Datasets:
projecte-aina
/
vilasum

Dataset card Viewer Files Community
2
text
stringlengths
58
48.4k
summary
stringlengths
9
157
‘En el passat, la qüestió d’un estat kurd independent es considerava causa de guerra. N’hi havia prou de dir “Kurdistan” perquè la gent es posés nerviosa. Si l’Irac es divideix, cosa que sembla inevitable, els kurds són els nostres germans.’ Aquestes paraules, publicades al diari Financial Times el 27 de juny de 2014, les va pronunciar Shimon Peres, llavors president d’Israel. I encara més: Benjamín Netanyahu, l’actual primer ministre israelià, manté l’esperit d’aquelles declaracions: ‘Donem tot el nostre suport a un estat independent kurd’, ha dit en alguna ocasió. Però què hi ha darrere d’aquesta simpatia israeliana envers els kurds? Relacions econòmiques i militars El govern de la Regió Autònoma del nord de l’Irac (KRG) nega que tingui relacions econòmiques amb Israel. Sobre la venda de petroli, diuen: ‘Nosaltres venem petroli a mercats internacionals. Tant ens fa qui en compra. La cosa que ens importa és poder armar les nostres forces kurdes de Peixmerga.’ Aquestes declaracions s’assemblen a les que va fer el 1970 el xa de Pèrsia, en una entrevista en un mitjà italià sobre la venda de petroli iranià directament a Israel. Segons un informe publicat a Financial Times el 24 d’agost de 2015, Israel compra al Kurdistan Iraquià el 77% del petroli, que equival a 19 milions de barrils. Pel que fa a la venda d’armes israelianes al govern kurd, Israel és considerat l’únic país de la zona amb una producció d’armes i actualment el poble kurd és l’únic que té una guerra oberta contra l’autoanomenat Estat Islàmic (EI). Els kurds són els que més diners esmercen a comprar armes. Segons algunes fonts consultades, fins i tot pot passar que Israel entreni peixmergues. I encara més: hi ha molts voluntaris israelians lluitant amb els kurds contra EI, una informació que ha estat negada per Falah Mustafa, el ministre d’Afers Estrangers de la KRG. Relacions històriques entre el poble jueu i el poble kurd Jueus i kurds són dos pobles que es consideren minoria al Llevant. Als uns i als altres hom els va recriminar els anhels d’autodeterminació durant dècades. Tanmateix, mentre els jueus van aconseguir el seu somni i van donar forma a l’estat d’Israel, els kurds persisteixen en la lluita per gaudir d’un país independent. Els vincles entre israelians i kurds iraquians tenen una història molt llarga. Quan els kurds es van rebel·lar contra l’arabització del seu territori per part del règim de Baas, Mustafa Barzani, pare de l’actual president, va establir un primer contacte amb Israel. Era el 1963. Els serveis israelians del Mossad van proporcionar armes, diners i suport d’intel·ligència als kurds. Hi ha unes quantes imatges que confirmen la visita de Barzani pare a Israel i també algunes reunions amb el ministre de Defensa de llavors, Moshe Dayan. Israel és envoltat de països que no en reconeixen l’existència. Vol tenir vincles amb pobles de la zona que no siguin ni àrabs ni turcs ni perses. Als anys 1970, quan el poble kurd de l’Irac lluitava contra el règim de Baas, el primer ministre israelià, Menahem Begín, va fer costat a la lluita kurda. Des del punt de vista israelià, els kurds són víctimes de les polítiques àrabs, comparables a l’oprobi que va haver de suportar el poble d’Israel. Després de la campanya genocida del règim de Baas contra els kurds, que va recordar el genocidi dels jueus europeus, Israel va reclamar amb urgència que s’atorgués autonomia als kurds del nord de l’Irac. Aquesta autonomia es reforçà després de la invasió nord-americana a l’Irac el 2003. Des de llavors, les autoritats del govern kurd de l’Irac han mantingut relacions cordials amb els seus veïns, inclòs Israel. L’èxit de la KRG es considera un ‘perill’ per a la majoria dels estats de la zona, perquè ensenya a les minories ètniques que poden aconseguir allò que anhelen. Per una altra banda, el govern israelià, preveient la possibilitat de fer incursions a l’Iran, mira el territori kurd com un aliat contra un enemic comú. Relacions actuals Les relacions entre kurds i israelians s’han reforçat després de la invasió iraquiana a Kuwait i l’acció contra els kurds del nord d’Irac per part del règim de Saddam Husein. Les organitzacions jueves de tot el món han començat una intensa campanya per a reclamar ajuda i solidaritat en favor dels kurds i demanar als Estats Units que fes pressió sobre l’Irac. A més, s’ha activat una poderosa propaganda que beneficia la relació dels EUA amb el poble kurd. Després de la invasió nord-americana contra Saddam Hussein, la premsa turca deia que Israel donaria suport a la divisió de l’Irac i que Massud Barzani encapçalaria un estat kurd independent al nord del país. Per una altra banda, i després de l’atac israelià al comboi turc, la flotilla de la llibertat o Mavi Marmara, les relacions entre Turquia i Israel es van congelar. A més, el Partit de Justícia i Desenvolupament (AKP) de Turquia manté relacions estretes amb Hamàs, que Israel considera una organització terrorista. Aquest empitjorament de l’aliança entre Turquia i Israel afavoreix també la bona relació israeliana amb la KRG. Sens dubte, la caiguda del règim de l’Irac i la creació de l’autonomia kurda al nord del país fou el començament d’una nova etapa de relacions entre Israel i la KRG.
Kurdistan i Israel: una aliança estratègica
Manolo Tomás és un dels portaveus històrics de la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Des de l’any 2000, aquesta entitat ha bregat en diferents fronts per garantir el futur del riu, del delta de l’Ebre i, de retruc, donar veu a una terra massa acostumada a ser l’últim mico. Quan el temporal Glòria sembla que amaina, és moment de començar a fer valoracions. Tomás diu que cal esperar que l’aigua s’enretiri dels arrossars, els quals probablement es podran recuperar. Però ens alerta que el Delta va desapareixent de mica en mica, i les pluges d’aquests dies ens ho recorden. La mar cada dia li guanya més terreny i l’explotació que fa l’estat espanyol de l’Ebre evita que baixin nous sediments, fet que aboca el Delta a la desaparició. —Teniu balanç de danys ara mateix? —El mar va pujar un metre i mig, i acostuma a estar mig metre per sota. Per tant, va sobrepassar un munt de finques. Però fins que no es retiri aquesta aigua de les terres és precipitat fer balanços. Una altra cosa és que batlles i batllesses del territori aprofitin l’ocasió per plantejar més coses. Hi ha vint mil hectàrees al Delta i, de moment, se n’han vist afectades unes 3.000, tot i que crec que en són més. Això s’haurà de concretar els pròxims dies. Per això dic que si algú dóna xifres, crec que corre massa i és agosarat. —Però els arrossars se’n veuran afectats? Hi ha entrat una gran quantitat d’aigua salada. —Sí, se’n poden veure afectats en el sentit que si no se’n treu la salinització, no s’hi podrà cultivar arròs. Però els arrossars es podran regenerar tornant-los a omplir amb aigua dolça. És un procés. La campanya d’obertura dels camps és al març, de manera que possiblement no hi haurà temps de netejar les terres abans. Però això s’ha d’estudiar, i se n’abordarà una actuació els dies vinents. —Havia passat abans? —D’episodis d’entrada d’aigua de mar als arrossars n’hi ha cada any. Però tanta com enguany, no ho havíem vist mai. Quan passa, el primer any hi ha una minva de la producció, perquè la terra no té les característiques adequades. Aquesta vegada l’entrada ha estat tan forta, que haurem d’esperar que es netegi. Però sí, hi ha un procés de recuperació. Les imatges per satèl·lit són molt impactants, però cal matisar una cosa. Una part de l’aigua pot ser aigua de pluja. Ens hem de tranquil·litzar i fer un balanç seriós. I una cosa en què poca gent pensa són les muscleres, la majoria han quedat desarmades. I són una font de riquesa. N’hi ha des de l’any 1962, per tant, hi ha gent que des de llavors ha treballat en estructures damunt l’aigua. No hi havia hagut mai aquesta virulència. També és cert que hi ha hagut temporals forts, però com que el Delta era molt llarg, hi havia platges que feien funció d’amortidor. Però les platges, no només del Delta sinó de mig Catalunya, són tan esquifides i curtes, que ja no poden fer de barrera. Hi ha un debat que anirà creixent les pròximes setmanes, que és quines mesures s’han d’aplicar per a evitar afectacions en un cas similar. —La construcció de dics a la mar és una opció que s’ha comentat molt, aquests darrers dies. —Aquí rau el debat. Nosaltres estem en contra de tot allò que sigui una obra dura. Per una raó molt senzilla. El Delta és dinàmic i es mou. Aquesta mena d’estructures podrien fixar el Delta una temporada. Però a la llarga, si no s’ha fixat amb sediments, passarà igual com ara. La dinàmica de costes és mòbil, té vida. Si tu poses una estructura rígida damunt un camp flexible, l’única cosa que fas és guanyar temps, però tard o d’hora tornes a la mateixa situació, amb l’agreujant que hauràs fet una inversió molt gran de diners i d’esforços. Jo crec que només serviria per a les empreses que fessin les obres. —Hem de patir per la desaparició del Delta? —Fa temps que el Delta va desapareixent. Jo tinc la teoria que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que és qui gestiona el riu, ha programat la desaparició del Delta. Està pensada des del moment que s’aproven plans hidrològics que programen més embassaments que retenen els sediments que poden baixar cap al delta i amplien les hectàrees de regadiu que minven els cabals. I el més important és que en els plans hidrològics d’abans del 2014 el riu acabava a Tortosa. Això vol dir que no hi havia cap política de manteniment i de conservació del Delta. Per això dic que la degradació del Delta és una degradació programada per llei. —Perquè ho entenguem: els dos principals problemes són, per una banda, que creix el nivell de la Mediterrània a causa del canvi climàtic i, per una altra, que els cabals del riu no porten prou sediments perquè s’ampliï el delta de l’Ebre. –Exactament. Està estudiat que el mar puja entre un centímetre i tres centímetres cada any, i que el Delta s’enfonsa entre dos centímetres i quatre cada any per l’activitat humana. Això sempre ha estat així. Passa que, quan el riu tenia força, fa quaranta o cinquanta anys, portava sediments i aquests sediments es repartien per les finques, mantenint l’altura del Delta. No sé si ho sabeu, però ara l’Ebre alimenta 980.000 hectàrees de regadiu i dos-cents grans embassaments. Només dir-vos que des del 2016 hi ha cinquanta nous embassaments i a les 980.000 hectàrees se n’afegeixen 450.000 més. I això, en un moment de canvi climàtic en què està demostrat que baixa menys cabal d’aigua pel riu. La mort del Delta està programada, perquè la planificació hidrològica no té criteris ambientals, sinó productius de llum i de regadius. S’obliden que dins la plataforma deltaica hi viuen 60.000 persones. I això fa anys que ho denunciem. La mar s’endinsa als arrossars a la platja de la bassa de l’Arena, al delta de l’Ebre. —I com millorem el cabal? —Per a la supervivència del Delta cal que baixin més sediments, i si han de baixar de manera natural, cal augmentar-ne el cabal. Especialment, cal facilitar la sortida de sediments de Riba-roja i Mequinensa. Tots els sediments que calen al Delta són allà. Són els del Segre i els que vénen del Pirineu aragonès. Però sabeu què? Doncs que la seva gestió i propietat són privades. Són en mans d’Endesa, que en té la concessió fins al 2066, i cadascú té les seves prioritats. Nosaltres ho denunciem, però no som uns interlocutors forts. Aquesta feina l’haurien de fer la Generalitat i les institucions ebrenques, però no ho han fet mai. —La Generalitat no ha intercedit mai? —La Generalitat té una postura ambivalent i ambigua, i fins i tot oportunista. Oficialment, dóna suport al manteniment del Delta, però a la pràctica a Catalunya han posat en marxa 170.000 noves hectàrees de regadius, el canal Segarra-Garrigues que és el transvasament del Segre cap a Barcelona, i el canal Xerta-Sénia que és el transvasament cap a Castelló. —Hi ha cap mirada optimista possible, per a acabar? —Ara és un moment d’urgència. Molta gent s’estira els cabells i demana mesures immediates de cara a la mar. Però no ens podem oblidar que la fortalesa del Delta no ve de la mar, sinó del que baixa riu amunt. Entenem que hi hagi gent que tingui pressa i vulgui fer coses d’urgència, però això només pot ser per a guanyar temps. De solucions, n’hi ha. S’ha de donar veu a la comunitat científica, perquè és un dels espais més estudiats de la península Ibèrica, conjuntament amb Doñana, i que proposin solucions amb una certa durada, i compatibles amb el canvi climàtic que tenim a sobre.
Manolo Tomás: ‘La mort del delta de l’Ebre la tenen programada de fa anys’
El regidors del PP a l’Ajuntament de Barcelona han col·locat abans que comencés el ple d’aquest divendres un retrat del rei espanyol Felipe VI en senyal de protesta per la retirada del bust de Juan Carlos I. Tant el PP com C’s han considerat ‘il·legal’ la decisió de la batllessa de Barcelona, mentre que CiU ho ha titllat de ‘pantomima’ i el PSC ha criticat la ‘unilateralitat’ de l’acció. En canvi, tant ERC i la CUP han felicitat Colau. Els republicans han ironitzat dient que una de les funcions de l’Ajuntament és ‘netejar’ el consistori, mentre l’esquerra independentista ha celebrat la retirada del ‘cap dels torturadors’, en referència a unes declaracions d’Arnaldo Otegi.
Fernández Díaz col·loca un retrat de Felipe VI on hi havia el bust de Juan Carlos I
Els comuns volen un referèndum a Catalunya, però no hi donaran el seu aval si no desprèn ‘efectivitat’. És a dir, volen que tingui efectes jurídics, que interpel·li la majoria i que arrossegui reconeixement internacional, tres garanties per desmarcar-lo del procés participatiu del 9-N de 2014. Per això, el cap de files d’En Comú Podem, Xavier Domènech, ha instat JxSí i CUP a posar sobre la taula una fórmula que compleixi les tres condicions tot i no rebre l’aval de Madrid: ‘Si això es pot aconseguir sense un pacte amb l’estat, cap problema’, ha dit en una entrevista l’ACN. Ara bé, és una via que veu ‘complexa’. Una setmana després de la cimera al Parlament, Domènech, que s’ha mostrat ‘disposat a escoltar totes les propostes’, ha descartat fixar terminis tant per a la negociació amb l’estat espanyol com per a la convocatòria del referèndum. I ha advertit de ‘certa perplexitat i desconcert’ a les files independentistes pels canvis al full de ruta els darrers mesos. Domènech entoma en positiu que la cimera pel referèndum de divendres passat recuperi un concepte ‘abandonat’ pels independentistes i veu ‘essencial’ que en qualsevol cas la consulta vinculant respongui a aquestes tres condicions per convertir-la, precisament, en referèndum. ‘El debat no és si referèndum pactat o unilateral, sinó efectiu’, ha remarcat Domènech durant l’entrevista a l’ACN. Per això, una ‘repetició’ del procés participatiu de fa dos anys no seria útil per als comuns: ‘Un nou 9-N és l’eina per produir un desafiament? Crec que no’. En aquest context, els comuns estan ‘expectants’ que el Govern, i en concret les conselleries d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, especifiquin com preveuen desenvolupar el referèndum que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va posar sobre la taula durant el debat de la qüestió de confiança al setembre. ‘Si la proposta de la majoria governamental reuneix les garanties, hi serem’. Ara bé, Domènech veu ‘complex’ d’aconseguir-ho sense l’aval de l’estat. ‘Deixem que ells diguin quines són les seves propostes’, els ha convidat l’arquitecte del nou subjecte polític de les esquerres. ‘Nosaltres estem disposats a escoltar totes les propostes, no ens limitarà’, ha afegit en recordar que la via de referèndum unilateral, fixada per JxSí i CUP al debat de política general, no estar desenvolupada ni detallada. ‘Catalunya ha de poder construir-se a si mateixa sense estar subordinada a un govern de l’estat que no té proposta? Sí. Però has d’estar segur que mires cap endavant, no que fas coses que més que desafiar demostren debilitat. Un nou 9-N ara mateix no sé si és la resposta que la gent espera’, ha reblat a l’ACN. Els comuns, al marge dels terminis A més, el portaveu dels comuns ha recordat que Puigdemont no va fixar terminis per al referèndum durant la cimera. Ni per a la convocatòria ni per a la negociació amb l’estat. I de fet, els comuns no en són partidaris: ‘No jugaré a fulls de ruta que no es compleixin. Ja ho hem viscut massa, cal parlar més de propostes que de fulls de ruta’, ha advertit després d’una setmana en què JxSí i la CUP han discutit als mitjans sobre el marge que s’ha de concedir a l’estat per intentar la via pactada. Perplexitat i desconcert entre els independentistes Malgrat tot, Domènech, que no va assistir finalment a la cimera, considera que la trobada de divendres és positiva per reunir les forces al voltant del dret a decidir. Ara bé, hi va trobar a falta concreció prèvia. En aquest context ha advertit també dels ‘canvis’ al discurs de les forces independentistes els darrers mesos: un calendari inicial de 18 mesos per assolir la independència, la proposta de Puigdemont de ‘referèndum o referèndum’, i ara una consulta acordada sobre la taula. Per Domènech, els dirigents de JxSí i CUP no han ‘explicat gaire’ el perquè d’aquests canvis ‘dràstics’ al full de ruta: ‘Hi ha certa perplexitat, és normal’, ha apuntat en una crida a no afegir ‘soroll’ al voltant de la campanya i de la comissió executiva del Pacte Nacional pel Referèndum. ‘Hi ha cert desconcert comprensible, una certa i justificada desorientació’ , ha afegit.
Domènech sobre el RUI: ‘Estem disposats a escoltar’
Des d’avui, els vehicles que circulin pel centre de la ciutat de València no podran superar els 30 km/h. Ho va anunciar ahir l’Ajuntament de València, en una mesura que pretén de pacificar el trànsit des de l’anomenada ronda interior fins al centre de la ciutat. Amb la limitació també pretenen que els vehicles privats, el transport públic, els ciclistes i els vianants puguin compartir l’espai. A més de retornar simbòlicament a la plaça de l’Ajuntament el caràcter de plaça i afavorir que el centre històric sigui un espai de vianants, la campanya ‘El centre ja va a 30‘ vol augmentar la seguretat i evitar accidents, millorar la qualitat ambiental, incrementar l’espai per a les persones i potenciar el comerç de proximitat. La mesura, que no preveu en un primer moment sancions, també espera de reduir el 50% del trànsit de pas pel centre històric. Pel batlle, Joan Ribó, és el primer pas per a aconseguir que per dins de la ronda interior acabin circulant vehicles autoritzats i prou. Vídeo de la campanya:
L’Ajuntament de València limita la velocitat pel centre històric a 30 km/h
Els incidents a l’estret d’Ormuz, l’estreta boca de mar que dóna accés al golf Pèrsic, o al golf Arabo-Pèrsic, han fet créixer l’alarma mundial. Uns atacs pocs clars contra diversos petroliers i un atac per part de l’Iran contra un dron dels Estats Units han elevat la tensió al màxim. Les amenaces dels Estats Units contra l’Iran i la guerra interposada que mantenen l’Iran i l’Aràbia Saudita en diverses àrees del Llevant continuen alarmant la comunitat internacional, que tem una escalada de la tensió més gran encara. Sobretot, per les conseqüències econòmiques globals que tindria. Què és l’estret d’Ormuz? L’estret d’Ormuz és una llenca d’aigua que connecta l’oceà Índic amb el golf Pèrsic. Té uns cinquanta quilòmetres d’amplada en el seu punt més estret, però a causa de la profunditat, els vaixells només poden circular per dos corredors, un d’entrada i un d’eixida, que no fan més de quatre quilòmetres d’amplada. La proximitat a terra i el fet que les maniobres siguen molt delicades i s’hagen de fer amb molta cura fan que el pas per aquest estret siga un dels més perillosos i difícils del planeta. La tensió entre els països i la presència de pirates al golf de Somàlia dificulta encara més la situació. Per què és important l’estret d’Ormuz? És la benzinera del món. Per l’estret, hi circulen cada dia en petroliers vint milions de barrils de petroli, cosa que equival a una tercera part de tot el petroli que circula en vaixells. També hi passa una tercera part del gas, sobretot provinent de Catar. Dins el golf Pèrsic, hi ha els jaciments de petroli i gas més importants del món i el pas per Ormuz era fins fa poc l’única manera de transportar-lo. Ara hi ha dos grans oleoductes que intenten disminuir l’impacte de l’estret, un que travessa tot l’Aràbia Saudita i ix al mar Roig i un altre que travessa els Emirats Àrabs Units per anar al golf d’Oman. Però aquests oleoductes no poden transportar la quantitat de petroli que transporten els vaixells. Hom considera que la gran part del petroli produït per l’Aràbia Saudita i l’Irac i gairebé tot el que produeixen l’Iran, els Emirats Àrabs, Kuwait, Catar i Bahrain circula per aquesta via marítima. Es pot interrompre el trànsit dels petroliers o tancar el Golf? Què passaria? Si l’estret d’Ormuz deixa de ser practicable, l’economia mundial es podria col·lapsar ràpidament per la manca de cru. La major part d’estats tenen reserves estratègiques, però no poden durar gaires mesos. Interrompre el pas no seria gaire difícil, només caldria impedir el trànsit pels dos petits marges per on han de circular obligatòriament els vaixells. Ara bé, això significaria la guerra. La Cinquena Flota Naval dels Estats Units té com a missió principal mantenir obert aquest estret. L’Iran podria tancar l’estret? L’Iran està sotmès a dures sancions dels Estats Units que compliquen molt la seua economia. La temptació de tornar el colp tancant l’estret és lògica, però significaria que l’Iran no podria exportar petroli i, per tant, perdria també la seua principal font d’ingressos. En aquest sentit, no ho sembla pas, una opció lògica. La circulació per l’estret s’ha interromput mai? Completament, no. Durant la guerra entre l’Iran i l’Irac, molts petroliers es van veure afectats per les operacions militars i els atacs, però mai no es va arribar a prohibir del tot la navegació. El 2011, quan els Estats Units va imposar les sancions contra l’Iran per a castigar l’intent d’adquirir material nuclear, el govern iranià va amenaçar amb el tancament de l’estret, però no hi ha insistit més des d’aleshores. Ara alguns observadors consideren que darrere els atacs no identificats contra petroliers podria haver-hi els iranians, amb la voluntat de dificultar el pas sense assumir-ne les conseqüències. Quants petroliers han estat atacats aquestes darreres setmanes? Entre maig i juny, hi ha hagut sis atacs importants contra petroliers, de diverses companyies i amb diverses banderes. Un d’ells, de l’Aràbia Saudita, portava més de dos milions de barrils; dos, un de l’Aràbia Saudita i un de les Illes Marshall, portaven prop d’un milió de barrils cadascú; i tres més, de Noruega, els Emirats Àrabs Units i el Panamà, quantitats menors. La tensió ja afecta l’economia? Sens dubte. El preu del transport de petroli ha pujat. A part de l’augment del preu del transport en si, hi ha l’anomenat ‘premium pel risc de guerra’. Per aquesta assegurança, cada vaixell pagava 30.000 dòlars a primer d’enguany, i ara paguen 185.000 dòlars de mitjana. Aquestes despeses addicionals i la caiguda dels estocs de reserva han fet que el preu del petroli haja pujat un 11% aquestes darreres setmanes en alguns mercats. Pot esclatar una guerra si continuen els atacs? Una guerra entre els Estats Units i l’Iran pot esclatar en qualsevol moment per causes diverses, a la vista de l’agressivitat de Donald Trump i del tancament del règim iranià a qualsevol possible pacte. El secretari d’estat nord-americà, Mike Pompeo, va dir, poc després dels primers atacs, que els Estats Units garantirien el trànsit dels vaixells però sense aclarir com.
Ormuz, el tic-tac de la guerra pel petroli
Kanbo, Arnaga Etxea. La casa que es va construir i on va viure Edmond Rostand, l’autor de l’obra teatral Cyrano de Bergerac. Aquest és el lloc on s’ha fet l’acte de formalització de l’anunci de dissolució d’ETA. És un acte que ve precedit per una dissolució per fascicles. De fet, tot semblava anunciat ja l’octubre del 2011, quan es va comunicar que l’organització basca abandonava l’activitat armada de manera definitiva. Aquestes últimes setmanes, el degoteig d’informacions, cartes i comunicats no ha parat. I avui la cosa es formalitza definitivament. A Kanbo, en un acte anunciat com un ‘esdeveniment per a l’avenç en la resolució del conflicte al País Basc’, hi eren convocats els partits, les institucions, els sindicats i altres organismes polítics, econòmics i socials. Vigilància intensiva Casa Arnaga i una mica de jardí (fotografia: Pere Cardús). Arnaga Etxea –mas Arnaga (originalment, Arraga)– és pràcticament un castellet al País Basc Nord envoltat de jardins, fonts, camps de gespa segada arran, glorietes i cases per al bestiar i els servents. Vaja, un lloc molt diferent d’aquelles parròquies i fàbriques on es reunien els fundadors d’ETA a final dels cinquanta. Hi fa fred, però avui no ha plogut, de moment. En arribar-hi, la primera escena ha estat la d’un periodista –diguem-ne així per entendre’ns– d’una televisió d’extrema dreta espanyola assetjant a peu d’aparcament Paul Ríos, un dels convidats i home de pau a l’ombra, quan tot just sortia del cotxe. Com que Ríos, un dels pencaires de la pau i actual col·laborador d’Ibarretxe a l’Agirre Lehendakaria Center, no li feia cas, l’individu s’ha girat mirant la seva càmera: ‘Aquesta és la seva democràcia.’ Quan a primera hora m’he aproximat al recinte amb el cotxe, ja he pogut comprovar uns quants punts de vigilància i seguretat. Privada, diguem-ne. O sense uniformes enlloc. Amb el cotxe aparcat i caminant cap al lloc reservat per als periodistes, podia veure els homes i dones apostats cada vint metres en el perímetre d’Arnaga Etxea. Els GAL fa temps que van deixar d’actuar, però la violència dels estats té moltes formes i cal estar alerta. De fet, aquests últims anys s’ha comprovat que la pau té diversos adversaris. I avui es reuneixen aquí els principals promotors de la pau. Presències i absències significatives Curiosament, els governs basc i navarrès, en un atac gelosia, no han enviat ningú a Kanbo. Com a convidats: vuit càrrecs electes del País Basc Nord –un diputat, consellers regionals i càrrecs municipals– i dos del sud –el president de la Junta General de Guipúscoa i una dirigent d’Udalbiltza. A més, l’ex-batlle de Kanbo i actual diputat a l’Assemblea francesa, Vincent Bru, i el president de la Mancomunitat Basca (la nova institució del nord), Jean René Etchegaray, han intervingut en la salutació de l’acte. Dels partits, no han vingut pas els unionistes del sud. Sí que hi eren el PNB, Bildu, Podem, Eusko Alkartasuna, Alternatiba, Sortu, La République en Marche (del president Macron), Union des Démocrates et Indépendants, Les Républicains, Parti Socialiste, Europe Écologie i Euskal Herria Bai. També hi han estat presents els representants d’organitzacions socials com Etxerat, Sare, Ikastolen Elkartea, Bilgune feminista i la Universitat del País Basc, entre més. Han fet de mestres de cerimònies els organitzadors de l’acte i pares del procés per a desactivar el conflicte: l’advocat sud-africà i lluitador contra l’apartheid Brian Currin; el secretari general de la Interpol entre 1985 i 2000, Raymond Kendall; el professor de la Universitat de Tel Aviv Alberto Spectorovsky, del Grup Internacional de Contacte; Anaiz Funosas, presidenta de Bake Bidea; i Agus Hernan, coordinador del Fòrum Social Permanent. Gerry Adams i Arnaldo Otegi fan disparar les càmeres Gerry Adams és rebut per Brian Currin i Jean René Etchagaray a casa Arnaga (fotografia: Pere Cardús). La comitiva de personalitats internacionals era formada per l’ex-primer ministre irlandès, Bertie Ahern; l’ex-cap de gabinet de Tony Blair, Jonathan Powell; l’ex-cap de govern del Districte Federal de Mèxic, Cuauhtémoc Cárdenas; l’ex-president del Sinn Féin, Gerry Adams; i l’ex-director del Fons Monetari Internacional, Michel Camdessus. També hi han assistit els històrics dirigents abertzales Rafa Díez i Rufi Etxeberria, l’ex-dirigent d’ETA Eugenio Etxebeste, i el més abertzale del PNB, Joseba Egibar. Cap a quarts d’onze han començat a arribar els convidats, que han estat rebuts per Currin, Hernan, Funosas i Etchegaray. L’arribada de Gerry Adams és la que ha despertat més expectació. L’ex-dirigent del Sinn Féin i actual diputat al parlament irlandès ha acompanyat des del principi l’esforç per emprendre un procés de pau al País Basc. També l’arribada d’Arnaldo Otegi i el president de l’Euskadi Buru Batzar del PNB, Andoni Ortuzar, han fet sonar centenars de càmeres. Currin no es mossega la llengua sobre els governs El minut de silenci que ha iniciat l’acte de Kanbo (fotografia: Bake Bidea). L’acte ha estat senzill. Sense complicacions. Ha començat amb un minut de silenci dedicat a totes les víctimes del conflicte. Brian Currin ha dirigit unes paraules en nom dels organitzadors. Ha recordat que el Grup Internacional de Contacte es va crear després d’haver parlat amb partits i societat civil, però sense la participació dels governs. ‘Aquest procés neix del poble’, ha certificat, abans d’explicar el sentit i la tasca del seu equip. També ha observat que l’acte d’avui reunia els bascs de tot el país des d’aproximacions diferents. ‘El dia d’avui és un dia de celebració després del comunicat d’ahir’, ha dit. ‘Aquest procés de pau és únic. No conec cap altre procés de pau que nasqués de l’arrel. Quan els governs van decidir que no hi volien participar, la societat civil va voler continuar avançant. Haurem de recordar molt aquest 4 de maig i que sigui un dia per a recordar per al poble basc.’ Currin no s’ha mossegat la llengua a l’hora de retreure l’absència dels governs a l’acte d’avui: ‘És una pena.’ El camí per a arribar a Kanbo El president de la Mancomunitat basca, Jean René Etchegaray, ha donat la benvinguda als assistents i ha recordat els objectius de la Declaració d’Aiete. Ha recordat que es dirigia a ETA en primera instància, però també a una resposta dels governs dels estats espanyol i francès. Ha explicat que ETA va respondre a la petició de la declaració tres dies després, però que els governs no ho van fer pas a continuació. I que l’absència d’una resposta positiva dels governs no va frenar la voluntat de la societat civil i del moviment sobiranista per emprendre un procés de pau. També ha reivindicat la feina dels anomenats ‘artesans de la pau’ en el complicat procés de desarmament. Etchegaray ha explicat que la institució que presideix va acompanyar tot aquell procés. Per acabar, ha fet seva la frase del dramaturg que va fer construir la casa Arnaga: ‘És en la foscor que cal crear la llum.’ Powell, l’ex-cap de gabinet de Tony Blair, ha fet un repàs breu de la feina feta entre la Declaració d’Aiete, l’octubre de 2011, i l’acte d’avui. Ha començat recordant que Gerry Adams i ell mateix eren a Irlanda fa tres dies en un acte de reconeixement de les víctimes i que van poder recordar la tasca complicada i llarga del procés de pau a Irlanda del Nord. Powell ha explicat que Kofi Annan i Gro Harlem Brundtland, dos dels presents a Aiete el 2011, no havien pogut venir, però que havien fet arribar les aportacions a la declaració que es llegiria. L’exemple de l’IRA: la ràbia i la venjança Gerry Adams ha mirat de dirigir unes paraules en èuscar en la seva salutació. I ha demanat excuses per la mala dicció, cosa que ha fet riure els assistents. Amb l’exemple de l’IRA, Adams ha explicat que quan hi ha voluntat, per molt difícil que sembli, és possible obrir espais de pau. I ha reconegut que era més difícil construir la pau que no emprendre un conflicte armat. També ha recordat que la pau exigia la feina de molts anys. ‘Demano als governs francès i espanyol que donin signes positius que facilitin l’aproximació dels presos bascs. Jo també vaig ser a la presó.’ I ha dit que la pena la complia ell i que no es podia afegir una pena a la família dels presos. ‘Hem de mirar al futur del País Basc. El Sinn Féin estarà amb vosaltres. La ràbia no és cap política i la venjança no és cap solució. Espero que els nostres néts no ens vegin com uns venjatius.’ Els riscs que cal assumir Arnaldo Otegi saluda Brian Currin a l’arribada a Arnaga (fotografia: Pere Cardús). Michel Camdessus ha llegit una breu declaració de Kofi Annan: ‘Els conflictes no es poden arreglar amb les armes. El diàleg polític és determinant per a construir una pau duradora. Queda molt per fer per curar les ferides de més de quaranta anys de conflicte. El dia d’avui s’hauria de saludar a tot Europa.’ Bertie Ahern, l’ex-primer ministre irlandès dels anys decisius del procés de pau, ha felicitat tots els implicats per la feina feta des del 2011. També ha felicitat ETA per la declaració d’ahir i per haver demanat perdó a les víctimes. Ha volgut reconèixer els riscs assumits per molta gent. ‘Sóc conscient dels riscs que cal assumir en un procés com aquest’, ha dit Ahern. ‘Espero que els vostres esforços tindran seguiment per part del govern espanyol’, ha reivindicat. I després ha recordat que ell va rebre crítiques quan va decidir facilitar el procés, però que era una situació que després compensava molt. La lluita continua Cuauhtémoc Cárdenas, l’ex-alcalde de Mèxic, ha dit que s’havia arribat al final d’un cicle i el començament d’un altre. I que els objectius del poble basc continuaven. ‘La lluita del poble basc per la unitat i l’expressió sobirana no s’acaba’, ha dit Cárdenas, i ha afegit que els militants d’ETA continuarien treballant per la llibertat i la reunificació del País Basc des d’altres entitats i organitzacions. Ha fet referència a la lluita per les llibertats i els drets civils, que no s’ha d’acabar mai. Mirar el futur: Declaració d’Arnaga Una jove de Gernika llegeix la declaració en èuscar (fotografia: Bake Bidea). Una vegada han parlat els representants internacionals, una noia de Gernika ha llegit la Declaració d’Arnaga (pdf) en èuscar a l’exterior de la casa. Vol ser el símbol d’un País Basc que mira al futur. També s’ha llegit en castellà, francès i anglès. Els assistents a l’interior de la casa han sortit al jardí per acompanyar la declaració. El text celebra la decisió d’ETA i demana que la resta de parts del conflicte facin la feina que encara queda per fer per a un procés de pau durador. ‘La construcció de la pau demana un diàleg polític entre les parts’, diu la declaració, que afegeix que cal respectar els objectius polítics de les parts si es defensen de manera pacífica i democràtica. La declaració recorda que el govern espanyol no ha volgut dialogar des que es va fer la Declaració d’Aiete. I demana que es faci el procés de reconciliació, el qual exigirà un esforç de tothom. També recorda que s’ha de resoldre la situació dels presos i dels ex-militants d’ETA que encara no han pogut tornar a casa. L’acte s’ha acabat amb aquesta exigència d’esforç per la pau al govern espanyol. Ha estat una de les peticions constants dels representants internacionals i dels promotors del procés del pau. Avui s’ha celebrat que una de les parts del conflicte armat al País Basc hagi fet la seva part per la pau. Però no s’ha pogut celebrar un procés de pau complet perquè l’estat espanyol –i en menor mesura, l’estat francès– no han fet la seva contribució. Aquest ha estat el clam a casa Arnaga, a Kanbo, i la reivindicació màxima de la declaració que signen Michel Camdessus, Bertie Ahern, Pierre Joxe, Hubert Védrine, Cuauhtémoc Cárdenas, Gerry Adams i Jonathan Powell. Continuarà mirant cap a una altra banda, el govern espanyol? Continuarà girant l’esquena a la pau? Potser no cal que esperi, com el Cyrano d’Edmond Rostand, a l’últim alè de vida per revelar el seu drama i posar-hi remei. Tot seguit, us oferim els vídeos íntegres de l’acte d’avui, des de l’arribada dels convidats fins a la ronda de valoracions polítiques posteriors: En francès: En anglès: En èuscar: En castellà:
De la dissolució d’ETA a l’exigència al govern espanyol: absències, llengües no mossegades i Cyrano de Bergerac a Arnaga Etxea
La Sexta ha publicat una nova enquesta sobre el 27-S. L’empresa encarregada de fer-la ha estat Invimark i el resultat és semblant al de les que han aparegut fins ara. Junts pel Sí: 63 escons (41,3%) Ciutadans: 19 escons (13,9%) Catalunya Sí que es Pot: 17 escons (13,2%) PSC: 15 escons (11,1%) PP: 13 escons (9,6%) CUP: 8 escons (5,9%) Unió Democràtica: 0 escons (1,8%)
Nova enquesta de la Sexta sobre el 27-S: victòria independentista
La presidenta del govern de les Illes, Francina Armengol, mantindrà una reunió amb el sector turístic –empresaris, sindicats i treballadors– dilluns que ve a la tarda per acordar un bloc de mesures que presentaran conjuntament davant el govern espanyol per a solucionar la situació de la fallida de l’operadora turística Thomas Cook. Ho ha dit avui davant els mitjans durant la visita a la Fira del Mercat Social i el Mercat Ambulant Solidari de la Fundació Granota, als Jardins de la Misericòrdia de Palma. Ha volgut reiterar que està preocupada per les empreses afectades, la connectivitat i els treballadors perjudicats per la fallida, uns aspectes que formen els ‘tres eixos bàsics’ en els quals el govern se centrarà per ‘evitar els màxims desavantatges’ d’aquesta fallida, ha assegurat. El govern balear ha manifestat la seva acció conjunta per a treballar amb l’espanyol, els empresaris del sector turístic i els sindicats i institucions de les Illes. Armengol també ha mostrat el seu agraïment a la ministra de Turisme espanyola en funcions, Reyes Maroto, i a tot el sector turístic afectat, que, assegura, ‘manté una actitud receptiva’. Quant a les Canàries, Armengol ha assegurat que a les Illes i al ministeri espanyol de Turisme treballen de manera absolutament coordinada. A més, ha manifestat ‘màxima tranquil·litat’ quant als turistes que falten repatriar a les Illes i ha assegurat que el retorn d’aquests turistes es garanteix malgrat la situació, que és complexa i difícil. Per això ha expressat que Thomas Cook haurà de donar explicacions de la fallida, com ja n’ha demanat el govern britànic, per la poca informació que han rebut els treballadors.
Armengol presentarà un bloc de mesures al govern espanyol arran de la fallida de Thomas Cook
Parlem amb Esther Lorente, filla de Nou Barris, activista independent del 15-M i advocada especialista en dret d’habitatge. Ha estat vinculada a moviments socials per l’habitatge digne i pel millorament de la justícia. —Cada dia hi ha més famílies en situació de risc, amenaçades de desnonament, amb greus problemes per a pagar els lloguers. Vivim una situació d’emergència social? —La situació actual és greu i és filla d’una mala praxi política, i de poca voluntat de solucionar les coses. —Què ens hi ha portat, fins ací? —Quan esclata la bombolla el 2008, comencen a fer-se execucions hipotecàries. La gent s’havia endeutat molt i no podia pagar. El 2011, cap al 15-M, fa set anys, la situació era molt greu, la gent comença a organitzar-se, però no és fins el 2013, arran d’una sentència europea, que no hi ha un canvi en la regulació del procediment d’execució hipotecària. Abans no hi havia possibilitat de defensa, però des d’aquesta sentència es pot al·legar l’existència de clàusules abusives. Del 2013 al 2018, hi ha hagut un tsunami de sentències de la Unió Europea, en la línia de protecció de les persones, dels drets dels consumidors, que també són drets humans. Hem aconseguit molt des d’aleshores. —El risc ja no són les hipoteques? —Tinc molts clients que resisteixen a casa seva sense pagar per l’abusivitat de la clàusula de venciment anticipat. Aquesta clàusula diu que si deixes de pagar una quota, poden demanar la totalitat i subhastar la casa. La declaració d’abusivitat d’aquesta clàusula impedeix als bancs que executin les hipoteques, podran reclamar les quotes impagades, però no el total, ni podran subhastar els habitatges. Això encara avui és sub iudice pel Tribunal de la Unió Europea. A més, cap al 2015 comencen a fer-se titolitzacions, que, al meu entendre, són un frau de llei com una casa. —En què consisteixen i per què són un frau? —Les entitats bancàries fan paquets d’hipoteques i les donen a un fons que les gestionarà. És una cessió disfressada. Els bancs han netejat la seva comptabilitat, i ho han passat tot als fons voltors. —Ho han cedit o s’ho han venut? —Es diu que s’ho han venut per un 4% del que realment es deu. Si tu deus cent, ells ho compren per quatre, i a tu et reclamaran cent. Si aconsegueixen cinc, ja han guanyat. Si estires el fil, veus que els bancs i els fons voltors són ells mateixos. —Com actuen els fons voltors? —Apliquen una pràctica absolutament agressiva contra la gent. Són comercials agressius. Als meus clients els passa. Els recorden què els deuen, els amenacen que perdran la casa el mes que ve. Menteixen. Ells saben que no ho poden fer perquè el jutjat ja no ho tira endavant. Truquen a la gent, tenen telèfons de tots els membres de la família, fins i tot de filles de deu anys. Entren al pis, i truquen davant d’ells a l’oficina dient que tirin endavant el procediment judicial. Uns clients meus devien sis mil euros, i se’ls volien quedar, a canvi, un pis de tres-cents mil. Exerceixen violència econòmica contra els consumidors. —Sembla un comportament mafiós. —És una organització criminal. I no ho dic jo. Ho diu el codi penal. —Violència econòmica, un concepte interessant del qual no es parla. —Avui és la gran amenaça social i no se’n parla. Jo hi penso de fa anys. S’esmenta com un element dins la violència de gènere, sí, però la violència econòmica dels bancs i fons voltors, de les grans financeres i multinacionals respecte dels consumidors sembla que no existeixi. La violència no és només física, també és verbal: són coaccions, xantatges, amenaces. —Quins són els fons voltors més actius aquí? —Anticipa, que gestiona el BBVA, que es va quedar Caixa Catalunya. O Gescobro. O Lindoorf. Són fons voltors o agències de recobrament. —Teniu un cas per posar d’exemple? —De fa quinze dies, un fons voltor que es diu Anticipa fa una campanya molt agressiva. A mi, com a advocada em truca gent angoixada, gent que pensa a llençar-se al metro perquè li diuen: ‘Si pagues ara mateix deu mil euros, això jo t’ho aturo i no et porto al jutjat.’ Ells saben perfectament que és mentida, que al jutjat ho arxivaran, però l’usuari no ho sap. La gent em ve a veure destrossada. Juguen amb la culpa. Els fan sentir culpables, perquè deixar de pagar no és fàcil, la gent vol complir i fer-ho bé; si no ho passen molt malament. Aquests paios collen la gent per aconseguir les dacions en pagament, fan el paper de bo i diuen: ‘Doni’m la casa i ja no li reclamarem res més.’ —Quin benefici n’arriben a obtenir? —He tingut casos que no solament no deuen el que els estan reclamant, sinó que amb la dació en pagament, si anessin a un jutjat, el fons encara els hauria de donar diners. Però, clar, la gent s’espanta, s’angoixa, té por, i és normal. Arrosseguen el problema de fa anys, ja estan esgotats. N’hi ha que si tenen contactes amb advocats i s’informen bé, poden resistir; però n’hi ha que claudiquen. —Quines conseqüències té això? —Que es van quedant tot l’habitatge. I seran ells els titulars del parc d’habitatge. La competència no existeix, s’apugen els lloguers i, d’aquí a pocs anys, serà un problema gravíssim. —És el més greu de la situació actual? —Molta gent que ha fet la dació en pagament o que ha perdut l’habitatge durant aquests anys, s’ha ficat en pisos ‘de puntada de peu’, que en diem. La gran majoria de pisos que s’ocupen són propietat d’entitats bancàries i de fons voltors, no de particulars. La gent s’informa abans de qui és. Ara hi ha un gruix gran de ciutadans que viuen d’okupes i no tenen res a veure amb els joves okupes hippies. Són famílies senceres, gent normal i corrent. Es fiquen en un pis, empalmen llum i gas, perquè també hi ha un greu problema de pobresa energètica, i allà viuen. —També hi ha propietaris particulars afectats, en quina mesura? — Sí, també n’hi ha. I és un problema. Però minoritari. No es pot negar que això existeix, però no és el gruix. — Un altre aspecte del problema és la gent que viuen de lloguer i no poden pagar perquè els han apujat molt el preu. — Sí. Com que no hem fet net perquè no hi ha voluntat política de solucionar el problema de fons, que és el lliure mercat, sinó que s’ha tirat cap endavant, si vius de lloguer i te l’apugen dos-cents euros el mes, no pots pagar. A més, han escurçat els terminis dels contractes, de cinc anys a tres. I en tres anys no pots refer-te, ni fer calaix, ni res. S’aboca la gent a no pagar, a anar a viure fora, però els preus pugen a tot arreu. — Hi ha coacció contra els llogaters? —A mi, personalment, quan m’havien de renovar el contracte em van dir, amb un mes d’antelació: ‘O pagues cent euros més o resolc el contracte i te n’has d’anar.’ En un mes no hi ha temps de buscar res. Jo sóc sola i em puc espavilar, però com s’ho fa una família, amb nens, escoles, metges, etc…? D’això, en diem desnonaments silenciosos. —Segons un informe de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, un 43% de famílies que viuen de lloguer es troben en risc. Són famílies que destinen més del 40% del que tenen a pagar el lloguer. I la xifra de Barcelona és la més alta d’Europa. —Sí, és molt greu. És tan greu que és a punt d’esclatar. A Barcelona es va intentar posar un sostre de preu del lloguer per evitar aquestes situacions. A més a més de dir que som uns rojos i uns comunistes, PDECat i Ciutadans hi van votar en contra. Estan pel lliure mercat. Ja veurem com estarem d’aquí a un any. —No sembla, però, aparentment, que estiguem tan malament. Falta informació? —No es veu la pobresa perquè la gent se n’amaga, no ho diu, té molta vergonya. També va passar amb les execucions hipotecàries. Primer ve la vergonya, després vénen les ocupacions. Molta gent ocupa i no ens n’adonem. —Teniu cap indicador per a fer-nos-ne una idea? —La meva germana és professora d’institut al meu barri, a Roquetes. A la seva classe, de vint-i-cinc nens, deu viuen ‘de puntada de peu’. Com pots contribuir al desenvolupament i creixement d’una persona, quan de petit ja ocupa? Quins són els valors de futur que li pots transmetre si ja veu que hi ha ciutadans de primera, de segona i de tercera? La realitat és aquesta. —Podria ser una estratègia de bancs i fons voltors perversa i planificada per condemnar molta gent a la marginació? —Sí. Jo ho veig així, però quan ho dic, m’acusen de creure en teories conspiratòries. Aquí mana el mercat. Els drets socials i econòmics ni hi són, ni els espera ningúi. No és una qüestió de voluntat política dels ajuntaments i prou, sinó, sobretot, de voluntat política estatal. Ara mateix PP, Ciutadans, PDECat i PNB han aprovat una llei al congrés, pendent d’aprovació al senat, pel desallotjament exprés de les ocupacions només dels habitatges propietat de persones particulars. —Quina magnitud té el problema de l’ocupació d’habitatges de particulars? —No n’hi ha gaires dades perquè no se n’han fet estudis, però l’ocupació ha crescut des de fa uns anys. Segons l’Informe de la PAH, Observatori DESC i Ajuntament de Barcelona, el 90% dels okupes ho són de pisos propietat de grans tenidors d’habitatge o entitats bancàries. El problema no se soluciona amb una regulació de desallotjament exprés dels okupes, la regulació d’això per petits propietaris no era necessària atesa la poca incidència. Amb els mecanismes que ja existeixen n’hi havia prou si es dotés de mitjans la justícia. És una llei classista i electoralista que no resol el problema. Al contrari, estigmatitza la població i crea ciutadans de primera i de segona. —Què s’aconsegueix, doncs, amb aquests tipus de lleis? —Introduir a la societat la idea que els okupes són dolents i que els hem de fer fora. No s’aborda el problema de fons que és el lliure mercat. Per què la gent ocupa? La majoria de la gent ho fa perquè no té cap més remei. Alguns sí, però el gruix, no. A més a més, les famílies que ocupen busquen pisos de bancs. Saben que així es pot negociar. L’ajuntament fa de mitjancer perquè després el banc els doni una mena de lloguer social. Són mediacions i solucions a petita escala. —Què caldria fer? —El problema és que la gent no sap on viure. I hi ha pisos buits. Caldria que el congrés fes una legislació perquè les entitats que tinguin determinat volum d’habitatge es poguessin sotmetre a expropiacions parcials, o que en destinessin una part a fins socials. Ara el problema no es veu o no es vol veure però quan esclati, i estiguem tots sota un pont, ens demanare: i aquí què ha passat? És un problema, que s’ha anat gestant durant anys. —Pot esclatar? —Jo crec que sí perquè, a més, no hem après absolutament res. La bombolla torna. —Què passarà? —Que tornaran els desnonaments dels qui ocupen i dels llogaters i tornarem a la situació del 2009 amb veritables drames socials. Encara n’hi ha, no tant com abans, però… Us sóc sincera, a mi se m’ha suïcidat gent. És molt dur. Estàs angoixat, reps una trucada d’aquestes entitats, et diuen que te n’has d’anar, o que has de pagar, i tu no tens diners. Algunes persones no poden més i es llencen al metro. La situació no pinta gens bé. Si hi ha tanta pobresa i la gent no pot viure tranquil·la amb els mínims, quina mena de societat creem? —Els governs i els estats estan sotmesos als bancs. —Totalment i absolutament. —Per solucionar la crisi es van rescatar els bancs sense demanar res en canvi. —Sí. —Què s’havia d’haver fet? —La meva opinió, molt anarquista, és que s’havia d’haver deixat que esclatés del tot. En alguns altres països, els van rescatar i tornen els diners. Aquí, no. Aquí ningú no torna res. A canvi, els haurien pogut demanar habitatge social, per exemple. Tot plegat sembla planificat per enfonsar la ciutadania. Jo crec que som a les mans d’una organització criminal. —Per què? —Perquè hi ha gent que es mor per culpa d’això i ningú no fa res. Diuen que faran una llei de segona oportunitat. Mediàticament, queden molt bé, la gent s’ho creu. Però, en realitat, fan una llei amb paràmetres en què no entren la majoria dels afectats. El primer que et demanen són els antecedents penals. Si tens antecedents penals, no pots acollir-te a una segona oportunitat? Això què és? —La política ha estat improvisar per sortir del pas? —Des del 2013, que la cosa era molt greu, només fan que posar pegats i tirar cap endavant. Van dir: aturats els desnonaments fins el 2015. Quan vam ser el 2015, van dir: modifiquem aquest article i fins al 2017, i després, fins al 2020. Això no són solucions. Més que pegats, han posat tiretes en una ferida enorme i molt greu, que ja torna a supurar. Per exemple, la iniciativa legislativa del 2013 que la PAH va portar al congrés amb milers de signatures es va rebutjar, i potser hauria estat una base per a discutir la solució. —I la llei que tramiten inclou els nous requisits europeus? —No. I haurem de tornar a anar al Tribunal Europeu a denunciar-ho. Espanya ha passat d’anar a Eurovisió a fer el ridícul, a anar-lo a fer al TJUE. —I a Catalunya com ha afectat l’actual tensió amb el govern espanyol? —A Catalunya, la llei 24/2015, de mesures urgents per a fer front a l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica (impulsada a través d’una Iniciativa Legislativa Popular de la PAH, l’APE i l’ODESC), com la 4/2016, de mesures de protecció del dret a l’habitatge de les persones en risc d’exclusió residencial, han estat impugnades pel govern central i actualment suspeses pel Tribunal Constitucional en la majoria d’articles referents al dret d’habitatge. Encara no hi ha sentència definitiva d’aquest tribunal però la suspensió genera una gran desprotecció a les famílies en situació d’exclusió residencial; en especial de la primera de les normes, que conté mesures efectives per frenar l’emergència d’habitatge. Fa pocs dies, es va aixecar la suspensió d’alguns articles relatius a l’habitatge, veurem quin recorregut té. —La passivitat a escala estatal és incapacitat o falta de voluntat política? —Sobretot, manca de voluntat política. Us donaré una dada molt significativa. La directiva europea que no hem aplicat des del principi era de l’any 1993, la bombolla es va fer després, i van tirar cap endavant. Hi ha una nova directiva europea del 2014 sobre com s’han de donar els préstecs per habitatge. Espanya l’havia d’haver transposat el març del 2016. Encara no ho ha fet. Hi ha un projecte de llei en tràmit, però. Des de la tardor del 2016, Espanya és denunciada al Tribunal Europeu per no transposar la directiva i ens demanen de pagar una multa de 105.991 euros diaris si no es transposa. —I què diu aquesta directiva? —Com s’han de donar els crèdits i les hipoteques, quins requisits han de reunir les persones que accedeixen a un préstec, la informació que s’ha de donar al consumidor, no es poden donar hipoteques a tothom, etc. Aquí encara no s’ha regulat, i anem amb un retard de dos anys. Això demostra la poca voluntat política de resoldre el problema i no crear-ne més. —Es critica l’ajuntament actual de Barcelona per no haver fet habitatge social. Què n’opineu? —Sembla que no s’ha construït gaire habitatge social a Barcelona. Menys que en altres legislatures. Hauríem de veure quants diners hi havia previstos, perquè la dotació pressupostària ha baixat i caldria tenir en compte que la ciutat no pot créixer físicament. La PAH diu que s’hauria de facilitar que el 30% de les noves construccions és destinessin a lloguers socials o habitatges socials, fent complir la llei d’habitatge 18/2007 que ja ho preveia. Segons la PAH, si s’hagués complert aquesta llei avui tindríem cinc mil pisos socials. —Som en una situació de greu emergència social. Quines mesures caldria prendre de seguida? —Limitar el lloguer per llei, almenys a les ciutats com Barcelona. Que molt habitatge buit a Espanya es dediqui a habitatge social. Que s’apliqui la normativa europea que no es fa des del 2016. És urgent que els polítics facin un pacte per solucionar-ho i es dediquin a fer bé la seva feina. —Sou activista per una justícia millor, quina és l’estat de la justícia avui? —No es dota de mitjans per a exercir bé. La deixen totalment de banda, com han fet amb la sanitat i l’educació per privatitzar-les, cosa que em sembla molt, molt greu. Jo crec que es fa expressament: desmantellen la justícia. Per exemple, només hi ha un jutjat, cinc persones, a tota la província de Barcelona per presentar denúncies de clàusules abusives. Si els cinquanta-vuit jutjats que hi ha només a la ciutat de Barcelona ja estaven col·lapsats, com deu estar aquest que ara és l’únic per a tota la província! —A dos activistes antidesnonaments de la Plataforma d’Afectats per la Crisi de Badalona els demanen quatre anys i sis anys de presó. Augmenta la repressió contra els activistes? Sou perseguits? — Sí. I n’hi ha més casos. Quan algú és molt actiu, busquen la forma d’imputar-li algun delicte. Jo vaig anar a Viladecans a impedir un desnonament d’una senyora discapacitada per una malaltia neurodegenerativa i la seva filla de tretze anys, van venir els furgons de la policia i em pensava que acabaria detinguda. En un altra ocasió, un jutge em va advertir que em multarien –fins a sis mil euros– per haver fet al·legacions al jutjat com a advocada. Hi ha hagut advocats amonestats i multats, per exemple, al País Basc en la lluita contra l’IRPH.
Esther Lorente: ‘Som amenaçats per la violència econòmica, i no se’n parla’
Esquerra Republicana ha denunciat davant l’Oficina de Drets Civils i Polítics de la Generalitat la utilització de la imatge d’Oriol Junqueras i Carles Puigdemont que ha fet Ciutadans en un autobús de campanya. El partit ha utilitzat en la seva imatge per a fins publicitaris sense la seva autorització, ‘vulnerant la normativa vigent sobre protecció del dret a l’honor i a la mateixa imatge, lesionant d’aquesta manera la seva dignitat i atemptant contra la seva pròpia estimació’, assegura Esquerra. El partit, així com el mateix Oriol Junqueras i els seus familiars, no renuncien a exercir les ‘accions jurídiques que siguin pertinents’ per tal que aquesta situació no es torni a repetir i per depurar les responsabilitats que se’n derivin. Adam Majó, director de l’Oficina de Defensa dels Drets Civils i Polítics: ‘Seré bel·ligerant amb els portaveus polítics que banalitzin els drets civils’
Esquerra denuncia a l’Oficina de Drets Civils l’autobús de Ciutadans amb les cares de Puigdemont i Junqueras
Avui es reprenen les obres del tercer carril del corredor mediterrani, i això obliga Renfe a adaptar l’oferta de trens de rodalia que circulen entre València i Castelló. En concret, s’ha programat la circulació de 23 trens de rodalia, per sentit, en la línia C-6 València-Castelló. També es modifiquen els horaris dels trens i es posen deu autobusos llançadora entre València Nord i Castelló. Aquests autobusos tindran parades intermèdies a les estacions de València Cabanyal i Sagunt, de dilluns a divendres, amb l’objectiu de reforçar totes les franges durant el dia. Segons Renfe, aquest dispositiu permetrà de disposar en hora punta d’una freqüència de servei similar a la d’abans de les obres. Tots els trens de rodalia circularan amb doble capacitat, és a dir, amb més de mil places per servei. Les obres han causat un gran malestar, especialment a Castelló i entre la població jove que va a la Universitat Jaume I des de València.
La línia de rodalia entre València i Castelló, alterada novament per les obres del corredor mediterrani
El president Carles Puigdemont continua la seva ronda europea per internacionalitzar el cas català. Ahir va anar a Suïssa, després del pas per Bèlgica i Dinamarca. Ahir es va tornar a fer palès que Puigdemont desperta interès allà on va: més de cinquanta mitjans i vuitanta periodistes el van anar a escoltar en un debat al Festival de Cinema de Drets Humans de Ginebra. Un debat que es va fer després del film Espanya, a un pas de la crisi nerviosa. I es podria dir que el tracte i les intervencions van ser tan favorables a Puigdemont que el debat també es podria haver titulat ‘Xavier Vidal-Folch, a un pas de la crisi nerviosa’, perquè, efectivament l’únic unionista present al debat, el periodista d’El País Vidal-Folch, en més d’una ocasió va perdre els nervis i els arguments davant els companys de taula. Els altres ponents van ser l’ex-presidenta de Suïssa Micheline Calmy-Rey i el professor universitari Nicolas Levrat. Entre els assistents, Pau Llonch, Mireia Vehí, Agustí Alcoberro, Txell Bonet, Quim Torra, Betona Comín, Laura Masvidal i membres de la comunitat catalana de Suïssa que, barrejats amb suïssos, van gairebé omplir les quatre-centes butaques de la sala principal. Quatre-centes persones més seguien el debat en una altra sala. Puigdemont, allà on va, omple. El debat va durar una hora i mitja, es va fer en francès i es pot veure sencer ací: La càlida presidenta Micheline Calmy-Rey La persona que potser va tenir unes paraules més amables per a Catalunya va ser tota una ex-presidenta de Suïssa, la senyora Micheline Calmy-Rey: ‘M’hauria agradat que fos un debat a Barcelona o Madrid. Però Ginebra ja és una ciutat important. Parlem de drets humans, ací. I estem preocupats per la violència contra la gent que només volia votar. O expressar els seus punts de vista. Em costa d’acceptar la idea d’una llengua, una nació. Ara, després del que he vist a Escòcia, Catalunya, o Còrsega veig que són moviments identificats contra la globalització, però favorables a la UE, i no pas contra els altres estats. Volen cooperar-hi. Crec que són fenòmens interessants.’ La senyora Calmy-Rey, clau en la independència de Kossove fa anys, va fer un apart amb Puigdemont davant de tothom només d’acabar l’acte. I si la política són gests, aquest en va ser un. També és veritat, però, que la seva intervenció final, en què defensava que Espanya i Catalunya seguessin i parlessin tots dos sols, vist el fracàs de la UE, va decebre una mica una audiència que cercava precisament mediadors en un conflicte, i no pas que es deixin Catalunya i Espanya sols, i a banda. Dit això, també és cert que l’ex-presidenta suïssa va ser molt clara en un aspecte: ‘Els independentistes han de poder formar govern, perquè han guanyat les eleccions. Això és una condició prèvia. Primer de tot, això’, cosa que va arrencar els aplaudiments del públic. Nicolas Levrat, possible professor d’Anna Gabriel El professor Levrat, de la Universitat de Ginebra (que possiblement serà el professor d’Anna Gabriel en el seu doctorat suís) també va mostrar una mirada amable amb els catalans. D’entrada, va definir el nacionalisme català d’obert: ‘Tots sabem els abusos del nacionalisme durant el segle XX. Vam reconstruir Europa contra això. Però avui veiem fenòmens interessants, com ara Escòcia i Catalunya, que és gent que volen un projecte nacional, cert, però no pas aquell tipus de nacionalisme tancat. És un nacionalisme obert.’ I encara més contundent fou el professor en una entrevista feta per VilaWeb minuts abans de l’acte: ‘Amb els empresonaments que ha fet, Espanya ha trencat el seus compromisos amb els drets humans.’ Xavier Vidal-Folch, l’unionista solitari Enmig d’aquest panorama, l’únic unionista del debat, el periodista d’El País Xavier Vidal-Folch, es va endur alguns xiulets de la sala, es va embrancar en discussions amb els altres ponents i fins i tot des del públic li van recriminar la línia editorial del diari. Els xiulets van sonar quan Vidal-Folch va dir ‘la transició espanyola s’ha fet de manera meravellosa’. I els xiulets, els va respondre amb un sec: ‘Si algú vol parlar, que agafi la meva cadira.’ Després va deixar anar un ‘Franco és mort i enterrat’, que va rebre una resposta contundent de Puigdemont: ‘Sí, Franco és enterrat en un monument nacional que es pot visitar cada dia, per nou euros la entrada. Els republicans, en canvi, no són enterrats en cap monument.’ Fins i tot el moderador va comentar la tensió que havia dut la paraula ‘Franco’. Fos com fos, Vidal-Folch va poder enviar el seu missatge, també, i que es podria resumir amb aquesta idea: els policies pegant l’1-O és un fet molt criticable, però els independentistes van protagonitzar un cop d’estat legalista aprovant les lleis de desconnexió. El president Puigdemont, còmode Pel que fa a Carles Puigdemont, va estar força còmode en el debat i va tornar a reivindicar que la qüestió catalana no tracta de banderes ni de violència. Va tornar a reivindicar el gest de no fer baixar la bandera espanyola el 27 d’octubre, quan s’havia declarat la independència i molts volien veure-ho: ‘Vaig decidir de no fer baixar la bandera espanyola, jo. Va ser conscient. Al final la bandera espanyola és una part important de Catalunya. Un símbol. No és un bon començament fer baixar un símbol important per a molts dels meus compatriotes.’ Sobre la violència, Puigdemont va dir: ‘Si l’única manera d’arribar a la independència és amb violència, seria un fracàs col·lectiu. Els catalans han demostrat ser un moviment no violent. I a Europa haurem de demostrar que no solament es pot arribar a la independència amb violència. La violència de l’1-O va ser inacceptable. Que un jutge enviï a presó preventiva líders pacífics, també.’ Conferència de premsa Però Puigdemont potser es va guardar els millors titulars per a la conferència de premsa de després, davant la premsa de tot el món, i passades les deu del vespre, quan els treballadors del festival ja havien arrencat la música màquina i la festa al bar del cinema. Dins, la conferència de premsa era intensa: ‘A Suïssa hi tenen expertesa i seria un privilegi comptar amb la mediació de gent tan compromesa. Però perquè hi hagi mediació l’han d’acceptar totes dues parts. Sempre hi ha hagut rebuig de l’altra part. Jordi Sànchez no pot ser president per problemes legals? No. No pot ser president per problemes il·legals. És il·legal que no pugui ser escollit president. No tinc un gran futur com a periodista. Ho sé.’ I sobre la investidura, va refermar que compta amb Jordi Sánchez… i també amb la CUP. ‘No s’entendria que els independentistes no poguessin elegir un independentista’. Avui hi ha d’haver una reunió Puigdemont-Anna Gabriel per a parlar-ne. La conferència de premsa es pot veure sencera ací: Resumint, ahir Puigdemont (i Vidal-Folch) va poder comprovar que la causa catalana s’entén molt millor a Suïssa que no pas a Espanya. Molt millor. Si se cercava comprensió, es va trobar, sens dubte. En canvi, si el debat amb Puigdemont cercava també alguna oferta de mediació suïssa, potser no va arribar. I potser tampoc no era el lloc, sinó que caldrà trobar-lo en les discretes reunions que el president té aquests dies.
‘Els independentistes han de poder formar govern, perquè han guanyat les eleccions’
Albano-Dante Fachin no es guarda res al pap quan respon. Expressa sense complexos les seves contradiccions i també despulla les dels altres, sobretot la dels ex-companys de parlament i de partit. Proposa que, per sortir d’aquest desconcert en què es troba l’independentisme, convé deixar clar que hi ha qüestions que no se saben com abordar. Creu que la creació d’un nou espai entre independentistes i la gent compromesa amb el dret de decidir que també estigui contra el rei i el règim del 78 seria bàsic per a encarar el futur. L’ex-dirigent de Podem considera que després del primer d’octubre es va crear un nou ‘nosaltres’, els qui creuen fermament amb el dret de decidir. Un ‘nosaltres’ que reivindica com a majoria del país, enfront dels unionistes. —Ara vénen unes quantes dates assenyalades. La primera, l’Onze de Setembre. Serà un dia important? —Sempre ho és, però aquesta vegada ho serà més, perquè serà el tret de sortida d’un munt de coses que passaran. És el preludi d’un parell de mesos que seran trepidants. No tan sols per l’octubre, sinó també pel que pot passar arran del judici. —S’han de fer més accions a les presons? —Em sembla una bona idea per a fer-los companyia, perquè ens sentin. Però, més enllà de la qüestió personal, aquests actes també són una manera de mantenir viva la situació d’excepcionalitat que vivim. Són actes imprescindibles perquè no normalitzem aquesta situació injusta. No ens podem acostumar a passar per davant una presó sabent que allà hi ha tancats l’Oriol Junqueras, la Carme Forcadell, el Jordi Sànchez o el Jordi Turull… —Som Alternativa, la vostra nova formació, s’ha reunit fa poc amb el president Quim Torra, amb ERC, la CUP i el Procés Constituent. Els heu demanat que trobin un espai on generar consens més enllà dels independentistes… —Tot plegat ve d’una reflexió molt senzilla, que no sé per què costa tant d’entendre. La realitat diu que tenim un 48% d’independentistes. Això és així. Però resulta que hi ha una maquinària d’estat i del bloc del 155 que s’activa i comença a crear un relat que diu que aquest 48% és una minoria que es vol imposar a una majoria, que no arriba a la meitat. Això és fals! Primer, el 48% d’independentistes és una xifra enorme i no es pot no escoltar aquesta gent. Però, segon, si a aquest 48% afegim tota la gent que està farta del règim del 78, que no vol un rei, que està disposada a desobeir per exercici el dret d’autodeterminació, som una majoria clara. Recordo que hi va haver 200.000 persones que el primer d’octubre van votar que no. Per tant, som majoria si busquem la manera de treballar conjuntament l’espai independentista amb aquest altre espai, que pel que sigui no és independentista però té clar que Catalunya té dret a l’autodeterminació i està disposat a treballar per poder exercir-lo. Dic ‘som’, comptant els qui són independentistes i el qui no. Hi insisteixo, som majoria i una majoria clara. ‘Som majoria si busquem la manera de treballar conjuntament l’espai independentista amb aquest altre espai, que pel que sigui no és independentista però té clar que Catalunya té dret a l’autodeterminació’ —Però això és possible? —A Som Alternativa fem un matís: hem de tenir en compte d’on venim. Nosaltres érem en un espai com el de Podemos o els ‘comuns’ que estava contra el règim del 78 i contra la monarquia i que defensava el dret d’autodeterminació. El prier d’octubre provoca una fractura dins d’aquest espai, perquè arriba una oportunitat d’exercir allò que es defensava de paraula i no es fa. Hi ha un espai que no se sent interpel·lat, que diu que això no va amb ells. Parlant de Coscubiela i Rabell, però també de Pablo Iglesias. —Què voleu dir concretament? —Que quan nosaltres diem que cal crear un espai més enllà de l’independentisme, les persones que en formin part han d’estar radicalment compromeses amb l’autodeterminació. Això vol dir que davant una situació com la de l’1-O no esperarem el permís de l’estat. Farem allò que diem. I no passarà com va passar amb Coscubiela, que deia que estava a favor del dret d’autodeterminació però després va dir que l’1-O era un cop d’estat. El matís és important. —El Consell de la República podria contribuir a donar forma a aquest espai? —Què jo sàpiga encara no s’ha definit gaire com ha de funcionar el Consell de la República. Si entén i comparteix la necessitat que l’independentisme es coordini més enllà de si mateix, podria ser un bon espai. La República no és la dels independentistes. És la República dels demòcrates. Per tant, si el Consell de la República entén aquest raonament, seria perfecte. Els independentistes viuen moments de desconcert, és obvi que els partits independentistes ara tenen moltes diferències i dificultats per a definir una estratègia. Potser és tan senzill com posar les diferències sobre la taula i arribar a un acord. Estaria bé que hi hagués un espai d’aquesta mena on es pogués fer això. ‘La República no és la dels independentistes. És la República dels demòcrates.’ —Qui hauria de formar part d’aquest espai? —Tota aquella gent que es va sentir interpel·lada pel primer d’octubre i que està compromesa amb tot allò que aquest dia representa. Però no som nosaltres qui ho hem de dissenyar. —Quina ha estat fins ara la resposta dels partits independentistes a la vostra proposta? —Ens han escoltat i sembla que els interessa la idea. Però trobo lògic que pensin que primer ens toca a nosaltres conformar aquest espai de no independentistes compromesos amb el primer d’octubre. —Després de tot el que heu explicat, hi veieu els ‘comuns’, en aquest espai? —És obvi que dins els ‘comuns’ hi ha gent que té aquest compromís amb el primer d’octubre. Per exemple, en Jaume Asens o la gent anticapitalista, però són minoria. Lamentablement, s’han imposat més les tesis de Coscubiela i Rabell, que no les de Jaume Asens, per dir-ho esquemàticament. Per tant, dins aquest espai hi ha aquesta sensibilitat, però no és la que mana. Hi mana el sector que ha deixat de defensar la radicalitat democràtica que es va imposar el primer d’octubre. Avui veiem gent de la direcció de Catalunya en Comú defensant les tesis que diuen que el primer d’octubre va ser un cop d’estat, un atac a la democràcia. Hi pot haver més casos com els aplaudiments del PP, de Ciutadans i dels socialistes a la intervenció d’en Coscubiela perquè s’ha imposat aquesta via. Això ho veiem quan es tanca la porta a persones com Elisenda Alemany, que no és una independentista radical malvada com diu La Razón, sinó que senzillament contacta amb les idees del primer d’octubre. ‘Una altra cosa és que Iniciativa i les seves idees hagin aconseguit d’ocupar i colonitzar la idea inicial dels ‘comuns’ i Podem’ —Hi ha un moment que aquestes actituds us sorprenen? —Jo vaig ser un dels vint-i-cinc signants del manifest fundacional de Podemos, que deia molt clarament que s’havia de trencar amb el règim del 78 i que havíem de donar suport a la consulta del 9-N… Avui, quan sento gent d’Iniciativa recriminar-me, a mi, que m’he passat presumptament a l’independentisme i no sé quantes històries més, només puc dir que llegeixin el manifest fundacional. Allà es deia tot molt clarament. Una altra cosa és que Iniciativa i les seves idees hagin aconseguit d’ocupar i colonitzar la idea inicial dels ‘comuns’ i Podem. Al final s’ha imposat la Iniciativa de tota la vida. Òbviament, jo puc haver canviat, però si algú ha fet un gir total, lamentablement no sóc jo, sinó Podemos. —I per què passa això? —La imposició del relat de Coscubiela té a veure amb la manera com es fa seguidisme de la línia marcada per Podemos des de Madrid. És la línia que diu ‘ara toca estar ferms al costat del PSOE’. Tots ens vam sorprendre quan, després de la votació a Pedro Sánchez, pràcticament tota la bancada de Podemos deia ‘sí se puede’, com si s’hagués aconseguit un gran èxit. Sembla que la idea que predomina ara és vendre això. Volen vendre que amb Pedro Sánchez ha arribat el diàleg. Oh! Quina meravella. Es veu clarament que això és fals. —Podem ha comprat aquest discurs? —Sí, la cosa que estranya és que Podemos hagi comprat tan acríticament aquest discurs. Veiem Ramon Espinar donant suport a la presència del rei a Barcelona el 17 d’agost sense ni tan sols exigir-li que demani perdó per les paraules del 3 d’octubre. Aquest és el partit que havia de lluitar contra el règim del 78? Com pot ser que ara defensin que el rei vingui sense demanar-li cap explicació? O que dirigents de Podem Balears diguin que no és el moment de fer un referèndum sobre la monarquia sinó de crear una comissió parlamentària? No érem el 15-M? No érem la mobilització i la gent del carrer? Ara no seria el moment de fer referèndums a tot Espanya? Ja no per l’independentisme, sinó per la tercera República i per deixar enrere el règim del 78, que és això que hem vingut a combatre. Què ha passat aquí? L’estratègia dels comuns ha quedat sotmesa a l’estratègia de Podemos, al més estil del PSC. ‘Aquest és el partit que havia de lluitar contra el règim del 78? Com pot ser que ara defensin que el rei vingui sense demanar-li cap explicació?’ —Què en queda, del primer d’octubre? —Jo sempre cito Ramon Grosfoguel, que és un sociòleg porto-riqueny, que diu que el primer d’octubre és un esdeveniment que canvia la manera com una societat s’entén a si mateixa. Aquell primer d’octubre van passar coses que no havien passat mai en la política catalana. Gent de la CUP, del PDECat, d’Esquerra, gent de l’esquerra no independentista, anarquistes, tots van actuar units per portar a terme una acció política. Això no havia passat mai. Per tant, quan una societat fa allò que no havia fet mai, no es podrà tornar a entendre a si mateixa amb els ulls d’abans. Grosfoguel diu que quan s’arriba a aquest punt, s’ha de mirar com donar sortida a tot allò que es va aprendre col·lectivament. I ens adverteix que això, moltes vegades, requereix molt de temps. Perquè és tan nou i tan profund allò que ha canviat, que pot trigar a tenir una traducció política. Com a contrapartida, diu, normalment el canvi és tan profund que ja no és reversible. Jo crec que aquesta irreversibilitat ens porta a dir que hi ha un nou ‘nosaltres’. I és aquest nou ‘nosaltres’ ha de marcar la política catalana. Aquest nou ‘nosaltres’ no desapareixerà encara que ens passem vint anys barallant-nos amb Felipe VI. Existeix i no es pot esborrar. És això que importa. Hem de construir sobre això. —Personalment, què us evoca aquesta data? —La nit abans vam ser al Centre Cívic de Breda, on jo vaig votar. Me’n vaig anar a dormir cap a les dues, però a les sis ja tornava a ser allà. Hi era tothom. Vam votar i va ser molt bonic. Després, vaig anar a Barcelona i va ser molt emocionant entrar pel carrer Mallorca i veure aquelles cues. Jo no ho havia vist mai. Després, vaig anar cap al parlament i recordo que hi havia un mosso d’esquadra a la porta que feia guàrdia i em va venir a abraçar gairebé amb llàgrimes als ulls. Fixa’t, jo abraçant-me a un mosso. A partir d’allà, recordo ser a la seu de Podem. Vam estar moltes hores mirant què passava. Jo sóc molt contrari a convertir el primer d’octubre en una efemèride i prou. Crec que tots ens vam llevar aquell matí d’una manera i vam anar a dormir essent uns altres per sempre. Aquella sensació de pensar que tot allò ho feia la gent va ser molt intensa. Jo no ho havia vist mai. Aquell dia, la gent manava. La sensació aquella de ‘manem nosaltres, ho fem nosaltres’ és la més profunda d’aquell dia. ‘Vaig anar cap al parlament i recordo que hi havia un mosso d’esquadra a la porta que feia guàrdia i em va venir a abraçar gairebé amb llàgrimes als ulls. Fixa’t, jo abraçant-me a un mosso’ —Una sensació que també es va repetir el 3 d’octubre. Reivindiqueu molt aquell dia. —El 3 d’octubre a la nit va haver de sortir el rei. Perquè als carrers de Barcelona hi havia la revolta popular més gran que s’ha viscut a Espanya en quaranta anys. Allà hi érem tots. Jo vaig veure a la plaça de la Universitat gent amb banderes espanyoles, no republicanes. Era gent indignada que deia que amb el seu nom, no. Com no reivindicar aquella presa de consciència? Ciutadans, el PP i el PSC volen que ens creiem que tothom que se sent espanyol comparteix les seves mandangues. Hem de saber explicar que això no és cert. Són minoria, perquè el 3 d’octubre també hi havia molta gent que ni tan sols havia anat a votar però que va sortir al carrer per dir ‘per aquí no passo’. —Aquell octubre éreu diputat. Van ser uns mesos realment complicats, com els recordeu? —Va ser tan trepidant! Amb l’Àngels Martínez hem escrit un llibre intentant posar una mica d’ordre a aquesta marató d’esdeveniments. Encara estic impactat pel que ens va tocar viure allà. Era impressionant veure una institució explorant els seus límits. Per algú que ve del 15-M, que deia que l’error era el sistema, veure el parlament explorar els seus límits va ser molt bèstia. No crec que gaires parlaments hagin entomat un repte tan important, amb tots els errors que es van cometre. Em considero un privilegiat. ‘Tothom recorda que en Rabell i en Coscubiela van ensenyar el vot, però la Jesssica Albiach, avui diputada de Catalunya en Comú, i la Marta Ribas, encara diputada del parlament, també van ensenyar el vot’ —Un altre dia decisiu va ser el 27 d’octubre, quan part del vostre grup parlamentari va ensenyar que votava no. —Això va ser el més fàcil d’aquell mes d’octubre. Va haver-hi molts debats i moltes tensions, aquells dies. Era una sensació contradictòria per a tothom, però la decisió del 27-O era molt fàcil. Era tan obvi que no es podia ensenyar aquell vot. Recordo que vaig ensenyar el meu vot al meu grup parlamentari, i hi havia uns fotògrafs i els vaig demanar que baixessin les càmeres perquè no volia que es veiés el meu vot. Va ser molt fàcil, però a la vegada va ser la ruptura total amb un espai que, lamentablement, encara avui dia reivindica com a bo el gest d’haver ensenyat el vot. Tothom recorda que en Rabell i en Coscubiela van ensenyar el vot, però la Jesssica Albiach, avui diputada de Catalunya en Comú, i la Marta Ribas, encara diputada del parlament, també van ensenyar el vot. Quan ens tornem a trobar en una situació així, què farà aquesta gent? Tornaran a deixar de banda les mínimes regles de repressió i de justícia? Encara no tenim resposta. ‘Ara noto que s’ha perdut aquella connexió que hi havia entre la gent mobilitzada i les institucions. Aquella unió es va començar a perdre el mateix 27 d’octubre’ —Quina crítica feu a l’independentisme? —La veritat és que vull mirar al futur i no al passat. Ara noto que s’ha perdut aquella connexió que hi havia entre la gent mobilitzada i les institucions. Aquella unió es va començar a perdre el mateix 27 d’octubre. I no s’ha recuperat. I això em preocupa. Potser també va faltar que es tractés la gent com adulta. Es deia ‘vinga, en divuit mesos farem la República’ o ‘tenim preparades totes les estructures d’estat’. Com si tinguessin por que si no ho deien, la gent no els entendria. Potser la crítica que puc fer és que aquesta connexió entre les institucions i la gent no es pot basar a tractar la gent com si fos menor d’edat. Moltes vegades no van ser prou sincers. Per sort, la gent ha demostrat molta maduresa política. I per tant, això no s’ha de repetir. —Què s’ha de fer que aquest primer d’octubre? —És una data important, però em fa por que es converteixi en una efemèride més. Seria un error. Al meu entendre, el que es faci aquest primer d’octubre hauria de ser bastant fidel a allò que va ser, una cosa feta des de baix, feta poble a poble. Si alguna cosa ens va sorprendre aquell octubre, és que ens podríem trobar per fer coses amb gent amb qui normalment no ens trobàvem. Per tant, seria un bon moment per a retrobar-nos. Hi ha molta gent que es va conèixer aquells dies. Per una altra banda, seria un bon dia per a recordar que més enllà dels presos i els exiliats, molta gent anònima va patir i encara pateix les conseqüències d’haver participat en el referèndum. S’hauria de recordar aquesta gent, des del Roger Espanyol, que va perdre un ull, fins al qui ha rebut multes o ha estat citada a declarar. ‘Depèn de quin sigui el resultat del judici, aquest país no pot romandre com si això fos una decisió tècnica més.’ —Durant el judici què s’ha de fer? —Depèn de quin sigui el resultat del judici, aquest país no pot romandre com si això fos una decisió tècnica més. Haurem de veure com es desenvolupa, però si es compleixen les previsions, crec que aquest país hauria de respondre amb una contundència similar a la de l’1 i el 3 d’octubre. El judici hauria d’activar allò que vam aprendre el primer d’octubre. —Quin ha de ser el paper dels presos polítics? —El millor paper que poden fer és mantenir-se forts i tenir clara la seva condició de presos polítics. Pres polític vol dir que encarnes una part molt important del conflicte. Davant la seva situació, el paper l’hem de tenir nosaltres. Els hem de donar suport, ser al seu costat i entendre que qualsevol de nosaltres podríem ser al seu lloc. Jo no m’atreviria a dir als presos polítics què han de fer en l’àmbit personal. En l’àmbit polític, han de ser conscients de la seva condició. Que no es rendeixin. —I els exiliats? —Que tothom ho faci tan bé com pugui. Intentant ser fidels a la idea del primer d’octubre. Tothom té un paper. —Quin paper vol tenir Som Alternativa a les municipals? —De la mateixa manera que nosaltres vam anar-nos-en de la direcció de Podem, molta gent va fer igual als municipis. Ara mirem de coordinar-nos, també en l’àmbit local, on hi ha assemblees que no han parat de treballar. Les municipals són un repte en molts sentits. Està clar que molta de la nostra gent se sent més còmoda treballant amb la CUP o fins i tot amb Esquerra que no amb el PDECat del seu poble. Això és una realitat, perquè hi ha molta gent a qui l’1-O no li serveix per a esborrar les diferències ideològiques. Però, al mateix temps, també passa que hi ha gent que en aquell moment era de Podem i que l’1-O es va trobar treballant braç a braç amb votants del PDECat sense cap problema. Encara més, junts van provocar un dels sotracs més importants per al règim del 78, que era el motiu pel qual havien entrat a fer política. Per tant, hi ha dues coses que s’han de posar a la balança. I segurament caldrà veure com s’organitzen a cada municipi. ‘Hi ha molta gent que feia anys que treballava amb el projecte de Podem que han marxat del partit, però no preveuen pas quedar-se a casa’ —Però ja heu començat a organitzar-vos? —Sí, hi ha molta gent que feia anys que treballava amb el projecte de Podem que han marxat del partit, però no preveuen pas quedar-se a casa. Parlem sobretot amb la gent de Procés Constituent i la CUP, i gent d’Esquerra de diversos municipis. En aquestes municipals, hem d’aspirar a traduir políticament allò que va passar el primer d’octubre. —Com? —Això és més complicat. Pot ajudar molt si a escala de país es fa aquest debat, que ara mateix als partits independentistes els costa. Ens hem de demanar quina és l’estratègia que s’ha de seguir, partint de la nostra diferència. Si hi ha aquest debat, serà més fàcil d’encaixar el que volen dir les municipals. Hi ha una realitat. Les municipals reparteixen molt poder i els partits depenen molt d’aquestes eleccions. No ho dic com una crítica, sinó com una constatació. —Una estratègia comuna hauria de ser la prioritat de l’independentisme? —No es pot demanar a ningú que tingui una recepta de com s’han de fer les coses. Però com a mínim, com que ens necessitem, hauríem de fer l’esforç de compartir. A vegades, quan sento que la CUP no es reuneix amb Junts per Catalunya o Esquerra, penso que la situació és greu. Ho vam veure fa unes setmanes. És normal i forma part d’un procés. Ara caldria un espai comú, ja sigui el Consell de la República, com hem dit abans, o una altra cosa. L’independentisme s’ha de marcar una fita tremendament complexa, sembla que la lògica partidista porta a dir ‘jo sé què s’ha de fer, fieu-vos de mi’. Però estaria molt bé acceptar i incloure en l’estratègia que hi ha una part que no sabem com s’ha de fer. És allà que alçarem la mà i direm que tampoc no tenim la solució, però que hi ha una cosa que sí que s’ha de fer: ser majoria. Això ens ha de permetre d’enfrontar-nos a un munt de coses. Qui som? Qui inclou aquest ‘nosaltres’? ‘Jo no crec, com diu tothom, que això sigui l’enèsima refundació de Convergència. A Puigdemont no el veig com Pujol, ni tampoc com Mas’ —Qui també proposa de treballar per crear un corrent més ampli és Carles Puigdemont. Què en penseu, de la Crida? —Ara diré dues coses contradictòries. Jo no crec, com diu tothom, que això sigui l’enèsima refundació de Convergència. A Puigdemont no el veig com Pujol, ni tampoc com Mas. Per tant, la lectura que la Crida és una refundació del PDECat i prou em sembla molt curta, molt interessada. És no voler mirar què passa a Catalunya, ni què li passa a la gent. Ara, que al final podria ser una refundació? Sí. El perill que finalment ho sigui hi és, i s’hauria d’esvair amb el temps. Ho sabrem quan debati sobre les polítiques socials. Si la Crida diu ‘nosaltres continuarem privatitzant l’Institut Català de la Salut perquè creiem que això és bo per a la República’, llavors serà una refundació de Convergència. Ara, fins i tot en el cas que acabi esdevenint una refundació de Convergència, s’hauria de veure en quins termes i on es pot actuar conjuntament, de la manera que convingui a cada moment, tenint en compte tot el que vivim. —Quines creieu que han de ser les prioritats del govern de la Generalitat a curt termini? —Molta gent entén que sortir del règim del 78, deixar enrere la monarquia i aquest estat espanyol caduc. Tot això té a veure amb viure d’una manera més justa i que la gent pugui ser més lliure. Poder viure amb els valors republicans: la igualtat, la fraternitat i la llibertat. Per mi, sense igualtat no pot haver-hi cap mena de República. I això que dic no té res a veure amb el fet que sigui d’esquerres, és una constatació. Si el projecte no porta per bandera que la gent visqui millor en una societat més igualitària, no podrà avançar. Que la Generalitat sigui una màquina de produir igualtat crec que és la millor eina republicana que podem tenir ara mateix. I ho ha de fer d’una manera radical. I si no ho pot fer, ho ha de dir: ‘hem arribat fins aquí amb les eines que tenim i no podem anar més lluny.’ ‘Hem de treballar perquè torni a haver-hi més primers d’octubre. No es repetirà una situació com aquella si no la provoquem’ —Es parla de noves oportunitats. En veieu cap, a curt termini? —Hem de treballar perquè torni a haver-hi més primers d’octubre. No es repetirà una situació com aquella si no la provoquem. Faré tant com pugui i estigui a les meves mans perquè torni a passar totes les vegades que calgui. Quan sento Pedro Sánchez i el rei, estic convençut que el primer d’octubre tornarà i tornarà multiplicat, perquè no hi ha cap resposta al que va passar. Serà a curt termini? Depèn de la capacitat que tinguem de construir estratègia i lluites compartides, que diria en Jordi Cuixart.
Albano-Dante Fachin: ‘Hem de treballar perquè hi hagi més primers d’octubre’
Germà Gordó ha anunciat que deixava el PDECat, de manera que abandonarà el grup parlamentari de Junts pel Sí i passarà al grup mixt al parlament. L’ex-conseller de Justícia és investigat pel TSJC per suposada participació en la trama de cobrament de comissions il·lícites per a finançar CDC, coneguda com a ‘cas 3%’. Divendres tant el seu partit com ERC van insistir que havia de fer un pas enrere. En un comunicat públic, Gordó explica que amb aquesta renúncia s’obre ‘una nova porta al futur de la política catalana’. I afegeix: ‘Mirarem d’aportar idees, principis i actuacions que en aquests moments són orfes de representació’, per mitjà de la seva plataforma Nova Convergència. Així mateix, diu que ha pres aquesta decisió perquè la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, li va demanar que dimitís i s’arribés a ‘una situació de pèrdua de confiança mútua’. La sala civil i penal del TSJC es va declarar competent per investigar Gordó, que és aforat per la condició de diputat, i va obrir diligències contra ell pels presumptes delictes de tràfic d’influències, suborn i malversació de fons. El jutjat del Vendrell, que investiga el cas 3%, va demanar al TSJC que obrís diligències contra l’ex-conseller. A partir d’ara, el jutge del Vendrell continuarà tramitant la causa contra la resta d’investigats, que no són aforats. La primera vegada que el magistrat ho va demanar, el mes de febrer passat, el TSJC va considerar que no hi havia prou arguments. Ara, el jutge ha fet una nova exposició que ja és en mans de la sala civil i penal del TSJC. La revisarà Enric Anglada, el magistrat que ja va desestimar la primera. Les explicacions de Gordó Germà Gordó va negar fa poc al parlament haver comès cap il·legalitat al capdavant de CDC i del govern per finançar irregularment el partit. Responent a preguntes de l’oposició sobre les informacions que el vinculaven al cas del 3% i a més casos, va defensar la tasca dels dos últims ex-tresorers de CDC, Daniel Osàcar i Andreu Viloca, dient que són ‘professionals magnífics i de conducta irreprotxable’. De tota manera, va voler deixar clar que Viloca havia estat tresorer quan ell ja no era el gerent del partit i que Osàcar ‘no depenia’ d’ell. L’ex-gerent de CDC, ex-secretari de la Fundació CatDem i ex-secretari del govern va demanar ‘cautela’ als grups polítics i els va dir que respectessin la presumpció d’innocència fins que no hi hagués una sentència ferma. Preguntat sobre el suposat nom de ‘Gregorio’ amb què es podien referir a ell diversos empresaris, va dir que mai no havia signat amb aquest nom ni havia demanat que ningú es referís a ell amb un nom que no fos Germà o Gordó. A més, va dir que no podia respondre sobre converses de ‘tercers’. Bona part de l’oposició li va demanar si es reunia amb empresaris mentre va ser secretari de govern en el primer executiu d’Artur Mas, del 2010 al 2012. Ell va respondre: ‘És clar que sí, només faltaria’, però com es reunia també amb sindicats, diputats, diplomàtics, entitats culturals i esportives o col·legis professionals, ‘amb tothom que ho demanava’, com també fan ‘la majoria de directors generals, consellers o batlles’. En tot cas, va dir que no rebia els empresaris acompanyat del tresorer de CDC Andreu Viloca, amb qui no va coincidir quan ell era el gerent del partit. ‘Quina barbaritat’, va etzibar. Amb tot, va afegir que allò que li omplia la jornada laboral era preparar les reunions del consell executiu de cada dimarts, coordinant els departaments.
Germà Gordó abandona el PDECat, però no renuncia a l’escó
Andreu Van den Eynde, advocat d’Oriol Junqueras, ha presentat un recurs a la Sala Tercera del Tribunal Suprem contra la resolució de la Junta Electoral espanyola que l’inhabilitava amb petició de mesures cautelaríssimes. Concretament, el recurs demana que suspengui aquesta resolució de la JEC i que, a més, en comuniqui la suspensió al Parlament Europeu. Ahir, el Parlament Europeu va reconèixer internament Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín com a eurodiputats, preveient que tots tres participaran en el ple del 13 de gener. Segons que ha informat la Junta Electoral, a més, el Parlament Europeu ha pres la decisió de passar per alt la resolució de la JEC, que els va comunicar l’acord divendres. La web del Parlament Europeu ja ha actualitzat les fitxes dels eurodiputats i hi ha incorporat les de Junqueras, Puigdemont i Comín.
Junqueras demana al Suprem mesures cautelaríssimes que li suspenguin la inhabilitació
Avui és un dia que qualsevol afeccionat del Barça, del Reial Madrid i del futbol en general té marcat al calendari des de l’agost. El clàssic entre blau-granes i blancs concentra tota l’atenció d’aquest món i de la majoria de l’audiència de les televisions durant dues hores. És un producte global que fa gairebé una dècada que ofereixen les dues grans estrelles d’aquest segle, Leo Messi i Cristiano Ronaldo. Malgrat tot, enguany és descafeïnat. El Barça ja és campió de lliga d’ençà de diumenge passat i ja ha celebrat el doblet amb una rua pels carrers de Barcelona. Per la seva banda, el Madrid només espera aixecar la tercera Lliga de Campions consecutiva el dia 26 contra el Liverpool a Kíev. Tant la premsa esportiva de Madrid com la catalana han especulat aquesta setmana amb la possibilitat que Zinedine Zidane presenti un equip de suplents al Camp Nou. L’altre gran tema de la prèvia ha estat la negativa blanca a fer el passadís al Barça com a campió de lliga. No obstant això, sí que hi van coses, en aquest clàssic. Primer de tot, l’orgull de tots dos equips, especialment del Barça. Els d’Ernesto Valverde encara no han celebrat els dos títols d’aquesta temporada amb els afeccionats a l’estadi i volen brindar-los una joia que compensi parcialment la decepció majúscula viscuda arran de la humiliant eliminació de la Lliga de Campions per part del Roma. A més, el Madrid va perdre estrepitosament el partit de la primera volta al Santiago Bernabéu. Luis Suárez, Leo Messi i Aleix Vidal van fer-hi evident el domini del Barça, juntament amb un majestuós Ter Stegen. Hi ha un altre incentiu per als jugadors blau-grana, dedicar la victòria a Andrés Iniesta. El capità afronta el seu últim clàssic, el trenta-vuitè, abans de partir a la Xina. Iniesta va entrenar-se amb la resta de l’equip divendres després d’haver superat les molèsties físiques. També hi anirà la imbatibilitat a la lliga. Cap equip no ha acabat mai el campionat sense haver perdut cap partit. El Barça és només a quatre encontres d’aconseguir-ho, i el Madrid arriba a Barcelona amb la intenció d’aixafar-los la gesta. L’últim focus d’atenció és el duel entre Messi i Ronaldo. El davanter argentí es disputa la Bota d’Or –el guardó al màxim golejador de la temporada a lligues europees– amb Mohamed Salah. Messi ha marcat trenta-dos gols fins ara, mentre que Salah n’acumula trenta-un. Al seu torn, Ronaldo voldrà reivindicar-se en una temporada irregular a la lliga i tornar a silenciar el públic blau-grana. El Camp Nou ple de groc Òmnium Cultural, l’ANC, Drets i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes han cridat als afeccionats del FC Barcelona a vestir-se de groc per assistir al partit. ‘Tenyim el clàssic de groc per fer visible el clam de “llibertat presos polítics” al Camp Nou i arreu. La llibertat no és cap delicte!’, diuen. La iniciativa és conseqüència que la policia espanyola requisés samarretes grogues i estelades als afeccionats del Barça abans de la final de la Copa del Rei, que va disputar-se el dissabte 21 a l’estadi Wanda Metropolitano de Madrid.
El Barça es juga l’orgull i la imbatibilitat en l’últim Barça-Madrid d’Iniesta
El candidat de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, ha dit en una entrevista al 3/24 que durant la campanya de les eleccions del 27-S Pablo Iglesias faria ‘un pas més en relació amb la sobirania de Catalunya’ i que ‘faria una declaració d’intencions sobre aquesta qüestió’. Així i tot, no ha precisat quin seria aquest gest d’Iglesias. També ha explicat que no sabia si ICV i Podem participarien en la Via Lliure, perquè ‘s’havia convertit en un inici de la campanya per a la reelecció de Mas’. Demà es reunirà amb l’ANC i després decidiran ‘col·lectivament’ si el partit participa en els actes de l’Onze de Setembre. Rabell ha aprofitat per carregar contra CDC i considera que Junts pel Sí és un ‘artefacte construït per CDC per a tenir la possibilitat de guanyar les eleccions’. Sobre la compareixença que farà avui al parlament el president de la Generalitat, Artur Mas, per explicar el finançament de CDC, Rabell és ‘bastant escèptic’, perquè ‘Mas acostuma a tirar pilotes fora.
Rabell diu que Iglesias farà un pas més sobre la sobirania de Catalunya durant la campanya
L’ex-president de govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha explicat en una entrevista a Antena 3 que quan es va gestar la treva amb ETA, la contribució d’Arnaldo Otegi va ser ‘decisiva’ per a ‘poder veure el final de la violència’. ‘Això és així, és un fet objectiu que va ser un polític decisiu’ ha dit. També ha explicat que van fer una ‘promesa democràtica’ que quan ETA abandonés les armes, podrien participar en el joc parlamentari, criticant l’actitud d’altres partits pel que fa al partit d’Otegi. ‘No ho reconeixen perquè pensen que és un mèrit del’ PSOE, però tots estem molt satisfets de veure’ls en les institucions i no donant suport o amb les pistoles matant’, ha afegit. ‘Aquesta és la realitat’, ha recalcat. Ja era hora que algun dirigent espanyol reconegués sense complexes i en públic tot el que ha fet @ArnaldoOtegi per la pau a Euskal Herria. I avui ho ha fet Rodríguez Zapatero https://t.co/JkYJ2alpdT — Josep Lluís Alay 🎗 (@josepalay) November 29, 2019 Preguntat per la reunió que va mantenir amb Otegi el 2018 per a conèixer-se, l’ex-president socialista ha explicat que van parlar ‘dels orígens d’ETA’ i ‘com havia estat la trajectòria’ de l’organització. Zapatero ha expressat que li ‘va transmetre que encara tenien un recorregut important’ i que havien d”assumir la culpa’ i ‘sentir-se molt més a prop del dolor de les víctimes’. Segons la seva opinió, aquest ‘procés de la fi del terrorisme’ és una ‘victòria dels principis i ideals democràtics’ i ha avançat possibles noves trobades amb Otegi: ‘segurament hi tornaré a parlar, és bo dialogar’. D’altra banda, sobre les negociacions de PSOE i ERC per a la investidura de Pere Sánchez, ha manifestat que la unitat d’Espanya ‘ni ha estat, ni està, ni estarà en joc’. També ha defensat l’autoritat que té l’estat democràtic, ja que s’ha vist que es poden fer declaracions d’independència, però després això ‘no signifiquen que siguin independents’. Amb tot, ha recalcat que tant de bo no es torni a repetir l’escenari d’octubre de 2017 perquè és un ‘viatge enlloc’.
Zapatero reconeix un paper ‘decisiu’ d’Otegi en la treva final d’ETA
El jutjat d’instrucció 3 de Girona ha ordenat el desallotjament del bloc Salt, on viuen vint-i-un adult i vint-i-cinc nens. La PAH Girona-Salt va tornar a ocupar l’edifici a finals de maig. La portaveu, Marta Afuera, ha assegurat que no marxaran voluntàriament i ha alertat que les famílies que viuen a l’edifici no tenen cap altre lloc on anar. ‘Si s’executa el desallotjament, es quedaran al carrer’, ha afirmat Afuera. Segons l’ordre del jutjat, les famílies tenien fins avui al matí per a marxar. ‘En cas de no fer-ho o no voler atendre els requeriments, els agents procediran a desallotjar immediatament les persones que estiguin ocupant’, ordena el jutge. Les famílies que viuen a l’edifici s’han concentrat a la porta per impedir que els Mossos d’Esquadra puguin executar el desallotjament.
Ordre de desallotjament imminent per a les famílies del bloc ocupat a Salt
Els presidents Quim Torra i Carles Puigdemont han agraït la solidaritat i fraternitat de Perpinyà i han afegit que es tracta d’una penyora que el sud retornarà amb escreix quan ho necessiti. ‘Gràcies a vosaltres sabem que hi ha llum’, ha afegit Puigdemont. Per la seva banda, Torra ha dit que es tracta d’un dia d’esperança i d’un retrobament entre dues Catalunyes. El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, ha explicat que ha acollit la delegació catalana perquè és en favor de la llibertat d’expressió i ha recordat que Perpinyà és terra d’exili. La recepció s’ha fet poc abans de l’acte organitzat pel Consell per la República, que preveu d’aplegar vora cent mil persones. EN DIRECTE: L’acte de Perpinyà amb Puigdemont, Comín i Ponsatí Puigdemont ha agraït la decisió de Perpinyà d’acollir-los com un ‘gest de fraternitat amb valors republicans’ i ha afegit que són una ‘braços oberts’ no únicament als polítics sinó també a milers de persones que ‘tornen a veure en Perpinyà aquell nom que només de pronunciar-lo evoca els millors valors d’una societat’. En la mateixa línia, Torra ha pres la paraula per assegurar que avui és ‘un dia d’esperança per a milers de catalans’. ‘Esperança en els valors que el president, els consellers i els companys a l’exili representen en la lluita dels catalans pels seus drets i per l’aspiració de constituir-se en una Catalunya independent’, ha afegit. ‘Aquest sí que ha estat un retrobament entre les dues Catalunyes’, ha dit en referència a l’anomenada agenda per al retrobament que el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, li va proposar amb 44 qüestions pendents. El batlle de Perpinyà, Jean-Marc Pujol, ha recordat d’entrada que Perpinyà és terra d’exili i que ja va permetre de ‘refugiar moltes persones perseguides’ durant la guera del 1936-1939 i la retirada. I ha destacat que li sembla ‘important’ de rebre, precisament, Carles Puigdemont ‘per remarcar la solidaritat del poble cap a la terra catalana’. ‘Per nosaltres no hi ha frontera en la llibertat d’expressió, que és un dels elements més importants de l’estructura de l’Europa que estimem; ser lliure, protegir aquells qui es troben en dificultats i estar al costat dels qui són perseguits és un element de llibertat, del qual Perpinyà s’enorgullirà sempre’, ha subratllat Jean-Marc Pujol. ‘Fem un gest simple d’humanitat i solidaritat’, ha conclòs.
El president Puigdemont agraeix la solidaritat del nord en la rebuda oficial a la casa de la ciutat de Perpinyà
El president de la Generalitat Carles Puigdemont veu ‘evident’ que l’estat espanyol intenta penjar-li ‘la llufa’ del terrorisme per a ‘marcar la casella per una tercera euroordre‘. En una entrevista a ‘El Matí’ de Catalunya Ràdio, Puigdemont ha descrit com una ‘fantasia pura i dura’ vincular l’independentisme amb la violència o el terrorisme, i ha desmentit les acusacions de la premsa espanyola, que citaven fonts de la investigació de l’Audiència espanyola, negant cap mena de contacte per planificar accions violentes. ‘És un deliri pensar que el president Torra, jo mateix o al conjunt de l’independentisme algú hagi tingut la temptació de provar una cosa que sabem que és un fracàs’, ha dit. Escolteu ací l’entrevista: A banda, Puigdemont ha admès ser ‘plenament conscient’ de la possibilitat d’una nova petició d’extradició i estar ‘preparat’ per afrontar-la. ‘Si al final del recorregut jurídic hi ha una extradició inevitable, jo l’afrontaré’, ha dit. És possible una extradició immediata de Puigdemont i els altres exiliats? Puigdemont ha reclamat al president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ‘una mica de mesura’ amb el 155, ja que ha dit que un executiu en funcions també podria aplicar-lo. Ha recordat que ‘al País Basc hi va haver gairebé mil morts i no hi han aplicat mai el 155, pel que ha assenyalat que una altra cosa és que Sánchez tingui ‘ganes d’aplicar-lo’, però ha recordat que el senat espanyol està dissolt, pel que no és clar que l’aplicació s’ajustés a dret. A més, ha recordat que Sánchez ‘està en campanya i sap que anar en contra de les aspiracions de Catalunya dóna vots’. Amb tot, l’ha advertit que un 155 és una ‘condemna col·lectiva, no només als independentistes’. D’altra banda, Puigdemont creu que superar el 50% dels vots independentistes el 10-N ratificaria el mandat de l’1-O i seria la millor resposta ciutadana a una sentència condemnatòria. Ha dit que seria un ‘element disruptiu’ per a l’estat espanyol perquè ‘afebliria’ el seu discurs en l’àmbit internacional. El president de la Generalitat ha assegurat que no ‘insistirà’ en una llista única perquè ja coneix la resposta dels altres partits, però ha demanat a la gent no quedar-se a casa. ‘Quina millor resposta si, setmanes després de la sentència, surt un resultat explícitament clar de la voluntat del poble de Catalunya?’, afirma.
Puigdemont veu ‘evident’ que l’estat espanyol vol penjar-li la ‘llufa del terrorisme per una tercera euroordre’
L’advocat i activista August Gil Matamala va arribar ahir a la presentació de la seva biografia organitzada per VilaWeb abraçat per un mocador groc d’esperança i acompanyat pels dos autors del llibre, Anna Gabriel i David Fernàndez. Més d’un centenar de subscriptors del diari s’havia aplegat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per escoltar i fer preguntes als tres protagonistes del llibre editat per Sembra Llibres que porta el nom del veterà advocat de títol i ‘Al principi de tot hi ha la guerra’, de subtítol. La primera tirada del llibre s’ha exhaurit en poques setmanes i la impremta ja treballa per fer tornar aquesta obra de recerca, conversa i memòria a les llibreries. August Gil Matamala, darrere el llibre d’Anna Gabriel i David Fernàndez (fotografia: Albert Salamé). Gil Matamala, Gabriel i Fernàndez, després de respondre algunes preguntes del presentador, van conversar amb els assistents, molt interessats per la trajectòria vital, professional i política d’aquest advocat laboralista vinculat al PSUC els últims anys del franquisme i a l’independentisme després de la suposada transició. Gil Matamala, defensor d’una llarga llista de represaliats per l’estat espanyol, fent gala d’una capacitat dialèctica i de raonament admirable quan ja n’ha fet 83, va anar desmuntant les falsedats d’una suposada democràcia espanyola avançada i moderna. A més, en la seva diagnosi de l’evolució política catalana, va plantar una metàfora sobre el paper del pujolisme com a branca catalana del règim del 78: ‘Pujol va posar el país al bany maria deixant-lo en una situació que no era ni carn ni peix… O més aviat podem dir que era de peix bullit.’ Les preguntes dels assistents se succeïen i l’advocat i els dos autors responien, ara l’un ara l’altre, sense mossegar-se la llengua. Gil Matamala reflexionava en veu alta dient que, si les forces amb voluntat de canvi no haguessin estat tota la història en una baralla permanent entre elles, potser la situació actual seria diferent. Tanmateix, refusava de fer elucubracions sobre com hauria estat la història si les coses no haguessin estat com efectivament havien estat. També assenyalava l’1 d’octubre com un acte de desobediència esplèndid, un dels millors moments de la seva vida. I convidava a pensar que de ‘petits 1-O’ n’hi ha a cada moment de la vida perquè sempre hi ha una autoritat que pretén dir-te què has de fer. Anna Gabriel (fotografia: Albert Salamé). David Fernàndez hi afegia que l’1 d’octubre havia obert moltes possibilitats. I que era així com calia mirar-lo. A més, va dir que la derrota de l’estat espanyol l’1 d’octubre havia estat severa i contundent. I demanava d’observar que ja no s’hi havia tornat a atrevir, perquè sabia que després d’aquella experiència es trobaria amb la dignitat i la resistència del poble català. Per una altra banda, Anna Gabriel convidava a reflexionar sobre el compromís de prendre partit i sobre la lluita antirepressiva. Avisava que quan hi ha repressió hi ha el risc de situar-se en una posició defensiva i dedicar-se tan sols a reconstruir allò que l’adversari es dedicava a destruir. Entre els assistents, diverses intervencions de reconeixement i agraïment a la tasca de Gil Matamala com a advocat i activista en defensa dels drets humans i les llibertats polítiques. Des dels aprenentatges dels anys cinquanta i seixanta al seu costat a la tasca feta en defensa dels independentistes represaliats en el marc dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans. El record també per les victòries jurídiques al Tribunal d’Estrasburg, amb condemnes contra l’estat espanyol per vulneració de drets i sentències injustes. Una protecció, l’europea, que Gil Matamala considera que és més feble actualment en el marc de la ‘fase decadent de les democràcies europees’. Per aquest expert jurista, la garantia de trobar empara als tribunals europeus és cada vegada més minsa. David Fernàndez (fotografia: Albert Salamé). Anna Gabriel i David Fernàndez van trobar en August Gil Matamala una referència que relligava gairebé un segle d’història amb el fil de la lluita obrera, popular, antifranquista, independentista, pels drets civils, polítics i socials. Van dedicar uns quants anys a escriure aquest llibre de mig miler de pàgines que ha vist la llum en un context que el pot fer més útil i més necessari que mai. Després de tantes batalles explicades i tantes lluites petites i grans viscudes, David Fernàndez clausurava l’acte amb una sentència de les seves amb inspiració chestertoniana: ‘Ja no aspiro a arribar a cap paradís; en tinc prou de sortir de l’infern.’
La sortida de l’infern, amb indicacions d’Anna Gabriel, David Fernàndez i August Gil Matamala
A Montse Bassa, li va canviar la vida, més ben dit, li va tornar a canviar la vida el 23 de març, quan Llarena va tornar a enviar a la presó la seva germana, la Dolors. Però diu que a diferència del primer empresonament, ara va sabent com convertir la ràbia en energia. No para de fer entrevistes i actes perquè diu que té ganes de poder parlar de la Dolors i que no caigui en l’oblit. De fet, que la gent normalitzi l’existència de presos polítics és una de les seves preocupacions i batalla per evitar-ho. Hem anat fins a Torroella de Montgrí, en plena Plana Empordanesa, per a conversar-hi, ara que farà tres mesos dels empresonaments de Bassa, Turull, Rull, Forcadell i Romeva. Parla amb una serenor envejable, però també explica alguns records que l’emocionen. Ens explica com la Dolors viu la presó, com són els vuit metres quadrats de la cel·la que fa pocs dies va poder visitar, i reflexiona sobre el debat de l’acostament dels presos. Sobre això es mostra molt clara i diu que només se n’ha d’exigir la llibertat. —Ja fa gairebé tres mesos del segon empresonament de la vostra germana, la Dolors Bassa. Com ho viviu? —Jo, com a familiar directe, és molt variable. No aconsegueixo poder dir que estic forta del tot. La primera vegada que hi va entrar, el mes de novembre, tota la família es va enfonsar perquè ens esperàvem que podia passar, però no amb la intensitat de les acusacions que poden preveure tants anys de càstig. Ens ho vàrem prendre molt malament i, a mi, em costava molt parlar-ne. Però arriba un dia que la ràbia la converteixes en energia de veritat. I he passat just a l’altre extrem. I és que no puc estar-me a casa. Si no lluitem nosaltres, que som els familiars, imagina l’altra gent. Llavors, em sento amb força i energia per anar arreu perquè tinc moltes ganes de poder parlar de la Dolors i que no caigui en l’oblit. I et dic que el meu estat d’ànim és variable perquè aquest matí, per exemple, hi he parlat per telèfon i m’ha dit que ahir no havia pogut trucar el seu fill petit i que li digués que no patís. Perquè sempre el truca el mateix dia de la setmana. Va fer cua durant una hora i quan li va tocar amb ella va sonar la sirena i es van acabar les trucades. És un detall, però és molt dur. Clar, imagina’t, no pots parlar amb el teu fill, vas a dormir trista i ell no sap per què la mare no ha trucat com ho fa cada setmana. I, a mi, això m’afecta i em fa estar trista. —Què es perd, estant a la presó? —Moltes coses. És descarat. Ella sempre ens diu que fem vida normal, però se la perd. Per diverses raons. Primer de tot, té una néta de tres anys que és la nostra alegria. I l’ha deixada de veure. Jo cada cop que la veig penso que se la perd com a àvia. Però també el dia a dia. Quan la vas veure no li ho expliques tot. Com ella, que els moments durs no te’ls explicarà perquè sap que patiràs. —Com un pacte de silenci. —És com un petit engany, una norma no escrita. A una persona que t’estimes, no vols dir-li a la visita especial que estàs trencada, o que la mare no es troba bé. Com que el temps és tan limitat, tu aprens a saber prioritzar. I prioritzar vol dir descartar. Llavors, què descartes? Doncs les coses que la preocuparan i que pot viure sense saber-les. Es va perdent la realitat del dia a dia de tota la família, la llibertat, el paisatge… la vida. És que quan estàs tancat, les coses importants, per damunt de la política, són els teus. —Com funcionen les visites especials? —Cada pres en té dret a una de mensual amb un màxim de quatre persones. És una situació molt més còmoda que el vidre. És un passadís i ells s’esperen drets al final. Et tanquen amb una porta de ferro i acabem tots quatre al voltant d’una taula petita. Allà, ens hi podem estar dues hores. I quan s’acaben, puntualment vénen a obrir-te i al carrer. Les visites especials varien de temps segons el dia de la setmana. Si ho fas entre setmana, tens dues hores al matí o bé una hora i mitja a la tarda; i si ho fas al cap de setmana, només una hora. Això, no ho sabíem i en la primera del novembre ho vàrem fer el cap de setmana i no vàrem entendre perquè només en teníem una. Llavors hem preferit anar-hi entre setmana perquè només és un cop al mes. —Quatre familiars al mes. Entenc que us aneu repartint. —Això és fort. Només deixen entrar la gent que té llibre de família directa de primer grau i de segon grau. És clar, a la meva família els joves estan tots ajuntats i no n’hi ha cap de casat. Doncs ara tots van fent papers per a casar-se i poder anar dins de la presó. Arriba a aquest punt la bogeria. I la meva néta s’ha hagut d’anar a treure un DNI perquè si no, no hi podia entrar. Encara no l’ha vista. Els centres penitenciaris es regeixen per unes normes del segle XIX, tot s’escapa del sentit comú. —Fa poc Alcalá Meco va fer com una mena de ‘portes obertes’. Com va anar? —Sí, en diuen ‘jornada de convivència’ i només en fan a Alcalá Meco. Només s’atreveixen a fer-ho en el mòdul del respecte, que és on són la presidenta Forcadell i la Dolors. Hi vaig anar amb el seu fill gran. Ens van conduir a una mena de pati que no havia vist mai i allà ens esperava la direcció del centre. Sense haver vist encara els interns, ens van fer un discurs en què deien volien que tinguéssim una bona imatge de la presó. Jo em fixava amb les cares de la gent i tot era silenci. Era una sensació estranya, una situació artificial. Llavors ens van conduir a una sala d’actes. Davant de l’escenari, col·locats en fila, hi havia totes les preses. Vàrem entrar-hi i ens vàrem afanyar a abraçar-nos. La imatge que recordo és la d’una munió de gent abraçant-se, tothom amb els ulls molls. Tothom i de totes les edats. La part bona d’aquesta jornada és que vàrem estar tres hores amb la Dolors, podent-nos tocar. —I vàreu veure la cel·la? —Sí i vaig al·lucinar. Per fora és una porta de ferro massissa i a dins vuit metres quadrats pelats. És una construcció molt antiga, amb parets de guix i una finestra molt estreta. A terra té unes caixes de begudes que les fa servir d’armari, unes lliteres de ferro, un vàter i una dutxa. I no t’imaginis cap taula per a escriure. Hi ha una part de la paret que entra cap endins i ella la fa servir de taula. Aquí es passa setze hores. I em va impactar molt que just al costat del coixí hi tingués fotografies de les nostres cares per a dir-nos bon dia i bona nit cada dia. Aquell dia va ser fort i quan en surts et desmuntes. Ella també, em va dir que aquella era la pitjor nit que havia passat. —Heu notat que la Dolors hagi canviat respecte de la primera vegada que hi va entrar? —La primera visita especial que vàrem fer la segona vegada que va entrar ens va fer seure i tot hi haver-hi la mare de 86 anys, ens va dir amb molta serenitat que tenia clar que això anava llarg. Va entrar-hi el 23 de març i al cap de quatre o cinc dies ja va voler fer la visita especial del mes per dir-nos-ho. I també ens va dir que estava forta, ferma, que sabia on anava i que volia que nosaltres féssim la nostra vida. La diferència entre la primera i la segona vegada és abismal. El primer cop és un xoc impressionant perquè ho has de deixar tot i aprendre. I la segona vegada ja saps on vas. És bèstia, però és així. —Com recordeu el període entre el primer i el segon empresonament? —Pensa que quan la Dolors va sortir de la presó no va poder fer vida normal de seguida. A mi encara em costa parlar-ne perquè m’emociono. Em vaig quedar a viure a Torroella de Montgrí i vàrem necessitar dies i dies per treure-ho tot. Sortíem a caminar cada dia i, parlant clar, ens servia per ‘treure la merda’. Coses que havia viscut ella i que m’explicava, i coses que segurament no m’ha explicat. Per més ferm que un sigui, saber que has de tornar-ho a viure és difícil. Ella va tenir la pressió de la família que li va demanar que deixés la política i estigués amb nosaltres perquè teníem por que tornés a entrar a la presó. Ella sentia que hi havia de continuar perquè estava compromesa amb la causa. I per això va continuar al parlament. Fins al dia que, de cop i volta, ens en vàrem assabentar per les notícies que la citaven a declarar al cap de dos dies. Jo li vaig trucar i li vaig dir, i em va respondre: ‘què dius?’ Ella no comptava de tornar a entrar a la presó fins després del judici. Recordo com si fos ara que va venir immediatament a casa, vàrem parlar, ens vàrem acomiadar i va fer la maleta. Sabíem molt bé cap a on anava. —Recordo la foto de l’endemà, al parlament, amb Forcadell i Rovira després d’haver deixat les actes de diputades. —Va ser el dia que s’havia d’investir Turull. Elles van parlar i em va enviar un missatge en el qual deia: decideixo deixar-ho perquè ens han citat només als que fem política activa. No havien citat ni Carles Mundó ni Meritxell Borràs. Això vàrem pensar, després no va ser així. —Per què? —L’endemà ens vàrem adonar, tant els advocats com nosaltres, que a qui havien citat, i per tant era probable que entressin a la presó, no eren els qui es dedicaven a la política activa o l’havien deixada, sinó els encausats de rebel·lió. Ella no s’ho esperava i la idea de deixar-ho tot era amb la intenció de no tornar-hi a entrar. Una vegada ja no els en van deixar sortir ho excusen dient que hi ha perill de fuga quan ja havien demostrat que no tenien la intenció de fer-ho. És un escarment, els tenen d’ostatges i ens ha tocat a nosaltres. —Mai no va pensar d’anar-se’n? —A part de ser la meva germana és la meva amiga més íntima i mai no s’ha penedit de no haver-se’n anat. Tot i la duresa de la presó no s’ha penedit d’haver-se presentat a la citació del jutge. Mai m’ha dit: ‘me n’hauria d’haver anat.’ Ella va estar a la famosa reunió de Brussel·les després de la declaració, de què algun dia s’explicarà tot, i va tornar. A mi, em va trucar quan era a l’aeroport i sabia què passaria si venia, no era ingènua. Però cadascú tria la seva opció i ella no volia veure’s com una fugida, volia explicar-se i demostrar què sentia. —Com està ara? —Està forta. Però la gent que va a fer visites a la presó, em refereixo als polítics o als qui no són molt propers al pres, em molestava que quan sortien feien el seu piulet a Twitter dient que els havien vist bé i que estaven forts. A mi, això el principi em molestava perquè ho trobo fora de context. El pres està fort els quaranta minuts de la visita. Però sempre recordo que una persona que està tancada, ho està vint-i-quatre hores al dia i setze dins la cel·la. No tenen relació amb gairebé ningú, les internes són molt diferents perquè tenen unes converses totalment diferents d’allò que estan acostumades… I, a mi, em sabia greu veure aquesta actitud perquè tinc por que la gent normalitzi la situació. No puc deixar de destriar el patiment familiar de nosaltres amb la Dolors, amb el fet que vull que la gent estigui forta, mobilitzada i lluitadora. I penso que fa mal aquest missatge de dir que els nostres estan forts. —Us preocupa que es normalitzi la situació, oi? —És la meva obsessió. Jo em dedico bàsicament a voler parlar arreu, en tots els actes, en els sopars groc per donar veu precisament per això i evitar- la normalització. La solidaritat catalana és molt gran: es fan molts actes, es pinten llaços i tothom pensa en ells. Però llavors tots anem fent la nostra vida i ells continuen allà tancats. I si no ens espavilem, ens pot passar com la societat basca, que arribem a normalitzar un fet que no té res de normal. Clar, fixa’t que el primer mes estàvem més indignats que ara. I no ha canviat res, perquè ells continuen tancats. —Demanar l’acostament i no la llibertat forma part d’aquesta normalització? —A mi, m’indigna aquest debat. T’haig de dir que quan va començar a sorgir vaig deixar de mirar i d’escoltar tertúlies. És que no podia aguantar-les. Tinc claríssim que ens han entretingut dies i dies parlant d’això. Te’n faré un símil. Jo com a familiar d’una presa tinc uns drets. Un d’ells és tenir una visita especial al mes i que quan s’acabi la instrucció estigui a prop de la família. Doncs és com si ara s’estigués debatent si se’m pot concedir una visita especial o no. Oi que ningú no entendria que es perdés un minut per parlar de si em pertoca aquest dret? Doncs l’acostament toca, i prou. Trobo indigne que no es reclami la llibertat ja al primer moment. —Però el fet de reclamar l’acostament no pot ser una dosi de realisme? —Això que passa és que en teoria, quan hi ha recursos a la instrucció, no es tanca. I en això es fonamenten per frenar l’acostament. Però és que fa un mes que parlem d’aquest tema quan no toca. Són dues coses diferents. I hem de reclamar la llibertat directament, innegociable. No ens serveix de res tenir ‘Mandelas’ a la presó. Això que ens passa amb els nostres presos és una conseqüència de la repressió forta que encara que hagin tret el 155 és una evidència que hi continua sent. —Creieu que no se n’ha anat? —Crec que el 155 és molt difícil que no el notem. I em fa molta por que el govern, per molt bons propòsits que tingui, no acabi sent un govern autonomista. És que estan lligats de mans i peus. La meva frustració és doble perquè hi ha la meva germana tancada i perquè aquest tancament no serveix per a tirar endavant l’altre objectiu, la república. Jo parlo per mi, no per la meva germana. —Parleu de política amb la Dolors? —Quan ens veiem, en els quaranta minuts de vidre, no t’atreveixes a parlar-ne gaire. Perquè ets darrere un vidre, hi ha altaveus i no saps si allò que ella diu o dius tu, la pot afectar. Hem d’anar molt amb compte. Tinc molt present que no van donar la llibertat a Joaquim Forn perquè en un acte es va llegir un text seu. Si li ha arribat a passar això, tu imagina’t si jo em poso a parlar de política a Alcalá Meco darrere d’un vidre. Jo no m’arrisco a parlar de política allà. Llavors, de política, en parlem a través de carta, com mig Catalunya, o quan hi ha alguna visita especial mensual. Però no és la seva prioritat. Té la sort de tenir moltes visites de gent del govern, i és llavors quan la posen al dia. També rep la premsa. Amb retard, però la rep, com a VilaWeb. —Vàreu ser molt crítica amb la posició dels sindicats quan hi va haver els empresonaments al novembre. —Em va desmuntar molt quan després d’un 1-O, amb les pallisses que vàrem rebre, i els tancaments de govern, no vàrem ser capaços de fer una vaga general. I aquí el paper dels sindicats era important, fonamental. I quan vaig veure que no s’hi implicaven em va saber molt greu. I llavors va ser quan vaig voler parlar directament amb els organitzadors, perquè la Dolors havia estat secretària general de la UGT a Girona. Jo els vaig demanar per què no s’hi ficaven. I sempre em responien que només la meitat dels afiliats són independentistes. I la resposta immediata era: ‘I la meitat que ho som?’. Finalment s’han anat despertant i agraeixo molt i públicament que ara a la manifestació del dia 15 van donar-hi suport. —Heu trobat a faltar el suport d’algú més? —Només hem tingut el suport dels independentistes i dels comuns. Tant la batllessa de Barcelona, Ada Colau, com Jaume Asens, van anar a veure la Dolors. I com em consta per la Dolors, van ser unes trobades molt sentides. Però els socialistes res. Ni ànims a la família. I havien treballat amb la Dolors. —Us vaig sentir criticar, mesos enrere, que especialment els mitjans sempre citem en últim lloc les preses. Encara es manté aquesta actitud? —Jo noto que no tant. O he volgut creure que no tant. És que com a representant de la família de la Dolors em toca una triple lluita diferent de la dels altres familiars dels presos que són homes. Ells no són solament preses i independentistes, sinó que també són dones. Llavors m’indignava molt que se les oblidaven en moltes tertúlies. I quan vàrem començar a trucar per dir que també hi ha dues dones, les esmentaven i les posaven últimes. Són tics periodístics, i disculpa. Però és evident que vivim en una societat masclista. Però penso que ja no passa tant. Veig que no se les obliden i que també es barregen els noms. I mira, és com un petit triomf. Però allò més bèstia és que no ho notàvem nosaltres només, sinó també la Dolors. —Estant dins de la presó? —La segona vegada que els va citar Llarena el 23 de març, casualment els va donar una hora per a sortir a dinar. Van dinar amb els advocats. I quan van tornar al Suprem, la Dolors va desviar-se del grup i va acostar-se fins a la primera fila dels periodistes per a demanar-los que aquesta vegada, si us plau, no es descuidessin d’anomenar-les. Amb els nervis que devia tenir per declarar, amb la pressió de saber que a continuació entrava per una porta i que segurament ja no en tornaria a sortir. —Confieu que en surti abans del judici? —M’encantaria però no hi confio. No. Noto que el to de conflictivitat aparentment s’ha rebaixat, però és clar, és que la mateixa persona que ara governa volia canviar el codi penal per imposar la rebel·lió als presos. És la mateixa persona. I com que veig a venir que hi haurà eleccions d’aquí a dos dies i que per aquesta mena de gent els vots són més importants que els drets humans, perquè ens ho han anat demostrant, doncs tinc molta por. Tant de bo m’equivoqui i, aquestes paraules, me les hagi de menjar. Ara toca picar pedra i si apareix el miracle ho celebrarem.
Montse Bassa: ‘No ens serveix de res tenir “Mandelas” a la presó’
La mesa del congrés espanyol es reunirà avui a les 12.00 hores amb idea de deixar resolt el repartiment d’escons a l’hemicicle, un assumpte imprescindible per poder fer la sessió d’Investidura programada per a la setmana que ve. El ‘mapa de l’hemicicle’ no es va poder tancar el passat 9 d’agost a falta d’acord entre els grups parlamentaris. La proposta inicial de l’òrgan de govern de la Cambra era adjudicar a Esquerra Republicà (ERC) els seients de l’antic grup de Convergència, ara en el grup mixt, però Units Podem–EnComú-En Marea ho va bloquejar en sentir-se perjudicat. També el grup mixt, que amb els vuit diputats del nou Partit Demòcrata Català (PDC) ha passat a ser el cinquè grup de la cambra, ha reclamat major visibilitat baixant de les últimes files, el que es coneix com el ‘galliner’, i ocupant seients en la quarta fila de la zona dreta del terç central de l’hemicicle. La presidenta del congrés, Ana Pastor, ha demanat als grups polítics que arribin a un acord per resoldre aquest assumpte i, tot i que ha reconegut que li ‘agradaria’ que el repartiment dels seients se solucionés amb un ‘acord de tots els grups polítics’, no descarta haver de prendre una decisió encara que no sigui unànime.
La mesa del congrés espanyol pretén de tancar el repartiment d’escons, amb acord dels grups o sense
Després de les celebracions del bicentenari l’any passat, la festa major de Gràcia arrenca amb una nova edició del 15 al 21 d’agost. Ja són dos-cents un anys d’història que s’encaren amb més vitalitat de mai: enguany hi ha un miler d’activitats programades i es guarniran un total de vint-i-un carrers. Entre aquests, n’hi ha alguns que estan d’aniversari, com ara el carrer de Verdi, que celebra quaranta anys de guarniment ininterromput. També el de la Llibertat, que fa vint anys, i el de la Perla, que en fa deu. Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia Les novetats de dos-cents un anys de festa Encara que la festa sigui molt veterana, cada any presenta unes quantes novetats. Una de les més destacades d’enguany és l’estrena de l’Àliga de Gràcia, una figura institucional que es presentarà el 15 d’agost durant el matí de festa major. El 17 també es presentarà el recentment creat Esbart Vila de Gràcia en una jornada plena d’activitats a la plaça de Joanic. Del pregó, que serà el 14 d’agost, se n’encarregarà la doctora Elena Carreras, cap d’obstetrícia i ginecologia de l’Hospital Vall d’Hebron. Relacionada amb la Vila de Gràcia des de l’adolescència, professionalment ha protagonitzat fites mèdiques significatives com ara la reparació prenatal del fetus amb espina bífida. Fotografia: Districte de Gràcia Els carrers guarnits, el tret distintiu de la festa Un dels trets més distintius de la festa major de Gràcia són els carrers guarnits. Es creu que el costum deriva de les enramades del segle XIX arreu de Catalunya però a Gràcia la tradició ha evolucionat molt i s’ha convertit en l’element més vistós de la festa major. Enguany hi ha vint-i-un indrets guarnits entre carrers, places i passatges. Tots ellls participaran en el concurs de carrers guarnits, que desvetllarà els premis divendres 17 d’agost a la tarda. Se n’atorguen tres als carrers més ben guarnits i també hi ha categories que valoren la il·luminació, la portalada, l’element central, el sostre, els detalls i la reutilització dels materials. Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia Aquest és el llistat dels carrers guarnits del 2018: Carrer de Berga: ‘Jungla Berga’ Carrer de Ciudad Real: ‘Totoro i els seus amics (El món de Miyazaki)’ Carrer de la Fraternitat de Baix: ‘e=v·t’ Carrer de la Fraternitat de Dalt ‘Vi Fratern My Friend’ Carrer de Jesús: ‘El món dels somnis’ Carrer de Joan Blanques de Baix: ‘Món d’abelles’ Carrer de Joan Blanques de Baix de Tot: ‘La Lello a Baix de Tot’ Carrer de la Perla: ‘Barcelona parc d’atraccions’ Carrer de la Llibertat: ‘Els sons rurals’ Carrer de Maspons ‘Viva México, Maspones!’ Carrer de Mozart ‘Mozart invaders’ Carrer del Perill ‘Vídeojocs Perill’ Plaça del Poble Romaní ‘Ederlezi’ Plaça de la Vila de Gràcia ‘La Vila dels monstres divertits’ Plaça de Rovira i Trias: ‘Sastreria i confeccions Rovira&Cia’ Carrer del Progrés: ‘Progrés és el més vital’ Carrer de Providència: ‘Providència i els seus amics’ Carrer de Puigmartí: ‘Aloha’ Carrer de Tordera: ‘Tardor’ Travessia de Sant Antoni ‘Olimp 54’ Carrer de Verdi del Mig: ‘Ave Verdi’ Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia La música, el gran reclam Com en qualsevol festa major, la programació musical és un dels grans reclams. Tot i que els concerts multitudinaris de fa uns anys ja s’han deixat de fer, a les festes de Gràcia hi ha un bon reguitzell de propostes musicals d’estils ben diferents. De fet, donant una ullada a la graella de programació de la web de la festa major hi ha més de dos-cents cinquanta actes etiquetats en la categoria de musicals. I això sense comptar la programació de cada carrer guarnit, que sol combinar els vermuts musicals amb el cant coral, el karaoke o la música enllaunada. A grans trets, la programació musical s’estructura al voltant de les places: la del Sol és dedicada a la música folk, la del Diamant al swing, la de Joanic a les arts escèniques i a la del Poble Romaní es fa molta rumba. Però en aquests indrets no solament es fan concerts: hi ha classes obertes de Lindy Hop, tota mena de tallers familiars, espectacles infantils… Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia Tècnicament fora del barri de Gràcia però estretament lligat a la programació de la festa major també hi ha el Festigàbal. El festival de música independent organitzat per la sala de concerts Heliogàbal es farà als Jardins de la Sedeta el divendres 17 i el dissabte 18 d’agost. Entre la programació, tota de franc, destaquen les actuacions de Me and The Bees, l’Hereu Escampa, els valencians Jupiter Lion i Za!. A més ambdues vetllades s’acabaran amb música de punxadiscs. La cultura popular, un dels pilars de la festa Si la Vila de Gràcia destaca en res, és en la riquesa i la varietat de l’escena de cultura popular que té. A més la festa major és una oportunitat única per veure-la tota en acció conjuntament. El dia 15, que és el dia gran, hi ha programats uns quants actes protocol·laris protagonitzats pels gegants, el bestiari, els diables, els trabucaires, els bastoners, els castellers… Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia Entre la programació també destaca la diada castellera de la festa major amb els Castellers de la Vila de Gràcia, Colla Joves Xiquets de Valls, Xiquets de Reus i els Moixiganguers d’Igualada (el 18 a les 12.00 a la plaça de la Vila). El correfoc, dimarts 21 d’agost a les 20.30, gaudirà de la presència de totes les colles de diables del barri i començarà amb la tabalada, seguirà amb la lectura dels versots, es farà el correfoc infantil i finalment l’adult (22.00). A banda d’això també cal destacar la ‘xumetada‘, una festa en què les bèsties de Gràcia recullen els xumets dels infants (dia 16 a les 18.00 al carrer de Maspons) i la ‘convidada’, en la qual els Gegants de Gràcia conviden una altra parella i que enguany serà especial perquè en celebren el vinti-i-cinquè aniversari (dia 19 a les 11.00 a la plaça de la Vila). També hi ha tallers de dansa i de ball de bastons, sardanes, cançó improvisada i concerts de folk, entre més. Fotografia: Fundació Festa Major de Gràcia Una festa major més accessible i lliure d’agressions sexistes La Fundació de la Festa Major de Gràcia és una entitat amb un marcat caràcter social que fa anys que intenta trencar barreres i fer que la festa sigui accessible a tots els públics. Per aquest motiu el programa disposa d’una audiodescripció per a persones amb discapacitat visual. Com a novetat, enguany també es podrà escoltar una descripció dels guarniments dels carrers per tal que es puguin imaginar com són aquestes construccions populars i efímeres que són el principal atractiu de la festa major de Gràcia. Un any més, la festa major de Gràcia s’adhereix a la campanya de festes majors lliures d’agressions sexistes perquè tothom en pugui gaudir en igualtat de condicions i en llibertat. Hi haurà cartells i xapes per tots els espais principals, el logotip de la campanya es podrà veure a les barres, als tòtems d’informació i fins i tot al got reutilitzable de la festa. A més a més, a la plaça Revolució hi ha el punt d’atenció a les possibles víctimes d’agressions sexistes.
Festa major de Gràcia 2018: vint-i-un carrers guarnits i un miler d’activitats
Esteve Campus (Alguer, 1956) és el president d’Òmnium Cultural a l’Alguer. Del 1994 al 2002 va ser conseller del municipi i president de la Comissió de Cultura i ha dedicat tota la vida a reivindicar la llengua i la cultura a la ciutat. També ha format part del Centre de Recerca i Documentació Eduard Toda i de Sardenya i Llibertat, un partit independentista que propugnava l’ús del català a l’Alguer. Tant el centre com el partit van ser fundats pel filòleg i poeta Rafael Caria, de qui era amic. Justament ahir la Fundació puntCAT va premiar el projecte de digitalització de l’obra del poeta i la recuperació de l’edició de la Revista de l’Alguer que ell va fundar, ara en format digital. Ambdues iniciatives estan impulsades per Òmnium Cultural de l’Alguer. —Concretament, en què consisteix el projecte pel qual heu estat premiats? —L’objectiu és donar valor a totes les publicacions i estudis que va fer l’estudiós Rafel Caria, que recordem que va ser Creu de Sant Jordi i el primer alguerès membre de l’Institut d’Estudis Catalans. Va publicar poesies, va fer estudis de toponomàstica i va fundar la Revista de l’Alguer. Per això seran digitalitzades totes les publicacions, malgrat que els deu números de la Revista de l’Alguer són ja digitalitzats a la pàgina de l’Institut d’Estudis Catalans. Amb aquest sistema, estudiosos i universitaris podran conèixer de manera aprofundida tots els seus estudis. Recordem que era també un polític, que va fundar el moviment Sardenya i Llibertat, que va tornar a parlar en alguerès al consell municipal de l’Alguer i que va fer una política lingüística en favor de l’alguerès. Gràcies al seu treball l’alguerès té importància i dignitat. —I quant al projecte de la revista? —És una revista dinàmica. Demanarem publicacions a estudiosos que ja havien col·laborat a la revista. De l’Alguer, de Sardenya i dels Països Catalans. Demanarem freqüentment continguts. En aqueixa pàgina web seran publicades totes les obres de Caria i després la revista, dedicada a la història, la sociolingüística, la situació de l’alguerès i la llengua sarda, i a altres notícies sempre relatives a la nostra situació. Dono les gràcies a la FundacióCAT per haver reconegut un projecte que és d’Òmnium Cultural de l’Alguer, que forma part de la gran família d’Òmnium Cultural. —Per què és tan important la figura de Rafel Caria? —Perquè és aquell que va portar avant la nostra situació lingüística a dins les institucions. Recordem que als anys setanta ell era un dependent de l’agència de transport Alitalia. Va fer els anuncis dels vols de l’aeroport de l’Alguer en alguerès i en sard i l’empresa el va acomiadar. Després es va encadenar i la policia el va detenir perquè la reacció de la direcció de l’aeroport va ser negativa i no va recuperar la feina. La sua voluntat era de posar en la gran discussió pública nacional i internacional la situació de la llengua, algueresa o sarda, perquè la situació és la mateixa. A més, amb un grup de joves, va fundar Sardenya i Llibertat, que era un moviment polític lligat a l’independentisme sard, però amb connexions amb l’independentisme català. Era també coneixut a Catalunya. Carod-Rovira era un gran amic seu i record quan Jordi Pujol era president, que hi parlava de tu a tu perquè havia comprès que era un activista important. —Quin paper va tenir en el català a l’Alguer, especialment en el lèxic? —Té diverses publicacions sobre el lèxic dels mariners, de la marineria. També té obres importants sobre la toponomàstica. Nosaltres, com a Òmnium, sem continuat aqueixos estudis, fent promoció de la toponomàstica, sigui a l’àrea urbana de la llengua i també del territori. També damunt del lèxic ha fet diversos treballs. També té importància des d’aquest punt de vista, i del de la poesia. Va publicar tres llibres de poesia i va ser reconeixut. També des d’aquest punt de vista l’hem de valorar. —Quina era la característica principal de la seva poesia? —Hi era sempre l’amor per la sua ciutat. Això era fonamental. També quan parlava de l’amor vers una dona, però la descripció de la sua ciutat era sempre aquell gran amor que ell tenia. També recordem una gran poesia del primer llibre, M’acomiadaré de tu, en què parla de l’Alguer. Mira la ciutat des d’un turó i fa una descripció. Pareix un amor vers una dona, però parla de la sinuositat de la sua ciutat, amb la mar, la vegetació, les oliveres… Per a nosaltres és una obra de valor cultural important que hem de posar a disposició de tots. —Éreu amics. Com el recordeu? —El primer record que en tinc és quan tenia vint-i-tres anys. Cercava dos joves per fer proselitisme cultural i lingüístic. Tenia una gran energia i era sempre disponible i sabia fer de tot. I era científic: cada cosa la registrava i l’apuntava en un diari. I després va conèixer el món polític independentista català. Tenia contactes no sol a Catalunya, també a Còrsega. Als anys vuitanta la situació allí era, diguem, calenta! —Hi ha dos retrobaments històrics entre Catalunya i l’Alguer: durant la Renaixença i als anys seixanta. Quin paper hi va tenir Caria després, als setanta? —Als anys seixanta hi va haver la represa dels contactes normals, oficials i d’amistat entre l’Alguer i Catalunya. Ell va ser un dels personatges que van favorir aquest retrobament, però hi ha altres personatges algueresos que també ho van fer. Ni els algueresos de la primera Renaixença ni els dels anys seixanta no entraren en política. Era tabú per als algueresos, també per als intel·lectuals amb qui tenia contacte. Però ell va dir que la política era fonamental, que era la vida de cada dia. Ell deia que el fet lingüístic i cultural era un fet polític. L’altra característica d’ell era que deia que parlava català de l’Alguer, però que fem part del poble sard. El gran mèrit d’ell és que va ser un estudiós que va posar en evidència això. Després, a Sardenya va fer nàixer un moviment que es diu Sardigna e Libertade. Van transformar en llengua sarda el nom d’aquell partit, que no ha existit més. Gràcies a tot aquell moviment, avui el fet lingüístic de l’alguerès i la llengua sarda és polític. Ara són les eleccions al municipi de l’Alguer i cada partit que se presenta preveu al programa el fet de la llengua. Al municipi hi és un ofici de política lingüística. —Malgrat haver introduït la llengua en l’agenda política, abans de morir va declarar-se molt preocupat per l’estat del català a l’Alguer. Això ha millorat de llavors ençà? —La situació de la llengua és sempre preocupant perquè no és llengua oficial. No és ensenyada a les escoles, no és tema d’ensenyament… Només facultativament, en el sentit que les escoles fan un projecte de llengua i els pares tenen de demanar l’ensenyament en aquests casos. Hi ha l’opció, però si tu no ho demanes, res. Ha millorat, però. Nosaltres a l’Alguer fem cursos per a adults, hi ha altres escoles d’alguerès… L’interès ha augmentat, sigui de la gent i de les institucions. Però això ha de venir de les escoles, no de projectes concrets. Si tu no sensibilitzes les famílies de la importància de la llengua i mentre sigui una cosa d’una minoria, d’uns apassionats… —Quin paper hi fa Òmnium, a l’Alguer, en aquests moments i quins objectius teniu? —Nosaltres vam començar amb el projecte de l’ensenyament de l’alguerès, que va durar deu anys. Després vam continuar amb diverses iniciatives, com el concurs de vídeo en alguerès, en què van participar joves. També hem traduït diverses obres com El petit príncep i altres clàssics. Amb aquestes traduccions es manté viva la llengua i es crea també l’estàndard. Ara realitzam una mapa de la toponomàstica històrica. Tenim un parc regional i revaloritzam el territori. Pel que fa a les tradicions alguereses, havem publicat un rosari en alguerès per a Setmana Santa i l’hem distribuït entre dos mil algueresos. Des que va morir un capellà, ja no tenim la missa en alguerès… L’únic diccionari que tenim va ser escrit per un capellà. També hem fet activitats de sensibilització lingüística. Ara hi ha una nova llei que dóna l’oportunitat, com a ensenyament optatiu, de portar l’alguerès a l’escola, i s’ha de formar el professorat. Nosaltres podem ajudar i crear consciència lingüística de manera que les famílies la demanin a l’escola. L’avantatge no és ajudar un adult a llegir o escriure en alguerès; la finalitat és dir ‘tu no has pogut estudiar en alguerès a l’escola, però tus fills i tus néts ara ho poden fer si tu ho demanes’. Té una funció de divulgació, però també de sensibilització. —L’actitud del govern italià vers tot això quina és? —El govern italià ha fet una llei estatal, però la falta no és del govern italià, és de la regió de Sardenya. A l’estatut de la regió de Sardenya, aprovat el 1948, no hi és ni una paraula de la llengua sarda ni tampoc de l’alguerès. Això és fonamental. Si no hi és a l’estatut de la regió, que té de tutelar les minories… Si no tutela la llengua sarda com ho fem per a tutelar la nostra? Si no és Sardenya que reconeix la identitat, com és possible tutelar-la i valorar-la a fora? A Catalunya, l’estatut parla de cooficialitat. Després ve l’estat, però imagina’t si no ho posés l’estatut… —Com són les connexions entre l’independentisme sard i català a l’Alguer en l’actualitat? —Òmnium a l’Alguer havem fet diverses manifestacions amb grups independentistes sards, sobretot després de l’article 155. Hi ha gran solidaritat. Recordem que també el consell regional de Sardenya ha pres posició de la solidaritat amb Catalunya i contra la repressió de l’estat espanyol. A Sardenya, per la sua història, hi ha moviments independentistes amb gran adhesió a totes les accions que hem fet a l’Alguer, però també a Itàlia i a altres llocs de Sardenya. És un problema coneixut.
Esteve Campus: ‘Gràcies al treball de Rafel Caria l’alguerès té importància i dignitat’
Teresa Casals (Badalona, 1941) desborda passió i idees a cada comentari. De conversa trepidant i alegre, ha dedicat tota la vida a dues grans batalles: la llengua catalana i l’escola. ‘Són dos elements clau i definitoris de qualsevol país, i en aquest nostre, oprimit, encara més!’ Filòloga, mestra i activista (fou promotora i portaveu de la plataforma Som Escola), acaba de rebre el premi especial del jurat Martí Gasull, atorgat per la Plataforma per la Llengua, pel compromís i aportació en la formació de mestres en el pas de l’escola franquista a l’escola catalana moderna, en una feina en temps rècord que va fer possible la immersió lingüística. Amb tot, avui, sense haver perdut ni un bri d’energia i amb ganes de continuar treballant, no amaga el cap sota l’ala: es declara anguniejada amb el panorama polític actual (‘han rebentat de males maneres el consens que hi havia amb la llengua’) i per l’estat del català (‘si no som independents, ja us avanço que la llengua es morirà’). Que què cal fer? Entre més coses, més pedagogia, menys mentides, una nova llei d’educació i una immersió ben aplicada. —Acabat el franquisme, vau col·laborar molt activament en la formació dels mestres i professors per a la nova escola catalana i per a la immersió lingüística… —Amb deu anys, vam haver de formar tots els mestres del sistema, de tot el territori. El pas de l’escola franquista a l’escola catalana, sí. Tot un repte! —En aquell moment hi hagué un gran consens… —Sí, perquè hi havia la il·lusió de fer un país nou, de tancar una etapa fosca, fosquíssima. Ningú no sabia on arribaria ni quins topalls trobaríem. Després hem vist que n’hi havia molts, de topalls! Però és ben cert que hi havia un consens absolut. Es van pactar les autonomies i en aquella negociació Catalunya va posar sobre la taula la llengua. D’aquí va venir també que es creessin TV3 i Catalunya Ràdio. La llengua no era un tema de conflicte. Era un tema d’igualtat. Els pares de les escoles ho reclamaven. Tots! La immersió va començar a Santa Coloma perquè era una demanda dels pares. Aquí s’ha de fer un reconeixement molt clar al PSUC, que va fer una gran feina als barris. Ara ens diuen supremacistes i, en canvi, aleshores els castellanoparlants reclamaven l’escola en català. Tothom va entendre que la llengua servia perquè tothom tingués les mateixes oportunitats. —Ara, en canvi, de consens més aviat poc. Si de cas, sembla que a alguns els faci por que l’escola sigui en català… —Sí, és que ha vingut un partit a rebentar aquest consens. —Parleu de Ciutadans… —Evidentment, sí. Penseu que el PP, en aquell moment, hi va estar d’acord. I penseu, també, que la llei de 1983, la de la immersió, era una llei que no parlava de llengua i prou, sinó de pedagogia i de metodologia. És a dir, la immersió era una metodologia. L’objectiu era que els nens, quan acabessin l’ensenyament obligatori, parlessin i escrivissin igual de bé el català i el castellà. I es va aconseguir. I ara els de Ciutadans diuen que als patis espiem els nens! És que és justament al pati on han de poder parlar la llengua del programa d’immersió, i aquí, aquesta llengua és el català. La classe és, en definitiva, una situació artificial. I el pati és una situació natural. Si vols aprendre una llengua, cal parlar-la sobretot en les situacions naturals. Però cal dir-los que no obliguem ningú a parlar en català, l’objectiu de la immersió és que tinguin la possibilitat de parlar català en totes les situacions, perquè tothom tingui les mateixes oportunitats. Ara, que cadascú parli com vulgui, només faltaria. Però si a l’escola, al pati, parlen en català, vol dir que hem aconseguit que en situacions naturals puguin parlar en català. Si ho desitgen o ho necessiten, en el futur, que ho puguin fer, i aquest és l’èxit. Els donem l’eina perquè puguin parlar ambdues llengües… —L’estudi de la Plataforma per la Llengua indica que més aviat es parla poc català, als patis… —Sí, efectivament, fins i tot els meus néts, que a casa han sentit sempre parlar català, a vegades jugaven en castellà. —Per tant, la immersió va funcionar, però alguna cosa falla, oi? —Sí, és clar. Passa que la immersió s’ha relaxat. Com dèiem, als anys vuitanta tothom volia avançar per la llengua, els de dretes, els d’esquerres… Tothom o gairebé tothom. La gent volia canvis. Hi havia emoció, emoció de plorar. Això s’ha perdut. I quan la immersió era al punt àlgid de la relaxació, sobretot als instituts, on d’immersió, en realitat, n’hi ha hagut ben poca, ha aparegut un partit que, per un grapat de vots, ha volgut rebentar el consens. —Als instituts no hi ha hagut immersió? Per què? —No, no n’hi ha hagut prou. Per què? Perquè no s’ha fet bé la inspecció. S’ha relaxat. La inspecció ha fet figa. En això, de fet, hem fet figa una mica tots. Mireu, a totes les escoles de Catalunya, a partir de la segona llei d’educació, la del 2009, hi havia l’obligació que la llengua vehicular fos el català i, en cas que arribés alumnat que no comprengués el català, ja fossin nens castellanoparlants o parlants de xinès, la llei deia que l’escola s’havia de proveir d’un sistema de rebuda que preveia un temps d’adaptació fins a la comprensió mínima de la llengua abans d’incorporar l’alumne a l’aula. La inspecció també s’havia de preocupar d’això. És a dir, la inspecció no s’ha de preocupar només si a l’aula hi ha vint-i-set nens o vint-i-quatre, sinó que ha d’avaluar el projecte lingüístic de cada centre. I això no s’ha fet. La inspecció ha fet figa. Això ha passat durant molts anys i tothom feia l’orni. Però és que si fem l’orni amb l’escola, amb les pel·lícules i amb tot plegat, no anem enlloc. Hem perdut l’autoritat, que ens l’ha pres l’estat espanyol, i la moral, que l’hem deixada escapar nosaltres. Hem de recuperar les dues coses, però és cert que sense un estat ho tenim molt complicat, perquè tot això a l’estat espanyol li fa molta nosa. Les autonomies li fan una nosa terrible. Què volia el ministre Wert? —’Españolizar a los niños catalanes’… —Doncs això. I és fortíssim. Volia liquidar l’associació de pares, que també feien nosa, i són els principals responsables de l’educació dels fills i hi han de participar. Volia liquidar la llengua, perquè feia nosa, etc. Volia eliminar-ho tot. —No se’n va sortir del tot, però tenint en compte això que comentàvem dels patis, potser una mica sí… —No, ell no va passar la llei perquè Irene Rigau va ser la seva pedra a la sabata. A cada reunió que feien a Madrid, hi havia un daltabaix. El problema dels patis no és cosa de Wert, qui per sort no se’n va sortir. El problema dels patis és cosa de la relaxació en la immersió i en la inspecció. També feina nostra. En aquest país, hem badat amb la llengua, hem badat. —Som a temps de rectificar? —Hi hem de ser a temps, perquè si no perdrem la llengua. —Tan dramàtica és la situació? —Sempre es diu que mentre en resti un parlant, la llengua no s’haurà perdut, però la veritat és que la llengua es perd quan deixa de ser una llengua de prestigi. I aquest és el risc. I si els nens de deu anys pensen que la llengua de prestigi és el castellà, vol dir que som en situació de risc. Però és que si a la televisió i al cinema la llengua és el castellà, i al pati és el castellà, vol dir que el català és una llengua d’estar per casa. Per això tenen una ànsia demolidora contra TV3, que tot i ser l’única televisió que es pot veure, cal dir que ha perdut molt i que la llengua que s’hi parla no és precisament de les millors. Hem badat. —A l’acte de lliurament dels premis Martí Gasull es va parlar de l’emergència lingüística, fent un paral·lelisme amb l’emergència climàtica. És així? —Sí, perquè aquí ningú no s’havia atrevit mai, ni tan sols la Plataforma fins ara, a dir com de malament estava la llengua. Em va agradar molt que es digués, això. És veritat que sap greu, perquè t’adones que no anem bé, però alhora és una dosi de realisme que ens cal. Si no partim del diagnòstic de què passa, no arreglarem res. —També dieu que TV3 ha perdut molt i que la llengua que s’hi parla no és precisament bona… —TV3 ha perdut empenta perquè no té recursos i, a més, el director, Vicent Sanchis, està molt amenaçat amb denúncies. I ens hem tornat tots plegats una mica bonistes. Amb la llengua hem de ser molt més ferms. I sí, la llengua s’ha de parlar bé. A ningú no li agrada que la seva llengua vagi rematada pel món. Però això és un altre debat. El prestigi de la llengua l’hem de mantenir entre tots. I és feina de tots: de les escoles, de les universitats, de les entitats, dels governs… Però és clar, ara tenim tantes batalles que no tenim ni temps de preocupar-nos d’això. Per exemple, què ha fet el govern de Torra? Bàsicament parar els cops i, a sobre, sense diners. És que gairebé no té temps de fer res més! —Ens hem tornat bonistes? —Sí. El bonisme és pensar que si som independents, el català no ha de ser l’única llengua oficial, amb el respecte més absolut per la gent no catalanoparlant que viu aquí i per a qui això és casa seva igual que per a mi. Si som independents i tenim dues llengües oficials, continuarem tenint aquest conflicte, els qui no volen aprendre català continuaran tocant la pera i aniran arraconant el català, que es troba en una situació molt més feble. Això ens porta a una lluita política contínua, barrejant la llengua amb la política, com vol fer Ciutadans, utilitzant la llengua com a arma. Doncs no. A més, aquests que diuen que els qui defensem que el català hauria de ser l’única llengua oficial, com passa a tots els països del món, som de dretes: és mentida. Jo sóc d’esquerres, ho he estat sempre i ho seré sempre. Però llavors alguns diuen ‘ai, que no s’enfadin’. Això és el bonisme. Realment penseu que hem de perdre la llengua? Perquè si no som independents, ja us avanço que la llengua es morirà. Hem de perdre tota la nostra literatura? Perdre Espriu, Ramon Llull, Verdaguer… Què té de bo perdre una llengua? És que tot és dolent! —Evidentment. I com ho hem de fer? —Hem d’explicar ben explicat als qui no volen aprendre el català que, sobretot, els seus fills, que han nascut aquí, han de ser alguna cosa. Els fills han de saber la llengua del país. Però és que partim d’una base equivocada, que és que ens pensem que som un apèndix d’Espanya. No tenim prou consciència que som una nació. Jo sí que la tinc, però col·lectivament no la tenim prou. I psicològicament és molt important sentir-se d’un lloc. Els fills nascuts aquí són d’aquí i la llengua del país és el català. I no és cap mala jugada, al contrari! Perquè la idea és que coneguin la llengua del país on viuen, el català, a més del castellà i de totes les llengües que els interessi aprendre. Això els enriqueix! És al revés del que es pensen. Fer que aprenguin el català és dir-los: et respecto, ets membre de la nostra comunitat. —Potser, en realitat, la llengua els importa poc i no volen sinó guanyar eleccions… —Sí, la llengua els importa ben poc. Volen un grapat de vots i prou. I amb mentides. És una vergonya. Això em posa de mala lluna i de vegades he d’apagar el televisor perquè penso que em posaré malalta. A més, és una mentida enorme dir que els nens surten de l’escola sense dominar el castellà. Però si les dades diuen que la majoria de nens catalans tenen més nivell de castellà que no els nens de Segòvia! Poca broma. On és el problema? Mireu, jo sóc dels signants del manifest Koiné. Doncs ens han dit de tot! I em fa molta angúnia que menteixin sobre això. Ens diuen supremacistes i més coses, i és al revés! El president Torra, que el conec de fa molts anys, és un home d’una cultura vastíssima i d’una gran delicadesa i sensibilitat. Doncs li han dit de tot, tergiversant-ne les paraules fins a mentir. És molt angoixant. — Parlant de tergiversar… Què diríeu a la batllessa de Vic, Anna Erra? —Ja ho vaig dir al discurs del lliurament del premi Martí Gasull. Té tot el meu suport i seré al seu costat en tot. A més, la conec, perquè era la regidora de Cultura de Vic quan jo era portaveu de Som Escola. Havíem parlat tres vegades o quatre. Respecte de la llengua, pensem igual. I la manipulació que van fer de les seves paraules és tan barroera i malintencionada que fa fàstic. Ella va dir que no podíem discriminar ningú, ningú, i que per tant havíem d’acollir igual a tothom. Doncs van intentar fer creure que havia dit justament la cosa contrària. Jo crec que no hauria hagut de demanar perdó, però l’entenc, perquè estem tan apallissats, tant, que a vegades no hi ha més remei. —A vegades aquest món hiperconnectat en què vivim, amb les xarxes socials, fa que tot s’exageri i que les mentides circulin… —Si voleu que us digui la veritat, penso que aquest món que tenim és massa inhòspit. No tinc cap por de la mort. No en tinc gens de ganes, eh, de morir-me, però reconec que aquest món, a vegades, em repugna. Les xarxes socials tenen coses bones, ep, només faltaria, però hi ha tot un moviment de maldat que costa d’aguantar. Com que em sento bona persona, em dol molt profundament veure com les mentides circulen lliurement per la xarxa. O estàs molt ben informat i molt convençut de la veritat o pot ser que t’acabis empassant molta mentida. Hi ha gent de bona fe que s’empassa mentides. Això passa i els partits hi juguen. Amb la llengua també. I em fa molta angúnia. Molta. Bé, per què us penseu que a Espanya els catalans tenim tan mala reputació? Perquè hi ha una intoxicació brutal, perquè els diuen que som egoistes i males persones. És tot mentida, però si ho van repetint cada dia, al final cala i com acaba? Amb l”a por ellos’. Com pots dir ‘a por ellos’ a una pobra gent de bona fe que només fa que pagar el deute i que no fa cap mal? Doncs és això. —Heu esmentat Som Escola, organització de la qual sou promotora… —Som Escola va néixer el mes de juny quan va sortir la sentència contra l’estatut. I recordo que jo dinava amb en Martí Gasull comentant qüestions de la Plataforma per la Llengua per al curs següent, que llavors era molt més petita perquè tenia dos mil socis (ara en té vint mil). I com que en aquell restaurant no hi havia cobertura, ens van venir a buscar desesperadament per dir-nos que havia sortit la sentència. I de seguida en Martí i jo ens vam posar a escriure un document. Aquell document el vam enviar a Òmnium i al Centre Unesco, el director del qual aleshores era Miquel Àngel Essomba. Vam fer-hi plegats quatre retocs i aquestes tres entitats vam ser les que vam començar Som Escola. A partir d’aquí, s’hi va afegir molta gent, moltes entitats, etc. Quan toques l’escola, la gent es mobilitza. I al cap de pocs anys vam arribar a treure 120.000 persones al carrer. —Necessitem una altra vegada Som Escola? —No ho sé, però sí que necessitem la il·lusió dels anys vuitanta per a refer l’escola catalana. Això s’ha de repetir, com més aviat millor. I si pogués ser amb la independència, encara millor. Cal dir: senyors, ens hem de posar al dia. I hi hem de ser tots. El problema és que ara estem dividits. I aleshores no ho estàvem pas. Aquest és el problema, que en la llengua hauríem d’anar units! —Cal reformular la immersió, com de fet han proposat, de maneres diferents, tant el Departament d’Educació com el PSC? —Hem de fer un reset i, com dic, si poguéssim ser independents, seria el moment idoni. Vam fer una immersió partint d’una realitat de dues llengües. Ara partim d’una realitat amb dues-centes setanta. En termes generals, cal fixar un objectiu de país –quin país volem– i demanar als experts que ho estudiïn i que facin una proposta perquè el sistema educatiu hi doni resposta. I portar aquesta proposta dels experts al parlament perquè els partits la debatin, però sempre assessorats pels experts, no pels qui busquen vots. —Per tant, cal una nova llei d’educació… Com hauria de ser? —Primer, cal tenir una escola catalana en llengua i continguts. Els continguts són importants, perquè el problema no és la llengua i prou. Volen que estudiem Cid Campeador i aquí hem d’estudiar Jaume I, és a dir, la nostra història. En segon lloc, una escola per a tothom en la qual l’alumne sigui al centre de l’escola i en què el paper del professor o el mestre sigui el de treure la millor cosa de cada alumne, procurant que l’escola sigui un lloc d’acollida per als nens perquè siguin feliços. I, en tercer lloc, una escola que tendeixi a l’excel·lència. És a dir, una escola exigent i excel·lent. I l’exigència vol dir treure el millor de cadascú, perquè cadascú és diferent, i, això també, sense que hi hagi cap barrera econòmica. Aquesta és l’escola que vull per al meu país. —Això és una utopia? —No, en cap cas, hi ha molts llocs on això ja passa. Però, sobretot, aquest ha de ser l’objectiu. Quan em diuen que hem de fer una escola com la sueca jo els dic que no, que ha de ser molt millor, que aquí som mediterranis i ho podem fer molt millor. A Suècia hi ha un índex de suïcidis brutal. Aquí tenim el sol i la platja i, per tant, ho hem d’aprofitar. —Bé, però, per dir-ho així, aquí hi ha més picaresca que no a Suècia… —Sí, però és que no venim de zero! Tenim una història pedagògica, des de l’escola de la república, que ens dóna una gran tradició. Aprenguem de la nostra història, que ho hem fet molt bé. —Pel que dieu, la immersió encara és ben necessària… —I tant, però ben aplicada. Fins que no arribem a una situació d’igualtat no té cap sentit pensar en un model que no es basi en la immersió en català. I igualtat vol dir moltes coses, començant per tenir, com a mínim, el 50% de les pel·lícules en català, la televisió en català, etc. I això em sembla que és una aspiració que només podem assolir amb la independència. —La veurem, la independència? Sou optimista? —La veritat, ara una mica menys que abans, perquè hi ha tanta divisió que no sé ni on sóc. Hi va haver un moment que vaig veure clar que ens en sortiríem i que ho veuria, però ara ja no ho veig tan clar. De tota manera, és igual, perquè tot això que hem comentat, si continuem tenint un estat que ens oprimeix tant com Espanya, no serà possible. Si no confiéssim que tindrem un estat, aquesta entrevista no tindria sentit. De fet, si fos més jove i no confiés en un nou estat, me n’aniria, perquè no es pot viure amb un horitzó en què cada vegada que obres la boca te la tapen. I m’estimo aquest país, no sabeu com. Però si el futur del país és que Espanya ens continuï caragolant, quin futur deixo als meus fills i néts? Volen una regió que produeixi i que calli. Ni parlar-ne. Si això no hagués de canviar, jo em rumiaria seriosament si no és millor marxar, per a les noves generacions. —Pel que heu comentat, us coneixíeu molt amb en Martí Gasull. Us ha fet il·lusió, el premi? —Sí, molta! Jo en Martí el coneixia perquè de ben jovenet, quan jo era a Universitats, ell venia a demanar subvencions per a la Plataforma, com és natural. I m’agradava perquè era molt treballador i molt ordenat. I vaig pensar que quan em jubilés aniria a la Plataforma a veure si m’acceptaven de voluntària. I ho vaig fer, i tant. ‘Mira Martí, ara sóc jo qui truca a la porta’, li vaig dir. I des de llavors que sóc voluntària de la Plataforma. Em va fer molta, molta il·lusió, aquest premi. Ara, també penso que no n’hi ha per tant, perquè de persones que, com jo, han treballat molt n’hi ha moltes. Aquest és un premi que em fa molta il·lusió, sí, però és un premi a una feina col·lectiva. Com deia, i ho torno a dir: si no ho fem tots junts, no ens en sortirem.
Teresa Casals: ‘En aquest país, hem badat amb la llengua’
Des de l’arribada de Francina Armengol al Govern de les Illes Balears, amb el suport parlamentari de Més i Podem, el català gaudirà d’un millor tracte després de quatre anys de continus atacs per part del PP de José Ramón Bauzá. Una legislatura que ha estat marcada per la imposició del Decret de Tractament Integrat de Llengües (TIL), el qual va ser paralitzat pel Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears el passat setembre i derogat pel nou govern en la seva primera reunió. L’actual conseller d’Educació és Martí Xavier March, un independent proposat pel PSIB. Ja ha anunciat que recuperarà el decret de mínims, però descarta impulsar una normativa d’immersió lingüística, una demanda que es fa des dels sectors que defensen el català. Martí Xavier March és catedràtic de psicopedagogia de la UIB i durant molts anys va dirigir l’anuari sobre l’educació a les Illes Balears. Certament és un defensor de la llengua catalana però des dels sectors educatius es creu que haurà de bascular entre les seves conviccions personals i el partit que representa, malgrat que és independent del PSIB. És per això que no es creu que impulsi una normativa d’immersió lingüística. Bernat Joan, polític eivissenc que va ser Secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, diu que ho lamenta, però es mostra convençut que el català serà clarament la llengua vehicular a les aules. Amb la recuperació del decret de mínims es garantirà que el 50% de l’ensenyament sigui en català. Es tracta d’un model flexible que permet repartir l’altre 50% com es vulgui. ‘Si una escola vol pot fer el 70% en català, 20% en anglès i 10% en castellà’, diu Bernat Joan. Aquest fet permetia que en algunes escoles gairebé es produís una immersió lingüística del català, fet que el conseller ja ha dit que respectarà. Excés de llibertat en el decret de mínims ‘La nova conselleria d’Educació donarà llibertat als centres perquè ells mateixos elaborin els projectes lingüístics que més creguin convenients’, diu Iñaki Aicart, portaveu de l’Assemblea de Docents de les Illes. Però aquesta llibertat pot tenir un problema. ‘S’ha de funcionar més en català allà on la societat l’utilitza menys’ diu Bernat Joan. I concreta: ‘És a dir, es necessita més ensenyament en català a Calvià, Sant Antoni de Portmany i àrees costanera-turístiques, que no a àrees on hi ha una majoria de catalanoparlants. I ens hem trobat amb casos en els quals es fa a l’inrevés’ . Política Lingüística Serà l’altre pal de paller del català a les Illes. ‘S’ha de ser molt conscient que el català és una llengua minoritzada i s’ha de fer política de criteri científic i lingüístic. Igualtat no és 50% i 50%. Igualtat és que el català tingui els mateixos drets que el castellà. Això no és possible ara mateix’, diu Iñaki Aicart. Per resoldre la desigualtat entre el català i el castellà a les Illes, el nou govern ha creat una direcció general de Política Lingüística que ocupa Marta Maria Fuxà. Aquesta figura és nova ja que durant el govern Bauzá no existia, símptoma inequívoc del rebuig que va patir el català. La tasca més important que té entre mans Fuxà serà canviar la llei de funció pública, quelcom que ja va anunciar divendres. L’anterior govern la va reformar perquè el català no fos un requisit per treballar a l’administració pública i va quedar relegat a un simple mèrit. Per altra banda, es vol arribar a convenis amb el món del comerç, de la indústria, el turisme i dels diferents sectors econòmics per potenciar l’ús de la llengua catalana. Bernat Joan també destaca un altre àmbit d’actuació: ‘S’han d’implementar, altra vegada, polítiques d’acolliment lingüístic per les persones nouvingudes, que han estat molt deixades de banda.’ Tot plegat ha de servir perquè l’ús social del català a les Illes incrementi. La darrera Enquesta d’usos lingüístics de la població, publicada la setmana passada, conclou que la llengua catalana ha disminuït tant en l’àmbit laboral com el familiar. Sabedor d’aquest fet, el govern comença a fer passos per millorar aquest fet. L’últim, és que acaba de restablir el llibre d’estil de la UIB per a la radiotelevisió pública IB3 i ha creat una comissió mixta formada pel departament de Filologia Catalana i Lingüística General, que servirà d’assessora.
Qui pilotarà la normalització del català a les Illes?
A l’eixida de l’Espai Fuster, un dels assistents a l’acte d’inauguració del Museu oferia un titular a la cronista: ‘Ell no hauria vingut.’ Una broma recurrent en aquests casos d’homenatges tan tardans. Han calgut prop de vint-i-cinc anys per a convertir la casa de Joan Fuster en un museu on recordar-lo i en un centre de documentació obert als investigadors i en una aula didàctica per a ensenyar a llegir i a entendre Joan Fuster. Probablement és cert que ell no hauria assistit a un acte com aquest amb el president de la Generalitat, amb el conseller de Cultura, amb l’alcaldessa del seu poble, amb el president de l’Institut d’Estudis Catalans, amb la directora de la Biblioteca de Catalunya… O sí. Potser s’hauria mesclat entre els assistents amb curiositat per escoltar les converses. Avui hi eren tots. O quasi tots. Hi havia Ramon Ferrer, el president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que recentment ha declarat el 2022 any Joan Fuster, i Josep Palomero, que el 3 de febrer li tornarà a disputar el càrrec en la repetició de les eleccions. Hi havia l’artista Manolo Boix; l’editor Eliseu Climent; el professor Josep Guia; la líder de Compromís, Àgueda Micó; els escriptors Josep Franco o Víctor Gómez Labrado; el director de Culturarts, Abel Guarinos; l’alcalde d’Alzira, Diego Gómez; el diputat Joan Baldoví, que va ser batlle de Sueca. I més acadèmiques: Verònica Cantó i Immaculada Cerdà. I Jesús Huguet, secretari executiu del Consell Valencià de Cultura. Com que només les autoritats han pogut fer la visita al museu i a les altres instal·lacions, els convidats feien temps al claustre, cobert avui, amb una lona. I en un dels quatre racons del pati hi havia un Fuster vist per l’escultor d’Algemesí Leonardo Borràs. Vicent Miragall, l’arquitecte encarregat de rehabilitar la casa, recordava que Fuster era amic de son pare i que ell l’havia conegut quan tenia setze anys. Els parlaments han estat breus. Francesc Pérez Moragón, director de la casa, ha agraït els esforços de totes les administracions durant anys, ha demanat més recursos econòmics per a ampliar el programa d’activitats i ha remarcat que les obres de la col·lecció d’art que s’hi exhibeixen són una part molt minsa per falta d’espai. Raquel Tamarit, la batllessa de Sueca, ha emprat les paraules d’un Joan Fuster que es mostrava apassionat per la vida i el destí del seu poble. Ha recordat els batlles que l’havien precedida en l’esforç de fer realitat un museu d’aquestes característiques. El conseller de Cultura, Vicent Marzà, ha recordat que aquella casa del carrer de Sant Josep tenia les portes obertes, ha evocat les tertúlies que alguns dels assistents li havien contat i ha dit que honorar Fuster era honorar la memòria del poble valencià. Finalment, el president de la Generalitat, Ximo Puig, ha parlat de Fuster com del gran intel·lectual europeu que era, capaç de construir una gran obra, de difondre pensament, sense moure’s de Sueca. Ha acabat les seues paraules dient: ‘Sé que només em donarà disgustos, però el nostre govern és fusteria.’ Després, en una trobada amb els periodistes, al costat de la llar de foc, amb un retrat de fuster al bescoll, ho ha explicat. Ha parlat de Fuster com a intel·lectual estigmatitzat per una part de les elits d’aquest país, i ha expressat el seu desig que se singularitze la seua figura, que s’escolte Fuster perquè va saber interpretar el món molt més enllà del país. Després ha reivindicat la modernitat del pensament de Fuster que ens permet d’interpretar molts fenòmens que es produeixen avui al món. I mentre el president explicava això i tornava a reivindicar la figura de Fuster, els convidats tornaven als rogles, al pernil i al formatge i al vi. I els treballadors de l’Espai vetllaven perquè tot continuàs en ordre. Demà s’obri al públic i el mes de febrer començaran les visites dels escolars suecans. A poc a poc, diuen, el Museu Joan Fuster, entrarà en el circuit de museus, en les guies per a viatgers i en les agendes de molts visitants que ja tenen l’excusa perfecta per a anar a Sueca. No sabrem mai si Joan Fuster hauria assistit a la inauguració del propi museu. En tot cas, ha estat ben present en les converses de tots.
Vint-i-cinc anys després, rogles i tertúlies a l’ombra de Joan Fuster
El PSIB ha descartat de compartir amb Més per Menorca la presidència del Consell tal com reclamava el partit ecosobiranista. Així ho ha assenyalat a Efe un dels membres de la comissió negociadora dels socialistes, Damià Borràs. Segons el seu partit, els resultats de les eleccions del 26 de maig ‘van ser clars i clamen per una presidència durant els quatre anys del PSIB’. A més, ha revelat Unides Podem tampoc no comparteix la petició de Més i que ‘entén que siguem nosaltres els que ostentem la presidència’. D’altra banda, s’ha mostrat ‘confiat’ a assolir un pacte de govern amb Més per Menorca i Unides Podem i ha dit que ‘és la nostra voluntat i la dels electors’. Borràs ha dit que en l’àmbit programàtic ‘no hi ha divergències’, pel que creu que ‘no hi ha arguments per no aconseguir el pacte’. Sobre els motius de Més per Menorca per sol·licitar la presidència compartida de la institució, és a dir, el pacte aconseguit en el Consell de Formentera, Borràs ha estat contundent: ‘Cada pacte és un món i cada illa té els seus resultats i la seva situació política’. També ha lamentat que Més ‘no posin d’exemple el que ha passat a Mallorca, que és tot el contrari’. El termini per constituir la corporació menorquina expira el 10 de juliol, tot i que, segons Borràs, ‘el ple es podria celebrar el dissabte 6’.
El PSIB refusa de compartir amb Més la presidència del Consell de Menorca
Als carrers de totes les ciutats hi ha persones sense sostre que es veuen abocades a convertir el seu dia a dia en una supervivència constant. Tothom ho sap, tothom les veu, però ningú no vol mirar-les. Molt poca gent s’atura a ajudar-les o escoltar-ne les històries, i precisament aquesta és la intenció del film Sense sostre: fer visibles les seves vivències i sensibilitzar sobre totes les coses que comporta el fet de viure al carrer. Aquest projecte, impulsat i dirigit per Xesc Cabot i Pep Garrido amb la col·laboració de la Fundació Arrels, s’estrena el 20 de desembre als cinemes de tot el país. És un film de ficció i no pas un documentari, però esdevé hiperrealista, entre més coses, perquè hi participen com a actors persones que han viscut al carrer, que també han ajudat en la redacció del guió. De fet, és el primer film sobre aquesta qüestió protagonitzat per un ex-sense sostre. És Enric Molina, que encarna el paper d’en Joan, un home alcohòlic que malviu als carrers de Barcelona. Malgrat que aquesta no és ben bé la seva història, Molina hi ha abocat tots els records dels cinc anys que va passar vivint al carrer. Parlem amb ell sobre la seva experiència, sobre com el teatre va ajudar-lo a construir un nou projecte de vida i com ha estat el procés d’enregistrar un film com a protagonista. —Quina és la vostra història? —Quan tenia vint-i-cinc anys els meus pares es van separar i em vaig haver de buscar les mongetes jo sol. Vaig començar a rodar per Barcelona, València, Saragossa… Em van diagnosticar esquizofrènia de jove i vaig treballar durant un temps, però després em van aconseguir una pensió per incapacitat laboral. Però amb això no arribava a pagar el lloguer i, finalment, vaig acabar al carrer. Jo havia estudiat en una bona escola, la Salle Bonanova, i havia viscut a Sarrià. Em preguntava: ‘Si he estat aquí dalt com pot ser que ara sigui aquí baix?’ —Molta gent es pensa que al carrer només hi acaben les persones provinents d’entorns empobrits o desestructurats. Casos com el vostre ho desmenteixen. —Sí, és una idea errònia que té la gent. Pots tenir una casa i una feina que va d’allò més bé i que, per circumstàncies de la vida, tanquin la fàbrica o t’abandoni la dona. I que la bola vagi fent-se grossa fins que et trobes que no pots pagar el lloguer. —Com és el dia a dia al carrer? —Jo, només llevar-me, donava gràcies a Déu per haver-me despertat i que no m’hagués passat res. Tens la càrrega de no saber on dormiràs aquella nit, de pensar on desar les teves coses perquè no te les prenguin o no et facin mal… Has de bregar amb el menyspreu de la gent, que ni tan sols et mira, i trobar algun lloc on t’ajudin. En el meu cas, va ser la Fundació Arrels, que em va ajudar amb la higiene personal, a canviar-me de roba… Al final vaig aconseguir un piset on encara hi sóc. Quan tens una casa, et lleves i fas el cafè amb llet o vas a la cafeteria. Aquesta mena de coses, al carrer, no les tens. Quan et lleves, amb el fred, has de buscar-te la vida com pots. És un sobreviure constant: un dia ve una persona i et dóna un entrepà, un altre dia cinc euros… També hi ha el factor de la inseguretat quan dorms a la intempèrie. La gent surt de festa i no saps mai com acaben algunes històries. Ets allà dormint i potser ve algú i et llença un cubell d’aigua, t’agafa la poca roba que tens i te la desendreça o et dóna una puntada de peu, només per fer mal. Tens cent ulls, pel que pugui passar, vas sobrevivint. —El tracte de la gent és una de les coses més dures? —No ho sé. Arriba un moment que t’hi acostumes. Jo feia una reflexió interior i pensava que malgrat tot havia de continuar, no tirar la tovallola. Vaig arribar a estar-me en alguna casa okupa també… —Com va ser el procés per a sortir del carrer? —A Arrels em van ajudar, primer, amb pisos compartits i, després, amb un d’individual. Hi ha moltes coses que influeixen en aquest procés, per exemple, que no hi vagis bufat i fumat. Molta gent es pensa que pot arribar allà i demanar un pis fumant, drogant-se i bevent. Ells et poden aconseguir moltes coses, però tu has de deixar uns certs hàbits… —Però és un peix que es mossega la cua: molta gent que viu al carrer té addiccions, i segurament sense una llar és difícil deixar-les. —Exactament. Li passa a molta gent, això. Jo conec gent que té una pensió i diu que prefereix viure al carrer i gastar-se la pensió en tabac o el que sigui. Però són pocs… Per entrar en la nova dinàmica has de cedir una mica. Jo era al carrer, però tenia ganes de sortir-ne. —Comentàveu que molta gent, quan passa per la vora d’una persona sense llar, fa com si no existís. Com s’hauria de reaccionar per no caure en aquestes conductes que deshumanitzen? —Pregonem molt la solidaritat, però a l’hora de la veritat no se’n veu. La gent és molt egoista i hauria de pensar que darrere l’olor d’orina, la brutícia o la barba descuidada que pugui portar aquella persona, hi ha un cor, és una persona. I pensar també que això li podria passar a qualsevol. Molta gent diu ‘jo no li dono res perquè després s’ho gastarà en vi’, però, si s’ho gasta en vi, per què ho fa? Doncs perquè vol evadir-se, per exemple. No és que li paguis el vici, però en el moment que dónes l’almoina, la dónes de bona voluntat. La gent que té feina també va al bar i pren una cervesa… Cada persona és un món i farà el que vulgui, però hi ha molta gent que passa necessitat i té gana. Fa un temps, quan jo era al carrer, a les fleques et deien que t’hi passessis al vespre, que et donarien els productes que els haguessin sobrat. Ara els llencen! —I molta gent els busca a les escombraries… —És clar, cosa que és encara més denigrant. Allò d’abans, psicològicament, s’assimilava a haver fet la compra. Però ara t’ho tiren al contenidor perquè hi hagis d’anar a rebuscar-hi… Ets al carrer i encara t’humilien més. És qüestió de ser una mica més humà. Si tens unes monedes, donar-les. No et trauran de pobre… Unes monedes, sumades a unes altres, fan que potser la persona a la nit tingui vint-i-cinc euros i es pugui buscar una pensió per no haver de dormir al carrer. La gent cada vegada pensa més en si mateixa. I amb els mòbils encara és pitjor… Abans érem glaçons de gel, però ara som com el ferro d’una caixa forta. Hi ha molta gent que passa i ni et mira, et menysprea o et diu que treballis. —Aquell mite que qui és pobre és perquè vol… —Primer, no hi ha feina. I també cal tenir en compte que molta gent acaba al carrer perquè potser ha tingut una infància difícil, no ha pogut tenir accés a l’educació, perquè té problemes psicològics… La varietat de persones que són al carrer és molt gran. —El concepte ‘sense sostre’ dóna la idea implícita que el problema és només tenir un lloc on dormir, però el problema també és la manca d’una llar, d’un projecte de vida. Com es fa aquest pas? —En el meu cas, va ser molt ràpid. Vaig reflexionar sobre què havia de fer a partir dels mitjans que tenia. Vaig dir-me que era el moment de fer les coses com Déu manava, una mica com l’au fènix. Si vols sortir del carrer, has de buscar-ne els mitjans i fer alguna cosa, no caure a dir ‘jo bec, em drogo i vull un pis perquè sí’. L’alcoholisme és una malaltia, però fora d’això, les coses requereixen un esforç. S’ha d’intentar ser seriós, responsable, anar una mica arreglat… I intentar envoltar-te de gent que ja ho ha aconseguit per veure com ho ha fet. Ara tinc el meu raconet a Badal i valoro molt el fet d’arribar a casa, treure’m la roba, rentar-la, fer-me el sopar, una dutxa calenta… Qui no ha viscut mai al carrer no ho valora. —Abans de Sense sostre vau fer una obra al Teatre Lliure. Quin paper ha tingut el teatre en aquest procés de sortir del carrer? —Entre els setze anys i els divuit vaig treballar en una productora i vaig estudiar a l’escola The Actor’s School de Barcelona. Quan vaig arribar a Arrels vaig veure un cartell que deia ‘Vols ser actor?’. Era per a un projecte amb Ivana Miño. Va venir a fer un càstig i d’allà va sortir el grup de teatre que hi ha ara. Vaig fer el càsting, els va agradar i vam representar L’últim crit. Després em van presentar gent del Teatre Lliure i vaig fer una altra obra i més tard van contactar amb mi els directors de Sense sostre. —Parlem del film. Què hi ha de vostre en el personatge, a part del fet d’haver viscut al carrer? —El film s’inspira en un conjunt de vivències de moltes persones que han viscut al carrer. Hi ha coses que són ficció i altres coses que sí que he viscut. No m’ha costat fer el paper perquè només havia d’anar enrere en la meva vida i recrear algunes situacions. Quin era el meu sentiment quan tenia fred, els gestos que feia, com em col·locava per dormir… També ajudava els directors a veure quines coses no eren creïbles. Per exemple, volien donar un cartó de vi a cada sense sostre, i això a la realitat no passa, perquè normalment n’hi ha un que s’encarrega del menjar, un altre de portar vi… I tots en prenen d’un, no porta cadascú el seu. —Ha tingut un punt terapèutic fer aquest paper? —Jo crec que sí, perquè fins i tot psicològicament he canviat molt. Estic més segur de les coses, vaig amb més energia a tot arreu… També m’he proposat seriosament de tenir un futur com a actor. Ha estat terapèutic en el sentit que, de les coses que m’han sortit malament a la vida, n’he sabut treure una cosa positiva. L’experiència de la pel·lícula ha estat molt enriquidora i he conegut molta gent. He viscut coses que sempre havia somiat. Enric Molina en un fotograma de ‘Sense Sostre’. —Quin missatge us agradaria que arribés a la gent amb aquest film? —Que les persones sense llar són persones que tenen un cor i sentiments, que tenen una vida anterior, que són vulnerables i que entre tots (i si els organismes oficials volguessin) això es podria pal·liar. Hi guanyaríem tots, perquè Barcelona és una ciutat molt turística i es donaria una altra imatge a les persones que hi arriben. Estaria bé que la gent que mirés la pel·lícula pensés ‘potser val més que em compri unes sabates de cinquanta euros, i no de seixanta, i aquests deu euros restants donar-los, perquè per a una altra persona signifiquen molt’. Que no apartin la mirada i que pensin que podrien ser ells. I que si els passés igual, els agradaria tenir alguna ajuda. A vegades no cal donar almoina, simplement preguntar com es troba la persona, donar-li una manta, un plat d’alguna cosa… A banda de l’ajuda de la gent, s’hauria de pal·liar el problema des de l’arrel. No hi ha gaires estaments que se n’ocupin, i Càritas i Arrels fan tant com poden amb els donatius. S’ha de netejar la ferida i cosir-la per guarir-la d’arrel, no contenir-la amb un torniquet perquè no sagni… Un fotograma de 'Sense Sostre'Un fotograma de 'Sense Sostre' Ferran Busquets: ‘Si no ho fa l’administració, ho han de fer els ciutadans’
‘Quan vius al carrer has de bregar amb el menyspreu de la gent, que ni tan sols et mira’
Diumenge la CUP farà una jornada de debat intern al pavelló del Nou Congost de Manresa. Començarà a les deu del matí i s’espera que s’acabi a les set del vespre. S’hi espera una assistència multitudinària. Entre militants de la CUP i de la Crida Constituent, s’esperen més de 1.600 persones. Es calcula que la CUP té 1.500 militants. Hi ha, doncs, moltes ganes de debatre. Hi serà gairebé tothom. És previst que el secretariat nacional de la CUP i els diputats del parlament hi expliquin l’estat actual de les negociacions amb Junts pel Sí. Però la jornada també és pensada perquè les militants s’expressin. Així, segons informa la CUP ‘la jornada arrencarà amb un informe de la comissió negociadora, seguida d’una valoració de cadascun dels diputats i dels membres del Secretariat Nacional (…). El matí acabarà amb una intervenció de cadascuna de les territorials presents. Després de la pausa per dinar, l’organització celebrarà un macrodebat obert a tots els assistents.’ La decisió final, però, no es prendrà aquest diumenge, perquè –segons els òrgans de la formació– l’ha de prendre una assemblea nacional. Aquest diumenge la CUP s’escoltarà a ella mateixa. Diu el comunicat: ‘Al Debat Nacional la CUP-CC no celebrarà cap votació d’escenaris. El debat és consultiu i busca cohesionar les bases i reforçar el suport d’aquestes a la comissió negociadora en un moment que la tensió política i mediàtica sobre l’organització està dificultant la presa de decisions de baix a dalt de la CUP-CC’. La consulta a les bases de Diumenge serà el clímax final d’un moviment que s’ha anat vivint aquests darrers dies: les opinions de la CUP s’han expressat més públicament que mai. Militants com ara Pau Llonch –membre també de la PAH de Sabadell–, o organitzacions internes, com Endavant, s’han manifestat clarament contra la investidura de Mas. A l’altre costat, Xavier Díez, un independent que va ocupar un lloc a la llista de la CUP per Girona, el portaveu de la CUP a Mataró Juli Cuéllar o Blanca Serra –històrica militant de l’esquerra independentista i militant de Barcelona– no comparteixen el vet a Mas. El corrent intern Poble Lliure tampoc no ha expressat públicament cap vet al president. Un debat sense por En aquest debat intern, hi ha poca por de divisió interna i de trencament. Si més no, això han deixat entendre les quatre fonts consultades per VilaWeb. ‘Estem acostumats a tenir opinions contraposades. Que ningú no s’esperi que ens traurem els ulls, a Manresa. No passarà. Diumenge és molt possible que la gent expressi opinions contràries. Res de nou. Però serà sempre amb respecte i a partir de l’anàlisi política i no pas amb exaltació’, diu una de les fonts. ‘Hi ha més nervis a fora que no a dins. Nosaltres ho encarem amb normalitat’, diu una altra. ‘Si el debat fos Mas sí o Mas no, a la CUP guanya el Mas no. Clarament, diria. En canvi, si el debat és Mas o eleccions anticipades, aleshores sí que s’hi veuen més diferències. Alguns insistirien en el Mas no, alguns altres preferirien cedir perquè no volen en cap cas noves eleccions.’ El diputat Benet Salellas, en aquesta entrevista de dilluns a Televisió de Girona, va insistir-hi: si és Mas o eleccions, hi ha el perill de ruptura interna. Pau Llonch, militant de la CUP i la PAH. Corrents interns ‘És important que la premsa no es confongui. El pes de Poble Lliure i Endavant, per exemple, és molt menor que no us penseu. Fixa’t que dels deu diputats del parlament només dos (Gabriel i Botran, d’Endavant i Poble Lliure) s’enquadren en un dels bàndols. La resta –Baños, Gabriela Serra, Julià de Jòdar…– són gent que es troba al mig. I ja es va fer expressament, això. És aquesta gent que es troba al mig la que veu les coses de manera més flexible, sigui quina sigui la seva posició’, diu una font. A l’entrevista esmentada suara, el diputat Benet Salellas també apuntava que les diferències entre la Catalunya metropolitana i la Catalunya interior expliquen més coses dins la CUP que no pas la posició ideològica. A Barcelona i Àrea metropolitana semblaria que la gent està més decantada pel no; a l’interior, pel sí. Efectes del ‘pressing CUP’ ‘El “pressing CUP” ens ha cohesionat. Pensem què pensem, veiem clar que des de fora ens volen desestabilitzar. I per això tothom, pensi què pensi, veu que només ens tenim a nosaltres per ajudar-nos, convèncer-nos i dialogar. Des de fora es vol trencar. Des de dins, debatre’, explica una de les fonts. ‘Jo veig que la gent comparteix dubtes, més que no pas dogmes. Veig gent que dubta molt internament i mira de contrastar els dubtes amb més gent. Això sí que ho veig.’ La decisió, a baix Dimarts el portaveu de la CUP Albert Botran va fer una conferència de premsa molt interessant. Interessant perquè va apuntar que sempre havien dit que no investirien Mas, però quan li van demanar si portarien a votació de l’assemblea una proposta que inclogués el nom de Mas es va limitar a dir: ‘Correspondrà de valorar-ho en el seu moment.’ Això voldria dir que la decisió final sobre si votar Mas president, o el govern, no recauria en l’equip negociador, sinó en els militants. Possible divisió de vot entre els diputats? D’ençà que van començar les negociacions, els mitjans de comunicació han dit que un desllorigador seria que una part dels diputats de la CUP votessin la investidura de Mas i el gruix s’abstingués. Les fonts consultades per VilaWeb diuen: ‘Vots duals, a la CUP, ja n’hem fet abans, però aquesta decisió correspondria a l’assemblea. Potser sí que donarà aquesta ordre als nostres diputats. Però no ho sé, sincerament.’ Algunes altres fonts, en canvi, veuen molt difícil que la CUP acabi dividint el vot dels diputats. ‘Serà o l’una cosa o l’altra.’ Benet Salellas, Albert Botran i Anna Gabriel (fotografia: ACN). L’article esmentat de Pau Llonch, per exemple, ho exemplificava amb una bella imatge: és preferible perdre mariners que no pas la tripulació sencera. Diu: ‘En el cant XII de l’Odissea, Ulisses ha de travessar un pas estret guardat a banda i banda per dos monstres terribles, Escil·la i Caribdis. Aconsellat per la bruixa Circe ordena de navegar arran d’Escil·la, un monstre de sis caps que berena mariners, per evitar Caribdis, una criatura marina que s’empassa moltíssima aigua tres vegades al dia. Passant prop d’Escil·la Ulisses perd alguns mariners, però evita que tota la seva tripulació sigui totalment engolida.’ Resumint: els membres de la CUP consultats encaren aquesta jornada de diumenge amb molt de debat intern, sense expressar por de divisió, i conscients que són un moviment plural. Parlant amb els militants s’hi percep més serenor que no pas a l’entorn.
Com encara la CUP el debat intern?
‘Et pegava com si fossis un sac de boxa, cada vegada amb més violència, amb una mirada que s’embogia.’ Aquesta frase és de P.G, torturat per la policia franquista. Qui executava els cops era un membre de la Brigada Político-Social, Benjamín Solsona, conegut com el ‘Billy el Nen’ valencià. El 1971, quan acabava de fer vint-i-un any i estudiava primer a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de València, P.G. va ser detingut de matinada, retingut dinou dies i torturat repetidament. El seu ‘delicte’ era ser afiliat al Partit Comunista. Avui, quaranta-set anys més tard, ell i un grup de cinc persones més presentaran denúncies a València per les tortures i vexacions que van sofrir durant el mes d’abril de 1971. Concretament adrecen les querelles contra l’únic torturador que continua viu, Benjamín Solsona. Aquest moviment no és gratuït ni tardà, sinó insistent. És una continuació de la querella argentina contra els crims del franquisme presentada per un grup de represaliats de l’estat espanyol. Aquests sis valencians en formaven part i van aconseguir que la causa fos oberta per la jutgessa María Romilda Servini, acollint-se al principi de jurisdicció universal. El 2014, la magistrada va emetre una ordre internacional de detenció de policies i polítics franquistes, entre els quals els ex-ministres Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina (sogre d’Alberto Ruiz Gallardón); l’advocat que va redactar la sentència de mort de Salvador Puig Antich, Carlos Rey González; l’ex-fiscal del Tribunal Suprem Antonio Troncoso; i policies com l’arxiconegut Antonio González Pacheco, àlies ‘Billy el Nen’, i Solsona. El grup de valencians torturats, a les portes del consolat argentí, impulsor de la querella contra les víctimes del franquisme. Tot i les pressions d’Amnistia Internacional, la justícia i la classe política espanyola van fer pinya i no van col·laborar amb la justícia argentina. Cap d’ells no va ser extradit. Però els torturats no es donen per vençuts: ‘L’objectiu d’aquest moviment és presentar una onada de querelles conjuntes contra membres de la Brigada Político-Social i continuar cercant justícia en jutjats espanyols. Intentar que algun jutjat ho interpreti d’una manera diferent’, explica a VilaWeb una portaveu de la Plataforma de suport a la querella argentina del País Valencià. Aquesta interpretació seria que algun jutjat estripés les cartes i no fes cabal de la llei 46/1977, la llei d’amnistia, que impedeix d’investigar les violacions dels drets humans comesos durant la dictadura. El règim va accedir a fer una transició política en canvi de blindar-se judicialment amb aquesta llei. Fins ara els ha funcionat, perquè cap franquista ni torturador no ha passat per un banc d’acusats. Tanmateix, la justícia universal diu que els crims de lesa humanitat no prescriuen i, per tant, qualsevol jutge podria obrir una investigació. ‘No volem venjar-nos, sinó que tenim la necessitat que es recordi allò que va ser una dictadura, i què implicava. I sobretot en aquests temps, cal vaccinar en contra de la banalització de la dictadura i contra el pensament que Franco va ser un senyor que només era una mica eixelebrat’, recorda P.G. En una conversa amb VilaWeb, encara recorda la cara de Benjamín Solsona i el ‘sadisme’ –diu– amb què colpejava: ‘L’havien d’aturar els altres policies.’ P.G va ser un dels quinze detinguts en aquella operació contra estudiants universitaris: ‘A la matinada, com es feia llavors, del 22 al 23 d’abril de 1971, em va detenir. Era afiliat al Partit Comunista a València i, en el meu cas, s’esqueia la circumstància que a casa meva hi tenia propaganda, molta propaganda.’ Dinou dies aïllats i torturats Aquella operació es va dur a terme durant l’estat d’excepció declarat pel règim amb motiu de la celebració del conegut procés de Burgos. Això va permetre a la policia franquista d’actuar amb total impunitat i ampliar el límit de la custòdia policíaca de setanta-dues hores a durada indefinida. P.G. i companys seus van ser torturats i vexats durant dinou dies. ‘Les tortures van ser contínues durant els primers dies. Normalment eren pallisses en grup: la roda, que en deien. T’envoltaven i et picaven entre tots. Recordo que la primera nit, estant a la cel·la, tenia l’estómac negre pels cops.’ També ens parla de tècniques de tortura a la qual el sotmetien, com la ‘banyera’ o ‘l’ànec’: ‘Et posaven a la gatzoneta i t’emmanillaven les mans per sota els malucs i et feien caminar. D’aquesta manera, els braços i les cames quedaven molt forçats i les manilles se’t clavaven als canells. Quan te les treien, tenies els canells tallats. Era molt dolorós’, recorda amb un fil de veu encara afectat. Els policies sabien fer arribar l’acusat al llindar del dolor i llavors paraven, per continuar interrogant. Si no obtenien el que volien, hi tornaven. A la cel·la del costat, P.G hi tenia Paco Camarasa, fundador de la llibreria Negra i Criminal, també detingut en aquella operació. ‘Segur que en Paco també formaria part de la denúncia si no hagués mort’, diu. Camarasa, després de passar aquell calvari, va rebutjar totes les declaracions que havia signat i va denunciar les tortures. El Tribunal d’Ordre Públic (TOP) –reciclat més tard en l’Audiència Nacional espanyola– li va demanar nou anys de presó, quatre per associació il·lícita i cinc per propaganda il·legal. Tots quinze van ser jutjats i el TOP va considerar que l’associació il·lícita no es podia demostrar. Això sí, P.G va haver d’entrar sis mesos a la presó per la propaganda que li havien interceptat a casa seva aquella matinada: ‘Vaig estar uns mesos a la presó i, després d’una amnistia, em van donar la llibertat provisional. Però la investigació de les tortures es van aturar. ‘El sumari va passar d’una instància a una altra fins que finalment va ser arxivat; vivíem en una dictadura.’ La mateixa amnistia que va donar la llibertat a P.G. per uns delictes inexistents, sempre més ha estat l’obstacle que priva d’investigar policies torturadors com el ‘Billy el Nen’ valencià. Ara tornaran a intentar-ho, però la confiança és mínima: ‘No hi tenim gaire esperança. Però som gent que fa molts anys que batallem i, qui sap, potser aconseguim alguna cosa.’ Perquè l’esperança és l’última cosa que es perd.
Sis torturats pel franquisme exhaureixen la justícia espanyola per a jutjar el ‘Billy el Nen’ valencià
El Tribunal Constitucional espanyol va suspendre ahir la declaració independentista aprovada pel Parlament de Catalunya. Una decisió que es va prendre per unanimitat en la reunió d’urgència que van fer els magistrats del TC per estudiar l’admissió a tràmit del recurs presentat pel govern espanyol. El text de la resolució del TC diu que es notificarà la decisió de suspendre la declaració a la presidenta del parlament, Carme Forcadell, al president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, a la resta de membres del consell executiu, a la mesa del parlament i al secretari general de la cambra. A tots els amenaça amb mesures ‘penals’ si no atenen la suspensió. ‘Són advertits, així mateix, del seu deure d’impedir o paralitzar qualsevol iniciativa que impliqui desatendre o eludir la suspensió acordada, i de les eventuals responsabilitats, inclosa la penal, en què poguessin incórrer’, diu el text de l’alt tribunal espanyol. Una vegada suspesa la declaració, el TC ha d’enviar la notificació al Parlament de Catalunya i al govern de la Generalitat perquè no s’aprovi ni s’apliqui cap llei ni cap actuació prevista al text. Si el parlament o el govern no en fessin cas, el govern espanyol actuaria. Ho va dir ahir el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, després del consell de ministres que va aprovar el recurs contra la declaració: ‘M’agradaria que l’últim pas que haguéssim de fer fos el d’avui. Que hi hagués rectificació. No acceptaré que uns senyors liquidin les normes de convivència. I si no es compleixen les resolucions i es vulnera llei, el govern actuarà amb fermesa i proporcionalitat. No tinguin dubtes que ho farà.’
El Tribunal Constitucional espanyol suspèn la declaració i amenaça d’empresonar Mas, Forcadell i més alts càrrecs
L’alcaldessa de Barcelona segueix sense posar les cartes sobre la taula sobre el camí cap a la independència. ‘Un RUI és el risc de ser un 9-N amb menys participació’, ha assegurat Ada Colau en una entrevista a El Món a Rac1. També ha dit que la clau d’un referèndum no és que sigui unilateral o no, sinó que sigui efectiu. L’alcaldessa de Barcelona, però, ha dit que el seu ‘ideal seria una república catalana confederada amb una república espanyola o ibèrica’. Malgrat assegurar que per ‘autoconsultar-se no cal el permís de Madrid’, també ha dit que no sabria quina casella marcar en un referèndum per la independència i que ‘el fet de voler presentar la idea que podem marxar sols com a senzilla és el principal error polític de fons’. L’alcaldessa, que anirà a la manifestació de la diada, també ha declarat que ‘hi ha moltes més raons per ser-hi que per no ser-hi’, malgrat que no està d’acord amb el full de ruta del govern. També ha parlat dels seus plans de futur més propers, davant els rumors que es presentaria com a candidata dels comuns a la presidència de la Generalitat. Ella ha assegurat que la seva prioritat és presentar-se a la reelecció a l’alcaldia de Barcelona, perquè ‘per completar una obra mínima de govern calen dues legislatures’.
Ada Colau: ‘Un RUI és el risc de ser un 9-N amb menys participació’
Els organitzadors dels concerts diuen que les graderies reunixen les condicions tècniques i de seguretat exigides VALÈNCIA, 5 (EUROPA PRESS) El regidor de Cultura Festiva en l’Ajuntament de València, Pere Fuset, ha assegurat este dimecres que la seguretat està “garantida” en el recinte dels Jardins de Vivers en el qual es desenvolupen els concerts de la Gran Fira de Juliol, al mateix temps que ha apuntat que el seu programa “continua en marxa” després de l’accident mortal d’un treballador que muntava les graderies. “El recinte de la Fira és segur i complix els requisits”, ha indicat l’edil en la roda de premsa que ha oferit sobre el sinistre, que va ocórrer el 27 de juny, encara que el treballador va morir este dimarts. Igualment, ha demanat a la Regidoria de Protecció Ciutadana que revise el seu protocol de comunicació perquè incidents com este es coneguen quan passen. Fuset, que ha expressat la seua voluntat d’oferir “la màxima transparència” i “tota la informació”, ha relatat el que li ha costat confirmar l’incident des que el dijous 29 de juny van arribar a la seua regidoria “rumors per part d’un tercer” (i va demanar per escrit informació als promotors), fins que va poder tindre constància oficial este dilluns, 3 de juliol, després d’aparéixer un comunicat en xarxes socials i saber que va haver-hi presència policial en Vivers. En este sentit, ha ressaltat que ha “traslladat” a la regidora de Protecció Ciutadana, Anaïs Menguzzato, “la necessitat que es milloren i es revisen els protocols” de comunicació dins la Policia Local perquè si es produïx un succés d’este tipus “hi haja una comunicació immediata”. El mateix dilluns es va posar en contacte amb el cap de la Policia Local per a saber si realment es va produir eixa presència policial en el lloc. Pere Fuset ha dit que “en un primer moment” este li va dir que no tenia constància del succeït encara que més tard s’ho va confirmar i va saber que hi havia atestat del mateix dia 27. El regidor que “immediatament i d’urgència” el mateix dilluns va convocar l’Associació de Promotors Musicals de la Comunitat Valenciana per a “exigir tota la documentació i informació” sobre els fets i perquè esta li la requerisca a l’empresa amb la qual va contractar el muntatge de les graderies. “Correspon als promotors explicar la contractació i les mesures de seguretat”, ha manifestat, a més d’insistir en la “màxima celeritat” amb la qual ha actuat la seua Regidoria des de que va tindre la comunicació oficial. SEGURETAT EN LES GRADERIES L’edil ha demanat “diferenciar” entre l’accident laboral i la seguretat de les graderies, que està “avalada”. Ha comentat que els Bombers Municipals van determinar que les graderies, una vegada muntades, “necessitaven una modificació” d’uns centímetres per un passadís i ha dit que açò, “que no té res a veure amb l’accident”, es va fer. De la mateixa manera, ha detallat que des de Bombers s’ha indicat que l’activitat, en no estar en el catàleg d’activitats de norma bàsica d’autoprotecció, no està obligada a comptar amb un pla d’este tipus. No obstant açò, ha exposat que “encara així” des del seu departament, com a organitzadors dels actes, s’elabora un programa d’autoprotecció que també inclou actuació davant emergències. “Este Ajuntament no escatima ni un pèl en mesures de seguretat” ha dit. El responsable municipal ha assegurat també que en les graderies s’ha sigut “exigent” i que “fins que no han complit amb tota la normativa no s’han obert” al públic, alguna cosa que es va fer dilluns passat. “Queda demostrada la seua seguretat”, ha reiterat. Pere Fuset ha descartat que el consistori tinga responsabilitat en el succeït i ha dit que s’han fet les consultes pertinents als servicis jurídics municipals sobre este tema. “No hi ha contractació per part de l’Ajuntament de les graderies. Per tant, no hi ha expedient de contractació perquè l’Ajuntament no contracta. Qui fa la contractació és un tercer”, ha asseverat. No obstant açò, ha traslladat de nou a la família del mort el “suport i col·laboració” del consistori, com també va fer este dimarts quan la va visitar en l’Hospital La Fe, on estava ingressat el treballador fins a la seua defunció. Preguntat per les circumstàncies del sinistre ha demanat “ser prudent” i ha afirmat que “ho està investigant la Policia”, per la qual cosa ha remès a l’atestat corresponent. Per les dades que li ha traslladat la família, Fuset ha apuntat que es va produir “a dos metres d’altura”, sobre les 20.30 hores i que “es complien les mesures de seguretat”. EQUIPS DE PROTECCIÓ Per la seua banda, els organitzadors dels concerts de Vivers han expressat el seu “més sentit condol” per la mort del treballador i assenyalen que estan investigant i recopilant dades en resposta al requeriment de l’Ajuntament de València. Segons sostenen en un comunicat, la Policia Local va determinar en les primeres diligències que l’accident no va ser per absència de mesures de prevenció perquè l’empresa havia subministrat els equips de protecció individual. Així mateix, han confirmat la seguretat de les tribunes per a “tranquil·litat” d’aquelles persones que hagen adquirit localitats per a les pròximes actuacions. Sobre este tema, recalquen que tenen el certificat final d’instal·lacions eventuals i reunixen les condicions tècniques i de seguretat exigides. En esta línia, apunten que el disseny i configuració d’estes graderies va ser supervisat per especialistes d’empreses amb les “màximes garanties” i que les instal·lacions del recinte van passar la supervisió de la subunitat de plans d’emergència del consistori. A més, disposen del Pla d’Autoprotecció i un informe de Bombers amb la verificació de les condicions tècniques de prevenció i protecció contra incendis. EXPLICACIONS “INSUFICIENTS” No obstant açò, des del grup municipal popular es considera que les explicacions de Fuset són “insuficients perquè ha deixat moltes incògnites sense resoldre” i ha sigut “incapaç” d’aclarir si els promotors del muntatge de la graderia –l’Associació de Promotors de la Comunitat Valenciana– tenien una resolució de l’expedient de l’Ajuntament que van obrir perquè se’ls autoritzara la instal·lació en un jardí públic amb el de Vivers. D’acord amb el portaveu del PP, Eusebio Monzó, sense eixa resolució d’autorització d’ocupació de l’espai públic, “l’associació no podia haver iniciat el muntatge de la graderia, la qual cosa seria molt greu” i ha exigit que l’alcalde, Joan Ribó, faça una compareixença pública per a donar la informació completa sobre el succeït. Monzó ha criticat “l’apagada informativa” d’este accident, que ignora si obeïx “a la descoordinació i la mala relació entre Anaïs Menguzzato i Pere Fuset, o al fet que algú va decidir que no es conegueren els fets fins a quasi passada una setmana”. D’altra banda, des de CGT han denunciat els fets i les condicions “de precarietat” que es viuen en est i altres sectors, amb jornades laborals “llargues i penoses” i creu que, fins que s’aclarisca tot, es tracta possiblement d’un cas de “negligència” de les normatives laborals, al mateix temps que ha lamentat la “indiferència” de promotors i consistori en este cas.
Fuset garantix la “seguretat” de Vivers i demana a Policia Local revisar els protocols de comunicació
El PP ha proposat que el magistrat Manuel Marchena, ponent del judici del Suprem a l’1-O, sigui el nou president del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i del mateix Tribunal Suprem espanyol. El mandat de l’actual direcció del CGPJ, encapçalada per Carlos Lesmes, acaba el 4 de desembre i fa setmanes que el PP i el PSOE negocien en secret la composició de l’organisme que dirigeix el poder judicial de l’estat. Manuel Marchena, un home del PP al capdavant del jurat contra l’1-O Segons que explica El País, el PSOE no vol que Marchena, de perfil conservador, presideixi el CGPJ. En canvi, els socialistes volen que sigui una dona de perfil moderat. El nom que han posat damunt la taula els socialistes és el d’Encarnación Roca, vice-presidenta del Tribunal Constitucional. Les negociacions les han dutes la ministra de Justícia, Dolores Delgado, i l’ex-ministre de Justícia del PP Rafael Catalá. Dels 21 membres del CGPJ, el PP hauria situat a deu jutges i el PSOE a deu més, fet pel qual només queda pendent la designació del president o presidenta de l’organisme.
El PP proposa Manuel Marchena, ponent del judici a l’1-O, com a nou president del CGPJ
L’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau ha operat per primera vegada al Principat una pacient amb càncer de pulmó a través d’una incisió sota el xifoide, la part inferior de l’estern. Es tracta d’una tècnica pionera que permet accedir al pulmó sense haver de travessar les costelles i que representa un pas endavant en les intervencions mínimament invasives amb què cada vegada s’operen més càncers de pulmó. ‘El que fem amb la tècnica és buscar un espai natural sense haver de tocar els nervis que passen per sota de les costelles, que és el que produeix el dolor postoperatori’, assenyala el doctor Joan Carles Trujillo, del Servei de Cirurgia Toràcica. Tres dies després de l’operació, la pacient, de 57 anys, ja estava a casa sense haver de prendre cap calmant. En la majoria dels casos de càncer de pulmó que es poden operar, s’intervé en l’actualitat amb tècniques mínimament invasives a l’Hospital de Sant Pau. En els darrers anys s’ha passat del 8% de les operacions de càncer de pulmó amb aquestes tècniques, i la resta per cirurgia oberta, al 72% el 2018. Això ha permès reduir l’ingrés postoperatori de 8,8 dies de mitjana a poc més de 3, ha destacat el director del Servei de Cirurgia Toràcica de Sant Pau, Josep Belda. ‘Aquestes tècniques redueixen l’agressió quirúrgica a la mínima expressió sense cap deteriorament de l’eficàcia terapèutica’, ha subratllat. Amb la tècnica que han aplicat de forma pionera, l’Hospital de Sant Pau va més enllà i evita l’accés entre les costelles i lesionar el paquet intercostal, que és el que genera el dolor postoperatori. Aquesta nova estratègia va permetre a Concepció Català, la pacient operada a l’octubre, tornar a casa tres dies després de la intervenció, sense calmants, i que en l’actualitat ja estigui treballant, segons ha destacat avui en una conferència de premsa a l’Hospital de Sant Pau, amb l’equip del Servei de Cirurgia Toràcica que va fer possible l’operació, encapçalat pels doctors Joan Carles Trujillo i Elisabeth Martínez-Tellez. Aquesta tècnica es coneix com a lobectomia via subxifoidea a través de Cirurgia Toràcica Videoassistida (VATS). La seva dificultat i el fet que no es pugui aplicar en tots els casos fan que no pugui ser ara com ara l’abordatge estàndard per operar el càncer de pulmó, però sí que representa una nova opció que l’hospital vol oferir. La tècnica és recomanable quan el tumor es troba en els lòbuls superiors (en la majoria de casos) o mig. Pel que fa a la seva complexitat, els cirurgians tenen poca visibilitat i marge de moviment, ja que, per la posició del pacient i la via d’accés, es troben amb els òrgans en el mateix pla. ‘És com treballar amb un embut. Tot i que l’espai no és tan rígid com treballar entre les costelles i que la incisió per sota del xifoide pot ser gran, el forat real per on intervenim és més estret’, ha assenyalat el doctor Trujillo. Els avenços en eines quirúrgiques, que permeten girs de pràcticament 90 graus, han estat clau per aplicar aquesta tècnica. Una altra novetat: combinació de dues tècniques per millorar el pronòstic En la mateixa operació a la pacient, es va fer una incisió per sobre de l’estern per extreure els ganglis. És el que es coneix com una limfadenectomia utilitzant un accés transcervical videoassistida (VAMLA). Amb les tècniques tradicionals només es pot accedir als ganglis del costat del tumor, és a dir, per on s’està operant, mentre que amb aquesta es poden explorar i treure els de l’altre costat. La doctora Martínez-Tellez ha recalcat que la combinació de les dues tècniques en la mateixa operació va permetre treure el lòbul afectat amb menys dolor (VATS) i els ganglis (VAMLA). Això és important perquè un dels criteris de pronòstic del càncer de pulmó és l’afectació ganglionar, de manera que es millora la classificació del pronòstic del tumor.
Sant Pau opera per primera vegada una pacient amb càncer de pulmó sense haver de travessar les costelles
L’expulsió de la presidenta del Parlament a les Illes, Xelo Huertas, i la diputada Montse Seijas és l’últim capítol de la crisi interna que pateix Podem des de fa temps. El partit té ara mateix deu representants a la cambra i és un soci clau, però volàtil i fracturat, per mantenir la majoria progressista que encapçala Francina Armengol. Huertas i Seijas, ja han anunciat que si la direcció de Madrid ratifica la seva expulsió, no renunciaran a les actes i aniran al grup mixt. La suma de PSIB, Més i Podem quedaria només dos diputats per sobre de la majoria de trenta. La majoria progressista: ‘Una qüestió de responsabilitat’ El portaveu de Més Mallorca, David Abril, explica a VilaWeb que els afers interns de Podem són ‘delicats’, però que ‘no passem pena’ per conservar la majoria progressista al parlament. En aquest sentit, Abril recorda que els acords entre partits ‘són clars’ i els ‘compromisos estan signats per ser portats a terme’. Tampoc preveu que Podem vulgui forçar grans modificacions en els acords pel canvi, malgrat que n’ha reclamat la revisió. ‘El pacte és fruit del consens i el ritme de compliment de polítiques és bo’, assegura. De totes maneres, avisa que la pèrdua de dos vots obligarà a tots els partits progressistes a ‘ser més prudents a l’hora de gestionar’ les votacions. ‘La majoria serà més ajustada’, afegeix. Abril demana ‘responsabilitat’, especialment a Podem, perquè el dia a dia del parlament canviarà i s’hauran de ‘refer’ comissions. En el mateix sentit s’ha expressat la portaveu del govern de les Illes, Pilar Costa. Segons ella l’estabilitat del pacte de govern ‘està garantida’. Jarabo, un líder tou Els números continuen sortint, però el grup parlamentari està fracturat en dos. Un grup que dóna suport a l’actual secretari general Alberto Jarabo i un de crítics que s’alineen amb la co-portaveu Laura Camargo. La ruptura entre ambdós es va fer pública durant la negociació per obrir una facultat de medicina a la Universitat de les Illes Balears. Podem hi estava en contra, sobretot Camargo que és professora a la UIB, perquè ho considerava un dispendi innecessari. Tanmateix, Jarabo va acabar cedint i en va acceptar la inclusió al pressupost del 2016. De totes maneres, el lideratge de Jarabo ja havia quedat en entredit molt abans. La primavera del 2015, durant les primàries del partit per escollir candidat a la presidència de les Illes. La participació va ser baixíssima (19%) i la majoria de militants es van decantar abans pel vot en blanc (56,3%) que per l’actual número u al parlament (43.63%). Jarabo té el suport de la direcció de Madrid, però bona part de la militància el veu massa tou per encapçalar la tercera força de les Illes. Les polèmiques que han envoltat Quindrop, la seva antiga productora, i el nomenament de Fernando Toll-Messía com a síndic de comptes, tampoc han ajudat a reforçar la seva posició. En el primer cas, diversos mitjans han informat que la productora ha incrementat la seva activitat amb IB3 d’ençà que Jarabo és al Parlament. Pel que fa al síndic, la part crítica del partit no li perdona que no informés de la relació familiar entre Toll-Messía i Ignasi Palmer, membre de Podem i alt càrrec del consell de Mallorca. Aquesta debilitat de Jarabo també ha estat explotada per Huertas i Seijas. La diputada va afirmar, després d’anunciar-se la seva expulsió, que el PSIB i Més prefereixen que l’actual secretari general conservi el seu càrrec perquè ‘és dèbil’ i no té capacitat reivindicativa. ‘Ha venut el partit’, va denunciar. Un laboratori, dos trànsfugues i sense presidència El cas d’Huertas i Seijas es va començar a gestar en la negociació del pressupost del 2016. En aquells comptes, el laboratori que dirigeix Daniel Bachiller, fins ara membre del consell ciutadà de Podem a Mallorca, es va emportar prop del 20% de la inversió del departament de Salut en investigació. La consellera Patricia Gómez ho va acceptar a contracor per facilitar l’aprovació del pressupost. En les negociacions del pressupost del 2017, el govern va explicar que retallava considerablement la inversió en el centre biomèdic de Bachiller per la seva manca de resultats. Huertas i Seijas s’ho van prendre com un atac i van acusar l’executiu de voler forçar el tancament del laboratori. Ambdues van amenaçar de votar en contra del pressupost si no es mantenien les inversions al seu company de partit. A principis de novembre, Podem va suspendre de militància a Huertas, Seijas i Bachiller, mentre estudiava si els tres havien violat el codi ètic de la formació. Durant la suspensió, la diputada i la presidenta del parlament van arribar a votar amb el PP en contra d’una proposta de Podem. La setmana passada, Alberto Jarabo en va anunciar l’expulsió. Ambdues s’han mostrat molt crítiques amb el secretari general del partit a les Illes i neguen haver trencat el codi ètic de Podem. De fet, Seijas es considera una víctima de Jarabo. Ella va explicar que va impulsar una investigació interna per treure l’entrellat de la polèmica que envoltat l’antiga productora del secretari general. Si la direcció de Madrid ratifica l’expulsió, ambdues es convertiran en trànsfugues i mantindran l’escó al grup mixt. Segons el reglament del parlament, només Podem pot tombar la presidenta de la cambra perquè va ser el partit que la va designar. La co-portaveu Laura Camargo ja ha anunciat que Podem es replantejarà ocupar el càrrec. Per una qüestió de quotes, la presidència hauria de recaure en una dona, però la mateixa Camargo s’ha descartat. Dins del grup només hi ha una altra dona, Marta Maicas.
La crisi de Podem debilita la majoria d’esquerres de les Illes
Ciutadans va retreure ahir a la consellera de Cultura, Laura Borràs, que no condemnés el boicot contra un acte de Societat Civil Catalana dedicat a Miguel de Cervantes. Els diputats van exhibir exemplars d’El Quixot a la consellera i en van reivindicar el valor cultural mundial. Tanmateix, Borràs no era la persona indicada a qui refregar l’obra de Cervantes. I l’escenificació, que volia ser una denúncia, esdevingué un gest ridícul, esperpèntic. David Marzal, escriptor i professor, explica per què en quinze piulets: «Us explicaré el ridícul que ha fet Ciutadans fent servir el Quixot davant Laura Borràs. Aquí teniu la foto del ridícul.» Os voy a explicar este rídiculo que han hecho los de Ciudadanos hoy sirviéndose de El Quijote ante Laura Borràs. Aquí foto del ridículo. Abro hiloz pic.twitter.com/HG6gh9qIJb — DMarzal 🎗 (@DMarzal) June 20, 2018 «Per començar: santificar autors és una cursileria. Cervantes és fonamental. Parlar només de Cervantes i del tòpic comú de l’obra és molt pesat. Per cert, quines altres obres va escriure Cervantes? Ai! Us he enganxat. Continuo.» Para empezar: santificar autores es HORTERA. Cervantes es fundamental. Hablar solo de Cervantes y del tópico común de la obra es ya cansino. Por cierto, ¿qué otras escribió Cervantes? Ay! Os he pillado. Sigo. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «El Quixot és el gran tòtem del nacionalisme lingüístic espanyol. És que tenim El Quixot! Fantàstic. I els anglesos tenen Milton i els alemanys tenen cosetes com Goethe. Els pobres catalans es conformen amb cosetes com Joanot Martorell, Roís de Corella o Verdaguer. Bah!» El Quijote es el gran tótem del nacionalismo lingüístico español. Es que tenemos El Quijote! Estupendo. Y los ingleses tienen a Milton y los alemanes tienen cositas como Goethe. Los pobres catalanes se conforman con cositas como Joanot Martorell, Roís de Corella o Verdaguer. Meh! — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «Dit això. Quan vols presumir d’alguna cosa, sobretot del nivell cultural, mira amb qui ho fas. Perquè pots fer el ridícul de mala manera. Més que res perquè la que tenien davant és Laura Borràs.» Dicho esto. Cuando vas a presumir de algo, sobre todo a nivel cultural, mira con quién lo haces. Porque el ridículo puede ser de órdago. Más que nada porque la que tenían enfrente es Laura Borràs. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «Laura Borràs és especialista en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Què és això, deu dir segons qui. Doncs bàsicament haver-se llegit a nivell crítico-tècnico-científic i en diversos idiomes el corpus literari europeu MÍNIM.» Laura Borràs es especialista en Teoría de la Literatura y Literatura Comparada. Qué es eso, dirán algunos. Pues básicamente el haberte leído a nivel crítico-técnico-científico y en diversos idiomas el corpus literario europeo MÍNIMO. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «Quan jo era jove ja llegíem articles de Laura Borràs. Però ara els Ciutadans volen explicar a ella, A ELLA!, que n’és, d’important, El Quixot.» Que era yo joven y ya leíamos artículos de Laura Borràs. Pero ahora van los de Ciudadanos a explicarle a ella, A ELLA!, lo importante que es El Quijote. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «Els filòlegs som un gremi molt divertit perquè solem coincidir que sabem molt de literatura, però no sempre coincidim en quines obres són les millors. Amb El Quixot hi ha consens i síndrome.» Los filólogos somos un gremio muy divertido porque suele coincidir que sabemos mucho de Literatura pero no siempre coincidimos en qué obras son mejores. En El Quijote hay consenso y síndrome. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «El consens és l’excel·lència. La síndrome és que tothom diu que ha llegit El Quixot. Mentida!» El consenso es la excelencia. El síndrome es que todo el mundo dice haber leído El Quijote. MENTIRA! — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «El Quixot té centenars d’edicions crítiques. Però la que (gairebé) tots hem conegut és la d’Anaya en edició d’Ángel Basanta. És a dir, una edició ESCOLAR.» El Quijote tiene cientos de ediciones críticas. Pero la que (casi) todos hemos conocido es la de Anaya en edició de Ángel Basanta. Es decir, una edición ESCOLAR. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «Passat aquest tram arriba l’altra edició benparida i popular i de gran qualitat que és la de Cátedra, a càrrec de John Jay Allen. Aquesta ja costa una mica més. Té numerets a peu de pàgina i lletreta Times New Roman 10 en coments.» Pasado este tramo llega la otra edición molona y popular y de gran calidad que es la de Cátedra a cargo de John Jay Allen. Esta ya cuesta un poquito más que tiene numericos a pie de página y letrita Times New Roman 10 en coments. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «I després tenim les edicions boniques d’El Quixot; totes aquestes que es fan per commemorar, prestigiar, honrar, recordar, vendre o difondre. Doncs bé, l’edició commemorativa de la RAE és la que duien els de Ciutadans. I tots duien la mateixa.» Y luego tenemos las ediciones bonitas de El Quijote; todas esas que se hacen para conmemorar, prestigiar, honrar, recordar, vender o difundir. Pues bien, la edición conmemorativa de la RAE es la que llevaban los de Ciudadanos. Y todos llevaban la misma. pic.twitter.com/ZW4fAEI0b2 — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «Però el fet més divertit és que Laura Borràs, que aquests pallussos han qualificat de supremacista, és doctora en Filologia Romànica i llicenciada en Filologia Catalana (una abraçada, Laura, l’admiro moltíssim). És a dir, que sap els ANTECEDENTS d’El Quixot.» Pero lo más divertido es que Laura Borràs, a la que los muy palurdos han tachado de supremacista, es Doctora en Filologia Románica y Licenciada en Filología Catalana (una abraçada Laura l’admiro moltíssim). O sea, que conoce los ANTECEDENTES de El Quijote. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «I quins antecedents té El Quixot? Quina obra europea capital va inspirar el final d’El Quixot? Quin autor fou imitat creant allò de la novel·la cavalleresca vs els llibres de cavalleries? Heus ací: Joanot Martorell.» Y qué antecedente tiene El Quijote? Qué obra europea capital inspiró el final de El Quijote? Qué autor fue imitado creando aquello de la novela cavalleresca vs libros de cavallerías? Eus ací Joanot Martorell. pic.twitter.com/DHkDGw5LKe — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «Que el senyor Joanot Martorell només fou l’autor més llegit de l’Europa del Quatre-cents i va crear una obra universal que es fonamentava en la seva vivència i que va trencar tots els motlles creatius i que ha estat tractada com la millor novel·la del món, però EL QUIXOT, NENA, NO M’ATABALIS.» Que el senyor Joanot Martorell solo fue el autor más leído de la Europa del Cuatrocientos y creó una obra universal que se basaba en su propia vivencia y que rompió todos los moldes creativos y que ha sido tratada como la mejor novela del mundo pero EL QUIJOTE TÍA NO TE RALLES. — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 «De manera que, carallots de Ciutadans, abans de ficar-se amb una especialista en el camp literari, llegiu BIBLIOGRAFIA. Que el nom de Laura Borràs és present en alguna edició crítica d’El Quixot. Apa, us ho explica Laura Borràs mateixa amb dibuixets» Así que, memos de @CiudadanosCs, antes de meteros con una especialista en el campo literario leed BIBLIOGRAFÍA. Que el nombre de Laura Borràs está presente en alguna edición crítica de El Quijote. Hale, os lo explica la misma Laura Borràs con dibujitos. https://t.co/pLhMWnq6M2 — DMarzal 🎗 (@DMarzal) 20 de juny de 2018 Finalment, el professor hi afegeix un enllaç a un article de l’Institut Cervantes, en què es compara i relaciona Tirant lo Blanc i El Quixot. ‘Els de Ciutadans tampoc no han llegit açò’, comenta. Com us veig molt interessats en la lectura i relació de El Quixot i el Tirant Lo Blanch us deixe aquí un bon article del Instituto Cervantes. Spoiler: Els de Ciudadanos tampoc han llegit açò. https://t.co/s3NGv8peTJ — DMarzal 🎗 (@DMarzal) June 21, 2018
El ridícul de Ciutadans amb el Quixot, explicat per un professor en quinze piulets
Els tres càrrecs electes d’ERC investigats pel tall del Coll d’Ares al Ripollès durant la vaga general del 8-N per un suposat delicte de desordres públics s’han acollit al dret a no declarar davant el Jutjat d’Instrucció 1 de Ripoll. Es tracta de les batllesses de Vallfogona i Pardines, Carme Freixa (ERC) i Núria Pérez (IdP) i el regidor de Ripoll Roger Bosch (ERC). Els altres dos regidors de la CUP que també estaven citats, Santi Llagostera i Mariona Baraldés, han decidit de quedar-se fora del jutjat i continuar fent ‘desobediència pacífica’. Tots cinc reivindiquen la legitimitat de la protesta i han rebut l’escalf de més de tres-centes cinquanta persones, entre veïns, regidors i algun diputat, que han cridat ‘no esteu sols’ i ‘ho tornaria a fer’. L’advocat dels regidors d’ERC, Joan Boix, ha explicat que ja han demanat el sobreseïment de la causa perquè aquell dia ‘no van cometre cap delicte’ i no hi va haver cap tipus de violència. I ha explicat que en l’atestat dels mossos es diu que era un ‘acte festiu’ i una mena de ‘pícnic’. A tres quarts d’una, els regidors electes del Ripollès han entrat als jutjats de Ripoll acompanyats del seu advocat. Han acudit així a la citació del Jutjat d’Instrucció 1 per un suposat delicte de desordres públics per la seva participació el 8-N de l’any passat al tall del Coll d’Ares durant la vaga general. Les duesbatllesses de Vallfogona i Pardines, Carme Freixa i Núria Pérez, i el regidor de Ripoll Roger Bosch s’han acollit al dret a no declarar. El lletrat Joan Boix, que exerceix la seva defensa, ha explicat mitja hora després que consideren que aquell dia no van cometre cap delicte i que per això ja han presentat l’escrit per demanar el sobreseïment de la causa. ‘No hi ha cap element’ que indiqui que hi va haver ‘violència, desordres públics ni coaccions’, ha assenyalat Boix. I ha afegit que en el mateix atestat que els Mossos d’Esquadra van presentar als jutjats es parla d’una ‘trobada festiva i lúdica’ i apareix la paraula ‘pícnic’. Els regidors cupaires planten el jutge Els dos regidors de la CUP que també estaven citats a declarar, Santi Llagostera i Mariona Baraldés, de Ripoll i Campdevànol respectivament, han optat per plantar el jutge i s’han quedat a fora. Baraldés ha exposat els motius pels quals han pres aquesta decisió davant de tota la gent reunida. ‘Hem decidit no declarar perquè creiem en la desobediència pacífica i perquè vam participar en una vaga legal i legítima i no hi hem de fer res aquí dintre’, ha afirmat. La regidora també ha explicat que emmarquen aquestes citacions judicials en l”embat repressiu’ d’aquells que volen ‘infondre la por’. I ha agraït tots els suports rebuts en els últims dies tot dient que ‘tota part negra també té una part blanca, que sou vosaltres i que ens fa pensar que això no ho para ni Déu i que estarem dempeus’. Entre els assistents hi havia el portaveu del secretariat nacional de la CUP, Lluc Salellas, que precisament ahir també va haver de declarar als jutjats de Santa Coloma de Farners pel tall de l’autopista a Riudellots el 8-N. Salellas, que també és regidor a Girona, ha advertit que ‘la repressió no els farà callar’ i que l’estat espanyol ‘mai aconseguirà un pas enrere’. També ha explicat que han volgut donar suport als companys electes perquè entenen que ‘la mobilització és l’únic camí per aconseguir la República catalana’. I en representació d’ERC, el secretari de política municipal, Marc Sanglas, ha defensat també la feina dels batlles i càrrecs electes tot dient que ‘no cauran en les provocacions i en els intents de voler fer por’ i que estan convençuts que ‘no han fet res dolent’. Regidors i diputats gironins assisteixen a la concentració Entre les persones que han participat en la concentració de suport hi havia regidors i batlles de Llívia, Santa Pau, Fontcoberta, la Vall d’en Bas i una representació nombrosa de pobles del Ripollès, així com el president del Consell Comarcal del Ripollès, Joan Manso, que han volgut donar suport als investigats. També hi havia diputats, com la cupaire Natàlia Sànchez i Magda Casamitjana (MES), entre d’altres. El batlle de Ripoll i diputat del PDECat, Jordi Munell, ha explicat que ha volgut donar suport als càrrecs electes investigats perquè el que van fer el 8-N forma part dels drets individuals i fonamentals, com és el dret a manifestar-se i la llibertat d’expressió. Uns drets, ha conclòs, que ‘no tenen colors polítics’ i que cal defensar. La concentració, que ha obligat a tallar la carretera, ha finalitzat cap a les dues del migdia amb el cant d’Els Segadors.
Els cinc càrrecs electes del Ripollès investigats pel 8-N no declaren i reivindiquen la legitimitat de la protesta
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha fet avui una crida al fet que el nou partit dels comuns sigui una confluència de cadascuna de les diferents persones i formacions que volen participar-hi i no que es converteixi en una coalició. Ha titllat aquesta opció, defensada pel secretari general de Podem, Albano-Dante Fachin, de ‘cosa tàctica’. En aquest sentit, ha recordat que el nou partit no serà només una candidatura electoral, sinó que la intenció és que sigui estable en el temps. ‘Apostar per una confluència vol dir creure’s que tenim un projecte en comú de país’, ha assegurat a l’acte ‘Un País en Comú’ a les Cotxeres de Sants, a Barcelona, després que Fachin s’obrís al fet que el futur partit dels comuns s’articuli com a coalició de les seves diferents formacions. La crida a l’ordre de Colau coincideix en el dia en què les bases de Podem decidiran si el partit morat continua o no en el procés de creació de la nova formació dels comuns. Ha posat com a exemple la creació de Barcelona En Comú per a les eleccions municipals del 2015: ‘Ningú ha renunciat a ser qui era, a la seva trajectòria ni a les seves identitats múltiples, però les hem sabut aprofitar’, ha dit. Colau ha demanat alçada de mires als que treballen per configurar el nou partit, sobre el qual ha reivindicat que no sobra ningú, que tothom suma i que tothom és imprescindible. També ha asseverat que el projecte que s’està teixint és un referent en diversos punts d’Europa, els Estats Units i Amèrica Llatina, i ha negat que hi hagi un problema de quotes i representació en el procés per crear el nou partit. Una qüestió que precisament ha centrat les crítiques de la direcció de Podem Catalunya: ‘Una cosa tan important no la deixarem mai en una negociació per amunt, feta majoritàriament entre homes’, ha sentenciat.
Colau acusa Fachin de tacticisme per voler una coalició i demana alçada de mires
Els Comitès de Defensa de la República fa mesos que són en el punt de mira dels poders de l’estat espanyol. El Tribunal Suprem els investiga en la causa contra els dirigents independentistes, i la Guàrdia Civil ha mirat de criminalitzar-los en els informes que ha elaborat recentment, en què els ha presentat com a organitzacions violentes. La detenció de Carles Puigdemont a Alemanya ha accentuat el relat de la falsa violència a Catalunya, construït no tan sols per les interlocutòries del jutge Pablo Llarena i els atestats de la Guàrdia Civil, sinó també i sobretot pels mitjans de comunicació i pels principals partits espanyols. Ara que la judicialització del procés s’internacionalitza, cal mirar de convèncer els jutges i fiscals alemanys, escocesos, suïssos, belgues, etc. que tota aquesta invenció de la violència és real. I per a fer això el blanc dels atacs són els CDR. L’últim pas el vam veure ahir. La fiscalia de l’Audiència espanyola va anunciar que, conjuntament amb la fiscalia general de l’estat, emprendria accions contra els CDR. Amenaça d’actuar amb contundència contra les seves activitats i els atribueix possibles delictes de ‘rebel·lió, malversació i contra l’ordre públic’. Es refereix a les accions d’aquests darrers dies –en què s’han fet talls de carretera per protestar contra la repressió espanyola i per reclamar l’alliberament de Puigdemont– dient que han estat ‘actes vandàlics que fan perillar la pau pública, l’ordre constitucional i l’essència del sistema democràtic’. La fiscalia de l’Audiència Nacional obre diligències per investigar els CDR. Assegura que l’actuació dels Comitès de Defensa de la República pot ser constitutiva d’un delicte de rebel•lió pic.twitter.com/2jFhw2FgtD — Albert Calatrava (@albertcalatrava) April 2, 2018 La fiscalia escomet una operació d’estat contra els CDR, que ha seguit el mateix esquema d’estigmatització, criminalització i repressió que hem anat veient aquests darrers mesos contra les entitats independentistes, els partits independentistes, els dirigents independentistes, els activistes independentistes… Vegem-ho. L’endemà de les mobilitzacions de protesta per a detenció de Puigdemont, tots els grans mitjans espanyols van destacar per damunt de tot els incidents que hi va haver amb els Mossos d’Esquadra en la concentració davant la delegació del govern espanyol. Ja parlaven de violència. I ho han continuat fent des d’aleshores; a mesura que els grans diaris de referència de tot el món destacaven articles, editorials i manifests sobre el caràcter pacífic del moviment independentista català, els mitjans espanyols maldaven per dir tot el contrari i per forçar el relat fal·laç de la violència independentista. ‘La Guàrdia Civil acredita al Tribunal Suprem 315 actes violents del procés a Catalunya‘, titulava El Mundo la setmana passada. Una setmana abans, El Confidencial filtrava (una vegada més) una part d’un informe de la Guàrdia Civil enviat a Llarena en què es criminalitzava els activistes, les entitats i els CDR vinculats al moviment En Peu de Pau, dient que eren els responsables de ‘blocar’ Catalunya. Els CDR hi són descrits com a ‘comitès cubans’. El que diuen els diaris, ho reprodueixen i amplifiquen les televisions espanyoles, especialment els programes matinals d’Ana Rosa Quintana i Susanna Griso. A ‘Espejo público’ s’arribava a parlar d’un suposat manual que es reparteix entre els CDR per a fer guerra de guerrilles, vinculant-los amb els black blocks, i ho il·lustrava amb imatges de violència i d’avalots en països estrangers, cosa que confonia l’espectador, com si es tractés dels carrers de Barcelona o de la N-340 a l’Ampolla. Vegeu-ho en aquest vídeo. I així han continuat fins avui, amb un reportatge a La Razón titulat ‘Operació retorn de la violència‘. I en són només dos exemples. Tot aquest desplegament mediàtic contra els CDR ha anat acompanyat d’un discurs insistent per part del PP, Ciutadans i PSOE (i PSC) de criminalització de l’independentisme, empastifant-lo d’acusacions de violència. Pedro Sànchez deia que l’independentisme ‘aposta pel caos’, i fa quatre dies el secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, assenyalava els CDR dient que eren ‘el germen de la kale borroka‘. Miquel Iceta, en una entrevista a La Razón, deia aquest cap de setmana que, ‘si es manté la insurrecció, s’arribarà a un enfrontament civil a Catalunya’. El diari de Francisco Marhuenda li dedicava la portada. Albert Rivera seguia aquesta mateixa línia ahir, batejant els CDR com a ‘comandos separatistes violents’. Ciudadanos reclama a Rajoy que actúe contra los “comandos separatistas violentos” en Cataluña https://t.co/C6dKryxMGy — Albert Rivera (@Albert_Rivera) April 2, 2018 Fins i tot el dirigent de Catalunya en Comú Xavier Domènech va caure en aquesta retòrica desfermada contra els CDR. Deia en una entrevista a La Vanguardia que les seves accions ‘podien portar a expressions de conflicte violent’. Després, amb la polseguera que van fer aquestes paraules, va rectificar dient que s’havia expressat malament i que no s’havia de criminalitzar la protesta coiutadana. I, finalment, com a preludi de l’anunci de la fiscalia, el dirigent del PP Javier Maroto deia en una entrevista a RNE que els CDR li recordaven ‘el pitjor que vam viure en la política basca’. Es comparava amb la kale borroka, dient que protagonitzen ‘semiviolència i avalots’. Poques hores després, el comunicar de la fiscalia. L’ofensiva és total. La resposta dels CDR, ahir al vespre, fou ràpida. I difosa a través dels canals habituals de comunicació entre els membres dels CDR: «Ens vàrem organitzar en els CDR per demostrar que som un poble unit i SENSE POR! Per això, davant les últimes notícies respecte de les diligències d’investigació de fiscalia, cal recordar el següent: Els CDR no són cap entitat i al mateix temps som el poble organitzat! Quan el poder despòtic no té proves per a demostrar res, moltes vegades ha d’utilitzar notícies d’aquest tipus perquè ens espantem i ens desmobilitzem, que és sempre l’objectiu últim de la repressió. Aquestes notícies d’última hora corroboren que anem per molt bon camí i que la por ha canviat de bàndol! Això sí! Cuidem la nostra seguretat i la de les nostres companyes, com hem fet sempre. Seguim les indicacions antirepressives que sempre s’han marcat i seguim lluitant, perquè guanyarem! No tindran presons per a tot un poble en peu de lluita!»
Operació d’estat contra els Comitès de Defensa de la República
Desconvocada la marxa lenta de camions que ha col·lapsat les rondes de Barcelona des de primera hora. Segons el president de l’Associació de transportistes del port de Barcelona, Sintraport, ha estat un ‘toc d’atenció’ a l’ajuntament. Els transportistes, però, mantenen les convocatòries de noves marxes lentes el 30 de novembre i el 5 de desembre. La mobilització l’han fet per a demanar de poder circular per la ronda litoral, cosa que l’ajuntament els prohibeix. I acusen el consistori d’incomplir el compromís durant la negociació que no serien multats. En un primer moment, havien dit que la protesta s’allargaria fins a les 15 hores. La ronda litoral ha estat la més afectada des de primera hora, on els camioners ocupen el carril dret. A més, a això s’hi ha hagut d’afegir un accident de trànsit al nus de la Trinitat que encara ha complicat més la circulació a les rondes de la ciutat. Malgrat que els camions duien a terme la marxa lenta pel carril dret de la Ronda, la via, molt concorreguda habitualment a primera hora del matí, s’ha vist ràpidament afectada i s’han format llargues retencions. El Servei Català de Trànsit ha recomanat als conductors evitar aquestes vies durant tot el matí. Pels vehicles que entren a la ciutat des del Baix Llobregat, el Trànsit recorda que es pot accedir a la capital catalana per la B-23, la Gran Via i també per la ronda de dalt, que registra les retencions habituals d’aquesta hora del matí d’un dia feiner qualsevol. Enllaços per a consultar l’estat del trànsit: >>Consulteu ací l’estat del trànsit a la ciutat de Barcelona >>Mapa continu del trànsit al Principat Piulets de la Guàrdia Urbana
Desconvocada la marxa lenta de camions a les rondes de Barcelona
La manifestació feminista convocada amb motiu del 8 de març finalment serà una concentració. El comú d’Andorra ha denegat el permís al col·lectiu Stop Violències per fer una manifestació emparant-se en la nova llei de seguretat pública, que impedeix ‘d’envair la via pública’. La portaveu del col·lectiu, Vanessa Mendoza, ha explicat que finalment serà una concentració a la plaça de Guillemó, a les 20.30, on es faran lectures de manifestos i altres activitats. A més de Stop Violències, també la convoquen l’Associació de Dones i Acció Feminista. Les tres entitats enllesteixen un manifest que es llegirà amb motiu del dia internacional de la dona treballadora. Fa una crida als homes i dones perquè se solidaritzin amb els principis del feminisme i que treballin per la igualtat de drets i oportunitats. Epppp!!!! Us esperem per la CONCENTRACIO unitaria en reivindicació dels Drets de les Dones a les 20h30 plaça Guillemó !!!#OmplimlaPlaçahttps://t.co/9irgHA4VIc — Acció Feminista Andorra (@FeministesAnd) March 8, 2019 Aquest matí, treballadors de l’administració general han fet una aturada a les portes de l’edifici de govern en commemoració del 8-M. El cap de govern en funcions, Antoni Martí, i l’ambaixador espanyol a Andorra, Àngel Ros, hi han participat juntament amb ministres, membres de partits i representants sindicals.
Andorra limita el dret de manifestació dels col·lectius feministes
L’economista i professora universitària Elisenda Paluzie va ser la candidata més votada dissabte en les eleccions del secretariat de l’ANC. De fet, va obtenir gairebé dos mil vots més que el següent candidat més votat. La diferència és prou gran perquè, sense haver-se postulat com a presidenciable, Paluzie hagi de decidir ara si vol situar-se al capdavant de l’entitat independentista. Força gent s’hi ha dirigit per demanar-li que faci el pas i miri de superar la divisió interna que l’entitat arrossega des de fa anys entre diversos sectors. Paluzie és una veu que no s’està de criticar les renúncies o les frenades dels partits quan n’hi ha i això li ha valgut una fama de contundència que compagina amb una actitud tranquil·la i serena. Li fem unes quantes preguntes per saber per on poden anar les coses aquesta setmana i quina és la predisposició de Paluzie a presidir l’Assemblea. —Amb el resultat de dissabte, obriu la possibilitat de ser presidenta de l’ANC? —Ara ha canviat una cosa. És que ho he de pensar. Ho decidiré després de parlar amb tothom. Amb els candidats que s’havien postulat, amb altres membres del secretariat, amb l’Agustí Alcoberro, membres del secretariat anterior… En parlaré amb tothom i decidiré quina és la millor opció. —Ja heu començat aquests contactes? —He tingut els primers contactes. Tot just ara començo a fer reunions. —La diferència de vots és gran. Serà difícil no assumir la responsabilitat? —Jo esperava entrar al secretariat, perquè sóc una persona coneguda a l’ANC per haver fet moltes xerrades per tot el país. N’he fet centenars des que es va crear l’entitat. He participat en totes les campanyes organitzades per l’ANC, com l’Ara és l’hora, entre més. He anat a molts pobles i ciutats i la gent de les assemblees territorials em coneix. Era lògic que tingués vots, però no vaig fer res d’especial per les eleccions. No vaig fer campanya. Vaig anar a l’acte organitzat a Barcelona i prou. La diferència de vot m’ha sorprès una mica. Més enllà dels vots, m’ha escrit força gent de referència per mi que em demana que faci el pas i presideixi l’entitat. No pensar-hi i valorar-ho seria estrany. He de donar l’opció de reconsiderar la meva idea inicial de no ser presidenta. Si hi ha tanta gent d’entorns de l’independentisme diferents que m’ho demana i considera que seria positiu, m’ho he de pensar. —Diria que ho teniu coll avall… —No, no, no. Aquest matí ha sortit el titular de Catalunya Ràdio dient que no em presento a la presidència. I ara dec estar compensant per equilibrar la cosa. No volia ser tan categòrica en la negativa. I ara semblarà que em postulo. No, no, no. El més important és que parlem i mirem si podem fer un equip de consens. No hem de reproduir allò que va passar fa dos anys amb unes votacions molt frec a frec entre dues candidatures. I la divisió aquella va romandre dins de l’entitat. Si es pot aconseguir una candidatura forta i de consens dissabte que no passi pel meu nom, millor. Perquè personalment i professionalment la presidència de l’ANC exigeix un sacrifici molt gran. Demana molta dedicació i porta molta exposició. És un sacrifici de dedicació. A partir de les converses que comencem avui, veurem què podem construir. Si sense mi hi ha un cert consens entre els qui s’han postulat i les diverses ànimes i sensibilitats, perfecte. Si la divisió persisteix i hem d’anar a una votació dissabte tensa i ajustada i amb una presidència que neixi feble, aleshores m’ho repensaré. —No formeu part de cap sensibilitat concreta ni de cap grup dins de l’ANC? —No. Sé que van córrer llistes. Però jo no n’he fet córrer cap i no formo part de cap grup organitzat. A més, ara no es poden presentar equips a les eleccions de l’Assemblea. No he jugat a cap candidatura. Per una banda, no coneixia tothom qui es presentava. I per una altra, dels candidats que sí que coneixia, m’agradaven persones de sensibilitats diverses. Especialment, persones amb qui ja havia treballat en alguna ocasió. —Parlàveu del sacrifici personal i professional. El risc de la repressió no el poseu damunt la taula a l’hora de valorar la decisió? —El risc de presó o de repressió no entra en les meves valoracions. Si fem aquesta mena de càlculs, la repressió haurà triomfat. Si hem de prendre les decisions posant aquest factor a l’equació, ja hem perdut. Hem de mirar d’obviar el risc i l’amenaça de repressió a l’hora de prendre decisions polítiques. Que hi hagués tants candidats a la presidència demostra que a l’ANC no ens atura la repressió. Ja ens poden escapçar tants cops com vulguin, que sempre hi haurà algú darrere. —La vostra resistència té més a veure amb la dedicació que demana la presidència? —És que fins ara la dedicació dels presidents ha estat exclusiva. En Jordi Sànchez va deixar la feina que tenia. I jo això no ho puc fer. D’això, n’hem de parlar aquests dies. Veure si és possible construir un lideratge més plural amb un equip que faci compatible l’ANC amb una mínima vida professional. Jo no deixaré la meva feina a la universitat. És que no puc. Sempre he dedicat moltes hores a l’activisme independentista. I és això que puc continuar fent. Hem de parlar de tot plegat aquests dies. Que no es concentri tot tant en una sola persona i que la feina quedi més ben distribuïda. —Quina funció ha de fer l’ANC en el context polític actual? —L’Assemblea es va crear amb un sol objectiu: aconseguir la independència del nostre país. I això encara no ho hem aconseguit. Per tant, aquesta ha de ser la dedicació absoluta de l’ANC. Cal concretar-la amb l’eslògan de la manifestació de fa uns dies: República ara. Cal que quedi clar que l’Assemblea treballa per fer efectiva la República catalana que es va declarar el 27 d’octubre i que no es va defensar. No hi ha un full de ruta amb un calendari ara mateix. Potser això era un error. No calia fer un calendari massa detallat i precís que després era impossible de complir per la complexitat d’això que fem. I no sempre es podia complir perquè els independentistes no juguem sols aquesta partida. —Algun horitzó es deu haver de dibuixar… —L’octubre vam desaprofitar una oportunitat. Era una finestra d’oportunitat que havíem aconseguit obrir amb el referèndum de l’1 d’octubre. L’ANC ha de treballar per estar tan preparats com sigui possible quan s’obri una altra finestra d’oportunitat. La pròxima que s’obri caldrà aprofitar-la bé. No sabem quan serà, ara és difícil de preveure-ho. Però cal enfortir aquells aspectes en què no vam ser prou forts la tardor passada. Hem de contribuir a crear les condicions perquè s’obri una nova finestra d’oportunitat i hem de preparar-nos perquè no es repeteixi la situació de l’octubre i novembre. A vegades hi ha situacions imprevistes, errors que pot cometre l’estat espanyol, i cal estar preparats per aprofitar qualsevol oportunitat que se’ns presenti. —Fa un temps, l’ANC marcava més el pas que no ara. Cal recuperar el tremp de l’entitat? —Sí. L’ANC ha de ser neutral i no tenir cap partit pres en un independentisme que és plural, però ha d’empènyer sempre en la direcció que més ens acosti a la independència real. Sempre ha de fer allò que cregui que és millor per a aconseguir la independència, pensin què pensin institucions i partits. L’Assemblea ha de tenir opinió pròpia i ha de parlar clar si veu que els partits s’allunyen de l’objectiu comú de la independència. I és cert que des del 21 de desembre passen coses amb què no ens reconeixem. Hem d’exigir que es recuperi el camí cap a la independència. Aquest ha de ser el paper de l’ANC en un moment d’un cert desconcert en l’independentisme.
Elisenda Paluzie obre la porta a presidir l’ANC: ‘Molta gent m’ho ha demanat’
‘La veritable utopia no és la caiguda del mur, sinó el que s’ha fet a Riace’, va proclamar el cineasta alemany Wim Wenders l’any 2009 al Festival de Cinema de Berlín davant de premis Nobel. Ho va dir quan presentava el seu curtmetratge Il Volo, sobre el model reeixit d’acollida d’immigrants i refugiats de Riace, capitanejat pel seu batlle, Domenico Lucano. ‘He vist un país capaç de resoldre, amb l’acollida, no tant el problema dels refugiats, sinó el seu propi problema: el de continuar existint, de no morir per culpa del despoblament i l’emigració’, va declarar. La història de Riace està perfectament explicada al llibre de la periodista italiana Tiziana Barillà Utopia de la normalidad. Riace, el modelo de acogida de Domenico Lucano, que acaba de publicar Icaria Editorial, amb pròleg de la batllessa de Barcelona, Ada Colau, i el batlle de Nàpols, Luigi de Magistris. El títol original del llibre en italià és ‘Mimmì Capatosta’ (‘Mimmo Caparrut’), un dels apel·latius populars de Lucano, que també s’ha guanyat els de ‘Mimmo u curdu’ i ‘Lucano il afghano’. Just després de la presentació del primer volum a la cambra de diputats de Roma, l’any 2017, van irrompre a Riace cinquanta agents de la guàrdia de finances per notificar a Lucano la seva imputació. Des d’octubre del 2017, és investigat per ‘prevaricació, suborn i frau amb agreujants’. I tot això passa a Calàbria, monopoli de la ‘Ndrangheta, el crim organitzat, capital del narcotràfic mundial, terra de sang i cocaïna, com ha dit Roberto Saviano. On les fronteres entre la legalitat i la il·legalitat a les altes esferes del poder no han estat mai prou clares. Val a dir que el poder central i local, l’extrema dreta i la màfia estan en contra de Lucano. De moment, el batlle es troba en detenció domiciliària pel presumpte delicte d’haver afavorit la immigració il·legal, per mala gestió del fons de l’ajuda oficial i per irregularitats en la concessió del sistema de recollida d’escombraries. A més, tal com denuncia la periodista Tiziana Barillà, un diputat del partit de Berlusconi, el ‘rei dels encausats’ i també de les polítiques repressives a migrants i refugiats, ha aconseguit de blocar l’emissió per la RAI d’una sèrie sobre Riace que ja està filmada i muntada. L’estat, la repressió i la censura actuen indiscriminadament contra Lucano i Riace. Val a dir que les últimes eleccions italianes del 2018 han posat el país en mans de la dreta i l’extrema dreta antiimmigració i antieuro, i els populistes del Moviment 5 Estrelles, abans anticapitalistes i antisistema, suposadament, i ara convertits a la xenofòbia i aliats de la Lliga Nord de Matteo Salvini. El projecte de Riace, després de vint anys, és assetjat per terra, mar i aire. Ja fa dos anys que no els concedeixen subvencions. Pateixen dures restriccions jurídiques i econòmiques i el clima polític és molt hostil al seu projecte d’orígens ideològics arrelats en l’extrema esquerra internacionalista, cosa que tampoc no agrada als poders fàctics. L’èxit de Riace que molesta l’extrema dreta i la màfia En vint anys, Riace i alguns pobles veïns que han seguit el seu model, han posat en pràctica un sistema d’acollida amb molt d’èxit, ajuden a la integració de migrants i refugiats, i repoblen i revifen els municipis, que estaven mig abandonats per la crisi econòmica i l’emigració. En vint anys, per Riace han passat sis mil migrants de vint-i-sis països diferents. Riace havia arribat a tenir quatre mil habitants. Ara en resten mil vuit-cents, un terç dels quals són migrants que s’han instal·lat a les cases cedides per les famílies d’emigrants que el poble té repartides arreu del món. Fotografia: piervincenzocanale A la recuperació i reforma de les cases, s’hi ha sumat la salvació de l’escola, la reactivació de les terres de conreu, els tallers d’artesania i d’oficis tradicionals de la regió, un hostal per als nouvinguts, una taverna popular, un sistema selectiu de recollida i reciclatge d’escombraries, la descoberta de reserves d’aigua potable al subsòl que aprovisionen gratuïtament la població, i altres iniciatives útils i beneficioses per a la vida de tota la gent i el revifament del poble. Això sí, sempre mitjançant l’acció directa, sense intermediació d’ONG ni organismes locals que xuclen bona part del pressupost oficial destinat als projectes d’acollida. L’èxit real i el ressò internacional de l’experiment de Domenico Lucano és tal que la revista Fortune el va situar en la quarantena posició de les cinquanta persones més influents del món. Al costat del papa Bergoglio, Angela Merkel, Auung San Suu Kyi i Bono. El batlle d’un poblet del sud de Calàbria, el sud sud, una de les àrees més pobres del Mediterrani, era l’únic italià de la famosa llista. Aquest estiu, a Nàpols, Calàbria i el sud d’Itàlia, la polèmica es respirava en l’ambient. La política xenòfoba del ministre de l’Interior, Matteo Salvini, era discutida per la gent i posada en evidència, amb fets, per Domenico Lucano i, amb paraules, per molts dels seus camarades i seguidors de l’esquerra política i cultural més compromesa. Per sort, a Itàlia encara hi ha i fructifica l’herència radical, insubornable, de l’esquerra dels anys de plom, de l’època de les Brigades Roges, dels setanta i vuitanta, i tota la galàxia de grupuscles d’extrema esquerra obrera i universitària, de llibertaris a comunistes no ortodoxos. Polèmica entre l’escriptor Roberto Saviano i el ministre Matteo Salvini L’escriptor Roberto Saviano, autor de Gomorra, amenaçat de mort per la Camorra, que viu clandestí amb protecció policial, ha donat a Lucano i Riace un suport solidari i militant en tot moment. Domenico està amenaçat de mort, també, per la ‘Ndrangheta, la màfia calabresa, i ja ha patit algun atemptat. Aquest estiu, Saviano, heroi nacional segons Umberto Eco, publicava aquest vídeo: Arran de la detenció domiciliària de Lucano, Salvini es va felicitar en un piulet: ‘Qui sap què diran ara Saviano i tots els “bonistes” que volien Itàlia plena de migrants!’ La resposta de l’escriptor va ser immediata i contundent, i va provocar la ira de Salvini: deia que l’únic delicte del batlle havia estat desobeir civilment per salvar vides, i que la seva detenció era un pas cap al règim autoritari dissenyat pel xenòfob ministre de l’Interior. Pocs dies després de la detenció de Lucano, casualment, Matteo Salvini i Marine Le Pen es van reunir a Roma per presentar una aliança electoral d’extrema dreta, la Freedom Front, ‘la revolució de la llibertat contra Brussel·les i la immigració’. Reclamen una revolució sobiranista perquè Europa, diuen, extirpa ‘la sobirania de les nacions’, les fronteres, i desprotegeix el treballador autòcton davant la immigració. Paraules que sembla que sonen i ressonen per tot Europa en boca d’altres formacions i sota diferents banderes. És alarmant, denunciava fa poc Sami Naïr, com ‘la ideologia nacionalista de dreta i extrema dreta s’apodera, lenta però segura, del pensament d’esquerres i sobretot d’extrema esquerra’. Ha passat amb el Moviment 5 Estrelles, i sembla que podria passar amb la França Insubmisa de Jean-Luc Melenchon, que allotja alguns corrents xenòfobs d’estil lepenista. Els orígens ideològics de Domenico Lucano i el seu projecte Jo diria que la cosa que fa més por a l’establishment de l’èxit del model Riace és que saben que s’edifica sobre unes bases ideològiques sòlides. No és un conte de fades ‘podemita’, ni un destí de vacances solidàries per a voluntaris. Riace és ben lluny de les ‘papanatades’ contemporànies més o menys benintencionades, però ineficaces a llarg termini, que practiquen ‘l’oenageïsme’ i la caritat cristiana, l’efímer activisme indignat de tatuatges i pírcings, o l’esquerranisme fantasmal de saló, tertúlia de ràdio, he he, ha ha, i plató de televisió. ‘Bàsicament, estic vinculat a un ideal d’esquerra llibertària i del moviment anarquista’, es defineix Domenico Lucano, de seixanta anys. ‘Sóc de la Democrazia Proletaria de Peppino Impastato’, periodista que denunciava la màfia i va ser assassinat a Palerm el 1978, a l’edat de 30 anys, per ordre del capo Gaetano Badalamenti. La lluita i la denúncia de la màfia siciliana, napolitana i calabresa, són en l’origen militant dels joves del sud d’Itàlia dels anys setanta i vuitanta, com Mimmo Lucano. Democrazia Proletaria era un partit més de la galàxia d’extrema esquerra extraparlamentària, com Avanguardia Operaia o Lotta Continua, entre més desenes de grups vitals efervescents i molt combatius. Una escola ideològica i de la vida, filla del maig del 68 i l’antiautoritarisme, de les avantguardes proletàries i universitàries, molt connectada amb els moviments revolucionaris llatinoamericans. Domenico, Mimmo, era del Circolo d’Unità Proletaria de Riace, que va batejar Pier Paolo Pasolini. Els qui han sobreviscut, sense banderes, ni líders, ni partits, són forts i tenen tots els anticossos per a resistir la pressió de la màfia i de l’estat. Mimmo i els seus quatre o cinc col·legues de l’època són, lògicament, internacionalistes, i també han establert lligams amb moviments altermundistes com el Fòrum de Porto Alegre, el moviment NoGlobal de Gènova o els primers municipis que acollien refugiats de la guerra dels Balcans, i el Re.Co.Sol o la Xarxa de Municipis Solidaris, que aplega uns tres-cents municipis italians i defensa la ‘cooperació directa’ entre municipis, sense intermediaris, ni oficines estatals. Tot un nou món, amb una sòlida base ideològica internacionalista per a regenerar les estructures socials i afrontar els reptes del futur. El model Riace d’acollida: la utopia de la normalitat Tot va començar el 1998, quan un vaixell amb dos-cents refugiats kurds va arribar a la costa de Riace i la gent del poble els va socórrer. De tots ells, només un, Bahram Acar, del Partit dels Treballdors del Kurdistan (PKK), continua vivint i treballant al poble. ‘Jo vaig decidir quedar-me’, diu a Tiziana Barillà, ‘per mi, Mimmo és com un germà que es preocupa per la causa dels kurds’. Fa vint anys, van fundar la cooperativa Città Futura i van recuperar els oficis tradicionals que s’extingien per la crisi i l’emigració: molins d’oli, teixits tradicionals, forns tradicionals, confitures i hortalisses, vi, ceràmica. I amb la candidatura Un’altra Riace è possibile, va arribar a la batllia el 2004, i va ser reelegit el 2009 i el 2014. Trobar aigua i convertir-la en un bé públic gratuït, com l’aire, reobrir l’escola i reformar tot el poble, donant feina i sostre a milers de migrants que han passat pel poble o s’hi han quedat, és el seu triomf. Fotografia: piervincenzocanaleFotografia: piervincenzocanale Per a Mimmo Lucano no hi ha impossibles. L’acció i la imaginació van davant. Ha arribat a fer vagues de fam. Van tenir problema greu quan l’estat es va endarrerir mesos i mesos en el pagament de la subvenció de 35 euros per migrant. Lucano va decidir d’imprimir una sèrie de vals de diferents valors d’un euro, de cinc, de deu, etc., amb les cares del Che Guevara, Mahatma Gandhi i alguns dels assassinats per la ‘Ndrangheta. Els vals serveixen per a pagar als comerços i bars del poble i els comerciants saben que més endavant l’estat, mitjançant la municipalitat, els reintegrarà el valor en diners amb les subvencions, que sempre arriben tard, però arriben. Fins avui, que Salvini els ha tallat l’aixeta. Hi ha veus oficials que critiquen i impugnen el sistema de moneda local creat a Riace, però, no és, això, igual que els vals de restaurant que reparteixen moltes empreses als directius, executius i oficinistes? Tot és polèmic quan es tracta d’inventar solucions per a ajudar la immigració i els refugiats, una qüestió que la gran majoria de governants voldria consolidar com un problema permanent per a manipular-ho electoralment en el seu profit. No obstant això, Riace demostra que els migrants no són cap problema. I si no ho són per a un poblet petit i pobre del Sud de Calàbria, com pot ser que diguin que ho són per a tot el continent europeu? A més, Europa, com Riace, té un problema greu: l’afebliment del creixement demogràfic que, en algunes regions, ja comença a ser negatiu, i la tendència és d’empitjorar. Els migrants i refugiats no són el problema, són la solució. Si no, com es mantindrà en el futur la balança del sistema laboral i les pensions, argumenten alguns economistes? Per contra, il·legalitzar-los, forçar-los a viure clandestins, és la clau per a esclavitzar-los. Com diu Mimmo Lucano: ‘El sensepapers són la força de treball perfecta per al ‘mercat negre de l’explotació’. I si algú vol saber-ne més, li recomano que vagi a veure què cobren els migrants sense papers que fan de jornalers als hivernacles d’Almeria, per exemple. En tots aquests anys, Riace ha posat en pràctica la ‘Utopia de la normalitat’, és a l’avantguarda d’Itàlia i d’Europa, i els poders fàctics no ho poden tolerar. Riace és una metàfora d’Europa i del món. Un batlle contra la ‘Ndrangheta Domenico Lucano no ha tingut mai por del crim organitzat, molt present i molt poderós a Calàbria, amb la ‘Ndrangheta, que des que Mimmo té ús de raó ha ordenat molts crims i protagonitzat vendettes i guerres civils entre clans. De fet, als anys setanta i vuitanta, Riace era sota el domini d’un petit clan de la ‘Ndrangheta. Malgrat això, Lucano ha batejat alguns dels seus carrers amb noms de les víctimes de la màfia, com ho ha fet també amb alguns dels vals que circulen com a moneda popular. Entre els molts murals i pintades dels carrers, hi ha un missatge ben clar: ‘Contra la ‘Ndrangheta ens tenyim les mans’. El batlle de Riace està amenaçat per la ‘Ndrangheta, com Roberto Saviano està amenaçat per la Camorra. De fet, a Mimmo ja el van intimidar amb dos trets dirigits al restaurant que gestiona la cooperativa, i van enverinar els dos gossos del seu fill. Era poc abans de la segona reelecció. Després, va haver-hi més trets. I ell, ni un pas enrere, ni per a agafar impuls. Ara ja critica l’especulació immobiliària de la costa de Calàbria, bàsicament en mans de l’organització criminal. Un restaurant requisat judicialment a un mafiós de Riace ara és de la municipalitat. Volen fer-ne un alberg juvenil i d’immigrants, que durà el nom de Peppino Impastato, camarada de Mimmo Lucano a Democrazia Proletaria, assassinat per la màfia el 1978.
Detingut el batlle que ha demostrat que la immigració no és cap problema
La Comissió Europea ha anunciat que ha imposat una multa de 1.490 milions d’euros a Google per ‘violar les normes antimonopoli de la Unió Europea’ amb la plataforma de publicitat ‘AdSense for Search‘. Segons que diu, Google ha abusat el seu domini al mercat per a ‘imposar un nombre de clàusules restrictives en els contractes amb altres pàgines web que evitaven que els rivals de Google puguin posar els seus anuncis de cerca en aquests llocs webs’. És habitual que algunes pàgines web com les de diaris digitals o blocs tinguin un cercador per a trobar publicacions antigues. Quan un usuari utilitza el cercador el web li mostra aquelles publicacions que busca acompanyades de publicitat. Google oferia el servei ‘AdSense for Search’ per a fer aquesta funció actuant com a intermediari entre les empreses anunciant i els propietaris de les pàgines web des d’una posició d’absolutament dominant. ‘Google era de lluny l’actor més fort dels intermediaris de publicitat en recerca en línia de tota l’Àrea econòmica europea, amb el control de més del 70% del mercat entre 2006 i 2016. El 2016 Google va tenir quotes del mercat superiors al 90% als mercats nacionals per a la cerca general, i superiors al 75% a la majoria de mercats nacionals d’anuncis de cerca’, diu la Comissió. A partir del juliol d’aquell any, quan la Comissió va començar a investigar el cas, Google va canviar les condicions contractuals i va eliminar les que incomplien la política antimonopolista de la Unió Europea. Margrethe Vestager, comissària en polítiques de competitivitat, ha denunciat que Google ‘ha consolidat el seu domini en la publicitat de cerca en línia i s’ha blindat davant de la pressió de la competència amb restriccions anti-competitivitat a les clàusules contractuals amb altres pàgines web’, el que és il·legal a la Unió Europea. ‘Aquesta conducta negativa va durar deu anys i va impedir a altres empreses la possibilitat de competir i innovar, i als consumidors els avantatges de la competència’, ha dit. Tercera multa multimilionària en tres anys Aquesta és la tercera multa de la Unió Europea a Google pel seu monopoli. El 2017 la Comissió va multar l’empresa amb 2.420 milions d’euros per engegar una estratègia il·legal per a promocionar ‘Google Shopping‘, un servei comparador de preus, per sobre dels seus competidors. L’any passat, va ser sancionat amb 4.340 milions d’euros per abusos monopolístics amb el sistema operatiu Android, que és el que fa servir vora el 80% dels telèfons mòbils i tauletes de la Unió Europea.
La UE multa Google amb 1.490 milions per controlar la publicitat en línia
El Consell d’Informatius de Televisió Espanyola (TVE), que representa els seus professionals, ha publicat un breu comunicat en què defensa l’entrevista que la cadena pública va fer ahir al vespre al dirigent d’EH Bildu, Arnaldo Otegi, i en què critica la ingerència dels partits polítics. Tant el PP com Ciutadans i Vox, així com alguns mitjans de comunicació espanyols, han criticat TVE amb duresa per haver entrevistat el dirigent de l’esquerra abertzale, a qui han desacreditat i insultat. L’organisme recorda que són els professionals qui decideixen a qui s’entrevista i a qui no seguint criteris periodístics i d’actualitat. També defensen l’exercici periodístic d’oferir totes les cares de la informació des del pluralisme, que és un dels objectius de TVE i de tots els mitjans de comunicació. La dreta espanyola i els seus mitjans afins van pressionar perquè TVE censurés l’entrevista amb Otegi, però finalment aquesta es va emetre ahir. Comunicado del Consejo de Informativos de TVE acerca de la entrevista de Arnaldo Otegi en @Lanoche_24h pic.twitter.com/EamNvpwcPs — C.Informativos TVE (@CdItve) June 27, 2019
El Consell d’Informatius de TVE defensa l’entrevista a Otegi i denuncia la ingerència de la dreta espanyola
L’astronauta nord-americà, Jeff Williams, és a l’Estació Espacial Internacional en una missió encomanada per la Nasa. Fa dues setmanes va participar en la instal·lació de l’acoblador que permetrà, en un futur, el desembarcament de naus privades a l’estació. Facilitant, així, el progrés del turisme espacial. En un piulet publicat al seu compte de Twitter, Williams escriu: ‘Una gran manera de començar el diumenge… la lluna se’n va, una aurora avança i comença l’alba’. El text va acompanyat d’un vídeo, en el qual es veu com l’aurora, una franja verda ondulant, es mou per sobre de la curvatura del planeta. Great way to start your Sunday… setting moon, rolling aurora, and the break of dawn. pic.twitter.com/vDbzruldiE — Jeff Williams (@Astro_Jeff) 4 de setembre de 2016
Vídeo: Com es veu una aurora boreal des de l’Estació Espacial Internacional?
Hervé Pi és un llibreter i activista nord-català que coordina el Comitè de Solidaritat de la Catalunya Nord i que ha estat un dels impulsors de l’exposició ’55 urnes per la llibertat’. A més, és un dels membres fundadors i secretari de l’entitat cultural Aire Nou de Bao i vice-president de la Federació per a la Defensa de la Llengua i de la Cultura Catalanes. Hi parlem l’endemà de la diada solidària que es va fer a Perpinyà, mobilització que valora molt positivament pel que fa a la participació. —Vau escollir el 30 d’octubre per a celebrar la diada solidària amb el Principat perquè feia un any de l’aplicació de l’article 155. Com heu viscut els fets d’aquest darrer any? —Com a catalans, al comitè això ens ha afectat a tots, perquè ens hem sentit partícips d’aquest procés i tenim moltes esperances en allò que malanomenem Catalunya Sud. Ens hi sentim molt identificats. Hem participat en totes les mobilitzacions des de fa anys, fins i tot abans del 2012, i ens coneixem tots. També coneixem bona part d’aquells qui són a presó. Són companys de lluita. Som molts que baixem a les manifestacions cada 11 de setembre i ens trobem regularment a les mobilitzacions. Evidentment, suposo que si la gent es manifesta és perquè se sent afectada, com a catalana i com a demòcrata. —Catalunya Nord ha estat clau en moments com l’1-O o en la marxa cap a l’exili. Ho pot continuar essent ara, d’alguna manera? —Som clau perquè som fora de la jurisdicció espanyola i, per tant, aquí les persones i entitats catalanes poden trobar refugi; no exili, però sí refugi. Aquí han passat moltes coses, no les sabem pas totes, segurament. Sembla que casa nostra ha tingut un paper important i esperem que, si és necessari, pugui tornar-l’hi a tenir en un futur. També esperem, però, que no ho sigui. Recentment hem sabut el paper que va tenir Catalunya Nord pel que fa a l’exili, cosa que no sabíem. De la mateixa manera que vam saber, el 4 o 5 d’octubre, que les urnes havien passat per aquí. Hi ha molta gent que treballa en l’anonimat i ho fa molt bé i ha de continuar fent-ho així. —L’AMI ha dit que estudia de traslladar-se a Catalunya Nord si li tallen el finançament. Què en penseu? —El president de l’AMI ha dit aquest matí que no se sap pas mai, que si en un futur fos necessari, per què no? Però que, de moment, això són fake news. Si és necessari, evidentment, se cercaran solucions, però per ara no ho és. —Aquest darrer any, heu detectat gests polítics per a denunciar la repressió? —A Catalunya Nord sí, a l’estat francès no. Tenim dos-cents municipis i un centenar de batlles que s’han adherit al manifest a favor de la democràcia, la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. És la meitat, més o menys. A l’estat francès no hem vist pas aquest moviment de cap de les maneres. Els eurodiputats José Bové i Marie-Pierre Vieu sí que es mouen. Tret d’aquests dos, però, hi ha molt pocs moviments. Manuel Valls, que podria ser un d’aquests representants polítics que ens defensa, va per un altre camí, pel qual van la major part de polítics de l’estat francès. Catalunya Nord és molt diferent de la resta. —Entenc que parleu de la posició que, individualment, han decidit de prendre aquests polítics, i no de la posició de partits com el Partit Comunista francès. —Aquí tenim Nicolas Garcia, que és comunista i vice-president del Consell Departamental i que fa molta feina amb Marie-Pierre Vieu. Ara, la veu del partit no és tan clara. Hi ha la voluntat de posar a les llistes europees un pres polític català, però, ara per ara, és la voluntat d’uns quants. No estic segur que sigui la voluntat de tot el partit. Només és una idea, un projecte del qual es parla. Nosaltres coneixem comunistes que no han signat el manifest per l’alliberament dels presos. Es diuen demòcrates i troben malament que siguin a la presó, però no aniran pas tan lluny de manifestar-se. —Parlàveu de Manuel Valls. Com valoreu el seu salt a la política catalana? —A Catalunya Nord, al principi, era estimat, una persona que tenia bona imatge perquè és català. Però quan va venir, però, va preguntar si podia parlar català perquè no sabia si un primer ministre de l’estat francès tenia dret de parlar-lo. Abans parlava català amb tranquil·litat, però aquell dia ja dubtava, ja havia perdut una mica el seu esperit. Ho recordem i a partir de llavors no té tants seguidors. Jo crec que la major part de la població de Catalunya Nord és favorable a la democràcia i rebutja que hi hagi presos polítics i exiliats i fa pas costat a l’espanyolisme. Per tant, no estan amb Manuel Valls. Valls ha perdut tota la credibilitat a Catalunya Nord. És vist com un oportunista. Passar de ser republicà i d’esquerres a monàrquic de dretes i fins i tot arribar a pactar amb l’extrema dreta és una cosa que aquí no li perdonaran pas. —Aquests últims dies s’ha parlat de fer una marxa per Europa per a reivindicar la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Creieu que pot fer reaccionar polítics com Macron? —No sabem com reaccionaria França, però ens sembla que la proposta és molt interessant. És molt important traslladar el debat a l’estat francès. Els polítics i els mitjans de comunicació agafen directament la versió de Madrid i, per tant, una versió que no és contrastada. Fer-nos presents a l’estat francès és, evidentment, necessari perquè és el segon estat d’Europa. A Alemanya ja s’ha guanyat una victòria i a l’estat francès se n’ha de guanyar una altra. Penso que anar un dia a l’estat francès és una necessitat. Nosaltres hi serem i farem el que sigui possible i necessari. No sé si hi ha un projecte ben definit, però hi serem. Els polítics com Macron o Valls tenen una idea. Macron parla de fer una llista unitària a les europees amb Ciutadans. És una manera que tenen de pensar molt estranya. No estem convençuts, però, que la gent s’adhereixi a tot el que diuen. En aquest moment està perdent pes i força. Per tant, un debat sobre què passa a Catalunya em sembla inevitable i necessari. A Catalunya Nord, la població entén molt bé què passa. Nosaltres tenim la possibilitat d’entendre el català i seguir la informació de TV3 i VilaWeb. A França, malauradament, no és així, i traslladar el debat allà podria ser una manera de despertar-hi consciències. —Si més no, podria servir per a interpel·lar una part dels ciutadans francesos? —S’hauria de fer, però no se solucionarà en un dia perquè els francesos són molt jacobins i no entenen pas tot el que passa a Catalunya. És una feina que s’ha de fer amb temps, debat i discussions. A Catalunya Nord això es fa i pensem que, majoritàriament, la gent es posa més del costat català que no de l’espanyol. A l’estat francès passa al contrari, per un desconeixement total. Aquest desconeixement no canvia d’avui per demà, amb una manifestació. Una marxa des de Perpinyà a París, per exemple, duraria temps. Serien uns vint, vint-i-cinc dies que permetrien de parlar, en què s’obririen debats. Es posaria la realitat a la plaça pública de l’estat francès i es faria pressió democràtica. —Tot això que ha passat al Principat aquests últims temps ha servit perquè a Catalunya Nord hi hagi més consciència nacional? —Ens mirem què passa al sud. Hi ha gent que hi col·labora, gent que s’ho mira, poca gent que hi és contrària… Tot allò que passi al sud serà molt important. Esperem que la república que es faci a Catalunya no sigui calcada a la francesa. Esperem que les paraules ‘llibertat, igualtat i fraternitat’ tinguin un sentit real i no pas el sentit que hi dóna la república francesa, perquè llavors no val la pena. No cal fer una república francesa en petit. Cal fer una república com cal, que escolti els pobles. És evident que la república francesa esclafa els pobles i els ho nega tot, pitjor que a l’estat espanyol. La República Catalana, per tant, ha de ser diferent. Si ho és, per nosaltres i per la catalanitat serà una ajuda molt important. El Comitè de Solidaritat surt de la territorial de l’ANC, que arreplegava gent per l’11-S. Tenim uns cinquanta socis. S’han multiplicat per quatre amb el Comitè de Solidaritat i, per tant, la gent està més disposada. La gent està més mobilitzada que un any o dos enrere, quan es limitaven a manifestar-se només al setembre. —Però, més enllà del que pugui passar al sud, el procés ha servit perquè més gent a Catalunya Nord s’animi a reivindicar els seus drets davant l’estat francès? —Això ho veurem el 10 de novembre, que commemorem el Tractat dels Pirineus. Veurem si som capaços que s’impliqui més gent en la manifestació per a reivindicar allò que és nostre. —I creieu que al sud hem pres més consciència dels problemes dels nord-catalans o sovint us sentiu oblidats? —Les coses han canviat, tot i que potser no han canviat al 100%. Molta gent del sud, quan venia a Perpinyà venia a França. Quan es va explicar que les urnes havien estat a Elna, molta gent del sud va veure que hi havia una altra cosa i que a Catalunya Nord potser hi havia una possibilitat d’ajuda. Això que s’explica ajuda els catalans del sud a veure els catalans del nord d’una altra manera. Potser quan arriben aquí veuen que la llengua no té el nivell que s’esperen, però sí que veuen que el sentiment de catalanitat, de país, ha crescut. Una visita d’un parell d’hores a Perpinyà no permet de descobrir el país, sinó que s’hi veuen les coses de manera superficial. Però d’ençà del primer d’octubre, la gent del sud veu Catalunya Nord amb uns altres ulls, n’estic convençut. —Quins objectius té la Catalunya Nord avui dia? —Tenim moltes reivindicacions. Evidentment, hi ha la llengua. De totes les llengües de l’estat francès és la més maltractada. N’hi ha que ho tenen més malparat, però. A Catalunya Nord la salut de la llengua no és bona, però hi ha molta gent amb qui es pot parlar català quan hi ha voluntat i temps. No és igual que a Occitània, per exemple. Aquestes altres llengües tenen una oficina per la llengua, però la de la Catalunya Nord és blocada pel Ministeri d’Interior, potser perquè això que passa al sud els inquieta una mica. Fa dos anys o tres que l’oficina per la llengua, que existeix a Occitània, Bretanya i el País Basc, és blocada. Però la llengua no s’ha perdut pas. Està en un estat molt preocupant però encara hi ha un 30% de persones que saben català, que no és pas 0 ni 5, com algunes llengües de l’estat francès. Potser per això tenen més facilitats que nosaltres. La nostra salut, tot i ser preocupant, és massa forta per a un estat francès jacobí que no suporta cap altra llengua que la francesa. Hi ha un 60% de la gent que diu entendre el català. Per tant, la llengua no és morta del tot. Pel que fa a l’escola, hi ha moltes iniciatives, però no hi ha una demanda unitària per a millorar i intentar arreplegar tothom. Avui l’ensenyament immersiu i bilingüe representa només un 7%. Si hi afegim l’opcional, arriba al 25%, però aquest va de mitja hora a la setmana a dues hores. Això, per a un lloc on la llengua és esborrada de l’espai públic, és molt complicat. —Més reivindicacions? —Sabem que la intenció de l’estat francès és suprimir els departaments. Teníem la sort, fins ara, de tenir un departament que coincidia, més o menys, amb la realitat històrica de Catalunya Nord, el departament francès dels Pirineus Orientals, englobat dins la regió d’Occitània, un qualificatiu que, evidentment, no ens correspon. Aquí, de dos-cents vint municipis, dos-cents són catalans, el 90%. Per tant, aquí hi ha reivindicacions a fer i ens hem de manifestar per tot això. —Malgrat que, en molts moments la llengua ha estat en un estat encara més crític, la identitat catalana no s’ha perdut mai. —No, malgrat que la identitat és barrejada per molta gent. Molta gent també se sent francesa. A Catalunya Nord som 450.000 habitants i cada any en tenim 5.000 que vénen de l’estat francès. Ens trobem, per tant, amb una població originària de Catalunya inferior a la meitat. L’altra meitat prové de l’estat francès. Molta d’aquesta gent, però, es considera catalana i estima aquest país i no té por de reivindicar una identitat catalana, i això és important. Si un 60% de la gent entén el català però no hi ha un 60% de persones originàries de Catalunya Nord, vol dir que hi ha una part important d’aquesta gent que ha après i parla la llengua. —Sou un dels impulsors de l’exposició ’55 urnes per la llibertat’. Com va néixer la idea i quina valoració en feu, després d’haver passat per Brussel·les, Perpinyà i Barcelona? —Va néixer per atzar. Un artista que tenim al comitè va pensar que podríem fer alguna cosa i va tenir la idea de donar urnes a una vintena d’artistes. Al principi, la cosa es limitava només als artistes de Catalunya Nord. Però quan vam anar madurant la idea vam obrir-la als artistes del sud, on s’ha concretat més el projecte. Ha esdevingut una cosa important que al desembre anirà a Tortosa i al gener a Girona. Encara no hem tancat tots els llocs. —El dia de la inauguració d’aquesta exposició a Catalunya Nord, el batlle de Perpinyà es va posar el llaç groc. Com el valoreu, aquest gest? —Ens va alegrar i ens va sorprendre molt. Per Sant Jordi, al Consell Departamental es va penjar la pancarta de ‘Llibertat presos polítics’ i nosaltres vam enllaçar Perpinyà. A les sis del matí, però, van treure tots els llaços grocs que havíem posat. Per tant, el fet que quatre mesos més tard es posés un llaç groc el veiem positiu i esperem que duri. —Què ha passat en aquests quatre mesos perquè hagi fet aquest canvi? —No ho sabem. És un polític, i rebre el president de la Generalitat no és pas rebre qualsevol persona. És important. A més, a l’ajuntament hi ha regidors i tinents de batlle que tenen una certa simpatia pel fet català i ajuden sense matisos. Segurament la seva posició ha anat evolucionant per les converses amb ells. A Catalunya Nord molta gent té simpatia pels presos i els exiliats i no accepta que l’estat espanyol faci això que fa. Per tant, algú que es vol presentar a unes eleccions també ha de valorar tot això. —Ha rebut cap crítica per aquest gest, a l’estat francès? —A França no sabem ben bé què ha passat i a ell tant li fa perquè té uns setanta anys i no té pas la intenció de presentar-se a cap elecció a França. Tant li fa, què diuen a França. A vegades plantar cara i no fer cas del que diuen els francesos és bo per a les eleccions municipals.
Hervé Pi: ‘A Catalunya Nord, Manuel Valls és vist com un oportunista’
Vueling ha començat la jornada d’aquest dimecres amb retards o incidències en el 15% dels vols programats fins a les 9 del matí. De totes maneres, no hi ha prevista cap cancel·lació durant el dia. La companyia té programats uns 700 vols i ressaltat que el 85% estan operant amb puntualitat o retards inferiors als 15 minuts. El president de Vueling, Javier Sánchez-Prieto, ha atribuït els retards i cancel·lacions d’aquests dies a una falta de planificació ‘pel que fa al nombre d’incidències i com donar resposta’, referint-se a factors externs com la vaga de controladors aeris a França i altres incidències a Europa. ‘Una companyia com Vueling té un nivell de sobrevol de l’espai francès del 80%’, ha dit Sánchez-Prieto en una entrevista a TV3, i ha admès que l’empresa ha de fer examen de consciència, dimensionar els seus recursos i pensar que els factors externs poden ser habituals. ‘La veritat és que és evident que hi ha una part de la planificació en la qual és possible que ens hàgim quedat curts. Ens hem quedat curts’, ha assumit Sánchez-Prieto, que ha explicat que sempre es considera un nivell d’incidències o imprevistos, tot i que en les últimes setmanes les incidències europees han afectat al seu operatiu. ‘No és una excusa. Som responsables d’assumir aquesta situació i, quan es produeix una incidència, donar una resposta als nostres passatgers’, ha dit el president, i ha dit que aquests factors externs estan afectant a la majoria de companyies europees. Després de demanar disculpes als usuaris i qualificar de dura la situació d’aquests, ha assegurat que la companyia està fent ‘màxims esforços’ per normalitzar la situació, i ha admès que és molt difícil compensar als passatgers que han perdut un vol o han patit una cancel·lació. Tot i això, ha assegurat que Vueling està intentant millorar l’atenció al client amb increment de personal perquè tots els qui tinguin dret a una compensació la rebin. Pla de contingències Vueling ha presentat el seu pla de contingència, que preveu tant un augment d’avions com la cancel·lació anticipada de vols, unes mesures que l’Agència Estatal de Seguretat Aèria (Aesa) i la Direcció General d’Aviació Civil (DGAC), organismes dependents del Ministeri de Foment, han considerat ‘raonables’ després d’analitzar-les. Tant l’Aesa com Aviació Civil han realitzat algunes observacions al pla de contingència presentat per l’aerolínia catalana en els dos sentits, tant pel que fa a l’augment d’avions com les cancel·lacions de vols anticipades, segons han explicat fonts de Foment. Segons les mateixes fonts, representants de Vueling, de l’Aesa i d’Aviació Civil tornaran a reunir-se aquest dijous al matí al Ministeri de Foment per avaluar les mesures i la planificació per tot el cap de setmana del pla presentat per l’aerolínia. Vueling està recobrant de mica en mica la normalitat operativa a l’Aeroport de Barcelona-El Prat. L’aerolínia ha llogat sis avions, ha contractat 34 pilots, ha augmentat un 40% el personal de l’oficina de vendes i també el temps d’escala, que ha passat de 35 a 45 minuts, per guanyar més marge. Els usuaris poden consultar la llista completa de vols cancel·lats en la pàgina web, a més de totes les opcions que es posen a disposició dels passatgers afectats. Retirada de llicència La ministra espanyola de Foment, Ana Pastor, va advertir ahir Vueling que la llei de la Seguretat Aèria preveu sancions per a les companyies que vulneren els drets dels usuaris: ‘Des de multes econòmiques fins a la suspensió definitiva de la llicència i la substitució per una temporal’. A més, va explicar que l’encarregat de proposar les sancions serà l’instructor de l’expedient obert a l’aerolínia.
Vueling admet falta de planificació davant d’incidències externes
El Partit per la Independència d’Islàndia s’ha proclamat vencedor de les eleccions generals i ha declarat la intenció de formar govern. ‘Tenim l’índex de suport més gran; per tant, ho intentarem’, ha declarat a Reuters el líder del partit, Bjarni Benediktsson. Ha manifestat la preferència de formar govern amb una coalició tripartida, tot i que no ha volgut fer elucubracions sobre possibles socis de govern. La formació de centre-dreta que lidera Benediktsson ha aconseguit un 29% dels vots i 21 diputats. El Partit per la Independència vol mantenir la pertinença a l’OTAN, però s’oposa fermament a l’ingrés a la Unió Europea. El moviment Esquerra Verda, en segon lloc, ha obtingut un 15,9% dels vots, amb 10 diputats, 3 més que no pas en les últimes eleccions. El Partit Pirata, finalment, no ha pogut complir les millors previsions i ha aconseguit un 14,5% dels vots i 10 diputats, 7 mes que no pas en els comicis passats. El Partit Progressista ha tingut una caiguda d’11 diputats. Es queda amb 8 i només un 11,5% dels vots. El partit Regeneració en tindrà 7 (un 10,5% dels vots) i Futur Brillant, 4 (7,2%).
El Partit per la Independència d’Islàndia es proclama vencedor de les eleccions generals
Òmnium Cultural ha anunciat que a partir de la pròxima edició, obrirà la possibilitat de publicar el premi Sant Jordi a totes les editorials. El premi Sant Jordi de novel·la inèdita és un dels més ben dotats de les lletres catalanes, amb 60.000 euros, i el més popular. Les noves bases del premi es donaran a conèixer a l’abril. En un comunicat emès per l’entitat s’explica que es convocarà un concurs per triar nova editorial per un periode determinat. Des del 2011 ha estat l’editorial Proa, segell del Grup 62, qui ha editat el premi Sant Jordi, que en la darrera edició va guanyar Joan-Lluís Lluís amb Jo sóc aquell que va matar Franco. Entre el sector editorial ha sorprès la proposta, perquè les editorials l’han conegut a través de la premsa, però l’han rebut positivament. Un dels dubtes importants és si les editorials hauran d’assumir el cost de la dotació del premi, fet que invalidaria la participació de la majoria de segells. Fonts d’Òmnium han explicat a VilaWeb que “la redacció de les bases encara no és tancada, però que en cap cas els 60.000 euros del premi seran cap ‘handicap’ perquè cap editorial no s’hi pugui presentar. Aquesta renovació del premi Sant Jordi té la voluntat d’implicar el major nombre d’actors i editorials possibles, perquè volem que sigui un revulsiu per al sector”. Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, creu que la dotació de 60.000 euros s’ha de mantenir, “perquè cal que tinguem un premi literari en llengua catalana ben dotat, per poder competir amb els premis en llengua castellana. I esperem que aquesta renovació mantingui la voluntat de difusió i de possibilitats comercials que ha tingut el premi fins ara.” I ha afegit: “Està molt bé que Òmnium reforci aquesta via cívica, cultural i social i aposti per recolzar el món de la literatura.” Però no tots els editors comparteixen el mateix criteri de manteniment de la dotació del premi. Josep Cots, d’Edicions de 1984 i Premi Nacional de Cultura 2017, considera que 60.000 euros és una xifra inflada: “Jo sóc partidari de treure la tendència que hi ha a valorar el diners per sobre del valor literari que han de tenir les obres. I em sembla que els premis que s’haurien d’augmentar són els premis a obra publicada, que el que fan és consolidar els autors i estimular-los perquè continuint escrivint.” Però Cots vol deixar ben clar: “Ara, cal remarcar que Òmnium, que és a punt d’arribar als cent mil socis i, per tant, té la capacitat d’ajudar a dinamitzar el sector i augmentar els lectors, inicii aquest canvi en el panorama dels premis literaris. S’ha d’aplaudir la iniciativa, perquè pot suposar un canvi molt seriós. Això s’ha de dir ben clar.” Aquest mes de febrer, l’entitat ha dut a terme dues accions en l’àmbit dels premis literaris en llengua catalana, que poden provocar un canvi en la concepció dels premis literaris i també pot ajudar a prestigiar-los i fer-los de més abast. La setmana passada l’entitat va atorgar per primera vegada el premi a la millor novel·la catalana de l’any, que va obtenir l’escriptor Raül Garrigasait per l’obra Els estranys (Edicions de 1984), i ara ha anunciat la renovació del Sant Jordi, trencant el monopoli que el grup Planeta ha tingut fins ara en l’àmbit dels grans premis literaris en català. Segons el comunicat publicat: “Òmnium fa un pas més en la projecció del guardó, obrint-lo a tot el sector editorial, d’acord amb les demandes dels actors implicats.” I també: “Òmnium entén que els premis literaris han de ser un revulsiu per a la creació literària, l’edició i el consum en llengua catalana i ha traçat una estratègia per fer-ho realitat. Aquestes dues iniciatives, el Premi Òmnium a la Millor Novel·la i la renovació del Premi Sant Jordi, són els pilars d’una estratègia a mig termini, amb la qual Òmnium busca enfortir el sector, incrementar els lectors i obrir portes a editorials i autors.”
Òmnium obre la possibilitat de publicar el premi Sant Jordi a totes les editorials
Elena Martínez viu al barri de la Prosperitat de Madrid. De fa una setmana, treballa des de casa, confinada. Sense símptomes. Aquesta administrativa del congrés espanyol de quaranta anys és una de les veus crítiques de la ciutat. Militant d’Esquerra Castellana, de la Coordinadora 25-S, va ser coorganitzadora de la gran manifestació a Madrid ‘L’autodeterminació no és cap delicte’, muntada per l’ANC però també per madrilenys com ella. I ara que entrevistem Martínez telefònicament perquè ens parli de com veu la pandèmia de la Covid-19 des de la capital d’Espanya, ho deixa clar. Tancar Madrid i prou, sense mesures per a ajudar la població a fer el confinament, convertiria la ciutat en una ratera. En aquest sentit, ha trobat a faltar solidaritat. Considera que les mesures del govern del PSOE i UP són vergonyoses, i creu que s’han de tancar els sectors no estratègics de l’economia. —On feu el confinament? —A casa meva, al barri de la Prosperitat, al nord de Madrid. Fa tres anys que hi visc. Entomo el confinament com puc. Ho faig per responsabilitat i perquè ho puc fer. Treballo des de casa. —Com veieu la ciutat? —Hi ha molta gent que ha d’anar a treballar en un metro ple de gent, i no es faciliten les mesures mínimes, com les màscares. Veig amb preocupació i amb esperança tot el que passa. I miro de convertir-ho tot en una oportunitat. Les finestres són més finestres que mai, amb els aplaudiments i els repics de cassoles. Però la primera mesura que es va prendre va ser eliminar el dret de manifestació. I serà el darrer que aixecaran. Jo entenc que, efectivament, ara no és el moment de sortir al carrer en massa. Però el dret de generar beneficis, aquest no es toca? I fa sortir la gent de casa igual. Ja es veu que les mesures no són únicament sanitàries. —Casos a destacar del vostre voltant? —Molts han d’anar a treballar d’una manera forçosa en vagons plens. I alguns van a centres de treball que no són pas estratègics. Conec gent de Correus sense màscara ni guants, gent a hospitals que t’expliquen que viuen la guerra, perquè el context és de privatització de la sanitat. O les residències de gent gran que han tancat, sí, però sense metges ni màscares dins. Autèntiques rateres. Penso en les companyes que pateixen violència de gènere, que en ple confinament és un infern. La crisi de la Covid-19 comportarà la precarietat econòmica. —Hi ha molts morts a Madrid. Realment espanta. —Avui se superaven els 600 morts. Se n’han de veure les causes: no moren per la Covid-19. Moren per les retallades i la privatització de la sanitat. Madrid és gairebé l’última comunitat autònoma en inversió sanitària en PIB. La setzena de disset. Tenim trenta-tres hospitals públics i més de cinquanta privats. Els nostres morts són els seus milions. Hem de revertir les retallades. No podem tenir metges sense màscares ni guants. Recordem que la llei 15/97, que empara la privatització dels hospitals, es va fer amb el PP i el PSOE. Tots dos. —S’ha de tancar Madrid? En aquest debat, on us situeu? —Demanar el tancament de Madrid sense altres mesures seria convertir Madrid en una ratera. Que es tanqui i aquí ens quedem. Si mirem Wuhan, hi havia grans mesures de protecció i detecció. Exigir el tancament de Madrid sense mesures que acompanyin la població que es queda pot salvar la resta, però convertirà Madrid en un infern. S’ha d’acompanyar la gent amb recursos econòmics perquè puguin deixar d’anar a treballar. I que es quedin a casa. S’entén que s’ha de tancar Madrid, però que no es limiti a això. Ara és l’aniversari de la manifestació del 26 de març a Madrid, que deia que l’autodeterminació no és delicte. Entenem la solidaritat entre pobles. És evident. Doncs ara es trobaria a faltar certa solidaritat: tanca Madrid, però no en facis una ratera. No defensarem tancar Madrid i prou. Tancar Madrid vol dir tancar la porta i llançar la clau? Home, tanca Madrid, però amb mesures. I no els serà fàcil. —Desenvolupeu-ho, si us plau. —A Madrid ve a treballar gent d’Albacete cada dia! Van fer l’AVE amb l’eslògan ‘Segovia, a vint minuts de Madrid. El teu nou barri’. Cues i més cues, trens i més trens portant gent. Parlen de l’Espanya buidada. També hi ha l’Espanya emplenada. Madrid es construeix sobre això. Ara vés i tanca-la. —Quina seria la solució? —Volem aprendre de Wuhan? Doncs que vinguin els metges i ens il·lustrin. A Itàlia ho fan. Cal el tancament de sectors no estratègics de l’economia. I adoptar mesures perquè la gent es pugui permetre no anar a treballar i quedar-se a casa. No pots exigir a la gent que es quedi a casa i a la vegada obligar-los directament o indirecta a anar a la feina. La banca ens continua devent diners i la monarquia en té tants que en regala als amants. Hi ha diners. Hi són. —La presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, des de lluny, sembla viure en un altre planeta. —O en aquest. No veuen què fan o ho veuen tot? Ells es fan les proves i envien l’exèrcit a la perifèria de Madrid, als barris obrers. A Alcorcón, Móstoles, Leganés. Allà, hi envien militars. Per a uns enviem proves, i per als altres, militars? He llegit que hi ha hagut 11.000 sancionats per haver-se saltat el confinament. No seré jo qui digui que no ens quedem a casa. Però quants empresaris sense màscares ni guants per als treballadors han multat? Correu, sense guants, porteu paquets de porta en porta. Porteu el virus. A Madrid estem entre la por i la mala llet. Es fan les coses malament. Abans era una denúncia ideològica: però ara és literal que les retallades maten. —Imatge impactant és la de militars a conferències de premsa sobre sanitat. —Què hi ha en joc, aquí? En un estat d’alarma, els drets de reunió haurien de mantenir-se dempeus. I no ho estan. Viurem coses greus. El repic de cassoles contra la monarquia va ser molt terapèutic i anirem trobant altres formes. Però que surtin militars, Guàrdia Civil i policia… Potser sí que netegen, però et fa pensar si prioritzen altres mesures. Tanta presència militar és per a gestionar el malestar que pot causar la mala gestió. Ja hi ha hospitals que han de seleccionar malalts. Això ja passa. —Com veieu les mesures del govern del PSOE i Podem? —Mesures de vergonya. 200.000 milions per a les empreses i 17.000 ni tan sols per a resoldre la situació de misèria, sinó per a ajornar-la. No em paguis ara la llum i el mes que ve em pagues el que em deus. Però si el mes que ve la gent estarà pitjor! Madrid és una olla de pressió i ho continuarà essent. El confinament durarà tot l’abril.
Elena Martínez: ‘Tanca Madrid, però no en facis una ratera’
Qui no ha anat restret en alguna ocasió i ha buscat la solució en un iogurt o galetes amb fibra? Anem al supermercat. El café porta magnesi, la llet omega 3 i el cereals extra vitamines per afavorir el creixement dels nens. I tots aquests, encara que a vegades no ens ho plantegem, són aliments funcionals. Aliments on se’ls hi ha afegit una propietat externa que ha de complir una funció – d’aquí el nom – beneficiosa per la salut. Claudi Mans, catedràtic d’Enginyeria Química, explica en més profunditat el concepte d’aliment funcional: S’ha creat una moda de buscar la màxima salut a través de l’alimentació. Si posem l’exemple de la llet enriquida amb calci, la nutricionista Meritxell Bansell afirma que ‘potser hi ha un grup de població concret que pot tenir problemes als ossos o articulacions i necessita aquest plus de calci, però no tothom té aquesta necessitat’. A més, s’ha de tenir present que no sempre amb l’ingesta de quants més elements funcionals, més salut tindrem. Per seguir amb l’exemple del calci, aquest mineral necessita vitamina D perquè el nostre cos l’assimili. I llavors, pot ser que un excès de calci se’t acabi acumulant en forma de dispòsit en el ronyó. Bansell afirma que ‘si el teu cos no té aquesta necessitat d’aprofitar aquest extra, també et pot portar altres problemes’. Clar que no sempre és així, ‘hi ha altres vitamines, que si una persona en fa un abús s’eliminen per orina com potser la vitamina C’. El màrqueting també té un paper molt important. A causa de la publicitat i l’interès que hi han mostrat les empreses, els aliments funcionals formen part del nostre dia a dia: ‘des del 2007 al 2012 només els aliments funcionals han crescut un 12%, i ara són el 25% dels aliments’, afirma la nutricionista Neus Arimany. Tot i així, el concepte encara no és conegut: Els aliments funcionals aconstumen a mostrar un preu més elevat a causa de la publicitat que hi va adherida. L’obsessió per prevenir possibles problemes com el colesterol fa que molta gent opti per prendre productes que asseguren millorar certs aspectes de la salut. ‘Cada cop el missatge del personal sanitari perd més pes envers la publicitat’, lamenta Arimany. Aquest situació ha portat a que la frontera entre aliments funcionals i medicaments estigui cada vegada més difosa. Un aliment funcional ha d’estar destinat a tota la població i per tant el pot consumir tothom, malgrat que no li sigui necessari. Però per exemple, el Danacol no es recomana per a persones sense el colesterol alt, o si més no, no s’ha de superar unes dosis determinades. A més, Neus Arimany explica que ‘si prens un Danacol i alhora pastilles reguladores del colesterol, moltes vegades interaccionen i perds l’efecte d’un i l’altre’. Aliments FuncionalsInfographic Avui dia, declarar que un aliment té propietats saludables dins de la Unió Europea, requereix una autorització de l’Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (o l’EFSA). Aquesta evaluarà a través de documentació d’estudis científics si realment és així. Així doncs, com explica Claudi Mans, els aliments funcionals ‘no només són màrqueting, l’afirmació de les seves propietats és correcte’ . En aquest sentit, un dels casos més coneguts que va resoldre l’EFSA és el de l’Actimel. L’empresa afirmava que era beneficiós pel sistema inmunitari, però l’agència va considerar que no hi aportava res. A partir d’aquí hi van afegir una vitamina i diverses sals minerals, fent que ara sí que puguin dir que és bo per les defenses. Tota aquesta voluntat de trobar la salut a través de l’alimentació es va traduir, als anys 80, en l’aparició d’aquest concepte d’aliment funcional. Les autoritats sanitàries de Japó es van adonar de que la població vivia cada cop més anys, i volien que ho fés de manera saludable. Com apunta Neus Arimany, ‘volien aliments que protegissin la salut i reduissin el risc d’una malaltia’. A partir d’aquí aquest concepte es va estenent per tot el món. Tot i així, cal insistir en que realment, per a la majoria de la població, els aliments funcionals són innecessaris. I com apunta Neus Arimany: ‘vivint a Catalunya, podríem afirmar que la dieta mediterrània ja és ‘funcional’.
Els aliments funcionals… Funcionen?
Després de tres dies d’intenses negociacions, els sindicats USO, CCOO i UGT han arribat a un acord amb la patronal de handling Aseata per desconvocar la vaga del personal de terra dels aeroports espanyols prevista per al proper 31 de juliol. Segons han concretat els sindicats a través d’un comunicat conjunt, la patronal ha accedit a incloure les variables econòmiques plantejades, com per exemple plusos als treballadors subrogats. ‘La patronal Aseata ha entès que els treballadors del sector no podien continuar penalitzats pel fet de patir un procés de subrogació’, assenyalen en el text. Entre d’altres, els representants dels treballadors reclamaven plusos com el de fix a temps parcial, el de torns, el de distribució irregular de la jornada o el de transport. A Iberia la vaga continua el 27 i 28 de juliol i el 3 i 4 d’agost La segona reunió de mediació al departament de Treball entre treballadors de terra d’Iberia i l’empresa per intentar desconvocar la vaga prevista per als dies 27 i 28 de juliol i 3 i 4 d’agost ha acabat sense acord. Tant els sindicats com els mediadors han reconegut que l’acord ha estat ‘a tocar’, però la companyia ha decidit ‘no acceptar-lo’ després que els seus representants rebessin una trucada a última hora, segons ha confirmat el secretari general de Treball, Afers Socials i Família, Josep Ginesta. Els treballadors han recriminat a l’empresa que ‘supediti’ problemes concrets de l’aeroport del Prat a un acord estatal, un fet que entenen que ‘deixa sense capacitat de negociar als treballadors de Barcelona’. Amb tot, Ginesta s’ha mostrat confiat que s’arribi a un acord ‘en les pròximes hores’.
Desconvocada la vaga del personal de terra dels aeroports per al 31 de juliol
La Universitat Pompeu Fabra (UPF) ha obert un expedient a Andrés Betancor, catedràtic de dret administratiu en aquest centre, per l’escàndol revelat pel Diario.es sobre la seva relació laboral amb Ciutadans mentre exercia com a vocal de la Junta Electoral espanyola (JEC) i prenia decisions contra l’independentisme. El rector de la UPF, Jaume Casals, ha decidit d’obrir l’expedient, que pot acabar en una sanció, i ha expressat una ‘profunda preocupació’ per aquesta actuació ‘èticament tan reprovable’. El rector Jaume Casals ha expressat la seva profunda preocupació personal davant la possibilitat que un professor de la comunitat pugui tenir una actuació èticament tan reprobable. — UPF Barcelona (@UPFBarcelona) February 27, 2020
La UPF obre un expedient a Betancor per l’escàndol de Ciutadans i la JEC
L’aeroport de Barcelona s’ha vist afectat pel col·lapse, les cues i els retards pels quals prop de mil passatgers han perdut vols. La situació ha coincidit amb la idea de convertir l’aeroport en un hub intercontinental que competeixi directament amb l’aeroport de Madrid i ha causat la disputa pel lideratge entre els dos aeroports. El col·lapse de la frontera ha estat una estratègia política habitualment utilitzada contra Gibraltar o Andorra. La incògnita és si, a dos mesos del referèndum de l’1-O, la situació és una conseqüència de la incompetència o un avís polític. Unes cues que es remunten a l’abril El dia 7 d’abril va entrar en vigor la reforma del Codi de Fronteres de Schengen, pel qual es fa un control sistemàtic, en les bases de dades, dels ciutadans europeus que entren i surten d’aquest espai. El canvi es va emmarcar en la lluita contra el gihadisme, en la voluntat de detectar si una part de persones sospitoses tenien passaport d’un estat de la Unió Europea. La norma, aprovada al març, tenia un marge d’aplicació de sis mesos, però es podia prorrogar fins a divuit mesos més. Tanmateix, l’estat espanyol va decidir de fer-ho des del primer dia, sense cap mena de reforç ni augment de personal i coincidint amb la Setmana Santa. Això va causar un caos. Durant el pont de l’1 de maig el problema es va tornar a repetir: va haver-hi cues de més de tres hores i una manca evident de personal, de manera que bona part de les finestretes dels controls van romandre buides. Això també va causar que es reprogramessin vols i que alguns viatgers perdessin l’avió. Malgrat que semblava que tot havia tornat a la normalitat, la situació es va repetir en dates coincidents amb esdeveniments com el Gran Premi de Fórmula 1 i el Saló de l’Automòbil. El cap de setmana de Sant Joan hi va tornar a haver cues de fins a tres hores. Com va publicar VilaWeb, el govern espanyol hauria pogut preveure els col·lapses i reforçar el personal, ja que rebia amb més de dos dies d’antel·lació la llista de vols de cada dia, amb l’hora i el nombre de passatgers. Però la realitat és que no ho va fer. Un mes després d’haver solucionat els problemes del control de passaports, el dia 24 de juliol, els treballadors de l’empresa encarregada de la gestió dels controls, Eulen, van començar una vaga de zel, que, a partir del dia 4 d’agost, va evolucionar en aturades parcials i la convocatòria d’una vaga indefinida a partir del dia 14. Les companyies aèries van fer un comunicat molt dur, van declarar que prop d’un miler de viatgers havien perdut el vol des del dia 24 de juliol i que Vueling, líder al Prat, s’havia vist obligat a endarrerir un 30% dels vols perquè hi faltaven fins a cinquanta passatgers. Quines en són les explicacions? La mateixa policia espanyola es va concentrar el dia 19 de maig davant de la comissaria de la Verneda per a denunciar la manca de personal de l’aeroport. Va ser un conflicte històric. Es calcula que falten prop d’un miler d’efectius dels 3.800 que hauria d’haver-hi. Segons els policies espanyols, Catalunya no és un destí atractiu a causa de la situació política, l’elevat cost de vida i el complement territorial, que és de 648 euros al País Basc, de 180 a Madrid i de només 54 a Catalunya. Quan es va reforçar el personal va haver-hi un altre problema. La manca d’infrastructures, responsabilitat d’Aena. Com explica l’eurodiputat Ramon Tremosa, als principals aeroports europeus hi funcionen els lectors de codis de barres de bitllets d’avió, passaports i documents d’identitat. Havent-hi hagut un any per a preparar els controls de fronteres, la reforma s’ha fet a Madrid, però no a Barcelona. Amb només vuit casetes, el personal no donava l’abast. La delegació del govern espanyol a Catalunya, amb Enric Millo al capdavant, va atribuir les primeres cues a incidències tècniques. Posteriorment, va demanar paciència i es va comprometre a fer-hi arribar vint agents nous. En pocs dies va haver-hi 144 agents suplementaris i 80 de verificadors. Sembla clar que, com a mínim, s’havia fet una mala gestió, tenint en compte que no s’havia aplicat cap mesura en el moment del canvi de normativa. La solució ha estat un pegat: una gran part dels reforços provenen de comissaries catalanes (Cornellà, Mataró, Terrassa, Sabadell i Sant Adrià del Besòs), que ja es troben saturades en aquestes dates per les renovacions de DNI i passaport, i ha causat que el sindicat Unió Federal de Policia (UFP) hagi denunciat incompliment dels drets laborals, per no respectar les vacances. El dia 15 de maig el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va qualificar la situació de lamentable i va demanar el traspàs de la gestió del servei. La Generalitat va acusar el govern espanyol d’haver fet un sabotatge i un boicot premeditat, i un mes després es va reprovar al parlament la manca de previsió, maquinària i recursos humans per part de la delegació del govern espanyol. La vaga dels treballadors d’Eulen i el hub internacional En el conflicte actual de l’empresa Eulen, els empleats demanen una taula de negociació on hi hagi Aena, l’empresa estatal pública que licita el servei, i es neguen a negociar si no es compleix aquesta condició. De moment, Aena només ha accedit a fer reunions per a escoltar les propostes, però sembla que si no accepta les demandes del comitè de vaga les protestes aniran a més i se cercaran mesures perquè l’empresa s’avingui a negociar. El col·lapse operatiu del Prat ha coincidit amb la inauguració dels vols intercontinentals de les onze noves rutes a Àsia i Amèrica. Norwegian ha optat per oferir vols directes als Estats Units (Nova York, Los Angeles, San Francisco i Miami), però també s’ha fet una expansió cap al continent asiàtic (Xangai, Beijing, Hong Kong, Teheran, Islamabad o Lahore) i a l’Amèrica Llatina (a l’Havana, Lima i Santiago de Xile), un mercat gairebé exclusiu de Barajas fins a l’actualitat. L’interès de l’estat espanyol ha estat sempre que l’aeroport madrileny fos l’únic hub intercontinental. El 2009 es va denunciar que des del 1954 s’havien imposat convenis, renovats pels successius governs, que posaven traves als vols a la capital catalana. A vint-i-tres estats s’impedien els vols a Barcelona. Vint d’aquests incloïen Madrid entre els aeroports de destinació i tretze tenien la capital de l’estat espanyol com a única destinació possible. El darrer cas conegut ha estat l’acord bilateral entre l’estat espanyol i Rússia, signat el 2016, que obliga al fet que tots els avions que sobrevolin l’espai aeri rus tinguin Madrid com a destinació. Més enllà de les limitacions en els vols a l’espai aeri rus, això és un obstacle, per exemple, per als vols al Japó, ja que Madrid és l’única ruta de l’estat espanyol viable amb el país nipó actualment. Trencar el setge Korean Air, tot i que té el vet de l’espai rus, ha obert enguany la ruta Barcelona-Seül. No és un cas excepcional, més de la meitat de japonesos i prop del 70% dels indis que arriben a l’estat espanyol tenen com a destinació Barcelona, encara que no poden fer-hi vols directes. Es calcula que la demanda insatisfeta de vols intercontinentals des del Prat va ser de 3,2 milions de passatgers l’any 2014. Les noves rutes a Barcelona, principalment de Norwegian, han causat la reacció de l’aerolínia IAG, Iberia, la companyia aèria espanyola per excel·lència, amb la creació de Level, una aerolínia de baix cost que fa la competència directa a Norwegian oferint vols a Los Angeles i a San Francisco. Fins l’any passat, Iberia només oferia vols des de Madrid (amb 28 rutes a Amèrica, Àsia i Àfrica) i tenia arraconat El Prat, on només hi havia la filial baix cost Vueling, que no feia cap vol intercontinental. Va succeir el mateix amb Vueling, ja que la seva aparició va fer que Iberia creés ClickAir al Prat per a rebentar els preus de les rutes que feia la nova companyia, fins que aquesta es va haver d’integrar com a filial d’Iberia i ClickAir va desaparèixer. També va succeir amb Spanair, més enllà de la gestió econòmica, ja que Iberia va decidir de volar a les mateixes destinacions que aquesta companyia. Les clares diferències entre Barcelona i Madrid L’aeroport Madrid va acabar el 2006 les obres de la quarta terminal, que van suposar una inversió de més de 6.000 milions d’euros (el 50% del deute d’Aena) i van aconseguir que l’aeroport tingués una capacitat per a setanta milions de passatgers anuals. Les connexions són immillorables: les quatre terminals estan connectades per ferrocarril, metro i autobús, i hi ha un tren llançadora directe. Recentment s’ha denunciat que es pagava l’arribada de l’AVE a Barajas amb diners del fons del corredor mediterrani. En contrast amb això, l’aeroport de Barcelona encara no té la connexió ferroviària amb la T1, i tant per a la inauguració de l’L9 Sud com per a la construcció del tren llançadora (prevista per al 2018) ha estat necessària l’entrada de capital privat a causa de l’escassa aportació estatal espanyola. Actualment, l’aeroport del Prat només està preparat per a rebre 55 milions de viatgers cada any, de manera que, si continués tres anys a aquest ritme, es podria col·lapsar. La inauguració, l’any 2009, després d’endarreriments, ja va mostrar que la nova infrastructura s’havia quedat petita. El govern espanyol va prometre que es començaria el projecte d’ampliació, amb una terminal satèl·lit que havia de permetre de rebre fins a setanta milions de passatgers i que havia d’entrar en funcionament el 2012. Aquest projecte ha quedat aturat per la crisi. A més, fa més de dos anys que l’aeroport de Barcelona hauria d’haver adaptat part de les instal·lacions per a acollir naus intercontinentals, que necessiten més espai entre elles per la seva grandària, i això no es va començar a fer fins a final d’any. Cal afegir que, en cap cas, les diferències són una qüestió puntual, sinó una política que, al llarg del temps, ha esdevingut centralitzada i centralitzadora. Anant més enrere, entre el 1992 i el 2004 Barajas va rebre el 58% de la inversió aeroportuària, tot i que només representava el 22% de passatgers, mentre que Catalunya en va rebre el 14,6%, un 14,78% dels passatgers. Això vol dir que, per cada euro invertit en un aeroport català, se’n van gastar 2,63 a Madrid. Al País Valencià i Illes Balears les xifres encara eren pitjors: per cada euro se’n gastaven 7,5 a Madrid. No obstant això, la liberalització del transport aeri, amb l’entrada de noves companyies, ha anat igualant el nombre de passatgers entre l’aeroport de Barajas i l’aeroport del Prat. Si l’any 2009 la diferència entre els dos aeroports era de 20,5 milions de passatgers, el 2014 va ser només de 4,2, superant fins i tot Madrid en els mesos d’agost del 2013 i el 2014. La pèrdua de pes es comprova en l’àmbit internacional. Si Iberia, des de Madrid, representava el 21,4% dels passatges de tot Europa a l’Amèrica Llatina, el 2017 era gairebé la meitat, l’11,7%. Com que Barcelona és una de les principals destinacions turístiques, amb un pes superior a Madrid, és previsible que, en poc temps, la capital catalana superi la capital de l’estat espanyol, tenint en compte que les xifres podrien ser molt diferents amb un tracte similar entre tots dos.
El col·lapse de l’aeroport de Barcelona: incompetència o boicot?
El president del Banc Sabadell, Josep Oliu, ha comparegut avui a la comissió d’investigació del parlament sobre l’aplicació de l’article 155. I ha esquivat una de les qüestions més obscures que van afectar l’entitat la tardor del 2017: la retirada massiva i organitzada de dipòsits per part d’entitats públiques que depenien de l’estat espanyol. Una informació publicada pel diari Ara i avalada per un informe del Col·legi d’Economistes de Barcelona que quantifica en més de 30.000 milions els diners retirats just després de l’1-O. Oliu s’ha parapetat en la confidencialitat de quines són les empreses públiques que van retirar diners, i ha afegit que al final de la setmana posterior al referèndum ‘el saldo de l’entrada i sortida de dipòsits públics va ser zero’. En canvi, ha dit que el gruix dels dipòsits que es van retirar eren d’origen privat i que eren d’uns 4.600 milions; que van preparar un pla de contingència un temps abans preveient una possible sortida de fons privats, i que van decidir el trasllat de la seu social a Alacant quan les xifres que seguien ‘van passar del color groc al vermell, des del dia 2 mateix’. Oliu nega que rebés pressions ni del govern espanyol ni de la monarquia, i diu que el dia 4 va avisar Puigdemont i Junqueras que prendria la decisió de traslladar la seu del Sabadell. Un avís que també va fer a la presidenta del parlament, Carme Forcadell, al ministre d’Economia espanyol, Luis de Guindos, i als responsables del BCE. Sobre la reunió del dia 4 d’octubre amb Puigdemont i Junqueras, VilaWeb va informar que tant Oliu com el president de CaixaBank, Jordi Gual, s’havien referit sempre a retirades de dipòsits de particulars, s’havien mostrat preocupats per la caiguda de les accions i, en el cas de CaixaBank, pel ràting de solvència, però en cap moment no van explicar als màxims responsables de la Generalitat que el govern de l’estat espanyol havia començat una operació de xantatge, de la qual, segons que revela el diari Ara, llavors ja eren perfectament conscients. Una operació sobre la qual Oliu avui no s’ha referit en cap moment, posant l’accent només en els dipòsits de particulars i corporatius privats que van sortir. VÍDEO EN DIRECTE de la compareixença d’Oliu, Fainé i Gual al parlament
Josep Oliu amaga informació sobre la retirada de fons ordenada per l’estat espanyol el 2 d’octubre
Científics de l’Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona, el Centre de Regulació Genòmica (CRG) i la Universitat de Radboud a Holanda han desenvolupat un algorisme que pot predir quins pacients de càncer tenen més probabilitats de beneficar-se de la immunoteràpia. . Mitjançant l’ús de ‘machine learning’, els investigadors han creat una eina que detecta les mutacions genètiques que activen el sistema immunitari, la qual cosa contribueix a identificar quins pacients amb càncer tenen més probabilitats de beneficar-se de la immunoteràpia. L’algorisme també revela quines persones amb determinades malalties hereditàries poden beneficiar-se d’un tipus de medicaments ja existents. L’algorisme s’anomena NMDetective i descriu totes les possibles mutacions sense sentit que poden donar-se en el genoma humà. Els investigadors, que han publicat la recerca a Nature Genetics, van utilitzar l’eina per analitzar milers de variants genètiques que donen lloc a malalties hereditàries en humans.
Desenvolupen un algorisme per a predir quins pacients de càncer poden beneficar-se de la immunoteràpia
La circulació ferroviària ha estat detinguda temporalment per Serveis Ferroviaris de Mallorca (SFM), que ha tancat l’Estació Intermodal de Palma després registrar-se una incidència a la catenària sobre un vagó buit, i un petit incendi que s’han extingit els operaris. La incidència ha passat al voltant de les 12.12 i el personal mèdic de quatre ambulàncies han atès a dues persones, una per una caiguda i l’altra per una crisi d’ansietat, segons ha indicat el Servei d’Emergències 112. Un curtcircuit en el pantògraf (el mecanisme que transmet energia elèctrica del vagó al sostre), ocorregut en un vagó sense passatgers, és el que ha provocat la incidència ha informat la Conselleria de Territori, Energia i Mobilitat a Efe. De la catenària del vagó s’han desprès espurnes que han generat gran quantitat de fum, que s’ha ventilat en uns 40 minuts, segons ha precisat la Policia Local. La circulació ferroviària roman temporalment detinguda, excepte en la línia del metro, la M1, que connecta l’Estació Intermodal amb la Universitat de les Illes Balears (UIB), que funciona en tots dos sentits, segons SFM.
Interrompen la circulació de trens per una fallada elèctrica a l’Estació Intermodal de Palma
El ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, ha fet marxa enrere. Després de declarar en una visita a Pineda de Mar que el govern espanyol respectaria el que decidís el Parlament de Catalunya sobre la inhabilitació com a diputat del president de la Generalitat, Quim Torra, Illa ha rectificat una estona després en declaracions a la premsa a Barcelona mostrant-se convençut que el parlament ‘respectarà les resolucions judicials’. Al matí, Illa havia evitat de respondre que considera que s’hauria de fer respecte de la inhabilitació de Torra com a diputat, ordenada per la Junta Electoral espanyola (JEC) i avalada pel Tribunal Suprem espanyol. ‘És una decisió del parlament’, havia dit, tot afegint que ‘correspon a altres òrgans, en aquest cas el parlament, i evidentment respectarem el que decideixin’. A més, ha reiterat la voluntat del govern espanyol d’apostar pel diàleg: ‘Ho mantindrem’. El president Torra ha respost que el que està en joc és la sobirania del Parlament de Catalunya, i ha recordat que una majoria de diputats van ratificar la seva condició de diputat el 4 de gener. El Parlament va votar el dia 4 de gener. 67 diputats van ratificar la meva condició de diputat, és a dir, van defensar la sobirania del Parlament. Aquesta és la qüestió en joc -pels que creiem en la voluntat popular i que la sobirania dels catalans rau en el Parlament, esclar. https://t.co/9zS5q90aGT — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) January 25, 2020 Dilluns la mesa del parlament s’ha de reunir per prendre una decisió sobre si retira o no l’escó a Torra després que el Suprem no hagi suspès l’acord de la JEC contra el president de la Generalitat. A la tarda hi ha convocat un ple i s’ha de votar el pressupost de la cambra. El president Torra i JxCat insisteixen que els seus drets es mantenen intactes perquè continua essent diputat, atès que encara no hi ha cap sentència judicial ferma que l’inhabiliti. Tant el PSC com Catalunya en Comú-Podem han fet costat a les tesis de la defensa de Torra, que sostenen que només es pot inhabilitar un diputat per sentència judicial ferma, tal com preveuen l’estatut i el reglament del parlament. Els socialistes i els comuns van fer pinya amb l’independentisme contra la decisió de la JEC.
Illa fa marxa enrere i diu ara que el parlament ha de respectar les resolucions judicials
La Fiscalia Superior de Catalunya, a instàncies de la Fiscalia General de l’Estat, ha presentat formalment aquest dimecres la querella contra la presidenta del Parlament, Carme Forcadell a la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), i ha formalitzat així l’acusació cap a la presidenta del parlament pels delictes de prevaricació i desobediència, en haver permès que el ple votés les conclusions de la comissió del procés constituent. Forcadell s’ha refermat en la seva decisió: ‘Vaig fer el que havia de fer en defensa de la sobirania del parlament’. Forcadell s’ha mostrat sorpresa per l’acusació i ha manifestat que ‘dinamitar l’estat és la corrupció, és suspendre les lleis contra els desnonaments, contra la igualtat efectiva entre homes i dones. El que dinamita l’estat és la manca de llibertat d’expressió’. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, també ha recordat a l’estat espanyol que no els aturaran a base de querelles. Davant una possible inhabilitació de Forcadell, qui ja ha donat la seva opinió és el diputat d’ERC al congrés espanyol Joan Tardà. ‘Si fruit d’aquesta querella el TSJC inhabilita la presidenta del parlament, el parlament la rehabilitarà en el carrec’. Així mateix, ha constatat que aquesta decisió de la fiscalia mostra un cop més que ‘la via repressora i autoritària per evitar la voluntat democràtica del poble de Catalunya és estúpidament estèril’. Els arguments de la fiscalia L’òrgan judicial creu que Forcadell va voler ‘dinamitar el model d’ordenació territorial de l’estat’ i afegeix que el seu acte de desobediència al Tribunal Constitucional va ser ‘intencionat i conscient’. Al text, el fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, apunta que Forcadell va decidir sotmetre a votació la inclusió a l’ordre deldia de les conclusions de la comissió del procés constituent i la seva posterior votació a l’hemicicle essent plenament conscient que impulsava un tràmit ‘constitucionalment il·legitim, viciat d’arrel per la ,anca de competència i extravagant de les genuïnes funcions parlamentàries de les quals eren investits ’. La fiscalia acusa també Forcadell d’arbitrarietat a partir d’un exercici ‘desviat de les funcions públiques que ostenta’. Diu que la presidenta, quan va permetre la votació de les conclusions de la comissió, va entrar en ‘contradicció flagrant amb la constitució espanyola’. Les decisions de Forcadell, consideren els querellants, ‘no poden quedar fora de l’àmbit del delicte de prevaricació’ i afirmen que el principal objectiu de la presidenta era ‘la derogació de la constitució’, una acció que pot suposar ‘un greu trencament de l’ordenament constitucional’. A continuació podeu consultar el document de la Fiscalia Superior de Catalunya. El document vegeu el PDF ‘Conductora suïcida’ Xavier Garcia Albiol (PP) ha titllat Forcadell de ‘conductora suïcida’ per posar en perill els catalans amb una actitud ‘temerària i irresponsable’. Des dels passadissos del parlament, Albiol ha afirmat que la presidenta de la cambra hauria de sospesar dimitir del càrrec en cas que acabi anant a judici pels delictes de què l’acusa la Fiscalia. ‘El més raonable’, ha apuntat Albiol, ‘es que Forcadell faci un pensament, però no tinc massa esperances que hi hagi mostres de sentit comú i lògica’.
Forcadell respon a la Fiscalia: ‘el que dinamita l’estat és la manca de llibertat d’expressió’
‘No m’agrada veure la llotja del Bernabéu i les personalitats que hi ha. I com s’hi mouen els fils d’aquest país…’ Són les declaracions que va fer ahir el jugador del Barça Gerard Piqué després del partit que va jugar amb la selecció espanyola de futbol. Piqué va esclatar i va assenyalar expressament una de les persones que freqüenten un dels més de tres-cents seients privilegiats que hi ha al voltant del president del Real Madrid –i de la constructora ACS–, Florentino Pérez. Piqué va citar, sense dir-ne el nom, Marta Silva, advocada de l’estat: ‘És la persona, per exemple, que ha encausat Messi, que ha encausat Neymar i casualment té un tracte ben diferent amb Cristiano. Aquesta persona era allà, al costat de Florentino, i no passa res. Però això és així en aquest país i ha estat així sempre. No explico pas res de nou’, deia Piqué. Efectivament, és habitual que Marta Silva vagi a la llotja del Bernabéu. De fet, va formar part de la directiva del Reial Madrid durant la primera etapa de Florentino Pérez, entre el 2000 i el 2006. I no solament això: Silva de Lapuerta és una de les persones que representa millor les influències entre el poder polític i el poder econòmic espanyol, i la continuïtat entre el poder del règim franquista i el de la transició, fins avui. Ella també és membre del grup anomenat ‘La Gloriosa’, perquè la majoria dels integrants ocupen alts càrrecs a l’administració pública o en grans empreses privades espanyoles. Vegeu-ne més informació ací. Hi ha una doble vara de mesurar en el cas de Messi i en el de Cristiano Ronaldo, es queixava Piqué. De fet, l’actitud de Silva envers el jugador del Madrid, acusat d’haver evadit 150 milions, és si més no curiosa: segons que ha revelat avui el director del diari As, Alfredo Relaño, a la cadena Ser, Silva va baixar al vestidor del Reial Madrid després d’un partit de la Lliga de Campions, ara fa un any, i va demanar a Ronaldo que li signés una pilota per al seu fill. Marta Silva és una de les persones vinculades al poder polític i empresarial espanyol que es troben periòdicament a la llotja del Bernabéu. No és cap secret que s’hi aplega, com diu Piqué, qui ‘mou els fils’, i que s’hi prenen decisions i s’hi fan negocis, alguns dels quals prou tèrbols. Fins i tot l’ex-tresorer del PP Luis Bárcenas va fer-hi referència el mes de gener passat en la declaració en el judici pel cas Gürtel. Va dir que als empresaris i a la cúpula del PP no els calia pas la mediació del cap de la trama corruptiva, Francisco Correa, perquè ja tenien la llotja del Bernabéu. Correa havia dit que havia lliurat diners a l’ex-tresorer del PP en canvi de mediacions amb els ministeris de Foment i de Medi Ambient perquè fessin un tracte de favor a gran constructores com ACS (de Florentino Pérez) i OHL (de Juan Miguel Villar Mir, un altre dels assidus a la llotja del Bernabéu). I Bárcenas va replicar això al jutge: ‘Pensar que el senyor Florentino Pérez o el senyor Villar Mir poden anar al gerent del partit i al senyor que fa els viatges al partit perquè els atorguin adjudicacions és una estupidesa, havent-hi una cosa anomenada llotja del Bernabéu.’ I a la llotja hi desfilen molts dels presidents de les principals constructores i de les empreses de l’Íbex 35. És el cas, per exemple, de Borja Prado, president de l’elèctrica Endesa, fill de Manuel Prado y Colón de Carvajal, que va ser mà dreta de Juan Carlos de Borbó. És home de confiança i amic de Florentino Pérez des de fa anys. També en són assidus el president de Sacyr, Manuel Manrique, i, tal com recordava Bárcenas, el d’OHL, Juan Miguel Villar Mir. L’ex-president de Sacyr Luis del Rivero també s’hi feia veure molt sovint, a la llotja madridista. Fou directiu del Reial Madrid. Del Rivero és acusat d’haver pagat diners per a la campanya del PP de Castella – la Manxa per mitjà de Bárcenas, quan María Dolores de Cospedal era candidata. El president de Telefònica també ha estat vist a la llotja del Bernabéu. José María Álvarez Pallete hi tornarà demà, per a signar l’acord de patrocini de la companyia amb el Reial Madrid, que rebrà quinze milions d’euros. I entre els grans personatges del món empresarial i financer espanyol també s’hi va veure durant molt temps l’empresari Arturo Fernández, ex-conseller de Caja Madrid i de Bankia i acusat d’haver fet ús de les targetes ‘black’ Aznar, els Borbons… i Ana Botella Entre els personatges del poder polític i econòmic espanyol que habitualment hi ha a la llotja del Bernabéu, s’hi destaca José María Aznar. L’ex-president del govern espanyol i president de la fundació FAES hi acudeix habitualment, assegut al costat de Florentino Pérez, si no és que hi ha Juan Carlos de Borbó, que també s’hi ha vist sovint. A l’ex-marit d’Elena de Borbó, Jaime de Marichalar, també li agrada d’anar a l’estadi, acompanyat del seu fill Froilán, nebot de Felipe VI. I així mateix periodistes com Luis María Ansón, José Antonio Vera, Eduardo Inda, Casimiro García Abadillo, Bieito Rubido… Hi ha algú que s’hi troba a faltar, a la llotja (almenys amb la freqüència amb què hi anava): l’ex-batllessa de Madrid Ana Botella. Durant el seu mandat, els responsables de les grans constructores que hem esmentat més amunt van signar contractes suculents de diversos serveis municipals amb l’Ajuntament de Madrid, els anomenats contractes integrals, molts dels quals es devien acabar d’enllestir a la llotja del Bernabéu: el contracte del servei de neteja per a Sacyr; el dels aparcaments per a l’ACS de Florentino, Ferrovial i Sacyr; els de mobilitat també per a ACS…
Una llista dels assidus a la llotja del Bernabéu que mouen els fils del poder
Els subscriptors de VilaWeb han estat convocats a un nou acte públic. Serà demà, amb la presència de l’advocada Isabel Elbal i del diputat per Euskal Herria Bildu Jon Inarritu. Tots dos analitzaran la situació a l’estat espanyol després de la sentència del Suprem i poc abans de començar la campanya electoral, l’endemà que l’Audiència espanyola hagi volgut criminalitzar l’advocat Gonzalo Boye pocs dies abans de la vista de l’euroordre contra Carles Puigdemont a Bèlgica. L’acte, que es farà a les set del vespre al vestíbul del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, serà conduït pel periodista de VilaWeb Andreu Barnils i s’emetrà en vídeo. Per assistir-hi, cal ser subscriptor de VilaWeb i enviar un correu a l’adreça [email protected] amb el nom del subscriptor que vol reservar la plaça, que pot venir amb un acompanyant (en aquest cas caldrà esmentar-ho explícitament al correu). Confirmarem les places per ordre de recepció dels correus fins a omplir l’aforament màxim de la sala. Actes amb subscriptors de VilaWeb Una de les propostes exclusives a què tenen accés els subscriptors de VilaWeb són aquests actes, que es fan regularment, tant amb convidats com en el format de redacció oberta, en què hi ha un col·loqui obert i informal amb els subscriptors. Ací teniu vídeos d’alguns d’aquests actes:
Jon Inarritu i Isabel Elbal faran un debat demà, en un nou acte públic amb els subscriptors de VilaWeb
El president de la Generalitat, Quim Torra, i el vice-president, Pere Aragonès, han comparegut acompanyats del govern en ple al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat per a llegir el Compromís del Primer d’Octubre, avui que fa dos anys del referèndum de l’1-O. Amb aquest document, el govern commemora el dia del referèndum, que qualifica de ‘jornada fundacional del republicanisme d’avui a Catalunya’, i assumeix el ‘compromís d’avançar sense excuses cap a la República Catalana, perquè sigui una realitat’. Així mateix, destaca que aquest camí es farà democràticament i pacíficament. El Compromís del Primer d’Octubre estableix que el govern ‘es compromet a persistir fins a assolir la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats’. I rebla: ‘És un compromís amb la ciutadania de Catalunya, pensi com pensi, per fer d’aquest país un país millor per a viure i fer realitat els nostres projectes col·lectius i personals.’
El govern commemora el Primer d’Octubre comprometent-se a ‘avançar sense excuses’ cap a la República
Parlem amb Ferran Civit, diputat d’Esquerra al Parlament de Catalunya i company de la consellera Meritxell Serret. Som a l’Ateneu Barcelonès, poc abans que comenci un acte amb les famílies dels exiliats. Saluda la Mars, la dona del president Puigdemont, l’Alba Puig, filla del conseller Puig. De mica en mica, van arribant tots. Dia sí, dia també recorren el país que es va tenyint de groc. Curiosament, ell va ser qui es va inventar fa anys una campanya amb el nom ‘País groc’, quan, des de l’ANC, juntament amb Ignasi Termes, organitzava la Via Catalana i més manifestacions. Com a diputat ha impulsat la llei del canvi climàtic i té un compromís fort amb totes les lluites per desplegar les energies renovables. Simpàtic i bromista de mena, té passió pels llibres i la història. No esquiva cap qüestió. Creu que hi ha d’haver una estratègia conjunta per a fer el torcebraç amb Espanya. Insisteix, quan ja hem aturat l’enregistament, que no parla de llistes unitàries ni coses semblants, que parla d’estratègia. Per ell l’estratègia és la clau de gairebé tot. Per això quan li demanem que ens faci un esbós de la seva diada del 2018, ens porta al paisatge de Selma i la lluita dels afroamericans: ‘S’ha d’anar al cor de la repressió.’ Parla de Madrid, de les presons… —Fa gairebé vuit mesos que la vostra companya, Meritxell Serret, és a l’exili i encara hi ha gent que diu que és una fugitiva. Quan ho sentiu us enrabieu? —Quan ho sents la primera vegada, com que ja saps que forma part d’aquest magma de mentides i de manipulacions de certs mitjans espanyols i catalans, et rellisca bastant. Quan veus aquestes coses a la televisió és com si miressis ‘Els Pastorets’, en què tot és una farsa. Hi ha una distància tremenda entre allò que diuen i la realitat, jo no els faig gaire cas. —La incertesa és la part més dura de l’exili? —Sí, poden estar dècades sense venir. Però, davant d’aquest escenari, tothom s’hi adapta i ningú no es resigna. Malgrat que això no depèn només d’elles i d’ells i que desitgen tornar de seguida, ni els que són a la presó ni els exiliats no es pregunten quan tornaran, sinó com poden ajudar a fer aquesta República lliure de persones lliures. I ara, uns i altres miraran d’ajudar d’una manera o una altra. Uns convertint-se en el testimoni de la repressió espanyola a la presó fent de Nelson Mandela i uns altres a l’exili fent de Dalai Lama i explicant arreu la repressió i què els passaria si tornaven. —Sou un membre actiu de l’Associació Catalana pels Drets Civils, que agrupa els familiars de presos i exiliats polítics… —Les famílies, tant de la presó com de l’exili, hem fet molta pinya i treballem molt junts, sense tenir en compte ni ideologies ni tradicions polítiques. Intentem acompanyar-nos psicològicament els uns als altres. Fem molts actes junts i això ens ajuda. Ens preguntem recíprocament com està la nostra gent, contrastem les situacions de cadascú. Hi ha molta complicitat entre els uns i els altres. Les famílies que tenen gent a la presó s’ajuden fins i tot a l’hora de parlar amb els presos. Per exemple, si quan parlen per telèfon s’obliden de dir alguna cosa demanen a un familiar d’un altre pres que li doni l’encàrrec. O quan algú puja a l’exili, mira de carregar coses per a la resta. Tots junts hem après a treure petroli de totes les situacions per poder-nos ajudar mútuament. —Fa pocs dies, precisament Llarena ha rebut una citació de Brussel·les. És el cop més dur que ha rebut, fins ara… —La part positiva de l’exili és que serveix per a fer d’altaveu i denunciar els qui malauradament mantenen la nostra gent a la presó. És positiu que a l’exili es demostri que es pot denunciar al jutge Llarena per actuar arbitràriament i amb parcialitat. Això és un avís perquè els que manipulen la democràcia sàpiguen que se’ls pot girar en contra, com un bumerang. La justícia i la democràcia espanyola no són homologables al nord del Pirineu i això hem d’aprofitar-ho. Arribarà un moment que això rebentarà. Si l’any 1898 van perdre les colònies i van haver d’entrar en una catarsi molt profunda, ara van perdent la democràcia i això és molt greu, gravíssim. —Vuit mesos després, a vegades sembla que no s’avança prou. Els qui sou a la primera fila com ho viviu? —Tot això que es fa en l’àmbit dels advocats, aquí i a fora, sense que ells se n’hagin adonat, és molt important. És gairebé com quan els aliats van capturar la màquina Enigma dels alemanys, que els va permetre de llegir tots els missatges xifrats dels nazis. En aquell moment no van guanyar la guerra. La van guanyar al cap de dos anys. No vull dir que triguem dos anys, però sí que crec que comencem a tenir les claus per a poder-los derrotar i fer una república lliure i de persones lliures. Ara som en una primera fase de resposta, potser es veu molt etèria, molt fugaç, amb poca profunditat, però no és així. La resistència és gran, això ho veiem cada dia les famílies quan participem en els centenars i centenars d’actes de groc que es fan arreu del país. —A vegades es respira el temor que s’acabarà cedint. El sentiu? —A vegades cedir es fa servir com a sinònim de traïció i, en moltes ocasions, és simplement una manera de sacrificar un peó per després avançar el rei i fer escac i mat. Quan hi ha pocs protagonistes i tothom és espectador sovint costa d’entendre si un fet és realment fruit d’una visió estratègica o és senzillament una relliscada espectacular. El temps ens ho dirà. Però jo confio en tothom qui hi ha a l’hemicicle, en tothom qui hi ha al govern i en tothom qui hi ha a les entitats. Entenc i crec que tothom comparteix el diagnòstic que ara ens hem d’asseure tots plegats i acordar una estratègia nova. —No sé pas si tothom hi estarà d’acord. —Ara que tenim un moment de calma, seguem tots els qui calgui i marquem aquesta nova etapa. Si fa uns anys la immensa majoria de partits vam acceptar que l’estatut no era suficient i simplement era un pas previ cap a la independència, sobretot els qui érem independentistes, ara mirem què fem per arribar a la República. La gràcia d’aquest país és que entre tots la podem definir i dotar-nos d’aquesta estratègia. —Una estratègia conjunta la veieu possible després de tant de temps de desgast entre el PDECat, Junts per Catalunya i Esquerra? —Sí, estem moralment obligats a tenir-la. Si no fem la república, no traurem la gent que hi ha a la presó ni podran venir els qui hi ha a l’exili. El meu parer és aquest. Com més aviat cremem etapes millor. Si més no hem de fer les que ens toquen al bloc republicà, que és seure, parlar i acordar com avançar. Si més no haurem fet aquesta feina. Llavors quedarà la més ingent, que és acabar de fer el torcebraç a l’estat. CUP, Esquerra i PDECat han de posar els punts en comú sobre la taula, els hem d’agrupar i a partir d’aquí veure què fem. Ja tenim clar que tenim govern, ara cal veure com avancem cap a la República. —Però no sembla que Esquerra, el vostre partit, vagi cap aquí? —Sóc d’Esquerra, sóc a l’executiva nacional perquè sóc president del Camp de Tarragona, i crec que hem de consolidar i avançar; consolidar i avançar… Lògicament, l’estratègia no la té ningú definida al cent per cent. Ningú. Ha de ser una estratègia flexible i conjunta. Sense deixar de caminar i anant més lluny i cada vegada amb més gent. En cap cas no vull dir que consolidar sigui més important que avançar o a la inversa. Ara, això que ha passat comunicativament és que s’ha interpretat que Esquerra deia: ‘Parem fins que no siguem més i ho intentarem més endavant.’ I no és això que diu Esquerra, sinó fer República tot fent republicans. Ningú no para i ningú no ha de parar. —Què diríeu a Colau quan diu que s’han d’acostar els presos? —Jo li diria que podrien fer una mica més i que demanin als seus socis de Madrid que facin més, que ells són els principals responsables que hi hagi un nou govern. També diria a alguns socialistes que han tingut algun gest per darrere, però no l’han fet per davant, que el verbalitzin. No pot ser que molta gent no hagi mostrat ni el mínim interès humà per persones que són a la presó, amb les quals han compartit a l’hemicicle una ‘amistat política’, que hi han compartit feina, debats i tertúlies. És incomprensible que no hagin tingut ni el mínim gest de preguntar com ha anat, ni de parlar amb les famílies. Són d’aquelles coses que et demostren que dins el bloc del 155, la humanitat ha desaparegut bastant. Hi ha bona gent, però molts no han mostrat ni un bri d’humanitat. És molt fort que ni preguntin! —S’acosta l’Onze de Setembre. Què s’hauria de fer enguany? De segur que teniu alguna idea, amb l’experiència d’haver muntat les grans mobilitzacions de l’ANC. —Els que vam muntar les mobilitzacions fins al 2015, l’Ignasi Termes i servidor, no podem entrar a valorar què faran, ni a donar idees. Es podria malinterpretar, perquè en aquest terreny estem com jubilats i tenim tota la confiança en la gent que hi ha ara. —Però acostumat a fer-ho, alguna idea deveu tenir? —Encara no s’ha presentat cap proposta. —I no podríeu improvisar cap idea inspiradora? —No. —Digueu-me alguna cosa, ni que només sigui el que us vingui al cap. A l’imaginari col·lectiu hi ha com un buit. —Us diré què em ve ara al cap, però sense cap ànim de voler influir. La cosa més sagrada de les mobilitzacions no és què faràs, sinó tenir l’estratègia clara, saber quin és l’objectiu. Tot el que hem fet a l’ANC cada vegada ha tingut un objectiu clar. La samarreta o el carrer no han estat mai importants, eren l’instrument al servei de l’estratègia. Ara hem de tenir una estratègia basada en mobilitzacions al carrer de suport al govern i al parlament i segurament també mobilitzacions de desobediència. —Però si haguéssiu d’organitzar la Diada del 2018 que faríeu? —Davant la situació que tenim ara l’estratègia ha de ser anar despullant l’estat espanyol als ulls del món. Fins ara, a fora, han vist la part inicial del primer d’octubre, però tota aquesta part de repressió de gent a la presó o a l’exili que vivim ara la gent no la visualitza. Ens falta acabar de deixar nu l’estat i que es vegi la seva naturalesa pre-democràtica. S’ha de posar en relleu el primer d’octubre com a moment fundacional de la Catalunya contemporània. Del 1714 ningú no en té memòria però el primer d’octubre tothom el va veure i viure. El primer d’octubre ha de tenir un paper de construcció de la República Catalana, per tant amb futur, i l’Onze de Setembre l’ha de tenir de present. Em vénen dues pel·lícules al cap que expliquen dos moments històrics i que mostren què ens cal fer. —Quines? —Per una banda, penso en Xile quan va dir no a Pinochet al referèndum del 1987. Els partidaris de la democràcia havien de defensar el no, era brutal el contrast. El focus del món era Xile i van fer uns espots que deien ‘La alegria ya viene’, de l’estil de Coca-Cola. Aquests anuncis ho van capgirar tot i el no va ser molt positiu i molt obert. Això ho explica molt bé la pel·lícula No, encapçalada per l’actor García Bernal. A l’Assemblea hem fet sempre això i ho hem de mantenir: és l’esperit de la Revolució dels Somriures i ens ha permès d’eixamplar, eixamplar i eixamplar. —I l’altre referent? —L’altre referent és el que a passar a Selma, que va ser el detonant que se signés l’acta dels drets civils pels ciutadans d’origen afroamericà. En aquest cas, després de moltíssimes mobilitzacions, amb linxaments sense judicis posteriors, una repressió brutal… Hem de recordar que els afroamericans també van fer consultes per a guanyar el dret de vot! Ells van decidir anar al cor de la repressió, a Montgomery. Quan hi van arribar els van rebre amb una repressió brutal. Jo faria una mobilització seguint la mateixa estratègia. No sé si una cadena humana o seguir el fil groc, que diu en Cuixart, que uneix les presons amb Catalunya. —Això vol dir anar a Madrid? —No sé si és fer la diada a Madrid i omplir la Castellana de groc o anar a les presons com ja van fer els de la cursa de relleus de Km per la Llibertat. El camí ja el tenim traçat. Però veig clar que hem d’anar al cor de la repressió, sempre de manera pacífica i democràtica, sense provocar. —Però això podria crear molta tensió i podria acabar amb violència. —Ni ho espero ni ho desitjo, però la violència sempre ha vingut de la mateixa banda. L’1-O va mostrar la part millor de la societat republicana catalana i la part pitjor del que oferia l’estat per a Catalunya. Nosaltres sempre hem d’oferir la primera opció. Si som, segons ells, ciutadans espanyols, no tenim dret de manifestar-nos lliurement arreu? I recalco que quan parlo de Selma, no parlo ni de provocar l’estat ni de donar excuses per a activar la violència estatal, sinó de generar una situació que sigui la gota que fa vessar el got. —Què en penseu de la necessitat d’eixamplar? —És important eixamplar, eixamplar, eixamplar… És la idea principal que ha de determinar totes les nostres accions polítiques. Fa poques dècades, la violència contra la dona es veia com una cosa normal. Va començar a denunciar-ho gent molt conscienciada i de mica en mica es va anar canviant el paradigma. Ara el 99% de la població té clar que això és una aberració i que s’ha d’eradicar. Doncs a nosaltres ens passa igual, la nostra reivindicació és de drets civils, de democràcia. La nostra bandera no és l’estelada ni la senyera: és l’urna, perquè vol dir més democràcia, més drets civils. Per salut i cohesió social, encara que avui haguéssim fet efectiva la República, no seria gens bo de tenir tants ciutadans visceralment contraris a aquest projecte polític. Per fer un referèndum necessites el 50+1, però per a una societat cohesionada necessites el 100%. Per tant, no n’hi ha mai prou. I això mateix passa en qualsevol altre àmbit de la vida. Sempre hem d’aspirar a més, però alhora sempre hem de continuar caminant i no frenar mai. —L’independentisme és conscient del mal que li fan amb la repressió? —La gent frena per autocensura i això és el pitjor que hi pot haver. Quan hi ha censura ja saps on és, l’adversari, però quan tu et poses l’autocensura és que t’han ficat la por a dins i això és repressió. Han creat un cultiu similar al de l’any 39. Aleshores van crear aquesta mentalitat de si tu has vulnerat el que ells creuen que és lògic, just i legítim, doncs és lògic, just i legítim que et castiguin. Allò de ‘si l’han ficat a la presó o l’han anat a buscar a casa alguna cosa deu haver fet’. Aquest és un dels objectius contra els quals hem de lluitar. Cal evitar que arreli l’esperit del 39, que per desgràcia és vigent. Això ho podem comprovar amb els executors, que actuen amb una actitud espectacular: s’inventen delictes on no n’hi ha. Projecten els seus delictes, la seva violència, el seu odi, a la víctima, que som nosaltres, els independentistes. S’ha d’eradicar, això. —Parlar del 39 sona encara més fort. —La mentalitat és la mateixa, una altra cosa és que al segle XXI els mecanismes per a reprimir-nos són els que són. És aquella mentalitat que per la unitat de la pàtria es justifica tot. Però per nosaltres, els qui creiem en la democràcia, no hi ha cap idea que justifiqui ni morir ni matar per res, ni reprimir, ni res que s’hi assembli. Res, res…. Dinamiten la justícia ells mateixos. Això que ens fan és un laboratori de repressió. Atempten contra principis bàsics de llibertat d’opinió, de pensament, de reunió –la llei morrió–. Són lleis que ha fet el Partit Popular, amb l’esperó de Ciutadans i la complicitat dels socialistes. I, és clar, l’esperit del 155 és repressió i més repressió. És el mateix esperit del 1939. —El primer d’octubre no en van fer, de por. —No, el primer d’octubre va ser espectacular, tots vam tenir unes sensacions molt intenses. Vam sentir la part millor i la pitjor de tots nosaltres. Vam sentir la ràbia quan vèiem com pegaven gent innocent i ens vam demostrar que tenim un poble fantàstic. La lliçó de democràcia i compromís que hem donat al món és fantàstica. Espero que la independència de Catalunya i dels Països Catalans més que redissenyar el mapa de les nacions del món serveixi també com una aportació catalana per a mostrar com s’aconsegueixen les coses de manera inclusiva, participativa, democràtica i pacífica. Això és important de la nostra aportació. —Com a organitzador de la Via Catalana, que era el símbol del pacifisme, us podíeu imaginar mai que acusarien aquest moviment de violent? —Després d’haver organitzat milers d’actes exemplars com a poble durant tots aquests anys, pensàvem que aquestes bajanades que han fet no les farien. Ara a l’estat espanyol hi ha més presos polítics i exiliats per haver organitzat un referèndum que no per corrupció. Que això s’esdevingui a la Unió Europea fa que siguem molt eurocrítics, no pas euroscèptics. Si permeten això, tenen màniga ampla per a qualsevol altra cosa. A mi m’interessa la via pacífica i democràtica perquè compto amb tothom. M’interessa l’avui i el demà. Pots fer una república i que una part del país no se’n senti partícip i hi sigui directament contrària. Nosaltres en aquests anys ho hem fet tot per sumar gent, però no ho hem fet prou bé perquè hi ha una gent que s’hi ha mostrat agressivament en contra. —Voleu dir que no tot s’ha fet bé o hi han intervingut uns altres factors? —Jo tinc un esperit autocrític molt gran i crec que no ho hem fet prou bé perquè hi ha gent que s’hi ha mostrat agressivament en contra. —M’ho podeu explicar? —A mi m’agradaria saber per què en un poble com Sant Vicenç dels Horts on tothom coneix l’Oriol Junqueras la gent acaba votant com a primera força Ciutadans, un partit que legitima que acusin un veí seu d’ús de la violència, que ni ha fet ni ha promogut. A mi m’agradaria demanar a aquests veïns què els ha duts a votar això tenint en compte que saben que fa mal a un convilatà seu, innocent. Crec que els hauríem d’escoltar una mica més que no hem fet. I que consti que ho dic com una autocrítica. Hem anat a parlar amb la gent, però potser no els hem escoltats o no ho hem sabut fer-ho bé. —I què proposeu? —Jo no tinc cap solució. Perquè mon pare és d’aquest entorn, potser votaria una altra cosa però vota Esquerra perquè és el partit del ‘niño’. Però el meu pare no s’hi sent identificat, amb aquest moviment. Si jo no hi fos, potser el meu pare hauria votat Ciutadans. Això demostra que no ho hem fet prou bé. En un referèndum potser guanyaríem pels pèls, però jo prefereixo guanyar amb un 80%. —Veig que això us angoixa? —Sí, però no és cosa d’ara, quan estava a les consultes ja em preocupava. Sempre, sempre he anat buscant gent de tendències diferents per anar sumant. Quan era a l’ANC i amb l’Ignasi Termes dissenyàvem les mobilitzacions sempre ho fèiem com si fos una festa i tan obertes com fos possible perquè tothom hi pogués participar. Ara s’ha descobert que una diputada de Ciutadans, la Lorena Roldan per Tarragona, va participar en la Via Catalana i surt a la Gigafoto amb la barretina. Era una festa oberta, hem de mantenir aquest esperit. No sé si hem de mantenir la festivitat, però sempre ha de ser obert. Catalunya ha de ser una societat oberta. Estic molt content d’estar a Esquerra perquè m’agrada compartir partit amb gent de diverses tradicions polítiques i d’orígens personals diversos. —Malgrat això que dieu, Esquerra ha crescut molt al cinturó… —Sí, sí, en aquest sentit ho hem fet bé… Però tampoc no vull parlar-ne perquè no s’interpreti que dic que uns ho han fet bé i uns altres no. No es tracta d’això. Penso que també hem fet bé d’anar separats perquè hem eixamplat el perímetre. Ara tenim dos milions i escaig de persones de pedra picada i ho hem d’anar eixamplant. Aquesta república l’hem de fer tenint en compte que hi participen 7.500.000 i després la resta de Països Catalans. Ells buscaran la divisió i la confrontació, com fan ara amb Tabàrnia. Doncs no, no. Això no té a veure amb orígens, ni amb procedències socials… —Però potser no es comptava amb una política tan agressiva per part de Ciutadans. —Ciutadans ha fet els Junts pel No i sí que s’ha quedat bastants vots del no sense agafar-ne de cap altra banda. Ara per ara, som dos compartiments estancs. En economia hi ha la teoria dels oceans blaus i dels oceans vermells. Doncs una mica és això. Ara mateix som dos oceans vermells, que de mica en mica anem compartint espais i ens mengem els uns als altres, però sempre dins dos oceans tancats. Jo vull que el nostre oceà vermell, on només pesquem els partits sobiranistes, que és un compartiment estanc, es vagi eixamplant fins a convertir-se en un oceà blau, que, per dir-ho d’alguna manera, és un lloc on pots anar a pescar i sumar més gent. Amb aquest empat infinit no sabrem mai desllorigar. S’han de trencar aquests blocs, entrar dins aquests àmbits. —Com? —Ficar-nos dins i absorbir coneixement com si fóssim una esponja. No es tracta d’agafar vots, sinó d’entendre la manera de fer, de pensar: per què molta gent ha votat opcions sense tenir en compte que podia fer mal. Potser llavors sabrem si la gent veu que ha fet coses sense tenir en compte que podia fer mal i també veurem si nosaltres hem fet coses que aquestes persones han interpretat que els havien fet mal a ells. Ara és clar que nosaltres no hem anat a cremar banderes espanyoles perquè els símbols s’han de respectar, no hem anat a provocar ningú ni a insultar ningú pel seu idioma ni per l’origen. Allò que va fer Nelson Mandela a la presó de Robben Island ens marca el camí: allà va aprendre l’afrikaans dels seus carcellers i va acabar tenint una relació d’amistat amb els qui el tenien empresonat. El meu pare és castellanoparlant, la meva àvia va néixer en un poble de Guatemala. Per tant, el castellà és la meva llengua paterna. I ho hem de reivindicar els que tenim aquesta situació. —Quan vàreu fer el pas cap a l’independentisme? —A tretze anys. Allà desperto la meva vocació política veient què passava amb la caiguda del Mur de Berlín i també quan un govern pujolista projecta un abocador de residus industrials a la meva comarca. En aquell moment vaig anar les primeres manifestacions. —I com va ser? —Sempre he llegit molt i formar part d’una família bilingüe (la meva mare és de l’Espluga de Francolí) va fer que reflexionés molt sobre les coses i agafés un compromís polític des de molt jove. —Parlàveu castellà? —Jo parlava castellà amb el meu pare. A tretze anys vaig descobrir la sociolingüística, que ja sé que no és una cosa per descobrir a aquesta edat. Vaig llegir concretament Sociolingüística per a joves. I vaig pensar: ‘Si el meu pare m’entén, jo li puc parlar perfectament en català, que és una llengua minoritzada’. A partir d’aquí ja em vaig començar a implicar amb entitats. —El vostre pare com s’ho va agafar? —Es pensava que era un terrorista… Quan penjava l’estelada o cartells reivindicatius m’ho arrencava tot. Cada dia patia que no em vinguessin a detenir. Fins i tot ara fa poc em va dir: ‘Todavía no te han venido a buscar para ir a prisión?’ Ara tot va bé. En aquella època hi havia la Crida i em sento deutor d’aquella cultura de la no-violència, de la desobediència, de posar l’adversari en evidència per denunciar que unes coses poden ser legals, però no justes. —Llavors heu vist en primera fila canviar el vostre entorn immediat en aquests anys? —Sí, sí… Amb les parelles que he tingut he conegut famílies que els he trobat al cap dels anys a mítings i actes molt hipermotivats, fins i tot famílies descendents de militars espanyols. Són d’aquelles coses que vas sumant. Mai no havíem arribat tan lluny i mai no havíem sumat tanta gent, però encara ens en falta. Hem de continuar fent república. No ens podem aturar.
Ferran Civit: ‘Estem moralment obligats a tenir una estratègia conjunta’
L’afecció del Celtic destaca per les seves reivindicacions durant els partits del seu equip. La darrera, aquest estiu durant un partit de Champions contra el campió de la lliga israeliana, l’Hapoel Be’er Sheva. Un centenar d’afeccionats van treure banderes palestines com a mostra de solidaritat i en rebuig a les accions de l’estat d’Israel contra la població de Palestina. Demà, durant el partit que els escocesos disputaran contra el Barça, està previst que mostrin estalades malgrat la prohibició de la UEFA, segons LaTdP. La UEFA va decidir multar el club de Glasgow per mostrar una simbologia que l’organització considera il·legal en un camp de futbol. En aquest sentit, el Celtic té semblances amb el Futbol Club Barcelona, un club també sancionat per la UEFA per la mostra d’estelades a l’estadi. Per aquesta relació i per les reivindicacions independentistes escoceses, el Camp Nou es va convertir en un mar d’estelades el setembre passat durant un partit contra el Celtic També com a símbol de solidaritat amb l’independentisme escocès, l’afecció blaugrana va desplegar una gran pancarta on s’hi podia llegir ‘Welcome to Catalonia’ amb dues banderes, la irlandesa i l’escocesa, durant el partit. Barcelona fans welcome Celtic to Catalonia. 🇮🇪👏 pic.twitter.com/JWvxibZTqX — Irish Unity (@IrishUnity) September 13, 2016 Demà és el torn de l’afecció del Celtic, que té previst mostrar banderes estelades com a mostra de suport als afeccionats blaugranes independentistes, que cada partit, al minut disset amb catorze segons, criden ‘Independència’.
El Cèltic mostrarà estelades durant el partit de demà contra el Barça
La Junta Electoral espanyola (JEC) ha ordenat la inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, i la retirada de l’acta de diputat al Parlament de Catalunya. D’aquesta manera, la JEC ha estimat el recurs del PP, Ciutadans i Vox –refusat la setmana passada per la Junta Electoral de Barcelona– i s’ha avançat a la decisió del Tribunal Suprem espanyol, que havia d’estudiar un recurs de la defensa de Torra contra la condemna del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La JEC, entre l’obediència a Luxemburg i l’escàndol d’inhabilitar Junqueras i Torra La defensa de Torra pot interposar ara un recurs contra la decisió de la JEC a la sala tercera del Suprem i demanar mesures cautelaríssimes perquè Torra pugui romandre en el càrrec mentre s’estudia el seu cas. El seu advocat, Gonzalo Boye, explicava dilluns en una entrevista a VilaWeb: ‘Això vulneraria el dret a una segona instància, la presumpció d’innocència i envairia competències de la sala segona del Tribunal Suprem, que és la que ha de resoldre aquesta qüestió. Tinc dubtes seriosos sobre la constitucionalitat de la norma que pot aplicar la JEC. Diria que poden causar una implosió del sistema constitucional. Pot passar qualsevol cosa. Però això encara tindrà un recorregut parlamentari important, perquè només el Parlament de Catalunya podria privar Torra dels seus drets, i el reglament diu que ha de ser per una sentència judicial ferma.’ Boye també denunciava la paradoxa del fet que la JEC, que va denunciar Torra, fos qui acabés executant la condemna: ‘Realment, això és la tempesta perfecta: la JEC denuncia el president Torra, i una vegada el TSJC el condemna, l’execució correspon a la JEC, que és la part denunciant. La causa penal s’obre per una denúncia de la JEC. Seria com deixar en mans de la suposada víctima l’execució de la pena.’ La Junta Electoral espanyola: un tribunal paral·lel que pot avançar el Suprem La JEC diu que cal deixar sense efecte la credencial de Torra com a diputat i ha transmès l’ordre a la Junta Electoral de Barcelona perquè l’activi amb efectes immediats. En una resolució d’una pàgina i mitja, els membres de la JEC conclouen que la condemna a inhabilitació per part del TJSC, encara que no sigui ferma, constitueix una ‘causa d’inelegibilitat sobrevinguda’. Xoc amb el Parlament de Catalunya El Parlament de Catalunya ha de decidir ara si acata la decisió de la JEC o bé planta cara i defensa el president Torra. La JEC notificarà la resolució al parlament i el ple haurà de decidir si retira la condició de diputat a Torra, o no, després d’un dictamen de la comissió de l’estatut dels diputats, prevista a l’article 64 del reglament. En aquest sentit, el president ha defensat en tot moment que ell només cessaria de les seves funcions si la cambra li retirés la confiança. Una composició polèmica La Junta Electoral espanyola és integrada per quinze membres. D’aquests, tretze tenen dret de vot: vuit són magistrats del Tribunal Suprem –entre els quals el president i el vice-president de la junta– i cinc, catedràtics en actiu de dret o de ciències polítiques i sociologia, elegits pel congrés espanyol; a més, hi ha dos membres sense dret de vot, que són el lletrat major del congrés espanyol i el director de l’Oficina del Cens Electoral. Els vuit magistrats són triats per sorteig (Antonio Jesús Fonseca-Herrero, Inés Huerta Garicano, Ana María Ferrer García, Antonio Vicente Sempere Navarro, Francisco José Navarro Sanchís, María Luz García Paredes, Eduardo de Porres Ortíz de Urbina i José Luis Seoane Spiegelberg); en canvi, els cinc vocals nomenats pel congrés espanyol són proposats pels partits polítics. D’aquests, dos van ser a proposta del PSOE –Consuelo Ramón Chornet i Juan Montabes Pereira–, un pel PP –Carlos Vidal Prado–, un per Ciutadans –Silvia del Saz Cordero– i un per Units Podem –Inés Olaizola.
La JEC afirma que Torra està inhabilitat per a ser diputat al parlament
El candidat d’ERC a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, s’ha reunit avui a la presó de Soto del Real amb el candidat de JxCat, Joaquim Forn, i la número 2 de la candidatura, Elsa Artadi. ‘La situació s’ha clarificat’, ha dit Maragall a la sortida de la presó. També ha constatat el suport de JxCat a l’opció que governi la llista més votada, la d’Esquerra Republicana. Ha denunciat la situació de presó injusta que pateix Forn i ha destacat que l’ha vist amb fortalesa i que han parlat de Barcelona. Maragall, que aquest matí s’ha reunit amb membres de Barcelona en Comú, ha dit que l’operació d’estat que encapçalen Jaume Collboni (PSC) i Manuel Valls (Cs) està ‘destinada al fracàs’. En aquest sentit, ha afirmat que s’obre una fase de ‘diàleg efectiu i preferent’ amb Barcelona en Comú per explorar fins les últimes conseqüències continguts, definicions i responsabilitats d’un eventual acord de govern. El candidat republicà també ha insistit en excloure el PSC del pacte amb els comuns. Per la seva banda, Artadi ha denunciat l”operació d’estat’ per a tornar a fer batllessa Ada Colau i ha criticat que s’estigui ‘prestant al joc’ dels partits unionistes. Ha dit que tant JxCat com ERC ho veuen amb ‘preocupació’ i ‘sorpresa’ i ha defensat que Maragall, com a candidat guanyador, sigui el batlle de Barcelona. Així mateix, ha augurat que aquesta operació dificultaria més trobar una solució política al conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol. Sobre les negociacions, ha explicat que no posen línies vermelles a ERC i ha dit que les converses entre els republicans i els comuns ‘entren dins de la normalitat’. Ha afegit que JxCat se centrarà en millorar la seguretat a Barcelona.
Maragall, després d’haver-se reunit amb Forn: ‘La situació s’ha clarificat’
Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries el llibre ‘Professió del pare’, de l’escriptor i periodista Sorj Chalandon, publicat per Edicions de 1984, en una traducció de Josep Alemany. Els lectors catalans coneixen Chalandon, perquè Edicions de 1984 ha publicat les dues novel·les anteriors: Retorn a Killybegs i La quarta paret. Aquesta tercera n’és tant o més impactant que les anteriors. I, si no, llegiu el text de contracoberta: «Inspirada en la seva pròpia infantesa, Sorj Chalandon relata de manera colpidora com la fantasia del nen que va ser fou estalonada pels deliris patològics del seu pare fins a situar-se, els dos, al caire de la bogeria compartida.» Llegiu-ne un fragment. Miquel Adam, responsable de premsa d’Edicions de 1984 i escriptor, ens parla de la novel·la i també de l’autor dins del catàleg d’Edicions de 1984. Aquí teniu les seves reflexions: La guerra a casa Dins el catàleg d’Edicions de 1984 d’aquests darrers anys brilla amb llum pròpia l’obra de Sorj Chalandon. Els seus lectors són —som— incondicionals de les seves novel·les, les esperem amb candeletes. Tot i que sabem que no estem recomanant una lectura agradable, còmoda o complaent, els seus lectors no poden —no podem— deixar de recomanar-les, no podem deixar de parlar-ne. Sabem que del món de Chalandon no se’n surt indemne, no se’n surt del tot sencer i, malgrat tot, insistim a recomanar-lo. Per què? Potser perquè som espectadors i còmplices de la catarsi d’un home que s’enfronta al seu passat amb una valentia i honestedat enlluernadora, aterridora, però no només: s’hi enfronta exhibint una literatura dura, contundent, paraula seca i punyent, però que no es nega a la bellesa quan s’escau, i el més important de tot, no es nega al matís, al dubte. Et fa pensar. * La primera vegada que Chalandon va visitar Barcelona, vam demanar-li com és que un dia va fer-se corresponsal de guerra. «Molt senzill», va respondre, «el director del Libération va reunir-nos en una sala i jo vaig aixecar la mà.» Dels escenaris bèl·lics que va cobrir, després en van sorgir Retorn a Killybegs (Irlanda del Nord) i La quarta paret (la guerra del Líban), que ens van deixar estupefactes no només perquè ens permetien arribar al moll de l’os de la brutalitat que comporta el conflicte armat, sinó perquè arribaven encara més lluny: arribaven a la violència íntima, shakespeariana, que implica la traïció d’un amic en el cas de Retorn a Killybegs i a una reflexió de primer ordre sobre com sobreviure a la violència quan es torna d’una guerra en el cas de La quarta paret, dues experiències que Chalandon va patir en primera persona. ¿Però per què Chalandon va alçar la mà, oferint-se al director del Libération per anar a cobrir els conflictes bèl·lics del moment? Estem especulant, naturalment, però potser el llibre que avui us presentem ens en doni alguna clau. Potser Chalandon va alçar la mà perquè ja havia viscut una guerra i aquell dia a la redacció del seu diari va trobar una manera natural de perseverar en el seu destí. La guerra viscuda, la guerra abans de qualsevol altra guerra, va ser imaginària, secreta, malalta, trista i cruel, i aquesta és la guerra amb la qual Chalandon passa comptes a Professió del pare. * Situada en els temps de la guerra freda —una guerra imaginada, una guerra d’espies, de paranoia i nervis d’acer—, a Professió del pare Chalandon ens relata com la seva infantesa es va veure truncada per la guerra d’Algèria, o més aviat, com la guerra d’Algèria va obrir un front inesperat dins la ment de son pare, essent les primeres víctimes ell i la seva mare. És una novel·la commovedora, dura, és tenir la guerra a casa. Però com totes les novel·les de Chalandon, més enllà de la guerra imaginària de son pare, hi trobem alguna altra cosa més essencial, en Professió del pare, universal, una mena de lliçó que s’eleva per sobre de la novel·la: la consciència exacta que tindrà el lector sobre la fragilitat de la infantesa, sobre la inviolabilitat de la imaginació de l’infant, i la concebrà com un dret inalienable. Miquel Adam
Avançament editorial: ‘Professió del pare’ de Sorj Chalandon
El fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, ha confirmat avui que ell mateix en persona assistirà a la declaració com a encausat del president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) pel procés participatiu del 9-N. Romero de Tejada ha admès que tenia dubtes sobre si assistir o no, però finalment ha decidit acompanyar el 15 d’octubre vinent els altres fiscals del cas. En tot cas, ha dit que no ha rebut cap ordre de la fiscal general de l’estat espanyol, Consuelo Madrigal, per assistir a la vista oral. Romero de Tejada ho ha explicat just abans d’una conferència del ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, a Barcelona.
El fiscal superior de Catalunya assistirà a la declaració de Mas davant del TSJC pel 9-N
La multitud va esclatar amb crits d’independència. ‘In-inde-independència, in-inde-independència…’ Quina bogeria. Quina cridòria. Acabaven d’acompanyar el ‘si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà’, amb Llach enfilat a l’escenari recuperant el fil de quaranta anys enrere. Desenes de milers d’ànimes volien tancar la campanya del referèndum a l’acte unitari a la republicana avinguda de la Reina Maria Cristina, a Barcelona. Els joves que es volien fotografia amb la presidenta Forcadell, els que aprofitaven per fer un bon àpat equipats amb banderoles del sí a prop de l’acte, i els centenars de periodistes de tot el món acreditats, tots plegats donaven un aire de diada especial a l’esdeveniment. Quan tot semblava lluny Fa dues setmanes o tres, quan tot plegat encara semblava lluny i amb tota una campanya per fer, la consigna independentista era molt clara: cal arribar al dia 1 amb opcions de votar. Ara, quan milers de catalans han decidit ocupar els col·legis electorals per defensar les urnes, les opcions de votar s’han fet més reals que mai i l’esperança és més real que mai. Aquesta idea seria present en moltes de les intervencions de l’acte final de la campanya del sí. L’entrada dels comuns Les primeres intervencions polítiques van ser les dels partits. Magda Casamitjana (Moviment d’Esquerres) afirmava que la llibertat no era negociable. Antoni Castellà (Demòcrates de Catalunya) demanava als agents de la Guàrdia Civil i la policia espanyola –alguns encara en diuen ‘nacional’– que s’imposés el sentit ètic i moral en cas de rebre ordres de carregar contra els participants del referèndum. Joan Josep Nuet (EUiA) recordava que havia calgut tornar a lluitar per la democràcia, que defensarien amb ungles i dents. Jaume Asens (Barcelona en Comú) recordava aquella frase: res no té tanta força com un somni a qui li ha arribat l’hora. Asens s’enduia una gran ovació quan convidava Rajoy a endur-se els vaixells plens de guàrdies civils del port i els enviés a rescatar immigrants al Mediterrani. Albano-Dante Fachin (Podem) insistia que això que fa el poble de Catalunya no va contra ningú, sinó que és un regal al món. I afegia: ‘Aquí hi ha un poble que no té por i que votarà.’ L’advertiment de la CUP També Mireia Boya (CUP) demanava als policies destinats a Catalunya que se’n tornessin a casa perquè aquí no tenien res a fer. I recordava que diumenge es faria un referèndum d’autodeterminació vinculant i no cap mobilització, ni cap procés participatiu ni cap repic d’atuells. I amb contundència es dirigia directament als comuns: ‘No ens robeu el referèndum. Prengueu partit. Roma no paga traïdors. Tenim memòria i no us ho perdonarem mai.’ Marta Rovira (ERC) explicava que havien passat aquests quinze dies que havien semblat tres mesos. Però que s’havia aguantat. ‘Què es pensaven? Què es pensaven? Que ens deixaríem vèncer?’ També dedicava un minut a recordar els qui ja no podran viure aquest moment i demanava fer-ne memòria aquests dies. Finalment, Marta Pascal (PDECat) es mostrava confiada que diumenge ompliríem les urnes de vots, d’esperança i d’il·lusió. I afirmava que cap jutge, cap president ni cap fiscal no podrien impedir la llibertat dels catalans. ‘Catalunya té molt poder’ Sopa de Cabra, acompanyats de Cris Juanico, Pemi Fortuny i Nacho Tarrés, entonaven un ‘Camins’ molt ben acollit per la gentada que seguia atentament l’acte. ‘Mai no és massa tard per tornar a començar’, deia la lletra, com si parlés d’aquests tres-cents anys viscuts. La cançó donava pas a un fotimer de representants de col·lectius diversos. Bombers, impressors, investigadors i científics, mestres, informàtics, pagesos, periodistes, advocats… que acabaven donant pas a uns divertits Òscar Dalmau i Òscar Andreu. I a continuació, Los Manolos que animaven la festa com pocs ho saben fer amb ‘El meu avi’ i ‘Catalunya té molt poder’. Era el moment que els polítics i els assistents es deixaven anar amb més desimboltura. Tan sols hi faltava un Iceta que, per no ser independentista, s’està perdent moltes festes. Els quatre genets Missatges i suports internacionals, el discurs d’una ex-presidenta del parlament escocès, l’actuació de Mazoni i Judit Nedermann, donaven pas als quatre genets de l’independentisme. Els quatre presidents d’entitats sobiranistes: Miquel Buch (ACM), que recordava que els batlles no havien fet ‘ni un pas enrere’; Neus Lloveras (AMI), que demanava que s’omplissin les urnes aquest diumenge; Jordi Cuixart (Òmnium), que cridava a anar als col·legis a defensar-los davant l’amenaça constant i brandava una butlleta de votació dient que era ‘una arma de construcció massiva’; i Jordi Sànchez (ANC), que explicava que s’havia ensenyat al món el compromís dels catalans amb la llibertat i que s’havia arribat al moment decisiu ‘més vius que mai’. L’espurna que encén la flama El moment més emotiu de l’acte el posaven Miquel Gironès, Xavi Sarrià i Miquel Ramos, que es tornaven a reunir dalt d’un escenari tres anys després de l’adéu d’Obrint Pas per entonar ‘Som’ i ‘La flama’. ‘Som l’espurna que encén la flama’, diu la primera en un vers que podria aplicar-se a la tasca feta per la banda de València durant vint anys de trajectòria, en un ‘combat contra l’oblit’ que els portava a recordar Guillem Agulló en un moment tan decisiu com l’actual. ‘Persistiu, catalans, persistiu’ L’acte, que s’havia allargat més del previst, arribava al punt culminant. El vice-president Oriol Junqueras engaltava un discurs ple d’èpica i sentit històric, que apel·lava als demòcrates, als antifeixistes i als defensors del dret de vot. ‘Tenim la consciència profunda de no ser res si no som poble’, deia el cap dels republicans versionant Estellés. Després de tenir un record pels detinguts durant el cop del 20 de setembre –’el dia que tot va canviar’–, afirmava que ‘en la superació de la por comença el camí de la llibertat’. I acabava: ‘Som la llavor de totes les victòries. Persistiu, catalans, persistiu!’ ‘Ja hem guanyat’ El president Carles Puigdemont va cloure les intervencions de la nit, just abans d’una interpretació extraordinària de ‘El cant de l’Alegria’ a càrrec de la Coral Sant Jordi, el Cor Lieder Càmera i Arnau Tordera. L’entrada a l’escenari de Puigdemont fou rebuda amb una cridòria completa. ‘President, president, president…’, clamava la gent. ‘Avui, veient-vos a tots vosaltres, reconeixent tot el que heu fet, avui ja hem guanyat! Hem vençut les pors, les amenaces, les mentides i les intimidacions.’ Puigdemont convidava a acabar el procés diumenge i començar ‘el progrés’. Un progrés econòmic i social, deia, per a un país que, quan els ciutadans s’emmirallessin, es reconeguessin sense passar vergonya. ‘Aquests dies de vigília, percebem que allò que era un somni ja ho tenim a tocar. Dilluns començarem a caminar amb pas ferm i decidit vestits de sobirania.’ I quin ‘visca Catalunya’… o quin ‘lliure!’ més real. Ací us oferim una selecció de moments de l’acte:
L’espurna que encén la flama, la vigília del referèndum
El ple de l’Ajuntament de Calataiud, a l’Aragó, va tombar la setmana passada una proposició presentada pel PSOE per a retirar la medalla d’or que la ciutat va concedir al dictador Franco. Hi va haver deu vots contraris, vuit de regidors del PP i dos del PAR, i l’abstenció dels tres membres de Ciutadans, que va facilitar que la moció no reeixís. Albert Rivera va justificar que no s’hi donés suport, perquè deia no volien participar en l’obertura ‘d’un debat sobre la memòria històrica’. Rivera va dir, textualment: ‘Volem que la transició sigui el punt de partida, no s’han de fer esmenes a la totalitat.’ I va afegir que la posició del seu partit era ‘acceptar la memòria de la transició, quan hi va haver un acord entre tots els espanyols’, segons el qual ‘no hi havia ni vencedors ni vençuts’. Arran d’aquestes declaracions, el Gran Wyoming, el popular presentador de televisió del programa ‘El intermedio’ de La Sexta, li va respondre amb una contundent intervenció: ‘Que jo sàpiga els alemanys i els italians també escriuen la seva història i no per això conserven noms de carrers ni medalls que homenatgin Mussolini o a Hitler. Respecte la transició, demano disculpes al senyor Rivera però no recordo en quin moment es va acordar que les famílies dels afusellats per Franco no poguessin enterrar dignament els seus éssers estimats. Però és possible que no ho recordi perquè el senyor Rivera tingui mala memòria, o estigui equivocat i no sàpiga què va passar a la transició. O el que és més greu: que ho sàpiga i ho tergiversi.’ I va acabar: ‘Resulta curiós que qui es proclama capdavanter dels nous temps, de la regeneració política i la lluita contra la corrupció no es fixi en la corrupció moral que suposa per un país tenir milers de ciutadans enterrats en vorals i a polítics que es diuen defensors de les víctimes de la violència menyspeant-les.’
La clatellada del Gran Wyoming a Albert Rivera sobre el franquisme que triomfa a la xarxa
Benvolgut president, Agafar l’avió de matinada per pujar a Brussel·les o Waterloo s’ha convertit en una rutina que em genera sentiments difícils d’explicar. D’una banda, la normalitat de poder treballar en la gran responsabilitat que ens ha encarregat la gent, i d’una altra la fredor de paisatges aliens que ens recorden l’excepcionalitat històrica que viu el país. Escric aquesta carta des d’un hotel, durant una estona lliure després d’una llarga jornada de feina del grup parlamentari de Junts per Catalunya. Submergit en aquestes sensacions, pens en una cosa curiosa que tenim en comú i que m’inspira per començar. Ambdós vàrem rebre una trucada que ens va canviar la vida: la trucada del president de la Generalitat amb la proposta d’implicar-nos més en el procés per assolir la República Catalana. Malgrat tenir poc temps per a pensar i tot el que representa, crec que avui no hi donaríem una resposta diferent. A tu el president Mas et va proposar de substituir-lo en el període que havia de culminar amb la proclamació de la República. En el meu cas, la gràcia és que la trucada me la vares fer tu des de l’exili, perquè em presentàs a les eleccions del 21-D. Es tractava, més modestament, de ser una peça més del projecte que intenta defensar –en unes circumstàncies difícils– la República proclamada. Ara que el president Torra ha convocat el país a una marxa pels drets civils, socials i nacionals de Catalunya, és bon moment per a recordar la marxa que vares emprendre, amb part del teu govern, per continuar defensant davant el món la legitimitat republicana sorgida el primer d’octubre. Som fills de l’1-O, la data fundacional que ens va canviar la vida com a poble. Aquell dia que neix una gran esperança és també el desencadenant de la gran onada de repressió, que et porta a l’exili, amb els consellers Puig, Comín, Serret i Ponsatí i les diputades Marta Rovira i Anna Gabriel. Mentrestant, Cuixart i Sánchez, el vice-president Junqueras i els consellers Turull, Romeva, Rull, Bassa i Forn, com també la presidenta Forcadell, són injustament a la presó pel mateix motiu. Anar a l’exili no era una decisió fàcil. Tu com ningú pots explicar que aquesta no és una vida còmoda ni garanteix que no acabis a la presó. Et separa de la família i t’enfronta a riscs desconeguts, sacrificis que no tothom veu. Però és que en el moment de prendre la decisió era perfectament plausible que presentar-se voluntàriament davant la justícia espanyola pogués ser recompensat amb la llibertat provisional (com va passar amb els membres de la mesa del parlament) i l’exili pogués acabar, prèvia extradició, en presó incondicional. El teu pas per la presó de Neumünster és l’exemple dels riscs que correu a l’exili si continuau fent política. A mi em quedà gravat el coratge, la dignitat i la fermesa amb què vares viure aquells dies, i que vaig poder constatar personalment durant la meua visita el dia abans que fossis alliberat. Coratge en la forma que menystenies les incomoditats materials de la presó, dignitat i fermesa en les ganes que demostraves de continuar lluitant per allò que t’hi havia portat. Però es tracta també de l’episodi que més ha contribuït a internacionalitzar la causa catalana. El teu ràpid alliberament, amb una resolució del tribunal de Slesvig-Holstein –que ja negava que el nostre referèndum pogués ser cap delicte– va ser l’inici d’una cadena de victòries judicials que ha ensorrat la credibilitat de la causa general contra l’independentisme als ulls del món. No ens cansarem de repetir l’extrema anormalitat que implica ser lliure per viatjar arreu d’Europa mentre al nostre país series empresonat sense judici. Qui pot entendre que ens puguem trobar lliurement al Reichstag de Berlín per parlar de política, com ho vàrem fer aquest estiu, i no puguis venir al Parlament de Catalunya per ser investit president de la Generalitat? Ningú. Sigui com sigui, l’exili és –des del novembre passat– la columna internacional d’aquesta gran marxa per la llibertat que hem iniciat com a poble. A l’exili, hi feu política, com se’n fa a les presons. A l’exili sou (som) realment lliures per a defensar la República que la majoria espera, com ho has fet tu a Dinamarca, a Suïssa, a Finlàndia i a Escòcia, a més de Bèlgica i Alemanya. Ara, activant el Consell de la República, desplegarem per fi tot el potencial que ha demostrat tenir l’espai lliure europeu. Ningú com tu, el president que manté tota la legitimitat democràtica per liderar el país –malgrat que l’estat espanyol estigui disposat a tot per a impedir-ho–, podrà explicar al món la causa justa de la independència de Catalunya. Continuarem fent el camí junts.
‘Una data que ens va canviar la vida’, carta de Josep Costa a Carles Puigdemont
El 68,42% de les bases d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) ha donat suport, en una consulta portada a terme de manera presencial i en línia, que aquesta formació concorri a les pròximes eleccions a les Corts Valencianes amb Podem, mentre que el 29,71% ho ha rebutjat i l’1,86% s’ha abstingut. Esquerra Unida, que ha assenyalat que aquest acord de coalició ja és definitiu, ha destacat que aquest resultat ‘suposa la pràctica translació dels resultats del Consell Polític Nacional’ del partit que va aprovar el preacord plantejat per a aquesta concurrència. EUPV ha explicat que ahir es van celebrar les votacions presencials de la consulta en la qual les bases de la formació havien de ratificar o no el preacord de confluència al qual s’havia arribat amb Podem i que en línia es va realitzar els dies 20, 21 i 22 de febrer. ‘Les bases d’Esquerra Unida han donat llum verda a l’acord de coalició electoral, amb uns resultats pràcticament idèntics als quals ja es van produir en el màxim òrgan de direcció entre assemblees, el Consell Polític Nacional, que es va reunir el passat 9 de febrer en la Vall d’Uixó (Castelló)’, ha insistit la formació. La votació en línia del preacord va donar com a resultat un respatler del 74% a favor del si; un 25% per al no i un 1,7% per a l’abstenció. La votació presencial ha suposat el 61% a favor del si; el 36%, a favor del no i el 2% a favor de l’abstenció. La coordinadora general d’EU, Rosa Pérez Garijo, ha expressat la seva ‘satisfacció’ per aquests resultats i ha defès ‘l’exercici de responsabilitat’ realitzat per la formació en sotmetre el preacord a votació de les seves bases. La responsable d’EU ha considerat així que ‘aquest acord serà la garantia del canvi de rumb que ha protagonitzat tímidament el Botànic aquesta legislatura’ i, ‘per descomptat, la barrera de contenció de les polítiques antisocials que propugna la dreta’.
EUPV dóna suport a la coalició amb Podem a les Corts Valencianes
L’ANC, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) han organitzat actes la setmana vinent ‘en defensa de la democràcia’. L’objectiu és de donar suport al president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, l’ex-vice-presidenta, Joana Ortega i la consellera Irene Rigau que han de declarar com a encausats per la convocatòria del 9-N. Concretament, han convocat un acte de suport a les institucions catalanes que es farà el 13 d’octubre a les 19.30 davant els ajuntaments de tots els municipis de Catalunya. També han fet una crida a acompanyar Mas, Ortega i Rigau que hauran de declarar els dies 13 i 15 d’octubre a les 10 hores al Tribunal Superior de Justícia (TSJC). A més, a l’acció del dia 15 hi haurà una concentració de càrrecs electes. Les entitats reivindiquen l’èxit col·lectiu de la consulta sobre la independència i per això han recordat: ‘El 9 de novembre, 2,4 milions de catalans i catalanes van votar sobre el futur polític de Catalunya i ho van fer amb un somriure, desafiant la por, les amenaces i les traves de l’estat espanyol. El 9-N va ser un èxit col·lectiu, de país: d’aquells qui van votar, dels voluntaris, de les entitats i sindicats i d’una gran majoria parlamentària.’ I afegeixen: ‘Els atacs per a respondre al mandat democràtic de la ciutadania i posar les urnes són també un atac a la mateixa democràcia.’
Les entitats sobiranistes organitzen actes per acompanyar Mas, Ortega i Rigau a la declaració pel 9-N
Després de la tempesta ve la calma, com era previsible. El batlle de València, Joan Ribó, i la portaveu municipal del PSPV, Sandra Gómez, han començat un procés de distensió que es podria interpretar com el començament del desglaç de les negociacions a la batllia de València. La necessitat de començar a avançar posicions ja és quasi urgent: només falten tretze dies per al ple d’organització. Després de setmanes de turbulències, Ribó ha explicat que la intenció és reprendre les negociacions i entre aquesta setmana i la que ve València ja podrà celebrar un acord de govern. Totes dues formacions són conscients que el temps s’acaba. La previsió de Ribó era de tancar l’acord aquesta setmana. Però ha valorat positivament la reunió de portaveus i de la junta de govern local. Ambdues poden contribuir a un acostament entre el PSPV i Compromís. L’encaix entre els models de govern que vol la coalició valencianista i el model Botànic que defensen els socialistes ha entrebancat el futur acord de govern. Les negociacions es van encallar quan els socialistes van demanar una vice-batllia per a Gómez, inspirada en la vice-presidència de Mònica Oltra al govern del Botànic. Un càrrec que Joan Ribó fins ara sempre ha refusat de crear, perquè diu que el govern municipal i el Botànic no necessàriament han de tenir estructures coincidents.
Ribó i Gómez rebaixen la tensió per encarrilar el pacte a València
Gisbert y Cía, SA Calle Comercio, 1270, La Paz Mapa a Google Al costat mateix de la plaça de Murillo, que és el cor de La Paz i el centre polític de Bolívia, hi ha un veterà negoci que té més proximitat amb el poder del país sud-americà que l’estrictament geogràfic: la papereria, llibreria i editorial Gisbert. Va aixecar la persiana per primera vegada el 1907, amb el nom inicial d’Arnó Hnos., per iniciativa dels germans mataronins Francesc i Esteve Arnó, però amb la marxa dels dos fundadors a la dècada del 1930 l’establiment va adoptar el cognom d’un dels seus treballadors, l’alcoià Josep Gisbert Vilaplana. Josep Gisbert i el seu germà Rafael, nascuts en el si d’una família obrera d’Alcoi, van arribar a la capital boliviana a la segona dècada del segle XX. El primer, de perfil polític conservador, es va quedar la cèntrica llibreria, que s’ha mantingut generació a generació com un negoci de referència a la ciutat i com un focus cultural i editorial important del país. Per la seva banda, Rafael Gisbert Vilaplana, republicà i maçó, va aconseguir després de moltes vicissituds muntar amb la seva dona, la barcelonina Maria Carbonell Pla, una empresa de construcció a la capital. D’aquest matrimoni, en van sortir tres filles, una de les quals ha arribat a ser considerada una de les dones més notables de l’Amèrica Llatina. Parlem de Teresa Gisbert Carbonell (1926-2018), que en una època de difícil accés de les dones als estudis universitaris es va formar i va destacar en el camp de la història i l’arquitectura boliviana i peruana. A més d’exercir càtedra durant molts anys en unes quantes universitats, va arribar a ser directora del Museu Nacional d’Art i de l’Institut Bolivià de Cultura, a més de presidenta de la Societat Boliviana d’Història i la primera dona integrant de l’Acadèmia Nacional de Ciències de Bolívia gràcies a la seva recerca en el terreny històric i social. Paral·lelament va escriure una desena de llibres –la majoria publicats a l’editorial Gisbert–, entre els quals sobresurten Literatura virreinal en Bolivia (1968), Iconografía y mitos indígenas en el arte (1980), El Paraíso de los pájaros parlantes (1999), Arte textil y mundo andino (2006) i, per damunt de tot, el ja clàssic Historia de Bolivia, escrit conjuntament amb el seu marit, José de Mesa (1925-2010). El 2012 es va presentar precisament la vuitena edició d’aquest volum, un dels més consultats i populars de Bolívia, signada en aquella ocasió també per un dels seus fills, Carlos Mesa Gisbert, historiador, periodista i polític: del 2003 al 2005, de fet, va assolir la presidència del país amb el Front Revolucionari d’Esquerres, i en les últimes i polèmiques eleccions del 20 d’octubre passat aspirava a repetir en el càrrec al capdavant d’una aliança opositora, Comunitat Ciutadana, contra la continuïtat d’Evo Morales. I una mica més: Quan el 19 de febrer de 2018 Carlos Mesa va anunciar per Twitter la mort de la seva mare, un dels primers a expressar el condol a través de la mateixa xarxa va ser el president bolivià, Evo Morales. També li va retre homenatge Thèrése Bouysse-Cassagne, membre de l’Institut Francès d’Estudis Andins i amiga de Teresa Gisbert, que en un escrit va recordar l’última vegada que s’havien vist a La Paz, el 2015: ‘Des del cor dels Andes, on havia recopilat uns quants articles, es va acomiadar dient-me: “Saps, és l’última vegada que ens veurem”. Vam cantar plegades una vella sardana popular, Baixant de la Font del Gat, i me’n vaig anar.’ —Què és Com a casa? —Tots els articles —Suggeriments per a la secció: [email protected]
Un cognom alcoià enmig de la crisi boliviana
Compromís per Castelló ha demanat una reunió amb el PSPV i Podem amb l’objectiu d’arribar a un acord de govern a la ciutat. La coalició valencianista considera que el pacte és ‘urgent i necessari’ perquè els pròxims quatre anys continuïn les ‘polítiques d’esquerres, progressistes, ecologistes i feministes’ a Castelló. La setmana passada, Compromís va demanar la creació d’un espai comú amb el PSPV i Podem per a negociar, però no hi ha hagut cap resposta oficial. Els preocupa l’estabilitat que pot tenir el govern municipal aquesta legislatura. El PSPV va guanyar a Castelló amb deu regidors, mentre que Compromís (3) i Podem (2) van assegurar una majoria d’esquerres davant el PP (7), Cs (4) i Vox (1). En aquest sentit, Compromís vol parlar de quines polítiques s’han de fer, de com s’han de garantir i de com es relacionen els tres partits i qui assumeix els càrrecs a l’ajuntament d’acord amb el resultat de les eleccions municipals.
Compromís demana al PSPV i Podem un acord de govern a Castelló
Josep Ramoneda és filòsof i periodista. Referent intel·lectual de l’esquerra d’aquest país. Primer vinculat amb el PSC. Ara, amb l’independentisme. Durant molts anys va ser el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). És president del Grup 62 i escriu columnes als diaris Ara i El País. També dirigeix dos projectes que li fan una il·lusió especial: la revista de pensament La Maleta de Portbou i l’Escola Europea d’Humanitats. El senyor Ramoneda rep VilaWeb al seu estudi del carrer de Ganduxer per valorar l’actualitat política. —Després de tot el que ha passat, Josep Ramoneda encara és independentista? —Ho he dit mil vegades. Si un dia en un referèndum em pregunten si vull que Catalunya tingui un estat propi, jo votaré que sí. Però jo ni sóc nacionalista ni sé gaire què vol dir ser independentista. —’Coincideixo amb Mas’, heu escrit fa poc en un article: és urgent tenir govern. Res d’eleccions i invents a l’exili. —Hi ha certa ironia, però sí: per primera vegada a la vida coincideixo amb Mas. Des d’abans de l’1 d’octubre ho tinc escrit diverses vegades: en política hi ha una cosa fonamental, el coneixement de les relacions de forces. Tu pots arribar al màxim possible i vendre-ho com una victòria. Però no anar més enllà i estavellar-te. I per mi el sentit del polític és aquest: saber parar on s’ha de parar. Parar abans de l’1 d’octubre, convocant tu unes eleccions, era fantàstic. Encara hi havia una segona oportunitat, probablement encara més reeixida, que era convocar eleccions el 2 d’octubre. Però no es va fer. I a partir d’aquí es va entrar en un error. I finalment crec que el president Puigdemont va cometre un error monumental quan no va convocar eleccions el 26 d’octubre. Error que probablement el deixarà fora de la política definitivament. —El 26 Puigdemont es fa enrere, i genera divisió en l’independentisme per anys i anys i anys i anys. —Hi hauria hagut eleccions sense suspensió de l’autonomia. Qui no hauria no anat a votar? —Jo? I quina seguretat teniu que no haurien suspès l’autonomia igualment? —Has arribat molt amunt. Per què anar més enllà? Per ficar-te amb un estat que és més fort que tu? La tesi és que Puigdemont no frena perquè no li donen garanties que el 155 no s’aplicaria igualment. Però és que, home, siguem polítics, que els bascs en saben molt. Urkullu li va dir, com vols que et diguin que sí per escrit? Fes, i ells hauran d’obrar en conseqüència. Tota decisió té un risc. Això no té cap dubte. Ara, jo trobo que és una llàstima haver arribat a una acumulació de capital tan gran. I insuficient, que aquesta és l’altra. —Què voleu dir? —L’obsessió de voler fer gestos unilaterals amb el 47,5% de vots i sense tenir cap de les coses que es necessiten per a fer una independència unilateral. D’entrada, una majoria clara, indiscutible, com el Financial Times va dir després del 27-S: vingueu amb una majoria clara en qualsevol elecció i tindreu autoritat moral per a demanar un referèndum. I nosaltres us donarem suport. Una potència que et doni suport. Capacitat insurreccional. I un poder econòmic propi. Sense tenir cap d’aquestes coses és impossible. Has de jugar en relació amb les forces que tens. —Autoritat moral: a Gran Bretanya el 37,4% dels britànics va votar Brexit en referèndum. I el tenen. Són guanyadors. A Catalunya el 36,8% va votar independència en el referèndum de l’1-O. Xifres gairebé clavades. —Jo, amb el Brexit, us diria igual. Una ruptura d’aquestes dimensions no es pot fer sense una majoria més àmplia al país. I ara un resultat de tot plegat –i per mi una de les coses pitjors d’aquest procés– és que ha emergit i s’ha visualitzat una cosa molt greu: la divisió de Catalunya en dos blocs identitaris. I això sí que genera molts problemes per al futur. El mite del ‘som un sol poble’ s’ha esvaït. Sabent, això sí, que no quedava clar tampoc què volia dir ‘som un sol poble’. Les societats són diverses, múltiples. Però un sol poble, en definitiva, vol dir la capacitat d’articular la multiplicitat. I aquí s’ha demostrat que no s’articulava la multiplicitat. —En tot procés d’independència es creen tensions internes. No és lògic? —Però t’has de carregar de raons. Per mi és extraordinàriament difícil que aconseguim la independència en el context europeu on està Espanya. —Ho fem sense pacte, i sense ús de la força. —Per la força ho tens molt complicat. I el pacte l’has de forçar. Pel pacte has de tenir una majoria molt inqüestionable i que la gent vagi caient del teu cantó. I és evident que, si superes de llarg el 50%, l’actitud de molts països europeus serà una altra. Amb un percentatge del 55% – 60% ja no hi ha coartades. S’acaben. Crec que s’ha d’entrar en una fase de corredors de fons. La imatge que dóna Junqueras. Un dièsel. És això. Que és la fase que toca. —Primera estació: investidura. Com es fa? —Primer, sensacions personals: a mi em resulta dolorós que unes persones que ho han portat amb molta dignitat, i que ara són a la presó, tinguin menys reconeixement que unes que han anat a fora. A mi, francament, em dol. Però això no deixar de ser una qüestió personal. Crec que el president Puigdemont està en una situació molt difícil i complicada: si s’ha de muntar la vida a l’exili, no és fàcil, i si ha de tornar ja sabem què li espera. Però en aquest moment no pot posar la condició personal per sobre de les necessitats del país. I per mi la necessitat prioritària en aquest moment és formar un govern, majoria parlamentària, recuperar les institucions, posar-se a treballar amb perspectiva de quatre anys davant. I que no es desestabilitzi el país econòmicament i social perquè això l’independentisme ho resistirà poc. I tornar a fer eleccions, a part que el resultat és incert, faria que l’estat tingués sis mesos més amb l’autonomia intervinguda. I ara sí que ho aprofitarien. —I voleu dir que l’autonomia no la intervindran igualment, encara que tinguem govern? Retiraran el 155, segur? —Home, no poden no fer-ho. Quan hi ha nou president… Una altra cosa és que després vulguin tornar a aplicar-lo, el 155. Però no els serà fàcil. El calendari és certament molt complicat. Passi el que passi hi ha un rerefons permanent d’accions judicials. —Xavier Roig proposava de posar tot el govern a l’exili. Els qui hi ha ara i els nous consellers. —Francament, les solucions imaginatives estan molt bé, però a la pràctica em costen molt d’imaginar-les. O de veure-les. On porta això? Tinc la sensació que el principi de realitat s’acabarà imposant. Buscaran sortides, i probablement passaran algun temps a la presó. No ho sé. Tinc la sensació que s’ha de trobar una manera de fer govern. Si no, on anem? I si la situació es comença a deteriorar, llavors hi ha gent que els semblarà bé qualsevol cosa, i ara no. Les nostres societats, no ho oblidem, són molt conservadores. —Potser el bàndol independentista vol un temps mort. Una pausa. Però a l’altra banda no és gens clar. I potser reprimiran sense parar. —Cert. I és un altre dels problemes. I per això crec que s’ha d’insistir que la gent que s’hi ha posat d’esquena, o de costat, en prenguin consciència: concerneix Espanya, també. La gent d’esquerres d’Espanya hauria d’adonar-se que el Tribunal Suprem, especialment en la interlocutòria sobre Junqueras, fa una reinterpretació de les regles del joc. Una mutació del règim. I en quatre dies, amb la ràbia que hi ha amb Podem a Madrid, ho poden pagar car. Haurien de veure-ho. —Nosaltres hem vist els límits de l’independentisme. Ells, els seus. No som el 1940, no hi ha Gestapo, i el president català no es lliura a la frontera. —No sé si veuen la seva feblesa, però per molt que dissimulin, tot això és un fracàs estrepitós de l’estratègia de Rajoy, no hi ha cap dubte. Hi ha molta gent que ho diu. Passa que allà impera el que critiquen d’aquí: el tancament patriòtic. Una de les coses que em fa molta gràcia del debat nacionalista és que depèn de si tens estat o no. Si tens estat, ja no ets nacionalista. I si no en tens, ets nacionalista perillós. Jo no he vist mai que els nacionalistes que no tenen estat hagin fet el mal que ha fet el nacionalisme amb estat. —Si sumem ERC i CUP, tenen més vots i diputats que l’esquerra estatal de PSC i comuns. També a la demarcació de Barcelona. L’esquerra independentista, majoritària entre les esquerres. Punt de gir? —Són unes eleccions fetes amb clau identitària. No en clau dreta i esquerra. Hi ha molta gent d’esquerres que ha votat Ciutadans. Malauradament. Em temo. —Potser no eren tan d’esquerres, doncs? —O sí, i han votat amb un sol criteri. Com molta gent de dretes, que ha votat PSC. Per mi això revela una cosa: la dificultat dels comuns de penetrar als territoris de l’esquerra tradicional. Per exemple, a l’àrea metropolitana. I segona. La pèrdua de pes del PSC. Uns no han aconseguit entrar-hi, i la resta perden pes. Malgrat tenir-hi dues de les personalitats més rellevants, que són Núria Parlón i Núria Marín. L’altra és això que escriuen tants tirant de tòpics. Els mateixos llocs comuns de fa 200 anys. Potser que s’adonin que el nacionalisme, l’independentisme, el sobiranisme, com en vulguis dir, és extraordinàriament transversal: de la dreta ultraliberal als anticapitalistes passant per totes les gammes. No tot són clons de Convergència, com s’imaginen a Madrid. Mireu les dades, home. I el sentit comú, també: el 47,5% dels vots no poden ser només menestrals de les comarques de fora de Barcelona. Tòpic recurrent. I a la inversa. —Ciutadans ha pujat a Pedralbes i a Nou Barris. —No em sorprèn. Les classes altes barcelonines no han estat pel procés. Una altra cosa és que hi hagi apropaments per interès. I les classes més susceptibles de sensibilitat espanyola són les classes populars. Com diu Xavier Rubert, hi donem moltes voltes, moltes voltes, però a vegades tot és tan senzill com que uns han nascut en un lloc i els altres, en un altre. —Digues-me on has nascut i on han nascut els teus pares i sabré què votes? —Segur que no és ben bé veritat, però hi ha alguna base antropològica. —Sorprès per l’entrada d’ERC a l’AMB? —No. ERC s’ha anat convertint en un partit d’ampli espectre. I ha pres territori a Convergència. I més que li n’hauria pres, si no hagués estat pel fenomen Puigdemont, que ha generat adhesió sentimental. I al mateix temps s’ha anat instal·lant també en territoris que normalment no li eren propis. Qui ocupa més centralitat en aquests moments és Esquerra. —Som a mesos vista o anys vista? —No m’he cregut mai que pogués ser una cosa imminent.
Josep Ramoneda: ‘El mite del “som un sol poble” ha quedat fet miques’
El Parlament Europeu defensarà a Luxemburg que el cas de l’escó del dirigent d’ERC, Oriol Junqueras, depèn de la legislació espanyola, i que la cambra no té competències per a implicar-s’hi, segons fonts pròximes al parlament. El comitè d’Afers Jurídics de la cambra va autoritzar els seus serveis legals a enviar observacions al Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) amb seu a Luxemburg per a la vista del 14 d’octubre, però remarcant que calia oferir estrictament una visió ‘jurídica i tècnica’ de la situació, i en cap cas política. El contingut d’aquestes observacions, segons que ha pogut saber l’ACN, remetrà el cas al dret espanyol i en desvincularà Brussel·les. Els serveis jurídics de la cambra al·legaran que no poden examinar si Espanya ha seguit correctament o no el procediment per a elaborar la llista oficial d’eurodiputats perquè depèn de la llei estatal i no hi poden intervenir, diuen aquestes fonts. Així mateix, diuen que la cambra argumentarà que l’única opció que tenia quan li va arribar de la llista d’eurodiputats espanyols que no incloïa els tres independentistes catalans era prendre’n nota, sense qüestionar-lo. Aquest argument és el mateix que havia defensat l’ex-president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, que ha dit als mitjans que va actuar correctament en el cas de Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín i que no podia ‘imposar’ a l’estat espanyol canvis a la llista d’eurodiputats. Fonts de la Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu veuen poques possibilitats d’èxit per al dirigent d’ERC. Pensen que és una qüestió legal, però admeten que hi ha un rerefons polític, sobretot a l’hora de justificar què passa amb els drets dels votants de Junqueras i, per extensió, de Puigdemont i Comín. Tanmateix, refusen de fer-ne cap valoració i creuen que no és una qüestió que hagi de resoldre Brussel·les. En un escrit a la Comissió d’Afers Jurídics a final del mes passat, Junqueras va demanar precisament que s’estudiés el seu cas i que li fos permès d’ocupar l’escó. A més, advertí que el seu cas tenia el risc de crear un ‘buit legal’ amb què els estats podrien ‘desviar-se’ dels resultats electorals, retirant possibles electes dissidents de les llistes definitives. Ara com ara, aquest escrit no ha obtingut resposta, com tampoc la carta que va escriure Junqueras al president de la cambra, David Sassoli, sobre el seu cas. També resta pendent de resposta la petició de la dirigent dels Verds, Ska Keller, de reunir-se amb Sassoli per parlar de Junqueras. La vista al TJUE sobre el cas de la immunitat de Junqueras s’ha de fer a Luxemburg dilluns vinent a les 14.30. La defensa d’ERC va demanar al Suprem que presentés una qüestió pre-judicial al TJUE sobre la immunitat de Junqueras. Tot i l’oposició de la fiscalia, el Suprem hi va accedir. Tanmateix, els magistrats del TS han refusat de suspendre la publicació de la sentència del judici per l’1-O fins que s’hi pronunciï Luxemburg.
El Parlament Europeu defensarà al TJUE que la immunitat de Junqueras depèn d’Espanya
El ple del parlament ha aprovat de presentar el recurs contenciós administratiu al Tribunal Suprem per a defensar l’escó del president de la Generalitat, Quim Torra. JxCat, ERC, els comuns i la CUP hi han votat a favor. Cs i el PP, en contra, perquè consideren que Torra ja no és president i que la cambra no ha de posar advocats al seu servei. El PSC s’ha abstingut. JxCat dóna per fet que els lletrats modificaran el redactat del primer recurs que el parlament ja va presentar al tribunal el 16 de gener i que posava en dubte que Quim Torra pogués ser president si no mantenia l’escó perquè l’estatut permet aquesta interpretació. El Suprem no va admetre aquell primer recurs perquè l’havia aprovat la mesa i considerava indispensable que passés pel ple. Ara els lletrats poden canviar el contingut del recurs, cosa que es preveu que facin. Tal com ha avançat VilaWeb, el més probable és que els serveis jurídics retirin la petició de mesures cautelars que havien formulat en el primer recurs perquè el Suprem suspengués la decisió de la Junta Electoral Central. Aquesta petició de mesures cautelars era el que, segons fonts parlamentàries, havia portat els lletrats argumentar la urgència de la suspensió amb l’argument que és possible d’interpretar que la condició de diputat no únicament és necessària en el moment de la investidura, sinó que ‘ha de mantenir-se mentre s’exerceixi el càrrec’, i això genera inseguretat jurídica. Un argument, aquest, que es contradeia amb l’informe específic que havien fet tres dies abans els lletrats, on havien conclòs que Torra podia ser president per més que perdi l’escó, i que va forçar els lletrats a haver-se d’explicar i a ratificar que mantenen aquest darrer posicionament. A més, el mateix Suprem ja va refusar la petició de mesures cautelars que va demanar la defensa de Torra, de manera que no tindria sentit que hi insistís el parlament. El vicepresident primer del parlament, Josep Costa, ha al·legat que l’estratègia jurídica també requereix una defensa política, en un context en què JxCat ha reclamat que decisions tan rellevants com la retirada de l’escó del president no poden dependre d’un funcionari, com ho és el secretari general de la cambra, que va ser qui va començar els tràmits per ordre de la Junta Electoral. Costa ha advocat perquè la cambra no demani mesures cautelars, i se centri ara a defensar les seves competències i a batallar pel manteniment de l’escó del president, que és el que va aprovar el ple el 4 de gener. JxCat subratlla que no és a Torra a qui es defensa, sinó a les institucions i a la sobirania del parlament contra la ‘pulsió colpista’ de la Junta Electoral. El diputat d’ERC Marc Sanglas ha coincidit que la resolució de la JEC és injusta, igual que la sentència d’inhabilitació del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Sanglas ha recordat que la JEC va decidir retirar l’escó a Torra amb divisions internes i que el president no està inhabilitat per sentència ferma. La CUP ha votat a favor del recurs per ‘solidaritat antirepressiva’ però ha lamentat que ‘els lletrats un dia diuen A, un altre diuen B i un altre diuen ni A ni B’. El diputat Carles Riera, tanmateix, ha vaticinat que el recurs no tindrà recorregut. La diputada dels comuns Marta Ribas ha explicat el seu vot favorable perquè no donaran excuses al Suprem perquè no admeti a tràmit el recurs del parlament per una qüestió formal. El PSC ha celebrat que es combati la decisió de la JEC per via judicial i no amb desobediència. Però el diputat Ferran Pedret ha insistit que el que ha de fer Torra és convocar eleccions al més aviat possible. ‘Torrent ha preferit prestar gratis els advocats del parlament al senyor Torra en comptes de començar un procés d’investidura’, ha sentenciat Cs. Carlos Carrizosa no s’ha allunyat del guió del seu partit i ha repetit que Torra no pot governar ni convocar unes eleccions vàlides perquè legalment no hauria d’ocupar el càrrec. El diputat del PP Daniel Serrano també ha criticat que la cambra li faci ‘assessor jurídic’. El president de la Generalitat no ha pogut assistir al ple per motius personals.
El ple del parlament aprova de defensar al Suprem l’escó del president Torra
La batllessa de Barcelona, Ada Colau, s’ha sumat al suport a Juana Rivas, mare de dos fills que es troba en parador desconegut des que va incomplir el mandat judicial de lliurar els fills al seu pare, a Itàlia i condemnat per maltractaments el 2009. En una piulet, Colau ha fet servir l’etiqueta #JuanaEstaEnMiCasa: #JuanaEstaEnMiCasa pic.twitter.com/NmpkSI2qWq — Ada Colau (@AdaColau) 9 d’agost de 2017 En una entrevista, ahir, Colau ja va demanar al PP que impulsés més polítiques feministes: ‘És propi de l’Edat Mitjana que una víctima de maltractaments hagi de lliurar els seus fills al seu maltractador.’
Ada Colau se suma al suport a Juana Rivas amb el lema ‘Juana és a casa meva’
Avui s’han conegut quatre noms més que formaran part del nou govern espanyol: Juan Carlos Campo com a ministre de Justícia, Carolina Darias com a ministra de Política Territorial i Funció Pública, José Manuel Rodríguez Uribes com a ministre de Cultura i Esports i Noelia Vera com a secretaria d’estat d’Igualtat. Amb aquestes designacions es completa el govern presidit per Pedro Sánchez, que avui ha fet les últimes confirmacions. Campo, magistrat andalús, substituirà a la ministra Dolores Delgado. Va ser secretari d’estat de Justícia entre el 2009 i el 2011 i vocal del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) entre el 2001 i el 2008. Darias és ara com ara responsable d’Economia, Coneixement i Ocupació del Govern de Canàries. L’executiu ha destacat d’ella que, als seus 54 anys, conjuga un perfil tècnic amb caràcter polític i que és d’una dona del partit. La nova ministra va ser delegada del govern a Canàries entre el 2008 i el 2011, any en què va ser elegida consellera i portaveu del Cabildo de Gran Canària. L’any 2015 va assumir la presidència del parlament de Canàries durant la IX Legislatura i des de juliol del 2019 és consellera d’Economia, Coneixement i Ocupació del govern de Canàries. Darias, que va néixer a Las Palmas de Gran Canaria l’any 1965, és llicenciada en Dret per la Universitat de la Laguna i pertany al Cos Superior d’Administradors Generals de l’Administració Pública de Canàries. L’any 1999 va ser elegida regidora de l’Ajuntament de Las Palmas de Gran Canaria; i des del 2004 fins al 2008 va ser subdelegada del govern a Las Palmas, i posteriorment va ser elegida diputada del parlament de Canàries per a la VII Legislatura, en què va ser portaveu de Sanitat del Grup Socialista, fins que va exercir el lloc de directora d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Habitatge de l’Ajuntament de Las Palmas de Gran Canària. Pel que fa a Uribes, exerceix ara com ara de portaveu adjunt dels socialistes a l’Assemblea de Madrid. Va ser director de Suport a Víctimes del Terrorisme i d’Atenció Ciutadana entre el 2005 i el 2011. Doctor en Dret, és professor titular de Filosofia del Dret i Filosofia Política a la Universitat Carlos III de Madrid i va ser delegat del govern espanyol a la Comunitat de Madrid entre juny del 2018 i abril del 2019. Secretari de Laïcisme en l’Executiva Federal del PSOE, va ser l’encarregat d’elaborar un informe de la delegació del govern espanyol de Madrid que desaconsellava enterrar Franco a l’Almudena per motius de seguretat. També va ser director de l’Institut de Drets Humans ‘Bartolomé de las Casas’ (2016-2018), de qui abans va ser el director del seu programa de doctorat i entre el 2013 i el 2017 del seu màster en Drets fonamentals. Per últim, Noelia Vera és la portaveu de l’executiva de Podem, periodista de professió i una de les principals dirigents del partit. Formarà part de l’equip de la futura ministra d’Igualtat, la ‘número dos’ de Podem i actual portaveu parlamentària, Irene Montero. Vera és llicenciada en Periodisme per la Universitat Complutense de Madrid, té un màster en Periodisme d’Agència i ha exercit la seva professió en mitjans de comunicació com el Diari de Cadis, CNN+, Telemadrid, eldiario.es i l’Agència Efe. La futura secretària d’estat d’Igualtat, que prendrà el relleu a la socialista Soledad Murillo, va arribar a Podem des del programa ‘La Tuerka’, on va treballar amb el cofundador de la formació, Juan Carlos Monedero. Vera és diputada en el congrés espanyol des de 2015, quan Podem va anunciar que encapçalaria la llista de les eleccions per la província de Cadis, i des de l’assemblea Vistalegre II celebrada en 2017 també exerceix de portaveu de l’executiva del partit, un lloc que fins a estiu de l’any passat compartia amb Pablo Echenique, que ara ocupa el lloc de portaveu parlamentari i secretari d’Acció de Govern de Podem. En un primer moment, la direcció del partit va considerar nomenar a Vera portaveu parlamentària en substitució d’Irene Montero, però finalment es va descartar aquesta opció en considerar que el càrrec de portaveu parlamentari i la del partit havien de recaure en persones diferents per a diferenciar l’activitat.
El magistrat Juan Carlos Campo serà el nou ministre de Justícia espanyol
Hi ha moltes propostes per a acomiadar-se d’aquest 2019. Els uns es queden a casa, els altres volen anar lluny o sortir al teatre. També s’organitzen festes o festivals a l’engròs, fins i tot hi ha propostes diürnes. Tot és possible per Cap d’Any. Encara no sabeu com celebrar l’entrada el 2020? Us oferim una llista amb deu propostes variades arreu dels Països Catalans: Festivern El Festivern enguany celebra quinze anys. El festival de Tavernes de la Valldigna (la Safor) s’ha convertit en una cita obligada dels joves dels Països Catalans cada Cap d’Any. Seran quatre dies d’activitats culturals, esport i música. Del dissabte 28 al dimarts 31 de desembre, trenta-sis formacions molt potents pujaran dalt de l’escenari. S’hi destaquen Atupa, Oques Grasses, Ebri Knight i Boikot. La nit de Cap d’Any tocaran Xavi Sarrià, el Diluvi, Pupil·les, Senyor Oca, Nativa, Def con dos, la Fúmiga, Plan B i Pira’ts Sound Sistema. Cap d’Any al teatre Cada vegada s’ha anat posant més de moda passar el Cap d’Any al teatre. A Barcelona i València hi ha diversos teatres que ofereixen una funció especial. Acostumen a ser propostes festives, com ara la comèdia Per davant… i per darrere que enguany es podrà veure al Teatre Talia de València i al Teatre Borràs a Barcelona. En aquests casos, els teatres aturen la funció a mig fer per escoltar les campanades. El teatre s’omple de cotillons, cava i raïm per començar tots junts un nou any. Acabada la celebració, l’obra es reprèn al punt que s’havia deixat. Entre les obres destacades, hi ha a Barcelona Escape Room, de Joel Joan i Hèctor Claramunt, i a València, Nadal a casa els Cupiello, al Teatre Micalet. Cap d’Any a l’australiana a Alacant Austràlia és el primer país del món que donarà la benvinguda el 2020. Però no estaran sols: fa uns quants anys que diversos locals d’Alacant comencen a celebrar l’any al mateix temps que els australians. A partir de migdia molt locals del centre de la ciutat serveixen copes, tapes variades, cotilló i fins i tot els dotze grams de raïm de la sort. Les campanades són a les 14.30, però mitja hora abans es fa la mascletà de Cap d’Any a la plaça de los Luceros, que simulen les dotze campanades abans de continuar la festa. Els locals del centre ofereixen un dinar especial i festa tota la tarda. A més, també hi ha un cotilló infantil a la plaça de l’Ajuntament, una mena d’assaig general de les campanades, amb animació musical i jocs. La festa dura d’11.00 a 13.00, i les campanades es fan a les 12.00 del migdia. La plaça de l’Ajuntament també és el punt de trobada a la nit. Hi haurà música en directe i s’hi repartirà raïm de franc. Mercats de Nadal 2019: les quinze fires que no podeu deixar perdre Cap d’Any a l’avinguda de la Reina Maria Cristina Barcelona acomiadarà l’any amb una gran festa a l’avinguda de la Reina Maria Cristina. A partir de les 21.30 hi haurà un espectacle de llums i colors a la Font Màgica de Montjuïc. Però el plat fort no començarà fins dotze minuts abans de mitjanit. Per segon any consecutiu l’espectacle de llum, música i foc anirà a càrrec del Group F, una companyia internacional especialitzada en espectacles pirotècnics i de teatre a l’aire lliure. Durarà dotze minuts i farà un recorregut pels últims dotze mesos, a més d’un viatge per diversos indrets del món on ja hauran donat la benvinguda al 2020. Acabat l’espectacle, les dotze campanades donaran pas a un esclat pirotècnic per a celebrar l’any nou. Per acabar, un espectacle poètic felicitarà l’any amb dotze desigs. Campanades a la plaça de l’Ajuntament de València Es va convertint en una tradició amb molta requesta. Cada any hi ha més gent que va a la plaça de l’Ajuntament de València a sentir les campanades en comunitat. De moment, el consistori no ha anunciat les novetats d’enguany, però hi ha coses que no canvien mai. A partir de les 22.30, llum, música i pirotècnica s’uneixen per donar la benvinguda al nou any. El punt més esperat serà quan sonaran les campanades de mitjanit al rellotge de la casa de la ciutat i començarà un gran espectacle pirotècnic. Després, el balcó de l’ajuntament es convertirà en l’escenari dels disc-jòqueis, que animaran la festa fins a la 1.45. La celebració a la plaça de l’Ajuntament de València. Aplec Sol Ixent Hi ha moltes maneres de donar la benvinguda a l’any nou. Una de les més tradicionals són els aplecs sardanístics del Sol Ixent. Són una colla de festes que es fan el primer de gener a trenc d’alba per rebre el primer raig de sol de l’any. Alguns dels més populars són els de la costa empordanesa, un dels primer indrets peninsulars del país on toca el sol. Tots els aplecs es fan en caps orientats a llevant i segueixen un patró força similar: arrenquen a les set del matí, quan encara és fosc, i reben la primera llum a ritme de sardanes i xocolatada. És molt conegut l’aplec que es fa al Cap de Creus, el punt més nord-oriental de la península. Té la particularitat que, una vegada acabada la festa, els més agosarats poden fer la primera remullada de l’any a la platja des Llaner Gran, a Cadaqués. Un aplec de sardanes. Palma celebra l’entrada al 2020 L’Ajuntament de Palma farà dues festes, la nit de Cap d’Any: l’una a la plaça de Cort i l’altra a la Joan Carles I. De moment, el consistori no ha explicat les activitats culturals que hi haurà aquell dia a la plaça, però és clar que com cada any serà un dels punts clau de la festa a Mallorca. Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any? Celebrar el nou any lluny de casa Viatjar lluny de casa aquests dies de festa també és una opció a tenir en compte. Hi ha llocs típics per a celebrar l’entrada d’un any nou: de Times Square a Nova York –amb la típica bola que ajuda a fer el compte enrere– o els focs artificials al London Eye, a Londres, just davant del Big Ben. Si voleu i podeu tenir un Cap d’Any diferent, podeu anar fins a Sydney. Austràlia és el primer país del món que canvia d’any i s’hi fa un gran espectacle de focs artificials a l’Opera House. En canvi, si voleu allargar al màxim el 2019, heu de fer cap a l’oest americà: Las Vegas seria una bona opció. La capital del joc celebrarà l’arribada del 2020 amb moltes festes. Més propostes Però de propostes n’hi ha tantes com persones hi ha al món. Alguns ho celebren en petit comitè, a casa. N’hi ha que lloguen una casa de colònies per passar un Cap d’Any amb amics. N’hi ha que ho aprofiten per anar a esquiar; i fins i tot hi ha qui opta per passar tres dies fent un recorregut amb raquetes de neu. També Port Aventura ofereix un espectacle especial per a donar la benvinguda a l’any nou. A un preu molt més car, hi ha l’opció d’anar a un restaurant amb Estrella Michelin i viure l’experiència d’un menú per a recordar tot l’any. El Biocap, suspès El 31 de desembre a la Fira de Barcelona s’havia de fer per segon any el Biocap Festival. Tanmateix, l’organització ha anunciat que el festival s’ha suspès perquè no s’ha pogut obtenir el finançament necessari. Hi havia previstes més de dotze hores de concerts. Havien d’actuar-hi Oques Grasses i la Pegatina. També Ladilla Rusa, Angangas i Karamba. L’espectacle especial durant les campanades anava a càrrec de Grison Beatbox. El festival impulsat pels organitzadors del BioRitme defensava la sostenibilitat, i per això ofereia un lleure compromès socialment i ecològicament.
Com celebrar el Cap d’Any 2020? Deu propostes per a acomiadar-se del 2019
Els consellers Lluís Puig i Clara Ponsatí han decidit de mantenir els seus drets com a diputats electes de Junts per Catalunya (JxCat), segons fonts del partit citades per l’agència ACN. Puig i Ponsatí són els únics electes de JxCat que encara no han presentat les seves credencials al parlament. La coordinadora de la campanya, Elsa Artadi, ha dit que la seva voluntat és que cap dels cinc diputats electes empresonats o a l’exili hagin de renunciar a l’escó. ‘El que és just és que ells puguin exercir els seus drets com a diputats de parlament, poden ser-ho, no estan inhabilitats, seria una aberració que no se’ls pogués permetre exercir els seus drets polítics’. Aquest matí els diputats de JxCat s’han reunit amb el president Carles Puigdemont a Brussel·les per a coordinar la seva estratègia de cara a la investidura.
Ponsatí i Puig aposten per mantenir els seus drets com a diputats electes de JxCat
Marc Castellnou, cap del Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF), és des de fa anys un dels bombers analistes de referència a qui els mitjans recorren quan hi ha un incendi. S’explica de manera didàctica i l’experiència li permet d’apartar les emocions quan es crema una zona forestal com el que es va originar a la Torre de l’Espanyol, a pocs quilòmetres de Tivissa, el seu poble. A banda els efectes a curt termini i les causes dels incendis, Castellnou ens fa reflexionar sobre l’absència d’una política per a gestionar els nostres boscs, com els hem abandonat i per què el nostre consum reverteix directament sobre el paisatge. —Hi ha moltes probabilitats que hi torni a haver un incendi com el que es va originar al Baix Ebre? —Sí. La situació d’ara mateix és pitjor que la d’abans de l’incendi. Imagineu-vos que heu tingut la grip i quan ja esteu bé, recaieu. La segona vegada sempre serà pitjor que la primera perquè esteu més febles. Doncs el bosc, després de la primera bufetada que ha rebut està més dèbil; ha fet més calor i està més estressat, i si hi ha més foc, cremarà amb més intensitat. La temperatura extrema que hi ha hagut ha deixat el bosc totalment fora de joc. I si a sobre venim d’un hivern extremadament sec, a la primavera ha plogut poc i el juny ha estat el més càlid de la història, doncs hem d’esperar els pitjors incendis. Ja ho vàrem dir a principi de juny i els fets ho han demostrat. Ara caminem cap a un episodi pitjor. —Parleu d’un bosc estressat, dèbil… Com si fos un ésser humà. —Sí perquè és un ecosistema i, com a tal, és viu, pateix i vol sobreviure igual que nosaltres. Tots formem part de la biosfera i el bosc en si és un ecosistema. I nosaltres vivim al mig. A vegades som nosaltres que ens separem del bosc i pensem que no forma part del nostre entorn, però sí que en forma part. De fet, en depenem. Hi ha en joc la capacitat de viure en aquest país que es diu Catalunya. No és broma. Hem de mantenir l’espai on vivim. —Vivim d’esquena al bosc? —Es viu totalment d’esquena al bosc. Per a la nostra societat és un decorat. I em demanen què es pot fer per a prevenir els incendis. Sempre se’n culpen els polítics, assenyalem el govern i sembla que no se’n pugui culpar la societat. És evident que els qui governen han de desplegar polítiques per a garantir que tot el territori sigui viu i s’hi pugui viure. Però nosaltres, com a societat, com a individus, amb les nostres decisions tenim la capacitat d’influir en el paisatge. Entre tots anem fabricant un país que viu d’esquena al bosc. Pensem que el bosc no ens afecta gens, i això és un suïcidi. I no cal anar gaire lluny. Només cal veure el col·lapse de les civilitzacions al llarg de la història, quan eliminen l’ecosistema on viuen i acaben desapareixent. Nosaltres fem això mateix. I Catalunya és en una cruïlla, la cruïlla més curta entre l’Atlàntic i la Mediterrània, aquesta vall de l’Ebre que connecta els dos mars a la plana dels Pirineus. Estem extremadament exposats al canvi climàtic i som en una cruïlla de biodiversitat. És clau per a nosaltres i per al nord d’Europa que mantinguem això. —Dieu que aquests últims vint anys el nostre paisatge ha deixat de ser el paisatge agrícola forestal que teníem i, com a conseqüència, tenim una zona forestal més bruta. És per aquest motiu que hi ha tants incendis? —El concepte de ‘brut’ és molt antròpic, molt humà. El bosc, o és madur i sa, o no. Bàsicament els nostres ecosistemes es van regenerant després de segles de tenir-ho gairebé tot conreat, i són ecosistemes molt joves. Però a aquests ecosistemes joves els falten moltes espècies. Tu no veuràs ramats de cérvols i herbívors caminant pertot arreu perquè nosaltres, en milers d’anys, hem fet que l’ecosistema sigui molt humà. A aquest ecosistema li falten peces i l’hem d’ajudar a madurar. Evidentment, un mosaic agrícola forestal és molt més resistent contra els incendis. Però un paisatge ordenat en mosaic també ho és. Per tant, ens falta entendre que hem d’invertir en el paisatge i els boscs per a fer-los resistents al canvi climàtic i per tant, hem de fabricar el paisatge de demà. Fotografia: Bombers de la Generalitat. —I com es fa? —Amb eines d’ordenació forestal. És a dir, puc agafar el meu territori i afavorir les estructures mixtes de roures i pi, o estructures de bosc amb matoll, o mosaic de bosc temperat de coníferes… Un incendi necessita una inèrcia i si cada X metres ha de canviar la manera de cremar i l’energia que en treu, l’incendi perd inèrcia i per tant és molt fàcil d’apagar. Entendre l’ecosistema és clau, entendre l’economia rural és clau, però també que els nostres ecosistemes han de madurar i nosaltres hi podem intervenir. Hem d’ajudar el bosc a fer el seu camí perquè participem en un paisatge que es va regenerant després de segles d’haver-lo ocupat agrícolament. —Creieu que no es fomenta prou que els propietaris desbrossin els boscs? —Sí. És un problema molt important i s’hauria de facilitar que les zones forestals protegides tinguessin recursos de gestió. Al final tots ens queixem quan al bosc crema, però quan no crema ningú no es recorda que s’hi ha d’invertir. I s’ha de fer transversalment, és a dir, comptant amb el pagès, el propietari forestal, els ambientòlegs… Tota aquesta transversalitat necessita recursos i necessitem una economia de país enfocada cap aquí; no podem subvencionar i prou. Hem de repensar i reconstruir un paisatge per a sobreviure als desafiaments del canvi climàtic; no podem pensar que tindrem un paisatge com hem tingut aquests últims anys, sense evolucionar. És dinàmic i el clima l’estressa molt. Els incendis són la part més visible d’aquest desequilibri. —Hi ha d’haver un pacte de país, doncs? —Hem de crear bioeconomia o economia verda, és a dir, el paisatge ha de ser viu i no pot ser un mer decorat. Se n’ha de preservar la diversitat i s’hi ha de poder reinvertir. És un compromís de tots. L’altre dia demanava a la presentadora de ‘FAQS’ quant temps feia que no menjava cabrit, i em va dir que no ho sabia. Doncs si no mengem cabrit no hi ha pastors a les muntanyes; i no tenim oli d’oliva d’aquí, vol dir que no hi haurà oliveres a la Torre de l’Espanyol; i si els mobles de casa no són de la fusta del país, doncs difícilment podrem tenir les pastures de faig del Pirineu. És tota una dinàmica. Hem abandonat el nostre paisatge i com a país cal recuperar l’interès, la inversió, la defensa, l’interès i la protecció del nostre paisatge. Fotografia: Bombers de la Generalitat. —El despoblament de les zones rurals és un dels efectes col·laterals —I tant. El despoblament és conseqüència del fet que no hi ha vida. Els últims vint anys la Torre de l’Espanyol s’ha despoblat molt. Ara ens exclamem i ens escandalitzem perquè s’ha cremat. Bé, jo el 1993 ja vaig anar a un incendi a prop de la Torre de l’Espanyol, concretament, a la Palma Ebre. I l’incendi va ser petit: mil hectàrees. Per què? Doncs perquè hi havia molts més espais conreats que no pas ara. Ara l’incendi ha corregut tant perquè la major part dels espais abandonats eren plens d’herbassar i matollar, que cremen molt de pressa. No eren boscos madurs que cremen més a poc a poc i per tant em deixen més temps, com a bomber, per a apagar-lo. Si no entenem tot això, no serveix de res lamentar-nos. Tan fàcil com això: un paisatge gestionat i sa ens evita grans incendis. Que no volem invertir en paisatge? Preparem-nos per a grans incendis. Que tu no et vols cuidar? Prepara’t per a morir jove. Les coses clares, i no cal fer-hi tants tombs. —Us preocupa que l’interès de tants mitjans es desfaci d’aquí a quatre dies? —Pregunteu als de l’Empordà quants projectes s’hi han fet. Es van quedar bastant sols. Avui fa vint-i-cinc anys dels incendis de la Catalunya Central del 1994. No ha canviat. El país s’ha continuat despoblant. Ens agrada molt parlar-ne, però demà ja parlarem d’una altra cosa. És que ens agrada molt parlar del nostre país, però ens l’estimem molt poc; estimem més el nostre melic. —Es presenta un cap de setmana amb males previsions? —Aquest cap de setmana tornarà a fer tanta calor com el passat. L’única nota positiva és que en principi ha de fer vent a partir de diumenge. La situació havia de ser caòtica, però ara sembla que no. Fins i tot potser podem tenir tempestes i uns dies per a recompondre equips i material.
Marc Castellnou: ‘Pensem que el bosc no ens afecta gens, i això és un suïcidi’
L’ex-primer ministre d’Escòcia Alex Salmond ha demanat a la Comissió d’Afers Polítics i Democràcia del Consell d’Europa una investigació pel tracte del govern espanyol als catalans durant el referèndum. Salmond cataloga aquest tracte de violència d’estat i creu que és una vulneració flagrant dels drets humans. Considera que el govern espanyol ha violat l’article 10 de la Convenció Europea de Drets Humans: ‘Tota persona té dret a la llibertat d’expressió. Aquest dret comprèn la llibertat d’opinió i la llibertat de rebre o de comunicar informacions o idees sense que pugui haver-hi ingerència d’autoritats públiques i sense consideració de fronteres’. Salmond va dirigir-se directament al comissari dels Drets Humans del Consell d’Europa, Nils Muiznieks, que dilluns va demanar a Espanya d’investigar la violència policíaca. ‘Hauria de ser la feina d’aquest consell investigar les violacions de la nostra convenció i prendre les mesures necessàries’, va dir l’ex-primer ministre escocès. ‘És clar que hi hauria d’haver diàleg i un acostament constructiu entre Madrid i Barcelona, i si aquest consell pot fer qualsevol cosa per a facilitar-ho o, fins i tot, per a començar el diàleg, hauria de fer-ho. Però no és feina del consell estar a favor de la unitat d’Espanya o de la independència de Catalunya’, va dir Salmond. El dirigent escocès, que va parlar com a membre de la delegació britànica a l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa, en què participen representants de 47 nacions europees, va insistir que no es podia permetre la violació flagrant de la llibertat d’expressió. ‘El govern espanyol hauria de donar explicacions al consell per la violència d’estat que la seva policia va perpetrar contra població pacífica’, va dir.
Salmond reclama al Consell d’Europa que demani explicacions al govern espanyol per la brutalitat policíaca
La batllessa de Barcelona, Ada Colau, creu que és probable que el seu partit, Barcelona en Comú, s’abstingui a la votació per a decidir si Barcelona s’adhereix a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). ‘No és important què pensen els regidors, sinó què opinen els veïns i les veïnes de la ciutat’, ha dit en una entrevista a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’. Colau creu que la decisió d’ERC, CiU i la CUP de registrar conjuntament la sol·licitud d’aquest ple extraordinari és electoralista perquè s’acosta el 27-S. El govern municipal té l’obligació de convocar aquest ple en un termini de quinze dies. Sobre aquesta mateixa qüestió, ha afegit: ‘Al nostre programa electoral vam ser molt clars. Som una candidatura plural que defensa el dret de decidir, però això no es pot suplantar amb una votació al ple’. La batllessa diu que la millor opció per a abordar aquesta qüestió és una consulta ciutadana. Quant a la seva assistència a la Via Lliure de l’Onze de Setembre no ha aclarit si finalment hi seria present: ‘Hi hauria de ser d’alguna manera, però ara tinc una figura institucional i represento la pluralitat de la ciutadania’. I ha afegit que parlaven amb les entitats sobiranistes per decidir quina era la millor manera d’assistir-hi’. Passi què passi, Colau ha remarcat la importància que no s’hagués polititzat l’acte i ha felicitat la postura de l’ANC: ‘Hi havia la temença que això es polititzés, però les paraules de Jordi Sánchez han estat molt contundents i hi ha la voluntat que sigui una Diada plural’. El discurs ‘racista’ del PP També ha criticat el PP sobre la problemàtica de la venda il·legal, a l’ull de l’actualitat des dels fets de Salou, Colau ha titllat el discurs popular ‘d’irresponsable i racista’. Ha garantit que la pressió policial sobre el fenomen no s’ha relaxat, tot i que l’ajuntament hagi atorgat més importància als protocols socials. ‘Són un col·lectiu d’immigrants amb una situació administrativa irregular que busquen una forma honesta de guanyar-se la vida’, ha destacat. ‘Portem anys amb sancions i persecucions i el fenomen segueix allà, perquè no és voluntari’, ha afegit. Colau no es penedeix de no haver nomenat un regidor de seguretat i es mostra satisfeta amb la tasca del comissionat Amadeu Recasens.
Colau creu que BComú s’abstindrà al ple per a adherir Barcelona a l’AMI
La policia espanyola ha detingut avui en Mohammed tan bon punt l’Audiència de Lleida n’ha decretat la llibertat sense fiança, després d’un mes empresonat arran de les protestes contra la sentència del procés. El jove, d’origen magrebí, no té permís de residència i ara és previst que la policia el traslladi a un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), d’on pot acabar essent deportat, tal com ja ha passat amb l’Ayoub. VilaWeb ha contactat amb la seva advocada, Marta Mas, qui ha explicat que aquest era un perill que hi havia en el cas que l’Audiència estimés el recurs presentat: ‘No esperàvem que tot anés tan de pressa’, ha explicat. En Mohammed no ha tingut ni temps de sortir de la presó de Ponent, on era tancat des del dia 20 d’octubre, una vegada l’Audiència de Lleida ha decretat la llibertat d’ell, l’Amadeu, en Ionut i l’Othomane. La policia sembla que l’ha detingut dins el mateix centre penitenciari sense donar-li cap marge de maniobra. Marta Mas explica que quan van presentar el recurs que demanava que es revoqués la llibertat d’en Mohammed després de més d’un mes de presó, sabia que s’exposava a ser detingut i enviat al CIE. ‘Ho vaig comentar amb altres advocats i em van dir que havia de ser ell qui prengués la decisió. El vaig anar a veure abans-d’ahir i li vaig ser clara, que si el recurs tirava endavant, la policia el podia anar a buscar’. I en Mohammed no va dubtar: ‘Vull provar-ho, vull intentar sortir, no vull ser més aquí’. Tan bon punt s’ha sabut la notícia, a Lleida s’ha organitzat una manifestació a la porta de la comissaria de la policia espanyola, on se suposa que ara hi ha en Mohammed abans de ser traslladat al CIE. Els altres tres joves, l’Amadeu, en Ionut i l’Othomane, ja han pogut sortir. Els dos últims, juntament amb en Mohammed, l’Ayoub i l’Acharaf, van ser detinguts la nit del dia 18 d’octubre al barri vell de Lleida durant les protestes contra la sentència. L’Ayoub i l’Acharaf, que igual com en Mohammed no tenien permís de residència, van ser enviats directament al CIE. El jutge en canvi, va decretar presó per al Mohammed perquè, en el seu cas, li imputava un atemptat contra l’autoritat.
Un dels detinguts després de la sentència surt en llibertat i la policia espanyola l’arresta per deportar-lo
La Fallera Major de València, Consuelo Llobell, ha convidat a tothom a ‘endinsar-se’ i ‘viure des de dins’ l’essència de les Falles, una festa inclusiva i solidària, vertebradora del territori que ofereix un ‘espectacle d’art, llum, color, so i tradicions’. Amb aquesta invitació en el multitudinari acte de La Crida, València ha començat oficialment les Falles de 2020, tal com han deixat clar tant Llobell com la fallera major infantil, Carla García, en concloure les seves intervencions amb el tradicional ‘Ja estem en Falles’. 🔥🗣 Valencianes, valencians… JA ESTEM EN FALLES!! 💥🎉 #Crida20 #Falles20 pic.twitter.com/6uhqSHVxcc — Junta Central Fallera (@JCF_Valencia) March 1, 2020 Aquests discursos han estat precedits per un espectacle pirotècnic i els efectes de llum i color que han tancat el xou que ha convertit les Torres de Serrans en una pantalla on s’han projectat multitud d’imatges relacionades amb València i la seva festa. Milers de persones s’han congregat als peus del monument per a gaudir de l’acte que ha tancat el Primer de març, el mes faller per excel·lència, que ha començat amb la tradicional despertà i la primera mascletà del cicle faller, disparada per la pirotècnia Peñarroja de la Vall d’Uixó. Les Falles comencen amb una ‘mascletà’ d’aniversari, tradicional i apoteòsica Consol Llobel ha dit que ‘igual que els nostres avantpassats porten a la ciutat a través d’aquesta porta els millors fruits del seu treball, els fallers ofereixen els millors fruits d’un any de treball’. ‘Obrim aquestes portes i els nostres cors perquè tothom s’endinsi en la nostra essència i vulgui les tradicions que valorem i defensem tots junts i que vegin una València unida, plena d’alegria, de gent respectuosa i acollidora’, ha afegit. Ha demanat als fallers que ‘ofereixin’ el millor d’ells i obrin els seus casals perquè els visitants visquin la festa ‘des de dins’ perquè aquests espais són ‘la millor xarxa social del món’. ‘Us esperem’, ha dit en diversos idiomes. El batlle, Joan Ribó, ha complert amb la tradició de lliurar a les falleres majors una rèplica de les claus de la ciutat, després d’anunciar que ja han arribat ‘a les portes d’una festa’ que reflecteix que ha definit com a ‘sinònim d’inclusió, convivència i igualtat’. La fallera major infantil, Carla García, ha animat a fallers i nens de València, el País Valencià i el món a ‘les millors festes del món, les Falles’ i ha defensat que són ‘el futur de les Falles però també el present’, per a concloure que la ‘vida sempre és millor amb les Falles’. A més de Ribó, eren presents el president de la Generalitat, Ximo Puig, i el regidor de Cultura Festiva, Carlos Galiana, que s’estrena després de substituir Pere Fuset, que abandona de manera temporal els seus càrrecs fins a aclarir la seva situació judicial per la mort d’un operari en el muntatge de graderies dels concerts de Vivers.
La Fallera major convida tothom a ‘endinsar-se’ en l’essència de la festa
BARCELONA, 15 (EUROPA PRESS) Els membres de Consell de Coordinació de Podem Catalunya cessats el divendres de la setmana passada, Andreu Escobar i Enver Aznar, han acusat el secretari general de partit, Albano-Dante Fachin, d’acabar amb els defensors de confluir amb CatComú. En una carta oberta al Consell Ciutadà Català a la que ha tingut accés Europa Press, els membres del corrent anticapitalista de Podem –Revolta Global–, es mostren crítics amb la decisió de cessar-los i que se’ls avisés just abans de la reunió en la qual es va informar dels canvis “com a fets consumats”. “Aquesta decisió buida el Consell de Coordinació de tota veu que entengui la confluència com a necessària”, exposen a la carta en la qual assenyalen al nucli de Fachin en la direcció format per la secretària d’organització, Ruth Moreta, la secretària de Feminismes i Coordinació Interna, Noelia Bail, i la secretària de Municipalisme, Laura Haba. Abans de l’Assemblea Constituent dels ‘comuns’ del 8 d’abril, es van succeir les negociacions entre els actors anomenats a unir-se al projecte –Bcomú, ICV, EUiA i Podem– per tancar una confluència estable entre aquests partits i només la formació morada va quedar al marge de l’actual projecte polític liderat per Xavier Domènech i Ada Colau, CatComú. Els signants de la carta assumeixen que hi havia discrepàncies entre els membres de l’executiva, encara que aclareixen que mai van suposar un problema, però la setmana prèvia a la qual Podem va anunciar que trencaven les negociacions amb CatComú “va suposar un punt i aparti”. Expliquen que en aquest moment membres de la direcció van mostrar el seu rebuig envers la decisió de no confluir i, especialment, amb la forma de prendre-la “sense respectar els marcs orgànics”, per la qual cosa molts van decidir no assistir a la roda de premsa rebent crítiques del nucli. PRESA DE DECISIONS És a partir d’aquest moment, quan la situació es torna “insostenible” perquè, segons l’escrit, s’exclou intencionadament a part del Consell de Coordinació i s’elimina el Consell Ciutadà Català com a espai de debat. El Consell Ciutadà Català –format per 35 membres– és l’òrgan de presa de decisions del partit, encara que les secretaries principals, és a dir, l’executiva, la forma el Consell de Coordinació que Podem va decidir modificar la setmana passada. Els crítics exposen en la seva missiva que la direcció del partit és cada vegada més “erràtica, amb canvis de línia inesperats i tacticismes permanents” i afirmen que el nucli al que dirigeixen les seves crítiques sembla més preocupat de sobreviure políticament que no de defensar un projecte polític coherent. Amb els canvis, el número dos de Podem, Joan Giner –també de Revolta Global i fins llavors secretari polític del partit,– va perdre diverses de les àrees que gestionava, passant a ser el secretari d’anàlisi estratègica i canvi polític.
Els destituïts de l’executiva de Podem acusen Fachin d’acabar amb els dirigents favorables a la confluència amb Catalunya en Comú
Almenys cinc persones han mort a causa dels trets de les forces de seguretat en el marc de la manifestació que ha tingut lloc avui a Bagdad en una nova jornada de protestes contra el govern de l’Irac. Milers de persones han tornat a concentrar-se un dia més en diversos punts de la capital iraquiana per continuar amb les manifestacions contra el govern, tot i les promeses del primer ministre, Adel Abdul Mahdi, d’aplicar reformes i lluitar contra la corrupció. Un dels punts neuràlgics de les concentracions durant la jornada ha estat el pont d’Al Ahrar, on s’han registrat enfrontaments entre els manifestants i les forces de seguretat. Un testimoni consultat per Reuters ha explicat que les forces de seguretat han disparat foc real contra els manifestants al pont i n’ha matat un, el cadàver del qual ha estat recollit per altres manifestants. Un càmera de Reuters ha pogut veure almenys quatre morts més en les mateixes circumstàncies. No obstant això, fonts mèdiques i de seguretat ara com ara només confirmen un mort i vint-i-dos ferits. Segons aquestes fonts, els agents només han fet servir bales de goma i gasos lacrimogens, no foc real, per reprimir les protestes. El diumenge, tres manifestants més van morir quan les forces de seguretat van obrir foc contra una multitud que provava d’assaltar en el consolat iranià a la ciutat xiïta de Karbala. Més de dues-centes cinquanta persones van morir a l’octubre en el marc dels enfrontaments entre manifestants i forces de seguretat durant les protestes contra la crisi econòmica, l’atur i la corrupció.
Almenys cinc morts pels trets de les forces de seguretat contra manifestants a Bagdad
El secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, ha defensat el contingut de l‘acord assolit amb ERC per a la investidura de Pedro Sánchez, que inclou una consulta a la ciutadania de Catalunya sobre els acords que s’assoleixin a la mesa de diàleg entre governs que s’ha de constituir. Tant el consell nacional d’ERC de dijous com la reunió de l’executiva del PSOE de divendres han de ratificar l’acord. Diu el número dos del PSOE: ‘Es tracta d’obrir un procés de diàleg on puguem concitar com més suport millor, també dins de Catalunya’ per ‘recompondre la convivència a Catalunya i superar el conflicte, i per això necessitem que la població hi pugui participar’. I ha recordat que l’executiva del PSOE es reunirà el dia 3 per ratificar l’acord. ‘Hem d’obrir un nou temps que superi els conflictes enquistats’, ha afegit. La consulta que han acordat els equips negociadors d’ERC i del PSOE era una de les potes de la taula de diàleg que van proposar els republicans al principi de la negociació, juntament al fet que la mesa fos entre governs, que s’hi pogués parlar de tot sense línies vermelles i que s’hi reconegués la interlocució del president de la Generalitat, Quim Torra. Sobre l’acord amb el PNB que estableix el compromís del govern espanyol d’impulsar ‘les reformes necessàries per adequar l’estructura de l’estat al reconeixement de les identitats territorials’, Ábalos ha dit que implicava desplegar el procés de descentralització que obria la constitució espanyola. ‘Continuem amb aquest esperit’, ha dit en declaracions a la premsa.
Ábalos confirma el pacte amb ERC per a una taula de diàleg i una consulta encara per concretar
El president del parlament, Roger Torrent, ha anunciat que la cambra celebrarà un ple específic com a reacció a la sentència, perquè els 135 diputats puguin expressar les seves opinions ‘davant la gravetat dels fets.’ Guia per a llegir la sentència: set claus i un símptoma de crisi d’estat En una entrevista al programa ‘Faqs’ de Tv3, ha també ha fet una crida a sortir al carrer a protestar i ‘fer que la repressió de l’estat sigui insostenible.’ ‘Cada pas que fem han de ser passos dirigits a aguditzar les contradiccions de l’estat espanyol i no pas les del moviment independentista’, ha afirmat el president del parlament, que també ha assegurat que hauran de ser capaços d’explicar-ho internacionalment. Com ens assabentarem de les mobilitzacions? Ha fet una crida a crear ‘incentius democràtics perquè a l’estat, des del punt de vista polític, li surti més car intentar cronificar el conflicte, o fins i tot posar als independentistes a la presó, que seure a una taula a negociar el referèndum.’ Torrent ha reclamat que s’apel·li al conjunt de la població de Catalunya que ‘encara no és independentista’, i cercar compartir uns mínims, i ha defensat que no només fa falta mobilització social, sinó també capacitat d’incidència política en la governabilitat de l’estat espanyol.
Torrent anuncia que el parlament farà un ple específic com a reacció a la sentència
Ingredients: Per a l’escalivada: 2 pebrots vermells 2 albergínies llargues 2 cebes tendres salsa de tomàquet sal i oli Per a la pasta: 300 g de farina 100 g oli 100 g aigua 1/2 sobre de Royal sal Elaboració: Per a l’escalivada: Posem les verdures al forn, a 200°, de 30 a 40 minuts. Haurem untat les verdures amb oli per tot arreu, haurem punxat la ceba i les haurem salat una mica Les tombarem cada deu minuts. Un cop feta l’escalivada, la posarem a dintre d’un taper una estoneta, perquè fer-la suar i que es refredi una mica. Després pelarem les verdures. Per a la pasta de la coca: Es pot comprar la pasta de coca feta. La base es pot fer amb pa de coca, obert per la meitat i torrat al forn. A sobre de la pasta o el pa hi posarem una mica de salsa de tomàquet. Ara, si ens animem a fer la pasta: posarem la farina sobre el marbre, en forma de volcà, i hi posarem a dins l’oli, l’aigua i la sal. Remenarem de mica en mica i treballarem la pasta fins que no s’enganxi a les mans i quedi una pasta fina. La deixarem reposar mitja hora. L’estirarem amb el corró i en farem una coca gran o quatre de petites. La posarem al forn 20 minuts. Hi posarem una mica de salsa de tomàquet a la base i a sobre l’escalivada a tires, ben posades. Amanirem l’escalivada amb una mica d’oli i sal i enfornarem 5 minuts més. Un cop cuita la coca i fora del forn, l’adornarem amb les anxoves.
Coca d’escalivada amb anxoves
Jean-Marc Rouillan (1952) és un dels grans exponents de l’extrema esquerra europea que fa anys va agafar les armes. És fundador d’Action Directe a França, i col·laborador a Catalunya del Moviment Ibèric d’Alliberament (MIL, en castellà) i els Grups d’Acció Revolucionària Internacionalista (GARI). Ha estat més de vint anys empresonat a França fins que en va sortir el 2012. Durant les seves llargues estades tancat ha escrit gairebé una quinzena de llibres. I ara, sis anys després d’haver estat alliberat, i per primera vegada, es pot llegir en llengua catalana, la llengua dels avis paterns. La part dels llops (El Tigre de Paper, 2018) és una obra de ficció i alhora de memòria, escrita a la presó d’Arles el 2003 i que explica les històries dels anarquistes i comunistes catalans i espanyols que vivien exiliats a França després de la guerra del 1936. Rouillan els va conèixer d’adolescent, a Tolosa, capital anarquista en aquells temps. I de gran ha escrit sobre ells. VilaWeb ha entrevistat Rouillan en un bar del centre de Barcelona, ciutat que visita molt sovint, atret pel procés d’emancipació català. —Escriviu sobre la ‘gran generació’. Què és? —Jo volia oferir el testimoni de la meva lluita, però també de la memòria de la generació anterior a la meva: la ‘gran generació’. Jo, tota la meva adolescència, la vaig passar a Tolosa. Aleshores era la capital del terrorisme mundial, com deia la ràdio nacional franquista. Els bars, les cases, i les cantines eren plenes de vells republicans catalans i espanyols. Anarquistes. Comunistes. Gent molt present a la ciutat. Explico les històries d’aquesta gent, de la ‘gran generació’, que en dic. Els qui van fer tot el recorregut, dels anys vint fins als anys cinquanta. La generació dels grans èxits i grans fracassos. El personatge principal és basat en Ramon Vila, Caracremada, el maqui. No el vaig conèixer personalment, però és basat en la seva vida. —Heu escrit un llibre d’història o de ficció? —Hi poso ficció, cosa que em permet d’aprofundir en l’ambient, però totes les anècdotes que explico són reals. La ficció també em permet de convertir la muntanya en un personatge real. Els Pirineus són un personatge més i la Vall d’Aran hi surt perquè, de fet, jo tinc origen català i gascó. El llibre, doncs, també és un homenatge a la família paterna. Venien de Viu de Llevata, entre La Pobla de Segur i Sort. L’àvia parlava català i el pare ja no. —On el vau escriure, el llibre? —El 2003, i dins una cel·la de càstig. Encara sort que hi podia escriure! Estava a la presó de seguretat d’Arles, a la Provença. Un bloc de ciment. I no veia el cel blau que hi ha. L’escriptura del llibre, amb els detalls de la muntanya, els arbres, i els paisatges, m’ajudava personalment a sobreviure dins la cel·la. Escrivia a ordinador de tres a quatre hores diàries. Començava a les cinc del matí. Jo no em vaig poder evadir dels murs, però m’evadia amb la literatura. Escriure era una forma de viure altres coses que no fos la presó. L’escrivia en unes condicions emocionals tals que sovint se’m posava la pell de gallina. El llibre era gairebé aliè a la meva persona. Tenia vida pròpia. El sentiment de solitud i els pensaments dels maquis dalt la muntanya que descric són, de fet, els que sentia a la cel·la de càstig on era. Podia entendre què passava al protagonista i compartíem la idea d’anar fins al fons. Fins al fons de la resistència. I la incapacitat de rendir-se. No ho dic pas en negatiu. Ho dic en positiu. Jo he escrit uns dotze o tretze llibre dins la presó. I fora menys perquè ara puc viure d’unes altres coses. —De la gran generació, quines altres històries expliqueu? —Un cas real als camps de concentració de republicans a França. Un presoner havia perdut la memòria del tot. No sabia ni tan sols el nom del poble on havia nascut. I tots els presoners intentaven reconstruir-li el passat per ell. Li miraven l’accent. Però no se’n va sortir. També hi apareix la retirada de la Divisió 26, i he tingut accés a un document inèdit: el carnet del general Mira. I detalls crus, com quan deia que havia deixat gent enrere per a cobrir-se. També vaig conèixer bé Pere Mateu, de Granollers. No surt al llibre. Aquest era un dels anarquistes que van matar Eduardo Dato, president del govern, l’any 1922. Després de la guerra del 1936 va ser secretari de la CNT i va anar a Mauthausen. Em va explicar l’acció i la fuga. És un relat preciós. M’agradaria escriure’l, algun dia. I sobre més accions de la FAI, també. —Quina importància té la ‘gran generació’? —Pots entendre el 19 de juliol de 1936 si coneixes aquest passat. Gent com Mateu i alguns altres ja hi eren, als anys vint. En feia vint que s’entrenaven. Feien lluita de masses i minoritàries. I vagues. I viatges a Sud-amèrica. Només així s’entén que el 1936 fossin a punt de guanyar. Gent que comença als anys vint i que acaba als cinquanta. Gent que em va marcar la memòria. Mira, fa dos dies vaig beure una Estrella Damm. I jo, quan veig Damm penso en un noi que van matar davant la fàbrica, aquí a Barcelona, el nano. Així li dèiem: el Nano. Molts llocs de Barcelona tenen a veure amb la guerrilla, per mi, i amb els recordes dels de Tolosa. —A Barcelona, hi heu anat venint, veig. —Darrerament, molt. Tinc molt interès en el procés d’emancipació del poble català. Em recorda als anys trenta. I la cosa és senzilla: Europa, com aleshores, tomba cap al feixisme. I la burgesia necessita estats forts i reaccionaris. I, com als anys trenta, Catalunya es presenta com un refugi de progressisme. No ho dic tan sols pel procés emancipació del poble català. També es veu pels okupes, pels centres socials. Sóc comunista antiautoritari i lluito per la unitat mundial de la classe proletària. Però això no impedeix que estigui molt lligat a la idea d’autodeterminació dels pobles. Serà una contradicció, si vols, però una contradicció dinàmica. —Vós vau agafar les armes amb Acció Directa i amb el MIL i els GARI. El procés, aquí, no. És pacífic. —Per primera vegada a la vida, al principi del procés, vaig dir la paraula ‘paciència’. La vaig dir. I dic que la burgesia catalana també fa una part del camí amb nosaltres, les forces revolucionaris. Avui és impossible d’agafar el fusell. Ho és. Ara en l’estratègia i la tàctica revolucionaria, com a la república dels anys trenta, es veu que una part de la burgesia fa el mateix recorregut que els de la revolució. Això va passar aleshores i passa ara. Jo no sóc pas oportunista. Crec sincerament que l’alliberament de Catalunya és un pas molt important per a fer net de la transició espanyola, la monarquia i la forma imperial de l’estat. I per tant, m’interessa. Les masses a Catalunya són en moviment i els revolucionaris no poden restar tancats dins l’habitació. —Ara, al procés, hi tenim la importància del presoner. —Els presos polítics seran sempre al centre del conflicte. Nosaltres ho dèiem: el pres és l’exemplificació i la concreció de l’enfrontament. El demostra. I ara a la presó hi ha els presos burgesos. Són la centralitat. —La classe mitjana també pot ser revolucionaria? —Aquesta és una lluita d’alliberament nacional. I sempre hi ha una part de la burgesia i de la petita burgesia que hi intervé i que hi lluita. La lluita de classes hi és. Existeix. I és molt llarga. Però també hi ha la lluita dels pobles, que hi és. I els pobles fan història, també. Aquesta és una veritat molt sòlida. —Aquest és el vostre primer llibre traduït al català. —Sí. És tota una alegria. Perquè també el vaig pensar en català. Va ser un plaer fer-lo perquè és la meva contribució mínima al procés d’emancipació. —No puc evitar de demanar-vos per Manuel Valls. Va ser el vostre ministre, a França. —T’agraeixo la pregunta perquè tinc una resposta preparada. Valls és un escàndol ecològic: com pot ser que els francesos deixin les deixalles a Barcelona? A França no pot ni parlar per la TV. Mira si agrada. L’odien. Ha deixat que la policia apallissés molts joves, i per això el jovent de França no el pot veure. I per això ve cap aquí. És un tecnòcrata clàssic de partit. —Quin llibre feu ara? —Ja és fet i ara el presento. Es diu Dix ans d’Action directe. Un témoignage, 1977-1987. Escrit fa vint anys i vint anys que ha estat prohibit. El vaig escriure amb els companys d’Acció Directa. El vam deixar tal com ens va sortir. Document brutal. Expliquem la sang de les víctimes i la sang dels companys. No és cap conte de fades. Hi ha sang. Hem parlat amb sinceritat perquè vam triar les víctimes. —Quantes víctimes mortals va fer Acció Directa? —Ni la policia ni nosaltres no ho sabem exactament. Almenys hi ha dues víctimes escollides, l’empresari i el general. Aquestes sí. Res com a Itàlia, que ho feien de manera indiscriminada, o com ETA a Madrid. No. Nosaltres fèiem accions selectives. I de les selectives, dues morts. Passa que a la llista també hi ha molts policies amb qui ens vam trobar en combat. També us pot interessar: Rouillan:’Els espanta tant, encara,la meva llibertat d’abans’, Xavier Montanyà Un dia lliure a Marsella amb Jean Marc Rouillan, Xavier Montanyà El preu de la llibertat, Xavier Montanyà Contra l’oblit de Jean-MarcRouillan,condemnat a mort lenta
Jean-Marc Rouillan: ‘Avui és impossible d’agafar el fusell’