Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

A partir d’avui i fins demà passat, la militància de Podemos podrà escollir quin serà el sistema de votació per a escollir el pròxim Consell Ciutadà -62 electes- de la formació en una assemblea que es farà el mes de febrer -prevista entre el 10 i el 12-. Aquesta votació prèvia ha fet surar la rivalitat entre les dues faccions del partit, els ‘pablistes‘ i els ‘errejonistes‘. Iglesias, basant-se en el model de decisió -sistema Borda- que s’ha seguit fins ara, vol una votació unificada que esculli la nova direcció del partit i els documents que marcaran el full de ruta polític. ‘No em pots demanar que desvinculi el meu paper com a secretari general de les meves idees’, deia aquesta setmana a Errejón. Iglesias té el suport del secretari d’Organització, Pablo Echenique o diputats al congrés espanyol com Carolina Bescansa o Irene Montero. Ahir, el secretria general de Podem Catalunya, Albano Dante Fachin, també li va donar suport. Segons ha defensat el líder del partit morat al Congrés espanyol en declaracions als mitjans, és un sistema que no perjudica a ningú i que té l’objectiu de protegir les minories, d’una banda, i per una altra, d’afavorir els acords. ‘És un sistema pensat per integrar tot el món’, ha assegurat. El número dos del partit, en canvi, vol que el debat de les cares es faci separadament del de la nova línia ideològica. Creu que vincular un full de ruta amb la permanència d’Iglesias al timó de Podem podria condicionar la votació. En la presentació del seu projecte, Errejón va comptar amb el suport de membres destacats del partit com Juan Pedro Yllanes, Ángela Ballester o Rita Maestre. Camp de batalla o uniformitat Ahir durant la reunió del consell ciutadà, que va delegar l’organització de l’assemblea de Vistalegre a un equip tècnic amb representants de tots els corrents, hi van tornar haver retrets entre Iglesias i Errejón. El líder va demanar al crítiques que no converteixin el partit en ‘un camp de batalla’, quelcom que va titllar de ‘vici tradicional’ dels partits vells. Errejón va contestar amb un piulet defensant la ‘unitat’, però no la ‘uniformitat’. Nuestro reto:construir unidad no desde la uniformidad sino desde el debate y la articulación de lo diverso.Modelo PP VS 15M.Abrir para ganar — Íñigo Errejón (@ierrejon) December 17, 2016 Durant el consell ciutadà, Iglesias i Errejón es van reunir dues hores en privat per intentar trobar punts d’acord. Més informació: Iglesias o Errejón: qui està amb qui?

Primer assalt entre ‘pablistes’ i ‘errejonistes’ en la consulta del sistema d’elecció de la direcció

El mateix dia que es constitueixen les corts espanyoles, la fiscalia ha fet pública la petició enviada al Tribunal Suprem perquè investigui la diputada de Junts per Catalunya Laura Borràs. La fiscalia vol que sigui investigada perquè la considera responsable d’irregularitats en adjudicacions de contractes quan dirigia la Institució de les Lletres Catalanes. Fa uns quants dies, la jutgessa del jutjat número 9 de Barcelona, Sílvia López, va enviar al Tribunal Suprem una exposició raonada perquè assumís la investigació contra Borràs, adduint que hi veia indicis de delicte. Com que és diputada a les corts espanyoles, és aforada i només la podria jutjar el Suprem. En aquesta causa s’investiga la presumpta contractació irregular per a la reforma i la creació de pàgines web oficials a partir del possible fraccionament d’encàrrecs per a rebaixar el cost i no haver de fer concursos públics durant l’etapa de Borràs al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes, entre el 2013 i el 2018. El desembre passat, Borràs, aleshores consellera de Cultura, va negar taxativament cap mena d’irregularitat en l’adjudicació de contractes. Va dir que aquestes informacions eren ‘rotundament falses’ i que sempre havia actuat guiada pel rigor i l’ajustament a la llei. També va lamentar ser víctima d’un ‘linxament públic’. Per la fiscalia, en canvi, hi ha ‘indicis clars i contundents de simulació documental continuada’ de Borràs. Per això demana al Suprem que sol·liciti al congrés el suplicatori per a poder encausar-la i jutjar-la.

La fiscalia engega una ofensiva contra Laura Borràs el dia de constitució del congrés espanyol

Els accionistes majoritaris de Banca Privada d’Andorra (BPA) han posat en marxa els protocols que permet la legislació estatunidenca per tenir accés a l’expedient administratiu que suposadament va elaborar el Tresor dels Estats Units per elaborar l’avís de presumpte blanqueig de capitals a l’entitat financera andorrana que va emetre el 10 de març del 2015. Higini i Ramon Cierco han iniciat aquest procediment després que el jutge federal de Colúmbia hagi conclòs que la retirada aquest any de l’avís suposa la consecució de l’objectiu principal de la demanda plantejada pels dos germans, ha exposat el Grupo Cierco en un comunicat aquest dijous. Tot i això, els accionistes majoritaris de BPA han afirmat que seguiran analitzant totes les opcions que permet la llei per defensar la il·legalitat de la publicació de l’avís, que va conduir a la intervenció i posterior liquidació del banc del país dels Pirineus per decisió del Govern d’Andorra.

Els Cierco demanen als EUA l’informe que va provocar l’avís de possible blanqueig a BPA

Ciutadans ha anunciat que donava un ultimàtum de 48 hores perquè el Partit Popular concretés la negociació d’investidura quantificant els recursos que es destinarien a un conjunt de mesures socials. També reclamen als populars que avancin en el camp de les reformes institucionals. Ho ha fet públic el portaveu de Ciutadans al congrés espanyol, Juan Carlos Girauta, que ahir ja es va queixar de la manca d’avanços en la negociació d’investidura. Després del quart dia de converses, Girauta admet que van parlant ‘de moltes coses’, però que el PP continua sense quantificar les mesures socials que es volen acordar i no acaba d’acceptar reformes institucionals de profunditat. Si després de les pròximes 48 hores no es tanca l’acord, els d’Albert Rivera donaran la negociació per trencada.

Ciutadans dóna al PP un ultimàtum de 48 hores

‘Islamistes vinculats a Nous Catalans de Mas i Junqueras s’uneixen a l’ISIS’, titulava ahir el diari La Razón. En la notícia, doncs, empastifava la Fundació Nous Catalans, vinculada a CDC i dirigida per Àngel Colom. No és la primera vegada que la premsa espanyola, o el govern espanyol mateix, proven de barrejar l’independentisme i el gihadisme. Però la informació del diari dirigit per Paco Marhuenda arriba en una situació d’estat d’alerta a tot Europa pel gihadisme, després dels atemptats de París. En aquesta entrevista Àngel Colom diu que estudien de presentar una querella contra el diari i fa unes dures acusacions contra el Ministeri d’Interior. —Quina impressió us va fer la informació que va publicar ahir La Razón? —És una informació greu. Greu en els titulars i greu en la notícia, en el sentit que tot hi és manipulat, ple de falsedats. Fan un refregit de coses que han publicat aquests últims mesos i anys entre El Mundo, ABC i La Razón. Intoxicacions diverses. És una manipulació absolutament barroera i descarada; ple de mentides i amb molta mala fe, no tant pel periodista que ho ha escrit, com pel diari i la línia ideològica que segueixen. —Teniu pensat d’emprendre accions legals contra La Razón? —El nostre departament jurídic ha consultat diversos advocats i, d’entrada, creiem que els titulars, tant el de la portada com el de l’interior del diari, són clarament susceptibles de querella. Però és el nostre punt de vista. El recorregut jurídic no és tan senzill i restem en espera que els advocats consultats ens diguin si creuen que una querella d’aquesta mena pot tenir recorregut jurídic a l’estat espanyol o no. I remarco a l’estat espanyol. Perquè algunes altres vegades s’han presentat querelles contra algunes informacions que eren mentida en aquests diaris, i eren basades en dades i fets, però ni tan sols van prosperar. Per tant, tenim una sensació d’indefensió jurídica. —Diuen coses molt greus contra Nous Catalans. —Sí, contra Nous Catalans, i també contra Oriol Junqueras i Artur Mas, i contra l’independentisme en general. I tens aquella impressió d’inseguretat jurídica que et dóna el fet de saber que potser hi ha jutges i part pel camí. Per tant, ara encara no sabem si acabarem presentant la querella o no. Si el departament jurídic ens diu que té molt poques possibilitats de reeixir, buscarem un altres vies. Però sí que vull deixar clar és que això no pot quedar impune. —La Razón, entre moltes més coses, diu que el Ministeri d’Interior espanyol ha investigat dues entitats vinculades a Nous Catalans, l’Espai Catalano-Marroquí i la Unió de Centres Culturals Islàmics. En teniu constància, d’haver estat investigats? —No, en cap moment ens han dit res. Sí que tinc constància, com a director de la Fundació Nous Catalans, que aquestes últimes setmanes hem estat vigilats. Els francesos en diuen ‘banaliser’. És a dir, un cotxe no oficial de la Guàrdia Civil, amb gent a dins que vigilava i que era a prop de la Fundació Nous Catalans. —Com sabeu que són de la Guàrdia Civil? —Només et puc dir això. Nosaltres vàrem fer una contravigilància i tenim constància que durant aquests últims quinze dies o tres setmanes ens vigilaven. A més, alguns són molts barroers. Cada dos per tres hem tingut persones que s’instal·laven ostensiblement davant la fundació. Hi eren deu minuts i marxaven. Miraven fixament, es passejaven. Gent que no feia res. Fins i tot hem avisat els mossos, però quan arribaven ja havien marxat. —Per què us haurien de vigilar? —No sé què poden vigilar, perquè la feina que fa Nous Catalans és coneguda absolutament per tothom, procurem publicar tot el que fem diàriament a la web nouscatalans.cat. Per tant, tothom qui vulgui saber què fem ho pot seguir cada dia a través d’aquesta web. No ens amaguem de res ni ens amagarem mai de res. Tothom sap quina feina fem. Ells també ho saben. I quan dic ells em refereixo als aparells de l’estat espanyol. Però passa que no és la primera, ni la segona ni la tercera vegada que hem estat assenyalats pel Ministeri d’Interior, pel ministre en persona o per uns altres organismes de l’estat espanyol. —La policia espanyola mai no us ha arribat a sol·licitar informació per col·laborar amb ells? —Mai. Mai, i mira que deuen tenir el telèfon i el nostre correu. —I els Mossos d’Esquadra? —Amb els Mossos tenim un contacte estret habitual. La fundació té la seu central a Santa Coloma de Gramenet. Per tant, tenim una relació habitual amb l’oficina de la ciutat. Però també amb serveis que de vegades ens han demanat informació i sempre els hem sol·licitat. Però els cossos i forces de seguretat de l’estat, encara és hora que ens demanin res. —Penseu que un atac com el de La Razón pot formar part d’una operació per a anar barrejant l’independentisme amb el gihadisme? —No és ni la primera ni la segona vegada. En ocasions anteriors hem estat assenyalats directament pel ministre d’Interior, que acusava la fundació d’adoctrinar les persones immigrades a Catalunya que són de religió musulmana en una línia determinada cap a l’independentisme. Nosaltres ho hem desmentit mil vegades. La feina de Nous Catalans no ha estat mai ni serà mai adoctrinar ningú en res. El que fem no és pas res més que acompanyar les persones immigrades, siguin de la religió que siguin, i en tinguin o no en tinguin, en el procés d’encaix a Catalunya per tal que actuïn i siguin uns catalans més. Aquesta és la feina que fem en tots els terrenys. —La Razón deia concretament que alguns assidus de les mesquites de Vilanova i la Geltrú i de Sant Vicenç dels Horts havien viatjat a Síria. —Només et puc dir una cosa. Si el que jo conec del que diu aquest infumable article de La Razón és tot fals, d’allò que no conec tinc unes àmplies sospites que també és fals. Aquests últims anys he visitat 60 o 70 mesquites i oratoris de tot Catalunya. No he visitat cap d’aquestes dues, però això no vol dir res… —I el batlle de Sant Vicenç dels Horts bé ha de poder visitar la mesquita del seu poble. —Només faltaria! La de Sant Vicenç dels Horts i les que cregui oportú. És que hi ha ningú que vigili qui va a la parròquia de Sant Andreu de Rupit i Pruit? Per què ens hem de fixar en qui va a un altre centre de culte d’una altra religió? Això forma part, en si, d’una voluntat d’estigmatitzar els centres de culte musulmà com a llocs perillosos. Forma part d’aquesta voluntat d’estigmatitzar la religió musulmana pel que és el comportament d’una minoria superminoritària que no actua en nom de la religió, sinó en nom d’una ideologia. —El gihadisme com a ideologia. —És que hem de tenir present que el gihadisme és una ideologia política bàrbara, radical i extremista que combatem tots els demòcrates europeus. Però això no té res a veure amb la religió musulmana. I la religió musulmana és tan honorable com les altres religions. Per tant, una cosa és la religió musulmana i una altra cosa és una ideologia política radical. Quan alguns fan aquests reportatges ho confonen tot, ho empastifen tot, ho barregen tot i barregen conceptes. —Però sí que heu dit de vegades que a Catalunya hi havia nuclis d’islamisme radicalitzat. On els trobem? —Sí que n’hi ha, sí. Però jo estic convençut que aquesta informació els mossos la saben. Pertoca a l’àmbit de seguretat i, per tant, els pertoca a ells de fer el seguiment. Que n’hi ha? Això ho sabem tots. Nosaltres treballem amb la gent musulmana de bona fe que és la immensa majoria. I ho fem no pas com a musulmans, sinó com a catalans. Així com ho fem també amb catalans d’uns altres orígens, siguin evangelistes, hinduistes o sikhs. La religió en aquest país, que és un país laic, compta el que compta. Per tant, la feina d’encaix la fem amb els ciutadans de Catalunya d’origen immigrant, independentment de l’origen, de la llengua i de la religió. —Us preguntàvem si hi havia nuclis radicalitzats a Catalunya perquè hi ha diverses informacions que parlen de centres de culte vinculats al salafisme. —Això és una qüestió de seguretat i qui ho ha de saber, que estic convençut que ho segueix, són els Mossos. Són els que han de garantir la seguretat de tots els catalans en relació amb aquest tema. Col·lateralment, també ho fa la policia espanyola i la Guàrdia Civil perquè també són presents a Catalunya. —Hem d’estar tranquils? —En l’àmbit de seguretat estic tranquil com qualsevol europeu. A França ha passat el que ha passat. A Bèlgica han viscut uns dies de terror i excepcionalitat. A Alemanya va passar el que va passar. Aquí estem en una situació, per sort, molt més tranquil·la, però recordo que ens trobem en nivell quatre; això vol dir que som en un nivell d’alerta alta, com a tot Europa. Per això els Mossos i les altres policies, en aquest cas les espanyoles, que actuen a Catalunya, vetllen per la nostra seguretat. Però entenc que no inventar-se problemes o estigmatitzar tota la població musulmana. Ni tampoc poden fer, com ha fet avui aquest pamflet que és La Razón, un reportatge manipulador, falsejat… —La pregunta és per què barregen ara l’independentisme amb el gihadisme enmig d’aquest panorama que definíeu. —Et sóc franc: a hores d’ara veig el Partit Popular i els aparells de l’estat capaços, fins i tot, d’inventar-se un GAL gihadista per ocupar militarment Catalunya, si els convé. —Els veieu capaços d’això? —Els veig capaços d’això i tot. Pot ser que el senyor Marhuenda hagi perdut la raó, perquè no seria la primera vegada que ho fa. Jo em pregunto: A què treu cap tot això? Per això et dic que veig els aparells de l’estat perfectament capaços d’inventar-se un GAL gihadista per ocupar militarment o policíacament el país, si els convé. Els en veig capaços. No sé si el que ha fet La Razón és perquè és un afer recurrent i no tenen ètica periodística, o bé ens avisen que les clavegueres de l’estat pensen jugar amb l’alarma gihadista a Catalunya per ocupar policíacament el nostre país. —Com viu la comunitat musulmana a Catalunya aquesta estigmatització i alhora aquesta situació de tensió que s’ha creat arran dels atemptats de París? —D’una banda, amb una gran tristesa. Aquests dies, des dels atemptats de París i els fets de Brussel·les, veig molta tristesa i desconcert en els musulmans catalans. La setmana passada les principals comunitats musulmanes de Catalunya van publicar un manifest de condemna sense pal·liatius. No parlem d’una o dues entitats, parlem de desenes de federacions. Un dels llocs d’Europa que han manifestat més clarament el seu rebuig al gihadisme és Catalunya. A França també ho han fet, òbviament, perquè han estat tocats tots els francesos. Però aquí, que som una mica lluny encara que siguem un país veí, doncs els musulmans també han volgut respondre-hi. I hi han respost en primera persona i en present. Va ser una manifestació tranquil·la però molt clara. L’eslògan central era: ‘No en nom nostre’. —Ja havíeu alertat fa un temps que el govern espanyol havia maniobrat per col·locar Mounir Benjelloun, vinculat al radicalisme islàmic, al capdavant de la Comissió Islàmica d’Espanya. —Sí, vaig dir-ho i que jo sàpiga no s’ha desmentit. Bé, el senyor Benjelloun ho va voler desmentir. Però bé, la gent té la vida que té i la biografia que té. I tothom sap de quin peu calça. —I de quin peu calça? —És un home proper a Justícia i Caritat, prohibida al Marroc i tolerada a Espanya, segons que sembla. Aquí el fet és que ell arriba a la copresidència de la Comissió Islàmica d’Espanya amb el vist-i-plau del govern espanyol i del CNI. Aquest és el nucli del problema. —Amb quin interès creieu que es va fer aquest moviment? —Jo no sóc una persona de l’aparell de l’estat espanyol, i per tant no sé quins interessos hi juguen. Ja ho vaig explicar a través del vostre mitjà, quan vaig dir que havia consultat experts europeus i em van dir que estaven sorpresos que a Espanya, els poders de l’estat, d’alguna manera toleressin la presència d’una persona que dóna suport a la idea d’un califat islàmic del Marroc: això és el que fa el senyor Benjelloun. La sorpresa que tinc jo la tenen experts en gihadisme a Europa i la tenen alguns membres dels serveis de seguretat europeus. Per tant, això cal preguntar-ho al general en cap del CNI: ‘Com és que vostè tolera la presència d’aquesta persona al capdavant d’aquesta organització?’ Com és possible que una persona d’un moviment prohibit al Marroc per islamista radical, ocupi encara avui des de fa anys, un lloc de responsabilitat i d’interlocució institucional de l’islam espanyol? —I cap país no ha denunciat aquest nomenament? —De vegades les diplomàcies i els interessos dels estats es mouen sibil·linament o no saps ben bé per què no es mouen. El senyor Benjelloun en cap moment no ha negat la seva simpatia amb Justícia i Caritat. En un cert moment, aquest senyor de Múrcia té la representació elevada del conjunt de l’islam institucional espanyol. Però per sort nostra té molt poc impacte a Catalunya. Això ho haig de dir. Les federacions musulmanes catalanes en fan poc cas, de la Comissió Islàmica d’Espanya. Dit en llenguatge franc. Cada vegada més actuen en clau catalana i a poc a poc deixen d’actuar en clau espanyola. —Això deu molestar el govern espanyol. —Efectivament. I la prova és la concentració que hi va haver davant el Palau de la Generalitat per condemnar els atacs de París, on hi eren presents les federacions més importants. Van actuar en clau catalana i jo ho celebro. Una cosa és l’estructura institucional que tenen, que per llei encara és espanyola. L’altra cosa és que a la pràctica els musulmans catalans veuen i viuen el procés d’aquí, com tots els altres ciutadans, i quan hi ha un fet actuen. I no sé si demanen permís, però a mi em fa la impressió que actuen directament.

Àngel Colom: ‘Són capaços d’inventar-se un GAL gihadista per ocupar militarment Catalunya’

Cinc presos i sis funcionaris de presons s’han contagiat del coronavirus 2019, segons que ha informat el Departament de Justícia. Entre els interns, tres estan ingressats a l’Hospital Penitenciari de Terrassa i dos més en hospitals de la xarxa pública. A més, hi ha trenta-sis casos en estudi. El primer cas conegut de la Covid-19 va transcendir el 14 de març a Brians 2. La setmana passada es va saber que la declarada culpable pel crim de la Guàrdia Urbana i interna a la presó de dones de Wad Ras, Rosa Peral, també havia estat infectada. D’altra banda, les presons catalanes han començat un pla pilot perquè els interns contactin per videoconferència amb els seus familiars mentre duren les mesures de confinament pel coronavirus. Les trucades es faran des dels ordinadors dels equipaments educatius de les presons. La prova es posa en marxa avui a la presó de Quatre Camins (La Roca del Vallès) amb els ordinadors de la biblioteca i amb un programa gratuït de fàcil instal·lació (jitsi meet), que permetrà comunicar amb els presos des de telèfons, tauletes i ordinadors de familiars amb una aplicació instal·lada amb l’ajuda de la conselleria.

Cinc presos i sis funcionaris de presons tenen el coronavirus al Principat

Allà on la terra frega el cel hi ha un país que, de mica en mica, es va situant en el punt de mira dels viatgers més aventurers. Les fotografies a les xarxes socials del Nepal acostumen a mostrar imatges de les increïbles muntanyes de l’Himàlaia, les més altes del món. El país s’ha convertit en la destinació per excel·lència dels amants de l’excursionisme i el senderisme. No obstant això, és un país amb moltes més coses a oferir. A part d’una geografia molt diversa i espectacular, a la regió també hi ha una gran varietat cultural, amb més de 120 minories ètniques. A més, s’hi pot trobar una gran mostra dels vestigis que recorden èpoques daurades i la importància del Nepal en dues de les religions més potents del món: el budisme i l’hinduisme. Moltes dones nepaleses vesteixen amb la roba i el maquillatge tradicionals. Després de dues setmanes recorrent el país sense descans, he pogut visitar algunes de les zones que reben més viatgers del Nepal. Aquest és un petit tast del país des de les seves principals atraccions turístiques, més enllà de les populars excursions per a contemplar els cims de l’Himàlaia. Katmandú La capital del país és una ciutat d’un milió d’habitants sense cap gratacel. La municipalitat continua recuperant-se del terrible terratrèmol del 2015, que va causar prop de 9.000 morts. Avui es poden veure feines de restauració a tota la ciutat, sobretot a les carreteres i en alguns edificis antics. Edifici de la plaça Durbar de Patan. Alguns dels monuments també van quedar afectats, com la plaça Durbar, que és considerada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. És un espai que va acollir els palaus reials de diferents reis i dinasties. Se sap que les primeres construccions es van fer al segle X, però després de tantes renovacions ja no queda ni una roca d’aquella època. De tota manera, les mostres arquitectòniques que es poden veure actualment continuen essent de les més boniques de tot el país, i les feines de reconstrucció que hi ha per tota la plaça són un recordatori de la força destructora que va tenir el sisme de fa quatre anys. L’stupa de Boudhanath és un santuari emblemàtic del budisme. La ciutat té altres atractius interessants, com l’stupa de Boudhanath, la més gran del món, i el temple dels micos, un santuari budista situat en un turó que s’ha convertit en la llar de desenes de primats. En definitiva, Katmandú ofereix un grapat interessant d’atractius culturals i és un lloc agradable i còmode per al turista, qui podrà trobar bona connexió a internet i electricitat la major part del temps. De tota manera, els qui vénen amb dies limitats, probablement preferiran passar poques nits a la capital i optaran per gaudir dels encants de les zones rurals del país. El parc natural de Chitwan Poques experiències han estat tan esgarrifoses i boniques en aquest viatge com la que vaig viure al parc nacional de Chitwan. Aquesta reserva natural va ser la primera de la història del Nepal, quan es va establir el 1973, i protegeix una gran quantitat de plantes i animals, alguns dels quals en perill d’extinció. Els visitants busquen topar-se amb algun rinoceront, un elefant o, fins i tot, algun tigre salvatge, però quan es tracta d’albiraments a la natura, la sort hi té un paper molt important, i molts tornen amb les mans buides. Un rinoceront d’una banya es refresca en un estanyol. Algunes opcions per a explorar el parc són desplaçar-se amb canoa a la recerca de cocodrils, amb un tot terreny pels diferents ecosistemes que s’apleguen l’un rere l’altre, o caminant en silenci entre la jungla. Havíem estat tres dies investigant pel parc i havíem tingut sort. A la col·lecció d’animals que havíem aconseguit trobar-nos hi havia prop d’una desena de rinoceronts d’una banya, en perill d’extinció, centenars de cérvols, porcs senglars i aus exòtiques. Un guia busca animals salvatges en una canoa al parc de Chitwan. Però el tercer dia, l’últim, vam topar-nos amb una bèstia única. Un ferotge tigre de bengala enfurismat ens va rugir de sobte des d’unes herbes altes al costat del camí. Tot i no veure’l de primer cop d’ull, la seva presència era innegable. El seu rugit era molt fort i esfereïdor, a escassos dos metres d’on ens trobàvem. Era clar que no li agradava haver-se ensopegat amb nosaltres. De sobte, va saltar d’entre les plantes. Era un meravellós mascle que estava clarament espantat. En veure’l tan a prop, fins i tot el guia es va esporuguir, i amb pressa va manar al conductor del tot terreny que reculés tan ràpidament com pogués. El tigre ens va perseguir durant uns segons, en un intent de fer-nos fora, i tal com havia aparegut es va esfumar enmig de la vegetació. L’única imatge enregistrada de l’encontre amb el tigre de bengala. Havíem estat uns afortunats. No tan sols havíem vist un animal extremadament difícil de clissar –tant que molts veïns no n’han entrellucat mai cap–, sinó que a més l’havíem tingut a escassos dos metres, enfadat, i tot s’havia quedat en un ensurt sensacional. Lumbini Segons els historiadors, l’últim Buda que hi ha hagut, Siddharta Gautama, va néixer en aquesta localitat del districte de Rupandehi. La seva mare va donar a llum quan anava a visitar un familiar. En el lloc on teòricament va passar, hi ha el temple de Maya Devi, que rep el nom de la mare del profeta. Gran part de les construccions que hi ha daten del segle III aC. Un clot en una pedra s’ha interpretat com la petjada d’un dels set passos que suposadament va fer Buda tot just després de néixer. El temple de Maya Devi es va edificar al voltant del lloc on suposadament va néixer Buda. El 2013 es va descobrir una capella de fusta que, segons els arqueòlegs, era del segle VI aC. És a dir, del mateix segle en què va viure Buda. Si això fos cert, aquestes serien les restes d’estructures budistes més antigues trobades fins ara. La ciutat s’ha convertit en un lloc de pelegrinatge per a budistes de tot el món. Per aquest motiu, organitzacions religioses de diferents països hi han fundat temples, imitant diferents estils segons el seu origen. Són especialment bonics els santuaris edificats pels alemanys i el dels birmans, que recorda les pagodes daurades que inunden el país. La pagoda daurada construïda pels birmans. També hi acudeixen milers d’hinduistes, atès que alguns fidels creuen que Buda era una encarnació del déu Vishnu. Tot i això, Lumbini difícilment es mereix més d’un dia de visita. Pokhara La ciutat de Pokhara, la segona més gran del país, s’ha convertit en un dels llocs més coneguts pels turistes estrangers. Des d’ací es poden començar moltes excursions de diversa durada i intensitat, com ara l’ascens fins al camp base de l’Annapurna, la desena muntanya més elevada del món. Per aquest motiu, la localitat està farcida de botigues de material d’excursionisme i agències que organitzen expedicions i activitats extremes pels voltants de la ciutat. De fet, Pokhara és considerada una de les capitals del turisme del sud d’Àsia. Un alció reposa a la branca d’un arbre. L’oferta turística s’organitza al voltant del llac de Phewa, una reserva d’aigua on es poden contractar romàntics viatges amb barca. En una illa s’hi troba el temple de Tal Barahi, el monument religiós més important de la ciutat. El llac de Phewa és una de les principals atraccions turístiques de Pokhara. Molts turistes opten per visitar la pagoda de la pau ubicada al cim del turó d’Anadu, però sens dubte una de les activitats estrelles és la d’enfilar-se fins a la muntanya de Sarangkot. Allà hi ha desenes de miradors en terrasses d’hotels i restaurants des d’on es pot contemplar com surt el sol per darrere de l’espectacular serra de l’Himàlaia. Des d’ací, en un dia clar, s’albira el conjunt de l’Annapurna, que s’enlaira per sobre dels 8.000 metres. L’Himàlaia es deixa veure entre els núvols des d’un mirador a Sarangkot. Tot i l’allau de turistes que rep la ciutat, Pokhara no perd l’encant i és un lloc brillant des d’on començar algunes de les desenes de rutes que s’endinsen cap a l’Himàlaia o per passejar per un assentament de refugiats tibetans que s’han exiliat de la Xina. Bandipur i Tansent Per als qui prefereixin la tranquil·litat d’una vila de muntanya, el Nepal és una font inacabable de possibles retirs. Milers de pobles s’estenen per les muntanyes on l’alçària encara permet de viure-hi. Bandipur i Tansent són dos dels exemples més accessibles i amb millor oferta turística. Un riu erosiona aquest terreny muntanyós. Tansent és construïda en una baixada eterna. Qualsevol casa és bona per a tenir una vista excel·lent de la resta del municipi i de la vall que s’estén als seus peus. Aquesta casa havia estat dels monarques de Magar, un antic regne que va provocar molts maldecaps als seus veïns durant la major part del mil·lenni passat. Bandipur, en canvi, és un poble que deu gran part del seu encant a l’arquitectura. Els cotxes no tenen accés a la majoria del territori, de manera que els carrers empedrats estan ocupats només pels vianants i pels gossos que viuen del menjar que sobra als veïns i visitants. Les cases, també de pedra, destaquen pels detalls de fusta a les finestres, portes, escales i a tots els mobles de les cases. Des d’ací es tenen, novament, unes vistes privilegiades a l’Himàlaia. Els carrers de Bandipur en un dia de pluja. Més que cims de neu eterna El Nepal és molt més que unes muntanyes oníriques. Disposa d’una inacabable oferta cultural i natural que sovint passa per alt als visitants que només cerquen aventures a cotes altes. El país vol desenvolupar-se més enllà de l’Himàlaia després del desastre natural del 2015, i veu en el turisme el pal de paller per a aconseguir-ho. L’any passat, va sobrepassar per primera vegada la xifra d’un milió de visitants, el doble que deu anys enrere. El govern s’ha marcat el 2020 com la data per a trencar tots els rècords de turisme i fer l’últim salt per a convertir-se en una potència mundial en aquest sector. Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’ —(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia —(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris —(3): Comprant cavalls a Mongòlia —(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia —(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades —(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia? —(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop —(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem —(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos —(10): L’autèntica religió d’Hong Kong —(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong —(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong —(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia —(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge? —(15): Un Nadal a la Cotxinxina —(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam —(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament —(18): Emboscada entre cocoters —(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet —(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic —(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola —(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin —(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia? —(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco —(25): Viatjar només caminant és una bogeria —(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural —(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals? —(28): Checkpoint 17 —(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà —(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563 —(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït —(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu —(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia? —(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill —(35): El turisme de motxilla conquereix Pai —(36): El sopar il·legal i el tercer ull —(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia —(38): Naypyidaw, l’estrafolària capital fantasma creada del no-res —(39): Quan un rei indi et convida al seu palau —(40): Els encants de la regió més plujosa del món —(41): Com dormir a l’aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?

El Nepal, més enllà de l’Himàlaia

JxCat es decanta pel no a Pedro Sánchez mentre que ERC es decanta per l’abstenció. La manca d’acord entre el PSOE i Podem ha complicat la posició dels diputats independentistes al congrés espanyol que defensaven un acostament a Sánchez. Si la investidura del president espanyol no té opcions de prosperar pel trencament de les negociacions entre el PSOE i Podem, els seus vots no seran decisius. Però encara hi ha marge temporal de maniobra. Dimarts serà la primera votació, i dijous la segona. Mentre Pablo Iglesias es declarava disposat a cedir més perquè hi hagués un govern espanyol de coalició, JxCat i ERC han descartat públicament el sí, però es bifurquen ara en dos posicionaments divergents, tot i que tornen a insistir que això no afectarà l’estabilitat del govern de la Generalitat, en espera de la sentència del Tribunal Suprem. A JxCat s’han multiplicat les veus perquè la decisió final sigui un no, mentre que Gabriel Rufián i Joan Tardà han bressolat l’abstenció d’ERC per a ‘intentar fer política’ i no blocar la revalidació de Sánchez. Divendres, JxCat tornarà a debatre quina opció pren en una reunió a la presó dels Lledoners dels diputats del congrés. Però Quim Torra i diputats del seu entorn, encapçalats per Laura Borràs, la cap de files a Madrid en absència de Jordi Sànchez, ja han marcat el camí cap al vot negatiu. En un article a La Vanguardia, Torra condicionava qualsevol suport a negociar el dret d’autodeterminació, cosa que el PSOE ha tornat a descartar, i Borràs i un grup de diputats de JxCat han promogut un document en què defensen que no es faciliti cap investidura ni es doni suport al govern espanyol en un context de repressió i de negociació del dret d’autodeterminació. Entre els promotors hi ha, a més de Borràs, el diputat del congrés espanyol Jaume Alonso-Cuevillas, i diputats del parlament com ara Josep Costa, Francesc de Dalmases, Aurora Madaula, Salwa el Gharbi, Pep Puig i Pep Riera. Aquest grup d’independents es va mobilitzar després del malestar intern que va generar a JxCat l’acord amb el PSC a la Diputació de Barcelona i altres acords municipals amb els partits del 155, que reclamen que siguin revocats. Després d’això, proposen de ‘millorar els mecanismes de presa de decisions de JxCat, incrementant la transparència i el retiment de comptes’ a tot l’espai polític. Pretenen d’impulsar un ‘moviment obert’ i expressen la seva preocupació per la deriva de l’independentisme des de l’intent fallit d’investidura de Carles Puigdemont. El posicionament dels presos polítics de JxCat amb la investidura de Sánchez, a més, tampoc no és monolítica, segons fonts coneixedores de les converses a JxCat. Encara que els presos van subscriure una carta on optaven per l’abstenció, la manca d’acord entre el PSOE i Podem podria fer que reconsideressin el seu parer. Puigdemont sembla que és partidari del no, si no hi ha una negociació amb contrapartides, i a hores d’ara no hi és. L’únic diputat de JxCat al congrés arrenglerat amb el sector moderat del PDECat és Sergi Miquel. ERC encara ha de formalitzar la decisió, però Rufián ja ha donat pràcticament per descartat el sí, tenint en compte que no hi ha hagut negociacions per a fer-lo possible. ‘Optem pel no blocatge. Ara, entenem que el sí és una opció molt remota’, ha dit. Rufián ja havia fet una crida a la ‘responsabilitat’ del PSOE i a Podem perquè no s’aixequessin de la taula de negociació fins a l’últim minut, i també es va posicionar quan Podem va fer pública la consulta interna que tant ha molestat Sánchez. ‘Tensar la situació fins a la convocatòria de noves eleccions seria un dels majors errors de l’esquerra’, va dir dissabte. La seva veu no és l’única a ERC que ha defensat públicament de facilitar la investidura al PSOE. Joan Tardà, ex-cap de files del partit al congrés espanyol, es mostrava convençut que la societat catalana premiaria qui prioritzés ‘la conquesta d’un escenari de futur de diàleg sense condicions’, una negociació que només veu possible que comenci ‘amb el no blocatge’ i amb la voluntat de cercar una solució que compti amb les demandes dels independentistes i dels qui no ho són. Rufián diu que l’executiva d’ERC decidirà divendres la posició definitiva, però fonts del partit expliquen que encara no han fixat el format ni la data de la reunió. Els efectes sobre el govern Després de la crisi que va obrir el pacte entre JxCat i el PSC a la Diputació de Barcelona, JxCat i ERC pretenen d’aïllar el govern del possible vot discrepant a la investidura de Sánchez. Dimarts, la portaveu de l’executiu, Meritxell Budó, va circumscriure la decisió a les formacions polítiques mentre garantia la ‘neutralitat’ del govern. Però l’endemà, Torra defensava el vot contrari a la investidura. El vice-president del govern, Pere Aragonès, va atribuir el pronunciament de Torra al debat intern de JxCat i va recordar que seria ERC qui fixés la seva posició, tot i que considerava que seria millor si coincidien en el vot. El govern ja va esquivar en la reunió de dilluns la crisi oberta a la diputació, després de la reclamació pública d’ERC a Torra de compartir la decisió sobre la possible convocatòria d’eleccions, encara que la facultat sigui una prerrogativa del president de la Generalitat. Si Pedro Sánchez no és investit president la setmana vinent, ERC i JxCat poden tenir més complicat de justificar una abstenció al setembre, davant la proximitat de la sentència del Tribunal Suprem i el trasllat dels presos polítics a Madrid.

Entre el no i l’abstenció: els càlculs de l’independentisme amb la investidura de Sánchez

La batllessa de Barcelona i candidata de Barcelona en Comú (BComú), Ada Colau, ha inagurat la pre-campanya electoral fent un retret a PSC i ERC, els quals acusa de ‘fer el joc a la dreta’ que per a ella representen les candidatures de Manuel Valls i Elsa Artadi. ‘Tots estan disposats a ajuntar-se contra natura només per fer fora aquest govern’, ha dit. Colau demana a PSC i Esquerra ‘altura de mires’ davant l’auge de l’extrema dreta i els insta a cercar aliances després del 26-M per impulsar polítiques d’esquerres en un moment ‘greu’ en què, segons ella, són més necessàries que mai. Ada Colau ha tornat a l’espai on el 2014 ja va presentar la candidatura que la dugué a la batllia de Barcelona l’any següent: les Cotxeres de Sants. Hi han assistit més d’un miler de persones. La candidata ha fet balanç de les principals polítiques socials impulsades aquests darrers quatre anys i ha tornat a reclamar el suport popular ‘sense famílies de poder ni elits econòmiques’. També ha dit que aquestes eleccions seran especialment dures per a la candidatura: ‘Van per nosaltres perquè impulsem polítiques valentes que posen la gent com a única prioritat’, ha dit. No ha estalviat retrets a PSC, ERC, PDECat i Cs, que segons ella no tenen cap més projecte que ‘fer fora Colau i la gent comuna’ de les institucions. Ha estat especialment crítica amb les forces d’esquerres i els ha demanat d’abandonar la batalla partidista. ‘M’entristeix de veure com partits d’esquerres com el PSC i ERC fan el mateix joc que Cs i Convergència. Ara dec ser una de les principals fonts de consens del país’, ha ironitzat. A Artadi li ha retret que volgués defensar polítiques municipalistes quan, segons ella, al govern de Catalunya no ha fet res per la ciutat.

Colau retreu a PSC i ERC que facin el joc a la dreta per desgastar els comuns

La diputada del PP al Parlament de Catalunya Andrea Levy serà la número sis per Madrid a la candidatura que encapçala Pablo Casado per a les eleccions espanyoles. A més, també serà la número dos a l’ajuntament de Madrid a la llista de José Luis Martínez Almeida. Segons que ha informat el PP a Efe, per ara mantindrà l’acta de diputada al Parlament de Catalunya i participarà en el ple del 3 i 4 d’abril. Levy encara no ha comunicat al partit si planeja deixar l’escó per participar en la campanya electoral madrilenya o si, per contra, esperarà fins passats els comicis. En qualsevol cas, l’actual vice-secretària d’Estudis i Programes del PP haurà d’abandonar el parlament per poder ocupar un escó al congrés espanyol, ja que l’article 67 de la constitució espanyola estableix que no es pot tenir les dues actes de diputada. Levy serà la sisena en la candidatura que encapçala Casado i que segueixen Adolfo Suárez Illana com dos, Edurne Uriarte en el tercer lloc, Daniel Lacalle com a quart lloc i Ana Beltrán en la cinquena plaça. La popular va arribar a la direcció nacional del PP de la mà de Mariano Rajoy el 2015 i un any més tard, Pablo Casado la va conservar en el càrrec després d’haver estat escollit president del PP.

Levy canvia el parlament pel congrés espanyol i l’ajuntament de Madrid

El president de Cecot, Antoni Abad, ha assegurat avui que manté la seva intenció de presentar una candidatura per a presidir Foment del Treball, tot i que les dues entitats estiguin en un procés de diàleg per considerar l’estatus de la patronal vallesana dins l’organisme. En una roda de premsa, Abad ha assenyalat que ‘una cosa no té a veure amb l’altra’, i ha subratllat que l’interès de Cecot és tenir un Foment del Treball que sigui més pròxim a la seva base, recordant que és una organització confederal. El mandatari de Cecot, amb seu a Terrassa, vol un model ‘més proactiu i més pròxim a aquesta base i que defensi els interessos del teixit empresarial’, uns requisits que ha definit com a capitals. Sobre l’estat de la negociació entre Cecot i Foment del Treball, Abad ha dit que després de Reis ha de començar el diàleg, però que ara com ara ‘no hi ha res’ de l’expulsió de l’organisme que presideix, i ha apuntat que el novembre del 2015 ja es va obrir un expedient, al qual es va respondre a tot i es va tancar. Abad ha manifestat que ‘si s’han d’ajustar coses, puntualment es farà’, però ha remarcat la necessitat que les dues parts facilitin l’entesa, i ha destacat la bona relació que té amb l’actual president de Foment, Joaquim Gay de Montellà. Carrega contra el govern espanyol En la mateixa roda, Abad ha fet un balanç de l’any i ha carregat durament contra ‘l’allau’ de reformes fiscals que fa el govern espanyol en els seus ‘divendres frenètics’, en al·lusió a la reunió setmanal del Consell de Ministres. Segons Abad, la darrera reforma de l’impost de societats que obliga les grans empreses a l’avançament del pagament fraccionat d’aquest tribut és ‘abusiu’ i ‘anticonstitucional’. És per això que des de la Cecot es facilitarà les eines necessàries a les empreses que vulguin plantejar un contenciós i estudiarà interposar un recurs d’empara per demanar la anticonstitucionalitat de la norma. Al mateix temps, Abad considera una ‘barbaritat’ el nou sistema d’informació integrada amb l’Hisenda espanyola i ha avisat de les conseqüències que pot tenir per a les petites empreses. ‘Al ministeri només li falta obligar a posar-nos un xip com tenen els animals de companyia’, ha afegit.

Antoni Abad manté la intenció de presidir Foment del Treball malgrat l’amenaça d’expulsió

Últimes hores del judici contra Francesc Homs al Tribunal Suprem espanyol. L’acusat ha arribat acompanyat de Joan Tardà i més diputats del congrés espanyol. Tots tres dies s’ha vist tranquil, conscient de quin és el terreny de joc. Set magistrats del Suprem formen el tribunal que redactarà la sentència. El fiscal del tribunal, Javier Moreno Verdejo, demana nou anys d’inhabilitació pels delictes de desobediència i prevaricació per no haver fet cas de la providència de Tribunal Constitucional que ordenava d’aturar el procés participatiu del 9-N. La sessió d’avui ha començat amb la presentació de la prova pericial dels dos guàrdies civils que van fer l’informe sobre la web i les aplicacions informàtiques utilitzades el 9-N. Un informe elaborat per encàrrec de la fiscalia. Són dos agents del grup dedicat a la delinqüència informàtica destinats a Catalunya. Expliquen que al DVD que els va arribar hi havia set arxius per a quatre mòduls (o aplicacions concretes). Aquests quatre mòduls eren els que permetien de comprovar on s’havia d’anar a votar segons el cognom i l’adreça, el d’apuntar-se com a voluntari, el del registre de participants a les votacions i el de consolidació de resultats. Els dos agents han explicat que en alguns d’aquests mòduls hi havia imatges del logotip de la Generalitat i enllaços a les webs de presidència i del govern. També han explicat que en el codi dels mòduls van trobar una referència perquè en cas d’error als programes es truqués al 012 (informació de la Generalitat). I han afegit que alguns mòduls feien servir magatzems de dades allotjades a les webs de Gencat.cat i del Centre de Telecomunicacions de Catalunya (CTTI). Segons els agents, sense aquests magatzems de dades i informacions allotjades a webs de la Generalitat els mòduls no funcionarien. El fiscal ha volgut remarcar en aquest punt que això demostra la participació del govern també en el dia de la votació i en el recompte. El fiscal també ha volgut que els agents expliquessin les metadades que van trobar en els fitxers analitzats. Les dades d’aquests fitxers van permetre als agents de comprovar que els fitxers havien estat modificats els dies 4, 7 i 9 de novembre i 10 de desembre. El fiscal també ha demanat si el gestor de la pàgina web hauria pogut eliminar la web. Els agents han dit que en un o dos dies s’hauria pogut eliminar completament la web. També han explicat que si algú hagués duplicat la web oficial tampoc no hauria pogut fer-la interactiva, sinó estàtica. Tanmateix, els agents han reconegut que no van comprovar si hi havia duplicats de la pàgina web penjats a internet. Per acabar, han dit que encara avui és activa la web del procés participatiu. Eva Labarta, l’advocada d’Homs, ha demanat als agents si podien demostrar i certificar que els fitxers analitzats no havien estat modificats abans de ser lliurats. Els agents han dit que tan sols podien assegurar que no s’havien modificat des del moment que van restar sota la seva custòdia. Tampoc no han pogut assegurar que els fitxers analitzats fossin la versió definitiva que es va utilitzar. Labarta ha demanat si el 9 de novembre s’havia fet cap anàlisi pericial de la web i dels fitxers. Per tant, els fitxers analitzats haurien pogut ser modificats per algú amb capacitats tècniques per a fer-ho. Labarta ha aconseguit que els agents reconeguessin que no podien certificar que les dades analitzades en el seu informe fossin les definitives. Fins ahir van desfilar per l’audiència pública els testimonis citats per l’acusació i la defensa. Les parts van mirar de conduir els interrogatoris per a reforçar les seves estratègies. El fiscal va fer per manera de demostrar que després del 4 de novembre (data de la providència del TC) s’havien continuat fent preparatius de la consulta sota la batuta de la Generalitat. En canvi, la defensa va mirar de demostrar que tot ja s’havia encarrilat i restava a les mans dels voluntaris i que el govern no va obtenir la resposta al seu recurs d’aclariment al TC. Ací podeu consultar totes les cròniques detallades del judici contra Homs: El fiscal manté la petició de 9 anys d’inhabilitació per Homs: ‘El govern de Catalunya va desafiar la legalitat’ (dimecres migdia) La defensa d’Homs desmunta les proves pericials informàtiques de la Guàrdia Civil (dimecres al matí) Xoc dialèctic de Viver Pi-Sunyer i Lamarca amb el fiscal i el tribunal del Suprem (dimarts a la tarda) Artur Mas al Suprem: ‘En democràcia, el vot de la gent és el primer; almenys per mi’ (dimarts a la tarda) El fiscal aconsegueix suscitar dubtes sobre l’ús del padró pel 9-N (dimarts al matí) El fiscal topa amb els primers testimonis en el judici contra Homs (dilluns a la tarda) Homs planta cara al fiscal del Suprem: ‘Assumeixo tots els fets que m’imputa i més’ (dilluns a migdia) Matí de contrasts dins i fora del Tribunal Suprem (dilluns a primera hora) Amb tren cap al Suprem per a un judici d’estat (espanyol) (diumenge al vespre)

La defensa d’Homs desmunta les proves pericials informàtiques de la Guàrdia Civil

Desenes de ciutats a tot el món celebren avui el dia internacional per la defensa de Rojava –com s’anomena el Kurdistan occidental– que a principi d’octubre va ser envaït per Turquia. Entre les convocatòries hi havia la de Barcelona, que avui a migdia ha acollit una manifestació solidària. Rere una pancarta amb el lema ‘Si el món no atura la guerra, aturem el món’, els manifestants han cridat consignes com ara ‘Visca la lluita del poble kurd’ i ‘Aquí, com a Rojava, la lluita no s’acaba’. La marxa ha arribat a la Sagrada Família, on s’ha ocupat la botiga del Barça, ‘pel vincle amb la màquina de guerra d’Erdogan’. ‘Això que passa és un genocidi. L’OTAN utilitza bandes gihadistes, fòsfor blanc. Qui és el terrorista aquí?’, ha denunciat una manifestant que ha llegit un comunicat. Visca la lluita del poble kurd!No passarà el feixisme d'Erdogan!#RiseUp4Rojava #WomenDefendRojava pic.twitter.com/fj7rsmdHSF — Azadî Plataforma #Riseup4Rojava (@AzadiPlataforma) November 2, 2019 Lluitarem i resistirem amb la mateixa alegria i amor per la vida que les nostres camarades kurdes!#Riseup4Rojava#WomenDefendRojava pic.twitter.com/VgXMqgwveM — Azadî Plataforma #Riseup4Rojava (@AzadiPlataforma) November 2, 2019 Serê Kaniyê, el nou genocidi kurd

Manifestació a Barcelona en solidaritat amb el Kurdistan occidental

La guerra del 1936-39 va deixar el país destrossat i ple de cicatrius. Milers de morts van desaparèixer en lleres de rius, camps i cunetes. Durant anys, la dictadura va continuar acarnissant-se amb el bàndol derrotat. Més terra, silenci i oblit. Més desapareguts. Es calcula que als Països Catalans hi ha més de 730 fosses que contenen unes 16.000 víctimes. Ara que es compleixen 80 anys de l’inici de la guerra analitzem com afronten les cicatrius Catalunya, les Illes i el País Valencià. Catalunya: Una llei de fosses pionera, però poc desenvolupada El 2009, el Parlament de Catalunya va aprovar una llei de fosses —sense el suport del PP i C’s— que permet les exhumacions i la identificació dels desapareguts. L’obertura de fosses es pot fer a petició de familiars, d’ajuntaments o entitats memorialistes. A més, la mateixa Generalitat pot actuar d’ofici. Després l’aprovació, el conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, va dir que es feia ‘justícia històrica’ i que ‘aquesta llei és una contribució a la conciliació i al reforçament de la convivència i la democràcia. ‘La llei de fosses va ser pionera als Països Catalans’, afirma la directora general de Relacions Institucionals, Carme García. Però d’ençà de l’entrada en vigor ‘no s’ha desenvolupat com calia o amb la rapidesa necessària’. En aquest sentit, el govern actual vol posar el tema ‘sobre la taula’ perquè les exhumacions i la identificació dels desapareguts són ‘la gran assignatura pendent’. Per primera vegada, el govern prendrà la iniciativa i procedirà d’ofici. El departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència dirigirà les actuacions coordinant-se amb els departaments de Justícia i Sanitat. La conselleria de Raül Romeva ja té llesta una planificació de les excavacions prioritàries per l’any vinent que no es farà pública fins que les negociacions del pressupost estiguin encarades. ‘A finals de desembre o principis de gener’, segons García. Però no seria estrany que els esforços es focalitzessin a les Terres de l’Ebre i el Pirineu, on es troben la majoria de fosses i ja s’han fet algunes actuacions enguany. De totes maneres, la pròrroga pressupostària ha restringit molt el marge de maniobra en memòria històrica, ja que s’ha perdut un increment del 36% dels fons. El conseller Raül Romeva participant en un homenatge a les víctimes de la batalla de l’Ebre En paral·lel, s’ha endegat el projecte d’identificació genètica. Prop de 5.000 familiars de desapareguts, després d’apuntar-se a un registre oficial, seran citats per donar mostres d’ADN. Posteriorment, aquesta informació serà creuada amb les dades genètiques de les restes exhumades. D’aquesta manera, substituirà el Banc d’ADN de la Universitat de Barcelona que feia cinc anys que recollia mostres de familiars pel seu compte. A Catalunya es té constància de l’existència de gairebé 380 fosses, però no es descarta que se’n descobreixin de noves. Es creu que el nombre de desapareguts ronda els 5.000. Fins ara s’ha confirmat que 159 fosses contenen restes humanes. D’ençà del final de la dictadura només se n’han exhumat una vintena. Les Illes: Porreres, el principi El 2 de novembre, un equip d’arqueòlegs va començar l’exhumació de la fossa de Porreres (Pla de Mallorca). En pocs dies es van recuperar quaranta cossos del centenar que s’estima que hi són enterrats. La presidenta de les Illes, Francina Armengol, va visitar les excavacions i va afirmar que el govern cercava ‘reparar i recuperar la dignitat de les víctimes’. La presidenta Francina Armengol i membres del govern visitant Porreres L’exhumació de Porreres és produeix després de l’aprovació de l’anomenada Llei de recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme. El text es va aprovar amb una unanimitat històrica. La diputada de Més Mallorca i impulsora de la llei, Margalida Capellà, explica que el consens es va aconseguir perquè es van ‘desmuntar mites i tabús’, però també perquè es van separar les fosses i la identificació dels desapareguts d’una regulació específica sobre memòria històrica. Capellà assegura que la situació de les Illes no es pot comparar amb Catalunya o el País Valencià, ja que no van ser escenari de grans batalles durant la guerra del 1936-39. Es té constància d’unes 56 fosses, la majoria a Mallorca, amb uns 2000 desapareguts. Unes xifres que permeten ‘assumir-ne la despesa’. ‘La llei contempla que el govern té competència per localitzar les fosses, senyalitzar-les, dignificar-les i exhumar-les, si és possible’, afirma la diputada. En cas de no poder-se fer l’exhumació, el consell insular haurà de protegir la fossa com a patrimoni històric. ‘No partim de zero, l’Associació Històrica de Mallorca i el Fòrum per la Memòria Històrica d’Eivissa i Formentera porten més de deu fent feina ’, afirma Capellà. Ambdues entitats, per encàrrec del govern de Francesc Antich (PSIB, 2007 – 2011), van fer un mapa de fosses i un registre genètic dels familiars de les víctimes. Per desgràcia, el retorn del PP el 2011 va congelar el projecte. El pla d’actuació amb les fosses el decideix una comissió tècnica amb representants de la conselleria de Transparència, Cultura i Esports, d’ajuntaments, de cada consell insular, de les associacions memorialistes i experts. En un començament no es preveien excavacions fins a l’any vinent, però a l’agost la comissió va considerar urgent obrir Porreres, on l’Associació Històrica de Mallorca ja havia fet. Els treballs s’han finançat amb una subvenció de 95.000 euros, però en el pressupost del 2017 s’inclourà una partida concreta. País Valencià: El Pacte del Botànic, una segona oportunitat El 25 de març del 2015, EUPV va presentar a les Corts una proposició de llei per a la recuperació de la memòria democràtica valenciana que incloïa un apartat sobre exhumació de fosses i identificació. El text va aconseguir el suport de Compromís i el PSPV, però no va ser suficient. El PP va fer valer la seva majoria absoluta per tombar-la. El diputat popular que va defensar el no a la llei, Fernando Giner Giner, ex-membre de la Falange Autèntica, va assegurar que la llei era ‘innecessària’ i que ‘no venia al cas’. La derrota electoral del PP i la signatura del Pacte del Botànic han permès recuperar el projecte. A diferència de Catalunya i les Illes, que han fet lleis de fosses independents, la Generalitat valenciana ha elaborat un avantprojecte de llei que engloba tots els aspectes de la memòria històrica. Si no hi ha sobresalts, l’anomenada Llei de Memòria Democràtica i per la Convivència entrarà en vigor a mitjans de l’any vinent. Ximo Puig i Mònica Oltra en un homenatge als empresonats a Sant Miquel dels Reis durant la dictadura Segons va informar la setmana passada la consellera de Justícia i Reformes Democràtiques, Gabriela Bravo, el text preveu una partida de 4,48 milions d’euros per l’exhumació de fosses. Es calcula que la delimitació, verificació i exhumació de cada una costarà uns 18.000 euros. Bravo també va informar que l’administració actuarà a través del futur Institut de la Memòria a petició de les entitats memorialistes o les famílies afectades, però no ho farà pas d’ofici. A més de les tasques de recuperació i d’identificació, la norma consagra el dret de les víctimes que es faci justícia i, per tant, les obligacions de les institucions per prendre les mesures necessàries perquè els crims i les violacions dels Drets Humans no quedin impunes. Un aspecte que també empara la llei de les Illes, però no la versió catalana que només esmenta ‘el dret de la societat a conèixer la veritat’ en els casos de vulneracions dels Drets Humans. Al País Valencià el Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica (GRMH) ha documentat l’existència d’unes 300 fosses on es creu que hi hauria uns 10000 desapareguts. De totes maneres, no es descarta que el nombre de fosses sigui més elevat, sobretot a la zona de Castelló, on durant la guerra del 1936-39 hi va haver combats importants. Fins ara només s’ha intervingut en onze fosses.

Setze mil republicans, encara en fosses comunes arreu dels Països Catalans

Quan el jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena va fer pública la sentència contra els presos polítics el 14 d’octubre, va enviar-ne una còpia al president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), a qui ja havia elevat una qüestió prejudicial sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. L’enviament anava acompanyat d’una carta en què li deia que la qüestió prejudicial continuava ‘mantenint el seu interès i vigència per a aquest Tribunal Suprem’. Marchena afegia que el que determinés el TJUE tindria ‘eficàcia’ independentment de la situació de presó preventiva o de pena que afectés Junqueras. Precisament, el vice-president primer del parlament i membre de JxCat, Josep Costa, ha recuperat la carta per a rebatre tots aquells que argumenten que independentment del que digui Luxemburg, Junqueras no ha de ser alliberat perquè ja ha estat condemnat. Tots aquells que diuen que @junqueras no ha de ser alliberat perquè ja no és un pres preventiu, deuen haver oblidat aquesta carta de Marchena al TJUE, no?El TS va deixar per escrit que acataria la decisió tot i haver dictat la condemna. Com és que encara no l'han alliberat? pic.twitter.com/XrLdKcXIsh — Josep Costa🎗 (@josepcosta) December 29, 2019 Cal recordar que la sentència del TJUE no especifica si el Suprem hauria d’alliberar Junqueras, sinó que haurà de ser el tribunal presidit per Marchena que haurà de prendre una decisió que s’ajusti al criteri fixat per Luxemburg. Per a decidir, però, és pendent que li arribi el posicionament de l’advocacia de l’estat, que té de termini fins al 2 de gener per a pronunciar-se.

Josep Costa recorda a la xarxa la carta de Marchena en què es comprometia a acatar el TJUE

El conseller Carles Mundó ja és a Madrid per a assistir demà a l’inici del judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. Mundó, juntament amb Meritxell Borràs i Santi Vila, és l’únic acusat en llibertat provisional. Tots tres seran jutjats per malversació i desobediència i s’enfronten a una petició de penes de set anys de presó. ‘Cap sentència podrà resoldre mai una qüestió política. Urnes, vots, diàleg i pacte són sempre la solució’, ha escrit a Twitter una volta ha arribat a Madrid. Arribo a Madrid, a poques hores de començar el judici de l’1-O. Cap sentència podrà resoldre mai una qüestió política. Urnes, vots, diàleg i pacte són sempre la solució. pic.twitter.com/XWdLD3WKkY — Carles Mundó 🎗 (@CarlesMundo) February 11, 2019

Mundó, poques hores abans del judici: ‘Cap sentència no podrà resoldre mai una qüestió política’

El secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) es reuneix avui per acordar una proposta de llista electoral del 27-S que negociarà amb les altres entitats sobiranistes i amb CDC, ERC i la CUP. Els actors d’aquesta negociació van exposant les preferències i sembla que hi ha possibilitat d’acord. La negociació no s’hauria d’allargar gaire, perquè el compte enrere cap a les eleccions ja ha començat. Tot i la pressió, l’aire que es respira sembla més net que no pas fa mig any. El president de l’ANC, Jordi Sànchez, també ho veu així: tot plegat ha fet un tomb, aquestes últimes setmanes. ‘El procés reviu’, diu Sànchez en aquesta entrevista de VilaWeb. —El to que percebeu en els partits és positiu? Hi ha voluntat d’entesa? —Sí. Hi ha complicitat de tothom, majoritàriament centrada en CDC, ERC i Òmnium, l’AMI i nosaltres per arribar a un acord. Lògicament, cadascú posa l’accent en allò que creu que més pot beneficiar el procés, però es veu la necessitat de fer-ho i de fer-ho de pressa. —I la CUP? Manté una distància? —La CUP no n’ha estat al marge; ha estat informada de tot el procés. Hi hem tingut unes quantes reunions, i ahir mateix en vam tenir una d’informativa, com amb els altres partits. N’estan perfectament al corrent, i els hem demanat l’opinió. Són un actor més, important, i esperem que quan els formulem una invitació ens puguin donar resposta. No hi ha un tracte diferenciat entre la CUP i CDC i ERC. La CUP veu molt clar que com més plebiscitàries sigui les eleccions, com més plebiscitàries les faci la fórmula que trobem, més fàcil serà la seva vinculació i la seva complicitat. —Això ho veieu més bé que no pas fa dues setmanes? —Sí, clarament. Per una banda, tenim els resultats de la consulta als socis de l’ANC amb una participació molt gran i amb un mandat inequívoc perquè cerquem les complicitats i els treballs de confluència i d’unitat. I, per una altra, tenim un espai en què tant CDC com ERC manifesten la voluntat de trobar fórmules en la cerca d’aquesta confluència. I en tot aquest procés es detecta molt clarament que en determinats sectors agafa de nou la il·lusió, i es veu d’alguna manera un futur molt més engrescador. Tot això ens permet d’afirmar que avui estem millor que no pas fa quinze dies. Segur. El procés torna a tenir vida. —Aquests indicis d’engrescament són els que van empenyent els partits a moure’s, a dir ‘posem-nos-hi’? —Són diverses coses. És clar que hi ha la proximitat del 27-S, que fa que tothom es tregui la son de les orelles i que prengui consciència que ja no podem badar més. Després, el convenciment que calia tornar a fer alguna cosa per recuperar la situació d’excepcionalitat que volem donar al 27-S, després d’aquest període de to baix, poc èpic i de massa normalitat, que matava l’excepcionalitat que requereix la voluntat de convertir les eleccions en plebiscitàries. I el fet que hi hagués un emplaçament directe del president de la Generalitat a les entitats, i que les entitats assumíssim aquest repte i comencéssim a treballar amb espais compartits, i ho féssim donant veu al soci… Tot això ha anat perfilant la posició actual dels partits. 'Caldrà trobar fórmules imaginatives. Les vam trobar el 9-N i les trobarem el 27-S, que ningú no en dubti.' —La qüestió ara és quina fórmula s’acaba trobant. Vosaltres acordareu avui una proposta en la reunió del secretariat. —Sí, treballarem amb una proposta de geometria variable tant en contingut com en solucions en diversos àmbits i, a partir d’aquí, un cop el secretariat ho hagi aprovat, i de manera discreta, començarem a teixir els acords. Això serà una feina d’anar embastant aquest vestit que necessitem com a proposta electoral per a guanyar el 27-S. Utilitzarem tots els espais necessaris, des de reunions bilaterals fins a multilaterals, formals, informals… Per forjar complicitats i arribar a un acord que avui veiem més possible que no fa tres setmanes. —Sí que heu apuntat des de l’ANC algunes preferències per la fórmula. Dieu ‘com menys llistes, millor’. Preferiu una sola llista, doncs. —No m’inclino per cap opció. Tu has dit la fórmula que hem utilitzat, i que mantinc: com menys llistes, millor. És a dir, una seria ideal; dues, millor que no tres; i tres, millor que no quatre. Treballarem en aquest sentit. La proposta l’haurem d’acordar en el secretariat d’avui. Hem de pensar també en els aspectes programàtics, en els primers passos a fer i en la manera com ens visualitzem amb aquesta voluntat plebiscitària, i caldrà trobar fórmules imaginatives. Les vam trobar el 9-N i les trobarem el 27-S, que ningú no en dubti. —Sembla possible d’arribar a un terreny comú. El gran punt a resoldre és si hi ha d’haver polítics a la llista unitària? —És un dels punts, sí. Però no pas l’únic. Aquest debat no és gaire allunyat del que tenim des del primer dia: la diferència sobre la confluència de llistes del mes de novembre i el que hi ha ara és de cent vuitanta graus. En aquell moment, Artur Mas va proposar inicialment una confluència de partits. Ara aquest debat no s’ha reobert; el que tenim és un encapçalament de la societat civil a través del suport de les entitats, i ara es matisa quina hauria de ser la presència dels partits. —Vós éreu partidari de no prescindir de l’actiu que signifiquen els representants polítics. —No, van ser unes declaracions a Catalunya Ràdio que se’m van adjudicar sense que jo ho hagués fet. La presentadora acabava de parlar amb Muriel Casals, que havia explicat la proposta que no hi hagués polítics en actiu i que la presidència de la Generalitat fos similar a la que hi ha a la República Italiana, amb unes funcions reduïdes… I després em va tornar a demanar com ho veia jo, i vaig respondre que d’això, a l’ANC, no n’havíem parlat encara, però que jo creia que la fórmula que acabem trobant inequívocament hauria de sumar, amb voluntat d’inclusió, totes les persones i partits que creiem que poden aportar-hi coses. Vaig dir això. No vaig dir pas que hi hagués d’haver partits, ni persones de partits, perquè és un tema del qual hem d’acabar de parlar. —La gent que formi part de la llista també pot atorgar caràcter excepcional, plebiscitari, al 27-S. Anem cap a una llista on els polítics o bé no hi siguin o hi tinguin un paper més secundari? —Aquesta és una opció, que ja va proposar en primera instància Òmnium. I es valorarà. És una opció més que serà damunt la taula i veurem el suport que pot anar rebent. És una hipòtesi, no pas l’única, i té coherència. —Sospeseu la possibilitat de fer la llista amb personalitats de renom internacional? —Quan cerques la transversalitat i la màxima confluència és clar que poc o molt has d’enriquir l’oferta que prové dels partits i has d’anar a buscar en el camp de la societat civil la pluralitat de persones de renom, les habilitats individuals de cadascú, la seva solvència, el reconeixement internacional, la projecció… I d’aquesta combinació de tantes coses que diversa gent pot aportar, cal que puguem fer-ne una llista guanyadora. I aquí hem de tenir capacitat de sumar, i de fer una llista netament inclusiva i que representi un canvi. Hem de buscar tota aquesta síntesi, que quan el ciutadà vegi què té davant com a oferta per al 27-S hi trobi una oferta netament guanyadora. Que digui: ‘M’agrada, ens porta al canvi, a construir un país nou. Volia trobar això i ho votaré.’

Jordi Sánchez: ‘Avui estem millor, el procés torna a tenir vida’

Entrevistar el president Carles Puigdemont a Brussel·les et dóna una dimensió diferent del moment polític que vivim. Eixampla visió, no solament per les coses que diu i el gruix d’informació que garbella, sinó per tot allò que es mou al seu entorn. La realitat del president a l’exili es materialitza lluny dels estereotips que tenim al cap, cada dia fa un acte de campanya, reunions… És aquí i és allà. La duresa de l’allunyament forçat i el que comporta hi és present, però es fa molt latent el combat del país. Les persones que ens trobem, que no són poques, són allà per una fidelitat al país, a la persona, i també per aquestes ganes de revertir la repressió. Hi ha el secretisme generat per la seguretat necessària, però això passa a ser una anècdota en comparació amb aquest aire que es respira. És un aire efervescent, ple de sentiment de resistència i d’esperança. Embolcallat per la tecnologia, fa un efecte multiplicador i configura una nació virtual que té la virtut de ser més real que allò tangible. Ningú no la pot empresonar i té l’adn del futur. —Fa tres mesos, gairebé exactes, fèiem una entrevista al Palau de la Generalitat. Us havíeu imaginat aquesta situació que vivim? —No en les circumstàncies concretes, però en el Consell Executiu sí que ens ho preguntàvem molt sovint. Era en el ventall de conseqüències de la reacció de l’estat que teníem sobre la taula. Sabíem que una podia ser que el govern fos a l’exili o empresonat. —O sigui, que els qui potser no ho havíem imaginat amb aquesta duresa érem la ciutadania… —Els consellers i les conselleres sabíem que, en funció de la resposta de l’estat, hi havia una amenaça seriosa de penes de presó i exili. També és cert que confiàvem que s’hauria d’imposar la raó democràtica. No l’hem de perdre mai, aquesta confiança. —Què va passar el 10 d’octubre perquè la República fos suspesa? —A mi se’m va dir explícitament que si deixàvem la declaració unilateral inefectiva, aleshores s’obriria un diàleg. —Qui? —Algú ho va dir públicament i algú m’ho va dir privadament, era gent autoritzada a dir-m’ho. Jo havia de partir de la relació de confiança i de bona fe que ha de presidir les relacions entre governs, sobretot si es vol una resolució adequada del conflicte. Per mi, l’obertura d’un diàleg valia la pena, hauria significat el reconeixement de l’1 d’octubre, un reconeixement d’un problema polític sobre el qual podíem construir moltes coses. —Va ser un error suspendre-la? —No em retrec gens d’haver donat una oportunitat a això. Després, no es va obrir el diàleg i es va demostrar que no era una voluntat sincera. —Ho van fer per guanyar marge de maniobra? —Segurament. Era imprescindible que hi hagués un diàleg amb l’estat espanyol de reconeixement del problema i va passar exactament el contrari. Ara, també nosaltres necessitàvem un temps perquè posar-se terminis no és la millor manera de gestionar tanta complexitat. Un cop fet evident que havíem guanyat un referèndum, que una majoria d’aquest país democràticament volia ser un estat independent, s’havia de fer la gestió del resultat, i això s’havia de fer amb traç molt prim, no gruixut. Requeria situacions de diàlegs molt plurals, de molts nivells, que evidentment no van passar. Ara, la plenitud de la República vindrà després d’un període que ja sabem que ha de ser llarg i incert. Això no ho hem ocultat mai. —Per què ho van fer? —Això és especular. Potser volien calibrar la nostra determinació, guanyar temps a aclarir-se internament, potser planificar millor la repressió… No ho sabrem. Crec sincerament que vaig obrar d’una manera recta i responsable obrint una finestra al diàleg. Hi havia un clam intern, internacional i també dins el sobiranisme… Passa que una setmana després estàvem pitjor que el dia 10. —Tusk, president del Consell d’Europa, us va enganyar? —No ho crec. En tot cas, al final es demostrarà que algú va enganyar a les institucions europees. Això es demostrarà el dia 21 de desembre. Crec que les institucions europees han cregut que Mariano Rajoy tenia la recepta per a posar fi al que ells creien que era un problema. Els van convèncer que la seva recepta –que és violència, empresonament, exili, liquidació de la democràcia, espantar gent i fins i tot crear una guerra econòmica– posaria fi al problema. El dia 21 es demostrarà que això va ser un engany perquè la realitat és tossuda i el senyor Rajoy sortirà derrotat. La recepta Rajoy no haurà contribuït a canviar les coses sinó a agreujar-les i llavors, possiblement, en aquell moment les institucions europees, encara que sigui molt privadament sense dir-ho públicament, es preguntaran si alguna cosa s’ha fet malament donant barra lliure al senyor Rajoy per a arreglar-ho a la seva manera. Fotografia d’Albert Salamé —Hem perdut els mediadors, com Suïssa i Kofi Annan. —El problema no han estat mai els països que volen fer de mediadors o de conciliadors. El problema és que Espanya no accepta ni tan sols que hi hagi un problema. I, per tant, si no hi ha problema no cal que vingui ningú a mitjançar i encara menys que sigui de fora. El 21 al vespre s’imposarà la lògica que hi ha d’haver diàleg. Aquest diàleg s’haurà de fer d’acord amb una confiança molt gran i per crear-la són necessàries les figures dels mediadors. —S’han cremat? —Crec que tot serà en funció del 21 de desembre. Si Catalunya valida l’1 d’octubre i rebutja el 155 i les seves conseqüències, s’enviarà al món un missatge claríssim. Es farà evident que les coses hauran de canviar. La realitat sempre s’acaba imposant a la fantasia. Mireu què ha passat a Còrsega. Segurament França és un dels països més jacobins d’Europa i, en canvi, quan veuen els resultats de les eleccions no s’hi confronten directament sinó que d’entrada intenten dialogar. Això hauria de passar a l’estat espanyol. —Què n’heu après, de tot plegat? —És aviat per a tancar lliçons d’aprenentatge, encara anem escrivint el llibre de text. Hi ha coses que es van enfocant i aclarint, altres no, que continuen essent incògnites. —Alguna es pot explicar ara? —La que hem après tots és que si hi havia alguna fantasia era l’anomenada tercera via. Ha quedat clar que la tercera via no existeix. Com a ficció ha funcionat. Ha alimentat un discurs mediàtic d’un mitjà de comunicació, candidats, ha fet fer la viu-viu a professionals de la política, sobretot ha tranquil·litzat molts lobbys econòmics. Però ara ha caigut la careta i només han quedat dues opcions. O codi penal, repressió i submissió o república. El camí del mig és una fantasia. Fotografia d’Albert Salamé —Germà Bel deia que esperava ‘que s’hagués après que una majoria democràtica no és suficient per a imposar un estat, sinó que es necessita controlar el territori’. —És cert, controlar el territori és indispensable. El dia 3 el vam controlar i vam demostrar que ho podíem fer. Però alerta sobre el concepte de controlar el territori, que és diferent en les sobiranies del segle XXI. Quan vam presentar el projecte e-estat, allà ja començàvem a definir la primera república digital. Avui, una gran part del territori és a la xarxa i la sobirania que es pot exercir és molt alta. Tenim una societat totalment mobilitzada per controlar el territori digital i no requereix la interacció de l’estat ni tan sols de la Generalitat. És una eina posada al servei de societats madures que en fan un ús responsable. —El dia 3 d’octubre va passar això? —Sí, el dia 3 d’octubre es va demostrar que el territori es controlava i cap mosso d’esquadra es va enfrontar a cap guàrdia civil. Un poble autoorganitzat, conscient de què té entre mans, sap gestionar bé aquella part de responsabilitat que té en el procés històric. Aquesta és la idea moderna de control del territori. Evidentment, hi ha d’haver un control físic en un moment determinat, però segurament en l’evolució de les sobiranies modernes aquest és un pas que s’ha d’acabar fent en un altre tram de consens amb l’entorn. La confrontació directa no ens fa guanyadors a nosaltres, permet explicar relats èpics puntuals, però a la confrontació directa hi entrem derrotats i en sortim vençuts. És on els imperis s’han fet forts i encara hi ha aquesta pulsió imperialista en el nacionalisme espanyol, que és de conquesta i no de diàleg. —Aquest control del territori que hi va haver el 3 d’octubre es pot repetir. —És clar, això no correspon a un disseny de la Generalitat, ni del govern. És una societat madura que assumeix el seu rol actiu en una república. Hi havia empresaris i algun polític que compartien aquell temor que quan el carrer intervingués –dit pejorativament– això es descontrolava. I ha passat el contrari. Tenien a la retina la irrupció del carrer a unes altres èpoques on les societats no tenien aquest grau de formació, d’educació i de responsabilitat. Avui en dia, el carrer no és un competidor de l’estat sinó que és complementari a l’estat modern. La participació de la mobilització ciutadana no competeix amb l’estat com en les revolucions clàssiques. Fotografia d’Albert Salamé —Hi ha una certa contradicció entre l’apoderament de la gent i els fets que van passar el 27 d’octubre? —La contradicció hi és i forma part del terreny d’incertesa que sempre s’havia dit que existiria. També és cert que has de prendre les decisions amb la informació que tens a cada moment. Una manera d’evitar el paternalisme és la sinceritat i que cadascú assumeixi la seva responsabilitat pública. En aquest episodi de la nostra història no ha passat en tots els casos. —Ho podeu explicar? —Honestament crec que no toca explicar-ho ara. S’haurà d’explicar més en els llibres d’història, però no en el debat polític actual. —Per què? —Perquè portaria a discussions que no tenen sentit i que no ajuden a res. Però, efectivament, el tacticisme d’alguns partits o algunes posicions portades a l’extrem pot induir a una actitud que acabi derivant en paternalisme, amb una visió clàssica del poder polític sobre la ciutadania. Un poder polític que té un grupet de gent, uns partits polítics decideixen coses i les administren a la gent. El principi de sinceritat i bona fe hauria de presidir totes les decisions per poder relacionar-se amb el conjunt de la ciutadania sense que hi hagués aquest risc del paternalisme, perquè ningú s’estigui vigilant més del compte en la trinxera política. —Estarà bé aprofundir en això, però veig que haurem d’esperar. De totes maneres,Germà Bel ho deia referint-se a l’actitud del 27 d’octubre de voler protegir la gent de la violència. —Això no és paternalisme. Això és una responsabilitat. Jo no estic disposat a tot per la independència. A la violència, no hi estic disposat. A més, no és necessària. La no-violència potser alenteix més les coses, però forma part dels principis fundacionals de la república. Jo em sento compromès a aconseguir els màxims objectius pel camí de la no-violència. —Això, com deia la consellera Ponsatí, pot voler dir que anirem molt lents. —No necessàriament. Les coses canvien i hi ha factors que no depenen de nosaltres. —Potser a l’imaginari col·lectiu hi havia una hipòtesi de defensa per al dia de la proclamació semblant al de l’1 d’octubre. —L’1 d’octubre vam guanyar nosaltres. L’estat espanyol ja va dir que estava disposat a tot perquè no guanyéssim. Per mi, el 27 hauria estat una situació diferent, era un terreny on l’estat guanyava. Ja no hi havia un combat pel relat. —No es podia guanyar? —Amb el 155 plantejat, no es podia derrotar l’estat. L’única opció que teníem en una confrontació de resistència civil pacífica era ser a les institucions. Però foragitats fora de les institucions, el marge de maniobra era pràcticament zero. —Què dieu a la gent que diu que no els vau deixar defensar la República? —Els dic que els necessitem defensant la República cada dia. Fotografia d’Albert Salamé —És que aquell cap de setmana les organitzacions van dir ‘aneu a casa’, ‘aneu a comprar’… Hi ha gent que diu: ‘a mi no m’han deixat defensar la República’. —És cert, passa que la defensa de la República no és un dia, no és un fet, és el 21 de desembre i també cada fita que tindrem d’aquí a molt de temps. Haurem de validar la República cada dia. No hi ha un botó que, si el prems, ja ets independent. A la gent que m’ha dit que estava disposada a donar-ho tot jo li dic que no cal, però que si poden aconseguir deu votants més estarà molt bé, perquè això també és defensar la República i és important com ho és posar el teu cos. —Els votants faran guanyar les eleccions, però el 27 d’octubre podíem guanyar la independència sense fer marxa enrere. —No podem oblidar un altre element que sempre hi ha estat. Si parléssim del 70% o el 80% dels votants, una part importantíssima dels problemes que hem tingut no els tindríem i, per tant, crec que el camí de la no-violència i la democràcia ens ha de permetre ser més exigents en aquest terreny. No només en el de la confrontació, que sí que ho som i hi ha gent disposada. Crec que si el camí majoritari és aquest, és en el que jo em sento compromès, hem de fer més coses encara per anar consolidant la República. És més senzill, menys dolorós, menys sagnat i podem guanyar. Podem derrotar un imperi. —Quin dia vau tenir la sensació que no ens en sortiríem? —Un matís important: jo em nego a interpretar els fets en clau de derrota, jo ho faig en clau de victòria. El dia 1 d’octubre vam guanyar, el dia 3 d’octubre vam guanyar i el dia 27 d’octubre vam guanyar. Però hem d’administrar amb gran serenor aquestes victòries perquè encara no són la definitiva. El que he plantejat tot aquest temps, també el dijous, quan vaig preveure la possibilitat d’eleccions, com capitalitzem aquestes victòries per arribar a la victòria final. Ara utilitzaré termes de confrontació que no m’agraden. Però hem de tenir clar que no sempre és atacar i guanyar. Hi ha moments per a tot, fins i tot per a la treva. —Hi ha una pregunta que obsessiona tothom. Què passarà si guanyeu? —Les mateixes idees que et poden portar a ser president no et poden portar a presó. Aquesta és una contradicció que l’estat espanyol ha de resoldre d’una vegada i la manera més ràpida de fer-ho és que accepti el resultat i que permeti, per tant, que aquells qui hem estat al Palau de la Generalitat, a la Vice-presidència, a les Conselleries, tornem als nostres llocs i reprenguem el fil estroncat pel 155. —Però la gent sap de sobres que el govern espanyol està disposat a tot i no vol pensar en situacions de ‘no s’ho poden permetre’, ‘no ho faran’… —Aquí hi ha un però que cal tenir en compte. Som en una situació diferent. Aquesta vegada operem amb les seves regles del joc i condicions, amb gent a la presó i a l’exili, amb una pluja de recursos legals, amb els mitjans públics espanyols completament decantats. I a mi se’m fa molt difícil pensar, per tot això, que no acceptin els resultats de les eleccions que ells mateixos han convocat. L’evidència seria tan flagrant que probablement entraria en contradicció fins i tot amb els Tractats de la Unió Europea… Fotografia d’Albert Salamé —Perdoneu que insisteixi: el govern espanyol ha demostrat que és són capaç de tot. —Si es demostra que el poble de Catalunya vol continuar endavant, que el 155 de Rajoy ha fracassat, és bastant evident que a partir del dia 22 hem d’exigir a la Unió Europea que faci alguna cosa. Si ha estat valenta per a autoritzar la repressió del senyor Rajoy, ho ha de ser també per a recriminar-li que no respecta els resultats, si això passa. O entraríem en una altra dimensió del conflicte. Pot un estat europeu vulnerar les regles del joc d’aquesta manera tan evident? Una cosa és el referèndum que l’estat va dir que no considerava legal i la Unió Europea es va agafar a això. Però ara són unes eleccions convocades pel mateix estat espanyol. Diu, l’estat espanyol, que no acatarà les regles del joc democràtic? Perquè, si és així, la batalla pren una dimensió europea que jo la jugaré fins al final. Ja hem guanyat la batalla de l’euroordre i aquesta batalla la guanyarem també claríssimament —I si us agafen i us porten a la presó? —És insostenible, és inviable. M’haurien d’excarcerar a cada sessió de control! Això és insostenible. A més, ho haurien de fer per delictes que no s’han atrevit a defensar davant la justícia belga. Si tan clar tenien que ens havien de tancar per rebel·lió i sedició, com és que no ho mantenien davant la justícia belga? Saben perfectament que això no ho poden aguantar. Aquesta causa tot just ha començat i acabarà als tribunals internacionals, i és evident que Espanya passarà més vergonya que mai. Davant l’embolic jurídic i polític en què s’ha ficat l’estat espanyol, de fet, la seva sortida més sensata seria respectar el veredicte de les urnes. —Doncs, si guanyeu, sereu investit president. —És clar. Al Palau de la Generalitat. I crec que hauria d’entrar-hi amb els vice-presidents i amb els consellers… —Això vol dir que hi hauria d’haver una negociació? —Amb qui? No hi ha d’haver cap negociació. Han de respectar les regles del joc. Si el poble de Catalunya vota la nostra opció política, el resultat no seria negociable. Haurien d’acceptar els resultats. Els resultats d’unes eleccions no es negocien després, s’accepten siguin quins siguin. O això no és una democràcia. La responsabilitat de l’estat espanyol seria molt seriosa, si no. Aquestes eleccions les ha convocades Rajoy, amb les seves regles. I se n’ha vantat. Recordo el titular d’una entrevista a La Repubblica de fa poques setmanes. Rajoy hi deia: ‘Jo he salvat Espanya’. Doncs, si la recepta és tan miraculosa, quina explicació té que tot continuï igual que el setembre del 2015 i es dibuixi de nou el parlament que s’acaba de carregar? Haurà d’explicar-se davant Europa. —El fet que el 155 passés sobtadament de ser per a sis mesos a convocar eleccions immediates ha fet pensar que era una decisió del govern espanyol pressionat per la Unió Europea. Què en penseu? —No ho sé, això. No tinc informació ni per a poder especular. És evident que el redactat del 155 era incompatible amb les eleccions en un període tan curt. Però també és evident que hi havia un redactat que era un gravíssim error. Qui sap si van buscar solucionar-lo. Fotografia d’Albert Salamé —Què passa amb el govern legítim si no guanya la llista de Junts per Catalunya? Antonio Baños proposava ahir de passar la legitimitat a Esquerra, si guanya. Hi hauria dos governs? —Posar-nos ara a raonar de quina manera farem valer el 155 em sembla que és fallar a l’actitud amb què, des de la legitimitat de les institucions catalanes, afrontem aquesta situació. Hem anat junts fins aquí. Lamento que no hàgim pogut anar junts a les eleccions perquè era el desig de molta gent. Jo he intentat de fer una llista el més semblant a la llista conjunta i a la gent del primer d’octubre. Però el fil roig no ha canviat. En totes aquestes setmanes, ningú no m’ha dit que ara passàvem a acceptar el 155 i que a partir d’això havíem de construir un nou govern autonòmic. Jo això no ho he sentit dir a ningú. —Per tant? —Això va de Rajoy o nosaltres. I quan dic nosaltres vull dir els qui vam guanyar les eleccions el 2105, perquè considerem que el cessament del govern i la dissolució del parlament és il·legítima. Si mantenim la legitimitat dels actes del parlament, a mi qui em va escollir president va ser el parlament i només el parlament em pot revocar. El senyor Rajoy no pot fer-ho. Acceptar, per tant, que jo no sóc president perquè em va cessar el senyor Rajoy és acceptar el 155. Jo no sóc un empleat de la Moncloa, jo sóc el president de Catalunya i no segueixo les ordres del president Rajoy. Per això sóc aquí. Si no fos així, m’hauria quedat allà i hauria intentat trobar una sortida personal, però jo no tinc dret de fer això. Jo he de defensar la dignitat i la legitimitat de la institució que presideixo i amb totes les conseqüències. El dia 22, la gent, sobretot Europa, llegirà el vot mesurant la fortalesa del primer d’octubre o del vint-i-set també en funció de quina continuïtat té el govern legítim i els seus representants. —Guanyi qui guanyi, el govern legítim és irrenunciable? —Això vam decidir tots. Es va creure que era la millor manera de plantar cara al 155. —Els partits unionistes actuen com si haguessin de guanyar ells. —Aquestes eleccions les han fetes per guanyar ells. La sorpresa serà que no les guanyaran ells. I no només això: la força política que guanyi tindrà menys vots que vots va haver-hi per la independència el primer d’octubre. I nosaltres, per això, continuarem mantenint la validesa del referèndum del primer d’octubre. —Algun consell per als quatre dies que queden? —Que no caiguem en trampes que para gent que comença a tenir vergonya del 155. Com aquesta proposta d’indult. No hi ha un 155 bo i un de dolent. Fotografia d’Albert Salamé —La proposta d’Iceta. —Efectivament. Alerta de caure amb aquestes trampes. I alerta de pensar que Ciutadans no són el que són. Van néixer contra la llengua catalana i contra el catalanisme i només cal repassar les seves intervencions al parlament més recents per veure qui són. No canviaran i no són cap garantia d’estabilitat. Que ningú no es deixi entabanar per la falsa moderació que volen vendre ni per aquest marc mental que pretén dir que el 155 en definitiva ha estat una oportunitat per a canviar de govern. La millor victòria el dia 21 seria demostrar al senyor Rajoy que allò que ha volgut destrossar és ara més fort que mai. És evident que el pitjor titular que la Moncloa pot imaginar és la victòria de Junts per Catalunya. —Hi ha gent que va venir a Brussel·les a manifestar-se i que, un cop a casa i superada l’eufòria, pensa que allò que va fer no ha servit perquè no veu uns resultats immediats. —Sí que va servir, de molt. Que mirin d’on venim i el que hem fet i com ho hem fet. Hem arribat molt lluny perquè ens hi ha portat la gent i arribarem tan lluny com ho vulgui la gent. La gent no sap com ens ajuden els seus gestos, les cartes, les postals que m’envien perquè em recordi del paisatge, dibuixos de nens petits, llaços. M’envien, ens envien, tot de detalls que ens emocionen i ens fan carregar les piles. Per a nosaltres és molt important tota aquesta estima i veure els carrers de Brussel·les aquell dia va ser extraordinàriament important per a nosaltres. —També hi ha qui diu que això que vós esteu passant no és un exili… —No li ho desitjo a ningú, això pel que estic passant.

Carles Puigdemont: ‘És inviable que em portin a la presó si guanyo’

La diputada de la CUP Anna Gabriel ha fet unes declaracions en què acusa Junts pel Sí de voler ‘destrossar’ el seu partit. Ha estat en una entrevista que li ha fet Pablo Iglesias en el seu programa, ‘Otra vuelta de Tuerka’. Concretament, Gabriel diu: ‘Ens han portat a un terreny per a destrossar-nos; ens han volgut eliminar i encara hi ha gent que treballa per destrossar-nos.’ Ací podeu veure el vídeo íntegre de l’entrevista.

Entrevista íntegra de Pablo Iglesias a Anna Gabriel, que acusa Junts pel Sí de voler eliminar la CUP

Ingredients: (per a 4 persones) 1 Kg de pollastre tallat a quarts (podeu fer-ho també amb 4 cuixes de pollastre de pagès com en aquesta recepta) 800 g d’albergínies tendres (si en trobeu, escolliu albergínies blanques) 1 ceba grossa de Figueres 1 tomata madura 2 o 3 grans d’all Julivert 1 copa de vi blanc o brandi Oli bo, sal i pebre negre Elaboració: Purgueu les albergínies per treure la seva amargor salant-les i deixant-les una o dues hores en un colador. En una cassola enrossiu ben bé els trossos de pollastre que haureu salpebrat i els reserveu. En la mateixa cassola féu un sofregit amb la ceba, la tomata i l’all, aboqueu-hi la copa de vi i incorporeu-hi de nou el pollastre tot afegint-hi una llossada d’aigua i deixeu-ho coure a foc suau. Salteu en una paella les albergínies que haureu tallat a trossos i incorporeu-les a la cassola deu minuts abans d’acabar el guisat. Si voleu la recepta ben documentada, amb referències històriques i amb el procés de cocció ben detallat, també amb fotografies de cada pas, consulteu el bloc d’Abraham Simon ‘La cuina tradicional de les comarques gironines’.

Recepta: Cassola de pollastre amb albergínies

El Baròmetre del CEO incorpora tot de dades sobre molts aspectes, deixant de banda la configuració del parlament o el resultat del referèndum. Ja fa temps que també inclou dades sobre els mitjans de comunicació més llegits. Des de fa unes quantes enquestes, VilaWeb es destaca de manera consistent com el mitjà digital més llegit. En aquesta ocasió la classificació dels mitjans d’internet és la següent (expressada en tants per cent): –VilaWeb. 6.7 –Nació Digital. 3.0 –El confidencial. 2.4 –Publico. 2.0 –Directe.cat. 1.6 La classificació de tots els mitjans d’internet, incloent-hi diaris en paper, digitals, emissores de ràdio i canals de televisió, és aquesta: –La Vanguardia. 21,9 –El Periódico. 14.7 –Ara.cat. 11.7 –El País. 9.9 –VilaWeb. 6.7 –Nació Digital. 3.0 –El Punt Avui. 2.8 –El confidencial. 2.4 –Diari de Tarragona. 2.0 –Publico. 2.0 –20Minutos. 1.9 –El Mundo. 1.7 –Directe.cat. 1.6 –MSN.com. 0.8 –e-Notícies- 0.2 Per record de vot en les eleccions al Parlament de Catalunya, VilaWeb és el tercer diari més llegit pels votants de Junts pel Sí (després de l’Ara i La Vanguardia) i també el tercer més llegit pels votants de la CUP (després de la Vanguardia i l’Ara).

VilaWeb és el diari digital més seguit, segons les dades del CEO

La marina britànica ha enviat el submarí nuclear HMS Ambush, armat amb míssils Tomahawk, a Gibraltar. El govern britànic ha fet aquesta maniobra militar en resposta a les declaracions del ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo, sobre la proposta de cosobirania del penyal. Margallo va dir a alguns mitjans de comunicació: ‘Espero que amb la fórmula de la cosobirania, perquè ens entenguem, la bandera espanyola al penyal sigui molt més a prop que no pas lluny.’ Va fer aquestes declaracions quan es va saber el resultat del referèndum britànic, en què els gibraltarencs van votar a favor de romandre a la UE. HMS Ambush S 120 – "Astute" class SSN, #Gibraltar, supported by @resolvemarine tugs 📷 F. Ferro pic.twitter.com/d6jAOEF69F — Gibraltar Shipping ⚓ (@ShippingGib) June 26, 2016 El secretari d’estat britànic per a Europa, David Lidington, ja va respondre a Margallo: ‘Vull ser absolutament clar. El Regne Unit continuarà al costat de Gibraltar. No entrarem mai a negociar que el poble de Gibraltar passi a dependre de la sobirania d’un altre estat contra la seva voluntat.’ Segons el diari The Sun, fonts de la marina britànica han dit: ‘Amb l’arribada del submarí HMS Ambush s’envia al poble de Gibraltar un missatge de confiança clar. No hi haurà discussió sobre la possible sobirania conjunta, el govern del Regne Unit ho ha deixat molt clar.’ El primer ministre de Gibraltar, Fabian Picardo, ha insistit que la sobirania britànica és innegociable. ‘No hi ha cap manual que impedeixi a Gibraltar de negociar, amb el suport de Londres, per continuar essent cent per cent britànic i cent per cent de la UE o del mercat únic, encara que el Regne Unit –o algunes parts– en surti.’

La marina britànica respon a Margallo enviant un submarí nuclear a Gibraltar

PSPV, Compromís i Unides Podem arrenquen aquesta setmana les negociacions per a la reedició de l’Acord del Botànic, en plena precampanya per a les municipals, després d’una setmana marcada pels festius en la qual els partits han analitzat els resultats i han manifestat el seu compromís d’avançar en aquest acord progressista que va començar el 2015 després de 19 intensos dies de negociació. Les eleccions valencianes del 28 d’abril van situar el PSPV com a força més votada al País Valencià, millorant el seu resultat del 2015, i amb Compromís i Unides Podem perdent part de la seva representació. La mateixa nit electoral els candidats de les tres formacions van mostrar la seva disposició a continuar avançant en el canvi, aquesta vegada amb un marge de diferència menor respecte al bloc de PP, Ciutadans i Vox, amb 52 diputats enfront de 47. El compte enrere per a la constitució de les Corts el pròxim 16 de maig ja ha començat, i el calendari estableix que la investidura del nou president tindria lloc a finals de maig o principis de juny. El president en funcions, Ximo Puig, ja va apuntar que confiava que el nou Consell pogués estar llest en la primera quinzena de juny per a reduir el període d’interinitat i recentment ha subratllat que el període electoral vinent condicionarà els terminis, de manera que no creu que hi hagi un acord fins que no passin les municipals. Si el 2015 els contactes van arrencar ja el dilluns següent al diumenge electoral, en aquesta ocasió les negociacions formals es produeixen després d’una setmana de baixa intensitat política, marcada pels festius de Sant Vicent i l’1 de maig. Fa quatre anys, amb un resultat molt més ajustat entre el PSPV i Compromís, les negociacions es van prolongar durant 19 dies, entre les eleccions del 24 de maig i l’acord sobre ‘qui’ havia de presidir la Generalitat, el 12 de juny, un dia després de posar sobre el paper els eixos d’acció del nou executiu. Fa quatre anys les Corts es van constituir l’11 de juny, sense estar subscrit el pacte que es va signar hores després i Puig va prendre possessió com a president el 25 de juny. Els consellers van fer-ho cinc dies més tard, el 30. No obstant això, el camí fins a aquest desenllaç no va ser fàcil. Si després dels comicis, en els quals les urnes van deixar oberta la possibilitat de posar fi a dues dècades de governs del PP, els tres partits van mostrar la seva disponibilitat a iniciar negociacions, la reivindicació de la Presidència per part de PSPV, com a força progressista més votada, i Compromís com a garant de la credibilitat del canvi‘, van tibar la corda. Els socialistes van mostrar la seva voluntat de donar suport a Joan Ribó (Compromís) a l’Ajuntament de València com a força de l’esquerra amb més representació i van reivindicar que la coalició fes el mateix en la Generalitat, però aquesta va reiterar la seva intenció de liderar el Consell. Puig va posar sobre la taula la seva voluntat de parlar ‘amb tots’ i va obrir la porta a dues opcions, un govern amb Compromís i suport de Podem, o en minoria amb el suport de Ciutadans. El PP d’Alberto Fabra va arribar a oferir l’abstenció per a aquesta segona opció a canvi del suport socialista als ajuntaments. El 9 de juny, dos dies abans de la constitució de les Corts, el PSPV va donar per trencades les negociacions. Puig va sopar amb Fabra i Antonio Montiel, llavors líder de Podem, i es va mostrar disposat a ‘asseure’s les hores necessàries per a aconseguir un govern de progrés’. Un dia més tard Compromís convidava al PSPV a tornar a negociar ‘sense imposicions’ sobre la presidència apel·lant al diàleg i l’11 de juny a la tarda se signava el Botànic entre les tres forces. El dia 12 Oltra va proposar que Puig fos el cap del Consell en un govern transversal.

Comencen les negociacions per a la reedició del Botànic

El 21 de desembre hi ha convocades unes eleccions al Parlament de Catalunya per imposició de l’estat espanyol en aplicació del cop d’estat comès amb el pretext de l’article 155. Amb el president i una part del govern a l’exili, l’altra part del govern a la presó i els màxims dirigents de les entitats sobiranistes empresonats, els partits polítics independentistes han acceptat de participar d’alguna manera en les eleccions per demostrar que la majoria social del país és al costat de la República. La convocatòria precipitada de les eleccions i el fet que no formaven part de les previsions polítiques catalanes han deixat els partits catalans amb poc temps per a decidir la fórmula electoral i els candidats de les seves propostes. De moment, PDECat i ERC han anunciat que volen anar a les eleccions per a ratificar les decisions preses fins ara. La CUP accepta de ser present d’alguna manera en els comicis, però encara no ha anunciat si s’hi presentarà amb candidatura pròpia. El cas és que la situació de repressió greu que viu Catalunya no permet d’anar a les eleccions sense un pla ben traçat sobre les hipòtesis que es poden donar els dies vinents. El debat sobre les fórmules i les candidatures no pot ser tan sols una qüestió de càlcul electoral. No n’hi ha prou a calcular de quina manera es poden rendibilitzar més bé els vots. Cal observar tots els perills legals i prioritzar criteris d’eficiència jurídica. Amb la democràcia suspesa, les eleccions poden ser un parany que acabi deixant fora de joc algun partit o candidatura pel camí. En aquest sentit, cal demanar-se què faran els partits si l’estat espanyol il·legalitza alguna de les formacions. O què faran si il·legalitzen tots els partits independentistes. O si impedeixen de presentar programes que proposin la ratificació de la República Catalana. El cas basc és molt present aquests dies en les converses entre els responsables dels partits. La liquidació electoral d’un dels actors polítics va permetre a l’estat espanyol de governar el País Basc contra la majoria social amb dos dels seus partits, el PP i el PSOE. Totes aquestes qüestions no poden ser secundàries en el debat sobre la fórmula electoral del 21-D. El debat ja no és el que hi va haver abans del 27 de setembre de 2015 entre partidaris i detractors de la llista unitària. Ara cal veure quins candidats empresonats o exiliats poden anar a les llistes i quines conseqüències pot tenir proposar-los com a candidats. Quan, el divendres 27 d’octubre, es va anunciar –simultàniament a la proclamació de la independència– que l’estat imposava unes eleccions a Catalunya, la idea de posar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart al davant d’una candidatura unitària va començar a circular amb força. Aleshores eren els dos únics empresonats i el govern encara no se n’havia anat a l’exili. El panorama, dues setmanes després, ha canviat molt i cal refer les propostes i les idees. La coordinadora del PDECat, Marta Pascal, ha proposat de configurar una llista unitària transversal per a anar tots plegats al 21-D. ERC s’ha mostrat més renuent a la proposta, però encara ha de prendre una decisió. El diputat Joan Tardà va defensar que la millor opció era fer una candidatura per a cada partit. La CUP debatrà les pròximes hores la seva posició. Però el temps corre i el termini per a presentar coalicions es tancarà dimarts vinent. Vegem quines fórmules hi ha damunt la taula: Junts Es tractaria d’adoptar una fórmula semblant a la del 27-S. Seria una llista unitària de tots els partits que defensen la República Catalana i que agruparia tots els votants en una única candidatura. Hi ha tres opcions possibles. La unitat l’avalen, ara per ara, el PDECat, l’ANC i Òmnium Cultural. 1. Cremallera de partits i independents: aquesta va ser la fórmula que van fer servir CDC, ERC, Demòcrates i Més per a concórrer units el 27-S. En el cas del 21-D, es tractaria d’incloure-hi la CUP, però els anticapitalistes encara han de decidir el seu posicionament i això dificulta que es pugui articular la proposta, ja que el termini per a registrar-la acaba dimarts. En aquest model, els partits es repartirien els llocs a les llistes. 2. Llista civil sense partits: és l’opció que defensava la CUP el juliol del 2015 en ple debat sobre com concórrer a les eleccions. Una llista civil formada per independents que tingués la missió de dissoldre el parlament autonòmic en un període curt de temps. El debat giraria entorn de qui ocupa el primer lloc de la llista. 3. Llista del president: una candidatura unitària en la qual Carles Puigdemont, els consellers del govern, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart ocupessin els primers llocs de la llista. El president ja ha expressat la predisposició a ser candidat. Aquesta fórmula tindria un alt valor simbòlic de cara a la campanya electoral i no impediria que, en cas de victòria per majoria absoluta, quedessin escons buits. Si els electes no poden agafar l’acta, l’assumeixen les següents persones de la llista. Junts però separats És una opció que s’assimilaria a la cremallera de partits i independents, però que agruparia els partidaris de la república en dues cistelles. D’una banda, una coalició des del centredreta al centreesquerra entre el PDECat, ERC, Demòcrates i Més, com la de Junts pel Sí. De l’altra, una segona coalició decantada cap a l’esquerra amb la CUP, la possible implicació de Podem Catalunya i totes les formacions ubicades a l’esquerra d’ERC. D’aquesta manera, els votants podrien triar la coalició que millor els representi. Separats L’opció d’anar a les eleccions per separat ha pres força les últimes hores per la insistència d’ERC. El principal avantatge és que cada votant pot votar el partit amb el qual se sent més identificat. L’inconvenient, les pèrdues de les restes en el repartiment dels escons i, en conseqüència, la possible pèrdua de representació parlamentària del conjunt de l’independentisme. Aquesta podria ser mínima, però en un resultat ajustat podria comportar la pèrdua de la majoria absoluta actual. També hi ha tres opcions. 1. Cadascú a la seva: els partits poden optar per presentar el 21-D des d’una lògica d’eleccions constituents i explicar que el parlament que en sorgeixi ja serà l’encarregat d’elaborar la constitució de la República. L’inconvenient d’aquesta fórmula és el cost que podria tenir en termes de llançar un missatge d’unitat. 2. Un programa comú o uns punts comuns: aquesta opció és damunt la taula de negociació. Fins i tot, Catalunya en Comú s’ha mostrat oberta a incorporar punts comuns amb els partits independentistes, com ara, l’amnistia dels presos polítics i la defensa de les institucions catalanes. En aquest cas, els partits podrien incloure aquests punts i la defensa de la República en els programes electorals. Parteix d’una lògica mixta entre la ratificació de la República per part de les forces participants i d’eleccions constituents. 3. Llistes paraigua: els partits poden presentar-se per separat amb el seu nom i un cognom comú, per tal de demostrar la unitat entorn de la defensa de la república. Per exemple, PDECat-Junts per la República, ERC-Junts per la República o CUP-Junts per la República. El 27-S ja va exposar-se aquesta opció, però finalment no va ser necessària perquè la majoria de forces independentistes van decidir de concórrer en coalició. És la fórmula que va fer servir Eslovènia el 1991 per a proclamar la independència de Iugoslàvia. Un roc a la faixa Seria una mesura extrema de protesta contra una eventual il·legalització dels partits que defensen la república. El mirall pot ser el Partit Comunista de les Terres Basques, que l’any 2005 es va oferir a representar els votants d’Aukera Guztiak i Batasuna al parlament quan l’estat espanyol va aplicar la llei de partits a l’esquerra abertzale. En el cas que ens ocupa, es tractaria de presentar una candidatura que representés els defensors de la República. Una altra opció en aquesta línia seria el boicot a un parlament il·legítim, seguint el model que proposa Escons en Blanc: presentar una candidatura amb el compromís que els electes no agafaran l’acta de diputat per a deixar buits els escons.

Les fórmules electorals per a defensar la República el 21-D

Un afeccionat ha pagat 16.000 euros en una subhasta en línia per una sabatilla signada que el nou vegades campió olímpic, l’atleta jamaicà Usain Bolt, va usar en el Campionat del Món del 2015 a Pequín.. Bolt, que a Rio 2016 va aconseguir per tercera vegada consecutiva l’or en els 100, 200 i relleu de 4 per 100 metres, s’ha convertit també en el rei de les subhastes. La sabatilla, de la marca Puma, era una peça única en el món i només es podia comprar a través de Catawiki, doncs es tractava d’un model que no estava disponible en botigues ni en cap altra plataforma en línia. L’exemplar subhastat té un disseny exclusiu de Puma amb tons grocs i blaus i anava acompanyat de la signatura del mateix Usain Bolt. L’atleta va posar-se la sabatilla en els 100 metres dels Mundials de Pequín, on va aconseguir la millor marca mundial d’aquell any: 9.79 segons.

Paguen 16.000 euros per una sabatilla que Usain Bolt va usar al Mundial de Pequín

Avui fa exactament quinze anys que viuen astronautes a l’Estació Espacial Internacional (ISS). El 2 de novembre de 2000 el comandant nord-americà William Shepherd, el rus Sergei K. Krikalev i l’ucraïnès Iuri Gidzenko van ser els primers residents d’aquest laboratori espacial començat a construir el 1998 a 360 km de la superfície terrestre per cinc agències espacials: la NASA nord-americana, la russa Roscosmos, l’europea ESA, la japonesa JAXA i la canadenca ASC/CSA. Per l’Estació Espacial Internacional, un conjunt de mòduls de quatre-centes tones de pes i de la mida d’un camp de futbol, hi han passat fins ara dos centenars d’astronautes i cosmonautes de molts països (i també algun turista espacial), que hi han dut a terme tota mena d’activitats relacionades principalment amb la recerca científica, l’exploració espacial i l’educació. La ISS representa el programa de col·laboració internacional més important en el terreny científic i tecnològic i per a commemorar els quinze anys de presència humana ininterrompuda us proposem de descobrir-ne detalls, secrets i curiositats a través de quinze webs: 1. Les cinc agències que participen en el programa disposen de webs específiques de la ISS: NASA, Roscosmos, ESA, JAXA i ASC/CSA. 2. Els astronautes i els cosmonautes de la NASA i Roscosmos mantenen blocs des de l’espai. 3. Com és viure a l’espai: ho explica l’ESA i l’ASC/CSA. 4. Descobriu la ISS amb l’Street View. 5. Un tomb virtual en 3D. 6. On és ara mateix la ISS? Ens ho indica l’ESA i la NASA. 7. Vista en directe de la Terra, tal com es veu des de la ISS. 8. Dossier especial de la NASA sobre la ISS en els deu anys de la presència d’astronautes. 9. Els components de l’estació, peça a peça. 10. Àlbum de fotografies de l’estació. 11. Quinze beneficis de la recerca a la ISS a la vida a la Terra 12. Els noms dels tripulants en cadascuna de les quaranta-cinc missions a la ISS. 13. Llista dels dos-cents vint astronautes i turistes que han passat per la ISS. 14. L’expedició actual és formada per Scott Kelly, Mikhaïl Kornienko, Oleg Kononenko, Sergei Volkov, Kjell Lindgren i Kimiya Yui. 15. El canadenc Chris Hadfield ha estat, sens dubte, el visitant de l’estació més conegut (i social) d’aquests quinze anys.

Quinze anys d’astronautes (i turistes) a l’Estació Espacial Internacional, en quinze webs

El conseller de l’Interior, Miquel Buch, ha enviat una carta al ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, per a recordar-li que el govern espanyol té l’obligació d’oferir escorta al president Carles Puigdemont. ‘Els ex-presidents de la Generalitat de Catalunya tenen reconegut el dret de gaudir dels serveis de seguretat necessaris per a les seves funcions. L’única excepció a aquesta previsió és que l’ex-president renunciï o el Parlament de Catalunya, mitjançant majoria qualificada de 2/3, en prevegi la remoció’, li recorda. El conseller ‘confia’ que els ministeris d’Afers Estrangers i de l’Interior espanyols ‘donin tràmit davant les autoritats belgues a la petició de la Generalitat de Catalunya, així com que des del seu ministeri es facilitin els tràmits per al trasllat de les armes reglamentàries dels agents que han de prestar el servei de seguretat’ a Puigdemont. ‘Esperem que es podrà resoldre amb garanties i rapidesa un dret que la llei reconeix al molt honorable senyor Puigdemont, i que afecta un dret tan fonamental com la seva pròpia seguretat’, afegeix Buch. El conseller recorda la petició que ja va fer el passat 7 d’agost per a demanar ‘que la Secretaria d’Estat de Seguretat donés les instruccions necessàries per a l’efectiu compliment del servei de seguretat’ per a Puigdemont a Waterloo. Així mateix, assenyala que els ex-presidents ‘poden gaudir dels drets que tenen reconeguts per llei en territori català o fora d’ell, atès que no hi ha cap limitació territorial en la normativa corresponent, i, per tant, els ex-presidents poden residir en l’exterior sense que això sigui contrari al principi de territorialitat de les competències de la Generalitat previst en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya’. Però el conseller també ha volgut rebatre la condició de ‘fugit’ que el ministeri espanyol atorga al president. Després de recordar les indicacions que el Tribunal Suprem espanyol ha donat en referència a Puigdemont, afegeix que ‘una vegada declarada la rebel·lia, la sala segona del Tribunal Suprem, el 19 de juliol de 2018, va retirar les euroordres europees, per la qual cosa, a efectes europeus, el senyor Puigdemont no es troba fugit, atenent la falta d’una requisitòria internacional’. A més, matisa que Puigdemont es troba ‘personat amb lletrat i procurador en la causa especial oberta contra ell des del 27 de març de 2018, fet que no seria conforme o concordant amb la condició de fugit’. ‘Recordem, doncs, que és fugit aquell que se sostreu completament a la justícia i que la justícia desconeix on es troba, i aquest no és el cas que ens esdevé, ja que el Tribunal sap el lloc on es troba el molt honorable senyor Puigdemont’, sentencia a la carta. Podeu llegir la carta sencera ací: «MINISTRE D’INTERIOR El 7 d’agost del 2018 ha tingut entrada en el registre del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya un escrit de la Secretària d’Estat de Seguretat amb data del 2 d’agost, en resposta a un escrit previ del Director General de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra amb data del 12 de juliol. En aquest escrit es plantejava que la Secretaria d’Estat de Seguretat donés les instruccions necessàries per a efectiu compliment del servei de seguretat respecte de l’Ex-president de la Generalitat de Catalunya, amb conformitat amb el previst en la Llei 6/2003, de 22 d’abril, de l’Estatut dels Ex-presidents de la Generalitat. Tenint en compte les afirmacions que en la resposta de la Secretaria d’Estat de Seguretat es contenen, i havent evacuat el Gabinet Jurídic de la Generalitat de Catalunya el corresponent informe, estic en l’obligació de manifestar-li el següent: 1.- La Llei 6/2003, de 22 d’abril, relativa a l’estatut dels ex-presidents de la Generalitat preveu específicament una sèrie de mitjans i prerrogatives que se’ls atorga en tot cas tret que explícitament renunciïn o bé que s’aprovi per majoria parlamentària de 2/3 parts (tal com preveu l’article 8). D’igual forma que el Reial decret 405/1992, de 24 d’abril, pel qual es regula l’Estatut dels Ex-presidents del Govern, la Llei 6/2003, preveu que entre els mitjans que s’atorga als ex-presidents ‘els mitjans necessaris per al sosteniment d’una oficina adequada a les responsabilitats i a les funcions exercides, i la dotació pressupostària per al funcionament ordinari d’aquesta oficina i per a les atencions de caràcter social i protocol·lari que corresponguin’, puntualitzant el reglament de desenvolupament (Decret 195/2003, d’1 d’agost) en l’article 4 que aquests mitjans comprenen ‘Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions’. Així doncs, els ex-presidents de la Generalitat de Catalunya tenen reconegut el dret a gaudir dels serveis de seguretat necessaris per a les seves funcions. L’única excepció a aquesta previsió és que l’ex-president renunciï o el Parlament de Catalunya mitjançant majoria qualifica de 2/3 prevegi la seva remoció. 2.- Així mateix, cal assenyalar que els ex-presidents poden gaudir dels drets que tenen reconeguts per llei en territori català o fora d’ell (en la mateixa forma prevista en el RD 405/1992), atès que no existeix limitació territorial alguna en la normativa corresponent, i, per tant, els ex-presidents poden residir en l’exterior sense que això sigui contrari al principi de territorialitat de les competències de la Generalitat previst en l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. 3.- En relació a l’esment en la seva resposta sobre la condició de ‘fugit’ del Molt Honorable Senyor Puigdemont, considerem necessari puntualitzar el següent. Si bé en data 3 de novembre de 2017 el Jutjat Central d’Instrucció núm, 3 en les Diligències Prèvies núm. 82/2017 va acordar la crida i cerca per requisitòria de Carles Puigdemont i uns altres (i el 28 de novembre de 2017 la Sala Segona del Tribunal Suprem va acceptar la competència, causa especial 20907/2017), en data 28 nov. 2017 es va retirar l’ordre de detenció europea que havia dictat el Jutjat Central num.3. Posteriorment la Sala Segona del TS en data 23 de març de 2018 va dictar una nova euroordre, sent detingut el MH Senyor Puigdemont el 25 de març a Alemanya. Una vegada declarada la rebel·lia, la Sala Segona del TS, el 19 de juliol de 2018 va retirar les euroordres europees, per la qual cosa, a efectes europeus, el senyor Puigdemont no es troba fugit, atenent la falta d’una requisitòria internacional. A més, el Molt Honorable Senyor Puigdemont es troba personat amb lletrat i procurador en la causa especial que contra ell i uns altres se segueix davant la Sala Segona del TS des del 27 de març de 2018, fet que no seria conforme o concordant amb la condició de fugit. Recordem doncs, que és fugit aquell que se sostreu completament a la justícia i la mateixa desconeix on es troba, no sent est el cas que ens esdevé, ja que el Tribunal coneix el lloc on es troba el Molt Honorable Senyor Puigdemont. La Sala Segona del TS, en Acte de 19 de juliol de 2018, va retirar les euroordenes europees pel que a efectes europeus el MH Senyor Puigdemont no es troba fugit atenent a la falta d’una requisitòria internacional. Finalment, concordem amb vostè que efectivament el Ministeri d’Interior manca de competències per atorgar l’autorització sol·licitada, ja que, en tractar-se d’un servei a prestar a Bèlgica, correspondria al Ministeri d’Afers exteriors tramitar la comunicació corresponent de desplaçament d’agents de Mossos d’Esquadra, a les autoritats belgues, perquè aquestes comuniquin la seva autorització. Tramitació que, com ja informava el Director General de la Policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra a la Secretària d’Estat de Seguretat, s’ha instat davant el Ministeri d’Afers exteriors, sense haver-hi encara obtingut resposta, malgrat el temps transcorregut. Amb la confiança que el Ministeri d’Afers exteriors ja hagi donat tràmit davant les autoritats belgues a la petició del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, així com que des del seu Ministeri es facilitin els tràmits per al trasllat de les armes reglamentàries dels agents que han de prestar el servei de seguretat a Bèlgica, esperem que es podrà resoldre amb garanties i rapidesa un dret que la llei reconeix al Molt Honorable senyor Puigdemont, i que afecta un dret tan fonamental com la seva pròpia seguretat. Atentament, Miquel Buch i Moya Conseller d’Interior»

Miquel Buch exigeix per carta a Grande-Marlaska l’escorta per a Puigdemont

La policia alemanya ha matat l’home que ha realitzat diversos trets en un complex de cines en els voltants de la població de Viernheim, al sud de Frankfurt (oest del país), segons que han informat mitjans locals i que citen el ministeri de l’Interior regional. Hi hauria diversos ferits com a conseqüència de gasos lacrimògens. Prèviament, diversos mitjans han informat de ferits de bala, sense que de moment hi hagi confirmació oficial. L’assaltant, del qual de moment no es coneixen detalls sobre la seva identitat o motius, havia arribat al complex Kinopolis entorn de les 15.00 hores armat i emmascarat, i hauria realitzat un mínim de quatre trets a l’aire abans d’atrinxerar-se a l’interior. Les forces especials de la policia s’han personat ràpidament al lloc dels fets, que ha quedat acordonat. Fonts policials han indicat al diari ‘Frankfurtel Allgemeine Zeitung’ que la situació està ja sota control.

La policia alemanya mata l’autor del tiroteig en un cinema

El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, i el cap de Podem, Pablo Iglesias, s’han reunit avui durant dues hores i quart a La Moncloa per encara una futura entesa que faci viable la investidura del secretari general del PSOE i estableixi el marc de col·laboració entre les dues formacions durant la legislatura vinent. Després de la trobada, i en una roda de premsa poc més de cinc minuts, Iglesias ha evitat parlar del govern de coalició que ell mateix reclama i s’ha limitat a apuntar que la trobada ha anat ‘molt bé’ i tots dos han compartit ‘la necessitat d’entesa i de col·laboració entre forces progressistes’. ‘Ens hem posat d’acord en posar-nos d’acord’, ha sentenciat. La d’Iglesias ha estat la reunió més llarga d’aquesta ronda de trobades del president espanyol amb Pablo Casado (amb qui es va reunir gairebé dues hores), Albert Rivera (menys d’una hora) i finalment el cap de Podem. Iglesias ha volgut destacar la bona sintonia entre tots dos sense concretar quin serà l’abast de la seva col·laboració i si inclourà –com demana Podem- un govern de coalició o bé si –com vol Sánchez- serà un govern exclusivament del PSOE amb suports externs. Segons el líder de Podem tots dos han compartit ‘la necessitat d’entesa i de col·laboració entre forces progressistes’ i s’han posat d’acord en que ‘treballarem per posar-nos d’acord’. En tot cas ja ha advertit que aquesta serà una tasca ‘llarga’ i que parteix d’una voluntat ‘positiva’ de les dues parts. ‘Soc optimista però toca prudència, discreció i tranquil·litat’ i aquest ‘és el millor punt de partida per la tasca de les setmanes vinents’, ha sentenciat el líder de Podem. Iglesias tampoc ha volgut avançar l’estat de les negociacions sobre la configuració de la Mesa del Congrés, clau per a l’impuls de les iniciatives parlamentàries del govern espanyol. En aquesta qüestió, s’ha limitat a dir, hi ‘treballaran Irene Montero i Adriana Lastra’. En resum, segons Iglesias, la trobada d’aquest dimarts és ‘un bon punt de partida bo, no podria ser millor’ per ‘afrontar el futur d’Espanya’. ‘Estem d’acord que hem de parlar amb tots els actors polítics i la necessitat d’obrir una nova època on el diàleg substitueixi la sobreactuació i els insults’, ha conclòs.

Iglesias i Sánchez encaren el pacte d’investidura sense concretar-lo

El ple de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa ha elegit per majoria absoluta María Elósegui Itxaso per ocupar el lloc de jutge al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d’Estrasburg. Elósegui, catedràtica de filosofia de la Universitat de Saragossa, ha derrotat José Martín Pérez Nanclares i Francisco Pérez de los Cobos, ex-president del Tribunal Constitucional espanyol, que era el favorit del govern de Mariano Rajoy. Tant Mariano Rajoy com la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, van prometre a l’ex-president del TC el lloc per a substituir Luis López Guerra. El seu mandat al TEDH, format per 47 jutges, venç a final de mes. Pérez de los Cobos, un home amb carnet del PP fins el 2011, va ser nomenat president del TC el 2013 i havia emparaulat amb el govern espanyol aquesta nova destinació. Però Pérez de los Cobos va obtenir zero vots en l’examen previ del 12 de gener, a càrrec d’una comissió de deu membres de l’assemblea. El magistrat va demanar si li podien fer les preguntes en espanyol després de veure que l’examen era en anglès. L’ex-president del TC és el germà de Diego Pérez de los Cobos, el coronel de la Guàrdia Civil que va coordinar el dispositiu policíac de l’1-O. Com a president del tribunal, va ser molt bel·ligerant amb les lleis aprovades al Parlament de Catalunya impugnades pel govern espanyol.

Rajoy fracassa en l’intent d’imposar Pérez de los Cobos al Tribunal d’Estrasburg

Una manifestació unionista a Palma ha acabat amb agressions. La més sonada ha estat l’assalt a la paradeta de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, enmig de crits de ‘Espanya, unida, mai serà vençuda’. L’agressió s’ha fet viral a les xarxes social. Vegeu-ne alguns piulets: Aquest és el seu diàleg. Avui a Palma han destrossat una parada de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca @AssembSmallorcA pic.twitter.com/8R4Buzt8NS — Serafí Lliteres (@serafilliteres) October 7, 2017 En Palma destrozan caseta de l'Ass Sobiranista y agreden a gente (video de @Dignitat_Rebel_ ) pic.twitter.com/HAZwSriGsu — juan carlos mohr (@juancarlosmohr) October 7, 2017 L’ASM, que cada dissabte informa a les persones interessades de l’espoli fiscal i dels desavantatges que patim els… Posted by Joan Planas Ferragut on Saturday, October 7, 2017 Com a membre de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, tot el suport al president Soler i als companys víctimes de l'odi que ha sembrat FVI — Jaume Sastre (@vagadefam) October 7, 2017 Un dels manifestants, identificat com un periodista d’El Mundo, ha increpat el president de l’entitat i ex-president del Govern Balear, Cristòfol Soler, davant la presència d’un agent de la policia espanyola, com a mínim. L’ASM s’ha queixat de la poca presència policíaca: Qui amenaça el president de l'Assemblea Sobiranista de Mallorca, Cristòfol Soler, és un articulista del diari El Mundo, Joan Font Rosselló. pic.twitter.com/a5Tb69umCF — Jaume Sastre (@vagadefam) October 7, 2017 Com podeu observar les forces de l’ordre eren minoritàries, per no dir mínimes, per a salvaguardar la integritat dels membres de l’ASM. TOTA UNA VERGONYA I IRRESPONSABILITAT. Posted by Joan Planas Ferragut on Saturday, October 7, 2017 Obra Cultura Balear (OCB) ha condemnat les mostres de violència per part d’alguns manifestants: Participants manifestació espanyolista a Palma destrossen paradeta Assemblea Sobiranista de Mallorca. L'OCB condemna la barbàrie. pic.twitter.com/s722aeM6ue — Obra Cultural Balear (@ocbcat) October 7, 2017 Una altra agressió ha estat la que ha patit una vianant, que ha rebut un cop de pedra que li ha fet un trau al front. Vegeu-ne el vídeo: Pedrada a una vianant dels feixistes a Palma. I els de blanc demanen diàleg. Amb el feixisme no es dialoga. pic.twitter.com/ZTndbzclLN — Biel Vaquer (@Biel3dsoma) October 7, 2017

Una manifestació unionista a Palma ataca una paradeta de l’Assemblea Sobiranista

El consell de govern ha aprovat la declaració d’emergència climàtica a les Illes Balears i es compromet a prioritzar la lluita contra l’escalfament global de manera clara i transversal. Aquesta acció de govern pretén d’involucrar el conjunt de l’administració. Per això, totes les conselleries hi han fet aportacions i suggeriments, amb l’objectiu d’avançar en la lluita contra el canvi climàtic. La declaració d’emergència climàtica sorgeix de la necessitat d’establir polítiques reals i eficaces capaces de minimitzar el canvi climàtic sobre la base de l’Acord de París de la Convenció de les Nacions Unides, el qual estableix, entre més objectius, limitar l’augment de la temperatura del planeta en 1,5 °C i haver descarbonitzat l’economia a mitjan segle XXI. S’ha de tenir en compte que les Illes Balears, per la seva condició de territori insular, són més vulnerables als efectes del canvi climàtic, com l’increment de la temperatura mitjana, la disminució de la precipitació i l’augment d’esdeveniments extrems, com ara les onades de calor i les pluges intenses. Aquests factors comporten un risc per als sectors de l’aigua, el territori, el turisme i la salut, i també per al medi natural, l’energia i el sector primari. Per tant, segons que ha explicat el govern, cal assolir una reducció ràpida i significativa de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Per aconseguir-ho, hi ha d’haver una coordinació efectiva entre totes les administracions, a més de la implicació de la ciutadania i del teixit empresarial. Més del 80% de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a les Illes es concentra en dos grans sectors: la mobilitat i la producció d’electricitat. Per això, el govern té previst de posar en marxa una agenda de canvis normatius i polítiques públiques que permetin d’avançar cap a una transició energètica real i justa.

El govern balear decreta l’emergència climàtica

En el moment d’escriure aquest article el nou coronavirus (2019-nCoV) ha infectat 37.555 persones i n’ha mort 813 –vegeu el comptador a temps real–, la majoria a la regió de Hubei, a la Xina. Allà és on se’n va detectar el primer cas, però de llavors ençà se n’han anat reportant en diferents punts del planeta. Tot i haver-se escampat en vint-i-vuit països, l’epidèmia de moment s’ha estancat a la Xina, però ha causat un estat d’alarma mundial que ha obligat els centres d’investigació de tot el món a córrer contra rellotge per trobar-hi un vaccí i, més a curt termini, antivirals que en frenin l’avanç. En aquesta cursa hi ha el Centre de Recerca en Sanitat Animal de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA-CRESA), que a Bellaterra i en col·laboració amb centres americans, malda per trobar pistes per a desenvolupar el preuat vaccí. ‘Ja tenim un prototip vacunal amb què testar les nostres prediccions. Però primer ha de funcionar in vitro i després en els models animals’, explica la investigadora i doctora en medicina veterinària Júlia Vergara-Alert, a qui ja fa un mes que el coronavirus obliga a passar més hores al laboratori que no pas a casa. Gràcies a la seva experiència en la MERS, un altre coronavirus aparegut el 2012 a l’Aràbia Saudita, aquest equip investigador centra les sospites en la proteïna S del microorganisme. És a l’embolcall i té forma de punxes que dibuixen una corona –d’aquí el nom. La funció és bàsica: ajudar a unir-se a la cèl·lula i infectar-la. ‘Sabem que és una proteïna molt immunogènica, és a dir, que ens donarà una molt bona resposta per a crear anticossos capaços de blocar el virus quan l’injectarem com a vacuna.’ Què és el coronavirus: tot allò que heu de saber El vaccí, que en circumstàncies normals pot trigar entre cinc anys i deu aconseguir-se, aquesta vegada serà més precoç. Amb la cursa científica que s’ha obert, la doctora Vergara-Alert no dubta que arribarà enguany, si més no a escala experimental. L’altra línia d’investigació oberta és la de la recerca d’un antiviral que en freni l’avenç: ‘En lloc de ser una mesura de prevenció, com és el vaccí, amb l’antiviral fas uns anticossos que reconeixen el virus i el bloquen, de manera que no pot multiplicar-se’, explica. Sigui l’antiviral o el vaccí, les prediccions d’aquest equip d’investigació sobre la proteïna S no deixaran de ser això, prediccions, fins que no es pugui comprovar que realment és la diana indicada per a un model vaccinal. I aquí apareixen les dificultats econòmiques. ‘Necessitem obtenir finançament per a poder fer estudiar in vitro i, si veiem que és efectiu en cèl·lules, passar a models animals. Tot això costa molts diners. Demanem projectes en diferents convocatòries. Una de la UE, una convocatòria d’urgència que en tres setmanes o quatre es resoldrà’. Aquest és un dels greuges diferencials respecte de la investigació que hi pot haver a Alemanya o els EUA, on els centres de recerca tenen reserves internes per quan apareixen casos extraordinaris que requereixen una despesa que no era prevista: ‘Pensa que aquí tenim un laboratori amb un nivell de bioseguretat tres que ens permet de treballar amb microorganismes que poden arribar a ser altament patògens, com ara el coronavirus. Tenir-lo en funcionament cada dia costa molts diners. A l’estranger, el 85%, si no el 100% d’aquestes instal·lacions les paga el govern. Aquí ho hem de pagar nosaltres amb projectes i contractes. Limita molt.’ Sobre si l’estat d’alarma social que s’ha creat és raonable científicament, la doctora Vergara-Alert és clara: no. Recorda que l’índex de mortalitat d’aquest coronavirus volta el 2%, quan el de la SARS, també sorgit a la Xina el 2002, va arribar al 10%. El de la MERS, uns quants anys més tardana, es va incrementar fins al 35%. Ara, matisa que el nivell d’alerta actual té cert sentit pel fet que es tracta d’un nou coronavirus i que som en un moment molt inicial de la infecció, molt alt i que supera amb escreix els dels dos coronavirus anteriors. Així i tot, la investigadora preveu que el nombre de casos s’anirà estabilitzant.

El vaccí del coronavirus també se cerca a Bellaterra

Els grans esdeveniments literaris sempre van carregats d’històries més o manco interessants que els expliquen. Una de les més repetides és la del procés de creació de Frankenstein, de Mary Shelley, amb la famosa reunió devora el llac Leman l’estiu sense estiu del 1816 d’on va sortir la idea d’escriure un relat de terror que dos anys després es convertí en aquesta obra immortal que és El modern prometeu. Dos-cents anys més tard, set escriptors es comprometeren a la seu de l’editorial Comanegra, a Barcelona, a bastir un projecte singular: ‘Matar el monstre’, un conjunt de set novel·les que recorreria dos-cents anys de la ciutat i en què un personatge aniria apareixent i transformant-se. Cada novel·la es podria llegir de manera independent –aquesta és la gràcia– i el conjunt serviria per a posar a la palestra un pom dels millors autors d’aquests temps a casa nostra, a parer de Francesco Ardolino, editor del projecte, i de Jordi Puig, editor literari de Comanegra: Julià de Jòdar, Jordi Coca, Miquel de Palol (la seva novel·la tancarà el cicle), Ada Castells, Susanna Rafart, Núria Cadenes i Mar Bosch. Precisament les dues darreres novel·les publicades fins ara –Secundaris, de Cadenes, i Vindràs amb mi després del diluvi, de Bosch– es varen presentar a la darrera Setmana del Llibre en Català amb un notable èxit i han servit per a evidenciar que en català conviuen diverses generacions de narradores que no sempre han merescut el ressò del públic i dels mitjans de comunicació i que van de veteranes com Maria Barbal, que aquesta tardor tornarà a publicar novel·la, fins precisament a les nascudes els anys vuitanta, com Bosch. Núria Cadenes, que combina les feines d’escriptora i de llibretera, explica que precisament aquesta és una de les virtuts del projecte de Comanegra: ‘Tant de bo que aquest projecte hagi servit per a donar més visibilitat a quatre narradores de generacions diferents que som només una mostra de tot allò que es fa ara mateix. Si ha servit per a esquinçar el tel que emboira les autores, benvingut sigui, també. De fet, una de les coses que m’agraden del projecte és precisament la desinhibició que hi ha hagut d’ençà del primer moment. No hi ha hagut cap cotilla per a fer aquesta barreja d’autors i autores. És una mostra del que es pot fer i de les coses que es fan actualment i amb una normalitat que aconsegueix que les escriptores no siguem una quota més. A “Matar el monstre” hi ha aquests noms que evidencien que a la literatura en català hi ha homes i dones molt diversos. En aquest cas es vol mostrar una part de la realitat a escala i l’heterogeneïtat és una mostra de com es va creant en aquest moment en català, bàsicament al Principat, perquè en el meu cas no se sap si sóc en l’una banda o en l’altra. Aquest és el punt interessant, que ens traiem les cotilles, que sovint en duem força, i que donem visibilitat a allò que és normal i que sovint no es veu: que és que hi ha moltes escriptores amb ganes d’explicar coses en aquest país.’ Mar Bosch (fotografia: Setmana del Llibre en Català). En el cas de Mar Bosch, tot i que darrerament se n’ha parlat molt i que ha aconseguit un èxit important amb Les generacions espontànies (Periscopi), el fet de ser de Girona no se sap si és un afegit a la invisibilitat o a l’inrevés. Sigui com sigui, l’altre dia Rafel Nadal deia a Twitter: ‘Si visqués a Barcelona tothom parlaria de la Mar Bosch.’ Nadal s’exclamava implícitament de la poca repercussió que tenen els escriptors gironins en els mitjans, independentment de si són homes o dones, fet que no deixa de ser curiós en un dels autors més mediàtics del panorama literari actual. Bosch explica que, ‘després del sopar, els vaig dir que els faria la típica novel·la conyeta de la gironina que es mira Barcelona i em van dir que ni se m’acudís. Parlant seriosament, no sé què perdo ni què deixo de perdre pel fet de no viure a Barcelona: el fet és que no hi visc i ja està. Tampoc no sé si això fa que es parli més del llibre o menys, jo només vull que la gent el llegeixi i que si li agrada ho expliqui’, diu. L’escriptora va ser fitxada per Ardolino en una ‘surrealista trucada telefònica’, de la mateixa manera, gairebé, com fou captada Cadenes ‘en un racó de la llibreria i de la manera foteta i misteriosa que té en Francesco de fer-ho tot, que t’obliga a dir que sí sobretot perquè és una incitació a la creació, un estímul a fer coses. I després hi ha la manera com ho presentaven, una barreja entre esborrajamenta d’editors i comboi d’escriptors: tot junt feia moltes ganes de ser-hi.’ L’editor Jordi Puig explica: ‘En el primer moment no vam pensar en la paritat de sexes sinó a buscar autors que ens agradessin molt, de generacions diferents. Veia molt clar que volia que la Núria ens fes el 1992 i la Mar el 2004. Són, d’alguna manera, els seus referents. I van dir que sí. Tot ha sortit de manera molt natural, buscant un equilibri, però sobretot obsessionats a trobar un bon equip d’estils molt diferents que formés una polifonia clara i que qui hi entrés tingués molt clar que volia jugar amb nosaltres. I estem molt contents perquè era una operació d’una complexitat molt bèstia que fins i tot els autors tenien dubtes si ens en sortiríem. Que tots complissin, que ho fessin, que anés endavant i haver-ho pogut fer córrer és bestial. I tenir gent que ve i et diu que segueix tota la sèrie ja és extraordinari.’ Núria Cadenes (fotografia: Setmana del Llibre en Català. I el cas és que totes dues novel·listes es mostren prou crítiques amb Barcelona i amb els anys que els han tocat –guerrers de Xian inclosos. Núria Cadenes explica: ‘Jo el 1992 no hi era, tenia vint-i-dos anys i quan m’ho van proposar tenia moltes ganes de mostrar l’altra cara del 92 i de negrejar una mica, que darrerament sembla que és cap on tinc més tirada. Per anar a contracorrent, us diré que per a mi una de les poques coses salvables és el Cobi, com a objecte de culte. M’agrada molt perquè cadascú té les seves contradiccions i també m’agrada la icona ‘Barcelona92’, així, en una sola paraula. Segur que hi ha moltes altres coses bones per a persones com els voluntaris i Freddy Mercury i el pebeter i tot això, però jo volia parlar d’aquestes altres realitats que també són Barcelona i convé no perdre de vista. He hagut de tornar a aquells anys i a les referències, i a més del que crees i fabules hi ha les notícies que s’hi expliquen, com la història d’una presa que es va morir a Wad Ras tancada amb molta febre i molt dolor i no la van dur al metge, i no, encara no hi ha culpables. Això és tan cert com que el judici va ser ajornat per les vacances del director general d’Institucions Penitenciaries, per exemple. I, és clar, hi ha el Turó de la Peira, el barri que he escollit, que no és l’únic lloc, però allà la fanfàrria olímpica es va viure pel cap baix amb escepticisme i angúnia i amb una dona morta sota la runa, i amb cap culpable tampoc d’això. Hi ha més crims que s’oculten sota la purpurina del 92 i val la pena de fer-hi un cop d’ull. Això ens configura, perquè la perifèria d’una ciutat també és una ciutat i ho hem de mirar amb més perspectiva i ser més durs amb la ciutat, que és una cosa que li fa falta. Des de l’estima, és clar.’ Així doncs, el projecte ‘Matar el monstre’ encara la recta final amb aquesta mirada àcida sobre la ciutat que ofereixen dues narradores des d’una certa perifèria i que tenen la finalitat de donar visibilitat a allò que és normal: la presència constant d’escriptores de molta qualitat en el nostre panorama narratiu. Malgrat que pocs en parlin. Les raons, que cadascú les cerqui.

Núria Cadenes i Mar Bosch contra el monstre de la invisibilitat

Artur Junqueras i Neus Bramona, pare i parella d’Oriol Junqueras, han demanat un habeas corpus al jutjat de Manresa. Segons que ha explicat el seu advocat, Andreu Van den Eynde, aquest procediment s’aplica quan l’implicat creu que està en situació de detenció il·legal i fa que sigui el jutge del territori on està pres, en aquest cas Manresa, qui ha de decidir sobre la seva llibertat. ‼️ Artur Junqueras i Neus Bramona, pare i dona d'Oriol @junqueras, presenten un habeas corpus al jutjat de Manresa per demanar la seva posada en llibertat immediata🎗️ pic.twitter.com/cD3UxGMmSL — Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) January 10, 2020 El lletrat ha indicat que no han prioritzat mai aquesta estratègia, però després de la decisió del Tribunal Suprem espanyol de mantenir-lo a presó tot i la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), ‘és una necessitat bàsicament de pressió de l’entorn de l’Oriol’. En tot cas, ha admès que hi ha molt poques possibilitats que Junqueras pugui sortir de la presó per anar al ple del Parlament Europeu. La carta que va enviar Marchena al TJUE sobre Junqueras i que ara el compromet Van den Eynde també ha subratllat que el TJUE ja no pot fer res ‘més enllà d’al·lucinar’, i ara només queda la via del Tribunal Constitucional i del Tribunal Europeu de Drets Humans. A banda, l’advocat ha opinat que la mobilització que hi haurà farà que s’obri la carpeta de l’indult, encara que els presos no ho vulguin.

La família de Junqueras demana un habeas corpus perquè pugui ser dilluns a Estrasburg

El Parlament Europeu ha ratificat la presidència de l’alemanya Úrsula Von der Leyen a la Comissió Europea, que començarà el seu mandat la setmana que ve. Per 461 vots a favor, 157 en contra i 89 abstencions, el plenari del Parlament Europeu ha aprovat l’equip de 26 comissaris i la presidenta que formaran l’executiu europeu, 12 dones i 15 homes. Així, la cambra també ha donat el seu vistiplau al socialista Josep Borrell com a cap de la diplomàcia europea i vice-president de la CE. El Regne Unit de moment no tindrà una cadira a l’executiu de Von der Leyen arran de la seva negativa a nominar un candidat en ple període electoral. Per aquest motiu, la CE va començar un procediment d’infracció en contra, deixant clar que ha pres totes les mesures possibles per forçar a Londres i evitar crítiques sobre la seva legitimitat. El Partit Popular Europeu, el Partit Socialista i els liberals de Renovar havien anunciat que votarien a favor de la Comissió Von der Leyen, mentre que el grup dels Verds/ALE ha optat majoritàriament per l’abstenció. En canvi, els independentistes escocesos de l’SNP hi han votat a favor. ‘Tornarem i comptem amb vostè’, li ha dit l’eurodiputat Alyn Smith, referint-se al Brexit. L’Esquerra Unitària (GUE/NGL) i els ultres d’Identitat i Democràcia han votat en contra. L’executiu necessitava una majoria simple amb més vots a favor que en contra per obtenir l’aval de la cambra. Cadascun dels eurocomissaris ja es van sotmetre per separat a un escrutini dels eurodiputats, mentre que el plenari del Parlament Europeu va votar al juliol per una estreta majoria a favor de Von der Leyen com a presidenta de la CE. Una Comissió Europea ‘geopolítica’ En un discurs sense novetats, Von der Leyen ha presentat el seu equip i programa al plenari del Parlament Europeu aquest dimecres al matí. L’alemanya ha reivindicat com a prioritat la lluita contra el canvi climàtic de manera ‘inclusiva’ i la ‘digitalització’ de l’economia europea. ‘Protegir el nostre clima és una qüestió existencial per a Europa i el món’, ha remarcat. Von der Leyen no ha pogut complir la seva promesa de formar un executiu completament paritari, però aquest dimecres ha promès que els gabinets dels eurocomissaris ho seran. Durant la conferència de premsa sobre repartiment de càrrecs entre els eurocomissaris, Von der Leyen va anunciar que la seva voluntat és presidir ‘una Comissió geopolítica’. Tres vice-presidents potents La CE tindrà tres vice-presidències potents amb Frans Timmermans, Margrethe Vestager i Valdis Dombrovskis. L’holandès Timmermans serà el primer vice-president executiu i liderarà el ‘Pacte Verd Europeu’, mentre que la danesa Vestager serà la segona vice-presidenta al capdavant de la política digital i, a més, eurocomissària de Competència, la mateixa cartera que té ara. Com a tercer vice-president executiu, el letó Dombrovskis liderarà els afers econòmics i també serà comissari de Serveis Financers, en una responsabilitat similar a l’actual. Borrell, cap d’exteriors Com a nou Alt Representant, Borrell formarà part de l’executiu de Von der Leyen. Es tracta d’un càrrec que, a més de gestionar la diplomàcia europea i presidir les reunions de ministres d’exteriors, comporta una cadira a la CE com a vice-president. Si bé Borrell estarà al capdavant de la diplomàcia europea, fins a tres eurocomissaris tindran carteres amb una destacada dimensió exterior. El diplomàtic hongarès Olivér Várhelvi serà el comissari encarregat de les relacions amb els països veïns de la UE i la seva ampliació, mentre la finesa Jutta Urpilainen serà l’eurocomissaria de Col·laboracions Internacionals, que tindrà la vista especialment posada a l’Àfrica. Com a responsable de Comerç, Phil Hogan liderarà les negociacions del bloc amb tercers països en aquesta àrea en un moment tens en l’escena internacional per la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina. Interior i Justícia La txeca Vera Jourová s’ocuparà de Drets Fonamentals i l’ex-ministre d’Afers estrangers belga, Didiers Reynders, serà eurocomissari de Justícia. Al capdavant de l’àrea de migracions hi haurà el fins ara portaveu de la CE, Margaritis Schinas, que ocuparà una vice-presidència anomenada ‘Promovent la forma de vida europea’. El títol d’aquesta cartera es va canviar fa unes setmanes després de la polèmica generada pel nom inicial ‘Protegint la nostra forma de vida europea’. L’àrea d’Interior ara estarà en mans de la sueca Ylva Johansson. Tres vice-presidències per a l’est d’Europa Mentre que les vice-presidències més potents han anat a mans dels països nòrdics, Von der Leyen ha compensat l’est d’Europa amb dues vice-presidències més no executives. En la seva quarta legislatura com a comissari, l’eslovac, Maroš Šefčovič, serà responsable de les relacions interinstitucionals, la txeca Jourová a la cartera de Valors i Transparència, i la croata Dubravka Suica estarà centrada a mitigar l’impacte de la globalització i les amenaces a la democràcia. Càrrecs econòmics Sota vigilància de les vice-presidències i la mateixa Von der Leyen, l’italià Paolo Gentiloni s’ocuparà d’Economia, l’austríac Johannes Hahn gestionarà Pressupostos, el luxemburguès Nicolas Schmit Ocupació i la romanesa Adina Valean de Transports. Mercat intern quedarà en mans del francès Thierry Breton, que també gestionarà l’àrea d’indústria de la defensa. Una cartera pels Verds El jove lituà de 28 anys i únic polític dels Verds en aquesta comissió, Virginijus Sinkevičius, serà l’eurocomissari de medi ambient. Tanmateix, com a responsable del ‘Pacte Verd’, Timmermans estarà per sobre d’aquesta cartera. El polonès Janusz Wojciechowski s’encarregarà d’Agricultura, l’estoniana Jadri Simson d’Energia, la xipriota Stella Kyriakides de Salut, la búlgara Mariya Gabriel d’Innovació i Joventut i la maltesa Helena Dalli d’Igualtat.

El Parlament Europeu ratifica Von der Leyen com a presidenta de la Comissió

El conseller de Justícia, Carles Mundó, ha anunciat que el govern havia presentat una querella contra el fiscal general de l’estat espanyol, José Manuel Maza, i el fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, per presumptes delictes de prevaricació i usurpació de funcions en les vulneracions de drets fonamentals durant les dues darreres setmanes. Ha fet una llista de totes les vulneracions de drets fonamentals que havia dut a terme l’estat espanyol amb la intenció de reprimir el referèndum del primer d’octubre i la mobilització de la ciutadania. ‘Han fet una persecució penal d’un fet que no era delicte i han amenaçat d’enviar a la presó les persones que hi havien participat’, ha denunciat. Mundó ha criticat la intervenció de les finances de la Generalitat i l’intent de sotmetre els Mossos d’Esquadra al comandament d’un coronel de la Guàrdia Civil. Ha titllat aquestes accions d”il·legals’: ‘Totes les instruccions donades pel fiscal són objectivament una il·legalitat’. El conseller ha assegurat que el govern espanyol havia aplicat l’article 155 de la constitució espanyola per la porta del darrere i ha denunciat l’abús que s’havia fet del terme ‘sedició’ –destacant el civisme de les mobilitzacions–, l’obertura del correu postal sense autorització judicial; els escorcolls en domicilis particulars, empreses privades i institucions públiques sense ordre judicial ni presència d’advocats; la vulneració dels drets dels detinguts; el tancament de pàgines web; les amenaces a mitjans de comunicació; la identificació de periodistes, i la prohibició i suspensió d’actes públics. Mundó ha recordat que convocar un referèndum no era delicte segons el codi penal espanyol i ha criticat el desplegament ‘sense precedents’ de la policia espanyola i la Guàrdia Civil a Catalunya: ‘Representa una veritable irresponsabilitat en el context d’amenaça gihadista en què ens trobem.’ Així mateix, ha dit que el Síndic de Greuges defensarà els drets dels ciutadans que puguin ser vulnerats diumenge.

Mundó anuncia querelles del govern contra el fiscal general de l’estat espanyol i el fiscal superior de Catalunya

El diputat de la CUP Carles Riera creu que el pacte JxCat-PSC a la Diputació de Barcelona és un ‘pas molt negatiu’ i darrere hi veu la voluntat del ‘nucli dur’ del PDECat de reconstruir la sociovergència i optar per l’estabilitat institucional. ‘Si el lideratge independentista està en mans del PDECat no porta enlloc. Necessitem una CUP forta que, igual que va fer apartar Mas, faci apartar del panorama independentista tots aquells que aposten per la reforma’, ha defensat. En aquest sentit, ha lamentat els ‘espectacles lamentables’ protagonitzats per JxCat i ERC en els quals l’important no és l’autodeterminació sinó ‘repartir-se el pastís’. Vegeu ací l’entrevista: Riera ha carregat contra el PDECat per haver optat per ‘desescalar el conflicte i deixar l’agenda autodeterminista fora del mapa’. En aquest sentit, ha considerat que l’acord amb els socialistes a la Diputació de Barcelona ‘reforça’ el PSC i ‘blanqueja’ el partit del 155 perquè li dóna el govern d’una de les institucions més importants del país. Pel que fa a la unitat del sobiranisme, Riera ha constatat que a curt termini potser s’aconsegueix una unitat com a resposta a la sentència del Tribunal Suprem espanyol però veu ‘lluny’ una unitat estratègica ‘per anar més enllà’. En aquest context, ha assegurat que la CUP no participarà d’una unitat estratègica si no contempla l’exercici ‘real i efectiu’ de l’autodeterminació. Més d’un centenar d’esmenes Riera ha explicat que s’han presentat més d’un centenar d’esmenes a la ponència política que la formació política debatrà aquest diumenge a Celrà en el marc de l’assemblea nacional. El text però no es votarà fins d’aquí a uns dies. En el full de ruta que se sotmetrà a debat, la CUP planteja deixar de banda l’estratègia del bloqueig per passar a fer una oposició més propositiva i fixa les condicions per entrar en un govern i tenir més incidència institucional. D’altra banda, aposta per la desobediència civil i institucional com l’única via possible per la ‘ruptura’ i fer efectiva l’autodeterminació en un context en el qual l’estat espanyol no vol negociar.

La CUP creu que la voluntat del ‘nucli dur’ del PDECat és reconstruir la sociovergència

Catalunya ha complert per primera vegada els objectius d’estabilitat fiscal – dèficit (0,4%), deute (34,1%) i regla de despesa (2,4%) – recollits en la Llei d’Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera. Així ho reflecteix l’informe sobre compliment dels objectius fiscals en l’exercici del 2018 de totes les administracions que ha fet públic el Ministeri d’Hisenda espanyol, ha informat la Generalitat aquest divendres en un comunicat. Catalunya ha obtingut un 0,44% en el límit de dèficit, un 34% en el cas del deute i un 1,6% en la regla de despesa. El vice-president i conseller d’Economia i Hisenda del Govern català, Pere Aragonès, ha valorat positivament el resultat i ha reclamat a l’executiu espanyol que retiri les mesures de supervisió específica que aplica a Catalunya d’ençà del 2015. ‘Hem gestionat amb responsabilitat les finances públiques i ara toca poder-les gestionar amb llibertat’, ha assenyalat Aragonès, que ha sostingut que el control es va imposar per raons polítiques. Una de les conseqüències de complir amb els límits de les tres regles fiscals és l’exempció d’elaborar el Pla Econòmic i Financer (PEF) que fins ara es presentava al Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) per a la seva aprovació. Segons la Generalitat, també desapareixeran ‘els impediments legals’ perquè l’administració catalana pugui fer efectiu durant aquest any el retorn parcial de la paga extra que no es va abonar el 2013, en referència amb la disposició addicional 41 de la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per a l’any 2018, que supeditava el retorn al compliment de la regla de despesa.

Catalunya compleix per primera vegada els objectius d’estabilitat fiscal

David Fernàndez és el coordinador de la comissió Fem República de l’ANC. Des d’allà ha dirigit algunes de les iniciatives d’Eines de País, com la campanya de consum estratègic; o els Consells per la República. L’última ‘eina’ a crear ha estat Anem x Feina, una patronal que es presenta ‘desacomplexadament independentista’. Hi parlem perquè ens expliqui de què pot servir una patronal en clau independentista, si volen plantar cara a Foment del Treball i si es coordinaran amb Pimec o Cecot, que sempre han donat suport al dret de decidir. —Dieu que més de 500 empreses ja s’han afiliat a Anem x Feina. Cap de pes? —Sí que n’hi ha alguna de pes i alguna de coneguda a escala mediàtica. Però no podem donar noms. També és cert que la majoria d’empreses inscrites i que representarem són mitjanes i petites, i fins i tot autònoms. De fet aquest és el públic objectiu a què ens adrecem. —I d’aquestes conegudes a escala mediàtica, no podeu dir cap nom? —No se’n pot dir cap per un tema de protecció de dades. També volem protegir el nostre associat perquè l’independentisme, d’alguna manera, és proscrit. Nosaltres sí que parlem en primera persona, però les empreses les hem de deixar al marge. Que facin la seva aposta, però que la seva aposta sigui protegida. —Quantes peticions d’afiliació hi va haver les primeres hores? —El primer dia en vàrem tenir més de 150. —Què han fet malament Pimec i Cecot, que s’han manifestat en favor del dret d’autodeterminació, perquè els feu la competència? —Jo crec que no es tracta de fer bé o malament les coses. Crec que no em toca parlar de Foment, Pimec ni Cecot, però nosaltres tenim molt clar que hi ha un espai social, empresarial i polític, que en aquest cas és l’independentista, i que cap d’aquests actors el representa clarament. Nosaltres ens presentem com una patronal, com una entitat de representació d’empresaris, desacomplexadament independentista. Aquest espai és orfe i les altres entitats de representació empresarial, que sí que són patronals a l’ús, típiques del segle XIX i XX, no cobreixen aquest espai. —Abans de constituir-vos heu contactat amb aquestes patronals? —No hi hem parlat. —I després? —Tampoc. Nosaltres hem de treballar per consolidar aquesta iniciativa. Sí que és cert que hem mirat de ser molt cautelosos a l’hora de treballar el projecte perquè algunes altres vegades, com a ANC, hem tingut filtracions, fuites d’informació que no ens han ajudat. Ara hem intentat de ser molt cautelosos. Si haguéssim parlat hauríem tingut problemes. De moment no hem valorat de parlar-hi. El futur dirà cap a on van les coses, però ara ens toca treballar el nostre espai. —Voleu plantar cara a Foment del Treball? —Nosaltres volem treballar per als empresaris que creuen que Catalunya mereix un teixit empresarial millor i que sigui productiu, deslligat de les elits polítiques, sobretot de les de Madrid. Què facin altres entitats, dependrà del públic que tinguin, però no és el nostre. —I no voleu menjar-los terreny? —Sí que és cert que el món empresarial l’hem de veure com un pastís, com passa en qualsevol mercat. I en el moment que hi entra un nou jugador, aquest aspira a tenir-ne una porció. Ara, d’on ve? Nosaltres creiem que hi ha una bona part que no és representada per ningú i aspirem a tenir-la. Igual que els empresaris que estan en les altres patronals i que no se senten representats. O empresaris que estan en gremis i en entitats sectorials que no saben que són associades a Foment o Pimec i potser no estan d’acord amb els postulats polítics i patronals. —Per tant, sí que hi voleu posar cullerada. —Això no dependrà de nosaltres, dependrà de la gent. —Foment del Treball diu que no ‘té sentit’ la vostra creació. Què hi responeu? —Que això ho diran els empresaris. —Per què parleu d’entitats de representació empresarial i no de patronal? —La patronal s’associa molt a l’empresari de barret, puro i copa de conyac, assegut al despatx mentre tot li ve donat i només posa diners perquè funcioni l’empresa. Nosaltres no som això. Som empresaris normals com qualsevol persona que es lleva a les 4, a les 5 o les 6 del matí, que apareix pel seu negoci, que pateix pels seus empleats, que porta els nens a l’escola, que els porta a activitats extraescolars i que anem tot el dia de corcoll. Aquest és el tipus d’empresari que optem representar d’una manera clara. —Què vol aportar una patronal o entitat de representació empresarial com la vostra que no pugui aportar la resta? —Aspirem a ser la patronal catalana del segle XXI. Moderna, socialment responsable, mediambientalment responsable, que funcioni en xarxa i tingui en consideració el territori. Barcelona és al capital de Catalunya i és molt important, però Barcelona no és Catalunya. Hi ha molt territori i moltes sensibilitats. Quan dic que hem de ser una patronal moderna i del segle XXI, ho dic perquè cal utilitzar les noves tecnologies i utilitzar propostes que ens acostin a l’associat, ser més eficients. Volem defugir de les megainfrastructures internes que són costoses i no aporten res a l’associat. Per tant, volem invertir com més recursos millor perquè repercuteixin directament a l’associat. Per exemple, posant en contacte proveïdors i demandants de serveis que hi hagi entre els nostres afiliats. —I en clau independentista? —Manifestant-nos clarament en favor de la independència. Imagina que l’1-O del 2017, el dia 2 d’octubre o el dia que es va aprovar el decret que permetia la deslocalització de seu social, tant patronals com sindicats s’haguessin expressat obertament contra aquella mena de mesures que tenen flaire d’il·legal. Que algú com a gerent d’una empresa pugui decidir per damunt dels propietaris és incomprensible, per dir-ho suaument. No oblidem que els empresaris formen part de la societat catalana, de la mateixa manera que l’ANC i les entitats són el reflex de la societat. —O un 27-O. —Sí, però vull deixar clara una cosa. Sigui un 1-O, o un 27-O, la societat espera que els empresaris prenguin un partit favorable vers la independència, o si més no una part de l’empresariat. Però tampoc no prometem un suport incondicional a qui governi políticament. —Hi haurà cap coordinació amb la Cambra de Comerç? Canadell, que és bastant piulador a Twitter, curiosament no s’ha fet ressò del vostre naixement. —La coordinació l’haurem de treballar. És una bona pregunta. Els vàrem informar d’aquesta iniciativa, però també és cert que no els en vàrem donar detalls per això que deia abans, perquè volíem ser discrets amb el traspàs d’informació. Però sí que és cert que ens haurem de coordinar amb la Cambra i amb els altres actors que siguin favorables a les nostres propostes. —Consum estratègic, Cambra de Comerç i ara una patronal. Quin és el pròxim pas d’Eines de Páis? —La comissió Fem República ja fa un any i mig que té un full de ruta i gairebé hi ha vint iniciatives. Però et diré que són en curs. —I els Consells Locals? Perquè l’última cosa que se’n sap és que a l’agost en van constituir uns quants. El projecte s’ha aturat? —M’agrada que em facis aquesta pregunta perquè divendres 20 hi haurà un acte important de proclamació de consells locals pertot arreu del territori. Serà un acte centralitzat en un lloc encara per a definir –segurament pel Vallès Oriental– i la intenció és fer visible tota la tasca que es fa als Consells Locals i que en tenim molts que es volen constituir. —Creieu que s’entén per a què serviran? —Reconec que és una iniciativa realment complexa. Vol construir una institucionalitat, des de l’àmbit privat, que permeti d’estar alineats amb el Consell per la República a Bèlgica. Però és clar, crear una institucionalitat és complex. És com crear un contenidor i que a dins hi hagi d’anar un seguit d’iniciatives que han de ser definides pel Consell per la República, que és qui ha de dotar de contingut els Consells Locals. —Però el Consell per la República no s’ha mogut en aquest sentit. —Nosaltres ja fa mesos que fem conferències pel territori en què expliquem quins són els objectius d’aquesta institucionalitat. No hem d’oblidar que vivim en un moment de repressió molt forta, de retrocés de llibertats. I els Consells Locals pretenen ser un bastió de construcció d’aquesta República Catalana. Entre les coses que es podran fer en el vessant institucional, que és com es pretén, se cercarà de fer les inscripcions al registre del Consell per la República, els debats constituents i que sigui un espai de trobada de republicanisme, tal com van ser les Taules pel dret de Decidir, que van aglutinar entitats socials, polítiques, i fins i tot persones a títol individual. —L’ANC ha dit i repetit que opta per la via de la desobediència civil. Treballen cap acció? —No sabria dir-t’ho perquè jo no tinc responsabilitats en aquesta àrea. —La desobediència fiscal no és en els plans de l’ANC? —Jo et puc dir que es treballen moltes propostes i més endavant es decidirà quines són les iniciatives que s’engeguen i quines no. Ara avaluem diferents propostes. —Hi ha una desconnexió entre la base independentista i el govern? —Hem de reconèixer que la situació política no és òptima per a treballar per la independència. Sovint es demana que sigui la ciutadania qui agafi les regnes de la situació. I jo crec que la ciutadania sempre hi ha estat –de fet no se n’ha anat mai. De moment la gent ja ha agafat les regnes per a fer segons què que és de la seva responsabilitat, com ara ser sobirans amb el consum i l’ocupació d’espais de poder. Dins les limitacions que tots som conscients que tenen, els partits polítics no porten al límit les institucions. I portar-les al límit no vol dir cometre il·legalitats, simplement aprofitar el marc legal. Passar de les paraules als fets, però de veritat. —Aquest govern fa República? —En podrien fer molta més en tots els sentits. Sovint es contraposa el diàleg amb la unilateralitat. Al full de ruta de l’ANC optem formalment per ser unilaterals. Ser unilaterals implica agafar les regnes del nostre destí i no dependre de ningú més per a avançar i fer passes efectives. Però això no exclou que les parts parlin i puguin arribar a acords satisfactoris. Però satisfactoris, perquè parlar per parlar no té sentit. I l’experiència que tenim amb governs espanyols –i s’han arribat a molts pactes– és que sempre s’acaben rebaixant i l’estat els incompleix. I poden perquè tenen el poder. I perquè tenen el poder dins una estructura estatal que nosaltres no tenim, perquè poden fer i desfer. Ara, no estem en contra del diàleg, però no tenim gens ni mica d’esperança.

David Fernàndez: ‘Aspirem a ser la patronal catalana del segle XXI’

Ja fa quatre anys que, pels volts de Sant Joan, els Txarango organitzen un festival a Sant Joan de les Abadesses, el poble d’alguns dels seus membres. Es diu Clownia i, amb el pas dels anys, ha sabut condensar molt bé l’esperit del grup: la programació barreja música, espectacles de carrer, cultura popular i un espai per a reflexionar. Tal com els membres del grup han explicat moltes vegades, Clownia abasta tot el seu imaginari amb l’objectiu d’encloure les propostes artístiques que més els inspiren. I enguany, algunes d’aquests espectacles inspiradors són els concerts de Manel, la Pegatina, Zoo, Pirat’s Sound Sistema, Oques Gasses, Gossos i Cesk Freixas, a més d’ells mateixos, que fan de mestres de cerimònies. Hi presentaran el seu darrer disc, El cor de la terra, en un dels concerts més especials que faran en tot l’estiu. Com és habitual, també hi ha programació internacional, com ara la xilena Pascuala Ilabaca i els portuguesos Terrakota. El festival, que té tres dies de durada, combina els espectacles de pagament amb uns altres de franc que es fan a la plaça Major del poble. Però al Clownia no hi ha música i prou. Una part de la programació és dedicada a artistes de circ i més espectacles d’arts escèniques. En aquest apartat es podran veure les improvisacions de Fané Solamente, les acrobàcies del duet Pam i Peu, l’animador infantil Jaume Barri, l’estrena del nou espectacle de la companyia de Luto i la poesia d’objectes de Psirc. Paral·lelament, també hi haurà actuacions repartides per tot el recinte de Clownia, com ara l’habitual taller de clown que ofereix Guillem Albà. L’espai de la consciència creix i es fa més crític Un dels principals trets característics de la manera de ser dels Txarango és el compromís social. Per això en el seu festival no hi podia faltar un espai de consciència, que es va estrenar l’any passat i enguany creix, centrat en el pensament crític. És un cicle de conferències i tallers que tocarà temes tan diversos com ara la crisi dels refugiats, mètodes d’educació alternatius, silencis mediàtics, igualtat de sexes… Un dels més destacats tractarà sobre la desobediència i comptarà amb la participació de David Fernández i Arcadi Oliveres.

L’imaginari de Txarango concentrat en un festival: el Clownia

Els ciutadans d’Altsasu han respost amb contundència a l’acte organitzat per Ciutadans al municipi, amb presència de càrrecs del PP i el president del partit d’ultradreta Vox, Santiago Abascal. A primera hora, s’han trobat fems on havien de fer el míting. La plaza de #Altsasu en la que Ciudadanos y Vox pretenden hacer un acto amanece con una enorme montaña de mierda. Bravo!! pic.twitter.com/mf85kB7Kvn — GeekIndignado🎗️ (@GeekIndignado) 4 de novembre de 2018 En començar, s’han sentit crits de ‘Altsasukoak askatu’ (‘Llibertat per als d’Altsasu’). Provenien de la contramanifestació que ha demanat la llibertat dels joves d’Altsasu, empresonats a causa d’una picabaralla amb agents de la Guàrdia Civil. És precisament per donar suport al cos que Cs ha convocat l’acte. La gent per lliure va cap a l’Ajuntament. Un helicòpter sobrevolant el poble d’Altsasua pic.twitter.com/Nk1zIGOMDn — Ricard (@Ric_one1) 4 de novembre de 2018 Albert Rivera, el dirigent del partit, ha arribat escortat per un passadís de seguretat. Després dels discursos, tant ell com Abascal han hagut de tornar a ser escortats per la Guàrdia Civil a la sortida. Hi ha hagut moments de tensió entre la policia i els manifestants, però organitzacions socials de la vila han convocat desenes de veïns per ajudar a contenir la situació. La policia foral ha detingut el periodista Cake Minuesa. Grups d’ultradreta s’hi han afegit i han estat rebutjat pels manifestants antifeixistes. Grupos neonazis llegan a la convocatoria ultra. El pueblo de #Altsasu los recibe con gritos de “faxistak kanpora” pic.twitter.com/8c5yJvJNSZ — La Haine (@LaHaineInfo) 4 de novembre de 2018 La Policía Foral llevándose detenido a Cake Minuesa (@cakealatake) que llevaba desde el principio alborotando y provocando para conseguir imágenes de violencia en Altsasu pic.twitter.com/Kg6riHqliE — Ni Estado ni moneda (@Reflex_volucion) 4 de novembre de 2018 Un policía foral amenaza con su arma a los manifestantes antifascistas #Altsasu pic.twitter.com/ofk2UUzqWx — La Haine (@LaHaineInfo) 4 de novembre de 2018 En la plaza de #Altsasu sigue la concentración ultra. Junto a la iglesia cientos de antifascistas reclaman “Que se vayan’ pic.twitter.com/WyGz1JIJAM — La Haine (@LaHaineInfo) 4 de novembre de 2018 A l’església han repicat les campanes tan bon punt han començat els discursos. Segons que ha explicat el batlle, ha estat un grup que hi ha entrat i ha estat desallotjat per la policia. Molts veïns també han fet sonar eines o botzines als balcons i han assistit als concerts programats per protestar. El campanar d’Altsasu boicoteja l’acte de ciutadans i VOX a Altsasu.#Altsasu pic.twitter.com/eDvZ6JiRsA — Thomas Sankara (@tsankaram) 4 de novembre de 2018 Amunt l’Altsasu antifeixista!!! ✊🏾 Vídeo:@larbelaitz #Altsasu #AltsasukoakASKE #Alsasua pic.twitter.com/FjsJvrUvxl — Thomas Sankara (@tsankaram) 4 de novembre de 2018 Faxistei amorratzen die Sarri Sarrik, ba #Altsasu n kriston martxa dabil. #UtziAltsasuBakean #AltsasugoakASKE #FreeThemAll pic.twitter.com/rIKEl2twWI — Fermin Muguruza (@muguruzafm) 4 de novembre de 2018

Abascal i Rivera surten escortats d’Altsasu enmig de les protestes dels veïns

L’ex-president de la Generalitat Alberto Fabra i l’ex-president de les Corts Juan Cotino han estat traslladats a l’UCI després d’haver empitjorat els seus estats de salut arran de les infeccions pel coronavirus 2019. Fabra és a l’Hospital General de Castelló, on va ingressar la setmana passada, i Cotino és a l’Hospital de Manises. L’ex-president de la Generalitat, que actualment és senador per designació autonòmica, es troba estable i sota supervisió mèdica, tot i que aquestes darreres hores el seu estat ha empitjorat. Pel que fa a Cotino, els metges han decidit de traslladar-lo a l’UCI perquè es troba en una situació delicada. Abans d’ingressar a Manises, l’ex-president de la cambra va ser a Madrid, on l’Audiència espanyola va començar el judici per la visita del papa Benet XVI a València.

Fabra i Cotino, ingressats a l’UCI per la Covid-19

Els pirates aprofiten l’èxit de l’aplicació de missatgeria WhatsApp per distribuir un nou virus que pot obtenir les dades del telèfon com, entre d’altres, credencials de bancs en línia. Segons explica IB Times, els arxius dels virus tenen noms de grans organitzacions com NDA o NIA (Acadèmia Nacional de Defensa i Agència Nacional d’Investigació, respectivament) i una vegada que l’usuari punxa sobre els arxius, la informació del telèfon (dades bancàries inclosos) poden usar-se indegudament pels piratejos. Els serveis de seguretat han notificat a l’Índia sobre el virus que està circulant a través dels missatges de WhatsApp. Els arxius són capaços d’accedir a dades d’inicis de sessió, contrasenyes o codis secrets, entre d’altres. Com sempre en casos de pirateig o expansió d’algun tipus de ‘malware‘, el més aconsellable és no punxar en arxius desconeguts ni en enllaços de procedència dubtosa, així com no descarregar aplicacions si no són de botigues oficials.

Nou virus a WhatsApp: Un arxiu roba les dades i contrasenyes de l’usuari

Els autònoms que deixin de facturar, pel cap baix, un 75% menys en relació amb la mitjana de la facturació del semestre anterior o que hagin hagut de suspendre l’activitat per l’estat d’alarma tindran dret de rebre una prestació d’atur. Ho preveu el decret de mesures extraordinàries per a fer front a la Covid-19 explicat ahir pel president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i publicat avui al butlletí oficial de l’estat espanyol. Entre els requisits per acollir-s’hi, hi ha el d’haver estat afiliat a la Seguretat Social i en alta en el moment que es va decretar l’estat d’alarma i estar al corrent dels pagaments. En cas contrari, el treballador de compte propi tindrà un termini de trenta dies naturals improrrogables per a ingressar la quantitat pendent. El decret també estableix que la quantitat que percebran els autònoms es determinarà aplicant el 70% de la base reguladora. Si no s’acredita el període mínim per a tenir dret a la prestació, percebrà el 70% de la base mínima de cotització del règim d’autònoms o de treballadors del mar, si s’escau. Pel que fa a la durada de la prestació, serà d’un mes i es podrà ampliar fins al darrer dia del mes en què finalitzi l’estat d’alarma, si és que es prorroga, tal com va deixar entreveure el govern espanyol fa uns dies. El text també assegura que els autònoms no consumiran l’atur en cas que en un futur hi hagin de recórrer perquè cessen l’activitat. Pel que fa a les empreses que es vegin obligades a suspendre un contracte per força major a conseqüència de la Covid-19, hauran d’acreditar la caiguda de l’activitat amb un informe davant l’autoritat laboral, que haurà de contrastar-ho i donar una resposta en un termini de cinc dies des de la sol·licitud. D’altra banda, el decret també preveu que les empreses estaran exemptes d’abonar el 75% en concepte de Seguretat Social i se’n bonificarà el 100% a les que tinguin menys 50 treballadors i es comprometin a mantenir-los.

Els autònoms que cessin l’activitat o deixin de facturar un 75% respecte del semestre anterior podran cobrar l’atur

La vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha rebutjat aquest dilluns la proposta del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, d’exposar al congrés espanyol el referèndum sense sotmetre la qüestió a una votació: ‘El congrés espanyol no és un saló de conferències’, ha dit n una entrevista a TVE. Sáenz de Santamaría també ha acusat el govern i els partits independentistes de voler imposar un ‘discurs únic’ a Catalunya i ha atribuït l’acte d’aquest diumenge a una ‘estratègia de tensió’ per part de l’independentisme per ‘provocar’ una resposta de l’Estat. Per la seva banda, el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, ha assegurat en declaracions a TV3 que els càrrecs electes que vulguin ser inhabilitats, acabaran inhabilitats. L’endemà que Puigdemont afirmés que només acceptarien inhabilitacions del parlament, Millo ha alertat que ‘dependrà dels propis càrrecs electes’ que en els propers mesos es produeixin inhabilitacions. Millo ha reiterat que el govern espanyol es ‘defensarà davant les amenaces’ del govern de mantenir el referèndum, ja que ha assegurat que té ‘mecanismes descrits a la llei’ per a fer-ho. Ha augurat que l’1 d’octubre serà un dia ‘normal’ en que es comprovarà que el govern ha estat ‘mentint’ i ha dit que l’endemà ‘hi haurà un canvi d’interlocutors’ perquè els actuals no seran ‘vàlids’ per a negociar amb el govern espanyol.

El govern espanyol rebutja la proposta de Puigdemont d’explicar el referèndum al congrés espanyol

El 14 d’octubre, el mateix dia que el Suprem dictava la sentència contra els presos polítics, el president del tribunal, Manuel Marchena, enviava una carta al TJUE per a comunicar la qüestió prejudicial sol·licitada per la defensa d’Oriol Junqueras i que més tard resoldria a favor dels interessos de l’ex-vice-president. Doncs bé, en aquesta carta, Marchena deia al tribunal europeu que acataria la seva decisió independentment que estigués sentenciat, argument que ara utilitza per a mantenir-lo empresonat. ‘La resposta del Tribunal de Justícia tindrà eficàcia amb independència de la situació de presó preventiva o penat que afecti Oriol Junqueras’, precisava Marchena en l’escrit de fa dos mesos, fet que ara obvia. Avui ha resolt que Junqueras no pot tenir assolir la immunitat que li va reconèixer el Tribunal de Luxemburg (i que va avalar després el Parlament Europeu) perquè ja no és un pres preventiu, sinó un condemnat per delictes de sedició i malversació.

La carta que va enviar Marchena al TJUE sobre Junqueras i que ara el compromet

La Comissió Europea té ‘la porta molt oberta’ per a rebre la primera ministra d’Escòcia i líder del partit independentista SNP, Nicola Sturgeon. Ho ha dit el portaveu de la CE, Margaritis Schinas, confiat que ‘en algun moment es farà una reunió amb representants d’Escòcia’. El govern escocès ha demanat de negociar directament amb la UE per poder continuar-hi tot i el vot a favor de sortir-ne al conjunt del Regne Unit, i fins i tot ha posat sobre la taula un segon referèndum d’independència. ‘Juncker té una porta molt oberta, té una agenda molt plena, es troba amb molta gent, i espero que en algun moment es farà una reunió amb representants d’Escòcia’, ha dit Schinas. Fonts de la UE van confirmar ahir que ja hi havia hagut els primers contactes entre el govern escocès i la Comissió Europea per tractar de la situació d’Escòcia arran del resultat del referèndum britànic.

Juncker té ‘la porta molt oberta’ per a rebre la primera ministra d’Escòcia

La Gran Via de Barcelona s’ha col·lapsat arran de la manifestació de sis-cents vehicles contra la zona de baixes emissions (ZBE) que ha d’entrar en vigor l’any vinent i que limitarà la circulació de vehicles més contaminants. Ha estat convocada per la Plataforma d’Afectats per Restriccions Circulatòries, que critica les restriccions i també les multes que s’imposaran, que aniran dels 200 euros fins als 1.803. La protesta s’ha fet amb vehicles que es veuran afectats per la ZBE, d’aquí que s’hagin vist fins i tot vehicles antics. La marxa lenta de vehicles ha sortit de l’avinguda Maria Cristina per finalitzar a l’encreuament entre la Gran Via i el passeig de Gràcia. Els vehicles han col·lapsat una de les artèries principals de la capital catalana en un tram de 700 metres fins al carrer Muntaner, deixant lliures només els dos carrils bus. L’ASOCPARC critica que la mesura ‘és classista i discrimina’, i reclama alternatives al govern de Colau. ‘La solució no passa per destruir el parc automobilístic i comprar cotxes nous. Això no és ecologisme, és consumisme’, sentencien des de l’entitat. La Plataforma assegura que no tots els vehicles contaminen més per ser antics i reclama revisions personalitzades per registrar les emissions de cada turisme, camió o motocicleta. ‘S’està atacant un col·lectiu vulnerable i no combatent la problemàtica real’, conclouen. Segons que preveu la normativa que entrarà en vigor el primer de gener del 2020, els vehicles més contaminants tindran prohibit d’accedir a la zona i circular-hi de dilluns a divendres entre les set del matí i les vuit del vespre. Durant la nit, caps de setmana i festius, la circulació a la ciutat no estarà restringida a cap mena de vehicle. D’aquesta manera, les restriccions que ara només s’apliquen en cas d’episodi de contaminació per diòxid de nitrogen passaran a ser permanents. 🚗 Mig miler de persones es concentren contra la zona de baixes emissions i col·lapsen la Gran Via https://t.co/oDPY5FMDLu pic.twitter.com/tZ7eaUN92i — btv notícies (@btvnoticies) September 28, 2019 .@asocparc col·lapsa la circulació a la Gran Via des de Passeig de Gràcia @btvnoticies 👉 https://t.co/aWIGsUStBm pic.twitter.com/DCFcIb9lYK — Ariadna Comas (@AriadnaComas) September 28, 2019

Una marxa lenta contra la zona de baixes emissions col·lapsa la Gran Via de Barcelona

El Partit Pirata de Catalunya ha fet costat al referèndum d’ençà del setembre del 2015, quan es va presentar a les eleccions parlamentàries per la circumscripció de Girona amb un programa que ja defensava aquesta consulta vinculant. El mes passat va fer campanya a les xarxes en favor de la participació i la democràcia directa i, una vegada el resultat fou favorable a la independència, Pirates de Catalunya va demanar que es complís el mandat del primer d’octubre. En la situació actual, el partit s’ofereix a participar en una candidatura transversal que tingui per objectiu principal la defensa de la República Catalana, en compliment del resultat clar del referèndum d’autodeterminació. Parlem amb el coordinador general del partit, Enric Pineda, per saber què vol fer en aquest moment i quin suport té la República del moviment internacional pirata. —Com veu Pirates el moment excepcional que viu Catalunya? —Fem costat al resultat del primer d’octubre completament. Sempre hem estat partidaris del referèndum i de l’aplicació del resultat del referèndum. No ens n’hem amagat mai. Vam fer campanya per l’1 d’octubre. I després hem insistit en la necessitat d’aplicar-ne el resultat i proclamar la independència. Perquè aquest va ser el desig del poble de Catalunya expressat a les urnes. El govern espanyol ha respost amb el 155. Per molt previsible que fos, no deixa de ser una cosa molt greu. És molt greu. Un atac directe a les institucions i al govern. És un atac fortíssim a la República acabada de proclamar. La nostra oposició és completa i radical. No podem tolerar ni acceptar que un govern que es pretén democràtic tingui com a única resposta l’aplicació d’un article sense forma que s’aplica amb un criteri o un altre segons com bufa el vent. És degradant i trist. —I com veieu la reacció que han tingut el president i el govern de Catalunya? —Pirates no n’hem fixat una visió unitària perquè encara no hem fet el debat sobre els últims moviments. En qualsevol cas, trobem que la proposta del president a Brussel·les d’acceptar la convocatòria de les eleccions com un desafiament per tornar a demostrar la força de l’independentisme és una proposta correcta. Perquè sempre estem a favor de qualsevol referèndum, votació i fórmula d’expressió dels ciutadans. Però encara hem d’acabar de decidir quin ha de ser el nostre paper en aquesta nova circumstància. Volem que torni a quedar clar quina és la voluntat democràtica dels ciutadans de Catalunya. Si ens presentem, ho farem amb un programa que exigeixi l’aplicació del resultat del primer d’octubre. Però hem de veure quina és la fórmula més bona per a participar en aquestes eleccions. I això és més complicat. —En una plataforma unitària, si es proposa aquesta opció? —Sí. És una opció que debatrem. L’oferta que ha fet l’ANC és molt encertada i esperem que s’acabi de concretar. També valorem molt positivament la predisposició d’Albano-Dante Fachin. No tanquem la porta a cap opció que tingui un bon consens. Nosaltres estem a disposició per ajudar a consolidar la posició del primer d’octubre. També podem pensar de presentar-nos sols. Però això té unes dificultats logístiques, la cerca d’avals en molt poc temps, que hem de tenir en compte. Hem de recollir més de vuit mil avals de tot Catalunya per a poder-nos-hi presentar. —Pirates no és una formació independentista, per definició… —No ens definim com a independentistes, però sempre hem estat favorables al referèndum i a l’aprofundiment democràtic. De fet, el 27 de setembre del 2015 vam ser l’única candidatura –només ens vam presentar a la província de Girona– que teníem la convocatòria d’un referèndum al programa. I dèiem que era un referèndum que s’havia de fer amb el permís de l’estat espanyol o sense. Un cop fet aquest referèndum, hem d’estar al costat d’allò que ha votat el poble. I som defensors del mandat popular del referèndum. Defensem la República no perquè siguem independentistes, sinó perquè som demòcrates. —Com veuen el cas català els partits pirates dels països amb què teniu vincles? —Pirates de Catalunya forma part del moviment internacional pirata, de manera que ens sentim germans de tots els partits pirata que hi ha hagut i que hi ha a Europa i al món. La majoria de línies centrals polítiques que defensen els pirates del món són compartides per tots els partits pirates. Això ha fet que dies abans i després del referèndum rebéssim mostres de solidaritat i de suport de partits pirates de tot el món. I aquí n’hi ha alguns dels més importants, com ara el Piratenpartei alemany o el Parti Pirate de Suïssa, o alguns altres com els de Veneçuela, Austràlia, Xile, Luxemburg, Suècia… —Comparteixen la vostra posició? —La majoria de partits pirates del món comparteixen la nostra visió, perquè exigir un referèndum per a resoldre un conflicte és l’expressió de la voluntat popular. I això forma part de la defensa de la democràcia directa. Vam parlar amb Amelia Andersdotter, ex-eurodiputada del Partit Pirata de Suècia, que ens va explicar que entenia la fredor de la UE sobre l’afer, però que no podia entendre la negativa del govern espanyol de fer un referèndum acordat. Ella deia que l’única opció que tenia l’estat espanyol per a desactivar un moviment d’aquesta mena era precisament fer un referèndum i guanyar-lo. Si no ha fet això, els passos que fem nosaltres són els que s’han de fer.

Enric Pineda (Partit Pirata): ‘No defensem la República perquè siguem independentistes, sinó perquè som demòcrates’

La incapacitat del govern britànic per a gestionar el Brexit ha catapultat novament l’independentisme escocès, que avui es manifesta al centre de Glasgow. Pot ser la mobilització més important de la història del país. El llindar el marca la marxa sobiranista de l’octubre passat a Edimburg, en què 100.000 persones van exigir un segon referèndum. La manifestació començarà a les 14.30 (hora catalana) a Kelvingrove i s’acabarà a Glasgow Green, el parc més antic de la ciutat. Podeu veure’n el recorregut tot seguit: Route map for March For Independence- Glasgow. AUOB. by GEORGE KEMPIK on plotaroute.com Fa dues setmanes, la primera ministra, Nicola Sturgeon, va confirmar que el seu govern tenia la intenció de fer un segon referèndum d’independència abans d’acabar la legislatura, l’estiu del 2021. Sturgeon també va dir que enguany s’aprovaria la llei que permetrà la consulta. Scotland's First Minister Nicola Sturgeon says #IndyRef2 should happen before end of current parliament in 2021, saying it is "our route to avoiding the worst of the damage #Brexit will do" Updates: https://t.co/H2cy9hNLue pic.twitter.com/V84OBBbGfm — BBC Politics (@BBCPolitics) April 24, 2019 Encara en plena eufòria per l’anunci de l’IndyRef2, tal com l’anomenen a Escòcia, l’independentisme veu en la manifestació d’avui una demostració de força. I, de fet, no hi ha més bon lloc per a fer-la que la principal ciutat del país, atès que Glasgow va ser un dels pocs indrets on el sí a la independència es va imposar el 2014. Segons un sondatge de YouGov publicat aquesta setmana, el sí a la independència ha crescut fins al 49%, cosa que representa un increment de quatre punts respecte del resultat del referèndum. Tanmateix, el no encara s’imposaria amb el 51%. YouGov atribueix aquest canvi ‘en gran part’ al fet que la majoria dels escocesos són partidaris de romandre a la Unió Europea.

L’independentisme escocès es manifesta a Glasgow amb el segon referèndum a l’horitzó

La CUP ha plantejat avui la paralització immediata de tots els projectes vinculats als Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus i l’aprovació d’una moratòria fins que les olimpíades no s’hagin aprovat en referèndum. La CUP ha assegurat en un comunicat que s’oposa als jocs i que exigeix transparència en les inversions, infraestructures i pressupost de la candidatura, segons un comunicat de la formació independentista que ha presentat en roda de premsa a la Seu d’Urgell. Hi han participat el cap de llista de la CUP per la Seu d’Urgell, Xènia Antona; la regidora de Barcelona Eulàlia Reguant, el militant d’Endevant Alt Urgell, Ivan Garriga, i el número dos de CUP Capgirem Barcelona, Jordi Magrinyà.

La CUP demana un referèndum sobre la candidatura olímpica de Barcelona-Pirineus

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, ha advertit que el seu executiu no reconeixerà la independència de Kossove ‘perquè ens ho digui un director general del Comitè Olímpic Internacional (COI)’, en referència al director general adjunt de l’entitat, el català Pere Miró, que després del Mundial de Karate de Madrid –on el marcador no establia la nacionalitat dels atletes kossovesos– va amenaçar que el COI recomanaria a les federacions esportives d’arreu del món ‘no celebrar competicions internacionals’ a l’estat espanyol si no accepta esportistes kossovesos. En declaracions a Onda Cero, Borrell ha negat que cap oficina consular de l’estat hagi denegat visats a atletes kossovesos ‘entre altres perquè no s’han presentat peticions’, i ha insistit que la situació de Kossove no té res a veure amb Catalunya. ‘Quan escolto Torra dient que Catalunya es com Kosove, em pregunto a quin mon viuen, saben què va passar allà?’, ha afegit. Borrell ha fet aquestes manifestacions una volta la setmana passada el seu ministeri xoqués amb el COI per la situació que es va generar als mundials de Karate de Madrid. Finalment, segons un comunicat conjunt del Comitè Olímpic Espanyol (COE) i el Comitè Olímpic Internacional (COI), el govern espanyol va acceptar donar visats als esportistes de Kossove i permetre l’ús dels seus símbols quan competeixin a l’estat. Borrell ha afirmat que al seu ministeri no li consta ‘que s’hagi denegat cap visat’. ‘Les acusacions que Espanya ha negat visats no tenen fonament. Entre altres perquè no s’han presentat peticions’, i ‘tenim la màxima voluntat de col·laborar amb les institucions olímpiques’, ha dit. En tot cas, ha insistit que ‘Espanya no reconeix a Kossove, com no reconeix a Gibraltar, i això té conseqüències’. ‘No estem disposats a acceptar que un director general del COI ens digui que hem de reconèixer Kossove. Vostè qui és per dir això?’, ha preguntat, perquè ‘la política internacional d’Espanya no la dicta el COI’. Amb tot, Borrell ha admès que hi ha una possibilitat que l’estat reconegui Kossove en un futur. ‘Si Sèrbia acaba reconeixent la independència de Kossove, nosaltres no som més papistes que el papa’ perquè amb un acord ‘no hi hauria una separació unilateral’. Borrell ha barrejat de nou la qüestió kossovesa amb la catalana i ha criticat que els independentistes assenyalin el govern espanyol com un ‘rara avis’ per no reconèixer Kossove. ‘Hi ha noranta països del món que no reconeixen a Kossove, no és una posició extravagant, sinó dels que diuen que les fronteres no s’alteren de manera unilateral’.

Borrell menysprea ara el Comitè Olímpic Internacional i embolica l’afer de Kossove

L’entrada de l’extrema dreta al parlament balear ja ha dut tensió als debats. La presidenta Francina Armengol ha acusat Vox de tenir una obsessió malaltissa amb els Països Catalans. Ho ha dit quan el portaveu de la formació ultra, Jorge Campos, li ha demanat si considera que les Illes Balears formen part dels Països Catalans, a partir d’una proposició de llei tractada al parlament fa sis anys. Armengol ha evitat de respondre-hi, dient que eren a la sessió de control al govern i ha recordat al portaveu de Vox que li paguen per defensar els interessos de les Illes Balears. També ha lamentat que amb l’entrada de Vox a les institucions ja no hi hagi una unanimitat en la defensa dels més vulnerables, en al·lusió als menors i a les víctimes de violència masclista, perquè és un partit que vol fomentar la crispació i dividir la societat amb el discurs de l’odi.

Armengol acusa Vox de tenir una obsessió malaltissa amb els Països Catalans

El dirigent de Podem, Pablo Iglesias, ha demanat avui al congrés que el govern espanyol retiri la condecoració al policia franquista i torturador Antonio González Pacheco, conegut com a Billy el Niño. El ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, ha respost que la llei no ho permetia. A més, ha afegit que era un distintiu atorgat feia més de quaranta anys i que no tenia cap relació amb el govern de Mariano Rajoy. Vegeu tot seguit el tens bescanvi de retrets entre Iglesias i Zoido: Segons Zoido, ningú no ha fet cap sol·licitud formal per a retirar la condecoració i, per tant, ‘el govern no ho ha valorat’. La medalla al mèrit policíac que té Billy el Niño d’ençà del 1977 implica que el torturador rebi una pensió vitalícia del 15% del seu sou. La resposta del ministre ha escalfat Iglesias. En la repregunta, ha llegit el testimoni d’alguns dels torturats, que eren presents a la tribuna del congrés. La seva intervenció ha acabat amb un llarg aplaudiment a les víctimes. Zoido ha defensat que no hi havia cap sentència que acredités les tortures de Billy el Niño. ‘Si fos així, no hauria estat condecorat i li hauria caigut tot el pes de la llei a sobre’, ha dit. Aquestes paraules han fet esclatar la bancada de Podem. El diputat Rafael Mayoral ha retret al ministre la seva resposta i ha cridat diverses vegades: ‘És un torturador’. La presidenta del congrés, Ana Pastor, ha hagut de demanar tranquil·litat i ha fet dos advertiments al diputat. ‘Vostès no em donaran lliçons de defensar a un torturador, no ho he fet mai’, ha acabat dient Zoido.

Escàndol al congrés espanyol quan Zoido refusa de retirar la condecoració al torturador Billy el Niño

La sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que dijous va avalar les devolucions en calent de migrants que travessen la frontera espanyola a Melilla, ha caigut com una llosa a les ONG de drets humans, que miren ara amb preocupació al Tribunal Constitucional espanyol i la decisió que prendrà sobre la llei mordassa, que regula aquestes pràctiques. Així s’han pronunciat a Efe diferents organitzacions després de conèixer-se la decisió de revocar la condemna que va imposar a Espanya per l’expulsió al Marroc de N.T i N.D, dos immigrants subsaharians que van saltar la tanca de Melilla en 2014. Una decisió que, per contra, han aplaudit sindicats policials i associacions de guàrdies civils espanyols, que han exigit al ministeri d’Interior un protocol que aclareixi com han d’actuar els agents davant l’entrada irregular de migrants. Des del govern espanyol s’ha pronunciat la ministra d’Afers estrangers, Arancha González Laya, que ha opinat que la sentència aclareix el que poden fer els guàrdies civils i, des d’aquest punt de vista, és ‘positiu’. ‘Crec que s’aclareix una mica la situació per a les forces i cossos de seguretat de l’estat, que fan una labor en condicions molt difícils’, ha dit. L’octubre de 2017, la Sala va considerar per unanimitat que es va tractar d’una ‘expulsió de caràcter col·lectiu’, contrària al Conveni Europeu de Drets Humans, ‘sense cap mesura administrativa o judicial prèvia’ i sense possibilitat de recurs. Però ara, l’última instància del TEDH creu, també per unanimitat, que ‘es van posar ells mateixos en una situació d’il·legalitat’ en accedir ‘a llocs no autoritzats’ i ‘recorrent per força’. ‘Ens sembla descoratjador. Amb tots els respectes, creiem que no han entès res de les qüestions que plantejàvem la part demandant i també la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (CEAR), que som tercera part en aquest procediment’, ha manifestat als periodistes a Las Palmas de Gran Canaria la directora del Servei Jurídic de l’ONG, Paloma Favieres, que ara espera a la decisió del TC sobre la ‘llei mordassa’. Fonts jurídiques consultades per Efe recorden que la doctrina del TEDH és ‘vinculant’ per a Espanya i d’’obligat compliment’. Per altra banda, hi ha veus que recorden que el TEDH aborda un cas molt concret i que el TC pot marcar les pautes d’aplicació i els límits de la llei. A Amnistia Internacional, la portaveu de Refugi i Migració, Verónica Barroso, pensa que Estrasburg ha establert ‘un precedent molt negatiu’ perquè ha negat el dret d’immigrants i refugiats a accedir a ‘un procediment individualitzat d’asil i a un recurs efectiu’. A més, ha volgut recordar que són pràctiques il·legals que contravenen el Dret Internacional de drets humans i ha mostrat la seva preocupació perquè aquesta sentència pugui contribuir al fet que els estats executin aquestes expulsions sumàries i col·lectives ‘amb total impunitat’. Des d’Oxfam Intermón continuaran exigint la protecció dels drets humans i del Dret Internacional ‘a qualsevol indret’, per als qui ‘entren legalment i per als que es veuen forçats a fer-ho sense papers’. És per això que insten el govern a respectar el principi de no devolució, diu la responsable de Migracions, Eva Garzón: ‘La solució no és realitzar devolucions en calent, sinó facilitar vies legals i segures.’ Segons la portaveu d’Acnur a l’estat espanyol, María Jesús Vega, l’Agència de l’ONU per als refugiats treballarà amb el govern espanyol per a establir un mecanisme que permeti conjugar el control de les fronteres que és competència dels estats amb el fet que les persones que arribin tinguin accés a un procediment d’asil en frontera que compleixi amb estàndards estatals i internacionals. En tot cas, Acnur defensa que els refusos a la frontera i la devolució de migrants sense una recerca prèvia i adequada i sense tenir en compte les circumstàncies individuals poden contravenir la prohibició de les expulsions col·lectives establertes en el Conveni Europeu de Drets Humans.

Les ONG, desolades amb aval europeu a devolucions en calent, miren ara al TC

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha lamentat que la ministra de Foment espanyola, Ana Pastor, hagi vingut a Barcelona ‘sense comunicar-se amb l’ajuntament’, per presidir l’acte d’inauguració de les obres del tren-llançadora a el Prat. Colau, que no ha assistit a l’acte, ha informat que va sol·licitar una reunió amb Pastor aprofitant la visita, i que la ministra va declinar la trobada argumentant problemes d’agenda. La batllessa ha insistit que el consistori té ‘interès’ en reunir-se amb Pastor per tractar temes ‘urgents’ per la ciutat com les obres de la Sagrera, que ha contraposat amb el tren-llançadora a l’aeroport, una inversió que l’ajuntament ‘no hagués fet’. Ada Colau ha subratllat que per a l’ajuntament les obres del tren llançadora que unirà el centre de Barcelona amb la T1 de l’Aeroport d’el Prat ‘no són una prioritat’. L’ajuntament, ha afegit, ‘no les hagués fet’ perquè hi ha ‘altres mecanismes de transport i està prevista la propera arribada de la L9’. És més, Colau ha reiterat que la ciutat te ‘altres prioritats que no poden esperar i que es troben estancades’, i ha posat com exemples les obres de l’estació i l’accés a La Sagrera, millores a rodalies o els accessos ferroviaris al port de Barcelona. L’Ajuntament no ha enviat cap representant a l’acte de col·locació de la primera pedra de les obres del tren llançadora a l’Aeroport. No obstant això, l’alcadessa ha fet saber que quan van conèixer per la premsa la visita ministerial van contactar amb el gabinet d’Ana Pastor per sol·licitar-li una reunió, coincidint amb el seu viatge a Barcelona. Segons Colau, des del Ministeri van declinar aquesta possibilitat perquè, literalment, Pastor ‘no tenia temps’. La batllessa ha lamentat aquesta situació i ha insistit en l’interès del consistori per reunir-se amb la ministra i abordar aquelles qüestions que sí que considera ‘urgents’ i prioritàries. Per això l’ha emplaçat a formalitzar una trobada ‘quan abans millor pel bé de tothom’.

Colau no assisteix a l’inici d’obres del tren llançadora a l’aeroport del Prat

Omar Noumri serà el batlle de Castelló de Farfanya (Noguera), on la candidatura d’ERC ha guanyat les eleccions amb majoria absoluta. Esdevindrà el primer batlle musulmà del país o, si més no, el primer que ho fa públic, i també el primer batlle d’origen àrab. De pare algerià i mare catalana, va néixer a Algèria, però la seva família va haver de traslladar-se al Principat quan ell tenia només un any, a causa de la guerra. D’aleshores ençà, ha conviscut amb plena normalitat amb totes dues cultures, fent el Nadal amb una família i el Ramadà amb l’altra. Precisament, la campanya electoral l’ha feta durant el Ramadà, cosa que diu que li ha permès de concentrar-s’hi plenament. ‘El temps que hauria gastat esmorzant o dinant l’he dedicat a fer la campanya’, explica. Noumri té vint-i-set anys, ha estudiat història i ha treballat com a professor, com a guia turístic i com a jutge de pau. Ara emprèn la tasca de ser batlle d’aquest poble de cinc-cents habitants, que té la lluita contra el despoblament com a objectiu principal. —Qui és Omar Noumri i quina és la seva història? —Vaig néixer l’any 1991 a Algèria. Els meus pares es van conèixer perquè la meva mare hi va anar de turisme i es van enamorar. Al cap de sis mesos o un any, es van casar i la meva mare se n’hi va anar a viure. El 1992 va esclatar-hi una guerra civil. La cosa es va començar a complicar: hi havia tocs de queda, atacs terroristes, matances… Va ser un conflicte a la ribera sud de la Mediterrània molt cruent i molt desconegut aquí. Com que tenien la possibilitat d’anar-se’n perquè la meva mare és catalana, van venir a Castelló de Farfanya, el poble dels meus avis, on sempre he estat molt arrelat. De fet, la meva família materna ha estat aquí des del 1780, segons l’arbre genealògic. Després vam anar a Balaguer i els meus pares van haver de començar de zero. A Algèria el meu pare era administratiu i aquí havia de treballar amb la fruita, la construcció… Els primers anys van ser molt difícils. Recordo que havíem d’anar a demanar menjar a Càritas, per exemple, però vam sortir de les dificultats. Tinc molts familiars que no van tenir la sort de poder venir, però hem mantingut el vincle. Quan es va acabar la guerra jo hi estiuejava sovint, i encara hi vaig. —Com s’ha traduït aquesta combinació de les dues cultures en el vostre dia a dia? —No és un camí de roses, però com en tot conflicte i en tota diferència cal, per damunt de tot, diàleg. A casa meva n’hi ha hagut. Si la meva àvia volia celebrar el Nadal, tots s’asseien i acordaven que faríem el sopar de Nadal, però li dèiem que durant el Ramadà faríem dejuni i aquells dies no pujaríem a dinar. Ha estat una convivència natural. A casa he llegit l’Alcorà, igual que la Bíblia. Em quedo sobretot amb les similituds. A vegades en parlo amb el mossèn del poble, que és amic meu. Sovint trobem més semblances que no pas diferències… —Com vau entrar en la política? —A divuit anys vaig entrar a la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) de Balaguer. Sóc una persona sobretot nacionalista, catalanista, independentista, però ideològicament sóc més d’esquerres, i trobava que no acabava d’encaixar-hi, a la JNC. Les idees republicanes me les havia transmès el meu avi Jaume, un dels meus referents. Era profundament catalanista i independentista, defensor de la lluita antifeixista durant la guerra civil. Finalment, vaig decidir d’entrar a Esquerra Republicana. Vaig tenir la sort de guanyar les primàries, després vaig aprendre molt amb la campanya de les espanyoles i durant les municipals hem fet una campanya que crec que ens ha sortit prou bé, i prova d’això és que la gent ens ha donat la seva confiança. —Us heu trobat islamofòbia a l’hora de fer campanya? —La discriminació ha existit sempre, en diversos àmbits: a l’escola, al carrer… Però també hi ha hagut gent que ha defensat la integració. Això de la discriminació racista és com l’assetjament escolar o els altres atacs: un perquè és gras, un altre per l’orientació sexual i uns altres per l’origen o les creences. S’han de saber esquivar aquestes crítiques i insults i continuar el camí. A mi m’agradaria dir a la gent que s’ha sentit discriminada pel seu origen o per la seva orientació sexual que, més enllà de qui els pugui fer sentir malament, també hi ha persones bones i que, si posen bona cara, les coses aniran bé. És una cosa del nostre poble, el poble català, que m’enorgulleix. Si d’alguna cosa ens hem de sentir orgullosos és que, tot i els atacs soferts, sempre hem estat pacifistes i hem posat bona cara al mal temps. Tot i l’1 d’octubre i tot i els insults com el de ‘supremacista’… La prova que no som supremacistes sóc jo mateix! —A què us referiu quan dieu que la discriminació ha existit sempre? —Per exemple, a l’escola m’havien arribat a dir ‘moro de merda, has vingut amb pastera’. A la meva mare encara li feia més mal que a mi, perquè em deia que sóc tant d’aquí com d’allà. No en fèiem cas, igual que durant la campanya electoral. Han arribat a dir que, si guanyava, tancaria l’església i faria una mesquita. No en vam fer cas i vam continuar parlant de política. Finalment s’ha demostrat que això la gent ho recompensa, que no li agrada el soroll. És a l’ideari català el fet de dir ‘siguem assenyats, no en fem un gra massa i treballem, que la civada guanyarem’. —De tota manera, segons la vostra experiència, sou crític amb les polítiques d’integració? —Sí, hi ha moltes coses per a millorar. S’hauria d’obrir un diàleg amb un gran marge de comprensió i en una taula on tots seiem com a iguals. Molt sovint, alguns sectors de la societat poden veure els nouvinguts com a gent marginada socialment. De fet, s’acaben creant guetos; un model negatiu en aquest sentit seria el francès. Crec que aquí s’ha de treballar una mica més. La gent d’origen immigrant també hem de fer autocrítica, ser més cívics i comprendre la realitat dels catalans, però alhora ens han de donar més marge de millora, unes quantes generacions en què el sistema educatiu català i totes les eines que tenim com a país per a generar la integració tinguin efecte. És com un arbre, que necessita uns anys de marge per a donar fruit. —Una manera d’accelerar-ho pot ser amb la participació en la política de persones d’orígens àrabs. Polítics com Chakir El Homrani i Najat Driouech han entrat al parlament fa poc. En què es pot traslladar, això? —Si agafem models històrics en què la integració ha estat referent, com ara l’anglès (l’alcalde de Londres és musulmà i d’origen pakistanès i també tenen una alcaldessa d’origen algerià), veiem que és un model que, malgrat les mancances, és un bon exemple que aquesta integració a la vida política de la gent d’origen immigrant és possible. No deixen de ser habitants del nostre país i tenen els mateixos valors. Jo em dic Omar, però sóc catalanista i conec Valentí Almirall, Francesc Macià, Lluís Companys, ‘L’estaca’, Lluís Llach… Què em diferencia, a mi, del Jordi del Barça? Simplement el nom i potser la meva pràctica religiosa, però en un món globalitzat aquestes dues diferències són mínimes. —Dieu que, abans de res, sou independentista. Algú us ho ha qüestionat perquè sigueu musulmà? —No m’ho han dit mai directament, ni sectors independentistes ni sectors no independentistes. Sí que és veritat, però, que dient-me Omar i havent nascut a Algèria, amb un pare algerià, m’ofèn molt més que als catalans ens titllin de supremacistes i de xenòfobs quan som model d’integració a l’estat espanyol. És girar la truita d’una manera que considero que és alterar la realitat. De fet, d’aquesta alteració de la realitat ve la major part dels problemes que tenim en aquest conflicte. Això ha portat a fer la vergonya de judici que fan, per exemple. —On éreu el Primer d’Octubre? —A l’única escola que tenim al poble, discutint si havíem de posar tractors als camins per evitar que vingués la Guàrdia Civil. Estàvem molt espantats perquè a un poble molt pròxim, Menàrguens, la gent va rebre de valent. Encara se’m posa la pell de gallina perquè tinc coneguts i amics que van rebre. Per sort, aquí la Guàrdia Civil no va venir. Estàvem en aquella muntanya russa de sentiments entre eufòria, por, ràbia, alegria… Allò que va fer sentir millor és que va ser la vegada que més units ens hem mostrat al poble. Hi era pràcticament el 100% a l’escola. És una cosa que no oblidarem mai: tant allò que vam fer per poder votar com el mal que van fer a la nostra gent. —La nostra societat sovint relaciona l’islam amb el masclisme. També heu rebut atacs en aquest sentit? —A la xarxa he vist comentaris d’aquesta mena. Que em donin deu minuts per a explicar-me i que després em diguin masclista o no. Jo tinc unes línies vermelles i considero que la lluita per la igualtat de gènere n’és una. Sovint als musulmans ens titllen de masclistes i crec que és totalment fals i es parla amb desconeixement. A la meva família hi ha dones amb creences diverses i ningú no les ha coaccionades. Tinc familiars a Algèria que porten vel i familiars que no en porten. Però el porten lliurement, no els l’han imposat. Igual que un musulmà pot ser practicant o no, o practicar d’una manera o d’una altra. No és una religió monolítica. No practica igual un musulmà del Marroc que un de l’Afganistan. La teva pràctica pot ser més ortodoxa o menys. És una religió basada en la relació de l’individu amb Déu, sense intermediaris. Qui és masclista, és masclista perquè és masclista, no perquè sigui musulmà. Si mai tingués fills, els educaria en la igualtat de gènere, tant en l’àmbit lingüístic, com salarial, com de drets… De totes maneres, qüestions com la del vel s’han de tractar amb dones musulmanes. Els homes també tenim una normativa de vestimenta, però no se’n parla perquè no és tan visible. —Quant al vostre projecte polític, quina és la principal preocupació al municipi? —El despoblament. La Generalitat i l’estat espanyol haurien de treballar per fer-hi front. És una cosa poc visible, però els pobles no deixen de ser part del territori i el món rural reclama atenció. No deixem de ser la sitja on guardem el menjar de Catalunya, i no ens haurien de desatendre. Si calculem la població envellida que tenim i el creixement aturat o negatiu, la perspectiva és molt negra. I això pot passar d’aquí a vint anys o trenta. Si les institucions no s’hi posen, malament. Però en la política municipalista intentarem fer polítiques per a posar-hi fi, i potser funcionen.

Omar Noumri, primer batlle musulmà del país: ‘La prova que no som supremacistes sóc jo mateix’

Xavier Bru de Sala (1952) és escriptor, dramaturg i articulista. Al llarg de la seva carrera també ha ostentat càrrecs importants de política cultural, com ara secretari general de Cultura o president del CoNCA. Actualment, escriu al diari El Periódico, on també s’asseu al consell editorial. Fa poques setmanes ha sortit al carrer un dels seus darrers llibres, escrit a sis mans amb Julià de Jòdar i Miquel de Palol. És Fot-li al Procés (Viena Edicions), en el qual ell ha escrit una teatralització del procés, Jòdar una sàtira, i Miquel de Palol una diatriba. Bru de Sala, de 65 anys, arriba a la redacció de VilaWeb dalt d’una bicicleta Brompton plegada. I parlem del llibre, però també d’actualitat política i de les darreres eleccions a l’Ateneu Barcelonès. —M’agradaria que m’analitzéssiu Carles Puigdemont. —Puigdemont és una sort. És l’última cosa que va fer bé Artur Mas: triar successor. Imagina’t ara que la conversa entre Prenafeta i Artur Mas, que afortunadament ha passat desapercebuda, surt amb Artur Mas de president. S’acabava tot. Ni la CUP ni els independents de Junts pel Sí, que tant estaven per Artur Mas, no ho haurien pogut resistir. Molts dels qui criticaven la CUP per haver posat Mas en un lloc que està molt incòmode, començant pel PDECat, ara beneeixen la CUP per haver-los alliberat. La CUP està de moda per què tenen rigor, tenen exigència, no lluiten pel poder, i ningú no creu que canviïn el sistema —En un dels vostres darrers articles dieu que la CUP remunta. Que està de moda, ara. —Cada vegada ho estarà més. Per què tenen rigor, tenen exigència, no lluiten pel poder, i perquè ningú no creu que canviïn el sistema. —Ningú no creu que canviïn el sistema? —És impossible. El sistema és global i no depèn de nosaltres. Podem introduir economia col·laborativa i variants que aportin justícia social. Perquè el sistema no t’obliga a una distància cada vegada més gran entre classes, que és el que patim aquí i a Espanya. Al Canadà no passa. A Suècia no passa. I tenen el mateix sistema. Fins i tot hi ha liberals com Miquel Puig que estan a favor d’això. No cal ser d’esquerres per estar a favor d’una societat amb les mínimes diferències. No cal canviar de sistema. —Anticapitalista no seríeu, veig. —Ho seria si es pogués ser-ho. És a dir, si hi hagués receptes viables. Pensa que jo sóc dels qui advocava perquè el PSAN fos marxista-leninista. Però no era perquè hi cregués, en això. Ho era perquè si no ho deies, et titllaven de submarí de la burgesia. —I, en canvi, vau acabar treballant per CiU, venint del PSAN. Director general de Cultura (1988-1991). —Va ser perquè posés en pràctica tot el que havia escrit durant anys. I em van deixar fer-ho. No va arribar ni a tres anys. Per què m’hi posen? Perquè hi havia un malestar de la cultura tremend. El tancament del Lliure, l’ocupació dels cantants a la Conselleria de Cultura i tota una sèrie de fenòmens que afloraven un malestar de molts anys es van convertir en expectatives. I aleshores, ja és el moment de dir-ho, Pujol president va dir: a partir d’ara, només gestió. En contraposició a fer país. Ara que tenen expectatives, enganyem-los, i trigaran a descobrir-ho. I vaig dir: escolta, de cap manera. Vaig callar i me’n vaig anar. Després, sí que vaig explicar el fracàs cultural de Pujol. Tenia una animadversió molt gran a la cultura. I amb raó. Ell pensava que el món de la cultura era un rival. I que tot el poder havia d’estar en una mà. En el llibre poso la imatge de Pujol vestit de Moisès, que baixa, estavella les taules de la llei sobre el vedell d'or i després, d'amagat, adora el vedell d'or —La policia espanyola ha tornat a entrar a casa seva. Com ho veieu? —No és bona la línia la que diu que aquí hi ha hagut corrupció, però a Espanya més. Aquí hem tingut corrupció espanyola. Purament espanyola. Jo, en el llibre, hi poso aquesta imatge de Moisès: Pujol vestit de Moisès, que baixa, estavella les taules de la llei sobre el vedell d’or i després, d’amagat, adora el vedell d’or en lloc de fer cas de les taules de la llei que ha predicat. Ja ho saps, suposo, que el personatge favorit de Pujol és Moisès. —Al·lucina. —Ho ha dit moltes vegades. I és clar, que Moisès faci això i tingui una fundació sobre els valors i, mentrestant, vagi actuant d’aquesta manera… Vol dir que prediques una cosa per als catalans, però després ets de la colla dels amics de l’Esperanza Aguirre. Tu ets d’aquests, fas negocis amb aquests, i els fas de la manera d’aquests. —Ell no. El fill. —El fill, de part seva. Sens dubte. Encara no ha arribat el moment d’explicar de què sóc testimoni directe. Però el fill, i els fills, de part seva. Perquè volien respecte. Si no som una de les primeres famílies de Catalunya, no som res. Això pensaven. —Què hi dieu de Junqueras, al llibre? —El poso de Gargantúa. Gargantúa funda un monestir mixt. Un orde monàstic que al final té com a regla prohibit obeir. És la Catalunya ideal. Som en un nivell simbòlic. Ja està bé voler fer una Catalunya d’una altra manera. I no hi ha Junqueras possible, o factible, sense un PDECat que baixi un graó. Que em sembla que és el que volen tots, menys Artur Mas. —Baixi un graó? —Si el PDECat baixa un graó, admetrà que perquè Catalunya faci un pas endavant, Catalunya ha de fer gir a l’esquerra. Ha de passar un període que viri a l’esquerra. I si ho fan malament, la llei de l’alternança és sagrada. Junqueras ha estat una persona capaç d’entendre’s amb Puigdemont, de no fer-li competència i de tenir una relació més o menys plàcida amb els perdedors del procés, que són les persones dominants, els grups d’elits. Aquests, Junqueras els agrada més que el PDECat. —També curiós, això. —En el fons, les elits de Barcelona en els últims trenta anys són satèl·lits del Bernabéu. D’una manera o d’una altra. Potser aquests que porten el satèl·lit n’estant una mica farts, de ser satèl·lit. —PSC: acabaran essent C’s? —Històricament, el problema del PSC és quan a Montilla el fan president a contracorrent i en compte d’integrar el cinturó –Baix Llobregat, etcètera– posa al govern els més catalanistes de Sant Gervasi i de Girona que té a mà. Home, fes un fifty-fifty. És que no n’hi ha ni un, del Baix, a banda d’ell mateix, a govern. Cap. Ni un. Probablement, era un complex d’inferioritat innecessari. Fent el segon tripartit, ERC va fer-los entrar en contradicció, a aquesta gent, i els va partir pel mig. Si Montilla, en un moment determinat s’hagués plantat, ara no hi hauria procés. S’hauria hagut de plantar. Vostès s’ho pensin, però nosaltres unim Catalunya al voltant del que teníem: la primera redacció de l’estatut. No va fer-ho i, des d’aleshores, el PSC ja no ha tingut marge de maniobra. —Els comuns surten al llibre? —Sí! Fan moltes promeses, moltes, però totes són irrealitzables. Les perspectives de Colau s'han esfumat perquè Coscubiela, Rabell i Dante Fachin li han fet el llit espanyolista —Si hi ha eleccions a Barcelona, guanya Colau. Hi esteu d’acord? —Sí. Colau és deixeble, o s’inspira, en Maragall. Però les perspectives que tenia fa dos anys de treure trenta diputats, o quaranta, a Catalunya s’han esfumat perquè Coscubiela, Rabell i Dante Fachin li han fet el llit espanyolista. Si aquests l’haguessin acompanyat a la darrere manifestació de l’Onze de Setembre… Ara poden guanyar quatre o cinc diputats respecte de Catalunya Sí Que Es Pot. Per fer què? Ho tenen molt difícil perquè han ensenyat el llautó. La idea de gent nova, revolta social, que encarna Ada Colau es pot consolidar a Barcelona, però a Catalunya no. —Canviant radicalment de tema. Pensant com penseu, què hi feu, al consell editorial de El Periódico? —Perquè tinc un lema des de fa molts anys: espavila’t a menjar del que penses, per no acabar pensant del que menges. Sé que són uns moments molt difícils d’equilibri. Jo sóc partidari del diàleg i dels ponts, sabent a quin cantó estic. Sóc partidari d’això. Però no sóc partidari d’entregar totes les armes i, després, pretendre lluitar. Si algú digués ‘si vols tercera via, vota independència’, potser estaria fent un favor a Espanya i a Catalunya. Però ningú ho diu. —En un referèndum votaríeu que sí, interpreto. —Naturalment que sí. —Doncs El Periódico d’ara, no el d’abans, el tenim com un buc a la contra. —Perdoneu, el nostre director, en un dels darrers articles que va fer, va dir que no hi havia majoria independentista, i va afegir-hi ‘encara’. Sí que és cert que hi ha uns mitjans de comunicació a Catalunya que es deuen a una propietat d’un sistema mediaticopolític espanyol. Bé, doncs, està bé que, a dins, hi hagi gent com jo. O no? Aquí hi ha relacions de poder. Arriba un moment que la gent s’ha de posicionar. O es veu obligada a posicionar-se d’una manera clara. Arrenglerar-se. Posar-se una samarreta. I crec que això ha passat amb diversos mitjans de comunicació de Barcelona. —Trist, també. —Però també penso que no compleixen a satisfacció de l’entrenador, diguem-ne. Perquè penso que també han de vendre. I escolteu, la majoria dels lectors tant de La Vanguardia com de El Periódico són sobiranistes, com a mínim. —Vull criticar-vos un article. Em va arribar a l’ànima. Dèieu ‘neocons‘ a la candidatura de Bernat Dedéu a l’Ateneu Barcelonès, i que tot ho feien per arribar al poder. M’he llegit el vostre currículum i vós sí que heu arribat al poder. —I l’he deixat l’endemà. —Director general de CiU. Assessor de la Cambra de Comerç. President del CoNCA. Membre del consell assessor de CiU. —Assessor de CiU, no. De Duran. —De Duran i Lleida? —Sí, assessor personal. Quan he tingut una posició de poder ha estat per un objectiu concret, al marge del poder polític —I comissari de l’Any Espriu, el 2012. Trobo injust que els diguéssiu això, amb aquest currículum. —Jo, quan he tingut una posició de poder, ha estat per un objectiu concret, al marge del poder polític. Purament cultural. Per intentar resoldre una situació de la cultura que era insostenible. És el cas de director general de Pujol. Segona, quan vaig veure la llei del CoNCA, vaig veure que era un simulacre. Per això vaig estar-hi només uns mesos, i mira que cobrava el que no he cobrat mai. I al cap d’uns mesos dic que és un simulacre i marxo perquè es van carregar el projecte de Bricall. I això m’emprenya molt. Si som un país que ningú ens obliga a fotre simulacre, home! No gastis els diners en fer-ho veure. I vaig plegar. I recordo una cosa: vaig ser l’únic. I va tenir costos. La primera conseqüència d’això va ser haver de plegar de La Vanguardia. —No foteu. —Home. Qui era el cap dels que dins del CoNCA no em van acompanyar en plegar? El germà del director de La Vanguardia. —Pepe Antich a La Vanguardia, Xavier Antich al CoNCA. —Home. I van posar-hi Francesc Guardans, que era l’únic del CoNCA que no sabia res de cultura. Res. Ni l’importava. —I assessor de Duran. Què li dèieu? —No es cobrava. Un dinar cada tres mesos. Que si no els donaven res, estripessin la baralla. El mateix que ara he dit de Montilla. —A Dedéu i companyia els vau dir canilla. Buf. —Jo sóc molt amic dels gossos. Això és de caça. Són gossos que són amics per a anar de caça. En primer lloc: l’Ateneu amb Casasses està en bones mans. És un tipus magnífic. Un dels pocs historiadors de la cultura. Probablement, el millor. I en aquest cas, hi ha una altra cosa: si vols independència i ets de dretes, dissimula que ets de dretes. Això és el primer. No ho exhibeixis. El fenomen de protesta i de canvi, si no ho lligues amb justícia social, no portarà enlloc. I he vist bastants picades d’ullet a Donald Trump per part d’aquest grup. Començant per Graupera. —Insinuàveu que es volen presentar a la batllia de Barcelona. —Si tinguessin poder, s’hi presentarien. Per què? Per què hi ha tot un món que vol impulsar el PDECat cap a posicions socialment molt intransigents. Com a mínim merkelià, ha de ser el PDECat. Si ens surt berlusconià, ja l’hem cagada. —Ja veig que no us agraden, no. —Primer, vull una obra. Abans de deixatar el país, i que el primer que arriba i diu coses simpàtiques i detonants, ja està coronat. Doncs no. Per ser president de l’Ateneu, has de tenir una obra.

Xavier Bru de Sala: ‘Si vols independència i ets de dretes, dissimula que ets de dretes’

El paisatge és un dels àmbits més determinants de les societats contemporànies, perquè ens hi va el futur en gestionar-lo, avui més que mai. Són molts els desafiaments mundials i les incerteses socials, i bona part són relacionades la gestió del paisatge: el canvi climàtic o crisi climàtica, el bé comú enfront l’especulació urbanística, el desafiament del turisme sostenible, la preservació dels valors de la vida rural i l’agricultura de petita escala, la sobirania alimentària, o fins i tot el nou món dels paisatges virtuals. Parlem amb Pere Sala, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya, de la manera com aquest organisme afronta qüestions com ara la devastació i la despoblació de les zones agràries, el paper que hauria de tenir la futura llei dels espais agraris, el turisme o bé els sistemes de gestió del paisatge. Aquesta entrevista s’ha elaborat amb col·laboració amb LaConca5.1. —Quines són actualment les grans qüestions a debat en termes de paisatge? —N’hi ha uns quants… Per exemple, la contribució del paisatge al benestar, la igualtat, i la qualitat de vida; el seu creixent paper dual com a indicador i alhora com a resposta del canvi climàtic en una situació d’emergència; les dialèctiques local-global, rural-urbana, autenticitat versus artificialització, o transformació versus destrucció; la qüestió de les identitats en un context de globalització i d’hipermobilitat; la creació de nous paisatges referencials; la relació entre el paisatge i el nou turisme; el bé comú; els límits de la ciutat; la democràcia participativa; els paisatges virtuals, etc., etc. En un moment de desafiaments globals i incerteses socials, el paisatge ens ajuda cada vegada més a definir els principis de les societats contemporànies. —I quant a aquestes qüestions, quines prioritats us heu marcat en la nova etapa de l’Observatori, que encapçaleu? —Totes són implícites d’una manera o altra en la tasca del dia a dia que fem a l’Observatori, siguin estudis, publicacions, cursos o jornades. Per exemple, aquests debats són molt presents mentre elaborem el nou Catàleg de paisatge del Penedès. El novembre organitzarem a Girona la segona edició de la biennal sobre paisatge i imatge, i aquesta vegada la dedicarem als paisatges virtuals, que són ambients en què els nostres joves són cada vegada més presents. Hem de deixar de veure aquestes noves realitats com espais aïllats i explorar-ne l’enorme potencial com a eines de creació, mediació i acció territorial, o el seu paper en l’educació dels futurs professionals del paisatge. En alguns països, com Holanda, la virtualitat o la gamificació són utilitzats pels governants per a construir futurs possibles. També volem preguntar-nos què pot oferir-los el paisatge. En catorze anys hem fet molta feina i molt diversa, de bracet amb molts actors i moltes persones del territori, i amb la complicitat d’un munt d’administracions, i volem seguir fent-ho. Ara és el moment idoni per a proposar-se unes polítiques de paisatge més orientades a l’acció, més transversals i interdepartamentals, que reforcin la concertació i la cooperació público-privada, i que impulsin les mesures de sensibilització, educació i formació necessàries. —El moment no és fàcil: superada la crisi econòmica, ha tornat la fúria depredadora de les constructores. Sembla que no s’hagi après res, que la crisi només hagi estat un parèntesi, que només hagi alentit la indústria del totxo, però que no hagi assentat nous valors de paisatge. Noves promocions urbanístiques amenacen tot el territori, siguin de gran abast, com les accions a la Costa Brava, o d’abast més reduït, però també perjudicials per al territori i qui hi viu, com el nou abocador de Riba-Roja. De nord a sud. Quines polítiques caldria impulsar per a frenar aquests interessos econòmics tan poderosos? —L’administració hauria d’afinar els filtres i regulacions de què ja disposa a l’hora de fer compatibles els interessos legítims de tots els sectors, però prioritzant sempre el bé comú. Es reclama que principis com la qualitat, l’excel·lència, la negociació, la concertació, la cooperació, l’equitat, la cohesió i la solidaritat s’apliquin a tots els ordres de la vida social. En l’urbanisme, com em demaneu, afortunadament van guanyant més pes que mai les polítiques de rehabilitació, les de renovació, les de renaturalització de teixits urbans, o les de creació de nous paisatges de qualitat. Sense anar més lluny, el projecte de desurbanització de la Pletera, a l’Estartit, al municipi de Torroella de Montgrí, i la restauració posterior de la maresma, que han ajudat a regenerar, revitalitzar i ordenar aquest tram de la costa gironina, n’és un exemple excel·lent, i ja ve gent de mig Europa a conèixer-lo. Amb això no entengueu que desurbanitzar sigui l’únic camí, no tindria cap sentit en un país plenament immers en un món urbà, però sí que vull posar en relleu que una cosa que anys enrere hagués pogut semblar impensable o inviable, avui ens adonem de les seves oportunitats territorials, econòmiques i socials. —Parlem a diferents escales: polítiques del govern de la Generalitat, però també polítiques locals. —Sí, és així, i us en posaré un altre exemple: la crisi econòmica d’aquesta última dècada ens ha deixat paisatges de nous barris residencials o polígons industrials inacabats a molts municipis. Són llocs perfectament parcel·lats, amb carrers, clavegueram, enllumenat, i fins i tot bancs per a seure-hi, però en els quals no s’asseu ningú, perquè no hi viu ningú. Només al Penedès, el Catàleg de paisatge que fem n’ha identificat i cartografiat més de setanta. Quin futur tenen? No ho sabem, i necessitarem molta imaginació i una bona pila d’anys per a donar-los un nou significat. Sí que sabem que ja formen part del nostre paisatge urbà i rural quotidià i del nostre imaginari col·lectiu. Afortunadament, notem com el món local n’és cada vegada més conscient. Després de dècades en les quals l’ocupació del territori era sinònim de construcció i riquesa econòmica i es creixia sense criteri ni ordre, aquests darrers anys, i a poc a poc, es va donant un canvi cultural que s’estima més nous models de desenvolupament basats en la defensa i promoció del paisatge. Perquè el paisatge és vist cada vegada més com un motor de desenvolupament, un atractiu local, i una via per incrementar el nivell d’autoestima, la identitat i la qualitat de vida dels ciutadans. Acaba de signar-se la Carta del Paisatge del Garraf, per exemple, la setena de Catalunya, i va de camí la de la Conca de Barberà. Tot això fa créixer el nombre d’iniciatives locals que ja formen part de la nova Xarxa Territoris pel Paisatge. Per a aquest mes de juny, en paral·lel, hem preparat amb la Diputació de Tarragona, un curs de paisatge de cinc dies per l’administració local de tot Catalunya. Donar suport a aquests processos o impulsar la formació dels quadres locals és fonamental per a continuar canviant determinades mentalitats i maneres de fer. —Què ha de fer un organisme com l’Observatori del Paisatge, que és consultiu i no vinculant? —Quan es va crear l’Observatori, l’any 2005, la Llei del paisatge li va atorgar poca capacitat decisòria, però sí una important capacitat de generació de coneixement i de creació de sinergies, complicitats i interdependències, des de la proximitat i l’experiència quotidiana. I aquests actius són els que ens permeten de donar suport a l’administració (a totes les escales); generar coneixement i metodologies des de la interdisciplinarietat; ser un punt de trobada entre amplis sectors de la societat (acadèmic, polític, professional, social, cultural, econòmic); fomentar la creació d’espais de diàleg i cooperació entre el govern i la societat civil i entre l’esfera pública i la privada; actuar com un viver de projectes innovadors; detectar i promoure el debat sobre temes emergents (vet aquí, per tant, un centre que busca influir en la definició i el disseny de les tendències de futur); incloure prioritats paisatgístiques en l’agenda política; ser una antena catalana al món i una antena del món a Catalunya; i promoure la formació, educació i la sensibilització. No sempre una llei de paisatge impulsa un organisme específic que tingui la tasca de col·laborar amb l’administració en la implementació de les polítiques de paisatge, i aquesta és una singularitat que s’ha demostrat operativa i és alhora molt valorada en el context internacional. —En contrast amb la represa urbanística desfermada, de mica en mica, ja ho heu dit, la consciència ciutadana sobre la importància del paisatge per a la qualitat de vida de la gent creix i la idea de paisatge com a bé comú va calant. —Ho notem cada vegada més. El debat d’aquests darrers vint anys sobre el canvi climàtic, la problemàtica ambiental, la sostenibilitat, l’escassetat de recursos naturals, o l’empobriment dels nostres paisatges, lentament fan veure a la població que les coses s’han de fer d’una altra manera, promovent el reús (reciclatge, reutilització) també de territori (rehabilitació, renovació i renaturalització de teixits urbans). Ara, malgrat que aquest mes de juny compleixen catorze anys de l’aprovació de la Llei del paisatge per part del Parlament de Catalunya, el paisatge ‘tot just’ comença a penetrar al debat ciutadà i polític i, per tant, la tasca de sensibilització i conscienciació que ens manca és ingent. Cal recordar que, quan parlem de paisatge, no solament ens referim al paper capital en l’ordenació del territori, sinó que parlem també de patrimoni, cultura, identitat territorial, a totes les escales i, com dieu, de bé comú. Per això abans deia que una política de paisatge ha de ser transversal i interdepartamental, la qual cosa no és gens fàcil d’implementar. —Un terme important que els especialistes en paisatge treballeu actualment és la idea del ‘paisatge ordinari’. Dignificar aquells paisatges que no són excepcionals i que per això no són protegits, que són la majoria del territori. —L’any 2016 hi vam dedicar un seminari, que vam titular ‘Paisatges ordinaris, patrimoni i societat civil’. No fa falta tenir un pont del segle XV, ni que sigui catalogat com a BCIN o BCIL perquè un paisatge sigui interessant, o no hagi de formar part de la gestió quotidiana del territori, i també de la urbanística. Són paisatges amb pocs (o cap) valor patrimonial, però sí social, i per això tenen processos de patrimonialització accelerats, en què la societat adquireix un paper cada cop més rellevant a l’hora d’atorgar-los el valor de patrimoni. Al moment de donar valor, prevalen la memòria personal, les experiències viscudes, o la vinculació de les generacions passades. En aquests paisatges, el desafiament no és tant la protecció, sinó la gestió i ordenació, a partir del reconeixement, la posada en valor i l’activació dels valors. Aquests processos de patrimonialització sovint assagen noves formes de democràcia participativa, de pedagogia activa i, alhora, contribueixen a incrementar la consciència ciutadana, la qual cosa em sembla molt interessant. —En aquest moment difícil també hauríem de parlar de la devastació de les zones agràries. El camp és el primer espai que se sacrifica i sempre en favor del totxo. En canvi, els Catàlegs de Paisatge que l’Observatori ha definit no deixen d’advertir la necessitat de preservar i potenciar els espais agraris i els elements que els caracteritzen. I, tanmateix, encara avui són els més vulnerables. Més que els boscs. —Efectivament, els paisatges agrícoles catalans tenen un valor elevat, de l’òptica productiva, històrica, estètica i simbòlica. També tenen una gran importància ecològica per la funció de connectors que exerceixen entre els espais naturals. Hauríem d’optar per uns paisatges agrícoles que proveeixin de productes de qualitat, valor afegit, i amb rostre humà, i que promoguin la sobirania alimentària. També són estratègics els espais agrícoles del voltant de les ciutats, i ajuden a generar identitat. Sense perdre de vista que la seva finalitat principal és econòmica. És a dir, aconseguir rendibilitat de les produccions, aquests espais haurien d’esdevenir els principals conductors i reestructuradors de les perifèries del futur, i donar resposta a uns consumidors cada vegada més preocupats per la qualitat i la seguretat alimentàries, la qual cosa en pot incrementar la viabilitat. El Parc Agrari del Baix Llobregat, el Parc Rural de Gallecs al Vallès Oriental, el Parc Rural de la Torre Negra a Sant Cugat del Vallès o el Regadiu de Manresa, i tants d’altres, en són alguns referents. Com dieu, no es pot perdre de vista que avui a les perifèries hi ha en joc el sòl fèrtil de les planes, molt més que el forestal, que al conjunt de Catalunya guanya terreny anualment. —Tenim unes polítiques febles de protecció dels espais agraris. Com podrà ajudar la nova llei dels espais agraris que es tramita al parlament i que depèn del DARP? —El sòl agrari és un sòl de valor extraordinari, no solament perquè és un recurs escàs, sinó perquè aplega i en concentra molts més de caràcter estètic, històric, patrimonial –en definitiva, paisatgístic. A França, sense anar més lluny, és un sòl molt protegit, fins al punt que no és gens fàcil de canviar-ne la qualificació, per exemple per esdevenir urbanitzable. Vull pensar que la nova llei anirà per aquí. De fet, el sector, a casa nostra, és conscient d’aquest valor transversal i integral del sòl agrari, com ho demostren iniciatives com el Fòrum Verge Extra que es tira endavant al Segrià, les Garrigues i l’Urgell i que procura que el paisatge i el patrimoni contribueixin al posicionament de l’oli d’oliva verge extra al mercat i esdevinguin, per tant, factors clau en la cadena de valor. I, com aquesta, en podríem posar moltes més iniciatives com a bons exemples, bones pràctiques en aquesta línia. —La despoblació del camp no té aturador, tot i la nova onada de neoruralisme. S’han assajat i s’assagen accions com ara la creació de bancs de terra o l’obertura de nous mòduls de formació agrària, com ara el que s’obrirà el curs vinent a Malgrat de Mar, per donar formació a nous treballadors del camp de la Conca de la Tordera. Però què proposa l’Observatori del Paisatge? —Efectivament, el declivi de l’agricultura i la ramaderia i la despoblació del camp fa que alguns paisatges que fins fa poques dècades (fins i tot anys) eren vius i dinàmics, s’abandonin. M’hi he referit abans: a Catalunya i a més regions del sud d’Europa aquests territoris es van emboscant, amb el resultat que en trenta anys hem passat d’una superfície forestal que no arribava al 40% del territori català a una que ocupa més d’un 61%, més elevada que la de Suïssa o la del Canadà. Que el bosc avanci d’aquesta manera no solament té conseqüències en l’increment d’incendis forestals o en la disminució de la biodiversitat, sinó també en la desaparició d’un patrimoni cultural ben ric, com ara el de la pedra seca, o la pèrdua dels patrons visuals configurats pel mosaic agro-forestal. No hi veiem una solució única, cal combinar-ne moltes d’estructurals alhora. Algunes de concretes són les que heu mencionat, i aquí també hi podríem afegir experiències recents com el Fòrum Agrari del Priorat, o l’Escola de Pastors al Pallars, que enguany compleix deu anys. Però en general cal millorar les condicions de vida al camp, cuidar els assentaments i els pobladors de les àrees més marginals i amb més perill de despoblament, potenciar i afavorir els nouvinguts, sobretot si estan disposats a treballar la terra, valorar encara més aquests paisatges i no solament per a la promoció turística sinó pels serveis ecosistèmics que presten, o impulsar les activitats mantenidores del nostre típic mosaic agro-forestal. —Perquè, d’una altra banda, cada dia hi ha més persones que demanem una alimentació més saludable, basada en l’agricultura ecològica i de proximitat. De mercat n’hi ha. —És cert. I no solament n’ha pujat el consum, sinó també el nombre de pagesos, les hectàrees dedicades a l’agricultura ecològica, i la importància dels circuits curts de comercialització. Aquests últims vint-i-cinc anys, per exemple, la superfície dedicada a l’agricultura ecològica a casa nostra ha passat de 5.000 hectàrees a 210.000. I això té també una empremta molt positiva en el paisatge. Com més ens acostem a un paisatge agrícola de producció ecològica, més ens adonem que guarda més diversitat vegetal i animal i una manera d’entendre la pagesia més respectuosa amb la conservació dels recursos naturals i els valors del territori. —Fa pocs dies s’ha anunciat la tramitació al parlament de la llei per a la creació de l’Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat. Què implicarà? L’Observatori en formarà part? —Era una reivindicació històrica d’entitats i organismes vinculats a la conservació de la natura a Catalunya que celebrem que finalment arribi a bon port. Feia temps que ho demanaven, perquè aquestes últimes dècades hi ha hagut una pèrdua contínua de biodiversitat al país que, entre més, és originada per la fragmentació de molts paisatges naturals. L’Observatori no en forma part perquè la nostra concepció del paisatge és més en el seu sentit ampli, resultat d’una construcció de la mateixa societat, amb una enorme càrrega cultural i simbòlica. Altrament, la nostra tasca va més enllà de les estratègies conservacionistes i promou sobretot la gestió, l’ordenació, i la intervenció i creació de nous paisatges, bo i assumint la inevitable transformació del paisatge, sempre que es faci amb un profit social i col·lectiu. Vist això, és obvi que amb la nova Agència perseguim objectius complementaris i per això ens haurem de coordinar. —L’Observatori del Paisatge com afronta el turisme? —Aquest és un dels grans temes de debat dels paisatges contemporanis, tal com deia al principi. Hem de tenir molt present que el paisatge és un recurs de primer ordre per al turisme, és un dels seus principals atractius, i això és molt important en un país turístic com el nostre, on el turisme tindrà una incidència cada vegada més gran. De la mateixa manera que el paisatge canvia, també canvien les maneres de fer turisme: cada vegada veurem turistes a més llocs, i d’orígens culturals més diversos. I per això ni hem de veure’l com l’enemic del paisatge ni tampoc hem de caure en el pessebrisme, pensant-nos que aquests són els paisatges desitjats pel turisme. Per mi, de l’òptica del paisatge, hem d’estar amatents a aquestes quatre qüestions: el turista busca paisatges originals i ben cuidats i evita els degradats o sense personalitat; la creació dels nous paisatges turístics requereix comprendre el lloc prèviament i molta sensibilitat; la relació que estableixen els turistes amb els valors del lloc, de conèixer-lo fins a promocionar-lo; i la qüestió del límit de visitants d’un territori concret, on la percepció dels residents serà cada vegada més cabdal, a més a més de les característiques del mateix paisatge. En aquest sentit, hem començat a col·laborar amb la Direcció General de Turisme per definir conjuntament productes turístics innovadors i d’excel·lència a partir dels valors dels paisatges de Catalunya, partint de models turístics menys invasius i més respectuosos amb el territori. El primer projecte que fem relaciona l’experiència del viatge i els paisatges per on travessen les carreteres amb alguns dels valors amb els quals les podem connectar (tranquil·litat, contemplació, descoberta, coneixement, sensibilitat, civisme, etc.). Dit d’una altra manera: de quina manera pot contribuir una carretera al coneixement i la promoció dels valors paisatgístics del país mentre generem experiències d’oci que repercuteixin positivament en el desenvolupament del territori per on passa? Espero que tinguem els primers resultats els mesos vinents. —Quins són els desafiaments que tenim com a societat amb relació a la gestió del paisatge? A la candidatura del paisatge del Priorat a la UNESCO sembla que li costa la creació d’un bon sistema de gestió, sòlid. —La societat prioratina va construint de fa una pila d’anys i amb molt d’esforç un model de gestió del seu territori que situa el paisatge de mosaic agrícola mediterrani i el seu patrimoni en el centre del seu desenvolupament i en el motor del seu futur. És un treball valuós de baix cap a dalt, primer de reconeixement i de redescoberta dels valors del paisatge, i després de pensar i projectar col·lectivament com gestionar-lo. El resultat n’és un sistema de gestió ambiciós, pioner, referent, ja que no hi ha molts territoris en el món que hagin seguit passos semblants (i que, a més, aspira a ser reconegut per la UNESCO). També és un magnífic exemple que allà on no arriben les institucions més tradicionals i consolidades hi arriben les entitats i les persones. Hem d’obrir els ulls a aquestes noves formes de governança del territori, perquè seran cada vegada més necessàries, i marquen un camí de futur.

Pere Sala: ‘Ara és el moment idoni per a fer unes polítiques de paisatge més orientades a l’acció, més transversals i interdepartamentals’

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha enviat als socis de l’entitat una nova carta en què emmarca el moment polític i es prepara per a una sentència possiblement condemnatòria a la tardor. Cuixart demana unitat per a respondre a la decisió judicial i avisa que ‘qualsevol debat que no passi per avançar en la resolució del conflicte és del tot estèril i superficial’. ‘Tinguem present que la repressió busca dividir els qui lluiten i que tots hem de fer un esforç, tant individual com col·lectiu, per mantenir una actitud de respecte i empatia dels uns amb els altres.’ Per a Cuixart, ‘només s’avançarà si es fa junts i no es deixa ningú pel camí’. En aquesta línia, el president d’Òmnium demana de continuar ‘mostrant que som un país de grans consensos’. ‘L’estat pretén que ens desmobilitzem i caiguem en la frustració’, adverteix. A la carta, a més, obre la porta a la possibilitat que la sentència del Suprem els obligui a complir la condemna en alguna presó de Madrid o qualsevol altre punt de fora de Catalunya. ‘Diuen que potser haurem de tornar a Madrid després de l’estiu. Estic convençut que això no condicionaria en cap cas la reacció a la sentència, sinó que seria un altaveu més per a visualitzar el greu retrocés democràtic que vivim. Perquè continuarem defensant els postulats polítics que ens han portat fins aquí. Sense rancor ni renúncies de cap mena’, escriu Cuixart, convençut de les seves paraules. Però el president d’Òmnium també convida a gaudir de les petites victòries que assegura que hi va havent en el camí legal derivat de la tardor del 2017. ‘L’Audiència de Barcelona ha descartat d’imputar els votants de l’1-O, resolent que l’acció dels ciutadans està emmarcada “en un moviment de desobediència civil no violenta que busca impactar en l’opinió pública”. Aquesta resolució és una victòria gens menor del moviment, perquè les magistrades han dit ben clar allò que el Tribunal Suprem es nega a acceptar’, diu Cuixart, satisfet, que acaba la carta recomanant de ‘redescobrir Gandhi’ i el seu ‘vessant més activista’. ‘Amb tot el que vivim a casa nostra i al món sencer, el seu mestratge esdevé encara més referencial. Sobretot, no oblidem que la resistència social i la lluita no violenta demanen de tanta determinació com capacitat organitzativa’, conclou.

Carta de Jordi Cuixart: ‘Un debat que no passi per la resolució del conflicte és estèril’

Un elector independentista pot votar el PSC el 28-A? I si creu que és la manera més directa d’impedir que el PP i Cs governin amb el suport de Vox, com a Andalusia, i implantin un 155 més bel·ligerant que l’anterior? El PSC s’ha decidit a disputar la victòria electoral a Catalunya que les enquestes donen a ERC. Els socialistes catalans comparteixen bosses de vot fronterer amb Cs, els comuns i els independentistes i intentaran atraure’ls a tots alhora. A la seu nacional del carrer Pallars sostenen que una part de l’electorat sobiranista no ha entès la negativa d’ERC i el PDECat a facilitar la tramitació del pressupost del PSOE i que, en canvi, pot valorar positivament l’intent de Pedro Sánchez d’abordar políticament el conflicte, encara que fos el fracàs de la negociació amb el govern català la cosa va fer que es decidís a convocar eleccions en el moment que li semblava políticament més favorable. Les pròximes eleccions espanyoles condicionaran el futur del conflicte polític català després del 27-O i el final abrupte de la legislatura. Poden activar el votant independentista que considerava secundaris aquests comicis. Caldrà veure si l’activa fins al punt de fer que antics votants de CDC i ERC optin ara per la papereta socialista, que defensa la ministra Meritxell Batet com a cap de cartell catalana i número u per Barcelona. Batet apel·larà al vot útil a Sánchez, però l’amenaça d’un govern de dretes condicionat per la ultradreta no els farà recuperar un eslògan de l’estil del ‘si tu no hi vas, ells tornen’ del 2008, quan el PSC va aconseguir amb Carme Chacón els millors resultats de la seva història, amb 25 diputats. El secretari d’organització del PSC, Salvador Illa, explica a VilaWeb que preveuen de fer una campanya en positiu, abanderant un projecte d’Espanya inclusiva que vol reformar-se després dels fets recents a Catalunya. S’identifiquen molt amb el lema de la precampanya del PSOE, ‘L’Espanya que vols’, perquè ‘apel·la a una opció de futur’, propositiva i amb Catalunya integrada en ‘una Espanya diferent’. Illa defensa que la presidència de Sánchez ha portat la ‘distensió’ a Catalunya i ha obert vies de diàleg ‘sense por de res’ en el marc de la legalitat espanyola. La pregunta que es farà l’electorat, sosté, és qui ha de governar Espanya els pròxims anys. I d’aquí el possible èxit d’un vot útil a Sánchez atesa l’amenaça de la dreta en una campanya en què el conflicte català tornarà a ser protagonista. També insistiran en el projecte social de Sánchez, després del tast dels seus vuit mesos a la Moncloa, amb mesures com l’increment del salari mínim, la revalorització de les pensions o la recent ampliació del permís de paternitat. A més, la pesca de vell vot de Cs i els comuns pot ser ara més fàcil per a Batet que no pas en les darreres eleccions. Albert Rivera ja ha aclarit que no pensa pactar amb el PSOE, en un intent d’esdevenir la primera força del triumvirat de la plaça madrilenya de Colón. I això fa que Rivera i Arrimadas puguin perdre antics votants que poden haver descobert la vertadera cara de Cs, que no és cap altra, segons Illa, que ‘una versió suau de Vox’. És amb el vot de l’ultradreta que Cs ha aconseguit la presidència del parlament d’Andalusia. I això, els ho poden recordar durant la campanya, il·lustrant-ho amb la imatge de Colón. Si els desitjos del PSC es complissin hauria tornat el clàssic vot dual, el que durant dècades va optar sobretot per CiU a les eleccions catalanes i els socialistes a les espanyoles. Els comuns van reunir una part de vot útil independentista en les eleccions de juny del 2016 i desembre del 2015. Era el retorn a una lògica que s’havia trencat el 2011, amb la primera victòria de CiU a unes espanyoles, que va trencar l’hegemonia històrica dels socialistes catalans. Aquesta vegada el PSC aspira a recuperar la vella posició. La crisi de Podem, amb un Pablo Iglesias amb expectatives rebaixades, pot facilitar que els socialistes catalans siguin ara receptors del vot dual. Els indults, desats L’impacte que pugui tenir el judici contra els dirigents del procés no portarà el PSC a recuperar la proposta de l’indult que Miquel Iceta va deixar anar durant la campanya del 21-D i que va ser desautoritzada pel PSOE. El PP i Cs han convertit els suposats indults en un argument de càrrega contra Sánchez, a qui han acusat de negociar-los amb els independentistes a canvi del seu suport. ‘Continuarem dient que és el torn de la justícia’, argumenta Illa, apel·lant al respecte vers els poders de l’estat espanyol i de tots els actors que intervenen en la vista oral del Tribunal Suprem. ‘Veiem un judici garantista, amb cura i transparència’, al·lega. El darrer baròmetre del CIS indica que el PSC no seria tan lluny del propòsit de guanyar les eleccions a Catalunya. D’acord amb els resultats del febrer, podria aconseguir-ho amb el 25,6% dels vots, a força distància d’ERC (15,5%) i els comuns (11%). L’anterior baròmetre li pronosticava el segon lloc, amb el 18,3%, i preveia la victòria per a ERC, amb el 21,8%, sempre a una notable distància dels comuns (13,3%), que són els qui es van imposar en les eleccions del juny del 2016. Aleshores el PSC va ser quarta força en escons, per darrere també d’ERC i CDC. Les lògiques de vot són tan complexes com la conjuntura en què arriben les eleccions espanyoles. Sánchez va convocar-les amb el convenciment que el 28-A li seria favorable, menys d’un mes abans de les eleccions municipals, europees i autonòmiques del 26-M. El resultat del 28-A sacsejarà tot el panorama polític, a curt i a mitjà termini. Les eleccions del maig es contagiaran pels resultats de l’abril, que també afegiran més elements perquè JxCat i ERC determinin si avancen o no les catalanes, sempre pendents del tsunami que pot generar la sentència. En qualsevol cas, el PSC té una recepta pròpia per a les municipals i les europees. Als municipis, preveuen d’erigir-se com a garantia d’estabilitat als governs locals, de respecte a la diversitat ideològica i d’aposta per les polítiques socials, suplint el dèficit de la Generalitat amb les escoles bressol o les beques menjador, per exemple. Segons Illa, a les europees es lliurarà una batalla contra les ‘onades populistes de solucions màgiques per a problemes complexos’ i ho confrontaran amb un projecte de construcció europea basat en la defensa de la llibertat, els sistemes democràtics sòlids, l’economia de mercat i l’estat del benestar. Però abans el 28-A serà decisiu. Poden refer tot el tauler polític.

De com un independentista podria votar el PSC el 28-A

L’empresa electrònica Ericsson ha renunciat a ser present al Mobile World Congress d’enguany pel coronavirus. En un comunicat, la companyia sueca assegura que la prioritat és la salut i seguretat dels seus treballadors i clients, i que davant el risc de contagi vol preservar-les i seguir les recomanacions de l’OMS. Ericsson diu que aprecia la feina de l’organització del Mobile per a controlar els riscs: ‘Tot i això, com un dels majors expositors, Ericsson té milers de visitants al seu saló cada dia i, fins i tot si el risc és baix, l’empresa no pot garantir la salut i la seguretat dels seus empleats i visitants’. El president i conseller delegat de l’empresa, Börje Ekholm, ha declarat: ‘Aquesta no és una decisió que hem pres a la lleugera. Teníem ganes de mostrar les nostres últimes novetats a MWC a Barcelona. És molt lamentable, però creiem fermament que la decisió empresarial més responsable és retirar la nostra participació a l’esdeveniment d’enguany’. Ericsson és la tercera empresa que renuncia a ser present al Mobile, després que LG i Asus hagin anunciat que cancel·laven la seva participació al congrés. La direcció del Mobile sosté que l’impacte del coronavirus serà ‘mínim’ i confia que el certamen es farà amb normalitat.

Ericsson també renuncia al Mobile pel coronavirus

El PNB ha cedit un senador a Junts per Catalunya perquè mantingui grup parlamentari al senat espanyol. D’aquesta manera, el jelztale Luke Uribe-Etxebarria ha passat a formar part del grup del partit català. JxCat compta en l’actualitat amb només quatre representants al senat espanyol, quan el mínim exigit per tenir grup propi és de sis. Els catalans han reeditat el seu acord amb Coalició Canària, amb el qual suma un altre escó, però en necessitava un altre més. Per això, el PNB ha designat al guipuscoà Luke Uribe-Etxebarria perquè s’incorpori al grup de Junts per Catalunya-Coalició Canària. Els jeltzales han explicat que JxCat és ‘un partit que té, no només una gran implantació a Catalunya, sinó que defensa una ideologia representativa de la seva nació, per la qual cosa la seva veu ha de ser escoltada a les Corts Generals, i més encara a la cambra de representació territorial’. Aquesta decisió del PNB s’emmarca en la col·laboració que tots dos partits han mantingut històricament i que va ser ratificada el passat mes d’abril, amb la signatura d’un acord entre els seus dirigents, Andoni Ortuzar i David Bonvehí, quan la formació catalana va decidir presentar-se en les eleccions al Parlament Europeu en una candidatura exclusivament catalanista per donar visibilitat a la situació de Catalunya. L’acord, que va ser materialitzat a la seu de Sabin Etxea de Bilbao, inclou l’adopció d’estratègies compatibles que puguin resultar útils a totes dues formacions per a ‘la consecució dels objectius polítics nacionals i sectorials que comparteixen’. Realitat política de Catalunya El portaveu del PNB al senat espanyol, Jokin Bildarratz, ha afirmat que ‘el senat ha de fer oblidar la negra pàgina de la seva història en la qual va aplicar a Catalunya, sense justificació i de manera desproporcionada, les mesures recollides en l’article 155 de la constitució’. ‘Per fer-ho, és imprescindible dotar de les eines necessàries una de les sensibilitats més representatives de la realitat política catalana’, ha apuntat. El senador jeltzale ha reclamat, una vegada més, ‘la millora de la qualitat democràtica de les Institucions i la necessitat del diàleg democràtic com a única via de resolució dels problemes polítics’. Per la seva banda, Uribe-Etxebarria ha assegurat que, per a ell, ‘és un plaer i un honor ajudar un partit que té un gran pes polític’ i amb el qual comparteixen ‘històricament moltes coses’. ‘Demostra el compromís real del PNB amb ells’, ha conclòs.

El PNB cedeix un senador a JxCat perquè mantingui el grup parlamentari

Islàndia ha esdevingut aquests últims anys un país d’on salten notícies polítiques, econòmiques i socials podríem dir-ne sorprenents. L’última és que, des de l’1 de desembre, més de tres mil islandesos (un 1% de la població) s’han convertit al culte zuista… una religió basada en els texts de la civilització sumèria de fa més de quatre mil anys. La conversió en massa l’ha fet esdevenir la religió amb un creixement més ràpid a Islàndia, i ja ha superat el nombre de fidels musulmans al país. El fenomen zuista a Islàndia té ben poc a veure amb un interès sobtat per l’antiga religió sumèria. Més aviat forma part d’una campanya de protesta contra el finançament de les religions per part de l’estat. A Islàndia, tothom ha de pagar un impost religiós, que es distribueix després entre la quarantena de cultes reconeguts oficialment a raó de 73 euros per habitant. I els qui declaren que no tenen cap religió, també paguen la taxa: el govern, en aquest cas, la destina a l’Església d’Islàndia, la majoritària del país. En contra d’aquest sistema, un grup de militants del Partit Pirata islandès ha decidit d’afiliar-se al culte zuista, quasi sense seguidors a l’illa tot i que és inclòs en el registre de religions estatal. D’aquesta manera rebran els diners de l’impost corresponents als seus ‘fidels’, per redistribuir-se’ls de manera equitativa posteriorment.

Conversió en massa d’islandesos a una antiga religió sumèria

Els límits del territori de Catalunya Nord actual només tenen un sentit: són els límits de la República francesa. El territori que avui coneixem com a Catalunya Nord és un territori delimitat de manera artificial basant-se, només, en els límits dels estats i no pas d’acord amb els límits tradicionals de la regió ni cap altre criteri semblant. Sobre el mapa es pot veure, en color carabassa i delimitat per la línia blava de punts, el límit actual del departament dels Pirineus Orientals, és a dir, de Catalunya Nord. Però és ben senzill d’observar com aquests límits tenen poc a veure amb els límits tradicionals del nord. La línia vermella gruixuda pinta els límits tradicionals del Rosselló i de la Cerdanya, integrats en la Corona de Mallorca. Aquests límits van més enllà de la Catalunya Nord actual, ja que incorporaven també la Baixa Cerdanya, la Vall de Ribes i el Baridà occidental, avui part de l’Alt Urgell. I, en canvi, no incorporaven la Fenolleda, territori de parla occitana incorporat avui al departament dels Pirineus Occidentals. L’origen de tot plegat és el 7 de novembre de 1659, quan els reis d’Espanya i França van acordar que una part de Catalunya seria cedida a França, sense consultar les Corts catalanes, com era obligatori en l’època, i van amagar aquest pacte durant uns anys. Les comarques del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya van ser incorporades a l’estat francès, però amb matisos. Així, la Cerdanya va ser dividida en dues parts, una de les quals, inclosa l’enclavament de Llívia, va quedar sota jurisdicció espanyola. El debat per la delimitació de la Cerdanya va causar fortes discussions entre els comissionats espanyols i francesos. Els francesos arribaren a acceptar de deixar Bellver a la part sota jurisdicció espanyola i, fins i tot, Puigcerdà, mentre es garantiren l’annexió de trenta-tres pobles cerdans. Llívia se salvà de formar-ne part, al·legant Miquel de Salbà i de Vallgornera, comissionat del rei espanyol, que el tractat dels Pirineus parlava de l’annexió dels ‘pobles’ cerdans i que Llívia tenia la condició de ‘vila’, de manera que no podia formar part de la zona francesa. El posterior tractat de Llívia va ratificar aquest peculiar acord. De l’acord van quedar exclosos també la Vall de Ribes i el Baridà, que sempre havien format part de la Cerdanya històrica i que ara, només per aquesta raó, formen part del Principat i no de Catalunya Nord. Durant molt temps, quan es feia la delimitació tradicional dels Països Catalans, Catalunya Nord quedava inclosa directament al Principat. Tot i això, cal tenir en compte que el segle XIII les Illes Balears i les Pitiüses, els comtats del Rosselló i la Cerdanya, el vescomtat de Carladès i la Senyoria de Montpeller van formar un regne unit, conegut com el Regne de Mallorca o de Mallorques.

La ‘invenció’ de Catalunya Nord

Núria Pujol Moix i tot un grup de gent gran que havien anat a votar el Primer d’Octubre del 2017 al referèndum d’autodeterminació de Catalunya es van arraulir en un racó del col·legi Mas Casanovas del Guinardó quan van veure la irrupció de desenes i desenes d’agents de la policia espanyola uniformats per a requisar violentament les urnes. Allà hi va haver un ferit. Ella, i la gent que l’acompanyava, van passar molta por. I quan va arribar a casa i va veure les imatges de la violència policíaca contra els votants a molts altres col·legis, es va adonar que entre els qui rebien els cops de porra i les empentes hi havia molta gent gran. Va voler saber quants d’ells havien estat ferits, i els dies posteriors a l’1-O no va tenir manera d’obtenir-ne una dada acurada. El 19 d’octubre, es va publicar l’informe de la Generalitat, però hi havia dades que no hi apareixien. Això la va moure, com a metgessa jubilada, investigadora i professora emèrita de la Universitat Autònoma de Barcelona, a provar d’obtenir les dades detallades i rigoroses de tota la gent que va ser ferida pels agents, i quina mena de ferides van tenir. L’aplicació del 155 li va dificultar l’obtenció de dades del Departament de Salut, però finalment les ha pogudes recollir i contrastar, i les presenta en aquesta investigació científica inèdita sobre els ferits de l’1-O que ha publicat a VilaWeb. Un estudi inèdit analitza cas per cas la gravetat dels 1.066 ferits de l’1-O Aquesta recerca de Pujol Moix permet de comprovar, amb dades a la mà, el nivell d’acarnissament dels agents contra la ciutadania i la vulneració flagrant dels protocols d’actuació europeus dels cossos antiavalots. En parla en aquesta entrevista. —Us vau decidir a investigar les dades dels ferits de l’1-O arran de l’experiència que vau tenir aquell dia. —Sí, el Primer d’Octubre jo era en un col·legi en què van entrar un centenar de policies uniformats, amb casc i viseres tapant-los la cara, cosa que em va fer molta impressió. Allà van pegar una persona, i a la gent gran que hi érem ens van deixar tranquils. Però després vaig veure, en les imatges d’altres col·legis, que havien pegat molta gent gran. I potser perquè jo sóc una persona gran allò em va impactar molt. Cada dia seguia les notícies a veure si deien quanta gent gran havien agredit, però la notícia no apareixia. L’informe del Servei Català de la Salut deia, per exemple, que havien ferit tretze persones de més de 79 anys, però no deia quantes n’hi havia de més de 65 anys. I em vaig començar a moure per mirar d’aclarir més detalls sobre les edats i altres característiques dels ferits. A més, l’informe no feia una partició gaire detallada de les ferides físiques i d’altres agressions causades per l’impacte emocional de la situació. I vaig pensar com m’ho hauria de fer per aconseguir aquestes dades. El desembre del 2017, vaig aconseguir parlar amb el president del Col·legi de Metges, el doctor Jaume Padrós. Li vaig dir que volia fer aquest treball, i li va semblar molt interessant. —A més, hi va arribar a haver acusacions contra metges que van atendre ferits. —Sí, especialment posaven en dubte l’ètica dels metges. Em va dir que em contactaria el director del Servei Català de la Salut. I al cap d’uns dies, em van convocar a una reunió amb el subdirector, Josep Maria Argimon. Em va agrair que volgués fer aquest treball , em va donar una còpia de l’informe que ja havia sortit publicat i em va dir que demanés informació sobre els dubtes que tingués. Jo volia accedir a la base de dades, perquè amb criteri mèdic podria interpretar millor les diagnosis, però em van dir que allò no podia ser. Uns dies després, com que em faltaven concrecions sobre l’informe i moltes dades noves, em van posar en contacte amb una persona del departament, i ens vam anar reunint periòdicament fins al febrer del 2018. Aleshores vaig observar que allà on posava ‘policontusionats’, n’hi havia 413, i que la suma de diagnosis era igual a la suma de persones. Vaig veure que allò no podia ser, perquè hi havia persones que havien tingut més d’una ferida. Em van dir que els qui havien tingut més d’una diagnosi els havien posat en aquell apartat, i els vaig respondre que això ho havien d’aclarir, perquè si no sabíem què tenien gairebé la meitat de ferits, no era correcte publicar el treball. —Cercàveu el màxim rigor. —És clar. Si jo faig un treball científic sobre mil persones i dic que n’hi ha quatre-centes que no sé què tenen, doncs només puc parlar de sis-centes persones. Però això no ho podia fer, perquè n’hi va haver 1.066, de ferits, i era aquesta xifra que havíem de comprovar. —Però enmig de la vostra cerca va arribar el 155. —Sí, i quan vaig demanar que em donessin les dades que faltaven, vaig notar que la Generalitat m’anava donant excuses: és que tenim molta feina, això no sé si t’ho podrem donar… I va arribar l’estiu. I encara anava veient per televisió notícies que acusaven els metges d’haver inflat les diagnosis, que si les imatges dels ferits eren falses. I vaig pensar a tornar a parlar amb el meu contacte del Servei Català de la Salut, que era molt receptiu, tot i que l’havien canviat de departament. I ell, amb feina i paciència, va anar recollint del registre centralitzat totes les dades que faltaven. Fins que vam arribar al desembre del 2018. Encara tenia uns dubtes sobre alguns malalts que no sabíem si estaven repetits o no. I fins a aquest gener no m’ho van aclarir. —De tota aquesta informació recollida, què us ha impactat més? —Per exemple, la quantitat de traumatismes cranioencefàlics. Vol dir que van pegar amb molta força, o que la persona va rebre una sacseig violent. Una cosa és un cop al cap, una contusió, i una altra cosa és que el cervell hagi patit per culpa del cop. Això em va impactar molt, perquè no em pensava que n’hi hagués tants: em pensava que eren ferides al cap que sagnaven però no creia que el nombre de traumatismes afectant el cervell fos tan elevat, trenta-quatre. I una altra cosa són les ferides a la cara, que n’hi ha seixanta-cinc. Que es pegui a la cara d’una persona denota acarnissament. —I contravé els protocols d’actuació policíaca. —Sí. Vol dir que tens una persona de cara, i vas i li pegues a l’ull, al nas. Això em va impactar, i aquests detalls no sortien a l’informe inicial. També em va impactar que hi hagués molta gent amb lesions múltiples i en llocs diferents. —Hi va haver gent gran ferida, i també una menor d’edat. —Sí, una nena de 12 anys que va patir una contusió, un cop. I un altre nen va patir un desmai. I de gent gran, de persones de més de seixanta-cinc anys, n’hi ha setanta-vuit. —Hi va haver molts casos d’afectats per impacte psicològic. —Quan es parla de persones amb impacte emocional es tendeix a dir que es van posar nervioses, que van tenir ansietat… De les setanta-sis persones afectades per impacte emocional, amb afectacions psicològiques pures només n’hi ha nou. La resta tenien trastorns mixts, com l’ansietat i l’angoixa, que causen taquicàrdia, dispnea, símptomes físics. Però és que hi va haver trastorns orgànics per impacte emocional: gent amb hipertensió, arítmia, desmai… El darrer és un trastorn físic, perquè vol dir que la sang no arriba al cap, hi ha un col·lapse de la circulació, caus a terra. L’home que va patir l’infart és un exemple greu dins aquesta categoria de trastorns per impacte emocional. Per tant, no els hem de menystenir. —A part d’aquests més de mil ferits, la xifra d’afectats per les càrregues de l’1-O és molt més alta, pels símptomes d’estrès i d’angoixa que va tenir molta gent que no necessàriament era als col·legis. —Sí. I l’estrès posttraumàtic dels afectats també es pot haver presentat després. O tenir una durada llarga. I molta gent que va tenir angoixa no es va visitar, perquè va pensar que era normal. Per exemple, quan vaig veure la policia al meu col·legi, tota la gent gran que hi érem ens vam asseure en un racó. Però una dona que va veure com pegaven un noi que hi havia a la porta de la sala de votació, va venir desencaixada i plorosa, i segurament ella no es va anar a visitar, com tants altres amb trastorns psicològics que tampoc no ho van fer. Però també era una afectada. —Si fem cercles concèntrics des dels afectats directament als afectats més indirectament, hi ha milers de persones afectades aquell dia, per impacte emocional o per estrès psicològic. —Sí, familiars, coneguts i amics dels ferits, però també espectadors, gent que va veure les imatges des de casa. I una de les preguntes que em faig al final és: per què van fer tant de mal si l’objectiu era endur-se les urnes? —En què penseu que pot ajudar aquest estudi? —Considero que els reculls d’imatges, les descripcions individuals dels ferits, per exemple a les denúncies, i aquest estudi són complementaris. Aquí es dóna una visió de conjunt, amb dades quantitatives i qualitatives, de què va passar, quanta gent va ser ferida, quanta gent van atendre. I, d’aquesta manera, es pot tenir una idea global de l’abast dels efectes sobre les persones de les càrregues policials. Pot ser útil per a neutralitzar les informacions no solament esbiaixades sinó directament falses sobre els ferits de l’1-O; declaracions com les del ministre Borrell i d’Isabel Celaá. I també penso que serveix per a defensar la professionalitat i l’ètica dels metges. Com a metge, sé que quan visito un pacient i obro la seva fitxa i hi escric la informació de la visita, una vegada ‘deso’ l’escrit ja no el puc canviar. Imaginem que el malalt em diu que ha caigut i li fa mal la cama dreta, i després diu, ai no, que era l’esquerra, doncs he d’obrir una altra visita i dir que la informació d’abans era equivocada. Insinuar que els metges han falsejat les dades voldria dir que les informacions falses van ser generalitzades, perquè des del registre centralitzat les dades ja no es poden canviar. Per això hi ha informacions que no hi són, perquè la gent anava de pressa, n’hi havia que atenien allà mateix els ferits.

Núria Pujol Moix: ‘He volgut neutralitzar informacions falses de l’1-O com les de Borrell’

És ‘un punt d’encontre per a editorials que editen en català, llibreries, autors, il·lustradors i bibliotecaris.’ La més gran concentració de llibres en la llengua del país que viu la ciutat de València. És la Plaça del Llibre. Des de l’any passat, aquesta trobada cultural, que va néixer a l’empara de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, omple d’activitats i de novetats editorials i de clàssics tota la plaça de l’Ajuntament. Enguany, 10 llibreries, 39 editorials, més de 5.000 títols, entitats, escriptors, lectors i visitants són convocats a la cita lúdica amb la cultura des de Tots Sants fins al 5 de novembre, de dimecres a diumenge. Hi haurà, com ja és costum, presentacions de novetats (una quarantena, d’una vintena d’editorials diferents) i signatures (de Teresa Broseta a Salvador Vendrell, de Joan Canela a Pepa Guardiola, Francesc Mompó, Manel Joan i Arinyó, Anna Moner, Fani Grande i Tona Català), activitats per als estudiants (amb un miler d’escolars inscrits a les visites temàtiques i trobades amb autors). El ‘micro obert’ de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), amb la lectura pública dels texts dels autors que hi vulguin participar (el dia 4). I, és clar, el lliurament dels Premis de la Plaça, que reconeixen, amb un guardó creat expressament per l’artista Cristina Guzman Traver, ‘persones i entitats que han destacat per la seua trajectòria literària i la seua tasca de difusió del llibre i la lectura’: enguany el sopar de celebració serà el 3 de novembre, divendres, i els premis s’atorgaran al poeta Marc Granell (del qual, per cert, la Institució Alfons el Magnànim acaba d’editar la Poesia completa 1976-2016) i a la formació musical Capella de Ministrers, que celebra el trentè aniversari i que ‘s’ha dedicat a difondre mitjançant la música els gran autors i obres de la nostra literatura’: Ausiàs Marc, Ramon Llull i Joanot Martorell. Entre les novetats d’enguany, els organitzadors destaquen la participació de la Xarxa Vives d’Universitats, que hi tindrà un espai propi; de la xarxa per la inclusió social AEPN, que durà a terme accions per ‘acostar el llibre i la lectura a persones amb risc d’exclusió’; i de les Biblioteques Municipals de València, que organitzaran una biblioteca infantil que funcionarà a l’espai de la Plaça per als més menuts. Els lectors primerencs ocuparan també la festa de diumenge de matí, amb la primera ‘cavalcada per la lectura’, una cercavila al voltant de la plaça en què els participants aniran disfressats dels seus personatges literaris preferits. Abans, dijous, hi haurà hagut, coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la mort de Joan Fuster, una vesprada dedicada a l’assagista, amb la presentació dels llibres col·lectius Nosaltres, els fusterians (Perifèric), Nosaltres, les fusterianes (3i4) i el recull de relats La improbable vida de Joan Fuster (3i4). Els llibres en català, que durant tants anys van romandre tan amagats, prendran, per tant, amb naturalitat i desimboltura, la plaça central de València, i tornaran a demostrar la potència, i la qualitat, i la diversitat, de la nostra producció literària. La Plaça del Llibre és organitzada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), el Gremi de Llibrers de València i la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL). I atenció, que la cosa no s’acaba aquí: a final de mes, entre el 24 i el 26 de novembre, la Plaça canvia de ciutat i s’instal·la, amb tota la força, al bell centre d’Alacant.

Durant cinc dies, la plaça de l’Ajuntament de València serà la Plaça del Llibre en Català

Una setantena de persones han dormit al gimnàs de l’escola Bisbat d’Egara de Terrassa. I moltes més hi dormiran aquesta nit. Unes quantes desenes més han passat la nit a les escoles La Roda i Lanaspa-Giralt, també a la ciutat vallesana. Tendes d’acampada al pati, racó d’intendència, arrossada per dinar, provisions per a sopar, activitats tot el dia, explicadors de contes, música, balls, bastoners, taller de castellers, pilota, taules per pintar, jocs de cucanya… Caldrà passar-hi una altra nit. Aquesta que precedirà el referèndum que obre la porta a la llibertat de Catalunya. La crida més contundent: a les cinc de la matinada tothom ha de ser al col·legi on ha de votar per impedir que sigui precintat. Bastoners que animen la vetlla dels col·legis (Autor: P.C.). Hi ha escoles amb comunitats molt organitzades i d’altres que no tant. També n’hi ha que han optat per estratègies diferents. I com que tenien les claus d’entrada assegurades, han concentrat la convocatòria aquest vespre i nit. És el cas de l’Escola Pia, a la mateixa ciutat que les anteriors, que ha estat oberta tot el dia, però sense necessitar una presència constant. Aquest vespre la cosa ja ha canviat i la convocatòria d’una missa, un sopar de germanor i un bivac per a passar-hi la nit haurà congregat desenes de persones al centre. Tot el dia ha estat una festa. I un exemple d’autoorganització. Pares, avis i veïns han fet torns, àpats, jocs, activitats i la resposta a qualsevol possible agressió en reunions improvisades. Les informacions confuses, els rumors i les falsedats també han fet acte de presència en aquestes converses. No és fàcil contenir les trampes que corren pel Whatsapp. Com tampoc tot un estat amb les seves armes no és capaç de dissoldre tot un poble en moviment. Menjar, beguda i clavells, a punt (Autor: P.C.). Les àvies del bloc de pisos del davant que ahir van baixar menjar, llet calenta i galetes per als nens que es quedaven a dormir. Aquell senyor que viu sol però que ha carregat el cotxe al supermercat perquè no faltés res als qui resistiran als col·legis. El grup de joves que s’ha dedicat a penjar cartells als carrers amb informació de l’adreça del col·legi on havien de votar els veïns. L’acordionista que ha passat el dia animant la mainada i ordenant balls divertits. La parella que s’ha ofert a desplaçar gent cap als col·legis on en faltava més. Els qui no hi podien ser però oferien sacs, coixins i tendes. L’amic que m’ha abraçat amb llàgrimes als ulls per tota la lluita que ens ha costat. Imparable. És la paraula que ara mateix ha d’adjectivar el poble català. Consignes a tota hora de resposta pacífica, però ferma. Aquell ‘vo-ta-rem’ de les manifestacions és ara una decisió i no una expressió ni una reivindicació. Les xarxes bullen. Els grups familiars, d’amics, de feina… són una eina més que treu fum. Protegir urnes, butlletes i col·legis. Any 2017. Cor de la Unió Europea. La lliçó és tremenda. Una nit al davant. Difícil. Incerta. Nerviosa. Curta. La conversa no era cap altra. Què passarà aquesta matinada. Sí, la matinada altra vegada. Quan la (in)justícia actua de matinada… Tendes al pati d’un col·legi electoral (Autor: P.C.). Arriben fotografies de l’activitat als col·legis de tot el Principat. L’emoció dels qui passen les hores tancats als col·legis explota quan n’arriba una de nova. ‘No sabem si es podrà votar a tot arreu. Esperem que sí. Però és evident que el resultat ha de ser el mateix. Perquè ara ja som independents. Ja hi som, després de tants anys.’ Als col·legis hi he vist molts desconeguts, molts joves, molts demòcrates que no volen deixar passar l’agressió, però també alguns veterans amb les seves cicatrius de tantes batalles mig perdudes, mig guanyades. I avui tornarem a dormir al ras, mirarem les estrelles, que també hi són encara.

I avui tornarem a dormir al ras, mirarem les estrelles, que també hi són encara

Fonts de la fiscalia espanyola consideren segur que l’ex-conseller de Presidència Francesc Homs serà inhabilitat, però no preveuen pas que el condemnin a una pena de presó. Segons que han dit a l’ACN, previsiblement ni Homs ni la resta d’imputats pel 9-N, l’ex-president Artur Mas i les ex-conselleres Joana Ortega i Irene Rigau, no aniran a la presó, perquè la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ja va retirar l’acusació de malversació –l’única que pot implicar penes de presó– per a Mas, Ortega i Rigau, i aquestes fonts consideren que no hi ha arguments sòlids per a sostenir aquest càrrec de malversació per a Homs, investigat al Tribunal Suprem espanyol. En un altre àmbit, les mateixes fonts veuen dubtosa la possibilitat que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, sigui enjudiciada per la via penal per haver permès la votació de les conclusions de la Comissió d’Estudi del Procés Constituent. Els advertiments de la fiscalia La fiscal general de l’estat espanyol, Consuelo Madrigal, va fer un advertiment en el discurs d’obertura de l’any judicial: va prometre que empraria ‘tots els òrgans jurisdiccionals’, també els penals, per combatre el procés sobiranista de Catalunya. I ho compleix amb Mas, Ortega i Rigau, per a qui la fiscalia manté les peticions de desobediència i prevaricació al TSJC, malgrat que el juliol proppassat –en l’escrit d’acusacions– va retirar el de malversació de fons. Segons la fiscalia, el cas més clar de tots és el de Francesc Homs, investigat ara per desobediència, prevaricació i malversació. La raó és que, a diferència de Mas, Ortega i Rigau, el jutge del Tribunal Suprem disposa d’un document probatori: la carta que Homs va signar i va fer arribar a l’empresa informàtica T-Systems perquè continués la feina encomanada malgrat la prohibició del Tribunal Constitucional de fer efectiva la consulta del 9-N. Amb aquesta base, consideren segura una condemna d’inhabilitació per les acusacions de desobediència i prevaricació, i creuen que, després de la declaració d’Homs al Suprem el cas ja és gairebé enllestit. A aquesta condemna d’inhabilitació, diuen, s’hi podrien afegir posteriorment les de Mas, Ortega i Rigau. La fiscalia dubta de la via penal contra Forcadell La pretensió inicial del govern espanyol d’encausar Forcadell per la via penal suscita dubtes a la fiscalia. A l’escrit d’incident d’execució de sentència que l’advocat de l’estat espanyol va presentar davant el Constitucional, l’executiu de Rajoy va demanar als magistrats que ‘deduïssin testimoni’ a la fiscalia, és a dir, que instessin el Ministeri Fiscal espanyol a obrir la via penal contra Forcadell. Una petició que el TC podria atendre quan abordi el cas, després d’haver resolt els recursos dels governs basc i català contra la reforma de la llei orgànica del TC que li atorga la potestat d’inhabilitar, suspendre o multar els càrrecs que facin cas omís de les seves sentències i resolucions. Quan abordi el cas Forcadell, el TC tindrà l’opció d’aplicar les capacitats sancionadores que quedin vives i, complementàriament, donar satisfer la petició del govern espanyol de traspassar el cas a la fiscalia, de manera que la decisió sobre Forcadell hauria passat del govern espanyol al TC, i del TC a la fiscalia. Amb tot, fonts de la fiscalia apunten que no és pas un cas tan clar com els de Mas, Ortega, Rigau i Homs, i dubten que es pugui sostenir per la via penal. I això per dues raons: perquè la seva actuació s’inclou en el funcionament del parlament i perquè la presidenta es va curar en salut advertint als diputats de les possibles conseqüències de la votació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent.

La fiscalia considera segur que Homs serà inhabilitat, però no preveu que sigui condemnat a presó

El govern espanyol ha aprovat avui un decret llei perquè tant les persones amb la malaltia pel coronavirus 2019 com les que estiguin aïllades de forma preventiva siguin considerats incapacitats temporals per accident de treball. En aquests casos la prestació equival al 75% de la base reguladora d’ençà de l’endemà al de la baixa laboral, a càrrec de l’administració. Fins ara les persones afectades pel coronavirus estaven en un règim d’incapacitat temporal per contingències comunes. La mesura cerca de millorar la protecció dels treballadors afectats per la malaltia o per l’aïllament preventiu.

Aïllats i infectats pel coronavirus seran considerats incapacitats temporals per accident laboral per cobrar el 75%

Milers d’islandesos s’han manifestat avui davant el parlament per exigir la renúncia del primer ministre d’Islàndia, Sigmundur David Gunnlaugsson, que és un dels nombrosos implicats en el cas dels ‘papers de Panamà’. Segons aquests documents revelats ahir per mitjans de comunicació de tot el món, David Gunnlaugsson va invertir en bons de bancs en paradisos fiscals i va ocultar una societat panamenca. Després de la manifestació els partits polítics de l’oposició han anunciat un vot de confiança per a divendres, que podria significar un canvi de govern. A més una petició popular per tal que dimiteixi ha recollit ja 23.000 signatures, en un país de només 330.000 habitants. El primer ministre, malgrat les protestes, ha dit que ell no pensa dimitir i ha justificat l’operació desvetllada als ‘Papers de Panamà’ dient que és una afer de la seva dona del qual ell no en tenia coneixença. Massive gathering outside Iceland Parliament demanding resignation or Prime Minister. pic.twitter.com/zabn9O9GEC — Amir Hussain PTI (@AmirHussainPTI) 4 d’abril de 2016 Iceland parliament rn #iceland #panamagate pic.twitter.com/YOZtrq2drF — Steinn E. Sigurðar (@steinnes) April 4, 2016 BREAKING: Thousands of protesters gather outside Iceland parliament demand government resignation over PanamaPapers pic.twitter.com/PPWiJSmOtf — Raheem Rashid (@RaheemRashid) April 4, 2016

El primer ministre d’Islàndia, primera víctima dels ‘Papers de Panamà’

Ha arribat el dia clau i no hi ha hagut una resposta institucional contra la sentència per a acompanyar les mobilitzacions al carrer. Després de tres dies de protestes continuades amb dures càrregues policíaques i la vigília d’una vaga general que s’albira multitudinària, la majoria independentista ha estat incapaç de consensuar una resolució conjunta per a consagrar el dret d’autodeterminació sota l’amenaça del Tribunal Constitucional, i Quim Torra ha tirat pel dret. En una compareixença al parlament, el president de la Generalitat ha sorprès tothom defensant que s’havia de tornar a exercir l’autodeterminació al final de la legislatura. Ni els consellers ni els diputats de JxCat ni d’ERC no sabien que ho faria. I Esquerra no ha amagat el seu malestar. Després l’anunci, el president del grup parlamentari d’ERC, Sergi Sabrià, se n’ha desmarcat sense ambigüitats. ‘No és el moment de posar dates’, ha dit a Torra. Amb més discreció, el grup parlamentari de JxCat s’ha reunit després del ple i ha decidit que, si bé feia costat al president i el govern, volia saber els detalls de la proposta de Torra i demanaria una reunió amb el president i Carles Puigdemont a Brussel·les. La CUP també ha quedat petrificada a l’hemicicle. Carles Riera ha advertit Torra que JxCat, el PDECat i la CUP li farien pagar a ell les improvisacions de l’executiu. Per als anticapitalistes, si el govern no fa un viratge, haurà de plegar. La CUP s’ha afegit d’aquesta manera a la reclamació unànime de l’oposició perquè Torra dimiteixi. També ha avisat que les actuacions dels Mossos d’Esquadra marcaven ‘un punt de difícil retorn’. Feia mesos que el president de la Generalitat s’havia compromès a traslladar al parlament una proposta de reacció a la sentència i, davant la manca d’unitat estratègica, ha fet la seva, amb efectes col·laterals encara incerts sobre els intents discrets dels partits i les entitats per a recosir les divergències després de dos anys de repressió continuada. Els dos socis de govern han esventrat les contradiccions programàtiques enmig del ple, i s’ha tornat a evidenciar la distància a què es troba la CUP, abocada en les mobilitzacions al carrer. Torra ha fet pública la proposta que des de fa temps ha exposat a tots els sectors, segons fonts de la Presidència, i que no són una iniciativa tancada, sinó una votació per a exercir l’autodeterminació al final de la legislatura que podria concretar-se per tres vies: un referèndum pactat, un referèndum unilateral o unes eleccions plebiscitàries en què l’independentisme hauria de superar el 50% dels vots. La proposta consensuada s’hauria de tancar en el marc d’un gran acord nacional amb partits i entitats sobiranistes en què també es concretaria la reivindicació de l’amnistia per als represaliats. Però els ponts entre els partits i les entitats reben l’impacte social de la sentència des d’una fragilitat evident. L’arquitectura institucional s’esquerda, i davant això, i la proximitat de les eleccions del 10-N, els comuns han optat per furgar en la divisió del govern i han lamentat que Torra no hagi convocat els presidents dels grups parlamentaris per entomar la resposta plegats. Mentrestant, Ciutadans, el PSC i el PP han clamat contra la ‘violència’ als carrers i critiquen que l’independentisme perseveri en els ‘errors’ que l’han dut fins aquí. Pere Aragonès i Roger Torrent van a reunir-se després de la compareixença de Quim Torra. Fotografia: ACN. ‘Ho tornarem a fer’: quan? La retòrica del mandat va arribant al col·lapse. La distància entre les paraules de compromís republicà i la gestió d’una autonomia cada vegada més retallada despullen les institucions. Ha estat el cas, avui, del parlament, censurat pel TC en una maniobra molt calculada per Pedro Sánchez de presentar recursos d’execució reiterats perquè el perill de noves inhabilitacions freni la resposta a la sentència de la cambra. I des de dilluns ha estat el cas del govern, amb una complexa gestió dels Mossos d’Esquadra que, en coordinació amb la policia espanyola, ha carregat cada vespre contra manifestants independentistes a tot arreu. Torra ha tancat files amb el cos de policia, després d’haver-ne derivat la primera defensa al conseller Miquel Buch. Ha dit que havia demanat al conseller que investigués qualsevol actuació irregular que s’hagués comès aquests dies. També ha demanat autocrítica: ‘No ens podem permetre la vulneració de protocols’. ERC, després del blindatge que Pere Aragonès va fer del cos com a vice-president, ha marcat perfil propi desmarcant-se de les actuacions ‘inadmissibles’ dels Mossos i de la policia espanyola. També ha demanat que s’investiguin, i ha exigit ‘més transparència i més comunicació’. Amb contundència, hi ha afegit: ‘Una policia democràtica no atropella la gent’. Tant Torra com ERC han condemnat la violència i s’han desmarcat dels aldarulls nocturns. El referèndum pendent Segons Torra, ha arribat l’hora de dotar de contingut la proclama ‘Ho tornarem a fer’ que Jordi Cuixart ha popularitzat com un avís de reincidència de l’1-O. L’editor i ex-president d’Òmnium va acceptar d’esdevenir president amb el propòsit d’intentar culminar la independència i de restituir el govern legítim. El seu projecte era ‘de la restitució a la constitució’, però els dos objectius pels quals va fer el pas són lluny de la realitat d’un executiu que comparteix la conveniència de preservar la Generalitat davant l’amenaça d’un nou 155, i de governar amb un nou pressupost, però que divergeix en les vies i els calendaris per a continuar el procés. Tot això, al costat d’un parlament que ha emmudit davant l’amenaça del TC als membres de la mesa i del govern que poden incórrer en un delicte si tornen a votar el dret d’autodeterminació. Albert Batet i Elsa Artadi sortint d’una reunió de JxCat. Fotografia: ACN. El context actual és totalment diferent del que vivia Carles Puigdemont quan va anunciar el referèndum unilateral que va acabar en l’1-O. La virulència de la repressió fa preveure que, en l’hipotètic cas que el govern en volgués convocar un altre, hauria d’entomar dificultats afegides, que eleven encara més el preu ja conegut de la sentència contra l’1-O: penes de nou anys a tretze de presó. ERC no descarta la via de la desobediència institucional, però només vol exercir-la en el marc d’un full de ruta consensuat, i ha respost Torra amb el discurs conegut que ha anat construint després del 21-D: l’etapa actual és per ‘acumular forces’ i eixamplar la base amb l’objectiu final de tornar-ho a intentar amb la ‘certesa que guanyarem’. La principal aposta d’ERC és la d’un referèndum pactat, que s’hauria d’acordar forçant el govern a asseure’s a negociar. Defensen que s’avanci a partir de grans consensos que interpel·len el 80% de la població. Les divergències han aflorat amb cruesa en un moment especialment delicat. Torra es va reunir ahir a la tarda amb els consellers del govern per compartir una part del discurs que pronunciaria avui, però no els va comunicar el contingut de l’anunci: una votació per a exercir l’autodeterminació abans d’acabar la legislatura. Per expressar-li el seu malestar, Aragonès s’ha reunit amb Torra i la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, després del ple. Hi ha hagut més moviments. La cúpula d’ERC, també amb Roger Torrent i Pere Aragonès, s’ha trobat igualment per compartir la sorpresa sobre la iniciativa de Torra. I encara n’hi ha hagut un altre, més desapercebut. Durant el matí, membres de la mesa i del govern, incloent-hi Torra i Torrent, han estat notificats formalment que el TC havia suspès la resolució sobre l’autodeterminació i l’amnistia aprovada en el debat de política general, i advertits de les conseqüències penals d’una desobediència. El TC i Sánchez no en deixen passar ni una.

Torra posa data a l’autodeterminació malgrat la divisió independentista

MADRID, 29 (EUROPA PRESS) El lloc web YouTube ha llançat aquest dijous la seva nova versió per al Pakistan, país en el qual va estar prohibit durant gairebé tres anys i mig, permetent a més la visualització de vídeos sense connexió. En un acte de presentació a la capital, la companyia ha detallat que els usuaris podran descarregar els vídeos i veure’ls sense connexió durant les següents 48 hores, segons ha informat el diari local ‘Dawn’. YouTube va estar prohibit al Pakistan fins que el Govern va decidir posar final a la seva decisió a començament d’aquest any després del començament d’activitats d’una versió local que permetia a les autoritats eliminar o demanar l’eliminació de material. El vicepresident de Google al Pakistan, Anuar Akram, ha sostingut que el 29% de la població té connexió a Internet, el que suposen 56 milions d’usuaris. “És una eina poderosa”, ha afirmat, agregant que el 55% de les dades utilitzades en els telèfons es destinen a veure vídeos, mentre que un 20% dels usuaris publica vídeos. Per la seva banda, el cap industrial de Google per a l’Àsia-Pacífic, Jurram Jalil Jamali, ha sostingut que, des de l’aixecament de la prohibició a YouTube, la pàgina ha crescut ràpidament al país.

Pakistan.- YouTube llança una nova versió per al Pakistan que permetrà veure vídeos sense connexió

No s’hi albiren fissures. La militància d’ERC ratificarà avui Oriol Junqueras com a president d’ERC i Marta Rovira com a secretaria general, acompanyats dels alter ego respectius al govern i a la seu nacional del carrer Calàbria: Pere Aragonès com a nou coordinador general i Marta Vilalta com a secretària general adjunta. La seva és l’única candidatura que es presenta per a renovar la direcció. Des de la presó i l’exili, Junqueras i Rovira continuen al capdavant del partit però alhora consoliden el relleu generacional gestat de ja fa temps per entomar els perjudicis organitzatius de la repressió i fer emergir lideratges de futur. Un total de 9.516 militants podran votar la candidatura electrònicament o amb urnes arreu del territori. Com que la seva llista és l’única, només hi ha dues opcions per als qui exerceixin el dret de vot: avalar l’executiva de Junqueras o votar en blanc. De la presó estant, Junqueras s’ha proposat de culminar el projecte que abandera d’ençà del 2011 per convertir ERC en la força hegemònica de l’independentisme. Amb ell al capdavant, ERC ha obtingut els millors resultats electorals després de la Segona República, a cavall d’un projecte polític fonamentat a eixamplar majories que s’ha concretat en una moderació en les formes i un republicanisme d’identitats compartides, amb l’objectiu d’acostar-se a l’electorat desencisat amb el PSC i els comuns. ERC ha entomat l’etapa posterior de l’1-O, marcada per la repressió i l’exili, aparcant la via de la unilateralitat i readaptant-se als límits de l’acció autonòmica amb l’objectiu d’engrossir els suports de l’independentisme a còpia de bastir ponts amb no independentistes contraris a la repressió i defensors de la democràcia. També optant pel diàleg amb Madrid. La nova estratègia política, al novembre Però no serà fins d’aquí a unes quantes setmanes, probablement al novembre, segons fonts del partit, que ERC haurà de redefinir la seva estratègia en la segona part del congrés nacional. El calendari pot condicionar decisivament el debat intern, atès que probablement el Tribunal Suprem ja haurà fet pública la sentència contra els presos polítics i la resta d’acusats i s’haurà concretat la resposta civil i dels partits independentistes. Després de la votació d’avui, l’executiva haurà de nomenar la comissió que elaborarà la ponència que es debatrà en la resta del progrés congressual. Fa més d’un any, en la darrera conferència nacional, les bases d’ERC van forçar a incloure-hi la no renúncia a la via unilateral mentre que la direcció posava èmfasi en la multilateralitat. Però la concreció d’accions polítiques rellevants, com ara l’abstenció en la investidura de Pedro Sánchez, ha tingut una oposició interna minoritària. El Col·lectiu Primer d’Octubre no va aconseguir forçar una consulta a la militància perquè les bases decidissin el sentit del vot. I això en un partit que tradicionalment havia estat convuls internament i que es va esventrar per última vegada fa més de deu anys, al congrés del 2008. Junqueras va obrir una nova era de pau interna el 2011, després de la dimissió en bloc de l’executiva anterior, encapçalada per Joan Puigcercós, que finalment no va resistir a la davallada electoral a les municipals d’aquell any. El Col·lectiu Primer d’Octubre ha demanat un vot crític (en blanc o l’abstenció) a l’executiva de Junqueras, tot i que pot ser difícil d’avaluar l’èxit de la crida tenint presents les altres possibles causes de l’abstenció en una votació amb una sola llista. On sí que es podrà veure quin suport tenen és en la votació dels vint consellers nacionals que també s’elegeixen avui. S’hi presenten els membres del col·lectiu Joan Puig i Amèlia Àgueda. L’executiva de Junqueras i Rovira combina l’ascens de nous dirigents amb alguns altres noms ja consolidats, com Sergi Sabrià, home fort al parlament, que ara assumirà la vice-secretaria general de Comunicació i Estratègia; Lluís Salvadó, que passaria de secretari general adjunt a la vice-secretaria general de Coordinació Interna; Isaac Peraire, candidat a la vice-secretaria general de Vertebració Territorial i Partit Obert; Marta Vilaret a la vice-secretaria general de Drets, Llibertats i Lluita Antirepressiva; Raquel Sans a la vice-secretaria general de les Dones; i Sara Bailac a la vice-secretaria general d’Acció Política, entre més. El cap de cartell, per a definir L’executiva es torna a configurar amb el debat pendent sobre qui encapçalarà la pròxima candidatura electoral en cas que Junqueras sigui inhabilitat per la sentència del Suprem i hi hagi anticipades a Catalunya. Per a prendre’n el relleu, el d’Aragonès no és l’únic nom que és a la primera línia. Com és sabut, també hi ha el president del parlament, Roger Torrent, amb una gran rellevància pública i un marcat perfil polític propi. El cap de files d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, encara va posar damunt la taula un tercer nom: el de Joan Tardà. En tot cas, Aragonès es consolidarà avui com l’home fort del partit i completarà el seu paper d’alter ego de Junqueras que ja exercia en la vice-presidència del govern. L’elecció d’Aragonès per part de Junqueras ve de lluny. El març de l’any passat ja va ser nomenat president adjunt d’ERC en un primer pas d’urgència per a reforçar la direcció arran de la partida de Rovira a l’exili. Si, arribat el moment d’elegir el candidat, hi hagués més d’una candidatura, s’haurien de fer primàries, segons els estatuts del partit.

La militància d’ERC confia avui a Junqueras l’escenari post-sentència

El ple de les Corts Valencianes ha refusat una moció presentada per Podem que demanava que el País Valencià s’oposés a l’aplicació de l’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversió (TTIP). Compromís ha donat suport a la moció, però el PSPV no. El vot contrari dels socialistes s’ha afegit al de Ciutadans i el Partit Popular i la moció no ha reeixit. És la primera votació que divideix el tripartit d’ençà que el mes de juny van signar l’Acord del Botànic. El diputat de Podem Daniel Geffner ha estat l’encarregat de defensar aquesta proposta i ha assenyalat que amb el TTIP es vol fer ‘un vestit a mida per a les multinacionals’. Ha dit que impedeix que els mecanismes democràtics, de protecció social, de medi i del consumidor puguin funcionar adequadament. ‘És un tractat vampir’, ha reblat. Els socialistes han argumentat que el TTIP s’havia tramitat d’una manera opaca, però han dit que era un bon pacte.

El TTIP divideix el tripartit valencià per primera volta

El periodista turc Can Dündar, exiliat a Alemanya per les seves crítiques al president Recep Tayyip Erdogan, considera que cal córrer el risc de venir a Barcelona per la Diada amb l’objectiu de ‘desafiar’ l’ordre de detenció internacional que pesa sobre ell. En declaracions a l’ACN, ha recordat que el 2017 les autoritats espanyoles van arrestar Dogan Akhani, un escriptor turc que el govern d’Erdogan també demanava d’extradir, i que cada vegada que ve a l’estat espanyol tem córrer la mateixa sort. Entrevista de Vicent Partal a Can Dündar: ‘Ma casa es crema i voleu que em limite a fer unes fotos i escriure una columna?’ Dündar forma part de la cinquantena de personalitats internacionals convidades per l’organització Foreign Friends of Catalonia durant la Diada. La delegació serà rebuda pel president Quim Torra al Palau de la Generalitat avui a migdia. Tota la informació de la Diada, minut a minut Dündar ha comparat la repressió al seu país amb la situació dels presos polítics. ‘És la mateixa cosa: empresonar persones per les seves idees. Nosaltres tenim presos polítics i Espanya també. No veig cap diferència entre empresonar algú a Espanya per haver defensat el seu dret de demanar un referèndum i fer igual amb un dirigent kurd’, assegura Dündar. ‘L’única diferència és que Espanya és un estat membre de la Unió Europea i que Turquia és només candidata a entrar-hi.’ També lamenta que l’estat espanyol doni ‘un molt mal exemple d’Europa’ que el govern turc fa servir per a defensar-se dels qui l’acusen de reprimir la dissidència: ‘Ahir mirava la televisió i un ministre turc va dir: “Ens critiquen, però mira Espanya; és una actitud totalment europea.”‘ La vice-presidenta de Foreign Friends of Catalonia i professora de criminologia de la Universitat de Bolonya, Rosella Selmini, ha descrit la manifestació de la Diada com la ‘mobilització democràtica més gran d’Europa’ i ha fet una crida a participar-hi. ‘És important de continuar lluitant’, ha dit, i ha afegit que l’1-O va ser ‘el desafiament més gran a l’autoritarisme’ que ha vist mai a Europa. El grup també inclou Alessandro Gamberini, professor de dret penal a la mateixa universitat i advocat de Carola Rackete, la capitana del vaixell de salvament Sea Watch 3, reconeguda ahir amb la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya. Gamberini troba que el judici és una ‘persecució política’. L’organització va celebrar ahir un sopar amb més d’un centenar de persones al Palau de Pedralbes. Aquests darrers dies, alguns membres han assistit a reunions i tallers sobre la situació política a Catalunya i n’han pogut oferir la seva visió.

L’opositor turc a l’exili Can Dündar veu necessari de córrer el risc de participar en la Diada tot i l’ordre de detenció

El futbol com a excusa per a fer la volta al món i un cop d’ull a la història més recent, i a vegades costumista, de la humanitat. Això és ‘Atlas de una pasión esférica‘, el darrer llibre del periodista i escriptor Toni Padilla (Sabadell, 1977). Un romàntic del futbol, potser amb un punt malaltís, que transforma el seu amor per aquest joc en petites dosis de literatura reivindicativa. ‘A molts llocs encara em miren malament quan dic que sóc periodista esportiu. Suposo que el futbol és massa popular per a certes elits intel·lectuals’, afirma. Padilla va visitar la redacció de VilaWeb, on amb anterioritat havia deixat la seva petjada amb ‘Bon cop de cap‘, per a parlar del seu llibre, però també del Mundial de futbol, el Barça i el seu posicionament en la situació política de Catalunya, el futur del futbol europeu i, evidentment, una mica del seu estimat Sabadell. Club pel qual confessa haver increpat liniers i estar disposat a xiular a Lionel Messi. —Què és el futbol per a Toni Padilla? —En funció del dia que m’ho preguntis et diré una cosa diferent, però en clau de reflexió personal, és un element fonamental de la meva vida. M’ha ajudat a situar-me al món i fins i tot em serveix per a entendre les relacions amb la meva família. Una família que va passar-ho malament i no sempre estava unida. Potser l’únic moment d’unitat era quan anàvem a la Nova Creu Alta a insultar al linier. Ho analitzes des de fora i és una imatge grotesca, però per mi tenia un valor molt bèstia, perquè de sobte la família encaixava. Per això entenc que el futbol és una realitat molt potent que permet explicar-ne moltes altres. Però el futbol en si només és un joc. És una cosa rodona, potser ni una pilota a molts llocs del món, i algú que juga. Una cosa molt senzilla i divertida, vaja. El problema és que el poder, la societat o els interessos econòmics se n’han aprofitat per a convertir-lo en un camp de batalla. —El futbol és innocent? —El joc no té cap culpa de res. En tot cas és culpable de ser tan exitós. D’arribar a tothom a qualsevol punta del món. Però el joc és innocent. És un esport que qualsevol pot entendre i practicar. Les barreres i les divisions les imposen certes persones o mentalitats.’Tu no pots jugar perquè ets negre‘, ‘això és un esport d’homes’, ‘els negres no poden jugar’, etc. Tot això no és culpa del futbol. Els perjudicis són de l’ésser humà, la pilota no pensa, només rodola. —I per què heu escrit un ‘Atlas‘ d’aquesta passió? —Et diré la veritat, el llibre l’he escrit perquè me’l va proposar l’editorial . —De totes maneres, en el terreny literari-futbolístic us sentiu molt còmode. —Moltíssim. En aquest llibre he intentat unir les meves dues grans passions: el futbol i la història. Jo estudiava història abans de ser periodista, però anava curt de pasta. Em van oferir un contracte de periodista i vaig haver de triar entre la carrera universitària i la vida professional. I aquí em tens. Suposo que estic saldant algun deute amb el passat . Al llibre intento que cada història reflecteixi una mica aquesta estima i gaudi que em produeix el futbol. I en certa manera també té un punt reivindicatiu. Una defensa per la passió per aquest esport, perquè encara ara ens hem de justificar. A molts llocs encara em miren malament quan dic que sóc periodista esportiu. Suposo que el futbol és massa popular per a certes elits intel·lectuals. —Com trieu les històries? —Vaig fer una llista d’una cinquantena d’històries després de trobar l’equilibri entre l’època, la geografia i els protagonistes: equips, futbolistes, entrenadors, afeccionats, etc. Hi ha històries conegudes, però també volia que el lector topés amb relats diferents. A més, he volgut donar una volta a les històries més conegudes, com ara ‘El partido de la Muerte‘, per tal de desmitificar-les. El partit entre els presoners ucraïnesos i els soldats de la Wehrmacht es va disputar, però els presos no van ser executats al terreny de joc com diu la llegenda. Alguns jugadors van ser afusellats més tard, però no pas tot l’equip. —Tenint en compte qui és Toni Padilla es fa estrany no llegir cap referència al Sabadell. —El llibre està pensat perquè pugui arribar al públic llatinoamericà. Sincerament penso que el Sabadell no és prou interessant. Com a concessió personal m’he dedicat el capítol d’Itàlia, on explico la història del meu segon equip: el Pisa. Crec que és un capítol que també explica una mica com sóc jo i perquè estimo una cosa tan refotudament imperfecta. El protagonista del relat és Romeo Anconetani, el president que va aconseguir l’últim ascens a la Serie A . Un personatge fosc i corrupte. M’estimo profundament Itàlia i el Pisa reflecteix una mica les contradiccions d’un país clarament imperfecte —I Maradona? —A mi Maradona no em sembla el millor jugador de la història, però sí que és el més especial. Un paio que en els moments claus sempre va oferir la seva millor versió. Alguna de les seves accions futbolístiques, com la mà de Déu, es van convertir en autèntics símbols: la revenja argentina per la derrota de les Malvines. Maradona té un punt fascinant. És un personatge ignorant i masclista, però que en moments puntuals s’ha il·luminat i ha dit frases brillats com ‘la pelota no se mancha.’ Dit això, crec que trencaria l’equilibri que té comentat abans i per això no hi apareix. A més, volia que el futbol fos l’excusa per poder escriure els relats. Di Stefano és el futbolista més conegut que apareix al llibre i bàsicament perquè li va passar una cosa bastant insòlita: un grup d’extrema esquerra el va segrestar durant una ronda del Madrid a Veneçuela. —Farem un petit viatge per tres històries del llibre perquè el lector en tingui un petit tast. La primera és ‘Ojos verdes y rizos africanos‘ i el protagonista Arthur Friedenreich, un jugador mestís que volia ser blanc. —És la història d’un jugador que en el Brasil de principis de segle aconsegueix trencar les barreres del racisme i juga de tu a tu amb els blancs. Per què? Com a ciutadà les elits el veien més negre que blanc, però amb la pilota als peus era tan bo que es van empassar els perjudicis. Ara bé, també és un relat amb contradiccions. Ell era fill d’una mare descendent d’esclaus africans i el seu pare era d’origen alemany, concretament d’una família molt liberal que havia abandonat el país després de la revolució de 1848. Arthur Friedenreich tenia tots els ingredients per haver esdevingut un símbol de la lluita contra el racisme, però va preferir viure com un blanc. Per això, en la revolta de Saõ Paulo dels anys trenta, ell es va posar al costat de les elits conservadores blanques. El relat també té un punt de desmitificació. Ell va ser el primer gran golejador del Brasil, però malgrat la llegenda que s’ha creat, no té el rècord històric de gols. Romario i Pelé en van fer més. D’altra banda, també desmenteixo que es maquillés la pell per a semblar més blanc. El que sí que feia era pentinar-se els rínxols cap enrere, com si fos un cantant de tango, per a dissimular-los. Arthur Friedenreich abans de disputar un partit —La següent és ‘Las invencibles de Preston’, el relat d’un equip femení que posa en escac i mat a la federació anglesa i la idea del futbol com a esport d’homes. —La lliga anglesa de futbol es va suspendre durant la Primera Guerra Mundial. Una fàbrica de Preston que feia munició per a les tropes va decidir crear un equip de futbol femení amb les treballadores. La idea era omplir el buit que havia deixat la lliga… I va reeixir. L’equip juga tan bé a futbol que els estadis estan plens a vessar. De fet, quan els homes tornen del front, el Dick, Kerr‘s Ladies F.C continua tenint èxit. Aquesta fama fa trontollar el negoci i els interessos dels equips masculins i la Federació d’Anglaterra (FA) decideix el 1921 prohibir que els equips femenins juguin als estadis de futbol. El Preston comença a fer rondes internacionals però a poc a poc va morint fins a desaparèixer als anys seixanta. La FA no va retirar la prohibició fins al 1971. La història reflexa com l’interès econòmic, el poder i el masclisme es conjuren per a protegir els seus interessos i com això té efectes fins als nostres dies. La lluita per la igualtat entre sexes continua i les competicions femenines encara són menyspreades per alguns sectors de la societat. ‘Las invencibles de Preston’ abans d’un partit —El darrer relat ens porta a la Samoa Americana. ‘El orgullo de una fa’afafine, també té relació amb l’equiparació de drets. —A Cada història hi he arribat d’una manera diferent. Aquesta en concret la vaig descobrir en el documentari ‘El pitjor equip del món’, que relata la història de la selecció de la Samoa Americana fins que guanyen el seu primer partit. A les imatges dels entrenaments em va cridar l’atenció un futbolista que feia uns moviments molt femenins. En el documentari li fan una petita entrevista a la cuina de casa seva i se’l veu també maquillant-se. Llavors vaig indagar una mica més sobre la història d’aquest lateral, Jaiyah Saelua, i descobreixo que històricament les dues Samoas han reconegut el tercer gènere. Se’ls coneix com a fa’afafine i socialment no hi ha cap estigma. Alguns han arribat a ser ministres. L’únic tabú que existeix és que no es poden casar entre ells. Ara bé, aquesta cultura del respecte sexual no existeix a la resta dels Estats Units. En un moment de la seva carrera Saelua es trasllada a Hawaii i allà és discriminat i menystingut per la seva condició. Pateix l’estigma social per vestir-se com una dona, però també l’esportiu: ‘Ets una dona i no saps jugar.’ I la veritat és que és un bon lateral, contundent. La FIFA va tenir molts maldecaps quan va ser convocat per primera vegada amb la selecció, perquè no sabia si l’havia de jugar a l’equip masculí o femení. Finalment el van inscriure com a home. —El llibre explica històries d’un futbol que desapareix. Com veieu la imposició del futbol negoci i els petrodòlars? —Existeix el món del petrodòlar, però també el model comandat pels afeccionats. Per cada exemple de futbol negoci en trobarem un de futbol popular. Per exemple, fa poc que Salamanca va viure un derbi entre els dos equips nascuts després de la desaparició de la Unión Deportiva: el Salmantino UDS, de propietat empresarial, i l’Unionistas de Salamanca, propietat dels afeccionats. Un model no extermina l’altre, però el problema és que el model negoci, seguint les pautes de l’economia, està augmentant la diferència entre els pobres i els rics. S’està creant un elitisme que fa pensar que en algun moment veurem una lliga tancada com la NBA, on només participaran els grans clubs d’Europa. A mi personalment no m’agrada. Jo posaria topalls de pressupost, traspassos i salaris, perquè les xifres que es mouen em semblen immorals. —Però ja existeixen alguns topalls com el fairplay financer. —Sí, però no ha pogut evitar, que el PSG pagui 222 milions per Neymar i després 180 per Kylian Mbappé. Es poden fer tripijocs per esquivar el control. El fairplay financer t’obliga a garantir uns ingressos equivalents a les teves despeses. Què passa? Què hi ha clubs que tenen a darrere a economies estatals que els utilitzen com una forma de posicionament mundial i poden trobar maneres de trencar qualsevol norma. Ara estem en un moment de dubte i no sabem cap on va el futbol. Però és possible que els pròxims anys, la Champions se la disputin sempre els mateixos quatre equips. Serà com una mena de cisma dins del futbol, perquè continuarà existint el futbol popular. Jo com a periodista escriure sobre un espectacle que no sentiré meu i continuaré vibrant amb el Sabadell, tot i que ara som l’equip de Segona B amb més empats. —Què et sembla el Manchester City de Guardiola? —Un grandíssim equip de futbol. Desitjo que a ell i a Ferran Soriano els hi vagin molt bé les coses, però no m’agrada gens el model del City. —El Barça forma part d’aquest futbol negoci? —El camí que ha d’emprendre el Barça l’han de decidir els socis. Entenc que la gran majoria vol mantenir el caràcter singular del club, però ‘el més que un club’ és incompatible amb guanyar cada any la Champions. A mi el Barça que es gasta 150 milions amb Dembélé, que s’oblida del Barça B, que accepta el patrocini de Catar… No m’agrada. Com a matèria periodística el Barça em sembla molt interessant, però el model no m’agrada. Crec que no val tot per guanyar, sobretot si abans has fet campanya per una sèrie de valors. Només cal repassar la història del club per veure que la histèria pels títols és una anomalia. El Barça ha acumulat moltes temporades de derrotes, decepcions i grisor. —No cal anar massa lluny. Fa quatre dies de Joan Gaspart i Enric Reina… —Sí, però hi ha generacions més joves que es pensen que és un desastre que el seu equip no passi de quarts de finals de la Champions. Em preocupa aquesta mentalitat de guanyar, guanyar i guanyar. A la vida generalment es perd. Et foten al carrer, et deixa la parella, suspens exàmens… S’ha de normalitzar la derrota, que no el derrotisme, i saber gaudir de les victòries que s’aconsegueixen. Però tampoc no vull donar lliçons, jo no sóc del Barça. —Per què ens costa tan dissociar futbol i Barça? —El Barça ha comès grans errors, com ara fer president a un personatge tan fosc com Sandro Rosell, però el club és on és gràcies als seus encerts futbolístics, però també per la capacitat que ha tingut de ser un símbol en moments puntuals. Que la gent confongui els conceptes de futbol i Barça és un mèrit del club, però sincerament penso que com a país tenim un problema molt greu. Aquest pes excessiu fa que assimili qualsevol altra realitat futbolística de Catalunya. La gent dóna per fet que jo sóc del Barça… jo sóc del Sabadell. Si el Barça juga a la Nova Creu Alta, jo seré un dels quatre pirats que xiularan a Messi. Jo sóc de l’equip de la meva ciutat, una cosa que en altres països és la més normal del món. Segurament tu no ets del Vic, oi? —No podria ser d’un equip que em va acceptar com a jugador… a Vic som més d’hoquei… — retiro la pregunta. —Us imagineu que un magnat compra el Sabadell? —El meu somni és veure un partit del Sabadell en una competició europea, tal com va fer el meu pare el 1970. Segurament tornaríem a perdre a primera ronda, però ningú em podria robar la il·lusió. Complir aquest somni amb un milionari al capdavant de l’equip… No sé si seria capaç de conviure amb la contradicció. Té un punt d’irracional. —Tornem al Barça. Què us sembla el posicionament del club en la situació política que viu Catalunya? —La junta directiva està patint per a trobar l’equilibri. De fet, el Barça té problemes per a posicionar-se per culpa del seu model d’èxit. Per això, en dies com el primer d’octubre el club ha de fer malabarismes: primer es demana la suspensió del partit, però finalment s’acaba jugant a porta tancada. Els està costant molt trobar el to del moment. Dins de la junta hi ha directius que són clarament partidaris d’una Catalunya independent, però no tots. Hi ha debat. —I Bartomeu? —A mi em consta que el president ho va passar francament malament el dia del referèndum. Ell volia fer un gest cap al país, però va topar amb la plantilla. Bona part de l’equip volia saltar a la gespa i jugar. Llavors és quan intenta acontentar a tothom amb aquell sí, però no. Partit a porta tancada… I aconsegueix tot el contrari, li plouen crítiques per tots els costats. També és veritat que és molt fàcil jutjar des de fora. Crec que només aquelles persones que es van jugar el coll per a defensar les urnes tenen dret a fer-ho. Qui no va moure un dit durant l’1-O és millor que s’abstingui de dir res. —Dieu que volia fer un gest amb el país. Per què no va ser més transparent i ho explicava? —Assenyalar el vestidor hagués suposat acabar de signar el divorci amb la plantilla. A més, poc després de la marxa de Neymar al PSG, fer quelcom així seria un suïcidi. El Barça és un club global i la institució més gran de Catalunya. Si l’equip no juga contra Las Palmas, Bartomeu s’hagués posat par l’afició a la butxaca, però l’altra part li hauria demanat explicacions: ‘Perquè regalem tres punts al Madrid?’ En un escenari tan complex, el Barça hagués rebut hòsties igualment. Quan et posiciones en un moment històric és inevitable no rebre crítiques. L’1-O va ser un dia de gestió complicada, però també és cert que aquesta directiva ha tingut tendència a generar incendis i polèmiques del no-res. La incapacitat per a comunicar és herència de l’època de Sandro Rosell, un personatge amb una personalitat molt forta i cap tolerància a la crítica. —Què hauríeu fet aquell dia? —Jo m’intento imaginar dintre d’aquest monstre i se’m fa difícil posar-me a la seva pell. M’imagino baixant al vestidor amb Javier Tebas al telèfon cridant-me… I la plantilla amb la roba preparada per a jugar… Hauria intentat fer-ho el millor possible, però segurament hauria acabat parint un desastre… —Hauríeu suspès el partit? —Jo era partidari de no jugar. En l’article que vaig publicar al diari Ara vaig ser extremadament dur amb la directiva. Vaig titular que el Barça havia deixat de ser més que un club. Emocionalment va ser un dia molt intens i aquelles grades buides eren feridores. Ho reescriuria tot fil per randa? No ho sé. Crec que em va faltar un punt d’informació sobre les entranyes del club, i potser em va sobrar una mica d’opinió. —La independència de Catalunya significa una lliga catalana? —Sí, però això és una ruïna pel Barça. La idea d’una primera divisió catalana fa certa por al club i no interessa gens. Crec que només il·lusiona els equips petits que ara som a segona i de sobte podríem lluitar per entrar a Europa. De fet, es produeix una situació estranya. Bona part de la població vol la independència de Catalunya, però no volen que el seu equip abandoni la lliga espanyola. És un fet curiós. Crec que l’únic cas similar és l’afició del Celtic de Glasgow, a qui li semblaria bé que el seu equip jugués a la Premier League anglès. Cal tenir en compte que l’afició del Celtic se sent irlandesa, i per tant, ja se sent estrangera a Escòcia. El gruix dels afeccionats són fills o néts de la diàspora irlandesa. El club va néixer a Glasgow, però ho podria haver fet Boston. Però tornant al Barça, si el país avança cap a la independència, haurà de cercar solucions per mantenir el seu model. —Canviem de tema que ja hem parlat prou del Barça. —Forma part del meu dia a dia . —Tenim un Mundial a tocar. A qui considereu com a favorit? —Ara mateix, després de les eliminatòries, Brasil. I potser una mica Alemanya. Però poden canviar moltes coses. A més, un Mundial és un torneig molt esbojarrat i sempre hi ha sorpreses. —Per què? —Els jugadors brasilers els agrada ser favorits i històricament porten bé la pressió. Tite ha aconseguit organitzar un grandíssim equip que juga com un bloc i l’ha dotat de personalitat. A més, tenen jugadors en punts claus que poden ser molt resolutius: Neymar, Coutinho, etc. Les eliminatòries de classificació a Sud Amèrica són una salvatjada i han passat gairebé per sobre de tots els rivals. I Alemanya? És la vigent campiona i és possiblement la selecció amb més fons d’armari. Low pot triar gairebé entre una cinquantena de jugadors. Han fet tan bé la feina de formació que tenen excedent de futbolistes. De totes maneres, li falta un nom de referència. —És l’última oportunitat de Messi? —No puc descartar mai cap equip on jugui Leo Messi. Potser encara tindrà algun altre Mundial, però el de Rússia probablement serà l’últim com a estrella de la selecció. Si Dybala, Icardi i companyia fan un pas endavant, i ell es reformula, vés a saber què pot passar a Catar 2022. De totes maneres em costa de veure a Argentina a la final d’enguany. El Mundial de Messi era el de Brasil. Era l’oportunitat d’or: guanyar a Maracanà, a la pròrroga… I es va escapar. —Tothom té ganes de Mundial però ningú n’ha comprat els drets televisius. —Jaume Roures ja va dir fa uns dies que ell no presentarà cap oferta perquè va perdre massa diners amb el Mundial del Brasil. El model televisiu de l’estat espanyol és ruïnós. Qui compra els drets està obligat a donar en obert tots els partits d’Espanya i la final, que són tots els que donen audiència. Per tant, encara que la resta de torneig sigui de pagament, la inversió és pràcticament impossible de recuperar. Dels darrers mundials només es van cobrir costos l’any 2010. La victòria d’Espanya va fer que alguns patrocinadors, enmig de l’eufòria, col·loquessin anuncis a última hora. Veurem què passa enguany, però és ben possible que els drets no es comprin fins al dia abans.

Toni Padilla: ‘La lliga catalana serà la ruïna per al Barça’

Centenars d’universitaris es manifesten aquest pel centre de Barcelona per reclamar la rebaixa de les taxes. La mobilització ha començat a la plaça d’Universitat i està previst que arribi fins a les portes del parlament. La pancarta principal porta com a lema ‘Recuperem la universitat’. L’objectiu de la jornada reivindicativa és promoure la recollida de signatures de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) que reclama una rebaixa del 30% del preu de les taxes. Els promotors porten prop de 40.000 suports. Al centre de la ciutat s’han ajuntat els estudiants que han provocat problemes de trànsit a l’avinguda Diagonal i també els que han tallat el servei de Ferrocarrils a la Universitat Autònoma. També hi ha pancartes dels estudiants de Girona.

Centenars d’universitaris es manifesten pel centre de Barcelona per reclamar la rebaixa de les taxes

Corinna zu Sayn-Wittgenstein, l’amiga de l’ex-monarca espanyol, Juan Carlos I, també apareix als ‘papers de Panamà’. Segons que acaba de publicar La Sexta, l’empresària alemanya va intentar de vendre accions a una societat de les Illes Verges Britàniques utilitzant una societat ubicada a Gibraltar com a empresa intermediària. Això esquitxa novament la casa reial espanyola, i especialment Juan Carlos I, ja que recentment s’ha descobert que la seva germana, Pilar de Borbó, va ser presidenta i administradora d’una societat de Panamà, Delantera Financiera SA, des de l’agost de 1974. Segons els documents de Mossack Fonseca, el seu marit, Luis Gómez-Acebo, va assumir els càrrecs de secretari-tresorer i administrador de la societat, constituïda el maig del 1969. A partir del març del 1993, ni l’un ni l’altre no van tornar a aparèixer mai com a administradors i va constar que l’intermediari del beneficiari anònim de la societat era el bufet d’advocats madrileny Gómez-Acebo & Pombo, fundat per Ignacio Gómez-Acebo, cunyat de Pilar de Borbó. Abans, el representant havia estat el londinenc Timothy Lloyd. El 1993, Lloyd va declarar que Pilar de Borbó era la propietària de Delantera Financiera SA. El fill de Pilar de Borbó, Bruno Alejandro Gómez-Acebo Borbó, va ser administrador i tresorer de l’empresa des del juliol del 2006 i fins que es va dissoldre, el juny del 2014.

Corinna, l’amiga Juan Carlos I, als ‘Papers de Panamà’

El degoteig d’infectats pel coronavirus és constant. Ahir mateix, catorze a tot el país (vuit al País Valencià, dos a les Illes i quatre al Principat). Tanmateix, les xifres no s’han desbocat i les expectatives en la fase de contenció són, de moment, moderadament optimistes. Sobre l’estat de l’epidèmia, els protocols a seguir, l’estacionalitat del virus i els antivirals que el van frenant en parlem amb Natàlia Rodríguez, investigadora d’ISGlobal i experta en malalties tropicals de l’Hospital Clínic. L’última hora de tota la informació relacionada amb el coronavirus —Amb les xifres a la mà i dos mesos d’epidèmia, aquest coronavirus és més mortal que el de la grip A? —És molt difícil de dir perquè, si observem la mortalitat dels diversos països, podem tenir una mortalitat del 3,3 a la Xina, o una del 0,5 a Corea del Sud. I no se sap ben bé per què passa això. Si és pel coronavirus, per què els coreans tenen més casos més lleus, o realment perquè el sistema sanitari hi influeix molt. No és igual emmalaltir en un país que tingui un sistema sanitari feble, o a Singapur, que molts assenyalen com el millor del món. Segurament, la mortalitat depèn de moltes variables. Quina és la real? La que es repeteix en diversos països, de moment, és d’un 2%-3%. Però ara mateix sembla que té una mortalitat més alta que la grip. —Amb les dades que en tenim, podem pensar que l’augment de temperatures farà disminuir el nombre d’infeccions? O no hi té res a veure? —En principi, els virus respiratoris com aquest coronavirus, a l’hivern són més estables perquè les condicions d’humitat i temperatura fan que es reprodueixi millor. Això també passa amb el de la grip i esperem que sigui així amb el coronavirus. Però com que és un virus molt nou, encara no es pot afirmar. Hi ha fonts que assenyalen que països com Singapur, on ara mateix hi fa calor, hi ha força transmissió. Però per lògica, sí: el virus hauria de remetre amb temperatures més altes i augment d’humitat. —A quins pacients es fan les proves (PCR) per a detectar els casos? —Es fan tenint en compte tres supòsits: a la gent que vingui de zones de brot, és a dir, Itàlia, la Xina, l’Iran, Singapur, Hong Kong, el Japó i Corea del Sud; als qui hagin tingut contacte amb un pacient que tingui el coronavirus i sigui positiu; i a qualsevol persona que tingui una pneumònia d’origen desconegut, és a dir, ingressada amb una pneumònia que no és bacteriana, no és producte de la grip i és inclassificable. Aquestes són les premisses bàsiques. Després sempre hi ha casos que tu com a clínic creus que requereixen la prova. Però no es fa la prova com a regla general. —Experts com Oriol Mitjà diuen que s’haurien de fer proves a tothom qui tingués el mínim símptoma, com a mesura de prevenció. Diuen que és la millor manera d’evitar futurs casos. Per exemple, al Regne Unit han fet més de 18.000 tests i han contingut el nombre d’infectats a 115. Per què no s’aplica aquesta tàctica ací? —Primer de tot, vull dir que no sóc experta en salut pública. Però, pensant en aquest vessant, entenc que si no es fa a tothom, és per un balanç de despesa i benefici. És lògic això que diu Oriol Mitjà: estendre-ho i fer el màxim nombre de proves a tothom. Jo també faria la prova a tothom, tant de bo es pogués. I tant de bo hi hagués un test que durés un minut. Però també cal mesurar forces. Tu no tens personal infinit per a fer tests a tothom. Cada vegada que fas la prova hi esmerces una hora. El metge de guàrdia que fa la PCR, el metge de microbiologia que analitza la prova, els reactius, la infermera encarregada de la prova… Hi ha despeses indirectes molt elevades. Ara, que si s’han de fer, les autoritats ho faran i passaran a la fase següent. Crec que som en un compàs d’espera. —Dimarts a València van confirmar que un pacient mort el 13 de febrer tenia coronavirus. Això era abans que hi hagués un cas a Itàlia. Com s’explica? —Sembla que aquest senyor havia viatjat al Nepal i hauria pogut agafar la infecció allà. Països com el Nepal o Indonèsia no reporten casos, però pot ser perquè no en tenen capacitat. Això en seria una explicació. O que s’hagués infectat per alguna altra via durant la seva estada. La part positiva, entre cometes, és que sembla que es va infectar a fora i va poder generar alguns casos al seu voltant, però almenys, no és un cas perdut a escala epidemiològica. —Però pot ser que el coronavirus ja faci temps que és entre nosaltres, per dir-ho d’alguna manera. —Amb una certa mesura, segur que ja fa temps. Com detectes el cent per cent dels casos que vénen? No tothom que ha vingut de la Xina ha passat per l’hospital. A banda, hi ha un tant per cent d’asimptomàtics que tenen un paper en aquesta epidèmia, però no sabem quin. És molt difícil d’haver controlat tots els casos. Creiem que hi ha un filtratge de casos cap a la comunitat, però no estem en la situació de l’Iran o Itàlia perquè si no en tindríem molts més casos. —Quin temps de recuperació tenen els pacients? —Els que són lleus, una setmana. Però a molts la prova del PCR els surt positiva fins que no passa més temps. I fins que no tenen dos PCR negatius no poden sortir de la quarantena. La quarantena pot ser molt variable. Pot durar més o menys dues setmanes, però els casos s’analitzen individualment. —Amb quins símptomes ens hem d’alertar i quin protocol s’ha de seguir? —És problemàtic perquè aquest virus té un ventall molt ampli de símptomes. Poden anar des d’una infecció respiratòria banal, com pot ser un refredat, fins a una pneumònia, i en aquest cas podem tenir una mica de mal de coll, fins a tos o dificultats per a respirar. El 061 i el 112 atenen tothom que cregui que té símptomes i vol saber si és candidat a fer-se la prova, i llavors el derivaran o no segons la casuística. —Les embarassades són més vulnerables? —Contràriament a la grip A, que afectava molt les embarassades, segons que sembla aquest coronavirus no és més greu ni per a dones embarassades ni per a nens. —A la Xina experimenten amb un antiviral que s’havia utilitzat amb el virus de l’Ebola. Què en sabem d’aquests assaigs i com s’entén que un antiviral utilitzat per a una malaltia en concret, també pugui funcionar per a un altre virus? —El nostre protocol, tant el de l’ICS com el del ministeri, preveuen d’utilitzar per al coronavirus antivirals com el remdesivir, que s’utilitzava per a la SARS o la MERS; o el lopinavir i ritonavir, utilitzat per al VIH. Aquest inhibeix l’entrada del VIH a la cèl·lula, i fa això mateix amb el coronavirus, perquè així se’n limita la reproducció. Això és perquè hi ha antivírics que són generals, encara que els virus no siguin de la mateixa família. Igual que hi ha antibiòtics que són d’ampli espectre, també hi ha antivirals que ho són. —Però aquests antivirals no són definitius. —No. Per a saber si un fàrmac o un antiviral nou és efectiu, cal fer un assaig clínic, és a dir, un estudi amb un entorn molt concret i amb uns paràmetres dels pacients molt controlats. Així es pot demostrar l’efectivitat del nou producte. I això encara no ho podem tenir. Mentrestant, podem utilitzar aquest arsenal d’antivirals. Però serà molt difícil que innovem en laboratori a curt termini.

Natàlia Rodríguez: ‘El coronavirus hauria de remetre quan arribin temperatures més altes’

En l’actualitat democràtica en què sembla que el ciutadà és més lliure que mai, la censura sembla no tenir cabuda. No obstant, Instagram estableix un sistema de control exhaustiu per a fer possible que la xarxa sigui un espai segur. Però, com pot una comunitat digital tan gran garantir una convivència apropiada sense entrar en conflicte amb les llibertats individuals? El control basat en la moral compartida Andrea Mendiola, jurista especialitzada en gènere, considera que “en tractar-se d’una eina d’ús públic, hi ha certs comportaments que cal censurar perquè es pugui arribar a tota la comunitat. Des dels 13 anys ja pots tenir un compte a Instagram, sent menor d’edat. És a dir, ha d’existir una certa protecció.” Mendiola es refereix, sobretot, a temes relacionats amb el respecte cap al mateix espai personal o a béns protegits per a tota la humanitat, com pot ser la prohibició de comentaris d’enaltiment del terrorisme. És a dir, existeix una determinada censura basada en la moral compartida. Tot això amb l’objectiu d’assegurar la protecció d’aspectes fonamentals. No obstant això, què succeeix quan se censura sobre la base de la moral no compartida? Les xarxes socials s’han convertit en el paradís de la generació millenial, en l’espai on tot és possible. O gairebé tot. La censura basada en la moral no compartida es troba molt present. Un fet que provoca el desgrat i la indignació d’una significativa part dels usuaris, que no comprenen els criteris en els quals l’aplicació es basa per destriar entre el contingut apropiat i “inapropiat”. Instagram: la meva casa, les meves regles No es pot oblidar que Instagram és una empresa. Malgrat el seu indubtable caràcter públic, la censura que exerceix és de naturalesa privada. Sergio Magán, expert en Instagram, considera que els usuaris són “meres mercaderies dins de la xarxa social”. S’han d’acceptar les seves normes, ja que, al cap i a la fi, és “casa seva”, i si no s’hi està d’acord, millor anar-se’n a un altre lloc. Les restriccions que l’aplicació determina es basen en un determinat marc de valors que no és compartit per tothom. De fet, és possible traçar un paral·lelisme entre les actuacions d’Instagram i els tradicionals valors del conservadorisme estatunidenc. Qualsevol pot publicar fotos d’armes, ja que aquestes no són considerades com a contingut inapropiat. No obstant això, una dona no pot ensenyar els seus mugrons. Aquesta és una de les grans contradiccions que es deriven de les Community Guidelines. Existeixen més de 8’9 milions de publicacions sota l’etiqueta #guns (armes); mentre que l’etiqueta #nipples (mugrons) ha estat directament censurada. Aquesta doble moral entra en conflicte amb drets tan essencials com la llibertat d’expressió, regulada per l’article 20 de la Constitució espanyola, i, fins i tot, la igualtat de gènere. La llibertat d’expressió es veu amenaçada La censura afecta a l’usuari de manera que els continguts publicables es veuen reduïts considerablement. Instagram deixa clar que les restriccions tenen com a objectiu crear un espai de convivència. El problema és quan aquest proteccionisme xoca amb la llibertat de creació artística. A vegades els usuaris entenen que s’imposa un sistema de condemna sistemàtica d’acord amb les creences de la companyia. Instagram ha desenvolupat una gran infraestructura al voltant de la censura. Tant algoritmes com persones físiques es dediquen a detectar comentaris i imatges que poden “ferir la sensibilitat”. Tot i això, la censura és irregular i parcial, perquè no totes les publicacions s’eliminen automàticament, sinó que a partir de les denúncies d’altres usuaris, es fa una investigació posterior. D’entre tots els posts que es publiquen cada dia, no tots passen el tall de la censura. Arran de les crítiques rebudes durant tots aquests anys, l’aplicació ha implementat gradualment un nou sistema de censura menys agressiu, el blur o desenfocament. Enrique San Juan, director de Community Internet, admet que és una alternativa encertada, ja que s’avisarà a l’usuari que el contingut que vol previsualitzar conté materials sensibles que poden portar “sorpreses desagradables”. L’art, en perill Aquesta xarxa social és un aparador per molts artistes, una via per donar-se a conèixer. Però, com a conseqüència de la censura, algunes obres es veuen modificades o retirades de circulació. La il·lustradora barcelonina Sigrid Amores denuncia aquest fet: “No entenc com un dibuix on es veu un mugró femení se’l consideri pornografia i es censuri. A més, és un atemptat contra la llibertat de difusió.” Una altra artista que ha hagut de fer front a la censura és Cinta Tort: Molts experts han assenyalat que seria necessari fer una revisió de la política d’ús perquè com a conseqüència de la censura, molts artistes veuen limitada la seva obra. L’art és art, una forma d’expressió que hauria d’estar visibilitzada i no ocultada, per tal de poder respectat la llibertat de creació. Instagram: un sistema patriarcal Els pits de les dones han estat sexualitzats tota la vida. Quan es fa una censura al cos de la dona, s’està donant continuïtat a una violència sistèmica. No hi ha diferència visual entre els mugrons considerats femenins i masculins, però Instagram pensa que sí. Inclús, existeix una discriminació. Se censura una cosa tan natural com els mugrons femenins, però no passa el mateix amb els masculins. Un tractament desigual de gènere. Doncs, el què Instagram està dient és que les dones han de tapar el seu cos perquè se’l considera provocatiu. La jurista Andrea Mendiola assegura que “a la xarxa s’anima a les usuàries que ensenyin el cos, però ells et diuen com.” La clau per entendre això és diferenciar el paper de les dones com a subjecte i com a objecte. Per exemple, quan aquestes apareixen a la publicitat són un objecte, i per tant, està ben vist que es mostrin imatges sensuals a Instagram. No obstant això, quan una dona decideix empoderar-se i publicar lliurement els seus pits a la xarxa, passa a ser subjecte i se la invisibilitza. Hi ha comptes que reivindiquen la dona com a subjecte i la igualtat entre tots els éssers humans. Cada cop són més els usuaris que exigeixen una alternativa a l’actual sistema de censura. En paraules de l’expert digital Joan Barceló, “pot ser que una revisió de la censura, permeti una millor coexistència entre les restriccions, la llibertat d’expressió i la creació artística”. És necessari obrir els ulls a la realitat del segle XXI i donar pas a un escenari digital més inclusiu, obert i tolerant amb tothom. Instagram s’ha convertit en un element molt poderós dins de la societat. Per tant, té una gran responsabilitat de fer d’aquesta un espai millor. Un pas essencial per aconseguir aquest objectiu: deixar enrere el patriarcat.

Instagram, la xarxa social al servei del patriarcat

El ple del Parlament Europeu va rebre ahir el primer ministre grec, Alexis Tspiras, perquè donés explicacions sobre el resultat del referèndum i detallar la posició que prendria el seu executiu en els pròxims dies. La rebuda va causar una gran expectació i molts diputats el van rebre dempeus i situats en fila per donar-li la mà. Entre ells hi havia el líder de Podem, Pablo Iglesias. Però el polític madrileny va ser totalment menystingut per Tsipras. Com es veu en el vídeo Iglesias prova de saludar-lo afectuosament, però el mandatari grec no li correspon i dóna la mà a Jean-Luc Mélenchon, eurodiputat francès. Vegeu el vídeo de l’entrada de Tsipras a l’eurocambra i com passa per alt la salutació de Pablo Iglesias: Precisament Jean-Luc Mélenchon, que era al costat d’Iglesias, va piular al Twitter una foto de l’instant en què Tsipras el saluda i deixa Iglesias palplantat. Vegeu la fotografia: Au Parlement,@Pablo_Iglesias_​ et moi avons accueilli @atsipras. Juntos acogimos a #Tsipras esta mañana. #TsiprasPE pic.twitter.com/WdmG5bc5Fq — Jean-Luc Mélenchon (@JLMelenchon) julio 8, 2015 Des d’ahir les xarxes en van plenes i molta gent ha fet befa de la situació. Per Twitter i Facebook circulen fotos i vídeos del moment precís en què Iglesias es queda sense la salutació. Un dels vídeos que ha tingut més èxit ha estat aquest:

Tsipras menysté Pablo Iglesias a l’Eurocambra i esvera la xarxa

Ciutadans va reformular la seva imatge institucional el 2017, un canvi que només ha fet que portar-li maldecaps. Rivera volia oferir una altra cara del partit i mostrar-se com la gran alternativa a la Moncloa. Tanmateix, les similituds de la nova iconografia amb el logotip de la consultora barcelonina Comuniza són innegables. L’empresa, de fet, es va oposar al registre de la marca de Ciutadans a l’Oficina Espanyola de Patents i Marques (OEPM), perquè ja en tenia un registre previ que li permetia fer-ne ús durant un període de deu anys, renovable indefinidament cada dècada. Doncs bé, l’OEPM ha denegat en primera i segona instància les sol·licituds de registre de les marques Ciudadanos, Ciutadans, Cidadáns, CS i Herritarrak. En la segona resolució, l’OEPM explica que hi ha ‘un alt risc d’associació del distintiu’. A més, assegura que la convivència de les imatges de Comuniza i Ciutadans ‘generaria un risc evident de confusió (associació) als consumidors.’ Aquesta resolució implica el final de la via administrativa dins l’OPEM i el partit d’Albert Rivera ha presentat una demanda a la sala del contenciós-administratiu al Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat de Madrid (TSJCM). ‘La història serà llarga’, afirma la consultora, que ja ha anunciat que es personarà en els cinc procediments oberts al tribunal. ‘Som conscients que serà un procediment judicial que requerirà uns quants anys’, afegeix. Comuniza considera que Ciutadans fa servir totes les vies legals possibles per a allargar el procés i, així, continuar fent ‘ús de la seva identitat visual’. ‘Continuarem defensant els nostres drets’, afirma.

La batalla legal de Ciutadans contra una consultora de Barcelona per la imatge del partit

Carson McCullers a Catalunya: Per què la recuperem? per Eugènia Broggi Carson McCullers és una de les escriptores nord-americanes més importants de tots els temps. En català, la seva obra ha estat traduïda a tongades i amb resultats desiguals; la majoria de títols estan descatalogats i unes quantes traduccions no han acabat d’envellir del tot bé. ‘El cor és un caçador solitari’ es va publicar per primera vegada a la col·lecció ‘El Balancí’ d’Edicions 62 l’any 1965, en traducció de Ramon Folch i Camarasa, i es va anar reeditant a diverses col·leccions fins arribar a l’edició de Labutxaca (2007). Per a la incorporació a L’Altra en donarem una traducció nova. ‘La balada del cafè trist’ va arribar l’any 1987, en traducció de Jordi Castelló i en edició de Columna; ni aleshores ni quan l’editorial el va recuperar el 1996, el volum no incloïa els sis relats que donem, avui, per primera vegada en català. ‘Reflexos en un ull daurat’, traduït per Vicenç Llorca (Columna 1991), també fa anys que ha quedat fora de l’abast dels lectors catalans. Finalment, els dos últims títols de Carson McCullers que s’han pogut llegir en català són ‘Frankie Addams’, en traducció de Jordi Martin Lloret (Empúries, 2006), i ‘Rellotge sense busques’, en traducció de Marta Ferrer i Antoni Berenguer (Edicions del Salobre, 2008). A L’Altra Editorial estem convençudes que Carson McCullers no és únicament una autora imprescindible, sinó una de les que tenen més possibilitats de convertir-se en escriptora de capçalera de qualsevol lector inquiet. És per això que vam demanar a Yannick Garcia, un dels joves traductors amb més talent i amb la llengua més neta, que traduís altra vegada l’esplèndida novel·la curta ‘La balada del cafè trist’ i, per primer cop, els sis relats que l’acompanyen. Tenim el propòsit de recuperar tota l’obra de Carson McCullers, retraduir-la quan calgui i resituar-la en el nostre mercat literari, de cara a les noves generacions de lectors i de cara a tots aquells que pel motiu que sigui encara no l’hagin descobert. Per això n’hem adquirit els drets d’edició en llengua catalana. Comencem per una de les grans ‘nouvelles’ del segle XX, ‘La balada del cafè trist’, descatalogada des de fa més de vint anys en català, i pels sis relats que l’acompanyen, que no havíem pogut llegir fins ara en la nostra llengua. Coincidint amb el centenari del naixement de l’autora (19 de febrer de 1917), recuperarem també ‘El cor és un caçador solitari’ (gener 2017), ‘Frankie Addams’ i ‘Reflexos en un ull daurat’, de manera que l’obra de Carson McCullers serà pràcticament tota disponible en català, i en traduccions actuals i confiables, al catàleg de L’Altra Editorial. I sobre ‘La balada del cafè trist’ l’editora ens diu: «’La balada del cafè trist i altres relats’ conté la novel·la breu que dóna títol al volum (publicada per primer cop al ‘Harper’s Bazaar’ l’agost del 1943) i sis contes (prèviament divulgats en diverses revistes entre el 1936 i el 1951): un compendi de la singular i subtil narrativa de Carson McCullers. La primera edició en volum, apareguda el 1951, comprenia també les altres tres novel·les publicades prèviament per l’autora (‘El cor és un caçador solitari’, ‘Reflexos en un ull daurat’ i ‘Frankie Addams’); però el 1954 ja va sortir (amb el títol ‘Seven’) una edició que recollia la ‘Balada’ i els sis contes, és a dir, el volum que avui donem íntegrament, per primera vegada, en català, en una traducció esplèndida de Yannick Garcia. ‘La balada del cafè trist’ és la història fascinant i terrible d’un triangle amorós. La protagonista, la senyoreta Amelia, que regenta el cafè que fa de punt de trobada d’un poble del sud dels Estats Units, és un dels personatges més inoblidables que ha donat la narrativa nord-americana dels últims cent anys. També ho són molts dels personatges que poblen els altres contes, com la petita protagonista de ‘Wunderkind’, una nena amb un do especial per a la música que de cop s’adona que no podrà ser una gran pianista, i que Carson McCullers va saber immortalitzar quan tot just tenia disset anys. El món punxant, desesperançat i profundament poètic de McCullers, el seu do per a retratar l’amor i la malenconia i la sensibilitat amb què endinsa els lectors en la silenciosa, secreta i sagrada intimitat dels seus personatges són a la base d’un art incomparable. Amb un sentit prodigiós del ritme i un domini impecable de la construcció narrativa, aquest volum justifica plenament la consideració de Carson McCullers com una escriptora autènticament imprescindible.» Llegiu-ne un fragment.

L’Altra Editorial es proposa de recuperar tota l’obra de Carson McCullers i comença per ‘La balada del cafè trist’

VALÈNCIA, 25 (EUROPA PRESS) El diputat d’EUPV, Ricardo Sixto, ha registrat este dimarts una Proposició No de Llei (PNL) en la qual demana que el Congrés dels Diputats inste el Govern a denegar la sol·licitud de renovació de la concessió administrativa de l’hotel Sidi Saler, i que procedisca a l’expropiació i enderrocament d’eixe espai per a recuperar l’entorn del Parc Natural de l’Albufera de València, on es troba situat. En un comunicat, el dirigent de la formació d’esquerres en la Cambra baixa ha manifestat que l’hotel és un “símbol de la desafortunada urbanització en el Parc Natural de l’Albufera” i un “enorme bloc de formigó que condiciona la recuperació d’una extensa àrea dunar del Parc”, ha postil·lat. D’esta manera, ha lamentat que la Demarcació de Costes de València haja redactat un informe favorable a la renovació per 30 anys de la concessió administrativa de l’hotel, tal com demanaven els seus actuals propietaris, i ha registrat una PNL per al seu debat en la Comissió d’Agricultura, Alimentació i Medi ambient, per a instar el Govern a denegar la sol·licitud de renovació, expropiar i derrocar l’hotel, que està tancat i sense ús des de fa quasi sis anys. “L’expedient favorable de la Demarcació de Costes necessita també del vistiplau del Ministeri d’Agricultura i Pesca, Alimentació i Medi ambient, així com comptar amb un informe mediambiental preceptiu de la Generalitat Valenciana, del com manca”, ha assegurat el diputat valencià, que ha afegit que este expedient “tampoc informa sobre potencials alternatives a la concessió administrativa”. A més, Sixto també ha recordat que per part de l’Ajuntament hi ha dos informes, un d’Urbanisme i un altre de Devesa-Albufera. El primer explica que l’hotel supera les altures màximes permeses en el Pla General d’Ordenació Urbana (PGOU) i que, per tant, “quedaria fora d’ordenació substantiva i no caldria atorgar una nova concessió”, mentre que el segon “descarta la reobertura de l’hotel ja que generaria danys mediambientals en la Devesa i l’Albufera i aniria en contra de la normativa de protecció del Parc Natural”, ha afirmat. Finalment, ha considerat que, en el cas que reòbriguen l’hotel, seria “normalitzar una activitat insostenible i incompatible amb els valors naturals de l’Albufera en terrenys del domini públic marítim-terrestre”, ha conclòs el representant d’EUPV.

EUPV presenta una iniciativa en el Congrés per a denegar la renovació de llicència a l’hotel Sidi Saler

El president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, va aprofitar una reunió de treball amb el departament de Justícia de la Generalitat a la presó dels Lledoners (Bages) per visitar els set presos polítics, una reunió que va tenir lloc ahir. Bartomeu va estar acompanyat pel vicepresident primer, Jordi Cardoner, i pel directiu Pau Vilanova. La trobada estava programada des de fa un temps per tancar un conveni entre la Fundació del FC Barcelona i departament de Justícia per ajudar a la millora del restabliment social dels presos. Aprofitant la visita a Lledoners, Bartomeu, Cardoner i Vilanova es van reunir amb Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Josep Rull i Jordi Turull, els set presos polítics a la presó dels Lledoners. Des del club blaugrana sempre s’ha apostat per trobar una solució a la crisi política a Catalunya basada en el diàleg, i la junta directiva blaugrana s’ha mostrat contrària a la presó preventiva per als polítics imputats pel procés.

El president del FC Barcelona, Josep Maria Bartomeu, visita els presos polítics als Lledoners

Des d’avui el nou càrrec de màxima confiança del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, és Clara Martínez Alberola, una valenciana fortament vinculada al Partit Popular que ha tingut un paper decisiu en l’estratègia espanyola contra l’independentisme a Brussel·les. Juncker l’ha presentada com la nova cap de gabinet, en substitució de l’alemany Martin Selmayr, amb qui va compartir fa un parell d’anys condecoracions a Espanya pels seus serveis: la gran creu de l’Orde d’Isabel la Catòlica, per a ella, i l’Orde espanyola de Carles III per a ell. Aquest tàndem de fidels a un Juncker que ha aprofundit l’actitud hostil envers el sobiranisme català, reforça el seu paper al cor de l’executiu comunitari i blinda una actitud intransigent envers Catalunya des de la Comissió. Clara Martínez Alberola ‘és espanyola però sobretot europea’, ha dit Juncker en la conferència de premsa on han anunciat el nomenament. Upon the retirement of Alexander Italianer, @JunckerEU reorganises his close team: @MartinSelmayr becomes the first ever german Secretary General, @ClaraMartinezAl the first female and first Spanish Head of Cabinet to the President. Richard Szostak becomes Deputy Head of Cabinet. pic.twitter.com/tCDBLz3Zwx — Margaritis Schinas (@MargSchinas) February 21, 2018 Alberola, formada a l’escola del Liceu Francès i llicenciada en dret per la Universitat de València, va entrar a la Comissió a començament dels anys noranta. Va ocupar diversos càrrecs institucionals fins que el 2005 va entrar a formar part a l’oficina del portuguès Jose Manuel Durao Barroso, aleshores president. I el 2012 va esdevenir una de les seves conselleres. Just l’any en què esclatava el procés d’independència a Catalunya. Aquella tardor, tant al govern espanyol com a la Comissió els va agafar d’imprevist l’èxit desbordant de la manifestació de la Diada i les conseqüències que se’n van derivar, amb l’avançament electoral al parlament i el plantejament per primera vegada d’una manera seriosa i plausible de la independència de Catalunya. La Comissió Barroso de llavors va tenir alguna fuita, com unes declaracions de la vice-presidenta Viviane Reding al Diario de Sevilla dient que no hi havia res en la legislació europea que digués que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea. Reding va córrer a rectificar, i Barroso va maldar per anar tancant portes, si més no discursivament. Martínez Alberola ja es movia aleshores entre bastidors; i ho feia després d’haver estat recomanada per l’ex-comissària i ex-ministra del PP Loyola de Palacio. Fil directe amb el PP, que el 2012 complia amb Rajoy el primer any de govern a la Moncloa. El seu ascens en la cadena de comandament de la presidència de la Comissió va en paral·lel a l’increment de la temperatura del procés català. El 2014, l’any de la votació del 9-N, va ser nomenada cap de gabinet adjunta de Jean-Claude Juncker. L’any següent, només quatre dies abans de les eleccions del 27-S, proposades i assumides com a plebiscit, hi va haver el cas més escandalós de pressió espanyola a les institucions europees per a perjudicar l’independentisme català: la manipulació de la traducció a l’espanyol d’una resposta del president Juncker sobre la independència de Catalunya va aixecar una enorme polseguera. La Comissió va dir que investigaria els fets, però no s’ha aclarit mai qui va ser el responsable d’una manipulació d’aquella magnitud. Hi ha un fet que sí que és evident: una de les persones més properes a Juncker ja era aleshores Martínez Alberola. I encara és més a prop seu. Les seves maniobres contra el procés no són visibles, però sí els efectes que tenen: tots els intents catalans de cercar suport a la Comissió eren tallats de soca-rel, començant per no atendre peticions d’entrevistes del govern català tant quan el presidia Artur Mas com Carles Puigdemont, que no va poder tancar mai una entrevista amb Juncker. I l’exemple més evident ha estat la posició de la Comissió envers el referèndum català i la manca de resposta de condemna de la violència policíaca i de la repressió espanyola contra els dirigents polítics catalans. Però Martínez Alberola és la clau de volta d’una estructura diplomàtica que va més enllà, i que és enorme. És la representació permanent d’Espanya davant la Unió Europea (Reper), que compta amb unes tres-centes persones. La dotació pressupostària era el 2016 de més de vint milions d’euros. I la seva funció l’explicava molt bé el diari El Mundo: ‘La Reper és decisiva perquè el govern contraresti els missatges que el govern de Catalunya transmet en la capital comunitària . En el passat, la Reper ha estat amatent a pressionar les institucions i impedir visites oficials. I fins i tot ha enviat diplomàtics a conferències organitzades en centres de convencions o universitats perquè prenguessin la paraula durant els torns de preguntes i deixessin clara la posició d’Espanya sobre el tema català i el marc jurídic.’

Martínez Alberola, nova mà dreta de Juncker i peça clau d’Espanya contra l’independentisme a la UE​

Un des arguments contra el procés català que no es cansa de repetir el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, és que pràcticament cap constitució de cap estat del món no reconeix el dret d’autodeterminació. Això mateix deia en un dels articles que va publicar no fa gaire a la premsa internacional exposant arguments contra la independència de Catalunya. Fou aquesta setmana passada, al diari mexicà Milenio, on Margallo va reciclar un article que ja havia publicat al diari ABC, titulat ‘Canviem de conversa‘. Hi deia: ‘Em trobo amb el deure i la responsabilitat de reiterar que la secessió és inviable. Ho és, en primer lloc, des d’un punt de vista legal. No hi ha cap constitució democràtica al món que reconegui el dret d’autodeterminació (tret de la d’Etiòpia i la de Saint Christopher i Nevis, dues illes antillanes que comparteixen estat).’ Doncs bé, justament en la constitució de Mèxic hi ha reconegut aquest dret. És en un dels punts de l’article 89, que indica les facultats i les obligacions del president del país, una de les quals té a veure amb la política exterior, en què es tindrà en compte ‘l’autodeterminació dels pobles’. Ho recordava quatre dies després el conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat, Raül Romeva, en un article de resposta en aquest mateix diari, titulat ‘Catalunya, qüestió de democràcia‘. Romeva hi escrivia: ‘Cal recordar precisament aquí que l’article 89 de la constitució mexicana no només reconeix aquest dret, sinó que també és un dels principis que han guiat l’actuació internacional de Mèxic durant cent anys.’

Patinada de Margallo a la premsa mexicana, negant el dret d’autodeterminació que la constitució de Mèxic reconeix

Felipe VI no podia permetre’s una gala com la de l’any passat. Llavors el sopar d’inauguració del Mobile World Congres (MWC) es va fer al Palau de la Música, un emplaçament difícil d’aïllar de la cridòria del ‘poble’. De resultes d’allò, la xiulada i els crits dels manifestants que protestaven contra la presència del Borbó es van filtrar fins a la sala on es feia la vetllada. Enguany la casa reial espanyola volia tranquil·litat i per això va decidir de cercar refugi en un espai gestionat per un amic de la família, Miquel Roca, president del Patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya. La sala oval va ser l’indret triat per a l’àpat. Un lloc espectacular des d’on s’albira tota Barcelona, però sense ser-hi. Una metàfora d’allò que volia el monarca. Montjuïc ha estat durant hores –si no de grat, per força– un dels espais més tranquils de Barcelona. Però no pas els accessos. Als volts de les sis de la tarda, centenars de persones han ocupat les escales que condueixen al MNAC per a dir a Felipe VI, una altra vegada, que no és benvingut a Barcelona. Però la gentada no ha pogut passar el control de seguretat dels Mossos que protegia l’accés principal al museu. Tensió a les portes del MNAC per l’arribada del rei espanyol Els periodistes sí que hem tingut aquest ‘privilegi’. Ens han conduït pels accessos posteriors de l’edifici. Pel camí, només hi hem trobat mossos armats fins al capdamunt, agents de la guàrdia urbana i homenassos de dos metres enfundats en vestits negres, del servei de seguretat de la casa reial. Ni una parella passejant, ni un gos corrent per les zones verdes i ningú fent esport. Com si haguessin desallotjat tota la muntanya. Aquesta era la sensació que deixava el dispositiu que ha encerclat el museu i que ha fet l’estada de Felipe VI tan agradable com ha pogut. L’objectiu era que el Palau de la Música fos un malson comparat amb l’acte d’avui. I tal dit, tal fet. L’únic gest de desaprovació que ha rebut el monarca espanyol ha estat la plantada del president de la Generalitat, Quim Torra, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, en el conegut besamans. De fet, tots dos ja havien anunciat que ho farien, a diferència de la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, la batllessa de l’Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, i l’amfitrió, Miquel Roca. Com a tal, Roca ha estat dels primers d’arribar a l’acte i de deixar-se veure al vestíbul d’entrada, on anava donant la benvinguda a tothom. Abans del sopar, en un espai reservat únicament als convidats, Torra i Colau sí que han saludat Felipe, segons que ha informat el servei de protocol de la casa reial. Fonts de presidència assenyalen que no han pogut evitar saludar-se: ‘Ha estat fred’. En tornant, han anat a asseure’s a les taules disposades a la sala oval mentre els periodistes ens amagaven en la foscor de les grades. D’allà estant intuíem la disposició de la taula presidencial amb les principals autoritats, entre les quals també hi havia el conseller Jordi Puigneró –amb una corbata groga ben vistent–, les ministres espanyoles Meritxell Batet, Nadia Calviño i Pedro Duque, el director general del GSMA, Mats Granryd, i el director del MWC, John Hoffman. Sense presos ni exiliats Els parlaments previs al sopar han estat l’únic reducte que no podia controlar Felipe VI, ni el MNAC, ni la casa reial. Tanmateix, ni Torra ni Colau no han volgut llançar cap missatge que pogués incomodar ningú. El president de la Generalitat, només de començar el discurs, ha recordat que fa dos anys el president Carles Puigdemont i alguns dels seus consellers van donar la benvinguda als presents, però que enguany ‘no podien ser aquí’. Res sobre els presos i els exiliats, que sí que va anomenar davant Pedro Sánchez quan va venir a Barcelona, el desembre passat. Al final del discurs, això sí, ha pronunciat una cita política amb un missatge entre línies: ‘Un país que ha fet de la seva voluntat d’existir un senyal d’identitat. Catalunya és un lloc on estimem la democràcia per sobre de tot. La defensa dels drets humans, civils i col·lectius ha estat una lluita constant en el passat, en el present i en el futur. No renunciarem als principis de Pau Casals.’ Colau, per una altra banda, ha dit que tant de bo el MWC continuï més anys a la ciutat. I ha fet un breu apunt polític: ‘En un món amenaçat pel creixement de la por i dels populismes d’extrema dreta, necessitem una nova oportunitat per a l’esperança i per als valors republicans: llibertat, igualtat i fraternitat. La tecnologia tindrà un paper crucial en el futur.’ I qui menys s’ha mossegat la llengua ha estat Felipe VI. Ha aprofitat que hi havia públic internacional per a recordar –si algú no ho sabia o en dubtava–, que Espanya és un estat plenament democràtic: ‘Espanya s’ha convertit, per dret propi, en una de les vint democràcies globals reconegudes internacionalment, i la nostra democràcia ha aconseguit, en termes reals, el màxim nivell de prosperitat i benestar del nostre país en tota la seva història.’ I encara ha afegit: ‘Espanya té unes institucions sòlides, de força política i econòmica i atreu més de vuitanta milions de visitants.’ També ha recordat els quaranta anys de la constitució espanyola i ha celebrat que suscités un ‘ampli consens’ quan va néixer: ‘Va tenir un èxit polític sense precedents en la història del país.’ En canvi, cap comentari sobre si el suscita ara, si cal actualitzar-la ni quins envits té. Després dels parlaments, la seguretat de la casa reial ens ha convidat amablement a sortir de la sala i a acabar les cròniques al vestíbul de l’entrada. No sabem què hi ha passat, a dins, però de segur que no s’hi ha sentit cap xiulet com en un altre temps.

El MNAC, refugi de Felipe VI, amb Miquel Roca d’amfitrió

L’últim butlletí monogràfic de la Direcció General per a la Immigració, del Departament de Benestar i Família, és dedicat a la situació laboral de la població estrangera que viu al Principat. S’hi analitzen el volum d’afiliats a la seguretat social, la desocupació registrada i els contractes signats a les oficines del SOC. L’informe es basa en uns quants indicadors, com ara l’Enquesta de Població Activa. Segons l’estudi, l’any passat hi havia 7.780.100 persones a Catalunya, de les quals 1.089.214 eren de nacionalitat estrangera. Això vol dir un 14,5% del total. Els col·lectius més nombrosos Entre els principals col·lectius estrangers que viuen a Catalunya i que són inscrits a la seguretat social, el més nombrós continua essent el marroquí. El 2014 n’hi havia 42.625, molt superior al dels xinesos (24.184), bolivians (18.285), paquistanesos (13.843), equatorians (14.091) i colombians (10.908). Tanmateix, aquests últims anys s’observen dinàmiques oposades. Per exemple, el nombre de marroquins ha baixat de 15.000 respecte del 2005 i cada any disminueix; i el d’equatorians, en nou anys s’ha reduït de 34.000. En el cantó oposat trobem el col·lectiu xinès, que no para de créixer i cada any aporta més inscrits a la seguretat social, tot i la crisi econòmica. Han augmentat sostingudament: si el 2005 n’hi havia 17.000, ara ja són més de 24.000. Autoritzacions de treball El total d’autoritzacions de treball concedides a estrangers ha disminuït d’ençà que va començar la crisi econòmica. Durant el 2013 se’n van concedir 34.623 en total, una sisena part de les 209.675 del 2005. Afiliació a la seguretat social La gràfica representa l’evolució recent dels afiliats a la seguretat social i fa palès que, des del 2007, quan començava la crisi, s’han perdut pràcticament 450.000 treballadors afiliats. Aquesta davallada ha afectat sobretot el col·lectiu estranger i, particularment, els treballadors extracomunitaris, que registren una disminució del 27,5% des de 2007. La situació varia entre nacionalitats: el 2015 el col·lectiu equatorià registra un 30% menys de treballadors afiliats que el 2013, mentre que el nombre de xinesos i paquistanesos ha crescut. Contractació laboral Les dades de contractació laboral sí que són lleugerament més positives per a la població estrangera. Després de cinc anys en què s’havien estancat, el 2014 hi va haver una millora: un total de 481.614 estrangers van ser contractats en alguna feina. De tota manera, encara són molt lluny aquells 840.494 contractats el 2007. Taxa de desocupació La taxa de desocupació indica el pes que té la població desocupada sobre el total de la població activa. Entre els estrangers, sempre ha estat pràcticament del doble. Actualment és d’un 34,2%, el doble que la població catalana (17,6%). Alta taxa d’activitat Entre la població activa, és a dir, el grup de més grans de setze anys, els immigrants residents al Principat tenen una taxa d’activitat del 76,1%, molt per sobre del 60,4% dels catalans. Tanmateix, cal tenir en compte que un 19% dels catalans tenen més de seixanta-quatre anys. Si no són tinguts en compte, la taxa d’activitat entre catalans i estrangers és la mateixa.

Totes les dades de la immigració a Catalunya

L’ex-batllessa de València i senadora del PP Rita Barberá ha reconegut avui que va rebre al seu despatx Iñaki Urdangarín i el seu soci Diego Torres, que li varen informar de la possibilitat d’organitzar la València Summit. Barberá ha declarat com a testimoni al judici del ‘cas Nóos’, que se celebra a Palma, i, a preguntes del fiscal Pedro Horrach s’ha desvinculat però de les negociacions, assenyalant que la seva responsabilitat va finalitzar després d’aquesta reunió. ‘Mai no he donat instrucció ni ordre ni recomanació ni signatura’, ha afirmat, indicant que la seva participació és ‘colateral’. Barberá ha explicat que va ser l’ex-president del Comitè Olímpic Internacional, José Antonio Samaranch, qui li va suggerir la possibilitat que València aprofités la celebració de la Copa del Amèrica per organitzar també unes cimeres sobre esdeveniments esportius. Segons que ha declarat l’ex-batllessa, Samaranch li va dir que Urdangarín seria la persona adequada per dur experts internacionals a la cimera. Barberá també ha remarcat que una de les coses que li varen semblar rellevants a la reunió és que Urdangarín i Torres varen presentar Nóos com una entitat sense ànim de lucre.

Rita Barberá reconeix que es va reunir amb Urdangarin, però es desvincula de Nóos

Membres del secretariat nacional i de la comissió internacional de l’ANC, els coordinadors d’unes quantes ANC a l’exterior, ex-tècnics de delegacions de la Generalitat i persones conegudes en la trama social catalana d’uns quants països han publicat el manifest ‘Per unes delegacions transparents, compromeses amb el país i fidels al mandat democràtic’ arran de l’anunci fet dijous pel conseller d’Acció Exterior Ernest Maragall de reobrir les delegacions de la Generalitat a l’exterior. D’ací a uns dies, el document s’obrirà perquè tothom s’hi pugui adherir. El manifest vol donar la benvinguda a la notícia de la reobertura i valorar que el desmantellament i l’acatament immediat al 155 per part d’alts càrrecs de la conselleria no va estar a l’altura d’una acció exterior republicana disposada a aplicar el mandat democràtic delprimer d’octubre. Però també defensa, tal com diu, la regeneració de la política catalana, la fi de la partitocràcia i la generalització de processos de primàries que facin aflorar el compromís de la societat civil. Sobre això, consideren que el procés de reobertura de les delegacions ha de ser transparent i que la selecció de les direccions polítiques ha de ser resultat d’un concurs públic basat en la valoració dels mèrits i la preparació dels candidats i no en la vella cultura política del nepotisme, el clientelisme o el favoritisme. Per últim, afirma que les delegacions, la comunitat catalana, l’ANC, els exiliats i el Consell de la República han de conformar un ‘front comú plural d’acció exterior republicana’. Els signants del manifest són aquests: Immaculada Cabotí i Figueras, coordinadora de l’ANC USA; Ivan Fox, coordinador de l’ANC Brussel·les; Elena Pinillos, coordinadora de l’ANC Luxemburg; Josep Pinyol, coordinador de l’ANC Netherlands; Ramon Renedo, coordinador de l’ANC Noruega; Diana Coromines i Calders, ex-tècnic de la Delegació de Dinamarca; Carles Suàrez, coordinador de l’ANC England; Abel Riu, ex-tècnic de la Delegació de Polònia; Anna Arqué Solsona, portaveu als PPCC de la International Commission of European Citizens (ICEC); Antoni Montserrat, secretari general de la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC); Marc Gafarot, analista associat del Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya (CAPESIC); Miquel Vila, analista associat del Centre d’Anàlisi en Política Exterior i Seguretat Internacional de Catalunya (CAPESIC); Adrià Alsina Leal, professor de Comunicació a la UVic, secretari nacional i membre de la Comissió Internacional de l’ANC; Hadar Ayxandri Sintorres, ex-secretari nacional de l’ANC; Jaume Bardolet Condom, secretari nacional i coordinador de la Comissió Internacional de l’ANC; Francesca Ferreres, ex-secretària nacional i ex-coordinadora de la Comissió Internacional de l’ANC; Eva Riera Carol, secretària nacional i membre de la Comissió Internacional de l’ANC; Mònica Guillen-Royo, investigadora de la Universitat d’Oslo i membre de la comunitat catalana a Noruega; Emília Rovira Alegre, copromotora del Casal Català de Noruega; Jofre Rocabert, investigador a la Universitat Politècnica de Zuric, ex-coordinador de l’ANC Suïssa; Stefanie Zanie, membre del Foreign Friends of Catalonia i portaveu de la comunitat catalana de Suïssa. I el manifest complet és aquest: Els sotasignats Donem la benvinguda a la notícia de reobertura de les Delegacions de la Generalitat de Catalunya a l’exterior. Valorem que el desmantellament de les delegacions i l’acatament immediat al 155 per part d’alts càrrecs de la conselleria, de manera general amb la connivència de la direcció de les Delegacions, no va estar a l’altura d’una acció exterior republicana disposada a aplicar el mandat democràtic del Primer d’Octubre. Defensem la regeneració de la política catalana, la fi de la partitocràcia i la generalització de processos de primàries que facin aflorar el compromís de la societat civil. En aquest marc, creiem que el procés de reobertura de les Delegacions ha de ser transparent, i que la selecció de totes i cadascuna de les direccions polítiques de les Delegacions ha de ser resultat d’un concurs públic, basat en la valoració dels mèrits i la preparació dels candidats i no en la vella cultura política del nepotisme, el clientelisme o el favoritisme. Fem notar que les delegacions, la comunitat catalana, l’ANC, els exiliats i el Consell de la República han de conformar un front comú plural d’acció exterior republicana, unint forces cadascú des del seu àmbit, al servei del mandat democràtic republicà del 1r d’Octubre i del 21 de Desembre. 16 de juny de 2018

Un manifest reclama que les delegacions de la Generalitat siguin fidels al mandat del primer d’octubre

L’ex-president del parlament Joan Rigol, l’ex-diputada socialista Marina Geli, l’actor i director teatral Joan Lluís Bozzo i la cuinera Ada Parellada concorreran com a independents a les llistes de JxCat a les eleccions espanyoles. Segons un comunicat de JxCat, Rigol tanca la candidatura per Barcelona que encapçala Jordi Sànchez, seguit per la ja ex-consellera de Cultura Laura Borràs, número dos. A la llista per Barcelona s’incorporen també com a independents el diputat de JxCat al parlament Francesc de Dalmases (6); la meteoròloga Míriam Santamaria (8); la cuinera Ada Parellada (11); l’ex-membre del secretariat de l’ANC Marcel Padrós (13); l’actor Joan Lluís Bozzo (30) i la dibuixant Pilarín Bayés (31), entre d’altres. A la candidatura de Girona, que encapçala l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas, es presenta com a número 3 l’ex-diputada socialista Marina Geli, que ja va ser candidata d’JxCat a les eleccions del 21-D. El primer suplent de la llista és el politòleg Ramón Cotarelo. També s’incorpora com a independent la qual va ser portaveu del govern tripartit, Aurora Masip (3), a la candidatura per Tarragona que lidera Josep Rull. Hèctor López Bofill serà el candidat al senat espanyol. A la llista de Jordi Turull, candidat a la demarcació de Lleida, també té presència d’independents: Roser Borrell com a número 3 per al congrés espanyol, i l’enginyer Jordi Murgó com a número 3 a la llista del senat.

JxCat incorpora Joan Rigol, Marina Geli, Ada Parellada i Joan Lluís Bozzo a la llista del 28-A

Eixordadora xiulada a l’himne espanyol i al rei Felipe VI abans de començar la final de la copa del rei Barça-València, que enguany es juga a l’estadi Benito Villamarín de Sevilla. Aquest és el cinquè any consecutiu en què el Barça es classifica per a la final i també la cinquena xiulada consecutiva. En acabar l’himne, també s’han sentit crits de ‘Llibertat presos polítics’. Vegeu ací el vídeo del moment: VÍDEO. Forta xiulada dels aficionats del Barça a l'himne espanyol en la prèvia de la final de Copa. pic.twitter.com/2K168FXTFV — LaTdT (@LaTdT) May 25, 2019 Com l’any passat, la seguretat de l’estadi també ha requisat algunes samarretes perquè contenien simbologia relacionada amb la independència o la denúncia de la repressió. És el cas d’un noi que duia una samarreta dels ‘Revoltats d’Igualada’, que ha pogut acabar passant la samarreta a la seva motxilla, o d’una dona a qui n’han requisat una amb el lema ‘Llibertat presos polítics’ i ha hagut d’entrar a l’estadi en sostenidors. També és el cas de dos membres de la penya blaugrana El lobo, de Huelva, a qui han requisat la pancarta sense donar-los explicacions. Tot i això, es poden veure moltes estelades a l’estadi. Molts afeccionats també han denunciat que han estat encerclats per la policia perquè diuen estelades i havien fet càntics independentistes. ▶️⚽️🔵🔴 Requisada la pancarta de la penya blaugrana "El Lobo", en l'accés al Benito Villamarín ❌#CopaTV3 🏆 pic.twitter.com/zeX7wXrtmB — Esport3 (@esport3) May 25, 2019 ENCERCLATS a Sevilla per la Policia sense poder sortir només per càntics independentistes i estel.ladadas Feu-lo viral si us plau VERGONYA D'ESPANYA!!!! pic.twitter.com/7XiwI9kcud — Josep Lluis Berlanga 🎗 2.079.340 (@culebra1978) May 25, 2019 ▶️🔵🔴👕❌Una aficionada blaugrana haurà de veure la final de la Copa del Rei en sostenidors perquè li han requisat la samarreta en l'accés a l'estadi 😅#CopaTV3🏆 pic.twitter.com/F6ZdAw9GwT — Esport3 (@esport3) May 25, 2019

La forta xiulada a l’himne espanyol en la final de Copa

L’activista hongkonguès Jason Y. NG, líder de la revolució dels Paraigües, s’ha reunit aquest tarda amb el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó dels Lledoners. A la sortida, ha assegurat que se li ‘trenca el cor’ en veure algú empresonat per defensar el dret a la llibertat d’expressió. ‘Crec que és molt desafortunat que algú hagi de pagar el preu de la llibertat personal per defensar una idea, per simplement encoratjar la ciutadania a exercir el seu propi dret a la llibertat d’expressió’, ha lamentat. Ha dit que és una pràctica que no només passa a Catalunya, pel que ha fet una crida a la comunitat internacional per solidaritzar-se en la lluita per la llibertat d’expressió. Jason Y. NG ha explicat que ha vist al líder d’Òmnium ‘de molt bon humor’. ‘Sembla que està molt bé i que està aprofitant el temps per a la reflexió personal i per a escriure llibres’, ha dit. ‘M’ha dit que els digui que es mantinguin esperançats i siguin pacients perquè la lluita per l’autodeterminació i la llibertat d’expressió és una marató, no un esprint’, ha afegit. Cuixart també l’ha encoratjat a què, malgrat que inicialment les coses no surtin bé, ‘tornar-ho a intentar i seguir endavant’ si es vol que ‘la gent mantingui l’esperança i la fe en lluitar per allò que creuen’. Jason Y. NG és advocat i periodista. Va ajudar a fundar l’associació internacional d’escriptors que promou la literatura i la llibertat d’expressió PEN International a Hong Kong, i en va ser president. Va ser un dels impulsors de la revolució dels Paraigües, nom popular amb què es coneixen les protestes de 2014 contra la Xina per demanar la retirada de la reforma electoral que eliminava el sufragi universal a Hong Kong. Jason Y. NG va ser un dels principals defensors dels mètodes de protesta pacífica basats en la desobediència civil.

El líder de les protestes a Hong Kong visita Cuixart als Lledoners i fa una crida a la comunitat internacional

La portaveu de JxCat al congrés espanyol, Laura Borràs, ha dit que les conseqüències de l’acord ERC-PSOE podrien condicionar un avançament de les eleccions a Catalunya. ‘El que seria estrany és que hi hagués un soci que vol donar estabilitat al govern espanyol i, en canvi, vulgui generar inestabilitat al si del govern català’, ha dit en una entrevista a Rac1. Borràs ha assegurat, en una altra entrevista a RNE, que el president de la Generalitat, Quim Torra, participarà en la taula de negociació entre governs en funció dels ‘termes’ del pacte entre republicans i socialistes. Segons Borràs, no es pot anar a una ‘cita a cegues’ ni a ‘cronificar el conflicte’. Sánchez, pendent de la decisió d’ERC i de la reunió entre Torra i Aragonès Borràs ha dibuixat dos escenaris que poden portar a un avançament electoral. D’una banda, una inhabilitació de Torra sense una sentència ferma per la decisió de demà de la Junta electoral espanyola. I d’altra banda, la possibilitat que sempre hi ha dins d’un govern d’abocar a un avançament electoral quan hi ha ‘una fractura i una falta de confiança entre socis’. ‘Que això pugui passar no vol dir que hagi de passar. Haurem de veure en quins termes es produeix tot i de quina manera el que acaba passant condiciona aquest escenari electoral’, ha afegit. La CUP diu que facilitar la governabilitat a l’estat espanyol no aportarà solucions Si Torra és inhabilitat, possibilitat que Borràs consideraria ‘escàndol majúscul i una aberració democràtica’, s’hauria de sotmetre a la votació d’una qüestió de confiança dels representants dels ciutadans, ‘els únics que el poden apartar del seu càrrec’. Sobre la confiança entre Torra i Aragonès, que s’han reunit aquest matí, Borràs ha afirmat que la confiança entre els dos ‘està vigent’ però ha afegit que es veuran les conseqüències que pot tenir l’acord ERC-PSOE i ‘si es trenca la confiança en funció de les decisions que es prenguin’. A la reunió entre president i vice-president, Torra ha avisat Aragonès que el pacte ERC-PSOE no té el vist-i-plau del govern. Pel que fa al fet que l’acord ERC-PSOE preveu una consulta ciutadana sobre els acords assolits a la taula de negociació entre governs, Borràs ha considerat que no és bo referir-se a ‘qüestions simples amb eufemismes’ que, segons diu, pretenen complicar les coses. D’altra banda, Borràs ha parlat sobre la immunitat de Carles Puigdemont gràcies a la seva condició d’eurodiputat i l’acte a Perpinyà que el Consell per la República va anunciar. Segons que ha dit, la data concreta no està tancada, però la voluntat és fer-lo aviat. ‘Podria ser al gener’, ha dit.

Borràs diu que les conseqüències de l’acord ERC-PSOE podrien portar a un avançament electoral a Catalunya

Els Mossos d’Esquadra han detingut quatre joves acusats d’haver violat en grup una noia a Molins de Rei (Baix Llobregat) el 19 de maig proppassat. A més, la policia també investiga dos individus que podrien estar implicats en l’agressió. Segons ha avançat la Cadena Ser, els fets van tenir lloc als volts de les sis de la matinada a la discoteca Be Disco de Molins de Rei. En aquell moment, mitja dotzena de joves van abordar la noia, la van agafar i la van ficar dins del maleter d’un cotxe i la van violar. Després la van deixar a l’aparcament de l’estació de ferrocarrils a Sant Boi de Llobregat, a uns quinze quilòmetres de distància de la discoteca. Quatre agressions a la revetlla de Sant Joan D’altra banda, els Mossos també va rebre quatre denuncies per agressions sexuals durant la revetlla de Sant Joan. Diumenge, van detenir els dos suposats agressors d’una menor de quinze anys a Palamós (Baix Empordà). L’agressió va tenir lloc cap a les quatre de la matinada del dia de Sant Joan en un edifici en obres, a escassos metres de la zona de la platja on hi ha instal·lades on se celebrava la revetlla. Les primeres informacions apunten que víctima i agressor no es coneixien prèviament. El suposat autor material de la violació va atacar la noia i mentre la violava va arribar el segon detingut, que, segons recull la investigació, no hi va participar, però tampoc no va fer res per a aturar-la. Després de l’atac, els dos arrestats van marxar junts del lloc i la menor va poder avisar els Mossos d’Esquadra, que els van detenir poc després. Tots dos passen a disposició de la fiscalia de menors. Les altres denuncies durant la revetlla de Sant Joan es van fer a Barcelona, concretament als districtes de Sants, Ciutat Vella i a l’Eixample.

Quatre detinguts per la violació en grup d’una noia a Molins de Rei

David Rodríguez serà el nou coordinador d’Esquerra Unida del País Valencià, després d’imposar-se per només dos vots a l’altra candidata a ser-ho, Rosa Pérez. Rodríguez comptava amb el suport del Partit Comunista i ha aconseguit el suport de 31 dels delegats amb dret de vot. Rodríguez dirigirà ara la coalició, que ha travessat una llarga etapa d’interinitat des de la dimissió de Marga Sanz al mes de gener.

David Rodríguez, nou coordinador valencià d’Esquerra Unida, només per dos vots

‘La Comunitat de Madrid i Catalunya acaparen el 56% de casos de coronavirus’, ha assegurat aquest migdia Fernando Simón, director del centre espanyol d’alertes sanitàries. La dada és correcta, però matisable. Només la comunitat madrilenya té el 43% dels casos d’arreu de l’estat espanyol (4.871). El president espanyol, Pedro Sánchez, ha reiterat que el virus no entén de regions i fronteres, però sí que hi ha territoris més contagiats que d’altres. Però en una pandèmia la dada més importants, com en tot desastre, són els morts. En aquest cas al conjunt de l’estat n’hi ha més de 500. Novament Madrid és la zona més afectada amb 355 víctimes, una xifra que ronda el 70% del total. Aquesta tarda la Generalitat ha actualitzat les dades al Principat i, tot i que s’han duplicat les víctimes (41), la mortalitat continua molt per sota. Especialment reveladora és la xifra de víctimes mortals si la calculem per milió d’habitants. Mentre que a Madrid es dispara per sobre de les 53, al Principat ronda les 5,3. Les xifres encara són més baixes al País Valencià (2,3) i a les Illes Balears (0.87).

Madrid concentra el 70% de les morts per coronavirus