Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Franc Aleu (Barcelona, 1966) assegura que l’òpera és la millor art, perquè les inclou totes. Aquest artista, Premi Nacional de Cultura el 2012 en la categoria d’audiovisual, ha fet fer un tomb intel·lectual al Turandot de Giacomo Puccini i l’ha presentat com una òpera contemporània, no solament en la forma sinó en el fons. Tenia un objectiu: oferir una versió que no donés passada al masclisme del llibret original sense esquinçar la creació del compositor italià. Aleu ha creat un espectacle que juga amb els cànons de llum per evocar un món suposadament capturat per la realitat virtual i els universos paral·lels. El director d’escena, que amb aquesta obra inaugura una nova etapa del Liceu, vol continuar dirigint òperes i diu que probablement la següent no tindrà vídeo. Hem parlat amb ell sobre Turandot i sobre quin paper hauria de tenir l’òpera en el panorama cultural. —La funció de Turandot de divendres passat al Liceu es va suspendre per la vaga. —Davant d’una situació així, no hi ha res més important que arreglar aquest problema i manifestar-ho de la forma que sigui. Ara, s’ha d’entendre també la realitat d’un teatre que no pot prescindir d’uns contractes que té fets. El Liceu té dificultats econòmiques i també entenc que no es pot fer una parada massiva. Però em va semblar molt bé que es fes aquesta aturada el dia de la vaga. També m’agrada que la gent es queixi i es manifesti tant com pugui. Crec que la situació és insostenible. I no només s’hauria de parar això sinó que s’hauria de parar el gir de la terra. S’ha de fer el que faci falta, perquè puguem ser lliures d’una vegada. No hi ha dret al que està passant. D’entrada no hem de ser vassalls d’un rei i crec que només a partir d’una República podria haver una entesa entre els pobles de la península Ibèrica, si és que cal que hi sigui. Però s’estan saltant els nostres drets, i no només se’ls salten, sinó que això és una humiliació constant. Això demana una actuació final per part nostra que posi fi a aquesta situació injusta. —M’heu dit que parléssim a la tarda perquè treballeu a la nit. Sempre ho feu així o és per alguna raó especial? —Preparo l’assaig general d’un espectacle que és l’embrió d’un nou projecte. Serà un espectacle de natació sincronitzada amb unes fonts que he inventat amb làser. És un experiment i m’ho passo de conya, però treballem amb molta pressió. És un gran espectacle que vull fer de manera permanent a Barcelona l’any que ve. —Vàreu començar amb la fotografia, després la videocreació i ara dieu que us sentiu molt còmode dirigint. Com la interpreteu aquesta evolució? —Passa que la vida és com un riu que se t’enduu. No és que facis sempre allò que decideixes. La meva m’ha portat cap aquí, per un cúmul d’accidents. Quan feia fotografia vaig conèixer Leopold Samsó, que em va presentar molta gent, i vaig descobrir el món de l’art. A partir d’aquí, vaig conèixer Pere Perpinyà de la Fura dels Baus i vam muntar un grup per a fer màquines interactives. Jo, en aquell moment, feia fotografia i vaig començar a fer vídeo. Vas creixent a mesura que els teus interessos es van manifestant. Ara em trobo en un moment que em ve molt de gust dirigir òpera. I sóc aquí, lluitant-hi, i espero aconseguir-ho. —Potser integreu cada vegada més elements i teniu una visió més general de l’escena. —Sí, però també faig una poda, eh? És probable que l’òpera següent que dirigeixi no tingui vídeo. Tot depèn de què vulguis explicar, com ho vulguis explicar i en quin camp ho expliquis. Ara em sento molt preparat i crec que se m’hauria d’aprofitar per fer això. Que això no vol dir que em passi, eh? —Parlem de Turandot. Heu vestit el clàssic d’un muntatge futurista, ple de llums i projeccions. —Em va passar que aquesta obra és interessantíssima en termes musicals perquè té una sèrie de hits que són molt estimats per tothom. Entenc Puccini com una mena de Spielberg del seu temps, perquè feia realment espectacles. Ell pensava molt en les escenes i en els ingredients que posava a cada escena. Era un gran arquitecte pel que fa al disseny de l’espectacle global, com a hereu de Wagner, perquè ell s’hi sentia. I aquí ha passat que el llibret d’aquella època, com que era l’última obra que va escriure, falla des del meu punt de vista. Falla quant a coherència i a discurs, però no falla quant a les escenes que ell preveia. He volgut mantenir això però girant el guió. —Heu actualitzat el discurs perquè no fos tan masclista. —És que allò que expliques de fa cent anys no s’aguantava! No s’aguantava llavors i encara menys s’aguanta ara. Canviant tres punts hem girat la truita, però mantenint-la. És a dir, ho hem girat perquè sigui llegible avui amb alguna cosa que pugui defensar. No entenem Turandot com una malvada que va matant els seus pretendents, sinó com una dona que actua per autodefensa quan la rifen com si fos un objecte. A més, l’actitud de Calaf és absolutament nefasta perquè és com qui competeix per guanyar una cosa, i així ho hem fet saber. —És un tomb que dóna un altre sentit a l’obra. —Jo crec que hem mantingut l’esperit puccinià, però l’hem sanejat d’aquella caspa retrògrada i masclista que tenia. Això m’ha portat a entendre que aquest món en què viu Turandot i que afecta tota la població és un món que podria ser el de la realitat virtual, on ens trobarem vivint d’aquí a quatre dies. De fet, ja hi vivim ara, perquè ens afecten uns mitjans de comunicació que ens fan tenir una opinió i que ens fan viure en unes realitats que potser no ens tocaria de viure. Ens canvien la manera de fer sense que calgui. I, és clar, si ens poguéssim abstreure d’això segurament seríem més feliços i manaríem nosaltres. Per això vaig voler emmarcar-ho tot en un món de realitat virtual. I si llegeixes el llibret veuràs que tots canvien d’opinió segons què li passa a Turandot. —Es proposa un món futur on serem governats per les màquines? —En realitat és situat en una Xina del futur, però tant se val si és del futur o del passat. Volíem fer-ho més digerible plàsticament, però també conceptualment. Hem volgut fer més visible l’ecnologia, que és una cosa que sempre es fa servir en els muntatges, però que normalment la dissimulem. Aquí l’hem volguda ensenyar i fer-la part del discurs. —Un dels elements més característics són aquestes ulleres 3D que porten tots els personatges i que podria marcar aquest món dels connectats i els desconnectats. —Exactament. Això vol fer entendre aquest món golós però amarg del qual tots som víctimes. És com una droga que t’atrapa, perquè quan no la tens és dolorosa. Al final, hem marcat molt clarament que a través de l’amor tots s’alliberen i s’humanitzen. Ho fan quan Turandot descobreix l’amor. —És interessant que en aquest cas no descobreix l’amor mitjançant un home, Calaf, com al llibret tradicional. —Sí, no és l’heroi, o més ben dit l’assetjador, qui la fa descobrir l’amor. Sinó que descobreix l’amor amb Liù. Ella, que paradoxalment és l’esclava, és l’única que actua com un ésser lliure. —És una interpretació que no valida la redempció de la dona gràcies a l’home. —Jo ja havia fet Turandot a Munic i allà en van fer una lectura que no vaig entendre. Però en aquest cas, si jo havia d’agafar aquest rol, només la podia llegir d’aquesta manera. Fer una Turandot que és una víctima que actua en autodefensa i que per tant és ella l’esclava. Ja li ho diu al seu pare: ‘Per favor, no em regalis com una esclava, aquest senyor m’ha guanyat en un concurs.’ I Liù, que és l’esclava, es lliura fruit d’un amor foll. Un amor que no defenso, eh? Fotografia: A. Bofill. —Sou contrari a l’amor romàntic? —En realitat crec que fem una caricatura d’aquest amor romàntic estúpid. Jo no vull ser altaveu d’aquestes idees. En el fons, fem un lífting a Turandot per poder gaudir d’aquest espectacle i viure’l avui. Perquè ja ho has vist, que et trenca el cor. Li havíem de fer fer un tomb intel·lectual. —Un altre element destacat és el vestuari dels personatges. Les llums del vestuari s’activen amb la veu, una altra filigrana del muntatge. —A mi m’agrada molt haver triat Chu Uroz i que s’hi afegís. He barrejat tot de gent diferent i he inclòs les llums al vestuari per fer aquesta ciberverge futurista. Perquè volia que ens imaginéssim com seria una verge avui dia; que, en el fons, Turandot és això. Per això he mirat de fer una barreja de disciplines, que és l’òpera, de fet: la suma de totes les arts. I les arts avui no són tan sols visuals i escenogràfiques, sinó que hi ha tot un món d’investigació d’arts digitals que s’hi han d’integrar. Que ja hi són però aquí hem fet un petit pas més. Per això hem posat aquests robots al capdamunt de la piràmide de l’emperador que són els executors del poder. Els braços robòtics també són un símil del que passarà amb nosaltres. Estarem venuts per un món virtual. —Us agrada l’òpera precisament perquè us ofereix aquesta possibilitat d’unir moltes disciplines artístiques. Però no creieu que no arriba prou al gran públic? —Sí, és un espectacle complet. A dins hi ha des d’un llibret a una composició musical i un concepte escenogràfic. Més endavant va arribar el cinema però ja va perdre el caliu del moment. L’òpera s’afegeix al teatre. Té la veritat del talent d’aquell dia, de l’esforç de molta gent en un sol moment. És un luxe tremend i no s’ha de perdre. És cert que l’òpera era a les mans de gent que pensava que era seva, i que era allò d’abans. I nosaltres vam tenir l’oportunitat d’entrar-hi, però no per matar-la sinó per fer-la viure, per anar endavant, per integrar-hi primer noves maneres de pensar, i després noves maneres de fer amb l’ús de noves eines. —I com es pot aconseguir que sigui més accessible als espectadors? —És molt important no trair allò que els ha agradat sempre, però també és cert que els teatres s’han de treure la son de les orelles i proveir noves òperes. Ara hi ha teatres com el Liceu que en produeixen una l’any com si fes la gran cosa. Però els teatres haurien de ser màquines de creació, no de reposició. No tan sols de comprar coses que s’han fet en uns altres llocs. Hi ha d’haver un esforç de veritat per part de tothom per a fer entendre que l’òpera no és cosa d’unes elits antigues i esnobs. L’òpera no és una cosa per a entretenir aristòcrates vells. L’òpera és preciosa i s’han de fer òperes noves adaptades a la realitat d’avui. Digueu-ne música electrònica, digueu-ne canó… És un camp de creació tan important com ho és el teatre o els musicals, que tenen grandíssim èxit. No cal que tots anem a veure musicals pop, de mitjana qualitat i ultracomercials. Perquè això genera un nivell cultural de Telecinco. S’ha de donar menjar qualitat, no pinso. —Hi ha cap país de referència? —Tots menys aquest. Al Liceu, pobres, prou feina tenen a aguantar el teatre viu. No tenen ni un ral. Aquesta obra és rendible i així se’n poden fer moltes. Cal entendre que l’òpera no és anar a veure una cosa per gent elitista. L’òpera pot ser tan moderna com el Sònar, si volem, però cal una aposta. Jo crec que l’òpera pot situar una ciutat i ser un altaveu al món de qui som. Què som a Barcelona? Que m’ho expliquin. Som una atracció turística? Vivim del que van fer fa cent anys uns tocats del bolet? D’allò que van fer Gaudí i Güell? Hem d’entendre que podem ser un altaveu al món de noves tendències i d’arts d’avantguarda. —Aquest espectacle inaugura una nova època al Liceu i serveix per a celebrar els vint anys de la reconstrucció. Creieu que s’hi continuaran defensant espectacles innovadors com aquest? —Jo soc fill de l’anterior directiva i haurem de veure què en fa, de mi, la pròxima directiva. Tinc la sensació que se m’identifica com a Fura dels Baus i no ho sóc. No ho sé, jo no sóc el Liceu, jo sóc un ésser amb dues potes que camina lliure pel món. Els dono les gràcies de tot cor i espero poder donar-los les gràcies perquè me n’encarreguin més. Jo no m’hi poso, en la seva política, sóc un ésser independent que prou feina tinc per a portar el pa a casa.

Franc Aleu: ‘L’òpera pot ser tan moderna com el Sònar’

La manipulació que ha fet Vox del seguiment del seu acte a Barcelona és digne d’estudi. El partit d’extrema dreta tenia l’obsessió d’omplir els carrers i fer una demostració de força a l’Avinguda Maria Cristina, a la plaça d’Espanya. Un acte amb la presència del seu líder, Santiago Abascal que no ha tingut el poder de convocatòria que desitjava la formació ultra. L’acte anomenat ‘Catalunya per Espanya’, ha estat així segons la fotografia que ha fet servir el partit de l’extrema dreta espanyola: Fotografia oferida per Vox La imatge, curosament presa des de l’escenari, no aguanta el contrast amb la realitat i amb aquesta altra fotografia feta per Albert Salamé que mostra el gran espai buit, sense ningú, a l’Avinguda Maria Cristina durant l’acte de l’extrema dreta avui migdia a Barcelona: La presència de l’extrema dreta a Barcelona ha provocat tensió i incidents dels Mossos d’Esquadra amb grups antifeixistes que s’han manifestat durant el matí contra la formació d’extrema dreta. Els Mossos han detingut sis persones durant la manifestació antifeixista i la Guàrdia Urbana un setè manifestant, segons han confirmat fonts policials a l’ACN. Per la seva banda, els serveis d’emergència han atès cinc persones ferides lleus durant els aldarulls, entre ells un agent dels Mossos. Quatre dels ferits han estat atesos al mateix lloc dels fets, mentre que el cinquè, que hauria estat víctima d’una agressió, ha estat traslladat a l’Hospital Clínic, en estat menys greu. Els agents, que havien desplegat un fort dispositiu policial per blindar l’Avinguda Maria Cristina, on se celebrava la concentració del partit d’extrema dreta Vox, han carregat per dispersar els manifestants, i han fet les detencions després que un grup tirés pedres, ous i pintura contra el cordó policial. FOTOGRAFIES: Vox fracassa en l’intent de fer una demostració de força a Barcelona

Manipulació de Vox: la fotografia que fa servir de l’acte no aguanta el contrast amb la realitat

L’independentisme no té prou pes a l’àrea metropolitana, a barris de Badalona com Llefià o Sant Roc, o a Santa Coloma de Gramenet, o a Nou Barris… Ho van evidenciar els resultats del 27-S, d’una manera contundent. El sí va quedar curt en nombre de vots a les eleccions en bona part perquè no va fer prou forat a l’àrea metropolitana. I ara hem de córrer, perquè tenim menys d’un any i mig per a eixamplar la base social independentista. Per això, tal com deia Antonio Baños, sembla que la tendència d’aquesta temporada primavera-estiu de l’independentisme és l’àrea metropolitana. Com ho hem de fer perquè hi floreixi el sí a la república catalana? Aquesta és la pregunta que plantejava aquest dissabte a la tarda Òmnium Badalona en la taula rodona ‘Ampliar la majoria social a favor de la independència a l’àrea metropolitana’. Un títol prou entenedor per a un debat inscrit en el tercer congrés Qüestions d’estat, que va aplegar, malgrat l’hora de la migdiada i el Barça, un bon gruix d’assistents que van omplir del tot la sala d’actes del Museu de Badalona. Juntament amb Antonio Baños, hi participaven Lluís Cabrera, impulsor d’Els Altres Andalusos, i la periodista Odei A.-Etxearte, autora del llibre ‘De suburbi a ciutat. El Pla Popular de Santa Coloma’ (Edicions Fòrum-Grama)’. ‘Ara em véns a buscar?’ Etxearte apuntava un dels problemes: ’Ara hi ha hagut un interès, d’un dia per l’altre, en obtenir el suport de la gent d’aquests llocs. “Ara em véns a buscar perquè em necessites?”, es pregunten. “I fins ara, què?” I aquesta urgència ha generat rebuig. Volem l’àrea metropolitana perquè la necessitem per una majoria o perquè realment la volem?’. És a dir, durant aquestes últimes dècades no hi ha hagut un projecte de país trenat, que cosís bé les diferents realitats que hi conviuen. Perquè hi ha hagut una dualitat que hi ha contribuït. Baños ho dibuixava així: ‘CiU i PSC han segrestat la catalanitat. O eres català tipus PSC, ciutadà del món, cosmopolita… o català convergent, una cosa “ferrusòlica”, queca, de carquinyoli que costa d’empassar. I jo em vaig sentir segrestat, perquè no era ni de l’una Catalunya ni de l’atra.’ Etxearte ho deia d’una altra manera: ‘Després de la desaparició del PSUC, hi va haver un país dual: el de CiU i el del PSC, una dualitat que electoralment va funcionar, els va funcionar. I en el cas de l’àrea metropolitana, del tema de les identitats, se’n treia rèdit polítc i va interessar mantenir-ho tal com era. Això alimentava la divisió. I hi havia un component de classe; per part de molta gent en aquests barris i ciutats hi ha hagut la percepció que el catalanisme era burgès i generava rebuig.’ Paternalisme, relats inventats… Durant tants anys, les administracions no es van preocupar massa de resoldre aquesta dicotomia. I encara hi jugaven, se’n planyia Lluís Cabrera, que deia, dolgut: ‘El 1980 es va presentar el Partido Socialista Andalús a les eleccions a Catalunya, i va obtenir dos diputats. El 1984 el PSA ja no s’hi va presentar, però el 1982 ja havia nascut un altre partit que ha incidit molt però que no s’ha presentat mai, que és la FECAC, amb una superestrctura organitzada liderada per un personatge de dretes, en García Prieto. Aquest home anava a la contra; contra la immersió, per exemple, i donava una imatge distorsionada dels andalusos, semblava que els andalusos no volíem la immersió. Ell, el que volia, era més subvenció. El problema és que es va donar a aquest home el rang de representant de tres milions de catalans, i semblava que si no anaves a la Feria de Abril eres contrari a la diversitat. I encara el catalanisme polític va fer un relat, en bona part inventat, a partir d’això, influït en bona part pel pujolisme.’ I reblava: ‘És difícil eixamplar el ventall independentista en alguns barris perquè hi ha molta gent que no ha estat interpel·lada pel catalanisme.’ Relats inventats sobre una de les Catalunyes, dualitats no resoltes per interessos partidistes. ‘Els partits catalanistes i independentistes han tingut dificultats per penetrar en àrea metropolitana’, afegia Etxearte. ‘Em sembla que des de les seus dels partits hi ha un deconeixemet gran de què és l’àrea metropolitana, i per això ni els candidats han tingut perfils idonis, ni el discurs nacional dels partits no s’ha adaptat a la realitat. I això es veu en discursos paternalistes envers l’àrea metropolitana, en què es presenta la gent com si fos poc instruïda i que no té manera d’accedir a la veritat. El to paternalista encara hi és. I té un punt colonitzador i insultant.’ La periodista incidia en la tesi que exposava en l’article a VilaWeb ‘Sóc de Santako, no imbècil’. Aquest discurs paternalista l’expressen, de vegades, algunes entitats sobiranistes. Han fet un bon paper, les entitats? En el debat es va passar una mica de puntetes sobre aquesta qüestió, i això que era evident la tensió (cordial i amigable) entre Antonio Baños, membre de Súmate, i Lluís Cabrera. Cabrera és molt crític amb el paper de Súmate, tal com explicava de manera contundent en aquesta entrevista recent que li va fer Bel Zaballa. En canvi, aquest dissabte es mossegava una mica la llengua, disparant algun dard. Per exemple contra Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al congés espanyol i membre de Súmate. Ho va fer sense dir-ne el nom. ‘No comparteixo el discurs d’un personatge que duu un tupé a l’estil Elvis Presley i que diu que quan els andalusos vam arribar a Catalunya tot eren burgesos, i nosaltres classe obrera. A Catalunya hi havia una classe obrera molt anterior. Ja existia la classe obrera catalana. I nosaltres arribem i ens inventem uns barris a la perifèria.’ I, doncs, és possible fer-hi arrelar el discurs independentista, a l’àrea metropolitana en tan poc temps? Baños pensa que sí: proposa una fórmula basada en oferir drets, i deixar la qüestió identitària i de llengua per a després; parlar més de república i menys d’independència. ‘Si hem de vendre el projecte independentista, preferiria vendre’l com una idea institucional, un nou contracte entre representants i representats, que no tenen a veure amb si parles català o castellà.’ També va receptar més mala llet: ‘Està bé per a seduir això de la revolució dels somriures, però quan parlem de com arribem a l’àrea metropolitana, com convenceràs? Amb drets. Primer dóna el passaport català’.

De la FECAC al tupé de Rufián: el problema a l’àrea metropolitana

‘President! Benvingut al Palau de la Generalitat. La formació de la Guàrdia d’Honor dels Mossos d’Esquadra està preparada.’ El president català i l’espanyol, Quim Torra i Pedro Sánchez, escoltaven el cap dels Mossos d’Esquadra abans de passar revista als vint-i-dos mossos vestits de gala, escopeta al coll, espardenyes de veta blava als peus, a la sala de carruatges del Palau de la Generalitat. Eren les dotze del migdia i el ‘sit and talk’ començava a caminar. Un any després de la trobada de Pedralbes, Torra i Sánchez s’han donat la mà. Per primera vegada després de la duríssima sentència del procés, l’agressiva campanya del PSOE cercant vots de Ciutadans i la implacable repressió contra els independentistes, avui els dos presidents s’han trobat enmig d’unes formes exquisides i d’una parafernàlia de bilateralitat molt pensada. La formació dels mossos, la reunió formal de treball i la compareixença de premsa posterior eren pròpies de la trobada de dos governs, i molt lluny d’un dinar informal o d’una visita de passada. Dos governs cara a cara. L’home que fa quatre dies va dir, literalment, ‘el senyor Torra no és més que un racista al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya (1:07)’ ha mostrat mà esquerra en la seva visita a Catalunya. El president del govern que mitjançant l’advocacia de l’estat va demanar dotze anys de presó per als presos polítics ha mostrat una cara dialogant, afable, amable i cordial. Els polítics espanyols i la seva capacitat de raspallar, que deia Josep Pla. Ho poden arribar a brodar: ‘Impressionant’, deia Pedro Sánchez contemplant el palau, mentre Quim Torra el guiava de la sala dels Carruatges fins a la sala on s’ha fet la reunió d’hora i mitja, la sala Verge de Montserrat. Una sala que és davant un despatx buit de fa dos anys i mig: el despatx que feia servir el president Puigdemont. Torra no l’ha volgut ocupar ni avui, ni mai. El president Torra ha regalat al president Sánchez dos llibres durant la trobada: ‘Inventing human rights’, de Lynn Hunt, i ‘Llibertat i sentit’, de Lluís Solà (fotografia: Albert Salamé). ‘El fantasma de la repressió. El gran elefant blanc de la trobada d’avui. Hi és per tot arreu, pot tornar a envestir en qualsevol moment, i ningú en parla. Com si no existís.’ Així resumia un treballador de palau, veterà de la política internacional, la trobada de Sánchez i Torra. Aquí, un despatx buit. Allà, un llaç groc. Fa una estona, un crit dispers, solitari, de ‘llibertat presos polítics’ des d’una plaça de Sant Jaume buida, sense manifestants. En un racó, l’àudio de Joan Bona Nit cridant a favor dels presos polítics s’escolava pels altaveus de la sala de premsa de palau, que transmetien el senyal de TV3, que els emetia d’arxiu. La repressió present, però en segon pla. Com un elefant blanc. Avui és el dia de ‘sit and talk’. Finalment. Els dos presidents s’han reunit. I Pedro Sánchez diu coses com aquestes: ‘Amb la llei no n’hi ha prou.’ ‘Ningú no pot sentir-se satisfet de la darrera dècada, lamentable. Hi ha la voluntat sincera de dialogar i pactar.’ ‘He vingut a parlar d’esperança, perquè hem de canviar de rumb de manera immediata.’ D’entrada, els dos governs han anunciat que la taula de diàleg per a resoldre el conflicte polític que ERC va arrencar del PSOE és prevista aquest febrer. La mà esquerra, novament, avui present. Sense que ningú n’hagi pogut demostrar la causalitat, un periodista de la premsa de Madrid, d’El País, ha caigut desmaiat a la sala de premsa. Una ambulància li ha tractat l’ensurt, un no-res, ja s’ha recuperat, i hem descobert que al Palau de la Generalitat no existeix la figura del metge de guàrdia de vint-i-quatre hores. La premsa de Madrid, desmaiada, el carrer desmobilitzat, i el president Torra explicant a Sánchez el significat i la potència de l’escultura El desconsol, de Josep Llimona. Davant la premsa, un cop acabada l’esperada reunió, el president Torra deia que havia exposat a Sánchez la fi de la repressió i un referèndum d’autodeterminació. ‘Davant la repressió, Sánchez no m’ha dit res. Silenci. Sobre l’autodeterminació, m’ha dit que no. Que ell està per més autogovern.’ Davant la premsa, Sánchez ha dit que començava una nova etapa. Una etapa que seria llarga. Ha insistit en l’esperança. Un helicòpter sobrevola el palau mentre la notícia comença a arribar a les redaccions: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez podran anar a la presó a dormir i prou. Això tornar a ser la mà esquerra, que avui ha tingut un gran dia.

Pedro Sánchez juga amb mà esquerra

Andreu Van den Eynde (1975) és l’advocat del vice-president Oriol Junqueras i del conseller Raül Romeva, coordinador de les defenses d’ERC. Un dels advocats del moment. Per això en aquesta entrevista no hem volgut parlar dels seus clients i prou, sinó també d’ell. Ens rep al despatx del passeig de Gràcia i ens parla de la seva vinculació amb el trotskisme i Malcolm X. Lògicament, també parlem dels judicis, dels seus defensats i de les línies de defensa que es poden agafar. Ens rep després d’un matí agitat, en què ha defensat un ciutadà xinès en el torn d’ofici. Vol que li respectin els drets i que no l’enviïn a la presó per no saber espanyol. A l’entrevista explica el perquè. Seguiu en directe el judici contra el procés —Per què vau néixer a París? —Vaig néixer a París perquè el meu pare el cercava la policia. Res seriós. Ell era activista i fundador del PORE, un partit trotskista. I devia tenir algun merder amb la policia franquista. Se’n va anar de Barcelona, cap a l’Escala, d’on és la família de la mare, i després van decidir que passarien un temps a París. Allà vaig néixer jo. I al cap de tres anys, vam tornar. —Quin és el perfil del vostre pare, Arturo Van den Eynde, conegut com a Aníbal Ramos? —Els Van den Eynde eren els meus avantpassats flamencs. Però l’avi va néixer a Guanajuato, Mèxic. I després va anar a Santander, on va néixer el meu pare. És una família de Santander, molt conservadora. De fet, tinc un oncle que és l’actual portaveu del PP a Cantàbria, Eduardo Van den Eynde. Però, alhora, és el principal impulsor de la legalització de la marihuana, perquè ha tingut un càncer i ara n’és consumidor. En fi, mon pare se’n va anar jove de Santander i va anar a la Universitat de Valladolid i Barcelona. El meu pare era el paio més intel·ligent del món. Era un bèstia. Guanyava totes les discussions. Un cervell tan prodigiós que segurament li va portar molts problemes. Recordo ser a casa mirant el concurs ‘El Tiempo es oro’ a la televisió. Els concursants podien consultar enciclopèdies per respondre. Ell responia sense enciclopèdia. A Barcelona va fundar el FOC (Front Obrer Català). Va estudiar arquitectura i era el number one de l’arquitectura. Bohigas encara el recorda. Però ell volia fer política. I va deixar l’arquitectura. No seré arquitecte, seré polític, i cobraré igual que cobra un treballador. Uns 900 euros. Això deia. I això va fer. Treballava al partit i vivia com un asceta. Quan tingui 55 anys em retiraré i donaré pas als joves. I això va fer. Va fer 55 anys i va cercar feina en un despatx d’arquitectes, que feia trenta anys que no tocava, va aprendre a fer servir l’Autocad, i de cop i volta va tornar a ser el millor arquitecte del món mundial. Es va morir a 57 anys de càncer. Es va morir tornant del fòrum de Porto Alegre, que continuava fent les seves coses. I una de les últimes coses que va fer va ser la rehabilitació del Palau Mornau, on hi ha el Museu del Cànnabis, al carrer del Comerç. —Montserrat Adroer Tasis. Qui és? —La meva mare. Filla de notari, la petita. Arquitecta de la Generalitat de Catalunya tota la vida. Ara ja està jubilada. Es va separar del pare quan tenia cinc anys. Després es va casar amb un actor de teatre, Jaume Comas. I ma mare també va ser del PORE. Passa que després els trotskistes tots van anar pel seu cantó. —Teníeu deu anys i ja volíeu ser penalista? —Sí. Això diuen a la família. Sé que m’agradava molt ‘Perry Mason’, la sèrie de la televisió. Els Van den Eynde tenim una sort i una desgràcia. El nostre cervell. Principal enemic i principal aliat. Jo era un nen que treia molt bones notes. I tota la vida he estat més gran que no tocava. Pares separats, polítics, exili. Vaig créixer una mica més ràpid. —A quin col·legi vau anar a Barcelona? —Isabel de Villena, catalanista. I després, a l’institut Ausiàs March. Universitat, la Pompeu Fabra. —Per què aquesta obsessió amb la informàtica? —A mi m’agrada el futur. Com a progressista, i com a marxista de formació que sóc, m’agrada allò que ha de venir. La tecnologia. M’agrada pensar que canviaran les coses. Tota cosa nova la trobo molt interessant. Quan vaig començar a fer dret penal, hi havia el nínxol que ningú no coneixia: el ciberdelicte. Vaig estudiar i em vaig capacitar. I ara no hi ha tanta gent que en sàpiga i faig classes als màsters. He portat temes d’espionatge industrial, sabotatges informàtics, danys informàtics, suplantació d’identitat, pornografia infantil. I un cas especialment greu de ciberassetjament. Violència de gènere, de fet. Un tema molt dur. Molt. —Per què feu penal i no civil? —En vint anys de carrera, no he fet cap tema que no sigui penal. És com si fos una altra ciència que jo no entenc. El penal el fas per dues raons. Per repte intel·lectual. És la quinta essència de convèncer, de la discussió, de la negociació, dels trucs, de la teatralització. Hi ha un punt d’ego a pujar a l’estrada. Els civils tenen vistes que no cal que siguin públiques. Poden llegir papers. Nosaltres anem a fer teatre, en definitiva. I després, hi ha la part de defensa dels dèbils. Hi ha gent que paga una quota de Metge sense Fronteres. Doncs jo faig torn d’ofici. Regalo el meu know how a un paio que no pot pagar-se un advocat. Per exemple, avui, en el torn d’ofici, he defensat un ciutadà xinès que el condemnen per alcoholèmia. Conduïa. Només parla xinès. I ara el volen enviar a la presó perquè no ha pagat la multa de 90 o 200 euros. Però si la notificació que li enviïn no està traduïda, i no sap què hi diu… L’home no sap ni català ni castellà. I avui m’he tornat a discutir per garantir que un pobre senyor no vagi a la presó per no saber espanyol. Garantir que li tradueixin tot al xinès per algú pot semblar molt poca cosa. Però ho és tot. D’entrada, el respecte a les persones. —L’1 d’octubre, on éreu? —Vaig anar al col·legi dels meus nens. Vestit d’advocat i amb el carnet d’advocat de la mà. I després de votar, va arribar la policia. I la gent va seure a terra. —Vós també? —No. Jo vaig anar cap a la policia. Jo treballava. Hola, sóc advocat. Què veniu a fer? Mentre em prenien les dades, van començar a treure la gent bruscament. Va haver-hi un moment de molta violència i un policia em va empènyer i em va pegar amb la porra a les cames. I hi ha un vídeo on surt tot. La meva dona, pel meu aniversari, em va regalar la fotografia del moment que em tiren a terra. Ha, ha! La tenim a la biblioteca. I ja vaig ser fora del cordó. Vaig agafar la moto i cap al Palau de la Generalitat. On hi havia els meus clients. Allà vaig decidir que no presentaria denúncia. Perquè crec que aquestes causes no es poden convertir en les causes dels advocats. Us dono l’entrevista i entenc que tingui interès, però no voldria fer que l’advocat passés a ser l’estrelleta. —Doncs passa una mica. —Sí. No havia passat mai, que els advocats fóssim focus. Però això no vol dir que no intentem gestionar-ho. Jo em dec als meus clients. I si veig que desviem el focus, m’he de contenir. —D’on ve l’atracció per Malcolm X? —En la meva època adolescent, vaig anar als Estats Units a casa d’uns amics dels pares. Molt estranys: comunistes als Estats Units! Ara són al Green Party. I allà, Malcom X em va interessar també per la qüestió del racisme. És una de les coses que més em destrossen. No he defensat maiun nazi. I us puc defensar un assassí. Però un nazi no el defenso ni per una multa de trànsit. No col·laboro amb aquesta mena de gent de cap manera. Era l’època del film de l’Spike Lee, escoltava Public Enemy, i mirava els films de John Singleton. De Malcolm X em va fascinar la figura de l’activista apoderat. L’home que diu als blancs: vosaltres no em solucionareu els problemes, me’ls solucionaré jo. —Gonzalo Boye. Per què ho fa, això d’aixecar la llebre contra els pactes amb fiscalia? —Crec que el Boye és molt intel·ligent en l’ús dels mitjans per a la seva estratègia. I ha fer servir una manifestació pública per influir en el terreny de joc. I evitar qualsevol pacte amb fiscalia. I aquí estem d’acord. Ell ja ho va dir a Twitter, que no parlava de mi. No opto pel pacte, ni ho faré. És màgia, pensar en pactes amb la fiscalia. I jo no treballo en la màgia. Però en privat ja li ho vaig dir: sabent com ell sabia que jo estic amb ell en això, el seu missatge era una mica ambigu. I em va obligar a manifestar-me públicament en contra. —Com us convertiu en l’advocat d’ERC? —Jo començo a ser advocat d’ERC quan els faig la compliance. La compliance és un mètode que es fa servir per evitar que una organització cometi mai cap delicte. Vaig tardar un any a fer-lo. En aquest mètode, no tan sols queda clar quines despeses poden fer, com es fan els tiquets, sinó que també dissenyem quina conseqüència sancionadora té si no es fa, qui ho investiga, qui ho resoldrà. O com es formen els membres de l’organització en aquests temes. Hem implementat un agent intern, independent de la direcció, que la controla. És obligatori que la compliance la tinguin tots els partits. Només el té un, que és Esquerra. Un partit que he vist molt ètic. He al·lucinat. Ja sé que sóc advocat i què he de dir, oi? Però a partir d’aquí, Esquerra em coneix. I després m’encarrega la defensa dels presos polítics. —Tesi meva. Lògicament hi ha diverses maneres de defensar els presos polítics. Però la diferència no és entre les defenses d’ERC o el PDECat. És entre exili i interior. A l’exili molt més envalentits. I a l’interior més cauts. Amb tota la lògica. Hi esteu d’acord? —Nosaltres no fem dret. Fem estratègia. Per tant, toquem una part jurídica i una part política, necessàriament. Però jo no diria que n’hi ha dues. N’hi ha més. Però les grans línies, o blocs, serien: renunciar a allò que has fet o mantenir allò que has fet. Col·laborar, pactar, desdir-te. O reafirmar-te, defensar-te i batallar. Funciona diferent l’exili? Relativament. L’exili et dóna la possibilitat que t’escolti un tribunal independent. Què ha dit Alemanya? Alemanya ha dit que no hi ha rebel·lió. L’exili té l’oportunitat de rendibilitzar arguments que nosaltres no podem fer en una jurisdicció intervinguda. —La por de la presó és diferent de les pors de l’exili. Afecta les defenses? —L’exili dóna més llibertat. Però la gent no sap la valentia de la feina soterrada i estratègica que es fa aquí dins. Jo sempre explico l’analogia de l’escamot d’elit i la resistència. Tens la Segona Guerra Mundial a un poble de França. Amb uns paios que no veus. Són la resistència. Es passen les coses amb paperets. I després tens l’escamot d’elit, els escamots d’americans guapos que pinten les bombes amb la inscripció Fucking nazis. Són dues maneres de treballar. Ara, qui és més valent? Més valent és, a vegades, seure davant d’un jutge, que t’enviarà a la presó. Mireu Romeva. Un dia abans de tornar a la presó, es va asseure amb mi, i em va dir: me’n vaig a la presó. —La segona entrada a la presó no sé si l’hem entès. Per què hi tornen? —Perquè són uns cabuts. Manera ximple de dir-ho. I l’altra: no volen renunciar al seu projecte. No volen i es mantenen ferms. —Davant els vostres ulls ha caigut tota una ciència, el dret, en aquest judici? —No. Jo ja coneixia els jutges. No em sorprèn. Simplement, ara s’ha manifestat. Perquè han de protegir un interès d’estat. Però els jutges, amb l’excusa del dret, es devien. I nosaltres fa molts anys que denunciem com investiga la policia. Com funcionen determinats jutges. Com és el sistema de selecció dels jutges. Un sistema que els explica que la seva autoritat no ha de ser moral, sinó de poder. Autoritas i potestas. Autoritat moral i poder. Els grans pensadors, el mestre que et marca i estimes, són autoritat moral. La policia i els jutges, el poder. Els jutges han renunciat fa molt de temps a defensar l’autoritat moral. Cada dia veus com tenen vel·leïtats i fórmules per a demostrar el poder absolut. El poder d’enviar innocents a la presó. No hi ha poder més gran que aquest. No hi ha ningú a la societat amb un poder tan bèstia com enviar algú a la presó dos anys sense haver-lo jutjat. Això és poder, però no autoritat moral. —Com encareu el judici? —La meva fantasia és que aquest judici pugui ser l’oportunitat d’emmirallar el sistema judicial espanyol i polític amb l’altra part del mirall, que són Raül Romeva i Oriol Junqueras i la resta. Els principals actors que defensen una idea, que és el mirall. Perquè ells aniran a parlar d’independentisme. Però no solament. També parlaran de drets. Dret de protesta, drets cívics. Aniran a explicar a Espanya el projecte que ells defensaven. Projecte integrador i pacífic de defensa de drets polítics. És una oportunitat molt dura, horrible, i alhora maca, d’aflorar aquestes contradiccions i discutir-les en públic. Crec que el judici ha de servir per visibilitzar una discussió. —Què n’espereu, dels jutges? —Hi ha un factor que suposo que tenen en compte: quin grau de resistència té la societat catalana al dolor. —Si els condemnen a vint anys, el carrer s’alça. Només un any, tots tranquils. Pensarà això, el jutge? —Jo mai diré que tenen la sentència feta. Però sí que puc dir que hi ha molts interessos en joc. És impossible pensar que no tinguin en compte la reacció de la gent. És impossible dir que serà un judici de laboratori, asèptic. Si en el judici intervé la unitat d’Espanya… —Última vegada que heu vist el vice-president Oriol Junqueras? —Dimecres passat i demà . L’he vist molt bé i ferm. Treballem molt amb ell, i amb Raül Romeva, la manera d’explicar políticament tot el que ha passat. Jurídicament ja ho faig jo. Políticament tenim l’obsessió d’explicar al judici què s’ha fet. Estem obsessionats a explicar políticament que no es renuncia a allò que s’ha fet. I treballem el com. —Estan més còmodes a les presons catalanes? —Sí, i no per ells. Per filosofia. L’administració catalana no té primers graus, ni règims FIES. S’opta per la semillibertat i per centres més amables. Perquè així s’ha demostrat que la gent no reincideix. Han entrat en un entorn més amable, sí. Tenen més funcionaris, més atenció personalitzada, més activitats. Ara, la llei que s’aplica és l’espanyola. Tenen els mateixos minuts de visita amb les famílies, per exemple. Però l’entorn és més amable. Tens psicòleg, cosa que a Estremera no. I aquí el primer dia ja en van veure tres. —Veurem clients apoderats durant el judici, amb grans discursos davant el jutge? —Els veurem tal com són, gent molt serena i intel·ligents. No arrauxats. Són estrategs. Crec que tindreu un discurs molt poderós sense necessitat de moure gaire els braços. Pots cridar molt, i què hi ha darrere? Crec que ells sí que tenen coses darrere. Tot el dia pensen en política i projecte polític. I no ho transmeten cridant. No cal.

Andreu Van den Eynde: ‘Vaig néixer a París perquè el meu pare el cercava la policia’

La proposta que ha fet el PSC de flexibilitzar el model d’immersió lingüística ha causat una gran controvèrsia. És un canvi d’actitud que s’ha explicitat en la ponència que se sotmetrà a votació al congrés del partit –podeu consultar-la ací. El motiu de tot plegat és un canvi d’estratègia davant l’enfonsament de Ciutadans a les eleccions espanyoles, una tendència que si es manté a les del Parlament de Catalunya significarà una bona bossa de vots a disputar-se entre els partits unionistes. Les eleccions catalanes del 2017, després de l’aplicació del 155, van catapultar Ciutadans com a primera força del parlament, amb més d’un milió de vots, el 25% del total. Però el 10 de novembre proppassat el partit d’Albert Rivera va rebre una patacada històrica. Al Principat, per exemple, va ser la vuitena força menys votada, just davant del Pacma. Dit en xifres, va passar de 479.000 vots a 216.000. És a dir, que en va perdre més de la meitat. Això implica una oportunitat per als partits unionistes –PSC, PP i Vox– i Catalunya en Comú Podem en unes eleccions al Parlament de Catalunya que encara no tenen data. No podem saber què votarà la gent, però sí quins són els comportaments dels votants de Ciutadans. A partir del Sondatge d’Opinió de Catalunya, si encreuem el record de vot d’aquells que asseguren que van votar Ciutadans a les eleccions del 21-D amb la intenció de vot que tenien el 10-N, podrem saber quins han estat els partits més beneficiats de l’esfondrament de Ciutadans. Les enquestes del 10-N mostraven que poc més d’un terç dels votants de Ciutadans a les eleccions catalanes també els votarien a les espanyoles, un percentatge millor que el real, perquè no va arribar sinó a un 20% dels vots del 2017. Record de vot a Ciutadans a les eleccions al parlament i intenció de vot a les eleccions espanyoles. Sondatge d’Opinió Catalunya. ICPS. La resta, gairebé un votant de cada cinc, s’ha decantat pel PSC (19%), que ha guanyat als municipis de l’àrea de Barcelona, on ara fa dos anys va guanyar el partit d’Arrimadas. Un quart dels ex-votants de Cs han anat a Vox (13%) i al PP (11%). Cal tenir en compte que el 21-D, més enllà de la ideologia, va haver-hi un vot antiindependentista i ara totes les formacions unionistes intenten captar aquesta part dels votants. A més, encara que no sembli gaire significatiu, un 10% dels vots serien més de 110.000. El cabàs de vots de Ciutadans serà motiu de disputa entre els partits unionistes i a mesura que s’acostin les eleccions es farà més evident en els discursos. La fotografia actual del suport als partits ens la dóna un sondatge acabat de fer per La Razón sobre unes virtuals eleccions al parlament. Clarament influït per la tendència que mostren els resultats 10-N, Ciutadans passaria de ser la força més votada al quart lloc, darrere d’ERC, JxCat i PSC, el gran beneficiat. El partit encapçalat per Lorena Roldán perdria dinou escons, més de la meitat dels que va aconseguir. El PSC en guanyaria set, el PP vuit i Vox tres. Enquesta de La Razón publicada el 25 de novembre. La disputa pel vot que prioritza la unitat d’Espanya per sobre de l’eix esquerra-dreta pot ser l’explicació d’aquest canvi d’actitud del PSC en relació amb la immersió lingüística, que ha recordat gests de Ciutadans. De retruc, el partit d’Iceta perilla de perdre la ‘centralitat’ que ocupava entre l’independentisme i l’extremisme de PP i Ciutadans, cosa que podria beneficiar Catalunya en Comú Podem. Anàlisi de Pere Martí: La ‘ciutadanització’ del PSC

El PSC en cerca del vot més espanyolista: la batalla pel vot de Ciutadans

Dia sí, dia també, veiem que aquesta llarga novel·la que és el procés es consumeix a un ritme vertiginós. Sense anar més lluny, aquesta setmana el regidor de la CUP Joan Coma ha estat víctima de la judicialització de la política. I ahir Junts pel Sí i la CUP van arribar a un acord polític general sobre el contingut la llei fundacional de la república catalana. Són els últims capítols d’un any que ha estat frenètic i que començava amb el pas enrere d’Artur Mas. Entremig, el refús del pressupost, una qüestió de confiança i el referèndum a l’horitzó. I acaba amb la llei de transitorietat jurídica, la rampa de sortida del 2017. Per a fer balanç de l’any i analitzar el vinent hem parlat amb cinc persones avesades a teoritzar sobre el moment polític que viu Catalunya, cadascuna amb una visió diferent, però amb algunes similituds. Heus ací les respostes de Teresa Forcades. —Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat? Per què? —Per fer un balanç del 2016 en clau de procés, em fixaré en tres dimensions que em semblen fonamentals: la iniciativa institucional, la participació popular i la justícia social. Pel que fa a la iniciativa institucional, després de la victòria independentista del 27-S i de la contundent resolució 1/XI del 9-N de 2015, el 2016 va començar amb la crisi ‘Mas o març’ i va continuar amb la no-aprovació del pressupost. La primera meitat de l’any no podem dir que fos gaire bona. La segona va començar amb l’aprovació en ple parlamentari de les conclusions de la comissió d’estudi pel procés constituent (el 27 de juliol) i, després de l’impasse de l’agost, valoro molt positivament, com un veritable punt d’inflexió, l’opció clara pel referèndum tant sí com no i les passes que es fan des d’aleshores: desblocatge del pressupost, cimera pel referèndum i, notícia de darrera hora, la llei de transitorietat. Les dues eleccions a l’estat (20-D i 26-J) sembla que han tancat de moment l’alternativa del referèndum pactat. Si fixar-se en la iniciativa institucional fos tot el que calgués per valorar el procés, la meva valoració seria a hores d’ara força positiva. Però no n’hi ha prou amb la iniciativa institucional. Pel que fa a la participació popular, malgrat alguns mals averanys, l’11-S de 2016 va mostrar que la mobilització popular es manté viva i continua essent el motor del procés i el que li dóna legitimitat. Ara bé, hi ha un problema. El full de ruta aprovat pel parlament el 27 de juliol preveia un procés constituent en tres fases: la primera de participació ciutadana; la segona de desconnexió, més mecanisme democràtic d’autodeterminació –no precisava si seria el referèndum o la DUI–, més eleccions constituents, més redacció de la constitució; i la tercera era el referèndum per aprovar la nova constitució. Què se n’ha fet, ara, del procés constituent? Què ase n’ha fet, de la participació popular decisòria (no només festiva, no només d’acompanyament de les institucions)? Farem una transició ‘des de dalt’, estil any 78, per després lamentar-nos de l’oportunitat perduda? Aquí rau, al meu entendre, el punt feble del procés fins ara: ens omplim la boca de democràcia participativa mentre deixem perdre les oportunitats reals d’articular-la de manera efectiva. Després de fer notar –amb raó– que el govern central té por de la democràcia perquè no ens deixa votar, cadascú de nosaltres es pot fer a si mateix la pregunta: I jo? Hi crec en la democràcia? Què és per a mi la democràcia? Què vol dir per a mi ‘govern del poble’? És anar a votar cada quatre anys i deixar que els representants electes decideixin per mi? Vull que això funcioni així en la nova República Catalana? És sortir al carrer per exigir als representants electes que tinguin en compte el que considero just i per defensar-los quan els ataquen? Vull donar tot el poder als representants electes o bé vull retenir mecanismes eficaços de sobirania popular? Hi ha països europeus que tinguin aquests mecanismes? Hi ha països europeus que poden vetar les lleis que fa el seu parlament si són impopulars –com la llei mordassa o que els rics paguin comparativament menys impostos que les persones de renda modesta–? Hi ha països europeus que poden revocar en un referèndum popular els càrrecs electes si incompleixen les promeses electorals? Hi ha països europeus que tinguin iniciatives legislatives populars que, en cas que el parlament no les aprovi –per exemple, la ILP dels transgènics, o la ILP que va fer la PAH sobre la dació en pagament– s’hagin de sotmetre a referèndum popular? I, finalment, he sentit parlar de la democràcia deliberativa? Què és? La podríem aplicar a Catalunya? Només articulant de manera efectiva el poder popular tenim la possibilitat de construir aquest país millor que desitgem. No seriem on som sense un poder popular que no s’ha acontentat d’anar a remolc de les institucions. No ens ho deixem perdre. Finalment, pel que fa a la justícia social, segons el darrer informe d’Oxfam internacional, a Europa hi ha, avui, 123 milions de pobres, dels quals 50 milions estan a la misèria i dels quals 8 milions i mig són pobres malgrat tenir una feina a jornada complerta –sous de misèria. La quarta part dels europeus –123 milions– són pobres, mentre el nombre de multimilionaris europeus augmenta. També a Catalunya, aquests darrers anys, ca augmentant la pobresa i va augmentant alhora l’índex de Gini que mesura la distància entre rics i pobres. L’economista francès Thomas Piketty, que no és precisament de l’extrema esquerra, adverteix que la desigualtat mundial és tan gran que és incompatible amb la democràcia. I el premi Nobel d’economia Joseph Stiglitz li dóna la raó. El papa Francesc diu que el capitalisme mata i la doctrina social de l’Església diu que ningú no té el dret d’acumular el que no necessita mentre al seu costat n’hi ha que malviuen en la pobresa. Càritas de Barcelona ens adverteix que la nova pobresa generada per la crisi s’ha cronificat a casa nostra. Aquests són els problemes que ens cal resoldre si volem un país millor. Si l’1% posseeix avui més béns que el 99%, per què ens fa por de sentir parlar de ‘redistribuir la riquesa’? El procés vers la independència té un potencial enorme d’adreçar aquests gravíssims problemes de fons. Un potencial que no serà ni de bon tros el mateix un cop haguem aprovat una constitució nova perquè, encara que la fem oberta i que es pugui modificar, quin sentit tindria aprovar-la per qüestionar-la al cap d’un any? No val més que la fem bé ja d’entrada? Què ens impedeix d’aplicar el procés de participació popular que va aprovar el parlament el 27 de juliol? I després d’haver debatut a les convencions constituents, què ens impedeix de fer un multireferèndum per deixar clara quina és la voluntat majoritària sobre les qüestions més importants? Volem que els rics paguin més impostos, sí o no? Si deixem als representants electes tot el poder, els grups de pressió faran com han fet fins ara la seva feina i ens podem trobar amb una nova constitució que no toqui la desigualtat. I, si ens passa això, qui s’atrevirà, després de tanta feina, a dir ‘ah, no, jo aquesta constitució que no millora la justícia social no la voto!’? No és crucial que ens previnguem? —Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data? —Jo al calendari tinc marcada la segona quinzena de setembre des que ho va anunciar el president Puigdemont. No crec que s’avanci i lamentaria molt que es retardés. —Com intuïu que avançarà el procés durant el 2017? —Si no hi ha una resposta popular contundent, crec que s’aniran tancant les oportunitats de fer una veritable participació popular i crec que després, quan sigui massa tard, ho lamentarem. Consulteu la sèrie complet ací: El 2017 serà l’any de la independència?

Teresa Forcades: ‘Ens omplim la boca de democràcia participativa mentre deixem perdre oportunitats reals d’articular-la’

La Diputació Permanent del parlament ha validat el decret llei del govern pel qual s’assumeix la gestió directa del servei d’abastament d’aigua i es crea l’ens públic d’Aigua Ter Llobregat (ATL). El decret del govern, que ha defensat el conseller d’Economia, Pere Aragonès, ha rebut el vot a favor de JxCat, ERC i PSC-Units; l’abstenció de Cs, comuns i la CUP i el vot en contra del PPC. Durant el debat amb els grups, Aragonès ha destacat la importància de recuperar la gestió 100% púbica d’una infraestructura ‘vital’ per al país, després que el Suprem espanyol anul·lés definitivament l’acord d’adjudicació del contracte de gestió a Acciona i d’acord amb un ‘mandat parlamentari’. L’oposició ha coincidit en definir la privatització de l’ATL com un ‘nyap’ i alguns grups reclamen investigar-ho.

La Diputació Permanent aprova el decret per crear l’ATL pública

L’aeroport del Prat ha tornat a tenir un col·lapse de passatgers per les enormes cues que es formen en els controls policíacs de passaports. Ja va passar durant el pont del Primer de Maig, s’ha repetit aquest cap de setmana passat i, segons que admeten fonts de la policia espanyola a VilaWeb, ‘segur que tornarà a passar aquest estiu’. El govern de la Generalitat ha esclatat: ha acusat el govern espanyol de fer ‘un sabotatge i un boicot premeditat’ i ha convocat d’urgència avui mateix una reunió amb totes les institucions implicades en la gestió de l’aeroport que hi ha Catalunya. La portaveu del govern, Neus Munté, reaccionava ahir indignada a la manca de resposta eficient per part del govern espanyol per resoldre el caos del Prat. Quin grau de premeditació hi ha en això? Segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts de la gestió aeroportuària, la direcció de l’aeroport elabora uns fulls de previsió del trànsit de passatgers que hi haurà, tenint en compte les arribades i les sortides de vols i la capacitat de les aeronaus. Amb això, es fa una estimació del màxim de passatgers que, dia a dia, passaran per les terminals de l’aeroport. Aquests fulls de previsió d’afluència de passatgers s’envien al Ministeri d’Interior espanyol, de manera que es pugui preveure un dispositiu policíac més o menys gran depenent de la quantitat de gent que hi pugui haver. El nivell de detall d’aquests fulls és per cada franja horària. Fonts de la policia espanyola han confirmat a VilaWeb que disposen d’aquests fulls cada dia, amb una previsió de l’estimació de passatgers de dos dies. No hi posen recursos Per què, malgrat disposar d’aquesta informació, no es va fer un desplegament d’agents adequat en els punts de control de passaport? Segons les mateixes fonts, perquè les estimacions no són mai precises del tot, es poden concentrar molts vols de molta capacitat en unes poques hores i els moments amb puntes més caòtiques d’aquestes setmanes no els van poder preveure. I això que, segons que deia ahir Enric Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, Aena, els ministeris de Foment i d’Interior i les companyies aèries es reuneixen diàriament per prendre mesures de caràcter logístic, tècnic i de recursos humans. Però, tot i amb això, no eviten el caos. Representants de la policia espanyola a Catalunya expliquen a VilaWeb que tenen un problema de recursos que no s’ha resolt. D’una banda diuen que no disposen de prou espai: ‘S’han d’obrir més cabines, s’han de dotar informàticament, amb verificadors, lectors d’empremtes digitals…’. D’una altra, es queixen que no tenen prou agents. Ahir Millo també deia que el govern espanyol havia adquirit 350 equips verificadors digitals que permetrien de fer els controls dels passaports. Ara, se’n destinarà la mateixa quantitat a l’aeroport del Prat que al de Madrid: cinquanta. Mentrestant, els passatgers es queixen, i els seus testimonis palesen la deixadesa del govern espanyol. L’agència ACN recollia l’explicació d’un usuari que deia que ahir hi havia oberts només 7 punts de control per als ciutadans extracomunitaris dels 24 que hi ha, i 2 per als de la UE.

El govern espanyol sap 48 hores abans si hi haurà col·lapse al Prat, però no ho evita

Els sindicats CCOO, UGT i USOC han registrat una vaga de vint-i-quatre hores a la petroquímica de Tarragona per al 19 de febrer arran de l’accident del 14 de gener a l’empresa IQOXE, ubicada al complex de la Canonja (Tarragonès). Segons han explicat, un dels objectius que volen aconseguir amb l’aturada és la participació ‘efectiva i real’ dels sindicats més representatius del sector en les meses tècniques i els organismes que es creïn des de l’administració per analitzar el pla d’emergència Plaseqcat, els plans interiors de les companyies i la resta de qüestions relatives a la seguretat. També han reclamat la participació dels sindicats en les investigacions dels accidents que duu a terme la Inspecció de Treball. També han reivindicat la creació d’un comitè intercontractes de salut laboral dels polígons petroquímics nord i sud de Tarragona i que es garanteixi l’estabilitat en l’ocupació.

USOC, UGT i CCOO convoquen una vaga a la petroquímica de Tarragona per al 19 de febrer

Més de mig miler persones s’han manifestat avui a la tarda pel Passeig Jaume I de Salou (Tarragonès) per a reclamar la llibertat dels presos polítics, el retorn dels exiliats i que es faci efectiva la república en l’acte de ‘Passejada per la República’. Però la protesta també ha aplegat un centenar de persones contràries a la independència, que han cridat consignes a favor de la unitat d’Espanya. Durant la mobilització s’han viscut moments de tensió, però, tot i això, la protesta ha acabat sense cap incident, més enllà de topades verbals. ‘Agraeixo a tothom el civisme, la passejada ha transcorregut dins d’un ordre, malgrat els esforços d’alguns perquè deixes de ser un acte pacífic’, ha dit Antoni Ros, un dels portaveus de la Plataforma per la Democràcia i la Llibertat Cambrils, Salou i Vila-seca, organitzadors de l’acte. Gran èxit la passejada a #Salou. L'espanyolisme més ranci intentant boicotejar l'acte. No podran amb tanta dignitat. Fora feixistes dels nostres pobles!#CDRenXarxa pic.twitter.com/630Jkf2fsY — CDR Cambrils #ElPoderDelPoble (@cdr_cambrils) August 25, 2018 El batlle va voler imperdir la marxa De fet, la mobilització ja havia aixecat una forta polseguera després d’haver-la intentada impedir el batlle Pere Granados (un independent que encapçalava la llista de CiU). Tanmateix, el departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya va autoritzar-la. Granados va lamentar que la Generalitat no hagués respectat ‘el principi d”autonomia municipal’, car el consistori va acordar l’any passat en una Junta de Portaveus ‘d’evitar l’ús de zones turístiques per als actes polítics’. Segons l’ajuntament, a més, els agents turístics més destacats del territori no comparteixen l’emplaçament de la protesta. Cal recordar que Salou és una destinació que cada any rep un gruix important de visitants de la resta de l’estat espanyol, sobretot aragonesos, i de l’estranger. El batlle considera que el recorregut triat i autoritzat pel Departament d’Interior ‘no és el més idoni essent dels més concorreguts de Salou en plena temporada alta turística’. Cal recordar que Pere Granados va encapçalar la llista de Convergència i Unió (CiU) en les eleccions municipals del 2015 quan el seu partit, FUPS (Formació Unitat per Salu) va arribar a un acord amb CDC i UDC. Actualment, el grup municipal de CiU a Salou manté un pacte de govern amb el PSC.

La manifestació a Salou per a l’alliberament dels presos polítics acaba amb èxit tot i l’intent de boicot unionista

La notícia publicada la setmana passada en alguns mitjans sobre un cas suposat de reclutament de mossos per a fer espionatge polític s’ha demostrat que és falsa. La informació fou producte de filtracions de la policia espanyola sobre la documentació interceptada als Mossos el 26 d’octubre a la incineradora de Sant Adrià de Besòs. El Confidencial, concretament, va explicar que el Centre de Seguretat de la Informació de Catalunya (Cesicat) reclutava agents dels Mossos d’Esquadra per fer espionatge i els oferia un sou en negre de 700 euros, un pis franc i assistència legal. Tanmateix, una informació publicada avui per La Vanguardia, i confirmada i ampliada pels Mossos a VilaWeb, ho desmenteix. La història neix de la declaració d’un mosso davant els seus superiors, en què denuncia que dos reclutadors li van oferir de formar part del Cesicat. L’agent diu que hi va tenir dues trobades i que la feina consistia a fer escoltes telefòniques a polítics i més persones d’interès que poguessin perjudicar a la Generalitat. Segons la declaració, els suposats membres del Cesicat sabien detalls de la vida íntima del mosso, li van presentar documentació oficial i li van ensenyar un pis franc, situat al carrer de Numància, número 77. La realitat, tanmateix, no és aquesta. Un dels suposats reclutadors, un estudiant universitari que tenia poc més de divuit anys, pretenia establir una relació sentimental amb l’agent dels Mossos i feia servir l’excusa del Cesicat per a quedar amb ell. No hi havia cap pla d’espionatge amb escoltes. El sou era una mentida, com també l’assistència legal. El pis franc era el domicili familiar del fals reclutador. La documentació oficial era una falsificació amb segells de la Generalitat i el Cesicat extrets d’internet. I tota la informació personal de l’agent l’havien aconseguida a les xarxes socials. El 19 de novembre de 2014, els reclutadors van ser detinguts pels Mossos d’Esquadra per presumptes amenaces, suborn, falsedat documental i un delicte contra els drets fonamentals de l’agent. Tres anys després, durant el judici, els reclutadors van admetre els fets i van explicar davant un magistrat tota la trama amb un propòsit sentimental que s’amagava darrere el fals pla d’espionatge del Cesicat. Finalment, les defenses i la fiscalia van acordar una pena de multa de divuit mesos per a cadascun. La font de la informació falsa: la policia espanyola Tota aquesta informació falsa fou donada per bona per El Confidencial en aquesta notícia de divendres passat titulada ‘El govern va captar mossos com a espies en un pis franc i després de recollir-ne dades personals‘. I n’era la font la policia espanyola. Més concretament, el document que la policia espanyola ha elaborat sobre les caixes de documentació que van interceptar als Mossos d’Esquadra el 26 d’octubre i que eren traslladades a la incineradora de Sant Adrià de Besòs. D’aquella documentació, la policia espanyola n’ha fet una tria, i n’ha elaborat un document que ha enviat a la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela. I en va fent filtracions controlades a mitjans de comunicació, com ara El Confidencial i El Periódico. En aquest cas, s’ha demostrat que la informació era falsa, perquè hi ha la declaració de denúncia dels fets que va fer el mosso afectat als seus superiors, però no la resolució del cas. La policia espanyola ha filtrat més dades sobre la documentació intervinguda aquell 26 d’octubre sobre suposats seguiments a dirigents polítics unionistes i periodistes i que han servit per a construir un relat mediàtic i polític de desprestigi de l’acció del govern de la Generalitat aquests últims anys, concretament contra la direcció d’Interior i contra el major Josep Lluís Trapero.

Desintoxicació: La història real de la falsa notícia d’espionatge polític dels Mossos

Holger K. Nielsen va ser ministre d’Afers Exteriors danès (2013-2014) i ministre d’Impostos (2012-2013). Del 1991 al 2005, líder dels socialistes danesos. Nielsen és un dels diputats que ahir es va reunir amb el president català Carles Puigdemont a la cambra danesa. Nielsen, nascut el dia de Sant Jordi de 1950, va escriure dilluns un missatge a Facebook on explicava per què creia que havien de rebre Puigdemont tant sí com no. Segons ell, la democràcia consisteix a parlar fins i tot amb qui no estàs d’acord. VilaWeb ha entrevistat Nielsen al parlament danès, just acabada la reunió. —Vau publicar un missatge a Facebook. Podeu explicar què hi dèieu? —Tal com ho veig, hi ha alguns problemes amb el projecte del senyor Puigdemont. Sobretot, per la divisió en la població catalana. És molt difícil d’arribar a la independència si estàs tan dividit. Però crec que l’hem de rebre al parlament. No he entès els col·legues que no volien rebre’l. Perquè la democràcia també és rebre algú amb qui no estàs d’acord. Per tant, m’hi he trobat i hem tingut un bon debat. —Com ha anat la reunió? —Ell ha parlat bastant. Però també hem pogut parlar sobre els temes candents. —Què opineu del fet que els jutges espanyols enviïn a presó polítics catalans? —No pots solucionar problemes polítics enviant polítics a la presó. No entenc aquesta manera de pensar, a Espanya. Quan tens un mandat democràtic, aleshores també voldràs l’opció de tirar-lo endavant. Puigdemont té un mandat. No crec que sigui un mandat gaire fort. Però el té, i ha estat escollit pels catalans. No pots solucionar problemes enviant a la presó polítics amb qui no estàs d’acord. —Com a ex-ministre d’Exteriors, quina seria una possible solució? —Per a mi és molt difícil de dir. Per a mi és un afer intern i ha d’haver-hi trobades entre Catalunya i Espanya. Però crec que Puigdemont ha de solucionar la demanda de la independència. Tal com ho veig, no és possible tirar endavant aquesta demanda. Perquè ha dividit els catalans i els països estrangers no l’han reconeguda. Per tant, es tracta d’arribar a un acord amb Espanya. Però també d’arribar a un acord que uneixi els catalans. Tal com ho veig, estan dividits, es parteixen per la meitat i es criden els uns als altres en lloc d’estar units. Crec que aquest és un tema molt important. —Agafem Brexit. Els britànics estaven dividits. Va ser una cursa molt empatada. I cap problema. Per què és un problema que la població es divideixi a Catalunya, i no ho és que es divideixi a la Gran Bretanya? —Si negocies amb Madrid, tindràs una població unida rere teu. A la Gran Bretanya, tu tens una constitució i unes lleis que et donen suport. I a Catalunya no tens la constitució darrere. Hi tens la població. I si vols tirar endavant, has de tenir una població molt més unida. És molt més complicat per Catalunya. —Ho és. Perquè a l’altre costat no tens un britànic. Tens un espanyol. I no és igual. —No, no. No vulguis comparar-los. No és similar. Són situacions molt diferents. —Hem parlat del govern català. Però quin seria un bon consell per al govern espanyol? —Parlar amb els catalans. I trobar una solució que no sigui la independència sinó més autonomia per a Catalunya. L’acord del 2006 era un bon acord. Va ser un error que els tribunals espanyols no en fessin cas. Crec que cal tornar a la situació del 2006, amb més autonomia, però dins de l’estat espanyol. —Com és que Dinamarca permet que algunes regions tinguin el dret d’autodeterminació i Espanya no? És una qüestió d’història, de punts de vista? Per què? —És una qüestió d’història. Tenim un acord a les illes Fèroe. Els hem dit que si volen ser independents, poden ser-ho. És una cultura diferent, aquella, i estan molt lluny de Dinamarca. Tenim aquesta tradició. Però no intervindrem en els afers interns espanyols. Teniu un problema a Espanya. I necessiteu parlar-ho entre Catalunya i Espanya. A Espanya teniu una constitució. I a Dinamarca, també. Nosaltres l’hem respectada, a Dinamarca, i també l’hauríeu de respectar a Espanya. Aquest és el tema.

Holger K. Nielsen: ‘No pots solucionar problemes enviant a la presó els polítics amb qui no estàs d’acord’

El vice-president segon del govern espanyol i líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias, ha confirmat que formarà part de la taula de negociació entre governs tal com li ha demanat el president espanyol, Pedro Sánchez. En una entrevista a ‘La Sexta’, Iglesias ha explicat que ‘s’esforçarà molt, que intentarà ser útil al país i que fa falta diàleg, diàleg i diàleg’. I ha afegit que no es pot excloure cap tema del diàleg, perquè ‘qualsevol és legítim’. Preguntat pel mitjancer que reclama el president de la Generalitat, Quim Torra, Iglesias ha dit que no està previst i ha afegit que els dos governs es poden entendre ‘perfectament’ sense aquesta figura internacional.

Iglesias confirma que formarà part de la taula entre governs i diu que no hi ha previst cap mitjancer

‘Estan bé’, em diu un dels col·laboradors més propers de Cuixart. Ja hi han passat un dia sencer. El cicle de vint-i-quatre hores d’un lloc nou. Desconegut. Estrany. Llunyà. Més de vint-i-quatre hores. Quan escric aquestes línies, ja tornen a ser a la cel·la. Tancats. Encarant la foscor en la solitud i el silenci. Jordi Sànchez. Jordi Cuixart. Dos noms que són noms de pau, de diàleg i de democràcia. Dos noms, i les seves famílies, posades al servei d’un projecte compartit per a una societat millor. ‘Hi han pogut parlar els advocats i la família. Ara s’han d’adaptar. Uns i altres. Són forts.’ Una senyora sosté una espelma blanca a les mans. La mira. Observa amb atenció com balla la flama damunt del ble encès. Absorta. Amb l’ànim suspès. Envoltada de gent, però ben sola. Abans de tornar on és, mira amunt i és negra nit. I els crits dels seus companys d’asfalt la fan tornar lentament aquí. Què pensava? On tenia la ment? Als barrots d’una cel·la? Pensant com devia ser ara la vida a casa dels Jordis sense ells? Els crits, els cants, les veus ressonants i descompassades que diuen ‘no hi som tots’ la conviden a la companyia. I també crida. Com tots. Tret d’ells dos. Els obrers de l’Assemblea i Òmnium despleguen un escenari allà on hi havia un camió. ‘Escenari mòbil’, diuen unes lletres al llom de la bèstia transformada. A la vora hi ha cares conegudes. ‘Ja s’ho imaginaven’, em diu en Llach. ‘Era una possibilitat molt real. I s’havien preparat per a aquest moment. Però és molt greu.’ Em posa una mà a cada espatlla. Deixa caure el cap endavant. Avall. Mirant a terra. El torna a alçar. ‘Sabien que això podia passar. No crec que ningú pensés que els empresonarien sense fiança.’ Ningú. Com uns criminals perillosos… ‘Hem d’avançar.’ Ens abracem com qui es compromet a fer allò que s’acaba de dir. Què deuen fer ara? Mentre aquí la multitud es concentra amb cartells, espelmes, estelades… Quina és la seva rutina? És la primera concentració multitudinària sense ells. I es fa estrany. Amb quina determinació van defensar que calia una mobilització permanent per la llibertat dels catorze detinguts del cop d’estat del 20 de setembre. ‘Us volem a casa’, cridaven amb el micròfon a la mà. Al centre de Barcelona hi ha una gernació. A les places de les ciutats i els pobles del país, també. Són moltes, les flames que s’han encès. I és molta, la cera que crema avui. Són molts, els crits que diuen que ja n’hi ha prou. Miro entre la gent. Cerco un rostre. Una cara que em tranquil·litzi. Tot són cares de preocupació. D’inquietud. Les ombres i clarors de les espelmes hi ajuden. Els crits més o menys cantats i rítmics fan l’exorcisme. ‘No esteu sols’, diuen ara. No estan sols, però tampoc amb nosaltres, penso per dins. Autoritats, consellers del govern, diputats, forta presència dels comuns, alguns artistes i molta gent de la sala de màquines de l’ANC i Òmnium conversen davant l’escenari. Sento un crit més fort que tots els que s’han cantat fins ara. ‘On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa? On és Europa?’ Quin crit més fort. És esgarrifós. Quin fred. L’helicòpter provocador de la policia espanyola sobrevola les desenes de milers, els centenars de milers, d’ànimes reunides. La gent segueix l’ocell de ferro, com gira-sols, mostrant-li els cartells, com si els pogués llegir, amb el lema ‘Llibertat presos polítics’. Xiulets. Algun crit esfereïdor. I el clam ‘fora les forces d’ocupació’, un clàssic repescat de molts anys enrere. Què vol? Intimidar? Fer-nos saber que ens controla? Com que és fosc, es passeja amb un llum potent, que ens apunta. I tothom crida. ‘Provocadors! Feixistes!’, destaca entre la cridòria. La musa dels actes independentistes, Sílvia Bel, oficia amb determinació. I demana a tots els membres de la junta directiva d’Òmnium i del secretariat de l’ANC que pugin a l’escenari. El crit de ‘No esteu sols’ comparteix l’espai amb el de ‘Ni un pas enrere’. Marcel Mauri i Agustí Alcoberro avancen cap al micròfon. Són els vice-presidents d’Òmnium i ANC, respectivament, que assumiran provisionalment la veu cantant. Alcoberro, que és historiador i té el do del bon discurs, explica que una de les raons que esgrimeix la jutgessa per a empresonar els Jordis és que en llibertat podrien reincidir en el delicte que se’ls imputa. La sedició. I afegeix: ‘Els que reincidirem serem nosaltres!’ Mauri admet que estan abatuts amb els seus companys i amics a la presó. Però avisa que encara que tanquin els Jordis i qui vingui després, sempre hi haurà més Jordis i més Agustins i més Marcels per agafar el relleu. El silenci. La remor d’una ciutat colossal de fons. Espelmes alçades. Rostres pensarosos. Cinc minuts que fan estremir l’espinada. Una flama com una serp lluminosa desfà regalims de cera transparents mig rosats que s’enrunen als dits d’un home gran. Vell. Té la mà alçada. Com un puny que estreny l’espelma roja. La pell li crema a cada gota que davalla. Els ulls plorosos. Concentrats per evitar que cap llàgrima emprengui el camí galta avall. Resistent. Cinc minuts de flama intensa. De silenci per a dir-ho tot. Trencat per les cordes de guitarra i les veus de Montse Castellà i Cesk Freixas. ‘De matinada han trucat. Són al replà de l’escala…’ Ha calgut recuperar ‘L’estaca’ i avui també ‘Què volen aquesta gent’. Les veus de Freixas i Castellà encenen milers de veus més fortes encara. Que qui canta els seus mals espanta. I que la indignació es pot fer cançó. I aquella senyora darrere meu. Que canta, ben desfeta, mentre sosté un cartell dels Jordis, i tremola. Un tremolor digne i formidable. Un tremolor que és de tots. Que hem vist com s’han endut dos dels nostres. I que no els podem veure, sentir ni tocar aquí avui entre nosaltres. Que és on han de ser. Desfilem cap a casa. Avui no és cap festa. No hem esborrat el somriure. O no l’hem oblidat. No fa por però tampoc no fa gens de gràcia. Tastem la naturalesa de l’estat espanyol. A cops de porra o a cop de presó. Els Jordis han fet arribar un missatge d’esperança i de lluita des de la presó. Com si digués Espriu, la gent ha respost amb un missatge de compromís i de determinació des del carrer: ‘Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.’ I amb les espelmes enceses, per la seva llibertat, un alçament de llum en la tenebra.

L’abraçada compromesa de Llach, la vida dels Jordis a la presó i l’home que no volia plorar

Els grups parlamentaris de JxCat, ERC i la CUP han presentat una proposta de resolució conjunta a favor del dret d’autodeterminació al Parlament de Catalunya. La proposta s’aprovarà demà com a finalització del ple sobre la ‘Catalunya real’. El text recull els fets que s’han anat succeint des que s’inicià la reforma estatutària el 2004. S’hi constaten els entrebancs del Tribunal Constitucional i les accions que el poble de Catalunya ha dut a terme per exercir el dret d’autodeterminació i la repressió de l’estat associada. La moció lamenta que ‘en lloc d’impulsar mesures de diàleg sense condicions amb els i les representants de les institucions de Catalunya, les institucions de l’Estat espanyol han apostat per mesures judicials com les ja apuntades, alhora que per l’impuls de mesures, com l’aplicació de l’article 155.’ I constata ‘la greu situació de vulneració de drets civils i polítics que ha tingut lloc a Catalunya en aquest període producte de la manca de voluntat per part dels successius gestors de les institucions de l’Estat de resoldre aquesta situació de conflicte polític.’ D’aquí que es demani al Parlament de Catalunya que ratifiqui la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació com a instrument d’accés a la sobirania del conjunt del poble de Catalunya. També que es reafirmi en la recerca de solucions democràtiques i polítiques per fer efectiu que el futur de Catalunya sigui el que el poble de Catalunya vulgui. Els dos altres punts demanen que s’insisteixi a exigir l’alliberament immediat dels diputats, ex-diputats i representants de la societat civil en presó preventiva i que se subratlli la necessitat del respecte més escrupolós als drets civils i polítics de la societat catalana.

JxCat, ERC i la CUP acorden una proposta de resolució a favor del dret d’autodeterminació

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha respost a Gas Natural que “tothom sap què ha passat” a Reus i perquè i ha instat a reflexionar a “qui ha posat traves” per evitar que un cas com el de la dona morta a qui s’havia tallat el subministrament elèctric es torni a repetir. El president ha dit aquestes paraules després que aquest dimecres la companyia culpés la Generalitat de no desenvolupar el reglament que l’obliga a informar dels talls. Puigdemont ha afegit que no poden obligar les companyies a signar convenis i ha posat en valor que n’hi ha que no han posat inconvenients, com les d’aigua, mentre que d’altres sí que ho han fet. Ha esperat que a partir d’ara aquestes “se sentin més interpel·lades” a signar-los i ha defensat que la llei és “clara”. El president ha demanat que es faci una reflexió general sobre el que ha succeït per evitar un cas així es pugui repetir en un futur. “Catalunya sap què ha passat a reus i que no ha de passar d’ara en endavant”, ha declarat des del Banc dels Aliments de Barcelona. Ha afirmat que el que li interessa és que d’aquesta tragèdia “surti una reflexió de qui se senti interpel·lat sobre quines actituds s’han de corregir per evita que es tornin a repetir situacions com aquesta”.D’altra banda, ha apuntat que “ningú pot obligar cap empresa a signar cap conveni” i que això depèn en part de la voluntat de les mateixes. Per això, ha destacat que n’hi ha algunes com les d’aigua que no han posat traves i que el subministrament d’aigua està garantit. En canvi, ha apuntat que hi ha altres companyies subministradores “hi ha hagut més problemes” i han posat “traves perquè s’apliqui” la voluntat política per eradicar el risc. “Si això ha de servir perquè qui no ha signat convenis se senti més interpel·lat, endavant”, ha dit. En aquest sentit, el president del Banc dels Aliments de Barcelona, Eduard Arruga, ha demanat que més enllà de “llençar-se la pilota” entre uns i altres cal que “cadascú faci el possible” per evitar casos com aquests. Per això, Puigdemont ha afegit que els fets de Reus demostren que “tothom té part de responsabilitat” i que “quan falla una peça de la cadena, no funciona”. “Podem fer lleis, però s’han de complir i compartir, sobretot l’esperit, pel qual es fan les coses”, ha declarat.

Puigdemont insta a reflexionar ‘a qui ha posat traves’ per evitar nous casos com el de Reus

La Junta Electoral espanyola ha obert un expedient sancionador contra Catalunya Ràdio pels editorials de Mònica Terribas a ‘El matí’ els dies 28 i 30 de novembre. La junta considera que s’hi van vulnerar els principis de neutralitat política i que els editorials tenen ‘un to partidista i electoralista obertament favorable a aquelles formacions polítiques que sostenen que existeix una repressió injusta sobre el govern legítim de Catalunya’. El PP va presentar una primera denuncia davant la Junta Electoral provincial que va ser desestimada, però després va presentar un recurs a la Junta Electoral espanyola, que ha pres la decisió avui. En l’editorial del 28 de novembre, Terribas afirmava, de manera irònica, que el 21-D tindria una campanya electoral ‘molt normal, amb els líders de les formacions polítiques a la presó i alguns altres que no poden posar els peus a Espanya perquè els hi acompanyarien’. Segons la junta, la presentadora feia una ‘al·lusió jocosa’ a anteriors resolucions de l’òrgan i incloïa ‘la idea implícita que hi ha una repressió estatal de l’independentisme català’. Sentiu tot seguit l’editorial de Terribas del 28 de novembre: A l’editorial del 30 de novembre, Terribas deia que senadors del PP havien guanyat la loteria amb un bitllet acabat amb el 155 i els aconsellava que compressin ‘butlletes acabades en la xifra de casos de corrupció que acumula, entre altres, el seu partit’. La junta creu que la cobertura informativa va servir de pretext per a fer una crítica negativa, que va esdevenir un al·legat i no pas una informació neutral. Ací podeu sentir aquest editorial. Ahir la junta ja va prendre una decisió polèmica contra els mitjans públics: va exigir a TV3 que compensés el PP per la ‘cobertura excessiva’ de la manifestació de Brussel·les. A més, en la mateixa resolució, la junta deia que la cobertura del ‘Concert per la llibertat dels presos polítics’ del Telenotícies havia afavorit les candidatures independentistes.

La Junta Electoral obre un expedient sancionador contra Catalunya Ràdio per dos editorial de Terribas

Avui s’ha fet públic l’acord de la Junta Electoral espanyola (JEC) sobre l’ordre d’inhabilitació del president Quim Torra. S’hi han afegit els vots particulars de sis dels tretze membres de la junta, que discrepen amb l’acord publicat divendres i consideren que la JEC no té competència per a decidir sobre la qüestió. En les conclusions de l’escrit de l’acord, els membres que han emès el vot particular consideren que la JEC és un òrgan ‘mancat de competència’ per a decidir sobre la inhabilitació de Torra i que, per tant, l’acord té ‘un vici que el converteix en nul’, en vista dels acords adoptats pel mateix òrgan en casos ‘indirectament emparentats’ amb aquest. En aquesta línia, defensen que és el Parlament de Catalunya, l’òrgan competent per a aplicar les conseqüències derivades de la sentència contra Torra. També consideren que s’hauria d’haver estimat el recurs interposat per Torra i haver-se declarat la nul·litat de l’acord, així com s’haurien d’haver desestimat els recursos presentats per Ciutadans, Partit Popular i Vox. Els membres de la JEC que han emès un vot particular són Antonio V. Sempere Navarro, María Luz García Paredes, José Luis Seoane Spiegelberg, Inés Olaizola Nogales, Consuelo Ramón Chornet i Juan Montabes Pereira.

Els membres de la JEC contraris a inhabilitar Torra diuen que no tenien competència per a fer-ho

La campanya de desprestigi del president Quim Torra per part del bloc unionista ha generat un gran debat a les xarxes socials. Una de les reaccions més destacades ha estat el vídeo viral d’una usuària de Twitter que ha criticat amb contundència la instrumentalització dels catalans amb orígens espanyols per part de PP, Ciutadans, socialistes i comuns. ‘Senyora Arrimadas, per més cognom espanyol que tingui, vostè no em representa. No únicament no em representa, sinó que em repugna que m’utilitzi. Que els meus orígens siguin el motor del seu odi és una cosa que no li consento’, diu en el vídeo. ‘Deixeu d’utilitzar-me com a néta d’extremeny per justificar el vostre odi’. Soy catalana, mi apellido es español y mi abuelo era extremeño. En este vídeo contesto a aquellos que dicen “representarme”, a aquellos que se piensan que pueden ir esparciendo odio en mi nombre. YA BASTA DE INSTRUMENTALIZARME. https://t.co/1hSxeydIhC — 🎗Cloudechka (@cloudechka) 17 de maig de 2018 Segons que ha explicat a VilaWeb, la Clàudia, que està molt sorpresa de l’impacte del vídeo, és politòloga i es va criar en un poble del Pirineu català. Els seus orígens són ben diversos: una part de la família és catalana, l’àvia és occitana i l’avi extremeny. Precisament, és l’origen del seu avi el punt de partida del vídeo en què la Clàudia explica que està farta que polítics com Pablo Echenique, Inés Arrimadas, Pablo Iglesias, Pedro Sánchez o Soraya Sáenz de Santamaría utilitzin les persones amb cognoms espanyols com el seu i descriguin l’independentisme com a ‘supremacista’. ‘El meu avi era un extremeny que va venir a Catalunya. El franquisme el volia represaliar i els habitants del poble van defensar-lo. No va perdre mai les arrels i sempre parlava castellà. Jo estic molt contenta de la societat catalana que sempre el va acollir i que mai no m’ha fet sentir diferent’, explica. El contrast entre aquesta normalitat amb què es viu la diversitat a Catalunya i el discurs dels polítics unionistes va dur la Clàudia a mostrar la seva indignació a les xarxes: ‘Vaig fer el vídeo després d’haver sentit Pedro Sánchez, entre més polítics, acusant-nos de xenòfobs i de supremacistes.’ La Clàudia explica que també es va fer decidir a fer-lo arran d’una conversa amb una amiga d’orígens catalans que es dedica a la política: ‘Totes dues pensem que les diferències que fan ells sí que són etnicistes i supremacistes, però és un tema delicat i, amb tota la polèmica que hi ha, només faltaria que ho denunciessin les persones amb orígens només catalans. Per això em vaig decidir a fer-lo.’ ‘Direu que l’independentisme divideix, tot i que abans a Catalunya ningú no havia trobat en mi un element per a diferenciar-me’, diu en el vídeo. ‘Sou vosaltres que sou uns pocavergonyes i que heu començat a fer diferències entre les persones pels seus orígens i cognoms. Apel·lar als orígens i cognoms de les persones és etnicisme. Que el meu cognom sigui espanyol i el meu avi extremeny no vol dir que jo hagi de tenir una opinió política en concret.’ En aquesta línia, la Clàudia comenta que l’amoïna veure com va calant aquesta manera de pensar, especialment fora de Catalunya: ‘Em vaig trobar a Londres un madrileny que em va dir que hi podia parlar perquè tenia dos cognoms catalans. “Jo no els tinc”, vaig dir-li. Fins llavors no m’havia qüestionat la catalanitat dels meus cognoms, perquè la identitat catalana és basada en múltiples cultures i llengües. Em va dir que, si era independentista tenint un cognom espanyol, traïa la meva família. El discurs funciona: la gent es pensa que els independentistes som etnicistes.’ Un altre dels punts més destacats del vídeo és la crítica contundent als comuns: ‘Senyor Domènech, el meu avi no va construir Catalunya, va trobar a Catalunya un refugi quan en el seu lloc d’origen no estava segur’. Sobre aquest tema, la Clàudia afegeix: ‘Els comuns estan a favor d’una part de la meva família i en contra d’una altra. Representen una part de l’esquerra privilegiada que no pot entendre que parts d’Espanya que han estat oprimides puguin reivindicar la seva cultura i identitat. És una mena d’esquerra que no s’adona que és nacionalista mentre acusa els altres de ser-ho.’ Sobre la polèmica arran dels piulets i articles de Quim Torra, la Clàudia diu que, malgrat que no estigui d’acord amb alguns punts del seu discurs, el pot entendre: ‘M’agradaria que Quim Torra i l’avi extremeny poguessin formar un país en què es respectessin’, conclou.

‘No m’utilitzeu com a néta d’extremeny per justificar el vostre odi’: una jove desarma el discurs unionista en un vídeo viral

El sector del cava es troba trasbalsat i viu una època de redefinició i de canvis. La mala gestió i el seguit de despropòsits de les grans empreses cavistes, que han actuat només pensant en el benefici a curt termini, han sumit el sector en una crisi que finalment l’acabarà transformant. En pocs anys, les dues grans empreses cavistes, Freixenet i Codorniu, propietat de dues grans famílies, han fet aigües i s’han venut a corporacions estrangeres. Freixenet a passat a mans de la companyia alemanya Henkell, que controla el 50,7% de l’accionariat, i Codorniu és ara del fons d’inversió americà Carlyle. A més, algunes de les marques que ofereixen un cava de més prestigi, associat a la qualitat, han tirat pel dret i han sortit de la DO Cava, creant dues organitzacions diferents. Una, sota l’etiqueta Clàssic Penedès, emparada per la DO Penedès, és liderada per Albet i Noya i aplega dinou cellers. L’altra, amb l’etiqueta Corpinnat, s’hi troben els exquisits Recaredo, Gramona, Llopart, Torelló i fins a nou cellers. Totes dues iniciatives han iniciat negociacions per a una possible unificació i creació d’una nova denominació d’origen. Per altra banda, les grans cavistes enguany han establert un preu per quilo de raïm tan baix (en alguns casos només es paga a 30 cèntims el quilo), que es troba per sota del cost de producció. Això ha indignat la pagesia i fet que els viticultors del Penedès hagin seguit l’aturada de collita i entrega de raïm als cellers, dijous passat, convocada per Unió de Pagesos de Catalunya, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i l’Associació de Viticultors del Penedès. El preu del raïm està rebentat també per la política del ministeri d’Agricultura d’incrementar, sobretot fora de Catalunya, les hectàrees de vinya per la fer cava, que han passat de 33.000 a 39.000 hectàrees. Per als viticultors això ha fet que hi hagi una saturació de raïm al mercat, amb 72 milions de quilos més, i enfonsi encara més els preus. També el vi base per a fer cava ha caigut un 23% enguany, pels grans excedents existents. El cava s’esbrava, els pagesos s’esbraven I mentre el sector del cava s’esbrava, en el sentit de perdre força i credibilitat, els pagesos viticultors han decidit esbravar-se, en el sentit de desfogar-se, de fer-se sentir. I així, aquest dijous 5 de setembre, van convocar una aturada. Tractors parats i pancartes on es podia llegir: ‘Pagesos prou de plorar, és l’hora de lluitar’ i també ‘Preu just és futur’. La retallada del preu del quilo de raïm ha caigut un 28% en relació a l’any passat i se situa al preu que es pagava fa vint anys, el 1998. És un preu que perjudica la pagesia i de retruc el territori. Reproduïm el manifest que van fer públic els convocants de l’aturada (Unió de Pagesos de Catalunya, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i l’Associació de Viticultors del Penedès), on s’expressen amb claredat les reivindicacions que fan i els arguments que la sustenten: «Denunciem que els problemes que pateix el sector van lligats al domini de les companyies elaboradores que mouen més volum, que determinen el preu i els paràmetres de producció sense cap mena de compromís amb els productors i el territori, pensant només amb la rendibilitat econòmica immediata. Correm un greu perill de deshumanització. També correm el perill de banalització del producte, si no aconseguim que les empreses apostin inequívocament per la qualitat. El cava és el sector que més acusa aquesta davallada de preus, però no és l’únic, ja que la reducció de preu s’encomana a la resta de mercats de vins i caves. Denunciem les posicions inamovibles de les grans empreses. Considerem que els baixos preus que ens volen imposar no són justificables, com tampoc ho són les retallades de compra d’última hora que aboquen la pagesia a una situació difícil. Demanem la implicació de tothom en aquesta defensa de l’activitat agrícola del territori i a la valorització del producte. I emplacem a tots els agents implicats a regular el sector després de la verema. I, de forma consensuada, establir mesures per regular la producció. Demanem a les administracions, també a la local, que intercedeixin davant de les empreses. Que el ministeri d’Agricultura limiti les hectàrees de vinya de la DO Cava, i al departament d’Agricultura que contribueixi a aportar mesures que permetin un equilibri entre l’oferta i la demanda. El cava no pot convertir-se en un simple vi escumós. Les grans empreses compradores han de donar un valor adequat a la feina dels viticultors, al producte que ens ofereixen. El seu marge comercial no es pot incrementar posant en risc la viabilitat de les explotacions dels viticultors.»

El cava s’esbrava

Almenys 43 persones han mort i més de 50 han resultat ferides, la majoria d’elles per inhalació de fum, en un incendi que s’ha produït avui en una fàbrica de Nova Delhi, a la zona d’Anaj Mandi. Era una instal·lació il·legal que no disposava de mesures contra les flames ni d’autoritzacions en aquest sentit, segons ha confirmat el director del Servei de Bombers de la capital índia, Atul Garg, al diari ‘Times of India’. Per la seva banda, el subdirector del Cos de Bombers, Sunil Chudhary, ha confirmat a l’agència de notícies índia ANI que el foc, la causa del qual es desconeix de moment, ja ha estat extingit i que continuen les operacions de rescat. ‘S’ha produït un incendi en un edifici en què es guardaven motxilles escolars, ampolles i altres materials’, ha indicat un oficial de policia citat pel diari ‘The Hindu’. L’edifici també servia per allotjar els treballadors de la fàbrica, ha puntualitzat el mateix policia, qui ha afegit que el propietari de l’edifici ha estat arrestat. El primer ministre de l’Índia, Narendra Modi, ha lamentat el succés i l’ha qualificat d”extremadament horrible’. ‘Els meus pensaments estan amb tots aquells que han perdut persones estimades’, ha assegurat, alhora que ha desitjat als ferits una recuperació ràpida. I ha afirmat que les autoritats estan brindant tota l’assistència possible al lloc de la tragèdia.

Almenys 43 morts en l’incendi d’una fàbrica il·legal a Nova Delhi

La CUP ha desmentit que pactés amb Junts pel Sí un marge de dues o tres setmanes per a cercar mediadors en el conflicte entre Catalunya i Espanya. En declaracions a VilaWeb, Natàlia Sànchez, membre del secretariat nacional de la CUP, ha dit: ‘Ho desmentim rotundament. La CUP no va acordar mai cap declaració d’independència en diferit.’ Aquest matí, la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, ha assegurat que el govern havia acordat aquest termini amb la CUP abans de declarar definitivament la independència. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha afegit: ‘Abans de travessar cap línia, volem dialogar amb tothom i negociar.’ En canvi, Natàlia Sànchez ha dit que la CUP no havia sabut fins dissabte la proposta del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, de declarar la independència i cercar una negociació i una mediació en dues setmanes. No obstant això –ha afegit–, la CUP no va assabentar-se que se suspendrien els efectes de la declaració fins poc abans de començar el ple del parlament. Quant a la resposta que ha de donar Puigdemont al requeriment del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, Sànchez creu que el president ha d’aplicar els resultats del referèndum de primer d’octubre i declarar la independència. ‘Després, veurem quin suport tenim i ja negociarem el que calgui amb qui sigui’, ha dit. Posteriorment, Bassa ha rectificat i ha donat la raó a la CUP. Es veritat! No es va consensuar només informar del termini de suspensió per la mediació. @cupnacional https://t.co/OCsFph6Jq7 — Dolors Bassa (@dolorsbassac) October 12, 2017

La CUP desmenteix que pactés un marge de dues o tres setmanes amb JxSí per a cercar mediadors

Els sindicats de la funció pública d’Andorra han refusat la proposta de serveis mínims que ha fet el govern per a la vaga de funcionaris de dijous i divendres. Han dit que el decret de serveis mínims del govern responia a la proposta inicial, de fa tres setmanes, que no ha estat pas acordada. ‘Si en un lloc hi ha cinc funcionaris i la proposta del govern és que n’hi treballin tres, això no és un servei mínim’, ha denunciat el portaveu de la plataforma de funcionaris, Gabriel Ubach. Per tant, serà cada departament i centre educatiu que decidirà el seguiment de la vaga i els serveis mínims. Entre les accions programades per als dos dies de vaga, hi ha una concentració a la duana de la Farga de Moles dijous a les 10.00 i divendres a les 16.00; una manifestació davant de l’edifici del govern dijous a les 13.00 i una manifestació als eixos comercials divendres al matí.

Desacord pels serveis mínims a la vaga de funcionaris d’Andorra

‘El País que volem’. Aquest és el lema de la manifestació de la Diada del Nou d’Octubre, que s’ha presentat aquest migdia a València. ‘Volem donar a la Diada un enfocament positiu. Celebrem que els últims anys hem avançat, i presentem un projecte positiu de país per a continuar avançant’, ha explicat en una conferència de premsa Anna Oliver, membre de la junta directiva d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV). El manifest de la Comissió 9 d’octubre recull ‘fites positives per al conjunt del poble valencià’, entre les quals, la recuperació de la ràdio i televisió valencianes, la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics, el Consell Social de les Llengües i la Renda Valenciana d’Inclusió. D’altra banda, Oliver ha denunciat els entrebancs del govern espanyol, del TSJ i del Tribunal Constitucional ‘a l’hora d’exercir l’autogovern valencià i aprovar lleis’. ‘Les Corts són l’expressió de la sobirania popular, com en tota democràcia parlamentària, i pretendre limitar-la amb la intromissió d’altres poders fa perillar la divisió de poders i sobretot és un atac a la sobirania popular.’ També ha apuntat les responsabilitats del govern espanyol i els seus incompliments amb el poble valencià. ‘Encara ha de complir la seua promesa d’un nou model de finançament, pagar el deute històric i complir amb les inversions que per població ens pertoquen.’ A més, el conjunt d’entitats i sindicats organitzadors de la Diada esperen la derogació de les mesures antisocials de governs anteriors, com ara la reforma laboral i la llei mordassa. També demanen l’obertura d’una via de diàleg amb les institucions catalanes ‘sobre la base del respecte a la voluntat democràtica del poble de Catalunya i l’exercici del seu dret a decidir’. ‘La repressió, l’amenaça i la judicialització de la política no formen part de la solució, i només hi podem afegir més tensió i més conflicte.’ Per últim, el manifest fa un repàs de l’obra del govern del Botànic i assenyala els deutes pendents: ‘L’aprovació de la competència lingüística per a l’accés a la funció pública, la fi de la censura de TV3, una llei valenciana d’educació, una llei d’igualtat lingüística i una veritable vertebració territorial’, entre més. La manifestació sortirà de la plaça de Sant Agustí de València a dos quarts de set de la vesprada.

‘El País que volem’, un lema en positiu per a la manifestació del Nou d’Octubre

Una setmana després de l’empresonament de mig govern i vint-i-quatre dies després de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell; el vice-president, Lluís Guinó; la secretària primera, Anna Simó; el secretari tercer, Joan Josep Nuet; la secretària quarta, Ramona Barrufet; i l’ex-vice-president, Lluís Coromines, acudeixen avui al Tribunal Suprem espanyol a declarar, acusats de rebel·lió, sedició i malversació de fons públics. Els ha citats el magistrat Pablo Llarena, una setmana més tard que no era previst, perquè la setmana passada els havia citats amb un marge de tan sols vint-i-quatre hores. Aleshores, el magistrat del Suprem va decidir que durant aquesta setmana la policia espanyola els vigilés en tot moment. Això no ha estat cap novetat, si tenim en compte que aquests membres de la mesa i diputats del parlament elegits democràticament ja havien estat vigilats i seguits anteriorment. Els sis polítics catalans van haver de facilitar un domicili i un número de telèfon, que la policia ha fet servir per tenir-los localitzats. La visita dels membres de la mesa a Madrid la setmana passada va quedar tenyida pels insults i l’assetjament que van rebre a l’arribada a l’estació de tren d’Atocha Anna Simó i Joan Josep Nuet. En canvi, la tornada a Sants va ser un bany de suport i crits favorables a la llibertat. Tres jutjats per a una mateixa causa La declaració dels sis encausats per la justícia espanyola a petició del fiscal es fa enmig d’un debat judicial i polític sobre quina jurisdicció ha d’ocupar-se de les causes obertes per un mateix presumpte delicte de rebel·lió. Actualment hi ha tres processos judicials en marxa pel mateix cas. El primer, del qual s’ha acabat la fase d’investigació i s’ha aixecat el secret de sumari, es fa al jutjat número 13 de l’Audiència de Barcelona. El segon, a l’Audiència espanyola, a Madrid, i va a càrrec de la magistrada Carmen Lamela, que és qui ha enviat els presidents d’Òmnium i l’ANC i vuit consellers del govern a la presó sense fiança. I el tercer és el que porta el magistrat Llarena al Suprem i que actualment acusa Forcadell i els altres cinc membres de la mesa del parlament perquè tenen la condició d’aforats com a integrants de la diputació permanent (l’òrgan de govern i de decisió de la cambra una vegada el parlament s’ha dissolt). Un debat jurídic amb conseqüències polítiques A Madrid, actualment, hi ha un debat jurídico-polític sobre la necessitat d’agrupar les tres causes en una de sola: el delicte de rebel·lió no permet de jutjar separats els presumptes rebels perquè es considera un fet no escindible penalment. Aquesta és l’opinió del president del Suprem, Carlos Lesmes, que defensa que totes les causes siguin assumides pel seu tribunal i, concretament, pel magistrat Llarena. Segons la premsa de Madrid, aquesta opció també és vista amb bons ulls pel govern espanyol, que, externament, diu que no li pertoca de valorar els afers judicials. Els habituals dels tribunals espanyols diuen que el Suprem té una actitud més conservadora i menys agressiva o, en termes jurídics, més ‘garantista’ que no l’Audiència espanyola. Això explica –diuen– que la setmana passada el jutge Llarena donés una setmana als acusats de la mesa per a preparar les seves declaracions i que la magistrada Lamela, en canvi, hagués denegat aquest temps als acusats del govern i els hagués enviats directament a la presó. Sigui com sigui, l’agrupament de les causes tampoc no és cap acció immediata, i les conseqüències d’aquest canvi de mètode podrien trigar encara dies o setmanes més. De moment, l’Audiència espanyola ha de resoldre el recurs presentat pels advocats del vice-president i dels consellers del govern contra la presó preventiva que es va dictar la setmana passada. Ja va resoldre de manera desfavorable el recurs de l’advocat de Sànchez i Cuixart. Segons fonts del món judicial espanyol afirmen que si el cas es concentra en mans de Llarena al Suprem pot obrir-se la porta a la sortida de la presó dels deu acusats de sedició i rebel·lió per l’estat espanyol. L’impacte de la justícia belga En aquest sentit, els coneixedors del jutge i dels mecanismes del Suprem consideren que és molt probable que no s’apliquin unes mesures preventives tan greus contra Forcadell i els cinc membres de la mesa que declaren avui. També s’hi afegeix la decisió que va prendre la justícia belga per al cas de la petició d’extradició del president Puigdemont i els quatre consellers que l’acompanyen a Brussel·les. El fet que no fossin retinguts per la justícia belga i que mantinguessin la llibertat amb la condició de no abandonar el país i ser localitzables també ha marcat una diferència de garanties processals amb la justícia espanyola que no es pot desmerèixer. De fet, hi ha veus del món de la justícia i la política espanyoles que fan córrer que seria millor que els presos polítics poguessin fer campanya electoral per al 21 de desembre si els partits els col·loquen a les llistes. D’una manera o una altra, la decisió que prengui el magistrat del Suprem després de les declaracions d’avui de Forcadell i els altres cinc acusats pot marcar el to de l’ofensiva judicial contra la República Catalana i els polítics que van encarrilar el mandat popular de les eleccions del 27 de setembre de 2015 i del referèndum de l’1 d’octubre d’enguany.

El risc de presó plana damunt Forcadell i els membres de la mesa que avui declaren al Suprem

Els Mossos d’Esquadra incorporen les pistoles elèctriques, conegudes com a Taser, a partir d’avui. L’ús d’aquest nou dispositiu ha començat a través d’una prova pilot a les comissaries de Girona, Blanes, Figueres i a l’Àrea Regional de Recursos Operatius (ARRO). En total, hi haurà 120 unitats repartides arreu de Catalunya i es preveu que la implantació ‘progressiva’ es completi a principis de setembre. Uns 1.600 policies han rebut formació, les Taser les duran els caps de torn i van lligades a l’ús d’una càmera (dispositiu personal de gravació) que enregistrarà l’actuació policíaca A més, els mossos també duran desfibril·ladors per si fossin necessaris. L’inspector portaveu del cos, Albert Oliva, ha explicat que les pistoles elèctriques són una nova eina ‘a mig camí’ entre la defensa reglamentària i l’arma de foc i que tenen tres objectius: reduir el temps d’immobilització, garantir l’ús de la mínima força indispensable i reduir el patiment, tant de qui rep la descàrrega com dels agents que intervenen en l’actuació. El director general dels Mossos d’Esquadra, Andreu Martínez, ha subratllat que el cos és ‘pioner’ a l’hora d’incorporar les Taser, tot i que són dispositius que utilitzen altres policies europees. ‘És una eina garantista i segura’, ha detallat. ‘S’han d’utilitzar en circumstàncies molt excepcionals’, ha explicat. El portaveu dels Mossos també recorda que hi ha dues instruccions internes que regulen l’ús tant de les Taser com de les càmeres. Les pistoles elèctriques (o dispositiu conductor d’energia) transmet polsos elèctrics d’alt voltatge i baix amperatge que afecten les capacitats motores de qui rep la descàrrega i el paralitzen. El sotscap de la Divisió Tècnica de Planificació de la Seguretat, Josep A. Saumell, ha explicat que les Taser que incorporen els Mossos estan programades perquè facin una descàrrega de màxim 5 segons. A partir d’aquí, el policia haurà de tornar a prémer el gallet si els primers impulsos elèctrics no han estat suficients. Reducció física Segons informa Mossos, les pistoles elèctriques no són cap alternativa ni substitueixen les armes de foc, sinó que són un element intermedi a l’hora de reduir un sospitós en un cos a cos quan la mediació, el diàleg i la negociació no han tingut efecte. Els policies faran servir les Taser davant d’una situació ‘extrema’ de necessitat i gravetat que aconselli que l’actuació sigui ràpida per evitar ‘mals majors’. Per això, formen els policies per usar-les com a ‘últim recurs’ i seguint els principis de congruència, oportunitat i proporcionalitat. Saumell ha posat com a exemple quan una persona armada intenta agredir una altra persona o per evitar una autolesió. Tot i que abasten fins a una distància de 7,5 metres, Saumell ha detallat que la distància òptima perquè siguin efectives són entres 3 i 5 metres. El model que fan servir els Mossos té dos cartutxos d’un sol ús. Totes les accions que es fan amb la pistola elèctrica (posar o treure el fiador, disparar o repetir la descàrrega) queden enregistrades en un software encriptat que no es pot manipular. Cada vegada que es faci servir, els Mossos faran un atestat que enviaran al jutjat. Càmeres En paral·lel, i sempre que sigui possible, els caps de torn o els policies que es trobin en una actuació que pot acabar amb l’ús de les Taser hauran d’enregistrar l’actuació amb la càmera incorporada a l’armilla de l’uniforme. També es faran servir en altres intervencions en fets delictius o situacions que comportin un possible risc imminent. Aquestes imatges, també codificades, contenen assignades l’usuari que l’ha portat, l’hora de la intervenció i les supervisaran els comandaments autoritzats. ‘No es poden alterar’, ha exposat Saumell. Quan es facin servir, els Mossos informaran la Comissió de Control dels Dispositius de Videovigilància de Catalunya per vetllar perquè es garanteixi el dret a la privacitat, a la intimitat i a la mateixa imatge dels ciutadans. De fet, segons ha explicat Oliva, els agents hauran d’informar de la gravació sempre que sigui possible i només s’usaran en espais privats en situacions flagrants. Els policies també portaran desfibril·ladors externs per si fessin falta i garantiran l’assistència mèdica a la persona contra qui han aplicat la descàrrega. Martínez ha recordat que les pistoles elèctriques es comencen a implementar ara però són fruit de quatre anys de debat i treball i ha recordat que el març del 2016 es va crear el Grup de Treball sobre la Utilització per la Policia de Pistoles Elèctriques dins la comissió parlamentària d’Interior i que, després d’analitzar la situació, van recomanar que els Mossos incorporessin aquesta eina. El Sindicat de Mossos SME celebra l’arribada de les pistoles Taser El Sindicat dels Mossos d’Esquadra (SME) ha rebut amb satisfacció l’anunci de la incorporació d’aquestes pistoles i demana celeritat a l’hora d’estendre-les pel territori. D’altra banda, assegura que una pistola per comissaria és insuficient i demanen que n’hi hagi una per patrulla, i també una armilla antibales per a cada agent. Des del sindicat, veuen com un bon inici la introducció de les pistoles elèctriques al cos i confien que s’anirà estenent el seu ús a mesura que es resolguin ‘diverses situacions complicades que sovint tenim al carrer’, asseguren en un comunicat. El sindicat també diu que seguirà lluitant perquè els agents puguin portar càmeres de gravació personals. Irídia rebutja les pistoles pel ‘potencial lesiu’ i per innecessàries El Centre per a la Defensa dels Drets Humans Irídia ha rebutjat les pistoles pel ‘potencial lesiu’ d’aquest tipus d’armes i per considerar que no són necessàries. L’entitat adverteix que aquests dispositius, que pretenen reduir persones sense provocar lesions fatals en el marc d’actuacions policíaques, es comencen a utilitzar ‘sense haver fer pública la instrucció’ que en regula l’ús. En aquest sentit, Irídia recorda que ja al grup de treball del Parlament va advertir que en el moment d’utilitzar aquesta pistola l’agent no sabrà si la persona que rebrà la descàrrega està embarassada, té una cardiopatia o ha fet un ús abusiu de drogues, casos en els quals ‘es desaconsella el seu ús’. És per això que des del centre s’ha advertit que s’analitzarà la implementació de les pistoles elèctriques i es vigilarà ‘qualsevol vulneració de drets’ que hi pugui haver. En aquest sentit, l’entitat mostra una preocupació especial pel fet que no s’enregistrarà l’actuació policíaca de forma automàtica des del moment que la pistola es desenfunda, sinó que serà l’agent qui decidirà quan comença a enregistrar l’acció. També considera ‘necessari’ que la càmera gravi durant ‘com a mínim, els dos minuts anteriors’ que la pistola es dispari, cosa que, segons Irídia, ara mateix no queda clara. Finalment, subratlla que la instrucció que regula l’ús de l’arma ‘ha de ser publicada per poder avaluar-la’ i, en aquest sentit, denuncia que ‘ara mateix no estan clars quins usos podrà tenir, si l’enregistrament ha de començar des del moment en què es desenfunda o si es pot emprar en contextos de privació de llibertat’.

Els Mossos d’Esquadra incorporen les pistoles elèctriques, que s’implantaran arreu de Catalunya al setembre

Lluís Foix (1943) ha estat director del diari La Vanguardia i director adjunt. Ara ha escrit el llibre ‘Aquella porta giratòria‘ (Destino), premi Josep Pla 2016. Però en el llibre la seva etapa de director és menor, tot i que sucosa. Diu que en parlarà més endavant. Aquí l’obra se centra en La Vanguardia que un jove Lluís Foix va conèixer de redactor, i corresponsal, sota el franquisme. Una casa centenària plena de càrrecs franquistes, periodistes republicans represaliats i l’entrada de catalanistes a la redacció, com Lluís Permanyer. Una casa on el tèlex manava, que tenia 1.600 treballadors i secrets per a explicar-se. Foix arriba a la redacció de VilaWeb amb paraigua i gavardina, com si fos al seu estimat Londres. Foix ha enviat cròniques des de 84 països. Ara ho explica des de casa. —M’agradaria comentar frases del llibre. Per exemple: ‘Una certa covardia pactista, que ha caracteritzat els catalans els últims segles, ha quedat perfectament reflectida a les pàgines d’aquest diari’. M’ha sobtat la paraula ‘covardia’. —És l’explicació per la qual un diari ha durat 135 anys en aquest país i avui continua essent no la referència, però sí una certa referència del país. I ha estat així perquè en els moments canviants i convulsos que ha viscut Catalunya i Espanya el diari ha anat prenent posició d’acord amb els interessos que La Vanguardia pensava que eren els interessos dels seus lectors, i de la majoria de catalans. Dic un una ‘certa’ covardia. No dic ‘covardia’. El país no és un país valent en el sentit que vulgui resoldre les coses a cops de puny. Aquest és un país pactista. De ‘arreglem-ho’. De bé a bé. I d’aquesta manera, és un cert mirall d’una certa societat catalana dels darrers anys. No de tota. —Dieu que quan comenceu a fer de periodisme sota el franquisme, els periodistes no pagaven multes de trànsit. Reflecteix la relació entre premsa i poder. —Teníem un cartell que ens donava la dita associació de la premsa. Ho posaves, com si fos un metge, al parabrisa. ‘Periodista’. I se suposava que estaves en un acte informatiu. Això era un pacte entre els periodistes i el governador civil, o l’alcalde de Barcelona. També s’ha de dir que en aquella època la majoria dels periodistes ho eren a temps parcial. Gent que treballava a l’ajuntament, en una empresa, un banc, i a la tarda venien a fer de periodistes. No hi havia aquesta consciència d’ara que el periodista informa, opina, i diu el que li sembla. El periodista no era ben considerat. El metge sí, que cobrava un bon sou. Un periodista anava curt. I quan el convidaven a dinar, hi anava perquè es dinava bé. Era una època en la qual el sou, com el meu primer, era de 6.000 pessetes. —Horacio Sáenz Guerrero. El director a qui vós demaneu feina. Com era? —Horacio era una persona que impressionava. És el primer director que nomena la propietat després de la guerra civil. Tots els altres els nomenava un consell de ministres, o tenia l’acord implícit del consell de ministres franquista. Horacio era un senyor molt ben vestit, de la mateixa penya que Nestor Luján, Mariano de la Cruz, l’Obiols. Els de la gastronomia. —Horacio guanya la partida interna a Santiago Nadal. Home molt del règim, que va deixar de ser-ho. I Horacio va ser el director. —Els Nadal són una família del partit liberal de Dato, assassinat per tres anarquistes catalans. Durant la guerra se’n van de Catalunya i aterren a Sant Sebastià. Es fa director del Diario Vasco. I allà s’ajunta amb els catalans de Burgos. Són els que engeguen Destino. Nadal ve d’aquí, i era Juanista. Partidari de don Juan. Però si Horacio guanya la guerra és perquè a Nadal el franquisme el posa a la presó uns quants dies. Per un article que havia escrit a la secció d’Internacional. Deia que s’havien executat persones sense judici a Itàlia. I deia que era una equivocació perquè ‘la democràcia no admet que s’executi gent sense judici’. Justament el que passava a Espanya. S’enfaden i el fiquen a la presó. Des d’aleshores no va poder signar mai més cap article. Ho feia amb les inicials, ‘SN’. I en Masoliver, que era un falangista que venia de l’època de Burgos, també. Va signar ‘M’ molt de temps. Horacio era una persona gens conflictiva. Tenia bones relacions amb la propietat, amb el govern, i una redacció més o menys pacificada. I Nadal, quan perd, no va a la presa de posició de l’Horacio. Però van continuar treballant conjuntament. —Quan els directors els escollia el govern de Franco, i no Godó, arriba Aznar, avi del president. Un dia Aznar fa entrar Carlos Godó al seu despatx. I és Aznar qui parla, i Godó qui obeeix. Una escena brutal. —Passa que els Godó també formaven part del sistema. Pensa que l’any 1939 La Vanguardia titula ‘No pasaran’. I el dia 28 de gener titula ‘Ya estan aquí’. —A banda del seu, quin llibres hi ha sobre la història del diari? —Servitud, de Puig i Ferrater. Parla de La Vanguardia d’abans de la guerra. No surt cap nom. Però parla de La Vanguardia. També Hi ha el llibre de Huertas Claveria sobre els directors de La Vanguardia. —I La Història de La Vanguardia, de Gaziel, exdirector del diari? —És un llibre que s’ha de llegir…Però no només. Perquè en aquells moments Gaziel escriu molt enfadat, amb raó. —Avui La Vanguardia reivindica Gaziel, en fa un premi literari amb el seu nom, i en canvi vós expliqueu que Carlos Godó va declarar tres cops contra Gaziel. L’exdirector de La Vanguardia, acusat per La Vanguardia. I ara el reivindiquen… —Sí. Això explica el Llanes en la seva tesi doctoral.. Una tesi extraordinària. En Gaziel, a causa de la llei de la responsabilitat polítiques de 1939, que va fer una escombrada general, és acusat. Fou el director durant la República i Gaziel és un dels afectats. I Godó testifica contra ell. El convoquen a un judici polític a Madrid. La sentència va ser que no podia escriure més a diaris catalans i espanyols. Aleshores és quan Gaziel comença la seva activitat literària. I escriu un llibre terrible. És un testimon escrit contra La Vanguardia. Sense matisos. D’una persona enfadada amb la propietat. Es va editar l’any 1960 per les edicions catalanes de París. I els redactors del diari el llegíem, però no se’n parlava. Al cap del temps, trenta anys després, La Vanguardia decideix instaurar el Premi Gaziel de periodisme, i avui no hi ha dia que el nom de Gaziel no surti al diari. El relat del meu llibre és posar de relleu les grandeses i les misèries d’una institució que ha durat tant perquè no ha fet mai un torcebraç definitiu al poder. Més aviat ha anat a redós del poder. —Fins que Antich l’any 2012 va donar suport a la independència d’Artur Mas. —No hi vull entrar en aquest tema. Però fent aquest pas La Vanguardia estava amb el poder. —..amb el poder català, però no amb l’espanyol. —Amb l’espanyol, no. I amb la propietat tampoc del tot. Però no em facis parlar d’aquest tema, que jo no en parlo d’aquesta època, en el llibre. —Vós parleu d’una La Vanguardia que sota el franquisme va arribar a tenir 1.600 treballadors. Això és molta gent. —Estaven tots en plantilla. Hi havia dos fusters, ordenances, administració, impremta. Si fins hi havia dos paletes en plantilla. Perquè es feien caure i construir despatxos sense parar. Ha! Jo explico l’anècdota del Galinsoga, posat per Franco. Ell se’n va perquè fan obres al despatx del director i la propietat decideix tapiar-li la porta. Arriba, no pot entrar al seu despatx tapiat, i se’n va. El relleu el va agafar Manuel Aznar. L’avi del president Aznar. Un home interessant. Va ser el director del Sol, el diari progre de Madrid, per exemple. Després es converteix en el gran periodista del règim. Fa el gran llibre de la història de la guerra civil. Ve aquí i ens posa ‘española’ després de La Vanguardia. —I ara quants treballadors queden, dels 1.600? —Ara no tinc les xifres, però no crec que passi de les 300 persones. Ni de lluny. Hi ha hagut molta externalització. Ara, fixa’t, aleshores hi havia 60 periodistes. Doncs ara són bastants més. N’havia arribat a haver-n’hi 200. L’empresa aviat se’n va donar: la força és dels periodistes. —Impressiona que alguns dels que informaven des de La Vanguardia sobre la ciutat de Barcelona eren… funcionaris de l’Ajuntament! Ells informant d’ells mateixos, tu. —I eren gent que no estaven al servei de ningú. Simplement s’havien de guanyar la vida. Vist ara sobta. Però és que la manera de treballar i l’estructura social ha canviat molt. —Ara Albert Gimeno, és subdirector de la Vanguardia, i havia estat el cap de premsa del ministeri espanyol de policia. No és el mateix que els funcionaris, però Déu n’hi do. No teniu por que el poder entri dins la redacció així? —Ara el govern de Catalunya ha nomenat Plàcid Garcia Planas director del memorial històric. Mira, ni cal que hi hagi un cap de premsa. Jo recordo què deia Pasqual Maragall, quan vam inaugurar les rotatives: ‘La Vanguardia és com el Vaticà. Hi ha el papa, cardenals, i després sempre hi ha un capellanet que te la fot’. Vull dir que no cal, a vegades, trucar el director des de fora, perquè després resulta que un redactor volent, o sense voler, ‘te la fot’. La intel·ligència no és trucar el director perquè surti una foto, sinó trucar al periodista perquè la faci, i la posi. —Carlos de Godó volia eliminar les pàgines eròtiques. Fins que Fajardo el fa desistir. —Ho explica el mateix Fajardo, treballador de la casa. La Vanguardia feia 60 milions de pessetes cada semestre, 120 milions l’ any, que era molt, amb les pàgines eròtiques. Segurament els amics de Don Carlos li deien que ‘esto de las chicas no puede ser…’ Però si La Vanguardia ha perdurat és també perquè no ha perdut diners. Si n’hagués perdut, hauria tancat. Una de les moltes causes que hagi aguantat és aquesta. Sí que es va aconseguir que traguessin les fotografies de la secció de contactes. Però eliminar-les, no. El gran ingrés del diari eren els anuncis per paraules. Més enllà dels contactes. Eren pàgines i pàgines: Feina, doble mà, i l’apèndix dels contactes. Amb Internet, avui només n’hi ha mitja pàgina, de contactes. Abans, hi havia 30 o 40 pàgines d’anuncis per paraules, i 2 o 3 de contactes. —Arturo Foriscot. Un periodista republicà que treballa a La Vanguardia del franquisme. És el depurat. El castigat. —N’hi havia més d’un. En Ventalló, per exemple. En Foriscot era un home que deia que el Gaziel el truca el juliol de 1936 i li diu ‘Arturo, marxo. Fes el que puguis’. I durant dos o tres dies va dirigir La Vanguardia de la República. Però no parlava gaire del seu passat.Foriscot després va ser repescat, certament. I algun altre. —Ara li passarà a l’Antich… —Ha! No em facis parlar de l’Antich. No en vull parlar. —Passem al segon Godó. L’actual Javier de Godó. Llegenda que a mi m’havia arribat i que vostè nega: Javier Godó va regalar a la filla la contraportada del diari, on hi ha tanta publicitat . I no. —No, no va anar així. Es va seguir la tradició catalana, segons la teoria de Lluís Permanyer. El negoci pel fill, la finca per la filla. Per això quan va morir el conde vell, Carlos de Godó, pel fill Javier Godó van quedar els títols de les propietats, i en canvi la filla es va quedar part molt important de les finques. —’Javier Godó, d’ensurts de tota mena, no li han faltat’. Però aleshores no me’ls explica, els ensurts. —Fer-se càrrec del diari, d’entrada. Ell entra en el moment de la transició, que no és fàcil per ningú. Sobretot per un diari que portava ‘española’, encara, i que no ho treu fins un 16 d’agost, prèvia carta escrita al capità general. Un 16 d’agost és dels dies que es llegeix menys la premsa: tothom està de vacances. —Salvador Sostres explica que Javier de Godó va tort de coll per un atac de nervis que va tenir durant un cas d’espionatge viscut dins el diari. —Sostres? No ho sé. No ho sé… A veure, Javier Godó ha tingut atacs a la propietat. Mario Conde va arribar a comprar un 9% de La Vanguardia amb una clàusula que deia que tenia dret a nomenar el director. Hi ha una editorial de l’any 1991 que en parla. Quan en Mario Conde fa l’operació, Javier Godó era accionista majoritari d’Antena 3. Un dels mèrits de Javier de Godó, dels Godó en general, ha estat preservar la propietat a les seves mans. Si hagués entrat capital espanyol, francès, o altres, les coses haurien estat d’una altra manera. Hi ha l’operació del Mario Conde que dura un any, però se’n refà. Ensurts d’aquests tipus, sí. —’Esteve Sillué, la persona que ha conegut els secrets més íntims de l’empresa i la família’. —Perquè era un home de confiança. A les empreses hi són. No en sabem res, però ells ho saben. És viu. I no crec que faci les memòries, no. Era gerent adjunt, molt al costat del Javier. —Any 1958. Comte de Godó és procurador a les Corts Franquistes. Any 2016, el seu fill, l’actual conde, és vicepresident de la Caixa. Ja no cal anar a les corts, veig, per estar al costat del poder. —Això és el que és. No he de fer cap comentari. Però sí, és el que és. Aquí hi ha un triangle: poder polític, mediàtic, i financer. —Citeu Pujol al final del llibre. —A Jordi Pujol el conec per primer cop a Irlanda, el 1974. A Cork. Ell va anar-hi com a representant de Banca Catalana a la cambra de comerç. I allà el conec. Ell ja era l’amo de Destino i Correu català, perquè Pujol sempre ha tingut un interès enorme en els mitjans de comunicació, bàsicament els diaris. El 1983 Pujol no té majoria absoluta i l’interessava molt La Vanguardia. Jo no hi anava en contra, però ells… —Al llibre expliqueu el seu cessament de director. Es veu que La Vanguardia volia publicar una enquesta sobre eleccions a la ciutat de Barcelona. Trias Fargas, de CiU, sortia perdedor. I va perdre les eleccions posteriorment. I rep una trucada. —Poc abans de publicar l’enquesta Ramon Trias Fargas em diu ‘No la publiquis’. La vam publicar i em va dir ‘tindrà conseqüències’. Després hi havia la frase de Miquel Roca: O CiU, o Foix. Mesos després, perquè les coses no van ràpides, em van fer fora de director. —Citeu Jordi Pujol, Jordi Prenafeta, Miquel Roca i Trias Fargas com els grans responsables. Pensava que teníeu més bona relació, amb el món convergent. —La hi tinc! Oi tant. Però jo venia amb la idea que Barcelona era com Washington. Jo volia fer un diari normal. Jo tot això ho vull explicar perquè se sàpiga. Finalment el periodisme no són càrrecs. El periodisme és basa en el llenguatge i explicar coses. Punt. I tenir cultura, un criteri propi. I això et salva sempre. Siguis a dalt o baix. Jo sempre he estat molt respectuós amb el poder. Ara, amb Montilla, Pujol o Maragall. Per mi el president de la Generalitat es mereix el respecte de ser el president dels catalans. I crec que el que explico no ho dic amb rancúnia. —Gent que coneix més La Vanguardia que jo, diuen que no expliqueu prou coses. —Perquè saben coses. Ha! Hi ha coses que no he volgut dir. Per exemple, jo no entro en els temes personals. No interessa. Jo volia explicar com funciona el periodisme i les relacions que hi havia. I aquesta idea d’adaptabilitat que té La Vanguardia. —La Vanguardia s’adaptarà a una Catalunya independent ? —S’adaptarà a la seva manera. En plena guerra mundial l’únic diari aliadòfil era La Vanguardia, i per raons ni tan sols ideològiques. El conde estava casada amb una anglesa i havia anat molt a Londres. La meva versió personal, no la del diari, és que si el país anés per la via escocesa, La Vanguardia hi ajudaria. No fent-ho de qualsevol manera. Fem que hi hagi una majoria social, econòmica, parlamentària. —Si La Vanguardia vol la via escocesa, haurà de collar a Madrid. Són ells que diuen no. —La via escocesa neix d’Escòcia. La idea és formar la majoria social i política, que ara no hi és. Només al parlament, i encara. La Vanguardia hi jugaria. S’ha fet la versió en català, quan jo pensava que seria impossible. ‘Si han fet més de 100 anys en castellà, perquè ho havien de fer en català?’ I mira. —Dels directors Carol i Antich, no me’n vol parlar. —Prefereixo que no. No és objecte del llibre. De les coses se n’ha de parlar amb una certa distància. Segurament en parlaré més, però vull deixar passar un cert temps. Vull donar la meva visió del món, d’Espanya, de Catalunya, a través del diari. Jo només tinc motius d’agraïment a la família Godó i a La Vanguardia. És el que em diu en Godó quan em destitueix de director: ‘Te n’has d’anar. Però de mi, no te’n queixaràs’. I no, no me’n he queixat pas. Vaig quedar-me com a subdirector. —I contra el que tothom deia, el director cessat fa bona parella amb el nou, Joan Tàpia. Fan equip. —Dilluns em va presentar el llibre. I aquest matí he esmorzat amb ell. Vaig tenir una relació excel·lent, llevat de les discussions pròpies d’una parella. Però de confiança mútua. Ens hem respectat mútuament.

Lluís Foix: ‘La Vanguardia ha durat tant perquè mai no ha fet un torcebraç definitiu al poder’

S’ha acabat el rescat grec. Avui ha finit el tercer programa de préstec de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional a l’economia grega, valorat en 61.900 milions d’euros. La finalitat del programa: fer front a la crisi econòmica que colpejava el país. Encara se n’han de veure els resultats, especialment per a la població, que ha suportat l’austeritat, les retallades i l’empobriment. El rescat grec ha estat el més important de la història financera mundial: s’ha allargat vuit anys i ha significat un total de 289.000 milions d’euros, que l’economia grega necessitarà dècades per a retornar. Aquests diners s’han destinat, principalment, a pagar el deute que arrossegava el país. Després del rescat, Grècia és un dels països més pobres de la Unió Europea, amb salaris molt baixos i una taxa de desocupació al voltant del 20%. D’ara endavant, l’economia grega ja no haurà de demanar préstecs a la Unió Europea i ja els podrà demanar als mercats. Així i tot, encara restarà sota una estreta vigilància i amb unes fortes mesures d’austeritat que continuaran castigant la població.

Grècia: s’acaba el rescat de la UE que el país tardarà dècades a pagar

L’ex-president de l’ANC Jordi Sànchez ha sortit aquesta tarda de la presó dels Lledoners amb un permís de l’article 100.2 del reglament penitenciari per fer voluntariat a la Fundació Canpedró. D’aquesta manera, Sànchez comença a exercir el règim penitenciari acordat per la junta de tractament dels Lledoners, que va atorgar-li un permís de tres dies setmanals. D’altra banda, la jutgessa de vigilància penitenciària ha autoritzat un permís de tres dies a Sànchez tot i l’oposició de fiscalia. En la seva interlocutòria, constata que l’ex-president de l’ANC és conscient que hauria d’haver actuat d’una altra forma durant la tardor del 2017. La jutgessa té pendent resoldre el recurs de la fiscalia contra l’aplicació del 100.2 a Sànchez, així com als altres presos polítics que ja han obtingut permisos per a treballar, fer voluntariats o cuidar de persones grans. Jordi Sánchez (@jordialapreso) ha sortit avui de Lledoners per començar un voluntariat. Anirà tres dies a la setmana al seu barri de Barcelona, a Sants, per ajudar els usuaris de la fundació @centrecanpedro. pic.twitter.com/OmfzGqXjz4 — Ferran Vila (@ferranvila) February 25, 2020

Sànchez surt dels Lledoners per fer voluntariat a la Fundació Canpedró

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha presentat un escrit d’al·legacions a la Junta Electoral de Barcelona contra la petició del PP perquè aquest òrgan l’inhabiliti sense esperar que la condemna per desobediència sigui ferma. Divendres, el PP va presentar un escrit a la Junta electoral on demanava que li retiri la condició de diputat, encara que la condemna no sigui ferma. Segons que argumenten, això li faria perdre la condició de president, ja que per ser escollit ha de ser diputat al Parlament de Catalunya. A l’escrit d’al·legacions, Torra avisa que la Junta electoral de Barcelona no és competent per a resoldre aquesta qüestió i assenyala jurisprudència de la mateixa junta i del Tribunal Constitucional espanyol. A més, també recorda que no es pot executar cap pena si no és en virtut d’una sentència ferma, condició que no es compleix en aquest cas. Alhora, Torra argumenta que, en qualsevol cas, perdre la condició de diputat no li faria perdre la de president de la Generalitat de Catalunya. Reconeix que l’article 67.2 de l’estatut preveu que el president és elegit pel parlament d’entre els seus membres, però exposa que ni l’estatut ni cap altra llei no obliguen que el president hagi de mantenir la condició de diputat durant tot l’exercici del càrrec del president, ni tampoc que la pèrdua de la condició de diputat suposi el cessament com a president. Finalment, Torra argumenta que la petició del PP a la Junta electoral de Barcelona suposa una vulneració de drets fonamentals.

Torra presenta al·legacions contra la petició del PP a la Junta Electoral d’inhabilitar-lo de seguida

L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium i els Comitès de Defensa de la República fan crides a dur roba de color groc a les cavalcades de Reis per a reclamar la llibertat dels presos polítics. Al Bages, l’ANC i Òmnium han difós la proposta a les xarxes socials, amb el lema ‘Rebem la cavalcada de Reis de groc‘. Les entitats volen aprofitar que TV3 farà a Manresa la retransmissió de la cavalcada, però alhora demanen d’estendre la iniciativa a tot Catalunya, segons que explica Josep Emili Puig, un dels integrants del secretariat nacional de l’Assemblea. #LlibertatPresosPolitics #manresa #cavalcada2017 #cavalcadadereis pic.twitter.com/TguUVGdAAm — ANC Manresa (@ANC_Manresa) 2 de gener de 2018 Tornen els fanalets a Vic L’Assemblea vol desvincular la iniciativa d’enguany de la que es va fer l’any passat a Vic, on es van repartir fanalets amb l’estelada: ‘No fem una crida perquè els independentistes ens fem visibles durant la cavalcada de Reis, sinó que fem un crit a favor de la democràcia i la llibertat’, diu Puig. De totes maneres, els fanalets tornaran a ser presents a la capital osonenca. Enguany, inclouran el llaç groc i seran distribuïts per Òmnium, l’ANC i el CDR de Vic, tot i que la proposta ha sortit d’un particular que els ha dissenyats. De fanalets, se n’han confegits dos mil, que es distribuiran en una parada instal·lada al Passeig de Vic fins demà. Els diners recaptats es destinaran a la caixa de solidaritat de l’ANC i Òmnium. 🎇 Avui, demà i dijous podeu recollir els fanalets per la llibertat! En podeu trobar de 5 a 8 de la tarda davant de la merceria Pallàs de Vic, entre el Passeig i el carrer Estret. #llibertatpresospolítics #usvolemacasa pic.twitter.com/irylklrAwt — ANC Osona (@AssembleaOsona) 2 de gener de 2018 Jèss Carol, coordinadora de l’Assemblea a Osona, recorda: ‘Malgrat que hi hagi Nadal, Cap d’Any i Reis, continua havent-hi quatre presos polítics i mig govern a l’exili, i aquesta és una manera de fer-ho visible i de tenir-los presents.’ La coordinadora local de l’ANC ha posat d’exemple iniciatives que s’han dut a terme durant les festes de Nadal, com ara la col·locació de llaços grocs als arbres de Nadal o la decoració de les taules durant els àpats.

Primeres crides a tenyir de groc les cavalcades de Reis

El Museu Picasso de Barcelona prorroga fins el 31 de març les exposicions ‘Sabartés per Picasso per Sabartés’ i ‘Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili: treball i amistat’, que es van inaugurar el passat 23 de novembre. Des d’aleshores 148.287 visitants han passat per les sales del Museu per a contemplar els fons documentals de l’arxiu Sabartés i dels editors Gustavo Gil. Tot un ‘èxit’ que ha fet que la pinacoteca hagi decidit – ‘gràcies a la generositat dels prestadors’ – mantenir-les obertes més enllà de la data prevista inicialment, el 24 de febrer. Les mostres han permès mostrar per primera vegada l’arxiu personal de Jaume Sabartés, cinquanta anys després de la seva mort, format per gairebé set-centes cartes que Pablo Picasso li va enviar entre 1927 i 1967, i el Fons Anna Maria Torra i Gustau Gili Esteve adquirit pel Museu l’any 2014 així com una selecció del fons documental procedent de la Donació Editorial Gustavo Gili del mateix any. Els materials d’ambdues exposicions es completen amb obres del Musée National Picasso-París i de col·leccions particulars i d’altres arxius. En motiu de les mostres el Museu Picasso ha iniciat una nova línia editorial, la Col·lecció «Arxius / Museu Picasso Barcelona» que té com a objectiu principal la divulgació dels fons documentals del Museu per reforçar la seva funció com a centre d’estudis i investigació, donant a conèixer col·leccions específiques i altres llegats d’aquests fons i promoure noves línies de recerca sobre l’obra de Picasso. ‘Sabartés per Picasso per Sabartés’ és el primer número d’aquesta col·lecció i el segon número és el catàleg de l’exposició ‘Pablo Picasso i el editors Gustavo Gili: treball i amistat’.

El Museu Picasso de Barcelona prorroga les exposicions documentals de l’arxiu Sabartés i dels editors Gustavo Gili fins el 31 de març

La vila de Montblanc participa, juntament amb Bellprat, Cervera i la Pobla de Segur, en la Xarxa de Viles del Llibre de Catalunya. És un projecte que s’inspira en les ‘book towns’ britàniques, i que pretén aconseguir el desenvolupament econòmic i social per mitjà de la literatura. En aquestes viles, doncs, s’hi recuperen antics espais per convertir-los en llibreries de segona mà, s’hi dissenya un programa d’activitats literàries i, una vegada l’any, s’hi fa un festival literari. Aquest cap de setmana el festival es fa a Montblanc i el centre històric de la població serà un punt de trobada de lectors, autors, editors, llibreters i artistes del llibre. Els carrers s’ompliran de llibres nous i vells, d’activitats culturals i, com que s’acosta Sant Jordi, un bon reguitzell d’escriptors hi faran cap. Entre els més destacats, hi ha Màrius Serra, Najat El Hachmi i Martí Gironell, tres autors que acaben de publicar llibre. L’oferta es completa amb un mercat editorial a la plaça de Sant Miquel, tallers d’escriptura, il·lustració i edició i un espai dedicat a la poesia a la Font Major, on es faran recitals diversos. També hi haurà espectacles literaris repartits per tot de racons de la vila. Entre els més destacats, el recital que Cesk Freixas dedicarà a Pedrolo, un mapatge inspirat en Victus, d’Albert Sánchez Piñol, i una versió de la llegenda de Sant Jordi inspirada en poemes de Salvat-Papasseit. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu a la nostra guia de cap de setmana.

Montblanc, la ‘book town’ catalana

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha participat aquest dissabte a la tarda en una pregària en solidaritat amb els presos polítics a la Basílica de Montserrat. Durant l’acte, Torra ha llegit una oració del pastor alemany Dietrich Bonhoeffer, que va escriure el 1943 des d’una presó alemanya, quan estava acusat de participar en un complot contra Hitler, i que va morir executat. ‘Senyor, jo escolto la teva trucada i la segueixo. Ajuda’m. Sa esperit, dóna’m la fe que em preservi de la desesperació, de les passions i del vici. Dóna’m l’amor cap als altres i cap a tu, que destrueix tot odi. Dóna’m l’esperança que m’alliberi de la por’, ha recitat Torra. A la cerimònia també han assistit la consellera de Presidència, Meritxell Budó; el conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, i la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón. La pregària ha estat organitzada per cristians de diverses procedències i sensibilitats en solidaritat amb els presos polítics i els exiliats, i amb tots els encausats per l’1-O. Els aplegats a la basílica també han cridat a favor de la llibertat dels presos polítics: El monestir de Montserrat va emetre aquest divendres un comunicat en el que es desmarcava de les motivacions de la vetlla i subratllava que no n’és el promotor ni s’hi adhereix. Així, va apuntar que permetia la pregària ‘com tantes altres’ que es fan a Montserrat, però que la condicionava al fet que no hi hagués ‘discursos partidistes’ ni s’utilitzessin ‘símbols polítics’ i que la vetlla no es convertís ‘en un acte a favor de la independència.’

Torra llegeix una pregària en solidaritat amb els presos polítics i els exiliats a Montserrat

L’advocat Gonzalo Boye ha començat el contraatac contra l’Audiència espanyola presentant un recurs de súplica contra la decisió d’embargar-li els comptes. El motiu de l’embargament, la reclamació d’una indemnització per responsabilitat civil d’1,2 milions d’euros a l’empresari Emiliano Revilla pel segrest d’ETA de 1986. Deu anys després, Boye fou condemnat a catorze anys de presó, tot i que sempre ha defensat la seva innocència. A més, durant el judici, Revilla va negar que el conegués. L’empresari també va renunciar a cobrar la indemnització. Gonzalo Boye: ‘Em van torturar durant els cinc primers dies de la detenció’ Vint-i-quatre anys després de la condemna i trenta-dos després dels fets, ara un representant de Revilla –que té noranta-dos anys– reclama a Boye que pagui aquesta indemnització. D’acord amb tota la jurisprudència de l’Audiència espanyola, el cas va prescriure el 2011, quinze anys després dels fets. Tanmateix, el criteri s’ha canviat ad hoc per atacar Boye ara que exerceix la defensa del president Carles Puigdemont i dels consellers exiliats Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig, a més del president de la Generalitat, Quim Torra. Ho explica ell mateix en declaracions a VilaWeb: ‘Som davant una persecució ad hominem, perquè em cobren la factura de la defensa que faig dels dirigents catalans. Qualsevol observador imparcial arriba a la mateixa conclusió, perquè tot allò que no ha passat en trenta-dos anys m’ha passat aquest últim any’. Els quatre abusos de la justícia espanyola contra Boye Per demostrar-ho, Boye explica que la causa contra ell s’activa quan comença a aconseguir èxits en la defensa internacional dels exiliats: el rebuig de les euroordres a Bèlgica el maig del 2018 per un defecte de forma i el revés d’Alemanya a l’extradició de Puigdemont el juliol del mateix any. El recurs sosté que l’objectiu és debilitar-lo i desprestigiar-lo, i recorda que ha estat atacat quan ha exercit la defensa en casos amb connotacions polítiques i molestos per a l’extrema dreta, com ara el cas de les víctimes de l’atemptat de l’11-M a Madrid. Per què Espanya vol enfonsar avui mateix Gonzalo Boye? | Editorial de Vicent Partal Dues qüestions prejudicials Al recurs, Boye qüestiona la presidenta de la secció primera de l’Audiència espanyola, Concepción Espejel, pel fet d’haver estat elegida per un organisme contaminat políticament, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). De fet, l’argument de Boye segueix les recomanacions dels informes del GRECO –l’últim publicat el 2019– que qüestionen la independència judicial a Espanya. ‘Fem una aposta de democratització’, comenta l’advocat. Boye ha instat l’Audiència espanyola a presentar dues qüestions prejudicials al Tribunal de Luxemburg. ‘Amb la llei a la mà, estan obligats a presentar-la. Si som en un club, és per respectar-ne les regles, que els obliguen. Ara, si no els agraden les regles, la millor opció és abandonar el club’, diu. A la primera, qüestiona l’aparença d’imparcialitat del tribunal pel fet que Espejel el presideixi havent estat designada pel CGPJ. A la segona, demana si és compatible amb el dret europeu el fet d’alterar la composició del tribunal incorporant-hi dos jutges que no tenen garantida la plaça sense un informe favorable d’Espejel. En aquest sentit, Boye argumenta que la manca de la garantia d’immobilitat perjudica el fet que els jutges resolguin a consciència perquè no tenen la plaça garantida. Comptes pendents amb Boye Com a mínim, dos dels cinc membres del tribunal tenen comptes pendents amb Boye. La magistrada Concepción Espejel fou recusada del cas Bárcenas per la seva proximitat amb el PP, i Francisco Viera fou recusat del judici contra el jutge Elpidio Silva en el cas Blesa. ‘Es va alterar la composició de la sala per modificar-ne les majories, introduint-hi un magistrat com el senyor Vieira, que no formava part de la sala’, critica l’advocat. ‘S’han pres com una cosa personal allò que no és sinó un mecanisme jurídic per a qüestionar en determinats moments la concurrència de motius de recusació dels magistrats. Però aquí sembla que tot és personal’, comenta Boye sobre les recusacions que va aconseguir d’Espejel i Viera. Aquesta tesi es veu reforçada pel fet que s’hagi actuat de manera diferent en el seu cas. Fins ara, tota la jurisprudència de l’Audiència espanyola i de les audiències provincials sostenen que el termini de la prescripció no s’altera per una investigació patrimonial començada el 2008. Ho sosté també el vot particular del magistrat Ramón Sáez Valcárcel. El recurs també cita l’última sentència de Concepción Espejel i Eduardo Gutiérrez en un cas similar del 2018 en què s’exposaven arguments en sentit contrari al cas de Boye. El recorregut de la defensa, fins a Europa Una volta presentat el recurs de súplica, l’Audiència espanyola no té cap termini establert per a donar-hi resposta. Mentrestant, pot mantenir com a mesura cautelar l’embargament dels comptes de Boye. Pot fer-ho, fins i tot, si acceptés de presentar les qüestions prejudicials al Tribunal de Luxemburg. Si la resolució no afavorís Boye, l’advocat podria presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol (TC), que posaria fi a la via interna. Si el TC tampoc no li donés la raó, l’última estació seria una demanda al Tribunal Europeu dels Drets Humans que inclouria tots els drets fonamentals vulnerats. ‘No es presenten unes qüestions prejudicials perquè m’aixequin l’embargament, sinó per aconseguir una resolució de fons que m’ajudi a mi i, sobretot, que ajudi a la democratització del sistema judicial, que dista molt de ser adequat per a un estat de la Unió Europea’, conclou Boye. El recurrent, gendre de Blas Piñar? Ahir, el diari Ara va publicar un article segons el qual qui havia impulsat l’embargament dels comptes de Boye era Rafael López-Diéguez Gamoneda, fundador del bufet d’advocats RLD i secretari general del partit d’extrema dreta Alternativa Española. La informació diu que López-Diéguez és el cònjuge de María Fernanda Piñar Gutiérrez, filla de l’ex-dirigent de Fuerza Nueva Blas Piñar. ‘No en sabem res. Imagino que la informació és correcta, però no en tenim coneixement perquè a la causa no hi ha cap poder’, diu Boye. A més, en referència a Revilla, afegeix: ‘Qualsevol ciutadà a qui es reclamen 1,2 milions d’euros té dret de saber qui els reclama i que es compleixin absolutament totes les formalitats. No crec que pel fet de dir-se Gonzalo Boye i ser estranger se l’hagi de tractar d’una manera diferent.’ El fet és que la defensa no té constància que s’hagi comprovat que el recurrent actuï realment en nom de Revilla i amb poder notarial i exigeix que això s’aclareixi, perquè la part que li fa la reclamació no ostenta una representació legítima de l’empresari.

Boye contraataca i posa en evidència la parcialitat política de l’Audiència espanyola

El número dos de Junts per Catalunya, Jordi Sànchez, participarà per primera vegada en la campanya electoral del 21-D. L’ex-president de l’ANC, empresonat a Soto del Real d’ençà del 16 d’octubre, fins ara només havia fet comunicacions públiques mitjançant piulets o cartes. El dimarts la Junta Electoral va autoritzar-lo, conjuntament amb el conseller Joaquim Forn, a enregistrar vídeos per la campanya. També els ha permès fer entrevistes amb mitjans de comunicació. Junts per Catalunya havia demanat que ambdós candidats poguessin sortir de la presó per a fer campanya amb igualtat de condicions que els seus rivals. Tanmateix, el Tribunal Suprem espanyol ho ha rebutjat. La formació farà el seu acte central de la campanya al Pavelló Municipal d’Esports de la Vall d’Hebron (19.30). Sànchez compartirà cartell amb el candidat de JxCat, el president Carles Puigdemont. Demà divendres seré amb el president Puigdemont al pavelló d'esports de la Vall d'Hebron! No podran destruir mai la llibertat ni la voluntat de fer realitat els nostres somnis #JuntsXCat pic.twitter.com/SghpKCaAkq — Jordi Sànchez (@jordialapreso) December 14, 2017 📢 Demà vine a l'acte central de campanya amb el #president @KRLS i @jordialapreso! A les 19.30h, al Pavelló Municipal d'Esports de la Vall d'Hebron. 📌 Inscriu-t'hi: https://t.co/zYpmvKVkQD #JuntsXCat #21D pic.twitter.com/GcyjMYpUCw — Junts per Catalunya 🎗 (@JuntsXCat) December 14, 2017

Jordi Sànchez participarà en l’acte central de Junts per Catalunya a la Vall d’Hebron

La plataforma Sobiranistes es va presentar ahir a Barcelona amb l’objectiu de reforçar l’ala més sobiranista de Catalunya en Comú, superar els vells partits tradicionals i arribar a gent que ara no en forma part. En són impulsors els diputats al Parlament de Catalunya Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet, que van deixar molt clar que no preveuen pas que hi hagi cap escissió. De moment, corrent intern. Però alhora els convcants van fer una crítica molt més contundent que no s’esperava contra Iniciativa (ICV), tot i deixar-ne sempre al marge Ada Colau. En l’acte era important de veure qui acompanyava la presentació de la nova plataforma. Van assistir-hi l’ex-batllessa de Badalona, Dolors Sabater; l’ex-diputat d’EUiA David Companyon; la regidora de Barcelona en Comú Mercedes Vidal; l’ex-diputat de Podem Joan Giner; el batlle de Cerdanyola, Carles Escola; l’ex-batlle de Sentmenat Marc Verneda; i també representants de Mes del Vallès. Òmnium i els anticapitalistes de Podem van ser citats a la benvinguda inicial. Xavier Domènech, també. I la sala del Centre Cívic Casa Golferichs es va omplir sobretot de premsa, mentre que un centenar de persones es va quedar fora el carrer, on Alamany i Nuet van sortir a saludar en acabat. Fotografia: Óscar Gil. Els promotors de la plataforma van deixar clar que neix bàsicament per dos motius. Primer, intentar recuperar els valors sobiranistes i fundacionals dels comuns; i segon, superar la lògica dels partits dins Catalunya en Comú. Elisenda Alamany va ser molt explícita: ‘Els partits han de fer un pas enrere perquè el projecte faci un pas endavant. I és evident que hi ha actors que no han estat prou generosos. Iniciativa ha estat un dels entrebancs.’ Aquí es va fer un petit silenci a la sala. ‘Catalunya en Comú no ha estat capaç de superar les dificultats tradicionals. Els pactes de despatx, la temptació d’homogeneïtzació no ens ha permès d’obrir-nos a la societat. Volem superar les barreres dels partits originaris.’ Aquesta crítica a la dinàmica actual de Catalunya en Comú va ser una constant de l’acte: ‘El partit s’ha fet petit i es replega en ell mateix. Tenim un gran espai i un gran potencial, però es veritat que l’eina, el partit, té el risc d’apel·lar a una part més petita d’aquest espai. Volem recuperar l’espai per als qui no se senten representats. Per tornar a la centralitat i ser protagonistes’, insistia Alamany. ‘Hi ha més gent a fora que a dins’ ‘Hi som per a llançar un primer missatge: hi ha més gent a fora que a dins. I aquesta gent ens importa i ens interessa. Fem aquests acte per dir d’una manera clara que qui sigui fora de Catalunya en Comú ens importa i ens interessa’, afegia Nuet . ‘La República que somniem i que ens agradaria construir inclou totes les sobiranies. La sobirania de tenir una casa, la sobirania de tenir una feina digna amb drets laborals. La sobirania de tenir un sistema de salut. I la sobirania, com a poble, per a decidir lliurement el futur de Catalunya. Això també és el projecte dels comuns’. Però va ser sobretot Alamany qui es va mostrar incisiva: ‘Si l’eina no funciona i es desvia del projecte inicial, tenim l’obligació de redreçar el rumb. I dotar-nos d’eines noves i millors per un nou sobiranisme i per una nova esquerra. Això que representa els comuns és més necessari que mai. És hora de recuperar els valors originals i que ens van fer protagonistes i guanyadors. Valors dels quals no ens havíem d’haver desviat mai. Aquí la lògica binària del procés ha contribuït a un cert replegament. I s’ha de deixar de renunciar al sobiranisme d’esquerres. Precisament perquè volem contribuir a superar els processisme, tenim obligació de reivindicar el model de país que volem’, afegia. Alamany va reivindicar també ‘l’1-O, el 3-O i la unitat contra la repressió. Aquests són els consensos per a construir un país nou.’ Autocrítica En el torn de preguntes, Alamany va dir: ‘No presentem una plataforma de coses puntuals. Sorgeix d’un diagnòstic compartit, arran de la marxa de Xavier Domènech, però també d’abans. Vol ser una autocrítica perquè passar de gairebé un milió de vots a un terç mereix una autocrítica. Cada vegada que hem estat sobiranistes hem tingut bons resultats. Aquesta plataforma convida a l’autocrítica.’ I de la destitució recent del coordinador Marc Grau, proper a Alamany, en va dir això: ‘Us seré sincera. Tots sabíem que fer aquest pas tindria un cost polític. Són aquestes dinàmiques que volem deixar enrere. Les vergonyes i misèries interessa que les expliquin els qui les protagonitzen.’ Alamany ahir es va notar més lliure que mai.

‘Iniciativa ha estat un entrebanc’

El cap d’informatius de TVE a València, Enrique Pallás, ha dimitit per la censura de la direcció de la cadena al vídeo en què la secretaria d’estat de comunicació del govern, Carmen Martínez de Castro, menyspreava els pensionistes que es manifestaven a Alacant amb motiu de la visita de Mariano Rajoy. Al vídeo, recollit per La Sexta, es pot escoltar com comenta ‘Vénen ganes de fer-los una botifarra de collons i dir-los “us foteu”’. Carmen Martinez Castro, Secretaria Estado de Comunicación, espero ver al final quien jode a quien #FelizLunes pic.twitter.com/UGQUTPsJER — poogier (@poogier) 7 de maig de 2018 Aquesta és la segona dimissió al centre territorial de TVE a València en només una setmana. L’editora de TVE al País Valencià, Arantxa Torres, ja va presentar la dimissió irrevocable la setmana passada perquè la direcció havia censurat l’emissió del vídeo.

El cap d’informatius de TVE a València també dimiteix per la censura

L’aeroport de Barcelona ha viscut un cap de setmana de complicacions. A la vaga dels treballadors de terra i manteniment d’Ibèria, s’hi va afegir una tempesta que va obligar a tancar el trànsit aeri durant mitja hora. Tot plegat ha omplert portades de diaris i telenotícies. Però què reclamen els treballadors? En parlem amb el portaveu d’UGT Ibèria Barcelona, Omar Minguillón. Retards, vols anul·lats i maletes perdudes: quins drets teniu com a usuaris? Els treballadors fa anys que comparen les condicions laborals que hi ha a l’aeroport de Madrid amb les de Barcelona. Denuncien que tot i tenir nivells de feines molt similars, els treballadors de Barcelona han d’assumir-ne un volum més elevat i aguantar més pressió. A més, les condicions laborals són més precàries. —S’ha parlat molt dels efectes de la vaga dels treballadors de terra i manteniment d’Ibèria, però per què us vau mobilitzar? —A l’aeroport de Barcelona falten treballadors. Els treballadors pateixen estrès per càrregues excessives de treball i tenen unes jornades laborals molt llargues. Ja fa temps que ens en queixem. L’any passat ja vam convocar una vaga. Però llavors l’empresa es va comprometre a solucionar el problema mitjançant el conveni estatal. Passat un any, el problema no s’ha solucionat. A nosaltres no ens agrada convocar vagues, però no tenim cap més alternativa. És l’única manera que tenen d’entendre les coses en aquesta empresa. —Parleu d’hores extres… —Tots els treballadors d’aeroports internacionals tenim dues fórmules d’hores extres. Les voluntàries, que a Barcelona ningú vol fer perquè estan cremats, i unes altres que són d’obligat compliment i que estan pensades per a situacions en què hi ha algun problema no previsible. Unes hores extres que s’haurien d’utilitzar, per exemple, quan hi ha una gran tempesta, ha caigut un avió o quan desvien avions d’altres aeroports per algun problema meteorològic important. Som conscients que aquest tipus d’hores extres s’han de cobrir. No podem deixar l’aeroport de la mà de déu. El problema és que a Barcelona se n’abusa. —Per què se n’abusa? —Es fan servir aquestes hores extraordinàries per a coses que es podrien preveure. Com per exemple, els desplaçaments dels avions per manca de personal. I això acaba convertint-se en un problema. L’any passat a Barcelona es van facturar més de 3.500 hores extres. A Madrid, amb 1.700 treballadors més per la mateixa feina, només es van fer 700 hores més. A ells no els toca ni a una hora per treballador. Aquí toca dues hores per treballador. —Quines diferències hi ha entre Barcelona i Madrid? —A Barcelona hi ha 2.000 treballadors, dels quals només 1.000 són fixos. La resta són eventuals amb contractes precaris. Això s’acaba convertint en un problema que és insostenible. Aquestes persones no estan formades i no se senten identificades amb l’empresa. Saben que acabaran marxant perquè no hi veuen futur. A Madrid això és diferent, tot i que la feina que hi ha els aeroports és molt similar. Nosaltres al juny vam tenir 5.007.000 passatgers, Barajas 5.500.000. Amb només 400.000 passatgers de diferència, allà hi havia 3.500 treballadors, dels quals 3.200 són fixos; i aquí 2.000, dels quals només 1.000 són fixes. Aquest és el problema real. La mancança de personal fa que els treballadors fixos hagin de treballar el doble. Alguns han de treballar vuit o nou dies seguits. I això fa que la gent estigui esgotada. Sobretot amb estrès. Tenim un índex de baixes llargues com no havíem tingut mai. I no és això i prou, també ens preocupa l’índex d’accidentalitat. En els últims anys, la mitjana ha pujat molt per sobre de la que teníem abans. —Què els diríeu, als usuaris que es queixen que sempre hi ha vagues recurrents a l’aeroport de Barcelona? —No és veritat. En el nostre cas, els últims tres anys hem fet tres convocatòries de vaga i només hem acabat portant-ne a terme una, l’última. La primera convocatòria va ser el 2017, però no es va acabar fent perquè es van contractar prou mecànics. Era la nostra reivindicació principal i, per tant, no vam arribar a fer la vaga. Es va optar pel diàleg. L’estiu passat, vam convocar una nova vaga, que no es va acabar fent perquè l’empresa es va comprometre a solucionar els problemes que havíem posat sobre la taula. El problema és que un any després no s’ha solucionat res. Malgrat que fa un any que anem avisant, no hi ha hagut cap resposta. I ja no podem més. Hem hagut de fer la vaga. Per tant, qui diu que sempre estem de vaga, menteix. Nosaltres hem demostrat que no cal arribar a la vaga, calen solucions. —Però sí que és veritat que a l’aeroport de Barcelona hi ha hagut moltes vagues aquests últims anys. Per descomptat, no només del vostre sector. Podríem dir que l’aeroport de Barcelona té unes infrastructures més dolentes? —Jo d’infrastructures no puc parlar, però Barcelona és un aeroport internacional de primera categoria on hi ha una precarietat més gran que en altres aeroports. —I per què hi ha aquestes diferències? —En desconeixem el motiu, però Barcelona té unes mancances que Madrid no té. Les dades són clares. A Barcelona hi ha una mancança de personal. No és que a Madrid els en sobri, és que aquí ens en falta. —Quin balanç feu de la vaga d’aquest cap de setmana? —No és agradable fer una vaga i menys ser criticat pels passatgers. Però en fem un balanç positiu, la gent i l’administració ens ha entès. Qui no ho ha fet és l’empresa. També volem demanar disculpes als passatgers. —Dissabte vau ser crítics quan AENA va adjudicar 46 vols anul·lats a la tempesta… —Si la pluja intensa durant mitja hora paralitza un aeroport internacional com el de Barcelona, tenim un problema. AENA s’ho hauria de mirar urgentment, perquè aleshores l’aeroport tindria un problema estructural greu. Ells diuen que els retards no tenien res a veure amb la vaga. Nosaltres creiem que va ser per la vaga, però no entrarem en la lluita de xifres. —Quina és la situació actual? —Nosaltres volem negociar, com hem fet sempre. Però hem dit a l’empresa que si divendres no ha dit res, presentarem la papereta de vaga. Si finalment en fem o no, ho haurà de decidir el comitè de vaga.

Omar Minguillón, UGT: ‘L’aeroport de Barcelona té unes mancances que el de Madrid no té’

La novena edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP) tornarà a tenir un país convidat, Flandes, després de dos anys. Una tercera part dels cinquanta-tres concerts programats en l’edició que se celebra del 5 de juliol al 25 d’agost tindran relació amb aquest país, inclòs l’espectacle inaugural, una producció per encàrrec del FeMAP que sota el nom d’Ensemble Flandriae-Pyrenaei unirà músics flamencs i catalans per interpretar compositors barrocs dels dos països. El conseller i actual director del programa d’internacionalització del departament, Lluís Puig, ha tingut una ascendència important en la configuració d’aquest programa, segons ha explicat la consellera Mariàngela Vilallonga. El festival arriba enguany a trenta-sis municipis (s’hi ha sumat Camprodon) de nou comarques pirinenques, i també de la Catalunya Nord (un) i Andorra (tres). ‘Això ja no hi ha qui ho pari’, ha celebrat el director del FeMAP, Josep Maria Dutrèn, en declaracions a l’ACN. En nou edicions, el festival ha passat de celebrar-se de deu municipis a trenta-sis, enguany amb la incorporació de Camprodon. Per Dutrèn l’esperit segueix sent el mateix del primer dia i explica el perquè del seu creixement sostingut. ‘Fer arribar a municipis petits unes propostes culturals de qualitat més que acceptable en un territori pirinenc mancat de projectes de cohesió’ per les evidents dificultats orogràfiques. Avui per avui, el festival és el més extens en el camp de la música antiga a Europa. La triple inauguració del festival tindrà lloc el 5 de juliol a la Seu d’Urgell, l’endemà a Puigcerdà i el 7 de juliol a Pesillà de la Ribera. L’espectacle serà la producció d’encàrrec del FeMAP, que ha reunit l’Ensemble Flandriae-Pyrenaei en col·laboració amb el Centre AMUZ d’Anvers. Després d’estrenar-se al festival, la producció viatjarà a Anvers el mes de novembre i hi ha previsió que pugui fer més actuacions. I és que quasi una vintena d’aquests concerts tenen relació amb Flandes, el país convidat d’aquesta edició. Segons ha informat la consellera de Cultura, Mariàngela Vilallonga, el conseller i actual director del programa d’internacionalització del departament, Lluís Puig, ha tingut un paper determinant en la conformació d’aquest programa en col·laboració amb el govern de Flandes, en bona mesura gràcies al fet que es troba exiliat a Brussel·les. Altres concerts destacats d’aquesta nova edició són el que realitzarà el Cor de Cambra del Palau de la música juntament amb La Caravaggia que actuaran a Tremp, Riner i la Seu d’Urgell, o Ensemble o Vos Omnes, que interpretaran ‘Epistulae ad Sagittarium’, que es podrà veure a Berga i a Salàs del Pallars. Aquests són només alguns dels 53 recitals que inclou el festival enguany, i que portaran la música antiga fins a nou comarques pirinenques del Principat, també a Andorra i a la Catalunya Nord. En total, el festival arriba ja a 36 municipis, sumant enguany Camprodon. Quan va arrencar, el FeMAP se celebrava únicament a deu poblacions dels pirineus. Vilallonga s’ha referit a aquest festival – que té la condició d’estratègic per la Generalitat i al qual aporta un 25% del seu pressupost- com una cita consolidada que voldria es mantingués i creixés més. ‘És un festival consolidat, que arriba a molt territori i a molta gent, en llocs on si no fos pel FeMAP no s’hi veurien certes actuacions’, ha destacat la consellera a banda de referir-se a l’atractiu turístic que els concerts del festival aporten a molts municipis petits i mitjans del Pirineu català. A banda de la programació oficial del festival, durant els dies de certamen se celebra l’anomenat FeMAP social, que fa arribar la música a residències de gent gran, centres de salut mental i altres centres dedicats a col·lectius vulnerables. Enguany, aquest programa arriba a 15 municipis amb 19 concerts que oferirà un quartet de corda format per estudiants del Conservatori de Música dels Pirineus. ‘És una de les coses que ens fa estar més orgullosos emocionalment’, ha confessat Dutrèn. El pressupost d’aquesta edició del FeMAP és de 480.000 euros, dels quals 110.000 els posa la Generalitat. El govern de Flandes, al seu torn, hi aporta 65.000 euros, i les Diputacions de Barcelona, Girona i Lleida també contribueixen al festival.

Flandes, país convidat de la novena edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus

El barceloní Adam Casals Jorba (1973) és el delegat de la Generalitat a Àustria. La seva delegació abasta també la representació a Txèquia, Hongria, Eslovènia i Croàcia. Casals, com la resta de delegats, ha passat uns quants dies a Barcelona per a consultar amb Raül Romeva, conseller d’Afers Exteriors, quines passes cal seguir ara que ja hi ha data i pregunta del referèndum d’autodeterminació. Aprofitant l’avinentesa, VilaWeb l’ha entrevistat en un restaurant del centre de la capital catalana. Ens respon amb la maleta feta, i a la mà, a punt d’anar cap a l’aeroport. —Només per curiositat, com és que parleu alemany? —Als Jocs Olímpics de Barcelona vaig conèixer una noia alemanya. I cap a Alemanya me’n vaig anar. I fins ara. Per això el parlo. Des que tinc vint anys que visc fora. Abans de ser delegat, havia treballat al món de la consultoria, sobretot. És on em defenso bé, en l’àmbit privat. Assessorava empreses i fons d’inversió que volien venir a Espanya i Portugal abans de la crisi. I també empreses d’aquí que volien anar cap enfora. A Brussel·les, per exemple, les ajudava en les subvencions de la UE. —Ja tenim data i pregunta. Heu notat cap reacció d’ençà de l’anunci? —Aquest cap de setmana passat vaig assistir a una conferència internacional a Àustria, on hi havia ministres d’Afers Exteriors, membres de la Comissió Europea, alts càrrecs de diversos governs. Vaig parlar amb tothom, perquè és la meva feina. I absolutament tothom sabia perfectament que Catalunya faria un referèndum i absolutament ningú no se n’havia sorprès. Ningú no va criticar el referèndum. Ningú no em va demanar el perquè. Em deien: ‘Ja sabem que feu el referèndum.’ M’explico? La reacció és d’absoluta normalitat. I a partir d’aquí es veurà. —La vostra feina fins al dia del referèndum, quina serà? En què us heu de centrar? —Sensibilitzar i parlar amb gent. Allò que fem cada dia. Donar explicacions. Molts governs i líders d’opinió ens veuen a nosaltres, com les persones i l’organisme que podem transmetre informació que ells no rebran mai d’una ambaixada espanyola. Catalunya es continua percebent com l’únic lloc on hi ha una oposició organitzada a Rajoy. Subministrem informació alternativa. Però valuosa. Ja fa temps que fem aquesta feina. —I concretament Àustria, en quin lloc el posaríeu? Entre els països més a favor o més en contra? —Fins que no arribi el moment, no sabem què passarà. I si ho sabéssim, seria contraproduent d’explicar-ho. Sí que us puc dir que constantment tenim notícies esperançadores. Que constantment passen coses molt encoratjadores. A fora s’entén que el problema no és Catalunya, que el problema és Espanya. I, si de cas, es convida Catalunya a aportar solucions al problema espanyol. La Catalunya independent, la nova república, haurà de contribuir a resoldre els problemes d’Espanya. I d’això n’hem de ser conscients. Però ningú no pensa que Catalunya sigui un problema. Ningú. Tothom veu molt clar que la Catalunya independent serà un país pròsper, que farà els deures i serà responsable. —Suposo que des de fora entenen el referèndum, però l’unilateral no tant. —Tot depèn. Aquí a Catalunya vau tenir un president txec, Václav Klaus –vosaltres ho vau explicar molt bé en un article– que va dir que no cal fer ni referèndum. ‘Nosaltres a Txèquia no vam fer referèndum. Teníem majories parlamentàries. I vosaltres a Catalunya teniu majoria parlamentària. Feu.’ Això va dir. Per tant, depèn molt dels països i les sensibilitats. —Premsa alemanya, com la tenim? —Fa poc ha aparegut un article meravellós al Süddeutsche Zeitung. Meravellós. I que explica tot això que ha passat aquest cap de setmana, i que parla de la simpatia que els països de l’antic bloc comunista tenen per Catalunya. —Quins cita? —No en cita cap. Però és evident. La persona que ho ha escrit està ben informada. A Alemanya i als països de parla alemanya s’ha de fer més pedagogia que mai. I en això treballem. I també treballem perquè allò que no arriba a Alemanya, arribi per Suïssa, o Àustria. —Els catalans podran votar a l’estranger l’1 d’octubre? —Hi anem treballant. Afers Exteriors trasllada a la ciutadania allò que ve de la conselleria de Governació, i allò que el Parlament de Catalunya hagi pogut tenir temps de preparar. Nosaltres farem tant com puguem perquè els catalans de l’exterior puguin votar. Això és feina d’equip i de tot el govern. Ens escarrassarem perquè sigui possible. —Podran votar electrònicament des de casa, o hauran d’anar a la delegació? —No ho sé. No la tenim, aquesta informació. Però també entenc que això forma part d’un càlcul estratègic del govern de dir les coses quan calgui. Ni un minut abans ni un minut després. —Quina relació hi teniu, amb l’ambaixador espanyol a Àustria? —Gran persona, civilitzada i culta. He tingut sort, no em queixo, i ens respectem. En una altra situació aquest senyor i jo seríem amics. Ara, evidentment ell fa la seva feina, i en gran part és frenar les aspiracions de Catalunya, les activitats del govern català a l’exterior. —I us sentiu espiat, per exemple? —Sé que sóc espiat i ens ho ha confirmat gent que treballa en el sector. —No preneu unes mesures de seguretat mínimes? —Nosaltres no som un estat i no tenim pressupost per a mesures de contraespionatge. Evidentment, el govern pren mesures de ciberseguretat, perquè n’hem après coses, del 9-N. No tolerarem que el dia del referèndum s’aturin les urgències dels hospitals de Catalunya per culpa d’un atac informàtic. Jo veig clar, per exemple, que parlar amb mi per telèfon mòbil és com estar amb un micròfon a la plaça de Catalunya. Alguns delegats hem estat víctimes de seguiments físics, allò que se’n diu ‘esperes’. Vol dir que arribes a un lloc i veus que hi ha algú que t’espera. No és agradable que arribis a casa teva, a les onze de la nit, a Viena, i hi hagi algú esperant-te. És una mesura clarament intimidatòria. Ara, tots els qui som en aquest govern sabem per què hi som. I sabem que ens la juguem. I estem disposats a fer allò que calgui. —Quina és la cosa més positiva que heu vist aquests darrers anys? —Països que han vingut a dir-nos que faran tant com puguin per a reconèixer-nos. No puc dir quins, però això ha passat. També és cert que fer conèixer el país molt sovint s’aconsegueix en l’àmbit local. Recordo ara l’aplec que vam tenir entre la ciutat de Matadepera i una ciutat austríaca, o la visita de la delegació de l’Ajuntament de Manlleu per veure comerç austríac. Això també ajuda. I ajuda tothom. Nosaltres hi som per a aquesta gent. Per a servir el país. Aquesta és la diferència entre nosaltres i, potser, alguns ambaixadors espanyols: nosaltres hi som per a servir la gent del país. I ens ho creiem. —I la cosa més lletja? —Els intents de fer la traveta per part de la diplomàcia espanyola. Intents absurds de frenar-te, de parar-te. I contraproduents. Quan a un ministre d’un país li diuen: ‘Vostè no ha de rebre el conseller català, o l’ha de rebre però davant meu’, doncs el ministre ho farà, però de mala gana. —Amb qui us ha passat? —Per exemple, amb Txèquia. —Va sortir fa poc la notícia d’un suposat informe del govern espanyol en què s’atacava l’acció exterior de la Generalitat, i la vostra en concret. L’heu pogut llegir, aquest informe? Existeix? —Mai. No l’he pogut llegir, no. Va sortir al diari o.es, ple de personatges de la ultradreta espanyola. No és feina nostra, accedir a aquests informes, perquè ens és igual. Parlant-ne amb el conseller, ho hem entès en clau interna espanyola. Hi havia uns senyors de la ultradreta que, alarmats pel que consideren una actitud massa tova dels diplomàtics espanyols, van escriure aquest informe. —M’he deixat res que vulgueu afegir? —Hem de ser conscients que ens queda un temps. No serà fer el referèndum, declarar la independència i l’endemà ja està. Hem d’explicar molt clarament que els lituans van declarar la independència i els va reconèixer un sol país. Un. Islàndia. I durant un any, ningú més. I després sí, van arribar els altres països. Eslovènia va estar quatre anys negociant amb Sèrbia el deute exterior de Iugoslàvia. I fins que no ho van tancar es pot dir que eren independents, sí, però no totalment. Per tant, hem de tenir clar que hi haurà una negociació. Hi serà. Perquè a Europa allò que preocupa de debò és el deute de l’estat espanyol. Això preocupa. I per tant trigarem un temps a negociar. —Si Espanya podrà tornar els diners en cas que els catalans no aportin la seva part. Això voleu dir? —Evidentment. A Europa preocupen dues coses, bàsicament. Primer, les cinc mil multinacionals estrangeres a Catalunya. Les 470 multinacionals alemanyes que hi ha a Catalunya. El fet que aquesta multinacional puguin treballar en tot moment, i que els contenidors i els camions, els trens i els vaixells vagin amunt i avall. Si a algú se li acudís de tancar la frontera seria suïcida. No ho farà ningú. I, en segon lloc, el deute espanyol. Espanya té un deute que supera el 100% del PIB. Si nosaltres declarem la independència aquesta tarda, i demà al matí obre la borsa de Tòquio, les agències de ràting veuran que Espanya té el mateix deute, però un 20% menys de PIB. En situació tècnica de fallida. A Catalunya sabrem fer les coses amb responsabilitat, però si Espanya actua de manera irresponsable i ens envia els tancs podria originar una reacció catalana que tindria conseqüències en l’àmbit mundial. Estic segur que tothom sabrà actuar amb responsabilitat. —Què més heu d’explicar? —Hem de posar de manifest que tenim una majoria. Passa que aquest dubte sobre la majoria, com que els catalans a vegades tenim esperit de perdedors, som nosaltres que el projectem cap enfora. Perquè ens costa de creure que tenim la majoria. —O creure que el 27-S vam guanyar. —Exactament. Personalment estic convençut que tindrem una majoria per una qüestió molt fàcil. Si el referèndum es pot fer, i es farà, ja haurem guanyat. Ningú no vol formar part d’un equip perdedor. I quin projecte ens ofereix Espanya? No hi és. La nostra proposta és integradora i respectuosa amb tothom, i amb els drets de tothom. Serem un país que farà una passa endavant. Mireu, a Eslovènia també estaven convençuts que perdrien el referèndum. No havien estat mai independents. I al final van guanyar per gran majoria. Tot i estar convençuts de perdre. Com molts d’aquí. Pensar que perdrem el referèndum? D’això, en dic jo pànic escènic.

Adam Casals: ‘Hi ha països que han vingut a dir-nos que faran tant com puguin per reconèixer-nos’

‘Catalans i catalanes, preparem-nos.’ El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha fet el discurs més esperat. Ovacionat amb crits de ‘president, president’, ha demanat l’alliberament de Julian Assange i s’ha adreçat a la multitud per avisar que ‘ara hem de preparar la lluita definitiva’. Ha demanat la creació d’una xarxa de Consells per la República i ‘mobilització permanent’. Sobre l’exili, ha lamentat que ‘portem escrit a la pell la repressió de generacions rere generacions’. Puigdemont ha fet una crida per a preparar ‘la lluita definitiva’ de l’independentisme ‘amb la mateixa convicció’ que es va celebrar el referèndum de l’1-O, però ‘superant errors i vencent dubtes i febleses’. ‘Prepareu-vos’, ha insistit. També ha dit que ‘totes les victòries futures només es poden aconseguir fent cas d’aquest mot d’ordre’. Ha aprofitat l’acte per criticar durament la justícia espanyola i el ‘règim monàrquic hereu directe del franquisme’, a qui ha acusat de tenir ‘al·lèrgia a la catalanitat’. S’ha referit tant als controls policíacs que han dificultat l’arribada de manifestants a Perpinyà com a la condició de ‘tanta gent que és a la presó o que haurà d’anar a declarar davant algun jutge que s’ha posat a la cua de voluntaris per a aplicar aquell a por ellos que els va ordenar el rei d’Espanya’. A més, ha afirmat que una República Catalana ‘és l’única garantia’ per deixar enrere aquestes situacions. ‘Per tant, no hem d’esperar temps millors, perquè els temps millors ja els tenim aquí’, ha afegit. Puigdemont ha insistit en la necessitat de ‘preparar i ajudar a preparar qui sigui’ en vista de la ‘molta feina’ que albira per a l’independentisme. ‘Organitzem-nos arreu amb una xarxa que controli el territori, combatent la repressió de l’estat. Fem xarxa del Consell per la República per guanyar la llibertat que ens mereixem. Preparem-nos per a plantar cara contra l’abús i la injustícia’, ha conclòs. L’acte ha culminat amb el cant de Els segadors. Vegeu ací el vídeo complet del seu discurs:

Puigdemont: ‘Preparem-nos per a guanyar la lluita definitiva’

Toni Padilla explica la història del Levski de Sofia i Olimpiakos, els dos equips balcànics amb els quals el Barça i el València s’enfronten en aquesta jornada de la lliga de campions.

Barça i València s’enfronten a equips balcànics

La vice-presidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra, ha avisat avui a Rajoy que al País Valencià es preparen ‘mobilitzacions més contundents’ per la manca d’inversions. En aquest sentit, ha afirmat que l’infrafinançament és crònic i que Madrid mai ha fet inversions d’acord amb el pes poblacional del territori. ‘Som l’11% de la població de l’estat espanyol i per tant han d’arribar inversions en aquest percentatge. Quelcom que no ha passat mai’, ha declarat en una entrevista a RNE. Oltra ha ressaltat que tant el PP com el PSOE són els culpables d’aquesta situació. La vice-presidenta ha denunciat que l’estat espanyol no el trenca la perifèria, en referència a l’independentisme català, sinó el pressupost general de l’estat. ‘Es trenca quan sistemàticament es maltracta un territori, i en el cas del territori valencià, això ja és insuportable’, ha assegurat. Oltra ha recordat que les Corts han aprovat per unanimitat que el govern espanyol faci arribar al País Valencià les inversions que li pertoquen. A més, ha reclamat que es revisi el deute acumulat per culpa d’aquest finançament. La vice-presidenta també ha afirmat que el mandat parlamentari va acompanyat d’un front comú de la societat civil i el món empresarial.

Oltra avisa el govern espanyol de passar a ‘mobilitzacions més contundents’ per la manca d’inversions

‘Les noies ja no volen ser princeses, les noies a la literatura infantil i juvenil, com també a la vida real, es volen menjar el drac’, deia ara fa un any Gemma Pasqual en un article a VilaWeb. Les coses han canviat i molts dels contes més tradicionals han acabat desfasats. Aquesta setmana n’hem tingut un exemple ben clar en la polèmica arran de la retirada de dos-cents contes considerats sexistes de la biblioteca de l’escola Tàber de Barcelona. La Comissió de Gènere de Pares i Mares, conjuntament amb l’Associació Espai i Lleure, van decidir d’analitzar els contes als quals tenien accés els seus fills a l’escola. Finalment, en van retirar un 30% perquè consideraven que reproduïen patrons sexistes i estereotipats i que no ajudaven a fomentar la igualtat de sexes. Hi havia històries tan emblemàtiques com la llegenda de sant Jordi o la Caputxeta Vermella. Però on és el límit? S’han d’amagar els contes tradicionals? O s’han d’impulsar nous referents? Majoritàriament, les editorials han pres posició vers una direcció, situar la literatura en el context històric, fer-ne una lectura crítica i crear nous referents per a contraposar aquestes històries. Però d’amagar-les, mai. És el cas de l’editorial Cuatro Tuercas, que es dedica a capgirar les històries tradicionals i adaptar-les al moment present. En la seva proposta, la rateta que escombrava l’escaleta no la mata el gat. S’acaba casant amb una gata i formant una família. Especial llibres: més de 300 novetats per Sant Jordi La Galera també té una col·lecció que opta per transformar els contes tradicionals. Tenen una teoria: les llegendes sempre s’han anat explicant oralment de pares a fills. I si ha passat com el joc del telèfon? I si la història que expliquem avui dia no és la real? I si no era la Caputxeta Vermella sinó el Caputxet Verd? I si no eren sant Jordi i el drac, sinó sant Toni i el gat? Precisament, Sant Jordi és un dels contes que més s’han transformat. Aquests darrers anys és normal de trobar a les llibreries llegendes de sant Jordi en què són les dones qui salven el poble del drac. Hi ha autors que simplement feminitzen la història. Però la gran majoria va més enllà. N’hi ha que fan que els cavallers no matin el drac, sinó que s’hi facin amics i el reconverteixin al vegetarianisme. Uns altres fan alliberar el drac d’un malvat domador o que la princesa cerqui idees als llibres per descobrir com salvar el poble. O fins i tot hi ha qui converteix el drac en dragona o en un extraterrestre. A continuació us oferim una llista de llibres protagonitzats per la Jordina: La revolta de Santa Jordina (Amsterdam Llibres): Lyona i David Fernàndez revolucionen completament la llegenda de sant Jordi i la converteixen en La revolta de Santa Jordina. El llibre, farcit de símbols, ultrapassa una simple feminització de la llegenda i es dedica a trencar estereotips. Santa Jordina no és una heroïna típica, més aviat és una antiheroïna. Aquesta història no necessita grans cavallers, perquè és el poble que salva el poble. Encara més, el drac no es mor a causa de la violència, sinó d’un empatx de democràcia i gràcies a la cultura. És una història que té molts punts en comú amb un octubre republicà que ens és molt pròxim. Santa Jordina (la Galera): Aquesta és la història escrita per Inés Macpherson i dibuixada per Pilarín Bayés. Fa molts i molts anys hi havia una noia disposada a salvar el seu poble d’un drac malvat. Però no hi confiava ningú, que en fos capaç. Tot i això, a la nit, se li va aparèixer una persona que li va donar prou força per a llançar-se a l’aventura. Però res no era com semblava i en arribar al castell del drac va descobrir que no tenia maldat. En realitat tot el poble estava espantat per culpa d’un domador que el tenia lligat al castell. Finalment, santa Jordina va poder alliberar el drac de les urpes del domador i salvar els seus veïns. Georgina i la dragona (Editorial Beascoa): Lucía Serrano explica una història en què els papers són completament capgirats. No hi ha cap princesa en perill, és un príncep. No hi ha cap drac, és una dragona que té tot el poble espantat. I el príncep no el salva un cavaller, sinó la Georgina, una dona imponent que no té por de la dragona, disposada a matar-la d’un cop d’espasa. Però ves per on, no l’acaba matant perquè tot parlant descobreixen que el problema de la dragona és que té gana. De manera que decideixen construir-li un hortet i ser tots feliços. La Jordina i el drac Parrac (Baula): La història escrita per Pep Molist és la més allunyada a la llegenda tradicional. En Parrac és el fill orfe del drac de sant Jordi. I com a tal ha estat adoptat per la Jordina i el seu pare, el llenyataire. Però com que és un drac tothom li té por i quan passa res tothom l’assenyala. Però la Jordina l’ajudarà a demostrar que de vegades les aparences enganyen i que el Parrac és tot bondat. La princesa, els llibres i el drac (la Galera): En aquest cas sí que hi ha una princesa i un drac. Fins i tot sant Jordi els acaba salvant. Però la història ha canviat. En el conte d’Anna Manso, la princesa troba en els llibres la manera d’enfrontar-se al drac que atemoreix tot el poble. És una dona valenta que s’enfronta directament al drac, encara que al final compti amb l’ajuda del cavaller sant Jordi. La fantàstica llegenda de la Jordina (Ediciones Oblicuas): Com seria el Sant Jordi actual? Aquest és el desafiament que entoma Joana Bruna en aquest llibre, que transforma el cavaller en una noia anomenada Jordina que, en comptes d’anar a cavall, va amb patinet. I no salva el poble del malvat drac sinó d’un extraterrestre lletgíssim.

Santa Jordina, una nova heroïna que desafia la tradició

La poetessa, biògrafa i assagista Marta Pessarrodona ha estat distingida amb el 51è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga cada any Òmnium Cultural. Amb una veu greu i gruixuda i una actitud d’anar a la seva i d’haver fet la feina, s’ha presentat al costat del vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, amb la fotocòpia de la carta que li va enviar, encara des de Lledoners, el president de l’entitat, Jordi Cuixart, per notificar-li la distinció. Fa 506 dies que Cuixart és empresonat i Mauri no ha deixat de reclamar-ne la llibertat. I ha respost a Enric Millo (que ha declarat avui en el judici contra el procés), que és clar que Òmnium fa política, política en favor de la llengua i la cultura catalanes i que aquesta feina la fa des de 1961, any de la seva fundació, en plena dictadura franquista. Per la seva banda, Marta Pessarrodona ha dit que per a ella la carta de Cuixart era tan valuosa que no la volia treure de casa per por de malmetre-la: ‘És molt anormal el moment que vivim, això de rebre una carta des de la presó… És molt injust. I penses que podries ser tu qui fes més d’un any que és allà dins.’ Les lletres d’Òmnium plenes de llums, com si es tractés d’un anunci de cabaret, emmarcaven Pessarrodona que, amb molt bon humor, reclamava Liza Minnelli per cantar la cançó de ‘Cabaret’ i arrodonir la festa. Potser la gent d’Òmnium en prendrà nota i li regalarà alguna proposta semblant el 3 de juny, al Palau de la Música, quan es farà l’acte de lliurament del guardó. Poetessa, biògrafa i feminista Marta Pessarrodona ha rebut el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la trajectòria intel·lectual feta, que ja compta cinquanta anys, en la qual ha conreat una gran part de gèneres literaris, tret de la novel·la. En primer terme, ha estat destacada com a poetessa. La poesia ha constituït la seva obra literària de creació. Marta Pessarrodona, amb la carta de Jordi Cuixart a la mà. Lluïsa Julià, membre del jurat (juntament amb Marc Artigau, Fina Birulés, Marta Buchaca, Martí Domínguez, Maria Rosa Llobet, Isidor Marí, Joan Mas i Vives i Anna Sallés) ha estat l’encarregada de glossar la figura de Marta Pessarrodona i ha recordat una frase de l’autora: ‘Concebo la poesia com un exercici de la ment.’ I ha parlat de la seva poesia, que té una veu inconfusible i que és discursiva, especulativa, densa, de l’experiència humana, amb poemaris com Setembre 30 (1969), Vida privada (1971), Memòria (1979), A favor meu, nostre (1981). I també Berlin suite (1985), Homenatge a Walter Benjamin (1988), Tria de Poemes (1994), L’amor a Barcelona (1998), Poemes 1969-2007. Antologia (2007) i Animals i plantes (2010). Pessarrodona també ha estat reconeguda pels seus estudis literaris i obres biogràfiques, sobretot d’escriptores cabdals de la literatura catalana, com ara Mercè Rodoreda, Frederica Montseny, Maria Aurèlia Capmany, Víctor Català (Caterina Albert) i altres retrats, com els continguts en el volum Donasses. I en tercer terme, el jurat del premi ha destacat també el diàleg constant que Pessarrodona ha establert entre la poesia i la literatura catalana amb les literatures europees, sobretot l’anglosaxona, per mitjà del seu vessant de traductora, via Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury. En tot l’acte no s’ha mencionat la paraula ‘feminista’, tot i que la seva obra poètica i de no-ficció conté un compromís feminista clar, però ha planat en molts moments. Per exemple, quan li han demanat què li semblava que, en cinquanta-una edicions del premi, només s’hagués reconegut sis autores (Mercè Rodoreda, Teresa Pàmies, Montserrat Abelló, Maria-Antònia Oliver, Isabel-Clara Simó i ella). Pessarrodona ha recordat que es va queixar d’aquest dèficit a les pàgines del setmanari El Temps i que li va respondre Albert Manent, que en aquell moment era jurat. També ha explicat que una vegada va agafar el nomenclàtor dels carrers de Barcelona i va comptar els carrers que portaven noms de dones. ‘El resultat va ser deplorable. I tampoc ens plantegen que l’aeroport del Prat porti un nom de dona. Jo no tinc pas res en contra de Josep Tarradellas, però m’agrada més Màlaga, que ha batejat l’estació de l’AVE amb el nom de Maria Zambrano.’ ‘Lost generation’ En les paraules que ha adreçat a la premsa, Pessarrodona ha estat desordenada, anant d’una cosa a una altra, però d’entrada, citant el poeta Gotthold Lessing, ha dit: ‘Els honors sempre ens exigeixen modèstia.’ I després ha tingut un record pels seus pares, als quals ha dit que els ho devia tot. I ha recordat que Maria Aurèlia Capmany deia que només havia conegut dues dones que parlessin bé dels seus pares. Una era ella, l’altra era Guillermina Mota. Més enllà dels pares, Pessarrodona ha anat deixant anar alguns noms importants de la seva vida i trajectòria professional: l’amistat que va tenir amb Mercè Rodoreda els últims anys de la seva vida, quan es va instal·lar a Romanyà de la Selva; la relació sentimental amb Gabriel Ferrater, a qui va conèixer perquè era president del jurat d’un premi que ella no va guanyar, però que fou la manera que Ferrater conegués la poesia que ella feia. Ferrater va prologar el seu primer llibre publicat d’una manera professional, Setembre 30, publicat el 1969. Pessarrodona també ha citat Doris Lessing, a qui va traduir i va conèixer i també tractar. Pessarrodona amb Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium Cultural. La seva trajectòria també s’ha recordat per accions d’àmbit paraliterari, com ara l’exposició que va fer sobre Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury als anys vuitanta, o la creació i participació durant vuit anys de la Comissió Internacional de Difusió de la Cultura Catalana, que fou impulsada pel conseller Joaquim Ferrer. La seva, diu, és la lost generation. Ella va estudiar clàssiques i era del mateix curs de Carles Miralles, ‘el savi de la classe’, de Josep Miquel Sobrer, tots dos ja morts, i Francesc Parcerisas. I ha explicat que li va interessar ben poc el Maig del 68 i la Gauche Divine, que amb tot això de la seva generació ha estat molt crítica, però que ara ho era menys: ‘He estat molt crítica, sí, però teníem una virtut: érem capaços d’admirar. Admiràvem Carner i Riba i Pere Quart. Teníem un sentit d’admiració que ara no es té. I no ho dic perquè vulgui sentir-me admirada, sinó perquè t’ho passes bé admirant, és estimar.’ Nous llibres a punt i a la vista Marta Pessarrodona ha explicat que era a punt de publicar un nou llibre de poemes, Variacions profanes, que conté poemes inspirats a partir de la lectura de la Bíblia, i prepara un altre llibre que es dirà Admiracions, que contindrà tres poemes i que potser publicarà en forma de plaquettes. ‘Són poemes nascuts de dos poemes que em van venir arran de les imatges que vam veure per televisió el mes de novembre de tots els qui entraven al jutjat i els empresonaven. Vaig traduir el poema ‘Pasqua 1916’ de W. B. Yeats, que no estava traduït al català, i també vaig tornar a ‘Cançó del gosar poder’ de Gabriel Ferrater. Aquests dos poemes m’han inspirat els altres.’

Marta Pessarrodona: poetessa, biògrafa, feminista

El president de Turquia, Recep Tayyib Erdogan, ha comparegut avui per informar que el periodista saudita va ser assassinat a l’ambaixada saudita a Istambul ‘de manera cruel’ i ‘planificada’. Així, ha afirmat que ‘la informació i les proves’ recollides fins ara indiquen que va ser ‘una operació planificada’ per matar-lo. Una versió en contra de les explicacions oficials de la monarquia dels Saüd, que havia dit que la mort del periodista va ser causa d’un enfrontament accidental entre els agents de l’ambaixada i Jamal Khaixoggi. "Jamal Khashoggi was the victim of a very cruel murder" – Turkey's president Erdogan says questions still remain as to why "the corpse of a murdered person is still missing". Follow his address here: https://t.co/jG4N105KEL pic.twitter.com/w6uSsEhQMI — Sky News (@SkyNews) October 23, 2018 Erdogan on #Khashoggi's murder probe:– 15-member #Saudi team entered consulate on day of killing– The murder was planned days before– Evidence shows #Khashoggi killed in savage way – GSTNpic.twitter.com/giwxvL31Ul — We For News (@WeForNews) October 23, 2018 A més, Erdogan ha explicat que hi ha divuit investigats pel crim. Per això, ha demanat que siguin jutjats a Istambul i no als tribunals de l’Aràbia Saudita, i que trucarà al monarca Salman per a demanar-li. També ha considerat que cal que la comunitat internacional s’impliqui en la investigació ‘imparcial’ per trobar el cos de Khaixoggi i els motius del seu assassinat: ‘No dubto de la sinceritat del rei saudita, però cal una delegació realment imparcial que investigui els fets’. En aquest sentit, el president turc assegura que ‘un oficial saudita’ va assegurar a les autoritats turques que ‘el cos va ser entregat a un conspirador local’. Per això, Erdogan ha exigit que Riad reveli la identitat d’aquesta persona. Restes del cos al jardí del cònsul saudita a Turquia La cadena britànica SkyNews ha publicat que parts del cos del periodista han aparegut al jardí de la casa del cònsol saudita, situat a uns cinc-cents metres del consulat saudita a Istambul. Les fonts del mitjà, segons publica, diuen que el cos han estat tallats i la cara desfigurada. El periodista i dissident saudita va desaparèixer el 2 d’octubre, quan va anar al consolat saudita a Istanbul per a recollir uns documents per a la llicència de matrimoni. En un primer moment, l’Aràbia Saudita va provar de desvincular-se de la mort del periodista i va assegurar que el periodista havia sortit de l’ambaixada pel seu propi preu. Després de les pressions i les evidències, va rectificar i va dir que Khaixoggi havia mort en enfrontar-se amb altres agents de l’ambaixada. Avui Erdogan ha relatat que el mateix dia un grup de quinze membres dels serveis d’intel·ligència saudites van viatjar a la capital de Turquia. Segons Erdogan, sis d’aquests van retornar a l’Aràbia Saudita al cap de poques hores i un d’ells tenia una ‘aparença similar a la de Khaixoggi’, ja que duia ‘les mateixes ulleres, vestimenta i barba’. Per la seva banda, les autoritats turques també van iniciar les seves investigacions estant ‘en contacte’ amb Riad. Erdogan no fa esment a les imatges del crim La setmana passada, just després de conéixer-se la desaparició, el diari turc Sabah va informar que el periodista hauria gravat el seu assassinat amb el rellotge intel·ligent que portava. El mitjà va explicar que va sincronitzar el seu rellotge intel·ligent amb el telèfon de la seva xicota, que era a l’exterior. El diari The Washington Post, pel qual escrivia Khaixoggi, ja assegurava que hi havia documents d’àudio i vídeo del crim, i que el cos va ser desmembrat. Uns documents als quals Ergodan no s’hi ha referit avui. Reacció internacional La mort de Khaixoggi ha remogut les relacions internacionals. El president dels Estats Units, Donald Trump, va demanar que hi hagués una investigació a fons però va negar-se a aturar qualsevol relació comercial amb l’Aràbia Saudita. Una situació similar a la reacció de França i Gran Bretanya, que van condemnar els fets però, en canvi, no han fet cap més anunci per a prendre mesures. En canvi, la cancellera alemanya, Angela Merkel, va anunciar que el seu executiu ha suspès la venda d’armes a l’Aràbia Saudita mentre no s’aclareixin les circumstàncies de l’assassinat de Khaixoggi. Ahir, a més, el ministre d’Economia d’Alemanya, Peter Altmaier, va demanar que els altres països de la Unió Europea també suspenguin la venda d’armes a l’Aràbia Saudita. Encara que cap país més hagi fet passos perquè sigui així. El govern espanyol, per la seva banda, és la definida pel ministre d’Afers Estrangers, Josep Borrell, qui va descartar un moviment com el d’Alemanya. ‘No s’ha de barrejar una cosa amb una altra’, va dir. També va demanar que cap país no prengués represàlies contra l’Aràbia Saudita. Segons l’Institut Internacional per a la Pau d’Estocolm, Espanya va ser el tercer país que va vendre més material bèl·lic va vendre a l’Aràbia Saudita entre el 2012 i el 2016. Més informació: Quants diners fa Espanya venent armament a l’Aràbia Saudita?

Erdogan diu que l’assassinat de Khaixoggi va ser ‘planificat’ i ‘cruel’

L’obra de Santiago Sierra ‘Presos polítics a l’Espanya contemporània’, retirada de la fira ARCO de Madrid, ha tancat aquest diumenge al Museu de Lleida amb xifra rècord de visitants, més de 7.000. En concret, 7.153. És la mostra temporal que ha registrat més públic des que es va inaugurar l’equipament el novembre del 2007 i també ha fet créixer entre un 25 i un 30% els visitants a l’exposició permanent del Museu, segons ah explicat el director del Museu, Josep Giralt. L’obra es va inaugurar el 7 de març amb un gran ressò mediàtic. El 60% dels visitants que ha tingut provenien de Lleida, i la resta, de Catalunya, de diferents punts de l’estat espanyol i més d’un centenar de l’estranger. La creació de Santiago Sierra es podrà veure a partir de l’1 de juny al CCCB a Barcelona mentre que el seu lloc a l’espai d’exposicions temporals del Museu de Lleida l’ocuparà una mostra sobre l’artista Josep Guinovart que s’estrenarà per la festa major de Maig. Han passat per la mostra de Santiago Sierra 7.153 persones. 3.893 provenien de Lleida ciutat; 536 de la resta de la demarcació, 1.940 de comarques barcelonines, 308 de comarques de Tarragona, 190 de comarques de Girona, 179 de la resta de l’estat espanyol i 107 internacionals. La xifra total de visitants és un rècord absolut, ja que, segons Giralt, més que duplica la que fins ara havia tingut més públic. En concret, les exposicions temporals del Museu rondaven entre els 1.800 visitants i el màxim de 3.000 que va registrar la dedicada al músic Enric Granados. Segons el director del Museu, ‘el que hem fet és demostrar que l’art i el pensament creatiu mou gent, mou la societat, mou el món, mou les persones, no només a Barcelona sinó també a Lleida, i crec que el Museu de Lleida, en incorporar aquesta instal·lació, s’ha connectat amb el dia a dia i amb la realitat quotidiana del país i de la ciutat’. En relació amb la procedència dels visitants i el ressò que ha tingut en mitjans internacionals, Giralt considera que el Museu ‘ha adquirit una dimensió que va més enllà de la ciutat de Lleida i s’ha situat com una institució de país’. A més, un altre factor que ha destacat el director és que l’èxit de visitants de la mostra sobre els presos polítics ha fet incrementar, entre març i abril, fins a un 30% els visitants a l’exposició permanent del museu, sobretot durant l’època de vacances. ‘És normal que si tenim al voltant d’un 40% dels visitants de l’obra de Santiago Sierra que són de fora, bona part d’aquesta gent també aprofitin per veure el Museu, i això també ens ha servit per reforçar el missatge que el Museu de Lleida és alguna cosa més que Sixena, que és un equipament realment espectacular i important’, ha assegurat. I es mostra convençut que ‘la gent comença a entendre que hi ha un museu nacional més enllà de l’àrea metropolitana’. Per Giralt, el repte a partir d’ara és que ‘hem de ser agosarats i ambiciosos en la nostra programació perquè segur que hi haurà un abans i un després dels presos polítics’, i en aquest sentit aposta per ‘veure com podem connectar sempre amb temes de la màxima actualitat’. L’exposició ha rebut centenars de visitants i també han estat un èxit de convocatòria les tres taules rodones que s’han organitzat al voltant de l’exposició sobre ‘Creació i censura’, ‘Llibertat d’expressió, censura i política’, i ‘Educar en la llibertat d’expressió’, que han comptat amb la participació d’artistes com el raper Josep Miquel Arenas, Valtonyc; la periodista i activista cultural Txell Bonet, parella de Jordi Cuixart, o la tuitaire, escriptora i estudiant d’Història Cassandra Vera. L’obra va ser censurada a Madrid La sala d’exposicions temporals del Museu de Lleida ha acollit des del 7 de març fins avui l’exposició sobre presos polítics, que va adquirir l’empresari lleidatà Tatxo Benet per uns 80.000 euros, poc abans de la seva retirada d’ARCO el passat 21 de febrer a petició d’Ifema, Fira Madrid. Tatxo Benet ja va manifestar la seva intenció de posar-la a l’abast de tothom que la vulgui exposar perquè la vegi tanta gent com sigui possible. Benet va considerar idònia la decisió d’exposar-la per primera vegada al públic al Museu de Lleida, d’on es van endur les 44 obres de Sixena, com a ‘compensació’ perquè ‘el va afectar molt’. La inauguració de l’exposició va atreure centenars de particulars. També hi van assistir representants culturals i associatius de tot Catalunya i polítics, excepte representants del PP i Ciutadans. No hi van faltar l’ex-presidenta del Parlament, Núria de Gispert; l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya, o el vice-president primer del Parlament (JxCat), Josep Costa. L’obra de Santiago Sierra ‘Presos polítics a l’Espanya contemporània’ inclou 24 fotografies L’obra inclou 24 fotografies en blanc i negre de rostres pixelats de presos polítics a Espanya, entre els quals hi ha el vice-president Oriol Junqueras o l’ex-president de l’ANC Jordi Sànchez, a més d’activistes del 15-M, els joves detinguts a Altasu per una baralla amb guàrdies civils fora de servei o els titellaires de Madrid, entre d’altres. Les fotografies van acompanyades d’un breu text explicatiu que, sense dir cap nom, permet identificar les persones retratades. L’artista espanyol Santiago Sierra viu i treballa a Madrid. Ha exposat en importants museus, centres d’art i galeries de tot el món i la seva obra està representada per importants galeries d’arreu. L’any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya ‘per la seva obra crítica, que reflexiona sobre l’explotació i l’exclusió de les persones, i genera un debat sobre les estructures de poder’. Sierra va rebutjar el premi l’endemà d’haver-li estat concedit a través d’una carta adreçada a la ministra de Cultura, en què criticava l’estat espanyol.

Rècord de visitants a Lleida a l’exposició sobre presos polítics censurada a Madrid

‘No vam poder fer res per l’Aylan Kurdi, però ens va dur a Lesbos. No vam poder fer res per l’Óscar i la Valeria, ofegats al Río Bravo, però ens va treure de la immobilització forçada i vam tornar al Mediterrani, on sí que vam salvar en Musa i l’Isa d’una mort segura. És la seva cinquena nit a bord.’ Amb aquest text i una fotografia dels dos infants, el director de Pro Activa Open Arms, Òscar Camps, donava ahir el bon dia a Twitter. El Consell Europeu per als Refugiats i EuroMed Rights alerten que el blocatge de vaixells va ‘en contra de l’estat de dret’ Fa una setmana que el vaixell humanitari de l’ONG va rescatar més de 120 persones a la Mediterrània, i d’aleshores ençà cerca un port segur per a desembarcar-les. L’Open Arms és en aigües internacionals, davant l’illa italiana de Lampedusa. Han demanat a Itàlia i a Malta un port segur, però tots dos països s’hi han negat. De fet, Itàlia havia amenaçat amb una multa de 50.000 d’euros i el decomís del vaixell si entrava a les seves aigües. Ara la situació podria ser encara pitjor perquè el ministre d’Interior italià, Matteo Salvini, ha aconseguit de tirar endant la llei antiimmigració que preveu multes d’un milió d’euros. No pudimos hacer nada por Aylan Kurdi, pero nos llevó #Lesbos. No pudimos hacer nada por Óscar y Valeria, ahogados en #RioBravo pero nos sacó de la inmovilización forzada y volvimos #Med donde sí salvamos a Musa e Isa de una muerte segura. Es su quinta noche a bordo. Buenos días! pic.twitter.com/OKXqxVHSKM — Oscar Camps (@campsoscar) August 6, 2019 Primer domingo de agosto #OpenArms Una noche más a bordo y seguimos sin autorización para desembarcar a las 121 personas que rescatamos #Med Sus historias de vida son devastadoras. Nadie debería pasar eso. Es urgente y prioritario tener un puerto seguro. pic.twitter.com/ZyttfOntC1 — Open Arms (@openarms_fund) August 4, 2019 Arran d’aquesta situació, Camps ha demanat al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que sol·liciti a la Comissió Europea (CE) que tots els estats membres assumeixin les seves tasques de salvament marítim i no bloquin més els ports. La raó és que sense la petició prèvia d’un altre estat membre, Brussel·les no pot coordinar l’atenció als rescatats i obligar estats com Itàlia i Malta a oferir els seus ports per desembarcar-hi els migrants, com a mínim, a l’espera de decidir-ne el destí final. Cap de missió de l’Open Arms: ‘Aguantem, però la situació es complicarà si no arriba una resposta’ Espanya passa la pilota a la Unió Europea Espanya ja s’ha pronunciat oficialment sobre les peticions d’Open Arms per boca de dos ministres. Isabel Celaá, portaveu en funcions, recorda que la política migratòria és ‘responsabilitat de la Unió Europea en el seu conjunt’ i ha dit que l’executiu de Pedro Sánchez vol que la Unió Europea ‘la senti com a pròpia’. El titular de Foment, José Luis Ábalos parla encara més clar: l’acollida dels migrants ‘no pot ser una qüestió voluntarista, hi ha d’haver una política comuna’. Tanmateix, la CE ha explicat per mitjà de la portaveu Mina Andreeva que no havia rebut cap petició de Madrid per a coordinar el desembarcament i repartir després els migrants entre països de la Unió, com s’havia fet anteriorment. Malgrat tenir els ports italians i maltesos tancats, l’ONG té altres alternatives. La Generalitat de Catalunya ha ofert els seus ports i el govern valencià també ha ofert els de València i Alacant. Però quan li han demanat per la qüestió, el ministre Ábalos ha respost: ‘No es pot donar la imatge que Espanya sigui l’únic port segur.’ Per a Open Arms, Espanya seria la darrera opció. I Camps recorda que el vaixell de salvament està sota amenaça de multa per part del govern espanyol. Fa uns dies, el director d’Open Arms recordava en una entrevista a VilaWeb: ‘És una directiva de la Unió Europea la que diu que hem de deixar de salvar, que hem de deixar de facilitar a aquestes persones l’arribada a Europa. Però cadascú, cada país, ho fa com li sembla.’ Sense política migratòria cinc anys després de la crisi dels refugiats Cada país ho fa com vol perquè els estats de la UE encara no han estat capaços de consensuar una política migratòria comuna, quatre anys després de la crisi dels refugiats sirians. L’únic avenç es va assolir al juliol: el president francès, Emmanuel Macron, va anunciar que catorze dels 28 països de la UE donaven suport a un document conjunt d’Alemanya i França en què es proposava un nou mecanisme de solidaritat, ‘ràpid i automàtic’ per a repartir els migrants que es rescatessin a la Mediterrània. Tanmateix, Salvini ja va avisar el seu homòleg francès dels efectes de les decisions preses unilateralment a París i Berlín. Itàlia té un paper clau per a trobar una sortida conjunta en clau europea: històricament, és un dels estats que més ha absorbit la pressió migratòria. Per això la nova presidenta de la CE, l’alemanya Ursula von der Leyen, va dir que calia trobar una nova manera de repartir els migrants entre els països de la UE en el marc d’una trobada a Roma amb el primer ministre italià, Giuseppe Conte. Von der Leyen va constatar la necessitat ‘d’aire fresc’ en les qüestions migratòries i solucions que fossin ‘efectives i eficients però també humanes’. ‘Sóc conscient que països com ara Itàlia, Espanya i Grècia estan exposats geogràficament i hem de garantir la solidaritat.’ No obstant això, va recordar que la solidaritat sempre era ‘bilateral’. Entre declaracions de bones intencions i a l’espera que algú mogui fitxa als despatxos de Brussel·les, ja són sis les nits que en Musa i l’Isa han passat en alta mar.

Open Arms: sis nits en alta mar esperant que la Unió Europea assumeixi la seva responsabilitat

El ministre d’Educació francès ha anat a Andorra amb la voluntat de reforçar la presència del sistema educatiu francès, revisar les inversions necessàries i saber les inquietuds dels docents. La visita coincideix amb un període de vaga a França per la reforma de les pensions que també afecta el col·lectiu que exerceix al Principat. La visita de Jean–Michel Blanquer a Andorra ha arrencat a primera hora amb una reunió amb el cap de govern, Xavier Espot. No se’n sap el contingut, però de segur que han parlat del reforç de la presència francesa a Andorra mitjançant el sistema educatiu. La voluntat del copríncep i president de la República Francesa, Emmanuel Macron, és revisar les infrastructures que té a Andorra, a més d’escoltar els neguits dels treballadors. Després de reunir-se amb el cap del govern, la delegació francesa encapçalada pel ministre s’ha desplaçat al Liceu Comte de Foix per visitar les instal·lacions i en acabat a l’escola francesa de Ciutat de Valls. Durant la visita al Liceu, un grup de docents s’ha concentrat al pati per protestar contra la reforma de les pensions prevista pel govern francès. Els professors han exhibit una pancarta amb un missatge de rebuig als plans de l’executiu de Macron que impliquen una rebaixa de l’import de les jubilacions que han de percebre. Alguns dels participants anaven amb la boca tapada.

Els professors del Liceu d’Andorra reben amb protestes el ministre d’Educació francès

El conseller de Treball, Assumptes Socials i Famílies de la Generalitat, Chakir el Homrani, ha fixat els serveis mínims per a la vaga feminista convocada per diversos sindicats per a aquest divendres, Dia de la Dona Treballadora, en què Renfe operarà al 33% i es garantiran les urgències sanitàries. Transport públic Els trens de Rodalies i regionals de Renfe funcionaran al 33% durant tot el dia, i Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) ho farà al 50% en hores punta – des de les 6.30 a les 9.30 hores i des de les 17 fins a les 20 hores – i al 25% en hores vall. El Metro i el tramvia de Barcelona i els serveis de Transports de Barcelona operaran al 50% en hores punta i al 25% en hores vall, mentre que la resta de transport de viatgers urbans i interurbans i el servei d’autobús que uneix la ciutat amb l’aeroport de Barcelona oferiran la meitat del seu servei habitual. El transport de persones amb diversitat funcional oferirà el seu servei habitual i es mantindrà el servei en el transport escolar per accedir als centres d’Infantil i Primària que no tinguin una alternativa de mobilitat pública. En autopistes, treballarà un terç del personal habitual dedicat al manteniment, comunicacions i seguretat, centre d’operacions i assistència a l’usuari. Ensenyament Els centres docents públics i privats no-universitaris i les guarderies comptaran amb una persona de l’equip directiu per centre de treball, així com un docent per cada sis aules d’Infantil i Primària; un professor per cada quatre aules als centres d’educació especial, i un terç de la plantilla en les guarderies i en menjadors i activitats complementàries. Sanitat En la sanitat pública, el servei d’urgències i les unitats especials – com vigilància intensiva (UCI), coronàries, d’hemodiàlisis, neonatologia, parts, radioteràpia i quimioteràpia – mantindran el seu funcionament normal, i s’haurà de garantir els tractaments de necessitat vital i a criteri professional. També s’haurà d’atendre l’activitat quirúrgica que no es pugui retardar derivada de l’atenció urgent i greu, i s’haurà de respectar el dret a ser atès de tot pacient ingressat, així com el transport sanitari d’urgències. En els centres d’assistència extrahospitalària, es garantirà l’assistència urgent durant l’horari habitual de cada centre, amb el 25% de la plantilla, i el servei de neteja mantindrà l’activitat normal a les àrees d’alt risc. En l’assistència sanitària als centres privats, s’establiran els mateixos serveis mínims que en la pública, menys als centres d’assistència extrahospitalària, en els quals es mantindrà el personal imprescindible per garantir l’assistència urgent i que no es pugui retardar durant l’horari habitual de cada centre, com en un dia festiu. Els serveis farmacèutics operaran amb el personal que presti serveis en els torns de guàrdia i nits, i les farmàcies de guàrdia i de nit mantindran els seus torns. Emergències i mitjans L’atenció telefònica a urgències i emergències prestarà el 85% del servei, i el subministrament d’energia elèctrica, gas i aigua potable, enllumenat públic i tractament d’aigües residuals funcionarà en instal·lacions i reparacions que no es puguin ajornar. L’extinció d’incendis tindrà el funcionament d’un dia festiu, i el transport de mercaderies imprescindibles es garantirà quan sigui imprescindible per proveir els establiments sanitaris i farmàcies i altres inajornables. Els mitjans de comunicació públics hauran d’emetre almenys el 50% dels seus continguts informatius habituals, així com informació necessària en cas d’una emergència per a la població, mentre que els serveis socials com ara menjadors socials i residències funcionaran com un festiu o un cap de setmana, segons el cas, les funeràries tindran el 85% de recollida de difunts i el 50% en atenció a les famílies.

La Generalitat de Catalunya fixa serveis mínims per a la vaga feminista

Les campanes de la basílica menor de Sant Jaume d’Algemesí, a la Ribera Alta, voltegen tota la nit del 6 de setembre, d’hora en hora, per rememorar el miraculós retorn de la imatge de la Mare de Déu de la Salut, d’Alzira a Algemesí, del segle XIII. I anuncien una de les festes més emblemàtiques del País Valencià: la Festa de la Mare de Déu de la Salut. És una celebració multisecular que ha passat de generació en generació i que s’adapta als nous temps sense perdre la identitat. Un Patrimoni Immaterial de la Humanitat que es manté viu i amb força, amb una barreja de fe, tradició i identitat. Cada any els dies 7 i 8 de setembre, les façanes dels carrers de volta llueixen engalanades amb cobertors, tapissos de la Mare de Déu i llums; les cases obrin de bat a bat, la gent seu a la porta i al carrer i s’embadaleix al pas de les processons, carregades d’un gran nombre d’elements. Hi participen més de 1.400 figurants, s’alcen unes 400 muixerangues, els tornejants fan volar les seues varetes al ritme incessant del tambor, ixen els gegants del rei Jaume I i la reina Violant d’Hongria, se succeeixen els balls tradicionals i molt més. Tanmateix, les activitats comencen nou dies abans amb misses, les tradicionals novenes, assaigs de cada element processional als carrers del poble, cant d’estil, dansa tradicional, una ballada popular i més. El dia 6, l’últim dia de la novena, hi ha una cercavila pels carrers de volta amb els dolçainers i tabaleters d’Algemesí, castell de focs, rifes, pluja de caramels, el concert de la banda Santa Cecília d’Algemesí i, per acabar, obrin la capella de la Comunió de la basílica i fan el volteig, que es perllongarà fins a l’eixida del sol. Fotografia: Vicente Piquer / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí Tres processons amb color La primera processó, anomenada Processó de les Promeses, es fa el dia 7 a les deu del vespre, després del cant de vespres i de la missa. El diumenge fan la Processoneta del Matí, que comença a les deu i acaba al voltant de la una del migdia; és la més esperada i multitudinària, vistosa i bigarrada. I, a les set i mitja de la vesprada es fa la Processó de Volta General, la més llarga i densa, que acaba amb un castell de focs artificials, l’entrada de la Mare de Déu a la basílica, l’oració i trasllat de la imatge i el virolai final. Cada processó és una oportunitat de descobrir el ric seguici processional d’Algemesí. Malgrat que no ixen tots els elements en cada processó, hi participen els Misteris i Martiris, Muixerangues, Bastonets, Pastoretes, Carxofa, Arquets, Llauradores, Creu, feligresos i promeses amb cera, Guió de la Mare de Déu escortada, gegants, personatges bíblics i l’apostolat, Tornejants, Cirialots, l’església, els festers, l’ajuntament, la banda de música i més. Fotografia: Victor Manuel San German / Museu Valencià de la Festa d’Algemesí Les muixerangues: símbol i sentiment El més conegut de les festes d’Algemesí són les muixerangues. Segons els historiadors Oreto Trescolí i Enric Olivares, el ball és documentat, almenys, d’ençà del 1839. Tot i que als Llibres de comptes de la vila apareix una cita de la presència d’un dolçainer, l’any 1733. La tradició va anar creixent amb el temps i, entre més entrebancs, va tenir una crisi als anys setanta del segle XX. Però el fet és que avui hi participen més de set-centes persones entre totes dues colles: la Muixeranga d’Algemesí i la Nova Muixeranga. Totes dues fan un gran nombre de torres humanes i figures plàstiques: La Torreta, les modalitats combinades del Pinet, la Volantinera, el Banc i les figures del Retaule, la Font i el Cinc d’Oros, entre més. Marcos Castell, mestre de la Muixeranga d’Algemesí des de fa tres anys, explica que drecen les figures tradicionals, en recuperen de velles i en fan de noves, tot pouant en les arrels i sense mirar ni copiar les colles castelleres. Per exemple, han creat la Bernardina, en honor a un muixeranguer que va faltar i han recuperat l’Oberta Doble, que no es feia dels anys quaranta ençà. Joan Nàcher, mestre de la Nova Muixeranga, explica que tenen més de cinquanta figures diferents, entre tradicionals i noves que han après d’algunes altres colles del país, com ara el Pilón de Titaguas i la Campana, dels negrets de l’Alcúdia. ‘Nosaltres –diu– estem molt orgullosos de ser, en certa manera, l’origen dels castells. La cultura popular és d’anada i de tornada; per tant, ens enriquim de la tècnica castellera malgrat que no és exactament igual, perquè les nostres figures tendeixen a ser piramidals i no cilíndriques, però n’agafem figures, els tres passos per a pujar, el casc, l’estructura de la pinya, etc. Fotografia: Francisco Javier Donderis – Museu Valencià de la Festa d’Algemesí. Al remat, formar part d’una muixeranga és una experiència que desperta sentiments. Castell diu: ‘Per a mi és una de les coses més boniques i la més representativa d’Algemesí. El fet de pujar uns damunt d’uns altres, fer pinya, l’amistat i la confiança que has de tenir. És una barreja molt forta, ser muixeranguer és una de les coses més boniques de la meua vida i de la qual em sent molt orgullós.’ Joan Nàcher hi afegeix: ‘Per a mi és una cosa que té molt a veure amb la identitat del meu poble. La muixeranga és la metàfora de treballar tots junts perquè els més menuts arriben a dalt. Ací tant hi fa la ideologia, és una tradició molt nostrada. El tema d’identitat és molt important per a mi, perquè el país que m’agradaria seria així: que els més grans i forts treballen perquè els més dèbils, els que tenen menys, arriben a bon port.’ Fotografia: Manel Martí – Museu Valencià de la Festa d’Algemesí. El paisatge sonor Els dies principals de la festa, l’ambient de xerinola nega els carres principals: les campanes toquen, les dolçaines i els tabals no paren de sonar i, fins i tot, sembla que es barregen. Però també es generen silencis màgics, com quan passa la banda o sona el tambor dels tornejants, el cant de l’apostolat o les vespres. I és que la música és una part fonamental de la festa. Vicent Pellicer, president de l’entitat que fa la música vocal i orquestral, la Schola Cantorum d’Algemesí, diu: ‘És una festa que entra molt pels sentits. Qui és d’ací, fa molts anys que sent i viu aquestes músiques; la música ací té molt de pes i molt d’arrelament popular.’ Pellicer explica que l’Apostolat són uns dotze cants senzills que s’hi van introduir, fa una vintena d’anys, per recuperar-ne la presència en la Processó de Volta General. Els va escriure el prestigiós pedagog Diego Ramón, adaptador de la metodologia Kodály d’ensenyament musical al País Valencià; i Pepe Martínez, l’actual director del grup. Diego Ramón també va ser organista i mestre de capella de la basílica de Sant Jaume del 1971 al 2006. I va escriure les Vespres a la Mare de Déu de la Salut, que es van estrenar l’any 1997. Una pregària musical d’uns quaranta-cinc minuts de durada en què canta tot el poble, la coral de la Schola Cantorum i una orquestra de cambra. La partitura poua en les melodies més arrelades a la ciutat, com ara dotze melodies dels balls de la processó. Per a Pellicer, aquest cant passa bastant desapercebut de resultes de la fama que tenen els elements processionals, però té molt de valor. Pellicer, diu: ‘És una joia que s’ha de viure i escoltar. És l’oració pròpia de l’església, de les vespres, però molt solemnitzades i amb una música que la gent del poble sap i canta.’ La banda sonora de dolçaina i tabal La dolçaina i el tabal són la banda sonora principal d’Algemesí. Hi ha uns 190 xirimiters i 80 tabaleteres que s’organitzen perquè la festa i els balls no es queden mai sense músics. La ciutat es converteix en un punt de trobada excepcional. Fins al punt que els forasters diuen: ‘Un es pot considerar dolçainer quan ha tocat en la festa de la Mare de Déu de la Salut.’ Hi pot tocar tothom, però cal saber el repertori de memòria, participar-hi de manera altruista i superar el curs que organitza l’Escola Musical de Tabal i Dolçaina, en què s’ensenya com interpretar, quin és el funcionament intern de les processons i quines són les normes de conducta bàsica. Pepe Bresó, president de l’Escola, explica que s’hi apunta molta gent d’arreu i que tothom vol repetir, com ara tres dolçainers i un tabaleter de Tòquio, que hi van participar l’any 2018. Bresó diu: ‘Eixim a tocar de manera totalment voluntària i la gent del poble ens convida a entrar a les cases a beure o menjar, durant vuit hores. És un goig perquè participes en una festa activament i desinteressadament. Ho fas perquè vols, perquè és animar i conservar la història, el que som.’ Fotografia: Francisco Javier Donderis – Museu Valencià de la Festa d’Algemesí. Hi ha seixanta-tres composicions per a acompanyar la festa. Per exemple, vint-i-dues peces de bastonets i tres de pastorets, dues per a la carxofa i dues més per als arquets. I, a més de la famosa Muixeranga i les seues variacions, també toquen El floret, L’enterro, L’aranya i petits interludis que es munten cada any per enllaçar les peces. Bresó comenta que el repertori és fix però que evoluciona d’acord amb l’instrument. Diu: ‘La tècnica de la dolçaina ha millorat i podem fer les mateixes melodies amb més solvència, més expressió i més picat. Per tant, les melodies són les mateixes però hi ha variacions. I se n’han introduïdes de noves, com ara Gegants i cabuts, una melodia moderna de Josep Juste. També hi ha un recull de partitures que toquen amb la creu. Fem peces tradicionals i peces més modernes, escrites per Xavier Richart, Alejandro BLay i Miquel Gironés, entre més músics.’ Fotografia: Museu Valencià de la Festa d’Algemesí. Una festa reconeguda La festa és Patrimoni Immaterial de la Humanitat des de l’any 2011, un reconeixement que va arribar després d’un camí que va començar l’any 1977, quan el Ministeri d’Economia espanyol la va catalogar de Festa d’Interès Turístic. El 2009 va ser considerada Meravella Valenciana i el 2010 Bé d’Interès Cultural. Juli Blasco, corresponsable del projecte per a la UNESCO, explica que la festa continua igual, malgrat el reconeixement: ‘La declaració ha significat molt i res, tot alhora, perquè la festa continua igual i abans ja tenia bona salut. Sí que note un revulsiu important de l’estat d’ànim, de saber que et miren més ulls. Però l’estructura de la festa continua igual i això és una cosa positiva. Es persegueix que la festa continue i que s’adapte als nous temps, però sense perdre la identitat.’ Juli Blasco, director del Museu de la Festa d’Algemesí. Blasco és, a més, el director del Museu Valencià de la Festa d’Algemesí, un espai dedicat a divulgar i projectar la festa local al país i al món. S’hi fan conferències, exposicions i és la seu de l’ICCN-UNESCO, una associació internacional de governs locals i organitzacions culturals que lluiten pel patrimoni immaterial. Malgrat tot això, Blasco demana més inversió: ‘El museu està com es va inaugurar l’any 2002 i han passat moltes coses i tenim moltes més visites. La gent se’n va molt contenta del museu, però jo no n’estic content, com a director, perquè podríem donar més de si. Cal canviar el missatge i l’estructura, que siga tot més dinàmic. L’ajuntament i l’administració han d’invertir més en el museu.’ Fotografia: Museu Valencià de la Festa d’Algemesí.

Muixerangues i molta música a Algemesí

Albert Carreras, catedràtic d’història i institucions econòmiques de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), segurament va viure l’època professional més intensa, al costat del seu amic Andreu Mas-Colell, al Departament d’Economia i Finances de la Generalitat. Del 2011 al 2014 va ser secretari d’Economia de la Generalitat. Sí, era l’època més dura de la crisi. Ells, que eren keynesians, es van trobar condicionats per la manera d’afrontar la crisi dels diversos governs espanyols i això els va dur a aplicar polítiques ben oposades a les que volien aplicar. L’austeritat, les retallades. Sense dir-ho, es nota que, malgrat l’hostilitat del moment, té la sensació d’haver donat la part millor de si mateix. Això sí, li queda el reflex de l’angoixa i la duresa de l’època. La conversa vol analitzar les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya. Veure com l’estat espanyol ha teixit la intervenció de les finances de la Generalitat i també dels ajuntaments. Però parlem també de la resiliència de l’economia catalana contra els esforços del govern espanyol per enfonsar-la i de la importància de conservar la Generalitat i evitar el risc de les eleccions. Carreras està convençut que si Trump guanya les eleccions, pot arrossegar Europa a una crisi, amb la seva obsessió per la batalla comercial amb la Xina. A part tot això, el preocupa que els salaris no pugin. L’escandalitza la gran oferta de contractes escombraries que té el govern espanyol i que fa que la situació laboral sigui d’un país del tercer món. —Com la veieu, la negativa del govern espanyol a pagar la liquidació del finançament i les bestretes? —La situació actual de la liquidació de finançament i de les bestretes per a l’any vinent és un escàndol. Els recursos del model del finançament, el 50% de l’IVA, el 50% de l’IRPF i el 58% d’impostos especials, són recursos de les comunitats autònomes de règim comú. No són de l’estat. L’estat només els recapta, no se’ls pot quedar. I la mostra més perfecta, més bonica, més rodona que no són seus és que no són mai al pressupost general de l’estat. Al pressupost de l’estat hi ha alguns fons amb què l’estat reequilibra l’aplicació dels recursos del model de finançament. —Constantment diuen que no es pot pagar a la Generalitat fins que s’aprovi el pressupost i no hi hagi govern. —Això és mentida, és una falsedat que ells mateixos quan eren a l’oposició van denunciar. Fer aquests pagaments és una acció de nivell ordinari inferior, que pràcticament pot fer un subdirector general. Ells no haurien permès ni un moment que el PP ho hagués fet quan eren a l’oposició i molt menys la ministra M. José Montero, que té molt caràcter i es fa sentir. No són diners de l’estat. L’estat fa de tresorer. El govern de l’estat, en això i les bestretes, és com un tafur, un ‘trilero’, en cap cas la ministra no ho hauria consentit. Deu haver de fer esforços grans perquè les seves comunitats no es queixin. —En principi això ho fan amb tothom. —Sí, però no ens enganyem. Catalunya no té mai bilateralitat, però les altres sí. És una de les coses més xocants que he vist aquests anys. Totes les comunitats tenen relacions bilaterals privilegiades. Si tu ets un president d’una comunitat autònoma i demanes hora amb qui faci falta, del més alt nivell, t’atenen separadament i resols problemes; per exemple, un deute històric, un règim especial, problemes de liquiditat especial. L’únic que no té aquesta bilateralitat és Catalunya, perquè és el pagador en última instància sense vot ni vet. ‘No ens enganyem. Catalunya no té mai bilateralitat, però les altres sí. És una de les coses més xocants que he vist aquests anys.’ —En això tampoc no hi ha res a fer? —Mireu, quan parlo amb col·legues meus de fora perquè entenguin què passa, els dic que el problema és l’actitud. Tot això que demanem es podria resoldre en el marc legal vigent, fins i tot, sense tocar la constitució. El model finançament inspirat en el concert econòmic no ha de ser ni inconstitucional ni contrari a la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes. Quan ho vam estudiar en comissió al Parlament de Catalunya, fins i tot en Francesc de Carreras ens va dir clar i català que l’única condició perquè fos legal i no anticonstitucional és que s’oferís a totes les comunitats autònomes. A vegades han conviscut dos models de finançament sense cap problema; per tant, podrien existir tots dos models i que cada comunitat triés. Per a les Illes Balears i Catalunya seria un progrés molt important. —I el País Valencià? —El fet més sorprenent del finançament és que el País Valencià empitjora la situació amb la redistribució i amb el concert econòmic no en sortiria ben parat, perquè és més pobre que la mitjana. Això també passa a Múrcia. I és xocant que això no ho hagi corregit el PP durant els anys que en què tenia tots els governs. Era fàcil i relativament barat. El maltractament valencià i murcià és molt escandalós. En teoria tot és fet per igualar tothom amb la mitjana. I, en canvi, n’hi ha dos que estan per sota i empitjoren amb la redistribució. Els amics valencians han fet uns estudis esplèndids en què diuen que el volum de diners que arriba via FLA coincideix amb l’infrafinançament que tenen. És a dir, que els han prestat els diners que havien de ser seus. Seria fàcil d’arreglar-ho cancel·lant el FLA. Però, és clar, llavors s’ho haurien d’apuntar com a dèficit de l’estat espanyol. De totes maneres, aquest estudi retrata bé la situació. El FLA compensava els diners que no arribaven. —Sou molt crític amb la regla de despesa que aplica Madrid, però ningú no sap gaire bé que és. —A mesura que s’arriba a l’estabilitat pressupostària, passa allò que ha passat durant molts anys als ajuntaments que tenen excedents. Hi ha un superàvit pressupostari i no el poden gastar. En els casos dels ajuntaments, no els deixen gastar més enllà d’un topall fixat per aquesta regla de despesa. A les comunitats autònomes, a mesura que equilibren els comptes, no els deixen gastar més enllà d’un topall, que és una previsió que fa l’estat dels increments sostenibles dels ingressos. Això vol dir que es podria augmentar la despesa pels ingressos que tenen, però l’estat no els ho deixa fer. En això, l’estat fa el que vol. —I aquest excedent? —Doncs tu no has gastat tant com podies arribar a gastar i tens l’obligació de reduir el deute sobre el teu PIB. Això força a un no-creixement del deute per mirar d’arribar a aquest 60% del deute sobre el PIB, que és l’obligació que tenen els països que són dins la unitat econòmica i monetària. L’estat espanyol està al 97% i està molt content perquè ha baixat un punt. —Dieu que la regla d’estalvi que s’hauria d’aplicar l’estat, l’apliquen a les comunitats autònomes i als ajuntaments. —Exactament. Ho fan per mirar d’estalviar-se-la ells. Aquest ha estat l’element troncal de l’acció dels governs socialistes i populars. Els socialistes, després d’aquell pla d’Elena Salgado de repartir diners als ajuntaments, el 2009, van decidir que s’havia acabat. Van aplicar uns límits de despesa molt rígids, obligant els ajuntaments a fer superàvit. Això ha donat marge d’estalvi a l’estat espanyol. Amb les comunitats autònomes van fer igual, per guanyar temps perquè l’economia es recuperés. La veritat és que a ells els ha sortit força bé. —Aquest estiu encara hi havia gent que discutia el greuge econòmic. —Per les Espanyes hi ha el negacionisme ingenu i el negacionisme coneixedor de la mentida que diuen. Ràpidament els extremenys i els gallecs, que tenen bons experts en comptabilitat fiscal territorialitzada, van fer informes als seus governs explicant què hi perdrien si Catalunya no contribuïa a les finances públiques espanyoles, bé perquè fos independent, bé perquè tingues un model de concert econòmic que li permetés de quedar-se tots els recursos. Van fer els comptes i el resultat va ser el revers de la medalla, clara i coherent dels comptes que fèiem nosaltres. Totes les balances fiscals, des de les de Solbes fins a les d’Àngel de la Fuente, que són una reducció i simplificació que minimitzen les balances fiscals, permeten de veure la situació a cadascú. D’aquí al que diuen en els discursos hi ha molta distància. Ara, també hi ha polítics que en moments de sinceritat han dit: ‘Nosaltres no ens podem permetre que Catalunya se’n vagi perquè ens empobriríem tots.’ En canvi, n’hi ha que diuen que els catalans som uns fatxendes perquè ens han donat el FLA, com si els diners del FLA fossin seus. En realitat, són diners nostres. —El desequilibri de les balances fiscals, comptades amb el flux de caixa, continua essent de 16.000 milions. —Sí, neutralitzat és molt estable. Són relacions que es mouen molt poc entre un any i un altre. Les balances fiscals miren els ingressos de l’estat, que procedeixen de cada comunitat autònoma i que retornen amb l’acció de l’estat per tots els seus canals, però no els que corresponen al model de finançament que són propietat de la comunitat autònoma. Alerta, això conceptualment s’ha de sumar, són dues parts diferents, i sovint no se sumen. —Deixem l’autonomia i passem a parlar d’independència. Com veieu la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent des de la posició actual? —És evident que Catalunya seria viable econòmicament, tant si ho mires de dins, com si ho mires de fora. Ara això depèn dels obstacles amb què t’hagis d’enfrontar. Tots els qui vam estudiar l’economia d’una Catalunya independent vam partir del supòsit que no hi hauria hostilitat. Si hi poses hostilitat tot és diferent, ets en una situació de conflicte. Això és com el món abans de Trump i el món amb Trump: en un comerç que anava creixent i anava bé, hi poses un governant que vol fer guerres comercials i tots ens empobrim. Si a Catalunya hi hagués un conflicte ens empobriríem tots els qui hi participéssim. Si s’arriba a una independència d’una manera pactada, l’economia catalana no té cap problema. Per dimensió, Catalunya és més gran que la meitat de les economies de la Unió Europea i és més pròspera que algunes. Hi ha molts analistes que tendeixen a dir que o bé estàs en un imperi o ets un país petit que té més capacitat d’adaptar-se. Una Catalunya independent trobaria la manera d’adaptar-se molt bé als mercats mundials, especialitzant-se, encara més, en allò que sap fer millor, oferint moltes garanties de cohesió interna a la seva població. —Ho podeu explicar una mica, això de la cohesió interna? —Els països petits que s’han mantingut a Europa amb capacitat de sobreviure les crisis és perquè s’han travat molt bé internament: fiscalitat progressiva, garanties d’ingrés en cas de desgràcia econòmica ben establertes per tothom. I fer això demana inversions en capital humà, en formació, en recerca. —Malgrat els esforços que van fer per destruir l’economia catalana no van aconseguir de desestabilitzar-la ni afeblir-la. —Catalunya ha tingut sortosament molta resiliència. Miraven d’enfonsar-la i ha aguantat. La pressió va ser enorme. Al Col·legi d’Economistes vam fer un cicle de conferències sobre això, que va començar amb aquestes notícies de la pressió directa que fa l’estat retirant els fons dels bancs. Això va ser una acció concertada que va provar d’espantar la població catalana i les empreses. Hi ha hagut una confrontació dura que es fonamentava en el lema: ‘Empobrim els catalans o almenys ens enriquim nosaltres, la resta de l’estat.’ Això han intentat fer tant com han pogut. Què ha passat? Doncs que, malgrat tot el seu esforç, les empreses no s’han mogut, només les seus, en molts casos de manera gairebé fictícia; registral i poca cosa més. S’ha pogut comprovar que l’economia catalana, a diferència de fa trenta anys, seixanta o cent, està molt més connectada amb el món i molt menys connectada amb la resta de l’estat. A les empreses essencialment exportadores no els afectaven les pressions del govern espanyol. Fins i tot les multinacionals, que depenien de decisions de localització i no tenien necessitat d’atendre regulacions de l’estat, no van fer cas d’aquestes mesures de pressió. Només va afectar les empreses dependents de l’estat espanyol o fortament regulades per l’estat, però, així i tot, s’han quedat aquí. És indiscutible que en matèria de turisme vam tenir un cost, però això té una explicació fàcil. Costa molt d’anar a un lloc on la policia carrega contra els ciutadans. Tens por que et passi a tu ni que sigui per error. Mentre es va visualitzar aquest perill de càrrega policíaca, el turisme en part es va reduir, especialment l’espanyol. Va haver-hi unes pèrdues que després s’han recuperat. En realitat, no ha baixat mai. —Al govern espanyol li va ser molt fàcil d’intervenir la Generalitat? —Ha estat una intervenció progressiva. Va començar amb el FLA, que es va instaurar a final del 2012. —Per contextualitzar-ho: això coincideix amb les mesures d’escanyament que explicàveu abans. —Sí, tot passa en el moment més intens de la crisi financera espanyola. S’ha de pensar que Rajoy pren tot de mesures d’emergència quan arriba al govern, i no li funcionen. Al juliol Europa li torna a demanar que prengui més mesures d’urgència. I ho fa el 13 de juliol. I no fan cap efecte. Les publica i tampoc no fan cap efecte. És el moment que tot el sistema bancari espanyol està en dubte i s’acaba concretant amb el rescat del sistema bancari. Per tant, la por sobre què passava a Espanya era grandíssima. Això no s’arregla fins que en Draghi no diu: faré tant com calgui per salvar l’euro, i la situació es tranquil·litza. A partir d’aquí comença a fluir el crèdit en massa i permet que el sistema financer recuperi capacitat de donar crèdit i que els estats es puguin endeutar. És un moment crític. I el FLA arriba a l’octubre d’aquell any. —Aquesta intervenció progressiva com continua? —A partir del 2013, les clàusules que ens van fer signar van ser duríssimes i implicaven un nivell de control enorme que vam mirar de resistir com van poder. I cada vegada es va anar endurint encara més. Recordo les represàlies que van prendre quan hi va haver la declaració al Parlament de Catalunya del 9 de novembre del 2015, un any després del 9 de novembre del 2014, que es va pactar amb la CUP. Aquella declaració va ser contestada amb més intervenció. Van dir que era per la situació dels comptes, però no hi tenia res a veure. El seu nivell de desconfiança política va créixer molt i hi van reaccionar amb un control més dur, que encara es va amplificar més a mitjan setembre del 2017, quan van veure que no s’aturava el referèndum. Llavors van decidir d’intervenir tots els documents. Per fer això van necessitar que totes les entitats bancàries, que són les que finalment feien el pagament, li fessin part de la feina. Totes van haver-se de comprometre davant Hisenda, amb controladors propis, que cada document complia els requisits que ells imposaven. —S’arribarà a saber tot allò que va fer l’estat aquells dies? —L’informe de l’Ara no ha estat desmentit en cap cas i era bastant clar i transparent. L’esquema de què va passar hi és perfectament descrit. Una maniobra de l’estat retira tots els seus fons dels bancs que tenen seu a Catalunya, i els diu: ‘Si voleu aquests fons us heu de desplaçar.’ Quan depens totalment del regulador, el pànic que origina això és molt gran. Segurament, trigarem més a saber-ho, perquè els protagonistes de l’escanyament voldran fugir d’estudi i els escanyats només diran alguna cosa en circumstàncies especials. —Es podia esperar que ho farien això? —Va ser un grau d’intervenció molt superior al que hi havia. Les situacions de confrontació són de molt mal preveure, de manera que, simplificadament, molt bona part del procés es va fer partint de la base que l’estat espanyol era un estat democràtic europeu respectuós amb el sistema jurídic i amb els drets i llibertats individuals i de les administracions. No hi havia una preparació partint de la base que l’estat era capaç de fer qualsevol casa. —Sí l’ICF hagués pogut ser un banc hauria pogut esquivar o boicotar aquesta intervenció? Tenir un banc propi hauria servit de res? —Jo crec que no, perquè els bancs que van ser forçats a controlar la Generalitat eren bancs privats. Es va utilitzar la capacitat de pressió que té l’estat sobre les entitats financeres perquè fessin la feina. El negoci bancari a tot el món, però a l’estat espanyol molt clarament, és fortament regulat per l’estat. Vejam, nosaltres i segurament successors nostres hem mirat de fer tots els papers per aconseguir que l’ICF fos un banc; ara és una entitat de crèdit. Tenir un banc propi sempre ha tingut l’obstacle del Banc d’Espanya. S’han complert tots els tràmits sistemàticament, si convé s’han canviat lleis per aconseguir-ho, però al final sempre faltava un element, que és discrecional, polític: que ho aprovessin. —I això no ha passat mai. —En tota la relació amb l’estat espanyol passa igual. Tu pots complir-ho tot, però si et diuen que no perquè desconfien de tu, no hi ha res a fer. Quan van intervenir Economia d’aquesta manera tan àmplia, el setembre del 2017, el vice-president Junqueras i el secretari d’Economia van declarar que tenien diners per a pagar sous sense cap problema durant uns quants mesos. El setembre del 2017 la Generalitat era més rica que mai en liquiditat, en tresoreria. Eren unes condicions molt bones, de manera que ni per deute, ni per dèficit, ni per tresoreria no hi havia cap motiu per a intervenir-la. Complia tots els requisits. Per això quan es va aplicar el 155, Montoro es va apressar a canviar la justificació financera ràpidament. I per justificar la seva intervenció va passar de dir que la Generalitat no complia a dir que s’aplicava el 155. Sabia que legalment allò que havia fet no s’aguantava de cap manera, perquè era fals. —En el supòsit que hi hagués una nova confrontació, sense banc propi o aliat, el nou estat se’n podria sortir? —Les declaracions d’independència, si s’apliquen i es reconeixen, no tenen cap problema d’aquesta mena. La confrontació pot ser gran, però si tens la capacitat de recaptar els imposts i t’afermes com a govern legítim et pots endeutar amb qui faci falta. Crec que no hi ha precedents d’independències que es vagin preparant en la situació de dependència. —He llegit que tot era tan dur quan éreu a Economia que es feia difícil de recordar cap bon moment. —N’hi va haver. En la resistència a les polítiques que anaven fent als governs centrals vam tenir moltes petites victòries. Si vols, pírriques, però moltes, encara que sempre acabàvem anant cap avall. —Què hi vàreu aprendre, a la Generalitat, tots aquells anys? —Al principi hi va haver coses que em van impactar. Dels alts càrrecs socialistes amb qui vaig fer el traspàs, recordo que alguns em van dir que a la Generalitat et tornes independentista, especialment a la conselleria d’Economia. Una altra cosa que em va impressionar, aquesta ha estat al llarg dels anys, és que mai no es va escapar cap dada confidencial, del Departament d’Economia. És impressionant veure l’alt nivell de deontologia i lleialtat interna del personal del Departament. Entremig he après moltes altres coses. Una de les més essencials és que l’administració de la Generalitat és valuosa i professional i que té la capacitat d’entomar els cops i tirar endavant. La Generalitat de Catalunya és un bé a preservar. Déu n’hi do, l’estructura d’estat que hi ha dins. Perdre-la seria un pas enrere molt gran. Hem fet molts passos enrere en aquesta decisió, i el més greu és el 155, però la capacitat que tenen partits catalans de governar és un tresor molt gran que no s’ha de perdre. Actualment, hi ha molts perills que això es pugui perdre. ‘La Generalitat de Catalunya és un bé a preservar. Déu n’hi do l’estructura d’estat que hi ha dins.’ —Podeu ser més concret? —Doncs si es fan eleccions, en una convocatòria precipitada, i surt un govern a la barcelonina et pots trobar en una situació que no hi hagi ni Junts per Catalunya ni ERC al govern. Segurament hi hauria passos enrere. Dependria, és clar, de com es comportessin els comuns i els socialistes. Però quines ganes de provar-ho! —Anant a l’economia global, hi pot haver recessió a curt termini? —Fa un any pensàvem que la recessió era imminent i el 2019, a escala europea, fins ara ha anat millor que no pensava tothom. Però la guerra comercial de Trump empitjora les expectatives a escala mundial, molt especialment a Europa que té economies molt potents que exporten molt a la Xina i als Estats Units. Això ho tenim molt malament, els vents bufen cap al desig de batalla comercial, i això vol dir empobriment. Si això va per aquí, no arribaríem a una recessió, sinó a una depressió. Esperem que no passi. —Depenem de Trump? —Sí, la situació depèn molt del Trump. La por que tenim tots és que en Trump es pensa que guanyarà. I la cosa pitjor és que pensa que guanyarà ni que hagi de suportar pèrdues. Això espanta. Dit això, nosaltres som en una situació millor que abans, i no m’atreveixo a dir millor que mai perquè els sous són més baixos i això és un drama gravíssim. Anem creant un model productiu que fa permanents uns sous més baixos que abans. Això ho hem de corregir. Mirant al futur, és l’element de la nostra organització social més dolent. Les pensions s’arreglen si els sous són més alts. —D’aquí estant, s’hi pot fer res? —No. La política laboral forma part de les competències exclusives que té l’estat. L’article 149 de la constitució, que fixa les competències exclusives de l’estat, és bo de mirar-se’l perquè ens recorda quines són les competències exclusives de l’estat i allò que un estat independent desitjaria tenir. ‘El drama més gran que tenim és la gran quantitat de contractes escombraries que hi ha. Espanya hi excel·leix.’ —S’hi pot fer res, per a millorar aquesta situació? —No perquè, com comentava abans, la regulació laboral, que és on rau el problema, és competència exclusiva de l’estat. A Europa el model d’aquí és una excepció, perquè a la majoria de països hi ha solucions que fan que l’atur sigui més baix i la remuneració, més alta. El drama més gran que tenim és la gran quantitat de contractes escombraries que hi ha. Espanya hi excel·leix. Vénen empreses aquí perquè poden contractar gent en més males condicions que als seus països. Això ens posa al tercer món, ens exclou del món on el treball forma part de la riquesa del país. S’han introduït diferents contractes escombraries per a resoldre emergències. El resultat de tot això és que el menú de contractes dolents és massa llaminer per als empresaris que volen contractar personal barat i a curt termini, però no és bo per a contractar personal ben preparat i a llarg termini. —He llegit que us preocupa el jovent que se n’ha d’anar fora? —Si exportéssim molt talent però n’entréssim moltíssim i el balanç fos favorable, voldria dir que el nostre talent aprofita oportunitats al món i que nosaltres ens hem convertit en un Londres, que se’n van molt a fora però n’entren molts de molt bons. I cadascú busca el seu millor camí a la vida. Però no és això, que ens passa. —Com veieu Eines de País? —Està molt bé, i tant. Com més autogovern tinguem de les nostres institucions és evident que és millor. Que l’espai que no ocupem amb criteris de país l’ocupen amb uns altres criteris, de manera que està molt bé. De la mateixa manera que penso que s’han d’aprofitar els escons al congrés, al senat i al Parlament Europeu per fer sentir la nostra veu. Començar per les nostres institucions són molt bones notícies, i esperem que es multipliquin.

Albert Carreras: ‘Malgrat l’esforç del govern espanyol per enfonsar l’economia, Catalunya ha tingut molta resiliència’

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha destacat la necessitat de sumar esforços amb les entitats empresarials per a tenir una presència més important a Brussel·les i reforçar la participació dels sectors productius en les decisions de la UE. El president ha intervingut en la signatura d’un conveni entre la Fundació Comunitat Valenciana – Regió Europea (FCVRE) i la Confederació Empresarial Valenciana (CEV). A parer seu, és transcendent per als sectors econòmics que la CEV tingui presència a Brussel·les perquè el protagonisme de les regions cada vegada serà més important en l’acció europea. En virtut de l’acord signat pel president amb el responsable de la CEV, Salvador Navarro, una persona contractada per la CEV serà a l’oficina de la FCVRE a Brussel·les, amb l’objectiu de potenciar la participació dels sectors productius del País Valencià en les polítiques de la Unió Europea. El responsable de l’executiu ha manifestat que és fonamental que el País Valencià tingui un ancoratge més sòlid en la presa de decisions europees perquè una gran part de les que es prenen a Brussel·les ens afecten directament, tant en la vida quotidiana com en l’activitat empresarial.

Puig pacta amb els empresaris per reforçar la presència a Brussel·les

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha demanat de comparèixer demà al ple del parlament arran dels últims esdeveniments polítics. L’hora de la compareixença la decidirà la mesa, convocada a les 9.30. Torra ha d’encarar també una sessió de control per part dels grups de l’oposició. Aquesta compareixença té a veure amb els darrers esdeveniments polítics. Divendres, a l’acte de protesta als Lledoners, Torra va afirmar que l’independentisme no donaria suport al pressupost del govern espanyol i que el PSOE era còmplice de la repressió. Aquell mateix dia s’havien fet públiques les peticions de pena pel judici de l’1-O, tant de l’advocacia de l’estat espanyol com de la fiscalia general de l’estat i de Vox.

Torra demana de comparèixer al parlament

«Caminem i callem. Ens portem vint-i-tres anys. El número vint-i-tres no es pot dividir. El vint-i-tres només és divisible per ell mateix. I per u. Hi ha una solitud així entre nosaltres. No és possible fraccionar-la. Cal traginar-la sencera. Portem el dinar. Caminem per un munt de terra. Nosaltres l’anomenem muntoi. El muntoi d’Ogmand. Hi passem quan anem a buscar llenya al bosc. A voltes, fem marrada pel pla de Szomoga per poder caminar pel camí de Kaboló. Perquè no és tan fangós. Nosaltres en diem aiguallós.» Aquest és l’inici del fragment que us oferim de ‘Els desposseits’, una novel·la de l’hongarès Szilàrd Borbély (1964-2014), publicada a Periscopi. Aquest autor es va morir l’any passat amb cinquanta anys, quan acabava de guanyar el premi Mézsöly Miklós-díjat per aquesta novel·la, que fou la primera i l’última. Imre Kertész va anomenar-lo llavors, ‘la gran promesa truncada de les lletres hongareses’. El llibre, traduït de l’hongarès per Jordi Giné de Lasa i Imola Nikolett Szabó i amb un pròleg de l’escriptor Jordi Nopca, arribarà demà a les llibreries. La sinopsi de l’obra ja atrapa: «Als afores d’un poble fronterer d’Hongria un nen d’onze anys tremola de fred. I de gana. La seva família està estigmatitzada i marginada per culpa d’un passat del qual no es pot parlar. Ell s’evadeix de l’ambient opressiu que l’envolta gràcies al seu interès pels nombres primers. La mirada transparent de l’infant reconstrueix la història d’aquesta família i la de l’Hongria de mitjan segle xx, sacsejada pels traumes de la Segona Guerra Mundial, la fam, les col·lectivitzacions de terres i el retorn dels supervivents dels gulags.» I continua: «Narrada amb cruesa, la novel·la ens confronta amb el patiment dels que viuen exclosos de la societat, atrapats en una situació desesperada. Els desposseïts són aquells que no tenen res, a qui se’ls nega fins i tot la dignitat.» Preguntat a l’editor, Aniol Rafel, sobre la novel·la, destaca: ‘La narració, amb una cruesa que sovint deixa sense veu, però també d’una bellesa fora del comú, ens permet llegir per primera vegada en català l’obra d’un dels autors hongaresos més importants de les últimes dècades, els textos del qual reflexionen sobre la solitud, la pèrdua, el trauma i la memòria dels pobles.» Szilàrd Borbély va ser poeta, professor universitari, traductor i narrador. La seva obra va rebre nombrosos reconeixements. És l’autor de ’Halotti pompa’ (‘Pompes fúnebres’, del 2004), un dels llibres centreeuropeus més reconeguts del últims vint-i-cinc anys.

Avançament editorial: ‘Els desposseïts’

El Defensor del Poble Europeu ha respost una queixa del professor universitari Miquel Strubell i ha destapat així la deixadesa del govern espanyol sobre el català. A la queixa inicial, Strubell es referia a un acord del 2006, en què el Defensor del Poble i el representant permanent del govern espanyol havien acordat de crear formularis de queixa en català, basc i gallec. La resposta del cap de comunicació del Defensor del Poble és clara: el govern espanyol va assumir-ne la responsabilitat però des de llavors no ha fet cap gestió. ‘Estem en contacte regular amb les autoritats espanyoles per saber les actualitzacions que fan sobre la qüestió, però no hem estat informats encara si aquestes pàgines han estat creades’, diu textualment la carta de resposta. Aquestes pàgines en català haurien de servir per a explicar com cal presentar una queixa al Defensor del Poble, com també incloure un formulari de reclamació traduït. Llavors, aquesta pàgina s’enllaçaria a la web de l’organisme. Tanmateix, deu anys més tard, aquest acord no s’ha complert. Llegiu la carta completa que ha adreçat el cap de comunicació del Defensor del Poble a Miquel Strubell: «Benvolgut Sr. Strubell, Sóc responsable de comunicació del Defensor del Poble i t’escric en anglès perquè no parlo ni espanyol ni català. Si vol una traducció d’aquest correu electrònic en català, si us plau, faci-m’ho saber. Responc el seu missatge del 8 de juliol, en què es referia a l’acord del 2006 entre l’ex-Defensor del Poble Europeu, P. Nikiforos Diamanduros, i la Representació Permanent del govern espanyol, que permetia als ciutadans de posar-se en contacte amb el Defensor del Poble Europeu en qualsevol dels idiomes cooficials a l’estat espanyol (català/valencià, gallec i basc). El govern espanyol va assumir la responsabilitat de crear pàgines especials en les llengües cooficials que expliquen com cal presentar una queixa al Defensor del Poble i el formulari de reclamació traduït. La idea és que puguem enllaçar a aquestes pàgines des de la nostra web. Estem en contacte regular amb les autoritats espanyoles per saber les actualitzacions que fan sobre aquesta qüestió, però no hem estat informats encara si aquestes pàgines han estat creades. Un cop creades establirem, per descomptat, un enllaç a la nostra pàgina web. L’informarem tan aviat com en rebem més notícies. En realitat, regularment rebem sol·licituds d’informació o queixes en català. Això no implica cap dificultat, perquè regions importants com la de Catalunya presten els serveis de traducció necessaris. Això funciona molt bé, és per això que no vam veure cap necessitat addicional d’actuar. No obstant això, discutiré més a fons els punts que ha destacat amb els membres del meu equip.»

El Defensor del Poble Europeu denuncia que Espanya incompleix les obligacions sobre el català

El Tribunal de Magistrats de Westminster ha fixat el febrer de 2020 el començament de l’audiència per extradir als Estats Units el fundador del portal Wikileaks, Julian Assange, segons ha fet saber la cort avui, en un comunicat recollit pels mitjans britànics. El govern nord-americà ha acusat Assange de conspirar amb l’antiga analista d’Intel·ligència militar Chelsea Manning per filtrar material classificat l’any 2010. El fundador de Wikileaks continua a la presó de Belmarsh, a Londres, després que fos detingut per la policia a l’ambaixada de l’Equador l’11 d’abril, en la qual s’havia refugiat durant set anys per evitar el seu arrest. Assange va ser condemnat a cinquanta setmanes de presó el passat primer de maig després de ser declarat culpable d’infringir les condicions de la seva llibertat sota fiança en relació amb una sol·licitud d’extradició prèvia de Suècia, que el buscava perquè respongués per unes acusacions de violació i agressió sexual.

L’audiència per extradir Julian Assange als EUA començarà el febrer del 2020

El secretari general d’Unides Podem, Pablo Iglesias, ha assegurat que acceptaria ara entrar en un govern de coalició amb el PSOE si al projecte s’inclouen ‘polítiques actives d’ocupació’, tal com van proposar els socialistes al juliol. Ara, però, cal recordar que el PSOE es nega a formar un govern de coalició. En declaracions a la SER aquest dijous al migdia, Iglesias ha urgit Pedro Sánchez a negociar per evitar la repetició electoral. També ha explicat que el president espanyol en funcions només li havia trucat aquest estiu per felicitar-lo pel naixement de la seva filla. Iglesias va enviar-li un document de 120 pàgines amb diverses propostes, que el PSOE encara no ha respost.

Iglesias acceptaria ara d’entrar en un govern de coalició si s’hi inclouen ‘polítiques actives’ com proposava el PSOE al juliol

L’assemblea de la comunitat educativa Assemblea Groga es manifesta en defensa de l’educació pública i democràtica, per exigir una inversió educativa del 6% del PIB, com marca la llei d’Educació, i contra l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola. ‘En el pressupost d’enguany es dedica al Departament d’Ensenyament un 2,14 % del PIB, gairebé un terç del que marca la llei’, ha explicat el portaveu de l’USTEC, Ramon Font, a VilaWeb. Font denuncia que la manca d’inversió provoca que la comunitat educativa arribi on voldria ser: ‘Atendre amb ràtios més baixes i que l’educació pogués ser gratuïta de veritat.’ Els diners públics per a l'escola pública. Exigim el 6%. pic.twitter.com/utdGll5KPr — USTEC-STEs (IAC) (@USTECSTEs) December 17, 2017 Adoctrinament són els bancs a l’ensenyament! #17DEducatiu pic.twitter.com/GyXGRHebV8 — Assemblea Groga (@assembleagroga) 17 de desembre de 2017 Segons el manifest difós per l’assemblea al seu web, la comunitat educativa considera ‘urgent’ obrir d’una vegada el debat sobre la inconveniència de la doble xarxa, ‘el principal factor que causa la segregació escolar’ a Catalunya. Segons la seva opinió, cal un pacte nacional contra la segregació escolar que bandegi progressivament la doble xarxa del sistema educatiu, sense que s’hagi d’apuntalar amb diners públics l’ensenyament privat-concertat. Així mateix, la manifestació ha de vetllar per ‘recuperar la democràcia en els centres’ demanant la retirada del Decret de direcció i de plantilles, desobeint la LOMQE i obrint un autèntic debat educatiu. Sobre l’aplicació del 155, ha assegurat que aquest pot suposar que les competències en educació passin a ser controlades directament per l’estat; així mateix, el manifest lamenta acusacions com la del ministre d’Educació espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, en afirmar que ‘els docents adoctrinen i manipulen la història a les seves classes’. Per l’assemblea, aquestes acusacions atempten greument contra la dignitat professional i personal de tot el professorat: ‘Caldrà donar una resposta massiva i democràtica a un estat que criminalitza i difama a tots aquells que lluiten dia a dia per aconseguir una escola lliure’.

La comunitat educativa es manifesta contra el 155 i per l’educació pública

El parlament ha aprovat d’instar al govern a incorporar una conselleria de feminismes i LGTBI per a garantir que totes les polítiques públiques incloguin el principi d’equitat de gènere. Segons el text aprovat, la conselleria hauria de garantir que hi hagi els recursos econòmics i humans especialitzats suficients per implementar una política pública igualitària entre homes i dones. Aquest punt ha estat aprovat per 14 vots a favor (Catalunya en Comú-Podem, CUP, Elisenda Alamany i dos diputats d’ERC) i l’abstenció de la resta de grups parlamentaris. La cambra també ha aprovat de donar suport a la vaga feminista amb el suport de tots els grups parlamentaris excepte el PP, que s’hi ha abstingut. En el marc d’una moció presentada per Catalunya en Comú-Podem, la cambra catalana reconeix el lideratge del moviment feminista i manifesta la necessitat d’impulsar mesures urgents per una igualtat ‘real i efectiva’. Així mateix, el parlament ha manifestat el seu rebuig a iniciatives com les de l’autobús d”HazteOír‘ perquè pretenen ‘menystenir les violències masclistes’ i constitueixen un ‘endarreriment en lluita pels drets de les dones’. En aquest punt, el PP també s’hi ha abstingut. En el marc de la mateixa moció, el parlament també ha instat per unanimitat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals a ‘no contractar persones o a rescindir el contracte d’aquelles que difonen un discurs de l’odi, especialment contra les dines i el col·lectiu LGTBI’. En l’àmbit fiscal, la cambra catalana ha instat l’executiu català a aplicar a les famílies monoparentals les mateixes condicions en la deducció de l’IRPF en la quota per lloguer de l’habitatge habitual que tenen ara les famílies nombroses. Cinquanta-nou diputades al parlament, el 43,7% dels escons El parlament té actualment cinquanta-nou diputades, un nombre que representa el 43,7% dels escons. Es tracta del nombre més alt de dones parlamentàries de la història de la cambra catalana. En la primera legislatura només hi havia 7 dones del total de 135 diputats, és a dir, el 5,2%. I en les darreres legislatures aquest número ha anat augmentant progressivament. A la mesa del parlament —formada per 7 membres— només hi ha una dona, Adriana Delgado, que n’ocupa la secretaria quarta.

El parlament demana al govern una conselleria de feminismes i LGTBI

El govern català, l’espanyol, l’Ajuntament de Barcelona i el port de Barcelona enllesteixen els preparatius perquè les seixanta persones que viatgen a bord de l’Open Arms tinguin una arribada tan plàcida com sigui possible. Un dels qui participen activament en aquest dispositiu és Oriol Amorós, secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania de la Generalitat. Diu que el conseller Chaki El Homrani li ha demanat que cap dels passatgers –rescatats al mig de la mar Mediterrània– no acabi en un CIE. De moment els immigrants, entre els quals tres menors no acompanyats, tenen quaranta-cinc dies de permís. I després què passarà? Què pot fer la Generalitat? En què falla Europa? Mirem de resoldre aquestes qüestions amb Oriol Amorós. —Com us heu coordinat amb els altres actors: Ajuntament de Barcelona, delegació del govern espanyol i Port de Barcelona? —La col·laboració ha estat molt correcta. Cadascú ha ocupat el seu àmbit competencial i ha col·laborat tant com ha estat possible. El criteri que hem rebut del conseller El Homrani és molt clar: tots els equipaments d’acolliment que oferim a aquestes persones han de respondre a les seves necessitats. I que cap no acabi en un CIE, ens ha dit. —Què passarà quan arribin? —Hi ha una primera actuació, que és la que es fa en el moment del desembarcament, i que correspon a la sanitat exterior. Després ha d’haver-hi una revisió sanitària i després és la policia els diu si volen demanar asil. En aquest punt, encara que no som competents, hem demanat de ser-hi presents i que hi hagi advocats de diverses ONG perquè els assessorin. També hi haurà traductors perquè en tot moment sàpiguen on són, què els expliquen, quin és el marc jurídic vigent i puguin prendre les seves decisions. —Això en el moment de l’arribada. I després? —Ràpidament han d’anar a centres i és aquí, en l’àmbit de l’acolliment, en què la Generalitat de Catalunya és l’administració competent. Hemn mirat els dispositius que són possibles i els hem posat a treballar. El criteri únic en l’àmbit de l’acolliment ha estat la millor solució per a les persones: analitzar bé quina intervenció social necessiten. En una primera anàlisi, hem vist que cal separar els homes que viatgen sols per un costat, les dones que viatgen soles per un altre, les dones amb criatures per un altre i els menors no acompanyats –en aquest cas ja és una obligació legal– es posaran de seguida a disposició de la Direcció General d’Atenció a la Infància. —Quants són? —Tres. També hi ha dos menors que viatgen amb la seva mare i tres dones que viatgen soles. Aquestes dones, les allotjarem en allotjaments molt discrets que no explicarem quins són. Alguns a Barcelona, alguns a fora. I els homes que viatgen sols els allotjarem a la residència d’esportistes Blume. Hem de tenir en compte que l’arribada d’aquest vaixell, lògicament, desperta molta atenció, i està bé, però són persones com qualsevol immigrant que arriba a casa nostra. Tenim una triple crisi migratòria. Per una banda, la dels que arriben per la frontera sud, que ara mateix deuen vorejar les 20.000. En tot l’any passat van arribar 28.000 persones per la frontera sud; per tant, a aquest ritme tancarem l’any doblant aquesta xifra. Després tenim la crisi migratòria de joves i adolescents que viatgen sense familiars. L’any passat en van venir 800 i enguany segurament superarem els 3.000. I després tenim la situació de refugi. L’any passat hi va haver 3.900 sol·licitants d’asil i enguany arribarem a 6.000. Per tant, en aquests tres tipus d’immigracions tenint augments, fins a doblar les xifres. —Déu n’hi do. —Però que quedi clar que aquest flux no és un impacte important en la societat, quantitativament. Qualitativament, sí, perquè requereixen una atenció i són vulnerables, però quantitativament no. Que en les últimes setmanes hagin arribat sis-centes persones de la frontera sud, doncs ostres, fa impacte, però sis-centes persones en un país de set milions i mig d’habitants no és res. Ho dic perquè ningú no parli d’allau ni res per l’estil. —Sabeu d’on vénen? —Sí, provenen de tretze nacionalitats diferents: de Bangladeix, de Costa d’Ivori, d’Etiòpia, de Burkina Faso, d’Egipte, de Guinea Conakri, del Camerun, d’Eritrea, de Líbia –que és una novetat–, de Mali, de la República Centreafricana, del Sudan i de Síria. —Per què Líbia és una novetat? —Perquè no és habitual que hi hagi ciutadans libis en aquesta situació. Ens diuen que hi ha persones del vaixell que han estat objecte d’empresonaments, tortures i més vexacions i vulneracions de drets humans. —Sabeu exactament què han patit, totes aquestes persones? —Hem de preveure que serà molt greu, però no puc dir més del que he dit. És clar, la gent que ve de Líbia porta moltes càrregues, i molt dures. Aleshores, és de preveure que la situació d’aquestes persones sigui complicada. D’una altra banda, és molt probable que hi hagi moltes demandes de protecció internacional, és a dir, sol·licituds d’asil. —Pot ser que part dels que arribaran no es vulguin quedar. —No ho sabem. Sí que és segur que la seva previsió no era quedar-se a Catalunya. I és probable que abans de pujar a l’Open Arms hi hagués molta gent que no sabés que existia Catalunya. Són gent que tenia la previsió d’anar a Itàlia. Què voldran fer quan siguin aquí? Tenen un permís de quaranta-cinc dies, els atendran molt bé, els assessoraran molt bé, naturalment tindran assistència sanitària com té tothom al nostre país, tindran assistència en salut mental com té tothom, tindran sostre, llit, assessorament jurídic i, els qui es vulguin quedar, intentarem que obtinguin el dret d’asil. —Moltes ONG assenyalen que el permís de quaranta-cinc dies no aporta res, que solament ajorna el problema. —Lamentablement la gent que ens arriba del sud, com arriba? Doncs a tot estirar fa setanta-dues hores que són en territori espanyol i vénen aquí amb ordres d’expulsió. Quines possibilitats d’intervenció social tenim, amb aquestes persones? Molt poques. Podem assistir-los sanitàriament, podem assistir-los perquè mengin i es refacin, però els podem donar una solució a llarg termini? No. La llei d’estrangeria ens ho impedeix. En canvi, als qui tenen aquest permís, durant quaranta-cinc dies almenys, podrem estudiar-ne molt bé els casos, veure les possibilitats tenen d’acollir-se a la protecció internacional… Ja ens agradaria poder tenir aquest tracte amb tots. —Però aquells que demanin protecció internacional, podem veure com d’ací a un temps els la tomben i acaben entrant en un CIE. A l’estat espanyol es refusen un 60% de les demandes d’asil. —Bé, però la gent que tenia sol·licitud d’asil i els ha estat denegada, no crec que passin en massa als CIE. De fet, ja hem fet veure al govern espanyol que és un contrasentit que l’estat trigui dos anys a respondre les peticions d’asil i que després d’haver fet una feina d’inserció laboral amb una persona que ja té autonomia personal, de cop i volta es quedi sense papers. I sense papers vol dir que se n’han d’anar. També és veritat que amb l’administració anterior del govern espanyol vàrem parlar de mirar cas per cas i explorar totes les possibilitats que dóna el reglament de la llei d’estrangeria. A la disposició addicional primera punt quart s’estableix un possible permís humanitari. Per tant, jo crec que a curt termini ningú no anirà al CIE. Mirarem que tothom estigui en la protecció internacional. I en el cas que els l’acabin denegant, hi trobarem solucions. Però, és clar, no tot és a les nostres mans, és a les mans de l’estat espanyol. —De què serveix que Barcelona aculli aquest vaixell? —Jo crec que hi ha una primera qüestió, i és que és una obligació moral. Ni m’ho pregunto, de què serveix. Hi ha una cosa que és el dret marítim i el sentit humanitari mínim, que diu que si una persona es troba a la deriva i en situació de naufragi, s’ha de rescatar. I punt. No hi ha discussió. No hauria de ser objecte de discussió. És increïble que hi hagi ports que ho deneguin. La UE i totes les institucions europees neixen amb la carta de drets humans, que han de ser la nostra raó de ser. Per una altra banda, és un missatge important a les institucions europees, que ara mateix tenen aquest debat. Els diem que no és veritat que tots els governs europeus tenen la mateixa direcció. Catalunya diu que té una proposta totalment diferent. Catalunya és un país que ha tingut més immigració que ningú entre l’any 2000 i 2010. Evidentment que tenim problemes socials i que va créixer d’un 20% la població solament en deu anys, però el nivell de convivència és bo. I ara parlem de xifres molt petites. Importants per la vulnerabilitat, d’acord, però molt petites. En un any normal, a Catalunya entren entre 70.000 i 140.000 persones. I entre 80.000 i 100.000 se’n van. Per tant, parlem d’un flux migratori irrellevant en el marc dels fluxos migratoris que ja hi ha normalment. Que Europa tingui tants inconvenient per a acollir tan poques persones és per a fer-s’ho mirar. —Parleu d’interpel·lar Europa, però ja s’ha vist que no funciona. Itàlia i Malta continuaran tancant les portes. —Evidentment que els actors europeus no reaccionen. No és una crisi d’immigració, sinó que hi ha una crisi europea. Hi ha una part important d’Europa que vol deixar de ser Europa. Europa era el referent mundial de drets humans, de benestar, de polítiques per la igualtat i voldríem que ho continués essent. No voldríem que Europa deixés de ser Europa. I encara més. Quan un país renuncia a aspectes tan fonamentals com la defensa al dret de la vida, es fa un mal enorme a si mateix. La crisi de referència de valors que es produeixi en la societat, a mitjà i llarg termini, serà molt perjudicial. Amb quina moralitat els governants podran demanar compromisos als ciutadans quan es té tan poca autoritat moral? —Us sembla contradictori que Sánchez accepti aquests vaixells donant suport com dóna a Europa en la creació de centres tancats d’immigrants? O no s’hi pot fer més? —Em sembla molt contradictori, certament. I sí, sempre es pot fer més. Vull recordar que l’any 2005 es va afrontar una situació de crisi amb el Senegal i Espanya, aleshores, va estar sola perquè la UE no la va ajudar. I Espanya unilateralment va aplicar solucions, algunes de les quals van ser bones i algunes no. Però algunes van donar resultat. Això és així. Però no pot ser que Europa no s’impliqui en l’estabilització de Líbia i que pretengui que s’aturi el flux migratori. No té solta. Nosaltres hem de col·laborar i contribuir a l’estabilització dels països més propers i al seu desenvolupament econòmic. Aquesta és la veritable solució. No pot ser que Europa sigui líder en la venda d’armes i després ens queixem perquè hi ha persones que fugen de països en conflicte. —És un contrasentit. —Jo ja sóc conscient que resoldre les desigualtats del món d’Europa estant no és possible, però deixar la venda d’armes en països en conflicte i a països que vulneren els drets humans i que ho diuen les lleis europees i espanyoles, això és molt senzill. S’ha de treballar en la prevenció. I això vol dir deixar de col·laborar en els conflictes armats, afavorir el desenvolupament. I un altre element: no hauria de ser impossible de migrar legalment des de l’Àfrica a Europa. S’hauria d’obrir una porta. Si es vol petitona, però una mica perquè això seria un enorme desincentiu a les màfies. Hem de pensar que hi ha gent que fa recorreguts des de tres mesos fins a cinc anys per arribar aquí. —Però en el cas concret de Pedro Sánchez, algunes veus assenyalen que l’Aquarius i l’Open Arms podrien ser dues operacions de màrqueting, tot i que per una altra banda dóna suport als centres tancats d’immigrants. —És evident que les dues operacions dels vaixells, que són positives i indiquen un bon gest, hi ha el risc que serveixin comunicativament per a tapar unes altres coses. Com una posició de construir grans CIE on es privi de llibertat la gent per una falta administrativa, cosa que em sembla inacceptable. És clar que hi és, aquest risc. I la seva política d’immigració encara no sabem quina és. No hem vist cap criteri, únicament la posició a la cimera europea. Nosaltres diem que, és clar, un flux migratori s’ha de gestionar en totes les fases, en origen, en trànsit i en destinació, però millorant els drets humans en origen, en trànsit i en destinació. Perquè la gent fuig de la manca de drets humans. Establint equipaments que vulnerin drets humans en trànsit o en destinació, com havien proposat des d’Europa, no millorarem res. —Puigdemont i Colau van acordar de tancar el CIE. És realista pensar que es pugui tancar? —Amb la legislació actual no es pot tancar el CIE. És de l’estat. Nosaltres podem posar dificultats administratives des del punt de vista de les llicències d’activitat, però lamentablement no tenim l’efectivitat jurídica que hauríem desitjat. —Aquestes traves no n’han impedit el funcionament. —Jo us puc dir que quan el CIE va estar tancat no va passar res. No el vàrem trobar a faltar. I els jutges van determinar mesures alternatives i van funcionar. Durant els mesos que va estar tancat, el nombre de trasllats al CIE de València o de Madrid van ser mínims. Per tant, tanta falta no devia fer. Per una altra banda, la taxa d’èxit –allò que s’entén per èxit del CIE, que és aconseguir l’expulsió– doncs és molt baixa.

Oriol Amorós: ‘Hi ha el risc que les operacions de l’Aquarius i l’Open Arms serveixin per a tapar unes altres coses’

Entrevista amb el dirigent camperol congolès, Víctor Nzuzi, que parla de la guerra al Congo i dels interessos de l’estat espanyol en el conflicte.

Víctor Nzuzi: ‘La guerra al Congo és una guerra de multinacionals’

Barcelona en Comú renunciarà a un regidor en totes les votacions del ple de l’Ajuntament de Barcelona on no pugui participar el regidor de Junts per Catalunya Joaquim Forn. ‘En cap cas s’aprofitarà l’absència de Forn per guanyar cap votació’, han confirmat fonts del consistori a VilaWeb. Avui, el Tribunal Suprem ha refusat el permís perquè Forn sortís de la presó per assistir al ple de demà. El partit de la batllessa Ada Colau ha pres la decisió de no alterar les majories amb aquest gest. La renúncia de BComú tindrà un valor especial demà, quan el ple voti l’aprovació del cartipàs. Els nou regidors del comuns –a les eleccions en van aconseguir deu– i els vuit del seu soci de govern, el PSC, sumen disset, però la majoria de la votació se situarà en vint. D’aquesta manera, el govern necessitarà l’abstenció o el vot favorable d’altres formacions per arribar a acords. Aquesta tarda, els grups s’han reunit per negociar, però no han arribat a cap consens. En l’aprovació del cartipàs no se sotmet a vot l’organització del govern, que Barcelona en Comú i el PSC ja van presentar la setmana passada. Com a qüestions més importants, es decidirà quantes comissions es constitueixen i qui les presideix, les retribucions dels càrrecs electes i la composició dels consells d’administració de les empreses municipals. Si no hi ha acord, tot continuarà com fins ara. Un dels elements que va adquirint importància en les negociacions, tot i no formar part del cartipàs, és el repartiment dels 124 càrrecs eventuals. Les bases validen l’acord de govern Barcelona en Comú ha explicat en un comunicat que les bases havien ratificat l’acord de govern municipal amb els socialistes. En total, 1.389 persones han votat a favor de l’acord (80%), 287 han votat en contra (16,54%) i 59 han votat en blanc (3,4%).

BComú renunciarà a un regidor en totes les votacions per compensar l’absència de Forn

L’advocat Andreu Van den Eynde, que exerceix la defensa del vice-president Oriol Junqueras, ha assegurat que tornaran a demanar comparèixer davant del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena ‘quan convingui’ sobre la causa que té oberta el republicà i la resta del govern. ‘Com qualsevol investigat, som amos del moment en què volem declarar’, ha plantejat Van den Eynde aquest dilluns en una entrevista de TV3, en què ha confirmat que Junqueras assumirà la seva credencial de diputat al parlament. Ha explicat que no parla amb el vice-president de qüestions polítiques i que desconeix si s’ha comunicat amb el candidat de JuntsxCat, Carles Puigdemont, però que si Junqueras fos el presidenciable seva petició de llibertat ‘jurídicament tindria més força’. Van den Eynde ha criticat que en la resolució de divendres passat ‘s’entra molt en el fons, s’explica què són els presos polítics i què no, i de quina manera es pot defensar la independència’ de Catalunya, però no es discuteix si Junqueras hauria d’estar en llibertat. ‘El fet determinant no és el que digui, sinó que el determinant per a ells és que Oriol Junqueras opti a responsabilitats de decisió’, ha lamentat.

Junqueras demanarà de tornar a declarar ‘quan convingui’, segons el seu advocat

Almenys nou persones han mort i 64 més han resultat ferides per l’explosió d’un cotxe bomba al costat d’una caserna policíaca a Cirze, en el sud-est de Turquia, segons fonts hospitalàries. La cadena de televisió NTV ha mostrat una gran columna de fum al lloc de l’explosió. Fins al lloc dels fets han arribat ja nombroses ambulàncies. Cizre està situada a Sirnak, una província fronterera amb Síria i Irac, poblada majoritàriament per kurds. L’agència estatal Anatòlia ha responsabilitzat de l’atac al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que ha portat a terme atacs gairebé diàriament a la regió. El PKK és considerat una organització terrorista per Turquia, els Estats Units i la Unió Europea. Des que va prendre les armes per a la creació d’un estat kurd en el sud-est del país el 1984 més de 40.000 persones han mort.

Almenys nou morts en un atemptat amb cotxe bomba contra una caserana policíaca a Cizre

Els negociadors de la Unió Europea i el Regne Unit han obert una fase de ‘negociacions intensives’ per mirar d’aconseguir un acord que eviti un Brexit caòtic el 31 d’octubre. N’ha informat la Comissió Europea en un comunicat, en què s’aclareix que el bloc no havia canviat de posició i que encara veia necessari que l’alternativa a la salvaguarda irlandesa sigui creïble i operativa. És un nou esforç que posa les converses en una última fase anomenada ‘túnel’, que implica que les parts es concentren, sense filtracions ni consultes externes, en la tasca de detallar els termes d’un acord. En una reunió informativa amb els ambaixadors dels Vint-i-set, el negociador en cap europeu, Michel Barnier, els ha demanat suport per a fer aquest pas i, segons que han indicat a Europa Press fonts europees, l’ha rebut. L’oficina de Boris Johnson ha celebrat aquest avenç. Barnier ha reiterat la determinació del bloc per a solucionar-ho a temps i ha advertit que durant els darrers contactes havia vist un ‘interès genuí’ del govern de Johnson per a salvar els últims esculls. El suport dels estats membres a Barnier arribava hores després de la reunió del negociador europeu amb el ministre britànic pel Brexit, Steve Barclay. Una trobada que totes dues parts han descrit com a ‘constructiva’. També ha estat determinant la reunió que van mantenir dijous passat Johnson i el primer ministre irlandès, Leo Varadkar, després de la qual el mateix president del Consell europeu va dir que veia ‘indicis prometedors.’ Dilluns, Barnier informarà el Parlament Europeu i els estats membre del transcurs de les negociacions, i dimarts, els ministres europeus podran examinar en una reunió d’Afers Generals a Luxemburg si hi ha elements per a tancar un acord o no. El Consell Europeu, data límit La setmana passada, Londres va traslladar als negociadors europeus un text legal amb una alternativa a la salvaguarda irlandesa que preveu l’acord de retirada, i que té el rebuig frontal dels britànics. Però la UE va descartar la proposta perquè considerava que no oferia les garanties necessàries per a evitar el retorn a una frontera dura al nord d’Irlanda, ni per protegir-ne la integritat del mercat únic. A més, va censurar Johnson per recórrer a un ‘joc estúpid’ d’encreuament de responsabilitats. Els caps d’estat i de govern de la Unió Europea es veuran els dies 17 i 18 d’octubre en una cimera a la capital europea i, tot i que els vint-i-set no han assenyalat en públic una data per al punt de no retorn, a Brussel·les es dóna per fet que si no hi ha una proposta creïble i legalment operativa abans d’aquesta cita, no hi haurà marge per a evitar el fracàs de les negociacions. Per això serà determinant si, durant el cap de setmana, els negociadors que entrin al ‘túnel’ aconsegueixen de superar els ‘punts problemàtics’ que la Unió Europea va identificar en la proposta britànica. Després del rebuig inicial dels vint-i-set, el Regne Unit ha mostrat ‘disposició per explorar solucions’, d’acord amb les fonts consultades. Johnson no aclareix els dubtes Johnson ha refusat avui d’aclarir si preveia que el nord d’Irlanda pogués quedar-se a la unió duanera després de la sortida del Regne Unit del bloc comunitari. ‘Crec que m’equivocaria si comentés les negociacions’, ha al·legat davant els mitjans, en una crida per ‘deixar treballar els negociadors.’ ‘Puc garantir que sota cap circumstància hi haurà res que perjudiqui la capacitat de tot el Regne Unit per a treure partit del Brexit. Crec que és el que la gent espera i és el que obtindrem’, ha al·legat el premier britànic, que ha reiterat les bones sensacions de la reunió que van tenir ahir amb l’homòleg irlandès.

Brussel·les i Londres entren en fase de ‘negociació intensiva’ per a evitar un Brexit sense acord

VALÈNCIA, 5 (EUROPA PRESS) La portaveu adjunta del grup Podem en les Corts Valencianes, Fabiola Meco, ha subratllat este dimarts que la seua formació política està ara mateix treballant sobre l’Acord del Botànic i no en si va a entrar o no a l’executiu valencià. “Nosaltres ara mateix estem treballant i debatent sobre l’Acord del Botànic i no en si anem o no a entrar en el govern”, ha recalcat. Així ho ha indicat Meco als mitjans de comunicació, després de la Junta de Síndics després de ser preguntada per la possibilitat que la seua formació política decidisca formar part del Consell, format per PSPV i Compromís amb el suport de Podem. Sobre esta qüestió, ha incidit que Podem ha manifestat diverses vegades la seua voluntat de mantenir una reunió amb PSPV i Compromís, que encara no té data concreta, però per a fixar una ampliació en alguns punts de l’Acord del Botànic en qüestions que considera “fonamentals”. “Això és el que nosaltres estem fent i les reunions que es mantinguin seran a efectes d’ampliar punts. No hi ha res més que això”, ha recalcat. En este sentit, ha remarcat que Podem veu necessari un aprofundiment de l’acord perquè, tot i que ha admès que “s’han fet coses” en compliment del pacte, creu que hi ha certs aspectes que “no estan del tot complits i aterrats”. “Això és el que ens sembla fonamental”, ha reiterat. A més, ha puntualitzat que en el cas de decidir entrar al Consell, la decisió es prendrà a l’Assemblea Ciutadana en un debat “obert amb la ciutadania”.

Podem assegura que està treballant sobre l’Acord del Botànic i no en si entra al Consell

La vice-presidència i conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives ha llançat la campanya ‘Vull ser com’, amb motiu del Dia Internacional de la Dona que se celebra el 8 de març, amb l’objectiu de crear referents femenins socials i visualitzar dones referents en diferents camps i de diferents edats per a demostrar que elles poden arribar on vulguin i es proposin. Així ho ha explicat en la roda de premsa de presentació d’aquesta campanya la vice-presidenta i consellera d’aquest departament, Mónica Oltra, qui ha incidit en ‘la visió plural que el feminisme vol aportar en el món, també a l’èxit i el lideratge’ perquè, segons ha defès, ‘hi ha moltes formes de fer i de ser importants’. Així, ha detallat que la iniciativa busca crear referents femenins socials per a les joves de totes les edats perquè la societat necessita ‘referents dones per a generar imaginaris entre els més petits, perquè coneguin dones que han obert camins i que les persones poden ser el que vulguin al marge del seu gènere’. En la campanya d’enguany, que és una continuació de la de l’any passat però amb nous referents, es pretén mostrar ‘les diferents maneres de triomfar des d’una mirada feminista’, però sobretot, transmetre que les dones ‘podem arribar on ens proposem i preferim que la societat no ens ho posi més difícil’, ha explicat. Així, la campanya d’enguany compta amb cinc noves ambaixadores i cares visibles: Alba Reche, Patricia Campos, Concha García, María Blasco i Carolina Ferre. Dones que, segons ha destacat la vicepresidenta del Consell, en el seu àmbit són ‘referents femenins i feministes’. Així, ha destacat que aquestes cinc dones ‘representen molt bé l’heterogeneïtat’ i abasten un ampli espectre d’edat perquè ‘mai és ràpid ni tard per a fer realitat una idea, una passió o un somni’. A més, ha valorat que es tracta de dones valencianes de diverses zones del territori com Elx, Onda, Cocentaina, València i Alacant. ‘Amb la campanya el que volem destacar són les diferents maneres de triomfar des d’una mirada feminista i que tenen un element comú i és que cadascuna d’elles està ajudant a transformar el món per a fer-ho millor’, ha assenyalat per a subratllar que, així mateix, es pretén transmetre el missatge que ‘les dones podem arribar on es proposen’. Les cinc cares visibles En concret, la vice-presidenta ha destacat d’Alba Reche la seva joventut i ha indicat que, el seu èxit com a cantant en un programa de televisió, fa ‘molt més visible el seu talent, a més, és una activista feminista i arriba a una part de la ciutadania amb la qual ella connecta’. Per la seva banda, Patricia Campos és la primera dona de l’estat espanyol amb les titulacions de pilot d’helicòpter i de reactor i també ha sigut la primera entrenadora europea d’un equip professional americà i forma part dels projectes ‘Futbol sense fronteres’ i ‘Supera-T‘, amb el qual pretén contribuir a l’eliminació de les discriminacions per raó de sexe i o gènere. Concha García Zaera, alumna de la Universitat Popular de València, ‘representa perfectament que l’edat no és excusa’ perquè ha indicat que, encara que va nàixer en els anys 30, ‘és una artista reconeguda fins al punt que Disney ha volgut comptar amb ella’. A més té un perfil artístic poc convencional, dibuixa en Paint i el seu treball té molts seguidors a la plataforma Instagram. D’altra banda, María Blasco ha treballat durant vint anys en la investigació sobre la importància dels telòmers i de la telomerasa en el càncer, així com en els mals relacionats amb l’envelliment, i des de fa 8 anys és la directora del Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO). Carolina Ferre, ha assenyalat, és una periodista que ha desenvolupat la seva carrera professional fonamentalment en la televisió, actualment en À Punt, on ‘segueix somrient, aprenent i lluitant a través del seu treball i les seves idees, per a defensar un món més agradable, més simpàtic, més empàtic, més just, més femení, més igual’, ha indicat. Oltra les ha qualificat de ‘persones excepcionals’ que, més enllà del seu gènere, tenen un element en comú i és que cadascuna d’elles ‘sent que està ajudant a transformar el món, per a fer-ho un poc millor i que cadascuna d’aquestes dones, pel fet de ser-ho han hagut de lluitar més que un home per a fer allò que volien’.

‘Vull ser com’, una campanya per a crear referents femenins i demostrar que les dones poden arribar on vulguin

L’escàndol i la crisi de credibilitat de la cúpula judicial espanyola té uns quants noms propis, com ara Manuel Marchena, Luis María Díez-Picazo, i per extensió tot el Tribunal Suprem. Arriba fins a Pablo Llarena, amb les seves interlocutòries polítiques per a justificar l’empresonament preventiu en la causa contra l’1-O. Però hi ha més noms, de segona línia, que han tingut un paper determinant en tot un seguit d’escàndols que han acabat d’embrutar la justícia espanyola. Un d’aquests noms és el de Gema Espinosa Conde, muller de Pablo Llarena i fins fa poc directora de l’Escola Judicial. És la magistrada que fins ara tenia més números per a esdevenir vocal del Consell General del Poder Judicial; fins que va esclatar l’escàndol dels WhatsApp de Cosidó i va deixar congelat el procés de renovació de la cúpula judicial. La gestió d’Espinosa és sota sospita. Aquest estiu passat va transcendir una maniobra molt sospitosa que la implicava a ella, amb la creació d’una plaça de fiscal feta a mida per a Sofía Marchena, la filla del president de la sala segona del Tribunal Suprem, Manuel Marchena. L’Associació Atenes de Juristes pels Drets Civils s’hi va querellar per aquest motiu. La denunciaven per prevaricació. Aquest col·lectiu de juristes encapçalat per l’ex-magistrat Elpidio José Silva va denunciar que el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) havia creat, el desembre de l’any passat, aquesta plaça per a la filla del magistrat que presidirà el judici a l’1-O; que ho havia fet d’una manera irregular i a instància de Gema Espinosa. Espinosa era aleshores directora de l’Escola Judicial, un càrrec que ha mantingut fins aquesta tardor, quan l’ha deixat per a poder ser vocal del CGPJ. La denúncia de tracte de favor El cas és que Sofía Marchena va aprovar el 2016 l’oposició comú que es fa a la carrera judicial i a la carrera de fiscal, amb una nota de 68,2. I va decidir que volia ser jutgessa, per la qual cosa va ingressar a l’Escola Judicial que dirigia Espinosa, amb seu a Barcelona. En aquell moment, la filla de Marchena hauria pogut escollir o bé la carrera de jutgessa o la de fiscal, i va triar la primera. Això és important perquè un cop elegit un itinerari no es pot fer marxa enrere i començar l’altre. Però poc després d’haver començat, una malaltia va forçar Sofia Machena a deixar els estudis. I, un cop recuperada, en comptes de reprendre els estudis per a jutgessa amb la següent promoció, tal com preveu la llei, el CGPJ va permetre-li de tornar a triar i d’optar a ser fiscal conservant la nota que tenia, el 68,20. Però aquesta situació no tenia precedents, i el CGPJ la va fer possible modificant la convocatòria inicial de 35 fiscals, ampliant-la a 36. I rebaixant la nota de Marchena fins a 52,31, amb l’argument de ‘no perjudica ningú’, però que li permetia entrar a l’últim lloc, el 36. I per què tot aquest tracte excepcional? Per què el CGPJ va prendre aquestes decisions. Perquè, segons revelava ElDiario.es, així ho va demanar la directora de l’Escola Judicial, Gema Espinosa. I per això la querella del Col·lectiu Atenes. La querella ni tan sols fou admesa a tràmit, però l’impacte mediàtic alimentava el descrèdit de la cúpula judicial. Molts mitjans de comunicació ho han anomenat Marchenagate, i Espinosa hi ha tingut un paper destacat. Marchena, Llarena, Espinosa… Aquest cas va ajudar a generar suspicàcies sobre els possibles tractes de favor entre personatges que ocupen llocs de gran responsabilitat en la cúpula judicial: el president de la totpoderosa sala segona (la penal) del Tribunal Suprem, Manuel Marchena; el jutge instructor de la causa més important d’aquesta sala, Pablo Llarena, i la fins aleshores directora de l’escola de jutges i fiscals, Gema Espinosa. Hi va haver un altre fet que va alimentar aquestes sospites. Fou arran de la demanda d’una associació d’advocats ultraconservadors de Madrid anomenats Movimiento 24DOS contra Puigdemont, els consellers exiliats i Gonzalo Boye per la querella que van presentar tots ells contra Pablo Llarena a Bèlgica. La querella abastava fins i tot la jutgessa de Brussel·les que la va admetre. El president de l’associació que va presentar la querella (que no ha estat encara admesa a tràmit) és el catedràtic Nicolás González-Cuéllar, l’editor dels llibres que publica el jutge Manuel Marchena. I en alguns d’aquests llibres fins i tot hi ha un pròleg de Rafael Catalá, l’ex-ministre de Justícia de Mariano Rajoy que era capaç d’anticipar les decisions de Llarena sobre la instrucció de la causa contra els dirigents independentistes. És a dir, gent de l’entorn més pròxim de Manuel Marchena sortint a defensar Pablo Llarena. De fet, hi ha qui diu que tota la fase d’instrucció l’ha dirigida des de l’ombra Manuel Marchena, i que Pablo Llarena ha anat prenent les decisions tenint en compte els fils que movia el president de la sala segona del Suprem. També es van prendre decisions controvertides des del govern espanyol de Pedro Sánchez per a defensar Llarena, com el pagament de mig milió d’euros per a contractar el bufet d’advocats belga que li havia de portar la defensa. És una qüestió d’estat, deia Sánchez. I el jutge fins i tot es presentava en alguna de les seves interlocutòries i en la sala de vistes com una víctima del procés independentista. Això no es considerava pas raó suficient per a apartar-lo de la causa, ans al contrari. I sortia també la seva muller, Gema Espinosa, des de la posició de directora de l’Escola Judicial, a reblar-ho, en unes declaracions a Onda Cero d’aquest estiu passat, amb el rerefons de les pintades contra Llarena aparegudes prop de la seva casa de la Cerdanya. ‘Ara tenim escorta i protecció’, deia Espinosa. ‘Però des del meu punt de vista crec que durarà molt poc. Crec en el seny català, en el sentit comú. Les aigües tornaran al seu curs. N’estic segura. És cert que hem rebut amenaces, però són casos aïllats. També he rebut l’escalf i el suport de moltíssima gent. De tots dos posicionaments ideològics. La ciutadania és prudent i sap que una cosa és la qüestió política i una altra, la feina que fa en Pablo.’ I mentre Pablo Llarena enllestia la instrucció, Espinosa anava preparant-se per a fer el salt a la cúpula judicial, com a vocal del Consell General del Poder Judicial. Per això va deixar la direcció de l’Escola Judicial. Una gran aspiració que havia de culminar a final d’enguany, que s’havia anat preparant de feia mesos, utilitzant el tancament de files en la cúpula judicial controlada per Carlos Lesmes en favor de la instrucció política de Pablo Llarena com a trampolí. I d’aquí en va treure el màxim nombre d’avals entre els candidats a vocals del CGPJ que negociaven PP i PSOE. Fins que va esclatar l’escàndol dels whatsapps d’Ignacio Cosidó, Marchena va plegar abans que el nomenessin successor de Lesmes i les cartes es van estripar. Ara per ara la renovació del CGPJ ha quedat aturada, amb el trencament de l’acord entre PP i PSOE. I Espinosa haurà d’esperar. Del Marchenagate als whatsapps de Cosidó, les relacions de poder entre els Marchena, Llarena i Carlos Lesmes han compromès la credibilitat de tota la cúpula judicial. Amb Espinosa en una segona fila, esperant a passar a la primera. Uns escàndols i unes maniobres que contradiuen això que ella mateixa deia que havia de ser la bona praxi dels jutges. Unes paraules de fa poc més d’un any: ‘El jutge ha d’assumir la seva funció de garant dels drets dels ciutadans, drets que entren en conflicte amb uns altres comportaments, de vegades prohibits, però en algunes altres ocasions també legítims i protegibles. I ha de donar una resposta als ciutadans des de la imparcialitat i la independència. Això permetrà de fomentar la confiança dels ciutadans en la justícia, cosa que alhora augmentarà la seguretat jurídica i el benestar de la societat.’

Gema Espinosa, poder a l’ombra en l’època de desprestigi de Llarena i Marchena

Grans concentracions arreu del país per a refusar les detencions d’independentistes per part de la Guàrdia Civil, que aquest matí ha començat una operació ordenada per l’Audiència espanyola. Hi ha hagut nou detinguts, entre els quals tres membres dels Nou dels Lledoners: quatre de Sabadell, un de Mollet, un de Cerdanyola, un de Santa Perpètua, un de Sant Pere de Torelló i un de Sant Fost de Campsentelles. Dues de les persones detingudes han estat posades en llibertat aquestes darreres hores. Indignació al carrer per la ràtzia de la Guàrdia Civil contra l’independentisme Aquest vespre s’han fet concentracions arreu del país. També una davant la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia de Barcelona. A Reus s’han tallat les vies del tren. Podeu veure’n les millors imatges ací: Sabadell Barcelona Reus Vies tallades a #Reus Llibertat deringudes! pic.twitter.com/gvgUgyjQOz — Casal Despertaferro! (@CasalDPF) September 23, 2019 Cerdanyola Ara mateix a Cerdanyola.Contra un poble unit i sense por, no tenen cap poder. ✊#LlibertatEncausades #CDRenXarxa pic.twitter.com/kFi3CHKkFK — CDR Ripollet (@CDRRipollet) September 23, 2019 La Seu d’Urgell Lleida #Lleida exigeix la llibertat immediata de totes les detingudes en aquest muntatge policial. 👉🏼 És terrorisme d’Estat.#LlibertatDetingudes #NoTenimPor23S pic.twitter.com/xggZjrpDy6 — CDRs de Lleida (@CDRsLleida) September 23, 2019 FORA LES FORCES D’OCUPACIÓ!#llibertatdetinguts#NoTenimPor23S pic.twitter.com/rmTJ4IehPJ — CDRs de Lleida (@CDRsLleida) September 23, 2019 Mollet A #mollet amb el @CDR_Mollet denunciant la injustícia espanyola.#notenimpor23s pic.twitter.com/Y0zTlDKjpg — CDRLesFranqueses (@CDRFranqueses) September 23, 2019 Badalona #NiUnPasEnrere #DemàPotsSerTú#Detencions23S #Badalona pic.twitter.com/auZsk2ZAlH — David Guerrero 🎗 (@davidGferriz) September 23, 2019 La Selva del Camp Concentració de suport a #LaSelvadelCamp. Nosaltres no tenim por! ✊ Aquests dies, màxim suport i màxima mobilització 🚨 Omplirem carrers i ho omplirem places. Aquesta tardor, més que mai, #NoTenimPor23S#Detencions23S #LlibertatDetingudes #CDRenXarxa #TotsSomCDR pic.twitter.com/wIQALLrcSg — CDR La Selva del Camp (@CDRselvadelcamp) September 23, 2019 Olot 🔴 Concentració a #Olot#Detencions23S #NoTenimPor23S pic.twitter.com/HA7ZBa1NAa — SEPC (@SEPC_nacional) September 23, 2019 Manresa #Manresa contra les detencions, contra la repressió. Ara a Sant Domènec #HoTornaremAFer #Detencions23S pic.twitter.com/l6unLqwMgL — Joan Piqué Serra 🎗 (@joanpique1) September 23, 2019 Dispositiu improvitzat de Policia Local i Mossos davant la caserna de la GC a Manresa. #Detencions23S pic.twitter.com/riLOP4x5NE — Ignasi Torra (@ignasi_torra) September 23, 2019 Vic La plaça de #Vic plena torna a ser un clam de suport a les detingudes i de denúncia contra la repressió espanyola! #XeviNoEstàsSol#NoTenimPor#CDRenXarxa#LaRepressióNoEnsAtura pic.twitter.com/dV8G8w5g2O — CDR Vic (@CDRepublicaVic) September 23, 2019 Mataró Mica en mica es va omplint la plaça de l’ajuntament de #mataro #Detencions23S #ApunyalantLaDemocracia pic.twitter.com/EtExRyy4NA — Pep Ros (@peprm) September 23, 2019 Igualada: Concentració a Igualada en suport a les persones avui detingudes: pic.twitter.com/ehCo5r41YK — Joan Mangues (@jmangues) September 23, 2019

Grans concentracions de rebuig a les detencions arreu del país

La vice-presidenta en funcions i portaveu de Compromís, Mónica Oltra, considera que ‘no és el moment’ de pronunciar-se públicament sobre qui ocuparà la presidència de la Generalitat, atès que les negociacions no estan en aquesta fase i, a més, ‘depèn de tot el que es faci abans’. ‘Aquí no hi ha xecs en blanc, i menys abans de saber què es farà. Que no es crega ningú que donarem xecs en blanc’, ha subratllat. En una entrevista concedida a l’agència Europa Press després de l’arrencada de la X Legislatura en Les Corts Valencianes, Oltra ha afirmat que serà ‘molt diversa i plural’ i espera que hi hagi almenys ‘un clima de cortesia i d’educació’ malgrat les ‘discrepàncies polítiques’. Sobre l’arribada de Vox al parlament valencià, ha celebrat que els valencians els hagin deixat en l’oposició malgrat les seves expectatives, al mateix temps que ha lamentat que ‘un partit d’extrema dreta, enemics de la democràcia, aprofiten un sistema de llibertats i democràcia per a accedir a les institucions’. Davant la pregunta de qui veu com a líder de l’oposició, si a Isabel Bonig (PP) o a Toni Cantó (Cs), ha assenyalat que tots dos ‘estan barallant-se per veure qui és el més ric del cementiri’ però ‘en principi és la persona que té més escons de l’oposició’ encara que ‘aquell que amb més habilitat planteja les seves idees i propostes pot convertir-se en un líder mediàtic per sobre del líder numèric’. Tres setmanes després del 28-A, la líder de Compromís extreu dues conclusions: la gent ‘vol seguir amb un govern botànic i vol més equilibris’. En aquest moment qualsevol pacte que s’hagi de fer a Les Corts ha de ser a tres com a mínim’. Al seu judici, el fet que el Botànic tingui ara menys escons en conjunt no és reseñable i ironitza: ‘En tot cas afectarà les retencions urinàries a l’hora de votar’. Per a Oltra, Compromís ha aconseguit ‘consolidar’ una ‘base sòlida’ de votants, després d’un creixement ‘molt gran, gairebé antinatural’ el 2015.

Oltra, sobre la reedició del Botànic: ‘Que ningú no es pense que donarem xecs en blanc’

La Crida Nacional per la República arrenca motors per convertir-se en un moviment polític transversal amb l’objectiu d’implementar la República. La voluntat és esdevenir un moviment unitari que hi participin persones de diverses tendències ideològiques i per facilitar-ho permetran la doble militància amb partits polítics o entitats sobiranistes. Un dels seus impulsors, el diputat Toni Morral, ha explicat que l’objectiu és ‘superar la partitocràcia que dificulta la unitat’. De moment però, només el PDECat veu amb bons ulls la iniciativa mentre que les direccions d’ERC i de la CUP en recelen, tot i que asseguren que entre els 50.000 adherits hi ha persones d’aquestes formacions i una majoria que no ha militat mai en un partit, segons ha explicat la diputada Gemma Geis. El calendari de constitució com a moviment polític té dues dates clau. La primera serà una convenció fundacional el 27 d’octubre a Manresa, on es presentaran les dues ponències del Congrés constituent , que es farà el 6 de desembre. La convenció de Manresa està oberta a tothom que hi vulgui participar i està previst que intervinguin els presidents Carles Puigdemont i Quim Torra, a més de Jordi Sànchez, que serà l’encarregat de redactar la ponència política. La voluntat de la Crida és esdevenir un moviment polític que acabi presentant-se a les eleccions, però avui els seus promotors no han concretat en quines. Ferran Mascarell, un altre dels impulsors, ha admès que ja ha fet contactes ‘en l’àmbit personal’ per promoure una llista unitària a l’alcaldia de Barcelona, però ha evitat confirmar si serà candidat. Però sí que ha advertit que ‘les primàries necessiten un consens que ara com ara no existeix’, en una crítica a la iniciativa que promou Jordi Graupera. Vegeu ací el vídeo promocional que han presentat:

La Crida afirma que neix per superar la ‘partitocràcia’ i promoure la unitat independentista

‘D’aquesta carretera fins al Bangladeix és tot territori sota control meu, en sóc el rei.’ Ho va dir amb orgull però sense mirar-me als ulls, com si li fes vergonya de veure la meva reacció. Assegut al seient del costat, el seu guardaespatlles va acostar-se les mans fins al cap per imitar la forma d’una corona. Després va obrir una ampolla de cervesa i me la va allargar. Així començava una d’aquelles imprevisibles històries que tant nodreixen els viatges. Vaig conèixer Daman Lakashiang de la manera més estranya i tenebrosa possible. Era un dia gris i humit a l’estat de Meghalaya, a l’Índia. Caminava per unes praderes verdes provant de trobar un conegut salt d’aigua, quan de sobte vaig sentir un clàxon. Entre la boira hi havia un cotxe amagat darrere un edifici abandonat. Una mà sortia per la finestra del copilot. Qui fos el qui era a dins volia parlar amb mi. Un dia emboirat a l’estat de Meghalaya, a l’Índia. M’hi vaig acostar. Hi havia dos homes asseguts amb un posat seriós. La situació era força llòbrega, però així i tot vaig seure al darrere quan em van convidar a entrar. En aquestes situacions tendeixo a guiar-me pels instints, i aquí em deien que no m’havia de preocupar. Però què hi feia un suposat rei bevent cervesa d’amagatotis enmig d’enlloc? ‘Estic content del meu càrrec, però hi ha certes coses que no em puc permetre’, va començar a explicar el jove de trenta anys. ‘La gent d’ací em respecta massa, no em poden beure bevent cervesa perquè es considera irresponsable.’ Lakashiang va anar filant la seva història, i una cosa que en un principi semblava un conte inventat pel bromista del poble, de mica en mica es va anar transformant en un relat més que creïble. Un cotxe aparcat darrere un edifici abandonat. No obstant això, la seva condició no em va despertar més reverència que la de qualsevol altra persona, sinó més aviat una gran curiositat i, fins i tot, un cert punt de compassió. Lakashiang no bevia cervesa perquè fos alcohòlic o perquè gaudís especialment del sabor. De fet, era una cosa que feia molt de tant en tant. Era la seva manera de penjar simbòlicament la inexistent corona durant uns quants minuts i sentir un tast de la vida que tothom té (per aquí tots els homes beuen alcohol diàriament) i que ell ja no tindrà mai. I no precisament en canvi d’una existència plena de luxes i privilegis, com sí que veiem en algunes altres parts del món. Segurament és per aquest mateix motiu que, quan es va topar amb un dels pocs estrangers que visiten aquesta remota part de l’Índia, no va voler deixar passar l’oportunitat d’estar-hi. Era una ocasió perfecta per a relacionar-se amb algú que no analitzaria els seus moviments amb lupa. ‘T’agradaria de venir a dormir a casa meva?’, em va dir. I bé, si un rei indi et convida al seu palau… s’hi ha d’anar. Lakashiang va ser elegit ‘doloi’ quan només tenia 27 anys. Un món de ‘dolois’ ‘Doloi! Doloi!’ Per on passava el seu cotxe se sentia aquesta paraula. Els més grans la deien amb alegria, els joves la cridaven, i els qui eren en un cotxe feien sonar la botzina. La regió dels Turons de Jaintia Occidental ha funcionat, de fa segles, amb un sistema quasi feudal, tot i que amb una pinzellada de democràcia. El territori és repartit en ‘elakas’, una mena de províncies que engloben un conjunt de pobles que es reconeixen d’una mateixa entitat política. Cada ‘elaka’ és capitanejada per un ‘doloi’, triat per sufragi universal. Això sí, només els membres de determinats clans o famílies són elegibles. És un càrrec vitalici que només es pot revocar si el poble considera que el seu dirigent no es comporta com li toca. Les cistelles que els veïns de Satpator utilitzen per guardar-hi peixos o vegetals. A les províncies veïnes dels Turons de Jaintia Occidental també tenien un sistema similar. Allà, els caps rebien el nom de ‘raja’, que literalment vol dir rei. Per això molts encara els anomenen d’aquesta manera, si bé l’estatus no es pot ni començar a comparar amb el de monarques com la reina Elisabet II, el ‘novell’ rei Rama X o el rei Felip VI. De tota manera, el seu poder sobrepassa el de qualsevol polític triat democràticament. Absolutament tot passa pel ‘doloi’. ‘Si hi ha cap problema, els veïns em truquen abans a mi que a la policia’, comenta Lakashiang. Fins i tot té potestat per a arrestar qui cregui oportú en determinades situacions. Amb aquest sistema polític d’extrema proximitat, els habitants asseguren que viuen en harmonia. Els cossos de seguretat tenen poc a fer en un món de ‘dolois’. Aquests dos nois consumeixen nou d’areca tot i ser molt joves. Lakashiang va ser elegit fa tres anys per governar Satpator. En aquesta ‘elaka’ hi ha un total de cinc clans o famílies que poden ser elegits per governar. És una de les regions on n’hi ha més. Tot i això, aquesta vegada va ser l’únic candidat. Tres homes miren un salt d’aigua d’un pont estant. El palau La carretera va perforar la jungla fent serpentines muntanya amunt. El ‘doloi’ conduïa el cotxe vermell amb habilitat un revolt rere un altre. Es notava que jugava a casa. Al seu costat, l’Army mirava la foscor i escopia per la finestra. Era al guardaespatlles de Lakashiang de feia un quant temps. El nom l’havia heretat després del pas per l’exèrcit. Vestia una samarreta d’imperi trencada i mastegava el vici (mortal) preferit dels autòctons: la nou d’areca. Lakashiang visita la jungla de Satpator. Quan vam arribar, ens hi esperava tota una comitiva. Família i veïns s’havien acostat per rebre’ns fins a l’esplanada on Lakashiang aparca un dels pocs cotxes que hi ha en tot el poble. Els homes em van acompanyar fins al riu perquè em pogués banyar després d’un dia d’excursions ben dur. No va ser fins l’endemà que vaig poder contemplar la casa on vivia el ‘doloi’. Si m’haguessin fet endevinar quina era d’entre totes les del poble, probablement no l’hauria encertada. Era humil com qualsevol altre, sense cap luxe ni excentricitat. Una casa del poblet on viu la família de Lakashiang. Era ubicada en una de les quaranta viles que formen part del ‘elaka’ de Satpator, el domini de Lakashiang. La gent és hospitalària i curiosa. Quan fa sol, les cases es vesteixen amb els colors de la bugada estesa. Els nens juguen amb unes primes canyes de bambú que fan servir per a disparar paper moll, però també ajuden a les feines de casa, com ara netejar els plats, cuidar dels animals o, fins i tot, construir noves habitacions o edificis. El regne Satpator és una àrea muntanyosa força aïllada de la resta del districte. La majoria de les carreteres no apareixen als mapes i són fetes amb roques que en dificulten molt l’accés. Tot i això, no deixa ningú indiferent. És terra de cascades. El turisme encara no hi ha arribat, però Satpator té molt potencial. Hi ha coves d’estalactites, antics temples devorats per la vegetació, estàtues amagades a la jungla i un important llegat històric. Una pedra amb un gravat hindú a la jungla. Entre tots els atractius turístics, n’hi ha dos que es poden visitar conjuntament i que destaquen per damunt de la resta. Es tracta de la piscina del rei i el pont reial. La primera és una construcció sencera feta d’una única pedra. Hi ha una piscina, però també el sistema per a renovar-ne l’aigua, un espai on canviar-se de roba i fins i tot una figura d’un elefant que ha perdut la trompa amb el pas del temps i la manca de protecció. Un jove salta des d’una cascada a Satpator. L’altra és una obra d’enginyeria encara més espectacular. El pont és construït amb unes roques gegants que, segons que diuen, hauria estat impossible aixecar-les amb la tecnologia de l’època o amb força bruta. Encara és més difícil d’explicar com van col·locar les pedres per formar els arcs del pont sense que s’ensorrés tot sencer. És un misteri semblant al que envolta el Stonehenge del Regne Unit. Malauradament, el districte va decidir de posar ciment entre les roques perquè s’hi pogués circular, una pobra decisió tenint present el valor històric que té. Segons els autòctons, l’antic rei de Jaintiapur venia de l’actual Bangladeix per aquest pont que havia manat de construir i després es banyava a la seva piscina. Alhora, aquest era el lloc per on, suposadament, arribaven refugiats del Paquistan Oriental durant la guerra d’alliberament de la nació, també amb bany de benvinguda inclòs. El pont reial, ara amb ciment. Quant als habitants de Satpator, dibuixen una barreja increïble de cultures. Majoritàriament hi ha gent d’ètnia pnar, war i bhoi, cadascuna amb les seves tradicions, llengües i trets físics característics. Pràcticament a cada poble es parla un dialecte diferent. Un home prepara arròs amb pollastre a la selva. L’agricultura i la ramaderia són les fonts d’ingressos principals de les famílies del ‘elaka’. Pertot hi ha palmeres de nous d’areca i els tancs d’aigua que fan servir per a conservar-les durant tot l’any. També hi ha força producció de jaques, la fruita tropical característica que es troba igualment per tot el sud-est asiàtic. Alguns homes també es dediquen a la pesca. Uns homes aprofiten el bon temps per anar a pescar. El rei ‘A nosaltres ens agrada de tenir “dolois”. Són persones que dediquen la vida sencera al poble’, comentava un jove noi de vint anys que ofereix visites guiades. La seva opinió no és excepcional. La reputació del sistema polític del districte dels Turons de Jaintia Occidental gaudeix de molt bona salut. D’entrada, aquesta regió rebia el nom de la Terra dels Dotze Caps Tribals (‘Ka Ri Khador Doloi’). Les noves necessitats territorials i d’identitat han elevat les ‘elakes’ a divuit. Una n’és la que ara governa Lakashiang. Un dels ponts de Satpator, sota un cel estrellat. A les eleccions per a ser ‘doloi’ de Satpator no es va presentar ningú de cap altre clan. Ningú no gosava assumir un compromís tan gran per la resta de la vida. ‘Tinc ganes de treballar pel meu poble i d’ajudar-lo’, afirma amb convicció el jove dirigent. Ho farà, diu, sense palau, ni tron, ni corona, però amb el suport dels veïns que el veuen, passi què passi, com a rei seu. Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’ —(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia —(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris —(3): Comprant cavalls a Mongòlia —(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia —(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades —(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia? —(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop —(8): La Xina de l‘alta tecnologia i el control extrem —(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos —(10): L’autèntica religió d’Hong Kong —(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong —(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong —(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia —(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge? —(15): Un Nadal a la Cotxinxina —(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam —(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament —(18): Emboscada entre cocoters —(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet —(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic —(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola —(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin —(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia? —(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco —(25): Viatjar només caminant és una bogeria —(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural —(27): ‘Worldschooling’: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals? —(28): Checkpoint 17 —(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà —(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563 —(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït —(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu —(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia? —(34): L’oasi urbà més important de l’Àsia, en perill —(35): El turisme de motxilla conquereix Pai —(36): El sopar il·legal i el tercer ull —(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia —(38): Naypyidaw, l’estrafolària capital fantasma creada del no-res

Quan un rei indi et convida al seu palau

Els grups de l’oposició han demanat aquest dimarts la dimissió del ministre d’Economia, Luis de Guindos, per la designació de l’exministre d’Indústria, José Manuel Soria, per ocupar un alt càrrec del Banc Mundial, malgrat que aquest havia hagut d’abandonar el càrrec per haver mentit respecte a la seva implicació en empreses que apareixien als Papers de Panamà. El portaveu del PSOE, Pedro Saura, que ha afirmat que les explicacions del ministre ‘no se sostenen’ i ha assegurat que el cas demostra que De Guindos ‘no és digne’ d’ocupar el càrrec de ministre d’Economia. Ha recordat que Soria va haver de renunciar per les seves ‘mentides’ i ha assegurat que ‘l’única explicació al nomenament’ és que es tractava ‘d’una recompensa al favor’ que Soria va fer al govern de Rajoy en retirar-se abans del període electoral. ‘Si Soria no era idoni per estar al govern, tampoc ho és per representar Espanya als organismes internacionals’, ha dit abans d’insistir que De Guindos ha de donar aquestes explicacions davant el ple.El líder de Podem, Pablo Iglesias, també ha criticat durament De Guindos i li ha demanat la renúncia. Iglesias ha preguntat al ministre si va mentir sobre el concurs que va nomenar Soria, i ha posat en dubte que el procés de designació fos transparent i marcat per criteris ‘tècnics’, sinó que —segons Iglesias— va ser una decisió per criteris polítics. ‘Si es demostra que en aquesta comissió vostè ha mentit ha de dimitir ipso facto’, ha conclòs. El portaveu de C’s a la Comissió, Toni Roldán, també ha demanat que ‘algú’ del govern espanyol assumeixi la ‘responsabilitat’ política per la designació de Soria. ‘No sé si ha de ser la vicepresidenta, vostè o el senyor Rajoy’, ha dit. Roldán també ha posat en dubte la naturalesa del concurs que va fer el Ministeri d’Economia per nomenar Soria i ha recordat que el govern espanyol ha posat en qüestió la imatge exterior de l’Estat amb la designació d’una persona que tenia empreses offshore a Panamà i que va mentir a l’opinió pública. La portaveu d’ERC a la Comissió d’Economia, Ester Capella, ha assegurat que la designació de Soria va estar envoltada d’un ‘cúmul de mentides’ per part del govern espanyol, començant per la naturalesa del concurs amb què va ser elegit. ‘El cas Soria és un exemple més de la mentida d’aquest govern’, ha conclòs. En aquest sentit ha acusat el PP de mantenir en marxa el ‘tren de la corrupció’ i ha demanat a De Guindos que en baixi ‘a temps’. El portaveu del PDC, Ferran Bel, ha recordat que Soria va plegar per haver mentit a l’opinió pública sobre la seva aparició als Papers de Panamà, fet que també l’invalidaria per representar l’Estat al Banc Mundial. ‘Han perdut tota la credibilitat’, ha sentenciat Bel, que ha preguntat a De Guindos si Rajoy tenia coneixement de la designació de Soria. ‘La paradoxa de la marca Rajoy és que a Espanya els presidents que posen les urnes els volen asseure a les banquetes dels acusats, i els exmembres de governs que posen societats a paradisos fiscals els volen asseure a les cadires del Banc Mundial’, ha conclòs Bel.

L’oposició demana la dimissió a De Guindos pel cas Soria

Sierra Leone, que representa la meitat dels casos del brot d’Ebola a l’Àfrica Occidental, ha estat declarada oficialment aquest dissabte per l’OMS lliure de la transmissió del virus. ‘Avui dia 7 de novembre de 2015, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha declarat la fi del brot d’Ebola a Sierra Leone’, ha dit Anders Nordstrom, funcionari de l’OMS per al país en una cerimònia a Freetown, entre els crits i aplaudiments de la multitud, en presència del president de Sierra Leone, Ernest Bai Koroma. Aquest brot, el pitjor des de la identificació del virus a l’Àfrica central el 1976, ha mort més de 11.300 persones – incloent prop de 4000 a Sierra Leone. Les víctimes es concentren al 99% en tres països veïns: Guinea, Sierra Leone i Libèria. Un país és declarat lliure de transmissió de Ebola quan passen dos períodes de 21 dies des del segon resultat negatiu en un pacient curat – el període màxim d’incubació del virus. Tot i això els experts assenyalen que el risc persisteix més enllà dels 42 dies, degut principalment a la subsistència del virus en certs fluids corporals, en particular el semen, on pot sobreviure a vegades fins a nou mesos.

L’OMS declara Sierra Leone ‘lliure d’Ebola’

Mavi Mestre ha guanyat la primera tanda de l’elecció al rectorat de la Universitat de València amb el 43,17% dels vots ponderats. Ha superat Vicent Martínez (36,75%) i Maria Antonia García (20,07%). Com que cap dels candidats no ha passat del 50% dels vots, es farà una segona tanda el 6 de març. El rector sortint, Esteban Morcillo, i el president de la junta electoral, Carlos Alfonso, han comparegut per a desgranar els resultats i la participació, que ha estat dispar. La participació més alta ha estat entre el col·lectiu de doctors amb vinculació permanent (83,48%). Dels no doctors o sense vinculació permanent han votat el 38,80%; del personal d’administració i serveis, el 66,93%; i dels investigadors en formació, un 42,11%. La xifra més baixa ha estat la dels estudiants: només un 8% han exercit el dret de vot. Els resultats s’han computat pel sistema de vot ponderat per sectors de la comunitat universitària de la manera següent: el dels doctors amb vinculació permanent tenen el valor d’un 51% del total de vots a candidatures vàlidament emesos per la comunitat universitària; el vot dels no doctors o sense vinculació permanent té el valor d’un 12,67%; el dels estudiants té el valor d’un 25%; el del personal d’administració i serveis té el valor d’un 10%, i el vot dels investigadors en formació, de l’1,33%. Més informació: Universitat de València: tres candidatures per a un sol rectorat

Mavi Mestre i Vicent Martínez es disputaran el rectorat de la Universitat de València a la segona tanda

La delegada del govern a Alemanya, Marie Kapretz, ha denunciat a la Fiscalia General Federal alemanya l’espionatge de què va ser víctina per part del ministeri d’Afers Estrangers espanyol. Kapretz ho ha anunciat mitjançant un missatge a Twitter, en què ha dit que considera que els seguiments de què va ser víctima poden constituir una infracció de l’article 99 del codi penal alemany, sobre les activitats d’espionatge en territori alemany, i contra les seves llibertats personals. Interposo una denúncia a la Fiscalia General Federal d'Alemanya pel seguiment que em va fer (i possiblement segueix fent) el Ministerio de Interiores. Hi veig una infracció contra el § 99 StGB i contra les meves llibertats personals. pic.twitter.com/rl6MyrxHv9 — Marie Kapretz (@marie_kapretz) July 31, 2019 La delegada a Alemanya, Marie Kapretz, ciutadana alemanya, va ser seguida en el seu país per les autoritats espanyoles, fins i tot quan no era delegada per l’aplicació del 155. Un informe de l’advocacia de l’estat aportat al TSJC en la causa del govern espanyol per a tancar les delegacions de Berlín, Londres i Ginebra, deia: ‘Les delegacions de la Generalitat a l’exterior han rebut instruccions d’Oriol Junqueras perquè realitzin contactes amb representants de les congregacions eclesiàstiques als seus països corresponents. La fi és obtenir el suport de l’Església per a millorar la situació dels polítics presos catalans. La delegada a Alemanya, Marie Kapretz, ha sol·licitat suport a Joan Capdevilla i a l’Abadia de Montserrat per a localitzar contactes eclesiàstics en aquest país’. Reunions, actes, converses i l’agenda dels delegats han estat objecte d’espionatge, tant de Kapretz com dels delegats a Ginebra i Londres, Manuel Manonelles i Sergi Marcén

La delegada del govern a Berlín denuncia l’espionatge de Borrell a la fiscalia alemanya

Pablo Iglesias ha anunciat que Units Podem votarà en segona ronda de votació al congrés al candidat del PSOE a presidir la cambra, Patxi López. Això, malgrat el fet d’haver presentat Xavier Domènech, d’En Comú Podem, com a candidat a president del congrés. Iglesias ha dit a Telecinco: ‘Ahir vam fer una oferta de reciprocitat al PSOE. I ens van dir que no donarien suport a Xavier Domènech. Però nosaltres no som així. I si passa Patxi López li donarem suport, perquè hi hagi un president progressista’. En primera votació no sortirà elegit cap dels candidats que es presenten a presidir el congrés, perquè ningú no tindrà majoria absoluta. En la segona ronda de votació, a la qual passen els dos que hagin obtingut més suport, n’hi ha prou amb una majoria simple. I qui la té garantida és la candidata del PP, l’encara ministra en funcions Ana Pastor, mercès al pacte assolit ahir amb Ciutadans. Perquè Patxi López sigui elegit necessitaria, a més dels vots dels diputats del PSOE i d’Units Podem, els d’ERC, el Partit Demòcrata Català (que en primera volta presenta Francesc Homs) dels altres partits. Sembla una opció del tot improbable. I els republicans ja han dit que votarien en blanc en primera votació, perquè ni Domènech ni López no tenen prou suport.

Iglesias anuncia el suport a Patxi López en segona votació, malgrat haver presentat Xavier Domènech

Més de dues-centes persones s’han concentrat a la Plaça Major de Vic com a mostra de suport al regidor de Capgirem Vic (CUP) Joan Coma, després que s’hagi fet públic que la Fiscalia ha demanat que se’l citi a declarar per un presumpte delicte de sedició. Coma ha dit que es referma en la ‘voluntat democràtica d’exercir l’autodeterminació’ i ha tornat a fer una crida a la desobediència: ‘caldrà desobeir i caldrà que estiguem tots junts per fer aquest pas’. Per la seva banda, el diputat Benet Salelles ha afirmat que la causa contra Joan Coma es produeix aquesta setmana no per causalitat, sinó perquè és la setmana que des de l’independentisme hem definit, concretat i avançat cap a la qüestió del full de ruta. Salelles també ha denunciat que la causa contra Coma va en contra de tot el país i els 256 ajuntaments catalans que s’han posicionat a favor de la resolució del 9-N. A la concentració hi ha participat altres regidors de l’Ajuntament de Vic, de la CUP, PDC, ERC i ICV, i també la diputada de Junts pel Sí, Marta Rovira.

Dues-centes persones es concentren a la plaça de Vic en suport al regidor investigat

Per què és important investigar des d’una perspectiva de gènere? Es podria dir que investigar des d’una perspectiva de gènere significa investigar d’una manera menys bòrnia. La investigació convencional, suposadament neutral, és una investigació mancada d’un ull, en el sentit que només es fixa en la meitat de la població, i a més incorre en un espècie de pecat de supèrbia en imaginar què allò que s’observa per a la població masculina serveix exactament igual per a la població femenina, tot i què no necessàriament és així. S’ha de tenir en compte que som poblacions diferents en molts sentits: per raons biològiques, per raons socials i per la combinació d’ambdues. Per tant, un mateix element pot generar impactes diferenciats per a cadascuna d’elles. Com a exemples se m’ocorre la investigació mèdica o farmacològica, l’organització del trànsit a les ciutats o el disseny dels habitatges. Quins problemes es troben per a investigar en aquesta línia? En sociologia, un problema important és la carència de mostres que diferencien entre dones i homes. Per exemple, al Centre d’Investigacions Sociològiques, que és un centre finançat públicament per a la investigació sociològica a Espanya, la majoria d’investigacions amb una antiguitat de vint anys no compten amb aquest tipus d’informació. Així, si volem fer un anàlisi històric, a partir d’un determinat moment no disposem de dades. A partir de la decisió del Consell de Ministres del 8 de març del 2005 i posteriors lleis orgàniques, s’estableix que totes les dades que s’extrauen amb finançament públic han d’estar desagregades per sexe. Així i tot, encara se segueixen finançant investigacions en què no es controla l’equilibri entre sexes a la mostra, ni la desagregació de dades per sexe. Vostè utilitza un concepte d’elaboració pròpia, el d’«histèresi social de gènere». Què significa? El concepte d’histèresi s’utilitza en física per a referir-se a materials que si són sotmesos a unes determinades condicions, generalment de pressió, pateixen una deformació i que, quan s’elimina aquesta pressió, actuen com si encara la suportaren, continuen deformats. El que jo plantege per a la dimensió social és que se sofreix una espècie d’histèresi social de gènere, en el sentit que durant segles la humanitat s’ha acostumat a veure que les dones únicament ocupaven espais a la vida privada i de poc nivell, amb escasses dones que destacaren en àmbits polítics o científics, més enllà d’algunes excepcions. Fins i tot s’ha arribat a pensar durant segles que les dones no servien per a desenvolupar determinades tasques. Però actualment trobem més dones que homes a les universitats, i amb un rendiment superior al dels homes. Podem trobar dones a tots els àmbits de la ciència, descendint a volcans, submergint-se als oceans, a l’Antàrtida, realitzant qualsevol tipus de professió amb un requeriment altíssim d’especialització, i no obstant això encara se segueix pensant que els homes són millors o més adequats per a certes qüestions al voltant del pensament i que gaudeixen d’una capacitat cognitiva més potent que les dones. Aquesta crec que és una espècie de deformació en la nostra manera de percebre el món que encara es manté avui, i es manté també en la ciència. Com afecta la desigualtat de gènere al món científic i acadèmic? Des de l’accés a la universitat ja tenim un cert sexisme en l’elecció de carreres. Més endavant, tot i que no és gaire perceptible, durant el procés que va fins al doctorat les dones obtenen millors resultats que els homes, i actualment, podem dir què el 50% de les lectures de tesis doctorals estan fetes per dones. Però a partir d’aquest punt comencen a perdre pes, i són expulsades progressivament del sistema acadèmic-científic. El percentatge de catedràtiques a Espanya no arriba al 20%. Al CSIC, les professores d’investigació arriben fins al 22%, uns nivells molts semblants als de les mitjanes europees. Per descomptat, la presència de dones als càrrecs de poder en les universitats és escassíssima. Avui en dia, només tenim una dona rectora, a la Universitat de Granada. És tan greu l’assumpte que el 20 de juny es presentarà a Brussel·les una associació de dones rectores europees, amb la intenció de donar visibilitat a aquesta escassa presència de les dones en els organismes que dirigeixen la docència universitària i la investigació. La situació és molt semblant als centres d’investigació, on menys d’un 15% són dirigits per dones. Pel què fa al món de l’empresa, a Espanya trobem un 33% dels càrrecs en I+D ocupats per dones, xifres superiors a la mitjana europea. No obstant això, trobem molt poques dones en la cúspide de les empreses de base científica i tecnològica i, a més, en aquestes empreses s’ha observat que l’escletxa salarial entre dones i homes és altíssima. Respecte a la relació entre gènere i promoció científico-acadèmica, trobem conceptes com el de «sostre de vidre» o «canonada foradada». A què fan referència? La metàfora de la canonada foradada s’utilitza per a referir-se al fet que, tot i que a la universitat s’accedeix de manera igualitària o fins i tot amb un nombre major de dones, a mesura que s’avança en la carrera universitària i professional la seua presència va minvant. Les dones van perdent-se, van caient pels forats a mesura que augmenta l’altura de la canonada. El concepte de sostre de vidre també fa referència a aquest fenomen. Les dones progressem a l’escola primària i secundària, accedim a les titulacions que desitgem i les superem més exitosament què els homes. Els premis nacionals final de carrera que destaquen les persones amb millors expedients s’han concedit sobretot a dones els darrers anys. Però a partir d’aquest moment, quan s’ha d’accedir a un organisme públic d’investigació o a la universitat, les dones comencen a desaparèixer, i a mesura que pugem escalafons es redueix dràsticament la seua presència. És a dir, trobem un sostre invisible, per això li anomenem «de vidre», que tot i ser invisible és molt dur, sembla un vidre blindat. En què consisteix l’anomenada «síndrome de la impostora o de l’impostor»? S’ha encunyat aquesta expressió per a designar una espècie de temor que aclapara algunes persones que arriben a una posició alta. Els fa sentir que tal vegada no haurien d’ocupar aquest lloc, que no tenen mèrits suficients per a estar allí. Arriben a témer que en qualsevol moment passe alguna cosa que pose en evidència que són de menor nivell del requerit. Aquesta síndrome la solen patir sobretot les dones, perquè a diferència dels homes des de menudes no han sigut educades per a pensar: «xiqueta, tu ho vals, tu pots aconseguir qualsevol meta». Ha hagut de vindre una marca de cosmètics per a que algú digués això de «Porque yo lo valgo». D’aquesta manera és molt complicat. Les dones treballen molt dur per a aconseguir els seus objectius, però no van rebent aplaudiments pel camí. Així, quan es troben en llocs elevats poden arribar a dubtar si realment ho valen, sobretot si tenim en compte que altres persones –generalment homes– que es creuen amb mèrits sobrats els disputen aquest lloc. Realment podem parlar de plena llibertat d’elecció d’itinerari formatiu? De quina manera condicionen les expectatives i estereotips de gènere aquesta elecció? Les persones estem molt condicionades per l’entorn on vivim, i les expectatives per a les xiquetes i els xiquets solen ser bastant diferents. Els models que veuen a casa a mesura que van creixent, les joguines diferenciades, la majoria de contes o els programes infantils de televisió són alguns dels factors que van indicant quin és el rol masculí i quin és el rol femení, i de quina manera professionalitzar-se. Aleshores, com en tantes altres coses, estem molt condicionats a l’hora d’escollir una professió. Actualment està realitzant investigacions sobre l’escletxa salarial. Es lliura d’aquest tipus de discriminació l’àmbit científic-acadèmic? En aquests moments, des del grup de ciència i gènere del departament de Sociologia estem realitzant una investigació sobre l’escletxa salarial a la Universitat de València, integrada en el segon pla d’igualtat de la nostra universitat. Encara no tenim dades suficients per a poder extraure conclusions al respecte. No obstant això, acabe de veure, en primícia, la investigació realitzada per unes col·legues de la Universitat del País Basc i la discriminació salarial entre dones i homes resulta molt visible, a tots els nivells acadèmics i fins i tot entre departaments. La investigació que fa un parell d’anys van realitzar les col·legues de la Universitat de Santiago de Compostel·la va donar resultats semblants, com també és el cas d’una investigació pionera en aquest camp a les universitats austríaques. Així que no, no ens lliurem. Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode. David González. Graduat en Sociologia i estudiant del Màster Universitari en Història de la Ciència i Comunicació Científica de la Universitat de València. Què és Mètode?

Capitolina Díaz: «En l’àmbit científic no ens lliurem de l’escletxa salarial»

La justícia espanyola va rebre ahir una nova estirada d’orelles d’Estrasburg, com ja va passar arran de les tortures als independentistes detinguts l’estiu del 1992 en una operació dirigida per Baltasar Garzón. Ahir el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va condemnar Espanya per haver inhabilitat l’ex-president del parlament basc Juan María Atutxa i els ex-membres de la mesa de la cambra Kontxi Bilbao i Gorka Knörr, que s’havien negat a dissoldre el grup parlamentari de l’esquerra abertzale, Sozialista Abertzaleak. Aquesta resolució obre un nou horitzó als inhabilitats catalans pel cas del 9-N: Francesc Homs, Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega, juntament amb els membres de la mesa del parlament i la presidenta, Carme Forcadell, que ja han rebut querelles. Tots són casos de desobediència al TC. En el cas Atutxa, el tribunal europeu no s’ha pronunciat sobre el fons de la sentència, sinó sobre la manera de procedir del Tribunal Suprem. ‘Després de dos arxivaments, dues absolucions i dos recursos de Manos Limpias, el cas va arribar al Suprem i ens van canviar les regles del joc per a condemnar-nos. Es va fer una revaloració de tot el cas sense donar audiència als acusats’, explica Gorka Knörr a VilaWeb. Els casos no són equiparables, però Knörr hi assenyala un paral·lelisme. Per una banda, tots dos neixen d’una ordre del TC sobre un parlament o un govern. En el seu cas, per a dissoldre un grup parlamentari, i en el cas català per a habilitar unes urnes i debatre les conclusions d’una comissió parlamentària. ‘Nosaltres no podíem dissoldre un partit perquè no era previst al reglament, a banda que un grup parlamentari no és cap partit polític. Van canviar les regles del joc i ens van condemnar per desobediència. I això mateix volen fer a Catalunya, on diuen que un parlament no pot debatre dins la cambra’, diu Knörr. La doctrina Homs En aquest context, remarca especialment el cas de Francesc Homs, que va ser sentenciat pel mateix magistrat que Atutxa, Bilbao i Knörr: Manuel Marchena, president de la sala penal del Tribunal Suprem. Aquest jutge és l’autor de la polèmica doctrina Botín que va deslliurar d’un judici el conegut banquer, una doctrina que més tard no va aplicar amb Atutxa per un canvi de criteri. Un dels advocats de Francesc Homs, Sergi Blàzquez, critica l’actitud que Marchena va tenir amb l’ex-diputat del PDECat i la manera com li va aplicar allò que ell anomena ‘doctrina Homs’: ‘El codi penal especifica que una querella s’ha de notificar personalment, amb els consegüents requeriments i els advertiments de les conseqüències penals. Això, que es va fer reiteradament en el cas Atutxa, no es va fer amb el cas d’Homs, Ortega, Mas i Rigau.’ Aquest raonament forma part del recurs d’empara que Homs ha presentat al TC. Si l’hi tomben, la instància a la qual hauria de recórrer és el TEDH. La independència judicial, un problema espanyol La condemna del TEDH feta pública ahir referma el darrer informe sobre la situació de la justícia a la UE publicat per la Comissió Europea. Segons aquest document, publicat el mes d’abril passat, l’estat espanyol és el tercer de la Unió Europea amb una pitjor percepció d’independència judicial. Un 60% dels ciutadans consideren dolenta o molt dolenta la independència judicial espanyola, i un 49% ho atribueixen a les ingerències de la classe política als tribunals. Només Eslovàquia i Bulgària tenen una percepció pitjor que Espanya, tot i que hi ha més ciutadans a l’estat espanyol que no a Bulgària que veuen interferències polítiques en els judicis: un 49% respecte d’un 44%. La llista, l’encapçalen Dinamarca, Finlàndia i Àustria, on més d’un 80% dels ciutadans consideren bona la independència de la justícia.

La resolució del cas Atutxa, un horitzó pels inhabilitats catalans

L’Hospital de Bellvitge de l’Hospitalet de Llobregat ha fet el primer trasplantament renal ortotòpic amb cirurgia robòtica del món mitjançant el sistema quirúrgic robotitzat Da Vinci. L’hospital ha informat avui en un comunicat que el sistema permet de fer una incisió més petita -de la dimensió justa per poder introduir el ronyó – i efectuar sutures arterials i venoses amb més seguretat gràcies a la precisió dels braços robòtics i a la visió augmentada de què disposa el cirurgià. El trasplantament renal ortotòpic és una ‘cirurgia complexa poc freqüent’ que consisteix a extreure un ronyó del pacient amb insuficiència renal i implantar-hi un òrgan de donant i s’utilitza principalment amb pacients que no poden rebre un trasplantament heterotòpic per problemes vasculars a les artèries ilíaques. El pacient de seixanta-cinc anys El primer pacient trasplantat ha estat un home de seixanta-cinc anys que ha rebut un òrgan de donant cadàver i que, a més d’insuficiència renal, tenia diversos antecedents quirúrgics abdominals que impedien practicar-li un trasplantament heterotòpic. El cap del servei d’Urologia de l’hospital, Francesc Vigués, ha assegurat que aquesta tècnica té bones perspectives perquè els resultats són tan positius com la resta de trasplantaments i ha assenyalat que cada vegada hi ha més pacients d’edat avançada amb problemes circulatoris que impossibiliten el trasplantament convencional. L’evolució del pacient després del trasplantament és bona i Vigués ha afegit que aquest tipus d’intervenció ‘urgent i sovint fora de l’horari habitual’ només és possible quan l’hospital arriba a disposar d’un nombre crític suficient de cirurgians, personal d’infermeria i altres especialistes experimentats en un quiròfan robotitzat.

L’Hospital de Bellvitge fa el primer trasplantament renal ortotòpic del món amb cirurgia robòtica

La cap de Ciutadans al Parlament de Catalunya, Inés Arrimadas, ha desfilat avui amb alguns simpatitzats pels carrers de Canet de Mar (Maresme) cridant ‘llibertat, llibertat’. Malgrat que no tenien permís per a fer-hi cap acte, Arrimadas i el seu seguici hi han anat a ‘denunciar l’ocupació de l’espai públic pel separatisme’. Allà han estat rebuts amb crits i xiulets dels veïns. Tensió a #canet per la presència d’Arrimadas que no té permís municipal per fer cap acte. pic.twitter.com/GVwn62mR1B — Mar Riera Solà (@marrierasola) 14 de juliol de 2018 La batllessa, Blanca Ardell, ha explicat que Ciutadans va demanar permís per a fer un acte polític a dos espais municipals, però un era ocupat per un acte de la festa major i l’altre no tenia el permís dels responsables municipals de mobilitat. Per a Arrimadas, aquesta negativa és un atac a la llibertat d’expressió. Tot i això, Ardell ha afegit que els van demanar que fessin una altra petició, però no els van fer cas. Per això, creu que només volien ‘provocar’. 📽️@InesArrimadas “Visitem Canet per defensar una Catalunya de tothom. L’ocupació de l’espai públic pel separatisme i la fractura social són insostenibles. Es reafirma la necessitat de celebrar el Ple per recuperar la convivència d’aquesta setmana proposat per Cs” #ActualidadCs pic.twitter.com/TvAJImLYqu — Ciutadans (@CiutadansCs) 14 de juliol de 2018 Tot plegat passa quan encara no fa dos mesos que uns encaputxats van agredir tres activistes independentistes que custodiaven les creus grogues col·locades a la platja en suport dels presos polítics. Després, van destrossar-les i arrencar-les. Aquesta és la seva democracia, violents i intolerants. Agressió feixista a Canet de Mar. Uns 30 encaputxats i 3 persones ferides. Contra el feixisme ni un pas enrere!!#alertaultra #CDRenXarxa #CDRCanet #CDRMaresme pic.twitter.com/0tUej9BX7b — CDR Canet de Mar (@CDRCanet) 21 de maig de 2018 Condemnem la intrusió i la violència que han patit avui les persones que pacíficament recordaven els qui estan privats de llibertat per les seves idees de país. #creusgrogues #LlibertatPresosPolítics @BlancaArbell @radiocanetdemar @siviatamayo — Aj. Canet de Mar (@ajcanetdemar) 21 de maig de 2018 Acompanyada d’antiindependentistes La líder de Ciutadans anava acompanyada d’un home conegut a la xarxa per haver protagonitzat actes vandàlics al Maresme. Internet bullia de comentaris tan bon punt s’ha publicat la fotografia en què se’l veu amb Arrimadas. ⚠️🎥 ATENCIÓ| El camioner feixista que va sembrant el pànic per el Maresme protagonitza un nou capítol que deixa en evidencia el seu escàs nivell intel·lectual. Ens consta que és un fidel votant de la ultra-dretana Inés Arrimadas pic.twitter.com/mlxI4XdmSM — CENSURAT NEWS 🔞 (@MNAnoticies) 13 de juliol de 2018 La diputada unionista per Cs d’Inés Arrimadas realitza un acte a #Canet sense el previ permís municipal. Com en altres ocasions, visita ciutats marcadament independentistes per provocar crispació i tensió. I s’envolta de coneguts ultres violents. Foto: @marrierasola pic.twitter.com/5LwQBkPZ5K — Llibertat.cat (@Llibertatcat) 14 de juliol de 2018

Ciutadans torna a provocar a Canet, ara amb la presència d’Arrimadas

El Tribunal Suprem (TS) ha notificat avui al president del parlament, Roger Torrent, la resolució del passat dimarts sobre la suspensió de sis diputats processats per rebel·lió: Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez. La comunicació ha arribat a través d’una carta certificada que es limita a comunicar el contingut de la resolució. ‘En compliment del que ha acordat el magistrat instructor de la causa especial de referència, i per resolució del 9 de juliol passat, adjunt remeto testimoni de la mateixa als efectes acordats en relació amb la mesa del Parlament de Catalunya’, es pot llegir a la carta. En la resolució, Llarena suspèn temporalment els sis diputats i obre la porta que la mesa de la cambra catalana designi substituts sense que els afectats perdin l’acta de diputat. La notificació arriba l’endemà de la decisió del tribunal de Slesvig-Holstein de denegar el lliurament del president de la Generalitat a l’estat espanyol pel delicte de rebel·lió. Els jutges alemanys consideren que durant l’1-O no es va produir l’escenari violent que requereix una rebel·lió. I sobre el president, afirmen: ‘La seva única preocupació era el referèndum. Ell no va ser el “cap espiritual” de la violència.’ La mesa del parlament es va reunir ahir per a analitzar la suspensió dels sis diputats i va sol·licitar als lletrats de la cambra una informe sobre l’efecte de la mesura decretada per Llarena. En aquest sentit, es vol esclarir si la suspensió és automàtica o s’ha de votar en el ple. D’altra banda, també es demana als lletrats com es pot evitar l’afectació de les majories parlamentàries.

El Suprem notifica a Torrent la suspensió de Puigdemont i cinc diputats més per rebel·lió

La resolució del Parlament de Catalunya de reprovació de Felip VI no té efectes jurídics i no hi ha base perquè sigui impugnada. Aquest és el principal argument amb què els lletrats de la cambra catalana han defensat davant del Tribunal Constitucional la resolució que condemnava l’actuació del monarca durant el conflicte, per haver avalat la violència exercida pels agents de la policia espanyola l’1-O, i que també apostava per ‘l’abolició d’una institució caduca i antidemocràtica com la monarquia’. En l’escrit d’al·legacions, els lletrats raonen que la resolució és un vehicle per a manifestar una opinió o valoració sobre una actuació del cap de l’estat espanyol que el parlament té dret a fer. La constitució espanyola, subratlla l’escrit, no limita el debat polític i, en canvi, empara el dret de promoure i defensar qualsevol projecte polític, fins i tot aquells que no encaixin amb els postulats constitucionals vigents. El govern de Pedro Sánchez va portar al TC la resolució del parlament encara que el Consell d’Estat havia dictaminat que no hi havia base legal per a fer-ho. Després, l’alt tribunal va admetre el recurs per unanimitat. Sánchez actuava aleshores com ho havia fet Mariano Rajoy davant de qualsevol pronunciament parlamentari que tingués a veure amb el procés. No obstant això, la reprovació del rei es va aprovar en un altre context. De fet, el lletrat major de la cambra, Joan Ridao, argumenta en l’escrit d’al·legacions que la iniciativa ni tan sols va ser una moció de reprovació ni de control, sinó una via d’expressió política. També recorda que el Consell d’Estat va justificar que es tractava d’un judici de valor i cita pronunciaments del propi TC que coincideixen amb aquesta tesi. És més, el parlament defensa que la doctrina prèvia del TC sobre resolucions independentistes que considerava que sí que podien produir efectes jurídics ha de ser revisada. Si no és així, diu, s’exerciria un control sobre l’exercici de la lliure funció parlamentària d’impuls polític i s’estendria la jurisdicció del TC a un àmbit que li hauria de ‘quedar vetat’ d’acord amb el ‘principi democràtic i el dret a promoure i defensar projectes polítics en seu parlamentària’. La resolució impugnada fou presentada pels comuns i aprovada a més amb els vots de JxCat i ERC. La CUP s’hi va abstenir. Dos dies abans no va prosperar una iniciativa similar de JxCat perquè els comuns s’hi van abstenir, amb l’argument que la redacció feia referència a la culminar democràticament la independència, i el fet que no votaven els diputats de JxCat afectats per la suspensió de Pablo Llarena. Tampoc ho feia Toni Comín. El parlament va esdevenir així la primera cambra en reprovar el monarca a l’estat espanyol.

El parlament al·lega al TC que la reprovació de Felip VI no té efectes jurídics

El candidat d’ERC a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, ha reaccionat responent a la candidata de Barcelona en Comú, Ada Colau, que si en la seva investidura rep els vots de Manuel Valls, seran una ‘hipoteca permanent’ durant els quatre anys de legislatura. En una entrevista del diari ‘Ara’, Maragall ha dit que el vot de Manuel Valls ‘serà decisiu per a la investidura, però serà decisiu cada setmana’. Maragall també ha dit que vol recuperar el diàleg amb Barcelona en Comú. Confia que podran aconseguir un acord i s’ha mostrat convençut que serà batlle de Barcelona.

Maragall avisa Colau que els vots de Valls seran una ‘hipoteca permanent’

El dirigent de Podem, Pablo Iglesias, va dir ahir en el debat electoral dels quatre principals partits espanyols que el referèndum a Catalunya no seria pas cap línia vermella per a formar govern. Durant el debat, va manifestar la voluntat de fer un pacte amb els socialistes per desbancar el PP, però Pedro Sánchez no s’hi va mostrar gens receptiu. Sánchez va acusar repetidament Podem d’haver blocat el pacte i abans que Iglesias aixequés la línia vermella del referèndum li va etzibar: ‘Iglesias defensa l’autodeterminació de Galícia, el País Basc i Catalunya. Nosaltres defensem polítiques socials.’ El cas és que just l’endemà de les eleccions del 20-D, ara fa mig any, Iglesias deia en una conferència de premsa que el referèndum era una condició indispensable per a pactar un acord de govern. Una periodista li va preguntar: ‘Fins a quin punt el referèndum a Catalunya és una línia vermella de Podem?’ I ell va respondre, assentint amb el cap: ‘Absolutament, ho hem dit i que no hi hagi cap dubte: el referèndum a Catalunya és imprescindible per a construir un nou compromís històric. Nosaltres defensarem el sí a un projecte comú, que Catalunya continuï com a nació dins Espanya. I la via que ens sembla imprescindible per a això és que hi hagi un referèndum.’ Vegeu-ho: Ahir el periodista Vicente Vallés, un dels conductors del debat, li va fer la mateixa pregunta: ‘Un referèndum sobre la independència de Catalunya serà una condició indispensable per als pactes, perquè Units Podem pacti amb alguns altres partits, per exemple amb el PSOE?’. I respongué: ‘En una negociació de govern no hi ha mai línies vermelles. Mai. Nosaltres tenim una proposta clara, però estem disposats a escoltar-ne de millors. Som l’única força política que defensa que qualsevol canvi en la constitució espanyola l’ha de votar el conjunt dels ciutadans espanyols.’

Vídeo: Així cau el referèndum de Pablo Iglesias com a línia vermella en mig any

Parlem amb Antònia Beltran, mare del raper Valtònyc, exiliat a Bèlgica d’ençà del maig del 2018, aviat farà un any. Explica com és la situació que li ha tocat viure i agraeix el suport que ha rebut el seu fill, especialment per part del govern català a l’exili. Antònia Beltran ha acceptat de tancar de manera simbòlica la llista de Crida per Palma a les municipals. Diu que ho fa per solidaritat amb el candidat de la plataforma rupturista, Manel Domènech, que sempre ha estat al seu costat en els moments difícils. De Vatònyc diu que sempre ha estat un lluitador: ‘Abans em pensava que era un poc extremista, però ara veig que qui anava equivocada era jo.’ —Per què tanqueu la llista de Crida per Palma? Quin n’és el motiu? —N’hi ha uns quants. Però principalment ho faig per Manel Domènech, que és el cap de llista. És molt solidari. Sempre ajuda els més vulnerables. M’ho va proposar i ho vaig consultar amb els meus fills. Amb les nenes vam estudiar el projecte de Crida per Palma, i la veritat és que la seva lluita ens sembla molt encertada. Per a mi és un honor de posar-hi el meu granet de sorra. —I què us en va dir Valtònyc? —De primeres en Josep Miquel no m’hi va posar cap problema, però després no li va acabar d’agradar. Ell sempre ens ha volgut protegir i no suporta que m’insultin. No em vol exposar. Les meves filles m’hi van animar. Estan molt d’acord amb la proposta, integrada per veïns amb l’objectiu de transformar el model de ciutat en benefici dels ciutadans. S’hi senten molt representades. A més, no podia dir que no a en Manel. —Us ha ajudat personalment? —És una persona que fa molt per la cultura pròpia i està molt compromès amb la societat. En Manel sempre hi és. No ha faltat mai a cap acte de suport al meu fill. Ell sempre hi és. En totes les accions per a en Josep Miquel, per a Valtònyc, ell sempre hi participa. Hi és en tot i per a tot. A més, fa molta feina per la llibertat d’expressió i és molt solidari amb els presos polítics. Antònia Beltran amb Laura Dorado i Manel Domènech. —Us han trucat més partits perquè aneu a les seves llistes? —A mi no, i millor que sigui així. Jo no estic a la Crida per Palma perquè sigui una persona molt polititzada ni de partit. Jo hi som per solidaritat. Al meu fill sí que li han trucat, però no vol entrar en aquest joc. —I què en penseu de la política? —Jo sempre he votat i crec que m’han enganyat molt fins ara. Enguany votaré amb més força si cal. —Com es troba Valtònyc? —El meu fill és molt fort. És una persona que té les coses molt clares. Abans, quan m’explicava els seus raonaments, pensava que era un poc extremista, però ara veig que no, que qui anava equivocada era jo. Fa molt de mal tot això que ens passa. Al meu fill i a la família. I a moltíssimes persones que també són perseguides. Ja sabem quina mena de justícia hi ha a l’estat espanyol. —Podríeu definir-la? —És justícia només per a uns quants. El meu fill ha hagut d’anar-se’n a Brussel·les per trobar democràcia i llibertat, per poder continuar lluitant. Si no, l’haurien tancat. Ho ha hagut de deixar tot i això fa molt de mal. Ha deixat la seva llengua, el seu país, els seus costums, els seus amics, la seva família. Tot. Ell diu que també és a la presó encara que en una de diferent. El sentiment és de molta tristesa. —Què us sembla el suport que ha rebut a Bèlgica del govern català a l’exili? —No en tinc paraules. I l’han ajudat sense demanar quina era la seva ideologia. Però aquí parlem de llibertat i de democràcia. L’han ajudat moltíssim. No puc quantificar aquest agraïment. —Valtònyc sempre parla molt bé del president Puigdemont. I vós? —De fet, el meu fill no n’ha parlat mai malament. Tenen fotografies junts que tothom ha pogut veure. Jo estic agraïda a tothom, sigui del partit que sigui, que ajuda els més vulnerables i que és solidari. I és clar que estic agraïda a Puigdemont, perquè el meu fill, que és un nen, va arribar sol i molt jove. No et pots imaginar el patiment que significa com a mare de tenir el teu fill lluny i no saber de quina manera anirà endavant. No t’ho pots imaginar. Com vols que no li n’estigui, d’agraïda? A ell i a tothom de Mallorca, Barcelona o València que ha mostrat el seu escalf i han fet coses per a Valtònyc. Puigdemont i Valtònyc a Brussel·les. —Què penseu de qui opina que hi ha exiliats de primera, que viuen molt bé i que fan bons dinars? —Mira, em fan gràcia. Em vénen ganes de riure, però miro de no tenir-ho en compte. Hi ha gent que no en té ni idea de la realitat, ni de què aguantem. Diuen això per fer mal i perquè no coneixen la realitat. —Quantes vegades heu pogut anar a visitar-lo? —Quatre. Ara hi tornaré al mes de maig després de la presentació del nou disc. —Us agrada el rap? —De joveneta no m’agradava gaire. He de dir que ara, quan l’escolto, és molt emocionant. Denuncia temes que semblen intocables, prohibits. I no solament parlo del meu fill. Ara fins i tot arribo a plorar amb aquesta música. —També sou comunista? —No, però ideològicament i tenint en compte els partits que hi ha, em decantaria per Podem. —Podem? Però el vostre fill sempre ha criticat que Iglesias no li ha fet costat —Les coses que pugui tenir el meu fill amb Pablo Iglesias és un tema personal d’ell. És cert que s’hi podia haver implicat més, però no hi vull entrar. Concert a Brussel·les (juliol del 2018). —Coneixeu Jorge Campos, dirigent de Vox a les Balears i qui el va denunciar? —Ni una paraula. No vull ni pronunciar-ne el nom. —El vostre fill sempre explica que va començar a treballar de ben petit. Com era Valtònyc abans de ser conegut? —No ha tingut una infantesa gaire afortunada, la veritat. Sempre ha estat un nen molt inquiet i, quan no ha estudiat, ha treballat. Sempre ha treballat molt i sempre ha fet la seva música. Sempre ha estat molt treballador. Tenia dues feines i alhora estudiava. Ha fet d’oficinista, ha treballat en pizzeries, ha fet feina de nit al port, ha fet de fruiter. És un treballador i un lluitador. I a casa era molt afectuós i molt divertit. —Quan creieu que podrà tornar Valtònyc? —No ho sé. Ara mateix tot és parat. Han intentat aplicar un codi penal posterior als fets i això és il·legal. Els advocats ho han denunciat als tribunals de Bèlgica, que han decidit de consultar-ho al Tribunal de Luxemburg. Som a l’espera. A més, en Josep Miquel ha sol·licitat al Tribunal de Drets Humans la revisió de la condemna i han acceptat la demanda, però això va lent. Quan tornarà? Això em demano jo. —Què diríeu a la gent que us ha ajudat? —Estic molt agraïda a les mostres de suport de moltíssimes persones. Han fet moltíssima feina per ajudar-lo i perquè no entrés a la presó. Que et vulguin tancar tres anys i mig per unes cançons és molt fort. I això pot passar a qualsevol persona. I a qualsevol mare. —I al vostre fill? —Que l’estimo molt, que ell ja ho sap. Que n’estic molt orgullosa, que continuï lluitant per la llibertat i per les seves idees. Que és molt fort…Em tremolen les mans i tot. Que tingui força, que continuï endavant i que superi totes les adversitats. Si el tomben, que es torni a aixecar. Això li diria. Valtònyc és un lluitador. —Voleu afegir-hi res més? —Simplement vull tornar a donar les gràcies a tothom que dóna suport al meu fill. Espero no haver de fer més entrevistes. És la primera i desitjo que sigui també la darrera. Valtònyc: ‘No vaig venir a Bèlgica a amagar-me, vaig venir a lluitar contra la condemna’

Antònia Beltran: ‘Al meu fill li diria que, si el tomben, es torni a aixecar. Valtònyc és un lluitador’

La direcció de TV3 no ha volgut emetre el ‘minut d’or’ que havia enregistrat el candidat de JxCat a les eleccions europees, Carles Puigdemont, durant el debat entre candidats organitzat per la cadena. Tanmateix, sí que s’ha emès al programa del ‘Més 3/24’, d’anàlisi sobre el debat i s’ha informat que es faria servir en continguts informatius. JxCat l’ha difós a les xarxes socials i Puigdemont ha criticat que TV3 hagués fet cas a la petició de González Pons (PP) durant el debat de no emetre el vídeo. No han volgut emetre el vídeo a què teníem dret. El candidat del PP ha demanat que no s'emetés, i lamentablement algú li ha fet cas. Aquí el teniu. https://t.co/24gQACiIyv — Carles Puigdemont (@KRLS) May 14, 2019 El representant de la candidatura, Aleix Sarri, ha denunciat la repressió i la censura al començament del debat i ha lliurat un USB amb el ‘minut d’or’ de Puigdemont al moderador, Xavi Coral. Quan ha estat el moment de les intervencions finals, Coral ha explicat que la decisió de la direcció de TV3 havia estat de no emetre el vídeo ‘per respecte’ als candidats presents al debat i perquè no hi havia cap representant de JxCat. En canvi, TV3 ha emès el ‘minut d’or’ d’Oriol Junqueras, a qui l’eurodiputat d’ERC Jordi Solé ha cedit el seu temps.

El ‘minut d’or’ de Puigdemont que TV3 no ha volgut emetre en el debat

El director general de la fundació Mobile World Capital Barcelona, Carlos Grau, ha fet una crida a garantir la seguretat i la mobilitat a Barcelona per renovar el Mobile World Congress (MWC) més enllà del 2023, quan expira el contracte. En un dinar informatiu organitzat per Barcelona Tribunal, Grau ha explicat que les negociacions per renovar el congrés de telefonia mòbil cinc anys més encara no han començat i ha afirmat que ‘fer un bon Mobile 2020 serà molt important’. ‘Si no neva, si no tenim cap vaga de metro, ni cap tall, aleshores serà espectacular. Si aquella setmana garantim la mobilitat i el temps ens acompanya, ho tenim tot’, ha dit abans de recordar que el president de GSMA, John Hoffman, sempre assegura que la continuïtat del congrés ‘depèn de nosaltres’. Alhora, ha dit que totes les administracions estan compromeses amb la fundació i el MWC i ha assenyalat que el seu patronat és un espai de diàleg que els obliga a seure plegats. Grau ha recordat que va prendre possessió del càrrec just després de la destitució del govern amb l’article 155. També ha indicat que les institucions han cooperat en diferents moments polítics pel bé del MWC, que té un impacte econòmic de més de 470 milions d’euros a Barcelona. ‘El projecte que tenim en comú fa que quan els patrons entren al patronat vegin una oportunitat enorme que passa de les legislatures i del regat curt perquè ens juguem molt’, ha dit, reivindicant les reunions del patronat com a instrument de diàleg entre l’ajuntament, la Generalitat i l’estat espanyol.

La Mobile World Capital demana que es garanteixi la seguretat i la mobilitat a Barcelona per renovar el congrés de telefonia

JxCat demanarà a la Junta electoral espanyola que permeti que els seus caps de llista al 28-A —Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull— facin entrevistes als mitjans de comunicació per via telemàtica. La candidatura que encapçalen Sànchez i Laura Borràs farà aquesta petició si hi ha mitjans que requereixen entrevistar els tres presos polítics, tancats a Soto del Real. Dimarts JxCat ja va demanar a la Junta electoral que Sànchez pugui participar telemàticament a la conferència de premsa de l’ACN del 21 d’abril a les 11.30 hores, i a la d’EFE dijous 18 d’abril a la mateixa hora. La Junta electoral ja ha acceptat que el cap de llista d’ERC, Oriol Junqueras, comparegui per videoconferència a la conferència de premsa de l’ACN de divendres.

JxCat demanarà que es permeti a Sànchez, Rull i Turull fer entrevistes per via telemàtica

La CUP vol que el Parlament de Catalunya faci una declaració unilateral d’independència (DUI) el dia 28 de setembre si a les eleccions de diumenge hi ha majoria absoluta de vots independentistes. Ho ha anunciat la formació durant l’acte central de campanya, avui a l’Auditori de Barcelona, amb més de 2.000 persones. La número dos de la llista de Barcelona, Anna Gabriel, ha dit: ‘El dia 28-S, si hi ha majoria de vots i diputats, s’haurà de declarar la independència.’ Gabriel ha apel·lat directament a Junts pel Sí per dir-los que no esperaran 18 mesos a proclamar la independència. El candidat de la CUP, Antonio Baños, ha situat els comicis del proper 27-S com una tria on s’ha mostrat segur que més del 50% dels votants diran sí a la independència. De fet, per Baños, que ha centrat la seva intervenció en la importància de la unitat popular, ‘el 27-S votarem, el 28-S obtindrem la victòria i el 29-S desobeirem als carrers’.

La CUP vol una DUI l’endemà del 27-S si hi ha una majoria absoluta de vots independentistes

Un grup d’arqueòlegs ha trobat, en un assentament prehistòric ubicat al sud de Bulgària, un petit objecte d’uns 4 mil·límetres de diàmetre que podria constituir l’artefacte d’or més antic d’Europa. Segons els experts, que han trobat la peça metàl·lica en un assentament que data de l’any 4.600 a.C., l’objecte podria ser uns 200 anys més antic que les joies trobades en la necròpolis de Varna en 1972. ‘Sens dubte aquesta peça és més antiga que l’or de Varna’, ha assenyalat el professor associat de l’Acadèmia de les Ciències de Bulgària, Yavor Boyadzhiev. ‘És un gran descobriment. Es tracta d’una petita peça d’or, però és prou gran per fer-se un forat en la història’, ha afegit. Boyadzhiev creu que l’objecte, que sembla una joia, es va fer als afores de la població de Pazardzhik per una ‘societat culturalment avançada’, el que la convertiria en un dels primers assentaments ‘urbans’ d’Europa, format per poblacions provinents de l’Anatòlia a l’any 6.000 a.C.

Troben a Bulgària l’objecte d’or que podria ser el més antic d’Europa

Carles Mundó (1976) és un dels tres consellers del govern Puigdemont que no és a la presó ni a l’exili. Mundó ha estat condemnat a vint mesos d’inhabilitació. Allunyat de la política institucional, i sense càrrec, acaba de publicar la seva visió del judici i del futur, en el llibre El referèndum inevitable (Pòrtic Edicions). L’obra explica l’experiència del judici i el Primer d’Octubre, en primera persona. I també proposa idees per a continuar avançant. És una obra en dues parts. Mundó s’allunya de les vies unilaterals, com explica en aquesta entrevista feta dimecres en una llibreria del centre de Barcelona. La conversa va ser en alguns moments intensa, emocionalment parlant. —Al llibre expliqueu que dins el Tribunal Suprem hi va haver una trobada molt curiosa amb una lletrada. —Una senyora m’atura en un dels passadissos i m’explica que ella i la seva família viuen a Madrid. I que al menjador de casa hi tenen penjat el certificat d’anul·lació dels judicis del franquisme que vam fer quan jo era conseller. Entre els 66.000 judicis hi havia el del seu avi. I, malgrat deixar-me molt clar que ideològicament compartíem molt poques coses, em volia agrair, i tota la família, que haguéssim pres aquesta iniciativa. Ho vaig trobar xocant. —Els vostres pares també van ser represaliats pel franquisme? —No. Van ser pagesos de la plana de Vic. Gens actius políticament, tot i tenir una consciència clara de país. Eren masovers que als anys setanta van comprar el mas on vivíem, i on encara viuen. Sóc el petit de tres germans. Fins a divuit anys jo, tornant de l’institut, havia d’ajudar a les feines de casa: munyir vaques, netejar quadres i el que fos. El germà gran, professor a la Universitat de Barcelona, a la Facultat d’Econòmiques i Sociologia. El mitjà, químic. I jo, advocat. Ningú no ha continuat el negoci. A tots ens fa molta pena, menys al meu pare. Interrompem una cadena immemorial de pagesos. No coneixem antecedent de la família del meu pare que no s’hi hagi dedicat, a la pagesia. I els pares entenien que el millor futur que podíem tenir era poder-nos dedicar a unes altres coses. —Creieu que ha estat un judici just? —No. No ha estat un judici just. D’una acusació injusta no en pot sortir mai un judici just. S’han de recolzar en una violència que no ha existit. —Moment que resumiria aquesta injustícia? —El govern del meu país emmanillat en aquells calabossos de l’Audiència Nacional on passen narcotraficants i gihadistes. És la imatge que més em colpeix, m’indigna i m’ofèn. El tribunal s’ha volgut esforçar de manera hiperbòlica i han estat molt curosos en les formes. Però la realitat és que el procediment judicial ha estat ple de vulneracions de drets fonamentals. Sobretot en la instrucció: s’ha vulnerat el dret de tenir el jutge predeterminat per la llei. Que un mateix tema es jutgi en quatre tribunals és inaudit: el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el jutjat número 13 de Barcelona. Havia d’haver estat només un. —Què vol dir PL? —’Procesado libre’. És la targeta que jo duia dins el judici. I FA vol dir ‘Familiar y allegado’. —Carles Mundó no acaba a la presó perquè decideix de no continuar la carrera política? —És una interpretació versemblant, sí. Entenc que aquesta és una part de l’explicació, sí. I entenc que des del seu raonament pogués ser així. Però no ho sabrem mai del cert. Lluís Puig i Meritxell Serret van tenir la mateixa acusació que els tres del banc del darrere i continuaven fent política. L’altra explicació és que potser no hi hem anat perquè no han trobat cap evidència. I podríem fer consideracions de per què. Pot ser que no la trobin perquè no ha fet res, o perquè va tenir la precaució que no es trobessin evidències. L’altre argument és: vau plegar perquè no us fiquessin a la presó. No comparteixo el plantejament. Que el fet de plegar potser ha estat un element perquè al març no tornéssim a la presó, no ho discuteixo. Perquè a mi també em sembla que això hi va influir. Però creure que la decisió de plegar era aconseguir aquest resultat no és correcte. El mes de desembre tots, els que van plegar i els que no, estàvem convençuts que ja no tornaríem a presó fins al judici. —Per què plegueu de la política? —Era una decisió que ja tenia pensada d’abans de començar la campanya electoral. Jo ja tenia molt clar que havia complert una etapa. M’he dedicat a la política puntualment. El meu estat natural no és dedicar-m’hi professionalment. Sé del cert i puc afirmar que ni a curt ni mitjà termini no vull tornar a la política institucional. La política no l’he deixada. He deixat els càrrecs. —Heu estat inhabilitat vint mesos. Després, us podríeu presentar a llistes. Ho heu pensat? —Sí, ho he pensat. I no ho faré. Per les mateixes raons que no agafo acta de diputat. Dit això, tinc quaranta-tres anys. D’aquí a quinze anys m’hi dedicaré? Ni idea. —Passem a la segona part del llibre. Afirmeu: ‘Teníem força per a fer un referèndum, però no per a fer la independència, ni per a evitar la repressió.’ Per tant el que ens fa falta és força? —Força que en la nostra societat són vots. O que si més no són vots. Vots i moltes més coses. Aquí no hi ha un botó que el prems i ja està. No hi ha solucions màgiques. Hem de fer moltíssimes coses alhora. No hi ha manual d’instruccions. Hem d’assumir la complexitat, que és l’expressió que he fet servir. —Citeu una frase d’Alex Salmond: ‘A Escòcia vam esperar seixanta anys per aconseguir el referèndum pactat.’ Aquí també falten seixanta anys? —No. Tant no. I donem valor a la feina feta, si us plau: en menys d’una dècada hem passat del 10% al 48% de vots independentistes. La moral de victòria l’hem de tenir. Passar del 10% al 48% és un èxit espectacular, descomunal. Dir que no ens en sortirem em deixa estupefacte. Quant tardarem? No ho sé. Seixanta anys estic convençut que no. Però no em feu dir, i no en tinc ni idea, quant. —Dieu que la via unilateral és poc pràctica. —La via unilateral s’ha d’aplicar en un context concret. I en el context on som –i això no vol dir rebutjar la via unilateral–, avui, no em sembla via guanyadora. Si ho fos, potser ja hauríem guanyat. Una cosa que no ens va ajudar és pensar que com que vam poder fer un referèndum, podrem fer una República. No teníem la força. Jo no dic que la via unilateral sigui una via que no s’hagi de considerar. Si arribem al 80%, no tinc cap dubte que la via unilateral serà reeixida. Ara, com passem del 48% a més del 50%? Com eixamples la base? —Unilateral és el Primer d’Octubre. I eixamples la base. —És clar que és unilateral, sí. Però no ens hi referim així. Ens hi definim més com un acte de desobediència. Unilateral és més la DUI. Jo no rebutjo la via unilateral com a concepte. Dic que avui no és una via guanyadora. I defenso accions que tu en diries unilaterals i jo en diré desobedients, com el referèndum del Primer d’Octubre. Me’n sento molt orgullós, del Primer d’Octubre. Aleshores érem ben conscients que molt probablement les conseqüències pràctiques del Primer d’Octubre fossin condemnes per desobediència. Jo n’era ben conscient. I em semblava un preu perfectament pagable. —Al final no ha estat desobediència, sinó sedició, i abans rebel·lió. —Correcte. —Amb això potser no hi comptàveu. —No. No hi comptàvem. O no hi comptàvem abans del referèndum. És després del discurs del rei, que tothom ja sabia que si el desenllaç era una DUI, la resposta jurídica seria molt semblant a la que va ser. —És amb el discurs del rei d’Espanya que veieu que no aniran només per desobediència i que aniran més a fons? —Sí. —Pregunta delicada: ‘Carles Mundó és qui aconsella a Junqueras no anar a l’exili. Quedar-se seran pocs anys. Marxar, més. Ho fa per contactes amb Rafel Català, ministre de Justícia.’ Em diuen això. És cert? —M’agrada que em facis aquesta pregunta perquè tinc l’oportunitat d’aclarir-ho. No he tingut mai aquesta conversa. Mai. És rotundament fals. Ho nego rotundament. I m’ofèn. Estic vacunat de les merdes, però aquesta em molesta especialment. És molt degradant. I sé perfectament d’on surt aquesta versió. Nego rotundament aquesta tesi. —Al llibre Tota la veritat surt el moment que us trobeu anant cap a l’exili, i al darrer instant, decidiu de quedar-vos. Moment molt intens. —És cert. La tesi dels fets és correcte, sí. En un moment avançat del cap de setmana del 27 d’octubre ens van dir d’anar cap a Brussel·les. Vam coincidir Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i jo en un punt del país. Maletes fetes i a punt de marxar. I els quatre que hi érem teníem dubtes raonables de prendre aquella decisió. La decisió de quedar-se, i crec que els que ens vam trobar la compartim, té molt a veure amb qüestions personals. D’entrada, tots teníem fills petits. —Frase: ‘Van fugir a l’exili, que era la via fàcil, i van deixar els altres penjats.’ —Jo no ho he dit mai. Al contrari. Si jo pensés que a l’exili estan de puta mare, me n’hi hauria anat. L’exili és una puta merda. I la presó, també. No hi ha una cosa millor i una de pitjor. Aquell dia, quan faig la maleta, com si fos una revelació, veig que si les coses van fatal, no tornaré a veure més els meus pares. Per això em va afectar moltíssim la mort del pare de Puigdemont, l’altre dia. Em va fer reviure com em feia un tip de plorar mentre jo feia la maleta. No els veuré més per edat i estat de salut. Sabia que no es bellugarien. No cal que entenguis l’argument, però gairebé prefereixo més llepar cinc anys a la presó, perquè tampoc no m’imaginava que ens n’hi passaríem dos-cents, que no vint a l’exili. I poder veure els pares, i anar a l’enterrament. I ho sento, però ho veig així. És molt fàcil predicar. —I aquell mateix dia, Carles Mundó es va casar. —Em vaig casar amb la maleta feta per marxar, al cotxe. Si les coses es compliquen gaire, vaig pensar, a la meva parella li resultaria molt millor ser casada. Hi vas amb la convicció que si les coses van bé tardaràs vint anys a tornar. I si no van bé, tornaràs al cap de tres setmanes a Torrejón de Ardoz emmanillat. —Hi teniu bona relació, amb Puigdemont? —Sí. I la bona relació permet de parlar amb tota franquesa. Pendent de la sentència, no podia viatjar. Ara que puc sortir, pujaré a veure’ls a tots. —Un dels temes del llibre és com fer que l’independentisme creixi. —El que explico és que amb l’estelada més gran no en convencerem cap més. És la meva visió. Ja els tenim tots. Perquè el 48% sigui més d’un 50% hem d’utilitzar arguments, raons i emocions que connectin amb nova gent. Com es fa? Crec que es fa de moltes maneres alhora. Uns els convenceràs si governes bé i veuen que al seu ajuntament els independentistes, amb qui mai no havia confiat, ostres, ho fan bé. —Què ha de fer ERC amb Sánchez? —El suport que va fer ERC el 28-A ha estat molt útil per a desgastar el PSOE. M’ha semblat un exemple de fer política. Però avui l’escenari és diferent. Només pot haver-hi un acord si hi ha raons per a fer-lo. Que impliquen si més no assumir explícitament que el conflicte és polític, que l’han de resoldre bilateralment dues parts, que s’ha d’establir una taula de partits, una pla de treball, i posar damunt la taula el conflicte que el PSOE nega. I això dins la lògica del possibilisme em sembla un avanç útil. —Res a afegir? —Són pocs, a Twitter. I trolls. Però em diuen traïdor, que els vas portar tu a l’escorxador. Aquest és el Santi Vila d’Esquerra Republicana. Home. Una mínima anàlisi del plantejament de l’un i altre, fa riure. Hi tinc una relació personal bona, amb en Santi. Però, políticament, estem molt allunyats. Jo amb el referèndum no sé si ho he fet bé o no. Però el tornaria a fer. Vaig treballar moltíssim i he tingut la sort de llepar molt poc. Per moltes raons, però bàsicament una. —Quina? —Tenia consciència del risc. M’estimo més passar per ximple que llepar. T’explicaré un aspecte més de la repressió. Durant el 2017 em van entrar al despatx de la conselleria, a la casa de Gurb i a la casa on dormia a Barcelona. —Què? —El febrer del 2017 em van entrar a la planta 7, la de la conselleria. Va sortir als diaris: van obrir tots els despatxos i calaixos. Tot regirat. Però no vam trobar a faltar res. El 10 de novembre de 2017, quan jo era Estremera, van entrar a casa meva de Gurb. Tot regirat. I no vam trobar a faltar res. I el 18 desembre, enmig de la campanya electoral del 21-D, van entrar a robar al pis on jo dormia a Barcelona, tot regirat. I no vaig trobar a faltar res. Segur que va ser un 2017 que vaig estar de molt mala sort. No en trec cap conclusió. No sé qui va entrar ni amb quina intenció. Puc afirmar que és casualitat? Sí. I que és molt estrany, també. Però si anaven a buscar res, no haurien trobat res. Vull dir això. És molt fàcil dir quatre fàstics. Podeu comprar El referèndum inevitable a la Botiga de VilaWeb

Carles Mundó: ‘M’estimo més passar per ximple que llepar’

BEIRUT, 6 (Reuters/EP) El Govern de Síria ha decretat un alto el foc de tres dies ‘en tot el territori’ que ha entrat en vigor aquest dimecres a la 1.00 (una hora menys als Països Catalans), segons ha confirmat una font militar. Damasc ha confirmat que, entre la 1.00 d’aquest dimecres i la mitjanit d’aquest divendres a dissabte, estarà en vigor en tot el país un ‘règim de calma’, un eufemisme amb el qual acostuma a al·ludir a aquesta mena de treves, aplicades sobretot en l’àmbit local i que no afecten grups terroristes com l’Estat Islàmic o el Front Al-Nusra. El president sirià, Bashar al-Assad, ha participat aquest dimecres en les pregàries amb motiu del final del ramadà en una mesquita d’Homs, al costat de diversos membres del seu Govern, segons les imatges difoses pels mitjans estatals, que donen compte dels escassos actes públics del mandatari.

El règim sirià anuncia una treva nacional de tres dies

El president Carles Puigdemont ha aterrat aquest matí a l’aeroport de Carcassona, procedent de Bèlgica. Ho ha fet acompanyat de la consellera Clara Ponsatí i del seu advocat, Gonzalo Boye, a més d’altres membres del seu equip. El moment de l’arribada, l’ha enregistrat L’Indépendant, tal com es veu en aquest vídeo: Des d’aquest municipi occità, el president anirà cap a Perpinyà, a poc més de cent quilòmetres, on avui al vespre assistirà al partit de la USAP, l’equip icònic de Catalunya Nord, que ha tingut tradicionalment un paper important de reforçament de la identitat catalana. El club també ha posat a la venda unes samarretes exclusives i un mocador amb els colors de l’estelada. A les set del vespre, és previst que el president sigui a l’estadi de l’equip nord-català, Aimé Giral, situat una mica més al nord del parc de les Exposicions, on demà es farà l’acte polític. Serà rebut per les autoritats del club i rebrà una placa d’honor al mur de les llegendes. També farà la sacada d’honor i posteriorment presenciarà el partit contra el Rouen Normadie, que començarà a les vuit del vespre. Puigdemont ha compartit una fotografia amb Ponsatí. ‘Hem entrat a Catalunya. Molt contents i emocionats de tornar a trepitjar terra catalana com a persones lliures, després de més de dos anys i tres mesos vivint a l’exili’, ha piulat. Hem entrat a Catalunya. Molt contents i emocionats de tornar a trepitjar terra catalana com a persones lliures, després de més de dos anys i tres mesos vivint a l'exili. Gràcies a tothom que ho ha fet possible. #nosurrender #LlibertatPresosPoliticsiexiliats pic.twitter.com/5yKKjspOim — Carles Puigdemont (@KRLS) February 28, 2020 Guia de l’acte a Perpinyà del Consell per la República: horaris, aparcaments, accessos… Demà a les nou del matí, abans que comenci oficialment l’acte, el batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, rebrà Puigdemont a l’ajuntament. El consistori s’ha posat a disposició de la Casa per la República per a fer tot allò que calgués en l’organització de l’acte. L’agost del 2018, Pujol va rebre Quim Torra a l’ajuntament amb un llaç groc a l’americana. Pujol va aprofitar la visita oficial del president de la Generalitat per lliurar-li la medalla d’honor de la Ciutat de Perpinyà. A les deu del matí, Puigdemont serà rebut al Consell Departamental dels Pirineus Orientals per la presidenta, Hermaline Malherbe-Laurent. Què podeu veure a Perpinyà? Descobriu-ne la història amb els seus edificis

El president Puigdemont arriba a l’aeroport de Carcassona per anar a Perpinyà

El president Carles Puigdemont, cap de llista de Junts per Catalunya, ha declarat avui que estava disposat a venir al Palau de la Generalitat ’si la voluntat dels catalans el 21-D és que torni a ser president’. En una conferència de premsa organitzada per l’agència ACN, Puigdemont ha demanat al bloc unionista que respecti el resultat de les eleccions i, malgrat l’amenaça d’empresonament, ha dit: ‘Demano que tothom respecti els resultats. I si la voluntat dels catalans és que torni a ser el president, jo seré al Palau. Què pesa més? Les manilles o els vots? En una democràcia, els vots. No poden emmanillar la polítia, és una indecència’. Puigdemont s’ha declarat disposat a córrer el risc de la detenció. ‘Pot implicar una detenció unes idees que et poden portar a la presidència de la Generalitat? Potser sí, potser val la pena córrer aquest risc, de sortir investit del parlament i automàticament ser detingut per les mateixes idees que t’han portat a tenir la confiança d’una cambra escollida democràticament per les regles del joc, aquesta vegada de l’estat espanyol. La contradicció és sagnant.’ ‘Arriscar-se a ser detingut per les idees que et poden portar a la presidència de la Generalitat és un risc que potser val la pena córrer’, ha afegit.

Puigdemont, disposat a córrer el risc de la detenció per a ser investit president

La primera tanda de consultes populars sobre el model d’estat es farà aquest diumenge, 31 de març, a Valldemossa, i durant el cap de setmana del 6 i 7 d’abril a deu municipis més: Artà, Alaró, Esporles, Llubí, Palma, Pollença, Porreres, Santa Margalida, Sencelles i Sineu. Josep de Luis, president de l’Obra Cultural Balear (OCB), entitat que aixopluga legalment les convocatòries, ha explicat que l’OCB portava ‘a la seva genètica el respecte als valors democràtics’ i ha denunciat que de les institucions de l’estat volguessin posar límits als drets de la ciutadania. L’entitat ha alertat de la deriva prohibicionista d’aquestes darreres setmanes: ‘Primer ens prohibeixen símbols, després ens prohibeixen expressar l’opinió i ara ja han començat a prohibir paraules com exili o presos polítics’, i ha fet un paral·lelisme entre tot això que vivim i la novel·la de George Orwell 1984. També ha explicat que des del moment que van veure que s’intentava limitar la llibertat, van posar l’OCB a disposició del grup impulsor de les consultes i van tramitar una comunicació genèrica que cobrís els 67 municipis de les Illes.

La primera tanda de consultes sobre el model d’estat es farà a onze municipis de Mallorca