Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Joni D es va convertint en un dels grans cronistes i escriptors de la Catalunya llibertària. Aquest mànager musical que viu a Collserola, i justament fa una setmana que va fer cinquanta anys, va començar amb el reeixit Que pagui Pujol, una crònica punk de la Barcelona dels 80 (La Ciutat Invisible, 2010) i Grups Autònoms. Una crònica armada de la Transacció democràtica (El Lokal, 2013). Actualment, escriu una trilogia de ficció que va començar amb La Torre de la Serra (Tigre de Paper, 2016). Ara presenta el segon volum: La Casa de la Selva (Tigre de Paper, 2018). En aquest llibre de vuitanta planes ficciona la generació llibertària anterior a la seva. Joni D, a 18 anys, va ser portada d’El Periódico amb el titular ‘Los primeos okupas de Barcelona’ i trobava a faltar la generació més gran que ell que ara ficciona. En aquesta entrevista feta al seu local de Sants, Joni D parla de literatura, anarquisme i Agustín Rueda. L’home que l‘ha fet escriure. —Feu anar un mètode d’escriure tot curiós. —Visc al Baixador de Vallvidrera. Tinc dotze minuts i mig de tren cada dia fins a Provença. I des d’allà fins aquí, a Sants, tinc sis minuts de metro. Són divuit minuts i mig d’anada i divuit i mig de tornada. Escric de peu, en hora punta, amb una llibreta a la mà i boli. Escric de bon matí, quan tinc al cap tot el que he anat maquinant de nit. Quan escric, dins el vagó, no veig res més. He escrit tots els llibres amb aquesta metodologia. Cada dia, cada dia, des de fa anys. I després ho passo a l’ordinador els caps de setmana. Visc a Collserola, tinc un gos gros, i m’agrada molt anar a buscar bolets i viure molt la natura. I a l’hivern, amb aquests dies curts, produeixo molt. Les tardes del cap de setmana ho vaig passant tot en net. —Parèntesi: Collserola és natura o és ciutat? —A Collserola hi ha selva. Hi ha campaments clandestins de sense papers, nois magrebins. Un, controlat, el conec de fa quatre anys. Imagina’t si hi ha selva on amagar-se. —Heu escrit quatre llibres. Els primers, de no-ficció. Per què us passeu a la ficció? —Per un paràgraf d’un llibre. M’assabento que Ferran Sánchez Agustí, historiador del maquis, en un llibre explica un enfrontament armat a Tamarit de Llitera, a la Franja. El meu avi, i ara ma mare, vivien a Tamarit de Llitera, on he passat tots els estius de la infantesa. Tamarit de Llitera va ser terra col·lectivitzada durant el 1936. I el 17 de juliol tots els feixistes, els capellans i els guàrdies civils de la comarca es van tancar dins l’església de Tamarit de Llitera perquè ja sabien que hi hauria l’alçament. Quan els van treure, els van matar tots. Doncs la revenja de les tropes nacionals que va arribar després va ser escabetxina total. I en el paràgraf que us deia s’explica que l’octubre de 1948 en una casa que es diu la Torre del Serra hi ha un enfrontament entre maquis i guàrdia civils. A partir d’aquí en vaig fer una ficció. —És Torre de la Serra. —Vaig fer vuitanta anys d’història familiar explicats en vuitanta pàgines. Pinzellades. En aquest primer llibre, hi veiem l’avi maquis i exiliat dels anys quaranta i cinquanta, el fill que torna per implicar-se amb els grups autònoms dels anys setanta, i finalment el nét avui dia. —I ara heu fet la segona part: La Casa de la Selva. —Si allà en vuitanta pàgines explico vuitanta anys, aquí l’única cosa que explico, també en vuitanta pàgines, és una excursió per Collserola d’entre vuit i deu hores. La fa un home de seixanta anys el 2 d’agost de 2016. I de camí rememora tota la seva vida. I no sé quina mania tenen els protagonistes de la meva novel·la de venir al meu terreny. Si el protagonista de la primera novel·la és de Tamarit de Llitera, aquest fa un passeig per Collserola amb un gos gros, com el meu, de 56 kg. I resulta que aquest viu al costat dels edificis on vivien els meus avis, tu. Quines coses. —Vau ser un dels punks dels anys vuitanta a Barcelona. I aquí expliqueu la història dels qui tenien deu anys més que vosaltres. La generació dels germans grans. —Quan entrem en contacte col·lectivament, com a punks, amb el moviment llibertari, trobem a faltar aquesta generació. Com és possible que a les Jornades Llibertàries hi hagués 300.000 persones? On són? I el milió de persones del míting de la CNT? On són? I et comences a fer preguntes. I la resposta és que uns eren al talego, els altres exiliats, i després hi ha allò que va escriure David Castillo: arriba un moment que tenen dues opcions. O xeringa o corbata. Els de la xeringa, tots perduts, i els altres, encorbatats. —I en el llibre parleu d’aquesta generació, doncs. —Sí. La trilogia té dos fils conductors. Els protagonistes dels llibres són membres de Grups Autònoms, els grups que feien tasques com les del MIL però sense nom. L’altre fil conductor és la necessitat de l’ésser humà de buscar refugi en temps difícils. Refugi geogràfic, físic o anímic. Hi ha molts refugis, i de moltes menes. Hi ha gent, per exemple, que es va refugiar en l’heroïna. Imagina’t. Però hi ha un fet, al final: a mi m’empeny a escriure la història d’Agustín Rueda. Ell és l’única persona que surt als quatre llibres. Els dos de ficció i els dos de no-ficció. —Agustí Rueda, qui era? —Puc? Mireu. L’empresa minera de Sallent i de Súria anava a buscar gent a Andalusia sense recursos i l’enganyava per portar-la a treballar a la mina. Agustín Rueda era un d’aquests. Vivien a la colònia minera la Butllosa, que s’hi arribava travessant la carretera. Cada dos per tres, un mort. Un dia, el mort és una mare d’un amic seu, i de manera espontània tota la colònia talla la carretera demanant semàfor o pas soterrat. L’endemà, la policia el va a buscar a casa, i cap a la Model. Resistència a l’autoritat. Amb divuit anys. Una de les coses més impressionants que em va passar va ser conèixer el seu company de cel·la. Pèls de punta. Andrés Grima. Ara Grima és un dels iaioflautes. Fa tres anys, Jordi Arasa el va detenir. Grima diu que Rueda va comprendre que era anarquista per ell. I que ell va rebre de Rueda una integritat moral i humana que no li havia donat ningú. —Referent per a molts. —Surt de la presó, sense casa i sense feina, i se’n torna a Perpinyà, on hi ha tots els ex-MIL. Acumulant armes i explosius per intentar fer girar la truita. I s’hi fica. S’hi fica. I l’octubre de 1977 cau en una trampa d’un infiltrat. Portaven 75 quilos d’explosius. Havien de deixar-los a una masia. A la masia el van fuetejar mentre el tenien penjat. Com si fossin esclaus. L’envien a la presó de Girona, i finalment a Carabanchel. Hi ha un túnel en marxa per a fugir. I s’hi posen. El 13 de març de 1978 descobreixen el túnel. Interrogatoris, primer al despatx del director, però quan està tot tacat de sang, diuen, ho passen als soterranis. On hi havia el que en deien les cel·les de la mort. Un pres rere l’altre anaven passant i cantant. I l’Agustín no va cantar. I com que no va cantar, el van matar a pals. Mort. —Hosti. —Tots els seus companys ho diuen i ho saben: el van matar perquè no va cantar. —Algú ha fet el llibre sobre Agustín Rueda? —No. Vam decidir col·lectivament que no volíem fer un llibre sobre Agustín Rueda perquè no volíem fer un llibre sobre un altre màrtir anarquista. I per això jo faig el llibre Grups Autònoms. Un llibre sobre la gran quantitat de grups que feien la mateixa feina que el MIL, però sense nom. No hi havia cap llibre així. I la gent tampoc no sabia que n’hi havia molts a València i Madrid. Es va decidir de fer un llibre generacional. Però l’únic que té quatre capítols és Agustín Rueda. —Us escolto i penso que hauríeu de reunir-vos amb Junts per Catalunya i ERC. Donaríeu consells de com encarar mesures repressives. —Tot el tema de les urnes era una repetició de la història: travessar fronteres d’amagat. Això feien aquests xavals. Rueda venia de França amb la motxilla carregada de llibres prohibits i arribava caminant fins a Barcelona. I això no ho feia ningú. Ningú. Era un bèstia. Conèixer la seva història em va portar a escriure. I per això el faig aparèixer, ni que sigui un moment, en tots els llibres que he escrit. —Us he llegit aquest titular: ‘Amb la independència, com a anarquista, què hi perdo?‘ —Amb la independència no tenim res a perdre. No solament jo. Col·lectivament, no tenim res a perdre. Jo penso en mi, però també col·lectivament. Hi tenim res a perdre? Podem empitjorar? No. Dins l’estat espanyol, on és que té més força el moviment llibertari? Millor dit, on té més influència social? A Catalunya. Per què hem de continuar lligats, nosaltres, antiestatistes, a una història que van fer els nostres avis i que va lligada a l’estat? Per què hem de seguir els dictats de l’estat i ser espanyols? No hem de tenir por, i avançar. Mireu, aquest diumenge faig cinquanta anys. Per sort, jo em conec, em reconec, i no m’he d’enganyar a mi, ni als altres. No hem de tenir por del que som. —El moviment llibertari, més fort ara que abans? —La paraula anarquista és molt mal vista. Però és clar que després de l’enfonsament del mite soviètic es busquen idees per la llibertat, i l’espai natural és el món àcrata. —El comunisme qualla. El liberalisme qualla. I per què l’anarquisme no? —Perquè els altres s’imposen per la força. I l’anarquisme és molt difícil que es vulgui imposar per la força. —I en canvi la imatge és que els violents són ells. —Cert. Tothom els ataca, perquè ataquen a tothom. Tothom s’hi fica, amb ells. Tothom s’hi fica, amb nosaltres. —Com més gran em faig, més radical em torno. Hi esteu d’acord? —Jo, igual. D’entrada, som més llestos. Recordem que ‘el diablo sabe mas por viejo que por diablo‘. I després, quan érem joves, punkis i volíem destrossar-ho tot, érem innocents. Jo recordo que el meu avi m’ho deia: arribarà un dia que l’home no necessitarà treballar. Si els qui manen volguessin… —Gairebé de nen vau ser portada d’El Periódico. Els primers okupes de Barcelona. —Vam tenir la sort de viure el que vam viure. Nosaltres vam viure el moment històric de més llibertat de l’estat espanyol que els vius d’ara recorden. Moria el dictador i podia passar de tot. De tot. Se sortia de quaranta anys de repressió brutal i autocensura, de sobte s’acaba i tothom s’atreveix a fer de tot. Llegíem còmics que avui no deixarien publicar. Com per exemple, Star, que avui estaria prohibit. —Un llibre que recomaneu sobre el món àcrata? —Odio las mañanas, de Jean-Marc Rouillan. Brutal com ha patit. Però és això que us deia: no han estat mai derrotats de manera individual. Com a col·lectiu, sí. Un per un, no.

Joni D: ‘Arriba un moment que tenen dues opcions: o xeringa o corbata’

Aquests dies es commemoren els cinquanta anys de la Caputxinada. Els dies 9, 10 i 11 de març de 1966 unes tres-centes persones es van tancar al convent dels pares caputxins de Sarrià, a Barcelona. Volien fundar el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Hi van acudir estudiants i intel·lectuals, com ara Salvador Espriu, Joan Oliver, Lluís Maria Xirinacs, Oriol Bohigas, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig, Manuel Sacristán, etc. La policia els envoltà. Després de tres dies tancats, van sortir. I els va caure una multa de més de dos milions de pessetes. El cineasta Pere Portabella, tot i que no va poder-hi entrar, va tenir una intervenció clau en aquest punt: fou ell qui va aplegar els diners. En aquesta entrevista, feta al despatx de Portabella a Barcelona, explica com. —Vós us polititzeu a la Caputxinada? —Jo hi vaig arribar molt polititzat, perquè l’any 1961 havia produït ‘Viridiana’, de Luis Buñuel, cosa que va originar un escàndol monumental. Encara ara sóc l’únic productor que ha guanyat la Palma d’Or a Canes. Aleshores els meus amics i el meu entorn eren Jorge Semprún, Carrillo. Jo ja hi venia com una moto i ja ho estava, de polititzat. Mira, veus aquest quadre? És d’en Tàpies, que el va fer per la Caputxinada. ‘Memòria personal del 66’. El va fer al cap de poc temps de sortir de la Caputxinada, i me’l va regalar. —Vau arribar a estar tancat a la Caputxinada? —No. Un dia abans vaig anar amb en Xavier Folch a parlar amb en Tàpies, per quedar amb ell i anar-hi junts. L’Enric Argullol, per facilitar-ho, va dir que em recolliria amb cotxe, i que en Tàpies hi aniria pel seu compte. Però l’Argullol va arribar tard, perquè va encallar-se mirant de convèncer no sé qui que no va voler venir. Vam fer tard i no vam poder entrar. Vaig veure tota la policia envoltant l’edifici. Aleshores me’n vaig anar al despatx de Josep Benet, amb Salvador Casanovas, un advocat convergent i molt demòcrata, que estava molt bé. Vam adonar-nos que havíem de fer alguna cosa. I d’aquella reunió en va sortir la Taula Rodona. —Què és la Taula Rodona? —La primera institució on vam seure tots plegats per primera vegada: comunistes, sindicats, nacionalistes, independentistes. D’allà en surt tota una empenta. Vam crear una eina. Sigui com sigui, als de la Caputxinada els van deixar anar, però a 25 o 30 van posar-los una multa de 2 milions i escaig. Molts diners en aquella època. Molt. És aleshores vaig trucar a Jacques Dupin, que portava la galeria Maeght a París, on hi havia en Tàpies. Volia muntar un moviment a França per a reunir els diners. La multa era de 2,4 milions de pessetes. Doncs en vam reunir 2.783.640 i la diferència la vam donar a la solidaritat amb els obrers. —Com els vau reunir, tants diners? —Amb una subhasta d’art. Dupin em diu: ‘Hem de trucar a Picasso.’ Però això era molt fotut, perquè Picasso no es posava mai al telèfon. No hauria fet res més. Davant meu Dupin li truca, i s’hi posa l’esposa de Picasso, Jacqueline. Després s’hi posa Picasso, i me’l passen. Li vaig dir que havíem de fer una subhasta per a pagar la multa de la Caputxinada i ell va començar a cridar: ‘Bravo! Bravo! Bravo!’ No vaig poder ni comentar la referència del ‘Guernica’. No va caldre. ‘Tinc un castellà –em deia– municipal.’ Saps que va estar a Barcelona, oi, Picasso? Diu que se li va enganxar un ‘castellà municipal’. Ha, ha! ‘Endavant!’, diu Picasso. I endavant vol dir fer la subhasta sense publicitat. Jo no vaig poder ni anar-hi per por que algun policia amagat no em reconegués i lligués caps. I una condició de la subhasta era que s’havia de pagar en efectiu. Després jo agafaria els diners, i cap a Barcelona. —Qui hi va col·laborar, a la subhasta? —El text del catàleg el va fer Jean Cassou, fantàstic. I es va muntar un comitè europeu a cop de telèfon. Hi havia Simone de Beauvoir, René Char, Jacques Dupin, Alain Resnais, Jean-Paul Sartre, Michel Denis, Jacques Prévert, entre més. Hi ha gent que va cedir llibres manuscrits, com Samuel Beckett o Michel Butor. I uns altres van cedir quadres: Calder, Chillida, Max Ernst, Miró, Picasso, Tàpies… Tot gent de primera línia. —I els diners, com els vau portar cap aquí? —Vaig fer un acte fraudulent de collons. Quan tot era a punt, em va telefonar en Dupin per avisar-me. Balbucejava. Perquè ell no estava acostumat a parlar en clau, per telèfon. ‘L’armari ja és col·locat.’ Frases d’aquestes no li sortien. Sigui com sigui em passa el missatge i vaig anar cap a París amb un tren de nit. A la tarda començava la subhasta, que va durar dues hores. Jo tenia el problema que els diners me’ls donaven en una bossa. Però com la travessava, jo, la frontera, amb la bossa? I aquí vaig fer una gestió. Per extracció social coneixia homes de la burgesia. I a un d’ells li dic: ‘M’interessa passar una quantitat de 2 milions de pessetes per la frontera, i no sé com fer-ho.’ ‘Cap problema’, em diu. I em dóna una contrasenya i una adreça de París. ‘Apunta-t’ho en dos papers separats. I presenta’t a l’adreça, que ells t’ajudaran.’ Com que no podia anar a la subhasta, per si de cas la policia em reconeixia i lligava caps, la bossa amb els diners de la subhasta la va recollir Dupin. Jo l’esperava a fora el carrer, i anem a l’adreça de París. ‘Ah sí. Ja tenia la notícia. Us esperava.’ Li vam donar la contrasenya, i els diners, francs francesos. Se’ls va quedar i ell ens va donar una contrasenya. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig lliurar la contrasenya, i aquí em van donar una bossa amb pessetes. Els 2,7 milions. Per la Caputxinada vaig cometre un delicte brutal. Corrupció pura. Passa que a les dictadures ja els va bé, la corrupció. I així és com es van pagar els diners de la multa de la Caputxinada.

Pere Portabella: ‘Per la Caputxinada vaig cometre un delicte brutal’

Albert Rivera ha provocat avui una situació inèdita a la televisió pública. En una entrevista a TV3, el president de Ciutadans ha atacat l’entrevistadora, Lídia Heredia, i tots els professionals de la casa. Els ha acusats de fer propaganda cada dia, i fins i tot ha dit quines preguntes li havien de fer. Heredia li ha parat els peus, li ha recordat tota la cobertura que la televisió i el seu programa han fet dels actes de Ciutadans i la difusió de la veu dels seus dirigents i ha acabat esclatant: ha dit a Rivera que faltava a la seva professionalitat. ‘Vostè té vocació de periodista i d’editor de telenotícies? Les vol fer vostè, les preguntes? No m’ho havia fet mai cap polític. Tingui. Posi’m les preguntes aquí.’ Rivera comença així: —Vostès menteixen. I Heredia li respon: —Quan hem mentit en aquesta situació? La conversa continua així: —A. R.: No tinc temps de dir totes les mentides qua he dit TV3 en públic. Vostès són un aparell de propaganda separatista. —L. H.: M’ho diu a mi això? Personalment? —A. R.: A vostè no, ho dic a tothom, a tots els catalans. —L. H.: No, no. Aquí la tele la fem les persones. —A. R.: I els polítics. Ara no descobrirem què fan els polítics a la tele. —L. H.: La fem els periodistes. Perquè quan vostè em diu això a mi em diu que jo aquí cada matí a les vuit faig propaganda? —A. R.: Cada dia. —L. H.: Ah, sí? —A. R.: Sí. La línia editorial d’aquesta casa, que la paguem tots… —L. H.: Vostè ha mirat el programa últimament? O l’ha mirat mai? —A. R.: Lamentablement, hi ha molta informació que vostès fan… Aquesta casa s’ha convertit en un aparell separatista, i jo vull que TV3 torni a ser de tots els catalans. En aquesta casa s’insulta la líder de l’oposició. El senyor Toni Soler ha insultat la senyora Arrimadas perquè és d’origen andalús, aquesta casa va considerar que una manifestació d’un milió de persones, de catalans constitucionalistes, era d’extrema dreta. —L. H.: No, no. Aquesta casa va fer una retransmissió en directe d’aquella manifestació. —A. R.: Dient que era una manifestació convocada per l’extrema dreta. —L. H.: No. Això és mentida. Per favor, anem a l’hemeroteca. Vam dir que era una manifestació multitudinària, com mai, i que al final hi va haver incidents. Que hi van ser! —A. R.: És clar, és clar. —L. H.: Al final. —A. R.: És clar, vostès tracten igual la Diada que la manifestació aquella. En aquesta casa es fa propaganda de l’independentisme. Perquè hi ha una majoria política que ho decideix. —L. H.: Escolti, els continguts d’aquest programa els decideixo jo. Perquè en sóc la directora. —A. R.: Doncs escolti’m. Ho repeteixo. Aquesta casa és un aparell de propaganda separatista. Vostès haurien de fer una reflexió defensant la pluralitat. —L. H.: En l’autocrítica ens hi trobarà. Però no podem anar a les seves manifestacions amb el logotip de TV3. —A. R.: No posi… Em compara una cosa, condemnar la violència, amb la manipulació política d’aquesta casa. Lídia Heredia llegeix un piulet de Rivera assenyalant com a radical separatista l’agressor de la dona de la Ciutadella. I el líder de Ciutadans salta: —A. R.: Vostè encara no m’ha preguntat pel 6 i el 7 de setembre. No té a l’escaleta cap pregunta sobre el 6 i 7 de setembre? —L. H.: Faig les preguntes que em sembla que toquen. —A. R.: Jo vinc avui aquí el 7 de setembre un any després del cop d’estat. —L. H.: Un cop d’estat? —A. R.: Sí, la violació de dret. —L. H.: A Espanya hem tingut un cop d’estat. —A. R.: Sí, i un altre. N’hem tingut dos. I jo vinc a aquesta casa i vostè no té ni una sola pregunta? —L. H.: Vostè en va parlar en un acte, ho hem explicat, amb declaracions seves i d’Arrimadas, a les vuit del matí. Torni dilluns. —A. R.: Vostè fa les preguntes que vol. Però no em digui per què aquesta casa manipula i és separatista quan no m’ha preguntat pel 6 i 7 de setembre. —L. H.: Les vol fer vostè les preguntes? No m’ho havia fet mai cap polític. Tingui. Posi’m aquí les preguntes. —A. R.: M’ha preguntat que posi proves de per què vostès manipulen. —L. H.: Albert Rivera, que ens coneixem de fa molts anys. De veritat que creu que la prova de la manipulació és que jo avui aquí… —A. R.: No, és que resulta que és un tema menor el 6 i 7… —L. H.: Per l’amor de Déu, que la gent té ulls a la cara. Què passa, que si no li preguntem a Albert Rivera és que és menor? És vostè l’únic que ha de parlar d’aquest tema? Té vocació de periodista i d’editor de telenotícies? Vostè no ha vist aquestes últimes vint-i-quatre hores TV3. Crec que és estrany haver de donar explicacions a un polític del que fem els periodistes en els programes amb un criteri que ens sembla el millor per als espectadors. —A. R.: És que estan acostumats que tothom qui ve aquí sigui independentista. —L. H.: És que falta a la meva professionalitat. Senyor Rivera, haurà de tornar i si vol m’envia el qüestionari abans.

Lídia Heredia diu prou a Albert Rivera: ‘Vostè falta a la meva professionalitat’

Baltasar Picornell (Felanitx, 1977), conegut com a Balti, és el nou president del Parlament de les Illes, després de la destitució de Xelo Huertas, implicada en un presumpte cas de corrupció. En la seva investidura, la cabellera de Picornell va captar més atenció mediàtica que no pas el seu discurs, els seus orígens humils o la seva tasca com a parlamentari: molt actiu en memòria històrica i defensa dels drets dels animals. Picornell atén VilaWeb per telèfon en el seu segon dia de vacances. Un període on pensa fer net de l’estrès i tindrà cura de les filles a Cas Concos, on viu actualment. —En el vostre discurs d’investidura, vau deixar molt clar que no perdríeu les arrels. D’on ve Baltasar Picornell? —Sóc un activista per la república i la memòria històrica. També sóc un ferrer, una persona que tota la vida ha fet feina. I ara mateix em trob enmig d’una aventura política. Si fa tres anys m’haguessin dit que seria president del parlament no m’ho hauria cregut. —Com es fa el salt del taller a la política? —L’activisme republicà em va portar al 15-M, allà em va picar l’espina de la política. Quan va néixer Podem em vaig animar a participar-hi. Vaig començar entrant al Consell Ciutadà de les Illes Balears. Després, vaig ser escollit el cinquè en les primàries de Mallorca i vaig acabar entrant al parlament. I després de dos anys de diputat, he estat escollit president. Una mica de rebot, tot plegat. A vegades encara em costa de creure. —Considereu la política professional una cosa provisional? —Jo ara mateix estic d’excedència i ho veig com una cosa transitòria. Jo no sé si continuaré una altra legislatura. De moment, estic molt content i crec que hi estic posant molta valentia. De totes maneres, si mai em sent incòmode al parlament, tornaré al taller tranquil·lament i amb el cap ben alt. —Heu parlat del 15-M. Quins són els vostres referents polítics? —Durant el 15-M, un moviment en què també participava Pablo Iglesias, mirava molt La Tuerka, i en aquell moment, per a mi era un referent. De més antic, et podria mencionar Julio Anguita, i de les Illes, el darrer batlle republicà de Palma, Emili Darder, que va ser afusellat. Són gent normal i corrent amb uns ideals que admir. —Heu estat un diputat molt actiu en memòria històrica i drets dels animals. Us sentiu encotillat com a president? — Estic desenvolupant una tasca absolutament diferent. Com a diputat, podia ser més jo i defensar els meus ideals. Ara, la meva tasca és institucional i sé, malgrat la meva ideologia republicana, que no sóc una autoritat republicana. Sóc el president de tots els ciutadans. —Una doble personalitat. —Quan entr al parlament em pos l’uniforme de president, però quan en surt, torn a ser Balti Picornell. —Com a animalista convençut, com valoreu la llei de braus? —Molt positivament. És un gran avenç en matèria de benestar animal que ha costat molt d’aconseguir. S’ha tardat dos anys a aprovar-la. S’ha de dir que hi va influir la reacció del Tribunal Constitucional contra la llei catalana. La nostra també tenia un article que feia referència a la prohibició, i això va fer que quedés en stand by. Finalment els partits han decidit trobar-li una altra sortida. Jo, personalment, veig amb bons ulls totes les aportacions contra el maltractament animal. —Quin és el principal desafiament polític de les Illes? —Aconseguir un nou finançament i un nou encaix amb la resta de l’estat, perquè se’ns reconegui la nostra especificitat, la insularitat. Aquest problema només se soluciona amb un nou règim especial i un nou finançament. Hi ha un gran consens sobre això, a la societat de les Illes Balears. I hem de continuar lluitant com ho anem fent, de manera unitària, totes les forces polítiques i la societat civil. Estam mal finançats i esper que hi trobem una solució prestament. —A què us referiu, quan parleu de nou encaix? —S’ha de reformular el model d’estat perquè tingui més en compte les comunitats autònomes i les seves realitats diverses. —Les Illes han d’aspirar a ser una federació, tal com ha proposat el PSIB? —És una via en la qual cal profunditzar. Cada Consell, inclòs el de Mallorca, cal que tinguin les competències reforçades perquè cada illa pugui ser autònoma. Ara hi ha un traspàs insuficient de competències. El Consell de Mallorca, per exemple, té carreteres, però no pas transport. No és el model ideal. Un altre exemple és el turisme. En un tema tan transcendental, caldria que cada illa pogués decidir per si mateixa. —En el vostre discurs d’investidura, vau dir que treballaríeu perquè menorquins, eivissencs i formenterencs se sentissin seu el parlament. No és així ara? —A les Illes tenim el mateix problema que a Madrid, el centralisme. La seu del parlament és a Palma i no percep de què és cada illa i què hi passa. Només té la percepció de Mallorca. Després del meu nomenament, a diferència d’altres presidents del parlament, jo m’he desplaçat a les altres illes per reunir-me amb els presidents dels Consells. I d’aquesta manera, intentar entendre una mica més cada realitat i les necessitats en matèria legislativa. El parlament és de tots, però és una idea que costa d’encaixar, ara mateix. —Les negociacions per al vostre nomenament van ser complicades. Com són les relacions ara amb els altres socis del pacte? —Són unes relacions molt cordials i correctes. Crec que hi va haver més batalla mediàtica que no pas interna. La negociació va ser dura, sí, però no ha afectat la relació, que és bona. Personalment, no tinc cap problema amb els portaveus dels grups. —L’expulsió dels periodistes d’un ple us va costar uns quants retrets. —Va ser un error aplicar literalment el reglament i vaig demanar disculpes. De totes maneres, crec que estic desenvolupant bé el càrrec, i tots els grups, inclosos els que no són del pacte, estan bastant contents amb mi. —Durant les negociacions per la vostra investidura, Podem va amenaçar de fer caure el govern. —Malgrat els acords del canvi, Podem no és part del govern. Evidentment, hi ha discrepàncies amb la tasca del govern i Podem té dret de dir la seva. Marcar perfil propi, si voleu. De totes maneres, al final tot queda en discussió política. El debat és necessari i en surten coses positives. —La majoria progressista no trontolla, doncs. —Cadascú juga el seu joc polític. Podem i Més per Menorca, que va sortir del govern, l’aguanten des del parlament. Com he dit, hi ha discrepàncies, només faltaria. I crec que fins i tot són necessàries, perquè reforcen i milloren l’obra de l’executiu. —El grup parlamentari de Podem està fracturat, com s’ha publicat? —El grup funciona perfectament, i a dins no hi ha cap mena de discrepància. Tothom va en la mateixa línia. La negociació per la llei d’estades turístiques és un exemple d’aquesta unitat. —I la relació entre els dos portaveus, Alberto Jarabo i Laura Camargo? —Els dos portaveus es porten bé i saben quina és la seva feina. Personalment, crec que són dos grans professionals. —Com va afectar el cas Huertas i Seijas? —Va ser un moment molt dur, amb tot el xoc mediàtic. El grup ha quedat escapçat i hem perdut dos diputats dels deu que teníem. Evidentment, hem perdut força al parlament i ho notem. —Com valoreu els dos anys de govern de Francina Armengol? —Sincerament, crec que es va pel bon camí. En el terreny simbòlic s’han canviat moltes coses, tenint en compte que és més dúctil als canvis que el terreny material. Però s’han fet passos ferms per a recuperar i garantir molts drets. S’ha aprovat la llei de fosses i de persones desaparegudes, la llei LGTBI i la llei d’igualtat… També es van revertint polítiques del darrer govern perjudicials en matèria de territori. Crec que es fa bona feina. —També s’ha recuperat una institució transcendental per al català, la Direcció General de Política Lingüística. —Certament. El govern va en bona línia per a recuperar la nostra llengua. No hem d’estar en cap moment avergonyits de la nostra llengua i no crec que hagi de ser motiu de discussió política. S’han de tenir les coses molt clares. Defensar la llengua i la nostra cultura és bàsic. —Temeu que l’ofensiva del PP contra l’ensenyament en català al País Valencià faci ressuscitar el fantasma del trilingüisme? —El mateix PP es va adonar que l’atac contra la llengua havia estat un gran error. Esperem que la situació al País Valencià es recondueixi aviat. Aquí hem tornat al consens del 86, on hi havia totes les forces polítiques, perquè el català en cap moment ha de ser una discussió o una arma política. —En la vostra investidura, vau demanar perdó als serveis de transcripció per l’accent de Felanitx. Ja us heu adaptat? — A Mallorca, cada poble té el seu dialecte i el de Felanitx és especialment complicat. Ara l’amag una mica, perquè si no, no m’entendríeu. Fem servir paraules diferents, emes tancades… També intent vocalitzar i parlar més a poc a poc i no menjar-me tantes paraules. En certa manera, més que una disculpa, era un reconeixement a la gran feina que fan els professionals de la transcripció. —Retornant a l’obra de govern, què us sembla el front comú que han fet Armengol, Puig i Puigdemont en matèria de finançament i infrastructura? —Hem de tenir clar que les relacions amb totes les institucions de parla catalana són fonamentals. De fet, jo encara tinc pendent una visita al Parlament de Catalunya que, per problemes d’agenda, no es va poder fer al juny. Crec que és molt important que els qui tenim la mateixa llengua estiguem coordinats per anar a una en temes cabdals com les infrastructures i el finançament. —Com són les relacions amb la resta d’institucions del país? —Són bones. Amb el País Valencià encara no hi he pogut parlar massa, però amb Catalunya sí. Tinc aquesta visita pendent que esper tancar el setembre. Ens agermana una llengua i les relacions no han de ser bones sinó millors encara. —El batlle de Palma, Antoni Noguera, i vós mateix heu reivindicat la figura d’Emili Darder. Hi ha un rebrot del republicanisme? —És important que es digui obertament que hi ha autoritats d’ideologia republicana. Hauria de ser una cosa plenament normalitzada, perquè en un estat democràtic s’han de respectar totes les visions polítiques. I esper que creixi més . —Noguera, a més, és un independentista declarat. —Em sembla bé i ho respect. És normal que cadascú expressi la seva ideologia en democràcia. En aquest sentit, anem evolucionant com a societat. —Vau fer una publicació a Facebook força polèmica sobre la bandera republicana i l’estelada. —És una publicació de fa un parell d’anys, que ara se li ha donat volada. Bàsicament, sempre he dit que la bandera republicana agermana més que l’actual. Només cal veure que allà on hi ha una estelada sempre hi ha una bandera republicana. Em semblen dues banderes que van de la mà. Cal recordar que Catalunya és el primer lloc on es va proclamar la república el 1931. —Què us sembla la persecució judicial contra Carme Forcadell i el parlament, per exemple, després de la suspensió de la reforma del reglament? —El govern espanyol, en compte d’oferir diàleg, des d’un bon principi ha deixat que la situació s’enquistés. No s’ha ofert cap mena de solució a greuges històrics que han afectat Catalunya, com el finançament o els atacs al català. Com a republicà, crec que cada comunitat ha de tenir més drets i, per tant, no em puc negar al dret de decidir dels pobles. —Esteu a favor del referèndum de l’1-O? —Cada poble ha de tenir dret de dir la seva. No sé fins on arribarà, però a partir de l’1 d’octubre hi haurà un gran canvi polític a Catalunya. Caldrà que hi hagi unes negociacions serioses amb l’estat espanyol, independentment del resultat. —Iglesias i Echenique van dir que si fossin catalans, no votarien. Vós què faríeu, si fóssiu català? —Si jo fos català, votaria. —Que sí o que no? — Crec que us ho podeu imaginar.

Baltasar Picornell: ‘Si mai em sent incòmode al parlament, tornaré al taller amb el cap ben alt’

Andorra rebrà la visita oficial del copríncep Emmanuel Macron els dies 13 i 14 de setembre, segons que ha anunciat el govern. Macron visitarà oficialment el Principat per primera vegada des de la seva elecció com a president de l’estat francès la primavera del 2017. L’executiu de Xavier Espot vol que Macron faci un recorregut per les parròquies, tal com va fer el seu predecessor, François Hollande. És previst que una delegació de l’equip del copríncep es desplaci a Andorra per a tancar el programa de la visita, de la qual no ha transcendit més detalls.

Andorra rebrà la visita del copríncep Macron el 13 i 14 de setembre

La cap de llista de la CUP a les eleccions del 10-N, Mireia Vehí, veu possible trobar punts d’acord amb ERC i JxCat si es mantenen amb la ‘crítica frontal’ al PSOE. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Vehí ha dit que la manera de solucionar el conflicte passa per ‘autodeterminació, drets i amnistia’ i s’ha mostrat disposada a ‘fer política’ amb les forces que contribueixin a ‘jugar’ en aquest marc. Podeu escoltar l’entrevista ací: Pel que fa als aldarulls al carrer arran de la sentència del procés, Vehí ha dit que els polítics no són jutges i per tant no han de dedicar-se a ‘condemnar o no condemnar’, sinó que ho ha definit com a ‘expressions de ràbia’ de gent molt jove que pensa que no té futur. Tanmateix, ha dit que l’estratègia de la CUP es basa en la ‘des. Ha apostat per la desobediència civil com a eina que permet fer ‘accions massives i transversals’ i ha demanat una taula internacional que posi sobre la taula l’exercici de l’autodeterminació. De fet, segons que ha dit, la desobediència civil sempre acaba amb negociació. Vehí ha explicat que la CUP va a Madrid a fer de ‘caixa de ressonància’ i amb la voluntat ‘d’impedir que es tanqui per dalt el que es va obrir per baix’ tot referint-se a una ‘crisi sistemàtica i estructural’. Pel que fa a l’Assemblea de Càrrecs Electes que es constituirà demà, Vehí ha confirmat que membres de la seva formació hi assistiran ‘encantadíssims’ encara que la CUP impulsés la setmana passada una reunió de càrrecs electes davant la ‘inacció’ d’una resposta política a la sentència. Segons Vehí, ara s’ha de definir de quina manera la desobediència civil s’articula als municipis i com s’apel·la a la comunitat internacional.

Vehí: ‘Si ERC i JxCat mantenen la crítica frontal al PSOE, ens hi podrem entendre’

El jutjat de Vic ha citat a declarar el director general dels Agents Rurals, Marc Costa, com a investigat per l’1-O per un presumpte delicte de desobediència. El mateix Costa ho ha explicat a Twitter, on ha assegurat que, prèviament, l’Audiència espanyola va intentar incloure’l en la causa per sedició contra l’antiga cúpula dels Mossos d’Esquadra. Amb anterioritat, l'Audiència Nacional ja va intentar incloure'm en la seva causa judicial per sedició i organització criminal que va instruir contra el Major Trapero, la intendent Laplana, el director general de la policia i el secretari general d'Interior — Marc Costa (@CostaTrachsel) September 10, 2018 El cap dels Agents Rurals, resident a Sant Julià de Vilatorta, va defensar una escola del municipi durant la jornada del referèndum. Quan dos agents dels Mossos es varen presentar al col·legi per aixecar una acta, Costa es va identificar i es va oferir per ajudar-los. Aquest ofici de la Guàrdia Civil contenia tb una acta complementària aixecada per un dels dos mossos que van ser aquell dia de servei a Sant Julià de #Vilatorta en la q m'identificava específicament ja que em vaig presentar i oferir-li qualsevol col·laboració en el què necessités — Marc Costa (@CostaTrachsel) September 10, 2018 Aquesta acta ja va formar part de la documentació que va tractar la jutgessa Carmen Lamela, però ara serveix perquè un jutjat d’instrucció de Vic l’investigui per un presumpte delicte de desobediència durant l’1-O. Com tants altres vilatortins i vilatortines, catalans i catalanes, efectivament vaig estar al meu col·legi electoral el dia 1 d'octubre per tal de poder votar i decidir entre tots d'una manera democràtica i pacífica el nostre futur polític #NoTenimPor #ResaAmagar — Marc Costa (@CostaTrachsel) September 10, 2018 Per Costa, les diligències en contra seva demostren clarament ‘la regressió dels nostres drets més fonamentals i la persecució d’una ideologia democràtica i pacífica, degradant així la democràcia i l’estat de dret.’ Per aquest motiu, i lamentablement per tants altres, demà hem de ser molts a la #Diada2018 per fer sentir la nostra veu, denunciar tota aquesta persecució política i judicial i deixar clar que no pensem renunciar a res #FemlaRepublicaCatalana sabent sense por que #DemaPotsSerTu pic.twitter.com/W1a9Bbm2oV — Marc Costa (@CostaTrachsel) September 10, 2018 Costa va ser inclòs inicialment en la causa per sedició i organització criminal instruïda contra el major Josep Lluís Trapero, la intendent Teresa Laplana, l’exdirector dels Mossos Pere Soler i l’exsecretari general d’Interior, César Puig.

Citen a declarar el cap dels Agents Rurals per l’1-O

En les últimes dècades del segle XX, la incidència i l’impacte de les epidèmies infeccioses s’ha reduït enormement. Aquest «miracle» no és fruit de la intercessió divina sinó dels progressos de la medicina i la sanitat, que ens han proporcionat vacunes i antibiòtics, millores sanitàries en la potabilització de l’aigua i en les condicions higièniques dels hospitals, i mesures estrictes de control en la seguretat alimentària. El 2010, la taxa de mortalitat per malalties infeccioses en els països industrialitzats es va reduir al 3 %. En la dècada dels quaranta, els antibiòtics es van des­envolupar inicialment per al tractament de malalties infeccioses en persones. En els últims 75 anys, les rela­cions entre els bacteris i els humans han canviat enormement. Cada vegada que una persona és tractada amb un antibiòtic, la microbiota normal d’aquesta (comensal o simbiòtica) «pateix» els mateixos efectes que el patogen objectiu del tractament. Al mateix temps, hi ha un altre canvi entre els mateixos microbis: s’hi fan resistents. Hi ha casos descrits de resistència a la penicil·lina el 1941 i a l’estreptomicina el 1946, pocs mesos després que començaren a emprar-se. L’augment dels nivells de resistència dels bacteris als antibiòtics constitueix un dels principals reptes en la medicina actual, de manera que hi ha gran interès per trobar altres agents antibacterians. Els virus bacterians, o bacteriòfags, són una possible alternativa per a combatre alguns bacteris patògens multiresistents. A diferència dels antibiò­tics, els bacteriòfags poden multiplicar-se en el lloc de la infecció mentre estigui present el seu bacteri hoste. A més, els bacteriòfags són molt específics i infecten només certes varietats d’una espècie determinada. Aquesta gran especificitat és un avantatge i un inconvenient. Com a avantatge, tenim que un cop es disposa del bacteriòfag aïllat, aquest tindrà un efecte específic sobre el bacteri, sense alterar la microbiota normal. Com a inconvenient, hi ha la necessitat d’identificar de manera precisa el bacteri infectant per tal d’obtenir el bacteriòfag apropiat. La teràpia amb aquests virus bacterians (fagoteràpia), però, ha de superar encara els controls científics, financers i reguladors necessaris perquè es pugui adoptar en la pràctica clínica. Una altra alternativa en el tractament d’algunes malalties infeccioses seria la utilització de bacteris depredadors d’altres bacteris. Un dels més coneguts és Bdellovibrio (etimològicament, «vibrió sangonera»). S’ha suggerit que s’utilitzi en el tractament d’infeccions locals on aquests bacteris depredadors tinguin accés directe als bacteris patògens, com en les infeccions per cremades, la queratitis o la periodontitis. Llig l’article sencer en la web de Mètode. Carles Puche, Ricard Guerrero i Mercè Berlanga. Què és Mètode?

Microbis per a guarir

El president en funcions de la Generalitat, Artur Mas, ha acusat avui a l’estat espanyol de voler ‘imposar la veu i el vot de la majoria per sobre dels drets democràtics i nacionals’ de Catalunya i ‘sense respectar la minoria que significa Catalunya dins d’Espanya’. Amb aquestes paraules ha contestat Mas al tradicional discurs de Nadal del rei Felip VI, qui va advertir que la ‘imposició’ d’una idea o d’un projecte ‘d’uns sobre la voluntat de la resta d’espanyols’, només ha dut ‘a la decadència, l’empobriment i l’aïllament’. Mas ha deixat clar que Catalunya amb un 16% de la població ‘no pot imposar res’ a Espanya, però pot ‘intentar ser com qualsevol nació d’Europa i tenir un estat propi’. Després de l’ofrena floral a la tomba de Francesc Macià al cementiri de Montjuïc, el president ha admès que no està d’acord amb aquesta visió del monarca espanyol qui va expressar que ‘quan la voluntat d’uns pocs s’imposa a la decisió de molts, en referència al poble espanyol, ha portat a la decadència d’Espanya’. També ha assegurat que ‘no es tracta que imposin la voluntat uns pocs, Catalunya, per sobre la d’uns molts, la resta d’Espanya, sinó que es respectin els drets fonamentals del poble de Catalunya com a nació que és’. En aquest sentit, Mas ha dit que ‘el problema d’Espanya és que no es reconeix com estat plurinacional, sinó uninacional amb una nació’. Ha lamentat que ‘mai s’ha volgut plantar cara a la realitat natural d’Espanya i que té nacions diverses agradi o no’. Ha indicat que la gran majoria de catalans independentment del seu origen i parla consideren Catalunya com una nació. ‘No es tracta d’imposar la voluntat d’uns que són minoria sobre la dels molts que són majoria, sinó que la majoria respecti els drets democràtics i nacionals del que representem’. ‘Entenc que el rei d’Espanya defensi la unitat d’Espanya, però m’agradaria algun dia sentir discursos que també poguéssim tenir una sensibilitat clara sobre els drets democràtics i nacionals de Catalunya guanyats al llarg de la història i defensats de cara el futur’. Ha assenyalat que a Madrid no existeix aquest discurs, sinó que ‘es vol imposar la veu i el vot de la majoria sense respectar la minoria que significa Catalunya dins d’Espanya’. Per contra, Mas ha indicat que està d’acord amb el rei espanyol amb ‘l’apel·lació del diàleg, el pacte, a la concertació i a la concòrdia. Insistim en el fet que això ha de ser així sempre i fins i tot en el moment que els vots porten a situacions polítiques complexes és quan aquest esperit de diàleg, pacte, negociació i concertació han d’estar presents’, ha assenyalat. Finalment, ha afegit que la voluntat de pacte després d’unes eleccions hi ha de ser.

Mas replica a Felip VI que l’estat espanyol ‘imposa la veu de la majoria per sobre dels drets democràtics i nacionals’

El ministre d’Afers Socials, Habitatge i Joventut, Víctor Filloy, ha celebrat els resultats que dóna la congelació dels lloguers arran de l’aplicació de la llei de mesures urgents. Filloy ha dit que havia servit per a frenar l’augment dels preus del lloguer i ha obert la porta a allargar la mesura. ‘No es pot donar per fet que la podem prorrogar, però les dades demostren que aquesta llei ha permès si més no de frenar l’augment del darrers mesos de l’any passat.’ Amb tot, ha precisat: ‘No som partidaris que s’eternitzi.’ Segons ell, la voluntat és de continuar avançant en el manteniment de la prohibició o en la resolució de les futures polítiques, gràcies a la creació de l’Institut Nacional de l’Habitatge. Ha fet aquestes declaracions després de la primera Comissió Nacional d’Habitatge que ha presidit el cap de Govern, Xavier Espot i que ha servit per a aprovar la creació de la Taula d’Habitatge. Filloy també ha assegurat que l’executiu vol treballar en dues línies. A mitjà termini, pretén continuar controlant i estabilitzant el mercat i a llarg termini, intentar prevenir els problemes d’aquests anys anteriors.

El govern andorrà obre la porta a mantenir la congelació dels lloguers

El Botànic ha renunciat a blindar el català a l’administració pública. Així es desprèn de la darrera versió de la nova llei de funció pública presentada ahir al ple del Consell, en la qual se suprimeix la disposició final que blindava la incorporació de la capacitació lingüística en català. Això ha fet aixecar la veu a Acció Cultural del País Valencià i Escola Valenciana que demanen de sol·licitar una reunió amb el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, així com obrir una ronda de contactes amb els partits polítics amb representació a les Corts per tal que s”asseguri el requisit lingüístic quan es tramiti la llei a les Corts. Diuen no entendre la decisió perquè hi havia un ‘amplíssim consens de les principals forces sindicals i entitats cíviques valencianes’ per la inclusió de la competència lingüística: ‘Es tracta simplement d’aplicar allò que ja s’ha acordat entre PSPV-PSOE, Compromís i Podem i que, a més, s’aplica des de fa dècades en les altres comunitats autònomes: el dret de la ciutadania a ser atesos en la llengua oficial i pròpia.’ A banda, assenyalen, era un compromís de l’acord del Botànic. L’exclusió del requisit lingüístic sorgeix d’un qüestionament del Consell Jurídic Consultiu. A continuació la consellera de Justícia i Administració Pública, Gabriela Bravo, va optar per suprimir-la de la llei de funció pública. Aquesta disposició final s’havia aprovat el 2017 arran d’un acord entre el conseller d’Educació, Vicent Marzà (Compromís), com a responsable de Política Lingüística, i la mateixa consellera. Encara més, el Consell va ratificar-la quan, el 2018, va donar el vist-i-plau a l’avantprojecte de llei de funció pública. L’eliminació unilateral de la disposició final va irritar Compromís, que va reobrir la negociació per pactar que calgués un informe previ de Política Lingüística sobre la capacitació lingüística als funcionaris. Si no hi ha cap sorpresa, el projecte de llei s’aprovarà al Consell i després anirà a les Corts, on els grups podran presentar esmenes i és probable que es reobri el debat.

ACPV i Escola Valenciana demanen de mantenir el català com a requisit per a la funció pública

Ferran Sáez (La Granja d’Escarp, 1964) és un dels filòsofs més prolífics del moment. Interessat per les correlacions entre la comunicació i la democràcia, acaba de publicar La superficie. La vida entre pantallas (ED Libros, Barcelona, 2018) Populisme. El llenguatge d’adulació de les masses (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2018) i un tercer, El cos de l’esperit. Sobre la culturització de l’herència cristiana (Viena Edicions, Barcelona, 2019). Entre els dos primers assaigs interpreta una confluència de fenòmens que amenacen la democràcia. Doctor en Filosofia i professor titular a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull, hem aprofitat per demanar-li la seva interpretació sobre els primers dies del judici al Tribunal Suprem. —Acabeu de publicar un llibre sobre la postveritat i un sobre els populismes. Hi ha paral·lelismes entre aquests dos fenòmens? —En termes causals és difícil d’establir vincles. En ciències socials no pots fer lligams causals com un químic o un físic. Però sí que hi ha una proximitat. Les xarxes socials han obert un món en què la noció de veritat es produeix per consens. És a dir, el restaurant més bo és el que té més ‘m’agrades’. Diguéssim que això i el populisme són cosins germans. —Quin és llavors el punt de confluència? —El caràcter emocional dels dos fenòmens. Pensar que la veritat és una suma de ‘m’agrades’ respon a la base de la cultura kitsch amb la qual la qualitat d’una cosa es mesura pel seu consum. Des d’aquest punt de vista, Michael Jackson, al cel sigui, era considerat bo perquè molta gent en comprava els discs, i aquí passa una cosa semblant. El sociòleg holandès Rob Riemen estableix un lligam clar entre el kitsch i el populisme. Molt abans, als anys noranta, Sloterdijk i Habermas van tenir una mena d’ensopegada perquè Sloterdijk deia que el nazisme no havia estat res més que la irrupció de la cultura pop en la política. Aquestes disfresses d’uniformes inventats i torxes del nazisme tenien alguna cosa de performàtic. És a dir, allò que passa en un estadi de futbol –el deliri, els crits– presentat a la política. Aquí hi ha un fil per a estirar bastant interessant. Tot això no és innocu políticament, sinó que acaba tenint conseqüències bestials. —Com ara? —En el cas de la campanya de Trump de la tardor del 2016, Trump aconsegueix que el voti la classe mitjana i baixa americana –blanca– a còpia de repetir que ell, que viu en un gratacel al mig de Manhattan, és el poble. En canvi, diu que els de The New York Times o de qualsevol altre diari són les elits intel·lectuals. Aquesta mena d’identificacions, si tu les analitzes racionalment no s’aguanten per enlloc, però emocionalment sí. Perquè la insinuació ve a ser: ‘Jo sóc tan vulgar com vosaltres i no us n’heu d’avergonyir, de ser vulgars.’ La base del populisme és la contraposició entre el poble i les elits. Hi ha un poble que no s’equivoca mai i unes elits que són perverses i que sempre maquinen. En el cas de Trump, per arribar a convèncer així, a part d’un pocavergonya, s’ha de ser molt espavilat, perquè si no, ja em diràs. —Aquest populisme també té coses en comú amb l’europeu? Amb la irrupció de Vox a Espanya? —El populisme és diferent en el món anglosaxó. La mentalitat política és molt diferent de l’europea. Aquí l’extrema dreta vol un estat molt fort, i allà l’extrema dreta vol un estat molt dèbil. —Fa tres dies que ha començat el judici. Què us ha cridat més l’atenció d’allò que heu vist? —La mirada molt atenta cap a què puguin dir-ne posteriorment a Europa. Una cosa que pot semblar una anècdota insignificant i ridícula –com el fet que el jutge digui que no cal que es llevin els llaços grocs– és pensada amb vista a les coses que es podrien esgrimir a Estrasburg com una possible vulneració de drets. Hi ha una atenció exquisida perquè després no puguin fer retrets com aquest per coses que són superficials. També m’ha sorprès molt que les estratègies de la defensa i la fiscalia siguin coincidents. Totes dues van a cercar una confrontació política. Això és molt estrany, perquè en un cas com aquest jo crec que la fiscalia semblava més intel·ligent. —Sembla que li ho han posat fàcil, a la defensa? —Sí, han fet com una vaqueta. —A què creieu que es deu aquesta poca visió aparent de la fiscalia? —Jo crec que ho van preparar simultàniament. Però n’hem vist molt poca cosa, encara no han pogut desplegar tot l’argumentari. Estem en una fase molt incipient. En el cas que sigui com és ara, que les dues parts conflueixin en arguments de caràcter polític més que no pas jurídic, jo crec que argumentalment té les de guanyar la part independentista. —L’advocat Jordi Pina va dir al tribunal que fessin de jutges i no de salvadors de la pàtria… —Sí, sembla que ells responguin: ‘Doncs no, farem de salvadors de la pàtria.’ Però ho repeteixo: Això encara no ha començat. —No ho veieu gens previsible, doncs? —Ara no. M’estranyaria molt que la fiscalia anés en aquesta direcció d’ara perquè és un tret al peu. —De tota manera, l’estratègia sembla dibuixada passades les dues primeres sessions. Trobeu que canviaran d’arguments sobre la marxa? —Pensa que en un interrogatori o en una intervenció d’un dels encausats normalment allò que fa un fiscal o un advocat defensor és agafar-se com un clau roent a una síl·laba de més que no s’havia hagut de dir. Això funciona així. I aquest és l’art de la improvisació i de l’atzar. De vegades se’t pot escapar alguna cosa que no hauries hagut de dir i aquesta cosa és justament la que et faran repetir fins a l’extenuació. —L’argumentari ara gira al voltant del concepte de violència? —Sí, la baula argumental gira al voltant d’aquesta noció. Jo crec que l’estratègia de la fiscalia consistirà a insistir-hi fins a l’esgotament. Fins que a algú se li escapi alguna cosa que pugui ser interpretada en aquesta línia. Jo, si més no, faria això. Això seria anar amb puteria. La qüestió és que hi ha unes figures jurídiques que han d’encaixar amb uns fets. N’hi ha algunes que estan molt clares, com la desobediència, i unes altres que, perquè hi puguin encaixar, han de ser contrastables. Ha de ser contrastable l’ús de la violència. Jo, si més no, era al carrer, com un adoctrinat idiota i dono el meu testimoni que no hi vaig veure violència ni per casualitat. Forçar la presència d’una violència que no va existir pot fet que el Tribunal d’Estrasburg consideri que aquí no solament s’ha interpretat esbiaixadament sinó que s’ha manipulat i s’ha mentit en un context judicial. —I això és molt greu. —Però mira Otegi. Es va empassar set anys de presó sense haver fet res. Jo no tinc cap dubte que acabarà amb Estrasburg dient que això és una animalada, però mentrestant passaran anys. I això és una injustícia molt bèstia. —Avui sentia Neus Bramona, parella d’Oriol Junqueras, que deia que el seu fill pensa que el pare sortirà aviat de la presó… —Tu perquè ets una noia joveneta, però jo, que sóc un vell, que tinc 54 anys, tot això m’és familiar. No he viscut la guerra civil, però els meus pares i els meus avis, sí. Van acabar tots a l’exili, a la presó, i a camps de concentració. Jo a casa tinc papers ben tètrics. Dels camps de concentració on va estar el meu avi matern… I, per tant, aquesta idea que tot pot acabar malament de manera injusta i que no passarà res, jo la tinc més que assumida. —I els anomenats progres, que és una qüestió de la qual heu escrit, on se situen ara? —Ells no n’han volgut saber mai res d’això. Tenen una cosa al cap que se l’han creguda. Que és una cosa hipercontradictòria, i és que han estat alguns dels qui han mogut els fils. Fa uns quants dies m’ho deia un amic meu de Saragossa: ‘Això són les cent famílies catalanes.’ Jo li vaig respondre: ‘Suposo que et refereixes a les famílies que se’n van anar rabents amb l’empresa quan els va trucar el rei.’ Tenen una visió absurda d’aquesta història i d’aquí no els mouràs. —I els socialistes com ho veuen? —En relació a Pedro Sánchez i el seu entorn, és diferent. Tu pots proposar un diàleg de manera que pugui ser efectiu o no. Perquè tu puguis prendre una determinació d’acord amb els teus interessos jo t’he d’oferir alguna cosa. Resulta que aquesta cosa Catalunya no la pot oferir. Sóc de l’opinió que has de presentar el diàleg pensant que es pot fer efectiu. No cal fer numerets absurds de cercar un acostament que és manifestament impossible. —El diàleg era impossible d’entrada? —Amb renúncies reciproques sí. Però no amb una renúncia només de Pedro Sánchez. Jo l’entenc. Ell és el president d’Espanya; si fos el president d’un altre lloc, però és el president d’Espanya. És clar que jo veig les coses d’una altra manera, però això no m’impedeix de posar-me en el lloc d’una altra persona. I què li oferia el Govern de la Generalitat era totalment inassumible per a ell. I a més a més, aquí m’agradaria de no pensar que això és fet expressament, perquè llavors la cosa és molt més sinistra. —Quina cosa? —Això de forçar que no hi hagi cap possibilitat de diàleg. Òbviament, amb els altres ja no cal ni pensar-hi. És ridícul de pensar que tu seuràs a parlar amb un paio com el Pablo Casado. Així que l’única possibilitat era aquesta i s’ha acabat. Cadascú sabrà què fa. —Fa dos anys vau dir en aquesta entrevista que tenir un full de ruta havia estat el problema principal del procés. Com ho veieu dos anys després? —Crec que no sóc l’únic que pensa així. El procés s’acaba el 27 d’octubre de 2017. El 27 d’octubre va passar que van seguir un full de ruta, i mira, aquí el tens. En aquell moment tot allò que s’havia aconseguit amb l’1-O, que era una espècie d’intangible –no era res i a la vegada ho era tot– es malbarata completament. I tot és perquè hi ha un full de ruta –que el va imposar qui el va imposar– i partir d’aquí ja tens la situació. Tot allò que va passar l’1-O ja no serveix per a res, ja no es pot utilitzar políticament. Òbviament, d’un punt de vista simbòlic, sí. A les persones que hi vam aportar el nostre granet de sorra, no ens el treu ningú. Però crec que encara ningú no n’ha assumit les responsabilitats. Ningú no se n’ha fet càrrec. Ningú no ha estat prou honest per a admetre’n la gravetat del punt de vista independentista. De com una cosa que havia costat molt d’aconseguir, fent aquesta broma, s’acaba. No et diré cap nom i cap sigla de partit, no cal acarnissar-s’hi, però trobo a faltar que les persones no se sàpiguen fer responsables d’allò que van fer o d’allò que no va fer. —Creieu que una futura sentència absolutòria d’Estrasburg seria un cop definitiu per Espanya? —Això és una fantasia que tenim aquí, però passaria que Espanya continuaria essent un estat de la Unió Europea i Catalunya no, i aquí hi ha el problema. Però que això pugui ser un sotrac per a Espanya, sí. Ara, pensa que el cas d’Otegui és una cosa tan greu com aquesta i no s’ha despentinat ningú. Europa no són persones, Europa és un lobby d’estats i, per tant, Espanya és un estat i s’ha acabat la història. Crec que estaria molt bé que això fos un avís enorme, però em penso que no serà així. —Tampoc els progres no dirien res? —Potser mala consciència sí, però establir algun matís a les coses que diuen ara, jo crec que no. Aquí la gent que t’havia venut aquest discurs cosmopolita ara és a la vora de Vox. Al Fernando Sánchez-Dragó o al Fernando Sabater se’ls ha vist el llautó. Això té un punt d’escarn públic important. El cosmopolitisme per ells era pensar que la cosa normal era parlar l’espanyol. I a ells els ha servit perquè, malgrat defensar idees franquistes, ningú no els pogués dir que eren franquistes. —Us ha cridat l’atenció l’escenografia d’on es fa el judici? —A mi m’ha sobtat el caràcter bastant reduït de l’espai que fa que desprengui una sensació gairebé angoixant. És a dir, hi ha massa gent en aquella sala. Jo crec que era perfectament possible d’habilitar-ne una de molt més gran tenint present la quantitat d’imputats que hi ha allà. I això condiciona molt com es veu tot això. —Han volgut presumir de transparència amb la retransmissió? —Jo no he cregut mai en la transparència. La transparència és l’arma que fan servir els prestidigitadors. En aquest cas, aquesta mena de visibilitat oculta unes altres coses que són les que s’haurien de veure. —Com ara què? —Mentre parlen de visibilitat desvien el focus d’atenció en detriment d’allò que no es veu. I psicològicament pot arribar a tenir un ús pervers. Parlen de transparència perquè haurien d’ensenyar les imatges de què diuen que va passar, de les persones essent violentes contra la policia. —Vau fer la tesi doctoral sobre Montaigne. Què en diria ell de la situació actual? —Ell era magistrat i com que a la vegada pertanyia al corrent escèptic, per ell tota sentència era una cosa moralment complicada. I llavors es va fer imprimir una medalla on en grec hi posava ‘suspenc el judici’. Però no ho podem comparar perquè ni el sistema judicial de l’època ni el cas que es planteja tenen res a veure. I hi ha un dels seus assajos que es diu Sobre un nen monstruós, sobre dos siamesos que tenen un sol cos i dos caps. El context són les guerres de religió a França. Ell diu que d’aquest cas se’n pot treure una conclusió, i és que dos caps poden sobreviure en un mateix cos. Els catòlics i els protestants poden conviure encara que a algú li sembli monstruós. Ell fa judicis de valor com aquest. Però fer una projecció en aquest cas és molt difícil. El món de Montaigne és molt llunyà al nostre. —Dos caps poden sobreviure en un mateix cos. Això què vol dir? —Penso en la tolerància, però no el sentit acomodatici, sinó que hi ha determinades situacions que exigeixen no tant una ideologia com una actitud vital determinada.

Ferran Sáez: ‘Tinc assumit que tot pot acabar malament de manera injusta i que no passarà res’

Demòcrates de Catalunya ha volgut mostrar el seu rebuig a la suspensió que ha decretat el magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena contra els polítics independentistes processats assegurant, en una nota de premsa, que ‘no es pot acceptar de cap manera la modificació dels resultats de l’1-O, ratificats en les eleccions imposades del 21-D, que és el que vol fer el jutge’. A més, a l’espera de realitzar el debat intern al partit i prendre una posició fixa Demòcrates reclama no acatar la decisió de Llarena, per ‘recórrer als tribunals i no convocar el parlament fins la resolució’ o per anar a eleccions. Demòcrates, per últim, ha reclamat la convocatòria de la mesa de partits i entitats sobiranistes i traslladar el debat en aquest marc de diàleg i complicitat de l’independentisme, per establir una estratègia conjunta.

Demòcrates valora la convocatòria d’eleccions

La número dos de JxCat a les eleccions espanyoles, Laura Borràs, ha respost ERC que la ‘prioritat’ de la candidatura que encapçala Jordi Sànchez és l’autodeterminació, i no un referèndum sobre la monarquia i la república. En una conferència de premsa a la seu de la formació, Borràs ha afirmat, això sí, que JxCat votarà sempre que hi hagi urnes. La número tres, Míriam Nogueras, ha destacat que la candidatura defensa al seu programa un salari mínim a Catalunya de 1.100 euros mensuals, que tingui en compte el cost de vida. Borràs ha afirmat que on hi hagi urnes, JxCat hi serà: ‘Sempre que se’ns posi l’oportunitat de votar, votarem’. Sigui com sigui, ha destacat que la seva ‘prioritat’ no és un referèndum sobre la monarquia, sinó l’autodeterminació. Aquesta ha estat la resposta de la número dos de la llista al candidat d’ERC, Gabriel Rufián, que aquest matí ha explicat que els republicans defensaran al congrés espanyol la celebració d’un referèndum d’autodeterminació de Catalunya i un altre sobre la monarquia, donant suport a les iniciatives de Podem. Salari mínim diferenciat D’altra banda, Borràs i Nogueras han destacat el punt del programa electoral de JxCat que fa referència a proposar un salari mínim interprofessional. La candidatura defensa que augmenti dels 900 euros actuals fins al 60% del salari mitjà, tal com estableix la Carta Social Europea, i poder-lo situar als 1.100 euros mensuals, ‘aproximadament’, i que tingui en compte el cost de vida. Nogueras ha apuntat que la xifra ja es concretarà ‘quan Catalunya sigui independent’, i ha donat a entendre que no té sentit reclamar a Madrid un augment del salari mínim per als catalans. Precisament ERC també ha subratllat aquest matí que vol incrementar el salari mínim als 1.000 euros. A la roda de premsa, Borràs també ha repassat els tres ‘greuges’ de l’estat espanyol amb Catalunya: de caràcter polític, econòmic i social. L’ex-consellera ha posat com a exemples d’aquesta ‘repressió’ el fet que Madrid argumenti, per defensar la constitució espanyola, que els catalans van aprovar-la el 1978, i que Catalunya ja té un nou estatut -obviant-ne la retallada del Constitucional. A més, Borràs ha criticat que no s’hagi revisat el finançament ni les inversions del país, així com el ‘greuge sistemàtic’ contra la llengua catalana.

Borràs respon a Rufián que la prioritat no és un referèndum sobre la monarquia, sinó l’autodeterminació

Els ministres d’Interior de la Unió Europea han acabat sense acord la reunió extraordinària sobre la proposta de distribuir 120.000 refugiats en un sistema de quotes obligatori entre estats. Alguns països estan en contra de que les quotes siguin obligatòries, segons ha admès el ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz. Els ministres sí que han confirmat, però, el repartiment de 40.000 refugiats arribats a Grècia i Itàlia, dels quals almenys 1.300 aniran a Espanya. Mentre continua la manca d’acord, estats com Àustria, Eslovàquia i Holanda han anunciat un enduriment dels controls a la frontera, totalment reinstaurats a Alemanya des del cap de setmana. Els ministres d’Interior europeus tenien sobre la taula dues propostes per intentar resoldre la crisi dels refugiats. La primera, per repartir de forma voluntària un total de 40.000 refugiats arribats a Grècia i Itàlia en els propers dos anys, ha estat aprovada formalment, després que ja hi hagués un principi d’acord el mes de juliol. La mesura entrarà en vigor dimarts de manera que els refugiats puguin arribar aviat als estats membres. La segona i més important, però, la mesura d’emergència proposada per la Comissió Europea aquest estiu arran de l’empitjorament de la crisi i que preveu el repartiment obligatori de 120.000 refugiats, no ha tirat endavant, almenys per ara. El ministre d’Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, ha indicat que ‘hi ha alguns països que tenen reserves sobre l’obligatorietat del programa de reubicació’ de 120.000 persones. Els estats que més s’oposen a la proposta són Hongria, Polònia, la República Txeca, Eslovàquia i Letònia. Fernández Díaz ha reiterat que Espanya ha mantingut ‘des del primer moment una actitud constructiva i positiva’ i que el govern espanyol accepta tant la xifra de 120.000 refugiats global com la dels 15.000 que li assignaria la Comissió Europea en la seva proposta. La manca d’acord dels ministres sobre el pla de distribució dels 120.000 refugiats, que s’havien d’afegir als 40.000 pels que s’hi que s’ha assolit un pacte i que situaria la xifra total d’acollits en 160.000, obliga el consell a tornar a debatre la mesura el proper mes d’octubre. El representant de la presidència de torn luxemburguesa, el seu ministre d’Afers Exteriors i Europeus, Jean Asselborn, ha explicat que els ministres s’insten a arribar a un pacte en la seva propera trobada, el 8 d’octubre.

Els ministres d’Interior de la UE acaben sense acord la reunió per distribuir 120.000 refugiats

La consellera de Cultura del govern de les Illes Balears ha fet una autèntica lliçó de democràcia al diputat del PP balear, José Manuel Lafuente, durant el ple del parlament. Lafuente ha retret que el govern no hagi fet res per aturar la consulta feta recentment a la Universitat de les Illes Balears, organitzada pels estudiants, amb la pregunta de si preferien monarquia o república. Unes consultes sobre la continuïtat del règim monàrquic que també duran a terme en els pròxims dies fins a sis municipis de l’illa, com ara Porreres o Valldemossa, entre més. Lafuente aprofita per ficar al mateix sac aquests referèndums, el procés català i la llei de consultes aprovada encara no fa un mes pel parlament de les Balears. La resposta de la consellera Tur és contundent: Per què els hi fa por que la ciutadania opini?, ha contestat la consellera. Vegeu ací el vídeo sencer que ha penjat a Twitter Més per Mallorca Al PP no li agrada que es consulti a la gent què pensa sobre un tema determinat. Diu que ens du "pel camí de Catalunya"I @FannyTurRiera ha contestat: "La Constitució té 169 articles, no només el 155. Per què els hi fa por que la ciutadania opini?"La resposta sencera, aquí 👇 pic.twitter.com/zkznRJFAdK — MÉS per Mallorca (@MESperMallorca) March 12, 2019 La resposta de Tur ha motivat elogis a la xarxa. Un dels més destacats el que ha fet Enric Morera des del País Valencià. Que gran @FannyTurRiera Em representes! Hi ha que defensar la democràcia davant la involució i la nova inquisició @MESperMallorca pic.twitter.com/0Y56RDNhLl — Enric Morera (@enricmorera) March 12, 2019

VÍDEO: La lliçó de democràcia de Fanny Tur a un diputat del PP balear

La Generalitat vol limitar el preu dels lloguers a Catalunya i estendre la durada dels contractes dels tres anys actuals a un termini d’entre sis i deu, a través d’una modificació del llibre sisè del Codi civil català. La consellera de Justícia, Ester Capella, ha anunciat el pla en el qual treballa el seu Departament i que podria entrar en vigor a final d’any, un cop rebi l’aval del parlament. ‘No pot ser que els veïns es vegin obligats a abandonar casa seva’ perquè ‘reben moltíssimes pressions dirigides des de fons d’inversió que compren blocs enters de pisos per convertir-los en habitatges de luxe o destinar-los al turisme’, ha assenyalat Capella. El projecte de llei preveu limitacions en el preu dels arrendaments a Catalunya, que han crescut en mitjana un 29% els últims cinc anys fins a arribar a una mitjana de 698 euros i superar així els preus previs a la crisi del 2008, segons dades de l’Incasòl, organisme lligat a la Generalitat. Això no obstant, Capella no ha precisat quantitats, ja que seran els departaments de Territori i Sostenibilitat i d’Economia els que especifiquin ‘de quina forma s’articula’ la limitació dels preus. De moment, la titular de Justícia ha avançat que una opció serà a través de la regulació dels índexs de preus o bé dotant als ajuntaments d’autonomia perquè siguin aquests els que estableixin un límit al valor dels lloguers al seu municipi. Un altre dels punts principals de la norma fa referència a la durada mínima dels contractes, que el govern vol allargar dels tres anys actuals a un període d’entre sis i deu anys. Encara que tampoc no ha especificat detalls sobre els criteris que es tindran en compte per definir el termini d’extensió, sí que ha assegurat que els contractes de lloguer de particulars tindran una durada inferior als arrendaments subscrits per societats mercantils. En cas de concretar-se, la nova llei inclourà també un paquet de mesures perquè el lloguer d’immobles es dugui a terme amb ‘millors garanties’, tant per als arrendataris com per als propietaris. ‘Volem igualtat de condicions per evitar els litigis que provoquen desigualtats a l’hora de contractar’, ha asseverat Capella, qui ha recordat, no obstant això, que la Generalitat no té competències ‘sobre la llei d’Enjudiciament Civil’, de la qual depenen els desnonaments i les execucions hipotecàries. La modificació del Codi civil català també persegueix ‘evitar abusos com l’augment desproporcionat del cost del lloguer’ al cap de tres anys d’haver-lo signat, cosa que, segons l’opinió de la consellera, contribueix a l’expulsió del veïnat i a l’ús no residencial dels immobles. ‘És molt important treballar contra els abusos, contra l’augment desproporcionat dels lloguers i contra l’expulsió de les veïnes i veïns dels barris de les ciutats i pobles del nostre país’, ha reiterat Capella. Ha afegit que ‘l’estabilització’ del mercat ha de servir per ‘reduir la diferència entre l’increment accelerat del preu del lloguer i l’estancament dels salaris’. El departament de Justícia lliurarà al govern el mes que ve la memòria preliminar d’aquesta llei, que volen presentar-la al parlament a final d’any, per la qual cosa, en cas de rebre l’aprovació, podria entrar en vigor abans que acabi el 2019. El preu de lloguer a Barcelona ha crescut un 38% en cinc anys D’acord amb Incàsol, el valor dels arrendaments s’ha disparat especialment a Barcelona, on l’arrendament mitjà d’un pis de 72 metres quadrats arriba als 949 euros, un 38% més que cinc anys enrere. Això significa que, de mitjana, llogar un habitatge ara s’ha encarit en 267 euros respecte al 2013. Sant Just Desvern, el Papiol, Ripollet, Sant Andreu de la Barca o Santa Coloma de Gramenet són els cinc municipis de l’àrea metropolitana on ha crescut el preu del lloguer en l’últim any: un 39%, 22%, 12,7%, 11% i 9,9% respectivament.

El govern limitarà l’augment de preus dels lloguers

El portaveu polític de Demòcrates, Antoni Castellà, ha defensat que hi hagi una llei ‘exclusiva’ per al referèndum, separada de la llei de transitorietat jurídica. En una entrevista a l’ACN, el també diputat de Junts pel Sí ha expressat que aquesta normativa per a la votació s’ha d’emparar ‘en la legalitat internacional’. Per Castellà, cal aprofitar que l’Organització de les Nacions Unides (ONU) i diversos tractats internacionals reconeixen el dret a l’autodeterminació. Tal i com ha afirmat el portaveu de Demòcrates, l’estat espanyol ha ‘subscrit’ aquests tractats, de manera que ‘formen part del cos jurídic constitucional espanyol’. D’altra banda, Castellà ha assegurat que el govern espanyol només podrà evitar el referèndum si fa ús de la força, un escenari que provocaria entrar en terreny ‘desconegut’. Castellà ha insistit que tots els tractats internacionals que ha signat l’estat reconeixen el dret a l’autodeterminació fan que, per Demòcrates, ‘hi ha tota la legitimitat d’emparar un referèndum directament en la legalitat internacional’. Així doncs, per Castellà el referèndum tindrà cobertura legal emparant-se en la carta de l’ONU i en la resta del dret internacional. A més, el diputat de JxSí creu que ‘no tindria gaire sentit’ aprovar la Llei de transitorietat abans de la celebració del referèndum. Per Castellà, el marc legal que ha de substituir l’espanyol ha d’arribar després de la votació, i en cas que guanyi el ‘sí’. De fet, el cap de files de Demòcrates opina que si la Llei de transitorietat s’aprova abans del referèndum algú podria dir que el Parlament ‘estaria condicionant la campanya’. Finalment, Castellà ha apuntat que l’aprovació de la Llei del referèndum hauria d’estar ‘molt lligada’ a la convocatòria de la consulta. Dard a Catalunya en Comú El diputat de JxSí també s’ha dirigit al coordinador general de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, per assegurar que la decisió sobre si el referèndum és vinculant o no ‘és dels ciutadans i no dels comuns’. Encara sobre l’espai que representen Domènech i Ada Colau, Castellà ha afirmat que, després de les negatives de l’estat a pactar el referèndum, ‘o algú té informació privilegiada sobre un moviment del PP , o algú està jugant amb un discurs d’espera i esperar fins que algun dia manin a l’estat’. És per això que, pel líder de Demòcrates, si els comuns segueixen la segona opció s’entendrà que ‘exerceixen el dret a decidir com una plataforma per assolir el poder’. Tot i això, Castellà s’ha mostrat ‘convençut’ que l’electorat i les bases de Catalunya en Comú se sumaran al referèndum, també si es fa sense acord amb Madrid. ‘Imprescindible no és ningú i menys els partits. Qui és imprescindible només són els ciutadans’, ha considerat. En aquesta línia, el dirigent independentista ha sentenciat que el referèndum tampoc no perdria força si l’executiva de Catalunya en Comú no s’hi suma. ‘Una cosa és la direcció i una altra les bases’, ha opinat Castellà, que s’ha mostrat ‘sorprès’ perquè la formació de Colau i Domènech no ha consultat les bases sobre què opinen del referèndum unilateral’, com sí que ha fet Podem Catalunya. ‘Normalment quan no vols consultar és perquè penses que el resultat no t’agrada’, ha deixat anar. En un altre sentit, l’exsecretari d’Universitats i Recerca ha reconegut que el Pacte Nacional pel Referèndum (PNR) ‘té poc sentit’, després de la negativa de l’estat a negociar la consulta. Tot i això, Castellà ha proposat que el Pacte pot continuar viu, un cop anunciada la data i la pregunta, si és per ‘mantenir un espai de diàleg transversal’. L’ús de la força de l’estat Pel que fa a la possibilitat que l’estat utilitzi la força per aturar el referèndum, Castellà ha opinat que, si s’arriba a aquest escenari, ‘no hi haurà normalitat’ i ja no es tractarà de parlar de declaració d’independència o de votació. ‘Entraríem en allò desconegut’, ha afegit. En aquesta línia, Castellà ha conclòs que des de Catalunya s’han de posar tots els esforços per dur a terme el referèndum, de manera que ‘l’única opció’ perquè no se celebri és, precisament, si l’estat utilitza la força. ‘Qualsevol altra és una excusa, per tant, el referèndum es farà’. ‘Jo penso que no usarà la força, però no seré tan naïf de dir que això és impossible. Hem d’estar disposats a encaixar-ho’, ha continuat Castellà. Sobre els possibles escenaris que poden produir-se els propers mesos, el portaveu polític de Demòcrates s’ha mostrat contundent, i ha assegurat que ‘no hi ha excusa’ per justificar que el referèndum no es pugui fer. ‘Estaríem fent un frau a la ciutadania’, ha manifestat Castellà, que confia que tant el Govern com el president, Carles Puigdemont, hagin ‘contemplat’ totes les opcions, incloses les accions dels Mossos i dels funcionaris. ‘No m’imagino que no es pugui fer el referèndum per no sé quin concurs, empresa o funcionari. Si això passés, el que hauríem de fer tots és plegar, dimitir i anar a casa’, ha conclòs. Mas i Gabriel junts Sobre la campanya conjunta, Castellà ha sentenciat que l’expresident de la Generalitat Artur Mas i la portaveu parlamentària de la CUP Anna Gabriel ‘haurien d’acceptar’ estar junts en un escenari. Pel diputat de JxSí, cal deixar al marge totes les diferències que hi pugui haver dins del sobiranisme, perquè ‘ens estem jugant quelcom que transcendeix absolutament dels posicionaments polítics i les afinitats o no personals’. ‘És el moment de no pensar en la part i sí en el tot’, ha rematat Castellà, que opina que la campanya unitària és ‘imprescindible i necessària’. Pel que fa als actes propis de Demòcrates, el líder del partit ha avançat que en l’acte del 17 de juny a Nou Barris s’hi farà un debat amb representants del ‘sí’ i també del ‘no’, tot i que encara no estan tancats els ponents. Castellà opina que cal ‘donar opcions perquè hi hagi espais del ‘no”, malgrat els partits unionistes no hi treballin. ‘Si no s’expressen els partits sí que ho pot fer gent de la societat civil’, ha comentat. Per això Demòcrates s’ha reunit amb cinc entitats del ‘no’ en els últims mesos. Per últim, el cap de files de Demòcrates ha donat per ‘superat’ el conflicte amb el PDECat, després que els exconvergents reclamessin el nom de Partit Demòcrata. Finalment, Castellà opina que les sigles de PDECat ‘és una bona solució’.

Demòcrates demana separar la llei de transitorietat del referèndum

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha assegurat que la prioritat de la negociació política ha de ser la resolució del conflicte entre Catalunya i Espanya. ‘La prioritat no pot ser l’alliberament dels presos, sinó la resolució del conflicte’, ha manifestat en una entrevista a Europa Press des de la presó dels Lledoners. I ha destacat que els presos no poden condicionar el que passi fora de la presó. Segons Cuixart, després de dos anys de presó ha quedat clar que els presos no són ‘moneda de canvi de res’, per la qual cosa demana que ningú tingui la temptació de posar-los sobre la taula de negociació perquè, a parer seu, l’assumpte central és el reconeixement del dret a l’autodeterminació i posar fi a la repressió, segons ha dit textualment. ‘El que ha de fer el govern és acatar les resolucions internacionals, no manipular més el poder judicial i deixar pas a la negociació’, ha reclamat Cuixart, que considera que l’amnistia és una reivindicació legítima i un instrument vàlid que té l’estat per a la resolució del conflicte, però que per si sola no implicaria una resolució democràtica automàtica. Sobre si és partidari de modificar el Codi Penal, creu que serveix ‘de poca cosa si la justícia continua actuant al marge’ tenint en compte que, des del seu punt de vista, l’han condemnat per exercir drets fonamentals i per un delicte inexistent, assegura. ‘La cúpula del poder judicial està qüestionada i veiem cada dia com a l’estat no existeix una separació de poders real’, ha lamentat. En ser preguntat per si la Generalitat ha de desacatar la sentència de l’1-O, demana al govern i els partits actuar amb ‘coherència, rigor i valentia’ per donar una resposta adequada des de les institucions. No hi ha hagut ‘resposta a l’alçada’ Per Cuixart, de moment no s’ha donat aquesta resposta adequada a aquesta sentència, tot i que hi ha ‘un president del parlament i un vice-president a la presó, juntament amb cinc consellers més’. ‘Tinc la sensació que la indignació d’una part molt important de la gent no s’ha traduït en cap resposta institucional que puguem considerar a l’alçada de la gravetat dels fets’, ha opinat, i ha englobat els partits en la seva crítica. Suport a Torra Per Cuixart, el ple extraordinari del parlament que va ratificar Quim Torra com a diputat i president de la Generalitat és un ‘bon exemple’ de resposta institucional, i ha aprofitat per carregar per la decisió de la Junta Electoral espanyola (JEC) de retirar-li la credencial de diputat, una inhabilitació ratificada pel Tribunal Suprem. ‘És delirant que la JEC es cregui competent per inhabilitar per primera vegada un president de la Generalitat en actiu. Sempre estarem al costat de les institucions i, en aquest cas, del president’, ha dit. També ha criticat la decisió del Suprem d’executar la inhabilitació del líder d’ERC, Oriol Junqueras, malgrat el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), i ha vaticinat: ‘L’estat espanyol està aïllat jurídicament i acabarà condemnat’. ‘No tot s’hi val en nom de la unitat d’Espanya, i això és el que ha dit el TJUE i el president del Parlament Europeu a l’estat. Saben que tot el procés està ple de nyaps i irregularitats, de vulneracions flagrants’, ha advertit. Un cop classificat en segon grau, Cuixart ha mantingut que no s’acollirà a cap benefici penitenciari, però sí demanarà permisos -ho pot fer des de dimarts- perquè és un ‘dret’ dels presos al qual no renunciarà. Al que no vol acollir-se és a mesures de reinserció perquè està convençut que no ha comès cap delicte i perquè defensa que les penes s’han de complir íntegrament, cosa que no implica que reconegui la seva ‘legitimitat’. També ha demanat de no caure en ‘polèmiques estèrils que només serveixen per dividir’, amb relació a si han de tenir el segon o el tercer grau, i ha demanat a l’estat assumir les reclamacions de la comunitat internacional.

Cuixart: ‘La prioritat no pot ser alliberar els presos, és la resolució del conflicte’

La portaveu de Catalunya en Comú al parlament, Elisenda Alamany, ha estat exclosa de la proposta per a renovar la direcció del partit a les eleccions internes que es faran del 29 de juny al 2 de juliol. El tàndem entre la batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el coordinador general del partit, Xavier Domènech, optarà a dirigir els comuns. Fonts internes han confirmat a l’ACN que Alamany i més persones afins a l’independentisme no hi han entrat perquè ‘no suscitaven consens’. Les mateixes fonts han explicat que Domènech comptava amb Alamany per a ser membre de l’executiva si ho volia, però que ella ha desestimat de presentar-s’hi. Domènech havia encarregat de bastir una llista transversal a Marc Parés, responsable de programa dels comuns, però sectors acostats a ICV i Barcelona en Comú van proposar els noms de Candela López, ex-batllessa de Castelldefels (ICV), i Lucía Martín, diputada al congrés espanyol, com a candidates a fer tàndem amb Domènech.

Elisenda Alamany és exclosa de la direcció de Catalunya en Comú

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha dit en l’acte de la Diada que ‘ens volen fer creure que la independència no és possible’ i ha fet una crida a demostrar-ho no solament a l’estat espanyol, ‘sinó també als nostres representants polítics’. Paluzie ha reivindicat que ‘estem dempeus’ i ha avisat que ‘serà dempeus i amb el cap ben alt que rebrem el cop d’aquesta sentència’. ‘No cedim al xantatge, això fem continuant la lluita per la independència’, ha afegit. Abans ha retret als partits que ‘discuteixen en públic el repartiment de les engrunes’ en lloc de treballar per la independència, un objectiu respecte del qual no solament no s’ha ‘avançat’, sinó que es fan ‘passos enrere’. En paraules de Paluzie, enguany ha estat ‘la Diada més difícil’ de totes les que ha organitzat l’entitat que presideix. Encara en referència als partits polítics, que per primera vegada no eren a la zona de convidats, Paluzie ha criticat que, amb les seves actuacions, ‘deslegitimin’ el referèndum del Primer d’Octubre, de la mateixa manera que la via unilateral ‘es desfà dia a dia’, ‘l’única’ que, segons la seva opinió, ha fet avançar el procés independentista. Així, els ha exigit ‘unitat per a fer la independència, de veritat, de fons, la que prioritza l’objectiu del conjunt del moviment’. Les paraules de la presidenta de l’ANC han estat respostes pel públic amb proclames de ‘ni un pas enrere’. Paluzie ha clamat que cal ‘aquella unitat que prioritza els objectius polítics del moviment independentista, la que ens va portar a grans victòries, malgrat repressió, amenaces i confiscacions’. Ha dit que demostrar que la independència és possible ‘depèn de nosaltres’. En línia amb la campanya d’Eines de País, ha fet una crida a fer-se de ‘sindicats compromesos amb el país’, a guanyar ‘espais de poder’, com ara la Cambra de Comerç de Barcelona, a crear alternatives de consum i a desobeir resolucions i lleis injustes. Èxit de la fira ‘Eines de país’: centenars de persones es canvien de companyia ‘La societat civil som conscients que cal enfortir-nos’, ha dit abans de demanar a les institucions que també ho facin. ‘La llibertat no ens vindrà regalada per ningú’, ha avisat, i ha dit que ‘la força hi és, la tenim a les nostres mans’.

Paluzie: ‘No cedim al xantatge, continuem la lluita per la independència’

L’Associació Atenes, integrada per juristes que defensen els drets civils, ha decidit d’ampliar la querella presentada el 27 d’abril contra el president del Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ), Carlos Lesmes, a tots els magistrats de la cúpula judicial per un delicte continuat de prevaricació. Ho justifiquen pel nomenament de Carmen Lamela com a nova magistrada del Suprem i pel tracte de favor dispensat a Sofía Marchena, filla del president de la sala penal del mateix tribunal. Quant a Lamela, consideren que és una assignació ‘fraudulenta’ perquè no té mèrits ni capacitats acreditades per al càrrec. El grup critica que el CGPJ l’hagués nomenada sense haver tingut en compte el seu paper al capdavant de l’Audiència espanyola en el procés contra l’1-O i la declaració de la independència. Sobre això, esmenten que el mateix Suprem ha hagut de corregir-la per manca de competència i per l’emissió incorrecta de les euroordres contra els exiliats. Així doncs, l’Associació Atenes considera que hi havia més candidats amb més capacitats per a ocupar la plaça i denuncien que el procediment ha estat poc transparent perquè no s’ha publicat cap comparació de mèrits entre els divuit participants. A més, recorden que Lamela fou assessora de la Unitat de Suport de la Secretaria General de Modernització i Relacions amb l’Administració de la Justícia del Ministeri de Justícia espanyol sota el mandat del PP. Això prova els vincles amb l’antic partit del govern espanyol que ha promogut ‘la majoria’ dels membres del CGPJ. ‘Hi ha manca d’imparcialitat i d’independència del poder judicial en les més altes instàncies’, critica l’associació. Sobre Sofía Marchena, denuncien que el CGPJ li va crear una plaça a mida com a fiscal al Centre d’Estudis Jurídics de Madrid. La filla del president de sala penal del Suprem, Manuel Marchena, després d’haver aprovat les oposicions, va decidir de continuar la seva formació com a jutgessa a l’Escola Judicial de Barcelona. Aquesta circumstància impossibilita el canvi a la formació com a fiscal. Tanmateix, va deixar els estudis per una malaltia llarga. Quan se’n va recuperar li van assignar una plaça al Centre d’Estudis Jurídics. En la querella es constata que és una ‘actuació irregular’ i que deu haver estat induïda per la directora de l’Escola Judicial, Gema Espinosa. D’altra banda, el col·lectiu també ressalta que Espinosa és la dona de Pablo Llarena, jutge també de la sala penal de Tribunal Suprem. Per això, l’Associació Atenes també amplia la querella a Gema Espinosa i Sofía Marchena. L’ampliació, signada pel jurista Elpidio José Silva, ja ha estat presentada a la sala penal del Suprem espanyol pel procurador Federico Ortiz-Cañavate.

Presenten una querella contra tota la cúpula del poder judicial espanyol per prevaricació reiterada

El Parlament de les Illes Balears aprova avui una declaració institucional que insta el govern espanyol a no canviar l’hora a final d’octubre. La iniciativa, que té el suport de tots els partits amb representació al parlament, vol aconseguir de mantenir tot l’any l’horari solar dels mesos de primavera i estiu. Heus ací la declaració aprovada, difosa per la presidenta, Francina Armengol: Aprovam al #ParlamentIB una declaració institucional📝 a favor de mantenir l'horari d'estiu a les @iBalears a proposta de @illesambclaror 🌞🌞🌞 pic.twitter.com/hb4Lm6kAOm — Francina Armengol (@F_Armengol) October 25, 2016 Diumenge, 30 d’octubre, els rellotges de tot l’estat espanyol s’endarreriran una hora. La setmana que ve a Mallorca a dos quarts de sis ja serà fosc. Les Illes són un dels territoris dels Països Catalans més afectats per aquest canvi horari, a causa de la situació geogràfica: és on ix primer el sol i també on es pon més aviat. Durant l’hivern les hores de llum natural es redueixen arreu, però a les Illes aquesta minva de les hores de sol s’accentua molt més amb el canvi d’horari administratiu. La reforma que proposa el parlament persegueix un horari lògic, racional i natural, per a treure el màxim de profit d’aquest recurs tan valuós que és el sol. La proposta de la declaració institucional va ser presentada per Més per Mallorca, que considera que els arguments que expliquen el canvi d’hora han quedat obsolets perquè van molt vinculats a l’economia industrial. ‘La societat moderna necessita que les hores de sol s’adaptin al seu temps d’oci’, diu la declaració, que detalla els beneficis que reportaria el canvi. Els beneficis del canvi ‘La llum solar és clau per la nostra salut i el nostre estat d’ànim’, diuen els membres de la Plataforma Illes amb claror, impulsora del projecte. Segons ells, la manca de llum solar perjudica la salut de la gent i pot acabar causant des d’insomni o depressions a trastorns per dèficit d’atenció en els infants. A parer dels partits, tenir més hores de sol implicaria un estalvi energètic. Creuen també que podria ajudar a desestacionalitzar el turisme. Les illes són una de les regions d’Europa amb el clima més suau durant l’hivern. Si hi augmenten les hores de sol a la tarda, podria ser que hi anessin més turistes a passar les vacances hivernals. I això, de retruc, podria fer baixar la desocupació. La plataforma també preveu que la reforma augmentaria les vendes del comerç petit i mitjà, perquè amb més hores de sol a la ­tarda la gent s’animaria a sortir més fàcilment al carrer. Així mateix, el fet d’haver-hi més hores de sol permet de fer més activitats a l’aire lliure. D’aquesta manera, es fa més esport i activitats culturals i la gent no es queda tantes hores tancada a casa mirant la televisió. En definitiva, hom creu que aquest canvi faria augmentar la qualitat de vida de la societat balear. Però, encara que el parlament ho aprovi, la proposta no serà efectiva, perquè és el congrés espanyol que en té la competència. I l’última proposta de Mariano Rajoy anava en la direcció contrària. El mes d’abril va proposar de modificar el fus horari i equiparar-lo al de Portugal. Rajoy no n’ha tornat a parlar, però si s’acabés duent a terme a les illes hi hauria encara més hores de fosca. Una mesura implantada durant el franquisme Va ser Franco qui va decidir de canviar el fus horari perquè coincidís amb el de l’Alemanya nazi. En realitat, l’estat espanyol no hauria de canviar l’hora, perquè el fus horari que li correspon és el de Greenwich. Encara més, la mesura es va implantar quan encendre o apagar el llum una hora abans implicava un canvi significatiu en l’ús d’energia, però avui dia, en què l’energia es fa servir pràcticament en tots els àmbits –aire condicionat, calefacció, equips de música i televisió, electrodomèstics, ordinadors–, la diferència no és gaire important.

El Parlament de les Illes demana de mantenir l’horari d’estiu tot l’any

El govern va anunciar divendres la data i la pregunta del referèndum sobre la independència. Fins ara, les enquestes han mostrat un suport igualat entre partidaris i contraris de l’estat independent, més favorable per als independentistes, especialment, si el referèndum no és acordat amb l’estat. Una qüestió clau en les setmanes vinents serà, per tant, mobilitzar tants vots com sigui possible. L’interrogant important és saber qui falta convèncer, per un cantó o per un altre, després de cinc anys de procés institucional i amb la reivindicació posada al centre de la política, com a mínim, des de la consulta sobiranista d’Arenys de Munt del 13 de setembre de 2009. Les enquestes ens donen dades sobre aquest tema. Clarament, on hi ha més indecisos és en la franja dels qui s’ubiquen en posicions entre la situació actual i la independència, és a dir, els qui volen un estat federal. En l’últim baròmetre del CEO, prop d’un quart dels catalans eren partidaris d’un estat dins d’una Espanya federal. D’aquests, en una pregunta binària sobre la independència, un 25% estava a favor d’un estat independent, un 13% dubtava i un 62% hi estava en contra. Extrapolant al cens, doncs, hi hauria prop d’1.150.000 federalistes, dels quals uns 715.000 votarien en contra, uns 149.000 dubtarien i 286.000 estarien a favor, encara que la independència no sigui la primera opció. D’aquesta manera, els 286.000 vots federalistes a favor del sí formarien un coixí que, sumats als dos milions de vots independentistes i tenint en compte l’abstenció i el boicot d’una part dels contraris a la independència, faria molt difícil que guanyés el no. Qui són els federalistes? La majoria dels federalistes han estat votants de formacions sobiranistes, sobretot de CSQEP. Però la meitat dels federalistes que es posicionarien a favor d’un estat independent van votar JxSí o la CUP. Fins i tot, el 30% dels qui encara dubten i el 15% dels qui hi estan en contra, ja es van decantar obertament per les formacions independentistes. Record de vot per model d’estat (CEO – març 2017). La capacitat d’atraure els indecisos, fins i tot la capacitat de convèncer una part dels qui no voldrien la independència, pot ser clau per a decantar, finalment, la victòria cap a una banda o cap a una altra. En aquest sentit, seria un error considerar tots els no convençuts com a contraris a la independència. Cal afegir, a més, que es tracta d’un debat ideològicament transversal. Entre els federalistes, hi ha una majoria d’esquerres, com en el conjunt de la societat, però prop del 42% dels federalistes que no volen la independència se situen en posicions ideològiques de centre o a la dreta. Pel que fa a l’autogovern, s’observen diferències significatives. Hi ha un important gruix de partidaris de fer el referèndum sense acord. Un 42% dels federalistes estan d’acord a fer-lo tant si ho vol el govern espanyol com si no ho vol. Entre aquests, els qui hi donen més suport són els qui votarien a favor d’un estat independent (73%), però, fins i tot, entre els qui dubten, el suport és molt elevat (52%). I entre els federalistes contraris a la independència, encara hi ha un gens menyspreable 28% a favor del referèndum unilateral, molt superior que els qui volen que Catalunya sigui una comunitat autònoma (15%). Entre aquests darrers, també hi ha diferències: un 69% creu que hi ha un nivell d’autonomia insuficient, i només un 30% vol que es mantingui la situació actual. I tots coincideixen, fins i tot els partidaris de l’statu quo, que no s’espera una oferta del govern espanyol acceptable pel parlament. El vot en un referèndum sense acord Les dades mostren que hi ha una part de la població que no vol la independència, però que estaria disposada a votar-hi a favor si l’altra opció és quedar-se en la situació actual. Vot referèndum i model d’estat (CEO – març 2017). En aquest sentit, sorprèn que, mentre la majoria de federalistes que vol que Catalunya sigui un estat independent ja té decidit que votaria a favor de la independència, entre els qui dubten o no volen un estat independent, les diferències són significatives. Així, entre els qui no saben si volen la independència, un 24% votaria que sí en un referèndum i la majoria encara dubta. Entre els contraris a la independència, un 73% hi votaria en contra o s’abstindria, però el 6% hi votaria a favor i prop d’un 21% encara té dubtes o bé votaria nul o en blanc. La línia entre independentistes, contraris i indecisos sembla fina, amb gent en contra que hi votaria a favor, una part que opta per l’abstenció i, encara, amb una part d’indecisos. La percepció és clau Entre els federalistes que volen la independència i els qui no, la diferència principal està en la percepció sobre què implicaria un estat independent. La majoria de federalistes que optarien per un estat propi consideren que el nivell de vida dels catalans seria millor (49%), mentre que la majoria dels contraris creuen que seria pitjor (41%). Entre els qui dubten, hi ha disparitat d’opinions: un 31% creu que seria millor que ara i un 29% encara no ho sap. Respecte de la Unió Europea, tres quartes parts dels independentistes creuen que és poc o gens probable quedar-ne fora, xifra similar al 64% dels federalistes independentistes que també ho creuen. En canvi, entre els qui no volen la independència, un 73% creu que és molt o bastant probable quedar-ne fora. Entre el qui dubten, un 50% ho considera molt o bastant probable, i un 43% ho consideren poc o gens probable. També hi ha diferències clares en la valoració del govern català. El 35% dels federalistes que no vol la independència aprova la Generalitat i un 45% aprova Carles Puigdemont. En canvi, entre els federalistes independentistes, un 73% aprova el president i un 56%, el govern. Sorprèn que la percepció no hagi variat al llarg del procés. Si l’any 2014, el 44,6% dels ciutadans veia poc o gens probable quedar fora de la Unió Europea, el 2017 el percentatge és del 45,1%. S’ha mantingut invariable. En canvi, ha variat els qui consideren que no arribarà una oferta del govern espanyol acceptable pel parlament. Si el 2014, el 67% ho veia poc o gens probable, actualment és el 79%. Per què estan a favor o en contra de la independència? En anteriors baròmetres del CEO, es va demanar als catalans els motius pels quals estaven a favor de la independència. El 2015, es va preguntar el principal motiu per haver-se fet independentista en els últims anys: una majoria assenyalava l’actitud del govern espanyol cap a Catalunya (42%) i un 13% esmentava motius econòmics i impostos mal repartits. Entre la majoria de catalans, la independència era un motiu instrumental. La diferència entre els partidaris amb una preferència forta i una feble és, principalment, que una gran part dels qui volen la independència com a primera opció, la volen per motius sentimentals o, simplement, perquè la consideren una nació. Entre els federalistes que hi votarien a favor, aquesta opció és minoritària i té més importància l’actitud de l’estat i la capacitat d’autogovernar-nos. La identitat nacional té un fort efecte en el suport. Aquí, les diferències entre federalistes partidaris de la independència i contraris són clares. Un 72% dels favorables a l’estat independent se sent més català o només català, mentre que la majoria dels federalistes que s’hi oposen, un 61%, se sent tant català com espanyol. Hi ha un 26% dels federalistes del no que tenen una identitat catalana o només catalana, i entre els qui dubten, aquest percentatge és del 41%. Per tant, no hi ha una relació automàtica. Els motius en contra de la independència també són diferents entre els federalistes i els qui simplement volen que sigui una comunitat autònoma o una regió. El motiu principal pel qual s’hi oposen els qui volen que sigui una regió o una comunitat autònoma és el sentiment de pertinença a Espanya o per preservar-ne la unitat, mentre que, entre els federalistes, el motiu principal és que volen més autonomia política o econòmica però dins l’estat.

Què votaran en el referèndum, segons les enquestes, els 1.150.000 federalistes que hi ha a Catalunya?

Aquesta setmana s’ha estrenat a les Corts Valencianes la ‘Comissió especial d’estudi sobre la possibilitat d’una àmplia reforma de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana’, que, entre més canvis, ha de portar a la reforma de l’actual llei electoral valenciana, un sistema electoral històricament establert per perjudicar, sobretot, els partits nacionalistes valencians. Tots els partits, llevat del PP, proposaven en els programes d’eliminar la barrera electoral del 5%. En el cas valencià, si un partit no arriba a aquest percentatge de vots, queda automàticament exclòs en el repartiment d’escons. Però la fórmula valenciana és especialment peculiar, car és l’únic cas a tot l’estat espanyol (i segurament del món) en què el càlcul per situar la barrera electoral inclou no solament els vots a partits i els vots en blanc, sinó també els nuls. De manera que s’invaliden els vots nuls com a vot de protesta i se situen directament al servei dels partits grans. A més, la barrera del 5% és sobre el conjunt del País Valencià, no pas de cada circumscripció, cosa que perjudica encara més els partits amb possibilitats d’entrar. Per exemple, l’any 2003 el Bloc Nacionalista Valencià va obtenir un 6% del vots a Castelló, però com que no arribà al 5% global no va obtenir cap escó. La funció teòrica de la barrera electoral és evitar la fragmentació del parlament i permetre que hi hagi un govern estable i un funcionament normal de la institució, però el problema és quan això s’utilitza en benefici d’un partit concret, o per perjudicar-ne uns altres. Més enllà dels efectes mecànics, la barrera incita a votar partits més grans per evitar que el vot ‘es perdi’. I aquest fet perjudica els nous partits i també els que tenen un suport moderat. El nacionalisme valencià va superar el 3% a les primeres eleccions autonòmiques (UPV), i encara va treure més bons resultats el Bloc l’any 1999 (4,60%) o el 2003 (4,77%), amb més del 5% dels vots en algunes demarcacions, però no ha estat fins a la formació de Compromís que no s’ha pogut consolidar a les corts perquè ha superat àmpliament la barrera. Aquest 2015, en canvi el perjudicat ha estat EUPV (4,38%). Extrapolat a Catalunya, per exemple, amb una barrera del 5%, la CUP no hauria pas entrat al parlament el 2012, ni Solidaritat Catalana el 2010, ni Ciutadans el 2006 ni el 2010. Amb una barrera del 3%, el PP no hauria obtingut la majoria absoluta l’any 2003 Per modificar la llei electoral valenciana, en la modificació de l’estatut del 2006 es va pactar que fos necessari el vot favorable de dos terços de les corts. S’eliminà, doncs, la menció de la barrera del 5% de l’estatut, de manera que ja no era necessària l’aprovació des del congrés espanyol. El PP no es podia imaginar que obtindria menys d’un terç dels escons una dècada més tard i, per tant, ara ja no té la capacitat d’impedir una reforma que rebaixi l’actual barrera fins al 3%. La barrera del 5% va ser imposada per la UCD i el PSPV en uns anys en què l’estat espanyol estava molt preocupat pel nacionalisme valencià, enmig de la violenta Batalla de València. Més tard, el president socialista Joan Lerma no ho va voler modificar, tot i haver pactat de fer-ho amb IU-UPV. Finalment, passats els anys, el Partit Popular ha estat el gran beneficiat d’aquesta mesura, que encara a les darreres eleccions ha estat la causa de l’absència d’EUPV a les Corts Valencianes. El PP, per exemple, no hauria aconseguit la majoria absoluta en què van basar el seu poder l’any 2003. Lleis electorals estrambòtiques La llei electoral valenciana no és pas l’única d’estrambòtica a l’estat espanyol (fins al punt de comptabilitzar els vots nuls). Les Illes Canàries tenen tres mesures per a poder entrar al parlament: cal obtenir o bé treure més del 6% dels vots, o bé més d’un 30% en una illa, o bé ser la força més votada en un illa. Però el cas més polèmic és Múrcia que, tot i ser uniprovincial, en les eleccions autonòmiques té cinc circumscripcions, molt desproporcionades (en algunes només trien 2 o 4 escons), fet que beneficia els grans partits, que obtenen més diputats que si només hi hagués una circumscripció. A més cal afegir que la barrera és del 5% a tota la regió, de manera que tampoc no serveix per a millorar la representativitat del territori. Per exemple, el 1987 el Partit Cantonal va obtenir més del 15% dels vots a la circumscripció segona (les circumscripcions no tenen ni nom), però com que no va arribar al 5% a tot Múrcia, va quedar fora del parlament. Fora de l’estat espanyol, un cas de barrera electoral considerat sovint exemple d’ús partidista és el de Turquia, on cal assolir el 10% dels vots per poder tenir representació, fet que ha estat històricament un impediment per a la minoria kurda. ‘Gerrymandering’ Més enllà de la barrera electoral, el sistema electoral ha estat utilitzat ara i adés en benefici d’uns partits polítics, o en perjudici d’uns altres. És habitual, per exemple, de modificar els límits dels districtes electorals amb l’objectiu de beneficiar un partit en concret, un fet conegut per ‘gerrymandering’. La fotografia és extreta d’aquest diari. Una estratègia de ‘gerrymandering’ és traçar els límits del districte en benefici propi, agrupant les zones de manera que guanyi el partit que interessi. Dins aquesta estratègia, també és habitual, per perjudicar principalment partits regionalistes o nacionalistes, d’englobar un territori amb un forta presència d’un partit dins una circumscripció més gran per diluir-ne el pes. Per exemple, el nou mapa regional francès ha inclòs Alsàcia en una macroregió anomenada Alsàcia-Xampanya-Ardenes-Lorena, que ha fet que a les darreres eleccions regionals, Unser Land, el partit nacionalista alsacià, no arribés al 5% dins de la macroregió –necessari per a concórrer a la segona volta– tot i haver superat fins i tot el 10% a la seva regió. Una circumscripció gran (o única) pot perjudicar els partits amb forta presencia en un territori més restringit. Una manera de beneficiar grans partits, i el bipartidisme, i perjudicar els partits amb un suport moderat arreu del territori és fer servir el sistema majoritari, com passa al Regne Unit, on el partit que obté més vots en un districte s’emporta l’escó. Aquest règim electoral és el responsable que l’any passat l’UKIP, amb un 12,6% dels vots, només obtingués un escó (d’un total de 650). Cal tenir en compte finalment que no pot haver-hi un sistema electoral neutral ni tampoc un model ideal universal, que s’ha de mirar de combinar de manera que tothom es senti representat, que tots els vots valguin igual i que sorgeixi de les eleccions un parlament que permeti majories estables i un funcionament normal de la cambra. Però, sigui com vulgui, s’ha d’evitar que un sistema electoral s’utilitzi en benefici d’un partit, o d’una ideologia, com ha passat amb la barrera electoral del 5% al País Valencià, una barrera que esperem que es modifiqui i no torni mai més.

Trenta anys tard, el País Valencià derogarà la polèmica barrera electoral del 5%

TMB ja no farà més propostes als treballadors de metro i reunirà la setmana vinent el seu consell d’administració per abordar ‘nous escenaris’ per posar fi a la situació de ‘blocament‘ que viu la negociació del conveni. Així ho ha anunciat la presidenta de l’empresa i també regidora de Mobilitat de l’Ajuntament de Barcelona, Mercedes Vidal. Tanmateix, Vidal no ha volgut concretar quines són aquestes possibilitats d’actuació. En tot cas, ha negat que això suposi posar en perill llocs de treball o un empitjorament de les condicions laborals. Vidal ha considerat una ‘irresponsabilitat’ que el comitè d’empresa de TMB hagi rebutjat l’arbitratge extern proposat per la Generalitat. ‘Aquesta situació ja no l’entén ningú’, ha reconegut.

TMB ja no farà més propostes als treballadors de metro

Ciutadans ha indemnitzat amb 153.000 euros la seva ex-cap de premsa, Imma Lucas, per evitar d’anar a judici arran d’una denúncia per assetjament laboral, segons que publica El Periódico. Lucas, embarassada de bessons, va agafar la baixa el 16 de juliol del 2015 perquè tenia un embaràs de risc. Va tenir els fills el 12 de setembre i va tornar a treballar el 17 de maig, però segons la demanda no va recuperar la posició que tenia i fou relegada a ‘funcions insignificants’. Denuncia, a més, que ‘fou humiliada personalment i professionalment’. La denúncia s’adreça a Albert Rivera, al vice-secretari general, José Manuel Villegas, i al secretari general, Fernando de Páramo. Lucas hi explica que li van fer el buit, que li van impedir la comunicació amb els superiors, que ‘la van menystenir i la van excloure’. Segons la demanda, va parlar amb Rivera i amb Villegas al gener, quatre mesos abans de tornar a la feina, i li van dir que el cap de premsa seria Daniel Bardavío i que ella seria la cap de premsa de Rivera, per la qual cosa s’hauria de traslladar a Madrid. Va respondre que acceptava la proposta, però quan es va reincorporar la van acabar traslladant a la coordinació a Catalunya de la campanya de les eleccions espanyoles del 26-J. Tanmateix, els equips ja havien estat formats i organitzats i ja no calia la seva participació. Després de les eleccions, l’1 de juliol, li van dir que la destinaven a cap de premsa del grup municipal a Barcelona, amb Carina Mejías. En la demanda publicada per El Periódico s’afegeix que, després d’assumir aquest càrrec, veié que com més anava més limitades tenia les funcions, i va acabar subordinada jeràrquicament a gent que ella havia format durant els anys que fou cap de premsa del partit. Fins i tot afegeix un comentari que li va fer Juan Carlos Girauta: ‘És una putada. Tot això pel fet de ser dona. Com que els paios no parim, no ens passen aquestes coses, no desapareixes de sobte quan pot passar de tot.’ Ciutadans va acabar acordant un acomiadament improcedent amb Lucas per a pagar-li la indemnització.

Ciutadans indemnitza l’ex-cap de premsa arran d’una denúncia per assetjament laboral

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha matisat aquest dissabte les declaracions del líder d’Unides Podem, Pablo Iglesias, que inicialment s’havia mostrat favorable a una hipotètica aplicació del 155 a Catalunya en un govern en coalició amb el PSOE per desdir-se poc després. ‘Mai formarem part d’un 155. Al contrari, sempre treballarem perquè hi hagi diàleg’, ha volgut esclarir Colau al programa ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio. ‘Ho va dir d’una manera que es podria prestar a l’ambivalència, és cert. Però és igual, nosaltres mai hem canviat la nostra postura i sempre hem dit el mateix’, ha valorat l’alcaldessa de Barcelona, que ha posat d’exemples ‘el rebuig a la unilateralitat a Catalunya i en contra de qualsevol actitud repressiva per part de l’Estat en forma de 155 o de càrregues l’1 d’octubre’. En paral·lel, Colau ha evitat opinar sobre l’aturada de país i ha apostat perquè la resposta a la sentència ‘estigui liderada per les entitats, al marge de les institucions.’ ‘No està a les nostres mans canviar la sentència, però sí que hem de fer el possible perquè surtin de la presó. Que hi hagi gent empresonada ens impedeix el debat polític’, ha continuat la líder de Barcelona en Comú, que ha tornat a parlar ‘d’indults i de reforma del codi penal’. L’insomni de Sánchez De les paraules de Pedro Sánchez sobre el seu ‘insomni’ si governés amb Unides Podem, Colau s’ha mostrat molt crítica. ‘Crec que Sánchez es penedirà durant la campanya d’haver dit que no dormiria tranquil si governés amb Unides Podem. És irresponsable i decebedor’, ha disparat l’alcaldessa de Barcelona. ‘Jo, si tinc problemes per dormir, no és pel pacte amb el PSC, sinó per totes les coses que s’han de fer’, ha reblat. Per altra banda, Colau s’ha mostrat convençuda d’un acord que permetrà acordar tant els pressupostos de Barcelona com els de la Generalitat, però ha reiterat que els comuns no donaran un ‘xec en blanc’ al govern de Torra. ‘No hi haurà intercanvi de cromos’, ha puntualitzat la líder de Barcelona en Comú. Finalment, i en clau municipal, Colau ha negat que Barcelona visqui una ‘crisi de seguretat’. ‘No hi ha aquesta crisi, ho diu el col·legi de criminòlegs i les estadístiques internacionals. Barcelona és una de les ciutats més segures del món’, ha afirmat la batllessa de la capital catalana. ‘No podem permetre doncs que alguns vulguin fer campanya política malmetent el nom de Barcelona’, ha volgut deixar clar Colau, que sí que ha reconegut un ‘problema de furts i robatoris’. ‘És general a Catalunya i a tot l’estat. El que passa és que Barcelona té 30 milions de turistes i, efectivament, ha pujat més aquí’, ha conclòs.

Colau sobre les paraules d’Iglesias: ‘Mai formarem part d’un 155. Al contrari, sempre treballarem perquè hi hagi diàleg’

Germà Bel, economista i diputat de Junts pel Sí, conversarà amb el periodista Pere Cardús el dimecres 28 de juny a dos quarts de vuit del vespre a l’Espai VilaWeb. A l’acte, obert a tot el públic, Bel parlarà del seu darrer llibre Cabòries des d’una galàxia ben llunyana (Pòrtic, 2017). En aquesta última publicació, el polític recull articles i reflexions sobre la crisi econòmica i fa una reflexió sobre la realitat catalana actual com si es tractés d’una galàxia llunyana. Podeu fer un tast del llibre amb aquesta entrevista: ‘Amb la idea de l’espai interestel·lar, Margallo l’encertava sense saber.ho’

Germà Bel conversarà amb Pere Cardús a l’Espai VilaWeb sobre el moment polític actual

Els eurodiputats Josep-Maria Terricabras, Ernest Maragall, Ramon Tremosa i Ernest Urtasun porten a la Comissió Europea la detenció de la batllessa de Berga, Montserrat Venturós. Els eurodiputats adrecen avui una pregunta escrita a la CE per denunciar que la batllessa fou detinguda i portada a declarar per haver-se negat a retirar una estelada de l’Ajuntament de Berga. Concretament, pregunten a la CE què opina de la detenció de Venturós i si creu que el sistema judicial espanyol compleix la independència judicial que requereix la Carta de Drets Fonamentals de la UE. Aquesta és la pregunta escrita que entren avui: Dilluns 4 eurodiputats catalans denunciarem a la Comissió Europea la falta d'independència de la justícia espanyola i l'arrest de @venturosm pic.twitter.com/jJ4sLuar15 — Ramon Tremosa (@ramontremosa) November 4, 2016 En l’argumentació, els eurodiputats asseguren que aquest cas s’afegeix a una ‘llarga llista de càrrecs electes’ investigats per haver expressat suport al procés independentista català. Alhora, recorden que el 65% dels espanyols consideren dolenta o molt la dolenta independència del sistema judicial per interferències o pressions de la política, segons l’indicador de justícia de la Unió Europea d’enguany. Per això sostenen que la independència judicial s’ha de derivar del dret de tutela judicial efectiva i imparcial, que recull la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

La detenció de Montserrat Venturós arriba avui a la Comissió Europea

Diuen que la inspiració t’ha d’agafar treballant. En periodisme, aquesta afirmació és gairebé imprescindible, perquè l’ofici conté la dinàmica de l’acció – reacció i la connexió dels temes que treballes, creant en xarxa. Això és el que em va passar l’altre dia preparant un tema sobre nova plantació de vinya a la DO Alella. Aquesta Denominació d’Origen, la més petita de Catalunya i segurament també d’Europa, en els darrers trenta anys no ha deixat de perdre hectàrees de vinya cultivades i avui es troba per sota de les dues-centes cinquanta. Però ara sembla que s’ha tocat fons i que se’n tornen a recuperar d’una forma sostinguda: de dos anys ençà, els viticultors han començat a sumar hectàrees de vinya, a través de nova plantació i de la recuperació de vinyes velles abandonades. Però la llei europea i la normativa espanyola posen molt difícil la recuperació vinícola d’un territori tan afectat per la proximitat amb la metròpolis i la consegüent especulació urbanística, perquè la legislació s’ha centrat històricament a frenar l’excedent de vi limitant-ne el conreu de vinya i no ha discriminat positivament territoris com la DO Alella, que, per sobreviure necessiten polítiques específiques. Treballant aquest tema, doncs, vaig anar a parlar amb l’enòleg i propietari del celler Alta Alella, Josep Maria Pujol-Busquets. Alta Alella és una empresa vinícola situada a cavall de Tiana i Alella, municipis del Maresme, a la Vall Cirera, amb vinyes de cara al mar i a només setze quilòmetres de Barcelona. En els últims anys, ha optat per no expandir-se cap enfora, però créixer cap endins, per destinar una part important de la seva producció vinícola al Cava de Paratge, l’aposta de qualitat de la DO Cava. En relació amb la plantació de vinya, Pujol-Busquets explicava que el tema és complex i que en un territori com la DO Alella la dificultat més important no són les autoritzacions sinó trobar terrenys aptes per a plantar vinya a un preu raonable (en el règim que sigui, de lloguer, d’explotació, de compra…). Perquè plantar una vinya implica una inversió que no s’amortitzarà en els propers trenta o quaranta anys. I en aquest punt, l’enòleg i viticultor va aportar una idea que és del tot inspiradora: la DO Alella és un territori vinícola metropolità i en aquest context, el viticultor és més que un elaborador de vi, és una mena de jardiner, perquè les vinyes són els jardins d’aquests espais metropolitans. I les vinyes comporten un paisatge cuidat, endreçat i vigilat. Fan de talla-focs, oxigenen les urbs, donen identitat. Tot aquell qui viu al costat d’una vinya disposa d’uns beneficis col·laterals sobre els quals no tributa. I, en canvi, els viticultors no reben cap mena de contraprestació sobre aquests valors de qualitat de vida que aporten. Perquè tots aquests valors no són quantificats en el sistema capitalista en el qual vivim. En la balança de beneficis no es contemplen ni quantifiquen. Aquest aspecte transcendent em va obrir un nou centre d’interès periodístic, perquè aquest paper paisatgístic, ecològic, sostenible, de la vinya, el vaig reconnectar amb dues experiències periodístiques del tot satisfactòries i de gran interès viscudes aquest any. Tots els costs i tots els beneficis L’argument de Pujol-Busquets em va recordar una aportació de primer ordre que l’ecòleg Ramon Folch va fer davant de l’economista Andreu Mas-Colell, en un diàleg a la Pedrera celebrat el febrer del 2018: ‘Ecologia i economia sostenibles‘. Reprodueixo què va dir Ramon Folch sobre quantificar tots els costs però també tots els beneficis, quan es parla de sostenibilitat: «’Quan parlem de sostenibilitat, els números han de sortir certament, però no diguem que els números no surten, quan no ens hem ocupat de fer-los. La sostenibilitat és la millor relació cost-benefici, sempre que el cost inclogui tots els costs, inclòs l’ambiental, i tots els beneficis, inclosos els beneficis socials. Avui, els preus reflecteixen molt malament el nou marc econòmic per arribar a la sostenibilitat. La matriu econòmica atribueix un preu només tenint en compte uns quants paràmetres.’ I Folch va posar d’exemple el diòxid de carboni, al qual després del protocol de Kyoto li van atribuir un preu. I va parlar de paràmetres que encara avui no es tenen en compte a l’hora de posar preu als productes, que es troben externalitzats de la matriu econòmica, que no formen part dels balanços. Si parlem, per exemple, del manteniment forestal, caldria valorar la feina de la pagesia, les accions contra l’erosió que representa, la minimització del risc d’incendis, la qualitat de l’aire que respirem, els beneficis paisatgístics (pensant en el turisme)… Folch va ser contundent: ‘Tenim una economia molt centrada en el compte de resultats i poc en els balanços. Tenim uns balanços que fan pena.’ I Mas-Colell li va respondre: ‘Hi estic d’acord. Hi ha molta dificultat a posar preus. S’han de saber els drets de cadascú. I una de les contribucions de l’ecologia és fer-nos notar que hem d’apreciar la natura no solament d’una manera utilitària sinó també com a forma de plaer i d’emocions.’ I al seu torn Folch va dir: ‘Però això no està del tot acceptat i per aquest motiu subsidiem el pagès a franges específiques de producció (productor de llet, productor de carn de porc…) i el subvencionem. Però el pagès no ha de ser subvencionat sinó contraprestat. Hem de saber quins serveis presta i valorar-los. Però si no atribuïm un preu a totes les aportacions que fa (que són les externalitats no reconegudes que dèiem), no el podem contraprestar i més aviat l’avergonyim, perquè sembla que pidoli.’» Globalització i viticultura Comptar tots els beneficis a més a més de tots els costos suposa una revolució en l’àmbit econòmic i social. En termes de viticultura i paisatge, la reflexió de Pujol-Busquets també em va portar a recuperar una sessió sobre la DO Alella impartida a la Fundació Alícia, amb el geògraf Francesc Muñoz. El geògraf, director del Màster Internacional en Intervenció i Gestió del Paisatge i el Patrimoni de la UAB, explicava: «La societat actual és molt diferent de la que teníem fa tan sols dues dècades. En destaco dues raons bàsiques: la immensa facilitat que tenim per moure’ns pel territori i l’importantíssim consum de la tecnologia. I aquests dos aspectes es barregen. Som els primers en la història de la humanitat que ens podem relacionar i interactuar socialment, culturalment, econòmicament, mentre ens desplacem pel territori, gràcies als telèfons mòbils. I la hipermobilitat pel territori amb l’ús de la tecnologia digital comporten una nova relació amb el paisatge. En aquest món global, els paisatges, els territoris, se’ns fan idèntics, similars. És un dels efectes de la globalització. Pel que fa al territori de la DO Alella, centrant-nos en el Maresme, aquesta homologació del paisatge a base de construir urbanització i més urbanització, ens deixa territoris que encara no s’han urbanitzat que són autèntiques joies. Ens deixen territoris que, si a més a més tenim una agricultura de qualitat, són territoris d’interès. Per què? Perquè subratllen la diversitat. Mantenir el grau de diversitat, les diferències en el territori, és essencial per mirar de mantenir una cultura. Som una societat que s’ha allunyat del terrer, s’ha allunyat del territori, no en termes físics, sinó en termes culturals. Ens hem convertit en una colla d’ignorants del territori i dels seus processos. Per això el vi és tan important. Perquè el vi és el paisatge dins d’una ampolla. El vi ens parla de les diferències entre un paisatge i un altre. El vi ens ajuda a entendre la diversitat i les diferències. Per això prendre una copa de vi és reconnectar-nos amb tota una tradició i un saber, amb tot l’embolcall cultural del territori. Les persones que ens rebel·lem contra l’homogeneïtzació i la globalització dels paisatges, apostem pels paisatges vinícoles. » Aquests aspectes de la viticultura apuntats per Pujol-Busquets, Folch i Muñoz, són valors i beneficis invisibilitzats que cal fer visibles i quantificar. El paisatge, la cultura i la qualitat de vida així ho indiquen.

Els valors invisibles de les vinyes en paisatges metropolitans

La sala contenciosa administrativa del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat el decret electoral de les cambres de comerç catalanes, el decret 175/2018, del 31 de juliol, ha informat en un comunicat el bufet d’advocats Pou de Avilés. En la sentència s’estima el recurs contenciós que va interposar Staff Pavillon, cosa que implica l’anul·lació de la norma, i s’imposa que la part demandada, la Conselleria d’Empresa i Coneixement de la Generalitat, ha d’assumir els costos processals. El Departament d’Empresa i Coneixement ha expressat el seu desacord amb la sentència i ha anunciat que presentarà un recurs de cassació davant l’alt tribunal. Segons han explicat a l’agència ACN fonts del Departament, la sentència basa la seva argumentació en un ‘suposat defecte de forma’. Tot i que la Generalitat va al·legar motius d’urgència, el TSJC, que va emetre la sentència el passat 4 de març, sosté que no es poden limitar els drets dels ciutadans en la participació de procediments com aquests, previstos en l’article 69 de la Llei 19/2014. Segons el TSJC, el govern no pot justificar ‘motius d’urgència per limitar els drets dels ciutadans a la participació en el procediment d’elaboració d’una norma previstos en l’article 69, quan aquesta urgència en tot cas ha estat provocada per la pròpia administració’.

El TSJC anul·la el decret electoral de les cambres catalanes

El passat 27 de novembre membres del sindicat policíac Jusapol es van presentar a la Casa de la República a Waterloo i van intentar entrar-hi. Es van encarar amb els vigilants de seguretat mentre proferien expressions com ‘Gos fastigós, mira la casa del fill de puta’, entre altres insults. Vegeu ací el vídeo publicat per Voz Pópuli:  Dos dies després, el senador d’EH Bildu, Jon Inarritu, va preguntar al govern espanyol si entre els ultres hi havia membres de les forces i cossos de seguretat de l’estat espanyol. I, si era així, que n’especifiqués el rang i destinació. Inarritu també va preguntar si el Ministeri de l’Interior espanyol preveia obrir algun expedient sancionador. El Gobierno señala q como no tiene “constancia oficial” por parte de Bélgica de los ultras que fueron a liarla a Waterloo y por ello no investiga si entre ellos había miembros de las FCSE. #PreguntasParlamentarias pic.twitter.com/qhYLKqTogE — Jon Inarritu (@JonInarritu) January 25, 2019 Dos mesos després, la Moncloa ha contestat que no té cap mena de constància dels fets, ja que les autoritats belgues no li han transmès que ‘cap ciutadà espanyol hagi originat incidents a Waterloo el passat 27 de novembre’. D’aquesta manera, l’executiu es nega investigar si entre els ultres hi ha membres de la policia espanyol o la Guàrdia Civil.

La Moncloa no vol investigar si hi havia policies entre els ultres que assetjaven Puigdemont a Waterloo

El responsable d’Orange Market (empresa de la Gürtel a València), Álvaro Pérez, conegut com ‘el Bigots’ i almenys quatre processats més per la peça judicial que investiga la trama de corrupció vinculada a la visita del Papa a València el 2006 han arribat a un acord amb la Fiscalia Anticorrupció, la qual cosa els permetrà de rebaixar la condemna de cara al judici que comença dilluns a l’Audiència espanyola. Malgrat que l’acord podria haver afectat gairebé la meitat dels vint-i-dos processats, molts d’ells han renunciat a pactar davant la impossibilitat d’afrontar la part econòmica, consistent en el pagament de les responsabilitats civils derivades de la seva actuació en els fets. Els que han aconseguit un acord són, a més d’Álvaro Pérez, són Ramón Blanco Balín, considerat ‘cervell financer’ de la trama Gúrtel; Pedro García Gimeno, el qual va ser director de Radiotelevisió Valenciana (RTVV) i dos membres de la mesa de contractació. La rebaixa de pena suposaria passar, en el cas de ‘El Bigots‘, d’una petició de trenta-set anys de presó a menys de dos i el mateix per a la resta dels qui aconsegueixen un acord, a excepció de García Gimeno – es demanaven per a ell quaranta anys de presó -, la pena del qui serà finalment una mica superior i sí que li suposaria un ingrés a la presó. Judici fins al mes de juny Per la vista oral per aquests fets, que previsiblement s’allargarà fins al mes de juny, passaran un centenar de testimonis entre els quals destaca l’ex-president Francisco Camps i membres de la comunitat eclesiàstica. En total es jutjarà vint-i-dues persones – un dels inicialment processats s’ha mort – perquè responguin pel desemborsament de més de set milions d’euros en la contractació de les pantalles i megafonia a una societat pantalla de la trama Gürtel i el cost de la qual va permetre el repartiment d’una suma de 3,3 milions d’euros.

‘El Bigotis’ i altres processats pacten amb la fiscalia a les portes del judici per la visita del Papa del 2006

Aquest dissabte, 13 d’abril, tot just començada la campanya electoral, els carrers de la ciutat de València acolliran la tradicional manifestació que commemora el Vint-i-cinc d’Abril. Per què se celebra el dia 13? Actualment, el Vint-i-cinc d’Abril (en què es commemora la desfeta d’Almansa l’any 1707 i, com a conseqüència, la caiguda de l’actual País Valencià sota domini dels borbons espanyols) no és una diada de festa oficial. Així doncs, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’entitat que convoca la marxa reivindicativa, cerca un dissabte proper al dia 25 per tal de facilitar l’afluència de manifestants. Enguany, l’avançament electoral ha fet avançar també la data de la manifestació. A quina hora comença i des d’on? La manifestació s’ha convocat a les 18.00 a la plaça de Sant Agustí, a València. Des d’allà, recorrerà el centre de la ciutat i al final hi ha prevista la lectura del manifest, que anirà a càrrec d’Anna Gascon i Tomàs Llopis, membres de la junta d’ACPV. Tot seguit, tindran lloc les actuacions de Fran Yera (Atupa), Inèrcia, Marta Margaix (si hi ha algú que encara no hagi sentit la seva esplèndida versió de la Muixeranga, aquesta és una bona ocasió de posar-hi remei) i Xavier de Bétera. Quin és el lema de la manifestació? Encara que, després, cada associació, partit, sindicat i grup duu les seves reivindicacions en forma de pancarta o de cartells, samarretes, banderes, etcètera, la manifestació té un lema de conjunt que enguany pren un doble vessant, de proposta i d’alerta: ‘Continuem avançant. Perquè no torne el passat‘. Joan Francesc Mira, president d’ACPV, ha explicat: ‘Constatem la persistència d’amenaces, però també la força de la gent: és possible de continuar avançant si sabem fer propostes en positiu (per això hem presentat el projecte de llei d’igualtat lingüística i hem demanat una Conselleria de Cultura, a més de resoldre les qüestions pendents) i, sobretot, si ens mobilitzem.’ Hi ha actes abans de la manifestació? Sempre. Dues opcions per a dinar, a la mateixa ciutat de València, poden ser: l’una, la tradicional trobada a l’Assemblea de Veïns de Benimaclet, on cada any, abans de la manifestació, hi cuinen una esplèndida paella (dues: una de carn i una de verdura) i s’hi senten dolçaines i tabals que escalfen motors per a la vesprada; i l’altra, el dinar amb acte polític que es farà a l’OctubreCCC convocat per la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, amb les intervencions d’Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, Joan Planas (Assemblea Sobiranista de Mallorca) i Antoni Infante (Decidim), conduïts per Marta Gascó (SEPC).

Manifestació a València, en alerta per aturar la dreta

Facebook ha deixat de funcionar aquest migdia, i també ho ha fet Instagram, l’aplicació de fotografies més popular del món i propietat de la companyia de Mark Zuckerberg. Des de quarts de dues de la tarda els usuaris s’han trobat amb dificultats per a poder publicar continguts nous a Facebook o bé per a poder consultar-hi pàgines. A Instagram també hi ha hagut problemes, fins i tot per a carregar continguts nous. La companyia ha informat, mitjançant missatges en la pàgina d’inici de la web de Facebook, que els problemes es devien a ‘tasques de manteniment’. Els problemes afectaven tant la versió web com l’aplicació de mòbil. Cap a quarts de cinc de la tarda, el servei s’ha restablert. Molts usuaris han compartit a Twitter els problemes amb aquestes xarxes amb les etiquetes #facebookdown i #instagramdown #facebookisdown tuits

Facebook i Instagram deixen de funcionar durant unes hores a tot el món

El jutge José de la Mata ha encausat l’ex-gerent de TV3, Oriol Carbó Seriñana, per la seva presumpta participació en el finançament irregular de Convergència Democràtica de Catalunya, segons que han confirmat a VilaWeb fonts de l’Audiència espanyola. D’aquesta manera Carbó haurà de declarar com investigat el pròxim 10 de setembre. Segons la interlocutòria hi ha ‘indicis’ que l’ex-gerent de CDC, Germà Gordó, hauria donat instruccions ‘expresses i directes’ perquè Carbó, que també era un alt executiu de la productora Triacom Audiovisual, pagués un deute de 750.000 euros que el partit tenia amb l’empresari Joan Manuel Parra des de la campanya electoral del 2010. El jutge indica que s’haurien fet sis pagaments mensuals a partir d’unes factures fruit de ‘suposades i òbviament inexistents col·laboracions’ d’empreses de Parra en ‘produccions audiovisuals de Triacom Audiovisual SL per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals’. El mateix empresari, que va declarar la setmana passada, hauria confessat haver fet el pagament dins de la causa del 3%, per les eleccions del 2010 i a canvi de rebre contractes públics. La fiscalia va obrir la setmana passada una nova línia d’investigació sobre el presumpte finançament il·legal de l’antiga Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) en el que es coneix popularment com el cas 3%, després de la confessió de Parra davant del jutge de l’Audiència espanyola José de la Mata. Segons l’empresari, Gordó va ser la persona que li va facilitar el cobrament d’aquestes feines per al partit a través de productores.

L’Audiència espanyola encausa l’ex-gerent de TV3 pel finançament irregular de CDC

El govern ha proposat l’ex-ministre d’Indústria, Energia i Turisme, José Manuel Soria, que va dimitir el mes d’abril per l’escàndol dels Papers de Panamà, per ocupar un lloc en el Banc Mundial. Aquesta decisió, feta publica després de la segona investidura fallida de Rajoy, ha estat adoptada per la Comissió d’Avaluació de candidatures a les Institucions Financeres Internacionals (IFIs), que ha seleccionat als candidats per cobrir els llocs que corresponen a l’estat espanyol tant en el Banc Mundial com el Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Europeu per la Reconstrucció i el Desenvolupament (BERD). L’ex-ministre canari ha estat proposat, en concret, per ocupar el lloc de director Executiu del Banc Mundial per al període comprès entre l’1 de novembre i el 31 d’octubre de 2018. L’estat espanyol comença ara el seu torn en la cadira que comparteix amb Mèxic, Veneçuela i cinc països centreamericans (Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures i Nicaragua). Soria cobrarà 250.000 euros lliures d’impostos. En un comunicat, el Ministeri d’Economia i Competitivitat recorda que per a la selecció dels candidats espanyols a aquests organismes internacionals s’utilitza el criteri d’idoneïtat i l’historial de servei públic, així com l’experiència en les matèries que corresponen.

El govern espanyol proposa l’ex-ministre José Manuel Soria com a candidat al Banc Mundial

Explica l’editor de Llibres del Delicte, Marc Moreno, que A la seva pell és un «thriller» carcerari, inspirat en els casos denunciats en el documental Ciutat Morta, l’empresonament de l’activista Rodrigo Lanza i el suïcidi de la poetessa Patricia Heras. A partir d’ells, l’autora, Raquel Gámez Serrano, construeix una trama de ficció on relata les condicions de vida dels presos i genera debat sobre els processos de reinserció que es duen a terme a les presons catalanes. Gámez, amb aquesta novel·la, debuta en la literatura de gènere. Llegiu-ne un fragment. Continua: ‘A la seva pell neix a partir d’una minuciosa documentació per part de l’autora, que és educadora social de formació i que ha tingut accés a presos i treballadors de presons, i ha estudiat un text escrit per Rodrigo Lanza, un dels implicats en el cas Ciutat Morta.’ Precisament Lanza és l’autor del pròleg. Per l’editor: ‘La novel·la carcerària no ha estat gaire conreada a la literatura en català, però Llibres del Delicte, en la voluntat constant d’aportar noves veus i enfocaments originals al món literari nacional, aposta per un subgènere poc habitual i una trama com A la seva pell, crítica, ben documentada i capaç de fomentar un debat enriquidor.’ Aquí podeu llegir la crítica que n’ha fet Anna Maria Villalonga per a Núvol.

Llibres del Delicte publica ‘A la seva pell’, un ‘thriller’ carcerari sobre l’activista Rodrigo Lanza i la mort de la poetessa Patricia Heras

El diputat d’ERC al congrés espanyol Joan Tardà ha proposat que la batllessa de Barcelona, Ada Colau, encapçali una delegació de representants municipals per a visitar els presos polítics a les presons d’Estremera i Soto del Real. ‘Feu-ho si us plau per contribuir a no normalitzar aquesta injustícia’, ha escrit. Ahir el vice-president Oriol Junqueras va conèixer la interlocutòria del Tribunal Suprem espanyol per la qual continuaria empresonat. Dijous vinent Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn tenen una vista amb el jutge instructor, Pablo Llarena, en la qual sol·licitaran de nou el seu alliberament. Seria bo i d’agrair q una delegació de representants municipals encapçalats per @adacolau, com a capital del país,fes una visita a Estremera i Soto del Real. Feu-ho si us plau per contribuir a no normalitzar aquesta injustícia. — Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) January 6, 2018

Tardà demana a Colau que encapçali una delegació municipal per a visitar els presos polítics

El magistrat Jaime Conejo Heredia, que instrueix temporalment el cas pels preparatius de l’1-O, ha esborrat el seu perfil a Facebook. El magistrat havia fet algunes publicacions amb contingut espanyolista, tal com ha avançat el digital Directe.cat. Nombrosos usuaris de Twitter han fet captures de les publicacions que ara corren per la xarxa social. Conejo Heredia és el substitut de Juan Antonio Ramírez Sunyer, titular del jutjat número 13 de Barcelona, ingressat a l’Hospital Clínic per unes molèsties intestinals. Entre més coses, havia publicat un vídeo enregistrat per ell mateix en una manifestació espanyolista el 12 d’octubre a la plaça de Catalunya de Barcelona. A les imatges, s’hi pot veure gent brandant banderes espanyoles i cridant ‘Cataluña es España’. Ací ho podeu veure: Us presento el nou jutge de la investigació de l’1-O, Jaime Conejo Heredia -> https://t.co/j7HtxQ0i85 pic.twitter.com/AGNWYUFOBz — Joan Solé (@JoanSole_) 14 de desembre de 2017 De totes maneres, aquest no és l’únic contingut compromès que va publicar el jutge. Conejo Heredia també va compartir a la xarxa social articles de mitjans espanyolistes contra el procés d’independència. Podeu veure’n alguns ací: El magistrat es farà càrrec de la investigació a partir de divendres. Fins ara, el substitut provisional de Ramírez Sunyer, que va ser ingressat dimecres, ha estat un magistrat de la jurisdicció de menors.

El jutge que persegueix ara l’1-O esborra el seu Facebook ple de referències espanyolistes

La candidatura d’ERC s’ha imposat en els quatre municipis amb més habitants que estan governats per la CUP: Berga, Argentona, Navàs i Capellades, seguida per EnComúPodem i CDC que han obtingut segones posicions. A Berga, amb més de 16.000 habitants, ha vençut la candidatura de Gabriel Rufián amb un 33,17% dels vots; seguida per CDC amb 27,66%; EnComúPodem amb 15,27%; PSC amb 10,32%; PP amb 7,67%, i C’s amb 3,57%, amb el 100% de vot escrutat. Els republicans també han guanyat a Argentona amb un 23,63% dels vots, mentre que EnComúPodem s’ha situat com segona força amb 20,57%; CDC ha estat tercera amb 18,78%; PP, quarta amb 12,65%; PSC, cinquena amb 10,84%, i C’s s’ha situat com a sisè partit amb un 10,53%, amb tots els vots escrutats. ERC, EnComúPodem i CDC també han liderat les primeres posicions en aquest ordre a Capellades amb un 24,69%, un 19,77% i un 17,06%, respectivament, mentre que PSC ha quedat quarta força amb 16,51% vots, PP cinquena amb l’11,37% i C’s sisena amb el 8,07%, quan ja hi havia el 100% escrutat. A Navàs també ha guanyat ERC amb un 30,69% de vots i CDC ha tornat a ser el segon partit més votat amb un 25,87%, com ja va passar als comicis del 20D; els segueixen EnComúPodem –16,23%–, PSC –11,68%–, PP –9,17%– i C’s –4,31%–, amb el 88% del vot escrutat. Les forces sobiranistes també han estat les llistes més votades en altres municipis amb alcaldes de la CUP, com Celrà, on ha guanyat ERC, i a Sant Martí Sarroca , on ha vençut CDC, com també ha succeït a Verges amb una victòria dels convergents.

ERC s’imposa als municipis més grans governats per la CUP

Demòcrates de Catalunya ha anunciat la celebració d’un congrés fundacional del partit el 7 de novembre a l’Auditori de Cornellà de Llobregat, data que coincideix amb la fundació d’Unió Democràtica de Catalunya. Ho ha anunciat aquest divendres el portaveu demòcrata i futur diputat de Junts pel Sí Antoni Castellà en una roda de premsa al centre cívic Vil·la Florida de Barcelona. Castellà ha explicat que en el marc d’aquest congrés es debatrà la Ponència dels Estatuts de Demòcrates de Catalunya, la Ponència del Manifest fundacional i s’escollirà el màxim òrgan executiu del partit. Actualment hi ha més de 1.700 voluntaris demòcrates i el procés quedarà obert fins al 23 d’octubre. Antoni Castellà ha remarcat que Demòcrates de Catalunya pretén ser un nou partit del segle XXI, fet pel que ha desgranat en què consistirà aquesta nova manera de fer política començant pel tema de l’organització. Segona ha apuntat el portaveu, Demòcrates de Catalunya ‘no té militants sinó voluntaris’ i les seves aportacions econòmiques seran voluntàries, de manera que els seus drets i deures no hi estaran supeditats. ‘Donem molta importància a l’espai municipal i creiem que una organització lògica és l’espai comarcal, on per sufragi dels voluntaris s’escollirà el comitè coordinador’, ha remarcat Castellà. Castellà ha explicat que el màxim òrgan responsable del partit serà el comitè nacional, un òrgan col·legiat escollit en el congrés nacional per llistes obertes i ha afegit que tots els processos per escollir electes, ‘seran per processos de primàries obertes a tota la ciutadania’. ‘Es trenquen els processos clàssics d’aparells interns’, ha afegit. Un altre punt important pel que fa al nou partit és el que fa referència al finançament. Segons ha explicat Antoni Castellà, el partit es finançarà a través de les aportacions dels voluntaris, dels càrrecs públics, de les subvencions públiques pels resultats electorals i de micromecenatge per a projectes concrets. Castellà ha remarcat que proposaran en els estatuts la prohibició d’accedir al crèdit bancari. En aquest sentit, ha assegurat que un dels problemes greus dels actuals partits ha estat els elevats endeutaments i ha dit que ‘quan un partit es troba en aquesta situació, no té un ampli ventall per prendre decisions’. Citant a Pere Casaldàliga, ha afegit que ‘els partits han de ser pobres per ser lliures’. Així mateix, Castellà ha assenyalat Demòcrates de Catalunya ‘només encetarà aquelles iniciatives que el finançament disponible en aquell moment permeti’. Finalment, ha remarcat que tots aquests punts són propostes en un marc de ponència i no és ‘l’arquitectura definitiva’ que es debatrà el 7 de novembre al congrés fundacional. Valoració del 27-S En la mateixa roda de premsa l’expresident del Parlament de Catalunya i membre de Demòcrates, Joan Rigol, ha fet una valoració dels resultats electorals del passat 27 de setembre. ‘Hem guanyat les eleccions. Tenim una majoria absoluta de 72 diputats independentistes’, ha afirmat. Rigol ha assenyalat que les negociacions amb la CUP ‘han de ser discretes’ i ha remarcat que per Demòcrates de Catalunya el paper del president Mas és ‘essencial’. ‘Creiem que la figura del president Mas és molt important perquè és qui s’ha posat al capdavant del procés cap a la independència’, ha assegurat. L’expresident de la cambra catalana ha afirmat que els Demòcrates ‘volem enriquir el pluralisme polític’. El desig, ha continuat, ‘no és aconseguir un estat del segle XIX (fronteres, etc.) sinó un estat del segle XXI, que es defineixi per la voluntat de ser humanitari amb els seus ciutadans’. ‘No som Unió però ens sentim hereus de la Unió del 1931’, ha conclòs.

Demòcrates farà un congrés fundacional pel 7 de novembre per constituir ‘un partit del segle XXI’

Un mes i onze dies després de les eleccions municipals, Joan Ribó i Sandra Gómez s’han tornat a trobar al teatre Rialto per signar l’acord de govern per a l’Ajuntament de València. L’acord recull seixanta-quatre mesures repartides en sis eixos programàtics: ‘una ciutat feminista’; ‘una ciutat d’oportunitats i millors treballs’; ‘dret a la ciutat’; ‘ciutat de les persones’; ‘València sinònim de llibertat i cultura’, i ‘València capital metropolitana, participativa i oberta’. En aquesta ocasió, el pacte entre totes dues formacions es va tancar divendres, després de quaranta-set dies des de les eleccions municipals, amb unes dures negociacions. L’acord és una reedició de la Nau però inclou novetats importants, com ara la implantació de la taxa turística, traure al mercat els pisos buits i l’impuls de l’energia renovable. Una de les mesures més destacables per a garantir un lloguer assequible és un pla d’impuls d’habitatge públic, en què es preveuen recàrregues a l’IBI per als grans propietaris que tinguin més de deu pisos buits i fora de mercat. De fet, el pacte incideix que tot aquell terreny disponible per a la construcció d’aquests propietaris serà mobilitzat per a construir habitatges a un preu de lloguer adient. L’Ajuntament també ha aprovat l’organització d’àrees en un ple extraordinari, amb l’oposició de PP, Ciutadans i Vox. L’oposició ha acusat l’equip de govern d’aplicar-los el ‘corró’ en retallar-los l’exclusivitat, el nombre d’assessors i reduir el nombre de preguntes que poden presentar.

L’acord del Rialto preveu la taxa turística, treure al mercat els pisos buits i l’impuls de l’energia renovable

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Barcelona ha presentat aquest diumenge la ‘recuperació’ d’un edifici al barri de la Vila de Gràcia per destinar els seus tres habitatges a reallotjar famílies en exclusió residencial. L’immoble, batejat com a ‘Jahnela’, està situat al número 156 de la Travessera de Gràcia i és propietat de Promociones Lladero, una societat anònima vinculada a Goldman Sachs. Segons en Carlos, portaveu de la PAH Barcelona, la intenció de la immobiliària era enderrocar l’edifici –i el contigu número 154, ja tapiat i també de la seva propietat- per construir-hi habitatges nous d’alt estànding. El desnonament frustrat el passat mes de setembre de l’única veïna que quedava a l’immoble –una dona portuguesa i el seu fill- va posar sobre avís l’Obra Social de la PAH, que pretén ocupar edificis buits i cedir-los a les famílies que ho necessiten en considerar que hi ha manca de solucions de l’administració per fer front a l’emergència d’habitatge.

La PAH Barcelona ‘recupera’ un edifici a Gràcia i destina els tres habitatges a famílies desnonades

L’activista sueca Greta Thunberg, icona de la lluita contra el canvi climàtic, ha retret passivitat als dirigents mundials i els ha culpat de trobar-nos ‘al començament d’una extinció multitudinària’. Ho ha dit durant una intervenció a la Cimera del Clima de l’ONU, que s’ha fet avui a Nova York. ‘Som al començament d’una extinció multitudinària i només parleu de diners i de contes de fades sobre un creixement econòmic etern’, ha retret la noia, de setze anys, amb llàgrimes als ulls. ‘Com us atreviu?’ ‘Heu robat els meus somnis i la meva infància amb les vostres paraules buides’, els ha dit, i ha recalcat que encara eren a temps de corregir el rumb. Ara, ha advertit: ‘Si decidiu fallar-nos, no us ho perdonarem mai’. Thunberg va adquirir fama mundial amb el moviment reivindicatiu Fridays for future, en què es manifestava cada divendres davant el Parlament de Suècia per exigir a les autoritats polítiques mesures contra el canvi climàtic. Milers de joves d’altres països han seguit el seu exemple. Enguany, ha estat una de les convidades a la Cimera del Clima de l’ONU, en què participen seixanta dirigents mundials, entre els quals el cap de govern andorrà, Xavier Espot.

Greta Thunberg avisa els polítics: ‘Si decidiu fallar-nos, no us ho perdonarem mai’

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha trucat aquest matí la batllessa de Barcelona, Ada Colau, després d’haver-se negat en tres ocasions a atendre la trucada del president de la Generalitat Quim Torra. Colau ha explicat a Catalunya Ràdio que li ha demanat a Sánchez que ha de dialogar amb Torra tot i les discrepàncies polítiques. ‘Sánchez ha parlat amb mi i s’ha interessat per com està la ciutat. Li he recordat que cal dialogar i li he dit: el telèfon s’ha d’agafar sempre’, ha dit. Davant d’això, en paraules de Colau, Sánchez s’ha limitat a repetir els arguments manifestats a la carta a Torra on justifica la seva actitud. Al text, Sánchez li exigeix que condemni la violència de manera rotunda, que empari les forces de seguretat que la combaten i que eviti la discòrdia civil. Colau ha dit a Catalunya Ràdio que ella li ha recordat les vegades que Torra ha condemnat la violència, però que Sánchez diu que ‘no l’ha condemnat en uns termes determinats’. Al text el president espanyol no menciona en cap moment una possible reunió amb el president de la Generalitat. Segons que ha dit Colau, Sánchez s’ha interessat per l’estat de la ciutat i han conversat sobre la visita a l’hospital de Sant Pau, on hi ha ferits per la intervenció policíaca, que ha fet la batllessa. A més, ha explicat que ha parlat amb ell sobre l’ús de pilotes de goma per part de la policia espanyola. En un piulet, Sánchez ha dit que ha parlat amb la batllessa ‘per a traslladar-li tot el nostre suport i solidaritat a la ciutadania de Barcelona’. Tal com afegeix a continuació, ‘el govern d’Espanya treballa per a garantir la seguretat i la convivència’. Acabo de conversar con la alcaldesa @AdaColau para trasladarle todo nuestro apoyo y solidaridad a la ciudadanía de Barcelona.El Gobierno de España trabaja para garantizar la seguridad y la convivencia. pic.twitter.com/AYuEjafJIX — Pedro Sánchez (@sanchezcastejon) October 21, 2019 Fonts de presidència han explicat a VilaWeb que, a més de respondre la carta de Sánchez, el cap de gabinet de Torra ha trucat al de Sánchez, però com no ha respost la trucada li ha enviat un missatge demanant una reunió, ja que és a Barcelona. Les mateixes fonts expliquen que també s’hi han intentat posar en contacte a través de la secretària i que des de la Moncloa els han dit que, en aquest moment, el cap de gabinet està al telèfon i amb reunions.

Sánchez es nega a parlar amb Torra però truca a Colau

S’ha avançat i continuaran parlant els dies vinents. Aquest, segons fonts del govern de la Generalitat, ha estat el resultat de la videoconferència que el vice-president català, Pere Aragonès, i la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, han fet aquesta tarda amb la vice-presidenta espanyola, Carmen Calvo. El propòsit de la reunió era d’acostar posicions per a formar una taula de partits, amb un relator independent, que abordi el conflicte polític, en canvi que el PDECat i ERC retirin les esmenes que tombarien el pressupost de Pedro Sánchez. Durant una hora i mitja, els representants de tots dos governs han mirat de llimar les diferències que a hores d’ara dificulten l’acord. Aragonès i Artadi eren al parlament. Les divergències són de forma i de fons. D’una banda, el govern català exigeix que en la taula de partits hi hagi representants del PSOE amb capacitat de prendre decisions que vinculin tota la formació i no tan sols el PSC. També ha demanat que hi hagi Podem. La Generalitat proposa, per tant, dos representants de cada formació: JxCat, ERC, el PSOE i Podem. Però el govern espanyol circumscriu aquesta taula a l’àmbit català i diu que la comissió bilateral, regulada a l’estatut, és l’únic òrgan de relació que hi ha d’haver entre tots dos executius. Quant al fons, el govern reclama que l’objecte de la negociació sigui el dret d’autodeterminació i la fi de la repressió, i que es tanqui una metodologia i un pla de treball. La Moncloa, en canvi, diu que les converses es restringeixen a l’àmbit de la legalitat autonòmica i constitucional. Aquest matí la vice-presidenta espanyola ha fet una compareixença en què ha tornat a afirmar que la taula de partits és d’àmbit català i no pas estatal i que és aquí on accepten que hi hagi un relator o observador independent. Calvo ha volgut contrarestar la pressió d’alguns barons del PSOE contraris a la negociació amb Catalunya i també la campanya del PP i Cs, que han convocat una manifestació diumenge a Madrid. Poc després, Artadi ha dit en una conferència de premsa que la distància ‘continua essent gran’. El debat a la totalitat del pressupost espanyol començarà dimarts que ve, justament el primer dia de judici contra el procés independentista. Fins aquell dia, ERC i el PDECat poden retirar les esmenes de refús. El PDECat, de fet, encara no l’ha presentada perquè vol exhaurir el termini, que s’acaba divendres a migdia. Perquè els comptes es puguin debatre al congrés espanyol, Sánchez necessita que els dos partits independentistes retirin les esmenes. Si ho fa un de sols no n’hi haurà prou, tenint en compte que els vots contraris al pressupost s’afegirien als del PP i Cs.

Artadi i Aragonès avancen en la negociació amb Calvo en una llarga videoconferència

Aquest migdia s’ha celebrat l’edició que fa cinquanta dels premis Crítica Serra d’Or, a obra publicada el 2015. El premi destaca els llibres i aportacions culturals més importants en l’àmbit de la literatura, el teatre i la recerca de l’any anterior, a partir d’un jurat independent convocat per la revista Serra d’Or, de l’Abadia de Montserrat. Ha presidit l’acte el pare abat de Montserrat, Josep M. Soler, acompanyat de la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, i el conseller de Cultura, Santi Vila. A la cerimònia, al Palau Moja de Barcelona, els tres primers autors que s’han destacat tenen lligams amb el País Valencià: l’escriptor valencià Martí Domínguez ha estat guardonat amb el Premi Crítica Serra d’Or 2016 de novel·la per l’obra ‘La sega’, publicat per Proa. Aquesta obra també va obtenir fa pocs dies el premi de la Crítica Catalana i es converteix en la novel·la més destacada del 2015 amb premis a obra publicada. Josep-Ramon Bach s’ha endut el premi de poesia per ‘Caïm’, llibre de poemes publicat per l’editorial 3i4, que ja va ser guardonat amb el premi de poesia Vicent Andrés Estellés. I Pep Albanell ha obtingut el de narració per ‘Les fantasies del nàufrag’ publicat per l’editorial Bromera, amb seu a Alzira. A l’apartat de literatura i assaig també s’ha destacat Julià Guillamon, per ‘Joan Perucho, cendres i diamants’ (Galaxia Gutenberg); i Josep Maria Jaumà en el de traducció, per ‘Irlanda indòmita. 150 poemes de W. B. Yeats’ (Edicions de 1984). Tot i la presència destacada del País Valencià entre els premiats d’aquest apartat, Martí Domínguez ha recordat la situació d’exili que pateix la cultura catalana al País Valencià. En paraules a VilaWeb, ha explicat que, tot i que certament hi ha un canvi de cicle, l’herbicida cultural que ha emmetzinat el territori durant tants anys no és fàcil d’eliminar. Una altra aportació significativa ha estat la del traductor Josep Maria Jaumà, que ha proposat que l’Abadia de Montserrat convidés tots els guanyadors a passar un dia a Montserrat per parlar entre tots sobre la cultura catalana, a fi de tenir-ne una visió diversa i completa. Més tard, l’abat, durant el seu parlament, ha dit que prenia nota de la proposta. Els premis dedicats al teatre han estat enguany els que han recollit uns parlaments més reivindicatius: Joan Yago, s’ha endut el premi de teatre al text de teatre català per l’estrena o l’edició de ‘You say tomato’. Yago ha dit que aquests últims anys molts dramaturgs i gent de teatre ha hagut de deixat l’ofici perquè es moria de gana: ‘Es parla de la desertització cultural, talment com si fos un fenomen meteorològic, un fet natural, i podem dir que s’ha produït una tala conscient, uns permetent la tala d’aquests arbres i d’altres potenciant-la. I nosaltres el que podem fer, amb alegria i agraïment, és oposar-nos-hi, amb tota la nostra força!’ El premi de teatre a l’espectacle teatral ha estat per a ‘Ragazzo’ de Lali Álvarez; i el de teatre a l’aportació més interessant a la companyia ‘Parking Shakespeare’. Lali Àlvarez ha recordat el punt de partida de la seva obra, que es troba en l’assassinat d’un jove llibertari per part dels carabiners el 2001, a Gènova. ‘Jo tenia vint-i-un anys i aquest fet em va marcar profundament, perquè van matar un dels nostres. I vaig prendre consciència de l’Europa de l’aparença democràtica. Una obra feta des de la precarietat més absoluta, que té la voluntat de ser un espai de crítica i de reflexió col·lectiva, que això és el que ha de ser el teatre.’ I sobre ‘Pàrquing Shakespeare’, Pep Garcia Pascual ha defensat que calia ser valent i que la cultura havia de ser per a tothom, sobretot ara, en temps difícils com els que vivim. ‘La cultura és un dret i no pas un luxe’, ha dit. Dins l’apartat de recerca, el premi Crítica Serra d’Or 2016 de Recerca (Humanitats) ha estat per a l’obra ‘Ramon Llull: vida i obres’, de Pere Villalba i Varneda; el d’altres ciències per a ‘La ciència en la literatura’, de Xavier Duran. El de catalanística per a ‘Mount Canigó. A tale of Catalonia (J. Verdaguer. Introduction and translation by Ronald Puppo)’, de Ronald Puppo. Finalment, els guanyadors en la categoria de literatura infantil i juvenil han estat: l’obra ‘Històries de Nasrudín’, amb text de Halil Bárcena i il·lustració de Mariona Cabassa, que s’emporten l’Infantil; Gisela Pou ha estat premiada amb el juvenil (creació) per ‘La noia de la mitjanit’. I Carme Julià de l’estudi Lemmiscates ha aconseguit el juvenil (coneixements) per ‘Arbres’. En els parlaments d’autoritats que han tancat l’acte, el conseller de Cultura Santi Vila ha demanat que si es feia la trobada de premiats a Montserrat, que també convidessin els responsables de Cultura, que alguna cosa aprendrien, i la presidenta del parlament, Carme Forcadell, s’ha fixat en el poc nombre de creadores premiades tot esperant que la presència de dones augmenti els anys vinents. El jurat de l’apartat de literatura i assaig era format per Àlex Broch, Lluïsa Julià, Marta Nadal, Vinyet Panyella i Josep M. Ripoll. El de l’apartat de recerca l’han compost: Jaume Aulet, Joan B. Culla, Manuel Jorba, Santiago Riera i Tuèbols i Joandomènec Ros. Joan-Anton Benach, Francesc Massip, Juan Carlos Olivares, Anna Pérez Pagès i Marta Monedero han constituït el jurat de teatre. I el de Literatura infantil i juvenil, també per encàrrec de Serra d’Or, l’han format Mònica Baró, Montse Ginesta, Teresa Mañà, Joan Portell i Núria Ventura.

En el 50è aniversari, els Premis Crítica Serra d’Or destaquen la novel·la de Martí Domínguez ‘La sega’

El líder de JxCat al Parlament, Jordi Sànchez, ha apostat per ‘refer l’estratègia’ independentista i fer possible un ‘referèndum efectiu’ a Catalunya. ‘No s’ha de donar per amortitzat res d’allò que hem fet els últims anys i l’estat espanyol no ha acceptat. Cal assumir que el referèndum d’autodeterminació continua essent l’única sortida per a superar la crisi política i l’única porta democràtica per a entrar a la República’, ha dit Sànchez en una entrevista al diari Ara. ‘Però caldrà orientar l’acció política a fer-ne possible un d’efectiu i lògicament refer l’estratègia i l’acció per continuar sumant voluntats i ciutadans a favor de la República’, ha continuat l’ex-dirigent de l’ANC, empresonat fa nou mesos i escèptic sobre el seu futur. ‘No tindrem cap judici just. A nosaltres la raó d’estat ja ens ha condemnat i només ens salvarà el Tribunal Europeu de Drets Humans’, ha reflexiona en veu alta Sànchez. ‘El judici serà poc més que un gran atrezzo però sense cap credibilitat’, ha puntualitzat el president del grup de JxCat, que considera que ‘l’estratègia del Tribunal Suprem està decidida ja fa molts mesos’. ‘Aquesta és la causa judicial instruïda seguint els criteris de la raó d’estat que es fa visible el 3 d’octubre. La raó d’estat fa por, no entén ni de drets ni de compassió’, ha ressaltat Sánchez, que pronostica que el judici als presos polítics pot ser la primera quinzena de novembre. ‘Calculem que l’acusació i la petició de penes de la fiscalia seran a principis de setembre i que el judici començarà entre el 1r i el 15 de novembre’, ha avançat l’ex-president de l’ANC. ‘Per això preveiem que a final d’octubre ens tornin a dur a Madrid. Serà un judici dur, amb el Nadal entremig’, ha afegit Sànchez, que també descarta qualsevol mena de pacte amb la fiscalia espanyola. ‘En aquest escenari no hi ha res a pactar. Només té sentit si es retira l’acusació de rebel·lió, sedició i desordres públics (a mi no m’acusen de malversació). És a dir, si es demana el sobreseïment i arxivament de la causa’, ha valorat. ‘Que ningú no esperi que agrairem que caigui l’acusació de rebel·lió i persisteixi la de sedició. Aquesta és la pròxima trampa que faran’, ha avisat Sànchez, que va més enllà: ‘Perquè tothom ho entengui és una pena que oscil·la entre els vuit i quinze anys en funció dels qui serem jutjats. Algú creu que puc pactar vuit o deu anys de presó? Per fer-ho simple i ràpid: demano per a mi la mateixa sentència que va dictaminar la justícia alemanya’, ha manifestat el president del grup de JxCat. ‘Tot allò que ho sigui serà l’evidència d’un judici injust’, ha puntualitzat Sànchez. Finalment, i sobre el paper del president espanyol Pedro Sánchez, el dirigent de JxCat al parlament ha volgut valorar la doble assumpció de Sánchez ‘que a Catalunya el conflicte era polític i que caldria acabar votant’. ‘És un pas molt important, valent, però insuficient. Si Pedro Sánchez no encapçala una solució en la línia apuntada, el PP i Ciutadans l’acabaran neutralitzant. O té la iniciativa o quedarà atrapat entre Casado i Rivera’, ha comentat Jordi Sànchez. ‘Calen fets aviat i no cal que tots arribin els mesos vinents. La solució definitiva no arribarà potser fins després de les noves eleccions, però abans s’haurà d’haver construït una agenda del diàleg i s’han d’haver produït fets concrets’, ha conclòs.

Jordi Sànchez diu que cal refer l’estratègia independentista per a aconseguir un ‘referèndum efectiu’

El jutjat 13 de Barcelona ha citat a declarar els directors de TV3 i Catalunya Ràdio aquest divendres, 1 de març, com a investigats per desobediència en el marc de la instrucció que duu a terme sobre els fets del primer d’octubre del 2017. Vicent Sanchís i Saül Gordillo ja havien estat citats a finals de gener, però finalment la declaració es va ajornar. En concret, se’ls investiga per la publicació als mitjans públics de la Generalitat dels anuncis que convocaven el referèndum d’autodeterminació. El jutjat també ha citat, com ja ho feia a finals de desembre, la directora de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, Maria Àngels Barberà.

El jutjat 13 de Barcelona cita l’1 de març els directors de TV3 i Catalunya Ràdio com a investigats per desobediència

La Fundació Tàpies acaba d’inaugurar ‘Antoni Tàpies. Una biografia política‘, una exposició que mostra la militància política de l’artista mitjançant les seves obres. Per això, fins al febrer de l’any vinent, aplega una setantena de peces fetes entre 1946 i 1977. Procedents de préstecs de tot Europa, d’institucions, de col·leccionistes privats, de la família de Tàpies i de la fundació, rere aquesta setantena d’obres sempre hi ha una intenció política., Ho explica el comissari Carles Guerra, que també puntualitza que és una militància que preserva l’autonomia de l’obra. Una de les obres més destacades que es poden veure és la reconstrucció parcial del tríptic que Tàpies va presentar a la Documenta de Kassel de 1964, una de les fires d’art més importants d’aquell moment. També hi ha diverses obres fetes arran de la Caputxinada, la tancada d’estudiants del 1966 en què Tàpies va participar activament. Una de les més conegudes és ‘7 de novembre’, una peça que habitualment es penja al Parlament de Catalunya i que evoca la trobada de les forces antifranquistes a l’església de Sant Agustí amb la voluntat de posar fi a la dictadura. A la mostra, també s’hi pot veure ‘Composició amb números’, en record a la mort de l’anarquista Oriol Solé Sugranyes en mans de la Guàrdia Civil, i ‘A la memòria de Salvador Puig Antich’, una obra feta mentre l’executaven. També hi ha ‘Homenatge a Federico García Lorca’, una obra que l’any 1952 no va poder anar als Estats Units perquè les autoritats franquistes, molestes amb el títol, la van vetar. El comissari de l’exposició explica que ‘Antoni Tàpies. Una biografia política’ reconstrueix les paradoxes que va viure un artista modern sota la dictadura franquista. La ràpida internacionalització de Tàpies a partir del començament de la dècada dels cinquanta va afegir una complexitat notable al treball. Per això, segons Guerra, l’obra exposada emergeix d’una doble censura de la qual Tàpies va ser víctima aquells anys: ‘Per un costat, la manca de llibertats de la dictadura, i per un altre, la censura respecte als continguts literaris o explícits que imposa l’art modern.’ Però Tàpies va saber superar aquella doble censura i en va sortir una obra que és capaç de viatjar internacionalment i alhora ser receptacle dels desitjos de llibertat de molta gent, explica Guerra. A més, segons el comissari, l’actualitat de la mostra fa que mantingui la capacitat d’interpel·lar el visitant. També posa l’espectador en el repte de veure en la disfuncionalitat de la pintura una manera de fer política tan efectiva com la que podia havia fet l’artista amb la creació de cartells. Perquè si Antoni Tàpies va fer diversos cartells de contingut explícitament polític que no es poden veure a l’exposició, en el seu art la reivindicació sempre és més velada i conceptual: una pila de plats fan referència a la Caputxinada, un angle de 90 graus, a la mort de Puig Antic, uns solcs profunds en la pintura, com esgarrapades, a la repressió franquista. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu a Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

Una exposició s’endinsa en el Tàpies més polític

El portaveu de Catalunya en Comú, Joan Mena, ha afirmat que Barcelona en Comú mantindrà l’oferta de tripartit amb ERC i PSC ‘fins a l’últim moment’. Després que la coordinadora de BeC hagi proposat que Ada Colau es presenti la investidura per tornar a ser batllessa, Mena ha explicat en una entrevista a La Xarxa que no contemplen ‘altres opcions’ que aquest acord. ‘El que volem és que Maragall i Collboni s’avinguin a poder fer un govern que sigui estable, transversal i representi els interessos de la ciutat’, ha argumentat el portaveu de CatComú, que creu que correspon a ERC i PSC ‘decidir si volen prioritzar altres tipus de governs o un govern d’esquerres’. D’altra banda, Mena ha assegurat que els comuns no estan ni estaran ‘en converses’ amb Manuel Valls, que ha ofert el suport perquè Colau pugui ser alcaldessa. Així, ha dit que la proposta dels comuns és ‘la mateixa de la nit electoral’ i que es mantindrà ‘fins al dia 15’, la data límit. Mena també creu que l’entesa entre aquestes tres forces significaria enviar ‘un missatge de superació de blocs que sembla que xoquen i semblen incapaços de dialogar i posar-se d’acord’.

Els comuns només contemplen un tripartit amb Colau com a batllessa

Lola Guitérrez, cinquanta-vuit anys, treballadora de la Diputació de Barcelona, fa poques setmanes va agafar un avió i va volar cap a Grècia. Aquesta mare de família tenia la intenció d’ajudar un refugiat kurd. L’havia conegut per Facebook i s’assemblava físicament al seu fill petit. La intenció era fer-lo pujar a un avió amb el DNI del fill i portar-lo a Catalunya. Els van detenir a l’aeroport, i ella va acabar a la presó. Ara alliberada, i novament a casa, explica en aquesta entrevista la seva experiència. I assegura que el seu cas no és pas únic: hi ha moltes dones que arrisquen la llibertat per ajudar refugiats que hi ha a Grècia. En alguns casos són parentes, però de vegades desconegudes, com ella, que volen ajudar. —Per què vau anar a Atenes? —Vaig anar a Atenes a buscar un jove kurd per diferents motius. El fonamental és ideològic: ja està bé de l’Europa fortalesa, i que la gent hagi de morir al Mediterrani. És una realitat massa punyent. I evidentment havia anat a totes les manifestacions i concentracions, però em va semblar que una acció individual podia ajudar. L’acció, doncs, és individual. Però ens enganyaríem si ens penséssim que és una acció única. Hi ha molta gent que ha fet això mateix. —Com el vau conèixer, el jove kurd? —Per Facebook. Des d’aquí, a Barcelona, per internet, vaig veure que penjava coses demanant ajuda al seu mur. I vaig posar-m’hi en contacte. Ens vam conèixer així. I el vaig voler ajudar. El meu pla va ser comprar-li un bitllet d’avió i anar a Grècia amb el DNI del meu fill petit. El meu fill i ell tenen una certa semblança física. La idea era volar junts de tornada, i que ell es fes passar pel meu fill. Aquest era el pla. I que quedi clar que aquest noi no és menor, com algú ha dit. No tinc constància de la seva documentació, però no em consta que sigui menor. A l’aeroport d’Atenes hi ha controls extres i ens van detenir. Unes companyes que vaig conèixer a la presó em van dir: mira, el teu cas és com el d’una companya francesa. Una dona va fer igual com jo: agafar el passaport del fill i intentar ajudar un noi que havia conegut per internet. Com jo. Va intentar-ho dalt d’un ferri. I els van detenir. —Quines històries. —És d’allò més natural. I en el meu cas volia ajudar una persona que amb prou feines coneixia. Però imagina’t els familiars. Una dona siriana que vaig conèixer, amb papers legals a Suècia, agafa i se’n va a Atenes a buscar la seva nebodeta, que feia dos anys que era en un camp de refugiats. És natural que ho intenti o no ho és? Encara que sigui amb papers falsos. Ho és. No és gens estrany. Gens. La meva acció és individual. Vaig fer-ho tota sola. Però és evident que no és un cas únic. —I veig que moltes són dones. —De la meva estada, en vaig treure la sensació que les que arrisquen la llibertat per anar a buscar els nens, els joves, els fills i filles, són les dones. He vist casos amb nebots i amb fills rescatats amb èxit o no per dones. Moltes, soles, separades, valentes. Capaces de fer el que fos per salvar la filla o la nebodeta. No dic que aquestes accions siguin cosa de dones. Jo dic allò que he vist. No res més. —El noi on és, ara? —El van deixar lliure i viu a Atenes. Ara l’ajuden unes altres persones. Sé que té oncles i cosins a Alemanya. La resta de la família, l’ha perduda. Tota. —Un cop us van detenir, què més va passar? —Vam passar tres dies al calabós de l’aeroport. Ell amb els homes, jo amb les dones. I a ell el van tornar a la ciutat, si ho he entès bé, al cap de poc. No t’ho puc assegurar. A mi, al cap de tres dies, la jutgessa decideix de deixar-me lliure sense fiança quan veu que no ho feia per diners. Però per sorpresa meva em pugen dins un cotxe, a la nit, i quan em pensava que em deixaven lliure, em porten a una presó. No entenia res. La policia no ens va explicar res, ni a mi ni a una noia kurda que havia intentat marxar, i que m’acompanyava dins el cotxe. No ens diuen on anem. I on anem a parar és Elliniko. El que aquí en diem CIE. Una presó per a estrangers. Ens tornen a fer despullar i ens escorcollen. A la presó hi sóc des del dia 30 fins al dia 8. Finalment, custodiada, em porten a l’avió de tornada. I arribo a Barcelona. Aquesta és la història. —Com era la presó per dins? —Era una antiga base nord-americana. Em va cridar l’atenció la quantitat de tanques que hi havia més enllà de l’edifici. Té una cabuda per a unes vuitanta persones. Érem 37 dones. S’hi podia estar. La higiene de l’espai va a càrrec de les preses. Per sort, perquè si no seria terrible. Les cel·les i habitacions tenien una cabuda de 12 persones. A la meva, érem 8. Tot és d’obra. Cap moble. I uns matalassos. Uns més nets, uns altres més bruts. Imagina’t un rectangle amb un passadís al mig. Cel·les a banda i banda. Ens tancaven dins les cel·les només per als recomptes, tres cops al dia. La resta podíem anar d’una banda a l’altra. Fins i tot a la nit la porta era oberta. I el pati era de 300 metres quadrats. Companyes em deien que, comparades amb algunes altres presons, era un hotel de cinc estrelles. Hi ha presons a tocar de Turquia que són illes i que són molt bèsties. En tinc fotos i conec gent que hi és. Hi ha vàters on brolla la merda, ampolles plenes de pipí, matalassos escabrosos, rates que se’ls mengen. Condicions molt bèsties. —Què hi vau veure, dins la presó? —Jo tinc cinquanta-vuit anys i era de les més grans. La més joveneta era una noia de quinze anys. Siriana. No sé quant temps feia que hi era. Va entrar una albanesa que semblava més gran que jo. Però vés a saber, si ho era. La mitjana d’edat era de trenta-cinc o quaranta anys. Venien dones de l’Irac, kurdes, alguna de l’Iran, Bòsnia, Albània, Geòrgia. I també gent que havia fet com jo. O sirianes amb papers de Suècia, legals, que volien ajudar familiars seus i també havien vingut a Grècia per ajudar. —Quant de temps feia que hi eren? —Una russa, sis mesos. Legalment des que signes la deportació poden trigar sis mesos. Alguna gent havia signat la deportació. Però algunes altres demanaven asil. Per exemple, una companya del Congo, víctima de represàlia política: la van detenir i violar i va salvar la vida per casualitat. Quan va establir contacte amb el seu país, va saber que li havien mort tota la família en represàlia contra ella. Doncs era a la presó. Ni asil ni punyetes. Volia anar a Bèlgica, que és on viu el seu marit. No sé si se’n sortirà. Allà he après que tot és molt lent i que la informació és zero. Ni que tinguis advocat, la policia és qui té el poder. Desgraciadament és així. I en el meu cas això s’ha demostrat clarament. —Què voleu dir? —Com he explicat, la jutgessa em va donar la llibertat el dia 29. I se suposa que podia anar-me’n lliure. Però en lloc d’anar lliures, la policia decideix que jo no puc sortir. Perquè em cataloguen de persona perillosa per a Grècia. El meu advocat em diu que això ho permet una llei recent. És un advocat grec, que em van trobar amics grecs que tinc. No tinc la llei a la mà. M’agradaria tenir-la. Però és el que em diu l’advocat: si la policia veu criteri de perillositat pot tancar-me, hagi dit el que hagi dit el jutge. Perquè el jutge a mi m’havia deixat lliure sense fiança. Doncs a la presó. —Que bèstia. —Per mi, va ser la cosa més al·lucinant. Pensava que em deixaven lliure i em vaig trobar altre cop a la presó. Va ser un dels moments més durs. Crec que per una banda ho van fer per ideologia, però per una altra banda la llei els ho permet. Sí que sé que el cap de policia em volia fer servir d’exemple. D’escarment per a la gent que fa aquestes coses. Perquè hi ha molta gent que fa com jo. —No sé si m’he deixat res de preguntar. —Només vull afegir que, si ara ho explico als mitjans, és perquè els CIE d’aquí no crec que siguin gaire diferents dels d’allà. Si parlo amb vosaltres és perquè vull sensibilitzar. Hem de tancar els CIE i obrir les fronteres i acollir els refugiats. Aquesta és la clau.

Lola Gutiérrez: ‘La idea era volar junts de tornada, i que ell es fes passar pel meu fill’

El consell municipal de Podem Ciutat de Lleida, encapçalat per la fins ara secretària general Eva Abancens, han dimitit en bloc i ha tramitat la baixa del partit lila per la consulta sobre la coalició amb Catalunya en Comú imposada des de Madrid. ‘Emmirallant-se amb el règim repressor que patim avui a l’estat espanyol, Podemos ens aplica un 155 al més pur estil dictatorial’, diu el consell municipal. El comunicat repassa els sentiments i els valors amb què es va crear Podem i ho contraposen amb el que considera que s’ha convertit el partit. Critiquen que s’hagi convertit en una estructura vertical, que ‘va cessar la comissió de garanties per no garantir el que Pablo Iglesias i Pablo Echenique desitjaven’. El fins ara consell municipal de Podem Lleida diu que no poden seguir defensant Podemos. ‘No hem pogut deixar de denunciar les irregularitats de la seva cúpula’, com la ‘manipulació de documents aprovats per l’assemblea de Vistalegre II i com el fet que s’eludís l’auditoria d’una votació’. El comunicat diu que deixen Podem ‘amb la pena i el dolor que donen la mà a la decepció de qui està a punt d’acaronar el cel amb totes i per totes’. Vegeu ací el missatge que ha gravat Podem Lleida:

Dimiteix en bloc la direcció de Podem Lleida per les ingerències de Pablo Iglesias

Després de la victòria per 0 a 1 al Bernabéu el futbolista del FC Barcelona Gerard Piqué va tornar a fer declaracions a favor dels presos polítics i es va enfrontar a les preguntes d’un periodista de Madrid que li retreia la seva posició. GRANDIOS @3gerardpique , moltes gràcies per ser com ets pic.twitter.com/B5ZZV7DQev — Catalunya Free TV🎗 (@CatalunyaFreeTV) 2 de març de 2019 Al vídeo se sent com el periodista repeteix que era una rebel·lió i que van pujar al cotxe de la Guàrdia Civil. Llavors el jugador blaugrana li respon dient que això no és rebel·lió i que no es pot condemnar ningú a anys de presó per això. Després d’haver derrotat el Madrid en la Copa, Piqué ja va fer unes declaracions defensant els presos polítics catalans que li varen generar atacs de la premsa de Madrid.

Piqué s’enfronta a un periodista defensant els presos polítics després d’haver guanyat el Madrid

Wikileaks afirma que el govern dels Estats Units i George Soros estan al darrera de la filtració dels anomenats ‘Papers de Panamà’. Des de fa unes hores el compte oficial de twitter de Wikileaks està publicant piulades crítiques amb l’operació. No va ser així en un primer moment. En un primer moment Wikileaks va anunciar l’aparició dels ‘Papers de Panama’ dues hores abans que es fessin públics i va saludar la seva aparició com a positiva. ANNOUNCE: In under two hours, the Panama Papers – massive offshore leak exposes the dirty dealings of hundreds of famous figures, orgs. — WikiLeaks (@wikileaks) 3 d’abril de 2016 Al cap d’unes hores un usuari va explicar a Wikileaks que li semblava sospitós que la filtració fes mal a tota la gent que els Estats Units voldria que fes mal, a la qual cosa per primer vegada Wikileaks respon dient que l’operació l’ha pagada el govern americà. Concretament diu que ha estat finançada per USAID però preserva el ‘bon treball’ dels periodistes. USAID és una agència dels Estats Units, creada pel president Kennedy per ajudar altres països del món. Wikileaks no explica, però, el perquè de l’afirmació. @UnkelFred It is part funded by USAID but there are people doing good work, just don’t expect such work widely publicized in english. — WikiLeaks (@wikileaks) 3 d’abril de 2016 Immediatament després reclama que els onze milions de documents de la filtració siguin fets públics amb un cercador, tal i com fan ells, per tal que qualsevol persona pugui treballar amb les dades. De moment només es coneixen les dades que volen filtrar els diversos diaris, que no representen encara ni l’u per cent del volum total. Posteriorment l’aparició d’una notícia a The Guardian que afirma que el govern australià te les dades de la filtració referents als australians que tenen empreses opaques a Panamà comença a aixecar sospités. I Wikileaks demana explicacions sobre qui és el hacker que ha penetrat el despatx Mosack Fonseca i pregunta, ara ja amb insistència, per quin motiu no es fan públics tots els papers, com és habitual en ells. La següent piulada afirma que la Fundació Soros és una de les que finança l’ICIJ, el consorci que ha treballat la filtració en companyia del diari alemany Suddeutsche Zeitung. I critica el fet que el seu director Gerard Ryle digui que ells no són Wikileaks i que per això no faran públics els papers en la seva totalitat. Washington DC based Ford, Soros funded soft-power tax-dodge “ICIJ” has a WikiLeaks problem #PanamaPapers https://t.co/xEXlmGg0fG — WikiLeaks (@wikileaks) 5 d’abril de 2016 Finalment, després d’aclarir un malentès en una piulada, que ha provocat que la premsa russa afirmi que Wikileaks diu que tota l’operació és un complot contra Putin, Wikileaks sentencia: ‘Dir que els Papers de Panamà són, per ells mateixos, un complot contra Rússia no té cap sentit. Tanmateix l’encobriment dels resultats (que no els ensenyin en públic tots), l’organització basada a DC (Districte de Colúmbia) i el diner d’USAID inclinen l’operació (en el sentit de tombar-la cap als interessos d’algú)’ Claims that #PanamaPapers themselves are a ‘plot’ against Russia are nonsense. However hoarding, DC organization & USAID money tilt coverage — WikiLeaks (@wikileaks) 6 d’abril de 2016 Malgrat aquest aclariments molts diaris russos i d’altres països afirmen que Wikileaks ha dit que tota l’operació és un complot contra Putin. Això no és cert. La confusió prové d’una piulada on critiquen un article a USAID basat en els ‘Papers de Panamà’ que Wikileaks defineix com ‘US govt funded’, o sigui ‘finançats pels Estats Units’.

Wikileaks creu que els Estats Units són els autors de la filtració dels ‘Papers de Panamà’

El portaveu de Demòcrates al Parlament, Antoni Castellà, veu ‘poc probable’ que el Tribunal Constitucional espanyol doni llum verda a la modificació de la Llei de la Presidència. En declaracions a RAC1, Castellà ha argumentat que hi ha ‘tres escenaris possibles’, un dels quals, el de la ‘desobediència i noves eleccions’ està ‘descartat pel mateix Puigdemont’. L’escenari de la investidura telemàtica a l’empara de la nova llei de presidència el veu ‘poc probable’ ja que creu que el TC la tombarà. ‘Hem d’esperar si planteja una altra alternativa’ ha dit en referència a Puigdemont. En aquest sentit, ha afirmat que el suport dels dos diputats del seu grup a un pla D dependrà del que diguin els afiliats, però ha remarcat que el que cal és saber quin seria el ‘projecte’, més enllà dels noms.

Demòcrates avisa que consultarà a les seves bases el suport a la investidura d’un candidat alternatiu

Maltilde Martínez fa cinc anys que va iniciar Godall edicions, amb col·laboradors de luxe com l’escriptora i traductora Tina Vallès, que en fa la coordinació editorial, el dissenyador gràfic Xavi Simó i Fèlix Rabal, que porta la logística. En aquest temps, Maltilde Martínez ha editat trenta-vuit títols, tres dels quals en espanyol i aviat publicarà tres volums més que ja anuncia, fet que suposarà que aquesta editorial de nova fornada estigui a punt d’arribar als quaranta-un títols. Les pròximes novetats: el llibre de poemes Set elefants drets sota la pluja de Billy Collins, en català i espanyol, i en l’àmbit de la narrativa, El que dura un cigarro de Ferran March. L’editorial celebrarà els primers cinc anys de trajectòria amb els autors, traductors, col·laboradors i amics el dia 30 d’octubre. El catàleg de Godall compta amb llibres de poemes com Perennia, a cura de Mònica Miró, un recull de poesia epigràfica llatina en edició bilingüe, que contra pronòstic és un dels títols més venuts de l’editorial. També ha publicat per primera vegada al català la poesia del nord-americà Mark Strand, en una traducció impecable de Joan Todó; o l’antologia poètica recentment editada de Wallace Stevens, un clàssic de les lletres nord-americanes, per primera vegada en català, traduït per Josep M. Capilla i pròleg de Sam Abrams. En narrativa destaca la novel·la de la coreana kim Ae-ran, Corre, pare, corre!, per primera vegada en català i espanyol; Passamaneria de Pruden Panadès i el volum de Sònia Moll, Beneïda sigui la serp. També ha publicat autors del País Basc: Iban Zaldua amb Enlloc, mai i Uxue Apaolaza, Des que els nens diuen mentides. L’editora també ha anunciat, tot i que encara no té data, un llibre de contes de Nabokov i un volum literari sorprenent, diu, de Joan Todó. Matilde Martínez era professora. La seva vinculació amb els llibres era tangencial abans que fundés Godall: havia escrit un parell de llibres de text, un per ensenyar francès i l’altre per ensenyar espanyol. Per tant, el que sí que sabia era la il·lusió de tenir un llibre nou a les mans. Però a la seixantena, embarcar-se amb Godall va suposar una aventura plena de primeres vegades. Confessa que el més feixuc ha estat i és la part administrativa (factures, albarans de dipòsit, nous impostos…), però també ha après a gestionar contractes amb editorials estrangeres, fins i tot amb l’agència literària Wylie, la més important del món, per poder publicar Mark Strand. Ella, una editora entusiasta, que gaudeix de tots els efectes col·laterals que suposa editar un llibre (presentacions singulars que es poden convertir en un concert, una conferència o una obra teatral), també ha sabut aprendre a dir no a un traductor quan el seu treball no ha estat prou acurat o parlar amb les distribuïdores. On vol arribar Matilde Martínez? Quines perspectives de futur projecta? Ella voldria que l’editorial generés llocs de treball. Que l’editorial es consolidés. Però per això sap que caldrà que vengui més llibres. També té clar que vol seguir mantenint els principis fundacionals que han mogut el projectefins ara: ‘que publiquem llibres que ens agrada llegir; que siguin obres que no passin de moda, que no pateixin l’obsolescència de la novetat; i continuar cuidant les relacions personals.’ I afegeix: ‘L’atzar em va portar a conèixer i treballar amb la Tina Vallès i en Xavi Simó i ara ells són dos puntals, tant per la seva professionalitat com per la riquesa de converses i discussions que el projecte ens genera.’ Matilde Martínez de Godall Edicions, acompanyada per Màrius Serra i Pau Vidal. Màrius Serra i Pau Vidal, ambaixadors de luxe La presentació a la premsa dels cinc anys de trajecte de Godall ha comptat amb la presència dos escriptors, crucigramistes i enigmistes més assenyalats del país: Màrius Serra i Pau Vidal. Pau Vidal ha parlat del nom, Godall, que Matilde Martínez va posar perquè té una casa en un poblet del mateix nom, al Montsià. Era una manera de fer territori, de donar visibilitat a les terres del sud del Principat. Però Pau Vidal li ha recordat amb picardia que ‘godall’ també vol dir porquet. Pau Vidal ha dedicat la primera definició del crucigrama d’ahir al diari El Nacional, a l’editorial Godall: «Grans idees editorialment petites molt celebrades a les granges porcines.» Deu lletres. Resposta: «godallades». Vidal també s’ha fixat amb el nom de la col·lecció de poesia, Cadup. Matilde Martínez ha explicat que el cadup al Montsià es refereix a una gerra de terrissa que es posava a la sínia per recollir l’aigua. Era una manera de recuperar aquesta paraula tan montsianenca. I en Màrius Serra ha triat un llibre per a cada lletra de Godall. Per a la ‘g’ ha optat pel llibre d’Isidre Grau, que no és una novel·la, L’arquitectura del conte. Per a la ‘o’, el llibre-disc Sacrilegis, de Víctor Bocanegra. Per a la ‘d’, la traducció de Joan Todó de la poesia de Mark Strand. Per a la ‘a’, Córrer, pare, córrer de Kim Ae-ran. Per a la primera ‘l’, la versió castellana del llibre de Tina Vallès, El paréntesis más largo, traduït per Gonzalo Torné. I per a la segona ‘l’, Enlloc mai d’Iban Zaldua. Una de les característiques de Godall edicions és la voluntat de vincular-se amb altres associacions i entitats amb les quals comparteix valors i poden fer xarxa. De manera que el vincle i activitats conjuntes amb el Centre Quim Soler del Priorat és una constant; com també amb el grup interdisciplinari de música, dansa, teatre La Rabera Eclèctica de Castelló; amb la companyia teatral La Perla 29, amb la qual van coeditar el llibre-disc de Bodas de Sangre. Godall també és present en fires i trobades literàries arreu del país, i dóna suport a iniciatives com la Fira del llibre d’Ares del Maestrat i les Jornades musicals de l’Ermita de la Pietat d’Ulldecona. I organitza la Trobada de Poesia i Terrissa de La Galera, amb el terrissaire Joan Cortiella.

Godall edicions, cinc anys fent llibres i fent xarxa

Demà a la matinada els rellotges es menjaran una hora: a les 2.00 s’avançaran fins a les 3.00. És el tret de sortida de l’horari d’estiu, que es perllongarà fins al darrer diumenge d’octubre, quan recuperarem l’horari d’hivern. Amb aquest canvi es compleix la directiva europea 2000/84/CE, que continua afectant, sense excepció, tots els estats membres de la Unió. Les primeres modificacions es van aprovar el 1980 i l’any 2000 es van fixar els horaris actuals: el darrer diumenge de març comença l’horari estival i el darrer d’octubre, l’hivernal. L’argument: aprofitar la llum de la tarda. Fa dos anys els membres de la UE van proposar d’eliminar el canvi d’hora i en van començar els tràmits per al 2019, però van considerar que la iniciativa era prematura i es va ajornar la decisió fins a l’any 2021. La Comissió Europea va fer una consulta pública el 2018 en què més del 80% dels 4,6 milions de ciutadans que hi van votar es va manifestar favorable a posar fi als canvis d’hora. Fa un any, l’aleshores portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá, va avançar que l’estat espanyol mantindria el seu fus horari i el canvi d’hora estacional i que no prendria la decisió abans del 2021, si més no. La normativa, de moment, fa que el canvi sigui obligatori i que es produeix sempre en les mateixes dates i hores en el conjunt de la UE, de manera que no existeix la possibilitat que algun estat membre no l’apliqui. La Comissió Europea considera que el consum d’energia no n’és pas l’únic aspecte positiu: també subratlla impactes sobre sectors com ara el transport, les comunicacions, la seguretat viària, les condicions de treball, els estils de vida, la salut, el turisme o l’oci. El canvi d’hora es remunta a la dècada dels setanta, amb la primera crisi del petroli, quan alguns països van decidir d’avançar el rellotge per a aprofitar millor la llum natural del sol i consumir menys electricitat en il·luminació. L’estat espanyol se situa geogràficament en el fus GMT+1, com la major part d’Europa Occidental, excepció feta del Regne Unit, Irlanda, Islàndia, Malta i Portugal, que es mantenen en el GMT+0. Espanya, per tant, té la seva hora oficial avançada seixanta minuts respecte de la solar. És així d’ençà de l’any 1940, quan Franco va decidir d’igualar l’horari alemany. Què passarà d’aquí a un any? El canvi d’hora genera un debat gruixut en diversos col·lectius socials. El 65% dels participants en una enquesta del CIS espanyol es va manifestar en favor de romandre en l’horari d’estiu. Tanmateix, la Comissió d’Indústria, Recerca i Energia del Parlament Europeu va elaborar un report a càrrec d’Sven Schulze en què es puntualitza que, si bé els canvis estacionals d’hora poden produir estalvis, són marginals i no hi ha certesa que n’hi hagi en tots els estats membres. Diversos països surten perjudicats amb els canvis horaris: consumeixen més energia. El document també indica que pot haver-hi estalvis en il·luminació, però que no és tan obvi que passi igual amb la calefacció, el consum de la qual podria fins i tot augmentar. A més, segons que van indicar els experts, els resultats són difícils d’interpretar, car són molt influïts per factors externs com ara la meteorologia, la geografia i el comportament dels usuaris.

Demà, una hora menys de confinament: a les dues seran les tres

Junts per Catalunya no descarta que el president Carles Puigdemont pugui tornar a ser investit després de modificar la llei de presidència en cas que la investidura de Jordi Sànchez no prosperi. ‘No renunciem mai a la candidatura del president Puigdemont’, ha assegurat la portaveu adjunta de la formació, Elsa Artadi, en una entrevista d’avui al matí al programa ‘Via lliure’ de RAC1. Tot i això, considera que ara la prioritat és investir Jordi Sànchez i diu que esperen fer-ho en la segona ronda amb els vots favorables de JxCat i ERC i l’abstenció de la CUP. Confia que el diputat d’ERC Toni Comín podrà delegar el seu vot perquè hi ha ‘una causa objectiva clara’. Si finalment el jutge Llarena no permetés la investidura de Sànchez, Artadi creu que això reforçaria les causes dels presos polítics i els exiliats. Pensant en aquesta possibilitat, la portaveu de JxCat ha confirmat que treballen en la modificació de la llei de presidència, que hauria de permetre una investidura telemàtica en cas que Puigdemont no pogués sortir d’Alemanya. Aquesta via requereix que el parlament aprovi la proposta de modificació de la llei de presidència presentada per JxCat. La formació va registrar aquesta sol·licitud a la mesa el 9 de febrer passat, i Artadi ha explicat que encara ha de passar pel Consell de Garanties Estatutàries. ‘Treballem paral·lelament amb totes les estratègies’, ha aclarit.

JxCat opta per investir Puigdemont reformant la llei de presidència si no prospera la via Sànchez

Després de la victòria independentista a les eleccions imposades per l’estat espanyol, hem demanat a diversos pensadors del país l’opinió sobre els nous passos que caldrà fer: l’economista i ex-diputat Germà Bel, la professora de català i sindicalista Antònia Font, el professor universitari i polític Josep Guia, la lingüista Carme Junyent, l’economista i activista Elisenda Paluzie, i l’editor i periodista Eduard Voltas. Els hem proposat una resposta breu i concisa a la pregunta ‘I ara què?’. Germà Bel: ‘Ara toca consolidar el camp base’ ‘Les forces pro-independència han revalidat la majoria absoluta al parlament. En circumstàncies excepcionals i, a més, molt adverses. Amb un altre creixement significatiu de la participació electoral, que –ara sí– és rècord total en eleccions a Catalunya. Amb tot, amb el 47,5% dels vots i 70 diputats, els catalans hem participat en les eleccions fruit del 155, i a les urnes hem donat una puntada de peu als seus efectes. Ara la mateixa determinació, i intel·ligència renovada per l’aprenentatge i les lliçons dels darrers anys. Ara toca consolidar el camp base del progrés en el camí a la independència, i traçar avenços en un camí que serà més lent del que molts volien, però en el qual podem eixamplar suports per continuar fent via.’ Antònia Font: ‘Cal continuar posant les llambordes que ens aplanin el camí’ ‘Un cop Catalunya ha deixat clar que vol continuar amb el govern legítim de la República, només ens queda un camí a seguir: lluita i resistència com hem fet els darrers tres-cents anys. Cal continuar internacionalitzant la legitimitat del nostre dret a la independència i és tan necessari com sempre fer créixer la base social sense la qual no seríem on som ni podríem anar més enllà. Els partits patriòtics han de continuar posant les llambordes que ens aplanin el camí i, per tant, estan obligats a entendre’s, ara més i tot, ara que els espanyols mostren la seva cara més feixista sense complexos, ara que ens tornen a tancar a la presó, ara que tornam a ser a l’exili, hem de saber aprofitar la força de l’envestida del contrari perquè se li giri en contra. Només hi ha un camí per a vèncer, anar tots a l’una i tancar files fins a la victòria.’ Josep Guia: ‘Restitució del govern de Puigdemont amb l’entrada de la CUP’ ‘Per a Catalunya (Principat): restitució del govern de Puigdemont, incorporació de la CUP al govern i endavant amb el procés constituent de la República Catalana. Per a la resta dels Països Catalans: cal anar amb Catalunya, que amb Espanya i França no hi ha res a fer. Per al poble espanyol: una vegada més, les transformacions positives a l’estat espanyol (en aquest cas, la crisi de la dreta espanyola) comencen per Catalunya. Per al món: la nació catalana bé mereix un estat propi. Per a la classe treballadora, d’ací i d’arreu: que sàpiga on s’ha de situar, que amb la independència de Catalunya no té res a perdre i ho té tot a guanyar.’ Carme Junyent: ‘Ja hem caigut del mapa, ara només cal que aquesta desvinculació sigui real’ ‘Ara hem de continuar treballant. Catalunya ja és un país independent. L’independentisme canònic no ha afluixat i se n’ha afermat un altre d’involuntari: els catalans que no volen marxar d’Espanya no han buscat solucions “espanyoles” (PP i PSOE) sinó que han triat una opció “diferent” (Cs). En certa manera, doncs, ja hem caigut del mapa, ara només cal que aquesta desvinculació sigui real i hi som molt a prop. Cal que la gent no cedeixi el protagonisme, que no es tanqui a casa, i un dia, no gaire llunyà, la independència de iure serà inevitable.’ Elisenda Paluzie: ‘Aquesta victòria independentista té més mèrit’ ‘Aquesta victòria independentista té més mèrit. Per la participació històrica del 82% desmentint tòpics. Perquè parteix d’una derrota: no fer efectiva la declaració d’independència i no resistir al 155. Perquè s’ha fet amb líders a la presó o a l’exili. Perquè s’han acabat els somriures. Perquè ara es vota sabent que hi ha repressió i n’hi haurà. Perquè s’ha fet amb els costos de la transició (boicot, canvi de seus…) i sense cap dels beneficis de la independència. Perquè s’ha fet a la defensiva i perquè no s’ha fet una bona campanya, entenent que era molt difícil fer-la. L’independentisme ha resistit malgrat no haver tingut prou força i determinació per a fer la independència. Això a curt termini no canviarà, però l’unionisme ha perdut quan ho tenia millor per guanyar. Ara amb calma, aprenent dels errors de les setmanes que seguiren al referèndum de l’1 d’octubre, a construir la República Catalana.’ Eduard Voltas: ‘Cal continuar picant pedra i plantejant el conflicte de fons’ ‘Crec que la primera cosa que ha de fer l’independentisme és prendre consciència del mèrit increïble de la seva victòria electoral. Una autèntica heroïcitat després de suportar la prova d’estrès més salvatge que s’hagi dissenyat a Europa contra un moviment polític des del final de la segona guerra mundial. L’independentisme va ser expulsat del govern per la força i hi tornarà a través de les urnes. Unes eleccions que van ser dissenyades per esclafar-nos acabaran amb la investidura d’un president independentista, una altra vegada. Amb el 47,5% del vot es podrà governar i continuar socialitzant el projecte republicà, però no es pot donar per ratificada la República que va proclamar el parlament. Cal continuar picant pedra i plantejant el conflicte de fons, que no és sinó el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya.’

I ara què? La resposta de Germà Bel, Antònia Font, Josep Guia, Carme Junyent, Elisenda Paluzie i Eduard Voltas

El govern valencià té pressa i no es refia de les promeses de Pedro Sánchez de tenir una proposta de nou model de finançament d’ací a vuit mesos. El Consell ha aprovat l’acord pel qual el País Valencià sol·licitarà l’adhesió al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) del 2020, pendent que el govern espanyol comenci el procés de reforma del sistema de finançament autonòmic. L’acord de sol·licitud d’adhesió al FLA aprovat pel Consell autoritza el conseller d’Hisenda i Model Econòmic, Vicent Soler, a adoptar les mesures i actuacions necessàries. A més, faculta i delega a la Secretaria Autonòmica de Model Econòmic i Finançament perquè faci totes les actuacions i gestions per a subscriure els préstecs bilaterals que permeten la disposició dels fons. Després de la reunió del Consell, la vice-presidenta Mónica Oltra ha denunciat que el FLA era el mecanisme pel qual el govern espanyol els canviava ‘drets per préstecs’. Tot i això, ha dit que el Consell s’adheria a aquest mecanisme, a l’espera que el president de l’executiu espanyol, Pedro Sánchez, compleixi el compromís de presentar un esborrany per a la reforma del sistema. Oltra ha destacat que aquest finançament era clau per a incrementar les xifres de professors en el sistema educatiu, pagar l’atenció a persones en situació de dependència, millorar la sanitat pública i contractar més professionals sanitaris, entre més coses.

El Consell ja demana el FLA del 2020 a l’espera del finançament

Els sondatges a peu d’urna fets públics en el moment del tancament dels col·legis electorals (18.00 hora catalana) pronostiquen una víctòria ajustada de la coalició Syriza a les eleccions legislatives anticipades que s’han celebrat avui. La mitjana de tots els estudis fets preveu que Syriza aconseguirà el 30-34% dels vots i passa per davant de la dretana Nova Democràcia, que es queda amb un 28,5-32,5%. Si aquest sondatge es compleix, el partit d’Alexis Tsipras aconseguiria el ‘bonus’ de cinquanta diputats que preveu la llei grega pel guanyador. La tercera força política seria el partit neonazi Alba Daurada, amb el 6,5-8% dels vots. El seguiria el Moviment Socialista Panhelènic (PASOK), amb el 5,5-7% dels vots; el centrista To Potami, amb el 4-5,5%; el Partit Comunista de Grècia (KKE), amb el 5,5-7%; Unitat Popular, amb el 2,5-3,5% dels vots; i la Unió de Centristes, amb el 3,2%. Més informació: Grècia torna a les urnes, lluny de l’eufòria amb Syriza

El sondatges a peu d’urna pronostiquen una victòria ajustada de Syriza

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha anunciat que el primer consell de ministres del nou executiu ha aprovat un augment del 0,9% de les pensions, una mesura que l’anterior govern va posposar fins que n’hi hagués un de nou i que tindrà efectes retroactius des d’aquest mateix mes de gener. Sánchez també ha fet una presentació de les intencions del nou govern i ha anunciat que durant aquesta legislatura els consells de ministres es faran els dimarts i no els divendres, com era habitual. El president del govern espanyol ha explicat que la mesura s’ha aprovat a través d’un decret llei que revalora les pensions i ha dit que l’actuació ‘corregeix’ el 0,25% que fins ara s’aplicava i que ‘va suposar la pèrdua de poder adquisitiu dels pensionistes durant cinc anys’. ‘El nostre compromís és el de garantir la sostenibilitat del futur sistema de pensions i oferirem diàleg a totes les forces per treballar en mesures justes i equilibrades per als nostres jubilats’, ha remarcat. En aquest sentit, ha avançat que en els pròxims dies anunciaran només mesures amb l’objectiu que ‘les paraules deixin lloc als fets’. Sobre la reunió amb el president de la Generalitat, Quim Torra, que s’ha de fer pròximament, Sánchez ha recordat que, tot i el pronunciament del Tribunal Suprem, Torra continua essent president. ‘Tenim la voluntat més absoluta de posar en marxa el diàleg’, ha dit.

El govern espanyol augmenta un 0,9% les pensions

El magistrat de l’Audiència espanyola Ismael Moreno ha arxivat provisionalment, a petició de la fiscalia, bona part de la causa contra 15 ex-consellers de Catalunya Caixa per administració deslleial per haver causat presumptament un forat de 721 milions d’euros entre el 2000 i el 2013 a causa de diverses operacions financeres. Així, s’ha arxivat la causa contra 10 ex-consellers, entre ells l’ex-director general Adolf Todó, per les operacions immobiliàries vinculades a Torca Procam Polska i Vertix Procam (Landomus), i es manté oberta la investigació contra l’ex-president Narcís Serra, l’ex-director general Josep Maria Loza i tres ex-consellers més. Per a la resta d’inversions immobiliàries, s’arxiva la investigació contra 14 ex-consellers perquè no es consideren delictives, i per a un dels ex-consellers perquè els fets ja haurien prescrit. En la interlocutòria, el magistrat explica que en aquest procediment s’investigaven, d’una banda, els acords de separació de socis efectuats en els anys 2008 i 2013 i, de l’altra, les operacions d’inversió dutes a terme per Catalunya Caixa en el període comprès entre 2000 i 2007. En el primer cas, el titular de Jutjat Central d’Instrucció 2 arxiva la causa respecte de tots els investigats perquè, tal com sosté la fiscalia, ‘no pot afirmar-se que els administradors actuessin amb una clara voluntat de perjudicar l’entitat i beneficiar a tercers quan van prendre les decisions de separació de socis ni en execució d’aquests actes’. A més, segons la seva opinió, no hi ha elements suficients per entendre que els administradors de Catalunya Caixa ‘actuessin amb un ànim de perjudicar la societat, ni que s’obtingués benefici econòmic personal o aliè com exigeix el tipus penal’. En qualsevol cas, assenyala Moreno, els fets estarien prescrits, perquè no és apreciable l’existència de continuïtat delictiva entre ells, sense que ‘fins i tot s’arribi a considerar suficientment justificada la perpetració del delicte en cadascun dels actes de separació de socis i procedeixi el seu sobreseïment provisional per a tots els investigats que van formar part dels òrgans de decisió a partir de l’any 2008 i van aprovar aquestes operacions’. La segona part de la instrucció es refereix a les operacions d’inversió efectuades en el període comprès entre els anys 2000 i 2007 que es correspon amb projectes immobiliaris en els quals Catalunya Caixa va participar de manera directa mitjançant la presa de participacions accionarials majoritàries, juntament amb socis aliens a l’entitat pertanyents al sector immobiliari, participacions societàries que es van vehicular principalment a través de la filial Promotora Catalunya Mediterrània SAU (Procam). L’escrit destaca les irregularitats detectades en moltes de les operacions. Tot i això, assenyala que d’acord amb el ja exposat respecte de la prescripció, descartada la concurrència d’elements suficients del tipus penal en els diferents acords de separació de socis, ‘tampoc pot sostenir-se una continuïtat delictiva entre aquests, adoptats respecte de cadascun els acords de desinversió i els diferents actes d’inversió duts a terme fins a l’any 2007 pròpiament dits, en tenir en un cas i l’altre una finalitat essencialment contrària i que impedeix apreciar l’existència d’un pla preconcebut’. No obstant això, en els casos de Torca Procam Polska, explica la resolució, s’acorda una inversió global a Polònia el 4 de juliol de 2006 i es fixen els termes de la mateixa el 31 d’octubre de 2006, elevant-se a públics els contractes per al desenvolupament d’aquests projectes durant l’any 2007, si bé durant aquest any i els posteriors es realitzen diverses ‘operacions aparentment molt irregulars, que complirien amb el patró descrit en paràgrafs anteriors d’aquest escrit, corresponents a set projectes diferents que podrien constituir delicte continuat d’administració deslleial. Per la seva banda, en relació a Vertix Procam (Landomus), es repeteixen les mateixes irregularitats, i tots els actes es duen a terme a partir de l’any 2007, i en relació a tres projectes diferents, de manera que aquests fets no estarien prescrits’, afirma Moreno. Per tant, conclou el magistrat, ‘en relació amb aquestes operacions immobiliàries vinculades amb Torca Procam Polska i Vertix Procam (Landomus), d’acord amb allò que exposa el Ministeri Fiscal, hi ha indicis de criminalitat en la participació dels investigats Narcís Serra, Josep Maria Loza, Lluís Gasull, Eduardo Aznar i Joan Valls Porcel, fent-se necessària la continuació de la present causa per esbrinar i fer constar la perpetració dels delictes investigats amb totes les circumstàncies que puguin influir en la seva qualificació i la culpabilitat’. Per contra, no quedant degudament justificada la participació punible en aquests mateixos de la resta dels investigats que van intervenir en aquestes operacions, serà procedent el sobreseïment provisional respecte als mateixos, i el sobreseïment lliure, respecte de tots els investigats respecte als altres actes d’inversió immobiliària i els actes de separació de socis, per entendre prescrits, llevat del cas de l’investigat Josep Maria Alentorn Torras, que procedirà igualment el seu sobreseïment lliure, però en aquest cas per no ser els fets constitutius de delicte. Catalunya Banc –hereu de Catalunya Caixa- va ser nacionalitzada el 2012 i va rebre més de 12.000 milions d’euros de diner públic del FROB abans de ser venuda al BBVA sense recuperar aquesta inversió. El jutge Moreno va decretar el 2017 l’inici de les investigacions per determinar ‘el perjudici total causat a l’entitat com a conseqüència de les operacions realitzades i dels acords de separació de socis’, que segons el magistrat ascendien a 721,38 milions d’euros. El magistrat atribuïa a Serra i la resta dels investigats un delicte d’administració deslleial per una sèrie de compravendes d’actius immobiliaris on l’entitat participava en un 50% amb altres socis. Segons va dir inicialment el jutge, les operacions es feien ‘sense els informes previs independents’ ni ‘tràmits urbanístics ineludibles’, així com tampoc mecanismes per aturar possibles pèrdues. També apuntava que part de les operacions es van dur a terme sense sotmetre-les al consentiment de la comissió executiva o el consell d’administració de l’entitat. La fiscalia afirmava que entre els anys 2000 i 2007 es van fer adquisicions rellevants –a vegades de terrenys no urbanitzables o afectats- que entre 2008 i 2013 es va demostrar que no es podrien rendibilitzar.

L’Audiència espanyola arxiva la causa contra onze ex-consellers de Catalunya Caixa però la manté contra Serra i quatre més

Un nou Mapa del Lloguer a Catalunya que s’ha presentat aquest divendres al saló Barcelona Meeting Point permet consultar tant el nombre de contractes de lloguer signats a cada municipi i comarca, com el preu mitjà que es demana als inquilins. Es tracta d’un visor que s’actualitza trimestralment gràcies a les dades de les fiances dipositades a l’Incasòl en el moment de formalitzar un contracte d’arrendament. Les dades que s’han fet servir per confeccionar el mapa virtual permeten apreciar un increment en els preus mitjans de lloguer per primer cop des del 2008. Durant el primer semestre, els preus del lloguer han pujat un 2,5% al conjunt de Catalunya, fins als 541,50 euros. A Barcelona ciutat han incrementat un 6,9% i el preu mitjà que paguen els inquilins és de 713 euros. El conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, ha presentat aquest divendres al saló immobiliari Barcelona Meeting Point aquest nou visor que permet al ciutadà consultar tant el nombre de contractes de lloguer signats a cada municipi i comarca, com el preu mitjà que es demana als inquilins.Les dades per confeccionar el Mapa del Lloguer a Catalunya procedeixen de les fiances dipositades a l’Incasòl en el moment de formalitzar un contracte de lloguer i s’actualitzen trimestralment. Aquesta informació s’ha abocat en un mapa interactiu, que permet fer la consulta per comarques, municipis i, en el cas específic de la ciutat de Barcelona, per districtes. De cara a més endavant, en una segona fase, es preveu que, en els municipis de més de 100.000 habitants, també es pugui fer la consulta per barris i incloure les dades de compravenda d’habitatges.Pugen els preus per primer cop des del 2008Les dades que s’han emprat per confeccionar el mapa han permès detectar un increment en els preus mitjans de lloguer per primer cop des del 2008, situant-se en imports similars als dels anys 2005 i 2006.Segons el departament de Territori i Sostenibilitat, els preus del lloguer han pujat un 2,5% al conjunt de Catalunya durant el primer semestre de 2015, comparat amb el mateix període del 2014, fins als 541,50 euros. En el cas de la ciutat de Barcelona, han pujat un 6,9% i el preu mitjà que paguen els inquilins és ara de 713 euros, mentre que els llogaters de la resta de l’àrea metropolitana abonen uns 546 euros mensuals.La Val d’Aran, el Pallars Sobirà, la Conca de Barberà i el Priorat són les comarques on ha baixat més el lloguer en un any, amb descensos superiors al 5%.En canvi, pel que fa al nombre de contractes de lloguer signats, el mercat comença a donar símptomes de saturació. Durant el primer semestre d’enguany van baixar un 4,6% respecte al mateix període del 2014. A la ciutat de Barcelona, aquest descens en la signatura de contractes de lloguer ha estat del 9,3%.

Un nou Mapa del Lloguer a Catalunya permet de consultar el nombre de contractes de pisos arrendats i el preu mitjà

BARCELONA, 22 (EUROPA PRESS) El ple de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat aquest divendres provisionalment modificades les ordenances fiscals per incloure una nova taxa per a pisos buits de grans tenidors, mesura que se sotmetrà a informació pública durant 30 dies i que ha prosperat amb els vots del Govern de BComú i PSC i d’ERC; l’abstenció de CiU i CUP i el rebuig de PP i C’s. La nova taxa és de 633 euros per a propietaris de pisos buits durant més de dos anys, i té com a objectiu costejar la inspecció i tramitació d’expedients i sancions –una cosa fins ara assumida per l’Ajuntament–, ha explicat el primer tinent de batlle, Gerardo Pisarello. Una vegada aplicada aquesta taxa de 633 euros, es cobraran 286 euros més per cada requeriment que l’Ajuntament obri a causa del requeriment anterior, amb l’objectiu de dissuadir els propietaris de tenir pisos buits de manera injustificada. En la modificació també s’inclou rebaixar del 90% al 40% la taxa d’autoritzacions de sol·licituds d’ocupació de la via pública per a rodatges de pel·lícules, vídeos, televisió, sessions fotogràfiques, mudances, bastides i grues. També incorpora una bonificació de la taxa d’elaboració d’informes per a l’homologació de plans d’autoprotecció d’entitats i associacions sense ànim de lucre que desenvolupen activitats d’interès social i de la ciutadania per garantir la seguretat de les seves activitats. La regidora republicana Trini Capdevila ha expressat el vot favorable del seu grup, i ha defensat que la capital catalana té un ‘problema d’una falta d’habitatge que fa evident la necessitat que tot el parc d’habitatge estigui en ús’. L’edil de CiU Sònia Recasens ha defensat reduir la taxa per a mudances –ha dit que el Govern municipal només encerta quan rectifica, una cosa que ha fet després de les queixes del sector, segons ella–, i ha augurat conflictivitat per la taxa per a pisos turístics, amb la qual creu que ‘maten mosques a canonades’. El regidor de la CUP Josep Garganté ha expressat l’abstenció del seu grup perquè dóna suport a la taxa per als pisos buits de grans forquilles però rebutja la rebaixa que s’imposa a activitats com filmacions i sessions fotogràfiques a la via pública.

Barcelona aprova la taxa per a pisos buits a grans tenidors

L’Audiència de Girona avala que la Generalitat exerceixi d’acusació en la investigació oberta contra les càrregues de l’1-O a Girona, Sant Julià de Ramis i Aiguaviva. L’origen de la causa és la querella col·lectiva interposada pels tres ajuntaments. El jutjat d’instrucció 2 de Girona va admetre la personació com a acusació popular de la Generalitat però la fiscalia va recórrer la decisió interposant recurs d’apel·lació. Segons que informen els advocats voluntaris, l’Audiència de Girona ha desestimat el recurs. A la causa hi ha, de moment, 23 policies espanyols investigats per les càrregues a diferents col·legis de Girona per delictes de lesions, danys i tortures. Estan pendents de declarar al jutjat. Encara no s’han pogut identificar cap dels guàrdies civils d’Aiguaviva i Sant Julià.

La Generalitat pot continuar sent acusació per les càrregues de l’1-O a Girona, Sant Julià i Aiguaviva

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha transmès al secretari general de Podem, Pablo Iglesias, que els republicans no s’asseuran a cap taula de negociació pel pressupost espanyol. Així ho ha transmès el portaveu d’ERC a Madrid, Joan Tardà, després de la reunió a la presó dels Lledoners. Tardà ha reafirmat que ERC no parlarà del pressupost espanyol ‘si no es donen les condicions’. ‘La clau de la negociació només la té el govern espanyol’, ha dit. Esquerra ha insistit els últims dies que és necessari que el govern espanyol insti la fiscalia general de l’estat a retirar les acusacions contra els presos polítics. També ha agraït la visita d’Iglesias, de la diputada d’En Comú Podem Lucía Martín i del tinent de batllia de Barcelona Jaume Asens, així com la seva empatia amb els presos polítics. Ni ERC, ni el PDECat ni Compromís han mostrat el seu suport al pressupost de Pedro Sánchez, que necessita els vots a favor de dos dels tres partits i una abstenció per a aprovar el pressupost. Tot i que el PSOE ha dit que convocaria eleccions si no s’aprova el pressupost, pot prorrogar els comptes del govern de Rajoy per a esgotar la legislatura.

Junqueras transmet a Iglesias que ERC no s’asseurà a cap taula de negociació pel pressupost espanyol

‘De Ciutadans a Ciudadanos. La otra cara del liberalismo‘ (Foca, 2015) és el darrer llibre escrit sobre el partit d’Albert Rivera. En són autors un català, Pep Campabal (Barcelona, 1977), i un valencià, Francesc Miralles (Xàbia, 1988). Expliquen el partit des que es va formar, ara fa nou anys, fins al 27-S. Hi veiem passar el grup Prisa, el senyor Zaplana, Francesc de Carreras i l’Íbex-35, per exemple. El llibre ens descobreix el partit en termes econòmics més que no pas ideològics. VilaWeb ha entrevistat un dels autors, Francesc Miralles, llicenciat en dret i ciències polítiques per la Universitat de València. Miralles, autor del bloc ‘La paella russa‘ sobre actualitat política valenciana, ens atén telefònicament. —Que en destacaríeu, de Ciutadans, després d’haver fet aquest llibre? —Allò que més m’ha sobtat és el fil de la qüestió dels diners. Es parla molt de Ciutadans des del punt de vista ideològic. De la nova dreta, etcètera. Però recorda per què Ciutadans va acceptar d’anar amb Libertas a les europees. No era tant pel fet de ser ultradreta europea, sinó per aquella frase de Rivera: ‘Si em poses diners davant, no et puc dir que no.’ Això descriu molt bé què és el partit. És un partit canviant, d’interès. D’alguna manera té a veure amb el perfil sociològic dels seus quadres i el programa formulat: estat del benestar, reduir costos empresarials, reinventar la roda. En el fons hi ha una gran coherència entre allò que fan i al servei de qui estan. Ciutadans és, molt més que no sembla, un projecte de classe. Un projecte de classe per dalt, regressiu. I el nacionalisme els serveix d’aglutinador. Albert Rivera, Inés Arrimadas, Matias Alonso (fotografia: ACN). —Quina classe? —Ciutadans és una classe emergent que té ganes d’ascendir al poder. És producte de l’Espanya contemporània, de la bombolla financera, de l’escola concertada i privada. Què produeix trenta anys d’èxit de la rajola, de la bombolla financera? Doncs Ciutadans. —Quin és el perfil dels quadres de Ciutadans, fora de Catalunya? —S’assembla molt al que té a Catalunya. Gent relacionada amb el sector financer, amb els cossos i forces de seguretat de l’estat, l’exèrcit i la construcció. Molts, consultors. Dels diputats de Catalunya, tres provenen de l’exèrcit i cossos de seguretat de l’estat. El número 2 del País Valencià, Alexis Marí, ex-guàrdia civil, ‘pied noir’, treballa de consultor de seguretat. Això, al costat de gent de la construcció per a veterans de l’exèrcit. Ací hi ha un embull que, per motius obvis, no s’ha investigat massa, a Espanya. —Quins més? —El número 3 de Ciutadans a Madrid és assessor del magnat Villar Mir. Arrimadas prové d’una constructora on feia de consultora. Consultoria privada al sector públic. I també hi ha una cosa curiosa: a diferència del PP i PSOE, no són fills de ningú. Potser el qui ho és més és Toni Roldán, fillastre de Francesc de Carreras, i fill del Roldan catedràtic de la UAB d’economia. Però no són estirps. Són més ascensor social. L'aparició del castellà a ERC seria una conseqüència secundària d'eixa translació que origina el naixement de Ciutadans. —Quines són les conseqüències del naixement de Ciutadans a Catalunya? —Recordem que el 2006, el PSOE fulmina Pasqual Maragall i el PP fulmina Josep Piqué. En l’òrbita socialista, Francesc de Carreras, ell mateix ho reconeix, volia moure el PSC cap a unes actituds determinades. I quan mou les posicions dels socialistes més retrògrades en termes nacionals o territorials, deixen un espai lliure. L’independentisme parla d’estat del benestar, diu que els orígens no importen i, en canvi, una part de l’espanyolisme, la de Ciutadans, tira pel dret, amb un discurs molt lingüístic. Amb el naixement de Ciutadans, hi ha un espai sense ocupar. L’aparició del castellà a ERC, per exemple, seria una conseqüència secundària d’aqueixa translació. Exagerant una mica, ERC fa aleshores el pas per omplir un espai que permet que avui Gabriel Rufián vaja de número 1. —Quina relació hi ha entre Ciutadans i ‘la Caixa’, més enllà d’Albert Rivera? —És molt fàcil de buscar-hi una explicació mecànica: el senyor Fainé, o Oliu, decideixen de crear un partit per als seus interessos. Les coses no són tan fàcils. Però els efectes finals són semblants. L’origen sociològic de Rivera pesa bastant. Els primers dirigents de l’espanyolisme a Catalunya als anys vuitanta són gent de lletres. La generació de Rivera són gent al voltant de sectors financers o la construcció. Rivera, Cañas, Arrimadas, Espejo. Gent que amb ‘la Caixa’ i el sector financer tenen una certa coincidència d’interessos. A Ciutadans no són el banquer, directament, però tampoc l’oficinista. Són zona intermèdia: assessors advocats, etc. A part, programàticament, hi ha sintonia total. —Com es finança el partit? —Si mirem els comptes de Ciutadans, hem trobat xifres que no quadren. No especifiquen quins ingressos privats i públics tenen. Tenen una fundació fa anys i panys que, segons que sembla, només fan una sèrie de cursos, però només ix una aportació primera, i que després es gasten el que no tenen. Sabem que no han enviat al Tribunal de Comptes els papers que hi havien d’enviar. No han estat un partit transparent. La nostra hipòtesi és que Ciutadans és una creació del diari El País. Del Grup Prisa —Quina relació hi ha entre Ciutadans i els mitjans de comunicació? —Ací intentem ser prudents. Que a la primera tens una querella. Intentem anar a veure què hi ha. I trobem dades de sobres perquè tothom en trega conclusions. La nostra hipòtesi és que Ciutadans és una creació del diari El País. Del Grup Prisa en general. En són una creació nua i crua. És qui més els ha beneficiat, i amb molta diferència. Jo no ho puc assegurar perquè no en tinc proves. Però sí que diem que hi ha finançament que no és directe. Per exemple, la publicitat als mitjans val diners. I no és casual que darrere dels mitjans que els donen ampla cobertura hi haja el sector financer espanyol i català. En són els accionistes, a El País. —Per què El País? —Potser l’aposta forta és un pacte amb el PSOE. No ho sé. Però qui els fa pujar en dos mesos d’un 4% d’intenció de vot a un 19% és el País i la cadena SER. Grup Prisa. —A les eleccions europees es van presentar amb Libertas. Em pensava que era aliança ideològica. Dieu que era simplement econòmica. —Sí, sí. Hi ha declaracions de Rivera, dient-ho: qui pot dir que no a aquests diners que ens donen per la campanya? —Més tard, en canvi, Ciutadans s’alia a Europa amb l’ALDE. —S’alia amb el grup liberal, l’ALDE. Que fins llavors tenia Convergència de socis. Però quan n’hi ha uns de millor se’n van amb ells. Hem de preguntar-nos si el grup liberal té cap mena de principis. Guy Verhofstadt, per exemple, és un fitxa total. Darrere de l’ALDE, en eixe espai del Benelux, trobes la qüestió financera i holdings molt clavats amb institucions europees. Ciutadans s’hi incorpora sense problema. S’entén que hi ha una activitat de lobby. —Molt interessant el paper de Zaplana amb Ciutadans al País Valencià. —L’any 2011 Camps liquida l’últim zaplanista, el president de la Diputació d’Alacant, José Joaquin Ripoll. Però el PSOE col·loca Zaplana a Telefònica, a través de Javier de Paz, amic de Zaplana i de Zapatero. Ell accepta el càrrec i la immunitat a canvi de lliurar el seu partit. El PSPV presenta moltes querelles per molts afers contra zaplanistes, però no directament a Zaplana. Ni l’esmenten. Es diu que Zaplana va comprar la seua immunitat. Al País Valencià Ciutadans es queda els zaplanistes descarrilats. Gent de l’entorn del PSOE deixa entreveure que això és així. Quan apareix Ciutadans el 2012 i 2013, amb l’acte al Siglo XXI de Madrid, els zaplanistes descarrilats comencen a acostar-se a poc a poc al partit de Rivera. En ‘off the records’, et diuen que Zaplana telefonava personalment als regidors, un per un, i els deia: ‘Vés a Ciutadans.’ Rivera es queda els zaplanistes. —Dels setze regidors expulsats per Ciutadans després de les municipals, nou són valencians que pactaven amb Compromís. —Perquè la prioritat de Ciutadans és poder dir que són un bastió contra el nacionalisme. Al País Valencià, Ciutadans va fer una campanya de perfil baix. Deien que Mònica Oltra està prou bé, perquè és un referent contra la corrupció. I que bé, que ací s’ha d’entendre tothom. Perquè el PP ha fet una calamitat. Quan arriben les expulsions de regidors que han pactat amb Compromís, ells en veu baixa fan el mateix discurs: ha estat una imposició des de Barcelona. I que ho descobreixen, per la premsa. És una mesura de negociació amb vista a la resta de l’estat: som el dic contra el nacionalisme. Creen un marc que no existia tant, ací. Perquè la percepció general que hi ha ací sobre Compromís no és exactament nacionalista. Sí, són els nacionalistes. Però també ho són de renovació democràtica, de classe mitjana. Compromís podria assemblar-se a Podem o Barcelona en Comú. I des de Barcelona diuen: no, aquests són els nacionalistes d’allà i, per tant, llenya. Xavier Pericay i Albert Rivera (fotografia: ACN) —Paradoxa: com pot ser que Ciutadans mantingui el discurs anticatalanista, si és un partit fundat per catalans? —Exactament. I Ciutadans fa seu el discurs anticatalanista. I a les Illes, també, potser amb més conya. Pericay, de Ciutadans a les Illes, és català! Que el discurs anticatalanista el faça un català és alienígena. Per això ho modelen una mica, i diuen que no és que siguen anticatalanistes, sinó antinacionalistes. Això, ací, no s’havia fet mai. La gent no és antinacionalista. No existeix eixe públic. Funciona el vot conservador, això sí. I la Mare de Déu. Però ara s’ha trencat. Que es vulga crear Societat Civil Valenciana, forma part del mateix desficaci.

Francesc Miralles: ‘Ciutadans és un projecte de classe’

Els pobles han d’optar per la cultura, no solament la popular. Fa unes quantes setmanes vaig trepitjar Agramunt, a la comarca de l’Urgell, conegut pels torrons i la xocolata. Un poble acollidor i actiu que, amb només cinc mil habitants, té una singularitat que el fa gairebé únic: gaudeix de dues fundacions artístiques. A Agramunt s’hi va instal·lar ara fa vint-i-cinc anys l’Espai Guinovart d’art contemporani, impulsat per l’artista Josep Guinovart, i el 2001 s’hi va crear la Fundació Guillem Viladot-Lo Pardal, dedicada a l’artista, poeta i escriptor Guillem Viladot. Dues fundacions privades que reben el suport imprescindible de les institucions públiques i que fan que Agramunt tingui dos motius d’altura perquè la gent la conegui i la visiti. I, més important i tot: dues fundacions que tenen la capacitat de generar i irradiar creació i cultura, cap endins i cap enfora, fent xarxa amb els altres centres d’art del país. Aquesta vegada, vaig visitar la Fundació Viladot, que va ser tota una sorpresa: Guillem Viladot (Agramunt, 1922 – Barcelona, 1999) era fill d’una nissaga de farmacèutics del poble i ell mateix va continuar la tradició estudiant farmàcia i prenent el relleu del seu pare com a farmacèutic d’Agramunt. Però les seves inquietuds eren eminentment artístiques i ben aviat va començar a escriure. Del relat va passar a la poesia i després a la poesia experimental (la desintegració del llenguatge i jocs d’alfabets), que juntament amb l’objecte trobat van fer un mateix camí. Duchamp com a guia primer i la psicoanàlisi de Lacan després van anar conformant tota una obra poètica i visual que avui podem veure a la fundació, en tres edificis situats a l’Agramunt històric, que s’anomenen lo Pardal 1, 2 i 3. En els dos primers edificis de lo Pardal s’hi pot visitar la col·lecció permanent, amb esperit de ‘magatzem visitable’, que recull la seva obra prolífica segons les diferents sèries que va executar al llarg de la seva vida: ‘Films-Cartrons’, ‘MOX-Cartrons’, ‘Iconografies de l’ús i de l’oci’, ‘Volumetries’, ‘Meta-Objectes’, ‘Música i objectes musicals’, ‘Ferros’, ‘Self’… El tercer edifici es reserva per a les exposicions temporals. Ara es pot veure l’exposició ‘Transgressions’ de l’artista Marta Bisbal, d’anàlisi crítica, que s’articula al voltant de la muntanya de Montserrat. Conèixer la muntanya al llarg de set anys d’observació. Però quan hi vam ser, vam poder veure l’exposició ‘Poesia concreta. Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet, Guillem Viladot. Petite Galerie, Lleida 1971’. La mostra recuperava l’exposició que aquests tres artistes vam presentar a la Petite Galerie de Lleida l’any 1971, que és considerada (si no la primera) una de les primeres exposicions sobre poesia concreta a l’estat espanyol. A més, es mostraven també alguns dels llibres de l’editorial lo Pardal (d’aquí el nom dels edificis de la fundació), que Viladot i Iglésias del Marquet van fundar el 1969, fa cinquanta anys. Aquesta mostra també és una altra línia traçada que la Fundació Viladot vol explorar, juntament amb la d’acollir joves artistes contemporanis com ara Marta Bisbal i posar-los en diàleg amb l’obra de Viladot. L’exposició ‘Poesia concreta. Joan Brossa, Josep Iglésias del Marquet, Guillem Viladot’ commemora el cinquantè aniversari de la inauguració de la Petite Galerie, el centenari del naixement de Joan Brossa i el vintè aniversari de la mort de Guillem Viladot. S’ha fet amb la col·laboració de la Fundació Joan Brossa de Barcelona i el Museu d’Art Jaume Morera de Lleida. Ara l’exposició es pot veure al Jaume Morera de Lleida i després a la Fundació Brossa de Barcelona. Pau Minguet a l’entrada de la Fundació Viladot. Però aquesta vitalitat no s’entendria ni seria factible sense la dedicació i visió del jove Pau Minguet, que fa un any que ha assumit la direcció de la fundació. Historiador de l’art i pagès, establert a Belltall (el regidor més votat aquestes darreres eleccions), va entrar en contacte amb la fundació Viladot gràcies al curs Art i Territori de la Universitat de Lleida. Calia que la fundació Viladot fos oberta (el dijous i el divendres de 10.00 a 14.00 i de 15.00 a 19.00, i el dissabte de 10.00 a 14.00), però a més ell hi ha imprès la capacitat de treballar, d’entendre’s amb les altres institucions vinculades i de tenir la mirada ben posada; la d’un professional jove que es dedica a treballar en la manera com la ruralitat pot generar pensament contemporani. Creació feta als marges. I així, per exemple, ha aconseguit que a la tardor del 2020 Can Framis de Barcelona aculli una mostra d’obres de Viladot.

Vinyaserra: Guillem Viladot i lo Pardal

Agents dels Mossos d’Esquadra treien ahir a la tarda del Banc Expropiat de Gràcia l’activista que s’hi havia amagat des de diumenge, quan se’n va fer el desallotjament. A mig matí, el col·lectiu ocupant va publicar un vídeo on es veia el noi dins l’antiga oficina de Caixa Catalunya. Poc després, els mossos van arribar-hi i van envoltar-la. Els operaris van obrir un forat en una de les planxes metàl·liques que blocaven l’accés al local. Dos agents van entrar-hi amb un gos de la unitat canina i, més tard, també dos membres del SEM. Finalment, la policia va treure’n l’activista, que va ser posat en llibertat una vegada identificat. D’aquesta manera es posava fi a l’intent del col·lectiu de recuperar el Banc Expropiat. Al matí havien anunciat una concentració davant el local per a celebrar-ne la recuperació. Amb l’actuació dels mossos, els responsables del col·lectiu es van trobar obligats a anul·lar la convocatòria ahir al vespre, però van dir que tornarien a intentar ocupar l’espai. Una jugada legal? Segons que sembla, el col·lectiu del Banc Expropiat havia enginyat una argúcia amb l’objectiu de recuperar legalment el local. Ahir a migdia es complien setanta-dues hores d’ençà que havien estat desallotjats. Segons que van anunciar des de les xarxes socials, no es podia considerar que el desallotjament fos complet: un dels membres no n’havia estat expulsat perquè s’havia amagat dins un moble buit. Un cop exhaurit aquest període de 72 hores, l’ocupació ja no es podia considerar un delicte flagrant i, per tant, la policia havia d’obrir un nou procediment judicial i obtenir una ordre judicial per a poder fer el desallotjament. Aquest procediment és llarg i permetia als activistes de tornar a ocupar l’espai i tornar-lo a ‘obrir a la ciutadania’. Tanmateix, la policia diu que sí que tenia cobertura legal per a desallotjar l’activista del local passades aquestes hores.

Els mossos treuen del Banc Expropiat l’activista que s’hi havia amagat

El nou atac de l’Audiència espanyola contra l’advocat Gonzalo Boye, ordenant-ne l’embargament dels comptes, ha causat una onada de rebuig i de solidaritat. L’independentisme considera majoritàriament que és un nou abús de la justícia espanyola contra Boye pel fet que exerceix la defensa dels exiliats. L’advocat d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, Andreu Van den Eynde, ha declarat a VilaWeb: ‘La degradació de l’estat de dret que representa la criminalització de la defensa tècnica de qualsevol ciutadà, com a fórmula d’atemptar contra els seus drets fonamentals, no fa sinó allunyar-nos cada vegada més de l’ideal democràtic. El desprestigi de la justícia espanyola costarà molt de reparar i repercutirà en el benestar de la ciutadania, que no es mereix que les institucions i poders de l’estat adoptin tàctiques oportunistes i tramposes i contaminin més la imatge d’un estat ja molt criticat internacionalment’. Benet Salellas, advocat de Jordi Cuixart, diu que és un procés polític: ‘Es fa molt incomprensible, des del dret i des del dia a dia dels tribunals, la decisió que ha adoptat l’Audiència Nacional sobre Boye. Més aviat, hem de buscar arguments per a entendre-la fora del dret i de la justícia. El fet que la decisió tingui un vot particular d’un magistrat de la solvència de Ramon Sáez també ens indica que hi ha qui ha decidit de fer carrera judicial cap a una plaça al Suprem a costa d’enfonsar el patrimoni de Gonzalo Boye. Hi ha moltes formes de judici polític i el cas Boye n’és un exemple recaragolat.’ El despatx de Salellas també s’ha expressat públicament amb un piulet. L’advocada Judit Gené, que va defensar Meritxell Borràs al judici contra el procés, ha expressat la seva solidaritat amb Boye: ‘Realment, tot plegat sembla molta casualitat’, ha dit en declaracions a VilaWeb. El seu company de despatx, Xavier Melero, que va defensar Joaquim Forn, ha dit: ‘Desconec completament el tema, però expresso tota la meva solidaritat amb el company Boye. És molt significatiu que un magistrat del prestigi del Ramon Sanz Valcárcel no veiés cap motiu per a la reclamació.’ La jurista Gemma Calvet creu que és un requeriment extemporani i injustificat: ‘No es poden fer judicis d’intencions sobre les actuacions judicials però sí valoracions sobre les actuacions objectives. Ara mateix aquest embargament, sense cap mena de suport en matèria de prescripció és absolutament fora de lloc. Les executòries penals tenen uns terminis de tramitació i unes actuacions obligades que no s’han respectat. Boye fa anys que exerceix d’advocat i el requeriment ara extemporani, injustificat i sobrevingut només es pot relacionar amb la seva tasca d’advocat en el procés català, perquè no l’havien fet en aquests vint-i-un anys. Més enllà que la responsabilitat civil ha prescrit, és una qüestió gravíssima que haurà de ser valorada per l’ONU en l’empara que han demanat associacions d’advocats internacionals. És una clara contravenció del dret de defensa.’ Diversos juristes també han reaccionat a les xarxes. L’advocat escocès Aamer Anwar també li ha donat suport: ‘Sempre un lluitador per la justícia. Serem al teu costat.’ Tot el meu suport amic @boye_g ✊🏽🎗 Always a fighter for justice 💛 Estarem al teu costat https://t.co/eDGpJpenV9 — Aamer Anwar🎗✊🏽 (@AamerAnwar) February 6, 2020 L’advocada Neus Torbisco-Casals ha acusat l’estat espanyol de no saber jugar net i de no saber perdre. ‘No poden guanyar als tribunals i utilitzen la revenja’, ha dit. La persecució dels advocats que exerceixen la defensa de causes que no agraden a l’Estat és la pitjor cara del #lawfare. Solidaritat amb @boye_g, pateix la incapacitat de l’Estat de jugar net i saber perdre. No poden guanyar als tribunals i utilitzen la revenja. — Neus Torbisco-Casals🎗 (@casals_neus) February 7, 2020 El jurista Joan Queralt ha estat taxatiu: ‘Qui es mou, aniquilació’. L’Audiència espanyola embarga els comptes de @boye_g https://t.co/xrU8oGL1XZ. Al que se mueve, aniquilació — Joan Queralt (@JoanQueralt) February 6, 2020 La Coordinadora de l’Advocacia de Catalunya ha recordat tots els abusos comesos contra Boye. Des de que @boye_g és la defensa del #GovernExili li han denegat empara col.legial, escorcoll al despatx, clonat del mòbil, “robatori” centrat al seu servidor, i ara li embarguen els comptes. Sempre coincidint amb victòries jurídiques internacionals.Siempre contigo compañero! https://t.co/98sdfeWpwG — 🎗La Coordinadora🎗 (@AdvoCATsPerCAT) February 7, 2020 La Xarxa Jurídica d’Advocats critica que l’Audiència espanyola hagi fet una interpretació ad hominem contra Boye i contra tota la jurisprudència establerta fins ara. La "Doctrina @boye_g" decide cambiar el criterio pacífico de que una mera averiguación patrimonial no interrumpe la prescripción. Una interpretación ad hominem contraria a la doctrina asentada de la AN pic.twitter.com/SUwpZxksu9 — RedJurídica Abogad@s (@laredjuridica) February 7, 2020 Boye ha agraït el suport i la solidaritat que havia rebut i ha insistit que no es deixaria intimidar per la justícia espanyola. Agradezco todas las muestras de apoyo y solidaridad. La Audiencia Nacional tienen una larga tradición de doctrinas con nombre y apellido… doblegaran al que se deje doblegar #Seguimos — Gonzalo Boye (@boye_g) February 7, 2020 La seva sòcia de despatx i companya, Isabel Elbal, ha denunciat que l’Audiència espanyola havia modificat la doctrina imperant sobre la prescripció per perjudicar-lo. Muy grave, doctrina Boye. Han modificado la doctrina sobre la prescripción solo para perjudicar a ⁦@boye_g⁩ , activando el procedimiento tras 22 años. Hay una treintena de autos de la AN que dicen lo contrario. La arbitrariedad está servida. https://t.co/g2eCMOFX4w — Isabel Elbal Sánchez (@isaelbal) February 7, 2020 Suport polític a les xarxes Boye també ha rebut suport de diversos dirigents polítics, entre els quals els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont. Estimat amic @boye_g , al teu costat i disposa pel que calgui. Amb tot el cor, el que necessitis o et calgui. Abraçades https://t.co/Ori6vkYVCa — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) February 6, 2020 La lawfare portada als límits de la raó. Volen la mort civil dels dissidents polítics i de tots els qui els fan nosa. Tot el suport a @boye_g. És una persecució indecent que només té un objectiu. I no té res a veure amb la justícia. https://t.co/RB2FuRFQdE — Carles Puigdemont (@KRLS) February 6, 2020 La consellera Clara Ponsatí també ha donat ànims a l’advocat. Jutges enfurismats enfollits d'arbitrarietat; no podran amb tu @boye_g ! https://t.co/YLuEehwLKI — Clara Ponsatí (@ClaraPonsati) February 6, 2020 La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, han expressat el seu suport a Boye. Tot el suport @boye_g https://t.co/blKolo2zD5 — Elisenda Paluzie (@epaluzie) February 6, 2020 Aquesta és la resposta dels poders de l’Estat davant d’aquells qui posen en evidencia el sistema judicial parcial i venjatiu espanyol. Tot el suport @boye_g https://t.co/EqGDWy7Ns7 — Marcel Mauri de los Rios (@marcelmauri) February 6, 2020 L’advocat i dirigent d’En Comú Podem, Jaume Asens, ha denunciat la persecució contra Boye. Perseguir als advocats és perseguir el dret de defensa. Tot el suport @boye_g — Jaume Asens (@Jaumeasens) February 6, 2020 El cap dels serveis jurídics de la Generalitat, Francesc Esteve, ha acusat la justícia espanyola de ‘venjativa’. Lo que no saben, amigo @boye_g , es que la justicia vengativa no podrá embargar nunca las ideas, la estrategia, la implicación, el compromiso y la fuerza de la razón.Un abrazo ‘imprescrptible’.https://t.co/9Yo7YLye1M — Francesc Esteve (@cescesteve) February 7, 2020 Les diputades de JxCat Laura Borràs i Míriam Nogueras i el diputat d’EH Bildu Jon Iñarritu també han denunciat la ‘guerra bruta’ contra Boye. No es pot aguantar tanta maldat. @boye_g ja ha patit injustícies acumulades que no tenen reparació. Ara li embarguen els comptes? Tota aquesta guerra bruta,lawfare de manual,amb prevaricacions continuades i vulneracions de drets se’ls ha de girar en contra.Tot el suport,et temen! https://t.co/UCwu0qT3nr — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) February 6, 2020 Com sempre dius, amic @boye_g , ni un pas enrere. Estem amb tu, fins al final.#llibertat https://t.co/RyntNPdo7h — Míriam Nogueras 🎗 (@miriamnoguerasM) February 7, 2020 El abogado, @boye_g, ha ejercido sin problemas durante varios lustros, pero desde q defiende a @KRLS y @QuimTorraiPla: – Acusado d blanqueo.– Sus cuentas embargadas por causa prescrita.– La Policía clonó su móvil. -”Alguién” entró en su despacho… ¿Casualidad?#Lawfare pic.twitter.com/ffkzfcDiWv — Jon Inarritu (@JonInarritu) February 7, 2020 Carlos Sánchez, dirigent d’Esquerra Unida, ha acusat la justícia espanyola de trencar la imparcialitat per a atacar Boye. La Justicia que se levanta la venda de los ojos cuando resulta conveniente para ver quién es quien se sienta ante ella, no es Justicia.Hoy la venda se levanta para @boye_g Mañana puede ser por cualquier de nosotros.Imprescindible artículo de @elisabeni https://t.co/Hqq1GOBzyb — Carlos Sánchez Mato🔻 (@carlossmato) February 7, 2020 L’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat també ha denunciat les ‘amenaces, atacs i coaccions’ contra Boye. Les amenaces, atacs i coaccions contra un advocat degraden el dret de defensa i a un judici just de tota la ciutadania. La persecució a la que està sotmès @boye_g és inacceptable.https://t.co/BIB70PThaz — Drets Civils i Polítics (@hitensdret) February 7, 2020

‘Qui es mou, aniquilació’: reaccions contundents dels advocats arran de l’atac contra Boye

Mónica Oltra va topar ahir obertament amb l’organització juvenil del Bloc Nacionalista Valencià pel suport d’aquesta organització al dret d’Arnaldo Otegi de presentar-se a les eleccions basques. Tot va començar amb un piulet de JovesPV-Compromís, el nom de l’organització jove de Bloc Nacionalista Valencià, que deia: ‘Vindrà el dia en què la història política espanyola mirarà enrere i sentirà vergonya dels seus actes. Otegi Lendakari’. Oltra va acabar criticant aquest piulet, dient que no representava Compromís i referint-se al dirigent abertzale com a algú que no havia tingut ‘empatia per al patiment aliè’. L’equip de campanya d’Otegi, l’ex-diputat de la CUP David Fernàndez, ha respost les paraules d’Oltra: @monicaoltraI és sofriment aliè estar 6 anys injustament pres precisament per provar d'evitar més sofriments? Amb tot respecte. — DavidFernàndez (@HiginiaRoig) August 28, 2016 .@monicaoltra hi ha 472 víctimes mortals més i 4.009 torturats sempre bandejats. Memòria de tots els sofriments. https://t.co/S3Us8TcB5w — DavidFernàndez (@HiginiaRoig) August 28, 2016 Oltra ha replicat Fernàndez, que ha dit que Compromís era una organització plural i cadascú tenia les seves opinions. @HiginiaRoig amb tot el carinyo tb, Compromís és una organització plural i diversa. X això cadascú té les seues opcions. — Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) August 29, 2016 @HiginiaRoig i les opinions del conjunt se consensuen. Este era el debat q ens ocupava. Sobre l altre dbt tinc la meua opinió jurídica i pol — Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) August 29, 2016 @li_llet @HiginiaRoig no ens representa al conjunt efectivament en la mesura q no s’ha parlat, consensuat, acordat… és així de fàcil — Mónica Oltra Jarque (@monicaoltra) 29 d’agost de 2016 L’actitud d’Oltra contrasta obertament amb la del president Ximo Puig, que va defensar el dret d’Arnaldo Otegi de presentar-se a les eleccions. També ho ha fet, entre més membres destacats de Compromís, el cap del partit al congrés espanyol, Joan Baldoví. Notícia relacionada: Mónica Oltra s’enfronta als Joves del Bloc que donen suport a Otegi

David Fernàndez respon Mónica Oltra per la crítica al dret d’Otegi de presentar-se a les eleccions

El cap de llista de Compromís al congrés espanyol a València, Joan Baldoví, ha culpat al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, del fet que l’extrema dreta torni a estar al congrés. Tanmateix, ha volgut deixar clar que ‘malgrat el que ha fet Pedro Sánchez, hi ha possibilitat de formar govern, les mateixes que hi havia abans’ i ha afegit que si volen un govern progressista, ‘surten els números’. Així ho ha manifestat a la seu de Compromís, on ha comparegut acompanyat de la número dos al congrés espanyol, Maria Josep Picó, la co-portaveu de Compromís i vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, i el batlle de València , Joan Ribó, entre d’altres. Baldoví s’ha mostrat ‘raonablement satisfet’ amb els resultats obtinguts després de l’aliança entre Compromís i Més País per concórrer junts a aquestes eleccions espanyoles, ja que pugen en percentatge i en vots, ha apuntat. A la vegada, Baldoví manté l’únic escó de Compromís. ‘Ara serem tres al Congrés dels Diputats i estem satisfets amb els resultats. Ha estat una campanya complicada però hem triat el camí correcte’. ‘Probablement hem sembrat un arbret que en algun moment acabarà fent-se molt gran’, ha augurat. En tot cas, ha dit, ‘si hi ha alguna cosa important, és que hi ha una Espanya més enllà del centralisme, perifèrica, que està mantenint-se aquí, a Aragó, Galícia i en altres llocs que no són exclusivament ni Catalunya ni el País Basc’, una ‘nova manera de dir d’una vegada per totes: senyors de PSOE i PP que s’ha d’arreglar el problema territorial, els desequilibris territorials’, ha sentenciat.

Baldoví demana de formar un govern progressista: ‘No valen excuses’

Era 2011. Algunes estudiaven, d’altres treballaven, fora o dins de la llar. Era 2011 i la seva vida va canviar radicalment. Era 2011 i unes protestes pacífiques en contra de l’empresonament d’uns joves, atiades per la mala gestió del govern i per la Primavera Àrab va desembocar en guerra civil. Era Síria. Moltes dones van decidir armar-se i anar a la guerra. Així naixien, mesos més tard, les Unitats Femenines de Protecció (YPJ) del Kurdistan Sirià. El que va començar el març de 2011 com una protesta pacífica va esdevenir un conflicte intern entre l’exèrcit sirià del règim de Baixar al-Assad i l’oposició armada. Aquesta oposició es va anar fragmentant a mesura que la contesa avançava, en gran part a conseqüència de l’adveniment i creixement de forces de caràcter islamista o jihadista. Així doncs, contra el règim d’al-Assad hi ha un front de l’Estat Islàmic, així com, en menor mesura, Tahrir Al-Sham –la branca siriana d’Al-Qaeda. Però també s’hi troba l’Exèrcit Lliure Sirià, desertors de l’exèrcit d’al-Assad, i aliats amb Turquia, i les Forces Democràtiques de Síria que lluiten conjuntament amb els kurds. Els kurds, oprimits en les últimes dècades pel règim de Baixar al-Assad, van defensar la seva terra alhora que veien en la guerrilla l’oportunitat per defensar el seu model polític. Una ideologia que és en gran part hereva del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK, creat el 1978 a Turquia) i del seu líder Abdullah Öcallan, empresonat i condemnat a cadena perpètua des del 1999. El PKK, que si bé en uns inicis era un grup marxista – leninista que buscava la independència pel poble kurd, d’uns anys ençà va decidir apostar per un confederalisme que els donés més autonomia en les diverses regions en què s’hi assenten i que, alhora, permetés estretitir lligams entre els diferents Kurdistans. Els kurds, doncs, lluiten en les Unitats de Protecció Popular (YPG) com a braç armat del Comitè Suprem Kurd (creat el juliol de 2012). Busquen garantir la pau a les zones kurdes i protegir als seus habitants. Dins d’aquest grup s’hi troben també les Unitats Femenines de Protecció, l’YPJ. “La creació d’una milícia kurda femenina enmig de l’Orient Mitjà és un rara avis, perquè si bé tot el món encara és força masclista i hi predomina el patriarcat, a l’Orient Mitjà, encara més”, analitza David Meseguer, periodista free-lance a Síria i Turquia i co-director del reportatge La revolució silenciosa. Aquesta milícia kurda femenina desenvolupa les mateixes tasques al front de guerra que la masculina (YPG), tenen la mateixa importància, porten armes pesades, entren en combat, etc. “No és una qüestió purament estètica o de imatge”, afegeix Meseguer, distingint-ho de les dones militars a l’exèrcit sirià o Daesh. Amina Husssein, una periodista kurda resident a Barcelona, explica com, de fet, en les fotografies que arriben d’aquestes ‘guerrilleres’ se les veu maquillades i depilades. De fet, home i dona lluiten junts en les trinxeres kurdes. Els quarters i les formacions sí que són diferenciats, així com els caps, un home i una dona, que comparteixen, no obstant això, un co-lideratge a la milícia. I és que, la fórmula de co-lideratge paritari és quelcom establert pels kurds en quasi totes les seves organitzacions i càrrecs, militars i polítics. Una doble lluita COM A KURDES/ Les milicianes lluiten, per un costat, pel seu poble, que consideren oprimit pels estats centrals de l’Orient Mitjà on hi són presents (l’Iran, l’Iraq, Turquia i Síria), així com per moviments arabistes i islamistes com Estat Islàmic. El seu projecte polític, hereu del PKK, passa per la laïcitat, el feminisme i el socialisme. La independència per això, ja no està en la seva agenda política. Aposten ara per un confederalisme democràtic, considerant que amb l’Estat-nació independent no es garanteixen els drets del poble. Lluiten, per tant, per “assolir la major quota d’autonomia possible en els diferents estats, sobretot partint del municipalisme i de tenir el control dels ajuntaments mitjançant eleccions”, explica David Meseguer. Alhora, busquen també poder enfortir els vincles entre les diferents regions del Kurdistan. COM A DONES/ La lluita de les milicianes també té molt de feminista, explica Amina Hussein. Des de l’YPJ es busca tanmateix l’emancipació de la dona i portar la revolució feminista a l’Orient Mitjà. De la mateixa manera, és en gran part de la ideologia d’Öcallan d’on prové el caràcter feminista o d’emancipació de la dona present en les guerrilles. El dirigent kurd va voler extrapolar el record de la fortalesa de la seva mare i el seu rol social i familiar a tota la societat, amb una clara intenció d’empoderar la dona a tots els nivells. El militar inclòs. Comparat amb la resta d’Orient Mitjà, la societat kurda, sobretot en termes de feminisme, està més avançada, segueix Hussein. Però si la compares amb Occident, encara queda un llarg camí. “La societat kurda, en termes de feminisme, està més avançada” La lluita contra Estat Islàmic El 13 de setembre de 2014 EI entrava a la ciutat de Kobane –un dels cantons del Kurdistian sirià, juntament amb Afrin i Jazira-. Qui va defensar la ciutat però no va ser pas l’exèrcit sirià, sinó les pròpies milicianes de l’YPJ que van aconseguir alliberar-la el 15 de març del 2015. Aquest és només un exemple de la importància que han tingut les guerrilleres kurdes per combatre l’EI a l’Orient Mitjà. La rellevància de les guerrilleres al front ve per la seva vàlua militar però també pel temor que inspiren entre les files del Daesh, en què s’ha propagat que si els soldats cauen en mans de dones mai arribaran al paradís. A Kobane, quan ja semblava que l’EI acabaria amb tota la ciutat, la coalició internacional i Estats Units van intervenir posicionant-se al costat dels kurds. De fet, Estats Units ja feia uns anys que buscava armar milícies de la oposició contra al-Assad però totes acabaven en mans dels jihadistes. En aquell moment veuen en les milícies kurdes un bon aliat per combatre l’Estat Islàmic. Els kurds prenen aleshores una projecció internacional, de la seva lluita i de les seves demandes. No obstant això, i tot i havent estat els primers en combatre l’EI sobre el terreny, els kurds van tornar a ser ‘abandonats’ aquest passat gener, ara que l’Estat Islàmic està quasi erradicat de Síria. Turquia a la contra El 20 de gener Turquia engegava, amb l’aprovació russa, l’Operació Branca d’Olivera contra Afrin (Kurdistan sirià). Teòricament l’operació anava en contra l’EI i l’YPG. Van bombardejar amb 72 avions, destruint 153 blancs, i matant i ferint civils kurds, cristians i musulmans. A principis de març l’Observatori Sirià pels Drets Humans calculava més de 200 civils morts a causa de l’Operació Branca d’Olivera. A mitjans de mes, Afrin queia sota la brutalitat i la força de l’exèrcit turc. Tot plegat sota la mirada de la comunitat internacional, que observava impassible com Ankara rebutjava la treva de pau amb el cantó kurd aprovada per l’Organització de les Nacions Unides (ONU). David Meseguer atribueix la inactivitat de la comunitat internacional als acords comercials i d’armament, atès que Ankara compra molt d’armament tant a Rússia com a Estats Units. Però a més d’això, “una de les armes de pressió en la guerra de Síria i perquè Europa miri cap a una altra banda és la qüestió dels refugiats”. “Una de les armes de pressió de Turquia perquè Europa miri cap a una altra banda és la qüestió dels refugiats” El març de 2016 la Unió Europea i Erdogan pactaven a Brussel·les que qualsevol persona que arribés de manera irregular a les illes gregues (la ruta habitual en fugir de Síria des de Turquia), seria retornada a Turquia. A canvi, Ankara rebria 6.000 milions d’euros per “atendre” els refugiats i els nacionals turcs podrien viatjar a Europa sense visat. “Occident sempre dona suport a països ja formats i acceptats internacionalment, no a pobles com el kurd”, es queixa Amina Hussein. Hussein és pessimista amb el desenvolupament del conflicte, no creu que l’ajuda internacional i dels Estats Units arribi. No obstant això, parlant amb família i amics que segueixen al Kurdistan Sirià els veu optimistes, tot i que saben que el conflicte durarà encara molts anys. “És com una tercera guerra mundial de proxys”, opina Meseguer, és a dir, una guerra en què les potències utilitzen a tercers, subministrant armament o ajuda i combaten per ells. En aquest cas, “els sirians són els que posen els morts”.“La guerra durarà fins que Turquia, Rússia i Estats Units, que són enemics i estan a Síria, no arribin a un acord per la pau”, sentencia el periodista. “És com una tercera guerra mundial de proxys en què els sirians són qui posen els morts” El moviment polític kurd, per això, ha suposat un gran canvi social en què la dona ha pres un paper actiu tant en l’àmbit educatiu, com social, polític o militar. Meseguer, que ha conviscut amb la comunitat siriana, ha vist com “aquest empoderament de la dona no només afecta a la societat kurda, sinó que dones musulmanes o cristianes també s’estan veient empoderades”.

Les dones de la guerra

Les Armilles Grogues han convocat el seu 56è dissabte de mobilitzacions contra el govern francès per a sumar-se a la vaga indefinida convocada per sectors clau per protestar contra la reforma de les pensions. Les accions més importants han tingut lloc a París, on ha començat una marxa des del barri de Bercy amb direcció a la porta de Versalles, al sud de la ciutat mentre la policia ha advertit que qualsevol manifestació d’aquest col·lectiu està prohibida en punts estratègics com els Camps Elisis, l’Elisi, la casa Matignon (residència del primer ministre), l’Assemblea Nacional o la catedral de Notre-Dame. També hi ha manifestacions convocades a altres ciutats del país com Le Mans, Laval o Lons-le-Saunier i a Marsella, on hi havia el dirigent d’esquerra Jean-Luc Mélenchon, i també a Bordeus, Lilla o Montpeller. Manifestation des #GiletJaunes a #Paris, cortege bloqué aux alentours de la gare Montparnasse empêchant la convergence avec les syndicats, usage de gaz lacrymogènes, les manifestants partent dans une rue adjacente. #Acte56 pic.twitter.com/sO1xXGciOK — Jeanne G (@Jeanne_gbd) December 7, 2019 Mélenchon, líder de La França Insubmissa, ha fet una crida a respectar escrupolosament la filosofia de no violència sense renunciar a la ‘pressió màxima’ per aconseguir l’anul·lació de la iniciativa de reforma de les pensions. ‘El poder, el règim, no té més que això, el recurs repulsiu a la violència, així que us demano que feu un esforç perquè les coses surtin bé fins i tot a París, on estem acostumats a les provocacions’, ha apuntat. Mentre, el secretari federal de la Federació de Sindicats de Treballadors/es del Ferrocarril (SUD-Rail), Eric Meyer, ha advertit que la convocatòria es mantindrà fins que el govern anunciï la retirada del projecte de llei de reforma de les pensions i ha recordat que dimarts vinent, 10 de desembre, hi ha convocada una nova manifestació. Meyer ha destacat la ‘històrica mobilització’, una vaga majoritària en els ferrocarrils amb participació de moviments interprofessionals ‘molt massius’, i ha denunciat que el govern pretén amb la seva iniciativa ‘preparar l’obertura de les pensions a la capitalització’. La mobilització social deriva de la reforma de les pensions plantejada per Emmanuel Macron, que aspira a unificar els més de quaranta esquemes contemplats ara per ara per un únic marc que, segons el president, afavoriria la igualtat entre els treballadors. Entre les preocupacions expressades pels sindicats figura que el càlcul de les pensions es faci en virtut dels ingressos obtinguts tota la vida laboral i la suspensió de plans de prejubilació per a funcionaris com treballadors del transport públic i personal mèdic, si bé el govern encara no ha acabat de concretar el seu projecte. Vaga general a Catalunya Nord: les claus de la protesta Impost al dièsel Els camioners han començat avui mobilitzacions, bloquejos i marxes lentes en almenys quinze punts per protestar contra l’augment dels impostos sobre el dièsel. ‘El govern ha d’escoltar l’ira dels transportistes i treballar amb la professió en el finançament d’infraestructures’, ha apuntat l’Organització dels Transportistes en Ruta Europeus (OTRE) en un missatge publicat a Twitter. En les properes setmanes el parlament francès haurà de votar i validar o no el nou impost al dièsel que gravaria els transportistes i que s’inclouria en el pressupost públic pel 2020. De la mateixa manera, s’han sumat a les protestes sindicats de periodistes com el Sindicat Nacional de Periodistes-Confederació Nacional de Treballadors (SNJ-CGT) o la Confederació Francesa Democràtica del Treball-Periodistes davant ‘un atac sense precedents contra les condicions de vida de molts periodistes independents i els contractes precaris’. ‘La nostra precarietat és la informació errònia’, denuncia una de les pancartes en la protesta.

Les Armilles Grogues s’afegeixen a la vaga indefinida contra la reforma de les pensions a l’estat francès

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha refermat a Falset el compromís de l’executiu amb la candidatura del Priorat perquè el seu paisatge sigui declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. Torra s’hi ha referit durant l’acte inaugural de la Fira del Vi, després que el president del Consell Comarcal, Jordi Sabaté, l’hagi interpel·lat perquè la Generalitat faci seva la candidatura i l’encapçali com un projecte propi. El cap de l’executiu ha defensat que no hi ha comarques de primera ni de segona i que no vol un país buit, sinó viu. Per això, ha dit, l’executiu també s’oposa a l’arrencada d’oliveres mil·lenàries i treballa per donar oportunitats per a comarques com els Pallars.’En els deu anys vinents ens hi juguem el país si no som capaços de valorar la pagesia, que és la que vetlla i cuida la terra‘, ha advertit el president. A més, Torra ha situat l’impuls del sector vitivinícola del Priorat com un exemple per a aquelles comarques on el despoblament és una amenaça. ‘Vàreu saber tornar als orígens, cuidar la terra i tornar a conrear-la. I ho heu fet oberts al món, fent aquest gir que ha fet del Priorat un exemple a seguir’, ha afegit. El president del govern ha insistit que la república per la qual treballa és ‘un país viu, on tothom pot tirar endavant el seu projecte de vida i oportunitats’. ‘Si exportem el 50% dels vins del Priorat, exportem una part molt important de nosaltres. Qui el compra es beu amb ell la nostra cultura, el nostre paisatge i el nostre esforç; es beu la terra. I qui beu el nostre vi ja ens coneix millor i sap millor qui som’, ha dit Torra en agraïment a la tasca feta pels cellers de la comarca. ‘La batalla que tenim per guanyar és la de la llibertat de Catalunya i de fer efectiva la república’. Prèviament, el president de la Generalitat ha visitat el Castell de Falset i Museu Comarcal, on ha descobert una placa al coronel Antoni Vidal i al capità Pere Joan Barceló (Carrasclet), per commemorar la darrera victòria catalana de la Guerra de Successió sobre les tropes borbòniques, el 2 de setembre de 1714. Aprofitant la descoberta d’aquesta inscripció, el president Torra ha afirmat que ‘la placa que necessitem posar aquest país és la que digui que la batalla de Falset va ser la penúltima que vam guanyar; la batalla que tenim per guanyar és la de la llibertat de Catalunya i de fer efectiva la república catalana’, ha conclòs.

El govern referma el compromís amb la candidatura del Priorat a Patrimoni Mundial de la Unesco

L’ex-primer ministre escocès Alex Salmond escriu avui un article a Bloomberg en què parla de les eleccions catalanes de diumenge. Sobre els resultats, diu que Catalunya no ha decebut, que hi ha una clara majoria d’independentistes amb Junts pel Sí i la CUP i que l’argument de Madrid que no hi ha una majoria de vots és pobre. Demana a la comunitat internacional que deixi de veure Catalunya com un problema i comenci a prendre’s com una oportunitat l’expressió democràtica dels catalans: ‘En un món on la violència abunda i en un país que fa només dues generacions va ser governat per un dictador feixista, els moviments democràtics i pacífics ha de ser respectats i han de tenir legitimitat.’ Salmond creu que els mandataris internacionals ‘haurien de donar suport al dret de decidir de la gent a l’hora d’escollir el seu futur’. Es refereix a les intervencions de Barack Obama, David Cameron i de la Comissió Europea que hi va haver durant la campanya i en diu: ‘Tindran poc impacte en l’opinió pública i és probable que atiïn el ressentiment’. Així mateix, diu que Espanya hauria de reconèixer les aspiracions de Catalunya: ‘El govern de Mariano Rajoy fa anys que espera que el problema se’n vagi sol. No se n’ha anat i ara és un dels problemes que amenacen l’hegemonia política del Partit Popular.’ A l’article, Salmond recomana calma als independentistes catalans: ‘Tenen un mandat democràtic. Ara han de construir l’acceptació internacional de la legitimació de les seves aspiracions i cercar aliats a les eleccions espanyoles del desembre i a més comunitats autònomes’. I acaba: ‘A Irlanda, temps enrere, hi havia una dita que era “Les dificultats que tingui Anglaterra són una oportunitat per a Irlanda”. Catalunya no és Irlanda ni és Escòcia, però les dificultats que tingui Madrid aviat poden convertir-se en una oportunitat per a Catalunya.’

Alex Salmond als catalans: ‘Calma i endavant’

Què uneix l’actual guerra civil a Síria, la política d’austeritat imposada per Alemanya durant la darrera crisi econòmico-financera o el conflicte àrabo-israelià? Doncs el seu origen, que radica en el món que nasqué ara fa cent anys en un vagó de tren a Compiègne, al nord-est de París. L’11 de novembre de 1914 s’hi va signar l’armistici entre les potències aliades i l’Imperi Alemany. Aquest fet va significar de facto la fi de la Primera Guerra Mundial (1914-18), un conflicte que va canviar el món i que avui encara hi projecta l’ombra. El seguirien la Conferència de Pau de París, els tractats de pau de Versalles, Sèvres i més. El naixement de la Societat de Nacions, la política de ‘reparacions’ o la dissolució total dels imperis austro-hongarès, alemany, otomà i la parcial del rus. Molts d’aquests fets continuen presents en l’agenda política internacional i marquen la vida de milions de persones. El Llevant, el Kurdistan i Síria La dissolució de l’Imperi Otomà arran del tractat de Sèvres l’agost del 1920 va obrir una capsa de Pandora que encara maldem per tancar. Per exemple, tres conseqüències: el conflicte israelià-palestí, la guerra civil a Síria i el Kurdistan. Comencem pel darrer: el tractat esmentat preveia un referèndum per a decidir el futur del Kurdistan però no es va fer mai. El cop d’estat de Kemal Atatürk a Turquia, la guerra que el seguí i el tractat de Lausana (1923) en foren la causa principal, però la desunió entre els kurds que podríem anomenar ‘pragmàtics’ i els partidaris d’un gran Kurdistan també hi influí. Igualment, el fet que Sèvres preveiés d’incloure dins el territori d’un eventual Kurdistan lliure la província petrolera de Mossul, en la qual els britànics tenien l’ull clavat, ajudà a inclinar la balança a favor dels interessos turcs. També en part una altra herència malaurada és l’actual conflicte civil a Síria. És prou sabut que l’origen és vinculat a l’eclosió de la primavera àrab, la resiliència del règim d’al-Assad, la infiltració dels grups radicals de matriu gihadista, i els jocs d’interessos regionals de moltes potències. Però part de l’acarnissament és fruit d’un estat resultant de la fi de la Primera Guerra Mundial traçat amb tiralínies que barrejaren i dividiren sense pudor grups i col·lectius ètnics i religiosos diversos per satisfer exclusivament els interessos colonials francesos i britànics. I tot en virtut d’un acord secret franco-britànic pactat durant la mateixa guerra, l’acord Sykes-Picot del 1916. I la cirereta de tots els conflictes, l’àrab-israelià. Molts veuen que prové de la declaració Balfour (1917), anterior a la fi de la gran guerra però assumida per la Conferència de San Remo (1920), vinculada també a la Conferència de Pau de París en el marc dels complexos moviments de les potències i d’influents grups de poder en la redefinició de les fronteres del Llevant postotomà. Les herències en política financera En un altre ordre de coses, un dels elements principals que definí també els tractats resultants de la Conferència de Pau de París, i en especial del Tractat de Versalles, fou la política de ‘reparacions’, per la qual els països perdedors havien de pagar sumes elevadíssimes per tal d’indemnitzar els aliats, els vencedors. Aquesta política, tan agressiva, motivà la dimissió d’un jove economista de la delegació britànica a la Conferència de Pau, un tal Keynes, que avisà de les conseqüències desestabilitzadores en l’economia i les finances que això podia tenir. I de fet aquesta fou una de les causes destacades de la crisi hiperinflacionista alemanya dels anys 1920-23, en la qual una barra de pa arribà a costar bilions de marcs alemanys. És sabuda la influència d’aquesta crisi en el descrèdit de la república de Weimar i el consegüent ascens del nazisme. Aquesta seqüència de fets és la base de l’animadversió quasi patològica dels economistes alemanys a la inflació. Des de l’establiment de la República Federal d’Alemanya, la política econòmica i financera oficial ha estat sempre condicionada a un control estricte de la inflació, percebuda com la mare de tots els mals possibles i imaginables. I aquesta és la política que la cancellera Merkel va imposar a Alemanya i a Europa durant la darrera crisi econòmica i financera; una política restrictiva de la despesa que allunyés el perill d’una inflació que es pogués desbocar. Amb les polítiques d’austeritat consegüents i les seves seqüeles… I tot això i més va començar en un vagó de tren a Compiègne, al nord-est de París, avui fa cent anys.

Un vagó de tren a Compiègne: cent anys després l’armistici encara marca la política global

L’origen de l’incident d’aquest matí al servei de rodalia de Renfe i del metro de Barcelona es troba en un foc aquesta matinada a l’estació ferroviària sense ús de Bifurcació Vilanova, a tocar del mercat dels Encants. El foc ha començat a quarts de dues de la nit. Els veïns de l’estació fantasma van sentir les sirenes de les ambulàncies i camions de bombers. Alguns veïns han explicat que a l’estació abandonada hi vivien un parell de famílies —deu persones en total, entre les quals hi havia tres nens. Fonts de l’Ajuntament de Barcelona han apuntat a l’acumulació de deixalles i altres materials com a causa del foc. Segons l’Ajuntament de Barcelona, els Bombers han donat el foc per extingit al voltant de dos quarts de vuit del matí i s’ha descartat que el seu origen fos elèctric. Heus ací el piulet de Bombers de Barcelona: Foc no elèctric. Extingit. Produït per acumulació de deixalles i altres materials a l'antiga estació d'Arc de Triomf. — Bombers Barcelona (@BCN_Bombers) February 9, 2016 La tinent batlle de Mobilitat, Janet Sanz, ha explicat que les instal·lacions on s’ha originat el foc que ha acabat omplint de fum els túnels de la xarxa de trens ‘són d’Adif i per tant corresponen al govern de l’estat’. En aquest sentit, Sanz ha dit que aprofitaran la reunió de coordinació de rodalia que hi ha aquesta tarda amb l’estat i la Generalitat per ‘posar la qüestió sobre la taula’ i ‘exigir que cada administració es faci responsable dels seus espais’ per mantenir les instal·lacions i el servei ‘en condicions’. ‘Situacions com aquesta no és el primer cop que les tenim, i exigim que els serveis estiguin a punt per donar un bon servei a la ciutadania’, ha afegit Sanz. Tanmateix, Sanz ha explicat que l’ajuntament ‘no té constància que hi hagués ningú a l’espai’ on s’ha originat el foc i que tan sols hi havia ‘diferents objectes’ i brossa en el moment de l’incendi a l’altell de l’antiga estació. Una estació que mai no va funcionar A la pàgina d’informació subterrània Vinals s’explica que l’estació Bifurcació Vilanova no s’ha arribat a utilitzar mai: ‘Aquesta estació fantasma es troba a prop del pont de Marina, entre l’estació d’Arc de Triomf i el Clot-Aragó. Formava part del projecte del Pla d’Enllaços Ferroviaris de Barcelona, en concret del ramal Vilanova-Sagrera per unir l’estació de Sants (línia de Vilafranca) amb les línies de Granollers i de Manresa.’ Segons Vinals, l’estació ‘havia de substituir l’antiga Estació del Nord, anomenada estació de Vilanova o Vilanova-Nord (Vilanova-Norte)’. La construcció va durar 4 anys i el 1974 es van acabar les obres ‘amb andanes de 318 metres de longitud, quatre vies disposades en dues andanes centrals i una connexió amb l’estació del metro Marina de la línia 1’.

Un foc per acumulació de deixalles en una estació fantasma, origen del caos a Renfe

Els preus van pujar un 1,2% al Principat, un 1,1% al País Valencià i un 1,3% a les Illes durant tot el 2017, segons les dades de l’institut espanyol d’estadística. Al Principat, el preu dels carburants puja (4,2%), però no tant com a principis d’any, i destaca l’increment d’alguns aliments com els olis i greixos (9,7%) i les aigües, els refrescos i els sucs (9,2%). Els aliments i les begudes pugen de mitjana un 2,1%. Destaca també l’increment de l’aigua mineral, els refrescos i sucs (9,2%) els ous (5,7%), el peix (5,4%) i el marisc (5%). Els béns i serveis relacionats amb l’oci i la cultura baixen un 0,8% i en aquest grup destaca el descens dels paquets turístics (-1,2%). Al País Valencià, destaca el creixement dels preus dels aliments i begudes no alcohòliques (1,6%), el de les begudes alcohòliques i el tabac (1,9%), el del transport (2,2%) i el d’hotels cafès, i restaurants (1,9%). Destaca la baixada dels preus del menatge (-0,4%) i l’ensenyament (-0,5%). A les Illes, han pujat, sobretot, els preus dels aliments i begudes no alcohòliques (1,5%), el de les begudes alcohòliques i el tabac (1,6%), els de l’habitatge (1,9%), els del transport (1,6%) i els dels hotels, cafès i restaurants (2,7%). Només disminueixen els preus de l’oci i la cultura (-0,8%).

Els preus pugen un 1,2% al Principat, un 1,1% al País Valencià i un 1,3% a les Illes el 2017

Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball, va pronunciar ahir la conferència ‘Una economia més oberta per a una societat que canvia’ dins el cicle organitzat per Tribuna Barcelona. Fou presentada per l’advocat de la infanta Cristina, Miquel Roca i Junyent. Les primeres paraules de Montellà van ser d’agraïment als patrocinadors: ‘Voldria agrair el suport de Telefónica, Gas Natural i Deloitte. Gràcies al seu esforç tenim la possibilitat d’intercanviar aquestes paraules.’ Davant l’auditori, la majoria homes amb corbata, Gay de Montellà va dibuixar les grans línies que l’economia catalana, i espanyola, haurien de seguir en el futur. Se l’escoltaven el conseller d’Empresa de la Generalitat de Catalunya, Jordi Baiget; l’ex-diputat Josep Antoni Duran i Lleida; el vice-president de la Caixa, Javier de Godó; i el sindicalista de CCOO Joan Carles Gallego, entre més. Ja en plena conferència, es va viure un moment màgic. Quan el representant de la patronal catalana va agrair la prudència dels sindicats durant la crisi: ‘Jo agraeixo als sindicats la prudència. Han vist que hem estat en una situació molt delicada. Ens n’hem pogut sortir, d’aquell 2012-2013, quan teníem una situació molt complexa. La raó era el deute. Teníem un deute molt alt. I un dèficit que no podíem controlar. Aquestes dues eines ara s’han controlat.’ Montellà va enfilar els vint minuts del discurs sobre els passos que han de seguir l’economia catalana, i espanyola. I els punts forts, també. En primer lloc, la indústria: ‘Mireu, nosaltres som industrials. El Foment es va fundar des de la indústria i Alemanya és el nostre camí. No perquè ens hàgim tornat germànics, sinó perquè hem vist que les economies que tenen una dependència de la indústria aguanten molt bé i no són tan vulnerables com les que depenen dels serveis i el comerç.’ En segon lloc, la internacionalització: ‘Hem fet un esforç ‘tremendu’ en el camp de la internacionalització. El que diem és que ens han d’ajudar. I miro el conseller. Ens han d’ajudar des de les administracions amb aquesta internacionalització, amb la no-concentració en mercats recurrents com l’europeu.’ I en tercer lloc va alertar que les empreses catalanes són, segons ell, massa petites: ‘Una de les dificultats és la mida de les nostres empreses. Si busquem la comparació: Alemanya té un 82% de microempreses. Doncs a Espanya n’hi ha un 94%. Hem de fer un esforç important per a afavorir el creixement de les empreses. Ens hem d’acostumar a crear aliances. A ser més oberts.’ Potenciar la indústria, la internacionalització, i les empreses grans. Això diu Gay de Montellà, un home que té una sola empresa, Estram, que no té pàgina web en anglès per internacionalitzar-se, que és tan gran que consta de tres treballadors (ell, la seva dona i un tercer) i que es dedica al sector immobiliari, un celler de vi, restaurants i hotels a l’Empordà. Indústria pesant pesant. Amics, és clar que Gay de Montellà no segueix el consell de José Martí: ‘Fer és la millor manera de dir.’ Gay de Montellà, això sí, és vocal del consell d’administració d’Abertis, l’empresa de les autopistes, i conseller de l’asseguradora Fiatc. Abans havia treballat disset anys de directiu del banc neerlandès ABN AMRO. Més endavant, Gay de Montellà va fer un elogi tot curiós del jovent: ‘Tenim una joventut fantàstica, mai formada com ara. Una generació diferent, amb els seus hàbits i habilitats. Hem de reconèixer que nosaltres no els hem ajudat. És una generació molt més crítica, que vertaderament no vol posseir. Vol compartir. És una generació de comunicació. I és una generació que serà un nou referent. No són com la nostra generació, que només volia progressar i treballar. Ells tenen molt de compromís social i diàleg. No acceptaran el tot s’hi val.’ Al torn de preguntes, el periodista de La Vanguardia Ramon Aymerich va preguntar-li sobre el govern de Pedro Sánchez (‘Li desitjo tota la sort’), la desavinença amb Pimec (‘No ens porta enlloc, tot això’) i el model de ciutat d’Ada Colau (‘S’equivoca’). El dinar, que els 150 comensals –premsa inclosa– van pagar a 50 euros, tenia aquest menú: ravioli de bolets. lluç amb parmentier de patata i col amb trufa i cansalada, i cremós de cítrics. El vi, Abadal. Mentre la gent sortia a la Gran Via, es va poder veure com Duran i Lleida i Javier de Godó feien un apart.

Gay de Montellà: ‘Agraeixo als sindicats la prudència’

Quan ens trobem a l’Estartit, Lluís Llach no fa gaire bona cara. Més tard, durant la conversa, s’animarà. La vaga de fam dels seus amics li travessa la pell i els ulls. Es veu preocupat. Així i tot, haver viscut la política per dins no l’ha trencat. Malgrat la situació extrema, sembla haver adquirit la capacitat d’anar a fons, sense perdre la forma ni l’exigència, amb una empatia que impressiona. Haver-ne vistes de tots colors, en una situació política d’alt voltatge i de gran sofriment, ha fet que la seva intel·ligència sigui més evident i es mostri més aguda. Sempre ha dit què pensa. Però jo diria que ara més. Algunes frases de l’entrevista en són una bona mostra. —Impossible de no començar parlant de la vaga de fam de Jordi Sànchez i Jordi Turull. —La situació fa patir molt, i el primer problema meu és que són dos amics, de procedències diferents, però dos amics. Un que ve de molt lluny, que és en Sànchez, que ens vàrem conèixer a la Crida i que em feia servir tant com podia –i jo encantat que em fessin servir bé! I, és clar, més enllà que et vegis poc amb la gent, hi ha uns lligams. I després durant tot l’últim període vàrem fer moltes coses junts. —No us hauríeu imaginat mai de ser amic de Jordi Turull i, en canvi, en sou molt. Recordo la carta que li vau escriure a VilaWeb. Impressionava molt. —En Turull, en aquests anys que vaig estar al parlament, em va sorprendre i em va enamorar. Una persona d’una fortalesa interior, una capacitat de servei enorme. ‘Servei’ crec que és la paraula que més li escau. Servei a les idees, a unes finalitats, a disposar-ho tot perquè les coses funcionin… —Què en penseu, de la seva decisió? —És impressionant, assumeixen un compromís i un risc personal molt grans. Vaig fer una piulada que deia què penso: ‘Estan fent a la presó el que nosaltres no som capaços de fer al carrer i les institucions tampoc.’ Encara que la justificació és la que és i està molt bé, crec que hi ha un altre discurs que va més lluny de tot això. Fan allò que a fora no se sap fer. Per part de ningú. De ningú que sigui poder constituït. —La situació, com dèieu, és molt complicada. —Sí i molt complexa. El govern té prou feina a fer-ho mínimament bé amb les eines que té i les forces independentistes al parlament són un desgavell sense control; fins i tot, a vegades, els desgavells es pacten. Hi ha decisions precipitades, reculades precipitades… És una cosa que dius: com pot ser? —Això: com pot ser? —A mi, que he estat dos anys al parlament, aquesta situació em fa pensar que el 155 ha fet molt d’efecte, que ha estat molt més determinant que no podíem pensar. Et trobes amb Esquerra escapçada. Amb unes distàncies fins i tot físiques entre els dirigents més importants… Amb una indefinició de lideratge entre el president del parlament i el vice-president del govern… A més, amb Joan Tardà que fa de director del relat, mentre és en un mullader fantàstic que és el congrés espanyol, que és una altra història. Aleshores amb tot plegat el missatge que arriba és espantós. —… —Per una altra banda, els del PDECat que no sabem on són. La Crida, que li és molt difícil de poder tenir una obertura ideològica de 180 graus perquè la condicionen molt. I la CUP que va a la seva, amb els mateixos problemes d’indefinició i de direcció que els altres. I tot això en el moment que més lideratges necessitaríem perquè s’han de prendre determinacions. No tenim gaire temps i després d’Andalusia encara menys. Tenim un panorama difícil, molt difícil. —Alguna cosa bona? —L’única cosa bona d’aquest panorama, i que és la que a mi em continua mantenint dempeus –si no, no sabria què fer– és que el protagonista de tota la història continua essent la gent. Aleshores el guió és en un moment molt fotut, però l’actor principal és sobre l’escena mantenint el tipus. —I pot modificar el guió? —Això pot tenir moltes conseqüències. Una, que obligui tots els altres a repensar la seva situació i a recol·locar-se. Una altra, que hi hagi una espurna que faci que esclati la indignació de la gent per uns cantons que ara ni tan sols imaginem. —La vaga de fam és un exercici de sobirania personal, que no s’ha de discutir en cap comitè, però pot ser molt determinant… —De cop i volta dues persones soles han posat tothom en alerta. Parles amb la gent avui i no et contesten com fa quatre dies. És claríssim. Et diuen: què hem de fer?, què fem? Per això jo crec que aquesta vaga tindrà moltes més conseqüències que no preveu l’adversari ara mateix. No saben que això es pot convertir en una cosa molt important, que tindrà raó de ser. En el sentit que seria coherent amb moltes coses que han passat en aquest moviment des del començament. Aquest protagonisme de la gent, que de cop i volta no es deixa controlar i obliga partits, associacions, entitats, etc. —Serà un tombant? —Sí, serà un revulsiu importantíssim, eh? Em sembla que en el món que es podria dir independentista, sobiranista, o no sé què… ja no es parla de sentències. I només fa tres dies, d’això. De manera que si la vaga se sap vehicular bé pot saltar qualsevol espurna. Jo, per exemple, el primer dia deia: acampar a la Diagonal és molt bonic. Estic segur que si s’acampa al ‘llapis’, a Barcelona, l’endemà serien el doble de gent, i l’altre serien el triple o potser molts més. Tot això es podria vehicular i a més hi ha gent que es prepara de fa molt de temps. —Hi ha una cosa que angoixa molta gent: no saber com passar de la mobilització a una desobediència més explícita, que sigui més eficaç. —Sí. Jo hi estic totalment d’acord. A més, d’un punt de vista d’estratègia (jo no en sé d’això), hem de demostrar a Europa que a la regió econòmica més important del sud d’Europa, en dinàmica industrial i econòmica, hi ha un problema enquistat i que si no fan res aquest problema no es resol. Canviar l’opinió pública a Europa és un punt d’esperança perquè és la que pot canviar els tarannàs dels governs. Estratègicament, a nosaltres ens convé ara. —Quan dieu ara, voleu dir ara? —Sí. Dic ara i no d’aquí a sis mesos. Hem de demostrar que aquí hi ha un problema molt gros. I això no ho farem amb un acte d’un dia o una manifestació. Hem de fer accions de desobediència cívica prou contundents perquè Europa vegi que aquí hi ha un problema. També perquè nosaltres ens adonem del poder que tenim. El primer d’octubre vam descobrir aquest apoderament i les possibilitats de canvi que té un país quan decideix d’anar a l’una. Des d’aleshores no l’hem practicat més i ho hem de fer. Jo sóc molt partidari de no esperar res de l’estat i de tirar endavant. —Sou molt contundent. —Jo no esperaria que hi hagués la sentència per fer una acció contundent, cívica, pacífica. Seria massa tard. I ara, encara més, tal com està l’estat espanyol. Cada mes que perdem ens acostem més a un abisme del qual no hi hauria sortida. Per això necessitem tota la força per a demostrar-nos a nosaltres mateixos, a l’estat i a Europa que en aquest país hi ha enquistat un problema i que es pot afrontar de dues maneres: o liquidant la democràcia o defensant-la. Ja ho sé que això a Europa, avui, és molt difícil, però tanmateix a mi em sembla que ho hem de fer. No parlo de tacticisme, parlo de supervivència. I després de les imatges que vaig veure diumenge encara més. —Ho veieu molt clar. —Claríssim. Ara, l’únic dubte que podem tenir és si Pedro Sánchez aplicarà també el 155. Tota la resta són seguretats. Amb una situació com aquesta, has de jugar les teves cartes en el moment que les pots jugar. I aquí l’única cosa que tenim és la gent. Ens tenim a nosaltres. No crec que cap partit, si parla amb sinceritat, s’atreveixi a dir a les seves bases independentistes que han d’esperar sis anys o vuit! De debò que algú pot pensar que ens hem d’esperar sis anys o vuit? —Però ho diuen sempre una mica confusament. —Si algú ho creu, que ho digui clarament d’una vegada. Perquè tothom es resituï i els militants també. En la nostra partida d’escacs, tenim les torres avall, els alfils també… Ens queda una mena de rei virtual i la resta som els peons. Què esperem? Que el parlament ens ho mani? —La gent no sap com fer-ho? —Jo no sé si en política hi juga l’atzar, però és que qualsevol dia pot passar qualsevol cosa, que una espurna faci una foguera de Sant Joan bestial. Per què hem de renunciar a això? Per què no posem l’esforç a buscar camins perquè la gent es trobi… Hi ha molta gent que hi pensa i es fan reunions, però mentrestant allò que hauria de ser l’equip polític és un petit galliner de galls destrossats. —Davant la presó dels Lledoners vàreu dir: ‘Exigim la unitat!’ Ho teníeu pensat? —No, no faig gaires previsions. A vegades es pensen que la meva carrera va ser planificada i reflexionada… I ca! Tant de bo fos tan llest! No. Però són respostes que suposo que es couen sense que tu te n’adonis, de cop i volta paf!, et surten. —La creieu possible, la unitat? —No anar units és un suïcidi. Sempre hem dit que la qüestió social i la nacional van juntes. Això ja ho dèiem fa trenta anys. Hi ha cançons meves que ja ho explicaven i això venia de molt lluny. Però en el moment en què som?, amb un estat en contra armat fins a les dents, amb totes les menes d’armes que et puguis imaginar, dir que la solució per a aconseguir l’alliberament nacional és fer polítiques socials em sembla ridícul. En aquests moments sabem que volem fer una república progressista, lliure, del segle XXI. Si amb els adversaris que tenim, amb l’estat que tenim i el resultat de les eleccions andaluses no ens adonem que no hi ha possibilitat de resoldre els problemes socials sense resoldre el problema nacional, no sé què farem. Jo vaig ser durant dos anys en un parlament que va fer més de vint lleis progressistes. Sense alliberament nacional no n’ha passat ni una! I quan sento alguns polítics dir que hem de fer més política social i tot això dius: però amb permís de qui? Perquè has de demanar permís. O no ens n’hem adonat, després d’aquests dos anys que hem passat? —Amb quina força moral creieu que ho diuen, això? —No n’hi ha, de força moral, darrere d’això. Crec que ells saben que és mentida. Són preses de posició. Una persona d’esquerres que va contra l’autodeterminació no la considero d’esquerres. Que una persona d’esquerres no vagi favor de l’autodeterminació personal i col·lectiva? Em sap greu, que es foti els jocs de mans que vulgui però no quadra. I per mi una persona d’esquerres que no va favor de l’autodeterminació vol dir que el sentiment nacionalista espanyol el domina tant que li anul·la el sentiment d’esquerres. M’explico? —El sentiment nacionalista espanyol l’exploten a fons. —A vegades diem que el nacionalisme espanyol no ha proposat alternatives. És que no en pot proposar! Només poden guanyar pels sentiments. Fa uns anys ens deien que els nacionalistes érem sentimentals i ara resulta que els nostres adversaris juguem constantment amb els sentiments d’espanyolitat i ho fan amb uns mitjans de comunicació, que segurament ocupen el 80% de l’arc informatiu del país. Han despertat aquest sentiment i ho volen fer. Ara, a mi que no em diguin que una senyora d’esquerres, sigui alcaldessa o no, pot ser d’esquerres si no va a favor de l’autodeterminació. Com un principi democràtic ineludible. La a de l’abecedari… Per mi, per això, intentar convèncer… S’han de dir noms i no en puc dir… —Els podeu dir. —Intentar convèncer qualsevol d’aquestes personalitats, que els hem vist en llocs com Iniciativa, a veure si d’aquí a sis anys… No, home no. Això no va així! Perquè en altres coses convèncer-los és demanar-los que abandonin el seu espai que els dóna el petit poder que tenen i no l’abandonaran perquè si vénen al teu camp perden el seu poder. I això a Catalunya en Comú, Podem, o com es digui el grup que encapçalava Coscubiela és claríssim. Com els has de dir que renunciïn al seu espai de poder? —Us he de demanar pel Consell Assessor del Fòrum? —Entre nosaltres en diem Consell Impulsor del Debat Constituent. Som quinze, però és obert. Tenim un equip pencaire. —Ja éreu quinze? —No, s’hi ha afegit la Francina Alzina, que és presidenta de la Taula del Tercer Sector. Després, una economista molt interessant que és l’Ada Ferrer; en Manolo Tomàs, un ebrenc de pro; en Miquel Puig, conegut de tothom. No em voldria deixar ningú. Estic molt agraït de com treballem perquè procurem superar molts reptes. I el primer, les pròpies ideologies. A final de gener o a mitjan febrer estarem en posició d’explicar la metodologia de treball i una certa cronologia, variable segons les circumstàncies. I d’aquí a poc temps començarem a citar persones i entitats que hi han treballat des de fa anys, per exposar i intercanviar criteris. —Que hi hagués Bea Talegón va sorprendre molta gent. —La Talegón va sorprendre i jo no la canviaria per res. Hi aporta una visió necessària. Jo ja vaig avisar que ha de ser molt dinàmic i adaptar-se contínuament a les necessitats que vagin sorgint. Nosaltres som impulsors i, honestament, no volem condicionar el debat amb posicions preconcebudes. Això vol dir un esforç d’obertura de gent que acostumada a estar molt obsedida amb les nostres pròpies conviccions, no? És un exercici molt maco. —Això de ‘assessor’ i ‘impulsor’ la gent no ho va entendre gaire… —No volíem enganyar ningú. Nosaltres el tenim dret d’impulsar, però no tenim el dret de fer una constitució. La part que ens toca, l’única que estem legitimitats a fer, és impulsar un debat constituent que sigui participatiu, transversal, ordenat, amb patrons transparents. Tan participatiu que els resultats, el cos semàntic que en quedi, obligui els partits, sobiranistes o no, a tenir-lo en compte. El procés constituent començarà el dia que unes eleccions triïn una cambra que decideix de fer-lo. —Què us agradaria que en resultés? —No volem fer volar coloms, però ens agradaria que la creativitat social i democràtica, que ha exhibit molta gent del nostre país, continuï per decidir què, qui i com volem ser en el segle XXI. I que amb aquesta creativitat impulsem un debat que acabi amb una síntesi dels valors de convivència en els quals volem basar el nostre futur col·lectiu. Aquest –diguem-ne– cos semàntic constituent, és el resultat a què aspirem. —Entenc que al fòrum hi participarà molta gent. —D’aquí a un mes això s’explicarà molt millor. Jo ara no voldria avançar-me perquè, com us dic, hi anem treballant. —Només una mica perquè s’entengui millor? —Segurament la feina es farà per fases. Una vegada acabada l’actual, hauria de seguir la d’informació al territori, trepitjar-lo tot i anar convocant gent de tots els àmbits. Pretenem no anar de dalt a baix, sinó tot al contrari. Procurarem contactar, informar i impulsar les xarxes socials, entitats, associacions, organitzacions sectorials, gent privada i municipis, perquè s’autoorganitzin. Després, segurament, també hem de donar un material assequible perquè la gent hi treballi a partir de qüestions molt bàsiques que més tard s’aniran aprofundint. Quan aquest procés participatiu s’hagi acabat serà quan, sota una presidència col·lectiva de personalitats que representin entitats, sindicats, associacions, col·legis de tot el país… es farà una mena de taula nacional. Aquesta taula patrocinarà, avalarà i legitimirà allò que en podríem dir el Fòrum pròpiament dit, de mil a dues mil persones, amb una part de gent més especialitzada, una altra de gent que ha treballat en el debat participatiu, una altra amb persones triades per sorteig i una part que representi els actors polítics. Però tot això ho dic amb prudència, perquè encara som en una fase inicial i molt complexa. —En aquesta feina, doncs, veig que hi ha també la voluntat de crear un element de cohesió? —I tant. Molt important. —Abans heu estat molt contundent dient que calia actuar ara i no es podia esperar. En canvi, hi ha gent que interpreta aquest organisme com un instrument de dilació… —La primera cosa que vaig dir al president Torra va ser: ‘President, crides una mala persona si vols un aparador.’ I tots dos vàrem somriure. Jo crec que és una persona intel·lectualment preparada per a entendre que una vegada creat un organisme com aquest no podem ser dependents. I no ho som. Si tu mires la composició del consell, no va per aquí. Ara, també és cert que no és un procés curt. —Però hi ha gent que ho analitza com una contradicció amb l’afany d’avançar. Com si fos una feina per a entretenir-nos… —Si abans hi hagués una revolta que ens acostés a tot, la feina que volem fer també seria necessària. Però, a banda de repensar el país que volem, també haurem dinamitzat capes socials que ho necessiten, haurem fet interactuar la gent, gent no necessàriament independentista… Tot això ho hem d’intentar i crec que podem fer-ho. Pot ser molt positiu per al procés i estic convençut que es pot fer bona feina. Si no, no hauria acceptat l’encàrrec, entre altres coses perquè la meva vida privada se n’ha anat a parir panteres una altra vegada. —I en el Consell per la República, hi creieu? —El considero una eina imprescindible. I com més difícils vagin les coses més imprescindible serà. A banda la utilitat immediata i evident, hem de jugar aquesta carta com una assegurança per si aquí les coses es desgavellen encara més. He d’aclarir que el consell impulsor segurament no hi ha de fer cap paper, més enllà d’informar-los tant com calgui. Però, personalment, com a ciutadà, el considero completament necessari, el Consell per la República. I ja m’ha fet enfadar molt que tardés tant a fer-se.

Lluís Llach: ‘Si esperem a la sentència per fer una acció contundent serà massa tard’

Fra Valentí Serra, sacerdot de l’orde dels caputxins, historiador i arxiver dels Caputxins de Sarrià, autor de receptaris com ara ‘Cuina caputxina. Les pitances dels frares’ (2010), ’Els caputxins i les herbes remeieres’ (2011), ‘Hortalisses i flors remeieres’ (2014), tots publicats per l’editorial Mediterrània, acaba de treure un quadern, el primer de la col·lecció L’Ermità i a un preu molt popular (3 euros), titulat ‘Cuinar en temps de crisi. Receptes de frare i guisats populars’ (Edicions Morera). Explica l’autor en la introducció: ‘Les receptes aquí recollides, malgrat la seva antiguitat, encara ens poden ajudar a reeixir a l’hora de cuinar plats de bon nodriment i molt econòmics i, a la vegada, poden contribuir a instruir-nos en l’«art» de reaprofitar convenientment els plats sobrers dels menjars anteriors. En aquest sentit, ja en el llunyà any 1745, el religiós franciscà fra Joan Altamiras va publicar un ‘nuevo arte de cocina sacado de la experiencia económica’ per tal d’instruir els cuiners de les comunitats monàstiques i religioses en un ‘novell art’ de saber aprofitar al màxim les menges.’ Les receptes es troben distribuïdes en quatre apartats: receptes per cuinar i confitar verdures i hortalisses; receptes per guisar les carns i l’aviram; receptes per cuinar peixos i salaons; receptes per preparar begudes refrescants i postres. Us n’oferim un exemple: RECEPTA: Penques o tiges de bleda Triaràs les tiges o penques de les millors mates de l’hort i les netejaràs bé abans de posar-les a bullir amb aigua i sal, a foc lent, amb un raig d’oli d’oliva. Després, batràs quatre ous i els posaràs en una altra cassola amb sal, nou moscada i un grapat de pinyons i ametlles trossejades. Un cop cuites les tiges, les posaràs amb la salsa anterior, ho tindràs un moment al foc abans de servir-ho ben calent. Notícies relacionades: D’hortalisses, flors i herbes remeieres. Cinc consignes per a aquesta tardor, de fra Valentí Serra.

Cuina popular en temps de crisi, recollida per Fra Valentí Serra

L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya ha denunciat a través d’un comunicat les paraules del bisbe de Solsona, Xavier Novell, en la seva darrera glossa dominical on vincula l’homosexualitat amb la manca d’una figura paterna. El president de l’OCH, Eugeni Rodríguez, ha sol·licitat ‘contundència’ al Departament d’Assumptes Socials i Família davant les paraules de Novell i ha assegurat que ‘aquest tipus de manifestacions que qüestionen les famílies LGTB fomenten el discurs de l’odi cap al col·lectiu’. A més, Rodríguez creu que ‘generen un ‘brou de cultiu’ perquè posteriorment es produeixin situacions d’aïllament, discriminació i assetjament sexual’. El president de l’OCH ha assegurat que les paraules del bisbe poden tractar-se d’un ‘possible cas de vulneració de la Llei 11/2014 contra la LGTBIfòbia a Catalunya’ i ha anunciat que ‘si la Generalitat no pren les mesures oportunes, l’OCH acudirà a la fiscalia o al síndic’. El cas va arribar a mans de l’OCH després que el col·lectiu lleidatà en defensa dels drets LGTBI Colors de Ponent denunciés el 23 de maig les paraules de Novell. Novell ha rebut diverses crítiques, tant de col·lectius LGTBI com de grups polítics i Ajuntaments, arran de la glossa que va publicar diumenge passat on plantejava que l’homosexualitat en l’adolescència podia estar relacionada amb el fet que ‘en la cultura occidental la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada i esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada ’. L’alcalde de Cervera, Ramon Royes, va anunciar que portarien al proper ple una moció per declarar el bisbe com a persona ‘non grata’ i l’Ajuntament de Solsona també va expressar el seu rebuig a les paraules del bisbe a través de les xarxes socials. Els diputats de la CUP al Parlament van enviar una queixa al director general d’Assumptes Religiosos de la Generalitat, Xavier Novell, en què demanaven que actués contra el bisbe de Solsona. Contràriament, el bisbe de Lleida, Salvador Giménez Valls, va treure ferro a les declaracions de Novell i es va mostrar sorprès per ‘la repercussió negativa’ que han tingut.

L’Observatori contra l’Homobòbia demana ‘contundència’ a la Generalitat davant les paraules del bisbe de Solsona

Aquest setmana s’ha mort el gastrònom, cuiner i divulgador de la cuina Pere Sans. Tenia seixanta-vuit anys i se l’ha endut un càncer de pulmó rabiós. Ha deixat un llegat de literatura gastronòmica curt però important, sobretot centrat en dos volums: Cuina catalana de veritat i La cuina del vi (que podeu trobar en el catàleg de Comanegra). Els noctàmbuls de Barcelona habituals del Gòtic, el Raval i el Born potser recordaran Pere Sans a l’Ascensor, al Paraigua, al Pastís, al Berimbau, al Miramelindo o al Gimlet: cabell llarg, barba i bigoti, nas ganxut i ulls blaus. Sempre portava posat un barret Borsalino. Tenia l’aire de bohemi d’altre temps i recordava personatges de la Barcelona modernista, a l’estil de Santiago Rusiñol. Ens explica un dels seus grans amics, Joan Romeu, amics de tota la vida perquè es van conèixer estudiant als Escolapis del carrer Diputació, que Pere Sans va estudiar la carrera de química i posteriorment va fer els estudis d’enologia. De jove va començar treballant en laboratoris industrials, però més endavant, i a través del pare, va entrar a treballar per a la casa Lafort, empresa francesa de productes enològics. Hi va desenvolupar la vida professional fins que no es va jubilar, de manera que el seu entorn professional va estar lligat al món vinícola. Joan Romeu recorda l’esperit inquiet de l’amic: de ben jove en Pere Sans ja organitzava trobades amb amics en bars de la ciutat, en què parlaven de poesia i llegien poemes propis, abrandats, romàntics i tètrics. De jove, Sans era un apassionat de l’esoterisme, de la màgia i de l’alquímia. Es comprava tots els llibres de vell que en trobava. En tenia una bona biblioteca. I ja de més gran va passar d’una alquímia a una altra alquímia, la de la cuina i la gastronomia. Ell ja venia d’una família de gastrònoms. La seva àvia era una mestressa dels fogons i feia cuina francesa. Pere Sans relatava amb gran passió als amics els grans àpats que es cuinaven a casa en dies assenyalats. A principi dels anys setanta es va casar amb Teresa Cabré. Vivien a Barcelona i feien estades en una casa que tenien al Penedès, al poble del Bedorc, entre Piera i Sant Sadurní d’Anoia. Allí Pere Sans cuina per als amics i organitzava àpats per a molta gent, alguns amb el famós Pep Salsetes, amb el qual també eren bons amics. Tots dos compartien una manera d’entendre la vida i la cuina, des d’un compromís amb la gent, des del vincle amb el territori, la tradició i les persones, des del fet popular, lluny dels focs d’artifici i les batalles per qui aconsegueix més estrelles. Ell era un gran crític de la cuina com a espectacle i estava al marge del poder. El seu llegat ens remet a l’estudi aprofundit de la cuina tradicional. Pere Sans. També cal destacar les activitats gastronòmiques que organitzava amb amics i amants de la cuina en entitats culturals, com ara les ‘Tastúlies’, en les quals proposava el tast d’un plat que ell mateix cuinava i sobre el qual feina una dissertació que s’acabava amb una bona tertúlia. Van començar a l’Ateneu Barcelonès i després van passar al Pipa Club. Joan Romeu explica que un dels projectes que Pere Sans tenia era obrir un restaurant per als amics. Perquè si un aspecte destaquen els qui el van conèixer és que era una bona persona i un gran amic. Pere Sans es va decidir a escriure arran de l’amistat amb Joan Agut, l’editor de Barcanova, qui el va esperonar a publicar. I així va néixer el 1991 el llibre Cuina catalana tradicional i moderna, amb un pròleg de Manuel Vázquez Montalbán. Aquí va començar la seva aventura literària, que després de la mort de Joan Agut va continuar a l’editorial Comanegra. L’editor Joan Sala recorda que va conèixer Pere Sans a través del propietari del bar l’Ascensor, Àngel Juez, també un bon amic. I aleshores van decidir de fer una nova edició del volum Cuina catalana tradicional i moderna rebatejat amb el nom de Cuina catalana de veritat (Comangra, 2007). Després, dos anys més tard, va aparèixer La cuina del vi, amb un pròleg del cuiner Fermí Puig en el qual assegura que el primer llibre de cuina tradicional de Pere Sans és el que té a la cuina de casa seva. I també en va publicar un per a infants, Cuina catalana amb la quitxalla, amb receptes sense foc, pensat en primera instància per gaudir de la cuina amb la seva néta. Sans ha deixat dos llibres inèdits, els de la cuina de l’estiu i de l’hivern (dins la sèrie ‘La meva cuina de cada dia’, en què ja havia publicat els de la primavera i la tardor), que l’editor de Comanegra, Joan Sala, ha dit a VilaWeb que publicarà, però no n’ha concretat la data. A més, Sans treballava en un altre llibre quan la malaltia el va interrompre. Un llibre sobre la cuina màgica, que relaciona la cuina amb l’esoterisme. És curiós aquest final circular, amb un gastrònom i divulgador de la cuina que torna als interessos de joventut, l’alquímia total.

Pere Sans, el bohemi alquimista que estimava la cuina i els amics

El portaveu de Ciutadans, Carlos Carrizosa, ha dedicat part de la seva rèplica del ple sobre la convivència a mofar-se del món casteller. El diputat ha imitat la veu del president de la Generalitat, Joaquim Torra, i ha dit: ‘Vagi a veure Catalunya i els castellers.’ Segons Carrizosa, la retòrica de Torra és ‘nacionalista i menyspreadora.’ De totes maneres, el portaveu no n’ha tingut prou, encara. ‘Vostè què sap de la meva vida i vostè què sap del meu vincle amb Catalunya. I per on he passejat i per on no. Vostè suposa que com que sóc una bestiola d’aquestes que crida i posa recursos, doncs no he anat a veure un p… punyeter castell en la meva vida’, ha continuat. Podeu veure-ho en aquest vídeo del periodista Joan Solé: Parlar així dels castellers és insultar un pilar de la cultura catalana pic.twitter.com/xyro2B3SZg — Joan Solé Giménez (@JoanSole_) October 10, 2018 Ciutadans, de fet, també ha penjat el vídeo de la intervenció, però tallat justament abans que Carrizosa s’encallés en ‘doncs no he anat a veure un p… punyeter castell en la meva vida’. 🏛@carrizosacarlos “El Pleno de la Convivencia es para recuperar la agenda social y la convivencia. Torra no se ha ocupado de la fractura social porque no ve la realidad, nos habla como si fuéramos turistas y no conociéramos nuestra propia tierra” #Parlament pic.twitter.com/DaXuYrUPaC — Ciutadans (@CiutadansCs) 10 d’octubre de 2018

Carrizosa ridiculitza el món casteller al parlament

La Junta Electoral Provincial de Barcelona ha tombat el recurs que van presentar JxCat i ERC per la visita del rei espanyol de dilluns. Els partits independentistes consideraven que resultava electoralista que Felipe VI participés en un acte en plena campanya electoral en un lloc com Catalunya, on l’afinitat o rebuig a la seva figura forma part de l’argumentari habitual de la discussió política. Tanmateix, la Junta ha denegat les peticions per a ajornar l’acte fins després del 10-N. ‘És una visita institucional amb motiu del lliurament dels premis anuals de la Fundació Princesa de Girona. Aquest acte no té gens de contingut electoral i, en conseqüència, no és aplicable l’article 50 de la LOREG’, diu la resolució. Així, la Junta veu ‘manca de fonament legal i constitucional’ en la petició de JxCat i ERC d’ajornar l’acte del rei i que ‘es limiti el discurs que correspon a Felipe VI’. A més, retreu als partits independentistes que hagin presentat el recurs ‘pressuposant que el rei no guardarà els deures de neutralitat política a la qual es deuen els qui encarnen poders públics’. ‘El cap de l’estat no té cap adscripció política’, conclou, recordant l’article 56.1 de la constitució que detalla aquesta qüestió. Contra aquesta resolució, els partits encara poden presentar-hi un recurs fins demà, si ho desitgen.

La Junta Electoral tomba el recurs de JxCat i ERC per la visita de Felipe VI a Barcelona

En les eleccions del 27-S, un 47,8% de catalans va optar per candidatures independentistes. Un mes després, en una enquesta del GESOP, un 52% de catalans s’oposava a impulsar actes de desobediència de la llei espanyola en el procés cap a la independència, mentre que un 36% defensava la unilateralitat. La majoria, segons l’enquesta, considerava cque la millor solució era una consulta acordada. Passat un any, un 65% dels catalans ja considerava que no era possible cap acord entre els actuals governs ,i en l’últim baròmetre del CEO, un 50,3% optava per un referèndum, tant si el govern espanyol s’hi avenia com si no. La via pactada, doncs, s’ha anat reduint en les expectatives dels ciutadans de Catalunya. En aquest últim any i mig, hi ha hagut dues eleccions espanyoles, en les quals Unidos Podemos, l’única força espanyola favorable al referèndum català, ha quedat molt lluny de la majoria. Per la seva banda, el PSOE ha tancat qualsevol possibilitat de fer una consulta i el PP, amb el suport de C’s, continua intentant criminalitzar-la. En paral·lel, la política catalana ha anat avançant. Ha avançat la legislatura, amb la investidura i els pressupostos, i s’ha avançat en el camí cap al referèndum, després d’haver pactat les lleis de desconnexió i de modificar el reglament del parlament. Per a ampliar la majoria, a més, s’ha constituït el Pacte Nacional pel Referèndum, que ha obtingut centenars de milers de signatures i suports internacionals, a més de la implicació de milers d’entitats. Unes xifres de participació molt superiors al 9–N El 9 de novembre de 2014 va tenir lloc el procés participatiu i no vinculant, que, amb múltiples entrebancs, va assolir una participació del 37% del padró. Comparativament, des que el 6 d’octubre de 2016, el Parlament de Catalunya va instar el govern a fer un referèndum vinculant abans del setembre, les enquestes han situat la possible participació en una forquilla d’entre el 63% i el 74%, gairebé el doble de l’assolida el 9-N i clarament superior als altres referèndums fets fins ara. Aquestes enquestes mostren diferències importants sobre quina seria la participació dels votants de cada partit. Sobretot, mostren una participació molt més alta dels no-independentistes. El consens del 80% dels ciutadans sobre la necessitat de resoldre el conflicte per les vies democràtiques i votant és, sens dubte, la principal raó d’aquest increment en la xifra de participació. Amb tot, una part del nou vot, respecte del 9-N, prové encara del camp independentista. I això és perquè el 27-S les formacions independentistes, JxSí i la CUP, van obtenir 232.000 vots més que no pas CiU, ERC i la CUP el 2012. A aquests vots nous, cal sumar-hi encara un nombre de votants provinents de CiU, ja que només un 80% dels votants convergents assegurava haver votat en el procés participatiu del 9-N. Partint de la consideració que el 95% dels votants actuals de JxSí diuen que hi participarien, si sumem els votants de CiU que no ho van fer el 9-N amb els nous votants independentistes, ens trobarem que podria haver-hi prop de 400.000 vots independentistes més que en el 9-N. Això, sense comptar que n’hi podrien haver més (provinents dels 103.000 votants d’Unió), la qual cosa incrementaria encara més la diferència. Pel que fa als vots negatius, en el cas de Ciutadans, les tres enquestes recents mostren una participació en el referèndum molt més alta de la que hi va haver el 9-N, quan prop del 95% dels seus votants es van abstenir. El 27-S, Ciutadans va obtenir 470.000 vots més que en les anteriors eleccions, segurament perquè era el vot que més bé mostrava l’oposició a la independència. Aquest augments de votants és, amb tota probabilitat, el que ha fet que ara hi hagi votants de Ciutadans partidaris de participar en el referèndum. Pel que fa al PSC, els socialistes podrien tenir un nivell de participació similar al del 9-N, però cal destacar que els seus votants tenen un perfil diferent, ja que en cada convocatòria electoral els socialistes han anat perdent el votant més sobiranista. D’entre els votants socialistes del 2010, un 35% hauria votat a favor de la independència, però aquesta xifra cau després de les del 2012, quan només eren el 12% ,i encara més després del 27-S, quan es va reduir fins al 6%. Tot i que el PSC ha anat perdent votants sobiranistes, manté els partidaris del referèndum, cosa que només es pot explicar per un creixement de la voluntat de participar en el referèndum entre els votants del PSC no sobiranistes. La desil·lusió respecte de la tercera via Abans de les eleccions espanyoles, hi havia l’esperança d’una sortida negociada al procés català, principalment entre els votants de CSQEP i del PSC, segurament a l’espera d’una victòria electoral de les respectives formacions. Però l’opinió s’ha capgirat, i actualment set de cada deu votants de CSQEP i més de la meitat dels socialistes consideren que no és possible un acord entre governs sobre el futur de Catalunya. I això ha portat a canvis respecte de si es vol un estat independent o no, principalment pel que fa a CSQEP. Si després del 27-S, només el 23% dels votants dels comuns volia un estat independent, un any i mig després el percentatge creix fins a un terç dels votants. Alhora, s’ha reduït encara més el nombre de comuns que estan en contra de l’estat independent, que ha passat d’un 67,5% l’octubre del 2015, a un 52%, amb un 16% d’indecisos. El PSC també ha tingut un lleuger augment dels partidaris de la independència, mentre que també s’han reduït en set punts els que hi estan en contra (del 93% al 86%). Estat-Catalunya: dues realitats cada dia més incompatibles En contrast amb la gran majoria de catalans que voldria un referèndum i l’evolució del seu parer, cada vegada més favorable també a un referèndum unilateral, un 56% dels espanyols s’hi oposa, segons un sondatge de la SER. L’oposició és majoritària entre els votants de PP, PSOE i Ciutadans, que tenen el 73% dels escons al congrés espanyola i el 83% del senat. La diferència entre els votants espanyols i catalans es reprodueix quan es planteja quina ha de ser la sortida a l’actual crisi política. Així, un 44% dels espanyols estaria d’acord a suspendre l’autonomia catalana si la Generalitat incomplís la llei; en canvi, la majoria de catalans optaria per la negociació. Al mateix temps, una majoria d’espanyols (54%) està també en contra de millorar el sistema de finançament, mentre que tres quarts dels catalans considera que aquesta millora és imprescindible. Els escenaris de les dues societats, doncs, són clarament contraposats. Mentre que a Catalunya hi ha una majoria que vol la sobirania per a decidir el seu futur i no preveu cap possibilitat de resoldre-ho només mantenint l’autogovern actual, a l’estat espanyol no es vol que les comunitats autònomes tinguin més competència, i s’exigeix (82%) que es garanteixi el mateix tracte a totes, sense preveure, doncs, cap canvi en l’encaix català. Amb preferències tan allunyades, una via de consens sembla impossible.

Les enquestes constaten una acceptació de la unilateralitat cada vegada més gran

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Joan Tardà, ha acusat Mariano Rajoy d’haver ‘corromput la veritat i el Tribunal Constitucional’. Segons ell, en el ple del congrés espanyol sobre el cas Gürtel, ja només li queda ‘l’ús de la força i la violència’ per imposar-se a Catalunya. Per Tardà les institucions espanyoles no tenen cap autoritat moral a Catalunya perquè són percebudes com a ‘corruptes’ i ‘incapaces de sintonitzar’ amb els ciutadans. ‘Només rebem insults, apel·lacions a la violència i amenaces, i només els queda la força per a imposar el poder’, ha dit. Tardà ha recordat la lletra de la cançó del Club Super 3: ‘Uh, oh, no tinc por’, per dir que ser valent és millor que no tenir força, i que els catalans es queden amb ‘la valentia’ mentre deixen al govern espanyol l’ús de la ‘força corrupta’. En una segona intervenció, el portaveu d’ERC ha posat el referèndum del primer d’octubre sobre la taula i ha demanat a Rajoy: ‘Per què us penseu que volem marxar? Per què us penseu que volem fundar una república?’. Davant del murmuri dels diputats, Tardà ha afegit: ‘Estem tips de la corrupció. Sí, estem tips de la corrupció, fins i tot al nostre país. Sí, sí, per descomptat. Què us penseu, que som imbècils? Que per als nostres fills volem una Catalunya corrupta?’.

Joan Tardà, a Rajoy al congrés espanyol: ‘Uh, oh, no tinc por!’

Durant els tres dies que ha durat el debat d’investidura de Pedro Sánchez no s’ha parlat en cap moment de les Illes Balears. S’ha parlat de Catalunya, del País Valencià, de Terol, del País Basc, de les Canàries i de Galícia, però no de les Balears, perquè no hi ha cap partit balear amb veu pròpia al congrés espanyol. Els partits nacionalistes, com Més per Mallorca, s’han conformat a celebrar la constitució d’un govern progressista i a esperar que qüestions com el Règim Especial de les Balears siguin abordades per l’executiu del PSOE. El portaveu de la formació al parlament, Miquel Ensenyat, ha celebrat que s’acabi la situació d’interinitat al govern espanyol i, per tant, la manca d’interlocutor per a negociar les reivindicacions pendents de les illes. Ensenyat ha destacat com a prioritat que ara s’aprovi el pressupost de l’estat i es desencallin les inversions en depuradores, el tren fins a Llevant i el tramvia de Palma. La presidenta Francina Armengol ha celebrat l’acord.

Les Illes són les grans absents del debat d’investidura

Molts catalans van organitzar-se els dies abans del referèndum del primer d’octubre per defensar els col·legis electorals i les urnes. D’aquesta voluntat popular, i al marge de l’ANC i d’Òmnium Cultural, van sorgir els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR). Després del primer d’octubre van canviar la erra de referèndum per la erra de República. Els CDR han organitzat uns quants actes arreu del Principat i van tenir molt de protagonisme durant l’aturada general del 8-N, en què van tallar carreteres i van ocupar les estacions de TGV de Girona i Sants. Parlal·lelament, han nascut CDR a les Illes. Diumenge a migdia faran la primera trobada conjunta a l’Ateneu Lo Tort de Manacor, i dimecres faran una concentració de protesta contra la constitució espanyola i en defensa de la República Catalana a Sa Feixina, a Palma. 1a Trobada de CDRs de Mallorca📆 Dmg 3 de Desembre 12h ⏩Ateneu Lo Tort, Manacor#Organitzemnos pic.twitter.com/At1KR4ZAsz — CDRs-Mallorca (@CDR_Mallorca) November 26, 2017 Però aquestes no seran les primeres accions dels CDR de Mallorca. Aquest mes ja s’han sumat a les mobilitzacions contra la intervenció espanyola a Catalunya, per l’alliberament dels presos polítics i contra la violència de gènere. Com en el Principat, els CDR congreguen gent de diverses ideologies que vehiculen la seva mobilització amb aquestes entitats. CONCENTRACIÓ PER LA REPÚBLICA!Contra la constitució del 78, hereva del feixisme. 📆 Dim 6 de Desembre 17h⏩ Sa Feixina, Palma Compartiu! pic.twitter.com/nvJckybifC — CDRs-Mallorca (@CDR_Mallorca) November 29, 2017 Més informació Els Comitès de Defensa del Referèndum, un nou front de resistència permanent al carrer Què són els Comitès en Defensa de la República?

Els Comitès de Defensa de la República arriben a Mallorca

Miquel Desclot diu que la traducció literària és un gènere, que el traductor és un escriptor que té la humilitat de servir-ne un altre i l’orgull de saber que fa una cosa nova. Desclot és un savi, un pou de ciència lingüística i literària. I és des d’aquesta saviesa i des d’aquest principi de l’ofici de traductor que afronta projectes substancials per a la literatura i la cultura catalanes. Perquè, què és si no la traducció del Cançoner de Petrarca (1304-1374), que implica traduir vuit mil versos d’aquest autor medieval, erudit, que va influir tant els escriptors? Certament, la literatura ja no va tornar a ser igual després d’ell, sobretot en l’àmbit de la poesia lírica i amorosa, i marcà figures com Shakespeare i Leopardi, per citar-ne dues de grandioses. Per dir-ho en paraules de Desclot: ‘El Cançoner va ser tan influent que traduir-lo al català és una fita realment històrica.’ Miquel Desclot ha tardat més de dues dècades a traduir el Cançoner de Petrarca, que ara es presenta. Potser si hi hagués unes institucions més fortes i compromeses o uns mecenes també amb fortes conviccions culturals, el volum no hauria tardat tant a veure la llum. Però dues petites ajudes de la Institució de les Lletres Catalanes només són propina per a sustentar un projecte com aquest, que ha estat possible gràcies a la passió i la perseverança d’aquest escriptor i traductor d’altura, que no ha prioritzat els diners. Ell no se’n queixa, ell fa. Però aquesta manera d’avançar culturalment evidencia, per força, la fragilitat del nostre sistema cultural. El Cançoner de Petrarca consta de 366 ‘fragments’ que sumen 7.785 versos. Inclou 317 sonets, 29 cançons, 9 sextines, 7 balades i 4 madrigals, distribuïts de manera impredictible de cap a cap del llibre. Segons que explica Desclot en la presentació, ‘aquesta va ser una obra en desenvolupament constant, sempre susceptible de ser recopilada, retocada, reorganitzada, corregida o fins refeta, durant una bona quarantena d’anys.’ I continua: ‘Petrarca devia començar a escriure poesia en ‘vulgar’ de molt jove. Les seves poesies d’amor arrenquen de l’enamorament de Laura, l’any 1327. Tenint en compte que les últimes intervencions en el manuscrit definitiu es documenten durant els darrers mesos de vida de l’autor, l’any 1374, resulta evident que tenim davant l’obra que més temps el va ocupar i la que al capdavall més li va importar…’ Aquesta edició de Miquel Desclot que ara es presenta és íntegra i bilingüe. Però ara deixem que l’erudit, apassionat i didàctic Miquel Desclot ens parli de l’aventura de traduir el Cançoner de Petrarca. És un plaer i fem silenci: ‘L’aventura va començar d’una manera poc intencionada: em van encarregar una conferència sobre madrigalistes italians del segle XVI. Havien estat molt influïts per Petrarca, fins al punt que entre un compositor i un altre havien musicat els vuit mil versos del Cançoner. Per a la conferència, vaig decidir traduir jo mateix alguns poemes del Cançoner que no havia traduït Osvald Cardona (ell n’havia traduït una part, només). Comentant-ho amb els amics, em van començar a animar a traduir tot el cançoner. Vaig anar a veure el gran poeta Àngel Crespo, que havia traduït la Divina Comèdia de Dante i també el Cançoner de Petrarca al castellà i em va animar molt a traduir el Cançoner. I va apel·lar a l’herència d’Ausiàs Marc, una cosa tan salvatge… I m’hi vaig posar.’ ‘Però volia parlar-vos del perquè no s’havia traduït fins ara el Cançoner de Petrarca al català: fou l’edició del Cançoner pagada pel cardenal humanista Pietro Bembo el 1501, que va fer furor i va estendre el petrarquisme per tot Itàlia i tot Europa. Tanmateix, a Catalunya el petrarquisme va arribar en un moment de decadència política. De fet, el petrarquisme a Catalunya va arribar amb Joan Boscà, que en féu una traducció en castellà. A nosaltres ens va passar de llarg al segle XVI. I el poc petrarquisme que va arribar va venir de fora, a través de Pere Serafí, pintor i escriptor d’origen grec format i influenciat per la cultura italiana. Pere Serafí va arribar a Catalunya i es va posar a escriure poesia petrarquista en un català prou bo. Però la petja d’Ausiàs Marc (1400-1459) era tan forta aquí que no va deixar penetrar el petrarquisme.’ ‘Per altra banda, en l’època noucentista, no sé explicar-me per què, no es va fer la traducció de Petrarca. Es va traduir La Divina Comèdia, primer per Verdaguer i Callís (que va traduir l’Infern i el Purgatori, però es va morir l’any 1922 abans de poder traduir el Paradís), i després va venir la gran obra de Sagarra. Jo diria que si es va traduir La Divina Comèdia i no el Cançoner va ser perquè Dante és un poeta èpic, que escriu la carnalitat de la vida humana. En canvi, Petrarca és un poeta líric i se situa a l’interior del poeta.’ ‘Amb tot, al Cançoner hi ha un relat subjacent, constant, que ressegueix tota l’obra poètica, perquè amb el Cançoner Petrarca va tenir la dèria de crear una gran obra. Primer ho va intentar en llatí, però ho va abandonar. I com que li va quedar la recança, hi va tornar des de la poesia lírica en italià, la llengua ‘vulgar’. De fet, el títol original del Cançoner era en llatí i molt poc atractiu: Rerum vulgarium fragmenta. Després li van donar un nou títol senzill, derivat dels cançoners medievals que recollien les cançons trobadoresques esparses, però que a partir del segle petrarquista passava a significar llibre de poesia lírica construït com a unitat.’ ‘Perquè Petrarca va construir aquest volum amb la voluntat que fos un sol organisme. I aquest tot l’aconsegueix amb el relat subjacent que és la història d’un enamorament fracassat. Un amor impossible cap a Laura, que era filla d’aristòcrata i que ja era casada. La peripècia poètica es presenta dividida en dues parts clarament diferenciades. La primera recull la història d’amor pròpiament dita, amb tots els múltiples delits i angúnies. Mentre que a la segona part Petrarca es mira la follia de joventut amb una certa recança, com un amor que no ha arribat enlloc. I és en certa manera una història de penediment. És la història d’amor recordada des d’una posició estoica. I és la voluntat de retornar al camí de la saviesa, que és el que no havia d’haver abandonat mai.’ Miquel Desclot va parlar del mite de Dafne, que ressegueix tot el Cançoner. Dafne, la nimfa que és convertida en arbre, un llorer, i que Apol·lo estimarà per sempre, des de l’impossible. Aleshores Desclot va llegir el sonet número 34, un dels que més li agraden del Cançoner. I això li va donar peu a comentar: ‘La poesia de Petrarca potser no és una poesia per a llegir en veu alta avui, perquè no és fàcil de llegir, però ell sí que la pensava per a ser escoltada.’ Miquel Desclot va iniciar la traducció l’any 1994 i amb un parell d’ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes va traduir més de tres-cents versos. Però després va deixar aturat el projecte per manca de finançament. Amb tot, la seva passió per Petrarca i el Cançoner no deixaven d’acompanyar-lo i l’última part la va traduir intensament, set dies de set, una dedicació exclusiva sense retribució econòmica de cap mena. Només per la voluntat i la necessitat d’acabar-lo. Explica Desclot de Petrarca: ‘ És un personatge fascinant. En sabem moltes coses. Té dues biografies escrites sobre ell. I sabeu per què en sabem tantes coses? Perquè més enllà de la seva necessitat de solitud, tenia la passió de l’amistat. Tenia amics escampats arreu del món. I s’escrivia amb tots. I les seves cartes són construïdes com una obra també. També té un llibre, Secretum meum, on s’analitza d’una manera despietada. Aquesta obra està al darrere de Lo somni de Bernat Metge. Per a mi, el gran llegat de Petrarca és el Cançoner, el Secretum meum i l’epistolari.’ ‘Hi he posat el mínim de notes possible. No vull que només sigui un llibre per al món acadèmic, sinó per als lectors, per a la bona gent, que deia Espriu. Són notes que ajuden a la lectura sense passar la ratlla de l’erudició. I faig parlar a Petrarca un català d’ara, però un català culte. Perquè el seu italià era molt depurat i reduït de lèxic. I manllevava solucions del llatí. De la mateixa manera, així he intentat traslladar-lo al català, un català d’ara, culte, que beu d’una tradició i d’una història. De fet, és un homenatge a la llengua dels meus pares, sobretot el català de la meva mare, que era de Barcelona i tenia un català molt bonic. El meu català literari deriva del català de la meva mare.’

Finalment, Petrarca en català

Ciutadans i el PP han convocat aquest diumenge una manifestació a la plaça de Colón de Madrid contra el diàleg amb Catalunya. El líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha assegurat que l’acte ha de ser ‘un front cívic’ per expressar rebuig amb la política de Pedro Sánchez amb Catalunya i per exigir eleccions anticipades. Si Sánchez no nos quiere escuchar en las instituciones, nos tendrá que escuchar en la calle. Convoco a todos los españoles que creen en nuestra nación y en nuestra Constitución este domingo a las 12h en la plaza Colón de Madrid 🇪🇸. Basta ya, señor Sánchez. pic.twitter.com/9reLRtHN61 — Albert Rivera (@Albert_Rivera) February 6, 2019 La convocatòria neix arran de la proposta del govern espanyol perquè un mitjancer actuï en la taula de diàleg dels partits catalans. Segons Rivera, la proposta és ‘una vergonya’ i ‘inacceptable’ per la democràcia espanyola. El líder del PP, Pablo Casado, també ha fet una crida a manifestar-se, però ha assegurat que la delegació del govern a la capital espanyol encara no els ha concedit el permís per fer-ho. Segons Casado, Sánchez ha venut Espanya ‘per un plat de llenties’ per continuar exercint com a president espanyol.

Rivera i Casado convoquen a Madrid una manifestació contra el diàleg amb Catalunya

Demà l’activitat dels treballadors dels serveis no essencials es paralitzarà fins al 9 d’abril a tot l’estat espanyol. Aquesta notícia ja la va anunciar ahir el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i només requeria la validació del consell de ministres. Durarà fins abans de la Setmana Santa i l’objectiu és reduir la mobilitat a la d’un cap de setmana. La ministra portaveu i d’Hisenda, María Jesús Montero, i la ministra de Treball, Yolanda Díaz, han comparegut després de la reunió de Sánchez amb els presidents de les comunitats autònomes per donar-ne més detalls, però sense especificar encara quins són els serveis que es consideraran essencials. Només han assenyalat la sanitat, l’exèrcit i les forces armades, personal de cura de persones vulnerables o logística de la compra, però sense especificar més professions. Sí que han aprofundit en el permís retribuït perquè els treballadors que deixin de treballar puguin rebre el salari. Aquest permís retribuït recuperable l’abonarà l’empresari, encara que l’empleat haurà de recuperar les hores quan tornarà a la feina. ‘És un permís on totes les parts cedeixen. Els empresaris perquè paguen i els treballadors perquè tornaran les hores abans del 31 de desembre’, ha argumentat la ministra de Treball, Yolanda Díaz. Aquest permís no s’aplicarà als treballadors afectats per ERTO –que ja no van a la feina–, els que desenvolupin la seva activitat en la modalitat de teletreball, ni els que estiguin de baixa per incapacitat temporal o permisos de maternitat o paternitat. En el cas que una companyia hagi presentat un ERTO de reducció de jornada, els empleats hauran d’acudir al permís retribuït per la resta d’hores. Tot i aquesta nova normativa, les empreses podran continuar presentant ERTO, en cas que calgui. ‘Totes les parts cedeixen, ningú no perd drets’, ha reiterat Díaz. A les preguntes contínues sobre el canvi en la postura del govern espanyol a l’hora de decretar la paralització de les activitats no essencials, Montero ha reiterat la importància de reduir el ritme de contagis. ‘Aquests quinze dies de confinament s’han observat diferències entre la mobilitat d’un dia feiner i el cap de setmana’, ha explicat. Montero ha reconegut la dificultat del govern espanyol d’abastir-se de material sanitari i l’ha atribuït a una ‘escassetat’ en el mercat. El ministeri de Sanitat ha comprat màscares a la Xina per valor de 628 milions d’euros i ha adquirit 1.539 equips de respiració assistida. En total, hi ha més de 17,2 milions de material sanitari repartit entre les comunitats autònomes per fer front al ‘pic’ d’hospitalitzacions i a la Unitat de Cures Intensives (UCI) previstes per a les dues setmanes vinents. En referència a possibles diferències en el confinament de les comunitats autònomes, ha assegurat que el govern espanyol aplicarà ‘totes les mesures útils de manera homogènia’. També ha insistit que ‘no és moment per remarcar les diferències’ i ha apel·lat a la unitat d’acció.

La Moncloa no concreta quins seran els serveis essencials poques hores abans de començar el confinament total

Joan Canadell (1967) és l’actual president de la poderosa Cambra de Comerç de Barcelona. Aquesta entitat, mitjançant el Consell de Cambres de Catalunya, va emetre ahir un comunicat sobre què cal fer durant la pandèmia de la Covid-19. El representant de la petita i mitjana empresa té una posició molt més progressista que no Foment del Treball, però també més que no pas el PSOE. Canadell és partidari del confinament i aturada econòmica gairebé total que demana el president Torra (amb alguna excepció més), que la banca ajudi en aquests moments (com l’estat va ajudar-la) i que durant el confinament els autònoms deixin de pagar quotes i que rebin una mena de subsidi de desocupació. Així mateix, demana d’arribar a acords amb els treballadors sobre com absorbir les pèrdues durant els dies de l’aturada: una part els treballadors, una part l’empresa. VilaWeb va entrevistar telefònicament el senyor Canadell, confinat a casa seva d’ençà d’ahir al migdia. —Què en penseu, del confinament que demana el president Torra? —Hi estem d’acord. Pensem que això ha sortit una mica de mare perquè no s’han pres les mesures en el moment que s’havien de prendre i per tant ara l’única actuació que queda és fer un confinament. I una aturada tan total com es pugui. Amb excepcions però al màxim nivell. Que no s’hagin confinat àrees de l’estat on es veia un creixement molt important de casos, com per exemple Madrid, i algunes altres, ha fet que ara la Covid-19 s’hagi distribuït pertot arreu. S’havia d’haver fet el que es va fer a Igualada o al nord d’Itàlia o Wuhan. Com que anem per darrere, l’única cosa que ens queda és confinar-nos. —Però el confinament i l’aturada vol dir que les empreses s’aturen. Hi esteu d’acord igualment? —Sí. Amb l’excepció que la mesura no ha de ser a llarg termini, ni a mitjà. Però a curt sí. Parlem d’una a dues setmanes. I també entenem que la tornada no serà de cop, sinó progressiva. I que en quatre, sis setmanes, si tot va bé, estiguem del tot recuperats. —La Cambra de Comerç és favorable a aturar totes les feines, amb excepcions concretes. Quines serien aquestes excepcions? —El sector sanitari i el d’alimentació, com diu el president, sense dubte. Però també les empreses que tenen un procés de fabricació llarg, que n’hi ha moltes, de dues, tres, quatre setmanes, i que ara són a la meitat del procés. No podem deixar els productes a mitges. Intentem acabar les comandes a mig fer. Amb el mínim d’efectius possibles i amb les mesures sanitàries que toquin. No ho deixem a mitges. I el sector molt internacionalitzat, mirar també que no perdin els clients, que costen tant de trobar. I, amb els mínims efectius i màxima protecció per tothom, cal permetre que es faci una mínima activitat. Mínima. —Pedro Sánchez és, en teoria, socialista, i no vol aturar la feina. I vosaltres, Cambra de Comerç, en gran part sí que la voleu aturar. Com s’explica? —No entenem què fa Pedro Sánchez. No respon a cap patró. No fa ni la via britànica o coreana (deixar fer, però posar moltes mesures de control immediat) ni la via Wuhan: tancar i confinar quinze dies, cosa que va anar bé. Fa servir un model que no entenem. I que segons els científics no té sentit. —Quines diferències hi ha entre les mesures de la Cambra i les de Foment? —Us sóc sincer, no sé si s’han pronunciat sobre l’aturada com nosaltres. La setmana passada sé que van proposar de facilitar l’acomiadament dels treballadors de les empreses. Home, doncs nosaltres no hi estem d’acord. No sé si ells van rectificar, però nosaltres creiem clarament que no s’han d’acomiadar treballadors. En canvi, facilitar expedients de regulació temporal, sí. Però temporal. I que tornin després d’un temps a l’atur. I ajudes a la PIME. També. —Imatges de treballadors omplint metros aquest matí, amb el perill conseqüent. Què en penseu? —Per una banda fa basarda, però també crec que molts empresaris tampoc han pogut avisar els treballadors. Suposo que demà n’hi haurà menys. I demà passat, encara menys. Espero que demà se’n vegin menys. I espero que dimecres o dijous els vagons vagin buits, o molt esponjats. —Quin paper haurien de tenir els bancs? —Sobretot de facilitar el finançament a les empreses. I que de cap manera ho aprofitin per retallar pòlisses de crèdit. Això podria matar empreses. En part, l’estat ha de facilitar liquiditat als bancs però els bancs hi han de contribuir. Ara toca que els bancs ajudin perquè l’estat hi va posar 60.000 milions d’euros i no els han tornats. Si ara els bancs han d’utilitzar part de les reserves per contribuir, que ho facin. Al final també els hi va el negoci. Si desapareixen les empreses, també els desapareix el negoci. —Els autònoms han de deixar de pagar la quota? —Evidentment. I a més a més demanem que els autònoms que no puguin fer cap mena d’activitat telemàtica, no tan sols deixin de pagar quotes, sinó que tinguin una mena de subsidi d’atur tant temps com duri: dues, tres, quatre setmanes. —Quins acords proposeu amb els treballadors? —Tant com es pugui. Fem que en part els dies que es perdin es compensin amb vacances, o bosses d’hores, flexibilitat. Però que no sigui tot. Que no tot recaigui en els treballadors ni en l’empresa. Una part el treballador, una part l’empresa. Negociem un mig-mig. I per tant que la mesura no sigui tan greu per als uns o per als altres. Parlem-ne. —Joan Canadell està confinat a casa? —Des de dilluns al migdia, sí, quan vaig anar a la reunió de crisi. I almenys durant una setmana o dues no tinc previst de tornar a la Cambra.

Joan Canadell: ‘Ara toca que els bancs ajudin perquè l’estat hi va posar 60.000 milions euros i no els han tornats’

Respon CARMEN AGUSTÍN-PAVÓN: La por és una emoció que els animals experimentem com a resultat de la percepció d’un perill o amenaça i que forma part del reduït grup d’emocions que es consideren innates i necessàries per a la nostra supervivència. Les serps verinoses han constituït un perill fonamental per als nostres ancestres primats durant els milions d’anys que han coexistit, fet que probablement ha causat la selecció en primats de mecanismes per a la ràpida detecció i resposta davant aquesta amenaça. Així, fa uns pocs anys es van descobrir unes neurones al sistema visual de macacos que responen de manera preferent a fotografies de serps. Aquestes neurones es troben al nucli pulvinar del tàlem, connectat amb l’amígdala, centre clau del cervell emocional. En els éssers humans, resulta molt complicat destriar què és aprés i què és innat dels nostres comportaments. Tot i això, segons estudis recents, el rebuig (o en alguns casos la fòbia) que les serps generen en la majoria d’adults humans podria ser un dels únics instints que conservem i que hem heretat dels nostres ancestres. Açò es deriva de l’observació del temps durante el qual bebés –tan xicotets com d’entre cinc o sis mesos– fixen la mirada sobre imatges de serps així com del grau de dilatació de la pupil·la que aquestes imatges generen (el que es correlaciona amb una resposta del sistema noradrenèrgic). Però aquesta resposta atencional no necessàriament es tradueix en por; el que sembla és que els nostres cervells estan preparats per a respondre de manera ràpida a estímuls potencialment perillosos i que, a més a més, aquests estímuls són més eficaços per induir por condicionada. De fet, s’ha vist en altres estudis que la inducció d’una reacció de por en nadons i xiquets molt menuts depén en gran mesura de l’associació de l’estímul perillós, per exemple una serp, amb l’observació de gestos de por de la mare o un altre adult. De la mateixa manera, gestos positius de la mare associats al perill podrien contrarestar la por. Finalment, la reacció de por en front d’aquests estímuls també depén del caràcter de l’animal. En un estudi al qual vaig participar, vam mesurar les reaccions de por en mones tití criades en captivitat i que, per tant, mai havien vist una serp. Tot i això, els animals reaccionaven de manera molt evident a una serp de plàstic, observant-la prolongadament, allunyant-se i emetent vocalitzacions associades al perill. No obstant, aquestes reaccions variaven molt d’uns animals a d’altres i eren màximes en animals que s’havien mostrat més «poregosos» en altres proves. Podeu llegir més Perquès en la web de Mètode Carmen Agustín-Pavón és experta en neurociència i professora al Departament de Biologia Cel·lular, Biologia Funcional i Antropologia Física de la Universitat de València. Què és Mètode?

Per què tenim por de les serps?

El Grup d’Estudis Polítics ha editat un llibre que recull la Declaració Universal dels Drets Humans i altres textos sobre els drets i les llibertats en motiu dels setanta anys de la declaració. El llibre es presenta aquest dijous 26 d’abril a les set del vespre a l’Espai VilaWeb (carrer Ferlandina, 43 baixos, a Barcelona). Hi participen Ramon Viñals, president d’honor del Grup d’Estudis Polítics, i Pau Miserachs, president del Grup d’Estudis Polítics i coordinador del Moviment d’Esquerres (MES) a Barcelona. Farà la presentació Joan Alcaraz, blocaire de VilaWeb i afiliat de MES a Barcelona.

Els setanta anys de la Declaració Universal dels Drets Humans, en un llibre que es presenta a l’Espai VilaWeb