Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Aquesta setmana les autoritats gregues han desallotjat els prop de 8.500 refugiats que es troben al camp improvisat d’Idomeni, just a la frontera amb Macedònia. El tancament de la frontera el 8 de març per part d’Skopje, va provocar que milers de refugiats es quedessin acampats a l’espera de que es reobrís la frontera. En poc més d’una setmana el campament quedarà buit, traslladant els refugiats a centres d’acollida d’altres zones de Grècia. Entre el 17 de febrer i el 9 de març, segons dades de l’ACNUR, es van registrar 50.714 refugiats, dels quals només 7.341 van poder passar la frontera abans del tancament. D’aquests, la gran majoria eren sirians (41%). Un 34% eren nens, un 20% dones i un 47% homes. Dels 160.000 refugiats que es van comprometre a acollir entre els estats membres, només se n’han reubicat 1.683. En canvi des del 2014, 8.651 persones han perdut la seva vida travessant el mar. Demandants d’asil El 2015, segons dades de l’ACNUR i l’Eurostat, la Unió Europea va rebre 1.255.640 primeres sol·licituds d’asil. En contraposició, es van aprovar 292.540 sol·licituds, havent un clar dèficit entre demandes i respostes. D’aquestes sol·licituds, 363.775 eren sirians. Els següents països amb més sol·licituds van ser Afganistan (178.230), Irac (121.535), Albània (65.935), Pakistan (46.400)i ) i Iran (25.360). En l’altre sentit, la majoria de sol·licituds anaven dirigides a Alemanya (441.800), Hongria (174.435) i Suècia (156.110). En canvi només 14.600 anaven dirigides a Espanya, molt per sota d’altres estats similars com Itàlia (83.245) o França (70.570). Dades de l’Eurostat. Les dades de l’últim trimestre de 2015 mostren com els sirians són els refugiats que més sol·licituds fan, però aquests percentatges varien depenent del país. A Espanya per exemple, encara que el grup majoritari són els sirians (30%), els dos següents grups són específics d’Espanya, sent aquests els ucraïnesos (24%) i els veneçolans (8%). Encara que Espanya rep un baix nombre de sol·licituds, és el país més sol·licitat entre els ucraïnesos. Depenent de la nacionalitat hi ha major o menor preferència per segons quin estat. Encara que Alemanya és qui rep més sol·licituds, prop del 40% dels afgans sol·liciten a Suècia (per 18% d’Alemanya), així com també és el majoritari entre els iranians (23%). Entre els russos, l’opció majoritària és Polònia (46%), així com un 69% dels nigerians i un 42% dels pakistanesos es decanten per Itàlia. Encara que Alemanya rep moltes sol·licituds, destaca percentualment especialment entre els kosovars (63%) i serbis (79%). Com ja hem comentat Espanya és el país més sol·licitat entre ucraïnesos (23%), mentre que les xinesos demanen majoritàriament a França (52%). Mentre que a finals de l’últim trimestre es van produir 426.025 sol·licituds només es van donar 198.550 respostes, d’aquestes un 59% van ser positives pels sol·licitants. Alemanya va donar 111.530 de les respostes, més de la meitat del tota de respostes. De les quals el 72% van positives. A Suècia, el segon país amb més sol·licituds, també tenia un alt percentatge de respostes favorables (64%). Per països d’origen, gairebé la totalitat de respostes de sirians van ser positives (98%), així com la majoria d’iraquians (80%) i afganesos (57%). En canvi entre kosovars (4%), serbis (2%) o la majoria d’estats subsaharians (20-30%) la majoria de sol·licituds són rebutjades. Per què aquestes diferències? Gran parts de les diferències s’expliquen per les prestacions, el percentatge de respostes positives i la rapidesa. A l’Estat espanyol, un 38% van ser positives (totes les sol·licituds d’ucraïnesos van ser rebutjades). El baix nombre de sol·licituds pot ser explicat per la lentitud de resposta de l’estat espanyol. En moltes ocasions les resolucions poden trigar anys. En canvi, a Suècia el procés d’espera és normalment com a màxim d’uns sis mesos o Alemanya en set mesos, i el percentatge de sol·licituds positives són més altes. Espanya es pot rebre al voltant de 50€ per necessitats bàsiques, subvencions per transport, així com un pagament de 363€ per any per roba. En canvi Alemanya quan s’aprova la sol·licitud, la prestació pot pujar als 400€ al mes, sumat a les despeses d’habitatge i calefacció. A Suècia, en el moment de ser aprovada la sol·licitud s’inicia un procés de dos anys d’integració que inclou classes de suec i orientació professional, aquest programa dona una prestació d’uns 700€ al mes, així com ajudes per a l’allotjament. Més enllà hi ha factors culturals, que provoquen un efecte crida, com pot ser la gran comunitat kurda resident a Alemanya. Una Unió Europea incompetent El 18 de març d’enguany els líders de la Unió Europea acordaven que els refugiats o migrants arribats a costes gregues fossin retornats a Turquia. Teòricament un país segur, encara que estats de la Unió Europea havien acceptat refugiats d’esquerres o de minories perseguits per l’estat turc. Per cada retornat, la Unió Europea es comprometia a acollir un refugiat dels camps turcs. A més, també es comprometia en liberalitzar els visats dels turcs, així com augmentar l’ajut econòmic a Turquia per mantenir els refugiats (6.000 milions d’euros) i accelerar la integració europea. El setembre de 2015 la Unió Europea ja s’havia compromès a acollir 160.000 refugiats, en un sistema per quotes. Però aquest sistema ha fracassat en només acollir 5.000. Només aquest 2016 ha han arribat 194.845 refugiats i migrants per mar a Europa (1.015.078 el 2015), la gran majoria a les costes gregues (156.157) i italianes (37.785), per tant la resposta sembla del tot insuficient. A més entre els arribats a costes gregues entre 2014 i 2016 un 38% eren nens (teòricament està prohibit expulsar menors), un 21% dones i un 40% homes. L’acord va en contra el principi de no expulsar mentre encara no s’ha resolt la sol·licitat, fent inútil el recurs d’apel·lació. A més és il·legal expulsar menors. També resulta flagrant retornar a Turquia ciutadans kurds o armenis a Turquia, quan en molts casos han estat perseguits per aquest país. Fins i tot els ciutadans turcs que arribin a Grècia i demanin asil seran retornats a Turquia. Espanya va rebre aquesta setmana vint refugiats, 13 sirians i 7 iraquians. Aquests 20 refugiats es sumen als 18 que es van rebre al desembre des d’Itàlia, i que forma part dels 586 asilats que han d’arribar abans de finals de juny. 200 reubicats, procedents de Grècia (150) i d’Itàlia (50) i 386 procedents de Líban (285) i Turquia (101). Cal remarcar que Espanya s’havia compromès acollir 16.000 refugiats entre 2016 i 2017, que significarien 2.000 refugiats al mes. La Unió Europea s’havia compromès a acollir 160.000 refugiats, només s’han reubicats 1683 refugiats procedents d’Itàlia i Grècia. I s’han reassentat 6321 des de Turquia i els estats de la regió de 22.504 que s’havia assignat. Sense precedents des de la Segona Guerra Mundial A finals de 2015 s’assolia la xifra de 60 milions de refugiats i desplaçats internament al món. Dels quals poc més de 20 milions són refugiats, o sigui que han fugit del país d’origen. Cal destacar que el 86% d’aquests refugiats es troben en països en desenvolupament, amb menys recursos, mentre que només un 14% es troben en països rics. Aquesta diferència no ha fet més que incrementar-se, ja que fa deu anys la proporció es situava al voltant del 70%-30%. Segons l’ACNUR, un refugiat és una persona que s’ha vist obligar a fugir del seu país d’origen a causa d’un temor de persecució, mentre que un migrant és considerat aquell que deixat el país voluntàriament en cerca de treball, estudis o reunificació familiar. Teòricament un migrant segueix estant protegit pel seu propi govern a l’estranger mentre que un refugiat no té protecció del seu país d’origen. Actualment el país amb més desplaçats és Síria, tot i que el 2011, els refugiats estrangers allotjats a Síria superava en nombre als sirians desplaçats en mes de deu vegades. Actualment ja hi ha 4.844.111 refugiats als països veïns, a més de 6,6 milions de desplaçats internament. La suma suposa prop del 50% de la població siriana. La gran majoria de refugiats es troben als països del voltant, 2,1 milions es troben a Egipte, Iraq, Jordània i Líban, mentre que 2,7 es troben a Turquia. En canvi, els sirians que cerquen protecció a Europa es situa al voltant del 10% d’aquests. Entre abril de 2011 i març de 2016 els països de la Unió Europea van rebre 685.551 sol·licituds d’asil per part de sirians. En 2014 la gran majoria ja procedien d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica (4,5 milions), mentre que 4,4 procedien de l’Àfrica subsahariana. De tots aquests refugiats només tres milions havien cercat asil a Europa. El majors estat receptors són estats en desenvolupament com Jordània, Pakistan, Iran, Etiòpia, Kenya, Líban, Txad o Turquia.

Dels 160.000 refugiats que es va comprometre a acollir la UE només se n’han reubicat 1.683

Cascada de crítiques dures d’ERC a l’ex-ministre socialista i militant del PSC, Josep Borrell, pels seus comentaris durant la campanya sobre la presó del candidat republicà, Oriol Junqueras, i la necessitat de ‘desinfectar’ Catalunya –va dir– per la ‘ferida’ de l’independentisme. Al míting d’Esquerra a Mataró, Gabriel Rufián, diputat al congrés espanyol, ha criticat Borrell per haver-se ‘mofat’ de Junqueras, i haver parlat en aquests termes. ‘Li hem de dir que el millor desinfectant és la calç viva. I cal escoltar sempre els experts’, ha etzibat, amb una referència a la vinculació entre els socialistes i els GAL. A més, Rufián ha desitjat que per Nadal Borrell, ‘quan mengi gambes en algun reservat d’un restaurant de Madrid amb els fills, recordi que Junqueras és a Estremera sense els seus’. ‘Miserable sou’, ha afegit, contundent. Aquest qualificatiu de ‘miserable’ ha estat recurrent en uns quants discursos dels republicans al míting de Mataró. Un dels més contundents en la seva intervenció, i que també ha utilitzat aquest adjectiu, és el candidat número 15 de la llista d’ERC i dirigent de Demòcrates de Catalunya, Antoni Castellà. ‘És un miserable. Ell passarà les festes de Nadal menjant els torrons en família, l’Oriol no podrà ni veure la seva. És un miserable’, ha dit. I ha parlat així de la referència a la ‘desinfecció’: ‘Això és feixisme. Si d’alguna cosa està malalta la societat catalana és de democràcia, i el 21-D desinfectarem Catalunya de feixisme’, ha sentenciat. L’avi de Manuel Valls a la presó Però Castellà no ha criticat tan sols els socialistes catalans. També s’ha referit a l’ex-primer ministre francès Manuel Valls, que ha ha fet campanya amb el PSC, el PP i Ciutadans. ‘Valls, aquell que es va espolsar Macron –ha dit, per definir-lo– no és capaç de recordar el seu avi, catalanista profund, que va fundar el diari el Matí’. ‘Si avui el seu avi fos aquí, probablement acabaria a la presó. Sí, el nacionalisme d’estat és l’amenaça més gran d’Europa’, ha afegit, cosa que ha arrencat els aplaudiments dels assistents. Forcadell, a Santamaría: ‘Gràcies per haver confirmat que el govern d’Espanya diu als tribunals què han de fer’ La presidenta del parlament de Catalunya, Carme Forcadell, número quatre de la llista d’ERC el 21-D, també ha criticat les declaracions de Soraya Sáenz de Santamaría. ‘Ja sabíem que Junqueras, Forn i els Jordis són presos polítics. Però ahir Soraya ens ho va confirmar. Ens va confirmar que en aquest país no hi ha separació de poders, que és el govern espanyol que diu què han de fer el tribunals. Gracies, Soraya, ens ha confirmat allò que ja sabíem’, ha dit. Forcadell també ha criticat el sistema judicial i polític espanyol, que vinculen l’acció del govern i dels dirigents de l’ANC i Òmnium a la possibilitat que causin accions violentes. ‘La cosa que més ràbia em fa és que diguin que són a la presó per haver provocat violència. L’única violència la vam veure l’1-O i no la vam provocar nosaltres. L’única violència és la dels grups feixistes que campen impunes pel carrers’, ha afegit.

Rufián, a Borrell: ‘El millor desinfectant és la calç viva, i cal escoltar els experts’

El rei espanyol emèrit Juan Carlos I ha assistit aquest matí a la pasqua militar, a Madrid, després de diverses absències en actes de primera fila de l’estat espanyol. Ahir va fer vuitanta anys i els mitjans espanyols han aprofitat l’efemèride per a elogiar la figura i importància de Juan Carlos. L’actual monarca, el seu fill Felipe VI, no ha fet avui cap referència a Catalunya en el seu discurs després de la contundència amb la qual va avalar el cop d’estat contra les institucions catalanes el 3 d’octubre, reblat el 24 de desembre, amb dues intervencions en què no va tenir cap record pels dos milions de catalans favorables a la independència ni pel miler de ferits de l’1-O a causa de la violència policíaca. No obstant això, el seu paper ha estat sempre polèmic i ha protagonitzat diversos escàndols. Després d’abdicar, va concedir una entrevista a la televisió francesa France3 i va explicar: ‘El dia abans de morir-se, em va agafar la mà i l’única cosa que em va demanar va ser: “Altesa, preserveu la unitat d’Espanya”.’ I, tot seguit, va afegir: ‘I, si hi penses, això significa moltes coses.’ Vegeu-ho subtitulat: El jurament de Juan Carlos com a rei espanyol, davant les corts franquistes, va jurar lleialtat a Franco i a les lleis fonamentals del règim. Malgrat que després va afavorir el gir cap a la democràcia, Juan Carlos fou nomenat cap d’estat pel franquisme. Y así fue como Juan Carlos llegó al trono. pic.twitter.com/x1eLl5bcTc — Bea Talegón 🎗 (@BeatrizTalegon) 5 de gener de 2018

El vídeo de Juan Carlos jurant lleialtat a Franco reapareix arran de la celebració dels 80 anys

La diputada de Junts per Catalunya Laura Borràs i la seva cap de premsa, Nerea Martí, han estat assetjades per policies espanyols i guàrdies civils que es manifestaven davant el congrés espanyol en una concentració convocada pel sindicat Jusapol. Els manifestants han desbordat el cordó policíac que hi havia, han arribat a totes les entrades del congrés i han intimidat, perseguit i insultat Borràs, dient-li ‘filla de puta’, ‘puta catalana’, ‘vine aquí si t’hi atreveixes’, i envoltant i donant cops al taxi amb què, finalment, ha pogut escapar. Ho ha relatat a VilaWeb Nerea Martí, qui ha explicat les dificultats que havien tingut per anar de l’edifici del congrés a l’edifici que hi ha just davant, que és on tenen els despatxos. Quan han arribar al congrés no han tingut pas problemes, però després la situació s’ha complicat molt. ‘La Laura ha vingut avui al congrés per la junta de portaveus de les dotze. En aquell moment, hi començava a haver moviment, però hi havia un cordó que mantenia continguts i allunyats els manifestants. Quan hem sortit, hem vist que els manifestants havien desbordat el cordó, hem travessat el carrer i ens han perseguit, i tot davant els policies que acordonaven el congrés per la protesta. Deien “vine aquí si t’hi atreveixes”, i la reconeixien i l’assenyalaven, “mira, aquesta és la Laura Borràs”. Hem anat de pressa fins a l’edifici dels despatxos, i no ens ha passat res, més enllà de la tensió.’ Però Borràs havia de marxar cap a l’aeroport, i la carrera de San Jerónimo, on hi ha el congrés, era plena de manifestants. ‘Hem demanat a la comissaria de la policia del congrés un escorta per a sortir, i ens han dit que no per manca d’efectius’, relata Martí. Així ho relata Laura Borràs: ‘Els han deixat accedir a tot el recinte, de manera que ha estat impossible poder sortir a agafar un taxi, perquè els manifestants ens han perseguit i ens han insultat i els policies de seguretat del congrés s’ha negat a acompanyar-nos. Han estat els uixers qui han vist el perill i han recomanat que travesséssim pel túnel subterrani que connecta els dos edificis.’ Finalment, les han acompanyades tres membres del personal del grup i un altre d’un altre grup parlamentari, que s’ha ofert a ajudar-les. Han anat novament cap a l’edifici del congrés, però pel pas subterrani. Han demanat un taxi, que els esperava a la sortida pel carrer Cedaceros. Però havien de recórrer una desena de metres de vorera, plens de manifestants que les increpaven. ‘Han estat cinc metres d’insults, crits, i a l’equip tècnic tant de JxCat com del BNG que ens han acompanyat per agafar el taxi encara ens tremolen les cames’. Nerea Martí recorda: ‘Hem recorregut la desena de metres, els manifestants es movien sense cap control ni cap cordó de la policia, i se’ns han llançat al damunt, insultant, “puta catalana”, “filla de puta”, i s’hi han anat afegint manifestants, vint o trenta. Hem entrat al cotxe, han picat contra el cotxe, posaven les dues mans al vidre… I tot, davant la passivitat dels policies que hi havia de servei’. Borràs ha presentat un escrit a la presidenta de la cambra, Meritxell Batet, i ha denunciat l’assetjament amb aquests piulets a Twitter: Increïble: ens han perseguit a la nostra cap de premsa i a mi des de Cedaceros fins al 40 de C. San Jerónimo amb màscares i ‘estanqueras’. Hem demanat protecció a la seguretat del @Congreso_Es per poder pujar al taxi i la resposta és entranyable: ‘para qué, si son policías’ 🤷🏽‍♀️🤦🏽‍♀️. — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) March 3, 2020 Davant de la negativa del @Congreso_Es a oferir-nos protecció, amb les portes tancades pel perill dels manifestants que campaven lliurement per tot arreu, tècnics de @JuntsXCat i @bngcongreso m’han acompanyat a pujar al taxi que s’esperava fora de la zona acordonada via túnel! pic.twitter.com/sSHQuK5JxL — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) March 3, 2020 Els dos PN que eren a la porta s’han negat a acompanyar-nos, malgrat que el perill era ben evident. Els uixers del @Congreso_Es ,en canvi, han sortit fora de l’edifici amb nosaltres i veient la situació ens han demanat que creuéssim mitjançant el túnel que uneix els dos edificis. — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) March 3, 2020 Un cop travessat el carrer, de la porta del @Congreso_Es a la del taxi eren 5 metres escassos però l’escridassada i els insults han estat brutals: ‘hija de puta’, ‘putos catalanes’….Els tècnics,garratibats, i el taxista també davant la passivitat dels PN que no es manifestaven. — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) March 3, 2020 Finalment, ja des del taxi, camí de l’aeroport, he posat els fets en coneixement de la Presidenta del @Congreso_Es @meritxell_batet per fer la denúncia i que esbrini com es nega protecció a diputats quan manifestants policies emmascarats i amb bengales amenacen com ens han fet. — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) March 3, 2020 Vegeu algunes de les imatges de la protesta de Jusapol davant del congrés espanyol: @jusapol Policías y Guardias Civiles rodean el Congreso #ÚltimaHora pic.twitter.com/2T7ezdhvtA — Lester Freamon (@ppkamako) March 3, 2020

Policies espanyols manifestant-se assetgen Laura Borràs a l’entrada del congrés a Madrid

Josep Ferrer (1949) és enginyer industrial i va ser el rector de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) del 2002 al 2006. Compromès políticament, va militar al PSUC i ara milita a EUiA. És un dels cent membres del grup impulsor que va acabar definint el partit Catalunya en Comú (CC). És independentista des que el Tribunal Constitucional va tombar l’Estatut. VilaWeb l’havia citat per a parlar d’Esquerres per la Independència, l’entitat que agrupa membres de partits, sindicats, i col·lectius que treballen per la independència de Catalunya des de l’esquerra. Volíem que ens la presentés i ens digués a què es dediquen. L’actualitat política també ha menat l’entrevista cap als comuns, i Catalunya en Comú, el partit que aquest ex-rector independentista va ajudar a crear. —Per a qui no el conegui, qui és Josep Ferrer? —És un activista d’esquerres, amb un historial llarg: al PSUC, després vint anys responsable de CCOO dels professors universitaris, rector a la UPC del 2002 al 2006, militant d’EUiA, i actualment als comuns. I participo en Esquerres per la Independència. També sóc president d’Òmnium a l’Hospitalet de Llobregat i des de fa poc presideixo el col·lectiu d’ex-rectors d’universitat. —Quan es fa independentista el senyor Ferrer? —Quan hi va haver la retallada de l’estatut. Suposo que com tants altres sóc nacionalista, catalanista defensor dels drets i l’autogovern, però en aquell moment creia que amb l’horitzó de l’estatut ja teníem guanyada una bona quota d’autogovern. I no veia les possibilitats immediates d’anar més enllà. Però quan el TC ens tomba l’estatut, penso que s’ha d’anar a totes. I des d’aquell moment em faig independentista actiu. —Heu dit que sou als comuns. Què voleu dir, exactament? —Sóc militant d’Esquerra Unida, i vaig ser una de les cent persones del grup impulsor de Catalunya en Comú. En aquella mateixa assemblea es van nomenar els òrgans executius i jo ja no hi participo. Sí que vaig estar a la fase elaborativa de l’ideari. —Si hi ha referèndum, anireu a votar? —Home, és clar que aniré a votar. No solament hi aniré, sinó que en faig campanya. —Encara que sigui un referèndum unilateral? —Naturalment. Jo sóc dels que pensen que els drets bàsics són unilaterals per definició. A Marcelino Camacho no se li hauria acudit dir que el dret de vaga l’exercirem quan el pactem, o quan la contrapart ens l’autoritzi. —Creieu que el referèndum serà vinculant? —Totalment. I a més el caràcter vinculant no dependrà de declaracions o voluntats. Dependrà de realitats. Quan fem el referèndum, quan tingui una participació considerable i una proporció de sí considerables serà vinculant sense que els adjectius s’hagin de buscar. —El diari Ara ha publicat una notícia que diu que la cúpula de Catalunya en Comú crida a votar, però el considerarà no vinculant. —M’agradaria estar segur que això retrata fidelment la situació. I com que és una situació que encara no s’ha pres del tot, m’agradaria veure’n la lletra petita. Dit així, he de reconèixer que sembla contradictori. Catalunya en Comú, si alguna cosa havia dit és que no volia repetir un 9-N. O es fa referèndum vinculant, o no val la pena. Tornar a fer mobilització, no ho volia pas, Catalunya en Comú. Per tant, espero veure’n les precisions. Em sona estrany, aquesta és la veritat. Si Catalunya en Comú va per aquí jo em quedaré molt sorprès com a militant i membre del grup impulsor. Dit això, també us dic una cosa: que m’és igual. Si Catalunya en Comú diu aneu a votar, i voteu molt, i feu-ho per defensar el dret, que després Catalunya en Comú digui que no el considera vinculant no tindrà importància. Perquè si finalment vota, exagerant, el 60% o el 70% de la gent, i el 70% és un sí, doncs el resultat serà vinculant a ulls del tot el món. I les postures apriorístiques i les opinions personals no comptaran. El punt clau és si defensem fer el referèndum malgrat l’oposició de l’estat espanyol. —Ada Colau no s’hi ha manifestat, encara. —Em sembla que una certa prudència és comprensible i recomanable. Aplaudeixo que estigui expectant. Hem de tenir en compte que dins CC aquest debat no s’ha fet amb profunditat. Per tant és molt difícil parlar en nom de CC. A l’assemblea del mes d’abril vam arribar on vam arribar. Que va ser molt més lluny que no m’esperava i, si m’ho permeteu, més lluny que no s’ha projectat. CC va dir que és favorable a una república a Catalunya plenament sobirana que pugui decidir, i volent compartir competències amb un estat plurinacional. I remarco aquest ‘amb’. Cosa que és molt diferent de dir ‘dins’ un estat plurinacional com altres volien. La conjunció ‘amb’ denota bilateralitat entre l’estat i la república catalana. Si som independents, des de la bilateralitat, no tinc problemes en negociar i compartir competències amb l’estat, amb Europa, i espero fer-ho amb el País Valencià. No em molesta. Negociar ‘amb’, i no ‘dins’. Això, si no és independentisme, s’hi assembla molt. Tinc la convicció que a CC el debat requereix temps, però avancem en el bon camí. Estic esperançat. —Què és Esquerres per la Independència? —Vam néixer fa tres anys o quatre, quan vam veure que s’imposava una línia que deia que les esquerres no volien la independència, i que l’hegemonia del moviment era a les mans de gent de dretes. Nosaltres pensàvem que és ben bé el contrari. L’autogovern, l’autodeterminació i la defensa de drets bàsics és més patrimoni de l’esquerra. I més si el procés per aconseguir-ho és una revolta ciutadana pacífica, que significa enfrontar-se a totes les oligarquies polítiques eclesiàstiques, militars i bancàries d’Espanya, i els seus companys de Catalunya. I que per tant això era una tasca essencialment de l’esquerra. I promoure que des de l’esquerra no considerem lògic ser federalista o autonomista, sinó que el compromís de l’esquerra ens porta a l’independentisme. —Qui sou? —Gent de procedència molt diversa. Sindicats (CCOO, UGT, CSC, CGT, etc.), partits (ERC, CUP, EUiA, ICV, ex-PSC, etc.), col·lectius. Gent que ens vam aplegar a títol individual. Cada quinze dies o setmanalment ens reunim per treballar. No actuem en nom dels partits, que quedi clar. —I què feu ara? —Fem actes, conferències. I ara anem creant nuclis activistes pertot arreu. Esquerres per la Independència és a moltes comarques i barris per dinamitzar nuclis descentralitzats. En tenim una vintena, dotze a l’àrea metropolitana: del Maresme al Baix Llobregat. I aquests fan debats locals sobre punts específics. En aquests debats, no hi esperis centenars de persones. Però sí dotzenes llargues. És una feina de formigueta. I des de l’estructura general facilitem ponents. Pensions, universitats, etc. I un segon punt, important, que fem ara: una campanya. —Quina? —El minut zero de la república catalana. Aquesta campanya explica quins són els temes que ja han estat aprovats pel Parlament de Catalunya, però suspesos pel Tribunal Constitucional, i que per tant entrarien automàticament en vigor des del moment que es proclami la independència. Són qüestions que, si som independents, entrarien en vigor des del minut zero. Des de la llei de pobresa energètica, el rebuig al TTIP, la prohibició dels toros, la igualtat de gènere, les nuclears, o els imposts als bancs. Són coses que el parlament ja ha aprovat, i el nou estat ho podria tenir en vigor automàticament. Des del moment que el TC quedi fora de la nostra jurisdicció tot això ja ho tenim. Ja no són promeses o propòsits que t’imagines en una independència, sinó coses ja aprovades. La campanya explica això. —Hi ha res que vulgueu afegir? —Trobo a faltar que les entitats més competents (ANC, AMI, els partits), no comparteixen al cent per cent la feina que fem des d’Esquerres per la Independència. No dic que no tinguem el seu suport. El tenim. I ens ajuden tant com poden. Però m’agradaria que aquesta campanya no fos la nostra campanya amb el seu suport. Voldria que també fos la seva campanya. Que fos una campanya del procés. En el fons es tracta de prefigurar com seria una Catalunya independent. Nosaltres donem per fet que una república catalana tindrà un component sòcio-polític més progressista que la mitjana estatal. Sense voler dir que serem obertament d’esquerres, entenem que seria més oberta i progressista que la mitjana espanyola. La independència significa un pas cap a un estat més d’esquerres. I això ho hauríem d’explicar. Com serà la sanitat, l’educació. Explicar això em semblaria una campanya molt més interessant que no simplement apel·lar al sí pel sí. La gent podria veure la millora pràctica que implicaria la independència. A les altres entitats sempre els ho dic: s’han de tenir dues campanyes. Una campanya per al convençut i una per als indecisos. No pot ser que el procés tingui una sola campanya, i que sigui la mateixa a Olot i a l’Hospitalet.

Josep Ferrer: ‘O es fa referèndum vinculant, o no val la pena’

‘La llei d’igualtat lingüística que proposem representa un gir absolut respecte a les principals mancances de la LUEV i aporta un impuls efectiu a l’ús i la normalitat social. A diferència del que ha significat la LUEV, l’objectiu central no és “permetre l’ús del valencià”, sense cap reforç legal ni social, sinó garantir-lo amb mesures concretes.’ Poc més d’un mes abans de les eleccions valencianes, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) ha fet balanç de la política lingüística duta a terme pel govern del Botànic i ha detallat un seguit de propostes d’actuació, entre les quals es destaca la llei d’igualtat lingüística que Alfons Esteve, cap tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, i Francesc Esteve, tècnic lingüístic al mateix ens, han recollit al llibre Igualtat lingüística. Capgirar el desús i la subordinació (Onada) i que es presenta públicament aquesta setmana. Balanç agredolç El secretari d’ACPV, Toni Gisbert, resumeix el balanç de la política lingüística duta a terme aquests darrers quatre anys amb un adjectiu explícit: ‘agredolç’. I ho justifica així: ‘S’ha avançat, però també hi ha hagut incompliments.’ L’entitat cultural desgrana tots dos vessants: de la banda positiva, ‘s’ha acabat la persecució del valencià i han començat algunes primeres mesures que celebrem, com ara la llei de plurilingüisme, el decret d’usos i la recuperació de la ràdio i la televisió públiques’; de la banda negativa, el fet que continuïn pendents la reciprocitat amb TV3 i el compliment, per tant, de l’acord que van prendre les Corts; la competència lingüística en la funció pública, per a la qual d’ençà de final del 2016 hi ha un acord amb els sindicats que ha estat desaprofitat; o la normal incorporació a l’Institut Ramon Llull. Mentrestant, recorda Francesc Esteve, les dades mostren fins a quin punt la LUEV ja és un model obsolet i insuficient que s’ha de superar: ‘D’ençà dels anys noranta, el coneixement i l’ús del català al País Valencià ha reculat: del 61’1% que el parlava l’any 1992 hem passat al 50’9% del 2015; del 83’2% que l’entenia, al 72’4%.’ Una altra dada: si actualment el català arriba al 30% de l’alumnat no universitari, en cas que continués al ritme actual no s’arribaria al 50% fins l’any… 2094! Per revertir aquesta situació, i vista l’avinentesa del context electoral, ACPV vol fer ‘propostes positives’. És per això que estableix tres reclamacions clares: ‘Que es complesquen els compromisos pendents, que es cree una Conselleria de Cultura (ja ho reclamàrem en 2015 i ara ens hi reafirmem), i que a la propera legislatura s’aprove la llei d’igualtat lingüística.’ Una llei que ja té consens I, perquè la proposta es concreti, l’entitat cívica ja l’ha presentada amb tots els ets i uts: formulada i redactada i llesta per al debat. ‘Cal tenir present –recorda Gisbert– que és el producte d’un treball d’anys: ja el 2015 presentàrem junt amb les universitats valencianes el document “Per una nova i efectiva llei d’igualtat lingüística”, i des d’aleshores que un equip de treball amb les universitats hi ha estat a sobre… Durant aquest temps, hi ha hagut una progressiva popularització de la nostra proposta, que de fet ha estat assumida per tots els agents que treballen per la llengua.’ Ara, per tant, diu ACPV, ‘pertocava fer la proposta concreta, que no és tan sols d’una nova llei sinó un canvi de model’. Aquesta llei que proposa ACPV s’inspira en dos referents bàsics: la Llei de Política Lingüística del 1988 de Catalunya i la Llei d’Igualtat de les Persones LGTBI aprovada per les Corts Valencianes el novembre passat. Francesc Esteve ho resumeix així: ‘Són dues lleis consolidades, que han passat els filtres legals corresponents i que, en el cas de la primera, ha tingut resultats positius i en l’ús. De la segona, en destaca la voluntat d’igualar amb mesures molt concretes i, si cal, amb correccions, qualsevol mostra de discriminació o d’intolerància.’ La proposta Aquest nou model que recull la proposta de la llei d’igualtat lingüística se sintetitza en set punts: el primer, i com a objectiu central, ‘equiparar els drets dels parlants de les dues llengües oficials en la pràctica real (i no sobre el paper)’. El segon és que ‘fixa obligacions i fites concretes que cobreixen, dins dels límits d’allò que és possible legalment, tots els camps de la societat’ (i que, per tant, no se centren únicament en l’ensenyament, com feia la LUEV). El tercer punt és el de la competència lingüística: ‘Com que els ciutadans només poden exercir el seu dret de ser atesos en valencià si hi ha un deure correlatiu que algú altre ha de complir, els qui vulguen accedir a la funció pública hauran de demostrar en les proves d’oposició o de promoció que tenen la competència de fer les tasques del seu lloc de treball en les dues llengües oficials.’ Com que els resultats han de guiar la llei i l’aplicació, el quart punt és la creació d’una Comissió de Seguiment de la Igualtat Lingüística, ‘conformada per especialistes independents’, per tal de garantir la independència de criteri i la continuïtat més enllà dels canvis polítics, assenyalar incompliments, punts que calgui reforçar i, si fa falta, suggerir mesures. La unitat de la llengua centra el cinquè punt i queda resumida així: ‘Superació del conflicte de noms, recepció dels mitjans de comunicació i cooperació per a possibilitar productes i serveis’. És a dir, quant a la denominació, la proposta de llei d’igualtat fixa oficialment l’equivalència entre valencià i català, que ja forma part de fa temps dels estatuts de les universitats valencianes, i para esment també en la funcionalitat del concepte de comunitat lingüística perquè mitjans de comunicació, serveis, creació cultural i productes d’oci puguin guanyar projecció (i també rendibilitat). El sisè punt remarca la igualtat en els serveis i en el comerç, amb el concepte de ‘disponibilitat lingüística’ (que el personal que atengui el públic ‘almenys ha d’entendre el valencià’), i el setè, la ‘igualtat lingüística de les dues zones de predomini lingüístic’. L’objectiu central d’aquesta proposta, remarca ACPV, és ‘capgirar l’actual desús i la subordinació de la nostra llengua’. I reblen: ‘És possible fer-ho, però fan falta mesures concretes.’

Acció Cultural presenta la llei d’igualtat lingüística

Albert Donaire és conegut a les xarxes pel seu activisme polític a favor de la independència, però sobretot és conegut perquè no ha amagat mai que treballa de mosso d’esquadra. És poc freqüent que els agents del cos mostrin obertament les seves afinitats polítiques, i menys enmig del procés. Per això Vox el va proposar com a testimoni en el judici contra el procés. Volen demostrar la politització del cos de policia. El dia 24 anirà a declarar al Suprem espanyol, i dilluns passat va denunciar les amenaces d’un grup de desconeguts. Diumenge a la matinada van deixar un vàter amb insults homòfobs i molts llaços grocs a la porta de casa seva. ‘Ets una vergonya per a l’uniforme’, s’hi podia llegir. Hi hem parlat d’aquest episodi. Diu que no és la primera vegada, que és el resultat de ser el coordinador de Mossos per la República. Sigui com sigui, diu que no s’amagarà, que ja és una cara cremada. —El conseller d’Interior us ha trucat? —No. Tampoc no m’ho esperava. Sí que s’han posat en contacte amb mi superiors i caps per demanar-me com estic. Però de càrrecs polítics, ningú. —Ja us havien amenaçat abans? —Sí. M’havien amenaçat més vegades. Fa un any i mig o dos anys, em van enviar una carta a la qual no vaig donar importància. —Què hi deia? —Era anònima, escrita en castellà. Hi deia que si no deixava l’activisme polític, en rebria les conseqüències; que sabien la rutina de la meva família i que el meu pare tenia un hort a Salt. I fa cosa d’un mes, a l’hort del meu pare, hi van tallar els arbres fruiters. I quan dic tallar vull dir que van serrar el tronc de tots els arbres. També li van rebentar la barraca i, al cap de cinc dies, hi van tornar a fer igual. La cosa curiosa de tot plegat és que totes dues vegades van atacar l’hort del meu pare i prou; els horts del voltant eren intactes. —Us han amenaçat perquè sou coordinador de Mossos per la República? —Sí, seguríssim. No em sé imaginar res més. Això i el meu activisme a les xarxes. Fa set anys que sóc coordinador de Mossos per la Independència. En teoria, només podia ser-ho quatre anys. Passa que per seguretat vam demanar de continuar tal com estàvem, perquè ningú no volia posar-se al capdavant, per evitar represàlies. Veuen què em passa a mi i, òbviament, hi ha molta gent que té por que la puguin perseguir judicialment, que la denunciïn per delicte d’odi, com va fer la Guàrdia Civil. —En quin punt està la denúncia? —El jutjat d’Olot va decretar l’arxivament de la causa i el fiscal de Girona hi va recórrer en contra. El fet més greu va ser com es va fer la investigació. Van demanar de blocar totes les dades dels meus telèfons mòbils i se’ls van quedar sense cap ordre judicial. També van voler fer fora la meva advocada de la sala mentre jo testificava; van intentar prendre’m les empremtes dactilars, tot i que era una persona investigada i només estava obligat a donar-les si havia d’entrar a la presó; van fotografiar tota la gent que havia vingut a donar-me suport; i quan vaig sortir de declarar, els guàrdies civils em van fer un passadís fora de la sala i em van fer passar pel mig mentre es mofaven de mi. I tot això perquè vaig defensar el meu dret de fer servir el català a l’aeroport de Girona. —Quina és la tasca de Mossos per la República i quants sou? —Bàsicament, acollim tots els membres de l’ANC que són mossos, amb els quals podem tenir inquietuds similars. En el nostre temps lliure, ens coordinem per expressar-nos, intercanviar idees i compartir un espai. Segons l’última xifra actualitzada, hi ha uns dos-cents mossos que formem part del col·lectiu, al corrent de pagament. Ara, cal tenir en compte que n’hi ha molts que participen en les assemblees territorials però que, per no rebre represàlies, no han demanat de formar part de Mossos per la República. Com que jo ja sóc la cara visible, pel que fa a l’estratègia d’estat, sóc una cara cremada. Per tant, que jo faci o desfaci, és igual. Ja em puc exposar. —Com que heu d’anar a declarar al Tribunal Suprem espanyol, l’amenaça que vau rebre es pot considerar una coacció. Ho fareu constar davant el jutge Manuel Marchena? —La meva intenció és fer-ho. Quan Marchena em pregunti si hi ha cap motiu que m’impedeixi de dir la veritat, diré que no, però faré constar que he rebut amenaces d’espanyolistes a casa meva. —Què us han semblat les declaracions dels alts comandaments dels Mossos durant el judici? —La veritat és que no he seguit totes les declaracions, però bé, van en la línia de defensar les tasques de la policia judicial. Han deixat clar que els Mossos no van actuar com una policia política, com sí que es té la percepció que fan els cossos espanyols, recorrent a les clavegueres de l’estat. Sigui per espiar el president Puigdemont, per espiar partits polítics o per cridar ‘a por ellos’ davant gent que només volia votar. —Què vau pensar quan Trapero va explicar que tenia previst un pla per a detenir tot el govern si ho demanava el jutge? —A mi, sincerament, em va fer mal. Personalment, em va fer mal. Ara, el govern havia d’haver habilitat una alternativa legislativa, una legalitat alternativa, perquè els Mossos s’hi haguessin pogut acollir. Perquè, òbviament, si com a policia judicial només tens una llei a què emparar-te, i no en tens cap més, la responsabilitat recauria sobre els agents que prenguessin les decisions de manera personal. —Com valoreu l’etapa de Ferran López al capdavant dels Mossos durant el 155? —Va ser una etapa en què es va anar trampejant, en el sentit que va fer la gestió més bona que va poder fer per als Mossos, així ho crec. Cal recordar que el 155 era una amenaça de substituir el cap dels Mossos per un comandament de la policia espanyola o la Guàrdia Civil. Es van haver de fer molts equilibris perquè no hi hagués un relleu. —Què penseu quan sentiu que els agents de la policia i de la Guàrdia Civil diuen que van fer una actuació proporcionada? —En discrepo absolutament. Una actuació proporcionada no es fa aplicant la violència contra un col·lectiu amb els braços alçats en senyal de no-agressió i que pretén votar en un referèndum en una presumpta democràcia. També tenim les imatges dels ‘a por ellos’ en un autobús, o els ‘que nos dejen actuar’ als hotels de Calella. Un exemple més que no devien tenir tota la por que manifesten com a testimonis del judici. Però tinc la sensació que cap dels falsos relats que emeten durant el judici no els passarà factura. Vam poder veure que algun reconeixia que els manifestants no els havien agredit i que havia rebut una lesió a causa dels ‘cops fortuïts’ d’un altre policia. I després hem sentit tot allò relacionat amb la trampa del Fairy, que els van intentar prendre armes, que van notar tant o més odi que en l’època d’ETA al País Basc… —Teniu por, després d’haver rebut aquestes amenaces? —Hi estic acostumat. M’he trobat seguiments al metro de Barcelona i haver de sortir del vagó abans no es tanquessin les portes, gent intimidant-me, seguiment de vehicles amb logotip de la policia i la Guàrdia Civil, i també de vehicles de paisà… Però al final em trobo més gent que em fa costat.

Albert Donaire: ‘S’havia d’haver habilitat una legalitat alternativa perquè els Mossos s’hi haguessin pogut acollir’

El president de Ciutadans, Albert Rivera, i l’eurodiputat del mateix partit Javier Nart van protagonitzar un moment insòlit ahir al vespre a La Sexta, arran d’una suposada entrevista amb el guanyador de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, Emmanuel Macron. En un moment de la tertúlia d’anàlisi en el programa ‘El objetivo’, que presenta Ana Pastor, Nart va dir: ‘Amb Macron, ens vam veure fa força mesos. Hi va haver una reunió entre Albert Rivera, jo, Macron i el seu principal ajudant.’ Més tard, en una connexió en directe del mateix programa, Rivera, visiblement incòmode, va haver de desmentir Nart. 😂😂😂RIDÍCULO HISTÓRICO😂😂😂 Eurodiputado C’s Nart:”Hubo una reunión entre Albert Rivera,yo y Macron”. Rivera:”Yo no me he visto con Macron”. pic.twitter.com/dU7lGV0EU0 — Juan Miguel Garrido (@Juanmi_News) 23 d’abril de 2017 Pastor va demanar a Rivera per la reunió que havia esmentat Nart. ‘Expliqui’ns com va ser aquella trobada amb Macron, perquè Nart no ha volgut entrar en gaires detalls’, li va demanar. Rivera comença responent que amb l’equip de Macron han intercanviat ‘alguna correspondència’ i que ‘ells també ens han demanat ajuda’. Pastor hi insisteix: ‘No acabo d’entendre si es van veure o no. Vostè es va veure amb Macron, sí o no?’ I Rivera acaba admetent: ‘No, jo no m’he vist amb Macron.’ I la periodista diu: ‘Això és un expedient X, Javier Nart.’ Nart fa cara de circumstàncies i no bada boca. ‘En això crec que tinc una font millor, que sóc jo mateix’, acaba etzibant Rivera.

Ridícul de Javier Nart i Rivera a La Sexta sobre una entrevista fantasma amb Macron

En un mateix dia, ahir, el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, va signar la proposta d’investir Carles Puigdemont president de la Generalitat, i Puigdemont mateix va retirar la petició d’exercir el vot delegat a la cambra i va declarar que no tancava pas la porta a assistir presencialment al ple que l’ha de ratificar en el càrrec. I això, just després d’un viatge de Bèlgica a Dinamarca en què la fiscalia espanyola va demanar que Puigdemont fos detingut, però el jutge del Tribunal Suprem no s’hi va atrevir. Si la setmana passada a Madrid ja hi havia nervis i corria la brama que el president podia tornar a Catalunya, ara ja és tota una obsessió del govern de Mariano Rajoy. Ho palesava ahir el ministre Juan Ignacio Zoido. Si la xarxa feia befa de l’obsessió espanyola amb l’etiqueta #OnésPuigdemont, Zoido es prenia seriosament una pregunta (que també formulava seriosament) Susanna Griso en el seu programa a Antena 3: ‘I si s’esmunyís dins el maleter d’un cotxe i la detenció s’hagués de fer dins el parlament?’ La resposta: ‘Procurarem que no pugui ni entrar en el maleter d’un cotxe.’ Però la part més significativa de l’entrevista és tot allò que havia dit abans el ministre, ço és, el reconeixement explícit que la policia espanyola s’ha desplegat per tot el Principat, especialment als passos fronterers, vigilant que Puigdemont no torni. ‘Treballem perquè això no passi. A les fronteres i dins les fronteres. Als aeroports també. Estem molt preocupats perquè una persona que té aquesta conducta no saps què pot fer i mirem totes les possibilitats que té, les analitzem totes, per evitar que ho pugui fer. Comptem amb experts de la Guàrdia Civil i de la policia i treballarem d’una manera molt intensa, matí, tarda i nit, perquè això no passi. I, tot i que la veritat és que la frontera a cobrir és molt extensa i que hi ha molts camins rurals, i que es pot entrar amb helicòpter, amb un ultralleuger, que es pot entrar amb vaixell, malgrat tot, dissenyem un dispositiu perquè això no pugui passar.’ D’això, ja n’alertava fa uns dies l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya, que deia en un piulet a Twitter: ‘Fa tres dies que fan controls revisant maleters a la frontera de l’Aran. Paranoia màxima de la policia espanyola i la Guàrdia Civil.’ Porten 3 dies amb controls revisant maleters a la frontera de l'Aran. Paranoia màxima de CNP i GC. — Mireia Boya Busquet (@yeyaboya) January 18, 2018 A més, des de dilluns, pocs dies abans del ple de la investidura de Carles Puigdemont, agents de la policia espanyola han començat a custodiar les entrades del parc de la Ciutadella. La prioritat en matèria de seguretat del Ministeri d’Interior espanyol sembla que és que Puigdemont no pugui arribar a entrar físicament al parlament per a ser investit. Hi ha una remor de fons d’una inquietud que fa dies que va creixent a Madrid sobre ‘què és capaç de fer Puigdemont’. Avui mateix El Mundo publica aquest article en què expressa la preocupació pel fet que Puigdemont no podria ser detingut dins del parlament, per la inviolabilitat de la cambra. Per això aquesta obsessió amb impedir que hi entri. ‘Si evités el setge que el govern admet que li té preparat en totes les fronteres, i arribés al parc de la Ciutadella de Barcelona i entrés a l’hemicicle, la pilota passaria a partir d’aquest moment a mans del seu president, Roger Torrent, únic amb potestat per a permetre o per prohibir l’entrada de policies a l’hemicicle.’ El Confidencial, un diari amb línia directa amb la Moncloa, ja especulava amb la possibilitat que Puigdemont pensés de tornar a Catalunya. ‘Considera diverses alternatives per a travessar la frontera i presentar-se al parlament el dia de la sessió d’investidura sense ser interceptat per les forces de seguretat de l’estat, un nou cop que tornaria la iniciativa a l’independentisme’, deia en aquest article. ‘El Ministeri d’Interior i els serveis d’intel·ligència treballen seriosament amb aquesta hipòtesi’, afegia. El periodista José Antonio Zarzalejos ja parlava fa dies d’això que ha revelat ara Zoido. ‘La Moncloa tem que Puigdemont retorni abans de la investidura.’ ‘El Ministeri d’Interior ha disposat mecanismes de vigilància i de control de carreteres i aeroports per a detenir el dirigent de Junts per Catalunya i posar-lo a disposició de Pablo Llarena.’

El govern espanyol es desespera amb Puigdemont

La meva filla, que té set anys, diu que vol ser cuinera. M’estranya, perquè tot i que és una nena de vida, que menja de tot, frueix amb els gusts extremats, no posa mai els peus a la cuina. Tampoc mira mai aquell famós programa televisiu líder d’audiència. Li pregunto per què vol ser cuinera. Em respon: ‘Per què m’agrada menjar.’ Insisteixo: I com t’imagines que és un cuiner? Aleshores diu: ‘M’imagino que quan ha acabat de fer un plat surt content de la cuina, perquè li ha sortit bé i li ha quedat bo.’ I encara li pregunto: Coneixes el nom d’algun cuiner? I diu: ‘l’àvia’. Així que la meva filla té de referent culinari la seva àvia. Això és un clàssic i m’agrada que no es perdi. L’àvia cuina bé, fa un menjar gustós. Però el que em crida l’atenció i també m’agrada de tot el que em diu (més enllà de l’àvia) és que la imatge que ella té d’un cuiner és d’una persona creativa, contenta, que comparteix allò que fa, que li ha sortit bé i és bo. Però diria que aquest concepte, que té atributs de creador, de persona neta i polida, i no bruta i greixosa, i per això atrau, té a veure amb l’alta consideració que des de fa vint anys ha assolit el món de l’alta gastronomia, de prestigi, de creació. Recordem-ho: això va començar amb elBulli i Ferran Adrià, a mitjans dels noranta. Les cuines es van obrir, es van convertir en espais nets i poc bulliciosos, ordenats. I la figura del cuiner d’avantguarda es va associar a geni, investigador, un nou alquimista, creador, experimentador dels sentits i de prestigi internacional. I no només fou elBulli que va començar a marcar tendència, també va anar acompanyat d’altres restaurants, com el Celler de Can Roca, dels germans Roca, o el Sant Pau de Carme Ruscalleda, o el Racó de can Faves, del desaparegut Santi Santamaria… Durant tota la primera dècada del segle XXI es va anar covant aquesta nova consideració del cuiner i de l’alta cuina. Amb tot, alguna cosa ha canviat en aquests últims anys. Aquest abril, mentre feia la crònica del dia de Sant Jordi i anava per les parades de llibres del centre de Barcelona, trobant escriptors i vivint la festa literària, vaig entrebancar-me amb el cuiner Ferran Adrià, que presentava el llibre T’ho explico a la cuina, un volum enfocat als infants. No vaig deixar passar l’oportunitat per poder-hi conversar uns minuts. Li vaig recordar les cues del Sant Jordi d’uns anys abans, quan va presentar el fantàstic volum El menjar de la família, sobre les receptes dels plats que menjava l’equip d’elBulli, i el que em va dir va ser això: ‘la gran diferència entre aquell 2012 i avui és que fa quatre anys els nens no volien cuinar i avui sí. El programa ‘Masterchef‘ ha marcat una diferència brutal.’ Això em fa pensar en la maleïda banalització de la cultura, sobre els límits de l’ús mediàtic de la cultura, que tan bé ens ha explicat Joan B. Minguet Batllori en els seus articles. Perquè en la gastronomia això també ha passat, doncs, si fem cas de les paraules de Ferran Adrià i dels valors dubtosos del programa ‘Masterchef’. Però jo vull creure que la meva filla vol ser cuinera perquè una colla de cuiners compromesos i des de l’excel·lència han fet possible que tinguem una nova percepció d’aquest ofici, d’aquest món dels sentits, des de la creació i la netedat. I això ara ve a to, perquè aquests darrers dies han coincidit una bona colla d’esdeveniments que reforcen la meva creença. N’enumero uns quants: a Barcelona s’acaben d’inaugurar dues exposicions protagonitzades per cuiners d’avantguarda. La primera, precisament creada per Ferran Adrià, ‘Sapiens, comprendre per crear’, al Cosmocaixa. Una exposició on Adrià reflexiona sobre el procés creatiu a través del tradicional pa amb tomàquet. L’altra exposició, al Palau Robert, concentra l’evolució del restaurant El Celler de Can Roca, que celebra trenta anys, a través de la combinació de les tres personalitats dels germans Joan, Josep i Jordi Roca, ‘El Celler de Can Roca, de la terra a la lluna‘. Aquesta setmana també s’han donat a conèixer les noves estrelles Michelin per als restaurants de l’Estat Espanyol i Portugal. La ciutat que ha acollit l’acte ha estat Girona i s’ha fet al Mas Marroch, espai per a convencions dels germans Roca. Més de quatre-cents convidats i un centenar de periodistes internacionals acreditats. També al Mas Marroch, i de la mà del sommelier Josep Roca, es va celebrar fa uns dies ‘La festa de les persones del vi’, que va aplegar alguns dels personatges del món de vi internacional de més prestigi. Un acte que marcarà el relat del món del vi mundial. També aquesta setmana s’ha presentat la Guia de vins de Catalunya, al Liceu. I, per acabar, però no menys important, al contrari, aquest mes Ferran Adrià ha presentat els últims set volums del catàleg general d’elBulli i d’aquesta manera completa tot l’obra d’aquest restaurant ja mític. Són 1.846 plats, vint-i-cinc anys documentats temporada per temporada amb els plats creats i les tècniques utilitzades. I, certament, això no és banal.

Quadern del carrer de la vinya: mare, jo vull ser cuinera

Dia intens de reunions al Palau de la Generalitat. El president, Carles Puigdemont, es reuneix amb el coordinador de Catalunya en Comú, Xavier Domènech, i també amb el president basc, Iñigo Urkullu, en dues trobades que tenen objectius ben diferents. Al matí, Puigdemont intentarà convèncer Domènech perquè els comuns s’afegeixin al referèndum del primer d’octubre. Fins ara, Catalunya en Comú s’ha mostrat poc disposat a participar-hi amb l’argument que no s’ha explicat quines garanties tindria ni com s’organitzaria ni si s’aplicaria el resultat de les urnes. En canvi, Podem sí que ha confirmat que donaria suport al referèndum i diversos col·lectius que integren Units Podem, com els anticapitalistes i En Marea, també s’hi han pronunciat favorablement. A la tarda, es reunirà amb el president basc. És la primera reunió entre ambdós dirigents i és previst que analitzin la situació política en un moment en què la pugna del govern català amb l’espanyol contrasta amb el pacte recent del govern basc amb l’executiu de Rajoy pel pressupost de l’estat espanyol. Per una altra banda, avui visitaran Barcelona uns quants ministres espanyols: la de Sanitat, Dolors Montserrat, el d’Interior, Juan Ignacio Zoido, i la de Defensa, María Dolores de Cospedal. Tanmateix, no és previst que Puigdemont hi tingui cap reunió.

Puigdemont es reuneix amb Xavier Domènech i amb Iñigo Urkullu

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, i la direcció dels Mossos d’Esquadra han topat avui de manera insòlita a Twitter, arran d’un desnonament. Aquest matí al carrer Arizala del barri de Sants, funcionaris judicials han executat l’ordre de desallotjament d’una família –mare, àvia i tres fills– perquè no pagaven el lloguer. Activistes de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) han provat d’evitar-ho obstruint l’entrada de l’edifici. Els agents dels Mossos d’Esquadra han actuat per apartar-los i permetre-hi, doncs, l’accés del secretari judicial. Esto es todo lo q ha podido coger Hiba. Una vida en 2 mochilas, 2 maletas y 1 bolsa. Con 3 hijos. #SoluciónParaHiba pic.twitter.com/xhFA7O5fkq — afectadosxlahipoteca (@LA_PAH) September 14, 2016 En aquest vídeo publicat per la PAH es pot veure l’actuació policíaca: Ahora mismo violencia de los @mossoscat vergüenza y violación de #DDHH@govern@bcn_ajuntament#SoluciónParaHibapic.twitter.com/o9NCTiTnGU — PAH Barcelona (@PAH_BCN) 14 de setembre de 2016 El portaveu de la PAH, Carlos Macías, ha declarat a Catalunya Plural que aquesta actuació indicava un canvi d’actitud dels Mossos. ‘Feia molt de temps que no s’enfrontaven a nosaltres d’aquesta manera. No sabria dir si és un fet aïlla o un canvi de tendència.’ Els Mossos, en canvi, han dit que havien actuat ‘per requeriment judicial’ i ‘sense fer ús de la violència’. Arran d’aquesta actuació, Ada Colau ha fet tres piulets. En el primer ha escrit que l’Ajuntament de Barcelona havia intentat aturar el desallotjament fent servir ‘tots els mitjans’, però que el propietari del pis s’hi havia negat. Això ha motivat l’execució dels mossos. Colau s’ha compromès a reallotjar la família desnonada. Hemos intentado x todos los medios parar el desahucio. Propietario se ha negado y @mossos ha ejecutado. Realojaremos a la familia hoy mismo — Ada Colau (@AdaColau) 14 de setembre de 2016 En el piulet següent, la batllessa ha acusat directament el PP i el Tribunal Constitucional espanyol de les deu ordres de desnonament que s’emeten diàriament a la ciutat, perquè el TC va suspendre la llei d’emergència d’habitatge a petició del PP. Es urgente la ley contra desahucios suspendida x PP y TC: les hacemos directamente responsables de las 10 órdenes d desahucio diarias en BCN — Ada Colau (@AdaColau) 14 de setembre de 2016 En el darrer piulet, Colau ha exigit al govern que els Mossos no tornessis a desnonar mai més una família amb criatures: ‘Els drets dels infants han de prevaldre sempre!’, exclamava. Exigim a @govern que @mossos no torni a desnonar mai més una família amb criatures. Els drets dels infants han de prevaldre sempre! — Ada Colau (@AdaColau) 14 de setembre de 2016 La direcció dels Mossos d’Esquadra no ha tardat gaire a respondre, també a Twitter. En quatre piulets, s’ha defensat dient que els seus agents no havien ‘executat’ el desallotjament, sinó que simplement havien actuat ‘a instàncies de l’autoritat judicial per a donar protecció als funcionaris’, que són els que han acomplert el desnonament. La DGP vol precisar que Mossos no ha executat el desallotjament que s’ha dut a terme avui al districte de Sants (1) https://t.co/DUTo3mD6kH — Mossos (@mossos) 14 de setembre de 2016 .@AdaColau Hem actuat a instàncies d’autoritat judicial x donar protecció als funcionaris judicials encarregats d’executar desnonament (2) — Mossos (@mossos) 14 de setembre de 2016 Els Mossos han afegit que el cos no tenia competències per a executar o aturar un desallotjament i s’han queixat que els col·loquessin ‘en el punt de mira d’una problemàtica’ que s’ha de resoldre en els àmbits polítics i socials. .@AdaColau Nosaltres no tenim competències per tirar endavant o aturar un desnonament judicial (3) — Mossos (@mossos) 14 de setembre de 2016 .@AdaColau Lamentem que ens col·loqui en el punt de mira d’una problemàtica que hauria de ser afrontada des d’àmbits polítics i socials (4) — Mossos (@mossos) 14 de setembre de 2016 Colau ha volgut llevar importància a la polèmica i ha respost que els seus piulets no anaven adreçats als Mossos sinó al govern. ‘Aquest desnonament no s’hauria d’haver produït i menys amb infants’, ha conclòs. .@mossos El meu tuit apel·lava a @govern. Aquest desnonament no s’hauria d’haver produït i menys amb infants — Ada Colau (@AdaColau) 14 de setembre de 2016

Topada entre Ada Colau i els Mossos a Twitter per un desnonament

Fa quatre dies que és president del parlament. Segona autoritat del país després del president de la Generalitat. I atén les preguntes al seu despatx com si ho hagués fet tota la vida. Roger Torrent sap què pot dir i què ha de guardar-se. Accepta el paper institucional i no entra en el joc dels partits. Demana compromís amb el diàleg a tots els grups, però sap que la legislatura serà difícil. Observa l’espasa de Dàmocles que penja damunt el seu cap i el dels seus companys de mesa, però diu que no la tindrà en compte a l’hora de prendre decisions. Quant tardarà a ser cridat per un jutge? Podrà superar les dues primeres setmanes abans de la investidura sense que s’activi cap querella? En parlem amb ell just abans que la mesa comenci a debatre el vot delegat dels diputats exiliats a Brussel·les. —Heu demanat a Rajoy de parlar de la situació ‘anòmala’ actual. La resposta és que no. Cal insistir? —De moment, no en tenim resposta formal. Però jo no penso renunciar mai al diàleg. Trobo que l’actitud responsable per part meva és cercar una solució política al context d’anormalitat democràtica que viu el Parlament de Catalunya lligat a la investidura del candidat Puigdemont. Però també pel fet que hi ha vuit diputats i diputades que no poden exercir lliurement la seva responsabilitat com a representants electes de la ciutadania. I no poden donar resposta a allò que els ha encarregat a través de les urnes. Tot allò que vagi en la línia de cercar el diàleg per trobar solucions polítiques a aquesta situació em sembla que és bo i que cal insistir-hi. És la meva responsabilitat i penso exercir-la com a president del parlament. —Els grups de la minoria han mostrat disposició al diàleg en les consultes que heu fet? —La voluntat expressada en el discurs de presa de possessió, la meva disposició al diàleg i a l’entesa amb els grups parlamentaris del parlament, crec que va ser ben rebuda. Els grups la van aplaudir en molts casos, consideracions polítiques i partidistes a banda. Com a declaració de principis crec que és àmpliament compartida per tots els grups parlamentaris. Ara veurem si això es tradueix en una voluntat real d’arribar a acords i d’entaular un diàleg, cadascú des de les seves conviccions polítiques. Jo vaig dir que no pensava renunciar de cap manera a les meves. —Us voleu reunir amb els vuit diputats que no poden assistir al parlament perquè són a la presó o a l’exili. Amb quina intenció? —És un acte de normalitat parlamentària. La resta de diputats de la cambra poden venir-me a veure quan vulguin per expressar-me preocupacions, neguits, projectes i crítiques. Allò que hauria de formar part de la quotidianitat de l’activitat d’un parlament és que els 135 diputats poguessin parlar entre ells i amb el president de la institució. Al cap i a la fi, a mi em toca protegir i defensar tots els diputats del parlament. I és evident que hi ha d’haver un diàleg franc i fluid entre tots. I n’hi ha uns que ho poden fer i uns quants que no. No ho poden fer perquè viuen en una situació de no normalitat democràtica i parlamentària. Jo he de cercar la fórmula per a poder-me comunicar amb fluïdesa amb aquests diputats. —La primera decisió que teniu damunt la taula és resoldre la petició de delegació de vot dels diputats de Brussel·les. Com acabarà això? —Ja ho veurem. Correspon a la mesa del parlament de prendre la decisió. No tan sols a mi. Jo participaré en la decisió, però serà una decisió col·legiada que caldrà prendre entre els set membres. Aquest dimarts començarem a fer aquest debat. Però és una decisió política. Aquests dies ja hem dit que les decisions que prengui la mesa corresponen als representants polítics i, per tant, tenen caràcter polític. Més enllà de tenir en compte tots els condicionants. Però és una decisió política. —I quina és la vostra opinió? El reglament ho permet? —No em sembla que jo hagi de donar la meva opinió personal sense haver-ne parlat abans amb la mesa. Seria una falta de respecte començar a anticipar possibles decisions i debats que encara hem de fer. La mesa es reuneix aquest dimarts amb aquesta qüestió a l’ordre del dia i prendrà la decisió quan correspongui. —L’opinió dels lletrats és tan sols una opinió. Si la majoria de la mesa vol que votin els cinc diputats de Brussel·les, s’aprovarà d’acceptar la petició… —Hi insisteixo. Els lletrats fan la seva feina. La que els correspon i han fet sempre. Analitzen en termes jurídics i tècnics el reglament del parlament i nosaltres hem de prendre decisions atenent també aquests aspectes, però sobretot amb fonaments polítics. Sobretot, hem de prendre decisions que vagin en la línia de fer complir el mandat democràtic dels ciutadans de Catalunya. Cal tenir-ho en compte tot. Però a nosaltres ens han votat els ciutadans amb un objectiu molt determinat i hem de ser fidels als mandats democràtics. —Us sentiu lliure a l’hora de prendre aquestes decisions? Trobeu que la mesa pot decidir lliurement? —Jo crec que sí. La mesa prendrà les decisions que corresponguin. I ho farà valorant tots els condicionants. Jo puc parlar per mi. I prendre les decisions lliurement i no subjecte a cap més pressió que la voluntat de ser fidel a la voluntat dels ciutadans d’aquest país i al respecte i la defensa d’aquesta institució. Aquesta és la meva obligació com a president del parlament. —La presidenta Forcadell fou encausada i processada judicialment per haver actuat així com dieu que fareu. La coacció existeix. —És una situació que malauradament existeix en el cas de la presidenta Forcadell, que s’ha vist perseguida judicialment per haver exercit i defensat el parlamentarisme. Per haver defensat que es pogués parlar de tot. Aquest és el fonament bàsic. Al meu discurs, vaig parlar de les conviccions i dels principis. Els principis són per damunt de les conviccions. I els principis són la defensa de la democràcia i els pilars bàsics de la defensa del parlamentarisme. Per tant, em pertoca de defensar això més enllà de l’espasa de Dàmocles que puguem tenir damunt el cap al parlament. He accedit al càrrec conscient de la responsabilitat que assumeixo i amb voluntat de ser fidel a la confiança que m’ha mostrat. —Sembla que va ser molt complicat per a Esquerra trobar algú que volgués assumir la responsabilitat. El vostre nom va ser d’última hora? —No sé des de quan era damunt la taula, el meu nom. Tan sols sé quan ho vaig saber jo. I ho vaig saber el dilluns al vespre o a la nit. Vaig parlar amb la secretària general del meu partit, Marta Rovira, que em va dir que m’ho rumiés perquè era una possibilitat molt factible. Tenia temps per a pensar-hi fins l’endemà a migdia. I juntament amb ella vam prendre la decisió que després vam explicar als òrgans del partit. Vaig tenir molt poques hores per a assimilar-ho. Entre dilluns a la nit i dimarts a migdia de la setmana passada. No sé quants dies feia que el meu nom era damunt la taula, però jo ho vaig saber molt poques hores abans de començar el ple de constitució. —Penseu que la pressió i persecució judicial es pot atenuar aquesta legislatura? Teniu cap indici en aquest sentit o tot el contrari? —No ho sé. No puc valorar quin plantejament farà el govern espanyol i les instàncies judicials estatals. A mi m’agradaria que fos una legislatura que pivotés al voltant de la política. Que no hi hagués la judicialització de la política que hem viscut. Volem que guanyi la política entesa com la capacitat de respondre a allò que ens demana la societat catalana. La ciutadania ha votat claríssimament cada vegada que ha estat convocada a les urnes. Les urnes són molt clares. I la traducció del mandat de les urnes s’ha de tractar políticament i prou. M’agradaria que fóssim valents. Nosaltres ho som. I demano al govern de l’estat espanyol que sigui valent a l’hora d’encarar els mandats democràtics dels catalans. —Presidiu el parlament d’una república? —Jo crec que és evident què va votar aquest parlament el 27 d’octubre. De fet, jo era diputat i vaig fer tant com vaig poder perquè els ciutadans del meu país poguessin votar i això es traduís en una declaració clara del parlament. És evident d’on venim. I aquesta és la realitat que els grups parlamentaris han de transformar en horitzons polítics de la legislatura. A mi em correspon de garantir una cosa que ja hem començat a fer: recuperar les institucions. Ja hem recuperat el Parlament de Catalunya de les urpes del 155. Hem fet desaparèixer el 155 del parlament. Hem tornat la institució a les mans de la ciutadania. Ara toca fer-ho amb la resta d’institucions. I cal que el govern de la Generalitat, amb la investidura que hem de fer, pugui definir l’agenda política de la legislatura i dibuixar un horitzó per als quatre anys vinents. —Cal demanar a Sáenz de Santamaria i als ministres que vinguin al parlament a donar explicacions d’allò que han fet aquests mesos? —La cosa més urgent és que aquesta situació canviï. Recuperar el govern de la Generalitat és urgent. Que estigui a les mans dels representants legítims del poble de Catalunya. Un govern que es posi a treballar des del primer minut. Necessitem un govern efectiu que des de bon començament pugui fer feina. El 155 és un drama en tots sentits. Per a l’administració, les polítiques socials… Cada dia que passa amb el 155 és un dia que perdem per a poder servir la societat com cal. Cada dia amb 155 és una oportunitat que perdem d’exercir la sobirania. —Puigdemont podrà ser el president d’aquest govern? —En tot cas, això és el que volen la majoria dels grups parlamentaris. Volen que Carles Puigdemont sigui el candidat a la investidura. —La decisió de poder defensar la candidatura sense ser a l’hemicicle serà vostra… —És un debat sobre una eventualitat que no s’ha produït. Ara sabem que hi ha una majoria parlamentària que proposa Carles Puigdemont com a candidat al debat d’investidura. Ja he anunciat que Puigdemont seria el candidat i, a partir d’ací, hem de treballar per fer-ho possible. No especularé sobre les situacions hipotètiques que es puguin suscitar en aquest debat. Sóc conscient de la situació personal i judicial del president Puigdemont. Però em correspon de presentar el debat amb el candidat que proposin els grups. —Cal reformar el reglament per fer-hi constar que som al segle XXI? —Vam fer-ne una reforma a la legislatura anterior. Però sóc partidari dels reglaments dinàmics. Un reglament s’ha de poder adaptar als canvis socials que hi hagi. Necessitem un parlament modern i adaptat als temps. Però no és important que pugui pensar jo, perquè la iniciativa de la reforma del reglament correspon als grups parlamentaris. Si pensen que cal fer una reforma del reglament, endavant. —Serà una legislatura de quatre anys? —Espero que sigui una legislatura llarga i fructífera. —Per a fer què? Es fa difícil de pensar en quatre anys de pau… —Fa uns dies jo actuava com a portaveu d’un partit polític, del grup parlamentari. I aleshores explicava quin era l’objectiu polític que proposàvem per a aquesta legislatura. I hi va haver unes eleccions amb un programa. Ara sóc president del parlament i em pertoca de posar totes les facilitats perquè els grups puguin debatre quina mena de legislatura tindrem i quins objectius polítics volen impulsar. Del debat, n’ha de sortir un programa de govern que pugui treballar. El meu objectiu és posar la institució al servei dels objectius dels grups. —Si d’aquestes decisions de la mesa se’n deriven noves actuacions judicials espanyoles, com actuareu? Les acatareu o aguantareu el tipus? —No m’agrada parlar de les hipotètiques i futures derivades judicials que es desprenguin de l’actuació del parlament. Perquè això pressuposa acceptar la judicialització de la política. Nosaltres aquí fem política. Nosaltres hem de prendre decisions des d’un punt de vista polític. Ens correspon de fer la feina que ens han encarregat els ciutadans d’aquest país. Fem política i volem fer avançar el país. Les decisions que prengui jo, la mesa o el ple del parlament és el compliment d’aquesta obligació de fer política i dels mandats democràtics. Si jo acceptés que això té unes conseqüències i especulés sobre aquestes conseqüències, estaria acceptant una realitat que no és la que correspon a un escenari democràtic. Al Parlament de Catalunya s’hi ve a fer política. —Per a poder fer política, la mesa demanarà al jutge del Suprem que permeti l’assistència dels tres diputats empresonats? —Defensaré el dret dels diputats d’exercir lliurement els seus drets de participació política. Evidentment. Aquest dret és de tots els diputats i l’han de poder exercir.

Roger Torrent: ‘M’agradaria que fóssim valents’

El Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya ha publicat unes noves recomanacions d’higiene més estrictes per a evitar els contagis de la Covid-19. Són una sèrie de mesures que cal prendre quan es torna a casa de treballar o d’anar a comprar. Fonts del departament diuen que són ‘mesures extremes’ per a persones que conviuen amb gent molt vulnerable, però el govern no ha donat més explicacions sobre per què fins ara no s’havien fet aquestes recomanacions. Mesures de prevenció per quan arribis a 🏡 casa després de treballar o d’anar a comprar: 🚫 Intenta no tocar res🔑 Deixa la bossa i les claus a l’entrada👞 Treu-te les sabates👚 Treu-te la roba🚿 Dutxa’t🧼 Neteja el mòbil i les ulleres🌬️ Ventila molt bé les zones comunes pic.twitter.com/1WvQ1KNqwX — Salut (@salutcat) March 27, 2020 Així mateix, crida l’atenció que ara inclouen les embarassades com a grup de risc, juntament amb les persones majors de 65 anys i persones amb malalties cròniques i patologies prèvies, cosa que fins ara no s’havia fet, tal com es pot veure en aquest anunci del 13 de març. En canvi, la Generalitat Valenciana les incloïa des del dia 16. Coronavirus 2019: quin efecte pot tenir en les embarassades i els seus nadons? Aquestes recomanacions no les han donades fins ara ni la Generalitat Valenciana, ni el govern d’Andorra ni el de les Illes, que continuen explicant que cal mantenir la distància, rentar-se les mans, evitar tocar superfícies, etc. Què s’ha de fer quan arribes a casa després de sortir al carrer? El Departament de Salut recorda que quan arribeu a casa heu de ser conscients que podeu portar el virus i, per tant, podeu posar en perill les persones que conviuen amb vosaltres, especialment si tenen més de seixanta-cinc anys o alguna malaltia crònica. Per això recomanen de seguir els següents passos: Intentar no tocar res del que hi ha dins de casa: sobretot, cal recordar que primer de tot convé rentar-se les mans. Per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç? Deixar la bossa i les claus a l’entrada: el Departament de Salut recomana de deixar una capsa a l’entrada per a posar-hi tots aquells objectes que heu utilitzat a l’exterior i que no us calen en el dia a dia dins de casa, com ara la bossa, les claus i la cartera. Treure’s les sabates i la roba: a més, recomanen que només d’arribar us tragueu la roba i les sabates que portàveu a l’exterior. Aquesta roba, cal posar-la dins una bossa tancada i, després, ficar-la a la rentadora. Netejar el mòbil i les ulleres: pel que fa als objectes personals, com poden ser el mòbil o les ulleres, recomanen d’apartar-los i rentar-los amb aigua i sabó o amb alcohol. Cal recordar que un cop fet aquest pas, cal tornar-se a rentar molt bé les mans. Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil? Dutxeu-vos Ventileu molt bé les zones comunes: És més, fa temps que Salut recomana que en cas d’estar aïllat o confinat és recomanable ventilar la casa, com a mínim, deu minuts tres vegades al dia.

El Departament de Salut publica unes recomanacions d’higiene més estrictes i inclou les embarassades com a grup de risc

Molts viatgers pensen que les millors destinacions són aquelles que els permeten d’impregnar-se d’una cultura tan diferent com sigui possible. Per ells, els xocs culturals són una manera d’enriquir-se amb la cosa inesperada, d’aprendre amb la sorpresa com a eina pedagògica. Els primers dies travessant Cambotja només a peu, m’he trobat amb moltes d’aquestes situacions que creen un moment de confusió efímer en els nostres cervells quadriculats. S’han convertit en classes intensives de cultura khmer. Una escola rural a Cambotja. ‘Que no tens por de dormir sol?’ Els camps cambotjans són àrees rurals on no es troben ni restaurants ni hotels. L’única manera de menjar calent o de dormir sota un sostre és gràcies a l’hospitalitat de la gent. Però la veritat és que, fins ara, no he hagut de preocupar-me d’això. Els veïns estan tan sorpresos de veure un estranger caminant per aquelles terres, que molts volen compartir-hi una estona. Totes les vegades que he passat la nit a casa d’algú, després d’ensenyar-me el lloc on podia dormir, m’han fet la mateixa pregunta: ‘Que no tens por de dormir sol?’ Tot i que la meva resposta era sempre negativa, sovint l’home de la casa, l’amfitrió, es col·locava al llit del costat o, fins i tot, el compartíem. A Cambotja és habitual que l’amfitrió comparteixi llit amb el convidat. Per a la cultura khmer, aquesta és una manera de protegir el convidat. És ‘una mostra d’hospitalitat més, com podria ser, per exemple, no deixar rentar els plats a l’hoste o assegurar-se que sempre té el got ple. Tot i això, no deixa de ser una experiència curiosa per als qui venim d’occident. De la mateixa manera, un altre gest que sobta és que t’agafin la mà. Mentre caminava, un jove em va atrapar i em va convidar a descansar a casa seva, perquè en aquell moment el sol picava amb força. Durant els cinc minuts que vam tardar a arribar a casa, vam anar agafats de la mà com dos enamorats. Una antiga casa en desús. Fins ara, en alguns països, havia vist com amics i amigues, independentment del gènere, s’agafaven de la mà. Però aquesta era la primera vegada que ho veia en absoluts desconeguts, una pràctica no tan inusual a Cambotja. ‘Quantes cerveses pots beure?’ La majoria de grangers khmers beuen molta cervesa. Es troben amb els amics o amb la família i absorbeixen una llauna rere una altra. És una activitat habitual, sobretot, entre els homes. En aquestes situacions, no està bé que algú faci un glop pel seu compte. Sempre que hom vulgui beure, ho haurà de fer brindant amb la resta de comensals. Un grup d’amics beuen cervesa i canten karaoke. És molt habitual que els assistents es demanin quantes cerveses poden beure. És la manera de determinar quant d’alcohol són capaços de consumir abans de quedar-se adormits o de perdre el control. En certa manera, és una dada que va molt lligada a la resistència i, per tant, a la virilitat. Si comparteixen l’estona amb un estranger, a més, s’hi afegeix un punt de curiositat per saber quant són capaços de beure les persones d’altres països i cultures, o sigui que no és estrany de sentir aquesta pregunta gairebé cada dia. Per cert, a tall d’anècdota, la resposta més habitual entre els cambotjans ronda la desena de cerveses. Aquestes reunions tenen lloc al menjador de la casa. Però no és pas un menjador com l’entenem a Catalunya. A les zones rurals de Cambotja, les cases, habitualment fetes de fusta, es troben elevades entre dos i quatre metres de terra gràcies a unes columnes. D’aquesta manera, guanyen un espai sota la construcció on protegir-se del sol i fer-hi vida. La major part de la vida té lloc sota l’estructura de la casa. Ací és on hi ha la cuina, però també les plataformes que utilitzen per asseure’s, menjar i, fins i tot, dormir. Són d’unes estructures de fusta similars a una taula, amb quatre potes i una superfície, però més baixetes i molt més grans. Hi pugen descalços (molts no porten sabates en tot el dia) i s’hi asseuen amb les cames creuades. Totes les cases en tenen una, com a mínim, i és el nucli vertebrador de la vida social al camp. L’interior de la casa és un espai on guardar les pertinences, però, sobretot, és el lloc on dormen els avis o les parelles joves en edat de tenir fills. Si no hi ha espai per a tota la família, algú haurà de dormir fora, estirat en una de les plataformes de fusta i protegit amb una mosquitera. Les plataformes de fusta són el lloc per excel·lència on passar el temps amb amics o familiars. ‘Quants anys tens?’ Segons la tradició khmer, quan una parella es casa s’ha de traslladar a casa els pares de la núvia. Si una família té moltes filles i es casen, el desbordament pot ser una realitat amb l’arribada dels néts. Els casaments són tota una celebració. Tradicionalment, duraven una setmana sencera. Ara, per les necessitats de la vida moderna, s’han reduït a dos o tres dies d’intensa programació. Pràcticament, no hi ha descans. L’activitat que dóna el tret de sortida és la visita del nuvi a casa els pares de la parella amb uns obsequis i bons desitjos. Un restaurant es prepara per celebrar-hi un casament. Segurament, la tradició més curiosa és un acte en el qual tots els convidats s’acosten fins als nuvis i els tallen els cabells. La veritat és que s’ha acabat convertint en un acte simbòlic i ara les tisores ja no s’emporten cap floc del cap de la parella, però anteriorment sí que el terra quedava cobert de les cabelleres dels enamorats. De fet, avui dia, els pentinats ja arriben tallats per professionals. L’acte de tallar-se els cabells s’interpreta com la manera de deixar enrere la mala fortuna per començar la nova etapa de la millor manera possible. És una creença similar a la que acompanya diverses tradicions que es viuen durant la celebració de l’any nou lunar al Vietnam. Normalment, els joves es casen quan tenen entre 20 anys i 24. Els fills arriben pocs mesos després. De totes maneres, l’edat pot ser una mica enganyosa, perquè ací els anys es compten de manera diferent. No en van sumant un en cada data d’aniversari, sinó que a Cambotja (i en aquesta part del món en general) l’edat canvia amb l’arribada d’un any nou. És a dir, des del passat 1 de gener, totes aquelles persones nascudes l’any 1983, per exemple, tenen 36 anys, independentment del dia i el mes en què van néixer. ‘Apostes?’ Mentre travessava un poble, uns veïns em van cridar i em van convidar a acompanyar-los. Prop d’una trentena de persones eren en una carpa amb bitllets a les mans i encarats a la pantalla d’un televisor. Transmetien, en directe, una baralla entre dos galls. Els assistents no perdien l’oportunitat de posar-hi més emoció apostant-s’hi uns rals. Tot i ser il·legals, les baralles de galls tenen un gran seguiment. Al Vietnam, ja m’havia trobat amb gent que criava galls per a combatre, però aquesta era la primera vegada que ho veia per televisió. Tot i ser il·legal a Cambotja, contiuen fent baralles i, fins i tot, han trobat la manera de transmetre-les en línia perquè gent de tot el país les pugui veure. Algunes baralles es retransmeten en directe per internet. Els galls es crien en captivitat i es preparen únicament per aquestes baralles. Normalment, els col·loquen unes punxes metàl·liques als esperons perquè siguin més letals. De fet, les baralles que aixequen més passió (i les més habituals) són aquelles en què el gall venç quan mata el seu contrincant. Igual com passa amb la tauromàquia, és una tradició que molts consideren tortura animal. No obstant això, els cambotjans continuen gaudint d’aquesta mena d’esdeveniments. Les punxes que s’enganxen als galls perquè siguin més letals (Vietnam). Fins a Tailàndia Després de dues setmanes caminant d’ençà que vaig abandonar la ciutat de Ho Chi Minh, al Vietnam, he arribat a Phnom Penh, la capital de Cambotja. Per motius burocràtics hauré de fer un parèntesi d’uns dies en el pelegrinatge que, ja està decidit, m’ha de portar fins a Tailàndia. Aquesta també serà una bona opció per a aconseguir un nou cotxet de nadó amb el qual repartir part dels 25 quilos d’equipatge que he estat carregant a l’esquena. D’aquesta manera, podré recórrer més i millor els prop de 500 quilòmetres que hi ha fins a la frontera. Una aventura llarga i dura, però també plena de nous xocs culturals que ajudaran a dibuixar una imatge més nítida de la Cambotja real Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘: —(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia —(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris —(3): Comprant cavalls a Mongòlia —(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia —(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades —(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia? —(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop —(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem —(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos —(10): L’autèntica religió d’Hong Kong —(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong —(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong —(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia —(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge? —(15): Un Nadal a la Cotxinxina —(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam —(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament —(18): Emboscada entre cocoters —(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet —(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic —(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola —(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin —(23): S’hauria d’abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l’economia? —(24): El Vietnam: l’última supervivent de la secta del coco —(25): Viatjar només caminant és una bogeria

Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural

Rodolfo Ruiz Ligero, conegut per Fito, és membre de Barcelona en Comú (BComú) i és un dels homes que va encapçalar el no al pacte del partit d’Ada Colau amb el PSC. Tot i perdre, el seu corrent va aconseguir un 32% dels vots en el referèndum intern. En aquesta entrevista, es mostra molt crític amb els resultats electorals d’Units Podem, considera que el partit de Pablo Iglesias és ‘una estafa ideològica’ i creu que el millor que pot fer Barcelona en Comú és divorciar-se’n. Rodolfo Ruiz Ligero, nascut a Madrid, és ex-realitzador de TVE, llicenciat en arts escèniques, diplomat en mitjans audiovisuals i en filosofia moral. És doctorand en filosofia política i la seva tesi tracta sobre Andreu Nin. —Quin partit vau votar, el 26J ? —He votat Units Podem de manera molt crítica. He analitzat les polítiques de Podem, formació de la qual em vaig donar de baixa el 2015 per desacord amb les seves polítiques erràtiques. Dic erràtiques, però de fet he rellegit Laclau, Chantal Mouffe i Peron i confirmo que són coherents amb aquesta política mal anomenada de populisme d’esquerres. Jo els he votat per sumar un vot més per a debilitar els partits de dretes: PP, PSOE i Ciutadans. Però votar-los no impedeix que critiqui una política amb la qual estic en desacord. I dic votar-los, però de fet jo visc a Barcelona, i he votat En Comú Podem (ECP), on s’aglutinen companys amb una ideologia, un pensament, coincident amb el meu: la filosofia política dels comuns. Però d’entrada ja algun candidat d’ECP, com Raimundo Viejo, em sembla un oportunista. Un home que ve precisament de Podem. Per això el 20-D no vaig votar-los. Però aquesta vegada em va semblar que la dreta no havia de tornar a guanyar. —Per què creieu que Podem no ha otingut els bons resultats que volia? —L’anàlisi que faig de Podem és que parteixen d’una ideologia euro-peronista, una translació esquemàtica, dogmàtica, i sense posar-se al dia, d’un peronisme arnat. Traslladat de Llatinoamèrica a Europa i que naturalment havia de fracassar. D’aquí ve el fracàs. Tota política que no és clara, és confusa. Jo defineixo Podem com el partit cornejo. Cornejo és la casa de disfresses i vestuaris més important de Madrid, la que nodreix les companyies de teatre. Podem és un partit transvestit que cada dia es posa el vestuari que més li convé. De tal manera que ha fet defensa de barbaritats com la pàtria, o les institucions, dient que els antisistema eren el PP, i que Podem eren els que podien gestionar més bé aquest sistema democràtic, fent una segona transició. Sentir això em posa els pèls de punta, perquè som on som per la primera transició. Si no vols cafè, dues tasses! La reencarnació de Felipe González en Pablo Iglesias, fent una política de tafur, una política d’engany, d’estafa ideològica permanent, havia de donar aquest fracàs. —Sou militant de Barcelona en Comú. —Jo a Barcelona en Comú, hi he estat fins i tot a l’eix de Cultura a Barcelona, ciutat on visc, fins que BComú va decidir de passar d’un govern monocolor a un govern amb el PSC. I donant-li la regidoria de Cultura. Automàticament vaig deixar l’eix de Cultura. Ara, veurem. A BComú, ara hi sóc en stand by. A les catalanes voto la CUP i milito al sindicat CNT. A BComú hi sóc a l’espera de veure com s’inicia la construcció d’un partit català edificat basant-se en Barcelona en Comú. I dic Barcelona en Comú, i no En Comú Podem, perquè crec que com més separats de Podem estiguem, millor. —Per què, com més separats, millor? —Valoro que la presència de Podem a les eleccions catalanes ha restat vots a En Comú Podem. Si s’han perdut 90.000 vots ha estat per alguna raó. Hem tingut paracaigudistes que han vingut a Catalunya a dir-nos missatges patriòtics. I Errejón parlant de la creació de poble. En fi, tota la ideologia lacaniana i peronista, evidentment, ha fet que s’enretirés l’electorat d’esquerres. El discurs aquest a Catalunya fa retrocedir. Jo a les assemblees de BComú defensaré la construcció d’aquest nou partit d’àmbit català, i que sigui alternativa a CDC. Però la primera mesura ha de ser divorciar-se de Podem, que fa política oportunista. I que a sobre ni serveix per a allò que pretén: prendre les institucions, i gestionar-les millor que la dreta, i no canviar-les. Jo no vull millorar la gestió de les institucions i el poder de la dreta, sinó eliminar-les. I els de Podem no serveixen per a fer això. Hi ha gent que s’enquadra en el pitjor de la política de Maquiavel. Jo em centro en Spinoza: la política com a ètica. Paco Fernández Buey ja va escriure aquell llibre preciós: La poliética. Tot el contrari del que es planteja Podem, que justifica qualsevol cosa per a arribar al poder. Vol gestionar el capitalisme de manera més solvent. I, si cal, embolcallar-se en la bandera borbònica, defensar la pàtria i les institucions. Em sembla que és un discurs reaccionari. —En el debat sobre el referèndum d’autodeterminació, voleu el pactat o l’unilateral? —La meva tesi doctoral és ‘Andreu Nin, el POUM i el socialisme llibertari’. Sóc marxista llibertari. I defenso les tesis de Nin de l’any 1930, que va escriure abans de poder escapar-se de Stalin, que el tenia retingut a Rússia. Nin va escriure un llibre no superat fins ara: Els moviments d’emancipació nacional. La tesi de Nin és que els pobles tenen el dret a defensar el seu dret a la independència i ser cultures i pobles lliures. I el moviment llibertari a la península Ibèrica, i a Catalunya, ha defensat la confederació dels pobles ibèrics, inclòs Portugal. Jo defenso això. Sóc partidari que tots els pobles, el català, però també el poble del meu d’origen, el poble castellà manxec (jo em reivindico comunero) tenen el dret de ser lliures. El miratge d’una via pactada o una d’unilateral segons el suport electoral, i alhora pretendre que es podrà fer un referèndum pactat amb un estat monàrquic i centralista governat per un partit com el PP, crec que és fer-se trampes al solitari. La pregunta de pactat o unilateral de fet és insolvent: si és acordat, no ho serà, perquè les normes i el control l’exerciria l’estat central borbònic (no ho confongueu amb el poble de Madrid). I si és unilateral, hem de tenir força al carrer per a tenir doble poder. Aleshores sí. Però pensar que només fent-lo unilateralment ja funcionarà la República Catalana (la República que jo vull) és enganyar la gent. És fer de tafurs, com els de Podem. La independència la declares unilateralment i l’exerceixes si tens un moviment obrer i ciutadà potent. I si no, no. No la farem amb CDC i ERC al poder, no. I naturalment necessites autodefensa: si no la regió militar de Catalunya es militaritzaria i no passaríem del primer dia de la República Catalana. És la República que desitjo, com desitjo la III República dels pobles confederats ibèrics. —No sé si m’he deixat cap pregunta? —Tu sabràs. Jo he abordat el tema de l’estafa que significa Podem i els seus dirigents. He explicat quina ideologia els sustenta i que personalment hi sóc contrari. I que vull un nou partit a partir del document ‘Guanyar Barcelona’, quan no teníem els de Podem pel mig. El millor que podem fer és divorciar-nos de Podem. I advocaré perquè siguin els corrents més d’esquerres dins Barcelona en Comú els que agafin força, i poder desfer-nos de tot el ferro vell dels nois de Podem, que no va enlloc. Bé, sí que va a alguna banda: va a una nova transició, a una nova transacció, a una estafa borbònica que no es planteja el model d’estat i que dóna per bo el monarca. Jo vull que entrem en el camí d’una república. Però no una de qualsevol: república socialista i llibertària.

Rodolfo Ruiz Ligero (Barcelona En Comú): ‘El millor que podem fer és divorciar-nos de Podem’

La portaveu de la Comissió Europea, Mina Andreeva, ha criticat la filtració d’informació confidencial sobre l’euroordre de Clara Ponsatí que va fer ahir el ministre en funcions espanyol Josep Borrell en un piulet –que després va esborrar. Andreeva ha dit: ‘Hi ha regles molt clares sobre el sistema d’informació de Schengen. Tots els estats membres tenen un protocol que determina i monitoritza l’accés per a fer-ne només un ús autoritzat.’ Tot seguit, ha dit que investigar aquesta filtració és responsabilitat de les autoritats espanyoles. Al piulet, Borrell hi deia: ‘La policia britànica corregeix l’ús del terme “desproporcionada” per qualificar la petició d’extradició de Ponsatí. En la nova comunicació, aclareixen que simplement es tracta de demanar més informació. Aquest és el document de rectificació que han enviat.’ I hi adjuntava una captura del document. Aquest matí l’eurodiputada d’ERC Diana Riba ha anunciat que havia enviat una carta a la pròxima presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, demanant-li que descartés Josep Borrell com a alt representant de la Unió Europea si confirma que ha publicat ‘informació confidencial’ de les comunicacions policíaques entre Espanya i el Regne Unit sobre l’euroordre de Ponsatí. Sobre aquesta petició, la portaveu de la Comissió Europea ha dit que el piulet es va escriure mentre Borrell exercia el càrrec de ministre d’Afers Estrangers, de manera que no ha volgut especular sobre l’efecte que pugui tenir en la designació com a alt representant de la Unió Europea. Abans de ser nomenat oficialment com a Alt Representant, @JosepBorrellF ja ha fet un ús indegut d'informació restringida i ha violat la presumpció d'innocència de @ClaraPonsati. És una falta de responsabilitat gravíssima que no pot quedar impune. pic.twitter.com/h0rbWqnhjx — Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) November 8, 2019 A la carta enviada a Von der Leyen, Riba recorda que l’accés a la informació del sistema SIRENE, que és el marc europeu de cooperació policíaca en què es tramiten les euroordres, és restringit a les autoritats competents, i funciona d’acord amb les normes professionals de confidencialitat. ‘Les autoritats polítiques no són incloses en la llista d’autoritats espanyoles competents autoritzades per buscar directament les dades’, diu Riba. I afegeix que un ministre com Borrell ‘no hauria de tenir accés al document de SIRENE, ni publicar informació restringida ni dades personals a les xarxes socials’. ‘És una negligència greu’, remarca. Així mateix, Riba recorda que el procés judicial contra Clara Ponsatí encara no s’ha acabat i que, per tant, se n’ha de respectar la presumpció d’innocència. ‘L’accés del senyor Borrell a informació restringida, el mal ús de les dades i la violació de la presumpció d’innocència de la senyora Ponsatí és extremadament preocupant i un comportament inacceptable per a un comissari designat’, acaba dient. Borrell va aconseguir l’aval del Parlament Europeu per a ser el nou alt representant de la Unió Europea el mes passat. Tanmateix, la nova Comissió, que havia de començar el mandat el primer de novembre, encara no ha arrencat, perquè hi ha comissaris d’estats com França i Hongria que van ser suspesos i se n’han hagut de cercar alternatives.

La Comissió Europea renya Josep Borrell per haver difós informació confidencial de Ponsatí

El ministre d’Immigració d’Austràlia, Peter Dutton, ha acusat els sol·licitants d’asil d’haver-se inventat els abusos sexuals que han denunciat haver patit al camp de detenció d’immigrants de Nauru, un dia després que el diari ‘The Guardian’ publiqués milers de documents que detallen els maltractaments soferts pels refugiats. Segons l’edició australiana del diari britànic, al centre de Nauru s’han registrat en els últims dos anys més de 2.000 incidents que ha tingut com a víctimes als sol·licitants d’asil, inclosos casos d’abusos sexuals, assalts i intents d’autolesionar-se. Aquest dijous, el ministre d’Immigració ha dit que els sol·licitants d’asil han mentit sobre els abusos i ha reiterat el que ja ha afirmat anteriorment aquest any, que els defensors dels refugiats els animen que s’autolesionin i es calin foc per acabar hospitalitzats en territori australià. ‘Tinc constància d’alguns incidents que han estat falses acusacions d’atacs sexuals perquè, en definitiva, aquestes persones han pagat els traficants i volen entrar al nostre país’, ha afirmat Dutton, en una entrevista concedida a una cadena de ràdio australiana. ‘Algunes persones han arribat fins i tot a autolesionar-se o a immolar-se per aconseguir arribar a Austràlia. Per descomptat que s’han fet acusacions falses’, ha assegurat. En virtut de l’estricta política d’immigració australiana, els sol·licitants d’asil que siguin interceptats intentant arribar a Austràlia per mar són traslladats a camps de detenció finançats per les autoritats australianes a Nauru i a l’illa de Manus, a Papua Nova Guinea. Allà se’ls comunica que mai seran traslladats a Austràlia. Les dures condicions dels camps i les denúncies de continus abusos a nens han provocat moltes crítiques al Govern australià tant des de dins del país com des de l’exterior. El Govern de Canberra, tot i això, ha promès mantenir la seva política, que ha tingut continuïtat amb els successius executius. L’executiu australià manté que aquesta política cal per impedir que els immigrants i refugiats morin en el mar intentant arribar a les seves costes en una perillosa travessia des d’Indonèsia. Centenars de persones han mort en la travessia cap a Austràlia en els anys anteriors de la posada en pràctica d’aquesta política migratòria. Els defensors dels refugiats han subratllat que els documents publicats per ‘The Guardian’ denoten la urgent necessitat que Austràlia deixi d’utilitzar centres de detenció en altres illes i que es doni suport mèdic i psicològics als sol·licitants d’asil.

El ministre d’Immigració australià acusa els refugiats d’inventar-se els abusos denunciats a Nauru

L’economista Elisenda Paluzie és l’actual presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Va ser votada per a encapçalar una de les entitats més potents i políticament més actives d’aquests darrers temps. Paluzie rep VilaWeb al seu despatx de la Universitat de Barcelona, on es guanya la vida fent classes, poques hores abans d’anar a visitar el seu predecessor, Jordi Sánchez, tancat com Carme Forcadell a la presó. Parlem de la Diada de dimecres vinent, del nou paper de l’ANC i de la lluita no violenta. —Per què dieu que la Diada de dimecres és una de les més difícils d’aquests darrers temps? —Perquè pot haver-hi una part de l’independentisme que digui de què serveix una altra manifestació multitudinària, si no som independents. I perquè ara hi ha molta consciència de les divisions entre partits independentistes. El mes de juliol la gent estava molt irritada amb els partits. I es feia sentir el ‘Ja us ho fareu, em quedo a casa’. —I com el contraresteu, aquest discurs? —Dient que és justament a l’inrevés. Si creus que la cosa no va prou bé, has de mobilitzar-te i no pas quedar-te a casa. I, pel que fa a la divisió, recordem que alguna altra vegada ha estat precisament la mobilització popular que ha forçat a fer passar el país per sobre de les divisions. No podem renunciar a les mobilitzacions multitudinàries perquè hi ha la voluntat de situar-nos en un extrem. No podem renunciar a aplegar majories molt grans on pot anar tota mena de persones. Ara ja som en una xifra semblant a la de l’any passat, quant a autobusos, samarretes, inscrits. —Prou de diades de samarretes, deia alguna gent. I vós va dir: poca broma amb les samarretes, que no tenen res a veure amb la performança. Tenen a veure amb la independència econòmica de l’ACN. Ho explicàveu a Twitter. —La gent feia broma i potser no ens hem explicat prou. El pressupost de l’ANC puja aproximadament a quatre milions d’euros l’any. Amb les samarretes, i marxandatge en general, n’aconseguim la meitat. Dels quinze euros de la samarreta, l’ANC se’n queda sis. Amb això paguem les campanyes que fem durant l’any. I amb les quotes dels socis paguem les despeses fixes (lloguer de locals, sous dels tècnics). La samarreta és font de finançament. Guia Diada 2019: Tota la informació sobre la manifestació de l’Onze de Setembre —Hi ha gent que demana una diada més contundent. Anem a l’aeroport. —Coses com aquestes nosaltres les veiem potser més quan arribi la sentència. Cridaràs més l’atenció que no ara. Però, sigui com sigui, has de saber quin objectiu tens: si te’n vas al parlament, què hi vols fer? Ocupar el poder? Quan hi ha una acció ha de tenir un objectiu. Has de saber a qui interpel·les i què vols aconseguir. —N’heu extret lliçons, d’Hong Kong? —Hi ha coses que podem aplicar i coses que són diferents. Ells tenen una presidenta imposada per la Xina, la meitat del parlament no el poden votar perquè és nomenat directament per la Xina i tenen prohibit el partit independentista. Nosaltres encara tenim parlament, podem votar partits independentistes i aspirem que sigui aquest parlament, i els partits i el govern propis, que facin la independència. —I coses que sí que faríeu vostres, d’Hong Kong? —Veure que ells han tardat cinc anys a repensar-se. Van tenir una fase prèvia com la nostra, de manifestacions com les nostres, que van acabar amb repressió i dirigents a la presó. Doncs després van repensar-se. Nosaltres també fem una reconsideració. Tothom. L’ANC també. Per això, per exemple, l’ANC ha començat a fer coses que no havia fet mai. —Per exemple? —Impulsar la candidatura a la Cambra de Comerç. El moviment s’ha de proposar en termes de poder. T’enfrontes a un poder molt fort, i l’has d’afeblir. No únicament el govern. L’estat. La filosofia de la lluita no violenta és com afebleixes els pilars de poder de l’opressor, que consideres que no és prou democràtic. Per això hem impulsat, fa mesos, la campanya de consum estratègic. Aquí es tracta de reduir el poder dels oligopolis lligats al poder polític. Fem coses que no havíem fet mai. —Pot ser que l’ANC es dediqui a afeblir el rival des del vessant econòmic (cambra, oligopolis) i Òmnium des de la desobediència civil? —No. Crec que ho fem tots dos. L’ANC va ocupar la seu de la Unió Europea el dia dels trasllats. I la Sagrada Família al final del judici. Nosaltres organitzem, com ells, conferències sobre desobediència civil. I l’estiu passat vam començar a fer formació al nostre secretariat i territorial. 101 conferències i més de trenta sessions de formació, hem fet. El 28 de setembre farem un simposi internacional sobre lluita no violenta a la UB amb experts. Òmnium també forma les seves territorials, i per això hem parlat de coordinar aquestes formacions. I si ells en fan en un lloc on nosaltres no som, que els nostres socis puguin anar a Òmnium. I a l’inrevés. —El Tsunami Democràtic és un pas més, en aquest sentit? L’ANC és, juntament amb uns altres, qui hi ha al darrere? —Seria una manera d’englobar determinades accions de desobediència, sí. S’anirà veient a mesura que vagin avançant les accions. —Tinc clara la crítica que l’ANC fa als partits. Però quina agenda té, l’ANC? Què faria, l’ANC, aquests mesos vinents? —Nosaltres no som al govern. Cal diferenciar els papers. Voleu saber què crec que han de fer els que hi ha al govern? —No. Vull saber què s’hauria de fer, no solament el govern. —No és tan sols l’ANC que ens portarà a la independència. Hem d’atribuir a cadascú el paper que li pertoca. Nosaltres som una entitat de socis. Ens devem als socis. Podem marcar agenda als partits polítics, però al final la legitimitat democràtica la tenen els diputats del parlament. La dificultat del desafiament és com sostens una declaració d’independència i com t’imposes al territori. I ser l’autoritat reconeguda. I que la gent et faci cas a tu. I això no és fàcil. No ho és. Crec que això, durant aquests dos anys, marcats pel judici i el dol, no s’ha abordat. S’ha d’abordar amb molta calma. I amb molta discreció. I que els més implicats puguin fer anàlisi amb tranquil·litat i sense pressió. —Ara farà deu anys que es va fer la consulta d’Arenys de Munt. Va ser la gent, de baix, que va empènyer. I al final, al cap d’anys, el govern va fer el referèndum. De baix estant es va obrir camí. La pregunta és: i si amb el control del territori passa igual? L’ANC hauria d’obrir el camí? —Crec que és bastant diferent. És molt diferent. Completament diferent. A qui l’hi controles, el territori? A l’estat? L’hi controles quan tens autoritat. Per tant, la dinàmica no pot ser primer societat civil, i després govern, com va passar amb el referèndum. Ha de ser simultani. Alhora. No fem una insurrecció. La unilateralitat no és insurrecció. Vaig mirar d’explicar-ho en una carta oberta a l’independentisme de base al juliol. Si no tinguéssim parlament o govern, i davant tinguéssim una dictadura, com ara la d’Hong Kong… Però nosaltres tenim govern, que és autoritat. La convenció de Montevideo diu que un estat és independent quan demostra que és un govern efectiu. I per a ser efectiu necessitarà la mobilització popular. Cert. Però a Lituània i Estònia, van fer-ho simultàniament. El govern va declarar la independència i la gent va sortir a defensar-la. No som a Ucraïna, que fas un Maidan per enderrocar un govern. No volem derrocar el govern. Volem que ells es posin a fer la feina. La independència la tindrem amb desobediència civil i institucional alhora. No pas amb una i prou. —Balanç del darrer any de l’ANC? —La cambra en seria clarament un exemple positiu. I crec que amb Primàries no és que ho haguéssim pogut fer millor –perquè crec que ha valgut la pena provar-ho–, però ens ha demostrat on són els límits dels partits en el sentit d’obrir-se i perdre el control de les llistes. D’alguna manera s’ha vist que és molt ingenu pensar que els partits renunciaran a la seva capacitat de decisió. —Algú pot dir: per què l’ANC no va demanar que les llistes de Primàries es retiressin, vist que no es va aconseguir la unitat? No era millor evitar la divisió del vot? —La decisió no era nostra. Els comitès locals van prendre les decisions de manera autònoma. A Cornellà van plegar. A Terrassa es van engrescar. No podíem actuar. Tal com va anar, no podíem dir res més. No els podíem dir: ‘Ara no us presenteu.’ S’haurien presentat igualment. —Els presoners polítics poden encapçalar el moviment independentista? —Cada procés és diferent. Hi ha experiències en què es pren la decisió que no. I n’hi ha que sí, com en el cas de Mandela a Sud-àfrica. Cada decisió té avantatges i inconvenients. El fet que siguin càrrecs electes el veig com un avantatge, perquè, com que l’estat contínuament vulnera els seus drets, et permet de dur denúncies al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, Luxemburg, Estrasburg. També és veritat que, vulgues que no, per molt bé que estiguis, la presó representa un cert condicionament. I podríem tenir el mateix debat sobre l’exili. Són debats complexos, que no tenen una resposta clara i diàfana. —Us tornareu a presentar a les eleccions de la primavera, a l’ANC? —No ho tinc decidit. Vaig molt marcada pel dia a dia. —Com a economista, creieu que som a les portes d’una recessió? —Sí. No sabem de quina intensitat. No crec que sigui més forta que la del 2008, la crisi més forta després de la del 1929, però potser sí que serà més forta del que és habitual. Nosaltres hem d’integrar la recessió en el procés. La crisi anterior va fer créixer el suport a la independència perquè va ser un factor que va ajudar a veure la injustícia del sistema de finançament, per exemple. Ara, ja ho veurem.

Elisenda Paluzie: ‘La independència la tindrem amb desobediència civil i institucional alhora’

Rosa M. Piñol (Barcelona, 1950) i Lluís Bonada (Ripoll, 1948) s’han passat molts anys informant sobre el món editorial i la literatura en català. Avui, després de quatre dècades, tots dos retirats de la primera fila de l’ofici, són reconeguts pels editors i periodistes culturals amb el premi Trajectòria. Perquè han fet una tasca de difusió i visibilitat del món literari català, cadascú amb la seva personalitat (en Bonada punxant, la Piñol més empàtica), des del rigor i la qualitat informativa. La seva feina ha marcat el sector i els lectors. Els hem entrevistats tot recorrent sengles trajectòries, que van començar alhora i que s’han anat trobant en el curs de les quatre dècades d’ofici. Per això, el document que segueix no és simplement la història de dues trajectòries periodístiques, sinó que ens descobreix l’interior d’una part de la història del periodisme català de la segona meitat del segle XX. —Lluís Bonada Amb la Rosa vam començar allà mateix. Ens vam formar a l’escola de periodisme del CICF (avui CIC). Érem pocs estudiants i ens coneixem tots. Per això, encara que no coincidíem al curs, allà ens vam conèixer. —Rosa M. Piñol Teníem de professors en Josep Pernau, en Vázquez Montalbán, en Miguel Ángel Bastenier, l’Eugeni Giralt, en Llorenç Gomis, l’Estivill, en Josep Maria Carandell… —Ll. B.: …en Lluís Izquierdo, en Jordi Ventura, en Mateo Madridejos. Era un espai progressista, perquè, tot i ser de l’església, no el dirigia pas cap capellà. —R. M. P.: Allà es va gestar el Grup Democràtic de Periodistes. —Ll. B.: Va anar de poc que no tanquen l’escola, perquè el curs d’en Ramon Barnils i d’en Josep Maria Casasús van batejar la seva promoció amb el nom de Régis Debray, l’escriptor amic de Fidel Castro i Che Guevara. Aquest ambient obert i crític va ser una gran influència. —R. M. P.: I era molt participatiu. —Ll. B.: I tant. Les converses que em van marcar van ser aquelles que vam viure fora de les aules. —Per què vau voler dedicar-vos al periodisme? —R. M. P.: Saps que no ho recordo? Perquè jo mirava de fer arquitectura i vaig acabar fent periodisme. Tot i que crec que és pertinent d’explicar que tinc un precedent en el món de la premsa: de ben joveneta vaig treballar un parell d’anys a la revista Cavall Fort, fent de secretària de direcció, al costat d’Albert Jané. La revista aleshores encara tenia la seu a la casa Vicens, obra d’en Gaudí. Passar per Cavall Fort em va permetre de consolidar el meu català escrit. Després d’això vaig estudiar periodisme. —Ll. B.: Jo vaig fer periodisme per la part cultural d’actualitat que tenien els estudis. Estudiaves sociologia, economia, literatura… Et donaven una cultura general no subscrita a cap facultat. Era l’únic lloc on es donava. És veritat que era una formació elemental, però de cada assignatura t’emportaves una bibliografia que et permetia ampliar pel teu compte els coneixements. I, per exemple, el Lluís Izquierdo ens va donar una assignatura sobre literatura del segle XIX i XX, on apareixien els escriptors més destacats d’aquest període. —R. M. P.: Que n’era de bo, l’Izquierdo. —I quina va ser la primera feina que vau fer en el món de la premsa? —R. M. P.: La meva primera feina va ser al Diario Femenino de Sebastià Auger, que després es va convertir en Mundo Diario. Diario Femenino era un periòdic en retrogravat. En Bastenier, que s’encarregava de la secció d’Internacional, em va fer entrar. Vaig començar fent les cartes al director (perquè el diari no en rebia cap ni una) i també redactava l’horòscop. Després, sortosament, vaig progressar i vaig arribar a fer fins i tot crítica cinematogràfica. Quan es va convertir en Mundo Diario va agafar una línia de diari progressista que feia un periodisme molt combatiu. Precisament aleshores, el director, Ramón Solanes, em va encarregar de coordinar i d’escriure una pàgina que es feia en català (abans que sortís l’Avui). Va ser un espai pioner. I des d’aquí em vaig iniciar en el periodisme en català. El 1976 em van cridar de l’Avui per formar part de la redacció fundacional del diari. Vaig anar a parar a la secció de Local. M’hi vaig passar set anys, a l’Avui, on vaig estar també a la secció d’Ensenyament i d’aquí ja vaig entrar a la de Cultura, on hi havia l’Agustí Pons. Érem ell, que era el cap de secció, i jo. Després va entrar la Mercè Ibarz. I quan l’Agustí Pons va marxar a ser el cap de comunicació del conseller de Cultura, Max Cahner, va encapçalar la secció de Cultura en Lluís Bonada. —Ll. B.: Et van oferir a tu, Rosa, ser cap de la secció de Cultura, i vas dir que no. —R. M. P.: Sí, ja saps que a mi els càrrecs no m’han agradat mai. —Ll. B.: Home, jo sabia que essent tres a la secció ens repartiríem la feina. No us penseu pas que no em movia del despatx. Jo fins aleshores era el cap de Països Catalans, tot i que ja havia treballat a la secció de Cultura del diari Tele/eXpres anteriorment, i eren temes de cultura el que volia fer. —R. M. P.: Et recordo un dia, Lluís, molt desesperat perquè et va desaparèixer un volum de ‘El quadern gris’ que tenies ple de notes. Ja preparaves el llibre sobre Josep Pla. —Ll. B.: No el vaig arribar a trobar mai, aquell volum. Jo també coordinava el suplement de cultura de l’Avui i, de tant en tant, hi escrivia temes que requerien més recerca. —R. M. P.: Recordo que a l’Avui vam començar a treballar amb ordinadors, que eren molt rudimentaris. Durant aquells anys vaig tenir els meus dos fills. I a l’Avui vam viure el 23-F, recordes? —Ll. B.: Sí, érem reunits en assemblea i recordo que parlava la Laura Palmés i en aquell moment ens van avisar que els militars havien entrat al congrés. Jo a l’Avui hi vaig ser setze o disset anys. Però vaig començar molt abans, al Diario de Barcelona, amb el Santiago Tarín, Martín Ferrand, Pernau i Tristán la Rosa. Va ser una època professionalment molt bona. Quedava poca gent gran al diari. El 80% de periodistes eren de la nostra generació: Antonio Franco, Pere Oriol Costa, Margarita Rivière, Xavier Folch, Lluís Bassets, Salvador Alsius, Enric Sopena, Álvarez Solís, Carlos Pérez de Rozas, Emilio Pérez de Rozas, Álex J. Botines… Era un diari amb molta trempera. Parlo de la segona meitat dels anys setanta. Allà vaig fer diverses coses: successos, reportatges d’estiu, i vaig acabar a la secció de Local. Aleshores, Tristán la Rosa va crear la secció de Cultura, que portava la Margot Rivière, que fou la primera dona redactora del Diario de Barcelona. Com a anècdota queda que van haver de fer uns lavabos per a dones, quan ella va entrar. —R. M. P.: On era el Diario de Barcelona aleshores? A Diputació? —Ll. B.: L’entrada de la redacció era pel carrer de Muntaner, entre Diputació i Consell de Cent. En aquella època no tenia secció de Cultura cap diari. Hi havia una secció de Lletres per a les crítiques literàries, però si se celebrava el premi Planeta, doncs es cobria des de la secció de Local. L’amo del Diario de Barcelona era en Josep Santacreu, l’home d’en Fraga, i l’ideòleg d’en Santacreu era en Milián Mestre. En Santacreu feia ‘piquiponades’ . Per exemple, si algú parlava de Joan Maragall i dels seus articles i que tomba i que gira, ell preguntava: ‘On escriu en Maragall?’. O en lloc de dir ‘la Armada Invencible’ deia ‘la Armada invisible’. —R. M. P.: Aquí devia néixer en Víctor Ripoll. . —Ll. B.: Del Diario de Barcelona, ens en van fer fora tots. Vam intentar crear un nou diari amb els diners de la indemnització, però el projecte no va prosperar. Aleshores en Sebastià Auger va fitxar en Tristán la Rosa per dirigir el Tele/eXpres, va crear la secció de Cultura i em va ficar a la secció, amb en Marc Soler i en Jaume Fabre. Al cap d’un any o dos, poc abans que el Tele/eXpres petés, vaig entrar a l’Avui de cap de la secció Països Catalans. Era el 1980. Aleshores n’era el director Jordi Maluquer i subdirector en Jaume Guillamet. —R. M. P.: Vam compartir diari i secció de Cultura un temps. Tu et vas quedar a l’Avui i a mi, el 1983, em van cridar simultàniament de TV3 i de La Vanguardia. Vaig triar el periodisme escrit, per l’angúnia que em feia i em fa encara això de donar la cara. Doncs em vaig incorporar a la secció de Cultura de La Vanguardia el mateix dia que en Llàtzer Moix, per fer una secció amb tots els ets i uts. Fins llavors hi havia unes pàgines de llibres i cultura que portava en Josep Ramoneda, però no va ser fins a final del 1983 que es va crear la secció de Cultura. Hi havia de director en Paco Noy i de director adjunt l’Ibáñez Escofet. Des d’aquell moment ja em vaig especialitzar en literatura i, de mica en mica, en literatura catalana. I vaig anar guanyant espai per a la literatura catalana. Penseu que en Llàtzer Moix, que ha estat el meu cap de Cultura durant vint-i-set anys, era cosmopolita i sensible a la literatura catalana. M’hi he passat trenta-dos anys, a La Vanguardia. Els periodistes Rosa M. Piñol i Lluís Bonada han obtingut el premi Trajectòria, que s’atorga durant la Setmana del Llibre en Català. —Com a periodistes literaris també deveu haver coincidit molt en conferències de premsa, premi literaris i més actes. —R. M. P.: No voldria deixar de dir que ha estat molt important el fet de comptar amb una sèrie de col·legues amb els quals m’he pogut emmirallar: Xavier Moret, Montserrat Casals o Carles Geli, a més d’en Lluís. Treballàvem en diaris diferents però compartíem el dia a dia. I mirar com cadascun enfocava els temes estimulava la competència. —Ll. B.: Jo, a més de l’Avui, col·laborava en més publicacions, com la revista Serra d’Or o el suplement cultural del diari El País. Un bon dia l’Assumpció Maresma, que era cap de redacció del setmanari El Temps, em va proposar d’obrir la secció d’en Víctor Ripoll, una secció crítica, de nyaps. Així se’m van obrir les portes d’El Temps i no vaig deixar d’escriure-hi fins ara fa un any i mig, que em vaig jubilar. Tot i que encara hi col·laboro. Tots els directors que han passat pel Temps em van esperonar i em van donar carta blanca, sobretot en Salvador Cot. En l’àmbit literari, al Temps vaig intentar crear seccions diverses, basant-me en el model Le Nouvel Observateur, un setmanari que dedica molta importància al llibre i que el tracta de forma molt diversa: tant en fa un avançament, com una notícia, un reportatge o una entrevista. Jo sol tractava cinc o sis llibres cada setmana de maneres diferents. —R. M. P.: El 1984, a La Vanguardia, vam començar a fer unes pàgines de Cultura en català. Dues pàgines setmanals, em sembla, que tractaven sobretot crítiques de llibres. I molts anys després, el 2010, quan es va començar a preparar la sortida del diari en català, el director, José Antich, em va incorporar a l’equip lingüístic. Vam preparar la traducció automàtica, enriquint el lèxic amb frases fetes, etc. A partir del maig del 2011 vaig formar part de la secció d’Edició del diari La Vanguardia, fins ara, que m’acabo de jubilar. —Quins han estat els vostres referents? —Ll. B.: Per a mi l’equip de periodistes amb els quals vaig treballar al Diario de Barcelona. En un diari la creació d’un equip és molt important. Molt. Perquè la cultura periodística depèn de l’equip. —R. M. P.: A diferència d’en Lluís, jo no he pretès mai fer periodisme literari (emmirallar-me en Josep Pla o Gaziel). Jo sempre he volgut ser informadora. I en aquest sentit penso que m’han marcat els companys de professió: en Xavier Moret, en Carles Geli, en Llàtzer Moix. —Ll. B.: Bé, per a mi Gaziel o Pla no han estat referents. Tècnicament, les peces no poden servir de model, perquè els objectius són diferents. —Com ha evolucionat el periodisme cultural i més concretament el literari? —R. M. P.: A diferència d’ara, nosaltres hem viscut una etapa en què les seccions de Cultura eren molt potents i ben diferents de la secció d’Espectacles. —Ll. B.: En Martí de Riquer ja ho deia: cada vegada pesen més els espectacles i menys la cultura. —R. M. P.: Això ens va donar molta amplitud. I, certament, els espectacles s’han anat menjant la cultura humanista tradicional. És difícil de competir entre un autor català o un espectacle de Dagoll Dagom, per posar un exemple. —Ll. B.: Mai els festivals d’estiu no havien tingut tant d’espai als diaris. —R. M. P.: El secret és que aquests diaris els patrocinen. —Ll. B.: Però s’ha perdut l’oportunitat de crear peces de cultura: convertir una novel·la en un reportatge, per exemple. I això vol dir que es perd l’oportunitat que implica treballar a fons els llibres. —R. M. P.: Això va molt lligat a l’espai que et donen, és clar. —Ll. B.: He de dir que una de les raons que també em duien a fer Cultura era que hi havia molts dinars de premsa: sovint dinàvem bé i la conversa era bona. Recordo les presentacions dels llibres del Néstor Luján amb l’editorial La Campana, tot dinant al Via Veneto. O un dinar amb Pere Calders, convidats per Edicions 62, arran de la recuperació de ‘La glòria del Doctor Larén’. Però aquests dinars no agradaven a tothom, perquè recordo que una vegada vaig assistir a un dinar al Quo Vadis amb en Josep M. Castellet d’Edicions 62 i en Josep Benet. Només m’hi vaig presentar jo de periodista. Aquell dia vaig menjar el millor fricandó que he tastat mai. —R. M. P.: Jo una vegada també em vaig quedar sola en la presentació d’un llibre. Em sembla que va ser un llibre del poeta Jordi Julià, en què en Jordi Llavina i en Pere Ballart feien de presentadors. Vam estar sols tots quatre.

Rosa M. Piñol i Lluís Bonada, degans del periodisme literari

A les sis de la tarda el país havia de quedar aturat. L’aturada de la setmana passada era una broma al costat d’això que havia de passar ahir. El president Carles Puigdemont declararia la independència en un ple del parlament. Els dubtes a primera hora del dimarts 10 d’octubre eren si el govern espanyol no intentaria detenir Puigdemont abans del ple. Ningú no les tenia totes, perquè l’estat espanyol ja havia demostrat feia poc que estava disposat a tot per aturar la independència. Cap a les cinc de la tarda es confirmava que el president podria assistir al parlament i que el ple es podria fer amb una certa normalitat. Ambient de dia especial La sensació de dia històric es podia palpar tan sols d’atansar-se al parc de la Ciutadella. El perímetre de seguretat dels Mossos d’Esquadra, els controls d’accés, el so constant dels tres helicòpters policíacs sobrevolant el parlament, el miler de periodistes acreditats, els sets de televisió i ràdio a cada racó, el secretisme i la discreció dels diputats… tot plegat no feia sinó reforçar aquesta sensació de moment històric. El dubte, però, no deixava tranquil ningú: declararà clarament la independència? I si ho fa, què passarà després? S’acostava l’hora del ple. El president arribava enmig d’unes mesures de seguretat extraordinàries. Des de migdia que la majoria de diputats ja rondava pels passadissos de la cambra. La cua al restaurant del parlament havia començat més d’hora que mai, segurament per influència dels periodistes estrangers, amb horaris raonables. Els salons eren plens i els focus, els micròfons i les càmeres convertien qualsevol trajecte en una cursa d’obstacles. Cada vegada que apareixia un diputat de la majoria independentista o un membre del govern, una munió de periodistes se li tirava al damunt per saber si podia avançar què podia passar. El fet cert és que la informació d’allò que podria veure tothom a la televisió poques hores després tan sols la sabia la cúpula més reduïda del govern. La primera sorpresa A l’hora de començar, a les sis, i quan tothom ja havia entrat a l’hemicicle, arribava la primera sorpresa. S’ajornava el començament del ple una hora. Per què? Quin problema hi havia? Qui ho havia sol·licitat? El president, el vice-president i alguns membres del govern no eren al saló de sessions. Pocs minuts després, es confirmava que era Puigdemont qui havia demanat d’ajornar una hora el ple. Pressions internacionals? Converses amb mandataris internacionals? Les especulacions i els rumors s’escampaven ràpidament entre els assistents sorpresos pel retard. Finalment, es confirmava que hi havia serrells per tancar entre els membres de la majoria parlamentària. Serrells sobre el contingut i serrells sobre la fórmula com es presentaria la decisió acabat el ple. Puigdemont havia presentat als grups parlamentaris la proposta de discurs i no hi havia consens. Contràriament a allò que s’havia deixat entendre aquests últims dies, el president tenia pensat de declarar la independència, però suspendre’n els efectes temporalment, com un gest per a afavorir el diàleg i la mediació internacional. La CUP no hi estava d’acord. Pels anticapitalistes, calia declarar la independència i fer les passes efectives per a defensar el nou estat en forma de república. Puigdemont tenia una estratègia preparada per a respondre les peticions de contenció que acabaven d’arribar de veus influents de la comunitat internacional. S’especulava ara sobre algunes telefonades de pes específic europeu a Puigdemont. ‘Amb aquest punt, no signem’ Sigui com sigui, a la reunió d’última hora es negociava també un acte de signatura de la declaració d’independència a càrrec dels diputats de la majoria independentista una vegada acabat el ple. Si Puigdemont volia deixar en suspens la declaració d’independència en el seu discurs, ho podia fer. Però la CUP no pensava signar una declaració que inclogués una disposició addicional que confirmés la suspensió temporal. Arrufat, Gabriel i Salellas es plantaven en aquella reunió davant Puigdemont, Junqueras, Coromines i Rovira, amb els testimonis habituals dels presidents de l’ANC i Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, respectivament. Si no es retirava del text de la declaració la suspensió, els diputats de la CUP no la signarien. El fantasma sobrevola el parlament Arnaldo Otegi va dir a començament d’any –enmig del debat del pressupost– que l’única esperança de l’estat espanyol era la divisió entre les famílies independentistes. I ara aquest fantasma planava amb una ombra més fosca que mai sobre el parc de la Ciutadella. La sortida dels diputats de la reunió, amb cares llargues, però amb un pas decidit, feia pensar que tot tirava endavant i que el ple no tindria més entrebancs. L’hemicicle era més ple que mai i els fotògrafs clavaven cops de colze per a obtenir la millor instantània. Alguns grups de l’oposició –especialment el PSC i el PP– havien provat d’impedir el ple presentant recursos que el reglament no preveu en un cas com el d’ahir. Si els dies 6 i 7 de setembre van reeixir a transmetre aquella imatge de caos parlamentari, aquesta vegada no tenien possibilitat de sortir-se’n. Llàgrimes estroncades El ple començava finalment amb la intervenció inicial del president, que no tenia interès de fer una rèplica després de les respostes dels grups. Per tant, el ritme del ple seria bo. Les entitats independentistes havien convocat milers de ciutadans al passeig de Lluís Companys per acompanyar la decisió del president, el govern i la cambra. Tot semblava que seria una festa que es podria allargar fins tard als carrers de pobles i ciutats. I l’alegria esclatava –també a la cambra– en el moment que el president deia que assumia el mandat del referèndum i declarava la independència de Catalunya. L’emoció i la joia es condensaven amb un picament de mans sonor i rabent. Amb tot, les llàgrimes de satisfacció no tenien temps de saltar galtes avall perquè Puigdemont afegia una frase a continuació: ‘Amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les pròximes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.’ Remor i algun comentari mal educat Curiosament, allò que era rebut amb desencís pels independentistes al passeig de Lluís Companys, a les cases, a les xarxes i a la tribuna de l’hemicicle, acabava de molestar visiblement els diputats espanyolistes de l’oposició. La remor i algun comentari maleducat alçant la veu deixaven veure que el gest de Puigdemont no era ben rebut i gens desitjat pels unionistes. Potser ja imaginaven que la jugada del president situava ara la pilota a la teulada del govern espanyol, a qui la comunitat internacional també demanava gests per a asseure’s a una taula i dialogar. Els discursos que farien a continuació Arrimadas, Iceta i Albiol demostraven que havien quedat descol·locats pel gest del president. Arrimadas feia un discurs d’inici de campanya electoral que poc tenia a veure amb allò que es debatia ahir. Iceta estava desconcertat perquè no entenia la jugada de Puigdemont i el deixava en fora de joc després d’haver-se ofert ell mateix com a possible mitjancer. Fidel al seu estil parlamentari, Albiol sortia al faristol a mossegar amb to amenaçador, sense canviar ni una coma del discurs que duia escrit. I Rabell feia això de repartir culpes a banda i banda com si ell fos un mer espectador i no tingués cap necessitat de prendre partit. El canvi de plans d’Anna Gabriel L’expectació era posada aleshores en el grup més petit, el de la CUP, que intervenia just abans que Lluís Coromines (Junts pel Sí) tanqués el debat. Anna Gabriel es plantava al faristol anunciant que s’havien trobat obligats a canviar el seu discurs. Que tenien un discurs llegit per fragments per tots deu diputats en llengües diferents, però que, vista la decisió del govern de suspendre els efectes de la declaració per afavorir el diàleg, canviaven d’idea. Gabriel anunciava aleshores que la CUP no donava res per suspès i que considerava que la declaració era efectiva des del primer moment. Els anticapitalistes consideraven que la suspensió era una decisió política, però que la declaració que ells signarien no hi faria cap referència. El cor a dins, el cap a l’exterior Al ple, des del moment de la intervenció de Puigdemont, els caps dels diputats, dels periodistes i dels convidats enfocaven avall, a les faldes, on hi havia mòbils que treien fum per endevinar les primeres reaccions de l’exterior. Els mitjans internacionals tardarien poc a reproduir el gest de generositat del president català. Tampoc no es feia esperar gaire la resposta del govern espanyol, que donava per feta la declaració i refusava el diàleg de totes passades. A més, convocava reunió extraordinària de ministres a la Moncloa a primera hora del matí per prendre les decisions que calgués contra la declaració. La pilota era a la seva teulada des de feia pocs minuts i semblava que els primers xuts els podien deixar en fora de joc. L’endemà i les preguntes pertinents Molts assistents de la festa convocada per les entitats a la vora del parlament ja havien anat desfilant cap a casa. ‘Ja ho veuran més clar demà’, deien alguns diputats i membres del govern. ‘Aquesta jugada no té uns efectes immediats, però tampoc no tardaran gaire a veure’s’, afegien. En una sala gran del parlament, allà on es fan els grans actes públics, s’hi aplegaven els diputats de Junts pel Sí i la CUP i tot el govern per signar la declaració d’independència. Quins efectes legals podia tenir aquella signatura? Si la declaració és suspesa temporalment, vol dir que els tribunals espanyols continuen tenint potestat sobre Catalunya i els seus ciutadans (diputats inclosos)? En sortir del palau de la Ciutadella, el perímetre de seguretat ja era l’habitual. Hi havia moltes menys furgonetes dels Mossos i menys agents patrullant. Els helicòpters ja no retrunyien pel cel. Tan sols restaven alguns periodistes connectant en directe amb països que tot just aleshores es despertaven. I al passeig de Lluís Companys, cartells estripats per terra, llaunes i quatre ànimes amb estelada al coll i prou. Havia estat el dia de la independència? Hi hauria un dia de la independència per a poder celebrar els anys vinents? Quines serien les conseqüències de la jugada de Puigdemont? Totes aquestes preguntes es feien presents en tornant cap a casa.

Serrells d’última hora, llàgrimes estroncades i la decisió arriscada de Puigdemont

El conseller d’Interior, Joaquim Forn, ha fet una declaració institucional aquesta tarda en la qual ha denunciat l’intent del govern espanyol de prendre el control de la policia de Catalunya. El conseller ha explicat que aquest matí el fiscal havia convocat una reunió de tots els cossos policíacs que operen a Catalunya. I ha denunciat que, per segona vegada, participés de manera irregular en la reunió un membre del govern espanyol; concretament, el director de gabinet de coordinació i estudis de la Secretaria d’Estat de Seguretat, Diego Pérez de los Cobos. El fiscal ha proposat que Pérez de los Cobos assumís la coordinació de tots els cossos de la policia. Els Mossos han comunicat que no podien acceptar pas que, sota el paraigua de la coordinació, es pretengués de dirigir el cos. Segons el conseller ‘el major ha expressat la voluntat del cos de no acceptar la coordinació del representant de l’estat espanyol’. El major Josep Lluís Trapero ha expressat l’oposició dels Mossos a aquesta mesura dient que no era pas necessària, que ja hi ha un òrgan de coordinació que funciona, la Junta de Seguretat, i que per tant no calia cap mesura extraordinària. Trapero els ha transmès el posicionament que públicament ha fet el conseller d’Interior, Joaquim Forn, que ha titllat la instrucció del govern espanyol d’ingerència. ‘Demanem molta tranquil·litat, perquè el cos de Mossos d’Esquadra no renunciarà mai a exercir les competències que li són pròpies’, ha afegit el conseller, que ha indicat que ara els serveis jurídics del Departament estudiarien la instrucció per donar-hi una ‘resposta jurídica’. Una estona després de la compareixença del conseller d’Interior, els Mossos d’Esquadra han dit, des del compte de Twitter, que continuarien treballant al servei de la ciutadania: Continuarem treballant com fins ara:exercint les nostres competències per garantir la seguretat i ordre públic i estar al servei del ciutadà — Mossos (@mossos) September 23, 2017 Vegeu la declaració de Joaquim Forn: Ingerència irregular El govern de la Generalitat sosté que el control estatal dels Mossos d’Esquadra se salta un article de l’Estatut i una llei orgànica. En concret, indica que la decisió se salta l’article 164 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que recull que ‘correspon a la Generalitat el comandament suprem de la policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra i la coordinació de l’actuació de les policies locals’. A més, considera que el fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, s’extralimita de les seves funcions, ja que amb la instrucció d’aquest dissabte es va més enllà d’ordenar alguna cosa concreta a una policia judicial, i es decideix qui ha de donar les ordres. A més, les mateixes fonts remarquen que no s’ha fet un decret llei previ preceptiu.

Els Mossos no accepten l’intent de control del govern espanyol

Milers de persones seran evacuades d’una zona de la ciutat alemanya de Colònia arran de la localització d’una boma de la Segona Guerra Mundial de cinc-cents quilograms de pes. Les mesures d’evacuació afectaran unes cinc mil vuit-centes persones que viuen al districte de Lindenthal, a l’oest de Colònia, inclosa una part de l’hospital universitari de Colònia, fet que suposarà el desallotjament de centenars de pacients. Quan la zona estigui desallotjada, experts en desactivació d’explosius començaran a treballar per desactivar la bomba, un tipus d’artefacte que generalment s’aconsegueix neutralitzar sense provocar desperfectes. Fa dos dies, les autoritats van posar en marxa una operació semblant per desactivar una altra bomba al districte financer central d’aquesta localitat de l’oest d’Alemanya, cosa que va provocar el desallotjament de deu mil persones dels seus llocs de treball.

Una bomba de la Segona Guerra Mundial obliga a evacuar milers de persones a Colònia

Les ex-diputades de la CUP Mireia Boya i Anna Gabriel són les primeres que tenen cita al Tribunal Suprem espanyol per a declarar en la nova ronda d’encausaments de la causa general contra l’independentisme. Serà dimarts de la setmana que ve. Mireia Boya anirà a Madrid, segons que ha pogut saber VilaWeb. En canvi, la decisió d’Anna Gabriel encara no ha transcendit. L’anunci oficial de la decisió de totes dues es farà el dia abans de la data fixada per a la compareixença. El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena, que instrueix el procediment contra diversos membres sobiranistes acusats de rebel·lió, sedició i malversació de fons, va ampliar la causa l’endemà de les eleccions del 21 de desembre. Passades les declaracions de Boya i Gabriel, el dia 19 de febrer han estat citades a declarar la coordinadora del PDECat, Marta Pascal, i de la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Tanquen les citacions el dia 20 l’ex-president de la Generalitat i ex-president del PDECat, Artur Mas, i l’ex-presidenta de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), Neus Lloveras. El dia 11 de desembre, Llarena va demanar a la Guàrdia Civil –en condició de policia judicial– nombrosa informació per a començar la instrucció. Per exemple, informació individualitzada dels membres de l’anomenat ‘comitè estratègic per a la independència’ (inclòs en el document ‘EnfoCATs’) per a saber quin paper havien tingut en la consecució de la declaració d’independència. Aquest informe policíac –de més de cinc-centes pàgines– va ser lliurat al jutge el dia 15 de desembre. Els noms dels nous investigats hi apareixen com a membres d’aquest comitè estratègic. Segons la Guàrdia Civil, ‘tots van ser copartícips de dissenyar l’estratègia que havia de conduir a la independència; van dissenyar, orientar, dirigir i controlar la implementació dels seus plans per a la creació d’un estat sobirà; i van mobilitzar els recursos humans i materials necessaris’.

Mireia Boya decideix d’anar al Tribunal Suprem dimarts que ve

Les amenaces a la vida marina, les pesqueres i els ecosistemes augmenten per l’increment de la pèrdua d’oxigen en els oceans, segons alerta l’Unió Internacional de Conservació de la Naturalesa (UICN) en un informe presentat aquest dissabte a la XXV Conferència de les Parts de la Convenció Marc per al Canvi Climàtic de l’ONU que se celebra a Madrid sota la Presidència de Xile. L’estudi adverteix que la desoxigenació o pèrdua d’oxigen provocada pel canvi climàtic i la contaminació dels nutrients és una amenaça en augment per a les pesqueres i especialment per a grups d’espècies com les tonyines, el peix espasa i els taurons. La directora general de la UICN, Grethel Aguilar, assenyala que l’informe denuncia que l’escala del dany que el canvi climàtic provoca sobre els oceans es converteix en el punt estrella. ‘Mentre l’oceà càlid perd oxigen, el delicat equilibri de la vida marina es descontrola’, ha conclòs Aguilar, que ha insistit que ‘els efectes extrems en les pesqueres i en les comunitats costaneres més vulnerables fan les decisions que s’adoptin en el marc de la Cimera del Clima fins i tot més decisives’. En aquest sentit, ha afegit que per aturar la pèrdua d’oxigen i d’altres impactes desastrosos del canvi climàtic, els líders mundials han de comprometre’s immediatament a tallar de manera substancial les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. L’informe ‘La desoxigenació de l’oceà: un problema de tots’ és l’estudi més gran amb revisió de parts i que avança més en les causes, els impactes i les possibles solucions per la desoxigenació dels oceans. Amb 67 científics de 51 institucions de 17 països, és ‘el més extens sobre els oceans’. Entre les seves conclusions, afirma que les regions de l’oceà amb baixes concentracions d’oxigen s’estan expandint, amb aproximadament 700 enclavaments d’arreu del món afectats per les condicions de baix oxigen, quan en els anys 60 aquestes xifres amb prou feines arribaven a 45. En el mateix període, el volum d’aigües anòxiques, és a dir, zones amb manca d’oxigen a l’oceà s’han quadruplicat, segons l’informe. ‘Veiem ara que han incrementat les àrees amb baixos nivells d’oxigen dissolt al llarg d’àmplies zones de l’oceà obert’, ha postil·lat. El responsable de ciència marina i conservació del programa marí global i del programa polar de l’UICN, Donen Laffoley, ha assegurat en la presentació de l’informe aquest dissabte a la COP25 que ‘la gent necessita informar-se tant de la desoxigenació dels oceans com de l’escalfament global o de l’acidificació’ i ha assegurat als mitjans que hi ha moltes històries per a explicar sobre aquesta qüestió. Últim avís ‘Aquest és, potser, l’últim avís per despertar-se dels incontrolats experiments humans que estan fent malbé els oceans del món tant com les emissions de carboni que continuen incrementant-se’, ha advertit. Laffoley, un dels coautors de l’informe ha denunciat que la reducció de l’oxigen als oceans amenaça els ecosistemes marins que ja estan a més patint l’estrès de l’escalfament global i de l’acidificació. A més, l’estudi afegeix que per aturar aquesta ‘preocupant’ expansió de les zones de baix oxigen, és necessari aturar i donar la volta de forma decisiva a les emissions de gasos d’efecte hivernacle, tant com la contaminació per nutrients de l’agricultura. ‘La desoxigenació està començant a alterar l’equilibri de la vida marina afavorint les espècies més tolerants a les condicions de baix oxigen, com microbis, meduses i altres tipus de calamar i perjudica altres espècies més sensibles a les condicions de poc oxigen com moltes espècies marines, incloses algunes pesqueres’, ha conclòs. L’informe insisteix que com a resultats dels sistemes pobres en oxigen, aquestes àrees són particularment vulnerables a aquests petits canvis en l’oxigen dels oceans. Els impactes finalment afectaran centenars de milions de persones arreu del món, alerta. En concret, afegeix que grups d’espècies com tonyines, peixos espasa i taurons són particularment sensibles al baix oxigen per la seva grandària i l’energia que demanden. Aquestes espècies estan començant a anar a zones d’aigües poc profundes, cosa que les fa més vulnerables a la sobrepesca. L’oceà podria perdre entre el 3 o 4 per cent del seu inventari global d’oxigen el 2100 sota l’actual escenari, però amb els canvis globals que s’estan predient, la situació podria ser encara pitjor. Els causants més importants de la pèrdua d’oxigen són el canvi climàtic, la contaminació per nutrients dels fertilitzants, les aigües residuals, els residus animals i l’aqüicultura que provoquen un excessiu creixement d’algues que absorbeixen l’oxigen en quan es descomponen. ‘Cal una acció global urgent per abordar la qüestió i revertir els efectes de la desoxigenació’, reclama l’UICN, que exposa que les decisions que s’adoptin a la COP25 determinaran si els oceans continuen mantenint la seva vida rica i variada o si les zones habitables, les àrees marines riques en oxigen, irrevocablement es perden. ‘L’UICN celebrarà al juny del 2020 a Marsella (França) el Congrés Mundial de la Conservació per adoptar accions dirigides a millorar la salut dels oceans, una de les claus del proper congrés de l’UICN’, han destacat els representants de l’UICN en la roda de premsa. El biòleg de la comissió d’àrees protegides de l’UICN, John Baxter, ha manifestat la seva preocupació pels efectes que s’observen a les zones costaneres on alerta que poden desaparèixer nombroses espècies marines. ‘La desoxigenació dels oceans pot destruir zones senceres de l’oceà’, ha sentenciat el biòleg que ha apuntat que en una petita zona del Pacífic de Panamà s’ha reduït en un 75 per cent l’oxigen i que en només un episodi de desoxigenació es van perdre un milió d’exemplars de bacallà. A més, Lisa Levin, una altra de les biòlogues i coautores de l’informe, ha assegurat que reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle és ‘molt important per aturar la desoxigenació’, i ha afegit que així quan es redueixin les emissions millorarà l’oxigenació dels oceans. També ha afegit que els nutrients de l’agricultura són un factor determinant. Preguntats els experts per si l’aqüicultura pot ser una solució a la seguretat alimentària i pels efectes que pot provocar en la desoxigenació dels oceans, David Laffoley, ha demanat buscar accions complementàries sobre l’agricultura, que pot suposar una ajuda a l’alimentació del planeta però s’ha de fer ‘de la manera adequada’. ‘En la història s’ha vist com en l’aqüicultura les coses també es poden fer bé. D’una banda, pot ajudar a evitar captures i sobrepresca, però per l’altra cal tenir molta cura amb la població i els efectes sobre la vida marina a les zones de producció’, ha manifestat. En tot cas, Laffoley s’ha mostrat enfadat i amoïnat i ha denunciat que els científics de l’UICN i de l’IPCC tenen ‘la veritat’ i s’està ‘ignorant’ mentre el planeta es destrueix. ‘Ningú hauria d’anar-se’n d’aquesta COP blava sense una reacció en el seu cap que l’oxigen és fonamental per als oceans i per a la vida humana i tots els ecosistemes’, ha reclamat. En definitiva, conclou que ‘si no hi ha un oceà sa, oblideu-vos, no hi haurà un planeta sa’, i també opina que els polítics s’estan centrant en les polítiques terrestres però s’estan oblidant de les polítiques del mar. ‘És necessari canviar’, ha postil·lat.

La pèrdua d’oxigen als oceans augmenta les amenaces a la vida marina i altera els ecosistemes

El cooperativisme pren força. Recentment l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat una xarxa de municipis compromesos amb aquest tipus d’economia, juntament amb Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sabadell, entre d’altres. A més, ha implantat la figura Comissionat per l’Economia Cooperativa, Social i Solidària. Però de què parlem quan parlem de cooperativisme? En termes generals, les empreses cooperatives es caracteritzen per prioritzar les persones per sobre del capital, s’organitzen de manera democràtica i demostren compromís social i voluntat per dur a terme el desenvolupament local. Tanmateix, no totes segueixen la mateixa tendència. “Dins el cooperativisme català, hi ha models molt arrelats al territori, amb una visió local, i d’altres que tenen una visió més àmplia, amb voluntat d’expansió i internacionalització”, apunta el director de la Confederació de Cooperatives de Catalunya (CoopCat), Joseba Polanco, que considera que ambdós models són compatibles. Dues visions contraposades Dos exemples paradigmàtics de la diversitat del sector són el Grup Clade i La Ciutat Invisible. Clade és una gran estructura empresarial que agrupa les cooperatives Abacus, Plana de Vic, Escola Sant Gervasi, La Fageda i Suara, entre d’altres, a més d’empreses mercantils com Blanquerna o Lavola. La Ciutat Invisible és una cooperativa de producció cultural que té com a objectiu “crear i difondre pensament crític i pràctiques socials d’organització”. Així la defineix Ivan Miró, sociòleg, membre de la Xarxa d’Economia Solidària i un dels impulsors del projecte, que inclou una llibreria, una àrea de disseny gràfic i web, i realitza tasques d’investigació, recerca, formació, consultoria i assessorament a cooperatives. Donada la gran dimensió de Clade, David Cos, vicepresident d’aquest grup empresarial i membre del Consell Assessor del Cooperativisme (CAC), considera que “la inversió de capital és imprescindible perquè les empreses creixin i puguin competir en el mercat global”. En canvi, Miró sentencia: “No creem cooperatives per a competir al mercat o entre nosaltres, sinó per canviar les regles del joc i avançar cap el mercat social i el postcapitalisme. Fa falta una mica més d’humilitat i menys imperialisme”. Capital i treball: l’eterna dicotomia El Grup Clade i La Ciutat Invisible són dues de les 4.195 cooperatives que hi ha a Catalunya, que donen feina 40.823 persones. El sector és ampli i divers: dins la denominació de cooperativisme, s’hi inclouen empreses de consum, serveis, agràries, d’habitatge, d’ensenyament i de treball. Malgrat les discrepàncies existents al sector, una de les idees comunes és que el cooperativisme ha de créixer. Actualment, suposa el 4% del PIB català. Per tal de garantir un marc legal per les diferents cooperatives que existeixen, el passat juliol la Generalitat va modificar la Llei de cooperatives catalana. Segons el director de la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, Guillem Perdrix, “la nova llei pretén facilitar la gestió i creació de cooperatives, permetre l’accés al finançament de les cooperatives i, en definitiva, convertir-les en empreses més capitalitzades”. Però no tothom hi està d’acord. Miró considera que “el fet que hi hagi inversors privats a les cooperatives desvirtua totalment el model i posa en perill la naturalesa igualitària i democràtica de les cooperatives”, i afegeix: “Qui vulgui fer capitalisme, té totes les fórmules per a fer-ho. No volem que ens emmerdin un model que hem fet per transformar la societat, no per ser rics”. Ramon Bastida, professor de comptabilitat i finances de la Universitat Pompeu Fabra, explica que en les cooperatives prevalen les persones, i tot i que el capital és necessari, “ha d’estar en un segon pla, evitant que tingui el control”. Polanco ho precisa: “El capital és una eina, no l’element de poder”. La tradició actual, històrica i vigent és la que segueix el model de capital social, és a dir, aquell aportat per les persones que hi treballen. D’aquesta manera, no es produeix cap distinció entre capital i treball, ja que les persones treballadores són propietàries de la cooperativa i, per tant, tenen participació directa en la gestió del procés productiu, de la propietat i dels beneficis. Powered by Quadrigram Del segle XIX a l’actualitat El cooperativisme va néixer al segle XIX dins el sí del proletariat com una eina per transformar el capitalisme i va consolidar-se en l’època de la Generalitat republicana. Actualment ha agafat força, gràcies a la suma de diversos factors: l’esclat de la crisi, l’auge dels moviments socials i l’efervescència del municipalisme. Arcadi Oliveres, economista i activista per la justícia social i la pau, reconeix la importància de “l’actuació subsidiària”, és a dir, l’actuació a nivell local: “Si una cosa la pots fer a nivell local, no la facis a nivell comarcal i si la pots fer a nivell comarcal, no la facis a nivell autonòmic”, explica. En canvi, Cos considera que hi ha altres vies per enfortir el cooperativisme. Ell aposta per la creació de macroestructures basades en la intercooperació, per situar el cooperativisme en una posició destacada dins l’economia plural. Una nova economia per un nou país En el cas de la creació d’una república catalana independent, quin hauria de ser el pes del cooperativisme? Bastida considera que “tindria un paper important, perquè els partits que estan impulsant actualment la transició estan sensibilitzats amb el sector”. Més enllà dels partits polítics, Polanco diposita la seva confiança en la ciutadania i explica que “un territori més petit serà capaç de desenvolupar molt millor les eines de la democràcia participativa, les persones tindran més pes de participació en les polítiques d’administració pública i el cooperativisme es desenvoluparà molt més si així ho desitgen”. Miró reconeix les febleses d’aquest model, fins ara alternatiu i incapaç de cobrir totes les necessitats actuals de l’economia catalana. Tot i això, considera que “en cas d’un procés constituent emancipador com el que podem viure pròximament, l’economia social i solidària hauria d’inspirar pràctiques que trenquin amb el capitalisme”. Oliveres va més enllà i veu el cooperativisme com una base per articular un nou model socioeconòmic: “Si no ens agrada el model actual, hem d’anar a raure a l’economia cooperativa. Mica en mica, el cooperativisme ha de destrossar aquest sistema 100% corrupte, 100% innaceptable i 100% criminal que es diu capitalisme”.

El cooperativisme: teixint alternatives al sistema

Després de el desallotjament de l’acampada de persones sense llar de Plaça Catalunya, però també arran de situacions similars que pateixen els sense sostre a Barcelona, la Fundació Arrels ha denunciat que desplaçar les persones que dormen al carrer no és la solució perquè el problema no desapareix sinó que ‘es trasllada’. En un comunicat, l’entitat ha assenyalat que els sense sostre pateixen aquest problema cada matí quan la Guàrdia Urbana els convida a aixecar-se i recollir les seves coses, una operació coneguda com a Diana. El regidor del districte de l’Eixample, Gerardo Pisarello, defensa que en el desallotjament dels sense sostre s’ha atès ‘cas per cas i situació per situació, oferint alternatives a les persones’. Arrels també recorda que l’actual Ordenança de Civisme recull ‘tractar amb respecte, atenció consideració i solidaritat’ les persones que més ho necessitin per les seves circumstàncies personals o socials. En aquest sentit, la Fundació Arrels creu que el problema de base de l’Ordenança és que estableix que una persona no pot dormir al carrer i no ofereix alternativa a les persones que no tenen llar. Per això, Arrels proposa d’avançar l’objectiu del pla de lluita contra el sensellarisme (2016-2020) i coordinar les accions de la Guàrdia Urbana, els serveis municipals i les entitats. Defensa que la policia local, quan desallotja els sense sostre hauria de posar en coneixement els serveis socials de la ciutat de manera immediata perquè es facin càrrec de la situació. També aposten per la sensibilització entre els veïns i les veïnes de la ciutat. Segons una enquesta ciutadana, el 75% de veïns consideren el conflicte com una problemàtica significativa i 4 de cada 5 creuen que s’han de recuperar els drets de les persones perquè viure al carrer no és normal. Per aconseguir-ho, Arrels creu que cal tenir accés a un habitatge digne i estable i que mentre això no és possible, aposta per obrir espais petits per tota la ciutat, de baixa exigència, que respectin la privacitat i serveixin per crear vincles amb les persones i saber què necessiten.

La Fundació Arrels denuncia que desallotjar persones sense llar només trasllada el problema

L’art abstracte i la natura s’ajunten per trencar els límits físics i crear espais imaginaris en les dues noves exposicions del centre d’art de València, Bombas Gens. ‘Hiperespais‘, que es pot veure fins el 24 de gener de 2021, convida el visitant a viatjar amb la ment a partir de construccions, textures, pintura i superposicions de materials diferents. L’objectiu és reflexionar sobre la relació entre arquitectura i natura. Per altra banda, ‘Botàniques‘, que s’allargarà fins el primer de novembre de 2020, pretén de crear un jardí interior per mitjà d’una selecció de fotografies de plantes. La sala on es troba aquesta mostra connecta directament amb el jardí exterior del museu, de manera que aquest també passa a formar part de l’exposició. Totes les obres formen part de la col·lecció de la fundació ‘Per Amor a l’Art‘ i mostren tota mena de tècniques i visions d’artistes contemporanis i del segle passat d’arreu del món. A ‘Botàniques’ s’hi pot veure la visió analítica d’Albert Renger-Patzsch o Karl Blossfeld, la mirada kitsch de Hans-Peter Feldmann o els collages d’Alessandra Spranzi. A ‘Hiperespais’ s’exposa el treball de Patricia Gómez i Maria Jesús González, Heimo Zobernig, Barbara Kasten o Fernanda Fragateiro.

Un jardí fotogràfic i un recorregut per espais imaginaris, en les noves mostres del Bombas Gens

Quan falten cinc dies perquè comenci el judici contra el procés, el president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ha fet una declaració institucional acompanyat del president de la Generalitat, Quim Torra, d’alguns consellers del govern i de diputats de JxCat, ERC, els comuns i la CUP. Torrent ha denunciat que s’instrumentalitza el dret penal per a combatre adversaris polítics. ‘No podem acceptar que es criminalitzi la dissidència política ni que es persegueixi com a delicte l’exercici legítim de drets fonamentals’, ha advertit. Declaració institucional del president del @parlamentcat, @rogertorrent, amb motiu de l'inici del judici de l'1-O pic.twitter.com/7lxsCG8Soo — Parlament de Catalunya (@parlamentcat) February 7, 2019 La declaració de Torrent té importància institucional i simbòlica, atès que no hi haurà una declaració institucional de tot el parlament que sigui llegida a l’hemicicle perquè es requereix la unanimitat de tots els grups. La declaració de Torrent s’ha fet a l’auditori i durant la pausa del migdia de l’últim ple abans del judici. També dos dies més tard d’una altra declaració aprovada per la junta de portaveus amb els vots de JxCat, ERC, CatECP i la CUP. La junta hi denunciava la judicialització de la política i establia que una delegació permanent de diputats assistirà al judici. En la declaració, Torrent ha subratllat que s’han comès irregularitats i vulneracions de drets durant tot el procediment judicial. Tot plegat no permet confiar, segons ha dit, en un judici just. El president del Parlament ha advertit que la persecució de líders polítics independentistes i de les entitats sobiranistes ‘ha generat una crisi democràtica sense precedents’ que no només amenaça els independentistes sinó tota la ciutadania. Per això, considera que tots els demòcrates haurien d’estar preocupats. Torrent ha remarcat igualment que els dotze dirigents que seran jutjats per les seves idees i no per uns fets concrets, quan són ‘persones de pau’. Al costat d’aquestes persones, ha dit, trobaran el 80% dels ciutadans, que refusen la repressió i no renuncien a referèndum per a la resolució del conflicte polític. Els grups independentistes i els comuns han tornat a fer pinya al parlament davant del judici després del front comú que ja van exhibir ahir durant la sessió de control al govern. Pel que fa a l’executiu, a més de Torra, en fotografia conjunta amb Torrent hi havia el vicepresident, Pere Aragonès, i els consellers Alfred Bosch, Josep Bargalló, Alba Vergés, Laura Borràs, Ester Capella, Jordi Puigneró i Damià Calvet.

Torrent denuncia en una declaració institucional que el judici contra l’1-O criminalitza la dissidència política

El projecte de Primàries apadrinat per l’ANC ha aconseguit 22 regidors arreu del Principat. La cara visible, Barcelona és capital, de Jordi Graupera, ha assolit 28.230 vots (3,74%) i s’ha quedat fora de l’Ajuntament de Barcelona, sense poder arribar al 5% necessari per a poder obtenir representació. Graupera ha reconegut la derrota i que això els obliga a reflexionar sobre ‘la relació política amb el país’. Així mateix, ha afirmat que els partits i idees actuals de la política catalana ‘no estan caminant cap a la independència’ perquè ho fan cap a ‘l’administració de la província’i el repartiment de les institucions entre els partits polítics i les seves ‘xarxes clientelars’. Graupera ha afegit que els barcelonins han votat a uns partits polítics que amb les seves accions i paraules ‘demanen tancar el cicle històric’ de l’1 d’octubre de 2017. Malgrat els resultats a Barcelona, ha subratllat que han fet la millor campanya possible i que han arribat a ‘moltíssima gent’. “No hem vingut a rendir-nos.” @JordiGraupera pic.twitter.com/oysEg7CxLI — Barcelona és capital – Primàries (@bcnescapital) May 26, 2019 D’entre les candidatures municipals sorgides del procés de Primàries, n’hi ha hagut una que ha aconseguit una batllia, a Alcoletge (Segrià).

Graupera es queda fora de l’Ajuntament de Barcelona i Primàries aconsegueix 22 regidors

Un instructor i una alumna de l’Acadèmia General de l’Aire (AGA) espanyola s’han mort avui després d’estavellar-se el seu avió al Mar Menor, entre els vaixells del club nàutic de Santiago de la Ribera (San Javier, Múrcia), segons confirma l’Exèrcit de l’Aire. Es tracta d’una aeronau d’ensenyament elemental de l’AGA, model Tamiz. El telèfon 112 rebia cap a les 12.00 hores una desena de telefonades informant que una aeronau de l’Exèrcit de l’Aire havia caigut al mar, enfront de San Javier i els servicis d’emergència s’han desplaçat la zona. Les primeres informacions apunten que l’accident aeri es podria haver produït a tres-cents metres de la línia de costa, a l’altura de Santiago de la Ribera (San Javier), ja que des de la línia de costa s’albira el lloc del sinistre. La Guàrdia Civil ha desplaçat el lloc al Servei Marítim, així com especialistes dels Grups Especials d’Activitats Subaqüàtiques (GEAS) i patrulles de Seguretat Ciutadana. Es tracta del segon accident aeri ocorregut a la Regió de Múrcia en tres setmanes, ja que el passat 26 d’agost altre avió de l’Exèrcit de l’Aire es va estavellar i com a resultat moria un comandant.

Un segon avió militar espanyol s’estavella en el Mar Menor

Demà al vespre, quan s’acabe el recompte electoral només hi ha cinc opcions possibles. Són aquestes: —La situació definitiva Seria que Junts pel Sí, sol, aconseguís la majoria absoluta i que els vots a Junts pel Sí i la CUP junts superassen el 50% dels vots vàlids. Seria un resultat que canviaria de manera definitiva la política catalana, espanyola i europea. Seria el fracàs més gran possible per a l’estat i activaria els poders europeus, que a hores d’ara ja estan convençuts que han d’evitar una crisi de conseqüències pitjors per a la Unió. L’editorial d’aquest dissabte de l’influent Le Figaro anava en aquesta línia: a partir de diumenge tota la pressió se centraria sobre Madrid, amb la determinació d’obligar-la a donar una resposta política, allà on ara es parapeta rere les lleis. El procés d’independència entraria en una fase d’una acceleració notable i evidentment el programa de divuit mesos s’activaria immediatament. Una variant d’aquesta hipòtesi seria que Junts pel Sí no arribàs sol a la majoria absoluta d’escons però en canvi les dues candidatures independentistes superassen la majoria absoluta de vots. Caldria veure en aquest cas quina lectura en fa Europa, preocupada com està pel pes dels moviment anticapitalistes. —La situació òptima Junts pel Sí aconsegueix la majoria absoluta i la CUP hi afegeix els seus resultats. Encara que entre tots dos no arribassen a la majoria absoluta de votants, és evident que per a obtenir aquest resultat la xifra de vots que haurien d’aconseguir també seria per força molt impressionant, superior al 45%. El resultat permetria a Junts pel Sí de començar a aplicar el programa de divuit mesos amb garanties i d’una manera cohesionada, comptant que la CUP seria oposició en qüestions que no afecten el procés però no posaria cap entrebanc en les qüestions relacionades amb la secessió. Es formaria el govern d’unitat i començaria la feina parlamentària sense gaires dificultats, de manera que el govern espanyol es trobaria acorralat. —La situació bona La situació bona seria simplement que entre Junts pel Sí i la CUP aconseguissen els 68 escons necessaris per a la majoria absoluta. Això seria una victòria indubtable de l’independentisme, per bé que els mitjans i els partits espanyols intentassen de presentar-la com una derrota. Aconseguir la majoria absoluta dels escons amb el projecte de crear una nova república i enmig de la campanya més bruta que es recorda, plena d’amenaces i mentides, seria una fita enorme. Les relacions entre les dues forces del sí serien el gran envit postelectoral. I és molt clar que dependrien del resultat concret. Si Junts pel Sí quedàs, per exemple, a un escó de la majoria absoluta no semblaria raonable que la CUP posàs grans dificultats al projecte que aquesta coalició volgués acomplir. En canvi, si Junts pel Sí quedés a nou escons de la majoria absoluta i la CUP tingués deu diputats, és evident que la candidatura anticapitalista podria marcar completament el rumb del procés. Des d’Europa segurament esperarien esdeveniments abans de prendre cap decisió i el govern espanyol de segur que miraria de furgar en les discrepàncies entre tots dos grups per a tornar a una situació com la de fa mesos. —La situació menys bona Un resultat menys bo seria que la suma de les dues forces independentistes no arribàs als 68 escons, però es pogués formar govern, un govern que evidentment seria molt difícil de pactar. Això seria interpretat com un fracàs polític. Així i tot, ben probablement l’únic govern possible seria un govern independentista. Només les enquestes d’una empresa indiquen un resultat en què Junts pel Sí més la CUP no aconseguirien la majoria absoluta. És l’enquesta La Razón, que no té credibilitat si se’n revisa l’historial. Si això passàs hi hauria un govern independentista en minoria que evidentment no podria aplicar el programa de divuit mesos, perquè no tindria la força parlamentària per a fer-ho, però que malgrat això tindria les mans lliures per a prendre les mesures necessàries per a continuar avançant. L’hostilitat de l’estat espanyol, que segurament seria molt més gran encara que ara, podria portar a situacions extremes que obriren camins difícils de preveure. Madrid veuria aquesta situació com una victòria i ben segurament tindria un comportament molt agressiu contra el govern. —La situació pitjor El pitjor resultat seria el que permetés una majoria alternativa de govern a l’independentisme. És a dir, un govern encapçalat pel partit unionista que quede primer amb la participació dels altres. No és fàcil d’imaginar una coalició en què convisquessen el PP i Catalunya Sí que es Pot i, per tant, aquesta possibilitat s’hauria d’acomplir o bé sense Catalunya Sí que es Pot o bé sense Ciutadans, PP i Unió, en cas que arribe al parlament. És a dir, les urnes haurien de fer factible un govern PSC – Catalunya Sí que es Pot, PP – PSC o PP – Ciutadans, cosa que ara no sembla gens simple d’imaginar. Ací teniu els resultats de totes les enquestes sobre les eleccions del 27-S.

Quines són les cinc situacions possibles d’aquest vespre?

Aquest cap de setmana s’ha fet viral un vídeo en què Marta Sibina, diputada d’En Comú Podem al congrés espanyol, explica per què votarà no a tot allò que proposi el govern de Pedro Sánchez, decisió que va anunciar la setmana passada. Sibina considera que la decisió de l’executiu espanyol d’impedir que els vaixells de salvament Open Arms i Aita Mari puguin sortir del port és una línia vermella que no s’hauria de travessar. Demà el govern espanyol sotmetrà a votació vuit decrets llei sense comptar amb el suport d’Units Podem per a cap. La diputada d’En Comú Podem ja ha deixat clar que no votarà a favor de cap. ‘He decidit de retirar el meu suport al seu govern’, diu Sibina. ‘Aquesta setmana vostè i el seu govern han travessat una línia vermella que no puc acceptar ni com a diputada ni com a persona. Per aquí no hi passo. Mentre això continuï així, he decidit de votar que no a totes les propostes del PSOE: no als reial decrets, no a les mocions, no als projectes de llei, no al pressupost i no a tot. No puc ser còmplice d’un govern que no permet de salvar persones que es moren ofegades a la mar. D’un govern que fa el mateix que el miserable Salvini.’ ‘Té por de perdre vots perquè està espantat per Vox i pels pactes de PP i Ciutadans amb aquests indesitjables’, diu a Sánchez. ‘Li demano que sigui valent, que confiï en la gent del nostre país. De veritat vostè creu que la gent decent del nostre país està a favor de deixar ofegar un sol nen a la mar?’ ‘Agafi el telèfon, truqui a Salvini i digui-li, de part de la gent decent d’aquest país, que se’n vagi a la merda. Ha de triar: o Salvini o la gent digna d’aquest país’, afegeix. També fa referència al programa electoral del seu partit: ‘El programa electoral amb què em vaig presentar a les eleccions diu clarament que els drets humans són innegociables.’ A més, demana una reflexió de tots els diputats del congrés espanyol. ‘Si el seu govern es fa còmplice de la mort de gent a la mar, el seu govern ha de caure. Si tots els partits ens plantem, el govern haurà de cedir. I no parlo tan sols dels que vam votar a favor de la seva investidura. Em dirigeixo també als diputats i diputades del PP, el PSOE i Ciutadans.’ ‘Senyor Sánchez, triï: o deixa que Inda, Abascal i Foro Coches li barrin el pas, o es comporta com un president digne d’un país digne’, acaba dient Sibina.

Sibina, contundent amb Sánchez: ‘Si el seu govern és còmplice de morts al mar, ha de caure’

El vice-president tercer de la Diputació d’Alacant i batlle de Busot (Alacantí), Alejandro Morant (PP), ha publicat un missatge a Facebook en què demana d’endurir les lleis contra la immigració, fer un pla de deportacions massives i tancar les fronteres. A més, diu: ‘Això no és immigració, és una invasió silenciosa que eliminarà el món occidental convertint-lo a l’islam.’ El missatge va aixecar un munt de comentaris i Morant va acabar esborrant-lo. Tanmateix, segons que recull eldiario.es, no el va retirar pas perquè canviés d’opinió, sinó: ‘Perquè la bandada d’orcs que coarten la llibertat d’expressió no continuïn acarnissant-se amb mi.’ A més, va afegir que creia que havia dit ‘allò que pensa el 80% de la població’: ‘Immigració sí, però regulada i que s’adaptin a les nostres lleis, costums i cultura.’ Els grups del PSPV, Compromís i Esquerra Unida han criticat les declaracions i han demanat al president de la diputació, César Sánchez, el destitueixi. Pel portaveu socialista a la diputació, José Chulvi, les declaracions mostren que ‘com a persona és de molt baixa qualitat humana i demostra una manca total de sensibilitat’. José Manuel Penalva, portaveu adjunt de Compromís, ha dit a Europa Press que les declaracions eren ‘prou greus’ i ‘irresponsables’ perquè incitaven al racisme. A més, ha anunciat que portarien al ple de setembre una reprovació de Morant perquè Sánchez el destituís, si no ho ha fet abans. Penalva ha recordat que Morant té una responsabilitat que no es limita a la gestió. La diputada d’Esquerra Unida, Raquel Pérez, ha demanat al president de la diputació ‘una resposta condemnatòria i contundent a les declaracions xenòfobes i racistes del seu vice-president’. Vist l’enrenou que han causat les seves paraules, Morant s’ha disculpat avui pel missatge de Facebook en què defensava les ‘deportacions massives’ i ha al·legat que el va escriure ‘en calent’ després d’haver vist un vídeo que circulava per les xarxes . Per això, ha argumentat: ‘No vaig pensar ni el que escrivia.’

Escàndol per les declaracions racistes del vice-president de la Diputació d’Alacant

L’exèrcit espanyol continua amb les seves maniobres al Camp de Tarragona. Avui s’hi ha deixat veure la ministra de Defensa espanyola, María Dolores de Cospedal. En plena campanya electoral, enmig de la repressió contra l’independentisme i la intervenció de la Generalitat, les forces armades espanyoles han decidit de continuar amb les accions previstes. Dimecres diversos vehicles militars van passejar-se pels carrers cèntrics de Tarragona. Al començament de la setmana, unes dues-centes persones van concentrar-se per a rebutjar les maniobres de l’exèrcit espanyol al Camp de Tarragona.

Continuen les maniobres de l’exèrcit espanyol a Tarragona

Les nombroses concentracions que s’han viscut els darrers dies al País Valencià contra la repressió a Catalunya i en suport als líders independentistes empresonats han fet grinyolar el govern valencià. Dilluns n’hi va haver a València, Vila-real, Xàtiva i Sueca, i ahir a Elx, Alacant i Dènia. Les concentracions han rebut el suport de Compromís i de Podem. Els primers formen part de l’executiu i els segons el recolzen a nivell parlamentari. En la concentració davant la delegació del govern espanyol a València, van ser-hi presents diputats de Compromís com Mònica Àlvaro, Marian Campello o Josep Nadal, i de Podem i Esquerra Unida com Rosana Pastor. També hi havia dirigents d’Esquerra Republicana. La polèmica va saltar ahir perquè un dels concentrats va cremar una fotografia del rei espanyol, cosa que el president de la Generalitat, Ximo Puig, va criticar perquè considera que ‘no és el camí’ i que ‘sempre és censurable que es cremi qualsevol cosa excepte les Falles’. En canvi, la vice-presidenta Mónica Oltra no ha dubtat a portar-li la contrària i ha explicat que no ho veu censurable perquè el Tribunal Europeu de Drets Humans mateix considera que aquestes actuacions són sota l’empara de la llibertat d’expressió. Oltra ha subratllat que la participació de membres de la coalició Compromís en aquesta concentració s’ha de plantejar ‘en termes democràtics’ perquè ‘el dret de cada persona a acudir a una concentració és l’expressió que ens fa ser una societat democràtica’.

La solidaritat creixent amb Catalunya incomoda Ximo Puig

El Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha acceptat a tràmit aquesta setmana el recurs d’empara que hi va presentar Carme Forcadell contra la decisió del Tribunal Suprem de ni tan sols mirar-se la recusació del jutge Pablo Llarena. El motiu d’aquesta recusació és que Llarena no és un jutge imparcial en la instrucció de la causa contra els dirigents independentistes. Però el fet que el TC hagi admès el recurs no vol dir que tingui un punt de vista diferent del Suprem; no hi ha pas contradicció, sinó més aviat una estratègia de la cúpula judicial espanyola per a encallar el camí que les defenses dels presos i dels exiliats ja fa temps que van preparant per portar l’estat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estrasburg, per vulneració de drets fonamentals. Els advocats dels presos han presentat una vintena de recursos d’empara al Tribunal Constitucional, que és l’última instància interna judicial a l’estat espanyol abans de poder recórrer a Estrasburg. Estatísticament, segons fonts de la defensa dels presos, poc més d’un 2% dels recursos d’empara que es presenten al TC s’arriben a acceptar a tràmit, és a dir, que se n’estudia el contingut. Doncs resulta que tots els recursos presentats pels presos polítics catalans s’han admès a tràmit. Absolutament tots. Quan la tardor de l’any passat el TC va admetre els primers recursos contra l’empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, hi va haver una certa satisfacció entre els advocats, perquè pensaven que potser s’obria una escletxa. Però ara, nou mesos després, tots estan convençuts que no és sinó una estratègia dilatòria. Una volta els recursos d’empara han estat admesos a tràmit, resten pendents de resolució per part del tribunal. Quan s’hi hagi pronunciat, per exemple denegant-los, els afectats ja es podran adreçar al Tribunal d’Estrasburg, que resol demandes sobre vulneracions de drets recollits en el Conveni Europeu de Drets Humans. Les defenses dels presos han aplegat una desena de drets fonamentals dels presos i els exiliats vulnerats pel jutge Pablo Llarena i el Tribunal Suprem, com ara el dret de participació política, el dret d’un jutge imparcial, el dret de defensa, el dret de llibertat de moviments, de presumpció d’innocència, de llibertat d’associació i de reunió… Per això s’han presentat recursos d’empara al TC, per exemple, per l’abús de la presó preventiva, o per l’impediment a Jordi Sànchez i a Jordi Turull de ser investits al parlament. Aquests recursos arriben al TC i el tribunal els desa en un calaix. Fins i tot en recursos d’empara contra l’empresonament, que la pràctica judicial diu que s’han de resoldre immediatament perquè tenen a veure amb la privació de llibertat d’un individu. El Tribunal Suprem mateix va rebre a començament d’agost els recursos d’uns quants presos, com ara Jordi Cuixart, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull. Ho van fer aprofitant que el Suprem havia habilitat tot el mes d’agost per a resoldre tràmits relacionats amb aquesta causa, per a escurçar els terminis i intentar que el judici comencés abans de final d’any. Però avui el Suprem encara no s’ha pronunciat sobre cap d’aquests recursos. I el Constitucional tampoc no s’ha pronunciat sobre cap de les empares que ha admès a tràmit. De manera que tots els recursos han estat admesos, però els han desats; ni una resolució sobre cap recurs. Per tant, cap possibilitat de poder emprendre el camí de la demanda al Tribunal de Drets Humans. I quan comenci el judici? Els advocats veuen clar que quan comenci el judici, a final d’any o a començament de l’any que ve, el TC no haurà resolt cap d’aquests recursos. Això farà que ja no tinguin validesa. Perquè, per exemple, en el cas dels recursos contra la presó preventiva, quan hi hagi una sentència condemnatòria la situació ja serà de presó en compliment de condemna. Serà aleshores que s’hauran de presentar nous recursos d’empara, en aquest cas contra les sentències que haurà dictat el Tribunal Suprem. Abans d’anar a la justícia europea, s’haurà de passar pel TC, que pot tornar a encallar el procediment, bo i admetent-los a tràmit, però desant-los en un calaix sine die. Si fos el cas, fonts de la defensa d’alguns dels presos han avançat a VilaWeb que pensen recórrer igualment a Estrasburg quan comprovin que es reprodueix l’estratègia dilatòria del Tribunal Constitucional espanyol. Hi ha jurisprudència del TEDH que estableix que s’hi pot recórrer encara que no s’hagi exhaurit la via interna d’un estat quan és flagrant la voluntat d’encallar la via judicial internacional. ‘Estarem legitimitats per a anar a Europa’, diuen aquestes fonts. Quan el cas hagi arribat al TEDH, el tribunal pot trigar ben bé un parell d’anys a pronunciar-s’hi. Fou el cas, per exemple, de la sentència recent contra l’estat espanyol per haver vulnerat el dret de la llibertat d’expressió d’Enric Stern i Jaume Roura i haver-los multat perquè havien cremat unes fotografies del rei espanyol. La demanda fou interposada la tardor del 2015; l’admissió a tràmit fou l’abril del 2016; i la sentència s’emeté el març d’enguany.

El Tribunal Constitucional espanyol entrebanca el camí cap a Estrasburg

La catalana Nuria Espallargas ha estat nominada als Premis Europeus a Dones Innovadores 2019, destinat a aquelles que han aconseguit traslladar les seves idees al mercat amb èxit. Aquesta investigadora catalana és directora de tecnologia i cofundadora de l’empresa emergent Seram Coatings i inventora de ThermaSiC, un dels materials sintètics més durs del món, que s’usa com a esprai de recobriment tèrmic que augmenta la vida útil del producte i redueix els costos de manteniment. Espallargas ha estat seleccionada entre 154 aspirants, resideix a Noruega, on és professora en la Universitat de Ciència i Tecnologia, i compta amb un doctorat en Metal·lúrgia i Ciència dels Materials per la Universitat de Barcelona. Les guanyadores rebran un premi de 100.000 euros i el seu nom s’anunciarà el 16 de maig en el festival VivaTech que se celebrarà a París. L’objectiu del guardó és augmentar la conscienciació pública sobre la necessitat de comptar amb més innovació i més dones emprenedores.

La catalana Nuria Espallargas, nominada al premi europeu de dones innovadores 2019

El govern espanyol ha aprovat de portar la decisió de la mesa del parlament d’admetre a tràmit la moció de la CUP sobre l’autodeterminació al Tribunal Constitucional (TC). Seguint així el mateix camí de la proposta de resolució conjunta de JxCat, ERC i la CUP com a resposta a al sentència, que ja ha estat anul·lada pel TC. En conferència de premsa, la ministra portaveu en funcions, Isabel Celaá, ha assegurat que tant el president del parlament, Roger Torrent, com la resta de membres de la mesa sabien que estaven incomplint resolucions de l’alt tribunal en admetre a tràmit la moció de la CUP i en rebutjar les peticions de reconsideració de Cs, PSC i PPC. La ministra ha dit que, a banda d’incomplir dues sentències dels TC, els acords desobeeixen dues providències del Tribunal, ‘que suspenia resolucions que insistien en l’autodeterminació i la sobirania del poble català’. ‘En aquelles providències es va instar, a més, a la mesa del parlament a paralitzar les iniciatives que suposin ignorar aquella suspensió, i a paralitzar les iniciatives que suposin eludir o ignorar les mencionades sentències’. La moció es votarà en el ple del Parlament de la setmana que ve, del 12 i 13 de novembre. Torrent: ‘El PSOE de Sánchez avança per la dreta el govern de Rajoy’ Torrent ha carregat contra la decisió del govern espanyol. ‘El PSOE de Sánchez continua avançant per la dreta al govern de Rajoy’, ha dit Torrent en una piulada a Twitter. Pel president del parlament, la decisió del govern espanyol suposa ‘més judicialització, més amenaces i més censura’. Amb tot, ja ha avisat que Sánchez ‘sempre trobarà la mateixa resposta: al Parlament de Catalunya s’hi ha de poder parlar de tot.’ El PSOE de @sanchezcastejon continua avançant per la dreta al govern de @marianorajoy. Més judicialització, més amenaces i més censura. Però sempre trobarà la mateixa resposta: al Parlament de Catalunya s'hi ha de poder parlar de tot. — Roger Torrent 🎗 (@rogertorrent) November 8, 2019 La Moncloa ‘estudiarà’ d’impugnar la iniciativa de l’Assemblea de Madrid El Consell de Ministres també ha acordat de demanar als seus serveis jurídics que ‘estudiïn en profunditat’ la iniciativa de l’Assemblea de Madrid que demana d’il·legalitzar els partits independentistes ‘per veure si és susceptible de ser impugnada’ davant el Tribunal Constitucional. Segons Celaá, no hi ha cap mena de laxitud ni discriminació en el tractament de l’executiu en el cas madrileny i en el català. ‘El tracte és el mateix’, ha afirmat. Fonts de La Moncloa han apuntat que l’executiu ha d’esperar, en tot cas, que l’Assemblea publiqui la iniciativa al seu butlletí per poder impugnar-lo. Celaá ha justificat la diferència de criteri respecte al Parlament –on sí que ja s’ha impugnat la resolució- pel fet que la iniciativa de l’Assemblea de Madrid va aprovar la seva iniciativa ahir, i l’executiu espanyol s’ha reunit aquest matí. ‘Per això, tenint en compte que la resolució es va produir ahir, el que farà el Consell de Ministres és estudiar els aspectes jurídics de la resolució’ més endavant. Celaá ha evitat respondre una pregunta sobre si l’executiu pretén impugnar també una resolució de l’Assemblea d’Extremadura que apostava –amb el vot del PSOE– per l’aplicació del 155 a Catalunya i excedia igualment –com es retreu al parlament– les competències de la cambra extremenya. En tot cas el ministre d’Agricultura –que assumeix les funcions de Política Territorial des de la sortida de Meritxell Batet de l’executiu espanyol– ha apuntat que el seu govern ‘aplica l’article 9 de la Constitució’. ‘Tots els ciutadans i institucions estan obligats a complir i fer complir la llei, i si no es així adoptem les accions legals pertinents’, ha sentenciat.

El govern espanyol també porta la moció de la CUP sobre autodeterminació al TC

El jutjat d’instrucció 9 de Barcelona ha arxivat la investigació contra per l’assalt de la policia espanyola a la seu de la CUP el 20-S, quan van voler entrar sense cap ordre judicial i van romandre durant hores davant de la seu. La CUP va presentar una denúncia pel delicte de coaccions contra el cap de la Brigada Provincial d’Informació i el reposable de l’operatiu de la policia espanyola que van dirigir el setge. L’advocat de la CUP, Benet Salellas, ha anunciat a Twitter que presentaran un recurs contra l’arxivament. La causa estava oberta perquè l'Audiència de Barcelona (Secció 10) havia ordenat imputar dos comissaris de la @policia per un delicte de coaccions. Hi continua havent causa i per tant recorrerem en apel·lació. No hi pot haver impunitat contra aquells que restringeixen drets. https://t.co/1xQvz9jY7j — salellas advocats (@salellasadv) February 21, 2020 La jutgessa s’ha fet seva l’argumentació de la fiscalia, que demanava d’arxivar el cas amb l’argument que els agents obeïen l’ordre de la Fiscalia superior de Catalunya d’intervenir propaganda electoral del referèndum en el marc de l’operació per a impedir la votació. Segons que diu, no hi va haver un delicte de coacció perquè cap agent no va impedir l’accés ni la sortida de la seu de cap militant o treballador del partit. ‘Es van limitar a romandre a l’exterior de la seu de la CUP després d’haver intervingut a la via pública material propagandístic’, escriu. 20-S: les vint hores de resistència pacífica al cop d’estat ‘Els agents que van intervenir, davant la sospita que a la seu de la CUP hi poguessin trobar instruments, efectes i material relacionat amb els preparatius del referèndum il·legal de l’1-O, van establir un dispositiu de seguretat al seu voltant’, afegeix l’escrit. Van demanar reforços al CNP i als Mossos d’Esquadra després de l’arribada de simpatitzants del partit ‘amb actitud hostil’ i de ‘témer per la seva integritat’. Finalment, a les 20.00 la fiscalia els va informar que ‘el registre no es podia dur a terme’ i van aixecar el dispositiu. La denúncia de la CUP indicava que a les 13.30 agents de la policia espanyola van dirigir-se a la seu i requisar material propagandístic relacionat amb el referèndum. La policia va actuar ‘sense haver lliurat acta d’intervenció’ i no van accedir al local perquè se’ls va requerir una ordre judicial. Els agents es van desplaçar a un lateral de l’edifici on van romandre amb nous agents que van arribar fins a les 20.00. Segons la CUP els fets ‘atempten contra la lliure actuació’ dels militants del partit que van veure ‘alterada la seva llibertat d’actuació política per un cordó policial de més de sis hores i un intent d’assalt a la seva seu’

Una jutgessa justifica el setge de la policia espanyola a la seu de la CUP del 20-S

JORDI AMOR, El forat (L’Altra Editorial) 12.00 – 13.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 13.00 – 14.00: parada llibreria Documenta (carrer Pau Claris, 144) 17.00 – 18.00: parada La Central a la Fàbrica Moritz (Ronda Sant Antoni, 39-41) 18.00 – 19.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 19.00 – 20.00: La Central (Parada Rambla de Cataluny/Mallorca) LLUÍS-ANTON BAULENAS, Amics per sempre (Bromera) 11.00 – 12.00: Abacus (Parada Rambla Catalunya/Còrsega) 12.00 – 13.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 14.00 – 15.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 17.00 – 18.00: El Corte Inglés Plaça. Catalunya (Plaça Catalunya, 14) 18.00 – 17.00: parada llibreria Documenta (carrer Pau Claris, 144) 20.00 – 21.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) MAX BESORA, Aventures i desventures de Joan Orpí fundador de la Nova Catalunya (Males Herbes) 13.00 – 14.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 17.00 – 18.00: Laie CCCB (Carrer Montalegre, 5) 19.00 – 20.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) XAVIER BOSCH, Nosaltres dos (Columna) 11.00 – 12.00: parada diari Ara 12.00 – 13.00: Abacus (Parada Rambla Catalunya/Còrsega) 13.00 – 14.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) 16.00 – 17.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 17.00 – 18.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) 18.00 – 19.00: El Corte Inglés Plaça. Catalunya (Plaça Catalunya, 14) 19.00 – 20.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) JAUME CABRÉ, Quan arriba la penombra (Proa) 16.00 – 17.00: La Central (Parada Rambla de Cataluny/Mallorca) 17.00 – 18.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) MARIA CABRERA, La ciutat cansada (Proa) 11.00 – 12.00: Laie Pedrera 12.00 – 13.00: Abacus Plaça Catalunya (Plaça Catalunya amb Portal de l’Àngel) 13.00 – 14.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 17.00 – 18.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 18.00 – 19.00: parada Òmnium Cultural (Rambla Catalunya / Diputació) 19.00 – 20.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) CARLES CAPDEVILA, Parir amb humor (La Campana) i La vida que aprenc (Arcàdia) 17.00 – 18.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 18.00 – 19.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) 19.00 – 20.00: Abacus (Parada Rambla Catalunya/Còrsega) JOAN CARRERAS, La dona del cadillac (Proa) 11.00 – 12.00: Llibreria Atzavara (carrer Escorial, 94) 12.00 – 13.00: parada llibreria Alibri (Rambla Catalunya / Gran Via) 13.00 – 14.00: parada Òmnium Cultural (Rambla Catalunya / Diputació) 16.00 – 17.00: La Central (Parada Rambla de Cataluny/Mallorca) 17.00 – 18.00: Laie Pedrera DAVID CIRICI, El setè àngel (Proa) 11.00 – 12.00: Abacus Passeig de Gràcia (Passeig de Gràcia, 107 davant Palau Robert) 12.00 – 13.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 13.00 – 14.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) 16.00 – 17.00: parada llibreria Alibri (Rambla Catalunya / Gran Via) 17.00 – 18.00: El Corte Inglés Portal de l’Àngel (Portal de l’Àngel, 19-21) 18.00 – 19.00: parada Òmnium Cultural (Rambla Catalunya / Diputació) 19.00 – 20.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) 20.00 – 21.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) ROGER COCH, Udzu (Males Herbes) 13.00 – 14.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 16.00 – 17.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) JENN DÍAZ, Vida familiar (Proa) 11.00 – 12.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) 12.00 – 13.00: parada llibreria Documenta (carrer Pau Claris, 144) 13.00 – 14.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 16.00 – 17.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) 17.00 – 18.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 18.00 – 19.00: Abacus (Parada Rambla Catalunya/Còrsega) 19.00 – 20.00: parada Òmnium Cultural (Rambla Catalunya / Diputació) ALBERT ESPINOSA, El que et diré quan et torni a veure (Rosa dels vents) 11.00 – 12.00: Casa del Llibre Passeig de Gràcia (Passeig de Gràcia, 62) 12.00 – 14.00: Abacus (Parada Rambla Catalunya/Còrsega) 17.00 – 18.00: El Corte Inglés Plaça. Catalunya (Plaça Catalunya, 14) 18.00 – 20.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) ILDEFONSO FALCONES, Els hereus de la terra (Rosa dels vents) 12.00 – 13.00: El Corte Inglés Plaça. Catalunya (Plaça Catalunya, 14) 13.00 – 14.00: Abacus Plaça Catalunya (Plaça Catalunya amb Portal de l’Àngel) 18.00 – 19.00: El Corte Inglés Diagonal (Diagonal, 617) 19.00 – 20.00: FNAC l’Illa (Diagonal, 549 RAÜL GARRIGASAIT, Els estranys (Edicions de 1984) 13.00 – 14.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 16.00 – 17.00: parada llibreria Documenta (carrer Pau Claris, 144) 17.00 – 18.00: Laie CCCB (Carrer Montalegre, 5) 18.00 – 19.00: La Central (Parada Rambla de Cataluny/Mallorca) MERCÈ IBARZ, L’amic de la Finca Roja (Tusquets) 12.00 – 13.00: El Corte Inglés Diagonal (Diagonal, 617) 13.00 – 14.00: FNAC l’Illa (Diagonal, 549) ALíCIA KOPF, Germà de gel (L’Altra Editorial) 12.00 – 13.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 18.00 – 19.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) JORDI LARA, Mística conilla (Edicions de 1984) 16.00 – 17.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 17.00 – 18.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) 18.00 – 19.00: Laie CCCB (Carrer Montalegre, 5) JOAN-LLUÍS LLUÍS, El navegant (Proa) 16.00 – 17.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 18.00 – 19.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) 19.00 – 20.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) RAFAEL NADAL, La senyora Stendhal (Columna) 11.00 – 12.00: El Corte Inglés (Plaça Catalunya / Portal de l’Àngel) 12.00 – 13.00: La Central (Parada Rambla de Catalunya/Mallorca) 13.00 – 14.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) 16.00 – 17.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 17.00 – 18.00: parada Abacus (Rambla Catalunya amb Còrsega) 18.00 – 19.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) 19.00 – 20.00: Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62) ROGER PELÀEZ, Hegemonia persecutòria (Males Hebes) 11.00 – 12.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) SERGI PONS CODINA, Dies de ratafia (Edicions de 1984) 12.00 – 13.00: parada La Central a la Fàbrica Moritz (Ronda Sant Antoni, 39-41) 13.00 – 14.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) SEBASTIÀ PORTELL, El dia que va morir David Bowie (Labreu) 12.00 – 13.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 14.30: parada de Labreu (Passeig de Gràcies, 17) 16.00 – 17.00: Espai Mallorca (Plaça Vicenç Martorell, 1-2) 17.00 – 18.00: Laie CCCB (Carrer Montalegre, 5) 18.30: Llibreria Antinous (La Rambla, 72-74, davant del Cafè de l’Òpera) 20.00 – 21.00: parada de Labreu (Passeig de Gràcies, 17) ADRIÀ PUJOL CRUELLS, La carpeta és blava (Labreu) 17.00 – 18.00: Laie CCCB (Carrer Montalegre, 5) 18.30: parada de Labreu (Passeig de Gràcies, 17) PILAR RAHOLA, Rosa de cendra (Columna) 11.00 – 12.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) 12.00 – 13.00: El Corte Inglés Plaça. Catalunya (Plaça Catalunya, 14) 13.00 – 14.00: Laie Pedrera 16.00 – 17.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 17.00 – 18.00: Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62) 18.00 – 19.00: parada Abacus (Rambla Catalunya amb Còrsega) 19.00 – 20.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 20.00 – 21.00: parada llibreria Alibri (Rambla Catalunya / Gran Via) ELISABET RIERA, Llum (L’Altra editorial) 11.00 – 12.00: TR3SC (Gran Via amb Passeig de Gràcia, davant del Comèdia) 12.00 – 13.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 13.00 – 14.00: Llibreria La Caixa d’Eines (Rambla Catalunya entre Consell de Cent i Diputació) 17.00 – 18.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 19.00 – 20.00: parada La Central (Rambla Catalunya amb Mallorca) GEMMA RUIZ, Argelagues (Proa) 11.00 – 12.00: parada llibreria Alibri (Rambla Catalunya / Gran Via) 12.00 – 13.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) 13.00 – 14.00: El Corte Inglés Diagonal (Diagonal, 617) 16.00 – 17.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 17.00 – 18.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) 18.00 – 19.00: La Central (Rambla Catalunya amb Mallorca) 19.00 – 20.00: Abacus Plaça Catalunya (Plaça Catalunya amb Portal de l’Àngel) MÀRIUS SERRA, D’on trec el temps (Proa) 11.00 – 12.00: parada Abacus (Rambla Catalunya amb Còrsega) 12.00 – 13.00: parada llibreria Alibri (Rambla Catalunya / Gran Via) 13.00 – 14.00: Benvil (Rambla Catalunya, 61) 16.00 – 17.00: La Central (Rambla Catalunya amb Mallorca) 17.00 – 18.00: El Corte Inglés (Portal de l’Angel) 18.00 – 19.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 19.00 – 20.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 20.00 – 21.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) GENÍS SINCA, El cavaller Floïd (Proa) 11.00 – 12.00: La Central (Rambla Catalunya amb Mallorca) 12.00 – 13.00: El Corte Inglés Diagonal (Diagonal, 617) 13.00 – 14.00: FNAC l’Illa (Diagonal, 549) 16.00 – 17.00: Llibreria Maite (Via Augusta, 64) 17.00 – 18.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 18.00 – 19.00: Laie La Pedrera 19.00 – 20.00: parada Abacus (Rambla Catalunya amb Còrsega) 20.00 – 21.00: parada llibreria Alibri (Rambla Catalunya / Gran Via) SÍLVIA SOLER, Els vells amics (Columna) 11.00 – 12.00: parada La Central (Rambla Catalunya amb Mallorca) 12.00 – 13.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) 13.00 – 14.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 16.00 – 17.00: Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62) 17.00 – 18.00: parada Abacus (Rambla Catalunya amb Còrsega) 18.00 – 19.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) 19.00 – 20.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) TINA VALLÈS, La memòria de l’arbre (premi Llibres Anagrama) 11.00 – 12.00: llibreria Taifa, a Gràcia (carrer Verdi, 12) 12.00 – 13.00: parada La Central (Rambla Catalunya amb Mallorca) 13.00 – 14.00: parada Abacus (Rambla Catalunya amb Còrsega) 17.00 – 18.00: parada Laie del CCCB (carrer Valldonzella, al Raval) 18.00 – 19.00: parada TR3SC (A la Gran Via amb passeig de Gràcia 19.00 – 20.00: parada La Central a la Fàbrica Moritz (Ronda Sant Antoni, 39-41) ANTÒNIA VICENS, Tots els cavalls (Labreu) 13.00 – 14.00: parada de Labreu (Passeig de Gràcies, 17) 16.30 Espai Mallorca (Plaça Vicenç Martorell, 1-2) JOAN VIGÓ, Pastor d’antenes (Labreu) 12.00 – 13.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) 18.30: parada de Labreu (Passeig de Gràcies, 17) MURIEL VILLANUEVA, Nines (Males Herbes) 11.00 – 12.00: parada llibreria Documenta (carrer Passeig de Gràcia amb Aragó) 13.00 – 14.00: Llibreria Atzavara (carrer Escorial, 94) 16.00 – 17.00: parada La Impossible (Rambla Catalunya, 102) 18.00 – 19.00: Off Sant Jordi La Calders a l’Antic Teatre (carrer Verdaguer i Callís, 12) Entre els autors estrangers trobarem signant: R.J. PALACIO, Tots som Wonder (La Campana) 11.00 – 12.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) 13.00 – 14.00: La Central del Raval (Carrer d’Elisabets, 6) 16.00 – 17.00: Parada FICAT (Passeig de Gràcia, 83) 17.00 – 19.00: Abacus (Parada Rambla Catalunya/Còrsega) 19.00 – 20.00: Laie (Passeig de Gràcia/Casp) SIRI HUSTVEDT, La dona que mira els homes que miren a les dones (Edicions 62) 11.00 – 12.00: LAIE (Passeig de Gràcia/Casp) 12.00 – 13.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) 13.00 – 14.00: La Central (Rambla Catalunya/Mallorca) 16.00 – 17.00: Casa del Llibre Passeig de Gràcia (Passeig de Gràcia, 62) 17.00 – 18.00: Abacus Rambla (Rambla Catalunya /Còrsega) 18.00 – 19.00: El Corte Inglés Plaça. Catalunya (Plaça Catalunya, 14) 19.00 – 20.00: FNAC Triangle (Plaça de Catalunya, 4) DONNA LEON, Restes mortals (Edicions 62) 11.00 – 12.00: BEN VIL Rambla (Rambla Catalunya, 62) 12.00 – 13.00: La Central (Rambla Catalunya/Mallorca) 13.00 – 14.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) 17.00 – 18.00: FNAC Triangle (Plaça Catalunya, 4) 18.00 – 19.00: ECI (Plaça Catalunya, 14) 19.00 – 20.00: Laie (Passeig de Gràcia/ Casp) PETROS MÁRKARIS, Offshore (sèrie Kostas Kharitos) (Tusquets) 11.00 – 12.00: Abacus (Parada Rambla Catalunya/Còrsega) 12.00 – 13.00: FNAC Triangle (Plaça Catalunya, 4) 13.00 – 14.00: La Central (Rambla Catalunya/Mallorca) 17.00 – 18.00: Casa del Llibre Rambla (Rambla Catalunya, 37) 18.00 – 19.00: Casa del Llibre (Passeig de Gràcia, 62) 19.00 – 20.00: Laie (Passeig de Gràcia/ Casp)

Signatures Sant Jordi 2017

Unes tres-centes persones s’han concentrat davant el consolat xinès a Barcelona en solidaritat amb les mobilitzacions pro-democràcia d’Hong Kong. Els concentrats també han cantat l’himne de les protestes de l’ex-colònia britànica. Vegeu-ne el vídeo: Un grup de ciutadans xinesos també s’ha concentrat al consolat –que avui no atenia visites– per defensar que Hong Kong és part de la Xina. Consolat que, per cert. Simultàniament, a Hong Kong també s’ha fet una concentració de suport a Catalunya. Centenars de persones han exhibit estelades i diverses pancartes, entre les quals una que emplaçava el govern espanyol a aseure’s a dialogar. Hundreds of Hong Kong protesters waving Catalonia flags and banners to show solidarity with the demonstrators in Catalonia who shared similar problems, including police brutality and political prisons. #StandWithHongKong #StandUpForCatalonia #antiELAB #HongKongProtests pic.twitter.com/lPGUpnibcv — Jessie Pang (@JessiePang0125) October 24, 2019 En tots dos actes s’ha emès un missatge de suport de la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie. ⬛️⬜️🎥 En aquest moment s’emet a Barcelona i a Hong Kong el missatge de la presidenta de l’Assemblea, @epaluzie, de suport amb les i els manifestants de Hong Kong!👉Junts, fem força per la llibertat. Guanyarem! #ObjectiuIndependència pic.twitter.com/ualzhg2yD8 — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) October 24, 2019

Concentracions simultànies a Hong Kong i Catalunya de solidaritat contra la repressió

Des de mitjan anys noranta que viu al Raval de Barcelona (és originari de Sants) i actualment és membre de la Plataforma CAP Raval Nord Digne i del CDR del Gòtic-Raval i també una de les veus de la Xarxa Veïnal de Raval (@XarxaVeinalRaval), una entitat de creació recent nascuda dels veïns, que aplega una vintena d’entitats del Raval, molt diverses però amb un objectiu comú: millorar el barri, fer-lo més habitable i, com diu ell, Guillem Capdevila, ‘lluitar pel sentit comú i contra el surrealisme del barri’. Diumenge, a la Rambla del Raval, es farà un vermut reivindicatiu, amb concerts tota la tarda, per a commemorar el Dia Internacional del Migrant. —El Macba finalment ha renunciat a la Capella de la Misericòrdia i l’ha cedida per al CAP. Us ha sorprès? Sabeu què ha fet que acabés cedint? —La veritat és que no sabem què ha passat exactament. És evident que s’ha imposat el sentit comú, i potser ha estat senzillament això que els ha fet canviar d’opinió, però no sabem ni qui ni quin fet concret ho ha originat, després d’haver estat tan bel·ligerants i tancats durant tants anys i contra, precisament, el sentit comú. Ens ha sorprès i a la vegada ens ha agradat molt que hagin acabat cedint. —No en teniu cap més informació? —No gaire… Sabem que tothom estava d’acord que el CAP era obsolet i que en calia un de nou, però no enteníem per què la solució per al CAP havia de venir darrere de la del Macba. És a dir, fins que no trobessin una solució per al Macba no en podien trobar per al CAP. Mentrestant, el temps passava. I el Macba ha cedit, sí, però ells faran l’ampliació que volien igualment, i pel que sembla ho tenen molt encaminat: el 2021, si tot va bé, ho tindran enllestit, mentre que el nou CAP no serà funcional almenys fins el 2023, si tot va bé. Al final han cedit, però irònicament hem de dir que ells mateixos hi han ajudat molt… —A què us referiu? —Ells, o almenys no pas els veïns, van presentar una lluita absurda, contraposant salut i cultura. Com si calgués triar. I els va sortit malament, perquè aleshores va aparèixer un manifest de gent de la cultura que deia que sense salut no es podia gaudir de la cultura. Al gener, en una conferència de premsa, Ainhoa Grandes, directora de la Fundació del Macba, va demanar que es frenés el ‘desnonament del Macba’. I mira que ella té negocis immobiliaris i amb constructores i per tant sap de què parla! Ella exerceix precisament la gentrificació! Lògicament la gent se li va tirar a sobre i segurament sense voler-ho va posar encara més sobre la taula la problemàtica del CAP. I la gent no és imbècil. A més, penseu que Raval Rebel, una de les entitats adherides a la Xarxa Veïnal Raval, es dedica setmana rere setmana a publicar la llista de desnonaments previstos que hi ha al barri perquè els veïns hi puguem anar per mirar d’evitar-los. Doncs que aquesta senyora jugués d’aquesta manera amb les paraules, amb nosaltres, que cada dia lluitem contra els desnonaments, va ser, tirant curt, ridícul. Els del Raval Rebel van al·lucinar que gent suposadament amb tanta cultura com la del Macba pogués parlar així. —Fa pocs dies Xarxa Veïnal va organitzar una acció reivindicativa i festiva en forma de passejada a la plaça dels Àngels, que de fet ara serà remodelada per fer-hi el nou edifici del Macba… —Sí, però aquesta passejada la vam començar a organitzar fa un parell de mesos, és a dir, ja era prevista abans no sabéssim que el Macba renunciava a la capella de la Misericòrdia. L’activitat va néixer per a reclamar zones verdes al barri, perquè és el que en té menys de Barcelona, en un moment en què ens trobem, i ara se’n parla molt, en plena emergència climàtica. Ara, el fet que el Macba renunciés pocs dies abans a la Misericòrdia i s’expliqués que l’ampliació la farien a la plaça dels Àngels va obrir, efectivament, una oportunitat per a parlar de la plaça i per repensar-la, perquè d’aquí a quatre dies, com aquell qui diu, hi començaran les obres. —Com ha de ser la plaça dels Àngels d’aquí a un any o dos? —Els veïns volen que sigui dels veïns, com és lògic, perquè és espai públic i volem que ho sigui de veritat, per a tothom. I com més verda millor. Ara, dins de les mateixes entitats hi ha molts matisos: els qui voldrien que no hi hagués cap patinador, els qui els limitarien l’espai, etc. És evident que la plaça dels Àngels és dura, sorollosa, sense cap lloc per seure, sense verd, amb patinadors descontrolats i on hi ha entrompades a les nits… Pot ser fins i tot perillós passar-hi, per a segons quins veïns, a causa dels patinadors. Per tant, com que hi hem de fer obres, aprofitem-ho i canviem-la. Nosaltres hem recollit les propostes dels veïns i les hem fetes arribar a l’ajuntament. Esperem que ens escoltin. A més, és evident que l’estratègia de l’ajuntament fins ara no ha funcionat gens. De fet, ara tocarà avaluar aquesta estratègia i les senyalitzacions que s’hi han posat, per al control dels patinadors. Em sorprendria molt que cap tècnic de l’ajuntament digués que res d’això ha funcionat. —Els senyals nous que s’hi van posar ara no es poden ni llegir… —Ni s’han mantingut els rètols pintats ni les senyalitzacions. Per tant, cal canviar d’estratègia. I jo –parlo a títol individual– sóc dels qui pensen que per a fer-ho cal parlar amb els patinadors, també, cosa que potser no s’ha fet prou. La plaça és de tots i hem de parlar amb tothom. El que és clar és que ara és només d’uns quants. —A banda el CAP i la plaça dels Àngels, el Raval té més problemes. —Sí, i tant, i per això la passejada comptava amb totes les entitats del barri, amb totes les reivindicacions. I després de saber que el CAP serà a la Misericòrdia encara tenia més sentit, perquè en el fons al Raval la lluita continua i volem deixar clar que la renúncia del Macba és un èxit però no n’hi ha prou. No n’hi ha prou perquè és una renúncia de sentit comú i perquè hi ha moltes altres lluites. Ara cal aplicar el sentit comú a la resta de problemes que té el Raval, que sempre sembla que sigui la darrera prioritat i ja n’estem cansats. Hi ha molta feina a fer i no ens podem aturar. Per exemple, Guerrilla Raval és un grup de dones que es dedica només a acompanyar i assessorar els veïns que tenen narcopisos a l’escala. També hi ha Raval Rebel, que acompanyen i assessoren les famílies desnonades. Fan moltíssima feina i és molt poc coneguda, a l’ombra. Se’ls ha d’ajudar. O les Metzineres, un grup de dones que ajuden dones toxicòmanes i són, de fet, l’últim bri d’esperança per a moltes. Sort d’elles, però això no se sap i la ciutat no és conscient de la feina que fan i de la importància que té. Però, l’habitatge, efectivament, és el gran problema del Raval d’aquests darrers anys i la feina que fem els veïns és tan fonamental com poc coneguda i poc reconeguda. —Com definiríeu la problemàtica i com la combaten els veïns? —L’habitatge és un dels problemes més salvatges del Raval i qui no hi visqui potser no se n’adona. A banda la pressió dels narcopisos, la pressió dels pisos turístics, i per tant la pressió en els lloguers, és fortíssima. Cada setmana hi ha desnonaments, pisos que queden buits, famílies i gent gran que ha viscut tota la vida al barri que es queda al carrer. És un problema de ciutat de primer ordre i per sort els veïns, aquí, som solidaris i ens ajudem. En són una prova totes aquestes petites entitats que van florint i que fan una feina que no hauríem de fer els veïns. Si la fem és perquè les administracions no la fan o la fan malament. I n’hi ha molts exemples. —Els veïns us heu reunit amb el nou regidor de Ciutat Vella, Jordi Rabassa? —Sí, ens hi hem reunit, amb ell i amb tots el partits, excepte amb el PP, perquè s’hi ha negat. La majoria de les reunions les vam fer abans de saber que el Macba renunciava a la Misericòrdia. Després de la decisió del Macba sí que hem parlat amb el regidor, però no hi ha hagut cap reunió formal. —La feina que fan aquestes entitats no l’hauria de fer l’ajuntament o, si més no, alguna administració? —Teòricament ja ho fa, l’ajuntament, però no se’n surt o no dóna l’abast. Els de l’ajuntament diuen que la normativa no els ajuda. Jo penso que abans de començar a governar estaria bé que se la miressin, la normativa, o la llei, i que si els impedeix de governar com voldrien i per a les persones, com diuen i repeteixen, que la canviïn, perquè és evident, és empíric, que no funciona. Els veïns fem una feina que no hauríem de fer nosaltres. I de pedaç en pedaç anem ajudant el barri. Però, torno a dir-ho, no hauríem de fer-ho nosaltres. Hi ha coses molt contradictòries, a més. Per exemple: segons on hi ha tanta policia que molesta. I segons on no n’hi ha o bé n’hi ha molt poca i n’hi caldria molta més. Cal tanta policia en un desnonament si resulta que la propietat i els llogaters han de posar-se d’acord per un lloguer social? Potser que parlin abans. Abans parlàvem del sentit comú, doncs sí, al Raval lluitem pel sentit comú i contra el surrealisme, perquè la realitat al Raval molt sovint és surrealista. —Per exemple? —Un exemple fàcil: fa poques setmanes la policia va fer fora uns narcotraficants d’un local al carrer de la Riereta, propietat d’un banc. Feia un any que hi eren i els veïns no paraven de queixar-se. Pel que sembla, a la propietat, l’importava ben poc el problema. Quan finalment la policia hi va anar per treure’n els narcos, via grups de WhatsApp del barri es va demanar que hi anessin veïns per poder ocupar de seguida el local un cop fets fora els narcos amb el propòsit de reallotjar-hi una família i evitar que tornessin els narcos. I ho vam fer. Doncs no us ho creureu, però al cap de tres setmanes ja hi havia un advocat del banc propietari del pis visitant la família que hi havíem reallotjat i exigint que se n’anés. És a dir, per fer-ne fora els narcos i la droga no van moure ni un dit fins quasi al cap d’un any. Per fer-ne fora una pobra família que s’havia quedat al carrer i que és gent normal van tardar pocs dies. Si això no és surrealisme què és? I de casos com aquest n’hi ha molts. Aquest del carrer de la Riereta és de fa un parell de mesos, però al maig n’hi va haver un al carrer de Sant Gil, molt frustant. —Endavant. —Era un cas molt semblant. Mesos amb narcotraficants venent-hi droga, amb tot el que comporta, fins i tot amb amenaces als veïns, i quan la policia finalment els fa fora, els veïns hi reallotgen una senyora del barri que coneixem tots. Al cap de pocs dies hi ha una batuda de la policia i com que era a un pis dels narcos la policia la té emmanillada durant quatre hores. Al cap d’una setmana la propietat denuncia aquesta senyora, cosa que durant mesos no havia fet amb els narcos. És increïble. —Encara hi ha narcopisos, al Raval? —És cert que se n’ha reduït molt el nombre i que hi ha hagut batudes importants, però que ningú no es pensi que aquest problema s’ha resolt. Hi ha molts narcopisos i continuen passant moltes situacions increïbles com aquestes que us explico. Hi ha gent que diu que això, els grans tenedors de pisos, bancs i fons voltor bàsicament, ho fan expressament perquè així la gent se’n va i després poden especular, etc. Jo no ho veig, o no ho veia, més ben dit, tan directe ni tan clar, però és que si vas veient els casos concrets del barri al final acabes pensant que potser sí que tot plegat és una estratègia o, si més no, que ho veuen com una oportunitat, perquè realment això que passa al barri és de bojos. I fins ara només hem parlat d’habitatge. Parlem del soroll? —Sí. —Un exemples: Raval No Resignat, per exemple, és una entitat que es dedica a seguir els mesuraments de decibels que un sensor de l’ajuntament fa a la cantonada entre Joaquim Costa i Ferlandina. Doncs resulta que hi ha al voltant de 70 decibels a la majoria de franges i el màxim permès hauria de ser 40. I amb tota la raó, diuen: que l’ajuntament ho mesuri és una bona notícia, però un cop comprovat que és un soroll molt per sobre de la mitjana i del que s’accepta com a tolerable per al descans dels veïns, que hi facin alguna cosa. Doncs no s’hi ha fet res. Sabem que no és fàcil, però si més no estaria bé que ho intentessin. Els sensors estan molt bé, però els resultats que donen han de servir perquè l’administració actuï. Els veïns n’estem molt cansats, de tots els problemes del barri i de la inoperància de les administracions. —Per tot això ha nascut la Xarxa Veïnal del Raval? Per aplegar totes les lluites? —Bé, el Raval és molt complicat, ja ho sabeu, i hi ha veïns de tota mena, però és cert que la lluita pel CAP, la lluita contra els narcopisos, per l’habitatge… i tots els grups de WhatsApp que se n’han derivat ens han unit. Som molt diversos, però ha nascut una lluita i en la majoria dels casos una unitat d’acció que ha cohesionat el barri com jo no havia vist mai. Riera Baixa, per exemple cada dissabte fa un dinar a peu de carrer i si sóc pel barri miro d’anar-hi. Hi ha tota mena de gent. O, per exemple, quan vam ocupar la capella de la Misericòrdia per al CAP cada dia l’Anita, de Putas Libertarias, ens portava una truita de patates collonuda, i sort d’ella i de molta altra gent, perquè no era fàcil d’aguantar allà dintre. El barri es va abocar a favor del CAP, perquè és una lluita de tots. I això mateix passa amb els narcopisos i l’habitatge. Sí, el Raval no s’atura, continuem lluitant, i la renúncia del Macba a la Misericòrdia és una petita victòria, però que ningú no s’adormi, que de feina per fer n’hi ha molta i hem de fer obrir els ulls a la ciutat.

‘Quan Ainhoa Grandes va demanar que es frenés el desnonament del Macba, els veïns del Raval van al·lucinar’

Recentment ha estat escollit per ser el proper president de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica. Aquesta institució és la societat que engloba els oncòlegs mèdics europeus, i també de fora d’Europa. És una societat internacional ja que el 40 % dels seus membres es troben fora d’Europa. És la societat més important. Quina és la funció d’aquesta institució? Com totes les societats mèdiques, el seu propòsit és promoure el màxim possible l’àrea de l’oncologia mèdica. És una àrea relativament jove si es compara amb d’altres, com la de cardiologia. L’objectiu és procurar que tingui el seu paper en la societat. Com totes les societats mèdiques, també promovem que el tractament oncològic que reben els malalts sigui el millor possible en els diferents països. En l’àmbit sanitari, la Unió Europea exerceix una funció de mínims. Això vol dir que cada país compta amb les seves institucions mèdiques. Això ens obliga a interaccionar amb els organismes reguladors de cada país i amb totes les autoritats. També promovem activitats CME per mantenir tots els membres de la societat al dia. És un camp on els coneixements estan en canvi constant, ja sigui en el terreny de la biologia molecular o bé de l’oncologia mèdica. Per aquest motiu organitzem congressos –un cop l’any–, simposis, tot i que cada cop més la formació continuada es fa via internet. Aquest mitjà cada vegada és més important perquè és la manera més ràpida de posar-se al dia en qualsevol avenç. També promovem el diàleg entre les entitats reguladores de cada país i la indústria per aconseguir que els millors tractaments estiguin disponibles en tots els països. Aquest objectiu és cada vegada més complex, però és un objectiu pel qual la societat ha apostat. El que volem és que els ciutadans tinguin els millors tractaments. En els tractaments per combatre el càncer ens podem trobar amb medicaments molt cars que a vegades allarguen la vida del malalt, però molt pocs mesos. Com es decideix si s’apliquen o no aquestes medicines? És una decisió política o mèdica? Ha de ser una decisió social. Els recursos no són il·limitats. Per aquest motiu tota decisió que es prengui ha de ser una decisió política, però també tècnica, ja que els medicaments s’han de pagar pel valor que donen. I en això hi ha molt de recorregut. D’una banda hi ha els preus que les agències donen als medicaments, i d’una altra banda, els medicaments s’han de pagar pel valor que donen. En tot cas, aquesta és una discussió necessària, i hi ha prou joc perquè totes les parts s’impliquin a buscar solucions. És una discussió que, a més, s’ha de fer amb talent. Cal tenir present el valor que aporta cada medicament; no s’ha de donar a tots els medicaments el mateix valor, sinó que el valor ha d’estar determinat per l’avenç que representa cada medicament en cada àrea terapèutica. També s’ha de mirar la situació del país: cada país no pot pagar el mateix, i això està en funció del seu PIB. És un dels temes que en l’associació europea estem promovent. I en la indústria hi ha interès a parlar-ne. El periodisme dóna molta importància als avenços sobre el càncer. Quins errors creu que es produeixen quan es fa divulgació sobre aquest tema? La qüestió és posar els avenços en el seu context. Aquestes notícies no només les llegeixen científics, sinó també malalts. Per això convé que la informació es doni en el context de la realitat del tractament. Sobretot per no donar falses esperances, o esperances massa anticipades. Hi ha avenços que trigaran a traslladar-se a la pràctica clínica i això s’ha de deixar clar. Els malalts viuen en una situació d’angoixa i hi ha anuncis que no són gens convenients. Tècnicament la informació acostuma a ser correcta, però sobretot cal vigilar les perspectives que desperta qualsevol novetat. En els propers anys es podrà arribar a curar el càncer? Es podran curar alguns tipus de càncer, i d’altres seran crònics. La població envelleix i això augmenta la possibilitat de desenvolupar un tumor. El càncer, per tant, continuarà amb nosaltres. Però en alguns casos el podem prevenir, o bé el podrem diagnosticar precoçment. Un millor diagnòstic vol dir que coneixem millor les alteracions que produeix cada tumor. Per això l’enfocament és múltiple. Fer prevenció de les causes del càncer també és important. Els avenços, com dic, s’han de dur a terme en múltiples nivells. Dir que el càncer desapareixerà en vint anys és molt agosarat. Però sí que es pot dir que el coneixerem millor i alguns tipus desapareixeran. D’altres no desapareixeran perquè no sabrem tractar les causes que els provoquen, però sabrem com dia­g­nosticar-los i tractar-los millor. Té alguna cosa més a afegir? Vull aprofitar per donar un missatge d’esperança. Encara que cada vegada hi hagi més càncer, cada vegada es viu més. La taxa de supervivència augmenta perquè la malaltia es coneix millor. El càncer l’estem combatent i els resultats són clars. Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode. Roger Corcho. Periodista, Barcelona. Què és Mètode?

Josep Tabernero: ‘El càncer l’anem combatent i els resultats són clars’

Milers de refugiats atrapats a Grècia des de fa dies han provat de trencar la tanca fronterera per entrar a Macedònia, fet que ha desfermat una resposta dura de la policia. El president de Macedònia, Gjorge Ivanov, adverteix que, ara que Àustria ha decidit de no acceptar nous refugiats al seu país, no tindrà cap més opció sinó tancar definitivament la ruta dels Balcans, porta d’entrada a Europa del gruix dels refugiats de guerra de Síria, l’Irac o l’Afganistan. Ahir, a la frontera entre Macedònia i Grècia, la policia macedònia va disparar gasos lacrimògens contra uns 300 migrants que havien pogut trencar un cordó de policies grecs i van córrer cap a una via ferroviària situada entre tots dos països. Allà, un grup de migrants va tombar una part d’un filat de pues i va tirar pedres contra les patrulles frontereres macedònies, que van dispersar la multitud –en la qual hi havia nombrosos nens–, amb gasos lacrimògens. La tensió va sorgir quan les autoritats macedònies van tornar a tancar la frontera després d’haver-la obert durant set hores diumenge a la nit. En aquella estona tan sols van poder travessar-la uns 300 sirians i iraquians, les úniques nacionalitats que tenen el pas permès. D’ençà que Àustria i els països balcànics van limitar el nombre de migrants que poden entrar als seus territoris, uns 7.000 refugiats deambulen per rutes del nord de Grècia sense saber on anar. Grècia adverteix que els ‘atrapats’ podrien arribar a 70.000 el mes que ve.

Centenars de refugiats intenten saltar la frontera entre Macedònia i Grècia

Polivalents, transversals, poliglotes, activistes, dramaturgues. La modernitat de les seves vides, que també travessa les seves obres. Són Rosa Maria Arquimbau, Maria Carratalà, Maria Lluïsa Algarra, Llucieta Canyà, Cecília A. Màntua, Carme Montoriol, Lluïsa Denís, Maria Domènech, Carme Karr, Felip Palma , Víctor Català i Dolors Monserdà, dramaturgues catalanes del tombant del segle XX que van fer obres radicalment modernes i que ara el TNC rescata de l’oblit amb el cicle ‘Epicentre Pioneres‘, que comença el 5 de març amb l’estrena de Solitud. ‘No em costa gens de veure aquest estol d’autores com les Bauhaus de l’escena catalana, per la modernor ben calculada que desprenen les seves imatges’, diu Mercè Ibarz, autora de l’antologia Pioneres modernes. Dotze autores de l’escena catalana 1876-1938 (Arola Editors), llibre que acompanya el cicle teatral. Unes Bauhaus de l’escena catalana també, explica, ‘per la invisibilitat que fins ara ha acompanyat les unes i les altres que els seus retrats fotogràfics desafien, igual com desafien l’oblit les seves obres’. La modernitat, fil que cus les dotze fotografies, es veu a les obres, de les quals Ibarz destaca Les cartes, de Víctor Català: ‘Si La infanticida, de 1898, em va colpir quan la van publicar la Sal Edicions de les Dones el 1984, a Les cartes, que és d’un any després, es pot dir que la Víctor ha fet una passa molt endavant com a autora de teatre. La situació és: un actor (ben conegut del públic, diu el text mateix) surt a escena per anunciar als espectadors un experiment, que consistirà que una dona humil hi surti després d’ell a explicar la seva vida. L’actriu, diu la Víctor, “ha de renunciar a son art”. Magnífic, quin criteri! I ho escriu quan acaba el segle XIX! Bertold Brecht tenia un any…’ La veu de les dones ha estat silenciada històricament i, com a conseqüència, també culturalment. Per això n’és tan important el rescat, l’arqueologia cultural, que torni a donar veu a les dones creadores que en el seu moment van tenir una producció de gran qualitat. ‘La creació femenina’, escriu Ibarz al pròleg de l’antologia, ‘no és diferent de la masculina, la veritat, està amagada i, en conseqüència, les seves claus de lectura i d’interpretació resulten amb freqüència opaques. Dit amb més precisió, la creació femenina reclama deixar de banda la condescendència i reconèixer que sovint no se’n sap gran cosa, dels motius artístics de l’autoria de dona i de les raons i el context que la inspira.’ La recuperació d’aquestes dones com a dramaturgues –i també com a activistes, com a polítiques, com a referents culturals, com a feministes i com a dones plurals– també qüestiona les idees rebudes de la història: ‘Si la cultura és en bona mesura allò que està paït i ens conforma al llarg dels segles, la història de les dones ho qüestiona, en tant que la invisibilització femenina sistemàtica que és un dels seus eixos justifica i fins demana no haver d’acceptar les idees rebudes de la història dels homes’. Les dotze autores es poden dividir en dos eixos: el de la revolta modernista i el de la revolta republicana. Dolors Monserdà, Víctor Català , Felip Palma , Carme Karr, Maria Domènech i Lluïsa Denís formen part de la revolta modernista i Carme Montoriol, Cecília A. Màntua, Llucieta Canyà, Maria Lluïsa Algarra, Maria Carratalà i Rosa Maria Arquimbau són les veus de la revolta republicana. Les obres que conformen l’antologia són Marie la Roja…, de Rosa Maria Arquimbau (1938), Florentina, de Maria Carratalà (1938), Judith, de Rosa Maria Algarra (1936), L’estudiant de Girona, de Llucieta Canyà (1936), Ha passat una oreneta…, de Cecília A. Màntua (1936), Una venjança com n’hi ha poques, de Lluïsa Denís (1931), Herències, de Maria Domènech (1925), Els ídols, de Carme Karr (1911), Isolats, de Felip Palma (1909), Les cartes, de Víctor Català (1899) i Teresa, de Dolors Monserdà (1876), ordenades de manera cronològicament inversa per dos motius: la raó filològica, començant per un llenguatge més proper a l’actual i avançant; i la raó visual i escènica, començant per una obra que s’ambienta en una presó i acabant en una masia, segons que explica Ibarz. Modernisme, república i periodisme El pont que uneix els dos grans eixos d’aquestes pioneres és el periodisme i en destaca, sobretot, el paper de la revista Feminal, impulsada per Carme Karr. La majoria de les autores més grans van escriure-hi i la línia que van encetar-hi va conduir a l’època republicana d’on pouen les més joves. Aquest vincle, de fet, arriba a posar en qüestió la partició que es fa entre modernisme i noucentisme: ‘Aquestes autores i més proven que la fractura no era pas tal i que, a més, la línia que enceten les més grans condueix a l’època republicana també sense fractures insalvables en el món de les cultures de les dones.’ Les dones que es volien reivindicar arribaven a l’esfera pública per mitjà del periodisme molt abans que no pas del teatre, i és aquest el lligam que enllaça les dotze pioneres de l’escena moderna: ‘El periodisme és el gran fil conductor de la modernitat, de la societat de masses de fa cent anys, també per a aquestes autores.’ El rescat de l’oblit La majoria de les obres que es publiquen a l’antologia eren inèdites. Se sabia que havien escrit teatre i que en alguns casos s’havia representat, però les obres no estaven disponibles. Ibarz ha fet una feina d’expurgació d’arxius –com ara el de la investigadora Francesca Bartrina, que n’havia parlat en algun cas– juntament amb el dramaturg i traductor de teatre Albert Arribas. Però aquest rescat no vol ser una exposició de l’obra com si fos en un museu sinó que vol entrar-hi en diàleg, entendre’n les raons, els temes, els conceptes, i veure’n la modernitat i universalitat. Pioneres a l’escena Al TNC, el cicle ‘Epicentre Pioneres’ és format per les obres: Solitud, de Víctor Català (del 5 de març al 5 d’abril); L’huracà, de Carme Montoriol (del 12 al 15 de març); Una venjança com n’hi ha poques, de Lluïsa Denís; Es rifa un home!, de Rosa M. Arquimbau; Les cartes, de Víctor Català (el 18 i el 19 de març); Solitud a Stromboli. Somnis, signes i símbols, de Rosa Delor i Núria Casado Gual (del 2 al 5 d’abril) i Compositores del Modernisme (2 d’abril).

‘Les Bauhaus de l’escena catalana’: dotze pioneres modernes rescatades de l’oblit

Declaració unilateral d’independència o referèndum unilateral d’independència? En la Diada d’enguany aquest debat sobre el full de ruta ha tornat a sortir al carrer. Hem demanat als manifestants quina opció volen.

DUI o RUI?

Pocs mesos abans dels atemptats de Barcelona i de Cambrils, la policia espanyola va controlar els moviments d’Abdelbaki es-Satti, l’ex-imam de Ripoll considerat el cervell del grup que va cometre els atacs. Segons que ha pogut confirmar VilaWeb amb fonts de la comunitat islàmica de Ripoll, agents de la policia van anar-hi tres vegades, dues de les quals per demanar sobre possibles canvis a la junta de la comunitat on Es-Satti exercia d’imam i una altra, pocs mesos abans del 17-A, preguntant qui hi havia d’imam. Ara fa una setmana, quan just es complien tres mesos dels atemptats, el CNI va filtrar a diversos mitjans espanyols que l’imam de Ripoll era un confident seu, i que s’hi va posar en contacte durant el temps en què Es-Satti va ser a la presó de Castelló de la Plana, entre el 2010 i el 2014, condemnat per tràfic de drogues. I va ser durant aquests anys que, segons El País, va establir contacte amb un dels condemnats per l’atemptat de l’11-M a Madrid, Rachid Agllif. L’imam tenia pendent una ordre d’expulsió al Marroc per la condemna de tràfic de droga, però un jutge de Castelló la va revocar al·legant que no constituïa ‘cap amenaça real’ i perquè ‘va demostrar esforços d’integració amb la societat espanyola’. L’advocacia de l’estat no va recórrer la revocació de l’ordre d’expulsió. En el moment en què va quedar lliure, Satty era confident dels serveis secrets espanyols, d’acord amb la informació filtrada per part del CNI. Però, amb quines condicions? I per què la policia espanyola no va informar els Mossos d’Esquadra del seu historial delictiu si poc després, el 2015, ja es va instal·lar a Ripoll a exercir d’imam de la comunitat El Fath? I quan parlem d’antecedents delictius, parlem no tan sols de tràfic de droga, sinó dels vincles gihadistes que tenia abans i que eren ben coneguts pels serveis secrets espanyols. És això que s’ha preguntat aquesta mateixa setmana el Síndic de Greuges, Rafael Ribó, que ha exigit explicacions públiques de les autoritats espanyoles. Sobre tot allò que sabien d’Es-Satti i sobre el fet de deixar de banda els Mossos i privar-los de disposar d’informació molt rellevant. El rastre d’una dècada Es-Satti ja havia aparegut en el sumari de l’anomenada operació Chacal, en què hi va haver cinc detinguts el gener del 2006 acusats d’haver reclutat mujahidins a Vilanova i la Geltrú per a enviar-los a l’Irac. Els sindicats de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, SUP i AUGC, es van arribar a queixar, una setmana després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que aquesta informació no fos comunicada a les autoritats catalanes, tot i ser una informació de la qual disposava justament el Ministeri d’Interior i, per tant, la policia espanyola. Però el control d’Es-Satti ve d’abans: uns documents del jutge de l’Audiència espanyola Fernando Grande-Marlaska, publicats pel diari ABC el mes d’agost, revelen que la policia va demanar el 2005 d’intervenir el telèfon d’Es-Satti per presumptes activitats de suport a gihadistes. I el jutge hi va accedir, perquè sospitava que treballava per al-Qaida. Marlaska deia que Es-Satti podia ‘actuar com a mitjancer a l’hora de donar suport logístic per a xarxes terroristes’. La policia judicial espanyola sospitava que Abdelbaki es-Satti tenia vincles amb Ansar al-Islam i el Grup Islàmic Combatent Marroquí, responsable de l’atemptat de l’11-M del 2004, a qui donava suport logístic. Segons els documents que la policia va fer arribar al jutge Marlaska, arran dels atemptats contra la Casa d’Espanya de Casablanca del 2003, que van causar quaranta-cinc morts, es van començar a seguir uns individus com a presumptes responsables dels atacs i que havien arribat a l’estat espanyol procedents de Síria. I, seguint-ne el rastre, van topar amb Es-Satti, que els donava cobertura. La policia espanyola va seguir, doncs, el rastre d’Es-Satti durant més d’una dècada, fins a arribar a fer-lo confident. I va controlar-ne els moviments quan ja era imam a Ripoll, pocs mesos abans dels atemptats.

La policia espanyola va visitar Ripoll tres vegades per controlar els moviments d’Es-Satti

El ple del Consell ha destituït Julià Álvaro, fins ara secretari Medi Ambient i Canvi Climàtic, i co-portaveu de Verds-Equo País Valencià. Segons que han explicat fonts de la Generalitat a Europa Press, amb aquesta decisió es pretén donar un ‘impuls’ a les polítiques de medi ambient i canvi climàtic del Consell. La destitució arriba després de meses de tensions amb la consellera de Medi Ambient, Elena Cebrián. Un dels xocs va ser la paralització del Sistema de Depòsit, Devolució i Retorn (SDDR) d’envasos, projecte que Álvaro defensava. Segons que ha confirmat VilaWeb, el substituirà Ferran Quesada, fins ara regidor de Compromís a Ontinyent, històric del moviment ecologista i també membre dels Verds. Així, es conservarà la quota verda, una de les tres potes de Compromís. Resta pendent veure, però, si aquest relleu afectarà el conjunt del pacte del Botànic. Rectificació: En una primera versió hem escrit que la consellera Elena Cebrián és socialista, però és independent. Demanem disculpes als lectors.

Julià Álvaro és destituït com a secretari de Medi Ambient

Jair Bolsonaro va prendre possessió com a nou president del Brasil i des del primer dia el seu govern ja ha deixat clar que pensa portar endavant les promeses retrògrades que va fer durant la campanya electoral. Tot just accedir al poder s’ha estrenat amb mesures com l’exclusió del col·lectiu LGTB de les polítiques de drets humans, el permís al Ministeri d’Agricultura per a decidir sobre les terres indígenes o l’establiment d’un salari mínim menor de la xifra establerta pel congrés brasiler. Una nova mostra de la voluntat reaccionària del seu govern l’ha expressada Damares Alves, la nova ministra de Dones, Família i Drets Humans. En un vídeo que s’ha fet viral recentment, es veu Alves flanquejada per una bandera d’Israel anunciant ‘una nova era’ al Brasil on ‘els nens vesteixin de blau i les nenes de rosa’. Alves, advocada i pastora evangèlica, va jurar el càrrec dient que ‘aquest és un estat laic, però aquesta ministra és terriblement cristiana’.

La nova ministra de Dones del govern Bolsonaro: ‘Els nens vesteixen de blau i les nenes de rosa’

Avui comença una campanya de resistència passiva per protestar contra els governs que no responen a l’emergència climàtica. Arran d’aquestes accions, hi ha hagut centenars de detinguts a tot el món. Les protestes eren convocades a seixanta ciutats, com ara Londres, Sydney, Amsterdam i Berlín. A Londres, la policia ha detingut 276 activistes del moviment Extinction Rebellion, que havien blocat la circulació de vehicles en ponts i carrers del centre, utilitzant cola i cadenes. Els assistents s’han concentrat a Trafalgar Square i han anat fins al fins al Palau de Buckingham amb pancartes on es podia llegir, per exemple, ‘El canvi climàtic nega el futur als nostres fills si no actuem de seguida’. Lizzy Manseld, una de les assistents, ha dit a Reuters: ‘Som aquí perquè el govern no fa prou contra l’emergència climàtica. Només tenim un planeta, de manera que hem de defensar-lo.’ A Amsterdam, més d’un centenar de persones han estat arrestades perquè havien tallat el carrer adjacent al Museu Nacional d’Amsterdam. ‘Ens sap greu haver tallat el carrer, però això és una emergència’, deia la pancarta desplegada pels activistes. La policia ha fet servir autobusos públics per endur-se els detinguts. A la capital de Nova Zelanda, Wellington, més de trenta activistes han estat detinguts després de tallar vies principals. També han tancat l’accés a alguns ministeris i han assaltat una sucursal bancària. A Sydney, Austràlia, han detingut trenta manifestants que no volien desallotjar un carrer a prop de l’estació central de la ciutat. Per diferència horària, els Estats Units han estat el darrer país a incorporar-se a les protestes, concretament amb una acció a Nova York, a l’escultura del toro de Wall Street, anomenat Charging Bull, símbol del sistema econòmic. L’escultura ha estat tenyida amb pintura vermella i una activista s’hi ha enfilat per fer onejar una bandera verda d’Extinction Rebellion. La campanya, de dues setmanes, és coordinada a escala mundial per Extinction Rebellion, una organització sorgida al Regne Unit que ja va blocar el centre de Londres durant onze dies el mes d’abril. L’objectiu és mobilitzar activistes a seixanta ciutats de tot el món i exigir l’eliminació total de les emissions de gasos d’efecte hivernacle per al 2025, per evitar la pèrdua de biodiversitat.

Centenars de detinguts arreu del món en la campanya de resistència passiva d’Extinction Rebellion

L’oposició li reclama eleccions anticipades, però Quim Torra no pensa dissoldre el parlament. Per molt que li ho demanin, el president de la Generalitat no convocarà els ciutadans a les urnes aquest any i així ho refermat al parlament. Tampoc hi haurà eleccions, per tant, després de la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics i la resta d’encausats. Torra creu que seria una ‘gravíssima irresponsabilitat’ tornar a posar les urnes, i raona que el govern té majoria per governar, encara que no hagi pogut aprovar el pressupost d’enguany per falta de suports. Les incerteses sobre el futur dels presos i del procés, condicionat per la falta d’unitat estratègica, han congelat la legislatura. La CUP és massa lluny de Torra; veu la Generalitat fent autonomisme i sense avenços en polítiques socials. I també ha fracassat l’intent d’obrir una nova etapa política amb el suport dels comuns. Torra no amaga que el que més li preocupa és l’allunyament dels anticapitalistes, a qui qualifica d’amics. Els ho ha tornat a dir: ‘Si penso que, en un moment determinat, no puc portar aquest país a la independència, dimitiré’. El Tribunal Suprem ho pot sacsejar tot. L’executiu de Torra i Pere Aragonès tanca files, defensa la importància que l’independentisme es mantingui a les institucions autonòmiques malgrat les contradiccions que això els genera, i es prepara per a entomar la sentència sense eleccions. ‘Necessitem un govern fort, de resistència, que guiï una resposta efectiva’, ha apuntat el republicà Sergi Sabrià. El parlament, tanmateix, s’ha convertit en un terreny de difícil gestió per al govern. L’oposició està dividida i sense alternativa real per a presentar una moció de censura que doni pas a un nou govern, però sí que és capaç d’encallar la governabilitat deixant sol l’executiu. Les acusacions d’inacció s’han convertit en una constant a l’hemicicle, i aquest matí s’han repetit durant la sessió de control i la compareixença del president de la Generalitat per a explicar els relleus d’Elsa Artadi i Laura Borràs per Meritxell Budó i Mariàngela Vilallonga. El govern està sol i, l’oposició, fragmentada. El PSC, Catalunya en Comú Podem i el PP han reclamat amb contundència a Tora que posi fi a la legislatura amb una convocatòria electoral o se sotmeti a una qüestió de confiança. C’s fa una oposició frontal i intenta mantenir la polarització, però evita centrar les demandes en un avançament electoral. Un final precipitat de la legislatura els agafaria en plena recomposició interna pel salt d’Inés Arrimadas al congrés espanyol. La CUP tampoc no parla d’eleccions, però esmola les crítiques als socis del govern. Els anticapitalistes han recordat que són a l’oposició des de després de la investidura, i ha acusat JxCat i ERC de practicar una ‘colonització partitocràtica de les institucions’. La sortida de consellers per les urgències electorals tampoc no convenç els anticapitalistes, que creuen que JxCat i ERC mercadegen amb els departaments per electoralisme, després de la sortida d’Artadi i Borràs per a concórrer respectivament a les municipals per Barcelona i a les espanyoles. Abans ho va fer Ernest Maragall, amb el mateix objectiu d’esdevenir el pròxim alcalde de la capital catalana. Les crítiques s’han enquistat a la cambra i fa dies que el govern respon amb el mateix argument, furgant en l’aritmètica impossible: si volen acabar amb l’executiu només s’han de posar d’acord per a presentar una moció de censura presentant un candidat alternatiu a la presidència. Així els ho ha dit Torra, intentant evidenciar la incapacitat de l’oposició per a posar-se d’acord. Ha constatat que el PSC podria proposar Inés Arrimadas com a presidenta, si no fos que marxa al congrés espanyol. I Cs podria proposar Miquel Iceta com a candidat, si és que no li demana que dimiteixi per haver dit al diari Berria que s’haurà de cercar una sortida democràtica si els independentistes arriben al 65%. Torra ha volgut felicitar el líder del PSC per aquestes declaracions: ‘És un pas endavant que el retorna a vells postulats’. El govern espera, a més, que l’oposició avali els decrets del seu pla de contingència per a complementar la pròrroga pressupostària, com el suplement de crèdit que va aprovar ahir el govern per complir amb els compromisos salarials amb els treballadors públics. Els comuns votaran demà a favor d’una moció del PSC que insta Torra a convocar eleccions o sotmetre’s a una qüestió de confiança. La CUP encara no ha aclarit què votarà. Tampoc C’s. Encara que prosperés, però, no seria un pronunciament que obligués el govern, si bé es tornaria a constatar la falta de suports parlamentaris de l’executiu. El debat ha estat una constant d’acusacions creuades. ‘Són un forat negre per on desapareixen milions d’euros per al seu programa separatista’, ha dit Arrimadas, mentre el Tribunal de Comptes escruta l’actuació del govern en acció exterior. Una altra mostra: davant de l’estupefacció de la majoria de l’hemicicle, el PP ha assegurat que el govern ‘ha boicotejat històricament’ el corredor del mediterrani. Torra ha retret a Alejandro Fernández el seu ‘desconeixement’ i ha vaticinat que desapareixeran del parlament després de les eleccions. ‘Ens hauríem de fer una abraçada i acomiadar-nos’, li ha deixat anar. Debat amb tensió entre Costa i Arrimadas La discussió parlamentària ha esclatat quan Arrimadas ha tornat a citar els articles de Torra que creu ‘xenòfobs’. En un moment en què el president de la cambra, Roger Torrent, no era a l’hemicicle, i el vicepresident Josep Costa moderava el debat, Costa ha tallat Arrimadas diverses vegades per a demanar-li ‘respecte i cortesia’ cap als membres de la cambra. La líder de C’s ha entomat la intervenció com un excés per part de Costa que, després, ha estat qüestionat des de la mateixa mesa per José María Espejo-Saavedra. ‘Està actuant arbitràriament’, li ha retret. Arrimadas recordava que Torra havia parlat de ‘bèsties amb forma humana’ i Costa ha volgut remarcar que el president de la Generalitat ‘no fa servir aquests qualificatius en exercici del seu càrrec’. El PSC, els comuns i el PP també han criticat les interrupcions de Costa per excessives. Quan ha tornat a la mesa, Torrent ha garantit que avaluaran els fets a la mesa. Segons fonts parlamentàries, cap partit ha demanat una reunió extraordinària per a abordar-ho.

Ni eleccions ni moció de censura: Torra no dissoldrà el parlament

La vice-presidenta i consellera d’Igualtat i Polítiques Inclusives, Mónica Oltra, ha anunciat que el Pacte Valencià contra la Violència de Gènere té actualment executades o en execució el 82% de les seves mesures, en el seu segon aniversari. ‘El camí cap a la derrota del terrorisme masclista és ple de traves, però és imparable’, ha exclamat. En una compareixença a petició pròpia a les Corts per a fer balanç del pacte, ha celebrat que ‘el relat compartit d’unitat política i comprensió ciutadana ha permès reconèixer la violència contra les dones com un conflicte social’, el qual ha canviat l’atenció a les víctimes en tots els nivells. Oltra ha arrencat amb el nom de Sheila, Andrea, Nalea, Beatriz, María Asunción, Rita i Elena, les set dones assassinades enguany a mans de les seves parelles o ex-parelles. El pacte va sorgir fa dos anys el 17 de setembre de 2017, ‘sobre la base del consens i, sobretot, en la no confrontació partidista’ per a transformar la societat i aconseguir la igualtat. ‘És més fàcil i ràpid canviar una llei que una mentalitat’, ha il·lustrat la també portaveu del Consell. L’acord, amb vigència fins al 2022, no és un programa de govern, sinó un document obert. Actualment compta amb un total de 1.009 adhesions d’entitats i 12.039 de particulars. Entre les polítiques hi ha ajudes als fills de víctimes, de 6.000 a 75.000 euros, així com ajuts de lloguer social. Un altre èxit és la multiplicació per nou del fons d’emergència, fins a 900.000 euros el 2019, per atendre quan ‘a dos quarts de la nit et trobes a la porta de casa teva, amb els nens i les maletes, sense saber on anar i amb l’ànima per terra’, ha il·lustrat Oltra. També ha ressaltat que la renda activa d’inserció pot arribar a nou-cents euros al País Valencià enfront de la mitjana de quatre-cents trenta a l’estat espanyol. En general, el pressupost contra la violència masclista ha pujat un 150% d’ençà del de 2015.

El 82% del pla contra la violència de gènere valencià està executat o en procés

El secretari d’estat belga responsable d’immigració, Theo Francken, ha anunciat que prepara un projecte de llei per a obligar els immigrants que sol·liciten asil a Bèlgica a lliurar telèfons mòbils, ordinadors i més dispositius electrònics, amb l’objectiu de verificar la identitat i la situació que notifiquin a les autoritats. ‘Entre el 60% i el 70% dels demandants d’asil menteixen sobre algun dels elements de la seva identitat: el nom, l’edat, la ruta que han seguit o el país d’origen’, ha dit Francken, en una visita a Dinamarca. Ha explicat que del control dels dispositius se’n faran càrrec agents de la policia de l’oficina d’estrangeria, i que això els servirà per a obtenir missatges, fotografies i, fins i tot, saber en quines xarxes socials participa l’immigrant que sol·liciti protecció internacional. Actualment, el sol·licitant de protecció pot negar-se a lliurar el seu telèfon mòbil o l’ordinador a les autoritats, però segons Francken la normativa de la Unió Europea permet als estats membres d’exercir aquest control. Les normes comunitàries estableixen que els estats membres poden imposar als demandants l’obligació de cooperar amb les autoritats competents. Per això el demandant haurà de lliurar la documentació que dugui, com ara el passaport, i les autoritats podran escorcollar l’individu i els articles que tingui, però d’acord amb el ple respecte als principis de la dignitat humana i de la integritat física i psicològica.

Bèlgica inspeccionarà mòbils i ordinadors de refugiats per verificar-ne la identitat i la situació

Encara que no s’hagi inventat la tecnologia per fer-ho, quan llegiu l’entrevista amb en Llach, afegiu-hi el so de les seves rialles; no serà igual com posar-hi unes emoticones. Si ho feu així, les paraules agafaran matisos amb l’entonació, però sobretot amb el riure, a vegades sarcàstic, a vegades tímid, a vegades maliciós o senzillament divertit. Sempre ple de complicitat. A prop de la mar, amb una mirada que no deixa mai de mirar, una bona dosi de paciència i un suc de taronja, respon les preguntes, com li agrada dir, disposat a fer allò que calgui. Allunyat del personatge públic creat durant tants anys, es neguiteja una mica quan li parlem de ‘L’estaca’. Vol ser un més a construir la república catalana i n’està entusiasmat. No vol ser res més. Potser per això tot en ell traspua aquesta normalitat combativa, que fa que aquest setembre tot sigui més de debò, ell també. —Esteu nerviós? —Nerviós? No, no és la paraula. Estic esperançat, il·lusionat i tinc moltes ganes que tot tiri endavant, que arribi el 28 i ens puguem comptar. Nerviós no, perquè en aquesta candidatura em sento amb uns objectius molt clars i això em dóna molta tranquil·litat. Tot és molt concret i no tinc àrees de confusió. —Guanyarem? —Confio que sí, l’ambient que nosaltres sentim és fantàstic. La resposta és molt forta. Potser vivim en una bombolla, però així i tot és evident que a l’ambient trobes les mirades i les complicitats que hem viscut els onzes de setembre passats. L’àvia, el jove, la família que ve i et mira als ulls… Semblava que s’havia com soterrat aquesta força, però des del moment que ha començat la campanya ha tornat a sortir. Els actes que fem són impressionants. A més, cada vegada veig més motius per al sí. —Us trobeu amb gent que no ho veu clar? —És clar que sí, hi ha gent que encara viu el sentiment de la por. A l’estat espanyol costa molt de netejar perquè els qui tenim una edat venim condicionats per una dictadura. Però un dels grans canvis que hi ha hagut és que a partir del 2010, 2011, 2012 la por ha començat a perdre força i la gent ha canviat la por per les raons. I les raons per la independència són molt fortes. Els arguments que ells utilitzen, el de les pensions o el de l’euro, no hi ha cap economista seriós que els defensi. Ells ho fan des de l’estat perquè no tenen més arguments. Cada vegada la gent veu el camí més clar. La pregunta és al revés: si no fos per l’estat espanyol, hi hauria ningú que tingués cap problema? I la resposta és no. Els dubtes són de por, no de raonaments. Si ells no condicionen, tot es desmunta. —És un moment que pot venir d’un vot. Quins són els arguments bàsics per a convèncer indecisos? —Són els que hem dit sempre. El convenciment que sense eines aquest país arribarà al cap del carrer. L’única manera d’evolucionar com a societat i de projectar un futur millor és tenir eines, i això vol dir sobirania, vol dir independència. Aquestes motivacions són les principals. Jo no veig la independència com una finalitat en si mateixa. La independència em serveix si fem un país que realment doni al ciutadà els seus drets, les seves llibertats, la seva realització personal al centre de la política de l’estat. Si no fos així jo no seria aquí, jo vinc de tendències ideològiques una mica perilloses. —Voleu dir anarquistes? —Veig que somrius, però no em faràs caure… —Parleu molt de la revolta dels somriures però hi haurà un moment en què arribaran garrotades fortes… —Els dels Junts pels Sí ens hem convertit en l’ase dels cops, segurament perquè tenim moltes possibilitats de convertir-nos en un pal de paller de l’independentisme. És com si entressis a veure una pel·lícula de suspens, que es deia abans. Saps que en un moment t’arribarà un ensurt fort, que et voldran fer por. No saps ni quan, ni com, ni qui… però tots els de Junts pel Sí som grans i ja ho sabem. Els ensurts vindran pel cantó que sigui. Ja han començat i continuarà. Nosaltres hem de continuar somrient perquè la pel·lícula acabarà. I, llavors sortirem, ens mirarem i direm: no era veritat. —Fem massa poesia? L’altre dia al passeig Lluís Companys semblava un míting de poetes. —Per a mi, al contrari de tu, el fet que una manifestació gegantina comenci amb la Montserrat Carulla amb aquell poema de l’Estellés, amb tot allò que representa, és una manera de fer que dóna sentit a aquesta candidatura i mostra en quin país vivim. A mi em sembla que és al revés, i precisament això és el que els despita. No et pots imaginar enlloc d’Europa que, en un moment tan excepcional com ara, es comenci un acte amb un poema, dit amb aquella fermesa per una senyora gran, que tremolava, i el silenci que hi havia. —Va ser emocionant, però ho deia en el sentit de si ens fa falta ser més combatius? —Ells no estan preparats per a aquesta manera de fer. Ho veus cada dia. Sabem que ells aniran a totes, però nosaltres també. És la primera vegada en la lluita per la pervivència del nostre país que tenim eines poderosíssimes. Una d’aquestes eines, la més important, és la democràcia sentida des de la ciutadania, no des dels despatxos. Aquest fet és importantíssim perquè, com s’ha vist amb algunes cartes que han sortit publicades, alguns encara pensen que la política es fa als despatxos. A casa nostra no. Per això la senyora Carulla pot llegir un poema de l’Estellés amb un silenci espectacular, perquè és la ciutadania que ha agafat el protagonisme d’aquest moment. Hem passat de ser súbdits a voler ser ciutadans de ple dret. Ens atacaran, sí, però nosaltres tenim les urnes. En el panorama actual, en el context que ells mateixos han preparat sense deixar-nos votar durant anys, han convertit les urnes en una eina, com ho diria… una eina de construcció massiva. Aleshores ells ho faran tot i s’arriscaran molt. Ells saben que també arrisquen molt perquè Europa observa. Nosaltres tenim un projecte de futur que intentaran aturar com puguin, són molt poderosos. Ho sabem i els reconeixem aquest poder. Però el nostre poder és la voluntat popular de dur endavant un projecte d’alliberament. —Veure Mas i Juqueras junts, tocant-se, parlant, fa impacte. Què uneix Mas i Junqueras? —Tots dos són molt diferents, gairebé antitètics en el sentit caracterial, però s’han unit per tenir les eines necessàries. Això els solda d’alguna manera. Un, perquè li han fotut totes les garrotades que poden fotre a un polític: s’ha de veure la història d’aquest home! L’altre, perquè ho té clar des de fa molts anys. —Els veieu ben soldats? S’ha acabat l’època fosca de les baralles? —Espero que sí. Aquesta campanya va aconseguint complicitats. Això es nota en l’ambient. Estan ben soldats com dos components. L’un ve d’un cantó, l’altre d’un altre. Un component de la soldadura, en Mas, és una persona que fa política des de molt jove i forma part de les polítiques d’on venim, d’això que s’ha dit ‘la puta i la Ramoneta’ i ‘el peix al cove’, que quan arriba al cim de la seva carrera entén que o tenim les eines o no es pot fer política. L’altre component de la soldadura, en Junqueras, arriba d’un camí de la política molt curiós. Està a la universitat, se’n va a Europa i el partit el fa secretari general. Aquí cal pensar en en Puigcercós; s’hi ha de pensar de tant en tant i ho dic meritòriament. Crec que la transició de poder més clara que s’ha fet en aquest país és l’arribada d’en Junqueras i qui se’n va té un mèrit. El senyor Puigcercós se n’ha anat com ningú ho ha fet de la política catalana. Ha tingut una ètica i una elegància extraordinàries, va saber veure que la seva època havia passat. Que consti que no el conec de res. —Aquesta soldadura, l’ajudeu a fer els independents? —Som l’amalgama, som com una pasta que d’alguna manera ajuda. Segurament aquest és el nostre paper, tant ara com després, i ho dic des de la humilitat. Dos partits que sempre han competit, per dir-ho d’alguna manera, han decidit d’anar junts i nosaltres, amb presències molt connotades, els ajudem a fer-ho. El nostre paper és aquest i ho sabem. Ens han donat un lloc preeminent, renunciant amb una generositat egoista. Des de la primera entrevista que ho dic. On es pensen que graten un problema hi ha la nostra gran riquesa: haver sabut renunciar a parts importants de la nostra personalitat pròpia i mantinguda durant anys per posar-se al servei d’una idea que considerem vital. Per mi, agafar-me de bracet del senyor Mas, que no he votat mai, o de l’alcalde de Girona, és una joia. Quan hàgim aconseguit les eines serà una altra cosa: això sí que ho farem des de la coneixença. —No éreu partidari de la llista única. —Jo era partidari de les tres llistes perquè hi va haver un moment que semblava que donaven un resultat millor. Però sí que et puc assegurar que des del dia que es va decidir de fer la llista única a Parlavà, a Porrera, on vaig hi ha una pujada d’adrenalina militant en un sector ampli de la població. Nosaltres hem de servir per a això, tenim objectius fixats. És un gran patrimoni i l’hem de fer servir. —Es fa difícil de pensar que votareu alguna cosa amb què no esteu d’acord… —A mi també em costa de pensar-ho de mi i dels altres companys o del mateix Baños. El que és interessant és que en el moviment independentista hi ha una voluntat de girar una pàgina per a crear-ne una de nova. S’han de qüestionar moltes coses: lleis electorals, responsabilitats polítiques davant el parlament i la ciutadania, mecanismes de control, etcètera… Tots partim d’aquesta base. —Us veieu votant amb la CUP? —Jo em veig votant en consciència. Jo ho vaig deixar clar a la primera persona que em va parlar d’aquesta possibilitat. Li vaig dir: jo votaré per convicció. Et diré una cosa que no he dit mai perquè com que no em sento preparat políticament.. —Digueu. —Ho dic a tall personal, ni com a Junts pel Sí, ni res. Ho dic com a Lluís Llach net. Que facin la llei electoral que convingui més al país, però a mi em sembla indigne que a un diputat el forcin per llei o per usos parlamentaris a la disciplina obligada i no a la convicció que obliga. Des del meu punt de vista, és una de les primeres coses que s’hauria de reformar en aquest parlament. Hauria de ser expressament prohibida qualsevol coacció a la convicció democràtica a què obliga un vot. D’aquesta manera, a més a més, resoldríem una altra cosa: que cada parlamentari seria responsable del seu vot i no es podria amagar sota excuses d’allò de les obediències obligades, que ja feien servir als exèrcits. Som en un altre temps i en un altre context. Tanco parèntesi, continuem… —Sovint dieu que heu somiat truites moltes vegades però que n’heu vist caure moltes. —Moltes. —Quines són les que més us han colpit? —N’hi va haver una que em va commoure profundament i que mentre batia els ous pensava: Ai! Déu meu! Va ser la dels insubmisos. És l’aventura. Vaig aprendre’n moltes coses, gràcies al fet que m’hi van deixar participar. Havia participat en moltes històries. Totes són truites importants que se n’han anat servint en plats, però pensava que si hi havia cap causa impossible era la dels insubmisos. Aconseguir el que es va aconseguir amb aquell moviment. Veure com la societat civil, de mica en mica, va anar agafant l’argument amb una força extraordinària, com la societat es va impregnar a través de la maternitat i la paternitat. No hi havia manera d’anar a la contra. L’estat espanyol va haver de canviar totes les lleis. Potser sí que aquesta truita que ara cuinem és més bona, més complexa i amb més condiments, però la de la insubmissió em va impressionar molt. En aquell moment sortíem de la dictadura i semblava impensable que tot allò pogués canviar. — ‘L’estaca’ simbolitza la idea d’anar tots junts com això que passa ara. —Sí i algunes altres cançons també, però en això no hi entro. Em fa cosa. —No us entenc. Què voleu dir? —L’altre dia es van posar a cantar ‘L’estaca’ i la gent em mirava, però jo em sentia estrany. —Sí, però sou la mateixa persona. —Ho vaig fer sense pensar en res de tot això. En un moment determinat vaig creure que s’havia de fer. Però sempre he cregut que una vegada tu has fet una cosa i passa a mans de la gent, el protagonisme és de la gent. ‘L’estaca’, sense el protagonisme que li ha donat la gent, no seria res. —Com veieu els canvis del País Valencià? —Davant d’una agressió com la que han rebut el País Valencià, les Illes Balears i les Pitiüses, la gent que arriba al poder ha de ser ferma. No es poden permetre de no ser-ho. És una oportunitat històrica per refer-se. Quan la dreta nacionalista espanyola governa és molt ferma. I una cosa que no pot ser és que quan les alternatives governen governin amb tebior. Això ja es va veure quan va manar el PSOE. Eren febles defensant la llengua i la identitat. Semblava que havien de demanar perdó. Els altres no han demanat mai perdó per cap destrucció i n’han fet un fotimer. —Vàreu tenir dubtes quan us van proposar d’anat a la llista? —Això és molt personal. Jo tinc dues potes molt encamellades. Una era a Junts pel sí i una altra en un altre lloc i vaig pensar molt on la meva feina podria ser més rendible. Va ser quan em vaig decantar per Junts pel Sí. Llavors vaig demanar d’anar al final, perquè jo no em veig amb cap aptitud per a fer aquesta feina que no sigui la representativa del pes de la motxilla de tots aquests anys de lluita, de resistència. I em van dir que no. —Però vàreu acabar dient que sí. —Em va passar el dubte i vaig pensar que ho faria tan bé com pogués. —Anar al capdavant implica més compromís, sembla que vagi més de debò. —Ara ho veig millor que abans. Quan pensava en tot això acabava d’inaugurar una biblioteca en col·laboració amb més gent. Havia reflotat una barca que donava feina a dotze famílies, que són molta gent i havia de mantenir una aula informàtica per a les escoles. A més escrivia. I, encara que sigui molt dolent, a mi m’entusiasma. —Feu una altra novel·la? —Sí, passo per la pàgina 164. —No us quedarà gaire temps… —Ara estic molt content i li he dit a en Remigio que aguanti fins al 28. Ai! En Remigio és el meu cos. Aguantarà.

Lluís Llach: ‘Ens atacaran, però nosaltres tenim les urnes’

Diputats de Vox i de Ciutadans han tingut una topada al congrés espanyol una hora abans de començar la sessió constituent. El motiu ha estat els llocs que volien ocupat els uns i els altres a la cambra baixa, on encara no s’ha assignat l’emplaçament de cada grup. Ho han explicat uns quants diputats que eren presents a l’hemicicle quan hi ha hagut l’incident, com ara el portaveu dels comuns, Jaume Asens, i el de Bildu, Jon Inarritu. Vox i Ciutadans a crits i insults només obrir-se les portes de l’hemicicle. Com a primera imatge de la legislatura no convida a l’optimisme 😅 — Jaume Asens (@Jaumeasens) December 3, 2019 Conato de pelea entre Vox y C’S por los sitios nada más abrirse las puertas del Hemiciclo. Empujones y desprecios, parecía el Parlamento de Ucrania. Empieza bien la Legislatura. pic.twitter.com/0XRYSl3u2F — Jon Inarritu (@JonInarritu) December 3, 2019 Hi ha hagut, segons que expliquen, bescanvi de crits i d’insults i fins i tot empentes. Segons diverses fonts, Vox ha ocupat el lloc que tenia Ciutadans a l’última legislatura, al centre de l’hemicicle, a la segona filera de la part central de la cambra. Això ha originat la queixa dels diputats d’Inés Arrimadas, amb una representació que s’ha reduït a deu escons i prou.

Batussa entre diputats de Vox i de Ciutadans al congrés espanyol

La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, s’ha trobat avui a Luxemburg amb el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. Forcadell i Juncker s’han trobat a l’aeroport i s’han saludat. Ambdós es dirigien a l’Assemblea Parlamentària de la Francofonia, tal com ha explicat Forcadell. La sessió plenària de l’assemblea se celebrarà entre demà i dimarts. És un organisme que està integrat per vuitante-tres parlaments d’arreu del món. Forcadell intervindrà i hi explicarà la situació política i lingüística de Catalunya. El Principat forma part d’aquesta institució com a observador permanent des de l’any 2008. Salutació cordial a @JunckerEU, amb qui hem coincidit en aterrar a Luxemburg per a participar a l'Assemblea Parlamentària de la Francofonia pic.twitter.com/CUxJ8LJHFk — Carme Forcadell (@ForcadellCarme) July 8, 2017

Forcadell i Juncker es troben a Luxemburg

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona acull dilluns la presentació de la biografia de l’advocat i activista August Gil Matamala, escrita per Anna Gabriel i David Fernández. L’acte es farà a les set del vespre i tan sols hi podran accedir els subscriptors de Vilaweb que hagin aconseguit una plaça. Els dos ex-diputats de la CUP i el biografiat faran una conversa conduïda pel periodista Pere Cardús. L’acte, tan sols tres dies abans de les eleccions del 21-D, pot servir també per a copsar les impressions dels ponents sobre l’actualitat política. Gil Matamala, un històric de la lluita antifranquista i defensor de molts activistes represaliats per l’estat espanyol després de la transició, fou entrevistat fa poc pel nostre diari i oferí unes quantes reflexions interessants per al moment actual. Les inscripcions es van tancar la setmana passada i ja no queden places per a assistir-hi. Tan sols podran entrar els subscriptors que han rebut un correu de confirmació de la seva reserva. Si no sou subscriptors, us en podeu fer omplint aquest formulari.

Anna Gabriel, David Fernández i August Gil Matamala parlen amb els subscriptors de Vilaweb

Una gran manifestació ha recorregut avui a migdia el centre de Barcelona per exigir l’aturada de la llei de contractes de serveis a les persones, coneguda per llei Aragonès. Unes 2.500 persones, segons dades de la Guàrdia Urbana, hi han mostrat el seu rebuig. Consideren que ‘pretén de convertir l’educació, la formació superior, la sanitat i els serveis socials en mercaderies amb les quals fer negoci’, com han expressat els representants dels diferents sectors i entitats integrants de la Plataforma Aturem la Llei Aragonès llegint un manifest al final del recorregut, a la plaça de Sant Jaume. La ‘llei Aragonès’: una millora o un perill per les externalitzacions de serveis? El text exigeix també a ERC i tots els grups parlamentaris que donen suport a la llei que aturin el setge contra els serveis públics catalans: ‘Avui hem vingut a dir ben alt que no farem ni una passa enrere davant dels atacs contra l’educació, la sanitat i els serveis socials.’ Segons els manifestants, la llei, encara sense aprovar, obre la porta al fet que les empreses privades ‘posin un peu’ a la sanitat o l’educació pública. ‘Entenem la llei Aragonès com un nou intent de privatització dels serveis de la salut i sanitaris, uns serveis que garanteixen drets fonamentals i que, per tant, han d’estar garantits per l’estat’, han reclamat al final del recorregut. Mentrestant, els clams més sentits han estat ‘On és, on és el Pere Aragonès?’ o ‘Privada no, pública sí’. L’acció d’avui s’emmarca dins una campanya de mobilització que la plataforma –formada per prop de cent col·lectius, entitats i moviments contraris a l’aprovació d’aquesta llei– impulsa aquests darrers mesos i que s’ha intensificat aquesta setmana. En declaracions a la premsa davant la conselleria d’Economia, punt de partida de la marxa, les portaveus Mar Ampurdanès i Elva Tenorio han reclamat de blindar els serveis públics en vista de qualsevol possible privatització. Ampurdanés ha dit que la llei afectaria serveis com ara l’educació especial, els menjadors, les hores de tutories o, en el cas de la sanitat, la ginecologia o la diàlisi. ‘És alarma social, defensa de drets, per això ens hem unit’, ha afegit Elva Tenorio, que ha argumentat que significa un canvi de model que implica mercantilitzar la vida de les persones. ‘Per això volem blindar els serveis socials, la sanitat i l’educació’, ha conclòs. Per una altra banda, Ampurdanés ha explicat que encara no han rebut cap resposta del govern i que pretenen de continuar amb conferències arreu del territori i interpel·lant ERC perquè s’involucri. Els contractes socials de Colau amb Florentino i Sacyr: 140 milions des del 2015

Manifestació a Barcelona contra la ‘llei Aragonès’

El secretari general d’UDC, Ramon Espadaler, ha dit que UDC no participarà a la manifestació de l’Onze de Setembre si es converteix en una marxa de suport a la llista conjunta de CDC, ERC i membres de les entitats. ‘Si aquesta manifestació és l’obertura de campanya d’aquesta llista no té massa lògica que nosaltres hi siguem presents’, ha assegurat en declaracions a Catalunya Ràdio. A més, Espadaler ha qüestionat el programa que presentarà la llista conjunta. ‘Quin programa faran, el de Varoufakis o el de CDC que havia estat fins ara? Qui renunciarà a què’, s’ha preguntat per després afegir que més enllà de la qüestió nacional cal governar el país.

Unió no anirà a la manifestació de l’Onze de Setembre si és l’inici de campanya de la llista conjunta

Guillem Carreras, periodista i sociòleg Vallespinosa és un poble d’allò més bonic de la Baixa Segarra. Mig improvisadament, hi hem concertat una entrevista amb l’escultor Francesc Anglès. L’excusa? El vint-i-cinquè aniversari de la inauguració del Carro Gros, el monument casteller ubicat a la Rambla Nova de Tarragona. Davant de Cal Clarassó, tal com és coneguda la casa de l’artista, els veïns s’han reunit a la plaça formant una rotllana per a fer petar la xerrada. Les obres d’en Francesc, penso, han aspirat a reflectir aquesta humanitat. Durant l’entrevista, a més, parlem de l’estreta relació que artistes il·lustres –Dalí, Picasso, Pau Casals—van mantenir amb la cultura popular. En una època que l’escultura tendia cap a l’abstracció, vas apostar per una escultura que posava el focus en les escenes de la vida quotidiana. Crec que la meva escultura pot definir-se com a “impressionista”. El crític d’art Rafael Sánchez Torroella comparava les meves obres amb les de George Sagal, tot i que jo crec que hi ha notables diferències. És cert, d’altra banda, que els dos hem volgut recrear escenes de la vida quotidiana. Treballar en guix pot ser molt ràpid, perquè s’asseca en tres minuts, però precisament per això també molt complex. Has de tenir molt clar quina forma vols donar a la figura. En aquest sentit, la meva experiència com a metge m’ha servit de gran ajuda. Tenia avantatge respecte d’altres artistes a l’hora de confeccionar les mans i els peus, que són les parts més complicades d’una escultura. Una de les escultures més conegudes de la seva trajectòria és “La Cobla”, exhibida originàriament al Museu Dalí de Figueres i que actualment es pot contemplar a L’Escala. Vaig començar a crear La cobla l’any 1972. Durant el procés de creació, que es va allargar fins a 1976, vaig guanyar el Premi Josep Llimona del Cercle Artístic de Sant Lluc per l’obra La becaina. Dalí ja havia contactat amb mi perquè cedís aquesta obra pel Museu de Figueres, i va tornar a mostrar-se interessat per exposar La cobla. Aviat vaig arribar a la conclusió que el Dalí era dues persones: un en el tracte proper, i un altre molt diferent –molt més personatge que persona— davant la premsa. L’escultura, que ja havia viatjat per molts països, es va inaugurar oficialment al Museu Dalí de Figueres el 9 de setembre de 1979, amb la presència del president Tarradellas. El mateix Dalí es va preocupar per portar la tarima de l’Ateneu de Figueres per a exhibir-la. Llegiu l’entrevista sencera a Tornaveu, fent clic aquí.

Francesc Anglès: “Volia fer una escultura castellera tan realista com fos possible”

El jutge de l’Audiència espanyola José de la Mata ha dictat avui interlocutòria d’obertura de judici oral a l’ex-president de la Generalitat Valenciana Francisco Camps per les presumptes irregularitats en l’adjudicació dels contractes a la trama Gürtel. A més de processar-li pels delictes de prevaricació i frau a l’administració, el magistrat inclou també tràfic d’influències. El titular del Jutjat Central d’Instrucció número 5 considera que ha quedat acreditat que ‘amb la finalitat d’afavorir els interessos econòmics d’Orange Market, tal com havia ocorregut en les edicions anteriors de Fitur, i per a acontentar els seus gestors davant l’elevat deute acumulat fins a l’any 2008 en favor d’aquesta mercantil per la celebració d’actes del PP en aquesta comunitat’.

Nou judici contra Camps a l’Audiència espanyola pel contracte de Fitur amb la trama Gürtel

PARÍS, 22 (EUROPA PRESS) L’Ajuntament de Niça ha rebutjat la petició cursada per la Subdirecció Antiterrorista de la Policia Judicial francesa d’eliminar ‘completament’ 24 hores de gravacions de sis càmeres de seguretat que contenien imatges dels moments d’abans, durant i després de l’atemptat del passat 14 de juliol, que va deixar més de 80 morts. La sol·licitud, de caràcter urgent, va ser enviada per escrit al centre de supervisió urbana de l’Ajuntament aquest mateix dimecres, per ‘evitar la difusió descontrolada d’aquestes imatges’, segons ha informat el diari francès ‘Le Figaro’. D’acord amb ‘Nice Matin’, la petició ja va ser traslladada verbalment l’endemà de l’atemptat pels agents de la lluita antiterrorista al personal del centre de supervisió urbana de la ciutat, després de procedir a extreure més de 27.000 hores de videovigilància. Com a argument, haurien concretat ‘evitar fugues’ i que es difonguessin imatges de com Mohammad Lahouaiej Bouhlel va atropellar amb el seu camió i va matar 84 persones el 14 de juliol al passeig dels Anglesos de la ciutat. Segons explica el diari local, aquestes imatges solen esborrar-se automàticament als deu dies, tot i que la llei permet conservar-les durant gairebé un mes. Davant de la petició cursada per la Subdirecció Antiterrorista, l’Ajuntament de Niça ha decidit rebutjar-la. L’advocat del municipi, Philippe Blanchetier, ha anunciat a més que l’Ajuntament demanarà al fiscal de la República de Niça que segresti aquestes imatges ‘amb la finalitat de no hipotecar altres eventuals procediments que podrien veure la llum més enllà de la investigació antiterrorista en curs’. La notícia sobre la inusual petició s’ha produït al mig de la polèmica sobre les suposades ‘mentides’ respecte al desplegament de seguretat que hi havia la nit del 14 de juliol quan es va produir l’atemptat. El ministre de l’Interior, Bernard Cazeneuve, va anunciar dijous una investigació sobre les eventuals errades de seguretat. ‘És la primera vegada que ens demanen destruir proves’, ha assegurat una font pròxima a l’assumpte a ‘Le Figaro’. La Fiscalia de París, amb la qual el diari ha contactat, ha confirmat aquesta informació i ha precisat que es tracta d’un fet concret en un cas molt particular per ‘evitar l’ús maliciós’ de les imatges. La Policia Judicial ha indicat que d’aquesta manera pretenen evitar que es danyi ‘la dignitat de les víctimes’ i que aquestes imatges no siguin utilitzades ‘per les pàgines web jihadistes amb fins propagandístics’.

Niça es nega a esborrar 24 hores d’imatges de les càmeres de seguretat que van filmar l’atemptat

El president Carles Puigdemont, el conseller Toni Comín i la consellera Clara Ponsatí han proposat que ERC, JxCat i CUP formin un ‘gran grup’ al Congrés espanyol sota el nom de ‘Grup Parlamentari de la República Catalana’. A través d’una carta, els dos eurodiputats electes i Ponsatí han refermat l’aposta de la cap de llista de JxCat, Laura Borràs, de formar un grup únic de l’independentisme a la cambra baixa espanyola després del 10-N. Puigdemont, Comín i Ponsatí dirigeixen la proposta als grups ‘que van fer possible l’1-O i la declaració d’independència’, perquè ‘considerin seriosament l’oportunitat que existeixi al Congrés, per primera vegada, una representació oficial en nom de la República Catalana’. Tots tres –a títol individual, segons el seu entorn– afirmen que la veu de la República pot ‘irrompre amb força’ a Madrid i pot actuar políticament ‘des de la diversitat de perfils i sensibilitats’ que hi haurà representades. Els tres dirigents –que van concórrer plegats a les llistes de JxCat de les eleccions europees el 26-M–, aposten perquè aquest grup únic doni llibertat de vot als diferents col·lectius de representants, on s’acordin els temps d’intervenció i de control parlamentari en funció de la representativitat que cada candidatura obtingui, i on es permeti als representants de cada candidatura tenir la visibilitat pròpia que considerin. Aquest grup parlamentari exerciria el control del govern espanyol, la iniciativa parlamentària i la interlocució política amb la resta de grups en nom de la República Catalana, segons conclou la carta. Borràs va llençar aquesta idea durant el debat de dimarts a TV3. La cap de llista de la CUP, Mireia Vehí, va rebutjar de seguida la proposta en considerar que al Congrés espanyol no hi ha ‘res a fer’, i que l’estratègia dels anticapitalistes vol desbordar l’estat espanyol i interpel·lar la comunitat internacional. ERC continua sense donar cap resposta.

Puigdemont, Comín i Ponsatí proposen a ERC i a la CUP el ‘Grup Parlamentari de la República Catalana’ al Congrés espanyol

La policia italiana ha detingut la capitana del vaixell de salvament Sea Watch 3, Carola Rackete, després d’haver atracat sense permís al port de Lampedusa per desembarcar-hi quaranta migrants, que no han deixat baixar. Per arribar-hi ha esquivat una patrullera de la guàrdia marítima i per això és acusada de resistència contra un vaixell de guerra, un delicte pel qual es poden demanar penes de tres anys de presó a deu. Fa dos dies la nau va ancorar a prop del port, malgrat el blocatge imposat per Roma perquè no entrés en aigües territorials. Feia disset dies que navegava amb els quaranta migrants salvats. El ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, no vol que desembarquin fins que no hi hagi un acord entre països europeus per a acollir-los. Ha demanat la confiscació de l’embarcació i una multa de 50.000 euros. Podeu veure la detenció ací: ++ In stato di fermo Carola Rackete, la comandante della #SeaWatch3 pic.twitter.com/9a0j1EPjov — annalisa camilli (@annalisacamilli) June 29, 2019 Aquest és el segon acte de desobediència d’un responsable d’un vaixell de salvament aquesta setmana: dimecres el de l’ONG Proactiva Open Arms va salpar del port de Nàpols cap a la Mediterrània central per a cercar i salvar migrants. Ho va fer desobeint la prohibició del Ministeri de Foment espanyol, que el mantenia blocat al port d’ençà del gener per haver vulnerat, suposadament, la legislació internacional en matèria de salvament humanitari. El vaixell d’Open Arms salpa del port de Nàpols per salvar migrants, desobeint la prohibició del govern espanyol

La capitana del Sea Watch, detinguda en atracar al port de Lampedusa amb quaranta migrants

Avui el ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, ha dit que les forces armades no actuarien a Catalunya sempre i quan es compleixi la llei. En una entrevista a RNE, quan li han demanat quin paper podrien tenir les forces armades en cas d’una DUI, Morenés ha dit: ‘Si tothom compleix el seu deure, li asseguro que no caldrà cap actuació com la que diu’. Les declaracions han aixecat tanta polseguera fins al punt que la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, ha hagut de comparèixer per descartar cap tipus d’actuació de l’exèrcit per evitar la independència de Catalunya. ‘No tenim cap perspectiva, cap intenció ni cap previsió de fer-ho’, ha explicat en una entrevista a La Sexta. La número dos de l’executiu espanyol ha lamentat que la malinterpretació voluntària de les paraules del ministre de Defensa, Pedro Morenés. Segons Sáenz de Santamaría ‘sempre’ hi ha ‘algú’ que fa servir les declaracions dels representants del govern espanyol ‘per alimentar el seu discurs’. ‘Aquest govern complirà i farà complir les lleis. La nostra Constitució és molt clara. Nosaltres complirem la llei i Catalunya no serà independent’, ha garantit la vicepresidenta espanyola que, això sí, ha garantit que les forces armades no tindran cap rol en la lluita contra l’independentisme. Escolteu l’àudio de les declaracions de Pedro Morenés: Segons Morenés les forces armades bé saben prou quin paper han de fer. Ha dit que eren ‘absolutament i perfectament’ democràtiques i subjectes a l’estat de dret: ‘Tenen establertes quines són les seves obligacions en les lleis i les compliran estrictament.’ Tanmateix, segons ell en l’estat de dret cadascú té una responsabilitat i els governants d’Espanya i de Catalunya han jurat complir i fer complir la Constitució: ‘Cada u ha de complir el seu deure: les forces armades, els governants i els governats. ‘Energumen’ i ‘mercader d’armes’ El cap de llista de Catalunya Sí que es Pot, Lluís Rabell, ha qualificat Morenés, de ‘energumen’ i ‘mercader d’armes’ per aquestes declaracions. Per això, ha instat a ‘enderrocar el govern del PP’: per no veure’l més a partir del desembre. El secretari polític de Podem, Íñigo Errejón, ha considerat que les paraules de Morenés eren ‘profundament irresponsables’ i un ‘insult a la democràcia’. També ha dit que ‘per la casta espanyola’ la constitució s’havia convertit ‘en un objecte massa grapejat’. Escolteu les declaracions de Lluís Rabell: També ha valorat les declaracions de Morenés el diputat d’ERC al congrés espanyol Joan Tardà. Ha dit que era una ‘insensat’ i, ‘èticament, una persona molt, però molt “low cost”‘. I ha afegit: ‘Quan amenaces i intentes acovardir és que només et queda l’estupidesa.’

Sáenz de Santamaría descarta cap acció de l’exèrcit per evitar la independència de Catalunya

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, després del comitè executiu del PP, ha fet una conferència de premsa. És un fet poc habitual, poques hores abans de la conferència que farà aquesta tarda el president català a Madrid, amb l’última oferta per a pactar el referèndum amb l’estat espanyol. Rajoy ha aprofitat la filtració d’El País sobre el suposat esborrany de la llei de transitorietat jurídica per criticar el govern català: ‘Pretenen fer una ruptura en tota regla d’Espanya en 24 hores’, ha dit. Segons ell, la llei de transitorietat és antidemocràtica i un ‘disbarat jurídic, polític i social’. Recordem que el govern de Catalunya ha desmentit el contingut d’aquesta filtració. Tanmateix, les paraules de Rajoy sobre aquesta notícia, que demostren la bona sintonia entre El País i l’executiu espanyol, han suscitat poc interès: no hi ha hagut cap periodista que li’n fes preguntes. Rajoy també ha exigit a Carles Puigdemont que comparegués al congrés espanyol per explicar el referèndum i els plans del govern. ‘Ha d’actuar amb determinació, coratge i valentia’, ha dit. Divendres la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, ja va convidar Puigdemont a explicar-se al congrés.

Rajoy aprofita la filtració d’El País per criticar durament Puigdemont

Albert Rivera ha fitxat un dels grans noms del socialisme català: Celestino Corbacho. L’antic batlle de l’Hospitalet de Llobregat i ex-ministre de Treball del govern espanyol va deixar el PSC el mes de gener i avui ha anunciat que participarà en la plataforma ‘Espanya Ciutadana’ que impulsa Ciutadans. Corbacho no ha pogut assistir físicament a l’acte que avui s’ha fet al Port Olímpic de Barcelona, però ha enregistrat el següent vídeo: 📽#CelestinoCorbacho "@ESPCiudadana es una gran plataforma para que personas sin afiliación e independientes podamos participar; somos muchos los que queremos reivindicar el espíritu de la transición y la Constitución, que hoy están en riesgo” #BarcelonaCiudadana pic.twitter.com/2ocpSSDoAo — Ciudadanos (@CiudadanosCs) September 15, 2018 ‘Aquesta plataforma que presenteu avui a Barcelona em sembla una magnífica idea perquè permetrà a persones com jo (que en aquests moments no tenim una afiliació política, però en canvi sí que tenim un interès per la política) de poder aportar i explicar les nostres opinions i, alhora, poder-nos nodrir de les reflexions que neixin de la plataforma’, diu Corbacho al vídeo. A banda de Corbacho, Ciutadans ja ha aconseguit que participin en actes de la seva plataforma el Nobel de Literatura Mario Vargas Llosa, la cantant Marta Sánchez, el periodista Santi Acosta o l’esportista Pedro Garcia Aguado. Va ser en un acte de la presentació de la plataforma espanyolista quan Albert Rivera va fer un polèmic discurs on uniformitzava tots els ciutadans dient que ell, en viatjar per Espanya, només hi veu espanyols. 🇪🇸 @Albert_Rivera "Recorriendo España yo no veo trabajadores o empresarios; veo españoles; no veo a jóvenes o mayores, veo españoles ¡Ya está aquí la #EspañaCiudadana! ¡Únete!" pic.twitter.com/8zo5KCGS9V — Ciudadanos (@CiudadanosCs) May 20, 2018

Celestino Corbacho se suma a la plataforma de Ciutadans ‘Espanya Ciutadana’

La vaga general convocada pel petit sindicat independentista Intersindical el dia 21 de febrer no tan sols s’escaurà enmig del judici contra els presos polítics. També es farà just abans d’unes importants eleccions sindicals. És un detall no pas menor. Tot just tres setmanes després de la vaga del 21 de febrer, hi haurà eleccions a l’ensenyament no universitari (12 de març) i als Mossos d’Esquadra (11 de març). A l’Ajuntament de Barcelona es votarà l’11 d’abril. De fet, enguany hi haurà eleccions en gran part de la funció pública, com ara a l’Institut Català de la Salut. Seran les primeres eleccions sindicals postprocés. Aquí no es tracta d’una vaga i prou, sinó també d’unes eleccions sindicals. I faltarà veure fins a quin punt la determinació de la Intersindical per convocar la vaga li farà augmentar el nombre de delegats. I com afectarà la negativa dels sindicats grans (UGT i CCOO) el dia de les votacions. Avui, el 41% de delegats a les empreses (tant privades com públiques) són de CCOO, el 38% d’UGT i el 25% d’uns altres sindicats, segons les dades que facilita CCOO. Ara s’ha de veure si el procés, el judici i la vaga canviaran aquesta dinàmica. CCOO diu que la vaga ‘no ajudarà els presos’ Montse Ros, portaveu de CCOO, va dir ahir a VilaWeb que en principi el sindicat no s’afegiria pas a la vaga del 21 de febrer, de la mateixa manera que no s’afegia a la del 7 de febrer. ‘Nosaltres no creiem que aquesta vaga ajudi gens els presos. Gens. I deixem molt clar que estem i estarem sempre al costat, per exemple, de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i el seu dret de manifestar-se. De fet, Cuixart va demanar que Javier Pacheco i Camil Ros fossin testimonis i ho vam acceptar encantats. Però no creiem que la vaga els ajudi gens. Falta decidir què farem el dia 21, però en principi direm que no a la vaga.’ Al sindicat no ho veu pas tothom igual, i membres dels independentistes de CCOO a la comarca d’Osona s’havien afegit a la convocatòria de vaga del 7 de febrer. En declaracions a VilaWeb, ahir el seu portaveu Jordi Anento va dir: ‘Hem de veure la convocatòria, però en principi tornarem a convocar a la vaga, sí. I entenem que les coses s’han de fer ben fetes. I que una vaga no s’ha d’improvisar.’ Els independentistes de CCOO en l’àmbit nacional diuen a VilaWeb que treballen perquè el sindicat canviï de posició i faci com la gent d’Osona: que s’hi acabi afegint. ‘Entenem que toca fer això.’ Una font anònima del sindicat CCOO diu això a VilaWeb: ‘Ens preocupa el pes de Joan Coscubiela, ex-diputat dels comuns, que ara ha tornat al sindicat. Té feina a Madrid, on dirigeix la formació de quadres, en la posició que abans tenia Joan Herrera d’ICV. Potser el pes dels comuns a CCOO és més alt a la cúpula que no a la base, més independentista. Som un 43% d’independentistes. I crec que per primera vegada la posició del sindicat respecte de la vaga ens pot passar factura a les eleccions sindicals. Els veig preocupats per primera vegada, conscients que aquesta posició ens pot passar factura. No és una vaga i prou. També hi ha eleccions sindicals. No ho oblidem, això. Així també s’entén què fa cadascú.’ La portaveu, Montse Ros, diu: ‘A CCOO el partit amb més afiliació és Esquerra Republicana. Després ve el món dels comuns. I en tercer lloc, el PSC. L’actual secretari general, Javier Pacheco, havia estat militant d’ICV, tot i que ara no sé si en forma part. Vull dir que nosaltres volem ser, i continuar essent, un sindicat plural. Ho som.’ El silenci d’UGT L’altre sindicat gran, la UGT, té una de les seves afiliades tancades a la presó. Parlem de la consellera de Treball Dolors Bassa (l’actual conseller, Chakir El Homrani, també és d’UGT). Però el sindicat de moment no s’hi ha pas afegit, a la vaga general, cosa que sí que han fet el conseller i la resta del govern. En declaracions a VilaWeb, el departament de premsa de la UGT diu que no han pres cap decisió, i que tampoc no tenen cap calendari previst per a prendre’n. Ara com ara, a la UGT opten pel silenci. Un militant membre d’aquest sindicat diu: ‘Jo sóc un dels independentistes de dins la UGT. I us diré una cosa: no sé si la vaga era millor fer-la ara o en el moment de les sentències. Sincerament. Personalment, aniré a la manifestació que toqui el dia de la vaga, però crec que els sindicats convocants també tenen les eleccions al cap. I que la convoquen conscients que els pot donar vots si la resta no ens movem. Ara, un fracàs de la vaga tampoc no els ajudaria. Ja veurem com acaba. Entenem que una convocatòria de vaga amb les sentències sabudes hauria estat més contundent.’

Discrepàncies a CCOO sobre la vaga i el judici, i el silenci d’UGT

Ingredients: 250 g de sucre 250 g farina pastissera 4 ous 1 sobre de llevat Royal ratlladura d’una llimona petita 100 g oli de gira-sol 1 iogurt de llimona un polsim de sal 50 g panses de Corint 1 copeta de conyac 6 pomes golden gelatina de poma (optatiu) Elaboració: Tindrem les panses de Corint en remull amb el conyac. Batem els ous i el sucre fins que blanquegin. Hi afegim la ratlladura de la llimona. I després el iogurt, l’oli i el polsim de sal. Després ja hi podrem afegir la farina barrejada amb el llevat. Ho barregem. Agafem una plata untada amb mantega i farina i hi tirem la barreja. Després les panses de Corint escorregudes i un rajolí de conyac. Tallem les pomes per la meitat, pelades, els hi traiem el cor i els hi posem una mica de llimona perquè no s’enfosqueixin. I les tallem ben finetes. Les puntes de dalt i de baix les posarem a trossos dins de la pasta. I els altres trossos de poma, en forma de mitja lluna, els posarem encavalcats. Primer cap a una banda i després cap a l’altra (tal com veieu en la foto), fins que la pasta quedi coberta per la poma. Tirem un polsim de sucre per sobre de la poma. Precalentem el forn a 180°, posem la plata a dins quan estigui calent i fem coure la coca entre 35 i 45 minuts (això depèn de cada forn). La traiem i quan sigui freda la podrem pintar amb una mica de gelatina de poma, perquè quedi brillant.

La Cuina de la Neus: Coca de poma

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) ha exigit al Govern que garanteixi l’aturada “immediata i preventiva” de tots els desnonaments i talls d’energia previstos a Catalunya. També ha reclamat el mateix compromís a les formacions polítiques que es presenten a les eleccions el 27-S. Des de la PAH es fa aquesta petició atès que, segons ha subratllat, les mesures previstes a la Llei de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica encara no s’han posat en marxa. L’entitat ha volgut subratllar que aquesta norma és conseqüència de la ILP que es va promoure des de la formació, que es va votar per unanimitat el 23 de juliol al Parlament de Catalunya. La PAH és “conscient” que el fet d’aprovar una llei “no canvia la realitat de forma immediata” i considera que el que cal és “forçar-ne l’aplicació efectiva”. És per això que l’entitat ha anunciat que aquest mateix dimarts comença a fer el “seguiment del compliment de la llei”, extrem per al qual no descarta “fer pressió quan calgui” i dotar-se de recursos perquè la implementació de la ILP “sense cap escletxa sigui una realitat”. A banda del seguiment, per al qual l’entitat reclama la implicació de tota la societat catalana, des de la PAH també es recorda que la “màxima responsabilitat” per fer complir la llei recau sobre les institucions. Per això ha demanat a la Generalitat que no li “tremoli el pols” i faci complir la “llei de defensa dels drets essencials” en l’àmbit de l’habitatge. L’entitat també ha reclamat als Ajuntaments que “exprimeixin al màxim” la norma per actuar des dels serveis socials i d’habitatge. També ha considerat “imprescindible” que el món de la justícia “faci seva” la llei i l’apliqui “de forma garantista des del primer dia”.

La PAH exigeix al govern que garanteixi l’aturada ‘immediata i preventiva’ de qualsevol desnonament

Per aquest dilluns hi ha convocades concentracions en cinc ciutats valencians, que se sumen a les que ahir diumenge ja va haver-hi en diverses poblacions de Mallorca, com Manacor, Felanitx i Campanet i a la que va concentrar centenars de persones a Castelló divendres mateix. Les concentracions anunciades per avui són a Alacant (20.00 a la subdelegació del govern), València (a la delegació del govern però a les 19.00). Xàtiva (a les 20.00 a la Plaça de l’Ajuntament), Dénia (a les 20.30 hores a l’escultura pels presos polítics) i Burjassot (a les 20.30 a la Plaça de l’Ajuntament). Vegeu les imatges ací: Concentració a #Xàtiva en suport als #presospolítics i #exiliats i en contra de la repressió i el règim del 78. #PrimaveraCatalana pic.twitter.com/Wiy8RC4uw0 — Carla amb bicicleta (@ambbicicleta) 26 de març de 2018 A Xàtiva ara mateix. Contra la repressió a Catalunya. La gent crida #ElsCarrersSeranSempreNostres#LlibertatPresosPolitics #PrimaveraCatalana pic.twitter.com/pGoqWn5amZ — Pau Urenya (@pau_urenya) 26 de març de 2018 Un miler de persones es manifesten a València per a demanar la llibertat dels presos polítics A les Illes, s’han convocat manifestacions a Palma de Mallorca i Maó: ⏩Palma ara mateix plena de solidaritat. Som Països Catalans!✊ #LlibertatPresosPolítics #PrimaveraCatalana pic.twitter.com/kABkAAMVjP — Arran #25AnysAmbTu🌹 (@Arran_jovent) 26 de març de 2018 Clam a #Palma davant la Delegació del Govern Espanyol per la #LlibertatPresosPolítics pic.twitter.com/DQbQ57voCd — Marina Caubet🎗️ (@marinacaubet) 26 de març de 2018

Concentracions al País Valencià i Mallorca en defensa de Puigdemont i els altres repressaliats

Katrín Oddsdóttir és una jove advocadessa islandesa. Forma part del grup de vint-i-cinc persones que han hagut d’escriure una constitució nova per a Islàndia, pendent des de fa més de setanta anys. Calcula que la tindran aprovada, finalment, l’any 2018. Aquesta setmana, Oddsdóttir ha visitat Catalunya per explicar la seva experiència. El cas islandès es considera modèlic, perquè ha permès la implicació de la gent des de baix. No ha deixat el procés en mans d’especialistes i polítics. De pagesos a matemàtics, les 25 persones no representen partits polítics. De fet, tothom qui ha volgut ha pogut participar-hi des de casa gràcies a internet. I, encara que sembli estrany, ho podien fer a través de Facebook. —Quin és el seu paper en el procés constitucional? —Sóc una de les vint-i-cinc persones del Consell Constitucional, encarregat d’escriure la nova Constitució Islandesa. Primer em va escollir la gent, i després el Tribunal Suprem, i finalment hem rebut l’encàrrec del Parlament. —Perquè diuen que la Constitució islandesa és un exemple de constitució escrita de baix a dalt? —Per què després de la gran crisi, va entrar un nou govern, que va intentar escriure una nova constitució. Des que vam aconseguir la independència, l’any 1944, sempre es va suposar que hi hauria una nova constitució. Però mai va passar, perquè no ens vam posar d’acord. Després de la crisi, es va intentar. Es van escollir mil persones d’arreu del país i es van reunir durant un dia. I se’ls va demanar en quina societat volien viure. Van emfasitzar els valors. I després un comitè de set especialistes van agafar el resultat de la trobada i el van analitzar, i en van fer un informe de 400 pàgines. Constitucions d’arreu del món, els millors exemples, i els suggeriments dels ciutadans islandesos. I després es van escollir vint-i-cinc persones que escrivissin la constitució. I es va fer tan transparent i transversals com vam poder. Vam obrir-lo a la gent: el teníem a Internet, la gent podia comentar-lo, enviar idees, i podien veure les reunions que celebràvem en directe per Internet cada setmana. Van poder veure tots els esborranys previs. Vam tenir les millors idees provinents de la gent. Suposo que és per això, que ho diuen. Per escriure una constitució no pots centrar-te només amb els interessats. Has de triar a l'atzar. I escoltar el seny de la massa. —La reunió per escriure una nova constitució es va fer amb els partits, o sense? —La reunió de 1.000 persones, escollides a l’atzar, es va canalitzar a través del nou govern, escollir just després de la crisi. —Perdoneu, persones escollides a l’atzar? —Sí. Per a escriure una constitució no pots centrar-te només amb els interessats. Has de triar a l’atzar. I escoltar el seny de la massa. —Debats a internet. Com es fan? —Només teníem quatre mesos per escriure tota la constitució. Una bogeria. Massa curt. Un altre exemple per a vosaltres. Preneu-vos més temps. Nosaltres vam fer servir una pàgina web, on penjàvem els esborranys, els capítols. I després, a Facebook, la gent comentava article per article. —Caram! —Sí. I la gent comentava sobre els comentaris. Era un discurs en línia continu. —I com sabíeu que els comentaris eren d’islandesos? I si eren estrangers? —Doncs perfecte. Ens encantava que els estrangers hi participessin. Només volíem idees noves. Cap problema. No sigueu exclusius, sinó inclusius. Et sorprendria de veure com hi ha grans idees que vénen de la gent més impensada. —Al final, però, sempre necessites especialistes que filtrin les idees de la massa. — No ben bé especialistes. Érem vint-i-cinc persones. Un era pagès, jo advocadessa, un matemàtic, dos metges, un pastor, un activista en cadira de rodes, etc. Hi havia molta gent, i no representàvem els partits polítics. Ni la gent tampoc. Ens representàvem a nosaltres mateixos. Només teníem un objectiu: fer una constitució. I un cop feta la feina., el grup de vint-i-cinc es va dissoldre. Crec que és una gran idea. Feu-ne servir més de 25, si voleu. Però no deixeu que els especialistes us diguin que només ells poden fer-ho. És un error. —I d’on sortien aquestes vint-i-cinc persones? —Ens vam presentar 500 voluntaris. I es va votar. —Aquesta constitució quan va entrar en vigor? —No està en vigor. Encara no s’aplica, tot i que ja està escrita. Vam decidir d'esperar a escriure la nostra constitució quan ja érem lliures —I quina constitució tenen, a Islàndia? —Nosaltres anteriorment érem una colònia de Dinamarca. I el 1944 ens vam independitzar de Dinamarca, vam traduir la seva constitució i és la que bàsicament fem servir. Teníem molta pressa, volíem aprofitar l’oportunitat, i per tant vam agafar la Constitució danesa, la vam traduir, i vam substituir la paraula ‘rei’ per ‘president’. I ja està. Vam decidir d’esperar a escriure la nostra constitució quan ja érem lliures. Però mai va passar. Ha estat molt difícil canviar la constitució. Molt. Només s’ha modificat tres o quatre cops, i els únics canvis importants, va ser el 1995, quan vam afegir la Carta dels Drets Humans. Bàsicament és la mateixa constitució. I està molt passada de moda. —Per tant, avui, l’actual constitució Islandesa és la danesa, bàsicament traduïda. —Sí. —Com la vau aconseguir, la independència? —A través d’un referèndum. I els danesos no el van poder frenar perquè l’any 1944 estaven ocupats pels nazis. Vam aprofitar el moment per escapar. —Perquè no heu pogut canviar la constitució en aquests setanta anys, i un cop independents? —L’has de canviar al parlament. Després eleccions, i en acabat el nou parlament l’ha d’aprovar de nou. És força difícil de canviar-la. —Quan s’aprovarà? —Potser el 2018. Ara estem intentat reconstruir el procés de nou. Perquè un cop hem tingut la Constitució escrita, el Parlament no ha sabut què fer-ne. Han abaixat els braços. Inclou canvis radicals i les forces conservadores s’hi oposen molt fort. Mai han volgut ratificar-la. S’ha perdut velocitat de creuer. Però ara tornem a agafar empenta, crec. I en les eleccions de l’any que ve, tots els partits pensen en com treballar amb aquesta constitució. Ara hi ha molta esperança. Hem agafat el poder que tenien els partits, i prou, i l'hem donat a la gent. També hi ha enormes canvis en la protecció de la natura, i inclou la tercera generació de drets humans. Posem molt èmfasi a distribuir el poder i a ser transparents —Quina és la principal preocupació dels que no la volen? —Per exemple: la democràcia directa. Amb un 10% de la gent d’Islàndia a favor, pots tenir una nova llei, i el Parlament o l’ha d’aprovar, o ha de fer una contraproposta, que haurà de ser ratificada en referèndum. Hem agafat el poder que tenien els partits, i prou, i es dóna a la gent. També hi ha enormes canvis en la protecció de la natura, i també inclou la tercera generació de drets humans. Posem molt èmfasi en distribuir el poder, i ser transparents. Per exemple, s’obliga a saber qui finança els partits. Hi ha molt esforç en evitar la corrupció, i que no ens passi el mateix que ens va passar abans. I ara ens adonem que moltes de les coses que ara ens passen, no ens passarien amb aquesta nova constitució. —Si no m’equivoco, els partits que us van portar Islàndia a la crisi ara tornen a estar al poder. —Correcte. Després de la crisi va entrar un govern nou, d’esquerres. Són els que van iniciar la Constitució. Però la seva tasca era enorme: havien de reconstruir tot el sistema bancari, solucionar els desnonaments i l’atur. I la Constitució. Volien fer moltes coses en quatre anys. Molta gent es va decebre i en les següents eleccions, el partit que manava abans, va prometre que canviaria les hipoteques de la gent. Baixar les hipoteques. Bàsicament, regalar diners a la gent. Van tenir el 25% dels vots, i per tant van tornar al poder, sí. Però tot i que han complert les promeses, la gent continua molt escèptica. I el seu suport és molt baix, tot i que han complert la paraula. Des del meu punt de vista és bo que hagin tornat: la gent ara se n’adona finalment que les seves mesures no funcionen. Les enquestes mostren que el Partit Pirata té un 30% de suport. Poca gent entén què defensen, els Pirates. Però la gent està farta del sistema polític, i volem una cosa nova. Hi ha una gran demanda per una cosa diferent. —Quants banquers vau posar a la presó, després de la crisi? —No en conec la xifra exacta: entre deu i vint? Però encara hi ha casos pendents. —I ministres? —Cap. Però tenim un tribunal especial que va trobar el nostre primer ministre culpable de negligència, però sense anar a la presó, ni multa. Alguns alts funcionaris i membres del govern sí que van anar a la presó. Però ni ministres, ni parlamentaris. Nosaltres vam cometre l'error de no planificar el final. Com i quan s'aprova la constitució? A Islàndia el Parlament s'ha rendit, perquè no ha sabut què fer. —Quins consells doneu als catalans? —Primera lliçó que vam aprendre: has de confiar en el seny de la massa. Sé que sona hippy flower, però és molt important. I molt profund. Si reuneixes una massa de gent, i l’obres, i escoltes, crec que s’aconsegueixen coses molt assenyades. Molt millor del que aconseguiries amb especialistes. Una altra: planegeu tot el procés des del minut zero. Nosaltres vam cometre l’error de no planificar el final. Com i quan s’aprova la constitució? A Islàndia el Parlament s’ha rendit, perquè no ha sabut què fer. Abans de començar, sapigueu com acabareu. —A Islàndia escriviu una constitució quan ja sou un estat independent. Hi ha gent a Catalunya que la vol escriure sense ser encara independents. —Crec que és molt complicat fer-ho d’aquesta manera. També entenc que la gent vulgui ja un nou contracte social. Catalunya ja és una nació. Com a mínim, molta gent se’n considera. No veig malament que la gent es pregunti quina societat volen crear, en cas que arribeu a la independència. —Una altra opció és traduir la constitució espanyola i canviar la paraula ‘reii per ‘president’… — Us recomano vivament que no ho feu. De veritat. Islàndia és un exemple de què no funciona. Tots vam estar d’acord que volíem una nova constitució, i setanta anys després, encara no la tenim. Si us plau, feu-nos servir d’exemple, i escriviu la vostra. Fins i tot si només comenceu amb un esborrany que diu com es farà la constitució. Que digui que voleu ser un país independent, que tindreu un Consell Constitucional que escriurà la constitució, i els mecanismes per a canviar-la. I ja està. Això és molt millor que començar amb la constitució traduïda, perquè un cop la tens, és molt difícil canviar-la.

Oddsdóttir: ‘El 1944 ens vam independitzar de Dinamarca, vam traduir la seva constitució i és la que bàsicament fem servir”

La Crida Nacional per la República ha començat a les 20.00 una consulta telemàtica que es prolongarà fins dimarts a la mateixa hora entre els seus associats, fundadors i adherits sobre el paper que ha tenir a les eleccions espanyoles del 28-A. Ahir van explicar en un comunicat que hi hauria dues preguntes de resposta binària. ‘Més que mai, la unitat és imprescindible: no solament la unitat estratègica sinó també la unitat d’acció per garantir que la primera força política electoral sigui sobiranista’, sostenen. Les preguntes s’han fet públiques quan s’ha obert la votació. «1. Consideres que la Crida Nacional ha de promoure una candidatura tan unitària com sigui possible de cara al 28 d’abril entre formacions independentistes i sobiranistes partidàries del dret a l’autodeterminació?» «2. Si altres organitzacions polítiques acceptessin la confluència electoral, veuries bé que la Crida participés com a tal en les eleccions del 28 d’abril?» Fonts de moviment expliquen que, en el cas de concórrer a les eleccions, s’organitzarien primàries per a elegir els candidats. El govern de la Crida es reunirà dimarts quan s’hagi acabat la votació per a analitzar-ne el resultat.

La Crida obre una consulta sobre si ha de promoure ‘una candidatura tan unitària com sigui possible’ per a les eleccions espanyoles

La decisió del govern espanyol de pagar un advocat perquè defensi el jutge Llarena davant els tribunals belgues ha aixecat una enorme polèmica. Per la forma i pel fons. A mesura que s’acosta la data del 4 de setembre, quan Pablo Llarena hauria de comparèixer a Brussel·les, el nerviosisme creix visiblement en la cúpula del poder judicial espanyol. Els experts estan d’acord que Llarena pot guanyar la vista amb una relativa facilitat; a més, la demanda tan sols sol·licita un euro i, com que és civil, no pot implicar en cap cas una euroordre en contra. Així, doncs, quins són els motius de tants nervis? —Per Llarena qualsevol resultat és una derrota. —El jutge espanyol té davant seu dues opcions i totes dues són dolentes. Podria optar per no presentar-se, però aleshores, deixant de banda el descrèdit que significaria en l’àmbit europeu, seria condemnat, molt probablement. Tanmateix si es defensa, té un problema encara més gros, perquè segons les mateixes lleis espanyoles ja no es podria mantenir en la instrucció de la causa que encara segueix contra els exiliats i hi hauria de renunciar. Per aquest motiu l’estat procura fer veure que, assistint-hi un advocat, és com si ell no s’hi presentés. Tanmateix, tots els experts coincideixen a dir que la presentació d’un advocat en representació seva significa l’acceptació de la legitimitat del procediment. I això vol dir que Llarena hauria de renunciar a continuar en la causa, perquè sostenir un plet amb una de les parts afecta la independència del jutge i això l’obliga a retirar-se. —Les costes poden ser altes i les hauria de pagar ell. —Els exiliats només demanen una pena simbòlica d’un euro, que no l’hauria de preocupar. Però si el condemnen el jutge pot ordenar-li de pagar les costes del judici i això sí que pot significar una quantitat de diners important. Per això, malgrat que el judici és per unes declaracions privades que no formen part de la causa, el CGPJ reclama al govern espanyol que es faci càrrec del cost de la condemna, si escau. Cosa realment insòlita, car voldria dir que tots els contribuents pagarien per una actuació de la qual l’únic responsable és ell. —La negativa del govern belga de defensar-lo despulla l’excentricitat d’Espanya. —De primer, Espanya va intentar que fos el govern belga que defensés el jutge Llarena. I, lògicament, el govern belga s’hi va negar en rodó perquè això és incompatible amb la separació de poders, bàsica en qualsevol democràcia. Una vegada més, doncs, la justícia espanyola resta despullada davant Europa. I si les relacions entre els governs espanyol i belga ja són difícils, passarien a ser-ho molt més, en cas que Espanya s’atrevís a desobeir una sentència d’un tribunal d’aquell país. —L’empara del CGPJ és indiscutiblement una prevaricació. —El Reglament del Consell General del Poder Judicial, en l’article 320, és clar sobre com i en quin termini es pot demanar l’empara. El termini de petició és de deu dies i tanmateix Llarena l’ha sol·licitat dos mesos després i li ha estat concedida, en una clara violació de la llei, que hauria de tenir conseqüències. —Les crítiques contra el seu comportament poc professional creixen amb aquesta nova cacicada. —Llarena havia estat criticat per juristes de prestigi i col·legues seus a causa de les enormes irregularitats de la seva instrucció de la causa contra el govern de Catalunya. Però aquestes crítiques ara s’han multiplicat molt, arran de l’evidència de la prevaricació comesa i dels fets que han portat la justícia espanyola fins ací. Molts juristes han comentat darrerament que Llarena no havia de ser emparat sinó expedientat, tenint en compte que la demanda fa referència a uns comentaris improcedents en una conferència privada durant la qual va prendre partit per una de les parts d’una manera tan òbvia que desacreditava de cap a cap la figura del jutge instructor. —Considera humiliant que els qui ell anomena escàpols el puguin dur davant un tribunal. —La ficció jurídica de Llarena segueix considerant els exiliats com a escàpol (‘fugado’, en castellà), una figura inexistent i que en qualsevol cas seria inexacta. Els exiliats catalans van abandonar el Principat quan no eren objecte de cap ordre de crida i cerca i sempre que han estat reclamats s’han presentat davant la justícia, a Bèlgica, Alemanya, Suïssa i Escòcia. No són ‘escàpols’ i de fet fan una vida pública que seria incompatible amb aquesta consideració. Curiosament, però, qui intenta evitar de presentar-se davant la justícia quan és cridat a declarar és Llarena. Una situació clarament humiliant per a ell, que encara el deixa més retratat. El president Puigdemont i els altres exiliats s’han presentat sempre de manera voluntària davant la justícia quan han estat cridats i Llarena, en canvi, demana immunitat per a no presentar-s’hi. —No va entendre la jugada i se’n va riure. —Quan la demanda es va presentar a Brussel·les el poder judicial espanyol la va menystenir, fins al punt que va refusar de comunicar a Llarena que era convocat a un judici a Brussel·les, pensant-se que així tot quedava resolt. A mesura que ha passat el temps, és evident que han entès la gravetat de l’afer, però ja no han pogut reaccionar degudament. I això, novament, fa que molta gent posi en dubte si Pablo Llarena és tècnicament capacitat per a exercir com a jutge instructor del cas, fins i tot simplement com a jutge. —La demanda s’afegeix a l’aïllament a què l’ha sotmès la justícia europea. —Tota la instrucció de la justícia espanyola ha estat un disbarat tècnic. Les acusacions són inventades i no s’ajusten a la realitat dels fets ni als tipus penals que es volen aplicar, a partir d’una decisió política que es vol revestir de justícia. És per això que les altres justícies europees han donat la raó al govern de Catalunya, deixant clar, especialment en el cas alemany, que no hi va haver ni rebel·lió ni sedició. Per al poder judicial espanyol ja és molt difícil de defensar la seva posició en vista de les decisions que han pres les altres jurisdiccions europees, i una derrota jurídica del jutge instructor encara faria més mal a la seva credibilitat. —Quan la causa arribi a Estrasburg aquest judici pot ser una peça clau per a condemnar l’estat espanyol. —El recurs a Estrasburg serà lent, entre més raons perquè el Tribunal Constitucional espanyol té la potestat de retardar-lo durant anys. Però hi acabarà arribant i mancances tècniques tan greus com tot això que té relació amb aquest judici a Bèlgica seran causes suficients per a anul·lar la decisió dels tribunals espanyols, fins i tot sense entrar en el fons de l’afer. —La demanda de Llarena, políticament, posa el govern espanyol a la picota. —Per al govern espanyol, la darrera cacicada del Consell General del Poder Judicial significa un greu problema polític. No és capaç d’enfrontar-s’hi però sap que comet prevaricació i que tot plegat és un atac a la independència dels poders. A més ha d’enfrontar-se al govern belga en defensa d’una tesi que no pot compartir. I, finalment, desmunta la seva aproximació al problema de la situació dels presoners. Quan Pedro Sánchez va arribar al poder va semblar que s’obria una escletxa d’esperança, si més no per a la llibertat provisional dels presoners, però la nova fiscal general va demostrar aviat que en aquest afer la política del PSOE seria igual que la del PP. Tanmateix, va invocar com a excusa un argument nou: retirar l’acusació contra els presos –cosa que es podia fer perfectament– era violar la separació de poders. La mateixa que ara, per defensar Llarena, el PSOE sí que ha decidit de violar.

Les deu raons dels nervis descontrolats de Llarena arran del seu judici a Bèlgica

El govern de l’Índia ha provocat un augment sobtat de la tensió a l’Àsia arran de l’anunci, ahir, de suprimir l’autonomia de Jammu i Caixmir, malgrat que està protegida per l’article 370 de la constitució. La decisió del govern indi ha estat qualificada d’il·legal pels juristes indis i de provocació pel Paquistan, amb qui l’Índia es disputa des de la independència aquesta vall estratègica, partida ara mateix entre tots dos estats. Tant l’Índia com el Paquistan tenen armes nuclears i això fa que la crisi hagi desencadenat una alarma global, més encara perquè ve precedida per diversos enfrontaments i atemptats. Aquesta és l’explicació de què passa i per què. Què és el Caixmir? El Caixmir és un territori dividit entre l’Índia i el Paquistan, del qual la Xina també ocupa un tros. Té una extensió total de 242.800km² i una població d’11.390.000 habitants. Pel que fa a la part índia, que té 143.000km² i 8.000.000 habitants amb capital a Srinagar (580.000h), estava dividida en dues regions administratives, Jammu (de majoria hindú) i el Caixmir (de majoria musulmana), que formaven fins ahir un estat de la Unió Índia però amb un estatut especial. La part del Caixmir que forma part del Paquistan, anomenada Azad Kashmir (Caixmir Lliure), té 83.806km² i dos milions d’habitants, amb capital a Gilgit (30.000h). L’any 1947, quan es va decidir la independència i partició de l’Índia britànica i que els estats podrien adherir-se a un estat o un altre o ser independents, el maharaja Hari Singh era partidari de la independència. Però quan els britànics es van retirar, la població musulmana es va revoltar i el maharaja va instar el govern indi a sufocar la rebel·lió. L’Índia hi va enviar l’exèrcit i, a canvi, ell va signar la unió amb l’Índia. L’alto-el-foc de 1949 va determinar la creació de dues zones: una sota control dels rebels musulmans que quedaria sota administració temporal del Paquistan, i la resta sota administració de l’Índia, la sobirania de la qual era implícitament reconeguda sobre tot el territori en virtut de la cessió del maharaja. D’aleshores ençà, l’Índia reclama tot l’antic estat principesc Dogra de Jammu i Caixmir, però administra només la meitat de la regió, incloent-hi la major part de Jammu, el Caixmir, Ladakh i les glaceres de Siachen. La pretensió de l’Índia és disputada pel Paquistan, que controla un terç del Caixmir, la major part d’Azad Kashmir i les zones del nord de Gilgit i Baltistan, que considera que no en formen part. I hi ha encara la regió del Caixmir sota control xinès, coneguda com a Aksai Chin. A més, la Xina també controla l’espai Trans-Karakoram, conegut com la vall de Shaksam, que li va ser cedida pel Paquistan el 1963. Hi ha una línia formal de separació, que és la línia d’alto-el-foc de 1949, que no està definida en el seu extrem, a la glacera de Siachen, considerada el camp de batalla més elevat del món, al peu del Karakoram. Allà, els soldats de tots dos països estan cara a cara a més de sis mil metres. El Caixmir té una extensió total de 242.800km² i 11.390.000 habitants que etnogràficament, religiosament i lingüísticament estan dividits en tres zones diferenciades: —Les valls de Jammu i Punch, on el 66% de la població és hinduista. Molts parlen el dogri, dialecte de l’hindi, i també el pahari i el khowari, del grup indoari. També hi ha alguns sikhs de parla panjabi. Els musulmans viuen al nord-oest i són majoritaris al Punch. —La Vall del Caixmir, amb un 90% de població musulmana i de parla caixmiri, amb influència sànscrita i que pertany a la branca dàrdica dels parlars indoaris, també parlades per algunes tribus de Gilgit. —Ladakh i Baltistan (valls de Skardo, Rongdo, Shigar, Khaplo, Kharmang i Gultari), zona poc poblada i coneguda com el Petit Tibet, amb grups com els ladakhi i els balti, de parla tibetana i religió budista, encara que la majoria dels balti s’ha convertit a l’islam. Ocupa un terç del territori, però no arriba als 150.000 habitants. El 60% dels habitants del Baltistan són tibetans. El litigi pel Caixmir ha generat una gran tensió entre el Paquistan i l’Índia des de la independència dels dos estats. En el curs dels anys, hi ha hagut enfrontaments armats de tota mena (guerres, guerrilles, atemptats…) i els caixmirians d’origen musulmà s’han dividit entre els partidaris de la independència dels dos Caixmirs actuals reunificats i els partidaris d’unir-se al Paquistan. Què ha fet el govern indi? El govern actual de l’Índia té un component molt fort de nacionalisme hindú. El partit al govern, el Bharatiya Janata, va guanyar les últimes eleccions fent bandera de la supremacia hindú i prometent que eliminaria el model de govern especial del Caixmir, emparat per la constitució. L’oposició, especialment del Partit del Congrés, està obertament en contra d’aquesta mesura, que considera ‘la mort de la constitució de l’Índia’. Ahir, el primer ministre de l’Índia, el polèmic Narendra Modi, va anunciar que posava fi a l’autonomia especial de Jammu i Caixmir, que creava dos estats diferents separats i que una part del territori, Ladakh, seria regida directament pel govern federal de l’Índia. També va ordenar a l’exèrcit d’ocupar la regió. Aquesta decisió ha estat molt mal rebuda al Caixmir, on el govern de l’Índia va tallar ahir el telèfon i internet a tota la població. Malgrat això, els partits polítics caixmirians van fer una crida a la població a resistir l’agressió del govern indi, tal com ho van qualificar. El govern del Paquistan també va reaccionar anunciant que reclamaria una reunió urgent de l’ONU i avisant que la línia de demarcació entre els dos estats, la frontera de fet que talla el Caixmir per la meitat, deixava de ser respectada. Per quin motiu arriba ara aquesta tensió? Aquesta decisió extrema del govern de l’Índia arriba com a part de la campanya supremacista hindú del govern del Bharatiya Janata, però també a conseqüència de diversos incidents esdevinguts aquests darrers mesos. Al febrer, quaranta soldats indis van morir en un atemptat reivindicat per Jaish-e-Muhammad, una organització clandestina caixmiriana que actua des del Paquistan. La reacció de l’Índia van ser una sèrie d’atacs amb l’aviació en territori paquistanès. En un d’aquests atacs, un avió va ser abatut i el seu pilot va ser capturat. Després de mediacions de diversos països, el pilot va ser retornat a l’Índia, però la posterior campanya electoral es va fer en un clima extremadament violent per part del president Modi contra els musulmans que viuen a l’Índia i contra el Paquistan. Aquests últims dies, el govern de l’Índia havia detingut molts militants caixmirians dient que preparaven un atemptat contra pelegrins hindús. Pot haver-hi una guerra entre el Paquistan i l’Índia? De fet, hi ha una guerra entre el Paquistan i l’Índia. Els incidents al llarg de la línia de separació són constants. En teoria, el Paquistan no reclama el territori del Caixmir ocupat per l’Índia, sinó que demana que els caixmirians puguin exercir el dret d’autodeterminació. Sempre s’havia considerat que això limitava el risc de la guerra entre tots dos estats. Però la supressió de l’autonomia pot canviar-ho tot, perquè revoca l’statut quo històric de la zona. Que tant l’Índia com el Paquistan siguin potències amb armament nuclear fa que aquest conflicte sigui especialment difícil. De fet, els enfrontaments entre aquests dos estats del 1999 són els únics que hi ha hagut mai entre dos exèrcits amb capacitat nuclear cara a cara. Míssil nuclear de l’Índia. I podria ser una guerra nuclear? La política oficial del Paquistan indica que el seu armament nuclear es pot fer servir en qualsevol moment i circumstància, a diferència de l’Índia, que oficialment diu que només farà servir les armes nuclears en resposta a un atac nuclear. Els experts consideren que la declaració del Paquistan pot ser interpretada no tant com una amenaça sinó com un intent d’enfortir la seva capacitat nuclear, inferior a la de l’Índia. La guerra nuclear és més un conflicte d’amenaces que cap altra cosa. L’amenaça d’una destrucció mútua actua com a fre per a tots dos estats de manera simultània. En el cas de l’Índia i el Paquistan, tots dos estats tenen, aproximadament, un centenar de caps nuclears, però l’Índia té un cert avantatge perquè té submarins nuclears –cosa que el Paquistan no té–, que són l’actiu més valuós en un conflicte nuclear, perquè és gairebé impossible de destruir-los amb una operació preventiva. És per compensar aquest avantatge que el Paquistan amenaça de respondre a un atac convencional amb un atac nuclear. Els experts pensen que és difícil que una escalada entre tots dos estats condueixi a una guerra nuclear, tenint en compte que la Xina també forma part del conflicte i sí que té una gran superioritat militar respecte de l’Índia i el Paquistan. Una superioritat que frena el conflicte. De fet, el programa nuclear del Paquistan ha rebut l’ajut de la Xina, que vol equiparar els dos contendents per no permetre que cap d’ells se senti especialment superior. En el cas que la tensió arribés al nivell nuclear, la cadena de conflictes que es podria desencadenar portaria, segurament, a una catàstrofe d’abast planetari. Només cal tenir en compte l’enorme quantitat de persones que viuen al subcontinent i que quedarien afectades. A més, la proximitat de conflictes com el de l’Afganistan i els del Xinjiang i el Tibet, a més de la recent tensió a Hong Kong, podria desestabilitzar molts països, de la Mediterrània al mar del Japó.

El Caixmir: per què el conflicte entre l’Índia i el Paquistan és una greu amenaça per a l’estabilitat global?

La delegació diplomàtica d’Espanya a Escòcia amarga els darrers dies de Josep Borrell al capdavant del Ministeri d’Afers Estrangers. En un correu electrònic, Miguel Ángel Vecino, ex-cònsol a Edimburg, acusa el ministre d’haver-lo obligat a executar ‘ordres inconstitucionals‘. Borrell li va exigir que evités una visita d’un grup de parlamentaris catalans al parlament escocès per no perjudicar el govern de Pedro Sánchez abans de les eleccions del 28 d’abril. Segons que va publicar Voz Pópuli, Vecino també va impedir una visita de la Cambra de Comerç d’Edimburg a Barcelona i el viatge d’una delegació d’empresaris catalans a Escòcia. ‘Això va ser més injustificat i perjudicial’, admet l’ex-cònsol al correu electrònic. @NicolaSturgeon met Miguel Angel Vecino Quintana @CGEspEdimburgo and discussed business links between Scotland and Spain and the importance of resolving the relationship between Spain and Catalonia through dialogue and democratic means. pic.twitter.com/zFN5mC2FOr — First Minister (@ScotGovFM) February 28, 2019 En declaracions al diari escocès The National, Vecino no ha volgut concretar més les seves actuacions, perquè un jutge ha de determinar si la seva destitució va ser legal. Tanmateix, ha assenyalat: ‘Tot allò que vaig fer a Escòcia ho vaig fer sota control i vaig fer tot allò que volia. No vaig fer mai res que no fos ordenat pel ministeri.’ El cònsol va ser destituït per Borrell el juny passat arran d’una carta al director del diari Herald of Scotland, en què explicava que l‘estat espanyol no vetaria l’entrada d’Escòcia independent a la UE. El ministre va argumentar la decisió dient que, a parer seu, s’havia extralimitat en les seves funcions. JxCat durà el cas a la fiscalia La cap de llista de JxCat al congrés espanyol, Laura Borràs, ha anunciat que portaran aquesta setmana a la fiscalia les ‘ordres inconstitucionals’ de Borrell. Per Borràs, la fiscalia hauria d’actuar d’ofici davant ‘les acusacions gravíssimes del senyor Vecino per les instruccions clares que va rebre de Borrell de no perjudicar els interessos electorals’ del PSOE en les anteriors generals. L’advocat i també candidat de JxCat, Jaume Alonso-Cuevillas, ha opinat que aquests fets podrien constituir un delicte de prevaricació i altres tipus penals prevists en la llei orgànica del règim electoral general. ‘Donarem a la fiscalia l’oportunitat de desmentir el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, d’evidenciar que no està subjecta a l’executiu’, ha subratllat.

L’ex-cònsol a Escòcia assenyala Borrell en un escàndol diplomàtic contra interessos catalans

El president de la Generalitat en funcions, Ximo Puig, i la vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, han acordat de tornar-se a reunir dimarts vinent, aquesta vegada també amb el dirigent d’Unides Podem, Rubén Martínez Dalmau, per a començar a perfilar el segon govern del Botànic. Serà el primer Consell tripartit de la història. Segons fonts acostades al govern valencià, la reunió d’avui entre Puig i Oltra ha estat discreta i informal, i ha servit per a començar a estudiar les possibilitats de govern que ofereixen els resultats de les eleccions valencianes del 28 d’abril. Després de la reunió, Oltra ha telefonat a Martínez Dalmau i l’ha citat per començar un contacte de tres bandes entre PSPV, Compromís i Unides Podem-EU el 14 de maig. Encara s’ha de decidir on es farà. El PSPV anirà a la reunió amb l’avantatge d’haver guanyat les autonòmiques i haver augmentat el nombre de diputats. Consideren que han de tenir un pes més gran en el Consell, però necessiten el suport de la candidata de Compromís, Mónica Oltra, i el de Podem, Rubén Martínez Dalmau, per a aconseguir la majoria. Els socialistes ja han reconegut que l’anterior estructura del Consell, la del primer Botànic, és millorable. Estan oberts a augmentar la quantitat de conselleries, però donen prioritat a l’estabilitat. ‘El govern ha de ser un govern, i no una suma de forces que miren per les seues polítiques. Cal tindre una mirada llarga’, ha dit Manolo Mata, cap de llista del PSPV per València. La negociació també inclou la presidència de les Corts, que Compromís reivindica.

Puig, Oltra i Dalmau començaran a negociar el nou Botànic dimarts

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha cancel·lat la seva reunió amb el dictador de Corea del Nord, Kim Jong Un, prevista pel 12 de juny a Singapur. En una carta, Trump ha explicat que ha decidit de suspendre la trobada per l’actitud d’hostilitat dels últims dies del dirigent nord-coreà i diu que la reunió en aquest moment és ‘inapropiada’. ‘Serveixi aquesta carta per representar que la reunió de Singapur, pel bé de les dues parts, però en detriment del món, no tindrà lloc’, diu Trump. El president nord-americà afegeix que sentia que s’estava construint un diàleg enriquidor, no tanca la porta a reunir-se amb Kim Jong Un en un futur i li agraeix el gest d’alliberar els ‘ostatges’ que tenia, ciutadans nord-americans que van tornar amb les seves famílies. ‘El món, i Corea del Nord en particular, han perdut una gran oportunitat per a aconseguir una pau perdurable i una bona i saludable prosperitat’, conclou Trump, que també convida el dictador nord-coreà a escriure-li o trucar-lo si canvia d’actitud.

Trump cancel·la la reunió amb Kim-Jong Un a Singapur

S’acosta el dia de Reis i molts pares han de decidir què compraran a la mainada. Els aparells electrònics són, de fa anys, uns dels regals estrella, especialment tot allò que té relació amb la telefonia mòbil. Durant la pre-adolescència –o fins i tot abans–, és habitual que els fills demanin un smartphone. És massa aviat per a tenir-ne un? A quina edat convé de comprar el primer? Com se’n pot regular l’ús? Primer de tot, cal tenir en compte la maduresa del nen i ser conscient que les pantalles no són el pitjor enemic de la seva educació, com hom pensa de vegades. Pot ser positiu que hi interactuïn ja de ben petits si ho fan amb jocs educatius com ara el popular Candy Crush Saga. ‘És absurd d’allunyar els nens de les pantalles perquè a vuit anys ja saben buscar coses a Google –explica l’educador Jaume Funes–. Però els pares i els professors han d’estar-hi molt a sobre.’ Una introducció gradual Segons el pedagog Jordi Puig, és adequat de comprar el primer mòbil quan els fills tenen entre deu anys i dotze. Encara que pugui semblar molt aviat, és en aquesta edat que comencen a anar sols pel carrer i, per tant, convé de poder-s’hi posar en contacte d’alguna manera. Tanmateix, hi posa una condició important: ‘El primer mòbil ha de servir només per a trucar. Cal comprar-ne un que no tingui internet o bé inhabilitar aquesta opció.’ Aplicar aquesta norma no sempre és fàcil. Tot sovint, els infants, els pre-adolescents i els adolescents es comparen amb companys de classe que sí que tenen mòbils amb internet. Els experts diuen que els pares han de mantenir fermament les seves decisions, tot i que poden arribar a solucions intermèdies. ‘Durant els primers dos anys, poden utilitzar el WhatsApp, però amb el mòbil dels pares’, diu Puig. I això mateix pot servir per a aplicacions com ara Instagram i Facebook. Per exemple, els fills poden proposar de penjar alguna fotografia en un compte obert al mòbil dels pares, que poden acceptar-ho o no. ‘És important de fer-los conscients de què convé penjar a les xarxes i què no, i de quina manera els pot afectar allò que hi pengin’, afegeix Jordi Puig. D’aquesta manera, a mesura que passa el temps, els joves agafen consciència dels beneficis i perills d’internet i aprenen a fer-ne un ús responsable. Allunyar-los completament de la tecnologia seria contraproduent, tal com assenyala Jaume Funes: ‘No poden ser adolescents sense ser-ho digitalment, forma part de la seva identitat.’ A partir de tretze anys, és normal que els joves ja facin servir un mòbil amb internet, però es recomana que els pares en mantinguin un control moderat, tot seguint els fills a les xarxes socials i avisant-los si publiquen continguts que consideren inadequats. Encara que pugui semblar un excés de control, Puig diu que si es regala un mòbil amb internet directament pot passar que més endavant calgui aplicar prohibicions, cosa que s’evita si els joves entren en aquest món de manera gradual i tutelada. Si aprenen a fer-ne un ús responsable, al cap del temps ja no caldran, aquestes prohibicions, perquè no faran res que els sigui perillós: ‘No prohibeixes, sinó que vas obrint portes.’ Jaume Funes també diu que no s’han de deixar els nens sols els primers anys que tenen accés a internet perquè la xarxa pot arribar a ser un ‘univers terrorífic’. No cal caure en alarmismes, però sí ser conscients que, amb un sol clic, poden accedir a imatges de violència extrema o pàgines que fomenten l’anorèxia o tota mena de pornografia. Aplicacions per a evitar-ne un mal ús Els pares poden controlar, d’alguna manera, les hores que els fills passen davant el mòbil i el contingut a què accedeixen, però tampoc no és sa que s’hi obsessionin. Per a evitar que l’utilitzin en llocs com l’escola, hi ha aplicacions –com Kuukla– que poden blocar l’ús d’internet al telèfon durant un període concret, amb una contrasenya que només saben els pares. En aquesta mateixa línia, és útil l’eina de control patern a internet, que pot blocar continguts concrets. També poden servir aplicacions com ara Qustodio, Teensafe, Net Nanny o Norton Family. El preu, un altra cosa a tenir en compte Més enllà de la situació econòmica de cada família, és important de no comprar mòbils massa cars al jovent. ‘Cal començar per un mòbil de primera generació barat i anar pujant de preu, si escau –diu Puig–. Fins i tot es pot intentar que el nen en pagui una part. Han de saber que hi ha coses que a vegades no es poden tenir. Sóc partidari d’ensenyar-los la nòmina i tot, perquè en siguin conscients.’ Funes ho subscriu: ‘Els pares han de fer entendre als fills que no tothom pot tenir un iPhone 7. Han de comprovar que darrere de cada euro hi ha una mare que treballa.’ Predicar amb l’exemple Que s’ha de donar exemple als fills sembla evident, però a vegades no ho és tant. Així com és difícil que el fill d’uns pares que no llegeixin tingui interès per la lectura, un pare que es passa el dia connectat a la xarxa amb el mòbil no pot esperar que els seus fills en facin un ús moderat. ‘Els pares han d’intentar gestionar la diferència entre estar connectats i estar disponibles –diu Funes–. No pot ser que es desesperin si es queden sense dades.’ Els nens i joves reprodueixen conductes de tota mena i, per tant, també les que tenen a veure amb els hàbits tecnològics.

A quina edat convé de comprar el primer mòbil als fills?

Laura Borràs (1970) torna a ser candidata de Junts per Catalunya al congrés espanyol a les eleccions de diumenge. Després del seu breu pas com a consellera de Cultura al govern del president Quim Torra, aquesta independent és ara la cap de llista a Madrid. Veu crítica amb l’actuació recent dels Mossos, de la policia espanyola i de la violència policíaca, Borràs també explica que va anar a l’hospital a visitar el policia espanyol ferit. Aquesta experta en literatura comparada no creu que s’hagi d’investir Pedro Sánchez. Borràs va rebre ahir VilaWeb al Parlament de Catalunya. Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N, municipi a municipi —S’ha d’investir Pedro Sánchez? —Aquest Pedro Sánchez no s’ha d’investir. Encara ha endurit més les seves posicions. Encara mostra més prepotència, supèrbia i arrogància i sobretot el menyspreu que té a defensar la democràcia. —Va ser un error creure que el PSOE calmaria les coses? —Era legítim i comprensible apostar per un canvi, perquè el que hi havia era el rostre autoritari del PP. Era difícil d’imaginar que hi hagués una competició cos a cos com hi ha ara entre dreta, esquerra i extrema dreta per arraconar Catalunya i atemptar contra les mateixes bases del sistema democràtic a Espanya. Segurament, l’estat espanyol només té la recepta de sempre, la del segle XIX, XVIII i XVII, repressió i violència, per encarar un repte que és del segle XXI. Democràcia i independència. Ells pensaven que la sentència no seria part de la solució, però confiaven que la repressió que es desprenia de la sentència sí que desmobilitzaria la gent. Que Pedro Sánchez i el PSOE pugin al carro demostra que s’han adonat que no hi ha marxa enrere. La independència de Catalunya és només qüestió de temps i democràcia. —Votar Laura Borràs és votar Miquel Buch? —Votar Laura Borràs és votar un espai que comprèn membres del PDCat, fins a ERC, ICV (Morral) o PSC (Marina Geli és candidata a Girona) i independents com pugui ser jo. Per això a la butlleta hi diu ‘Laura Borràs’ i, entre parèntesis, ‘independent’. Un espai que també inclou Roger Español, que encapçala la llista del senat. Quan la gent em diu: ‘Voldria votar-la a vostè però no puc perquè hi ha Miquel Buch, responc que Miquel Buch no és a la llista del congrés. Formem part d’aquest espai? Sí. Un espai excepcional, que uneix gent d’orígens molt diferents per aconseguir la independència d’aquest país. —Segons el GESOP, els votants de Junts per Catalunya són els que suspenien més l’actuació dels Mossos (73%), per sobre d’ERC (69%) i Podem (36%) I amb la policia espanyola, també. Els més crítics amb la violència policíaca, els votants de Junts per Catalunya. Curiós. —Hi ha moltes veus de Junts per Catalunya que hem denunciat la violència policial. I ho fem sense ambages. I ho fem amb tota la contundència. I ho fem perquè els nostres estàndards de qualitat democràtica són els que impedeixen de veure bé aquestes imatges. I per això demanem que s’investigui aquesta brutalitat. No la volem tornar a veure. I instem a emprendre mesures que la desterrin del cos dels Mossos d’Esquadra, que no es pot veure afectat per accions puntuals que hem vist tots, i que són vídeos que no volem veure. Però prenguem les mesures perquè això no pugui ser així. I també crec que fem molt d’èmfasi en la brutalitat policial que han comès alguns membres de la Brimo dels Mossos, perquè ja donem per fet que la policia nacional espanyola utilitza sense cap mena de subterfugi la violència policial. I que a tot estirar el que rebrà és una condecoració. Nosaltres la violència policial la denunciem i demanem que s’investigui. I esperem les sancions. —El problema és el conseller de torn? Els Mossos? O la Brimo? Recordo fa anys David Fernàndez centrant el debat sobretot en la Brimo. —Podem tirar-nos els noms dels consellers pel cap. Podem fer-ho. I així no parlem de Marlaska i de la policia nacional. El 2009, amb el conseller d’Interior Joan Saura, els antiavalots van entrar a la Universitat de Barcelona contra els estudiants que protestaven pel pla Bolonya. El problema, gairebé estructural, és la Brimo. El que cal fer és una reforma en profunditat d’això. I podem dir que hem obert l’auditoria més gran interna dels Mossos d’Esquadra. Comencem a posar-hi solucions. Escoltarem al conseller quan comparegui. Hi haurà una comissió d’investigació. No el sorprengui que siguin els votants de Junts per Catalunya els votants que més hagin reaccionat. Demostra fins a quin punt s’han de prendre mesures, perquè això no ens representa en absolut. —Us he llegit que la resposta institucional ha estat més fluixa que no la del carrer. —La determinació que hem vist als carrers no s’ha correspost, a la mateixa altura, amb la de les institucions. On hi ha tots els partits, el govern, el parlament. Poder fer aquesta autocrítica no ens debilita. Ens fa més forts. Hem de saber que l’estat vol reprimir els que són dins i els que són fora. —Al carrer li falta direcció política, diuen alguns. Però potser amb direcció política no hi hauria hagut carrer. —La reacció al carrer és el símptoma més gran de normalitat democràtica. Si no hi arriba a haver reacció al carrer, hauria volgut dir que estàvem colonitzats, que ja ens havíem rendit, que ja havíem claudicat. La gent surt al carrer a protestar i el valor de la protesta és profundament democràtic. No haver protestat, no haver sortit mobilitzats al carrer, hauria volgut dir que ens agafava anestesiats. Que el carrer hagi sortit amb la força que s’ha manifestat, és un símptoma de normalitat democràtica. Ens hauria preocupat que això no hagués passat. Ara, a Catalunya, quan hem anat junts institucions i carrer és quan la força de la gent és imparable. De tota la gent. La que neix al carrer i la que recull la força i la transforma en acció política. Amb orgull, podem reivindicar l’acció que fan els nostres joves, perquè ells també s’han sentit afectats per aquesta sentència. Mentre els polítics llegien les pàgines que parlaven del dret d’autodeterminació els joves han sortit al carrer. Què vol dir, que no ens podem manifestar? Que no podrem fer vaga? Això ho hem d’escoltar i tenir molt present. Aquest actor, la mobilització ciutadana, ha vingut per quedar-se. I ho hem de celebrar. —Vau anar a veure al policia ferit, he llegit. Com us va rebre? —Jo hi vaig anar sense càmeres, sense publicitat i no vaig voler que transcendís. Però l’altre dia, quan vaig ser interpel·lada per una periodista que em deia: ‘Vostè no va anar a veure totes les víctimes’, li vaig dir: ‘No, vostè s’equivoca.’ He anat a veure totes les víctimes que han donat permís. I el president, també. Jo, efectivament, vaig voler visitar-lo. És una de les coses més complicades que hauré fet: anar a veure un policia nacional, notar la tensió en el seu entorn, era dins l’UCI. Però jo era allà per traslladar-li que volia que es recuperés. I com més aviat millor. I entenc que l’empatia vol dir també això. Acostar-te a algú, agafar-li la mà i dir-li que vols que es recuperi. Ell també em va agafar la mà. A ell se li van negar els ulls de llàgrimes. A mi, també. Va ser una cosa molt difícil de traduir en paraules. Vaig agrair molt a la família que em permetés de fer-ho. I ells també van agrair aquest gest. Perquè alguna cosa s’ha de començar a curar. Va haver-hi un abans i un després d’anar-lo a veure. —Se sap si el policia va rebre per un manifestant, per un policia o per algú altre? —Jo no ho sé. I vull que se sàpiga. I vingui d’on vingui la seva agressió és evident que l’Ivan ha estat a punt de perdre la vida. I això és molt greu. D’una extraordinària gravetat. El que em sorprèn és l’alegria i la frivolitat de gent que, sense saber res en concret, saben qui ho ha fet, des d’on ho ha fet i quina ideologia tenia el que ho ha fet. Si us plau. No intoxiquem el dolor de la gent. —El programa de Junts per Catalunya inclou l’indult? —No. —I com s’han de treure de la presó? —Trobant una solució política al conflicte polític. Els presos són part de la resolució del conflicte. Com el retorn dels exiliats i la reparació dels danys a tots els represaliats. La base de tot l’edifici és el dret d’autodeterminació. Necessitem una solució política amb un acord polític. Perquè les solucions policials fan que el problema persisteixi. Per això ens presentem al congrés i oferim una veu forta que faci valer aquests drets i que no regali els vots a canvi de res. Els presos han de veure’s com a part de la resolució del conflicte polític. I els de fora hem de fer d’altaveu sense parar. —Per què us han de votar, al congrés? —Molta gent diu que s’ha sentit representada per mi, per la meva fermesa i contundència. I pel fet de buscar el diàleg i demostrar que han estat els altres que han dimitit de la política. Ho teníem clar llavors i alguns ho han hagut de descobrir ara: amb aquest Pedro Sánchez és molt difícil de parlar-hi. La via repressiva va començar amb el PP, però s’ha incrementat amb el PSOE d’una manera brutal. Hem de fer valer aquest vot per transformar-ho tot. Per veure que no hi ha marxa enrere. I que no podem donar els vots a qui ens pren els drets. I espero que puguin sentir-se representats a Madrid amb aquesta contundència. —Joan Tardà em va dir que ell no podia anar a visitar llibreries a Madrid perquè l’insultaven pel carrer. —Doncs jo hi vaig i rebo records dels ex-alumnes. Perquè també tinc ex-alumnes a Madrid. I, excepte un episodi durant les europees, en què hi havia Gonzalo Boye i Bea Talegón, episodi molt desagradable, el que he trobat a Madrid –AVE, pont aeri, els carrers, restaurants…– és gent que em dóna la mà. O gent que em diu, des de la discrepància absoluta, m’agraden les seves formes, el seu discurs té contingut i la respecto. I m’ho he trobat unes quantes vegades. I sempre he anat amb el groc. Sempre. No me’l trec. El braçalet i la papallona grocs. Vol dir que hem mirat de fer èmfasi en una manera de dir les coses, i en una contundència, sense que les formes ens faci perdre la raó.

Laura Borràs: ‘Amb orgull, podem reivindicar l’acció que fan els nostres joves’

JxCat vol que el parlament demani la restitució íntegra dels papers de Salamanca i Àvila. Portarà al ple del parlament una moció amb la qual vol que la cambra doni suport al govern en reclamar la restitució íntegra del fons documental particular i institucional de l’Arxiu de Salamanca i de l’Arxiu Militar d’Àvila amb origen a Catalunya. Consultada per l’agència Europa Press, la iniciativa també reclama que la Generalitat treballi per assumir el fons català de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, actualment titularitat de l’estat espanyol. La Generalitat espera 30.000 folis reclamats a l’arxiu de Salamanca pendents d’un recurs presentat per l’anterior govern espanyol, del PP, al Tribunal Suprem, i reclama també 4.500 fulles i unes 200 fotografies i plànols requisats a la Generalitat en l’exili pel règim nazi arxivats a Àvila. El govern català demana reactivar la comissió bilateral per a ‘desencallar’ el retorn pendent dels ‘papers de Salamanca’

JxCat vol que el parlament demani la restitució íntegra dels papers de Salamanca i Àvila

Cinquanta persones han estat trobades mortes a la bodega d’una barca que duia immigrants, prop de les costa de Líbia. Els han trobats en una operació de rescat en què s’havien salvat quatre-centes trenta persones més. Segons un portaveu dels guardacostes italians, citat per Reuters, l’operació de rescat l’ha duta a terme un vaixell suec, Poseidon, que treballava en el marc de l’operació Tritó de Frontex, l’agència europea de control de fronteres. Segons l’italià ‘La Repubblica’ uns quants agents hi han pujat perquè els immigrants i refugiats els ho havien indicat i havien trobat els cadàvers. Més de 2.200 persones s’han mort enguany al Mediterrani mirant d’arribar a Europa. N’hi ha milers que han estat rescatades després de salpar de Líbia.

Troben cinquanta cadàvers en una barca davant la costa de Líbia

CASTELLÓ, 26 (EUROPA PRESS) El president de la Diputació de Castelló, Javier Moliner, ha advertit que mentre presidisca la institució provincial, el Consorci Hospitalari Provincial no se’n va dissoldre “tot i que el Consell presente una proposició no de llei cada dia sol·licitant-ho”. Alhora, ha assegurat que tot i que la consellera de Sanitat, Carmen Montón, “prosseguisca la seua escalada d’agressions contra els drets dels malalts castellonencs i de les seues famílies, ens va a tindre sempre davant a mi i a tot el Govern Provincial”. Moliner s’ha manifestat així després de finalitzar este dimarts el Consell de Govern de l’Hospital Provincial, “després que la Conselleria de Sanitat haja aprovat l’acomiadament i la liquidació de més de 40 llocs de treball del centre sanitari”, segons ha informat la Diputació en un comunicat. El president del Govern provincial ha assenyalat que “fins ací hem arribat. Ni anem a permetre que desmantellen l’Hospital Provincial ni que dissolguen el Consorci”. La Diputació va votar en este Consell de Govern en contra dels “acomiadaments” del personal i de tots els punts de l’ordre del dia perquè “sempre he dit que la línia roja en la nostra relació al consorci amb la consellera Montón és la qualitat assistencial dels castellonencs”, segons ha dit Moliner. AMB ARROGÀNCIA Segons la seua opinió, a la consellera “no li ha importat actuar amb arrogància quan ha aprovat la decisió d’eliminar 40 llocs de treball, quan ni ha informat, ni ha consultat, ni res de res, a la Diputació de Castelló, quan té el 50% del Consorci de l’Hospital Provincial”, ha apuntat Moliner. Moliner ha assegurat davant de desenes de treballadors concentrats a l’eixida del centre sanitari, que el Govern provincial “no va a tolerar ni una agressió més a l’Hospital Provincial, perquè hem aguantat tots les insolències de la consellera per no fer més dany del qual ella estava fent a l’Hospital Provincial”. Tot i això, –ha afegit– “com Carmen Montón ha superat ja la línia roja, que implica el desmantellament de l’Hospital i un evident perjuí per a l’assistència sanitària de tots els castellonencs, hem votat no a tot”. Sobre esta qüestió, ha subratllat que és “lamentable” l'”arrogància” d’un Consell que “és incapaç tan encara que de cridar a qui té el 50% del Consorci, ni per a explicar-li els punts que requerixen majoria qualificada”. Moliner ha informat que la consellera de Sanitat ha portat el punt de l’acomiadament dels treballadors de l’Hospital Provincial “dient que venia avalat per un pla funcional i per un informe de la Universitat Jaume I”, però “ni hem vist el pla funcional, ni hem vist l’informe de la UJI, tot i que he demanat reiteradament que se m’aportara la informació de la Universitat i em l’han negat reiteradament”, ha lamentat. El president de la Diputació s’ha mostrat “molt contundent” en este punt, perquè la consellera Montón ha argumentat que “la decisió pivota sobre un pla funcional, que em consta que es va presentar ací fa uns mesos, però els estatuts del Consorci, concretament l’article 13, marca que és competència del Consell de Govern aprovar-ho, però ni ha anat a Consell, ni ho ha aprovat cap Consell de Govern”. ARGUMENTS JURÍDICS Per tant –ha indicat– “tinc la certesa que hi ha arguments jurídics per a poder enderrocar la validesa d’este acord d’acomiadar els treballadors si es recolza en un pla funcional que mai ha estat aprovat pel Consell de Govern”. “Que tots els treballadors tinguen la certesa que mentre jo siga president de la Diputació, mai s’aprovaran decisions d’aeste tipus amb el meu suport”, ha dit. En este sentit, Moliner creu que la consellera Montón està prenent decisions per a “perjudicar” este Consorci Hospitalari perquè passe a ser un hospital secundari i que passe a dependre de l’Hospital General. “Esta és la voluntat que s’amaga darrere de tots estps passos i, a partir d’este moment, saben que això sol es pot aconseguir baixant l’excel·lència d’este centre, per a la qual cosa prescindixen de professionals”. Moliner ha assegurat que des de la Diputació se’n va a treballar “amb totes les nostres armes” per a impedir-ho. “Per això no aprovarem res mentre no obrin taula de diàleg amb els sindicats, amb qui ostenta el 50% de representació d’este Consorci i que tenim just dret a conèixer tota la informació per a valorar-la i prendre la millor decisió per a l’Hospital”, ha subratllat. En qualsevol cas, el president de la Diputació ha defensat davant dels treballadors de l’Hospital Provincial que “mentre jo siga president de la Diputació de Castelló, este Consorci no se’n va dissoldre tot i que el Consell present una proposició no de llei cada dia sol·licitant-ho”.

Moliner advertix que el Consorci Provincial no es dissoldrà mentre siga president de la Diputació de Castelló

L’Assemblea de Docents porta avui i demà a votació la proposta d’acord del govern balear en matèria d’educació. Amb desenes d’urnes instal·lades en escoles i instituts de tot Mallorca, el comitè de vaga de l’assemblea vol donar veu al professorat perquè es pronunciï sobre la proposta d’acord global de la Conselleria d’Educació, dirigida per Martí March. El procés de votació es tancarà demà amb un recompte a l’IES Binissalem que començarà a les set del vespre. El comitè de vaga considera que el govern i la conselleria han tancat l’acord en fals i els acusen d’haver menystingut el col·lectiu: ‘El menyspreu amb què és tractat el nostre moviment és un error polític que, marcat per les seves presses, ha duit el govern a no haver sabut negociar amb un dels actors més dinàmics i representatius de la comunitat educativa aquests darrers anys.’

L’Assemblea de Docents balear porta la votació sobre l’acord amb Educació a escoles i instituts

L’octubre és un mes intens, al País Valencià: comença amb la celebració del 9 i es clou al Puig, al tradicional aplec del darrer diumenge. La nit abans, a més a més, hi ha una altra cita que també és tradició: la festa de lliurament dels premis Octubre, una trobada literària, política i social que organitza l’editorial 3i4 des de fa quaranta-sis anys. La gala del dia 28 (darrer dissabte d’octubre, sí) tindrà dos grans eixos, a més de l’estrictament literari amb el lliurament dels guardons creats per Andreu Alfaro: hi haurà un homenatge a Joan Fuster, en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, i es commemorarà el centenari de la Revolució Russa (dita també Revolució d’Octubre). Abans d’arribar a la gala, ja s’han presentat diverses novetats llibresques relacionades amb Joan Fuster: Nosaltres, les fusterianes, un recull amb articles de més cent quaranta dones dels Països Catalans; La improbable vida de Joan Fuster, amb relats de deu escriptores, tots relacionats amb la vida de l’assagista de Sueca, qui esdevé així múltiple personatge literari; i l’assaig Per què Fuster tenia raó, de Pau Viciano. La Revolució del 1917 ha centrat un cicle de conferències a l’OctubreCCC (sí, ja ho hem dit: és el mes), que es tanca amb la presentació de més llibres: 3i4 ha editat cinc volums amb escrits de Lenin, entre els quals Què fer, amb pròleg de David Fernàndez, i Imperialisme, fase superior del capitalisme, amb pròleg de Josep Fontana. Es presentaran el dia 27 després de la darrera conferència: ‘Impacte de la revolució al País Valencià’, a càrrec de Josep Miquel Santacreu (Universitat d’Alacant). La Nit dels Octubre comptarà amb les actuacions de Maria J. Peris i Arcadi Valiente, que cantaran Kurt Weil; Rafel Arnal, amb ‘Criatura dolcíssima’; i Màrius Serra, que compartirà amb els assistents un Enigmàrius que aviat esdevindrà també, potser, tradició del darrer dissabte d’octubre valencià.

La Revolució Russa i Joan Fuster, eixos dels Octubre 2017

Duran camises blanques mentre duri el judici contra el procés. La majoria dels diputats sobiranistes s’han presentat avui al ple del Parlament de Catalunya vestits així. Del groc, al blanc institucional. La cambra mira de tornar a la normalitat mentre al Tribunal Suprem comencen a desfilar els testimonis. La quotidianitat política s’imposa, però a la bancada esquerra de l’hemicicle havia corregut la consigna de fer-se veure, com a mínim, amb una estesa de blanc. El judici sacseja els fonaments de l’independentisme i colpeja personalment molts diputats que tornen a l’escó amb els companys al banc dels acusats. I així ha estat com el president del grup d’ERC, Sergi Sabrià, ha recordat la declaració d’ahir de Carme Forcadell, en defensa del debat parlamentari lliure, i com Quim Torra, visiblement emocionat, ha parlat de Jordi Cuixart. Torra no oblida que, abans de Cuixart, ell mateix també va ser president d’Òmnium. Si les coses haguessin anat d’una altra manera, potser hauria estat ell qui avui escoltaria els testimonis assegut al banc dels acusats, després de més de cinc-cents dies a la presó sense condemna. Potser per això, perquè a vegades l’atzar marca la vida, Torra no ha deixat passar a Inés Arrimadas cap somriure ni senyal de mofa mentre ell parlava de Cuixart i en lloava l’al·legat ‘històric’ sobre la desobediència civil i la no-violència, recordant com el president d’Òmnium plantava cara als jutges i els fiscals de la sala barroca del Suprem. No és només una qüestió d’afinitat política, és una profunda connexió personal. ‘No es rigui més de Jordi Cuixart, no té dret de riure de Jordi Cuixart’, ha etzibat el president a Arrimadas. Amb una contundència gairebé oblidada per aquest parlament, Cuixart va declarar davant de tothom que mantenia viva la batalla personal i col·lectiva pel dret d’autodeterminació encara que ho hagués de pagar amb molts anys de presó. Això, en un moment en què JxCat, ERC i la CUP continuen dividits en la tàctica i l’estratègia, i quan Torra s’ha d’espolsar contínuament les acusacions d’autonomisme que li fan els anticapitalistes. Els diputats de la CUP no s’han vestit de blanc. ▶ #President @QuimTorraiPla: "Els grups que no heu anat a cap sessió del judici de l’1O us hauria de caure la cara de vergonya. Ahir Forcadell va defensar la sobirania i la inviolabilitat del #Parlament i Jordi Cuixart va fer un al·legat històric de defensa de la lliure opinió". pic.twitter.com/m7si3ISjkM — Govern. Generalitat (@govern) February 27, 2019 Arrimadas somreia mentre constatava l’afectació de Torra amb Cuixart, i fredament guardava uns quants papers en una carpeta amb el logotip del partit. Hi ha dies que l’hemicicle es transforma en una mena de circ romà, on els diputats que no intervenen desaproven l’adversari amb exclamacions poc educades. Aquestes expressions són habituals en la bancada de Ciutadans, però aquest matí no ha estat especialment sorollós, malgrat la susceptibilitat de Torra. Arrimadas ha passat bona part de la sessió de control llegint i subratllant documents amb retoladors fluorescents. No ha preparat cap dels seus famosos cartells per ensenyar-los a càmera. Després d’haver anat a Waterloo per agafar embranzida davant la Casa de la República i fer un salt mortal fins a Madrid de bracet d’Albert Rivera, la cap de l’oposició ha optat per preguntar sobre el decret de les VTC i el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, sense cap més posada en escena afegida. Ciutadans patirà aviat la marxa de la seva dirigent. La calma abans de la tempesta? Ningú no podia imaginar-se que aquest matí el blanc esdevindria el color corporatiu contra el judici, i Arrimadas també duia una camisa blanca sota de l’americana envellutada, igual que bona part dels membres del seu grup parlamentari. Paradoxes reivindicatives. També anaven de blanc contra el ‘judici farsa’ Jéssica Albiach i Susana Segovia, la presidenta i la portaveu de grup dels comuns i, curiosament, Elisenda Alamany, però unes quantes, moltes, files d’escons enllà: al galliner. Alamany ja ha abandonat el grup parlamentari de Catalunya en Comú Podem i és diputada no adscrita, mentre negocia amb ERC si s’incorpora a la llista dels republicans al 28-A, amb Gabriel Rufián i sense Tardà, que en aquell moment s’explicava davant del Suprem. I és que les eleccions espanyoles també s’han escolat en un parlament que fa mesos que no marca l’agenda catalana. ‘Al PSOE, o se l’empeny o arrossega o acabarà als braços de Ciutadans’, ha retret Albiach a Torra. El possible tripartit del PP, Cs i Vox sobrevola un horitzó en què, a criteri del president de la Generalitat, només hi ha una certesa: no és tan important qui serà el pròxim president espanyol sinó la manera com afronti la reivindicació del dret a l’autodeterminació. Els famosos 21 punts presentats a Pedro Sánchez al Palau de Pedralbes: això aniran a defensar els diputats independentistes al congrés espanyol, segons Torra. Però el president no ha respost a la pregunta: si l’independentisme torna a ser decisiu perquè el dirigent del PSOE torni a ser president, l’investirà? Queda molta campanya, encara, un llarg judici i un altre pressupost. Torra compareixerà a la tarda per explicar les xifres de l’avantprojecte, però el govern no el portarà al parlament si no en té la tramitació garantida. Quan la CUP va tombar els comptes a Puigdemont, el president es va haver de sotmetre a una qüestió de confiança, i d’allà va sortir el referèndum unilateral. Fa pocs dies, Pedro Sánchez justificava la convocatòria electoral per la mateixa raó. Però ni Quim Torra ni Pere Aragonès no volen que el pressupost els condicioni l’abast de la legislatura. I a l’oposició no li surten els comptes per contraatacar, encara que Torra hagi emplaçat Miquel Iceta a presentar una moció de censura amb els partits del 155. ‘Si no pensa governar, deixi-ho córrer, president’, li ha demanat Iceta. Matemàtiques. En l’equació del mandat, només hi ha una variable prou rellevant per a fer-ho saltar tot per l’aire: les sentències contra els presos polítics i la resta d’encausats. Quan arribin, al parlament potser no en tindran prou, amb les camises blanques.

Camises blanques contra el ‘judici farsa’

La diputada de la CUP Natàlia Sànchez ha retret al president de la Generalitat Quim Torra que vulgui mantenir la legislatura fins que s’aprovin els pressupostos de l’any 2020, que ha considerat ‘fracassats’, i ha reivindicat la CUP com a alternativa a JxCat i ERC. En una conferència de premsa posterior a l’anunci de Torra, ha qüestionat que JxCat, ERC i els comuns aprovin ‘una estratègia governamental sense un govern que pugui executar-la’. ‘Si tenim un govern fracassat, què ens porta a aprovar un pressupost d’un govern fracassat?’, ha demanat. Quan podrien ser les eleccions avançades que ha anunciat el president Torra? Sànchez ha insistit que si el president ‘dóna per culminada aquesta legislatura’ i exposa públicament ‘la manca de confiança i lleialtat’ dels seus socis, ‘no és coherent que un govern fracassat busqui l’aprovació d’un pressupost que ha de ser la seva eina per a governar’. Així mateix, ha rebutjat la ‘visió apocalíptica’ que planteja el govern en cas que no s’aprovessin els comptes del 2020. ‘El pressupost no és una eina neutra; és una eina política que representa amb números l’obra d’aquest govern’, ha sostingut, i ha qüestionat que s’hagin d’aprovar ‘si avui el president de la Generalitat ha dit que ha fracassat i ha culminat’. ‘Ha estat la crònica d’una mort anunciada, una legislatura travessada des del primer dia per les pugnes entre JxCat i ERC, en lògica electoral, i per a guanyar l’hegemonia política del país’, ha lamentat Sànchez.

La CUP es reivindica com a alternativa i retreu a Torra que no convoqui ara les eleccions

Charles Andrew Pittman, un jove nord-americà detingut el matí de la vaga general contra la sentència i que fa cinc mesos que és a la presó de Brians I, sortirà avui de la presó. Segons que ha informat Alerta Solidària, que porta la seva defensa, el jutjat d’instrucció 30 de Barcelona n’ha decretat la llibertat amb càrrecs i amb compareixences quinzenals com a mesura cautelar. Ara fa un mes, l’Audiència de Barcelona va suspendre el judici contra Pittman –en què la fiscalia demanava una pena de sis anys de presó pels delictes de danys i desordres públics– per fer noves investigacions, atès que la fase d’instrucció s’havia tancat precipitadament. Amb aquesta decisió, l’Audiència va reconèixer que s’havien vulnerat les garanties processals perquè durant la instrucció únicament s’havia pres declaració al detingut i s’havia fet un informe pericial de les substàncies confiscades (un emblanquidor dental), sense fer cap més investigació. En paraules d’Alerta Solidària, Pittman, de 26 anys, va ser detingut per la Guàrdia Urbana ‘mentre intentava de sobreviure a la ciutat i per trobar-se en el lloc i moment equivocat’. A banda de Pittman, encara estan empresonats per les protestes contra la sentència l’Ibrahim, en Charaf i en Mouhcine. Coincideix que cap dels quatre no té permís de residència, situació que la justícia ha fet servir per a justificar-ne empresonament.

Charles A. Pittman, empresonat durant les protestes contra la sentència, sortirà avui de la presó

La decisió d’ahir del Consell d’Estat espanyol de desautoritzar la impugnació de la candidatura de Carles Puigdemont a la investidura per part del govern de Mariano Rajoy ha estat rebuda com una galleda d’aigua freda en els cercles del poder polític i mediàtic a Madrid. I n’és una bona mostra la informació de la majoria de la premsa espanyola sobre la decisió anunciada ahir a migdia per Soraya Sáenz de Santamaría, que és qualificada d’error estratègic greu i criticada per les implicacions que pot tenir. Ho repassem. El País El País titula a la portada: ‘El Consell d’Estat s’oposa al recurs contra Puigdemont’. En la notícia, el diari reconeix que la decisió ‘significa un revés dur per a l’executiu’. I afegeix que la decisió del Consell d’Estat ‘va produir estupor i consternació’ en el govern espanyol. ‘Quan va decidir de recórrer-hi en contra, no comptava que el Consell d’Estat li clavés aquesta clatellada’. Afegeix que en cap moment dins aquest òrgan no va ser ben rebuda la impugnació proposada pel govern espanyol. ‘Per al govern és insuportable políticament la imatge de Puigdemont essent investit de manera telemàtica o per delegació . La investidura tindria una força simbòlica per a l’independentisme i la imatge d’un govern central que per segona vegada aparta Puigdemont de la presidència de la Generalitat. En canvi, en l’editorial el diari expressa una posició molt més comprensiva amb el govern espanyol. El periodista explica en el seu article la patinada de Rajoy; el diari, en l’editorial, sembla voler arreglar les coses i deixar clar que tanca files amb l’estratègia contra l’independentisme. ‘El govern, en nom de la democràcia i la constitució, i en representació de la ciutadania, ha d’exhaurir totes les vies polítiques i legals al seu abast per evitar una investidura que abocaria les institucions de l’autogovern a un nou conflicte amb l’estat.’ El Mundo El Mundo parla del ‘risc que corre el govern dividint el Tribunal Constitucional sobre la investidura de Puigdemont’. Veu perillós que el govern espanyol no faci cas de l’informe del Consell d’Estat i tiri pel dret amb la impugnació. Perquè, per una banda, considera possible que el TC coincideixi amb el punt de vista de l’òrgan consultiu o que, en cas d’admetre el recurs, divideixi internament el tribunal en relació amb el procés d’independència. El Mundo també retreu a Rajoy que consultés la impugnació de la candidatura de Puigdemont amb Pedro Sánchez i no amb Albert Rivera. El Español ‘Rajoy i Soraya patinen improvisant una estratègia de duresa contra Puigdemont’. L’article qualifica de ‘revés jurídic’ l’informe del Consell d’Estat espanyol contra ‘una estratègia amb la qual ningú no comptava’ Pedro J. Ramírez, el director, escriu un editorial molt dur contra Rajoy i Santamaría: ‘Un govern fora de si es passa de frenada’ . Diu Ramírez que ‘es tracta d’una clatellada tremenda, sense precedents, que deixa en evidència i molt tocat el govern.’ I entén la maniobra tan arriscada d’anunciar aquesta impugnació sense haver-se assegurat el suport del principal òrgan consultiu de l’estat pel fet d’haver de fer un ‘cop d’efecte’ que distregui de l’escàndol per les declaracions de Ricardo Costa confessant que el PP es finançava amb diner negre. I retreu a la vice-presidenta espanyola que es vantés en la compareixença d’ahir de no haver consultat la mesura amb Ciutadans. Perquè Ramírez entén també que l’error del govern espanyol es deu a un intent de demostrar mà dura contra Puigdemont quan el PP ha tingut un fracàs estrepitós en les eleccions del 21-D a Catalunya i va perdent pistonada en benefici del partit d’Albert Rivera. ‘Només es pot interpretar com una fugida endavant’, conclou. A El Español, de propina, hi ha un article signat per Cristian Campos, titulat ‘Rajoy, aquest franquista avorrit’, que diu: ‘Rajoy va avançar per l’esquerra Franco dimecres quan va respondre a Carlos Alsina que ell no hi entenia, en operacions policíaques.’ La Razón La Razón, en canvi, dóna suport a l’estratègia de Rajoy. El diari s’ha arrenglerat des de bon començament amb el PP en la guerra contra Ciutadans. ‘Rajoy propicia que el TC freni Puigdemont’, titula el diari de Francisco Marhuenda. En l’editorial, però, el diari avisa el govern de Rajoy que hauria d’anar amb compte, ‘no mostrar debilitat’ . ’No es pot amagar que el dictamen, no vinculant, significa un contratemps no pas menor per a l’actuació de l’executiu.’ I es declara preocupat pel fet que ‘la discrepància serà utilitzada pels secessionistes per a continuar atiant la cerimònia de la confusió i donar corda a les peregrines teories victimistes’. ABC Justament l’ABC també veu el perill que ‘els colpistes intentin aprofitar-se de l’error de la vice-presidenta’. La decisió del Consell d’Estat ‘va ser un galleda d’aigua glaçada sobre més d’un cap a la Moncloa’. I afegeix: ‘El moviment d’última hora, anunciant un recurs que ningú no esperava en aquest moment, per a desactivar la candidatura de Puigdemont i obligar el president del parlament català a proposar un altre candidat, els ha sortit malament.’

Estupor a la premsa de Madrid per l’error de Santamaría contra Puigdemont

El Departament d’Ensenyament va presentar ahir el document ‘El model lingüístic del sistema educatiu a Catalunya’, que vol actualitzar el model actual. La presentació es va fer al Petit Palau de la Música Catalana, amb la presència del vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda, Pere Aragonès, i del conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló. Les propostes que conté aquest nou model han suscitat controvèrsia, amb acusacions contra el departament que dirigeix Bargalló de fer perillar el sistema d’immersió, pel pes que pugui acabar tenint el castellà en l’ensenyament en les escoles que són en zones ‘de catalanització plena’, tal com diu el document. Aquest matí Bargalló ha donat explicacions a la cadena SER i ha desmentit es rebaixi la immersió. ‘El que fem és adequar la didàctica de les llengües a la realitat sociolingüística actual dels nostres centres’, ha dit. Ha dit que calia que tots els alumnes fossin ‘altament competents en català i castellà’ i que és ‘una estratègia que s’ha de seguir de manera diferenciada a cada centre’. Us oferim el document íntegre, per l’interès que té per a tota la comunitat educativa:

El document del nou model lingüístic al sistema educatiu presentat pel conseller Bargalló

El Parlament de Catalunya entra en serveis mínims per evitar que es propagui la Covid-19. La mesa de la cambra ha decidit aquest migdia reduir l’activitat parlamentària i, en paral·lel, la decisió de Ciutadans de portar el pressupost de la Generalitat al Consell de Garanties Estatutàries n’ajornarà l’aprovació durant un mes. La votació final dels comptes estava prevista per al ple previst per a la setmana vinent, però ara no podran ser aprovats almenys fins a l’abril, malgrat l’emergència afegida amb què els necessiten, segons el govern, per a afrontar la crisi sanitària. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha titllat d’‘irresponsabilitat’ la decisió de Cs. ‘Si de debò els preocupen les persones, posin el país per damunt dels interessos de partit i deixin que s’aprovin’, hi ha afegit. En un comunicat, Cs ha justificat la seva decisió perquè creu que els comptes ‘han quedat antiquats a causa de l’impacte econòmic de la pandèmia’. No obstant això, cal tenir en compte que el Consell de Garanties no avalua els continguts del projecte sinó que determina que compleixi amb la constitució espanyola i l’estatut. Malgrat això, Cs ha esgrimit raons polítiques, i no d’encaix autonòmic, per ajornar l’aprovació dels comptes. Ha argumentat que les previsions inicials no es compliran perquè l’escenari ha canviat i, en canvi, al·leguen que haurien de prioritzar incrementar el material hospitalari, posar en marxa un protocol d’actuació per a les farmàcies i incloure noves mesures de suport per als petits comerciants. El vicepresident del govern, Pere Aragonès, ha advertit a Cs que ‘posa en risc la protecció de les persones’ perquè a la pràctica limita els recursos disponibles per a les properes setmanes. Els comptes, ha recordat, permetran al departament de Salut comptar amb 900 milions d’euros addicionals i afrontar necessitats de despesa urgents per a afrontar l’epidèmia provocada pel nou virus. ‘Si Cs creu que el pressupost del 2020 no serveix per a fer front al coronavirus, encara menys els de 2017’, ha sentenciat. La líder dels comuns al parlament, Jéssica Albiach, també ha demanat a Cs que reconsideri la decisió perquè es necessiten més recursos per al sector sanitari. ‘Cap votant de Cs entendria tanta irresponsabilitat’, ha advertit. El parlament abaixarà el ritme fins almenys el 27 de març. No es reuniran les comissions, no hi haurà compareixences i s’aturarà la feina de les ponències. Només es faran plens si estan relacionats amb la crisi sanitària o és necessari que es convalidin decrets amb urgència. En aquests casos, només hi podran participar presencialment 21 diputats com a màxim i un diputat de cada grup tindrà delegat el vot de la resta del grup parlamentari. S’hi aplicarà, així, la fórmula de funcionament de les comissions legislatives. El ple que havia de començar dimecres es farà amb aquests condicionants i amb un únic punt a l’ordre del dia: la convalidació de l’increment retributiu del 2020 per al personal del sector públic. El dia 27 es tornaran a avaluar la situació i les recomanacions que en aquell moment faci el govern. Fins llavors, les reunions de la mesa es faran telemàticament en cas que es restringeixen els moviments de forma general i obligatòria a tota la ciutadania. El parlament funcionarà per a garantir els serveis essencials, però es limitarà l’accés a l’edifici i es permetrà el teletreball del personal de la cambra. L’accés dels periodistes també ha quedat restringit.

El parlament es queda en serveis mínims pel coronavirus

Centenars d’agricultors, convocats per les organitzacions Asaja, COAG i UPA de Madrid, s’han concentrat davant del Ministeri espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació per denunciar ‘la situació límit’ del camp. La plana major de Vox ha intentat aprofitar-se de la protesta, però la seva presència no ha estat del tot benvinguda. Diversos agricultors han convidat Santiago Abascal, Iván Espinosa de los Monteros i Rocío Monasterio a marxar de la concentració crits i xiulets. ‘Les organitzacions que hem convocat no hem demanat que vingui cap polític’, ha etzibat un dels líders sindicals als dirigents d’extrema dreta. Mentre Abascal es feia fotografies, un altre sindicalista ha dit per megàfon: ‘Demanem que abandonin la concentració no és el moment ni la forma’. El president de Vox també ha hagut d’escoltar com es mofaven de la seva carrera professional: ‘Abascal, vejam les durícies que tens.’ Finalment la cúpula del partit ha decidit abandonar la protesta ‘per evitar un xou’. 🎥 Los agricultores invitan a Abascal y al resto de líderes de Vox a marcharse, entre gritos y abucheos: 🗣 “Hay que defender el campo, no venir a hacerse la foto”🗣 “Patriota de pandereta, este no es tu sitio”https://t.co/weXME06Ivr pic.twitter.com/ZexHFmUEBK — Cadena SER (@La_SER) February 5, 2020

Agricultors expulsen la cúpula de Vox d’una protesta: ‘Abascal, vejam les durícies que tens’

La televisió pública eslovena ha recollit unes declaracions del ministre eslovè d’Afers Estrangers, Karl Erjavec, en què explica que es va reunir amb el ministre espanyol Alfonso Dastis. En la reunió, Dastis li va transmetre la preocupació de Madrid per la solidaritat del parlament eslovè amb Catalunya. Segons Erjavec, el ministre espanyol li va arribar a demanar si Eslovènia ‘prendria cap decisió al marge del marc legal espanyol’, és a dir, si reconeixeria la Catalunya independent. El ministre eslovè li va respondre amb molta claredat: ‘Ara mateix això no és possible perquè Catalunya encara no ha anunciat res.’ Segons que ha pogut esbrinar VilaWeb, Erjavec no és pas dels ministres del govern eslovè més favorables a la causa catalana, però davant el ministre espanyol va haver de transmetre la posició oficial del seu govern, clarament decantat en favor del dret d’autodeterminació de Catalunya. Erjavec ha explicat a la televisió del seu país que Dastis li va demanar de parlar dilluns, durant la cimera de ministres d’Afers Estrangers de la Unió Europea, perquè estava preocupat per les decisions que havia pres el parlament eslovè sobre Catalunya. Erjavec assegura que va informar Dastis que Eslovènia rebutjava la violència exercida el primer d’octubre i defensava el dret d’autodeterminació com un dret universal respecte del marc legal de tots els estats. La preocupació de Dastis ve de la decisió que va prendre el parlament eslovè el divendres passat: va rebutjar per unanimitat la violència contra el referèndum, va defensar el dret d’autodeterminació i va exigir una solució pacífica per al cas de Catalunya i el començament de les negociacions entre els governs espanyol i català. Fotografia d’Adam Casals

Espanya tem que Eslovènia reconegui la independència de Catalunya

Els ministres de finances i d’economia de la zona euro han aprovat aquest divendres a la nit el tercer rescat de Grècia, després que aquest matí el Parlament grec també hi votés a favor. El tercer sí europeu suposarà que les arques gregues rebran una injecció de fins a 86.000 milions d’euros, a canvi d’unes mesures d’austeritat que han comportat una forta divisió a les files del partit que governa Grècia, Syriza. El programa d’ajuts a l’economia grega està dissenyat per als pròxims tres anys. Tot i que a la votació al parlament grec va guanyar el sí, també va suposar per a Tsipras la pèrdua de confiança de bona part dels diputats. Fins a quaranta membres de Syriza es van oposar a la proposta, de manera que van deixat Tsipras per sota dels cent vint diputats que necessita per a continuar governant. Només cent divuit dels diputats hi van votar a favor, mentre que trenta-dos hi van votar en contra i onze es van abstenir. Ara s’especula que Tsipras pot convocar eleccions la setmana vinent per escapar d’una possible moció de censura.

L’Eurogrup aprova el tercer rescat de Grècia, un ajut que divideix Syriza

PRISTINA, 11 (EUROPA PRESS) La coalició liderada pel Partit Democràtic de Kosovo (PDK), de centre-dreta, hauria guanyat les eleccions legislatives celebrades aquest diumenge al país balcànic amb un 40% dels vots, segons un sondeig a peu d’urna de la cadena de televisió Klan Kosova TV. Concorren al costat del PDK l’Aliança pel Futur de Kosovo (AAK) i Iniciativa per Kosovo (NISMA) en una coalició liderada per Ramush Haradinaj, de l’AAK. Per darrere hi queda la formació Autodeterminació (Vetevendosje), amb un 30% de respatller. En tercer lloc estaria la coalició del LDK, liderada pel Partit Democràtic de Kosovo (LDK) del primer ministre Isa Mustafa, la Nova Aliança de Kosovo (AKR) i la formació liberal Alternativa. La votació correspon a eleccions anticipades convocades pel Govern després d’una moció de censura contra el primer ministre Isa Mustafa. El nou Govern haurà d’impulsar l’economia i el procés d’adhesió a la UE. Uns 1,9 milions de kosovars estan registrats per votar i gairebé mig milió d’ells viuen fora del país. Aquestes són les terceres eleccions legislatives des que Kosovo es va independitzar de Sèrbia l’any 2008.

Kossove.- El centre-dreta s’imposa a les eleccions

L’escriptora i periodista Empar Moliner va cremar ahir davant de les càmeres un exemplar de la constitució espanyola. Ho va fer durant la intervenció en la seva secció del programa ‘Els matins’ de TV3 mentre explicava la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que anul·la el decret de pobresa energètica del govern català, que obligava les elèctriques a garantir el subministrament a les famílies que no el podien pagar. Moliner va anar arrencant fulls de l’exemplar i els va llançar dins un cubell metàl·lic. ‘Per tant, s’hauran d’escalfar de qualsevol manera, amb qualsevol llibre que tinguin a la mà. I fer-se una mena d’estufa’, deia. I hi va calar foc. Moliner va acabar dient: ‘El silenci també és còmplice. Si ets polític –Inés Arrimadas, Lluís Rabell, Xavier Garcia-Albiol…– permets que aquestes 859 famílies no tinguin llum ni calefacció. I has de pensar què és més important per a tu. Els que no dieu res heu de pensar què és més important per a vosaltres.

Empar Moliner crema una constitució espanyola en directe

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha convocat aquest matí el conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, arran que s’hagi fet públic que el seu cap de gabinet va ser destituït per denúncies d’assetjament sexual. Torra li ha demanat explicacions sobre els fets i sobre la no activació del protocol previst per la resolució de situacions d’assetjament sexual per raó de sexe i de l’orientació sexual a la Generalitat. Fins ara no consta cap comunicació del Departament a la Direcció General de Funció Pública, segons que informa Presidència. Quim Torra ha comunicat al conseller Bosch l’obertura d’una inspecció de serveis de personal per esclarir què ha passat i els motius pels quals no es va activar el protocol obligatori. També li ha exigit que el Departament sol·liciti a Funció Pública l’obertura d’un expedient d’informació reservada per a aclarir els fets i li ha demanat que actuï en l’àmbit psicosocial com a conseqüència del clima laboral que es pot haver generat per la situació i per esbrinar si les persones afectades poden desenvolupar la seva activitat professional amb normalitat. Com a resposta, el departament ha emès un comunicat tot confirmant que emprendran les dues mesures proposades per Torra. El conseller Bosch, a més, ha demanat disculpes en nom seu i de la conselleria pel ‘dolor que hagi pogut causar’ el cas, i ha indicat que farà una sèrie de trobades amb les unitats del departament per a escoltar els treballadors. Segons que ha difós Presidència a través d’un comunicat, el govern ‘expressa el seu compromís absolut contra les violències masclistes i l’assetjament sexual’ i investigarà ‘si s’ha produït desprotecció de les persones que hagin pogut ser víctimes d’assetjament i aclarirà si s’ha actuat amb totes les garanties per a les persones afectades per aquest cas’.

Torra demana explicacions a Bosch pel cas d’assetjament sexual a Exteriors

D’un temps ençà, els dolços són uns vins difícils d’encaixar en la vida contemporània. Bandejats dels àpats, sovint no sabem quan ens els hem de prendre. Per postres, una vegada tips? A mitja tarda? Com a aperitiu? És aquest desencaixament que fa dir a la sommelier Montse Velasco que el vi dolç és avui, per molts, un vi oblidat. Tanmateix, és a l’origen i essència de la mateixa història mil·lenària del vi i és ple de riquesa i complexitat en la manera d’elaborar-se, sovint amb llargues criances, de la qual cosa acaba resultant un ventall gustatiu ben ampli. La sessió de Montse Velasco, dins els ‘Tasts amb personalitat’ de la Festa de la verema d’Alella, que portava un nom tan suggeridor com acollidor vers aquesta tipologia de vins, ‘Dolça companyia’, va començar amb una llarga introducció, que contenia informació bàsica i útil sobre alguns dels grans vins dolços del món i els diferents processos d’elaboració a partir dels quals s’obtenen. Va citar alguns dels territoris amb grans dolços i vins dolços reputats com ara els de gel, els Eiswein, que trobem al Canadà i a Alemanya i Àustria, dos països on en fan amb diferents denominacions, com ara els Trockenbeerenauslese i els Spätlese; els vins de Porto a Portugal; els Tokais d’Hongria; la malvasia de Sitges; el Fondillon d’Alacant; el Pedro Ximenez de Xerès; el vi de missa de Tarragona… I entre aquests, alguns dolços de gran prestigi, únics o especials, com el Tokaji Aszú i Tokaji Eszencia d’Hongria, el Commandaria de Xipre (un vi tan antic que és citat per Homer); i el Sautèrnas d’Occitània. I entre els processos d’elaboració, va desgranar les diverses maneres de fer un dolç a partir del raïm sobremadurat o del deshidratat, l’adhesió d’alcohol o la parada de la fermentació. La denominació de vi naturalment dolç, a partir de l’assecatge al cep, la verema tardana, la congelació al mateix cep, la botrytis noble; o bé sistemes de pansificar-lo fora del cep, com ara el pansificat de cambra o al sol, la maduració en damajoanes o tines de fusta, el vi bullit… Després d’aquestes nocions bàsiques (sobre les quals no entrarem al detall), la sommelier va oferir un tast de quatre dolços elaborats de maneres diferents, maridats amb quatre sorprenents tastets gastronòmics obra del restaurant la Cuina del Guinardó, propietat de la família Velasco. Llopart Nèctar Terrenal Semidolç 2016 Escumós de Corpinnat, de Subirats, al Penedès. Elaborat amb les varietats xarel·lo i parellada al 50%, aquest escumós conté 38 grams de sucre per litre. Té un carbònic molt ben integrat. La sommelier hi va plantejar un maridatge de contrast, amb una tapa de bacallà amb crema de porro i pebrot del piquillo amb un punt de pimentó. La tapa en potencia la frescor, que fa desaparèixer una part de la dolçor que conté l’escumós. Penjat d’un fil 2018 del celler Can Roda Aquest dolç DO Alella, de Santa Maria de Martorelles, té 11,5º i és 100% de pansa blanca. La concentració de sucre s’aconsegueix collint el raïm madur, deshidratant-lo penjant els gotims d’un fil durant tres mesos i parant-ne la fermentació en fred. Montse Velasco hi va maridar una croqueta de gorgonzola amb nous. Ambre 2009 del celler Mas Llunes Seguidament, es va entrar en els dolços de l’Empordà, amb una garnatxa de Garriguella elaborada per aquest celler familiar. Es tracta d’un dolç ranci. En aquest cas el raïm es cull sobremadurat i el procés de fermentació es para afegint-hi alcohol. Montse Velasco va maridar aquest dolç amb una torradeta de sobrassada (del forn Trinitat i de Xesc Reina, respectivament) amb cacauets petits del Brasil. Simfonia en dolç 2007 del celler Sangenís i Vaqué Es tracta d’un celler familiar de Porrera, DOQ Priorat, propietat de Pere Sangenís i Conxita Vaqué fundat el 1978. És un vi naturalment dolç, fet de garnatxa i una mica de carinyena, de 15,5º. Criat amb bótes de roure, tira una mica cap al dolç ranci. Montse Velasco va proposar un maridatge jugant també amb el dolç: panet de xocolata negra (també del forn Trinitat), amb un punt de taronja i una capa de sucre de glassa pel damunt.

Submergint-nos en el ric món del vi dolç

El diputat d’ERC al parlament, Antoni Castellà (Demòcrates), ha criticat que el president del parlament, Roger Torrent, li cridi a l’ordre per acusar Cs de ser ‘tòxics’ i no faci el mateix quan aquest grup els acusen de ser supremacistes. Així ho ha destacat en un missatge al seu compte de Twitter després que, durant una moció sobre empresa i ocupació impulsada de Cs, el grup liderat per Inés Arrimadas ha protestat quan Castellà els ha titllat de ser tòxics. Després d’això, Torrent ha demanat a Castellà que mesuri les seves paraules i l’ha convidat a rectificar, i aquest ha respost en el ple: ‘Fa molts anys que sóc diputat i mesuro molt bé el que dic’. Per això, el president del parlament li ha cridat a l’ordre i ha assegurat que abordaran aquesta qüestió en una futura mesa. Costa molt d’entendre que el president del @parlamentcat no cridi l’atenció a @CiutadansCs per dir que els independentistes som supremacistes i avui em cridi a mi l’atenció per dir que C’s son una organització tòxica per la pau i el civisme d’aquest país — Antoni Castellà #SÍ (@CastellaToni) March 21, 2019

Antoni Castellà (Demòcrates) critica que Torrent li cridi a l’ordre per acusar Cs de ser ‘tòxics’