marc jurídic tan complex es barreja amb les decisions dels ajuntaments, les sentències judicials i els mandats procedents de la Unió Europea, que reconeix la prostitució com a tipus de violència de gènere. Aquesta espècie d’indefinició legal implica que, sovint, les dones que treballen al carrer siguin perseguides i multades. El model suec: atacar la demanda és resoldre el problema? Un sindicat de prostitutes sí que tindria trellat si la prostitució fos legal. Però, aquesta és la millor solució per a protegir els drets de les dones? A banda el model reglamentista espanyol, a Europa n’hi ha tres més. El primer és el prohibicionista, impulsat per la dreta conservadora i refusat de ple pel feminisme. És el de països com ara Irlanda o Hongria, on tant clients com proxenetes i prostitutes són perseguits i multats. El segon model és el suec o abolicionista. Aprovat el 1999 de manera pionera, s’ha estès a Noruega, Islàndia i França. Al nostre país, aquest model s’ha implantat a municipis com ara Gavà. Aquest sistema prohibeix de pagar per sexe però no pas exercir la prostitució; és a dir, persegueix els clients i proxenetes, però no les prostitutes. Els imposa multes costoses i fins i tot penes de presó si hi ha reincidència. Per augmentar la pressió i mirar de frenar-ne la demanda, aquestes multes s’envien a casa dels clients. La idea que hi ha darrere aquest model és que la prostitució és una forma de violència estretament lligada al gènere (l’enorme majoria de clients són homes) i que les prostitutes no trien lliurement mai de ser-ho, sinó que hi són forçades o condicionades per les circumstàncies. Aquest model també entén que atacar la demanda és una manera de reduir-ne l’oferta. Les prostitutes, doncs, deixen d’exercir, però l’administració les ajuda a entrar al mercat laboral. Els col·lectius de prostitutes consideren que aquest model condemna moltes dones a la clandestinitat: ‘Amb aquest sistema, els clients només van amb nosaltres si estem amagades perquè, si els enxampen, la multa els arriba a casa –explica Ezkerra–. Si tens un forn i et prohibeixen de vendre el pa, tu abaixaràs el preu i faràs qualsevol cosa per sobreviure. Ens obliguen a ser més pobres.’ González, en canvi, defensa que legalitzar la prostitució tan solament fomenta la demanda, mentre que a Suècia s’ha reduït de dos terços. ‘Els clients demanen cada vegada més mercat. Al puter no li interessa tenir relacions amb la mateixa dona tres vegades. Si en feines en què els empresaris no són criminals ja hi ha precarietat laboral, imagina’t si l’amo de l’empresa és un criminal.’ Ací arribem al tercer model. La prostitució és legal en estats com els Països Baixos o Alemanya, on els propietaris dels bordells han de pagar imposts i la seguretat social a les prostitutes. L’abolicionisme considera que d’aquesta manera es legitima la cosificació de les dones i es posa d’exemple el Barri Vermell d’Amsterdam, on les prostitutes s’exhibeixen als aparadors, o les ofertes de barra lliure de cervesa i dones d’Alemanya. ‘La cosificació ve des que som nenes i no perquè siguem prostitutes, sinó perquè som dones i el sistema ens hipersexualitza’, diu Ezkerra. ‘Sota el paraigua de reconeixement que som treballadores, podem estar donades d’alta de la seguretat social, tenir dret de pensió i de jubilació, tenir drets de ciutadania i laborals, que ningú no ens pugui prendre un fill…’, afegeix. Defensa, a més, que seria una manera d’independitzar-se dels empresaris i una oportunitat de crear cooperatives de treball sexual. Tiganus creu que la solució requereix actuacions públiques més enllà d’ajudes econòmiques, com ara protegir els seus drets i tenir accés a formació per accedir al món laboral. De cap manera no considera que la prostitució s’hagi de considerar una feina perquè qui l’exerceix és ‘travessada per múltiples violències generades pel capitalisme i el patriarcat’: violència econòmica, física, simbòlica, sexual, institucional, sociocultural… Sense tràfic de dones no es cobreix la demanda? Encara que es consideri que legalitzar la prostitució milloraria les condicions laborals d’aquelles qui exerceixen voluntàriament, què els passa a les que hi estan obligades? No hi ha dades fiables sobre la xifra de tràfic de dones perquè en la majoria de casos les víctimes, amenaçades o coaccionades, no ho denuncien ni ho expliquen. Però sí que hi ha dades sobre la demanda: l’Associació de Prevenció, Reinserció i Atenció a la Dona Prostituïda calcula que el 39% dels homes han anat amb prostitutes alguna vegada. Es pot cobrir aquesta demanda només amb les prostitutes voluntàries? Ezkerra creu que la demanda no és tan alta tenint en compte que, d’aquest 39%, hi ha molts consumidors ocasionals: ‘El treball sexual ha disminuït moltíssim perquè la gent en fa ús només quan li sobren els diners.’ Tiganus, que defineix la prostitució com un ‘camp de concentració’, considera que no hi ha prou dones que triïn lliurement d’exercir la prostitució per abastar tota la demanda i denuncia l’horror del tràfic de dones, que ha viscut en primera persona. A Romania, on va néixer, va ser víctima d’una violació múltiple a tretze anys. De resultes d’aquell fet, fou estigmatitzada i marginada socialment i familiar. A disset anys, un proxeneta la va comprar per tres-cents euros per prostituir-la a l’estat espanyol: ‘S’aprofiten d’aquesta situació de vulnerabilitat per a presentar-te el fet d’exercir la prostitució a Espanya com la salvació’, assegura. ‘Són les màfies les que s’encarreguen de violar nenes de dotze o tretze anys. Ens trenquen, ens deshumanitzen i ens marginen perquè els proxenetes es converteixin en els nostres protectors i salvadors.’ Una qüestió ètica i no legal? Deixant de banda quin model s’ha d’aplicar, els moviments feministes també tenen discrepàncies sobre el fet que un home decideixi de pagar per tenir sexe amb una dona. González es mostra contundent en aquesta qüestió: ‘L’única diferència entre una violació i el que fa un puter són els trenta euros que paga. Si una de les dues persones és condicionada per la seva situació, el consentiment no existeix.’ Tiganus hi coincideix: ‘En un sistema neoliberal, els diners emblanqueixen la violència sexual.’ Ezkerra, en canvi, creu que aquesta posició tracta la sexualitat femenina d’un punt de vista purità i masclista, que diferencia les ‘bones dones’ de les prostitutes: ‘Volen relegar la sexualitat a la parella, com si la nostra vagina fos sagrada. El feminisme diu que la dona ha de decidir què fer-ne, del seu cos, i en aquesta societat tan desigual, el treball sexual és una opció. No em poden dir que no tinc capacitat de decisió i estic alienada.’ Tiganus creu que no és la decisió de la dona que cal qüestionar, sinó el sistema en què es fonamenta la prostitució, la manera com els homes exerceixen la seva sexualitat i com la prostitució afecta totes les dones. ‘Amb l’excusa que n’hi ha una que ho fa perquè vol, ens mercantilitzen totes. La dona passa de ser una persona a ser un objecte consumible i comerciable’, coincideix González. ‘Amb la prostitució hem de fer com amb el maltractament. Fins fa uns anys no es veia ni com un problema públic. Hem de posar el focus en els puters i que siguin malvistos.’ Com sempre passa en aquestes qüestions, una solució segura a llarg termini és l’educació. Amelia Tiganus ho veu així: ‘S’ha de treballar en l’educació sexo-afectiva dels joves i, mentrestant, fer baixar la demanda. No es pot pensar en una societat igualitària si l’estat posa a disposició dels homes espais on puguin continuar sent els mascles de sempre.’

Del model neerlandès al model suec: què se n’ha de fer, de la prostitució?

Finn Nielsen Arup, un investigador danès especialitzat en l’anàlisi de dades, ha agrupat les persones relacionades amb els ‘papers de Panamà’ per professions. N’ha resultat el gràfic següent, que demostra que la política és la professió més esquitxada pels arxius publicats pel Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ). També s’hi destaquen col·lectius com ara advocats, empresaris, emprenedors o persones vinculades amb federacions de futbol.

Quines són les professions més esquitxades pels ‘papers de Panamà’?

Com cada any, a la darreria de novembre els col·lectius feministes s’organitzen per fer visible un problema estructural encara massa silenciat, menystingut, banalitzat i mal interpretat: la violència masclista. El feminisme la denuncia en totes les seves formes, encara que sovint en destaca l’alarmant xifra de feminicidis i la violència sexual, tan mal entesa per gran part de la judicatura i la societat en general. Parlem sobre aquestes dues qüestions amb Carla Vall, advocada penalista especialitzada en violència masclista. Li demanem per un dels últims casos mediàtics de violència sexual, el de l’escandalosa sentència de la violació en grup de Manresa, en què es van condemnar els agressors per abús i no pas per agressió sexual. També ens dóna algunes claus per a entendre com funciona el procés de la violència envers les dones i reivindica que el dret no ha de ser estàtic ni monolític, sinó una eina viva, que evolucioni amb la societat. Per això opina sobre què cal millorar en aquest àmbit per a combatre la violència masclista. —De la violència masclista que darrerament s’ha parlat més als mitjans és la sexual. Per exemple, del cas de la violació en grup de Manresa. Dieu que hem de deixar d’anomenar ‘Manada’ (‘bandada’) als agressors. Per què? —Primer, perquè crec que fa referència a un concepte animal que desdibuixa la capacitat humana de poder evitar les violències. A més, dient ‘Manada’, no saps de quin delicte es tracta. Al damunt és el nom que van triar ells per anomenar-se; per tant és com un reconeixement que no els hem de fer. Els agressors que actuen en grup, al contrari que una bandada animal, són molt dèbils. Aquesta unió de grup és molt dèbil i es basa a agredir, a reconèixer-se els uns als altres mentre agredeixen, mentre fan un exercici de poder sobre una persona que consideren més dèbil, en aquest cas una dona. Actuen per buscar el reconeixement dels seus iguals, així que els hem de treure aquest poder simbòlic que es donen. Hem de dir-los ‘agressors grupals’ o fins i tot podríem parlar de ‘depredadors’. —Com a experta, què us va sobtar més de la sentència? —Una de les coses que criden l’atenció és que continuem veient condemnes per abús i no per violació. Es parteix d’una concepció legalista que diu que en els casos en què hi hagi un estat de somnolència o s’estigui sota els efectes de l’alcohol o alguna altra droga la qualificació serà de ‘abús’. Això és perquè a escala de política criminal s’ha legislat molt malament. Es pensa que una víctima que està sota els efectes de l’alcohol o alguna altra droga (o inconscient, per la raó que sigui) no s’adona de què passa. I es considera que d’alguna manera això és menys greu que si fos conscient, quan moltes psicòlogues ens diuen que és al contrari. Les víctimes que no recorden què ha passat se senten molt més culpables, les llacunes les pertorben molt més… Pateixen no solament per què va passar, sinó per totes les opcions de què va poder passar. Les víctimes de violació que no recorden què ha passat se senten molt més culpables. Pateixen no només per què va passar, sinó per totes les opcions de què va poder passar —De la sentència gairebé es pot despendre que drogar una dona per violar-la és un atenuant. —La condemna és menor perquè la classificació és d’abús. Això es correspon a un dèficit que causa que indirectament hi hagi un incentiu si es tria una víctima dèbil. Trobaríem casos en què qui l’ha posada en aquesta situació és el mateix autor del delicte. És evident que això s’ha de reformular perquè en aquests delictes la violència i la intimidació són intrínseques. Si a tu no et cal aplicar gaire violència per cometre el delicte és perquè l’estructura en què es produeix aquesta violència ja és molt consolidada. Si no et cal treure una arma per a intimidar prou ningú, és perquè aquesta persona té gravat a foc què és el terror sexual, com en diu Nerea Barjola. Perquè totes nosaltres sabem què vindrà després i el cos entra en estat de xoc. Malgrat aquestes deficiències legislatives, sí que és veritat que es podria haver condemnat per violació, perquè hi ha una testimoni que explicava que la víctima no estava inconscient del tot i que, per tant, percebia què passava. —Per tant, qui té més culpa, els jutges o les lleis? —En aquest cas la llei té un pes més important que no en el cas de Pamplona, perquè hi ha aquesta excepció que preveu un subtipus específic d’abusos. Igualment, els jutges podrien interpretar-ho de manera diferent i condemnar per violació. Passa que amb els fets provats d’aquesta sentència s’acota força més que en el cas de Pamplona i, per tant, jo tinc menys esperances en el recurs. Si no apliquem la perspectiva de gènere en aquests delictes, ens trobem sentències socialment inexplicables. Són uns delictes que són comesos sobretot per homes i patits sobretot per dones. No obstant això, tenen una redacció molt neutra quant a l’autoria però, en canvi, l’acció es dirigeix molt cap a la perspectiva masculina. Són delictes molt fal·locèntrics i que van enfocats a la penetració amb el fal·lus. Hi ha una subclassificació en cas que es penetri amb alguna altre membre del cos o bé objectes. Però això a la víctima li és completament igual… Al final passa que és agredida. —I com castiga la llei una agressió sense penetració? —Podria ser un delicte d’abusos o agressió sexual sense penetració. Té una pena menor. Quan hi ha penetració la pena és més alta. —Diu molt del concepte del sexe en les societats patriarcals… —Totalment. I després, ja ho deia als anys noranta la gran jurista nord-americana Catharine MacKinnon, perquè parlem d’uns delictes patits altament per dones però que són redactats per homes. En el cas de Pamplona, la comissió codificadora que es va reunir era tota formada per homes. Jo, quan faig formacions a professionals, sempre els explico que ells es pensen que una violació és que t’agafi amb violència un home en un carrer fosc a les cinc de la matinada després d’haver begut. I, en realitat, quan parlem de violència sexual parlem del fet que la teva parella et violi quan ets a casa. A casa teva, al teu llit. Fins que no canviem aquest imaginari costarà molt que els jutges ho entenguin. Jo sempre els poso el vídeo de ‘Soy Ordinaria’. És allò de ‘li he dit que no moltes vegades i de diferents maneres, però ell ho acaba fent’. I difícilment en dius violació, d’això. Quan volem atacar el nucli dur del patriarcat hem d’atacar això. —Ara es vol reformar el codi penal perquè només sí sigui sí. Però molts encara no ho entenen, i no parlo únicament de Cayetana Álvarez de Toledo. Com ho explicaríeu? —Hi ha una part que no em correspon. El codi penal parla de violències, no de sexe. Això que han intentat aquests partits o els seus representants ha estat arrossegar el terreny de la sexualitat al del dret penal. En aquests casos, com en la resta de tipus jurídics en què hi ha una interacció humana, el consentiment és positiu. Si formulem un contracte de venda o una intervenció quirúrgica, serà amb un consentiment positiu. Si es pensa que el consentiment s’ha de destruir, és perquè hi ha la idea que el consentiment preexisteix i que, per tant, les dones estem a disposició dels homes fins que diem que no. En qualsevol pràctica, qualsevol home i qualsevol moment. Li hem de donar la volta i dir que el consentiment s’ha de construir, no destruir. Hem de parlar de desig i de consentiment desitjat, en tot cas. Com pot ser que estiguis en una relació en què simplement consents? Em sembla molt pobre. I de l’òptica masculina, vols que et tolerin, simplement? Vols un subjecte actiu per a tenir sexe o un objecte? S’ha d’educar en el respecte als altres cossos i a buscar el consentiment actiu, amb reciprocitat i pensant que les dones som subjectes sexuals i no objectes sexuals. Si es pensa que el consentiment s'ha de destruir, és perquè hi ha la idea que el consentiment preexisteix i que, per tant, les dones estem a disposició dels homes fins que diem que no —Un últim detall de la sentència: l’home que es va masturbar mirant la violació va ser absolt. Com s’explica? —Es diu que la víctima no era en una situació de violència ambiental i que per això no hi ha una condemna per agressió, però alhora aquesta pressió ambiental era prou forta perquè aquest home no truqués al 112, segons la sentència. El tribunal diu que ell no hi podia intervenir de manera directa. A mi em sembla que no hi ha una absència de conducta, sinó conducta activa de reforç al grup. En una agressió en grup no cal que tothom penetri. La simple presència és suficient, perquè reforça positivament la conducta. És com el xat del cas de Pamplona. Encara que no hi siguis, el suport grupal fa que persisteixis en la conducta criminal. —Hi ha la percepció social que la violència sexual ha augmentat, especialment les violacions en grup. És cert o simplement es denuncien més i tenen més ressò mediàtic? —Ens és molt difícil de respondre a aquesta pregunta. Són delictes que presenten una xifra oculta importantíssima. És la diferència entre delictes denunciats i delictes que es cometen. S’estima que és del 80%. És a dir, fins ara n’han denunciat només el 20%. I ja teníem la dada que deia que hi ha una agressió sexual cada vuit hores. Jo sí que penso que hi ha hagut un increment de denúncies a conseqüència que la supervivent de Pamplona va fer aquella carta preguntant-se què hauria passat si no ho hagués denunciat. Crec que les dones fan un segon vot de confiança en les institucions i que precisament per això hem d’estar a l’altura. Diria que no han augmentat, més que res per unes dades del 2015 de l’Agència Europea de Drets Fonamentals que apuntaven que un 45% de les dones europees devia haver patit violència sexual o física. Ara assumim aquesta realitat i després del ‘Jo et crec’ i del ‘Explica-ho’ es treu l’estigma de víctima. Per mi és la gesta més important d’aquests darrers anys, que no faci vergonya dir que has estat una víctima. Normalment en un delicte hi ha la vergonya que pesa sobre els agressors, però paradoxalment en aquests delictes pesa sobre les víctimes. A més de la victimització per mitjà del delicte, en tens una per mitjà d’una sanció social com si no t’haguessis protegit bé ni haguessis fet tot allò que han dit a una dona que ha de fer per no ser violada. —Parlem dels feminicidis. Tenim una legislació pionera contra la violència masclista, però així i tot la xifra de dones assassinades és altíssima. A part de la qüestió estructural, què cal millorar? —Falten recursos perquè les dones puguin anar-se’n de casa seva com abans millor i que s’adaptin, sobretot en els casos en què hi ha menors. Cal pensar en la millor solució per a cada dona i cada situació. Falta que els jutjats no estiguin saturats i que els judicis ràpids realment puguin ser-ho. Falta també que tots els operadors jurídics i tots els qui atenem les víctimes tinguem nocions de les altres àrees (policíaca, mèdica, psicològica…). També cal reformar la llei perquè té mancances importants. Va ser una llei pionera quan es va aprovar, però jo crec que és compatible de criticar la llei i defensar-la. També cal repensar com és a escala pràctica l’estada als jutjats per una víctima: és un espai molt hostil, tancat, on se sent poc acompanyada, amb poc temps per a parlar amb l’advocat… Moltes vegades entren a declarar i no saben ni qui és qui a la sala. Això causa molta incertesa. Tampoc no tenim un índex d’ordres de protecció suficient per a protegir les dones, i això fa que desisteixin del procés. —Què falla en les ordres d’allunyament? —A Catalunya n’atorguen el 20%. De l’estat espanyol, és on menys en donen. Això moltes vegades fa que sigui el primer revés que rep la dona, que entén que no la creuen. Entén que, si no és mereixedora de protecció, per què ha de continuar amb el procediment? Moltes vegades no donen l’ordre i més endavant arriba la condemna. A més, solament l’ordre de protecció en si mateix no és prou i cal pensar en mecanismes com ara les polseres o mesures que fan que les dones tinguin una seguretat real. Moltes vegades no aconseguim presons provisionals per al problema principal i en canvi sí que n’aconseguim pel trencament de la mesura… —Un altre problema molt greu és la qüestió dels menors. Molts maltractadors conserven la custòdia dels fills. —S’ha de fer un canvi de xip. Moltes vegades demanem al dret respostes que són en altres ciències socials. Quan assumim que un maltractador no és un bon pare, és una cosa que ve de fora del dret, però que ha de tenir conseqüències jurídiques. Jo crec que al dret li costa molt d’escoltar aquestes altres ciències. Llavors, quan mirem les estatístiques i el nombre de menors assassinats a les mans dels seus pares, veiem que no són excepcions. Podem constatar que, per a fer mal a les mares, una via pels agressors és fer mal als nens. El Conveni d’Istanbul diu que els fills i les filles són víctimes directes de la violència masclista. Assimilen un grau de violència que els roba la infància. Pensar que una persona, de manera selectiva, pot dipositar la violència contra la dona però no contra els fills és irreal. És estudiadíssim que els agressors trien qui tenen per sota. Pensar que una persona, de manera selectiva, pot dipositar la violència contra la dona però no contra els fills és irreal —En quin sentit? —Moltes vegades comencen la violència contra els animals, per posar el llindar de tolerància. Després, passa a la dona i als fills. Aquests mecanismes inhibidors de la violència que tenim tots els éssers humans s’acaben neutralitzant. És la síndrome de la granota bullida: si tires una granota en aigua bullent, la granota en surt. Però si vas apujant la temperatura a poc a poc, la granota mor bullida. Això passa amb la violència. Els agressors no són persones que un dia, del no-res, claven una bufetada. Cuinen una situació de prou violència psíquica per a poder agredir algú i que no hi hagi conseqüències. A vegades es diu allò de ‘la violència psicològica és pitjor que la física’. Ja, però quan n’hi ha hagut de física, segur que també n’hi ha hagut de psicològica. És indestriable. ‘Un maltractador no és mai un bon pare’: els perills de créixer en una llar marcada per la violència masclista —Cal reformar la definició de feminicidi? La legislació només considera violència masclista els assassinats per part d’una parella o ex-parella. —Sempre serà un feminicidi. Els delictes tenen la part objectiva –la descripció d’uns fets– i la part subjectiva –la intencionalitat amb què es cometen. No tenim davant un delicte que necessiti una part subjectiva. Quan tu, en una societat tan masclista, assassines una dona pel fet de ser-ho, és intrínsec. El Conveni d’Istanbul diu que això no és qüestió de relacions de parella, perquè no és cosa de la manera com es relacionen homes i dones, sinó la construcció social en què es relacionen. El problema és la jerarquia social, no la manera en què es relaciona en concret una parella. L’experiència llatinoamericana en la tipificació d’aquest delicte ens n’ensenya. Moltes vegades jurídicament el nostre nord és el sud i hauríem d’estar més atentes a què fan les companyes a Llatinoamèrica. —Allà tot assassinat d’una dona és considerat un feminicidi? —Sí, hi ha diverses classificacions. De fet, n’és pionera la llei mexicana. Una de les redactores, Marcela Lagarde, quan la va presentar, va dir ‘He escrit el meu millor poema d’amor’. Crec que no hi ha cap descripció millor. Carla VallFoto: Adiva Koenigsberg

Carla Vall: ‘Quan parlem de violència sexual, parlem del fet que la teva parella et violi quan ets a casa’

L’Institut Ramon Llull apostarà per difondre el gran escriptor universal de la llengua catalana, Ramon Llull, en la Fira del Llibre de Frankfurt 2015, que se celebrarà del 14 al 18 d’octubre. Com l’any passat, el Llull es presentarà en un mateix estand, amb el departament de Cultura, l’Associació d’Editors en Llengua Catalana i l’Ajuntament de Barcelona. Segons el director del Llull, Àlex Susanna, el lema de l’aplec literari, com l’any passat, serà: ‘Catalonia land of books, Barcelona capital of publiching’ (Catalunya país de llibres, Barcelona capital de l’edició). Susanna ha explicat: ‘L’any passat anar junts ens va donar molta visibilitat i una imatge d’unitat i de força. I vam tenir una gran afluència de visites, que enguany ja hem superat, perquè en tenim 120. Això ens confirma l’interès.’ ‘Dedicar l’estand i els màxims esforços a difondre la figura de Ramon Llull també és una manera d’escalfar motors de cara a l’inici de l’Any Llull, que s’esdevindrà a finals de novembre. La voluntat és aconseguir el màxim nombre de traduccions noves i reedicions. Llull és un dels autors més traduïts de la literatura catalana, però cal tornar a posar a les llibreries de tot arreu els seus llibres. I en aquest sentit, apostem pel ‘Llibre d’amic e amat’ com a carta de presentació del pensador. En aquest sentit, s’ha editat un opuscle en anglès elaborat per Enric Soler, amb cites dels principals estudiosos i una relació de traduccions significatives que ja són fetes. L’objectiu: aconseguir la màxima difusió.’ L’Any Llull, ha recordat Àlex Susanna, s’iniciarà a Palma de Mallorca el 25 de novembre amb una inauguració al Consulat de Mar, amb la màxima representació institucional tant per part del govern de les Illes Balears com del govern de Catalunya. Del 25 al 27 de novembre es farà un primer congrés internacional a Palma i es tancarà amb un concert de Jordi Savall a l’església de Sant Francesc, el mateix dia 27. L’endemà, el dia 28, a l’església del Pi de Barcelona, Savall repetirà el concert dedicat a Llull i dilluns dia 30 de novembre és la data en què es farà l’acte institucional al Palau de la Generalitat amb una actuació del baríton menorquí Joan Pons, amb tres poemes de Llull musicats pel compositor Antoni Parera Font. Susanna ha explicat: ‘Són dos actes plens de simetria. I de cara a l’any vinent, la coordinació i la suma d’esforços de tots dos governs serà màxima a l’entorn a l’Any Llull. Penseu que aquesta participació és el primer acord que hem establert amb el govern balear, que ja ha sol·licitat el reingrés a l’Institut Ramon Llull. Hi ha hagut visites creuades per part dels consellers de cultura, cartes entre els presidents i penso que de cara a primers de l’any que ve es formalitzarà l’ingrés.’ I les negociacions amb el govern del País Valencià? Segons Susanna, no s’han iniciat les converses encara, tot i que ja no es qüestiona que compartim una llengua, una cultura i una literatura. I ha assegurat que no hi ha cap projecte més idoni que l’Any Llull per col·laborar tots plegats. Per això creu que el govern valencià se sumarà als actes de celebració de l’Any Llull. També adverteix que cal considerar diferent el cas del País Valencià, que no ha estat mai fundador del Llull, com el balear. Però també ha recordat que hi ha diferents actes en els quals ja col·laboren, com ara unes jornades didàctiques de la llengua catalana que se celebraran a Vinaròs i Morella, en col·laboració amb la Xarxa Vives d’universitats i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Traduccions de tardor i festival literari a Toronto Àlex Susanna, director del Llull, i Josep Anton Fernández, responsable de les àrees de literatura i pensament i de llengua i universitats, han parlat també de la collita de traduccions de la tardor. S’hi compten: ‘L’altra’ de Marta Rojals a l’italià, ‘El jardí dels set crepuscles’ de Miquel de Palol al francès en un sol volum, els contes de Mercè Rodoreda ‘Quanta, quanta guerra’ a l’anglès. I també a l’anglès es traduirà ‘Vida privada’ de Josep Maria de Sagarra i ‘Els nois’ de Toni Sala (amb crítiques boníssimes). ‘Incerta glòria’ de Joan Sales es traduïrà a l’alemany, ‘Desig de xocolata’ de Care Santos al suec, i ‘Vals’ de Francesc Trabal al neerlandès. També s’ha recordat que l’escriptora Marina Espasa es troba fent una estada literària a la residència Leding House de Nova York. A més, l’Institut Ramon Llull, continuant amb l’objectiu de posar el focus en esdeveniments internacionals, del 22 d’octubre a l’1 de novembre participarà en l’Internacional Festival of Authors de Toronto. Àlex Susanna ha explicat que s’aposta per Toronto seguint l’estela del fet més rellevant del 2014 en l’àmbit de la traducció, que la segona llengua en nombre de traduccions del català després de l’espanyol va ser l’anglès. Era un objectiu molts anys cobejat, per això, ara cal continuar treballant perquè el mercat editorial anglosaxó sigui receptiu davant la literatura catalana. A Toronto hi viatjaran vuit autors, que tenen obra traduïda a l’anglès, parlen anglès i tenen interlocutors (perquè la majoria d’actes es basen en diàlegs): Anna Aguilar-Amat, Flavia Company, Marc Pastor, Jordi Puntí, Toni Sala, Martí Sales, Francesc Serés i Teresa Solana. Àlex Susanna també ha anunciat que de cara al 2016 l’aposta es farà cap al mercat polonès, bon receptor de literatura catalana en els darrers anys. El Llull participarà en la Fira Internacional del Llibre de Varsòvia, on la cultura catalana en serà la convidada juntament amb la ciutat de Barcelona.

Internacionalitzar Ramon Llull, el gran autor de les lletres catalanes

La Conselleria de Salut ha recomanat als ciutadans que aquest estiu facin una ‘dieta digital’ allunyats dels dispositius electrònics per afavorir el descans durant les vacances i cultivar comportaments més saludables, com fer esport a l’aire lliure, menjar més fruites i hortalisses i fer un ús més adequat de la tecnologia. Els beneficis de la desconnexió digital es poden notar encara que només es deixin de banda els dispositius intel·ligents durant una part del dia i així poder aprofitar si la resta de l’any s’ha estat contínuament connectat a Internet i pendent del telèfon mòbil, segons ha informat la Conselleria aquest dijous en un comunicat. La ‘dieta’ pot aportar una millor percepció de l’autocontrol, gestionar millor el temps, descansar mentalment de l’excés d’estímuls, relacionar-se més intensament i sense interferències amb la família i els amics i disposar de més temps per llegir, pensar o no fer res. Les estratègies que s’aconsellen van des d’apagar el telèfon o deixar-lo en una altra habitació durant una part del dia a elegir espais lliures de dispositius a casa o a la feina on no hi hagi interferència amb altres activitats i amb les relacions personals i es recomana posar els mòbils a la taula mentre es menja o s’està al cotxe. Per aconseguir una desconnexió digital satisfactòria s’han de desactivar les notificacions automàtiques en tots els dispositius, posar el despertador en comptes de tenir el mòbil al costat del llit i tenir un nombre d’emergència per si de cas truquen familiars o personal de la feina, fet que podrà ajudar amb els problemes associats a l’ús de dispositius intel·ligents com la falta d’hores de descans i les distraccions associades al seu ús.

Salut recomana de fer una ‘dieta digital’ durant les vacances per desconnectar

Catalunya Sí que es Pot s’ha de reunir avui per acabar de decidir què votarà demà sobre la llei del referèndum. Serà una reunió ‘tensa’, segons paraules del diputat Joan Josep Nuet, perquè les posicions dels tres partits de CSQP –Podem, Iniciativa i EUiA– són força allunyades entre si. Molt allunyades, de fet, i divideixen la coalició en dues grans meitats. Els partits, separadament, ja s’han anat reunint per fixar la posició. Ara toca acordar la posició dins la coalició. Descarten de votar contra la llei del referèndum Dels onze diputats de CSQP, n’hi ha cinc que ja han declarat que no veurien amb bons ulls de votar contra la llei del referèndum. Són partidaris d’abstenir-se o votar-hi a favor. Són el diputat d’EUiA, Joan Josep Nuet, i els diputats de Podem: Albano-Dante Fachin, Àngels Martínez, Joan Giner i Jèssica Albiach. Nuet va dir aquest cap de setmana a Catalunya Ràdio que el seu grup hauria d’emetre un sol vot, i va afegir: ‘De cap de les maneres no pot anar contra el sentiment general del poble de Catalunya, que vol el referèndum.’ Admetia que la reunió d’avui seria tensa perquè hi ha ‘sensibilitats diferents’. Pel que fa a Podem, la setmana passada va descartar de votar contra la llei del referèndum. És previst que el Consell Ciutadà es reuneixi aquesta tarda per confirmar aquesta decisió, quan ja s’hagi fet la reunió de CSQP. Segons Fachin, Podem decidirà, independentment del que digui CSQP. I el dubte és si optaran per l’abstenció o el vot afirmatiu. Votar a favor Que l’abstenció es convertís en vot afirmatiu dependria entre més raons del fet que s’acceptessin canvis en la llei del referèndum. Ho explicava el diputat de Podem Joan Giner en el seu bloc personal, en un apunt titulat ‘Mà estesa’: ‘Crec que, després dels debats on la militància de Podem vam decidir participar l’1-O, és raonable –des de les diferències clares que tenim amb les proposants– que treballem per poder votar a favor de la llei de referèndum al parlament. I per fer aquest treball són condició necessària els ponts i espais de diàleg. Cal portar la llei al parlament i obrir període d’esmenes per trobar punts en comú. És una llàstima que al debat entre els partits impulsors ni tan sols es plantegi això, sinó que fins i tot s’estigui discutint no portar-la al parlament. Sincerament, no mirar cap a enfora no sembla la millor estratègia per a maximitzar les forces, i sembla que algunes forces han perdut la voluntat de sumar. Reflexionem-hi.’ La CUP i membres de Podem havien conversat sobre la possibilitat que la CUP fes de pont a l’hora de parlar de canvis a la llei, i permetre el vot afirmatiu de Podem. Fonts de la CUP han dit a VilaWeb que de moment no han rebut propostes per part de Podem. Un altre que es va obrir a votar que sí va ser Fachin, però no va acabar de concretar en canvi de què podria fer-ho. Sí que va insinuar-ho: ‘No ens molesta el caràcter vinculant ni el neguem, però difícilment estem en un context de normalitat en el qual hi pugui haver un referèndum vinculant’, va dir. La llei, en canvi, deixa clar que el referèndum és vinculant. Contra la llei del referèndum El partit més bel·ligerant amb la llei del referèndum és ICV, que té quatre diputats dins CSQP (Joan Coscubiela, Marta Ribas, Marc Vidal i Hortènsia Grau). A l’agost, Fachin va acusar ICV de practicar un boicot actiu al referèndum. I en aquest grup Joan Coscubiela porta la veu cantant i contrària. Una veu dura, aspra i contundent. Dilluns mateix, en declaracions al programa ‘Al rojo vivo’ de la Sexta, Coscubiela va arribar a dir: ‘La llei del referèndum pot acabar en un procés de degradació democràtica del parlament.’ Paraules molt dures del diputat d’ICV. L’independent Lluís Rabell també sembla molt decantat cap a una posició ben contrària al referèndum. Finalment, hi ha la independent Gemma Lienas, escriptora, que havia estat a l’òrbita del PSC i que no s’ha pronunciat clarament en cap sentit. Vot de consens o vot dividit Joan Josep Nuet va demanar aquest cap de setmana passat que CSQP tingués un vot únic. Un vot únic que només podria ser l’abstenció. ICV hauria de rebaixar la seva bel·ligerància. I Joan Giner, les ganes de votar sí. L’abstenció podria ser la solució si es pretén de no dividir el vot, perquè a hores d’ara sembla difícil que Joan Coscubiela, per exemple, voti a favor de la llei. I també sembla molt difícil que Nuet hi voti en contra. Si no hi ha consens, CSQP es dividirà en dos blocs a causa de la llei del referèndum.

La llei del referèndum divideix Catalunya Sí que es Pot en dos grans blocs

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el president del grup municipal del PSC, Jaume Collboni, han arribat a un pacte per al cartipàs de l’ajuntament, que han anomenat ‘Acord d’Esquerres per al Govern’. Barcelona en Comú (BComú) i PSC han trigat gairebé un mes a arribar a un pacte, que han presentat a la Galeria Gòtica de la casa de la ciutat. El govern tindrà sis tinences de batllia: Jaume Collboni (PSC) serà primer tinent batlle d’Economia, Treball, Competitivitat i Hisenda; Janet Sanz (BComú) serà la segona i es farà càrrec de les àrees d’Ecologia, Urbanisme, Infrastructures i Mobilitat; la tercera serà Laia Bonet (PSC) i s’ocuparà de l’Agenda 2030, Transició Digital, Esports i Coordinació Territorial i Metropolitana; Laura Pérez (BComú) serà la quarta tinenta de Drets Socials i Feminisme; Albert Batlle (PSC) serà el cinquè tinent, de Prevenció i Seguretat; i Joan Subirats (BComú) serà el tinent de Cultura, Educació i Ciència. Els deu regidors de districtes seran els següents: Ciutat Vella – Jordi Rabassa (BComú) Eixample – Jordi Martí (BComú) Gràcia – Eloi Badia (BComú) Horta-Guinardó – Rosa Alarcón (PSC) Les Corts – Xavier Marcè (PSC) Nou Barris – Marga Marí-Klose (PSC) Sant Andreu – Lucía Martín (BComú) Sant Martí – David Escudé (PSC) Sants-Montjuïc – Marc Serra (BComú) Sarrià – Sant Gervasi – Albert Batlle (PSC) Vegeu ací la presentació de l’acord: El PSC va donar suport a la investidura d’Ada Colau com a batllessa el 15 de juny amb el compromís de negociar un govern de coalició. Les negociacions han estat lentes i l’acord es presenta cinc dies abans del ple d’aprovació del cartipàs, pendent que el ratifiquin les bases de BComú, com estableix el reglament d’aquesta formació.

Colau i Collboni presenten el repartiment de càrrecs del govern de Barcelona

Itziar González (1967), arquitecta i urbanista, presenta aquests dies la gran remodelació de la Rambla que ha proposat a l’Ajuntament de Barcelona. Calcula que al cap de sis anys deurà estar acabada. En aquesta entrevista González comenta els aspectes concrets de la remodelació, l’ampliació de voreres als nous espais d’estada, però també de narcopisos, dels candidats a la batllia de Barcelona o dels presos polítics. Itziar també avança que, després d’haver viscut a Ciutat Vella d’ençà que tenia divuit anys, ara ha resolt de canviar d’aires i anar-se’n a París. D’ara endavant viurà entre la capital francesa i la catalana. —En la remodelació de la Rambla com ha de ser el passeig central? —Nosaltres ampliem el passeig central i les voreres. Pensa que hi ha llocs, com al costat de l’església de Betlem, on la vorera fa noranta cm. Una persona amb cadira de rodes o carregada no hi passa. El passeig central s’amplia perquè els escocells dels arbres siguin més amples. La terra al voltant de l’arbre tindrà més base. Un metre a banda i banda. Més pluja per a ells i més espai de passeig per a la gent. —On hi haurà les terrasses? —En ampliar la vorera central, sota els arbres hi haurà molt espai i és allà on posem els quioscs, les terrasses i els espais d’estada. El passeig central estarà lliure. —Els cotxes? —Un únic carril per al viari de pujada i un altre de baixada. Tres metres i mig d’ample. En el costat del raval ara n’hi ha dos i en alguns punts tres! El projecte procura de tenir una vorera per als vianants de tres metres, si més no. I en alguns trams l’espai alliberat ens permet de posar un altre carril de càrrega i descàrrega de mercaderies, aturada de taxis o aparcaments per a persones amb diversitat funcional. I també tots els contenidors de brossa i reciclatge que calien al Raval i al Gòtic i que els situem a la Rambla perquè hi ha espai. —La Rambla s’allarga? —L’allarguem cap amunt de manera que ara s’hi podrà arribar pel carrer Pelai. I també per baix, de Santa Mònica fins a Colom i arribarà al mar. Guanyem un gran espai verd davant les Drassanes, que es convertirà en un equipament que afrontarà la Rambla i reforçarà encara més el seu caràcter cultural. —Podrem seure-hi sense haver de consumir? —Aquesta és la idea! En aquest espai entre els arbres en generarem d’estada amb bancs i cadires, sota l’ombra. Però hem de ser conscients del fenomen actual de la cuina de carrer: Gent que compra menjar preparat i per emportar-se i se’l menja al carrer o assegut als bancs i cadires que troba. Nosaltres proposem d’estudiar-ho i mirar d’evitar-ho. —Avui a la Rambla viuen quaranta-vuit veïns. L’objectiu final és que n’hi hagi dos-cents? —L’objectiu final de la proposta és que recuperem la funció social de l’habitatge també en un lloc tan turístic i ‘car’ com ara la Rambla. Hi ha edificis que s’han transformat en grans magatzems i de moment és difícil d’imaginar que es tornin a convertir en habitatges. Uns altres són hotels, teatres o edificis administratius o institucionals. Però, quant als que encara mantenen l’estructura de pisos i que són buits i a l’espera de comprador o a l’espera d’un canvi polític que els permeti de tornar a fer Airbnb, nosaltres proposem mesures urbanístiques que volen ser vies constructives perquè l’operador privat també contribueixi a l’interès general a partir de la idea de retorn social. —Què voleu dir? —Els barcelonins, amb el seu ajuntament, farem una inversió i millorarem l’espai públic i, per tant, cal garantir que, després d’aquesta millora, les plusvàlues del privat retornin a la societat. I aquí s’obre un camp que els partits polítics i els qui liderin el projecte hauran de concretar. Perquè tenim un problema. Els caps de setmana tres-centes mil persones al dia omplen Ciutat Vella, especialment la Rambla. Però es buiden les cases. Hi ha un fenomen d’erosió física del lloc i de desertització dels habitatges. Per tant, no en tenim control social. Arribarà un moment que en el centre i cor del país tindrem un espai on la impunitat serà absoluta. Si no tens cap veí que et critica això o allò altre, qui se n’assabenta? Si roben un turista, qui ho sap? Si hi ha escenes degradants, qui les veu? Per tant, és fonamental que tots veiem que hi ha d’haver una estratègia de repoblament de la Rambla. Hem de repoblar la Rambla. Com ho fem? Qui la repobla? Han de ser veïns de tota la vida? Poden ser estudiants? Ho haurem de debatre i posar-nos tots a fer-ho possible. —De tot el projecte, quin és el però? —Ara penso en la Mònica, que ha estat molts anys a peu del carrer, a la Rambla, una ocellaire. Passa que els ocellaires eren essencialment ramblers. I el seu negoci, vendre ocells a la via pública, el van declarar il·legal i han hagut de reconvertir-se. Els ocellaires tenen aquest dolor: s’hi han estat tota la vida, se senten ramblers i perdre aquell lloc els dol. L’administració els va oferir de reconvertir-se en una altra activitat, però potser és massa vinculada al turisme, i ara és la ciutadania que és molt crítica amb això. El quilòmetre zero tenia com a element invariant el Pla Especial de la Rambla del 2014, que fixa la desaparició d’aquest ofici tal com el nombre màxim de quioscs, l’emplaçament, on es poden posar terrasses, etc. Per això no hi hem pogut intervenir. —Quan s’haurà acabat la remodelació de la Rambla? —Al cap de sis o set anys hauria de ser feta. Però les polítiques per a rescatar habitatge o programes culturals s’haurien de fer ara mateix! —Passem a un tema candent. Narcopisos. Per què n’hi ha? —Comencen amb aquest procés de desertització de veïns dels barris del centre. Aquest és l’origen. Pisos buits que s’omplen de punts de venda. Perquè, si poses tota una ciutat a especialitzar-se a atendre allò que demana el visitant, serà clar que, allò que fa les polítiques de cap a on va la ciutat serà la demanda del visitant. I què demana el visitant? Alguns cultura, però cada cop més demanen oci, gresca i també consum de drogues i alcohol. La demanada determina l’oferta. —Creia que els narcopisos també eren part d’una estratègia per a fer fora veïns. Has comprat un edifici amb veïns i els vols buidar i revendre’l? Posa-hi narcopisos. La gent se n’anirà. I ja tens l’edifici buit —La meva experiència, i fa trenta anys que visc a Ciutat Vella, és que, quan governa algú d’esquerres que en l’exercici de la seva responsabilitat de govern perjudica o atura alguns interessos econòmics concrets, rep una mena de boicot que consisteix a orquestrar l’augment de fenòmens que generen alarma social i ressò mediàtic. Quan jo era regidora i vaig limitar la possibilitat de fer hotels i vaig regular apartaments turístics, a banda les conseqüències personals, se’m van omplir els carrers de manera clarament intencionada de nous traficants de venda de droga. Traficants i punts que abans no hi eren, i ben visibles, per a alertar els veïns. I al seu torn es van revoltar contra mi. I també va haver-hi tot un desplegament de dones exercint la prostitució sota control de màfies que es van disposar al llarg de la Rambla i el mercat de la Boqueria. —I amb els narcopisos d’ara és una cosa semblant? —Jo crec que sí. Sincerament. Les decisions fermes de Gala Pin i Janet Sanz d’aturar alguns interessos hotelers al Raval, les paguen cares. I realment crec que hi ha una construcció de relat alarmista i que es despleguen d’una manera molt vistosa. I és veritat que veig que es degraden algunes altres coses que s’havia aconseguit tenir controlades. —Manuel Valls es presenta. Ernest Maragall es presenta. Ada Colau es presenta. Es presenta Itziar González? —No! Què dius ara? Jo ja vaig fer una vegada de política institucional. I vaig veure que allò que calia fer no es podia fer només des de dins. S’ha de fer amb una mena d’aliança entre la ciutadania i l’administració pública. I amb un paper més secundari dels representants polítics. Vaig intuir que, si l’administració i la ciutadania comencen a entendre’s bé, i això hem fet a la Rambla, aleshores sols ells dos poden fer una mena de contracte-programa, que els polítics haurien de signar. —Passem a les municipals de maig, els candidat forts hi són. Manuel Valls. —Manuel Valls et sembla fort? En quin sentit? —Pel càrrec que tenia. A la cursa electoral hi ha un primer ministre. —Crec que arriba una mica desgastat. Tenir una vida política anterior sovint desgasta la teva imatge. No el veig tan fort. —Ernest Maragall? —Va ser un dels principals dissenyadors de l’administració democràtica municipal. És lògic que hi vulgui ser. Passa que no sé és si no es trobarà que aquell ajuntament que va ajudar a bastir als anys vuitanta i la seva estructura política-administrativa és ara part del problema a l’hora de generar la transformació amb lideratge ciutadà que necessita Barcelona. Ens cal innovació en el paradigma de la manera com hem de governar i com la ciutadania té accés als espais de decisió. —Com valoreu els quatre anys d’Ada Colau? —No sé si és bo de fer la pregunta així i de reduir la tasca de tot el govern i tota l’administració a una sola persona. Reforça la visió d’un poder jeràrquic i una estructura piramidal. Són quatre anys d’una ciutat amb grans contradiccions, amb una administració que, del meu punt de vista, s’ha de repensar i obrir un debat administratiu i ciutadà encara més intens. En parlava fa unes setmanes amb els treballadors dels serveis socials bàsics i trobava que els qui són a l’administració, en primera línia, havien de fer ells mateixos el disseny de la manera com volen treballar d’ara endavant. —La situació dels presos, com la veieu? —Que algú deixi de ser lliure és una cosa molt greu. Per tant, crec que la societat catalana s’enfronta al fet que els representants polítics han hagut de donar no únicament la cara, sinó també el cos a causa de les accions que varen fer com a representants polítics. Tal com em diuen els qui els han pogut visitar a la presó, se senten convençuts d’allò que han fet i demanen a la gent que perseverin en les seves reivindicacions polítiques. Això demostra que la presó existeix si la ment s’atura un cop pres. Però ells continuen fent un procés teòric, reflexiu i polític que dóna eines a tots nosaltres per a desbordar aquesta situació de falta de democràcia i de violència institucional. —Un ocellet em diu que us en aneu a París. —Sí. Sóc a punt d’anar-me’n a viure a París. De fet, estaré entre París i Barcelona. Crec que en aquest moment anar a viure a una gran metròpolis em pot aportar la distància que necessito per a continuar reflexionant sobre la manera com rescatar les nostres ciutats de les dinàmiques econòmiques i mediambientals actuals, tan devastadores. Perseverar i continuar lluitant per la utopia de moltes revoltes micropolítiques a tot el món.

Itziar González: ‘Hem de repoblar la Rambla’

Aquest dilluns, 19 de juny, arribarà a les llibreries la novel·la del britànic Jonathan Lee (1981) El gran salt, que Edicions del Periscopi publica en una traducció de Ferran Ràfols Gesa i amb un pròleg de Mattew Tree. Lee és un jove escriptor i editor considerat una de les noves veus de la literatura britànica. El gran salt és la seva darrera novel·la i la primera que se li tradueix al català. L’argument: el setembre de 1984 un home s’allotja al Grand Hotel de Brighton amb un objectiu clar: posar una bomba per a matar Margaret Thatcher durant la convenció anual del Partit Conservador. La història farà confluir la vida d’en Moose, ex-atleta retirat i actual director general de l’hotel, i la de la seva filla Freya, una adolescent que es demana què fer amb la seva vida després d’acabar l’institut, amb la d’en Dan, un jove de l’IRA expert en explosius. Llegiu-ne un fragment. L’editor de Periscopi, Aniol Rafel, parla de la novel·la i del seu autor: ‘Fa deu anys (l’any 2007), tot just començava a fer els primers passos al sector editorial i vaig tenir la sort de poder entrar com a estudiant en pràctiques a Libros del Asteroide. Allà vaig aprendre de primera mà moltes de les coses que posteriorment han fet que Periscopi sigui el que és: una editorial que valora i cuida el contingut, que té cura d’un catàleg que vol que sigui coherent i que procura fer arribar la bona literatura a un nombre creixent de lectors que saben què poden esperar del que els oferim. En Luis Solano va ser una de les persones que em van assessorar i donar un cop de mà quan, al cap d’uns anys, estava desenvolupant el projecte del que acabaria essent l’editorial. Així que quan, poc després de saber que coincidiríem publicant L’acusació de Bandi, em va recomanar que llegís un manuscrit que acabava de contractar i que creia que feia molt per Periscopi, no vaig tardar a aconseguir-lo ni, a continuació, donar-li la raó: El gran salt, de Jonathan Lee, és una novel·la elegant, amb un punt sorneguer, que, des d’una contemporaneïtat desacomplexada, ens transporta a l’Anglaterra dels vuitanta, amb el conflicte irlandès de fons. Lee no cau en una simple recreació històrica, sinó que ens ofereix una novel·la de personatges a través dels quals fa una reflexió sobre la identitat des d’un punt de vista polític i nacional i, sobretot, des d’un vessant humà.’ ‘El gran salt recrea un atemptat històric, la bomba que l’IRA va col·locar al Grand Hotel, de Brighton, amb l’objectiu de matar Margaret Thatcher. Tal com explica Matthew Tree al pròleg que acompanya la novel·la, és un d’aquells fets que marquen la vida d’un país. Encertadament, Lee no pretén recrear personatges històrics, sinó que crea personatges ficticis i els col·loca al lloc i el moment en què succeeixen els fets, de manera que el que podem llegir és, sobretot, una novel·la de personatges, on les relacions entre pares i fills, la quotidianitat i les frustracions del dia a dia ens permeten de posar-nos a la seva pell. I és de la mà d’aquests personatges tan humans, magistralment dibuixats, que ens submergim en els efectes que el conflicte va generar, tant a irlandesos com a anglesos, a persones concretes com podrien haver estat en Dan, la Freya i en Moose. Perquè, un cop ha començat el salt, el compte enrere ja no es pot aturar.’

Avançament editorial: ‘El gran salt’ de Jonathan Lee

Brussel·les proposa de pagar sis mil euros als estats membre per cada refugiat o migrant provinent d’un centre de desembarcament establert a la Unió Europea que acullin voluntàriament al seu territori. La Comissió Europea ha informat que proporcionarà ‘suport financer’ als estats membres que acceptin refugiats o immigrants desembarcats a les costes de la UE. Es compromet a pagar 6.000 euros per cada persona reubicada als països europeus que voluntàriament acceptin demandants d’asil que arribin en un futur. Ha detallat que en els centres de desembarcament, hi aniran els qui desembarquin a la Unió Europea i serviran per a ‘distingir entre els qui que necessiten protecció internacional i els immigrants irregulars’. Brussel·les també s’ofereix a finançar ‘la infrastructura i els costs operacionals’ dels centres de persones salvades a la Mediterrània. Els ambaixadors d’estats membre de la UE discutiran demà la proposta de la Comissió sobre els centres controlats dins de la UE i ‘les plataformes de desembarcament’ de fora d’Europa. Per als camps externs, es reuniran també amb l’Organització Mundial per a les Migracions (OIM) i l’agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

Brussel·les proposa de pagar sis mil euros per cada refugiat o immigrant acollit a Europa

L’Associació de Municipis per la Independència (AMI) ha acordat convertir la resolució del parlament que demana l’abolició de la monarquia en una moció perquè els plens dels ajuntaments catalans també se sumin a aquesta petició. Ho ha anunciat el president de l’entitat, Jose Maria Cervera, després del Comitè Executiu de l’AMI que s’ha celebrat Sant Celoni. Cervera també ha explicat que duran a terme una executiva conjunta amb l’Associació Catalana de Muncipis (ACM) per mostrar la ‘unitat’ del món municipalista per tirar endavant la república. A banda, ha reconegut que no descarten que en algun moment l’entitat hagi d’exiliar-se a la Catalunya Nord o Andorra tenint en compte ‘com s’està comportant la justícia espanyola’. Josep Maria Cervera ha explicat que l’objectiu de la moció que l’AMI vol fer arribar als ajuntaments catalans és ‘denunciar el fet antidemocràtic d’aquesta monarquia anacrònica i la necessitat d’abolir-la’. Cervera ha explicat que el text serà una adaptació de la resolució que el parlament va aprovar el passat 11 d’octubre que a banda de demanar la supressió de la monarquia també condemnava el posicionament del Rei Felip VI i la seva intervenció en el conflicte català. La reunió del Comitè Executiu de l’AMI també ha servit per acordar celebrar una executiva conjunta amb l’ACM per convocar una jornada del món municipalista. ‘Volem trobar-nos tots els alcaldes i posar en comú tot el que sentim’, ha comentat Cervera, que ha indicat que la voluntat de l’ens és ‘refermar la il·lusió i la força del món municipalista per tirar endavant la república i mostrar un posicionament unitari, que no vol dir uniforme’. El màxim responsable de l’AMI ha reconegut que el darrer any ha estat molt dur per l’entitat i els seus membres, i s’ha referit a ‘l’embat judicial’ que han hagut d’afrontar i que encara segueix obert. ‘Aquesta setmana havíem de tenir les primeres sentències del TSJC sobre les quotes a l’AMI’, ha recordat el president, que ha dit que per ara no en tenen cap notícia. El que sí que els consta, ha assenyalat Cervera, és que, darrerament, diversos batlles, sobretot del Baix Llobregat i també el de Mongat, han estat citats a declarar per l’1-O. ‘Hem d’esperar i estar atents per veure si això es repeteix arreu del territori’, ha considerat. També ha lamentat que la petició que l’entitat va fer perquè s’arxivessin les investigacions contra els batlles que van donar suport a l’1-O ja hagi obtingut una primera resposta negativa per part d’un fiscal de Palafurgell. ‘Estem determinats a fer valdre ala nostra legalitat i estem convençuts que la nostra acció en cap cas és punible’, ha sentenciat. Cervera ha assegurat que el pròxim 6 de novembre, tant l’executiva de l’AMI com la de l’ACM, acompanyaran l’ex-presidenta de l’ens Neus Lloveras i el conseller Miquel Buch a declarar. ‘Van encapçalar les nostres entitats i tot el que van fer va ser amb tota la nostra complicitat, per això sempre estarem al seu constat’, ha remarcat.

L’AMI impulsa una moció perquè els plens dels ajuntaments catalans demanin l’abolició de la monarquia espanyola

VerdCel ha emprès aquests dies una campanya de microfinançament per a pagar l’edició del CD i DVD de l’espectacle ‘Del cor a les mans‘, dedicat a Ovidi Montllor, ara que fa vint anys que es va morir. Dins aquesta campanya, que es tanca el 22 de desembre, el projecte multidisciplinari impulsat per Alfons Olmo proposa algunes accions complementàries com ara l’estrena en exclusiva a VilaWeb, avui, de la cançó ‘Història d’un amic‘, que formarà part del disc. VerdCel explica així l’origen de la peça: ‘A l’espectacle enregistrat en directe el 12 de setembre per al disc hi ha tot d’objectes i conceptes idea que van eixint. En aquest cas és un conjunt de peces agençades: he ajuntat “Història d’un amic”, una versió lliure de “El desesperat” i una de la mateixa cançó més fidel a l’original i teatralitzada.’ Quant al concepte implícit en la cançó, ‘va lligat al tema de la consciència de classe, de classe treballadora, de proletariat, de l’Ovidi, envers la vocació: allò de “voler el pa sencer” significa exigir educació i cultura en igualtat d’oportunitats.’ A ‘Història d’un amic’, doncs, Alfons Olmo enumera alguns dels molts oficis que en el decurs de la vida Ovidi Montllor no va deixar de fer, combinant-los tots, però sempre veient molt clares les seves vocacions (artista, cantant, pallasso).

VerdCel estrena a VilaWeb el vídeo ‘Història d’un amic’, inclòs en un nou CD-DVD de tribut a Ovidi Montllor

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, ha afirmat que té previst de presentar una denúncia formal contra el Regne Unit per la confiscació d’un petrolier iranià que volia dur petroli a Síria. El conflicte sorgeix pel fet que l’estat espanyol considera que la mar que hi ha al voltant de Gibraltar forma part de les seves aigües internacionals. En canvi, els britànics consideren que són seves. Al tractat d’Utrecht no s’especificava si en la cessió s’incloïen les aigües que teòricament pertocarien als britànics per proximitat o només s’hi incloïa el penyal. El Regne Unit diu que les autoritats britàniques van informar Espanya que el vaixell era a punt de ser detingut per Royal Marines i que tota l’operació va ser vigilada per un vaixell de patrulla de la Guàrdia Civil. Borrell, en canvi, diu que els marines no eren sota comandament de la policia de Gibraltar, ans actuaven sota ordre dels Estats Units. Diu que s’estudien ‘les circumstàncies i la repercussió en la sobirania espanyola’. Gibraltar deté un petrolier que tenia la intenció de portar cru a Síria tot i les sancions de la UE Es considera que el petrolier traslladava una càrrega de cru que es dirigia a un port de Síria i, doncs, que incomplia les sancions que havia imposat la Unió Europea. La confiscació del vaixell ha suscitat una situació diplomàtica delicada per al Regne Unit, perquè s’esforça a mantenir bones relacions amb l’Iran. L’ambaixador britànic a Teheran va ser convocat al Ministeri d’Afers Estrangers.

Un estirabot de Borrell desencadena ara una crisi d’Espanya amb el Regne Unit

‘Les mostres espontànies de condol a les Rambles per part de la ciutadania, la seva retirada en el moment just i les manifestacions pacífiques en defensa de la pau demostren que som una societat madura, perquè reaccionem pacíficament en front d’una desgràcia que considerem injusta’, diu el psicòleg expert en gestió del dol, Ricard Díaz, que analitza com ha reaccionat Catalunya als atemptats terroristes del 17-A. Tot i això, també hi deixa anar una crítica punyent: ‘Hem fet molt bé la coreografia, les manifestacions públiques de després dels atemptats, però no hem anat més enllà, no hem arribat al fons de la qüestió. No s’han fet passos per a treballar la idea de “l’altre”, la cultura de la pau i el tabú de la mort a escoles, centres de treball o centres cívics’, assegura el psicòleg, el qual tracta algunes de les víctimes de l’atac d’ara fa un any. Les guerres, els desastres naturals, els atemptats, generen traumes col·lectius que marquen i defineixen una societat. Les desgràcies que acumula i la manera com s’hi enfronta permeten d’entendre-la. Ara fa un any els atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils van colpir Catalunya, que ha hagut de fer-hi front, preguntar-se’n el perquè i reaccionar a les morts que hi van deixar. Catalunya i l’estat espanyol, a diferència de gran part dels països occidentals, han viscut una història molt recent de violència amb els atemptats d’ETA. ‘Aquí, la mort violenta no ens és aliena. I qualsevol mort violenta genera un odi que cal que aprenguem a canalitzar, gestionar i reconvertir. El camí és anar cap a l’agermanament i no atiar el conflicte’, diu Díaz. Les dificultats per a superar les morts violentes, si no es gestionen adequadament, es fa palès en la guerra del 1936-1939, de la qual tant la societat catalana com l’espanyola encara arrosseguen la ferida. Evidentment, els atemptats de l’any passat no van involucrar tanta gent ni es van perllongar en el temps, però també exigeixen un període de dol per a abordar la ràbia i, com apunten els experts, atacar-ne les causes. Precisament, per il·lustrar-ho, la psicòloga clínica i coautora del primer i únic estudi fet a l’estat espanyol sobre el trauma i la seva transmissió, Anna Miñarro, subratlla les dificultats que hi ha, encara avui, per a parlar del franquisme i fer realitat la reparació de les seves víctimes. Amb això critica fortament els qui argumenten que ‘no s’ha de remoure el passat’: ‘Cal parlar dels fets dolorosos que afecten una societat. La memòria activa preserva la salut mental individual i col·lectiva. El silenci, en canvi, només fa que el trauma resti, per tot allò que no s’ha dit ni treballat’, explica. Per això és molt crítica amb la manca de suport i acompanyament ofert a les víctimes dels atemptats. ‘Si no es fa, el trauma es converteix en un dol patològic, que s’hereta i es transmet de generació a generació.’ Contra la categoria de bons i dolents Després d’un atemptat o de qualsevol situació violenta sempre s’identifiquen dos bàndols: els bons i els dolents. Per a treballar el dol i superar-lo, cal que la societat en el seu conjunt condemni la violència i, alhora, que trenqui aquesta dualitat, que manté el conflicte en el temps, car perpetua la idea que hi ha un grup que ha provocat el dolor. ‘La gestió del dol també serveix per evitar la fractura social. Hem de condemnar els discursos xenòfobs que van aparèixer després, que qüestionaven els orígens familiars dels atacants o l’educació que havien rebut’, diu contundent Miñarro. I és que superar la idea dels bàndols i agermanar la comunitat és un pas important per a guarir qualsevol trauma i, a més, prevenir més accions violentes. Quant a això, il·lustra Díaz, hi va haver símbols bonics, com l’abraçada entre el pare del nen de Rubí mort a les Rambles i l’imam de la població el dia de la manifestació a favor de la pau a la vila. ‘És una imatge bonica, però acabarà com una fotografia o la idea que vol transmetre arribarà a les aules?’, es pregunta el psicòleg. Interpel·lació personal Però, si no s’ha viscut l’atemptat de prop ni es coneix ningú que hi hagi mort, com és que igualment ens sentim interpel·lats per l’atemptat? Doncs perquè anava dirigit als vianants que passegen per Barcelona en concret i per les ciutats occidentals en general. I en aquesta categoria tots ens sentim connectats emocionalment amb la desgràcia. L’espai on passa també és important. I les Rambles, un dels llocs més emblemàtics de Barcelona que tothom reconeix, encara acosta més les morts. ‘Són un espai simbòlic que la ciutadania ha perdut, perquè ja no hi resta res que no sigui per als turistes. Després dels atemptats hi va haver una reconciliació, que va durar uns dies, amb les Rambles i amb els turistes’, reflexiona l’antropòleg Manuel Delgado. ‘Tots som passejants de la ciutat’, conclou. Amb tot, hi ha una clara diferència entre el dol que passarà algú que ha patit la mort d’un familiar o persona propera, algú que ha viscut els fets en primera persona, i la societat en general. ‘La societat, acostumada a veure atemptats per la televisió, quan els viu al costat, té por. I és lògic’, analitza Miñarro. L’homenatge, només una ‘floritura’ institucional Les institucions organitzen l’acte d’aniversari dels atemptats a Barcelona el 17 d’agost. Però segons els experts i en contra d’allò que afirmen els polítics, l’acte no servirà als parents de les víctimes mortals, perquè els familiars no s’hi han sentit inclosos, ningú no els ha demanat res ni sobre què hi volien ni tampoc s’han sentit acompanyats la resta de dies. De fet, Díaz explica que, d’una banda, els processos administratius com a víctimes del terrorisme han estat carregosos. I de l’altra que les víctimes no tenen dret de cap mena de suport psicològic per a enfrontar-se a la ràbia i la impotència de l’assassinat d’algú pròxim. ‘Els han ignorat i, fins i tot, els han complicat la vida durant aquest any i ara els organitzen un acte? Les víctimes no s’ho creuen.’ Miñarro, a més, critica durament l’actitud de l’estat espanyol: ‘Els nois van ser captats per una organització sectària. D’acord. Prou. Però, i l’estat? L’imam de Ripoll era confident del CNI. Això genera un desemparament enorme, perquè és la institució que representa que ens ha de protegir com a ciutadans’. Tot i això, les víctimes també s’han sentit soles en molts altres àmbits de la seva vida, en part pel tabú que hi ha amb la mort, especialment si és violenta. ‘No sabem acompanyar algú que pateix psicològicament. En aquest país no es fa sinó receptar fàrmacs, però això no resol el problema, només l’anestesia’, afirma Miñarro. L’altra cara es troba a Ripoll, la població dels atacants, d’on Díaz destaca el treball social, educatiu i cívic fet ‘en la bona direcció’. ‘S’hi ha treballat molt bé perquè en comptes de generar odi, aquest fet serveixi per a millorar el lligam entre comunitats. Han gestionat l’etiqueta de ser el lloc “dels dolents” i ho han fet amb una societat compromesa a treballar-hi perquè no torni a passar’, reflexiona el psicòleg.

Defugir el silenci: el camí per a superar el dol pels atemptats i prevenir-ne de futurs

Isabel-Clara Simó s’ha mort aquesta matinada a setanta-sis anys després d’una llarga malaltia. Considerada una de les escriptores més destacades de la literatura catalana moderna, va ser guardonada amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2017. Arran de la distinció, Simó va declarar: ‘He estimat bojament els Països Catalans i avui me’n sent corresposta‘. En la cerimònia de lliurament del premi, l’escriptora alcoiana va sorprendre el Palau de la Música amb la seva energia i reivindicant el talent artístic dels Països Catalans. Però va fer una confessió personal una mica amarga: ‘He donat la imatge, pel fet de ser dona i més, que escric històries d’amor per a tietes, que escric per a dones, des d’interiors, i m’he sentit rebutjada moltes vegades. De tota manera, no he abandonat: a cada bufetada una mica més d’impuls. No m’he sentit estimada sovint.’ Amb tot, les mostres d’afecte i reconeixement no li van mancar mai. Amb motiu del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, també li van retre un gran homenatge a València. L’escriptora havia rebut un gran nombre de reconeixements durant la seva trajectòria, com ara la Creu de Sant Jordi el 1999, el premi Joan Coromines el 2008, el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català el 2009, el premi Pompeu Fabra el 2009, la Medalla d’Or de la ciutat d’Alcoi el 2013, que li va fer una gran il·lusió pel fet de ser reconeguda a la ciutat on va néixer, i la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives d’Universitats el 2016, entre més. El món de la cultura i, especialment, de la literatura catalana li va retre un sentit homenatge el juny passat, a la Vil·la Joana. Precisament, al març havia deixat de ser la degana de la Institució de les Lletres, càrrec honorífic que exercia des del 2016. Isabel-Clara Simó va ser una dona de caràcter, amb unes fortes conviccions. Gran defensora dels Països Catalans i de la llengua catalana, no va deixar de fer de pont entre els diferents territoris del país. I va ser una gran defensora dels drets de les dones. En l’àmbit literari, va publicar més d’una cinquantena d’obres de gèneres diversos, i ha estat traduïda a nou llengües (l’alemany, l’anglès, el basc, el castellà, el francès, el gallec, l’italià, el neerlandès i el suec). Isabel-Clara Simó va guanyar alguns dels premis més destacats que es convocaven al país. El 1993, el premi Sant Jordi de novel·la per La Salvatge, un relat amorós de desig i possessió entre una noia de catorze anys i un sexagenari, ric i divorciat. El mateix 1993, també va rebre el premi Crítica Serra d’Or de narració per Històries perverses. El 2001, li van atorgar el premi Andròmina de narrativa per Hum… Rita!: l’home que ensumava dones, i el 2004, el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en assaig per En legítima defensa. També va ser distingida amb el XIX premi de Novel·la Ciutat d’Alzira per El meu germà Pol el 2007 (podeu veure un capítol d’Escriptors.TV amb l’autora llegint un fragment d’aquesta obra), entre més. Altres llibres destacats de l’autora són: Júlia (1983); Dones (1997), llibre del qual s’han venut més de 120.000 exemplars; Amor meva (2010), Homes (2010), Els invisibles (2013) i Jonàs (2016). Les dues últimes novel·les que va publicar van ser Prime time. Irreverències i La sarbatana, totes dues el 2019. Com a periodista, Simó va exercir de directora del setmanari Canigó, revista fundada per qui fou el seu marit, el periodista Xavier Dalfó. També va ser columnista del diari el Punt Avui. El comiat de l’escriptora serà dijous a les 12 del migdia al tanatori de les Corts, a Barcelona. Isabel-Clara Simó: ‘No estic convençuda del procés, no estic convençuda dels mitjans, no estic convençuda del resultat’

S’ha mort l’escriptora Isabel-Clara Simó

La pandèmia del coronavirus no és una crisi que surt del no-res. Els ecologistes fa anys que alerten que, si no prenem mesures serioses, ens encaminem vers la catàstrofe ecològica. Aquest col·lapse té moltes cares. Del canvi climàtic, que pot arribar a desertitzar moltes terres actualment poblades; la contaminació dels rius i els mars o també aquests virus que s’estenen pel planeta i posen en risc la salut de milions de persones. Marta Tafalla (Barcelona, 1972), doctora en Filosofia i professora a la Universitat Autònoma de Barcelona, ha dedicat bona part de la seva carrera a estudiar la relació que tenim amb la naturalesa i els altres animals. Acaba de publicar Ecoanimal, una estética plurisensorial, ecologista y animalista (Plaza y Valdés Editores), un assaig en què alerta de la catàstrofe que significa continuar destruint la biosfera i tractar l’entorn i els animals com a mercaderies. Hem parlat amb ella quan fa dues setmanes que vivim confinats. —Es parla de crisi sanitària. És una crisi també ecològica i social? —El problema bàsic és que els éssers humans ens dediquem d’una manera terrible a maltractar les altres espècies i degradar ecosistemes. Anem fent malbé el teixit de vida que és la biosfera. Això ho fem, en certa manera, perquè en les societats industrials tenim aquesta cosmovisió que nosaltres estem per damunt de tot. Pensem que els altres éssers vius són instruments que podem utilitzar com vulguem. —La biosfera troba mecanismes per a rebel·lar-se. —Nosaltres pensem que, passi què passi a la natura, a nosaltres no ens afecta. Aquest mal, un cicle rere un altre, torna sobre nosaltres. Som un animal ecodependent que depèn de la biosfera absolutament per tot. Per respirar, per beure aigua neta, per menjar, per tenir materials amb què fabricar coses. Això ens passa amb el canvi climàtic i amb aquesta pandèmia. —L’origen del coronavirus té a veure amb el maltractament animal. —Sí. L’origen del virus són aquests mercats d’animals vius que hi ha a la Xina però també en més països asiàtics. Els caçadors hi porten animals que acaben de caçar. Molt sovint vius, ferits o moribunds. Rèptils, amfibis, ocells, petits mamífers, micos o peixos. Aquests animals els amunteguen. Sovint s’hi estan hores o dies, sagnant, pixant i fent tots els excrements els uns a sobre dels altres. Si t’ho mires d’un punt de vista ètic és d’una crueltat extrema, però si t’ho mires d’un punt de vista higiènic és una fàbrica de patògens. —Mercats sense mesures sanitàries. —Els científics han avisat molt sovint que aquests mercats són molt perillosos. De fet, fa uns quants anys a la Xina ja va sortir un virus molt similar a aquest i fa molt de temps que se sap que aquest maltractament brutal als animals també té unes implicacions sanitàries i és un focus de malalties infeccioses. A més, també hem de pensar que malalties com la sida o l’Ebola també han sortit de menjar animals salvatges. Tota aquesta pressió que es fa sobre els animals salvatges al final torna contra nosaltres. —Els humans cada vegada prenem més espai a la natura. —Els humans cada vegada ens reproduïm més. La nostra població i les nostres ciutats no paren de créixer i alhora necessitem més camps de cultiu i més terreny. Cada vegada anem envaint més els ecosistemes naturals. Talem boscos i fem plantacions de monocultius. Així anem debilitant els ecosistemes i fem una pressió enorme sobre els animals salvatges. —Fa quinze dies que va començar a casa nostra la crisi del coronavirus. Seguim les xifres de contagiats i de morts però encara no hem pogut fer un diagnòstic clar de per què hem arribat a una situació tan dramàtica. —Jo crec que el pitjor d’aquesta crisi és que no es parla clarament de les causes. És veritat que en moments d’urgència el primer és atendre els malalts i intentar disminuir els contagis, però també és molt important d’explicar a la ciutadania d’on surt aquesta pandèmia i sobretot explicar que, si no canviem d’actitud, n’hi haurà més. Igual que va sortir la sida i l’Ebola, si no en mirem les causes, rere aquesta pandèmia en vindrà una altra. —Hi reaccionem tard. —Molt. Des dels anys seixanta i setanta ja tenim molta informació que ens diu que aquesta forma de vida que hem construït les societats industrials és molt perillosa. No hem estat capaços de canviar les nostres formes de vida, ni d’habitar el planeta d’una manera més sensata. En realitat, hem empitjorat a partir d’aleshores. Sap greu d’espantar la gent, però no sabem com és de perillosa la situació en què ens trobem. —Com és? —La por més gran és que s’ajuntin molts dels problemes que tenim, ‒el canvi climàtic accelerat, problemes de contaminació, problemes de sequera o aquestes pandèmies‒ i no els puguem gestionar. —Aquests dies els índexs de contaminació a les ciutats grans han baixat radicalment. Ha estat un decreixement forçat. Creieu que es podrà mantenir? —El problema és que el decreixement l’hauríem de fer de manera urgent però sensata. Aquests dies veiem que aquesta aturada afecta de manera diferent les persones en funció de la seva classe social. Les famílies més benestants podran resistir millor la crisi que les més empobrides. Per tant, a l’hora d’organitzar un decreixement, hauríem de tenir molt en compte que els que més han de decréixer són els que més tenen. A més, els qui fan les feines més fonamentals ‒les que netegen, els qui venen els aliments o els transportistes‒ sovint tenen les condicions de treball més precàries. —Creieu que serem capaços de fer aquest aprenentatge? —Una de les meves pors és que, si superem aquesta pandèmia, tornem a llançar-nos a la forma de vida anterior, al consumisme absolutament embogit. La por que tenen molts experts és que, si no comencem a decréixer de manera organitzada, la natura ens hi obligarà. I amb la natura no et pots asseure a negociar. No li pots dir ‘doni’m un mes més, que m’ho penso.’ Una de les coses que més espanten del canvi climàtic són les collites. Si ens quedem sense collites, molts de nosaltres morirem de gana. I els científics ens diuen que d’aquí a trenta anys tot el sud d’Espanya serà desert. Si només hi reaccionem quan el problema ja el tenim al damunt, malament. I això ha passat amb aquesta pandèmia. —Aquests dies experimentem amb una altra gestió del temps. Treball a casa, menys consum. Creieu que això pot ajudar en aquest canvi de marc mental? —Hi ha una filòsofa que a mi m’agrada molt, que es diu Carmen Velayos, que explica que una de les raons que hi ha darrere d’una societat tan destructiva és la manera com entenem la felicitat. Una manera de pensar societats millors demana de construir concepcions de la felicitat diferents. Ara resulta que hi ha gent que té temps de pensar què és realment important en la seva vida, què la fa realment feliç. Una vida més lenta, més tranquil·la, et pot donar una felicitat molt més profunda que no pas activitats que impliquen més cost per a la natura, com són els viatges o aquest consumisme compulsiu. Aquest anar a Malàisia per passar-hi una setmana, després tornar, després agafar un altre avió. Tenim l’ideal social de fer moltes coses i fer-les molt de pressa. Però si et pares a pensar, realment has estat tan feliç? Aquests dies segueixo molt a la xarxa l’activitat dels observadors d’ocells. Com que no poden sortir al camp, han començat a explicar els que veuen des de la seva finestra, n’enregistren els sons i els envien a més gent… Això ens fa valorar molt la importància de les ciutats verdes. En una situació així, tenir una finestra que dóna a un parc és un tresor. I això ens hauria d’empènyer a intentar redissenyar les ciutats perquè tinguin més zones verdes. Als altres països europeus hi ha ciutats molt més verdes. Nosaltres no hem cultivat gaire aquesta connexió, però crec que és una connexió que t’ajuda a viure millor. —El fet de teletreballar possiblement pot afavorir que no s’acumuli tanta gent a la ciutat i es pugui treballar al camp. —Sí, jo crec que en molts països europeus tenen aquest model de moltes més ciutats petites repartides i més verdes. El teletreball podria contribuir a descongestionar les ciutats. És cert que molts pensem que una manera de solucionar aquest problema de les zones rurals buidades és el teletreball, però tenir internet és altament contaminant. Per l’energia i per tot el que implica fabricar dispositius d’obsolescència programada. —Durant el Glòria vam veure molts ajuntaments que havien optat per mesures dures per a guanyar terreny al mar. Es nota que no hi ha una consciència compartida o un criteri homogeni a l’hora de resoldre aquests avisos de la natura. —Jo crec que en les societats industrials ens hem creat una cosmovisió de la realitat que és completament falsa, però és tan arrelada que no la volem canviar. Pensem que els animals i la terra són una mercaderia. I que, fem què li fem, a nosaltres no ens passarà res. Ens diuen que hi haurà una extinció en massa d’espècies. I la gent pregunta: ‘Però quan? Perquè jo aniré a comprar al supermercat igual.’ A més, ja fa milers d’anys que destruïm el planeta i això és una cosa que tampoc no tenim clara. Els humans exterminem espècies de ja fa cinquanta mil anys. És a dir, l’acumulació de desastre, de capes de destrucció, és molt més greu que no ens pensem. De vegades, quan anem als parcs nacionals d’Europa, Amèrica o Austràlia diem: ‘Ah mira, això és la natura salvatge!’ Doncs no. Aquella natura també és una natura molt degradada. Perquè les espècies que hi hauria d’haver també les van exterminar els nostres avantpassats. —Considereu que aquesta amenaça mediambiental no és un tema que formi part de l’agenda política i social? —Jo crec que tenim una classe política que d’aquests temes no en vol parlar. No vol parlar de ciència, no vol parlar d’ecologia. Però els intel·lectuals també menyspreen aquests temes. Per exemple, és molt significatiu que quan es parla de veganisme la gent faci conya: ‘Aquests pijos insuportables!’ Per a moltíssima gent és impossible de parlar-ne seriosament. Doncs societats majoritàriament veganes no tindrien pandèmies com aquesta. —I en la filosofia també s’ha estat molt antropocentrista. —Sí, hi ha hagut molts discursos abstractes al voltant de l’home. Tota l’estona anem repetint els discursos que vénen de Plató, que són antics i carques. No som capaços d’afrontar els problemes reals que tenim com ara el fet de destruir la biosfera. —Vós expliqueu en el llibre que vau néixer sense olfacte i que aquesta condició us va ajudar a fer-vos preguntes sobre la percepció i la manera de relacionar-nos amb l’entorn. Ha tingut res a veure aquest fet amb el vostre interès pel món natural? —Jo vaig néixer sense olfacte i al principi ni la família ni els metges li donaven importància. A mi em sorprenia com podien no donar-li importància. De gran em va fer revalorar moltes coses, sobretot la nostra relació amb el cos i amb la percepció. Em cridava l’atenció que l’olfacte fos considerat un sentit una mica animal i que els humans consideréssim la vista com el sentit més important. Hi ha un menyspreu dels sentits més corporis. Aquest menyspreu a l’olfacte és un menyspreu del cos. —S’ha separat la racionalitat de la percepció del cos en el pensament filosòfic? —Sí, però els bons pensadors ecologistes com Thoreau reivindiquen també el cos, i el fet d’entendre’ns com un animal. De fet, parlen de la capacitat de gaudir d’aquest cos, perquè el cos és una font de plaer i felicitat. Com la natura. De vegades, les propostes ecologistes són aixafaguitarres, però si llegeixes Thoreau, que és un dels grans pensadors ecologistes, veus que a Walden ell gaudeix de la temporada que passa al bosc. —Creieu que hi ha perill d’acabar comercialitzant aquestes experiències de contacte amb la natura? Banys de bosc o retirs zen venuts com a producte? —És que la gent és molt terrible. Aquest sistema capitalista s’ho menja tot. Jo em podria imaginar perfectament una empresa que organitza retirs a l’estil Walden. Això ho ha explicat molt bé Richard Louv, que és qui es va inventar el terme trastorn per dèficit de natura. Ell explica que els nens ja mai no juguen sols perquè els pares ja contracten una empresa que els dissenya jocs i rutes i ja no poden ser espontanis. —Què aconsellaríeu per a aquests dies de confinament? —Fer-se un hort encara que sigui en una terrassa, un pati o un balcó petit. O fins i tot dins de casa. Això et permet de redescobrir aquesta relació amb els aliments. El petit plaer de cultivar algunes de les cosetes que després et menjaràs és una experiència molt maca de connexió amb la natura. Pots aprendre molt del funcionament de les plantes, com es relacionen entre elles, els cicles de l’any, la meteorologia, com fer compost. Els discursos ecologistes de vegades són molt abstractes, parlen de xifres, i si no hi estàs familiaritzat no entens què diuen. Hem de fer que la connexió amb la natura sigui més íntima i personal.

Marta Tafalla: ‘Si només reaccionem quan el problema ja el tenim al damunt, malament’

La Diputació de València ha portat a Fiscalia el cas de l’ex cap de la Unitat d’Actuació Bibliogràfica de la corporació, Carles Recio, que no va anar a treballar durant 10 anys. L’objectiu és el d’iniciar les actuacions necessàries per a la investigació i l’esclariment dels fets i ‘la determinació de les diligències pertinents’ per a determinar si aquest càrrec era necessari i si els llavors responsables de la Diputació coneixien les seves reiterades absències. El passat mes de febrer, la Diputació va obrir un expedient disciplinari a Recio, funcionari de carrera per a esclarir les seves ‘reiterades i continuades absències’. La corporació sostenia que podien constituir faltes de caràcter greu i molt greu de la Llei d’Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana. També va obrir expedient disciplinari a la funcionària de carrera directora de l’Arxiu-Biblioteca per la seva actuació ‘per acció i omissió davant les reiterades i continuades absències en el seu càrrec’. Ara, segons ha pogut saber Europa Press, els instructors d’aquests expedients disciplinaris han presentat un escrit a la Fiscalia davant la possibilitat que es pogués haver comès algun delicte per part dels llavors responsables de la Diputació que van crear el càrrec per a Recio el 2006 ‘malgrat les reticències de la resta de funcionaris, que ho consideraven innecessari’. La Diputació vol que s’esclareixi si aquest càrrec com a responsable d’Actuació Bibliogràfica era necessari i si els llavors responsables de la corporació, dirigida en aquest moment per Fernando Giner, eren coneixedors de les absències de Recio, que finalment va ser acomiadat el passat mes d’agost a través d’un decret que recollia una falta ‘molt greu’ per ‘abandonament continuat de servei’, tipificada en la llei de l’Estatut Bàsic del Treballador Públic. La hipòtesi que l’absència de Recio en el seu càrrec pogués ser coneguda pels responsables de la Diputació té el seu origen en un escrit de l’advocat de la directora de l’Arxiu durant el procés d’incoació de l’expedient, qui va al·legar que en aquest cas ‘ens podríem trobar davant l’existència de delictes de prevaricació o malversació de fons públics per la creació d’un càrrec fictici (…) que després no ha estat exercit pel seu titular’ i apuntava a ‘un altre tipus de responsabilitats’ subjacents. Per a més informació, podeu consultar aquest enllaç: Quan Carles Recio, el treballador zombie de la Diputació de València, aventava els fantasmes de l’anticatalanisme

La Diputació de València porta a Fiscalia el cas de Carles Recio, el funcionari que no va anar a treballar durant 10 anys

La nit de Sant Joan, quan se celebra el solstici d’estiu, és una de les festes més antigues que hi ha al país. Segurament per això es presenta de maneres tan variades arreu: amb cavalls a Menorca, amb grans fogueres al País Valencià i amb falles al Pirineu… Hem fet una tria de les deu celebracions més destacades que es podran viure la nit més curta de l’any. Els cavalls, protagonistes de Sant Joan a Ciutadella Una de les festes de Sant Joan més completes i protocol·làries que es fan són les de Ciutadella. Des del primer caragol a la plaça del Born fins als jocs des Pla del dia de Sant Joan, se succeeixen dos dies intensos en què les exhibicions eqüestres i els caixers pagès i senyor són els protagonistes. La imatge més emblemàtica de les festes es veu durant el ‘jaleo’, quan els cavalls s’alcen sobre dues potes entre la multitud. També són destacables els jocs d’habilitat que es fan al la de Baixamar com ara el de l’Ensortilla, de les Carotes i el de Córrer Abraçats. Sant Joan 2019 a Ciutadella: tot allò que heu de saber sobre aquesta festa protagonitzada pels cavalls Alacant, el Sant Joan de més al sud L’himne de les festes de Sant Joan a Alacant diu ‘a la llum de les fogueres, s’abaniquen les palmeres’, perquè durant tota la nit la ciutat s’omple de focs artificials i de fogueres espectaculars. Hi ha centenars de monuments artístics, carregats d’un fort component satíric, ‘plantats’ per tota la ciutat. El dia de Sant Joan a mitjanit una gran palmera blanca projectada al puig de Benacantil indicarà l’inici de la cremà. És una festa que es viu al carrer, en què la gent fa revetlla a les barraques instal·lades al costat dels monuments i a la platja del Postiguet, on es fan castells de focs i hom es banya fins a trenc d’alba. Isil: la tradició intacta del Pirineu De l’any 2015 ençà, les falles d’Isil, al Pallars Sobirà, formen part del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO, juntament amb més festes que es fan al Pirineu pel solstici d’estiu. L’espectacularitat de la festa s’ateny quan desenes de portadors davallen durant una hora per la muntanya amb un tronc encès sobre les espatlles. La processó lluminosa arriba fins a la plaça d’Isil, on s’encén la falla principal i es fan danses tradicionals al voltant. La primera referència contemporània que es té de la festa és del 1902 i se n’ha mantingut l’estructura pràcticament intacta de llavors ençà. Andorra: una Nit de Sant Joan que és patrimoni immaterial La majoria de les parròquies andorranes celebren Sant Joan amb falles, però ací la tradició es diferencia de la resta del Pirineu perquè les fan giravoltar de tal manera que semblen boles de foc. Això s’aconsegueix amb tires seques molt primes d’escorça que s’encenen per la punta. Com que són lleugeres i flexibles, és ben fàcil de fer-les giravoltar i obtenir-ne un efecte espectacular. Durant tota la nit un seguit de portadors surten en cercavila pels carrers del poble encapçalats pel faller major. A Andorra la Vella el moment culminant és quan tots els portadors fan un ball conjunt per mirar de modelar la mateixa figura alhora. Flames i cendres que purifiquen a Arties La nit de Sant Joan uns quants pobles del Pirineu organitzen baixades de falles, però a Arties, a la Vall d’Aran, arrosseguen pels carrers el taro, un tronc en flames. Amb el crit de ‘foc al Taro’ s’encén i es tomba un avet sec replantat des de fa dies a la plaça de la vila. El moment principal de la festa és quan lliguen el tronc ardent amb cordes i l’arrosseguen tumultuosament per la vila a ritme de xaranga. Aquest ritual es fa per la creença que les flames i les cendres escampades pels carrers purifiquen i ajuden a allunyar els esperits malèfics. Tradicions diferents amb l’aigua a Camprodon A més del foc, l’altre element protagonista del solstici d’estiu és l’aigua. La nit del 23 de juny són molt freqüents els banys a la platja i també en rius i llacs. Però a Camprodon duen el costum una mica més enllà i cada any per la festa major fan la Baixada de la Font de Sant Patllari. Festes.org descriu d’aquesta manera el ritual, que es fa pels volts del 21 de juny: ‘Els joves s’enfanguen a la font i, al crit de “Volem aigua!”, recorren els carrers del poble cantant i ballant, mentre reben les trombes d’aigua que els veïns els llancen des de balcons i finestres.’ Prats de Lluçanès, entre Sant Joan i Sant Eloi Com moltes poblacions del país, a Prats de Lluçanès celebren la revetlla de Sant Joan amb una foguera encesa amb la Flama del Canigó i ballant el famós contrapàs de la vila al voltant del foc. Però les celebracions del solstici d’estiu no s’acaben aquí i continuen el 25 de juny, diada de Sant Eloi. Aquest era el patró dels traginers, un negoci molt lucratiu als segles XVII i XVIII a la comarca gràcies al comerç de la llana. La festa encara perviu, amb una gran passada de carruatges i curses tradicionals. Barcelona: Sant Joan de mil maneres diferents A Barcelona Sant Joan és una festa que es viu de mil maneres diferents perquè les opcions que ofereix la ciutat són infinites. Hi ha des de la tradició de la Flama del Canigó, que serà rebuda a la plaça de Sant Jaume amb una gran festa amb els gegants de la Ciutat i l’Àliga, fins a desenes de fogueres repartides per tots els districtes de la ciutat. També es fan revetlles de Sant Joan de tota mena: al carrer, a la platja… Una de les tradicions que s’està recuperant a la ciutat són les fogueres dels barris, que cada any en sumen més. Qui s’atreveix a saltar la foguera a Xàbia? Per Sant Joan moltes poblacions del país fan fogueres i en algunes és tradició de provar de saltar per sobre del foc. Però allò que distingeix la nit de Sant Joan de Xàbia és que els saltadors ho fan amb una corona de murta en flor al cap. La tradició diu que aquest ritual l’han de fer els joves de la població per tenir fortuna la resta de l’any. La nit del 23 de juny, doncs, tot de grups recorren les cinc fogueres que delimiten el nucli antic de la ciutat per saltar-les. Quan arriben a la darrera, que és la més gran, formulen un desig i llancen la corona floral a les flames. Massalfassar: foc, foc i més foc El foc és, indiscutiblement, l’element central de la nit de Sant Joan, però a Massalfassar aquest element esdevé imprescindible. De l’organització de la revetlla se n’encarrega la colla de diables local. Hi ha un correbars a ritme de dolçaina i tabal, una gran cercavila a càrrec de totes les bèsties fogueres de la colla –en tenen set!– i, finalment, un gran correfoc.

Sant Joan 2019: deu propostes per a la nit més curta de l’any

Moltes gràcies, ….. 8669 Sort que soc un home previsor i he escrit aquests tres fulls perquè, si no, els juro que ara mateix no sabria ben bé què dir. Sé que he de dir alguna cosa perquè no pot ser que agafi el guardó i, simplement, doni les gràcies i me’n vagi cap a casa. Els americans, que són mestres en moltes coses (entre les quals, haver dut al límit la mestria europea en les arts de l’espectacle i el protocol), ho tenen ben solucionat, com queda clar cada vegada que concedeixen els premis de l’Acadèmia de Cinema, aquests que anomenem “els Oscars”. Reben el premi, l’aixequen amb una mà (o amb dues, si volen donar-hi més èmfasi) i donen les gràcies a la família. Als pares, que tant els van ajudar a obrir-se camí a la vida… Als amics que els han fet ser com són… Als que els han ajudat a fer l’obra concreta per la qual reben el premi… Si algun d’aquests éssers pròxims ja és mort, molt millor encara. Perquè, si galta avall llisca una llagrimeta, encara és més emotiva la interpretació. Doncs potser que prengui aquests discursos com a model i parli, si no dels pares (en principi, perquè en algun moment apareixeran per l’escotilla), com a mínim de la infantesa, que és on comença tot. De fet, “tot” comença al part, però d’aquella estona d’un dilluns de març del 1952 no recordo res, com tampoc no recordo res dels dies que després vaig passar a la Maternitat de Barcelona perquè havia nascut mig ofegat. El cordó umbilical al voltant del coll, suposo. Sort que el cor va aguantar. No el tenia com ara aquells primers dies de vida. La infantesa. Si hagués nascut ara, fa uns pocs anys, no sé si m’hauria dedicat a escriure. Potser seria youtuber. Tot i que ser youtuber és, clarament, una manera d’escriure, encara que sovint facin pena. De fet els youtubers fan teatre, teatre gravat amb un mòbil, i el teatre és literatura, com va deixar claríssim, en aquest mateix escenari, Josep Maria Benet i Jornet quan va recollir el seu Premi d’Honor de les Lletres. Té nassos que en ple segle XXI hagués de reivindicar l’essència literària del teatre. Però a la meva infantesa no hi havia youtubers ni YouTube, ni internet, ni tan sols televisió, encara que a alguns mil·lenial els pugui semblar estrany. Com a centre narratiu de la casa (de totes les cases) hi havia una ràdio, i gràcies. Una ràdio grossa, generalment situada damunt d’un bufet o d’una calaixera, al menjador. Tots els habitants de la casa s’hi aplegaven al voltant per escoltar les notícies. Mon pare per seguir els partits de futbol, ma mare per escoltar cada dia les radionovel·les a la tarda, mentre cosia. Jo feia el mateix sempre. Escoltava les radionovel·les i els contes infantils (de les quals i dels quals vaig aprendre moltes coses). No adoptaré ara la posa de marginat ressentit que va créixer llegint els tebeos que trobava als quioscos suburbials, però tampoc no em vaig criar a les sales de l’Ateneu Barcelonès, ni vaig corretejar pel jardí, aquest jardí tan bonic que hi tenen. I, a casa, l’oferta de lectura que hi havia era minsa: els dos o tres llibres de narrativa que hi havia a les prestatgeries, un diccionari i un manual d’instal·lacions elèctriques que mon pare havia comprat per veure com funcionaven l’electricitat i els cables, i estalviar-se haver de pagar un lampista. Aquests dies, des que es va saber això del Premi d’Honor, ho he repetit a la majoria d’entrevistes que m’han fet. En demano disculpes però, si les preguntes són les mateixes a cada entrevista, les respostes també han de ser les mateixes. Si no és que optes per mentir i inventar-te vides que no has viscut. Acabats aquests llibres que hi havia a casa, un dia vaig descobrir que cada mes, crec, a la plaça de Sants (llavors Salvador Anglada) hi aparcava un bibliobús. Omplies una fitxa amb les teves dades personals i et deixaven llibres. Els llegies a casa i (al mes següent o quan fos que hi tornaven) els retornaves i te’n deixaven d’altres. Saber que hi havia un 1 invent que es deia bibliobús em va obrir tot un catàleg de possibilitats impreses. Era de la Diputació, si no mentia el rètol que lluïa a la carrosseria: “Biblioteca Móvil de la Diputación de Barcelona”. Junt amb les parades dominicals de llibres vells del mercat de Sant Antoni, aquesta va ser la meva font bàsica de subministrament de llibres. Quan vaig començar a treballar — als catorze anys– també vaig començar a comprar-ne. I he de confessar que, igual que hi ha polítiques que sense voler es fiquen a la bossa pots de crema antienvelliment, de tant en tant en robava. (Pobre Drugstore del passeig de Gràcia, que fàcil que era emportar-se’ls!) I com que una cosa porta a l’altra, llegir impel·lia a escriure. Perquè, en certa mesura, quan escrius repliques o matises textos que t’han agradat. I perquè –siguem sincers– no hi havia gaire més a fer. Si, com era el meu cas, eres un noi de pis, d’aquests que eren poc sociables i no els agradava baixar al carrer a jugar, llegir et permetia créixer. Fos el que fos: novel·les d’Emilio Salgari, de Franz Kafka, de Mark Twain, de Delis Pitt o de Samuel Beckett, una rere l’altra i no de manera programada. Recordo una vegada, a Catalunya Ràdio, que Antoni Bassas va entrevistar Terenci Moix. Jo hi era present. En Terenci, que en aquella època es passava el dia acolorint amb no sé quin programari imatges de pel·lícules antigues, de grecs, de romans i d’egipcis, em va preguntar en un moment determinat: “¿Creus que, si haguéssim tingut aquests ordinadors que tenim ara, tu hauries escrit?”. Abans que li contestés es va avançar i em va dir que creia que ell, no. D’adolescent escrivia perquè odiava el món que m’envoltava, el règim claustrofòbic que regia el país i els meus pares. Sobretot ma mare, que em semblava dèspota, per dir-ho suaument. Només vaig començar a entendre-la una mica molts anys després d’haver fotut el camp de casa i haver-me’n distanciat. Quan vivia amb ells cada dia posava per escrit la nàusea que em produïa tot el que m’envoltava. I m’hi vaig acostumar. A la nàusea, al món i a escriure cada dia. Em servia de teràpia, suposo, i potser per això vaig aconseguir no llançar-me pel balcó, com tantes vegades havia imaginat. El primer text que vaig escriure i que podríem considerar un conte es deia precisament ‘El suïcidi’. Jo devia tenir catorze anys. ¿Potser quinze? Anava d’un adolescent que un cap de setmana es queda tot sol a casa. És un pis d’un edifici petit, com algun dels que coneixia a Sants, amb un pati interior al qual s’aboquen les portes de tots els pisos. No hi ha cap veí a cap pis. Tothom ha marxat fora. Després de tot un procés mental que els estalvio, l’adolescent protagonista salta la barana del seu balcó i va a parar al pati. Però no es mor. Fins al pati hi ha menys metres dels que li calien per morir esclafat. Després de l’impacte, l’únic que nota és que no pot posar-se dret, ni bellugar les cames. Però sí arrossegar-se. És així com, empenyent-se amb els braços –ara l’un, ara l’altre–, aconsegueix pujar els graons fins, moltíssima estona més tard, arribar a la planta on viu. Alça el tors, fica la clau al pany i obre la porta del pis. Arriba novament fins al balcó i aleshores, per comptes d’aferrar-se als barrots per intentar elevar-se fins al límit de la barana i tornar-se a llançar al buit, ho deixa estar. També escrivia poemes que per fortuna no llegirà ningú (perquè, encertadament, un dia els vaig cremar), igual que coses que em semblaven novel·les, pàgines amb provatures que només tenien sentit per a mi… Escriure em confortava. No somiava “ser escriptor”. Voler “ser escriptor” és tota una altra cosa. És posar, per damunt de la passió per escriure, la dèria de “ser algú”. Ara farem un flaixbac. Quan anava a aquell bibliobús aparcat al bell mig de la plaça de Sants no sabia que el primer va néixer amb la Mancomunitat, per l’impuls bibliotecari que hi va projectar Eugeni d’Ors. Tampoc no sabia que va ser la Generalitat de l’època republicana qui els va consolidar. Ni sabia que l’últim viatge que va fer un d’aquests bibliobusos (el que subministrava llibres al front de guerra) va tenir lloc el 23 de gener del 1939, quan les tropes de Franco estaven a punt d’entrar a Barcelona. Dins del bibliobús hi anaven Mercè Rodoreda, Joan Oliver, Francesc Trabal i Armand Obiols. Cap a l’exili. Que, per comptes de per proveir de llibres els ciutadans, un bibliobús s’hagués de fer servir per portar escriptors a l’exili és un 2 retrat nítid del que hem viscut al llarg de la història, i del que vivim encara ara. Em pregunto si haurem de tornar a fer servir aviat un bibliobús perquè les persones (siguin o no escriptors) puguin escapar de la injustícia, de l’opressió, de la tirania. Moltes gràcies.

El text que Quim Monzó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, va llegir al Palau de la Música

Pablos Iglesias mantindrà avui una trobada amb Pedro Sánchez dins de la ronda de contactes que manté el candidat socialista amb les diferents forces polítiques per formar govern. Abans de la reunió, Pablos Iglesias ha passat per ‘Los Desayunos de TVE’ per posar condicions al possible acord que hi puguiu haver amb el PSOE. Ha dit que els socialistes ‘s’han d’aclarir’ i descartar d’una vegada per totes Ciutadans si volen negociar amb Podem. ‘No té sentit que el PSOE faci dues negociacions en paral·lel’, ha dit el líder de Podem, que ha qualificat Ciutadans i Podem com a incompatibles. Per aquest motiu, Iglesias ha explicat que durant la trobada d’avui li plantejarà a Sánchez que esculli entre un dels dos partits: ‘Espero que estigui d’acord amb mi i que a partir de demà ens posem a treballar en l’elaboració d’un govern de progrés‘, ha dit. I ha afegit: ‘No vull un ball de màscares’.

Iglesias demana al PSOE que descarti Ciutadans abans de començar a negociar

El balanç de morts pel brot d’Ebola que afecta l’est de República Democràtica del Congo (RDC) ha superat ja les 2.000 víctimes, segons les últimes dades que ha publicat aquest divendres el govern, mentre que la xifra de casos se situa ja per sobre dels 3.000. El brot, que va ser declarat oficialment l’1 d’agost del 2018, és el segon més mortífer fins avui a nivell mundial, després del que es va registrar a l’Àfrica Occidental entre els anys 2013 i 2016 que va causar més d’11.300 morts. Precisament, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha instat els seus socis a respondre i augmentar la seva presència per detenir la propagació de l’Ebola, coincidint amb la detecció d’un nou cas exportat a Uganda. ‘Estem treballant en un entorn increïblement complex, però gràcies al suport dels donants i a les accions que ha pres el Ministeri de Salut, l’OMS i els seus socis, hem salvat milers de vides’, ha afirmat el director regional de l’OMS a l’Àfrica. ‘Fem una crida a les ONG i als socis de l’ONU perquè continuïn accelerant totes les activitats. Tots tenim un paper a exercir i cadascú de nosaltres ha de ser responsable del que firmem, perquè només així podrem acabar amb aquest brot’, ha advertit. Segons l’OMS, més de 200.000 persones han estat vacunades contra l’Ebola al país.

El brot d’Ebola a la República Democràtica del Congo ja deixa més de 2.000 morts

La Federació d’Associacions per la Llengua – Escola Valenciana celebra la seva festa anual. És un acte per a retre homenatge a persones i col·lectius que han destacat en la defensa i la normalització de la llengua al País Valencià i, també, el moment en què l’entitat presenta públicament els eixos de treball del curs. La setzena Nit d’Escola Valenciana se celebra a Albocàsser (Alt Maestrat), el 17 de novembre, dissabte. En parlem amb Natxo Badenes, president d’aquesta entitat: —Enguany ho celebrem a Albocàsser, a l’ermitori de Sant Pau, un lloc emblemàtic per al valencianisme: l’any 1933 s’hi va fer la primera Colònia Escolar Valencianista, coordinada per Carles Salvador i on van participar mestres com ara Soler i Godes, el mestre Boix i tants d’altres, molts d’ells signants de les Normes del 32. Va ser el primer pas per a posar en marxa el valencià en el món escolar. —Justament aquests dies se celebra el centenari de la Declaració Valencianista i s’ha parlat prou de les reivindicacions de preguerra. Amb aquest homenatge recordeu una feina que va ser segada per la guerra del 1936 i la dictadura… —Evidentment. I, justament, enguany, el guardonat amb el premi Trajectòria és el mestre Ferran Zurriaga, que els anys seixanta va recollir aquella torxa: és un dels impulsors de la nova escola valenciana. D’aquesta manera, lliguem perfectament l’entorn amb un dels guardonats, mestre freinetista i que en plena dictadura va començar a treballar per l’ensenyament en valencià que tenim avui a les nostres terres. —Veure aquesta línia de continuïtat, malgrat totes les dificultats, dóna una perspectiva diferent de l’actualitat. —Sí: les coses mai no arriben on arriben si no hi ha algú darrere. Cal recordar que, si som on som, és gràcies a molta gent que, en moments molt durs i molt foscos, i amb problemes fins i tot personals, va ser capaç de tirar endavant aquests projectes. La societat valenciana els hem d’estar sempre agraïts. —Com a exemple de recuperació amb nova empenta, hi ha la Federació Coordinadora de Muixerangues, amb el premi a l’Ús Social del Valencià. —És un moviment que aquests darrers deu anys ha crescut moltíssim, amb més de vint colles federades. I representen l’esforç, treballar conjuntament per tirar endavant. No és habitual que es reconega una entitat que gairebé acaba de nàixer, però creiem que és importantíssim l’esforç que significa unir les muixerangues, que també ajuden a vertebrar el país: és gent capaç de fer pinya, de sumar també els nouvinguts i integrar-los amb normalitat. És un premi molt merescut. Pensem que tots els qui treballem per la cultura i per la llengua al País Valencià hem de fer pinya. —I ens falta el premi Extraordinari. —Cada any, l’entitat federada de la zona on celebrem la Nit decideix a quina personalitat de la comarca atorguem aquest premi. Enguany, ha estat Maestrat Viu, i el premi, per a Manuel Vicent Albiol, un mestre de Vinaròs que ha fet una gran tasca, també en l’assessoria per al valencià. En moments molt durs, amb governs amb els quals no era fàcil de treballar, ell ha estat fidel i, a poquet a poquet, ha anat fent i sumant escoles a les línies en valencià. —A més dels homenatges, a la Nit d’Escola Valenciana anuncieu el lema de les Trobades i les línies de treball del curs. —Durant el sopar, presentarem la nova campanya: direm les localitats on farem les Trobades, que enguany en seran vint-i-una, el disseny de la samarreta i del cartell, tot. Enguany, dedicarem les Trobades i les festes per la llengua al lexicògraf Francesc Ferrer Pastor. —Com enfoqueu el paper d’Escola Valenciana en un curs marcat per les eleccions? —Entenem que serà un any un poc complex, tots els anys electorals ho són. Però Escola Valenciana ho encara amb tota normalitat i serenitat. Sí que farem una cosa que us vull avançar. —Digueu. —Aquesta setmana vinent, traurem un concurs públic a les universitats valencianes perquè volem fer un estudi sociològic i saber què ha significat Escola Valenciana i, la cosa més important de totes, què n’espera la societat en el present i de cara al futur. Han estat trenta-quatre anys d’activisme i volem que ens avaluen, que ens diguen què fem bé, què fem malament i, sobretot, què espera de nosaltres la societat. Volem ser com més transparents millor, que ens jutgen des de fora, des del món acadèmic, en un estudi rigorós. I Escola Valenciana haurà d’acceptar els resultats d’eixe estudi i donar-hi resposta. La responsabilitat que tenim davant de la societat valenciana és molt gran. Volem encarar els nous temps amb la claredat que la societat ens demana. —Ja han passat tres anys del canvi institucional: com ha estat la ressituació en el nou context polític? —Bé, han estat molts anys d’haver d’anar a la contra, abans. I hem tingut les nostres discussions sobre com encarar els nous temps. Al final, tenim clar que sempre hem de treballar per allò que considerem que cal fer al País Valencià. En aquests tres anys s’ha millorat: hem passat d’un 30% i escaig de centres que feien ensenyament en valencià a un 52%, actualment. S’ha avançat. Però a la conselleria i a l’administració valenciana li reclamem i li reclamarem, i no ens en cansarem, que s’aprove la competència lingüística a la funció pública i que es comence a treballar en una nova llei d’igualtat lingüística al País Valencià. És cert que el govern és més sensible a les nostres reivindicacions, que és més fàcil de parlar-hi, i ja és important, però això no sempre indica que ens facen cas. Escola Valenciana continuarà reclamant. I hem dit a tots els partits que van signar el Botànic que, si no s’aprova la competència lingüística en aquesta legislatura, si no està escrit i signat per tots que el primer any de la nova legislatura la capacitació lingüística serà aprovada per les Corts, Escola Valenciana no donarà suport a un nou Botànic. —Us han respost? —Com que en l’anterior pacte del Botànic ens van respondre que es faria i, de moment, no s’ha fet (falten uns cinc mesos de legislatura i dubte que s’aprove en aquest temps, ja ho veurem), ara ho volem per escrit i signats per tots. Perquè es complesca. Ho hem dit a tots els síndics del Botànic i ens han dit que hi estarà. —Encara cal fer explícit que no és una mania sinó una demanda social. —És una demanda social que, a més, preveu la mateixa llei, la que es va aprovar l’any 1983 sense cap vot en contra: estableix que tothom al País Valencià ha d’acabar l’ensenyament obligatori dominant les dues llengües oficials. I també diu que tothom té el dret d’adreçar-se a les administracions, i que l’atenguen, en valencià. Per tant, parlem simplement de complir la llei que es va aprovar el 1983. Tan senzill com això. Entenem que un govern legisla quan té una demanda social. Per això Escola Valenciana no deixarà d’intentar unir com més entitats millor per demanar aquesta capacitació. L’administració té a la mà fer-ho o no fer-ho. Nosaltres, governe qui governe, hem dit, diem i continuarem dient, que és una qüestió innegociable i de màxima urgència.

Natxo Badenes: ‘Escola Valenciana no donarà suport a un nou Botànic si no garanteixen la competència lingüística el primer any’

El president de la Generalitat, Ximo Puig; la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra, i el secretari general de Podem al País Valencià, Antonio Estañ, han mantingut aquest dijous una reunió de treball en la qual han decidit que al setembre es reuneixi la comissió de seguiment de l’Acord del Botànic en la qual s’abordarà la posada en marxa d’una auditoria ciutadana. Així ho han explicat Oltra i Estañ en atenció als mitjans de comunicació, després d’aquesta primera trobada dels dirigents del Consell amb el nou secretari general de Podem en la qual s’han tractat, a més, les prioritats que han de marcar els pressupostos de la Generalitat de l’exercici vinent. En la seva intervenció, Estañ ha explicat que ha traslladat al Consell la necessitat d’iniciar una auditoria ciutadana perquè ‘l’Acord del Botànic suposava un canvi en model polític que havia de vindre d’un acompanyament de la societat valenciana’. Per això, creu que cal començar a establir els mecanismes necessaris de participació i fiscalització perquè aquest acompanyament es produeixi i ‘s’exigisca a l’acció política prendre mesures més transformadores’, ha puntualitzat. ‘Sintonia, harmonia i lleialtat’ Al seu torn, Oltra ha indicat que ja s’està treballant en els comptes de la Generalitat i al setembre començaran a abordar-les amb els partits que conformen l’Acord del Botànic. També ha explicat que a la trobada han traslladat a Estañ els objectius marcats en el Seminari de Govern-Estiu 2017 d’Ademús, on ‘el full de ruta del pacte es concreta a partir de mesures singulars de cada conselleria’. Oltra ha destacat la ‘sintonia, harmonia i lleialtat’ amb la qual treballen les formacions integrants de l’Acord del Botànic, juntament amb la societat civil, que intervé ‘mitjançant del mecanisme de codecisió i participació i dels futurs mecanismes d’avaluació que s’apliquen’. Moció de confiança a Puig Insistit Estañ sobre si ha plantejat a Puig la seva proposta de qüestió de confiança, ha indicat que aquesta iniciativa s’inclourà dins del paquet de mesures de l’auditoria ciutadana que s’abordarà en la comissió de seguiment del Botànic al setembre. ‘Una de les propostes que traslladarem al setembre és com desenvolupem a mitat de legislatura algun mecanisme per a retre comptes perquè sempre d’una manera reglada s’assumisca una moció de confiança que permeta avaluar el que s’ha fet a mitat de legislatura’ ha puntualitzat.

Consell i Podem convocaran la comissió de seguiment del Botànic al setembre i abordaran l’auditoria ciutadana

El candidat de Podem a les eleccions espanyoles, Pablo Iglesias, s’ha compromès a convocar un referèndum a Catalunya el primer any de legislatura si guanya les eleccions del dia 20. ‘Més d’un any em semblaria no assumir l’actualitat d’un tema que es podria haver resolt fa bastant temps’ ha dit. Iglesias, que ha intervingut en el fòrum d’opinió Barcelona Tribuna, ha dit que sobre aquesta qüestió es podrien entendre amb els socialistes i especialment amb els catalans. Tanmateix, segons ell, el PSOE ‘mana massa’ sobre el PSC i no s’escolta el discurs que molts socialistes catalans voldrien fer en aquest moment. Majoria absoluta per a fer-lo El candidat d’En Comú Podem a Barcelona, Xavier Domènech, també ha parlat aquest matí d’aquesta proposta i ha demanat un referèndum amb un ‘debat real’. ‘Quan tinguem el referèndum, tindrem un debat molt interessant sobre el futur.’ Amb tot, ha reconegut que Podem havia de tenir majoria absoluta per a poder fer el referèndum.

Iglesias promet un referèndum a Catalunya en el primer any de legislatura

SERGI LALIGA (@sergilaliga) i ARNAU VIÑEGLAS (@arnauSiqe6) Maig de 1983, les portes del Castro Theatre -a San Francisco- romanen tancades davant les immenses cues de persones disfressades dels, ja en aquella època, emblemàtics personatges de Star Wars. El món s’estava preparant per marcar un punt d’inflexió en les estrenes de cinema. L’episodi VI de la Guerra de les Galàxies, el Retorn del Jedi, va esdevenir una de les produccions més cares de la història amb un cost total de 32,5 milions de dòlars. La mort de Darth Vader i l’adveniment de Luke Skywalker com al darrer mestre Jedi a l’Estrella de la Mort és, encara, gravat a les retines dels espectadors més veterans. Trenta-quatre anys més tard, el juliol de 2017, milions de persones s’aplegaven davant pantalles i ordinadors tot mirant tres lletres: HBO. La plataforma digital portava en exclusiva els set capítols de la setena temporada de la sèrie Joc de Trons. Dracs, soldats i criatures fantàstiques, combinades amb uns efectes especials sense precedents, i amb un cost de 10 milions de dòlars per capítol i 100 milions per la temporada completa. La producció de George R.R. Martin ha servit per confirmar un procés que es va gestant des d’anys enrere: la pèrdua del format de les sitcom, la desaparició de les sèries amb episodis de menys de mitja hora i l’evolució cap a un format de llargmetratges en cadena. Joc de Trons ha estat la més destacada de totes, a tots els nivells, tant per audiència, per extensió, així com per cost. No obstant això cada vegada són més les sèries que presenten un format similar a la ja mencionada. Stranger Things, Narcos, Black Mirror o The Get Down són algunes de les produccions que avancen cap a aquest format, i totes elles porten darrere un segell clar i internacional: les lletres vermelles de Netflix o la marca de Home Box Office (HBO). Internet, la mare de les sèries Entre el monopoli del cinema al segle XX i l’apogeu actual de les sèries, la transició l’han protagonitzat produccions com Los Soprano i Lost (Perdidos). És en aquest context, en la primera dècada del segle XXI, on trobem l’origen del fenomen de les sèries de gran format i producció. La seva notorietat va lligada a la culminació d’Internet al món occidental. L’il·lustrador i col·laborador en la secció de sèries a RAC1 Àlex Santaló associa l’èxit d’aquesta indústria al ‘boom de les vies legals i no legals d’accés a les sèries que van arribar al país’. D’aquesta manera, la fàbrica de les sèries ha conduït a la població a un altre tipus de consum, lligat a l’aparició de les xarxes socials. La societat s’ha endinsat en un món en què l’emissió d’un capítol és una data que s’espera amb impaciència, amb una necessitat imperiosa de devorar la sèrie tot just difosa. Estar al corrent de la trama de la sèrie esdevé un requisit per sentir-se connectat a l’actualitat, gairebé com un passaport necessari per comentar els successos més xocants a les xarxes socials. ‘No miris el capítol sense mi!’ El 1997, Netflix naixia com una petita companyia dedicada al videoclub a domicili als Estats Units. Vint anys després ha esdevingut una empresa multinacional amb més de 100 milions d’usuaris arreu del món. La N vermella és la viva imatge de l’esclat de les plataformes digitals d’streaming. HBO i Amazon completen el podi d’aquest model amb més èxit. En funció del contingut i del tipus de pagament, trobem diverses classes de sistemes de vídeo sota demanda: des de televisió a la carta amb els continguts del mitjà de comunicació en qüestió, sistemes pay per view on paguem per les peces que consumirem, o les plataformes de subscripció -on emmarquem Netflix, HBO o Amazon- que són les que ofereixen un consum il·limitat de continguts a canvi d’una quota. La continuïtat en una història que ofereixen les sèries, amb un seguiment més regular que les pel·lícules, acaba per convertir-les en un vox populi modern a l’abast, especialment, de les noves generacions. Amb un impacte majúscul en els usuaris, les sèries han relegat el cinema a un segon pla i ocupen un gran espai en la interacció social. Àlex Santaló posa l’èmfasi en les xarxes socials, les quals considera que ‘han obert una nova perspectiva que abans no teníem’. El lligam emergit provoca que, a la llarga, s’acabin generant nous ‘grups socials’ on es creen vincles entre persones amb el simple motiu de comentar els episodis de la sèrie. De l’espera setmanal als ‘velocistes’ Les plataformes digitals han fet desaparèixer el model canònic del capítol per setmana, les sèries es publiquen per temporades i això acaba creant autèntics ‘velocistes’ de sèries. Elena Neira, consultora de màrqueting online, xarxes socials i tecnologia i directora del mitjà digital La otra pantalla, posa l’accent que ‘el tipus de consum lineal de televisió està envellint, és un visionat que els joves no abracen’. Les plataformes d’streaming han redefinit el concepte del temps i l’espai d’emissió, ja no existeix la limitació del temps; les noves regles del joc permeten que l’espectador creï les seves pròpies graelles temporals i els seus horaris d’emissió. La flexibilitat horària, el fenomen de ‘l’anytime, anywhere, anyway’ és el principal atractiu d’aquestes plataformes. Així ho confirma Julià Oliver, estudiant de tercer d’Enginyeria de Materials a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i usuari de Netflix des de mitjans de 2015. ‘Sempre trobo coses noves per mirar, adaptades al que m’agrada, com vull i quan vull, i aquest és el principal benefici que tinc amb Netflix’, assegura Oliver, que alhora considera que l’altra gran fornt en què juga la plataforma és el preu, que ‘compartit amb dos amics més’ li ofereix un ‘contingut il·limitat per tan sols 3€ al mes’. Els mitjans d’streaming no només estan jubilant el model convencional de la televisió, sinó que han provocat una disminució de la pirateria. La teoria de l’experta Neira és que ‘sencillament, pagar 10 euros per un contingut de qualitat és molt més còmode que piratejar’. Les plataformes digitals, oferint un consum il·limitat de sèries i pel·lícules per una tarifa reduïda, han minimitzat la pràctica de la descàrrega il·legal, que havia reclutat un exèrcit de pirates informàtics la primera dècada de segle. El cercle viciós de la subscripció Les plataformes ‘SVOD’ han aconseguit trobar en les subscripcions dels seus usuaris la ‘panacea’ comercial del segle XXI. Acostumats al model hegemònic televisiu, amb la preponderància de la publicitat, Netflix o HBO obliden aquest mètode, alhora que l’exploten. Els ingressos que no facturen per publicitat, els extreuen de les tarifes que abonen els seus usuaris, xifra que gira al voltant dels 10€ mensuals. Posant l’exemple de HBO, una empresa que actualment compta amb 130 milions d’usuaris, a un preu de 10 dòlars per subscripció, ens trobem que la companyia compta amb un total de 1300 milions de dòlars de facturació, únicament amb les subscripcions dels usuaris. Però, què fan les companyies amb aquests diners? El segon èxit de les plataformes de streaming és la creació de contingut propi i exclusiu. Cada dia són més les sèries que apareixen sota el títol ‘Netflix Original’ o ‘HBO exclusive’, produccions amb grans quantitats de diners al darrere i preparades per a assolir el reconeixement mundial. Les plataformes SVOD s’han convertit en el fenomen del segle XXI. El desplegament mediàtic que s’hi aplega al seu voltant, el component social i la influència que tenen, incideix especialment en les noves generacions. Les tardes de ‘televisió i manta’ s’han convertit en tardes de ‘Netflix and chill’, les llargues cues davant de les sales de cinema, fins i tot amb el fenomen de les disfresses – com passa amb Star Wars – han quedat en un segon pla tret de situacions molt excepcionals. El món audiovisual tal i com el coneixíem està canviant i està quedant reduït a una pantalla d’ordinador, un mòbil o una tablet. Com va dir en el seu dia Kevin Spacey, l’actor nord-americà que donava vida a Frank Underwood a House of Cards, ‘ja no vivim en un món lineal. No vivim tampoc en un món que estigui satisfet amb l’statu quo. Sempre en volem més, i en necessitem més. Hem fet de les sèries i de les plataformes de vídeo sota demanda el dogma dominant de la nova dècada, en què els individus han convertit les sèries en una nova religió.

‘Netflix and chill’: el dogma del segle XXI

La Comissió Europea (CE) ha creat una llista de 23 països d’alt risc per les ‘deficiències’ en el control del blanqueig de capitals i finançament de grups terroristes que inclou Aràbia Saudita, Líbia i Panamà. D’aquesta manera, l’executiu comunitari aplica criteris més estrictes i amplia el llistat elaborat el juliol de 2018, amb només dotze territoris identificats. Els bancs de la UE hauran de supervisar les operacions financeres procedents d’aquests països. ‘El diner brut és l’ànima de la delinqüència organitzada i el terrorisme’, ha assegurat la comissaria de Justícia, Věra Jourová en un comunicat. El parlament i el Consell Europeu hauran de confirmar l’aprovació del reglament emès aquest dimecres en un mes. Un cop aprovat, entrarà en vigor vint dies després. Fins ara, a la llista de països hi havia dotze estats i jurisdiccions que ‘posaven en risc’ el sistema financer europeu per l’entrada de capitals lligats a activitats il·lícites: Bahames, Botswana, Corea del Nord, Etiòpia, Ghana, Iran, Pakistan, Sri Lanka, Síria, Trinitat i Tobago, Tunísia i Iemen. Després d’examinar detalladament 54 jurisdiccions que tenen un ‘impacte sistèmic’ per la UE amb una nova metodologia, Brussel·les manté aquests territoris i n’afegeix onze més: Afganistan, Samoa, Guam, Iraq, Líbia, Nigèria, Panamà, Puerto Rico, Samoa Americana, Aràbia Saudita i les Illes Verges dels Estats Units. Per cada país, la Comissió ha revisat el nivell d’amenaça actual, els marcs legals i els controls per prevenir els riscos de finançament del terrorisme i blanqueig de capitals basant-se en els criteris estrictes que marca la directiva contra el blanqueig de diners, posada en marxa el 2008. Com a resultat de formar part del llistat, els bancs i altres entitats europees hauran de supervisar les operacions financeres que impliquin clients i institucions financeres d’aquests països per identificar millor els fluxos de diners sospitosos. Segons la Comissió Europea, aquesta llista permet que els estats interessats identifiquin les àrees de millora. L’executiu comunitari també defensa que aquestes mesures ajudaran a resoldre els riscos derivats de la creació d’empreses i estructures opaques que puguin ser utilitzades per delinqüents i terroristes per ocultar els beneficiaris reals d’una transacció.

La UE crea una llista de 23 països amb risc de blanqueig i finançament del terrorisme i inclou Aràbia Saudita i Panamà

Dissabte, dia 29, el president de la Generalitat Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí faran a Perpinyà l’esperat acte públic del Consell per la República. Serà al Parc de les Exposicions i començarà a les 12.00, si bé els organitzadors recomanen que la gent hi arribi a partir de les 8.00, quan se n’obrirà la porta A partir de les 10.15 hi ha planificades actuacions musicals per a fer més amena l’espera i de les 11.30 a les 12.00 es faran castells. La delegació nord-catalana del Consell de la República espera que hi assisteixin vora vuitanta mil persones i ha avisat que les autoritats franceses no consideren l’acte una manifestació al carrer, sinó un esdeveniment públic en un recinte tancat, com un espectacle esportiu. És per això que les condicions d’accés seran dràstiques, influïdes també pel context de ‘alerta antiterrorista’ que de fa anys viu l’estat francès. El Consell per la República també ha avisat que la policia francesa farà controls aleatoris després de la frontera administrativa entre l’estat espanyol i el francès. Guia de l’acte del Consell per la República a Perpinyà: tot el que us cal saber Controls als accessos S’ha prohibit l’entrada al recinte de pals rígids (amb l’excepció dels pals de bandera de plàstic buits i d’1,5 metres com a màxim de llarg), llaunes, vidre, drons, maletes i bosses grosses (més de 25 litres), cascs i ràdios o walkie-talkies. Tampoc no es permetrà d’entrar-hi begudes alcohòliques, neveres portàtils, productes inflamables, bengales o artefactes pirotècnics, làsers, armes, eines, objectes d’acer o metall o aerosols, amb l’excepció de l’aigua. A l’entrada del recinte es faran controls sistemàtics als assistents. Trenta-sis files amb controls per a accedir al recinte El president del Consell per la República, Josep Bonet, ha explicat a Ràdio Arrels que hi haurà trenta-sis entrades diferents amb detectors de metalls perquè la gent pugui entrar simultàniament. El dispositiu de seguretat no el farà la policia francesa, sinó la mateixa empresa de seguretat privada que s’encarrega de la USAP amb la col·laboració dels voluntaris del Consell per la República. Tota la informació de l’esdeveniment la trobareu a la Guia de l’acte de Puigdemont, Ponsatí i Comín a Perpinyà. Què podeu veure a Perpinyà? Descobriu-ne la història amb els seus edificis

Consells de seguretat per a accedir a l’acte del 29 de febrer a Perpinyà

Svetlana Aleksiévitx , la Premi Nobel de Literatura 2015, no es mossega la llengua. És una dona valenta. Sòbria. Clara. Plena de lucidesa. Les engalta tot i ser una persona ‘non grata’ al seu país, Bielorússia. Diu que no té por. Aquests dies és a Barcelona on participa en la Fira Literal, fira d’idees i llibres radicals, amb més de seixanta editorials i més de cinquanta autors d’Europa, aquest cap de setmana a Fabra & Coats. I la setmana que ve protagonitzarà una sessió dins de Kosmòpolis, al CCCB, on conversarà amb l’escriptor Francesc Serés. El petit segell Raig Verd, al capdavant del qual hi ha Laura Huerga, ha publicat recentment al català tres dels seus llibres més destacats: Temps de segona mà. La fi de l’home roig (on parla de la fi de l’era comunista a la Unió Soviètica), La pregària de Txernòbil. Crònica del futur (sobre el desastre nuclear), i Els nois de zinc (sobre els soldats soviètics i la guerra d’Afganistan), tots tres traduïts del rus per Marta Rebón. Svetlana Alexievitx diu que aquests volums formen part de l’Enciclopèdia de la utopia vermella que ha escrit durant trenta anys. Els seus són llibres impactants, a cavall del periodisme i la literatura, on mostra una polifonia de veus, de testimonis. És un dir on ella desapareix i en queda amb tota la seva potència (plena de dolor, patiment, cruesa, amor) el monòleg de testimonis directes de cadascun dels esdeveniments que Aleksiévitx mira de mostrar i d’entendre, des de la pluralitat de la societat, dels individus que han viscut i patit aquests fets. I els seus llibres, que són la consciència d’un país, també mostren la manera d’esquinçar el pensament únic (sigui d’estructura comunista sigui capitalista), per aconseguir una llibertat de pensament. Aquest totalitarisme pervers i aniquilador, la societat de l’antiga Unió Soviètica l’ha patit amb escreix, però els seus llibres i idees depassen l’URSS, mostren una realitat universal, perquè en cada racó de món passa que se t’imposa un pensament, uns prejudicis, etc. Ella és en aquest sentit una dona extraordinària. Ahir va atendre la premsa. Va ser generosa, extensa en els seus raonaments i explicacions, i va començar parlant del fet que un dia el comunisme tornarà… «L’ideari comunista un dia tornarà a les nostres vides. Jo m’he dedicat a explicar la variant russa, que va començar d’una manera bonica però va acabar amb un bany de sang. M’interessa el socialisme quotidià, el que afecta la vida de les persones.» Sobre la importància del periodisme en la vostra vida? «Sóc periodista. El meu pare també va estudiar periodisme. I tot i que no va exercir aquesta professió, jo volia ser com el meu pare i, per això, la meva vocació ve de ben petita. Ell era mestre d’un poble petit. I jo en aquell poble parava l’orella i volia explicar les veus de les dones. Perquè després de la guerra només hi havia dones. I eren elles les que parlaven de la guerra. Això em va formar. A la facultat la formació era massa genèrica. Com diu un còmic conegut rus: un ha de ser autodidacta. Sí, ho has de ser. Has de posar les antenes perquè captin la vida de les persones. Perquè la gent normal es conforma amb poc, per això accepten que la premsa publiqui sobretot informacions banals. Però no pot ser. Ens hem de renovar constantment. Per això jo em formo amb la meva professió, però també mirant una pintura, escoltant música, passejant pels carrers de moltes ciutats i pobles… I tot això acaba concentrant-se dins la meva intuïció. La literatura la vaig començar dins del periodisme.» «Vaig començar cercant el testimoni de les dones per explicar la guerra. Elles tenen una visió més interessant que els homes, que acostumen a cercar justificacions. Elles saben que la guerra és sagnant. Per aconseguir el testimoni veritable d’aquelles dones, primer jo em vaig haver d’alliberar de prejudicis, per després ajudar a treure aquests prejudicis a aquests testimonis. El premi més important que puc obtenir a la vida no és el Nobel, és aquell agraïment que rebo quan ajudo una persona a treure d’ella mateixa pensaments i records que no era conscient que tenia. La memòria té moltes portes tancades amb pany i forrellat. Jo quan entrevisto algú no vaig amb una llista de preguntes sinó que intento fer-m’hi amiga. És la manera que ella es pot obrir i parlar d’aquestes bogeries, com la guerra. Alhora, tu has de ser interessant per a aquestes persones. La gent del carrer és el material que conforma la gran història, però passa que és habitual que ningú escolti aquestes veus. Cercar-les és sortir del periodisme banal. I és anar més enllà, perquè el periodisme tracta la informació i la literatura tracta el misteri de l’ànima humana. Els meus llibres són totes dues coses. És un canvi substancial.» «Jo formo part de la generació de la Perestroika, una generació que negava el comunisme. No pas l’deari, que és bonic, sinó la realització. Avui encara no estem preparats per a viure en un ideari comunista on tothom visqui en condicions. Potser d’aquí a dos-cents anys, no ho sé. Però falta temps. Als anys noranta regnava un romanticisme que ens feia creure que lluitant contra el comunisme arribaria la llibertat. Però no va ser així. Ara hem de viure amb les rates que van sortir de la nostra pròpia naturalesa. L’ànima de cada persona, dins seu, hi té enterrat un monstre. En una societat totalitària és impossible alliberar la persona. De manera que quan va arribar la llibertat, no la vam saber exercir. No en sabíem. I va passar un temps que no hi havia poder. I els lladres el van prendre. I aquells que començàvem la revolució ens vam sentir en fals. Vivíem en un món d’il·lusió, inventat. Desconeixíem el món més enllà del Teló d’Acer. L’idealitzàvem. No pensàvem amb el capitalisme. La mentalitat russa nega el capitalisme, per això somniàvem el socialisme amb cara humana. No estàvem preparats per a aquest món cruel. I ningú tenia plans per a construir una socialdemocràcia. Van passar molts anys abans Gorbatxov no parlés de societat democràtica. I els líders de la Perestroika ens sentim completament fracassats. Avui les noves generacions no volen viure en un país enganyat, volen viure en un país gran. És en això que Putin té l’oportunitat. Ara tenim un país que construeix una cosa molt rara. La paraula ‘capitalisme’ no es diu, sinó que es parla del ‘mercat’. A Ucraïna hi va haver una insurrecció contra aquesta colla de lladres que van prendre el poder, però aquesta oligarquia torna.» Sobre els testimonis dels seus llibres, aquesta polifonia de veus, aquestes veus que parlen en elles mateixes, com aconsegueix Aleksiévitx aquesta profunda sinceritat? Semblaria que no n’hi ha prou cercant la complicitat de l’amistat. «No hi ha cap instrument psicològic. Quan m’acosto a aquestes persones no ho faig com una premi Nobel, sinó com una veïna. Comencem a parlar, com en els llibres de Dostoievski. Parlem un idioma humà. I cal aconseguir sortir del lloc d’idees banals característic del nostre temps. Perquè cada persona té una mena de tresor amagat, un cofre on guarda tot allò que ha llegit, que ha viscut, que ha escoltat… I dins d’aquest cofre hi ha una veritat nova. L’has de saber obrir per superar les banalitats. Ara recordo un oficial jove parlant de la guerra. Deia: era el nostre deure, ens hi van enviar, la guerra és matar o morir, és una rivalitat… Per sortir d’aquesta visió banal li vaig dir: ‘Però la guerra provoca assassinats, però només déu té la potestat de treure‘t la vida. Aleshores, com pot ser que la guerra s’atorgui aquest dret diví?’ I a partir d’aquí la seva veu va canviar, va entrar en el seu interior. Ara escric un llibre nou sobre l’amor: parlant amb tres dones molt maques, per entendre què és l’amor, després d’un quart d’hora ja parlaven amb total llibertat.» Sobre la catàstrofe nuclear de Txernòbil, de la qual ara fa trenta anys, l’escriptora en té un llibre, La pregària de Txernòbil. Crònica del futur, on apunta que és un repte de futur no pas de passat. Aleksiévitx explica sobre això: «Quan la primera versió del llibre va ser publicada al Japó fa deu anys, vaig visitar l’illa d’Hokkaido, on hi ha la central nuclear més moderna del país. Em van dir que ho tenien tot controlat i que a ells no els podia passar el que va passar a Txernòbil. Però el 2011, amb l’accident nuclear de Fukushima arran del tsunami, es van adonar que això que pensaven no era cert. Que ni la tecnologia més puntera pot guanyar la batalla contra la natura. Per això en una versió nova de La pregària de Txernòbil parlo de crònica de futur, perquè vaig entendre que la psicologia humana encara es fa la il·lusió sobre el fet que podem vèncer la natura. Però no. La primera vegada que vaig passejar per Txernòbil vaig veure que hi havia molts soldats armats. Els vaig preguntar perquè anaven armats i perquè eren allà, si l’enemic a Txernòbil era invisible, no servien els fusells, no es podia disparar contra la radiació. Es necessitaven altres armes: pensament, nova tecnologia… Aquest és un mal nou, un nou perill. No pots tocar les flors ni seure a terra… En el llibre hi ha el testimoni d’una jove esposa d’un bomber que va estar apagant el foc de la central i va quedar exposat a una gran radiació. A ella li deien que no podia tocar el seu estimat, ni fer-li petons ni res, perquè ja no era un home sinó un objecte perillós que s’havia de desactivar.» Svetlana Aleksiévitx durant la conferència de premsa, al CCCB. Preguntada si l’obtenció del premi Nobel ha permès que li sigui més fàcil publicar els seus llibres a Rússia, si el Nobel ha suposat un canvi en aquest sentit, respon: «Podria dir que a Rússia no tinc problemes per publicar. Perquè Rússia és un país molt gran i és impossible controlar-ho tot. El poder controla sobretot els mitjans de comunicació. Ara, també és veritat que el poder ataca lentament però amb decisió i el control aviat arribarà a les editorials. A Bielorússia no es publiquen els meus llibres, sóc persona ‘non grata’ allà. Però el que s’ha fet és publicar els meus llibres a Eslovènia. Hi ha formes de resistència. Però no em preocupa si publico o no a Rússia o a Bielorússia. El que m’interessa és escriure una obra interessant per a tot el món. En aquest sentit, la meva literatura ha de combinar literatura i periodisme, perquè tracta el temps d’avui i el temps etern.» Parleu-nos d’aquest nou llibre sobre l’amor que dieu que heu començat a escriure… «Quan després de trenta anys vaig acabar l’enciclopèdia de la utopia vermella, que han estat cinc llibres, ja no tenia res més a dir i no tenia sentit continuar per aquest camí. Les cinc etapes més importants dels últims cent anys de la nostra història ja eren explicades. Ho havia dit tot. En aquest punt, em vaig plantejar que els dos elements centrals de la vida de les persones són l’amor i la mort. Són el més important per a una persona. I en això estic.» I sobre la por, a partir de la qual s’han justificat tantes coses? Us heu plantejat fer una anatomia de la por contemporània? «El sistema soviètic autoritari va inculcar la por a diferents generacions. Aquesta por encara persisteix avui, perquè per dir segons què pots perdre la feina o ser expulsat de la universitat… Sí, la por. El sistema totalitari fa que la gent s’inhibeixi, que la gent no surti al carrer, no protesti. Això persistirà fins que no se’n vagin aquests governants que tenim ara. Però fixa’t que els nous patriotes a Rússia van en contra de Putin per considerar-lo massa tou. Què en sortirà de tot això? A Rússia és un moment molt perillós. Pel que fa a mi, jo no tinc por, i ja sé que entrar a la presó no és agradable, però no tinc por. Només tinc por que torni el passat, que aparegui altra vegada el nazisme a Rússia. Tot i que això va per llarg, perquè Putin fa hoquei i viurà molts anys.» Quan parleu del retorn del comunisme, a què us referiu? «Quan vaig emigrar del meu país vaig fer estada a Suècia, Alemanya, França… que són països on la gent ajuda els escriptors perseguits. I vaig descobrir, per exemple, que el sistema suec té molts elements socialistes: hi ha justícia, els impostos són molt alts. Em va xocar veure que una persona rep un percentatge de l’herència només, que l’altra part reverteix en la societat. El socialisme arriba en una certa etapa de l’evolució de la consciència. Perquè la idea de socialisme és bona, però el procés de dur-lo a la pràctica va ser nefast. Ja des del primer dia van començar a matar els millors representants del poble. Avui si a Rússia tinguéssim un Vàclav Havel, tot seria diferent. Però tampoc Putin no és el dimoni, sinó que Putin és un fet col·lectiu. Ha concentrat en la seva figura els anhels de la gent humiliada o enganyada. Però em pregunto, per què els nostres patiments com a poble no es converteixen en llibertat? Encara no en tinc la resposta.» Parleu-nos per acabar dels vostres referents en aquesta escriptura polifònica tan singular. «Els meus referents? Dostoievski, Varlam Xalàmov, Alexandr Herzen. Aquesta polifonia de veus és un intent de cobrir tot el territori de la nostra vida, crear un espai èpic. Què pensa el poble de Gorbatxov? I de Putin? Sense aquesta polifonia és impossible veure la veritat. Per això agafo testimonis d’edats diverses, de geografies diferents i també amb professions diferents. Hi involucro el màxim de gent possible. I incloc una persona en estat de xoc amb capacitat de reflexionar. Ara, és clar, quan els demano que rememorin els fets de fa tants anys, s’ha de tenir present que els records es transformen depenent de què s’ha viscut, si s’ha estat feliç, el que s’ha llegit… Amb tot, crec en aquesta veritat del conjunt. I també penso que avui m’agradaria llegir un llibre com el meu de l’antiga Grècia, per entendre el seu viure.»

Svetlana Aleksiévitx : ‘Quan va arribar la llibertat, no la vam saber exercir i els lladres van prendre el poder’

La comissió que investiga l’operació Catalunya al Parlament ha citat aquest dimarts a les 16.30 hores el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i a la seva vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, perquè donin explicacions per la presumpta guerra bruta de l’Estat contra electes catalans per la seva ideologia sobiranista. Tots dos ja han descartat fer-ho, remetent-se a un informe del Consell d’Estat que indica que ‘no existeix el deure’ de comparèixer en aquest espai parlamentari, com ja van fer la primera vegada que se’ls va citar, el 6 de juliol. Així, es tracta de la segona vegada que Rajoy i Santamaría declinen comparèixer, i JxSí va avisar que estudiaria elevar una petició a la Mesa del Parlament per ‘acudir als tribunals’ i denunciar-los per desobediència. Així i tot, l’informe del Consell d’Estat eximeix de comparèixer a membres del Govern de l’Estat a comissions d’investigació com la de l’operació Catalunya, en la qual aquest dimarts també s’ha citat l’exdirector general de la Policia Nacional Ignacio Cosidó, que tampoc no hi acudirà. Aquest dimarts també s’ha convocat per segona vegada el ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, i a l’excap de la Unitat de Delinqüència Econòmica i Fiscal (Udef), José Luís Olivera, que no han manifestat si aniran o no, segons ha informat el Parlament. Tampoc no ha confirmat ni declinat la seva participació l’exinspector cap de la Policia Nacional José Ángel Fuetes, per la qual cosa és dubte. MARTÍN BLAS SÍ ACUDIRÀ En canvi, l’excap de la Unitat d’Assumptes Interns de la Policia Nacional Marcelino Martín Blas també ha estat citat i està previst que sí acudeixi a la Cambra per respondre les preguntes dels diputats, segons ha informat el Parlament. La comissió d’investigació va començar els seus treballs el 23 de maig amb les compareixences dels periodistes que van començar a investigar l’operació Catalunya Patricia López i Enrique Bayo. Des de llavors, diversos experts han explicat que un grup de la Policia Nacional vinculat a Assumptes Interns investigava polítics sobiranistes catalans i generava informes sense base per iniciar una investigació judicial que filtrava a mitjans per generar pressió mediàtica.

El Parlament cita aquest dimarts Rajoy i Santamaría per l’operació Catalunya

Pedro Sánchez no podrà tramitar el pressupost espanyol si no fa un gest urgent per a abordar políticament el conflicte català. N’hi havia prou que ERC o el PDECat fessin decantar la balança, però l’anunci d’ERC que demà presentarà una esmena a la totalitat ja impedeix que els comptes passin el primer tràmit al congrés. Els vots de rebuig dels 9 diputats d’ERC s’afegiran així als 169 que sumen Cs, el PP i els diputats coalitzats d’UPN i del Fòrum d’Astúries. El suport a les esmenes anunciades ja supera amb escreix la majoria absoluta i encara s’hi poden afegir més vots. El PDECat també preveu de presentar aquesta setmana una esmena pròpia si el PSOE no es mou. Per a no entrebancar la tramitació del pressupost, els dos partits independentistes han exigit a Sánchez que comenci una negociació sobre l’exercici del dret d’autodeterminació en una taula de diàleg bilateral amb un mediador independent que certifiqui els acords i els incompliments dels compromisos. Fonts del PDECat confirmen que presentaran l’esmena divendres, quan s’acaba el termini per a registrar-les, a les dues del migdia. Malgrat l’evidència de les sumes i les restes, el PSOE ha assegurat que no ‘defallirà’ i que continuarà dialogant amb els grups parlamentaris. Divendres s’acaba el termini per a registrar les esmenes de rebuig, però ERC i el PDECat podrien retirar-les si arriben a un acord amb el PSOE abans del 12 de febrer, que és quan comença el debat a la totalitat. De fet, es preveu que la votació sigui l’endemà. La data coincideix, tanmateix, amb l’arrencada del judici als líders del procés. I això dificulta encara més qualsevol cessió dels partits independentistes que, de fet, ja van establir el preu de facilitar la tramitació a una taula de diàleg, encara que l’hipotètic gest no implicava un aval final al pressupost. Paral·lelament als moviments dels grups al congrés, els governs català i espanyol van provar de formar una comissió d’aquestes característiques en les dues darreres reunions que van tenir el vice-president, Pere Aragonès, i la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, amb la vice-presidenta espanyola, Carmen Calvo, i la ministra de Política Territorial, Meritxell Batet. Però el PSOE vol que aquesta taula la integrin membres del PSC, cosa que rebaixa les exigències dels independentistes, que demanen bilateralitat amb l’interlocutor espanyol. L’anunci de l’esmena d’ERC ha indignat el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que ha acusat ERC de fer una tenalla amb el PP i Cs, ‘contrària al progrés de tot Espanya i als interessos de Catalunya’. El fet és que les esmenes a la totalitat es voten sempre totes juntes perquè persegueixen el refús del projecte que s’avalua. És una qüestió de mecànica parlamentària. Per això és políticament significatiu que cada grup parlamentari presenti la seva i pugui defensar-la amb arguments divergents, si s’escau, dels altres grups que també s’oposen al projecte en qüestió. Sigui com sigui, la posició dels partits independentistes tapa qualsevol escletxa perquè el PSC pugui fer un tomb i negociar el pressupost de la Generalitat, que ara per ara depèn dels comuns. Sánchez pot continuar governant amb el pressupost prorrogat. Va dir que ho faria en l’acte de presentació de Jaume Collboni com a candidat del PSC a Barcelona, el 12 de gener, advertint el PP i Cs que governaria fins el 2020, passés què passés. No hi ha impediments legals: el govern del PSOE es pot mantenir amb el pressupost de Mariano Rajoy prorrogat. De fet, els socialistes espanyols van sospesar de fer-ho quan van arribar a la Moncloa, però Sánchez, després, es va decantar per jugar-s’ho a tot o res, intensificant la pressió sobre els partits independentistes. Davant el mirall andalús, el PSOE ha brandat l’amenaça que, si ell cau i hi ha eleccions espanyoles, el PP i Cs poden arribar a governar amb el suport de Vox i que Catalunya pot ser víctima d’una intervenció de l’autonomia més bel·ligerant que l’anterior. Però, políticament, el rebuig a un pressupost qüestiona l’estabilitat de qualsevol govern; és el projecte legislatiu anual més destacat, el que en sustenta l’obra. Malgrat això, el PSOE ha mirat d’impulsar mesures amb un fort pes polític mitjançant decrets llei, com el de revaloració de les pensions o el de la pujada del salari mínim. El preu de convalidar un decret per a la resta de grups de l’oposició és més baix que per a un pressupost, però no sempre és un camí fàcil. Sánchez va ensopegar al congrés espanyol amb el de mesures urgents en matèria d’habitatge, que Podem i ERC van refusar perquè no regulava els preus dels lloguers. El grup de Pablo Iglesias va denunciar llavors que el PSOE incomplia l’acord pressupostari que havien signat. Sánchez haurà de decidir què fer: si cedeix a les demandes dels independentistes abans del 12 de febrer o si s’arma per a governar en minoria fins el 2020 –o fins a unes noves eleccions de data incerta.

El no de l’independentisme al pressupost espanyol agreuja la fragilitat de Sánchez