Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Ingredients: 6 ous molt frescos 180 g farina de pastisseria 180 g de sucre mig sobre de llevat Royal un polsim de sal ratlladura de mitja llimona una mica de mantega Per la cobertura de xocolata: Una tauleta de xocolata Nestle postres 100 g nata per muntar 50 g de mantega Elaboració: Posarem el sucre i els sis rovells d’ou en un bol i els batem ben batuts. Per altra banda, barrejarem amb compte la farina amb el llevat i ho afegirem als rovells i el sucre batuts, juntament amb el polsim de sal i la ratlladura de llimona. Després hi afegirem les sis clares muntades a punt de neu, amb molt de compte perquè no baixin. Untarem el motlle amb mantega i farina i hi afegirem la barreja. El motlle, en forma d’arbre de Nadal, però pot ser de qualsevol altre tipus. El forn ja el tindrem calentó a 180 graus. Enfornarem. No obrirem el forn en els 20 primers minuts de cocció del pa de pessic. Després controlarem la cocció amb un punxó o escuradents. Si surt net ja serà cuit. Tardarà una mitja hora. Dependrà de cada forn. Es traurà el pa de pessic del forn i tan aviat com es pugui es desmotllarà i es deixarà refredar a sobre d’una reixa. Quan sigui fred del tot, es talla per la meitat en horitzontal. Es farcirà amb melmelada de maduixa, taronja o del que agradi més i un almívar que haurem fet amb una mica d’aigua i una culleradeta de rom. Després es tornarà a tapar. Per adornar-ho farem una cobertura de xocolata: desfarem la xocolata amb la mantega al microones. Un cop fosa i brillant, hi afegirem la nata i ho tornarem a posar al microones uns minuts. La xocolata es tirarà per sobre del pastís i s’adornarà amb confits de colors o el que es vulgui.

La cuina de la Neus: pastís de l’arbre de Nadal

El magistrat instructor de la causa contra el procés, Pablo Llarena, descarta de reactivar l’ordre europea de detenció i lliurament contra el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que té previst participar dilluns en un acte al Parlament Europeu, perquè entén que la seva situació no ha variat. Consultat per l’agència Europa Press, el magistrat, de qui encara depèn la situació de Puigdemont perquè s’instrueix en una peça separada de l’enviada ja a judici, ha explicat que ‘res ha canviat’ respecte de les raons que li van portar a retirar l’euroordre que va dictar en el seu moment contra el president. Es refereix a l’euroordre de detenció i lliurament sobre Puigdemont que va retirar al juliol de 2018, quan, després de ser detingut a Alemanya, el Tribunal Regional de Schleswig-Holstein va contestar a l’estat espanyol que només el lliuraria per un delicte de malversació i no pels de rebel·lió, sedició i desobediència. En aquell moment, Llarena va optar per retirar l’euroordre, atès que d’executar-se, Puigdemont només podria ser jutjat en el Tribunal Suprem espanyol per aquest delicte. Avui, el PSOE, el PP i Cs han demanat al president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, que no permeti la conferència de dilluns a la cambra, que es farà juntament amb el president Quim Torra. En una carta, els eurodiputats Iratxe García Pérez, Esteban González Pons i Javier Nart afirmen que Puigdemont va ser el principal ‘artífex’ d’un pla per ‘subvertir l’ordre constitucional a Espanya’ i ha fet ‘ostentació’ de ‘reiterada desobediència’ a ordres del Tribunal Constitucional. Puigdemont no pot ser detingut al Parlament Europeu. Segons el protocol sobre privilegis i immunitats de la Unió Europea, en vigor des del 2009, ‘els locals i edificis de la Unió són inviolables’. És a dir, que la policia belga necessitaria el permís exprés de la institució per entrar-hi. Sense una euroordre, el seu advocat a Bèlgica, Paul Bekaert, afirma a l’agència l’ACN que no pot ser arrestat. ‘És impossible, pot anar on vulgui’, diu Bekaert. En tot cas, el que sí que podria passar dilluns és que el president de l’Eurocambra, Antonio Tajani, veti l’entrada de Puigdemont o prohibeixi la conferència prevista amb Torra. Segons l’article del reglament intern de la cambra, el president de la institució és qui respon ‘de la seguretat i la inviolabilitat de les dependències del Parlament Europeu’. El mateix reglament recull que correspon a Tajani dirigir ‘totes les activitats’ del parlament i els seus òrgans i és qui disposa de ‘tots els poders’ per presidir deliberacions i garantir-ne un desenvolupament ‘normal’. Fonts de l’Eurocambra afirmen a l’agència ACN que la decisió és en mans de Tajani, però que no veuen ‘com es podria prohibir l’acte ni perquè’.

Llarena descarta de reactivar l’euroordre contra Puigdemont pel seu viatge al Parlament Europeu

El parlament d’Ucraïna ha aprovat avui un projecte de llei impulsat pel president del país, Volodimir Zelenski, que acaba amb la immunitat judicial dels mateixos diputats, com a part de la campanya anticorrupció del nou govern. La mesura, que entrarà en vigor amb l’arribada de 2020, ha rebut el suport de 373 dels 450 diputats que formen el parlament, una majoria previsible donat el domini del partit de Zelenski, Servidor del Poble, en la seu legislativa. Fins ara, el parlament era l’encarregat de decidir en votació sobre la retirada de la immunitat judicial d’algun diputat després d’una petició específica de la Justícia ucraïnesa. La fi de la protecció enfront d’una investigació judicial va ser una de les principals promeses que va fer Zelenski de cara a les eleccions presidencials del passat mes d’abril, que va guanyar de forma contundent. ‘Vam prometre retirar la immunitat, vam prometre que no hi hauria persones amb un estatus especial a Ucraïna’, ha dit el diputat oficialista Alexander Dubinski. Segons Zelenski, el 90% dels ucraïnesos està a favor d’acabar amb la immunitat judicial, però els seus detractors han advertit que ara els diputats quedaran exposats a investigacions políticament motivades. El líder del partit opositor Veu, Sviatoslav Vakarchuk, ha declarat que votaria a favor del projecte de llei perquè creu que tots els ciutadans han de ser iguals davant la llei, si bé al mateix temps ha instat a no abusar de la nova conjuntura.

El parlament d’Ucraïna aprova la proposta de Zelenski de posar fi a la immunitat judicial dels diputats

El conseller d’Afers estrangers, Alfred Bosch, reobrirà la delegació del govern a França coincidint amb el començament del judici de l’1-O. L’acte de reobertura de la seu a París tindrà lloc dimarts 12 de febrer i comptarà amb la presència del delegat a l’estat francès, Daniel Camós. L’endemà a la tarda el conseller participarà en una conferència a l’Institut de Relacions Internacionals i Estratègiques de França per parlar sobre la crisi catalana. Segons el departament d’Acció Exterior, Bosch també mantindrà altres reunions durant la visita de dos dies a la capital francesa. La reobertura de la delegació a França forma part de la primera fase del pla de desplegament de les delegacions del govern a l’exterior després dels tancaments aplicats per Madrid amb el 155. Aquesta és la primera seu que reobre presencialment Alfred Bosch d’ençà que va prendre el relleu a Ernest Maragall, ara candidat d’ERC a les municipals de Barcelona. Maragall va reobrir les delegacions de Berlín, Londres, Roma i Washington.

Bosch reobrirà la delegació a París coincidint amb el començament del judici a l’1-O

La cuinera Ada Parellada ha estat objecte aquesta setmana d’una campanya difamatòria a la xarxa per mirar de desprestigiar el seu restaurant a Barcelona, el Semproniana. El motiu de la campanya és haver organitzat un ‘Sopar groc solidari’ el 9 de gener vinent per donar suport als presos polítics. De cop i volta, van aparèixer a TripAdvisor, Facebook i Google comentaris ofensius i molt crítics amb el restaurant de Parellada. Però l’ofensiva ha acabat sortint malament i ha aconseguit l’efecte contrari, és a dir, que la iniciativa del sopar solidari hagi tingut més difusió, que el Seproniana hagi rebut moltes mostres de suport i que TripAdvisor hagi suprimit tots els comentaris fraudulents i ofensius. Ahir a la tarda, els darrers comentaris sobre el Semproniana a TripAdvisor eren calúmnies que no tenien res a veure amb la qualitat gastronòmica del restaurant. Molts usuaris a Twitter en van alertar i van mostrar suport a Parellada. Aquests en són només alguns exemples: SI US PLAU ajudeu🙏🙏🙏 Aquest missatge ens l'ha enviat l'@adaparellada per WatsApp, preocupada, aquest matí… pic.twitter.com/KkoA5GFOIe — Anna Bertran (@AnnaBertran) January 4, 2018 Gràcies per la iniciativa, la coherència i el compromís amb les persones i el país. @adaparellada, gran persona i una immensa cuina!#LlibertatPresosPolítics pic.twitter.com/6krEok0iek — Carles Xifra 🎗 (@CarlesXifra) January 4, 2018 Hola @adaparellada des del #1918CuinadeMar de #VilanovailaGeltrú et fem arribar tot el nostre suport xl #SoparGrocSolidari. Cap boicot ens aturarà. — 1918 CUINA DE MAR (@1918cuinademar) January 4, 2018 Sí a l’@adaparellada i al Semproniana, sempre i incondicionalment. — Eduard Voltas (@eduardvoltas) January 4, 2018 Tot el meu suport a @adaparellada i el #semproniana, un restaurant meravellós. No podran amb tu, Ada! — Adam Martín Skilton (@adammartinsk) January 4, 2018 VilaWeb es va posar en contacte amb TripAdvisor per saber per què no havia filtrat aquesta mena de comentaris. La companyia va respondre que estudiaven en aquest cas, que ja n’havien estat alertats. Finalment van suprimir-los. En poques hores, la campanya no únicament havia fracassat, sinó que havia aconseguit l’efecte contrari. Ada Parellada mateixa va acabar agraint tot el suport rebut: Moltes gràcies per el suport, a tots! I a @TripAdvisor per retirar les crítiques que no són estrictament gastronòmiques. Actuació exemplar! — Ada Parellada (@adaparellada) January 4, 2018

La campanya difamatòria contra Ada Parellada fracassa i aconsegueix l’efecte contrari

La Carbonera, una llibreria cooperativa al barri del Poblesec a Barcelona, acull aquest mes de març el festival de literatura feminista #Marçlila. Des de l’1 fins al 31 de març han organitzat 15 activitats. Hi ha des de presentacions de llibres a xerrades, passant per vermuts literaris o debats. Amb noms de tant reconeguts en el feminisme com Brigitte Vasallo, Bel Olid o Miriam Hatibi. Aquesta llibreria del carrer Blai s’ha definit sempre amb ADN feminista i per això no es d’estranyar que impulsi aquest tipu d’activitats per donar veu a dones que escriuen, ja sigui literatura, assaig, poesia o còmic. Al març el reserven exclusivament per les dones. Només hi ha llibres escrits per elles a l’aparador, taules, contra la paret en una exposicó. A la vegada, que només conduiran seran dones les encarregades de conduir els actes. Només parlaran autores. ‘Perquè per nosaltres és evident, però pel món potser no. Així que ho direm ben fort, i direm també que sabem que només és un gest simbòlic, però creiem que és necessari igualment’ expliquen. Seguidament us oferim totes les activitats programades: 7 de març a les 19.00- Presentació ‘Les mares que han parit’ amb Maria Rosa Ribes 10 de març a les 12.00- Vermut presentació ‘Porta endins’ 12 de març a les 19.00 – Presentació ‘Un feminisme del 99 %’ amb Vicky Moreno, Laia Facet i Marta Molina 15 de març a les 19.00 – Presentació ‘Dones rebels. Històries contra el silenci’ amb Aina Torres i Blanca Llum Vidal 16 de març a les 19.00 – Presentació ‘La paraula més sexy és si’ amb Shaina Joy. 17 de març a les 12.00- Vermut literari amb Cristina Morales i Natza Farré 19 de març a les 19.00 – Presentació ‘Pell’ amb Mercè Pardo i Laia Aguilà 22 de març a les 19.00- Presentació ‘Camioneres’ amb Bel Olid i Lyona Ivanova 24 de març a les 12.00- Vermut literari amb Luna Miguel i Anna Punsoda 26 de març a les 19.00 – Presentació ‘Soc Feminista i no ho sabia’ amb Ariadna Oltra i Míriam Hatibi 31 de març a les 12.00 – Vermut feminista amb Brigitte Vasallo i Mari Luz Esteban

#Marçlila, el cicle de literatura feminista a la llibreria La Carbonera de Barcelona

La polèmica per la inhabilitació d’Arnaldo Otegi fa dies que ha traspassat les fronteres del País Basc. Aquesta setmana un piulet al compte de Twitter de l’organització juvenil vinculada al BLOC, Joves PV-Compromís, deia: ‘Vindrà el dia en què la història política espanyola mirarà enrere i sentirà vergonya dels seus actes. Otegi Lendakari’. Després de ser interpel·lada per una usuària seguidora del Partit Popular, la coportaveu de Compromís i vice-presidenta de la Generalitat Valenciana, Mónica Oltra, es va desmarcar absolutament de la defensa de la candidatura d’Otegi expressada per Joves PV. ‘Tota la vida combatent qui no té empatia amb el patiment aliè. Per això aquest piulet no em representa ni a mi ni a Compromís’, va explicar. Quan ja se sap que la Junta Electoral de Guipúscoa ha ratificat la decisió d’impedir que Arnaldo Otegi aspiri a la presidència, parlem amb Quique Castelló, secretari general de Joves PV, que ho considera un ‘atropellament’ al candidat, a Bildu i al País Basc. —Quina opinió teniu de la reacció de Mónica Oltra al vostre piulet en defensa d’Arnaldo Otegi? —Certament, no solament ha estat un piulet de Mónica Oltra, encara que això haja passat públicament. Més persones de la direcció de Compromís ens van suggerir que esborràssem el nostre piulet. Per damunt del fet que es presente o no Otegi, nosaltres serem al costat de Bildu perquè són els nostres referents al País Basc i això no ho podrà evitar ningú. Com a Joves PV som una organització sobirana i amb independència segons els nostres estatuts, tenim amistat amb Gazte Abertzaleak i pensem que Bildu és el partit democràtic que pot dur endavant un projecte polític, social, econòmic i, sobretot, nacional al País Basc. Manifestem la nostra voluntat que Otegi puga presentar-se a les eleccions basques perquè creiem que és una màxima democràtica que qualsevol persona puga aspirar a presidir el seu país. I nosaltres no som ningú per a evitar-ho. Ni nosaltres ni cap partit que vullga jugar en aquest joc de la democràcia –que a l’estat espanyol es troba en hores baixes oprimint els pobles com ara el País Valencià, el País Basc, Catalunya, Galícia, etc. —Oltra deia que el vostre piulet no la representava perquè ella combatia la gent que no tenia empatia amb el patiment aliè. —Hi ha hagut més classes de sofriment: tortures, assassinats, terrorisme d’estat. Sempre han quedat en un segon pla o no els han donat el ressò mediàtic que sí que ha tingut un sofriment. Hi ha víctimes a tots dos costats i hem de ser al costat de les víctimes de tots dos costats. Però això no justifica que Joves PV considerem un atropellament democràtic el fet que Otegi no es puga presentar. Ni nosaltres ni cap partit que vulgui jugar al joc de la democràcia no som ningú per a evitar que qualsevol persona puga aspirar a presidir el seu país —Tanmateix heu esborrat el piulet. Per què? —Vam tenir un debat entre els diferents caps d’àrea de l’organització i vam considerar que era la millor per a Compromís. Treballem en eixe esperit d’equip que ens ha caracteritzat des del principi de la nostra coordinadora. Alguns deien que comunicativament podíem cometre un error esborrant-lo. S’ha esborrat i s’ha creat un rebombori que crec que és més fruit del piulet de Mónica Oltra que del nostre. Al cap i a la fi, si parles amb qualsevol persona de Joves PV, continuem donant suport a Bildu, a Otegi o a qui siga la seua candidata. O al País Basc, perquè això no és un atropellament a la figura d’Otegi o al partit de Bildu i prou, sinó que és un atac democràtic i una mostra més del paternalisme espanyol i judicial que aguantem, especialment, les comunitats que tenim consciència nacional o que l’anem construint. —Dèieu que més gent dins de Compromís us va demanar d’esborrar el piulet. Amb quins arguments? —També m’agradaria fer un poc d’autocrítica, que sempre va bé, perquè el piulet no solament demanava que Otegi pogués presentar-s’hi, sinó que li donava suport públicament. No ens retirem de res de què hi dèiem, però sí que tenim en compte que Compromís és una coalició de partits amb diferents sensibilitats i alguns no se sentien còmodes veient que una organització donava suport a Arnaldo Otegi. Vam decidir allò que era millor per a Compromís i per al nostre projecte per al País Valencià. —Us preocupa que no tothom dins de Compromís estigui disposat a defensar públicament aquesta candidatura d’Otegi i es multipliquin diferències com aquesta? —No m’amagaré de dir-ho públicament, crec que, si Compromís fes un pas endavant en la seua estructura interna, decidís cap a on vol anar i tingués una direcció, existiria una coordinació, un consens i unes eines que evitarien aquesta mena de rebomboris. Això mateix vam fer saber ahir a la gent que era a la comissió executiva nacional de la coalició i crec que és cap a on hem d’anar. No em preocupa que hi haja diversitat d’opinions, és normal dins d’una coalició com la nostra, però crec que es poden gestionar sempre que tinguem voluntat de fer-ho. Si hi ha voluntat, Compromís decidirà el seu futur, però ho hem de fer ja. Hi ha hagut tortures, assassinats, terrorisme d'estat. Sempre han quedat en un segon pla o no els han donat el ressò mediàtic que sí que ha tingut un sofriment —Quan parleu de ‘pas endavant’ us referiu també a perdre ambigüitats? —Més que ambigüitats, nosaltres veiem molt clar el projecte que volem però no és un secret que hi ha hagut certes tensions en qüestions internes o que ocupen al govern valencià que haurien estat molt més lleus amb una direcció ferma a Compromís —siga federació, partit únic o amb la fórmula que s’esculla. Hauríem estat molt més àgils de reacció i no hauríem originat rebomboris que ens han costat del tot cars a les últimes eleccions. —Joves amb Iniciativa ja ha dit que estava d’acord amb la resposta de Mónica Oltra. Quina és la vostra relació amb ells ara mateix? —Si a ells no els representa la nostra posició, jo evidentment ho respecte, perquè em considere demòcrata, tot i que no la compartisc. Però això no impedeix que puguem continuar treballant per la construcció d’una organització de les joventuts de Compromís que ens unisca i no ens partisca per la meitat. Hi tenim una relació cordial i intentem tornar a bastir els ponts que havíem destruït els últims anys. Ho havien fet totes dues organitzacions, no culparé ni els uns ni els altres. Igual que amb Compromís, tot dependrà de la voluntat que tinga cadascú de fer Compromís, amb Joves amb Iniciativa, Joves PV i Joves Verds Equo també tot dependrà de la voluntat que tinguem totes tres organitzacions de fer Joves amb Compromís. —Una de les reaccions que han tingut més ressò ha estat la defensa que ha fet David Fernàndez de la posició de Joves PV. —No amagaré que ha estat tot un referent i ho serà dins del món de la política. I la veritat és que va ser una sorpresa que un polític de fora del País Valencià ens donàs públicament eixe suport que hem trobat a faltar a casa nostra. Si Compromís fes un pas endavant en la seua estructura interna i decidís cap a on vol anar, tindria eines que evitarien aquesta mena de rebomboris —De qui heu trobat a faltar el suport? —De Compromís. —El BLOC, que és el vostre referent dins la coalició, no us ha expressat el suport? —Llevat de les mostres de suport que cadascú haja volgut fer individualment, formalment no n’hem tingut cap mostra. Potser sí que hauria estat bé que alguna personalitat dins del BLOC ho hagués fet, però no els hem trobat a faltar perquè informalment sí que s’han posat en contacte amb nosaltres. Nosaltres també els hem demanat que no ho feren per no fer més voltes a la qüestió. Ho portarem a l’executiva d’avui per tractar-ho internament, perquè Joves PV no tenim la voluntat que es mediatitze gaire més.

Quique Castelló: ‘Joves PV serà al costat de Bildu i això no ho podrà evitar ningú’

Milers de persones s’han concentrat aquesta tarda al centre de Palma en defensa de la democràcia, la llibertat i el dret de decidir. Amb el lema ‘Manifestació per la democràcia’, la Coordinadora d’Entitats per la Democràcia, formada per una trentena d’associacions, partits polítics i sindicats de Mallorca, havien convocat la ciutadania per donar suport als drets fonamentals amenaçats a Catalunya i a l’estat espanyol. ‘S’ha suspès de manera arbitrària una part de l’autonomia i es persegueixen càrrecs i representants públics; és una situació inaudita en qualsevol democràcia avançada’, han explicat. La Coordinadora ha denunciat que Mallorca també havia estat víctima de la repressió espanyola, ja que la Guàrdia Civil ha tancat una web que defensava el referèndum i n’ha citat a declarar l’autor i ha clausurat la pàgina de Facebook de la Coordinadora. Defensant (novament) la democràcia. Es Born ple de gent #referendumCAT #Votaran #Palma #1OCT pic.twitter.com/tFxK3jcmK3 — Pere Serra (@Serra0960) 29 de setembre de 2017 Impresionante la manifestación en Palma por la democracia, #AmbTotesPodem en primera fila. Poner unas #urnas para votar no puede ser delito pic.twitter.com/pM2rIHSctU — Amb Totes Podem (@AmbTotesPODEM) 29 de setembre de 2017 L’Estaca al Born pic.twitter.com/78tON7ZHNW — Benjamí Villoslada (@benjami) 29 de setembre de 2017

Milers de persones es concentren a Palma en defensa de la democràcia i la llibertat

Les autoritats de Wuhan, la ciutat on ha sorgit el brot de coronavirus que ha deixat de moment vint-i-cinc morts a la Xina, ha començat a construir un hospital amb mil llits per als pacients infectats. Està previst que les obres finalitzin el 3 de febrer. La construcció segueix el mateix model que l’hospital que es va fer a Pequín en set dies per combatre la Síndrome respiratòria aguda greu (SARS) el 2003. Vegeu a continuació dos vídeos sobre l’espectacular construcció: Wuhan is following Beijing's #SARS treatment model, building a special hospital for admitting patients infected in the outbreak of pneumonia caused by novel coronavirus pic.twitter.com/Y3Bes5WKQv — China Xinhua News (@XHNews) January 24, 2020 China is building a new 1,000-bed hospital in five days to treat victims of the new deadly coronavirus. Get the latest on the #coronavirus here 👉 https://t.co/j01UaC8ySA pic.twitter.com/Af3YjVciML — Sky News (@SkyNews) January 24, 2020

La Xina vol construir un hospital en només deu dies de manera espectacular

‘Il est interdit d’interdire’ (‘Prohibit de prohibir’). Aquest és un dels lemes que van fer més fortuna durant el Maig de 68 –també anomenat Maig francès– i que encara avui podem trobar pintat amb esprai en alguna paret recòndita. Avui fa cinquanta anys que va començar aquella revolta que durant més de dos mesos –el juny i el juliol també en formen part– van remoure ideològicament una Europa encara plenament conservadora i resscaosa de la Segona Guerra Mundial. El filòsof Ramon Alcoberro (Pals, Baix Empordà, 1957) ens ajuda a entendre què va significar un moviment com aquell. Va ser una revolució, però sense pólvora. El malestar estudiantil va sorgir arran de les taxes universitàries, però en el fons, venia de més enllà. Hi havia una insatisfacció del sistema, del tradicionalisme, i cercava una nova manera de viure. Tot i que va durar poques setmanes i va acabar com havia començat, amb Charles de Gaulle reelegit president de la República, el pòsit deixat aquells dies de primavera als carrers de París i de més ciutats de l’estat, acabà fent efecte en la societat. —Quins són els fets que donen origen al Maig del 68? —Hi ha tres coses absolutament bàsiques. Primera, el famós baby boom. A final dels anys cinquanta i als seixanta i setanta, hi ha un creixement brutal de la població, sobretot de la joventut. Hi ha la discussió si la joventut és una nova classe, fins i tot hi ha un llibre de Maria Aurèlia Capmany que es titulava així: La joventut és una nova classe? I apareix un grup social que fins llavors no havia estat representat políticament. Segona, és un moment d’expansió econòmica i els obrers comencen a deixar de sentir-se classe explotada per entrar en el món de les classes mitjanes. S’aburgesen una mica. El moviment obrer està bastant desconcertat i apareix la idea que els estudiants poden ser l’alternativa al moviment obrer. Ho comença a dir Daniel Cohn-Bendit i també ho teoritza Herbet Marcuse. —I el tercer factor? —Aquest és molt important, i és que el cristianisme prova d’acostar-se a la modernitat. Després del concili Vaticà II, la societat comença a perdre un seguit de tabús religiosos, polítics i culturals. Hi ha un nou enfocament del cristianisme, l’anomenat aggiornamento, que mira de fer un cristianisme més progressista i un món més laic. —I podem anomenar-ho revolució? —El Maig del 68 és una revolució de model gramscià. No és una revolució de model leninista que es fa en contra del capital. —En què consisteix la revolució de model gramscià? —Vol dir que els elements culturals es transformen sense que es transformi la base econòmica material. És a dir, el Maig del 68 reconeix i posa a la pràctica una teoria que havia explicat Gramsci i que deia que, per a fer una revolució, abans hi ha d’haver una revolució de les mentalitats. Primer, cal canviar allò que el marxisme en diu la suprastructura. No vol un canvi econòmic, però sí un canvi en les mentalitats, en el pensament, en les estructures ideològiques que diríem que fa inviable el món anterior. Durant el cas Watergate, Nixon va demanar a un conseller què podien fer després de l’escàndol. I aquell conseller li va respondre: ‘Una vegada has tret la pasta de dins del tub, ja no es pot tornar a posar a dins.’ El Maig del 68 és això. Treus la pasta de dents, i llavors ja és impossible de tornar al sistema d’abans. Una vegada ha posat sobre la taula unes determinades experiències, com l’alliberament sexual o el cultural, és impossible de tornar al model familiar i religiós que hi havia abans. —Va ser una revolució ideològica, doncs. —Sí. No volia pas canviar el món, volia canviar la vida. ‘Obrers, uniu-vos, no teniu res més a perdre que les vostres cadenes, hem de canviar el món.’ Això és marxisme. Frédéric Rambeau, davant aquesta frase, diu: ‘Hem de canviar la vida.’ Canviar el món és canviar unes estructures econòmiques, i canviar la vida és canviar la manera d’enfocar la vida, de relacionar-te amb la natura, amb la feina i amb tot allò que t’envolta. El Maig del 68, doncs, vol canviar la vida. —I què canvia de la vida? —La vida privada, la sexualitat, la relació amb el poder, els canvis en la família, el dret sobre el propi cos. Tot això no es discuteix pròpiament durant el Maig del 68, però sí que obre el camí perquè quatre anys després, o cinc o sis, totes aquestes qüestions que eren tabú deixin de ser-ho i es puguin discutir. Es va potenciar el moviment en favor de l’avortament, que va ser inclòs en la llei Veil el 1974, igual que la reclamació del divorci per mutu acord, aconseguit el 1975. A partir del Maig del 68, la família ja no va ser igual, les relacions sexuals tampoc, el poder va descobrir que no hi havia només el gran poder econòmic i polític, sinó que hi havia micropoders… El Maig del 68 va ser un canvi de mentalitats. A partir d’aleshores també neix una societat en què els psicòlegs han tingut una importància que abans no tenien. En què les emocions, els sentiments i la vida privada tenen una importància que abans no tenien. —Per què? —Perquè la individualitat ha canviat. Abans, les persones es definien pel seu col·lectiu. Eren obrers, burgesos o comerciants. Això canvia i les persones volem realitzar-nos, i això fa que aflorin les emocions i, si no ens satisfan, ens porten a cal psicòleg. La societat es ‘psicologitza’. Abans del Maig del 68, anar a cal psicòleg era molt estrany. De fet, la Facultat de Psicologia ni existia a Barcelona i no va arribar fins als anys setanta. La família burgesa tradicional d’abans es basava en una hipocresia total en què s’havien de guardar les formes i ningú no es divorciava. A partir dels anys setanta, gràcies al Maig del 68, tot això es fa miques. —I què n’ha quedat, del Maig del 68, que puguem reconèixer avui? —La sexualitat, la família i el matrimoni es fan miques. La manera com s’entenien aquests tres conceptes abans del Maig del 68 no s’assembla de res amb la manera com s’han entès després. I apareix amb força el concepte de la política com a espectacle. La música i el cinema són els nous models culturals i substitueixen l’escultura i la pintura. Igual que el disseny industrial, que apareix en aquella època i ja es mantindrà per sempre. En definitiva, apareix un nou model de cultura perquè les formes de llibertat han canviat. —Parlem dels fets històrics. Quin paper hi té Charles de Gaulle, en els esdeveniments? —Ell era un símbol que estava per sobre de les dretes i les esquerres, i era qui havia salvat França a la Segona Guerra Mundial. De Gaulle era prou intel·ligent per a veure que hi havia coses que eren irreversibles. El Maig del 68 va descobrir una cosa genial: la millor manera de desactivar el moviment era fer que els seus dirigents passessin a ser professors universitaris. D’aquesta manera, França va aconseguir una cosa que no havien aconseguit ni Alemanya ni Itàlia: que els intel·lectuals del Maig del 68, ni que fos per la porta del darrere, fossin incorporats al sistema. Això va impedir que formessin grups armats com la Baader-Meinhof o les Brigades Roges. I aquesta va ser una de les maneres de sortir del Maig del 68, convertir en pop stars gent com Cohn-Bendit, i donar-los llocs simbòlics. Que fossin culturalment visibles i venguessin molts llibres, però que no toquessin el sistema polític. Són els qui després fundaran el diari Libération, els qui envoltaran el Sartre més decadent: André Glucksmann, Cohn-Bendit. Seran els nous pensadors mediàtics. —Però ell, contra l’opinió del seu primer ministre, Georges Pompidou, va preferir l’enfrontament al diàleg amb els qui anomenava la chienlit (el caos, la gossera, la vergonya). —De Gaulle era un home de moltes lectures i sabia molta filosofia. Als seus llibres hi ha referències directes a Plató, Aristòtil, Sant Agustí, Chateaubriand, Bergson, Péguy, però també -i sobretot- als Evangelis. I no són referències banals, ni de segona mà. Va negar-se sempre a empresonar Sartre per molt que li demanessin amb una frase genial: ‘Vostè vol que passi a la història com l’home que va empresonar Voltaire?’. Sabia que el pensament filosòfic era important per a la imatge política i cultural que volia donar França al món i que, a més, els filòsofs, en el curt termini són inofensius. Per això no va tenir problemes a integrar-los a sistema a través de la càtedra. —Per què estaven molests, els estudiants? —Tots els conflictes polítics al món neixen, com deia Mao ‘perquè una espurna encén la pradera’. Al principi hi va haver una protesta contra l’augment de les taxes universitàries que va anar creixent. A més, a inicis del 1968, França tenia 500.000 persones a l’atur i dos milions de treballadors que cobraven el salari mínim. Amb el malestar, els estudiants començaven a pensar que el sistema havia deixat de ser viable. El pioner d’aquesta creença és Guy Debord, que és sens dubte el filòsof del Maig del 68. Va escriure el llibre La ciutat de l’espectacle. Hi teoritzava sobre la cultura com a instrument transformador, però també hi deia que el capitalisme havia aconseguit el triomf cultural, perquè havia convertit la cultura en espectacle. És a dir, va observar que les societats, a partir d’aleshores, serien regides per l’espectacle. I això va arribar al cinema, a la televisió i també a la política. Per això, les pintades que hi ha el Maig del 68 són pensades perquè siguin espectaculars i creïn un xoc de consciències. —I a les protestes juvenils s’hi afegeixen els obrers. —Es van unir a les protestes, però quan van haver millorat els convenis col·lectius van plegar. De fet, ells van aconseguir els augments de salaris més bèsties que hi ha hagut durant tot el segle XX. Per aturar la convergència entre obrers i estudiants, el secretari general del Partit Comunista, Waldeck Rochet, i Georges Pompidou es posen d’acord amb unes pujades de salaris fantàstiques. El Partit Comunista va refusar de seguir una vaga general més enllà de les demandes sindicals. —I aquí és quan s’acaba el Maig del 68. —Sí. I els estudiants veuen que s’acosten els exàmens del juny i se’n van a estudiar perquè no volen perdre el curs. A la majoria els pagaven estudis i no volien dir als pares que havien suspès perquè feien la revolució. —Per això molts deien que era una revolució de nois de casa bona. —Sí, segurament és una afirmació certa. Els universitaris eren una minoria molt minoritària en la societat francesa. No eren una majoria social. I si eres universitari volia dir que hi havia algú que et mantenia, perquè havies d’estudiar cinc anys o sis. I si no et mantenien i volies beques, havies d’aprovar els exàmens. Per això, quan van arribar els exàmens del juny, van plegar. El Maig del 68 es va morir de mort natural, però va deixar oberta, i això és la cosa més interessant, una possibilitat de transformació cultural del món que dura una colla d’anys i que canvia la societat. Una vegada, Sarkozy va dir que les desgràcies de França havien començat el Maig del 68, i André Glucksmann, que n’havia estat un dels líders maoistes, li va respondre: ‘Mireu, senyor Sarkozy, si no hagués estat pel Maig del 68 no cardaríeu amb la Carla Bruni.’ Abans del Maig del 68, cap polític no s’hauria atrevit a tenir una aventura amb una cantant a la vista de tothom. És clar que es podia tenir una amant, però sense que se n’assabentés mai ningú. La moralitat era molt diferent de la que va venir després. A Sarkozy i a Hollande, abans del Maig del 68, se’ls hauria acabat la carrera en cinc minuts. —És a dir, que els obrers i els estudiants es desmobilitzen i així es mor el moviment? —Sí, es convoquen eleccions i com que la gent té por de la cosa desconeguda, torna a guanyar De Gaulle. Tot i que és una victòria pírrica i li dura molt poc. Les eleccions, deia Sartre, van ser una ‘trampa per a idiotes’ i la gent es va desmobilitzar del tot. —Per què va tornar a guanyar De Gaulle? —Perquè els del Maig del 68 sabien què no volien, però no què volien. I això, a la gent, li va fer por. Un moviment que es basa en la protesta pot interessar un grup de persones molt avantguardista i que té molts coneixements, però si la gent no sap què li donaran no et votarà. Això és un clàssic entre molts moviments estudiantils, i no únicament el francès. Tampoc no es van presentar a les eleccions. Entre el moviment hi havia una clara influència anarquista, no hi havia organització i segons el sistema gaullista, per poder-se presentar calia l’aval d’uns quants càrrecs electes.

Ramon Alcoberro: ‘El Maig del 68 no volia canviar el món, volia canviar la vida’

La formació d’un nou govern a l’Estat ha reobert la porta a la negociació d’un nou model de finançament i és amb aquest objectiu que el president espanyol convocarà la Conferència de presidents autonòmics abans que finalitzi l’any. El president de la Generalitat de Catalunya, ja ha declinat assistir i demana un tracte bilateral mentre que el president de la Generalitat Valenciana i la cap del Govern Balear han anunciat que aniran a fons per a revisar un model clarament desfavorable i que no funciona. El president català, Carles Puigdemont, ha decidit no assistir, així com tampoc liderar cap reivindicació en un nou model, ja que considera que seria contraproduent amb les actuals relacions amb l’Estat. En canvi sí que participarà en les negociacions i farà front comú amb altres governs amb problemes similars, ja que encara afecta a la contribució, inversió i pressupost dels catalans. El front comú de les comunitats autònomes perjudicades pel sistema de finançament, que són Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià (i teòricament Madrid) ja fa temps que s’està gestant. La presidenta balear, Francina Armengol i el president valencià, Ximo Puig van signar aquest any l’Acord de Consolat de Mar, amb l’objectiu de trencar l’actual situació de finançament. Aquest setembre Puigdemont i Ximo Puig es va reunir per a fer també front comú per a la millora del finançament. Abans Puigdemont s’havia reunit amb Armengol a Palma i havien acordat posar en marxa un grup de treball sobre el model de finançament sota el lideratge de l’economista menorquí, Guillem López Casasnovas. Tot i això fa cinc anys Catalunya ja considerava necessari establir amb l’estat un pacte fiscal fora del règim comú i una negociació multilateral i particular. La legislatura passada (2011-2015) es va iniciar amb la demanda catalana d’un pacte fiscal en línia del concert econòmic basc, que va tenir el suport de la gran majoria del Parlament (CiU, ERC, ICV-EUiA i parcialment el PSC). En aquell moment la proposta gaudia d’un ampli suport social que va unir a tots els partits polítics (menys el PP), la societat civil i el món econòmic (CCOO, UGT i Foment del Treball) en un gran acte en favor del concert econòmic. Emulant l’acte de 1899 que exigia exactament el mateix. Més enllà de reduir la diferència entre el que s’aporta i el que es rep, en realitat el que es volia era ‘la clau de la caixa’, o sigui, la gestió, recaptació, liquidació, inspecció i disposició de tots els impostos que es paguen. Sobretot perquè qualsevol acord sense ‘la clau de la caixa’, per molt bo que sigui, sempre acaba depenent de la voluntat i la lleialtat de l’Estat, voluntat que l’estat no té. La realitat és ben clara. Per exemple, l’estat havia d’aportar el 50% de la llei de dependència, però mai no ha arribat a aquest percentatge, ni de lluny. El 2014 va aportar el 17%. Davant això l’últim recurs d’un govern autonòmic és denunciar l’estat però això no garanteix res. Hi ha sentencies que reconeixen a la Generalitat de Catalunya com a la titular per a gestionar el 0,7% de l’IRPF destinat a finalitats socials o les beques a l’estudi, però el traspàs porta anys sense fer-se, per exemple. En la mateixa línia, aquest mateix mes la Cambra de Comerç de Barcelona ha denunciat que només s’han executat el 59% de la inversió pressupostada en infraestructures a Catalunya (la mitjana estatal és del 72%), rebent només un 8,2% de la inversió del govern espanyol, tot i tenir el 16% de la població i el 19% del PIB. La inversió més baixa des de 1997. Aquesta baixa inversió és aplicable a tots els Països Catalans. Entre 2009-2011 Catalunya va rebre un 9,5% de la inversió, tot i representar el 18,7% del PIB, el País Valencià el 4,87% tot i representar el 9,8% i les Illes Balears el 0,77% tot i representar 2,5%. Per tant podem afirmar que els Països Catalans, tot i representar el 31% del PIB només van rebre el 15,14% de la inversió total de l’estat, una xifra que parla per ella sola. La demanda d’un model de finançament just ha estat la gran reivindicació del País Valencià, que va assolir el màxim consens el 6 d’octubre de 2015, quan tots els partits de les Corts van aprovar una proposta on s’exigia que es reconegués el dèficit de finançament i que s’establissin mecanismes de compensació. Els darreres mesos el govern valencià ha posat l’accent en aquesta demanda, produint-se fins i tot un gran acte a Madrid amb una delegació empresaris, sindicats i polítics valencians, així com els cinc rectors de les universitats públiques valencianes, sota el lema ‘Per un finançament just’, on es feia visible la reivindicació. La demanda va més enllà del nacionalisme. L’Asociació Valenciana d’Empressaris ha denunciat l’actual model i ha encarregat un estudi sobre el finançament, que conclou que només un 12% del deute s’explica per les polítiques de grans projectes i esdeveniments, sent la majoria del deute degut al mal finançament. A les Illes, fins i tot el que era president del PP, José Ramón Bauzá, va considerar el finançament una injustícia i una perversió que maltractava les Illes econòmicament. Qui se’n beneficia? Actualment, onze de les quinze comunitats autònomes, excloent el País Basc i Navarra que tenen un règim especial, es veuen beneficiades pel sistema de finançament, i per tan s’oposen a perdre recursos, focalitzant la seva critica principalment sobre l’intent de racionalitzar el tema que es reclama des de Catalunya. El grup popular d’Extremadura va presentar una proposta que xifrava en un 12% dels ingressos actuals el que perdria la seva comunitat si Catalunya tenia finançament propi, fet que l’obligaria a fer retallades de 400 milions d’euros. Això sense considerar l’aportació del País Valencià i les Illes Balears. Un estudi gallec d’economistes de prestigi va concloure que sense l’aportació de Catalunya, la despesa pública gallega es veuria reduïda entre 820 i 1.100 milions d’euros, xifra que representaria entre un 10 i un 13% dels recursos de la Xunta. Mentre, el president d’Astúries i president de la gestora del PSOE també considerava que el triomf del sobiranisme posaria en risc les pensions. Però una reforma del finançament ha de comportar necessàriament que alguns guanyin i altres perdin recursos, o serà irreal. Una conferència de tots els presidents autonòmics, amb la gran majoria beneficiant-se del sistema, sembla difícil que pugui canviar significativament la situació dels Països Catalans. Les mancances del sistema actual L’actual model de finançament té paràmetres difícils de calcular, a la vegada que presenta clares mancances. El model té en compte factors com la insularitat, la densitat o la dispersió de la població, així com l’envelliment i tot. Però en canvi no té en comptes factors com la quantitat de nouvinguts o el risc d’exclusió. Per exemple el País Valencià registra una taxa de pobresa i exclusió del 31,7%, però curiosament aquesta dada no és tinguda en compte pel finançament. A la vegada s’ha calculat de manera arbitraria algunes dades. El repartiment de recursos addicionals, com marca ‘El Finançament del Valencians’ de Rafael Beneyto, s’ha fet sobre el pes relatiu del nombre de persones reconegudes com a dependents en un moment en concret (30/4/2009), suposant el País Valencià el 5,67%, quan representa el 10,99% de la població. Això és degut a la gestió del govern valencià d’aquell moment, enfrontat al govern del PSOE, fet que ha perjudicat any rere any. El principi d’ordinalitat tampoc s’aplica, o sigui, que una comunitat que sigui la tercera que més aporta, sigui també la tercera que més rep, encara que perdi capacitat fiscal degut a la solidaritat. Catalunya tot i ser la tercera que més aporta es situa com la desena comunitat que més rep. Fet que s’ha mantingut des de 2010. Tampoc es té en compte el cost de la vida, ja que amb els mateixos diners no tenen el mateix poder adquisitiu en tot el territori. Per exemple, la vida és un 30% per cara a Barcelona que a Badajoz, per tant els euros a un lloc tenen més servei que en l’altre. El sistema tampoc ho corregeix. Si s’ajusta segons el cost de la vida Catalunya es situa en catorzena posició amb menys recursos per capità. L’actual sistema de finançament també provoca situacions sorprenents. En no tenir un control real dels ingressos, la majoria no té accés als mercats de finançament. Les comunitats que aporten diners a la resta, degut a la infrafinançament a que són sotmeses han de demanar préstecs al govern espanyol (en comptes de limitar la solidaritat), amb els propis diners que estan aportant, que després han de tornar a l’estat i en certs casos amb interessos. El País Valencià, que està ajudant la resta, és de les més endeutades i gasta un 20% menys que la mitjana del conjunt de les CCAA. En canvi Cantàbria o Astúries presentaven uns ingressos del sistema de finançament un 32% i un 15% per sobre de la mitjana de règim comú. El País Basc i Navarra tenen un règim especial i recapten i gestionen els seus propis diners, fet que els dona accés als mercats de finançament i gaudeixen de més recursos. Les dues comunitats contribueixen a l’estat pels serveis que aquest presta (ambaixades, defensa, etc.), així com la solidaritat interterritorial, aportant la part proporcional del PIB de 1981, sent del 6,24% al País Basc. La clau és que aquest percentatge no s’ha actualitzat i actualment el PIB basc representa un percentatge més gran en el conjunt de l’estat que la de fa 35 anys. Quant paguen i reben els Països Catalans? Principalment els únics territoris que contribueixen més del que reben són els tres comunitats autònomes de parla catalana (Illes Balears, Catalunya i el País Valencià) i també Madrid, encara que aquest cas es pot matisar molt perquè és seu de moltes companyies que en realitat no hi són però cotitzen. És especialment remarcable el País Valencià, ja que mentre Catalunya i les Illes Balears és d’esperar una major contribució, en ser més riques, en canvi, els valencians estan per sota de la mitjana en renda per capità però continuen rebent menys. L’infrafinançament ha porta al president valencià a denunciar que, mentre hi ha comunitat suprafinançades, als valencians només se’ls transfereix l’equivalent al 80% del que es gasta en sanitat i educació, fent inviable l’autogovern. Si fins el 2001, el País Valencià era la vuitena comunitat per capità, el mal finançament crònic l’ha portat a descendir fins a l’onzena posició, generant actualment una renda per capità inferior a la mitjana espanyola. Per conèixer la diferència entre els recursos que s’aporen i el que reben, es calculen les balances fiscals, i hi ha dos grans mètodes per fer-ho. Un mètode és el flux monetari, on a grans trets és calcula la diferència entre el que recapta i la despesa que s’hi fa en un mateix territori. L’altre el mètode de càrrega-benefici on s’ham d’afegir el benefici de serveis comuns que no es fan al territori, però que beneficien els ciutadans de tot l’estat. En tots dos casos, si un territori rep més del que paga, es troba amb superàvit fiscal, i si paga més del rep, pateix dèficit fiscal. Els dos mètodes tenen mancances, o millor dit, responen a qüestions diferents. El cas típic d’exemple és el Museu del Prado, que genera l’activitat a Madrid, els treballadors dels quals estan majoritàriament a Madrid, fan la despesa allí i fins i tot pot atreure turistes d’altres territoris, però que teòricament, segons la càrrega-benefici, podria beneficiar a tots els ciutadans de l’estat a parts iguals, ja que és una institució estatal de la qual tothom es pot beneficiar. El flux monetari per la seva part no recull com a despesa els serveis comuns, com l’Agencia Tributaria, la Casa Reial, les ambaixades o la defensa, que beneficia la població d’un territori, però que no fa la despesa allà. El flux monetari respon la diferència entre el que es recapta i la despesa que es fa al propi territori. Les primeres balances fiscals publicades pel govern espanyol, l’any 2008 recollien els dos mètodes, i situaven el dèficit fiscal del País Valencià entre el 3,6% i el 6,2,% del PIB, el de Catalunya entre el 6,5% i el 8,7%, o sigui entre 11.000 i 15.000 milions i les Illes Balears, com a comunitat més perjudicada, amb un dèficit d’entre 8,6% i el 14,2%. Aquestes balances fiscals no es van repetir fins que el Ministeri d’Hisenda ha tornat a calcular a partir de 2014 unes balances fiscals pròpies, que han passat a anomenar-se ‘comptes terrritorialitzats’. Creades principalment per a contrarestar el discurs ‘nacionalista’, amb experts afins. Només calcula el mètode càrrega-benefici i encara ho faamb mètodes qüestionats. Alguns càlculs han estat molt criticats i els experts reconeixien el seu escàs valor. Per exemple, en les infraestructures de transport resulta que els catalans es beneficien en una part de la inversió en l’AVE Castella la Manxa – Madrid i en el cas del Museu del Prado s’ha calculat que un 75% del benefici és per Madrid i un 25% proporcionalitat per la resta, sense aclarir perquè justament és aquest percentatge i no un altre qualsevol. Altres factors són que la despesa que suposen els Ministeris, situats tots ells a Madrid, es distribueixen entre totes les comunitats però en canvi els impostos de societats o l’IVA d’empreses es computen al territori (i representen més del 40% del total). L’IVA generat a tot l’estat per RENFE, Telefonica o REPSOL es considerat en aquest sistema com un ingrés de Madrid, ja que és pagat allà. També hi ha el deute, que mentre normalment, en tenir que ser pagat en futur, es reparteix segons els ingressos que aporten les comunitats, en aquest cas s’ha fet segons la població de cada territori. En canvi ingressos que podrien disparar posteriorment el dèficit dels Països Catalans, com ara les exportacions o els impostos que paguen els turistes, no s’ha considerat un ingrés provinent del territori, sinó que s’ha distribuït equitativament per tota la població de l’estat. Aquests càlculs ha provocat, de manera deliberada o no, que el dèficit fiscal de Catalunya, País Valencià i les Illes Balears sigui més petit que en altres balances fiscals. Segons la Generalitat de Catalunya el dèficit fiscal de Catalunya, per flux monetari, és del 7,5% del PIB, 14.623 milions d’euros. En canvi pel de càrrega-benefici el dèficit equival el 5,1% del PIB o 10.030 milions d’euros. Cal esmentar, per dimensionar-lo amb una xifra comprensible, que les retallades en ensenyament van ser de 1.200 milions entre el pressupost de 2014 i el de 2010. Per tant, fins i tot, el mètode de càrrega-benefici, que inclou els serveis comuns encara que no siguin a Catalunya, hi ha 10.030 milions d’euros que van a parar a altres comunitats. El govern espanyol després de fer els seus càlculs situava el dèficit català en 8.800 milions d’euros el 2013 segons es publica el 2016. Una xifra tampoc menyspreable. El dèficit fiscal de les Illes Balears seria de 1.511 milions d’euros (5,84%), o sigui 1.364 € per habitant. Mentre el País Valencià el dèficit seria de 1.416 milions d’euros (1,48%). Un finançament difícil de modificar radicalment Com a conseqüència d’aquestes dades, sembla gairebé impossible que Catalunya, les Illes Balears o el País Valencià puguin sortir del règim comú o que es puguin fer canvis radicals. Ja que qualsevol canvi provocaria que els altres territoris, la majoria, rebessin menys diners i per tant s’hi oposarien. Després de dècades podem considerar, per tant, l’infrafinançament com a crònic. Quan s’han arribat a acords que han beneficiat a totes les comunitats, aquests han estat irrealitzables, ja que és impossible que tothom guanyi amb els mateixos recursos, sempre ha acabat no funcionant per a tothom. I fins i tot, si s’arribés a un bon acord, però es mantingués ‘la clau de la caixa’ a l’estat, caldria ser escèptic, ja que la última decisió és la voluntat del propi govern central. La reivindicació al País Valencià i les Illes Balears pot provocar, per això, una demanda que vagi més enllà del nacionalisme, una reacció encara insospitada si no es soluciona un dèficit fiscal estructural, comparable al que ha succeït a Catalunya els darrers anys. La qüestió és si el govern espanyol n’estarà disposat a assumir els costos.

El finançament autonòmic. un fracàs pels Països Catalans, difícil de resoldre

Banc Sabadell ha tancat un acord per vendre la pràctica totalitat de la seva exposició immobiliària a una societat filial del fons nord-americà Cerberus Capital Management LP, segons ha comunicat l’entitat presidida per Josep Oliu. La cartera que quedarà fora del balanç del banc té un valor comptable brut de 9.100 milions d’euros i un valor comptable net valorat en 3.900 milions d’euros. L’operació suposa la transmissió de dues carteres d’actius immobiliaris denominades comercialment ‘Challenger’ i ‘Coliseum’ a una o diverses societats que s’hauran de constituir i que estaran participades directament o indirectament per Cerberus en un 80% i Banc Sabadell per un 20%. Amb aquesta operació, Banc Sabadell segueix l’estratègia iniciada per altres entitats com CaixaBank. El Sabadell haurà de destinar 92 milions d’euros en concepte de provisions addicionals. L’operació tancada amb el fons Cerberius suposarà un impacte positiu en termes de solvència de l’entitat que permetrà que la ràtio de capital Common Equity Tier 1 ‘fully loaded’ millori en 13 punts bàsics. En el comunicat enviat a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) s’afirma que Solvia, filial immobiliària de Banc Sabadell, seguirà gestionant els serveis d’aquests actius immobiliaris un cop finalitzada l’operació. L’operació queda pendent de les corresponents autoritzacions i, un cop finalitzada, l’entitat presidida per Josep Oliu podrà desconsolidar el valor d’aquest actius del balanç del grup Banc Sabadell. El Banc Sabadell d’Alacant La seu social del Banc Sabadell és, des de l’octubre proppassat, a Alacant. En un correu enviat llavors als treballadors, el banc va assegurar que la decisió l’ha pres vista la reacció que hi va haver entre els clients de fora de Catalunya després del referèndum i de l’anunci de la intenció del govern de portar una Declaració d’Independència al parlament. Tanmateix, els serveis centrals de Banc Sabadell continuen situats a Barcelona, ja que el canvi de domicili social constitueix una acció pràcticament simbòlica, tal com succeeix en altres entitats com a Banc Santander, Bankia o BBVA, la seu social dels quals es troben a Santander, València i Bilbao, respectivament, encara que les seves oficines centrals són a Madrid.

Banc Sabadell ven la pràctica totalitat del seu negoci immobiliari a un fons d’inversió nord-americà

Un menor ha resultat ferit en un tiroteig al barri del Raval de Barcelona aquesta matinada. No es tem per la seva vida, segons que han explicat a l’ACN fonts policíaques. Els Mossos d’Esquadra investiguen una baralla que ha acabat amb un tret, segons ha avançat Ser Catalunya i han confirmat les mateixes fonts. Els fets s’han produït cap a les 5.20. En aquella mateixa zona, a la plaça de Folch i Torres, s’ha registrat una altra baralla, però ha estat prèvia, entre les 3 i les 4 de la matinada. Un veí de la zona ha confirmat a l’ACN que ha sentit un tret i hi ha un impacte de bala en un local del carrer de Reina Amàlia, tocant a la plaça de Folch i Torres. A més, també hi ha restes de sang al carrer de l’Hort de la Bomba.

Un menor ferit en un tiroteig al Raval de Barcelona aquesta matinada

La presidenta de l’ANC, en el seu discurs en la concentració davant la seu del Departament d’Economia, ha volgut deixar clar que no es commemorava el 20-S: ‘Ens estem reivindicant’. I ha recordat aquella jornada que va acabar amb quinze detencions i una quarantena d’escorcolls: ‘El 20-S l’estat no se’n va sortir amb la seva. Aquell dia van buscar que hi hagués violència, però no ho van aconseguir. Els hi devem als Jordis que aquesta manifestació fos pacífica’. Vegeu el discurs sencer:

Elisenda Paluzie: ‘Si ho vam fer una vegada, ho podem tornar a fer’

Prop de dos-centes personalitats, encapçalades per noms com Chris Dercon, Manuel Borja-Vilell, Pere Portabella, Frederic Amat, Antoni Abad, Miralda, Benedetta Tagliabue i Toni Tàpies, han subscrit un manifest pel futur del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba) a la plaça del Raval, just abans que el ple de l’ajuntament barceloní voti sobre un canvi d’usos de la capella assignada al museu per convertir-se en un ambulatori. Sota el títol ‘Manifest pel futur del Macba. Salut i cultura, tot pel Raval’, els signants alerten que el futur del museu ‘està en risc i amb ell, la cultura a Barcelona i la millora del Raval, per un fals debat amb un equipament de salut en un context electoral’. En el document, recorden que l’edifici de la Capella de la Misericòrdia va ser cedit fa cinc anys al museu i allà hi té programada l’ampliació per situar la col·lecció permanent, sabent que l’edifici Meier és insuficient. D’aquesta manera, ‘l’ajuntament li treu al museu l’única possibilitat de creixement sostenible i necessari que té al costat’, lamenten convençuts que hi ha una solució que permetria ampliar i millorar els dos equipaments sense haver de renunciar-ne a cap. ‘El MACBA ha estat i és un agent transformador social del barri i ho ha de seguir sent participant en la solució dels reptes actuals. Juntament amb el CCCB, la UB, la URL, la Filmoteca, l’Escola Massana, el Liceu, el Conservatori del Liceu i el Taller de Músics és un eix vertebrador d’un dels barris més complexos de la ciutat i museu de referència internacional’, afegeixen. Entre les persones que subscriuen el manifest, que es presentarà el dilluns a l’Ateneu Barcelonès també hi figuren el president del CoNCA, Carles Duarte; la presidenta del Palau de la Música, Mariona Carulla; el poeta Rafael Argullol, el fotògraf Joan Fontcobuerta, el col·leccionista i publicista Lluís Bassat i el director de Foto Colectània, Pepe Font de Mora, entre d’altres.

Dos-centes personalitats signen un manifest pel futur del Macba al Raval

En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s’adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins… (fragment del text de contracoberta). Maria Bohigas diu que la gran literatura ha de ser llegida de moltes maneres i que hi ha novel·les que ho necessiten més que unes altres, perquè no s’han llegit bé. És el cas de La mort i la primavera, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada, tot i que a la dècada dels seixanta en va presentar una primera versió al premi Joanot Martorell, després d’haver escrit La plaça del Diamant, que també va presentar al mateix premi (el jurat no va guardonar ni l’una ni l’altra). Després Rodoreda va continuar treballant aquesta obra estranya, profunda, poètica, política, filosòfica, obrint-la, amb una estructura en forma d’arbre, com diu Arnau Pons, incorporant-hi personatges de gran envergadura. I no la va acabar. El 1986 Núria Folch, vídua de l’editor Joan Sales, en va fer l’edició i la va publicar, a partir d’un ordre que es devia al sentit del text i no pas a la cronologia de la redacció. La versió va sortir publicada a Club Editor i va suscitar polèmica. Tres dècades després, aquest segell editorial, encapçalat per Maria Bohigas, la néta de Joan Sales i Núria Folch, torna a publicar aquesta versió, en una edició revisada a fons per Arnau Pons, que signa també el postfaci, un assaig que llegeix aquesta obra complexa d’una manera diferent de com s’havia llegit fins ara. El volum arriba a les llibreries aquesta setmana, juntament amb la traducció a l’espanyol a càrrec d’Eduard Jordá, en el segell La Montaña Pelada, també de Club Editor. Maria Bohigas, Arnau Pons, Eduard Jordá i l’editor en espanyol, Alejandro Dardik, van presentar ahir les dues edicions a la premsa, per mitjà d’un diàleg ric i sucós, intens i complementari, d’aquells que ve de gust d’escoltar. El reconstruïm, en versió reduïda: Maria Bohigas: La feina d’un editor també és la de construir una lectura personal i col·lectiva. Aquesta nova edició de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, trenca amb la visió que l’escola dóna d’aquesta autora i també trenca amb la visió canònica que s’ha prodigat fins ara. El procés va començar fa deu anys. Fou amb motiu de la celebració del centenari de Mercè Rodoreda que ens vam conèixer amb l’Arnau Pons i li vaig fer l’encàrrec: que valorés l’edició de Núria Folch per a decidir si era prou sòlida i defensable i procedir a una reedició. Arnau Pons va treballar amb el material original, que és a la Fundació Mercè Rodoreda, a l’Institut d’Estudis Catalans (aquesta fundació és un exemple de com s’hauria de treballar), i amb el material de l’arxiu de Club Editor. El resultat és un assaig publicat en forma de postfaci, en què Arnau Pons canvia la visió que fins ara teníem de Mercè Rodoreda. Arnau Pons: La mort i la primavera és una obra inacabada però no incompleta. Mercè Rodoreda la va treballar amb tant de rigor, envergadura i solidesa, que té una organicitat pròpia. És com El procés de Kafka. Respira per ella mateixa. Per una altra banda, Núria Folch va classificar i mirar d’entendre el text, va entrar en el sentit del text. I va oferir un fil que es mantingués de cap a cap. Perquè tota obra d’art dóna les seves claus. En aquest sentit, em trec el barret de la feina feta per Núria Folch, una persona que no venia de l’acadèmia, però que va trobar la manera de transitar d’un punt a un altre sense tocar pràcticament res (tot i que hi ha dos moments inevitables). L’obra és conformada per quatre parts que Rodoreda va treballar separadament i en moments diferents. Eduard Jordá: L’obra és inacabada, però és una novel·la feta, té tota la substància. I l’estructura té una simetria perfecta. El gran mèrit de La mort i la primavera, al meu entendre, és que Rodoreda s’inventa un gènere nou, que no ha tingut continuïtat. Perquè aquesta novel·la conté una ciència-ficció estranya, una recreació històrica inexplicable. No és realista, però té tota la substància per a entendre com funciona una societat; és un conte de fades també, però no solament; és una meditació política i existencial, però supera aquests límits. En definitiva, és tot això, però és molt més que tot això. Arnau Pons: La raó de la dificultat de trobar el gènere prové, segurament, del fet que Rodoreda és poeta. Per una altra banda, La mort i la primavera té les característiques que trobem en obres de Kafka, Artaud o Pasolini. És una obra amb una forta dimensió personal i política. Rodoreda es burxa molt endins d’ella mateixa i també fa una certa expiació. És d’aquelles obres que ocupa tota una vida. No és pas una obra tardana, com s’ha repetit. I són aquestes obres que presenten aquestes dificultats les que donen sentit a la literatura. Permet molts accessos: la filosofia, la política, la poesia… Eduard Jordá: No és una novel·la kafkiana, però és una novel·la molt personal i obre una nova dimensió novel·lística de Mercè Rodoreda. No té res a veure amb La plaça del Diamant, tot i que té molt d’aquesta novel·la també. Per la complexitat, és molt difícil d’acceptar. D’esquerra a dreta: el traductor Eduard Jordá, l’editor Alejandro Dardik, l’editora Maria Bohigas i l’especialista Arnau Pons. Arnau Pons: I és rabiosament d’actualitat. I és tan revulsiva! Però la majoria de lectures que se n’han fet han mirat de neutralitzar això, de tapar-ho. I trobo que ara és un moment molt propici per a deixar-la descloure. La meva lectura és antimítica i iconoclasta, una novel·la que escapça i destrueix. Una obra que denuncia l’autoritarisme, que reclama la llibertat de ser i pensar com es vulgui, una obra sobre la sedició. Perquè és una obra que ve dels pitjors moments del segle XX: la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. És una obra que surt de la catàstrofe i és simultània en el temps. En aquest sentit m’ha servit la teoria estètica d’Adorno, perquè és una obra que sorgeix de la catàstrofe. —Una catàstrofe que per a Rodoreda continuava viva? Maria Bohigas: Als anys seixanta ella viu a Ginebra perquè vol viure allà. Fins el 1979 no deixa el pis de Ginebra i tampoc el de París. Rodoreda és una exiliada, certament, però no viu dins la catàstrofe. Arnau Pons: La mort i la primavera surt després d’una catàstrofe. Però en el cas de Rodoreda, la catàstrofe l’allibera com a dona (d’un marit no desitjat, d’un fill, de la família) i com a artista (es converteix en novel·lista). A Rodoreda l’exili li permet de separar-se i ser ella mateixa. En aquest sentit, el mal és ambidextre. A vegades el mal et pot alliberar. —És una obra difícil per als lectors en general? Arnau Pons: És una obra molt dura, però que té un català cristal·lí, marca Rodoreda. I una càrrega de poesia considerable. Passa molt bé. Maria Bohigas: No crec que hi hagi cap restricció de lectors, tot i que no és una novel·la d’entreteniment. És una novel·la en què els lectors han de tenir ganes d’entendre una cosa important que vol explica Mercè Rodoreda. I és tan intensa que no et deixa respirar. I l’epíleg que l’autora escriu és clau. Perquè tot allò que explica és molt estrany. Eduard Jordá: La mort i la primavera és la traducció més difícil que he fet a la meva vida. És un text falsament cristal·lí, perquè amaga molt més d’allò que mostra. Conté una ambigüitat fonamental en el lèxic i l’estil, diabòlicament complicada, que et produeix un estat febrós quan el llegeixes. Jo penso que Rodoreda va deixar inacabada la novel·la perquè era impossible de mantenir el ritme d’un text que crema. Com podia mantenir gaire més temps aquesta intensitat de febre creativa i textual? L’hauria morta. Maria Bohigas: És la història d’un poble en el moment que s’encén i també és una història d’amor que s’encén. D’un enamorament, d’una atracció, del desig, de la col·lisió de dues persones. Arnau Pons: Perquè és també una reflexió sobre la dominació. I l’amor en forma part. Com et veus arrossegat per una atracció que et domina. —Dieu que La mort i la primavera és un llibre sobre la sedició. Arnau Pons: Perquè és una reflexió sobre les normes que regeixen els homes, sobre totes les formes de poder: polític, social i de les creences que posen en funcionament els dogmes que regeixen una comunitat. I també de l’amor. Tot és dins d’aquesta al·legoria. Maria Bohigas: És la història d’un poble totalitari en el qual dos adolescents, amb el seu desig, rebenten tots els tabús. És un dels llibres més autobiogràfics de la Rodoreda. Arnau Pons: També cal dir que és una autora que viu en l’Europa continental i que la podem situar literàriament en aquest context. No té res a envejar als autors de l’Europa central contemporanis seus.

Nova edició de ‘La mort i la primavera’, una novel·la sobre la sedició, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada

Barcelona en Comú seria ara la força més votada, un any després de la victòria a les eleccions, segons el Baròmetre del mes de maig, presentat aquest dimarts pel primer tinent de batlle de l’Ajuntament, Gerardo Pisarello. El Baròmetre mostra un creixement de 2,3 punts respecte el desembre i enfila al partit encapçalat per Ada Colau fins el 17,9% en intenció directa de vot. Un any després d’haver-se convertit en batllessa de Barcelona, Colau veu com les enquestes reforcen el seu lideratge a la ciutat i més tenint en compte que es van fer la setmana després d’haver signat el pacte de govern amb el PSC. El Baròmetre ofereix la intenció directa de vot i no especula sobre l’hipotètic resultat en regidors que obtindrien els partits en cas que avui se celebressin noves eleccions municipals. La segona força és, com al desembre, ERC, que creix 1,7 punts fins a situar-se en el 12,3% de la intenció directa. Pel que fa a CiU, el grup liderat per Xavier Trias s’estanca en la tercera posició i baixa mig punt fins al 8,5%. La baixada més important és la que experimenta C’s, que perd la meitat de la intenció directa de vot que va registrar en el Baròmetre del desembre. El partit de Carina Mejías se situa en el 4,4%, per sota del 5,5% del PSC, que també baixa lleugerament, i per sobre del 3,8% de la CUP, que puja 0,8 punts, i de l’1,6% del PP, que per un punt. La intenció directa de vot no permet especular sobre els resultats en cas d’eleccions però permet marcar tendències. Per exemple, CiU, que el desembre del 2011 registrava un 23,6%, ha anat baixant progressivament fins a situar-se en el percentatge mínim dels últims anys (9%). En les eleccions de l’any passat, però, la formació encapçalada per Trias va obtenir un 13,7% dels vots. El PSC es recupera lleugerament respecte als Baròmetres anteriors a 2015, tot i que queda lluny de les primeres posicions. Jaume Collboni veu com mereix la confiança del 5,5% dels enquestats. Els socialistes van assolir el 6,3% dels vots en les eleccions de l’any passat. ERC es ratifica com a segona formació en intenció directa de vot, condició que ja va aconseguir en el Baròmetre del passat mes de desembre. El grup que lidera Alfred Bosch es manté al voltant del 10% des de juny del 2012 –amb un parèntesi el desembre del 2013- i s’enfila fins el 12,3%, consolidant el creixement continuat del partit en els últims anys a les enquestes. A les eleccions del 2015, però, ERC es va haver de conformar amb el 6,6% dels sufragis. Pel que fa a C’s, que històricament s’havia mantingut com una força residual a les enquestes, va escalar posicions amb força després de les eleccions, en les que va esdevenir tercera força al consistori amb el 6,7% dels vots. El desembre passat, els enquestats que afirmaven que votarien al partit liderat per Carina Mejías representaven el 8,8% del total. Sis mesos després, però, ha registrat una caiguda important fins a situar-se en el 4,4% de la intenció directa de vot. El PP no aconsegueix aixecar cap de la seva tradicional mala qualificació a les enquestes. El grup d’Alberto Fernández, que només va obtenir 3 regidors i el 5,3% dels vots en les passades eleccions municipals, continua a la cua de la intenció directa de vot amb l’1,6%. Pel que fa a la CUP, creix en intenció directa de vot del 3% del desembre passat al 3,8% del Baròmetre del mes de maig. Xavier Trias, el líder més ben valorat El creixement de BComú en intenció directa de vot té continuïtat en la valoració dels líders municipals. L’alcaldessa, Ada Colau, aprova amb un 5,4 de nota mitjana (partia d’un 5,2 al desembre) i és la política més coneguda per part de la població barcelonina. Només l’1,4% dels 800 enquestats afirma no saber qui és la líder de BComú. En tot cas, Colau es veu superada per l’anterior alcalde de la ciutat i també pel líder d’ERC a l’Ajuntament. Tant Xavier Trias com Alfred Bosch obtenen un 5,5 de nota mitjana, tot i que el grau de coneixement de Trias (97,1%) és molt superior al de Bosch (65,9%). A continuació arriben el president del grup municipal del PSC, Jaume Collboni, amb un 4,9 i un 61,2% de nivell de coneixement; la presidenta del grup municipal de la CUP, Maria José Lecha amb una nota mitjana de 4,5 i un coneixement del 18,4%; Carina Mejías (C’s) amb un 3,3 de nota i un 31,2% de coneixement; i tancant la llista el president del grup popular, Alberto Fernández Díaz, amb un 3,1 i un 85,5% de nivell de coneixement.

Barcelona en Comú tornaria a ser la força més votada, segons el Baròmetre municipal

Tots els departaments de la Generalitat s’han reunit avui per posar en comú més de nou-cents compromisos per implementar al Principat l’Agenda 2030 de l’ONU, que fixa diversos objectius per aconseguir un desenvolupament sostenible, i que va ser signada el 2015 pels estats membres. Les diferents conselleries han aprovat un pla per portar-ho a terme a la Comissió Interdepartamental de l’Agenda 2030, presidida pel conseller d’Acció Exterior, Transparència i Relacions institucionals, Alfred Bosch, i que ha comptat amb la presència del conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet. És el pas previ abans de l’aprovació definitiva de les mesures que es preveu que passin pel consell executiu després de l’estiu. Bosch ha assegurat que el govern comparteix i es pren seriosament ‘tots els objectius’ del full de ruta de Nacions Unides.

La Generalitat de Catalunya proposa més de nou-cents compromisos per complir els objectius de desenvolupament sostenible de l’ONU

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha avisat que la taula de diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat que es crearà arran del pacte entre els socialistes i ERC requereix temps per a donar fruits: ‘Si algú espera resultats molt transcendents i importantíssims a molt curt termini, probablement s’equivocarà.’ En una entrevista a Europa Press, ha defensat que és ‘normal’ que, si algú vol generar prou confiança, es comenci per afers en què pugui haver-hi acord, i ha demanat que tots els actors compassin les seves ambicions i les possibilitats reals. ‘Quan es parla de cotxes, una de les dades que se sol donar és quant triguen a passar de zero a cent: en política no és qüestió de segons, és una qüestió de mesos’, i ha afegit que probablement s’orientarà a anar trobant acords concrets sense pretendre a la primera reunió d’arribar a una solució global i definitiva del conflicte, que creu que requerirà força temps. Iceta veu indicis positius, com ara la trucada de dijous entre els presidents Pedro Sánchez i Quim Torra: ‘Crec que les dues parts mostren una bona predisposició’, que no és garantia d’un acord, però sí una condició necessària per a avançar. I, encara que és conscient de les dificultats, es mostra optimista. Quant a la possibilitat que partits i entitats independentistes es reuneixin abans d’aquesta taula per fixar la seva posició, Iceta ha dit que es tracta d’una decisió del govern, però que els acords en la taula seran responsabilitat dels executius, i ha sostingut que el govern espanyol té més clara la seva postura que no pas la Generalitat: ‘Crec que això és evident.’ Terminis flexibles Malgrat que l’acord PSOE-ERC fixava que la primera reunió havia de fer-se en els primers quinze dies després de la investidura, la consellera de la Presidència, Meritxell Budó, va advertir que els terminis haurien de fixar-los els presidents en la reunió que mantindran aquests dies. Iceta prefereix respectar les necessitats de diàleg, els procediments i les divergències, encara que se’n modifiquin alguns terminis: ‘Preferiria que poguéssim complir l’acord al peu de la lletra, però si el govern de sobte diu que, en compte de quinze dies són tres setmanes, no serà aquest l’assumpte.’ ERC ‘se l’ha jugada’ També ha destacat que Torra i JxCat no s’hagin oposat a la taula malgrat no compartir l’acord entre republicans i els socialistes: ‘És positiu i, malgrat l’escepticisme, no hi ha hagut una actitud hostil de blocar-la.’ Ha sostingut que en aquest acord ERC va posar per damunt l’interès general al de partit. ‘ERC d’alguna manera s’hi ha jugat molt en benefici d’una taula que per si sola no controla. I ho dic en positiu, amb un cert punt d’admiració, perquè s’han compromès a coses que no depenen només d’ells’, i ha afegit que hi ha una pugna entre JxCat i ERC per encapçalar el futur del moviment independentista. Presència del PSC? Sobre si el PSC també hi serà, ha respost que ho haurà de decidir de Sánchez i que li semblarà bé: ‘És veritat que la presència del PSC pot afavorir determinades coses i pot ajudar’, ha afegit, encara que no fixaran condicions, perquè el PSC hi vol posar les màximes facilitats, atès que és entre governs i que ja hi assistirà el seu secretari d’organització, Salvador Illa, assegut al Consell de Ministres espanyol al capdavant de Sanitat. L’envit d’Iceta per a desblocar la situació política catalana exigeix de preparar el terreny per a una reforma constitucional i estatutària que permeti d’avançar en un autogovern més sòlid i un millor finançament en una Espanya federal: ‘Tenim dos terços del parlament d’acord en res ara com ara? No. Tenim una majoria a les Corts per a una reforma constitucional? No. Això fa que no hàgim de fer res? No.’ ‘I què hem de fer? Començar a parlar, veure quins punts d’acord hi ha i resoldre algunes qüestions, com ara el finançament, la inversió de l’estat a Catalunya i la participació de les institucions catalanes en algunes infrastructures’, ha citat Iceta, que és partidari d’una aproximació més pragmàtica. Sobre si els socialistes catalans seran en la taula de coordinació interna del govern espanyol, ha dit que serà decisió de l’executiu i ha assegurat que el PSC està ‘molt ben incrustat’ en el grup parlamentari socialista al congrés espanyol.

Iceta demana de no esperar resultats a curt termini de la taula de diàleg entre governs

El conseller d’Interior, Miquel Buch, s’ha defensat de les crítiques rebudes per l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra d’ahir a Barcelona. Buch ha dit en una entrevista al Via Lliure de RAC1 que hauran de revisar i analitzar totes les imatges. A partir d’aquí, ha explicat, ‘es revisaran si es van seguir les praxis que se li demanen al cos’. Buch ha negat que hi hagués càrregues, ‘es van aguantar els cordons policials. Una càrrega és el que va passar l’u d’octubre’, ha dit literalment. Tot i això, reconeix que per algunes de les imatges sembla que algunes de les pràctiques, ‘pel protocol, no s’haurien hagut de seguir’. Per això, ha assegurat, s’obrirà una investigació interna. .@MiquelBuch: "Ahir no va haver-hi càrregues policials. Es van aguantar els cordons policials. Una càrrega policial és el que va passar l'1 d'octubre." — Via Lliure de RAC1 (@vialliure) September 30, 2018 .@MiquelBuch: "La violència d'ahir i les imatges de mossos pintats no ens ajuden. Però les d'agents pegant per sobre les cames, tampoc. S'haurà de revisar el protocol". — Via Lliure de RAC1 (@vialliure) September 30, 2018 Per al conseller, la policia catalana va aconseguir que ‘no hi hagués mals majors’ en una situació que era complicada. Els Mossos custodiaven el cordó policial entre les dues concentracions i, ha explicat, ‘van aconseguir aguantar el cordó quan el niu de pols va intentar trencar-lo’. ‘Si s’hagués trencat el cordó policial, la visió del procés català hauria canviat. Hauríem pogut arribar a tenir batalles campals’, ha assegurat. A més a més, ha criticat als manifestants independentistes ‘violents’. ‘Fins divendres no teníem cap imatge de violència de l’independentisme. Ara ja hi és’. Encara que puntualitza que són una ‘petita minoria’. ‘Les manifestacions de l’Onze de Setembre, que són l’autenticitat catalana, tothom va amb la cara destapada. Ahir no era aquesta la voluntat dels que portaven la cara tapada’, ha declarat. .@MiquelBuch: "Les manifestacions de l'11 de setembre, que són l'autenticitat catalana, tothom va amb la cara destapada. Ahir no era aquesta la voluntat dels que estava amb la cara tapada". — Via Lliure de RAC1 (@vialliure) September 30, 2018 Amb tot, considera que la manifestació no complica l’aniversari del Primer d’Octubre. I critica que la CUP en demani la seva dimissió. ‘La CUP haurà d’explicar si ha canviat d’estratègia. Si ara avalen la violència i el trencament de cordons policials per anar a buscar gent que pensa diferent’. Torra ja va dir ahir que no el restituiria. .@MiquelBuch: "El que si m'ha passat pel cap és que Carles Riera o algú de la @cupnacional ens digui si han canviat d'estratègia. Si ara avalen la violència i el trencament de cordons policials per anar buscar gent que pensa diferent." — Via Lliure de RAC1 (@vialliure) September 30, 2018 Defensa que es permetés la concentració de JUSAPOL Buch, igual com va fer ahir el president de la Generalitat, Quim Torra, va defensar que es permetés la concentració del sindical policial JUSAPOL, per defensa a la llibertat d’expressió de tothom. ‘La manifestació era una provocació. Però per molt que a mi se’m regiri l’estómac a veure-la, no pots prohibir la manifestació en funció del que volen dir, sinó que ha de ser per altres motius’, ha argumentat.

El conseller Buch nega les càrregues policials, encara que diu que revisaran si es va complir el protocol

L’ex-president de la Generalitat Artur Mas serà aquesta tarda el centre d’atenció del judici a Francesc Homs que es fa al Tribunal Suprem espanyol per l’organització del 9-N. L’acusació vol que Homs sigui condemnat per desobediència i prevaricació per no haver fet cas de la providència del Tribunal Constitucional del dia 4 de novembre de 2014. Ahir van passar per la sala del judici els primers testimonis cridats per la fiscalia. El fiscal del tribunal, Jaime Moreno Verdejo, no va reeixir a reforçar la seva línia argumental amb les declaracions dels treballadors de les empreses contractades per la Generalitat per a la preparació del procés participatiu. Al matí, Francesc Homs ja s’hi havia encarat en una declaració d’obertura que en alguns moments semblava un combat de boxa. Homs va dir que admetia tots els fets que se li imputaven i més, però que considerava que no havia comès ni desobediència ni prevaricació entre el 4 i el 9 de novembre. A banda Mas, avui declararan més testimonis de l’acusació durant la sessió de matí i els testimonis de la defensa a la de la tarda. Els interrogatoris es faran a Fàtima Soro, Pere Camprubí, Carles Fabró, Mònica Osacar, Ignasi Genovés, Marta Coll, Federico Undina i Jordi Vilajoana. A la tarda compareixeran els noms més destacats: Mas; Carles Viver i Pi-Sunyer, ex-president del Consell per a la Transició Nacional; Miquel Buch, president de l’Associació Catalana de Municipis; Josep Martí i Blanch, ex-secretari de Comunicació del govern; i Albert Lamarca, president de la Comissió Jurídica Assessora. Amb aquests testimonis, la defensa d’Homs vol repetir l’argumentació que ja va exposar en el judici al TSJC: el procés participatiu va restar a les mans dels voluntaris perquè el govern ja havia fet tota la seva feina quan el Tribunal Constitucional espanyol va ordenar la suspensió del 9-N. També es defensarà que la providència del TC no donava instruccions concretes al govern i que el tribunal no va respondre la petició d’aclariment feta pels advocats de la Generalitat. Demà serà el torn dels dos agents de la Guàrdia Civil que van redactar l’informe pericial informàtic. Ja van comparèixer al judici del TSJC i van aportar més confusió que no claredat. Un cop hagin testificat aquests dos agents, serà el moment dels al·legats finals de la fiscalia, la defensa i l’acusat. El judici restarà vist per a sentència demà a la tarda. Les cròniques del judici contra Homs: Artur Mas al Suprem: ‘En democràcia, el vot de la gent és el primer; almenys per mi’ (dimarts a la tarda) El fiscal aconsegueix suscitar dubtes sobre l’ús del padró pel 9-N (dimarts al matí) El fiscal topa amb els primers testimonis en el judici contra Homs (dilluns a la tarda) Homs planta cara al fiscal del Suprem: ‘Assumeixo tots els fets que m’imputa i més’ (dilluns a migdia) Matí de contrasts dins i fora del Tribunal Suprem (dilluns a primera hora) Amb tren cap al Suprem per a un judici d’estat (espanyol) (diumenge al vespre)

Artur Mas, testimoni principal de la segona jornada del judici a Homs

Al món hi ha poques fronteres tan evidents com la que delimita pel nord els Països Catalans. L’entrada a Catalunya consisteix en un espai de terra plana realment minúscul on la vida moderna ha obligat a encabir un camí rural, la via del tren, una carretera –que en realitat és la antiquíssima Via Domícia– dels romans i l’autopista A-9, dita oficialment i a partir d’aquest punt ‘la Catalana’. Tot això, totes quatre infrastructures, entaforades en un pas minúscul de 223 metres de distància, mesurats amb precisió topogràfica. A voltes les xifres no expliquen les proporcions tan bé com les imatges. Perquè ens entenguem: tot l’espai pla, practicable, d’aquesta frontera catalana cabria dins el Camp Nou, que fa 256 metres, 22 més, de tribuna sud a tribuna nord. L’experiència de travessar aquesta frontera, invisible però perenne alhora, és per això mateix inoblidable, per poc que sigues conscient de què significa en realitat. Cap a llevant hi ha l’estany i la mar Mediterrània, en una confusió hipnòtica de llums i reflexos. Cap a ponent, el bosc comunal del serrat de l’Escorpiu i les Corberes, un quadrilàter muntanyenc de cinquanta quilòmetres que durant segles hem compartit occitans i catalans. La frontera esdevé, així, un coll d’ampolla impressionant, un exercici monumental d’autoafirmació geopolítica. Al nord de la ratlla hi ha uns quants camps i Fitor, una petita població occitana que no arriba al miler d’habitants. Al sud s’obre Salses, el primer poble de Catalunya i el primer nom dels famosos quatre (‘de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó’) que la saviesa popular, amb l’ajut inestimable de Joan Ballester Canals, ha convertit en el mapa mental de la nostra nació. A Salses, de fet, s’alça la Porta dels Països Catalans, un monument de l’escultor Emili Armengol, que recorda des de l’aire una falç i que dibuixa des de terra les quatre barres. No és a la frontera exacta, perquè no hi ha lloc per a encabir-lo. Però és tan solament quatre quilòmetres endins, ben visible de l’autopista, la carretera i el tren. És un monument que el 2003, quan fou inaugurat, va merèixer un de les ‘escaires’ que Miquel Pairolí escrivia al diari El Punt: ‘Deu ser que els temps canvien’, deia el periodista. Anys després, quan Carles Puigdemont va ser proclamat president de Catalunya, el discurs d’investidura el va voler cloure amb una cita del seu amic Pairolí, mort massa aviat: ‘La dignitat construeix la personalitat com l’orgull tendeix a destruir-la. Per tant, deixem l’orgull, agafem dignitat.’ Divendres 28 de febrer de 2020, a les 15.41 hores exactes, el president Puigdemont tornava finalment a Catalunya travessant precisament aquest indret, aquest punt geogràfic, políticament llaurat pels segles. Les rodes del cotxe que el portava van trepitjar per ací territori català mentre els seus ulls miraven àvidament per la finestra. Puigdemont seia al darrere de la furgoneta, acompanyat de les seues dues filles, a banda i banda. Anava en mànegues de camisa i havia deixat la jaqueta penjant del seient de davant, amb l’escut de president i el llaç groc junts en la solapa. Jo mateix seia al davant, al costat de la consellera Clara Ponsatí i l’advocat Gonzalo Boye, intentant prendre testimoni del moment. Al davant de tot, dos membres del seu equip. En aquell moment feia dos anys i quatre mesos exactes del 29 d’octubre de 2017, el dia que el 130è president de Catalunya havia travessat la frontera cap al nord, dos dies després d’haver proclamat l’estat català independent en forma de república i del colp d’estat practicat a Madrid i justificat en una aplicació il·legal de l’article 155 de la vetusta constitució espanyola. Entremig, 853 dies d’exili, dedicats a cercar en l’espai lliure europeu la justícia que Espanya no està disposada a donar i a trobar la manera de concretar aquell acte històric exercit pel Parlament de Catalunya. La reflexió naix gairebé sola: —Per mi aquest pas és molt important del punt de vista personal, ara mateix diria que més i tot que del punt de vista polític. —I doncs? –Políticament ho és molt, tu diràs. Però ara mateix penso en mi, en nosaltres, en tota la lluita que hem portat a terme. Per nosaltres, tornar a Catalunya per mèrits propis i no pas per una concessió o un permís que ens hagi donat l’estat espanyol és la confirmació que tot el que hem aguantat valia la pena i calia fer-ho. Tornem com el que som i ho fem amb plena llibertat i com a conseqüència dels nostres fets. Aquesta ha estat una batalla molt dura. Han dit de tot sobre mi i sobre nosaltres aquests dos anys. Han intentat destruir-nos de totes les maneres. Han volgut convertir-nos en una caricatura per intentar desdibuixar que si fem això és perquè vam exercir l’autodeterminació, hem proclamat la independència i la volem fer realitat. Ha estat molt difícil però som aquí. Un vol a Carcassona El retorn del president Puigdemont a Catalunya havia començat divendres, d’hora, a la Casa de la República de Waterloo. L’aeroport de més a la vora és el de Charleroi i allà l’esperava un vol molt especial, que l’havia de deixar a un parell només de casa. L’avió de Ryanair aterrà divendres mateix a migdia a l’aeroport de Carcassona, i de la ciutat occitana a Perpinyà el trajecte ja seria amb cotxe. Poques hores de viatge, el temps de preparar-se mentalment per a l’impacte de tornar a casa i d’entrar a una Perpinyà que ja començava a omplir-se. Hom preveia que l’endemà la població de la ciutat s’arribaria a doblar, amb l’arribada de cent mil catalans del sud que volien celebrar el retorn del president i els dos consellers i la victòria que significa aquest retorn sobre la repressió espanyola. Eixint de l’aeroport de Carcassona. Dir que l’aeroport de Carcassona és menut és ser massa generós i tot. Amb prou feines hi ha lloc per a fer les gestions per a pujar a l’aeronau, un bar que fa de quiosc i una porta de vidre per on van eixir la consellera Clara Ponsatí i el president Puigdemont, acompanyat de les dues filles. Al seu costat, l’advocat Gonzalo Boye, pendent de qualsevol detall. El conseller Comín havia fet una ruta diferent i s’hi uniria a l’hotel, al vespre. A la porta l’esperava Josep Lluís Alay, el cap de l’oficina del president, i dues sorpreses. D’una banda, uns policies francesos que només hi eren per a saludar el president i posar-se al seu servei, i d’una altra dos periodistes de L’Indépendant de Perpinyà. Uns quants minuts abans, només d’aterrar, els estranys moviments d’un helicòpter que començà a volar a mig metre de terra mentre ells baixaven de l’avió, havien suscitat una certa inquietud en la comitiva. Malgrat totes les assegurances i tot i portar el passaport diplomàtic que els acredita com a diputats del Parlament Europeu, encara podien passar coses, que Espanya és un estat imprevisible. Però l’helicòpter es va limitar a fer una maniobra estranya i prou. A fora de l’aeroport els esperaven els vehicles que havien de fer el tram final del viatge. De primer fins a Carcassona mateix. Aquesta ciutat occitana és un eixam de turistes a la muralla i per això es va decidir d’anar a dinar a un restaurant un poc allunyat del centre. Es deia La Taula de Norbert, nom que evidentment només podia fer referència al propietari de la casa. La comitiva catalana va seure en dues taules del menjador interior sota l’atenta vigilància de Norbert mateix, content de tenir el president Puigdemont, segurament com una fotografia més a afegir a les moltes amb personatges coneguts que decoren les parets del seu local. Fotografies sobretot de Charles Aznavour, el cantant francès d’origen armeni que, segons Norbert, era ‘un gran amic’ seu. Tothom va menjar el menú, un menú generós, val a dir, i servit amb un sol plat, mentre el propietari, un espectacle per si mateix, esmolava els ganivets de les filles del president, sorpreses per una acció avui dia massa poc habitual. Era la darrera parada abans d’entrar, finalment, al país. Carles Puigdemont amb el senyor Norbert, a Carcassona. La Porta dels Països Catalans A quarts de quatre el cotxe amb què anava el president va travessar Fitor, el darrer poble occità. El vehicle havia deixat l’autopista per agafar la carretera paral·lela i pujar cap a la Porta dels Països Catalans. Puigdemont volia fer-hi la primera piulada del retorn. Que acabà essent aquesta: Hem entrat a Catalunya. Molt contents i emocionats de tornar a trepitjar terra catalana com a persones lliures, després de més de dos anys i tres mesos vivint a l’exili. Gràcies a tothom que ho ha fet possible. #nosurrender #LlibertatPresosPoliticsiexiliats pic.twitter.com/5yKKjspOim — Carles Puigdemont (@KRLS) February 28, 2020 Arribar al monument no és senzill, però pagava molt la pena. Un camí de sorra accidentat mena a un mirador gairebé circular des d’on es pot veure perfectament tota la plana del Rosselló i més enllà. El paisatge, amb un cel clar i esbandit, tallava l’alè. Tothom es va fer fotografies sota les quatre barres de pedra. La principal, la que certificava el retorn, fou la del president i la consellera Ponsatí. D’allí estant, apartat a un costat mentre tothom es felicitava, Puigdemont va telefonar i va enviar missatges a unes poques persones. A la família, al conseller Comín i a Valtònyc, el músic mallorquí que ha estat i és un bon amic d’ençà que l’exili els va unir a Brussel·les. Enviant la piulada que certificava el retorn, a la Porta dels Països Catalans. De baixada es va entretenir a olorar algunes plantes i a parlar amb les seues filles sobre els noms de les herbes i per a què servien. I amb la mà dreta va agafar un grapat de terra, en un acte no sé si reflex però que semblava inevitable. Clara Ponsatí mirava profundament cap al sud mentre Gonzalo Boye maldava per no deixar-se arrossegar per l’emoció: —Sabíem que al principi la gent se’n riuria i ens diria de tot, però també sabíem que si persistíem i fèiem tot allò que calia fer aquest dia arribaria, com també arribaran tots els altres que han d’arribar. Minuts abans el pas de la frontera s’havia fet en silenci. En un silenci difícil de descriure i més difícil encara de trencar. Assegut al darrere de la furgoneta, el president Puigdemont mirava àvidament la carretera. Primer va comentar que havia vist el Canigó i finalment va somriure en veient un cartell, un cartell oficial del Departament dels Pirineus Orientals, que deia ‘Benvingut al país català’. Al seient del mig la consellera Ponsatí s’emocionà minuts després quan, per la finestra de la banda dreta del cotxe, va veure nítidament per primera vegada el Canigó, la muntanya simbòlica de la catalanitat durant tant temps. El Canigó lluïa poderós amb el cim nevat i un cinyell de núvols al mig de la falda. La consellera d’Educació, l’únic membre del govern que el Primer d’Octubre es va enfrontar cara a cara amb els uniformats de la policia espanyola, tenia una entrevista aparaulada poc després i no sabia si anar-hi directament o passar primer per l’hotel. ‘Consellera, no hi anireu tota sola’, li van respondre. Ja es veia, ja s’anaven rebent notícies pels mòbils de tothom, que a Perpinyà hi havia una gentada, però encara romania l’ombra de la repressió planant sobre el cap de tothom. Dos anys i mig de persecució no es dissolen en el no-res i el govern espanyol ja ha deixat ben clar que les lleis europees s’apliquen només fins a Cervera, però a Portbou ja no. Es va decidir que primer aniria a l’hotel i després ja l’acompanyarien. Dit i fet. La primera parada, doncs, va ser a l’hotel on havien de passar aquella primera nit en terres catalanes, a la vora de la mar. A la porta de l’establiment ja els esperaven, entre més gent, el vice-president del Parlament de Catalunya, Josep Costa, i bona part de l’equip de la Casa de la República, retocant els darrers detalls de l’acte de l’endemà, traginant els regals que Puigdemont havia d’oferir en les llargues hores de visites i actes oficials que l’esperaven immediatament. Havia d’assistir al partit que la USAP jugava contra el Rouen. L’endemà al matí havia d’anar a l’ajuntament i al Consell Departamental, on les institucions li oferirien sengles recepcions plenes d’emotivitat. El fet que l’ajuntament siga a les mans dels Republicans, partit membre del PP europeu, i el consell a les dels socialistes i els ecologistes obligava encara a fer una aturada diguem-ne diplomàtica per a saludar el dirigent català del partit del primer ministre Emmanuel Macron, Romain Grau. Però abans es retrobà amb la seua dona, Marcela Topor, i féu un petit descans a la cambra per canviar-se la jaqueta i posar-se un jersei confortable. I tot just tornà a baixar, va arribar el conseller Toni Comín, que havia fet una ruta diferent de la dels seus companys. Comín és un home expansiu com pocs i així que baixà del cotxe, en compte de saludar la gent que l’esperava, va arrancar a córrer en direcció a la platja, com si no hi hagués res més al món, amb un somriure d’orella a orella. S’hi va estar, trepitjant la sorra, uns quants minuts i aleshores sí que va tornar a fer tot d’abraçades i repartir petons. El primer de tots, especialment efusiu, al president Puigdemont. Després explicà la seua reacció així: —Una cosa que no m’hauria imaginat mai és que enyoraria tant el Mediterrani. Aquests colors, aquesta llum. A l’exili descobreixes coses que no sabies de tu i aquesta n’ha estat una: descobrir com enyoro el Mediterrani, amb tot i l’estima que ja tenim al mar del Nord… Fent política de camí cap al rugbi i aprenent el difícil art de xutar Entre unes coses i altres, el retorn començava a anar malament de temps. A les set calia ser a l’estadi de la USAP. El millor equip de rugbi dels Països Catalans preparava una rebuda plena d’honors als tres representants del Consell per la República. Primer amb el descobriment d’una placa i després amb l’acolliment dins l’estadi, durant el matx contra el Rouen, partit que van guanyar amb autoritat –57 a 12– i on no va passar desapercebut el casc amb l’estelada que lluïa el jugador Charles Géli. Géli juga de pilar, és a dir, és un dels dos jugadors de primera línia que envolten el talonador i s’encarreguen d’empènyer els pilars adversos. Abans d’arribar a l’estadi Aimé Giralt encara faltava una parada, la primera amb contingut polític, a la casa de l’advocat Romain Grau, diputat a l’Assemblea Nacional francesa, que encapçala la secció catalana de la República en Marxa, el partit de Macron. Grau va ser primer adjunt a la batllia de la ciutat, presidida per Jean-Marc Pujol, a qui ara intenta disputar el càrrec. Ho fa amb una llista que replega gent de diverses sensibilitats, algunes de les quals van voler seure també a prop de Puigdemont i Comín al saló de la casa. Hi havia, per exemple, Brice Lafontaine, un dels polítics catalanistes de més llarga trajectòria, malgrat ser jove; Jordi Vera, del col·lectiu Sí al País Català; i Renée Soum, diputada socialista. Enmig d’un petit refrigeri, Grau, un home que pels seus contactes personals amb el president de la república ha tingut el seu paper en les gestions de l’acte, va proposar un brindis ‘per totes les repúbliques’. Puigdemont el va interrompre i va demanar d’explicar una de les anècdotes que més l’havien colpit durant l’exili. Va passar a Berlín, un dia que van anar a dinar en un restaurant italià. Quan hi va entrar, sense dir res, es va trobar que l’amo del restaurant, definitivament italià per l’aparença, s’acostava a la taula amb una beguda per a cadascú, que ells no havien demanat. Va servir-se’n també un got per a ell i sense cap mena de preliminar la va alçar dient ‘Per la libertà!’. I així, ‘per la libertà’, en italià, van acabar brindant tots. Ja tan sols faltava anar a l’estadi de la USAP, però encara hi havia una prova a fer: com caram es xuta una pilota de rugbi? El club havia proposat que el president fes el xut d’honor, però el baló de rugbi és ovalat i no semblava una empresa fàcil. Boye, però, estava disposat a ensenyar-li-ho. Perquè Boye, home que té moltes facetes, és jugador de rugbi. Encara juga amb els veterans del TSV Handschuhsheim alemany i havia arribat a formar part de la selecció nacional d’aquell país. ‘En cinc minuts en pots aprendre’, li anava repetint. Tanmateix, Puigdemont no veia gens clara la maniobra de deixar caure la pilota de punta i engaltar-la amb el peu immediatament. No sé què va acabar passant, però no hi hagué xut i els tres eurodiputats, president i consellers, van acabar fent la volta d’honor a l’estadi al final del partit, enmig de les aclamacions del públic i les senyeres i estelades voleiant. Puigdemont fa cas de tot allò que diu Boye, però potser aquesta vegada l’advocat-esportista tenia davant una tasca massa difícil. ‘Ho vaig dir i ho compleixo’ La nit va caure sobre Perpinyà i sobre tot el país mentre la USAP derrotava amb contundència els seus contrincants, una derrota tan inapel·lable que l’endemà L’Indépendant acabà qualificant-la de ‘Victòria sobirana’ –els catalanistes històrics de Perpinyà gairebé no reconeixen el diari que durant tants anys van tenir en contra i que ara, com tota la societat nord-catalana, ha fet un tomb. Amb la nit el cansament es va fer palès, finalment. No era tan sols físic, sinó també emotiu, de sentiment. Tanmateix, Puigdemont encara tenia l’alè d’explicar el perquè de Perpinyà: —Ho vaig dir a la darrera conferència de premsa que vaig fer a Alemanya, després de la sentència favorable del tribunal. Un periodista espanyol em fer una pregunta trampa que era si em veia trepitjant terra espanyola abans de vint anys. Li vaig respondre que terra espanyola no, però terra catalana sí. La resposta volia dir moltes coses, però arran de la insistència a demanar-me què volia dir vaig trobar que era molt senzill d’explicar-ho amb una paraula: Perpinyà. Ara compleixo aquell compromís sabent que això serà un primer pas i una fita alhora i demanant a tothom que es prepari per a tot allò que vindrà. Demà serà un dia intens i crec que molt important. I efectivament ho va ser. : En una primera versió d’aquest article explicava que el diari L’Indépendant havia enviat un fotògraf a cada vol que arribava de Brussel·les als aeroports pròxims per intentar aconseguir la imatge de Puigdemont aterrant. Així m’ho van explicar els col·legues i em va semblar que aquell era un excel·lent exercici professional, digne d’elogi. Vaig comprovar que efectivament hi havia un altre vol a Tolosa a la tarda i per tant ho vaig donar per bo. Posteriorment el diari m’ha aclarit que no va ser així. És possible que jo entengués malament el comentari dels nostres col·legues i per això ho he retirat del text i demane disculpes per la imprecisió.

Puigdemont a Perpinyà: crònica des del cotxe del retorn

La batllessa de Barcelona i candidata a la reelecció per Barcelona En Comú, Ada Colau, ha reiterat que vol liderar un govern progressista, i ha avisat el candidat Jaume Collboni (PSC): ‘Amb Rivera no i amb Valls tampoc’, en referència al líder de Cs i al candidat al que dóna suport Cs, Manuel Valls. ‘Quo vadis, partit socialista?’, ha preguntat en el seu primer míting de campanya, a la plaça Ángel Pestanya de Nou Barris al costat del líder de Podem, Pablo Iglesias; les número tres i sis de la llista, Janet Sanz i Lucía Martín, i la periodista Cristina Fallaràs, que ocupa simbòlicament un dels últims llocs. Colau ha avisat que les polítiques progressistes no es faran mai amb un partit de l’Íbex 35 com creu que és Cs, i ha titllat d’incomprensible que l’objectiu del PSC sigui tirar-la a ella: ‘Això és ser d’esquerres?’, i ha acusat ERC de portar anys governant amb ‘la dreta corrupta i promotora de retallades i privatitzacions a Catalunya’. ‘Necessitem concentrar el vot progressista per poder mantenir l’alcaldia’, ha dit, i ha avisat que no acceptarà lliçons dels ‘qui porten dècades agenollats davant els especuladors i els responsables de la bombolla immobiliària ni dels ‘lobbies’, que no poden demanar-li explicacions, perquè és alguna cosa que només poden fer els veïns de la ciutat’. Ha avisat que molts ‘mobilitzaran molts diners per llançar campanyes de difamació’ contra ella, per la qual cosa ‘només la força de la gent podrà mantenir-la a la batllia’. També ha demanat al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que no oblidi que les bases del PSOE no volen pactar amb Cs i que és necessari acabar amb la testosterona que ha dominat la política, segons ella. Ha recordat que va començar el mandat en un desnonament a Nou Barris i que han creat una unitat per frenar-los, i ha remarcat que a ella ningú ha d’explicar-li el que és un desnonament: ‘N’he parat centenars amb el propi cos’, i ha assegurat que han demostrat que es pot gestionar bé –sobretot quan no es roba, ha dit–, encara que alguns van alertar de l’arribada de les set plagues quan van guanyar, ha ironitzat.

Colau avisa Collboni: ‘Amb Rivera no i amb Valls tampoc’

L’intercanvi de presoners de guerra que ha tingut lloc avui entre les forces del govern ucraïnès i les milícies de les forces pro-russes de l’est del país ha acabat amb èxit i sense incidents, segons han confirmat representants de les autoproclamades repúbliques de Donetsk i Lugansk. Donestk i Lugansk han entregat a Ucraïna un total de 77 militars ucraïnesos (52 capturats per Donetsk i 25 per Lugansk) i rebut a canvi 123 dels seus combatents (60 milicians de Donetsk i 63 milicians de Lugansk) a través del lloc de control Mayorsk, prop de Hórlivka, segons han confirmat responsables de totes dues delegacions a l’agència oficial de notícies russa, RIA Novosti. D’acord amb les condicions d’aquest intercanvi, tant el Comitè Internacional de la Creu Roja (CICR) i d’altres organismes internacionals tindran ‘accés ple i incondicional a tots els detinguts’, segons que han confirmat tant la responsable humanitària de Lugansk Olga Kobtseva com la defensora del poble de Donetsk, Daria Morozova. Les negociacions per al bescanvi han culminat després d’una llarga negociació que ha involucrat el Quartet de Normandia (Alemanya, Rússia, Ucraïna i França) i el Grup de Contacte Trilateral (Rússia, Ucraïna i l’OSCE) per posar fi a un conflicte que va començar l’abril del 2014 i que ha deixat ja 13.000 morts.

Ucraïna i les repúbliques de Donetsk i Luhansk intercanvien presoners sense incidents

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha dit que la Generalitat vol ‘estendre la presència als cinc continents’, i ha remarcat especialment la seva intenció que Catalunya estigui present a Àfrica i Àsia, més enllà de les seves 12 delegacions actuals a Europa i Estats Units. ‘Són continents que tenim molt presents, i en els mesos vinents farem evident que el govern va molt en aquesta direcció’ a més d’estar a la UE, ha dit davant del Consell d’Acció Exterior de la Generalitat, i ha avançat la seva intenció de reforçar la presència a EUA i establir-se a Amèrica Llatina, sense oblidar Àsia i l’Àfrica Subsahariana. ‘El món és el món, i els catalans hem d’estar presents a tot el món’, ha dit. A més, ha afegit que això és possible després de refer la xarxa que l’article 155 de la constitució espanyola va anul·lar. Ho ha emmarcat en un pla estratègic que afecta no només als catalans a l’exterior, sinó als 7,5 milions de ciutadans de Catalunya, i ha enumerat que Catalunya té més de 46.000 empreses exportadores, més de 8.600 multinacionals a Catalunya, i 142 comunitats a l’exterior. El conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, ha destacat que ‘quan les aranyes filen juntes poden acabar lligant al lleó’, i ha afegit que la intenció de la Generalitat és treballar a l’exterior perquè és una necessitat que no va dissociada del benestar de la gent. Segons la seva opinió, l’acció internacional permet millorar el talent, la innovació social, el progrés, la prosperitat, i ‘no només és una voluntat, sinó que és una obligació’, ha afegit Bosch, que considera que forma part indissociable de la seva feina com a conseller. Ha afegit que l’acció exterior permet millorar l’economia, el comerç, el turisme, la cultura, les arts, les universitats i l’àmbit professional; tot, amb l’esperit de ‘fer avançar a Catalunya’.

Torra proposa d’estendre la presència de la Generalitat ‘als cinc continents’

El Tribunal Suprem espanyol juga fins al darrer moment amb els presos polítics que van ser jutjats el primer semestre d’enguany. Ara amb la incògnita sobre si seran traslladats a Madrid per a notificar-los la sentència –que sembla que es farà pública la primera quinzena d’octubre– o si romandran a les presons catalanes on són ara. D’ençà del vist per a sentència que va pronunciar Manuel Marchena, el tribunal ha fet córrer rumors en un sentit o en un altre, de manera que abans de l’agost hi havia mitjans que asseguraven que els traslladarien a Madrid i ara el rumor és que s’estalviaran la lectura pública de la sentència i que segurament no es mouran, d’entrada, dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric. Manuel Marchena mateix ho comentava ahir als passadissos del Tribunal Suprem després de l’acte d’inauguració de l’any judicial espanyol, amb discursos del president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, i de la fiscal general de l’estat, María José Segarra, sota la mirada i control de Felipe VI (vegeu-ne aquesta crònica d’Andreu Barnils). Marchena, i la resta de membres del Suprem, no aclareixen si faran una cosa o una altra, no descarten pas res, però deixen entendre que s’estimen més d’estalviar-se la lectura pública, perquè hauria de ser d’una versió resumida, atesa l’enorme extensió que preveuen que tindrà la sentència íntegra. Tota aquesta brama, aquest joc de la confusió, és condicionat per unes consideracions de la fiscalia general de l’estat que sí que són negre sobre blanc: en la memòria anual presentada a l’òrgan de poder dels jutges espanyols, la fiscalia qüestiona la conveniència de mantenir en presons catalanes els presos polítics quan siguin condemnats. El text posa en dubte l’actuació de les autoritats penitenciàries catalanes en relació amb els presos del procés. Segons el document –de 1.500 pàgines–, les manifestacions de les autoritats catalanes, com l’actual director general d’Institucions Penitenciàries, mostrant ‘públicament el seu rebuig a la presó provisional acordada’, fan dubtar de la seva imparcialitat. La fiscalia fins i tot posa en dubte que l’administració catalana pugui fer-se càrrec dels presos si són condemnats. Ho diu en un document que no és una petició directa al tribunal que delibera i que sentenciarà, però que afegeix pressió mediàtica i ambiental just el dia que s’inaugura l’any judicial. La fiscalia pressiona perquè no compleixin condemna a Catalunya, perquè no puguin obtenir cap benefici penitenciari, perquè els sigui aplicat un càstig contundent i rotund. Marchena diu que vol tenir la sentència enllestida i notificada abans del 16 d’octubre, quan farà dos anys que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són en presó preventiva, i aleshores se sabrà si finalment opten per fer-los anar a Madrid o no. La notificació personal és un tràmit previst a la llei d’enjudiciament criminal espanyola, però que no cal. Sobretot, en aquest cas, perquè els presoners ja han estat traslladats a Catalunya després d’haver passat més de quatre mesos en presons espanyoles per poder assistir al judici. I no cal tampoc perquè hi ha, a més de la notificació personal de la sentència, la notificació processal, que faria innecessària la primera. Aquesta notificació es fa al procurador que té assignat l’acusat, que la trasllada a l’advocat. Amb això n’hi hauria prou. Qualificació i destinació Però el fet que el tribunal els fes anar a Madrid obriria la possibilitat que la decisió sobre la presó on haguessin de complir la condemna recaigués en el govern espanyol i no pas en la Generalitat. Ho advertia fa poc a VilaWeb el professor Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans. Rivera explicava com funciona el procés de decisió del lloc on complirà condemna el pres penat, és a dir, el que ja no és preventiu. Una vegada el Suprem els condemni ja tindran aquesta nova condició, atès que aquest tribunal serà per a ells el de primera instància però també el de darrera. La sentència ja serà ferma, no hi haurà possibilitat de cap més recurs, tret del d’empara al Tribunal Constitucional. Tan bon punt la sentència és ferma, el tribunal té l’obligació d’enviar el testimoni de la sentència a la direcció del centre penitenciari on hi hagi els presos. Si durant tot aquest temps d’espera fins a la sentència han estat a les presons dels Lledoners, del Mas d’Enric i del Puig de les Basses, el tribunal hauria d’enviar la notificació de la sentència a aquestes presons. I tan bon punt el director de cadascuna de les presons la rebés, enviaria la notificació a la junta de tractament del centre penitenciari, que a partir d’aquell moment tindria seixanta dies per a elaborar una proposta de destinació i grau per a cadascun dels presos, que ja haurien deixat de ser preventius. Si això anés així, la decisió sobre la destinació, és a dir, sobre el lloc on haurien de complir la condemna, la prendria el personal dependent de la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Un jurista, un psicòleg, un treballador social i un educador formen part d’aquesta junta de tractament. Però si els presoners són a Madrid quan els llegeixen la sentència, pot ser que el tribunal decideixi d’enviar la notificació de la sentència no pas a les presons catalanes, sinó a la direcció de les presons on els hauran traslladats (en principi) temporalment, que podrien ser Soto del Real i Alcalá Meco. En aquest cas, correspondria a la junta de tractament d’aquestes presons espanyoles de decidir a quina presó han de complir condemna i el grau de presoners, que en principi seria el segon grau. Si fos el cas, la decisió la prendria el govern espanyol, i no pas la Generalitat; concretament, el Ministeri d’Interior de Fernando Grande-Marlaska, que hauria de determinar si els fa complir la condemna en presons catalanes o bé espanyoles. Durant els dos mesos de termini fins que no es decidís destinació i grau, els presos romandrien en presons de Madrid. El 36.2 de la fiscalia I en previsió que, finalment, els presos polítics complissin la condemna en presons catalanes, la fiscalia del Tribunal Suprem ja va fixar un mecanisme per a lligar de mans la Generalitat, impedint-li d’aplicar-los cap benefici penitenciari. Els fiscals van demanar al tribunal del judici contra el procés l’aplicació de l’article 36.2 del codi penal. El propòsit és que no puguin tenir cap mena de benefici penitenciari fins que no hagin complert la meitat de la pena. Perquè aquest article diu que, als presos condemnats a cinc anys de presó o més, el jutge o el tribunal els podrà ordenar que no els concedeixin el tercer grau –és a dir, poder sortir de la presó durant el dia– fins que no hagin complert la meitat de la condemna. Una previsió que, segons aquest mateix article, és de compliment obligat en delictes ‘referents a organitzacions i grups terroristes i delictes de terrorisme’, en ‘delictes comesos en el si d’una organització o grup criminal’, d’abusos sexuals i delictes d’explotació sexual de menors. La fiscalia vol, doncs, que als presos polítics els apliquin la mateixa restricció que a aquesta mena de delinqüents. La voluntat de càstig i d’escarment és manifesta.

Es poden endur els presos polítics a Madrid després de la sentència?

Josep Guia i Maria Conca va presentar dimecres a l’Espai VilaWeb de Barcelona el llibre A frec del seu nom: vida i lluita de Xavier Romeu (Edicions el Jonc). Ambdós van repassar la biografia de l’autor i van explicar el seu vessant polític i literàri. ‘Tothom qui tingui interès en la història de l’independentisme ha de llegir el llibre’, va afirmar Guia. Podeu recuperar la presentació ací: Xavier Romeu i Juvé (Barcelona 18 de novembre de 1941 – els Monjos, Alt Penedès, 11 de juliol de 1983) fou un escriptor, professor i polític independentista i marxista català. Va ser un dels autors més influents en el primer període de reconstrucció de l’independentisme català, després de la transició monàrquica. Fou el presentador del primer acte que l’independentisme català modern organitzà al Fossar de les Moreres de Barcelona, el 1977, l’11 de setembre. El 1978 entrà al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i va fer part, des del 1979, dels comitès central i executiu i, alhora, dirigí el consell de redacció de la revista Lluita. El 1980 impulsà la creació dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). Romeu es va llicenciar en filologia romànica a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i va ser professor de gramàtica històrica i fonologia en la incipient Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. També exercí de professor de fonologia catalana a l’Institut de Teatre de Barcelona i fou professor de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. La seva obra lingüística ha estat pràcticament publicada amb posterioritat a la seva mort. El Manual de fonologia catalana constitueix una aplicació a la nostra llengua dels estudis que havia realitzat entorn del Cercle Lingüístic de Praga durant la seva estada en aquella ciutat txeca, del 1968 al 1970. També va escriure obres de teatre i de narrativa importants. Més informació: Xavier Romeu, 75 anys (bloc de Josep Guia).

Recupereu la presentació de la biografia de Xavier Romeu a l’Espai VilaWeb

El 12 de desembre Carles Puigdemont va ser entrevistat per l’ex-president de l’Equador Rafael Correa, al programa televisiu que presenta a Russia Today (RT). Aquesta conversa també es va poder veure pel canal informatiu de TVE gràcies a l’acció d’uns hackers. L’emissió pel canal espanyol va passar desapercebuda, però les declaracions de l’editora en cap del canal RT Margarita Simonyan recollides per l’agència russa RIA Novosti han fet saltar la notícia: ‘Uns hackers han entrat al canal espanyol 24 Horas i hi han posat la nostra transmissió en comptes de la seva. Acabem d’entrevistar Puigdemont, que és el principal dirigent de l’independentisme català. La nostra transmissió va durar tota la nit. No sabem qui ho va fer, però ha estat preciós.’ L’entrevista a Puigdemont, encarada a un públic internacional, va tractar sobre els motius de l’independentisme català per assolir la independència, el dret d’autodeterminació i els límits del moviment per arribar al seu objectiu. Sobre aquest aspecte, Puigdemont va ser clar: ‘Hi ha una cosa a la qual nosaltres renunciem per arribar la independència: la violència. Renunciarà l’estat espanyol a la violència per impedir la independència de Catalunya? M’agradaria saber-ne la resposta’, es va preguntar Puigdemont. Correa va dir que la unitat d’un estat és regulada democràticament i va qüestionar quina és la legitimitat per a trencar-lo: ‘Qui diu que l’estat decidit pels nostres avantpassats és la millor eina? Un estat no és una creació divina, cal dessacralitzar la idea d’estat’, va dir. A continuació va argumentar que Espanya ja va reconèixer el dret d’autodeterminació: ‘Des del 1977 Espanya reconeix el dret d’autodeterminació perquè va signar el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i la constitució diu que aquest pacte forma part del dret intern.’ Podeu veure ací l’entrevista:

Uns ‘hackers’ fan que s’emeti per TVE l’entrevista a Puigdemont de Russia Today

Xavi Sarrià és cantant i músic i escriptor. Amb els Obrint Pas, va marcar un punt i a part en la música jove al nostre país. Des del País Valencià. Com que no pot parar de crear, ha fet literatura, també. I és un dels responsables de l’editorial Sembra. Ara torna als escenaris amb un disc tot sol i ple de gent: Amb l’esperança entre les dents (Propaganda pel Fet). En parlem just el dia en què surt oficialment a la llum: —Aquí estic, molt desbordats però molt emocionat. Per l’acollida, per la resposta de la gent. I amb molta il·lusió de veure que les cançons comencen a créixer i que la gent les faça seues. —Quan ho vau saber, que, de les cançons que us sorgien, en faríeu un disc? —Quan en tenia unes quantes. La primera cançó la vaig fer cantant-li, de nit, a la meua filla, quan va nàixer. —Oh. I quina va ser? —La ‘Cançó de l’alba’. Li cantava per la nit i em va sortir una melodia. I em vaig posar a pensar què li volia cantar: és una cançó que parla de la bellesa del país que desperta, de la nostra bellesa interior i de la dels nostres paisatges, també. Després en va venir una altra i una altra i vaig dir: doncs podria fer un disc. —No és llançar-se a la piscina perquè és un terreny que coneixeu perfectament. Però és diferent: ara ho heu fet sol. —És una aventura, la veritat. Però n’he gaudit molt. Era important gaudir-ne, ser feliç fent les cançons, en el procés d’escriure les lletres, fer la música, veure-les créixer… I tot sense cap pressa ni cap pressió. Les he fetes al meu gust, afavorint tots els moments de creació, que són complicats perquè a vegades costa i a vegades no veus la llum. Però m’ha agradat molt no tenir cap altra pressió que el fet de necessitar i voler fer-les. —I el to? —D’entrada no sabia si tirar més cap a la cançó d’autor o cap al que he fet sempre. Però de seguida va quedar clar: jo sé fer el que sé fer i és el que m’agrada. A partir d’aquí, després de més d’un any i mig treballant sol, vaig començar a treballar amb més gent: m’han ajudat a obrir-me, a mirar més enllà, a intentar fer coses diferents, a vestir les cançons d’una manera diferent. Estic molt content d’haver compartit amb molta gent de la qual he après molt en el procés. —És un ‘disc en solitari’ no gens solitari, de fet. —No, és també un treball col·lectiu. He treballat el disc tot sol, a casa, d’una manera artesanal, a poc a poc, però després hi ha la participació de molta gent. Des de Genís Trani o Roger Garcia, que n’han fet la producció; Salvador Bolufer, bateria de la Gossa Sorda, o Diego Barberà… I moltíssima gent més que hi ha cantat i col·laborat, com són Clàudia Key Day, o gent jove com ara Júlia Cruz i Mireia Muñoz, que són trombó i saxo… Hi ha una llarga llista. Ben mirat, el disc també parla d’això. —Què voleu dir? —D’una banda, hi ha una mirada interior, més íntima, més personal, cap al conflicte entre el bé i el mal, entre l’amor i l’odi, entre la llum i la foscor que tenim tots a dins, entre les esperances i les contradiccions. I després hi ha una mirada més en comú, cap enfora, de plantar cara a la vida, cuidant-nos entre nosaltres, i de cantar a les esperances col·lectives, a les coses que hem d’abordar entre totes i tots. Per això el disc té aquesta dualitat: és meu però també és comú. —‘Tu recitaves Kortatu, jo el Llibre de meravelles‘: tant pot ser un retrat generacional com un cant personal. —Intente no dirigir, que cadascú puga fer seues les cançons. Parlen molt de sentiments. Jo crec que l’emotivitat és allò que les lliga totes. Parlen de les emocions de cadascú, de les ferides i les esperances que tots tenim a dins. I prosseguint també amb el que he cantat sempre amb Obrint Pas. Perquè és una continuació del treball amb el grup. No vaig pensar ‘faré cançons diferents’: he continuat fent les cançons que em naixen, com abans. Aquí parle també de les nostres generacions, d’anar més enllà, de les batalles compartides, d’allò que hem viscut i que hem patit. Al final, les meues experiències són el material amb què faig les cançons. M’agrada contribuir a crear aquest relat de la nostra València, de la nostra gent, eixe relat que ha estat soterrat en el discurs oficial. Aquestes cançons parlen de les ferides i les esperances que tots tenim a dins. —D’ençà que començàreu amb Obrint Pas, tocant en un garatge, diguem-ne, fins ara, el país ha evolucionat… moltíssim. —Sí, des dels anys noranta, imagineu-vos: ha canviat tant que és increïble. Quan començàvem, a València, veníem d’una situació complicada, de demonització. I després va arribar el PP i semblava que ho arrasaria tot. Però s’ha demostrat que no només no ho van arrasar sinó que ha anat creixen i florint: el treball de base del dia a dia, el fet de prendre partit i implicar-se, cadascú des del seu espai, dóna fruits. Era impensable tot això que passa avui, impensable. Però demostra que les coses que són impensables poden passar si treballem cada dia. —Fa la sensació que us hi mostreu a cor obert, en aquest disc. —Potser tenia ganes de parlar de coses més meues. Ara he perdut la por de fer-ho. O potser és que, sense haver de parlar en col·lectiu, em puc permetre d’explorar més cap endins i tocar coses més personals. He intentat parlar de temes no sols personals sinó també, potser, més profunds. És aquell mostrar com hem après a viure amb les nostres ferides, amb l’esperança entre les dents. El nom del disc ho lliga tot. —Hi ha molta literatura, aquí, començant per aquesta citació de John Berger: hi ha Pere Quart, sempre Estellés… —Sí. I Rafael Alberti. És que la poesia és també el material amb què faig les cançons. Quan escric passe moltes hores llegint poesia. I assaboreixes més les paraules, perquè estàs en eixe procés de crear, de picar pedra, i de sobte agafes llibres dels mestres i dius: ‘Ostres, que bèstia, com són capaços de fer el que fan?’ Així que, amb humilitat, intente aprendre’n i deixar-me amerar per les seues paraules. La cançó ‘Ànimes navegables’ naix d’un vers d’Alberti; a ‘Soledad’, la música és de Feliu Ventura i la lletra, d’Estellés. Pere Quart també hi és perquè m’agradava molt la seua veu real, parlant de com van fugir a l’exili. És aquell dir, ei, ho va passar la nostra gent. —I ens feu viatjar de Grècia al Kurdistan i tornar a casa i tornar-nos-en a anar. —Sempre he fet cançons de la resta de pobles del món. L’últim any hem estat al Kurdistan per denunciar l’atac de l’estat turc al poble kurd, que és semblant a tot això que passa aquí… Diferent, però semblant. I també vam estar a Grècia, en solidaritat amb la gent encallada en el no-res, als llimbs, allí a Atenes, denunciant la situació de les persones refugiades. Totes les experiències van germinant en cançons. N’hi ha que parlen d’això i n’hi ha que parlen de les nostres vides. —Dieu que són històries de llum en la foscor. Fins i tot en les cançons més doloroses, explícita o implícita, una llum. —Sí. En aquest cas hi ha la llum que origina les nostres flames en aquests temps de foscor. Són les flames de la gent que ix al carrer, la il·lusió, les esperances, el coratge de tota aquesta gent el que fa front a la foscor de la repressió, de la censura. Aquest ha estat sempre el nostre motor i ens ha permès de plantar cara col·lectivament com a poble. M’agrada molt poder-hi contribuir fent cançons que donen esperança, força, que ajuden a tirar endavant en moments complicats i que acompanyen la gent que lluita als carrers. —La cançó que dóna títol al disc enllaça amb la novel·la Totes les cançons parlen de tu: hi dibuixeu una continuïtat conscient. —No ho faig a propòsit, per a mi és normal: la música i la literatura són dos eixos per a expressar el mateix, dos llenguatges diferents que aprenen l’un de l’altre. Després de passar molt de temps absorbit en una novel·la, m’agrada canviar de registre i fer cançons. També amb el que he après escrivint. Això em va passar en aquest disc. La cançó em va eixir relacionada amb la novel·la: són històries diferents però enllaçades per aquesta voluntat d’explicar com hem après a viure, d’on venim, qui som, orgullosos com estem del que hem construït amb les pròpies mans, en col·lectiu. És, de fet, el que diu la novel·la, també: enfrontar-se als propis fantasmes, a les pròpies ferides i aprendre a tancar-les. Nosaltres i també amb la nostra gent. —Continuareu fent literatura en forma de llibre? —M’agradaria continuar escrivint llibres i cançons. Són el meu motor, i el que necessite. Ara acabe de parir el disc. Però ja necessite pensar en alguna cosa nova. —‘Renaixem de les mans que treballen la sembra’: una referència subliminar a l’editorial? — No, no. És només que m’agrada la idea de la sembra: el treball de cada dia que de vegades sembla que no va enlloc i en realitat provoca grans canvis. Però si us hi fixeu ho he utilitzat en moltes altres cançons . El dia 1 hi seré. Cadascú de nosaltres ha de fer tant com puga per plantar cara a la censura i la repressió. I per tirar endavant. —Aviat començareu la ronda. Us podríem imaginar dalt de l’escenari, sol, la llum que us enfoca, un tamboret i una guitarra. Però, tornem-hi, en realitat en sereu molts. —Serà un format de concert en grup, en banda, hi haurà vents, acordió… de tot. Nou músics a l’escenari! És una formació potent per a fer concerts, amb les cançons ben guarnides. Tenim ganes d’eixir a l’escenari i de vestir-les o adaptar-les d’alguna manera o ja ho veurem, amb la mescla d’estils que hi ha al disc. També inclourem alguna cançó antiga meua o de grup. Serà sobretot el 2018. Després ja ho veurem. Em fa molta il·lusió tornar a recórrer el país, encara que no siga al mateix ritme, trobar-me amb la gent que estime d’arreu del territori. —És allò del ‘sortiu i divertiu-vos’, no? —Això els dic als del grup: farem una gira per gaudir, aprendre, assaborir. Perquè amb Obrint Pas resultava que, després de tants tants anys de fer concerts, al final costava un poc eixa perspectiva d’adonar-te del que feies. Ara, després d’anys de no tocar, tinc ganes de gaudir dels concerts. —Darrerament hi ha, al País Valencià, intents de prohibició de concerts per part del PP. S’hi han trobat Cesk Freixas, Carraixet i Pep Gimeno, ‘Botifarra’. Què els passa, a aquesta gent? —Crec que volen tornar a atiar el foc de criminalitzar i censurar, perquè veuen que no són capaços de frenar-ho de cap més manera. La música en valencià viu un moment molt bèstia i tots els intents de criminalització o de censura l’única cosa que provocaran serà l’efecte contrari. De manera que tot el meu suport. I hem d’estar atents a qualsevol intent de censurar la nostra música. Hui és Cesk, demà pot ser qualsevol, com s’ha demostrat. —Anireu al Principat, aquests dies de referèndum? —El cap de setmana hi seré, el dia 1. Són moments històrics. Cadascú de nosaltres ha de fer tant com puga per plantar cara a la censura i la repressió de l’estat. I per tirar endavant.

Xavi Sarrià: ‘La música en valencià viu un moment molt bèstia’

Els desnonaments han baixat un 9,6% a Catalunya durant el tercer trimestre respecte al mateix període del 2016, segons dades publicades aquest dimecres pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Durant aquest període, 2.545 famílies i particulars han perdut l’habitatge, que suposa el 22% del total de l’estat espanyol (11.581). La majoria de desnonaments, 1.674 (un 65,7%) van ser com a conseqüència de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), és a dir, per impagament del lloguer. Els desnonaments per execucions hipotecàries van sumar 701, el 27,5%, i la resta de llançaments -170- van ser per altres causes. Els desnonaments han baixat un 9,6% a Catalunya durant el tercer trimestre respecte al mateix període del 2016, segons dades publicades aquest dimecres pel Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Durant aquest període 2.545 famílies i particulars han perdut l’habitatge, que suposa el 22% del total de l’Estat (11.581). La majoria de desnonaments, 1.674 (un 65,7%) van ser com a conseqüència de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), és a dir, per impagament del lloguer. Els desnonaments per execucions hipotecàries van sumar 701, el 27,5%, i la resta de llançaments -170- van ser per altres causes. També s’han presentat 358 concursos als jutjats mercantils i als jutjats de primera instància i de primera instància i instrucció, mentre que l’any passat se’n van presentar 376.

Els desnonaments cauen un 9,6% a Catalunya durant el tercer trimestre

Els presidents de França i l’Iran, Emmanuel Macron i Hasan Rohani, han ratificat en una conversa telefònica el seu compromís amb l’acord nuclear signat el 2015 malgrat la decisió de Donald Trump de retirar-lo als Estats Units. Macron ha reiterat ‘la voluntat de França de seguir complint l’acord nuclear iranià en tots els seus termes’ i ha subratllat a Rohani ‘la importància que Iran faci el mateix’, segons que ha informat l’Eliseu en un comunicat. El president francès ha advocat, no obstant això, per dur a terme ‘una discussió entre totes les parts interessades, partint de la base que l’acord nuclear del 2015 per a arribar a un marc mútuament beneficiós’ més enllà de 2025 sobre la indústria atòmica i les activitats balístiques de l’Iran, així com sobre ‘les principals crisis d’Orient Pròxim’. Macron i Rohani han ratificat, a més, la seva intenció de mantener ‘la feina comuna per part de tots els estats interessats’ amb l’objectiu de preservar l’actual acord nuclear i l”estabilitat regional’.

Macron ratifica el seu compromís amb l’acord nuclear amb l’Iran

La fi de l’era dels Castro obre una nova etapa a Cuba. D’ençà del final de la revolució, el 1959, Fidel Castro i el seu germà Raúl han governat l’illa amb mà de ferro. La mort de Fidel el 2016 i l’edat de Raúl (vuitanta-sis anys) han estat dos factors decisius per a preparar el relleu. Amb el canvi al capdavant de l’estat, Cuba tancarà una etapa de cinquanta-nou anys de castrisme. No obstant això, Raúl Castro continuarà essent el primer secretari del Partit Comunista de Cuba (PPC) fins el 2021, quan és previst que es completi la transició política. La decisió és a les mans dels sis-cents cinc diputats de l’Assemblea Nacional. Les travesses apunten com a successor al capdavant de l’estat i del govern al vice-president, Miguel Díaz-Canel, un home nat després de la revolució, el 1960. Haurà de gestionar els equilibris de poder del règim, especialment el recel de la vella guàrdia, i encarar l’embargament econòmic dels Estats Units, agreujat quan Donald Trump congelà la tímida obertura de relacions que havia acomplert terme Barack Obama al final del seu mandat. Els germans Castro han governat Cuba des del final de la revolució, el 1959. Díaz-Canel, enginyer electrònic de formació i funcionari de professió, compta amb el vist-i-plau de Castro. Ja el 2013, quan va anunciar que es retiraria enguany, va elogiar-lo: ‘El company Díaz-Canel no és un pretensiós ni un improvisat’, va declarar el dia que el nomenà vice-president primer del consell de ministres i també del consell d’estat. Abans, havia dirigit el partit a la província de Villa Clara durant una dècada, a la província d’Holguín i el Ministeri d’Educació Superior cubà. Els objectius del nou president cubà seran completar les reformes econòmiques que va prometre Castro. Uns canvis tutelats per la cúpula del PPC, vigilats per Castro i les forces armades i condicionats per la manca d’ajut de Veneçuela i el blocatge dels Estats Units. En aquesta tasca, els viatges de Díaz-Canel aquests últims anys a Corea del Nord i especialment a Rússia i a la Xina dibuixen una possible aliança amb aquests règims. Díaz-Canel, el successor que va triar Raúl Castro. L’altre gran desafiament serà la reforma constitucional. D’això, en dependrà la durada del mandat de Díaz-Canel. És previst que sigui president fins el 2028 i que la constitució reculli el límit de dos mandats consecutius. Castro va prometre que, una vegada aprovada, la reforma se sotmetria a referèndum. Malgrat tot, el relleu no implicarà, d’entrada, grans canvis en la línia ideològica del règim. Raúl Castro ja va afirmar el 2011 –quan va assumir el poder del seu germà Fidel, enretirat per motius de salut– que ‘defensaria, preservaria i continuaria perfeccionant el socialisme per a no permetre mai més el retorn del règim capitalista’ a l’illa. I és que Cuba és, literalment, una illa de socialisme en zona de predomini capitalista. La supervivència del règim és una de les grans obsessions del castrisme, que esgrimeix la inversió social –especialment en educació i sanitat– com un èxit del seu model de socialisme. A tall d’exemple, segons les dades del Banc Mundial –una institució gens sospitosa d’afavorir el règim de l’illa–, Cuba inverteix un 12,8% del PIB en educació, mentre que la mitjana de la Unió Europea és d’un 4,9%, segons l’Eurostat; els Estats Units hi inverteixen un 5,3%. Aquesta inversió, evidentment, supera de llarg la dels països de l’entorn. Bolívia és el país de l’Amèrica Llatina que hi destina més diners, un 7,6% segons el Banc Mundial. En l’àmbit de la sanitat, Cuba (11%) està en el grup capdavanter, juntament amb els països occidentals. A l’altra cara de la moneda hi ha la censura, les restriccions de les llibertats, la falta de drets civils fonamentals i les vulneracions de drets humans. L’Observatori Cubà dels Drets Humans –entitat formada per presos polítics i exiliats– denuncia reiteradament les vulneracions del règim cubà. En definitiva, la falta de democràcia en un país que escomet una transició política i econòmica vigilada durant la pròxima dècada i amb la incertesa de si es reprendrà la tímida obertura que va començar i paralitzar Raúl Castro mateix.

Cuba obre una nova etapa després de cinquanta-nou anys de govern dels Castro

Pau Casals es va morir a Puerto Rico el 1973: vell, cansat i ple de melangia pel país que havia perdut. El seu violoncel –un Goffriller construït el 1733–, l’única arma de protesta, va restar en dol durant dècades. Casals l’havia definit poc abans de morir com ‘el meu amic més vell i estimat’. Anys després, en un quibuts d’Israel, un nen de cabells rinxolats i rialler va rebre una casset per al seu aniversari: una cinta amb peces interpretades pel mestre del Vendrell. L’infant es deia Amit i cada nit se n’anava a dormir amb les notes que desprenia el Goffriller. Tocar-lo era un somni, però també una frivolitat. Amit Peled ara és un home fet. Té les espatlles amples i porta unes ulleres de vidres gruixuts que li enxiqueixen els ulls. Ja no viu a Israel, sinó els Estats Units. A la ciutat de Baltimore, concretament. És professor de música al conservatori Peabody i els seus dits fan sonar les cordes del violoncel de Casals. De totes maneres, no intenta copiar-ne l’estil, sinó copsar-ne l’essència: ‘Era espontani, era sincer, era honest, s’arriscava.’ La viuda de Casals, Marta Casals Istomin, li va cedir l’instrument –gairebé tricentenari– el 2012. Un amic d’ambdós els va presentar en una trobada informal a Washington. A ella li va semblar que Peled era un noi sensible i ple de talent i va decidir de convidar-lo a casa seva a tocar el Goffriller. Des d’aquella vetllada n’és el garant. Peled explica que quan va agafar l’instrument per primera vegada, una de les coses que més el va sorprendre fou que la fusta encara feia olor de la pipa que fumava Pau Casals mentre assajava. El so ‘adormit, com si fos empolsinat’ que emetia el Goffriller també el va corprendre. Poc després, amb el permís de Maria Casals, el va sotmetre a una profunda restauració. La part més afectada era el mànec, per bé que tot el violoncel havia de ser estabilitzat. El procés va durar un any. Ara Peled viatja per mig món amb el Goffriller interpretant el mateix repertori que Casals: peces de Bach, Händel, Beethoven, Fauré i Saint-Saëns. L’estiu passat va visitar el Vendrell i va tocar-hi a l’auditori. El públic, uns quatre-centes assistents, frisaven per escoltar ‘El cant dels ocells’, però Peled va preferir no interpretar-lo. ‘No vull imitar el mestre Casals’, es va disculpar.

L’home que toca el violoncel de Pau Casals

‘Envejo la capacitat tractora de Mas, Junqueras, Puigdemont, Fernàndez… necessitem líders que arrosseguin la societat, generin confiança i una arrogància sana en el projecte nacional.’ Quan Rafa Díez Usabiaga diu aquestes paraules des de la presó de Santoña (Espanya) el gener d’enguany, pensa en terceres persones. Lamenta que al País Basc no hi hagi un lideratge polític col·lectiu com el de Catalunya aquests últims anys. Diu que Otegi és una d’aquestes figures, ‘però a banda d’Otegi…’. La seva queixa es dirigeix, especialment, al PNB, que té vertigen quan arriben els moments decisius, però també a l’esquerra abertzale, que és incapaç de fixar els avenços tàctics com a passos irreversibles. Díez no és Otegi Rafa Díez no és Arnaldo Otegi. No té el ressò ni la projecció internacional del secretari general de Sortu. Però qui coneix les entranyes de l’esquerra abertzale sap perfectament que Díez és un dels pesos més pesants del moviment. De fet, els moviments d’Otegi cap al procés de pau, el desarmament unilateral i la reconciliació política i social no haurien estat possibles si no hagués estat acompanyat en tot moment de Rafa Díez. Ningú del moviment abertzale, encara que sigui el més dur del sector dur, no tanca la porta a Díez, si Díez vol parlar. Sis anys i mig de presó Rafa Díez sortirà demà de la presó després d’haver-hi complert una pena de sis anys i mig, condemnat per haver participat en el pinyol que va impulsar la nova estratègia de l’esquerra abertzale després de la il·legalització de Batasuna i del trencament de la treva d’ETA amb l’atemptat contra l’aeroport de Barajas, a Madrid. La mateixa condemna que Otegi, però Díez surt un any més tard que ell perquè li van donar un permís sota fiança, abans de la sentència condemnatòria, perquè pogués ocupar-se de la seva mare malalta. La resta de condemnats en el cas Bateragune –Miren Zabaleta, Arkaitz Rodríguez i Sonia Jacinto–, amb penes més curtes, van sortir de la presó l’octubre del 2015. Una figura cabdal La sortida de Díez de la presó no ha tingut tanta atenció mediàtica com la d’Otegi per diverses raons. Primer, perquè som en ple mes d’agost, període de vacances també al País Basc. Però, sobretot, perquè Díez, tot i ser una figura constant i determinant de la lluita independentista i socialista basca, no ha cercat més protagonisme que el concret que li tocava en cada moment. Tanmateix, la seva trajectòria ho diu tot. Provinent de la plantilla de Michelin, va ser membre de la direcció col·legiada del sindicat LAB des que es va fundar. En va ser coordinador general quatre anys, i secretari general dotze anys més, entre 1992 i 2008. Va ser membre de les Gipuzkoako Batzar Nagusiak (Juntes Generals de Guipúscoa) entre 1983 i 1987; diputat del parlament basc per Herri Batasuna entre 1984 i 1990, en una primera etapa, i entre 1998 i 2001, en una segona fase; i també va ser diputat sis anys al congrés espanyol, entre 1990 i 1996. La por de tocar LAB Abans de ser el màxim dirigent del poderós sindicat obrer abertzale, el seu pes es va fer evident quan va participar en la negociació de pau entre el govern espanyol i ETA la primavera de 1989 a Alger. Un pes que es va anar reforçant els anys més violents de la lluita armada d’ETA en el seu paper des del sindicat LAB. Un detall que passa desapercebut massa sovint és que l’estat espanyol s’ha vist capaç de desarticular –mitjançant la il·legalització– gairebé totes les estructures importants del moviment abertzale excepte el sindicat LAB. La força social que té aquest sindicat va més enllà del moviment estrictament polític. Si l’estat s’hagués atrevit a tocar LAB quan s’aplicava la doctrina que diu que ‘tothom qui tingui els mateixos objectius polítics d’ETA és ETA’, hauria desencadenat un terratrèmol polític, econòmic i social de dimensions imprevisibles. No es fa res sense consultar Díez En aquest moment, Díez és una de les veus que tothom vol escoltar dins de l’esquerra abertzale. I abans de recobrar la llibertat condicional i provisional amb què viu qualsevol independentista basc o català, Díez ja ha assenyalat l’estratègia que cal seguir: ‘El procés avançarà des de la interrelació de l’unilateralisme d’ETA, les iniciatives i mobilitzacions socials, l’acció institucional des de Gasteiz i Iruñea i la pressió internacional.’ L’esquerra abertzale i totes les seves organitzacions són autònomes. Sempre hi ha hagut algun òrgan de coordinació, com havia estat la Koordinadora Abertzale Sozialista (KAS) o Ekin, que es va autodissoldre el 2011 per la nova situació d’absència de violència. Però una cosa sembla clara, segons que expliquen veus autoritzades del món independentista basc: és impossible que es faci cap pas important sense haver consultat Rafa Díez i haver-ne rebut el vist-i-plau. La lliçó catalana Aquesta autoritat, se l’ha guanyada per haver participat en la construcció de moments decisius i arriscats –la negociació de pau d’Alger, l’Acord de Lizarra-Garazi, el procés de Loiola, l’estratègia Bateragune…– i també per no haver tingut mai por de fer autocrítica oberta. A diferència de la majoria de polítics, les respostes de Díez, quan s’ha deixat entrevistar, han estat més dirigides a millorar i corregir actuacions de l’esquerra abertzale que no pas a criticar els seus adversaris. Darrerament, Díez ha insistit a posar el desenllaç del procés català en l’agenda basca i ha criticat la manca d’atenció, des del País Basc, en la manera com hi ha hagut l’eclosió de l’independentisme català. ‘Catalunya avança en una simbiosi institucional i social exemplar. I trobo a faltar més coordinació i solidaritat entre les dues nacions. El torcebraç dels mesos vinents serà enorme i la batalla catalana ha de ser també en la nostra agenda política.’ Sembla que Díez, com Otegi, ha entès la lliçó catalana de la unitat i la transversalitat. Aquestes paraules, escrites el mes d’abril per aquest qui demà recuperarà la llibertat de moviments –encara que continuarà inhabilitat per l’estat espanyol per a presentar-se a les eleccions durant uns anys–, ho deixen ben clar: ‘Fa unes setmanes, situava la necessitat de convergència i un marc ideològic global: “No hi ha canvi social sense sobirania politico-econòmica, sense recuperació del poder polític per la ciutadania basca. I tampoc no hi ha procés sobiranista des del neoliberalisme, des de polítiques que desvertebren la societat i impedeixen l’adhesió majoritària de la ciutadania a una estratègia sobiranista-independentista.” Al meu entendre, aquest marc ideològic s’ha d’omplir de propostes i dinàmiques socials que, respectant l’autonomia de cada espai d’intervenció, multipliquin el desenvolupament eficaç de la lluita ideològica, de masses i institucional.’ El retorn de Díez a la vida pública basca pot contribuir, precisament, a establir aquests marcs ideològics globals de què parla. Aquests fils transversals que han de poder ser assumits pel carril central de la societat basca sense desenganxar-ne els laterals, que han de poder veure realitzats els seus objectius per les vies democràtiques i majoritàries. Otegi va recuperar la llibertat ‘provisional i condicional’ ara fa més d’un any. Amb Díez al carrer, el moviment independentista basc reforçarà la determinació forjades per anys de lluita, experiència acumulada i autoritat indiscutible.

L’autoritat forjada de Rafa Díez, l’home imprescindible per a Otegi

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha aprovat per unanimitat l’informe que la Secció d’Onomàstica ha elaborat per a l’adaptació de la forma única oficial en valencià del topònim de la ciutat de Castelló de la Plana, expedient iniciat a partir d’un acord de l’equip de govern municipal. L’ens normatiu del valencià ha tractat l’assumpte en el ple celebrat avui en la seu del monestir de Sant Miquel dels Reis, a petició de la Direcció general d’Administració Local, informa la institució en un comunicat. L’informe de la Secció d’Onomàstica, que presideix el catedràtic i acadèmic Emili Casanova, fonamenta l’estudi del topònim major en quatre aspectes bàsics: l’etimologia, la documentació històrica, la legislació vigent i els criteris de fixació de la toponímia valenciana arreplegats en els manuals especialitzats. L’AVL recorda que és l’ens normatiu i competent en tots els assumptes relatius a la toponímia i l’onomàstica en l’àmbit del País Valencià. L’estudi etimològic presenta, segons l’AVL, pocs dubtes sobre l’evolució a partir de la forma Castrum, a la qual s’afig el sufix diminutiu -ellum (Castellum), i a aquesta paraula, el sufix -ione, procés que dóna com a resultat Castellione. Aquest estructura, que està present en totes les llengües romàniques, en castellà va evolucionar a la forma castejón. Per tant, ‘Castellón no és una evolució històrica castellana, sinó l’adaptació morfològica posterior a partir del terme original Castelló’. Des del punt de vista històric, l’informe assenyala que el primer document original amb el nom de Castelló, en la forma llatina Castellione, és una carta de poblament de l’any 1239. De 1244 a 1339 en els escrits de la Cancilleria Reial apareix ja el nom Castelló de Borriana. En el segle XV es troba la forma Vila de Castelló, sense complementació, i és en el XVI quan es fa habitual la denominació Castelló de la Plana. La forma castellanitzada apareix en un cens de l’any 1609. L’Acadèmia afig que la legislació actual avala aquest procés de canvi dels topònims oficials per a adaptar-los a les formes històriques i tradicionals, atenent la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques, que cal respectar i protegir, tal com figura en la constitució espanyola. Igualment, la Generalitat Valenciana, en el Decret 69/2017, de 2 de juny, dóna prioritat a la forma endònima del topònim, amb l’objectiu de salvaguardar la toponímia tradicional com a element del patrimoni cultural del poble valencià.

L’AVL aprova per unanimitat el topònim Castelló de la Plana com a forma única oficial

Manel Pulido (1973), nascut a Santa Coloma de Gramenet, treballava d’enginyer d’obres públiques i va deixar aquesta feina per fer de professor de secundària. Ara és el secretari general de la federació d’Educació de CCOO. Aquest sindicat ha convocat avui a les deu del matí una concentració davant la subdelegació del govern espanyol a Barcelona. Els mouen diverses raons: volen derogar efectivament la LOMCE, revertir les retallades i aconseguir un increment real del pressupost destinat a l’educació, a Catalunya i a l’estat espanyol. Però CCOO també vol denunciar la criminalització de molts docents per part de determinats partits polítics i alguns mitjans de comunicació amb acusacions gratuïtes d’adoctrinament, manipulació i incitació a l’odi. Per parlar-ne VilaWeb s’ha posat en contacte amb Pulido per via telefònica. —Per què convoqueu a la delegació del govern espanyol a Barcelona? —És una jornada de mobilitzacions a tot l’estat per les polítiques educatives del govern del PP. A Catalunya no es va poder fer una convocatòria més àmplia. I CCOO ha decidit d’anar-hi per dir que anem en contra de les polítiques educatives del govern popular. I a protestar per la deriva i els atacs que rebem les professions educatives a Catalunya. —Per què no es fa una manifestació unitària? —Malgrat que la comunitat educativa ha vist que era necessari donar suport a les manifestacions que es fan a tot l’estat, a Catalunya s’ha considerat que ara no era possible una mobilització gran i unitària. Nosaltres hem volgut fer una concentració encara que sigui de delegats sindicals. No volem que a Catalunya no hi hagi cap mena de mobilització. —Les denúncies dels guàrdies civils i pares tenen efectes en el claustre? —Sí. Un efecte és l’autocensura, i por dels professors a l’hora de parlar d’uns temes determinats, malgrat que la immensa majoria continua fent la mateixa feina que fins ara. —Què fa especial el cas de Sant Andreu de la Barca? —En primer lloc, que han denunciat nou professos del mateix centre. I que els han denunciat famílies de guàrdies civils. I això fa que el cas sigui una mica especial. Hi ha més casos en què s’han posat denúncies, però no per via penal. He llegit als mitjans de comunicació que hi ha uns quaranta centres afectats per denúncies. Quaranta de quatre mil que tenim a Catalunya. Hi ha acusacions directament falses. A Sant Andreu els acusen d’haver assenyalat alumnes. I d’haver-los humiliats. L’acusació és aquesta. —I pel que sabeu, això va passar? —Per les informacions que tenim nosaltres, això no va ser d’aquesta manera en cap cas. —Debat de fons: després de fets com els de l’1-O, els mestres n’han de parlar a classe? —I tant. A les escoles s’ha de poder parlar de tot. A l’escola hi ha d’haver pluralitat política, ideològica, i que sigui àgora de debat. A l’escola hi ha d’haver respecte per totes les opcions. Nosaltres no diem allò que deia Franco: ‘Para estar tranquilos hagan como yo y no se metan en política.’ No. Nosaltres creiem que l’escola ha de poder tractar de tots els afers polítics. I això no vol dir que el professor digui què han de pensar els alumnes, o que el professor promocioni la seva opció política. No parlem d’això. —Vós ho feu? —Jo en la meva actuació diària al meu institut he parlat de política. És clar. Contínuament. Quan parlem dels minerals, a tecnologia industrial, els faig llegir Las venas abiertas de América Latina, d’Eduardo Galeano. No hem de parlar únicament de les propietats tècniques dels materials. Hem de saber les implicacions socials de la utilització dels minerals. Per exemple. I això ho treballo jo, i tot el professorat de Catalunya. I s’ha de continuar fent. —Els pares de Sant Andreu s’han posat en contacte amb l’escola? —Sembla que no. No hi ha hagut reclamació cursada ni a l’escola ni a Educació. Ni tampoc al Síndic de Greuges. I això que el síndic va demanar expressament que si algú tenia reclamacions, les hi enviessin. No podem dirimir les diferències entre pares, professors, o alumnes als tribunals. I això ho han d’entendre les famílies, que són les que han posat aquestes denúncies. —Heu fet per manera de posar-vos en contacte amb els pares? —Nosaltres no ens hem posat en contacte amb les famílies. Aquí no es tracta d’un cas d’una sola família. Això s’ha vist a la Seu d’Urgell. És una mica estrany que la gran majoria siguin a la Seu d’Urgell i no a la resta de Catalunya. Creiem que hi ha gent que utilitza l’escola per a les seves finalitats polítiques. Denunciem això: hi ha gent que ataca d’una manera organitzada la professionalitat dels docents de Catalunya. Per això vam celebrar la iniciativa del Síndic. Malauradament, hi ha gent que vol dur-ho als tribunals. I polítics que ho exploten per aconseguir vots, per exemple, a xarxes socials. —Tot plegat fa que hi hagi més independentistes dins el professorat i dins CCOO? —No sé si fa que n’hi hagi més, o menys. Però sí que crea una situació a les escoles que no és l’adient. La nostra funció és educar els infants per a ser ciutadans crítics i amb fonaments per al segle XXI. Amb aquests atacs i aquesta utilització no podem fer la nostra feina.

Manel Pulido: ‘Hi ha gent que ataca de manera organitzada la professionalitat dels docents’

El candidat de Ciutadans a la presidència de la Generalitat, Toni Cantó, ha indicat que el seu partit ‘posarà fi a la plaga que suposa el tripartit’ valencià, que en la seva opinió ‘resta llibertats i serveis bàsics’, i ha assegurat que aquesta campanya ‘canviarà la història’ del País Valencià. Cantó ha obert campanya a les eleccions valencianes del 28-A a la plaça dels Pinazo de València, on ha descobert una falla amb la qual ‘es fa sàtira de la realitat política’ valenciana en els últims quatre anys, i ha acusat l’actual Consell de ‘restar llibertats i serveis bàsics’ i de ‘parasitar’ l’Administració amb ‘endolls’.

Toni Cantó comença la campanya acompanyat d’una falla

El president de la Junta de Galícia, Alberto Núñez Feijóo, ha decidit d’avançar les eleccions gallegues al 5 d’abril i Galícia tornarà a anar a les urnes de la mà del País Basc, com ha fet en les últimes tres convocatòries. Feijóo ha reunit aquesta tarda al seu govern i ha convocat una conferència de premsa poc després de l’avançament basc per a comunicar la seva decisió. En el cas del País Basc, el fet de no coincidir amb les eleccions catalanes, que es convocaran després de l’aprovació del pressupost, havia estat un factor determinant. De la mateixa manera, per Feijóo, les eleccions el 5 d’abril són una manera remarcar el perfil propi i evitar una campanya centrada massa en la política estatal i els problemes que té el PP.

Feijóo s’emmiralla en el País Basc i convoca les eleccions gallegues per al mateix dia

Enguany s’han commemorat els quaranta anys de l’assassinat del jove Miquel Grau. Va ser la nit del 6 d’octubre del 1977, a Alacant, mentre encartellava per convocar les manifestacions del 9 d’octubre. Li van llançar un maó des d’un pis de la plaça dels Cavalls i el van matar. El seu enterrament es va convertir en una multitudinària mostra de dol i de rebuig a la violència feixista. El governador civil hi va enviar la policia espanyola, que es va endur el taüt. El grup Al Tall en va fer una cançó que és difícil de sentir sense esborronar-se. Miquel Grau ha esdevingut un símbol de la lluita per la llibertat al País Valencià. En parlem amb Llum Quiñonero (Alacant, 1954), periodista i diputada de Podem a les Corts valencianes. Va ser, com Miquel Grau, militant del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV). El 6 d’octubre del 1977 encartellava al seu costat. —Enguany hi ha hagut més homenatges. —Sí. Diumenge en vam fer un al cementiri. Ha estat la primera volta, perquè l’any 1977 no poguérem dir-li adéu, com fa la cançó: vingué la policia. Després, els homenatges sempre es van fer a la plaça. I pensàrem que, quaranta anys després, hi havia una cosa pendent. I hi anàrem. Va ser molt emotiu. Vingueren els d’Al Tall i cantaren allà, amb la família. Homenatge a Miquel Grau, al cementiri d’Alacant, el passat 29 d’octubre. —Uf. —Sí. Va ser bonic. I també estic contenta perquè les Corts van aprovar una declaració institucional. És poca cosa, quaranta anys després, però és important el reconeixement de Miquel com a víctima del feixisme i com a lluitador, i també el reconeixement de la lluita d’Alacant: la declaració també reconeixia la mostra de dol del seu enterrament. —Com explicaríeu a una persona de vint anys què va passar a Alacant ara en fa quaranta? —Potser li diria que sortíem de la dictadura, que també érem molt joves (jo tenia vint-i-dos anys i Miquel en tenia vint-i-un), que no teníem ni el coneixement ni la por de la nostra gent gran, que havia viscut els perills de la dictadura; nosaltres vivíem en la lluita, arriscant-nos. De fet, també ara la gent més jove desconeix allò que ja hem après els qui tenim seixanta anys fets, que el perill hi és i que el poder no tolera els canvis tan fàcilment. I li explicaria també que lluitàvem per liquidar la dictadura, que la possibilitat de canvi era factible i cada dia, de fet, canviaven les coses. Perquè el poder franquista també estava interessat en el canvi, en un canvi limitat. El problema era veure fins a on arribava. I en eixa lluita, en eixe veure on hi havia els límits, va ser on va morir tanta gent. —Només feia dos anys que s’havia mort el dictador. —Ja hi havia hagut les primeres eleccions democràtiques… Però no tant. Amb partits sense legalitzar i amb l’amenaça permanent de l’exèrcit. Avançàvem en unes condicions controlades per les institucions franquistes. I en eixa situació es va desplegar la repressió: per una banda, de les forces repressives, la policia i la Guàrdia Civil, però també hi havia aquell deixar fer (o organitzar) els grups d’extrema dreta, que atacaven directament per crear el terror entre la gent que participava en les manifestacions, entre els estudiants, la gent treballadora que feia pintades… De fet, l’any anterior, a Elda, la policia havia matat un treballador del calçat, Teófilo del Valle, després de dissoldre una assemblea. Era un treballador, un membre més de la lluita, no un dirigent. Era un jove, també. Gallec. Un emigrant més. El perill hi és, el poder no tolera els canvis —Com recordeu la nit del 6 d’octubre? —Jo era la responsable del grup que anava a enganxar els cartells, aquella nit. S’havia decidit de fer una mobilització el dia 9, la primera Diada. I teníem el primer cartell. Tenia quatre barres i hi deia ‘Dia nacional del País Valencià’. Tota la gent organitzada estava enganxant eixe cartell pertot arreu, en el mateix moment. Per això també va ser tan impressionant: tots pensàvem ‘podria haver estat jo’. Era una nit de temps rúfol, plovia una miqueta i vam quedar al centre de la ciutat, a la ‘zona nacional’: com que érem joves i aguerrits vam decidir d’agafar la zona més difícil. —Caram. —I vam començar a fer l’engrut a la font del centre de la plaça. Vam notar que ens llançaven alguna pedra, o alguna cosa, però no ens vam espantar. I vam continuar enganxant els cartells. La següent ja va ser… N’érem quatre, mirant a la paret, enganxant els cartells amb les graneres, i li va caure el tros de pedra de gairebé un quilo al cap, a Miquel. Al cap directament. —… —Estàvem junts i ell va caure immediatament. Sense sentits. El vam agafar, vam aturar un cotxe, que no en passaven, vam anar a la casa de socors i després a la residència. Ja hi va entrar amb mort cerebral. Vam avisar tota la gent del partit, dels altres partits, advocats, un senador que aleshores hi havia del PSP, Bevià, i ens en vam anar a la comissaria per fer la denúncia. I ens van tractar com si nosaltres fórem els culpables: que què fèiem per haver causat això. Des d’aquell moment i fins que va morir Miquel, uns dies després, vam ocupar la plaça. Per controlar l’espai i les proves, que no ho pogueren manipular. Per protestar per l’atemptat. —De seguida es va saber d’on havien llançat aquell maó? —No, perquè la policia es va entretenir tant com va poder. Però com que havíem organitzat una plataforma de suport, no tenien eixida. Hi ha dos edificis, en un crec que hi ha set pisos i en l’altre, sis. Tan sols podia ser de l’un o de l’altre. Ells van anar a investigar precisament i tan sols a l’edifici que no tocava. Van pujar a la terrassa i van dir que era de nit i no es veia res. I se’n van anar. Quina investigació! Fins quatre dies més, i per la pressió de tota la ciutat, no van fer res. A més, els veïns, que eren, la majoria, gent conservadora, també pressionaven: els semblava que si no eixia qui era, qualsevol era culpable. Però, de fet, la gent ja deia ‘han sido los millonarios’. —Los millonarios? —Panadero Sandoval, que tenien benzineres per tota la ciutat. Els veïns ja pensaven qui era: un militant de Fuerza Nueva. El van detenir quatre dies després. havia tingut prou temps per desfer-se de tot. —No s’hi va estar gaire, a la presó. —No. El judici va ser en juny. I vam fer la primera acció popular de la democràcia en Alacant. Hi va participar molta gent. El dia del judici va ser tan impressionant que demanàrem una ampliació de la sala perquè hi capiguera tothom. Ens ho van denegar. Mentrestant, la plaça de l’ajuntament, que era on hi havia l’audiència, estava plena de militants d’extrema dreta. O siga, com sempre, nosaltres tornàvem a estar amenaçats. El fiscal cap de l’audiència d’Alacant era el mateix que havia exercit de fiscal en els consells de guerra del començament de la dictadura, en Alacant (era parent d’una regidora del PP, per cert). O siga que qui ens havia de defensar en nom de l’estat eren… els franquistes. I sí, Panadero Sandoval va eixir de la presó gràcies a un indult l’any 1982. Miguel era un xic encantador. Amable. Responsable. Era el germà major i es comportava com a tal —Molt fort. —La situació era i és tan absurda que la notícia del seu indult no va ser notícia. I, de fet, fins que ho va proposar Compromís, a Alacant el nom de Miquel Grau no havia estat mai reconegut. Ha estat gràcies a la mobilització de la gent i a la cançó d’Al TAll. —’Per cridar “vull l’estatut” a Miquel assassinaren’. —La música és tan important que li hem de donar gràcies i fer-ne més. Ens salva. Al Tall va fer la cançó aquell mateix mes. La cantaren el darrer diumenge d’octubre del 1977. Sempre que ho explica, Manolo Miralles, l’altre dia també, es posa a plorar. —Com el recordeu, a Miquel Grau? —És que era amic i el company d’una germana meua. Venia a casa. Miguel, que era d’una família de la Vega Baixa, castellanoparlant, fill de la gent més humil, treballava en una botiga de roba i estudiava comerç. Era un xic encantador. Amable. Responsable. Era el germà major i es comportava com a tal. Silenciós. Cortès. Tenia les formes d’un bon dependent de moda. En eixe moment feia la mili, al Ferrol, ficat en una fragata, amb l’angoixa d’estar en aquell ambient tan… feixista. Havia vingut a Alacant a veure el seu pare, que estava malalt de càncer, a examinar-se en l’escola de comerç i a veure els seus amics. I a participar en alguna cosa, com per traure’s aquella opressió de sobre. La cosa és que era un persona molt considerada, molt mesurada . De fet, va estar parlant durant uns minuts amb algú que passava pel carrer i que ens criticava, i ell li va explicar per què era necessari, tan curós sempre a l’hora d’explicar les raons. En fi. —Heu parlat de la indignació que va sotragar Alacant. —Sí. La mort de Miquel era una cosa de tots. Ara n’he parlat amb ma mare. Jo no recorde haver-ne parlat, a casa. Mon pare era un home de dretes. Jo tenia vint-i-dos anys i no se m’acudia pensar si ma mare patia. I ara ella m’explica el buit que notava. I que no parlàvem, com si no passara res. I resulta que anava al mercat i que la gent no la mirava i que ella no mirava ningú. Que anava al gimnàs amb la meua germana i que li van dir que era millor que no hi tornara. Hi havia una polarització total: la gent del canvi que apuntava i la resistència brutal del poder: no podien tolerar que els qui havien perdut la guerra recuperaren el poder. I és que no van mostrar ni la més mínima consideració davant la mort. —Tot i això, aquella mobilització de protesta i solidaritat va ser gran. —Molt. Hi va participar moltíssima gent. Vam estar deu dies arreplegant ajudes, poemes, cançons, informació, de tot, a la plaça dels Cavalls. Fins i tot els treballadors de les benzineres de Sandoval van aportar diners, crec que unes deu mil pessetes. Sabíem que es moria. En el moment de la seua mort, vam fer una convocatòria de dol. La família (la mare, que estava desfeta, els germans petits) va voler que anar a una parròquia allà a prop de la residència i d’allà vam decidir que aniríem amb el taüt fins als Cavalls. El governador civil volia que desconvocàrem. Però no es podia fer. No era cap mobilització, allò: era una manifestació de dol. Impressionant. Silenciosa. Multitudinària. I la policia ens va tallar el pas. Havíem caminat uns cinc-cents metres. I es van presentar els grisos i ens van furtar el taüt. No podien tolerar que els que havien perdut la guerra recuperaren el poder —Literalment. —Sí, exactament. Hi havia gent de tota la ciutat. De l’escola de Magisteri, els treballadors de l’empresa d’alumini, els de la tabaquera. Tothom. No era un acte polític. Va ser una resposta de dol, de dir que això no podia ser i de compartir el dol. En silenci total. I van arribar ells i van dir que el dol s’havia acabat. I es van endur el taüt. Van posar, no sé com, la mare i els seus fills en un altre cotxe. I la gent cridant, plorant, abraçant-se. Una amiga m’explicava que s’estava així, agafada fort a un home, i que al cap d’una estona, quan va mirar, va veure que era Antonio Gades. Moltíssima gent hi va anar. Moltíssima. Fa poc, una veïna, una dona molt gran, que té més de noranta anys, em va dir que també hi era. Mai no m’ho haguera imaginat, que la senyora Lola hi fóra. Però sí. I resulta que la senyora Lola era anarquista. I que, la pobra, no havia tornat mai a dir ni piu en la seua vida, ni políticament ni res, després de tanta merda i tanta repressió. Però va anar a la mort de Miquel. —Això explica moltes coses. —Efectivament. I el problema és que explica també que tornem al lloc de sempre: a què estan disposats a fer. Perquè ells arrasen. No els importa la vida. Nosaltres no tenim més que el nostre cos per a lluitar, les idees i el nostre cos. I hi ha gent que el perd. hem de saber què tenim davant. Perquè ells són el poder. Ells, els qui no miraven a ma mare, els qui justifiquen que a la façana de la teua casa hi pot haver uns cartells que diguen ‘Coca-Cola’ però no que diguen ‘Llibertat’. I això s’ha de saber, per avançar.

Llum Quiñonero: ‘Era una manifestació de dol impressionant. I van arribar els grisos i ens van furtar el taüt’

El secretari de Política Municipal del PSC i president del partit a Barcelona, Jaume Collboni, ha descartat avui que els socialistes facin amb els seus vots batllessa a Ada Colau si no aconsegueixen tancar abans un acord amb Barcelona en Comú que, afirma, buscaran ‘fins a l’últim moment’. Així ho ha indicat en una intervenció oberta als mitjans realitzada abans de reunir-se en consell extraordinari la federació barcelonina del PSC. D’aquesta forma, Collboni ha volgut deixar clar que Colau no serà batllessa si abans no assoleix un acord programàtic amb el PSC que resulti en ‘un govern d’esquerres’ en el que no tingui cabuda ERC. El candidat d’ERC a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, per la seva part, va paralitzar ahir les negociacions amb els comuns fins que no ‘es defineixin’ entre ells i els socialistes.

El PSC pressiona Colau i demana un acord de govern abans de la investidura

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, discuteix avui a migdia amb el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, la directora del Fons Monetari Internacional, Christine Lagarde, i el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, la nova proposta de Grècia per aconseguir un tercer rescat. Així ho ha confirmat el portaveu de la CE, Margaritis Schinas, en una conferència de premsa a Brussel·les. El president fracès, François Hollande, ja ha dit que són mesures ‘creïbles’ i ‘serioses’, i el primer ministre maltès, Joseph Muscat, les ha definit com una ‘base per a la negociació’. Grècia ha fet arribar dijous a la nit, en el termini acordat, el pla de reformes perquè se li concedeixi un tercer rescat. Tsipras tenia temps fins a mitjanit i ara les institucions europees n’analitzaran el contingut. Si el troben bé, el rescat es pot pactar diumenge, a la cimera de caps d’estat i de govern de la Unió Europea. Abans de la reunió de diumenge, l’Eurogrup es reunirà demà a Brussel·les, també per avaluar les propostes gregues. Per contra, si no hi hagués acord, l’eurozona passaria a estudiar unes altres opcions, entre les quals la sortida de Grècia de l’euro. Propostes principals El document lliurat per Grècia a l’Eurogrup, de tretze pàgines, es titula ‘Accions prioritàries i compromisos’ i inclou tot un seguit de mesures en canvi d’un finançament de 53.500 milions per a cobrir les seves obligacions lligades al deute fins el 2018. D’entrada, la nova proposta accepta una taxa unificada de l’IVA al 23%, especialment en la restauració (ara és del 13%). Per als productes bàsics, l’electricitat i els hotels, l’impost es mantindria al 13% i al 6% per als medicaments, llibres i teatre. Respecte a les pensions, Atenes proposa de reduir les jubilacions anticipades. El govern grec també accepta de limitar l’augment de la taxa sobre les societats del 26 al 28% com volen els creditors, i no fins el 29%, i proposa la supressió dels avantatges fiscals per a les illes, començant per les més riques i turístiques. Quant a la privatització d’empreses públiques, l’executiu de Tsipras es compromet a descongelar-les, incloses les dels aeroports regionals i dels ports del Pireu i de Salònica. Grècia, finalment, accepta de reduir el pressupost de Defensa en 300 milions d’aquí al 2016, 100 milions menys del que suggeria la troica. Les noves propostes del govern grec també han de ser aprovades internament pel parlament del país. És previst que la cambra voti el pla avui, mitjançant procediments d’emergència. A continuació, si Brussel·les acaba acceptant les propostes gregues, el parlament haurà de tornar a votar l’acord. Vegeu ací el document, que ha difós el diari Le Monde: Propositions grecques

La troica examina l’última proposta de Tsipras per al rescat

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, carrega contra Podem i Pablo Iglesias en unes declaracions publicades al llibre ‘Ada, la rebel·lió democràtica’ (Ara Llibres) del periodista Joan Serra. Colau hi marca distància amb Iglesias, a qui retreu el seu ‘estil arrogant’. Diu així: Hi ha un cert estil d’en Pablo Iglesias i del nucli impulsor de Podem amb el qual no connectem. Em fan sentir més catalana que mai, sempre ho dic. És una diferència d’estil, que és personal i política, i no saps on acaba una cosa i on comença l’altra. Barcelona en Comú no és Podem. No ho ha sigut mai.’ I afegeix que aquesta diferència d’estil es concreta ‘potser en l’arrogància, en la forma d’expressar-se’. Colau expressa el seu malestar i el de la gent de la PAH per com la formació de Pablo Iglesias es va apropiar del lema de la plataforma i el va fer servir per a batejar el partit. ’Ens va molestar moltíssim. Ens preguntàvem com es podien apropiar d’aquell lema. Agafar el lema d’un col·lectiu sense el seu permís ni el seu consentiment no és la meva manera de fer política, encara que sigui un encert. Ara ja hem passat capítol.’ I critica que Podem no reconegués l’aportació de moviments polítics i partits que havien fet feina abans que ells: ‘Hi havia un context d’oportunitat, però era un context d’oportunitat que no havien generat ells, que havia generat molta gent, com la PAH, a la qual no va saber entendre ni respectar. Podem va actuar amb tota l’arrogància, sense reconèixer com a actors polítics tots aquells moviments polítics que existien, com el 15-M, la PAH o les marees.’ I afegeix: ’Si em preguntes si em sento de Podem, et responc que no. Si em preguntes, sents que formes part del context polític i social que ha portat Podem? Llavors et diria que sí. S’entén la diferència, no? Em sento partícip del 15-M. Allà ens vam trobar, i després hem seguit.’ Un cop s’han difós aquestes declaracions, a l’avançament del llibre que feia l’Ara ahir i el tema que n’ha fet El País avui, Colau ha fet un piulet defensant tant Podem com Iglesias i Íñigo Errejón (en plena crisi del partit). 1/2 @ahorapodemos es la mejor noticia en la politica institucional de las últimas décadas, el mejor aliado del cambio. — Ada Colau (@AdaColau) March 21, 2016 2/2 @Pablo_Iglesias_ e @ierrejon son dos compañeros valientes con los q nos quedan muchas alegrías por conquistar. Le pese a quien le pese. — Ada Colau (@AdaColau) March 21, 2016

Ada Colau carrega contra l’arrogància de Pablo Iglesias i Podem

‘Si hi ajuda, es posarà sobre la taula i es discutirà. I jo crec que hi ajuda’. Així ha parlat el secretari d’Economia del govern sobre la possibilitat d’incloure el referèndum unilateral d’independència (RUI) al full de ruta. Fins i tot ha dit que, si esqueia, es podia destinar una partida pressupostària per a organitzar-lo als comptes del 2017. El número dos del departament d’Economia ha explicat als micròfons de Rac1 que anava elaborant els comptes de l’any vinent per a presentar-los al parlament a l’octubre. Tanmateix no són pas enllestits, perquè el govern espanyol en funcions encara no els ha facilitat la previsió d’ingressos de l’any vinent. Ho ha considerat una decisió política perquè no hi veia raons tècniques: ‘El ministeri d’Hisenda utilitza el pressupost de les comunitats autònomes per pressionar el PSOE perquè faciliti la investidura.’ En qualsevol cas, Aragonès ha augurat tant un increment dels ingressos com de les despeses, si bé amb la voluntat de reduir el dèficit per no dependre de ‘ningú’ i recuperar recursos per a sanitat, educació i benestar. ‘El del 2017 no serà gaire diferent del 2016’, ha augurat. Ha explicat que la CUP no volia negociar un possible acord per a tirar endavant els comptes del 2017 fins que no es tractés la qüestió de confiança al president de la Generalitat, Carles Puigdemont. I ha alertat: ‘Si no tenim pressupost del 2017, el projecte d’Hisenda pròpia quedarà parat.’ Alhora, ha llançat un missatge a Catalunya Sí Que es Pot: ‘Que permetin debatre el pressupost al parlament, independentment del seu vot, com ha fet ERC a l’Ajuntament de Barcelona’. ‘No és pas sobrer’ La coordinadora general del Partit Demòcrata Català (PDC), Marta Pascal, creu que ‘no és pas sobrer’ de preveure una partida pressupostària per a un referèndum unilateral d’independència (RUI). A Prada (el Conflent), la dirigent del PDC ha avalat la proposta apuntada avui pel secretari d’Economia del govern, Pere Aragonès. Pascal ha recordat que el pressupost que es va presentar al parlament ja preveia una partida per al procés constituent i ha definit el RUI com una ‘oportunitat’.

El govern obre la porta a posar una partida pressupostària per al RUI

La UGT ha denunciat que en certs municipis de la Costa Brava s’ha ‘normalitzat’ l’explotació laboral a l’hostaleria. El sindicat assegura que moltes persones han de treballar sis dies o set a la setmana i sense dret de descansar les hores que pertoquen. El secretari de política sindical del sector serveis a les comarques de Girona de la UGT, Maxi Reca, ha revelat que moltes empreses obliguen els treballadors a fer hores extres que no són reflectides tal com marca la llei i que, per tant, no es paguen. Reca assenyala que un dels perjudicats principals és el jovent que comença a treballar i que té condicions ‘indignes’, pròpies dels becaris i amb un sou ridícul. Continuen les males condicions laborals per a cuiners, cambrers i en general el personal dedicat a l’hostaleria a la Costa Brava durant l’estiu. Ho denuncia la UGT, que assegura que el problema és que ja no és excepcional, sinó que s’ha ‘normalitzat’, ja no entre els empresaris, sinó també entre els treballadors i la societat. ‘El cas és que l’amo acaba tenint barra lliure i això sembla que hagi de ser la cosa més normal del món’, lamenta Maxi Reca. Un dels problemes ‘més evidents’ és en les hores extres que no es comptabilitzen i que, per tant, no s’acaben pagant. Això fa que molts treballadors acabin fent jornades ‘maratonianes’ i amb sous molt baixos. Tot plegat també afecta el descans dels empleats. Reca assegura que hi ha casos de persones que treballen sis dies o set a la setmana, o fins i tot de jornades que tenen un contracte parcial i acaben essent completes sense remunerar-se com a tal. ‘Com que les temporades cada vegada són més curtes, alguns empresaris ho aprofiten per dur a terme aquesta pràctica’, lamenta Reca. Malgrat que la UGT assegura que es tracta d’una pràctica que s’estén a tpt arreu del litoral gironí, Reca reconeix que Lloret de Mar és un ‘punt negre’ de fa molts anys. El secretari sindical explica que és un focus molt important, en bona part per la diferència d’habitants entre la temporada alta i la baixa. ‘La realitat és que allà és molt complicat poder-te dedicar a l’hostaleria com s’hi dedicava la gent abans’, assenyala. Els joves, un col·lectiu vulnerable Un dels col·lectius que més amoïna el sindicat és el jovent. En aquest sentit, Reca ha explicat que molts dels qui comencen a treballar es troben que han d’acceptar condicions pròpies dels becaris, amb remuneracions ‘ridícules’ i havent de treballar moltes hores. ‘Sembla que, pel fet de ser jove, hagis d’estar d’acord a patir explotació laboral’, es queixa Reca. El sindicat recorda que el conveni col·lectiu inclou tots els treballadors i que, per tant, l’edat no té res a veure a l’hora de tenir unes condicions dignes a la feina. Més inspectors i parlar amb els empresaris La UGT explica que una de les claus per a poder millorar les condicions laborals de les persones que treballen a la Costa Brava és posar més inspectors que puguin supervisar l’activitat dels negocis i, en cas que toqui, sancionar l’empresari que ho faci malament. ‘Només si l’administració es posa les piles es pot arreglar aquest problema’, concreta Reca. El sindicat gestiona les denúncies que li arriben. Però Reca deixa clar que sempre intenten parlar amb els empresaris ‘seriosos’ i que ‘volen fer bé les coses’ perquè no s’hagi d’arribar a un conflicte laboral que impliqui una possible denúncia o mesures de pressió com ara aturades dels treballadors.

La UGT denuncia la ‘normalització’ de l’explotació laboral a la Costa Brava a l’estiu

Avui arrenca el judici polític contra la presidenta del Brasil, Dilma Roussef, tal com va confirmar el president del senat brasiler, Renan Calheiros, el 12 d’agost. Calheiros també va explicar que esperava que aquest procés d’impeachment durés tres dies i que, per tant, no fes falta entrar al quart dia. El judici que avui comença es fonamenta en les sospites que Rousseff va manipular els pressupostos públics el 2013, un any abans de ser reelegida presidenta. D’entrada, el procés havia de ser a partir del dia 29, però a principi d’aquest mes, el president del Tribunal Federal Suprem del Brasil, Ricardo Lewandowski, ja va advertir que es podia anticipar. El govern interí, que és al capdavant de l’executiu des que Rousseff va ser apartada del càrrec, considera fonamental que l’impeachment s’acabi abans del 6 de setembre perquè el president en funcions, Michel Témer, pugui assistir els dies 4 i 5 de setembre a la trobada del G-20 a Hangzhou (la Xina) com a president a tots els efectes. Segons l’article 85 de la constitució brasilera, la cambra pot fer un judici polític contra la presidència si considera que ha violat els principis o les obligacions del seu càrrec. En aquest cas Rousseff és acusada d’haver maquillat els comptes públics per amagar el dèficit en el pressupost. Rousseff ha afirmat en defensa seva que aquesta pràctica ha estat habitual en tots els governs brasilers des de la restauració de la democràcia. El desembre de l’any passat la cambra de diputats del Brasil ja va acordar de començar l’examen per a determinar si hi havia prou indicis per a tirar endavant un procés d’impeachment. A l’abril, una majoria històrica de més de dues terceres parts de la cambra baixa va donar per bo l’informe que censurava les actuacions de Rousseff i va aprovar d’engegar el judici polític.

Comença el judici polític que pot fer fora Dilma Rousseff

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha admès a tràmit el recurs del govern espanyol contra la llei catalana que garanteix l’accés sanitari universal, tal com avui publica el BOE. Com que Mariano Rajoy va invocar l’article 161.2 de la Constitució, l’alt tribunal suspèn la vigència i l’aplicació dels articles impugnats de la normativa, a l’espera de la sentència definitiva. Concretament, els articles suspesos són el primer (apartats segon i tercer), el tercer, el quart i el cinquè, i les disposicions addicionals segona, tercera, quarta i setena, així com la disposició final primera. Aprovada pel Parlament de Catalunya el juny de l’any passat, la llei estableix que tots els residents a Catalunya tenen dret de l’assistència sanitària amb càrrec al fons públic mitjançant el Servei Català de la Salut (CatSalut) i que la manera d’acreditar-ho és l’empadronament. La norma es va aprovar amb el vot contrari del PP, l’abstenció de Cs i el vot favorable de la resta de grups. El TC ja va declarar inconstitucional la llei amb la mateixa finalitat del País Valencià i que permetia l’accés sanitari universal als immigrants en situació irregular. Què diuen els articles suspesos? L’article primer defineix que tots els residents a Catalunya tenen dret de l’assistència amb càrrec a fons públic per mitjà del Servei Català de la Salut. Els apartats segon i tercer de l’article segon exposen que s’entén per ‘residents’ els empadronats en algun municipi i també els col·lectius en risc d’exclusió social. Entre més qüestions, l’article quart diu que els qui no tinguin condició de ‘residents’ sí que tindran dret com a mínim de ser atesos en cas d’urgència. El conseller de Salut, Toni Comín, va destacar el dia de l’aprovació que la llei restaurava la universalitat perduda, en al·lusió al decret que el govern espanyol havia aprovat el 2012 i que deixava sense cobertura gratuïta els immigrants en situació irregular. La llei estableix que l’empadronament serà el mitjà per a acreditar la residència a Catalunya i tenir accés a la sanitat pública. El 2012, el govern de Madrid va establir el fet de ser beneficiari del sistema de salut de l’estat espanyol per poder-hi accedir, cosa que deixava fora tots els immigrants en situació irregular. El govern va emetre una instrucció en resposta que garantia l’accés en gairebé cada supòsit però que establia una carència de tres mesos d’empadronament. Amb la llei es garantia l’accés a la sanitat pública a través del padró des del primer moment . En el cas que aquest requisit no s’acompleixi, la norma estableix uns altres criteris d’arrelament per a garantir l’accés a la sanitat a col·lectius en perill d’exclusió social. Aquests criteris s’han de concretar encara amb un reglament que el conseller havia explicat que s’elaboraria en el termini de tres mesos. D’altra banda, la normativa solucionava la situació que vivien fins ara els catalans residents a l’estranger que no podien tenir accés a la sanitat pública quan estaven de visita al país.

El TC admet a tràmit el recurs del govern espanyol i suspèn la llei catalana que garanteix l’accés sanitari universal

Malgrat que ETA va anunciar el cessament de l’activitat armada el 2011 i es va dissoldre definitivament l’any passat, l’Audiència espanyola continua actuant com si l’organització fos activa. N’és un exemple la macrocausa que començarà el 16 de setembre i que afecta quaranta-set persones vinculades a la defensa dels drets dels presoners bascs. La fiscalia els demana penes de vuit anys a vint anys de presó, per les acusacions de participació activa en organització terrorista, finançament del terrorisme i delicte continuat d’enaltiment del terrorisme. Els encausats són, per una banda, advocats de presoners d’ETA i persones que feien d’interlocutors entre aquests presoners i els sindicats, partits i associacions de la societat civil basca després de la dissolució de l’organització armada. I, per una altra banda, integrants dels col·lectius Herrira, Jaiki Adi i Etxerat. Jaiki Adi és una associació de professionals de la salut que assisteixen gent afectada per la violència de l’estat espanyol i francès; ofereixen, per exemple, assistència psicològica a presoners i tractament a gent que han sofert tortures. Etxerat es defineix com una organització d’amics i familiars de presos, deportats i exiliats. I Herrira, el col·lectiu amb més encausats, una organització creada per a denunciar les males pràctiques penitenciàries del govern espanyol contra els presoners bascs. Una causa general contra la xarxa de suport als presoners Segons l’advocada Amaia Izco, un dels quaranta-set encausats, el col·lectiu Herrira va néixer diferenciant-se d’allò que havia estat el Moviment Pro Amnistia, que demanava l’alliberament de tots els presoners d’ETA i que va ser considerat part de l’organització per l’Audiència i pel Tribunal Suprem espanyol. ‘Herrira feia una feina d’activació social pels drets dels presos i amb l’objectiu de caminar cap a la convivència i mobilitzar la societat de la manera més transversal possible –explica–. Això va començar a tenir força èxit i sectors que fins llavors no havien fet res van començar a moure’s. L’estat va reaccionar a la contra i van començar les detencions contra persones que formen part del col·lectiu.’ El setembre del 2013 el magistrat de l’Audiència espanyola Eloy Velasco va ordenar la primera de les quatre operacions que sostenen la causa. La Guàrdia Civil va detenir divuit membres d’Herrira i va fer escorcolls a les seus del col·lectiu. De llavors fins al març del 2015, hi va haver tres operacions més, que acabaren amb onze persones empresonades preventivament. ‘Quan el col·lectiu va anunciar que tenia intenció de continuar malgrat tot, van fer una altra actuació, ara contra els interlocutors. Així suprimien la peça que connectava el col·lectiu de presos amb la societat. Després va ser el torn dels professionals: advocats, implicats en qüestions de solidaritat econòmica, psicòlegs… I fins i tot dues persones del col·lectiu dels familiars, amb el pes psicològic tan gran que té això’, recorda l’advocada. Després d’aquestes quatre operacions policíaques, la base que sosté l’acusació són els informes de la Guàrdia Civil. Izco considera que l’estratègia de l’acusació s’ha basat només en la interpretació dels documents requisats a les oficines dels encausats. Segons que explica, han provat de relacionar aquests documents requisats amb documents d’ETA anteriors a la dissolució, i que ja es van utilitzar per a il·legalitzar el moviment Pro Amnistia. ‘El nostre escrit de defensa diu que no hi ha, en tota la causa, ni un sol document que ens relacioni amb ETA. La Guàrdia Civil i tot reconeix que no hi ha cap document que pugui vincular la realitat actual amb ETA’, explica. Critica també els arguments de l’acusació: ‘L’acusació considera que tota la nostra activitat, en el fons, pretén alimentar l’estratègia d’ETA. Això ho justifica dient que els col·lectius d’assistència són una continuació del moviment Pro Amnistia. Diuen que el col·lectiu de presoners és part d’ETA i, per tant, tothom qui treballi per la reivindicació dels seus drets és part d’ETA.’ Els encausats denuncien que en cap dels seus casos no hi ha ni un sol element que els vinculi directament amb l’organització armada, sinó que han estat processats per l’activitat professional o pertinença als col·lectius en una atribució general –i no individual– de responsabilitat penal. ‘Els fets que ens atribueixen individualment no tenen transcendència del punt de vista del dret penal. Només els donen aquesta transcendència amb una atribució general que diu que tots nosaltres som una mena d’ens o diversos ens relacionats amb ETA’, denuncia l’advocada. En el seu cas, explica, l’acusació es fonamenta en la seva feina professional i en el fet d’haver fet una denúncia pública de la situació dels presoners i s’argumenta que tot ho ha fet per ordre d’ETA i en benefici d’ETA. Abús de la presó preventiva Els encausats denuncien un seguit de vulneracions de drets d’ençà que va començar el procés i destaquen especialment l’abús de la presó preventiva. Dels quaranta-set, onze han estat empresonats, pel cap baix, durant deu mesos. Els qui han passat més temps empresonats –i en règim d’aïllament– han estat Jon Enparantza –dos anys i tres mesos– i Arantza Zulueta –tres anys i un mes–, ambdós detinguts a la segona operació contra els interlocutors entre els presoners i agents de la societat basca. Tal com explicava Zulueta mateix en una taula rodona organitzada l’any passat a Barcelona, aquest sistema d’aïllament ha implicat una autèntica tortura per a ella: ‘Durant tres anys, no he tingut mai contacte amb ningú, tret de les visites a través del vidre i el vis-a-vis una vegada cada mes. Com si fossis un gos, passen els dies. Acabes saludant els funcionaris per demostrar que el que hi ha a la cel·la no és un animal, sinó una persona.’ ‘Hem perdut la por, ens hem apoderat’: les dones víctimes de la repressió alcen la veu contra l’oblit Malgrat que la presó és el preu més alt que han pagat i que encara poden pagar els encausats, denuncien que el processament ha tingut més conseqüències nefastes per a la seva vida, tant en l’àmbit personal –tenen un total de 38 menors a càrrec seu–, com econòmic –calculen uns 110.000 euros gastats en fiances– i professional. ‘Ens han fet caminar per una corda fluixa, perquè no sabem si continuar fent la nostra feina pot tenir conseqüències negatives per al procediment’, lamenta Izco. També denuncien més vulneracions de drets, com ara la del dret de reunió i del dret de llibertat d’expressió, pel tancament de pàgines web i comptes a les xarxes socials. Una croada contra una organització dissolta Els encausats no denuncien tan sols unes acusacions que consideren absurdes; també critiquen el fet que aquesta macrocausa contra ETA comencés en un moment en què l’organització havia cessat l’activitat armada i que el judici comenci quan ja s’ha dissolt. L’advocada hi veu una clara intencionalitat política: ‘A partir del 2011, si ETA tenia cap estratègia, era la de desaparèixer, com s’ha acabat demostrant. Això ha tingut l’objectiu de dur-nos al passat, a més de dificultar la fi ordenada d’ETA, que l’estat no ha volgut mai. També volen mantenir viva la qüestió dels presoners. Com? Empresonant quaranta-set persones més! Si constantment estàs pendent de respondre a la repressió, és molt difícil que articulis un moviment de resolució o fins i tot un moviment sobiranista.’ Tant Amaia Izco com Jaione Carrera, també encausada, són advocades del cas dels joves d’Altsasu, en què l’Audiència espanyola va condemnar vuit persones per una baralla de bar amb agents de la Guàrdia Civil. Malgrat que l’advocada creu que són casos diferents, considera que tenen en comú que són instruments que l’estat utilitza ‘per no tancar el cicle’ i mantenir el País Basc encallat ‘amb una recepta repressiva fortíssima’. A més, creu que el fet que fossin condemnats a penes de presó per una baralla dóna pistes sobre què pot passar en el seu cas, que també jutjarà l’Audiència espanyola: ‘Allà s’aplica una envernissada jurídica a decisions polítiques. És un tribunal absolutament mediatitzat, permeable a les decisions polítiques i que no ofereix garanties.’ Bel Pozueta: ‘Si aquesta injustícia no acaba al setembre, ens tindran davant’ Per a denunciar aquesta macrocausa i reclamar la fi de la repressió judicial al País Basc, el col·lectiu de suport als encausats, 47akHerrian, ha convocat una manifestació el 14 de setembre a Bilbao, on també es vendran productes per a recaptar diners per a la caixa de solidaritat. El col·lectiu convida a assistir-hi a tothom qui ‘s’hagi sentit indignat’ pel macrojudici i també demanar de signar el manifest que han redactat per fer créixer el suport a la mobilització al carrer.

Macrojudici a l’Audiència espanyola: advocats, familiars i psicòlegs de presos d’ETA, entre els encausats

Els colombians van sortir ahir al carrer per expressar de manera contundent el seu refús a la política econòmica i social del president conservador Iván Duque, una protesta sense precedents en la història recent de país i que es produeix en un moment en el qual hi ha una onada de protestes arreu de l’Amèrica del Sud. La jornada va començar amb manifestacions pacífiques que van recórrer els principals carrers i avingudes de Bogotà i altres localitats del país i es van prolongar fins ben entada la nit amb una gran cassolada. Les protestes no van estar exemptes d’actes vandàlics principalment a Bogotà, Cali i algunes ciutats, que va fer que les autoritats locals declaressin el toc de queda en algunes d’ells. Marxes arreu del país La vaga general que es va portar a terme és una resposta al ‘paquet’ de mesures econòmiques que, segons els sindicats, el govern de Duque vol proposar al congrés per modificar el règim laboral i de jubilacions en detriment dels treballadors. A Bogotà, desenes de milers de persones entre estudiants, treballadors, indígenes i col·lectius negres van omplir la Plaça de Bolívar, el centre del poder polític i judicial de Colòmbia, amb missatges de ‘El govern no inverteix en l’educació per temor a l’emancipació’ o ‘Més salaris, menys impostos’. La protesta a Medellín, que va ser majoritàriament pacífica tot i que hi va haver enfrontaments entre encaputxats i policies, va tenir com a punt de trobada el Parc de les Llums. En aquesta manifestació van participar un grup d’ex-combatents de les FARC que es van acollir a l’acord de pau, que diumenge que ve compleix tres anys. Un d’ells va ser Rodrigo Londoño, president del partit Força Alternativa Revolucionària del Comú (FARC), sorgit de la desmobilització de l’antiga guerrilla, que va participar envoltat de guardaespatlles. ‘Estem arraconant als que volen que seguim en guerra (…) Jo espero que escoltin al poble, tinc l’esperança que raonin i escoltin la veu del poble, el poble està demanant pau i està demanant reconciliació’, va dir als periodistes Londoño, conegut en la seva època de guerriller com ‘Timochenko’.

Protesta multitudinària a Colòmbia en una vaga general contra el govern de Duque

Els líders del PSOE i de Podem, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, han acordat aquest dijous que les seves formacions demanin conjuntament la compareixença urgent del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per a explicar perquè no assumeix responsabilitats polítiques pels casos de corrupció del seu partit que l’han portat a declarar a l’Audiència espanyola. Els portaveus parlamentaris dels dos partits, Margarita Robles i Irene Montero, han registrat la petició perquè es convoqui la diputació permanent del congrés espanyol i debati la seva proposta, la qual no està clar que pugui prosperar.

PSOE i Podem demanen la compareixença urgent de Rajoy al congrés espanyol després de declarar pel cas Gürtel

La titular del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona de que investiga diversos ex-alts càrrecs del govern català per l’organització del referèndum de l’1-O ha citat com a investigat per desobediència el responsable de la direcció Comercial i de Màrqueting de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), per l’emissió d’anuncis sobre el referèndum. Està citat a declarar divendres. La jutgessa, que manté imputada la llavors màxima responsable de la CCMA, Núria Llorach, i els directors de TV3 i Catalunya Ràdio, ha reclamat a l’organisme que dirigeix els mitjans públics de la Generalitat que aporti una certificació de les emissions de l’anunci de la campanya de ‘Civisme’ durant el setembre del 2017, especificant els dies en què es van publicar. La jutgessa també ha requerit a la CCMA el contingut de les gravacions en ràdio i els elements vídeo-gràfics d’aquests anuncis de la campanya que, sota el logotip de la Generalitat, mostraven unes vies de tren que es bifurcaven amb l’eslògan: ‘Has nascut amb la capacitat de decidir, hi renunciaràs?’. L’elaboració i emissió de la campanya és una de les bases en què es fonamenta l’acusació per malversació en el judici a la cúpula del procés al Tribunal Suprem, ja que la CCMA va emetre dues factures de 93.000 i 180.000 euros a la conselleria de Presidència, si bé l’ex-conseller Jordi Turull al·lega que no havien de pagar-se per estar dins un contracte marc. Llorach va ser citada com a testimoni al Suprem, però es va acollir al seu dret a no declarar, ja que està imputada al jutjat de Barcelona. Per a sustentar l’acusació per malversació, la jutgessa va requerir a principi d’aquest mes al Parlament la factura dels 17.690 euros que va costar un acte en suport al referèndum al Teatre Nacional de Catalunya, organitzat per Junts pel Sí, així com l’auditoria dels comptes de l’exercici 2017 i les subvencions rebudes per aquest grup parlamentari, integrat pel PDECat, ERC i independents. En un escrit de resposta a la jutgessa, el secretari general del Parlament detalla que aquesta factura no consta en la documentació que disposa la cambra catalana, ja que el reglament no obliga els grups a presentar factures ni d’altres documents justificatius sobre les despeses recollides en la comptabilitat específica de la seva subvenció. El secretari general assenyala que tampoc no existeix cap auditoria sobre la rendició de comptes dels grups, ja que la comptabilitat específica de la subvenció pública que reben no se sotmet a fiscalització per part de la Mesa del Parlament, sense perjudici de la que sí pugui efectuar el Tribunal de Comptes en consolidar-se la comptabilitat dels grups amb els partits amb els quals estiguin vinculats. D’una altra banda, la jutgessa ha desestimat el recurs de nul·litat de tota la causa interposat per alguns dels acusats, perquè no aprecia ‘cap infracció’ en les normes de repartiment quan es va adjudicar la investigació sobre els preparatius del referèndum al magistrat Juan Antonio Ramírez Sunyer, ja mort. Algunes de les defenses van demanar la nul·litat de la causa en considerar que estava viciada d’origen perquè es va adjudicar de forma ‘irregular’ al titular del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona per la seva ‘obsessió’ amb el procés independentista. Per contra, la jutgessa Alejandra Gil, que substitueix Ramírez Sunyer, sosté que la petició de nul·litat parteix d’una ‘premissa errònia’, ja que quan el 27 de gener del 2017 es va presentar la denúncia que va donar peu a l’obertura d’aquesta causa la norma de repartiment no excloïa els magistrats que estaven de guàrdia. La jutgessa insisteix que no només no es va cometre cap infracció de les normes de repartiment, sinó que l’adjudicació al jutjat 13 es va dur a terme de manera ‘informàtica i aleatòria’, per la qual cosa desestima l’incident de nul·litat per anul·lar tota la causa.

El jutjat 13 de Barcelona investigarà el responsable comercial de la CCMA per la publicitat d’1-O

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha visitat els presos polítics catalans empresonats a Madrid. Així ho ha anunciat ella mateixa a través de les xarxes socials. Colau ha pogut entrar a la presó de Soto del Real per a visitar Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i el mateix a Estremera, on ha visitat Joaquim Forn. Junqueras, diu Colau, no ha estat possible veure’l. ‘Que estiguin en presó preventiva és injust. Que estiguin a centenars de quilòmetres de casa seva és cruel. Han de quedar en llibertat com més aviat millor’, ha piulat. La batllessa també afegeix que la solució a Catalunya passa per a formar govern i recuperar les institucions, així com ‘bastir ponts i tornar al diàleg’. La solució per Catalunya passa per recuperar l’autogovern, tancar ferides, bastir ponts i tornar al diàleg entre els què discrepem. La judicialització de la política i els empresonaments només ens allunyen d’aquesta solució i aprofundeixen la fractura (2/2) — Ada Colau (@AdaColau) March 21, 2018

Ada Colau visita Cuixart, Sànchez i Forn a les presons de Madrid

La presidenta del parlament Carme Forcadell ha avisat avui que la repressió ha vingut per quedar-se i encoratja a tothom a continuar treballant per guanyar el 10-N. En una carta que s’ha llegit al míting de campanya d’ERC a Tarragona, Forcadell ha apostat per sortir al carrer i dir prou a la ‘repressió, al càstig i l’escarment’ perquè es vol viure en llibertat. Des de la presó del Mas d’Enric, Forcadell ha apostat per plantar cara a la dreta feixista que ‘ens vol fer tornar al segle XIX’. Amb tot, ha reconegut que el camí cap a la llibertat és llarg i difícil. També ha dit que la sentència de contra el procés estava decidida i que és duríssima per ‘humiliar-nos i escarmentar-nos’. ‘Contra la repressió i contra la sentència: persistència, persistència i persistència’, ha conclòs. La presidenta de la cambra catalana ha parlat de tres joves empresonats per les protestes post-sentència i ha constatat que són a la presó ‘perquè en nom de la unitat d’Espanya tot s’hi val’. Ha avisat que la repressió ha arribat al jovent per fer-los por perquè no es mobilitzin i no surtin al carrer. En nom dels joves, ha agraït el suport rebut. S’ha mostrat confiada que la gent del país no permetrà que cap govern ‘arrabassi els drets i llibertats que tan durament van aconseguir els que ens van precedir’. ‘Confio en vosaltres i estic convençuda que, de manera democràtica i sense cap mena de violència, com sempre hem fet, en ens sortirem. Em sento molt i molt orgullosa de tot el que hem fet quan miro enrere i del que estic convençuda que aconseguirem quan miro endavant’, ha manifestat.

Forcadell avisa que la repressió ha vingut per quedar-se i reclama la victòria d’ERC

Bon Cop de Cap repassa la relació entre el futbol i la màfia: els intents del clan dels Calesi de comprar el Lazio de Roma, la utilització que fa la Camorra dels seguidors radicals del Nàpols o els intents de la Cosa Nostra de construir un estadi.

Bon Cop de Cap: La màfia i el futbol

En la novel·la del dramaturg alemany Goethe Les penes del jove Werther, el protagonista pateix tal desamor amb la Charlotte que decideix de suïcidar-se. A final del segle XVIII l’impacte d’aquesta novel·la va provocar diversos suïcidis i va arribar a ser prohibida a Dinamarca i Itàlia. Dos-cents anys més tard, el sociòleg David Phillips va encunyar el concepte ‘efecte Werther’, segons el qual el tractament de notícies de suïcidis en mitjans de comunicació pot ser contraproduent i causar un efecte crida. Però de fa uns anys, aquesta teoria s’ha anat qüestionant i psiquiatres i psicòlegs demanen que se’n parli més, del suïcidi. ‘És molt positiu que els mitjans en parlin. La clau és parlar-ne, però cal fer-ho bé’, diu Glòria Iniesta, mestra d’educació primària i que treballa de voluntària a l’Associació per la Prevenció del Suïcidi i l’Atenció al Supervivent –així es denominen les persones que han perdut algú per suïcidi. ‘Aquesta por que ens diu que parlar-ne pot causar-ne més és un mite. Si no en parlem obertament, als mitjans i a la societat, no podem oferir ajuda perquè hi continuarà havent un tabú a comunicar un desànim i a fer visible el problema.’ L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones a causa d’algun problema de salut mental, va publicar recentment un informe en què analitzava de quina manera es tractava la qüestió als mitjans i què es podia fer perquè les cobertures ajudessin a prevenir el problema. Entre les conclusions, assenyalaven que només un 12% dels articles donaven veu a persones que havien viscut en primera persona un intent de suïcidi, i que menys de la meitat dels texts tenien enfocament positiu: ‘Moltes vegades se’n parla des d’una òptica sensacionalista, no s’aprofundeix en la problemàtica, i es redueix el suïcidi a una causa única, quan la majoria de vegades és multifactorial’, diu Iniesta. Gràfic del nombre de suïcidis que hi ha hagut al Principat, Illes i País Valencià en l’última dècada Suïcidi és una paraula que s’acostuma a dir amb veu baixa, que fins i tot pot despertar un sentiment de vergonya i culpabilitat entre els qui l’han viscut en primera persona. Però això no el converteix en un problema menor: el 2018 va haver-hi 989 morts per suïcidi a tot el país. ‘El desconeixement porta a no demanar ajuda. Si nosaltres no sabem que si tenim un mal moment o una depressió, podem tenir idees de suïcidi, i no sabem que cal demanar ajuda immediatament, això frenarà la possibilitat d’assistir al nostre metge de capçalera, al psicòleg o a un psiquiatre, i de retruc, facilitar les conductes suïcides’, ens explica Aina Fernández Vidal, psiquiatra responsable de la Unitat de prevenció del Suïcidi de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona. En aquesta tasca de la visibilització no només erren els mitjans, sinó també l’administració, apunten els experts. Demanen que se segueixi la línia utilitzada per a lluitar contra la violència de gènere, que els últims anys s’ha visibilitzat més, i invertir més diners en campanyes d’informació i prevenció: ‘El problema és que no se li ha donat importància. Per als accidents de trànsit, per exemple, hi ha hagut moltes campanyes i han fet efecte. Les morts per accidents de trànsit gairebé han baixat un 50%. En canvi, el suïcidi està amagat. Com si no poguéssim fer-hi res’, lamenta Fernández Vidal. Passen els anys i la xifra de víctimes de suïcidis es manté per sobre els 900 morts anuals. Alguns anys s’ha superat el miler, com el 2012, amb 1.041 morts, i el 2013, amb 1.047. La franja d’edat entre els trenta anys i els seixanta és on es comptabilitza un nombre més alt de suïcidis. Però hi ha una xifra que alarma per la seva cruesa, que és la que afecta els joves. El 2018 hi va haver 81 morts entre menors de 29 anys. Cecília Borràs: ‘En qualsevol suïcidi, sempre hi ha un avís’ De fet el suïcidi és la primera causa de mort entre els joves, fet que equival a un mort cada cinc dies. I cosa que encara fa més feredat: el nombre d’intents de suïcidis en joves –difícil de calcular perquè moltes vegades no són ni reportats– indiquen que per cada persona que consuma un suïcidi, hi ha vint intents. Per això, Glòria Iniesta diu que també cal invertir en formació de professorat, perquè per estadística algun dia es trobaran amb un alumne que haurà intentat de suïcidar-se o ho provarà, i han de saber quins són els senyals d’alerta: ‘Els factors de risc principals en la gent jove és que no tenen suport social, sigui entre iguals o la família; les pressions de l’entorn; l’assetjament o el ciberbullying. L’adolescència és una època en què un es forma la identitat i hi ha poca tolerància a la frustració.’ Recentment, la sèrie 13 reasons why, emesa per Netflix i molt popular entre el públic adolescent, va generar polèmica perquè alguns sectors criticaven que podia incitar al suïcidi. Iniesta assenyala que la premissa de la sèrie conté algunes errades, però que és un bon instrument per a trencar barreres i obrir un debat amb els joves: ‘La sèrie ensenya moltes coses, com ara que el suïcidi gairebé sempre té múltiples causes; i quins són els espais d’ajut on el protagonista hauria pogut trobar sortides a la seva mort.’

El suïcidi, la mort que continua invisible

Les joventuts d’ERC, Jovent Republicà, han demanat d’obrir una etapa d’alliberament nacional que deixi enrere la gesticulació i el ‘processisme’ després de la sentència del judici contra el procés. Per això han reclamat a tots els actors de l’independentisme ‘passar de les declaracions i les picabaralles a l’acció política coordinada i en massa’, com han informat en un comunicat. Després del Consell Nacional d’ahir, ha assegurat que ‘cal potenciar la lluita antirepressiva i afeblir els estats espanyol i francès amb accions de lluita no violenta’, com la protesta clàssica, la no-cooperació i la desobediència civil. Han fixat cinc espais d’acció (les complicitats internacionals, les institucions republicanes, els carrers, el sindicalisme i el moviment estudiantil), han defensat que han de ser ‘més i més forts per a invertir la correlació de forces amb l’estat’ i han instat els joves a implicar-se.

Jovent Republicà demana de passar a ‘l’acció política coordinada i massiva’

El nou director de Televisió de Catalunya (TVC), Vicent Sanchis, ha defensat el seu nomenament davant les crítiques dels grups parlamentaris de Ciutadans, PSC, Catalunya Sí que es Pot, PP i la CUP pel seu nomenament: ‘No he vingut a fer de fanàtic ni de ‘hooligan’ de ningú’. Segons que ha dit en la comissió de control de la CCMA, a TV3 hi ha ‘molta pluralitat’, però això no vol dir que no es pugui millorar, ha subratllat Sanchis. ‘M’agradaria que ningú que vingui a aquesta casa no se senti en territori enemic’, ha dit, i interpel·lat per qüestions de pluralitat, ha defensat que, més enllà de creure en l’objectivitat perquè les històries les expliquen subjectes, creu en l’honradesa i la coherència de les persones i els professionals. Sanchis ha parlat de salvar els equilibris i de rigor, i ha avançat que proposarà entrevistes a membres de l’executiu central en la cadena: ‘Que no apareguin persones del Govern central no és bo’. ‘Aquesta no pot ser la televisió dels processistes, espero que no; ni dels processistes, ni de la confraria del pecat redimit, ni de cap tipus d’associació paranormal. Espero que sigui la televisió de tots, de tots els que la vulguin seva, perquè alguns no volen’, ha dit. Crítiques Des de C’s, el diputat Fernando de Páramo ha qüestionat la crònica dels fets sobre la renúncia al càrrec presentada per l’anterior director Jaume Peral, i ha demanat la dimissió de la presidenta de la CCMA en funcions, Núria Llorach. També ha acusat Sanchis de ser un ‘fanàtic de la independència, d’odiar Ciutadans i de treballar amb la vella Convergència del 3%’. El diputat del PSC David Pérez ha parlat d’un ‘nomenament contaminat’, encara que ha donat una oportunitat al nou director per gestionar la cadena, que es troba en una situació molt crítica i complicada amb audiències mínimes, ha afegit. La diputada Jèssica Albiach deCatalunya Sí que es Po ha criticat la ‘decisió sobtada’, ha demanat més recursos per a la cadena, i ha preguntat a Sanchis si pretén privatitzar àrees de treball de la cadena. El diputat de la CUP Albert Botran ha insistit que s’ha produït una ‘ingerència del Govern en el funcionament dels mitjans públics’ amb el nomenament de Sanchis. Per la seva banda, des del PP, la diputada Esperanza García ha acusat Sanchis de ser amb el seu nomenament el ‘cap de campanya de Convergència al comandament de TV3’, i ha subratllat que en els seus primers deu dies al capdavant del càrrec ha observat canvis en les cobertures dels judicis del cas Palau i Pretòria. El diputat de Junts Pel Sí Jordi Cuminal ha preguntat a Sanchis pel lloc que ocuparà la cultura en el futur de la cadena, i ha demanat quins canvis es planteja per al Súper3, cosa que Sanchis ha dit que presentarà pròximament per falta de temps en les seves intervencions.

Sanchis: ‘No he vingut a fer de fanàtic ni de ‘hooligan’ de ningú’

Carles Puigdemont va guanyar ahir el torcebraç a Marta Pascal. Amb la retirada de la fins ara coordinadora general, una nova direcció portarà el PDECat a confluir amb la Crida Nacional per la República. L’encapçalaran David Bonvehí a la presidència i Míriam Nogueras a la vice-presidència, amb una vintena de membres més. La cúpula s’encarregarà de la gestió ordinària del partit però el poder decisori i estratègic correspondrà a una comissió delegada liderada per Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn i Lluís Puig, i en què també hi seran Bonvehí, fins ara secretari organitzatiu del partit, i Nogueras, diputada al congrés espanyol. Els associats, a més, hauran de ratificar l’acord a què el PDECat arribi per a integrar-se al moviment transversal de Puigdemont. El cop de volant va anar acompanyat de l’aprovació d’esmenes que no descarten la via unilateral i exigeixen un canvi d’estratègia a Madrid. Els sectors crítics que han guanyat l’assemblea defensen que el partit s’encamini cap a la dissolució. De fet, la Crida ha començat a recollir adhesions individuals i el PDECat emplaça els seus associats a afegir-s’hi en la ponència que s’aprovarà definitivament avui, després de la transacció d’una esmena específica que ‘obliga’ el partit a actuar amb ‘generositat màxima’ per contribuir a la resolució del conflicte polític. L’acord de tots els sectors (l’anomenat pacte dels Lledoners) inclou que es mantinguin els integrants de l’executiva que liderava Pascal, però la veritat és que tenen diferències de fons amb els fins ara anomenats crítics que complicaran la convivència en la direcció. Els dirigents pròxims a Pascal sostenen que el partit s’ha de mantenir ‘fort’ i fer-se valer dins del moviment de Puigdemont. És a dir, que s’oposen frontalment a la dissolució. Les ferides internes de l’assemblea, a més, trigaran a cicatritzar. Les divergències van acabar aflorant acarnissadament ben entrada la nit, durant el debat de les esmenes a la ponència organitzativa, després d’una jornada protagonitzada pel pas enrere de Pascal. Buch i Calvet, pendents de la votació d’avui El debat sobre el quadre d’incompatibilitat de càrrecs i la composició de la comissió delegada van motivar les darreres discussions en la comissió d’aquesta ponència. És a dir, la de la reforma dels estatuts. Després de la sortida de Pascal, l’estructura del partit s’havia d’adaptar al pacte dels Lledoners. Es podran acumular fins a tres càrrecs, però el plenari haurà de votar avui si permet que hi hagi consellers del govern a l’executiva. Això és rellevant perquè l’acord entre sectors inclou que Miquel Buch, titular d’Interior en el govern de Quim Torra, i Damià Calvet, de Territori i Sostenibilitat, tinguin responsabilitats orgàniques. En cas que el règim d’incompatibilitats no ho permeti, els dos homes forts de Turull i Rull podrien assistir igualment a les reunions de l’executiva atès el seu càrrec institucional. Es preveu que també l’integri el diputat de JxCat Albert Batet i la batllessa de la Garriga, Meritxell Budó. No hi serà el batlle de Molins de Rei, Joan Ramon Casals, que estava disposat a encapçalar una candidatura alternativa a Pascal si s’enrocava en el càrrec. Els consellers Miquel Buch i Damià Calvet. Fotografia: Albert Salamé Segons fonts coneixedores de les negociacions, han ofert a Neus Munté que en sigui la portaveu, tot i que ella ha fixat la seva prioritat en Barcelona. En principi, els membres de la direcció executiva actual es mantindran, tret de Meritxell Ruiz i Lluís Font, que en surten per raons personals, segons fonts pròximes a Pascal. Són Ferran Bel, Maria Senserrich, Marc Castells, Xavier Fonollosa, Vanessa Farré, Montserrat Candini, Maria Dolors Tella i Lluís Soler. La nova direcció es votarà avui en una llista tancada i blocada. També es així com votaran la comissió delegada. La direcció actual va intentar ampliar-la per incloure-hi, sense èxit, representants del territori. La discussió va acabar amb un incòmode estira-i arronsa entre Buch i Bonvehí, segons diverses fonts presents. Les últimes negociacions d’un congrés convuls L’anomenat pacte dels Lledoners, que Pascal s’ha resistit a avalar fins que no s’ha enretirat, tenia el suport de Puigdemont i dels principals sectors del partit, amb Turull i Rull al capdavant. Però Pascal hi havia de tenir un paper secundari si volia continuar a la cúpula: ser una integrant més de l’executiva. I ho va refusar. En una compareixença pública va admetre que una coordinadora general no podia continuar sense el suport de Puigdemont, i era ‘evident’ que no el tenia. D’ençà de l’inici de l’assemblea, i a mesura que passaven les hores, Pascal es debilitava. La resta de sectors tenien clar que no cedirien i que ella no podria sostenir una candidatura pròpia que s’enfrontés a l’avalada pels presos i Puigdemont. Segons fonts pròximes a l’actual coordinadora general, aleshores va negociar que la resta de la seva gent es mantingués a la direcció, tot i que aquesta oferta sempre ha estat damunt la taula, segons els crítics. Veus pròximes a Pascal també lamentaven que hagués pogut parlar amb Puigdemont en les hores decisives del congrés. Un intermediari li va comunicar que en la nova executiva no podia tenir un càrrec preeminent ni projecció quant al discurs mediàtic. També li va explicar que el detonant de la divergència amb Puigdemont havia estat que Pascal hagués empès el PDECat a facilitar la investidura de Pedro Sánchez per fer caure Mariano Rajoy; tot això segons les mateixes fonts. Les negociacions per a intentar arribar a un acord amb Pascal van tenir un moment crític divendres al matí, quan va reunir-se a la presó dels Lledoners amb Rull i va refusar de deixar el càrrec com li demanaven. En canvi, Pascal acceptava Bonvehí a la presidència i Nogueras a la vice-presidència. Els sectors crítics defensen, tanmateix, que l’intermediari que havia enviat dijous a les negociacions ja havia avalat l’acord i que Pascal, l’endemà, el va trencar. A més, van interpretar la visita a Rull com un menyspreu a Turull i a Joaquim Forn. Tot plegat, a poques hores del començament d’un congrés molt incert que el president de la Generalitat, Quim Torra, no va acabar inaugurant. Les discrepàncies entre els sectors més forts del partit i la direcció de Pascal van forçar, fins i tot, l’ajornament d’un acte d’homenatge a l’1-O i als presos i els exiliats que es farà avui. En la cloenda, finalment, sí que hi intervindrà Torra, a més de l’ex-president Artur Mas (qui s’ha mantingut neutral en la pugna entre famílies) i l’ex-primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond. Puigdemont i els consellers empresonats surten radicalment reforçats del congrés del PDECat. A mesura que passaven les hores, pels passadissos del Palau de Congressos de Catalunya no eren pocs els dirigents que alertaven de l’evidència: era impossible per a Pascal de guanyar el torcebraç contra el líder electoral del partit. Així va ser.

La derrota de Pascal o com ha triomfat el pacte dels Lledoners

El Consell per la República ha anunciat que adopta els tres punts que la consellera Ponsatí va proposar fa pocs dies com a resposta a la situació d’excepcionalitat que viu el país. Els punts han estat modificats en alguns aspectes: s’hi ha eliminat l’exigència de dimissió del conseller Buch i el rebuig a la Unió Europea i s’hi ha aclarit que el referèndum d’autodeterminació hauria de ser una validació del del Primer d’Octubre. El Consell per la República vol que aquesta sigui la plataforma que forci l’estat espanyol i la Unió Europea a negociar amb els catalans i fa una crida a la població a unir-se al voltant d’aquests eixos. Heus ací el comunicat fet públic avui: «Des de dilluns els catalans hem donat al món una lliçó de dignitat i democràcia. El Consell per la República dóna suport i agraeix les mobilitzacions que s’escampen arreu de Catalunya. Encoratgem tots els demòcrates a continuar mobilitzats i persistir, des de l’acció no violenta, fins a aconseguir Les tres demandes de la revolta democràtica catalana 1. Pau. Exigim la retirada de Catalunya dels cossos i forces de seguretat de l’estat espanyol. Que s’aturi la violència de la policia contra la ciutadania de Catalunya. Denunciem també la violència contra els professionals dels mitjans de comunicació, que pretén alterar el dret de llibertat d’informació. Exigim que s’investigui a fons la violència policial i es depurin responsabilitats. Reclamem que els Mossos d’Esquadra actuïn d’acord amb els paràmetres que corresponen a una policia democràtica, tal com van fer l’1-O, amb un respecte escrupolós pels drets dels ciutadans, d’acord amb les recomanacions fetes públiques pel Síndic de Greuges. 2. Llibertat. Prou presó i exili. Prou detencions arbitràries. Exigim l’amnistia de tots els presoners polítics jutjats al Tribunal Suprem espanyol i l’alliberament immediat de tots els altres presoners polítics, la fi de totes les causes contra l’independentisme i el lliure retorn de tots els exiliats. 3. Autodeterminació. Exigim que es faci un referèndum d’autodeterminació, organitzat pel govern de Catalunya amb l’acord del govern espanyol i supervisat per autoritats internacionals, per tal de convalidar el referèndum d’autodeterminació de l’1-O. Hi ha estats, europeus o no, i institucions i organitzacions internacionals que poden fer de valedors del resultat, que si és favorable ha de portar a la proclamació immediata de la República. Catalans! Hem respost a la sentència ignominiosa del Tribunal Suprem, dempeus i no agenollats. Ens mantindrem dempeus, joves i grans, fins a la victòria!»

‘Pau, llibertat i autodeterminació’: el Consell per la República adopta els tres punts de la protesta i fa una crida a la unitat

La portaveu de JxCat a Barcelona i diputada al parlament, Elsa Artadi, s’ha descartat com a cap de llista per a les pròximes eleccions al parlament. ‘Sóc candidata a Barcelona 2023’, ha dit en una entrevista a Ràdio 4 en referència a les eleccions municipals d’aquí a tres anys. Segons ha explicat, el president Carles Puigdemont li va demanar fa un any que fes el pas a Barcelona i, per tant, ha considerat que seria ‘incoherent’ que ara li demanés ser candidata a la Generalitat. Pel que fa al mecanisme per escollir el cap de llista a les eleccions catalanes, Artadi ha dit que s’ha de prendre una decisió després que l’espai de JxCat s’hagi endreçat i ha apuntat que ‘l’ideal’ seria que la militància pogués decidir. ‘Veurem si hi arribem a temps’, ha afegit. Artadi també ha demanat que aquesta vegada no es tanqui la llista electoral un dia abans que acabi el termini com va passar a les últimes eleccions municipals i espanyoles. Preguntada per la possibilitat que País de Demà es presenti a les eleccions, Artadi ha considerat que és una ‘bona notícia’ i ‘molt sa’ que es presentin per separat si creuen que tenen un projecte diferent del de JxCat. La diputada ha admès que l’endreça interna a l’espai de JxCat està ‘durant massa’ i ha apostat perquè englobi ‘diferents veus per enriquir el debat’. Sobre com ha d’encaixar el PDECat no hi ha volgut entrar però ha destacat que el lideratge de Puigdemont és ‘inqüestionable’. Artadi, que forma part de la delegació catalana a la taula de diàleg, ha insistit que el reconeixement de Catalunya com a nació és ‘l’origen fonamental del conflicte polític’ i, per tant, ha afegit que si la delegació del govern espanyol a la taula ho reconeix, seria una ‘primera passa’. ‘Portem un any i mig de reconeixement d’un conflicte polític. Anem a passar una primera pantalla que és el reconeixement de Catalunya com a nació’, ha defensat per després afegir que això ha de poder ‘obrir camí’ per fer una discussió sobre el dret a l’autodeterminació. De tota manera, Artadi ha volgut concretar que no es tracta d’una exigència per continuar a la taula i que un membre de la delegació catalana ja va posar aquesta qüestió sobre la taula en la primera reunió a la Moncloa. Pel que fa a la data de la pròxima trobada, Artadi ha dit que encara no està fixada però que avui mateix els equips tècnics es podrien posar en contacte i que la nova reunió ha de ser al març, tal com es va acordar.

Artadi es descarta com a cap de llista de JxCat a les pròximes eleccions

Joaquim Forn ha pres el relleu a Oriol Junqueras en les declaracions dels membres del govern al Tribunal Suprem espanyol. La seva declaració ha estat molt més llarga perquè ha accedit a respondre a les preguntes de les acusacions, tret de les del partit d’ultradreta Vox. Ha estat especialment interessant la resposta a les preguntes del fiscal, qui provava de fer contradir Forn i això ha originat moments de tensió. Marchena ha hagut de cridar l’atenció al fiscal perquè fes preguntes més concretes, i més tard també ha demanat a l’advocada de l’estat que no repetís qüestions ni introduís valoracions. Forn ha dit que era favorable al referèndum, però ha negat del dret i del revés que utilitzés el cos de Mossos d’Esquadra per a permetre’l. Durant l’interrogatori del seu advocat, Forn ha explicat com va viure el dia que es va proclamar la independència al parlament. Segons ell, la República no es va arribar a proclamar perquè el text de la declaració d’independència es va incloure en el preàmbul de la resolució i no en la part dispositiva: ‘Era una declaració política, que no es votava.’ Quan el seu advocat, Xavier Melero, li ha demanat si el parlament va mencionar res que pogués fer pensar a qualsevol en el naixement d’un nou estat, Forn ha dit que no. Forn fa riure els assistents a la sala Forn defensa l’actuació dels Mossos i Marchena ha de cridar l’atenció al fiscal perquè faci preguntes concretes Forn retreu al fiscal les filtracions que fan a la premsa ‘Construeixen uns relats que són una mica fantasiosos’ Forn para els peus al fiscal quan volia vincular l’1-O amb violència Forn retreu al fiscal les mentides sobre els documents que els Mossos havien d’incinerar L’advocada de l’estat no entén com és que l’ANC va fer un passadís el 20-S L’advocada de l’estat no entén que Forn no donés ordres polítiques als Mossos sobre el referèndum després d’haver-ho repetit manta vegada Forn nega davant el jutge que es proclamés la independència el 27 d’octubre Forn explica que va demanar a Millo d’aturar la violència policíaca de l’1-O

Els deu moments imprescindibles de la declaració de Joaquim Forn

El secretari general del Podem al País Valencià, Antonio Estañ, ha anunciat que iniciarà els contactes per a convocar al més aviat possible la Comissió de Seguiment el Pacte del Botànic i ‘acabar amb el clima de confrontació i desconfiança’ que s’ha generat en aquests últims dies dins del Consell. Aquesta situació els preocupa perquè consideren que és causada per ‘la proximitat de l’horitzó electoral’. Segons Estañ, ‘quan veritablement ha de demostrar-se que el Botànic és a prova de bombes és ara que s’acosta l’horitzó electoral’. ‘Hi ha certes temptacions partidistes que poden fer que perdem més temps en lluites internes o en qüestions de partit que no en aconseguir més drets per als valencians i valencianes’, ha advertit. També ha instat a convocar la Comissió de Seguiment del Botànic abans del debat de Política General del pròxim 11 de setembre. L’objectiu és desenvolupar un full de ruta conjunt fins fins acabar la legislatura i ‘blindar-nos definitivament d’aquest context en clau partidista’. Estañ s’ha referit així a les polèmiques viscudes en el Consell del Botànic durant l’última setmana per qüestions com la votació del País Valencià en el Consell de Política Fiscal i Financer (CPFF) o la ubicació de la futura comissaria especialitzada en violència de gènere. Davant d’aquesta situació, el líder de la formació ha avançat que ell trucarà ‘personalment’ al president de la Generalitat, Ximo Puig (PSPV), i la vice-presidenta, Mónica Oltra (Compromís) perquè es convoqui la comissió. Considera que aquest és el moment d’asseure’s, d’acabar ‘amb aquest clima’ i marcar unes línies de treball clares que prioritzin una agenda legislativa i evitin el context de confrontació. Ha volgut deixar clar que la formació no veu motius per avançar eleccions i sí que veu ‘molts punts del Pacte del Botànic per complir’. ‘Encara queda moltíssim per fer i tot el temps que tinguem l’hem d’aprofitar’. En tot cas, per a evitar que el possible avançament electoral pugui ser una ‘eina de pressió no se sap molt bé de qui’, Estañ ha insistit en la necessitat d’abordar conjuntament i des d”una posició honesta’ el que és millor pel Botànic i pel País Valencià. ‘Si ha d’haver-hi un avançament electoral que sigui una decisió conjunta’, ha dit. Preguntat per les prioritats que haurien de marcar aquest full de ruta, ha apuntat que la seva proposta de Llei de Prevenció de Residus o la llei per evitar les titulizaciones de les hipoteques serien dos punts a tenir en compte, així com unes altres que estan en l’agenda del Consell, com la llei del canvi climàtic o la d’hisendes locals. En tot cas, en aquest tram de legislatura amb terminis cada vegada més curts, ‘les lleis que pensem més prioritàries’ seran les que caldrà posar damunt de la taula, ha dit.

Podem demana de convocar la Comissió de Seguiment del Botànic per ‘acabar amb el clima de confrontació’ al Consell

La segona fase d’obres de la línia verda (L3) del Metro de Barcelona, que consistirà en l’actualització de diversos elements de la infraestructura de la via en el tram comprès entre les estacions de Lesseps i Vall d’Hebron, començaran aquest dimarts i duraran fins al 3 de setembre. La resta de la L3, entre Zona Universitària i Lesseps, i Vall d’Hebron i Trinitat Nova, funcionarà amb normalitat, ha informat Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) aquest dilluns en un comunicat. TMB habilitarà un servei alternatiu de busos que cobrirà el tram afectat, amb parada a cadascuna de les estacions i funcionarà amb el mateix horari que el metre i una capacitat equivalent, de la mateixa manera que en la primera fase. La interrupció del servei durant 13 dies permetrà renovar 1,4 quilòmetres de via simple entre Vallcarca i Penitents, i també la substitució d’un aparell de via de tipus diagonal situat entre les estacions de Penitents i Vall d’Hebron. La primera fase, finalitzada Aquestes obres formen part d’una remodelació d’elements de la infraestructura de la via de l’entorn de les estacions de Vall d’Hebron, Vallcarca i Penitents, que durarà un total de 30 dies i ha comptat amb una inversió de 2,7 milions d’euros. En la primera fase, que va transcórrer del 29 de juliol fins al 14 d’agost, es van substituir dos aparells de via de tipus diagonal situats entre les estacions de Vall d’Hebron i Montbau, una actuació que millora l’accés a la zona nord del taller de Sant Genís. En paral·lel, les obres que afecten el servei de la línia 1 de metro entre Torras i Bages i Fons estaran en marxa fins al 21 d’agost.

Les segones obres de la línia 3 del Metro, entre Lesseps i Vall d’Hebron, començaran aquest dimarts

Els eurodiputats Carles Puigdemont i Toni Comín han reclamat al magistrat Manuel Marchena que els inclogui en la qüestió pre-judicial que el Tribunal Suprem espanyol estudia de demanar al Tribunal de Luxemburg pel cas d’Oriol Junqueras. El recurs considera que no és una opció la formulació de la qüestió pre-judicial, sinó una obligació perquè afecta drets fonamentals. El recurs inclou diverses preguntes perquè el Suprem les traslladi al Tribunal de Luxemburg, com ara la contradicció entre la proclamació dels eurodiputats electes i el tràmit que s’imposa de jurar la constitució espanyola, l’abast de les prerrogatives parlamentàries com la immunitat i la funció de la Junta Electoral espanyola, entre altres qüestions. Tant la fiscalia com l’advocacia de l’estat s’han mostrat contraris al fet que el Suprem formuli la qüestió pre-judicial. El tribunal va donar uns dies a l’advocat de Junqueras, Andreu Van den Eynde, perquè determinés quina pregunta volia formular al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), de les diverses que va presentar en l’escrit en què demanava que s’activés aquest procediment. Avui Van den Eynde ha demanat sobre l’abast de la immunitat del dirigent d’ERC. Avui el Tribunal de Luxemburg ha admès a tràmit el recurs de Puigdemont i Comín, presentat per Gonzalo Boye, contra el Parlament Europeu pel vet contra els dos eurodiputats. El TJUE estudia ara si adopta mesures cautelars, però és possible que no es pronunciï abans de la sessió constitutiva de demà a l’eurocambra. Amb la presentació del recurs al Suprem, la defensa dels exiliats tanca les vies per a conduir la batalla legal al TJUE.

Puigdemont i Comín reclamen a Marchena que els inclogui en la qüestió pre-judicial al TJUE amb Junqueras

Sovint s’afirma que la ciència no és més que una aproximació reduccionista a la realitat. Es relaciona la ciència amb la utilitat i amb el profit econòmic. Penso que aquesta és una visió errònia. La ciència, és clar, té un vessant utilitari. Pot arribar a ser molt pràctica. Però és molt més que això. La ciència sorgeix d’un esforç general per entendre el món, una voluntat de proveir-nos d’imatges del món. Aquesta és una de les principals idees que defenso al meu llibre . També es considera sovint que la ciència és un discurs aliè a la cultura. No crec que la separació entre el coneixement científic i el coneixement literari i filosòfic sigui bona. És negatiu tant per als uns com per als altres. La literatura i la filosofia volen proporcionar una imatge global del món. Com que les contribucions científiques també afecten profundament i en tot moment aquesta visió, no haurien de deixar-se de banda. La separació, en tot cas, ha estat recent. En el passat, els científics paraven més atenció a tot allò que es deia en els camps de la filosofia i la literatura. I el mateix passava a l’inrevés. Qualsevol que estigués escrivint obres de teatre o novel·les, com Shakespeare o Dostoievski, coneixia la ciència del seu temps. Això vol dir que hauríem d’estar familiaritzats per igual amb les obres literàries i artístiques més rellevants, i també amb les teories científiques més fonamentals. La ciència i l’art són diferents, ja que tenen fins diferents. Però són formes i expressions del coneixement del món. Jo crec que cal conèixer ambdues. Jo mateix no sóc artista, però escolto música, miro art figuratiu, llegeixo novel·les. Crec que aquests tipus d’activitats són essencials per augmentar la nostra comprensió del món. De la mateixa manera, la ciència és essencial. Malgrat que la ciència s’expressa amb un formalisme matemàtic basat exclusivament en la raó, vostè insisteix en el seu llibre a relacionar-la sobretot amb les emocions. La ciència té molt a veure amb la passió. Quan es fa ciència s’està embolcallat en tot moment per emocions. La raó és el que permet comprovar si un no s’ha equivocat quan s’ha deixat endur per les emocions. La raó és un mitjà, no és l’objectiu. Sense la raó estaríem perduts. Però allò que motiva a fer ciència, i el que empeny el científic a continuar investigant, són les emocions i els valors. En el llibre Set lliçons breus de física diu que la visió quotidiana de la realitat és descolorida. Hem de concloure, aleshores, que la ciència pot acolorir-la? El món és molt més complicat que no sembla a primera vista. Una pedra, per exemple, pot semblar una cosa molt avorrida, és matèria inert. Però des del punt de vista d’un científic és un objecte extremadament ric i interessant. Està format per àtoms i molècules, i cal tenir en compte per exemple els camps quàntics. Una pedra fins i tot ens pot ajudar a revelar la història del planeta. Ens obre un món en si mateix. La ciència no dóna una imatge més estreta de la realitat, ans al contrari, ens l’amplia i enriqueix, i mostra més nivells d’aquesta realitat. En un retrat de Newton que va pintar William Blake, es veu el científic, nu, escrivint unes fórmules, assegut sobre una pedra a la qual dóna l’esquena. El pintor es va esforçar per plasmar totes les rugositats de la pedra, mentre que les fórmules matemàtiques s’expressen en un esquematisme granític. Blake sembla voler-nos dir que la ciència prescindeix de tots els matisos i d’allò que fa que la realitat sigui interessant. Imatge d’Ana Ponce & Ivo Rovira Efectivament, i és una concepció errònia. Les matemàtiques són un llenguatge, com el llenguatge musical. Els punts en un paper esdevenen, per als músics, música fantàstica. En el seu llibre insisteix a dir que els científics arriben a proposar prediccions esbojarrades, però que en molts casos s’acaben confirmant. La confirmació és una de les característiques de la cièn­cia. Es poden plantejar idees molt salvatges, però hi ha un filtre que permet descartar les idees dolentes i quedar-nos només amb les bones. Aquesta és l’eina clau de la ciència, i el que la distingeix d’altres discursos. Encara que es poden intentar establir criteris per decidir si una novel·la és bona o dolenta, és una tasca que resulta molt més complicada. En literatura o art no hi ha «proves dures», mentre que la ciència sí que les pot aconseguir. La tragèdia de la ciència és que hi ha teories molt maques que al final s’han de rebutjar perquè els experiments obliguen a fer-ho. L’experiment és allò que ens diu si al final tot plegat no era més que el fruit de la imaginació. Quan jo era estudiant, hi havia una teoria, amb el nom tècnic de SU (5), de la qual es va extreure una predicció molt específica sobre la desintegració del protó. Es van construir màquines molt grans per comprovar aquesta predicció, però el resultat va ser negatiu. A la naturalesa no sempre li agrada comportar-se de la manera com ens agradaria que ho fes. Aquest seria com un vessant tràgic de la ciència, l’ombra de l’activitat científica. Exacte. Però no hem d’oblidar que també té la seva cara fantàstica, quan s’aconsegueix confirmar una idea predita temps enrere, i es fa en els termes exactes. Llig l’article complet a la web de Mètode. Roger Corcho. Periodista, Barcelona. Què és Mètode?

Carlo Rovelli: ‘La ciència enriqueix la nostra manera d’entendre la realitat’

Dilluns que ve farà sis mesos que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart són tancats a presons espanyoles i per aquest motiu un dia abans, diumenge, s’ha convocat una manifestació a Barcelona per a reclamar el seu alliberament i el de la resta de presos polítics. Entre els convocants hi ha confirmada l’assistència, entre més, dels sindicats CCOO i UGT. La presència de la UGT ha originat tensions dins el sindicat, tan fortes que alguns afiliats diuen que és una ‘guerra oberta’. Recordem que un dels presos polítics és Dolors Bassa, consellera de Treball de la Generalitat, ex-secretària general de la UGT a les comarques gironines (2008-2015) i militant d’Esquerra Republicana de Catalunya. Actualment Bassa és a la presó d’Alcalá-Meco. ‘Hi ha gent molt enfadada amb la direcció actual de la UGT. És el sector del PSC que lluita contra els qui prenen decisions dins el sindicat. Són els qui perden poder. Volen que s’acabi la pax romana que tenim ara. Hi ha un pacte no escrit: dins la UGT, front democràtic, sí. Front independentista, no. Dret de decidir, sí. Independència, no. Manifestació en favor dels presos, sí. Manifestació en favor de la independència, no. Aquest és el pacte dins la UGT. I alguna gent molt unionista, i molt vinculada al PSC, el volen trencar. Sobretot des de l’aplicació del 155 no es troben còmodes en el front antirepressiu. Ni en el front demòcrata. La manifestació de diumenge els incomoda perquè no és que no acceptin el front independentista, és que no accepten el front democràtic’, explica a VilaWeb un membre destacat de la UGT. El sector PSC Històricament, la presència de militants del PSC dins la UGT ha estat molt habitual. Eva Granados, ara al parlament, o Jaume Collboni, a l’Ajuntament de Barcelona, en serien dos exemples. Però, actualment, i en aquest cas concret, és Isabel López Chamosa, ex-diputada del PSC i del PSOE, i actual Defensora del Delegat de la UGT, qui ha portat la veu cantant. Al seu mur de Facebook ha escrit: ‘Els independentistes volien trencar el PSC i no ho van aconseguir, aquí estem, i ara volen trencar la UGT i tampoc no ho aconseguiran. Si els independentistes que existeixen a la UGT no saben respectar aquesta pluralitat o no saben com fer-ho, és clar que la UGT no és el seu sindicat.’ En la mateixa direcció es va engegar una campanya a Change.org per pressionar la UGT a no assistir a la manifestació de diumenge. Ha resultat un fracàs: la UGT no només hi assisteix, sinó que n’és convocant. Comunicat oficial Ahir mateix el sindicat va emetre un comunicat oficial titulat ‘Carta oberta de la UGT de Catalunya‘, en què es convoca a la manifestació, s’accepta que no tothom ho veu clar i s’explica per què es fa: ‘Pel que fa a la convocatòria de manifestació del 15-A, entenem que el sindicalisme ha de defensar els seus valors fundacionals. La presó preventiva no és justificable, ni humanament ni políticament. Respectem les decisions judicials, però aquest fet no pot limitar la nostra capacitat de crítica quan entenem que hem entrat en una espiral de judicialització de la política. Creiem que només aporta patiment cap a un conflicte que s’ha de resoldre amb la política i des de la política. La manifestació del 15 d’abril, no és una convocatòria independentista. És a favor de la democràcia, la cohesió social, els drets i les llibertats.’ El poder de la carta de la germana de Dolors Bassa Montse Bassa, germana de la sindicalista empresonada Dolors Bassa, va escriure una carta pública que ha tingut conseqüències importants dins la UGT, segons les fonts consultades per VilaWeb. Bassa s’hi queixava del poc suport públic que la UGT donava a sa germana, ex-secretària general de les comarques gironines, empresonada. En concret, es lamentava de les declaracions de Pepe Álvarez, secretari general de la UGT espanyola, a Antena 3, en què va dir que el sindicat no aniria a la manifestació de diumenge. Es va sentir molt ofesa i ho va explicar sense embuts. ‘Després de la carta, Pepe Álvarez va rectificar. I va deixar clar que el sindicat hi assistiria. I així ha acabat passant’, diuen les fonts. Heus ací la rectificació. Un sindicat cada vegada més independentista? Les mateixes fonts contextualitzen aquesta batalla soterrada dins el sindicat: ‘Les dades dins CCOO són de 40% de militants independentistes, i un 60% que no. En van fer una enquesta, ells. I a dins la UGT estem igual. No en tenim cap enquesta, però aquesta és la nostra realitat. De fet, aquesta xifra d’independentistes augmenta molt quan només comptes els dos-cents treballadors de la UGT: els tècnics que formen l’estructura i la cúpula actual. Aquí els independentistes són molts més. I amb molt més de poder. Ara els sectors socialistes de la UGT veuen com cada vegada tenen menys poder damunt un sindicat que, com la societat, cada vegada és més sobiranista. I que entén perfectament que no cal ser independentista per a assistir a la manifestació de diumenge. N’hi ha prou de no ser partidari del 155, com altres. L’atac dels sectors del PSC, doncs, també seria un atac contra la cúpula de la UGT, que presideix Camil Ros, i que és clarament sobiranista’, diu les fonts. Camil Ros i Pepe Álvarez han visitat tots dos Dolors Bassa a Alcalá Meco i li han donat privadament mostres de suport. I diumenge els militants que vagin a la manifestació les faran públiques.

El PSC perd una batalla interna dins la UGT

La Junta Electoral de Barcelona ha considerat que la cobertura de TV3 de la manifestació independentista de Madrid no va vulnerar la llei electoral (LOREG) i ha desestimat el recurs que havia presentat Ciutadans. Així ho ha manifestat aquest divendres el director de TV3, Vicent Sanchis, a la Comissió de control de la CCMA al Parlament de Catalunya, quan era preguntat pels parlamentaris sobre la cobertura de la campanya electoral. ‘No podem afirmar que la cobertura que TV3 i el Canal 324 van realitzar del que era un esdeveniment singular i excepcional fos excessiva’, indica el dictamen de la Junta Electoral de Barcelona. Ciutadans va interposar un recurs davant la Junta Electoral Central de Barcelona contra la cobertura dels mitjans de la CCMA de la manifestació independentista del dissabte a Madrid. La formació encapçalada per Albert Rivera va acusar TV3 de ‘falta de neutralitat’ per haver realitzat en campanya electoral una cobertura especial informativa ‘exclusiva’ i ‘excloent’ d’una manifestació convocada per associacions que s’identifiquen amb formacions que concorren al 28-A, en relació a JxCat i ERC. En aquest sentit, Cs va sostenir que la retransmissió dona un espai per ‘replicar’ i ‘difondre’ el missatge electoral dels dos partits. Per això, Cs va dir que volia que la JEC establís ‘mesures compensatòries informatives’ en condicions ‘objectivament comparables’ a favor de les candidatures ‘perjudicades’, com Cs.

Desestimen el recurs de Cs contra la cobertura de TV3 sobre la manifestació de Madrid

Les principals veus del sector econòmic del país parlen de la necessitat de potenciar l’Arc Mediterrani per superar la crisi europea.

L’Arc Mediterrani, bàsic per a superar la crisi

‘El Consell ha aprovat el decret pel qual es declara 2017 com a Any Blasco Ibáñez, en commemoració del 150 aniversari del naixement de l’escriptor valencià, per la seua singular contribució a la vida política i cultural valenciana.’ Així comença la nota de premsa que el govern valencià va publicar el 12 de gener passat, on argumentava l’homenatge a Vicent Blasco Ibáñez (València, 29 de gener de 1867-Menton, 28 de gener de 1928), per la seva tasca com a escriptor (amb novel·les naturalistes que retraten amb detall la vida valenciana de la fi del segle XIX i també amb grans èxits de vendes universals) i com a home d’acció vinculat a la política (l’anomenat blasquisme fou el moviment polític republicà hegemònic a la ciutat de València entre 1898 i 1933). Però aquesta figura clau de la València d’ara fa un segle també es va destacar en el terreny de l’edició i el periodisme (va crear el diari El Pueblo el 1894), i va arribar a tenir un curiós vessant aventurer i emprenedor que el va dur a fundar dues colònies agrícoles d’arrel valenciana a l’hemisferi sud. L’empresa americana El maig del 1909, ja amb renom internacional, Blasco Ibáñez es va desplaçar a Lisboa per embarcar-se cap a l’Argentina. A Buenos Aires, on se l’esperava amb molta expectació per a la commemoració del centenari de la Revolució de Maig, va pronunciar conferències molt ben pagades en uns quants casinos i va rebre homenatges d’algunes institucions, com l’Acadèmia de Literatura. D’aquell primer contacte amb el país sud-americà, en va quedar tan impressionat que quan va tornar a casa, el gener del 1910, es va abocar a escriure Argentina y sus grandezas, una mena d’enciclopèdia i quadern de viatge que va rebre el favor dels lectors. L’èxit del llibre, juntament amb l’impacte que va causar en Blasco el paisatge, els amplis horitzons i els relats dels aventurers agosarats que s’enriquien a l’Argentina, va empènyer el president d’aquell país, José Figueroa Alcorta, a proposar-li de colonitzar algunes terres de províncies perifèriques. Segurament la idea de materialitzar en territori argentí una petita València republicana i basada en l’ideari regeneracionista pràctic que professava, i on reproduir-hi els tarongers de l’Horta i els arrossars de l’Albufera, el devia esperonar a acceptar el desafiament. A l’agost tornava a creuar l’Atlàntic. Després de negociar amb el govern argentí, al desembre ja va formalitzar la compra d’una gran hisenda a la zona de l’Alto Valle del Río Negro (Patagònia), que va denominar Colonia Cervantes en honor de l’autor del Quixot, per a qui Blasco Ibáñez sentia veritable devoció. Aquell mateix mes va publicar als diaris El Pueblo i Heraldo de Madrid una crida als agricultors peninsulars per a refundar València a l’altra banda de l’oceà: ‘Els qui vulguin emigrar, que se’n vagin a l’Argentina, sense pensar en intel·lectualismes ni fer vida sedant de cafès i tertúlies. Des d’Espanya, vagin disposats a treballar-hi i a ser agricultors, i en tornaran rics i satisfets’, hi deia per intentar atraure colons cap a aquella finca remota pensada per al cultiu de vinya i farratge per a bestiar. A la carta als agricultors també els assegurava que sols s’havien de pagar el passatge: quan arribessin a Buenos Aires, l’empresa els portaria a la colònia, on rebrien una casa, menjar, cavalleries i les eines fins a la primera collita, que es repartiria entre l’agricultor i l’empresa. Així l’emigrant podria anar acumulant estalvis i, amb el temps, comprar la terra que treballava. Poc després, l’11 d’abril de 1911, Blasco Ibáñez va fundar una segona colònia de cinc mil hectàrees més, a instàncies (i amb el suport) del governador de la província nord-oriental de Corrientes, Juan Ramón Vidal: va rebre el nom ben explícit de Nueva Valencia. Situada a l’actual terme municipal de Riachuelo (He’ë, en guaraní), al costat del riu Paraná, era destinada al cultiu d’hortalisses i de cítrics, tot i que també s’hi volia introduir l’arròs arran de la idoneïtat del terreny. El fracàs colonitzador L’aventura colonitzadora de l’escriptor i polític valencià per Sud-amèrica no va tenir gaire recorregut. A la Patagònia va instituir la Sociedad Cooperativa de Irrigación Colonia Cervantes, però ben aviat la inclemència climàtica, d’una banda, i la important depressió econòmica del 1912 al país, d’una altra, gairebé van arruïnar Blasco Ibáñez, que va mirar d’obtenir crèdits, sense èxit, per a salvar la colònia meridional. A l’últim va admetre com a soci el banquer Máximo Ruiz Díaz, que la primavera del 1913 va fer fallida i va obligar-lo a malvendre Cervantes a l’empresa agrícola de José María Rosa per a satisfer deutes i intentar conservar Nueva Valencia, a quatre dies a cavall cap al nord. Però no en va tenir prou: també es va veure obligat a desfer-se de propietats a València ciutat, on només va salvar un xalet a la Malva-rosa, l’actual Casa Museu Vicent Blasco Ibáñez. Malgrat l’immens esforç econòmic i la certa viabilitat d’aquesta iniciativa agrícola i empresarial, la nova València blasquista a l’extrem septentrional de l’Argentina tampoc no va reeixir. Una altra vegada van ser circumstàncies adverses, i per tant imprevisibles, les que van enfonsar la seva aventura colonial: a més de la fallida de l’esmentat banc creditor, una gran crescuda del Paraná va alentir-ne les obres i un canvi de signe polític al govern provincial va deixar-lo sense suports locals. La seixantena llarga de famílies valencianes que hi havien començat a arribar des de la primavera del 1911, provinents sobretot de Simat de la Valldigna i Vilallonga (Safor), Castelló de Rugat (Vall d’Albaida) i Alginet (Ribera), i que hi havien mantingut en tot moment la llengua, la cultura i la gastronomia pròpies del País Valencià, van restar majoritàriament a la zona de Corrientes quan Blasco Ibáñez va abandonar definitivament el projecte el 1914 i es va traslladar a viure a París. Per això encara ara hi ha uns quants cognoms valencians en aquest racó de l’Argentina (Aliaga, Bonastre, Carbonell, Catalá, Corts, Duran, Folguerà, Mogort, Morell, Rebull, Seguí, Solanes, Terraes, Vila…), convertit gràcies a aquells llauradors de fa un segle en el principal productor d’arròs del país. I la paella, és clar, hi és un plat ben conegut, com van comprovar amb sorpresa els germans Barraquer de Barcelona quan foren convidats a un congrés d’oftalmologia a Corrientes a mitjan segle XX. Quan van acceptar la invitació, van preguntar encuriosits als organitzadors què s’hi menjava, en aquelles terres, i els van respondre: ‘Paella.’ Ja a Corrientes, un dels famosos oftalmòlegs catalans va anar directe a l’encarregat de cuinar una paella per a cent cinquanta comensals i el va sotmetre a un exhaustiu interrogatori. El paeller argentí va aprovar amb bona nota: era el professor titular d’Anatomia de la Facultat de Medicina de la Universitat Nacional del Nord-est, el Dr. Antonio Terraes, descendent d’una de les famílies pioneres de Nueva Valencia. Del 1909 al 1914 es va inscriure, doncs, l’etapa argentina, aventurera, idealista i més quixotesca de Blasco Ibáñez, que el va tenir allunyat temporalment de la literatura i la política… i quasi el va dur a la ruïna. Instal·lat des del començament del 1914 a la capital francesa, Blasco va reprendre l’escriptura: el juliol d’aquell any va publicar la novel·la de temàtica americana Los Argonautas, pocs dies abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, que va plasmar per mitjà de cròniques aplegades posteriorment a la Historia de la guerra europea de 1914. I l’any següent va escriure el llibre Los cuatro jinetes del Apocalipsis, amb la Gran Guerra i l’Argentina de fons, del qual va vendre més d’un milió d’exemplars (sobretot als EUA) i se’n van fer adaptacions cinematogràfiques i tot. No va tornar mai més a l’Argentina, on sengles avingudes a Cervantes i Riachuelo (municipis agermanats) porten, això sí, el seu nom. ————- De l’experiència de Blasco Ibáñez a l’Argentina, n’hi ha un parell de documentaris interessants:

La ‘nova València’ de Blasco Ibáñez a l’Argentina

Cap a migdia ha començat a córrer que Artur Mas renunciaria a la presidència del PDECat. Trucades i missatges han anat confirmant el rumor. A dos quarts de set del vespre, la sala de premsa del partit s’ha desbordat per una munió de periodistes, càmeres de televisió i fotògrafs, amb els habituals cops de colze per a fer-se un lloc. L’expectació era màxima. Quins motius donaria? Amb quina explicació? Al cap de tothom –i a les converses d’escalfament– hi havia la imminent sentència del cas Palau, que pot esquitxar la Convergència que Mas va presidir abans de la fundació del partit actual. També les renúncies recents de consellers afectats pel cop d’estat del 155 i la complicada situació amb què s’obre la legislatura nascuda el 21-D. Xavier Trias, Neus Munté, David Bonvehí, Maria Senserrich, Francesc Homs Escobar, Ferran Bel, Mercè Conesa, Marc Castells, Marta Pascal i Elena Rakosnik, entre més, configuraven la primera fila de suport a l’ex-president. Mas ha aparegut envoltat dels clics de les càmeres de fotografia. Amb un llaç groc a la solapa i una corbata blau marí de llunes grises. Les connexions en directe de les televisions s’han activat. Davant del faristol, Mas ha entonat: ‘Fa mesos que ho tinc pensat. Ho tenia decidit abans del referèndum i abans que passés tot això que ha passat. Ho vaig explicar a la Marta Pascal, a les persones més properes del partit i persones de la meva confiança personal. Ho he meditat molt. L’he volgut materialitzar just en aquest moment que comença un curs polític. Un curs que obre moltes possibilitats. La decisió és dimitir com a president del Partit Demòcrata Europeu Català.’ Del 9 de gener al 9 de gener Han passat exactament dos anys de l’altre pas al costat. En aquell cas, forçat per la negativa de la meitat de la CUP de donar suport a la seva investidura a la presidència de la Generalitat. El trasllat del testimoni a Puigdemont es va fer un dissabte 9 de gener: ‘Faig un altre pas al costat. Avui precisament fa dos anys d’aquell primer pas al costat. Aleshores vaig deixar la presidència de la Generalitat i vaig proposar en Carles Puigdemont, que va esdevenir el nou president.’ Si en aquella ocasió la raó venia imposada de fora, aquesta vegada Mas assenyala dos factors. Un de partit i projecte i un de personal i judicial. L’oportunitat d’or és Junts per Catalunya El resultat del 21 de desembre dóna, segons Mas, una oportunitat al PDECat per a poder ampliar el seu projecte polític: ‘El resultat que va obtenir Junts per Catalunya em sembla que és un gran resultat. Va més enllà de les expectatives que tenia el nostre partit. Les va millorar i augmentar.’ Mas considera que Junts per Catalunya és ‘una oportunitat d’or perquè el partit pugui eixamplar la base’. I afegeix: ‘Pot ser un punt d’acceleració del projecte que va posar en marxa el PDECat.’ Per això, Mas considera que és el moment de deixar espai per a nous lideratges. ‘No vull que la meva presidència pugui ser un fre al creixement del projecte que ara pot arribar’, ha dit Mas. Un calendari judicial complicat ‘També hi ha el factor judicial’, ha explicat. ‘A mi em van processar i condemnar pel 9-N. A mi i a més persones: Quico Homs, Joana Ortega i Irene Rigau. Jo quedaré inhabilitat per a l’exercici de càrrecs públics amb la ratificació gairebé segura del Tribunal Suprem. També he d’encarar el procés del Tribunal de Comptes. Algunes persones tenim en risc els nostres habitatges habituals. Avui he rebut una notificació que diu que som dins la causa ampliada per l’1 d’octubre. D’aquí a uns dies hauré d’anar a prestar declaració a Madrid com a investigat.’ Aquesta era l’explicació del panorama judicial que encara Mas aquests mesos vinents. I ell mateix reconeix: ‘Tot això em resta marge de maniobra a curt termini. No vull limitar el projecte del PDECat i Junts per Catalunya per aquesta situació judicial personal meva.’ Amb tot, Mas afirma que aquesta no és la primera raó de la decisió. Com no podia ser altrament, Mas ha deixat clar que continuaria vinculat al projecte del PDECat i de Junts per Catalunya des de la base. I que restava a la disposició del partit i del president Puigdemont per a allò que calgués. Amb tot, ha reconegut que es volia concentrar a preparar la seva defensa judicial. ‘Jo no em retiro de la política. No és això. Continuo vinculat a la política d’aquest país i al moment en què estem. Hi ha moltes maneres de fer política. Crec que la decisió que prenc convé al país i em convé a mi per a concentrar-me en el calendari judicial que he d’encarar.’ A sis dies de la sentència Mas ha negat que el cas Palau fos un factor més en la seva decisió. La sentència del judici es farà pública dilluns vinent i pot causar un cert impacte en la gent que prové de la CDC investigada per finançament irregular. Mas ha volgut remarcar que els fets que s’investiguen en aquest cas van néixer en l’etapa anterior a la seva presidència del partit. I també ha recordat que no ha estat cridat a declarar en condició d’investigat, ni de testimoni, ni en cap condició durant la vista judicial. Amb tot, ha dit que entenia que algú pogués interpretar la seva decisió també atribuint-la a aquesta sentència. I ha volgut remarcar: ‘CDC va pagar el preu més alt de la corrupció: va desaparèixer. Quin altre partit ha desaparegut per l’impacte de la corrupció? Cap. CDC va pagar un preu molt alt sense que hi hagués cap sentència ferma. Calia desvincular i no donar cap excusa a ningú per al període que s’havia d’encarar.’ Mas ha fet una mica de balanç del seu periple per la primera línia política. Cinc victòries electorals consecutives, ha dit, i tan sols en dues ocasions va poder governar. També ha assenyalat l’evolució del catalanisme majoritari del seu partit cap a les posicions sobiranistes actuals. I una gestió d’una Generalitat que ‘ens vam trobar en situació de ruïna total’. Cap discrepància pública amb Puigdemont Finalment, ha volgut deixar clar que unes paraules seves en una reunió del partit van ser filtrades de manera esbiaixada i incorrecta. Ahir alguns mitjans van atribuir a Mas unes frases crítiques amb l’independentisme perquè no té prou força i perquè no ha fet tant com calia per imposar-se a l’estat espanyol. A més, la frase deixava entendre que Mas parlava en tercera persona dels independentistes i van aixecar força polseguera a les xarxes. L’ex-president ha dit que la seva decisió de plegar no implicava cap missatge per a ningú, ‘i encara menys al president Puigdemont’. I ha afegit: ‘No he expressat mai discrepància amb allò que s’ha fet fins ara. Tinc la meva opinió i puc estar més o menys d’acord amb les decisions que s’han pres. Però en cap cas no he expressat mai cap discrepància. Jo no faig arribar cap missatge a ningú. I totes les decisions que es prenguin, les respectaré.’ A qui cedeix l’espai Mas? Mas s’ha retirat lentament de la política més activa. Continuarà essent notícia per aquests plets judicials que suara esmentàvem. Un aplaudiment de la quinzena de persones de la direcció del partit que l’han acompanyat a la conferència de premsa ha tancat un període de dos anys de lenta retirada. Uns mesos que han servit per a moltes especulacions. Mentre Puigdemont negava la possibilitat de ser el candidat a unes pròximes eleccions, Mas mantenia l’opció de recuperar la davantera. Però Junts per Catalunya ha tancat una etapa i n’ha obert una de nova en el camp de l’independentisme centrat. Mas ha dit que volia cedir espai a nous lideratges. La pregunta és si no és el PDECat que comença a cedir l’espai a la candidatura erigida entorn de Puigdemont perquè pugui cristal·litzar en un nou partit més ampli i més desvinculat de l’antiga CDC. Al cap i a la fi, Mas s’ha especialitzat des de fa anys a acompanyar amb els seus gests polítics l’avenç col·lectiu d’un poble que s’ha alçat i que ara encara una etapa ben diferent de l’anterior. Mas no es retira, però penja el timó.

El factor 9 de gener, l’oportunitat d’or, el marge de maniobra i l’espai que cedeix Mas amb la seva dimissió

El president del Parlament Europeu, David Sassoli, ha exigit a les autoritats espanyoles que apliquessin la sentència d’avui del Tribunal de Luxemburg que reconeix la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Ho ha fet en una sessió a Estrasburg que ha començat tard, precisament, perquè analitzaven la sentència. Sassoli ha començat parlant d’aquesta qüestió, entre la cridòria d’alguns eurodiputats. També ha demanat als serveis de l’eurocambra que analitzessin els efectes que tenia la sentència d’avui en la composició del Parlament Europeu, és a dir, en el reconeixement de Carles Puigdemont i de Toni Comín com a eurodiputats a tots els efectes. Sassoli ha acabat advertint els eurodiputats que no acceptava cap discussió sobre l’aplicació del reglament de la cambra sobre aquesta qüestió. ‘Avui el TJUE ha dictat una sentència sobre el cas Junqueras i Vies. És una sentència molt important que afecta la composició de la institució. El tribunal s’ha pronunciat dient que el mandat provenia del vot dels electors i ha dit que una persona proclamada adquiria la condició de diputat igaudia de protecció i d’immunitat.’ El president ha reafirmat la seva declaració sobre la sentència del TJUE i l’ha compartida a les xarxes socials: The ECJ found that a person elected acquires the status of member of the @Europarl_EN and therefore enjoys immunity. I call upon the competent Spanish authorities to align with the ruling. I have given a mandate to the services to evaluate its possible impact on the composition. pic.twitter.com/CPK7wTCdAk — David Sassoli (@EP_President) December 19, 2019 La Comissió se’n renta les mans Mentre a Estrasburg passava això, a Brussel·les un portaveu de la Comissió Europea es treia del damunt qualsevol responsabilitat i opinió sobre la sentència, tot dient que corresponia al Tribunal Suprem espanyol i al Parlament Europeu de donar-hi compliment. I malgrat el revés judicial que ha significat aquesta sentència, la Comissió ha continuat defensant el funcionament de l’estat de dret a Espanya. La sentència de Luxemburg afecta directament els drets de Puigdemont i Comín com a eurodiputats

El president del Parlament Europeu exigeix a Espanya que acati la sentència sobre Junqueras

El president francès, François Hollande, ha indicat aquest dimarts que França rebutja la signatura de l’Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (TTIP) en l’estadi actual en què es troben les converses, perquè no és partidària del lliure canvi sense regles. ‘Ara mateix, França diu “no” a l’etapa que coneixem de les negociacions comercials internacionals’, ha indicat Hollande durant un discurs amb motiu del col·loqui ‘L’esquerra i el poder’, fet a París. ‘Mai acceptarem que es posin en qüestió els principis essencials per a la nostra agricultura, la nostra cultura, per la reciprocitat per a l’accés als mercats públics’, ha aclarit, segons recullen els mitjans locals. ‘Nosaltres hem plantejat principis en el marc de les negociacions comercials internacionals’, ha afegit Hollande, esmentant normes sanitàries, alimentàries, socials, culturals i mediambientals. Prèviament, el secretari d’estat de Comerç Exterior, Matthias Fekl, havia assenyalat que l’opció més probable és que se suspenguin les negociacions vist la posició dels Estats Units.

Hollande descarta signar l’acord TTIP entre la UE i els EUA

Avui fa mig any, el 23 de gener, el president del parlament veneçolà, Juan Guaidó, va sorprendre el món dient que assumia formalment ‘les competències de l’executiu nacional com a president encarregat de Veneçuela’. La fórmula insòlita de proclamar-se ‘president encarregat’ va provocar un conflicte diplomàtic quan diversos estats, començant pels Estats Units, el van reconèixer com a president legítim d’un país, Veneçuela, que mig any després encara no pot governar. En aquest temps, Guaidó ha explotat diverses situacions amb molta habilitat publicitària i fent creure que podia aconseguir el seu objectiu, però sempre s’ha quedat curt. Va semblar que ho podria aconseguir just després d’haver-se proclamat ‘president encarregat’, quan va provocar les manifestacions més multitudinàries dels darrers anys d’una oposició que estava apagada i dividida. Un mes després, l’arribada de l’anomenat ‘ajut humanitari’ a les fronteres veneçolanes, un ajut promès directament a Guaidó, va semblar que el tornava a posar a prop del poder real. I, finalment, el 30 d’abril, va semblar que arribava el moment definitiu, quan Guaidó va anunciar una rebel·lió militar contra Nicolás Maduro, però no no va arribar mai. Vist amb la perspectiva dels sis mesos passats, la decisió del cap de l’Assemblea Nacional segurament va estar mal calculada. Guaidó i els seus incitadors van confiar massa en l’efecte de la pressió internacional i no van calcular prou bé l’efecte de la lleialtat de l’exèrcit al president Maduro. La marxa dels ambaixadors només és un gest simbòlic que no té més importància, però en canvi el suport dels soldats i dels comandants de l’exèrcit sí que en té. És el que assegura el control de Veneçuela, per més manifestacions i proclames que l’oposició vulgui fer. És veritat que el creixement de la tensió creada per l’autoproclamació de Guaidó va comportar algunes desercions sonades a l’exèrcit; la més important, la del general Cristopher Figuera. Però, al cap i a la fi, les xifres més favorables a ell indiquen que han desertat uns 1.500 soldats, dels 235.000 que hi ha en actiu al país. El fet de no aconseguir moure l’exèrcit ha estat el fracàs més gran de Guaidó, però la reacció internacional a favor seu ha estat el seu èxit principal. I segurament això li ha permès d’evitar ser detingut durant mig any d’insurrecció pública. En aquests sis mesos, més de cinquanta estats l’han reconegut com a president interí de Veneçuela, un reconeixement que també li ha arribat d’institucions com l’Organització d’Estats Americans (OEA), el Banc Llatinoamericà de Desenvolupament i el Parlament Europeu. Només aquests reconeixements poden explicar com és que l’autoproclamat president interí pot viatjar lliurement pel país mentre que vint-i-dos diputats han perdut la immunitat parlamentària, deu han estat inhabilitats i hi ha presos per qüestions polítiques–les ONG els xifren entre cinc-cents i sis-cents. Emparat en aquesta llibertat de moviments, Juan Guaidó ha aconseguit d’aplegar al seu voltant tota l’oposició, tradicionalment molt fragmentada. Avui ningú no dubta que ell és el líder de tots els grups contraris al govern de Maduro, però això no ha estat suficient per a complir les promeses que va fer, fa mig any, de ‘aturar la usurpació, crear un govern de transició i convocar eleccions lliures’. D’alguna manera, per tot plegat, es pot dir que hi ha un empat tècnic difícil de resoldre. Tant, que ja hi ha negociacions a Barbados, amb la participació de Noruega, per a trobar una manera de fer marxa enrere tots plegats i posar fi a aquest sorprenent doble govern fictici que ha fet de Veneçuela un país insòlit, on una bona part de la població i cinquanta estats estrangers reconeixen un president que, tanmateix, no té cap poder.

Guaidó: mig any de presidència fictícia

La Diada Nacional de Catalunya arriba enguany marcada per la futura sentència del judici de l’1-O. Al matí s’ha fet l’ofrena floral al monument de Rafael Casanova. Al pla de Palau, l’ANC ha habilitat la Fira Eines de País per a potenciar el consum estratègic. Per la seva banda, Òmnium Cultural ha exigit l’absolució dels presos polítics en un acte al passeig de Sant Joan. Guia Diada 2019: Tot el que has de saber A les 17.14 ha començat la manifestació de la Diada d’enguany, que té gairebé 450.000 manifestants inscrits. La Guàrdia Urbana ha xifrat l’assistència en 600.000 manifestants, la dada més baixa que ha donat des de la manifestació del 2012.

Diada 2019: La manifestació omple els carrers de gom a gom clamant per la unitat

Una desena de representants institucionals ha abandonat les executives del Bloc i, en alguns casos l’executiva de la coalició Compromís, en senyal de protesta per la ‘manca de democràcia interna’ al procés pel qual s’ha decidit la coalició electoral amb Podem per presentar-se a les eleccions espanyoles. L’eurodiputat Jordi Sebastià va fer ahir una roda de premsa amb els membres crítics del Bloc Nacionalista Valencià per presentar el manifest ‘Amb tu, #MésCompromís‘ on expressen les seves crítiques respecte de la forma com s’ha assolit l’acord amb Podem. Sebastià i la resta de crítics han elaborat aquest document que compta amb el suport de més de 600 persones per manifestar la seva disconformitat amb la fórmula electoral escollida i per reclamar més ‘democràcia interna’. El corrent crític va apuntar que ‘la majoria’ preferia presentar-se el 20-D com a Compromís. També van demanar la convocatòria d’un congrés extraordinari del Bloc Nacionalista Valencià i un congrés constituent de Compromís, que haurien de celebrar-se després de les eleccions del 20-D, segons van assenyalar els crítics. Pel que fa a la coalició Compromís-Podem han assegurat que donaran tot el seu suport a Joan Baldoví, cap de llista de la candidatura per València. Una altra de les seves demandes és que hi hagi al Bloc ‘una executiva forta amb càrrecs orgànics diferents dels càrrecs institucionals’. Una reclamació que fa referència al president de les Corts, Enric Morera, que també és el secretari general del Bloc. ‘Hem dimitit en senyal de protesta, no vol dir que abandonem el vaixell’ L’alcalde de Tavernes de la Valldigna i diputat de Compromís, Jordi Juan (que ha abandonat l’executiva de la coalició) va dir ahir que els que han sortit de les executives ‘hem dimitit en senyal de protesta, però això no vol dir que abandonem el vaixell. Creiem en el projecte i per això volem enfortir-lo’. La diputada a les Corts, Mònica Álvaro, va reconèixer que és un moment dur perquè hi ha hagut ‘dimissions per demanar més democràcia i més participació’. Álvaro ha manifestat que Compromís ‘ha de ser més que la divisió estructural de tres partits’ i va assenyalar que ‘és una força que s’ha manifestat que pot arribar molt lluny i fer molt pel nostre País Valencià’. La diputada va dir que la coalició no pot seguir mantenint les estructures ‘que fan que no totes les persones tinguin vot’ i que en aquest sentit les dimissions van en la línia de reclamar un congrés extraordinari del Bloc. Amb tot, va assegurar que els crítics estan disposats a seguir treballant i fer campanya. La reacció de Morera Preguntat sobre el pronunciament del sector crític, el secretari general del Bloc i co-portaveu de Compromís, Enric Morera, ha manifestat respecte per totes les opinions, però va indicar que els òrgans de decisió tant el Bloc com de Compromís han pres una determinació ‘per àmplia majoria’. Morera va afegir que ara és el moment de la campanya i que a partir del 21 de desembre, ‘tenim executives on hem de decidir moltes coses, entre altres si volem seguir avançant en aquest projecte il·lusionant que és Compromís’, va reblar.

La crisi s’accentua a Compromís després de l’acord amb Podem

El Tribunal de Comptes espanyol ha acceptat l’aval que van presentar l’ex-president de la Generalitat Artur Mas i els ex-consellers Francesc Homs, Joana Ortega i Irene Rigau, a més de l’ex-conseller Jordi Vilajoana, i els embarga per acabar de pagar la fiança en el procés judicial contra el 9-N. En total, han avalat 2,33 milions d’euros. El tribunal ha estimat que els immobles que han presentat els ex-dirigents cobreixen els 5,27 milions d’euros de la fiança, dels quals ja s’han pagat 2,9 milions gràcies als diners recollits per la caixa de solidaritat de l’ANC. Un cop hagin acabat de pagar la fiança, se’ls retirarà l’embargament de les propietats. Aquesta fiança és preventiva per les presumptes despeses públiques que va fer el govern en l’organització de la consulta del 9-N. Mas i els ex-consellers sempre han defensat que l’única despesa del 9-N va ser la compra dels ordinadors, els quals s’han aprofitat a les escoles públiques del Principat, i que en conseqüència no se’ls pot investigar per malversació de cabals públics. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya sí que va condemnar Mas, Ortega i Rigau –i el Tribunal Suprem espanyol, Homs– per prevaricació i desobediència, i els va inhabilitar per a exercir càrrecs públics.

El Tribunal de Comptes espanyol embarga Mas i els ex-consellers per pagar la fiança del 9-N

El ministre d’Afers Estrangers espanyol, Josep Borrell, ha dit en una entrevista a la cadena britànica BBC que ‘personalment’ és partidari d’alliberar els presos polítics independentistes abans del judici. Ha assegurat que prefereix que fossin ‘lliures incondicionalment’ perquè considera que es podien haver pres unes altres mesures per evitar que deixessin el país. A continuació el periodista li demana per què el govern espanyol no facilita la sortida dels polítics de la presó si volen solucionar la crisi catalana. ‘Heu sentit a parlar de la divisió de poders? A Espanya hi ha divisió de poders. La justícia és independent i ha de ser un jutge qui prengui una decisió com aquesta’, respon Borrell. També ha dit que Catalunya és una nació dividida en dos. ‘No parleu de Catalunya com si fos una cosa homogènia’, diu Borrell, que afegeix que ha estat ‘ferida’ per una crisi política que ha durat anys. També ha assenyalat la inactivitat de l’anterior govern espanyol com la causa principal.

Borrell diu a la BBC que és partidari de l’alliberament dels presos polítics abans judici

El Partit Conservador britànic comença avui oficialment el procés per elegir el successor de David Cameron com a líder de la formació i primer ministre del Regne Unit, després de la victòria del Brexit en el referèndum del 23 de juny. Després de la derrota de l’opció de la permanència que defensava en la consulta popular, Cameron va anunciar que dimitiria del seu càrrec com a líder dels ‘tories’ i com a primer ministre després de l’estiu i que no seria ell qui s’encarregui de gestionar la sortida del bloc comunitari. Cinc candidats s’han presentat al procés que comença aquest dimarts amb la primera votació que faran al parlament els 331 diputats conservadors sobre qui serà el seu nou líder. La votació començarà a les 11.00 (12.00, hora catalana) i els resultats s’anunciaran unes vuit hores després. El candidat que tingui menys suport quedarà eliminat. La tanda següent de votació es farà dijous i el procés continuarà fins que només quedin dos candidats. Quan arribi aquest moment, el líder del partit serà elegit per uns 150.000 membres de la formació ‘tory’ de tot el Regne Unit. Theresa May, la ministra de l’Interior que va defensar la permanència a la Unió Europea, se situa com la favorita a succeir a Cameron, segons les cases d’apostes i sembla que és la que suma més suports entre els parlamentaris. Tot i això, el seu suport a la permanència a la Unió Europea podria esdevenir un llast, perquè molts conservadors consideren que correspon als qui van defensar el Brexit gestionar ara la sortida del país del bloc comunitari. Una enquesta feta pel web ConservativeHome situa May amb el 37% de suports, al darrere de la ministra d’Energia, Andrea Leadsom, que tindria el 38% dels sufragis. Leadsom, de 53 anys, podria convertir-se en la gran sorpresa d’aquest procés, després d’haver aconseguit dilluns el suport de l’ex-batlle de Londres Boris Johnson. Johnson estava considerat com el principal favorit per agafar el testimoni de Cameron, però la setmana passada va decidir no presentar-se després que el ministre de Justícia, Michael Gove, anunciés la seva candidatura. A més de May, Leadsom i Gove, participen en el procés el ministre de Treball i Pensions, Stephen Crabb, i l’ex-ministre de Defensa, Liam Fox, que es creu que serà el primer eliminat en les votacions parlamentàries d’avui

Els ‘tories’ comencen al parlament el procés per elegir el successor de Cameron

El departament d’Interior investigarà una actuació dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra a l’aeroport de Barcelona, on un furgó policíac va arrencar amb un manifestant enfilat a la part davantera del vehicle. Una furgoneta de @mossos circula amb dos manifestants al capó a l'aeroport del Prat. Vídeo via @anonymous. Ha estat aquest vespre enmig de les corredisses, llançaments i contundents càrregues policials. S'han cancel·lat més de 100 vols i milers de passatgers atrapats per sortir. pic.twitter.com/hNw7mhUepn — Anna Punsí (@punsix) October 14, 2019 En un informe intern, al que ha tingut accés Efe, el departament ha acordat visionar les imatges d’aquesta actuació, per ‘determinar eventuals responsabilitats, d’acord amb els protocols d’actuació’. Les intervencions policíaques d’ahir per dispersar els manifestants de l’aeroport, que van incloure càrregues i llançament de projectils de precisió, van deixar trenta-quatre agents dels Mossos i a sis de la policia espanyola, segons l’informe. D’altra banda, el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) va fer 115 atencions a l’aeroport de Barcelona. 91 persones van ser donades d’alta al mateix lloc i 24 traslladades a centres sanitaris, entre les quals un jove amb una lesió ocular greu

Interior investigarà el furgó dels Mossos que va arrossegar manifestants a la T1

T’imagines una vaca pasturant al ritme de Pavarotti, amb un pelatge perfectament pentinat, que només s’atura per beure cervesa i gaudir d’un massatge amb sake? Aquest és el ‘mite Kobe’, la carn japonesa coneguda per la seva qualitat i exclusivitat. I també pel seu preu desorbitat. Però, són aquests mètodes certs o una simple tècnica de màrqueting? Què s’entén per Kobe? Cada cop és més habitual entrar a un restaurant de Barcelona que ofereix hamburgueses de carn ‘kobe’ per preus que ronden la vintena d’euros. De ben segur, el que podràs degustar no serà carn Kobe; serà, simplement, carn japonesa. Aquest tipus de carn pertany a la raça de toro ‘wagyu’. Tanmateix, n’existeixen fins a quatre tipus. La ‘black japanese’ (‘Kuroge Washu’) és la raça genèticament superior perquè és la única que no està creuada. Per tant, perquè sigui carn ‘kobe’ autèntica ha de complir dos requisits bàsics: ser de la raça ‘wagyu black japanese’ i pertànyer a la ciutat de Kobe, capital de la prefectura de Hyogo des d’on van començar les exportacions d’aquest tipus de carn. ‘Jo no crec que es vengui una cosa per l’altra perquè el preu és molt diferent, sinó que el problema principal és el desconeixement’, opina Maria Antònia Pujol, propiètaria de la botiga Carns Selectes Pujol de Barcelona. *Passeu el cursor sobre la Kuroge Washu per a més informació Per evitar vendre gat per llebre, el govern japonès atorga un certificat amb el logotip del crisantem, la flor sagrada nipona, als restaurants i establiments que disposen de carn autèntica de Kobe. A més, el certificat que acompanya l’entrecot no només conté l’arbre geneològic de l’animal sinó que, a més, et permet fer un seguiment d’aquest, des que neix fins que arriba al punt de venda. Però a Europa no hi ha aquest tipus de control. ‘ A Japó no es pot dir que una carn és ‘wagyu’ o ‘kobe’ quan no ho és, però aquí s’utilitza aquesta terminologia sense control’, explica Takeshi Masatsuki, gerent de Tokyo-Ya, distribuidora que importa productes nipons i carn ‘wagyu’. Encreuaments vaccins Últimament, països com els Estats Units o Austràlia han inseminat de bous wagyus vaques d’altres races. Aquestes granges afirmen que tenen carn ‘wagyu’ però, des del Japó, s’insisteix que per a gaudir de la denominació ‘wagyu’, els animals han d’haver nascut i estat sacrificats al país. De fet, etimològicament, la paraula està formada per dos kanjis (símbols japonensos): ‘Wa’, de Japó, i ‘Gyu’, vaca. Aquí a Catalunya també s’està portant a terme un experiment pioner que consisteix en encreuar vaques frisones de La Garrotxa amb torus ‘wagyu’. Eduard Bagaria, propietari del Mas Ferrarons, juntament amb Josep Sanitja, del restaurant El Santuari, són els impulsors d’aquesta iniciativa que farà néixer petits ‘wagyus’ encreuats a casa nostra. Una carn diferent Hi ha molts tipus de carns, però què fa especial la de ‘wagyu’? Bàsicament, la seva qualitat genètica, sobretot en el cas de la raça ‘black japanese’. El tipus de greix que té aquesta carn s’anomena marmolejat perquè està infiltrat al teixit muscular de la carn, com si fos un marbre. Pujol explica que aquest marmolejat té un percentatge elevat d’àcids oleics, un tipus de greix moniosaturat (present també en l’oli d’oliva), d’omega 3 i omega 6, i això la fa molt beneficiosa per la salut. A més, en desgustar-la ‘literalment se’t desfà a la boca’, descriu la carnissera. Segons Masatsuki, és per aquest motiu que hi ha gent que la compara amb el foie gras o la ventresca de tonyina. Preus desorbitats La carn ‘wagyu’ japonesa autèntica és molt cara: a Carns Selectes Pujol, l’entrecot -‘la part més noble de la carn’- té un preu de 295 euros el kilo. Però, com s’explica aquest preu tan elevat? Per començar, al Japó la producció de wagyu és molt baixa i, en el cas de les vaques ‘black japanese’ encara més, ja que són animals que ‘no tenen un rendiment de carn gaire alt i poden criar pocs vedells perquè la seva capacitat lletera és molt baixa’, explica Pujol. D’altra banda, la carn s’importa embasada al buit i té una caducitat de dos mesos. Conseqüentment s’ha de transportar en avió i això fa incrementar el cost de la carn. Paral·lelament, del preu d’un tipus de ‘wagyu’ a un altre hi poden haver fins a 100 euros de diferència. Tot depèn de la classificació qualitativa que tingui. La carn se sotmet a un sistema d’avaluació únic format per dos barems: el grau de rendiment i la qualitat de la carn, que inclou textura, color, brillantor i marmolejat. Però fins que l’animal no se sacrifica, es desconeix la qualitat de la seva carn. Més enllà del mite Les llegendes urbanes creades al voltant del tracte que reben aquests animals són el més conegut per la gent. No obstant això, ni la cervesa, ni els massatges ni la música són els responsables de l’alta qualitat de la seva carn. Segons l’associació ‘Kobe Beef Marketing & Distribution’, ‘aquests mètodes estranys no són els estàndards dels productors de kobe’. Tanmateix, Bagaria explica que la cervesa va molt bé per marmolejar la carn tot i que això no ho és tot. El veritable secret es troba en l’ADN. Però una bona alimentació és essencial. Pujol també contribueix a desmuntar el mite: ‘Són animals que estan molt ben cuidats i alimentats però la cervesa, els massatges i el sake només són turistades que criden l’atenció’. On es pot tastar? A Catalunya hi ha pocs restaurants o botigues on es vengui ‘wagyu’, però trobar carn de Kobe encara és més complicat. Cal ser membre de la ‘Kobe Beef Marketing & Distribution Association’, l’associació oficial que distribueix aquest tipus de carn. Per esdevenir-ne membre cal pagar una quota anual d’uns 4000 dòlars, i després afegir-hi les despeses de cada importació. Malgrat tot, fa relativament poc que els japonesos poden exportar la seva carn. Tal com explica Masatsuki, no van poder portar ‘wagyu’ aquí fins el 2014 perquè els escorxadors japonesos no estaven adaptats a les exigències de la normativa alimentària europea. Un capritx per a carnívors A Catalunya, es podria pensar que pel fet de ser una carn tan excepcional s’acostuma a consumir en ocasions especials com Nadal o Cap d’Any. Però no és així. D’una banda, perquè quan són festivitats la família es reuneix i comprar ‘wagyu’ per tanta gent sortiria molt car. D’altra banda, Pujol també explica que per Nadal s’acostumen a preparar plats més elaborats. La carn ‘wagyu’, en canvi, ‘mereix ser provada tal i com és, a la planxa. No l’has de disfressar amb res: seria com posar sucre o soja al pernil ibèric bo’, afirma la carnissera. Encara que al mercat actual els productes de quilòmetre zero hi juguin un paper principal, els productes exòtics importats d’altres contintents segueixen fent-s’hi lloc. És una carn que no està a l’abast de totes les butxaques, però aquells que han tingut l’oportunitat de degustar-la asseguren que és un capritx que val la pena. Si més no, que s’hauria de provar un cop a la vida.

De Kobe a Catalunya, la carn més exclusiva

Com apropar les sardanes a persones que sovint no s’atreveixen a entrar a una rotllana? Aquesta pregunta té una resposta en forma d’activitat, perquè la cultura ha de ser viscuda. Amb aquest objectiu, els 3 propers dissabtes (3, 10 i 17 d’octubre) i si la meteorologia ho permet, tindran lloc les denominades Immersions sardanistes a càrrec de Grups i colles sardanistes de competició amb seu propera als supermercats triats per BonPreu. La iniciativa, nascuda del conveni de col·laboració de la Confederació Sardanista de Catalunya amb el Grup Alimentari BonPreu Esclat, s’ajudarà del mestratge de colles sardanistes de competició, ja que l’objectiu és que tothom qui mai ha tingut la pensada de ballar sardana, no tingui por de fer-ho. Les Immersions sardanistes consten de 3 parts: curs de sardanes de dues hores, exhibició de lluïment i punts lliures i un parell de sardanes per a tothom. Si bé és recomanable inscriure’s als mateixos establiments, aquestes immersions per aprendre a ballar o millorar la tècnica en una sola sessió de matí o tarda, són gratuïtes i obertes a tothom que s’hi acosti. Tal com expressen des de l’organització: “Serà molt bonic que els sardanistes omplim aquests establiments per aprendre a ballar, millorar el punteig i gaudir d’unes quantes sardanes amb la metodologia de cada colla o grup sardanista”. Consulta el calendari de les Immersions sardanistes, a Tornaveu, fent clic aquí.

Por d’entrar a una rotllana? Comencen les ‘Immersions sardanistes’

Amb més o menys intensitat, les manifestacions amb motiu de la vaga feminista han arribat a totes les ciutats del país. Les més multitudinàries, les que s’han vist a València i Barcelona, que han anat acompanyades d’accions com ara talls de carreteres. Vegeu algunes de les millors imatges de les mobilitzacions que s’han fet durant el dia a tot el país. Quan la manifestació ha arribat a la plaça de Catalunya de Barcelona, un piquet s’ha plantat davant el Corte Inglés, protegit per la policia. Barcelona València Seguim de vaga a #València, #Alacant i molts altres llocs del País Valencià #VagaFeministaPV pic.twitter.com/6v5g8G0JUH — Escola Valenciana (@escolatv) March 8, 2018 Girona Palma Castelló Badalona Alcaldessa de Badalona penjant mocadors color violeta al balcó. pic.twitter.com/vAf25DQPx6 — Montserrat Rovira (@Mrovirag) March 8, 2018 Alacant Sense les dones no hi ha revolució! #VagaGeneralFeminista8M pic.twitter.com/NmMKrVUWMT — FEL-Alacant (@FEL_Alacant) March 8, 2018

Centenars de milers de dones es manifesten arreu del país durant la vaga feminista

Esquerra Republicana ha exigit a la Comissió Europea que es pronunciï sobre la decisió de la Junta Electoral Provincial de Barcelona de prohibir a TV3 i Catalunya Ràdio utilitzar les expressions exili o presos polítics durant la campanya electoral. En una pregunta escrita a l’executiu de la UE, els eurodiputats Josep Maria Terricabras i Jordi Solé han demanat avui si aquesta mesura s’adequa a la directiva europea sobre la prestació de serveis audiovisuals. Segons ERC aquesta legislació ‘prohibeix qualsevol ingerència dels estats en el contingut emès pels mitjans’. Solé ha reivindicat que l’objectiu d’aquesta pregunta parlamentària és ‘seguir denunciant a Europa les vulneracions de drets fonamentals que s’estan produint a Catalunya i demanar a les institucions europees que no mirin cap a un altre costat’.

ERC exigeix a Brussel·les que es pronunciï respecte a la decisió de la Junta Electoral sobre TV3 i Catalunya Ràdio

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha assegurat que l’ajuntament compleix amb dues premisses en l’acord amb la Generalitat perquè es pugui votar a la capital catalana el primer d’octubre: garantir el dret de vot dels ciutadans i alhora la seguretat dels funcionaris i de la institució. Aquestes eren les dues condicions que va posar al govern en la resposta a la carta que el president i el vice-president de la Generalitat, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, van enviar a tots els batlles del Principat. En una entrevista a TV3, Colau ha explicat que l’acord també compleix amb l’informe del secretari municipal de Barcelona, que l’ha advertida de possibles conseqüències penals si cedeix espais de votació. ‘No li puc donar detalls, la Generalitat anirà anunciat cada cosa en el seu moment’, ha dit. La batllessa ha negat que el seu posicionament sigui de partit: ‘Sóc la batllessa de tots i he de vetllar pels drets i la seguretat de tothom’. Ha afegit: ‘Tenim diferències amb el full de ruta del govern, però Catalunya ha de poder exercir el seu dret de decidir.’ Colau ha reiterat la seva predisposició a votar en el referèndum i ha criticat l’estratègia del govern espanyol: ‘Han perdut el nord, amb tot el respecte’. Així mateix, ha assegurat que la situació és d’excepcionalitat perquè el PP ‘va molt més enllà del que podíem imaginar’, i ha lamentat l’actuació de la fiscalia, les amenaces als batlles i la ‘degradació de la democràcia’.

Colau assegura que l’acord amb el govern garanteix el dret de vot i la seguretat dels funcionaris

La sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha demanat que es depurin responsabilitats per la ‘cadena de sabotatges’ dels CDR a seus judicials de tot el territori aquesta matinada. En un comunicat, el TSJC ha condemnat de manera ‘rotunda i enèrgica’ les accions dels comitès, ‘pràcticament generalitzades’ arreu de Catalunya. ‘Són inacceptables en un estat de dret i demanden la depuració de les responsabilitats que poguessin derivar-se’n’, ha dit. La sala de govern ha apuntat que aquests actes, que es repeteixen des de fa mesos, ‘constitueixen un atac material que no altera la normalitat amb què els representants del poder judicial’ actuen. Ara bé, sí que han obligat a tancar algunes instal·lacions judicials. Els CDR tornen a escampar fems i escombraries a les portes dels jutjats de Catalunya Els CDR han tornat a abocar fems i escombraries a les portes de diversos jutjats de Catalunya. En alguns casos també han fet pintades. La sala de govern del TSJC ha mostrat la seva ‘més ferma repulsa a qualsevol acció tendent a alterar el normal funcionament de les institucions de l’estat’. Aquests ‘sabotatges’, segons el mateix comunicat, han provocat una ‘important incidència en l’obertura dels edificis judicials’, obligant a tancar algunes instal·lacions. El TSJC ha lamentat la incidència que això ha tingut en el servei al ciutadà, i també per a jutges, fiscals, lletrats i la resta de professionals que treballen en els edificis judicials.

El TSJC vol que es depurin responsabilitats pels ‘sabotatges’ dels CDR a seus judicials

Les associacions Francisco de Vitoria (AJFV), Jutgesses i Jutges per a la Democràcia (JjpD) i Fòrum Judicial Independent (FJI) han enviat un escrit urgent a la Comissió Permanent del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per a advertir que tancaran els òrgans judicials si en el termini de vint-i-quatre hores no se’ls ha dotat de ‘mitjans reals de protecció individual i col·lectiva bàsiques’ contra la Covid-19. ‼️Requerimiento de #AJFV, @JpDemocracia y @FJuecesIndepend al #CGPJ para que ⬇️ ✅En un máximo de 24 h doten a los juzgados de medios REALES de protección individual. ✅De no hacerlo, acudiremos a la Autoridad Sanitaria. ✅Proponemos cierre de sedes conforme al art 21.3 LPRL pic.twitter.com/KppYo0dYki — AJFV Jueces (@JuecesAJFV) March 18, 2020 L’advertiment també el van fer dimarts en la Comissió Nacional de Seguretat i Salut de la Carrera Judicial, quan els representants d’aquestes associacions -la missiva exclou l’Associació Professional de la Magistratura (APM)- van explicar la situació i van amenaçar de recórrer a l’autoritat sanitària i de substituir els serveis mínims per teletreball en cas que no atenguin les seves demandes. Recorden que l’article 21.2 i 3 de la Llei de Prevenció de Riscos de Laborals reconeix el dret del treballador a interrompre l’activitat i abandonar el lloc de treball quan consideri que comporta un risc greu i imminent per a la seva vida o salut. Segons el document que han enviat a la Comissió Permanent del CGPJ, que presideix Carlos Lesmes, el requeriment de mitjans de protecció individuals i col·lectius que reclamen aquest òrgan i els presidents dels diferents tribunals superiors de justícia ‘estan consistint en simples formalitats’. Per aquesta raó, exigeixen al CGPJ coherència entre les seves instruccions i les recomanacions tant nacionals com internacionals en matèria preventiva i de contenció de la Covid-19, i recorden que hi ha un ‘risc real’ que els òrgans judicials i registres civils es converteixin en un focus d’infecció. Per això, conclouen que cal evitar els riscos del treball presencial a l’hora de prestar els serveis mínims als ciutadans sense riscos innecessaris per als jutges, personal de justícia i ciutadans en general, i proposen a la Comissió Nacional de Seguretat i Salut que paralitzi l’activitat jurisdiccional. El report diari sobre el coronavirus: les Illes sí que es confinen, es doblen els morts al Principat i Sánchez torna a fer curt

Ultimàtum dels jutges a Lesmes: si avui no els dóna protecció, tancaran els jutjats de guàrdia

L’actor i còmic Xavi Castillo i l’humorista gràfic Lalo Kubala han parodiat aquest matí l’ex-president de la Diputació de València Alfonso Rus i l’ex-gerent d’Imelsa Marcos Benavent, a l’entrada de la Ciutat de la Justícia. Avui declara l’ex-dirigent popular en una de les peces del cas Imelsa, la dels contractes ‘zombi’. Tots dos han arribat a la Ciutat de la Justícia moments abans de Rus, i han parodiat a l’autodenominat ‘ionki dels diners’ i l’ex-president del PP provincial, posant darrere d’una reixa, com si es tractés de la cel·la d’una presó. L’acció s’ha fet davant d’una gran expectació mediàtica. Castillo s’ha posat de genolls per fer de Rus, a qui han arribat a descriure com ‘the little man’ (‘l’home xicotet’). L’humorista ha representat juntament amb el seu company una de les gravacions incorporades en la causa principal d’Imelsa en les que suposadament se sent a Rus comptant diners procedents de comissions il·legals: ‘Mil, dos mil, tres mil…’, han enumerat. Començ del nou curs! Ací em vingut, ha recolçar a Alfonso el dia de la seua declaració, amb @LaloKubala pic.twitter.com/DMrWcgA5dt — Pot de Plom (@PotdePlomTeatre) September 9, 2016 A falta de declaracions d'Alfonso Rus, @PotdePlomTeatre pic.twitter.com/msKlfFGboL — Empar Marco (@emparmarco) September 9, 2016

Xavi Castillo i Lalo Kubala parodien Alfonso Rus i Marcos Benavent a la Ciutat de la Justícia

L’Audiència espanyola va ordenar ahir l’ingrés a la presó dels joves d’Altsasu (Navarra) Iñaki Abad, Aratz Urrizola, Jon Ander Cob i Julen Goikoetxea. Han estat condemnats sense sentència ferma a penes entre nou anys i tretze anys de presó per una baralla en un bar amb dos agents de la Guàrdia Civil i sengles parelles. Per aquest mateix cas, ja fa un any i mig que Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno i Oihan Arnanz, ara també condemnats, són tancats en presó condicional. Divendres es va anunciar la sentència del cas. L’Audiència espanyola no va condemnar els joves per terrorisme, com demanava la fiscalia i les acusacions particulars, però sí per uns altres delictes: desordres públics, atemptat contra agents de l’autoritat, lesions i amenaces. Parlem amb Bel Pozueta, mare d’Adur Ramírez de Alda, que ha estat condemnat a dotze anys. Entre més coses, Pozueta denuncia que el judici ha consistit en un intent de desacreditar els acusats pel fet de tenir una suposada ideologia i que la sentència concreta una ‘venjança molt ben planificada’. —Com esteu, els familiars dels joves, després de la sentència i de les detencions i els empresonaments d’ahir? —Estem molt i molt entristits, aclaparats i amb molta ràbia. Tenim una sensació d’impotència i de desprotecció increïble. Si la sentència va ser increïble, malgrat que ja intuíem alguna cosa, això d’ahir és una volta més a la rosca de la repressió. —Malgrat que no intuíeu les detencions, abans-d’ahir sí que vau detectar la presència de policia secreta a Altsasu. —Sí. Vam començar a veure una altra vegada la realitat dilluns al vespre, quan vam detectar que hi havia moviments i policia secreta. Els familiars fem una reunió cada dilluns i cada dijous i tres policies secretes van enregistrar tots els qui entràvem al local. A la nit també vam veure que a les cases de la vora dels encausats hi havia cotxes i moviment de policia. Llavors vam començar a reviure allò que ja havíem viscut fa un any i mig. Com que la sentència condemnatòria ha estat tan inhumana, pensàvem que amb això ja n’hi hauria prou i que, si més no, fins que la sentència no fos concretada no hi hauria detencions. —No tan solament no hi ha sentència ferma, sinó que finalment han estat condemnats a penes més baixes que les que demanava la fiscalia i han complert les mesures cautelars. Així i tot, han decidit de detenir-los i empresonar-los… —Sí. Han viscut durant un any i mig amb unes peticions fiscals de cinquanta anys. Han complert correctament totes les mesures cautelars i no hi ha hagut cap intent de detenció. Ara hi ha una sentència que no és ferma però amb peticions de nou anys i, en el cas d’Iñaki Abad, de tretze. Sense fer una crida perquè acudeixin a la vista de l’Audiència espanyola, es tornen a plantejar una macrooperació per ensenyar aquesta fortalesa militar que té la Guàrdia Civil i per recordar al poble d’Altsasu i a qui vulgui mirar que ells són els qui poden decidir i fer. Això és terrible. És molt dur… —Aquesta nova arbitrarietat és un altre episodi de la guerra psicològica contra vosaltres? —Forma part, clarament, de l’expressió d’un estat no democràtic que pren la repressió com el pa de cada dia contra tota aquella entitat o persona que no entri en la línia d’allò que està marcat. La repressió es va estenent cada vegada més i pot arribar a qualsevol. —No han estat condemnats per terrorisme. Però l’acusació de terrorisme ha estat la manera que fossin jutjats per l’Audiència espanyola i que rebessin penes molt dures? —Sempre hem dit que hi havia una intencionalitat clara de donar més magnitud als fets i a allò que realment viuen les suposades víctimes de la suposada pallissa. S’hi ha donat grandiloqüència per a justificar un delicte de terrorisme. Aquesta intencionalitat ha implicat que el cas no sigui portat per un tribunal natural, com podria ser l’Audiència de Navarra, sinó per un tribunal excepcional. Saben que les penes que decidirà l’Audiència espanyola seran el doble o el triple que en un tribunal natural. Les coses s’han de dir clarament: ens han parat una trampa. Una pena de terrorisme són dotze anys i mig i les penes que s’han posat a Adur, Jokin, Oihan i Iñaki, per exemple, han estat de dotze anys i tretze. El delicte de terrorisme no s’ha recollit, però han estat condemnats com a terroristes. A més, tota la justificació té un caràcter ideològic. Això mateix va fer el fiscal a l’hora de sentenciar i presentar les seves conclusions i és l’única cosa que ha tingut en compte el tribunal de l’Audiència espanyola. —Amb aquest parany volen que la gent pensi que encara han tingut sort i que no els han tocat tants anys de presó com els demanaven? —Les peticions eren desorbitades i sabien que ni el delicte de terrorisme ni aquestes penes no es podrien sostenir en cap tribunal, i menys a Europa, que tornaria a cridar l’atenció a l’estat espanyol. Totes les parts d’aquest judici sabien clarament que no es podria defensar ni mantenir el delicte de terrorisme, però han fet aquestes peticions desorbitades sabent que després la condemna seria igualment desorbitada però la gent podria concloure’n: ‘Bé, no són cinquanta anys…’ Les famílies hem dit durant aquestes tres setmanes que quinze anys, deu o cinc per unes lesions que no van ser greus no és una condemna adient. Hem vist que no ha estat així, que la venjança era molt ben planificada i que s’ha concretat. Les detencions d’ahir són la cirereta d’aquesta barbàrie. —Quan parlàveu d’aquest caràcter ideològic, a què us referíeu? —Es parla que hi havia una intencionalitat d’expulsar les forces de seguretat. Això com ho concreten? A tots els testimonis que vam presentar les defenses ens van demanar si anàvem a manifestacions i si havíem anat a manifestacions en defensa dels joves. A mi em van demanar si havia anat mai a cap manifestació pels presos d’ETA. A tots els testimonis ens van voler induir o relacionar amb una ideologia concreta i ens van voler desacreditar per una presumpta ideologia. En el cas dels nostres fills, no han arribat a poder justificar el delicte de terrorisme, però sí que s’ha parlat del fet que poguessin tenir relació amb el moviment ‘Ospa Mugamendia’, que és legítim i legal, per a poder argumentar l’agreujant. I és amb els agreujants que han pogut inflar aquestes penes. —Això a banda, hi heu trobat més irregularitats? —Bé, les irregularitats van començar en el moment de la instrucció. La jutgessa Lamela no va deixar que s’hi aportessin proves testimonials ni documentals. Va ser un inici amb un sol relat, el de la Guàrdia Civil. D’una altra banda, quan era a punt de començar el judici, vam voler introduir testimonis i proves i la majoria ens els van denegar. Vam començar-lo en una situació de completa desprotecció. Al judici vam veure que ens jutjaven per la ideologia. El súmmum va ser quan a Iñaki Abad li van acceptar la presentació d’un vídeo que desmuntava totalment la versió policíaca i de la fiscalia: precisament per aquest vídeo és de les persones que té un càstig més alt (tretze anys de presó). Ell era qui enregistrava i mostrava clarament que ni era un fet prèviament organitzat, ni els increpaven pel fet de ser guàrdies civils, ni el sergent estava ferit de tanta gravetat com es diu. Anava amb una camisa blanca impol·luta, sense sang ni cops, i tenia davant els encausats i no els reconeixia. Això desmuntava totalment el relat de la Guàrdia Civil. A Iñaki l’han castigat. La venjança té nom d’Iñaki. —Penseu que pot passar una cosa semblant amb els presos polítics catalans? —No puc dir què crec, però sí que veig que la lògica de la justícia espanyola és injusta. Ens podem trobar qualsevol cosa. Hem dit ‘s’atreviran a fer…?’, i ho han fet. Ens preguntàvem si s’atrevirien a ficar tots els joves a la presó i ara veiem que sí que s’hi atreveixen. —Al principi teníeu por de vincular el vostre cas amb el dels presos catalans, però ara heu canviat i feu actes compartits. Per què? —El procés ha estat simètric i paral·lel. De por, no n’hem tinguda mai, però sí que hem volgut que cada cas i procés es veiés de manera diferenciada per no donar arguments a qui considerem que ens pot fer mal. Veiem que és important d’unir forces i per això mateix veiem la necessitat de tenir-nos. Amb els familiars dels presos catalans compartirem coses de manera no pública perquè ens sembla que l’experiència d’aquest any i mig els pot ser enriquidora. No tenim por, però sí molta cautela. —Quins mecanismes de recurs us queden? —En deu dies tenim la possibilitat de presentar un recurs davant la sala de l’Audiència espanyola. No n’esperem res. Posteriorment, el recurs es farà al Suprem, i haurem d’esperar un any. Ací hi ha l’esperança que hi puguin posar sentit comú. Però no podem oblidar que va ser el mateix Suprem que va decidir de dur aquest cas a l’Audiència espanyola i no deixar-lo a l’Audiència de Navarra. Tornem a estar en la situació que no sabem què pot passar. La situació política, evidentment, marca molt. —Teniu esperança en els tribunals europeus? —La majoria de persones relacionades amb el món de la judicatura ens asseguren que allà ens donaran la raó, però arribar-hi implica un recorregut de vuit anys o deu. Fins ara s’ha vist que el Tribunal Constitucional, que gestionarà aquesta tramitació, allarga i engruixeix el termini perquè el cas arribi a Europa. Al cap d’aquests vuit o deu anys, encara que ens reconeguin que els nostres fills havien de ser a casa, ja hauran pagat un càstig que no hauria d’haver pagat. És per això que demanem que els ciutadans surtin al carrer. Que cridin ben alt que això és una gran injustícia i que, a més, Altsasu pot ser qualsevol. Fem una crida als pobles de la península perquè vinguin a Pamplona el dia 16 i que, juntament amb Altsasu Gurasoak, mostrin la gran ràbia amb aquesta idea que això no és justícia i que no ho admetrem. —Com que no seran condemnats per terrorisme, canviarà el seu règim penitenciari? —La justificació per a mantenir el règim FIES era que eren empresonats per un delicte de terrorisme. Ara se suposa que no l’haurien d’aplicar, però ja ens han advertit que el FIES té un caràcter ideològic i que dependrà d’Institucions Penitenciàries. Així doncs, poden continuar amb aquest règim malgrat que siguin ‘presos comuns’. —I hi ha cap possibilitat d’acostar-los a Navarra? —Utilitzen la dispersió i l’allunyament per a causar més dolor. Ara que els diran que són presos comuns, els nostres fills haurien de ser a Pamplona, malgrat que nosaltres diem que on haurien de ser és al carrer. Ja han complert de sobres la pena per unes lesions mínimes. La més gran és un turmell trencat… Ja l’han complerta de sobres sense haver-se provat res.

Bel Pozueta, mare d’un dels joves d’Altsasu: ‘Ens han parat una trampa’

El Parlament de les Illes ha retirat vora les 11.10 el llaç groc que tenia a la façana i que havien col·locat els diputats de Més per Mallorca, després de l’ordre de la Junta electoral provincial de Balears a petició del PP. Ahir va requerir a Més per Mallorca i al president del parlament, Vicenç Thomàs, que en un ‘termini màxim de 24 hores’ ordenés ‘la immediata retirada’ dels llaços grocs que poguessin trobar-se a la cambra. Segons la junta, el llaç groc és un signe que ‘legítimament’ pot ser usat en propaganda electoral, però no pels poders públics, que han de mantenir ‘una rigorosa neutralitat política’. La junta argumenta que aquest és un signe que pot ser utilitzat en propaganda electoral però no pels poders públics, els quals han de mantenir ‘una rigorosa neutralitat política’. El PP de les Illes ho havia denunciat avui mateix, després d’haver presentat dos escrits a la mesa sol·licitant la seva retirada. El 10 de setembre, Més per Mallorca va col·locar el llaç en un dels balcons dels despatxos dels diputats. Després de penjar el llaç, minuts abans del primer ple de la legislatura, el portaveu parlamentari de la formació, Miquel Ensenyat, va assegurar que aquest era ‘un símbol de denúncia emparat per la llibertat d’expressió’. ‘És una manifestació cívica i pacífica d’una idea. Qui no comparteixi el seu significat té infinites formes per expressar-ho, però mai ocultant o negant l’expressió de qui pensa diferent’, va defensar abans d’afegir que el llaç ‘no va en contra de res, ni de ningú’.

El Parlament de les Illes retira el llaç groc de la façana per l’ordre de la Junta electoral

La sala del contenciós del Tribunal Suprem espanyol ha refusat de suspendre de manera cautelar l’acord de la Junta Electoral espanyola (JEC) que retira l’acreditació com a diputat al president de la Generalitat, Quim Torra. El tribunal considera que no hih a cap raó d’urgència que aconselli de suspendre l’acord abans de resoldre sobre el fons de la qüestió. D’aquesta manera, la sala segueix el mateix criteri que amb el cas d’Oriol Junqueras. La JEC va acordar divendres passat de retirar-li l’acreditació malgrat que la condemna per desobediència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) no és ferma. Cal recordar que diversos membres de l’organisme electoral van discrepar de la decisió perquè consideren que no és competent. En primera instància, la Junta Electoral de Barcelona havia desestimat el recurs del PP, Vox i Ciutadans que demanava la inhabilitació del president. Tanmateix, els tres partits van decidir de tornar a presentar la reclamació a la JEC.

El Tribunal Suprem espanyol decideix de retirar la credencial de diputat al president Quim Torra

El Principat se situa entre els deu països d’Europa amb més participacions en assajos clínics i entre els vint primers del món, segons ha informat Biocat. Els principals centres de recerca catalans sumen més de sis mil participacions actives en prop de quatre mil assajos. Només l’any 2017 es van començar més de mil participacions. Si es compara aquesta xifra internacionalment, Catalunya se situaria en la posició setze de la classificació mundial i en la setena a escala europea. En oncologia està entre els cinc primers països d’Europa i entre els deu primers del món. Amb aquestes dades, el territori català és el segon del món amb més assajos per milió d’habitants, només per darrere de Dinamarca. Barcelona acull del 19 al 21 de novembre l’esdeveniment internacional Clinical Trials Europe, que reuneix a la ciutat representants de l’àmbit dels assajos clínics d’arreu del món. El 37,3% dels assajos clínics que es fan a Catalunya són en oncologia, seguits en nombre pels estudis per a teràpies per a malalties de la sang i immunitàries (9,9%), sistema circulatori (8,1%), malalties infeccioses (5,8%) i sistema digestiu (5,4%), segons dades de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS). Per centres, Vall d’Hebron Barcelona Hospital Campus és el més actiu a Catalunya en assajos clínics, i un dels més actius a Europa. Només el 2018 aquest hospital va iniciar tres-cents sis nous assajos i va reclutar més de mil sis-cents pacients, dels quals més de mil cinc-cents en oncologia. Altres centres catalans amb una intensa activitat d’assajos clínics són els vinculats a l’Hospital Clínic, Hospital de Bellvitge, Sant Pau, Parc Taulí i Hospital del Mar. Totes les grans farmacèutiques globals tenen assajos clínics actius a Catalunya.

Catalunya, entre els deu països d’Europa amb més participacions en assajos clínics

La vaga de fam que han començat quatre dels presos polítics ha tingut un gran impacte polític, social i emocional. De seguida la societat civil hi ha reaccionat, intensificant la protesta a la rodalia de la presó dels Lledoners i convocant dejunis col·lectius. El primer, de caràcter simbòlic, és avui als Caputxins de Sarrià, amb la participació de la consellera i portaveu del govern, Elsa Artadi, i alguns altres diputats de Junts per Catalunya i d’ERC. I serà el dia 9 vinent que a Montserrat començaran els torns de dejuni en què tothom qui vulgui pot participar, una acció que rep el suport de les formacions polítiques principals (ERC, el PDECat, JxCat, CUP), i l’ANC, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM). També s’hi han afegit dos membres dels comuns a títol individual, Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet. A més, l’AMI impulsarà mocions als ajuntaments en suport als presos polítics i demanarà un pronunciament del Tribunal Constitucional espanyol sobre els recursos presentats. Aquestes han estat les respostes de la societat civil i dels partits polítics durant aquesta primera setmana de vaga de fam de Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn. Tots quatre han sacsejat consciències amb la seva acció, que porta un pas més enllà la desobediència civil no violenta i legítima. Una protesta amb una motivació concreta, demanar al Tribunal Constitucional espanyol que, encara que els desestimi, atengui els recursos d’empara contra l’empresonament preventiu, que fa mesos que dura, més d’un any per a Sànchez, i que desbloqui la via de denúncia als tribunals internacionals. Però sobretot reactiva la projecció internacional de la reivindicació catalana per l’autodeterminació i contra la violació de drets fonamentals per part de l’estat espanyol en la represàlia judicial, política i policíaca contra l’independentisme. L’última hora de la vaga de fam. Tota la informació sobre la protesta Suport als vaguistes i a les famílies ‘Aquesta vaga de fam ratifica una vegada més la injustícia comesa contra tota una sèrie de persones que van respondre a una voluntat democràtica servint els seus ciutadans’, diu l’històric activista pels drets humans Arcadi Oliveres en declaracions a VilaWeb. ‘Hi ha unes quantes maneres de protestar contra això i ells han pensat que aplicar aquesta manera tradicional de lluita no violenta és una manera contundent d’expressar aquesta protesta. Per tant, jo crec que necessiten que tots els donem suport perquè ho fan amb un esforç molt important per a ells i la seva salut.’ La solidaritat als vaguistes i l’escalf a les seves famílies és una primera reacció. Ho expressa el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri: ‘És indispensable de fer-los un seguiment de l’estat anímic i de salut i traslladar-los el màxim escalf. Igual a les famílies. Òmnium Cultural és a la seva disposició. Òmnium escoltarà també totes les propostes que posi damunt la taula la societat civil i ajudarem a articular les que siguin acordades.’ En quatre dies, la web vagadefam.cat ha recollit més de dues-centes mil adhesions. I hi ha hagut la iniciativa dels dejunis. Són menes de protesta amb precedents al nostre país, però que ara prenen una altra dimensió. Ho explica la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que destaca el punt d’inflexió que va significar l’1-O en la mobilització social a Catalunya, per l’extensió i generalització de formes de protesta pacífica i de desobediència civil. La vaga de fam hi incideix: ‘Tot el moviment independentista ha de fer un canvi de xip, de paradigma. Fins ara hem estat en una fase bàsica, en una lluita no violenta que era la fase de denúncia. L’1-O és un punt d’inflexió, amb la defensa de la gent amb els seus cossos del dret de votar. Però canviar el paradigma d’estratègia de lluita és complicat. Cal un canvi de mentalitat i una preparació per part de tots que requereix un cert temps’, diu Paluzie. D’entrada, ajuda a tornar a visualitzar una situació d’excepcionalitat política, a treure la son de les orelles, a fer entendre que no es pot normalitzar la repressió. El sociòleg Salvador Cardús ho veu així: ‘El drama de la normalització d’una situació tan bèstia com l’actual és que al final ens acostumem a tot. Que tinguem un govern elegit democràticament a l’exili i a la presó és tan bèstia; una gent que no ha fet cap crida a prendre cap arma, que no ha tingut cap comportament fora de l’estrictament legítim, és tan bèstia que fa patir de veure com ens hi acostumem. La vaga de fam té la virtut de posar de nou l’accent en aquesta brutalitat, i això és un element molt important.’ Quines accions de protesta? Però què més es pot fer? ‘S’han de fer accions de carrer’, diu Oliveres. ‘És evident que no es poden fer cada dia, però sí de tant en tant.’ I en posa uns quants exemples: ‘A Catalunya hi ha tota una sèrie d’empreses que serveixen a partits que es neguen a reconèixer l’autodeterminació. Jo crec que una eina molt important és la del boicot al consum. Ara s’acosten les grans compres de Nadal i hem de saber exactament què fan les empreses, amb què i per a què. I a partir d’aquí intentar boicotar-les. Diria això mateix de les institucions financeres. A part de donar suport, hem de tenir en compte un ventall d’opcions diferents, que poden anar del boicot a la desobediència civil, com la de l’1-O, o a accions variades en funció de les circumstàncies.’ La direcció de les entitats sobiranistes subscriu que caldrà fer més accions de protesta, però van amb peus de plom. Pas a pas. ‘Com a entitat pensarem de quina manera podem ajudar a fer visible la denúncia dels vaguistes’, diu Mauri. I Paluzie demana que no s’avanci ningú, i que se sàpiga mesurar cada acció de protesta tenint en compte que el camí pot ser llarg. ‘De vegades hi ha un risc que una acció concreta que s’emmarca en una lluita no violenta com és la vaga de fam generi un impacte i una reacció que ens faci precipitar en les accions d’acompanyament. Les accions de lluita no violenta han de tenir un sentit i un objectiu, han de ser intel·ligents, han de ser eficaces. I s’han de fer en cadascun dels moments clau. D’alguna manera, que l’impacte emocional d’això no faci que generem una dinàmica no prou pensada i contraproduent, perquè la lluita que emprenem serà relativament llarga i tindrà molts moments els pròxims mesos. Hem de saber decidir, pensar i fer accions d’impacte que ajudin a la causa. I a parer de l’ANC l’acció per l’acció no té gens de sentit si no hi ha uns objectius polítics concrets. L’objectiu polític és fer efectiva la independència. Aquest objectiu interpel·la no tan sols la gent, sinó els nostres representants al parlament i el govern també.’ Salvador Cardús també interpel·la els partits i el govern perquè siguin capaços de donar una resposta política de cohesió i decisió a una protesta com la vaga de fam. ‘Cal exigir que hi hagi unitat estratègica, una presa de decisions que ens permeti de continuar endavant i que ni les forces polítiques ni la societat civil restin encallats, perquè ens ha durat massa el desconcert; em pensava que seria més breu i que la primavera passada hauríem recuperat la iniciativa, el discurs i el relat. I la veritat és que ens costa moltíssim. Jo diria que les vagues ens poden portar a la recuperació de la iniciativa en el temps, en l’acció, on ens hi haurien de portar.’ Paluzie ho rebla: ‘No ens en sortirem fins que no tinguem clar tots que la solució és la independència i hi hagi coordinació sobre la manera com arribar-hi. La mobilització s’ha d’emmarcar en una estratègia. Nosaltres ens hem reafirmat en la via unilateral, per a la qual cal que estiguem més preparats tots plegats: la societat civil, el govern i el parlament.’

La vaga de fam: Quina resposta política i social cal donar-hi?

Monestir de Vatopedi Mapa a Google Al completíssim llibre Els catalans a Grècia (2013), Eusebi Ayensa, filòleg i ex-director de l’Institut Cervantes d’Atenes, no s’està d’esmentar l’infaust record que tenen dels catalans en aquest país arran de la presència dels almogàvers durant algunes dècades del segle XIV. Del seu pas, en resten nombroses referències i expressions en el folklore i la literatura gregues, documentades anteriorment per l’historiador Antoni Rubió i Lluch, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. És el cas del monestir de Vatopedi, un dels vint establiments ortodoxos espectaculars que formen part de la República Monàstica del Mont Athos, sota la jurisdicció directa del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble i situada al dit més septentrional de la península de la Calcídica. A la cronologia històrica present a la web oficial del monestir, és ben destacat ‘el pillatge del mont Athos per part dels catalans entre el 1307 i el 1309’. I és això que va descobrir amb astorament l’octubre del 1993 el cantant empordanès Josep Tero quan va visitar aquesta peculiar i aïllada república autònoma dins Grècia per aprendre cants de la litúrgia ortodoxa dels monestirs. ‘El 9 d’aquell mes, davant el prior del monestir d’Ivíron, se’m va escapar d’identificar-me com a català, oblidant els consells de l’hel·lenista Alexis-Eudald Solà que m’acompanyava. Vaig ser expulsat del monestir sota l’advertiment de no entrar-hi mai més. Vaig haver de passar la nit al ras, entre els udols dels llops’, recordava fa uns quants anys el músic. Punyit per l’experiència, quan va tornar a Catalunya no va parar fins a convèncer la Generalitat que calia fer un gest per a reparar la mala fama dels catalans al mont Athos. I la resposta va ser la restauració, amb fons del govern, de l’anomenada torre del tresor de Vatopedi, un antic trull de dos pisos que ara acull l’esplèndida col·lecció d’obres d’art regalades al monestir per emperadors bizantins, tsars russos i més monarques cristians. Acabades les reformes, a la porta de la torre es va instal·lar una placa commemorativa en grec i català, inaugurada el 9 d’octubre de 2005 per autoritats gregues i eclesiàstiques de l’Athos, juntament amb una delegació catalana formada per Josep Tero mateix i el conseller Joaquim Nadal. Encara que ho haguessin volgut, no hi haurien pogut assistir les quatre conselleres que aleshores feien part de l’executiu (Montserrat Tura, Marina Geli, Anna Simó i Caterina Mieras), perquè d’ençà del 1045 no es permet l’entrada a dones ni nenes a la península, una prohibició criticada periòdicament per la UE i que s’estén a tots els animals domèstics femella (tret de les gallines). Dels greuges i desgreuges catalans al mont Athos, en concret, i a Grècia, en general, en parlava Eusebi Ayensa en aquest extens reportatge publicat el 2006 a la Revista de Girona. I una mica més: El paper de Josep Tero per a reconciliar Catalunya i Grècia va molt més enllà de la restauració de la torre del tresor de Vatopedi: als seus discs i concerts sol haver-hi referències i sonoritats gregues, tal com destacava fa pocs mesos el diari grec I Kathimerini. —Què és Com a casa? —Tots els articles —Suggeriments per a la secció: [email protected]

Desgreuge dels almogàvers al mont Athos

A casa, quan érem petits, els pares bevien en porró. Era de vidre bufat, de color verd maragda. No recordo quan va desaparèixer de la taula, però de segur que ja érem grans. Potser els pares el van canviar per la copa el mateix temps que van canviar el vi a doll pel vi embotellat. Sigui com sigui, a casa sempre s’ha valorat el porró també com a peça artística i els pares encara en tenen molts en una estanteria. Perquè durant molts anys a Alella, per les festes de la verema, el Casal n’oferia un d’una col·lecció que, ara parlo de memòria, va arribar a la trentena: porró de vidre de color, porró doble, porró de tres brocs, porró de broc gros, porró de taverna, porró del segle XVIII, porró popular del segle XIX, porró setrill… Amb el temps, cada vegada es feia més difícil de trobar bons artesans del vidre bufat (els millors eren a Mallorca) i models de porró que no acabessin essent de fantasia i impossibles d’utilitzar. Al final, es va donar per tancada la col·lecció, amb bon criteri. Perquè un porró no té raó de ser si no serveix per a beure. I tot això ve a tomb d’una sessió que fa uns dies ens va brindar el periodista i crític gastronòmic Salvador Garcia-Arbós en el si de la Fira de Calella, dedicada al fet de beure a galet, amb porró o amb gallet. Salvador Garcia-Arbós és un personatge que sap conjugar el vessant popular de la cuina amb el coneixement minuciós de la tradició, la història, la tècnica, l’art i la cultura de la gastronomia. Un home exigent en la seva feina i amb els sentits ben entrenats. I així va ser com ens va parlar el gastrònom: ‘Hi va haver un moment que tothom bevia “a galet” o “a gallet”. El savi Coromines deia que tant era dir-ne “galet” com “gallet”, que totes dues paraules venien de “gargamella”.’ I més: ‘Un porró, tradicionalment contenia 940 ml, gairebé un litre. I es diu “porró”, probablement, perquè “porró” ve de “porra”, i “porra” ve de “porro”, i de la forma el mot. Però en qüestió d’etimologia, la cosa és molt més complexa. Perquè us en feu una idea, Coromines va dedicar dues planes i mitja a explicar el porró. La gràcia de beure a gallet és que es beu poc i no cal utilitzar gots ni compartir-los i que no es trenquen tampoc. I per anar de pressa va molt bé, també.’ Garcia-Arbós va llegir un fragment d’Homenatge a Catalunya, en què George Orwell explica que, quan va ser a Catalunya, durant la guerra del 1936-39, va descobrir el porró, però que no li agradava perquè li recordava el pipí, especialment si contenia vi blanc: «Menjàvem en taules de cavallets, molt llargues, i en plats de llauna permanentment greixosos, i bevíem amb una cosa horrible que en deien ‘porron’. Un ‘porró’ és una mena de flascó de vidre amb un braç punxegut del qual brolla un rajolí de vi cada vegada que aixeques enlaire l’estri; així pots beure a distància, sense tocar el porró amb els llavis, i el pots passar de mà en mà. Jo, de seguida que vaig veure com funcionava, allò del porró, em vaig imposar i vaig exigir un got. Als meus ulls, els porrons s’assemblaven massa als orinals de vidre per als malalts, especialment quan eren plens de vi blanc.» I va continuar Garcia-Arbós: ‘Parlem de beure en comunitat i de beure tots la mateixa cosa i sense gots. De fet, per la festa major sí que es bevia en gots, però la resta de l’any no. El porró també tenia de bo que sempre el vi era servit i, si arribava algú a casa, l’hi podíeu convidar. Per tant, el porró formava part d’un dels grans actes de cortesia de les cases. La gent bevia què havia de beure, bevia poc i sobretot es refrescava la gargamella. Però era un gran acte de generositat envers qui venia a casa.’ ‘Els porrons normalment no s’omplien només de vi. Normalment contenia un terç de vi, un terç d’aigua i una mica de sifó o graciosa. Penseu que abans els vins eren molt potents, de més graduació que els d’ara. En molts pobles hi havia una fàbrica de sifó o un de gasosa. Tothom tenia una marca local de tots dos.’ Un gallet. ‘Parlant de beure “a galet” o “gallet”, també van inventar una peça anomenada “gallet”, feta amb un tap de suro travessat pel mig per una canya i una regata en un costat perquè hi passés aire i pogués anar rajant. Aquesta peça, que encara es fa servir, es posa al broc de les ampolles i a vegades també el trobem en les setrilleres. Porteu l’ampolla plena de casa o la bóta petita de fusta i hi poseu el gallet per beure. El canti, la setrillera, l’ampolla amb gallet i el porró són estris que serveixen per a beure a galet. I una cosa important és que a l’hora de beure no es bavegi. No s’hi ha de posar el morro ni mamar. És una qüestió també d’higiene.’ I així Salvador Garcia-Arbós va continuar relatant històries relacionades amb el porró, amb beure a galet, els taps de suro, el conglomerat, la suca-mulla… una festa.

El porró i el beure a galet

El concepte Edat Daurada de les sèries és en boca de tothom i fa referència tant a la gran quantitat de sèries que es fan actualment (409 ficcions el 2015 només als Estats Units, gairebé el doble del que s’havia fet els últims sis anys) com a la quantitat d’espectadors que hi ha darrere les pantalles. Crítics i experts, però, parlen sobretot de la creixent qualitat en les produccions televisives, amb cada cop més pressupost i un èxode de professionals del cinema que emigren cap a la caixa tonta. Estem davant d’una sobresaturació de sèries? David Canto, periodista especialitzat en cinema i ficció televisiva, no ho creu així: “Hi ha moltíssimes sèries i és impossible veure-les totes, però això està bé perquè cadascuna està adreçada a un públic concret; tothom té la seva sèrie”, afirma. Canto distingeix entre dos nivells de produccions pel que fa a la qualitat: per una banda, sèries com Joc de Trons o Mad Men, amb pocs capítols (uns deu per temporada) i molta inversió a darrere; i, per l’altra, ficcions com Perdidos o The Good Wife, també d’alta producció però amb menys cost i, per tant, amb més capítols per temporada (una mitjana de 24). La tendència als EUA i al Regne Unit va cap a fer sèries del primer grup, sobretot en el cas de les cadenes de pagament, on compten més els subscriptors que les audiències i per tant poden arriscar més. Aquesta qualitat creixent fa, no obstant, que les televisions en obert també estiguin fent canvis i pujant el nivell de les seves produccions. Les comèdies també s’estan veient afectades pel canvi de paradigma, allunyant-se cada cop més de les sitcoms d’episodis auto-conclusius com Friends o The Big Bang Theory i apostant per trames continuistes i, de nou, pocs episodis. “Transparent i Mozart in The Jungle són comèdies amb temporades que semblen un sol capítol de quatre hores”, explica Canto. Ambdues són produccions d’Amazon, les quals, com en el cas de Netflix, s’emeten per Internet i d’un sol cop, en lloc de fer-ho setmanalment. Així busquen captar a aquells espectadors a qui no els agrada esperar per veure les seves sèries preferides. Canto creu que, malgrat tot, segueixen existint diferències entre cinema i sèries “tant a nivell d’escriptura de guions com a nivell de producció” i que l’única diferència és Joc de Trons, però que és “un cas a banda”. L’Edat Daurada sap parlar en català? Si les sèries catalanes estan millorant la seva qualitat, és per la forta influència de la tendència estatunidenca i britànica, segons explica Canto–“i quan parlem de sèries catalanes, parlem de TV3”, aclareix-. El Crac, de Joel Joan, per exemple, s’assembla a las sèries americanes Louie o Episodes, en les quals els protagonistes interpreten una versió d’ells mateixos. La sèrie Cites, per la seva part, és una adaptació de la sèrie britànica Dates. La gran diferència entre països –i el gran obstacle pel desenvolupament de les produccions- és que aquí s’exigeix que les sèries omplin sencer el prime time; no es pot fraccionar, al contrari del que passa als EUA, on les comèdies curtes duren 20 minuts (i se’n posen dues de diferents seguides) i els drames en duren 40. Els motius són de programació i a vegades també publicitaris ja que, com més duri el producte, més anuncis s’hi podran intercalar. A conseqüència d’això, per exemple, a la comèdia El Crac la van obligar a durar 40 minuts. Malgrat aquestes exigències per part de la cadena, Canto s’alegra que la qualitat no se n’hagi vist afectada. El cas Merlí Un dels problemes que troba David Canto amb les ficcions de Catalunya és que les cadenes es mouen “més lentament” que els creadors: “TV3 segueix fent culebrons com La Riera”, diu. “Però ara a les nits està buscant formats més arriscats com Merlí, una sèrie per a tota la família però amb guions treballats i una evolució en la història”. Héctor Lozano és el creador i guionista absolut d’aquest producte de TV3 anomenat Merlí; una dramèdia que ha aconseguit el beneplàcit tant de l’audiència com de la crítica. La sèrie compleix amb la regla estatunidenca del nombre reduït de capítols i la producció cuidada. És, a més, una obra escrita en la seva totalitat per Lozano –a diferència de la resta de sèries, que es fan habitualment per equips de guió-, que també va supervisar els rodatges per a assegurar-se que es mantenia la seva visió. L’opinió de l’Héctor Lozano sobre aquesta nova onada de ficció és clara: “A mi el concepte Edat Daurada em fa riure”, diu. “Què passa, que abans no hi havia sèries bones?”. L’autor posa l’exemple de sèries suposadament anteriors a l’Edat Daurada, com Urgències, que va començar l’any 1994 i que per a ell és “excel·lent”. Per Lozano, la diferència consisteix en el fet que ara hi ha una major inversió i una qualitat més cinematogràfica. La vertadera revolució, no obstant això, es troba a les plataformes digitals: “La gent té menys ganes d’anuncis i amb Netflix tens tot el que vols a casa per deu euros al més”, opina. “Els canals generalistes s’hauran de posar les piles amb això, però falta risc en general”. Missió: superar el virus de la por Quan Lozano va “parir” el projecte Merlí, va fer-ho amb total llibertat, sense cap limitació per part de la cadena a nivell de contingut. Això ha portat que la sèrie parli de temes controvertits, i per això el guionista considera que TV3 va voler arriscar i fer un tipus de ficció que no s’havia fet mai a la televisió catalana. “No sembla de TV3”, és una de les frases que més li diuen a Lozano. “Això és bo per la cadena perquè demostra que ha anat més enllà i al mateix temps no és tan bo, perquè vol dir que feia temps que TV3 no sorprenia amb res” creu el guionista, destacant casos excepcionals com Polseres Vermelles, que per a ell sí que va ser arriscada. El que demostra el panorama televisiu actual és que les coses estan canviant. “La gent fa molt de temps que no veia la televisió en directe”, opina David Canto. “I últimament tant a TV3 com a altres cadenes ens asseiem a la butaca i estem mirant aquestes sèries i, sobretot, les comentem a la segona pantalla: les xarxes socials”. Per a Héctor Lozano, l’empenta final que necessita la ficció de TV3 és “perdre aquella cosa tan catalana de la por i del què pensaran”. I conclou: “La gent a casa no té por de res i vol que li parlin de tot allò més fosc, brut, arriscat i escandalós. S’ha de ser més valent”. Sèries TV3 Create your own infographics

De Joc de Trons a Merlí: quan el boom serièfil parla català

Les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) llançaran l’1 de setembre el seu projecte polític. Les seves línies d’acció quedaran definides en un congrés que la guerrilla organitzarà entre el 27 i el 31 d’agost, segons el calendari difós aquest dilluns. Un portaveu del secretariat de les FARC, Carlos Antonio Lozada, ha anunciat que l’1 de setembre l’organització donarà a conèixer el nom del seu moviment polític i les propostes que defensarà. Ho faran amb un acte a la Plaça Bolívar de Bogotà, als voltants del Parlament colombià. La cúpula ja es troba reunida a la capital, en la denominada Convergència Nacional per la Reconciliació i la Pau, per ultimar els detalls del congrés. Hi assistirà el líder de les FARC, Rodrigo Londoño Echeverri, àlies ‘Timochenko’, que encara es recupera a Cuba d’un aneurisma cerebral, segons informen mitjans colombians. L’acord de pau subscrit amb el Govern de Juan Manuel Santos contempla la reconversió de les FARC en partit polític una vegada completats els processos de desmobilització i desarmament. Aquest pacte garanteix al nou partit una representació mínima de cinc senadors i cinc diputats durant els propers dos períodes electorals. Les primeres eleccions en què les FARC podran participar com a partit polític seran les presidencials i legislatives previstes pel 2018, si bé ‘Timochenko’ ja ha aclarit que la guerrilla no presentarà candidat a la Casa de Nariño per considerar que encara és massa ràpid.

Les FARC llançaran el seu partit polític l’1 de setembre

L’ex-primer ministre de França Manuel Valls ha revelat que estudia una oferta per ser el candidat de Ciutadans a la batllia de Barcelona. Així ho ha explicat al programa ‘Los desayunos’ de TVE, on ha dit que si s’ha involucrat en el debat sobre la independència de Catalunya és perquè creu que és una qüestió molt important per a Europa i que li agradaria poder continuar fent-ho ‘d’una manera o una altra’. ‘He entrat en aquest debat perquè sóc nascut a Barcelona, fill de català, i perquè també vull donar a Catalunya i a Espanya els meus orígens’, ha explicat Valls. Després de ser primer ministre, Valls es va presentar a les eleccions primàries del Partit Socialista francès per a les presidencials de 2017 però no va resultar elegit candidat. Posteriorment es va oferir a Emmanuel Macron per ser candidat a les legislatives pel seu partit La república en marxa (LREM), però Macron no hi va accedir. Així, Valls es va presentar com a candidat socialista, però LREM no va presentar cap candidat a la seva circumscripció. Valls va ser escollir diputat per només 139 vots més que la seva rival i, mesos més tard, va deixar el Partit socialista per a passar al grup de LREM. Tensions a Ciutadans per a escollir el candidat a Barcelona L’actual portaveu de Ciutadans a Barcelona, Carina Mejías, ha anunciat públicament la seva intenció de ser candidata, però darrerament li han sortit competidors per a encapçalar la llista del partit a les eleccions de 2019. A banda de Valls, també es contempla la possibilitat que sigui Jordi Cañas, ex-diputat del partit, qui competeixi contra Ada Colau i els candidats —o candidat, si Graupera aconsegueix fer una llista única— independentistes. Cañas va abandonar la primera línia política quan va ser encausat per frau fiscal, però en ser absolt ha recuperat visibilitat mediàtica.

Ciutadans ofereix a Manuel Valls ser candidat a la batllia de Barcelona

La titular del jutjat d’instrucció número 5 de València ha citat a declarar entre els mesos de maig i juny l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps, l’ex-vice-president Víctor Campos, l’ex-president de les Corts, Juan Cotino, i el bisbe auxiliar de València, monsenyor Esteban Escudero, i quatre persones més. Aquest jutjat investiga d’ençà del 2016 presumptes irregularitats en les contractacions de la Fundació V Trobada Mundial de les Famílies (FVEMF) per a la visita del papa Benet XVI a València. La jutge ha fixat les dates de les compareixences d’aquests vuit investigats, després de dos ajornaments. El primer, a principi del mes de gener, va ser arran de la petició de les defenses de la pràctica de proves pericials i testificals, a més de la incorporació de determinats documents al procediment. Així mateix, el 29 de març la jutgessa va tornar a suspendre el calendari de declaracions que s’havia establert després del primer ajornament, a petició de tres advocats dels investigats, i va fixar les noves citacions. Ara ha comunicat a les parts que la ronda de declaracions dels investigats començarà el 14 de maig a les 9.00, amb la compareixença de l’ex-president de les Corts Juan Cotino, conseller d’Agricultura i vice-president del Consell en el moment dels fets investigats, i de la secretària general de la Fundació V Trobada Mundial de les Famílies (FVEMF), Henar Moliner, segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia. El 15 de maig, a la mateixa hora, serà el torn de monsenyor Esteban Escudero, bisbe auxiliar i president de la FVEMF. L’endemà, el 16, acudiran als jutjats valencians el representant legal de la fundació, Francisco Javier Jiménez, i el secretari de l’arquebisbat, Antonio Corbí. El dia 17 de maig declararà Enrique Pérez Boada, membre del Patronat i comissionat de la visita de Benet XVI. Finalment, el 5 de juny a les 9.00 hauran de declarar davant la instructora del cas l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps i l’ex-vice-president Víctor Campos. Prevaricació, malversació i falsedat La jutgessa va obrir aquesta causa el 2016 per delictes de prevaricació, malversació i falsedat, per suposades irregularitats en les adjudicacions per part de la fundació que va organitzar la visita del papa Benet XVI a València el juliol del 2006. En va ser l’origen la peça separada del cas Gürtel remesa a València pel jutjat central d’instrucció número 5 de l’Audiència espanyola. En concret, s’investiga si aquestes adjudicacions es van fer sense respectar les normes generals de contractació, sense concurs ni concurrència pública. El febrer de l’any passat es va acordar la consideració d’investigats de Camps i la resta d’ex-alts càrrecs. Segons que va informar el Tribunal Superior de Justícia, a aquestes diligències s’hi va unir una peça separada del cas Vaersa, que s’investigava al jutjat d’instrucció 15, de manera que també es va informar que serien cridats a declarar com a investigats dos ex-directors de Vaersa: Enrique Simón i Felipe Espinosa. La magistrada havia requerit informes pericials a diversos organismes i documentació a empreses i administracions i va acordar de citar els investigats una vegada hagués rebut i estudiat els informes i la documentació rebuda, i després d’haver escoltat els testimonis.

La jutge que investiga la visita del Papa cita Camps, Cotino i el bisbe auxiliar de València entre maig i juny

El Tribunal de Comptes espanyol calcula que gairebé trenta mil pensionistes morts van continuar cobrant la prestació durant el 2014. Això implica un cost mensual de 25 milions d’euros per a l’erari públic. El descobriment del tribunal consta en l’informe de fiscalització de les prestacions de la seguretat social del 2014, on s’alerta de les ‘deficiències’ en el control de la seguretat social. Segons el tribunal, per culpa d’aquestes mancances, entre el 2012 i el 2014 ha prescrit el dret de reclamar deutes per valor de més de deu milions d’euros. A l’informe es denuncia la ‘comunicació deficient’ entre l’Institut de la Seguretat Social i la Tresoreria. El tribunal també ha detectat mancances en la informació tramesa per la Direcció General dels Registres i el Notariat i l’Institut d’Estadística espanyol.

Trenta mil morts cobren pensió a l’estat espanyol

La defensa del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha demanat al Tribunal Suprem espanyol que esmeni l’error de referir-se a ell i els consellers Clara Ponsatí i Lluís Puig com a ‘fugits’ perquè és un terme ‘pejoratiu’ i ‘indegut’. Segons que explica en el document que l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas ha publicat al seu compte de Twitter i va lliurar ahir al tribunal, en algunes resolucions s’ha fet servir el terme ‘fugit’, el qual no considera ‘gramaticalment exacte’ per a fer al·lusió als seus clients. Presentado asimismo escrito solicitando al TS que subsane un error formal Se les ha escapado la palabra ‘huidos’ para referirse al MHP @KRLS y los Hbles. @ClaraPonsati y @PuigGordi Es evidente que es un error meramente formal y seguro por tanto que lo subsanan de inmediato pic.twitter.com/sLZgUXkXRL — J. Alonso-Cuevillas (@JaumeAlonsoCuev) July 31, 2018 Per exemple, el terme apareix en la interlocutòria del 9 de juliol en què el jutge Pablo Llarena conclou la instrucció i obre una peça separada per als exiliats. El lletrat sol·licita que es modifiqui l’error i, fins i tot, suggereix a la sala penal del Suprem que en les properes resolucions identifiqui els seus clients com a ‘processats absents’. De fet, argumenta que el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola de la llengua (DRAE) defineix ‘fugit’ com la persona que ‘camina recelós o amagant-se per temor d’alguna cosa o algú’. ‘Els meus representats ni s’amaguen, ja que l’administració de justícia sap perfectament on es troben, ni caminen recelosos excepte les naturals prevencions que els provoquen la naturalesa i manera d’instrucció d’un procés de naturalesa eminentment política com el que ens ocupa’, diu en l’escrit. Van sortir d’Espanya ‘legalment’ En aquest sentit, Cuevillas diu que Puigdemont i els seus consellers van sortir ‘legalment’ d’Espanya, ‘sense que pesés sobre ells cap ordre de detenció ni cap diligència que els afectés’. Això va passar quan la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela els havia citat a declarar, el 2 de novembre, en l’inici de la causa contra ells pel procés sobiranista a Catalunya. No es van presentar al tribunal i la jutgessa va dictar una primera euroordre. L’advocat també recorda que ‘des del primer moment’ s’han sotmès a la jurisdicció de la justícia europea i hi han col·laborat en relació amb les ordres de detenció cursades. I recorda que els jutges d’Alemanya, Escòcia i Bèlgica que han portat els seus casos no els han imposat cap mesura cautelar, a diferència del jutge Llarena, qui ha acordat ‘oneroses mesures’ que ‘podrien justificar la seva no personació voluntària davant els tribunals espanyols’. De la disposició de Puigdemont davant els tribunals europeus, l’advocat en parla en un altre escrit presentat a l’Audiència espanyola. En aquest, demana que s’arxivi la causa contra el professor de la Universitat de Barcelona Josep Lluís Alay, investigat a l’Audiència espanyola per delicte d’encobriment, per ser una de les quatre persones que acompanyaven el president Puigdemont quan va ser detingut en un viatge de retorn a Bèlgica des de Finlàndia. En aquest cas, Cuevillas diu que Alay no pot ser investigat per encobrir Puigdemont perquè no es donen les circumstàncies previstes al codi penal. És a dir, el president ‘no estava intentant sostreure’s de l’acció de la justícia, sinó al contrari, presentar-se com més aviat millor davant els tribunals belgues, perquè aquest era el lloc de referència’, destaca.

Puigdemont utilitza el diccionari de la RAE per demanar al Suprem que no el qualifiqui de ‘fugit’

La presidenta de Vox Tarragona, Isabel Lázaro, ha mostrat la seva ‘solidaritat i suport envers els simpatitzants de Ciutadans’ que van arrencar una pancarta a favor de l’alliberament dels presos polítics que penjava de l’Ajuntament de Reus (Baix Camp). En un comunicat, Lázaro expressa la ‘repulsa cap a l’equip de govern municipal’ segons que considera, ‘per haver incomplert la llei’. També ha criticat que el batlle de Reus, Carles Pellicer, no persegueixi qui penja llaços grocs al carrer o que no censuri l’expressió política a les festes de Sant Pere, que ha descrit com a actuacions més típiques dels radicals de l’extrema-esquerra comunista de la CUP’. ‘El fet que tornés a posar la pancarta a tota velocitat, i que culpi els constitucionalistes de voler-se carregar la convivència, denota un cert grau de cinisme perquè ell ha permès que es col·loqués una estelada al balcó de l’Ajuntament’, diu la presidenta tarragonina de Vox.

Vox aplaudeix Ciutadans per haver assaltat la casa de la vila de Reus i haver-ne retirat la pancarta pels presos polítics