Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

En un país tan obsessivament tradicionalista com és l’Aràbia Saudita, la doble vida de les elits és un escàndol consentit i tolerat per la població només pel règim de terror que els monarques imposen. Centenars de membres de la família reial saudita guarden les formes en públic, però en la vida privada contradiuen tot allò que prediquen, especialment en termes de rigor social i religiós. De tant en tant, apareix algun membre de la monarquia que fa un pas més enllà i, automàticament, guanya prestigi a Occident com si fos una mena d’alliberador. Mohammed bin Salman bin Abdulaziz Al Saüd, el príncep de la corona, era el candidat més evident. Però el brutal assassinat de Jamal Khaixoggi, un saudita crític de feia poc amb el règim i columnista de The Washington Post, l’ha posat contra les cordes. Va ser una cosa tan senzilla com l’ús d’una abreviació que el va fer popular. Salman va començar a fer servir les sigles MBS i a tolerar que la gent es referís a ell amb aquest nom. Molt a la manera americana. I de seguida es va escampar la veu que aquell home era diferent. MBS era i és un dels personatges més poderosos del règim. És el príncep hereu de l’Aràbia Saudita, assistent segon del primer ministre i ministre de Defensa; el més jove del món, per cert. És també cap de la cort reial de la Casa dels Saüd i president del Consell d’Afers Econòmics i de Desenvolupament. Per rematar la brutal escalada al poder de MBS, el 21 de juny de 2017, el seu pare, el rei Salman, va destituir el príncep Muhammad bin Naif bin Abdulaziz Al Saüd, nebot seu i fins aquell dia hereu al tron, i va escollir el seu fill per succeir-lo. A només 33 anys, Mohammed bin Salman difícilment podria acumular més poder i generar més interès. Reformes socials però duresa política El perfil de modernitzador del regne va guanyar crèdit amb diverses reformes impulsades per MBS, totes en el camp dels costums socials. Sense apartar-se de l’ortodòxia, va restringir els poders de la temuda policia religiosa i va aixecar la prohibició de conduir a les dones, una reivindicació de feia temps. També va permetre el primer concert públic d’una cantant a l’Aràbia Saudita i que, per primera vegada, les dones poguessen entrar a un camp de futbol, ni que fos en una àrea tancada anomenada familiar. Aquests canvis van fer que MBS donés la imatge de gran reformador i l’home que podia modernitzar l’asfixiant clima social del regne dels Saüd. Paral·lelament, les crítiques contra la seua duresa política van anar creixent, arran dels seus atacs implacables contra els activistes pels drets humans, per les conseqüències de la terrible intervenció militar saudita al Iemen i per les crisis diplomàtiques desencadenades amb Catar i el Líban, a més de l’espectacular detenció de diversos membres de la família reial saudita el novembre del 2017, que va acabar amb tots ells reclosos al Ritz Carlton de Riad, convertit en la presó més luxosa del món. MBS va esdevenir la demostració màxima de l’esquizofrènia amb què les potències occidentals tracten el seu país. Per una banda, els enormes interessos econòmics els fan mantenir-se prudents respecte d’un règim que obliga els seus ciutadans a viure com si la modernitat no hagués arribat. Però, per una altra, s’il·lusionen amb qualsevol petit canvi, pensant que si el país es modernitza, les seues contradiccions seran més fàcils d’encaixar. Tot i que finalment topen una vegada i una altra amb la prepotència d’una cort que es pensa que ho pot comprar tot i que, efectivament, fins ara ho ha pogut comprar tot. Però l’assassinat de Khaixoggi podria haver portat les coses massa lluny i aquesta vegada sí que sembla que l’escàndol pot tenir conseqüències. Una veu crítica que no ho havia estat pas sempre Jamal Khaixoggi era un periodista saudita i columnista d’opinió a The Washington Post, ex-director i redactor en cap del canal de notícies al-Arab News Channel i, abans, director dues vegades del diari saudita al-Watan, considerat com el mitjà més obert a les tesis dels progressistes del regne. Khaixoggi no era ben bé un dissident. O no ho havia estat pas sempre. El seu pare era el metge personal del rei Abdulaziz Al Saüd, el fundador de l’Aràbia Saudita, i el seu oncle era Adnan Khaixoggi, considerat el més gran traficant d’armes del món. Jamal Khashoggi es va criar a la cort i després va estudiar als Estats Units i va treballar en diverses feines relacionades amb mitjans però també amb el govern. Algunes fonts diuen que ell mateix va formar part dels serveis secrets saudites i, probablement, també va treballar pels Estats Units, especialment durant una època de la vida en què va viure a l’Afganistan i es va trobar unes quantes vegades amb Ossama Bin Laden, aleshores en bones relacions amb els Estats Units, que l’emparava en la lluita contra els soviètics. Khaixoggi, la fama de progressista, la va obtenir sobretot a partir dels enfrontaments que va protagonitzar amb l’ortodòxia religiosa l’època que dirigia el diari al-Watan. Primer, el va dirigir només durant dos mesos, perquè un article criticant el wahhabisme, l’estricta versió de l’Alcorà oficial al regne, el va fer caure. Khaixoggi se’n va anar a Londres, d’on va tornar tres anys més tard per dirigir novament el diari, i novament durant poc temps. Un article del poeta i dissident Ibrahim al-Almaí, el maig del 2010, va fer que tornés a dimitir. Els vuit anys següents, Khaixoggi va mirar de posar en marxa diversos mitjans de comunicació des de fora de l’Aràbia Saudita per poder incidir en el país, car la seua presència havia estat prohibida als mitjans de l’interior. El seu compte de Twitter, amb un milió i mig de seguidors, va esdevenir una de les seues eines de difusió principals, especialment a partir del moment en què, ja refugiat als Estats Units, va anunciar que muntava una organització política, directament dirigida a criticar MBS i desemmascarar-lo en el món occidental. Un gest, una decisió, que podria ser l’origen directe del seu assassinat. Un assassinat bestial El passat 2 d’octubre, Khaixoggi va entrar al consolat de l’Aràbia Saudita a Istanbul per recollir un paper oficial que necessitava per a casar-se amb la seua promesa, resident a la ciutat. I ja no en va eixir. Un grup de quinze saudites membres dels serveis secrets i l’exèrcit el van torturar durant set minuts i després van esquarterar-ne el cos mentre escoltaven música. Diverses fonts diuen que han sentit un enregistrament d’àudio dels fets. L’assassinat de Khaixoggi i el relat que va emergint de la brutalitat de l’assassinat ha esdevingut un problema diplomàtic de primera magnitud a l’Aràbia Saudita, més, tenint en compte que entre els autors identificats hi ha estrets col·laboradors, directes, del príncep Mohammed bin Salman. El fet que l’assassinat es cometés a Turquia, que la parella de Khaixoggi siga turca i que ell residís als EUA i treballés ni més ni menys que per The Washington Post, ha tensat més que mai les relacions entre l’Aràbia Saudita i els estats occidentals. Els saudites no estan acostumats a donar explicacions i es creuen impunes perquè les seues amenaces de no comprar més armament sempre acaben dissuadint els altres estats, com ha passat fa poc amb Espanya. Per això Trump es mou sobre una corda molt prima. Sorprenentment, la seua primera reacció va ser posar els llocs de feina que els EUA perdrien en cas de conflicte amb l’Aràbia Saudita davant la investigació de l’assassinat. Però la pressió ciutadana, fortament alimentada per la premsa, el va obligant a canviar. Poca gent pensa que això serà cap canvi radical en la relació entre l’Aràbia Saudita i Occident, perquè dissortadament els interessos econòmics pesen molt més que la dignitat humana. I es pot descartar que el príncep Mohammed bin Salman pague per aquests fets. Siga com siga, ja no queda ningú al món que compre el relat de MBS com el ‘príncep reformista’. Simplement, és una imatge incompatible amb la de ser un assassí.

El brutal assassinat que posa la Casa dels Saüd contra les cordes

El cap parlamentari d’Alternativa per Alemanya (AfD) al senat de Berlín, Frank-Christian Hansel, ha assegurat que en l’àmbit europeu la formació ultra s’identifica amb els partits que anomena del ‘nou centre polític’, un corrent que l’AfD relaciona amb Ciutadans. En declaracions a TV3, Hansel s’ha mostrat proper a Ciutadans perquè és un moviment ‘nou’, ‘pragmàtic’ i ‘burgès’. Tot i això, aquest dirigent d’Alternativa per Alemanya, ha admès que recentment també s’identifiquen a l’estat espanyol amb el partit d’extrema dreta Vox.

Un dels dirigents del partit d’ultradreta Alternativa per Alemanya diu que s’identifica amb partits com Cs i Vox

Xavier Sala i Martín ens rep a les oficines de l’editorial amb una americana carabassa llampant. N’ha portades unes quantes, de colors diferents, perquè té programades unes quantes entrevistes seguides i es farà estrany si surt sempre amb el mateix color. Li demanem si s’ha posat la carabassa expressament per rebre VilaWeb, però no, ha estat casualitat. Volem parlar del seu nou llibre, La invasió dels robots i altres relats d’Economia en colors (Rosa dels vents, 2018), però també li volem demanar com veu el panorama polític de Catalunya. Fins ara ha estat recelós a fer cap entrevista per parlar tan sols d’aquesta qüestió. Tot canvia molt de pressa i ell voldria tenir-ne més informació per a poder opinar amb més seguretat, diu. Però quan comencem a parlar de tot plegat, Sala i Martín és Sala i Martín i té una opinió clara i contundent. Després de l’avançament d’ahir, ara us oferim l’entrevista sencera. —Trobeu que l’objectiu de la innovació ha perdut centralitat al nostre país? Els enemics de la innovació guanyen la partida? —No hi estic d’acord. Passa que a Catalunya es parla tant d’una altra cosa que sembla que no es parli de res més. Però ara vinc del Fòrum Econòmic Mundial de Davos i tan sols es parla d’innovació. De fet, es parla de la quarta revolució industrial. Sobre com ens afectarà, però sobretot com ens hi hem d’adaptar. La innovació i les noves tecnologies entren en massa a les nostres vides i la solució és més innovació. Les feines tradicionals desapareixen. Per tant, no crec que sigui cert que ja no en parlem. És cert que a Catalunya parlem d’altres coses i tenim exemples de com els enemics de la innovació guanyen. Barcelona és dels pocs llocs del món on els luddites guanyaven. Taxistes impedint l’entrada d’Uber, per exemple. És un exemple de voler aturar la innovació. De la mateixa manera que hi ha plataformes en contra d’Airbnb. Torna a ser voler aturar la innovació. Una de les coses que dic al llibre és que oposar-se a la innovació és un error perquè no la podràs aturar. —És com l’aigua, que sempre troba un camí davant els obstacles? —Exacte. Recordem que hi va haver aquell conflicte contra Napster, pels drets de propietat intel·lectual en l’intercanvi de fitxers per internet. I els qui s’hi oposaven van fracassar. És cert que van portar Napster als tribunals i que aquests van donar la raó als demandants. És veritat que Napster va ser obligada a tancar. Però l’intercanvi de fitxers continua. Les empreses que pirategen música, funcionen i són molt més grans que abans. Van matar Napster, però va sortir Emule i moltes més. No van aturar pas el canvi. Qui es va adaptar al canvi va ser Apple amb iTunes. Van observar què volia la gent que feia servir Napster. La gent volia tenir un repertori de milions de cançons d’arreu del món a l’abast? Volia poder descarregar una única cançó en lloc d’haver de comprar tot el disc? Apple es va proposar d’oferir-los això i de cobrar-los 99 cèntims per cançó. Itunes va abraçar la innovació i va guanyar milers de milions de dòlars. A&M Records, que va portar Napster als tribunals, va fer fallida. Els taxistes haurien d’aprendre això. —Què poden fer? —Demanar-se per què Uber funciona. Per què la gent vol Uber i què hi busca. Què ofereix Uber que no ofereix el taxi. Treure’n conclusions i fer igual. És una plataforma? La gent vol veure el mapa del taxi en moviment? És la manera de pagar per internet allò que funciona? O és la manera de sol·licitar el cotxe? No hi ha cap raó per la qual els taxistes no puguin oferir el mateix. Abraçar la innovació és la solució. I en qualsevol cas, els taxistes es moriran igual. Perquè l’enemic de veritat del taxi no és Uber, sinó els cotxes sense conductor. Començaran a operar en algunes ciutats dels Estats Units aquest octubre vinent. I això serà la mort del conductor com a professió. De la mateixa manera que es va morir la professió dels ascensoristes. Aquells homes que pitjaven els botons dels ascensors, que s’espatllaven sovint i necessitaven algú que se n’ocupés. Van desaparèixer amb els ascensors automàtics. Aquest octubre serà el començament de la fi dels taxistes. Lluitar contra Uber és una mica absurd. —No ens ha de fer por la invasió dels robots? —Al llibre argumento que no. Totes les revolucions tecnològiques de la història han tingut una destrucció creativa, com l’anomenava Schumpeter. Totes han tingut una part destructiva i una part creativa. Arriba l’automòbil i es mor el cotxe de cavalls. Arriba el CD i es mor el disc de vinil. En totes les revolucions, la quantitat de llocs de feina que s’han creat ha estat superior a la de llocs de feina que s’han destruït. Sempre. La història ens va a favor. Al llibre explico quins mecanismes han fet que la cosa anés així. I ha passat bàsicament perquè les innovacions han abaratit preus. Si abarateixes el preu de la roba, a la primera revolució industrial, fas que la gent es compri molta més roba. Els nostres besavis tenien un vestit. I ara vas a l’armari de qualsevol persona i ningú no té només un sol vestit. La gent va a l’H&M i es compra tot de roba. Ja ningú no té un vestit per a tota la vida. —I això té un impacte en creació de llocs de feina? —Per fer la mateixa roba que abans caldria molta menys gent. Però per fer tota la roba que necessitem ara, cal més gent. Abans, el cotxe de cavalls era una joguina de nens rics. I avui tothom té cotxe. Per a produir tots aquests cotxes, necessites molta més gent que la que calia per a produir el nombre de cotxes de cavalls que hi havia abans. L’arribada del cotxe fa que apareguin nous sectors industrials derivats de la innovació. Amb el cotxe, s’afavoreix la mobilitat de les persones, que van a la costa a passar el cap de setmana, i apareix un nou sector, que es diu turisme. I el turisme acaba donant feina a molta gent. Més que els qui van perdre la feina perquè feien les selles dels cavalls, les rodes dels carros o recollien la merda dels carrers. Aquest mecanisme d’abaratir les coses continua funcionant. Hem de ser optimistes. —La diferència ara és la velocitat de les innovacions? —Per introduir el cotxe, des que va aparèixer a final del segle XIX fins que va ser d’ús majoritari els anys cinquanta, va passar mig segle. Els fabricants de carros de cavalls i els treballadors del sector van anar perdent a poc a poc. Avui arriba el cotxe intel·ligent i en quatre dies no quedarà ni un taxista. Penseu que fa deu anys acabava de sortir l’iPhone. I ens ha canviat la vida de manera brutal. No ens adonem de la velocitat dels canvis. La gent que hi surt perdent, ho fa sense gaire temps per a recol·locar-se. L’adaptació ha de ser molt ràpida. Mira què ha passat amb les agències de viatges. Abans la gent que tenia una agència de viatges es forrava! Però arriba Google i tots els serveis automàtics i amb quatre clics t’has muntat un viatge a Noruega. I l’agència de viatges desapareix. —I aquesta gent que perd la feina per la velocitat dels canvis, què? —A la senyora que ha perdut la feina a l’agència de viatges l’hem d’ajudar. Una senyora de cinquanta-cinc anys, que té més dificultats per a reinventar-se. Hem de crear mecanismes per a ajudar els perdedors. Que hi hagi destrucció creativa i que la part creativa sigui beneficiosa per a tots no vol dir que no hàgim de fer cas de la part destructiva. Cal ajudar la gent que hi surt perdent. Per dues raons: per ètica i per egoisme. No podem tenir societats on un 20% de la població no guanyi res. I aquesta gent són els qui voten Trump, voten Le Pen o voten Ciudadanos. Tots els partits populistes demagogs que hi ha al món s’alimenten de gent que abans eren d’esquerres i pensaven que el comunisme seria la solució, i que ara es veuen com a perdedors. Qui ve a oferir-los fórmules màgiques i elixirs que els solucionaran la vida guanya el vot d’aquests perdedors. Tan sols cal veure on va guanyar Trump. A les zones industrials que han perdut: a Ohio, a Pennsilvània… Llocs on la gent tenia salaris industrials elevats i els ha perdut. —Cal tenir paciència per a notar les millores de la innovació? —La innovació té coses bones i coses dolentes. Que sigui inevitable no vol dir que sempre sigui bona. Tot depèn de com la fem servir. Per exemple, la tecnologia de l’eco se la van inventar després de l’enfonsament del Titànic. Uns científics van veure que es podia utilitzar el poder de l’eco per a emetre sons al mar –on el so viatja quatre vegades més de pressa que per l’aire– i, esperant-ne el rebot, mirar si hi ha objectes a prop. Fins aleshores es guiaven pels fars i les campanetes… Però no servia per als icebergs. Aquesta tecnologia va salvar moltes vides, especialment quan els submarins nazis volien enfonsar els vaixells del comerç entre Europa i Amèrica. Però la mateixa tecnologia pot ser utilitzada per a coses bones o per autèntiques barbaritats. S’ha utilitzat per fer ecografies, per saber el sexe dels nadons abans que neixin. I això, a països com la Xina, s’ha fet servir per fer avortaments. Amb la política del fill únic, els pares preferien tenir nens i avortaven si l’ecografia els deia que hi havia una nena. Si avui mirem la piràmide d’edat i sexe de la Xina, falten dos-cents milions de nenes. Dos-cents milions de nenes han estat assassinades gràcies a la tecnologia de l’eco. I la tecnologia és la que és. La podem fer servir per a bé o per a mal. —Aquesta és la història de la humanitat. Tot depèn de l’ús que fem de les coses… —Vegem un exemple menys dramàtic. Sabeu que l’iPhone causa un gravíssim problema de salut? La gent passa un 100% més de temps al vàter que abans. Quan no hi havia els telèfons intel·ligents, la gent anava al vàter, feia el que havia de fer i marxava. Ara, amb l’iPhone, la gent s’hi està estona. I estar asseguts en aquella posició tanta estona causa una tensió als músculs i hi ha una epidèmia d’hemorroides per culpa de l’iPhone. La tecnologia té efectes inesperats. Els economistes ho anomenem efecte colibrí. És la manera com la naturalesa fa evolucionar un ocell i li permet de volar sense moure’ns endavant, a partir de l’evolució d’una planta. Quan una planta evoluciona, produeix pol·len per reproduir-se millor. És millor barrejar l’ADN de dues plantes. Com que les plantes no tenen ni cames ni penis –que se l’inventen els taurons centenars de milions d’anys després de la vida a la Terra–, s’inventen les abelles. S’alimenten del nèctar i escampen el pol·len. Quan uns ocells veuen que hi ha una cosa bona dins de les plantes, també en volen. I una evolució en una planta acaba provocant una evolució en un ocell. L’efecte colibrí. L’economia és plena d’efectes colibrí. I la tecnologia no és bona o dolenta per si mateixa. Depèn de l’ús que en fem. Podem salvar vides als vaixells o podem avortar dos milions de nenes a la Xina. Xavier Sala i Martin | Foto: Elisabeth Magre. —I per què és important la paciència? —És molt important. Una de les coses que descobrim en els estudis de psicologia aplicats a l’economia és que els nens que demostren ser pacients quan són petits tenen una vida millor. En un experiment, els donen una llaminadura i els diuen que poden menjar-se-la, però que si s’esperen a fer-ho quan torni l’investigador a la sala on són, si tenen paciència, els en donaran dues. Que poden fer el que vulguin. Els qui se la mengen són impacients i els qui esperen són pacients. Això es va fer amb uns nens de Califòrnia els anys seixanta quan tenien quatre o cinc anys. El psicòleg que ho va fer va decidir d’anar-los seguint durant la vida. Ara ja tenen cinquanta-cinc anys. Són de la meva generació. L’observació va concloure que els nens pacients havien tret més bones notes, havien anat a universitats més bones, eren menys obesos, menys propensos a les addiccions, havien estalviat més per a la jubilació, tenien menys propensió a divorciar-se, tenien feines més bones… Tota la vida els ha anat millor. Per tant, la paciència té també unes implicacions econòmiques. —Hem interpretat malament la història de David i Goliat? —Els jueus ens diuen que David guanya perquè és jueu. Els cristians diuen que encara que siguis dèbil pots guanyar amb el suport de Déu. Hi ha un filòsof periodista canadenc que es diu Malcolm Gladwell que diu que les coses no són com semblen i que David és molt més fort que no es pensa la gent. Que ara no sabem valorar la força d’una fona com a arma d’aquell temps. I que Goliat era un personatge enorme i que el relat bíblic fa entendre diverses vegades que no hi veia bé. Els símptomes que explica el relat original coincideixen amb l’acromegàlia, una síndrome que pateixen molts jugadors de bàsquet d’aquests enormes. I per tant, ni David era tan dèbil ni Goliat era tan fort, segons Gladwell. —I la vostra interpretació? —Que la clau eren les regles del joc. Hi ha un moment que el rei Saül diu a David que es posi un casc de bronze i agafi un escut i una espasa. I ell diu que no, que hi va amb la fona. Tot l’exèrcit d’Israel havia assumit que havien de combatre amb les regles de joc de Goliat, amb la infanteria. David diu que de cap manera, que ell vol l’artilleria. És quan escull les regles de joc que guanya. Decidir les regles del joc és la victòria. A Catalunya, això no ho hem après, perquè acceptem jugar amb les regles de Goliat. —Ara parlarem de Catalunya… Dieu que el món millora ‘i millora molt’, però tenim la sensació que tot va molt pitjor. És perquè tenim més informació que mai? —Sí que millora molt. Fixa’t que moltes de les respostes d’Economia en colors i les preguntes que m’heu fet tenen a veure amb la psicologia. Darrerament, els economistes incorporem més altres ciències, especialment la psicologia. Sempre he definit l’economia com la ciència de prendre decisions. Siguin decisions més econòmiques – comprar, invertir, vendre…– o menys –casar-se, tenir fills, viatjar… Però la manera de prendre decisions no sempre ve de la racionalitat a ultrança, sinó del funcionament del cervell, l’evolució i la psicologia. Nosaltres som el resultat de l’evolució dels nostres ancestres. —Per entendre l’economia, cal saber psicologia i biologia? —Una cosa que hem après dels psicòlegs i dels biòlegs evolutius és que el nostre cervell està necessàriament preparat per a les notícies negatives. Reaccionem a les coses negatives molt més que no a les coses positives. Els nostres ancestres passejaven per la sabana africana –fa dos-cents mil anys, tots vivíem a l’Àfrica–, sentien un soroll sobtat i hi havia dos tipus de reaccions: el qui pensava que era el soroll d’uns nens jugant, i el qui deia ‘collons, un lleó!’ i sortia corrents. Nosaltres som fills del qui va sortir corrents. El qui es va quedar mirant se’l va cruspir el lleó. No es va reproduir. Els nostres gens són els dels avantpassats que tendien a veure les coses negatives i sortien corrents. Moltes vegades no era un lleó, però amb una vegada que ho fos n’hi havia prou. Això els biòlegs ho anomenen el biaix de la negativitat. —I això ens porta a donar més importància a les dades negatives? —Aprofitant el biaix de la negativitat i tenint en compte que el món de la comunicació és un negoci, les informacions negatives es magnifiquen. Vosaltres ho noteu. Quan expliqueu que han sortit les flors al passeig de Sant Joan, zero clics. Si expliqueu que la policia atonyina un treballador d’Òmnium, cinquanta mil clics. Això què fa? Que es donin moltes més notícies negatives que positives. I com més negatives i més tremendistes, més clics. La vergonya del periodisme en el cas de la informació i els detalls de com la madrastra va escanyar el nen aquell tan sols queda superada pel nombre de clics que tenien les notícies. La vergonya no són els periodistes, sinó la gent que tenia ganes de saber tots aquests detalls. El periodista reflecteix la voluntat de la gent. —Magnifiquem les dades negatives de l’economia? —I tant! La tendència és veure les coses negatives més que les positives. Però, a més, estem alimentats constantment d’informació negativa. En el tema de l’economia, si hi ha una crisi de fam a l’Àfrica, sortirà a tots els diaris. Però ja fa quinze anys que no n’hi ha cap. Heu vist que ho expliqui algun diari? No interessa explicar coses positives. La mortalitat infantil d’avui a l’Àfrica és tres vegades menor que la d’Europa el 1900. Que els països més avançats. A l’Àfrica ara es moren deu nadons de cada cent. A Anglaterra, el país més avançat d’Europa, a principi del segle XX se’n morien trenta. És difícil pensar alguna cosa que pugui afectar més un ésser humà que la mort d’un fill. Però aquesta dada no l’he vista publicada enlloc. Això no és notícia. Ningú no ens ho explica. I és un èxit sense precedents. I la reducció de la mortalitat infantil a l’Àfrica és el fenomen més important des de fa molts anys. —Com el veieu, el moment polític a Catalunya? —Hi ha moltes coses que se m’escapen. Perquè segurament no sóc prou llest per a analitzar-ho bé. Però si ho analitzo de manera optimista, em fa la impressió que, baralles a banda, juguem a buscar que l’estat espanyol s’excedeixi. I ho fem amb un cert èxit. L’estat espanyol fa coses que un any enrere ningú no hauria somiat que faria i que hi ha molta gent al món que ho observa i calla. Però, a la llarga, això que fa l’estat espanyol no serà sostenible. L’estat espanyol s’excedeix amb la restricció i la repressió de drets bàsics com la llibertat d’expressió o la llibertat de reunió. O la restricció aquesta amb què el president de la Generalitat és decidit per un jutge i no pel poble. I això significa que la sobirania de la nació no la té la ciutadania sinó un jutge. —No trobeu que fan i desfan amb absoluta impunitat? —Un jutge designat a dit amb uns mecanismes que han estat condemnats per parcials i contraris a la separació de poders per tribunals europeus. Espanya ha estat condemnada per manca de separació de poders per la manera com es trien els jutges. Per tant, un senyor triat d’una manera que ha estat condemnada té prioritat a l’hora de decidir qui governa el país per sobre de la població. Això pot tenir molts adjectius, però segur que no pot tenir el qualificatiu de democràtic. Jo crec que això no és sostenible. La meva pregunta –i per això no em veig amb cor d’opinar amb seguretat– és si el col·lapse de l’estat espanyol arribarà abans que el col·lapse de l’independentisme. Perquè la nostra capacitat de barallar-nos per les parides més grans tampoc no deixa de sorprendre’m. —Us va decebre la reacció política, institucional, després del referèndum de l’1 d’octubre? —Jo hauria declarat la independència immediatament. Crec que es va perdre l’impuls. Allò que els americans anomenen el momentum. Hi havia un impuls en què la gent estava disposada a defensar-ho tot. Van esperar un mes i la cosa es va anar florint. Però tampoc no vull opinar amb rotunditat perquè m’és impossible de ficar-me a la pell d’aquests líders que sabien perfectament que anirien a la presó. Però havien d’entendre que calia que declaressin immediatament la independència precisament per evitar d’anar a la presó. —Per evitar la presó? —L’única manera de salvar-se de la presó era declarar la independència després del referèndum. Jo pensava en ells: ‘Que aquesta gent us mataran! Que no tenen escrúpols!’ No vull dir que es van equivocar perquè jo no sé què hauria fet en lloc seu. Des de Nova York, potser tot es veu més fàcil. I no vull jutjar-ho. Potser hauria fet una cosa diferent de la que pensava des de la distància si m’hagués tocat a mi de prendre les decisions. En qualsevol cas, sí que penso que la millor opció era accelerar i no alentir. —I ara ens trobem que ens dediquem a cercar el penal a dins l’àrea… —Crec que ara és l’estratègia bona. Anar buscant… i que els tribunals vagin vulnerant els drets bàsics… i anar produint notícies negatives sobre Espanya al món. —I fa efecte a fora? En aquests espais de poder que visiteu… Davos… —A Davos no havia vist mai tant d’interès per la qüestió catalana. Encara que els diaris espanyols diguin que no se’n va parlar. Mentida! Tothom parlava de Catalunya. Cada vegada que algú parlava amb mi, la primera pregunta era sobre la independència de Catalunya. Per tant, és mentida que Catalunya no interessi el món. Això és mentida. I l’interès no és precisament per dir ‘quina sort que ja s’ha aturat tot gràcies al 155’. No. Ja ho hem vist: Pep Guardiola es posa un llaç i tot Anglaterra, fins i tot el parlament britànic, comença a debatre sobre el tema català. —No era l’estratègia d’Espanya, aquesta. Tot al contrari… —Exacte. Fins fa un any, l’estratègia espanyola era evitar que se’n parlés a fora. Sabien que si se’n parlava, la posició feble era la seva. No pots convèncer la gent que els arguments de prohibició democràtica són els bons. El ‘no pots votar pels meus collons’, la gent civilitzada no ho accepta. Que no ens deixin votar és un argument poderosíssim a favor nostre. Una altra cosa és que la gent doni suport a la independència. No és així. Però sí que hi ha un suport molt general a la capacitat que tenim de decidir què volem fer. Per a això, trobarem suport a tot arreu. Com que ells sabien que tenien una posició dèbil, la seva estratègia era censurar. —Van perseguir debats, conferències, periodistes… —A mi em van censurar dues conferències. Em van cancel·lar una conferència a Suècia i una altra a Angola per pressions de la diplomàcia espanyola. Concretament, de l’ambaixador espanyol d’aquests països. Però jo tinc passaport americà. Vaig amb passaport americà. Als organitzadors els deia això: jo sóc americà, a mi no em pot afectar el que digui l’ambaixada espanyola. Per mi, l’ambaixada espanyola i la del Nepal són el mateix. No poden decidir res sobre les activitats dels ciutadans nord-americans. Només faltaria! Tampoc no han de fer res contra les activitats dels ciutadans espanyols, però a mi encara menys. Jo no sóc espanyol. —El xantatge els funcionava en alguns casos. —Sí, és clar. Comprarem uns quants tancs, o farem no sé quins tractes militars, en canvi d’impedir la llibertat d’expressió quan es tracti de parlar de Catalunya. L’estratègia de voler que no es parli d’allò que no els convé va destinada al fracàs. Guardiola es posa un llaç i tot el Regne Unit parla de la independència de Catalunya durant dues setmanes. I la cosa ha arribat al parlament britànic. Com deia, vam perdre l’oportunitat de fer la millor estratègia, que era accelerar després de l’1 d’octubre. Però ara la millor estratègia que tenim és aguantar fort i que sigui l’estat espanyol que s’excedeixi. —En un capítol del llibre parleu del funcionament de les colònies espanyoles. No trobeu que hi ha moltes similituds amb la situació actual? —Sí. Trec l’explicació del llibre Per què fracassen les nacions, de Daron Acemoglu i James Robinson. Sí que hi ha moltes coses que són iguals que l’estratègia colonial. Fins i tot la retòrica. Ells fan aquest discurs en positiu: ‘Salvem la democràcia, nosaltres respectem la llei.’ Van ser incapaços de justificar l’esclavisme i la tortura que van practicar a les colònies. Aleshores també volien vendre aquest missatge de salvació: ‘Els donem la capacitat de ser cristians’, deien aleshores. —Pretenien convertir les víctimes en les grans beneficiades del seu salvatgisme. —Quan van crear la institució de l’encomienda, que és esclavisme nu i cru, ells amagaven què era en realitat. Els governadors de la colònia, donaven encomendados als amics i als colons. Eren nadius que treballarien per a ells. Però no volien que es digués que era ‘esclavisme’ perquè deien que, en canvi d’allò, hi havia un capellà que els ensenyava la religió cristiana. En la seva retòrica –i en el seu cap, segurament també–, en una època en què l’esclavitud no es veia bé a Europa, ells consideraven que feien un favor als colonitzats. Aquesta retòrica goebbelsiana la veiem també avui. Em sorprèn com giren la realitat. I em sorprèn com arrela la idea que els supremacistes som nosaltres. —Voleu dir que arrela? —Vejam. Analitzem la seva gran obra dels últims temps. Es diu Tabàrnia. Com es diu la part de Catalunya que no és Tabàrnia? Tractòria. A veure, hi ha res més supremacista que això? Tabàrnia, la gent sofisticada de ciutat, cosmopolita… I els altres són pagesos endarrerits… Aquesta és la seva idea. I aquests que fan aquests plantejaments ens diuen supremacistes a nosaltres? En la història recent d’Occident no hi ha hagut res més supremacista que Tabàrnia. I ens acusen a nosaltres de supremacistes? Que es mirin al mirall. L’Arrimadas diu que ella no defensa això de Tabàrnia, però considera que ha aconseguit posar els independentistes davant el mirall. No, no, no. Us hi ha posat a vosaltres, davant el mirall, Arrimadas! El mirall d’això sou vosaltres. —Girar la truita sempre. —S’ha demostrat sens dubte qui són els supremacistes, els racistes, els classistes i els que desperten odi. Fan servir la mateixa retòrica del colonialisme de sempre. Diuen que ho fan per nosaltres i que no és esclavisme. Ens ajuden, diuen. Tot continua igual. I, parlant de colònies, m’agradaria que tothom recordés com es va fer la independència de l’Índia. —Ens hi ajudeu? —La independència va començar quan el govern colonial va decidir que les úniques empreses que podien vendre sal havien de ser angleses. Van pretendre imposar el monopoli de la sal a favor dels anglesos. Tothom havia de comprar sal anglesa i ningú més no en podia produir. No podies anar al mar, evaporar l’aigua i quedar-te la sal. Això era il·legal. Aleshores, Gandhi va anar caminant mil quilòmetres per arribar a la platja per agafar la sal. Va dir que no acceptava aquella imposició i que els indis podien fer sal. Va fer la Marxa de la Sal. Va començar a caminar ell tot sol. I s’hi van afegir dues persones, deu, un centenar. I, finalment, milers i milers. Tots caminant cap al mar per fer sal. I els anglesos el van fotre a la presó. —Gandhi va ser empresonat per sedició i el tribunal deia que seria alliberat si la seva gent renunciava als seus objectius… —Va passar anys a la presó per rebel·lió. I la independència de l’Índia va tardar deu anys. Però va arribar. I ara nosaltres fem sal. Ara fem sal.

Xavier Sala i Martín: ‘Decidir les regles del joc és la victòria; i a Catalunya no ho hem après’

Quan el dictador espanyol Francisco Franco va morir al llit, l’any 1975, el govern de Fidel Castro va decretar tres dies de dol. Aquest detall sorprenent i significatiu demostra que Fidel Castro i Francisco Franco van tenir unes relacions molt més bones que el que havia volgut fer veure la propaganda de banda i banda. Una relació que ha estat explicada, però que continua essent poc coneguda: el programa de TV3 ’30 minuts’ va dedicar-hi dos programes seguits l’any 2009, el diari El País va publicar a la secció de blocs un article molt documentat sobre el mateix fet l’any 2014, i el cap de setmana passat aquest extens article en anglès sobre la biografia del president cubà, escrit per Samuel Farber, també fa al·lusió a les relacions entre els dos dictadors. Ací podeu veure els dos ’30 minuts’ titulats ‘Franco i Fidel, una amistat incòmoda’: EFE dóna la notícia dels tres dies de dol Francisco Rubiales era el director de l’agència espanyola de notícies EFE a Cuba el dia que es va morir Franco. Rubiales va explicar com havia viscut aquell dia en l’apunt ‘Cuba: el dia que murió Franco‘. Hi explica que quan l’ambaixador franquista a Cuba va informar-lo que el govern cubà havia publicat un decret anunciant tres dies de dol, no s’ho va creure: ‘Em sap greu, ambaixador, però aquest decret l’he de veure amb els meus ulls abans de publicar la notícia.’ Quan va haver contrastat la informació, la notícia es va publicar i va fer la volta al món. Segons Rubiales, Cuba va decretar tres dies de dol oficial perquè volia mantenir bones relacions amb Espanya, però volia que fos mig secret per a evitar l’escàndol. No s’esperaven que es fes públic. ‘Ens has ficat en un bon embolic’, diu que va arribar a dir-li Fidel Castro per telèfon. Fidel Castro: ‘Franco es va portar bé, caram!’ El president Fidel Castro va fer unes declaracions públiques molt positives sobre el dictador espanyol en aquesta entrevista de Juan Luis Cebrián publicada al diari El País l’any 1985. Deia Fidel Castro: ‘Franco no es va portar malament, s’ha de reconèixer. Malgrat les pressions que va tenir, no va trencar les relacions diplomàtiques i comercials amb nosaltres. No tocar Cuba va ser la seva frase terminant. El gallec va saber sortir-se’n. Que es va portar bé, caram.’ De fet, Fidel Castro tenia raó en un aspecte: l’Espanya franquista va ser un dels pocs països occidentals que va negar-se a participar en l’embargament comercial contra la Cuba comunista que havien decretat els Estats Units durant els anys seixanta. Tot i les pressions rebudes des de Washington, Franco va mantenir relacions comercials amb Cuba. Per això hi arribaven avions d’Ibèria des de Madrid sense dificultats, i també hi arribaven torrons de Xixona i autobusos Pegaso. Aquesta política contra l’embargament de Cuba que va començar Franco, ha estat seguida pels governs de l’Espanya democràtica. Mariano Rajoy mateix declarava el març passat que l’embargament s’havia d’aixecar. Segons la biografia de Fidel Castro escrita per Ignacio Ramonet, citada en l’article de F. Javier Herrero a El País, Fidel Castro donava aquesta explicació sobre la bona relació entre tots dos països: ‘Franco es devia educar en l’amarga experiència de la derrota espanyola amb els Estats Units del segle XIX. I el que va fer la revolució cubana, a partir del 1959, resistint-se als Estats Units, rebel·lant-se contra l’imperi i derrotant-los a Girón, va poder ser vist com una mena de venjança històrica d’Espanya. En definitiva, els cubans, que hem sabut enfrontar-nos als Estats Units i resistir les agressions, hem reivindicat el sentiment i l’honor dels espanyols.’ Alguns, en canvi, han volgut donar a aquestes relacions entre Castro i Franco una explicació biogràfica i vital, basada en el fet que tots dos tenien orígens gallecs. Franco va néixer a Galícia, com el pare de Fidel Castro, Ángel Castro, un terratinent ric que va emigrar a Cuba. Tenia una foto del dictador espanyol a la tauleta de nit, segons alguns biògrafs, i va estudiar als jesuïtes de Santiago de Cuba, ple de franquistes. El pare de Fidel no va estar-se mai d’opinar en favor de Franco dins de casa. Fidel Castro no amagava les seves arrels gallegues, i va visitar Galícia durant els anys vuitanta. Manuel Fraga, aleshores president gallec, ex-ministre de Franco i fundador del PP, va fer-li d’amfitrió. Qüestions d’estat Uns altres expliquen aquesta relació per raons polítiques i interessos d’estat. Samuel Farber, sociòleg nascut a Cuba i format als EUA, especialitzat en Cuba, explica en aquest article, en anglès, que Castro prioritzava les qüestions d’estat a les qüestions d’ideologia. Les relacions entre Cuba i Espanya eren una qüestió d’estat per raons d’història, cultura i estratègiques. I aquests motius pesaven més que no pas les raons ideològiques. Farber ho explica així: ‘En general, la Cuba de Fidel ha estat un govern que, fins i tot en els primers anys de política exterior, ha evitat de donar suport a moviments revolucionaris si eren contra governs que tenien bones relacions amb l’Havana i refusaven les polítiques dels Estats Units en relació amb Cuba, independentment del color polític d’aquests governs. Els casos més paradigmàtics d’aquesta aproximació en què la qüestió d’estat pesava molt són les relacions molt amistoses que Cuba va mantenir amb el PRI de Mèxic i amb l’Espanya de Franco.’ La Pasionaria, Enrique Líster, Albert Bayo i molts altres comunistes van ser rebuts com a herois per Fidel Castro. Milers de persones rebien els antifranquistes com a herois. I durant dècades el govern cubà va criticar l’Espanya de Franco públicament. Però els fets també demostren que la relació entre Franco, l’anticomunista per excel·lència, i Fidel Castro, el comunista per excel·lència, no responien únicament a una qüestió d’ideologia. Els interessos d’estat també hi pesaven.

La sorprenent bona relació entre Fidel Castro i Francisco Franco

Cada vegada hi ha més proves que indiquen que probablement hi ha alguna forma de vida en el sistema solar, més enllà de la Terra. Ja fa temps que els científics tenen els ulls posats en una de les llunes de Saturn, Encèlad, un cos rocós recobert d’una capa de gel de més de trenta quilòmetres de profunditat i que té uns cinc-cents quilòmetres de diàmetre. Ara, la NASA ha anunciat que disposa de més dades que apunten que és probable que hi hagi vida microbiana en l’oceà subterrani d’Encèlad. La sonda Cassini, que fa més d’una dècada que orbita Saturn, el seu sistema espectacular d’anells i les misterioses llunes, va fer l’octubre del 2015 una maniobra d’exploració passant molt a prop del pol sud d’Encèlad, per prendre mostres dels núvols de gas que surten dels guèisers impressionants que escup aquesta lluna saturniana cap a l’espai. El propòsit era poder capturar partícules d’aigua i més elements per analitzar-los i tenir més clar si és efectivament possible que hi hagi vida allà baix. .@CassiniSaturn discovered ingredients for life in the plume of particles spraying from Enceladus: https://t.co/BmW9P9kv9c #OceanWorlds pic.twitter.com/IN3ohXxjkb — NASA (@NASA) 13 d’abril de 2017 Els resultats de la investigació, fets públics a la revista Science, apunten que hi pot haver formes de vida simple semblants a les que hi ha a les parts més profundes dels oceans terrestres. La Cassini va captar que en els guèisers escopits per Encèlad hi havia molècules d’hidrogen i de diòxid de carboni. Aquests compostos probablement s’han originat per una activitat hidrotermal; a la Terra, aquest fenomen s’esdevé quan el magma, que té una temperatura elevadíssima, entra en contacte amb l’aigua: aquesta activitat hidrotermal, a la Terra, va acompanyada de comunitats microbianes que es poden alimentar dels compostos que hi ha. Unes altres mostres captades per la Cassini anteriorment indiquen que, a més d’aquests composts, també hi ha metà i aigua. By NASA/JPL-Caltech/SSI/PSI ‘Estem bastant segurs que l’oceà intern d’Encèlad és habitable i necessitem tornar-hi per a investigar més’, ha dit el doctor Hunter Waite, científic de la missió Cassini. Aquest oceà subterrani és a molts quilòmetres de profunditat, i es manté en estat líquid sota una capa de gel per la compressió gravitacional a què està sotmès el planeta per la força de Saturn. Ara la nau Cassini encara la recta final de la seva missió, en què farà una sèrie d’òrbites passant entre Saturn i la part interna dels seus anells, fins a la col·lisió final amb l’atmosfera del planeta gegant, el 15 de setembre vinent. D’aquesta manera es vol evitar precisament que la ferralla de la nau pugui arribar a contaminar mai una lluna com Encèlad. Vegeu també aquest vídeo didàctic de la NASA amb informació sobre els oceans que hi ha en altres indrets del nostre sistema solar. Més informació: La mort de la Cassini, a punt de revelar els últims secrets de Saturn

Quina forma de vida hi pot haver a Encèlad, la lluna gelada de Saturn?

El president de Ciutadans, Albert Rivera, va assistir ahir a la constitució del grup lliberal al Parlament Europeu. S’hi va reunir amb els principals dirigents d’aquesta tendència política. Tanmateix, abans va haver de respondre als periodistes i no ho va passar gens bé. Li van demanar per què Ciutadans no fa com els liberals d’Alemanya i França: unir-se al cordó sanitari contra l’extrema dreta. Rivera, visiblement incòmode, va respondre: ‘No ho sé, els ho ha de demanar a ells.’ No se pierdan el nerviosismo en Bruselas de Alberto Carlos cuando un periodista le pregunta por qué en Francia y Alemania se unen todos, también los liberales, para aislar a la extrema derecha y él con C's no lo hace…@Albert_Rivera 🤣😂 pic.twitter.com/Yxfx1iuIKS — Juan Miguel Garrido (@Juanmi_News) June 20, 2019 L’Elisi desmenteix que Macron hagi felicitat Rivera pels pactes electorals

La incomoditat de Rivera quan li demanen per què Ciutadans no aïlla l’extrema dreta

La Comissió Europea ha reclamat a Turquia que alliberi el dirigent diputat kurd en presó preventiva Selahattin Demirtaş per complir amb la recent sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). En un debat a l’Eurocambra sobre Demirtaş, la cap de la diplomàcia europea Federica Mogherini ha explicat que va traslladar recentment a les autoritats turques les ‘expectatives’ de la UE sobre l’alliberament del polític kurd. En el mateix ple, l’eurodiputat d’ERC Jordi Solé ha exigit a les institucions europees que no ‘esperin en silenci’ a una futura sentència del Tribunal d’Estrasburg sobre el cas dels presos polítics catalans, que veu similar al del kurd. La defensa de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull va incorporar a finals de novembre la sentència que condemnava Turquia per aquest empresonament preventiu a la seva estratègia jurídica. En la seva intervenció, Mogherini ha explicat que per a la UE Demirtaş continua sent un interlocutor que veuen com una figura destacada en la vida política democràtica turca. Per això, ha criticat l’empresonament preventiu d’un ‘líder escollit democràticament’, un fet que creu que posa de manifest com s’està ‘soscavant la independència judicial’ en aquest estat. Per la seva banda, Solé ha denunciat que l’estat espanyol fa el mateix que Turquia amb els dirigents independentistes catalans. En aquest sentit, ha qüestionat els ‘dobles estàndards’ de la Unió Europea per demanar a d’altres països com Turquia que respectin els drets humans que no es respecten dins del bloc europeu. L’eurodiputat d’ERC ha defensat que, si els estats abusen de l’empresonament preventiu per ‘silenciar l’oposició, coaccionar la llibertat d’expressió i consolidar el seu poder’, les institucions europees no poden ‘quedar-se en silenci’ i han d’exigir l’alliberament dels presos com Demirtaş o els líders catalans.

La Comissió Europea fixa precedent i reclama a Turquia que alliberi el dirigent kurd en presó preventiva, com ordena Estrasburg

Són Pilar Garcia, Carmen Herrador i Antonia Martínez. Tres dones de Sant Vicenç dels Horts que formen part de Free Junqueras, el grup de veïns que reivindiquen l’alliberament del seu ex-batlle. Són dones de famílies humils, nascudes al sud d’Espanya, que van deixar els estudis a catorze anys per entrar en el món laboral. Van començar a treballar en fàbriques, o a netejar cases, per pujar la família. Castellanoparlants, que ara s’han polititzat, sobretot, arran de l’empresonament del president d’Esquerra Republicana de Catalunya. N’hi ha que són independentistes i n’hi ha que no. Però tenen un vincle en comú: la defensa de les llibertats. A partir d’això, en descobrim les vides, unes vides intenses amb motivacions polítiques. I tot això ho descobrim gràcies a un dinar organitzat per Màxim Calero, ànima del grup, al restaurant Cal Sagristà de la Vila. ‘Sóc una “kelly” i a casa érem socialistes de tota la vida’ Sóc Pilar Garcia. Vaig néixer a Jerez de la Frontera. Vaig arribar quan tenia sis anys o set, aquí. No vaig acabar ni vuitè, a l’escola. No tinc el graduat escolar. Tinc el certificat. Perquè abans de fer catorze anys ja vaig començar a treballar: la kelly, la que neteja. Amb el temps vaig entrar a treballar a l’ajuntament. Netejant els col·legis, la policia, el cementeri. Vaig conèixer l’Oriol quan era petita, a deu anys o dotze. Jo vivia a la Guardia i ell al Turó. Veïns. Agafàvem un cistell, hi posàvem ous i anàvem a vendre’ls ‘als catalans’. A les cases dels catalans. I picàvem a casa de la mare de l’Oriol. I vèiem el nen. Pensàvem que era lleig i ximple. Ell ja ho sap, això. I després ja no el vaig veure més, fins que no el vaig trobar quan feia carrer. Perquè l’Oriol feia molt carrer: xerrades aquí, xerrades allà. Sardinades. I el vaig voler anar a escoltar. A veure què deia, el ximple. El de les sandàlies. I vaig començar a al·lucinar. Em vaig quedar bocabadada. La ximple era jo, no pas ell! Pilar Garcia (dreta) i Carmen Herrador. Mira, a casa hem estat socialistes tota la vida. Ma mare era d’en Felipe González. Jo no he estat mai política. M’he dedicat a treballar. Dos fills i separada. Em vaig separar a vint-i-nou anys. I en fa catorze que vaig conèixer en Josep, el meu marit actual. I és d’un poble de Lleida. I les germanes em deien: i tu què hi fas, amb un català? Jo els deia que a la meva edat ja no estava per foteses. I que ho volia provar. I en Josep els primers anys, l’Onze de Setembre, anava a la Diada. I jo anava a la plaça de Catalunya. Corazón partío. Jo em sentia espanyola. I em feia pena. El meu marit agafava la seva samarreta i s’apuntava al tram que tocava. Véns? I jo li deia: no. Però tenia un amic molt socialista, el Quintí. I li deia: emporta’t aquest. I el Quintí hi anava, amb la samarreta de l’estelada. Socialista d’Espanya Espanya. Et diré una cosa. A mi no m’ha pas fet canviar d’opinió en Josep. A mi m’ha fet canviar l’Oriol! Veient-lo, escoltant-lo. I em va agradar molt la coalició que va fer entre ERC i Gent de Sant Vicenç. I que encara existeix. Junts per Sant Vicenç. Jo em considero vicentina. No parlo català, per vergonya. Quan vaig a Jerez, aleshores sí. Mira. Allà si m’ho demanen, sí. I faig la presumida! I el meu nebot saps què em diu? Que a Andalusia també han de demanar la independència andalusa. Jo abans no era independentista. No ho era. Però ara? Ara si s’ha d’anar a votar per la independència, vaig a votar-la. I tant que sí. Ara sí. Però abans, jo abans anava a les manifestacions de la plaça de Catalunya. ‘El meu fill ha deixat l’exèrcit per Junqueras’ Sóc de Còrdova. Carmen Herrador. D’un poble molt petit. Vinc d’una família molt senzilla. La meva mare segava al camp. He anat a estudi fins a onze anys. I als onze, cap a treballar. A fregar. Teníem una casa amb un menjador petit. Sense taula. No sé ni on menjàvem. Una xemeneia. I una habitació. Hi dormíem cinc germans, el meu pare, la meva mare i la meva àvia. I ens menjàvem els peus els uns dels altres. I el meu pare era el guarda del camp. Vam arribar aquí quan jo tenia tretze anys. Primer el meu pare, amb la germana. I a catorze anys menys quatre dies vaig començar a treballar. A la fàbrica del xiclet. Em vaig casar a dinou anys. Vivia a Cornellà. Ja hi he viscut quaranta-tres anys, a Sant Vicenç. I després ja em vaig posar a fregar. Laboratoris a Sant Andreu, algunes cases. I encara ho faig, de vegades. Carmen Herrador Jo no sé en gens, de política. Gens. El meu marit sí. Ho porta a la sang. I li agrada. Agustín Cera. Del Partit Comunista. Ha nascut per a això. Com el meu fill. Tots dos junqueristes. I et diré una cosa. El meu fill era a l’exèrcit. Treballant. De soldat. No, la mili no. Soldat. I com que no li deixaven portar la samarreta del Free Junqueras… Els ha deixat! T’ho juro! Ha deixat l’exèrcit per Junqueras. I tres fills que tenia. Doncs ho ha deixat. Jo no en sé, de política, però m’hi he ficat perquè no em sembla bé que els presos polítics siguin a la presó. I lluito per ells. Perquè no em sembla gens bé que hi siguin. Gens. Jo hi sóc per ells. Per tots. Ei, per l’Oriol, primer. Però per la resta, també. I lluitaré. I si he d’anar a Madrid, hi anirem. I si ens han de ficar a la presó, que ens hi fiquin! I ja està. Tu creus que hi ha dret que aquest home sigui a la presó? Amb els fills petits que té! I els veus i et puja una cosa. I uns altres que maten o violen i campen per on els dóna la gana. Jo hi sóc per ell i per tots els presos polítics. Vaig tenir càncer. Fa divuit anys. I vaig estar molt malament. I els amics, com que sabien que estava trista, m’esperaven quan arribava amb l’autocar. Davant l’ajuntament. I anàvem als programes de televisió. De públic. Primer per animar-me i sortir de casa. Ara fa divuit anys que hi vaig. A tots, he anat. ‘Ahora Caigo’, al ‘Boom’, amb el Sardà, ‘Tu cara me suena’, ‘Mira quien baila’… Al meu poble, a Còrdova, el meu marit anava amb el llaç. I se’l va haver de treure. Perquè la gent gairebé ni em mirava. Una vergonya. Només cinc-cents habitants. Pensaven que el llaç groc era independentista. I no. No ho és. I et dic una cosa. Jo no sóc independentista. Però si surt la independència, l’accepto. A la meva família, el meu marit i jo som els junqueristes. La resta, no. Els meus germans no pensen com jo. Tinc un cosí, a Madrid, que és del PP. I em posa banderetes al mòbil. ‘Vaig començar a treballar a catorze anys’ Jo vaig néixer a Còrdova. Em dic Antonia Martínez. A la capital. Vaig arribar a vuit anys, aquí. Nosaltres érem tres, i un altre que es va morir. I ma mare va venir que el meu pare ja hi era. I els nens ens va deixar col·locats: mon germà en una casa i jo en una altra. Tots tres nens separats. Al mateix barri. Alguns amb parents i alguns amb veïns. Amics que ajudaven. Tinc una germana que ja va néixer aquí. Però no sé si és més catalana ella o jo. No ho sé. I jo he nascut allà. Jo sóc el que sóc perquè el meu pare era un comunista molt comunista que em va passar tot el seu coneixement d’esquerres. El meu pare va morir molt jove. Jo, a la Bofarull, hi vaig començar a treballar a catorze anys. Vaig estar dos anys que no vaig poder anar a escola. Els nens sí. Però jo, a casa a ajudar. I després vaig tornar a escola. Però només fins als catorze. I ma mare em va enviar a treballar. Vaig fer catorze anys el 19 de novembre, i el 20 o el 21 ja treballava a la fàbrica. I plorava. Jo plorava. I totes les meves amigues van fer comerç. Vaig estar a la Bofarull vuit anys. Però me’n vaig anar. Era dictatorial, tal com t’ho dic. L’encarregat era dalt un podi. El Gabriel. I si et veia aixecar els ulls de la màquina, ui! I després vaig treballar al Cercle de Lectors. Deu anys. Després em vaig casar i ja no vaig treballar més. Bé, sí. He fet cases. He netejat cases. Perquè va haver-hi un moment que vaig portar el fill a un col·legi de pagament. I costava diners. Antonia Martínez No em vaig casar amb un comunista, no. Era un convergent! Mon pare va haver-hi nits que no dormia! Ha! I ara el meu marit és de l’Oriol. L’he convertit jo, aquest. Ara és d’esquerres. Jo he militat a Esquerra Unida. Després vaig deixar-los i anava més a Iniciativa. A ICV hi he estat fins que ha passat tot això de l’Oriol. Quan veig les persones que se les donen molt de demòcrates i molt d’esquerres, que defensen molt el dret de la llibertat, però no vénen mai, mai, a defensar els drets de l’Oriol… Cada 12 i 16 fem el ‘Cant dels ocells’. Ens reunim i cantem. I els d’Iniciativa no vénen mai. Esquerra Unida ve. I Iniciativa, no. I els vaig deixar. Els vaig deixar. Per mi no són demòcrates. No ho són. I sóc on sóc. I sempre dic que si mon pare visqués, seria aquí. Era molt d’esquerres. Molt. Les reunions clandestines del partit les fèiem a casa. Quan encara vivia Franco. Mon pare repartia el Mundo Obrero. I seria aquí.

‘El meu fill ha deixat l’exèrcit per Junqueras’

La coordinadora nacional dels comuns, Jéssica Albiach, ha instat ERC a arribar a un acord d’investidura per poder conformar un govern estatal, per la qual cosa els ha demanat de ‘mirar al futur i menys a JxCat‘. ‘ERC ha de dir si vol deixar-se arrossegar pel bloqueig del president Quim Torra o si vol tenir una proposta oberturista com la que proposa Joan Tardà’, ha expressat en una entrevista d’Europa Press. Ha criticat els republicans per dir que no tenen pressa per abordar la investidura, perquè el govern progressista que es vol crear té molts enemics i, com més temps passi, ‘més en perill i en risc està’. Els comuns representen una quarta part d’Unides Podem, que va arribar a un preacord amb el PSOE per formar un govern a l’estat espanyol, insuficient per constituir-se i que requereix de més suports. D’aquí que es negociï amb ERC per a obtenir els avals suficients i investir Pedro Sánchez, en unes converses que Albiach assegura que es donen a diferents nivells. S’ha mostrat prudent sobre els detalls de la negociació, tot i que ‘està anant bé, malgrat el soroll de determinats grups mediàtics, de la dreta i de l’extrema dreta; a més s’ha vist sortir des de l’Ibex la CEOE i les elèctriques’, i creu que aquestes negociacions continuen avançant precisament per la discreció. Tot i així, la líder dels comuns al parlament manté els seus dubtes sobre ERC: ‘Històricament quan s’han trobat en una cruïlla no sempre han escollit bé. Ho vam veure a la declaració unilateral d’independència i les 155 monedes de plata, ho vam veure quan van tombar els PGE, i ara jo crec que que no farien bé si no entenguessin la necessitat que aquest govern es conformi al més aviat possible’. Aquesta setmana, l’acord dels partits progressistes amb els republicans ha provocat que Vox perdés un lloc a la mesa del congrés espanyol a favor dels progressistes, i Albiach considera que és el camí que ERC no ha d’abandonar per aconseguir un acord que creuen possible tancar aquest any: ‘No tiro la tovallola i tinc l’esperança que sigui abans de Nadal’. Comissió bilateral o taula de diàleg Fins ara, s’han celebrat dues reunions al congrés espanyol entre representants dels socialistes i representants dels republicans en les quals han constatat la voluntat de dialogar i han assumit que hi ha un conflicte polític a Catalunya que s’ha de solucionar políticament -una de les reivindicacions d’ERC. En plena negociació sobre com se substanciarà el diàleg per solucionar aquest conflicte, Albiach demana de normalitzar el diàleg bilateral entre governs -que creu que hauria de ser natural, perquè existeixen les comissions bilaterals-, i que segons ella s’hauria de donar periòdicament; però no creu que d’aquest espai pugui emanar la solució al conflicte. Per això, considera que seria més potent i cohesionador si fos una taula de partits: ‘Si volem que reculli grans consensos i grans acords, n’hi ha d’haver més que els qui hi ha ara mateix al govern espanyol. Penso que quanta més gent i més actors participem, millor’. Els presos, sobre la taula En aquesta taula de diàleg, els comuns volen traslladar que ‘no hi haurà normalitat política mentre hi hagi líders independentistes a la presó’, perquè ho consideren part de la situació d’excepcionalitat i perquè és un assumpte que asseguren que preocupa Catalunya i els partits independentistes, i per això demanen que en aquesta taula no hi hagi línies vermelles. Els comuns tampoc no veuen un problema una altra de les reivindicacions dels republicans: calendaritzar aquest diàleg; és més, ha recordat que ells ja ho van defensar en la taula de diàleg dels partits catalans (la propera reunió dels quals no té data tot i que el govern va anunciar la convocaria per la primera quinzena de desembre). ‘Aquestes taules de diàleg han de tenir un calendari, han de tenir un ordre del dia fix, han de tenir un pla de treball, i crec que, en aquest sentit, és cap a on hauríem de caminar’, ha conclòs.

Albiach exigeix a ERC de ‘mirar al futur i menys a JxCat’

El govern espanyol ha començat a actuar contra el Tsunami Democràtic. L’Audiència espanyola l’investiga per un delicte de terrorisme; concretament, qui ha obert la investigació és el jutge Manuel García Castellón, el mateix que va tancar a la presó sense fiança els set detinguts del 23-S. I ha emès una ordre a la Guàrdia Civil perquè tanqui les webs de Tsunami Democràtic. El ministre de l’Interior en funcions, Fernando Grande-Marlaska, ja va avançar fa uns dies que l’estat espanyol investigava el Tsunami Democràtic i va assegurar que acabarien descobrint ‘qui hi ha darrere’ l’organització que ha promogut mobilitzacions com la de dilluns a l’aeroport del Prat. La Guàrdia Civil ha ordenat a les companyies operadores d’internet que bloquessin els dominis i les webs relacionades amb el Tsunami, i les han començat a redirigir a una pàgina de la Guàrdia Civil, tal com va passar la tardor del 2017 amb les les webs d’Òmnium, de l’ANC i del referèndum. En molts casos, les webs es poden veure, perquè el procés és gradual i es va activant el blocatge a mesura que el van aplicant les diferents operadores. Arran d’això, el Tsunami ha esquivat el blocatge amb nous dominis com: democratictsunami.eu o tsunamidemocratic.github.io Els dominis blocats, segons que ha pogut saber VilaWeb, són: tsunamidemocratic.cat app.tsunamidemocratic.cat tsdem.org api.tsdem.org app.tsdem.org tsunamidemocratic.net tsunamidemocratic.com app.tsunamidemocratic.com En un missatge al canal de Telegram, han insistit en la necessitat d’instal·lar-se l’aplicació, seguir el seu canal. A més, han recomanat d’utilitzar un VPN. Des del mòbil, han recomanat d’instal·lar l’aplicació 1.1.1.1. Hem posat a disposició un nou domini: https://t.co/TVQ3Nr4x3l per accedir a la pàgina web. La nova web serà més fàcilment replicable si intenten tombar-la de nou. — Tsunami Democràtic (@tsunami_dem) October 18, 2019 A més, us recomanem utilitzar un VPN que us permet saltar-vos la censura espanyola. Des del mòbil us podeu instal·lar l'aplicació https://t.co/6RvnhXONmw — Tsunami Democràtic (@tsunami_dem) October 18, 2019 El Tsunami Democràtic: totes les mobilitzacions Com funciona el codi QR de l’aplicació del Tsunami Democràtic?

L’estat espanyol intenta blocar les webs del Tsunami Democràtic

La Conselleria d’Educació, Cultura i Esport portarà a la mesa sectorial amb els sindicats de l’ensenyament de dijous l’avantprojecte d’ordre per la qual es determina la competència lingüística necessària per a l’accés als llocs de treball docent. Amb la nova proposta, els aspirants als pròxims processos d’oposicions docents que es convoquin han de certificar el nivell C1 de català. El certificat de nivell C1 de coneixements de llengua, tal com es defineix en el Marc Europeu Comú de Referència per a les Llengües (MECRL), acredita un domini funcional efectiu de la llengua i representa un nivell avançat de competència, adequat a tasques més complexes de treball i d’estudi. Per tant, desapareixen com a requisit obligatori el Certificat de Capacitació per a l’Ensenyament en Valencià i el Diploma de Mestre de Valencià, que passen a considerar-se mèrits. La nova proposta d’ordre pretén actualitzar, adaptar i simplificar la normativa existent després de trenta-sis anys de l’entrada en vigor de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. L’objectiu és racionalitzar les exigències per a l’accés a la funció pública docent, adaptar-les a la realitat de la formació dels qui volen dedicar-se a la docència i garantir que els alumnes reben l’ensenyament de professors amb la competència lingüística suficient. Segons el director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, Rubén Trenzano, calia actualitzar la normativa a un context que ha evolucionat molt en més de tres dècades i amb una nova llei de plurilingüisme en vigor. En aquesta línia, ha recordat: ‘Si les primeres actuacions fa més de tres dècades responien a una necessitat per la mancança en la formació ordinària dels qui volien dedicar-se a la funció pública docent, ara no podem continuar actuant com si aquesta mancança no haguera estat corregida.’

Educació proposa l’obligatorietat de certificar el C1 de català per part dels opositors

La patata era un aliment bàsic de les cultures andines de l’Amèrica del Sud, que anomenaven ‘papa’. És de la família de les solanàcies, la mateixa que el tomàquet, el pebrot i l’albergínia. El nom científic és Solanum tuberosum, i ja indica que és una planta que forma tubercles, unes tiges subterrànies que són la part comestible de la planta. N’hi ha diverses varietats i al nostre mercat distingim les que tenen la pell blanca o vermella, la part de dins blanca o groga i també entre les que serveixen per a coure o per a fregir. És una planta que tolera bé el fred i es pot conrear en diverses èpoques de l’any, tot i que el millor temps per a plantar-la és la primavera, al març, i ja es pot collir a l’estiu, quan les fulles de la planta comencen a assecar-se. Va arribar a Europa al segle XVI, però va costar d’implantar-ne el conreu, que no es va difondre fins al segle XVIII. Al principi, tot i que és una planta molt fàcil de conrear, no va tenir gaires adeptes. Durant la guerra dels Trenta Anys (1618-1648), en l’enfrontament entre Espanya i Àustria, Europa va passar una gran fam i llavors van començar a apreciar els valors del tubercle: fàcil de coure, llevava la gana i la planta en produïa una bona quantitat. Però França va resistir-se durant molts anys als encants de la patata, fins que va intervenir en la guerra dels Trenta Anys per frenar els espanyols i la gran fam també hi va arribar. Un personatge polifacètic, el farmacèutic, agrònom i científic Parmentier, va descobrir, al front, que la patata era un aliment excel·lent per a fer que els soldats es recuperessin. Va recórrer a metges, capellans i més estudiosos per difondre les virtuts del tubercle, però fins que no va cuinar les patates de mil maneres per al rei i aquest no va quedar satisfet, no va aconseguir que la població les tastés. També s’explica, i no sé si és real o llegenda, que el rei va ordenar a uns guàrdies que custodiessin els camps de patateres durant el dia, però fent-los marxar durant la nit per fer pensar a la població que allò que hi havia plantat en aquells camps era de gran valor. Volia que els ciutadans robessin les patates quan baixava la guàrdia i que això ajudés a pal·liar la gran fam. A Parmentier devem el puré de patata cremós que els francesos van difondre per acompanyar les carns. El mite que la patata engreixa molt La patata té fama d’engreixar molt i això no és cert. És un aliment ric en hidrats de carboni, com el midó, però conté moltes menys quilocalories que la pasta o l’arròs. Si comparem el valor energètic de 100 g de patata amb 100 g de pa, de pasta o d’arròs, hi veureu molta diferència: • 100 g de patata crua: 68 Kcal • 100 g de pa blanc: 238 Kcal • 100 g de pasta de blat crua: 347 Kcal • 100 g d’arròs blanc cru: 349 Kcal Si la patata es menja bullida o al forn, no augmenta el seu valor calòric, però si es fregeix, l’oli el fa créixer moltíssim. La patata també conté fibra, minerals (potassi, magnesi i fòsfor) i alguna vitamina (àcid fòlic i la vitamina C, que es destrueix quan es cuina). Recepta En aquesta amanida la base és la patata, que es pot coure al forn o es pot bullir. En tots dos casos cal coure-la amb la pell perquè no perdi el midó i quedi farinosa. Com que la patata cuita al forn té un gust diferent, us proposo de fer-la d’aquesta manera. Si la voleu fer bullida, trobareu totes les indicacions en la recepta de l’ensalada russa. Ingredients (per a dues persones) • 200 g de patata (1 peça mitjana) • 1 llauna petita de tonyina en oli (si és d’oliva, serà més gustosa, però també pot ser de gira-sol) • ½ ceba petita • ½ pebrot vermell • ½ pebrot verd • 1 tomàquet vermell mitjà • 8 olives verdes sense pinyol • 4 cogombrets • 2 tomàquets secs italians • oli d’oliva • sal • pebre Preparació • Prepareu les patates el dia abans de fer l’amanida. • Renteu-les amb pell i poseu-les, sense pelar, en una safata de forn que contingui un dit d’aigua perquè en coure-les no quedin seques. Deixeu-les durant 1 hora i mitja a 180º C. • Si són gruixudes, punxeu-les per veure si la punta del ganivet s’enfonsa fins a l’interior i, si cal, deixeu-les-hi uns quants minuts més. • Quan la pell ja s’hagi arrugat i siguin cuites, traieu-les del forn i deixeu- les refredar en un plat. Quan ja no cremin, poseu-les en una carmanyola sense pelar-les, a la nevera. D’aquesta manera la polpa de la patata no s’engrogueix. • L’endemà, peleu-les i talleu-les a rodanxes. • Renteu la verdura i assequeu-la. • Peleu la ceba i trinxeu-la. • Talleu el pebrot a tires i després a trossets petits. • Talleu el tomàquet a daus i el tomàquet sec a trossets. • Talleu les olives i els cogombrets a rodanxes. • Saleu les rodanxes de patata i al damunt poseu-hi la verdura tallada i la tonyina de la llauna, traient-la amb una forquilla perquè no agafi tant d’oli. • Per amanir-ho podeu fer servir l’oli que ja du la tonyina, afegir-ne una mica de la llauna o posar-ne del d’oliva verge extra. Tampoc no cal que sigui una amanida oliosa. Suggeriments • És un primer plat, perquè és ric en hidrats de carboni. • Si no us convé la ceba crua, la podeu escaldar i refredar per afegir-la a l’amanida. • Pot combinar molt bé amb un segon plat de carn o peix, lleuger. Comentaris • És una recepta apta per a dietes vegetarianes si no hi poseu la tonyina. • No conté gluten. Valoració nutricional Aquesta recepta té una aportació calòrica moderada perquè és un primer plat que aporta glúcids. És un plat equilibrat, ric en fibra i fàcil de pair. Només cal ser mesurat amb l’oli de la tonyina o l’oli per amanir.

Receptes d’estiu: Amanida de patata

Avui la Cort Europea de Justícia ha emès un veredicte històric que, per primer vegada, trenca amb l’assumpció que en tots els estats membres de la Unió Europea la justícia és igual d’independent i de democràtica. El tribunal ha sentenciat que Irlanda no ha d’extradir una persona acusada de tràfic de drogues a Polònia, atès que la situació actual de la justícia d’aquell país fa impossible definir-la com a independent. El tribunal afirma que ‘l’autoritat judicial no ha de donar efectes a una euroordre si considera que hi ha un risc real que l’individu concernit no vegi respectat el seu dret fonamental d’un tribunal independent i que, per tant, el seu dret d’un judici just corri perill’. Ara, la deliberació va més enllà i defineix les que considera que són les condicions que han de regular la independència de qualsevol tribunal europeu. Concretament hi diu: ‘La Cort assenyala que el requisit que els tribunals siguin independents i imparcials té dos aspectes. Per tant, cal que els organismes en qüestió: i) exerceixin les seves funcions de manera totalment autònoma, a l’abric d’intervencions o pressions externes, i ii) siguin imparcials, la qual cosa implica mantenir una distància igual entre les parts en els procediments i els seus respectius interessos.’ El comunicat continua dient que ‘aquestes garanties d’independència i imparcialitat requereixen normes, en particular quant a la composició dels tribunals i al nomenament, la durada del servei i els motius d’abstenció, rebuig i acomiadament dels seus membres’. I acaba remarcant que ‘el requisit d’independència significa també que el règim disciplinari que regeix als seus membres ha de tenir presents les garanties necessàries per a evitar qualsevol risc que aquest règim s’utilitzi com a sistema de control polític del contingut de les resolucions judicials’. La sentència obre la porta a denunciar més situacions de trencament de la independència i imparcialitat del poder judicial, com pot ser el cas de l’espanyola.

La Cort de la UE avisa que si els tribunals d’un estat membre no són independents ningú no hi ha de ser extradit

El Tribunal Suprem ha revisat a la baixa les condemnes imposades per l’Audiència Nacional l’octubre de 2017 pel falsejament dels comptes de la Caixa d’Estalvis del Mediterrani (CAM) en els exercicis 2010 i 2011 i absol un dels seus exdirectors generals, Roberto López Abad, que havia estat condemnat a tres anys de presó. La seva substituta, María Dolores Amorós, veu rebaixada la seva condemna a la meitat, fins a l’any i mig de presó. D’altra banda, rebaixa la condemna a l’ex-director general de l’Àrea de Planificació i Control de la CAM Teófilo Sogorb Pomares, com a responsable d’un delicte falsedat en la informació facilitada als inversors –article 282 bis del Codi Penal- a la pena de dos anys de presó en relació amb les dades aportades a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) sobre l’estat econòmic de la Caixa en el primer trimestre del 2011. A més de López Abad l’alt tribunal absol l’ex-director general d’Inversions i Riscos Francisco José Martínez García del delicte societari continuat de falsedat comptable en relació amb l’exercici de 2010 en considerar que no ha quedat prou acreditat que l’alteració dels comptes fora ‘idònia per causar un perjudici a la societat, als socis o a un tercer’. En la sentència donada a conèixer avui la Sala estima els recursos de cassació formulats per López Abad i Martínez García contra la sentència de l’Audiència espanyola que els va condemnar a tres anys ia dos anys, nou mesos i un dia de presó, respectivament, per falsejar els comptes anuals de la CAM corresponents a l’any 2010. El tribunal també ha estimat de manera parcial els recursos de cassació interposats per María Dolores Amorós Marco i Teófilo Sogorb Pomares i rebaixa la pena de tres anys a un any i sis mesos de presó, en el cas de la primera, i de quatre a dos anys de presó, en el cas del segon. De la mateixa manera, el tribunal ha rebutjat els recursos presentats per les acusacions particulars, la Fundació Obra Social de Caixa Mediterrani i el Fons de Garantia de Dipòsits. Pèrdues milionàries L’Audiència espanyola va considerar acreditat que M. Dolores Amorós i Teófilo Sogorb van ordenar que els comptes presentats en el primer trimestre del 2011 davant el Banc d’Espanya llancessin un benefici de 39.771.000 d’euros sense reflectir, de cap manera, la situació econòmica real de la caixa, els resultats, preparats pel FROB, registraven unes pèrdues de 1.163 milions d’euros i una ràtio de morositat del 19 per cent. Les xifres dels estats de balanç i informe dels estats financers, segons els fets provats, resultaven ‘irreals i espúries’ i aquesta disparitat de xifres ‘va constituir un dels motius rellevants per a la intervenció de l’entitat, pels riscos que suposava tal situació per al sistema financer en el seu conjunt, a part de la contravenció del principi de seguretat jurídic-comptable que això implicava’. Posteriorment, segons aquests mateixos fets, Teófilo Sogorb va enviar a la CNMV informació no veraç sobre els aspectes comptables de la CAM amb un aparent benefici de 39,8 milions d’euros en el primer trimestre del 2011 que va ser difosa a la pàgina web de la CNMV. Absolucions per la falsedat comptable el 2010 L’Audiència espanyola va condemnar a López Abad i Martínez García per falsejar els comptes anuals de l’exercici 2010 en efectuar una ‘reexpressió‘ de les mateixes per haver donat de baixa indegudament els actius titulitzats provocant beneficis aparents. No obstant això, la Sala analitza l’aplicació de la Circular del Banc d’Espanya 3/2010 que permetia tenir en compte el valor de les garanties immobiliàries de determinats préstecs, a l’efecte d’establir la cobertura dels riscos. El tribunal conclou que la sentència recorreguda no resol la qüestió plantejada pels perits, que van declarar que els efectes que hauria pogut tenir l’aplicació de l’esmentada Circular ‘haurien estat rellevants en el sentit que no hi hauria diferències substancials entre els resultats de 2010 consignats en els comptes de l’entitat i els que haurien d’haver estat consignats de no haver donat de baixa en el balanç els actius titulitzats, si, mantenint-los en el balanç, hagués tingut en compte el valor de les garanties immobiliàries’. La Sala assenyala que la sentència de l’Audiència espanyola no ha resolt aquesta qüestió que considera ‘decisiva’ a l’hora d’establir si el fet de donar de baixa en el balanç els actius titulitzats va donar lloc a una alteració de la imatge fidel de la CAM que es pugui considerar rellevant ‘des de la perspectiva de la seva idoneïtat per causar el perjudici a què al·ludeix el tipus’. Així, les dades disponibles mitjançant la valoració pericial i l’absència de raonaments sobre aquest particular donen lloc ‘com a mínim, a l’existència d’un dubte raonable respecte de les bases fàctiques d’aquest element del tipus penal, que no es pot resoldre en perjudici dels acusats’, pel que procedeix la seva absolució.

El TS absol l’ex-director de la CAM López Abad i redueix la pena d’Amorós per falsejar els comptes

Els Mossos d’Esquadra van detenir anit deu persones durant les protestes a la rodalia del Camp Nou en ple Barça-Madrid. La policia acusa els detinguts de desordres públics, llançament d’objectes a la línia policíaca i atemptat contra l’autoritat. A més a més, es va arrestar una onzena persona pel robatori d’un rellotge de luxe. D’altra banda, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) va atendre seixanta-quatre persones, de les quals trenta-nou són agents dels Mossos d’Esquadra. Del total d’assistències, cinquanta-nou van ser per lesions lleus i cinc de poca gravetat. En total, setze persones van ser traslladades a diferents centres mèdics.

Deu detinguts per les protestes a la rodalia del Camp Nou durant el Barça-Madrid

El president dels Estats Units, Donald Trump, i el seu homòleg de Corea del Sud, Moon Jae In, han acordat eliminar el límit de càrrega per als míssils sud-coreans, en vista a reforçar les capacitats del país asiàtic en plena escalada de tensions amb Corea del Nord. Així ho han acordat tots dos líders en una conversa telefònica mantinguda aquest dilluns i en la qual han debatut ‘mesures de resposta’ davant el sisè assaig nuclear nord-coreà, el més potent fins avui, segons un portaveu de l’oficina de Moon citat per l’agència de notícies Yonhap. Entre les respostes ‘efectives’ acordades per Trump i Moon figura un canvi en l’actual protocol sobre míssils que permetria a Corea del Sud posar una major càrrega en els seus coets. Aquesta qüestió ha estat objecte de debat durant setmanes en una sèrie de contactes mantinguts per representants de Defensa i Exteriors dels dos països.

Trump i Moon acorden eliminar el límit de càrrega per als míssils sud-coreans

La presència d’urnes als col·legis electorals durant el referèndum del primer d’octubre seria un dels fracassos més estrepitosos de la història de la policia espanyola i la Guàrdia Civil si no fos per la violència i la brutalitat que van exercir unes hores més tard per tal d’impedir l’1-O. Consultant l’atestat de la Guàrdia Civil que ha fonamentat l’ampliació de la causa contra l’1-O que instrueix el jutge Pablo Llarena, s’entén que el cos no aconseguís de trobar cap urna les setmanes prèvies al referèndum. Segons la Guàrdia Civil, les entitats sobiranistes –ANC, Òmnium i AMI– van tenir un ‘paper indubtable’ en els preparatius: ‘Des de la cessió de locals, publicitat, mobilització, estratègia de defensa dels centres de votació i, fins i tot, en l’aprovisionament d’urnes.’ Tanmateix, a l’hora d’aportar proves sobre aquest darrer fet, la Guàrdia Civil només cita l’enregistrament d’una conversa de Jordi Manyà Martínez, membre del secretariat nacional de l’ANC: ‘Sembla que va ser aquesta entitat que es va encarregar d’adquirir 8.000 urnes per 145.000 euros que van arribar a Barcelona i es van amagar en un consolat d’un país que simpatitza amb el procés independentista.’ L’enregistrament en qüestió va ser publicat el 31 de juliol al mitjà digital Ok Diario, dirigit per Eduardo Inda. Segons l’article, les urnes s’amagaven en algun consolat de Barcelona aprofitant-ne la immunitat diplomàtica. En concret, apuntava cap a Estònia, Letònia i Lituània per les seves simpaties amb el procés. En l’atestat, però, la Guàrdia Civil no cita la font original, sinó un reportatge del 14 d’agost de 13TV (propietat de la Conferència Episcopal espanyola). Manyà mateix va desmentir amb certa ironia la informació: ‘Ara resulta que sóc dirigent de l’ANC i que sé secrets d’estat.’ Sobre l’enregistrament, el membre del secretariat va dir que era una conversa informal fent un cafè i que el contingut era només una ‘hipòtesi’. Ara resulta que sóc dirigent de l'ANC i que sé secrets d'estat..quan tot era una conversa -café fent hipotesi. De gran vull ser d'@okdiario — Jordi Manyà Martínez (@jordimanya) July 31, 2017 La ‘hipòtesi’, difícilment justificable en termes d’operativitat i logística, va quedar totalment desacreditada pels detalls que s’han publicat sobre com es van traslladar les urnes des del punt de producció (la Xina) fins al punt de votació. De fet, el mateix atestat cita el documentari de TV3 Els dies claus, que explica com les urnes es van emmagatzemar a Catalunya Nord. ‘Persones particulars es van encarregar d’emmagatzemar-les i repartir-les pels col·legis’, diu l’atestat. Ara bé, la referència només consta com un detall d’un documentari que demostra la connivència de les entitats sobiranistes amb el govern per a fer el referèndum. En cap cas no es fa servir com a prova per a desmentir la teoria dels consultats, que es dóna per informació vàlida i contrastada.

La Guàrdia Civil es refiava d’informació de 13TV per a mirar d’interceptar les urnes

El conseller d’Interior, Miquel Buch, ha assistit a l’acte de commemoració de la Diada Nacional de Catalunya que s’ha celebrat a Lleida, al Turó de la Seu Vella. L’acte, que ha finalitzat amb una ofrena floral, també ha comptat amb la presència del nou batlle de Lleida, Fèlix Larrosa, del delegat del govern a Lleida, Ramon Farré, i del subdelegat del govern espanyol, Jose Crespín. En el seu discurs, el conseller ha explicat que enguany es viurà una Diada ‘excepcional’ per la situació que es viu a Catalunya amb persones ‘injustament’ empresonades i a l’exili. El conseller ha dit que caldrà ‘reafirmar més que mai’ els drets i les llibertats dels ciutadans, tal i com ho van fer a Lleida l’any 1707. A més, ha afegit que el primer objectiu és retornar la llibertat als presos polítics i l’exili i que ‘aquest serà el punt de partida’ per la llibertat definitiva de Catalunya. El conseller també ha recordat el que va viure Catalunya el passat 1 d’Octubre de 2017. ‘Vam demostrar que ningú decidirà per nosaltres, que Catalunya serà el que vulgui ser’, ha puntualitzat. Buch ha dit que ningú podrà aturar-ho ‘ni tan sols un estat repressor que davant la democràcia , només sap treure la força’. Per últim, el responsable d’Interior ha demanat que el proper dimarts, 11 de Setembre, ‘omplim els carrers de dignitat, respecte i convivència però sobretot de llibertat’. Per la seva banda, el delegat del Govern a Lleida, Ramon Farré ha afirmat que la Diada Nacional de Catalunya es viu altre cop enguany en un context ‘extraordinari’. Ha afegit que ‘la bretxa entre Catalunya i Espanya no es tanca’ i que ‘la Catalunya autonòmica, empetitida, d’escàs poder polític és l’única sortida proposada’. Farré ha afegit que ‘la sortida raonable és sempre el diàleg, l’oïda atenta, la paraula dita o formulada en una papereta de vot, no pas l’anorreament de l’altre’ i s’ha preguntat si costa tant preguntar a la ciutadania què vol. Farré ha afirmat que ‘passi el que passi, convé seguir preservant en tot moment la convivència entre diferents en una mateixa terra’.’No ens arrossegarà ningú a l’enfrontament, al trencament’, ha remarcat el delegat. n.

Buch diu que la llibertat dels presos polítics i exiliats serà ‘el punt de partida per a la llibertat de tot el país’

La NASA s’embarcarà l’estiu vinent en una missió que portarà la humanitat més a prop del Sol que mai. L’objectiu: travessar l’atmosfera solar i acostar-se fins a només 6,2 milions de quilòmetres de la seva superfície, un desafiament tecnològic notable mai no aconseguit i que ha de posar llum a alguns dels molts secrets que amaga la nostra estrella. Tal com explica l’astrofísic Ignasi Ribas, la sonda Parker Solar Probe (en honor de l’astrofísic nord-americà Eugene Parker, un dels pioners en la investigació sobre el Sol) haurà de suportar una temperatura de més de mil graus centígrads. Des de tan a prop, aquesta nau podrà estudiar dos fenòmens del Sol i proporcionar dades per a entendre’ls millor. La Parker Solar Probe farà vint-i-quatre òrbites al Sol durant set anys. En aquest temps, s’hi anirà acostant cada vegada més. La primera aproximació serà l’1 de novembre de l’any vinent i, a partir d’aleshores, s’anirà aproximant al Sol fins a la distància mínima, que s’assolirà, si tot va bé, el desembre del 2024. La corona i el vent solar Durant aquests anys d’òrbites, la sonda analitzarà dues qüestions. D’una banda, mirarà de respondre una pregunta que fa anys que es fan els científics: per què a la part més externa del Sol la temperatura és més alta que a ‘la superfície’. Ribas ho explica: ‘El Sol no té superfície, però la part que nosaltres observem, que brilla, té una temperatura d’uns 6.000 graus. Tanmateix, si ens n’allunyem a un miler de quilòmetres, la temperatura puja a uns dos milions de graus centígrads. Això hauria de ser al revés.’ Aquestes temperatures tan altes s’assoleixen a la ‘corona solar’. És la capa més externa, la que es pot veure en les fotografies dels eclipsis de Sol. En aquesta zona, la matèria té forma de plasma per culpa d’una alta temperatura que els científics encara no poden explicar. Hi ha unes quantes hipòtesis que miren de resoldre aquesta qüestió: ‘Alguns models parlen d’unes ones que genera la superfície del Sol, uns altres creuen que hi ha erupcions constants que escalfen la corona solar… La sonda de la NASA s’hi acostarà tant que podrà explicar què origina aquest fenomen’, explica Ribas. La segona pregunta que vol respondre la NASA és sobre el vent solar. ‘Del Sol, a part la llum –els fotons–, en surten partícules contínuament. Això és el vent solar, que bàsicament són protons, àtoms d’hidrogen però sense l’electró.’ Aquests protons –diu Ribas– assoleixen una velocitat d’uns 400 o 500 quilòmetres per segon. I afegeix: ‘Un altre problema obert del Sol és explicar com s’acceleren aquestes partícules, entendre el mecanisme que fa accelerar aquestes partícules fins a unes velocitats tan altes.’ Aquest vent solar acaba arribant al nostre planeta quan hi ha tempestes solars, causa les aurores i pot perjudicar els satèl·lits de comunicació o els astronautes. El desafiament tecnològic d’acostar-se al Sol Aconseguir que la sonda Parker funcioni sense cap problema a tan poca distància del Sol és una de les qüestions clau. ‘La temperatura hi és molt alta i això fa que la missió sigui complicada, però els materials ja hi són’, recorda Ribas. ‘Els transbordadors espacials, quan anaven a l’espai i tornaven a la Terra, també havien de suportar temperatures de vora els 2.000 graus per culpa del fregament amb l’atmosfera terrestre’, afegeix. El desafiament, doncs, és complicat, però la humanitat ja ha fabricat materials de tipus ceràmic que poden suportar aquestes temperatures. Això sí, perquè la missió funcioni caldrà protegir els plafons solars i protegir la sonda amb un escut tèrmic per a aïllar-ne les parts més importants, com ara els sistemes electrònics o de control, perquè puguin funcionar amb normalitat. La nau també es protegirà contra la radiació solar, que podria malmetre’n els circuits elèctrics, especialment la capacitat d’emmagatzemar memòria. ‘Esperem que amb tot això la sonda pugui resistir la temperatura de 1.300 graus centígrads que haurà de resistir’, diu Ribas. Coneixement científic i impacte sobre la vida a la Terra L’objectiu cabdal d’aquestes missions és acumular coneixement i respondre a qüestions científiques, en aquest cas, sobre el Sol. Tanmateix, els resultats que obtingui la Parker Solar Probe seran bàsiques també per la vida a la Terra, perquè conèixer bé el Sol i les tempestes solars i saber com s’acceleren les partícules que acaben fent impacte en la Terra pot ajudar a calcular el risc del nostre planeta de tenir tempestes solars que poden afectar el nostre dia a dia, el telèfon mòbil, la televisió o el GPS. Gràcies a aquest coneixement científic, també es pot fer ‘meteorologia espacial’. ‘No només hi ha meteorologia a la Terra. El Sol també té una meteorologia: ens envia partícules, ens envia radiació… I aquestes sondes ens serveixen per a fer previsions més bones de meteorologia espacial. Per exemple: quan hi ha una erupció solar, sabem que al cap d’un parell de dies les partícules arribaran a la Terra. Saber-ne les condicions, la intensitat o els perjudicis que poden causar és possible gràcies a aquestes missions’, desataca Ribas. La col·laboració amb Europa La missió de la NASA no és l’única que té previst d’acostar-se al Sol l’any vinent. El Solar Orbiter, una missió de l’Agència Espacial Europea, també hi viatjarà l’octubre del 2018. Però no arribarà tan a la vora, sinó que es quedarà a la distància de Mercuri, a uns quaranta milions de quilòmetres. ‘Les dues missions són complementàries’, diu Ribas. La Solar Orbiter observarà el Sol a distància amb instruments més nombrosos i més fins, i la Parker Solar hi serà in situ. D’aquesta manera, coordinant totes dues missions, es podrà veure què passa al Sol des de la distància i de manera més fina i, alhora, gràcies a la missió de la NASA, també s’hi podrà ser. ‘Posant tota aquesta informació en comú, podrem aprendre molt més’, celebra Ribas.

La NASA ‘toca’ el Sol

El jutjat d’instrucció número 7 de Barcelona ha tornat a rebutjar la pretensió de l‘Advocacia de l’estat espanyol d’expulsar l’Ajuntament de Barcelona de la causa per les càrregues policials del Primer d’Octubre. En una interlocutòria amb data del 6 de maig, el jutge desestima el recurs presentat pel representant de l’estat espanyol, al qual la fiscalia es va adherir, argumentant que la Carta Municipal habilita el consistori a exercir com a acusació popular, i cita diversos articles referents a la imatge internacional de la ciutat i a la garantia de protecció física dels ciutadans. El magistrat també crida a declarar com a testimoni el secretari d’estat de Seguretat en aquelles dates, José Antonio Nieto.

El jutjat rebutja de nou d’expulsar l’Ajuntament de Barcelona de la causa de l’1-O, com demana l’Advocacia de l’estat

Les formacions que van conformar el grup parlamentari de l’Esquerra Confederal, han repetit la fórmula al senat espanyol i s’ha registrat novament com a grup en aquesta legislatura. Concretament són els senadors de designació parlamentària de Més per Mallorca, Compromís, Catalunya en Comú Podem, Endavant Andalusia, Més Madrid i Geroa Bai, amb el suport de quatre senadors del PSOE. El representant de Geroa Bai, Koldo Martínez, serà el primer portaveu del grup, càrrec que anirà rotant cada dos mesos. Per la seva part, el primer portaveu adjunt serà Eduardo Fernández, de Més Madrid. La resta de membres són Carles Mulet (Compromís), Vicenç Vidal (Més per Mallorca), Sara Vilà (Catalunya en Comú Podem) i Pilar González (Endavant Andalusia). Els senadors del PSOE que s’han inscrit tornaran al seu grup parlamentari quan la mesa doni el vistiplau i el grup hagi quedat constituït. En la legislatura passada ja s’havia format aquest mateix grup – i amb polèmica dins de Compromís -, encara que aquesta vegada compten amb la incorporació de Geroa Bai, que entra per primera vegada al senat espanyol. Bloc i País critica la integració de Compromís al grup de l’Esquerra Confederal del senat espanyol

Compromís, Més per Mallorca i els comuns formen novament el grup de l’Esquerra Confederal al senat espanyol

El grup poètic Reversos parlarà amb Mohammad Bitari el pròxim dimarts, 27 de juny, a l’Espai VilaWeb. Mohammad Bitari és poeta i periodista sirià-palestí. Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del règim totalitari. Es va veure obligat a fugir i a demanar asil polític a Espanya l’any 2013. En aquesta trobada, els membres de Reversos recitaran la poesia de Mohammad Bitari en català, traduïda per Margarida Castells Criballés, i ell la dirà en àrab.

Reversos conversa amb Mohammad Bitari a l’Espai VilaWeb

La cambra dels comuns no es pronunciarà demà sobre el principi d’acord pel Brexit. La primera ministra Theresa May ha suspès la votació per tal d’evitar una derrota rotunda, ja que representants del partit conservadors considera l’acord amb Brussel·les com una capitulació. En una compareixença a la cambra dels comuns, May ha assegurat que mantindrà contactes d’urgència amb líders de la UE discutir possibles canvis en l’acord. El cap de l’oposició, Jeremy Corbyn, ha criticat amb duresa la improvisació de la primera ministra i l’ha instat a negociar de nou amb la UE per aconseguir un acord millor. Poc després de signar l’acord, May va haver de fer front a una crisi de govern. L’ala més dura a favor del divorci li va retreure a May les cessions amb la UE i van dimitir diversos ministres, entre els quals els dos encarregats de negociar el Brexit. Moció de censura La primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, ha instat l’oposició a Westminster a presentar una moció de censura contra ‘aquest govern incompetent.’ En aquest sentit, Sturgeon garanteix el suport dels diputats del Partit Nacionalista Escocès (SNP). ‘I podem treballar plegats per oferir a la gent l’oportunitat d’aturar el Brexit en un altre referèndum’, ha escrit la primera ministra. So @jeremycorbyn – if Labour, as official opposition, lodges motion of no confidence in this incompetent government tomorrow, @theSNP will support & we can then work together to give people the chance to stop Brexit in another vote. This shambles can’t go on – so how about it? — Nicola Sturgeon (@NicolaSturgeon) December 10, 2018

May suspèn la votació sobre l’acord del Brexit

Els partits independentistes encara defineixen l’estratègia per a les eleccions del 21-D. PDECat i ERC ja han dit que s’hi presentarien, però no si ho anirien en una llista única. Mentrestant, la CUP, amb uns processos interns que sempre requereixen més temps, no decidirà res fins diumenge. Llavors les bases aclariran en una assemblea extraordinària si concorren a unes eleccions que consideren il·legítimes. I, si escau, si hi van tots sols o amb coalició amb més forces independentistes o d’esquerra. La diputada Gabriela Serra explica en aquesta entrevista que és partidària de presentar-se als comicis i reblar la majoria independentista per a continuar aplicant la república. Parlem de com es farà això, de quins inconvenients hi va haver en la proclamació del dia 27 d’octubre i com ho va viure en primera persona. —La CUP decidirà la setmana vinent si concorre a les eleccions i de quina manera. Quina opció us agrada més? —Això és molt complicat perquè el cor, i quan dic cor vull dir els sentiments i la indignació, em diuen que no s’hauria de concórrer a aquestes eleccions. I no s’hi hauria d’anar perquè són unes eleccions fruit d’un cop d’estat. Són unes eleccions fruit de l’aplicació del 155, que no és més que l’anul·lació de totes les nostres institucions democràtiques. Són unes eleccions que pretenen un punt i a part de tot el procés que hem acabat amb la instal·lació i la proclamació de la República i, per tant, ens volen tornar a posar en una situació que ja hem superat. —I el cap què us diu? —Per una altra banda, penso que som en un moment que no podem cedir ni una conquesta, ni un dels espais, que l’esquerra independentista i que l’independentisme ha guanyat a casa nostra. I, per tant, possiblement, no participar en les eleccions significaria retrocedir en moltes d’aquestes reivindicacions. I no solament reivindicacions des del punt de vista nacional, republicà i independentista, sinó també des del punt de vista social. I per tant, m’inclino més, malgrat tot, a pensar que cal anar a aquestes eleccions. Però que quedi clar, fins diumenge no sabrem com ho fem perquè hi ha una cosa que sí que hem encertat: que garantim que puguem prendre qualsevol decisió. I així ho tenim garantit amb els registres que farem. Totes les possibilitats són sobre la taula. Fotografia: Albert Salamé —Dieu que veieu amb bons ulls les eleccions… —No les veig amb bons ulls, les veig necessàries. Un tràngol necessari. Amb bons ulls veuria unes eleccions constituents. Les que havíem de fer després d’un procés constituent de base, participatiu, transversal i vinculant. —Doncs en aquestes eleccions, que veieu com un mal necessari, com creieu que se sentiria més còmoda la CUP? Tota sola o en una llista unitària amb l’independentisme o forces d’esquerra? —Bé, aquests és un dels debats que tindrem aquest diumenge. —I Gabriela Serra de què és partidària? —Gabriela Serra en aquests moments no pot prendre posició perquè tenim una fidelitat a allò que pugui sortir i no és aconsellable que prengui cap posició. Però sí que us puc dir que el problema no és amb qui anirem a les eleccions, sinó per què hi anem. I en aquest per què trobarem la resposta amb qui cal fer això. I no únicament trobarem la resposta amb qui cal fer això, o amb qui es pot portar endavant aquesta lluita de resistència en defensa de la República, que és el que serà aquesta legislatura en última instància, sinó de quina és la millor manera d’entomar-ho. —I amb quin objectiu s’hi hauria de presentar la CUP, en aquestes eleccions? —Hem de defensar el desplegament de la República Catalana, l’obertura del procés constituent, orientar-nos cap a unes eleccions constituents, fer un pla d’emergència que sigui capaç d’entomar totes les necessitats imperioses que tenen els sectors més desfavorits de la nostra societat, aplicar totes les lleis que el TC ens ha prohibit… Haurem de fer una campanya per a tenir un parlament, esperem i desitgem, que vulgui aplicar el resultat de l’1-O. —Aquest desplegament es pot fer amb una candidatura conjunta amb sectors de Podem representats per Fachin? —Sí, és clar que hi ha la possibilitat de muntar una candidatura que vagi més enllà de la CUP. El problema és si ens posarem d’acord amb el perquè. I aquí és on hem de posar l’èmfasi més gran. —Encara que no defensin la proclamació de la República? —El company Dante, crec que ha anat prenent unes posicions molt properes, més enllà del sobiranisme, i vorejant d’una manera molt ferma el dret d’autodeterminació. Ha estat molt valent en les decisions en l’àmbit parlamentari i ha portat Podem d’una manera molt agosarada. Per això crec que ha tingut un paper aclaridor a Catalunya Sí que es Pot en les derives absolutament constitucionalistes i espanyolistes del partit. Fotografia: Albert Salamé —Per tant, no ho descarteu? —Parlem amb tothom qui vol parlar amb nosaltres, però aquesta decisió s’haurà de prendre diumenge vinent. —Ell ja ha dit que no entrarà en cap de llista de cap altre partit. Però, l’hauríeu ‘fitxat’ per la CUP? —Si es tornés independentista sí. —Amb els partits separats, aquestes eleccions no podrien semblar unes autonòmiques més? —Allò que anima la gent i dóna projecció i perspectiva són els programes polítics. Val a dir, perquè n’hem tingut una demostració fefaent fa quatre dies, que moltes vegades els programes polítics es converteixen en una eina per a guanyar vots i no per a adquirir compromisos. Ho hem vist amb l’ex-conseller Vila, que diu que ell, voluntàriament i conscientment, no va aplicar el programa i el full de ruta que tenia la seva coalició. És molt fort. Per tant, allò que ha d’animar la gent, i en això sí que crec que trobaríem coincidències programàtiques, és el programa amb què tu vols demanar el compromís amb el poble. I a la CUP hem demostrat de manera molt clara que som coherents amb el programa amb què ens vàrem presentar. —En cas que l’independentisme guanyi, seria el moment per a un govern de concentració? —S’haurà de veure. Hem de veure el programa dels altres partits. —Tenint en compte que tots dos portaran la constitució de la República en el programa. —Moments per a governs de concentració, n’hi ha hagut més. Digueu-me suspicaç, però fins que no vegem els programes electorals pot haver-hi sorpreses. El senyor Santi Vila no és l’únic processista que hi ha al PDECat. El senyor Santi Vila que no volia arribar on hem arribat. N’hi havia més, però van ser guanyats per una majoria més convençuda sobre la independència. Per tant, hem de veure programes per a saber els nivells de suma que hi pot haver. I també veient aquests programes sabrem si en algun moment podria pagar la pena de pujar tots en un mateix vaixell per a fer-lo arribar a bon port. —Intuïu que serà una setmana de ‘pressing CUP’? —Possiblement. Però no tan sols ‘pressing CUP’, també hi haurà ‘pressing ERC’, ‘pressing PDECat’… Cadascú tindrà la seva porció. Val a dir que l’escenari que es preveu després de les eleccions és un escenari duríssim. Jo el veig més dur, segons els resultats, que ara. Fins ara la repressió ha anat venint de mica en mica fins al punt final del 155. L’estat, perquè no cal parlar de govern, farà tant com pugui per impedir que la majoria independentista vagi endavant. Per tant, això ens ha de fer preveure que serà una situació molt dura. I que seran situacions, com sempre hem dit a la CUP, que només es podran de defensar des del carrer. Deixant de banda si anem en coalició o no, els grups parlamentaris independentistes tindrem la necessitat de fer passos junts una vegada instal·lats al parlament. —De fet, la CUP sempre havia alertat amb insistència que l’estat espanyol no tindria límits. —Fa falta que tots siguem més transparents. Nosaltres ho hem estat. Potser fins i tot ho podríem haver estat una mica més. Però tu no pots anar a la campanya d’un referèndum dient que passarem d’una legalitat a una altra, que serà la revolució dels somriures, que anirem a dormir autonòmics i ens despertarem republicans. Hi ha hagut una excessiva dosi de lliri a la mà. Conscientment o inconscientment, no ho sé, però per això molta gent no pot entendre la repressió que hi va haver. Gent que es creia que després de la proclamació ja estaria, que les estructures d’estat estaven preparades… Doncs no. Perquè hi havia coses més o menys preparades, però quan la CUP deia que el procés d’independència només podia ser unilateral i que l’estat no acceptaria mai ni un procés negociat ni bilateral, ho dèiem amb una anàlisi del monstre que teníem al davant que és el règim del 78 consolidat en un estat. Fotografia: Albert Salamé —Teníeu constància que no hi havia les estructures d’estat preparades? —Hi havia un seguit d’accions a fer immediatament després de la proclamació. Hi havia unes mesures, unes lleis, unes normes i uns criteris. Hi ha una llei de transitorietat que articula el procés d’una legalitat a una altra fins a l’elaboració d’una constitució. Però no es va preveure ni es va calibrar que això es faria amb una total agressió i repressió política, judicial i militar d’un estat. Rajoy utilitza tot l’aparell de l’estat. Es creia que seria un procés més dialogat, més negociat i més democràtic, i no la versió més conservadora i feixista que tenim. —Per això Puigdemont va dir que s’havia decidit de no aplicar la República perquè tenia dades que l’estat espanyol intensificaria la violència. Què es pot fer després del 21-D si davant hi ha un estat que pot tornar a actuar igual? —Rajoy ja ha dit que si guanya l’independentisme s’haurà d’aplicar un 155 més gran encara. Ara, fins al 21 de desembre encara hi ha moltes coses que s’han de veure com es desenvolupen i que ens diran què hem de fer després de les eleccions. —Quines? —Cal veure què passa a Brussel·les amb la sentència del jutge respecte del president de la República Catalana, el senyor Carles Puigdemont, i les conselleres. S’ha de veure si la reacció que finalment hi ha començat de veus autoritzades de membres o ex-membres europeus, que s’han manifestat sobre la barbaritat antidemocràtica de Rajoy, s’amplia o es manté. O com evoluciona el conjunt de la ciutadania dels pobles de l’estat espanyol. Aquests últims dies hem vist mostres de suport i mobilitzacions fins i tot de gent que no és independentista però que dóna suport al dret d’autodeterminació. Vull dir que hi ha una colla d’elements que ens poden determinar què passarà. —Tenint en compte tots aquestes elements, que s’han d’aclarir, el moviment de Puigdemont, improvisat o no, de desplaçar-se a Brussel·les, com el valoreu? —Jo i la CUP pensem que ha estat un moviment força oportú. El fet de tenir el president de la República i els nostres consellers a Brussel·les, que és Europa, penso que ha estat una decisió molt intel·ligent. Com també penso que era necessari que alguns consellers es quedessin aquí per a defensar el nostre govern republicà, encara que després, dissortadament, acabessin a la presó. Altrament, el problema català, com l’anomenen, s’hauria quedat del Pirineu en avall. Ara es va estenent del Pirineu en amunt. —Què vàreu sentir el dia que vàreu proclamar la República? —Va ser un sentiment dual. Per una banda, va ser emocionant per la declaració en si mateixa, l’escenari, els batlles que ens acompanyaven, els diputats i les diputades. Arribar fins aquí no ha estat un camí gens fàcil. Ple de pedretes i pedrasses. Va ser un moment en què vàrem poder dir que havíem complert i que havíem estat honestos amb la nostra gent. Tenia molt present l’homenatge que feia uns dies havíem fet al president Companys i als caiguts per la República: ‘Visca Catalunya, visca la República. Aquest cop sí, president’, vaig dir a l’acte. Vaig tenir al cap tots els caiguts en el passat, que s’ho mereixen tot, igual que aquells que vindran. Però també hi havia un respir contingut perquè sabíem que ara començava la part pitjor. —Ho sabíeu? —Tots i totes els qui érem allà ho sabíem. Tots sabíem que fèiem un acte d’autoafirmació, un acte de reconeixement a la nostra responsabilitat amb el nostre poble. Però sabíem també que començava una fase duríssima. La fase duríssima ha estat molt més ràpida, molt més funesta i molt més antidemocràtica que no podíem pensar. —I llavors, dos dies de silenci. Un silenci que la CUP també va entomar i molta gent es va estranyar que no cridéssiu a la mobilització. —És que s’esperava la reacció de l’estat. Per una altra banda, i jo puc parlar per la CUP, escalfàvem motors, fent reunions d’àmbit territorial, amb els CDR i socialitzant i sentint com estava la nostra gent. Calia tocar tot això perquè en el moment de proclamar la República calia preveure si teníem la gent en sintonia i fins on estava disposada arribar. I com s’ha vist, i es veurà, la gent hi està més que disposada. Tot això cal articular-ho i requereix temps. Fotografia: Albert Salamé —És clar, molta gent creia que estava tot preparat i que es passaria a controlar el territori, les institucions… —S’ha de comptar sempre que tindràs l’estat, que és el poder màxim, posant bastons a les rodes. Pots tenir la banca catalana aprovada, la llei de transitorietat, el que vulguis. Però després tu necessites que aquella gent posi els diners en aquell banc, que la gent faci la declaració on l’ha de fer… Havíem d’aplicar tot això i desplegar la llei de transitorietat, apropar-la a la gent i a les institucions, i començar un procés constituent que donés seguretat i perspectiva i projecció urgent. Però ens van tallar de soca-rel tot allò que en aquell moment calia començar a fer. —Creieu que el govern havia d’haver fet algun pas més en la implantació de la república? —Jo crec que ara no són moments de retrets. Indiscutiblement, s’hauria pogut fer millor. Uns més, uns menys. Possiblement, tots ho podíem haver fet una mica millor. Ara el problema és saber com entomem i com fem els passos necessaris per al desplegament de la República; com fem la mobilització necessària per a l’alliberament dels nostres presos i preses; i com fem els passos necessaris perquè tot allò que faci el govern i el president de la República des de l’exili sigui decisiu i sigui un suport explícit perquè les eleccions del 21-D puguin assemblar-se a unes eleccions democràtiques.

Gabriela Serra: ‘Aquestes eleccions, les veig com un tràngol necessari’

Durant els set anys de la guerra de Síria, Afrin va ser el refugi més segur per a milers de desplaçats sirians i l’únic indret gairebé intacte del país. És un dels tres cantons que formen l’Administració Autònoma del Nord de Síria controlada pels kurds. Aquesta localitat de majoria kurda a l’oest del país és coneguda per la seva producció d’olives, la naturalesa rica i les muntanyes. Hi convivien pacíficament totes les minories, religions i ètnies: kurds, àrabs, cristians, iazidites i turcmans. Però Afrin no va continuar essent el lloc més segur del país. El 20 de gener de 2018 una operació militar sota el nom de ‘Branca d’Olivera’, encapçalada per Turquia i grups armats islamistes, va començar amb l’objectiu de ‘crear i tenir una zona segura per a la tornada de refugiats sirians, alliberar el cantó de terroristes kurds i aplicar-hi els principis democràtics’, segons el president turc Recep Tayyip Erdogan. Els atacs de l’artilleria i els bombardaments de l’aviació turca van causar moltes morts i la fugida de milers de persones. L’operació militar es va acabar el 19 de març amb la caiguda d’Afrin. Els soldats turcs i àrabs de ‘Branca d’Olivera’ van saquejar cases de civils kurds. Les imatges d’aquestes forces entrant i robant animals domèstics, olives, oli i més propietats van ser compartides i publicades a les xarxes socials per activistes i l’Observatori Sirià de Drets Humans (SOHR en anglès). També va començar un procés de canvi en el cantó: la població kurda va ser substituïda per familiars de soldats àrabs. L’idioma kurd va ser eliminat i substituït pel turc i l’àrab. El canvi va arribar també a noms de places, hospitals i centres culturals. ‘Ara a Afrin hi ha un centre amb el nom de la mare del president turc i un carrer amb el nom del mateix president turc. Les banderes turques onegen a la majoria dels edificis i escoles’, assegura el periodista Nuri, refugiat d’Afrin al Kurdistan meridional. ‘La cultura kurda va ser suprimida a Afrin. L’estàtua de Kawa el Ferrer, símbol de l’Any Nou Kurd, va ser destruïda el dia de l’entrada d’aquestes forces’, assegura Nuri. Segons el Centre de Documentació i Violacions al Nord de Síria, uns 650 civils van morir en els més de 1042 atacs i bombardaments de l’artilleria turca, entre els quals dones i nens. També es van documentar més de 3200 segrests i detencions. Més de 260 cases van ser confiscades i convertides en presons i centres militars. D’una altra banda, més de 350.000 persones van ser obligades a fugir d’Afrin i més del 95% de la població iazidita, cristiana i alevita va haver de partir per amenaces de milícies islamistes de convertir-se a l’Islam o morir. ‘A nosaltres els iazidites, ens toca fugir i ser perseguits. Encara hi ha dones de la nostra minoria en mans de l’autodenominat estat islàmic (EI) després de l’ocupació de Sinjar a l’Irac el 2014. El meu germà va ser segrestat després de l’entrada dels turcs a Afrin. Encara no sabem on és’, afirma Yusuf, que és a Alemanya al seu nou lloc d’acollida. ‘Sé que els islamistes obligaven les persones a convertir-se a l’Islam perquè, si no, les mataven. Estic segur que el meu germà no ho faria mai, per això creiem que és mort’, assegura Yusuf. ‘Les imatges que vénen d’Afrin semblen mentida i són absurdes. Hi ha cartells als carrers de la meva ciutat que diuen a les dones com han de vestir-se i que s’han de tapar el cabell. Els islamistes obliguen les kurdes que van lluitar contra el radicalisme d’EI a posar-se vestits amples i a no mostrar la cara’, explica Nuri. ‘Les forces turques i islamistes cometen crims contra la població civil: molts es van morir per les mines. Els nostres nens van acabar sense escoles en camps de desplaçats a al-Xahba, al nord d’Alep. No podem tornar perquè acabarem morts’, afegeix. D’ençà que van començar atacs de Turquia el 19 de gener de 2018, la població es va veure obligada a abandonar casa seva, a la llum del silenci de la comunitat internacional. Milers de civils kurds i àrabs es van dirigir cap a la localitat d’al-Xahba, que no estava preparada per a acollir tantes persones. ‘Era a Afrin quan van atacar el centre amb artilleria. Vaig fugir amb milers de famílies kurdes cap a al-Xahba. Recordo com van atacar un camió que transportava unes famílies. Molts s’hi van morir. Vam arribar a al-Xahba espantats’, explica Jamila Hemo, membre de la Mitja Lluna Kurda. ‘Ens vam veure enmig d’un desastre i una crisi: centenars de milers hi van arribar plegats. Els camps eren petits. Molts es van veure obligats a refugiar-se en cases abandonades’, afirma. ‘La situació als camps d’al-Xahba és desesperant. Hi manca de tot: calefacció, tendes de campanya i medicaments. Al voltant hi ha mines antipersones. Hi ha força víctimes arran de les explosions’, explica Hemo. La crisi d’Afrin ara es veu i es torna a encendre. Turquia amenaça la regió kurda de Síria just després d’haver anunciat, el president nord-americà, que en retiraria les forces. ‘Creia que les imatges del cadàver mutilat de la combatent kurda Amina Omar, coneguda per Barin Kobane, que van fer la volta al món ajudarien que aquesta barbàrie es detingués, però em vaig equivocar. El silenci persisteix i persisteix. Espero que la resta del Kurdistan occidental no acabi com Afrin’, afegeix.

Afrin, un any de l’ocupació turca

Des de diumenge al vespre, amb l’esclat dels anomenats ‘papers de Panamà‘, molts mitjans de comunicació miren d’explicar com funciona l’evasió fiscal en paradisos i centres financers ‘offshore’. Potser una de les millors maneres és la que proposa el consorci de periodistes que ha tret a la llum l’escàndol, a través d’un joc interactiu en línia: Stairway to Tax Heaven (‘Escales al paradís fiscal’). Per a començar la partida (en anglès, castellà i francès), el diari proposa d’elegir el personatge amb què es vol jugar: un futbolista, un polític o un empresari, tots tres amb interès per a amagar una part dels seus ingressos milionaris. Elegit el personatge, el joc va plantejant totes les opcions que recomanen advocats, gestors de patrimoni i banquers per a ajudar a evitar al màxim la hisenda local. Entre les recomanacions que el jugador ha d’anar acceptant o descartant a cada fase hi ha l’obertura d’una empresa en un paradís fiscal, seleccionar un testaferro, obrir un compte bancari a Suïssa, crear una fundació… En cada cas concret, el joc va indicant si te’n surts, en l’evasió, o si et poden enxampar.

Stairway to Tax Heaven, el joc per a entendre com funciona l’evasió fiscal

El secretari d’organització de PSOE, José Luis Ábalos, ha dit que, si no prospera la investidura de Pedro Sánchez, es perdrà l’oportunitat de resoldre el conflicte català per la via del diàleg, car ‘es demostrarà que no hi ha possibilitats’. ‘Aquest és el moment i no sé si n’hi haurà més, però en això consisteix l’habilitat de la política: saber identificar clarament quan es presenten les oportunitats. Per tant, si hem de prendre una decisió, sobretot si és una decisió valenta, convido a fer-ho ara mateix’, ha dit durant la seva intervenció en la clausura del XIV Congrés de PSC. Ábalos, que ha defensat que els socialistes s’han d’entendre amb ERC perquè ‘no hi ha més remei’, ha urgit a investir Sánchez i, fet aquest ‘primer pas’, poder afrontar un ‘procés de diàleg’. Ha esgrimit: ‘Sense això no hi ha res. Obstinar-se a posar condicions sobre la part prèvia és absurd perquè és inútil, abans de començar qualsevol procés, d’anar presentant qüestions que lògicament s’han de resoldre en un trajecte que tampoc no serà curt, perquè els problemes importants tampoc no es resolen d’un dia per l’altre. I nosaltres som conscients de la magnitud de la desavinença.’

Ábalos pressiona ERC perquè faciliti la investidura de Sánchez

HAMBURG (ALEMANYA), 8 EUROPA PRESS El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha advertit aquest dissabte que no farà “res” que estigui “fora de la llei” per impedir la celebració del referèndum independentista a Catalunya, “exactament el contrari” que el que està fent el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha dit. “Faré exactament el contrari que el senyor Puigdemont, que està liquidant la Constitució espanyola i la llei. Jo no faré es, genress, fora de la llei, exactament el contrari del que està fent el senyor Puigdemont”, ha expressat a una roda de premsa al final de la cimera del G20 a Hamburg (Alemanya). Rajoy ha respost així unes declaracions en les que el president de la Generalitat ha criticat aquest mateix dissabte al Govern central per estar “disposat a tot” per impedir que se celebri el referèndum. No obstant això, el president del Govern no ha volgut respondre la pregunta de si contempla o descarta activar l’article 155 de la Constitució per forçar a les autoritats catalanes a complir la llei: “Sóc el president del Govern i no haig d’avançar esdeveniments mai”. El que sí ha deixat clar és que tampoc permetrà que se celebri la consulta perquè és “absolutament il·legal” i ha demanat al Govern català “sentit comú”.

Rajoy sobre el referèndum: ‘No faré res fora de la llei, exactament el contrari que Puigdemont’

La desocupació ha caigut al Principat i ha pujat al País Valencià i les Illes en el primer trimestre del 2018. El nombre de persones a l’atur al Principat el primer trimestre ha disminuït un 4,29% respecte de l’últim trimestre de 2017. S’ha situat en 458.700 desocupats, 20.600 actius menys, segons les dades publicades a l’Enquesta de Població Activa. El descens de l’atur de 20.600 persones en els tres primers mesos de l’any és la disminució més gran en un primer trimestre des del 2005 al Principat (-51.400). La taxa d’atur actual és del 12,19%. Al País Valencià, el nombre de persones aturades ha augmentat un 0,73% respecte de l’últim trimestre de l’any passat. S’ha situat en 413.000 desocupats (3.000 actius menys), el que representa que la taxa d’atur s’enfila al 17,3%. L’atur també ha augmentat a les Illes, i de manera més preocupant, amb un augment del 37,29% respecte de l’últim trimestre de l’any anterior. S’ha situat en 103.100 desocupats (28.000 actius menys), el que representa que la taxa d’atur s’enfila al 17,3%. Així doncs, la taxa d’atur s’enfila al 17, 42%.

La desocupació cau al Principat i creix al País Valencià i les Illes

El preu del lloguer a Barcelona ja supera els nivells assolits abans de la crisi econòmica, segons un informe sobre l’estat de l’habitatge que ha publicat el Banc d’Espanya. Aquest fet va en línia amb la recuperació del mercat immobiliari que ha mantingut una tendència a l’alça des d’ençà del 2014. Amb tot, la institució assenyala que durant el 2018 s’ha observat una caiguda de les rendes dels lloguers a la capital catalana. El preu de compravenda d’habitatge, encara que amb retard, també ha augmentat de forma significativa, tot i que no ha arribat als valors registrats del 2008. De fet, l’estudi constata una desacceleració del preu de venda de pisos, que el 2017 creixia per sobre del 15% i que el 2018 ho va fer un 3%. D’altra banda, el document també recull que el preu de venda d’un habitatge a Catalunya s’ha incrementat un 39% en comparació amb el nivell mínim assolit en els anys recessió.

El preu del lloguer a Barcelona ja supera els nivells assolits abans de la crisi econòmica

Ferran Bel s’ha acomiadat de la batllia de Tortosa després de gairebé onze anys en el càrrec i un total de setze anys com a regidor. Ho ha fet amb un saló de sessions ple a vessar que l’ha ovacionat després del seu discurs de comiat en un ple extraordinari per oficialitzar la seva renúncia. Bel ha fet un extens repàs als seus més de deu anys de gestió al capdavant de l’ajuntament, al que ha sumat un capítol d’agraïments personals i polítics. A més de dedicar unes paraules a la seva família, Ferran Bel ha volgut iniciar el seu parlament de comiat recordant als polítics empresonats, a Carles Puigdemont i a la resta de polítics exiliats a Brussel·les. En el seu discurs, Bel ha agraït a la ciutadania de Tortosa ‘sense cap exclusió’ el suport obtingut al llarg d’aquest anys. ‘M’he sentit estimat, volgut i recolzat’, ha reconegut tot recordant que ha estat l’alcalde amb més suport a la ciutat. El ja ex-batlle ha hagut de deixar el càrrec pel règim d’incompatibilitats del PDECat, ja que té u càrrec a la direcció del partit i a més és diputat al congrés espanyol.

Ferran Bel: ‘Agraïments a la gent de Tortosa sense cap exclusió. M’he sentit estimat, volgut i recolzat’

La circulació ferroviària a la R3 ha quedat restablerta entre les estacions de Ribes de Freser i Campdevànol després que un tren s’accidentés amb una pedra. El comboi afectat, que ha sortit de Puigcerdà a les 6.10 i tenia com a destí l’Hospitalet de Llobregat, ha pogut finalment reprendre la marxa fins a Ripoll, on romandrà apartat. La trenta de viatgers han estat reubicats en un altre tern. Fonts de Renfe han explicat que tot indica que la pedra ha caigut de forma natural a la via i que no és cap acció intencionada.

Restablerta la circulació a la R3 després que un tren s’accidentés amb una pedra a Campdevànol

Amazon ha irromput en la venda d’habitatges, de bracet de la immobiliària Altamira. Aquesta firma, que té participació del fons Apollo i el Banc Santander, començarà a vendre habitatges per mitjà d’Amazon amb una oferta d’un centenar de residències noves als Països Catalans i de Madrid. La immobiliària disposa d’un microweb a la plataforma d’Amazon on s’exposa la promoció d’habitatges i es permet l’accés a la web d’Altamira. L’oferta inicial d’aquesta nova plataforma inclou un pis d’obra nova en un edifici de l’avinguda Diagonal de Barcelona per 895.000 euros, una promoció d’habitatges nous al carrer de Gelida, també de Barcelona, des de 224.000 euros i una altra promoció a Sabadell des de 173.000 euros. També ha posat a la venda pisos nous a València i Alacant, entre 82.000 i 213.000 euros. Actualment, la immobiliària compta amb una àmplia oferta de més 82.000 immobles.

Amazon irromp en la venda d’habitatges

El vice-president Junqueras, set consellers del govern i els dos màxims dirigents de les entitats sobiranistes són a la presó. El president Puigdemont i quatre consellers més són a l’exili a Brussel·les amb una ordre d’extradició pendent de decisió per la justícia belga. Mentrestant, l’autonomia catalana ha estat intervinguda i l’administració es gestiona des de Madrid. S’han imposat unes eleccions contra la voluntat de la majoria democràtica de Catalunya que es faran el dia 21 de desembre. Quines són les accions que es poden fer per respondre a aquesta situació? Què pot ajudar més a confirmar la República proclamada el 27 d’octubre? Com cal actuar per restituir la llibertat dels presos polítics? Aquestes preguntes i moltes més es debaten aquests dies a les assemblees d’activistes dels pobles, barris i ciutats, i se les fa també molta gent individualment que cerca la millor manera d’ajudar. El moviment independentista català ha fet les mobilitzacions més grans d’Europa aquests últims set anys. Les manifestacions de l’Onze de Setembre han estat multitudinàries, i s’han fet també accions d’afirmació i d’apoderament en què han participat més de dos milions de persones, com van ser el 9-N i el referèndum de l’1-O. L’escalada fortíssima de repressió d’aquesta tardor ha fet que molts col·lectius, assemblees i activistes es preguntessin si calia també canviar la manera d’actuar i de combatre l’hostilitat de l’estat espanyol. La vaga d’avui n’és un exemple. Amb l’ajut dels criteris proposats per la iniciativa En Peu de Pau’ i de Xavier Pastor, director del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària (Universitat de Girona), analitzem les formes de respondre a la repressió i les mobilitzacions que es fan aquests dies. Vegem algunes iniciatives que s’han fet o que s’han proposat: Repics d’atuells Una de les expressions de protesta que han fet fortuna al nostre país és el sonor repic d’atuells. Cap a les deu del vespre, un dia concret després d’alguna agressió o uns quants dies seguits en protesta per alguna decisió presa per l’estat espanyol, les finestres i els balcons de molts carrers s’obren per a interpretar un autèntic concert de cassoles, paelles, pots i tupins de tota mena. Durant cinc o deu minuts, el soroll dels cops als atuells ressona pel veïnat i la protesta es fa present a les cases en una hora en què el silenci exterior i el so els aparells de televisió són la tònica dominant. La sensació d’acompanyament i de comunitat és molt gran per als participants en l’acció, perquè prenen consciència de la dimensió social de la protesta. A diferència de la majoria d’accions, aquesta es fa en l’entorn familiar i d’espai personal i reforça la idea de comunitat quotidiana. D’alguna manera, tot i que s’esdevé en un espai obert i comú, és la protesta més íntima i més personal perquè es fa a casa. ‘Té una dimensió de solidaritat personal, però també una funció gairebé terapèutica, perquè permet d’alliberar la tensió acumulada’, diu Xavier Pastor. Apagada de llum Entre les accions que cerquen un impacte quantitatiu, la idea d’apagar la llum de casa uns quants minuts cada dia és de les més senzilles i clares. L’impacte de l’acció es pot comprovar en el rebut de l’electricitat al cap del mes. I es pot comprovar en els índexs de consum i despesa elèctrica. Les companyies d’energia són, majoritàriament, en mans de les oligarquies de l’estat espanyol. Les portes dels seus consells d’administració són giratòries i les seves butaques fan la funció de pagar serveis prestats, favors i tractes d’interès. D’alguna manera, les companyies d’electricitat i d’energia són estructures d’estat a Espanya. Que siguin aquestes les empreses que reben les repercussions d’una acció de protesta no és pas incoherent amb les raons que han dut fins a la situació actual. A més, el participant en la protesta tan sols té el perjudici dels deu minuts diaris que ha de restar sense electricitat (que convé que siguin deu minuts habituals d’activitat i despesa energètica) i, en canvi, en surt beneficiat econòmicament. Tallar vies de comunicació Aquests últims dies, arran de l’empresonament de membres del govern, s’han fet alguns talls de circulació a les autopistes, avingudes neuràlgiques i vies de tren. Per tallar una via no cal gaire gent, però, en canvi, poden ser moltes les persones que en surten perjudicades sense tenir cap responsabilitat ni simpatia per la repressió de l’estat espanyol. L’objectiu d’aquestes accions és fer visible la força que poden tenir els col·lectius organitzats per a fer sentir les seves reivindicacions. Amb tot, cal calcular amb realisme si allò que s’aconsegueix és proporcional al dany que es causa a la gent que pot arribar tard a la feina o a portar els fills a les escoles, per exemple. En aquest sentit, En Peu de Pau fa la següent reflexió: ‘L’acció mai no renuncia a la no-violència i fomenta la participació, el suport o empatia del nombre més gran de persones –properes i llunyanes– i genera rebuig al menor nombre de persones possible.’ Hi ha un tall de vies de comunicació que té un objectiu que va més enllà de la visibilitat. Es tracta dels talls de les vies centrals del transport de mercaderies. L’objectiu aleshores és causar un impacte en la productivitat i fer trontollar l’economia. En aquest cas, cal valorar a qui va adreçada aquesta mesura de pressió i analitzar si l’acció realment causa perjudici econòmic a aquest objectiu. Concentracions davant les cases de la vila Una de les respostes habituals d’aquests últims mesos a les decisions judicials o polítiques de l’estat espanyol contra l’autodeterminació de Catalunya ha estat la convocatòria de concentracions davant les cases de la vila dels municipis. Quan aquestes mobilitzacions han tingut bona resposta dels ciutadans, han donat una imatge de país en moviment que va més enllà de les concentracions o les manifestacions centralitzades gairebé sempre a la capital, Barcelona. Les concentracions locals donen la possibilitat d’expressar el rebuig i la protesta (o indignació) a persones que no poden desplaçar-se a les grans mobilitzacions a Barcelona per les raons que sigui. Aquesta mena d’accions no causen cap perjudici a ningú i, per tant, no susciten gens de rebuig entre la població menys implicada en aquesta lluita o directament contrària. El seu objectiu és bàsicament mediàtic. I en aquest sentit també és important que se’n facin ressò els mitjans d’àmbit local o comarcal, que arriben a persones que consumeixen informació de proximitat. Entre els participants, ofereixen també la possibilitat de compartir l’angoixa, de fer passar la por o de no sentir-se sols, si és el cas del seu entorn més proper. Grans manifestacions Les grans marxes que s’han fet o les que hi ha convocades (aquest dissabte, sense anar més lluny) tenen una funció primordial: l’impacte mediàtic internacional. Més enllà del ball de recomptes que fan habitualment la Guàrdia Urbana, els organitzadors i l’equip contrari, omplir les artèries principals d’una gran ciutat té un efecte molt gran en els grans mitjans internacionals. També reforça el sentiment de pertinença dels que hi han assistit i dels que no han pogut i haurien volgut, evidentment. Però més enllà d’aquest reforç personal, serveixen per a enviar un missatge molt fort al món i, en el cas d’aquest dissabte, a les víctimes directes de la repressió pel seu empresonament o per l’exili. No es pot abusar de les mobilitzacions multitudinàries, però en situacions excepcionals com l’actual es pot exigir un esforç extraordinari perquè l’emergència del moment hi convida. Les grans marxes no acostumen a tenir repercussió immediata en les decisions dels governants, però sí que creen una dimensió històrica i configuren un context i un ambient molt influent. Aturades davant dels centres de feina La proposta de fer les aturades de feina –normalment, a migdia durant deu minuts– ha estat una de les novetats del catàleg d’accions del moviment independentista. En algunes ocasions, s’havien fet aturades semblants per mostrar el rebuig a un atemptat o per condemnar alguna actuació violenta. El nivell de repressió de l’estat ha portat a incorporar aquesta mena d’accions com a protesta pels empresonaments o per la violència policíaca de l’1 d’octubre. Fer accions de protesta en el lloc de feina implica ‘un cert grau d’identificació’, en paraules de Xavier Pastor, ‘pel fet de qüestionar-se qui surt a protestar i qui no surt’. En la majoria dels casos, les aturades de feina es fan per consens de les empreses. També és una manera de facilitar la participació de tothom perquè l’acció és molt senzilla. No pretén tenir impacte econòmic per a l’empresa ni tampoc és una mesura de pressió. L’objectiu principal d’aquesta acció és fer present en l’àmbit laboral l’excepcionalitat del moment polític del país. Llaços grocs Un dels gests simbòlics més estesos arran de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez ha estat el llaç groc a la solapa o al pit. El color groc ha estat el color de les grans mobilitzacions d’aquests últims anys i ara serveix també per a mostrar la protesta individual i col·lectiva per la situació dels presos polítics. És una acció que ha arribat lluny. Per exemple, el llaç el llueix Pep Guardiola en els partits i en les conferències de premsa. ‘Més enllà del gest simbòlic, un llaç pot ser el desencadenant d’una pregunta: quin significat té? Una pregunta que fa que hom pugui explicar la situació política catalana a un nou interlocutor.’ Així n’explica l’eficàcia Xavier Pastor, que assenyala que és una acció que no té cap cost ni demana cap sacrifici de temps o econòmic. Marxa a Brussel·les Aquests dies ha començat a córrer la brama d’una convocatòria multitudinària a Brussel·les. Cal veure com s’acaba concretant la proposta tenint en compte la dificultat logística de l’operació. Però sembla que la idea ha trobat un cert entusiasme entre la gent. Segurament, la disposició de bona part dels que es mobilitzen habitualment és perquè aquesta proposta inclou aspectes de novetat evidents. Lluny de la manifestació dels ‘Deu mil a Brussel·les’, del 2009, la proposta actual és portar al cor de la UE el clam per la llibertat dels presos polítics i per la defensa de la República proclamada. En aquest cas, a banda la novetat, també és valuós que l’objectiu sigui clar i ben definit. Aquest aspecte ajuda a donar sentit a l’acció i fa que la gent hi vulgui participar. Entre els criteris a seguir proposats per En Peu de Pau, aquest aspecte és fonamental: ‘L’acció té objectius específics i assolibles, que permeten d’apoderar els participants i avançar cap a l’objectiu general.’ En aquest cas, plantificar al nas de la UE el conflicte amb Espanya. Vaga general La vaga és una forma de protesta clàssica. És probablement la més antiga de totes aquestes que analitzem. Xavier Pastor l’identifica com el mètode ‘més antic i clàssic, una eina del segle XX, que vol demostrar la força dels treballadors davant dels empresaris o de l’estat, en aquest cas’. I afegeix: ‘Es tracta de sortir al carrer amb l’objectiu de demostrar el poder de la gent davant el poder del sistema… Quan surts al carrer, pots pressionar l’empresa aturant la producció, però també pressiones l’estat, que hauria de ser el mitjancer, encara que en aquest cas sigui el destinatari.’ La vaga general és una bona eina si realment es té la capacitat d’aconseguir un seguiment rotund. S’ha parlat molt de l’objectiu de fer trontollar l’economia espanyola per forçar el govern de Rajoy a una negociació, encara que sigui forçat per les instruccions de la UE. Però segurament caldria una parada econòmica de més durada per a poder fer trontollar res. Hi ha més tipus d’accions que aquestes que hem comentat. Per sort, n’hi ha tantes que no acabaríem mai. Penjar cartells, repartir informació amb fulls volants, plantar-se davant de les delegacions del govern espanyol, penjar estelades, repartir informació entre els turistes, organitzar conferències i debats, tallers informatius o d’activisme… En Peu de Pau convida a no menystenir cap proposta ni cap acció que vagi en sintonia amb els objectius generals d’afermar la República, defensar la llibertat i aturar la repressió. Ho explica així: ‘Evitar dir “això no serveix de res…” sense preguntar-se si “potser no és suficient”: tot allò que vagi en sintonia amb els objectius i es faci de manera no violenta suma i ja se’n veuran els resultats futurs.’

Accions per a combatre la repressió i defensar la República

L’Audiència espanyola ja ha rebut els tres informes dels cossos policíacs que havia demanat el fiscal en la investigació per sedició del regidor Joan Coma (CUP). El fiscal va ordenar l’elaboració d’informes a la Guàrdia Civil, la Policia espanyola i els Mossos d’Esquadra sobre la conferència de premsa que va fer Coma el dia que havia estat citat a declarar després d’haver decidit que no hi aniria. L’Audiència va rebre l’informe de la policia espanyola fa un mes, el dels Mossos fa quinze dies i aquesta setmana ha rebut el de la Guàrdia Civil. Segons Coma, que ha tingut accés als dos primers informes, es tracta d’informació recopilada després d’haver rastrejat internet perquè conté les declaracions de la conferència de premsa, a més de piulets de Twitter i publicacions a l’abast de tothom. Els informes no contenen informació que no sigui pública. Un cop rebuts aquests informes, el jutge haurà de decidir quin serà el pròxim pas del cas. Pot arxivar-lo, pot utilitzar aquests informes com a declaració de Coma, pot cursar una segona citació o pot enviar la policia a detenir Coma per obligar-lo a comparèixer davant del tribunal. El procés judicial contra Joan Coma es basa en les manifestacions que va fer el regidor el dia 9 de desembre en un ple municipal en què es va debatre i aprovar una moció de suport a la resolució rupturista del Parlament de Catalunya. Joan Coma va explicar ahir en un piulet a Twitter que l’Audiència tenia els tres informes: AN ja té informes polítics q va sol·licitar a Guàrdia Civil, Policia Nacional espanyola i Mossos d'Esquadra.Ni un pas enrere#Desobediència — Joan #EnsVolemVives (@joancomaroura) December 14, 2016

L’Audiència espanyola ja té els tres informes policíacs sobre Joan Coma

Malgrat l’infrafinançament del País Valencià, el govern del Botànic no farà retallades en polítiques socials. Aquest és el compromís que han fet públic el president de la Generalitat, Ximo Puig, i la vice-presidenta, Mónica Oltra, durant la primera sessió de control a les Corts. Puig ha garantit als partits de l’oposició que no hi haurà cap retallada en drets socials, com ara educació, sanitat i serveis socials, i tampoc en el pla d’ajust que haurà d’escometre el Consell per la seva situació financera. A més, ha garantit que serà bel·ligerant amb el govern espanyol en aquesta qüestió, perquè la seva prioritat, diu, són els valencians. La vice-presidenta ha reblat que el Consell no farà cap pas enrere i que tots els partits del govern hi estan d’acord. Puig ha lamentat algun ajust que s’ha hagut de fer, però n’ha culpat el PP i Ciutadans per haver votat en contra del projecte de pressupost del 2019 al congrés espanyol. I ha explicat que, des del 2015, s’havia aconseguit que hi hagués una convergència real en inversió pública i inversió social. Quan governava el PP, la convergència de despesa era a deu punts, mentre que actualment és a tres punts. Com a exemple, Puig ha dit que des que va començar la legislatura hi ha hagut ‘milers de professors nous, centenars de centres educatius que han tret els alumnes de mòduls pre-fabricats, 644 milions d’euros més per a la dependència, 1.140 milions a la sanitat pública, un milió de valencians que ja no paguen el copagament farmacèutic, etc.’.

El Botànic es conjura contra les retallades en polítiques socials

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el president de la Generalitat, Quim Torra, s’han emplaçat avui a parlar dels pressupostos de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona a partir del setembre. Colau ha dit que els responsables polítics han de fer que les institucions funcionin, i que ‘això implica aprovar pressupostos, tant a la Generalitat com a l’ajuntament de Barcelona, que fa massa temps que estan prorrogats’. Segons la batllessa, Torra està d’acord amb aquest plantejament i amb començar converses ‘serioses’ i amb ‘actitud constructiva’. En la primer reunió des que Colau va ser reelegida batllessa, Colau i Torra han coincidit en la necessitat d’aprovar pressupostos perquè les institucions i els serveis bàsics no funcionin ‘sota mínims’, en paraules de Colau. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, que ha estat l’encarregat de valorar per part del govern la trobada, ha apuntat que les dues administracions s’han emplaçat a tenir el ‘diàleg suficient’ per aprovar una ‘eina imprescindible per a la governança’. Durant la reunió, Colau també ha reclamat a Torra augmentar en trenta milions d’euros la inversió de la Generalitat a la ciutat, després que el consistori hagi calculat la ‘desinversió’ de la Generalitat des del 2011 en 280 milions d’euros. Seguretat Colau també ha aprofitat per a demanaral conseller d’Interior, Miquel Buch, ‘lleialtat institucional’ en un ‘tema tan sensible com la seguretat’, després que Buch hagi assegurat que l’Ajuntament s’havia ‘relaxat’ amb el top manta. ‘Són declaracions impròpies’, ha dit Colau, que ha respost al conseller d’Inetrior que si el consistori s’ha “relaxat”, el departament ha estat “en coma”. Després de la reunió amb Torra, Colau ha celebrat que es destinin 300 mossos més a Barcelona, però ha considerat que és una xifra insuficient i que calen més agents. A més, la batllessa i el president han coincidit sobre la necessitat de mantenir el dispositiu policial per impedir que els manters s’instal·lin a la via pública. Amb tot, Colau ha afegit que cal modificar la llei d’estrangeria per donar alternatives laborals als manters.

Colau demana a Torra de negociar els pressupostos de la Generalitat i de Barcelona

Jaume Casals, que ha estat reelegit rector de la Universitat Pompeu Fabra, mostra els dubtes amb naturalitat, de la mateixa manera que diu que és lent i que li agrada oblidar-se del temps, encara que no pot fer-ho perquè és rector. En diu la part dolorosa del seu present: estar sempre localitzable per a tothom i tenir un compromís indefugible amb el temps. Al començament de la conversa ens encallem parlant del català a la UPF. Qüestiona que l’ús del 48% del català a la UPF hagi de ser vist com un fet negatiu sense tenir en compte les característiques internacionals de la universitat. Invoca la manca d’indicadors i té clar que el 100% no seria vàlid a la UPF. Ell, que es defineix com una persona preocupada per la cultura catalana i la llengua, se sent incòmode o desconcertat amb aquesta situació. Com si fos una paradoxa o una disfunció, sobretot perquè ha guanyat les eleccions prometent un augment del 10% de català a la UPF i té clar que s’ha de fer un esforç gran en aquest sentit. A poc a poc, la conversa entra en les aigües profundes d’una universitat que, com explica, es troba atrapada per una normativa fruit de la mentalitat hispànica i per una manca de recursos que la pot fer morir. —Aquestes darreres setmanes ha estat criticat el poc ús del català que es fa a la universitat i, en concret, a la UPF. —Hi ha una cosa que crec necessària aclarir: a la Universitat Pompeu Fabra no tenim cap referència absoluta que ens permeti de dir que l’ús del català en una universitat, amb les característiques de la nostra, és insuficient. —Un ús de menys del 50% no el considereu un dèficit? —Per què menys del 50% és un dèficit? La pregunta a fer és quin seria l’ús òptim del català en una universitat com la Pompeu Fabra que pretén ser internacional? —Com a rector, no ho teniu clar? —No ho tinc clar, perquè s’ha d’estudiar i no s’ha fet mai. He encarregat un estudi sobre aquesta qüestió. L’indicador de la Generalitat és com més català, millor. Si algú utilitza en la docència el 100% en català rep més recursos que qui utilitza el 90%. Ara, si tu vols difondre el català al món des d’una universitat, el 100% és un mal objectiu, no és òptim perquè t’interessa que vinguin estudiants i professors de tot el món. Parlem d’una universitat que té un índex d’internacionalització incomparable amb les altres universitats catalanes. Hem de veure de què parlem quan diem que la Universitat Pompeu Fabra no menysté el català fent-hi el 48% de les classes. —El debat no hauria de ser quina responsabilitat té la universitat respecte d’una llengua que ha estat minoritzada i que té una situació difícil? —Sí, però no podem comparar la Universitat Pompeu Fabra amb la Universitat de Girona o de Lleida, on és normal que l’ús del català sigui molt més ampli, perquè les persones que en formen part són majoritàriament d’aquí. Nosaltres tenim una quantitat enorme de professorat que no és català i una quantitat importantíssima d’ensenyaments que es fan en terceres llengües, concretament un 25%. Aquest percentatge, en la majoria d’universitats catalanes, és estatísticament insignificant. Si descomptem aquest 25% i el sumem al 48% vol dir que més d’un 70% de classes no s’hi fan en castellà. Quantes classes es fan en castellà a la Universitat de Barcelona, posem per cas? Estic segur que és molt similar… —La resposta és defensiva i la pregunta voldria anar més enllà… —No és gens defensiva, només interpreto les dades. Dit això, escolteu la segona part dels meus arguments. —Digueu… —El compromís amb el català s’ha de reforçar molt més i per això m’he compromès durant la campanya a tenir un 10% més de català. Aquest tipus d’esforç té el valor que té, tenint en compte el perfil de la universitat que som. El nostre compromís amb el català no és només en la docència de grau, sinó que és més ampli. Tenir un programa d’acollida lingüística és una condició indispensable per a la promoció del català. Jo prefereixo que els estudiants que no són catalans i vénen a aquesta universitat acabin difonent el català al món, que no pas que els estudiants d’aquí tinguin un nombre òptim (que no sabem quin és) de classes en català. Que quedi clar que jo no renuncio que tinguin l’òptim. He encarregat un estudi per veure quin seria l’ús òptim del català en aquesta universitat. Necessito aclarir que el 100% no és l’òptim, no et dóna la difusió. En canvi, acollir-los et dóna aquesta difusió. Això és tan important com el percentatge de català. —Si sortim del percentatge, què ens queda? —La UPF és capdavantera del català al món. —Disculpeu la insistència, però quin paper ha de fer la universitat , com a institució cultural de màxim nivell, respecte de la situació difícil del català? —Indiscutiblement, tenir el català com a llengua oficial, amb totes les conseqüències que té això. Una de les feines, sens dubte, és l’estudi de la llengua, no solament com a instrument sinó com a objectiu i també d’irradiació de la cultura universitària en català, a través del català i respecte del català com a objectiu. —Abans, quan parlàveu, semblava que presentàveu una dicotomia entre internacionalització i ús del català a l’aula. Com si fossin dues opcions divergents. Hi ha d’haver solucions perquè això no sigui així. —Hi estic d’acord. —Però quan un estudiant va a una classe en català i el professor canvia de llengua perquè un altre alumne li ho demana, l’ús del català va retrocedint… I això passa i torna a passar. —Podem trobar anècdotes d’aquesta mena, però a la UPF hi ha seguretat lingüística. —Malauradament, n’hi ha queixes constants, a la UPF i a moltes universitats… —És clar que hi pot haver errors, però en quina llengua es fa una classe a la UPF es declara des del primer moment. Tenim la necessitat absoluta de fer-ho així. Fixeu-vos que tenim més de 1.000 estudiants americans que ens visiten cada any i no arribem a 10.000 estudiants de grau. I em sembla que en tenim 600 d’Erasmus. És una universitat clarament internacional. Tenim la necessitat de ser segurs sobre la determinació de la llengua amb què es fa una assignatura. Que hi ha professors que a la mínima que els ho demanen canvien, no en tinc cap dubte. N’hi ha, però són anecdòtics. Si no ho complissin seria un desastre. —Acabeu de guanyar les eleccions com a rector i justament heu promès d’augmentar l’ús del català d’un 10%. Com ho fareu? —Si tenim recursos els volem invertir en la política de gènere i en la política lingüística. Això vol dir que rebran recursos aquells àmbits acadèmics que siguin capaços de fer créixer la proporció de dones des de tots els punts de vista i aquells àmbits que siguin capaços d’introduir una quantitat més alta de formació en català en els estudis generals. D’aquesta manera crec que podem obtenir aquest 10% més. Aquest percentatge el vaig dir durant les eleccions, però tinc encarregat aquest estudi a un professor molt competent: quin és el millor percentatge d’ús del català com a llengua vehicular per a obtenir el màxim efecte, que és això que dèiem abans. —En els estudis de grau s’haurà d’exigir el coneixement del català al 100%? —Sí. —Sou partidari d’una futura república catalana independent? —Sí, totalment. —En aquesta república, quins canvis creieu més necessaris per a la universitat? —Podríem fer una llista llarga si haguéssim de dir coses poc radicals o una llista molt curta si haguéssim de dir una cosa radical. Per mi, una cosa molt radical seria una llei d’universitats que fos una llei marc i que no intervingués en la cuina de les universitats, una veritable llei d’autonomia universitària. —I això pot passar? —Crec que sí, la classe política catalana té una gran sensibilitat respecte de les universitats, que ens duria a això. En una Catalunya independent, és real la probabilitat de fer una llei marc senzilla, curta i orientativa sense entrar en el forn de com s’ha de fer cada cosa. Espanya pensa en l’administració i en el sistema normatiu com una manera d’esculpir la realitat. No pensa en un sistema de confiança, sinó en un sistema de desconfiança que necessita posar una cotilla a cadascun dels actes, de manera que el responsable de cada cosa només sigui responsable d’aplicar la normativa. Aquesta idea ens fa molt mal, a les universitats. Les universitats estem atrapades per aquesta normativa pròpia de la mentalitat hispànica. —L’administració catalana és diferent? —L’administració catalana no és tan lluny d’això. El funcionari català vibra amb molta simpatia amb aquesta manera de concebre l’ordre jurídic com un ordre d’escultura de la realitat i d’entrar veritablement en el detall. Creure que la llei farà fer la cosa de manera correcta. Moltes persones amb idees liberals han caigut en la temptació de fer lleis que tenen aquesta voluntat en comptes de lleis de confiança. A la universitat se li ha de donar confiança. Autonomia primer i després un estricte rendiment de comptes. Això per a mi és bàsic. Si a nosaltres ens diuen quin sou hem de pagar segons la categoria, ens diuen de quina manera hem de configurar el nostre govern intern, quins estudiants hem d’elegir… ens ho determinen tot des de fora. No seleccionem els nostres professors, ens diuen de quina manera, quina mena de concurs, de selecció… Al final tenim la universitat que tenim, que les passa molt magres per a sobreviure. —L’administració catalana s’ha viciat de l’espanyola? —Això al final es corregeix fent una administració catalana. Semblava que la teníem d’ençà que es va recuperar la Generalitat, però potser només hem fet una administració espanyola a Catalunya. En diem catalana però no ha resolt les necessitats d’un país que vol ser àgil, present al món. Una administració pública començada de nou, tant com sigui possible, seria una bona idea. Aquí a la universitat tenim gent molt interessant i valuosa que pensa sobre l’administració pública. —He llegit que us sap greu que el Consell Interuniversitari de Catalunya no estigui dins el Pacte Nacional pel Referèndum. —Com a Consell Interuniversitari érem presents al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Ara em sap greu que hi hagi les organitzacions més benpensants del país dins el Pacte Nacional pel Referèndum i el Consell Interuniversitari no hi sigui. Tant de bo s’arregli. —I el problema de les taxes, com creieu que s’ha d’enfocar? —No veig clar quina és la solució més justa. Tinc dubtes si s’ha de fer sobre la base de moltes beques, amb molta atenció individual o amb preus molt baixos. A base de preus molt baixos, anem pel camí de no tenir prou recursos. Les universitats, per a ser bones, han de tenir recursos. —A Alemanya són gratuïtes. —A Alemanya la universitat és gratuïta, hi dediquen molts recursos i la selecció pel talent és d’una duresa extraordinària. Només hi arriben aquells que han passat uns filtres molt rigorosos en el sistema educatiu anterior. Això és un model molt dirigista. Tot i que potser trobo massa dur el sistema de selecció, també m’agrada la seva idea d’universitat perquè des de la fiscalitat obtenen uns recursos per unes universitats molt bones i gratuïtes. Però nosaltres no tenim aquesta situació, tenim universitats que es moren de gana i bastant bones pel que ens donen a l’hora de menjar. Si continuem passant gana al final ens morirem. La meva sensació és que hi ha hagut protestes tan grans que ens hauríem de creure que la situació actual necessita una mica de calma per a estudiar quin és el millor mètode. —Què caldria fer? —Allò que hauríem de fer és no fer patir socialment, perquè hi ha molt de sofriment social, en aquests moments. Una certa baixada dels preus ajudaria a afrontar el problema de les taxes amb més profunditat. No és que pensi que l’objectiu és pau social i ja està, sinó que és la condició necessària per a possibilitar un veritable debat. —I també hi ha el preu dels màsters, que per una altra banda són decisius per a la inserció laboral… —No és que siguin molt cars, sinó que són més cars. El màster, en el nostre sistema, s’ha convertit en una necessitat per a la majoria d’estudiants, per la coherència del seu pas per la universitat. No és un complement, sinó una continuació necessària. Per tant, no podem pensar que han d’estar a un preu gaire diferent del que es demana per als estudis de grau. Si no el missatge seria: això només és per a alguns. Els màsters haurien de ser per a tots. —Abans dèieu que també faríeu un esforç en la política d’igualtat de sexes? —En els diversos estaments de la universitat hi ha un percentatge absurd de dones. En això, totes les universitats som iguals i ens hauria de fer vergonya. Si es vol augmentar el talent, la manera més fàcil és no discriminar les dones. On hi ha el salt ridícul és a les càtedres. En aquest país no pensem en la consolidació d’un professor, pensem en això que es diu catedràtic. Aquesta paraula és un fetitxe, qui fa carrera universitària aspira a ser catedràtic. I en les càtedres és on hi ha més diferència. —Hi ha la dicotomia entre recerca i docència? Es presta poca atenció a la docència? —La universitat no pot prescindir d’una simbiosi entre totes dues coses. La docència ha de ser impregnada de recerca. Si no, no és universitària. Però passa que la recerca no ha estat una exigència des del primer moment i hi ha bastants universitaris que no tenen aquesta mentalitat. Aleshores se senten fora de lloc, ho troben injust i en fan una reivindicació. Aquesta posició la trobo una mica injusta perquè fan de la problemàtica personal una opció estructural. Però hi ha un altre aspecte, que és que només s’han sabut valorar criteris per a poder quantificar la recerca, que, encara que continguin errors, permeten d’objectivar els criteris de recerca. En canvi, no tenim un sistema de quantificació dels sistemes de docència i això és un problema mundial. La reivindicació, en aquest sentit, és correcta, el sistema convida a menystenir la docència a l’hora d’establir una carrera professional de progrés. —La quantificació de la recerca no ha generat també una falsa recerca que afecta la qualitat de la universitat? Es pot resoldre? —Hi ha una certa mort d’èxit, en això. L’elaboració dels mèrits pot acabar essent l’objectiu dels acadèmics en comptes de ser-ho la recerca. M’hi he trobat quan he estat avaluador. Hi ha paradoxes com la que us explicaré . Jo, la persona que he avaluat millor, seguint la normativa que havia d’aplicar per força, sabia positivament que valia molt poc. Això no és una desqualificació total del sistema, però hi ha uns marges d’inconsistència considerables. Arribarà un moment que això podria ser un frau. Aquest problema el compartim amb les millors universitats del món, però ells tenen sistemes de protecció en l’ús d’aquest tipus d’indicadors i aquí durant alguna època els hem magnificat massa i hem volgut ser més papistes que el papa. A la nostra universitat, ara ens dediquem intensament a trobar fórmules de correcció per a matisar i poder-nos referir a la qualitat de la docència amb un cert fonament. —Per a acabar, la Xarxa Lluís Vives s’ha de potenciar més? —Acabo de sortir de la presidència de la Xarxa Vives i he de dir que m’ha captivat i he canviat d’opinió respecte d’allò que en pensava. La Xarxa Vives ens pot aportar molt. A través seu es pot fer reconèixer que el món universitari pertany a la cultura catalana, sense renunciar a la cosa pròpia de les universitats. Ens homologuem perquè les universitats siguin una base real –no tan sols teòrica– de la cultura catalana. Crec que pot ser una eina de progrés molt gran.

Jaume Casals: ‘A la república catalana, un canvi radical seria una veritable llei d’autonomia universitària’

Rómulo Castro, nét d’exiliats valencians i fill d’immigrants, va nàixer a Mèxic, es va criar a Santiago de Cuba durant els primers anys de la Revolució i va migrar a Panamà, a divuit anys. Com a músic, ha col·laborat amb artistes com ara Serrat, la seua cançó ‘La rosa de los vientos‘ va guanyar un Grammy l’any 1996, cantada per Rubén Blades, i, l’any 2009, va enregistrar ‘l’U d’Aielo’ amb Pep Gimeno ‘Botifarra’. El nou disc Multiverso i tota la discografia amb el Grupo Tuira té influències de tot el Carib i les lletres traspuen compromís i bellesa. Darrere la seua trajectòria hi ha una història personal i familiar de pel·lícula que va començar al vaixell Sinaia, el 26 de maig de 1939: l’àvia, mestra republicana nascuda a Castelló de la Plana, antifeixista i molt compromesa políticament, va passar el Pertús embarassada, i l’oceà Atlàntic amb una criatura de dos mesos, l’oncle i el marit. Vuitanta anys més tard, el nét d’Enriqueta Agut Armer hi ha tornat per revisitar els espais essencials de la memòria familiar. VilaWeb ha volgut saber la continuació d’aquella història de lluita i superació, la d’uns avis que, de Mèxic estant, recordaven una València Republicana que no va tornar a ser i que resta en la memòria del nét, en forma de record sentimental, de cançons que evoquen aquell ideal truncat i que mantenen l’esperança d’aconseguir un món més lliure. Tenim una conversa intensa i dura, malgrat els somriures, a la terrassa de Ca les Senyoretes, a Otos, a la Vall d’Albaida, al poble dels rellotges de sol que Castro cita en una de les seues cançons d’anada i tornada. Una conversa que es converteix en un dinar musicat amb amics seus, com ara Carmen Agulló, la historiadora que ha investigat la mestra republicana, a fons. —La coneixíeu, la història familiar, la primera vegada que vau venir al País Valencià, l’any 2002? —Sabia les històries familiars i la referència a una València que va arribar fins al 1939, una València idealitzada, la de la pàtria perduda. De manera que vaig sentir una mica de duplicitat, però també de convergència de moltes coses en una de física i real, de mil històries en una terra real que es pareixia i no a la de les històries del 39. Perquè d’aleshores al nou mil·lenni han canviat, fins i tot, paraules i girs idiomàtics. Per exemple, els meus avis parlaven 100% valencià entre ells i no deien ‘estimat’, deien ‘amat’. El reencontre progressiu, del 2002 al 2019, és amb el país que va continuar essent, que ja no era la República per la qual van lluitar els avis, sinó el país real que va seguir el seu curs. —I en el viatge actual? —Enguany torne amb la meua esposa per segona vegada i amb els meus fills per primera. Per fi conflueixen i s’articulen les dues Valències, la de la memòria històrica familiar i la de la València real, a la qual comence a tenir afecte per si mateixa amb amics nous, paisatges, olors i sabors que no són, tan sols, els que tractaven de replicar els avis a Mèxic, sinó els d’ara mateix. —Heu fet el viatge de l’exili dels avis però a la inversa. —L’altre dia vam travessar França i quan vaig arribar a aquell lloc horrorós de la memòria familiar, anomenat Argelers, ens vam trobar un balneari i una platja formosíssims. I allí es trenca la memòria. Malgrat això, la platja grandota hi era i tan sols d’imaginar-me-la el gener i el febrer del 39, per davall de zero, aquells milers d’éssers humans colgats a la sorra, fins al coll, per no morir de fred… Al meu avi li va agafar escorbut, va perdre els cabells i les dents, quasi s’hi mor. Després torna i tot es torna a articular quan veus la senyalització de la carretera, a l’entrada de la ciutat, ‘Argelès-Sur-Mer. País Català’. I aleshores comences a sentir-te part d’una cosa molt més gran. —Heu estat a més llocs. —A Perpinyà vam veure la catalanitat, no solament amb els llaços grocs, també amb els cartells ‘Allibereu els presos polítics’. Després, a Cotlliure, vam veure la tomba de Machado. Hem estat a llocs on el cor se t’infla i se’t desinfla. Jo sóc un ploramiques, com tot artista desajustat, de manera que he plorat molt d’Argelers fins a València. Però amb molta alegria i esperança, al mateix temps. Amb ganes de fer coses noves, fins i tot de vindre a viure a València perquè seria tancar el cercle. Als meus fills els ha encantat, tot pensant a estudiar i treballar perquè la llei de la memòria històrica els ha llegat la nacionalitat espanyola. I Gina i jo, quan ens jubilem, ja veurem què fem. Però no sabem si vindrem a Otos,Montaverner o Xàtiva. Que estiga a prop de València però sense estar-hi i amb la platja a prop. —A casa es parlava de política? —A veure, es parlava de València en termes culturals i històrics. L’avi parlava de la guerra en termes racionals, com a anàlisi del present per tractar de previndre el futur. Però li preguntaves a l’àvia i deia: ‘Val més no remoure eixes cendres.’ Hi va haver un interès sense el qual no s’explica que jo siga afectivament, ací, ara mateix, per contar València als meus fills i per fer-los-la voler. Les meues germanes em diuen que sóc boig: ‘Tu eres nét de valencià i ara ets caribenc.’ Doncs sí, sóc caribenc, sóc mexicà perquè vaig nàixer a Mèxic i vaig viure vint anys a Cuba però la memòria i l’afecte de València hi són. —Pel que expliqueu i per la música que feu, veig que les arrels són molt importants per a vós. —Sí. Són d’on véns. Quan estudiava filosofia i història em va quedar gravat allò d’Ortega i Gasset: ‘Jo sóc jo i les meues circumstàncies, si no les salve no em salve jo.’ —Aleshores: quines són les arrels de Rómulo Castro? —Si parlem del sentit de pertinença, jo naixc a Mèxic, sóc fill de panamenc, que, a la vegada, és fill de costa-riquenc i nét de colombià. I, sense deixar-me temps de ser mexicà, mon pare i ma mare se’n van anar a la Cuba revolucionària, el 1961, on aprenc a parlar i a fer música. Però, com diuen ací, allí estem més a soles que la una, tots els meus amics tenien cosins o avis; i jo no tenia res. Depeníem del viatge que fèiem per passar Nadal amb els avis a Mèxic, en un ambient valencià. Entraves a casa dels avis i era estar a València. Els avis parlant en valencià, els seus fills i néts responent-los en castellà. Als avis els eixia València pels porus, a cadascun de forma diferent. El meu avi, per exemple, es burlava de l’àvia en termes afectius, la meua àvia va arribar a València a dotze anys i no sabia parlar castellà; en va aprendre allí. I el meu avi se’n burlava. L’avi deia: ‘Enriqueta, el valencià no és bo per a anar al mercat.’ Ho deia per fotre, perquè ell parlava en valencià. —D’allí naix tot. —Sí. I de desitjar un origen. De xiquet, demanava a mon pare què era jo. Li deia: ‘Jo no sóc cubà, no sóc mexicà, no sóc panamenc. D’on sóc?’ I mon pare no sabia què respondre perquè les terres promeses, diguem-ne, eren València i Panamà. Rómulo Castro a Ca Les Senyoretes d’Otos. —Parlant d’arrels. Quines són les vostres arrels musicals? —La música va ser part de la família, sempre. El rebesavi castellonenc era teixidor, i un ballador de jotes famós. La besàvia, l’àvia i la mare ballaven i cantaven, tenien una musicalitat impressionant. L’àvia escoltava molta sarsuela i cantava cançó tradicional valenciana i coses velles castellanes. I a això s’hi afegeix, sense solució de continuïtat, Raimon, que va cantar a Casa València un parell de vegades i de qui coneixíem moltes cançons: ‘He deixat ma mare sola a Xàtiva al carrer Blanc.’ També Paco Ibáñez, Serrat, Llach, un poc de Quico Pi de la Serra. A Cuba va colant-se la música tradicional cubana, la Vieja Trova, el Son Montuno, el Trío Matamoros, tot el que després torna a ser molt famós amb Buena Vista Social Club. I simultàniament, la música de la meua època, la Nueva Trova cubana, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, Noel Nicola. I els hispans Serrat, Víctor Manuel, Aute. I el bon rock dels 60 i 70, jo sóc un beatlemaníac absolut. I el que tinc de panamanitat és la memòria de mon pare. Aleshores em vaig submergir en el país real i en eixa cultura particular, eixa cultura colombiana que s’ha anat convertint en panamenca. —I cançons de bressol? —Sí, escolteu aquesta de Castelló: ‘Nanana cantava la mare, nanana cantava el seu fill, tanque els ullets filla meua, tanque els ullets, tanca’ls i dorm.’ Així m’adormia la besàvia, l’àvia i la mare. Recorde moltíssim l’àvia, cuinant o cosint, i cantant ‘l’U d’Aielo’. Després, quan Ramón Juan, el marit de Carmen Agulló, em va enviar el disc de Pep Gimeno ‘Botifarra’ amb la cançó dic, ostres, si és la de l’àvia! —Aleshores vau enregistrar amb Pep Gimeno ‘Botifarra’ la cançó que us cantava l’àvia, ‘l’U d’Aielo’. Però com va sorgir aquesta col·laboració, exactament? —Arran del reacostament a València: Vicent Gual descobreix, a Castelló, el Tio Pepito i l’àvia Enriqueta i passa la informació de l’àvia a Carmen Agulló. Quan vinc amb la muller, el 2007, coneixem Carmen i Ramón Juan. Sorgeix una complicitat musical i cultural molt valenciana i ell m’envia el primer disc de Botifarra, que conté ‘l’U d’Aielo’, i veig la possibilitat de fer una versió panamenco-valenciana. Entre en contacte amb Juanjo Blanco i ix el disc Intermedio, el 2009, en la versió de ‘l’U d’Aielo’, a dues ribes. I, Juanjo torna a col·laborar en el nou disc, Multiverso, en la cançó ‘Tornar’. Una cançó dedicada a l’àvia, la mare i la muller. —El compromís social i reivindicatiu és ben present en la discografia de Rómulo Castro i el Grup Tuira. ‘Boceto de dama y balcón‘ lliga amb el colp de Pinochet i ‘Homenaje‘, amb la matança que els Estats Units van fer a El Chorrillo, l’any 1989. —En general, sí. Els avis, Rómulo i Enriqueta, eren gent molt culta i estudiosa. A casa d’ells i a ma casa es llegia molt la generació del 98, Machado, Azorín, també León Felipe, Lorca. I els americans José Martí, Neruda, Vallejo, Roque Dalton, Nicolás Guillem, García Márquez, Rómulo Gallegos i molts més. De manera que els temes de preocupació social i l’interès pels literaris, filosòfics i històrics arriben també per la literatura, via paterna i materna. Ma mare tampoc no s’escapa d’eixa petjada, estudia història i després és professora d’història d’Espanya a la Universitat d’Orient, a l’Havana. —El pare era professor, assessor i politòleg. —Assessor del general Torrijos. Mon pare és bastant més roget que tot això però hi treballava, diguem-ne. I Torrijos era bastant més roig que el torrijisme, tractava de fer esquerra pràctica a dins del món pràctic en què vivia, sense renunciar al seu somni però espentant fins on aguantava el país. —A ‘Vuelve el Sinaia al puerto de Sète‘, del disc Travesías, feu justícia poètica amb els avis, feu el viatge de tornada. També vau participar en el projecte de Rafel Arnal, sobre l’operació Stanbrook. L’exili és un tema ben present. Sentiu empatia amb els exiliats? —Sí. Per això ens va marcar tant el colp d’estat de Pinchoet, a Xile. Per això sempre que hi ha una cosa així, m’afecta. Com passa ara amb l’horror de la Mediterrània, convertida en fossa comuna. Això dol, profundament. —Esteu al dia de tot això que passa a Catalunya? —Ho seguim, sí, mitja hora al dia veiem el canal de notícies. Però, a més, recorde molt el meu avi i la seua valencianitat. L’avi deia –i ho recorde perfectament– que Espanya solament té sentit si és una Espanya republicana de les nacions que la integren. Amb una Espanya monàrquica i amb feudalisme castellà no té sentit. Solament en tindrà si és democràtica, europeista. Ara, simultàniament deia: ‘Amb cura amb els catalans, amb l’imperialisme català.’ Deia l’avi valencià: ‘València ha de continuar essent València encara amb el context de la pancatalanitat.’ Així pensaven els revolucionaris del 39. Rómulo Castro durant l’entrevista a Ca les Senyoretes d’Otos (fotografia: Ramón Juan Revert). —Som a Otos, poble que apareix a la cançó ‘El encanto del Laberinto‘, on citeu els pastissets amb gust d’anís, dediqueu la tornada de ‘L’art de les teues mans‘ a la terra dels avis, canteu ‘l’U d’Aielo’ i més. Què significa, doncs, el País Valencià per a vós? —’El dulce anisado impreso en un pastisset’, diu la lletra. És que per Nadal fèiem pastisset de moniato amb l’àvia, a Mèxic. Per a mi València es barreja en mil xicotetes coses diferents que s’articulen en una de sola. Supose que a tots us passa, d’alguna manera. Què és per a tu ser valencià? Un muntó de coses. I en ‘El encanto del Laberinto’, que és particularment complexa, dic a una amiga argentina, música genial que no vol eixir del confort de la seua tristesa i de la seua sensació de derrota, quant hi ha al món més enllà de la seua por. Vinc a dir que he estat ací i allí, he vist tal cosa, vaig sofrir per això i he viscut per això. Què seria jo sense els rellotges de sol d’Otos, sense el ‘dolç anisat imprès en un pastisset’? I aquest és l’encant de la cançó, on parle de mi a València, a Santiago de Cuba, al viatge que vaig fer a Angola en època de guerra, i que per a mi va ser un altre Sinaia, vaig tenir la mateixa sensació. —L’exili, una altra volta. —Doncs sí. El republicà errant. —Els avis sempre pensaven en tornar a València? —Fins l’any 1945. Quan acaba la Segona Guerra Mundial i no cau Franco, van dir: ‘Ens quedem ací.’ —Però l’àvia torna a Castelló l’any 1986, veu que ja no és com era i se’n torna. —Sí. Diu: ‘Açò ja no és… Vull tornar.’ —Com us sentiu ací, hui? —Em sent lleial a la memòria d’Enriqueta i Rómulo, torne per ells i amb ells. I ja pare perquè plore. —… —La cançó ‘Tornar’ diu: ‘Tornar així com fa l’aigua quan la crida el mar.’

Rómulo Castro: ‘He plorat molt d’Argelers fins a València’

La CUP ha expressat la seva insatisfacció amb la proposta política que va fer el president de la Generalitat, Quim Torra, ahir pels mesos vinents. Carles Riera, portaveu del grup parlamentari, ha criticat que el president demanés mobilització social quan ‘el govern i la mesa del parlament no s’han mogut de la legalitat.’ En una entrevista a ‘Els Matins de TV3’, el dirigent de la CUP ha assegurat que els partits i les institucions han de ser ‘exemplars’ i actuar amb conseqüència amb el que pregonen. Segons Riera és ‘incongruent’ demanar desobediència al carrer, però a la vegada perseguir a les institucions espanyoles per aconseguir un referèndum pactat. ‘Jo, vostè –en referència a l’entrevistadora— i el president Torra sabem que l’estat espanyol no pactarà un referèndum’, ha dit. Així, doncs, Riera ha afirmat que la CUP té ‘la targeta vermella sobre la taula perquè no veiem ni un sol pas d’unilateralitat i desobediència.’ El dirigent de la CUP també ha criticat la manca de concreció de Torra. ‘Quan diu que no acceptarà les condemnes, què vol dir? Obrirà les presons?’, s’ha preguntat. Riera, però, ha coincidit amb el president que ‘hi ha d’haver una onada creixent fins als judicis, amb una ocupació permanent de l’espai públic.’ Segons ell, el trencament amb l’estat és ‘necessari’ perquè ja no és una lluita d’alliberament, sinó de democràcia. En aquest sentit, ha explicat que l’autodeterminació ha de servir per preservar un espai democràtic i de defensa dels drets de les persones a Catalunya que dins de l’estat espanyol és impossible. Riera ha declarat que ‘existeixen les condicions’ per fer possible la ruptura. Un context que, segons ell, també era favorable el 27-O. ‘Les condicions hi eren i el poble estava disposat. Qui va fallar és el govern i els partits polítics que no varen voler assumir la situació’, ha afirmat. Riera ha conclòs que ara cal haver après la lliçó per aconseguir la independència.

La CUP retreu a Torra que demani mobilització i no es mogui de ‘la legalitat’

David Carabén (1971), cantant de Mishima, és llicenciat en ciències polítiques, i també té una carrera de periodista començada. A BTV aquest curs ha fet un programa d’entrevistes. El polifacètic Carabén, doncs, publicar ara, a quaranta-cinc anys d’edat, un disc que considera el més narratiu de tots, on les cançons s’expliquen per si soles, i no són una addició d’imatges evocadores. Amb Ara i res la discografia del grup arriba al vuitè treball, d’ençà que el 2003 van publicar, en anglès,The Fall of Public Man. Carabén cita VilaWeb al bar La Javanesa, al barri de les Corts de Barcelona, que ell i Flora Saura han obert no fa pas gaire. I parla de tot, i de res. —Reunit el comitè central del Partit Bolxevic Català, se us acusa d’haver fet un disc de poc compromís social. — Doncs tenen tota la raó. És una cosa que no em preocupa. Directament. Crec que hi ha artistes per a tot. Des de quan s’ha d’analitzar estrictament una obra d’art a través de la immediatesa de la seva aplicació política? Parlant de l’ànima d’un ésser humà ja pots fer entendre un compromís i la manera com veus les relacions de poder. I això també és política, però no necessàriament s’ha d’aplicar en un programa de partit per als pròxims quatre anys. —I, en el vostre cas, de fet, sou un home fortament polititzat. —Tinc les meves idees i conviccions. De fet, vaig estudiar ciències polítiques. A mi m’interessava molt la teoria i filosofia política. I vaig llegir molts clàssics. Però la política militant de partit sempre m’ha atabalat molt. I jo he acudit a la música per manipular les meves certeses. Per posar-les en dubte. Les cançons que sempre m’han agradat més són les que desmenteixen petites veritats que ens construïm. Sobre l’amor romàntic, sobre els homes, sobre les dones. Sobre tot. La poesia ha de sacsejar això, i que hi ha equívocs, dintre treu. Aquest és l’art que m’ha interessat. I aquest art necessàriament dilueix bastant la possibilitat d’entrar a l’acció immediatament. —’Posa’m un gin, David!’ Com m’ha agradat aquesta cançó. He vist l’escena sencera de la reunió familiar amb el nen veient com els pares beuen. Si ara la cançó la fessin els fills, seria ‘Posa’m MDMA, David’. Tot ha canviat, aquí. —Ha canviat, sí. I segurament és això, que canta la cançó. Que aquella generació dels nostres pares (i potser ara projectem, i no és cert) vivien unes vides molt més estables, amb feines, vocacions i possibilitats econòmiques més sòlides. Nosaltres vivim en una vida molt més a la intempèrie. Molts més canvis i inestabilitats econòmiques. Tinc amics que de manera dràstica viuen en l’eufòria econòmica o en la depressió total. O amics deprimits perquè no tenen feina durant molt de temps. O jo mateix. Jo mateix sense ni un xavo i ara què fotré. I potser és això, que canta la cançó. Que va haver-hi una època de les certeses. I ara, no. —Tot Déu us deu preguntar pel vostre pare, directiu del Barça que va ajudar a portar Cruyff. Jo vull preguntar-vos per la importància de la vostra mare. —Mon pare em va donar les eines per gaudir de la vida. Era un paio que tenia una curiositat infinita. Molt il·lustrat. Parlava molts idiomes. Súpersimpàtic. Molt divertit. Em va fer gaudir del halar, de la música. Però ma mare ha tingut sempre una inquietud artística. Era més artista que mon pare. Es va fer crítica de dansa. Molt sensible a aquest món. Ens ha connectat tots els fills amb el desenvolupament de la sensibilitat. —Tornareu a cantar en anglès, com en els primers discs? —Crec que l’anglès tenia a veure amb el fet que encara jugava. Cantar com un hobby. No m’ho prenia com una cosa gaire seriosa. En realitat vivia i em guanyava la vida a la televisió. Utilitzava fórmules i frases d’unes altres cançons. Em passo al català quan es mor el meu pare. Escriure cançons era una manera de gestionar tot allò. És Trucar casa, recollir les fotos, pagar la multa. I allà començo a escriure sobre coses molt més dures i importants. I d’alguna manera m’adono que les cançons em canten a mi, i no jo a elles. I és quan escric ‘El record que no has cridat’, que és sobre mon pare. I és quan veig que escriure cançons, per a mi, és fonamental. —En l’àlbum Ara i Res, què heu fet, quina unitat hi ha? —Normalment hauria d’haver-hi un doble vessant. Un de purament estètic i un altra de més líric. Bellesa i veritat, per dir-ho d’alguna manera. Jo em vaig adonar que tenia àlbum a partir d’una cançó. En aquest cas, va ser ‘Una sola manera’, que obre l’àlbum. Comença amb una melodia molt amable, acords majors. És línia clara: saps on és la veu, la guitarra, tots els elements a lloc. I de sobte emergeix una mena de guitarra distorsionada, barrejada amb un saxo. És una figura molt més abstracta. Ja no saps si és saxo, guitarra, que és octavada, o què. És un tractament abstracte del so. En una sola cançó, tenim la manera de gravar amb el Pako, utilitzant figures abstractes, i una manera molt més clara, molt figurativa, com l’actual. Abstracte i figuratiu a la vegada. I en l’àmbit de text, igual. En aquest disc per primera vegada escric coses molt més narratives. I per primera vegada no m’he amagat del meu jo. El meu jo. Abans les cançons les feia servir per parlar d’un fenomen, i anar posant imatges poètiques que el capturessin. Addició, sumar imatges evocadores. I el jo no era la meva tendència bàsica. Ara ja he fet un camí molt més narratiu. S’entenen a la primera, les lletres. Ara, no agafen tanta volada poètica. Diguéssim. —La segona vegada que escolliu el mateix productor, Peter Deimel. Per què? —Mira, Mishima va trobar el nostre so gràcies al Paco Loco. Paco Loco té un estudi muntat per ell mateix al Puerto de Santa Maria, Cadis, amb la seva dona. I quan hi vas, vas a casa d’ells. I Loco és molt defensor del món analògic. Prescindint bastant d’ordinador. Utilitzant cintes, amplificadors vells. Micròfons antics. En la història de l’enregistrament, sobretot en pop i rock, cada dècada ha tingut els seus aparells d’enregistrament i els seus instruments. I tots els sons van vinculats a una època i a una sonoritat. I saber tractar això, i tenir-los a disposició dels músics, és la feina d’un bon estudi. A què pot aspirar Mishima? A Abbey Road? No podem. No podem pagar-ho. En canvi, anar a l’estudi d’un jedi de la història de la gravació, estudis que són projectes personals, sí. A Europa n’hi deu haver sis o set. No pas més. A Espanya, un, que és Paco Loco. I nosaltres n’hem trobat un a França, que és on anem: Peter Deimel. —Es venen tan pocs discs que acabarem que anirem al concert, i l’entrada serà el disc, que ens emportarem. —Ara passa que es fa el concert, però la manera de veure el concert són deu maneres diferents. Sala VIP, una altra amb copa, una altra amb foto després amb l’artista, una altra amb foto però dins el camerino. I sembla que el concert és l’excusa per a una construcció d’egos i d’experiències diferents per acabar fent-te una foto. És una mica així. Avui s’escolta més música que mai, però probablement com a background. Allò que justifica que consumim cerveses, que ens droguem, que follem, que quedem al bar. Però nosaltres venim d’una tradició, de la música d’àlbum. I l’àlbum t’explicava la vida. —Com és que us agrada tant el periodisme? Seguiu aquest i l’altre, i en parleu molt. —Sí. M’agrada molt i el segueixo. M’agrada fer entrevistes. Ara parlaven dinant del Kapuściński. Segueixo Ramon Besa, per exemple. I abans Robert Walker, que analitzava purament publicitat durant una època. Escrivia a Slate. Era boníssim. Va desenvolupar-ne teoria. Pàmies també el llegeixo molt. —Ordre i aventura és d’un disc anterior. Però quina gran frase. —Més periodisme. L’expressió no és meva. És de Borges. I jo no la vaig treure de Borges, sinó de Menotti, que vaig entrevistar per al programa ‘Recorda, Míster’. I em va dir: ‘ El futbol, com va dir Borges sobre la literatura, és ordre i aventura! Jo tenia Schuster i Maradona. I era una convivència de l’aventura de Maradona y la disposició tàctica rigorosa del teutó.’ I el pop és igual. L’estructura de les cançons és molt jeràrquica: estrofa, tornada, pont. Pots jugar-hi, però has de complir. —Per què dieu que el rock és d’una altra època? —S’han equivocat. He vist el titular no sé per on, també, i jo no he dit això. Sí que he dit que la construcció de la identitat dels adolescents d’avui ja no passa tant pel rock com abans. En la nostra generació tenim poques maneres de saber com follar, com ser homes, com ser dones, com afrontar els sentiments, com pentinar-nos, vestir-nos. Com ser guais. Ho apreníem a partir de les bandes. Avui dia ho aprens a través de les xarxes socials. I els videojocs. I el rock continua existint, i jo m’hi insereixo, però som una mica secundaris. El joves no necessiten tant la música. No és font principal de construcció d’identitats. Potser d’aquí ve. —Per què el procés polític no ha generat música? Encara estem amb ‘L‘estaca‘. —No ho sé. I teniu raó, eh. No m’hi havia parat a pensar. Potser és la relació del nostre país amb la música. Molt peculiar. La considerem menor. —Vau anar a Madrid a presentar el disc, he vist. I què, el procés? Us ho van demanar? —No. —Teniu sort, amb això. Sou un maleit independentista però us respecten. —Sí, però per què? Doncs perquè quan apareixem nosaltres jo era molt crític amb aquesta barreja del rock català i la política. Vaig trobar que no parlava bé ni de la nostra política ni de la nostra música. Tot i que crec que era una fase necessària de la música popular del nostre país. Per què? Perquè el gran referent era la Nova Cançó, que era eminentment polititzada. Però ja vivíem en la democràcia. I que cada grup que cantés en català hagués de veure banderes de Catalunya era una mica absurd. Era pensar que si cantes has de voler dir alguna cosa políticament. Jo no m’hi sentia gaire bé. I creia que els crítics amb això tenien força raó. Alhora, al cap de molts anys de carrera, de marcar que la nostra música no només es pugui llegir en clau política, arriba el 15-M. I tornem a rebre preguntes com la teva primera: la militància política i això. I la mateixa gent que era crítica amb la militància política dels independentistes, ara la reclamaven…. per al 15-M. Els que t’havien aplaudit per no mullar-te amb el rock català, ara notaves pressió per tal que et mullessis amb el 15-M. I jo, saps què, els diria a tots dos igual: fes-les tu, aquestes cançons. I a veure què. —I mira que ho arribeu a fer, de parlar de política. —De consciència, en tinc, sí. Però hi ha moltes maneres de parlar-ne, i de viure-la.

David Carabén: ‘Per primera vegada no m’he amagat del meu jo’

Som als metres finals de la cursa. Els últims cent metres? No, els últims vint-i-cinc, diu Jordi Turull, president del grup de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya. Ell coneix de primera mà de l’estat de negociació amb la CUP, tant del pressupost com del procés cap al referèndum. En aquesta entrevista, Turull assegura que té prou informació sobre com es desenvolupen les converses a porta tancada entre Junts pel Sí i la CUP per a declarar-se optimista i afirmar amb rotunditat: ‘Es votarà, perquè l’estat espanyol quedarà desbordat, i no podrà encarar tants fronts.’ Revela que en pocs dies hi haurà novetats sobre el mètode per a activar el procés constituent, i demana a uns i altres que tinguin ‘mentalitat de conflicte’. Perquè ‘no som conscients de què ens caurà a sobre per part de l’estat espanyol’. —L’acord amb la CUP per al pressupost és avui més a prop que no pas fa unes setmanes? —Una cosa és la negociació del pressupost, que és instrumental. Però la CUP i Junts pel Sí som conscients de com ho tenim i com ho tindrem tot a punt per a fer el referèndum. No ens hem d’entrebancar per a arribar a aquest objectiu per un pressupost instrumental. —Però sou optimista sobre el pressupost? —Sóc optimista que s’imposarà el sentit de transcendència en una situació com l’actual. —Veieu la CUP amb aquest sentit de transcendència? —Tots hem millorat el to. I ara som no pas en els darrers cent metres, sinó en els darrers vint-i-cinc metres d’aquest camí que ens vam proposar. El to és cada vegada més bo; la rebotiga amb la CUP funciona molt bé. De vegades no ens agradem en l’aparador, però ho millorem. Perquè estem convençuts que per a assolir l’objectiu ens hem d’agradar tots setanta-dos diputats; és quan generem més confiança a la gent. El meu adversari no és la CUP. —I quan us heu agradat més? —Per exemple, amb la llei de transitorietat jurídica, amb un to molt positiu i un gran rigor jurídic. Ho hem fet des de la rebotiga, és cert, però hem acomplert uns deures que ens havíem imposat. Aquesta rebotiga amb la CUP funciona molt bé, i segurament hem de millorar l’aparador. —Dieu que la CUP i Junts pel Sí i la CUP no sou adversaris. Però declaracions com les d’Anna Gabriel a Pablo Iglesias dient que els voleu destruir no expressen això. —No vull justificar les declaracions que va fer perquè no són certes, i ho sap tothom. Però cada moment que ens podem haver entrebancat s’imposa el sentit de transcendència. Aquesta vegada la gent no valorarà qui ha estat més valent que qui; ens valorarà només per si ho hem aconseguit o no. Ara no compta quina ideologia guanya. —Compta guanyar la independència en primer lloc. —Exacte. —Això ho veu clar tothom dins de Junts pel Sí i de la CUP? —Sí. Cadascú pot defensar el seu model. Però la gent ens demana que avancem. Per fer efectives les causes més justes a Catalunya cal tenir tots els instruments d’un estat. Seria molt diferent discutir el pressupost si no fóssim víctimes de l’espoliació de 15.000 milions d’euros. I si pensem que el problema d’ingressos és en la pressió fiscal ens equivoquem. El problema d’ingressos es diu espoliació fiscal, i això la CUP també ho sap. —Què us sembla la proposta d’apujada d’imposts que ha presentat la CUP? Hi ha marge d’acord? —No podem pretendre que en la discussió d’un pressupost canviem un model tributari, perquè la capacitat normativa que tenim és molt escassa i quan utilitzem alguna part que nosaltres considerem que hi tenim tot el dret, com va ser l’impost de dipòsits bancaris, l’estat ens el suspèn. Hem de fer possible de saltar la tanca perquè tinguem plena capacitat normativa. Després la CUP, legítimament, defensarà el seu model tributari i cada força política defensarà el seu. —Hi ha massa interferència dels partits en la negociació? —Ens hem d’abstreure del soroll. Hem de saber quina posició té cadascú, però no fer-nos-hi mal. En aquests mesos que vénen hem de tenir molta més mentalitat de conflicte. De conflicte en positiu. Si l’estat espanyol infon el dubte entre nosaltres, voldrà dir que ens han pres la mida. I hem de ser conscients que cada vegada que hi ha una expressió en un discurs, que hi ha una xerrada, hi haurà molta gent i amb molt poder mediàtic interessada a magnificar tot allò que sigui la diferència entre Junts pel Sí i la CUP. O en som conscients o haurem de passar moltes proves d’estrès d’aquí al dia del referèndum. I és un estrès que ens podem estalviar. —Aquest missatge l’adreceu tant a la CUP com a Junts pel Sí? —Va adreçat a tothom, començant per mi. Em vaig imposant aquesta mentalitat, en el sentit que no em deixo atabalar pel que digui segons quina portada de diari. Si la CUP fa una conferència de cinquanta minuts, què en destacaran? Doncs aquells tres minuts que resulta que entren en contradicció amb Junts pel Sí. A hores d’ara no som conscients de què acabarem fent en poc temps i de què ens caurà a sobre per part d’aquests que volen que això fracassi. La meva experiència és que el dia a dia amb la CUP ens cohesiona molt més per a l’objectiu final. Això si no perdem el sentit de transcendència i no ens discutim per les engrunes. —Però aquestes engrunes poden fer estimbar el procés? La CUP lamenta que repetiu: o pressupost o eleccions. —Quines garanties donaràs a la gent, quina confiança, si amb una cosa petita t’hi entrebanques? Si s’entrebanquen en un pressupost, que és instrumental, qui assegura que assoliran la independència? Hi va haver el no al pressupost el juny passat, no ens vam agradar els setanta-dos diputats. Vam reiniciar i vam restablir la cadena de confiança. I a partir de la qüestió de confiança i el debat de política general tot allò que ens hem anat marcant ho hem anat fent. La cosa important és la rebotiga, hi insisteixo, i us puc acreditar que funciona bé la preparació del que farem. —Les sensacions entre JxSí i la CUP són més bones que el mes de juny? —Tenim molt més rodatge, ens coneixem més. I tenim molt més a prop l’objectiu; som en un compte enrere. Al juny no hi havia data, hi havia un compromís de divuit mesos. Ara sabem que hi ha un topall que és el setembre. I d’aquí al setembre hi ha quatre dies. Aquesta rebotiga està al cas del que es fa. En la conferència de la setmana passada la CUP reconeixia que es treballava en tot l’àmbit operatiu i logístic per fer el referèndum amb totes les garanties. Fotografia: Albert Salamé. —Però també deien que el procés constituent era verd. D’aquí al dia 28, quan la CUP decideixi el sentit del vot, hi haurà cap novetat? —En procés constituent s’ha fet molta feina: una comissió en què es va escoltar molta gent, se’n van extreure unes conclusions, després vam arribar a un acord en el debat de política general i amb la CUP ens hem submergit en el mètode. I jo crec que el mètode es pot haver concretat en molt poc temps. —Abans no s’acabi el mes? —Jo crec que sí. S’ha avançat i s’ha fet molta feina. Potser uns i altres no hem compartit tota la informació. Hem parlat de com fer-ho operatiu, i estic segur que abans de quinze dies ens hi haurem posat d’acord. D’aquí al referèndum hem de donar la garantia a la gent que l’endemà del referèndum, si guanya el sí, ja sabrà quina dinàmica hi haurà de procés constituent per a debatre el model que vulgui. —El mètode quin pot ser? Un organisme vinculat al govern? —Hi ha diverses vies de què parlem per veure quina és la més pragmàtica. Ho hem de fer de tal manera que l’estat no ens empipi cada cinc minuts impugnant per aquí i per allà. Es pot fer la combinació d’una part operativa que estigui en el govern i una altra part que hi doni suport i assessorament que no sigui governamental. Ho acabem de detallar. Per la fórmula del procés constituent no ens entrabancarem, n’estic segur. —La CUP demanava més concreció en la data del referèndum. —La data la decidirem plegats, i hem de trobar el moment oportú. Això ho saben. Creiem que en aquest moment, amb tota la pressió que hi ha, la data s’ha de situar en un moment estratègic. Ara hi ha un màxim, que és el setembre. —És possible que s’hagi d’avançar? —Pot haver-hi factors que ho desencadenin, però dependrà molt de la reacció violenta maquillada judicialment que tingui l’estat aquests mesos vinents. Com més aviat millor hem de tenir tota l’operativa a punt. —Aquesta operativa la teniu verda? —No, no. Hi anem treballant molt. Si l’estat ens diu que sí, hem de poder dir ‘doncs la setmana que ve o d’aquí a quinzes dies ja el podem convocar’. I si l’estat ens diu que no hem de posar la data i hem de decidir quan es fa. —Però l’estat ja ha dit que no. —Ha dit que no al president, a setanta-dos diputats, en nota de premsa, en conferència de premsa… Però la feina que fa ara la comissió de vuit persones és perquè ho tornin a veure, perquè la comunitat internacional torni a veure que aquí hi ha una voluntat absolutament transversal i majoritària. —Es farà un manifest, un document…? —La forma com es traslladarà tot això a l’estat no s’ha acordat encara. Hi ha moltes possibilitats, i acordarem la manera més eficaç i solemne. Direm: ho hem intentat tot. I quan tinguem el no per resposta, passarem a l’altre referèndum. —En l’operativa del referèndum, com podreu donar garanties als funcionaris en l’organització, perquè no se sentin amenaçats? —Nosaltres transitarem de llei a llei, i la llei de transitorietat ha de donar tota aquesta seguretat. D’això, tothom en parla però ningú no ho ha llegit bé. La gent dóna per fet que hi ha d’haver no sé quants funcionaris cobrint no sé quants llocs i la llei no diu enlloc que hagin de ser funcionaris. —Voluntaris? —No parlem de voluntaris. Només dic una cosa: tothom ha de tenir la tranquil·litat que ningú no se sentirà violentat ni perjudicat quan hi hagi el referèndum. No en donem més pistes, no serem ingenus. Ho hem estudiat molt. Quan el president diu referèndum o referèndum és perquè abans s’ha mirat tot. Aquí es votarà. Es votarà, segur. Perquè l’estat quedarà desbordat i no podrà encarar tants fronts. I tot es farà bé i seguint les recomanacions internacionals. Hi hem posat rigor. —Santamaría deia que ho impedirien. —Ells van repetint que no es votarà, i nosaltres com que ho hem de preparar bé anem aguantant. Però hi haurà un punt que es trobaran sobrepassats. Hi ha una cosa que no té present, l’estat espanyol. El 9-N aquest país va perdre la por i la gent va decidir que passava de ser súbdita a ser ciutadana. I quan es cridi la gent a votar i es doni aquesta seguretat jurídica a tothom, i això serà una cosa de parlament, de govern, d’ajuntaments, i de centenars de milers de ciutadans, l’estat quedarà absolutament desbordat. —Quan es passi al referèndum no acordat una part dels suports del Pacte pel Referèndum pot caure. No es perdrà força? —Jo vull confiar en el compromís democràtic de tothom. Parlem del fet que la gent voti. Evidentment, amb efectes vinculants. Al contrari, molta gent que ara no és independentista quan vegi que s’ha intentat tot i que es manté l’immobilisme entrarà per la via del sí a la independència per dir que aquest estat tan demofòbic no interessa. El no de l’estat pot tenir un efecte multiplicador per a tenir més gent a favor de la independència. Fotografia: Albert Salamé. —Els líders polítics de CSQP i dels comuns no van en aquesta línia. —Qui vota és la gent. S’equivoca qui en comptes de fer costat a la majoria del parlament que vol votar fa costat als agutzils del Tribunal Constitucional i pensa així que la gent que els ha votat els seguirà. Se’ls pot veure el llautó. CSQP proposa al món dels comuns de fer una revolta democràtica amb permís. I amb permís de l’autoritat pertinent, espanyola, és clar. I les revoltes amb permís no existeixen. Els comuns hauran de decidir si són multiplicadors de la democràcia o són cavalls de Troia. Perquè per a molts unionistes són la seva esperança. I jo confio que per tradició acabaran fent costat als qui defensem la democràcia. —Sembla que CSQP us tregui de polleguera. —No és pas que em treguin de polleguera. Però no pot ser que gent que basa el seu discurs en la revolució i a canviar-ho tot, amb la revolta més gran que pot viure aquest país, pacífica i democràtica, digui que ha de ser amb permís. Perquè aleshores enganyen tot l’altre discurs. Qui es presenta davant la societat com el més revolucionari, quan arriba el moment de transformar les coses de veritat és qui posa més el fre de mà. Però la gran esperança dels unionistes de l’estat no serà allò que facin el PP o Ciutadans a Catalunya, o el que faci el PSC, sinó que una força que sempre s’ha distingit per haver defensat en èpoques complicades la democràcia (quan el PSUC) hi posin ara el fre de mà.

Jordi Turull: ‘El to amb la CUP és cada vegada més bo’

La xiulada a l’himne espanyol a la final de Copa s’ha fet sentir malgrat la potència dels altaveus del Vicente Calderón. Però molts usuaris a les xarxes han expressat la indignació pel fet que la realització televisiva només hagués ensenyat les imatges de la llotja, amb els reis espanyols, i imatges de prop dels afeccionats del Sevilla fent onejar banderes espanyoles. Ni una imatge de la graderia on hi ha els afeccionats del Barça. Les imatges d’aquesta realització són les que es veuen a totes les televisions del món que ofereixen el partit. A TV3 han advertit just abans de l’himne que la realització no era pas seva. Qui n’és el responsable? Doncs l’empresa Mediaset, propietària de Cuatro i de Telecinco, que també emet el partit. Concretament, la responsable directa de la realització va ser la productora Supersport, participada per Mediaset en un 30%. Supersport també es participada per Producciones Mandarina (que produeix nombrosos programes d’entreteniment per als canals de Mediaset) i els periodistes J.J. Santos i Manu Carreño, dues de les cares més conegudes tant de Telecinco com de Cuatro. De fet, Supersport és responsable de la majoria de retransmissions esportives del holding Mediaset España, i produeix, entre més coses, Informativos Telecinco, Deportes Cuatro, i les emissionde Moto GP. Vegeu com han ensenyat a Telecinco el moment de la xiulada a l’himne d’Espanya: No ha estat únicament durant l’himne, sinó que en el decurs del partit la realització també ha amagat els afeccionats del Barça amb estelades. I TV3, que també oferia en directe el partit, no ha pogut intervenir en aquesta realització: només tenia l’opció de triar entre l’espanyol i l’anglès en els elements gràfics que hi apareixien. I va optar per l’anglès. Però no era pas responsable de les imatges que s’oferien durant el partit. Tant el Barça com el Sevilla ja es van queixar de Mediaset i de la Federació Espanyola de Futbol, corresponsables de l’organització de la final, de l’horari establert per al partit, les 21.30. Els clubs volien que fos més d’hora, entre les sis i les set de la tarda, però Mediaset es va negar fins i tot a parlar-ne. Ací podeu veure vídeos de la xiulada a l’himne espanyol des de la graderia.

Mediaset, responsable de la realització de televisió que ha amagat les estelades i els afeccionats del Barça

La situació excepcional que viu el país ha deixat molta gent desorientada. Els plans d’alçar la República després de proclamar-la han quedat frenats per una ofensiva repressiva molt forta de l’estat espanyol que ha portat mig govern i els dos líders de les entitats cíviques a la presó i mig govern a l’exili amb el president Puigdemont al capdavant. La convocatòria imposada d’unes eleccions el 21 de desembre ha trastocat també els plans dels partits, que corren a resituar-se en un nou debat sobre la necessitat d’anar plegats o per separat. En parlem amb el portaveu d’ERC, Sergi Sabrià, que explica també les raons per les quals es va optar per no defensar la República proclamada des de les institucions. —També la presidenta Forcadell ha acabat passant per la presó. Fins on pot arribar aquesta ofensiva judicial? —Cada vegada que hem descartat alguna hipòtesi perquè ens semblava impossible, perquè ens pensàvem que aquells límits no els podrien traspassar, ens hem equivocat. Per tant, és difícil de respondre fins on poden arribar. Perquè l’experiència ens diu que semblen no tenir límits. Vam pensar que no veuríem uns guàrdies civils arrencant urnes de les mans d’una senyora gran. I ho vam veure. Vam pensar que no veuríem els nostres polítics entrant a la presó. I ens vam equivocar. Per tant, no podem fixar un límit perquè ens podríem tornar a equivocar. —I quina és la solució per a frenar aquesta situació? No ens hi podem pas acostumar… —Tots hem entès –i potser hem sorprès l’estat espanyol– que l’oportunitat més ferma que tenim ara és capgirar les eleccions il·legítimes i il·legals del 21 de desembre. L’estat espanyol les convocava per girar la situació i que fóssim nosaltres qui poséssim problemes a les urnes, per deixar els locals electorals des dels municipis… La millor solució que tenim és tornar-los a guanyar una altra vegada. Que en aquest espai de temps algú pugui pensar que ens han guanyat o humiliat, pot ser. Però hem de ser capaços de demostrar que continuem essent més i molt més demòcrates i, que si ens posem les urnes, les farem servir sempre que n’hi hagi. Tothom va reaccionar molt bé i molt de pressa, malgrat que les primeres hores tots vam tenir dubtes de com calia reaccionar. Cada vegada que hem descartat una hipòtesi per impossible, ens hem equivocat —Les ganes de fer una altra cosa eren molt grans, suposo. —Segurament, allò que ens venia més de gust d’entrada era fer una altra cosa. Però tothom va arribar a la mateixa conclusió. Perquè nosaltres som els qui estimem les urnes i els qui volem decidir sempre que es pugui. Precisament, en aquest procés hem avançat més a poc a poc perquè ens semblava que era més interessant passar sempre per les urnes. I ara la tornem a encertar. Això no farà que automàticament els presos polítics surtin de la presó. Però és l’arma més potent que tenim ara mateix. Cal tornar a demostrar al món i a l’Europa que no ha respost com esperàvem que nosaltres continuem essent majoria. Els qui estem a favor de la República hem de tornar a guanyar. —Per què no es va defensar, des de les institucions, la República proclamada? —Molta gent pot tenir la sensació que no hi havia cap pla. I això ho sentim, ho veiem i ho llegim aquests dies. En vaig poder parlar amb Oriol Junqueras, però crec que també ho ha explicat molt bé el president des de Brussel·les: quan veus aquest estat espanyol capaç de tot i quan estàs decidit que la teva tan sols pot ser una via pacífica i democràtica, i no estàs disposat a traspassar aquesta línia, el millor que pots fer és no forçar la situació. Entenc que pot ser una decisió difícil de prendre, però és una línia que nosaltres no podem creuar. El nostre moviment és pacífic i no podem posar en risc els ciutadans més enllà del que va passar l’1 d’octubre. Des del palau, ho vam patir molt, tot allò. Teníem la responsabilitat política, però era la gent qui ho defensava amb els seus cossos quan l’atonyinaven. Ara teníem la sensació, la certesa i les dades que indicaven que tot això podia anar més enllà. I la decisió correcta és la que es va prendre. —Més enllà de la violència, la decisió és el resultat de no tenir la capacitat econòmica de controlar l’administració? —El 155 s’aplica des de fa molt temps. Molt temps. A poc a poc, hem anat perdent el control sobre la capacitat de decidir. Les factures havien d’estar totes autoritzades pel govern espanyol. També és cert que les moltes coses que havíem preparat i els molts anys de feina acumulada per fer la transició entre l’1 d’octubre, el 27 d’octubre i l’endemà, van quedar avortats en bona part pel que va passar el 20 de setembre, amb l’operació i les detencions. Allò va ser un cop dur amb una afectació important. És cert que teníem moltes dificultats per a executar la decisió que es va prendre el 27 d’octubre en aplicació de l’1-O. Ningú no les havia amagades mai, les dificultats per a controlar el territori. Aquesta era una dificultat sabuda, però les últimes setmanes se n’hi van afegir unes quantes més. Insisteixo que, per mi, la raó definitiva per a prendre el camí que s’ha pres és la que he dit al principi: l’amenaça de la violència greu. Fotografia d’Albert Salamé —El dubte, quan sents tot això, és si en algun moment es donaran les condicions per a fer el pas. L’estat espanyol ja sap que l’amenaça violenta funciona i també sap com impedir que es pugui tenir el control efectiu del territori… —Per això és tan decisiu el 21 de desembre. La cosa que hem sentit dir més vegades a l’estat espanyol és que això s’ha acabat. Ho hem sentit moltes vegades. És la seva frase preferida. Però cada vegada hem anat més lluny. Fins a la declaració d’independència del 27 d’octubre. Si hem demostrat alguna cosa, és una gran capacitat de resistència o resiliència. Som molt forts. Si es pensen que amb l’amenaça permanent d’una violència que nosaltres continuem pensant que Europa no hauria de permetre, que amb l’amenaça del 155, ens faran desdir, estan equivocats. Nosaltres continuarem treballant per l’objectiu, que és el desplegament de la República. Si algú pensa que amb la victòria del 21-D els reconeixements europeus seran immediats, s’equivoca. No serà així. Però la nostra posició avançarà i prendrà més avantatge. No en tinc cap dubte. —Per què dieu que la cosa va per llarg en aquesta nova etapa? Què vol dir llarg? Quant temps? —Fixar dates no ens ha ajudat gaire, en general. Algunes vegades ens hem posat la soga al coll. Limitar-nos la gestió del temps ens debilita. Per tant, estic força d’acord amb tots els qui han dit que això no serà immediat. Teníem un país i unes institucions preparades per governar-se si s’aconseguia una negociació i s’arribava a alguna mena d’acord. Però això no ha passat. I hem vist quina mena d’estat tenim davant nostre. Hem après que és més fort i que està més disposat a utilitzar les eines coercitives que no ens pensàvem. Ara això ja ho sabem i té un impacte en el ritme. Però no ens resta esperança, ni voluntat ni determinació. Els qui estem a favor de la República hem de tornar a guanyar —Hi ha una gran desorientació entre la gent. També una certa incomoditat per com ha anat tot plegat d’ençà del referèndum. Què heu fet malament? —Hem de fer un mea culpa general. Tots. Nosaltres també. Aquests últims set anys, l’independentisme s’ha expressat amb un lideratge clar, una organització molt bona, un relat ben explicat, i tothom sabia què havia de fer i on érem en cada moment. Però a partir del 10 d’octubre i, sobretot, el 27, hi ha coses que grinyolen perquè el pla no era aquest. Quan es decideix de reconduir el pla, ens quedem tots plegats desorientats. També el govern escapçat, les entitats i els partits, que tarden a reorientar-se i a recuperar el discurs i l’explicació necessària. A tots ens ha costat alinear-nos. I el país és molt conscient que s’ha guanyat la possibilitat de ser un estat independent després d’haver estat molt disciplinat amb una estratègia. Des del 27 d’octubre, les instruccions no arriben i hi ha una situació de nervis en què la gent vol fer coses per a respondre les agressions de l’estat. —Per què tenim una part del govern a Brussel·les i una altra part a la presó? —Des del principi es va expressar la voluntat que uns consellers treballessin des d’aquí i el president i uns altres consellers, des de Brussel·les, mirant d’internacionalitzar el procés i demostrant que la justícia belga i l’espanyola són molt diferents. Però això va durar quaranta-vuit hores. En tot moment, els consellers van poder triar des d’on volien treballar. No sé si la situació hauria estat millor si tots haguessin anat a Brussel·les. Tot és molt complicat. I les dues situacions són molt difícils. La més extrema és ser a la presó, però la situació dels exiliats que estan permanentment a l’espera de saber què els passarà no és gens fàcil tampoc. Em sembla interessant i potent que hi hagi una part del govern que aguanti la dignitat i la legitimitat des de fora i poder-hi posar veu. Els qui estan empresonats tenen la mateixa dignitat i legitimitat, però no poden parlar i expressar-se. El cert és que el govern a l’interior ens va durar tres dies. Fotografia d’Ablert Salamé —No teniu cap dubte sobre la victòria dels partidaris de la República a les eleccions del 21-D? —Cap ni un. No podem sortir al terreny de joc amb dubtes sobre la nostra capacitat. Som majoria i aquesta majoria l’hem demostrada cada vegada que hem anat a votar. Ara volen que ho fem un dijous en lloc d’un diumenge, i així ho farem. —El president Puigdemont ha demanat de fer una candidatura transversal que integri tothom. Per què ERC no la vol? —Per què està tan mal feta aquesta pregunta? —On és l’error? —El president l’ha demanada i Esquerra proposa des del primer dia que és ‘o tots o cadascú la seva’. Per què? Perquè estem convençuts que cadascú per separat és la fórmula que electoralment funcionarà millor, perquè permet expressar tots els matisos a cada opció. Pel que fa a l’altra, a banda de demanar-la el president, Esquerra ja hi treballava abans, genera un plus d’il·lusió a una part de la població que ens obligava a explorar-ho. Hem fet un munt de reunions amb tothom. I amb tothom vol dir amb tothom. Ens hem reunit amb tothom qui hem pogut. Ens hem reunit també amb els Pirates i amb la Forcades… Amb el PDECat, la CUP, Més, etc. Hem explorat la possibilitat d’anar tots junts a una llista el 21-D. Hem de ser realistes. La llista de tots junts era un desig, però la unitat d'acció és imprescindible —Què vol dir ser realistes? —Quan no hi ha una voluntat de tots, sinó que hi ha una voluntat per parts, ja sabem quin resultat dóna. Sabem que Junts pel Sí va ser útil en un moment donat, però estem convençuts que la solució bona és que anem tots junts o tothom per separat. Així cadascú podrà anar a batallar els vots d’opcions amb qui fem frontera i que amb un front comú no optarien per opcions de defensa de la República. Hem dedicat moltes hores a parlar amb tothom de l’opció d’anar tots junts. Hauríem pogut fer un altre Junts pel Sí o un front popular amb la CUP. Però cap d’aquestes opcions no trobem que sigui òptima en la situació actual. Cadascú que defensi els seus espais i cerquem punts programàtics comuns. —Aquesta és la solució que proposeu? —En vaig poder parlar amb el president directament i ell també tenia clar que la unitat d’acció era imprescindible. La llista de tots junts era un desig, però la unitat d’acció és imprescindible. De fet, és una obligació per a tots. Tanquem bé la segona opció i treballem per rascar fins a l’últim vot. El bloc del 155 ho té molt clar, no es posen en debats d’aquests, i cada partit va a buscar els seus electors. Jo acabaria aquest debat com més aviat millor i tothom a treballar. —Voleu dir que algun dels actors imprescindibles no volia fer la llista conjunta? —Nosaltres teníem la voluntat d’explorar-ho. Per nosaltres, era un deure amb la ciutadania. I ens vam veure amb tothom. I vam deixar clar que o anàvem tots junts o cadascú per separat. No em sento gens culpable que això no hagi sortit. Hi hem dedicat molt de temps. Malgrat que estem convençuts que la fórmula de cadascú cercant el seu espai i disputant els vots amb partits que són frontera nostra en l’espai no republicà és la millor. La gent ha d’entendre que la decisió és ara entre el 155 i recuperar com a mínim el que teníem fins ara i, des d’aquí, poder reconstruir allò a què ens vam comprometre amb una victòria clara. Fotografia d’Albert Salamé —Amb el supòsit que Puigdemont encapçali una llista… —Creieu que ho farà? —No ho sé. Però en cas que sigui així, si no és la candidatura guanyadora, en quina posició quedarà el president a l’exili? —El resultat del 21-D legitimarà un altre cop el govern que va proclamar la República. El respecte de tothom pel que han fet Puigdemont i Junqueras crec que és brutal. I pensar que en tenim un a l’exili i l’altre a la presó és molt fort. Aquí ens hem de centrar en una victòria esclatant que és allò que els rehabilitarà. —La República està proclamada? —Hi ha opinions diferents en l’àmbit polític, però també entre politòlegs. Per nosaltres, hi ha una fase que s’ha acabat i ho ha fet amb la declaració d’independència. Per tant, ara en toca una de nova. I això vol dir procés constituent i desenvolupament de la República. Ara ja defensem la República i no la independència. Ara ja defensem la República i no la independència —I què s’haurà de fer el 22 de desembre si s’han guanyat les eleccions? Quin és el nou pla? —La victòria el 21 de desembre implica el reconeixement absolut del govern anterior. Per tant, és evident que hi tornarà a haver moltes sensibilitats diferents i caldrà posar-se d’acord amb què s’ha de prioritzar. La fortalesa descomunal del nostre procés d’emancipació nacional que és la transversalitat també fa més difícil el consens sobre els camins a prendre. Per això és imprescindible tenir un punt de partida comú que inclourà l’alliberament dels presos, el final del 155, i la construcció de la República. Tenir tot això pactat ajudarà a trobar punts d’acord després del 21-D. Sempre hem d’avançar amb aquesta base. —Com ha quedat Esquerra després de l’empresonament d’Oriol Junqueras? —Els valors queden igual. L’Oriol ha ensenyat moltes coses en aquesta casa. A ser un partit molt més obert, a incorporar moltes sensibilitats, a cercar una centralitat política per a fer créixer el procés. I en relació amb l’equip, ha passat allò que havia de passar. Amb tota l’esperança que en pocs dies sigui aquí entre nosaltres, però amb tots els dubtes de saber qui l’ha empresonat, ha tocat a molta gent fer un petit pas endavant. Per cobrir el seu espai, molta gent ha hagut de fer un pas endavant i qui l’ha hagut de fer més gran ha estat Marta Rovira. Tothom tenia clar que havia de ser així indiscutiblement i ella ho accepta encara que preferiria tenir l’Oriol aquí. Ella assumeix el lideratge en aquest impàs. Estem seguríssims que anirà bé.

Sergi Sabrià: ‘La idea d’un govern a l’interior ens va durar tres dies’

El govern ha presentat avui una peça fonamental per a la independència fiscal, l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), que de primer es dedicarà a recaptar els imposts cedits per l’estat espanyol. Segons que ha informat el vice-president del govern, Oriol Junqueras, l’ATC està preparada per a recaptar 42.000 milions d’euros, és a dir, quinze vegades més de la recaptació efectiva del 2017. L’ATC obrirà dinou centres on treballaran 800 persones. El vice-president ha definit l’ATC com ‘una peça clau’ i ha assegurat que és homologable a qualsevol de les agències més avançades del món. A més, ha anunciat que tindria una unitat per a lluitar contra el frau internacional. ‘Volem que el país i la ciutadania tinguin el pressupost que es mereixen’, ha dit. També ha explicat que sense l’ATC s’havien aconseguit detectar uns 400 milions d’euros anuals de frau fiscal. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha reconegut que l’obertura de l’ATC i la transició fiscal havien topat amb dificultats lògiques. Tanmateix, ha lamentat que també hi hagués hagut traves per part dels que ‘auguraven la catàstrofe’ del sistema. ‘És una dificultat que impedeix de fer bé la feina’, ha afegit. Segons Puigdemont, l’agència ofereix tota la seguretat jurídica i informàtica als ciutadans i, per tant, no cal tenir dubtes sobre la seva operativitat: ‘Blindatge telemàtic i màximes garanties.’ I ha afegit: ‘Amb el desplegament de l’ATC posem les estructures necessàries per a fer possible la voluntat dels catalans en el referèndum de l’1 d’octubre.’ Així mateix, Puigdemont ha dit que l’agència serviria per a tenir una administració més pròxima i que reconegui el contribuent com a ciutadà. Una administració més justa i que lluiti millor contra el frau. I, finalment, una administració més eficient que permeti d’aplicar les polítiques de benestar que necessiten tots els catalans.

El govern presenta una Agència Tributària preparada per a recaptar tots els grans imposts

Els ex-diputats de la CUP Eulàlia Reguant i Antonio Baños al·legaran objecció de consciència quan declarin al jutjat d’instrucció 10 de Madrid, que els ha citat per presumpta desobediència en negar-se a testificar en el judici de l’1-O al Tribunal Suprem davant les preguntes de l’acusació popular de Vox. Reguant ha assegurat que en la seva compareixença judicial el 25 de febrer assenyalarà l’existència d’una ‘vinculació de la judicatura amb el franquisme’ i amb Vox. Coincidint amb la citació de Reguant el 25 de febrer, la CUP ha organitzat una concentració de suport a l’ex-diputada, mentre que Baños té previst de declarar el 18 de març per videoconferència –per motius laborals no pot anar-hi el primer dia, ha explicat–. Reguant ha recordat que Vox els va citar com a testimonis en el judici de Suprem i que no van voler ajudar-los, sobre el que ha argumentat que ‘acceptar aquesta ideologia discriminatòria, com expressava la defensa de Cuixart, ja marcava la impossibilitat d’obtenir justícia‘. El seu objectiu va ser i continua sent ‘mostrar com la presència de Vox no es podia entendre com una anomalia, sinó com un element més d’aquest engranatge de l’estat’, ha indicat. També ha dit que hi ha una ‘continuïtat constitucional de Franco a l’Estat’ a través dels tribunals, ha criticat que hi ha jutges que mostren el seu suport a Vox a les xarxes socials i ha posat com a exemple a què va ser cap de llista del partit a Andalusia, Francisco Serrano, sobre qui ha ressaltat que com a jutge va ser apartat per mala praxi. Després oposar-se a declarar Vox, el president de tribunal de l’1-O, Manuel Marchena, ja els va imposar una multa de 2.500 euros a cadascun –que van ser sufragats amb aportacions de ciutadans a la caixa de solidaritat–per incomplir l’obligació dels testimonis de respondre a totes les parts.

Reguant i Baños al·legaran objecció de consciència per negar-se a testificar davant Vox al Suprem

L’acord tancat entre JxCat i ERC inclou que el ple del parlament no aprovi la suspensió dels drets i deures de Carles Puigdemont i els cinc presos polítics diputats. Segons que han explicat a VilaWeb fonts coneixedores de les converses, el pacte implica usar l’aritmètica parlamentària perquè el ple no sumi la majoria absoluta necessària, d’acord amb el reglament del parlament, per a acatar la suspensió decretada pel jutge Pablo Llarena. De manera sobirana, per tant, el ple no acceptaria la suspensió dels diputats que Llarena va ordenar en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal. Aquesta entesa entre JxCat i ERC evita un possible trencament del govern per les discrepàncies que mantenien els dos socis sobre la manera de procedir. El president del parlament, Roger Torrent, i el vice-president primer, Josep Costa, han anunciat els grans eixos del pacte en una compareixença conjunta. JxCat i ERC han acordat que l’última decisió la prengui el ple i no pas la mesa. Això és rellevant perquèes deslliura Torrent i la resta de membres independentistes de la mesa de les conseqüències penals d’una decisió que podria ser interpretada per l’estat espanyol com una nova desobediència. Seran els diputats independentistes els qui compartiran, en el ple, la responsabilitat de la decisió final. La CUP ha insistit aquesta tarda que rebutjarà la suspensió amb els seus vots. Abans, però, s’haurà de reunir la comissió de l’estatut dels diputats, que ha d’elaborar un dictamen motivat sobre la qüestió. És aquest dictamen que se sotmetrà després al ple, que es podria fer dimarts vinent, just abans que comenci el debat de política general. Segons algunes fonts, la comissió es podria reunir divendres. Torrent encara no l’ha convocada. Si els partits independentistes fan que el ple no aprovi la suspensió dels sis diputats amenaçats per Llarena, què passarà si el Tribunal Constitucional o el mateix jutge del Tribunal Suprem impugnen o actuen judicialment contra la decisió? Aquesta és la principal incògnita que roman oberta. No es pot descartar, però, que la resposta de l’estat espanyol arribi abans. Per Ciutadans, la mateixa mesa del parlament ja pot haver desobeït amb la decisió acordada avui de convocar la comissió de l’estatut dels diputats. Per això, el grup d’Inés Arrimadas demanarà a la mesa que reconsideri la decisió i, si no ho fa, preveu de recórrer a la via penal. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha instat l’estat espanyol a permetre aquest tràmit parlamentari. ‘No havíem quedat que no es judicialitzaria més?’, ha demanat durant la presentació del pla de govern.

Els partits independentistes impediran que el ple aprovi la suspensió dels diputats

La Secció Vuitena de l’Audiència de Barcelona ha absolt el professor de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Héctor López Bofill d’un presumpte delicte d’odi per quatre tuits publicats entre el 17 de juny del 2016 i el 8 de febrer del 2017. No obstant això, l’Audiència considera que ha utilitzat ‘un llenguatge si més no censurable’ i més tenint en compte que és professor de Dret Constitucional, que és docent i pot arribar a joves alumnes, i perquè ho va emetre per una xarxa social de gran projecció. ‘L’acusat hauria de saber per la disciplina que imparteix i pels autors que llegeix, que sembrar la llavor de l’odi és perillós, com fer la distinció dels “uns” i els “altres” mostrant subliminalment que els ‘del davant’ ni tan sols es donen compte que són de pitjor condició pel fet de no estar ‘del seu costat’, argumenta la sentència. L’Audiència, en la seva sentència, s’inclina per l’absolució en tenir dubtes de si els comentaris són un delicte d’odi o s’inscriuen en el dret a la llibertat d’expressió, ‘davant del dubte raonable que li sorgeix de si estem a un costat o a l’altre de la fina línia vermella’. No obstant això, afirma que ‘la qualificació professional de l’acusat, el mitjà utilitzat per projectar les seves idees (Twitter) i el llenguatge utilitzat, amb referència a morts i testosterona alta que implica ús de la violència, són circumstàncies que agreugen la conducta’. Segons la sentència, López Bofill va manifestar en l’acte del judici oral que en cap cas no va escriure els tuits des del sentiment d’odi cap a ningú.

L’Audiència de Barcelona absol Héctor López Bofill d’un presumpte delicte d’odi

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, diu que respecta que els responsables del Banc Expropiat no vulguin parlar amb l’administració i proposa que ho facin amb les associacions de veïns per intentar resoldre el conflicte. En declaracions a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’, la batllessa ha detallat que l’Ajuntament de Barcelona s’ha ofert ‘per donar continuïtat a les activitats del Banc Expropiat’ però ha reconegut que ‘és difícil si no volen contacte amb administració’. A més, ha afegit que el consistori no vol ‘tenir locals buits per motius especulatius igual que passa amb els pisos’. Colau ha reconegut que durant les tres últimes nits en aquest barri ‘no hi ha hagut proporció perquè hi ha hagut uns incidents terribles que estan escandalitzant el veïnat’. Amb tot, ha volgut ser ‘prudent’ en les seves afirmacions, ha dit que els Mossos tenen el ‘suport’ de l’ajuntament i ha defensat que ‘cal una actuació policial’ per evitar aldarulls com els dels darrers dies. La batllessa de Barcelona ha assegurat que confia que els Mossos hagin actuat amb proporcionalitat durant les tres últimes nits, però ha matisat que si es demostra que no ha estat així caldrà ‘actuar’ pel bé del cos policíac. Colau ha remarcat que els incidents que s’han registrat en el barri de Gràcia els últims dies han estat fets per ‘persones concretes’. ‘No vull estendre’ls a tot el col·lectiu que ha fet activitats cinc anys’, ha recalcat.

Colau proposa que les associacions de veïns facin d’interlocutores entre l’administració i el Banc Expropiat

El mot italià ‘fratelli’ vol dir ‘germans’. També dóna nom a molts restaurants de cuina italiana instal·lats a moltes ciutats del món. En aquests restaurants, no s’hi menja pas més bé que en uns altres ni tenen un tracte més delicat ni s’hi parla un dialecte napolità més autèntic. Però hi ha un Fratelli a Barcelona que té la particularitat d’acollir, de tant en tant, el sopar d’uns comensals prou especials: són una colla d’escriptors que entre un plat d’antipasto i un d’espaguetis comparteixen lectures i xafarderies del sector literari, angúnies i complicitats, projectes i misèries periodístiques (una part es guanyen la vida fent de periodistes). Fan servir l’humor i la ironia, a la vida i a la literatura, són lectors i autors de llibres de Labreu, i són habituals dels actes poètics de L’Horiginal. La colla del Fratelli, que així els acabem de batejar, són: Albert Forns, Anna Ballbona, Miquel Adam i Jordi Nopca. Des d’avui hem convertit aquesta colla en l’origen d’una generació literària, nascuda a principi del 1980 i que ara ronden la trentena. Perquè Forns i Ballbona s’han convertit en guanyador i finalista, respectivament, del primer premi Anagrama de novel·la en català. És una fita. Alhora, Miquel Adam fa pocs mesos que ha presentat la seva primera obra, l’aplec de contes ‘Torero d’hivern’ (Edicions de 1984) i Jordi Nopca ha publicat el segon llibre, els contes ‘Puja a casa’ (premi Documenta, L’Altra Editorial), després de la novel·la ‘El talent’. Albert Forns i Anna Ballbona inauguren generació literària, la «colla del Fratelli». © Montserrat Serra Albert Forns ha guanyat el primer premi Anagrama de novel·la en català amb ‘Jambalaia’, que és la seva segona novel·la, després de la celebrada ‘Albert Serra (la novel·la no el cineasta)’, premi Documenta 2013 i publicada per Empúries. En aquesta segona obra, dotada amb sis mil euros, Forns crea un narrador sense nom, que és el seu ‘alter ego’, i que narra les vicissituds de la segona novel·la, les inseguretats, angoixes i obsessions que se li desperten en el procés d’escriptura. Però la novel·la és moltes coses més: ‘Jambalaia’ és ambientada als Estats Units, concretament a Montauk, un poblet de pescadors de l’estat de Nova York. Fora de les hores d’escriptura, aquest narrador de ficció es dedica a observar l’obesitat de bona part de la ciutadania americana i més hàbits de consum; explica la invasió de surfistes despietats a les costes d’aquest poble (que recorda la invasió de turistes de la Barceloneta, diu Forns). I dels moments d’avorriment d’aquest autor, fins i tot se n’extreu un tractat sobre la masturbació. Però, a més, resulta que a Montauk hi ha The Edward Albee Foundation, la residència per a escriptors i artistes visuals que va fundar aquest dramaturg, autor de ‘Qui té por de Virgínia Woolf?’. El narrador recrea enginyosos diàlegs del veterà Albee amb escriptors més joves. Tot plegat, un mosaic de fragments que acaben encaixant, explica Albert Forns, que reconeix que en aquesta segona novel·la tenia la intenció de crear més ficció que no en la primera: ‘Jo només sabia parlar de mi i en aquest llibre els meus esforços s’han encaminat a inventar, tot i que hi ha molt d’allò viscut , encara. I el títol, “Jambalaia”, remet a aquesta fragmentació que acaba fent un tot, perquè la jambalaia és una mena d’arròs a la cassola picant, on es posa tot allò que trobes a la nevera.’ La primera obra d’Anna Ballbona, ‘Joyce i les gallines’, ha estat la finalista del premi. Les bases no el preveien pas, un finalista, però la qualitat i la singularitat de l’obra la n’han fet mereixedora, segons el jurat. També és una novel·la fragmentada, que discorre per moltes històries a través de les vivències reals i mentals de la Dora, una periodista que viu en un poble del Vallès Oriental i que cada dia agafa el tren per baixar a Barcelona, on treballa fent informació local. Segons Ballbona, ‘Joyce i les gallines’ apel·la a dos mons, un de més intel·lectual i un altre de més real, situat a la ruralia, que és la perifèria. La periodista, fastiguejada de les rutines de l’ofici, sovint absurdes, té una revelació durant un viatge a Dublín, relacionada amb Joyce i les gallines. Aleshores, comença a fer accions singulars per canviar un munt de coses que es fan passar per normals (comportaments polítics, quotidians, periodístics…) i que de normals no en tenen res. La Dora les identifica per subvertir-les. I d’aquesta manera la novel·la és travessada per l’eix de l’absurd. En aquest joc de fragments, els viatges amb tren tenen un paper significatiu; la protagonista fa una teoria gallinàcia de ‘Ulisses’; utilitza l’art de carrer de Banksy; apareix Dovlàtov; i fins i tot hi ha una cavalcada de Reis vista per la periodista que n’ha d’informar. Anna Ballbona explica que el punt de partida de la novel·la és el llibre ‘L’ofici de viure’ de Pavese: la periodista comença a llegir-lo durant un trajecte amb tren, però ha de parar perquè queda abduïda per una conversa que tenen uns malalts mentals que tornen d’una sessió de teràpia. I hi ha un moment que la periodista té la necessitat de fer un acte simbòlic d’enterrament del cànon. Així, doncs, com si es tractés de l’enterrament de la sardina, ella enterra ‘L’ofici de viure’. Les obres i la vida d’Albert Forns i Anna Ballbona tenen un munt de similituds: tots dos són nascuts al Vallès Oriental, a pocs quilòmetres de distància. Entre tots dos només hi ha dos anys de diferència. Són amics. Tots dos van passar per la residència d’escriptors del nord de l’estat de Nova York, Ledig House. Tots dos fan servir l’humor, o més aviat la ironia. Tots dos ultrapassen els gèneres i fraccionen les històries per construir les novel·les… Això sí: cada un a la seva manera, amb el seu estil i personalitat. Forns fa entrar en joc diverses disciplines artístiques, Ballbona és forta amb la llengua. I tots dos han assegurat que el catàleg d’Anagrama els havia aportat una certa educació sentimental, amb referents importants com ara Enrique Vila-Matas. Tanmateix, Albert Forns ha fet una crítica a l’editor Jordi Herralde, que no s’hagi decidit a apostar pels escriptors catalans fins ara.

El Premi Anagrama i la ‘colla del Fratelli’

Un grup parlamentari propi al congrés espanyol i liderat per Compromís. Aquesta és la condició principal que dirigents de la coalició valencianista destacats recorden que hi ha damunt la taula a l’hora d’arribar a un possible acord amb Podem per a les eleccions espanyoles. Avui hi ha una reunió de l’executiva de Compromís que examinarà les condicions per a arribar a un pacte amb Podem, i de moment les condicions que posen són ben clares, però Podem no les accepta pas totes. Si més no d’entrada: el secretari general de la formació al País Valencià, Antonio Montiel, demana que Podem es quedi el nom de la marca electoral, a canvi de cedir a la demanda de Compromís de disposar de grup parlamentari propi al congrés. El coportaveu de Compromís i president de les Corts, Enric Morera, ha explicat a VilaWeb que, si el nom de Compromís no fos predominant a la marca electoral que arribessin a pactar amb Podem, la via valencianista que volien reforçar amb vista als comicis espanyols restaria debilitada. ‘Açò dificultaria la via valencianista’, ha dit Morera, que ha recordat que havia de ser el conjunt de la coalició qui s’acabés pronunciant sobre la necessitat d’un pacte amb Podem. I sobre les condicions. El diputat de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, deia ahir a Alacant que a la denominació Compromís-Podem o Podem-Compromís ‘l’ordre dels factors sí que importava’. De fet, Baldoví deixava clares les condicions de Compromís per a pactar en aquesta entrevista recent a VilaWeb. Per començar, ‘una coalició legalitzada a València, és a dir, al marge de Podem; que hi haja un grup valencià al congrés; que tinga una agenda valenciana, i que la lidere un valencianista’. I n’afegia una més, relativa justament al nom: ‘En el cas que hipotèticament hi haguera finalment alguna mena de coalició, Compromís hi hauria d’anar al davant’. En canvi, Montiel ho veu d’una altra manera. Segons declaracions que destaca Las Provincias, ‘són unes eleccions generals i nosaltres som un partit amb implantació estatal, i seria lògic que el nostre nom anés en primera posició. Però açò no serà cap inconvenient. Trobarem la fórmula’.

Compromís vol fer valer el seu nom en la possible marca electoral amb Podem

El país batega, i els llibres són un reflex d’aquest batec en tots els àmbits, tant polític, com social, cultural i econòmic. El món de la sardana mira molt més enllà del seu entorn i s’obre a debatre i explorar qüestions que afecten la societat des de diversos punts de vista. És per això que la Confederació Sardanista de Catalunya ha organitzat, en el marc de la festa de les lletres de Sant Jordi, un abril ple de presentacions literàries per tal de conèixer novetats editorials tant relacionades amb la sardana com amb el moment que viu Catalunya. La Casa de la Sardana (carrer del Pou de la Figuera, 15, Barcelona) acollirà sis presentacions de llibres, la majoria a les 19h, amb els seus autors. Jesús Ventura és l’encarregat de donar el tret de sortida a aquesta marató dilluns 9 d’abril, amb un volum recopilatori de la relació entre la sardana i la capital catalana, que va editar-se amb motiu de Barcelona com a Capital de la Sardana. Llegeix la notícia sencera a Tornaveu, fent clic aquí.

Marató de presentacions de llibres a la Casa de la Sardana

La vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, ha rebut avui les víctimes que van patir les agressions feixistes de la manifestació del Nou d’Octubre a València. Oltra ha assegurat que van ser brutalment agredides per ultres d’extrema dreta: ‘L’extrema dreta i el feixisme s’estan organitzant per a atacar la diversitat’, ha dit. ‘Davant d’aquesta situació, els poders públics ens comprometem amb una societat plural i diversa, on la gent tinga el dret a pensar el que vulga, a estimar com vulga i a expressar-se de la manera que considere oportuna, sense que ningú l’agredesca ni el moleste per a ell’, ha insistit. Oltra ha apel·lat a la unitat de la societat democràtica davant del fenomen de l’extrema dreta. Ha denunciat que a Europa l’extrema dreta estigui avançant de manera alarmant en l’àmbit polític i electoral. ‘Aquí hi ha una societat democràtica on tothom hi cap. I el que no cap són els feixismes i aquells que els alimenten i els donen ales’, ha sentenciat.

Oltra rep les víctimes de les agressions del Nou d’Octubre i denuncia l’avenç del feixisme

El festival de novel·la negra en català, Tiana Negra, arriba al setè any, marcat pels canvis que hi haurà en la direcció. Sebastià Bennasar, que l’ha coordinat d’ençà del primer any, deixarà el càrrec per poder-se dedicar a unes altres feines professionals. Qui el substituirà és un misteri que es revelarà dissabte, dia 19. De moment només se sap que serà una dona amb bastants coneixements en el gènere negre. Tot i que no s’ha confirmat de cap manera, hi ha rumors que apunten a Anna Maria Villalonga, ara que ja s’ha acabat l’any Pedrolo, del qual ha estat comissària. També serà el darrer any en què Ester Pujol, batllessa de Tiana, en serà l’amfitriona, perquè ha anunciat que a la primavera no es tornaria a presentar. El festival tancarà així un cicle venturós de set anys en què Pujol va encarregar a Bennasar que muntés el certamen i ell va acceptar l’encàrrec. Enguany la figura homenatjada serà l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta. És una de les autores cabdals de la novel·la negra catalana a casa nostra. Bennasar diu: ‘La seva transcendència va molt més enllà de la narrativa de gènere, perquè ha escrit per a infants i joves, ha fet novel·la per a adults, ha escrit assaig, és investigadora i professora universitària… És a dir, és una dona de lletres total.’ Tot i això, cal remarcar que també ha actuat de baula entre la generació que va escriure novel·la negra en l’època daurada de mitjan anys vuitanta i començament dels noranta i la generació actual. Per exemple, va passar de publicar a la Negra de la Magrana a emprendre una nova sèrie negra amb Llibres del Delicte. La signatura del cartell, tota una tradició. Divendres, dia 18, és previst de fer un altre homenatge, a Teresa Jové, la degana de la novel·la negra, que publica llibre a Meteora, en què recupera el personatge Planagumà i l’època del segle XVI que tant domina. Serà un homenatge no presencial, a càrrec de l’editor, Jordi Fernando. El lliurament del sisè premi Memorial Agustí Vehí a Joan Carles Ventura per la novel·la Digueu-me Fletxa i la presentació de Magret i els anarquistes, de Francesc Puigpelat –guanyador del premi de l’any passat– tancaran la part institucional. El dissabte, dia 19, arrenca amb un programa força atapeït, que alterna la presentació habitual de novetats amb taules rodones més concretes i específiques. Enguany es focalitzarà l’aportació dels escriptors valencians a la renovació del gènere negre. Hi participaran Francesc Bayarri, que amb les seves investigacions sobre els atemptats contra Joan Fuster parlarà de la no-ficció i el periodisme com una de les vies per a ampliar el panorama actual; Vicent Borràs, que en la novel·la sorprenent Què saps de Vidal Palau?, publicada per Bromera, fa una indagació sobre els rastres de la identitat, la memòria històrica i la memòria literària; Juli Alandes, autor molt consolidat aquesta darrera dècada, que sempre aporta una mirada diferent i lliga els afers locals als grans corrents de moviment internacionals; i Joan Carles Ventura que farà una explicació sobre l’humor i la memòria dels fets contemporanis i com poden ajudar a construir un discurs negre diferent. Un altre moment esperat del dissabte a la tarda és el de la conferència del professor de la Universitat de Salamanca Àlex Martín. Martín, una presència habitual del festival, s’ha destacat cada any descobrint un autor imprescindible del gènere i molt sovint també participant en els actes centrals del festival. Aquesta vegada parlarà de l’estat actual de la novel·la negra catalana, per explicar que no és or tot el que lluu, des d’una posició crítica, imprescindible en aquests moments en què, potser erròniament, es torna a parlar de boom de la novel·la negra en català. També hi ha espais per a entrevistes en profunditat. I, és clar, haurem d’estar molt atents a la cloenda internacional. En aquest cas és Francisco Moita Flores qui ocupa el lloc estrella. Aquest autor portuguès –un dels més consolidats de la seva generació– arriba a casa nostra després d’haver-se traduït Estrella Polar a la col·lecció ‘Lo Marraco Negre’, de Pagès Editors. Bennasar explica: ‘Hi ha uns pocs autors portuguesos que enamoren a la primera lectura i aquesta novel·la va ser d’enamorament immediat. Per això no vaig parar fins a aconseguir una editorial que la volgués traduir.’ Serà un final de festa perfecte per a aquests set anys. Si fem una mica de balanç, veurem que quan es va inaugurar el Tiana Negra a Catalunya només s’hi feia un altre festival de gènere: BCNegra. Avui es manté la gran cita barcelonina, es fa Tiana i a més a més han florit festivals a les Borges Blanques, l’Espluga de Francolí, Lleida, Bossòst, Lloret, Cubelles, Bellvei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Cugat, Terrassa, Sabadell i Vilassar de Mar; a més dels de la resta dels Països Catalans: Palma, Ontinyent, Morella, Castelló, Valencià, Alacant i esporàdicament Vinaròs tenen un festival o jornades negres. En el cas dels de petit format, molts s’han inspirat directament en el model d’èxit del Tiana Negra, que garanteix uns mil assistents l’any i una venda sostinguda de més de dos-cents exemplars per cada certamen. Això, del punt de vista dels festivals. Si mirem com ha incidit el Tiana Negra en el desenvolupament de la indústria cultural del país, veurem que comptem amb la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés; amb l’editorial Llibres del Delicte i amb la col·lecció ‘Lo Marraco Negre’ de Pagès Editors, que publiquen regularment novel·la negra en català, a banda els títols que es puguin trobar esparsos en les altres editorials. També s’ha engegat recentment la biblioteca Andreu Martín a l’editorial Eefados. Abans de Tiana Negra no hi havia cap d’aquestes iniciatives o algunes en són paral·leles. I el festival s’ha consolidat com la porta d’entrada a l’any negre, de manera que algunes editorials ja programen títols per tal que estiguin llests per a la trobada a la vila del Maresme. El tercer fenomen important que ha aportat Tiana Negra és que ha fet més visibles els escriptors de novel·la negra en català, que ara apareixen més sovint als mitjans de comunicació, entren amb més facilitat al circuit de clubs de lectura i tenen més festivals i tribunes on poden mostrar la seva creació. Bennasar explica: ‘En aquests moments tenim una qualitat mitjana força alta, la qual cosa no vol dir que no es facin novel·les molt dolentes i que es col·loquin amb l’etiqueta de negres. Això desprestigia totes les altres. També en tenim de molt bones perquè alguns autors van arribant al cim de la seva trajectòria. Passa que aquests darrers temps ens han envaït amb nòrdics de tercera o quarta fila i els lectors d’aquí no han tingut l’oportunitat de tastar els bons llibres que fem els escriptors del país. També ha passat sovint que mals llibres negres han tingut inexplicablement ressò a la premsa i el lector ha arribat a llibres molt dolents mentre que li han passat per alt els bons, i això també ens ha anat en contra. Però certament, poques vegades la novel·la negra en català havia arribat al nivell d’ara i Tiana Negra hi ha ajudat, perquè ha creat comunitat i xarxa, hi ha hagut debat entre autors, editors i lectors’. El Tiana Negra d’enguany, doncs, tanca una etapa per obrir-se a una nova direcció i a un nou equip de govern, passi què passi després de les eleccions vinents. Però hi ha una reflexió que hauríem de fer tots plegats: continua essent necessari que el festival pioner de la novel·la negra en català existeixi, que tingui aquests bons resultats de públic i que sigui un mirall per a molts altres festivals. La cultura popular en la nostra llengua ha de continuar essent un dels pals de paller en la construcció del país i per això aquest festival referencial ha de mantenir el seu esperit en el futur. Sobre els motius del relleu i les noves experiències professionals, Bennasar explica: ‘Un dels fets que han influït en la presa de la decisió és el final del mandat de la batllessa que va encarregar el projecte. Si ella plega, potser és un bon moment per a fer-ho jo també, no eternitzar-me en el càrrec i que aquest equip que va aixecar del no-res un somni, que era el de tenir un festival per als autors que escriuen en català, acabi la seva feina en un moment d’èxit.’ I afegeix encara: ‘M’agradaria gaudir del festival d’una altra manera, des de l’altre costat, sense estar amb la tensió afegida de saber si arriben o no els ponents següents, per exemple.’

Tiana Negra, el festival de novel·la negra en català, homenatjarà Margarida Aritzeta

El 20 de juny arribarà a les llibreries L’arrencacors de Boris Vian, l’última novel·la que va escriure l’escriptor francès, amb la qual torna als orígens i reconstrueix l’univers clos d’una família. Hi ha una casa dalt del penya-segat, un jardí ple de plantes que no existeixen enlloc més, un home i una dona que acaben de tenir tressons… Signa la versió catalana l’escriptor Joan-Lluís Lluís, que també ha escrit el postfaci. La publicació és de Club Editor i és per això que hem demanat a la responsable del segell, Maria Bohigas, que ens parli de L’arrencacors de Vian. També ens n’ofereix un fragment. ‘L’arrencacors’ de Boris Vian, realisme màgic a la francesa «Quina novel·la voldries traduir?, vaig preguntar a Joan-Lluís Lluís després de treballar-hi El llibre dels finals de Joan Bodon, i ell va respondre: L’arrencacors. És la darrera novel·la de Boris Vian i un retorn a la infantesa. Parla de tressons en un jardí encantat, d’una dona que es transforma i d’un psiquiatre buit que xucla les vivències dels altres. És també la novel·la que molts lectors francesos associem a L’escuma dels dies com la cara i la creu d’una moneda. ¿Quina moneda? VIAN. Quatre lletres màgiques per a qualsevol adolescent que ensopega i cau en el riu de la literatura. Associades –amb Vian tot són associacions dobles i triples– a RIMBAUD i al seu vaixell ebri. Hi ha un enlluernament, un enamorament boig, una revelació que assenyala una altra dimensió de la vida. Per això em va fer tanta por la tria de Joan-Lluís Lluís. Trenta anys després, hauria de rellegir un llibre que duia incrustat a la part més tendra d’això que no sé com dir-ne però que existeix: el pinyol fet dels llibres que ens han conformat quan encara érem pastables. Hauria de rellegir un gran amor antic i córrer el risc que se m’esmicolés. No ve de gust, sotmetre un gran amor adolescent al tribunal de l’exigència adulta. Potser per això vaig preferir esperar que arribés l’altre Arrencacors, el de Joan-Lluís Lluís, girat a la llengua catalana. I el miracle s’ha complert. L’arrencacors, mirat amb ulls com fetge cansat de lectora adulta, té la mateixa llum que en el record. Una llum intensa i rasa, que retalla amb precisió cada bri d’herba –aquesta herba ‘cilíndrica, verd fosc, esponjosa’ que cobreix el jardí de la casa dalt del penya-segat on han nascut tressons, i on la mare es transforma com va veure Vian transformar-se la seva quan tenia dotze anys i els metges van diagnosticar-li una bomba de rellotgeria al cor: mesures de protecció arreu, per allunyar el perill de viure i tenir ales. Però no hi ha només la casa, hi ha també el poble veí, que ha resolt el problema de la vergonya condemnant un sol home a pagar per tots. Les novel·les de Vian són escrites a França durant els anys quaranta, val la pena tenir-ho present quan observes la vida absurda i sensitiva dels humans a través dels ulls d’en Jacquemort, un psicoanalista a la recerca de pacients que omplin el seu buit interior. ¿Surrealista, Vian? En tot cas, a la manera de Rodoreda en La mort i la primavera. Els ulls del creador transformen l’experiència viscuda en una matèria que no reconeixem tot seguit, i d’aquesta manera ens l’empassem i la deixem arribar a aquest pinyol que encara ens pasta, quan som adults, a condició que l’obra sigui molt bona. L’arrencacors de Boris Vian ho és, i ho diu prou l’homenatge que li fa Joan-Lluís Lluís acollint-lo en la seva llengua i en el seu món.» Maria Bohigas, editora

Avançament editorial: ‘L’arrencacors’ de Boris Vian

‘Al final, la veritat s’ha imposat. Al final, l’estat espanyol s’ha vist reflectit com és, un estat autoritari i antidemocràtic.’ Arnaldo Otegi, visiblement satisfet, ha comparegut davant els mitjans al Parlament Europeu poca estona després d’haver-se fet pública la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), que ha resolt que l’Audiència espanyola va vulnerar els drets fonamentals de l’ex-portaveu de Batasuna en el judici del cas Bateragune. Arran d’aquell judici, va estar empresonat amb altres companys: ‘Ningú no ens tornarà sis anys i mig de presó. I vull recordar que vaig perdre la meva mare mentre estava tancat.’ El dirigent d’EH Bildu considera que la sentència deixa en evidència Espanya i que ‘no hi ha democràcia quan no hi ha tribunals justos i imparcials’. ‘Construeixen acusacions que no es basen en la veritat i són capaços de dictar sentències probablement sabent que són injustes.’ Al final del discurs, ha tingut un record per als compatriotes bascos que han hagut de comparèixer davant el ‘tribunal d’excepció’, i un altre per als presos polítics catalans: ‘S’enfronten a un relat i espero que la meva sentència tingui una mena de condicionament perquè la injustícia que es comet contra ells també sigui reparada.’

Arnaldo Otegi: ‘L’estat espanyol s’ha vist reflectit com és, un estat autoritari i antidemocràtic’

Raül Romeva ha apel·lat durant el seu últim torn de paraula a tots els demòcrates a construir una realitat sense judicis polítics. ‘Avui som nosaltres, demà pot ser qualsevol’, ha dit. Per això espera que la sentència del Tribunal Suprem sigui una ‘magnífica oportunitat pel bé de tots’ que es podria ‘convertir en una resposta per a continuar avançant amb confiança, respecte i el reconeixement de cadascú’. En acabat, Romeva ha dit al tribunal: ‘Al banc dels acusats no hi ha dotze persones, sinó més de dos milions.’ Discursos finals dels presos polítics Discurs final d’Oriol Junqueras Discurs final de Joaquim Forn Discurs final de Raül Romeva Discurs final de Josep Rull Discurs final de Jordi Sànchez Discurs de Carme Forcadell Discurs de Dolors Bassa Discurs de Jordi Cuixart Discurs de Jordi Turull

Romeva: ‘Al banc dels acusats no hi ha dotze persones, sinó més de dos milions’

‘Ara només falta un comunicat de la Conferència Eposcopal Espanyola amenaçant d’excomunicar els que votin independentista’, deia ahir en un piulet prou eloqüent el periodista Pere Martí Colom. I és que l’ofensiva per terra, mar i aire que ha posat en marxa l’estat espanyol —la cosa va molt més enllà del govern— contra la independència és força desesperada. Ara només falta un comunicat de la Conferencia Episcopal Española amenaçant d'excomunicar els que votin independentista #27S — Pere Martí Colom (@peremarticolom) September 18, 2015 Ho explica també el representant permanent de la Generalitat a la UE, Amadeu Altafaj: ‘En la línia recta final de la campanya, s’han disparat els nervis de l’estat espanyol per la previsió d’una victòria dels partidaris del sí a la independència.’ Hi ha tres nivells d’atac: (terra) els bancs marxaran, les pensions no es podran pagar i no hi haurà inversions; (mar) els mitjans de comunicació espanyolistes tenen carta blanca per mentir descaradament i la junta electoral fa campanya pel PSC, Catalunya Sí que es Pot, PP, C’s i Unió; i (aire) el món no us vol, no us reconeixerà mai i quedareu fora de joc pels segles dels segles. Paradoxalment, l’estratègia de la por, quan passa de mida, pot arribar a fer riure. I això va passar ahir amb l’amenaça dels bancs d’abandonar Catalunya (i els seus milions de clients) en cas d’independència. Alguns usuaris de Twitter van reaccionar amb l’enginyosa etiqueta #bonventibancanova. I bé, en aquest tauler cadascú juga les seves cartes. I ahir els banquers de l’estat espanyol van pagar els serveis prestats per un govern que els ha rescatat (amb diners europeus) per evitar la seva fallida abans de la de centenars de milers de famílies de tot l’estat espanyol. Que et salvin la pell té un preu i els banquers l’han pagat de gust. Però hi ha amenaces que són ben poc creïbles. Ho explica ben clar el professor Sala i Martín en aquests piulets: Algú s’ha parat a pensar què vol dir exactament què vol dir que els bancs marxaran? Abandonaran les sucursals? El 50% del negoci? Au va! — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015 Els bancs no els agrada que marxem perquè genera incertesa. Però TOTES les empreses s’acaben adaptant. — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015 Per tant, la gent no ha de votar el què convingui als bancs. Els bancs estan per donar-nos servei. No nosaltres per servir-los a ells! — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015 Vosaltres voteu en llibertat i sense sentir-vos coaccionats . Els que ara ploren, demà s’adaptaran. No poden viure sense el vostre negoci! — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015 Recordeu la inconsistència temporal (explicat “És l’Hora dels Adéus?”). El dia 28S, els bancs CANVIARAN RADICALMENT d’actitud! No marxaran! — Xavier Sala-i-Martin (@XSalaimartin) September 18, 2015 Tot aquest sidral d’ahir ha enterrat molt ràpidament el debat dels candidats a 8TV de dijous. En trec tres observacions, que enumero a continuació: 1. En Raül Romeva té moltes virtuts, però no és un bon púgil per als debats. Funciona millor a les entrevistes que li permeten d’explicar-se més pausadament. Segurament, el president Mas o Oriol Junqueras haurien sortit més ben parats de les esgarrapades dels unionistes de la colla. Cal saber mossegar somrient en els debats i Romeva estava massa a la defensiva. 2. L’unionisme està molt nerviós. No calia ser un observador gaire hàbil per a notar aquesta mena de ràbia que sortia de les expressions d’Iceta, Albiol, Arrimadas, Espadaler i Rabell. Tots saben —encara que ho neguin— que la independència es decideix el 27-S. I saben que tenen molts números de perdre. I això es va notar en el to de les intervencions. I mira que comptaven amb l’ajuda del moderador (això de passar les declaracions del portaveu de la CE va ser de traca i mocador) i del format: 5 contra 1. 3. I dic 5 contra 1 perquè el setè anava una mica a la seva. Anna Gabriel va ser sens dubte la revelació de la nit. Les xarxes es van omplir d’elogis —més continguts o més desmesurats— a la candidata de la CUP que, amb aquella serenor de no saber-se del grup, va anar liquidant els contrincants en una mena de duels televisats. Tan sols li faltava el barret de ‘cowboy’ i el fum del revòlver després de disparar. Vegeu aquest recull de totes les seves intervencions al debat: Tot amb tot, la campanya ja arriba a la fase decisiva. Aquest cap de setmana veurem les grans escenificacions dels partits. Els actes centrals seran un termòmetre de la força seductora de cada proposta. I tanmateix, n’hi haurà uns que per defensar l’statu quo es veuran beneficiats d’una mena de retransmissió propagandística dels seus actes més grans. Podrem carregar tant com vulguem contra l’actuació inèdita i aberrant de la junta electoral espanyola i tots els seus membres, però hi haurà uns partits (PSC i Catalunya Sí que es Pot, perquè Unió ja hi ha renunciat) que aprofitaran el joc brut que els brinda l’estat espanyol. Que ho facin el PP i Ciutadans, potser m’hauria d’indignar, però no em sorprèn. Però que els partits de tradició democràtica no ho denunciïn és molt més greu. Quina pena!

La lliçó de Sala i Martín, la revelació Anna Gabriel i #bonventibancanova

L’ex-president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha respost avui a les declaracions de José María Aznar, en les quals assegurava que calia ‘reconstruir el centredreta’ espanyol arran del cas Gürtel i la moció de censura. Per a Rajoy, el PP ‘és el partit de centredreta’ hegemònic de l’estat i ha recordat que treu més de cinquanta escons al segon partit del parlament. En aquesta guerra oberta entre presidents, a banda de la voluntat de fer-se mal, impera una altra cosa: els rivals no s’esmenten directament. En una entrevista sorpresa a la cadena COPE, Rajoy ha dit: ‘Crec que el centredreta no cal reconstruir-lo. El partit de centredreta és el PP, que té 137 escons, cinquanta més que el segon, que no és de centredreta.’ L’ex-president ha reiterat que ha guanyat les últimes tres eleccions espanyoles i que ‘els ciutadans no m’han retirat la confiança, ha estat la cambra.’ Rajoy també s’ha referit Aznar quan ha dit que descarta donar ‘lliçons i instruccions’ a la militància perquè triïn el seu successor. ‘Pot ser que no em facin cas o deixin de prendre’m seriosament’, ha afegit. L’ex-president no ha volgut posicionar-se sobre el seu relleu, quan Carlos Herrera li ha proposat noms com Feijóo o Cospedal. ‘No té cap sentit que entri en això’, ha conclòs.

Rajoy desautoritza Aznar: ‘El centredreta no s’ha de reconstruir’

Encara no han començat les negociacions formals sobre la configuració del nou govern valencià, però els tres partits que l’integraran, el PSPV, Compromís i Unides Podem, fixen les posicions de sortida. Els socialistes han demanat a Compromís un pronunciament públic en què reconeguin Ximo Puig com a candidat a la presidència de la Generalitat. Ho demanen perquè durant la campanya electoral Mònica Oltra va dir que ho volia ser ella. Aquest seria el pas previ que demana el PSPV en l’arrencada de les negociacions del pacte del Botànic per a constituir la mesa de les Corts i perquè la presidència de l’hemicicle continuï en mans de Compromís, en aquest cas Enric Morera. El president Puig també ha volgut enviar un missatge a Podem, per a rebaixar-ne les exigències. Puig ha donat per fet que hi haurà un govern progressista a la Generalitat la legislatura vinent, format per ‘dos o tres partits’ perquè no es tracta de sumar ‘trossets’ sinó que hi hagi un govern fort i estable com la legislatura passada. Un missatge demanant cohesió abans de començar les converses a les quals el president no ha posat data de principi ni de fi, però tothom té coll avall que no hi haurà acord fins després de les municipals. Puig ha subratllat que el PSPV està ‘disposat’ què Podem entri al Consell, perquè com més sòlid sigui el govern i la majoria parlamentària que el sustenta, millor. El 2015 Podem va optar per no entrar al Consell i secundar-lo del parlament estant, però ara el dirigent del partit, Rubén Martínez Dalmau, és favorable a integrar-s’hi. Una cosa que té clara el president en funcions és que les converses per a formar el govern espanyol entre el PSOE i Podem no s’han de barrejar amb les negociacions valencianes.

El PSPV demana a Compromís de reconèixer Puig com a candidat a president

‘És igual si em maten –els soldats macedonis–, és igual si en maten 100 dels nostres, és per la llibertat de molts altres’, explica en Sha. És nascut prop de Lahore (capital del Panjab pakistanès) i porta un mes malvivint al camp de refugiats d’Idomeni. ‘Jo i els meus amics dormim en un vagó de tren abandonat. Mengem poc i no tenim com rentar-nos. Europa ens obliga a assaltar la frontera’, sentencia. Poc a poc es concentren grups de refugiats a les vies de tren que enllacen Idomeni amb la resta d’Europa. Alguns refugiats carreguen tot el que tenen: una motxilla, un sac de dormir i una manta. Una carpa sense parets marca la primera línia de la protesta. Sota el seu sostre hi ha molts refugiats, però també una foguera i un banc. De l’esquelet de la carpa en pengen diversos cartells reivindicatius. Uns metres més enllà, els antiavalots grecs formen impertèrrits en dues línies. L’accés a Macedònia, uns 300 metres rere seu, està totalment blocat. ‘Això –Idomeni– és pitjor que Síria, almenys allà sabem que la mort és una opció real. No hi ha falses promeses i mentides com aquí’, afirma l’Omar, nadiu d’Alep. Està convençut que si els refugiats actuen ‘com un equip’ aconseguiran entrar a Macedònia. ‘Som massa, no ens podran aturar’, afegeix. ‘Això –Idomeni– és pitjor que Síria, almenys allà sabem que la mort és una opció real. No hi ha falses promeses i mentides com aquí’, afirma l’Omar, nadiu d’Alep Molts manifestants, en Sha i l’Omar inclosos, creuen que les fronteres de Sèrbia, Croàcia i Eslovènia estan obertes. ‘El problema és l’exèrcit macedoni’, diuen. Si aconsegueixen escapolir-se dels seus escuts i porres el camí a Alemanya serà fàcil i planer, creuen. Diversos voluntaris intenten dissuadir els refugiats d’assaltar la frontera. La Tracy, una voluntària independent de Leeds (Anglaterra), admet estar frustrada per la seva tossuderia. ‘No volen escoltar; les ganes de fugir poden a la raó’, afirma resignada. ‘Algú els ha fet creure que 500 periodistes i la Creu Roja els acompanyaran mentre travessen la frontera’, explica. Refugiats organitzant-se abans de l’assalt (foto: Oriol Bäbler)Refugiats sirians fent un cordó davant dels antiavalots (fotografia: Oriol Bäbler). Refugiats ensenyant mocadors blancs als antiavalots (foto: Oriol Bäbler) 45.000 migrants en un llimb jurídic El tancament de la ruta dels Balcans, el passat 9 de març, ha confinat a Grècia uns 45.000 migrants segons xifres de l’Acnur (agència pels refugiats de l’ONU). Es creu, però, que el número podria ser major. Les dades són estimacions i només reflecteixen les persones que viuen en els diversos camps del país. A Idomeni es calcula que hi ha oficialment uns 11.600 migrants. No es contemplen els que sobreviuen en cases abandonades i benzineres de les rodalies. Els refugiats han fet tota mena de protestes i pressions des del tancament de la frontera. S’han declarat en vaga de fam i han tallat l’autovia que uneix Atenes amb Macedònia. Les vies del tren porten una setmana sencera ocupades. Durant el dia els refugiats s’hi manifesten i a la nit fan bivac sobre els rails. En Maroun és de Sinjar (Kurdistan iraquià) i no vol participar a l’assalt. ‘No serveix de res. Si aconsegueixen arribar a Macedònia, en el millor dels casos, només els deportaran. El més probable és que a més rebin una pallissa i els robin’, diu entristit. ‘Fa dues setmanes va córrer un rumor similar –obertura de frontera– i la cosa va acabar malament. Estan jugant amb la nostra desesperació’. Encara no se sap qui –la policia grega va culpar als activistes, sense especificar–, va repartir fulletons per Idomeni que contenien un mapa amb una ruta d’uns sis quilòmetres per esquivar la doble tanca de la frontera. L’itinerari travessava un riu que segons el fullató estava sec. L’anomenada Marxa de l’Esperança va acabar amb tres afganesos ofegats i centenars de refugiats deportats per les autoritats macedònies, molts d’ells atonyinats. Refugiats i antiavalots cara a cara A primera fila de la manifestació s’hi poden llegir múltiples pancartes amb lemes com ‘les fronteres maten’, ‘no ens pegueu’ o ‘tothom té dret a la llibertat de moviment’. Es coregen diverses consignes exigint l’obertura de la frontera. Els refugiats i els antiavalots fa unes quantes hores que es veuen les cares. Alguns migrants onegen mocadors blancs com a mostra de les seves intencions pacífiques. Diversos grups de refugiats discuteixen sobre l’utilitat de l’assalt. Mentre les deliberacions s’eternitzen es posa a ploure. Molts refugiats desisteixen i marxen cap a les seves tendes. Els centenars de persones de l’inici van disminuint. Uns quants sirians fan un cordó davant dels antiavalots per tal d’evitar possibles enfrontaments. ‘No hi ha res a fer, potser demà’, reconeix l’Ali. Nascut a Kabul (Afganistan), no s’imaginava que Europa fos com Idomeni: ‘Fa fred, hi ha fang i aigües pútrides per tot arreu”’ Se sent desorientat i enganyat. ‘Si no creuem la frontera no sé què serà de nosaltres’, diu abans de desaparèixer entre el mar de tendes. ‘Fa fred, hi ha fang i aigües pútrides per tot arreu”’ Se sent desorientat i enganyat. ‘Si no creuem la frontera no sé què serà de nosaltres’, Repartir els refugiats per diversos camps a Grècia L’acord entre Turquia i l’Unió Europea només contempla l’expulsió dels migrants arribats a partir del 20 de març. La resta viuen als llimbs. El pla oficial consisteix en repartir els refugiats en diferents punts de Grècia i tancar Idomeni. A tal fi, el govern grec ha distribuït papers en diferents idiomes amb la següent informació: ‘La frontera està tancada. Als centres de recepció –camps oficials regentats per l’exèrcit– trobareu menjar i un lloc on resguardar-vos. No feu cas de gent irresponsable que pot posar en perill la vostra vida. No us obligueu a patir perquè si’. Un nen juga al costat d’un dels autobus d’evacuació (foto: Oriol Bäbler) Un dels papers informatius del govern grec (foto: Oriol Bäbler) Un nen sirià davant la porta de Macedònia abans de l’assalt (foto: Oriol Bäbler) No obstant, molts refugiats asseguren no haver rebut els papers informatius i encara mantenen l’il·lusió que la frontera s’obri. D’altres tenen por que els ‘centres de recepció’ es converteixin en centres de detenció/deportació. El ministre de defensa grec, Dimtris Vitsas, considera en declaracions al Financial Times que només hi ha una manera d’evacuar Idomeni: ‘Persuadint els refugiats (…) no farem servir la força’. No es repetiran, doncs, les imatges violentes del passat 9 de desembre: antiavalots regirant tendes i expulsant els migrants encallats al camp des del 18 de novembre. La ruta dels Balcans s’havia tancat per a tots els migrants excepte els afganesos, els iraquians i els sirians. L’única manera de sortir de Grècia (a qualsevol altre país de la Unió), obviant els traficants de persones, és a través del programa de reubicació de refugiats. Des del setembre, la Unió Europea ha estat capaç de recol·locar 937 refugiats –d’Itàlia i Grècia– dels 160.000 promesos. Per si fos poc, el govern polonès ha decidit congelar per ‘seguretat’ les possibles reubicacions al seu país –unes 7.000– després dels atemptats de Brussel·les. Un nou intent d’assalt A les vies, el cordó de sirians repel·leix un intent de superar la barrera policial per part d’un grup d’afganesos i pakistanesos. Instants després, el cordó es retira. Els antiavalots –uns quaranta– alçen els escuts conscients de que hi haurà un intent d’assalt. Una colla de refugiats, menys de trenta, es col·loquen en paral·lel als escuts de la policia. Tenen una carrera de 10 metres abans del xoc. Dos nois sirians organitzen l’assalt. La colla fa un parell de fintes d’arrencada abans de llençar-se cap a la frontera. Se senten crits. Alguns cossos reboten contra els escuts, d’altres si encasten. Els refugiats fan força com si fossin una melé caòtica de rugbi, els antiavalots no cedeixen. La colla es fa enrere per tornar a agafar embranzida… segons després es repeteix l’impacte i la melé. La colla vol fer un tercer intent pero els antiavalots avancen cap a ells per evitar que agafin impuls. Se senten crits. Alguns cossos reboten contra els escuts, d’altres si encasten. Els refugiats fan força com si fossin una melé caòtica de rugbi, els antiavalots no cedeixen. Tornen a esclatar discusions sobre l’utilitat d’intentar l’assalt. El tercer intent queda avortat. A la carretera que dóna accés al camp, a pocs metres de les vies, hi han tres autobusos aparcats. Un està decorat amb un vinil que posa “Crazy Holidays”. Formen part del pla d’evacuació voluntària d’Idomeni. Els vehicles els nolieja –des de fa tres dies– el govern grec i els gestiona l’Acnur. Els destins difereixen segons les nacionalitats dels refugiats. El camp de Katerini A és per afganesos, Katerini B pels iraquians i Veria pels sirians. Les altres nacionalitats no tenen, de moment, autobusos ni destins assignats. La idea inicial era transportar diàriament uns 1000 refugiats. El primer dia, per exemple, només es van traslladar unes 400 persones. Els refugiats que volen marxar també tenen l’opció de tornar amb autobús a Atenes pagant 30€. ‘No els portem a cap camp. Un cop a la ciutat s’han de buscar la vida’, explica un conductor que no vol ser identificat. ‘Els treiem d’aquest abocador’, conclou. Un abocador que el ministre de l’interior grec, Panagiotis Kouroumblis, ha definit com ‘una versió moderna de Dachau’.

El clam dels refugiats d’Idomeni: ‘estan jugant amb la nostra desesperació’

L’any literari s’obre molt aviat i amb altura, la primera setmana de gener, després de Reis, amb la presentació dels seixanta anys de Club Editor. L’editora Maria Bohigas, propietària de l’editorial i néta del fundador, Joan Sales, defineix la fita d’aquesta manera: ‘Si no ens fallen els càlculs, és l’editorial independent més antiga de Catalunya. S’ha adaptat al segle XXI seguint a la seva manera els postulats del decreixement: fa catorze anys que va sortir del grup Planeta. Amb una programació de deu títols l’any, ha conegut una particular renaixença que procura eixamplar la literatura catalana en diverses direccions.’ Maria Bohigas promet un programa de traca i ja ha anunciat tres novetats de tres autores per començar: Fugir era el més bell que teníem, de Marta Marín-Dòmine (22 de gener a les llibreries); La mesura dels nostres dies, de Charlotte Delbo i traduït per Valèria Gaillard (6 de febrer); i ¿Qui et penses que ets?, d’Alice Munro, traduït per Dolors Udina (20 de febrer). La mateixa setmana es presenten a Barcelona els Premis Literaris de Gandia (que a la primavera també es presentaran a Gandia, dins les activitats que organitza la Biblioteca Central de la ciutat). Els premiats han estat Teresa Pascual, amb Vertical (premi Ausiàs March de poesia), i Víctor Labrado, amb Veus, la mar (premi Joanot Martorell de narrativa). Tots dos llibres els publica Edicions 62. I durant el mes de febrer apareixeran el premi Ramon Llull, el Josep Pla i el Mercè Rodoreda, que ja coneixem: El país dels cecs, de Víctor García Tur. Al març arribarà el premi Documenta, La mort lenta, de Xavier Mas Craviotto, que publica l’Altra editorial. Del gener al març més de cinquanta novetats dels segells del Grup 62 (Edicions 62, Proa, Empúries, Columna, Pòrtic, Destino) arribaran a les llibreries. Entre tanta oferta, es destaca el nou llibre de Maria Barbal, A l’amic escocès (Columna), que sortirà el 23 de gener i que es presenta com la novel·la en què Barbal retorna a l’ambient pirinenc de postguerra, que és el paisatge literari de la seva gran obra, Pedra de tartera, traduïda a una quinzena de llengües. El 2019 també ens portarà novetat literària de dos dels autors més atractius del panorama literari català: Toni Sala, amb Persecució, que no havia publicat cap altra ficció d’ençà d’Els nois, obra amb què va fer el salt internacional. La novel·la arribarà al febrer editada per l’Altra editorial. I Jordi Lara, que publicarà Sis nits d’agost amb Edicions de 1984, el 6 de març. Lara és autor de La màquina d’espavilar ocells de nit i Mística conilla, totes dues a la mateixa editorial. I Amsterdam Llibres publicarà al març una nova novel·la detectivesca de l’escriptor i mosso d’esquadra Marc Pastor, Els àngels em miren. L’autor situa el seu protagonista, Abraham Corvo, en la República Catalana, acabada de proclamar. Després de la proclamació, el decret d’estat d’excepció, la intervenció de l’exèrcit i els morts al carrer, el cos dels Mossos d’Esquadra necessita recompondre’s i guanyar el prestigi i l’autoritat perduts. També torna Joan Benesiu –després del seu èxit amb Gegants de gel, premi Llibreter i premi Crexell–, perquè Periscopi publicarà l’11 de febrer Serem Atlàntida, una obra que tracta del perill de transformar-nos en testimonis externs de la història. El Grup 62 també publicarà la primera novel·la de Gerard Quintana, cap visible del grup musical Sopa de cabra, titulada Entre el cel i la terra, que arribarà a les llibreries el 20 de març, amb Columna. També publicaran novel·les: Sílvia Soler, El fibló (Columna, el 13 de febrer); Ramon Solsona, Disset pianos (Proa, el 30 de gener); i David Cirici, L’olor del desig (Proa, el 23 de gener). A Catedral, Flavia Company publicarà el 13 de febrer Magokoro, la continuació de Haru, una novel·la que va crear comunitat. I Simona Skrabec publica Torno del bosc amb les mans tenyides, un recull d’impressions, reflexions i sensacions que l’autora ha tingut durant els viatges que ha fet arreu del món; l’edita Llibres de l’Avenç i serà a les llibreries el 14 de febrer. En aquesta mateixa editorial, el poeta Víctor Sunyol publicarà Amb Nausica dins la col·lecció de narrativa catalana. Males Herbes recupera l’última obra de ficció que va escriure Aurora Bertrana quan ja tenia setanta-nou anys. Aquesta edició ofereix la versió íntegra d’una novel·la que la censura va mutilar: La ciutat dels Joves, que arribarà el 4 de març. També Males Herbes publicarà el 18 de març la novel·la de Joaquim Carbó La vorera. El testament. Veus emergents Entre les obres d’autors emergents es destaca Ariel i els cossos, la segona novel·la de Sebastià Portell, que finalment publicarà a Empúries i arribarà a les llibreries el 13 de febrer (s’havia especulat molt sobre el segell on acabaria aquesta novel·la, després d’El dia que va morir David Bowie, la seva primera obra, plena de sexe, provocació i ambició literària). També Ramon Mas, que es va estrenar amb la novel·la fragmentària Afores, continua explorant el món de realisme màgic de Puigsec amb la seva segona novel·la, Enigmes, editades totes dues per Edicions de 1984. Alba Dalmau, després del recull de contes Estàndards (Angle), ara torna al gènere amb El camí dels esbarzers (també d’Angle Editorial, a les llibreries el 28 de gener). Aquests contes entrellaçats situats als Estats Units a mitjan segle XX, els editors els vinculen amb la construcció literària d’Elizabeth Strout i el seu Olive Kitteridge. I els lectors que van gaudir amb els contes de La biblioteca fantasma del pianista i escriptor Jordi Masó Rahola, a partir del 14 de gener, amb l’editorial Males Herbes, tindran l’oportunitat d’endinsar-se en una novel·la del mateix autor, L’hivern a Corfú. I de la mateixa editorial però de caràcter completament oposat, l’11 de febrer arribarà Blasfèmia, de Ferran Garcia. Literatura estrangera El 28 de gener Periscopi posarà a l’abast dels lectors un nou llibre de José Eduardo Agualusa, La societat dels somiadors involuntaris, traduït per Pere Comellas, que és una novel·la sobre l’Angola contemporània, però també sobre la imaginada i somniada. Al març arribarà Final, el darrer volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgard, que publica l’Altra Editorial. Julian Barnes passarà per Barcelona també el mes de març. D’aquest escriptor britànic, Angle Editorial publica la seva darrera novel·la, apareguda l’any passat, L’única història, traduïda per Alexandre Gombau i Arnau. Periscopi presenta La passió de Jeanette Winterson, amb una nova traducció de Dolors Udina, que arribarà el 25 de febrer. I la traducció més primerenca serà la de la novel·la de David Monteagudo Si vols que t’estimin, publicat per Rata i que arribarà la setmana vinent a les llibreries. Raig Verd continua publicant les novel·les del neerlandès Gerbrand Bakker, el primer autor del seu catàleg, que es va estrenar amb A dalt de tot s’està tranquil, i que va aconseguir el premi Llibreter 2012. Ara arriba Juny, la seva última novel·la. També Raig Verd oferirà La revolució vertical o per què els humans caminen drets, de N’gugi wa Thiong’o, amb il·lustracicions d’Agustín Comotto, traducció de Josefina Caball i cançó de Clara Peya. És un llibre especial, un conte que Thiong’o va regalar a la seva filla. Es publicarà amb edició bilingües en kikuiu i català (també amb kikuiu i gallec, asturià, èuscar, occità i castellà, en coedició amb unes altres editorials). I l’editorial Amsterdam opta per recuperar una de les obres devastadores d’Agota Kristof, publicades originalment a la Magrana. La nova edició manté la traducció de Sergi Pàmies. Arribarà al febrer a les llibreries. Llibres de l’Avenç continua recuperant les obres de Joseph Conrad i publicarà la primera novel·la que va escriure, La follia d’Almayer, en una traducció de Josep M. Muñoz Lloret. Aquesta obra va fer que Conrad abandonés la mar per dedicar-se a la literatura. D’un altre clàssic, aquest de les lletres russes, Nikolai Gógol, arriba Vetlles en un veïnat de Dikanka, traduït per Miquel Cabal Guarro (Males Herbes, el 4 de febrer). I Labreu, en la col·lecció la Intrusa, publicarà El dolor de Marguerite Duras, traduïda per Arnau Pons i Blanca Llum Vidal. Els seguidors de Murakami han de saber que el 16 de gener arribarà a les llibreries la segona part de La mort del comanador (Empúries). Més traduccions: el premi Pulitzer 2017, Andrew Sean Greer amb Less (Edicions de 1984, el 13 de març), traduït per Marc Rubió; Petersburg, d’Andrei Beli, considerada per Nabokov com la tercera obra literària més important del segle XX, arriba el 16 de gener traduïda per Miquel Cabal Guarro; ha guanyat el premi de traducció Vidal Alcover i és publicada per Edicions de 1984. La mateixa data i editorial ofereix El secret de Joe Gould, de Joseph Michell, periodisme literari traduït per Grisalda García amb pròleg de Bernat Dedéu. L’Altra Editorial continua publicant Maggi O’Farrell; aquest febrer presenta Soc, soc, soc, en una traducció de Marc Rubió: són unes memòries de l’autora en disset episodis personals amb instants dramàtics. I Periscopi, al març, publicarà Benedicció, de Kent Haruf, l’autor de la Trilogia de Holt, en una traducció de Marta Pera. No-ficció En l’àmbit de no-ficció, Raig Verd proposa dos llibres vinculats a l’àmbit social i molt contemporanis: el primer, Per què les dones salvaran el planeta. Traduït per Josefina Caball, conté assajos i entrevistes ecofeministes de Vandana Shiva, Yayo Herrero, Maria Mies i fins a vint. I el segon, Humanitats en acció, un projecte dirigit per Marina Garcés, en què diversos autors exposen la seva mirada sobre unes humanitats transformadores. Proa publicarà el 23 de gener un volum que aplegarà Tres assaigs de Jaume Cabré: El sentit de la ficció (1999), La matèria de l’esperit (2005) i Les incerteses (2015). I en assaig polític tornen a quatre mans Joan M. Tresserras i Enric Marín amb Obertura republicana (Pòrtic, a la venda el 23 de gener), una proposta per al futur de Catalunya, després del nacionalisme. I Llibres de l’Avenç oferirà Perseguint la llibertat. La construcció de l’espai socialista a Catalunya (1945-1982), obra de Jaume Muñoz Jofre. També publicaran llibres Ramon Cotarelo i Jaume Collboni. En la col·lecció ‘El far’ d’Angle Editorial es destaquen dos títols que es publicaran aquest mes: Matar l’àngel, de Virginia Woolf –en una edició i traducció de Mireia Vidal-Conte–, que és un recull de texts de l’autora sobre el fet de ser dona i la creació; i un clàssic, El llibre del te de Kakuzo Okakura, en traducció i presentació de Ricard Vela. Al març arribarà amb Ara Llibres Els arxius de Stieg Larsson, de Jan Stocklassa, el periodista que va tenir accés a aquests arxius i va descobrir el gran projecte d’investigació de Larsson, la recerca minuciosa de l’assassinat del primer ministre suec Olof Palme, un dels polítics més reconeguts d’Europa que el 1986 va ser abatut al mig del carrer a Estocolm. Lolita Bosch i el dibuixant Oriol Malet proposen Aquí està l’esperança que estaves buscant, que publicarà Ara Llibres al març. El tàndem reivindica vint-i-nou personatges de la història universal que ens poden ser útils per a repensar el món on vivim. Tanquem la no-ficció amb un nou capítol de la Guia sentimental, aquesta vegada dedicada a l’Eixample i que signa Bernat Dedéu, un escriptor que no deixa mai indiferent. Amb Pòrtic, el 20 de febrer. Poesia El 18 de gener arribarà a les llibreries el tercer volum de poesia de Paul Celan, traduït per Arnau Pons i publicat per Labreu Edicions dins la col·lecció Alabatre. És Reixes de llengua. En la mateixa col·lecció també es publicarà aquest gener Altres semidéus d’Anna Gual, Beatriu o la frontera de Susanna Rafart i Terra Llarga de Pau Vadell. Edicions de 1984 ens oferirà a partir del 6 de febrer una Antologia poètica de Margaret Atwood, en una traducció de Montserrat Abelló, amb motiu del centenari del naixement d’Abelló. Arribarà el premi Carles Riba, obtingut per Carles Rebassa amb Sons bruts, que aplega seixanta-vuit sonets i que publica Proa en la col·lecció de l’Óssa Menor. En la mateixa col·lecció, arribarà el 16 de gener Abans del vespre, una antologia de la poesia d’Enric Sòria; i també Cap vespre, del jove poeta Marc Rovira.

Primeres novetats literàries d’aquest 2019

La nova directora de l’Agència Tributària Valenciana (ATV), Sonia Díaz, ha anunciat que compta amb una plantilla inicial de 226 empleats, sobre una Relació de Llocs de treball (RPT) de 380, que espera ampliar i fins i tot poder duplicar en el futur. Díaz diu que assumeix el càrrec amb ‘molta il·lusió i moltes ganes’ per a avançar en la lluita contra el frau fiscal i fomentar el compliment voluntari de les obligacions tributàries prestant una ‘ajuda amable’ al contribuent. A més espera d’assumir en el futur, entre 2020 i 2021, noves competències que fins ara manté l’Agència Estatal d’Administració Tributària (AEAT), com és la ‘recaptació executiva’ pròpia. També preveu ampliar a altres ens territorials, col·laboracions com la que ja s’ha iniciat amb l’Ajuntament de València per a la recaptació executiva i que en aquest cas ha permès al consistori de recaptar més de 4 milions d’euros en el cobrament de multes de trànsit impagades. Díaz ha comparegut davant els mitjans de comunicació al costat del conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, la secretària autonòmica d’Hisenda, Clara Ferrando, i del director general de Tributs i Joc, Eduardo Roca, fins ara alt càrrec de l’Institut Valencià d’Administració Tributària (IVAT) que ha precedit a l’Agència Tributària Valenciana. La nova directora general de l’ATV ha assenyalat la modernització de l’organisme a través de la informàtica com una de les seves prioritats. La consolidació de la cita prèvia a través de la web, que el 2018 va permetre atendre sense cues a 1.252 persones, és un altre dels objectius de Díaz. Així mateix espera millorar la gestió tributària, sobretot en temes mediambientals, i fomentar el compliment voluntari de les obligacions del contribuent, prestant també una ‘ajuda amable’ a l’hora de fer la declaració de la renda als ciutadans. El conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, ha assegurat que la creació de l’Agència Tributària és un pas endavant que s’ha fet amb molt de realisme i està basat en l’experiència acumulada. Així ha valorat el treball realitzat en aquests anys: la reforma fiscal progressiva empresa pel govern, la seva lluita contra el frau fiscal i la millora de l’eficiència recaptatòria sense apujar impostos, ha destacat. Segons Soler, la creació de l’organisme permet disposar d’una Agència Tributària pròpia, un fet crucial per encarar l’infrafinançament que pateix el País Valencià. Soler diu que hi han d’anar a les taules de negociació ‘amb els deures fets’, amb una ‘política fiscal com toca i eficaç’, i amb tota ‘l’autoritat moral i política’ per a demanar més diners. ‘Ens juguem molt’, ha advertit. També ha advocat per ‘enfortir’ l’estructura de l’ATV per a reclamar una Agència Estatal Tributària de caràcter ‘federal’.

L’Agència Tributària Valenciana engega amb 226 empleats i aspira d’assumir més competències

Com cada any per aquestes dates, la Fundació Jaume Bofill, institució independent especialitzada en anàlisis i estudis vinculats al món de l’educació a Catalunya, ha donat a conèixer l’Estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2016, que ha dirigit Bernat Albaigés, especialista en anàlisi de dades, i Francesc Pedró, director de Polítiques Educatives i desenvolupament docent a la UNESCO. Tal com va explicar Ismael Palacín, director de la fundació, aquest estudi pretén ser una radiografia, un mapa que indica les coordenades, ‘en aquest ambient de difamació de l’escola catalana, que s’ha volgut polititzar, i on sovint es donen males solucions a falsos problemes’. I afegia: ‘Aquest anuari és un treball rigorós d’anàlisi de dades i comparació de polítiques educatives en l’àmbit europeu, que permet objectivar els efectes de la crisi i situar les prioritats de despesa en l’inici d’un cicle de recuperació econòmica.’ Cada any, l’anuari de la Fundació Jaume Bofill se centra en algun aspecte general de l’educació a Catalunya. Enguany, el repte dels directors era doble: per una banda, analitzar la incidència de la crisi en el sistema educatiu. Per una altra, quan l’economia dóna indicis de recuperació i els pressuposts del Departament d’Ensenyament també sembla que poden tenir un increment sostingut, cal demanar-se en què i com s’hauria de gastar el pressupost a partir d’ara, quins àmbits són els més urgents a dotar de pressupost, eliminant els criteris arbitraris, que no serien efectius per al sistema educatiu. Palacín va destacar que, enguany, per primera vegada el Departament d’Ensenyament havia cedit totes les dades per a fer l’estudi. I va voler ressaltar aquesta nova política de transparència, ‘un canvi en transparència i democràcia a favor de la investigació independent’. Abans d’entrar en l’anàlisi de dades, l’estudi adverteix de la crispació que intencionadament alguns sectors han generat sobre l’escola: «Des de fa uns anys, existeixen interessos a qüestionar aspectes troncals del model educatiu existent a Catalunya i a situar l’escola en el centre del debat polític per raons que no tenen a veure amb la millora real de les oportunitats educatives i dels processos d’aprenentatge de l’alumnat. El qüestionament del model d’immersió lingüística n’és un bon exemple. Els resultats de les proves PISA demostren que no existeixen diferències estadísticament significatives en els nivells d’aprenentatge de l’alumnat en funció de la llengua parlada a casa quan es controla l’impacte de l’estatus socioeconòmic. Gràcies a la immersió, les diferències en el coneixement de la llengua catalana i castellana són més petites entre la població jove: entre la població de 15 a 29 anys, el 92,0% sap parlar català, i el 88,8% sap escriure’l (pràcticament el 100% en el cas del castellà). L’aprovació de la LOMCE representa un punt d’inflexió en el procés de recentralització de la política educativa per part de l’Estat. Més recentment, el focus s’ha situat a qüestionar el suposat adoctrinament de l’alumnat per part del professorat i les direccions dels centres educatius. L’Anuari 2016 posa de manifest que, gràcies a la tasca resilient dels docents fonamentalment, el sistema educatiu ha aconseguit millorar els resultats, malgrat les restriccions pressupostàries durant els anys de crisi econòmica. L’Anuari 2016 evidencia, a més, que els problemes fonamentals del sistema educatiu giren al voltant de l’equitat i se situen lluny, per tant, dels debats interessats sobre l’adoctrinament. Les desigualtats d’accés, la segregació escolar i l’abandonament educatiu prematur són, doncs, els temes sobre els quals s’haurien de centrar les polítiques educatives en els anys vinents mitjançant un notable i imprescindible impuls a la inversió en educació.» Els efectes de la crisi econòmica Segons que va explicar Francesc Pedró, l’estudi demostra que la crisi ha tingut un impacte directe en l’empitjorament de les condicions d’educabilitat i de treball dels docents. I tanmateix, el sistema educatiu i el professorat han respost amb resiliència a aquests efectes de la crisi econòmica sobre l’educació. Francesc Pedró i Ismael Palacín, presentant l’Anuari 2016 de la Fundació Jaume Bofill. Les polítiques d’austeritat van provocar una reducció dràstica de la despesa pública en educació. En sis anys, del 2009 al 2014, la despesa en educació es va reduir un 21,7%. La reducció sobretot va afectar les condicions de treball del professorat (47%), la inversió en centres (17%) i l’educació infantil (7%). Catalunya va fer una reducció de despesa superior a la mitjana europea i a la mitjana de bona part de les comunitats autònomes espanyoles. En termes de despesa pública sobre el PIB, Catalunya destinava l’any 2015 el 3,7% del PIB, per sota de la mitjana espanyola (4,4%) i europea (5,1%). Per tant, les polítiques conscients d’austeritat aplicades per la Generalitat han afectat directament el sistema educatiu. Però això no ho explica tot. Un dels factors que incideix en la baixa despesa pública en educació a Catalunya és el model de finançament autonòmic. Segons l’estudi, existeix una relació entre l’esforç inversor en educació de les comunitats autònomes i el saldo fiscal. Catalunya és una de les comunitats autònomes amb un dèficit públic i un saldo fiscal més negatiu, i també amb una reducció de la despesa en educació per estudiant no universitari a preus corrents més gran (23,8%). El concert basc i el conveni navarrès propicien que aquestes siguin les dues comunitats autònomes amb una despesa en educació més elevada. El 2015 el País Basc té una despesa pública en educació no universitària per estudiant de 6.106,5 euros, un 51,7% més elevada que la de Catalunya (4.026,4 euros). Davant de la reducció d’inversions públiques en educació, la despesa de les llars en ensenyament ha crescut en un 25,3% a Catalunya (material, llibres, sortides, colònies). Les llars catalanes van destinar l’any 2016 158,8 euros més en ensenyament i 323,6 euros més per estudiant que les llars espanyoles. Tot i la reducció d’inversió econòmica, els anys de crisi, del 2009 al 2014, els resultats educatius han millorat: la taxa d’idoneïtat (alumnat que fa el curs que li correspon) ha passat del 68% al 77%; la graduació a l’ESO del 77% al 88%; els resultats d’aprenentatge han millorat, tot i que més modestament. Això ens assenyala, diu l’estudi, que el sistema educatiu, i especialment el seu professorat, han respost amb resiliència els efectes de la crisi econòmica sobre l’educació. La millora dels estudis de la població adulta també hi ha contribuït. Tal com diu Francesc Pedró: ‘El professorat ha decidit protegir l’escola, suplint les mancances i l’increment de la ràtio amb més dedicació i esforç.’ Ara, també es creu que han influït les polítiques iniciades abans de la crisi i que han començat a donar fruit (el suport per a la reducció del fracàs escolar, per exemple, o el suport continuat als centres d’alta complexitat). Però també apunta Pedró: ‘Això no vol dir que els problemes endèmics s’hagin superat. Els alumnes de les famílies socioeconòmiques més baixes encara tenen uns resultats inferiors en conjunt. I les condicions econòmiques també han fet que s’hagi reduït la demanada de places en l’àmbit de l’educació infantil de primer cicle a causa del cost. I també s’ha estancat o reduït la població adulta en la formació al llarg de la vida. I l’estudi adverteix: És probable, també, que els efectes més profunds de la crisi segueixin latents i no es manifestin fins més endavant. L’anuari fa molt d’èmfasi en l’agreujament dels problemes d’equitat del sistema educatiu a Catalunya. Diu: «L’origen socioeconòmic familiar condiciona tota la trajectòria educativa dels infants. Els infants socialment menys afavorits accedeixen més tard al sistema educatiu i l’abandonen abans, i al llarg de la seva escolaritat obtenen de mitjana pitjors resultats. A l’educació infantil de primer cicle existeixen 41,4 punts percentuals de diferència entre les taxes d’escolarització dels infants de 0 a 2 anys en funció del nivell d’instrucció de la mare (sense estudis superiors, segons dades censals de 2011). (…) Les taxes d’escolarització postobligatòria dels joves de 15 a 19 anys, per exemple, són de 34,7 punts percentuals en funció del nivell d’instrucció de la mare. Segons les dades de PISA, a Catalunya el pes de l’estatus socioeconòmics en els resultats és cada vegada major. (…) En aquest sentit, no és incompatible que aquesta millora global dels resultats del sistema s’estigui produint al mateix temps que l’alumnat en situació de pobresa extrema n’estigui patint efectes negatius sobre les seves trajectòries escolars. Més enllà dels impactes amb caràcter general, els professionals de l’ensenyament han denunciat com la crisi econòmica ha perjudicat les trajectòries escolars d’infants en situació de pobresa.» «La crisi ha afavorit la permanència dels joves al sistema educatiu, que han seguit estudiant o s’hi ha reenganxat davant les dificultats de trobar feina: entre el 2008 i el 2016 el percentatge de joves (16-24) que estudia ha passat del 51% al 68% i el que abandona prematurament del 32% al 18%. El tombant de la crisi, però, ja deixa sentir els seus efectes: alguns indicadors de millora s’han estancat. Entre els anys 2008 i 2016, el percentatge de població de 16 a 24 anys que estudia ha passat del 51,0% al 65,1%, més de 13 punts percentuals més. Aquests canvis s’expliquen per l’efecte de substitució, que afavoreix especialment la població amb menys nivell d’estudis. Però alguns indicadors semblen començar a experimentar un estancament en la seva evolució. L’inici de la recuperació econòmica pot posar risc la permanència dels joves al sistema educatiu, presumiblement per les facilitats d’accés al mercat de treball. La taxa d’escolarització als 17 anys ha passat del 90,6% l’any 2013 al 88,3% l’any 2015.» Les prioritats per a la reinversió L’any 2015 va ser el primer que es va incrementar el pressupost inicial i també el pressupost liquidat del departament d’Ensenyament, des del 2009. Amb tot, el pressupost del 2017 encara és un 9,3% més baix que el del 2010. Amb tot, la tendència és a l’alça. És per això que en aquest moment la Fundació Jaume Bofill creu imprescindible, i així ho va encarregar als directors de l’anuari 2016, de marcar unes prioritats en la despesa de l’educació. L’estudi marca, d’entrada la prioritat d’augmentar el finançament públic de l’educació fins a arribar a nivells equiparables a la mitjana europea (5,1% del PIB). Aquest increment del pressupost ha de procedir d’un canvi substancial en els mecanismes de finançament de la Generalitat. Perquè tal com s’explica: La sortida de la crisi ha de ser una oportunitat per a repensar les prioritats de la inversió educativa. És el moment d’apostar per les polítiques que desbloquegen la qualitat i de l’equitat del sistema. Les evidències internacionals apunten la direcció a seguir: apostar per l’equitat, abordar la segregació escolar, reformar la formació docent, garantir la gratuïtat de l’ensenyament i dels estudis postobligatoris. Partint d’aquests supòsits, l’anuari 2016, considerant un augment del pressupost del 0,6% del PIB, que suposarien entre 1200 i 1500 milions d’euros (seria equiparar-se al PIB espanyol) proposa: 1. Universalitzar progressivament l’accés a l’educació infantil de primer cicle, prioritzant els infants en risc d’exclusió: Si prenem com a referència la taxa de risc de pobresa per als infants a Catalunya (27,9% el 2015), hi hauria al voltant de 60.000 infants menors de 3 anys que pateixen aquest risc. El cost de garantir l’accés gratuït a 60.000 infants a l’oferta d’educació infantil de primer cicle seria de 205 milions d’euros anuals. 2. Garantir la gratuïtat efectiva de l’ensenyament obligatori: Malgrat la gratuïtat formal de l’ensenyament obligatori, és notori i s’ha denunciat en nombroses ocasions que hi ha despeses associades a l’escolaritat que vulneren aquest principi. Amb un cost estimat de 400 euros per alumne/any en quotes en concepte de material escolar, sortides i activitats, colònies escolars i AMPA a les escoles públiques, sense computar el servei de menjador escolar, caldria invertir 266 milions d’euros per cobrir els costos d’escolarització (exclòs el servei de menjador escolar que mereix un capítol específic) de l’alumnat escolaritzat al sector públic. Tal com està dissenyada la doble xarxa escolar pública-concertada, també es generen desigualtats en l’accés als béns educatius, relacionades amb la vulneració del principi de gratuïtat efectiva (en modalitats de quotes) i escolarització equilibrada en la xarxa concertada. Per superar aquestes desigualtats, actualment existeix un debat d’opcions polítiques entre partidaris de progressar vers l’extensió i integració d’una sola xarxa pública (i que la resta sigui privada) i partidaris d’equiparar la doble xarxa pública-concertada (garantint en correspondència la total gratuïtat efectiva sense quotes i criteris de plena corresponsabilitat com l’escolarització equilibrada). Amb independència de l’opció política que es prengui s’ha de contemplar un escenari que faci extensiu aquest suport a l’alumnat en centres concentrats. En aquest cas, si hi incloem també l’alumnat escolaritzat al sector concertat (sense comptar el cost de les activitats complementàries) aquest import seria de 404 milions d’euros. Si aquest suport es limités a l’alumnat en situació de risc de pobresa (el 27,9% del total, segons dades de 2015), aquesta partida es reduiria fins als 112 milions d’euros. 3. Millorar la personalització de l’aprenentatge, l’acompanyament a l’escolaritat i les competències docents, especialment durant l’ensenyament obligatori, i augmentar els recursos destinats als centres d’alta complexitat: El cost d’un mestre del sector públic és de 44.300 euros, mentre que el cost d’un professor de secundària, és de 48.500 euros. Incrementar un mestre per cada tres grups d’infantil i primària suposaria un cost de 442 milions d’euros aproximadament. Incrementar un professor per cada tres grups de secundària obligatòria, 172 milions. 4. Universalitzar l’accés i la compleció dels ensenyaments secundaris postobligatoris: Per situar la taxa d’abandonament de Catalunya (18% l’any 2016) a la mitjana europea (10,8%), caldria reduir en 36.159 els joves de 18 a 24 anys que no estudien sense haver assolit ensenyaments de batxillerat o cicles formatius de grau mitjà. Prenent un cost estimat per plaça/any de 5.429,6 euros, una inversió propera als 196,3 milions d’euros podria garantir una provisió suficient d’oferta als ensenyaments secundaris postobligatoris. Els responsables de l’anuari 2016 i el director de la fundació Jaume Bofill van deixar clar que aquestes propostes són necessitats bàsiques, no pas cap carta als reis.

Quins efectes ha tingut la crisi en l’escola?

Un misantrop malcarat i malhumorat, misogin fins a l’extrem, es canvia de pis i va a viure a l’Eixample barceloní. Descobreix que l’antic llogater es va morir en circumstàncies poc clares i apareix un veí de replà que és molt pesat. El protagonista, que és un home d’idees, comença a reflexionar sobre el fet d’assassinar i acaba obsedit amb la idea d’assassinar el seu veí. En síntesi, així discorre l’argument de Què!, el retorn de Miquel de Palol a la novel·la, després de vuit anys de la darrera, que fou El testament d’Alcestis. L’autor de la coneguda El jardí dels set crepuscles, que ha estat traduïda fa poc al francès, ha canviat de grup editorial. Històricament havia publicat en segells que pertanyen al Grup 62 i ara publica a Angle Editorial, que forma part del 9 Grup. Miquel de Palol va explicar ahir en una conferència de premsa que troba que és el llibre més senzill que ha escrit, en l’aspecte estructural i formal, però que de cap manera no el considera un divertiment. D’entrada, vol deixar clar que no és cap relat autobiogràfic, pel que fa als seus veïns de replà: ‘Tinc uns veïns encantadors i ens avenim molt. Ara, sí que hi he fet exorcisme d’un seguit de toxines literàries i també molts homenatges, literaris sobretot. El títol és un homenatge a Roman Polanski i el subtítol (Estampes d’un dependent filòsof), un homenatge a Prudenci Bertrana. Al principi de l’obra, hi ha un homenatge a Italo Calvino, i en el curs de la novel·la n’hi ha molts més.’ Sobre el catàleg d’assassinats que conté el llibre, Palol explicat amb molta intenció: ‘Pel que fa a la relació d’assassinats que hi apareixen, és una mena de breviari no exhaustiu, perquè la història dels crims penso que és, de fet, la història de la humanitat. Per una banda, en la societat, l’assassinat és una acció reprovada completament, mentre que en la literatura és tan explotat que quan apareix es viu com un fet normal. Un dels meus assassinats preferits és el de Roberto Bolaño a càrrec de Jorge Herralde.’ L’editora Rosa Rey li diu que això no ho havia d’haver dit. En Palol li respon amb humor que té comprovat que allò que et diuen que no diguis és allò que la gent acaba cercant i acaba perdurant.’ L’escriptor troba que el lector s’hi divertirà, amb la novel·la, encara que no conegui les referències literàries que conté. I sobre el personatge protagonista, comenta: ‘És un personatge en guerra amb el món, amb ell mateix i amb la seva realitat immediata. És dels que tampoc no se sent ben considerat en el seu vessant professional.’ Sobre si aquest personatge té molt d’ell, explica: ‘Jo intento escriure sense ràbia, amb els cinc sentits. Però també és cert que d’una manera pràctica, un es posa de model de si mateix, per acabar construint un reflex del monstre ridícul que som també.’ El protagonista gasta molta mala bava. Desplega un mal caràcter que pot arribar a ofendre. Per això Palol troba que la novel·la és un relat dels temps que vivim: ‘La mala llet és moneda de canvi dels temps actuals. Ho veus i ho sents en les tertúlies, per exemple, i en les interpel·lacions entre polítics. Però tampoc no ens pensem que és un invent d’ara. El diari de sessions del parlament de la República espanyola recull que es deien de tot. Ara potser tot això té més immediatesa, per les noves tecnologies.’ Quan li demanem com viu la situació política actual i què en pensa, diu: ‘Intento viure la situació amb tranquil·litat, perquè entre els amics veig molts nervis i moltes expectatives. Però jo sóc prou gran per a no sortir a pinyes i sóc prou jove per a dir que ja no ho veuré. Això que vivim ara és una situació cíclica i la reacció d’Espanya sempre és la mateixa: la repressió, les armes. Ells diuen que són un país de guerrers i de pastors i que provenen dels celtes. Nosaltres som país de comerciants i venim dels fenicis i els grecs. Però sempre hi ha la idea que aquest procés cíclic s’acabarà trencant.’ I afegeix: ‘Els sociòlegs diuen que no hi ha cap generació sense guerra. La meva no n’ha viscuda cap. Ara, en termes pràctics, això que vivim és allò que més s’assembla a una guerra. Espanya envia els jutges perquè no pot enviar l’exèrcit.’ L’arribada al catàleg d’Angle Editorial, havent abandonat els segells del Grup 62 (Proa, Empúries, Columna), va anar precedit d’un gran enuig de Palol, que va malparlar sobre la manera com tracten els escriptors els mitjans de comunicació d’aquest país, especialment els públics, i com s’articula en general la vida cultural: ‘Em va passar que vaig deixar de sentir-me còmode amb l’editorial de la meva vida. I vaig aturar-me i em vaig posar a buscar. He de dir que continuo molt descontent per la manera com es gestiona en aquest país la cultura, el coneixement i en especial les lletres, que són menystingudes. Sobretot als mitjans públics. TV3 és una porqueria, pel menyspreu que té a les lletres. I això ho veus sobretot quan surts a fora i observes com funcionen altres cultures. Els mitjans, la crítica i el públic francès han tingut un interès per la traducció d’El jardí dels set crepuscles, que és radicalment diferent dels programes que es fan de literatura a la nostra televisió pública. Hi ha un autèntic abisme.’ Que Palol deixi el Grup 62 per anar-se’n a un segell més modest fa pensar que el món de l’edició en català es mou, pel que fa als autors també, que són de naturalesa més conservadora. ‘El món de l’edició en català evoluciona –diu–. En un moment determinat, la diversificació editorial va quedar aplegada sota un mateix paraigua, que és Planeta. Davant aquesta mena de monopoli ha renascut la diversificació. I les llavors van germinant. I això és bo, perquè els monopolis en l’àmbit cultural són terribles. Per salut intel·lectual cal diversificació. I m’alegra que apareguin editorials amb ideologia literària, que no únicament es moguin per motivacions comercials.’ Continua: ‘Perquè a mi la mida d’una editorial no em preocupa. En canvi, em fa por publicar en una editorial que s’hagi burocratitzat i editi els meus llibres sense haver-los pràcticament ni llegit. Vull una editorial que sàpiga què publica i que se n’ocupi. Demano un tracte basat en la literatura. Ja ho he dit moltes vegades: una editorial ha de funcionar com a empresa, és clar, però el factor comercial no ha de passar per davant de la literatura.’

Miquel de Palol torna a la novel·la amb ‘Què!’

Al bell mig del cisma d’Unió, els independentistes del partit socialcristià, aplegats en la plataforma Hereus UDC 1931, es constituiran en partit. Se’n farà la presentació, previsiblement multitudinària, aquest diumenge a la sala Barts de Barcelona. Serà un partit ‘per a refundar Unió Democràtica des de fora, recuperant-ne els valors fundacionals’, explica en aquesta entrevista Pep Martorell, director general de Recerca de la Generalitat i un dels impulsors de la plataforma dels independentistes d’Unió. El nom i l’estructura del partit se l’han quedat Duran, Espadaler i companyia. ‘La tradició, la memòria, són per a nosaltres’, diu Martorell. —No fa ni un mes de la consulta interna d’Unió, us han suspès de militància, us heu mogut i diumenge presenteu nou partit. Déu n’hi do. —Fa dues setmanes que parlem amb la gent amb qui hem impulsat la plataforma, s’hi ha anat adherint cada vegada més gent…. I tenim moltes converses per tot el país, amb molta militància, sobre què podem fer i què toca fer ara, i pensant en l’acte de diumenge. —I a quina conclusió heu arribat? —La gran majoria de la gent amb qui parlem, no a tot arreu, però sí en uns quants llocs, com a les Terres de l’Ebre, a Barcelona i a moltes altres comarques, ens diu que no té gens de sentit, això que fa Unió. No té sentit abandonar el president ni no participar en les converses per la llista del 27-S ni renunciar a un programa independentista. Un gruix molt important de la militància espera que la plataforma els proposi un nou projecte polític. —Com ha de ser aquest projecte polític? —Ara ho acabem de discutir. Hi ha un clam absolutament unànime en moltes comarques i entre moltíssims militants per abandonar Unió i formar un nou partit polític que refundi Unió Democràtica amb els principis de tota la vida. Diumenge hem de poder donar resposta a aquesta inquietud, perquè la demanda que ens fan centenars i centenars de militants és molt rotunda. No podem continuar en aquest partit, ja no és el que era, això no representa els valors fundacionals d’Unió ni el compromís que el país vol en aquest moment. No podem refundar Unió des de dins? Doncs ho fem des de fora. Ens diuen: ‘Oferiu-nos un nou partit en què puguem anar i que funcioni d’una altra manera.’ —El partit el constituireu de seguida? —Això toca fer-ho de seguida. Perquè tenim el 27-S aquí. Sóc prudent amb els terminis, perquè ara la cosa important és treballar pel 27-S. El missatge fonamental és que quedi clar a tota aquesta gent que amb vista al 27-S treballem per un projecte independentista de país, des dels valors d’Unió de tota la vida. El fet important és decidir com ens articulem. I la grandíssima majoria d’aquest 1.400 signants que tenim a la plataforma és que cal esdevenir una força política, però poso un punt de prudència en els terminis. 'No té sentit abandonar el president ni no participar en les converses per la llista del 27-S ni renunciar a un programa independentista.' —Però qui s’ha acabat quedant l’estructura i el nom històric d’Unió és la direcció actual. —Sí, però si em deixeu repetir una frase més o menys heroica que l’altre dia em deia un company quan jo li expressava aquest lament: els sants són al cel i tothom els pot reivindicar, en pot fer memòria i els pot recordar. A l’acte de diumenge hi haurà els fills de Carrasco i Formiguera, els descendents dels fundadors d’Unió… La gran majoria dels militants que fa quaranta anys, cinquanta o seixanta que hi són, seran amb nosaltres. Doncs ja està: la tradició, la memòria, són per a nosaltres. Els sants són al cel i tothom s’hi pot encomanar. —Si dieu de refundar Unió, el nom d’Unió hi haurà de ser, en la marca del nou partit, doncs. —Sincerament, no us ho sé dir. I no em preocupa especialment. Em preocupa poder transmetre de seguida que volem ser els hereus de la tradició d’Unió de l’any 1931. I això va més enllà d’un nom concret. —Quina mena d’estructura tindreu? Amb quins òrgans de direcció interns? —Quan veiem que hem de refundar des de fora, i començar des de zero, aquesta mena de qüestions surten. I molta gent ens comença dient que volen un partit transparent, on tothom sàpiga d’on vénen els diners amb què es finança, on els comptes anuals siguin públics; no volem un partit endeutat ni que hagi de demanar crèdits quan vénen campanyes electorals. Ha de ser un partit amb lògica paritària home-dona, i que respecti molt més l’autonomia de les seves locals. El moment és engrescador, per l’oportunitat de començar des de zero. Hi ha molta insistència en la qüestió dels diners, perquè Unió és un partit enormement endeutat, fruit d’anys i anys de gastar més diners que no tenien. I hi ha molta inquietud per a poder fer un partit transparent i amb els comptes equilibrats. —Duran diu que hi ha gent que se’n va d’Unió, però que també n’hi ha molta que hi entra. Quin perfil polític imagineu que tenen els que hi entren? —Suposo que és fàcil d’imaginar. Unió ha abandonat la possibilitat d’arribar a un estat independent com a projecte polític i s’ha quedat en un estadi més autonomista, de reivindicar increments d’autogovern, de blindatge de qüestions de llengua, cultura, sense anar gaire més enllà. Si efectivament hi ha gent que va a militar a Unió suposo que tindran aquest perfil, i que ara no era enlloc, o era al PSC… —O a Ciutadans, si és cert allò que deia Espadaler. —Ho vaig discutir amb ell una vegada. Em sembla que això forma part de les llegendes urbanes. Qualsevol anàlisi demoscòpica ben feta demostra clarament que aquest moviment de votant, com a fenomen remarcable, no existia. Tots ens podem divertir fent política-ficció sobre cap on aniran els nostres votants, però em sembla que és una opinió que no es pot demostrar que sigui certa. L’únic fet cert és que cada dia hi ha tres comarcals d’Unió que es dissolen. —Com enfoqueu el 27-S? Com s’hi hauria d’anar? —Nosaltres diumenge acabem de decidir què fem. I llavors estarem encantats que ens cridin i ens considerin per a parlar, amb la petita i humil força que puguem tenir. Personalment diria que hem arribat a un punt en què tots podem coincidir que qualsevol proposta serà bona mentre sigui acceptada per tothom; en què és més important un consens unànime que no quina és exactament la solució que es troba. D’una banda estic d’acord que la situació és molt excepcional i que quan la situació és excepcional calen solucions excepcionals. I aquesta ho és. Però també fem una cosa que cap territori en el món occidental no ha estat capaç de fer mai: fer un procés d’independència. A mi em costa de renunciar a un actiu com el del president, en un procés com aquest. Però si la situació és tan excepcional que s’arriba a una proposta que obté el consens dels partits implicats i de les entitats, tanquem-lo d’una vegada, i a totes.

Pep Martorell: ‘Hi ha un clam de molts militants per abandonar Unió’

L’Institut Valencià de Cultura ha presentat la segona edició del Catàleg de la música valenciana en el marc del Trovam-Pro Weekend, la Fira Valenciana de la Música, que té lloc a Castelló del 7 al 9 de novembre. El Catàleg de la música valenciana suposa una eina molt útil per a tot el sector, ja que reuneix les propostes fetes pels músics del territori. La segona edició del catàleg s’edita exclusivament en línia i conté dues-centes divuit entrades entre intèrprets i grups, a més de trenta-vuit compositors i compositores, que suposen una nova incorporació a la publicació. El catàleg s’organitza en quatre categories: música de repertori – antiga i barroca, clàssica, contemporània, improvisació -, jazz, música tradicional i popular amplificada – rock, pop, ‘hip-hop, reggae, sons urbans, indie…-. La directora adjunta de Música i Cultura Popular de l’Institut Valencià de Cultura, Marga Landete, ha explicat que la voluntat del catàleg és ser ‘una ferramenta viva i en constant evolució’, que serveixi tant als mateixos músics com als programadors. ‘A més, enguany hem avançat perquè siga autoeditable, de manera que permeta els professionals de la música valenciana actualitzar les seues dades i assegurar-se d’estar presents’, ha dit. El catàleg de la música valenciana té també una versió en anglès per a fomentar la internacionalització de la música valenciana i facilitar la seva promoció en diferents tipus de fires i trobades musicals per a difondre i donar a conèixer els músics valencians en altres àmbits. Versió web El Catàleg de la música valenciana es difondrà en festivals, fires i trobades musicals de tota mena, per a reforçar i ampliar el coneixement del treball dels músics valencians. En la web els músics han d’omplir un breu formulari en el qual, entre una altra informació, hauran d’incloure les seves dades, la categoria musical en la qual s’emmarca la seva música, els enllaços als seus perfils de xarxes socials, fer una breu descripció dels projectes que duran a terme, informar sobre els seus membres i aportar una fotografia i un enllaç de vídeo, perquè la informació presentada sigui la més precisa possible.

L’Institut Valencià de Cultura presenta la segona edició del Catàleg de la música valenciana

El Tribunal Suprem espanyol ha impedit que el president d’ERC, Oriol Junqueras, sigui avui al ple del Parlament Europeu, de manera que continuarà a la presó dels Lledoners. Aquesta decisió, segons que diu a Libération el periodista especialitzat en política europea Jean Quatremer, pot ser l’espurna d’una ‘guerra de jutges sense precedents a la història europea’, per la diferència de criteri entre el tribunal espanyol i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). La presència de Puigdemont i Comín al Parlament Europeu certifica una gran derrota d’Espanya A l’article, Quatremer explica que l’argument del Suprem per a inhabilitar Junqueras és que, com que el judici contra el procés va començar abans de les eleccions, no podia tenir immunitat; però deixa clar que aquest argument ‘havia estat descartat pels jutges europeus en la seva sentència’. A més, recorda la carta de Manuel Marchena al TJUE en què assegurava que acataria la seva decisió, independentment que Junqueras ja hagués estat sentenciat. ‘I encara pitjor –continua Quatremer–, el jutge encarregat d’investigar els dirigents independentistes catalans ha anunciat que no respectaria la immunitat parlamentària de Puigdemont i Comín si tornen a Espanya, fet que és una violació directa dels compromisos europeus d’Espanya.’ Això a banda, explica que el Suprem ha demanat el suplicatori al Parlament Europeu perquè els aixequi la immunitat i pugui cursar novament l’euroordre. Tal com exposa Quatremer, ‘aquesta obstinació judicial obligarà les institucions comunitàries a interessar-se per fi per la situació catalana’ i avisa que la votació per a aixecar la immunitat de Puigdemont i Comín és lluny de ser guanyada, perquè molts diputats europeus s’hi han pronunciat en contra. A més, posa el focus en el paper de la Comissió Europea, encarregada de vetllar pel respecte del dret europeu als estats membres. ‘Haurà de decidir si Espanya ha respectat el dret europeu o no, i si considera que no ha estat així, d’obrir un procediment d’infracció. Si no ho fa, Junqueras podrà anar ell mateix al TJUE i al Tribunal Europeu de Drets Humans’, diu. I acaba: ‘La radicalitat dels jutges espanyols corre el perill de desencadenar una guerra de jutges sense precedents en la història europea’.

Libération alerta d’una possible guerra de jutges a Europa pel cas Junqueras

Han passat trenta anys d’ençà que, a la matinada del 4 de juny de 1989, emparades en la foscor de la nit, les tropes de l’Exèrcit Popular d’Alliberament Xinès van irrompre a la plaça de Tiananmen de Pequín. Feia setmanes que la plaça havia estat ocupada per grups d’estudiants que reclamaven una obertura política en la línia de la que impulsava Mikhaïl Gorbatxov a la Unió Soviètica. De fet, havia estat la visita de Gorbatxov a Pequín que havia desencadenat el moviment. Arran de l’atac, hi hagué un nombre de morts que mai no ha pogut ser determinat, però que la major part de fonts fan oscil·lar entre mil i dos mil. Els fets de Tiananmen van significar la fi del moviment democràtic a la Xina, la condemna de la societat internacional i el començament d’un procés de control de qualsevol dissidència per l’estat. Avui la Xina és l’estat policíac per excel·lència al món. Sobre el desenvolupament, hi hagué grans dubtes en aquells dies, perquè els moviments, sobretot de l’exèrcit, van ser contradictoris en alguns moments. Segons els rumors, una part de la tropa havia refusat d’atacar els manifestants i Deng Xiaoping va haver d’escarrassar-se per obligar l’exèrcit a dissoldre el campament dels estudiants. Trenta anys després, les declaracions excepcionals d’una ex-tinenta, Jiang Ling, i sobretot la publicació a Hong Kong d’un llibre que recull els discursos fets pels militars a la reunió on es va decidir l’atac porten llum sobre l’episodi, un dels més dramàtics d’aquestes darreres dècades. Una tinent que demana reconciliació Jiang Ling era tinenta de l’exèrcit el dia de la matança i ha viscut trenta anys servant memòria de tot allò que hi va veure. Finalment, fa pocs dies que es va decidir a parlar amb un periodista de The New York Times: li va descriure la matança i li explicà les divisions internes de l’exèrcit. Segons ella, bona part de l’exèrcit se sorprengué de veure que es declarava la llei marcial i set comandants s’hi van rebel·lar: van signar una carta en contra i van refusar de fer servir les tropes contra la població civil. Concretament, Ling ha ensenyat el missatge del general Xu Qinxian, el cap del 38è grup de l’exèrcit, que diu, ben explícitament: ‘L’Exèrcit Popular d’Alliberament és l’exèrcit del poble i no ha d’entrar a cap ciutat ni disparar sobre els ciutadans.’ Jiang va seguir l’entrada de les tropes a la plaça i va ser colpejada pels seus col·legues, en aquells moments de confusió. La traslladaren a un hospital, on va poder veure com hi arribaven els ferits i els cossos dels morts. Va ser un trauma, per a ella: ‘És com si hagués vist violar la meva mare’, diu. Pensa que el govern ha de reconèixer la matança per a poder-se reconciliar amb la part de la societat xinesa que, malgrat la censura fèrria, és conscient de què hi va passar. El politburó al descobert El relat de Jiang és completat amb la publicació a Hong Kong, aquesta setmana, del llibre L’últim secret (New Century Press). S’hi apleguen les intervencions transcrites d’uns quants debats del politburó del Partit Comunista que es van fer després de la matança. Una part d’aquestes transcripcions ja havia estat publicada, però no pas el conjunt, ni amb el rigor i l’exhaustivitat d’ara. La transcripció aclareix les divisions internes i palesa com es va imposar la línia dura. Tots els reunits van ser comminats a aprovar una declaració de suport a les tropes i una altra condemnant les posicions de Jao Ziang, fins aleshores secretari general del partit, que havia adoptat una línia conciliadora amb els estudiants. La lectura de les intervencions revela una gran tensió interna, però també dibuixa les grans línies de la doctrina posterior a Tiananmen, que han arribat fins avui i que s’expressen clarament en les posicions de Xi Jinping. Són, bàsicament, que el Partit Comunista és envoltat d’enemics, externs però també interns, que les reformes econòmiques són vàlides però solament si s’assegura un control social intens de la població i que la divisió del partit implicaria la fi del règim, de manera que cal reforçar el poder dels seus líders. Què va aprendre Wang Dang Entre tantes veus que aquests dies han recordat tot allò que va passar-hi, es destaca la de Wang Dang, el dirigent dels estudiants més conegut, que, després de passar tres anys empresonat, fou alliberat quan la Xina volia aconseguir els Jocs Olímpics. Wang, que s’exilià, explica que no va pensar mai en la possibilitat que l’exèrcit popular disparés contra la població civil. Amb la distància d’aquests trenta anys, Wang Dang diu que els estudiants eren molt crèduls i que van cometre un gran error pensant que havien de fer costat als sectors més moderats del Partit Comunista, subestimant el poder dels vells dirigents. I subestimant també la facilitat amb què el món occidental cediria –en pro del negoci– a la brutalitat dels dirigents xinesos. Malgrat això, no es penedeix de res. Recorda que l’acció dels estudiants va canviar per sempre la imatge que el món té de la Xina i creu que continua essent, trenta anys després, l’únic motiu d’esperança per als demòcrates del seu país. Ací podeu llegir ‘Primavera de Pequín’, el relat de Vicent Partal que explica com va viure la revolució dels estudiants, en directe a la capital xinesa.

Trenta anys després de Tiananmen, nous documents porten llum sobre la matança

Una vintena de persones influents cediran avui entre les 18.00 i les 20.00 el seu perfil de Twitter a persones que viuen o han viscut al carrer, per traslladar les seves propostes sobre la problemàtica dels sense-llar als partits polítics que presenten a les eleccions municipals de Barcelona. Els perfils mostraran la imatge i la biografia de la persona que viu o ha viscut al carrer i que està fent sentir la seva veu. L’objectiu és fer arribar el missatge als dirigents polítics, sensibilitzar la ciutadania i apoderar les persones sense llar en la denúncia d’aquesta problemàtica. Des d’Arrels Fundació, promotors de la iniciativa, amb l’etiqueta #votinvisible, fan cinc propostes polítiques: més habitatge públic i promocions específiques per a les persones que dormen al carrer; menys albergs i més espais de baixa exigència a cada barri de la ciutat; mirar més enllà del termòmetre per actuar sobre la problemàtica del sensellarisme; modificar l’ordenança de convivència perquè respecti els drets de les persones sense llar; i menys intervenció policial i més intervenció social. L’acció ja es va produir en les eleccions espanyoles de 2016, quan 24 parelles van piular sobre els drets de les persones sense llar i l’accés a l’habitatge, a la sanitat i a la feina digna. Els missatges van arribar a més de 20,5 milions de pantalles.

La iniciativa #votinvisible dóna veu als sense-sostre mitjançant perfils de Twitter influents

El primer dels dos reactors de la central atòmica de Fessenheim (Alsàcia), la més antiga de l’estat francès, s’aturarà definitivament aquesta nit, com a primer pas en el tancament total del complex que es completarà el mes de juny. La decisió s’emmarca en un pla del govern francès per a reduir el pes de l’energia nuclear i augmentar el pes de l’electricitat d’origen renovable. Les autoritats també volen tancar d’aquí al 2022 les quatre últimes centrals de carbó. La central nuclear de Fessenheim, situada al costat de la frontera alemanya a la vora del riu Rin que ha estat en servei d’ençà de 1977 i el procés de desmantellament, serà un procés que pot durar una vintena d’anys. El tancament l’havia anunciat el president francès François Hollande per al 2016, però s’havia ajornat repetidament pel retard en la construcció d’un reactor de nova generació a la central nuclear de Flamanville, a la costa de Normandia. El tancament de Fessenheim, que aportava prop del 2% de l’electricitat generada a l’estat francès, forma part d’un pla climàtic del govern que vol reduir el pes de l’energia nuclear. Actualment representa una mica més del 70% de la generació elèctrica i es vol reduir fins al 50% en cinc anys.Està programat que el 2035 ja s’hauran desconnectat dotze dels cinquanta-vuit reactors nuclears que hi ha en funcionament ara a l’estat francès.

Tanca Fessenheim, la central més antiga de l’estat francès

Els estudiants s’havien desplaçat des de la plaça Universitat fins al Palau Robert. Allà, la policia ha carregat novament amb contundència, ha dispersat els estudiants i n’ha detingut alguns.

La policia torna a carregar contra els estudiants al Palau Robert

L’acte central de la Diada de la Mercè a la plaça de Sant Jaume ha tornat a estar marcat per la situació política. Com ja va passar diumenge, hi han agut crits a favor de la llibertat dels presos polítics, després del ball de l’Àliga. Acte seguit, Jovent Republicà, les joventuts d’ERC, han desplegat una estelada gegant i una pancarta a favor de la República des d’un edifici annex a la plaça. Tot plegat en una Diada presidida pel tinent d’alcaldia Jaume Collboni, en substitució de la batllessa Ada Colau, que és a Nova York per la cimera del clima a les Nacions Unides. Vegeu-ne el moment: Seguici tranquil La capital catalana ha viscut avui el seguici de la Mercè, on s’han barrejat la Banda Municipal de Barcelona, comparseria tradicional com els Gegants de Barcelona, els del Pi i els de Santa Maria del Mar, i que ha circulat des de la Basílica fins a l’ajuntament passant pels carrers Ample, Regomir i Ciutat, fins a l’entrada lateral del consistori. Allà els gegants i altres comparses han seguit fins a la plaça i les autoritats –excepte Cs– han pujat al balcó de l’ajuntament, on s’han trobat amb el president de la Generalitat, Quim Torra, que l’any passat va participar del seguici però que no ho ha fet aquest any. A diferència dels darrers anys, en què el seguici s’havia desenvolupat enmig de crits del públic reclamant la llibertat dels líders polítics independentistes empresonats, en aquesta ocasió les protestes han estat més modestes: algunes de les colles castelleres de la ciutat que han aixecat pilars davant de la Basílica en acabar la missa han exhibit pancartes amb el text ‘Llibertat presos polítics’ mentre el públic cridava consignes a favor del seu alliberament.

Una estelada gegant i una pancarta reclamen la República durant l’acte central de la Mercè

Borja de Riquer (1945) és historiador. L’any 1969, amb 24 anys, va començar la docència a la UAB i s’ha jubilat fa poc. De Riquer s’ha especialitzat en el catalanisme i la Restauració. La seva tesi doctoral s’intitula ‘Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme’. Autor prolífic, acaba de publicar el llibre ‘Anar de debò. Els catalans i Espanya’ (Rosa dels Vents), un recull d’escrits i articles que intenten de posar un context històric al procés d’independència. Borja de Riquer ha estat una persona històricament molt vinculada al PSUC i les esquerres catalanes i recentment ha signat el manifest de suport a Ada Colau. En aquesta entrevista, es declara convers a l’independentisme. De fet, fa mesos, va signar un manifest independentista amb més militants d’esquerres. —Senyor historiador, per què som on som? —Perquè s’han esgotat les maneres de romandre dins Espanya. Durant dos segles els catalans hem intentat trobar-nos còmodes dins Espanya. Amb resultats molt irregulars. A vegades aconseguies molta cosa, sobretot quan tenies molta força o aprofitaves una crisi espanyola. L’any 1931, amb la caiguda de la monarquia, arriba Macià i la República Catalana. L’any 1977 acaba el franquisme i negociem de nou. Què ha passat els darrers anys? Que el model de la transició s’ha extingit. I quan la sentència del TC diu que no pots tenir sobirania fiscal, no ets nació i has d’acceptar les regles del joc. Però ara, per primer cop a la història de Catalunya, una part de la societat civil ha dit que no hi està d’acord. Tenim el dret de decidir. I això ha sorgit molt de sota. No ha estat una maniobra de quatre polítics. Els partits s’hi han hagut d’apuntar. I això són cinc anys. Un procés extraordinari. —Vós negueu la tesi de Valentí Puig, que diu que als catalans els ha anat bé quan s’han portat bé, i no quan han optat per ‘tirar pel dret’. —Aquesta idea de dir que si els catalans fem bondat i ens comportem com a bons espanyols tindrem possibilitats… Ja s’ha vist que no. Arriba un moment que topes amb un sostre. Quan trobes governs que incompleixen les seves pròpies lleis, què has de fer? No compleixen les inversions i no passa res! On som? L’alternativa és acceptar la supeditació? Valentí Puig diu que no tenim prou força i que, per tant, hauríem d’acontentar-nos. Escolta’m: això arriba on arriba. La gent ha dit prou. —Com més cas els fèiem, més ens denigraven. Rosa Parks dixit. —Clar. Jugar a la política de ‘no podem trencar això’, és reconèixer la subordinació. Acceptar que, com que sóc negre, haig de seure a una altra banda? Si calles i t’hi resignes, acceptes el sistema. I, personalment, crec que això és acceptar que ets inferior. I jo em nego a ser inferior. —Vós intenteu explicar les característiques del moviment sobiranista recent. —És un procés molt curiós i nou. És un moviment de classes mitjanes protagonitzat per gent jove i de mitjana edat. Gent culta, professional, interessada pel país. Molt majoritari fora de l’àrea metropolitana. Qui clarament no n’ha participat és l’alta burgesia catalana. Està absolutament en contra del procés. Claríssim. Tota la vida han jugat a fons a trobar-se dins Espanya. El senyors del Pont Aeri volen tenir influència a Madrid, pels seus interessos. El país, se’ls en fot. Era de preveure. Tot és més complex dins l’àrea metropolitana. Bona part de les classes populars tenen herència de la vella immigració. I dic vella perquè la gent nascuda fora de Catalunya té més de seixanta anys. Els seus fills ja han nascut aquí. Són sectors que es miren l’aposta sobiranista amb més reticències perquè han de veure com es lliga la seva situació social amb el canvi polític. I també amb les seves tradicions culturals. —Es separen de l’avi. —Però l’avi mai no els dirà que tornin a Extremadura. L’avi els pot dir que no perdin l’arrel. I aquí entrem en una temàtica molt sensible. —Vós dieu que el procés serà lent i irreversible. Per què? —Serà un procés llarg i dificultós que alguns han venut com una cosa fàcil. Divuit mesos? Bah. Ens enfrontem a l’estat espanyol. No és un partit, ni un govern. És un estat. I no tindrem suports de fora. Alguns ens podran mirar amb simpatia. Però no bellugaran un dit. Com a molt, en un moment determinat, pressionaran el govern espanyol per a intentar solucionar ‘això dels catalans’. Diran que aquest merder no es pot mantenir. Aquesta serà la màxima intervenció de fora. Per tant, ho hem de fer nosaltres. —I per què diu que és irreversible, doncs? —Per la quantitat de conversos al sobiranisme que hi ha i que han arribat a la conclusió que no podem continuar com estem. S’han de trencar les regles de joc. Aquest sectors podran passar etapes de menys entusiasme, però ja no tornaran a l’unionisme. Seran més o menys escèptics, però tornar a l’unionisme? No. Ja han vist què dóna. Les opcions són: o desfeta i resignació o llançar-nos a una aventura dura i difícil per a tenir l’oportunitat de canviar les coses. —Vós sou un independentista recent? —Sí. Jo sóc un d’aquests conversos a l’independentisme. La meva opinió és que el sistema autonòmic està esgotat. Ja no serveix, des de la perspectiva dels catalans. I, a més, no hi ha alternatives espanyoles que ens semblin creïbles. Quina opció espanyola proposa cosobiranies, defensa que som una nació i assegura que la fiscalitat dependrà de nosaltres? Cap. Per tant, crec que és necessari, si ningú m’ho ofereix, de dir que hauré d’anar-me’n a fora. Si algun dia, hipotètic, apareix, podrem parlar. Però a hores d’ara, o m’haig de resignar, com diu Valentí Puig, o haig de dir que n’estic fart. Crec que serà difícil. No serà fàcil. S’hi juguen més ells que nosaltres. El model polític econòmic que han muntat, sense una Catalunya que aporti el 22% dels recursos fiscals, com el mantindrien? Seria inviable. —Creu que una Catalunya independent implica una Espanya pobra, doncs? —Aquesta és una cosa que no he escrit i que tothom calla. Analitza el cas d’Andalusia. Des de fa quaranta anys ningú n’emigra. Per primer cop a la història, Andalusia no perd població. Com és possible que la regió de la UE que té l’index de desocupació més alt no perdi població? Ah, collons. Hi ha unes polítiques de subsidis que afavoreixen que la gent es quedi a casa treballant poc, o sense treballar. Aquest és el model creat pel PSOE i que el PP manté. Subsidis. Hi ha casos brutals. Província de Cadis. Gairebé un milió d’habitants. I mira com ho tenen: 35% de desocupació, 30% de funcionaris, i un 30% al sector privat. Aquest model és inviable si ets tu qui ha de pagar a aquest 35% de desocupats. No lliga. Només pot funcionar amb diners de fora. En un moment de crisi econòmica pot ser una solució a curt termini, però no durant quaranta anys. I aquesta és la gran pregunta que, en un país anglosaxó, et faria qualsevol: vostès, senyors d’Andalusia, què han fet amb els recursos de la UE i de l’estat? Com pot ser que essent la regió amb més recursos rebuts, encara tinguin un 35% de desocupació? I ‘okhu’ que ho preguntis: et titllaran de català burgès i insolidari. Escolta, tu. No fotem. El que no podem és condemnar-los al subsidi, perquè això vol dir subordinació política. Això és caciquisme. Qui reparteixi el PER, té els vots. Jo em pregunto com podran mantenir aquest sistema sense l’aportació dels catalans. —Per què el PSC ha fet l’aposta que ha fet? —El drama del PSC és la seva subordinació al PSOE. No deixa de ser sorprenent que el PSC de fa dos anys, amb Pere Navarro, estigués a favor del dret a decidir i, ara, el PSC d’Iceta, hi estigui en contra. L’Iceta ha fet del PSC la federació catalana del PSOE. Hauria de canviar de nom. Han fet l’aposta arriscada de cercar vots dins l’espai espanyolista. Però aquests van a Ciutadans o al PP. Perquè si pretens de retenir els votants amb el discurs espanyol, els vots se n’aniran als espanyols de veritat, no al succedani. —Com s’explica la conversió de CDC a l’independentisme? —Ha estat un procés de conversió a la vista dels resultats, dels fets. S’han trobat amb un mur. I una de dues: o acceptem com ho tenim, que és l’opció de Duran, o seran Mas i els altres que diran que no pot ser. Intentem saltar el mur. L’opció de Mas i CDC ha estat extremadament important perquè no és habitual i ha arriscat molt. La seva base social no vol soroll i convèncer aquests sectors… Clar que també s’han vist forçats pels fets. Un milió i mig de persones al carrer. —Jo escolto Joan Coscubiela i no veig que el milió i mig l’hagi fet canviar d’idees. —No li dóna la importància que ha tingut. Sobretot s’obsessiona amb la crisi econòmica. Ningú t’ho nega. Però tu no pots tancar-te a dir que aquí només pots parlar de la crisi econòmica. Aquí hi ha un contenciós. Als grups de l’esquerra catalana tradicional, ICV i PSC, el tema els ha agafat a contrapeu. Quan la temàtica sobiranista ha assolit protagonisme, els ha superat. S’han vist obligats a entrar en un discurs impropi i, com a demòcrates, no han tengut més remei que dir sí al dret de decidir. Però quan s’han de definir els surt el tema de les relacions amb les esquerres espanyoles, més fortes al PSC que ICV, i aquí es crea un problema sobre el qual no es volen pronunciar. Es reflecteix un problema que no ha estat assumit. Tard o d’hora aquesta esquerra acabarà definint-se. —El PSC ja ho ha fet. Ha optat pel no. —ICV ho té més difícil. Per a aquests, la decisió dependrà de quina sigui l’oferta espanyola. Si és l’oferta de reforma del PSOE, diran que no. Si l’oferta és radical, amb elements de sobirania, cosa que crec utòpica, és possible que diguin que aquesta constitució confederal és la solució. Diran que l’alternativa a la independència és això. —Per últim: com veieu el País Valencià i les Illes? —Jo penso que cadascú ha de fer el seu camí. Penso que, als dos llocs, s’hi belluguen coses. Més al País Valencià. Finalment, han vist que el model del PP i el PSOE els afecta negativament. Ara s’adonen que el tema de les infrastructures els perjudica. Que hi hagi un tram de via única entre València i Catalunya mentre es gasten milers de milions a Badajoz, que no porta enlloc, perquè els portuguesos no s’hi connectaran, és brutal. Els valencians també ho veuen, que és inacceptable. Ja veurem fins a on ho porten. I a les Illes també hi ha un drenatge de recursos brutal. En percentatge, més que aquí. Veig processos diferents, i molt lents. I que des de Catalunya no hem d’interferir. No hem de donar lliçons enlloc. Ja s’adonaran si els surt a compte de romandre a l’estat espanyol o no.

Borja de Riquer: ‘El procés és irreversible per la quantitat de conversos al sobiranisme que hi ha’

Centenars de milers de catalans s’han manifestat avui a Barcelona per a defensar el referèndum i reclamar la independència de Catalunya. Us oferim un recull de les millors imatges que ha deixat la mobilització independentista de la Diada del Sí.

Recull de les millors imatges de la Diada del Sí

Igualada (Anoia) ens ha deixat algunes de les imatges més espectaculars del cap de setmana, però no solament perquè s’hi celebra la 22a edició del l’European Balloon Festival (EBF), sinó perquè avui dues mil persones han dibuixat un llaç humà en suport als presos polítics a la plaça de l’Ajuntament. També han traçat la popular bandera negra. Entre les participants hi ha la consellera de Cultura Laura Borràs i la consellera de Salut, Alba Vergés, natural d’aquesta ciutat. Així s’ha vist la ‘performance’ des de l’aire:

Dues mil persones dibuixen un llaç humà espectacular en suport als presos a Igualada

Amnistia Internacional ha tancat de manera temporal les seves oficines i ha posposat els seus actes a l’Índia després que l’organització fos acusada de sedició per part d’activistes i manifestants, segons ha confirmat una portaveu de l’ONG. Activistes polítics han celebrat manifestacions contra el grup en defensa dels drets humans els últims dos dies, acusant-lo d’incitar a l’odi contra l’estat durant un acte que va organitzar sobre abusos per part de les forces índies de seguretat a la regió del Caixmir. La policia ha assenyalat que està investigant si durant aquest acte es va recórrer a lemes contra el govern, tal com ha denunciat una organització estudiantil d’extrema dreta, Akhil Bharatiya Vidyarthi Parishad, vinculada al governamental Bharatiya Banata Party (BJP). Per la seva banda, el grup s’ha defensat i ha assenyalat que aquestes acusacions no tenen cap argument a sustentar-se, tot i que ha reconegut que algunes de les persones que van acudir a l’esmentat acte, a la ciutat de Bengaluru, sí van cantar lemes demanant la independència del Caixmir.

Amnistia Internacional acusada de sublevació a l’Índia

NOVA YORK, 27 (EUROPA PRESS) El president dels Estats Units, Barack Obama, s’ha presentat ‘més optimista’ que mai sobre el futur dels Estats Units durant el seu discurs de suport a la candidata demòcrata, Hillary Clinton, en la tercera jornada de la Convenció Demòcrata, que es desenvolupa des de dilluns a Filadèlfia. ‘Aquesta nit fa 12 anys des que em vaig dirigir a aquesta convenció per primera vegada’, ha iniciat el mandatari. ‘Avui em sento més optimista que mai sobre el futur dels Estats Units’, ha afegit, abans de continuar amb una intervenció que ha ressaltat les virtuts de Clinton, tant en matèria de política exterior, com en el personal. Recordant que Clinton ‘encara té la tenacitat que tenia quan era una jove’ que treballava en la Fundació de Defensa Infantil, on la candidata demòcrata va col·laborar una vegada finalitzats els seus estudis de Dret, i que fins i tot ‘al mig de les crisis’, qui ha estat la seva secretària d’Estat ‘escolta a la gent, manté la calma i tracta a tot el món amb respecte’. ‘A Hillary la respecta tot el món, i no només els líders, sinó la gent per a la qual treballa’, ha afegit, afegint que durant els quatre anys que va exercir de secretària d’Estat, ell mateix ha estat testimoni de la seva ‘intel·ligència, judici i disciplina’. El president, que el pròxim 8 de novembre serà substituït, bé per la primera dona que accedeix a la presidència o bé pel polèmic Donald Trump, ha recordat a més la lluita antiterrorista que Washington lidera a Síria i Iraq, i ha mostrat la seva confiança que serà la demòcrata la que acabi el treball que encara queda per fer. ‘Els nostres soldats han copejat sense pietat Estat Islàmic’, ha afirmat. ‘Eliminant líders, recuperant territori’, ha continuat. ‘I sé que Hillary no desistirà en la seva voluntat fins que destrueixi Estat Islàmic. Ella acabarà aquest treball’, ha promès.

Obama és optimista i assegura que Clinton acabarà amb Estat Islàmic

La ciutat de Las Vegas ha habilitat un aparcament a l’aire lliure com a zona per a acollir persones sensesostre durant l’emergència del coronavirus 2019. Segons les autoritats, l’aparcament era la millor opció després que un alberg amb cinc-cents llits tanqués arran de detectar-s’hi un cas de la Covid-19. A les imatges de les instal·lacions es pot veure com les persones dormen a terra protegits tan sols amb una manta o un llençol. Segons les autoritats, cada sense sostre té un espai propi que equival al d’una plaça de cotxe perquè es respectin les mesures de distanciament social per evitar la propagació del virus. L’aparcament forma part del Cashman Center, un centre de convencions amb centenars de sales. Segons l’ajuntament, les instal·lacions no poden acollir els sensesostre perquè l’espai s’ha reservat pels hospitals de la ciutat. Es calcula que al sud de l’estat de Nevada hi ha unes 6.500 persones que viuen al carrer.

Indignació perquè Las Vegas fa dormir els sensesostre en un aparcament pel coronavirus 2019

El grup contra les Detencions Arbitràries de l’ONU ha exigit l’alliberament immediat d’Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, així com una investigació ‘exhaustiva i independent’ sobre el seu cas. Els mitjans espanyols han menystingut la notícia assegurant que els dictàmens no són vinculants. Tanmateix, Irene Lozano, la mà dreta de Josep Borrell al Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, no pensa el mateix. El 2015, quan era diputada per UPyD, va exigir des del faristol del congrés que es complissin els dictàmens. Evidentment, Lozano no parlava dels presos polítics catalans, sinó de l’opositor veneçolà Leopoldo López. La secretària d’estat Irene Lozano compara el referèndum de l’1-O amb una violació ‘Hi ha algunes línies vermelles que quan són traspassades per qualsevol règim haurien de fer saltar les alarmes de tots els demòcrates. I creiem, senyories, que empresonar els dissidents és una línia vermella que cap demòcrata a Europa hauria de deixar passar’, va declarar. Vegeu ací el moment: Plenamente de acuerdo con ⁦@lozanoirene⁩ sobre efecto vinculante de las resoluciones ONU… confío en el principio de coherencia pic.twitter.com/8BHdHhyjdd — Gonzalo Boye (@boye_g) May 29, 2019

Així defensava la mà dreta de Borrell el compliment de resolucions de l’ONU sobre detencions

Rússia ha promès que estudiarà la proposta dels Estats Units per aprovar una nova ronda de sancions contra Corea del Nord al Consell de Seguretat de l’ONU, encara que ha apuntat que la data donada per a la possible votació, dilluns que ve, és ‘una mica prematura’. ‘No crec que siguem capaços d’anar tan de pressa’, ha advertit davant els periodistes l’ambaixador rus en Nacions Unides, Vasily Nebenzya, en al·lusió als plans exposats per la representant nord-americana, Nikki Haley, per sotmetre el text a votació l’11 de setembre. No obstant això, el ministre d’Exteriors rus, Sergei Lavrov, ha mostrat la disposició del Govern d’estudiar una nova resolució sempre que no afegeixi noves tensions militars al conflicte i aposti per una solució diplomàtica. Així l’hi ha traslladat Lavrov al secretari d’Estat dels Estats Units, Rex Tillerson, amb qui ha mantingut una conversa telefònica on també ha advocat per dotar de més protagonisme el secretari general de l’ONU, António Guterres, segons un comunicat del Ministeri d’Exteriors rus. Moscou manté la crida a la prudència que ha caracteritzat totes les seves declaracions des de l’assaig nuclear perpetrat per Pyongyang del 3 de setembre. Washington, per la seva banda, advoca per imposar les sancions ‘més contundents possibles’, sense aclarir el seu abast.

Rússia veu ‘prematur’ votar el dilluns una resolució sobre Corea però promet estudiar-la

Divendres es presentarà l’Associació Democràcia i Justícia per Catalunya, impulsada per diversos afectats per la violència del Primer d’Octubre i els seus equips jurídics, amb Núria Garrido i Jordi Cortada. Té la intenció d’internacionalitzar la vulneració dels drets fonamentals per l’estat espanyol. Una seixantena de persones, procedents de llocs molt diversos, han aplegat esforços amb el compromís de defensar els drets fonaments dels ciutadans de Catalunya i fer visible el context de repressió que s’hi viu. Tenen la intenció de donar suport a qualsevol persona que sigui víctima directa o indirecta d’actuacions injustificades que vulneren els drets civils a l’estat espanyol. I volen abastar més enllà dels ferits durant l’1-O. Fa mesos que hi treballen, però demà passat es presentaran públicament a l’Ateneu Barcelonès. L’acte serà a les 18.00 i hi participaran Elisenda Paluzie, presidenta de l’ANC, un representat d’Òmnium Cultural i Gonzalo Boye, advocat i membre de l’equip jurídic de l’associació. La diferència entre aquest projecte i les associacions d’afectats de l’1-O ja creades és la intenció d’internacionalitzar el conflicte. A més de presentar denúncies als tribunals espanyols, volen cercar respostes a instàncies europees i internacionals. Per una banda, es van preparant per presentar denúncies a l’ONU sobre els drets fonamentals que ha vulnerat l’estat espanyol del Primer d’Octubre fins a l’actualitat. Tenen previst de presentar les denuncies als relators de llibertat d’expressió, de lliure manifestació i de participació política i també al relator contra la tortura i el tracte denigrant. A més, també faran arribar la denúncia al Consell d’Europa.

Neix una associació d’afectats per l’1-O amb la intenció d’internacionalitzar la causa

Una sentència del Jutjat de Primera Instància número 7 de Sabadell obliga el Banc Sabadell ha retornar els 3.800 euros que una parella de jubilats d’Oriola (Alacant) va invertir el 2010 per a l’adquisició de quotes participatives de l’antiga Caja de Ahorros del Mediterráneo (CAM). Segons descriu la sentència, els afectats van fer l’operació assessorats pel director de la seva oficina, sense tenir coneixement de productes financers i pensant-se que contractaven un dipòsit a termini. És per això que la magistrada ha declarat nuls els contractes signats fa prop de sis anys i obliga també l’entitat financera a abonar els interessos i les costes del judici. La causa de nul·litat del contracte de compra de les quotes participatives radica en la forma en com es va comercialitzar el producte, i no en l’emissió del producte en sí mateixa. Segons recull al sentència, “l’absència d’informació preceptiva prèvia a la contractació d’aquest tipus de productes financers complexos, unida al perfil dels inversors, unida a la no realització del test d’idoneïtat; és suficient per afirmar la concurrència d’error com a vici del consentiment “.La demanda, interposada per l’Associació de Perjudicats d’Entitats Financeres (APDEF), és la primera que es cau del costat dels afectats per les quotes participatives de la CAM. Actualment, però, l’APDEF ja està tramitant més de 250 reclamacions per aquests títols.Les quotes participatives de la CAM es van començar a emetre l’any 2008 i es van col·locar a 55.000 petits inversors. Mitjançant la seva venda, la CAM va recollir 292 milions d’euros. Al desembre de 2011 les quotes participatives van deixar de tenir valor i es va suspendre la seva cotització a la borsa.La CAM va ser intervinguda el juny de 2011 pel Banc d’Espanya i el desembre del mateix any Banc Sabadell se la va adjudicar per un euro.

Banc Sabadell ha de retornar a una parella de jubilats d’Alacant la inversió en participacions de l’antiga CAM

El ple de Vic ha aprovat avui una declaració de suport al regidor de Capgirem Vic, Joan Coma, investigat per sedició per l’Audiència espanyola, i també a tots els investigats pel 9-N. La declaració ha rebut el suport de la majoria de grups al consistori, i només la regidora d’Unió s’ha abstingut i el regidor de Plataforma Vigatana hi ha votat en contra. Durant la seva intervenció, Coma ha agraït amb emoció les mostres de suport i ha aprofitat per refermar-se en les seves paraules, ‘sense por, malgrat que algú vulgui coartar la nostra llibertat política’. Una vintena d’antics regidors del consistori, presents al ple, també han volgut donar-li el seu suport. Un cop aprovada la moció, la sala s’ha desfet en un llarg aplaudiment pel regidor.

El ple de Vic aprova una declaració de suport a Joan Coma, el regidor investigat per sedició

L’editorial Galaxia Gutenberg i la Fundació Palau de Caldes d’Estrac publiquen una nova edició d’un llibre ja clàssic, Estimat Picasso, de Josep Palau i Fabre, un dels grans experts en l’obra de l’artista, a més d’escriptor i poeta. Aquesta edició és a cura del periodista i escriptor Julià Guillamon, biògraf de Palau. Josep Palau i Fabre va arribar a París el 1945 amb la idea fixa de conèixer a Picasso. El 1947, Picasso el va rebre i va néixer una relació plena de contrasts. Conscient de viure una experiència única, va anar anotant els records d’aquestes visites. Fins al 1960 ho va fer en forma de memòries i a partir del 1963, en forma de dietari. La primera vegada que es va publicar Estimat Picasso fou el 1997. Ara aquesta edició inclou les obres de Picasso de la Fundació Palau i documents gràfics que permeten d’acompanyar Palau en la seva aventura al costat del pintor. Llegiu les primeres planes d’Estimat Picasso. Julià Guillamon explica en el pròleg: «Estimat Picasso té el valor de testimoni i és un retrat de Picasso, en diferents etapes de la seva vida. Es compon de dues parts. La primera, escrita a París cap al 1958, és un estat de la qüestió de la relació que Palau i Fabre intenta establir amb Picasso, des de la seva arribada a França el 1945, i el resum de diverses trobades a la Costa Blava. El segon és un dietari, reelaborat a partir de les notes que Palau i Fabre prenia conscientment en les visites a l’artista a Nôtre-Dame-de-Vie, a Mougins, entre el desembre del 1962 i el març del 1979, un any abans de la mort de Picasso.» A més de retratar l’artista, Guillamon diu que Estimat Picasso també és un retrat de l’autor i de la seva passió pel malaguenc. Coberta de ‘Estimat Picasso’.

Una nova edició de ‘Estimat Picasso’ de Josep Palau i Fabre

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha anunciat aquest dijous un reforç de l’equip que negocia amb els treballadors del Metro el seu conveni col·lectiu, incorporant el gerent de l’Ajuntament, Jordi Martí, i el coordinador general de Serveis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), Eduard Saurina. L’Ajuntament ha impulsat aquest reforç amb la implicació directa de representants de les administracions per ‘fer el màxim esforç per aconseguir com a mínim un objectiu’: abordar les discrepàncies i que el comitè sotmeti a votació dels treballadors una proposta de conveni, segons ha dit l’alcaldessa en roda de premsa. Colau ho ha anunciat al costat de la regidora de Mobilitat i presidenta de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Mercedes Vidal, després que el comitè d’empresa assegurés aquest dimecres que les discrepàncies sobre el conveni són ‘ínfimes’, cosa que l’alcaldessa ha valorat positivament.

Colau anuncia un reforç de la negociació del Metro amb representants d’Ajuntament i AMB

L’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel, exiliada a Suïssa, ha participat en un espot electoral del partit de cara a les eleccions municipals. ‘Totes les companyes i companys que es presenten als municipis en aquestes eleccions sabran fer-ho molt millor que jo’, diu Gabriel. ‘El dia 26 al vespre estaré amb molta il·lusió i amb moltes ganes per veure com ens han anat aquestes eleccions, però sobretot el que segur, segur, segur que estaré el dia 27 és al costat de les mateixes companyes, hagin sortit escollides o no treballant cojuntament (…) per un món millor’, conclou. Lluny de Sallent… Un missatge d'alegria i compromís amb totes les qui lluiten.Un missatge valent pel proper 26M. #AtreveixTe és el primer pas per alliberar-nos pic.twitter.com/PO9VdgjcAV — CUP Països Catalans (@cupnacional) May 13, 2019

Anna Gabriel reapareix en un anunci electoral de la CUP

L’Alguer celebra Sant Jordi d’avui fins al 27 d’abril amb diferents activitats. Avui a les 17.30 es farà la presentació de la publicació anual Sant Jordi a l’Alguer a la recerca del drac, d’Eleonora Cattogno (amb traducció de Carla Valentino, a la Sala Mosaic del Museu Arqueològic. A les 18.00 s’exposaran al carrer de Sant Agustí 18 A les publicacions d’Òmnium Cultural de l’Alguer i les traduccions en alguerès d’El petit príncep, de Saint-Exupéry, i la Història d’una lloca marina, de L. Sepúlveda. També hi faran una diada de portes obertes. A les 19.00 l’Obra Cultural de l’Alguer presentarà una reedició del Volum II de Miquel Chessa a cura de Carlo Sechi i amb la lectura de Pier Luigi Alvau. Serà a la sala de la Biblioteca Catalana. Dimecres continuaran les activitats, i de les 17.00 a les 19.00 Plataforma per la Llengua organitzarà un laboratori de paella valenciana amb mestres paellers anomenat ‘Del tros al plat’ a la plaça Lo Quarter. A les 19.00 es farà una masterclass de guitarra blues amb el mestre Quico Pi de la Serra, que presentarà els seus últims discs. S’organitzarà a la torre de l’Esperó Reial. Dijous a les 12.00 es repetirà el laboratori de paella valenciana i a les 18.00 es farà un concert gratuït de Maria del Mar Bonet i Quico Pi de la Serra, en el marc de la festa de l’Alliberament del Feixisme que se celebra a Itàlia. Divendres a les 9.00 es repetirà el laboratori de paella valenciana i a les 18.00 es representarà Ernesto, una comèdia de Guido Sari. És una mena de metàfora de la infatuació acrítica per la tecnologia, que pot arribar a modificar els nostres comportaments, tant col·lectius com individuals. Serà a la Universitat de les Tres Edats (carrer de Sàsser, 179). Dissabte es clouran els actes amb la presentació de l’aplicació Apparella’t per a trobar parelles lingüístiques, una iniciativa de Plataforma per la Llengua que ja té el suport de més de dos-cents mecenes. Es farà a la Torre de l’Esperó Reial. La Generalitat de Catalunya organitza algunes de les activitats, com ara la presentació de Sant Jordi a l’Alguer a la recerca del drac. L’Ofici de l’Alguer, que depèn de la delegació del govern a Itàlia, torna a estar en funcionament després d’haver estat tancat per l’article 155.

Sant Jordi arriba a l’Alguer amb activitats durant tota la setmana

El poble del president Carles Puigdemont, Amer (Selva), ha boicotat la visita provocadora d’avui de Ciutadans. Ha estat, com era previst, amb indiferència. De fet, s’ha anul·lat una botifarrada convocada pels CDR com a protesta per la visita de la formació d’Arrimadas, que havia convocat els militants i els simpatitzants perquè acompanyessin els diputats que s’hi han desplaçat. L’acte no ha durat més de mitja hora i ha aplegat una quarantena de persones. Les darreres hores, l‘ANC d’Amer havia demanat als veïns que fessin vida normal, que no fessin cabal de la provocació de Ciutadans i, sobretot, que omplissin els carrers de Barcelona a la tarda. La majoria ho ha fet, malgrat que en algun moment també s’han sentit crits de ‘Puigdemont president’ a la plaça on eren concentrats els simpatitzants de Ciutadans. Els comerços han tancat a l’hora de l’acte i han tornat a obrir després. Segons alguns veïns, hi havia molts agents de policia traslladats per si hi havia algun conflicte. Avui la @viladAmer és més @Tortosa que mai… pic.twitter.com/trvI6v1WPU — Vila d'Amer (@viladAmer) February 16, 2019 Èxit absolut de la provocació de @CiutadansCs a Amer (han hagut de posar el GPS per arribar-hi perquè no el situaven al mapa).Comerços i restauració tancats. pic.twitter.com/WCc6L4itHY — Maria Montsonís,🤔paròdia🤨? (@BistroDelmarva) February 16, 2019 Sembla que la cosa augmenta i que a la plaça no hi cabran 👇 pic.twitter.com/GcRSrG5GdV — Maria Montsonís,🤔paròdia🤨? (@BistroDelmarva) February 16, 2019 A Amer han fet un #tortosa a C’s! La concentració fa pena!💪💪💪💪💪💪💪💪💪💪💪💪💪💪💪💪💪 pic.twitter.com/9kff8zXRKg — jordi canals cortes (@jordicanals) February 16, 2019 Crits @KRLS i independència pic.twitter.com/qj2rgJHbhd — David D'Amer #RepúbliCat (@davidheras) February 16, 2019 Mira q està passant ara mateix a Amer! pic.twitter.com/85qDqzB7i5 — Margarita Grabalosa (@grabapsa) February 16, 2019 En aquests moments hi ha més policies Amer que ciutadans….. Per 4 gats han mobilitzat molts policies a cost del contribuent… Vergonya els hauria de fer els de @CiutadansCs pic.twitter.com/84uS8r0gKu — David D'Amer #RepúbliCat (@davidheras) February 16, 2019 Alguns amerencs han penjat cartells.Han tancat botigues i bars. pic.twitter.com/QOl0KsZFN5 — Salvador Clarà Pons 🎗️🌐🏳️‍🌈 (@VadorClaraPons) February 16, 2019 No és el primer acte de provocació del partit d’Arrimadas, que defensa que l’espai públic ‘és de tots’. Fa poques setmanes, i tot i no ser benvinguts, van visitar el poble de la consellera Dolors Bassa, Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Hi van anar per atendre la premsa i més d’un centenar de persones van protestar contra la visita. El coordinador local de Ciutadans, Pere Cuadros, va denunciar el portaveu de la CUP per amenaces. Aquell dia, el regidor de Cs de Blanes Sergio Atalaya va rebre un cop de llauna al nas. Amb motiu de l’acte d’avui, Puigdemont ha volgut recordar a Twitter que la seva vila és hereva ‘d’una llarga tradició de pau, no de conquesta’: A Amer es va signar al segle XV el Compromís d'Arbitratge en el conflicte Remença. El Llibre del Sindicat Remença il·lustra aquell intent de mediació. És l'únic document català al Memory of the World Register UNESCO. Som hereus d'una llarga tradició de pau, no pas de conquesta. — Carles Puigdemont (@KRLS) February 15, 2019

Amer no fa cas de la visita provocadora de Ciutadans

La Junta Electoral de Barcelona (JEP) ha declarat vacant l’escó al Parlament de Catalunya del president de la Generalitat, Quim Torra, i n’ha traspassat la credencial a Ferran Mascarell. Executa així l’ordre de la Junta Electoral espanyola (JEC), car el Tribunal Suprem ha denegat a Torra l’aplicació de les mesures cautelaríssimes que demanava fins que no es resolgui definitivament la inhabilitació dictada en primera instància pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Precisament, la JEP argumenta que no té competència per a anul·lar un acord de la JEC, que li és jeràrquicament superior. ‘I més quan el Tribunal Suprem, òrgan competent per haver acordat la suspensió, ja ha rebutjat aquesta pretensió’, afirma la JEP. L’acord de la Junta electoral espanyola, comunicat a la de Barcelona, ordena que ‘de manera immediata’ declari la vacant de Torra i expedeixi la credencial al següent candidat de la llista, en aquest cas Ferran Mascarell. Torra va sol·licitar que no s’executés l’acord de la JEC perquè hi havia recorregut en contra davant el Tribunal del Contenciós Administratiu i havia demanat les mesures cautelaríssimes, de tal manera que si es tirés endavant li vulnerarien el dret de tutela judicial efectiva. Arran d’això, la JEP recorda que avui el Tribunal Suprem ha desestimat les mesures cautelaríssimes, per la qual cosa considera que la petició de Torra ja no té raó de ser. També explica que ha presentat un nou escrit en què reitera la petició de suspendre l’execució, ‘tot i saber la resolució del Tribunal Suprem’, però al·legant que cal esperar al pronunciament final sobre l’incident de mesures cautelars. ‘Amb tot, aquesta junta no té competència per a acordar la suspensió d’un acord de la JEC, i més quan el Tribunal Suprem, òrgan competent per haver acordat la suspensió, ja ha rebutjat aquesta pretensió’. Finalment, la JEP explica que, atès que es tracta d’un acte confirmatori, no es pot recórrer contra la decisió.

La Junta Electoral de Barcelona declara vacant l’escó del president Torra al parlament

El candidat del centredreta, Mario Conoci, s’ha imposat amb claredat en les eleccions municipals a l’Alguer amb el 53,1% dels vots. La seva candidatura tenia el suport de vuit formacions, entre les quals la Lliga Nord, Força Itàlia, Germans d’Itàlia i formacions d’obediència sarda. El batlle en funcions i candidat de l’esquerra, Mario Bruno, ha quedat en segon lloc amb el 31,93% dels sufragis. Roberto Ferrara, candidat del Moviment 5 Estrelles, ha quedat últim amb només el 14,97% dels suports. Conoci ha mostrat la seva sensibilitat envers Catalunya i va formar part de la delegació del Partit Sard d’Acció que durant l’octubre de 2017 va donar suport a la independència i va denunciar que ‘l’estat espanyol havia mostrat la seva cara més autoritària i antidemocràtica’. A la vegada, el 2010 va ser el responsable de signar com a vice-síndic el manifest ‘El català, llengua de 10 milions d’europeus’, en el qual reclamava que fos plenament oficial a la Unió Europea. Al programa electoral es vantava d’haver treballat per l’obertura de l’Espai Llull el 2009, que considera ‘una referència institucional per als intercanvis culturals i que d’una altra banda s’ofereix com una frontissa que facilita els acords econòmics i comercials entre el teixit empresarial de la nostra ciutat i Catalunya’. Aquest mandat, proposa de promocionar i incentivar les propostes ‘dirigides a promoure la defensa, difusió i desenvolupament del patrimoni cultural i artístic de l’Alguer i de la seva especificitat lingüística’.

Mario Conoci, nou síndic de l’Alguer

El PNB va deixar clar més d’una vegada que si el govern espanyol mantenia la intervenció de l’autogovern de Catalunya amb l’aplicació de l’article 155 no donaria suport al projecte de pressupost de l’executiu de Mariano Rajoy. I, tenint en compte que els vots del PP i els de Ciutadans no arriben a la majoria necessària i que el PSOE refusa d’avalar-los, el suport dels nacionalistes bascs és imprescindible. Els comptes es debaten aquesta setmana al congrés espanyol, i previsiblement es votaran demà, amb la incògnita de què farà finalment el PNB, que fa poc que va deixar entendre que en facilitaria l’aprovació. Però l’amenaça de Rajoy d’allargar el 155 els afegeix pressió. I la incògnita es manté. La pressió que rep el PNB és més forta que mai, perquè la posició de Rajoy en relació amb el 155 s’ha endurit d’ençà del nomenament dels consellers del govern de Torra. La Moncloa continua tenint el control de l’administració de la Generalitat i sembla disposat a traspassar les disposicions del marc legal sobre els nomenaments i impedir que es publiquin al Diari Oficial de la Generalitat i frenar momentàniament l’aixecament del 155. La pressió d’Albert Rivera (i del PSOE) fa un cert efecte en Rajoy per a mantenir una política dura contra Catalunya. El president espanyol ho fa bo i sabent que aquesta setmana és decisiva per a l’aprovació del pressupost i per a l’estabilitat del seu govern i de la legislatura. Necessita el PNB, que ja va permetre l’admissió a tràmit dels comptes, i confia que finalment es desdiran definitivament del compromís de no donar-hi suport si es mantenia el 155. Però el fet és que dins el PNB hi ha veus crítiques amb la possibilitat d’un vot favorable al pressupost, com la del portaveu al parlament basc, Joseba Egibar, que aquest cap de setmana insistia que això dependria de si s’acabava retirant el 155. A l’esquerra abertzale, el dirigent de Sortu Pernando Barrena alertava que alguns altres membres del PNB, del sector més procliu al pacte amb Rajoy, insistien a càrrecs d’ERC i del PDECat perquè fessin declaracions en què alliberessin el partit basc del compromís de no donar suport al pressupost en cas que el 155 continuï vigent. Me dicen desde #BCN que miembros de @eajpnv ya están presionando a cargos de @esquerra y @Pdemocratacat para que hagan declaraciones "relevando" al PNV de su compromiso de no apoyar presupuestos del Estado mientras esté en vigor el #art155#quinabarra#solidaridadalacarta pic.twitter.com/mecIhoKiqZ — Pernando Barrena (@pernandobarrena) May 21, 2018 Per part d’ERC, el portaveu al congrés espanyol, Joan Tardà, ha dit que ignorava què acabaria fent el PNB, però que, fos quina fos la decisió, la respectarien. A qui ens pregunta: desconeixem què farà @eajpnv en el moment de la votació dels pressupostos si es manté el 155. Nosaltres, tanmateix, sempre respectarem el que acabin fent. — Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) May 21, 2018 En canvi, la posició de Junts per Catalunya que ha expressat el vice-president primer del parlament, Josep Costa, ha tingut un to ben diferent: ‘No tinc cap dubte que el PNB farà el mateix que hauria fet en el cas que fos el lehendakari, i no el president, qui estigués impedit de nomenar els consellers del seu govern.’ Demà comença la votació dels pressupostos de l’Estat. No tenc cap dubte que el PNB farà el mateix que hauria fet en el cas que fos el Lehendakari, i no el President, el qui estigués impedit de nomenar els consellers del seu govern. — Josep Costa🎗 (@josepcosta) May 21, 2018 A Madrid, el govern espanyol, el PP i Ciutadans també fan pressió en el PNB, en el sentit contrari: el responsabilitzen de no poder-se aplicar el compromís d’augmentar les pensions d’acord amb l’IPC. I l’amenacen de no veure ni un euro dels 570 milions compromesos en infrastructures al País Basc. Vegeu, si no, aquesta anàlisi que publicava El País ahir. Però encara hi ha un altre factor a tenir en compte, per part del PNB, que expressa el catedràtic Guillem López Casasnovas en aquesta entrevista que publica avui VilaWeb: ‘Ciutadans arribarà al govern sense necessitar el País Basc. Llavors que passarà? Doncs que si sense el petit ja pots arribar al govern el tractes pitjor. Per la coherència que li exigiran els seus. Per això el PNB està intranquil i la seva preocupació per la situació no és només per la solidaritat amb Catalunya. Pensa que li val més donar suport dos anys als moderats del PP, que no als radicals de Ciutadans, que cada vegada veuen més “aznaritzats”.’ Què acabarà fent el PNB no se sabrà pas ‘fins a l’últim minut’, segons que van manifestar fonts del partit a EITB ahir, després de la reunió de la direcció del partit que havia de tractar d’aquesta qüestió precisament.

El PNB manté penjant d’un fil el pressupost de Rajoy, amb el 155 encara vigent

L’ex-diputat de la CUP Antonio Baños ha estat finalment apartat de les eleccions al secretariat nacional de l’ANC. Després de la polèmica i les crítiques rebudes ahir a la tarda, l’ANC ha acceptat que Baños presentés al·legacions aquest matí, però finalment la junta electoral ha resolt en contra de la seva candidatura. També n’han restat fora Alexis Azuaje, Adrià Aragonès, Miquel Àngel Audí, Gràcia Ferrer, Joan Folch i Sergi Masip. En canvi, la junta electoral ha acceptat la readmissió de les candidatures de Pere Camps, Xavier Ludevid i Elisenda Romeu, com a candidats a representació nacional; i Jordi Alemany, Adrià Aragonès, Neus Cerdà, Marcel·lí Corominas, Francesc Esteve, Joan Martínez, Sergi Masip, Eva Riera, Mateu Rodes i Tomàs Sayes com a candidats de representació territorial. Ací podeu consultar-se la llista definitiva de candidats.

Antonio Baños, definitivament fora de les eleccions al secretariat de l’ANC

El mes passat l’editora d’Eumo, Montse Ayats, va assumir la presidència de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (AELLC). Prenia el relleu d’Albert Pèlach, director general d’Enciclopèdia Catalana. Ayats, que arriba al càrrec havent dirigit la Setmana del Llibre en Català, l’esdeveniment més important d’aquesta associació, d’entrada ha instal·lat un nou estil, no tan personalista, més plural, més dialogant i de consens. Així es mostra en l’entrevista, dialogant, moderada, tot i que no deixa d’ensenyar la seva personalitat. L’acompanya en aquest mandat una junta plural formada pels vice-presidents: Enric Masllorens (Cruïlla), Izaskun Arretxe (Ara Llibres) i Joan Sala (Comanegra); i pels vocals: Josep Cots (Edicions de 1984), Reina Duarte (Grup Edebé), Jordi Ferré (Imatge 9 – Cossetània Edicions), Josep Gregori (Edicions Bromera), Toni Guiscafre (Documenta Balear); Isabel Martí (la Campana), Lluís Pagès (Pagès Editors), Ilya Perdigó (Editorial Alrevés), Emili Rosales (Grup 62) i Marc Sagristà (Enciclopèdia Catalana). —Aquesta junta que us acompanya és molt plural. I és important que contingui un representant dels editors de les Illes Balears i un altre del País Valencià. —Sí, és una junta plural, per la mida de les editorials representades (des d’editorials ben petites fins a grans grups), pels territoris representats i també pels diversos sectors del llibre (llibre de text, literatura infantil i juvenil…). —Quins són els objectius que us heu marcat? —Hem de crear nous lectors, i per aconseguir-ho hem de treballar més enllà del Departament de Cultura. I en aquest sentit, el Departament d’Ensenyament és la clau: cal que els infants i joves aprenguin a llegir i escriure bé. Aquests són la base. I ja es fa bona feina, però encara la podem millorar: cal fomentar les biblioteques escolars i que siguin actualitzades, cal fer arribar els autors a les escoles, donar valor a la creació d’una biblioteca pròpia també. L’escola és un espai transformador. Això es veu molt clar amb el canvi d’hàbits, de no llençar els papers a terra, per exemple, que això s’ha fet des de l’escola. El valor del llibre es pot traslladar a la societat a través de l’escola. Ara, per fer-ho, ens cal més dotació econòmica. Perquè els llibres i els autors han d’arribar a tothom. També caldria una mica d’autocrítica, perquè a vegades nosaltres mateixos, el sector del llibre, ens hem quedat tancats entre els lectors que ja tenim, no n’hem anat a buscar en àmbits nous, i potser hem estat una mica elitistes en aquest sentit, o autocomplaents. Si volem que la gent llegeixi, no ens podem tancar. I en aquest sentit, torno al principi: hem d’anar més enllà, treballar amb més sectors. —En la vostra presidència, sembla que hi haurà un canvi d’estil. —Com a junta ja hem fet un treball previ del conjunt del sector. Perquè entitats com la nostra tenen raó de ser si els associats se’n senten partícips i amb sentit. I aquest treball col·lectiu és la clau. Només des de la col·lectivitat podrem fer canvis. N’hem d’estar convençuts. Perquè és la base dels lectors que hem d’eixamplar i això requereix de diàleg i aprofitar qualsevol escletxa per avançar. —Amb qui heu parlat en aquests primers quinze dies de presidència? —Hem prioritzat els departaments de Cultura i Ensenyament. Però també pensem en les diputacions. I m’he vist amb gent diversa del nostre sector, aprofitant institucions on som tots representats, com la junta de govern i el consell assessor de la Institució de les Lletres Catalanes o festivals i premis literaris (he estat a Tiana Negra i al nou premi Anagrama en català). En general ja veiem què falla, però ara cal consensuar accions i contrastar-les, per aconseguir solucions. El que també faig molt és escoltar. Perquè els que només s’escolten a ells mateixos, malament. Ja tinc concretada una reunió amb el director de l’Institut Ramon Llull, Àlex Susanna; amb la comissionada de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Berta Sureda; amb Jaume Ciurana, que és membre de la comissió executiva de la Diputació de Barcelona; amb el nou director de Catalunya Ràdio; ens hem vist amb responsables de RAC1… Les gestions per organitzar la Setmana del Llibre en Català també ajuden a crear diàleg i connexions. —I el Gremi d’Editors de Catalunya? Quina relació hi teniu? —El gremi engloba tots els editors de Catalunya, editin en català o en castellà. La nostra associació se centra en la llengua d’edició. Per això en la junta hi ha representants dels editors del País Valencià i les Illes Balears. Amb el gremi compartim espai i equip de treball. Ara, el Gremi d’Editors es preocupa més d’aspectes d’indústria i nosaltres ens dediquem a qüestions més centrades en la llengua catalana: els ajuts vinculats amb l’edició en llengua catalana, la Setmana del Llibre en Català… És clar, no és igual ser un gremi de dues-centes dues editorials que una associació de noranta-tres. Amb tot, ser petits també implica algunes facilitats, com per exemple la voluntat de fer una trobada anual de les editorials de l’AELLC. Ara, no vull deixar de dir que moltes editorials de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana també publiquen en castellà i pensen en termes d’indústria. Amb el gremi hi ha molt bona entesa. Les fires internacionals les fem sols, però el gremi tracta de les qüestions de formació i els aspectes jurídics. A vegades hi pot haver una certa varietat de discurs entre uns i altres, però acostumem a anar a l’una. Tot i que és cert que l’AELLC tenim un cert avantatge en l’àmbit col·lectiu. Veig l’associació més cohesionada com a grup. I no és només per militància. —En la voluntat de crear nous lectors hi ha una coincidència total. Ara, com veieu qüestions com la pirateria o el pla de foment de la lectura, dos aspectes en els quals el president del gremi, Patrici Tixis, també ha posat molt d’èmfasi? —La pirateria no és que no ens preocupi, però és el gremi que l’assumeix. I pel que fa al pla de foment de la lectura, que s’ha començat a treballar amb el Departament de Cultura, ens preocupa sobretot que no es quedi en paper i prou. Aquests plans són tan lents de fer que quan comencen a aplicar-se la realitat sobre la qual volen incidir ja ha canviat. Nosaltres som més pragmàtics: els plans són importants sempre que es converteixin en accions. Perquè amb la crisi que hem patit, no podem esperar. A més de pensar en el futur, necessitem el dia a dia. En aquest sentit, l’administració hauria de canviar. Perquè, quants plans d’aquesta mena han quedat en calaixos de governs municipals, de diputacions, de departaments de la Generalitat? No és que ataqui el pla de foment de la lectura, només demano d’anar per feina. A mi m’agrada això que ara han fet els valencians: un pla d’emergència per al foment de la lectura, gestionat per una fundació, amb una sessió de treball i formació i amb un pressupost de 250.000 euros adjudicat. Això és anar per feina. Perquè hi ha coses que cal abordar amb urgència. —Sembla un bon moment per a poder col·laborar amb el País Valencià i les Illes Balears. —El govern valencià s’ho ha agafat amb molta empenta. Això és fonamental. —Sobre com fer arribar els llibres de les editorials de Catalunya al País Valencià i les Illes Balears, caldria fer autocrítica també. Una part d’editorials valencianes fan un esforç significatiu per tenir presència a Catalunya. En canvi, a l’inrevés més aviat només hi ha hagut renúncies. —Sobre com arribar a les llibreries de tot el territori, la distribució vaja, ens costarà de canviar, perquè no és un sistema natural i és una qüestió de despesa. Hi ha molta feina a fer. Però ara tenim el panorama polític a favor i això ens permetrà de jugar millor. La voluntat de l’AELLC és de Països Catalans. —En la vostra presidència, què voleu que canviï? —Ens proposem de millorar la comunicació, interna i externa. Que la societat entengui la feina que fem amb el llibre en català. També volem actuar en els ajuts. Necessitem aquest suport i el que avui hi ha no és suficient. Hauríem de tornar a la política d’ajuts del 2010: el sistema d’adquisició bibliotecari implicava 1,7 milions d’euros; hi havia un ajut a la producció pel fet de publicar en català; i també funcionaven bé els ajuts reintegrables (que si tens beneficis tornes l’ajut) –ara també hi són però cal que tinguin la dotació adequada. Un dels reptes és aconseguir més recursos per a la traducció de ficció. Des de l’any passat tenim el suport de la Direcció General de Política Lingüística que posa a disposició del sector 100.000 euros per a la traducció de no-ficció. Ara, però, per a la traducció de ficció tenim només 75.000 euros i necessitem un suport mínim per a poder competir amb les mateixes oportunitats que els llibres en castellà. I això dels ajuts ho hem de reivindicar sense que se’ns vegi com uns pidolaires, que no ho som gens. Quan descobrim allò que els governs arriben a donar a les empreses automobilístiques, per exemple… Més coses: incidir en els mitjans de comunicació; i també hi ha aspectes de formació i modernització, de futur. Ara anem acabant l’estudi ‘Estratègies per a l’impuls de l’edició de llibres en llengua catalana’. —I ens podeu parlar d’algunes accions més concretes que ja tingueu al cap o a punt d’enfilar? —Hem de concretar les accions i consolidar les complicitats. Això és llarg. Però busquem fórmules, per exemple fórmules de promoció a les ràdios, per fer més presents els nostres llibres al mercat. En el cas dels ajuts, ho tenim més quantificat. Amb el Departament d’Ensenyament, hi he començat a treballar però hem de concretar accions. I pel que fa a la comunicació, abans de Sant Jordi tindrem enllestida una nova web, perquè l’actual és massa estàtica, i tenim la voluntat que es converteixi en l’àgora dels editors en català. Volem que sigui l’espai de referència. —Volia preguntar-vos per la manca de centralitat de la cultura en el procés d’independència. Per què creieu que la cultura i la creació no formen part del discurs independentista, tenint en compte que és en l’àmbit cultural on tradicionalment ens hem singularitzat i projectat internacionalment? —Intento ser optimista. Em va agradar que el nou president Puigdemont cités la cultura en el discurs d’investidura. I el conseller Vila parla de la quarta pota. Sembla que en aquest sentit hi ha una perspectiva millor. Ara, certament, tot això es pot quedar en paper mullat. Dependrà de la dotació de recursos i la gent que ho faci possible. Per una banda, al país hi ha una gran activitat cultural, però cada vegada és més difícil de viure de la cultura. I, tanmateix, necessitem gent formada, culta, per a ser més lliures. Però la societat no es canvia d’avui per demà. Ara els valors que s’imposen provenen de l’economia i de la tecnologia, i tot és molt superficial, centrat en la immediatesa. I transformar la societat des de l’educació i la cultura és lent, els resultats no són immediats. Això sovint no interessa a la política. I es trasllada a la societat. Per això es qüestiona el cost d’un llibre i no el d’unes vambes.

Montse Ayats: ‘No ataco el pla de foment de la lectura, però demano d’anar per feina’

La mesa del congrés espanyol ha refusat les dues peticions per a crear una comissió d’investigació sobre el rei emèrit espanyol Juan Carlos I i les presumptes comptes irregulars a Suïssa i altres paradisos fiscals a nom de tercers, així com determinar les consegüents responsabilitats ‘civils, ètiques i polítiques’. L’havien sol·licitat, per una banda, ERC i el Grup Plural i, per l’altra, Unides Podem. Els integrants del PSOE, PP i Vox de la mesa han refusat la iniciativa mentre que els tres membres d’Unides Podem hi han donat suport. El text d’Unides Podem parlava de la ‘presumpta comissió, entre d’altres, possibles delictes de blanqueig de capitals’ i s’indicava que ‘no resulta descartable que els mateixos s’estiguin executant actualment o s’haguessin executat amb posterioritat a l’abdicació del rei emèrit’, que va tenir lloc el juny de 2014, moment, subratllen ‘en què va deixar de ser inviolable acord amb l’article 56.3 CE’. Els lletrats van redactar un informe en contra de l’admissió a tràmit de les peticions reiterant els antecedents i la interpretació que ve fent el Tribunal Constitucional sobre la posició de la prefectura de l’estat, segons han informat a Europa Press fonts parlamentàries. La presentació d’aquesta iniciativa ja va aprofundir les diferències entre PSOE i Unides Podem. Els socialistes es van desmarcar de la petició i van recordar que els lletrats sempre s’han oposat a qualificar iniciatives de control de la corona. ‘És simplement llegir-se la Constitució i saber que el rei és inviolable’, va resumir la portaveu de Grup Socialista, Adriana Lastra. En la votació de la taula de Congrés, aquesta divisió s’ha materialitzat. El PSOE, juntament amb el PP i Vox, han donat suport l’informe dels lletrats i han acordat no admetre les iniciatives, mentre que Unides Podem s’ha quedat sol recolzant la seva tramitació. Unes noves revelacions sobre la fortuna amagada de Juan Carlos I publicades la setmana passada apunten que el 2008 va dipositar cent milions de dòlars en un compte corrent a Ginebra. Segons que publica Tribune de Genève, els diners formaven part d’un regal del rei Abdul·lah de l’Aràbia Saudita. El compte corrent era al banc Mirabaud i anava a nom de la fundació Lucum, una entitat panamenca de la qual Juan Carlos I és l’únic beneficiari. Segons el diari suís, el rei espanyol va retirar diners d’aquest compte durant anys, fins que el 2012 bona part del que quedava, uns seixanta-cinc milions, van ser lliurats a Corinna zu Sayn-Wittgenstein, amant del monarca, que els va dipositar en la filial d’un altre banc de Ginebra a les illes Bahames. Aquestes transaccions, que fins ara no s’havien fet públiques, són sota investigació criminal per les autoritats suïsses, que les consideren ‘sospitoses d’emblanquiment de capitals’. Juan Carlos va rebre cent milions de comissions pel TGV saudita i han aparegut a Ginebra

La mesa del congrés espanyol refusa la creació d’una comissió d’investigació sobre Juan Carlos I

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, s’ha mostrat ‘totalment disposat’ a participar en un cara a cara amb el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, al congrés espanyol per a explicar ‘per què hem arribat fins aquí i què farem els catalans’. No obstant això, ha tornat a descartar anar al congrés a demanar permís per a fer el referèndum. Puigdemont ha explicat que aquesta proposta és una ‘maniobra d’escarni perquè el parlament espanyol tanqui les portes, com ha fet divuit vegades, al desig dels catalans de decidir.’ En un avançament de l’entrevista que publica el diari Ara demà, ha dit: ‘No cal que tornem a repetir aquesta versió del que ja coneixem’. Així doncs, Puigdemont aniria al congrés espanyol un cop convocat el referèndum i anunciades la data i la pregunta per tal d’explicar-se. Sobre la pregunta, ha assegurat que serà clara i que no implicarà cap mena d’engany: ‘Un ciutadà sabrà què vota quan vota ‘sí’ i quan vota ‘no’ i a què renuncia quan decideix no votar’, ha comentat. Preguntat per la possibilitat que el govern acabi a la presó per la convocatòria del referèndum, Puigdemont ho ha titllat de ‘bestiesa’ i de ‘deliri’. Ha afegit: ‘Sé que hi ha algú que en nits de somnis humits això el posa especialment motivat, que ens haurien d’enviar a tots a la garjola, això no passarà.’

Puigdemont diu que està ‘totalment disposat’ a un cara a cara amb Rajoy al congrés espanyol

Diu Patrici Tixis, president del Gremi d’editors de Catalunya que la gent jove llegeix més que abans, potser llegeixen més que mai. Però, què els agrada? Han anat variant les tendències i gusts? Ho analitzem amb la reflexió de cinc editors que publiquen literatura juvenil. A més, també ens proposen una sèrie de recomanacions, per anar guiat de cara a aquestes festes. Diu l’editora Reina Duarte d’Edebé que per aquestes dates sobretot s’editen novetats que cerquen l’entreteniment. I en el si d’aquest espai ampli, Duarte assegura que els editors escolten els joves mateixos. Ells són els primers prescriptors: ‘Per aquestes dates les novetats responen a les seves nissagues preferides, els autors amb més seguidors i fans, els gèneres més demanats per ells mateixos.’ I rebla: ‘Com passa en el gènere infantil, els llibres destinats als joves també es vesteixen de regal per Nadal, amb edicions molt cuidades: trilogies en capses, edicions en tapa dura, lletres en relleu, còmics publicats a color…, per competir amb els altres regals aparentment més llaminers per als adolescents.’ Així també s’ho mira Gonçal López-Pampló, director editorial de Bromera: ‘Com en l’edició infantil, el llibre recomanat té una gran importància, però les editorials s’afanyen per conquerir aquelles persones que fan de la lectura una passió en el seu temps lliure. Per això, el «crossover» continua demanant un espai, amb originals i traduccions que apel·len per igual joves i adults. Això va lligat a un canvi progressiu en el disseny dels llibres, amb un pes cada vegada major de la il·lustració de coberta i, en conjunt, una major llibertat compositiva. Alhora, sorgeixen veus joves que, al costat dels autors consolidats, demostren la vitalitat d’aquesta part de la nostra literatura.’ Per la seva banda, Xavi Sarrià, editor de Sembra Llibres, especialitzat en part en publicar títols que es troben en aquest espai de frontera entre la literatura per a adults i la literatura per a joves, explica: ‘Cada vegada hi ha més llibres que trenquen fronteres d’edat, tant per dalt com per baix. ‘Cantamapes’ de Wu Ming, per exemple, és un fantàstic conjunt de relats per entendre el món d’avui que el poden gaudir persones de 8 a 108 anys. Creiem que s’imposa aquesta tendència que torna als orígens, obres que superen etiquetes en favor del criteri dels mateixos lectors i del valor de les històries.’ I què més demanen els joves? Segons l’editora Iolanda Batallé, de la Galera: ‘Es consolida el «retelling», noves versions de clàssics: Hamlet, Orfeu i Eurídice…, a més del medieval semihistòric, no fantàstic; i la narrativa per a joves gais (tipus David Leviathan). En «fantasy», agafa cada vegada més força la reinterpretació de diverses mitologies: romana, nòrdica… amb novel·les i sèries com les de Rick Riordan.’ I Patrizia Campana conclou: ‘La ficció contemporània i realista és un dels gèneres preponderants en la literatura juvenil, tendència inaugurada per l’èxit de les novel·les de John Green. Històries potents, amb protagonistes ben caracteritzats són el que més atrau el públic. D’altra banda, segueix el filó de les sagues distòpiques de ‘Els Jocs de la Fam’, ‘Divergent’ o ‘El corredor del laberint’, tot i que no és clar que hi hagi un successor una vegada s’acabin totes les seqüeles.’ I segueixen les recomanacions, per ordre alfabètic: Sara Moyano de BARCANOVA recomana… Dolors Garcia i Cornellà, Diumenge al matí al peu de salze Gemma Pasqual i Escrivà, Xènia, #KeepCalm i fes un tuit Neal Shusterman, Inconnexió I un de la competència… Pep Albanell, Les fantasies del nàufrag (Editorial Bromera) Gonçal López-Pampló de BROMERA recomana… Manel Àlamo, A boca de canó Àngel Guimerà, La filla del mar Joanjo Garcia, Aquell agost amb punt final I un de la competència… Marc Granell recitable (Edicions 96) Reina Duarte d’EDEBÉ recomana… Lucia Vaccarino, Me, Mum & Mystery Javier Ruescas i Manu Carbajo, Electro Maribel Romero, L’últim truc de màgia I un de la competència… Sherman Alexie, Diari del tot verídic d’un indi a mitja jornada (Edicions de 1984) Iolanda Batallé de LA GALERA recomana… Jofre Martell, El puto consultori sentimental de la iaia Jacqueline Kelly, El curiós món de la Calpurnia Tate (La Galera) Rocío Carmona, Huziel significa te quiero I un de la competència… Patrizia Campana d’ESTRELLA POLAR recomana… Aina Li, El noi del bus Elisabeth Lockhart, Mentiders Guillermo del Toro, Trollhunters I un de la competència… Alejandro Palomas, Un fill (La Galera) Xavi Sarrià de SEMBRA LLIBRES recomana… Wu Ming, Cantamapes Jaume Monzó, En Línia Patrick Ness, Un monstre em ve a veure I un de la competència… Raquel Ricart, El ciutadà perfecte (Andana) Gonçal López-Pampló de TÀNDEM recomana… David Mateo (antologia), Criatures monstruoses Francesc Gisbert, amb il·lustracions de Pau Valls, Amics i monstres I un de la competència… Davide Cali i Benjamin Chaud, He arribat tard perquè…(Andana Editorial)

Especial llibre juvenil: llibres pont, noves versions de clàssics i mitologies

Nova demostració de força del món local. Els batlles de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques (ACM), més de cinc-cents, han signat un manifest en què es comprometen a cedir els espais municipals per al referèndum de l’1 d’octubre. Així doncs, nova amenaça del govern espanyol contra els ajuntaments no ha generat cap efecte sobre la determinació del món local sobiranista. El paranimf de la Universitat de Barcelona, ple de gom a gom, ha estat l’escenari de l’acte, titulat ‘Món local X referèndum’. A més, hi han assistit el president de la Generalitat, Carles Puigdemont; el vice-president, Oriol Junqueras; la presidenta del parlament, Carme Forcadell; el president de l’ANC, Jordi Sànchez; i el president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a més d’alguns membres del govern. Diversos batlles han intervingut per a defensar el referèndum i la independència i s’ha emès un vídeo sobre els greuges de l’estat espanyol respecte de Catalunya. La presidenta de l’AMI, Neus Lloveras, ha recordat l’inici del procés amb la manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2010. Ha anunciat que es convidaran les ciutats agermanades amb els municipis catalans perquè facin d’observadors internacionals en el referèndum. ‘La por judicial no es podrà espantar. Els ajuntaments hem rebut molts atacs d’aquesta justícia polititzada. No tirarem enrere, no ho han aconseguit fins ara i no ho farem. Ens mantindrem ferms’, ha dit respecte de les amenaces judicials del govern espanyol. ‘President, diputats: compteu amb el compromís del món local. No hi ha res més revolucionari i transformador que posar una urna’, ha sentenciat. ‘President, govern: som darrere vostre’ El president de l’ACM, Miquel Buch, ha defensat que el referèndum no és una dèria del president i del govern, sinó que ve de lluny: ‘És una dèria de la ciutadania, de centenars de milers de persones que han sortit al carrer a demanar democràcia i el dret de decidir’. Ha afegit: ‘Estem avalats per la ciutadania, per la democràcia i per un contracte inviolable’. ‘Avui agafem un compromís amb la unitat. Tots tenim un compromís i un paper’, ha dit. Seguidament, ha demanat al govern i al president que s’aixequessin i miressin enrere: ‘Estem amb vosaltres, som darrere vostre’. Els batlles s’han aixecat, han aplaudit i han cridat ‘Votarem, votarem’. Buch ha clos: ‘Avui som darrere vostre, però l’1 d’octubre estarem al vostre costat per la dignitat del poble de Catalunya, dels que ja no hi són i dels que han de venir’. 500 alcaldes drets i dient-li al president @KRLS que estan darrere seu i que votarem. @pdecatpaeria @Pdemocratacat @AMI__cat @ACM948 pic.twitter.com/ugnVx53mnv — Toni Postius (@antonipostius) 1 de juliol de 2017 L’ex-batlle de Cerdanyola del Vallès Antoni Morral ha llegit el manifest. En el text, les entitats convocants recorden que els consistoris són les institucions més properes als ciutadans i que gràcies a això poden ‘captar els anhels i necessitats’ dels veïns, que demanden un referèndum per a decidir el seu futur polític. Diuen que el món local ‘tornarà a estar al costat dels seus ciutadans i de les institucions del país’ perquè es pugui fer el referèndum. Puigdemont: ‘Arnes o urnes’ Puigdemont ha agraït el suport dels batlles. ‘Avui en aquest lloc solemne, històric i carregat de raó, ens heu expressat el vostre compromís insubornable amb el referèndum’. Ha recordat que el govern va signar un compromís al Palau de la Generalitat fa dos mesos. ‘Ens demanen garanties: vosaltres sou les garanties’, ha reivindicat. ‘Ara s’han donat que això va de debò. Ara troben motius de preocupació. De riure-se’n han passat a l’amenaça. És la demostració més clara de l’estat de por que s’ha apoderat de qui creia que ho tenia tot controlat. Tenen por i més que en farem’, ha dit. ‘O arnes o urnes’, ha clos, després de criticar que l’estat espanyol té al·lèrgia i intolerància cap a la democràcia. Junqueras ha assegurat que només hi ha una legalitat i una sola legitimitat que es deriva de l’amor a les persones. Ha defensat que la mobilització popular és d’una gran importància per a fer front a la repressió de l’estat espanyol. ‘Farem allò que ens pertoca i donarem l’oportunitat d’expressar-se al nostre poble. Salut i república’, ha afegit. El cant d’Els Segadors ha clos l’acte. Actualment, hi ha 787 municipis adherits a l’AMI, i 51 consells comarcals, diputacions i altres ens locals. L’acte dels batlles sobiranistes ha estat l’avantsala de la presentació dels detalls del referèndum per part de Junts pel Sí i la CUP al parlament, i de l’acte que prepara el govern al Teatre Nacional de Catalunya per dimarts.

El món local ignora l’amenaça del govern espanyol i es compromet amb el referèndum

El dia que tot comença a córrer ha arribat. El ple del Parlament de Catalunya activarà avui els mecanismes legals per a fer un referèndum d’autodeterminació l’1 d’octubre. La llei del referèndum s’aprovarà amb la majoria absoluta de la cambra i, a continuació, el govern signarà el decret de convocatòria. Per poder fer tot això, la majoria parlamentària seguirà un camí poc habitual, després d’haver comprovat que entre l’estat espanyol i l’oposició han anat blocant totes les altres vies. Falten tan sols vint-i-cinc dies per a la data fixada al calendari de totes les cancelleries dels països del món. I el govern espanyol s’ha proposat d’impedir la votació per tots els mitjans que tingui a l’abast. Amb la reunió a primera hora de la mesa del parlament, ja no hi haurà marxa enrere. Una mesa a les 9.00 El ple ha de començar a les deu del matí, com sempre, amb la sessió de control al president i al govern. Tot seguit, els dos partits de la majoria sobiranista interrompran la sessió per demanar una modificació de l’ordre del dia. Demanaran d’incloure el debat i votació de la llei del referèndum d’autodeterminació. Perquè això pugui passar abans s’ha d’haver reunit la mesa per a acceptar a tràmit la proposició de llei presentada per Junts pel Sí i la CUP. Per això, la presidenta Carme Forcadell ha convocat una reunió de la mesa a les nou, una hora abans de començar el ple. Una argúcia reglamentària de l’oposició? L’estratègia obstruccionista dels grups de l’oposició consistirà, tal com van anunciar ahir, a sol·licitar un dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre la llei que s’ha de sotmetre a votació. Consideren que és un dret que els empara com a diputats i que el poden exercir en qualsevol moment, en una proposició de llei. En canvi, la majoria parlamentària inclourà la votació de la llei mitjançant l’article 81.3 del reglament del parlament que permet a una majoria absoluta de sotmetre a votació qualsevol proposta estalviant-se tots els tràmits reglamentaris anteriors si s’aprova de manera explícita. Qui no hi és no hi és comptat Per tant, hi ha un xoc d’interpretacions dels procediments reglamentaris per a poder aprovar les lleis de desconnexió que haurà de resoldre la mesa de la cambra, amb majoria de Junts pel Sí. Si finalment es fa el debat i votació de la llei, els portaveus dels grups unionistes de l’oposició han anunciat que hi participarien, però que abandonarien l’hemicicle en el moment de la votació per mirar de llevar legitimitat a la decisió. Aquest gest té precedents en parlaments d’arreu del món, com ara el cas de Letònia en la votació de la independència del país. El resultat: tan sols van comptar els vots dels presents a l’hemicicle i avui és un estat reconegut per tot el món. A Madrid, fent guàrdia Més enllà de les batusses de l’oposició per mirar de frenar l’autodeterminació amb mecanismes reglamentaris i interpretacions legals, a Madrid hi haurà l’equip que tracta del ‘problema de Catalunya’ a la Moncloa i el ple del Tribunal Constitucional reunits i esperant el moment oportú per a actuar. I en aquest terreny sí que tot són especulacions. Des de la hipòtesi que esperin després de l’Onze de Setembre per prohibir i castigar fins a l’anunci de mesures punitives imperioses, passant per una negativa del TC de fer servir la capacitat sancionadora que li atorga la reforma del 2015, tot són suposicions, ara com ara. S’aprovarà tot el paquet El ple del parlament no s’acabarà amb l’aprovació de la llei del referèndum. Segons que va anunciar ahir la CUP, en aquest ple també s’aprovarà la llei de transitorietat i fundacional de la república catalana. Aquesta llei també ha d’haver estat admesa a tràmit per la mesa i ésser inclosa a l’ordre del dia activant l’article 81.3 del reglament. A continuació, per engegar la maquinària de l’1-O, caldrà que el parlament aprovi també la creació de la Sindicatura Electoral de Catalunya, com assenyala la llei del referèndum, i en nomeni els membres. Tot plegat s’haurà d’anar publicant electrònicament al Butlletí Oficial del Parlament, perquè cada llei o decisió entri en vigor i el govern de Carles Puigdemont les pugui desplegar o aplicar. Serà l’hora del govern i la gent Dimecres 6, dijous 7 i divendres 8 (es podria allargar el ple o convocar-se’n un d’extraordinari) són els tres dies del tret de sortida del referèndum. Tres dies intensos al Parlament de Catalunya que precediran la mobilització de l’Onze de Setembre. Si la majoria parlamentària aconsegueix aprovar les lleis i superar aquest ple amb els objectius acomplerts, aleshores serà el torn del govern, per a fer factible el referèndum, i de la població, per a defensar-lo contra tota amenaça possible.

El parlament activa el referèndum sota l’amenaça permanent de l’estat espanyol

El Tribunal de Comptes espanyol ha descartat d’investigar el president Carles Puigdemont, el vice-president Oriol Junqueras i tots els consellers del govern que va fer possible l’1-O per la despesa de l’operació Copèrnic, xifrada en 87 milions d’euros, és a dir, l’enviament de policies espanyols i guàrdies civils a Catalunya el setembre del 2017. L’organisme para els peus a Societat Civil Catalana (SCC) i Abogados Catalanes por la Constitución, que pretenien que s’investigués el govern per aquesta despesa de l’estat espanyol. El Tribunal de Comptes espanyol engega la repressió econòmica contra el govern per l’1-O En una interlocutòria la magistrada Margarita Mariscal de Gante ha descartat que se’ls pugui imputar cap responsabilitat comptable per l’operació Copèrnic. Tanmateix, el Tribunal de Comptes espanyol continua investigant si van destinar-se fons públics a l’organització del referèndum en un procés paral·lel al judici del Tribunal Suprem espanyol i a la instrucció del jutjat 13 de Barcelona. Segons Mariscal de Gante, s’han d’investigar les possibles despeses relacionades amb l’1-O, però no les derivades del desplaçament dels agents de la policia espanyola i la Guàrdia Civil al Principat. ‘Dels propis termes en què es formula la denúncia es desprèn que en cap cas la seva realització podria donar lloc una responsabilitat comptable’, assenyala la resolució. La investigació ara se centra en les despeses vinculades a l’actuació del Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) per a la creació de pàgines webs, aplicacions, plataformes i programes informàtics que donarien suport digital a la votació; l’ús de 2.259 locals habilitats com a punts de votació o publicitat institucional, com la denominada campanya ‘Civisme’. També s’analitzarà si es van destinar fons públics per al subministrament de paperetes, cens electoral, cartelleria i cartes certificades, que van ser confiscades en les naus de l’empresa Unipost, així com l’acció exterior desenvolupada per la Generalitat en favor del procés independentista. Al·legacions de la Generalitat Per la seva banda, la Generalitat ha al·legat que el Ministeri d’Hisenda espanyol pagava i paga als proveïdors i considera que és ‘materialment impossible destinar fons per preparar el referèndum’. També recorda les declaracions de l’ex-ministre Cristóbal Montoro negant la destinació de fons públics a l’1-O. Recorden també que l’exministre d’Hisenda Cristóbal Montoro va afirmar que l’1-O i els seus actes preparatoris no van ser finançats amb fons públics. Així mateix, nega els encàrrecs a Unipost i el CTTI i que es causés ‘dany en els fons públics per la dedicació temporal d’edificis públics a la celebració del referèndum’ perquè ‘no va haver-hi relació de causalitat entre l’actuació del govern de la Generalitat i l’ús d’aquests edificis’. Finalment, el recurs discrepa amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) pel que fa al pagament de la campanya ‘Civisme’. La Generalitat considera que s’emmarca dins de ‘publicitat institucional i no de comunicació pública de serveis’, per la qual cosa entén que la corporació reclama les factures emeses.

El Tribunal de Comptes espanyol para els peus a SCC i descarta d’investigar el govern pels 87 milions de l’operació Copèrnic