Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Enguany el nom de Ramon Muntaner, del qual se celebra el 750è aniversari del naixement, ens fa arribar a Peralada (Alt Empordà), perquè aquest cronista de Jaume I, militar, administrador i polític, procurador de Sicília, ciutadà de València i de Mallorca i batlle d’Eivissa, entre molts més càrrecs i gestes, fou nat en aquesta vila el 1265. Aprofitant l’esdeveniment, visitem la col·lecció de vidre excepcional que conté el museu del castell de Peralada i també el petit museu del vi, que antigament fou l’estança dels comtes de Rocabertí i avui és propietat de la família Suqué, seu d’un casino i del festival d’estiu. Per a visitar el museu del castell de Peralada heu d’entrar pels jardins del convent del Carme, antic convent carmelita de mitjan segle XIV. Us obrirà la porta en Pere Costa, que havia fet les visites durant molts anys, tot i que ara ja no les fa. És a punt de fer noranta-tres anys, però té una salut de ferro i encara se’n va cada dia a l’hort, ben de matí, i durant el dia obre les portes del museu. És a través de la vivència d’en Pere, del seu relat popular i repetit durant dècades, que recollim alguns aspectes de la col·lecció de vidre, excepcional, i del museu del vi, del museu del castell de Peralada. La visita comença a la biblioteca: en unes sales diàfanes de l’antic convent hi ha la biblioteca-arxiu, que conté uns cent mil volums, cinc mil dels quals formen part de la biblioteca cervantina, que aplega mil primeres edicions del ‘Quixot’. També es destaquen dos-cents incunables (1450-1500): el més valuós és la ‘Cosmographiae’ del matemàtic Claudi Ptolomeu, que data del 1482, un mapamundi colorit magnífic d’abans de la descoberta d’Amèrica de Cristòfol Colom. El volum més antic és del segle XIV, de dret canònic, i el que presideix la biblioteca, imponent per les dimensions, és un cantoral de la Seu d’Urgell de final del segle XVI. Enguany hi ha unes vitrines dedicades a donar a conèixer l’obra i les gestes de Ramon Muntaner i s’hi ha organitzat un cicle de xerrades dedicades a ell. Fragment ‘Cosmographiae’ de Claudi Ptolomeu La visita al castell també permet d’entrar a l’església del Carme i al claustre. Es destaca el sostre gòtic, enteixinat, de fusta policromada, amb cares i els escuts heràldics de les famílies que el segle XIV van ajudar a reconstruir l’església destruïda pels francesos. A l’església també es conserva un capitell molt important atribuït al mestre de Cabestany, procedent de la portalada del monestir de Sant Pere de Rodes. Explica en Pere Costa que a l’època dels comtes de Rocabertí hi havia un mestre anomenat Traité, que va fer-se una bona col·lecció de capitells i pedres. Aquest capitell del mestre de Cabestany formava part de la col·lecció que els hereus de Traité van vendre als comtes de Peralada. Tot seguit entrem a la sala on hi ha la col·lecció de vidre del museu, que és la col·lecció privada de vidre més important de l’estat espanyol. Predomina el vidre català, tot i que hi ha peces també europees i espanyoles, de la fàbrica reial de vidre i cristall de la Granja, al palau reial de la Granja de San Ildefonso de Segòvia. La col·lecció de vidre antic conté dues mil cinc-centes peces, la més antiga, un flascó de l’època de l’Egipte faraònic. Tres vitrines presideixen la sala. La del mig conté peces de cristall, la de la dreta, una preciosa col·lecció de càntirs de vidre, i la de l’esquerra, entre més coses, una col·lecció de setrilleres i una altra d’almorratxes, peces que s’omplien d’aigua de roses i ambientaven les estances. En Pere Costa, carregat d’anècdotes, ens explica la funció d’unes copes tapades que a la part de sobre tenen una copa més petita. Són copes de licor. La copa grossa servia de contenidor del licor mentre que la copa petita era la que es feia servir per a anar omplint i bevent. Una de les peces més valuoses i estranyes de trobar és una copa de dimensions considerables feta de cristall de roca i amb un dibuix gravat: representa la terra i el mar, i la copa, que és irregular, a la part acabada en forma de bec es pot veure un far i al mar es compten vint-i-dos peixos. Col·lecció d’almorratxes Un dels moments bonics de la visita és l’explicació dels càntirs de vidre, la majoria datada del segle XVIII. Eren unes peces que simbolitzaven la separació de béns del matrimoni, característica del dret civil català. Aquests càntirs s’han trobat sobretot a les cases de pagès. En Pere ens explica que quan es casava una pubilla, el pare de la noia regalava un càntir de vidre a la filla i un altre al futur gendre, per remarcar que en seria el marit però no l’amo. Cada càntir tenia unes característiques determinades d’acord amb el sexe: els càntirs masculins eren arrodonits per remarcar que els homes feien més panxa que les dones, a sobre l’ansa hi portaven la figura d’un gall i el broc gros acabava amb la forma del sexe masculí. En canvi, el càntir femení era de forma més estilitzada, representant la cintura de la dona, a sobre l’ansa tenia una lloca i el broc gros acabava amb la forma del sexe femení. N’hi ha que tenen unes betes de color blau, i hi ha qui diu que aquests eren càntirs destinats als vidus i vídues, que marcaven que ja no eren verges. En Pere Costa De la sala del vidre passem al museu del vi, que es troba a l’antic celler medieval del convent del Carme i que a partir del 1929 l’empresari Miquel Mateu, que havia adquirit el castell el 1923 (propietari de La Hispano Suïssa i primer batlle franquista de Barcelona), va tornar a engegar el celler elaborant el vi del castell de Peralada. Fins avui, en aquestes dependències encara s’elaborava el cava reserva Gran Claustro, que a partir d’ara passarà a elaborar-se al Penedès, com la resta de cava de la marca. El vi tranquil es continua fent a Peralada, tot i que fora de les dependències del castell, i forma part de la Denominació d’Origen Empordà. Les bótes, anomenades ‘vaixells’, del museu del vi Del museu del vi de Peralada es destaquen una desena de bótes de dimensions considerables, fetes amb fusta de roure i amb la particularitat que els cercles que les subjecten no són pas de ferro, sinó de fusta d’olivera. D’aquestes bótes en deien vaixells i provenien de Balsareny i Santpedor, municipis del Bages. El museu també conté una destacada col·lecció de porrons catalans del segle XVIII.

La col·lecció de vidre i el museu del vi del castell de Peralada

Ucraïna va proclamar ahir l’estat d’excepció alhora que posava en màxima alerta les seves forces armades. Era la resposta a l’incident naval en què dissabte s’havien enfrontar vaixells de tots dos països a la mar d’Azov i el tancament consegüent d’aquesta mar per la marina russa. L’estat d’excepció té també un component intern important: podria permetre al president d’Ucraïna Petrò Poroixenko d’ajornar uns quants mesos les eleccions presidencials en què Iúlia Timoixenko, ex-primera ministra i dirigent de la Revolució Taronja, es presentava amb possibilitats de guanyar. Dissabte Rússia va impedir el pas de vaixells ucraïnesos a la mar d’Azov i acusà Ucraïna de violar les seves aigües territorials. L’armada d’Ucraïna acusa als guardacostes russos de capturar tres dels seus vaixells i de disparar i ferir uns quants tripulants de la flotilla ucraïnesa que es dirigia a l’estret de Kertx, que separa les mars Negra i d’Azov. Els vaixells capturats eren les llanxes artillades Berdiansk i Nikopol i el remolcador Iani Kapu, que havien partit del port d’Odessa, a la mar Negra, amb rumb al de Mariúpol, a la mar d’Azov. L’atac, precedit de l’acusació de Moscou a la flotilla ucraïnesa d’haver violat les seves aigües territorials, va anar a càrrec d’una embarcació guardacostes del Servei Federal de Seguretat (FSB, l’antic KGB). La llanxa russa va atacar les ucraïneses en aigües neutrals, després d’eixir de la zona de dotze quilòmetres d’aigües territorials russes. Abans Ucraïna ja havia acusat una llanxa guardacostes russa d’haver envestit un remolcador que circumnavegava la península de Crimea. Segons l’FSB, tres vaixells ucraïnesos que havien partit del port de Berdiansk per socórrer la flotilla van tornar al port d’origen per no ser capturats. La tensió a l’Azov ha crescut molt d’ençà del maig passat, quan Moscou va inaugurar el pont de Crimea que uneix la península amb Rússia. Aleshores es van començar a intensificar les inspeccions dels vaixells ucraïnesos, cosa que Ucraïna considera un blocatge dels seus ports. Una mar en disputa La mar d’Azov, que comparteixen Rússia i Ucraïna d’ençà de la caiguda de la Unió Soviètica, el 1991, és un apèndix de la mar Negra que el Kremlin controla de fa gairebé tres-cents anys. El control d’aquesta mar interior és clau per a garantir la seguretat de Crimea. Ho era quan l’imperi rus va arrabassar Crimea a l’imperi otomà, a mitjan segle XVIII, i ho és ara, d’ençà de l’annexió de la península per part de Rússia, que ha estat condemnada per gairebé tota la comunitat internacional. L’annexió de Crimea (que va pertànyer a Ucraïna del 1954 al 2014) i el control de la mar d’Azov impedeixen a l’OTAN d’accedir-hi, impediment que és encara més gran des que Moscou va construir un pont entre la península i la Rússia continental, motiu de l’escalada de la tensió d’aquests últims mesos. L’imperi rus no s’ha pogut entendre mai sense el domini de la mar d’Azov, on desemboquen els rius russos Don i Kuban, perquè aquestes eren les úniques aigües navegables tot l’any –al costat de les de la mar Negra. Rússia només pot considerar-se una potència marítima de ple dret a partir de la conquesta de l’Azov. L’estret de Kertx, que té entre 4,5 i 15 quilòmetres d’amplada i uneix les mars Negra i d’Azov, va garantir de llavors ençà el control d’aquesta massa d’aigua i va tenir un lloc estratègic de primer ordre durant la Guerra Freda. La situació va canviar amb la fi de l’URSS: Ucraïna es va quedar la major part de l’Azov i els ports principals, particularment Mariúpol, Berdiansk i Kertx. Però el 2017, amb l’annexió russa de Crimea, Ucraïna va trobar-se blocada i ara depèn del beneplàcit de Moscou per a poder transitar per sota del pont de 19 quilòmetres inaugurat el maig pel president Vladímir Putin. Una part de la mar d’Azov és d’aigües territorials ucraïneses, però la major part pertany a Crimea. Ucraïna considera que Crimea és territori ocupat per Rússia i, per tant, en reivindica les aigües territorials; però Rússia les considera aigües russes. El problema principal és que la mar d’Azov és com una ampolla amb un coll que és l’estret de Kertx. I els ucraïnesos es troben ara al fons d’aquesta ampolla, sense possibilitat de maniobrar, perquè Rússia els en pot tapar l’entrada o la sortida en tot moment. Després de l’annexió de Crimea, Putin va dir que si Rússia no hagués fet aquella annexió, l’OTAN hauria desplegat tropes i armament a la mar d’Azov, afirmació no contrastada per la realitat. Després del tancament de l’Azov, el Kremlin podria controlar fàcilment la resta de la costa ucraïnesa que hi dóna, especialment Donetsk, cosa que les autoritats ucraïneses sospiten que el Kremlin estudia d’ençà de la revolta pro-russa a l’est del país. D’aquesta manera, controlant l’anomenat corredor de Mariúpol, Rússia podria unir les repúbliques autoproclamades del Donestk i Luhansk amb Crimea i consolidar així l’avanç territorial de Rússia en aquella zona. Una guerra perillosa per la possible escalada Ucraïna té poques possibilitats de reaccionar militarment. Una batalla naval entre Rússia i Ucraïna seria impensable, perquè l’armada ucraïnesa és inferior d’ençà que Crimea va tornar a passar sota control de Rússia. És per això que Ucraïna voldria revisar l’acord de cooperació entre tots dos països del 2003. Però Rússia ja ha dit que no acceptarà cap canvi de l’estatus i que no reconeixerà mai la demarcació unilateral de la frontera en aigües de l’Azov. Si es fes el canvi o si Ucraïna denunciés l’acord, aleshores el govern de Kíev podria convidar els països de l’OTAN, especialment la VI Flota nord-americana, a atracar en els seus ports de l’Azov, cosa que Moscou ha dit que no permetria de cap manera. A tot estirar, el Kremlin admetria que vaixells de l’OTAN atraquessin al port ucraïnès d’Odessa, a la mar Negra. I deixa clar que qualsevol altra acció seria interpretada com un acte hostil que podria agreujar el conflicte fins a convertir-lo en un enfrontament bèl·lic obert entre l’OTAN i Rússia. De moment, l’OTAN ha demanat contenció a les dues parts i evitar l’escalada bèl·lica, però alhora tots els països membres han fet costat a Ucraïna. La Unió Europea també ha pres partit en suport de la unitat territorial d’Ucraïna i ha exigit a Rússia que permeti als vaixells ucraïnesos de navegar lliurement a la mar d’Azov. El problema per a Ucraïna i per a occident és saber si hi ha cap manera de frenar l’expansionisme rus sense arribar a una guerra generalitzada, amb la intervenció de l’OTAN, que significaria de fet una guerra mundial. Fins el 2013, la situació era estable perquè Ucraïna formava part de l’àrea d’influència russa, però tot va canviar el novembre d’aquell any, quan van esclatar grans manifestacions pro-europees a Kíev, per a demanar que Ucraïna abandonés l’esfera russa i s’acostés a la Unió Europea i a l’OTAN. El 16 de març de 2014, el president pro-rus d’Ucraïna se’n va anar del país. Tot seguit es va organitzar un referèndum d’autodeterminació a Crimea que va resultar favorable a la integració a Rússia. A l’abril, una part de dues de les regions d’Ucraïna frontereres amb Rússia i amb una forta població russa (Donetsk i Lugansk) van proclamar la independència i van proposar d’unir-se a Rússia, fet que originà a una guerra amb l’exèrcit ucraïnès. A l’agost tropes russes van entrar en territori ucraïnès adreçant-se cap a Mariúpol, però al cap d’un mes es va signar un tractat de pau a Minsk, que no ha acabat de ser mai respectat. Així i tot, el tractat ha servit per a contenir els fronts i mantenir la situació estable. Fins que aquest cap de setmana Rússia ha fet el pas de blocar la mar d’Azov, amb la qual cosa ha obert una etapa, encara més perillosa, del conflicte entre tots dos països.

Guerra a la mar d’Azov?

L’ambaixador britànic a Washington, Kim Darroch, ha renunciat avui després de la polèmica suscitada per la filtració de documents confidencials en els quals qualificava el president nord-americà, Donald Trump, ‘d’inepte’. ‘D’ençà de la filtració de documents oficials d’aquesta ambaixada hi ha hagut una gran especulació al voltant de la meva posició i sobre quan acabaria el meu mandat com a ambaixador’, ha escrit Darroch en la seva carta de renúncia, un dia després que la primera ministra, Theresa May, reiterés el seu ple suport al diplomàtic. ‘Vull acabar amb aquesta especulació’, ha afegit. ‘La situació actual està fent impossible que segueixi exercint el meu paper com m’agradaria’, ha reconegut Darroch. May ha dit al parlament després d’anunciar la renúncia que havia parlat amb l’ambaixador, que tenia previst abandonar el seu lloc en qualsevol cas per a finals d’any. ‘Li he dit que és motiu de gran pesar que hagi sentit la necessitat de deixar el seu càrrec com a ambaixador a Washington’ ha indicat. Per la seva banda, el ministre d’Afers estrangers, Jeremy Hunt, ha expressat la seva tristesa per la renúncia. ‘Alçar-se en defensa del Regne Unit significa alçar-se pels diplomàtics de millor qualitat del món. Mai s’hauria d’haver arribat fins aquí’, ha denunciat el seu Twitter. Hunt, que opta a convertir-se en cap dels conservador i primer ministre, ha destacat que Darroch va servir al país ‘amb distinció durant quaranta-dos anys’ i que durant les seves visites a Washington el va sorprendre ‘la seva professionalitat i intel·lecte’. ‘Lamento profundament com una indignant filtració ha provocat això’, ha reblat. El seu rival pel lideratge ‘tory‘ i per succeir a May, l’ex-ministre d’Exteriors Boris Johnson, havia evitat fins ara donar suport a Darroch en la polèmica. En un acte de campanya avui, ha dit que ‘és un diplomàtic fantàstic’. Segons Johnson, qui vulgui que filtrés els documents ‘realment ha fet un greu dany als nostres funcionaris civils, a gent que ofereix un consell imparcial als ministres’. ‘No està bé que les perspectives dels funcionaris de carrera es vegin arrossegades a l’arena política’, ha sostingut el favorit en la carrera cap Downing Street. Ahir, un portaveu de May va assegurar que l’ambaixador comptava amb el ‘ple suport’ de la primera ministra i seguia en el seu lloc. Trump va dir dilluns que no tractaria mai més amb Darroch, després que aquest el qualifiqués ‘d’inepte“, ‘insegur’ i ‘incompetent’ en un document intern per al govern britànic filtrat a la premsa. ‘No conec a l’ambaixador, però no ens agrada ni és respectat dins dels Estats Units. No tractarem mai més amb ell’, va escriure a Twitter. A més Trump va aprofitar per criticar May. ‘Quin embolic s’han creat ella i els seus representants. Li vaig dir què havia de fer, però va decidir anar per un altre camí’, va sostenir el mandatari. ‘La bona notícia per al meravellós Regne Unit és que aviat tindran un nou primer ministre’, ha afegit. May havia lamentat la filtració dels documents confidencials i havia subratllat que el treball de Darroch implica ‘donar una opinió honesta i sense ornaments’ sobre l’administració nord-americana. Per la seva banda, Hunt va titllar ahir en el seu compte a Twitter ‘d’irrespectuosos i equivocats’ els comentaris de Trump sobre May i Regne Unit. ‘Trump, els amics parlen amb franquesa, i això faré: aquests comentaris són irrespectuosos i equivocats respecte a la nostra primera ministra i el meu país. Els seus diplomàtics donen les seves opinions privades al secretari d’Estat, Mike Pompeo, i això mateix fan els nostres’, ha dit. ‘Vostè va dir que l’aliança entre el Regne Unit i els Estats Units és la més forta de la història i estic d’acord, però els aliats han de tractar-se amb respecte, com Theresa May ha fet sempre amb vostè’, ha manifestat. Els comentaris de Darroch Els comentaris del diplomàtic van ser publicats el diumenge pel diari britànic ‘Daily Mail’, que ha indicat que les notes es remunten a 2017. En una nota de 2017, Darroch assenyala que ‘no s’espera que l’administració Trump vagi a normalitzar significativament d’ara endavant’. ‘No creiem que s’hagi de tornar menys disfuncional, menys impredictible, menys dividida i menys diplomàticament maldestre i inepta’, recull el text. Així, aconsellava als alts càrrecs britànics que adularan a Trump: ‘Per a un home que ha arribat a ocupar el càrrec més important del planeta, el president Trump irradia inseguretat’. Tot i que Trump ha assegurat en reiterades ocasions que les informacions sobre divisions internes són ‘fake news‘, Darroch assegurava en les seves notes que molts d’aquests comentaris posseïen credibilitat. ‘Les històries sobre les lluites internes a la Casa Blanca, a parer nostre, són majoritàriament certes: múltiples fonts les han confirmat a través dels nostres propis contactes a la Casa Blanca. És un ambient excepcionalment disfuncional’, ha manifestat l’ambaixador. ‘No crec que aquesta administració arribi a semblar mai competent’, afegeixen les seves notes. No obstant això, Darroch demana no subestimar el president, atès que ha sortit airós de tots els escàndols en què s’ha vist embolicat.

L’ambaixador britànic a Washington dimiteix després de la polèmica amb Trump

La Guàrdia Civil ha fet avui l’acte de la patrona, la Mare de Déu del Pilar, a la caserna de Sant Andreu de la Barca. En el transcurs de l’acte, amb la presència del fiscal del Suprem Javier Zaragoza, i de la cúpula dels Mossos, el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Pedro Garrido, i el director general del cos, Félix Azón, han fet un discurs amenaçador i insultant contra l’independentisme, pocs dies abans de fer-se pública la sentència contra el procés. Garrido s’ha referit a la revolució dels somriures, és a dir, al lema de pacifisme de l’independentisme, dient que és una màscara que dissimula l’odi: ‘Ens enfronta tots a la realitat que els pretesos somriures revolucionaris es converteixen amb més facilitat que no es pugui pensar o desitjar, en només el rictus que dissimula l’odi i la mesquinesa capaç de generar destrucció, dolor i sofriment, sota la justificació de la defensa d’una causa que la llei no preveu.’ I sobre les darreres detencions d’independentistes, del 23 de setembre, ha dit: ‘Independentisme i terrorisme no és igual. Però els que vulguin seguir el camí de la independència per la via del terror han de saber que els combatrem sense treva ni pena perquè tots acabin el recorregut a disposició de la justícia.’ Azón ha celebrat la detenció dels nou independentistes: ‘Pot voler dir haver evitat mals majors que ja afortunadament no arribaran a produir-se mai.’ Respecte de l’1-O i la violència brutal contra els votants, Garrido ha dit: ‘Ens mantenim ferms amb el nostre compromís amb Espanya per a treballar per la llibertat i la seguretat de tots els ciutadans. Ho vam demostrar fa dos anys, ho hem fet novament fa poc i cada vegada que calgui ho tornarem a fer. No hi ha llibertat ni seguretat fora del marc de la llei.’ Ha afegit que aquesta tasca la fan conjuntament amb la policia espanyola, els Mossos i les policies locals. Per acabar, Azón s’ha referit a l’acord aprovat al Parlament de Catalunya perquè la Guàrdia Civil abandoni el Principat. ‘He de dir i vull dir que es prendran totes les mesures necessàries perquè aquest acord no tingui cap transcendència. Estiguem tranquils, continuarem treballant a Catalunya per a tots els catalans. Simplement procurarem de posar a disposició de la justícia qui no compleixi la llei.’

El discurs amenaçador i insultant de la Guàrdia Civil a Catalunya en vigílies de la sentència

El PDECat debatrà en l’assemblea que començarà demà si ha de fer servir la seva representació al Congrés per a ‘blocar l’agenda política del govern espanyol’ si no s’acaba la repressió. Una de les esmenes a la ponència política que arribarà viva al congrés defensa que el partit ha de fer servir la seva força a les institucions per a treballar per l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats i la fi de la repressió, que ha d’estar ‘fora de tota negociació política’ perquè és una ‘obligació’ de l’estat espanyol. Després d’haver facilitat el PDECat la investidura de Pedro Sánchez, l’esmena assenyala que la ‘força dels vots’ no s’ha de fer servir per a propiciar canvis de majories a l’estat espanyol sinó per a aconseguir aquests objectius polítics. En l’assemblea també es debatrà una altra esmena del mateix autor, Aleix Sarri, que proposa que cada municipi decideixi si vol afegir-se a la constitució de llistes unitàries o participar en ‘processos de primàries transversals’, especialment en les ciutats de més de vint mil habitants, en la mateixa línia del suggeriment del secretariat nacional de l’ANC. Hi afegeix que en totes les eleccions s’ha de valorar la formació de plataformes electorals conjuntes amb partits independentistes i partidaris del dret d’autodeterminació. Aquestes són algunes de les esmenes a la ponència política refusades per la direcció que se sotmetran al criteri de l’assemblea. En el document d’esmenes rebut ahir a la nit pels participants del congrés, al qual ha tingut accés VilaWeb, hi ha força iniciatives que reclamen de fer efectiva la República i que no es descarti l’ús de la via unilateral. Com ja va avançar VilaWeb, les esmenes principals per a refermar l’ideari independentista del partit, les ha promogut el sector crític liderat pel batlle de Molins de Rei, Joan Ramon Casals. Algunes d’aquestes, a més, es negocien ara amb la direcció per cercar una transacció. Si no arriben a cap acord, es debatran en comissió al congrés. També arribarà viva a l’assemblea l’esmena del sector crític que compromet el PDECat a participar en l’impuls del moviment polític estable que lidera Carles Puigdemont ‘amb la voluntat de sumar, unir i aglutinar la majoria de l’independentisme català’, i de vehicular-ho a través d’una comissió. Els sectors de Jordi Turull i Josep Rull negocien amb l’actual direcció que el partit faci un gir definitiu per alinear-se amb Puigdemont, tant quant a l’ideari com a la composició de la direcció que ha de pilotar-lo. Al·leguen que s’ha d’incorporar a la Crida Nacional per la República i participar en la convenció nacional constituent prevista a la tardor. Si no arriben a cap acord potser avalaran una candidatura alternativa d’aquella que intenta tirar endavant Pascal. Segons diverses fonts del partit, avui pot ser el dia clau.

El PDECat debatrà si bloca l’agenda de Sánchez si no s’acaba la repressió

Dos anys després del referèndum del Primer d’Octubre, el Principat s’ha despertat amb una manifestació del CDR de Girona davant de la caserna de la Guàrdia Civil i després a la subdelegació del govern espanyol, on encara hi ha diverses persones concentrades que tallen la Gran Via de Jaume I. Tanmateix, no és l’única mobilització prevista avui. Les mobilitzacions més destacades per a commemorar el segon aniversari de l’1-O Al migdia, els partits independentistes, l’ANC, Òmnium i representants de la societat civil han fet un acte unitari als Jardins de la Sedeta de Barcelona, on s’ha llegit una crida a la ciutadania perquè doni una resposta democràtica, massiva i cívica a la sentència del Suprem. En aquest sentit, s’ha defensat la desobediència civil i s’ha avisat que Catalunya tornarà a exercir drets fonamentals tal com va passar l’1-O. Per la seva banda, el govern també ha fet un acte institucional al Palau de la Generalitat, en el qual el president Quim Torra ha assegurat que l’1-O és ‘la jornada fundacional del republicanisme d’avui a Catalunya’. A més, ha assumit el ‘compromís d’avançar sense excuses cap a la República Catalana, perquè sigui una realitat’. Finalment, al vespre s’han fet diverses marxes arreu del Principat per commemorar el segon aniversari de l’1-O. Els actes més destacats seran les quatre marxes de torxes que confluiran als Lledoners i la manifestació a Barcelona, tot i que també hi ha mobilitzacions convocades a Tarragona i Lleida.

Mobilitzacions multitudinàries arreu del Principat per a commemorar l’1-O

La consellera d’Educació, Irene Rigau, i l’ex-vice-presidenta Joana Ortega han de declarar avui al matí al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) com a encausades pel 9-N. No hi aniran soles, atès que l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) van convocar fa dies els ciutadans perquè les acompanyessin a la porta del TSJC, al passeig de Lluís Companys 14-16, a les 9.30 i a les 15.30, respectivament. Colau s’afegeix a l’acte del vespre a Barcelona Paral·lelament, aquestes mateixes entitats han convocat aquest vespre, a les 19.30 concentracions davant els ajuntament, en suport a Rigau, Ortega i el president Artur Mas, que declararà dijous. En aquests actes del vespre es llegirà el manifest del Pacte Nacional pel Dret de Decidir, contra l’encausament de les autoritats catalanes que van fer possible la votació del 9 de novembre. En el cas de la concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, la batllessa, Ada Colau, llegirà una part del text, al costat dels secretaris generals de Comissions Obreres i UGT, Joan Carles Gallego i Josep Maria Àlvarez, i del president del Pacte Nacional pel Dret de Decidir, Joan Rigol. Els organitzadors demanen als assistents a tots els actes que portin urnes i butlletes del 9-N, com a símbol de suport a la consulta i als encausats.

Concentracions de suport a les encausades i en favor de la democràcia

El CEO de Facebook, Mark Zuckerberg, planeja integrar els tres serveis de missatgeria principals de l’empresa: Facebook, Instagram i WhatsApp, en una mateixa estructura unificada, com informa The New York Times (NYT). Els canvis que planeja implementar la companyia suposen la unificació de l’estructura de missatgeria de les tres aplicacions, si bé Facebook, Instagram i WhatsApp mantindrien el seu ús com a aplicacions independents. La reconfiguració de les aplicacions, segons quatre fonts implicades en aquest canvi citades per NYT, requereix de milers de treballadors, i encara es troba en una fase primerenca. S’espera que la unificació s’hagi completat a principis del 2020. La companyia, a més, planeja introduir en totes les aplicacions l’encriptació d’extrem a extrem, que impedeix l’accés no autoritzat a les converses privades dels usuaris. Si bé Zuckerberg no ha especificat el tipus de beneficis que reportaran els canvis, dos de les fonts consultades han destacat la implicació dels usuaris i noves formes de publicitat.

Zuckerberg planeja unificar les aplicacions de missatgeria de Facebook, Instagram i WhatsApp, segons NYT

La sortida d’Arnaldo Otegi de la presó coincideix amb l’inici del debat d’investidura a les corts espanyoles. I dos dels seus protagonistes han tingut una topada significativa a Twitter. El dirigent de Podem, Pablo Iglesias, ha publicat un piulet en què celebrava l’alliberament d’Otegi: ‘La llibertat d’Otegi és una bona notícia per als demòcrates. Ningú no hauria d’anar a la presó per les seves idees’, ha dit. El dirigent de Ciutadans, Albert Rivera, li ha respost, també a Twitter, dient: ‘Otegi fou condemnat per la justícia per pertinença a banda armada. Empresonat per les seves idees hi ha Leopoldo López.’ I Iglesias li ha etzibat: ‘No tants fums, Albert Rivera, que vau marxar del parlament amb el PP per no haver de condemnar el franquisme. Nosaltres, principis; vosaltres, màrqueting.’ La libertad de Otegi es una buena noticia para los demócratas. Nadie debería ir a la cárcel por sus ideas — Pablo Iglesias (@Pablo_Iglesias_) March 1, 2016 Menos lobos @Albert_Rivera que os salisteis del Parlament con el PP para no condenar el Franquismo. Nosotros principios, vosotros marketing — Pablo Iglesias (@Pablo_Iglesias_) March 1, 2016

Pablo Iglesias celebra l’alliberament d’Otegi i posa en evidència Albert Rivera

Després de les qüestions prèvies amb al·legacions de la defensa refusades pel tribunal i la mobilització al carrer (ací en teniu la crònica), el judici ha començat amb la declaració de Francesc Homs que ha respost les preguntes del fiscal del Tribunal Suprem, Jaime Moreno Verdejo. Fiscal i acusat han protagonitzat un combat dialèctic d’una certa tensió. A diferència de Mas, Ortega i Rigau al TSJC, Homs no s’ha acollit al dret de no declarar i ha volgut respondre amb to directe les preguntes del fiscal. To picat Per començar, Moreno Verdejo li demana si ratifica les declaracions prèvies fetes al Suprem. Homs diu que sí. Li demana per la seva formació. Homs diu que és advocat. Era el màxim responsable dels serveis jurídics? Com a responsable polític, sí. Dels afers interdepartamentals? Sí. De la publicitat institucional? També, forma part dels aspectes de comunicació del govern. Homs explica que es va canviar l’enfocament inicial de la consulta amb la primera suspensió del TC. Va deixar de ser una consulta i va passar a ser un procés participatiu. Quan el fiscal pregunta per la ‘consulta’, Homs el corregeix dient ‘procés participatiu’. El combat entre aquests dos homes ha començat. El fiscal en cap del Suprem, Jaime Moreno, i el diputat Francesc Homs, bescanvien paraules amb un to tens i contundent. L’interrogatori és força picat. Enganxada: ‘Això no és casa seva’ Moreno demana a Homs si va encarregar la publicitat institucional del procés participatiu a l’empresa Mediaplanning. I ell ho reconeix i explica en què consistia. També li demana si va encarregar l’organització d’una sala de premsa a un pavelló de la Fira de Barcelona. Com que el fiscal el talla, Homs li diu que si pot acabar de respondre les preguntes: ‘Si és que li interessa saber les explicacions.’ Per primera vegada, intervé el magistrat president del tribunal per dir a Homs que té tot el dret de respondre i explicar-se tant com vulgui. ‘A casa em van ensenyar que abans de repreguntar, calia deixar que qui parlava acabés de parlar’, diu Homs. ‘Això no és casa seva. És el Tribunal Suprem’, li etziba Marchena. ‘Sóc conscient que no sóc a casa meva, com es pot imaginar’, respon Homs. ‘Em referia a una qüestió d’urbanitat.’ Tornant a la resposta, Homs explica que, en vist de la quantitat de periodistes que s’havien acreditat per la conferència de premsa del dia 9 de novembre, calia trobar un lloc especial, perquè al Palau de la Generalitat no hi cabien. El fiscal pregunta també sobre l’encàrrec dels ordinadors que es van comprar i es van fer servir per a la votació, i també pels programes informàtics que es van fer per al procés participatiu. La comunicació de la providència Quan es va assabentar de la providència del TC? ‘Igual que tothom’, diu Homs, ‘a través dels mitjans de comunicació’. Quan se’n va assabentar, el dia 4? ‘Igual que tots vostès, hi insisteixo, a través dels mitjans de comunicació.’ Homs recorda que no els van comunicar personalment la providència del TC. En aquest punt, Moreno Verdejo i Homs Molist intercanvien uns quants cops sobre la comunicació de la providència i la recepció al registre del Palau de la Generalitat de la notificació del Constitucional. Homs remarca una vegada i una altra que no els la van notificar personalment com sí que s’ha fet en les notificacions posteriors del mateix tribunal. Homs recorda que es va fer analitzar si la providència del TC incorporava la petició explícita que havia fet el govern d’advertiment directe al president de la Generalitat de les conseqüències de desobeir. Però la providència no ho incorporava. I explica també que es va presentar una petició d’aclariment sobre els termes concrets de la suspensió que indicava la providència. Es podia suspendre el procés participatiu? Van decidir de no suspendre la consulta? ‘És que no es pot suspendre allò que no es fa’, diu Homs, ‘ja l’havíem suspesa i s’havia decidit de fer un procés participatiu’. Van decidir de no suspendre el procés participatiu? ‘És que en la providència del Constitucional no quedava clar què havíem de fer’, respon. Homs explica que el govern espanyol no va voler presentar un incident d’execució de la providència primera, però com que veia que no hi hauria temps de resoldre el recurs, va optar per un nou recurs d’impugnació. Segons Homs, aquest era un camí irregular. ‘He vist molts conflictes de competències durant la meva carrera per les meves responsabilitats, però no n’havia vist mai cap amb tanta inconcreció com aquell’, explica. Homs s’esforça en aquest punt a fer notar que el govern va acatar la suspensió primera del TC i que no tenia una decisió fàcil en un context tan confús com aquell. Es va presentar un recurs d’aclariment al TC que no va ser respost: ‘M’hauria agradat que el president del tribunal hagués vingut a declarar. Ens va demostrar que el tribunal tenia capacitat per a alterar la seva agenda i reunir-se en poques hores a petició del govern espanyol’, diu. Homs vol que quedi clara la manca de resposta del TC a la seva petició d’aclariment. El fiscal encara també la qüestió de les possibilitats d’haver aturat el procés participatiu després de la providència. Homs considera que no es podia aturar. I es pregunta que, si s’hagués pogut aturar, per què el fiscal de guàrdia no va fer res per aturar-lo? La carta enviada al CTTI El fiscal també ha volgut demostrar la desobediència d’Homs per mitjà de les comunicacions, els dies previs al 9-N, entre el conseller Felip Puig, el Centre de Telecomunicacions de Catalunya (CTTI) i l’empresa T-Systems sobre si calia suspendre la feina encarregada per a les aplicacions informàtiques per al procés participatiu. Homs ha dit que la carta de l’empresa demanant què havia de fer és una demostració de la manca de claredat de la providència del TC del 4 de novembre. Diu que en l’anterior providència de suspensió de la consulta ningú no s’havia adreçat a ell perquè no suscitava cap dubte. En la seva resposta a l’empresa, Homs deia que, si no s’executava la feina encarregada, la Generalitat actuaria legalment. Homs assumeix tots els fets que li imputen Homs ha dit en moltes ocasions durant la declaració que assumia tots els fets que se li imputaven. Una altra cosa és si això pot ser tipificat de delicte. Homs presenta la seva defensa sense amagar els fets. Qüestiona la via utilitzada pel govern espanyol per a cercar la segona suspensió –la del 4 de novembre– i recorda que el tribunal no va respondre a la seva petició d’aclariment. A més, defensa que no podia desobeir una ordre que no era explícita i que no se li havia notificat directament. Interrogatori de la defensa: el context! L’advocada de la defensa, Eva Labarta, demana a Homs que expliqui els antecedents polítics de la consulta per a entendre el context en què es va fer. Considera que l’interrogatori ‘minuciós’ del fiscal ha perdut la contextualització necessària per a poder entendre les decisions que s’havien pres aquells dies. Homs ha explicat que el 2012 alguns partits van anar a les eleccions amb la proposta de fer una consulta sobre el futur polític de Catalunya com a resultat d’un clam popular al carrer. Aquells partits van obtenir una majoria absoluta. Aleshores, segons el relat d’Homs, aquests partits i el govern van cercar la fórmula per a poder complir el mandat obtingut a les urnes. És cert que el Parlament de Catalunya va aprovar diverses resolucions en aquest sentit durant el 2014? Homs explica totes les iniciatives que es van aprovar per mirar de consultar el poble de Catalunya. Des de la iniciativa legislativa al congrés espanyol, al diàleg amb el govern de l’estat, la llei de consultes, etc. El tracte de favor del TC i el menyspreu inicial Homs ha explicat com va anar el procés concret de la consulta: el 27 de setembre es va signar el decret de convocatòria de la consulta al Palau de la Generalitat. L’endemà, diumenge, es van reunir el consell d’estat i el consell de ministres, fora dels seus horaris habituals, i el dilluns es va reunir d’urgència el Tribunal Constitucional, també fora d’allò que és previst en la seva agenda. Homs considera que aquest tracte de favor del TC és molt indicatiu, perquè no es va produir quan la petició de resolució provenia del govern de Catalunya. Homs recorda que la Generalitat sempre ha complert les sentències del Tribunal Constitucional, ‘a diferència del govern d’Espanya’. En la declaració a preguntes de la seva advocada, Homs ha recordat que la reacció inicial del govern a la convocatòria del procés participatiu fou de menyspreu i ridiculització, i que va passar temps fins que aquesta actitud no va canviar. Ha recordat les declaracions de Rajoy dient que allò que s’havia convocat no tenia validesa jurídica ni política ni conseqüències legals. Homs també ha explicat que el govern va fer totes les tasques necessàries per a organitzar el procés participatiu. No es va res fer d’amagat Homs ha explicat també que totes les tasques, encàrrecs i contractacions van ser completament públiques i transparents. L’advocada li ha preguntat per què en els arguments de la fiscalia hi ha una menció recurrent a haver organitzat la consulta d’amagat i amb argúcies legals. En aquest sentit, tant l’advocada de la defensa com Homs han insistit a dir que tot es va fer obertament i que en cap moment neguen els fets imputats per a l’acusació. Que no es fes la conferència de premsa L’ex-conseller de Presidència també ha explicat que el govern espanyol li va fer arribar que, si el vespre del 9-N no es feia una conferència de premsa, no passaria res i no hi hauria conseqüències. Homs ha dit que era una pena que Rajoy no hagi estat cridat a declarar perquè hauria estat interessant saber com s’explicava allò. Homs portarà toga d’advocat Un cop acabat l’interrogatori de la defensa, el president del tribunal Manuel Marchena Gómez ha dit a Homs que, com que és advocat, podrà participar en el judici al costat de la seva advocada i no caldrà que segui al banc dels acusats. Els agents judicials li proporcionaran una toga i podrà assessorar la seva advocada en els interrogatoris als testimonis. A la tarda es reprendrà el judici amb els primers testimonis: Bernat Rigau, Jose M. Descó, Josefa Martin, Jordi Escalé, Felip Puig, Daniel Ramón Martínez i Joan Còdol. Són els testimonis sol·licitats per la fiscalia. Rigau, de l’empresa T-Systems, que va subministrar els programes informàtics del 9-N, i Escalé, director del Centre de Telecomunicacions de Catalunya (CTTI) en aquell moment, ja van testificar al TSJC. La novetat és l’ex-conseller Felip Puig, que va ser el responsable de la resposta a l’empresa de serveis informàtics que va demanar si havia de continuar treballant després de la suspensió ordenada pel TC. Les cròniques del judici contra Homs: Artur Mas al Suprem: ‘En democràcia, el vot de la gent és el primer; almenys per mi’ (dimarts a la tarda) El fiscal aconsegueix suscitar dubtes sobre l’ús del padró pel 9-N (dimarts al matí) El fiscal topa amb els primers testimonis en el judici contra Homs (dilluns a la tarda) Homs planta cara al fiscal del Suprem: ‘Assumeixo tots els fets que m’imputa i més’ (dilluns a migdia) Matí de contrasts dins i fora del Tribunal Suprem (dilluns a primera hora) Amb tren cap al Suprem per a un judici d’estat (espanyol) (diumenge al vespre)

Homs planta cara al fiscal del Suprem: ‘Assumeixo tots els fets que m’imputa i més’

L’advocada Judit Gené és la sòcia de Xavier Melero. S’encarrega de la defensa de Meritxell Borràs i de Joaquim Forn en el judici contra el procés, tot i que ella se centra més a desmuntar les acusacions de malversació. En les seves intervencions, Gené ha estat incisiva amb els testimonis i ha filat prim per demostrar al tribunal que la Generalitat no va gastar diners públics en l’organització i l’execució del referèndum de l’1-O. Cinc setmanes després del començament del judici, Gené ens rep al seu despatx de Barcelona. Prepara declaracions dels clients investigats pel jutjat d’instrucció 13 de Barcelona en la macrocausa contra l’independentisme. Gené creu que hi haurà una condemna i que el cas acabarà a Estrasburg, però vol pensar que el judici pot anar bé. Critica la indefensió que el tribunal genera a les defenses perquè els impedeix de veure vídeos per contrastar les declaracions dels testimonis, especialment dels guàrdies civils, però creu que això es pot invertir i que pot anar bé als advocats de la defensa perquè més endavant es veurà la realitat dels fets en la prova documental. —Com veieu el desenvolupament del judici fins ara? —En tindrem per a moltes sessions. Serà un judici llarg perquè hi ha molta prova proposada i donarà lloc a moltes interpretacions. No sé quant temps es podrà allargar; hi ha hagut molts calendaris i podria ser que al final renunciessin a una part dels testimonis. Si no hi ha renúncies, el judici pot allargar-se fins al juny o al juliol. —I la sentència fins a la tardor? —Sí, com a molt aviat. —Parleu-me del comportament del jutge Marchena. —Per mi l’actitud del senyor Marchena no és criticable. Una altra cosa és la decisió que prengui sobre la manera com s’han de fer algunes testificals determinades o com s’ha de practicar la prova. Les defenses podem considerar que seria més lògic i afí a la veritat que, quan declara un testimoni determinat, com que tenim una prova de vídeo objectiva, poguéssim contrastar si allò que diu casa amb la realitat enregistrada visualment. Això és objectiu i indubtable. Com que no ens ho deixa fer… Vull pensar que és per una raó de dinamisme del judici, però és clar… això ho hem vist molt aquesta setmana amb la intervenció dels guàrdies civils l’1-O. És curiós, perquè determinats agents declaraven al Suprem què va passar i què va deixar de passar al tribunal i per la televisió podies veure els vídeos. I veies que allò que descrivien no coincidia. Això ens hauria agradat que s’hagués vist. Marchena va decidir d’ajornar el visionament a la fase de prova documental. —Això us genera indefensió? —Sí. No poder practicar la prova de la manera que, com a defensa, consideres que és més correcta o procedent per a esclarir la veritat –que és el nostre objectiu–, és una manera de generar indefensió. Quan protestes has de tenir un motiu i la manera que tenim les defenses de protestar és dir que ens vulneren el dret de defensa perquè ens genera indefensió. Hi ha molts graus i moltes interpretacions. —Melero i vós, que sou del mateix despatx, vau signar la queixa formal que van presentar les defenses? —Jo no hi era, era a Barcelona. No sé si en Xavier la va signar o no, però normalment quan tenim alguna queixa ho fem nosaltres. —S’ha parlat molt de la coordinació entre les defenses. Hi ha hagut prou treball conjunt? —N’hi ha hagut molt! Si n’hi ha hagut prou o no… Si em demanessis si hem tingut prou temps per a preparar la defensa, hem tingut el que hem tingut. Crec que de coordinació n’hi ha hagut moltíssima i entenc que es va veient al judici, cadascú amb el seu estil. No hi ha cap defensa incompatible ni cap tesi contrària l’una a una altra. Una defensa pot posar més l’accent en una cosa que no en l’altra, però crec que sí que es veu que hi ha coordinació. —Sembla que Melero se centra més en l’àmbit policíac i vós en la malversació. Ho vau treballar així? —Ho hem treballat tot bastant en paral·lel. Primer vam fer l’escrit de defensa de Forn i després el de Borràs. Passa que la defensa de Forn la centralitza més en Xavier. A més li imputen la qüestió de si els Mossos van actuar o no. Ell se centra més en els aspectes de tècnica policíaca i d’actuació de Mossos. Jo he treballat més els atestats de malversació. A Meritxell Borràs li imputen malversació perquè, com a membre del govern, era solidària amb la suposada malversació dels altres departaments. Però del Departament de Governació, ni donant per bo l’escrit del fiscal, no li imputen cap despesa. —Aquesta setmana un agent de la Guàrdia Civil va dir que tenia constància que els Mossos havien fet seguiment i espionatge a la policia espanyola i a la mateixa Guàrdia Civil el Primer d’Octubre. Va sorprendre que Melero no li demanés res. —No és essencial per a la defensa de Joaquim Forn. Que hi hagi un guàrdia civil que en un moment determinat hagués tingut la sensació que un mosso el seguia… Ja vindrà aquest agent, ja ho explicarà. I Forn, d’això, què en sap? A ell, què li han d’explicar? Hi ha un altre judici a l’Audiència Nacional del qual ningú no en parla gaire. —Com valoreu la declaració del major Trapero? —Va defensar l’actuació dels Mossos i crec que va ser molt correcta. El major Trapero no va dir pas cap novetat, ja ho havia declarat a l’Audiència Nacional. A Forn li imputen que era el conseller del braç armat de la rebel·lió. Crec que la declaració del major Trapero va evidenciar que res més lluny de la realitat, que els Mossos tenien molt clar que Forn feia política, que Trapero era el cap executiu i que la policia muntava els dispositius. Aquesta separació va ser molt evident. —És paradoxal que les causes siguin separades i que Trapero hagi hagut de declarar com a testimoni al Suprem mentre és processat a l’Audiència espanyola. —És una decisió que van prendre. La vam impugnar, ens vam queixar… i ja no hi podem fer res més. A més, com a defensa de Forn ens ha obligat a entrar en qüestions en què ni el nostre client ens ha pogut ajudar, qüestions en què ni com a advocats no havíem d’entrar a analitzar: mirar si un operatiu era adequat o no… Les hem intuïdes. Allò que deien determinades instruccions de la fiscalia quan Forn no feia ni dos mesos que era conseller d’Interior. Ell feia política i no es posava en què havien de fer o deixar de fer els Mossos. —És un judici just? —Ja ho diré quan s’hagi acabat i en vegi la sentència. Evidentment, a nosaltres no ens agrada que ens hagin denegat proves que consideràvem pertinents. Ens n’han negat d’importants per a la defensa. Considerem que a vegades és la fiscalia que parla més de política que no pas les defenses. A vegades els discursos els polititza l’acusació. El judici es desenvolupa dins la normalitat en la discrepància i ja veurem què acabarà passant. A mi m’importa que el resultat sigui just. —Al començament del judici us vau queixar de la denegació de proves que volíeu aportar de la causa que instrueix el jutjat d’instrucció 13 de Barcelona. —Ens van denegar determinades proves del 13 perquè s’hi havia incorporat material de la instrucció sense tenir present la manera com s’havia obtingut. Per tant, considerem que, si s’hagués pogut tenir en compte la manera com van fer-se les interlocutòries, com van decretar el secret, què s’investigava i què no… no haurien pogut incorporar-se en l’atestat final sense tenir en compte com s’havia elaborat. Aquesta és una part. Hi havia també una pericial presentada per la defensa de Jordi Cuixart, l’informe dels experts d’Scotland Yard, que entenem que és absolutament pertinent als fets que jutgen. Unes altres testificals que entenem que sí que podien aportar proves de com van ser els fets… Vam protestar perquè eren proves necessàries. —Aquesta setmana hem vist algunes declaracions de guàrdies civils que han deformat la realitat o que directament han mentit… —Hi ha una deformació de la realitat perquè veus la declaració que en fan i en paral·lel les imatges de què va passar. Això no passa al Tribunal Suprem. Però crec que, per nosaltres, com més la deformin, millor. Crec que es veurà el contrast entre allò que declaren i allò que realment va passar. La violència l’han de justificar d’alguna manera, i com que no és física, s’haurà de despendre de les mirades. —Les ‘cares d’odi’ les faran servir com una prova de violència. —És evident que no és una prova. —Quan contrastin segons quines declaracions amb els vídeos, demanareu investigacions per fals testimoni? —Falta molt per a arribar en aquest punt. Ara ens preocupa fer aquest judici i acabar-lo bé. Intentar que les testificals, tan hostils com puguin ser, siguin totes declaracions d’opinió. ‘Jo vaig percebre, jo crec que…’ I que realment s’evidenciï que amb fets objectius no hi ha res més… Aquest és el nostre objectiu ara. —I creieu que el tribunal deliberarà sobre les coses que hi ha? —Espero que sí. Això va dir que faria. No podem afrontar el judici de cap altra manera. —Hi ha defenses que sí que l’afronten d’una altra manera. —No, no! Hi ha defenses que pensem una altra cosa, però dins el judici crec que totes les defenses procurem de defensar el judici i fer que surti de la millor manera possible. Som en ple judici, ara no podem pensar que el tribunal no ens farà cas. —Us ha sorprès el paper subaltern de Vox? —No ho sé… no m’agrada parlar del paper dels altres advocats. Allà dins són advocats, companys en la justícia. La meva opinió personal és que vol evitar una fotografia en què Marchena els llegeixi la cartilla i prefereixen, potser, evitar que es vegi un enfrontament entre el jutge i allò que fan, que els renyi, que els talli… I per això potser prefereixen pecar de no intervenir-hi gaire o de ser més residuals. —A la causa del 13 porteu la defensa d’uns quants investigats. Hi ha hagut moltes irregularitats en aquesta causa. Com creieu que pot acabar? —No ho sé. Som en plena fase d’instrucció i hi ha molts investigats. Vull pensar que hi haurà un dia en què les acusacions decidiran per quins blocs acusen i per quins no. Entenc que hi ha moltes coses al jutjat 13 que s’han instruït com si fos una causa general. Quan s’hagi acabat la instrucció potser faran neteja dels fets i les persones. No m’atreveixo a fer cap pronòstic. —Heu demanat de saber amb més antelació les declaracions dels testimonis, però sovint també hi ha canvis en el calendari. —Ens agradaria que hi hagués més previsió, també per a organitzar-nos la feina i la vida. Entenc les dificultats que pot tenir el Suprem i no demano el llistat de testimonis fins al final, però és que ens el van donant de setmana en setmana. —Aquesta setmana s’han vist situacions en què els interrogatoris de la fiscalia sobrepassaven el motiu pel qual havien cridat a declarar alguns guàrdies civils com a testimonis. Heu d’improvisar la defensa? —Figurava que molts agents venien a declarar perquè el seu número de TIP apareixia en un atestat i després durant la declaració resultava que havien intervingut en uns altres fets. Aleshores, és clar, han declarat sobre accions en què les defenses no sabíem que aquells agents havien participat. Encara sort que tenim la causa ben estructurada… Si el motiu de citació d’un agent és pels escorcolls del 20-S i no han fet constar que va estar en un col·legi el dia del referèndum, no portes preparades les preguntes sobre això. Hem protestat, però no hi podem fer res més. —És restrictiu el criteri del tribunal per a interrogar només els testimonis en funció dels fets pels quals ha preguntat la part que els ha proposats? —Normalment la pràctica no és així. Cites un testimoni, però entenc que aquell testimoni pot declarar com a tal sobre els fets que hagi vist i que siguin recollits en l’escrit d’acusació, no en el que digui exactament el motiu de la seva citació. —El del Suprem és el judici més important o transcendental en què heu participat? —Depèn de què entenguem per important. Amb més repercussió, sens dubte. Però hi ha judicis en què hem patit molt al despatx. —Com gestioneu aquesta exposició mediàtica i la càrrega personal que significa un judici així? —Puc assegurar que quan som dins la sala ens oblidem que ens enregistren. Sí que és veritat que ens incomoda molt, pensar que cada pregunta que facis té repercussió. No ho acabo de pair. Perquè dins no tinc aquesta percepció i perquè no hi estic acostumada. A vegades m’envien whatsapps dient-me que vigili quina cara poso. Quan fa cinc hores i mitja que sóc dins, no sé quina cara poso, ja. Potser de cansament, o potser algun advocat m’ha fet una broma sobre la declaració d’un testimoni. Me n’oblido. En això no me’n surto gens. També que tothom opina sobre què hauríem d’haver fet, i a dins es veu tot diferent. I després, evidentment, que hagis d’estar tantes setmanes anant i venint de Madrid també incomoda, però és part de la feina, què hi farem. —Valoreu d’acabar al Tribunal d’Estrasburg si hi ha una condemna? —De segur que acabarà a Estrasburg. —Per tant, assumiu que hi haurà una condemna. —Sí, sí… vull pensar que no i vull pensar que pot haver-hi una condemna molt lleugera, però pensar que no acabarà a Estrasburg quan tothom ho diu… —Quan us vau associar amb el despatx de Melero? —Sempre hi he treballat, amb ell. Vam començar treballant a Cuatrecasas i després vam muntar el despatx. Ens havíem associat, vam anar-nos-en a Cuatrecasas junts i vam sortir-ne junts. —Quins records teniu de la tardor del 2017? —Dec ser de les poques persones que en aquell moment no pensava que això podia acabar d’aquesta manera. Tinc el despatx molt a prop del Departament d’Economia i el 20 de setembre vaig acompanyar una batllessa a declarar com a investigada a la fiscalia. Després vaig travessar el carrer i vaig veure la concentració pels escorcolls en un moment en què hi havia un referèndum convocat, havia passat allò del 6 i el 7 de setembre al parlament… Mai a la vida no hauria pogut pensar que acabaria en presons provisionals, incondicionals, sense fiança primer per als dos ‘Jordis’ i després per al govern. El Primer d’Octubre vaig anar a votar a la meva escola. —Va venir la policia? —No. No va passar res. Al migdia vaig veure les imatges, de les quals no era conscient, i em van deixar sorpresa. Mai no hauria pogut pensar que tot allò hauria acabat en un judici per rebel·lió i amb gent més d’un any a la presó. Potser era il·lusa, però ho dic com ho penso. —En quin moment entreu a l’equip de la defensa? —Molt aviat. Ja portàvem membres de la mesa del parlament quan hi havia diligències que s’instruïen al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Després, quan la fiscalia posa les querelles contra el govern i la mesa, nosaltres vam anar al Tribunal Suprem amb els membres de la mesa. Quan la causa del govern va passar de l’Audiència Nacional al Suprem, un dia ens van trucar perquè anéssim a veure Meritxell Borràs a la presó i ens va encarregar la defensa. Uns quants mesos més tard ens van encarregar la de Joaquim Forn. Aleshores, portàvem la defensa de Lluís Corominas i Lluís Guinó i Ramona Barrufet com a membres de la mesa i de Meritxell Borràs i Joaquim Forn. Quan van citar com a investigats Neus Lloveras i Artur Mas, els vam acompanyar nosaltres. —La instrucció del jutge Llarena, les irregularitats, els arguments, la ficció de les interlocutòries sobre els fets de la tardor del 2017, les negatives a la llibertat… Quina sensació vau tenir? —La sensació que vam tenir durant la instrucció és que els nostres arguments… Era una instrucció abocada a intentar que hi hagués judici aviat, de dir que ell recollia uns indicis i que la valoració ja la faria al judici. La instrucció donava poc joc en aquest sentit.

Judit Gené: ‘Com més deformin la realitat els guàrdies civils, millor per a nosaltres’

El Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda espanyol (Gestha) ha assegurat que l’impacte del canvi de la seu social de gairebé tres mil empreses des del primer d’octubre és ‘pràcticament inexistent’ a les arques públiques perquè no afecta la recaptació de la Generalitat. Tan sols n’hi ha dues excepcions: els efectes en l’impost de transmissions patrimonials i els actes jurídics documentats en els casos d’ampliació de capital. Ho ha recordat el secretari general de Gestha, José María Mollinedo, en declaracions a Europa Press, arran que el president de Ciutadans, Albert Rivera, va assenyalar que una de les tasques d’Inés Arrimadas, en cas que governés, seria afrontar les conseqüències de la sortida d’empreses de Catalunya. Segons Rivera, això farà que es generarin menys ingressos per a les arques públiques perquè ara aquestes empreses paguen els imposts fora. Mollinedo ha explicat que l’impacte de la fugida d’empreses de Catalunya és ‘inapreciable’ perquè les empreses que es traslladen pagaran l’impost de societats i l’IVA en una altra delegació de l’Agència Tributària de l’estat espanyol i posteriorment el govern espanyol distribuirà a les comunitats autònomes la part de la recaptació cedida en funció dels índexs que publica l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Pel que fa a l’IVA, la distribució de la recaptació es fa segons la proporció de consum de cada comunitat, i es reparteix al 50%. L’impost de societats no finança les comunitats, sinó que s’ingressa directament en les arques públiques estatals i no afecta, per tant, el finançament de les autonomies. Els imposts especials, pels quals l’INE estableix cada consum (gasolines, alcohol i tabac), que es distribueix en funció de la estimació per a cada comunitat, funcionen d’una manera similar. ‘Aquest percentatge de cessió d’imposts es reparteix a cada comunitat amb independència d’on siguin les seus socials’, ha explicat Mollinedo. Pel que fa a l’impost de l’electricitat, les companyies subministradores el carreguen a cada punt de subministrament i s’ingressa en la comunitat de l’àmbit geogràfic on estigui situat el comptador. L’únic impost que podria veure’s alterat pels trasllats de seus socials de Catalunya és, en la modalitat d’operacions societàries, l’impost de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, en els casos en què alguna de les gairebé tres mil empreses que han traslladat la seu social decideixin de fer una ampliació de capital sense càrrec a reserva. No obstant això, la recaptació per a aquest gravamen és molt baixa. Així mateix, Mollinedo ha descartat que hi pugui haver pujades d’imposts o retallades al nou pressupost per aquest motiu.

Els tècnics de la Hisenda espanyola desmenteixen Rivera sobre l’impacte econòmic del trasllat d’empreses fora de Catalunya

Òscar Camps (1963) és fundador d’Open Arms, l’ONG que ha salvat més de 59.000 persones de morir ofegades a la mar Mediterrània. El seu projecte va néixer encara no fa tres anys, després de veure la inacció dels estats europeus a l’hora de salvar vides. Camps, ex-socorrista i empresari, arriba a la redacció de VilaWeb amb el casc de la moto al braç, després d’haver-se reunit amb Enric Millo, delegat del govern espanyol, perquè ha de fer tràmits legals per a establir contactes amb Ghana. A l’entrevista n’explica el perquè, i també parla de la denúncia cursada contra Open Arms a Itàlia. És la primera que reben. Li demanen set anys i tres milions d’euros. —Veniu de Ghana. Per què hi heu anat? —Hem tingut molts ghanesos al mig del mar, i ni tan sols sabem quants han mort. Però resulta que Ghana no viu situacions de conflicte: ni guerra, ni Boko Haram. Res. No enteníem per què se n’anaven del país i s’arriscaven tant. Hem descobert que és per manca d’informació. Quan els rescatem n’agafem testimoni, i els enregistrem en vídeo. Ens expliquen que han passat tres anys o quatre extorsionats a Líbia, com els han torturat o violat i que molts amics han mort en el viatge. I ens diuen que ells no l’haurien fet si ho haguessin sabut. No en sabien els perills. Si no, no s’haurien posat en mans de les màfies que actuen de turoperadors: per vuit mil euros et porto a Europa i et trobo feina. Per això hem anat a Ghana. A informar. Hem anat als col·legis del nord del país, la part més deprimida, i hem fet xerrades de sensibilització. I un d’ells, no pas un blanquet com jo, els ha explicat la seva experiència. Els expliquen que aquí no obtindran els papers amb facilitat, que no tindran feina i que hauran de dormir al carrer. La realitat. Que no és la realitat que ells veuen per les xarxes socials, tota falsa. Recordeu quan aquí, els anys seixanta, la gent se n’anava a Alemanya i tornava els estius amb Mercedes? Doncs exactament la mateixa distorsió. —Quines novetats hi ha del vaixell retingut a Itàlia? —El vaixell ara ja el tinc lliure. Decisió del jutge. Però el fiscal ha al·legat. Ens acusa de grup criminal i d’afavorir immigració. Veurem com acaba. Mentre parlem, el vaixell arriba a Castelló. Ja li toca una inspecció. És un vaixell molt vellet. Tenim l’Astral, el veler, a Malta, fent canvi de tripulació. I fent les missions que aquest no pot fer. —És la primera vegada en tres anys que rebeu una denúncia. Per què ara? —Perquè les regles del joc han canviat. Fins ara, Itàlia es feia càrrec del rescat i coordinava les operacions. Ara Itàlia vol apoderar els libis: els dóna vaixells i formació, com Espanya. I que Líbia faci la feina de frenar la sortida de gent. Convertir-los en els guàrdies. Però un país que no té un estat que controli el territori, ni orde jurídic que defensi els seus ciutadans amb justícia, ara té un cos de guàrdia costa? Un cos que ha de vigilar 350.000 quilòmetres de mar? No. A Líbia, l’única cosa que fan és atrapar les barques que surten a aigües internacionals… I les tornen cap a Líbia. Il·legal del tot. Però això fan. I des que això passa, les ONG volen que ens posem d’acord amb els libis. I no hi estem d’acord. I arriben les denúncies. Per això ara rebem les denúncies. —I què us pot caure? —Set anys de presó. I tres milions d’euros. Podem patir els patrons. Ma mare, ma dona, el Síndic de greuges de Badalona, etc. —Open Arms no tanca el cicle. Un cop a terra, us oblideu, per exemple, si tindran papers. Per què? —Nosaltres defensem els drets humans al mar. Al món hi ha setze fluxos migratoris molt greus. Molt mortífers i molt greus. I no hi ha ningú que els defensi. El canvi climàtic provocarà setze milions de desplaçats. I es desplaçaran per mar. Hi ha organitzacions molt més grans i poderoses que nosaltres, i que són a terra. I al mar no n’hi ha tantes. Només tres. Metges sense fronteres, Sea Watch i nosaltres. Havíem arribat a ser dotze. Però les polítiques de protecció i descrèdit han anat fent caure projectes de les ONG. —Qui mana a Frontex? —Fabrice Leggerii, el director de Frontex. M’odia. Som enemics mortals. Cerqueu ‘The New York Times’, ‘Òscar Camps’ i ‘Fabrice Leggeri’, i veureu. Hem estat junts a la mateixa sala, al parlament de Brussel·les. Frontex té un pressupost de 460 milions. El doble de fa uns anys. —Impressiona quan expliqueu que el mar Mediterrani està militaritzat, que saben tot el que passa amb drons. Controlat fins al cm². I que feu el que us deixen. I punt. Permanentment controlats. A tota hora. En tot moment. Correus constants a Roma, que decideix. —Sí. De drons a satèl·lits. No puc fer res pel meu compte. Tot mitjançant els italians. La guàrdia costanera ens indica les posicions dels rescatats: Teniu un target en aquesta posició, aneu-hi. —Un estat us diu on hi ha els cossos. Ell passa de fer-ho. I quan ho feu, problemes legals. És kafkià. —Si mireu la història, el 2014 hi havia una operació de salvament. Mare Nostrum. Italiana. Salvava vides. Després d’uns anys, va dir a Europa: ‘Em costa 300.000 euros diaris. Ajuda’m.’ I Europa va dir que no. Doncs passo, va dir Itàlia. És després que van arribar les ONG. Tornava a haver-hi una mena de Mare Nostrum gratis. Doncs ni gratis no ho volen. Cosa que demostra que no és que no volguessin pagar. El que no volien era descarregar a terra la gent que salvaven al mar. —Canvi de cicle en la solidaritat. Quins canvis faríeu a les ONG? —Jo he perdut la confiança en la Unió Europea absolutament. I en les Nacions Unides. I en les grans ONG. Perquè s’han quedat molt enrere. L’ajut humanitari ha canviat. Open Arms és una resposta popular més que no pas una organització. Si nosaltres amb quatre arreplegats hem salvat 59.000 persones, què no podrien haver fet vint-i-set estats? Posem en evidència l’administració, però no en cobrem ni un xavo. Nosaltres sí que som neutrals, independents, voluntaris, imparcials. Universals no, perquè som petits. Però la resta? No crec que Metges Sense Fronteres s’aixequi contra els italians. D’allà rep més de 100 milions anuals en donacions. Hi han guanyat partits xenòfobs en temes de refugiats. Jo no llegeixo articles de Metges dient que Itàlia finança els libis. No. A Espanya, Metges Sense Fronteres treu més de 100 milions en donacions. Posar-se l’opinió pública en contra és perdre donants. Per exemple, que nosaltres siguem catalans ha fet que des de l’1 d’octubre ens hagin caigut un 40% les donacions espanyoles. —40%? Al·lucinant. —Sí. 40% des de l’1 d’octubre. Però nosaltres som molt petits i no necessitem grans estructures. Invertim poquet en estructura. Aquesta és la clau, i on volia aprofundir: amb l’ajut humanitari actual, del segle XXI, sigues petit. Àgil. És més barat i arribes molt lluny. Mireu què ha passat a Grècia. Hi ha hagut molta intervenció particular. Que no vinguin, deien. Que munten un merder. No. El problema és que no els controlen. —De solidaritat espontània a les platges europees, n’heu vist? —Cap. Mireu, s’ha fet molta política que si els grecs eren solidaris. No. He estat allà treballant a la platja i veient els pescadors. I sí, quan hi ha un gran naufragi la gent ajuda. És normal. Però que t’arribin musulmans a la teva terra, que et deixin plàstics, els motors, la gasolina i et contaminin, i que tot d’europeus vinguin a ajudar, això no ha agradat gens. Aquesta reacció l’he vista. Això de donar el premi Nobel de la Pau a la població de Grècia…. Jo en tinc una opinió diferent. —Us van donar un premi europeu. El rebutjaríeu? —El van donar a l’organització. Quan el vaig rebre, vaig dir a Tusk que el vaixell no anava amb premis sinó amb gasoil. —Per què us emporteu un polític i un periodista a cada missió? —Perquè és molt important que els mitjans tinguin informació fresca i que els polítics vegin que les seves decisions afecten. —Algun polític de dretes, hi ha pujat? —No. De moment, encara no. Conservadors, encara no. N’he tingut del PSOE, això sí. Una diputada del PSOE que és jutgessa en excedència. El personatge em va agradar molt. —Veig que teniu un psicòleg per voluntari. —Pugen quinze dies a la barca. No s’aguanta més. Pot ser molt greu. A la penúltima missió a mi se’m van morir tres nadons de tres mesos. D’una infecció cutània. I si els veus morir, encara és pitjor, i si només pots ajudar-ne uns quants… Això no se supera. Es passa com es pot. Els psicòlegs no curen de res, et donen eines. Ahir vaig anar a Saragossa a rebre un premi. Van posar un vídeo. I em va sortir la plorera. No m’havia passat mai. En acte públic no. Vaig demanar disculpes. Això és conseqüència del que vivim. —Va servir d’alguna cosa, la manifestació de ‘Volem acollir‘ a Barcelona? —Vam fer un torcebraç. Va servir perquè, per exemple, Ada Colau posés la ciutat en mans de la ciutadania perquè 300.000 persones expressessin que no estaven d’acord amb què es feia amb els refugiats. D’aquí a vint anys, haurem de demanar perdó per tot això. Com a societat. Com sempre, Barcelona va tenir incidència. Ja la va tenir amb el ‘No a la guerra’. Però s’ha quedat aquí. I també es podrien estirar les orelles a un dels organitzadors. Perquè la vam organitzar uns quants. Però hi ha una parelleta que s’ha passat a la política… —Ho trobeu un error? —És com si jo ara em passo a la política. A mi no em quadra. Ja li ho he dit, a ell, eh? —Hem parlat del paper d’Itàlia. I el d’Espanya? —Espanya ha ensenyat a Europa com no es fan les coses. Encapçala la política migratòria d’externalització, de pagar tercers països perquè et facin la feina. Això és Made in Spain. Ho fan al Marroc, a Mauritània, on hi ha bases de la Guàrdia Civil. Els diners de la cooperació van aquí, a pagar grups repressors per a evitar que surtin, i controlar-los. El que fa ara Itàlia amb Líbia. —I a l’altra banda, Grècia i Turquia? —Per Lesbos han creuat tota la vida. Són nou quilòmetres. La meitat que Gibraltar. Ruta de tota la història de la humanitat. I Merkel va rejovenir el seu país amb 900.000 persones que venien de Síria. Recordo articles de premsa que deien que Alemanya era el país més envellit del món després del Japó. I que tindria seriosos problemes si no invertia la piràmide poblacional. Casualment, el 2016 van entrar 900.000 persones a Alemanya per Turquia? I van posar trens cap a Àustria? El pull factor va ser Merkel, no les ONG. I quan Alemanya en va tenir prou, van tancar. —Parlem de vós. Estudis? —No vaig acabar Belles Arts. —Steve Jobs tampoc no tenia carrera acabada. I mireu. —De fet, hi ha gent que té estudis i només els ha pagat. Ni els ha fet… —Per què vau entrar a la Creu Roja? —Hi vaig entrar, però tard. A 23 anys vaig tenir el primer negoci, una empresa de lloguer de cotxes a Castelldefels. Després em vaig casar. Després vaig tenir fills. I em vaig separar. I vaig deixar el negoci, i tot. I vaig arribar a la Creu Roja amb trenta anys. Buscava socis nous, i em tocava una comissió. Comercial. El segon mes van veure que feia molts calés i que no podia ser que en fes més que els caps. Ha, ha! I em van fer contracte. Va aparèixer Núria Carrera i em va posar de coordinador d’emergències. Era durant els Jocs Olímpics. Se’ns va morir un nano a la platja de Barcelona. Delfí López. Després de l’alarma social tothom es va posar les piles. I vam començar a fer nous protocols i plans d’emergències. Allà ho vaig aprendre. —He llegit que teniu empreses del sector. —Sis-cents socorristes i escaig. Repartits per tot Espanya. Però fa dos anys que ho porta un consell director. Jo em dedico a Open Arms. De moment, m’ho puc permetre. —Quins records teniu de l’1-O? —La gent que em coneix ja sap on era l’1 d’octubre. Però jo ara no em puc pronunciar políticament perquè Open Arms és molt transversal. I nacional. —Viviu només de la solidaritat espanyola i catalana? —Potser també dels Estats Units, Grècia i Noruega. De fet, nosaltres ens consolidem perquè els americans ens van donar un cop de mà. Van posar diners les empreses de Palo Alto. Quan nosaltres vam anar a Lesbos, aquí la gent no sabia ni on era Síria, però els equips de salvament que teníem eren nord-americans. La BBC ens va fer un reportatge. El documental de ’30 minuts’ ens va donar a conèixer a Catalunya. Una entrevista a Intermedio, a Espanya. I al món, la BBC. Però ara bàsicament tenim l’ajuda aquí. —Podríeu fer un llibre de periodistes. —Vaig fer una ponència al Saló de Cent. Parlàvem de l’ètica del fotoperiodista. I a mi em va tocar explicar quan s’ha de fer l’últim clic. Fins a quin punt és ètic envair segons quins moments i situacions. Penseu que al principi a nosaltres ens esborraven de les fotografies. En photoshop. Només volien la víctima. Cap socorrista. Quan no ens coneixien, a mi m’havien posat un home damunt la meva silueta. En fer-nos coneguts, el socorrista ja entrava dins la fotografia. I es veia l’acció amb els braços. Als últims Wold Press Photo i Visa Pour l’Image ja hi som. —De fet, diuen que el pas a Open Arms el vau fer quan vau veure la famosa fotografia del nen mort a la platja. L’Aylan Kurdi. —Tinc un fill que aleshores tenia cinc anys, com l’Aylan. Aquella imatge em va destrossar. Em va indignar molt. Ningú feia res? Vaig anar-hi, i allà no hi havia ningú. Ni Metges sense Fronteres ni ningú. Els fotògrafs. Els fotògrafs de guerra. Uns pirats com nosaltres.

Òscar Camps: ‘Ens demanen set anys de presó i tres milions d’euros’

Els mossos d’esquadra han detingut avui al matí, passades les onze, a l’Ajuntament de Vic Joan Coma, regidor de la CUP de Vic, per ordre de l’Audiència espanyola, que l’investiga per sedició. Ell mateix ho ha piulat a Twitter: ‘L’estat espanyol em deté. Aprofitem tot allò que ens uneix per plantar-li cara col·lectivament. Una abraçada a tots, de tot cor. Amor etern.’ Avui al vespre el portaran a Madrid perquè declari, demà al matí, a l’Audiència espanyola. Coma es va negar a declarar-hi per les seves manifestacions de suport a la declaració independentista del 9 de novembre. L'Estat espanyol em deté. Aprofitem tot allò que ens uneix per plantar-li cara col•lectivament. Una abraçada a tots, de tot cor. Amor etern — Joan #EnsVolemVives (@joancomaroura) December 27, 2016 L’Audiència espanyola va rebre a mitjan desembre el tercer informe que el fiscal havia sol·licitat a la Guàrdia Civil, la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra sobre la conferència de premsa que va fer Coma el dia que havia estat citat a declarar, després d’haver decidit que no hi aniria. Segons Coma, que va tenir accés als dos primers informes, era informació aplegada a internet, perquè conté les declaracions de la conferència de premsa, a més de piulets de Twitter i publicacions a l’abast de tothom. Els informes no contenen informació que no sigui pública. Un cop rebuts aquests informes, el jutge havia de decidir quin seria el pròxim pas. Podia arxivar-lo, podia utilitzar aquesta informació com a declaració de Coma, podia cursar una segona citació o, com ha passat, podia enviar la policia a detenir Coma per obligar-lo a comparèixer davant el tribunal. El procés judicial contra Joan Coma es basa en les manifestacions que va fer el dia 9 de desembre en un ple municipal en què es va debatre i aprovar una moció de suport a la resolució rupturista del Parlament de Catalunya.

Detenen el regidor de la CUP de Vic Joan Coma per ordre de l’Audiència espanyol

El govern espanyol no preveu d’aïllar la Comunitat de Madrid, principal focus del coronavirus 2019 a l’estat espanyol. El director d’Alertes i Emergències Sanitàries espanyoles, Fernando Simón, ha dit que la Comunitat de Madrid tenia el 50% dels casos diagnosticats i el 65% dels morts, però així i tot, ni el Ministeri de Sanitat espanyol ni el govern madrileny no tenen previst d’aïllar la regió, com sí que va fer Itàlia amb la Llombardia. Segons que ha dit ‘ara mateix no es parla de blocar la comunitat de Madrid’, tot i que les mesures establertes es revisen cada dia. Ara, ha dit que l’objectiu no era pas implementar mesures perquè algú les demani sinó perquè tenen ‘una evidència prou sòlida que seran eficaces i que podran ser implementades correctament’. ‘Fer propostes no factibles no és la intenció de cap dels experts del ministeri ni de les comunitats autònomes’, ha afegit. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, ha afirmat que no s’ha valorat l’aïllament de la regió. 🔴Importante: La Comunidad de Madrid no ha valorado en ningún momento un supuesto cierre de la región. Rogamos a los medios de comunicación y a los ciudadanos no atender a las noticias falsas. Nos jugamos mucho todos. #Coronavirus — Isabel Díaz Ayuso (@IdiazAyuso) March 11, 2020 I per què no s’aïlla Madrid pel coronavirus, com es va fer amb Milà?

El govern espanyol no té previst d’aïllar la Comunitat de Madrid

Una vintena de membres dels CDR s’han concentrat a la Pineda de Gavà (Baix Llobregat) per protestar davant la Festa de la Rosa del PSC, en què participa el secretari general del PSOE i president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez. Els concentrats davant les portes d’accés porten una pancarta en què es pot llegir: ‘L’estat empresona, el poble respon. Comença la revolta. CDR’. A més de Sánchez, en l’acte polític participen la presidenta del congrés espanyol, Meritxell Batet; el president del senat, Manel Cruz; el primer secretari del PSC, Miquel Iceta; el dirigent socialista a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni, i la batllessa de Gavà, Raquel Sánchez.

Protesta del CDR a la Festa de la Rosa del PSC, on intervé Pedro Sánchez

Primàries de Barcelona es posa en marxa aquest divendres, des de les vuit del vespre fins diumenge a la mateixa hora, els 23.000 inscrits podran votar dos de la seixantena de candidats. El gran favorit és l’impulsor del projecte, el filòsof Jordi Graupera. La primera volta determinarà quins dos candidats accedeixen a la segona tanda. En aquesta segona tanda, que es farà entre el 21 i el 23 de desembre, hi haurà dues urnes. A l’urna A es podrà votar a una de les dues candidatures més votades a la primera volta. A l’urna B es podran votar per acabar de confegir la llista electoral. Els inscrits podran votar fins a un terç dels candidats més votats a la primera volta en una papereta que tindrà un màxim de trenta-sis candidats. Abans de la segona volta, les dues candidatures més votades hauran de presentar tres membres del seu equip, que hauran de ser obligatòriament candidats de la primera volta. La candidatura vencedora integrarà el perdedor de la segona volta en el número dos de la llista. Els tres membres de l’equip presentats ocuparan els llocs tres, cinc i set. En cas que a la primera volta un candidat supera el 50%, no hi haurà segona votació per dirimir el cap de llista. En aquest sentit, el vencedor triarà les posicions dos, tres, cinc i set de llista entre els candidats que s’han presentat a la primera volta. A més de Barcelona, pròximament també es faran primàries a una quarantena de viles i ciutats, entre les quals Tarragona, Lleida, Sabadell, Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Manresa, Mataró, Castelldefels, Tortosa, Reus, el Vendrell, Vilanova i la Geltrú, Rubí, Salt, l’Escala, Santa Cristina d’Aro i Calonge, Blanes, Centelles, Gelida, Cambrils i Sant Feliu de Codines. La data límit per a presentar candidatures és el 18 de gener i les votacions començaran l’1 de febrer. De Graupera a De Gispert: tots els noms de les primàries de Barcelona L’ANC i Demòcrates de Catalunya han donat suport al procés de primàries. Els socis de l’ANC van aprovar que l’entitat s’impliqués en aquesta iniciativa per a promoure llistes unitàries a les eleccions municipals. En canvi, els partits polítics se n’han desmarcat i tant ERC com la CUP han descartat de concórrer amb el PDECat a les municipals. Al final, les primàries poden acabar tenint l’efecte contrari que cercava l’ANC, de manera que a Barcelona i en més municipis es presenti una quarta candidatura independentista que competeixi amb les altres a les municipals.

Primàries de Barcelona fa la primera volta amb Graupera com a gran favorit

Josep Bargalló (Torredembarra, 1958), ex-conseller primer de la Generalitat durant el govern del tripartit presidit per Pasqual Maragall. Militant d’ERC, va dirigir l’Institut Ramon Llull durant la Fira del Llibre de Frankfurt 2017, ara fa deu anys (en el període 2006-2010). Pocs dies abans que comenci la Fira de Frankfurt (de l’11 al 15 d’octubre), parlem amb ell de la importància que va tenir aquella fira de fa una dècada, en què la cultura catalana fou la convidada d’honor i en què va emergir la literatura catalana contemporània. Però abans de fer aquest balanç, li demanem l’opinió i una reflexió sobre els fets que vivim arran de l’1-O i la situació del nostre país. Fa pocs dies, Bargalló va publicar un article d’opinió, ‘La dignitat de la ciutat‘ , en què qüestionava el batlle de Tarragona, el socialista Fèlix Ballesteros, per la seva tebior en la condemna de la violència perpetrada per la policia espanyola i la Guàrdia Civil contra els ciutadans de Catalunya que volien exercir el dret a vot. A més, va comunicar que dimitia com a comissionat per a la Biennal de Castells, un càrrec honorífic lligat al consistori. —El batlle de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, no ha estat a l’altura de la ciutat i vós li heu retret la tebior amb què ha condemnat la violència perpetrada per la policia espanyola i la Guàrdia Civil. —En aquests tres dies que fa que vaig publicar el meu article, ja han aparegut moltes més veus de l’àmbit cultural i social de Tarragona que qüestionen la seva actuació: han dimitit cinc persones del senat tarragoní (un òrgan assessor del consistori), entre més el baríton Àngel Òdena, el periodista Frederic Porta i la filòloga Joana Zaragoza; hi ha hagut dos directors d’institut que han enviat cartes a la batllia, i un personatge de la vida cultural, el director de cinema Jesús Monllaó, ha publicat en diversos digitals de la ciutat una carta oberta al batlle, ‘El que resol’, en aquest sentit. Hi ha, doncs, una sensació generalitzada, que va més enllà del posicionament polític del batlle a no cedir espais municipals per a votar, per la condemna de la violència menystinguda (justificada primer) que afecta la dignitat de la ciutat, és a dir, la defensa de la dignitat de la gent. I no és només el fet de demanar-li que condemni la violència, que finalment ho ha fet, sinó que hauria de posar l’ajuntament al servei dels centres docents i les persones que van ser víctimes de la violència, i també cal que posi en evidència qui va exercir aquesta violència. —En el vostre article d’opinió aventureu la raó d’aquesta tebior: mantenir el suport del govern espanyol als Jocs del Mediterrani 2018. —El batlle Josep Fèlix Ballesteros es troba lligat pels regidors del PP i els Jocs del Mediterrani. Aquests ja li han portat molts problemes ja que es van suspendre l’any passat per la manca de finançament del govern espanyol. I jo crec que això el va dur a comportar-se d’aquesta manera. Però no entén que aquest esdeveniment no té raó de ser si darrere no hi ha la il·lusió de la ciutadania. —Com veieu el moment que viu el país? —Són moments molt complicats. Cal que la gent hi actuï en conseqüència de manera clara. Les cartes ja s’han posat sobre la taula i cadascú sap amb qui juga. També són moments apassionants: l’estat espanyol ja ens ha perdut i a nosaltres ens falta acabar de guanyar. —Creieu que vivim una revolució? —No vivim una revolució segons com es va entendre al llarg dels segle XIX i XX, però certament vivim una revolució del segle XXI, en què una àmplia majoria de la societat ha dit prou i ha optat per tirar endavant sense por i vèncer tots els obstacles. La revolució avui només comporta la violència del repressor. —Us ha sorprès l’actitud de la Unió Europea? —No m’ha sorprès. Per ser exacte, he de dir que trobo que hi ha més solidaritat internacional que no em pensava que tindríem en aquesta fase. L’actitud del govern espanyol i la violència exercida el diumenge han precipitat aquests suports. No el de la Unió Europea, que és un club d’estats que serveix primer de tot als estats. En canvi, hem estat entesos per la premsa internacional, per partits polítics i per veus d’estats diversos més aviat que no m’esperava. No crec que la Unió Europea faci cap pas fins que no en fem uns quants més nosaltres. —Suïssa ha anunciat que s’oferia com a mediadora. —Sí, és un símptoma positiu. —Enguany fa deu anys de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, en què la cultura catalana fou convidada d’honor. Va ser una de les primeres manifestacions de rellevància internacional en què Catalunya es va mostrar com ella mateixa. —La Fira de Frankfurt és un dels grans aparadors del món de la cultura internacional. La fira del 2007 va significar que, per primera vegada, podíem ser nosaltres mateixos. Va ser complicat i complex arribar a fer-ho, però vam aconseguir diverses fites. La primera, situar en el mercat internacional els autors catalans molt més que no fins llavors. —L’augment del nombre de traduccions anuals en aquests darrers deu anys ho demostra. —Aquest era el nostre primer objectiu, perquè no oblidem que la Fira de Frankfurt és una fira comercial que ven llibres. Els resultats, en aquest sentit, van ser molt positius, en la banda alta dels que ens havíem proposat. I en tots els segments del llibre: narrativa, llibre il·lustrat, còmic… —Quines eren les altres fites? —En segon lloc, ser reconeguts com una cultura singular en aquest aparador, des de la normalitat. Els organitzadors de la Fira de Frankfurt ens van reconèixer que havíem aconseguit situar la marca ‘cultura catalana’ amb normalitat. I no va ser fàcil, perquè vam rebre moltes pressions de l’estat espanyol i externes. —Quines pressions externes? —Durant la preparació hi va haver una certa hostilitat de la premsa alemanya, que havia comprat el discurs espanyol. Recordareu que ens retreia que ocupàvem un espai que no ens pertocava, que volíem dividir els escriptors catalans… Però finalment la premsa alemanya ens va donar suport, i també la televisió pública alemanya, que va fer un paper important: en un programa cultural del segon canal de la televisió pública alemanya, Joschka Fischer, ex-ministre d’afers estrangers, va recomanar Les veus del Pamano de Jaume Cabré. I jo, que era l’encarregat de rebre les autoritats que visitaven les exposicions, l’estand i els actes de la cultura i literatura catalana, l’endemà de l’obertura de la fira vaig rebre el ministre de transports federals d’Alemanya. Em va demanar que li recomanés un llibre que no fos Les veus del Pamano, que aquest ja se l’havia comprat. Amb aquest fet vaig saber que havíem guanyat la marca. Una cosa més que em va quedar gravada: em van dir que havia d’atendre una princesa de Tailàndia, que em posés darrere d’ella i només respongués les preguntes que ella em fes. Quan va arribar, era una jove vestida amb roba occidental una mica clàssica, que se’m va posar al costat i em va demanar de veure l’incunable del Tirant lo Blanc que exposàvem. —Aquesta és bona. —La concepció de país petit i cultura desconeguda que tenim, que sembla que ho hagis d’explicar tot, no és tan exacta: ni som un país tan petit ni ho hem d’explicar tot. Aquests fets em van confirmar que la visibilització de la cultura catalana donava fruits. Sobretot, penso que van aconseguir de situar literatura actual en la modernitat literària europea. Ara, és clar, això no s’aconsegueix si no es té una bona literatura i un sector editorial potent. També vam reforçar la marca de cultura catalana des de més àmbits: vam portar el músic Jordi Savall (alta cultura) i el president del Barça, Joan Laporta. Vam aconseguir èxits en l’àmbit literari, cultural i de país. I vam reivindicar un país complet. —Voleu dir que vau mostrar l’àmbit de Països Catalans. —En la darrera conferència de premsa, abans de la inauguració, vam aconseguir la presència del batlle de l’Alguer, el tinent de batlle de Perpinyà, un ministre d’Andorra, el batlle d’un poble de València que avui és president de la Generalitat i un conseller de les Illes Balears. Hi havia escriptors de tots els territoris. I recordo que el director de la fira, Jürgen Boss, em va dir que s’havia passat molt de temps pensant que l’enganyàvem amb l’àmbit lingüístic del català i que ho havia descobert llavors. Per tot plegat, vam aconseguir superar la desconfiança, però va costar, i el que més va costar va ser que la premsa alemanya deixés d’adoptar els arguments espanyols. —Fa poques setmanes, durant la Setmana del Llibre en Català, Jaume Cabré va comentar l’acudit que corria per Frankfurt fa deu anys: que la literatura catalana era un dels secrets més ben guardats d’Espanya. —Certament, vaig tractar moltes personalitats que em van manifestar la seva sorpresa en descobrir la riquesa i la història de la literatura catalana. ‘Com és que no ho sabíem’, em preguntaven. Doncs perquè a Espanya ho tenien molt amagat o perquè no ho volien saber. És clar que en el món acadèmic europeu la literatura catalana hi té una presència important, però és un món que potser no ha sabut obrir-se a més àmbits intel·lectuals. —Quines van ser les claus de l’èxit polític? Vull dir més enllà de la qualitat dels escriptors i el sector editorial potent. —Una part dels escriptors i editors en castellà d’aquí van entendre el missatge, que calia que els protagonistes de Frankfurt fossin els escriptors catalans, que ells havien de ser a l’aparador. I hi ha dues persones, que avui ja no hi són, que em van ajudar: l’agent literària Carmen Balcells i l’editor José Manuel Lara. Ho van entendre i van transmetre el missatge a sectors que s’hi oposaven. Això no vol dir que hi estiguessin d’acord al 100%, però ho van entendre. —Quins aprenentatges en vau extreure, de l’experiència? N’hi ha algun que pugui servir als dirigents actuals en el moment present? —Els contactes personals que vaig fer aleshores amb càrrecs polítics ja no serveixen, perquè ja no tenen els càrrecs que tenien. Però crec que vam contribuir a transmetre que els catalans som gent seriosa, que sabem el que volem, que acceptem el debat, que donem raonaments… Això va quedar. Sí que puc dir que he rebut missatges de suport i estupor del món acadèmic internacional. I també et diré que Raül Romeva i el seu equip superen amb escreix tots els contactes i gestions i relacions que vam establir nosaltres a Alemanya fa deu anys. També vull fer palès que, en aquell moment, la diplomàcia espanyola a Alemanya i els països veïns ens va comunicar que no ens donava suport però que no hi posaria cap impediment. Excepte algun cas molt aïllat, es van comportar correctament i es van apartar per no posar traves. —Ara sembla difícil de trobar aquesta actitud. —Ara, si la cultura catalana fos la convidada d’honor de la fira de Frankfurt que comença la setmana vinent, el dia 11, generaríem moltíssima expectació, ens comprendria molt més certa premsa internacional, però tindríem una oposició diplomàtica que ens posaria les coses molt difícils.

Josep Bargalló: ‘L’estat espanyol ja ens ha perdut, a nosaltres ens falta acabar de guanyar’

El conseller de Territori, Energia i Mobilitat del govern de les Illes, Marc Pons, ha anunciat que han iniciat un expedient sancionador contra Vueling pels retards i cancel·lacions que la companyia ha registrat durant el primer cap de setmana de juliol. En una conferència de premsa posterior a la reunió amb la companyia aèria, Pons ha assegurat que el deure del govern és donar suport als passatgers: ‘El govern de les Illes Balears ha d’actuar en defensa dels consumidors i hem comunicat a Vueling l’obertura d’un expedient sancionador amb la finalitat de compensar i valorar de manera econòmica aquests prejudicis.’ De moment, l’expedient es troba en una fase molt inicial, per la qual cosa Pons no ha donat dades importants, com el nombre de passatgers afectats o la quantia de la possible sanció. Millores en el servei Per la seva banda, Vueling ha destacat que aquesta temporada d’estiu tindrà vuit avions de reserva per a les possibles incidències, una xifra superior a la d’anys anteriors. Alhora, ha explicat que han fet reforços de personal, amb noves contractacions en atenció al client, també per exercir tasques de terra i, a més, incorporar més pilots a la plantilla. Pons considera que aquest paquet de mesures ‘fan pensar que hi ha voluntat de corregir els perjudicis i errors comesos fins ara’, si bé no són una garantia i ja s’anirà veient ‘vol per vol’ si es compleix el que s’ha promès. El conseller, que no ha garantit la connexió entre illes pels problemes que ha tingut la companyia durant aquest mes, s’ha compromès a ‘fer un seguiment específic de la tasca de Vueling’ per saber cada dia si hi ha retards. En aquest sentit, Pons observa un ‘canvi de tendència’ arran de la informació sobre Vueling que ha rebut la conselleria els últims dies, però considera que ‘aquesta tendència s’haurà de consolidar’ perquè hi hagi ‘normalitat en el funcionament’. Per la seva banda, el director general de Consum, Francesc Dalmau, ha informat que, des del gener fins al juny del 2016, s’han registrat una mitjana de 12 reclamacions al mes sobre Vueling, sobretot durant els mesos d’abril, juny i juliol.

El govern de les Illes anuncia un expedient sancionador a Vueling

Per entrar a la presó dels Lledoners s’han de passar tres portes de seguretat. Abans-d’ahir, un boirós dia de novembre, Vicent Partal, Assumpció Maresma, i servidor vam visitar el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i no vam tenir cap problema amb les dues primeres portes. Però la tercera s’encallava, no acaba de tancar, i la funcionària forcejava el mecanisme. ‘Cap pres no s’ha escapat mai de la presó dels Lledoners, senyora?’ ‘Mai. A Brians i la Model sí. Aquí, cap ni un’, va respondre ella, victoriosa, amb el mecanisme ja arreglat i un somriure a la cara. ‘I vostè com es diu, senyora?’ ‘Jo em dic Llibertat’, deia mentre tancava la porta. Silenci. Un profund silenci que va durar microsegons. T’ho inventes i no et creuen: la funcionària dels Lledoners es diu Llibertat (i la del Tribunal Suprem es diu Piedad). Hem de deixar la Llibertat enrere per arribar a Jordi Cuixart. Ens saluda de lluny, esperant-nos al mòdul 28. Quan hi arribem la Llibertat no hi és, però la vida sí. Jaqueta marró, camisa blavosa, cara molt neta, acabat de dutxar. Comencem 40 minuts de trobada a banda i banda d’un vidre dividits en dues parts. Una primera per a polir, tornar a preguntar o afegir preguntes a les que el president d’Òmnium ja ens havia respost per escrit feia dies. La segona part, per parlar amb Cuixart, un dels primers de fer-se subscriptor de VilaWeb ja fa molts anys, l’home que s’emociona quan Partal li envia a la presó papers mecanografiats originals de Joan Fuster o que recorda el dia que va cantar el ‘Fum-Fum-Fum’ en català a la presó de Soto del Real, just després d’una nadala en romanès. ‘Allò va ser un punt de canvi. Vaig ser un més. Perquè al final, qui us penseu que som? Nosaltres i els muleros, al final, què fem sinó voler el millor per a les nostres famílies, enyorar-los, i estimar-los? Tots som una mateixa cosa.’ Acabarem la visita saludant Rull, Turull i Junqueras, i amb una frase de Maresma al cap: ‘He après més en quaranta minuts que en tota una vida.’ Entrevista a Jordi Cuixart. Fotografia: Albert Salamé. —Veieu el sol de la cel·la estant? —Amb prou feines. El veuria de les quatre de la tarda a les sis, quan passeja davant la finestra, però justament aquella hora vaig a classe de ceràmica. Sí que veig, amb sort, Neptú. A la nit, si és a tocar de la Lluna, el veig una estoneta. Això sí que ho trobo a faltar. Cels estrellats. És la primera cosa que faré quan surti d’aquí. Anar a veure el cel estrellat. —Nou anys de sentència. Us ho esperàveu? —No m’ha sorprès. L’estat espanyol no falla mai. Ja dels primers dies a Soto del Real he pensat en condemnes de dos dígits. Veient la instrucció tampoc no podíem esperar res gaire diferent. —Valoreu-me la sentència, si us plau. —A Òmnium vam optar per una estratègia jurídica de caràcter polític, també a partir de l’afirmació de Juan Maria Bandrés que diu ‘en un procés judicial de caràcter polític, com més oposició s’ofereix al Tribunal, més possibilitats hi ha que el resultat sigui favorable.’ Això es traduïa a no renunciar a rebaixar la pena, però sobretot a portar el tribunal a discutir sobre les qüestions de fons; en el nostre cas l’exercici de drets fonamentals: desobediència civil i dret d’autodeterminació. Per tant, vol dir deixar els fets de banda, perquè encara estem convençuts que no són constitutius de cap delicte. Penso que la posició d’Amnistia Internacional és, en bona part, gràcies a aquesta estratègia. Aquesta és una lliçó també per a les negociacions polítiques que han de venir aquests dies. És important parlar d’allò que tu vols, i no d’allò que ells volen. La sentència dedica moltes pàgines a parlar del dret d’autodeterminació i criminalitzar la lluita no violenta. Calia dir ben clar al Tribunal: ‘Sí, va ser un acte de desobediència civil’ i ‘Ho tornarem a fer.’ Penso que hem obligat el tribunal a baixar a l’arena i discutir sobre el fons de la qüestió, i no pas de quin era el veritable sentit d’un piulet o un altre, o de si vaig anar a una manifestació o no. De fet, la petició de la Fiscalia per a Jordi Sànchez i per mi era de 17 anys, la segona més alta després de Junqueras. L’argument, segons els jutges Lamela i Llarena, era que tots dos formàvem part d’una suposada cúpula al costat del vice-president Junqueras i el president Puigdemont ‘amb la mateixa capacitat de decisió i grau de responsabilitat’. El resultat és que hem acabat amb les condemnes menys altes. —De lluny sembla que tingueu una actitud d’acceptació zen de la realitat. Sou l’ara i l’aquí. Res més. —He après a viure el moment present com un moment complaent, però tot plegat és molt més mundà. La felicitat no necessita raons, la vida no té sentit, tu dónes sentit a la vida. Que sóc a la presó? Doncs ho aprofito i no renuncio ni a la felicitat, ni als aprenentatges, ni a l’activisme, ni a continuar construint la meva família. Que sóc un pres polític? Doncs exerciré de pres polític assumint la responsabilitat que això implica, que no vol dir acceptar la legitimitat de la pena. Que quedi ben clar que tinc les mateixes ganes de sortir de la presó que la resta dels meus companys. El meu fill Amat, que ja té tres anys, em diu: ‘Pare, aquests senyors que s’han equivocat i et tenen tancat, que deixin d’equivocar-se.’ Comença a demanar explicacions, l’Amat. L’altre dia em va ensenyar un mapa. Li encanten els mapes, com a mi. I l’Amat té un continent que ha batejat així: ‘Europa de les Llibertats.’ Mira si tinc les mateixes ganes que la resta dels meus companys, de sortir. —El judici va ser just? Com els recordeu, aquells dies? Quines cares, persones, o moments el definirien? —Estar a la sala no em significava gens d’esforç, al contrari: formava part de l’escenificació de la repressió i no hi pensàvem renunciar. No tinc un record especialment dur d’aquells dies, la fraternitat entre tots i veure’ns amb la Carme i la Dolors trencava la monotonia de la vida al mòdul. Tot plegat, i si no fos per la magnitud de la tragèdia, tenia un punt entre còmic i surrealista. Tota aquella gent amb un posat tan transcendental com si d’ells depengués el futur de la humanitat, au va. Això sí, els funcionaris del Suprem van ser ben correctes amb nosaltres. Tant de bo tots els presos, polítics o socials, que van cada dia de les presons als tribunals gaudissin del mateix tracte digne. Jordi Cuixart, en una imatge d’arxiu. Fotografia: Albert Salamé. —Amnistia Internacional ha demanat el vostre alliberament. Com ho heu entomat? —L’estat espanyol s’ha desacreditat davant la comunitat internacional d’una manera veloç, però els encega la preservació de la unitat d’Espanya. La denúncia d’Amnistia s’afegeix a la que ja va fer l’Organització Mundial contra la Tortura, Front Line Defenders, el Grup de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides i la Comissió de Drets Humans del Consell d’Europa. ​Ara, la rebo també amb un regust agredolç, perquè em dol la diferència amb la resta de companys i companyes, i ho lamento profundament. Tampoc no entenc que diguin que el procediment ha estat just. Com ha de ser just un judici en què no es poden mostrar els vídeos que contradiuen les versions dels testimonis de l’acusació? M’han vulnerat el dret que em jutgi el meu tribunal predeterminat per llei, el dret d’una segona instància judicial i el dret de ser jutjat per un tribunal lingüísticament competent. —Heu declarat que no demanareu l’indult. Per què? —Demanar-lo implica acceptar que ets culpable i nosaltres no som culpables ni d’haver-nos manifestat ni d’haver votat. Al contrari, diem obertament que ‘ho tornarem a fer’. Assumeixo les conseqüències de tots els meus actes i no em penedeixo de res. Respondré a la sentència com a pres polític que sóc. No m’he de rehabilitar de res. —De fet, heu renunciat a signar el formulari per a començar un tractament de rehabilitació, cosa que us facilitaria les coses. —Què he de fer, jo ara? Cursets per a aprendre’m la constitució? No necessito cap programa per a rehabilitar-me. Rehabilitar-me de què? Només faltaria. I tampoc no penso renunciar al tercer grau, entre més, perquè no depèn de mi. Te’l donen, o no, vulguis o no vulguis. D’aquesta manera denunciem el fet que alguns altres presos sí que s’hi apuntin, a la rehabilitació? Doncs no. Al contrari. Legitimem del tot les seves accions. Quedi clar també. —Acceptaríeu una amnistia? Per què? —Una amnistia per si sola no implicaria la resolució democràtica del conflicte polític, com tampoc la renúncia a continuar exercint drets i llibertats. L’amnistia seria el reconeixement, per part de l’estat, que els actes pels quals estem condemnats no són delicte i, per tant, que la presó és injusta i injustificada. És una victòria del ‘Ho tornarem a fer’. L’amnistia és una reivindicació legítima de tots els moviments d’alliberament nacional que són víctimes de la repressió. Forma part dels instruments per a resoldre els conflictes. —Pedro Sánchez. Què en penseu? Com el definiríeu? —Pedro Sánchez viu instal·lat en l’amenaça permanent i això aquí ja no funciona. Ho té tot per a demostrar. Fins avui ha estat totalment erràtic i això no inspira gens de confiança. Ha fet seva part del relat de Vox aquesta campanya i això és molt alarmant​. El PSOE actual no és el PP ni Ciutadans, és obvi, però que ningú no s’enganyi, ha assumit el discurs oficial de l’estat sense gens d’esperit crític, menystenint ​Catalunya i les seves institucions. Ni un sol gest per a derogar la llei mordassa o la reforma laboral, lluitar contra la instrumentalització de delictes de l’odi per a combatre la dissidència –ja no parlem de plantar cara als oligopolis energètics… I ara aproven de tancar webs sense ordre judicial. Crec que els dirigents del PSOE han perdut els ideals. Han pres posició al costat de la dreta més rància, al costat del PP i Cs i fins i tot de Vox en moltes de les decisions, com ara negar-se a un diàleg sincer. Allò que la societat reclama és més llibertat i capacitat de decidir. La lògica electoral i la pèrdua d’escons ha obligat Pedro Sánchez a moderar el to, però la seva estratègia, de moment, continua generant malfiança, tot i que sembla que ara reconeixen l’existència d’un conflicte polític. —És cert que el president Montilla ha vingut fa poc a visitar-vos? —Va venir, sí. Montilla, com tants més polítics, és molt més interessant i diu més quan és ex-polític que no quan exerceix el càrrec. Jo he de dir, i remarcar, que el president Montilla sempre va estar al nostre costat als actes de Som Escola, per exemple. —I Podem, com els veieu? —Em costa ser tan crític amb Podem. Hi posen més sentit comú a fer un paper una mica coherent. Hi veig diferències amb el PSOE, que ha perdut credibilitat i també sentit comú. —S’ha d’investir el govern de PSOE i Podem? —Negligiríem la nostra funció com a entitat de la societat civil si diguéssim als partits què han de votar. Sí que els demanem estratègia unitària, això és imprescindible. Prou de perdre’s més en batalles partidistes i estèrils. Som davant un conflicte polític i només serà útil una resposta tant coherent com ambiciosa. Per tant, mesa de negociació sí, però sense vetos. L’estat i els partits catalans han de tenir clar que mai no renunciarem al dret d’autodeterminació. —Sou l’únic pres polític que ni ara ni abans us heu presentat a les llistes electorals. Per què? —Perquè vaig entrar a la presó com a President d’Òmnium Cultural; n’estic molt orgullós i, si ho volen els més de 180.000 socis, en vull sortir també com a president. Volem deixar clar a l’estat que mai cap jutge ni fiscal no decidirà qui presideix l’entitat. Si Franco no va aconseguir de liquidar Òmnium, tampoc no ho aconseguirà ni la repressió, ni el rei ni els poders de l’estat. —Heu conegut de prop als polítics independentistes. Què heu descobert gràcies a ells? —Malgrat les dinàmiques de partits, són gent honesta i valenta que ho donen tot per la defensa d’un ideal noble. Lluitem al costat de bona gent. Els presos polítics ja són part de la família. Com deien els avis, els companys de trinxera són més que germans. —​Jordi Cuixart, president de Catalunya. Us hi veieu? Ho voleu? —No, per mi ser el president d’Òmnium Cultural és l’honor més gran. Lluitaré per veure la República Catalana, però no tinc cap aspiració personal. Em dec a Òmnium i quan s’acabi el meu mandat tornaré a la fàbrica. Jo sóc un empresari a qui li agrada de fer màquines i temporalment i de manera voluntària sóc un activista, però no un polític; jo no sóc home de partit –que ve de part. Vull continuar treballant per enfortir l’entitat i em deixaré la pell, amb Marcel Mauri i la resta de companys i companyes de junta, per defensar tots els drets civils i polítics condemnats, inclòs el dret d’autodeterminació, i per treballar en favor dels grans consensos de país, per enfortir la cohesió social, també mitjançant la cultura. —Heu escrit el llibre​ Ho tornarem a fer​. Es nota molta lectura de desobediència civil. Quina conclusió en traieu, de la desobediència civil i lluita no violenta? —És apassionant, la lluita no violenta és un dels instruments més potents que com a societat tenim per a progressar, ​protegir-nos dels abusos del poder i l’autoritarisme. Com diu Howard Zinn, el problema no és la desobediència civil, el problema és l’obediència de milions de persones vers uns governants ineptes que duen el planeta a un declivi absolut. Per resoldre els grans desafiaments de la humanitat tinc tota l’esperança en la desobediència civil per fixar uns objectius compartits i actuar de manera disciplinada, bo i assumint les conseqüències dels nostres actes. Rosa Parks deia que ‘saber què cal fer elimina la por’. Fixa’t que fa just dos anys molt pocs dins el sobiranisme parlaven obertament de la desobediència civil, i ara cada dia n’hi ha més que ho tenen clar. Avancem a passos de gegant. Però si aquí vénen pares de família a visitar els fills tancats i els parlen de desobediència civil! Tot això ha canviat molt en pocs anys. —El president Torra va recomanar les paraules de Paul Engler, autor del llibre Manual de desobediència civil (Saldonar Edicions), que parlava de la necessitat d’acréixer la tensió, i que caldran sacrificis si es vol guanyar. N’heu seguit la polèmica? —Les tempestes que es generen a fora arriben aquí com a simples gotetes. Però sí, ho he vist. Haig de dir que només faltaria ara que el president Torra no pogués recomanar llibres i entrevistes. Conec perfectament el llibre d’Engler i és una referència. De fet, no diu res que no hàgim dit. Jo me n’he fet un fart de dir-ho, que caldran sacrificis. ‘Sacrifici’ és una paraula que prové de la paraula ‘sagrat’. La part greu és que tot això no ho diguéssim abans. —La gent, una vegada es va fer pública la sentència, hi ha reaccionat indignada. Us ha agradat, en general, la reacció? —La gent no falla mai, i aquest cop tampoc. En la població la repressió provoca una reacció inversa que la que cerca el repressor. La resposta al carrer és multitudinària, pacífica i determinada, com sempre. No es pot acabar aquí. —I, concretament, què opineu de les accions del Tsunami com ara tallar autopistes? I d’ocupar l’aeroport? —Suport sempre a totes les accions que parteixen de la no-violència. No tenim cap més opció que mantenir-nos mobilitzats per defensar els drets i les llibertats que han estat condemnats. Paralitzar el país és un dret. Forma part dels drets que tenim per a mostrar el desacord amb què fan els poders de l’estat i, sobretot, revertir la situació. La nostra força és la gent mobilitzada. Si una vaga no molesta, no serveix de res. —Què opineu dels joves de Plaça Urquinaona que van defensar-se cremant contenidors i llançant rocs? —Fins i tot la sentència que em condemna a 9 anys de presó afirma que no té cap dubte de les meves profundes conviccions pacífiques i no violentes, però tinc clar que els joves assenyalen la Lluna i alguns miren el dit. La pregunta és: a què respon la seva protesta? Al rebuig a la sentència, a la brutalitat policíaca i la frustració per la manca d’una resposta política? Sí, però no tan sols això, també al rebuig vers una societat que molt sovint els desplaça i els ofereix un futur totalment incert, que els expulsa amb feines precàries, un accés a l’habitatge inexistent, una societat cada dia més precaritzada i un planeta que se’ns fon entre els dits. Ens equivoquem si més enllà de l’acció no som capaços de preguntar-nos què empeny els nostres joves a actuar així. Hi ha una profunda demanda de justícia social, de drets i futur manllevats al jovent. En aquests moments trobo a faltar intel·lectuals com ara Joan Fuster, Maria Mercè Marçal o Pedrolo​. —​Què opineu de les accions dels Mossos i la policia espanyola després de la sentència? —Entitats com ​Irídia denuncien la vinculació de la brutalitat policíaca i institucional. S’han vulnerat drets dels manifestants i s’han comptabilitzat centenars de casos en què tant els Mossos com la policia nacional s’han excedit. L’abús de poder i la brutalitat policíaca són del tot inadmissibles. Com ja va passar l’1-O, hem vist imatges intolerables en democràcia. —Hi ha nous presos polítics, alguns de molt joves. N’heu vist o conegut cap? Teniu cap consell? —La meva família coneix la família Jolis de Santa Perpètua, els intenten fer costat amb tot allò que poden. La situació dels qui estan a Madrid és molt més dura que la nostra quan hi vàrem estar el primer cop; ells no tenen tant altaveu mediàtic. No hi ha dia que no pensi en ells. Escriviu-los. Enfortim eines com la Caixa de Solidaritat d’Òmnium i l’ANC o Alerta Solidària. I deixa’m afegir que l’expulsió dels joves que van participar en les mobilitzacions és una doble vergonya també intolerable, que reflecteix el racisme institucional. Consells? Els diria que lluitin perquè no els posin la presó dins. A mi em van ajudar moltíssim la meditació i el ioga i recordar que resistir també vol dir vèncer i que els companys de mòdul es converteixen en part de la teva família. Als familiars els envio tota la tendresa del món i, sobretot, que no es facin retrets entre ells; és una lluita col·lectiva i romandre units és clau per sortir-nos-en. Al web d’En Peu de Pau hi ha un decàleg per a famílies dels represalitas que penso que els pot ser de gran utilitat. —Com veieu el procés d’independència? Quins punts forts tenim i quins no? —El sobiranisme és en plena crisi de creixement, però això no és negatiu, sinó tot al contrari. Hem estat capaços de convertir en positiva una situació aparentment adversa; en diuen kairós. Ara ja tenim clar que la repressió no pot ser un límit per a les nostres aspiracions com a societat i que la llibertat no es pidola, sinó que es defensa i s’exerceix. Per mi, el punt més fort que tenim és que el moviment és intergeneracional i interclassista i cada cop més intercultural. La unió entre la generació actual i la que sorgeix pot resultar imparable. Sóc optimista a mitjà termini; els tres anys o quatre vinents es presentaran molt interessants. —Quina correspondència us arriba més al cor? Persones amb qui us cartegeu de fa dos anys? —La gent més jove i les persones grans, sobretot les dones, que són més sàvies. També la de pares que tenen els fills de l’edat dels nostres petits i que tot i que no ens coneixem, em comparteixen els seus sentiments. Mai no estarem prou agraïts a tanta tendresa. Ara toca que la gent es recordi sobretot dels de Soto del Real i dels qui encara tenim a les presons catalanes. —D’ençà que els presos polítics són a les presons catalanes, creixen les veus que demanen de fer-ne servir les claus: ‘Un dia anirem als Lledoners, els traurem de la presó, i no voldran sortir!’ Què opineu d’aquesta frase? —No fotem, que alguns som a les portes del tercer Nadal entre reixes i no és pas per gust. És evident que qui té les claus és l’estat. —El vostre fill es diu Camí. Per què aquest nom? —De fet es diu Camí Walden, i Walden és una espècie de nom del mig. Robert Frost té un poema, ‘El camí no escollit’, en què diu que dos camins s’obrien en un bosc de tardor i ell va prendre el menys transitat i això va fer la diferència. I Walden és un reconeixement a Thoreau, un dels primers naturistes, pare de l’ecologisme i de la desobediència civil moderna. Quan vaig entrar a la presó el primer llibre que em va portar la Txell va ser Walden o la vida als boscs. Llegir-lo m’ha canviat la vida. —Quin llibre llegiu ara? —Permagel de l’Eva Baltasar, la seva quotidianitat em té captivat, i la traducció a l’anglès del Bhagavad Gita a càrrec del mallorquí Joan Mascaró, un home de qui tothom hauria de conèixer. —La desobediència civil és cosa de Cuixart o d’Òmnium? —El president de l’entitat i Òmnium són la mateixa cosa. I la tradició de la desobediència civil als Països Catalans ve de molt més lluny: els insubmisos, la PAH, la guerra contra el rebut de l’aigua… Ha passat que el sobiranisme s’ha reconegut col·lectivament en la lluita no violenta. Això ja no té marxa enrere. —Ha de ser un contrapoder, Òmnium? —Per a res. Nosaltres som els del Premi d’Honor o la Nit de Santa Llúcia, però també els de la Flama del Canigó, els Onze de Setembre juntament amb l’ANC o part de les plataformes Som escola i Som el 80%. Som de tots i hem de continuar fent de la cultura –compromesa, valenta i transgressora– un punt de trobada per a tota la societat catalana i convertir un element estructural, com és el fet migratori, en un dels nostres principals motius d’autoestima col·lectiva. Ni som un partit polític ni volem ser un contrapoder de les institucions. Si ho pretenguéssim, negligiríem estrepitosament la nostra missió fundacional. Cal continuar creant les condicions oportunes per a facilitar acords en el si del sobiranisme i el conjunt del catalanisme.

Jordi Cuixart: ‘Paralitzar el país és un dret’

El govern de Francina Armengol també té a punt la seva llista de reivindicacions, una volta investit Pedro Sánchez. La prioritat de l’executiu serà la part fiscal del Règim Especial de les Illes Balears (REIB), que havia d’entrar en vigor el primer de gener d’enguany, però el blocatge polític ho ha impedit. Una vegada es formi el govern espanyol, la setmana entrant, tornarà a ser una de les principals reivindicacions, amb un impacte econòmic previst de 550 milions d’euros anuals en inversió, mesures fiscals i millora del transport. L’executiu balear ja ha ingressat 101 milions d’euros per la millora del finançament del 2019, però en falten per cobrar 78, que pertanyen a l’IVA pendent del 2017. Més a llarg termini, el govern balear també espera que es reformi el sistema de finançament, tot i que no fixa calendari, com sí que ha fet el govern valencià, amb vuit mesos de marge. De moment, demanaran els 240 milions del conveni de carreteres i que es concreti un calendari de pagament. La petició del govern té el suport de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa de Mallorca (PIMEM), que espera que el primer pressupost de Sánchez sigui ‘just’ per a les Balears. El president de la federació, Jordi Mora, també ha recordat que la part fiscal del Règim Especial de les Balears (REIB) és estancada, tot esperant de ser aprovada, i ha insistit en la necessitat d’un canvi del model de finançament.

El govern balear reclamarà a Sánchez la part fiscal del REIB

El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha admès que la remesa de proves ràpides del coronavirus 2019 defectuoses detectada no es limita a les 9.000 repartides a la Comunitat de Madrid, ni a les 50.000 que havien arribat i que no havien estat distribuïdes, sinó que afecta tota una remesa de 659.000 comprada pel seu executiu. ‘Se substituiran 659.000 proves per altres que donin els estàndards de qualitat’, ha explicat en la conferència de premsa posterior al Consell de Ministres extraordinari. Segons Illa, cada dia es fan entre 15.000 i 20.000 proves a l’estat espanyol i el govern de Sánchez ja ha encarregat més de 5 milions de proves en altres operacions amb la Xina, però no ha sabut dir quan estaran disponibles. L’endemà d’haver-se fet pública la compra de material defectuós, Illa ha explicat que el govern espanyol va comprar a un dels seus proveïdors habituals –del qual no diu el nom– 659.000 unitats, i ‘les primeres 9.000 unitats no han passat els filtres de qualitat del Sistema Nacional de Salut’, malgrat que el producte tenia ‘totes les garanties i el certificat necessari per a operar a la Unió Europea’. Les proves van determinar que no tenia el nivell de fiabilitat requerit i per aquest motiu, segons Illa, es van retirar. Aquesta remesa es va comprar, mitjançant el proveïdor, a l’empresa Bioeasy, que, segons que va advertir l’ambaixada de la Xina ahir, no tenia llicència mèdica per a operar en aquest país ni consta tampoc a la llista de distribuïdors recomanats pel govern xinès. Les proves només tenien un llindar de detecció del 30%, de manera que no eren fiables a l’hora de diagnosticar si els pacients tenien el coronavirus 2019 o no. Sigui com sigui, aquesta remesa de 659.000 proves no formen part del paquet de 432 milions d’euros anunciat ahir pel govern espanyol. D’aquestes 659.000, segons el ministre Illa, fa poc n’havien arribat a l’estat espanyol 50.000 que no s’acabaran de distribuir i que, juntament amb la resta de la remesa, hauran de ser substituïdes Illa ha dit que l’estat espanyol ‘no perdrà cap oportunitat d’adquirir material’, però alhora serà ‘exigent’ amb les comprovacions de la qualitat del material.

L’escàndol de les proves de la Covid-19: el govern espanyol en perd 659.000 perquè eren defectuoses

El president del govern espanyol i líder del PP, Mariano Rajoy, ha reivindicat l’aplicació de l’article 155 aquest diumenge a l’acte central de la campanya del PP, que ha tingut lloc a Salou. Rajoy ha dit que el seu govern va activar aquest ‘mecanisme excepcional’ davant la ‘situació excepcional’ de ‘caos’ a Catalunya. ‘Avui és una realitat, i tothom sap què cal fer perquè s’activi i què no s’ha de fer perquè no s’activi’, ha alertat. Segons Rajoy, el 155 ‘s’està aplicant amb absoluta normalitat’ i implica ‘que Espanya és una democràcia moderna, que tots estem sota l’imperi de la llei i que això és un estat de dret’. Ha dedicat bona part del seu discurs a apel·lar al ‘vot útil’ per a la seva formació, que segons ha assegurat es disputa escons a Tarragona i Girona amb les forces independentistes. El PP ha reunit a Salou la direcció del partit en un esforç final per revertir la tendència en favor de Ciutadans que marquen les enquestes. Rajoy ha pres la batuta de la campanya –serà a Catalunya els tres últims dies de la cursa- per apel·lar al vot dels que li van donar suport a les eleccions generals i que ara dubten entre el seu partit i Ciutadans. El president espanyol ha assegurat que el seu partit ha propiciat el retorn a la ‘normalitat’ i la ‘legalitat’ a Catalunya. ‘Gràcies al 155 Catalunya celebrarà eleccions amb garanties de neutralitat i no el que vam veure el passat 1-O’, ha sentenciat davant un públic on estaven presents els pesos pesants de la seva formació. Protesta a les portes de l’auditori Unes dues-centes persones han protestat a les portes de l’auditori de Salou on el PP ha fet l’acte electoral. Els concentrats portaven llaços i bufandes grogues, estelades i pancartes demanant la llibertat dels presos polítics. Una forta presència de furgonetes i agents dels Mossos d’Esquadra ha impedit que els manifestants s’apropessin a l’auditori.

Rajoy amenaça: ‘Tothom sap què no fer perquè no s’apliqui el 155’

El senat de Colòmbia va aprovar ahir de manera unànime la ratificació de l’acord de pau entre l’executiu i les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), el segon text que se signa entre les dues delegacions després que el primer no fos rebutjat pel poble en referèndum. ‘El ple de la cambra aprova amb setanta-cinc vots a favor i zero en contra la proposició per ratificar el nou acord de pau amb les FARC’, ha anunciat la pròpia cambra a través del seu compte oficial de Twitter. Després de més de dotze hores de debat, en què s’han sentit una vuitantena d’intervencions de diferents sectors, el senat ha aprovat aquesta ratificació. El Centre Democràtic, partit liderat per l’ex-president Álvaro Uribe i principal impulsor de la campanya pel ‘no’, s’hi ha mostrat en contra i finalment no ha pres part en la votació. La majoria de les intervencions a favor del ‘sí’ s’han centrat a ratificar el seu suport al govern de Juan Manuel Santos per ratificar l’acord i posar en marxa el pacte en la taula de negociació de l’Havana. El president de Colòmbia i ‘Timochenko’, líder de les FARC, va signar la setmana passada el nou acord; un text ‘millorat’ que incorpora les propostes de la societat colombiana, incloses les de la campanya del ‘no’.

El senat de Colòmbia aprova unànimement la ratificació de l’acord de pau amb les FARC

Els mestres i professors de les escoles i instituts públics de tot Catalunya estan convocats a la vaga pels sis sindicats amb representació al sector, que demanen de revertir les retallades que consideren que els van imposar de forma extraordinària. Des de l’anunci de la vaga, els sindicats han negociat amb el Departament les reclamacions que, en total, sumen 240 milions d’euros d’inversió pel sector aquest 2019 i que consideren que s’haurien d’aprovar amb un decret llei. El govern però, s’ha mantingut inflexible amb l’argument que sense pressupostos no es podien assumir els canvis proposats per les organitzacions sindicals. La mesura ‘irrenunciable’ pels sindicats és la reducció d’una hora lectiva i recuperar la jornada anterior al 2010. Hi ha prevista una manifestació unitària a Barcelona, que sortirà des de la plaça Universitat a les 12 del migdia. A Girona i Tarragona s’ha convocat també una marxa al migdia, des de la plaça Pompeu Fabra i la plaça Imperial Tarraco, respectivament, mentre que a Tortosa es preveu una concentració davant els serveis territorials d’educació, també al migdia. A Lleida, la concentració, davant els Serveis territorials, serà a les sis de la tarda. Els sindicats USTEC-STEs, CCOO, I-CSC, ASPEPC-SPS, CGT i UGT van forçar una reunió extraordinària de la mesa sectorial per posar sobre la taula les mesures que reclamen, però el Departament ja els va dir aleshores, fa dues setmanes, que amb la situació de pròrroga pressupostària no era possible implantar aquestes mesures. Les organitzacions sindicals però, van seguir insistint i es van reunir amb els grups parlamentaris, de qui van aconseguir el suport, i amb el president de la Generalitat Quim Torra i el conseller d’Educació Josep Bargalló, que no va donar fruits. Dijous passat, en una reunió ordinària de la mesa sectorial, es van aixecar de la taula davant la negativa del Departament de calcular les plantilles per al curs vinent en funció de les 18 i 23 hores lectives a Secundària i Primària, respectivament. Divendres i dilluns, les dues parts s’han trobat al Departament de Treball, però la mediació tampoc ha donat els resultats que els sindicats esperaven per desconvocar la vaga. La jornada lectiva és la mesura ‘irrenunciable’ pels sindicats, ja que consideren que l’ampliació a dues hores durant els mandats de la consellera Irene Rigau i el ministre espanyol José Ignacio Wert va ser una mesura extraordinària. Una d’aquestes hores la van reduir el 2017, després de l’acord entre els mateixos sindicats i el Departament aleshores liderat per Meritxell Ruiz, un pacte que va permetre aprovar els pressupostos d’aquell exercici. Amb l’acord, el Departament es comprometia a recuperar aquesta jornada lectiva els cursos vinents, però davant la situació de pròrroga pressupostària no s’ha executat. A banda d’aquesta millora, els sindicats també demanen reduir ràtios, garantir el que no es tancaran grups, la reducció de dues hores per als majors de 55 anys, la conversió dels terços de jornada en mitges jornades, el retorn del primer estadi després de sis anys amb efectes retroactius i la consolidació del personal interí, a més de la retirada del Decret de Plantilles. Aquesta és la segona convocatòria de vaga al sector de l’educació no universitària aquest curs, ja que el mes de novembre, la comunitat educativa ja havia aturat l’activitat el 29 de novembre per demanar també la reversió de les retallades i assolir la inversió que fixa la LEC del 6%, cosa que suposaria 10.000 milions d’euros més del darrer pressupost, que va ser al voltant dels 5.500. Serveis mínims El Departament de Treball, Afers Socials i Famílies ha decretat els serveis mínims i ha establert que durant la jornada de vaga hi hagi un membre de l’equip directiu per centre, un docent per cada quatre unitats o aules per a l’alumnat d’Infantil i Primària (de 3 a 12 anys), ‘que és el que requereix una vigilància més acurada’, i un terç del personal de les llars d’infants. Treball ha dictat que hi hagi un docent per cada tres aules en l’educació especial, i en aquest cas fins als setze anys.

Mestres i professors del Principat fan vaga per a demanar la reversió de les retallades

Andorra acull demà una reunió de ministres d’Afers Estrangers iberoamericans, que servirà per a preparar la Cimera Iberoamericana de caps d’estat i de govern del 2020, que es farà al Principat d’aquí a un any. Segons un comunicat del govern, els ministres d’Andorra, l’estat espanyol, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Portugal i la República Dominicana, així com 3 vice-ministres i altres alts representants dels diferents països d’Iberoamèrica treballaran i debatran sobre diferents temes a Soldeu, localitat de la parròquia de Canillo. Precisament, l’hotel on es reuniran ha estat objecte d’un fort blindatge policíac en què participen dos-cents agents de la policia andorrana. A més, també formen part del dispositiu de seguretat un centenar d’agents dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. S’ha establert un lloc de comandament a Andorra la Vella, on s’integraran diversos components de les forces de seguretat catalanes i espanyoles per a donar suport a les autoritats policials andorranes. L’objectiu és incrementar la coordinació en matèria de seguretat pública i control transfronterer, segons ha informat aquest dilluns la Guàrdia Civil en un comunicat. El dispositiu comporta la participació d’un ‘nodrit contingent amb membres del Servei d’Informació, control de masses, forces especials i servei de telecomunicacions’. Fonts del Ministeri de l’Interior han explicat que Andorra va formalitzar la petició de col·laboració fa temps, abans que comencessin les protestes de grups independentistes després de fer-se pública la sentència contra el procés. Deslliga així la mobilització policíaca de qualsevol possible acció del CDR o del Tsunami Democràtic.

Reunió de ministres d’Afers Estrangers iberoamericans a Andorra per a preparar la cimera del 2020

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb. En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crític amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors. Què ha passat avui? Avui VilaWeb ha publicat dos informes, un del Departament de Salut de la Generalitat que preveu que el pic de contagis arribarà a final d’abril i que el confinament durarà fins al juny, i un altre que té la Moncloa damunt la taula i que adverteix d’una mortalitat molt gran si no es prenen mesures més dràstiques aviat; aquest segon preveu situacions diverses en la crisi sanitària de la Covid-19. Els casos registrats i les defuncions dependran en gran manera de la capacitat de contenir l’expansió del virus i de l’eficàcia de les mesures preses fins ara. L’informe de la Moncloa preveu un màxim de 200.000 morts si no s’endureix l’estat d’alarma. Tanmateix, ara com ara, el congrés només n’ha aprovat la pròrroga de dues setmanes, sense canvis en el decret aprovat el dissabte 14 de març, a més dels decrets del govern espanyol per a afrontar aquesta crisi sanitària i econòmica. Per una altra banda, la Generalitat ha demanat al govern espanyol que autoritzi una pròrroga del confinament de la conca d’Òdena dues setmanes més, i que l’endureixi amb el confinament total per a ajudar a contenir els contagis de la Covid-19. Avui també s’ha confirmat que tenen Covid-19 el conseller de Treball, Chakir El Homrani, i la vice-presidenta primera espanyola, Carmen Calvo. Si ahir va arribar la compra de material sanitari de la Xina al País Valencià, avui la Moncloa ha seguit els passos de la Generalitat i ha adquirit material per valor de 432 milions d’euros. Avui Itàlia ha confirmat la tendència a aplanar la corba, mentre que l’estat espanyol ha superat la Xina en el nombre de morts que hi ha al país asiàtic segons que diu el govern de Pequín. Una altra notícia important ha estat la nova data de la selectivitat, que en principi es farà entre el 22 de juny i el 10 de juliol. L’editorial de Vicent Partal ‘Parlar de morts‘ La píndola de Jordi Goula sobre l’economia: ‘Les tensions de tresoreria afecten ja al 75% de pimes’ ‘A causa de la inusualment elevada incertesa causada per la propagació mundial de la malaltia Covid-19, aquest informe trimestral de l’economia espanyola no conté, com és habitual, les projeccions macroeconòmiques de mitjà termini de l’economia espanyola.’ Aquesta petita nota acompanyava aquest matí la presentació de l’informe del Banc d’Espanya. Té un punt de seriositat que trobo a faltar en moltes institucions que es dediquen a avançar previsions sense solta ni volta en uns moments que tot és a mercè de la durada de la crisi. L’única cosa que es pot fer ara com ara es anar seguint el dia a dia i veure quin són els problemes que més afecten les empreses i què es pot fer per a resoldre’ls. Per això cal agrair a la Pimec i la Cecot la rapidesa a publicar avui enquestes (fetes aquesta setmana) que ja marquen els primers punts que grinyolen, amb la tensió de tresoreria al capdavant. Ambdues patronals coincideixen en una crítica molt dura al govern de Madrid perquè ahir no va aprovar mesures que consideren absolutament prioritàries, com ara la suspensió de liquidacions fiscals i quotes de la Seguretat Social. La Pimec demana més concreció i seguretat jurídica per a aquelles empreses que hagin d’acudir al mecanisme de l’expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO). Diu que aquesta incertesa pot implicar ‘la destrucció massiva de milers d’empreses i llocs de treball si la mesura no es concreta de forma immediata’. La Cecot fa extensiva la inseguretat a tot el decret sobre ‘el que es pot i no es pot fer i, a més, pels missatges contradictoris que arriben des de diferents administracions’. Quant a les enquestes, la de Cecot indica que malgrat que el 91% de les empreses poden mantenir l’activitat, la realitat és que el 74,6% la desenvolupen amb moltes dificultats. I afegeix que la davallada de l’activitat més forta és a la construcció, però que també ha estat important en els serveis i en el comerç que encara es pot mantenir actiu. Diu que el transport i la indústria resisteixen una mica millor, però, en la millor situació, la capacitat és del 40%. Amb relació a l’aprovisionament de materials i components, segons l’enquesta de la Pimec, un 53,2% es troba amb un escanyament i un 38,1% manifesta tenir perill de ruptura d’estocs. I allò que em sembla més important és que un 75% apunta que ja té tensions de tresoreria. D’una altra banda, en un 33,4% hi ha un augment de baixes laborals i un 55,6% ha previst de fer un ERTO. Les primeres impressions, doncs, no són cap sorpresa: la patacada és molt dura. En canvi, sí que sorprèn l’obstinació del govern espanyol de no voler ajornar imposts ni quotes de la Seguretat Social, sobretot perquè en qüestió d’una setmana ja pot empènyer contra les cordes un feix d’autònoms. Tampoc no és que hagi estat gaire generós amb els ajuts atorgats, si els comparem amb uns altres països europeus. Són insuficients i ens hi juguem molt! Tot plegat, costa molt d’entendre… La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços: – VilaWeb: Investigadors catalans, sobre l’evolució de l’epidèmia: ‘Hi ha un petit símptoma de millora’ – The Guardian: Vida després del blocatge: realment la Xina ha batut el coronavirus? (en anglès) – BBC: Com és que es propaguen més fàcilment els virus a les oficines? (en anglès) – Le Monde: Coronavirus: vuit preguntes sobre la hidroxicloroquina, possible tractament de la Covid-19 (en francès) – Bloomberg: La pugna dels més rics per a aconseguir l’or en un moment ‘boig’ (en anglès) – Franceinfo: Com comptabilitza el Ministeri de Salut les morts relacionades amb el coronavirus? (en francès) – Público: Per què algunes persones amb Covid-19 tenen complicacions pulmonars severes? (en portuguès) – Foreign Policy: Suècia és oberta pels negocis durant el brot de coronavirus (en anglès) Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui? – El confinament es pot allargar fins al juny, segons un informe del Departament de Salut – El govern endureix el confinament de la conca d’Òdena i el prolonga quinze dies més – Grífols arriba a un acord amb els EUA per a desenvolupar un tractament contra la Covid-19 – L’estat espanyol supera la Xina en nombre de morts pel coronavirus 2019 i arriba a 3.434 – Espanya segueix els passos del País Valencià i compra material sanitari a la Xina – Marta Sibina: ‘Gent morint sola. Suposo que em tocarà de viure-ho els dies vinents’ – Els Estats Units, el nou epicentre de la crisi del coronavirus – Així serà l’allotjament en massa de persones sense sostre a la Fira de Barcelona – Carmen Calvo té el coronavirus – El conseller El Homrani té el coronavirus – Enric Morera: ‘Les falles ens van reduir la capacitat de reacció i van dilatar decisions’ – Els bombers de Barcelona diuen a Colau que se senten ‘infrautilitzats’ i que són a la seva disposició – Antoni Torres: ‘Simón no sap la feina que fan els farmacèutics, donant la cara’ Quin és el recompte actual d’afectats i morts? A tot el món, les darreres xifres són de 462.678 casos confirmats i 20.877 morts. Del total de casos, 113.802 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els estats més afectats són: —La Xina, amb 81.218 casos i 3.281 morts. —Itàlia, amb 74.386 casos i 7.503 morts. —Els Estats Units d’Amèrica, amb 64.671 casos i 909 morts. —L’estat espanyol, amb 47.611 casos i 3.445 morts. —Alemanya, amb 37.323 casos i 206 morts. A l’estat francès hi ha 25.233 casos i 1.331 morts. Als Països Catalans hi ha 14.897 casos i 844 morts. —Al Principat, 11.592 casos i 672 morts (1.655 casos i 156 morts més que no ahir). —Al País Valencià, 2.616 casos i 143 morts (449 casos i 28 morts més que no ahir). —A les Illes, 562 casos i 19 morts (84 casos i 6 morts més que no ahir). —A Catalunya Nord, 126 casos i 7 morts (15 casos més que no ahir). —A Andorra, 186 casos i 3 morts (24 casos més que no ahir). *No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe. Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà: – L’evolució del coronavirus a tot el món: quants casos n’hi ha? – Tots els rumors sobre el coronavirus que no us heu de creure – Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus? – Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç? – Quin efecte pot tenir en les embarassades i els seus nadons? – Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil? – Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars – Gossos i gats poden contreure o transmetre la Covid-19? – ‘Coronavirus’ o ‘Covid-19’? Com n’hem de dir? – Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana – Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya – Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears – Vegeu la informació del Govern d’Andorra – Vegeu la informació de l’estat espanyol – Vegeu la informació de l’estat francès – Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

Report diari sobre el coronavirus: dos informes plasmen l’amenaça d’una enorme mortalitat

L’actor i director Àngel Llàcer s’estrena al Teatre Nacional de Catalunya amb l’adaptació musical de ‘Molt soroll per no res’, l’obra de Shakespeare que reflexiona sobre el concepte del desig. La comèdia, que es podrà veure del 15 d’octubre al 29 de novembre, compta amb 15 actors i 10 músics que actuaran en directe sota la direcció de Manu Guix per interpretar temes de Cole Porter, Irving Berlin i I. Herb Brown. Tal com ha explicat el director, Àngel Llàcer, és una obra “de fàcil digestió, divertida i gens frívola” per la seva “intenció clara de ser seriosa dins de la felicitat”. Així, el director ha dit que “espera” apropar al públic a Shakespeare i altres autors de “més difícil digestió”.

Àngel Llàcer s’estrena al TNC amb l’adaptació musical de ‘Molt soroll per no res’

‘Per què ens humilien fent-nos sentir com si demanéssim caritat?’. Aquesta és la pregunta que va fer ahir al vespre Ferran Bayo, un autònom de 56 anys de Barcelona, a Mariano Rajoy al programa ‘La Sexta Noche’, en què una quinzena de ciutadans feien preguntes al candidat del PP. Bayo li va recordar que els ciutadans catalans pagaven imposts igual que els de la resta de l’estat espanyol i que, en canvi, rebien un tracte de menyspreu per part del govern espanyol, especialment de ministres com ara Montoro, a l’hora de rebre els diners per als serveis públics. Rajoy li ha respost que no hi estava d’acord, i que el govern espanyol no prenia decisions contra els interessos dels catalans. Ha dit que el seu partit havia votat contra la reforma del model de finançament, tot i que, segons el seu criteri, el repartiment dels recursos públics a l’estat es fa seguint bases ‘bastant raonables’. Amb tot, ha assegurat que calia canviar el sistema de finançament –per llei, s’havia d’haver fet el 2014– i que espera poder fer la reforma ‘per consens’ el 2016. Ha acusat la Generalitat de no gestionar correctament els seus recursos i ha assegurat que si avui les farmàcies catalans cobren les factures de l’administració és gràcies a la solidaritat de tots els espanyols. ‘Catalunya no pot anar als mercats perquè ningú no li presta diners i no pot pagar els proveïdors i té un dèficit que no pot cobrir, i el conjunt dels espanyols és solidari i per això paguem els farmacèutics –ha dit–. Quan Catalunya té un venciment de deute, com que no l’hi renoven, qui hi va és l’estat. Aquesta és la solidaritat del conjunt de l’estat.’ En referència a la Generalitat, ha afegit: ‘De vegades, a la vida, cal mirar-se a si mateix. El govern a Catalunya podria haver fer alguna cosa més de la que fa. Donar sempre la culpa al de fora i dir que ell ho fa tot bé però no té diners perquè els hi prenen és una manera curiosa de veure les coses.’ Finalment, ha dit que no negociaria la independència de Catalunya: ‘No em dedico a la política perquè es trenqui el meu país.’

Un autònom de Barcelona a La Sexta: ‘Senyor Rajoy per què ens humilieu?’

La iniciativa #CoronaCiao impulsada per Òmnium Cultural contra Felipe VI ahir s’ha repetit aquest vespre, entonant la cançó Bella Ciao. S’hi han afegit músics professionals i amateurs d’arreu del Principat, així com corals, orfeons i grups de cantaires, entre els quals membres de Músics per la Llibertat, Corals Catalanes, Moviment Coral Català, Dones Acordionistes del Pirineu, l’Acadèmia de la Música Catalana, i escoles i associacions musicals de diferents pobles i ciutats. ‘Bella Ciao’: la història i les diferents versions de la cançó Juntament a aquestes entitats, centenars de persones també han sortit al seu balcó per cantar la popular cançó partisana italiana. En molts casos, aquesta s’ha acompanyat d’instruments, tot i que en altres els ciutadans l’han cantat a capella. 'Bella Ciao' ressona novament arreu del país en contra de la monarquia corrupta de l'Estat espanyol! A Músser (Cerdanya) els balcons dels confinats tornen a ser un altaveu del #CoronaCiao 👇🏻 pic.twitter.com/LiXWosyWjY — Òmnium Cultural (@omnium) March 19, 2020 Són moltes les persones que avui s'han sumat al cant antifeixista que s'ha convertit en un clam contra aquesta monarquia que s'aprofita de la crisi sanitària per tapar la seva corrupció #CoronaCiao 📽️ Barcelona (Eixample) pic.twitter.com/OmORUK6slU — Òmnium Cultural (@omnium) March 19, 2020 A Sort també sona el Bella Ciao i el clam popular contra els Borbons! #CoronaCiao Gràcies a tothom que ha participat per fer d'aquest himne una reivindicació històrica en aquests dies de confinament 🙌 pic.twitter.com/uR0NSXW6m0 — Òmnium Cultural (@omnium) March 19, 2020 #CoronaCiao desde el Barri d'Horta pic.twitter.com/St0kzHUr3f — Sergi (@Gibermac) March 19, 2020 Hola @omnium. Ni som músics ni tenim altaveus com cal, però improvisant una mica em sembla que ens en hem sortit prou bé per fer-nos sentir. #coronaciao pic.twitter.com/ikY2DgNF3n — Joan Enric Mogas Pla (@JoanEnricMogas) March 19, 2020 Aquí teniu el #CoronaCiao a càrrec dels @musicspenedes @david_miret Emocionant tot i la distància i confinament entre nosaltres @omnium #hotornaremafer pic.twitter.com/dONHbdrsb4 — Òmnium Alt Penedès🎗 (@OmniumPenedes) March 19, 2020 #CoronaCiao pic.twitter.com/QnQ6vVzhpS — Laura Urtos 🌹 🎗 (@LauraUrtos) March 19, 2020 #CoronaCiao @omnium desde el balcó pic.twitter.com/vItk1TxZjw — Josep Valcarce (@josepvalcarce) March 19, 2020

La protesta als balcons contra Felipe VI suma entitats musicals cantant el ‘Bella Ciao’

Les autoritats de l’Índia posaran en marxa a parti de demà la divisió del Caixmir sota control de Nova Delhi en dos territoris federals per a refermar així el seu domini en aquesta regió, la qual es disputa amb el veí Pakistan d’ençà de fa dècades. D’ençà que l’executiu indi va decidir a l’agost suspendre l’estatut d’autonomia del Caixmir indi, que és un dels estats federats que conformen el país, les protestes al carrer s’han succeït. Tenint en compte, a més, que el govern encapçalat pel primer ministre indi, Narendra Modi, va anunciar que dividiria la regió en dos territoris federals directament controlats des de Nova Delhi: l’enclavament budista de Ladakh i la resta del Caixmir. Després d’aquest anunci, les autoritats índies van desplegar milers de tropes a la vall del Caixmir, on els milicians independentistes han estat lluitant contra les forces índies durant dècades, i els principals dirigents polítics del Caixmir, han estat detinguts. Wajahat Habibullah, un antic funcionari que va treballar al Caixmir indi i que va estar a la principal ciutat de la regió la setmana passada, ha assegurat que els caixmirs se senten humiliats per la pèrdua de la condició d’estat federal. ‘Fora com fora l’actitud dels governs federals en el passat, almenys sentien que tenien una cosa pròpia. Ara hi ha una mena de sentiment d’haver perdut la poca llibertat que tenien’, ha relatat. El govern indi ha anunciat que demà G.C. Murmu prendrà possessió com a nou governador, un antic alt càrrec de l’administració de Gujarat, l’estat del qual procedeix el primer ministre indi. Un altre funcionari, Radha Krishna Mathur, assumirà el càrrec de governador de Ladakh.

L’Índia divideix el Caixmir en dos territoris federals per a augmentar el control sobre la regió

El jutjat d’instrucció 12 de Madrid ha acceptat el recurs presentat pel militant del Jovent Republicà i usuari de Twitter Joan Mangues, investigat per haver publicat un piulet crític arran de la mort de Mame Mbaye, un noi senegalès que va morir mentre el perseguia la policia a Lavapiés (Madrid). El jutjat comparteix l’argument que el missatge era només una crítica social i ha arxivat la causa. Mangues ho ha anunciat a Twitter, on ha agraït els missatges de suport i les donacions que li van permetre de pagar la defensa. El casi any i mig de procediment ha estat una merda, però tot té costat positiu. Gràcies a les xarxes i una gran solidaritat, vaig rebre milers de missatges de suport, i vaig poder pagar la defensa. La família, els amics i Igualada van ser-hi també com mai. Gràcies a tots! ❤️ — Joan Mangues (@jmangues) August 13, 2019 Mangues era acusat d’injúries i calúmnies per haver atribuït públicament la mort del manter senegalès al cos de la policia municipal de Madrid. Concretament, el piulet responia a un que havia fet Manuela Carmena, aleshores batllessa, en què lamentava la mort del jove, deia que era una pèrdua molt gran i que ho investigarien a fons. Mangues va respondre-li ‘Manuela, que Mame Mbage no s’ha mort, l’han matat a bastonades’ Arran del piulet, l’Associació de Policia Municipal Uniformada (APMU) i el sindicat Unión Policial Municipal (UPM) es van querellar contra ell. Joan Mangues: ‘No hauria imaginat mai que per una opinió sense ànim d’ofendre pogués ser citat davant un jutge’

Arxiven la causa contra Joan Mangues per un piulet

El 29 de juny va sortir el primer número de VilaWeb Paper, i avui, el número cent. També hi oferim un reportatge de Josep Rexach sobre la repressió de l’estat espanyol contra els ciutadans de Catalunya. En aquest número també hi trobareu l’editorial de Vicent Partal, el Mail Obert d’Oriol Izquierdo i el text literari Closcadelletra de Biel Mesquida. També la informació de les eleccions de Còrsega del proper diumenge. Són unes quantes pàgines amb el millor periodisme de VilaWeb, llestes per a ser impreses amb la impressora de casa o per a ser llegides de forma interactiva a les tauletes i el mòbils. Els subscriptors de VilaWeb poden descarregar el diari des del correu que els arriba de la redacció cada dia a les deu del vespre. Si hi ha cap subscriptor que no rebi el correu, també pot accedir a VilaWeb Paper des d’aquesta pàgina (recordeu que ací hi ha totes les instruccions). Si no sou subscriptors de VilaWeb i us en voleu fer, aneu a aquesta pàgina i ompliu el formulari.

Els cent números de VilaWeb Paper

Representants de l’Obra Cultural Balear, encapçalats pel seu president Josep de Luís s’ha reunit aquesta setmana amb responsables de les àrees de Política Lingüística i Cultura del Govern i del Consell de Mallorca. Aquest dimarts passat es va fer una reunió amb la vice-presidenta del Consell de Mallorca i consellera insular de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística, Bel Busquets; el director insular de Política Lingüística, Lluís Segura i la directora insular de Cultura, Maria Pastor. Dijous passat se’n va fer una altra amb la secretària autonòmica d’Universitat, Recerca i Política Lingüística, Agustina Vilaret; la directora general de Política Lingüística, Beatriu Defior, i l’assessor de la secretaria d’Universitat, Recerca i Política Lingüística, Miquel Gallardo. Els dies vinents es faran més reunions amb els nous responsables de les institucions. En les reunions mantingudes fins ara s’ha constatat la bona sintonia entre l’OCB i els responsables de Cultura i Política Lingüística del Consell i de Política Lingüística del Govern. L’OCB ha fet arribar un document elaborat abans de les eleccions passades amb propostes concretes perquè les implantin les institucions. L’entitat cultural ha demanat tota la coordinació possible entre les administracions i les entitats de la societat civil. I també el suport institucional màxim als creadors de cultura i a les indústries culturals. En el terreny lingüístic, l’OCB proposa que s’apliquin mesures per a ajudar a augmentar l’ús social de la nostra llengua; garantir que tothom qui vulgui aprendre la llengua catalana ho pugui fer fàcilment i que es garanteixi el respecte dels drets lingüístics de tots els ciutadans de les Illes Balears.

El govern balear es coordinarà amb l’OCB en qüestions de cultura i llengua

ERC està disposada a negociar la presidència de la Diputació de Barcelona a Junts per Catalunya. Així ho ha anunciat Pere Aragonès després de la reunió de l’executiva d’avui del partit, en què s’ha tractat la crisi entre totes dues formacions arran del pacte de JxCat amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Un pacte que donaria la presidència de la Diputació al PSC. ‘Les victòries electorals s’han d’administrar amb generositat de país. I estem disposats no només a incorporar JxCat al govern de la Diputació, sinó a parlar de la presidència. No és una qüestió de cadires, sinó d’estratègia’, ha dit Aragonès. Tant ERC com el PSC tenen 16 diputats a la Diputació de Barcelona, per 7 de Junts per Catalunya i 5 dels comuns. El dia límit per a arribar a un acord és dijous, quan es farà la votació de l’organ de govern. ‘La decisió és o PSC o ERC a la Diputació. Està a les seves mans’, ha afegit Aragonès, que no ha fet referència a la proposta feta avui per JxCat de reversió d’acords amb el PSC en una trentena de municipis. JxCat demana a ERC una agenda de reversió dels acords amb el 155 en 34 municipis

ERC ofereix a JxCat la presidència de la Diputació de Barcelona perquè rectifiqui l’acord amb el PSC

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha escrit una carta als socis de l’entitat on parla de les mobilitzacions de protesta pel consell de ministres espanyols que es farà divendres a Barcelona. Ho considera ‘una nova decisió unilateral emmarcada en l’espiral provocadora de l’estat per argumentar l’aplicació d’un nou 155’, però demana ‘que mantinguem tant la determinació com la serenor, tant el coratge com la intel·ligència’. ‘No caiguem en cap parany i sapiguem respondre amb l’ambició insubornable dels qui ens sentim deslliurats de cap por’, diu Cuixart. Segons diu, som ‘davant un estat que, amb violència policial i persecució penal, rebutja la via democràtica al dret a l’autodeterminació’. El president d’Òmnium escriu que ‘l’alarmant ascens del feixisme desemmascara més la farsa de la Transició’, el que representa una ‘oportunitat sensacional’ per oferir la República catalana ‘com un espai de convivència pacífica i radicalitat democràtica, així com de defensa dels drets humans’. Dotze dies de vaga de fam Cuixart també parla de la vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn i diu que és ‘un acte de dignitat i generositat extraordinària’. Fa saber que els presos polítics ‘ens cuidem molt els uns als altres’, i garanteix ‘que no deixarem sols els nostres vaguistes ni un minut’. A banda, recorda que dissabte farà catorze mesos que són a la presó, ‘i no hi ha lloc per a cap retret’ perquè té ‘la certesa que té molt de mèrit’, com han resistit ‘l’embat de l’estat’. ‘Us asseguro que des d’Òmnium Cultural ens estem deixant la pell per propiciar una estratègia compartida del sobiranisme al servei dels grans consensos de país’, garanteix. Festa de les lletres catalanes Divendres també se celebra a Sabadell la 68a Festa de les lletres catalanes, que segons Cuixart reflectirà ‘el compromís de la societat civil amb la llengua i la cultura catalanes com a eines de cohesió social i llibertat’. Serà també, diu, ‘un record per Teresa Rebull, Teresa Claramunt o Pere Quart i tants d’altres, que ens han llegat part del que avui som com a ciutadans dels Països Catalans’, ‘i un acte de reconeixement a la presidenta Forcadell, a qui sé ben lliure, i a l’estimada Muriel, que sempre tinc en el pensament’. Llegiu ací la carta de Jordi Cuixart: «’Intel·ligència pels més valents i valor per als més intel·ligents’ Estimadíssims socis, Avui, els companys Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Quim Forn ja porten 12 dies en vaga de fam. Un acte de dignitat i generositat extraordinària. Sapigueu que els presos polítics ens cuidem molt els uns als altres, que no deixarem sols els nostres vaguistes ni un minut. Dissabte farà 14 mesos que som a la presó i no hi ha lloc per a cap retret: tinc la certesa que té molt de mèrit com hem resistit l’embat de l’estat. Us asseguro que des d’Òmnium Cultural ens estem deixant la pell per propiciar una estratègia compartida del sobiranisme al servei dels grans consensos de país. El 21 de desembre hi haurà el consell de ministres a Barcelona, una nova decisió unilateral emmarcada en l’espiral provocadora de l’estat per argumentar l’aplicació d’un nou 155. Fins i tot s’alcen veus que demanen il·legalitzacions de partits polítics sobiranistes. Aquesta situació, però, demana que mantinguem tant la determinació com la serenor, tant el coratge com la intel·ligència. No caiguem en cap parany i sapiguem respondre amb l’ambició insubornable dels qui ens sentim deslliurats de cap por. Sabem que som davant un estat que, amb violència policial i persecució penal, rebutja la via democràtica al dret a l’autodeterminació. Però l’alarmant ascens del feixisme desemmascara més la farsa de la Transició, i això representa una oportunitat sensacional per oferir la República catalana com un espai de convivència pacífica i radicalitat democràtica, així com de defensa dels drets humans. Com ens recorda Galeano: ‘Lliures són aquells qui creen, no els qui copien. I lliures són aquells qui pensen i no només obeeixen. Ensenyar, és ensenyar a dubtar’. Aquest divendres, precisament, la 68a Festa de les lletres catalanes a Sabadell reflectirà el compromís de la societat civil amb la llengua i la cultura catalanes com a eines de cohesió social i llibertat. Una ciutat de lluites compartides, on vaig viure uns anys preciosos de la meva vida i que estimo especialment, que sempre ha expressat la seva catalanitat des de la diversitat. Serà, també, un record per Teresa Rebull, Teresa Claramunt o Pere Quart i tants d’altres, que ens han llegat part del que avui som com a ciutadans dels Països Catalans. I un acte de reconeixement a la presidenta Forcadell, a qui sé ben lliure, i a l’estimada Muriel, que sempre tinc en el pensament. Gaudiu la Nit de Santa Llúcia amb tota la intensitat del món. Que no estiguem ni tristos ni enfadats, perquè compartim, per sempre més, la mateixa lluita. Serenor, coratge, entesa i República. Sempre endavant! Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural Presó de Lledoners, 12 de desembre de 2018»

Cuixart demana de mantenir ‘tant la determinació com la serenor’ el 21-D

‘L’islamofeixisme ens ha declarat la guerra. O en prenem consciència, o perdrem les conquestes de segles.’ Ho diu l’escriptora i periodista Pilar Rahola. La seva contundència a l’hora d’encarar l’amenaça global que representa el gihadisme és coneguda per gairebé tothom. Fa uns quants anys va escriure el llibre ‘República Islàmica d’Espanya’. Era un avís rotund sobre els riscs de l’avenç d’una visió fanàtica i extrema de l’islam. Ara ha escrit un llibre –’Prou‘ (RBA, 2015)– molt documentat i amb una anàlisi dels errors que cometem en relació amb això que anomena ‘islamofeixisme’. L’entrevista per a parlar d’aquest llibre la vam fer el 10 de novembre, en plena setmana de bullici al parlament per la declaració independentista i la sessió d’investidura fallida d’Artur Mas. Una primera part, de temàtica política catalana, va ser publicada l’endemà. La segona part, sobre el fenomen de l’islamisme fanàtic, la publiquem ara, pocs dies després dels atemptats de París, que hi donen encara més vigència i centralitat. —’L’islamofeixisme és Hitler amb petroli i internet’. És una frase del llibre. Ens la podeu explicar? —El concepte ‘islamofeixisme’ és utilitzat pels intel·lectuals francesos des de fa molts anys. El primer de fer-lo servir va ser André Glucksmann o Bernard-Henri Lévy, no recordo exactament quin dels dos. Consideren que parlem d’una forma de feixisme. El totalitarisme pot beure de moltes fonts: de l’alemanya ària i ser el nazisme; d’ideals comunistes i ser l’estalinisme; o de l’islam i ser gihadisme. En tots aquests casos parlem d’ideologies totalitàries que beuen de la cultura de la mort, que són nihilistes, encara que siguin teocràtiques. Volen conquerir el món per la via de la destrucció de la civilització moderna. Eduardo Martín de Pozuelo parla obertament d’islamonazisme. Diu que la idea de feixisme és massa suau per al cas que ens ocupa i que cal parlar de nazisme. He agafat el concepte francès que també utilitzen molts anglosaxons perquè em sembla que explica clarament què és això que tenim davant dels nassos. —Aquesta identificació amb el feixisme no és gaire habitual aquí. —Com el llibre que jo he escrit, al món anglosaxó n’hi ha molts. Al món francès, també. En canvi, a la nostra literatura n’hi ha molt pocs. Em semblava que era important que hi fos. No és un llibre d’Occident versus Orient. És un llibre de civilització o barbàrie. La civilització no és Occident ni Orient. La civilització són els nens paquistanesos assassinats en una escola de Lahore. La civilització és la Malala lluitant per poder estudiar quan li disparen. Els qui li disparen són la barbàrie. La civilització és qualsevol dona musulmana que vol ser lliure. La barbàrie és l’imam que li diu que ha de ser esclava. —Quina és la frontera entre civilització i barbàrie? —La frontera entre civilització i barbàrie no és geogràfica. No és política. Té a veure amb els valors i les lluites. Els grans herois de la llibertat, els Nelson Mandela del segle XXI, són justament els musulmans que en països molt difícils lluiten per les seves llibertats. Hi ha qui parla de lluites d’Occident i Orient… Jo no comparteixo de cap manera aquesta idea i crec que és un gran error. Si algú defensa els valors de la civilització moderna, són els musulmans a molts i molts països. I per això són assassinats. —Dieu que el llibre neix de la fatiga, la impotència, l’enuig i, fins i tot, la ràbia. Què us fa viure així? —Fa molt i molt de temps que hi ha gent al món que alerta del perill que representa aquesta ideologia totalitària. En el meu cas concret, també fa molts anys que en parlo. Vaig escriure el llibre de ‘La República Islàmica d’Espanya’, on alertava dels perills que podíem tenir si no es reaccionava com a societat democràtica i lliure. Cinc o sis anys després, no tan sols no hem reaccionat sinó que hem comès més errors de la pitjor manera. Cinc anys després, el resultat són muntanyes de morts, una ideologia imparable, una capacitat mortífera i seductora infinitament més grans… Cometem els mateixos errors de l’Europa de Chamberlain amb Hitler. —Quins errors? —La convicció que calia prendre un camí de tolerància, de parlar-ne… aquest bonisme ‘happy flower’ pensant que ja ens en sortirem. No és així. El totalitarisme no se’l convenç; se’l venç. Aquest camí ‘chamberlainià’ ens porta al desastre. El llibre neix d’aquesta fatiga. Fa molts anys que hi ha gent que alertem d’aquest totalitarisme que guanya terreny. I va guanyant la partida. La prova és que Estat Islàmic ja domina sobre 8 milions de persones, que Líbia és a punt de caure en mans d’un califat controlat també per ells… Tenen un poder econòmic com mai no havien tingut abans i amb un poder tecnològic del segle XXI que dominen a la perfecció. I una gran capacitat de seducció. —Perdem la batalla? —De moment, no guanyem els ciutadans que volem viure amb tolerància i llibertat. No guanyen els estudiants de la universitat de Teheran que lluiten contra els aiatol·làs. No guanyen les Malales. No guanya la Shirin Ebadi ni les advocades iemenites que lluiten contra la pedofília i els casaments amb nenes de nou anys. Tots aquests no guanyen. Perden la batalla. Aquest és el crit d’impotència, de ràbia, per avisar que tornem a repetir els errors de la història. —La brutalitat d’Estat Islàmic no desperta consciències? —Les matances d’Estat Islàmic ens impressionen molt, però són la conseqüència lògica de moltes dècades d’alimentar una ideologia intolerant de l’islam, a través del salafisme i el wahhabisme, finançada pels països del petrodòlar. I la derivada violenta que ja s’havia produït amb al-Qaida i les seves franquícies, i que ara finalment ha aterrat en l’ISIS i el fenomen dels llops solitaris. Tot això no és nou. La primera vegada que van degollar una persona davant les càmeres, el periodista Daniel Pearl, ens vam escandalitzar, però l’endemà ens n’oblidàvem. —Després n’han degollats molts més… —Han degollat tanta gent davant les càmeres que ja ni ens impressiona. La quantitat de barbaritats que han fet assetjant i matant pobles sencers, com els kurds, els iazidites…, tirant homosexuals daltabaix dels edificis, decapitant persones, matant nens que jugaven a futbol… Tot això és absolutament equiparable a les cambres de gas dels nazis. És equiparable a les grans barbaritats de la història. —Per què no reaccionem davant de tot això? —Pels errors que d’alguna manera miro d’analitzar al llibre. El primer gran problema és que l’esquerra –que sempre ha portat el pes específic de les grans lluites per les llibertats– ha desistit en relació amb tot això. Aquesta qüestió no interessa a l’esquerra. No la fa reaccionar. No la commou com seria normal que ho fes. Milers i milers de morts no han merescut ni una sola manifestació a Barcelona. Totes aquestes barbaritats no han merescut ni una sola concentració. —A què ho atribuïu? —Fa la impressió que com que aquesta lluita no forma part del catecisme ‘progre’ –la culpa perversa no és dels ianquis o dels israelians–, no s’hi posen. Aquest és el primer error: la deserció de l’esquerra en la lluita contra la ideologia totalitària més important d’aquest segle. L’esquerra no hi, és en aquesta lluita. Va lluitar contra el nazisme, va callar amb l’estalinisme, i ara calla encara més amb la barbaritat islamista. —Quins altres errors cometem? —El segon gran error és la dependència que tenim d’ells. Utilitzo una frase d’una amiga meva musulmana, Wafa Sultan, que té dues fàtues de mort i que viu exiliada i amagada als Estats Units. ‘Hi ha una dita àrab que diu: «Si em necessites, et posseeixo.» Necessiteu el petroli, us posseeixen.’ El gran problema no és que no siguem contundents contra l’ISIS. Això ho tenim clar. El problema és que no volem canviar el nostre modus polític, econòmic ni geostratègic. I acceptem que les dictadures del petrodòlar financin directament la ideologia més radical de l’islam que decideix de convertir la seva gent en bombes humanes. —És més difícil de veure, aquest fenomen? —Hi ha dos fenòmens. El violent és molt clar. Crida molt l’atenció. Es dediquen a degollar o afusellar persones innocents. Tantes com poden. Però hi ha milers i milers de milions de dòlars que l’Aràbia Saudita i Catar envien per propagar un islamisme que esclavitza dones, que menysprea els altres, que va contra la tolerància, la igualtat, la llibertat… —Com és que ho permetem? —Ens escandalitzem pels assassinats en massa i permetem aquesta actuació de les dictadures del Golf. L’ONU va fer l’Aràbia Saudita presidenta de la comissió dels drets humans el mateix mes que ratificaven la pena de mort contra un dissident de dinou anys per haver fet unes declaracions crítiques. Nosaltres hem pactat amb l’enemic. Pactem amb Hitler. Vivim dels seus diners, del seu petroli. I acceptem que radicalitzi els joves. Abandonem a la seva sort aquells que lluiten contra la barbàrie en aquests països. Aquest és el gran problema de la civilització moderna actual. Com que depenem del seu petroli i dels seus recursos, hem decidit d’acceptar que avancin en aquesta bogeria. I això creix cada vegada més. Cada dia que passa és pitjor. —La submissió de la dona resta amagada sovint darrere d’una justificació de caràcter cultural i tradicional. Això sempre m’ha sorprès molt… —És la traïció de la progressia… Aquesta és la gran traïció de l’esquerra ‘progre’. Abandonar les víctimes de l’islamisme radical. I el cas de les dones és paradigmàtic. Si mires fotografies de l’Iran, els Emirats i altres llocs de fa unes quantes dècades, les dones no anaven com van ara ni de bon tros. No és veritat que l’islam estigui condemnat a ser regressiu. Hi ha hagut èpoques a la història que els jueus han viscut millor en terres musulmanes que a Europa. El que vivim ara no és una normalitat en l’islam. És una regressió que té a veure amb plantejaments obertament totalitaris que sorprenentment conquereixen l’ànima col·lectiva musulmana. I aquest és el gran problema. —És una regressió també en la nostra consciència col·lectiva. —Recordo que la meva primera manifestació va ser per Nelson Mandela. Perquè el món no acceptava de cap manera que algú pel fet de ser negre no tingués drets. En canvi, el món accepta que pel fet de ser dona no tinguis drets. I acceptem amb tota normalitat els xeics carregats de dones esclaves. Acceptem que les dones no puguin ser mestres d’escola, advocades o metges. Ni casar-se amb qui vulguin. Que hi pugui haver delictes d’honor. Que països membres de l’ONU permetin els casaments amb nenes de nou anys. Tot això ho permetem amb absoluta normalitat. No ho permetríem si en lloc de ser dones fossin negres o qualsevol altre fet distintiu. —Per què ho tractem de manera diferent? —Perquè l’islam no es toca. Amb l’islam, no ens hi atrevim. I a callar tots. Que callin els països que tenen interessos o els sectors financers que hi fan negocis, entra dins una lògica que no accepto, però que s’entén. Que callin els qui diuen que defensen la llibertat, em sembla una autèntica traïció. Davant del fenomen de l’islamisme radical, l’esquerra traeix la llibertat. És el bonisme que acaba essent còmplice. —I com s’explica que el Barça accepti el patrocini de Catar? —Forma part d’aquestes misèries. Al llibre, dedico un espai a parlar del Barça i del Reial Madrid… No sé si se sap que el Barça retira de l’escut la creu de Sant Jordi quan juga a països àrabs. Li ho han imposat i ho ha acceptat. El Reial Madrid ha tret la creueta de la seva corona perquè Emirats li ho va exigir. Tot això passa amb absoluta normalitat. Davant dels diners, no tenim ni valors, ni civilització ni virtuts. Només tenim interessos. I hem decidit que no ens importa què fa Catar amb els treballadors asiàtics que té fent d’esclaus construint camps de futbol per al mundial. No ens importa que les dones siguin semiesclaves sense drets bàsics. Preferim tenir els dinerets i que els nostres nens portin a la samarreta el logotip d’una dictadura feixista. Acceptaríem que el Barça portés el logotip de Hitler? Què fa l’ISIS sinó camps d’extermini per allà on passa amb el finançament de Catar? —Diuen que, per combatre aquest fenomen, s’han de combatre les causes que l’han afavorit. Per exemple, les intervencions nord-americanes a la zona… —Aquesta és una de les moltes ximpleries que sentim de l’esquerra davant d’aquest fenomen. El fenomen modern de l’islamisme radical neix com a ideologia totalitària amb intel·lectuals i textos propis el 1928 amb la creació dels Germans Musulmans a Egipte quan els Estats Units no hi pintaven res. En tot cas, la pota que feia mal en aquell moment era la britànica i, després, la russa. Òbviament hi ha culpes occidentals. Però no tenen a veure precisament amb els Estats Units, que arriben molt més tard al problema. No oblidem que els Germans Musulmans neixen al Canal de Suez quan Hassan al-Banna, intel·lectual d’una família molt religiosa, veu com els colonitzadors maltracten els treballadors egipcis. —Això ve de lluny. —Sí. També ve de l’orgull ferit àrab i del nacionalisme àrab després de la Primera Guerra Mundial, quan cau el califat turc, el darrer califat. I no cal dir que ve del teló d’acer, quan una part d’aquest món s’alia amb la Unió Soviètica. Tot això ve de molt abans que els ‘ianquis’ hi posessin la poteta. Seria un gran error imaginar que tot això és una reacció a les decisions de Bush. Ep! Que en Bush és un desastre. Jo em vaig pronunciar des del primer minut contra la guerra de l’Irac. Em semblava un disbarat i això ho veig claríssim. Però qui envia imams als nostres països que diuen a les dones que no tenen drets i que la democràcia no és bona, qui ho finança és l’Aràbia Saudita, un país enormement ric. —No són els desesperats de la terra, que diguem… —La revolta islamista radical és una revolta de rics carregats de diners i molta capacitat tecnològica que utilitza els pobres. No cal dir que els països occidentals han comès molts errors cada dia del món. No ens podem equivocar perquè aquest fenomen és apadrinat per països molt forts econòmicament que no tenen cap mena de mirament a finançar aquesta bogeria. Aquests països són aliats nostres, però no són culpa nostra. Però passa que una determinada esquerra necessita fer aquesta lectura per justificar la seva deserció sobre aquesta qüestió. Hi ha una obsessió patològica amb Israel i els Estats Units. La resta del món, de conflictes i de víctimes no existeixen. —També alerteu de la matança de cristians… —Han mort centenars de milers de persones. La gran majoria, musulmans. Però també fan una matança sistemàtica de cristians, que és un fet que expliquem molt poc perquè sembla que no ens preocupi. Van desapareixent pobles sencers. S’ataca sistemàticament els assiris, els coptes… col·lectius humans que vénen de fa milers d’anys. Igual que les pedres de Palmira, també desapareixen les vides i la cultura d’aquestes comunitats. La persecució cristiana no ens preocupa. La persecució de les dones no ens preocupa. L’antisemitisme, que és una xacra terrorífica, tampoc no ens preocupa. I aquí es troba l’esquerra més extrema amb els feixistes i els islamistes. Curiosos companys de viatge. Tot això passa mentre cada vegada són més rics, més forts i ocupen més espai. I nosaltres, fent migdiada. —No es pot dormir mentre el feixisme avança. —Ens ha de preocupar molt l’islamofeixisme. En aquest moment, controla molts països de l’ONU. Són països amb una ideologia clarament feixista. Què és, si no, condemnar a mort algú perquè porta una creu. O pel fet de ser una dona i estimar algú. O fer una manifestació. Això és feixisme. Com n’hem de dir? Algú en vol dir tradició? L’Aràbia Saudita és un país feixista. Catar és un país feixista. I vinga a fer-nos-hi fotografies… Les coses s’han de dir pel seu nom. A més d’aquests països, hi ha un govern obertament gihadista amb camps de concentració i camps d’extermini que governa una població d’uns vuit milions de persones. El problema és enorme i no hi fem res de debò. —Un dels errors que expliqueu al llibre és la por. Deveu rebre moltes amenaces per haver escrit aquests llibres. —Assumeixo els riscs naturals de viure en una època amb una amenaça totalitària. No em facis parlar més. Tampoc no cal. Tots assumim riscs. És el món que ens ha tocat. Però si no assumim riscs, guanyaran. El totalitarisme té un gran objectiu estratègic: crear por. Quan aconsegueix que la por triomfi, guanya. És lògic que tinguem por, perquè som humans, però cal saber-la controlar. Per què maten en una línia de metro? Un objectiu és matar gent. Però ho fan sobretot per deixar clar que qualsevol pot ser la seva víctima. És la socialització del terror. No vull parlar de la meva por personal –que hi és, com és lògic– perquè el fet més important és la por col·lectiva.

Pilar Rahola: ‘Els Nelson Mandela d’avui són els musulmans que lluiten per les seves llibertats’

Ángeles Ribes és la regidora de Ciutadans a Lleida que ha arribat a un pacte amb el PSC del paer, Àngel Ros. Ribes, amb família lleidatana, va arribar a la ciutat quan tenia onze anys. Ribes és nascuda a Jaca (Osca), té quaranta-set anys i a Lleida hi ha viscut des de petita, tret dels anys que va passar a Barcelona estudiant disseny de roba. Ahir, a la mateixa hora que l’ANC i Òmnium havien convocat una manifestació a Lleida contra aquest pacte, Ribes atenia VilaWeb telefònicament. —Per què pacteu amb Àngel Ros? —Vam arribar a un acord, que ja és públic. No es va pactar un acord de govern, ni cap benefici per als regidors de Ciutadans com s’ha dit. Vam arribar a un acord, i ja està. I això hem fet. —Us en fieu, de Ros? Ho dic perquè fa un any semblava independentista —No es tracta d’això. Els acords quan se signen hi són per a complir-los. I si no es compleix ja es prendran les mesures oportunes. Però en principi no he de desconfiar de la paraula del senyor alcalde, ni del PSC de Lleida. —Un pacte PSC-Ciutadans seria aplicable a tot Catalunya? A Lleida comença una nova relació entre tots dos partits? —No ho sé. Ho hem aconseguit aquí. Però jo no sóc al comitè executiu de Ciutadans. —I personalment, us agradaria que s’arrbés a pactes a Catalunya amb el PSC? —M’agradaria que s’arribés a acords en pactes anticorrupció, per la transparència, regeneració democràtica i per la lleialtat institucional. —Quins canvis lingüístics hi veurem, a la ciutat de Lleida, a banda la declaració d’intencions? —La revisió del reglament lingüístic s’haurà de portar al ple i a exposició pública. I serà una normativa adient a les lleis vigents. Per exemple, una de les coses que proposem és que les empreses que vulguin fer una licitació o obra amb l’ajuntament no hagin d’enviar la documentació únicament en català, sinó també en castellà. —I els rètols dels carrers hauran de ser bilingües, per exemple? —No hem entrat tant al detall. Sí que hem demanat que la informació que l’ajuntament envia als ciutadans sigui bilingüe. No hi veig problema. —Aquests dies veiem Rajoy perdut per Europa perquè no parla anglès. Creieu que el model lingüístic espanyol és útil per a anar pel món? —Nosaltres proposem 40% en castellà, 40% en català i 20% en anglès. I crec que amb això milloraríem les capacitats lingüístiques de tots els alumnes. No defenso el model del senyor Rajoy. I al Congrés dels Diputats també presentarem canvis als models d’educació. 'Després de tants anys d'intentar que no hi hagués discriminació cap a una de les llengües hem anat a l'altre extrem.' —El model lingüístic a Espanya també el canviaríeu, doncs? —Després de tants anys d’intentar que no hi hagués discriminació cap a una de les llengües hem anat a l’altre extrem. Volem corregir aquesta situació. —Entesos. Però demanava si a Castella, o Andalusia, canviaríeu el model. —I a la Vall d’Aran? Quin model farien servir vostès? Els recordo que a Lleida no s’ensenya l’aranès. —Respongui’m, si us plau: a Castella hi faria cap canvi, en l’àmbit lingüístic? —No estic a Castella, i tenint en compte que les competències d’educació són autonòmiques, jo em preocuparé de la que em correspon. —Però no havíem quedat que Ciutadans era de tot Espanya? No tenen model per a Castella? —Sí. Però jo no estic a Castella. —Val. Canviem de qüestió. Com us assegurareu que Ros complirà la transparència que ha promès, vista la polèmica que ha tingut no fa gaire per les seves despeses? —Hi ha una comissió de transparència, i un dels acords és que sigui presidida per diversos partits de manera rotatòria. En aquesta comissió es podran dur a terme tota mena d’iniciatives i control de despeses. Ros ha dit que reduiria pràcticament a zero la partida de despeses protocol·làries. Ens sembla bé. —Quin projecte teniu per a Lleida? —Ens agradaria una ciutat més preocupada pel microorganisme i no tant per les grans obres faraòniques que s’han fet els darrers anys. Hem d’actuar perquè es rehabilitin edificis d’habitatges. I tenim molta preocupació per l’horta de Lleida. —Finalment m’agradaria parlar de vós. On vau néixer? —A Jaca, Osca. Els meus avis eren de Lleida, com el meu pare, i jo vaig arribar aquí a onze anys. He viscut tota la vida aquí menys el temps estudiant a Barcelona. Disseny de roba. A l’escola Goymar. —El vostre marit fa poc que s’ha afiliat a Ciutadans. Deu ser la vostra influència… —Ha ha! Suposo! —He llegit a internet que el vostre marit forma part de Somatemps, agrupació que té alguns membres de l’ultradreta. És cert, això? —Jo no ho sóc, de Somatemps. No ho sabria dir. I m’estranyaria que fossin d’ultradreta. —El vostre marit, i membre de Ciutadans, forma part de Somatemps? —Hauríeu de preguntar-li-ho a ell. —No ho sabeu? —No. Només sé que hi ha participat com a ponent. —La vostra carrera política, senyora Ribes, s’acaba a escala municipal, o us agradaria participar a escala catalana o espanyola? —De moment m’he compromès per quatre anys a l’ajuntament. A Ciutadans, ja en fa vuit que hi sóc. Em quedaré aquests quatre anys a l’ajuntament, això segur. I més enllà ja no ho sé. —Quin és el vostre lleidatà de referència? —No tinc cap figura referent. Però si em preguntéssiu el referent aragonès, o de Jaca, tampoc no en tindria.

Ángeles Ribes: ‘M’agradaria que PSC i C’s arribéssin a acords a Catalunya’

Un diari de qualitat i amb incidència social ha de tenir una base econòmica forta. Per a aconseguir-ho, amb la publicitat no n’hi ha prou, sinó que calen subscriptors. Els subscriptors són importants, a més a més, perquè aporten una visió de la realitat i un contrast informatiu molt enriquidor per a la redacció. Per això, el servei de subscripció de VilaWeb és, primer de tot, una mostra de compromís amb el projecte informatiu del diari, per a reforçar-lo, però també un suport econòmic clau, per a fer-lo possible cada dia. Si encara no sou subscriptor de VilaWeb, us en podeu fer des d’aquesta pàgina o telefonant al 934 426 439 de 9 del matí a 5 de la tarda, de dilluns a divendres Ser subscriptor de VilaWeb és sobretot un gest de suport al periodisme independent, crític i compromès que VilaWeb ha practicat del 1995 ençà. Amb la subscripció a VilaWeb es pot gaudir d’una colla de serveis que procuren al subscriptor una experiència informativa molt més intensa i una relació especial amb la redacció. Però el fet determinant és la voluntat de donar suport al diari i a la informació que presenta. Fent-vos subscriptors feu possible l’existència de VilaWeb i que centenars de milers de persones puguin llegir el diari. Per a VilaWeb és important de remarcar que la informació ha de ser oberta i igual per a tothom. El nostre compromís social no ens permet d’admetre que qui pagui més tingui una informació millor. Però, respectant aquest principi, sí que podem agrair la generositat dels subscriptors presentant-los una experiència diferent i més rica. A quins serveis tenen accés els subscriptors de VilaWeb? Hi ha dos formats de subscripció: adherits (que paguen 60 euros l’any) i col·laboradors (que paguen 120 euros l’any). Els adherits tenen els serveis següents: 1. El diari de demà. Tots els membres de +VilaWeb poden llegir cada dia, a partir de les deu del vespre, el contingut del diari que la resta de lectors no llegiran fins l’endemà. El trobareu cada vespre a la portada del diari, en una placa de color blau titulada ‘El diari de demà’. 2. El correu de la Nit – VilaWeb Paper. Cada dia a les deu del vespre rebreu l’edició de VilaWeb en format pdf, pensada per ser impresa a casa o per a ser llegida en pissarretes, mòbils o ordinadors. Aquesta edició, que anomenem ‘VilaWeb Paper’ surt cada dia llevat del dissabte i durant el mes d’agost. Amb VilaWeb Paper pretenem recuperar el bo i millor del diari tradicional, però adaptant-ho a la realitat d’avui. Reivindiquem el context i l’atenció com una part essencial de la qualitat informativa. Per això cada vespre us oferim aquesta versió de lectura reposada per entendre el món i tot allò que ens passa. En el mateix correu rebreu els articles que es publicaran l’endemà, als quals podreu accedir-hi sense necessitat de cap contrasenya. 3. Xarxa VW. Podreu participar voluntàriament en aquesta xarxa social interna, on només hi ha subscriptors de VilaWeb. Funciona de manera semblant al Facebook, però no és pública ni accessible a ningú que no sigui subscriptor. Hi podeu posar comentaris, crear grups, enviar missatges, participar en xats i, en general, relacionar-vos lliurement amb la resta de subscriptors del diari. Per a participar en la Xarxa VW, primer heu d’activar el vostre usuari. La primera vegada que aneu a la Xarxa VW, un botó us demanarà d’activar-la i ja no ho haureu de tornar a fer. 4. Comentaris a l’editorial i a les notícies. Podreu afegir comentaris propis a totes les notícies i articles, a través de la Xarxa VW, on cada article té un espai assignat. Tanmateix, aquests comentaris només els podran llegir els subscriptors, amb l’excepció dels comentaris a l’editorial que són públics per a tothom i moderats. per la redacció. 5. Eina d’adreces d’interès. Amb aquesta eina podeu desar en un espai personal de la web els articles que trobeu interessants, com una mena d’adreces d’interès, per poder-los recuperar fàcilment quan vulgueu. 6. Hemeroteca de portades. Tindreu accés a totes les informacions publicades els dies anteriors, en una espectacular hemeroteca de portades. 7. Actes per a subscriptors. Podreu participar en actes exclusius per als subscriptors del diari, tant a la redacció com en més espais públics, i rebreu informació de tots els actes que es fan a l’Espai VilaWeb. 8. Descomptes a la Botiga. Podreu obtenir descomptes especials sempre que compreu un producte a la Botiga de VilaWeb. 9. Assemblea de lectors. Esteu convidat a participar en l’Assemblea de lectors de VilaWeb, que es fa cada any, amb sessions com a mínim a Perpinyà, Barcelona, València i Palma. 10. Publicació d’un bloc. Tots els subscriptors podeu obrir un bloc dins VilaWeb, on podeu publicar lliurement tot allò que vulgueu. A més de tots aquests serveis generals, els col·laboradors tenen dos serveis especials més a la seva disposició: 11. Llegir VilaWeb sense publicitat. Com a membre col·laborador, a més de tots els serveis anteriors, també podreu llegir el diari amb un disseny completament net, sense publicitat ni res que no sigui la informació estricta. Aquesta funcionalitat és disponible tant en l’ordinador com en els mòbils i pissarretes i l’heu d’activar vosaltres, si voleu, clicant sobre el botó ‘Sense publicitat’ 12. Contacte per WhastApp amb el director de VilaWeb. Tots els col·laboradors poden accedir directament per WhatsApp amb el director de VilaWeb, per comentar notícies, avisar de fets o suggerir informacions. També hi ha la possibilitat de fer un donatiu, una sola vegada o de manera regular cada any, per una xifra superior. (Podeu llegir més sobre les activitats de VilaWeb en aquesta pàgina)

Ajudeu VilaWeb, fent-vos-en subscriptors

Els equips de salvament dels serveis d’emergència de les Illes i 65 voluntaris continuen cercant tres persones desaparegudes durant el temporal Glòria, una a Mallorca i dues a Eivissa. Al migdia, s’ha trobat un cos a la Cala de Sant Vicent de Sant Joan (Eivissa) que podria ser l’home colombià desaparegut de 41 anys. Tanmateix, la identificació i l’autopsia no es faran fins dilluns. Fa cinc dies que va desaparèixer un jove quan practicava barranquisme al Torrent de Sa Mora, entre Sóller i Fornalutx. La cerca se centra al litoral pròxim a la desembocadura del torrent. El desaparegut, amb experiència en el descens de torrents, baixava el llit al costat d’un company que li va perdre la pista en una de les parets verticals, per la qual cosa va alertar als serveis d’emergència. A la costa nord-oest d’Eivissa, de Punta de Sa Creu a Punta Arabí, els equips de salvament recorren el litoral a la recerca de dos homes desapareguts des del dimarts en les zones de Cala Sant Vicent i Portinatx. El de Cala Sant Vicent és un home de 41 anys, resident a l’illa, que va ser vist per última vegada ahir a les 15.00. L’altre desaparegut és un britànic de 25 anys de qui es va perdre el rastre en Portinatx i de qui el dijous es va trobar una jaqueta a la mar. Tots dos podrien haver caigut a la mar a conseqüència del fort onatge provocat pel temporal.

Continua la recerca de tres desapareguts a les Illes durant el Glòria

Xavier Pericay, fundador i membre de la direcció de Ciutadans fins al juliol passat, considera que un dels problemes que va contribuir a la ‘patacada’ electoral de novembre és que Albert Rivera ‘no tenia a prop cap contrapès, ell feia i desfeia el que li semblava’. ‘No tenia un grup de gent que li portés la contrària, que és el que necessita un líder polític’, sinó que es va envoltar d’un equip que ‘corroborava el que ell deia’, i quan l’estratègia de Ciutadans ‘va començar a descarrilar, algú havia de parar el tren, i ningú el va parar’, ha assenyalat a Efe Pericay, que dilluns publica les memòries sobre els seus anys en l’executiva Ciutadans i com a portaveu del partit a les Illes. En ‘Anem? Una temporada en la política’, Pericay (Barcelona, 1956), parla ‘d’la cosa bona i la cosa dolenta, sobretot el 2019’, de Rivera. Diu que li guarda ‘respecte’ i ‘admiració’ pel seu talent i intuïció política, unes qualitats que, segons diu, no va lluir en la seva última etapa, ‘per desgràcia per a ell, per al partit i per a Espanya’. A la cúpula d’un partit ‘hipercentralitzat, vertical de cap a cap’, Rivera i el seu cercle més pròxim van imposar una estratègia totalment contrària a ‘intentar almenys arribar a un acord amb el PSOE’ després de les eleccions d’abril. ‘És la patacada d’una força política que apostava pel centre, per la moderació, per arribar a acords amb partit constitucionalistes (…). Ha estat molt dolent per a la política aquest país, i per a la convivència’, diu Pericay. D’Inés Arrimadas, destaca que té un perfil molt semblant al de Rivera, el seu ‘referent’, i la considera ‘la millor candidata que té el partit per a presidir-lo i, sobretot, per a ser la imatge que ho encarni en els pròxims mesos o anys’. ‘Però Albert també era el millor candidat fa un any i en canvi va passar el que va passar. Si no canvia l’estructura del partit en l’assemblea general, pot repetir-se’, diu. Tanmateix, manifesta el seu temor que ‘l’equip que hi ha al voltant d’Inés i la gestora que s’ha creat el que volen és perpetuar el model’. ‘L’única explicació que donen a l’ocorregut és el que ells diuen un error d’estratègia, que n’hi va haver, però el problema és que aquest error d’estratègia el partit no tenia mecanismes interns per a contrarestar-lo’, abunda. En la seva opinió, Ciutadans ha de superar ‘l’hiperlideratge’ per a afavorir la participació en la presa de decisions i facilitar major control de la seva ‘esfera de responsabilitat’ a les organitzacions territorials del partit.

Pericay carrega contra Rivera: ‘No tenia a prop cap contrapès, ell feia i desfeia’

El judici del procés ha quedat vist per sentència després de cinc mesos de sessions. Els al·legats finals dels acusats s’han centrat a demanar l’absolució per la manca de fonament de les acusacions, tot i que també han demanat el final de la judicialització de la política i que el govern espanyol accepti negociar un referèndum. La majoria d’acusats han recordat al tribunal que la sentència, no tan sols ha de valorar els delictes de rebel·lió, sedició i malversació, sinó que també ha d’interpretar quins són els límits de drets fonamentals com la llibertat d’expressió o protesta. Podeu recuperar tota la informació de sessions anteriors ací.

El judici contra el procés queda vist per sentència

Els líders de la Unió Europea (UE) no han aconseguit cap acord amb el Regne Unit perquè el país presidit per David Cameron es mantingui dins la comunitat europea. Segons membres de les reunions, fins ara s’han aconseguit certs progressos, però encara queden intenses hores de reunions bilaterals per buscar un compromís satisfactori per a tothom. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va assenyalar que queda molt per fer fins a arribar a un acord amb Londres. La trobada va permetre constatar les divergències que encara persisteixen entre els vint-i-vuit membre de la UE sobre les exigències de Londres per a aconseguir el vot positiu dels britànics en el referèndum que pretén convocar el 23 de juny. ‘Si podem aconseguir un bon acord, l’acceptaré, però no acceptaré un acord que no reculli el que necessitem’, va assenyalar David Cameron. Però tampoc els altres vint-i-set membres acceptaran un pacte que per molts suposa fer concessions doloroses, tal com va explicar la cancellera alemanya, Angela Merkel, que dóna suport pràcticament totes les exigències de Cameron.

La UE avança amb dificultats cap a un acord per a evitar el ‘Brexit’

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Joan Tardà, ha comunicat formalment a la direcció del partit que no repetirà com a candidat a les eleccions espanyoles del 28 d’abril. D’aquesta manera, Tardà ha acabat la seva trajectòria com a diputat a Madrid, que va començar el 2004. En la conferència de premsa posterior a la reunió de la direcció del partit, la portaveu dels republicans, Marta Vilalta, ha confirmat la decisió i ha reivindicat que Tardà continuarà sent un ‘gran actiu’ sigui quin sigui el seu camí a partir d’ara. ‘És un gran actiu no només per a la família d’ERC, sinó per al republicanisme en general, per a aquells que defensen la justícia social. És un exemple de lluita i de dignitat i així ho ha estat sempre en les tasques tant al congrés com allà on ha estat’, ha conclòs.

Tardà comunica a la direcció d’ERC que no repetirà a la llista pel 28-A

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha anunciat el primer cas de coronavirus al Principat. És una dona de trenta-sis anys que va viatjar al nord d’Itàlia, a Bèrgam i de Milà, entre el 12 i el 22 de febrer, i que ahir es va posar en contacte amb l’Hospital Clínic de Barcelona, on li han fet els tests, que han resultat positius de coronavirus. La zona on ha viatjat és on hi ha hagut el brot de coronavirus que ha causat, ara per ara, set morts i gairebé tres-cents casos confirmats. Com es troba la pacient i quins símptomes presenta? Ahir al vespre ella mateixa va anar a l’Hospital Clínic perquè no es trobava bé. Els símptomes que presenta són lleus, semblants als d’una grip convencional. Ara per ara, roman ingressada a l’hospital. Ho explicava la consellera de Salut, Alba Vergés: Com es troben els qui hi han estat en contacte? Es troben bé, i de moment no presenten símptomes de la malaltia. En total són vint-i-cinc persones amb qui ha tingut un contacte més directe i que es troben aïllats a casa, supervisats pels professionals de la Xarxa de Vigilància Epidemiològica per veure si desenvolupen els símptomes de la malaltia. Hi hauran de romandre dues setmanes. Són gent del seu entorn més pròxim, familiars i amics, i també els qui viatjaven més a prop d’ella en l’avió que la va tornar d’Itàlia a Barcelona. Hi ha més casos sospitosos de coronavirus relacionats amb aquesta pacient? No, tret de l’aïllament –per prudència– que s’ha fet dels qui hi tenen contacte més directe, persones que, recordem-ho, de moment no presenten pas símptomes. Segons que ha explicat el secretari de Salut Pública, Joan Guix, ara per ara hi ha vuit casos sospitosos més, que són investigats i que no tenen relació directa amb aquesta pacient. Són persones que han presentat símptomes compatibles amb el coronavirus, com ara febre alta i problemes respiratoris. De casos sospitosos, el Departament de Salut ja n’ha investigats onze, deu dels quals han resultat negatius. Quin protocol preveu el Departament de Salut d’ara endavant? Joan Guix ha transmès un missatge de tranquil·litat perquè ha recordat que el 80% dels casos de gent infectada amb el virus són lleus, amb uns símptomes clínics semblants als d’una grip lleu, i només un 15% són greus i un 2% crítics. També ha recordat que ara justament som enmig d’una epidèmia de grip, tot i que ja comença a anar de baixa. ‘Fem tot aquest seguiment i aquestes accions perquè tenim davant un virus identificat fa un mes, i l’objectiu, aquí i a tots els països, és contenir-lo. No és una malaltia extremadament greu, però sí molt contagiosa’, ha explicat. En el protocol desenvolupat per evitar l’epidèmia s’ha inclòs com a criteri, a més d’haver estat a les zones de la Xina on va sorgir, també haver anat a les regions italianes de la Llombardia, el Vèneto, el Piemont i l’Emília-Romanya, i també Corea de Sud, l’Iran i Singapur. Així mateix, ha explicat que, a causa de l’extensió del coronavirus pel nord d’Itàlia, el telèfon d’atenció sanitària 061 ‘té molta pressió’. Ahir va rebre més de 400 consultes, que contrasten amb les 8 de divendres, tres dies abans. Recomanacions que fa Salut Sobretot el departament demana de mantenir la calma, atesa la preocupació creixent detectada sobre el coronavirus. La mascareta, ha explicat Guix, no cal si la persona no està malalta, i ha reiterat que les mesures d’higiene que s’han de prendre són ‘les habituals de la grip estacional: utilitzar mocadors de paper d’un sol ús, rentar-se les mans sovint amb aigua i sabó i no tossir ni esternudar a la mà sinó a l’avantbraç’. ‘No vull banalitzar, però em preocupa més la grip que no el Covid-19’, ha declarat Guix, que ha recordat que a Catalunya, del gener fins a la setmana passada, han mort 41 persones per la grip estacional. Vegeu ací la conferència de premsa íntegra de Joan Guix i la gerent de Processos Integrals de Salut de l’ICS, Assumpta Ricard: Per a més informació sobre el potencial del coronavirus per a esdevenir una pandèmia i la manera de preparar-s’hi, llegiu aquesta entrevista al metge Oriol Mitjà. EN DIRECTE: El minut a minut de l’evolució del coronavirus

Tot allò que se sap del primer cas de coronavirus confirmat a Barcelona

Mireia Boya (1979), ex-diputada de la CUP, acaba de publicar el llibre Trencar el silenci (Ara Llibres). Hi explica la seva vida del 2016 al 2019. Són tres anys intensíssims de procés polític català viscuts en primera línia al Parlament de Catalunya i al Tribunal Suprem, i a la vegada una vida personal que en tres anys inclouen la mort de la mare, del pare, un maltractament psicològic dins la CUP i el descobriment recent que té esclerosi múltiple. L’obra és contundent, gens lacrimal, i revestida del feminisme militant que professa l’autora. VilaWeb va parlar ahir a Barcelona amb la senyora Mireia Boya. —Dieu al llibre: ‘El 13 de novembre del 2016 va morir la meva mare a l’UCI de l’Hospital Sagrat Cor de Barcelona. Amb la mà esquerra li agafava la seva. Amb la dreta al seu pit vaig notar la darrera bategada del seu cor. Pum-pum. Silenci.’ —Quan vaig arribar a l’hospital, ma mare ja estava inconscient perquè aquell dia vaig ser incapaç d’anul·lar un acte polític. Ja ho veus. Vaig arribar fins a aquest punt. La política és més important que la vida? Això de la vida al centre ho deia molt, però no ho practicava. Quan ets en primera línia, hi ets vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana. De fet, vaig repetir el patró de ma mare. De petita, jo la vaig conèixer poc, en el sentit que quan ella era diputada al Parlament de Catalunya, la segona legislatura, ella vivia a Barcelona cinc dies per setmana, i venia el cap de setmana. A la vegada, per a mi és un referent polític. El partit on ella militava era secundari, en canvi, la manera de relacionar-se amb la gent, des de l’empatia, són coses que m’ha ensenyat. —Parleu de pocs homes, al llibre. —Sí. L’objectiu és parlar de dones. Pràcticament ni els anomeno. Considero que ja se’n parla prou. No és que siguin menys importants. Però ja se’n parla prou. Es parla molt més dels Lledoners que del Puig de les Basses i del Mas d’Enric. Es parla més de Waterloo que de Ginebra. El llibre intenta remarcar les dones que hi han estat. Des de l’època de ma mare amb les primeres diputades fins a totes les represaliades des de l’any 1974, que en faig la llista. Més d’un centenar, i la gent no en coneix la història. —Del pare i el germà, sí que en parleu. —El meu pare era un senyor de poble, molt bona persona, que s’estimava molt les muntanyes i la seva família i que no opinava mai de política. Qui manava a casa era ma mare. El meu pare em va ensenyar que a vegades és millor callar per evitar discussions innecessàries. I no hi ha res que no es pugui arreglar tenint una actitud constructiva tret de la mort. La resta és qüestió de voluntat. El meu germà va morir quan tenia cinquanta-tres anys. Va tenir un infart mentre dormia. La seva parella se’l va trobar mort al matí. L’Enric es dedicava al món de l’hostaleria. Va anar a Sant Feliu de Guíxols. —Al llibre expliqueu el maltractament psicològic que vau rebre dins la CUP. —Vaig tardar un any i mig a adonar-me que era maltractament psicològic. Primer pensava que les discussions que tenia amb aquesta persona eren fruit de la tensió i el moment polític. Fins que un dia em vaig adonar que no. L’assetjament psicològic és molt difícil d’identificar. —Com el descriuríeu? —Vas perdent autoestima i guanyant inseguretat. I la síndrome de la impostora que tenim moltes dones: no som prou. Què hi faig, aquí, si jo no en sé prou? No estic prou formada, no sóc prou llesta. Insomni, ansietat, no vaig comptar les vegades que havia tornat a casa plorant després d’una reunió del secretariat de la CUP per la impotència de no haver estat capaç de plantar cara. Tan bon punt troben l’esquerda que connecta amb la nena que ets, que és la que té por, et desmunten. Fins que un dia vaig fer el clic. En una reunió amb ex-membres del secretariat, i ex-diputats, on tothom havia de donar el seu punt de vista sobre el que havia passat la tardor del 2017, ell hi era. I va fer una intervenció amb segones, i em vaig sentir interpel·lada. Aquell dia se’m va adormir la llengua, vaig ser incapaç de parlar, vaig sortir fora, i al carrer, quan vaig arribar a la cantonada, vaig vomitar. Va ser una reacció física que em va fer adonar que passava alguna cosa. Vaig anar al psicòleg, que em va ajudar a identificar tot el que m’havia passat. I ser capaç de parlar-ne ara. Jo no he tornat a parlar amb ell, ni l’he vist. Ni tinc intenció de fer-ho. —Expliqueu que us anul·laven entrevistes, ell us confrontava sempre en públic, tot li semblava malament. —Control d’agenda, crear clima d’opinió dins el grup. Que si jo feia coses rares, que si parlava amb massa gent, que si filtrava coses. Cap de les intervencions que vaig fer al ple va ser aplaudida. Cap. Quan intervenien altres companys, tot anava molt bé. Jo feia el cafè amb Lluís Llach o amb Carmina Castellví, que era de Sort, perquè érem dels matiners al parlament. Era el moment de l’aprovació dels pressupostos, i en una reunió de grup es va dir que potser no havíem de ser tan cordials. Doncs vaig deixar de fer el cafè al matí amb Lluís Llach! Fins aquí vaig arribar. De totes les dones que l’hem patit, que en som unes quantes, només dues l’hem denunciat dins l’òrgan. Però són més. I per això no va anar a les llistes el 21-D. Ara ell és un simple militant. —Un de Poble Lliure, l’altre d’Endavant? —Debat pervers que ajuda a justificar actituds. No. Era una qüestió de masclisme i de rols de poder. Punt. —Plegueu el dia que ho denuncieu. —Plego, sí, però he trencat el silenci. El fet d’haver-me recuperat i, deu mesos després d’haver dimitit, ser capaç de treure un llibre així, crec que és una victòria. No només per mi. Sinó per moltes altres dones. I en part ho faig aprofitant que sóc una cara pública i coneguda. En el moment que vaig dimitir em van escriure una vintena de dones, alguna alcaldessa, de tots els partits i moviments socials. L’assetjament psicològic és molt més comú que no ens pensem i està molt silenciat, molt. És molt difícil identificar-lo. I que la gent et cregui. —Per què no en dieu el nom? —Perquè les dones han de ser protagonistes. No és qüestió de centrar el debat públic en ell, que al final no és ningú, i no m’importa. La qüestió important és centrar-ho en les dones que ho han patit. No dir el nom és una decisió política, justament. —Esteu contenta com ho va gestionar, la CUP? —La CUP és el partit més avançat pel que fa a portar a la pràctica la teoria feminista. Ara bé, em vaig trobar que en aquell moment es van prendre l’assetjament com si fos un tema polític, i de diferències ideològiques, i que es podia negociar. I això és innegociable. La reparació d’algú que l’ha patit no es pot negociar. Crec que no ho van fer prou bé. Un cas així té una part individual, la meva, i una de col·lectiva. La reparació ha de ser individual, i per això hem arribat a uns acords, però em falta la part col·lectiva. L’autocrítica en aquell moment hauria estat important. —Us el torneu a trobar quan la CUP ha de decidir l’estratègia antirepressiva en el vostre cas i el d’Anna Gabriel. Preparar exili o presó. Ell és al comitè antirepressiu. —Formava part del secretariat nacional, i havia de decidir com encaràvem, l’Anna i jo, les mesures antirepressives. A mi no m’inspirava cap confiança i per això vaig recórrer a gent de fora de la CUP. Allà em sentia vulnerable i molt sola. La xarxa antirepressiva la vaig trobar més fora que dins. Explico l’amistat que he creat, per exemple, amb la Miren Zabaleta. Vaig anar a passar uns dies al seu caseriu, perquè necessitava que algú m’expliqués com era la presó. Jo era a punt de declarar davant el Tribunal Suprem. I volia preparar-me. Ella hi havia estat sis anys, i té la meva edat. —I què hi vau aprendre? —Que tu ets un més, que la repressió és llarga, i que forma part de l’estratègia política passar per la presó o l’exili. I que si entres a la presó, has de ser conscient que algú altre et reemplaça. I que hi ha un marge de temps que ets inactiu, i que tu deixes de liderar. I això aquí no ho hem sabut fer. Al contrari. No hem separat prou el procés d’independència amb els temes antirepressius dels presos i els exiliats. —En el llibre us penediu de dos moments. Primer, d’haver demanat a Dolors Sabater que fes el discurs de batlles durant la DUI del 27-O. Aquest gest, dieu, va propiciar que ella perdés la batllia amb la moció que li van fer. —Sí. La Dolors formava part d’una candidatura a Badalona que anava molt més enllà de l’independentisme, perquè incloïa una part sobiranista. I a Badalona havia estat tota la legislatura fent equilibris interns perquè la suma de tots els unionistes la feia fora. La van fer fora. Aquell dia va ser molt valenta, perquè va assumir la veu dels alcaldes del parlament per incompareixença d’Ada Colau. Per això dic que la Dolors Sabater és l’alcaldessa de Catalunya. En aquell moment va estar a l’altura. Va ser la potència de la veu femenina liderant el món municipal. —Segon moment de penediment. Sortiu de declarar del Tribunal Suprem i dieu que espereu que la resta de declaracions siguin tan polítiques i contundents com la vostra. A Marta Rovira, que havia de declarar, no li va agradar gens. —Crec que em vaig passar en el to. En aquell moment anava amb una pujada d’adrenalina molt gran, i havia aconseguit fer el que volia: polititzar el procés judicial. Però sí que és cert que tot just era la primera, i que darrer meu venien cinc persones més. Vaig afegir una pressió innecessària als qui venien després. I això és molt poc feminista. —Dins el Suprem dieu a la cara de Llarena: per què Forcadell és a la presó i jo no, si les accions de la mesa eren les mateixes? —Llarena el descric com un avi afable. No és de formes dures com Marchena. Però és senyor i jutge. I no hi ha res més patriarcal que la justícia. Jo sabia que si el punxava una miqueta, ell reaccionaria: on va aquesta nena que es fot de mi. I vaig aconseguir que saltés. Si vols anar a la presó, t’hi poso, va dir ell. Una prova evident de la parcialitat de la justícia. I per tant, això en el futur es pot utilitzar a tribunals europeus. —Expliqueu que la segona declaració al Tribunal Suprem la vau preparar dormint, perquè teniu amb parasòmnia. —Parasòmnia vol dir que parles quan dorms. En moments de molt d’estrès parles dormint. Aquell dia em desperto al matí i dic: avui he somniat la declaració que he d’anar a fer al Suprem. I diu no, no. No és que ho hagis somniat, és que l’has feta. Sencera. Ha! El relat que havia de fer l’havia dit dormint. I se’m va quedar dins. De fet, va ser la base de la declaració que vaig fer. —Per què decidiu quedar-vos i no anar a l’exili, com Anna Gabriel? —Per una raó molt poc política. Tot i que si ens creiem la màxima feminista (tot allò que és personal és polític), en realitat vaig fer política. La raó és tan senzilla com que després de pensar-hi molt, i passar el Nadal amb la família, vaig ser incapaç de dir adéu al meu pare. No podia assumir no veure’l més. Era una persona gran, amb mobilitat reduïda, i sabia que, anés on anés, ell no podria viatjar. Vaig pensar que si anava a la presó, almenys em deixarien sortir quan estigués a punt de morir. Com que no havia estat amb ma mare, vaig pensar, estigues amb ton pare. Queda’t per si es mor. I el juny passat es va morir. Quan acabava el llibre. Per això hi ha un apunt final on ho explico. —Expliqueu els seguiments que us van fer abans del referèndum. —En el conflicte amb l’estat espanyol hi ha una part important, que no hem jugat prou bé, que és la guerra psicològica. La por. Provocar por. I fer seguiments forma part d’aquesta estratègia. Jo em trobava homes a la cantonada de la casa on vivia. I agafava el bus, i hi pujaven. I jo baixava, i ells baixaven. Feia un cafè, i eren allà. —15 de juny de 2018. Què passa? —Sóc en un bar del Poble-sec i els peus se m’adormen. Pico a terra, i no em passa. I aquest formigueig continua, i acabo a urgències perquè l’Aina Delgado, membre del secretariat nacional de la CUP, feia el MIR i em va obligar a anar-hi. Jo no hi volia anar. Tornava a ser incapaç d’anul·lar cap dels actes que tenia, tot i tenir les cames adormides de cintura en avall. La importància de saber dir que no. Vaig a urgències. M’ingressen. I el resultat de les proves mèdiques arriba a final d’agost. Em diagnostiquen esclerosi múltiple. La reflexió que faig és: en molts diagnòstics d’esclerosi múltiple, els primers brots són motivats per situacions d’estrès o traumes. La part emocional, psicològica, és important per a aquests primers brots que desenvolupen la malaltia. Per això he escrit aquest llibre. És important no explicar-ho en una entrevista i prou, sinó dedicar dues-centes pàgines per a explicar per què he arribat aquí, jo. I on m’he equivocat, i com caldria fer-ho perquè el món de la política fos diferent. I no solament la política. —Feu un lligam estret entre la tensió viscuda i la malaltia? —No tinc cap certesa que això hagi estat així, però sí que ho he viscut. Hi ha fets traumàtics que han pogut afectar la meva salut. No hi ha culpables, però jo tampoc no en tinc la culpa. La Dolors Bassa ho explica molt bé, i la Teresa Laplana. De la part psicològica no se’n parla mai, i és importantíssima. —Expliqueu que podeu tenir un brot demà, o d’aquí a vint anys. —Tenir esclerosi múltiple és viure en la incertesa, sí. Puc tenir un altre brot d’aquí a vint anys o el puc tenir aquesta tarda. I això no ho puc saber. Ara he de fer bondat, ser feliç, no tenir vida estressant i prendre molt el sol. Com a prescripció mèdica no és mala cosa. Els estius, a la platja. I els hiverns, també. Ha! Tenir esclerosi múltiple és viure en la incertesa. No saber què et passarà, quan et passarà. No hi ha cura. I tots els tractaments són per a frenar els brots. I els frenen més o menys. Un brot tan fort com el que vaig tenir, potser no el tindré, però a poc a poc puc anar perdent la mobilitat, que és la cosa més habitual en aquesta malaltia. —Llegint el llibre he plorat una mica. —No em digueu que és un llibre trist. No em prenc la vida amb tristesa, jo. —Trist, no ho és. I gens ploramiques. Això és d’agrair. Però contundent sí que ho és: expliqueu en dues-centes planes la mort de la mare, del pare, del germà, un abús psicològic i que teniu esclerosi múltiple. —Una de les coses que fan més mandra a la vida és fer pena. Vull normalitzar l’esclerosi múltiple. Tinc esclerosi. Passa res. Com qui té càncer. O altres malalties que no tenen cura, com la fibromiàlgia o el dolor crònic. La gent no en parla, com si s’haguessin de silenciar. Tinc esclerosi i no passa res: parlem-ne. Parlem-ne perquè la gent ha de prendre consciència de la malaltia, i també dels cuidadors, de les famílies, i d’una cosa que per mi és molt important de cara al futur: jo no vull patir. La mort digna. L’eutanàsia. Com pot ser que en aquest país encara sigui delicte ajudar a morir algú que no vol patir? Hi penso. Jo vull poder triar. Si puc triar en pràcticament tot, per què no he de poder triar morir quan pateixi moltíssim i els qui m’estimen també. Espavilem. I potser la part positiva: sóc una cara pública i l’assumeixo per normalitzar l’esclerosi múltiple. I lluitar per això. Podeu comprar Trencar el silenci a la Botiga de VilaWeb

Mireia Boya: ‘Tenir esclerosi múltiple és viure en la incertesa’

Cosit amb un fil molt prim, com si aviat s’hagués de tornar a obrir per la costura, el PDECat ha tancat el congrés amb un únic projecte de futur: integrar-se a la Crida Nacional per la República. La refundació de l’antic espai convergent, que el partit d’Artur Mas no va saber fer fa dos anys, l’acabarà Carles Puigdemont amb un peu a dins i un altre fora. El president a l’exili creu que pot abastar un electorat més ampli. Pretén deixar anar el llast del PDECat i ocupar-ne l’espai electoral. Mai no ha estat un home de partit i potser per això la visió estratègica l’empeny, sense gaire nostàlgia per les sigles, a liquidar-lo. Els sectors de Jordi Turull i Josep Rull, coordinats amb Puigdemont, han deixat el PDECat a les portes de la dissolució. El projecte que els il·lusiona, el que creuen que els acostarà a la llibertat, és un altre. Naixerà en una convenció nacional a la tardor. Històricament CDC ha estat un partit cohesionat al voltant d’un sol dirigent. En els darrers dos anys, el PDECat ha trontollat perquè no el tenia. O més ben dit, el tenia lluny de la seu nacional i sense gaire ancoratges orgànics, amb la paradoxa caïnita dels enfrontaments cíclics entre Marta Pascal i el 130è president de la Generalitat. No hi ha dubtes: el PDECat està unit amb Puigdemont, però el president a l’exili no és ni Jordi Pujol ni Artur Mas. Fa política d’una altra manera. Més que un partit, li cal un moviment. L’efecte del pacte dels Lledoners Per evitar que el PDECat es trenqués, les famílies principals van signar l’anomenat ‘pacte dels Lledoners’. Les maniobres van forçar Pascal a fer un pas al costat però la resta de la seva direcció s’ha integrat a l’executiva, començant per David Bonvehí, a la presidència. Tenen grans resistències a deixar morir l’hereu convergent. Són gent de partit. N’hi ha molta, al PDECat. Tot i que, potser, cada vegada menys. La diputada al congrés espanyol Míriam Nogueras és la renovació i l’enllaç amb el projecte de la Crida. També és la imatge que, d’ara endavant, Puigdemont controlarà el grup a Madrid, però l’arrenglerament no serà fàcil. Al congrés espanyol hi ha dos dels avaladors principals de Pascal, Jordi Xuclà i Carles Campuzano; i Pedro Sánchez no és Mariano Rajoy. En la ponència política també s’hi ha inclòs l’objectiu de fer efectiva la República i que el partit no renuncii a la via unilateral. Però l’ideal es barreja amb una posada en pràctica de concreció irresoluble. S’acosta una tardor molt carregada de tempestes i emotivitat, amb els judicis que ho poden trasbalsar tot, i Quim Torra ja cerca la pròxima oportunitat. Era el primer congrés després del fracàs dels fets d’octubre. Però el PDECat no és ERC. No li calen relleus ni lideratges nous perquè no li volen escriure cap futur. De la presó estant, Rull, Turull i Joaquim Forn, i Lluís Puig a l’exili, dissenyaran amb Nogueras i Bonvehí la confluència amb la Crida. Formaran una comissió delegada amb una capacitat de decisió determinant. En últim terme, seran els associats els qui hauran de ratificar l’acord que tanquin amb els impulsors del moviment de Puigdemont. Què passarà amb els drets electorals, el patrimoni i l’estructura territorial? Mentrestant, els trenta membres de l’executiva gestionaran un partit que s’esvaeix. El pes dels presos No han cercat relleus de futur perquè els antics mantenen la projecció ben viva. Al lideratge electoral indiscutible de Puigdemont, s’hi ha afegit l’autoritat moral indiscutible dels presos, reforçada per l’absència de dirigents de pes de segona línia amb prou suports interns per a generar consens entre totes les famílies. Els dirigents ‘mirall’ dels represaliats, com ho són Miquel Buch i Damià Calvet per a Turull i Rull o Albert Batet per Puigdemont, no tenen el mateix ascendent sobre les bases que els qui els han delegat el vot a l’assemblea. Prova d’això és que el plenari ha tombat la proposta de relaxar el règim d’incompatibilitat de càrrecs perquè els consellers d’Interior i de Territori i Sostenibilitat poguessin tenir càrrecs orgànics a l’executiva. L’assemblea del PDECat s’ha clos amb una crida coral a la unitat. Bonvehí ha reconegut la complexitat de mantenir-la. ‘No serà fàcil tot això,’ ha dit, demanant la col·laboració dels associats. Minuts abans de l’entrada a registre de la llista unitària, l’antiga direcció de Pascal i els sectors crítics encara pugnaven acarnissadament per esgarrapar més pes intern a la direcció. La caiguda de Calvet i Buch, que no seran a l’executiva però que assistiran a les reunions de la versió ampliada atès el seu càrrec institucional, ha animat Pascal a apujar el llistó. Quan els ponts semblaven a punt de trencar-se, per a moderar l’estira-i-arronsa hi han acabat intervenint Batet, Francesc Sànchez (un dels homes forts de l’última direcció convergent, molt bregat en la negociació) i la batllessa de Girona, Marta Madrenas. Hi ha hagut unitat. Però també una ràbia i una impotència immensa que va esclatar descarnadament la nit de dissabte en la comissió de reforma dels estatuts. S’havia de fer orgànicament viable el pacte de Lledoners i hi van haver fortes resistències per a avalar-lo. Un grup de militants de base, encapçalats pel president local del PDECat a Badalona, David Torrents, han aconseguit aglutinar una part d’aquest malestar fregant el 30% dels vots amb una llista alternativa. Tenien com a únic objectiu guanyar per aconseguir que l’assemblea desbloqués la votació de la llista de Bonvehí i Nogueras. Potser així s’haurien pogut mesurar els suports dels uns i els altres. Al final, han capitalitzat el vot de càstig contra els pactes tancats a la convergent manera. La llista unitària ha guanyat amb un modest suport del 65,2% i el repte enorme de tancar unes ferides massa profundes. El perill de trencament no desapareix.

Les ferides obertes del PDECat

Els tres soldats francesos que han mort en un accident d’helicòpter a Líbia pertanyien a una base situada a Perpinyà i un, si més no, vivia a Catalunya Nord, segons que va anunciar ahir la presidenta de la regió, Carole Delga. Els tres morts pertanyien al Centre Paracaigudista d’Instrucció Especial, unitat que des de fa dècades té la base al nostre país, concretament al Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà. La mort d’aquest tres soldats ha desfermat un enorme conflicte diplomàtic entre Líbia i França, perquè ha confirmat que l’exèrcit francès actua regularment a Líbia. Segons el govern francès, els tres homes han mort en un accident, però una milícia gihadista diu que van ser morts en un enfrontament amb ells. Ahir a Líbia va haver-hi manifestacions en protesta per la presència militar francesa.

Un català entre els militars francesos morts a Líbia

L’ex-conseller i representant de l’ala més liberal de l’antiga CDC, Antoni Fernández i Teixidó, ha decidit posar fi a 23 anys de militància del partit, ja que no se sent representat per l’aposta independentista i republicana del Partit Demòcrata Català (PDC) que, segons la seva opinió, no es diferencia de l’orientació d’ERC. La decisió de Teixidó, que ha exposat ell mateix en un article aquest dimecres a ‘La Vanguardia’ recollit per Europa Press, arriba mesos després que ja renunciés als càrrecs a CDC per ‘discrepància política’ quan es va oposar a la declaració de començament del procés sobiranista i dos dies després de la refundació del partit al PDC. Per a Fernández i Teixidó, objectius del PDC com la independència, la república, la declaració unilateral amb matisos i un nou estat català no li han generat cap sorpresa, tot i que ha afegit que aquesta ‘no era la pretensió’ de l’ex-president de la Generalitat, Artur Mas. Segons ell, Mas volia fórmules ‘més ambigües per crear un partit nacional d’ampli espectre’, destacant que l’aposta per un sobiranisme, diferenciat de l’independentisme, era amb la transversalitat política l’aspiració dels dirigents que han enterrat CDC. ‘Sempre he pensat que no ho aconseguirien’, ha apuntat Fernández i Teixidó, malgrat considerar que, des del congrés de Reus el 2012, gran part de dirigents convergents han treballat per a aquest desenllaç. Sense autocrítica Tot i això, ha constatat que l’estratègia de l’extinta CDC l’ha portat a tenir de 62 a 30 diputats, li ha costat més de 600.000 vots sense fer cap autocrítica i a acabar amb el partit fundat fa més de 40 anys, a més de lamentar que s’hagi perdut ‘una part substantiva de dirigents provats’ del partit. Tot i que ha admès que els casos Palau i de l’ex-president Jordi Pujol han afectat negativament el partit, ha assegurat que s’ha preparat amb cura una generació de quadres per defensar ‘un independentisme que no té molt a veure amb la tradició de Convergència’, malgrat afegir que la classe política espanyola ha ajudat a madurar el rebuig de la societat catalana. Segons la seva opinió, el procés sobiranista ha empès el centrisme català cap a l’esquerra i, en el cas de Convergència, ‘ho ha fet irremissiblement’, possibilitant, sense voler-ho, la creixent hegemonia d’ERC. L’ex-conseller ha advertit que els republicans ho han aprofitat, després d’assegurar que no troba diferències de grau entre ERC i el PDC, al marge de la seva aspiració per ocupar un espai central de la política catalana. Amb tot, ha recriminat que l’aposta del PDC no és la del carril central de la política catalana perquè neix ‘com a representant de l’esquerra moderada independentista’, fet que el portarà a una confluència política i organitzativa amb ERC que creixerà. ‘La disputa serà pel lideratge i el poder. Dos equips de dirigents amb orígens diferents batallant asprament per l’hegemonia del mateix espai electoral’, ha augurat. Orfandat política Per a Fernández i Teixidó, una part important de l’electorat català es veu abocat a l’orfandat política perquè, segons la seva opinió, n’hi ha molts que són de centre ‘que no se senten independentistes, que no s’identifiquen amb les esquerres i no creuen que el republicanisme hagi d’estar al centre de les seves preocupacions’. Per aquesta raó, ha argumentat que ha d’acabar amb 23 anys de militància catalanista a CDC i, malgrat les discrepàncies d’aquests últims temps, ha expressat el seu respecte i agraïment per l’etapa viscuda. ‘És el moment, amb el cap fred, l’esperit inquiet i la voluntat de Servei, de fer noves coses per al país. Cal un impuls polític diferent i combatiu per treballar per una Catalunya forta amb ‘seny’, ha conclòs.

Fernández Teixidó abandona 23 anys de militància de CDC davant de l’independentisme del PDC

Us oferim un avançament d’un fragment del relat El bar, que juntament amb El Nadal d’en Pablo Nogales, conformen un nou volum de l’editorial Adesiara que presenta aquests relats inèdits fins ara de Cèlia Suñol (Barcelona, 1899-1986), amb una introducció de la historiadora Maria Campillo. De l’escriptora i de la seva aventura editorial ens en parla l’editor Jordi Raventós en el text que segueix. Entre més diu: «Finalment podem gaudir de dos grans relats d’una gran escriptora, que s’anticipen uns quants anys a la literatura sobre «els altres catalans» i que ens ofereixen sense concessions la realitat de la Barcelona que el franquisme volia amagar.» Explica Jordi Raventós: ‘La setmana que ve arriben a les llibreries dos relats, fins ara inèdits, de Cèlia Suñol (1899-1986): El bar i El Nadal d’en Pablo Nogales. Suñol, de la qual Adesiara ja va recuperar l’any 2014, restaurada dels talls de la censura, la novel·la Primera part, novel·la que va vèncer en la primera edició del premi Joanot Martorell ―l’actual premi Sant Jordi―, el 1947, va ser una de les veus més subtils i prometedores de la narrativa catalana apareguda sota el jou del franquisme. Però, amb tot, ha format part fins ara d’un conjunt, no pas poc nombrós en el panorama de la literatura catalana, de «novel·listes d’una sola novel·la». I no és perquè deixés d’escriure, sinó perquè la postguerra va ser molt dura amb l’escriptora: no solament, després de la guerra civil, era «castigada» amb la pèrdua de la seva feina a la Generalitat republicana, sinó que alhora veia com la censura del règim li prohibia enterament els dos relats extraordinaris que ara veuen la llum. Afirma Maria Campillo en la seva introducció al volum: «El bar, que havia obtingut als Jocs Florals de Nova York del 1951 el premi Concepció Rabell, va ser objecte del procediment habitual de denegació del text en la seva totalitat: el no procede su publicación que acompanya l’ofici de censura número 1143-55 de la secció “Inspección de Libros”. No és gens estrany que la censura denegués, a mitjan anys cinquanta, el nihil obstat a aquesta narració, escrita el 1946: protagonitzada per una jove que s’endinsa en els baixos fons, aborda aspectes morals (des de les parelles irregulars fins a l’avortament clandestí) que a la força havien de semblar escandalosos; i també (o sobretot) decididament inconvenients, atès que delata condicions socials ben distintes de la imatge maquillada de Barcelona que havia volgut mostrar-se en el recent Congreso Eucarístico de l’any 1952. I aquests aspectes, que segurament van motivar la denegació d’El bar, eren encara incrementats en una altra narració escrita dos anys després, el 1948, El Nadal d’en Pablo Nogales, un «anticonte nadalenc» protagonitzat per un indigent que aspira a semblar un «senyor», i amb una temàtica que entra directament al Somorrostro, al món del barraquisme, de la prostitució i de la pobresa més absoluta. Finalment podem gaudir, doncs, de dos grans relats d’una gran escriptora, que s’anticipen uns quants anys a la literatura sobre «els altres catalans» i que ens ofereixen sense concessions la realitat de la Barcelona que el franquisme volia amagar.»

Avançament editorial: ‘El bar’ i ‘El Nadal d’en Pablo Nogales’ de Cèlia Suñol

La consellera de Treball, Carme Chacón, ha avançat que es crearà una zona blanca a Igualada on els camions de repartiment de mercaderies puguin descarregar amb seguretat. Amb aquesta mesura, s’evitarà que el conductor hagi de baixar del vehicle i, per tant, un possible contagi pel coronavirus 2019. D’altra banda, Chacón també ha explicat s’està treballant per definir un mecanisme que faciliti el tràmit de baixa forçosa pels treballadors que no poden entrar o sortir de la Conca d’Òdena. La consellera ha subratllat que la situació ‘és excepcional i sense precedents’, i ha demanat paciència a la població. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut

Igualada crearà una zona blanca perquè els camions puguin descarregar sense perill

La música i la personalitat del cantant Ovidi Montllor (Alcoi, 1942-Barcelona, 1995) ha inundat diumenge al vespre l’Auditori de Barcelona amb l’espectacle ‘Ovidi Simfònic’. Es tracta d’un muntatge únic que ja es va poder veure fa tot just un any a Alcoi i que fusiona cant coral i banda simfònica. La Coral Sant Jordi de Barcelona i la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi han interpretat algunes de les peces més emblemàtiques del cantant en un recital que ha servit per recordar que, ben aviat, en el 10 de març, hauran passat ja vint-i-un anys des que Montllor se’n va anar ‘de vacances’, com deia a la cançó. L’espectacle és organitzat pel festival Barnasants i l’Ajuntament d’Alcoi, en coproducció amb el Tradicionàrius i l’Ajuntament de Barcelona. ‘Ovidi Simfònic’ té com a punt de partida Alcoi i Barcelona, les ciutats on va néixer i on va morir. La part musical de l’espectacle ha anat de la mà de la Corporació Musical Primitiva, una associació sense ànim de lucre establerta a Alcoi i titular de l’Escola de Música ‘Amando Blanquer’, junt amb la Banda Primitiva d’Alcoi i la Colla de dolçaines i tabals ‘La Cordeta’. En declaracions a l’ACN, el director de la Corporació, Àngel Lluís Ferrando, ha descrit l’espectacle com a multidisciplinari. Consta de deu peces a partir de textos del cantaudor i diversos moments intercalats amb la presència d’Ovidi Montllor en un recull audiovisual, amb imatges d’arxiu d’entrevistes a la televisió i de pel·lícules seves. ‘Mai no havíem tingut ocasió de veure i sentir Ovidi en format simfònic’, ha assenyalat Ferrando: ‘És com voler que ell fos present a l’escenari amb nosaltres.’ Les veus en aquest recital les ha aportat la Coral Sant Jordi de Barcelona, integrada per una seixantena de cantaires de procedència i formació ben diversa. Seguint l’esperit del seu fundador i director entre els anys 1947 i 1991, Oriol Martorell, la coral es caracteritza per l’entrega que mostra a cada concert i per la versalitat que els permet d’encarar-se tant a la música clàssica com als autors contemporanis: s’han atrevit amb melodies medievals gregorianes i del ‘Llibre Vermell’ de Montserrat, fins a peces jazzístiques. Abordar les cançons d’Ovidi Montllor era, doncs, un repte i un honor per a les dues formacions, en una proposta musical que no només ha volgut recordar el repertori i el tarannà de l’artista, sinó també obrir un espai per a la reflexió en un escenari que precisament no és un ambient ‘íntim’, sinó que convida a admirar l’art des de la grandiositat i amb una impecable acústica. ‘És una mica el contrari de la imatge que ell donava’, ha dit Ferrando sobre la presència d’Ovidi en petites sales. ‘Però l’espectacle està fet amb tant de cor que crec que a l’Ovidi li agradaria. S’hi sentiria molt còmode.’ El muntatge, que es va poder veure fa un any a l’Alcoi natal de Montllor, ha servit a Barnasants de cloenda al seu particular homenatge al cantautor, en què ha dissenyat un programa amb tot tipus d’actes i esdeveniments musicals.

L’Auditori s’omple d’Ovidi

El Tribunal Constitucional espanyol ha suspès la declaració independentista aprovada pel Parlament de Catalunya. La decisió s’ha pres per unanimitat en la reunió d’urgència que han fet aquesta tarda els magistrats del TC per estudiar l’admissió a tràmit del recurs presentat pel govern espanyol. El text de la resolució del TC diu que es notificarà la decisió de suspendre la declaració a la presidenta del parlament, Carme Forcadell, al president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, a la resta de membres del consell executiu, a la mesa del parlament i al secretari general de la cambra i els amenaça amb mesures ‘penals’ si ignoren la suspensió. ‘Són advertits, així mateix, del seu deure d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa que impliqui desatendre o eludir la suspensió acordada, i de les eventuals responsabilitats, inclosa la penal, en què poguessin incórrer’, diu el text de l’alt tribunal espanyol. Una vegada suspesa la declaració, el TC enviarà la notificació al Parlament de Catalunya i al govern de la Generalitat perquè no s’aprovi ni s’apliqui cap llei ni cap actuació prevista al text. Si el parlament o el govern no en fessin cas, el govern espanyol actuaria. Així ho ha dit aquest matí el president Mariano Rajoy: ‘M’agradaria que l’últim pas que hàgim de fer fos el d’avui. Que hi hagués rectificació. Però no acceptaré que uns senyors liquidin les normes de convivència. I si no es compleixen les resolucions i es vulnera llei, el govern actuarà amb fermesa i proporcionalitat. Però no tinguin dubtes que ho farà.’ Entre els qui hauran de rebre la notificació, també hi ha el vice-president primer de la mesa, Lluís Corominas; el vice-president segon, José María Espejo; la secretària primera, Anna Simó; el secretari segon, David Pérez; el secretari tercer, Joan Josep Nuet; la secretària quarta, Ramona Barrufet; i el secretari general del parlament, Pere Sol. També caldrà notificar la suspensió expressament als membres del govern Neus Munté, Francesc Homs, Meritxell Borràs, Andreu Mas-Colell, Irene Rigau, Boi Ruiz, Jordi Jané, Santi Vila, Ferran Mascarell, Jordi Ciuraneta, Felip Puig, Germà Gordó ‘i, si és el cas, els qui resultin designats pel president de la Generalitat a conseqüència de l’acte d’investidura’.

El Tribunal Constitucional espanyol amenaça Mas, Forcadell i alts càrrecs amb la presó

El candidat de Junts per Catalunya (JxCat), Carles Puigdemont, ha dit a ERC que impedir la investidura del govern actual equival a donar a entendre que el 155 continua en vigor’. En una videoconferència, el president ha recordat que el govern va ser ‘il·lícitament destituït’ i que ara l’objectiu era derrotar el 155 a les urnes. La resposta de Puigdemont va adreçada al conseller Carles Mundó, que en una entrevista a Nació Digital ha demanat a Junts per Catalunya que proposi un candidat alternatiu a la presidència si Puigdemont no pot venir a Catalunya a ser investit després de les eleccions del 21-D. L’ordre de detenció espanyola és vigent i impedeix que Puigdemont pugui trepitjar el territori de l’estat espanyol sense ser detingut. Puigdemont també ha criticat que el PP tingués la intenció de prohibir les estelades als espais públics. ‘A més de prohibir, intervenir i perseguir, quina proposta tenen per a Catalunya?’, ha preguntat.

Puigdemont respon a ERC que impedir la investidura del govern actual és permetre que el 155 continuï en vigor

El portaveu adjunt del PDECat al congrés espanyol, Jordi Xuclà, ha registrat una proposició no de llei per debatre al ple la reprovació del ministre d’Afers Estrangers, Josep Borrell, a qui insta a dimitir. La iniciativa recorda que la Comissió del Mercat de Valors espanyola (CMV) ha sancionat el ministre amb 30.000 euros per una infracció molt greu en l’ús d’informació privilegiada per la venda a través d’un tercer d’accions de la companyia elèctrica andalusa Abengoa, de la qual era conseller, just abans que fes preconcurs de creditors. Per aquest motiu, el PDECat proposa un text on el Congrés ‘reprova el ministre d’Afers Estrangers i l’insta a dimitir’. ‘En el cas que no ho faci’, continua la proposta, ‘sol·licita el president del govern que el cessi’. El text que e PDECat portarà al ple recorda que segons la CMV el ministre d’Afers Estrangers va utilitzar informació privilegiada per fer operacions i ordenar la venda d’un paquet d’accions a nom de la seva ex-muller, Carolina Mayeur, ‘que d’aquesta manera va poder vendre a un preu millor tenint en compte el que podia passar’. El PDECat destaca que l’article 227 de la Llei del Mercat de Valors prohibeix els qui disposen d’informació privilegiada fer qualsevol tipus d’operació o comunicar aquesta informació a tercers basant-se en aquesta informació. ‘Aquest fet demostra que el ministre va incomplir aquesta llei en un exemple d’incompatibilitat ètica amb l’exercici del càrrec de ministre’. Segons el PDECat, un cop sancionat per la CMV, Borrell ha admès que la seva actuació va ser ‘un error’, però no ha assumit ‘conseqüències’, i ‘només per això ja li correspondria dimitir’. ‘Més enllà de la seva ètica personal en aquesta qüestió, el balanç de la gestió dels escassos mesos transcorreguts des del seu nomenament és nefast en múltiples àmbits’, sosté.

El PDECat proposa al congrés espanyol la reprovació del ministre Borrell

La CUP està disposada a entrar al govern o a la mesa del parlament i ‘assumir responsabilitats si és per a fer república’. Això ha assegurat la diputada Maria Sirvent en la conferència de premsa posterior al consell polític extraordinari de la formació, en el qual han avalat l’abstenció a la investidura del candidat a la presidència de la Generalitat, Quim Torra. La posició de la CUP davant el nou govern els mesos vinents anirà en relació als acords programàtics. Més enllà de fer ‘oposició activa’ i de no ‘blocar la governabilitat’, la formació s’ha mostrat disposada a ‘assumir responsabilitats per fer la república’, entrant al govern o a la mesa del parlament, perquè això respon a la ‘voluntat popular’, ha remarcat la diputada Maria Sirvent. Si, per contra, el govern es dedica a ‘normalitzar la gestió de l’autonomisme o a gestionar les engrunes que només permeten de fer polítiques neoliberals i que ens condemnen al marc actual’, la CUP ha assegurat que no hi serà. Sirvent ha afegit que els quatre diputats de la formació treballaran perquè el govern controli, entre més, els serveis estratègics, perquè recuperi les lleis socials o es pugui impulsar una banca pública catalana. En qualsevol cas, d’entrada no hi donaran suport perquè després d’haver pres nota del discurs d’ahir dissabte del candidat a la presidència, Quim Torra, consideren que ‘cal anar molt més enllà d’allò que va expressar per aconseguir que la república sigui efectiva i garanteixi els drets de tots els catalans’. Consegüentment, el portaveu del secretariat nacional de la CUP, Lluc Salellas, ha lamentat que el discurs de Torra en la primera sessió del debat d’investidura fos ‘curt’ en aquest aspecte i ha demanat a JxCat i ERC que ‘vagin molt més enllà’ i que trenquin la tendència dels darrers mesos, des de la tardor, d’haver fet més passos endarrere de la república que no pas endavant, segons els anticapitalistes. La CUP té previst de posar damunt la taula l’assemblea d’electes com a una eina que serveixi realment per respondre a la sobirania del poble ‘davant unes institucions en què només es poden fer polítiques neoliberals’. És per això que volen demanar un ‘procés constituent des de la base, arrelat al territori i que tingui presents els moviments socials’. De fet, la CUP ha volgut posar de relleu el ‘valor de la mobilització popular’ dels darrers mesos perquè ‘ha estat la que ha permès avançar per fer república’ i ha obligat les institucions a ‘doblegar-se’ a la voluntat del poble. Maria Sirvent i Lluc Salellas han fet aquestes valoracions després de la reunió del Consell Polític Extraordinari, que s’ha reunit al Centre Obrer Republicà de la capital de la Segarra. Tots dos han comparegut davant una nombrosa presència de mitjans de comunicació, que durant tota la jornada han estat pendents de la decisió final sobre el vot de la formació en la segon sessió del ple d’investidura de demà. La reunió de Consell Polític, motivada per la sol·licitud de tres assemblees territorials (la de Tarragona, Barcelonès i Baix Llobregat) s’ha fet durant la pausa per dinar de l’Assemblea Nacional Estratègica celebrada al Teatre de la Passió.

La CUP, disposada a entrar al govern o a la mesa si és per a fer república

Ara fa cinc anys que, en plena crisi econòmica i política, va esclatar un moviment de contestació popular, de gent indignada que va sortir als carrers, que va ocupar places i va obrir un debat profund sobre la manera de fer i de funcionar de la nostra societat; sobre la injustícia i el repartiment desigual, de condemna de l’abús de poder… El 15-M va sacsejar la vida política i social del país durant aquella primavera del 2011, i ha acabat tenint un llegat que no és fàcil de definir, però alhora sembla clar que ha tingut conseqüències. Per a respondre-ho, hem parlat amb tres de les persones que aleshores, des de l’activisme, van protagonitzar aquella mobilització: Gala Pin, Simona Levi i David Fernàndez. Tots ells responen aquestes dues preguntes: 1. Cinc anys després, en què ha quedat el 15-M, quines conseqüències ha tingut? 2. Per què ara les places són buides? David Fernàndez: ‘La inhumanitat del moment en relació als refugiats és motiu més que suficient per tornar a la plaça’ 1. Moltíssimes, encara que les més importants són intangibles. Sobretot, va aportar un nou paradigma sencer. Un punt d’inflexió i un canvi de cicle. La major aportació del moviment dels indignats és encara cultural i social, perquè el 15M va ser tensor i propulsor de la deslegitimació general d’un sistema econòmic global basat en la cobdícia i l’avarícia, la impugnació reeixida d’un règim sencer que fa metàstasi amb la corrupció i la generació d’una nova consciència social i democràtica davant tantes desigualtats i injustícies. El pòsit és indiscutible: ni som els mateixos ni res és ja el mateix. També en va quedar la impunitat és clar: dels 120 ferits a plaça Catalunya, una sola condemna. I en canvi, 8 joves estan pendents d’ingressar a presó per l’anomenat setge al Parlament. En tot cas, va suposar un canvi de cicle encara inacabat, un desig inalterat de canvi i, alhora, una lliçó apresa imprescindible: que tot canvi requereix de constància perserverant, perquè els canvis cal llaurar-los cada dia i la feina per fer és enorme i ingent si volem sortir-nos-en. La història no és lineal, sovint és un nyap i també retrocedeix, i dependrà encara no del que faci una minoria, sinó del què fem la majoria. Però el 15M, en la seva dispersió invisible en barris i moviments, ha arrelat fons i encara batega i ens recorda on està l’alternativa: en el teixit social, comunitari i cooperatiu. 2. És una pregunta recorrent, necessària i permanent. Potser perquè veníem d’un llarg cicle d’apatia monitoritzada i de despolitització col·lectiva i alhora d’un cicle mobilitzador llarg –gairebé 5 anys– que al nostre país entrecreuava tres indignacions (la independentista, la social, la democràtica). També perquè s’ha volgut vendre la seva transmutació en això anomenat ‘nova política’, quan el 15M és quelcom més que, simplement, un nou cicle electoral amb nous protagonismes que, per cert, han descapitalitzat molts moviments socials. El 15 M no demanava delegar la democràcia sinó exercir-la. Ningú el pot patrimonialitzar ni pot pretendre reduir el moviment només a l’impacte institucional. Això seria tant com diluir-lo i anul·lar-lo. Els motius d’ahir i els d’avui? Segueixen tan vigents com aleshores i alguns encara s’han agreujat més. El 2011 la consigna era Islàndia, Tahrir, Palestina. Avui podria ser Idomeni, Kobane, Lampedusa. En tot cas, una altra de les virtuts del 15M és recordar-nos, precisament, que la plaça no s’ha mogut de lloc i sempre serà allà per quan calgui tornar. I caldrà tornar-hi. De fet, hauríem de ser-hi avui i fa mesos: només la inhumanitat del moment en relació als refugiats seria motiu més que suficient. Gala Pin: ‘Ni el 15-M eren només les places, ni ara les places estan buides’ 1. Jo crec que el 15-M era molt plural i s’ha materialitzat en diferents expressions: les marees, el desplegament territorial de la PAH, un major ús de les eines de tecnopolítica que tenim a l’abast com a ciutadans i també, en una expressió d’entrada a les institucions, des del municipalisme, que s’ha donat arreu de l’estat. 2. Jo diria que ni el 15-M eren només les places, ni que les places ara estiguin buides. Crec que un dels reclams centrals que hi havia el 15-M era donar més protagonisme al ciutadà en la vida política. Això Catalunya ja ho ha fet des de fa molt de temps amb propostes com la CUP, i a la resta de l’estat, candidatures ciutadanes que han entrat als ajuntaments. Això és com una materialització d’aquest reclam. Però crec que és important no menystenir el que s’està fent des dels moviments socials i des de la societat civil, que no són protestes massives, però hi ha una feina invisible de construcció d’alternatives i d’assenyalar els problemes d’índole macropolítica que ens trobem. Tot això no ha desaparegut. Per això no diria ni molt menys que la ciutadania està paralitzada, per sort. Simona Levi: ‘Podem i IU volen ocupar el poder simbòlic i el treball col·lectiu del 15-M quan ni tan sols hi eren’ 1. Jo crec que està molt viu dins de les iniciatives ciutadanes com la PAH, 15MpaRato, Marea Blanca, la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, o iniciatives electorals com ha estat el Partit X, i en algunes coses la CUP o Barcelona en Comú. El problema d’ara mateix és que Podem i IU volen ocupar el poder simbòlic i el treball col·lectiu del 15-M. Pot ser que l’opinió pública ara confongui Podem i IU, que no tenen res a veure amb el 15-M perquè ni tan sols hi eren, amb els verdaders resultats del 15-M, que són iniciatives ciutadanes que cada dia aconsegueixen èxits. 2. No crec que sigui preocupant perquè des de les places no es pot treballar. Pots carregar energia a les places, però 15MpaRato ha de treballar als tribunals i a les xarxes, la PAH ha de treballar parant desnonaments… Vull dir que no em preocupa que les places estiguin buides perquè estem actuant en molts altres llocs.

David Fernàndez, Gala Pin i Simona Levi: Què queda del 15-M?

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) ha lliurat avui els Premis Sant Jordi 2018, corresponents al LXXXIVII Cartell de premis i de borses d’estudi, que distingeixen obres i investigadors en tots els àmbits de la ciència i de la cultura catalanes. En total, enguany s’han lliurat cinquanta-quatre guardons, per un import de més de 173.000 euros. ‘Els Premis Sant Jordi de l’IEC tenen una llarga tradició històrica i contribueixen, d’una banda, a promoure la recerca científica, contribueixen a la ciència universal, i, de l’altra, enforteixen les bases de la identitat catalana’, ha destacat el president de l’IEC, Joandomènec Ros, en l’obertura de l’acte. Ros ha recordat que ‘el català és una llengua de ciència i de cultura’. Per la seva banda, Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona, ha parlat del paper d’aquesta institució en la fundació de l’IEC, sota la presidència de Prat de la Riba. Conesa ha explicat que, cent anys després, la diputació continua ‘estant al costat de l’Institut, al costat del territori, però segueix estant, sobretot, al costat d’una construcció de país, que vol ser un país del segle XXI, però sense perdre aquella mirada necessària i imprescindible dels valors que ens aporten les ciències i humanitats’. L’acte ha estat presidit per Joandomènec Ros, president de l’IEC, juntament amb Francesca Tur, consellera de Cultura, Participació i Esports del govern de les Illes, i Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona. Un cop lliurats els premis, ha intervingut Laura Tremosa, guanyadora del primer Premi Creu Casas de l’Institut d’Estudis Catalans. Dones per canviar el món, «per la seva trajectòria i exemple com a model i mentora en el sector de les carreres tècniques, un àmbit hostil per a les dones en els anys seixanta i setanta». Tremosa ha destacat el paper que han tingut «dones tossudes com jo, que als anys setanta vam començar a reivindicar que el privat és públic, i que teníem molt a dir en la política i la societat». Tremosa ha alertat, però, que «cal vigilar perquè de vegades la història va cap enrere». La consellera de Cultura, Participació i Esports del Govern de les Illes, Francesca Tur, ha agraït el compromís de l’IEC amb la llengua i cultura catalanes, sobretot en ‘un context polític difícil i convuls com l’actual’. Tur ha tingut un record per als ‘compatriotes catalans que avui no poden ser aquí amb nosaltres’. Amb aquest missatge també ha tancat l’acte el president de l’IEC, que ha desitjat el ràpid retorn dels amics i polítics empresonats i exiliats.

Lliurats els Premis Sant Jordi 2018 de l’IEC

El govern de la Generalitat de Cataluny i universitats han acordat les noves dates de celebració de les proves d’accés a la universitat, després que el calendari inicial s’ajornés per la crisi del coronavirus. La selectivitat que estava prevista que es fes inicialment entre el 9 i l’11 de juny se celebrarà del 7 al 9 de juliol, mentre que la prova d’accés per a més grans de 25 i 45 anys es farà el 20 i el 27 de juny. Les proves d’aptitud personal (PAP) per als graus d’Educació Infantil i Educació Primària que s’havien de fer el 25 d’abril es programen per al 19 de juny. L’executiu i les universitats també han acordat flexibilitzar l’opcionalitat en els exàmens ‘perquè l’alumnat pugui assumir el conjunt de la prova proposada’ i fer-ho en el temps de durada establert. El nou calendari s’ha pactat en el marc del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC). El seu secretari general, Lluís Baulenas, ha destacat que ha estat una ‘decisió col·legiada’, tot i remarcar que ‘el calendari aprovat queda supeditat a possibles noves mesures que puguin adoptar les autoritats competents en relació amb la pandèmia’. Segons Universitats, el nou calendari les bases de flexibilització permetran garantir que l’alumnat accedeixi a la universitat respectant els principis d’igualtat, mèrit i capacitat. Sobre la flexibilització, en la reunió se n’han acordat les bases i els coordinadors de les matèries ja han començat a treballar-hi tenint en compte un seguit de paràmetres. Així, no es tractarà d’una reducció de temaris, ja que els centres de batxillerat són autònoms en el disseny de la temporalització dels continguts i activitats d’aprenentatge; no significarà un canvi radical en la tipologia dels exàmens que professorat i alumnat coneixen, practiquen i esperen; qualsevol adaptació o flexibilització en la tria entre opcions, allà on n’hi hagi habitualment, no pot allargar el temps de lectura dels enunciats ni la durada de l’examen; i aquesta adaptació o flexibilització no es pot fer de manera universal i homogènia en totes les 29 matèries que són objecte d’examen a Catalunya, tant per les característiques de la pròpia matèria com de la tipologia habitual de l’examen. La setmana passada la Conselleria d’Educació i la Universitat de les Illes Balears (UIB) van arribar a un acord perquè la selectivitat també es faci el 7, 8 i 9 de juliol. Al País Valencià encara no s’ha decidit quan es farà i de moment només se sap que serà entre el 22 de juny i el 10 de juliol, tal com va resoldre el Ministeri d’Educació i d’Universitats.

La selectivitat a Catalunya es farà del 7 al 9 de juliol

La portaveu i secretària general adjunta d’ERC, Marta Vilalta, ha dit a Pedro Sánchez i el PSOE que si no es facilita un context de diàleg per trobar una solució política a la repressió, ‘qui més té a perdre són ells’. Vilalta ha assenyalat que l’independentisme surt ‘reforçat i fort’ del 10N i que no deixa de guanyar suports cada vegada que es posen les urnes. ‘El PSOE s’ha de moure i atendre que l’única solució passa per una resolució democràtica i reconèixer que el conflicte és polític’, ha dit. Des d’ERC reiteren que es reuniran els pròxims dies amb JxCat i la CUP, i també amb Bildu, per a ‘construir una unitat estratègica i d’acció’ al congrés i al senat espanyol.

ERC avisa que sense diàleg qui perd és el PSOE perquè l’independentisme surt ‘reforçat i fort’ del 10-N

L’ex-president de la Generalitat Artur Mas compareix en aquest moment al parlament per donar explicacions sobre el cas Palau. ‘Els podria haver dit que ara això no toca perquè el judici ja és en marxa. Algú podria dir que és una interferència’, ha dit en la primera intervenció. I ha afegit que les seves paraules decebrien la comissió d’Afers Institucionals perquè no podia aportar res de nou del que havia explicat fins ara. Mas ha volgut desvincular-se totalment del judici: ‘Jo no he estat citat en qualitat de res.’ I ha posat novament la mà el foc per l’ex-tresorer de CDC Daniel Osàcar, de qui ha dit que no ha canviat ni un mil·límetre la seva declaració d’ençà que es va destapar el cas el 2010. ‘El senyor Osàcar no ha canviat de versió ni ha pactat amb la fiscalia per rebaixar la pena’, ha dit fent referència a Millet i Montull. A més, ha recordat que va exercir el seu càrrec entre el 2005 i el 2010, quan CDC era a l’oposició. L’ex-president ha criticat que, d’ençà de les primeres informacions i escorcolls, no s’hagi aportat cap prova nova sobre el cas. A més, ha criticat la tasca de la fiscalia. ‘Jo els pregunto com es pot intentar demostrar que les donacions que es reben per convenis són per a alterar concursos d’obra pública si aquests concursos no s’investiguen. La fiscalia ho podria fer i no ho fa. Saben per què? Perquè les adjudicacions són ben fetes i no hi ha tracte de favor.’ Mas ha assegurat que tothom es preocupa pel presumpte finançament irregular de CDC, però ningú no es pregunta on han anat a parar els 9 milions que han desaparegut del desfalc del Palau: ‘Tothom ha perdut la memòria, aquí. En canvi, allò que fa referència a CDC es persegueix per terra, mar i aire. Si més no, és bastant curiós. Hi ha coses que grinyolen.’ Sobre els convenis amb el Palau i la fundació Trias Fargas, l’ex-president ha explicat que els van signar antics dirigents de CDC als anys noranta i que quan es va destapar el cas Palau, el partit va decidir de tornar tots els diners. I ha assegurat que va ser CDC que va proporcionar la informació sobre els convenis als nous administradors del Palau, quan no trobaven cap referència després de la sortida de Millet i Montull.

Mas es desvincula del cas Palau: ‘Jo no he estat citat en qualitat de res’

I ara, què? No hi ha una resposta d’aquesta pregunta, després de l’ajornament del ple d’investidura de Carles Puigdemont que Roger Torrent va anunciar dimarts. Però la decisió del president del parlament, justificada per a poder tenir ‘un debat d’investidura efectiu i amb garanties’, posa el ple del parlament en mans del Tribunal Constitucional i el condiciona a la decisió que prengui el tribunal sobre la suspensió de la candidatura de Puigdemont. Tant Torrent com ERC han anat explicant per quins motius han volgut ajornar el ple, però no han dit què pensaven fer quan el TC acabi acceptant el recurs del govern espanyol contra la candidatura de Puigdemont. Què farà aleshores Torrent? Si ara, amb la candidatura encara sense suspendre (tot i que amb mesures cautelars), ha ajornat la investidura perquè no veia clar que pogués tenir ‘valor real’ ni que fos ‘efectiva’, què podrà fer aleshores? La perspectiva és que a mitjan mes de febrer, quan el TC s’hagi pronunciat, les condicions per a la investidura siguin les mateixes que ara –anant molt bé– o molt pitjors, tenint en compte la previsible suspensió cautelar i la consegüent invalidació de la candidatura de Puigdemont. Però, ara com ara, no se sap que hi hagi cap pla en cas d’arribar a aquesta situació. En mans del TC El president del parlament va anunciar que, ‘atenent la petició del president Puigdemont de garantir el seu dret de tenir un debat d’investidura amb garanties i, a la vegada, per donar temps a les al·legacions presentades pel mateix president a través de Junts per Catalunya al TC’, el ple restava ajornat. Poques hores després, el TC ja es pronunciava sobre les al·legacions de JxCat contra les mesures cautelars que el tribunal havia imposat dissabte per a poder fer la investidura, sense haver decidit encara en aquell moment si acceptava de tramitar la impugnació del govern espanyol i si, en conseqüència, suspenia la candidatura del president. La formació del president Puigdemont deia que el tribunal no podia interpretar el reglament del parlament i prohibir la investidura telemàtica i avisava que es vulneraven els drets dels diputats i la inviolabilitat del president i de la mesa, que eren amenaçats, a més de responsabilitats penals en cas de desobeir les mesures cautelars. El TC no en va fer cas, de tots aquests arguments. Torrent, en el seu discurs, posava les esmentades ‘garanties’ en mans del TC, i deia en la compareixença de dimarts al matí: ‘Insto el TC a resoldre en la major brevetat possible les al·legacions per desfer el nyap jurídic que ha perpetrat per no contradir el govern espanyol.’ Va trigar poques hores a pronunciar-se sobre les de JxCat, refusant-les. Ara s’haurà de pronunciar sobre les que presenta el parlament, i és previsible que els arguments i el sentit de la decisió siguin els mateixos. Una vegada resoltes les al·legacions, el tribunal es pronunciarà sobre l’admissió del recurs del govern espanyol: si l’accepta, la candidatura de Puigdemont restarà suspesa cautelarment. I amb aquesta suspensió, dins la lògica del TC, l’amenaça d’incompliment que recaurà sobre Torrent serà més forta. I el marge de maniobra, més petit. És poc probable que el TC no l’accepti, el recurs. D’entrada, perquè hi ha una majoria dita conservadora entre els magistrats del TC. I, a més, segons les informacions sobre la reunió de dissabte que han publicat els diaris de Madrid més ben connectats amb el poder, la decisió excepcional que va prendre el tribunal va voler salvar la unanimitat en relació amb una qüestió relacionada amb el procés independentista. La unanimitat es va salvar momentàniament, però el TC es mostrarà dividit, si cal, abans de prendre cap decisió que doni ales a Puigdemont. Es pronunciarà dividit, però amb una majoria favorable a acceptar a tràmit la impugnació de Rajoy. ‘Per evitar danys d’impossible reparació’, dit en paraules emprades pel tribunal mateix. Una opció remota L’opció de no admetre el recurs del govern de Rajoy és remota. I sembla que Torrent ho confiï gairebé tot a això, per a disposar de les ‘garanties’ de què parlava, perquè ‘la investidura sigui plenament vàlida’. Tanmateix, no hi ha res impossible, perquè, contra tot pronòstic, un òrgan tan conservador com el Consell d’Estat espanyol va emetre un dictamen desfavorable contra la impugnació. Però en el cas que s’acceptés la candidatura de Puigdemont i el ple es pogués reactivar, romandrien les mesures cautelars que ja va fixar dissabte el tribunal, com una amenaça permanent sobre Torrent i la mesa. Unes amenaces que no desapareixeran, perquè el TC ja ha exposat els seus criteris sobre la investidura de Puigdemont: que només pot ser presencial i amb el permís del jutge. Sense la candidatura suspesa, el ple d’investidura es podria fer, si efectivament la mesa interpretés que el reglament no prohibeix una votació delegada o telemàtica, però els criteris sobre els quals decidiria la impugnació posterior que en faria el govern espanyol ja són fixats. Deu dies o cinc mesos? La decisió de Torrent el condiciona a no poder mantenir la investidura de Puigdemont, si segueix la lògica del TC, perquè el tribunal no l’avalarà mai, ni si és abans de la votació en el ple ni si és després. És una lògica contraposada a la via de la legitimitat, de fer-la passar per davant de les consideracions del TC, que Torrent mateix va qualificar de frau de llei. I una legitimitat que li atorguen la majoria parlamentària i els drets que té com a diputat (cosa que ja s’argumenta en les al·legacions). Fonts de la presidència del parlament consultades per VilaWeb afirmen que s’estudien les maneres per a no ser presoners del calendari que marca el TC. El tribunal pot acabar suspenent cautelarment la candidatura de Puigdemont d’ací a deu dies. Però no s’haurà pronunciat sobre el fons de la impugnació, i ací sí que hi hauria més opcions, segons aquestes mateixes fonts, de tenir una resolució contrària a invalidar la candidatura. Però per a pronunciar-se sobre això el TC disposaria d’un termini màxim de cinc mesos. El ple es podria mantenir ajornat sine die, i l’informe que preparen els lletrats del parlament pot avalar-ho. Vol dir que, com que no hi ha hagut votació, el temps dels dos mesos de límit per a una segona votació d’investidura no ha començat a córrer. L’ajornament es podria allargar fins quan convingués. Cinc mesos, fins i tot? Caldria valorar el desgast que això significaria, amb cinc mesos més de 155… En aquests moments se sospesen totes les opcions que permetin de no anar a remolc del TC, no restar condicionat al seu calendari. Que també es podria accelerar si els partits trobessin la manera de fer una investidura de Puigdemont ‘amb més garanties’ que no les que hi hauria hagut dimarts. Però aquesta fórmula ningú no l’ha dita, i continuaria en tot cas condicionada a la lògica repressiva que ja ha imposat el TC.

La decisió de Torrent atrapa el parlament en la lògica del Tribunal Constitucional

‘Com sempre’, responia Oriol Junqueras els dies previs a l’1-O cada vegada que li demanaven com podrien votar els ciutadans de Catalunya en un referèndum que l’estat espanyol deia que no es faria. I al final es va fer, motiu pel qual ara és un pres polític obligat a fer campanya de la presó estant. És com li ho va permetre la Junta electoral espanyola, i avui l’hem pogut veure responent a les preguntes dels periodistes. Han vist el Junqueras de sempre. Per videoconferència, el dirigent d’ERC ha aparegut en el plasma des d’una sala ben il·luminada però igualment lúgubre de la presó madrilenya de Soto del Real. Com va passar ahir amb Jordi Sànchez, amb l’escenografia inseparable i humiliant formada per una bandera espanyola i el retrat de Felipe VI, però que la realització de l’ACN ha decidit que no calia mostrar. Abans de respondre la primera pregunta davant els vuitanta periodistes que cobrien la conferència de premsa, primer Junqueras ha volgut saludar els seus fills, Lluc i Joana. S’ha afanyat a posar-se la granota de treball polític i hem pogut veure el mateix Junqueras que feia mítings polítics en llibertat o al faristol del parlament. Abrandat a moments, didàctic, passional i, també, hàbil escapolint-se de les respostes directes. El Junqueras de sempre. Escapolint-se com quan li han demanat si amb els seus diputats ERC investirà el Pedro Sánchez del ‘mai, mai, mai no hi haurà referèndum’. Junqueras ha repetit una vegada i una altra que no regalaran els vots a l’encara president del govern espanyol, però que ‘ni per acció ni per omissió’ no facilitaran cap govern d’extrema dreta. Quan li han demanat si el referèndum serà una condició, Junqueras ha tornat a driblar esgrimint que, com més força tingui ERC, ‘en millors condicions estarem de defensar el referèndum i la independència’. I ha repetit: ‘Oi que un govern d’extrema dreta no facilitaria el nostre camí cap a la independència? Com que ningú no me’n convencerà, doncs és evident que no el facilitarem.’ Junqueras, de mica en mica, s’ha anat sentint més còmode, i ha anat allargant cada vegada més les respostes, un tret característic d’ell. Per això no s’ha estalviat de repetir un dels missatges que ERC més vol transmetre en campanya. Que el PSOE pactarà amb Ciutadans i que votar ERC és l’aposta per a evitar que això pugui passar: ‘Si ERC obté un resultat fantàstic, serem molt més a prop dels nostres objectius’, ha dit. ‘No és per res, però estic a la presó’ Amb la simpatia que el caracteritza però igualment directe, el dirigent d’ERC ha recordat als qui acusen ERC de fer un discurs autonomista i d’haver oblidat l’1-O, que mirin on està: ‘Algú diu això, de debò? No és per res, eh, però jo estic aquí a la presó. Ho trobo increïble, em fa riure i tot’, ha dit. Junqueras ha remarcat que ERC es mereix la confiança de tothom: ‘Si no ens hem aturat ni cansat a la presó, no ens aturarem ni ens cansarem mai.’ Sobre l’estratègia unitària, ha recordat que ‘governem junts’, en al·lusió a Junts per Catalunya, i ha tornat a llançar un dard als rivals polítics que dubten de la seva estratègia independentista: ‘Representem espais polítics diferents, i sensibilitats i tradicions diferents. Insisteixo, la nostra és la d’un partit de 88 anys d’història, un partit republicà des de fa 88 anys, un partit que és independentista, més que cap altre.’ El nom de Carles Puigdemont surava en l’ambient i al final ha aparegut. Junqueras ha dit que, amb ell, vol continuar ‘treballant-hi’ i ‘entenent-s’hi’ i li ha enviat una abraçada. Ha subratllat que posaran l’accent en el diàleg com a eina per a ser més, i que per això, cal unir: ‘La construcció de projectes complexos, com la República, també demana multilateralisme. La millor manera de ser més és sumar a partir d’un projecte compartit i divers.’ Tot i que el temps s’anava esgotant, Junqueras ha trobat els moments per a fer broma. Ha rigut i ha fet riure la sala de premsa i la tribuna política, formada per Gabriel Rufián, Sergi Sabrià i Diana Riba, que s’han aixecat a saludar-lo. ‘Avui hi hem estat una hora i mitja, però quan surti batrem el rècord mundial de durada de les conferències de premsa.’ ‘Us estimo molt, gràcies a tots’. Així s’ha acomiadat, abans no entrés una fosa a negra i es tallés l’emissió. Així és com s’ha acabat la primera conferència de premsa d’Oriol Junqueras, que l’hem pogut veure, escoltar i preguntar després de 533 dies d’empresonament. Recupereu ací l’acte complet:

El Junqueras de sempre, en l’espai més trist mai vist

València (ACN).- La vicepresidenta valenciana, Mónica Oltra, ha assenyalat aquest divendres que el seu govern “està més preocupat per atendre desemparats que per la unitat d’Espanya”. Oltra s’ha manifestat d’aquesta manera durant la roda de premsa posterior al ple del Consell i en ser preguntada per la vigília que ha organitzat l’arquebisbe de València convidant a resar “per Espanya i la seva unitat” de cara al 27S. La vicepresidenta ha dit que l’església “està en el seu dret d’organitzar una vigília sobre els temes que cregui convenient” però que li ha semblat més interessant la intervenció del Papa Francesc al congrés dels Estats Units sobre la necessitat de redistribuir riquesa i acollir refugiats i desemparats. Així mateix, preguntada sobre com valora el govern valencià les eleccions del pròxim diumenge, la vicepresidenta i portaveu de l’executiu ha dit que el Consell no ha fet cap valoració i que “no pensa entrar en campanya”. Mónica Oltra ha afegit que “la campanya electoral està a Catalunya i per molt que hagi traspassat les fronteres el Consell no va a entrar a la campanya catalana i no ha fet cap valoració”.

Oltra, sobre la vigília a la catedral de València: “Aquest govern està més preocupat per atendre desemparats que per la unitat d’Espanya”

Manifestacions, concentracions, marxes nocturnes, repics d’atuells… Amb motiu de la vaga feminista, aquest 8 de març hi ha convocades tot de mobilitzacions arreu del país. Després de la vaga històrica del 8 de març passat, enguany els col·lectius feministes dels Països Catalans tornen a preparar una jornada de vaga i mobilització multitudinària per a reivindicar el treball femení i lluitar, entre més, contra l’escletxa salarial entre homes i dones, que avui dia encara és del 23%. A més, la vaga del 8-M també vol denunciar la feminització de la pobresa, el fet que les feines més mal regulades i remunerades recaiguin en les dones i la doble jornada laboral –entre la feina fora de casa i la de casa– que moltes es troben obligades a fer. Més enllà de les reivindicacions laborals, enguany la vaga també servirà per a denunciar la violència masclista. Guia de la vaga feminista del 8 de març Us oferim una llista amb totes les mobilitzacions programades aquest 8 de març arreu del territori: Alacant: Manifestació a les 19.00 a l’avinguda de l’Estació, davant de la diputació. Andorra la Vella: Manifestació a les 20.30 a la plaça de Guillemó. Badalona (Barcelonès): Manifestació a les 18.00 a la plaça de la Vila. Barcelona: Manifestació a les 18.30 a la cruïlla de Gran Via amb Entença (bloc no mixt) i a la plaça d’Espanya (bloc mixt). L’acte final serà a les 20.00 a la plaça de Catalunya. S’hi llegirà el manifest i posteriorment hi haurà actuacions musicals. Berga (Berguedà): Manifestació a les 11.00 a la plaça de les Dones. La Bisbal de l’Empordà (Baix Empordà): Concentració a les 12.00 al Pont Vell Calella (Maresme): Manifestació de l’Alt Maresme. A Callela sortiran a les 12.00 de la plaça del Mercat. Castelló (Plana Alta): Manifestació a les 18.00 a plaça de Maria Agustina. Crevillent (Baix Vinalopó): Concentració a les 12.00 a la plaça de l’Ajuntament. Eivissa: Manifestació estudiantil a les 12.00 a la plaça dels Jutjats. Manifestació a les 18.00 al Parc de la Pau. Elda (Vinalopó Mitjà) : Manifestació a les 12.30 a l’avinguda de la Reina Sofia. Elx (Baix Vinalopó) : Concentració a les 12.00 a la plaça de Baix. I Manifestació a les 19.00 a la plaça de l’Aparadora. Figueres (Alt Empordà): Manifestació a les 20.00 a la placeta de la Rambla. Girona: Manifestació a les 18.00 a la plaça de la Independència. L’Hospitalet de Llobregat: Manifestació a les 18.00 a la plaça d’Espanya. Igualada (Anoia): Manifestació a les 19.00 al Mercat de la Masuca. La Jonquera: Concentració a les 12.00 a la plaça de l’Ajuntament. Lleida (Segrià): Repic d’atuells i marxa nocturna a la plaça del 8 de març (acte no mixt). Cercavila a les 17.00 a la plaça de la Noguerola (acte no mixt). Manifestació a les 19.00 a la plaça del 8 de març. Manresa (Bages): Cercavila a les 11.00 a Sant Domènec. Manifestació a les 19.00 a la Ben Plantada. Maó: Manifestació a les 18.15 a la plaça de l’Ajuntament. Mataró: Manifestació a les 11.30 a la plaça de Granollers Montcada i Reixac (Vallès Occidental): Manifestació a les 10.00 davant l’Ajuntament. Concentració a les 12.00 a la plaça de l’Església. Olot (Garrotxa): Manifestació a les 12.00 a la plaça Major. Ontinyent (Vall d’Albaida): Concentració a les 12.00 a la plaça del Barranquet.Concentració a les 18.00 a la plaça de la Concepció Palma: Manifestació a les 19.00 a la plaça d’Espanya. Reus (Baix Camp): Concentració a les 12.00 a la plaça del Mercadal. Ripoll: Concentració a les 13.00 a la plaça de l’Ajuntament. Manifestació a les 18.00 a la plaça de l’Ajuntament. Sabadell (Vallès Occidental): Manifestació a les 18.30 a la plaça de l’Alcalde Marcet. Sagunt (Camp de Morvedre): Manifestació a les 18.00 a la plaça de l’Ajuntament. Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental): Manifestació a les 12.00 a la plaça de Lluís Millet. Sant Just Desvern (Baix Llobregat): Concentració a les 12.00 a la plaça de Verdaguer. Sant Vicent del Raspeig (Alacantí): Convoquen accions de 10.00 a 13.00 a la plaça d’Espanya. Tarragona (Tarragonès): Manifestació estudiantil a les 12.00 a la plaça de l’Imperial Tarraco. Manifestació a les 18.30 a la plaça de l’Imperial. Tàrrega (Urgell): Manifestació a les 12.00 al Pati. Terrassa (Vallès Occidental): Manifestació a les 19.30 a la plaça de Ricard Camí. Tortosa (Baix Ebre): Concentració a les 18.00 a la plaça de Barcelona Torelles de Llobregat (Baix Llobregat): Concentració a les 12.00 a la plaça de l’Ajuntament. València: Manifestació a les 18.00 des de l’Estació del Nord (per al bloc de dones) i de la Glorieta (per al bloc mixt) Valls (Alt Camp): Concentració a les 12.00 a la plaça del Blat. Vic (Osona): Cercavila a les 10.00 al parc de Balmes. Concentració a les 12.00 a la plaça Major. Manifestació a les 19.00 a l’estació de tren. Vinaròs (Baix Maestrat): Manifestació a les 19.30. Xàtiva (Costera): Concentració a les 12.00 a la porta de l’Ajuntament. Manifestació a les 19.00 a la Casa de les Dones. Activitats durant la setmana Les activitats de la vaga del 8-M van més enllà de les que s’han convocat aquell dia. El col·lectiu organitzador fa una crida a les dones a mobilitzar-se tota la setmana. 📢8 DIES DE REVOLTA❗4M avui!🕘 21:00 -🔉Casserolada🔊-🙋Penja el davantal al teu balcó🏘️ RT, RT, RT, RT❗💪🔥#8M #Capalavagafeminista #VagaGeneralFeminista pic.twitter.com/z5fXF9XApO — #VagaFeminista (@vagafeminista8M) March 4, 2019 Podeu trobar més informació a la web de la vaga feminista i al canal de Telegram Vives i Rebels.

Vaga 8-M: tots els actes i mobilitzacions de la vaga feminista

Edicions 62 acaba de publicar un volum que aplega els set llibres de poesia que va publicar Carles Riba, a més dels dos que van quedar inèdits. L’edició és de Jordi Malé, que explica en la introducció: ‘La primera obra poètica publicada per Riba en forma de volum va ser el Primer Llibre d’Estances (Barcelona: la Revista, 1919), un aplec de poemes de gran elaboració formal, principalment de temàtica amorosa. Onze anys després, i amb el títol d’Estances (Sabadell: Edicions la Mirada, 1930), Riba va reeditar aquest Primer Llibre d’Estances i n’hi va afegir un de Segon. Però quan Riba els va incloure (amb alguns poemes suprimits) al volum recopilatori Obra poética. Antología (publicat a Madrid per Ínsula el 1956 en edició bilingüe), els va separar en considerar-los dues obres independents. En aquesta edició s’ha respectat aquesta separació entre ambdós llibres d’Estances.’ Continua Malé: ‘La següent obra poètica ribiana apareixeria durant la guerra civil: Tres suits (Barcelona: Edicions Rosa dels Vents, 1937). Cronològicament li seguirien les Elegies de Bierville (1943), obra escrita a l’exili i impresa a Sabadell, però editada amb data i peu d’impremta falsos (Buenos Aires: Daedalus S.L., 1942). Posteriorment a la primera edició de les Elegies, Riba va publicar Del joc i del foc (1946) a la barcelonina editorial Selecta. I el següent llibre poètic fou Salvatge cor (Barcelona: Óssa Menor, 1952). La darrera obra publicada per Riba va ser Esbós de tres oratoris (Barcelona: J. Pedreira, 1957).’ Aquest Llibres de poesia de Carles Riba, a més de les set obres publicades, n’inclou dues d’inèdites. Els originals de totes dues es conserven al Fons Carles Riba-Caterina Arderiu, dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya: Residu de la paraula a lloure, que consta de sis poemes primerencs datats entre el 1912 i el 1919, i l’altra obra inèdita conté els deu últims poemes escrits per l’autor, entre 1952 i 1958, Poemes (nou llibre, encara sense títol). Aquesta edició es complementa amb la inclusió al final del volum de tots els comentaris i notes que Carles Riba va dedicar als seus poemes, amb la voluntat de ser més ben comprès. Són textos i passatges d’articles, cartes i anotacions personals. Podeu llegir un fragment de Llibres de poesia de Carles Riba. En aquesta edició, Jordi Malé ha regularitzat ortogràficament els textos dels poemes a partir de les normes de l’Institut d’Estudis Catalans actualment vigents. Ho justifica dient: ‘Aquesta és una edició feta per als lectors d’avui dia, i no té cap sentit allunyar-la del públic actual amb unes convencions d’escriptura d’anys enrere. He tingut en compte, també, que Riba va treballar a les Oficines Lexicogràfiques del IEC al costat de Pompeu Fabra i que va participar en l’elaboració de la primera edició i també de la segona del Diccionari General de la Llengua Catalana (1932 i 1954), de manera que no hi ha cap raó per a dubtar que acceptaria l’actual normativa oficial fixada per una institució que ell mateix va arribar a presidir –al marge que pogués discrepar-ne en algun aspecte, cosa que, però, no podem saber.’

Fragment: ‘Llibres de poesia’ de Carles Riba

Tretze mil persones, segons la CGT, s’han manifestat a Perpinyà en el marc de la vaga general contra la polèmica reforma del sistema de pensions del govern d’Emmanuel Macron. La manifestació sindical – organitzada per la CGT, FO, FSU, Solidaires i la CGC – ha començat amb diferents columnes, que han confluït a la plaça de Catalunya i, des d’allà, han anat fins al Castellet. Vaga general a Catalunya Nord: les claus d’una protesta que es preveu multitudinària Malgrat la pluja, una gentada impressionnant a Perpinyà, contra la reforma de les pensions. pic.twitter.com/elMEfXiGyX — Júlia Taurinyà (@JuliaTaurinya) December 5, 2019 Soutien massif des pompiers catalans aux manifestant.e.s. (Perpignan) #ReformeRetraites #retraites #GreveGenerale #GreveReconductibleLe5 pic.twitter.com/oKaup515nc — Thomas (@thxmasvr) December 5, 2019 #5decembre Perpignan, les médias je compte sur vous pour ne pas dire qu'on est 500 ! pic.twitter.com/GIZlI44Ewz — Dorian (@dorian66po) December 5, 2019 Una primera columna ha sortit de l’Enedis (avinguda de Prada, 96); una segona des del centre hospitalari (avinguda de Llenguadoc, 20); la tercera ha partit de l’Institut Aragó (avinguda del president Doumer, 22) i la quarta ha sortit a la mateixa hora de l’oficina de correus Aragó (plaça de Barcelona). Ací trobareu un mapa amb el recorregut exacte tant de la manifestació com la de cada columna: Mapa dels recorreguts de la manifestació del 5 de desembre a Perpinyà. Extret de L’Indépendant.

Tretze mil persones es manifesten a Perpinyà contra la reforma del sistema de pensions

El conseller d’Educació i Cultura, Vicent Marzà, ha denunciat a la policia espanyola que ha rebut amenaces anònimes a través d’una xarxa social. Segons que informa eldiario.es, el conseller ha rebut insults i amenaces ‘amb un clar component polític i ideològic’. En aquest sentit, un dels missatges fa referència a una intervenció que va fer a les Corts, on va acusar Vox de voler intentar trencar Espanya. 📺 S'havia de dir: l'extrema dreta és qui trenca la societat. Fan que l'últim i el penúltim es barallen amb el seu discurs d'odi i que, així, no molesten als 'señoritos' que ells representen. pic.twitter.com/Y0sHqVXANu — Vicent Marzà (@VicentMarza) February 5, 2020 Marzà ha decidit presentar la denúncia perquè no vol que la societat normalitzi aquesta mena de pressions i amenaces de l’extrema dreta. Compromís i diversos dirigents de la formació han expressat el seu suport al conseller. 🗣"Denunciem perquè no anem a normalitzar la intimidació i la violència de l'extrema dreta" ✊🏿Tot el suport, conseller @VicentMarza! 💻👇https://t.co/SYuHCVZGth — Compromís (@compromis) February 11, 2020 Tot el suport @VicentMarza! Davant les amenaces i l'odi, ni un pas arrere!!https://t.co/Olx9nbPWg2 — Fran Ferri (@franferri_) February 11, 2020

Marzà denuncia amenaces anònimes després d’acusar Vox de voler trencar Espanya

El 23 de setembre proppassat van ser detinguts nou independentistes, set dels quals foren empresonats a Madrid, després d’haver passat per l’Audiència espanyola. El sumari de la causa fou declarat secret d’ençà del primer moment pel jutge Manuel García Castellón. Però també d’ençà del primer moment diaris espanyols i agències rebien diàriament filtracions de detalls de la investigació que suposadament formen part d’aquest sumari secret. Aquestes filtracions van ser aprofitades pels partits, pel govern espanyol i per la majoria de mitjans espanyols per criminaliltzar els detinguts –i, per extensió, l’independentisme en conjunt–, per a vulnerar-ne la presumpció d’innocència, presentant-los com a culpables de pretendre cometre atemptats, per a bastir en definitiva un discurs polític antiindependentista, d’un nacionalisme espanyol molt exacerbat, pocs dies abans de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem i amb les eleccions del 10-N a la vista. Fora dels mitjans catalans, pràcticament ningú no ha qüestionat les filtracions, malgrat que és una pràctica que el codi penal espanyol castiga amb penes que poden arribar fins a quatre anys de presó en els casos més greus. Així ho preveu l’article 466 del codi penal, que al segon apartat parla de les revelacions del secret de sumari quan els responsables són jutges, membres d’un tribunal, fiscals, secretaris judicials o ‘qualssevol funcionaris al servei de l’administració de justícia’, és a dir, inclosos agents de policia. En el cas d’aquestes detencions, l’origen de la filtració només pot haver estat un funcionari de l’estat, perquè les úniques parts que tenen accés a aquest sumari declarat secret són el jutge i la fiscalia. No pas els advocats dels acusats, que han denunciat manta vegada aquestes filtracions, per les vulneracions de drets que impliquen per als presos, perquè els vulneren la presumpció d’innocència i els dificulten o impedeixen el dret de defensa. La investigació es trasllada a jutjats de Madrid Avui mateix la fiscalia de l’Audiència espanyola ha demanat de traslladar a jutjats d’instrucció de Madrid la petició de les defenses dels set independentistes empresonats d’investigar l’origen de les filtracions. El jutge que porta el cas s’ha negat a obrir una peça separada per a investigar les filtracions, i el fiscal diu que és competència de jutjats d’instrucció. Si es demostrés que un jutge, fiscal o funcionari de l’estat ha difós informació del sumari declarat secret, rebria una sanció de quinze mesos a divuit i inhabilitació especial per a càrrec públic de dos anys a tres. Si d’aquesta filtració en resultés un dany greu per a la causa o per a un tercer, la pena seria de dos anys de presó a tres i inhabilitació de quatre anys a cinc. I si es tractés de secrets sobre un particular, la pena seria de tres anys de presó a quatre, una multa de quinze mesos a divuit i suspensió de càrrec públic de dos anys a tres. El problema en aquests casos és la dificultat de demostrar qui ha estat el jutge, fiscal, policia i funcionari responsable de la filtració. No hi ha pas constància de cap condemna per revelació del secret de sumari contra aquest personal de l’estat, i aquesta vulneració és una pràctica com més va més habitual en les causes judicials a l’estat espanyol. Perquè, si els advocats de les defenses no tenen coneixement del sumari declarat secret, és als funcionaris de l’estat a qui hom demana responsabilitats; els periodistes que publiquen la filtració són emparats pel secret professional, recollit en l’article 20 de la constitució espanyola.

Les penes per als jutges o fiscals que vulneren el secret de sumari: fins a quatre anys de presó

Un col·lectiu de 14 associacions que agrupen 553 entitats i establiments comercials amb 6.500 persones representades han lliurat al districte de Gràcia una carta per a l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, on denuncien que viuen ”atemorits i amb por” arran dels incidents desencadenats des del desallotjament del ‘Banc Expropiat’. En la carta, aquests comerciants insten Colau a trobar una ”solució definitiva” amb l’actuació directe de l’Ajuntament i no a través d’altres interlocutors. Jeroni Magrans, portaveu del mercat de l’Abaceria, ha subratllat que el problema té una vessant clarament política i per tant són ”els polítics” de més alt nivell els que s’han d’implicar per trobar una solució. En la carta de cinc punts adreçada a l’alcaldessa les entitats signants asseguren que en aquests moments ”resisteixen aquesta malaurada situació sense cap suport institucional clar per part de l’Ajuntament”. El redactat de la carta es va acordar aquest dimarts al vespre després de més de tres hores de reunió, segons han explicat els signants del document. També es mostren contraris als actes violents dels darrers dies i donen suport als afectats “per la inseguretat que pateixen, pels danys soferts i per les pèrdues molt importants” als seus locals i establiments.En relació amb la petició de mediació de la societat civil de Gràcia per resoldre el conflicte que va fer Colau, Magrans l’ha rebutjat de totes totes perquè, ha dit, es tracta d’un problema clarament ”polític” i per tant són els ”polítics” qui l’han de resoldre. El portaveu de l’associació de comerciants del mercat municipal de l’Abaceria de Gràcia ha reclamat diàleg entre les parts en conflicte i ha instat l’Ajuntament a designar un interlocutor ”del més alt nivell”, per sobre del regidor municipal del districte, que tingui capacitat de decisió i de fer propostes concretes que resolguin el conflicte. Magrans també ha informat que paral·lelament a la carta enviada a Colau per aquestes 14 associacions del barri, els comerciants del mercat de l’Abaceria han enviat una altra carta a l’alcaldessa demanat una reunió en un termini màxim de set dies. El portaveu del mercat ha afegit que en cas de no fer cas aquest requeriment, els comerciants del mercat actuaran per la via legal, sense concretar quina seria aquesta actuació. La carta està signada per l’associació de venedors del Mercat de l’Abaceria, l’associació de Bars i Restaurants del barri de Gràcia, l’associació de Botiguers del carrer Verdi, l’associació de Comerç i Serveis Claret, l’associació de Comerciants de Gran de Gràcia, l’associació de Comerciants de la Nova de Torrijos de Baix, l’associació de Comerciants Nova Travessera, l’associació de comerciants del carrer Bailèn, associació de comerciants Travessera Centre, l’associació de veïns plaça Revolució, els comerciants del carrer Puigmartí, els establiments comercials carrer Mare de Déu dels Desemparats, la Federació de Comerciants i la Unió de Botiguers Travessera de Gràcia Casc Antic. El text ha rebut també el suport de diverses associacions de veïns.

Comerciants de Gràcia denuncien que viuen ‘atemorits i amb por’ pel conflicte del Banc Expropiat

Entrevista amb l’alcaldessa de Dénia, Paqui Viciano, que avui viu una moció de censura que la pot treure de l’alcaldia. Segons Viciano darrera la moció hi ha interessos urbanístics, ja que ella s’ha negat a construir 20.000 vivendes noves.

Paqui Viciano (PSPV): ‘L’oposició només vol parlar amb els grans constructors’

Ja ha passat un mes d’ençà que el govern espanyol va intervenir la Generalitat amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. Un mes en què les conselleries s’han hagut d’adaptar als ritmes de Madrid i renunciar a tota capacitat de decisió. Per a saber de primera mà com s’ha fet la intervenció, hem entrevistat Josep Maria Argimon, sots-director del Servei Català de la Salut. Aquest ens s’encarrega de gestionar pràctiment tot el pressupost de Salut: 8.800 milions, el més alt dels comptes de la Generalitat. Ens parla de burocratització i d’alentiment de processos i ens explica que algunes partides que ja eren pressupostades ara perillen. El dia a dia del 155 i la intervenció econòmica de Cristóbal Montoro, vists des de primer fila. ―Ja fa un mes que es va aplicar l’article 155. El Servei Català de la Salut funciona igual que abans de l’aplicació del 155? ―Bé, primer, quan parlem del 155, hem de tenir en compte un element. El govern espanyol utilitza l’article 155 per dir-nos que es restitueix la normalitat. Escolteu: destituir un govern legítimament escollit no és normal. Es fa servir la paraula ‘normalitat’ perquè els serveis funcionen. Si ens cenyim a l’àmbit de la salut, evidentment que funcionen. Si nosaltres anem a un centre sanitari, ens atendran igual que ho feien fa dos mesos i igual que ho farem d’aquí a dos mesos. Algú es podia pensar que des del Servei Català de la Salut es donarien directrius que no s’atengués la ciutadania? Però aquesta actitud de servei no es pot confondre amb l’acceptació del 155. Nosaltres no renunciem a tenir un govern legítim i el compromís vers els pacients no es pot entendre com a submissió. ―Ens podeu parlar d’afectacions concretes que ha tingut el servei? ―Com molta gent recorda, aquest govern va aprovar al parlament la llei d’accés universal a la sanitat. Aquesta llei es va elaborar per a pal·liar els problemes que havia causat el decret del PP de l’any 2012, que laminava drets fonamentals a col·lectius molt vulnerables com ara immigrants sense papers però que residien al nostre país. ―Però el Constitucional espanyol va suspendre-la, aquesta llei. ―Sí. Llavors va començar un procés de negociació entre el govern espanyol i la Generalitat. És clar, aquest procés de negociació ha restat congelat, entre més raons perquè el representant de la Generalitat és la ministra de Sanitat. I, com ja es pot imaginar la gent, la ministra de Sanitat no discutirà amb si mateixa la llei d’accés universal. Per tant, aquesta llei ha quedat congelada. ―I perilla? ―Els ciutadans no han de patir, perquè el Servei Català de la Salut no donarà cap instrucció, cap ni una, per acomplir el decret del PP. ―Per tant, s’aplica? ―Al cent per cent. S’aplica i es continuarà aplicant. ―I si us diuen que ho deixeu de fer? ―Es continuarà aplicant. ―Com afecta la intervenció en el dia a dia? ―Sobretot ho notem en l’alentiment de les gestions, perquè tenim molta més burocràcia. No tenim conseller, que és qui signa qualsevol document oficial. Llavors, només per a definir quin és el nou circuit de signatura de la ministra, que és qui substitueix el conseller, hem tardat tres setmanes. La lentitud i la burocratització són les afectacions més importants del 155 en la feina diària. Però és que parlem molt del 155 i passem per alt la intervenció econòmica del Ministeri d’Economia i d’Hisenda. I aquí tenim molta més burocràcia associada a aquesta ordre. ―Per exemple? ―Si volem comprar qualsevol aparell per al servei, com ara un aparell de fer ressonàncies magnètices o un ecògraf, hem de fer una declaració responsable dient que aquests diners es destinen a això i no a alguna cosa il·legal que vagi en contra d’una sentència judicial. Per cada cosa que comprem. I la gent ja es pot imaginar la quantitat de coses que hem de comprar per als nostres centres sanitaris, per als nostres hospitals… Milers d’euros cada dia. És una feinada brutal. I també és important de destacar que la Generalitat, al mes de setembre, té un superàvit de 140 milions. I que la gent sàpiga que s’intervé econòmicament la Generalitat el dia 15 de setembre quan presenta números verds. Aquesta intervenció econòmica ens obliga a fer molts més papers que abans no fèiem. Tota l’administració de la Generalitat va només encaminada a satisfer aquesta demanda burocràtica de l’estat i que ve de Madrid. ―I com noteu la intervenció pel que fa a la programació de projectes? ―Hi ha un element que hem de tenir present: som en un període electoral. Per tant, sense intervenció econòmica, tampoc no faríem projectes. Gestionaríem el dia a dia, entre més raons perquè tens unes eleccions a la porta i hem d’esperar que l’equip polític que vingui decideixi quina serà la política sanitària dels anys vinents. ―L’atenció sociosanitària i la investigació són algunes de les branques més importants del Servei Català de la Salut. Se n’han ressentit d’alguna manera? ―Hi ha crèdits econòmics que han d’anar als centres sanitaris i, sobretot, cap a algun centre de recerca o organitzacions no governamentals, que es troben retinguts. Llavors, hem de demanar que els exceptuïn i els diners puguin arribar a aquests centres. I això, altre cop, vol dir més feina afegida. I són diners pressupostats i amb projectes aprovats. Però ells han fet una llista de partides retingudes i els hem de dir per a què els volem, hem de justificar per a què els farem servir i per què és urgent. Aquests diners estem convençuts que arribaran i alguns ja s’han alliberat. Però tot és més lent i crea incertesa a qui ha de rebre els diners. En alguns casos parlem d’entitats i organitzacions molt petites i molt dependents d’aquestes subvencions. Però repeteixo que no hem de patir. És qüestió d’haver d’insistir més. Hi ha més feina i més burocràcia, però aquests diners acabaran arribant. ―Poseu-ne un exemple? ―Doncs enviem un informe rere un altre perquè es faci efectiu l’augment de les tarifes dels centres sòcio-sanitaris. Són els diners que reben els centres per la contraprestació dels serveis que ens donen i que també havia de revertir en un augment de l’1% del salari dels treballadors. I esperem que aprovin un increment que ja s’havia aprovat. Ells, de moment, no ho veuen clar. Sóc optimista, però de moment els centres no tenen l’increment i els seus treballadors tampoc. ―I pel que fa als centres d’investigació? ―Es va notant bàsicament a l’IrsiCaixa, que es dedica sobretot a la investigació de la sida, ISGLobal, sobre salut internacional, i el CEEISCAT, que és el centre de vigilància epidemiològica del VIH i de malalties de transmissió sexual. També són diners que es desblocaran, sóc optimista. Però amb retard. Tot això són partides que ja s’haurien pogut solucionar fa més d’un mes. ―Us fa por parlar amb aquesta claredat? ―No. Però és que em sobta molt aquesta idea de normalitat que es va implantant. —Potser el perill de tot plegat és que la gent normalitzi aquesta aplicació del 155? ―Exacte. I sobre possibles represàlies. No. Jo vull entendre que Espanya és un país democràtic. Per parlar no hi ha d’haver represàlies. La societat, pensi el que pensi –aquí no hi entro–, ha de saber que això no és normal. Destituir un govern no és normal. I és un perill important, perquè demà, a qualsevol altre lloc, això es podrà repetir. —Si aquesta situació es prolongués, quina conseqüència tindria? ―S’ha dit que es retirarà el 155 quan tinguem govern i per tant, és d’esperar que sigui així. Ara, el dubte que tinc és si la intervenció econòmica es retirarà. I si no es retira voldrà dir que no tenim autonomia ni tenim res. Així és la veritable intervenció del dia a dia de la Generalitat. És la que ens diu que hem de fer declaracions responsables i posar per escrit que no dedicarem un ecògraf a la independència. No ho diu exactament així, però el rerefons és aquest. —I voldria dir que l’estat prendria les decisions per la Generalitat. —Mireu, a l’estat hi ha allò que s’anomena el Consell Interterritorial que és on assisteixen els consellers de Salut, i és un consell on es treballa per consens i cadascú expressa les seves idees. No sempre han de ser coincidents i si, per exemple, set comunitats consideren que en el cas d’un projecte s’ha de fer una determinada actuació ho fan, i si les altres volen fer-ho d’una altra manera, doncs ho fan. Nosaltres tenim discrepàncies en alguns aspectes com pot ser el decret de prescripció dels infermers, que és la capacitat que tenen per a poder prescriure determinats protocols. A Catalunya tenim un decret i l’estat espanyol en prepara un altre. Doncs bé, allà nosaltres hem estat representats per l’estat, i els interessos i l’opinió que té Catalunya no són els mateixos que té Espanya. I ja s’ha fet una reunió d’aquest consell i la nostra opinió ha estat representada per l’estat. I això no és normal. La representació política de la Generalitat avui la fa l’estat i, això sí que no és cap descobriment: la Generalitat i l’estat no sempre són coincidents en les seves opinions. —Quina valoració en feu, de l’etapa de Toni Comín al capdavant de la conselleria? —L’etapa Comín ha estat molt intensa perquè en divuit mesos crec que s’han fet projectes d’envergadura, com la llei universal. Tot el que teníem planificat ho hem executat. Crec que, a la vegada, s’ha fet un projecte de salut que ens permet, dins el nostre sistema sanitari, aprofundir-lo. Ha estat una etapa francament bona. I personalment, des d’aquí vull enviar un record personal al conseller Comín. És un conseller que treballa amb molta intensitat i ha estat un període molt profitós, tant professionalment com personalment.

‘Hem de posar per escrit que no dedicarem un ecògraf a la independència, així és la intervenció de la Generalitat’

ERC ha presentat una proposta de resolució en la comissió de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) en què demana la reprovació i dimissió d’Eva Parera, com a consellera del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) per formar part de la candidatura de Manuel Valls. En la proposta de resolució, ERC demana que sigui substituïda pel procediment d’urgència i recorda que el CAC és un òrgan independent que, segons indica la llei que el regula, ha de vetllar pel pluralisme polític, la neutralitat i l’honestedat informativa. També recorda que els membres del CAC tenen dedicació exclusiva i han d’actuar ‘amb plena independència’, per la qual cosa no poden tenir ‘cap mena d’interès en la indústria audiovisual o els mitjans de comunicació’. Segons ERC, la consellera del CAC Eva Parera el desembre de 2018 va començar a participar en actes de Ciutadans i a demanar el vot per aquest partit, i el passat 7 de març es va anunciar que seria el número 4 de la llista que encapçala Manuel Valls com candidat a la batllia de Barcelona, una candidatura amb el suport de Cs. El 27 de març Eva Parera va ser designada portaveu d’aquesta mateixa candidatura, i el 24 d’abril es va proclamar oficialment la llista en la qual ‘ocupa un càrrec destacat’, recorda ERC. Per aquest motiu, ERC demana de ‘reprovar’ Eva Parera per ‘haver vulnerat durant els últims mesos de forma reiterada els requisits exigits per la llei per desenvolupar el càrrec de consellera del CAC’. En un altre punt de la proposada de resolució, el grup d’ERC al Parlament també exigeix la ‘dimissió immediata’ de Parera com a consellera del CAC.

ERC demana la dimissió d’Eva Parera com a consellera del CAC pel seus vincles amb Ciutadans

Feia poques hores que Amnistia Internacional havia difós un informe demolidor condemnant les restriccions a la llibertat d’expressió a l’estat espanyol quan s’ha fet pública una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans encara més dura contra Espanya. La sentència condemna l’estat per haver violat el dret de la llibertat d’expressió de dos joves que van cremar fotografies dels reis el 2007 a Girona i que van ser condemnats a penes criminals per injúries contra la corona. La sentència del Tribunal d’Estrasburg és d’una gran transcendència, perquè desautoritza la justícia espanyola i l’estratègia jurídica d’atacar i criminalitzar l’independentisme amb acusacions abusives de discurs d’odi i d’incitació a la violència. ‘És una esmena a la totalitat a la justícia espanyola’, diu Benet Salellas, l’advocat dels dos joves que van ser condemnats i que ara Estrasburg ha rehabilitat. Benet Salellas: ‘Una esmena a la totalitat de la justícia espanyola’ Salellas destaca tres aspectes de les sentència. ‘En primer lloc, és molt important tota la construcció que fa sobre la performance i sobre com hem de ser especialment oberts al fet que a vegades es pugui arribar a la provocació’, explica en declaracions a VilaWeb. ‘Des de la lògica del dret de protesta, la sentència és molt interessant, perquè reforça molt la protecció de la llibertat d’expressió quan som en l’àmbit del debat polític.’ En segon lloc, la referència al discurs d’odi. ‘És la falca que s’ha anat construint com a límit de la llibertat d’expressió. La sentència acaba definint els contorns del discurs d’odi, i és molt important perquè la justícia espanyola el fa servir per a disminuir la llibertat d’expressió; i ho veiem amb els encausaments i les coses que es construeixen des d’aquesta posició, ho veiem en moltes interlocutòries del jutge Llarena que assumeixen aquest plantejament. És una esmena a la totalitat als procediments judicials contra l’independentisme.’ I finalment, la violència. La sentència del TC atribuïa als dos joves que van ser condemnats una incitació a la violència per haver calat foc a una fotografia capgirada dels reis espanyols, però la sentència d’Estrasburg ho desmenteix. ‘No n’hi ha, de violència, i ens recorda que el moviment polític és no violent.’ Salellas afegeix una observació important: la sentència del TEDH desactiva d’aquesta manera l’intent de la justícia espanyola d’equiparar l’independentisme català, de tarannà pacífic, amb els episodis de violència d’ETA. ‘El Tribunal d’Estrasburg deixa clar que el cas català és d’un paradigma molt diferent, i que la manera d’afrontar-lo per part d’Espanya ha de ser molt diferent també.’ Gemma Calvet: ‘És un missatge directe a la monarquia’ La jurista Gemma Calvet explica en declaracions a VilaWeb la transcendència de la sentència: ‘És una sentència oportuna, necessària i contundent que fa sortir els colors a l’estat espanyol, obligant-lo a respectar la llibertat d’expressió davant la pressió judicial. També és rellevant el que diu sobre la monarquia, que ha de poder ser subjecte de crítica política. És un missatge directe a la monarquia, que fins ara era intocable a l’estat espanyol. I també és un precedent a tenir en compte en relació amb les coses que passen ara amb els dirigents independentistes. Si per un cas de llibertat d’expressió com és una crema de fotografies és així de contundent, és imaginable que ho serà més quan es tracti de defensar la llibertat d’expressió de parlamentaris o membres del govern.’ Joaquín Urías: ‘Es demostra que el TC no compleix la seva funció’ L’ex-lletrat del TC Joaquín Urías, professor de dret constitucional, ha escrit a Twitter: ‘Es demostra que el TC no compleix la seva funció. En comptes de protegir els drets i les llibertats dels ciutadans, defensa el poder davant les crítiques socials. Un desastre. Algun magistrat hauria de pensar a dimitir. Esperem que Espanya acati la sentència, que els nostres jutges –tan insensibles amb la llibertat d’expressió– deixin de perseguir l’expressió d’idees antimonàrquiques, independentistes i totes les que a ells els semblen contràries als seus valors polítics.’ I afegeix: ‘Ara el TEDH declara que fer servir el foc i una fotografia cap per avall com a mode d’expressió no demostra odi, sinó que és una forma d’expressió en el marc d’un debat d’interès general: la monarquia. Diu el Tribunal d’Estrasburg que treure de la llibertat d’expressió la crítica política d’una institució –i considerar-ho discurs d’odi– malmet el pluralisme, la tolerància i l’esperit obert sense els quals no hi ha una societat democràtica. En definitiva, condemnen Espanya –amb el seu TC al capdavant– per haver perseguit la simple expressió d’idees polítiques. Per haver prohibit expressions públiques dissidents amb l’excusa que quan es critica amb duresa les institucions es provoca odi envers elles.’ Jaume Alonso-Cuevillas: ‘El dret de llibertat d’expressió empara qualsevol crítica, per àcida i de mal gust que pugui ser’ El catedràtic de dret processal de la UB i ex-degà de l’ICAB, Jaume Alonso-Cuevillas, creu que la sentència del TEDH posa de manifest la regressió democràtica que ha patit l’estat espanyol aquests últims anys. ‘Quan vas als tribunals internacionals no pots confiar mai que et donaran la raó. Sí que és clar que el dret de llibertat d’expressió empara qualsevol crítica, per àcida i de mal gust que pugui ser’, ha explicat. Cuevillas també argumenta que les sentències per cremar fotografies del rei o contra els rapers que canten cançons contra la monarquia deixen la llibertat d’expressió sota mínims. L’advocat de Puigdemont ha celebrat la sentència del TEDH i ha comentat que té una eficàcia directa –anul·lant sentències espanyoles– i una eficàcia preventiva per a futurs casos. ‘Si un tribunal ha de jutjar casos d’injúries contra la corona i veuen la sentència d’Estrasburg, que és una jurisprudència aplicable a l’ordenament jurídic espanyol, la pròxima vegada que hagin d’analitzar casos d’injúries contra la corona i el delicte d’odi hauran de tenir en compte aquesta jurisprudència.’

‘Una esmena a la totalitat a la justícia espanyola’

1.514 persones dels Països Catalans es van morir als camps de concentració nazis. Ho constata el llistat que avui s’ha publicat al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) i en el qual figuren els noms dels 4.427 ciutadans de l’estat espanyol que s’hi van morir. Dels qui van ser-hi deportats i no en van tornar mai, 1.094 eren de Catalunya, 385 del País Valencià i 34 de les Illes. A la llista també hi consta el cas d’un home nascut a Andorra. Van ser enviats a la mort als camps de Mauthausen, Gusen, Dachau i Buchenwald a Àustria; Auschwitz i Dachau a Polònia i al camp femení de Ravensbrück a Alemanya. Segons el govern espanyol, amb la llista es vol agrair i fer una reparació als més de deu mil ciutadans que van acabar deportats en camps de concentració nazis després de la guerra del 1936-1939. Els familiars i interessats tindran la possibilitat de presentar-hi al·legacions i sol·licitar correccions en el termini d’un mes. Així seran inclosos en el registre de morts, estatus que encara no tenien. ‘Hi ha una barbaritat d’errades’ Guillem Llin, estudiós de la deportació republicana als camps de concentració i extermini nazi, explica a VilaWeb que en el llistat del govern espanyol ‘hi ha una barbaritat d’errades’. ‘Hi ha arxius de deportats a l’abast de qualsevol ciutadà i sorprèn que no hagin contrastat les llistes dels morts en arxius com el de Mauthausen, on es pot saber noms, cognoms i població de residència’, afegeix. Com a exemples, assegura que diu Xella en comptes de Sella, que una víctima la situen com a natural de Gandia quan era de Teulada i que una altra el llistat recull que és d’Alcoi en comptes de Muro d’Alcoi. ‘Qui es recordarà d’aquestes persones ara que han passat vuitanta anys i amb un termini per a reclamar de trenta dies en ple mes d’agost?’, es pregunta. Per la seva banda, el president de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes, ha valorat que queda encara molta feina per a fer en matèria de memòria històrica. ‘A Catalunya s’han anul·lat els consells de guerra franquistes, però a la resta de l’estat no s’ha fet res’, ha lamentat. Cal també tenir en compte que Alemanya ha reparat la memòria de les víctimes del nazisme, mentre que Espanya no ha reparat les víctimes del franquisme. Els treballs pioners Joaquim Amat-Piniella, escriptor víctima dels camps de concentració, fou un dels pioners a recuperar la memòria històrica dels catalans als camps nazis. Amat-Piniella va escriure sobre la seva experiència al camp de Mauthausen a K.L. Reich, una obra testimonial d’un gran valor. Comença el centenari de Joaquim Amat-Piniella, un home símbol També l’escriptora i periodista Montserrat Roig va oferir el 1977 un testimoni històric excepcional de cinquantena de catalans que havien sofert l’empresonament i els treballs forçats als camps del nazisme amb la publicació d’Els catalans als camps nazis, obra de referència. Llum i dolor: Montserrat Roig i els testimonis dels camps nazis quaranta anys després Així mateix, també és important el testimoni fotogràfic de Francesc Boix, que també fou confinat a Mauthausen. Posteriorment s’han continuant fent investigacions sobre les víctimes del nazisme. És el cas de Guillem Llin, que va publicar el 2013 Valldalbaidins a Mauthausen, una obra que recupera els biografies de setze veïns de la Vall d’Albaida empresonats en aquest camp de concentració. El 2017 va publicar el reportatge César Orquín, un heroi sense matisos a Mauthausen juntament amb el periodista Carles X. Senso, que narra la vida d’un anarquista que va ajudar desenes de persones a sobreviure al camp nazi.

Més d’un terç dels morts de l’estat espanyol als camps de concentració nazis eren dels Països Catalans

El portaveu de Ciutadans al congrés espanyol, Juan Carlos Girauta, es presentarà a les primàries per concórrer a les eleccions del 28 d’abril per la circumscripció de Toledo, província on té una residència, segons que han informat a Efe fonts de la direcció del partit. Girauta va ser l’últim candidat de Ciutadans a la circumscripció de Barcelona, plaça que ara deixa lliure. Darrerament, diversos diaris espanyols han publicat que Ciutadans es planteja la possibilitat que l’actual líder del partit a Catalunya, Inés Arrimadas, fos la candidata del partit a Barcelona. Segons les mateixes fonts, és previst que Girauta formalitzi la seva candidatura dilluns, abans que acabi el termini per a la presentació de candidatures.

Girauta deixa Barcelona per a ser el candidat de Ciutadans de Toledo

Més de 19 morts, 200 ferits i 10 milions de persones sense aigua a la capital índia de Nova Delhi, és el balanç per ara de les violentes protestes al nord de l’Índia, que tenen per fons el sistema de castes. Un toc de queda va haver de imposar-se per la violència que va esclatar divendres en l’Estat de Haryana durant unes manifestacions de membres de la casta dels Jat. El conflicte va arribar a afectar a Nova Delhi, amb el tall del subministrament d’aigua a la capital índia, deixant a deu milions de persones sense serveis. El subministrament d’aigua va quedar pertorbat quan uns manifestants van provocar el tancament de les comportes d’un canal que alimenta les centrals de tractament de les aigües de la capital índia. El canal va ser reobert i l’aprovisionament de la capital ja no està amenaçat. Els membres de la influent casta dels Jat porten diversos dies manifestant-per exigir quotes de llocs de treball en la funció pública i places a les universitats per als seus fills. Els Jat són una comunitat tradicionalment rural que representa un 29% de la població de l’Estat de Haryana. Al març de 2014, el Govern indi va decidir reservar quotes a aquesta casta a tot el país però el Tribunal Suprem va anul·lar aquesta decisió. A l’agost de l’any passat, la comunitat Patel va llançar un moviment similar a l’estat occidental de Gujarat amb l’objectiu d’ampliar les seves prestacions com a casta, que es va saldar amb tres morts i va obligar al desplegament de milers d’efectius de l’Exèrcit.

Una guerra de castes provoca greus incidents a la Índia

La participació registrada fins a les 14.00 a les eleccions al parlament de les Illes ha estat del 30,97%, una caiguda de 2,32 punts respecte dels comicis del 2015 a la mateixa hora, que va ser del 33,29%, segons dades del govern de les Illes. Això vol dir que, de moment, han votat 239.345 ciutadans contra els 247.952 del 2015. En total, 773.884 ciutadans tenen dret de votar als comicis autonòmics i als consells insulars. Per circumscripcions, la participació registrada a Mallorca ha estat del 31,42%; a Eivissa, del 26,95%; a Menorca, del 33,17%; i a Formentera, del 24,03%.

La participació en les eleccions al parlament de les Illes baixa dos punts respecte del 2015

Aquesta tarda s’ha fet un acte de benvinguda a Alexis Codina, un dels detinguts del 23-S que va ser alliberat ahir de Soto del Real, després de tres mesos de presó preventiva. La concentració s’ha fet al municipi on viu, Mollet del Vallès. Ha estat rebut amb abraçades i aplaudiments i pancartes amb missatges com ara ‘Benvingut, Alexis. No esteu soles’. En finalitzar l’acte s’ha cantat ‘Els Segadors’. Codina va ser alliberat ahir amb Ferran Jolis, després que dijous l’Audiència espanyola decretés llibertat sota fiança de 10.000 euros i 5.000 euros, respectivament. Germinal Tomàs i Jordi Ros continuen empresonats. Els seus advocats ja han dit que demanaran una nova vista a l’Audiència espanyola per a sol·licitar-ne també la llibertat. Xavier Duch, Eduard Garzón i Txevi Buïgas van sortir en llibertat divendres passat. L'Alexis ja és a casa. El rebem amb abraçades i aplaudiments a Mollet. Seguim fins tenir a tots a casa i lliures! Jordi i a Germinal, us volem a casa!@Detingudes23S@AlertaSolidaria pic.twitter.com/uK1A8JEV4r — 🎗️Aitor🎗️ (@aitorblanc) December 28, 2019 L'Alexis de les #Detingudes23S acaba d'arribar a Mollet directe des de Madrid! La plaça Pau Casals és plena de gent cridant NO ESTEU SOLES! Ara toca seguir lluitant per la llibertat d'en Jordi i en Germi i l'absolució de les 9 #Detingudes23S i totes les encausades polítiques! pic.twitter.com/Lb9mYtlGyq — Detingudes23S (@Detingudes23S) December 28, 2019 Acaba l'acte amb una abraçada grupal i els segadors i el desig que s'acabi ja aquest camí que no hauria d'haver començat. Gràcies a totes per venir! pic.twitter.com/AqEd1WLaiD — Detingudes23S (@Detingudes23S) December 28, 2019 De Rivera a La Vanguardia: les mentides més escandaloses publicades contra els CDR El jutge instructor de l’anomenada operació Judes, Manuel García-Castellón, va acusar els set presos polítics del 23-S d’un delicte de terrorisme. La sala penal de l’Audiència espanyola va dictar la llibertat de Jolis perquè considerava que no havia tingut cap mena de contacte amb substàncies explosives. En el cas de Codina, els magistrats argumentaven que la pericial feta per la Guàrdia Civil no feia cap referència ‘a l’existència d’explosius’ entre les substàncies trobades a casa seva, sinó ‘precursors’. Tots dos continuen encausats i el tribunal els manté diverses mesures cautelars: compareixença setmanal davant el jutge, retirada del passaport i prohibició de sortir de l’estat espanyol. Tanmateix, la fiscalia ha demanat a la sala penal de l’Audiència espanyola que esmeni la interlocutòria de llibertat de Codina, perquè el magistrat que la signa, José Ricardo de Prada, diu que el ministeri públic estava a favor de la llibertat amb fiança, cosa que no és certa.

Concentració de benvinguda a Alexis Codina després de tres mesos empresonat

Acord tancat. La Generalitat tindrà uns nous pressupostos enguany i enrere quedaran les pròrrogues dels últims comptes aprovats el 2017, encara amb el govern de Carles Puigdemont. L’executiu i CatECP han fet pública avui la segona part del pacte pressupostari, la que fa referència a la despesa, després de l’entesa sobre els ingressos a què ja van arribar el mes passat. El pressupost arribarà al parlament la setmana vinent, segons el govern. L’acord comportarà un increment de la despesa de 3.070 milions d’euros respecte a la dels comptes anteriors. El sistema públic de salut augmentarà en 908,5 milions, cosa que permetrà que la plantilla incorpori més de 8.000 professionals, i es destinaran 20 milions a reduir les llistes d’espera. En educació, el govern preveu gastar 70 milions més en les escoles bressol, 15 més en les beques de menjador i 54 més per a desplegar l’escola inclusiva. Es reduiran les taxes universitàries un 30% en tots els trams i el finançament corrent a les universitats s’incrementarà en 129,5 milions. Els comptes, a més, preveuen 388 milions (125 més) per a la renda garantida de ciutadania, i 92 milions d’increment per a la dependència, que en rebrà 1.566 en total. Les inversions creixeran un 25,7% (405,2 milions) i fregaran els 2.000 milions d’euros. Per a escenificar l’entesa, s’han reunit a la seu d’Economia el vicepresident del govern, Pere Aragonès, i la consellera de Presidència, Meritxell Budó, amb una delegació dels comuns encapçalada per la seva presidenta al parlament, Jéssica Albiach. ‘El resultat és un molt bon pressupost per a Catalunya després d’anys d’austeritat imposada i de pressupostos prorrogats’, ha valorat Aragonès, que ha lloat l’esforç negociador dels comuns i la capacitat d’acord amb un govern format per dues forces polítiques diferents. El vicepresident ha insistit que el govern defensarà el president de la Generalitat, Quim Torra, davant de l’amenaça d’una inhabilitació imminent i s’ha desmarcat d’un possible avançament electoral argumentant que preveu que els comptes s’aprovin i executin amb normalitat. ‘És una garantia d’estabilitat d’aquest govern’, ha sentenciat Budó respecte al pressupost. ‘Primera pedra’ per a un govern progressista a Catalunya Albiach ha explicat la decisió del seu grup de facilitar l’aprovació dels comptes per la necessitat de revertir les retallades. També són una primera pedra, ha dit, per a la constitució futura d’un govern progressista a Catalunya, que els comuns voldrien que es constituís després de l’avançament electoral que reclamen. ‘Estem obrint una etapa d’esperança a l’estat i també volem que arribi a Catalunya’, ha argumentat Albiach. Els comuns també esperen que l’executiu garanteixi que hi haurà prou marge temporal per a aprovar els comptes tenint en compte la situació processal de la condemna per inhabilitació de Torra, pendent de les decisions del Tribunal Suprem. L’acord final del pressupost no ha arribat sol, sinó acompanyat d’una entesa paral·lela a l’Ajuntament de Barcelona. Aragonès ha celebrat l’acord a què ha arribat Ada Colau amb ERC i JxCat, que també es presenta avui. Ara bé, el vicepresident ha parlat de ‘coincidència temporal’ i no ha admès que hagin tancat un pacte creuat. Millora de les llistes d’espera En concret, quant a les partides de salut, aquest any l’increment de professionals al primer nivell de l’assistència sanitària serà de més de 1.400 persones. Pel que fa a la reducció de les llistes d’espera, durant el primer trimestre d’enguany s’aprovarà un decret que permetrà que tots els pacients amb motius de consulta no ajornables siguin assistits en 72 hores a l’assistència primària. També s’inclouran procediments quirúrgics en garantia i es reduirà de 180 a 90 dies el termini per als procediments en casos de cataractes i pròtesis de genoll i de maluc que tinguin criteris de preferència. Als paràmetres que ja s’avaluen per a l’atenció quirúrgica, s’afegiran altres que tindran en compte la situació social dels pacients i l’equitat territorial. Finalment, es reconeixerà el dret a l’atenció pública a totes les dones embarassades sense exclusions. Els comptes també incrementen les polítiques de R+D+i en 121,4 milions (un 24,6% més) i reserven 6,5 milions per a la mesa d’emergència habitacional. A més, les noves promocions de 750 mossos i 250 bombers impliquen 47,4 milions addicionals cada any, als quals se sumen 4 milions per al pla estratègic del Cos d’Agents Rurals. L’aportació a l’Autoritat del Transport Metropolità per a la millora del transport públic arriba a 106,3 milions. En termes generals, els comptes incorporen novetats metodològiques que els lliguen amb els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides i es regeixen per un sistema d’indicadors de benestar i de progrés socials a l’hora d’orientar les polítiques públiques. Equilibri pressupostari Els comptes compleixen l’equilibri pressupostari exigit per Madrid perquè no hi hagi dèficit. Ara bé, Aragonès ha criticat que durant els últims anys les polítiques de compliment del dèficit i del deute del govern espanyol hagin estat molt més exigents amb la Generalitat que amb el propi estat. ‘Treballarem per a flexibilitzar això però ens toca ser rigorosos’, ha defensat Aragonès, convençut que un dèficit del 0% no és sostenible amb les previsions d’increment de la despesa i pressupostos expansius. La Generalitat pagarà enguany uns 800 milions en interessos del deute. Aragonès també ha recordat que Catalunya pateix un dèficit fiscal crònic que impedeix que tingui ‘uns serveis públics encara millors’. ‘L’únic pressupost que em satisfaria és el d’una Catalunya indepent que s’equipari en termes fiscals als pressupostos més avançats d’Europa’, hi ha afegit. L’acord en matèria d’ingressos que ja van anunciar al desembre hauria de permetre incrementar la recaptació en 543 milions d’euros anuals, amb un impacte per a enguany de 171 milions més. El pacte implicava una modificació de l’IRPF perquè sigui més progressiu, amb mesures com l’augment d’un 10% el mínim exempt del contribuent per a les rendes més baixes, o la reforma dels trams més alts de l’escala perquè les rendes de 90.000 euros tinguin un tipus marginal del 23,5%. També es modifica l’impost de successions per recaptar uns 190 milions anuals més i s’implementaran nous impostos, com el que grava l’emissió de diòxid de carboni dels vehicles de tracció mecànica o el que afectarà la producció, l’emmagatzematge i la distribució de l’energia.

Acord pressupostari amb els comuns: 3.000 milions més de despesa

El líder de Podem, Pablo Iglesias, ha presentat avui un resum del programa electoral de la seva formació, que concorre a les eleccions amb el lema ‘Per a un nou país’ i que, entre altres, proposa eliminar la ‘irresponsabilitat’ del rei espanyol davant de la llei, i promet d’obrir una comissió d‘investigació sobre la monarquia. En clau catalana, Podem reserva un apartat en el programa –editat en forma de llibret que recorda la constitució espanyola– a la qüestió catalana i proposa, com ja va fer en el passat, un referèndum vinculant. ‘La gestió viable del conflicte a Catalunya passa per construir un procés de reconciliació que permeti el diàleg i arribar a acords. Apostem per un referèndum pactat en el qual Podem defensarà un nou encaix per a Catalunya a Espanya‘, diu el programa. En les eleccions anteriors, les del 26-J del 2016, Podem parlava de convocar un referèndum ‘amb garanties a Catalunya perquè els seus ciutadans i ciutadanes puguin decidir el tipus de relació territorial que volen establir amb la resta d’Espanya’. ‘Estem d’acord amb el PSOE que no és desitjable la independència de Catalunya’, han dit fonts de Podem durant la presentació del programa per les eleccions del 28-S, però cal ‘parar d’empényer’ la independència, ‘desjudicialitzar’, deixar de ‘fer el bèstia’ i ‘cercar solucions democràtiques’. ‘Per això plantegem des del principi un referèndum on la majoria que vol continuar a Espanya amb un encaix diferent es pugui expressar votant’, ha dit. Iglesias ha presentat el programa a Madrid en un acte on ha carregat contra les formacions de la dreta que diuen defensar la constitució però que segons el líder de Podem només es preocupen de determinats punts de la carta magna. Podem, ha dit, cens inspirarem en la constitució per a un sistema fiscal just inspirat en els principis d’igualtat i progressivitat, que és el que diu la Constitució’, o per proposar un impost a les grans fortunes ‘que gravi els patrimonis superiors a 1 milió d’euros’ Eliminació dels aforaments i de la llei ‘mordassa’ El programa electoral de Podem també aposta per ‘suprimir els aforaments i acabar amb la irresponsabilitat del rei’, eliminar l’exempció de l’IBI per a l’església i posar punt i final a la llei ‘mordassa’ i a les ‘lleis medievals d’ofensa als sentiments religiosos i injúries a la corona’. També recuperar els 60.000 milions que el Banc d’Espanya va donar als bancs mitjançant un nou impost de transaccions financeres, intervenir el mercat del lloguer perquè cap família hagi de pagar més del 40% del seu sou al lloguer, i fixar un salari mínim interprofessional (SMI) de 1.200 euros mensuals. En total són 40.000 milions d’euros de despesa que segons Podem sortiran del fet que ‘els que no paguen impostos, que són les corporacions i les grans fortunes’ passin a pagar-ne. Són diners que segons Podem no es dedicaran ni a pagar el deute públic ni al dèficit, que s’han de reabsorbir gràcies al creixement econòmic.

Podem manté un referèndum per a Catalunya en el seu programa electoral

Les tempestes acompanyades de pedra que van descarregar de forma irregular divendres al vespre a les terres de Ponent ha malmès 5.765 hectàrees de cultius, principalment de fruita de pinyol. Segons dades recollides pel Departament d’Agricultura, el municipi més afectat és Alcarràs (Segrià) amb 1.620 hectàrees d’aquesta fruita que han percebut danys situats entre el 60 i el 100%. Ara, la pedra ha registrat danys a un total de 13 municipis del Segrià, la Noguera i les Garrigues i també ha perjudicat cultius de fruita de llavor i cereal. Els pagesos han començat a rebre avui la visita dels pèrits que han d’avaluar les pèrdues per poder tramitar el cobrament de l’assegurança agrícola. En alguns punts de la zona del camí de Vallmanya, a Alcarràs, i també a Gimenells i el Pla de la Font s’ha perdut la totalitat de la collita. La pedra que va caure divendres al vespre ho va fer de forma irregular, molt barrejada amb aigua però en alguns punts amb mides que arribaven a la d’una moneda d’un euro. La tempesta del passat divendres a la tarda va ser especialment virulenta a la comarca del Segrià. Va haver-hi molts municipis afectats, però especialment Alcarràs, Lleida (Sucs), Raimat, Almacelles, Gimenells i el Pla de la Font i el nord de l’Horta de Lleida. Amb menys intensitat i barrejada amb molta aigua, la pedra va afectar més zones de la comarca, com són els municipis de Soses, Torrefarrera, Alguaire, Rosselló, i Corbins; de la comarca de la Noguera, el municipi de Torrelameu; i de la comarca de les Garrigues, el municipi de Castelldans, on l’afectació va ser més desigual. El cultiu més afectat és la fruita dolça, amb danys molt variables. En destaca l’afectació tant en fruita de llavor, que pràcticament és tota per a collir, com en fruita de pinyol, que ara és en plena campanya de recol·lecció. Als indrets menys afectades es preveuen danys d’entre el 10 i el 25% de la producció, amb pedres d’uns 0,5 centímetres de diàmetre, però a les més afectades, els danys poden arribar al 80% i fins i tot al 100% amb pedres de fins a 2 centímetres de diàmetre. Quant als cultius herbacis, destaca una afectació important al panís de Gimenells, Almacelles i el nord de Lleida, amb força superfície afectada. El total d’hectàrees afectades, amb diferent intensitat, és de 5.765. També s’ha produït dany en vinya al municipi de Raimat, amb una afectació d’entre el 30 i el 50% sobre un total de 485 hectàrees.

La pedregada de divendres va afectar prop de 5.800 hectàrees de cultius a Ponent, principalment de fruita dolça

El judici als presos polítics catalans és a tocar. Els rumors de dates són molts, tot i que l’únic de segur és que serà a partir de l’última setmana de gener. Sigui com sigui, difícilment serà més enllà del mes de febrer. Per això la fiscalia, l’advocacia de l’estat i les defenses fa setmanes que preparen una cita que preveu d’allargar-se tres mesos i que inclourà desenes de testimonis. Però també es va coordinant la societat civil. Per evitar les vulneracions que hi va haver durant la fase d’instrucció, un conjunt d’entitats vinculades amb el món del dret i l’advocacia, han creat l’International Trial Watch, una plataforma que actuarà com un observador internacional. Les entitats impulsores són Novact, l’Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans, l’Institut dels Drets Humans de Catalunya, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la UB, el Col·lectiu Praga i Irídia. Diuen que estan preocupats per la manera com s’ha instruït la instrucció, amb vulneracions de drets substantives, com la llibertat d’expressió, ideològica i de reunió. Ara volen focalitzar-se en la independència i la imparcialitat del tribunal que jutjarà els presos, i per això volen observadors que estiguin presents a la sala. ‘Sabem que no canviarà res, però és imprescindible que se sentin observats perquè la presència d’especialistes en el judici no permetrà de fer coses barroeres a cop d’ull’, comenta Mercè Barceló, coordinadora del Col·lectiu Praga però que aquí actua com a portaveu de la plataforma coral. Les males condicions amb què declararan els presos en el judici de l’1-O Al final de tota l’observació elaboraran informes per difondre internacionalment qualsevol irregularitat que hagin pogut cometre i recordar en quin marc es va executar la instrucció. L’observació serà doble. Per una banda hi haurà un grup de catedràtics de dret espanyols procedents d’universitats de Sevilla, Jaén, del País Basc, del País Valencià i de Catalunya. ‘Però és la branca internacional la que ha de donar prestigi a aquesta plataforma, amb juristes de prestigi reconegut, ja siguin advocats, professors o especialistes en seguiment de judicis’, apunta Barceló. Són dos tipus d’observació diferent, perquè alguns dels internacionals requeriran un suport tècnic que els expliqui el funcionament de l’ordenament jurídic espanyol i com hauria d’avançar el judici en l’àmbit processal. Això també és tot un obstacle a escala econòmica, perquè es vol facilitar a tots els observadors una traducció de les interlocutòries que el jutge Pablo Llarena ha anat emetent durant la instrucció. I també de tot allò que passi al judici oral: ‘Tindrem una persona allà que abans de començar el judici els orientarà, i quan s’acabi cada jornada tindran a la seva disposició un resum de què hi ha passat. Per exemple, si tal dia s’han posat en qüestió aquests drets o aquells altres.’ Manuel Marchena, un home del PP al capdavant del jurat contra l’1-O De moment no volen dir qui seran aquests observadors. Prefereixen de fer l’anunci en un acte a final de mes a Madrid, però asseguren que són professors de prestigi d’Amèrica i Europa. Llavors també divulgaran les associacions internacionals i espanyoles que ja s’han unit a la plataforma, importants en la fase final del procés, quan calgui internacionalitzar el missatge. Tota aquesta tasca derivarà en informes amb conclusions finals, però també al llarg del judici. Hi haurà un equip de persones que aniran seguint tot el procés i que cada dia publicaran un report de què ha passat. També un de setmanal, que ajudi a entendre al gran públic tot allò que ha passat en les tres sessions de cada setmana. Set claus i tres escàndols que desacrediten la causa contra l’independentisme al Suprem Tota aquesta tasca requereix finançament per a pagar desplaçaments i estades als observadors, un local a Madrid, un servei de premsa, i les traduccions dels texts jurídics. Per això han engegat una campanya per a recaptar fons.

Així s’organitzarà l’equip d’observadors internacionals durant el judici contra l’1-O

El 21 de desembre Barcelona bullirà per les mobilitzacions en contra del consell de ministres espanyol a la Llotja de Mar. Al matí els CDR i l’ANC han convocat manifestacions, a més d’un ‘Consell de Ministres Popular’ que Òmnium Cultural farà a les 11.00 davant l’Estació de França. Al vespre, la Comissió 21-D ha convocat una manifestació unitària amb el lema ‘Tombem el règim del 78, pels drets socials i polítics, per l’autodeterminació, contra la repressió’. La manifestació sortirà a les 18.00 dels Jardinets de Gràcia i arribarà fins a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes i passeig de Gràcia. La comissió és formada per entitats com ara l’ANC, els CDR, la CUP, els sindicats IAC i SEPC, les organitzacions juvenils JNC, Jovent Republicà, Arran i la Forja, la Crida LGTBI, i compta amb el suport d’Òmnium. La Comissió 21-D considera que s’ha criminalitzat qualsevol protesta contra el govern espanyol. ‘Tenim motius per a protestar’, diuen. I afegeixen que, a banda la motivació independentista, s’ha de sortir al carrer per defensar els drets civils, polítics, socials i econòmics. En una conferència de premsa davant la Llotja, els portaveus de la comissió, l’actor Manel Barceló i Marta Torrecillas –que es va fer coneguda perquè va ser lesionada l’1-O–, han llegit un manifest en què es denuncia que es van forjant les condicions per a una ‘tempesta perfecta’. Segons ells, alguns mitjans de comunicació i partits espanyols criminalitzen les possibles manifestacions de divendres, de manera que afavoreixen un clima de ‘por, amenaces, repressió i divisió’ i un ‘relat inexacte de violència’. Totes les mobilitzacions contra el consell de ministres espanyol a Barcelona Vegeu alguns piulets de les organitzacions que donen suport a la manifestació unitària: ⬛️⬜️Si ens llevem ben d'hora…el #21D podrem anar tranquil·lament amb vehicle cap a Barcelona. Informa-te'n a la teva territorial!I a les 18 h, tothom a la manifestació #TombemElRègim als Jardinets de Gràcia!Contra la repressió, una única resposta #FemLaRepùblicaCatalana🚩 pic.twitter.com/xJrY8wfPPx — Assemblea Nacional 🚩 (@assemblea) December 18, 2018 Divendres #21D a la tarda manifestació unitària #TombemElRègim per denunciar de forma massiva i pacífica el rebuig a la provocació del govern espanyol #Sumat21D pic.twitter.com/tGdcB3XS67 — Òmnium Cultural (@omnium) December 15, 2018 El #21D des de les universitats #TombemElRègim! 🗣 Manifestació unitària🕕 18h📍 Jardinets de Gràcia (Barcelona)#Sumat21D pic.twitter.com/ntBuzjMc1Q — Unis x la República 🎗 (@unisxrepublica) December 16, 2018 🚩Per un món del treball digne i un sistema de protecció social just, a la Intersindical-CSC també ens mobilitzem. ✅Pels 1200 euros de Salari Mínim! ⛰Construïm la República de tothom!#TombemElRègim. #SumatAl21D pic.twitter.com/kWEwBHXDs6 — Intersindical-CSC 🎗 (@I_CSC) December 16, 2018 🔴#21D | MANIFESTACIÓ 🗓21 de desembre ⏰18:00H 📍Jardinets de Gràcia #Barcelona #SumatAl21D i #TombemElRègim ✊🏼 pic.twitter.com/NvAVCRTJxN — La Forja – Jovent Revolucionari (@LaForja_Jovent) December 16, 2018 21D | 🔴 Siguem moltes al carrer el #21D i aturem la retallada de drets polítics i socials #TombemElRègimVeniu? ➡️Manifestació #Sumat21D🕰️18h📌Jardinets de Gràcia | Bcn pic.twitter.com/vSYlMOxy8j — CUP Països Catalans (@cupnacional) December 16, 2018 ⚫El #21D de bon matí, des d'arreu de Catalunya, anirem tranquil·lament en vehicles cap a BCN per dir-los que no són benvinguts. Acompanyarem #RogerEspañol i participarem del Consell Popular de Ministres‼️ 🔷A la tarda, manifestació unitària #TombemElRègimDivendres #SumatAl21D pic.twitter.com/e58XNlZmlP — Assemblea Joves 🎗 (@ANJI_ANC) December 16, 2018 #SumatAl21D! El #21D al matí seguiu les diferents convocatòries i a les 18h ens trobem a Jardinets de Gràcia. #TombemElRègim! pic.twitter.com/gMzJcjrpiK — Crida LGBTI (@CridaLGBTI) December 16, 2018 El #21D la resposta a la jugada del PSOE del Consell de Govern ha de ser una mobilització unitària i impugnadora contra un Estat cada cop més autoritari #TombemElRègim #Sumat21D pic.twitter.com/mV1msjHmRC — Anticapitalistes (@anticapiCat) December 16, 2018

Manifestació unitària 21-D: tota la informació sobre la mobilització ‘Tombem el règim’

Curiosíssim i tristíssim exercici viscut ahir al Cercle d’Economia de Barcelona: representants del capitalisme més sistèmic van demanar-se en veu alta si no seria hora de frenar els excessos i canviar els objectius del capital. Durant la xerrada ‘El propòsit de les empreses i el nou contacte social‘, ells mateixos afirmaven que l’estat havia demostrat que no tenia força per a genera els canvis necessaris. I falta que fa, segons ells, que la idea és canviar el capitalisme per mantenir-lo viu. El president de CaixaBank, Jordi Gual (l’home que ha substituït Isidre Fainé) i Vicente Salas, ex-conseller del Banc d’Espanya, van ser els ponents d’aquesta curiosa, interessant i trista xerrada d’hora i mitja moderada per Javier Faus, president del Cercle d’Economia i gestor de capital d’inversió, que va tenir una primera fila amatent: Salvador Alamany, Mercè Conesa, Antoni Castells, Antoni Zabalza, Alfonso Pastor i Anna Gener. Javier Faus. Va obrir el tema Javier Faus, amb aquesta introducció terriblement honesta: ‘Quin és l’objectiu de les empreses? Des de fa cinquanta anys, sabem per Milton Friedman que les empreses donen servei als seus accionistes i serveixen per a generar beneficis. Aquest mantra ens ha guiat durant tots aquests anys, i és el que han ensenyat les escoles de negocis. Ara aquest mantra es posa en qüestió. Ja no es tracta de beneficis i accionistes, sinó que ara les empreses han de servir grups d’interès més generals (treballadors, clients, comunitats). Molt important, això de les comunitats. Les nostres ciutats i comunitats com a part dels grups als quals s’ha de servir.’ Important sopa d’all, la del senyor Faus. Les comunitats apareixen, de fet, … a la definició d’Economia: administració ordenada dels béns d’una comunitat (estat, establiment, família, etc). Faus prosseguia així: ‘Us vull ensenyar com a exemple una portada del Financial Times del mes de setembre. Més que una portada, era un encartament. “Capitalism. Time for a Reset.” “Capitalisme, l’hora del reinici.” El Financial Times deia, literalment, que els negocis han de generar beneficis però han de servir un propòsit, també. Inconcebible, fa un any o dos’ El mateix Faus ens descobria, a la part final de l’acte, quins podrien ser aquests propòsits en un al·legat final amb aire d’autocrítica, a falta de crítica: ‘Alguna cosa no hem fet bé. Els millennials ja no volen treballar en empreses sense propòsit, i és molt possible que la rotació de talent sigui molt elevada. I el propòsit pot ser que tots els contractes de l’empresa siguin fixos. O Mercadona, que va decidir no treballar els diumenges. Un farmacèutic pot tenir línies vermelles, un tèxtil pot decidir no fabricar en segons quins països. I segurament aquests propòsits aniran en contra dels beneficis. Però l’accionista que pensa a llarg termini i, sobretot, els treballadors t’ho respectaran, i t’ho valoraran.’ Hi ha qui diu que tot això és cínic El president de CaixaBank, Jordi Gual, va començar la seva intervenció així: ‘Vaig conèixer el Vicente Salas fa trenta anys. Ell és de la Franja. I jo parlo en català i ell em respon en català. Ell m’entén, això segur. Si no hi ha ningú que no entengui el català, jo parlaré en català.’ I així és com el senyor Gual va canviar l’idioma de la trobada, fins aleshores castellà, cap al català, que va passar a ser idioma dominant de la trobada. Jordi Gual (esquerra), Javier Faus (centre) i Vicente Salas ‘El tema és molt important, hi ha un clamor social perquè des del món de les empreses s’ataquin problemes de lliure mercat, com la desigualtat o el fet que l’economia actual consumeix recursos naturals sense que això es tingui en compte en la presa de decisions. Hi ha gent que diu que són les empreses les que ocasionen aquests problemes. Hi estic d’acord. I la reacció de la business round table va ser encertada. Després de trenta anys de predomini de Milton Friedman (el predomini dels accionistes), s’ha d’atendre la generació de valor per a tots els actors i entorns socials. Hi ha qui ha criticat tot aquest posicionament com un moviment tàctic als Estats Units, per si arriba l’extrema esquerra (Sanders) o l’esquerra clara (Elisabeth Warren) al poder. Hi ha qui diu que tot això és cínic. M’ha interessat molt veure la reacció dels mitjans de comunicació. The Economist va reaccionar de manera liberal i quasi llibertària. Recordant el capitalisme dirigit dels cinquanta i seixanta i dient que no va funcionar, i que hem de tenir propietat privada i competitivitat, i que una bona actualització de l’estat ja resoldrà els problemes de renda o els recursos naturals. El Financial Times, en canvi, diu sí, hem de canviar. Però ho diu una mica a contracor. Perquè l’argument és: si cada empresa vol maximitzar el benefici i no tenim en compte els efectes de les nostres actuacions sobre els recursos naturals i provoquem una reacció negativa en la societat, això és perjudicial. Va ser un moviment a la defensiva.’ El senyor Gual va arribar a dir que una empresa que té propòsit i ànima, era la seva, la Caixa. L’home que presideix el banc que se’n va anar de Catalunya en ple procés polític va afirmar això: ‘Ja m’agrada, des de la perspectiva institucional i personal, que passem al model d’empresa basada en grups d’interès i no només beneficis. Perquè aquest és el model de la Caixa des de fa molts anys. Creiem que s’atén millor el conjunt dels actors, no només els accionistes: treballadors, proveïdors i el conjunt del territori on opera.’ El conjunt del territori on opera. Fixa’t tu. ‘El mercat per si sol no corregeix les desigualtats’ El senyor Vicente Salas, ex-conseller del Banc d’Espanya i professor a la Universitat de Saragossa i la de Barcelona, va fer la intervenció més acadèmica, i va ser qui més va insistir en la desaparició de l’estat com a ens regulador: ‘Si fins ara s’acceptava que l’empresa es movia en l’àmbit privat i que de l’interès general s’encarregava l’estat, potser ara es volen crear unes empreses que internalitzin les externalitats que s’han generat, com el creixement no sostenible i les desigualtats. El mercat per si sol no corregeix les desigualtats. Jo centraré el debat en dues propostes. La que ve de Davos, que diu de substituir l’objectiu del màxim benefici pel de crear riquesa per al conjunt dels participants i no només els capitalistes. I la de Collin Meyer i la British Academy, que proposa de complir el propòsit de resoldre problemes del planeta i de la gent de manera rendible. El benefici no és criteri, sinó restricció.’ Vicente Salas ‘Alguns diuen que si les empreses ara diuen que de les externalitats ja se n’encarregaran ells, potser és perquè l’estat no s’hi posi. Intenten d’evitar la intervenció estatal Es creu que els estats nacionals tindrà dificultats per a resoldre externalitats, per això creiem que les empreses ho han de resoldre des de l’origen.’ Salas mateix va llançar una pregunta demolidora: ‘Falta discutir el paper de l’estat. És suficient que les empreses creguin que seran benevolents perquè ho siguin?’ Acte al Cercle d'EconomiaAnna Gener, CEO Savills Aguirre Newman Mercè Conesa (presidenta Port de Barcelona) i Salvador Alemany (Abertis), en un acte al Cercle d'EconomiaD'esquerra a dreta: Vicente Salas (ex conseller Banc d'Espanya), Antoni Castells (exconseller d'Economia), Jordi Gual (president Caixabank), Javier Faus (president Cercle d'Economia) Blackstone, potser no són els més adients En aquest festival de preguntes autocrítiques fetes des de dins, a manca de preguntes crítiques fetes des de fora ( ‘D’alguna manera, el món de l’empresa és absent a l’hora de reaccionar davant les tendències negatives del mercat lliure’, va dir Gual), el senyor Javier Faus va començar la mitja hora final del debat així: ‘ Si eliminem companyies públiques i ho deixem tot en mans dels mercats oberts, quedarà en mans dels Blackstone, que potser no són els més adients. Com fem que els accionistes, en molts casos fons d’inversions d’Oregon, passin la informació als directius? Com contacten els CEO amb els d’Oregon?’ I aquí ho va resumir com ningú Jordi Gual: ‘Les companyies amb molts propietaris, és com si no en tinguessin, de propietaris. Amb molts accionistes repartits per tot el món, al final els gestors acaben essent els propietaris. Aquesta és el punt central que té el sistema. Està bé que companyies treballin en aquest entorn. Però també en altres. A la Caixa treballem en tots dos. Tenim accionistes de referència, grans, que ens donen estabilitat i valors.’ La resta de preguntes del debat van ser tan interessants o més que el debat, i van cloure una jornada calurosa, si es pot dir així, després dels dies de Glòria, on uns capitalistes es feien preguntes en veu alta, per si de cas s’ha de canviar un sistema per mantenir-lo viu: És possible reinventar el capitalisme des del sector privat? La primera reinvenció va venir del sector públic, amb el senyor Keynes. Ara al sector públic no el veiem empoderat. I tenim la sensació que ells no poden. Molt bé. Però es pot fer un nou contracte social des del sector privat? Com es plasma la diferència entre el curt i el llarg dins el consell d’administració? És possible un nou contracte social si la meitat de la població està infrarepresentada? El nivell de les dones al consell d’administració és dels més baixos a la Unió Europea. Salvador Alemany, en un acte al Cercle d'EconomiaAntonio Zabalza, en un acte al Cercle d'EconomiaAlfred Pastor, en un acte al Cercle d'EconomiaActe al Cercle d'EconomiaActe al Cercle d'Economia

Capitalistes reinventant el capitalisme?

Després d’haver aconseguit de controlar la Cambra de Comerç de Barcelona, l’ANC vol entrar de ple en el món empresarial i per això ha fundat una gran patronal catalana, Anem x Feina. Ho ha anunciat avui l’entitat en una conferència de premsa a la seva seu: ‘Avui presentem la primera patronal desacomplexadament independentista, que té l’objectiu d’omplir un forat de representativitat en l’àmbit empresarial català’, ha dit David Fernàndez, coordinador de la comissió Fem República de l’ANC, que ha ideat la creació de la patronal. Aquesta iniciativa forma part de ‘Eines de País‘, la campanya impulsada per l’ANC que treballa perquè l’independentisme prengui part en institucions diverses de la societat civil i que fomenta el consum estratègic. El primer èxit de la campanya va ser guanyar les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona el mes de maig passat i ara es disposa a posar el peu al món patronal. De moment l’entitat neix amb cinc-centes empreses adherides i delegacions a Sort, Manresa, Tortosa, Lleida, Girona, Tarragona, Barcelona i la Bisbal de Penedès. ‘Fem una crida a totes les empreses, siguin grans o petites, que creguin que Catalunya és important per a ells’, ha dit Fernàndez, que anava acompanyat de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i de Sílvia Cubo, empresària que ha participat en la formació de la patronal. El nom de Foment del Treball ha estat present en l’ambient fins que Paluzie ha recordat que aquella patronal havia denunciat l’ANC per la campanya de consum estratègic. Ha dit que Anem x Feina no neix per a fer-los la competència. Sobre Pimec i CECOT, patronals marcadament independentistes, Fernàndez ha estat clar: ‘Pensem que hi ha un àmbit empresarial orfe de representació i de projecte empresarial; per això creem una patronal nova amb valors nous i desacomplexadament independentista’, ha repetit. Cubo ha explicat que entre els objectius de la patronal hi ha la creació d’un hub d’empreses que fomenti l’emprenedoria i la implantació a tot el Principat: ‘Catalunya és més que Barcelona i tots els territoris són molt rics.’

L’ANC activa Anem x Feina, la primera patronal ‘desacomplexament independentista’

Jaume Sisa i Mestres (1948) acaba de treure a la llum una obra que aplega tota una vida en forma d’obra escrita. No és un disc, sinó les lletres de totes les cançons –algunes d’inèdites–, tota la poesia i els articles de diari, els discursos i les intervencions que ell i Ignasi Duarte han escollit. L’obra Els llibres galàctics 1966-2018 (I i II) (Anagrama) és un ‘tot Sisa’ encomiable, més de 700 planes dividides en dos volums que recullen l’estil i la mirada d’un artista sensible i rigorós que ha marcat diverses generacions i que a vegades costa de veure, amagat sota el personatge. Aquesta entrevista feta ahir a Barcelona n’és un exemple. Un Sisa tendre, savi i reflexiu vesteix l’entrevista amb estirabots lúcids i escandalosos a la vegada. —Impressiona la quantitat de poesia que publiqueu. —És abundant, sí. Hi ha tot el material que havia publicat amb Lletres galàctiques, fa 35 anys, ampliat i actualitzat fins avui. La meitat és producció nova. La poesia és rigor. Com la vols fer, sinó? És clar que compto síl·labes. Tu pots fer escriptura automàtica o vers lliure, però has de poder fer mètrica perfecta, si convé. L’ofici és això. Un pintor ha de saber pintar a l’oli, per després fer abstracte i omplir-ho de taques. —Per què una poesia acaba essent la lletra d’una cançó, i una altra no? —Aquesta és una gran pregunta, i m’he de remetre al meu mestre Pau Riba. Quan començàvem tots dos a cantar, fa cinquanta anys, jo veia que el Pau escrivia molt bé. I un dia li vaig fer aquesta pregunta: hi ha una prova de foc, em diu, per veure si la cançó és bona. Que es pugui llegir independentment de la música, com un poema. Si ho resisteix, la cançó és bona. I si no, amb la música es pot arreglar. —Altres referents, a banda de Riba? —Tinc els meus mites, sí: Pessoa, Salvat-Papasseit, Borges, Gil de Biedma i Foix. Quevedo i Machado m’agraden. Però sobretot Rimbaud. És el mite més gran de la poesia com a devorador de l’ànima humana. Tu lliures la teva ànima a la poesia, i mors. I Rimbaud va deixar d’escriure, que és l’equivalent de morir. Com a creació de foc espiritual, és el més gran. —Va acabar venent armes a l’Àfrica, Rimbaud. —Gens d’importància. Caravaggio es veu que era un delinqüent, que anava robant, violava homes i dones i nens i el que trobés. Un autèntic delinqüent i grandíssim pintor. Jo sempre he diferenciat l’artista de l’ésser humà. Si l’obra és bona, em quedo amb l’obra. —Reivindiqueu la malenconia i la ironia. —Em semblen els dos ingredients més importants de la sensibilitat. La ironia et dóna distància, et fa sortir de tu mateix i et treu importància. La malenconia és un terreny molt productiu en el qual recrear-se. Et fa traspassar els límits del temps. Cal diferenciar-la de la nostàlgia. La nostàlgia és el vol curt. Recordes quan érem joves? Res. En canvi, la malenconia és: recordes fa 5.000 milions d’anys quan érem unes cèl·lules perdudes enmig de l’univers? Això sí. —Què llegiu, ara? —Res, perquè la meva vista no m’ho permet. Però em llegeixen. Amics i gent que em llegeixen coses en veu alta. I escolto la ràdio. Estic al corrent de tot. Perquè a mesura que hi vaig veient menys cap enfora va creixent la visió interior. Visió que condueix a la comprensió galàctica de les realitats. A l’ONCE encara no hi he arribat, no. De moment em valc per mi mateix i puc fer una vida força normal. No sé què em passarà perquè no és operable. Problema de la vista que arrossego des dels quatre anys. Però total, per les coses que s’han de veure. —Projectes? —Tinc un projecte teatral. A mitjà termini. Un projecte relacionat amb els himnes. Relacionaria els himnes de la humanitat. I la condició més desvalguda de l’ésser humà davant els himnes. M’agraden tots. —Inclòs l’himne de la Comunitat de Madrid (vídeo)? Im-pres-sio-nant. —Sí. Marcianada de collons, obra de García Calvo. Quasi podria dir galàctic, perquè és incomprensible, absurd. Un himne que ningú no canta mai. I que ningú no l’ha cantat mai. No s’atreveixen, els fa vergonya, cantar el seu himne. —Teniu aquest poema: ‘Som anarcos i cristians segadors i comerciants som negrers i botiguers traficants i mentiders som poetes benestants som covards, som els més grans som catalans!’ —M’agrada molt, Andreu, que hagis tret aquest poema, hòstia, perquè jo l’anava a treure. Estava segur que cauria una pregunta sobre el tema. Això som els catalans. No sé què més afegir-hi. Aquí està rodó, en quatre paraules, què som. Els catalans som anarcos i cristians, segadors i comerciants, etc. —Tenim mig govern a la presó, i l’altre a l’exili. —Han fet el burro. I en lloc d’agafar les metralladores i posar bombes, han fet l’imbècil. —Us ho he llegit: o fem la guerra o deixem estar la independència, tu. —Totalment. I tant. Cada vegada es veu més clar. Jo vull que m’expliquin en què consisteix això de la desobediència. De moment, no entenc res. És el que deia: els sento parlar i m’avorreixo. Canvio de canal, d’emissora. Fa quinze anys que no voto. Ni voto ni vaig a cap manifestació. El Primer d’Octubre tampoc no hi vaig anar. No participo en res. Ni hi vull participar. Jo estic alimentant la teoria de la visió galàctica i això és incompatible amb prendre partit. Ni amb els uns ni amb els altres. Jo tinc amics de totes les tendències: de Vox a la CUP. —Grans dones de la vostra vida? —Totes m’ha inspirat. Totes. Començant per la meva mare. La meva mare és la dona més important de la meva vida. Em va ensenyar les bases. El meu pare no tant. Som allò que ens ha ensenyat la mare, i allò que creus que era el teu pare. Perquè allò que eren els pares, no ho sabrem mai. En fem mites. I en canvi, la realitat la dóna la mare. El pare dóna el mite. La imaginació. L’abstracció. La meva mare era teixidora des dels deu anys. A la fàbrica, dotze hores cada dia. A Sallent. Després ja eren deu hores i després vuit. Va caure malalta a 60 anys. I va morir a 64 anys. Ma mare era una esclava. —Heu viscut mai amb alguna dona? —Això és molt complicat. Hi ha tres coses a la vida que són difícils de compaginar: la passió, l’amor i la convivència. Si en pots conjugar dues, dóna’t per content i no demanis més, que pots entrar en una zona molt perillosa. Les tres, quasi impossible. I normalment, moltes persones només en poden conjugar una. Jo, d’això, no en vull parlar. Pertany a la meva vida íntima. I jo sóc un cavaller que no pot parlar d’aquestes coses. Si vols, parlem de putes. —De putes? Parlem de putes. Com està el tema de les putes a Barcelona? Hi ha un partit que voldria legalitzar-les. —Crec que s’han de legalitzar, sí. Hi ha un sindicat que es diu Otras, Putas Libres y Anarquistas. I a mi em sembla estupend. M’hi vull apuntar. —El sexe, sobrevalorat i sobredimensionat. —Ho està. Perquè el sexe és un 90% d’imaginació, un 9% de fantasia, i un 1% de realitat. Com vols que no estigui sobredimensionat? Se’n parla constantment i ningú no toca. Jo he cardat molt. Però molt. Després de Julio Iglesias, sóc l’artista que ha cardat més. Ara ja de gran, estic afluixant. No et puc dir la xifra perquè no t’ho creuries. —Per què i quan us surt d’escriure en català o en castellà? —Jo a casa parlava català i vaig aprendre el castellà gràcies a Franco. Però, en canvi, sóc català de naixement, de somnis, les primeres farinetes. Jo no vaig aprendre el català fins a 25 anys. Ja feia cançons, però el català no el dominava. Ningú no m’havia ensenyat la gramàtica. I pel meu compte vaig agafar un professor particular. De petit, al carrer, els nens jugàvem en català i castellà indistintament. Però a l’escola t’obligaven a parlar en castellà, tot i que el mestre era català. I si se m’escapava alguna paraula en català deia, públicament, ‘en espanyol’. I el mateix mestre, fora de l’aula, parlava en català. —Quina història, la dels catalans, tu. —Sí noi. Tot això és un drama. Els catalans tenim aquesta desgràcia. I no l’hem sabuda solucionar mai. A nosaltres ens surt bé el comerç, i la cultura. Els trobadors i els comerciants. El poeta i el botiguer. Això és nostre. Però de la realitat política i militar, no en sabem. No ho sabem afrontar. A mi, si som independents, m’és igual. Ja ho sóc jo, d’independent. L’única independència a la qual aspiro és la de mi mateix. No facis cas de tu mateix. A tots els efectes. És un principi lacanià. No et creguis obligat a fer allò que has de fer. No et creguis presoner del deure. Si el deure, sigui moral, religiós, nacional, familiar et diu fes això, posa-ho en qüestió. I si creus que no ho has de fer, no ho facis. Però quasi ningú em fa cas, a mi. Els individus tenim vocació d’escombriaires i ens recreem, com els porcs, en la pròpia merda. I normalment la nostra merda són les nostres creences, ideologia, fe, coses que creiem que hem de fer. En realitat no hem de fer res. Absolutament res. Només deixar-nos emportar pel fluid de la vida, i respirar. Res més. La resta és accessori i superflu. —Però ens hem de guanyar la vida. Mireu la vostra mare, dotze hores treballant. —Ens hem de guanyar la vida. I pots triar dues coses: ser funcionari de correus o atracar un banc. Jo vaig decidir ser cantautor. —Ara no faríeu de músic, eh? —Ara no. El negoci de la música ha desaparegut. Era un negoci totalment capitalitzat, i només en viuen les grans multinacionals i les grans figures. I ningú més. La classe mitjana ha desaparegut. I la classe obrera ja ni t’explico. Jo vaig agafar una època molt bona. En què hi havia molts calés. Ara es reparteixen d’una altra manera. I han de fer concerts. El públic s’ha acostumat que la música és gratis. I el cinema. I tot ha de ser gratis. Anem de collons. Anem cap a una catàstrofe sistemàtica. Si jo ara fos més jove i tingués fills, em sembla que em fotria un tret. No sé com podeu aguantar l’angoixa de viure en aquesta situació i aquest món. I tenint fills. Em sembla admirable. Ho dic amb respecte. De debò. Jo no en seria capaç. —I per què no heu volgut tenir fills? Seríeu un pare extraordinari. —És una pregunta que no sé respondre.

Jaume Sisa: ‘Som anarcos i cristians’

L’advocacia de la Generalitat ha presentat un escrit d’acusació ad cautelam contra Francisco Camps i més ex-alts càrrecs del consell i empresaris, en la causa que investiga les irregularitats en el disseny i construcció del circuit de fórmula 1, en contra del criteri de la fiscalia anticorrupció, que ha demanat que la causa sigui arxivada. L’escrit d’acusació cautelar es presenta perquè encara hi ha pendent de resoldre el recurs a la negativa de la magistrada del jutjat d’instrucció 17 de completar la prova pericial de la causa, sol·licitada per l’advocacia de la Generalitat i refusada aquest matí per la magistrada. L’advocacia volia comptar amb un informe complementari per a tenir encara més tancats determinats aspectes, però la jutgessa considera que hi ha indicis de delicte per a elevar un escrit d’acusació, sense perjudici que continuï explorant totes les vies oportunes en defensa de l’interès general. L’advocacia assenyala que va tenir coneixement de l’informe de l’interventor de la Generalitat –en el qual reconeix que no es disposa del criteri tècnic suficient per a pronunciar-se sobre aspectes com el pressupost que es va aprovar, els preus dels contractes, les valoracions tècniques i les modificacions– quan la causa ja era tancada, per la qual cosa va sol·licitar diligències complementàries per a fer aquesta anàlisi tècnica. No obstant això, manté que hi ha prou indicis establerts per la titular del jutjat d’instrucció número 17 en la seva ordre de processament per a presentar l’escrit d’acusació pels presumptes delictes de prevaricació i malversació en relació amb un circuit que no havia de costar diners i que va acabar costant uns noranta milions d’euros.

La Generalitat contradiu la fiscalia anticorrupció i acusa Camps per la fórmula 1

Les Illes Balears han registrat seixanta-nou casos i cinc morts més pel coronavirus 2019, segons que ha informat la conselleria de Salut. Fins ara, 1.069 persones s’han contagiat, de les quals vuitanta-cinc són a l’UCI, i quaranta-tres no han sobreviscut a la malaltia. Els centres sanitaris de les Illes han donat un total de 111 altes. Segons un comunicat de la conselleria, les noves defuncions van tenir lloc entre el 27 i el 29 de març però encara no s’havien validat com a casos de coronavirus. El dia 27 van morir una dona de gairebé 90 anys a l’Hospital Universitari Son Llàtzer i un home de 95 a l’Hospital Sant Joan de Déu. El 28 va morir a Son Llàtzer una dona de gairebé 95 anys i a Sant Joan de Déu un home de més de 80. Finalment, el 29 va morir un home de més de 65 anys a Sant Joan de Déu.

Seixanta-nou casos i cinc morts més per coronavirus a les Illes Balears

Manifestants contraris al govern pro-xinès de Carrie Lam han traslladat les protestes als centres comercials d’Hong Kong durant la vigília de Nadal. A més, han avisat que mantindran les accions durant totes les festes. La policia ha carregat contra els manifestants i ha fet servir gas lacrimogen. Malgrat que les protestes fa mesos que duren, Pequín no ha fet cap concessió. El règim només s’ha resignat a acceptar la derrota en les eleccions locals, on els candidats pro-democràcia van arrasar. Els manifestants tenen cinc demandes: la retirada completa de la llei d’extradició a la Xina, una comissió d’investigació sobre la brutalitat policíaca, amnistia per a tots els detinguts, que la policia no consideri els manifestants ‘esvalotadors’ i unes eleccions lliures.

Els manifestants d’Hong Kong traslladen les protestes als centres comercials durant la vigília de Nadal

Les Illes afronten un any clau en la reivindicació de la millora del seu sistema de finançament. El govern ha començat a negociar la renovació del Règim Econòmic de les Illes Balears (REIB) amb el Ministeri d’Hisenda espanyol, però també vol que s’estudiï una quitança del deute públic i que es renovi el model de finançament. Paral·lelament, la societat civil ha començat a bastir un front unitari amb la intenció de pressionar el govern espanyol. Per aquest motiu, diversos sindicats i entitats han creat la plataforma Per un Bon Finançament, que va presentar-se a Inca a mitjan febrer. A més de pressionar i mobilitzar la ciutadania, volen sensibilitzar els partits polítics. En el manifest de la plataforma es reivindica el reconeixement efectiu de la insularitat al REIB, l’augment progressiu i substancial de les inversions estatals, la derogació de l’anomenada Llei Montoro –que ofega els ajuntaments– i el pagament de les inversions pendents previstes a l’Estatut. Miquel Rosselló, membre de Fundacions Darder Mascaró, ha explicat a VilaWeb que van començar a impulsar la plataforma fa dos mesos: ‘Veiem imprescindible de començar una mobilització al carrer perquè som en un moment crucial per la negociació del nou model de finançament’. Es preveu de fer una campanya poble a poble amb diversos debats per a conscienciar la població de la importància de reivindicar un finançament millor que culmini amb una gran manifestació a la tardor. El grup promotor, el formen l’Obra Cultural Balear, CCOO, la Federació d’Associacions de Veïnats de Palma, PIMEM, STEI, UGT, Fundacions Darder Mascaró, USO, Fundació Gabriel Alomar, Unió de Pagesos i l’Associació de Pares i Mares de Mallorca. La plataforma vol sumar tants partits i entitats com sigui possible. Ara per ara, s’hi han adherit una setantena de sindicats, organitzacions socials i col·legis professionals. Segons Rosselló, els últims anys la ciutadania ha pres consciència d’aquestes necessitats, però ara cal passar a una fase de mobilització. ‘És el moment de moure’s, de lluitar i de sortir al carrer. Prenem l’exemple de la gran mobilització que va fer-se al País Valencià’, ha afegit. De fet, volen reunir-se aviat amb la Crida pel Finançament del País Valencià per compartir la seva experiència. Suport del PSIB, de Més i de Podem Pel que fa a l’àmbit institucional, la plataforma ja ha rebut les adhesions del PSIB, de Més per Mallorca, de Més per Menorca i de Podem. Rosselló ha reivindicat que la qüestió del finançament és transversal, i ha dit que esperen sumar aviat el suport d’El Pi, de Ciutadans i també del PP. No obstant això, l’exigència de la supressió de l’anomenada ‘llei Montoro’ pot dificultar l’adhesió del PP. El manifest denuncia que la situació que ha creat és ‘francament greu’ perquè els ajuntaments tenen cinc-cents milions d’euros paralitzats que no poden invertir. ‘No sé si rebrem el seu suport, però la majoria de batlles del PP, quan se’n van a dormir estan d’acord amb nosaltres’, ha comentat. Malgrat l’impuls que ha agafat la plataforma, no les tenen totes: ‘Som molt pessimistes sobre el canvi de model de finançament. Sobre el REIB, desitgem que fructifiquin les negociacions, però no tenim grans esperances’.

Comença a bastir-se el front unitari per a pressionar el govern espanyol pel finançament a les Illes

El vice-president de la Generalitat, Oriol Junqueras, ha lamentat que la reunió que va mantenir aquest dijous a la Moncloa amb el ministre d’Hisenda espanyol, Cristóbal Montoro, i la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, no va obtenir bons resultats: ‘A efectes pràctics, res de res.’ En dues entrevistes aquest divendres a Catalunya Ràdio i TV3 recollides per Europa Press, ha apuntat que el principal motiu de la reunió ‘és possible que sigui per escenificar que dialoguen i parlen amb tots’. El també conseller d’Economia ha dit que el refinançament de la Generalitat de 680 milions d’euros de deute a curt termini autoritzat pel govern espanyol és en realitat ‘un automatisme que s’aplica en totes les comunitats diverses vegades al mes’ i no suposa una novetat. Ha lamentat que el govern espanyol no permeti que Catalunya faci operacions financeres a llarg termini tot i que ha assegurat que el Tresor és partidari: ‘Montoro mai diu que no, però mai diu que sí’, ha assenyalat. Ha detallat que en la reunió van parlar ‘en termes molt generals’ de la multa d’Europa a l’estat espanyol per incomplir el dèficit, del Brexit i les condicions que posarà la UE per a la sortida del Regne Unit i del tren que uneix la Pobla de Segur amb Lleida, que a partir d’aquest dilluns podrà transitar per l’últim tram d’1,5 quilòmetres. A més, va explicar a Montoro i Santamaría que les conselleries de Salut, Exteriors, Empresa i Economia treballen perquè l’Agència Europa del Medicament aterri a Barcelona: ‘Els vaig recordar que Barcelona havia quedat en segon lloc quan es va elegir seu. Que estàvem treballant i esperàvem que no ens posessin cap dificultat, com és d’esperar’, ha apuntat. Junqueras ha detallat que ‘no hi ha cap compromís ni calendari concret’ per continuar mantenint reunions bilaterals entre Catalunya i l’estat espanyol. Avís a la CUP En clau catalana, ha dit que ja han començat a parlar sobre els Pressupostos de la Generalitat per al 2017 ‘amb tots i singularment amb la CUP, tot i que l’intent anterior va acabar en res’. El conseller ha plantejat que si el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, supera la qüestió de confiança però així i tot no es pot assolir amb la CUP un acord pressupostari, ‘de què haurà servit la qüestió de confiança?’

Junqueras, sobre la reunió amb el govern espanyol: ‘A efectes pràctics, res de res’

La cap de la diplomàcia europea Federica Mogherini va anunciar anit la pròxima signatura de quatre acords entre Kossove i Sèrbia, que representen el pas més seriós per a la normalització de les relacions entre els dos estats i la possible incorporació de tots dos estats a la Unió Europea. Els presidents de Kossove i Sèrbia, reunits ahir a Brussel·les, van acordar de crear una zona autònoma sèrbia dins Kossove, a les poblacions del nord, on la majoria és sèrbia. Aquesta zona autònoma serà sotmesa a la legislació kossovesa, però Sèrbia pot ser que financi l’activitat de les institucions. Dos acords més fan referència a energia i telecomunicacions. Sèrbia ha acceptat que Kossove obtingués un prefix telefònic d’estat, el +383. Sèrbia té el +381 i fins ara els telèfons mòbils de Kossove havien de funcionar fent servir codis nacionals d’Eslovènia o Mònegue, que havien acordat la cessió amb el govern kossovès. Finalment els dos governs han acordat un reglament d’ús per al pont de Mitrovica. Aquest pont separa les comunitats kossovesa i sèrbia i ha estat el lloc d’incidents molt seriosos aquests darrers anys. Ara els dos governs es comprometen a mantenir-lo obert i ha crear-ne un protocol d’ús. Els dos estats han considerat que els acords eren una victòria. Sèrbia posa l’èmfasi en l’autonomia aconseguida pels serbis, mentre que Kossove remarca que, signant aquests acords i acceptant el nom de ‘República de Kossove’ per primer vegada Sèrbia n’ha reconegut la independència de fet. UNESCO i Interpol, les pròximes fites Per les autoritats kossovars l’acord és un pas més en l’ofensiva per a aconseguir un reconeixement diplomàtic total. Kossove ja és reconegut avui per gran part dels estats membres de l’ONU, però encara no en forma part. El mes vinent, però, presentarà la candidatura per a formar part de la UNESCO i la Interpol, que té moltes possibilitats de ser guanyadora perquè fins i tot el Consell de Seguretat de l’ONU la veu positiva.

Kossove i Sèrbia signen quatre acords per a normalitzar les relacions

La planta de Ford Almussafes signa avui el XVII Conveni Col·lectiu que recull el compromís d’actualitzar els plans de desenvolupament de carrera dels empleats de la factoria, que deixarà de produir des d’aquest divendres fins al 29 d’abril en el cas dels motors i fins al 6 de maig en la fabricació. L’articulat del conveni ha estat actualitzat i recull llenguatge inclusiu, segons informen fonts de la secció sindical de la UGT Ford. La fàbrica començarà les vacances de Setmana Santa aquest divendres i tornarà el dia 29 en el cas dels treballadors de motors en anul·lar-se quatre dels cinc dies de l’expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) en vigor que hi havia previstos per a finals d’abril i principis de maig. Aquesta setmana els treballadors de fabricació de vehicles sí que estan afectats per l’ERTO, en concret els dies 29 i 30 d’abril i 2 i 3 de maig, per la qual cosa l’activitat es reprendrà el 6 de maig. L’anul·lació de dies d’ERTO per a motors -es manté el del 31 de maig- es deu a l’augment de la demanda dels motors que fabriquen per a Amèrica (per models del Edge, Escape i Continental). La direcció de Ford ha plantejat la necessitat d’avançar les vacances d’estiu a cent onze treballadors d’algunes àrees de Mecanitzats de motors, una possibilitat que UGT veu ‘impossible’ d’acordar perquè considera que no pot convertir-se en una norma que cada dos mesos ‘canviïn els plans de producció’, amb el consegüent impacte en les condicions laborals dels empleats. Segons el sindicat STM, aquesta mesura hauria de ser voluntària i hauria de ser incentivada amb un complement salarial. UGT ha advertit que després de l’aturada de Setmana Santa es tornarà a tractar aquesta qüestió i s’ha reafirmat en què no acordarà l’avançament de les vacances d’estiu. Sobre la reestructuració que està realitzant Ford en les seves plantes a Europa, el portaveu d’UGT, Carlos Faubel, ha assenyalat: ‘Anem cap a un camí llarg i complicat, i veient el panorama a la resta de fàbriques començarem a preguntar i elevar el to’ sobre la planta d’Almussafes.

Ford Almussafes signa el conveni col·lectiu al començament de les seves vacances

El ple del Tribunal Constitucional (TC) ha avalat per unanimitat la coneguda com ‘llista Falciani’ – document que arreplega el nom de més de 100.000 clients amb comptes opacs en el banc britànic HSBC – en entendre que l’obtenció de dades bancàries de presumptes defraudadors no vulnera drets fonamentals com el de presumpció d’innocència. El tribunal de garanties ha avançat avui la decisió de la sentència, que es donarà a conèixer en els pròxims dies, en la qual desestima el recurs d’empara interposada per l’enginyer espanyol Sixto D.C contra la sentència del Tribunal Suprem que va confirmar sis anys de presó per dos delictes contra la Hisenda Pública per ocultar més de cinc milions d’euros. La sentència del TC, la primera que analitza aquest assumpte i de la qual ha sigut ponent el magistrat Alfredo Montoya, assenyala que no existeix en el cas jutjat vulneració dels drets fonamentals a un procés amb totes les garanties ni a la presumpció d’innocència per l’obtenció de dades bancàries de la ‘llista Falciani’. La Sala penal del Tribunal Suprem va dictar una sentència al final de febrer de 2017 en la qual va validar com a prova el conegut llistat. En aquesta ocasió també s’estudiava el cas de l’enginyer, el nom del qual figurava juntament amb el de més de cinc-cents contribuents espanyols en els documents sostrets per l’exempleat del banc britànic Hervé Falciani, que van donar origen a la inspecció de l’Agència Tributària espanyola. La sentència de l’alt tribunal, la ponència del qual va ser del magistrat Manuel Marchena, va distingir dos formes d’obtenció il·lícita de dades a tercers. En aquest sentit, va aclarir que si la prova l’obté la policia no es considera vàlida d’acord amb l’article 11 de la Llei Orgànica del Poder Judicial que considera nul·les les proves obtingudes violentant drets o llibertats fonamentals. No obstant això, si ho fa un particular sense connexió amb els aparells de l’estat espanyol i que no busca prefabricar proves sinó obtenir lucre, sí pot tindre validesa. Així, el Suprem va explicar que els fitxers bancaris que va aconseguir Falciani consistien en ‘informació continguda en uns arxius dels quals es va apoderar il·lícitament un particular que, quan va executar l’acció, no ho va fer com a agent al servei dels poders públics espanyols interessats en el càstig dels evasors fiscals’.

El TC avala la ‘llista Falciani’ com a prova contra el delicte fiscal: no vulnera la presumpció d’innocència

Una setantena de personalitats del món polític i cultural han signat un manifest que demana un pacte entre ERC i Barcelona en Comú per formar govern a Barcelona. Entre els signants, hi ha David Fernàndez, Míriam Hatibi, Arcadi Oliveras, Jaume Roures, Toni Soler, Joan Tardà, Joan Manuel Tresserras i Rubén Wagensberg. El manifest diu que la millor opció per a la ciutat és un acord entre ambdues forces polítiques ‘per conformar un govern fort, d’esquerres i compromès amb els drets civils i democràtics’. Considera que seria ‘un govern inèdit’ a la política catalana ‘perquè uniria per primera vegada un partit independentista amb un de confederalista, amb l’objectiu clar de liderar la ciutat per garantir els drets socials de la ciutadania com ara l’habitatge, el treball amb salaris dignes, l’educació, la cultura, la mobilitat, la lluita contra el xoc climàtic i la contaminació, el feminisme, els drets LGTBI i les cures, i els béns comuns i la coproducció social de polítiques públiques’. També destaca ‘l’àmplia coincidència programàtica’ entre Barcelona en Comú i Esquerra Republicana i diu que és l’alternativa que ‘garanteix millor’ la governança de la ciutat. ‘Els governs minoritaris i febles tenen una capacitat d’actuació molt limitada. Per poder realitzar polítiques públiques que transformin la realitat cal articular acords amplis i sòlids entre actors diversos –acords que, ara com ara, només aquestes dues formacions garanteixen, ja que són les úniques que no es veten mútuament –afegeix el manifest–. Demanem, sabent que cada organització decidirà sobiranament, en aquest sentit a Esquerra Republicana i Barcelona en Comú que negociïn amb generositat i posin la ciutat i la seva gent al centre.’ Vegeu ací la llista sencera de signants: Joan Abellà Francesc Amat Xavier Aspachs Alegre Oriol Bohigas Mireia Calafell Gemma Calvet David Caño Margarida Casacuberta Toni Casares Jordi Coca David Companyon Alfons Cornellà Xavier Cutillas Eduard Escofet David Fernàndez Joan Fontcuberta Beth Galí Luca Gervasoni i Vila Dani Gómez-Olivé Itziar González Virós Míriam Hatibi Manuel Huerga Salah Jamal Simona Levi Josep Maria López Llaví Sandro Maccarrone Heredia Julio Manrique Enric Marín Jordi Muñoz Josep Maria Muñoz Ivette Noguera Garcia Arcadi Oliveras Ismael Peña Arnau Pons Marta Puig Paltor Jaume Roures Martí Sales Antoni Segura i Mas Toni Soler Joan Tardà Joan Manuel Tresserras Antoni Trobat Eduard Vallory Blanca Llum Vidal Carrasco Ricard Vilaregut Rubèn Wagensberg

Joan Tardà, David Fernàndez i Jaume Roures, entre els signants d’un manifest que demana un pacte entre ERC i Barcelona en Comú

La portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá, ha hagut de sortir en defensa del ministre d’Afers Exteriors, Josep Borell, que ahir va ser notícia per l’espectacle ofert a la televisió pública alemanya. ‘El ministre Borrell va fer un acte de fermesa davant un interrogatori’, ha dit Celáa, en la conferència de premsa posterior al consell de ministres espanyol, i ha defensat que Borrel havia volgut enviar el missatge que Espanya és un estat democràtic amb separació de poders. Però es veu que Celaá està incòmoda per la situació, i s’acaba embarbussant en la resposta i tot.

El tràngol de la portaveu del govern espanyol per a provar de defensar Josep Borrell

De totes les revoltes de la tardor del 2019, si n’hi havia cap d’anunciada era la catalana. Se sabia que en algun moment d’aquells mesos el Tribunal Suprem espanyol faria públiques les condemnes contra la presidenta del Parlament de Catalunya, la part del govern que va optar per no anar a l’exili i els dirigents socials que havien encapçalat la proclamació de la república independent l’octubre del 2017. Se sabia que les condemnes serien dures perquè provenien d’un judici sense garanties democràtiques i ple d’irregularitats i se sabia que originarien una reacció important perquè el volum de la confrontació entre Catalunya i l’estat espanyol no tan sols no havia amainat d’ençà del 2017 sinó que fins i tot havia pujat d’intensitat. Amb tot, la reacció va ser inesperadament dura. La sentència va ser comunicada el 14 d’octubre a primera hora del matí. Durant el cap de setmana els diaris de Madrid n’havien anat filtrant el contingut, pràctica habitual a Espanya, per més estranya i sorprenent que siga. Les penes, efectivament, eren dures, amb l’argument d’un delicte medieval, el de sedició, com a eix central de la condemna. En total sumaven prop de cent anys de presó per a nou dirigents polítics i socials. El vice-president Oriol Junqueras rebia la pena més alta, de 13 anys. El Suprem condemnava també a 12 anys els consellers Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa. Després de la de Junqueras, aquestes eren les penes més altes, perquè el tribunal també els considerava responsables, a més de sedició, de malversació de diners públics. En concret, el tribunal veia ‘actuació sediciosa’ en Romeva pel fet de cercar suport internacional a la causa de la independència; en Turull per haver presentat les urnes del referèndum del Primer d’Octubre; i en Bassa per haver obert les escoles com a centres de votació durant el referèndum d’autodeterminació. La barbaritat especial d’aquesta darrera condemna era evident, perquè s’acusava la consellera de Treball de fets que en realitat corresponien a la d’Educació: l’havien identificada erròniament. En un altre país un error d’aquesta magnitud hauria servit per a anul·lar el judici. La sentència va ser rebuda al carrer amb molta indignació. Especialment a Barcelona, on milers de persones es van anar concentrant al centre de la ciutat tot esperant la convocatòria d’un nou actor polític de nom sorprenent: Tsunami Democràtic. El Tsunami havia aparegut poques setmanes abans com a forma plataforma tecnològica innovadora que volia coordinar les reaccions a la sentència. La convocatòria era per a ocupar l’aeroport internacional del Prat. L’ocupació de l’aeroport, imitació o comprensió de les noves regles? ‘Tothom a l’aeroport!’, anunciaven de sobte petites pancartes que van aparèixer d’improvís entre els manifestants. I tal dit tal fet. Milers i milers de persones van adreçar-se a les instal·lacions d’un aeroporta que és, segons les estatístiques actuals, el 29è amb més trànsit de passatgers del món. La maniobra no era ben bé previsible i sí que era, en canvi, reclamada i esperada. Setmanes abans els manifestants d’Hong Kong havien ocupat també l’aeroport de la ciutat, el novè amb més trànsit de passatgers del món, on originaren el caos i catapultaren la reivindicació democràtica a tot el planeta. En un món en què les imatges circulen a una gran velocitat, el col·lapse aeroportuari era una jugada guanyadora i efectivament els mitjans de tot el món varen tenir les imatges, els vídeos, les fotografies, que havien de situar Barcelona, els catalans, en el mapa de la revolta. Però les autoritats catalanes i espanyoles hi van posar entrebancs. Quan milers de persones s’adreçaven cap a les boques de metro i ferrocarrils, es va decidir d’aturar la circulació, frenar els combois i apartar-los en estacions secundàries. Tanmateix, això no va evitar que moltíssima gent optàs per arribar amb cotxe i amb altres mitjans fins a la terminal A, la més important. I molts més encara optaren per caminar els dotze quilòmetres que separen la ciutat de Barcelona de la instal·lació. I a l’aeroport hi hagué una autèntica batalla campal, premonitòria d’allò que vindria després. La policia catalana i espanyola, sorprenentment actuant de manera conjunta, van blocar els accessos a la terminal, en un intent d’evitar-ne l’ocupació. El Tsunami va donar mostres d’imaginació imprimint i repartint milers de bitllets d’avió que els manifestants feien servir per a acréixer el caos i desorientar els policies. A mesura que passaven les hores, la tensió anava creixent i finalment manifestants i policies es van enfrontar. Sorprenentment, les dures càrregues de la policia aquesta vegada van tenir resposta i va començar a quedar clar que allò no seria el Primer d’Octubre, quan en un exercici extraordinari de desobediència civil la gent havia votat i havia defensat les urnes, però sense cap resposta violenta. Ara la sentència ho havia canviat tot, com es va anar veient en les hores següents. La batalla d’Urquinaona i les Marxes per la Llibertat, els models antagònics es posen d’acord Durant els nou anys de creixement del moviment en favor de la independència de Catalunya, les enormes mobilitzacions que s’havien fet s’havien caracteritzat sempre per un ordre i una disciplina remarcables. I d’això se’n feia gala. Manifestacions tan imponents com la Via Catalana acabaven sense ni un sol paper a terra i sense originar ni una sola confrontació. Fins i tot després de l’aplicació del 155 i les detencions dels dirigents polítics catalans, les manifestacions havien continuat essent extremadament pacífiques i els grupets que volien elevar el nivell de la confrontació eren apartats i controlats sovint pels manifestants. La publicació de la sentència va posar fi a aquesta actitud i la vella discussió va restar aparcada. Durant cinc dies, entre l’ocupació de l’aeroport i allò que acabà anomenant-se la batalla d’Urquinaona, Barcelona i bona part de Catalunya van cremar literalment, amb nits d’una violència extraordinària. De la policia, s’esperava que actuaria sense límits. Ho va fer. Fins i tot disparant a tort i a dret pilotes de goma, prohibides pel Parlament de Catalunya. En canvi, no s’esperava ningú la contundència dels manifestants que van derrotar militarment –si es pot dir així– els cossos de seguretat. Durant sis nits llarguíssimes les batalles al carrer van ser constants. Fins que dissabte de matinada, després d’un cara a cara entre manifestants i policies que va durar hores a la plaça d’Urquinaona, de sobte la policia es va retirar del centre de la ciutat. Impotent. La batalla d’Urquinaona va ser una explosió de violència que vinculava, també, els fets de Barcelona amb la revolta global de la tardor. Perquè a tot arreu hi ha hagut violència, una reacció lògica a la pèrdua de confiança en els canals tradicionals de la política, els parlaments, els governs i molt especialment els partits polítics. En el cas català, aquesta violència es va combinar amb mostres imponents d’allò que havia estat la mobilització tradicional fins aleshores. El 26 d’octubre centenars de milers de manifestants van tornar a ocupar una de les artèries més llargues de Barcelona, el carrer de la Marina, de la Sagrada Família fins a mar. Això passava dotze dies després de comunicar-se la sentència. Però abans, menys de quaranta-vuit hores després de saber-se la sentència, milers de persones s’havien posat a caminar des de diversos punts de la geografia del Principat per fer les Marxes per la Llibertat, unes marxes que farien una entrada apoteòsica a Barcelona, col·lapsant les principals autopistes d’accés, el 18 d’octubre, coincidint i complementant-se amb els enfrontaments més durs entre la policia i els manifestants. Un tall a la frontera, un avís a Europa Abans d’acabar-se l’any, el Tsunami Democràtic encara havia de convocar dues noves mobilitzacions de gran impacte: les protestes del 18 de desembre durant el partit de futbol entre el FC Barcelona i el Reial Madrid i, sobretot, el tall de l’autopista AP-7, una proposta llargament reivindicada per amplis sectors de l’independentisme. Com en totes les accions del Tsunami, la sorpresa va ser un factor clau. S’havia anunciat una acció, però no s’havia dit quina. Els rumors, després de l’ocupació de l’aeroport, apuntaven a unes altres infrastructures, molt especialment a la AP-7. Tanmateix, ningú no s’imaginava que passaria com va passar. Perquè l’acció no es va fer a la banda administrativament espanyola de Catalunya sinó a la banda de l’estat francès, una novetat que remarcava el paper de Catalunya Nord els darrers anys en defensa del sud i que causava un maldecap evident a Espanya, perquè no podia intervenir-hi. L’acció, a més, era espectacular perquè allà on només hi havia asfalt i carretera, en pocs minuts s’hi va instal·lar un escenari i una petita ciutat amb cuines, serveis sanitaris i tota mena d’equipaments. En total, l’ocupació va durar dos dies i dues nits. La gendarmeria francesa, malgrat les pressions espanyoles perquè desallotgés l’espai de seguida, no ho va fer durant les primeres vint-i-quatre hores, en part per la reacció dels electes nord-catalans. Quan finalment el blocatge va ser dissolt, la gent es va reagrupar, de primer a la Jonquera i després a Girona, on va mantenir el tall una nit més. Les autoritats franceses havien tallat l’accés a l’autopista des de Narbona i això havia causat un forat en una de les rutes més importants d’Europa. L’esforç de desviar la ruta cap al País Basc va topar, a més, amb el blocatge pels bascs de la frontera a Irun, també seguint la crida del Tsunami L’acció va ser un avís d’allò que pot arribar a passar i la confirmació que l’entrenament de la població en tàctiques més dures de lluita contra la repressió va fent efecte. Tan sols un any abans, el 21 de desembre de 2018, la visita de Pedro Sánchez a Barcelona havia originat enfrontaments entre manifestants que pretenien fer accions contundents i manifestants que els ho impedien i que deien que una persona encaputxada no els representava. Un any després aquesta controvèrsia s’havia superat completament, després d’una tardor catalana que havia posat el Principat al mapa de les revoltes globals.

Barcelona: l’explosió catalana

La junta militar del Sudan i l’oposició han arribat a un acord per formar un consell sobirà durant un període de transició cap a la democràcia, segons ha informat avui l’agència de notícies SUNA. Les dues parts han acordat que la presidència del Consell Sobirà serà rotatòria per un període de tres anys o més. També han pactat establir una investigació nacional ‘exhaustiva, transparent i independent sobre els diversos esdeveniments desafortunats que ha viscut el país en les darreres setmanes’, segons ha recalcat l’enviat especial de la Unió Africana (UA) en un comunicat. A més, totes dues parts han decidit assumir la responsabilitat per prendre les mesures que es duran a terme per crear un ambient al país adequat per a la reconciliació. La junta militar del Sudan i l’oposició van portar a terme ahir la segona ronda de contactes després de reprendre el diàleg aquest dimecres, en una jornada en la qual a més han estat alliberats 235 membres d’un grup rebel actiu a la regió de Darfur. Els contactes es van reiniciar aquest dimecres després que la coalició opositora es declarés disposada a mantenir converses directes amb la junta, després que se suspenguessin arran de la massacre de més d’un centenar de manifestants el 3 de juny. La UA i Etiòpia van demanar aquest dimarts a la junta i a l’oposició que ‘redoblin els seus esforços per superar les seves diferències’ i aconseguir així una solució a la crisi política al país. El govern d’Etiòpia i la UA van presentar la setmana passada una nova proposta per mirar de solucionar la crisi política, segons va confirmar l’oposició del país africà a través d’un breu comunicat. La UA va anunciar el 6 de juny que apartava el Sudan fins que hi hagués una administració civil, en un exemple de la creixent pressió internacional perquè els actuals dirigents dimiteixin.

La junta militar del Sudan i l’oposició arriben a un acord per formar un consell sobirà

La Guàrdia Civil va desplegar ahir una nova operació contra l’independentisme, encara més extensa i més agressiva que les precedents. Una ràtzia pocs dies abans de saber-se la sentència del judici contra el procés, i just una setmana abans del segon aniversari del Primer d’Octubre. Un altre intent de dinamitar els CDR, d’atemorir el moviment independentista a la porta d’un octubre que es preveu calent. Nou persones van ser detingudes en una operació ordenada per l’Audiència espanyola, específicament contra grups d’independentistes. Quatre dels detinguts són de Sabadell, un de Mollet, un de Cerdanyola, un de Santa Perpètua de Mogoda, un de Sant Pere de Torelló i un de Sant Fost de Campcentelles. Tres són membres dels Nou dels Lledoners, El Ministeri d’Interior espanyol, dirigit en funcions per Fernando Grande-Marlaska, va desplegar ahir un dispositiu policíac enorme de la Guàrdia Civil. Va enviar sis-cents agents al Principat, amb helicòpters i drons, va fer servir els Tedax, experts en desactivació d’explosius, va entrar amb armament d’assalt de matinada a les cases particulars dels detinguts, alguns dels quals acompanyats de la família –dels fills o dels pares. Perquè, diu el fiscal, ‘preparaven accions violentes’. I el jutge de l’Audiència espanyola els acusa de terrorisme, de rebel·lió i de tinença d’explosius. La Guàrdia Civil va comunicar que als escorcolls havia localitzat ‘abundant documentació i material informàtic per a ser estudiat i analitzat’, i també ‘abundant material i substàncies, considerades precursores per a la confecció d’explosius, susceptibles (tot esperant confirmació dels especialistes) de ser utilitzades en la fabricació d’artefactes.’ Quin és aquest material tan perillós de què parlen? En un vídeo editat per la Guàrdia Civil mateix, de caire propagandístic, es veuen agents entrant de nit, armats amb fusells, en un local –que no diuen on és– on hi ha tot d’andròmines, com ara un sac amb un material que no es precisa i una olla i que la policia presenta com una prova contra els detinguts. Dos dels detinguts van quedar en llibertat, després d’haver passat sis hores detinguts, però els mantenen els càrrecs de terrorisme. Els altres set els van dur cap a Madrid per a declarar a l’Audiència espanyola. Rebuig unitari de l’independentisme La reacció de l’independentisme a aquestes detencions ha estat d’absolut rebuig, tant per part dels partits polítics i les organitzacions independentistes com dels ciutadans. Al vespre hi va haver concentracions contra la ràtzia de la Guàrdia Civil i de suport als detinguts en tot de viles i ciutats, com ara Sabadell, Cerdanyola, la Selva del Camp, Badalona, Vic, Lleida, Manresa, Mollet… ERC i JxCat van exigir al ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, que retés comptes per la ràtzia policíaca. Tots dos partits van demanar la compareixença del ministre davant la comissió d’Interior del congrés espanyol. Tanmateix, no es podrà fer perquè avui es dissoldrà la cambra per la convocatòria de les eleccions espanyoles del 10 de novembre. ‘Vius en un país en el qual es deté gent de matinada per a buscar proves en contra seu. Ho comento perquè en democràcia és just a l’inrevés. L’única pregunta que cal fer-se és qui serà el següent. Ja vam avisar. L”A por ellos’ era un ‘A por todos’, va escriure ahir a Twitter el portaveu d’ERC al congrés, Gabriel Rufián. I la portaveu de Junts, Laura Borràs, va criticar Grande-Marlaska per una operació que va titllar de ‘opaca i criminalitzadora contra l’independentisme’. I es demanava: ‘Primer detenen i després investiguen?’ El ministre Fernando Grande-Marlaska, no descarta de reforçar la presència de policia espanyola i de Guàrdia Civil a Catalunya quan es faci pública la sentència del judici de l’1-O al Tribunal Suprem. En una entrevista a RNE, va dir que prendrien les ‘mesures de prevenció necessàries per a garantir la seguretat i que tothom pugui continuar exercint els seus drets i llibertats’. Va afegir que això ho avaluarien els operatius de policia en coordinació amb els Mossos d’Esquadra. I va demanar de no fer ‘alarmisme’: ‘Evidentment, davant circumstàncies concretes s’actua amb els mitjans necessaris.’ En relació amb el ‘moment especial’ que hi haurà quan es publiqui la sentència, parlà de ‘contestacions des de l’àmbit més radical’. I encara va afegir: ‘Esperem que la prudència de tothom en minimitzi possibles conseqüències.’ Els comuns també van refusar l’operació. El dirigent d’En Comú Podem, Jaume Asens, es va manifestar preocupat i va lamentar que ‘es banalitzi el terrorisme’. Recordant els casos d’Adrià i Tamara Carrasco va dir: ‘Ens preocupa perquè sabem que aquestes operacions amb molta publicitat i alarma social després s’acaben desinflant.’ El president de la Generalitat, Quim Torra, es va pronunciar també sobre la ràtzia de detencions d’independentistes. Creu que és una mostra més que la repressió continua essent l’única resposta de l’estat espanyol, que ara vol construir un relat de violència abans de les sentències. ‘No ho aconseguiran –va afegir–. El moviment independentista és i serà sempre pacífic.’ Els partits unionistes van aprofitar la ràtzia de la Guàrdia Civil per criticar Torra. Parlant com si fossin veraces les acusacions contra els detinguts, van dir que el president n’era el responsable.

La ràtzia de l’estat espanyol contra l’independentisme encén la indignació per la repressió