Datasets:
projecte-aina
/
vilasum

Dataset card Viewer Files Community
2
text
stringlengths
58
48.4k
summary
stringlengths
9
157
El front europeu de l’independentisme ha començat aquest 13 de gener un nou capítol gràcies a l’entrada del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín al Parlament Europeu. La batalla de l’exili ha entrat a una de les fortaleses de la UE. Adeu Waterloo com a únic camp base, que dos dels generals ja són dins el parlament. Hi falta el tercer. El comunicat de guerra guanyador, el va proclamar el president del parlament, Sassoli, que a les 17.09 del dilluns 13 de gener de 2020, en un perfecte llenguatge burocràtic, va dir això: ‘El Parlament Europeu, després de les decisions de la TJUE del 19 desembre de 2019, pren nota de l’elecció d’Oriol Junqueras i Vies, Carles Puigdemont i Casamajó i Toni Comin i Oliveres. Després de la resolució de la JEC del 3 de gener, i del Tribunal Suprem del 9 de gener, el Parlament constata la vacant d’Oriol Junqueras i Vies. Segons l’article 3 apartat 2, mentre les seves credencials no siguin verificables o hi hagi impugnació, els senyors Toni Comin i Oliveres i Carles Puigdemont i Casamajó obtenen els escons al Parlament Europeu i als seus òrgans. Carles Puigdemont Casamajó i Toni Comin i Oliveres s’adhereixen als no inscrits.’ De res no van servir els escarafalls del representant de Vox, Jorge Buxadé, l’ultradretà que cridava des de la cadira, i es posava dret, davant la indiferència de la cambra i el ‘feu el favor de seure, que això no es porta a votació’ que li etzibava Sassoli. Un Sassoli, per cert, que duia a la solapa una flor en record de les víctimes del 13 de gener de 1991 a Lituània davant les tropes russes. Morts poques hores després de declarar la independència. Vint-i-nou anys després, al capdamunt de l’hemicicle, als seients 853 i 854, els dos flamants eurodiputats van fer la seva primera acció parlamentària. Va consistir en una acció simbòlica, una conferència de premsa i uns danys col·laterals. L’acció simbòlica fou sostenir, al seu escó acabat d’estrenar, un cartell groc de ‘Free Junqueras’ que van poder colar, tot i la poca col·laboració dels uixers (com Diana Riba, escandalitzada, expressava dins l’ascensor) i la bona col·laboració d’uns altres diputats. Ells el van colar. Puigdemont i Comín van estar dins l’hemicicle encara no mitja hora, el temps just per a votar dues vegades qüestions menors, i van sortir a fer la conferència de premsa a les 17.45. Convocada per la plataforma EU-Catalonia Platform, va servir per a veure la solidaritat de tres eurodiputats francesos: Christian Allard (Greens Efa) Benoit Biteau (Greens Efa) Leila Chaibi (GUE-NGL), que al costat del basc Pernando Barrena i Diana Riba van donar la benvinguda als dos nous eurodiputats, asseguts al seu costat, i van reclamar justícia per a Oriol Junqueras. Diana Riba, Biteau i Chaibi van ser molt durs i van anunciar accions polítiques (impugnar l’acord que no s’ha dut al ple) contra la decisió de Sassoli de donar per bona la inhabilitació de Junqueras; i també accions jurídiques (portar-ho al Tribunal General de la UE i al Tribunal Constitucional espanyol). La conferència de premsa va servir bàsicament per a veure com Puigdemont s’enfrontava a uns periodistes espanyols que no han acabat de pair la victòria del front de l’exili. I menys després del titular que els va deixar anar: ‘Constatem que la immunitat comença als Pirineus’, que feia pensar en aquell ‘Europa comença als Pirineus’ que s’ha fet servir durant tants anys per subratllar l’aïllament espanyol. Les preguntes espanyoles van ser sobre el seu sou, sobre com s’atreveix a demanar que es complexi la llei europea si ell va vulnerar la llei espanyola, sobre si exigeix a Pedro Sánchez que no voti el suplicatori o el farà caure del govern de Madrid, o si tornarà a l’estat espanyol. The Guardian va demanar si es penedia de res (i Puigdemont va dir allò que diu sempre: que sí, que es penedeix de no haver declarat la independència el 10 d’octubre en lloc del 27). I finalment, a preguntes de TV3, Puigdemont i Comín van respondre que si mai tornen a l’estat espanyol amb immunitat, la primera cosa que faran com a eurodiputats serà anar a visitar els presoners. Però molt convençuts que podran tornar a l’estat espanyol no ho semblaven, no. Puigdemont va avançar que la seva residència continuaria essent Waterloo. Per als danys col·laterals, vam haver d’esperar uns quants minuts. Van consistir en les cares llargues del grup de Ciutadans al Parlament Europeu, que van ocupar la sala de premsa minuts després per valorar una jornada no gaire bona per a ells. Hi vam veure Garicano, al costat de Jordi Cañas, afirmant que només Farage i Bildu donen suport a Puigdemont –passant per alt Sassoli, tot un president. L’acte, curt i trist, va acabar amb la responsable de premsa tallant Garicano abans no es fes un embolic dels grossos admetent –com va admetre, però no, però sí–, que Puigdemont hauria de tenir immunitat també dins l’estat espanyol i no únicament dels Pirineus en amunt. Dimarts, 14 de gener, la batalla de l’exili dins el Parlament continuarà, qui sap si en un debat on participaran, ves tu, Puigdemont i Josep Borrell alhora. Pàgines d’un capítol nou, acabat d’estrenar, que tindrà en el suplicatori una de les grans qüestions. O no. ‘I ahí lo dejo.’
Dos generals de l’exili dins el Parlament Europeu
Ahir els representants dels partits polítics van començar la ronda de consultes amb el rei espanyol, que té la facultat constitucional de proposar un candidat a la investidura. És un rol simbòlic, perquè el monarca sempre proposa el candidat que ha guanyat les eleccions. Només hi ha hagut una excepció, quan el 22 de gener del 2016 Mariano Rajoy va declinar la proposta de Felipe VI perquè se sotmetés a la sessió d’investidura al·legant que no tenia prou suport. Aquella vegada, Pedro Sánchez va fracassar tot i haver pactat amb Ciutadans perquè tant Podem com el PP van votar-hi en contra, cosa que va obligar a repetir les eleccions al juny. Previsiblement, Felipe VI tornarà a designar Sánchez perquè se sotmeti a la investidura. El candidat del PSOE té garantit el suport d’Unides Podem, però almenys necessita que ERC canviï el no per l’abstenció. Fins ara, Sánchez ha intentat dues vegades de ser investit i no se n’ha sortit. Només va aconseguir la presidència després de la sentència del cas Gürtel i la moció de censura contra Rajoy el juny del 2018. Habitualment, de la ronda de consultes se’n fa pública la fotografia protocol·lària de la salutació dels polítics i les declaracions que fan després. Però com s’hi posa data? Què diu el rei espanyol durant la reunió? Hi ha temps límit? L’ex-diputat d’ERC Joan Ridao i el diputat de Compromís Joan Baldoví atenen la trucada de VilaWeb per a explicar algunes de les interioritats i anècdotes d’aquestes reunions amb Juan Carlos I i Felipe VI que normalment no arriben a la llum pública. Baldoví: ‘És molt escrupolós’ Joan Baldoví, de Compromís, és un dels diputats que més ha assistit a reunions amb Felipe VI. Va estrenar-se al congrés espanyol el 2011 i aleshores va assistir a la ronda de consultes amb Juan Carlos I. Les quatre eleccions espanyoles que hi ha hagut d’ençà del 2015 han fet que s’hagi hagut de reunir amb Felipe VI fins a vuit vegades, l’última ahir. ‘La primera vegada em va cridar l’atenció que em rebés amb la meua llengua. Amb el cap de premsa, que és català, sempre hem parlat en la nostra llengua comuna. Quan arribes et fan passar a una sala d’espera, on intercanvies impressions amb el cap de la Casa Reial sobre què comentaràs amb el rei’, explica. ‘Hui hem parlat de què farem aquesta legislatura, del nostre vot per un govern progressista, dels compromisos amb el nostre país, del grup mixt…’, diu. Sobre l’actitud del monarca, comenta que és més aviat passiva: ‘El rei és més d’escoltar i preguntar, que és el que li correspon de fer amb els representants polítics. No manifesta simpaties, i en això és molt escrupolós.’ Afegeix que també hi ha algun moment per a parlar de la família i les afeccions, i que el procés d’independència sempre és un tema candent, però que la situació política fa que bàsicament es parli de la governabilitat. Alguna diferència entre Juan Carlos I i Felipe VI? ‘Juan Carlos ho tenia més fàcil el 2011, el PP va guanyar amb majoria absoluta i l’encàrrec de formar govern era per a Rajoy. El nostre vot no era important a la investidura. Això feia que poguéssem parlar de temes més intranscendents. Per exemple, em va explicar una visita que va fer a Sueca quan era xicotet, i com que ens vam presentar amb Equo també em va parlar de quan van instal·lar les primeres plaques solars a la Zarzuela a final dels seixanta.’ Ridao: ‘Tenia un dossier perfectament definit’ L’ex-diputat d’ERC Joan Ridao va assistir a la ronda de consultes amb Juan Carlos I el 2008, que va desembocar en la segona investidura de José Luis Rodríguez Zapatero. ‘El protocol és molt rígid. Abans d’entrar, el cap de premsa i el cap de la Casa Reial t’aconsellen discreció sobre la conversa amb el rei. Et donen 40 o 45 minuts, i el rei té un rellotge damunt la taula que sona quan ha passat el temps. Pots estar parlant agradablement, i de cop i volta s’aixeca i tu te’n vas perquè passi el següent’, recorda Ridao. ‘Tenia un dossier perfectament definit sobre els temes. Recordo que a en Joan Herrera li va donar la tabarra amb l’últim llibre d’Al Gore i el medi. A mi, que sóc de Rubí, em va parlar de quan va venir a visitar la ciutat el 1962 després de la riuada, amb un taló d’un milió de pessetes. També em va atabalar amb la república, dient-me que tenia molts amics republicans com Santiago Carrillo, i va criticar Pedro J. Ramírez perquè en aquell moment El Mundo tenia una guerra amb la monarquia’, afegeix. ‘També parlava i et preguntava coses més personals, sobre la dona i els fills’, diu. Ridao també comenta, divertit, com era la sala d’espera i la salutació: ‘A la sala d’espera tenien tots els diaris i revistes, fins i tot els més locals. Presumien que era per la pluralitat de la casa reial. Allà només hi havia un senyal de televisió, la de TVE, i un fotògraf, crec que de l’agència EFE. Aquests sempre han tingut el monopoli.’ Pel que fa als mitjans l’atenció posterior no es feia a la Zarzuela, sinó que feien un muntatge a sis quilòmetres o set, a la carretera del Pardo. ‘Era bastant al·lucinant’, conclou.
‘Era bastant al·lucinant’: les interioritats de les consultes del rei espanyol amb els partits
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, acompanyat del vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Estrangers, Raül Romeva, ha presentat aquesta tarda a Madrid l’última oferta al govern espanyol per pactar el referèndum sobre la independència de Catalunya. Puigdemont no ha fixat cap termini concret per a disposar d’una resposta, però ha avisat que si no hi ha cap proposta per part del govern espanyol hauran d’acabar negociant l’aplicació del resultat i la transició cap al nou estat. Puigdemont ho ha dit així: ‘Dirigirem de manera immediata la proposta formal per pactar el referèndum al govern espanyol. Els escoltarem. Les garanties per fer-lo són el resultat; la validesa la dóna el resultat. La pregunta, que no porti a cap confusió, i que tothom sàpiga què significa votar sí i què significa votar no. Un acord sobre la majoria necessària i la majoria compartida. Esperarem les seves propostes. Esperarem fins a l’últim minut de la pròrroga, però si no s’articula cap proposta, el compromís del govern amb el poble de Catalunya és inviolable. Farem el referèndum. I aleshores farem una nova proposta de referèndum, però no per pactar-lo sinó per negociar la implementació del resultat i de la transició cap al nou estat.’ ‘No som cap desafiament, sinó representants d’un poble que vol decidir el seu futur a les urnes.’ Així s’ha presentat Carles Puigdemont davant un auditori ple de gom a gom, amb gent que s’ha hagut de quedar al carrer per un aforament massa limitat (dues-centes setanta persones) per a tanta expectació. A l’auditori Caja de Música de l’Ajuntament de Madrid hi havia representants de Podem, començant per Pablo Iglesias, que ha pres nota detalladament d’allò que Puigdemont, Junqueras i Romeva anaven exposant. Hi havia representants diplomàtics de vint-i-quatre ambaixades, i moltíssima premsa, amb una bona part de corresponsals estrangers. Puigdemont ha fonamentat la proposta de diàleg al govern espanyol sobre el referèndum en ‘una base sòlida’: el mig milió de signatures i les quatre mil entitats catalanes representades i recollides al Pacte Nacional pel Referèndum. ‘No ens rendim en l’exploració del diàleg. I no ens cansarem de recordar que l’autèntic propòsit de la majoria dels catalans és poder votar. Uns per a decidir independència, uns altres per a continuar com a comunitat autònoma de l’estat espanyol. La majoria de catalans espera ser escoltada, i que el govern espanyol no s’hi continuï girant d’esquena.’ Què hauria de fer el congrés, segons Puigdemont El president ha demanat al govern espanyol ‘que entengui quin paper i quina responsabilitat té’. I sobre això li ha proposat que vagi a les corts espanyoles ‘a validar els acords perquè el poble català pugui exercir dret autodeterminació.’ És a dir, que si s’ha de canviar la constitució perquè el referèndum pugui encaixar sense cap mena de dubte en l’ordre constitucional, que es faci. ‘Un acord així només pot sortir molt reforçat del congrés. Per a això compteu amb nosaltres. Però no compteu amb cap simulacre ni amb cap maniobra de dilació.’ Junqueras: ‘Tenim el ferm convenciment d’exercir l’autodeterminació’ Amb aquesta última frase es referia a la proposta llançada per sorpresa per Soraya Sáenz de Santmaría divendres passat perquè Puigdemont debatés sobre el referèndum al congrés espanyol. Però perquè no hi hagi equívocs sobre el concepte de sobirania, el president ha deixat clar que el compromís de fer el referèndum ‘és inviolable’. Abans, Oriol Junqueras havia deixat clar que tots tres s’adreçaven als representants polítics espanyols i a la societat espanyola. El vice-president ha insistit en el compromís del govern de fer possible l’exercici del dret d’autodeterminació per més que el govern espanyol s’obstini a no negociar-ne la manera. ‘El referèndum és un instrument imprescindible. L’autodeterminació és un dret inherent a totes les nacions del món’, ha dit. I, davant la mirada dels més de vint representants diplomàtics, ha afegit: ‘Ni podem ni volem renunciar a aquest dret que ens és inherent com a comunitat política i tenim el ferm convenciment d’exercir-lo.’ Romeva: ‘No ho feu per Catalunya; feu-ho per Espanya’ Per una altra banda, Raül Romeva ha destacat en la seva intervenció l’europeisme de Catalunya i el tarannà obert al món del poble català. ‘El futur d’Europa s’ha de basar en la llibertat, i no en la imposició. Proposem que sigui ara la voluntat popular que plantegi una nova unió des de la diversitat i amb llibertat . Tenim l’ocasió de ser un model a escala continental. Una ocasió que no hauríem de desaprofitar.’ I ha acabat adreçant-se així a l’auditori: ‘Accepteu la invitació. No ho feu per Catalunya, feu-ho per Espanya i com a aposta de futur.’
Puigdemont avisa Rajoy: o pacta el referèndum, o pacta la transició al nou estat
Som Energia ha crescut d’un 30% en nombre de socis el 2018, amb 13.700 persones més, i ha comercialitzat un 53% més d’energia respecte de l’any anterior, amb un total de 246.825 megawatts per hora. En un comunicat, la cooperativa energètica ha informat que el 2018 ha facturat 49,5 milions d’euros i que preveu de superar els 60 milions el 2019, arribar a 60.000 socis i superar els 100.000 contractes d’electricitat. Ha explicat que la seva base és de particulars, però que també subministra energia a 1.500 empreses, 250 cooperatives, 460 associacions i fundacions, mig centenar de comunitats de veïns i gairebé un centenar d’administracions públiques. En conjunt són 7.200 contractes d’electricitat. En l’assemblea general de la cooperativa, que s’ha fet avui a Girona i a quinze seus connectades per videoconferència, s’ha aprovat el pressupost del 2019, s’han renovat dos càrrecs del Consell Rector i s’han fet saber les dades de la Memòria Social i Econòmica. A més, s’ha informat que al setembre preveuen de començar a compensar els excedents de qui disposi de plaques solars i opti per aquesta modalitat, ‘amb un valor que s’apropi al preu de mercat’ del voltant de 0,05 euros per quilowatt per hora. En l’assemblea també s’han presentat deu mocions sorgides dels socis, que, a més de proposar-les, les han treballades i debatudes prèviament en espais virtuals, com la plataforma Participa, i en fòrums presencials, com la Trobada de Grups Locals. Una de les mocions presentada i aprovada ha estat la d’estudiar la manera d’obrir la participació de les comunitats locals en el finançament de projectes de generació de la cooperativa, amb què es pretén d’acostar aquests projectes a la població del territori on es fan. En l’assemblea han participat presencialment 314 persones, de les setze seus repartides per tot el territori i organitzades pels Grups Locals, i 215 persones més hi han participat telemàticament. Judit Casas (Som Energia): ‘No acumulem beneficis perquè no hem de pagar grans sous a ex-polítics que fan de consellers’
Som Energia creix de 13.700 socis el 2018 i comercialitza un 53% més d’electricitat
El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir El Homrani, ha anunciat avui que el govern posarà en marxa un pla de xoc per atendre els menors estrangers no acompanyats (MENA) que dormen al carrer, preguntat pel cas de les desenes de nois que dormen a l’església de Santa Anna de Barcelona. Les accions es coordinaran amb el Departament de Salut per tractar els joves que tenen problemes de salut mental i addiccions. En concret, es vol incrementar les hores dels equips de psiquiatria de carrer del centre Dar Chabab. Alhora, El Homrani ha assegurat que s’ha detectat un augment de joves majors d’edat no tutelats que dormen al carrer. L’anunci ha coincidit amb la convocatòria de la DGAIA de la gestora de casos on hi participen els Mossos d’Esquadra, l’Ajuntament de Barcelona, el Consorci de Serveis Socials de Barcelona i Salut per revisar un per un els menors joves que es trobin al carrer.
El Homrani anuncia un pla de xoc per atendre els menors no acompanyats que dormen al carrer
Durant tots aquests mesos que s’han commemorat els vint anys de la mort d’Ovidi Montllor VerdCel ha estat de ronda amb l’espectacle ‘Del cor a les mans’, que homenatja al músic d’Alcoi. Aquest vespre el projecte liderat per Alfons Olmo ofereix un concert a Barcelona on l’espectacle es gravarà en directe. El material resultant servirà per il·lustrar una publicació especial on es reivindicarà l’obra i la figura d’Ovidi. Alfons Olmo i Ovidi Montllor tenen un bressol i un origen comú: Alcoi i la Cançó. Per això d’ençà de la mort d’Ovidi, Olmo no ha deixat mai de reviure la figura i la música del seu mestre. De fet ‘Del cor a les mans’ no és pas el primer espectacle que VerdCel crea per homenatjar a Ovidi. Fa uns quants anys que ja va fer ‘Des d’hom fins el món’ i al llarg de la seva trajectòria les referències i versions els han acompanyat sempre. A ‘Del cor a les mans’ Alfons Olmo subratlla la connexió dels versos i les cançons d’Ovidi amb el moment actual i la força i la vitalitat que desprenen fins i tot vint anys després de la seva mort. L’espectacle es va estrenar el mes de març passat en el marc del festival Barnasants de cançó d’autor. El concert d’aquest vespre es farà a les 21.00 a l’espai d’art Tinta Roja del barri del Poble-sec de Barcelona.
VerdCel enregistra en directe l’espectacle dedicat a Ovidi en un concert a Barcelona
El senador basc d’EH Bildu Jon Iñarritu va qüestionar i atacar amb duresa les explicacions que va fer ahir el ministre d’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, que compareixia per a explicar l’operatiu policíac del primer d’octubre. Iñarritu, més incisiu que els senadors catalans i tot, li va recriminar la violència desproporcionada dels policies i els aldarulls que van provocar en poblacions catalanes i el va acusar de ser el responsable d’un ‘fracàs’ que va aparèixer a les portades dels principals mitjans internacionals –mentre li mostrava els exemples gràfics enmig de la comissió. —Els ciutadans i els periodistes hem vist la compareixença a la televisió. Quina era l’actitud i la reacció de Zoido arran dels comentaris dels ponents? —Jo crec que no hi estava a pler. Ja se sap com és: prepotent i fanfarró. En alguns comentaris en què el contradèiem, ell callava. No l’he vist convençut d’allò que ens deia. Tinc la sensació que sap que ha pecat. Que hi ha coses que no es poden defensar i que ho ha de fer com a ministre que és. Ha defensat el que és indefensable. No ha volgut entrar al cos a cos, s’ha contradit i ha dit falsedats empíriques, i ell ho sap. El cas és que la violència de l’1 d’octubre no va servir de res, perquè es va poder votar. Van intervenir en el 5% dels col·legis i van obrir el cap a mil persones, i es va continuar votant, mentre que els Mossos, sense clavar cap cop de porra, van aconseguir tancar més col·legis que ells. La seva actuació, vista internacionalment, va ser inútil, desproporcionada i salvatge. I, mirant els fets amb perspectiva, el problema que hi havia l’1-O, que és polític, continua sobre la taula. I han gastat 87 milions d’euros. Però cal sumar-hi els 63 destinats a Letònia que s’han pagat de les arques públiques. —Diríeu que es creu els seus arguments, quan, per exemple, menysté el nombre de ferits o diu que l’actuació va ser legítima, professional i proporcionada? —Hi ha un fet significatiu respecte de les paraules del ministre amb els ferits, quan intenta ridiculitzar-los utilitzant el cas de la noia que aparentment no li van trencar tots els dits, sinó que li van generar capsulitis, com si s’ho hagués fet ella mateixa. O quan ha ridiculitzat els casos dels qui van tenir lipotímies o rodaments de cap. Quan la majoria de ferits són per contusions i per cops de la policia. També és significatiu, sense restar importància als altres 1.064 ferits, el cas de Roger Español. Ha vingut a dir que la policia només va utilitzar un tret de pilotes de goma i no és cert, perquè diversos observadors van recollir-ne. Però si fos cert, fixeu-vos en la proporció: un tret, un ull perdut. —I tenint en compte que les pilotes de goma són prohibides a Catalunya. —I tenint en compte que les pilotes de goma són prohibides per una llei, llavors, encara ha dit que es van trobar forçats a fer-les servir per obrir-se pas i escapar. I, per si fos poc, ha responsabilitzat Roger Español d’haver tirat tanques contra la policia. O que la policia no podia sortir i es va haver de defensar. En definitiva, que, sincerament, crec que periodistes i activistes catalans, quan es recullin les cinc hores d’intervenció, haurien d’analitzar tot el que ha dit, tant les coses que no són certes com aquelles en què s’ha contradit ell mateix. S’hauran d’exposar imatges d’aquell dia al costat del relat que ha fet ell, i crec que hauria de dimitir. No pels fets de l’1-O, que penso que qualsevol govern responsable hauria depurat responsabilitats, sinó per haver mentit en una comissió parlamentària. —Abans posàveu en relleu que, de moment, se sap que el govern espanyol ha esmerçat 150 milions d’euros contra el procés català. Creieu que això indigna la ciutadania espanyola? —Sí, però amb una trampa. Hem de tenir en compte que s’ha creat un relat dels fets per a la majoria, desgraciadament, de la ciutadania espanyola. Avui el ministre, en lloc de fer autocrítica, ha fet altercrítica i ha responsabilitzat de la violència de l’1-O no els que la van exercir, sinó les víctimes; n’ha donat la culpa al govern català, als Mossos i fins i tot ha justificat que tot allò que va passar provenia d’ordres judicials. Ell no ha assumit cap responsabilitat. I amb el cost econòmic, que ningú no se sorprengui si ells no assumeixen aquest cost, sinó com una despesa que es van trobar obligats a fer per la irresponsabilitat del govern i dels Mossos. És el relat que van imposant des de l’establishment, és a dir, des del govern espanyol, el poder judicial i també des de la majoria de mitjans lacais al poder, que lamentablement, són molts a Madrid. —Fent referència a la construcció del discurs que comentàveu, l’estat intenta forçar una situació de violència per a justificar la repressió posterior. Salvant les distàncies, això també va passar al País Basc? —En certa mesura, sí. Però encara amb més importància ara. Ara que la violència d’ETA ha acabat i l’organització és a prop de desaparèixer del mapa o de l’escena de l’actualitat, veiem un interès, tant des dels poders clàssics de l’estat com des de l’establishment, a dir que només hi va haver una violència, la d’ETA. No és permès de parlar de la violència de l’estat, de la brutalitat policíaca i els excessos fora de la llei. Parlo de tortures, execucions sumàries, milers de barbaritats i agressions contra els drets humans que s’han produït al País Basc; en lloc de fer un mapa constructiu de totes les violències –sense equiparacions, però sense exclusions–, que reculli el que ha estat la plaga i el drama de totes les violències que s’han viscut al País Basc. Però el govern té por que si parla d’unes altres violències, es puguin saber coses que l’estat no vol que se sàpiguen. Com, per exemple, els sis mils casos declarats de tortura. —Segurament aquest és el paral·lelisme més gran entre els dos conflictes. Que el govern del PP no sembla disposat a solucionar el problema, sinó que electoralment li interessa de perpetuar-lo. —Hi estic d’acord. Mireu, quan Winston Churchill va ser corresponsal a la guerra de Cuba, de jove, va analitzar d’una manera estigmatitzadora, fins i tot racista, o generalista, els espanyols. Els definia com a venjatius i deia que aquest odi els enverinava. Jo sempre he dit que no compartia aquesta visió de Churchill, perquè es falsa, i d’espanyols n’hi ha de tota mena. Però veig en actituds del PP o de la dreta conservadora aquest ànim de venjança, d’humiliació i de vèncer sigui com sigui. I ho veiem en un cas diferent del català, que és el basc, on sí, lamentablement, hi va haver un component violent que afortunadament no hi ha hagut a Catalunya. —Afortunadament. —Per això a la comissió jo deia que quan es parlava de violència a Catalunya es feia una banalització de la violència que sí que s’ha viscut en uns altres llocs. Jo he estat en diverses mobilitzacions catalanes i no he vist ni una paperera trencada. Voler afegir un element de violència en el cas dels Jordis, Junqueras o Forn, sabent que han actuat en obediència a un mandat polític i sense ni un vidre trencat, crec que forma part d’aquest relat venjatiu i d’odi que es va construint. Els haurien pogut imputar terrorisme tranquil·lament, si no fos comparable a situacions que hi ha hagut al País Basc.
Jon Iñarritu: ‘Zoido ha dit falsedats, en la comissió de l’1-O, i ell ho sap’
La batllessa de Badalona, Dolors Sabater, ha deixat plantat el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, en un acte oficial que es farà demà a la ciutat. Així Sabater protesta contra l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola a Catalunya i reclama l’alliberament dels presos polítics i per la violència de l’1-O. Ha enviat una carta a Millo per fer-li saber que no hi aniria. És previst que Millo assisteixi demà a la inauguració de la remodelació de la Casa de les Heures a Badalona. Sabater també li demana que desencalli la convocatòria del plenari del Consorci Badalona Sud, perquè depèn del permís del govern espanyol. He enviat aquesta carta al Sr.Millo demanant que es preocupi dels efectes del 155 que perjudiquen #Badalona i explicant perquè no l'acompanyaré demà a La Casa de les Heures @MuseuBdn on s'ha fet una oportuna remodelació amb una subvenció del Ministerio. pic.twitter.com/rRjq0MjBkj — Dolors Sabater Puig (@mariadolorsa) February 15, 2018
La batllessa de Badalona deixa plantat Enric Millo en un acte oficial, en protesta contra el 155
Donald Trump és el dirigent mundial més seguit a Twitter, amb més de 52 milions de seguidors, segons l’estudi Twiplomacy, que ha analitzat la presència a les xarxes de polítics, institucions i governs de tot el món. El president dels Estats Units ha aconseguit, amb diferència, la quantitat més gran d’interaccions durant els últims dotze mesos, i els seus piulets tenen més de 20.000 retweets. Thanks to REPUBLICAN LEADERSHIP, America is WINNING AGAIN – and America is being RESPECTED again all over the world. Because we are finally putting AMERICA FIRST! — Donald J. Trump (@realDonaldTrump) 6 de juliol de 2018 Trump desbanca, d’aquesta manera, el papa Francesc, que l’any passat encapçalava la llista de dirigents amb més seguidors a Twitter. Tot i això, manté la segona posició, amb més de 47 milions de seguidors en els seus nou comptes lingüístics, en què comparteix pensaments i oracions diàries en àrab, anglès, francès, alemany, italià, llatí, polonès, portuguès i espanyol. Los sufrimientos de tantos hermanos y hermanas perseguidos a causa del Evangelio son un llamado urgente para que los cristianos estemos más unidos. — Papa Francisco (@Pontifex_es) 6 de juliol de 2018 El primer ministre indi @NarendraModi és el tercer dirigent mundial més seguit, amb 42 milions de seguidors al seu compte personal i 26 milions al compte institucional (@PMOIndia), que es troba en quart lloc. India is proud of @DipaKarmakar! Congratulations to her on winning a well-deserved Gold in the vault event at the FIG World Challenge Cup in Mersin, Turkey. This win is a prime example of her tenacity and never-say-die attitude. — Narendra Modi (@narendramodi) 8 de juliol de 2018 El compte oficial de @POTUS del president dels Estats Units i el compte de @WhiteHouse ocupen el cinquè i sisè lloc del rànquing, amb 23 i 17 milions de seguidors respectivament. Els segueixen el president turc Recep Tayyip Erdoğan (@RT_Erdogan) amb 12 milions de seguidors. També hi ha el ministre d’Afers Exteriors de l’Índia (@SushmaSwaraj), la reina de Jordània (@QueenRania) i el president indonesi (@ Jokowi). Teşekkürler Esenyurt! Teşekkürler Beylikdüzü! Teşekkürler Avcılar! Teşekkürler Küçükçekmece! Teşekkürler Eyüpsultan! Teşekkürler İstanbul! VAKİT TÜRKİYE VAKTİ! pic.twitter.com/0Ulxg9CRZ3 — Recep Tayyip Erdoğan (@RT_Erdogan) 23 de juny de 2018 In the face of fear and unimaginable loss, refugees make the forced choice of running for their lives and seeking security far from home. On #WorldRefugeeDay, it’s not too late to recommit to meeting these vulnerable people with open arms, not closed doorshttps://t.co/WtI0F2OnqV — Rania Al Abdullah (@QueenRania) 20 de juny de 2018 El to de Donald Trump El president nord-americà destaca pel to del discurs a Twitter, en què insulta oponents i altres dirigents estrangers. Per exemple, va anomenar el president nord-coreà, Kim Jong-un, ‘petit coet’, i el president sirià, ‘animal de gas que assassina’. Alhora, també fa servir Twitter per amenaçar amb atacs aeris. Tot i això, milions de persones el segueixen i hi interactuen. Entre aquestes, hi ha el president de l’Iran, @HassanRouhani, i el seu ministre d’exteriors, @JZarif. D’altra banda, el president dels Estats Units també forma part del grup reduït de dirigents mundials que piulen personalment, entre els quals hi ha, per exemple, el president del Consell Europeu (@DonaldTusk) i el primer ministre de Dinamarca (@LarsLoekke). El 97% dels 193 estats membres de l’ONU tenen presència oficial al Twitter. Només els governs de Laos, Mauritània, Nicaragua, Corea del Nord, Swazilàndia i Turkmenistan no tenen un compte en aquesta plataforma.
Donald Trump, el dirigent mundial més seguit a Twitter
Manel Risques (1952) és el comissari de l’exposició que ha fet forrolla aquests dies: ‘Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà‘, que pretén fer reflexionar sobre per què hi ha tants monuments franquistes encara als nostres carrers. La impunitat del franquisme, encara. Quina mena de societat permet això. Manel Risques és un expert en aquest àmbit: és qui va fer la primera exposició sobre Franco, allà l’any 1985, i també va coordinar ‘Les presons de Franco’. De jove fou detingut i empresonat uns quants dies a les presons franquistes, quan militava a Bandera Roja. Ara rep VilaWeb davant el Born, Centre de Cultura i Memòria, per parlar de l’exposició, les reaccions i la polèmica que han mogut les tres estàtues exhibides. —Primera estàtua que exhibiu. L’estàtua eqüestre de Francisco Franco, que ha estat quaranta-cinc anys a l’espai públic. —Exacte. Des del 1963 al 2008. —Això són setze anys sota el franquisme i vint-i-nou sota el PSC. —Bé, sí, sota els governs democràtics. És un dels elements sobre els quals volem reflexionar a l’exposició. L’estàtua de Franco s’instal·la el 1963 al pati d’armes del castell de Montjuïc. A la vista de tothom. Franco es mor el 1975, però no es retira del tot fins el 2008. Primer, el 1985 hi ha una petita impugnació a l’estàtua: la tenyeixen de rosa. No sé qui ho fa, però el patronat del museu militar agafa una certa por i el 1986 la retiren del pati d’armes i la posen dins el museu militar. L’any 2001-2002, no em voldria equivocar, la posen en un apartat ‘no expositivo’ del museu. I finalment el 2008 es retira perquè hi ha la llei de la memòria històrica. Acaba en un magatzem municipal i el 2013 s’adonen que ha estat decapitada. —He llegit que va ser un professional que tenia claus, perquè el pany no havia estat forçat. —Sí, pot ser. Però professional, no. El tall es va fer de manera molt destralera. No se sap qui va fer-lo. És curiós que el primer que dóna la notícia de la decapitació és l’ABC. I és també l’ABC qui publica la notícia que els mossos busquen entre col·leccionistes. Aquí hi ha un misteri. És un fet ben insòlit. —Segona estàtua. L’estàtua de la victòria franquista. Situada a passeig de Gràcia – Diagonal del 1939 al 2011. Setanta-dos anys al carrer! —Cert. També és veritat que del 1976 al 1982 moltes manifestacions, quan arribaven a la Victòria, hi posaven la senyera, la careta de la llibertat d’expressió, uns estudiants hi van arrencar l’escut franquista, uns altres l’embolcallaven amb un llençol blanc. És gent que en aquells moments creuen que la construcció d’una societat democràtica és antitètica amb l’estàtua. I creuen que no pot estar-hi, allà. Què vull dir? Que la ciutadania ja ha parlat. A qui tocava moure fitxa? A les autoritats. Quina és l’única resposta? Que l’alcalde Narcís Serra (PSC-PSOE) canvia el nom de plaça de la Victòria per Plaça Joan Carles I, en homenatge pel 23-F. I aquí no es mou cap més peça. I tampoc no hi ha més impugnació. És a dir, la mateixa cultura de la ciutat accepta que hi hagi l’estàtua de la Victòria. Això és el que ens ha de fer pensar. No tots som tants bonics ni tothom impugnava l’estàtua. —El regidor de Cultura, Jaume Collboni (PSC), va venir a la inauguració de la exposició? —No. —Per què? —Ho hauries de preguntar a ell, per què. —Potser Collboni ens podria dir per què els socialistes Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i, en part, Jordi Hereu, no van moure ni un dit per retirar estàtues franquistes. —Això, li ho hauries de preguntar a ell. —Tercera estàtua. L’estàtua de la República. —L’estàtua que va fer Josep Viladomat el 1932 i que es va posar el 1936 al passeig de Gràcia – Diagonal. El 1990 es restableix aquesta estàtua, però no per recuperar la memòria, sinó com a urbanització de la perifèria. I no la porten al lloc original, sinó a Nou Barris. Com és que en una mateixa ciutat poden conviure una estàtua feta per homenatjar la victòria franquista, i una altra a la República? No ens pensem que som tan bonics. Hi ha una tolerància molt gran. Diríem que hi ha un buit ètic. Com és possible, que es toleri i que s’accepti? D’això vol parlar l’exposició. —Parlem d’un dels escultors de les estàtues: Frederic Marès. Quin cas, també. —Frederic Marès, l’any 1939, és un republicà que es converteix al franquisme immediatament. Durant la República, havia fet l’estàtua de l’advocat dels treballadors, en Layret, i també tenia feta una estàtua sobre la República. Doncs l’home transforma la seva estàtua de la República en estàtua de la Victòria franquista. Va aprofitar-ne el material! Un cas també per a reflexionar. —I Josep Viladomat, també. —Un cas semblant, però diferent. Marès es va convertir en l’escultor del règim. Josep Viladomat, no. Viladomat és l’autor de l’estàtua de la República, l’any 1936. Doncs també és ell qui fa l’estàtua de Franco dalt del cavall de l’any 1963. La persona que fa el monument emblemàtic de la República, també fa el monument emblemàtic del franquisme. —Déu n’hi do. —Déu n’hi do. Viladomat era un republicà militant que va al Front, que fa estàtues de suport al republicanisme, i una per al cònsol de Mèxic pel seu suport als republicans. Viladomat ha d’anar a l’exili. Fins que s’estableix a Andorra, on fa una estàtua d’un Sant Jordi que esclafa el feixisme l’any 1945. És un home de militància forta. Però arriba l’any 1963 i fa aquest gir. De sobte fa l’estàtua per als franquistes. —Se sap per què? —No ho sabem. Però sí que sabem que Viladomat té un cotxe Mercedes, matrícula andorrana, i per a poder-lo conduir havia d’estar un mínim de mesos a Andorra. Transgredeix aquesta norma, perquè passava molt temps a Barcelona. Per això la guàrdia civil li decomissa el cotxe i hi ha qui diu que Viladomat demana la intervenció de Porcioles, alcalde de Barcelona, que li diu d’acord, però a canvi em fas una estàtua per a Franco. Hi ha qui diu que és iniciativa del capità general. Hi ha qui diu que és iniciativa de Porcioles, que coneixia Viladomat perquè era síndic d’Andorra. Sigui com sigui, Viladomat fa aquesta estàtua a desgrat, malament, tan lletja com pot. Fa que el cap es pugui desenroscar, que el genet pugui ser separat i també hi ha qui diu que és posada amb uns claus, per tal que quan caigués el dictador es pogués usar per a una altra cosa. En qualsevol cas, hi insisteixo: no ens pensem que tots som tan bonics. —Això ens defineix, cert, però també ens defineix la gent tirant tomàquets, aquests dies, a l’estàtua de Franco. —Sí. I ho entenc perfectament. És un personatge que suscita animadversió per tot el que ha significat de destrucció i dolor. I per tant és un personatge ignominiós que et suscita rebuig innat. L’any 1985 la gent va tirar pintura rosa a aquesta mateixa estàtua, quan era a Montjuïc. Ara li han tirat ous i tomàquets. Entenc l’instint. —La netejaríeu, l’estàtua? —Jo no els netejaria, els ous que tiren a l’estàtua de Franco, no. La gent la tornarà a embrutar. —El poble embruta l’estàtua de Franco i els polítics la netegen. Metàfora dels temps viscuts. —Jo ho deixaria. No netejaria l’estàtua, no. Mentre no es faci malbé el patrimoni. Aquí hi ha una ratlla que no es pot traspassar. No es pot fer malbé. Hem d’intentar que no desaparegui, perquè és patrimoni. Hi ha un límit que no s’hauria de passar. I hem de procurar, entre tots, calmar els ànims. —Hi ha gent que diu: fem l’exposició, però no al Born. En un altre lloc. Hauria vist bé fer-la a Via Laietana, al Camp de la Bóta, etc.? —Però on vols fer-ho? A la Via Laietana? On exactament? I al Camp de la Bóta no hi ha res. On ho fem? No hi ha cap espai. A Barcelona tenim molt pocs espais expositius. Compta’ls: Museu d’Història de Catalunya. S’hi podria fer? Sí. Cap problema. Museu d’Història de la Ciutat. S’hi podria fer? Cap problema. El CCCB. Cap problema. He fet exposicions a tots aquells llocs. I hauria fet aquesta allà sense cap problema. Perquè jo no vaig a confrontar la memòria del 1714 i la del 1939, només faltaria. Al revés: jo dic que 1939 té un impacte semblant al 1714, però amb la diferència que les conseqüències d’impunitat són visibles a l’espai públic encara ara. —Si ho haguéssiu fet en aquests museus, diria que la polèmica hauria desaparegut en un 50%. —És possible. Però la iniciativa ve del Born, no de ningú més. Del comissionat del Born, que pensa no únicament aquesta exposició, sinó tot un cicle. —Perquè els franquistes ni s’han queixat, i la polèmica ha estat entre antifranquistes? —El franquisme militant és residual. I no m’amoïna. Que hi hagi una colla de nostàlgics que es vulguin manifestar… Ara, sóc dels que creu que hauria d’haver-hi una política contundent de les autoritats i prohibir que es manifestessin els feixistes. No entenc com els ho permeten. Això és com les misses de Franco al castell de Montjuïc. Es fan fins l’any 2015! I en Xavier Trias es queixa que les treguin. Però què fem? —Trias es queixa… i el PSC permet les misses a Franco trenta-dos anys seguits. És Ada Colau qui les frena. —Sí, sí. I el PSC les permet trenta-dos anys. I quan Colau frena les misses, hi ha queixes de Trias. En lloc de dir ‘ja era hora’. Perquè moltes vegades aquestes decisions queden enterbolides per la política d’anar a desgastar el contrari. I tot s’hi val. Si ho fa aquell, hi vaig en contra. Immaduresa política total. Em rebenta, que les coses vagin així. —N’esteu content, de l’exposició? —N’estic molt content, del contingut i del debat públic. Però no m’ha agradat la polèmica i els orígens. En ple agost surt la notícia a La Vanguardia i immediatament després surt un tweet d’un polític: aquesta exposició no es pot fer perquè és una ofensa a les víctimes del franquisme. Joan Tardà. Persona amb una militància antifranquista claríssima. Ningú no li ho discuteix. Però no entenc com podia dir això. No havia vist ni el contingut de l’exposició! Aquí hi ha la gana i les ganes de menjar. Tothom té la seva memòria antifranquista. ERC en té, el PSUC en té una altra, els socialistes una altra. I no són incompatibles, són diferents. I no podem pretendre que siguin iguals. Tenen un punt d’unió. Aquí hi ha una batalla per l’hegemonia cultural entre els comuns i Junts per Sí. Entre els comuns i els independentistes. L’exposició ha estat interferida per aquesta polèmica. Però això no és culpa de l’exposició. I em sap greu. —Per cert, sou independentista? —En quin sentit? —Si en un referèndum d’independència votaríeu que sí a la independència. —Segurament sí. No diria que sóc un militant independentista, perquè crec que hi ha moltes altres coses, però tal com està la cosa, previsiblement votaria que sí a la independència. Fa temps que ho he anat dient. No és d’ara. No comparteixo el full de ruta ni moltes coses i me’n sento distanciat, però això ho veig clar. —El comissari de l’exposició votaria sí a la independència? Això acabarà de descol·locar el personal. —Perquè estem acostumats al debat maniqueu. Però diria que no sóc pas un raresa. Hi ha força gent com jo. Per sort. Ara, també hi ha gent que no té res a veure amb mi. Per sort, també!
Manel Risques: ‘Jo no els netejaria, els ous que tiren a l’estàtua de Franco’
El 1978, durant els debats de la constitució espanyola al congrés i al senat, era una paraula ‘summament perillosa’ que qüestionava els pactes de la transició: l’autodeterminació. Durant l’estiu i la tardor d’aquell any, una minoria de bascs i catalans va defensar d’introduir-la a la constitució. Tot i això, només dos representants d’Euskadiko Ezkerra –Francisco Letamendia al congrés i Juan María Bandrés al senat– van aguantar esmenes fins al final, cosa que va generar incomoditat al PSOE, al PSE i al PSC, al PCE i al PSUC, i entre el PNB i CDC. Alguns havien defensat repetidament el dret d’autodeterminació en manifestacions i resolucions congressuals, però a l’hora de la veritat es va imposar la concepció de la unitat indissoluble de l’estat espanyol i el dret d’autonomia de les nacionalitats; un pacte de mínims en favor d’un consens que semblava precari, sempre a punt de trencar-se i forjat amb l’alè dels militars al clatell. El dret d’autodeterminació és ara al centre del debat polític, però la memòria s’esllangueix. Els arguments de fons esgrimits pels independentistes i els constitucionalistes ja els van dir uns altres fa quatre dècades. El món ha canviat però les idees no caduquen, potser perquè els fonaments de l’actual estat espanyol es van cimentar llavors. El 4 de juliol de 1978, Heribert Barrera va llançar un crit del faristol de la cambra estant, on l’any abans havia estat elegit l’únic diputat de la coalició Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic: ‘Jo proclamo des d’aquesta tribuna que Catalunya té el dret d’autodeterminació. Si aquest dret no ens és reconegut, no farem per això la guerra, però no deixarem de reivindicar-lo.’ Quaranta anys després, amb l’experiència de l’1-O i la majoria de l’anterior govern català asseguda al banc dels acusats del Tribunal Suprem, l’autodeterminació tornarà al congrés espanyol en boca d’ERC i JxCat, EH Bildu i els comuns. Com que no la veuen viable, el PNB ja va descartar d’exigir-la al PSOE durant la campanya electoral. Pedro Sánchez continua tancat en banda en el ‘no és no’, tan tancat com el PSOE de Gregorio Peces-Barba. Tractar el poble basc com a ‘colonitzat’ ‘La provocació no és el millor camí per a defensar les idees.’ Peces-Barba, el pare socialista de la constitució, va menystenir així una de les esmenes de Letamendia. ‘Haver votat l’esmena potser hauria significat que no solament no hi hauria hagut autodeterminació, sinó possiblement ni tan sols democràcia’, hi va afegir. Era el 16 de juny de 1978 i en la comissió d’afers constitucionals del congrés espanyol es discutia l’organització territorial de l’estat i hi apareixia per segona vegada el dret d’autodeterminació. El diputat d’Euskadiko Ezkerra ja havia defensat el maig anterior d’incloure’l en l’article segon de la constitució, el que predica que la nació espanyola és la ‘pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols’. Ell s’imaginava una altra redacció: ‘La constitució es fonamenta en la plurinacionalitat de l’estat espanyol, la solidaritat entre els seus pobles, el dret d’autonomia de les regions i nacions que l’integren i el dret d’autodeterminació d’aquestes últimes.’ Entre l’un i l’altre, un abisme. El PSOE, com la UCD, al·legava aquell juny que el dret d’autodeterminació només era aplicable a les colònies. Segons Peces-Barba, avalar-lo implicaria acceptar que ‘el poble basc és un poble colonitzat com alguns dels pobles que es troben a altres continents’. ‘I nosaltres no podem fer aquesta ofensa al poble basc’, va sentenciar. Letamendia proposava un conjunt d’articles per a regular l’autodeterminació d’acord amb el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics ratificat per l’estat espanyol. En concret, establia que els pobles de l’estat podien decidir si continuaven a Espanya o se’n separaven si, havent-se constituït com a autonomia i dos anys després de l’aprovació de l’estatut consegüent, l’assemblea territorial havia aprovat per majoria absoluta de consultar-ho a la població. Fransico Letamendia, el 21 de juliol del1978 al faristol del ple del congrés. Fotografia: RTVE En el referèndum, la decisió d’esdevenir un estat independent també havia de ser aprovada per la majoria absoluta del cens de cada una de les províncies o territoris afectats. Si la independència era refusada, no es podia a tornar a proposar fins a la legislatura següent i mai abans de dos anys de la convocatòria del referèndum. Però si el resultat era afirmatiu, l’estat espanyol havia de reconèixer el nou estat i transferir-hi totes les atribucions perquè fos plenament sobirà. Era una via pacífica i volgudament pactada per a la independència, però no tenia suports. Letamendia va retreure als socialistes que dos mesos abans s’havien manifestat rere una pancarta en favor de l’autodeterminació a l’Aberri Eguna, a la UCD li va recordar que havia ratificat l’autodeterminació subscrivint el pacte dels estats integrants de les Nacions Unides i al Partit Comunista, que Dolores Ibárruri, la Pasionaria, havia escrit el 1970 que la primera tasca de democratització de l’estat espanyol era tornar aquest dret al País Basc, Catalunya i Galícia. Letamendia es va oblidar el congrés de Suresnes del PSOE del 1974 i el del 1976. Però Peces-Barba va admetre que, dos anys abans, els socialistes espanyols l’havien ratificat. ‘Passa que nosaltres entenem el dret d’autodeterminació d’una manera totalment diferent’, va dir. De quina manera? Com a expressió de continuïtat en el marc d’un estat federal. Per ells, el poble ja s’autodeterminava amb la constitució. El cert és que el dret d’autodeterminació havia estat en els programes de tot l’antifranquisme. Segons Jordi Solé Tura, perquè era un principi democràtic general contra la dictadura i implicava que no s’acceptaria cap solució política que no fos fruit de l’expressió de la voluntat dels ciutadans. Però a l’hora de fer-lo possible, tot va canviar. Les ‘urgències fisiològiques’ d’alguns diputats Solé Tura ho va escriure al llibre Autonomies, federalisme i autodeterminació: l’esmena de Letamendia exigia que cada força política aclarís el sentit que donava al principi general amb relació a la lluita concreta per la constitució i les autonomies. Però no va passar; no hi va haver un veritable debat de fons. La primera vegada que Letamendia va sotmetre l’autodeterminació a votació, els diputats de CDC i el PSC van desaparèixer de la comissió per evitar el mal tràngol. Segons Solé Tura, van tenir unes sobtades urgències fisiològiques. ‘A suggeriment d’ells, un uixer em va comunicar que jo també havia d’experimentar sens dubte les mateixes urgències i que faria bé de satisfer-les a l’instant.’ Però el diputat del PSUC-PCE no es va aixecar de la cadira i va votar en contra de l’esmena, sense consultar-ho amb cap altre membre del seu grup parlamentari perquè en aquell moment era sol. La seva postura va causar algunes protestes al PSUC i al PC del País Basc, segons que va admetre al llibre, tot i que els comunistes van mantenir el no. A la comissió, Solé Tura va argumentar que la de Letamendia era una esmena ‘ideologista’ i que s’havia de fer la millor constitució possible en aquell context, deixant de banda tot allò que no era àmpliament compartit o podia ‘causar divisions i laceracions tremendes’. Solé Tura, tanmateix, va admetre que el de l’autodeterminació era un concepte amb una llarga trajectòria en el pensament marxista i que, si algun dia s’exercís, ells votarien en contra. Solé Tura i Gabriel Cisneros (UCD) van retreure l’actitud dels catalans que s’havien escapolit de la votació. Havent tornat, el convergent Miquel Roca va haver de demanar la paraula per a al·lusions: ‘L’única cosa que vull dir per esvair dubtes és que jo no hauria votat en favor de l’esmena del senyor Letamendia.’ Rodolf Guerra, del PSC-PSOE, va fer igual: ‘Si hi haguéssim votat, no hauríem votat que sí.’ Entre el no i l’abstenció. Tindrien més oportunitats per a pronunciar-s’hi. L’esmena es va rebutjar per 24 vots en contra i només el diputat del PNB va votar a favor. Però l’aval dels nacionalistes bascs a l’autodeterminació no duraria gaire temps. Marcos Vizcaya gairebé va demanar disculpes per haver-la avalada. No creia que els grups parlamentaris s’haguessin de pronunciar sobre una qüestió com aquella en un moment d’alta tensió ambiental, perquè se sentien ‘coaccionats’ respecte què deia el seu programa. ‘El PNB ha votat a favor del dret d’autodeterminació com a tal dret teòric, però no de la constitucionalització’, va dir. Per justificar el vot en contra, Alianza Popular va esgrimir un argument àmpliament repetit aquests darrers anys. A més de ser un dret exclusiu per a les colònies, qualsevol decisió sobre la independència no solament hauria de ser exclusiva de l’arbitri de la població d’un territori, sinó que l’haurien de prendre tots els espanyols. UCD també ho creia: el titular de la sobirania era tot el poble espanyol. Amb morts al carrer El debat no era tancat. Letamendia va mantenir totes dues esmenes i les va defensar al ple del congrés el 4 i el 21 de juliol. Com ell mateix va recordar en aquest article a la revista Viento Sur, van ser unes setmanes políticament complicades. La repressió no cessava i ETA actuava. El 8 de juliol el militant de LKI (Lliga Comunista Revolucionària, en basc) Germán Rodríguez va ser assassinat a Pamplona per la policia armada quan es manifestava durant el Sant Fermí. Es va convocar una vaga general i, uns quants dies més tard, quan protestava per la mort de Rodríguez, un altre tret de la policia va matar Joseba Barandiaran. El dia que es debatia la segona esmena d’autodeterminació i es tancava el debat al ple del congrés del projecte de constitució, ETA va atemptar a Madrid contra dos alts comandaments de l’exèrcit, Juan Manuel Sánchez-Ramos i José Antonio Pérez. En aquell context hi va haver un enfrontament ben dur al congrés entre Manuel Fraga i Letamendia. L’ex-ministre franquista va acusar el diputat basc de demanar ‘coses impossibles’ mentre es mantenia la ‘pressió terrorista’ i, indirectament, el va acusar d’emparar ETA. Letamendia, visiblement molest, va afirmar que la manera de procedir de Fraga era feixista. El Diari de Sessions del Congrés dels Diputats espanyol del 21 de juliol de 1978. La constitució es redactava amb morts al carrer i les negociacions importants es feien a porta tancada. La ponència que va escriure el primer esborrany havia deliberat secretament, i els bascs, que van acabar sense cap pare de la constitució, van ser especialment combatius durant els debats en comissió i en els plens. Hi ha unes quantes perles en els diaris de sessions. Heribert Barrera va criticar que la democràcia parlamentària impliqués llum i taquígrafs i va lamentar que la majoria d’esmenes refusades es retiressin per afavorir el consens. D’aquesta manera van desistir els defensors de l’estat federal, com va recordar Letamendia. Segons Barrera, amb aquest procediment es negava el debat al poble i es menystenia la capacitat de pensament i de judici dels ciutadans. ‘Ja s’ha acabat, és cert, la dictadura d’un home, però correm el risc de caure en una espècie d’oligarquia de caps de partit pactada i plebiscitada, com si la democràcia es pogués reduir al simple fet de la realització periòdica d’eleccions’, va dir. Durant aquells mesos, Barrera ja va defensar la convocatòria d’un referèndum sobre la monarquia com ERC ara. Referèndum sobre la monarquia: el dia que Barrera va defensar la proposta de Rufián L’esmena final sobre l’autodeterminació va ser rebutjada al ple del congrés per 268 vots en contra, cinc a favor i onze abstencions. A favor: Letamendia, Barrera, Joaquim Arana (Pacte Democràtic per Catalunya), Josep Pau i Pernau (PSC-Reagrupament) i Adolfo Sánchez García, diputat d’UCD per Valladolid. S’hi van abstenir la majoria dels diputats de la Minoria Catalana (Macià Alavedra, Joan Paredes, Ángel Manuel Perera, Jordi Pujol, Miquel Roca, Ramon Sala, Josep Sendra, Ramon Trias Fargas i Josep Verde), a més d’Emilio Gastón (del Partit Socialista de l’Aragó) i el socialista Manuel Fernández-Montesinos, diputat per Granada. Trias Fargas va justificar l’abstenció perquè estaven en favor del principi general però eren partidaris de la constitució que s’aprovava. Malgrat això, el social-cristià Anton Cañellas va votar en contra, com el PNB, que negociava sense èxit amb l’UCD el reconeixement dels drets històrics dels territoris forals. Letamendia va ser menystingut per alguns diputats i mitjans de comunicació. El veien com una amenaça, encara que minoritària, per a la integritat de l’estat espanyol. Al senat, Bandrés i Xirinacs Article de Lluís Maria Xirinacs al diari Avui, el dia 6 d’octubre de 1978. Hi lamentava que, dos dies abans, el PNB havia votat en contra de l’autodeterminació al senat. El debat va continuar al Senat d’Espanya de l’agost del 1978a l’octubre. ‘No creuen en la unitat de l’estat espanyol els qui imposen banderes als pobles que l’integren’, va sentenciar Bandrés, senador abertzale, conscient que l’autodeterminació era una paraula considerada ‘summament perillosa’ i que posava els ‘pèls de punta’. A la comissió i al ple va defensar les mateixes esmenes que Letamendia. Va advertir que era un ‘dret irrenunciable’ i que no l’oblidarien encara que fos exclòs de la constitució. Es va trobar amb la solidaritat del senador independent Lluís Maria Xirinacs i de cinc senadors més: Maria Rúbies, Felip Solé Sabarís, Salvador Sunyer (de l’Entesa dels Catalans), Ramón Bajo i Gregorio Monreal (bascs del Front Autonòmic). Aquests són els qui es van pronunciar en favor en l’última votació al ple del senat. El dret d’autodeterminació va ser rebutjat per 154 vots en contra i 13 abstencions, incloent-hi la majoria de l’Entesa dels Catalans, encapçalada per Josep Benet. El PNB hi va tornar a votar en contra. A més, Xirinacs va defensar una esmena pròpia a la totalitat de la constitució que incloïa l’autodeterminació dels pobles en el marc d’una confederació espanyola, en què cadascun tenia dret de tenir el seu estat. El resultat final és conegut. I encara ara la constitució és esgrimida com a argument principal per a impedir l’exercici del dret a l’autodeterminació. Ja ho va dir premonitòriament el militar Luis Díez Alegría, senador per designació reial, ex-combatent franquista i antic cap de la casa militar del dictador, que també participava d’aquells debats: ‘Hom ens podrà argüir que aquestes són només veus aïllades, expressió de minories, però existeixen, són greument perilloses i la constitució ha de barrar-los resoltament el pas.’
Quan el congrés s’esverava amb l’autodeterminació a la constitució espanyola
El portaveu d’ERC al Parlament de Catalunya, Sergi Sabrià, ha tancat la porta a un pacte de govern amb el PSC en el cas que hi hagués eleccions. L’endemà d’haver-se publicat el baròmetre del CEO, que pronostica una victòria per a ERC i una clara recuperació del PSC, I Sabrià ha afirmat en una entrevista a RAC-1 que es mostrava contrari a canviar JxCat pels socialistes en un eventual acord de govern. ‘Nosaltres només considerem de treballar amb les forces que volen construir la República. M’agradaria d’afegir els comuns en aquesta fórmula per a aconseguir un referèndum, però el PSC és a anys llum’, ha afirmat. D’una altra banda, a propòsit de la investidura fallida del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha assegurat que ERC va ser la veu del sentit comú al congrés. ‘Per molt complicat que sembli, nosaltres volem forçar una taula per a negociar un referèndum i, per tant, vam fer l’única cosa que era coherent: abstenir-nos perquè deixin de fer el burro’, ha assenyalat. Sobre si repetiran aquest vot en una investidura al setembre, Sabrià ha avisat que el context polític pot ser molt diferent. ‘Avaluarem la situació i tornarem a apostar per generar una fórmula amb qui puguem seure i dialogar’, ha afegit.
ERC descarta de formar govern amb el PSC en cas d’eleccions
L’alemany Bernhard von Grünberg va declarar ahir al Tribunal Suprem espanyol com a testimoni, perquè va ser un dels observadors internacionals durant el referèndum del primer d’octubre de 2017. L’advocat Von Grünberg, ara retirat de la primera línia, s’ha dedicat a la política d’ençà de l’any 1971 i té una llarga trajectòria com a diputat del Partit Socialdemòcrata Alemany, l’SPD, el partit germà del PSOE. L’any 2010 va començar a seguir el cas català. VilaWeb va entrevistar-lo ahir a Madrid, en un dels restaurants a tocar del Suprem. El vam trobar sol, minuts després de declarar, amb una maleta feta per a tornar a Alemanya al costat. Tenia els ulls humits. L’home estava ben emocionat. —Heu declarat al Suprem espanyol com a testimoni. Com l’heu viscuda, l’experiència? —Sóc un advocat i estic molt avesat a aquestes situacions. Però estic molt sorprès. Molt. D’entrada, estic molt sorprès que un partit d’extrema dreta formi part del judici. És una situació incomprensible per a nosaltres. El jutge i els advocats haurien de decidir sobre els fets i els delictes, i no fer propaganda política. Per mi ha estat increïble que Vox preguntés. Volia negar-me a respondre les preguntes, però segons la llei espanyola no ho puc fer. Tot el judici, com que és televisat, és una campanya política per a aquesta gent. Això és molt dur. Els polítics utilitzen aquests jutges. Són els polítics que haurien de resoldre els problemes, i no a l’inrevés. Un tribunal alemany, i un altre tribunal europeu, han dit que no hi ha rebel·lió, perquè no hi va haver ús de la força. I han deixat molt clar que no hi havia motiu per a jutjar-los. Per una altra banda, hi ha la malversació. El ministre de Finances espanyol ho va deixar molt clar: no hi ha malversació, perquè ell se’n va ocupar personalment. Per tant, per mi és increïble que dues de les grans motivacions per les quals són jutjats (rebel·lió i malversació) sigui tan evident que no existeixen. —Sembleu força emocionat. Per què? —Ho estic. Fa molts anys que segueixo el cas català, em preocupa i me n’ocupo. Però sabeu què passa? Que el meu pare va ser nazi d’alta graduació i va fundar un partit d’extrema dreta, com Vox, a Alemanya. N’era l’ideòleg. Jo a l’SPD, i ell cap aquest partit. Per tant, fa molts anys que lluito pels drets de la gent, de les minories, dels gitanos, i més. Tot això, a mi, m’afecta. —Us han citat per parlar de la malversació. El Primer d’Octubre vau ser a Barcelona i volien saber si us havien pagat diners per ser-hi. —M’han citat per això i com a testimoni. En el viatge que vaig fer ho vaig pagar tot de la meva butxaca. Jo no sé què va fer Diplocat, però sí que sé que és una organització semipública i semiprivada. A Alemanya, hi ha organitzacions en aquesta situació. Organitzen trobades molt interessants. —El jutge ha interromput la resposta d’una pregunta que us havien fet: com actuaria la policia alemanya en un cas com aquest. Què hauríeu respost? —No ho sé. No en sóc especialista. Però espero que els polítics alemanys fossin prou llests per a gestionar la situació. Si l’estat hagués dit que un referèndum era il·legal, després no n’hauria fet gaire cas. Ningú a Alemanya no hauria enviat la policia a pegar gent. Per una banda, dius que el referèndum no té validesa, i que no té cap mena de seriositat ni importància, però a la vegada envies policia a pegar? No té solta. És contradictori. A Alemanya crec que haurien dit: vota, si vols, però no en farem cas. I ja està. Res de policia. —Heu citat el cas i el judici guanyat per Carles Puigdemont a Alemanya. Sou la primera persona que posa aquest exemple i cas dins la sala. I resulta que el traductor no ha traduït aquesta part. Podeu recordar què heu dit? —He dit que el cas de Puigdemont a Alemanya va ser rebutjat. He dit que a Alemanya la rebel·lió la van descartar. I per això el senyor Puigdemont circula lliurement: perquè no hi ha cas penal. Tampoc no hi és a Espanya. I aleshores el jutge ha dit que no estava interessat en la meva opinió política. Cosa molt estranya. Perquè justament la meva opinió política va molt connectada al fet que m’ha dut ací. No faig això que faig perquè sí. Tinc opinió política. —Heu dit que a Alemanya vau contactar polítics per parlar-ne. És això? —Sí. En primer lloc vull dir que sempre és difícil de tractar aspectes d’uns altres països. En segon lloc, Angela Merkel, en una reunió pública de presidents europeus va dir a Rajoy que allò què feia no era correcte. Ho recordeu? Crec que ella n’estava tipa. Quant a Sánchez, és del meu partit. Socialista. El problema que veig és que el partit socialista està dividit. Al PSOE no saben què cal fer. No sabien què fer ni tan sols durant la manifestació de Vox, PP i Ciutadans. El nostre partit, els socialistes alemanys, els anys setanta van ajudar a construir el PSOE, els sindicats, i també van ajudar amb la constitució. I ara, enmig de la crisi, penso que també els hauríem d’ajudar. No tant per a dir què han de fer, però potser aportant-hi la nostra experiència. —Experiència sobre què? —Sobre federalisme, aspectes monetaris en estats federals, i experiència en com gestionar el passat. Especialment com gestionar el passat de la guerra civil i el franquisme. Perquè Franco no hauria existit sense l’ajuda alemanya. Per tant, també podem contribuir a gestionar aquests aspectes. —I què creieu que respondria Sánchez en aquests tres punts (federalisme, diners i passat)? —Hi ha gent dins el PSOE que ho veu com jo; i n’hi ha, com Felipe González, que no. I no saben què fer. No saben com resoldre el problema. A la força? Amb judicis estranys com aquest? Amb una nova llei? Això que passa aquí és de bojos. Sobretot quan veus que els catalans van reaccionar de manera tan pacífica. Tan pacífica. Mireu França. Mireu Grècia. Allà no és igual. I ho conec perquè la meva dona és grega. —Heu vist els presoners? —Els havia visitat a la presó, alguns. Forcadell, Junqueras i Romeva. I avui els he vists i ens hem pogut saludar. I tinc molt bona relació amb Carme Forcadell, persona que és molt important per a mi. Ella va fer el seu deure: obrir el debat. Permetre el debat. I per això vaig connectar amb col·legues alemanys, dels conservadors, per parlar del cas català. I vaig mirar de parlar-hi, però per ells és molt delicat, perquè formen part del mateix grup europeu que Rajoy, el Partit Popular Europeu (PPE). —A França quaranta-un senador han signat un manifest tot just ara. I són un país molt més centralista que no Alemanya. —Tenim un problema greu amb els països centralistes. Per mi, van contra la democràcia. Democràcia per mi és subsidiarietat. Les decisions s’han de prendre a prop, i no a quilòmetres de distàncies. Estats centralistes no són tan democràtics. Hem de tendir a sistemes descentralitzats. —Voldríeu afegir res més? —Hem de trobar-hi una solució. I aquest judici no és la solució. El judici demostra que decantar-se per no dialogar no és la solució. La solució és parlar entre les parts. És important. Hem d’aturar tot aquest discurs que parla sobre la nació. Però qui la destrueix, la nació? El senyor Rajoy és qui la destrueix. —I el senyor Sánchez? —Quan decideixi alguna cosa, aleshores ho sabrem. Perquè de moment no és clar què vol. A les eleccions veurem què fa. Tindrà una altra oportunitat.
Bernhard von Grünberg: ‘Això que passa aquí és de bojos’
Després de més de deu anys com a batlle de Premià de Mar, Miquel Buch ha formalitzat avui al ple municipal la seva renúncia formal al càrrec. Com ja va explicar a finals de novembre, Buch ha recordat que deixa el càrrec per ‘convenciment i coherència’ amb sí mateix en considerar que els batlles haurien de governar com a màxim dues legislatures de cinc anys. Visiblement emocionat, l’encara president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), càrrec que també deixarà el pròxim mes de gener, Buch ha reivindicat la feina feta en aquests deu anys i ha destacat que ha intentat governar ‘pensant com un ciutadà més’ i ‘intentant ser una bona persona’. En vista al 21-D, el fins avui batlle de Premià de Mar, que hi concorre com a número 22 de la llista de JxCat, ha reconegut que li faria molta il·lusió ser diputat, però que si no ho aconsegueix ‘sortirà al carrer a cercar feina com un ciutadà més’. EL successor de Buch, l’encara primer tinent de batlle Miquel Àngel Méndez, serà nomenat en un ple extraordinari dissabte.
Buch formalitza la seva renúncia a la batllia de Premià de Mar
El candidat del Partit Democràtic Lliure (FDP), Thomas Kemmerich, ha estat triat per sorpresa com a nou primer ministre de l’estat federat de Turíngia a la tercera volta de votacions gràcies al suport de la Unió Demòcrata Cristiana (CDU) i de la ultradretana Alternativa per Alemanya (AFD). ‘És la primera vegada en la història de la República Federal Alemanya que un primer ministre ha estat triat per al càrrec amb els vots de l’AFD’, ha ressaltat després del nomenament el politòleg André Brodocz en declaracions a la cadena pública MDR. La votació entre Kemmerich i Bodo Ramelow, de Die Linke, i primer ministre sortint, ha estat molt disputada. Ramelow ha obtingut quaranta-quatre vots, mentre que el nou primer ministre ha resultat escollit per només un vot de diferència amb quaranta-cinc vots. Per la seva part, el candidat nominat per l’AFD, Christoph Kindervater, no ha aconseguit cap suport en aquesta tercera i decisiva ronda de votacions. Kemmerich es converteix així en el segon primer ministre de l’FDP en la història d’Alemanya. El polític liberal Reinhold Maier va ser primer ministre de Baden-Württemberg entre el 1945 i el 1953. Tant la CDU com els mateixos liberals havien descartat completament de cooperar amb l’AFD, encapaçalada a la regió per Björn Höcke, representant de l’ala més radical del partit ultradretà. Per la seva banda, Ramelow havia proposat un govern de minoria amb els socialdemòcrates i els verds. Després de l’acord, la cancellera Angela Merkel ha demanat noves eleccions a Turíngia, mentre que el cap dels liberals europeus Guy Verhofstadt, ha comparat els fets d’avui amb l’ascens al poder d’Adolf Hitler. What happened in #Thuringen is totally unacceptable. My response? Not in our name! pic.twitter.com/tdOgl2nN60 — Guy Verhofstadt (@guyverhofstadt) February 5, 2020
Alemanya trenca per primera vegada el cordó sanitari a l’extrema dreta
El fundador de Wikileaks, Julian Assange, continuarà a la presó quan hagi complert tota la condemna, segons que ha dictaminat la jutgessa londinenca Vanessa Baraitser. Argumenta la decisió pel seu ‘historial de fugides’ i diu que hi ha ‘indicis substancials’ per a témer que Assange torni a evadir l’acció de la justícia com fa set anys. El juny del 2012, pel temor que una extradició a Suècia obrís la porta a un posterior trasllat als Estats Units, Assange va refugiar-se a l’ambaixada de l’Equador a Londres, infringit d’aquesta manera les condicions de la llibertat condicional. El pròxim 22 de setembre, Assange complirà la pena de cinquanta setmanes a què va ser condemnat, però continuarà a la presó. Aquell dia, segons la jutgessa, ‘el seu estatus canviarà de pres que compleix una condemna a persona que s’enfronta a l’extradició’, segons que informa la BBC. Els Estats Units han sol·licitat l’extradició d’Assange en virtut de divuit càrrecs, tots ells vinculats amb la difusió d’informació secreta mitjançant el portal que va fundar. La vista sobre aquest cas començarà el 25 de febrer de 2020. Mentrestant, a Suècia continua oberta la investigació sobre una presumpta violació.
La justícia britànica mantindrà Assange a la presó quan acabi la condemna
La Plataforma per la Llengua ha aconseguit que la policia espanyola es comprometi a atendre en català a les comissaries que té al País Valencià. Aquestes darreres setmanes l’entitat ha alertat de noves discriminacions lingüístiques d’agents de policia contra els ciutadans, però ara sembla que la direcció del cos vol començar a posar-hi remei. En una instrucció interna, la direcció general de la policia espanyola demana que als espais on s’ofereix atenció directa a la ciutadania –com ara a les oficines de denúncies i atenció a la ciutadania i a les oficines on es fa la documentació com el DNI o el passaport–, es procuri atendre en català ‘en la mesura que sigui possible’. Un compromís molt tou, però que estableix que en cada torn hi hagi almenys un policia que pugui atendre en català. La mateixa ordre especifica que si això no fos possible, ‘es requerirà la presència d’un policia d’un altre servei o es demanarà de manera cortesa al ciutadà que comparesca en un altre moment en què puga comptar amb aquesta possibilitat’. És a dir, que la mateixa ordre ja en preveu l’incompliment. Fa pocs mesos, en seu judicial, dos policies espanyols van reconèixer ‘excés de zel’ per haver discriminat un ciutadà a Elx. Poc després, l’agost passat, hi hagué dos nous casos de manca de respecte pels drets lingüístics per part de la policia espanyola a València. I recentment, la Plataforma per la Llengua va denunciar dos guàrdies civils de Tavernes per abús i discriminació lingüística. La policia espanyola reconeix en la instrucció que aquest tipus de denúncies ‘reapareixen amb una certa freqüència’.
La Plataforma per la Llengua força la policia espanyola a atendre en català al País Valencià
La Cambra de Comerç de Barcelona ha obert una nova consulta per preguntar l’empresariat sobre el suport a la via unilateral. ‘Creus que si en un proper procés electoral els partits independentistes superen el 50% dels vots, i l’estat no permet un referèndum d’independència, en defensa dels interessos de l’empresariat català, la Cambra hauria de donar suport a la via unilateral?’, pregunta una de les cinc qüestions. Entre altres aspectes, la ‘multiconsulta’ qüestiona també sobre l’impacte de l’acord entre PSOE i Unides Podem a Catalunya i sobre la inclusió d’un referèndum d’autodeterminació en un possible acord entre el govern i l’executiu espanyol. La consulta també fa referència a si la Cambra de Comerç hauria de demanar la nul·litat del procés contra els presos polítics i pregunta sobre la idoneïtat de proposar una solució al conflicte català basada en el concepte ‘dos models, dos estats’. Les preguntes, actives des d’avui, s’emmarquen en el sistema de consultes impulsat per la Cambra de Comerç de Barcelona per conèixer l’opinió dels empresaris. La darrera consulta, impulsada a finals de desembre i amb una participació de dos mil socis, preguntava si calia condicionar el suport al govern espanyol a la inversió en infrastructures a Catalunya. Com a resposta, el 95% dels participants van considerar que els partits catalans no haurien d’haver donat suport a Pedro Sánchez, segons ha donat a conèixer la vice-presidenta primera de l’ens cameral, Mònica Roca. Des de la Cambra de Comerç han assegurat de ser conscients que la representativitat ‘no és completa’ però han defensat el sistema com una manera de conèixer l’opinió de l’empresariat. “El sistema de consultes va molt més enllà d’una pregunta, proposa un nou model democràtic”, ha afirmat Roca.
La Cambra de Barcelona consulta a l’empresariat si ha de donar suport a la via unilateral
El president de la Generalitat, Quim Torra, ha qüestionat que el govern espanyol vulgui un ‘diàleg seriós i real’ si l’advocacia de l’estat espanyol impugna resolucions del Parlament de Catalunya com la que van presentar JxCat, ERC i la CUP per debatre sobre autodeterminació a la cambra. ‘A proposta de l’advocat de l’estat, el TC ens ordena “impedir, paralitzar qualsevol iniciativa” d’unes resolucions del parlament sobre l’Acord Nacional per a l’exercici dret autodeterminació. No renunciaré mai a culminar el procés d’independència de Catalunya’, ha escrit a Twitter. 2/2 Quin diàleg seriós i real vol tenir el Gobierno si a través de l’Advocacia impugna les resolucions sobre el dret d’autodeterminació i el TC ordena que ens abstinguem fins i tot de parlar-ne? Quines garanties tenim si la repressió no s'atura? — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) December 23, 2019 A més, afegeix: ‘Quin diàleg seriós i real vol tenir el govern si a través de l’advocacia impugna les resolucions sobre el dret d’autodeterminació i el TC ordena que ens abstinguem fins i tot de parlar-ne? Quines garanties tenim si la repressió no s’atura?’.
Torra, després de ser advertit pel TC: ‘No renunciaré mai a culminar el procés’
Un tribunal de Roma ha condemnat avui en segona instància a cadena perpètua a vint-i-quatre repressors per la seva implicació en l’Operació Còndor. Un tribunal d’apel·lacions de Roma ha revocat la decisió de primera instància emesa el gener de 2017 que només condemnava a vuit – un uruguaià, dos xilens, dos bolivians i quatre peruans – dels vint-i-set jutjats per la mort de vint-i-tres víctimes d’origen italià. En la revisió de la primera sentència, ha decidit condemnar a vint-i-quatre dels acusats a cadena perpètua, entre ells catorze militars uruguaians, inclòs Jorge Nestor Troccoli, l’únic que ha estat present en el procés judicial, segons informa el diari italià ‘Il Corriere della Sera ‘. Entre els condemnats hi ha l’ex-dictador de Bolívia Luis García Meza, que es va morir el 2018, el seu ministre de l’interior, Luis Arce Gómez, així com l’ex-president peruà Francisco Morales Bermúdez i el seu primer ministre, Pedro Richter Prada, mort el juliol de 2017. Histórico. Tribunal en Roma condenó en segunda instancia a 14 militares uruguayos, absueltos en primera instancia. Entre ellos Troccoli, cadena perpetua. Los fundamentos se leerán en 90 días. — 💚Mirtha Guianze🇺🇾🇦🇷bisnieta de gallegos (@MirthaGuianze) July 8, 2019 ‘Històric. Un tribunal a Roma va condemnar en segona instància a 14 militars uruguaians, absolts en primera instància. Entre ells Troccoli, cadena perpètua. Els fonaments es llegiran en 90 dies’, ha celebrat a Twitter l’ex-Defensora del poble d’Uruguai Mirtha Guianze. L’Operació Còndor va ser ideat per les dictadures sud-americanes dels anys 70 i 80 per desenvolupar una acció conjunta amb la finalitat de detenir i eliminar la dissidència.
La justícia italiana condemna a cadena perpètua vint-i-quatre repressors per l’operació Còndor
El 19 de maig del 1907 més de 150.000 persones, segons les cròniques de l’època, es van manifestar a Perpinyà en l’anomenada Revolta dels vinyaters. Arran de l’epidèmia de la fil·loxera, l’estat francès havia exhaurit les reserves de vi i el govern va afavorir les importacions de vi d’Algèria, cosa que perjudicà els vinyaters del Llenguadoc i la Catalunya Nord. De llavors ençà, cap català no ha vist tanta gent a Perpinyà en un sol dia com s’hi va veure dissabte en l’acte del Consell per la República: 100.000 segons la prefectura dels Pirineus Orientals i més de 200.000 segons els organitzadors. ‘Preparem-nos’: Puigdemont fa una crida a començar una ‘lluita definitiva’ ‘Recordo el 1907, però no hi era’, diu, fent broma, Joan-Lluís Lluís, escriptor i representant de la delegació del Consell per la República a Catalunya Nord. Ell va ser l’encarregat d’obrir l’acte de dissabte. Assegura que ningú no havia vist mai tanta gent a Perpinyà. Joana Serra, llibretera de la Llibreria Catalana de Perpinyà, explica que no havia fet mai tant calaix com divendres i dissabte. Recorda que les manifestacions més multitudinàries d’aquests últims anys havien estat contra la línia de molt alta tensió (MAT) el 2008 i, recentment, contra el nom de la regió per reclamar el nom ‘Occitània-País Català‘, però que a tot estirar havien aplegat unes 15.000 persones. Aquest acte no fa sinó reforçar el sentiment catalanista d’una comunitat que ha hagut de bregar contra el centralisme de l’estat francès i a voltes contra la condescendència dels catalans del sud. ‘L’acte marca un abans i un després. Ajudarà a fer pujar l’autoestima i a fer que la gent vulgui implicar-s’hi a més. Muntar-lo també ha permès de crear noves xarxes, mobilitzar més gent que de costum. Sens dubte, a Catalunya Nord creixerem’, diu Júlia Taurinyà, periodista i ex-presidenta de la delegació del Consell per la República a Perpinyà. Serra recorda que en l’organització de l’acte hi van participar més d’un centenar de voluntaris de Catalunya Nord, sense els quals no s’hauria pogut fer: ‘És evident que un acte com aquesta revifa la catalanitat de la gent de Catalunya Nord.’ Joan-Lluís Lluís diu que és difícil de saber quin impacte tindrà, perquè els sentiments que hi ha en joc són intangibles, però creu que ‘farà pensar a molta gent’. Segons ell, fa anys que la mentalitat de Catalunya Nord va canviant en favor de la independència del Principat, especialment d’ençà de l’octubre del 2017 i la repressió de l’estat espanyol. Per tot això i perquè l’acte va aplegar milers de persones en una estampa mai vista –almenys del 1907 ençà– a Catalunya Nord, els principals mitjans de comunicació se n’han fet ressò. Els diaris més importants de l’estat francès, com ara Le Monde, Libération i Le Figaro, van destacar l’acte i van qualificar-lo de manera semblant: com una exhibició de força de l’independentisme. Un esment a banda mereix L’Indépendant, el principal diari local de Catalunya Nord: ‘És molt sensible a l’opinió pública, com un mirall. Per això fa tres o quatre anys que va fent un tomb i és més comprensiu amb l’independentisme’, diu Joan-Lluís Lluís. Explica que a l’entrada de la redacció del diari fa uns quants dies que hi ha exposat un recull de fotografies del tall de la Jonquera: ‘Això és gairebé prendre posició.’ Taurinyà és més crítica amb aquest mitjà. Assenyala que sempre havia manifestat un anticatalanisme clar, que publicava articles molt pejoratius amb el catalanisme i que folkloritzava el moviment: ‘Noten que l’opinió publica majoritària s’expressa a favor d’aquests actes, per això fa temps que té un to molt més favorable als interessos independentistes.’ Les crítiques Però no tot són notes positives sobre l’acte de dissabte. Joana Serra diu que la va sorprendre la poca presència de nord-catalans a l’escenari. ‘Era un acte que s’hauria pogut fer a qualsevol lloc del Principat, i no, es va fer a Perpinyà. Es notava que el 100% de l’organització no era d’aquí.’ Julià Taurinyà també ressalta les contradiccions de l’organització. A principi del mes de gener, enmig de l’organització de l’acte i essent presidenta de la delegació a Catalunya Nord del Consell per la República, Taurinyà va dimitir el càrrec. ‘Internament, hi havia relacions complicades amb persones de dins i fora del Consell per la República. No planejaven l’acte com l’hauríem volgut organitzar la delegació, és a dir, d’una manera més col·legial i més transversal, tant a escala geogràfica com política.’ Com a exemple, diu que poques empreses nord-catalanes van participar en l’organització; que alguna de les dues presentadores hauria pogut ser del territori; o, fins i tot, que la colla castellera també va haver de venir del Principat, per bé que a Catalunya Nord n’hi ha dues. Joan-Lluís Lluís, que va prendre el relleu de Taurinyà, contesta que sí, que de les nou persones que van parlar a l’acte, només dues eren de Catalunya Nord: ‘Jo també trobo que és massa poc. Però no sóc aquí per a fer càlculs. M’hauria agradat que n’hi hagués quatre o cinc, però bé, tothom sap que era un acte per la independència del Principat.’
Com l’acte de Perpinyà marcarà un punt d’inflexió a Catalunya Nord
L’Eric té quaranta-dos anys. És nord-americà. Fa catorze anys que viu a Catalunya, parla un català excel·lent, és casat amb l’Elna i tenen una filla petita. Treballa al sector del turisme per a una empresa americana. Viu al Masnou, participa en la colla gegantera de Teià i la família és creient protestant. El dia de la vaga general la policia espanyola el va detenir quan va reclamar que li tornessin una bandera estelada que li havien trobat a la butxaca. Per aquest fet es troba amenaçat d’expulsió del país, sota l’acusació de terrorisme, gihadisme i tràfic de persones. També li han obert una via penal, acusat de desordre públic. La policia l’acusa de portar dues femelles metàl·liques molt grosses embolicades amb l’estelada, femelles que l’Èric no ha vist mai. L’Èric i la seva dona creuen que volen intimidar la comunitat estrangera, que agafi por i no s’afegeixi a la causa independentista. Però ells no volen callar i aquí en teniu el testimoniatge. El dia de la vaga general, el 18 d’octubre, l’Èric era a Barcelona amb uns amics a la manifestació. Eren al passeig de Gràcia i quan es va acabar van baixar cap a la Via Laietana a veure què passava. Allà, amb la gentada, els amics es van separar. Ell va entrar a l’hotel Montblanc per protegir-se i, tot fent de mitjancer amb el director de l’hotel, va ajudar joves i més gent que hi volia entrar, temorosos de la policia espanyola i les pilotes de goma que disparava. A l’hotel va trucar a la seva dona per dir-li que miraria d’arribar al cotxe i anar cap a casa. ‘Eren les 20.15 que sortia de l’hotel Montblanc –diu–, quan em van aturar agents de la policia. Em van escorcollar i em van trobar una estelada a la butxaca. Ja l’havia guardada perquè tornava a casa i els vaig dir que anava en contra de la violència i els violents. Però ells em van increpar. Em deien: “Tu que ets americà, què hi fas amb una estelada? Què faries si els de Texas es volguessin separar? Vés-te’n abans no empitjorin les coses.” Jo els vaig dir que em tornessin la bandera, que per què se l’havien de quedar, que això era com si em robessin i no era correcte. Aleshores em van empènyer i, per no caure, instintivament vaig agafar el braç d’un dels policies, que va caure amb mi. Llavors em van retenir i obligar a agenollar-me, em van posar les manilles i em van dur a la comissaria de la Via Laietana.’ Continua: ‘Quan em van dur a la comissaria hi havia dues noies. Una plorava i les van separar. Després van anar arribant més detinguts. Un portava tot el cap ensangonat i així i tot el van tirar per terra, emmanillat, i li van clavar moltes puntades de peu. També van portar un fotoperiodista, que van tractar molt malament. A tots els van fer molt de mal, empenyent-los contra la paret, amb la bota sobre el turmell… Vaig veure coses terribles. L’odi era palpable, entre aquells policies. Un se’m va acostar a l’orella i em va dir: “Tot això per una bandera, val la pena?” No li vaig respondre. A mi no em van fer mal. I crec que no em van estomacar perquè sóc nord-americà.’ ‘A les dotze de la nit ja tenien prou detinguts, érem uns deu, i ens van dur a la comissaria de la rambla de Guipúscoa. Em van posar en una cel·la, sol. Em va agafar una migranya molt forta. Pateixo de migranya, i els atacs em deixen baldat. Fins a dos quarts de cinc de la matinada no em van deixar trucar a la meva dona. Vam parlar un parell de minuts. I fins l’endemà a dos quarts de dues del migdia no va arribar la meva advocada, Solange Hilbert, de la cooperativa d’advocats Iacta. La meva dona, a fora, removia cel i terra. Entre les sis i les set de la tarda em van dur a la Ciutat de la Justícia i em van prendre declaració. Aleshores em vaig assabentar que la policia deia que portava dues femelles metàl·liques grosses embolcallades amb la bandera. Però si jo sóc contrari a la violència i la gent violenta! Aquestes femelles són una invenció. M’acusen de desordre públic. I em volen expulsar del país. S’han quedat el meu mòbil. No puc acostar-me a cap manifestació i cada quinze dies m’he de presentar al jutjat fins al dia del judici.’ Mentrestant, Elna, la dona de l’Èric, quan feia sis hores que no en sabia res, en va denunciar la desaparició als Mossos. I quan li va trucar, a dos quarts de cinc de la matinada, va agafar la criatura i va baixar a la comissaria de la rambla de Guipúscoa. L’Elna diu: ‘Quan l’Èric té aquests atacs de migranya no pot ni parlar, no sent res, vomita… Pateix molt. Vaig baixar corrent a portar-li les pastilles. Quan vaig arribar a la comissaria no em van deixar entrar i em van dir que no li pensaven donar les pastilles. No em van deixar veure’l, ni li van donar les pastilles, ni em van dir de què l’acusaven. Després vaig saber que a més de l’acció penal per desordre públic, també l’acusen de terrorisme, gihadisme i tràfic de persones, que és l’única cosa a la qual es poden agafar per demanar-ne l’expulsió. Vaig trucar a l’ambaixada americana a Madrid i després es van posar en contacte amb mi des del consolat americà i molt bé. S’han mogut. L’advocada diu que aquesta acusació no s’aguanta per enlloc, però l’acusació dels Jordis tampoc no s’aguantava per enlloc i mira on són. Poden expulsar l’Èric cinc anys del país per haver reclamat que li tornessin una bandera.’ I l’Elna acaba: ‘Ara tenim quinze dies per a fer al·legacions. La colla dels gegants, l’associació de famílies de l’escola, l’Ajuntament del Masnou, l’església on anem… tots ja han escrit cartes explicant que l’Èric és un pare de família, arrelat a la comunitat. És fort, això que ha passat, i l’Èric ha vist vexacions i una violència que no haurien d’existir. Volen que agafem por. Però mira, no en tenim, de por, i volem denunciar això que ens ha passat, perquè és l’única manera que no torni a passar. No volem ni podem callar.’
Història de l’Èric, un nord-americà que volen expulsar del país per una estelada
Sentir David Caño com diu la seva poesia o la d’uns altres poetes és sempre una experiència electrificant. La seva recitació i la memòria prodigiosa captiven l’espectador, que en vol més. Aviat farà quaranta anys, però té un rostre i una expressió que el fan semblar més jove. Enguany ha guanyat els Jocs Florals de Barcelona per Un cos preciós per destruir, que fa poques setmanes que és a les llibreries i l’editorial Proa ja n’ha publicat la segona edició. Ja en té vuit de publicats, de llibres de poesia (dos dels quals els ha fets amb algun altre poeta). Un cos preciós per destruir és un llibre que va creixent, on les paraules fan de pont per a travessar d’un poema a un altre, i on aquests mots van sumant i sedimentant un estat d’ànim fosc, en què la veu del poeta fa aflorar les violències que s’exerceixen en el món que ens toca de viure: suïcida, saliva, nit, foscor, ciutats, amor, mort, memòria, fugir, ofec, ombres, pors, silenci, bogeria, ortigues, negre, incendi, cos. —Aquesta idea de construir, de sedimentar el conjunt de poemes amb la suma d’unes paraules que ressonen i acaben fent una polifonia, és una de les claus del llibre? —Jo volia fer un llibre atmosfèric, perquè és fet des del sentiment, de la sensació. És una poesia molt orgànica, molt corporal. No és una poesia bonica i molt ben feta. No. La intenció era crear una atmosfera que permetés de traspuar en cada poema aquesta cosa orgànica i corporal. I que hi hagués una sèrie de paraules, que per a mi són símbols, que s’anessin repetint, que tinguessin un sentit per elles mateixes, però també que tinguessin un sentit sumatori, i que exercissin de metàfora. —Els poemes denoten malestar, situacions de patiment, extremes o més subtils, on la poesia es converteix en una arma de denúncia i de combat. —Un cos preciós per destruir mostra uns cossos conscients que patim tota mena de violències sistèmiques. Les patim en carn pròpia o per suggestió. Aquest cos va rebent aquestes violències, les quotidianes (amor, desamor, malalties, tot allò que ens afecta) i algunes altres d’externes, com la manca d’habitatge, el fet de viure en zones bèl·liques, en zones perifèriques depauperades… Mirava de donar aquesta imatge general de tot allò que vivim al segle XXI: som cossos a la intempèrie, que ens volen aïllats, obedients, amb cànons molt concrets, amb maneres de viure molt concretes, però que alhora patim totes aquestes violències, malgrat ser molt obedients i fer cas del que ens acaben imposant, des dels cànons de bellesa, maneres de viure… I em preguntava: quan el cos se’n va d’aquests cànons o s’hi resisteix, on és? També és dolorós i complicat. És aquest terreny fronterer, un lloc de conflictes, que és la vida. —Preneu partit. —I en l’àmbit estètic, també. Carles Hac Mor ho deia: la bellesa és feixista. Les coses molt ben fetes, molt boniques, molt plàcides, no m’atreuen, no m’agraden gaire. Perquè no són reals. Al contrari: la vida és conflicte, és joc de tensions. No vivim en un món plàcid, on la majoria de la gent està bé. I els poemes intenten evocar que hi ha moltes coses que no ens agraden, que vivim en un sistema que ens aboca a vides precàries. Ara, no ho presento com una distopia, perquè també hi ha moments bonics i preciosos, i per això miro que hi hagi poemes que traspuïn amor, tendresa i sensibilitat. També són cossos que lluiten per rebel·lar-se i per intentar construir coses noves. —Precisament, en un poema dieu: ‘No és cert que a dins de cada cicatriu / hi deixem empresonat un amor. / Que només siguem una ferida’. —Sí, perquè tampoc no volia fer un poemari totalment depressiu, en què tot és un desastre. En la meva poesia sempre hi ha un joc de tensions, entre el malestar vital i els punts de fuga, amb la llum precisa perquè es pugui veure la foscor. Una dosi d’esperança és necessària, perquè el que ens anima a viure és creure que hi ha possibilitats de canvi, de revolta contra les coses que no ens agraden. —Quan vau començar a escriure Un cos preciós per destruir? —Quan vaig acabar Nictàlgia em vaig posar a escriure aquest poemari. Han estat dos anys. I penso que Un cos preciós per destruir amplia el camp de Nictàlgia. Si Nictàlgia era una història d’amor i desamor en clau molt urbana, en aquest cas no és l’amor que es troba al centre del poemari sinó el cos, l’existència. —El fet que comenceu a escriure aquest llibre el 2017, un any de molta violència política a Catalunya, com va afectar-lo? —No és una resposta a la situació sociopolítica com a metàfora, però certament, totes les nostres vivències i contextos ens afecten a l’hora d’escriure. Jo no sóc un artesà de la llengua, sinó que el llibre em crida, a partir del que visc, sento, escolto, veig… Escric i funciono molt per obsessions. És clar, la situació que vam viure hi és, en la sensació d’ofec, d’opressió, de violències, d’aquests cossos que reben impactes. —Dieu que us moveu per obsessions. Quines són les que han marcat aquest llibre? —Hi ha, per una banda, la vulnerabilitat i per una altra, la claustrofòbia. Explicar què passa als cossos en zones bèl·liques, cossos que han de fugir del lloc on han nascut; hi ha un moment, al llibre, en què apareixen els centres d’internament per a estrangers, on els cossos són totalment vulnerables; i què passa amb els cossos que volen relacionar-se de maneres diferents?, què passa amb els cossos que no encaixen? I quan dic cossos, dic persones. Com es transmet metafòricament? —Parlar de cossos, que ocupen un espai, que generen un contacte… És un terme desenvolupat des de la filosofia i és molt contemporani. —La teoria dels cossos de Judith Butler, de Pol B. Preciado, hi és en el poemari, perquè hi ha aquestes lectures fetes i aquestes referències. A partir d’aquí, també és posar al centre del poemari el fet que allò que és polític ja no tan sols és un fet col·lectiu, sinó que el cos també és polític. I aquest cos rep els impactes polítics del sistema. —Sou una persona afectuosa, a qui agrada tocar. Us he observat. —Els que hem agafat de referència el món de la contracultura, dels setanta i vuitanta, i venim dels moviments d’ocupació, d’antiglobalització i anticapitalisme, hem fet un exercici molt gran de trencar les fronteres dels cossos. De demostrar afectes, estima. Es diu molt aquest ‘cuidem-nos’, però no en abstracte sinó de demostrar amor, estima. Sense trencar l’espai personal de l’altre, si realment et ve de gust mostrar afecte, per què no pots fer-ho? De vegades una abraçada o una mirada transmeten més que mil paraules que puguis dir a una altra persona. —Aquesta teoria dels cossos és rellevant davant dels discursos feixistes que es volen imposar en el món actual. —Sí, és clar. Quan parlava de generar zones de conflicte i mostrar els cossos vulnerables, és això. La contraposició és l’homogeneïtzació, que és el feixisme. Jo entenc la vida des de la diversitat, també des de la vulnerabilitat i des de la imperfecció. De vegades tractem la diversitat d’una manera sumativa, només agafem la diversitat que ens interessa. Però a mi m’interessa la diversitat dels marges, la que costa d’integrar i que fins i tot molesta el contradiscurs oficial. Què passa amb tot allò que no encaixa? Què passa amb la bogeria, els CIE, què passa amb els cossos que no encaixen amb els cànons de bellesa? —Em feu pensar en les dues ràtzies que hi va haver arran dels Jocs Olímpics de Barcelona: una contra els independentistes i una altra contra les prostitutes. Tant els uns com les altres molestaven. —Com que no els podien liquidar, van bandejar-los cap a la perifèria i els van amagar. A mi m’agrada fer emergir tot això que és incòmode. —Com fer poesia dels marges i de les incomoditats sense caure en el tòpic? —Aquest era un dels temes que em preocupava molt. Fer una estètica de la marginació és crear una impostura. El llibre també mira de no ser un altaveu de res. —Aquest llibre ha gaudit des del principi d’una gran acceptació: a l’Horiginal no hi cabia ni una agulla, el dia de la presentació, i ja ha arribat la segona edició a les llibreries. —Sí, a la presentació de l’Horiginal vaig al·lucinar de la gent que va arribar a venir. Però l’èxit va ser col·lectiu, no solament va venir pel llibre, sinó també pel cartell que hi havia de poetes i músics, que eren un reclam. I sumat a un espai físic concret. Presentar els Jocs Florals a l’Horiginal, amb una colla de persones de la meva generació, que també escriuen molt (Blanca Llum Vidal, Maria Cabrera, Mireia Calafell, Silvie Rothkovic, Martí Sales, Núria Martínez Vernis…), era un reclam. —No voldria acabar sense parlar d’Ovidi4. Què us ha donat aquesta experiència? Us ha influït poèticament? —Jo, que no vinc d’una família amb un gran pòsit cultural i a casa no s’escoltava Ovidi Montllor, el vaig començar a conèixer quan vaig vincular-me amb els moviments anticapitalistes, també amb la Torna, l’ateneu independentista de Gràcia, que és on vaig conèixer en David Fernàndez. En aquests ambients, l’Ovidi era una persona que es començava a reivindicar. L’època de la ‘transacció’ havia estat silenciat completament. Però la nostra generació el recupera i el reivindica. I recordo quan la Torna, amb músics i grups de l’esquerra més underground i independentista, van muntar l’acte L’Ovidi se’n va a Palau, al Palau de la Música i es va omplir! Era el 2005. L’Ovidi és una figura important. Per això, quan es van commemorar els vint anys de la seva mort i en Feliu Ventura va fer una crida a fer homenatges a l’Ovidi, no tant institucionals com populars, nosaltres ho vam veure clar i amb David Fernández i amb Borja Penalba, també vinculat a la Torna, amb unes tardes (en David Encara era diputat i l’havíem de segrestar del parlament per assajar) va sortir Ovidi3. Hi havia la voluntat de transmissió de l’obra de l’Ovidi. I va anar tan i tan bé, a tothom li va agradar tant, que, incorporant-hi la Mireia Vives, que col·laborava amb el Borja Penalba, vam muntar Ovidi4, en què, a més de reivindicar les cançons i la figura de l’Ovidi, vam posar-hi coses nostres. Ovidi4 m’ha donat a conèixer també com a poeta. —I més enllà de la projecció pública, tenir la música tan a prop us ha influït? —Jo vaig entrar en la poesia a través de la música, a través de la poesia musicada, escoltant cantautors. Després, amb la recitació, el ritme se t’escola en la manera d’escriure. Els meus poemes tenen un ritme. La poesia que m’agrada és la que aguanta escrita, però que quan la recites, pren uns altres matisos: t’adones que hi ha un ritme, unes pauses, unes paraules més marcades… Després d’anys de recitar en públic i dels concerts, això ja es troba integrat en la meva poesia. I els concerts amb l’Ovidi4, segur que m’han anat molt bé en aquest terreny. I també per a perdre por a l’hora de recitar davant de molta gent. —I ara quins projectes té Ovidi4? —Després de l’espectacle Cuidem-nos, que vam acabar a la Sala Beckett, vam dir que paràvem una mica i deixàvem espai al Borja i la Mireia, que han enregistrat un disc preciós, Cançons de fer camí, i que comencen a moure. Però també és veritat que l’any vinent es commemoraran els vint-i-cinc anys de la mort de l’Ovidi, i pensem a fer una temporada curteta de concerts, entorn dels dos espectacles que hem fet fins ara. Sí, el 2020 hi haurà algun concert d’Ovidi4.
David Caño: ‘M’interessa la diversitat dels marges, la que costa d’integrar i que fins i tot molesta el contradiscurs oficial’
El suís Raphael Minder (1971) és el corresponsal de The New York Times a l’estat espanyol des de l’any 2010. Ara acaba de publicar el llibre The Struggle for Catalonia (La lluita per Catalunya,Hurst Publishers), en què s’aproxima al moviment polític actual. VilaWeb aprofita l’avinentesa per entrevistar telefònicament un periodista que treballa en un dels mitjans més influents del món, i copsar com veu el procés polític actual. —El corresponsal del New York Times llegeix en català? —Sí, puc llegir-hi. I, de fet, en la tertúlia de ‘Els matins’ he parlat en català. Entre el francès i l’espanyol trobo que entenc el 70% del català. I si conec el context, encara millor. Però no dic que parlo català, perquè seria mentir. El puc entendre en gran part. —Quins diaris o periodistes llegiu? —Òbviament ,la majoria de la premsa de Madrid: El País, El Mundo, etc. També sempre La Vanguardia. I de tant en tant miro la portada del Punt, o l’Ara. Per exemple, aquest matí he mirat l’enquesta de l’Ara. A Catalunya hi he passat molt de temps, especialment aquests darrers dies. Ara que el tema és prioritari de vegades truco a gent de qui respecto les opinions, per veure com interpreten la situació. —I potser truqueu a Josep Ramoneda. —Per exemple. Avui m’ha enviat un correu. Cerco la gent, poca, que considero que són bons lectors de la situació. També rebo força correus o piulets de gent amb posicions molt dures. Si no són obertament insults, esmerço temps a veure què diuen, perquè sovint em fan descobrir coses. Són la gent que comença així: ‘Vostè no en té ni idea.’ —Creieu que la participació serà la clau de l’1-O? —No. —No? —La participació del dia 1-O cada dia és més poc important. I us diré per què. Perquè requerirà una interpretació molt afinada. Quan es vota en unes circumstàncies tan difícils com ara, apareixeran interpretacions que explicaran per què la gent no ha anat a votar. Cada banda ho interpretarà a la seva manera. Els independentistes, que era difícil, que la gent tenia por, que hi havia poques butlletes. I a Madrid diran que no han votat perquè detesten la independència. Si votes en unes condicions que no són normals, no pots concloure’n res, dels resultats. Només interpretar-los. —Aquest problema podria ser-hi si no superem el 50% de participació. Si la participació és més alta del 50%, aleshores no hi ha dubte. —Crec que no podreu evitar la interpretació, perquè al final no s’han disposat les condicions per a votar normalment. No sabem el cens, com es fa, si puc imprimir les butlletes de casa . Hi haurà un debat intern. Si hi hagués una votació amb condicions similars en un altre país, es qüestionaria el resultat. —Hi ha hagut referèndums unilaterals en més parts del món. I amb l’estat en contra, i l’exèrcit al carrer. —Aquests referèndums van ser en circumstàncies diferents. I les repúbliques bàltiques no van declarar la independència perquè el 90% hi votés a favor, o el 84%. La decisió es pren més enllà de la xifra. No crec que ens trobem en la mateixa situació. Al final crec que serà una qüestió de la interpretació de les circumstàncies. —Hi ha dues persones que són notícia: Julian Assange i Juncker. Com les valoreu? —Vaig seguir el cas de Juncker, però trobo difícil de saber què va voler dir. Vaig llegir el piulet de Euronews però no he escoltat l’entrevista directament. Em va sorprendre que fes aquest pas en aquest punt. Però no sé exactament què va dir. Només n’he llegit la reinterpretació. —Em sembla estrany que no sabés què deia, Juncker, gat vell. —Sí. He estat a Brussel·les molts anys. Com dieu, és un veterà. Però també és sabut que diu coses estranyes en llocs estranys. —Sí? —No fa gaire, va dir que el Parlament Europeu era ridícul. Tampoc no gaire afortunat. —I Assange? —No ho sé. Avui, tot allò que fa és envoltat en moltes capes de controvèrsia. Però crec que ha estat poc afortunat. No sé si hi té cap paper, aquí. —És xocant. Fa piulets cada dia. Molt independentista. I sembla com si volgués influir en les eleccions. —Ho ha dit. Que seria feliç de protegir el dret dels catalans. Em pensava que Assange tenia unes altres batalles. No us sabria dir per què s’hi ha ficat. —Segons El Periódico, la CIA va avisar els Mossos abans de l’atemptat de la Rambla. Com ho veu, el corresponsal del New York Times? —No ho sé. No crec que la CIA avisés directament els Mossos. S’ha negat. Ara es diu que hi havia unes altres fonts d’informació. Sigui com sigui, sí que crec que la presentació d’aquesta informació va ser problemàtica. Ho crec. La carta que suposadament es va publicar… pots eliminar mots i tapar noms, però has de deixar clar al lector que alteres la carta. —Aquests darrers dies tenim policia segrestants cartells, identificant gent i entrant a impremtes. Quin nivell… —Ho he seguit. Avui he vist que a Sabadell han anat a una impremta per quedar-se material. I sí, arribem a nivells en aquest conflicte molt més seriosos que no podíem esperar. Però, de moment, encara sortosament, no hem arribat a fets i actes molt més difícils d’explicar a l’opinió pública. —Voleu dir que no hem arribat encara a la violència. —No hi hem arribat. I espero que no hi arribem. No hem arribat ni al pas previ, que podria ser la detenció de gent. I aquestes fotografies serien encara més controvertides. Batlles escollits per la gent detinguts per la policia? Si arribem aquí serà una situació molt més difícil. I una imatge molt més difícil que policia o Mossos confiscant cartells o butlletes. Va en línia d’una confrontació que puja de to. Hem de recordar que algunes d’aquestes accions són ordenades per jutges que operen a la seva pròpia velocitat. Un jutge a Madrid aturant una reunió de pro-independentistes a Madrid. El jutge actua pel seu compte. Un cop poses en funcionament el mecanisme, doncs hi ha parts del procés que van soles. Si demà hi hagués acord hi hauria mecanismes legals que no s’aturarien. —Dieu que el dia important no és l’1 d’octubre, sinó el 2. Per què? —Perquè l’1 d’octubre ja sabem que no tindrem una votació normal. La declaració de Puigdemont feta a la Diada, que seria normal, ja no és possible. No com jo entenc que són les condicions normals. Tot dependrà, doncs, de la interpretació i les reaccions. No hi haurà, el dia 1, el moment de l’acord. Quan va passar el Brexit, va ser xocant, però ningú no va qüestionar el resultat. Es va qüestionar com era possible haver arribat fins allà. Què passarà, ara? Qui n’és el responsable? Però no van qüestionar el resultat. I jo crec, en canvi, que l’1 d’octubre molta gent qüestionarà el resultat. —Hi ha gent que qüestiona, i qüestionarà, el dret d’autodeterminació. Però ja ho sabíem, això, oi? —Serà més que això. Serà gent que qüestionarà cada detall. El referèndum, amb les condicions actuals, no es resoldrà aquell vespre. —Haurem d’esperar al dia 2, per veure quina interpretació guanya. Voleu dir això? —No. Vull dir que ens mourem en terreny desconegut. No hi ha cap norma ni calendari. Dependrà dels polítics. I també de la gent. Si la gent surt als carrers, potser es crea un nou momentum. Per una altra banda, si els polítics van molt de pressa potser poden declarar la independència l’endemà. Qui sap. —Qui sap. Heu pogut entrevistar Rajoy i Puigdemont? —No. He entrevistat Puigdemont, però Rajoy no. Crec que Rajoy no té pas gaire interès a convèncer la premsa internacional. —Per què creieu que passa? —No ho sé. És la seva visió: creu que és un afer domèstic. —I Puigdemont deu tenir una visió totalment oposada. —Sí. I ho entenc. Un procés com aquest, i en les condicions en què es fa, si no té legitimitat internacional no anirà gaire lluny. La lectura catalana, i ho he escoltat en boca de Junqueras (i no pas una vegada i prou) és que poden superar Madrid si convencem més enllà. Extreuen l’exemple de les repúbliques bàltiques, que van actuar i van forçar occident a actuar. No sé si funcionarà. Però aquesta és la idea: si actuem, reaccionaran. I si actuem sense violència, reaccionaran favorablement. Crec que aquest és el seu enfocament. —Quin és el moviment que us ha impressionat més positivament de Rajoy? —Poques coses m’han impressionat. Sí que crec que Rajoy va gestionar relativament bé el 9-N de 2014. Van comprar temps per, pensava jo, negociar altre cop. Això pensava. La reacció va ser mesurada, i relativament correcta: ho declares il·legal segons la constitució. Però no ho fas impossible. Deixes que els resultats parlin, però compres temps. Temps per a fer una altra cosa. Però aquesta altra cosa no ha arribat mai. I ara veig que els independentistes han pitjat l’accelerador sense un mandat clar. —Tenir majoria al parlament no és un mandat clar? No n’hi ha prou? —Bé. Tenir majoria està bé. Però si saps que la qüestió és tan controvertida, i és un 48% de gent que van votar-te, vol dir que encara tens molta feina a convèncer. De vegades oblidem que hi ha un debat molt intens dins Catalunya. Fins i tot en les millors condicions possibles, al sí li seria difícil de guanyar un referèndum. Ho hem oblidat, això. El debat de la llei del referèndum, per exemple, que es va fer al parlament, va ser molt dividit. —El no es va dividir en tres: uns van marxar, uns es van quedar, i uns altres es van abstenir. Jo esperava un no més unit. —No ho sé. Sigui com sigui, crec que van trinxar la legislació. Una legislació molt important per al futur. I van negligir el consell dels seus propis lletrats. És problemàtic. Almenys compleix les pròpies lleis. Si algú mirava el parlament per primera vegada s’hauria sorprès: semblava com si tots els catalans fossin favorables a la independència. I no. —I la cosa que us ha sorprès més positivament dels independentistes? —Per mi la cosa més important, i no sé si és cosa dels polítics, sinó de la societat civil, és que tot s’ha fet de manera pacífica i respectuosa. No és obvi. No és obvi en cap societat. Quan els sentiments s’escalfen aquí els insults només són paraules. Paraules i prou. No és obvi. Crec que és essencial, i s’ha de reconèixer. La gent que va organitzar les diades no ha badat en cap moment. I s’ha de reconèixer.
Raphael Minder: ‘En el conflicte català, arribem a nivells molt més seriosos que no pensàvem’
Ingredients: 1 coliflor lila 2 pastanagues 500 g carabassa a trossos 250 g cols de Brussel·les 2 cebes 4 alls una mica de pernil salat a trossets o cansalada viada 2 ous durs 1 gotet de vi blanc 1 cullerada de farina sal, oli, pebre negre mig litre de brou de verdures Elaboració: Bullim la coliflor a ramets, juntament amb les pastanagues fetes a rodanxes, amb aigua i sal. En un altre cassó, bullim les cols de Brussel·les i la carabassa a trossos. Mentrestant, en una cassola posem oli i sofregim els alls a trossets, la ceba picada i els trossets de pernil o cansalada. Hi afegim un gotet de vi blanc. Quan el vi s’ha evaporat, hi incorporem una cullerada de farina i la rossegem. Hi afegim el brou. Ha de coure dos o tres minuts i aleshores hi incorporem les verdures. Tot plegat ha de bullir cinc minuts més. Haurem bullit els ous i els afegirem per damunt la verdura, tallats a quarts, per guarnir el plat.
Recepta: Minestra de verdures de tardor
A les eleccions espanyoles del 20 de desembre passat, cap partit no va obtenir majoria absoluta al congrés espanyol. De resultes d’això, la situació és ingovernable si no hi ha un acord entre dues formacions o més. En canvi, al senat el PP sí que hi té la majoria absoluta, amb 124 senadors de 208. Una aliança al congrés entre el PSOE i Podem (amb els partits afins), amb el suport d’Unitat Popular (Esquerra Unida) i el PNB podria tenir la majoria absoluta al congrés espanyol. Per tant, hi hauria un nou govern i el PP passaria a l’oposició. Ara, el partit de Rajoy podria blocar aquest govern amb la majoria que té al senat? N’hem parlat amb dos experts en aquesta matèria: Marcel Mateu, professor de dret constitucional de la UAB, i Joan Queralt, catedràtic de dret constitucional. Tots dos coincideixen a dir que el senat no és una cambra de blocatge, perquè el congrés té la darrera paraula. Mateu ho explica així: ‘El sistema bicameral espanyol és asimètric i desigual. El congrés té funcions que no té el senat; té un paper molt més decisiu.’ I Queralt recorda: ‘Qualsevol reforma legislativa pot acabar aprovada pel congrés espanyol.’ Afegeix, tanmateix, que el PP, amb la majoria absoluta que té al senat, podria alentir el procés d’aprovació de les lleis. L’únic cas en què el PP podria fer servir la majoria al senat és en una reforma constitucional, diu Queralt. Això no passaria en el cas d’un referèndum de caràcter consultiu, recorda Mateu: per mitjà de l’article 92.2 de la constitució espanyola la majoria del congrés pot autoritzar-lo, sense necessitat d’intervenció del senat. En definitiva, segons aquests experts constitucionalistes, l’eina de blocatge del PP al senat no serviria de gran cosa en la immensa majoria de decisions legislatives d’un govern espanyol del PSOE i Podem, ni tampoc si es convoqués un referèndum consultiu amb l’autorització del congrés.
El senat (amb majoria del PP) podria blocar un govern del PSOE i Podem?
El film dirigit per François Girard Canción sobre los nombres olvidados arriba aquest cap de setmana als cinemes. Basat en la novel·la de Norman Lebrecht, explica l’amistat d’un nen britànic i un de jueu durant la Segona Guerra Mundial. La cartellera també porta, doblats al català, La Klara i el lladre de pomes i Les vides de Marona, a més del documentari Las letras de Jordi, sobre un home amb paràlisi cerebral. The song of names (Canción de los nombres olvidados). Direcció: François Girard. Intèrprets: Catherine McCormack, Amy Sloan, Magdalena Cielecka; Clive Owen Tim Roth, Saul Rubinek. Gènere: Drama. Esbós: Durant de la Segona Guerra Mundial, un nen refugiat polonès arriba a Londres. És un prodigi del violí i una família britànica l’acull a casa seva i li paga els estudis musicals. Ell i el fill de la família es converteixen en grans amics. KuToppen (La Klara i el lladre de pomes). Direcció: Lise I. Osvoll. Intèrprets: Marit Andreassen, Oda Osvoll Avatsmark, Julie-Ann Dean; Mats Eldøen, Stig J. Haugen, Jan Martin Johnsen. Gènere: Animació. Esbós: La Klara viu a la ciutat amb la seva mare, però un dia rep una carta del seu pare i va a visitar-lo al camp. Tots dos lluiten per salvar la granja i trobar el lladre que els roba les pomes. La strada dei Samouni (La familia Samuni). Direcció: Stefano Savona. Intèrprets: Amal Samouni, Fouad Samouni. Gènere: Documentari. Esbós: Els Samouni són una comunitat de camperols establerta als afores de Gaza que es va poder mantenir al marge de la guerra durant seixanta anys. Però el 2009, durant l’ofensiva terrestre israeliana, molts dels seus membres van morir. El film barreja material documental i animació. L’extraordinaire voyage de Marona (Les vides de Marona). Direcció: Anca Damian. Intèrprets: Lizzie Brocheré, Nathalie Boutefeu, Maïra Schmitt; Bruno Salomone, Thierry Hancisse, Etienne Guillou-Kervern. Gènere: Animació. Esbós: La Marona és una gosseta que després de tenir un accident comença a recordar tots els propietaris que ha tingut durant la seva vida. Il pleuvait des oiseaux (Y llovieron pájaros). Direcció: Louise Archambault. Intèrprets: Andrée Lachapelle, Ève Landry, Louise Portal; Gilbert Sicotte, Rémy Girard, Kenneth Welsh. Gènere: Drama. Esbós: Tres avis viuen en un bosc allunyats de la resta del món, però la tranquil·litat és amenaçada pels greus incendis que hi ha a la regió. Fahim. Direcció: Pierre-François Martin-Laval. Intèrprets: Mizanur Rahaman, Isabelle Nanty, Sarah Touffic Othman-Schmitt; Assad Ahmed, Gérard Depardieu, Victor Herroux. Gènere: Comèdia. Esbós: Fahim i el seu pare se’n van de Bangladeix cap a París abandonant tota la família per anar a cercar un futur millor. A París, s’enfronten a una cursa d’obstacles per obtenir l’asil polític. Tel Aviv on Fire (Todo pasa en Tel Aviv). Direcció: Sameh Zoabi. Intèrprets: Lubna Azabal, Maisa Abd Elhadi, Laëtitia Eïdo; Kais Nashif, Yaniv Biton, Nadim Sawalha. Gènere: Comèdia. Esbós: Salam és un jove palestí de trenta anys que treballa en la producció d’una telenovel·la palestina d’èxit. La sèrie es produeix a Ramala, a Cisjordània, sota l’ocupació militar d’Israel. Hatsukoi (First Love). Direcció: Takashi Miike. Intèrprets: Masayuki Deai, Sakurako Konishi, Mami Fujioka; Masataka Kubota, Takahiro Miura, Jun Murakami. Gènere: Crim. Esbós: En Leo, un boxador, i la Mònica, una prostituta, es troben involucrats en una trama de narcotràfic en què s’hauran d’encarar a la màfia xinesa i a policies corruptes. Luciérnagas. Direcció: Bani Khoshnoudi. Intèrprets: Edwarda Gurrola, Ishbel Mata, Arash Marandi; Luis Alberti, Eligio Meléndez. Gènere: Drama. Esbós: En Ramin és un homosexual que s’escapa de la repressió de l’Iran i, amagat en un vaixell de càrrega que surt de Turquia, arriba a Mèxic.
‘Canción de los nombres olvidados’, amb Clive Owen i Tim Roth, arriba als cinemes
El portaveu de Vector Ronda, una de les empreses que opera llicències de vehicles VTC, Carles Segarra, ha anunciat que els conductors marxaran de l’avinguda Diagonal de Barcelona aquesta tarda. ‘Aquesta nit ja no hi haurà més cotxes’, ha dit. Segarra ha dit que deixen la protesta i que decidiran en els pròxims dies, a través d’assemblees, quins passos prenen en contra del decret del govern per regular el seu sector, i que segons les empreses poden provocar fins a 4.000 acomiadaments. Els conductors han entregat aquest matí al govern prop de 10.000 signatures contra el decret. L’anunci l’ha fet després d’haver-se reunit amb la Generalitat, que ha aprovat el decret llei que obligarà a pre-contractar els VTC amb un mínim de quinze minuts d’antelació i que prohibirà que estiguin geolocalitzats i recullin clients pel carrer.
Els conductors de VTC retiraran els cotxes de la Diagonal de Barcelona
La coproduccio catalana El hoyo arriba a la gran pantalla aquesta setmana. Es tracta d’un film distòpic protagonitzat per Iván Massagué, Antonia San Juan i Zorion Eguileor. També s’estrena el film Ventajas de viajar en tren, del director basc Aritz Moreno, la comèdia francesa Petites mentides per estar junts i Estafadoras de Wall Street, un blockbuster amb Jennifer Lopez i Cardi B. El hoyo. Direcció: Galder Gaztelu-Urrutia. Intèrprets: Alezandra Masangkay, Antonia San Juan; Ivan Massagué, Eric Goode, Zorion Eguileor. Gènere: Enjòlit. Esbós: En un món distòpic, els presos allotjats en cel·les apilades verticalment veuen, famèlics, com el menjar baixa des de dalt tot alimentant els nivells superiors però deixant els de sota famolencs i radicalitzats. Ventajas de viajar en tren. Direcció: Aritz Moreno. Intèrprets: Belén Cuesta, Macarena García, Pilar Castro; Luis Tosar, Quim Gutiérrez, Javier Botet. Gènere: Enjòlit. Esbós: Una dona acaba de tancar el seu marit en un psiquiàtric i, al tren, es troba un psiquiatra que treballa investigant trastorns de la personalitat a través dels textos dels seus pacients. Petites mentides per estar junts (Nous finirons ensemble). Direcció: Guillaume Canet. Intèrprets: Marion Cotillard, Valérie Bonneton, Clémentine Baert; François Cluzet, Benoît Magimel, José García. Gènere: Comèdia. Esbós: Un home torna a la casa on passava les vacances amb la seva família per vendre-la. Allí es trobarà amb vells amics i es posarà a prova la seva amistat. Subtitulada en català. Hustlers (Estafadoras de Wall Street). Direcció: Lorene Scafaria. Intèrprets: Constance Wi, Jennifer Lopez, Julia Stiles, Mette Towley, Lili Reinhart, Cardi B. Gènere: Comèdia. Esbós: Un grup de strippers s’uneix per estafar els seus clients rics de Wall Street. El negoci perilla quan una periodista del New York Magazine comença a investigar. Detectiu Conan: El puny de safir blau (Meitantei Conan: Konjo no Fisuto). Direcció: Tomoka Nagaoka. Gènere: Animació. Esbós: Makoto Kyogoku, el karateka de les 400 victòries i cap derrota, participa en un prestigiós torneig d’arts marcials. La Ran i la Sonoko hi aniran per animar-lo, però en Conan no hi podrà anar, perquè no pot sortir del país. Kaito Kid, el lladre professional, el segresta perquè ha de resoldre uns fets estranys… En català. The farewell. Direcció: Lulu Wang. Intèrprets: Shuzhen Zhao, Awkwafina, X Mayo, Diana Lin; Tzi Ma, Yang Xuejian. Gènere: Comèdia. Esbós: Una noia xinesa-americana torna a la Xina perquè la seva àvia està molt malalta i la família no li ho havia dit. Malgrat això, anirà a un casament, serà l’últim gran esdeveniment on podrà assistir la seva àvia. Quan érem bruixes (The Juniper Tree). Direcció: Nietzchka Keene. Intèrprets: Björk, Bryndis Petra Bragadóttir, Guðrún Gísladóttir; Valdimar Örn Flygenring, Geirlaug Sunna Þormar. Gènere: Drama. Esbós: Edat mitjana. Dues germanes fugen a la muntanya després de la mort de la seva mare, cremada per bruixa. Troben refugi amb un vidu que viu amb el seu fill petit. En català.
Les estrenes: La distopia carcerària ‘El hoyo’ arriba als cinemes
La repetició de les eleccions espanyoles el 10 de novembre reobre el debat sobre si la CUP ha de presentar-s’hi o no. Fins ara, ens anticapitalistes han declinat de concórrer a les eleccions espanyoles, tot i que va haver-hi un fort debat abans del 28-A que va desembocar en la participació de Poble Lliure, una de les principals potes de la CUP, a la candidatura del Front Republicà. Ara, l’organització juvenil La Forja, pròxima a les tesis de Poble Lliure, ha emès un comunicat en què defensa la necessitat que la CUP es presenti una ‘proposta de bloqueig’, que defensi el mandat de l’1-O i no claudiqui davant els poders de l’estat espanyol. En aquest sentit, critica l’emblanquiment que fa ERC del PSOE i la indefinició de JxCat. També diu que cal assegurar una resposta contundent a la sentència del Tribunal Suprem espanyol. 📝| COMUNICAT en relació a les eleccions del 10N a l'Estat espanyol. 🔸️Considerem que la @cupnacional és la millor opció per encapçalar la proposta de bloqueig, defensar el mandat de l'1 d'octubre i no claudicar davant dels poders fàctics de l'Estat Espanyol. pic.twitter.com/nVj8ueWdPx — La Forja – Jovent Revolucionari (@LaForja_Jovent) September 18, 2019 La Forja va participar en la candidatura del Front Republicà, que va quedar-se a les portes d’obtenir representació al congrés espanyol. La cap de llista per Girona, Maria Besora, n’és militant. A aquest posicionament cal afegir-hi el de Som Alternativa, la plataforma d’Albano-Dante Fachin –cap de llista de Front Republicà–, que cridava a reunir tots els partits independentistes i els comuns en una taula per valorar quina és la millor resposta a la repetició electoral. puguem valorar conjuntament quina ha de ser la millor resposta davant aquest escenari. Davant els plans d'un Estat autoritari cal defugir l'estratègia de la desunió. — Som Alternativa (@somAlternativa) September 6, 2019
Pressió sobre la CUP perquè es presenti a les eleccions espanyoles
La proposta de constitució catalana que ha elaborat un grup de disset ponents aquests últims mesos i que avui presenta a la presidenta del parlament, Carme Forcadell, no preveu que la Catalunya independent disposi d’exèrcit. En canvi, amb el propòsit de garantir la protecció i la seguretat de la ciutadania, es proposa d’establir una agència d’intel·ligència i estratègia, integrada per diversos cossos policíacs que actuarien coordinadament. Aquesta agència haurà d’intervenir en cas de conflictes de tota mena: ‘De tipus econòmic, cibernètic, contra atacs de grups extremistes religiosos o polítics, o de màfies organitzades, en cas d’estralls naturals o en situacions de risc o d’emergències’, destaquen els promotors. Constaten que els exèrcits regulars, tal com els entenem ara, tenen poc pes a l’hora d’intervenir en aquesta mena de conflictes, que restarien en mans d’aquesta agència nacional de seguretat. La proposta de constitució diu que la legislació catalana haurà de concretar la pertinença o no a organitzacions internacionals en matèria de defensa i de seguretat, com ara l’OTAN. I proposa també que es creï un institut català que pugui participar en organitzacions internacionals per tal de preveure conflictes, evitar-ne o resoldre’n. Es basen en la tradició catalana de Pau i Treva, i l’institut portaria justament aquest nom. Hauria d’estar dotat de les infrastructures necessàries per a detectar fonts de conflicte, mitjançar per evitar-los i participar en missions d’ajut humanitari. Es vol superar –diuen els impulsors– ‘la noció caduca dels exèrcits clàssics’ i desenvolupar mètodes que respectin els drets humans, que ‘siguin més efectius i menys onerosos i que contribueixin a transformar les indústries de la guerra en indústries que promoguin la pau, la seguretat i l’estabilitat’. Presentació del text avui a Carme Forcadell El grup Constituïm presenta avui la proposta de constitució catalana a la presidenta del parlament, Carme Forcadell. És un text elaborat per disset ponents prenent de base tres esborranys previs: el projecte unanovaconstitucio.cat, encapçalat per l’ex-jutge Santi Vidal; constitucio.cat, el projecte més primerenc de tots tres, dirigit pel professor de dret constitucional i ciències polítiques Oriol Vidal Aparicio; i Enginyers per la independència, coordinat per Joan Fonollosa. Durant aquests últims mesos, els responsables del text han rebut milers de propostes de ciutadans per mitjà d’internet. N’ha acabat sortint un document de 148 articles, una constitució més extensa que no pretenien, però que ha acabat essent més àmplia per a poder obrir el debat sobre les qüestions que conté. Una d’aquestes, que ja va transcendir dilluns, és la de la llengua: la proposta de constitució preveu que el català sigui la llengua oficial i nacional i que el castellà tingui un estatus jurídic especial.
La proposta de constitució no preveu que Catalunya tingui exèrcit
Huawei ha acusat els Estats Units de ‘subestimar la força’ del gegant tecnològic xinès. Així ho ha afirmat el seu fundador, Ren Zhengfei, en unes declaracions a mitjans estatals xinesos i que recull la premsa internacional. Google va admetre ahir que suspenia els seus negocis amb Huawei arran de la guerra comercial impulsada pels Estats Units de Donald Trump contra la Xina, i que situa la multinacional tecnològica en una ‘llista negra’ de Washington. La decisió pot deixar obsolets els futurs mòbils Huawei, al quedar bloquejat el seu accés a Android, tot i que la mateixa empresa va dir que no hi hauria problema amb els terminals actuals o en estoc. Ara, l’administració nord-americana ha donat una moratòria de 90 dies a Huawei per preparar la transició i garantir els serveis actuals.
Huawei acusa els EUA de ‘subestimar la força’ del gegant tecnològic xinès
El conseller d’Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, i el president de la patronal Cecot, Antoni Abad, han firmat avui un conveni de col·laboració per al foment, promoció i difusió del model català de comerç de proximitat amb activitats de formació i altres iniciatives. La Generalitat, mitjançant el Consorci de Comerç, Artesania i Moda de Catalunya (CCAM), col·laborarà amb una aportació màxima de 40.000 euros a l’execució del Pla d’Actuacions 2016 de la Fundació Cecot Innovació. Baiget ha assenyalat que la Generalitat i la patronal tenen ‘la mateixa visió de quin ha de ser el model de comerç, equilibrat i de proximitat’ i que amb el conveni volen fomentar aquests ‘valors’ i ‘ajudar el botiguer, que també és empresari, a modernitzar-se i adaptar-se a les noves tendències del mercat’.
La Generalitat aportarà fins a 40.000 euros a Cecot Innovació per promoure el model comercial de proximitat
L’Assemblea Nacional Catalana va fer fa poc una crida al Consum Estratègic, per tal d’animar els consumidors a canviar d’empreses. Pretén que la gent s’allunyi de les empreses de l’Ibex-35, sempre massa dependents de l’estat espanyol, i que es passi a companyies més independents, que segueixin polítiques de responsabilitat social o de respecte envers el medi ambient. De moment, segons l’ANC, ja s’han produït 148.000 canvis de contracte. La proposta va rebre la reacció irada i immediata del president de Foment del Treball i vice-president de la CEOE, Josep Sánchez i Llibre, que la va qualificar d’irracional i anacrònica: ‘Barrejar consum i política és un error gravíssim.’ De fet, dimecres va anunciar reunions amb sindicats i la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) per pressionar en contra. No ho veu igual, en canvi, el darrer ponent de la Universitat de Xicago, bressol d’economistes com Milton Friedman, el professor Luigi Zingales, que en el seu discurs del 15 de juny passat propugnava clarament, ni més ni menys, de barrejar consum i política, en la línia de l’ANC. En ple 2019 la lliçó de Zingales a les elits estudiantils nord-americans donava gran importància al poder dels consumidors a l’hora de trencar monopolis i aconsellava d’actuar políticament amb les tries. Clara Ponsatí apuntava aquesta contradicció entre Foment i la Universitat de Xicago. Deia Zingales: ‘Teniu un gran poder com a consumidors. Fins i tot en el món pre-Internet, els boicots de consum coordinats van tenir un gran impacte, com el llançat per Gandhi contra els productes tèxtils britànics o el boicot dels afroamericans contra els autobusos segregats a Montgomery, Alabama. Passa que avui, al món de les xarxes socials, aquest impacte és més gran i immediat. Els bancs que van finançar la polèmica Dakota Access Pipeline van veure que els seus comptes corrents creixien menys que els dels seus competidors. La casa de moda italiana Dolce & Gabbana va experimentar un col·lapse d’exportacions xineses pocs dies després d’haver passat per la televisió un anunci condescendent i políticament inadequat.’ Avui VilaWeb ofereix la lliçó d’economia del professor Luigi Zingales traduïda al català. Són una vintena de paràgrafs pensats per a entendre l’enorme poder que tenen els consumidors i treballadors a les seves mans. I per saber fer-lo servir. Discurs de graduació de la Universitat de Xicago, 2019 «Estimats graduats: Per molts anys! He participat en prou actes per saber que jo tot just sóc la persona que us separa de la vostra merescuda festa de graduació i per saber que del meu discurs en recordareu, en el millor dels casos, alguns acudits i, en el pitjor dels casos, que era tediós. En qualsevol altra graduació, doncs, em limitaria a fer quatre acudits i ho deixaria estar com més aviat millor. Però això no és una graduació qualsevol, pensada per entretenir més que no per educar, i en la qual actors amb glamur o polítics fallits fan el discurs inicial. Aquesta és la graduació de la Universitat de Xicago, on cada moment s’aprofita per aprendre. Per tant, no intentaré entretenir-vos. En l’autèntic esperit de Xicago, el meu objectiu és oferir-vos un discurs provocatiu, que es basi en la recerca i que sigui rellevant. Després de tot, Hyde Park és el lloc on es mor la diversió. Us demano que es mori amb mi una última vegada. La graduació marca la vostra entrada al ‘món real’. Encara que molts de vosaltres estigueu en plena guerra per a trobar feina i alguns altres retardeu aquest moment fent un postgrau, tard o d’hora no podreu escapar-vos de la responsabilitat de triar on treballeu, com gasteu els diners que guanyareu i com invertireu els diners que estalviareu. Quan arribi aquest moment, els vostres ideals toparan amb la realitat. Voleu salvar el planeta, eradicar la pobresa i liquidar el racisme, però us trobareu treballant deu hores al dia per a una empresa que l’únic objectiu que té és maximitzar beneficis. Molts de vosaltres us sentireu impotents: tindreu les opcions restringides per un món construït per generacions anteriors. Un món que no us agrada i que us penseu que no podeu canviar. Afortunadament, això no és cert. Teniu un gran poder. En triar amb cura per a qui treballeu i en què treballeu, realment marqueu la diferència. L’any passat Google va abandonar un lucratiu projecte del Pentàgon perquè els seus enginyers no van voler ajudar a desenvolupar una tecnologia que es pogués utilitzar per fer la guerra. Els drets LGBT de primer van ser reconeguts en el món empresarial, no perquè la mentalitat dels empresaris fos més oberta, sinó pel seu desig d’atreure els millors talents. Perquè en un mercat laboral competitiu, si cal, les empreses s’adapten de pressa per atraure mà d’obra més qualificada, és a dir, per atraure-us a vosaltres. L’impacte augmenta amb el nombre de persones que tenen el coratge de comportar-se d’acord amb les seves conviccions, cosa que no sempre és fàcil, car el fet de no tenir principis té recompensa. Els despatxos d’advocats tenen una ‘línia de tabac’ per als advocats disposats a defensar les tabaqueres. Aquests advocats guanyen més diners i arriben abans a ser-ne socis. Tot i que aquesta diferència pot semblar errònia, és fonamental per tal que el sistema de mercat funcioni. La vostra reticència a defensar tabaqueres fa que es limiti el nombre d’advocats amb talent que agafen la línia de tabac i, per tant, fa augmentar-ne els salaris. Aleshores, quan per a les tabaqueres contractar advocats resulta massa car, aleshores es veuen forçades a arribar a un acord. És precisament perquè és massa costós de comportar-se de manera immoral que fins i tot les empreses sense consciència acaben comportant-se com si en tinguessin. El vostre poder per a canviar el món no es limita a les vostres opcions de feina. També teniu un gran poder com a consumidors. Fins i tot en el món pre-Internet, els boicots de consum coordinats van tenir un gran impacte, com el llançat per Gandhi contra els productes tèxtils britànics o el boicot dels afroamericans contra els autobusos segregats a Montgomery, Alabama. Passa que avui, al món de les xarxes socials, aquest impacte és més gran i immediat. Els bancs que van finançar la polèmica Dakota Access Pipeline van veure que els seus comptes corrents creixien menys que els dels seus competidors. La casa de moda italiana Dolce & Gabbana va experimentar un col·lapse d’exportacions xineses pocs dies després d’haver passat per la televisió un anunci condescendent i políticament inadequat. El poder del consumidor és tan gran que avui fins i tot les empreses més grans viuen amb la por de rebre campanyes de boicot a les xarxes socials. Com que qualsevol graduat de la Universitat de Xicago és un superheroi, permeteu-me que us recordi la frase que diu l’oncle Ben a l’home aranya: ‘Tenir molt poder implica una gran responsabilitat.’ És la vostra responsabilitat assegurar-vos que aquest poder no es malgasta a combatre problemes financers sense importància, sinó que s’aprofita per resoldre els grans desafiaments del nostre temps. Què passa amb el vostre poder com a inversors? Sé que la idea d’invertir us pot semblar remota. Però tan aviat com arribeu a tenir feina estable, haureu de començar a estalviar per a la jubilació, idealment invertint en el mercat de valors. D’aquesta manera us convertireu en accionistes d’algunes empreses i descobrireu el poc poder d’influència que tenen els accionistes americans en les polítiques empresarials. Després del tiroteig a l’església de Christchurch a Nova Zelanda, Hunting and Fishing, una botiga d’armes local, va deixar de vendre fusells d’assalt perquè els propietaris estaven disposats a renunciar a beneficis en nom d’una causa superior. Als Estats Units, després del tiroteig a l’escola primària Sandy Hook, un accionista de Walmart va proposar de votar sobre aquesta qüestió. La direcció de la companyia va negar-s’hi i el rebuig va ser confirmat per la Cort d’Apel·lacions dels Estats Units. Finalment, Walmart va deixar de vendre fusells d’assalt, però per por de perdre clients, no per por de la resposta a la pressió dels accionistes. L’argument més potent en favor de limitar la influència dels accionistes prové del premi Nobel de la Universitat de Xicago, Milton Friedman. Fa cinquanta anys va argumentar que se serveix millor la societat quan les empreses se centren a maximitzar els beneficis i prou. Aquest objectiu no menysté les preocupacions dels treballadors o dels consumidors. Si els treballadors es preocupen per la diversitat, per exemple, i estan disposats a treballar per menys en un entorn més divers, una empresa que maximitzi els beneficis contractarà una força de treball diversa. Si els consumidors estan disposats a pagar una prima per cafè de comerç just, una empresa de cafè que maximitzi els beneficis acabarà pagant més als proveïdors per tal d’obtenir l’etiqueta de comerç just. No obstant això, quan es tracta d’accionistes, Friedman recomana d’ignorar les seves preocupacions socials perquè, segons que afirma, els accionistes poden resoldre millor aquestes preocupacions donant part dels seus beneficis a caritat, en compte de canviar la manera en què es gestionen les empreses. La lògica de Friedman ha dominat no solament el món empresarial, sinó també la indústria que gestiona diners i estalvis: els directius consideren que s’han de maximitzar els rendiments financers dels actius que gestionen, independentment dels objectius socials dels inversors. Per exemple, una fundació contra la violència no hauria de tractar d’aturar les vendes d’armes d’assalt de Walmart sinó que hauria d’utilitzar els beneficis d’aquestes vendes per combatre la violència. Com Oliver Hart i jo mateix argumentem en el nostre treball conjunt, la teoria de Friedman es basa en el supòsit que, donant els dividends, els accionistes poden revertir qualsevol malifeta empresarial sense cost addicional. En la majoria de situacions del món real, però, aquesta condició no és certa. És més barat de no contaminar que no pas contaminar i després netejar. És més barat de no vendre armes d’assalt, que no pas vendre-les i després gastar-se recursos per protegir els espais públics. En aquestes situacions, és més eficient que les empreses adoptin els objectius socials dels accionistes, com ara la protecció del medi ambient o reduir el crim. En unes altres paraules, els consells d’administració haurien de maximitzar el benestar dels accionistes, no solament el seu benefici. Avui, l’única manera que els accionistes poden expressar les seves preferències socials és venent les accions d’empreses que no els agraden. Tot i que políticament això és atractiu, aquesta desinversió pot aconseguir el resultat contrari. Si tots els inversors que fossin conscients de la importància del medi ambient haguessin de desprendre’s de les accions d’empreses petrolieres, les companyies petrolieres acabarien a les mans d’inversors que no es preocuparien gens pel medi ambient, i a la llarga contaminarien més. La solució no és desinvertir, sinó invertir i participar. Sou en una posició única per a donar forma a la implementació d’aquest nou compromís. Fins ara he descrit un món on la gent té alternatives. Si no voleu ser defensors de tabaqueres, podeu convertir-vos en defensors del medi ambient. Si no us agrada McDonald’s, podeu menjar a Chipotle. Potser haureu de pagar una diferència de preu, però és una diferència petita. Els economistes en diem ‘mercat competitiu’. La majoria de les empreses operen en aquest entorn. En un món com aquest el vostre poder com a treballadors, consumidors i inversors pot marcar la diferència. En aquest món, parafrasejant el president Kennedy: ‘No pregunteu què han de fer les empreses per canviar, demaneu què podeu fer vosaltres per canviar-les.’ Estudiants de la Universitat de Xicago escoltant el ponent No obstant això, hi ha algunes empreses, de nombre molt reduït, però de gran rellevància, que no s’enfronten a la competència real. Són els monopolis. És fàcil de veure què és un monopoli. Quantes persones fan servir Bing com a motor de cerca principal? Si us plau, aixequeu la mà, no sigueu tímids. I quantes persones fan servir Google? Si us plau, aixequeu la mà. Això és un monopoli. Un monopoli obtingut mitjançant el mèrit, perquè Google és, amb diferència, el motor de cerca més eficient, cert, però tanmateix és un monopoli igual. Les nostres lleis antimonopoli no poden fer res contra aquesta mena de monopolis. Històricament, els hem tractat de dues maneres: la nacionalització o la regulació. La idea de fer funcionar Google amb l’eficiència del servei postal dels EUA no és gaire atractiva. Tampoc no sembla gaire atractiva una regulació. George Stigler, un altre dels nostres Nobels de Xicago, ens ha ensenyat que la regulació tendeix a configurar-se (els economistes en diuen ‘capturar-se’) per part de les mateixes empreses que se suposa que s’han de disciplinar: és a dir, la regulació n’augmenta el poder en lloc de reduir-lo. Llavors, què s’hi pot fer? En el nostre treball conjunt, Oliver Hart i jo proposem una tercera manera de fer front als monopolis: obligar a un canvi en l’objectiu dels seus consells d’administració. Que maximitzin el benestar social, la utilitat del conjunt de la societat i no tan sols el benestar dels accionistes. Què vol dir això? Penseu en la manera com Google classifica les notícies sobre candidats i polítics. Les proves empíriques demostren que si les recerques a Google condueixen a veure males notícies sobre un candidat, això resultarà en menys vots per al candidat. Un consell d’administració que maximitzi els beneficis de l’empresa afavoriria els resultats de la cerca que facin mal a la reputació de candidats que volen apujar imposts a Google, o fer-ne una escissió. Aquesta és la raó per la qual volem que els consells d’administració maximitzin el benestar social, i no solament els beneficis. Sempre podríeu dir que Google mai no modificaria els resultats de la cerca per por de la seva reputació. Si la reputació és suficient per a modificar el comportament dels monopolis en interès de la societat en conjunt, la nostra proposta és redundant. De fet, es podria utilitzar com a pòlissa d’assegurança per a evitar comportaments lesius en cas que la preocupació per la seva reputació no es compleixi. Una pregunta encara més difícil és com es fa per convèncer un consell elegit pels accionistes que maximitzi el benestar social. La resposta senzilla és que imposaríem a les empreses monopolistes un deure fiduciari addicional envers la societat, a banda el que ja existeix envers els accionistes. Finalment, alguns podrien dir que la nostra proposta equival a socialitzar els monopolis. Però, de fet, només obliga a tenir en compte consideracions socials durant la presa de decisions empresarials quan es considera que una empresa és un monopoli. No és tan diferent del lema autoimposat de Google, ‘no us comporteu com el dimoni’. Tot just hi afegim una mica de salsa. Considerem que la nostra proposta és una aplicació senzilla del principi de l’oncle Ben, ‘tenir molt de poder implica una gran responsabilitat’. Si Google o els altres monopolis troben que aquesta responsabilitat social és massa pesada, la solució és fàcil: poden escindir-se de manera voluntària. Per combatre els monopolis, el vostre poder com a treballadors, consumidors i inversors no és suficient. La vostra participació en el procés polític és fonamental. Aquesta no és una batalla del Partit Republicà ni del Partit Demòcrata, sinó una batalla nord-americana. Aquest país va néixer lluitant contra els monopolis. El Boston Tea Party no era –com es repeteix sovint– una revolta contra els imposts més elevats, sinó que era una revolta contra els avantatges deslleials dels quals gaudia la Companyia de les Índies Orientals britàniques, un dels pitjors monopolis de la història. La connexió entre la democràcia nord-americana i la lluita contra els monopolis no es va perdre gràcies al senador John Sherman, que el 1890 ens va portar la primera llei antimonopoli. ‘Si no vam aguantar un rei com a poder polític –va escriure– tampoc no hauríem d’aguantar cap rei sobre la producció, el transport i la venda de cap de les nostres necessitats vitals.’ Si hi ha cap frase del meu discurs que espero que recordeu, seria aquesta. Les meves conclusions poden sorprendre les persones que identifiquen la facultat de Xicago, especialment la facultat d’Economia i Finances, amb una certa ideologia. El professorat de Xicago, però, segueix un mètode, no una ideologia. És un mètode d’investigació intel·lectual sense les orelleres imposades pel sentit comú convencional: un mètode basat en el coratge de portar els principis bàsics fins a les seves conclusions lògiques fins i tot quan aquestes conclusions són impopulars; un mètode basat en l’atenció constant a l’evidència empírica. Un mètode dissenyat per forjar superherois com vosaltres. Espero que porteu aquest mètode amb vosaltres la resta de la vostra vida. Si l’hi porteu, la cara matrícula que heu pagat no haurà estat en va. L’enhorabona de nou, superherois, i ara a divertir-se, que us ho mereixeu!»
Les lliçons d’economia que Foment del Treball té pendents
VilaWeb ha redistribuït les subseccions de Món per adaptar la informació als grans blocs informatius del moment i als que interessen especialment als nostres lectors. A partir d’ara la secció de Món se subdivideix en Àfrica, Amèrica, Àsia-Pacífic, Espanya, Europa, França, L’Alguer-Sardenya, Llevant, Occitània i País Basc. D’aquesta manera, parem una atenció especial i preferent als marcs més pròxims, és a dir, Occitània, Espanya, França, Sardenya i el País Basc, i subdividim la resta de territoris d’acord amb les grans àrees geopolítiques actuals. La decisió de recuperar el terme històric ‘Llevant’ per a referir-nos a l’espai que els francesos anomenen ‘Pròxim Orient’ i els anglesos ‘Orient Mitjà’ respon a la voluntat del diari d’aprofundir sempre en la genuïnitat dels conceptes i de mirar el món des de la realitat catalana. ‘Llevant’ és el terme històric amb què la nostra cultura –i també algunes altres com ara la francesa– s’ha referit als països on es lleva el sol. Hi ha una tradició molt sòlida en relació amb aquest terme, com demostren els diccionaris de la llengua. Les formes ‘Pròxim Orient’ i ‘Orient Mitjà’ apareixen durant la colonització europea i sempre han estat criticades per la visió eurocentrista que encarnen. ‘Llevant’ parteix també d’una visió geogràfica evident, però té el benefici de coincidir amb l’expressió àrab per a designar aquest espai geogràfic, ‘Màixrec’ (مشرق), que també vol dir ‘la terra per on ix el sol’. Tradicionalment, el Llevant anava de Grècia a Pèrsia i de Geòrgia a Egipte, però avui l’àrea geopolítica, més que no pas geogràfica, sol incloure només Turquia, el Líban, Síria, l’Irac, Jordània i Israel, amb Palestina i la major part del Kurdistan.
VilaWeb recupera el concepte geogràfic de Llevant
La Fundació Arrels ha rebut el Premi Ciutadà Europeu atorgat per l’Oficina del Parlament Europeu a Barcelona de la mà de l’eurodiputat Francesc Gambús, que va proposar l’entitat de la ciutat comtal pel guardó. L’acte de lliurament s’ha celebrat al Museu Marítim de Barcelona aquesta tarda. El director en funcions de l’Oficina, Sergi Barrera, ha justificat l’elecció per la tasca d’atenció a persones sense llar a la capital catalana que fa 31 anys que duu a terme Arrels. En declaracions posteriors a l’ACN, el director de la fundació, Ferran Busquets, ha demanat a totes les administracions que superin ‘les qüestions de competències’ i pensin en les persones. A més, ha recordat que a la Unió Europea hi ha més de 400.000 persones que dormen al carrer.
La Fundació Arrels rep el Premi Ciutadà Europeu
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha ordenat al Departament de Salut, el Servei Català de Salut (CatSalut), l’Institut Català de la Salut (ICS) i trenta entitats concertades del sistema sanitari integral que proporcionin als metges ‘totes les mesures de protecció necessàries perquè puguin portar a terme les seves funcions en condicions de seguretat’. Això, diu la resolució, s’haurà de fer en el mateix moment que rebin els EPI (Equips de Protecció Individual) i altres mesures de protecció. El tribunal ha pres la decisió arran d’una demanda del sindicat Metges de Catalunya, majoritari al sector, que fonamenta la seva demanda en l’incompliment de la normativa de salut laboral que es fa palès en els darrers protocols d’actuació dels professionals enfront de casos d’infecció pel nou coronavirus, publicats per la Subdirecció General de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que han anat rebaixant de manera progressiva el grau d’exigència i seguretat dels materials de protecció. Així, la manca d’equips de protecció individual (EPI) eficaços en els centres sanitaris i la utilització, a conseqüència d’aquesta, de materials insegurs ha provocat un alarmant increment de contagis entre els professionals sanitaris que, en el cas de Catalunya, s’eleva fins al 17,37% sobre el total de positius per Covid-19, segons dades del Departament de Salut. Per aquest motiu i davant la gravetat de la situació, MC reclama que el personal facultatiu dels hospitals, centres d’atenció primària i altres centres assistencials públics o privats que atengui casos possibles, probables, en investigació o confirmats per infecció pel coronavirus, tingui a la seva disposició mascaretes d’alta eficàcia tipus FFP2 o FFP3, ulleres de protecció ocular de muntura integral o protector facial complet, guants i bates impermeables, segons els protocols de màxima protecció aplicables a aquest patogen.
El TSJC ordena a la Generalitat que proporcioni als metges equips de protecció pel coronavirus
S’ha mort, a vuitanta-sis anys, Josep Fontana, un dels historiadors catalans més prolífics i de projecció més àmplia. Era doctor en lletres per la Universitat de Barcelona i deixeble de tres grans historiadors: Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, de qui fou ajudant. Fontana fou mestre d’historiadors per mitjà de la docència a les universitats de València, Liverpool, Autònoma de Barcelona (on fou degà) i Pompeu Fabra. En aquesta darrera fou el fundador i el director durant deu anys de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives. Actualment n’era professor emèrit. Deixa una quinzena de llibres i centenars d’articles escrits. Entre els títols que va publicar hi ha El siglo de la revolución (2017), La formació d’una identitat (2016), El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI (2013), Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945 (2011), Europa ante el espejo (1994, 2000) o La historia després de la fi de la història (1992). Va introduir els treballs d’Eric Hobswam, Edward Thompson, George Rudé o Aleksandra Lublinskaia a casa nostra. L’any 1966 les autoritats franquistes el van apartar de la docència durant dos anys. Més enllà de la faceta intel·lectual, Josep Fontana fou tothora un home políticament molt implicat. Vinculat a la tesi catalanista i comunista, va ser molt crític amb la transició política a Espanya. A les darreres eleccions municipals de Barcelona, va formar part de les llistes d’Ada Colau. VilaWeb va entrevistar-lo poc abans de les eleccions del 27 de setembre de 2015, quan es parlava del full de ruta unilateral cap a la independència. Fontana era crític amb els partits. ‘A curt termini, no ens en podrem sortir mai . El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos ho tenim guanyat’, deia. ‘Aquí, mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, ho tenim una mica difícil.’ Però Fontana, per sobre de tot, era un intel·lectual que havia analitzat la societat catalana a partir de la història. En una altra entrevista a VilaWeb, i amb motiu del seu llibre La formació d’una identitat, feia un recorregut des de la Catalunya medieval fins a l’actualitat. ‘El fet que la monarquia no sigui prou forta, a Catalunya, per convertir-se en absoluta, i que més tard la gran noblesa catalana emigri cap a la cort de Madrid, vol dir que no queden nobles. Tens una societat que funciona bastant com una República. Dóna una mena de societat molt diferent del que es va desenvolupar a Castella’, explicava.
S’ha mort l’historiador Josep Fontana
La posició d’Ada Colau en relació amb el referèndum del primer d’octubre es va convertint en un serial. Tot i haver dit que, de moment, no cediria els locals municipals perquè no vol que hi hagi cap risc per als funcionaris de l’ajuntament, ahir va anunciar que sí que hi participaria i que aniria a votar. Els gests polítics tenen un pes molt important en els moments que viu el país. Ara com ara, no se sap quins seran els punts de votació, però el govern està preparat per a garantir el vot a tots els barcelonins, independentment de la decisió final de Colau. Perquè el referèndum ha de ser ‘com sempre’. Aquesta és la premissa del govern i que tan famosa ha fet el vice-president Oriol Junqueras en les seves respostes sobre els preparatius del primer d’octubre. Volen que s’assembli tant com sigui possible a les últimes eleccions que s’han organitzat. Per això, un dels dubtes principals és com ho farà el govern per fer possible la votació a Barcelona sense el suport de l’ajuntament. Observant les dades de les últimes eleccions, les espanyoles del 26 de juny de 2016, a Barcelona hi va haver 266 col·legis electorals distribuïts en deu districtes. D’aquests, més de vuitanta, un 30% del total, són de titularitat exclusiva de l’Ajuntament de Barcelona. Són centres cívics, casals, espais veïnals, biblioteques i entitats com ara l’Institut Municipal de Cultura de Barcelona, el Parc Tecnològic Barcelona Nord i el Centre Municipal de Cultura Popular. El govern assegura que, si finalment no pot disposar-ne, ja té preparat un pla de contingència. ‘L’estratègia seria substituir aquests locals per uns altres de propietat de la Generalitat que siguin com més a prop millor’, expliquen a VilaWeb fonts del Departament d’Economia i Hisenda. Els col·legis electorals de Barcelona en les eleccions del 26-J La voluntat del govern, doncs, és que el dia 1 vinent hi hagi la mateixa quantitat de locals que en les últimes eleccions. I asseguren que hi haurà facilitats per a votar a tot Barcelona. ‘La quantitat d’espais no serà cap problema. Cal tenir en compte que la Generalitat és la gran propietària d’espais a tot Catalunya.’ Titularitat compartida Entre els altres col·legis electorals de Barcelona, un bon pessic són de propietat governamental o de la Diputació de Barcelona. En són exemples la xarxa d’escoles oficials d’idiomes, els edificis de la Universitat de Barcelona, la Universitat Pompeu Fabra, l’Institut del Teatre i l’Escola Superior de Disseny i d’Art ‘La Llotja’. Tanmateix, el gruix més gran és de col·legis, escoles i instituts que formen part del Consorci Educatiu de Barcelona. Aquest ens gestiona tots els centres educatius de la ciutat de Barcelona i té la participació de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, per bé que la Generalitat hi té més quota: un 60%. És segur que el govern farà ús d’aquest privilegi per assegurar l’obertura de tots aquests espais, sobretot després del gest viscut en les últimes hores d’ahir. La consellera d’Ensenyament, Clara Ponsatí, va assumir ahir la presidència del Consorci Educatiu de Barcelona en relleu de Lluís Baulenas, que és el secretari d’Ensenyament. Aquest moviment recorda al que va fer l’ex-consellera d’Ensenyament Irene Rigau en la consulta del 9-N, quan va assumir totes les responsabilitats administratives que podien implica una persecució de la justícia espanyola. Una bona substitució dels locals, punt clau Que les condicions del referèndum siguin les mateixes d’unes eleccions convencionals és una de les obsessions del govern, perquè no es pugui dir que es fa un segon 9-N. Aquell dia, a Barcelona hi va haver 149 col·legis electorals, més d’un centenar menys que en les eleccions espanyoles del 2016. Com explicaven els politòlegs Seda Hakobyan i Alexandre Solano en aquest article, la ciència política estableix una relació entre la distància respecte del col·legi electoral i les probabilitats de votar. Per tant, si el govern vol seguir aquesta teoria i complir la voluntat de fer una votació ‘com sempre’, és cabdal que la substitució dels col·legis electorals que són de titularitat municipal sigui òptima. A Barcelona en les últimes eleccions, 1.136.502 persones van ser cridades a votar, una cinquena part de tot el Principat.
El govern, preparat per a garantir el vot a Barcelona si Colau no cedeix espais
La Fundació Antoni Tàpies explora la relació entre l’artista i la seva dona Teresa en l’exposició ‘T de Tàpies’, que obrirà portes el pròxim 6 de febrer. Així, l’equipament exposa els dibuixos ‘Sèrie Teresa’ (1966) juntament amb la sèrie de litografies, litocollages i collages ‘Cartes per a la Teresa’ (1974) per retre el seu particular homenatge a la parella. Les obres despleguen un repertori de signes que preserven la seva intimitat de parella. Amb tot, hi ha al·lusions explícites a la domesticitat i a la sexualitat compartida. La Fundació també inaugura, paral·lelament, una exposició monogràfica dedicada als artistes residents a Puerto Rico Jennifer Allora (1974, Estats Units) i Guillermo Calzadilla (1971, Cuba), amb el fet auditiu com a fil conductor. ‘T de Teresa’ també té un fort significat polític, amb una lluita de classes treballadores, pels drets fonamentals i per a un poble ‘tan vexat’ que cada vegada sentien més pròximes. En declaracions a l’ACN, el director de la fundació, Carles Guerra ha detallat que aquesta mostra tracta a Teresa Barba ‘com una interlocutora del treball, com una destinatària privilegiada de l’obra de Tàpies’. ‘La relació entre ells dos es visualitza amb petits gestos que no es poden desxifrar’ però sí admirar, ha explicat Guerra. El director de la fundació ha subratllat que aquesta mostra és un ‘gest de gratitud llargament degut’ a Barba, perquè el gràcies a ella i al mateix Tapies ‘s’ha creat la col·lecció que dóna sentit a la fundació monogràfica que porta nom de l’artista’. Antoni Tàpies (1923-2012) va conèixer Teresa Barba (1934) a finals de la dècada de 1940. Aleshores ella encara era molt jove. Pocs anys abans havia perdut la mare i s’havia hagut de fer càrrec dels seus cinc germans, alhora que tenia cura del seu pare. Durant l’estada de l’artista a París a principis dels 50 van intercanviar una correspondència intensa i freqüent que els va unir a través de lligams íntims. En tornar de París, van formalitzar la relació. Allora & Calzadilla L’obra dels artistes residents a Puerto Rico Jennifer Allora (1974, Estats Units) i Guillermo Calzadilla (1971, Cuba) arribarà el 6 de febrer a la Fundació Tàpies amb el fet auditiu com a fil conductor. Les obres es condueixen una cap a l’altra, de manera que ‘Stop, Repair, Prepare: Variations on ‘Ode to Joy’ for Prepared Piano’ (2008), tant pot portar al mur des d’on sona ‘Wake up’ (2007), com a la planta superior on ‘Hope Hippo’ (2005), pot percebre’s gràcies a les alertes d’un xiulet. Els creadors treballen conjuntament des del 1995 explorant el fet cultural, l’històric i el geopolític. L’exposició no té un títol específic, més enllà del nom dels dos artistes, una circumstància que constata que la composició d’Allora & Calzadilla convoca una multiplicitat de formes d’estar en el món, formes d’existència que remeten a l’humà i a l’animal, a l’orgànic i al mineral. Segons ha explicat el director de la Fundació Antoni Tàpies, l’acústic representa una expansió ininterrompuda que desafia la concepció perimetral de l’espai museístic. Carles Guerra ha dit que es tracta ‘d’un treball complex que barreja escultura, ‘performance’, vídeo i activisme polític’. Per Guerra, introduir la ‘performance’ al museu és introduir el treball humà al costat del treball que es queda congelat per les escultures o pels objectes’. ‘És de justícia que un museu posi en relleu el treball humà i que ho faci en directe’, ha reflexionat. Per la seva banda, l’artista Guillermo Calzadilla ha explicat que cada obra d’aquesta mostra ‘és una intersecció entre molts camps’ com ‘la música, l’ecologia, l’escultura, la performance i la política’. ‘Cada obra presenta una experiència amb la qual el públic pot tenir una relació o unes referències que es presenten d’una manera diferent de l’habitual’, ha destacat Calzadilla. L’estructura parteix del rerefons en què Allora & Calzadilla generen la seva obra. Un context marcat per la crisi múltiple que arrasa Puerto Rico, en especial econòmica i ecològica. El pas dels huracans Irma i Maria a finals del passat mes de setembre ha comportat una situació d’emergència que ha agreujat la situació de l’illa. Una catàstrofe que revela que el dèficit econòmic és també el reflex d’un dèficit democràtic, el mateix que manté Puerto Rico sota un règim de colonialitat encoberta. Una ambiciosa obra com ‘Puerto Rican Light’ (Cueva Vientos), encarregada i instal·lada per Dia Art Foundation a Guayanilla-Peñuelas i que ha tancat setmanes abans d’inaugurar aquesta exposició, s’introdueix en la Fundació Antoni Tàpies sense cap presència material física, sinó a través d’un debat i una conversa que converteixen l’obra en un rumor. Una obra de la qual es parla sense haver-la vist.
La Fundació Tàpies explora la relació de l’artista amb la seva dona amb l’exposició ‘T de Tàpies’
El preu de l’habitatge nou va créixer d’un 9% al Principat, d’un 3% al País Valencià i d’un 4% a les Illes durant el 2017, segons l’Informe de Tendències del Sector Immobiliari de la Societat de Taxació. Catalunya, per tant, va registrar el creixement més alt dels Països Catalans. La principal explicació d’aquesta pujada és que l’augment de la demanda del lloguer d’habitatge en fa apujar el preu. Barcelona, a nivells d’abans de la crisi Al Principat, la ciutat que més s’ha ressentit d’aquesta pujada és Barcelona. Ara els preus ja s’hi acosten a nivells previs a la crisi (amb una mitjana de 3.865 euros per metre quadrat). En general, el preu del metre quadrat a Catalunya és de 3.452 euros. Supera de molt el preu de les Illes (1951 m/2) i el del País Valencià (1597 m/2). També és més alt que el d’alguns altres indrets de l’estat espanyol, com ara Madrid (3.167 m/2) i el País Basc (2.596 m/2). Pel que fa a l’evolució de preus el darrer semestre, la pujada més significativa també ha estat a la ciutat de Barcelona, amb un creixement anual del 9,9%. La resta de municipis catalans amb els preus d’habitatge més alts són també a l’àrea de Barcelona: Sant Just Desvern (2.685 euros/m2), Esplugues de Llobregat (2.618 euros/m2) i Sitges (2.609 euros/m2). A més de Barcelona, els municipis costaners amb el preu d’habitatge més alt de la demarcació són Vilassar de Mar (2.398 euros/m2) i Castelldefels (2.395 euros/m2), i els que han registrat pujades més altes són Sant Pol de Mar (4,7%) i Canet de Mar (4,3%). Els municipis gironins tenen el segon preu mitjà més elevat del Principat Per demarcacions, el segon preu mitjà més alt és a Girona, amb un preu de 1.752 euros/m2 i un creixement força moderat, del 0,8%. Els municipis on el preu és més alt són Castell-Platja d’Aro (2.219 euros/m2), Girona (2.034 euros/m2) i Lloret de Mar (1.779 euros/m2) i els més baixos són a Salt (1.447 euros/m2), Torroella de Montgrí (1.454 euros/m2) i Banyoles (1.470 euros/m2). Les pujades mitjanes més fortes són a Salt (2,3%), Palamós (2,2%) i Lloret de Mar (2%); les més baixes, a Blanes i Olot (0,1%) i a Figueres (0,7%). Als municipis de costa, el valor mitjà és d’1.792 euros/m2, superior al valor mitjà del conjunt de la demarcació, tot i que la pujada del preu és inferior (0,5%). A més de Castell-Platja d’Aro, Roses és el segon municipi amb el preu més alt (1.750 euros/m2). A l’altre extrem, després de Torroella de Montgrí, el preu més baix el registra Calonge (1.697 euros/m2). Els municipis de Lleida i Tarragona tenen els preus més baixos del Principat Segons l’informe, la demarcació de Tarragona concentra la part majoritària dels municipis amb els preus més baixos: Móra d’Ebre (1.024 euros/m2), Tortosa (1.093 euros/m2) i Valls (1.114 euros/m2). El preu mitjà de la demarcació és de 1.472 euros/m2, amb un augment del 0,8%. Els municipis amb els preus més alts són Tarragona, amb 1.735 euros/m2, i Calafell, amb 1.650 euros/m2. Però l’augment més gran s’ha registrat a Salou, amb un 2,5%, fins a arribar als 1.582 euros/m2. A l’altra banda hi ha Valls, que, a més de registrar un dels preus més baixos, és on el preu ha baixat més, d’un 0,9%. A la demarcació de Tarragona l’evolució més alta també és a la costa, amb un augment de l’1% i un preu mitjà de 1.537 euros/m2. La ciutat de Lleida té el valor mitjà més baix de les capitals de demarcació, de 1.315 euros/m2, i un augment moderat de l’1,4. Tanmateix, tot i que la ciutat de Lleida registra la puja més forta, no és pas on hi ha els preus més alts de la demarcació. Concretament, les xifres mitjanes més altes són a Vielha (2.122 euros/m2) i Sort (1.466 euros/m2), mentre que Balaguer (986 euros/m2) i Tremp (1.162 euros/m2) són els que registren els valors mitjans més baixos. De fet, Balaguer és el municipi de Catalunya amb el preu més baix i Tremp el municipi on el preu de l’habitatge ha baixat més de tota la demarcació, amb una caiguda de l’1,7%. Índex d’esforç immobiliari especialment alt a les Illes Pel que fa a l’índex d’esforç immobiliari, que es defineix com el nombre d’anys de sou íntegre que un ciutadà mitjà necessitaria per a comprar un habitatge, es destaca el de les Illes, que és de 14,7 anys de sou. De totes maneres, ha baixat respecte de l’any passat (15,8). A Catalunya, aquest índex és de 8,4 (dues dècimes més que el 2016), mentre que al País Valencià és de 5,6 (una dècima més que el 2016).
El preu de l’habitatge nou creix als Països Catalans el 2017
La Marató d’enguany recapta fons per lluitar contra l’ictus i les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques. Aquesta vint-i-cinquena edició, com les anteriors, també servirà per a conscienciar i fer prevenció d’aquestes malalties Arreu del territori si celebraran més de 3.000 activitats i TV3 i Catalunya Ràdio faran més de 17 hores de programació ininterrompuda. Tot plegat comença a les vuit del matí amb Ricard Ustrell des de les ones i s’acabarà més enllà de mitjanit al plató amb els presentadors Ramon Pellicer i Helena Garcia Melero. L’estructura serà la de sempre. D’aquesta manera, junt amb el testimoni de persones que han patit un ictus o lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques, que un any més ‘serà l’essència del programa’, comptarà amb una vintena d’actuacions en directe com les dels Manolos, que es retroben després de molts anys, el trio italià Il Volo, Animal, Sole Giménez, Nek o Gossos, entre d’altres. El programa inclourà entrevistes a càrrec de Mònica Terribas, Ariadna Oltra, Lídia Heredia, Quim Masferrer i Roger de Gràcia, i diverses sorpreses per celebrar el 25è aniversari de ‘La Marató’ sense que això interfereixi en el veritable objectiu del programa que serà com en les 24 edicions anteriors conscienciar i divulgar al voltant de la malaltia escollida. A més del plató de TV3 i dels diferents punts del territori on es faran les 3.000 activitats paral·leles, un altre dels llocs de referència del programa seran les seus telefòniques on, a través de 1001 línies, es recolliran les donacions que els ciutadans facin via el telèfon de ‘La Marató’, el 905 11 50 50 o el 0034 933 25 81 82 si truquen des de fora de l’estat espanyol. Aquest any les línies s’han distribuït entre la Fira de Barcelona, l’Auditori Palau de Congressos de Girona, la Universitat de Lleida i el Port de Tarragona. Com cada any també, un dels plats forts de La Marató serà el partit de futbol de famosos que enguany es disputarà al Mini Estadi. Eric Abidal, Carles Puyol, Marc i Àlex Márquez, el ‘Purito Rodríguez’, així com actors de Merlí, La Riera, seran alguns dels jugadors. El Barça i l’Espanyol que a tres quarts de nou, disputaran el derbi en ‘prime time’, sortiran al camp amb una samarreta de La Marató. El mateix que faran al matí els equips de bàsquet del Barça i La Penya que s’enfrontaran al Palau Blaugrana.
La vint-i-cinquena Marató recapta fons contra l’ictus i les lesions medul·lars
Aquest dilluns 21 de març arribarà a les llibreries el nou llibre del provocador Valero Sanmartí, ‘Los del sud us matarem a tots’, publicat per l’editorial Males Herbes. Us n’oferim un fragment. També podeu llegir el comentari brillant dels editors Ramon Mas i Ricard Planas, que ens parlen del llibre i l’autor. Publicar a Valero Sanmartí «Publicar a Valero Sanmartí no és una cosa que es faci, és una cosa que passa, i seguidament es pateix. Quan fa uns anys ens vam posar en contacte via email amb aquell personatge anònim que seguíem a través d’internet per proposar-li que ens fes un llibre amb articles sobre Catalunya, no teníem ni la més remota idea d’on ens posàvem. Al cap de 66 dies ens va enviar el llibre acabat, juntament amb una nota on prohibia, sota amenaça de vexació continuada i hereditària, que es corregís ni una sola coma del text que ens oferia. Per sort va resultar ser una obra mestra i ‘Jo només il·lumino la catalana terra’ es va convertir en un èxit de públic i crítica. Pel que fa a la nostra relació amb l’autor, vam aconseguir neutralitzar el seu despotisme megalòman (i les escomeses d’alguns lectors enfurismats) pensant en uns diners que eren vitals per a la supervivència del projecte editorial. Tanmateix, un cop finalitzada la campanya del primer llibre, i amb en Valero de nou al seu regne de cocaïna i esclavatge sexual, nosaltres, modestos editors, vam respirar alleujats, ens vam mirar als ulls i vam dir-nos: mai més. Però la carn és feble i l’afany de supervivència obstinat. Quan fa uns mesos vam rebre una trucada de Valero Sanmartí dient que ‘li havíem de publicar lo puto nou llibre o ens enviaria una guerrilla de sudistes a escorxar-nos de viu en viu’, vam dir que si a l’acte. Ja havíem vist a les xarxes que estava preparant una mena de milícies de la Catalunya Nova i sabíem el que ens convenia. Però la veritat és que després de llegir el llibre (del que tampoc hem pogut canviar ni una coma) vam quedar acollonits. No ens esperàvem una novel·la de 400 pàgines escrita en format ‘tria la teva aventura’, i encara menys que en el terreny de la ficció mantingués intacta la seva capacitat per a ser incorrecte, insultant i despietat amb els seus compatriotes. A més de fer gala d’una facilitat per vessar sang i provocar basques al lector a l’abast de molt pocs escriptors de renom. ‘Los del sud us matarem a tots’ és una novel·la ambientada l’any 2032, amb una Catalunya sotmesa als andorrans, una Girona en ruïnes on només hi viuen vells, una Barcelona convertida en parc d’atraccions per a turistes i unes terres del sud plenes de mutants endogàmics molt enfadats. De fet, ara que hi penso, ‘Los del sud us matarem a tots’ parla del nostre present. No?» Ramon Mas i Ricard Planas, editors de Males Herbes
Avanç editorial: ‘Los del sud us matarem a tots’ de Valero Sanmartí
La direcció d’Iniciativa per Catalunya-Verds va comunicar l’endemà del 27-S que expulsava del partit Antoni Morral, històric dirigent i un dels fundadors de la formació i ex-batlle de Cerdanyola del Vallès. Ho ha confirmat ell mateix a VilaWeb, i ha dit que havia preferit no fer pública la seva situació fins ara. Morral, que formava part del sector independentista de la formació, va fer campanya per Junts pel Sí a les eleccions del 27-S, però tenia la intenció i la voluntat de mantenir-se a ICV, des d’on considerava que podia continuar fent feina i on deia que encara se sentia còmode, tal com va explicar en aquest article al seu bloc, publicat el mes de juliol proppassat. Segons que recorda ell mateix, el partit no li va fer saber que hi hagués incompatibilitat entre ser militant i donar suport a una altra opció electoral. Però l’endemà de les eleccions, el 28 de setembre mateix, Morral va rebre una trucada de la secretària d’organització del partit, Núria Buenaventura, que li va comunicar que el donaven de baixa de militància del partit. Ho explica així: ‘Em va dir que havia d’entendre que el fet de donar suport a un altra organització en un moment electoral era un gest d’autoexclusió. Sóc fundador del partit, amb càrrecs públics i orgànics durant molts anys. És un despropòsit. Jo els vaig dir que entenia que eren unes eleccions plebiscitàries, i que no volia deixar el partit.’ Diu que es va sentir molt malament després de la trucada, per la manera com li ho havien fet saber i com havien tractat la qüestió dins l’organització. Però que aleshores no va voler dir res ni fer res ‘a cop calent’. ‘Sé que vivim en directe la descomposició de l’esquerra de la Catalunya autonòmica i, per una altra banda, construïm l’esquerra de la Catalunya sobirana. I en aquest trànsit no volia deixar l’organització perquè pensava que hi podia ser útil’, explica. Ara per ara, Morral té ganes de continuar l’activitat política, potser des d’un altre partit, cosa que encara no ha decidit, però que no descarta. De moment, treballa per l’Assemblea Nacional Catalana i en l’Acord d’Esquerres per la República Catalana. Veu negre el futur d’ICV, que troba ‘descol·locada en el procés de revolta nacional, agafant-se allà on pot per mantenir espais institucionals’. Aquests últims anys Morral havia maldat, sense èxit, perquè ICV s’aproximés a posicions independentistes. La convenció nacional que va fer el partit a començament d’any a Sabadell va deixar aparcat l’objectiu polític de la independència i va decantar-se per una opció federal dins Espanya i per la insistència en un referèndum acordat. Això va fer que alguns independentistes del partit en marxessin, com ara Raül Romeva, que va acabar essent cap de llista de Junts pel Sí. Morral va optar per continuar al partit i fer feina des de dins, amb l’esperança de fer penetrar un discurs més sobiranista dins l’organització. La coalició amb Podem el 27-S va ser un cop per a Morral, que va decidir de donar suport a Junts pel Sí, per ser coherent amb el seu independentisme en el marc d’una contesa electoral plebiscitària. Però, tot i amb això, insistia a continuar treballant dins el partit. Fins que va rebre la trucada del 28 de setembre.
Antoni Morral, històric dirigent d’ICV: ‘L’endemà del 27-S el partit em va donar de baixa’
Era un dels meus somnis d’infància i ara, finalment, em trobava a Mongòlia. No me’n sabia avenir. De petit segurament no m’esperava que hi arribaria com ho vaig fer: en una furgoneta i amb una família mongola. Els vaig conèixer a la frontera, a la part russa. Hi havia arribat fent autoestop i em disposava a untar, en un bocí de pa, una salsa de tomata, gentilesa d’uns nois russos que havia conegut a la carretera. Però va ser asseure’m, obrir la motxilla, i sentir els crits d’una furgoneta que em convidaven a entrar-hi. Dos homes i una dona m’hi esperaven, somrient, mentre em convidaven a continuar amb el meu dinar ben minso a resguard del sol. Amb ells vaig passar les més de quatre llargues hores a la frontera, i em van ajudar a entendre’m amb els agents de duanes que em preguntaven si portava alguna arma mentre observaven els baixos del cotxe amb un mirall. Per fi vam aconseguir l’esperat segell al passaport i vam trepitjar territori mongol. Davant nostre s’obrien prades, muntanyes i rius. Un paisatge increïble que mereixia hores de contemplació, però que el gir brusc de la furgoneta va deixar enrere així que s’enfonsava per un camí arenós. Al cap de pocs minuts vam arribar a una casa de camp, humil, on ens esperava una família sencera que ens va oferir un plat calent de tsuivan, una de les receptes més típiques de Mongòlia: fideus fregits amb carn de xai, patata, pastanaga i ceba. Amb la panxa plena vam tornar a la carretera, parant-nos en un petit poble a recollir més gent fins que a l’interior de la furgoneta ja no s’hi podia encabir res ni ningú més. Hi anàvem sis, més l’equipatge. Tres al davant, i tres al darrere. I jo, al mig de tot, sentint el soroll del motor, preparat per a moure la cama i no destorbar el conductor quan havia de canviar de marxa. Un plat de 'tsuivan'La furgoneta amb què vam travessar la fronteraLa majoria de camins a Mongòlia no són asfaltatsAtapeïts a la furgoneta Ara sí, el paisatge deixava admirar-se. La tarda banyava amb tons ataronjats els camps i els turons, que s’emmirallaven en rius i bassals. I enmig d’aquesta postal, entaforat en una furgoneta mongola i meravellat per cada bri d’herba, els ulls se’m van humitejar. Havien estat més de 12.000 km recorreguts en dos mesos, des d’aquell dia que vaig sortir de Banyoles només amb una motxilla a l’esquena. Un recorregut ple d’aventures, experiències i, sobretot, gent formidable. Em sentia diminut i immens alhora, conscient que aquest gran viatge tot just començava. I així va ser com van caure les primeres llàgrimes de felicitat de la meva vida. Una nit al camp No vam trigar gaire a arribar a una petita granja en un indret més aviat poc habitat. Allà, mentre ajudàvem a descarregar uns paquets del remolc, la mare de la família em va convidar a passar aquella nit. Òbviament, vaig accedir-hi sense pensar-m’ho. Havia d’anar a Ulan Bator, la capital, però la paperassa podia esperar un dia més. Aquella era una oportunitat única d’entendre la vida al camp de Mongòlia. A la casa ens esperava el fill, l’Erdene, de la meva generació, qui em va portar a passejar i conèixer els voltants després de prendre un te. A mesura que anàvem caminant, se’ns afegien nens i joves que volien saber més sobre aquell estranger que, de sobte, era en el seu petit poble. Les granges, de fusta, s’escampaven pel territori, cadascuna amb els seus horts i algunes, les més grans, també hi tenien estables. Al capvespre em van portar amb cotxe fins a una muntanya, on vam veure una posta de sol bucòlica. Acompanyat d’aquests nois vaig passar també part de la nit. Tornant amb el cotxe, ja sense ni un raig de sol, l’Erdene va abaixar el vidre de la seva finestreta, hi va treure el cap i va cridar amb força mentre els altres reien. Em van convidar a fer-ho jo també. Vaig endinsar mig cos en la foscor i vaig cridar amb tota la potència que em van permetre els pulmons, sentint-me alleugerit, buidat, com si m’haguessin tret un pes de sobre. Em vaig reincorporar al seient i al davant, somrient, només hi van afegir Mongolia is freedom (‘Mongòlia és llibertat’). Vam anar a prendre una cervesa mentre descobria més i més coses dels mongols; una nació petita, de només tres milions d’habitants, però increïblement orgullosa. La figura de Genguis Khan, present arreu, recorda el passat gloriós de l’imperi mongol, l’imperi contigu més extens de la història. Tot i això, ara la situació del país és més aviat preocupant. Si bé és cert que l’economia hi creix, els qui hi viuen asseguren que les diferències entre rics i pobres no paren d’eixamplar-se. Una petita elit controla gran part dels sectors estratègics i dels recursos, mentre que la majoria de la població viu en la pobresa. Encara hi ha molts nòmades, però s’esdevé un moviment migratori cap a la ciutat de famílies que busquen (normalment sense èxit) una vida millor. De fet, Ulan Bator ja acull pràcticament la meitat de tots els habitants del país. Molts viuen als afores en extrema pobresa, encara utilitzant les iurtes mongoles (cases mòbils conegudes també com gers) que utilitzaven per a moure’s d’un costat a l’altre. Una ger utilitzada com a rebost i cuina El meu primer xoc cultural a Mongòlia va arribar una mica més tard, quan érem a la discoteca de la ciutat. Allà ens vam trobar, de casualitat, els pares d’un amic de la colla. Després de parlar-hi una estona, la dona va donar la mà a un dels nois i tot seguit se li va acostar a l’orella i hi va fer una inspiració ben sonora. El meu primer pensament va ser que li havia detectat una bona olor, possiblement de colònia, i li volia fer algun compliment, però va repetir la mateixa acció amb tots nosaltres, fins i tot amb mi. Més endavant vaig descobrir que aquesta és una salutació típica del país per a mostrar afecte, si bé pràcticament és en desús i només es manté a la ruralia. La cultura del margaix L’endemà em vaig despertar al sofà del menjador. A la mateixa sala també hi dormien l’Erdene i un amic del pare. El matrimoni tenia la seva pròpia habitació, però ja s’havien despertat i preparaven buuz, unes empanades molt semblants als jiaozi xinesos o les gioza japoneses. Preparant ‘buuzs’ D’entrada, la meva idea era de començar a fer autoestop de bon matí per arribar fins a Ulan Bator el mateix dia, perquè tot i que només hi ha 300 km de distància, a Mongòlia sempre cal anar amb precaució a l’hora de calcular el temps dels desplaçaments a causa de l’estat de les carreteres. Per sort, un dels amics de l’Erdene, en Xac, em va dir que ell també havia d’anar a la capital i que jo podria acompanyar-l’hi. Vam quedar a les cinc de la tarda. D’aquesta manera em vaig poder relaxar i gaudir amb calma dels buuz amb carn de pollastre. L’Erdene té vint anys, és el petit de sis germans i l’únic que encara és a casa dels pares. Tota la resta s’han casat i la majoria tenen fills. Ell és maquinista i, a part, s’encarrega dels horts de la granja. Durant el matí em va ensenyar amb orgull les pastanagues, patates, tomates, cols i cebes que ell mateix havia plantat i cuidat per vendre-les al mercat. Això sí, ni rastre de fruita (més enllà de les tomates), i és que a Mongòlia pràcticament no en cultiven. Al migdia vam passar a veure l’hort d’en Xac, molt semblant al del seu amic, i quan li vaig preguntar per confirmar que ens anàvem a les cinc em va contestar relaxadament: ‘Bé, o aquesta tarda o demà al matí, ja ho veurem.’ No vaig poder evitar de somriure mentre em maleïa a mi mateix per haver oblidat tan ràpidament allò que havia llegit sobre fer plans i trobades a Mongòlia. Es diu que, quan acordes una hora amb algú en aquest país, sobretot lluny de les ciutats, sempre hi has d’afegir una hora més i pensar que potser s’acabarà deixant per margaix, és a dir, per demà. Un error de principiant. Els tres vam continuar una estona més, caminant pel camps i rient fins que vaig decidir que era el moment d’anar-me’n amb l’únic autobús diari que va fins a Ulan Bator. Però abans vaig tornar a la casa que m’havia acollit durant unes vint hores apassionants i vaig fer la maleta. La granja que em va acollirEn Xac, jo i l'Erdene Ens vam acomiadar entre abraçades i vaig enfilar cap a l’estació d’autobusos amb l’Erden i en Xac. Afortunadament, dir adeu era una condició de l’etern viatger a la qual m’anava acostumant. Les relacions de viatge acostumen a ser molt intenses. Sempre sap greu acomiadar-se, però aquesta mateixa característica és la que dota d’una àuria especial els vincles amb les persones que vas coneixent al llarg del camí. A les portes de l’autobús vaig acomiadar els meus dos nous amics i vaig pujar les escales. Recorrent el passadís, pas a pas, vaig trobar el meu lloc, a l’última fila, i m’hi vaig asseure. Al cap de pocs minuts, per la finestra van començar a desfilar les cases, les vaques i els cavalls. Em sentia nostàlgic per les experiències viscudes, emocionat per les que encara ho han de ser i preparat per cada margaix que encara ha de venir.
La volta al món sense bitllet de tornada (1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
La Fundació Arrels va atendre l’any passat a 2.341 persones sense llar a Barcelona, un 23% més que el 2017 i una xifra un 72% superior a la de fa cinc anys, segons les dades fetes públiques aquest dimarts per l’entitat. En un comunicat de premsa, l’entitat ha destacat que de les 2.341 persones ateses, més d’un miler han acudit a l’associació per primera vegada i ha explicat que pel seu centre obert han passat 1.941 persones, un 24% més que el 2017. ‘Els reptes són molts perquè el nombre de persones que viuen al carrer a Barcelona augmenta i és difícil accedir a un habitatge a un preu assequible’, ha advertit la fundació, que atén persones sense llar des de 1987. En el comunicat, l’entitat ha explicat que els qui dormen al carrer poden accedir al Centre d’Estades Breus, situat al barri del Poblenou de Barcelona i amb capacitat per a 75 persones, així com l’equipament d’emergència per a les nits que la temperatura sigui inferior de 0 graus. Així i tot, Arrels ha reclamat que els recursos ‘han d’aportar estabilitat a la persona’ i ha criticat que ‘es fixin només en el termòmetre’.
La Fundació Arrels adverteix que cada cop menys persones poden pagar una llar a Barcelona
El grup de música Txarango ha criticat durament el candidat de Cs a les eleccions municipals de Barcelona, Manuel Valls, per haver fet servir una cançó seva en un míting al Pavelló de la Vall d’Hebrón. La candidatura ha punxat Una lluna a l’aigua i Txarango ha criticat que ho facin sense permís. A més, el grup ha desitjat un ‘meravellòs fracàs’ a Valls i ha acabat amb la proclama ‘Amunt la Barcelona antiracista’. És lamentable el nombre de partits que en època de campanya utilitzen les nostres cançons sense permís. No teniu vergonya @manuelvalls i companyia. Aprofitem per desitjar-vos el més meravellós fracàs. Amunt la Barcelona antiracista https://t.co/HoTjfLAIRj — Txarango (@txarango) May 16, 2019
Valls posa una cançó de Txarango i el grup li desitja un ‘meravellòs fracàs’
Les imatges han fet la volta al món. Són de TV3, de la tarda del 18 d’octubre a la Via Laietana, en plena vaga general de protesta contra la sentència del Suprem. Es veu com els manifestants que s’apleguen davant la prefectura de la policia espanyola s’asseuen a terra. Hi una línia d’antiavalots a uns quants metres que, de sobte, comença una càrrega. Els manifestants proven de fugir corrent, però n’hi ha un, un jove amb una dessuadora carabassa, que no pot, intenta de plegar la motxilla però se li abraona un grup nombrós d’agents. El peguen, se li llancen al damunt, se l’enduen. Aquell noi es diu Guillem. Aquell dia tenia setze anys, i ara acaba de fer-ne disset. Avui ha comparegut a Sant Cugat, acompanyat de pares, advocats i molts membres del grup de suport que en demanen l’absolució. Perquè en Guillem és acusat de desordres i atemptat i es troba en situació de llibertat vigilada, segons que ha explicat la seva advocada, Norma Pedemonte. L’altra mesura cautelar li prohibeix d’acostar-se a menys de dos-cents metres de la prefectura de la Via Laietana. L’advocada ha anunciat també que han presentat una querella contra vuit agents que han pogut identificar pel número; la querella és per maltractaments, per un delicte contra les garanties constitucionals, un delicte de lesions lleus, un contra la integritat moral i un de tortures. I demanen més imatges d’aquell moment. ‘La versió de la policia diu que a la Via Laietana hi va haver llançaments i que ell va provocar desordres i atemptats, però en el vídeo es veu d’una manera clara que no hi ha cap acte delictiu d’en Guillem’, afegeix. En Guillem té 16 anys, se li tiren a sobre xq ni s’imaginava que hi pogués haver càrregues, buscava un kleenex per al seu amic. Resultat: detingut, apallissat i humiliat una nit sencera al calabós. Sense menjar. Tot el meu suport, #NoesteuSols! pic.twitter.com/Cs29RGhvZn — Àngels Vidal🎗 (@angelsvj) October 28, 2019 Una amiga de la família, l’Àngels, ha llegit al costat d’en Guillem un escrit d’ell en què relata en primera persona el turment que va passar aquell dia, quan va arribar a estar vint-i-quatre hores detingut. ‘És obvi que el que em va succeir és una injustícia. Si no, no seríem aquí. Al vídeo es veu clarament que no aconsegueixo fugir de la policia nacional. La raó: un paquet de mocadors de paper que desava a la meva motxilla perquè un company del darrere me n’havia demanat un. Tot va ser molt ràpid; quan vaig alçar el cap ja els tenia al damunt. Eren entre vuit i nou agents, i només recordo cops, ràbia i moltíssima por. I sentia dolor, sobretot als braços i als canells, quan em van emmanillar, i a tot arreu pels cops que havia rebut anteriorment. Fent-me abaixar el cap i entre insults se’m van emportar a la comissaria com si fos un terrorista.’ L’Àngels ha continuat llegint: ‘Quan vaig entrar a la prefectura de la Via Laietana vaig rebre unes quantes bufetades, al cap i al clatell, cada vegada que intentava aixecar la mirada. Allà dins em van humiliar fent-me posar de genolls a terra, de cara a la paret i envoltat de tots ells. Passats uns minuts, no sé quants, perquè allà el temps se’m va aturar, em van fer entrar dins la furgoneta, on vaig veure que havien detingut un noi i dues noies més. No els coneixia de res. I durant tot el viatge em van fer anar assegut a terra i sense ni tan sols poder estirar les cames. A tots ens van portar a l’edifici de la policia nacional de la Verneda, per veure on passàvem la nit. Una vegada allà, els tràmits van ser els habituals d’un detingut: fotografies, empremtes dactilars, pes, alçada… I tot, sense deixar de burlar-se de mi i de faltar-me al respecte. Tot seguit em van dur al CAP més proper per fer-me una revisió mèdica. Vaig estar en tot moment emmanillat i vigilat per la policia. I de menjar, unes tristes galetes i un suc per a sopar, mentre que l’altre noi detingut menjava un entrepà perquè tenia una ideologia diferent de la meva. Vam estar-hi, aproximadament, cinc hores, i finalment ens van dur separats al calabós de la Ciutat de la Justícia. Tot plegat, vint-i-quatre hores detingut.’ El pare d’en Guillem, Miguel Ángel Padilla, també ha parlat, per explicar com ho van viure ells: ‘Quan el Guillem ens va dir que aniria a la manifestació, li vam dir que vigilés, que anés amb compte, que eren moments difícils i de molta tensió. I per això li vam dir que es protegís, perquè havíem vist les pilotes de goma i bales de foam que disparaven. Però li vam dir que no havia de passar res, perquè estàvem segurs que ell no participaria en aldarulls, tenia el dret de manifestar-se.’ Per això van quedar tan impactats quan van saber que l’havien detingut: ‘Quan ens va trucar la policia per dir-nos que estava detingut i vam poder parlar amb ell, vam ser molt durs, no ens ho podíem creure, no enteníem res, i la nostra reacció va ser poc empàtica. Després d’haver vist les imatges de la detenció als mitjans ens vam adonar que havia estat arbitrària i injusta. De seguida vam demanar perdó al Guillem i li’n demanarem sempre per no haver confiat en ell d’entrada.’ També hi ha intervingut Xavier Pellicer, portaveu d’Alerta Solidària, que ha demanat la dimissió del conseller d’Interior, Miquel Buch: ‘Tant la policia nacional com els Mossos d’Esquadra han actuat de manera sistemàtica i premeditada vulnerant drets fonamentals dels detinguts i manifestants, no únicament durant les detencions, també durant les mobilitzacions. Entenem que això exigeix una dimissió o una expulsió immediata de Miquel Buch del govern de la Generalitat i una rectificació immediata de les institucions, tant catalanes com espanyoles, que han d’assumir les responsabilitats pertinents.’ ‘El nostre company Gulillem va ser detingut, segrestat i reiteradament maltractat per la policia nacional, i com ell, tants i tants altres. Però tots sabem que la violència policial no és novetat, ni les negligències judicials ni la vulneració constant de drets i llibertats’, ha dit l’Elena, membre del grup de suport del jove. ‘És una pràctica que només vol eradicar mobilitzacions populars a força d’infondre la por. Una pràctica que tant l’estat espanyol com el govern autonòmic utilitzen reprimint i criminalitzant sempre la gent, especialment el jovent. Ho direm tantes vegades com calgui: l’única violència és la d’ells.’
El jove de la dessuadora carabassa es diu Guillem i denuncia: ‘Vaig rebre bufetades, em van fer agenollar’
Irantzu Varela (Portugalete, País Basc, 1974) és una de les cares més conegudes de l’activisme feminista a les xarxes. La periodista presenta un microespai al programa televisiu ‘La Tuerka‘ i col·labora en mitjans digitals com Píkara Magazine i Faktoria Lila, del qual és coordinadora. Les seves anàlisis sobre els diversos tipus de violència masclista s’han fet virals moltes vegades, especialment arran de la sentència de la Manada el passat abril. Es defineix com a feminista radical, malgrat que diu que no li agraden les etiquetes si serveixen per a expulsar persones del moviment. Aquesta setmana, ha visitat Barcelona amb motiu del 25-N, en la jornada organitzada per l’Institut Català de les Dones ‘Eines per a desmuntar la justícia patriarcal’. Amb contundència, però també amb els tocs d’humor i ironia que mostra als vídeos, ens parla del masclisme al sistema judicial, de les diferents violències contra les dones i dels objectius del feminisme actual. —Sempre parleu de ‘justícia patriarcal’ i denuncieu el masclisme del sistema judicial espanyol. Quines mesures concretes s’haurien de prendre per a despatriarcalitzar-lo? —Per a despatriarcalitzar la justícia s’hauria de despatriarcalitzar la societat! Una altra solució és la formació, que, a més, és urgent. Que tots els estaments, de les forces de seguretat de l’estat fins a les jutgesses i els jutges, la fiscalia i totes les persones que participen en l’administració de justícia, tinguin formació específica en violència de gènere. Ha de ser una formació amb perspectiva de gènere; és a dir, que sàpiguen que fins ara s’ha estat legislant i aplicant justícia des de la perspectiva de menys de la meitat de la població, d’una part molt determinada, que han estat els homes blancs heterosexuals amb poder. Perquè una justícia faci justícia al seu nom, ha de tenir una perspectiva molt més àmplia, la de tota la població: les dones, les persones LGTBI, les migrants, les persones racialitzades… —Res d’això no s’aplica, és més, no sembla que hi hagi cap projecte per a aplicar-ho de manera immediata. —És difícil d’aplicar aquestes mesures de manera puntual. La perspectiva de gènere s’ha d’aplicar a tot. Ara expliquem el món a les escoles i universitats amb una perspectiva molt limitada i concreta. Hem d’ampliar-la, i això val per a tots els àmbits. Els avenços a les lleis són importants i, de fet, la lluita feminista s’hi ha centrat durant molt de temps, però també van ser les feministes qui van dir als setanta ‘tot allò que és personal és polític’. Tu pots canviar les lleis i pots conquerir drets nominals, però fins que no es converteixin en oportunitats i realitats, no canvia res. Mentre continuem tenint el concepte que tenim d’amor romàntic, mentre continuem pensant que a les dones ens agraden les carreres de lletres, que nosaltres cuidem de franc perquè som éssers amorosos, es continuaran reproduint totes les desigualtats i les violències. Les violències necessiten la desigualtat per a existir. —Heu parlat d’amor romàntic. Hi ha molta gent que no entén la relació entre aquest concepte, que aparentment sembla positiu, i la violència masclista. Com l’explicaríeu? —A l’estat espanyol, el 53% de les dones assassinades des de l’any 1993 han estat assassinades per la seva parella o ex-parella home. Alguna cosa fem malament amb això que anomenem ‘amor romàntic’. Hauria de ser un espai de cura i benestar, però per a moltes dones és un espai de desigualtat i de violència. Jo crec que amb l’emoció de l’amor no hi ha cap problema; és una emoció meravellosa. El problema és la ideologia i el protocol que hem construït entorn de l’emoció de l’amor, que és la de conèixer algú i que et remogui i hi hagi una barreja de química, atracció sexual, atracció personal i desig de transcendència, com diu Mari Luz Esteban. El problema és què n’hem fet: creure que aquesta emoció significa monogàmia, ‘per sempre’, compartir la convivència, la hipoteca i, per descomptat, la criança; aguantar, perdonar, no desitjar ni practicar sexe amb ningú més, perdre llibertat… —Això, a la pràctica, té conseqüències greus… —Hem creat un mite de l’amor romàntic que té un component màgic; és a dir, tu coneixes algú i et canvia la vida i, si no et canvia, culpa teva o frustració. La teoria ja no se sosté gaire, però, a la pràctica, no funciona a la majoria de la gent. No proporciona aquella felicitat increïble que veiem als anuncis de productes per a esmorzar i llavors pensem que ens hem equivocat de persona, en comptes de qüestionar la fórmula. A més, normalment, quan les fórmules són funcionals al sistema capitalista, és perquè el sistema capitalista les ha ideades. La idea d’un home i una dona junts per sempre compartint casa, ell proveint la família i ella cuidant, va ser inventada durant la cacera de bruixes, el moment de la fundació històrica del capitalisme. Resulta que s’assembla massa a la fórmula d’ara d’una parella reproduint-se i convertint-se en una unitat de consum i de reproducció del pensament necessari perquè el sistema continuï funcionant. L’amor romàntic és, ara mateix, un espai de desigualtat per a les dones. Per a la societat, és un mecanisme de reproducció del sistema capitalista heteropatriarcal com pocs. —Però desconstruir aquest model és complicat. No tenim molt arrelades la gelosia i la possessió? —Per això les feministes moltes vegades parlem de violència simbòlica. Cap sistema d’opressions se sosté només amb la violència directa. Cal una violència simbòlica en què les oprimides també siguin còmplices. Això ho explicava Simone de Beauvoir, no és res nou. T’acabes creient que és això, que desitges, i que coses que t’han ensenyat a sentir, com ara gelosia, possessió, desig de controlar l’autonomia de l’altra persona, no respectar la teva pròpia llibertat, etc., són pulsions. Primer, no ho són. Segon, si són pulsions però van contra la teva llibertat i autonomia, s’hauran de desmuntar. Fins i tot, la gent que predica i practica el poliamor diu que sent gelosia. La qüestió és què fas amb aquesta emoció. Si vaig passejant per la platja i veig un vaixell, sento enveja, però no considero que tingui dret de robar-lo. Hi ha emocions que sentim de manera clara, però no ens sentim legitimades a actuar en conseqüència. No obstant això, amb les que tenen a veure amb l’amor romàntic, sí. ‘Ah, és que jo sóc una persona gelosa i llavors puc imposar-te unes mesures que coarten la teva llibertat. Com que és per amor…’. Doncs no, ho sento. Normalment, les coses que diuen que es fan per amor són coses en què les dones sortim perdent. Cuidar gratis perquè cuidem per amor, aguantar que et coartin la llibertat perquè és per amor… La mateixa idea d’aguantar, d’empassar-s’ho, de dir ‘no em costa res perquè ho faig per amor’. —A Twitter, sempre feu servir l’etiqueta ‘És una guerra‘. Al País Basc, però, en teniu una altra que diu ‘Aquesta no és la nostra pau’. Per què? —Jo vaig començar a fer servir l’etiqueta #ÉsUnaGuerra inspirada per dos articles. D’una banda, un que va escriure Jule Goikoetxea, una amiga politòloga feminista i, d’una altra, un que va escriure Bilgune Feminista. Van sortir pràcticament alhora, fruit d’una reflexió col·lectiva. Anomenem pau al temps en què els homes deixen de matar-se massivament entre ells, però que a nosaltres ens violin, ens matin i visquem amb por, que convisquem cada dia amb la por i la tinguem naturalitzada, a això ho anomenem pau, funcionament normal d’una societat democràtica. L’article de Bilgune es deia ‘Hau ez da gure bakea‘ (‘Aquesta no és la nostra pau’) perquè al País Basc hem hagut de pensar i parlar molt sobre la pau, i des del feminisme basc es va entendre que teníem unes posicions molt patriarcals del seu significat. Nosaltres no vivim en pau! Totes hem de tenir sempre mesures de seguretat per a tornar a casa i per a la vida diària en general. Això no és viure en pau, i som la meitat de la gent! I hi ha moltes que ni tan sols hi deuen haver pensat, però totes tenim mesures de seguretat. I a més ho tenim naturalitzat. La construcció d’això que anomenem pau també és patriarcal, com la construcció de l’anomenada justícia. La justícia és feta per a respondre a la manera en què els homes s’agredeixen entre ells. —De fet, ni tan sols les presons han estat pensades per a dones… —Tenir un mínim de coneixement de la realitat de les dones que són preses és saber que la majoria de presons són pensades per a homes i que quan queden velles i petites, les fan per a dones. Com tot el món. Això també ho explicava Simone de Beauvoir: el món és fet per i per als homes. I la justícia i la pau, també. —A banda els feminicidis, l’altra gran qüestió del 25-N són les violacions. Aquests últims mesos han estat notícia molts casos de violacions múltiples i entre menors. Alguns col·lectius feministes ho relacionen amb el lliure accés a la pornografia. Hi esteu d’acord? —Quan parlem de porno, sempre parlem del mateix tipus, el comercial o mainstream. Aquest porno, efectivament, cada vegada incorpora més pràctiques denigrants i violentes i que a mi em sembla que han de ser dures per a les actrius. Però hi ha molts altres pornos que no necessàriament impliquen violència. Al final, només és una eina audiovisual per a posar-se calent, i hi ha moltes altres maneres de fer-ho. A més, les dones també veiem porno, i no violem. Jo crec que, en les violacions, és clau la manca d’educació sexual. Generalitzada, no solament a les escoles. Allò que entenem per sexe a la nostra societat normalment implica una erecció, una penetració i acaba amb una ejaculació. Això és un horror heteronormatiu. Anomenem sexe a una cosa que és coitocèntrica i heteronormativa a nivells del segle XIX. No hi ha educació sexual per als joves i, per tant, s’eduquen sexualment amb la pornografia més accessible, que és el porno comercial. Però aquí és clau la masculinitat, perquè les dones tenen el mateix accés al porno i no violen. Jo crec que s’ha d’abolir la masculinitat hegemònica. —Es parla més d’aquestes qüestions des de la sentència de la Manada, que va indignar molt. Però no sembla que hagi canviat res. Teniu esperances en cap reforma del codi penal o en els canvis que pugui fer un govern que es defineix com a feminista? —Jo crec que sí que passen coses. El món no l’ha canviat la gent que canvia les lleis. El món l’ha canviat la gent que diu ‘prou, ara canviaran les coses’. Jo crec que fa temps que som en aquest moment, i ho vam deixar molt clar el 8 de març i ho vam tornar a deixar molt clar a l’abril, quan va sortir la sentència de la Manada. Les dones, i també part dels homes, hem decidit que ja n’hi ha prou, d’aquesta justícia patriarcal. Arran d’aquest cas, molta gent es va adonar que vivim en un sistema que permet la violència contra les dones. Tant de bo algun dia puguem reparar a aquesta dona la injustícia que s’ha comès amb ella, però ha estat un punt d’inflexió. Hi ha canvis socials, i són aquests els realment transformadors. Els governs no tindran més remei que respondre a les demandes de la ciutadania, però que no s’enduguin els mèrits. Això és una lluita de dècades del moviment feminista. Els governs hauran de canviar… Això és imparable. —Precisament arran del 8-M, moltes feministes han alertat dels perills que el feminisme es torni mainstream. Què en penseu? —Jo no crec que el feminisme s’hagi posat de moda, crec que s’ha posat d’actualitat. Hem aconseguit d’introduir les nostres propostes i debats en l’agenda. Això em sembla positiu. Que té perills? Sí. Per exemple, que hi hagi gent que consideri que el feminisme és un club en què pots entrar i fer fora la gent. També hi ha gent que considera que és una religió perquè no sé qui va dir no sé què fa anys. I no, el feminisme és un pensament polític que té segles d’història i pensadores que han parlat de qüestions molt diverses i han tingut diferents opinions. Sobretot, el feminisme és una pràctica política. Ara és el moviment social més potent i transformador del món perquè ha sabut adaptar-se als temps i als contextos, ha fet autocrítica i ha incorporat els seus aprenentatges. El feminisme de les sufragistes no té res a veure amb el d’ara per molt que siguin les nostres referents. Pel camí hem après coses com la interseccionalitat, per exemple. Tots els moments històrics del feminisme han aportat alguna cosa. Les coses que fem ara les haurem de fer com hem fet sempre, amb solidaritat entre nosaltres, incorporant la lluita contra totes les formes d’opressió i no creient que la nostra és la més important i prioritària. Sempre hi ha una altra dona travessada per l’opressió de gènere i alhora per altres opressions que potser a tu no et travessen. També hem de debatre entre nosaltres i lluitar amb les que no pensen igual contra l’enemic comú. Per això hem sobreviscut, perquè malgrat les discrepàncies en qüestions concretes, s’ha tingut clar quina era l’anàlisi i qui era l’enemic. —No obstant això, no us fa l’efecte que a vegades hi ha massa lluites internes? Feministes radicals contra feministes liberals, les pro i contra de la teoria queer… —Jo aquestes coses només les veig a Twitter. A Twitter no es milita ni es debat. A Twitter es posen opinions de 280 caràcters o enllaços. Es milita de manera col·lectiva, buscant estratègies col·lectives de lluita. I això es fa al carrer i amb altres situacions reals, físiques. De debats oberts n’hi ha, n’hi haurà, alguns dels tancats es tornaran a obrir, i alguns es tancaran. Les polèmiques a Twitter em preocupen, però quan baixo al carrer i estic amb les companyes que militen, malgrat la diversitat d’opinions en moltes coses, sempre hi ha espai per al debat. El feministòmetre el vam enterrar als vuitanta, ja. A mi em fa mandra desenterrar-lo. Que la gent es posi etiquetes em sembla genial si se sent còmode, però no si les utilitza per a fer fora les altres. —És el vostre cas. Us poseu l’etiqueta de ‘feminista radical’ i entenc que no la considereu excloent. —En absolut. Si he après res essent feminista és a aprendre de les altres. Jo parlo de feminisme radical pel punt d’inflexió que em sembla que hi va haver en el feminisme quan es va començar a defensar que no era qüestió de conquerir la igualtat formal o lluitar per igualtats en les institucions, les lleis i els drets, sinó aquella gran idea de Kate Millett de ‘les coses personals són polítiques’, que s’ha de fer una crítica política de les nostres pràctiques i els hàbits diaris, de la nostra vida sexual, de la nostra vida emocional, de les nostres relacions… Radical en el sentit que les polítiques només canvien situacions puntuals, però que no eliminarem la desigualtat fins que no canviem l’estructura, i per canviar-la s’ha d’anar a l’arrel dels problemes. La violència és un símptoma que té una arrel, que és la desigualtat de les dones. Jo sóc feminista radical en el sentit d’anar a l’arrel. Però a mi feminista i excloent em sembla un oxímoron. —Hi ha qui diu que no ets feminista radical si no defenses l’abolició del porno i la prostitució… —Sí. Hi ha gent que agafa les etiquetes i se les enganxa sense responsabilitat. El feminisme té una genealogia i nosaltres en som hereves. Per descomptat que hem de ser crítiques, generar nous conceptes i adaptar els discursos als temps, però no val crear etiquetes i fer fora la gent. A mi em pot semblar que Kate Millett va dir coses brutals com la que he comentat, o tot el que va dir sobre política sexual, però en altres coses no m’agrada. Hi ha coses d’Angela Davis que crec que hauríem d’esculpir-les en pedra, però també dirà coses intranscendents o que jo no comparteixo. I així, amb totes. El feminisme és trencar amb la idea de lideratges individuals, la idea de gurus i ídols. Hi ha dones que, amb la seva conceptualització o la seva vida, han aportat coses que s’haurien de lloar, però sense perdre la perspectiva que són humanes i que hem d’aprendre de la seva experiència i els seus missatges sense convertir-les en deesses, perquè el feminisme ha de ser politeista. Per necessitat. —Si no ho és, esclaten polèmiques com la que ha esclatat entorn de Leticia Dolera? —Sí, jo he escrit un article solidaritzar-me amb ella per la qüestió del linxament. Tenim dret d’equivocar-nos. Jo crec que s’ha equivocat per moltes raons, però no podem enaltir la gent i després lapidar-la. Hi ha dones que són feministes, amb una visibilitat pública que aprofiten per parlar de feminisme i que paguen un preu. Evidentment, això significa que has de ser escrupolosa amb la teva pràctica i que quan no siguis coherent, et criticarem, però amb respecte. L’altre dia li escrivia que tenia dret a ser criticada amb justícia i respecte, no a convertir-se en l’enemiga número u, perquè tots els empresaris que acomiaden embarassades es freguen les mans, i tots els qui diuen que som quatre boges barallades entre nosaltres, també.
Irantzu Varela: ‘L’amor romàntic és un espai de desigualtat per a les dones’
Els quatre diputats de Junts per Catalunya al congrés espanyol (Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull són suspesos i empresonats) votaran avui no a la investidura de Pedro Sánchez en la segona votació del ple que va començar dilluns. Així ho ha anunciat Laura Borràs en un piulet a Twitter: ‘Avui JxCat votarà no perquè Catalunya espera un sí. Cal un sí a la política per a donar resposta a les aspiracions de la majoria dels catalans. Pedro Sánchez sembla dir no a la investidura. Per dir sí a la política, ens hi trobarà sempre. No tenen ni sentit d’estat, ni sentit comú.’ Avui @JuntsXCat votarà NO perquè Catalunya espera un SÍ. Cal un sí a la política per donar resposta a les aspiracions de la majoria dels catalans. PSánchez sembla dir NO a la investidura. Per dir Sí a la política, ens hi trobarà sempre. No tenen ni sentit d’Estat, ni sentit comú. — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) July 25, 2019 El president Quim Torra se n’ha fet ressò i ha subscrit la posició dels diputats de JxCat: Sense una proposta per donar la veu al poble de Catalunya; la nostra posició continua essent de votar no a la investidura de Pedro Sánchez. Gràcies @LauraBorras @JaumeAlonsoCuev @miriamnoguerasM @jorditurull @joseprull @jordialapreso @sergimiquel @JuntsXCat https://t.co/MnNFs5NlKI — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) July 25, 2019 En la votació de dimarts, tant JxCat com els catorze diputats d’ERC (Oriol Junqueras és suspès i empresonat) van votar no a la investidura de Sánchez, que no va tirar endavant. La posició d’ERC avui serà diferent; s’abstindrà en la segona votació. El candidat del PSOE necessita els vots d’Unides Podem per reeixir en la votació d’avui, que requereix d’una majoria simple. ERC anuncia l’abstenció avui en la investidura de Pedro Sánchez
Junts per Catalunya tornarà a votar no a Pedro Sánchez
Un dels aspectes del referèndum d’autodeterminació que han costat més d’aclarir és el vot dels catalans a l’estranger. Qui podrà votar, amb quin cens, si amb el vot electrònic o per correu, quin paper hi tindran les delegacions, què faran els inscrits al CERA… Moltes incògnites entorn de la manera com s’organitzaria el vot dels catalans que, per unes raons o per unes altres, ja no resideixen a Catalunya. En aquestes preguntes amb resposta que oferim a continuació, hi exposem les condicions i la fórmula prevista per a votar l’1 d’octubre i decidir l’estatut polític de Catalunya. La conclusió més important: qui s’hagi inscrit al Cens Electoral de Residents Absents (CERA) espanyol, que s’afanyi a inscriure’s al Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior. —Qui podrà votar al referèndum? L’esborrany de llei del referèndum presentat per Junts pel Sí i la CUP estableix que podran votar els catalans amb ciutadania espanyola residents a Catalunya i els catalans amb residència a l’estranger. Per tant, ho podran fer els mateixos que poden votar en unes eleccions autonòmiques. —Què cal fer per votar des de l’estranger? Els catalans que resideixen a l’estranger podran votar si són inscrits al Registre de catalans a l’estranger. És un registre que estableix els canals de relació entre la Generalitat i els catalans al món. Per a poder-se inscriure al registre del Departament d’Afers Exteriors, cal haver-se inscrit prèviament al Cens Electoral de Residents Absents (CERA). Amb la inscripció al registre de la Generalitat, ja n’hi haurà prou per a sol·licitar el vot per l’1-O. —Podran votar els catalans a l’estranger que no s’hagin inscrit al CERA? Els catalans que viuen temporalment a l’estranger o que no s’han inscrit al CERA hauran de votar a Catalunya el dia 1 d’octubre. Si no s’han inscrit al cens espanyol per a residents permanents a l’estranger, encara estaran empadronats al seu municipi i, per tant, seran tractats com els ciutadans que viuen al Principat. És a dir, hauran de desplaçar-se al lloc de la seva última residència oficial per a votar al col·legi electoral que hom els hagi assignat per zona. —Com es farà el vot des de l’estranger? Els catalans inscrits al Registre de Catalans a l’Exterior del govern podran sol·licitar la documentació per a votar en el referèndum. Els terminis i el lloc de sol·licitud seran definits pel reglament del referèndum que acompanyarà el decret de convocatòria del govern. Una vegada sol·licitat el vot per correu, es rebrà la documentació de vot, que s’haurà de retornar amb la papereta marcada. La documentació s’haurà d’enviar a una de les onze delegacions a l’estranger de la Generalitat; la que hagi estat assignada segons cada país de residència. —Quina documentació cal presentar per a inscriure’s al registre? El procés d’inscripció al Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior exigeix de presentar una documentació concreta: el DI o passaport espanyol vigents (no cal presentar aquesta documentació si autoritzeu la Secretaria d’Afers Exteriors i de la Unió Europea a consultar per mitjans electrònics el vostre document d’identitat i, si escau, el de la persona que representeu) i el certificat del padró d’espanyols residents a l’exterior (aquest document serà considerat vàlid sempre que hagi estat emès menys de quatre mesos abans de la votació). —És aconsellable d’inscriure’s al registre si no teniu l’alta del CERA? En cas de no tenir fet el registre al Cens Electoral de Residents Absents espanyol (CERA) o al Padró d’Espanyols Residents a l’Exterior (PERE), la cosa més aconsellable és comprovar el padró municipal del vostre darrer veïnatge administratiu a Catalunya i votar personalment a Catalunya el dia 1 d’octubre. Els terminis per a apuntar-se al CERA no permetrien d’arribar a temps de votar en el referèndum. Qualsevol tràmit de catalans residents a l’estranger que exigeixi la complicitat de l’estat espanyol pot ser objecte de boicot aquests últims mesos abans del referèndum. En aquest cas, ja no és solament un problema de terminis de resposta i resolució dels expedients, sinó de possible boicot amb intencionalitat política. —Caldrà la participació o el permís del govern espanyol per a votar des de l’estranger? El govern espanyol no tindrà cap potestat en el vot dels catalans a l’estranger perquè la comunicació i la tramitació del vot per correu es farà des del govern amb la validació de la Sindicatura Electoral prevista a l’esborrany de la llei del referèndum d’autodeterminació. Per això, cal que tothom que vulgui votar s’apunti com més aviat millor al registre creat pel govern. —Hi haurà l’opció de vot anticipat per correu, en el referèndum? No, tan sols podran votar anticipadament per correu els catalans residents a l’exterior inscrits al registre. Per tant, tothom qui no sigui al registre del govern haurà de votar presencialment el dia 1 d’octubre al col·legi electoral que tingui assignat per la zona d’empadronament. —Podran votar els catalans residents fora de Catalunya però dins l’estat espanyol? Els catalans empadronats en algun municipi de l’estat espanyol fora de Catalunya no són inscrits al CERA perquè l’estat espanyol no considera que visquin a l’estranger. Per tant, si, tal com marca la llei del referèndum, el cens de votants serà el mateix que el d’unes eleccions autonòmiques, aquests catalans a l’estranger, però dins l’estat espanyol, no podran participar-hi. Vegeu aquest vídeo didàctic sobre el Registre de Catalans i Catalanes Residents a l’Exterior:
Resolta la incògnita del vot exterior del referèndum de l’1-O
Dijous passat, dia 2 de febrer, al vespre, a la Fundació Joan Miró de Barcelona es presentava el llibre de bibliòfil i l’assaig que l’acompanya Miró i els poetes catalans, escrit per Vicenç Altaió i editat per Enciclopèdia Catalana. L’acte va anar més enllà, perquè es va convertir en un gran acte de cultura. Molts artistes van acompanyar Altaió i van fer els honors als llibres, als poemes literaris de nou poetes catalans i als poemes plàstics de Joan Miró. Tants artistes i creadors lligats a Miró i a la poesia, de Perejaume a Manel Esclusa, de Pere Llobera al Mag Hausson, d’Ester Xargay a Frederic Amat, de Daniel Giralt-Miracle a Emmanuel Guigom, de Pere Portabella a Martí Rom, de Jordi Carulla a Carles Duarte, de Maria Josep Balasch a Imma Merino, de Xavier Folch a Gloria Moure, de Luis Miñarro a Valerio Carando, de Josep Ramon Bach a Joan Pons, de Jaume Vidal Oliveras a Manel Guerrero, d’Anderground Films a Terra-lab, i més i més i més. Aquests artistes i creadors s’hi aplegaren per honorar un projecte que mancava, un projecte d’altura que serveix per a continuar llegint la història de la cultura catalana, continuar pouant en la tradició, per a projectar-se endavant partint del qüestionament crític del present que és futur. S’ha produït un terratrèmol, va dir Xavier Antich a Vicenç Altaió després de la presentació, amb un final que va ser una declaració de principis, quan Altaió va declarar: ‘Vivim uns moments històrics, polítics agitats, dominats per la política. Aquest és un llibre que aporta en aquest moment una qüestió no administrativa ni jurídica. La nació necessita segurament la jurisprudència, però sobretot necessita la cultura.’ Ser a la Fundació Miró és trobar-se en un espai confortable i familiar, que té aquella pàtina de civisme, de cultura, de recerca, d’emoció. Que bé que s’hi està, a la Miró. I dijous passat no podia ser de cap més manera, i encara més pels creadors que va aplegar entre les parets de l’edifici de Josep Lluís Sert. Enciclopèdia Catalana ha difós via Facebook el vídeo de l’acte, que podeu veure íntegre. Van parlar-hi el director general d’Enciclopèdia Catalana, Albert Pèlach; la directora de la Fundació Miró, Rosa Maria Malet; i el filòsof, patró de la Fundació Enciclopèdia Catalana i professor de teoria l’art, Xavier Antich; a més de Vicenç Altaió, l’autor dels llibres. Imatge del llibre ‘Miró i els poetes’ (Enciclopèdia Catalana). Per situar-nos, el llibre Miró i els poetes catalans és un llibre de llibres. Per una banda, és un recull de totes les obres que Miró va fer amb els poetes catalans. Inclou J. V. Foix, Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Sindreu, Joan Perucho, Miquel Martí i Pol i Pere Gimferrer. En molts casos, es tracta de col·laboracions de les quals es van fer edicions curtíssimes i bona part del material és inèdit. Miró i els poetes catalans és una edició de tiratge numerat, limitat a 1.500 exemplars, que consta d’un llibre de gran format i d’un llibre d’estudi, escrit per Vicenç Altaió, dins una capsa estoig. Vicenç Altaió ha utilitzat la metodologia del collage per resseguir la relació de Miró amb els nou poetes catalans. Cada relació és un capítol i cada capítol una metodologia pròpia i un estil narratiu diferent. Com diu Xavier Antich, acaba essent la vida d’un fresc d’època, la demostració visual de Miró com a poeta i també la cruïlla mai no narrada abans de Miró amb els poetes catalans. En la presentació de l’obra, Xavier Antich va destacar que l’edició d’aquests volums era un esdeveniment cultural de primera magnitud, en primer terme per la importància artística de Joan Miró per a la cultura catalana i per a la cultura universal del segle XX. És una aportació inèdita en els estudis mironians i s’ha convertit en un altre punt i a part en els estudis al voltant de Miró, com ho foren les aportacions de Roland Penrose, Margit Rowell, Robert Lubar i Maria Josep Balsach. En segon terme, es destacava la importància cultural del període que el llibre recorre: del 1918, amb la primera exposició de Miró a Barcelona, a la Sala Dalmau, fins al 2015, que és l’any del poema que Pere Gimferrer dedica a Miró, molts anys després de la mort de l’artista. ‘És un fresc d’època, de tota una època. Dècades que apareixen vívides i apassionants. Per això és una crònica de tot un segle de cultura catalana.’ I en tercer terme, Antich creu que aquest projecte editorial és un esdeveniment cultural per la singularitat del seu autor, Vicenç Altaió: ‘Altaió aquí no és només l’autor del llibre, sinó sobretot és el punt de vista. D’entrada ha tingut relació de primera mà amb bona part dels poetes que apareixen en el relat: de Miró i Foix fins a Pere Gimferrer. En alguns casos obvis, com el de Salvat Papasseit, per la seva mort primerenca, no hi ha la relació d’experiència, però sí en la majoria. I també té una trajectòria pròpia, que aquí s’ha centrat a fer d’historiador, d’erudit amb gran meticulositat. És un Altaió que no coneixia, combina l’exhaustivitat amb una intensitat, passió, extremadament rara en treballs d’investigació d’aquesta naturalesa.’ Imatge del llibre ‘Miró i els poetes’ (Enciclopèdia Catalana). Segons que va explicar Altaió, el llibre parteix d’unes paraules que va dir Jacques Dupin, poeta i biògraf de Miró, a Mont-roig del Camp, durant la celebració de l’Any Miró, el 1992. Va explicar que per entendre l’art de Miró s’havia de veure com treballen la terra els pagesos catalans i també s’havia de conèixer el sentit que els poetes catalans tenen de la universalitat. ‘Això em va colpir profundament i vaig entendre que Dupin ens assenyalava l’artista que té els peus arrelats a terra, que capta l’energia i la sap llançar cap a l’univers. Per tant, és el sentit d’allò transformador que enllaça el sentit terrenal amb el sentit immaterial. Això és la poesia. La poesia per a Miró i per als poetes és un fet físic, com físic era per a Miró ballar o practicar la boxa.’ ‘Aquest llibre no fa sinó oferir la lectura amb prosa clara, d’un poeta que ha tingut la sort de pertànyer a aquesta anella de poetes, que aquí comença amb J. V. Foix i acaba amb Pere Gimferrer, darrere del qual em poso i us hi sumo i en desitgem una continuïtat. Una revolució de l’esperit. Miró va aprendre la poesia a l’Acadèmia Galí. Quan feia el servei militar, en Junoy li havia passat un llibre d’Apollinaire, un poeta assassinat. Després, a la galeria Pinacoteca de Barcelona havia conegut l’obra de Picabia i va entendre la prova de la realitat material i immaterial. El 1918 va fer una primera exposició, amb una trentena d’obres, i no en va vendre cap. Però, en canvi, va ser presentat per Junoy, va ser celebrat per Foix, va començar a col·laborar en les revistes de Salvat-Papasseit i va teixir un seguit de relacions humanes radicals, buscant el sentit. A París, a la rue Blomet, va viure la gran aventura de l’esperit. Aquella generació que eren joves en la primera gran guerra es va rebel·lar i va creure que l’art anomenat humanista era un fracàs, que els havia dut a la sang. Primer el Dada va treure la llengua i després els joves de la Rue Blomet van crear la utopia surrealista. Miró va renunciar al realisme i a un cert humanisme per apostar per una renovació radical de la imaginació, d’allò que hi ha de primigeni entre els folls, els nens i el rastre del món primitiu. Aquesta és l’aventura dels poetes i l’aventura dels artistes. Diu Miró en una carta del 1920: “Admirat de París i ple de confiança en Catalunya.” Caram, Miró, que no ha venut res i que marxa del país i encara té confiança en Catalunya. I també escriu: “Llàstima que a casa nostra es negui la vida als artistes.” I Foix parla de Barcelona com una ciutat girada d’esquena a l’avantguarda. Anem-hi pensant.’ Continuava parlant Altaió, inspirat: ‘Però, és clar, la gran França i Alemanya van ser dominades pels nazis. I Miró crea un llenguatge nou, el de les constel·lacions. Un vocabulari que és plàstic, però sens dubte és un poema. Ell ha après que hi ha una revolta geopolítica, que és la que ha après dels poetes francesos. De Rimbaud, que cal ser l’altre, cal inventar-te novament cada dia. De Mallarmé, que tot el combat de les idees sensibles cap en un full bidimensional. De Baudelaire aprèn que hi ha una revolta dels sentits i que els sentits s’aiguabarregen en sinestèsia. I aprèn de Lautréamont que és en fragments que es constitueix la unitat, la frase amb sentit, la lògica. Miró reconeix en la cultura universal la pròpia cultura. La Fundació conserva la biblioteca personal de Joan Miró, on es conserven els llibres en els quals va col·laborar i els llibres que va llegir. Fa posar la pell de gallina. Hi són tots: Antonin Artaud, Paul Éluard… Hi són tots, se’ls havia llegit tots. Miró, abans d’entrar a l’estudi, cada matí, llegia un poema.’ ‘Rosa Maria Malet i el seu equip fa uns anys va fer una exposició dels 109 llibres que Miró havia fet amb altres. D’aquests, una part petita, un 20%, els va fer amb els poetes catalans. Aquest és el llibre que Enciclopèdia ens posa a l’abast. És realment extraordinari que un país de relativament poc públic pugui fer un llibre de dimensions universals com aquest. Els estudiosos de llibre de butxaca com jo celebrem que hi hagi Enciclopèdia Catalana que faci llibres grans. El format era necessari.’ ‘I aquest projecte demostra que Miró no es repetia mai. Cada llibre és diferent, afronta un problema diferent, i Miró no il·lustra els poemes, s’hi relaciona, dialoga amb els poetes, però ell va sol. Miró va als orígens. I m’he adonat, des d’un punt de vista filològic, que Joan Miró és un poeta: és Miró poeta amb els poetes. Un poema plàstic és altiu, dinàmic, trenca la literalitat, evoca la matèria, etc. Els colors simples de Miró són les vocals, amb fonemes; la distribució en l’espai és el nexe d’aquestes paraules, quan el llenguatge creix i crea relacions sintàctiques i crea un sentit. L’alè dels pagesos catalans, la seva relació amb la terra, té un sentit de la llengua que a banda de ser útil és poesia. Segurament la cultura catalana, potser la nació i, potser la política, es manté pels poetes. I així ha estat des del període del silenci de la postguerra.’ Imatge del llibre ‘Miró i els poetes’ (Enciclopèdia Catalana). ‘El llibre d’estudi havia d’explicar amb prosa clara la història. Per exemple, he vist que la relació entre Miró i J. V. Foix és la relació entre dos pallassos: l’investigador en poesia J. V. Foix cada vegada que retrata Miró, ara el posa amb uns esquís, ara amb uns bigotis a la Duchamp, és a dir, crea una fantasia iconogràfica de Miró impensable. Un altre: Salvat-Papasseit era un any més jove que Miró i Foix, però es va morir a només trenta anys. Miró va estimar sempre de Salvat-Papasseit l’optimisme enfront de la negació, la revolta i la voluntat davant de l’opressió. Josep Carner, que representava el Noucentisme, i Joan Miró que representava l’avantguarda, van enllaçar-se a l’exili. Després de la Segona Guerra Mundial, Miró va fer una exposició a la Galeria Maeght de París i va enviar una carta a Carner convidant-lo a la inauguració. La resposta de Carner és extraordinària, signada en clau política (ho veus per la data, 18 de juliol). Li diu: “Vós, Miró, sou el que més esteu per Catalunya, perquè porteu el sentit de l’arrel mil·lenària i el sentit de la universalitat.” Caram, que un noucentista reconegui l’esperit de l’avantguarda, ja teníem la màquina cultural en ple funcionament. Brossa fa de germà petit de Miró; ell serà qui donarà continuïtat a aquest esperit. Perucho serà, com Foix, en part el publicista per explicar la relació de Miró i la terra (Julià Guillamon diu que Miró l’hi va dictar). Espriu arriba a Miró a través de Raimon. I al capítol de Miquel Martí i Pol m’ho vaig passar teta. La relació no em lligava, fins que l’Elvira Gaspar em va posar sobre la pista de la correspondència de la seva mare, guardada a la Biblioteca de Catalunya: una cinquantena de cartes on es relata des del primer dia la invitació dels Gaspar a Martí i Pol per escriure un llibre. Miró va fer cinc intervencions del Llibre dels sis sentits al llarg de set anys. Entremig, el poeta havia anat creixent i desenvolupant tota la seva obra.’ ‘Acabo: Aquest llibre per a mi representa un punt de culminació i encreuament de tres coses: la primera, representada per Rosa Maria Malet. I vull reconèixer, en nom de la nostra generació, el pont de cadena que ens has fet. L’any 1982 em vas convidar com a poeta a portar l’espai dels joves, de la investigació de la fundació. De llavors ençà, he viscut i passejat per aquesta casa per conèixer el món mironià des de la perspectiva estètica de la nostra generació (Perejaume, Frederic Amat, Jaume Plensa i molts més). Si no hi ha temps verbals, la història no pot existir. Un segon reconeixement, a Enciclopèdia Catalana, per l’encàrrec, i en especial a Francesc Boada que va contactar amb mi, per la seva feina i direcció del projecte. I em va dir: amb aquest llibre ens hem d’afanyar perquè em jubilo. Gràcies a la seva jubilació només vaig treballar un any (de dia i de nit). El llibre és la suma d’una generació acadèmica i informal: gràcies als anys que vaig treballar al KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia Universals) vaig poder fer i col·laborar en exposicions sobre grans figures de la cultura catalana. Per tant, a través del KRTU i després al Santa Mònica he tingut la sort de dirigir o col·laborar en molta recerca que la nostra generació ha posat al dia i que aquí, en aquest llibre, es troba sintetitzada. Per tant, el projecte editorial conté molts noms: en Guerrero, en Minguet, en Guillamon, etc. Aquest llibre deu contenir cinc-centes persones de les quals una cinquantena han estat pals de paller de la recerca de la cultura catalana. Jo us reconec aquest esforç que hem compartit. El subjecte és una substància col·lectiva, una pàgina inèdita, però un treball col·lectiu. Som en un lloc molt alt: la poesia, la Fundació Miró. Vivim uns moments històrics, polítics, agitats, dominats per la política. Aquest és un llibre que aporta en aquest moment una qüestió no administrativa ni jurídica. La nació necessita segurament la jurisprudència, però sobretot necessita la cultura.’
Miró i els poetes catalans, un terratrèmol
Un total de 55.254 persones poden votar avui en l’elecció del nou rectorat de la Universitat de València, entre les deu del matí i les sis de la tarda. Els tres candidats són Mavi Mestre, Maria Antonia García i Vicent Martínez. L’escrutini dels resultats es podrà seguir, en temps real, des de la pàgina web de la universitat, prèvia identificació amb usuari i contrasenya. Així serà fins a tenir el 80% del vot escrutat. Segons que ha explicat la institució en un comunicat, arribats a aquest percentatge, deixarà de veure’s l’escrutini, i quan els resultats estiguen complets, el president de la junta electoral oferirà totes les dades finals en una compareixença a la sala d’actes de l’edifici del rectorat. El cens està compost per 2.010 membres del personal docent investigador (PDI), doctors amb vinculació permanent, 2.750 no doctors o sense vinculació permanent, 437 de personal d’investigació en formació, 47.907 estudiants (de grau i postgrau) i 2.150 membres del Personal Administració i Serveis (PAS). Els resultats es computen pel sistema de vot ponderat. Així mateix, d’acord amb l’article 101 dels estatuts de la Universitat de València, l’elecció de rector o rectora es fa per votació directa i per sufragi universal, lliure i secret. El vot és ponderat per sectors de la comunitat universitària de la manera següent: el del professorat doctor amb vinculació permanent té el valor d’un 51% del total de vots a candidatures vàlidament emesos per la comunitat universitària; el vot del professorat no doctor o sense vinculació permanent té el valor d’un 12,67%; el vot dels estudiants i les estudiants té el valor d’un 25%; el del personal d’administració i serveis té el valor d’un 10%, i el vot del personal investigador en formació té el valor de l’1,33%. En aplicació d’aquest article serà proclamat rector, en primera votació, el candidat que obtinga la majoria absoluta de vots ponderats a candidatures. En cas de necessitar-se una segona volta, la votació es repetiria el 6 de març. Més informació: Universitat de València: tres candidatures per a un sol rectorat
La Universitat de València tria avui el nou rector
Els partits que actualment ocupen els grups de l’oposició del govern d’Andorra coincideixen a dir que l’executiu que sorgeixi de les eleccions generals del 7 d’abril ha d’abordar les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea amb més ‘transparència’. Un dels punts que s’haurà de tractar és el del pagament de la prestació d’atur als comunitaris -entre ells els treballadors fronterers- que, després de quedar-se sense feina al Principat andorrà, decideixin tornar al seu país d’origen; qüestió que per bona part de les set formacions que es presenten als comicis és ‘inassumible’. L’acostament a la UE és una oportunitat per potenciar els vincles existents amb els territoris veïns en un moment on també la majoria de partits estan a l’expectativa dels resultats dels estudis de viabilitat sobre la construcció d’un aeroport en territori andorrà i com aquesta infraestructura ha de conviure amb el de la Seu d’Urgell. Demòcrates per Andorra (DA), partit que ha governat durant les darreres dues legislatures, defensa la ‘continuïtat’ de la feina feta fins ara en les negociacions de l’acord d’associació amb la Unió Europea. El seu candidat, Xavier Espot, creu que aquesta aproximació ‘pot ser una font d’oportunitats i riquesa’ però també afirma que tot plegat no ha d’implicar cap renúncia de sobirania ni de les particularitats del país. Tan Liberals d’Andorra (L’A) com el Partit Socialdemòcrata (PS), Progressistes-SDP i Terceravia creuen que cal arribar a un pacte d’estat sobre la qüestió i que el teixit empresarial i social estigui assabentat dels passos que es van donant. També lamenten que fins ara s’hagi actuat amb ‘opacitat’. El capítol de la lliure circulació de persones, que entre altres temes a tractar inclou el de la prestació de desocupació per als ciutadans comunitaris, és un dels que caldrà abordar en el pròxim mandat. La majoria de formacions que concorren a les eleccions generals del 7 d’abril deixen clar que, en cas de confirmar-se que la UE els ho demana, el país no ho podria assumir, almenys de forma general. En aquest sentit, Espot diu que el seu partit està obert a estudiar aquells casos on s’estigui produint una ‘manca d’equitat o de cobertura’ i considera que tot plegat s’ha de resoldre per la via d’acords bilaterals, com ara amb l’estat espanyol, amb qui se n’ha començat a parlar. Mentrestant, una de les noves formacions que es presenta als comicis, Unió pel Progrés d’Andorra (UPA), creu que s’ha de tenir molt present el model que s’aplica a Liechtenstein, on s’utilitza la superfície en metres quadrats del país com a paràmetre per valorar el grau d’assumpció de les directives europees. A més, en referència als treballadors fronterers, el seu candidat, Alfons Clavera, defensa una altra de les fórmules d’aquest model, la qual passa perquè aquests empleats continuïn cotitzant als països on resideixen. Per la seva banda, el cap de llista de L’A, Jordi Gallardo, veu important traslladar a la negociació europea el funcionament actual de les quotes d’accés al mercat laboral andorrà, on n’hi ha d’específiques per a treballadors fronterers i d’altres que s’obren a immigrants que volen residir al país. En aquest sentit, el seu homòleg del PS, Pere López, considera que cal seguir donant un tractament ‘preferent’ a les persones que viuen al voltant del Principat i el de Progressistes-SDP, Josep Roig, destaca la importància d’aquest perfil de treballador per Andorra. D’altra banda, Josep Pintat, de la Terceravia, creu que en aquest àmbit no s’ha de legislar en excés i que la prioritat passa perquè hi hagi una ‘estabilitat’ econòmica. Un altre dels partits que concorren per primer cop a les eleccions generals, Andorra Sobirana, està en contra de la negociació d’un acord d’associació amb la UE, segons explica el seu líder, Eusebi Nomen, que creu que el pacte comportarà haver d’adoptar els tipus mínims dels impostos especials. Per aquest motiu, creu que cal abordar un pacte de lliure comerç com el que intenta establir el Regne Unit. La viabilitat d’un aeroport en territori andorrà L’acostament d’Andorra a la Unió Europea és vista per la majoria de formacions com una oportunitat per, també, estretir encara més els vincles amb els seus veïns de les dues vessants del Pirineu, amb els quals es vol potenciar l’accés i l’ús compartit d’infraestructures. Dins d’aquest marc, però, cal veure l’encaix que pot tenir la hipotètica construcció d’un nou aeroport dins el país, tema sobre el qual la Cambra de Comerç d’Andorra ha encarregat uns estudis de viabilitat, amb el de la Seu d’Urgell, en el qual el govern andorrà és partícip de la seva gestió. Espot (DA) afirma que cal seguir apostant per la infraestructura alturgellenca on, a més, diu que s’albiren progressos tècnics amb la incorporació del sistema d’aproximació amb GPS. Tot i això, defensa que tot plegat ‘no és excloent ni ha d’impedir que es puguin analitzar infraestructures dins el territori andorrà’. Mentre, Gallardo (L’A) es mostra prudent davant els estudis de viabilitat que s’estan fent però sense perdre de vista l’oportunitat que pot suposar pel país si aquesta infraestructura serveix ‘perquè arribi més gent a Andorra’. El cap de llista del PS també està a favor d’aquest aeroport sempre que ‘es pugui finançar, estigui en un bon espai i sigui accessible i no tingui un gran impacte ambiental’. De totes maneres, considera que cal continuar treballant, almenys fins que el projecte no es faci realitat, en el desenvolupament de les dues instal·lacions d’aquest tipus que hi ha a la demarcació de Lleida. Sobre aquest darrer punt també hi està d’acord el candidat de Progressistes-SDP, que no veu prioritari la construcció d’aquesta infraestructura en territori andorrà. Pintat (Terceravia), en canvi, defensa que l’aeroport ha d’estar ubicat dins d’Andorra i lamenta que encara no s’hagi implantat el sistema d’aproximació amb GPS al de la Seu. ‘Andorra no es mereix aquestes situacions de bloqueig’, afirma. Per la seva banda, el líder d’UPA creu que s’ha d’aprofitar la instal·lació de l’Alt Urgell però també està a favor impulsar-n’hi un al Principat si aquest és operatiu, perquè ho veu com ‘una garantia de la sobirania’. Finalment, Nomen (AS) diu que el seu partit no es posiciona en contra de cap infraestructura que sigui viable des d’un punt de vista constructiu i financer. Obertura del sector financer i diversificació de l’economia Si la passada legislatura va començar amb la crisi de la Banca Privada d’Andorra (BPA), el que va comportar la intervenció de l’entitat financera per part de l’executiu, aquesta acaba amb la sortida del país de la llista grisa de paradisos fiscals. Sobre aquesta qüestió, el candidat de DA destaca la importància de tenir un sistema ‘homologat internacionalment’, fet que, afegeix, contribueix a captar inversió estrangera. Per la seva banda, el seu homòleg a L’A explica que arran del cas BPA ‘s’ha endurit l’accés al crèdit’, motiu pel qual creu que cal reflexionar sobre quines mesures de control són les necessàries per evitar que s’acabi ‘ofegant el sistema’. Mentre, tant el PS com Progressistes-SDP coincideixen en afirmar que l’acord d’associació amb la UE ajuda a ‘reforçar’ el sistema bancari i que cal, a més, fer més tasca diplomàtica per donar a conèixer els ‘esforços’ que s’han fet en matèria fiscal i transparència financera. D’altra banda, el líder de la Terceravia i el d’UPA valoren l’avenç que hi ha hagut en aquest àmbit alhora que defensen ser ‘sobirans’ en el model d’impostos. Finalment, des d’AS demanen un sistema financer ‘fort’ i creuen que l’actual model ‘necessita una revisió’, segons ha explicat Nomen. Un altre dels temes que haurà de gestionar l’executiu que surti després dels comicis general és el de l’obertura del primer casino del país, després que l’empresa guanyadora en el procés d’adjudicació no hagi obtingut la llicència i tant ella com altres de les que van participar en el concurs hagin fet arribar el cas a la justícia andorrana. En aquest sentit, Espot defensa que el govern sempre ha actuat sota el ‘principi de legalitat’ però la majoria de formacions que es presenten a les eleccions lamenten la situació que s’ha produït i en responsabilitzen l’executiu de tot plegat.
L’oposició andorrana vol més ‘transparència’ en la negociació de l’acord d’associació amb la UE després del 7-A
Caprabo ha incorporat a la seva cartera de franquícies els supermercats Aliprox, botigues d’uns 150 metres quadrats que tenen un horari ampli de 8.30 a 22 hores. El primer supermercat d’aquestes característiques ha obert al barri barceloní de Sants, al carrer 26 de gener de 1641, i ocupa cinc persones, ha informat Caprabo aquest dimecres en un comunicat. Es tracta d’un model de botiga franquiciada concertada que s’adapta a espais petits i ofereix una compra ‘àgil i còmoda’ amb productes de fabricants líders, marca pròpia i de proximitat, a més d’una àmplia oferta d’aliments frescos —especialment fruites i verdures— i forn. Amb el model de franquícies, Caprabo incideix en el supermercat de proximitat i ha obert mercat en municipis on fins ara no tenia establiments. L’empresa va llançar el 2010 el seu pla d’expansió a través de franquícies a Catalunya, el seu principal mercat estratègic, i des d’aleshores ha obert més de 40 supermercats amb aquest model de les ensenyes Caprabo, Rapid i ara Aliprox.
Caprabo afegeix a la cartera de franquícies supermercats petits amb horari extensiu
Esquerra Unida ha denunciat la represa de les prospeccions petrolieres a les costes de Mallorca, Eivissa i Formentera. En un comunicat, el partit alerta que el govern espanyol hi ha ‘reactivat la tramitació del projecte de sondatges acústics mitjançant explosions d’aire comprimit’. La formació ha reiterat que es posiciona contra aquestes prospeccions i que dóna suport a les entitats ecologistes que s’han mobilitzat a les Illes. ‘Lluitarem amb tots els recursos amb els quals comptem per a aturar aquest desastre’, han advertit. La diputada al congrés espanyol Eva Garcia ja ha presentat una bateria de preguntes per al govern espanyol. Esquerra Unida vol que l’executiu de Rajoy conformi que s’hi han reprès les activitats descrites i per quin motiu, si tenen la intenció de dur-hi a terme explosions petrolieres o de gas, si se n’han calculat els costs mediambientals i econòmics i si s’ha consensuat tot plegat amb el govern de les Illes.
Esquerra Unida denuncia la represa de les prospeccions petrolieres a les costes de Mallorca, Eivissa i Formentera
Benvolgut Quim: Es fa difícil omplir aquest espai en blanc amb paraules que puguin expressar tot el que sento, tot el que patiu i patim per la injustícia, la crueltat que implica mantenir-te, a tu i a la resta de presos i preses polítics, privats de llibertat des de fa tant de temps. Sé que ho saps, però deixa’m recordar-te les moltes, moltíssimes, persones que reclamem que acabi tanta injustícia. Ho reclamem en actes organitzats arreu del país i també en els nostres gestos quotidians. Us volem a casa! Als companys i les companyes que esteu empresonats i els qui són a l’exili. I ho reclamem pacíficament i cívicament, com vosaltres ens demaneu sempre. Seguint el vostre exemple. I és que volem correspondre de la millor manera possible a la vostra dedicació, el vostre sacrifici, la vostra ferma voluntat de construir un país lliure i millor per a tots. Barcelona, la ciutat que tant estimes i sempre tens al cap, et correspon d’idèntica manera. Amb estimació, amb gran suport, amb respecte i amb molta enyorança. Sovint penso com respondries i et posicionaries en determinats debats de ciutat, què diries i què faries davant els molts reptes que tenim. I tinc clar que ho faries, com vas fer sempre, en funció d’allò que fos millor per a la ciutat i la seva gent. Fugint d’aparences, de grans anuncis, cercant l’acostament de posicions. Has deixat un record immillorable. Fa pocs dies, em va aturar un membre de la Guàrdia Urbana quan anava pel carrer, a prop de la plaça de Sant Jaume. Em va demanar per tu, em va dir que sempre els havies fet costat, que no entenia què feies tancat i que et trobaven a faltar. Emocionant. Aquesta situació s’ha repetit moltes vegades, pel carrer, en una botiga, a la perruqueria… I que gent tan diversa, que t’ha conegut i tractat en moments tan diferents, coincideixi en la teva capacitat de treballar i relligar i en el teu bon fer fa que esdevinguis un gran referent humà i polític, d’autèntic servei públic. Quan falta un any per a les eleccions municipals, et recordo parlant de la nostra ciutat amb entusiasme, amb empenta, amb la rialla sempre a punt. I això m’esperona a tirar endavant aquest projecte que és de molts, però que sobretot és teu, perquè Barcelona sempre ha ocupat i ocuparà un lloc molt rellevant en el teu dia a dia. Ara ets tu qui ocupes un lloc destacat en el nostre dia a dia, Quim, i aprenem de tu a mirar endavant sense rancúnia, amb la fortalesa, dignitat i dedicació que demostres per la teva ciutat, pel teu país i per la seva gent. Seguim, Quim. Et volem de nou lliure entre nosaltres. Neus Munté
‘Barcelona, la ciutat que tant estimes, et correspon’, carta de Neus Munté a Joaquim Forn
Ingredients: (per a 6 persones) 1 quilo de cananes mitjanes 2 cebes grosses 2 tomàquets petits all i julivert sal oli un raig de xerès o vi blanc Les cananes encara crues, acabades de tirar a la cassola. Elaboració: D’aquest plat se’n diu ‘a la brutesca’, perquè les cananes es posen a la cassola ben netes però senceres. En una cassola amb oli, posem la ceba tallada fina i la fem daurar. Quan es faci transparent hi afegim el tomàquet tallat. Hi posem un polsim de sal i deixem que el sofregit es vagi fent. Un cop tinguem el sofregit, aboquem les cananes a la cassola, ben netes però senceres, les salem i les deixem coure durant vint minuts amb la tapa posada i remenant de tant en tant. En aquest punt, que correspon a mitja cocció del plat, hi afegim all i julivert i un raig de xerès o vi blanc i rectifiquem de sal. Tornem a tapar la cassola i deixem coure les cananes vint minuts més. Les cananes queden ben sucoses i gustoses i el plat es pot acompanyar d’arròs blanc. Les cananes a punt de servir.
Cananes a la brutesca
Calçots arrebossats amb salsa de pebrots del piquillo Ingredients: (per a 4 persones) 20 calçots 100 g farina 100 g de blat de moro 1 cullerada sopera d’oli sal 1 culleradeta de llevat Royal aigua freda Elaboració: Dels calçots n’aprofitarem només la part blanca. Farem bullir aigua en una olla i els escaldarem un minut, fins que l’aigua torni a bullir. Els escorrerem. Amb les dues farines farem un petit volcà i a dins hi posarem l’oli, la sal, el llevat i ho barrejarem tot amb l’aigua freda, que anirem afegint de mica en mica. En sortirà una pasta que no ha de quedar ni molt clara ni molt espessa. Posem una paella petita al foc amb oli abundant. Quan l’oli sigui ben calent hi tirarem els calçots arrebossats de quatre en quatre. Els deixarem escórrer sobre paper de cuina. Servirem els calçots arrebossats acompanyats d’una salsa de pebrots del piquillo. Per la salsa de pebrots del piquillo: Ingredients: 4 pebrots del piquillo en conserva 1 gra d’all 50 g d’avellanes 2 cullerades de salsa de tomàquet oli d’oliva, sal i vinagre pebre opcional Elaboració: Triturarem tots els ingredients fins a fer una salsa més aviat espessa. Així de senzill. És una salsa que queda molt bona i a la nevera es guarda bastants dies.
La cuina de la Neus: calçots arrebossats amb salsa de pebrots del piquillo
La ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, ha ajornat sense data la reunió amb el president de la Generalitat, Ximo Puig, prevista per aquest dimarts per problemes d’agenda. Concretament, per la reunió entre el PSOE i Unides Podem per a negociar la investidura de Pedro Sánchez com a president espanyol. El president Puig havia demanat la reunió amb la ministra i havia anunciat que exigiria una solució ‘immediata i legal’ per als impagaments del govern espanyol i ‘‘absolutament necessari per a garantir la tresoreria i el bon funcionament les arques’. El conseller d’Hisenda, Vicent Soler, sí que es reunirà amb la secretaria espanyola d’Hisenda, Inés Bardón, per a tractar les qüestions previstes. Per Puig aquesta era una qüestió clau per a l’estabilitat del govern i davant dels seus socis de Compromís, els quals li demanen més fermesa, fet que encara és una incògnita quina pot ser la reacció des de l’executiu valencià. A la vegada s’havia coordinat amb la presidenta de les Illes, Francina Armengol per a fer un front comú davant del ministeri espanyol amb l’objectiu que aboni les bestretes de finançament i la mensualitat de l’IVA que els deu. Front comú de Puig i Armengol contra el deute de l’estat espanyol
La ministra d’Hisenda espanyola ajorna la reunió amb Puig
Ben Emmerson (Kent, 1963) és un advocat amb una dilatada carrera en defensa dels Drets Humans. Ha format part dels tribunals de l’ONU contra el genocidi de Ruanda i les guerres que varen comportar la desintegració de Iugoslàvia. La seva cartera de clients és interminable i ara passen per les seves mans la defensa del president Carles Puigdemont i dels presos polítics catalans. Per això ha presentat dues demandes a l’ONU: una contra els empresonaments preventius i una contra Espanya per haver vulnerat dels drets de Carles Puigdemont per a ser investit president. L’advocat admet que els casos es tracten amb més lentitud que no esperava, però és optimista respecte de la resolució. A més, afirma que hi haurà notícies aviat. Amb ell parlem de la seva carrera professional, Julian Assange, la situació legal dels presos polítics i dels exiliats, però també de Pedro Sánchez i el jutge Pablo Llarena. ‘No diré què en penso perquè no es pot publicar en cap diari’, assegura. —Al Principat sou conegut arran del vostre paper com a advocat internacional del president Carles Puigdemont i dels independentistes presos. Tanmateix, podeu explicar breument quina ha estat la vostra carrera professional? —He destinat bona part de la meva carrera a la representació legal de minories nacionals, causes polítiques i nous estats independents. Durant molts anys també he estat relator especial de l’ONU pels Drets Humans i contra el terrorisme. De fet, vaig ocupar el càrrec fins al juliol passat i a l’agost va ser publicat el meu darrer informe sobre la situació a l’Aràbia Saudita. He estat jutge del Tribunal Penal Internacional de les Nacions Unides per a Ruanda i l’antiga Iugoslàvia. I entre els meus antics clients hi ha el líder de l’Exèrcit d’Alliberament de Kossove, Ramush Haradinaj, actualment primer ministre d’un Kossove independent. També he defensat el govern de Geòrgia en la seva lluita legal per a esdevenir independent de Rússia, però també el govern ucraïnès davant la deriva expansionista russa a l’est del país amb l’annexió de Crimea. Finalment, per resumir i sense estendre’m gaire, vull afegir que he defensat diversos moviments petits d’alliberament nacional. —No sé si en teniu constància, però un dels vostres antics clients, Julian Assange, ha estat amenaçat pel govern equatorià amb l’expulsió de l’ambaixada a Londres si continua comentant sobre política catalana. Vós que vàreu lluitar per evitar-ne l’extradició, què us sembla? —Per raons òbvies he anat seguit com s’ha cobert el tractament que rep Julian Assange a l’ambaixada, especialment ara que la postura del govern de l’Equador ha canviat. Evidentment no puc parlar dels detalls com si fos el seu advocat, però certament és preocupant que el govern espanyol pugui utilitzar els seus lligams amb les altres administracions que varen pertànyer a l’imperi espanyol per a aprofitar-se d’aquesta situació. Tot i això, crec que el tema Assange és essencialment diferent de la resposta que cal que doni el govern espanyol actual a la situació cada vegada més deteriorada a Catalunya. —Centrem-nos-hi, doncs. Com us vàreu involucrar en la defensa legal del president Carles Puigdemont i dels presos polítics? —D’una manera força ordinària . Els qui cercaven les persones que havien d’encapçalar la defensa internacional em varen contactar personalment i, evidentment, ho vaig acceptar. D’entrada, haig de dir, com tanta més gent a Europa que té interès per la política, no estava molt ben informat de la situació a Catalunya i de les raons reals per les quals els catalans es volien independitzar d’Espanya. I això és una pena, crec. Ara bé, després d’haver acceptat el cas i amb el pas del temps, m’he anat adonant que el franquisme continua profundament infiltrat en els fonaments de l’estat espanyol. I quan explico a la gent què passa realment en l’estament polític espanyol… Entren en xoc, no s’ho creuen. De fet, em costa una estona de persuadir-los sobre la realitat. Els és molt difícil d’entendre que un país que és membre del Consell Europeu i de la UE empresoni gent per haver expressat lliurement les seves opinions polítiques. Em sap greu de dir-ho, però Espanya té unes arrels democràtiques molt curtes i esquifides. En qualsevol situació de tensió o de crisi s’arrenquen. El compromís de les institucions espanyoles –el poder judicial, el funcionariat i parts del congrés– amb la democràcia i els Drets Humans és llastimosament vacil·lant. —El primer cas que vàreu presentar a l’ONU fou el de la presó preventiva dels presos polítics catalans. En quin punt és la demanda? —Ara mateix hi ha dues denúncies sobre els presos polítics al Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU. La primera va ser admesa mesos enrere i al juliol ens va demanar més informació actualitzada sobre Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Els la vàrem enviar a final de mes, començament d’agost. I al mateix moment també vàrem presentar denuncies per la majoria dels presos polítics. A més, vàrem demanar al grup que ajuntés tots els casos i els tractés de manera prioritària. —En teniu cap resposta? —En aquest moment encara no n’hem rebut cap. Suposo que la gent comença a estar una mica frustrada per la manca d’informació i de progrés. Sincerament, jo també comparteixo aquesta frustració. Però sóc conscient que el grup està sobresaturat amb més expedients i que tota l’estructura de l’ONU que treballa pels Drets Humans és infrafinançada. El punt clau en tot això és mantenir-hi el diàleg obert i empènyer perquè els casos avancin. I desitjo que tinguem una actualització de tot plegat abans de la manifestació de l’Onze de Setembre, que considero que serà un punt d’inflexió per a Catalunya. Pot ser l’última oportunitat del govern espanyol per a actuar abans del judici. Una volta hagi començat, em temo molt que la tensió anirà augmentant. —Teniu cap previsió de quan el grup de treball pot emetre un veredicte? —Hem d’esperar a tenir més informació abans de poder fer cap previsió sobre quan es pot emetre un veredicte. Però deixa’m dir una cosa. —Endavant. —L’única solució per a tot plegat és una solució política, no pas un veredicte del grup de treball. El president Puigdemont ho va deixar molt clar el cap de setmana passat al festival Beyond Borders: Catalunya està preparada per a tenir un diàleg productiu amb el govern de Pedro Sánchez. Un diàleg que el president afronta amb bona fe i sense condicions prèvies, però centrant-se amb el dret dels catalans de fer un referèndum acordat, efectiu i vinculant. Crec que no es pot fer una oferta més generosa i pacífica que aquesta. Ara depèn del govern de Madrid de decidir si vol respondre de manera constructiva o no. El món n’està pendent i sap que el govern de la Generalitat ofereix una branca d’olivera abans que no comenci el judici. —I si comença i no hi ha resposta? —Si els demòcrates que són empresonats són sentenciats i condemnats, la situació corre el perill de descontrolar-se, perquè les demandes per accions urgents per a trencar els lligams entre Barcelona i Madrid seran impossibles d’ignorar. I crec que el govern de Pedro Sánchez ara té una bona ocasió per a respondre a la invitació d’un diàleg constructiu amb un compromís sincer. Si fracassa i no l’aprofita el món sabrà que la culpa haurà estat de Sánchez. —Tanmateix, ja fa mesos que és president i no para de repetir que la causa contra l’1-O és a les mans de la justícia. Ni tan sols ha instat la fiscalia a demanar l’alliberament dels presos polítics. —No entraré a discutir què pot fer Pedro Sánchez o no i quines en són les intencions. Però sí que hi ha marge per a un diàleg constructiu. Ara mateix, activistes i agitadors de l’extrema dreta intenten aconseguir un escenari de violència al Principat arrencant llaços grocs. I el més important, crec, són les paraules que el president Puigdemont va dirigir a Catalunya aquesta setmana. Va fer una crida a la calma i a mantenir la resistència no violenta. La violència només alimenta els extremistes. Per tant, la calma és absolutament clau ara mateix. Això i una mica de paciència. Tots sabem que el judici de l’1-O serà un moment crucial. Sobretot si els representants del poble català són condemnats a dècades de presó per haver fet allò per què van ser elegits: un referèndum d’independència. Si arribem en aquest punt, només Madrid en tindrà la culpa. —Tornem a la denúncia contra els empresonaments. El grup de treball dicta veredictes no vinculants o recomanacions. I Espanya ja ha desobeït l’ONU unes quantes vegades. Per què hauria de fer-los cas ara? —No és cert que la decisió del grup no sigui vinculant per a Espanya. Això és un dels mites que agrada d’explicar a la Moncloa, però no és cert. La realitat és que la constitució espanyola obliga l’estat a complir els seus compromisos internacionals. Espanya ha signat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics i el grup de treball emetrà un veredicte d’acord amb aquest tractat internacional. Espanya haurà d’assumir la decisió perquè, segons la constitució, la llei internacional també és espanyola. —I si desobeeix? —Si decideix de trencar la llei, cosa que ara ja fa, només puc dir que l’ímpetu a favor de la independència de Catalunya no pararà de créixer i podrà tenir una reacció immediata. A més, davant dels incompliments i les males praxis de l’estat espanyol, crec que rebrà el suport de diversos estats. —Heu estat en contacte permanent amb el president Puigdemont, però heu visitat els presos polítics? —Sí, al començament. Em vaig reunir amb Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart i Joaquim Forn. Els vaig veure forts i determinats. Evidentment, estaven frustrats per la seva situació i la presó havia tallat bona part del vincle amb l’exterior i la societat. Però són molt conscients d’allò que representen i que són empresonats només per les seves idees. El seu empresonament és una desgràcia per a la democràcia i el sol fet que hagin estat processats és una abominació. Però no seran a la presó gaire temps més. D’una manera o d’una altra, les claus els obriran les cel·les. La pregunta és qui ho farà. Si no ho fa Pedro Sánchez ho farà Quim Torra com a president d’una Catalunya independent. —En quina situació és la demanda del president Puigdemont contra l’estat espanyol? —Ara a l’agost hem enviat al Comitè de Drets Humans més informació sobre el cas, de manera que el període d’al·legacions ja és tancat. I ara depèn del comitè decidir sobre les objeccions preliminars d’Espanya i això ha de passar relativament aviat. Però no vull posar terminis concrets perquè és impossible. Tots sabem que vénen dates molt transcendents: l’aniversari del referèndum i la declaració d’independència i el judici contra els presos polítics i els exiliats, previsiblement al novembre. És durant aquest lapse que espero que hi hagi progressos en la demanda dels presos, però també per part del comitè. —Quina és la voluntat d’aquesta denúncia? Restituir Puigdemont? —És exposar davant de la comunitat internacional les violacions que ha comès Espanya contra la seva obligació de permetre el pluralisme democràtic. Una democràcia ha de permetre l’expressió de totes les veus i ha de respectar tots els processos democràtics. Carles Puigdemont va ser reelegit democràticament com a president de Catalunya, però ha hagut d’exiliar-se del país que representa. El seu govern ara mateix és a la presó o a l’exili. Això és un atac directe contra la democràcia. En primera instància volem demostrar que Espanya és un estat neofranquista i antidemòcrata. I fora de l’estat espanyol, assenyalar i avergonyir els qui són responsables de la situació actual de repressió. També volem evitar que Espanya continuï amagant-se rere un vel suposadament democràtic. I és que, desafortunadament, retrocedeix cap a posicions neofeixistes. I l’única solució que ara preveuen moltíssims catalans és severa: dissoldre la unió amb Espanya. I això és una reacció directa a les accions de les autoritats espanyoles contra l’expressió de la voluntat del poble català. —Creieu que el rebuig de les euroordres reforça la vostra posició a l’ONU? —Evidentment. La situació és molt simple, tot i els intents d’Espanya de complicar-la. Cap democràcia criminalitza la voluntat d’independència d’una minoria nacional. En cap democràcia és il·legal tenir diferències polítiques i debatre sobre la necessitat de canviar la constitució. Això, de fet, és l’essència de la democràcia. Per això l’acusació contra els presos polítics i els exiliats no és cap delicte. De fet, només és un crim en una dictadura o un país on falla la democràcia. I aquest és el cas d’Espanya. És inevitable que en qualsevol país europeu on la democràcia funciona i el poder judicial és independent hi hagi decisions com la d’Alemanya de refusar l’euroordre contra el president Puigdemont. La justícia i la democràcia van de bracet i no es pots tenir una sense l’altra. El problema greu que té Espanya, amb la seva conducta, és que exposa la bretxa que la separa cada vegada més de la resta d’Europa. Molta gent creu que l’antifeixisme va vèncer la Segona Guerra Mundial el 1945. I és cert gairebé a tota Europa, però no pas a a l’estat espanyol. I les ferides antigues es reobren d’una manera dràstica i visceral gràcies a un govern que no es regeix per una concepció moderna de la democràcia, sinó les reminiscències d’un règim feixista moribund. —Què penseu de la demanda presentada pel president Puigdemont i els consellers exiliats contra el jutge Pablo Llarena? —No he pogut consultar-ne tots els detalls encara. Sóc contrari a dir públicament què penso del jutge Llarena perquè, essent sincer, no són coses que siguin possibles de publicar en cap diari. Tanmateix, les decisions que ha pres, emparant-se en una suposada independència judicial, sorprenen jutges i advocats d’arreu d’Europa. —Vós vàreu acompanyar el president Puigdemont al seu retorn a Waterloo. Com fou la rebuda? —Evidentment tothom estava encantat de tornar a tenir-lo a Waterloo i que l’amenaça d’extradició en contra d’ell i la resta d’exiliats hagués desaparegut. Això és una victòria extraordinària. Però cap d’ells no és lliure encara de retornar a casa seva a Catalunya. No són lliures de retrobar-se amb els seus familiars, tampoc per a exercir els seus càrrecs i responsabilitats. I fins que això no es compleixi, dubto molt que celebrin res. No poden fer celebracions a Waterloo mentre nou persones continuen a la garjola a l’estat espanyol per haver fet exactament allò que els havien demanat els votants. Fins que els presos polítics no siguin alliberats i fins que el diàleg no hagi arribat a reinstaurar la normalitat política, serà molt difícil que celebrin res. Tot i això, és una bona notícia que anem recollint victòries en el nostre camí cap a l’objectiu final. També hi ha hagut algunes derrotes, però aquest moviment només es dirigeix en una direcció. Els polítics d’extrema dreta poden fer tantes actuacions com vulguin arrencant llaços grocs. La majoria dels catalans tenen molt clar que volen un estat independent. —En aquell acte, vàreu fer una declaració molt agosarada: ‘Catalunya tindrà un seient a l’ONU d’aquí a divuit mesos.’ Què volíeu dir? —Evidentment ho vaig dir en un to de broma. Però sí que és cert que els terminis depenen només de Pedro Sánchez. Si la situació continua igual sense cap resposta política per part de Madrid, Catalunya serà independent molt abans que ningú no s’imagina, perquè possiblement no hi haurà cap més solució que una de radical i d’immediata. La predicció que vaig fer a Waterloo, tot i ser en to de broma, potser serà certa per culpa d’una administració espanyola feble i intransigent que té més por de perdre el poder davant de l’extrema dreta que d’oferir una solució. —També us vàreu excusar pel vostre català. Com us va? —En vaig aprenent i sé algunes paraules, però no les penso dir ara . De tota manera, faré un breu parlament l’Onze de Setembre i intentaré que almenys una part sigui en català.
Ben Emmerson: ‘Si Sánchez no allibera els presos ho farà Torra com a president d’una Catalunya independent’
El diputat de la CUP i advocat de Joan Coma, Benet Salellas, ha denunciat avui abans d’entrar a l’Audiència espanyola que el jutge Ismael Moreno, aplica el codi penal franquista al regidor de Vic per a privar-lo de llibertat. El jutge imputa a Coma delictes de sedició i ‘contra la forma de govern’, un concepte jurídic inclòs en el codi penal espanyol del 1973. ’El jutge Moreno utilitza conceptes franquistes; utilitza instruments de la dictadura’, ha dit Salellas, que també ha avançat que Coma respondrà totes les preguntes que se li formulin. Fragmenyt de la interlocutòria del jutge Ismael Moreno contra Joan Coma. El concepte ‘contra la forma de govern’ és inclòs en el títol segon del codi penal del 1973, el que recull els ‘delictes contra la seguretat interior de l’estat’. I més específicament ‘delictes contra el cap de l’estat, el seu successor, alts organismes de la nació, forma de govern i lleis fonamentals’. I consisteix en ‘executar actes directament encaminats a substituir per un altre el govern de la nació, a canviar il·legalment l’organització de l’estat o a despullar en tot o en part el cap de l’estat de les seves prerrogatives i facultats’. Aquell codi penal especificava alguns casos constituents de delicie, com ara ‘els qui en les manifestacions o reunions públiques o en llocs de nombrosa concurrència fessin visques o uns altres crits que provoquessin aclamacions directament encaminades a la realització de qualsevol de les finalitats determinades en l’article anterior’. La defensa de Joan Coma diu que el jutge no pot argumentar cap delicte amb un concepte que no vigent en la legalitat actual. Fins i tot el Síndic de Greuges es va pronunciar contra aquest fet. Rafael Ribó explicava en aquest informe sobre el cas contra Joan Coma que només dos dies després de l’aprovació de la resolució del 9 de novembre al Parlament (la que va defensar Coma en el ple de Vic), el fiscal en cap de l’Audiència espanyola, Javier Zaragoza, ja dictava una ordre adreçada a les forces i cossos de seguretat de l’estat, inclosos els Mossos d’Esquara, perquè l’informessin de la possible comissió dels delictes de sedició i rebel·lió pel fet de donar suport a la resolució parlamentària. ‘Sorprenentment’, deia el Síndic de Greuges, el fiscal Zaragoza dedicava tres de les nou pàgines del seu escrit a interpretar la tipificació vigent d’aquestes delictes conforme eren descrits no pas en el codi penal actual, sinó en el codi penal de 1973. El jutge Ismael Moreno era inspector de la policia durant el franquisme, i ja va ordenar l’ingrés a presó d’uns titellaires i investiga també l’ANC. Vegeu aquest perfil que en feia Andreu Barnils.
El jutge Ismael Moreno acusa Joan Coma utilitzant el codi penal franquista
Jaume Padrós Selma, president del Col·legi de Metges de Barcelona, és un home afable. Això no li impedeix d’abordar els problemes que el preocupen amb contundència. De seguida ens deixa clar que el capfica la situació de precarietat que viuen els metges de menys de quaranta-cinc anys. Creu que això pot acabar afectant la qualitat de l’assistència. Ens remarca que no és una qüestió banal i que si durant la crisi els professionals van tenir clar que s’havia de donar prioritat a les inversions, ara és l’hora d’aturar aquesta situació. És prou sabut que considera que el debat sobre la sanitat aquests darrers anys ha estat intoxicat i empobrit, però potser no se sap tant cap on creu que ha d’anar. Pensa que cal ser imaginatiu i parlar de com canviar l’organització per ser més eficient, de com donar més autonomia als centres i afavorir que s’autogestionin per treure més profit dels recursos. També de com parlar de flexibilitat i d’equips multidisciplinaris i de la necessitat de saber aprofitar els recursos que fan de la nostra sanitat un sistema diferent. I creu, així mateix, que cal posar sobre la taula els perjudicis de la creació d’oligopolis com el Grup Quirón. —Hem tingut una bona notícia. Ja no queda cap ferit dels atemptats en estat crític. —Sí, això és tremendament positiu. Més enllà de la indignació i la consternació que hem manifestat pels atemptats de Barcelona i Cambrils i de la solidaritat amb les víctimes (no tan sols dels ferits) i les seves famílies, cal que reiterem el reconeixement a la gran tasca que des del primer moment els metges i més professionals sanitaris des dels serveis d’emergència, els CAP, els CUAP i els hospitals han exercit amb vàlua, professionalitat, compromís i excel·lència. Altíssima qualitat. —Dieu que estem en una situació de risc? —En aquests moments es tracten molt malament els professionals sanitaris, sobretot els que valen. Ho vaig denunciar al parlament fa quatre mesos i ho hem de continuar fent. Hi ha el perill de cronificar la precarietat. Tenim un 50% de metges de menys de quaranta-cinc anys en situació de precarietat. I fins un 20% cobren menys de 1.500 euros el mes i a sobre tenen contractes precaris i una situació inestable, que no els permet de tenir ni accés a l’habitatge. Hi ha gent que té quaranta contractes l’any. —Heu dit quaranta contractes l’any? —Quaranta o més, i el que dic no és cap anècdota. Ho tenim documentat. Curiosament, l’empresa amb l’índex més alt de precarietat és l’Institut Català de la Salut (ICS), que és el principal proveïdor públic, sobretot en l’atenció primària. I si mireu a la privada us trobeu que hi ha metges que cobren 6,5 euros la visita, i han d’acabar fent moltes visites d’assegurança lliure per fer-se un sou. Hi ha una contradicció molt gran: la societat ens diu que som els millors professionals, però alhora de la veritat accepta aquesta situació. Nosaltres defensem un sistema d’excel·lència, que vol dir que hi ha una atenció excel·lent, una proximitat, que s’atenen les grans patologies, però ho hem de dir clar: si no s’injecten més recursos i fem més corresponsable la ciutadania de l’ús i el finançament d’aquests serveis, tenim núvols grisos i foscos a curt i a mitjà termini. —Aquesta precarietat pot acabar afectant l’assistència mèdica? —Evidentment, sobretot afecta la continuïtat assistencial i, això, amb l’augment constant de malalts crònics que hi ha en la nostra societat, encara és més significatiu. Si no s’arregla pot acabar afectant la qualitat de l’assistència. —Què proposeu de manera immediata per revertir aquesta situació? —Durant la crisi la professió va prioritzar que no es deixessin de fer inversions, perquè era el que calia. I ho va fer abans de defensar un augment de salari. Amb les retallades els metges van perdre fins a un 20% del sou. Ara hi ha una recuperació econòmica amb un augment del PIB del 2,7%. La Generalitat de Catalunya, enguany augmentarà els ingressos de 1.500 milions, aproximadament, i d’aquests només preveu destinar-ne 230 a les despeses corrents destinades a salut. Això no pot ser. Almenys n’hi han de destinar 600. Hi ha d’haver un 35% o 40% d’augment, que és aproximadament el pes de la despesa en salut sobre tot el pressupost de la Generalitat el 2017. Sabem que amb això no es resolen els problemes, però és de justícia fer-ho. No es podrà continuar fent medicina d’excel·lència si es mantenen la precarietat i els sous indignes. Ha de ser prioritari posar fi a aquesta situació, sobretot per als més joves, que són el futur del país. I això no ha pas d’amagar que el problema principal és un finançament molt insuficient a causa de l’ofec econòmic a què l’estat sotmet el govern de la Generalitat. —Els joves en són els més perjudicats? —Sí. I si no ho arreglem ens podem trobar que els millors marxin i pleguin veles. El sistema sanitari se’n pot ressentir. El risc és que podem tenir una generació que es desenganxi dels valors que donen sentit a la professió. Això ho hem de combatre. La professió també té deures en aquest sentit i jo em penso desviure perquè la declaració de Girona del Congrés de la Professió Mèdica tingui sentit i sortida. —Abans dèieu que a l’ICS era on hi havia més precarietat. Com és això? —Hi ha unes inèrcies, que serien difícils d’explicar, que ho han facilitat. En el cas de l’ICS sí que és veritat que d’ençà que nosaltres ho vam posar sobre la taula s’ha fet l’esforç de corregir el tipus de contracte. El Col·legi ha posat de manifest quina mena de contracte ha de ser assumible i quina no des del punt de vista del sector públic i quin afavoreix o no la precarietat. Crec que encara som a temps de revertir aquest futur incert del sistema sanitari. —Quins desafiaments més tenim? —N’hi ha un de sociodemogràfic. Nosaltres tenim una societat més envellida, tenim una de les societats amb l’esperança de vida més alta del planeta. Catalunya està entre els tres o quatre primers països del món pel que fa a l’índex d’envelliment, i això és la conseqüència de les polítiques de salut que s’han fet fins ara. Això és un èxit, però ens presenta nous problemes i reptes. —Quins? —La realitat és que tenim uns pacients que han superat malalties agudes que s’han convertit en cròniques i que són, alhora, pacients més informats, més apoderats, que volen exercir aquesta autonomia que el sistema sanitari els reconeix i que, per tant, volen decidir qui els ha d’atendre, quan i com. Volen poder decidir amb el professional els tractaments que han de seguir. Aquesta situació nova també fa que hi hagi més prevalença de discapacitats físiques i cognitives, i això ens desafia des del punt de vista de la bioètica. Quina intensitat hem de donar als tractaments a la fi de la vida, sobretot quan disposem d’eines que ens permeten de valorar si els pacients estan en una situació pròxima al final? Es poden prendre decisions avançades que evitin la utilització inadequada dels recursos, i que, per tant, facilitin uns finals de vida més dignes. Se n’ha de parlar, d’aquests reptes de la bioètica. Aquest canvi biològic ens obliga a canviar la manera de treballar, perquè aquests pacients necessiten un tipus d’atenció més integral i pròxima al seu entorn. Per tant, això vol dir que si fa cinquanta anys el metge treballava sol, ara ha de treballar amb un equip interdisciplinari. La millora de les urgències i de les llistes d’espera demana d’apoderar de veritat les atencions primària sanitària i comunitària, però d’una manera diferent. —En podeu posar un exemple? —Us poso un exemple del que ens passa. Tenim pacients grans que viuen sols i que emmalalteixen i han ser cuidats. Quan hi ha crisi econòmica, les famílies no tenen tanta capacitat de contenir aquestes situacions a casa. Què passa? Que aquest senyor és candidat d’urgències de l’hospital. Si aquest senyor té uns recursos en l’àmbit comunitari i la capacitat de ser atès per l’atenció primària, segurament podrà ser tractat a casa. La sociologia de la professió ha canviat i, per tant, les solucions assistencials també han de canviar una mica. Països com Nova Zelanda o Austràlia ja se n’han adonat i reconverteixen els centres perquè la tipologia dels pacients, des de fa uns anys, ha canviat. Sempre diem la frase següent: ‘Hem de situar la persona en el seu entorn, en el centre de la nostra atenció.’ Més ben dit, no és mai el pacient que ha d’anar al recurs de sempre. Els que han de canviar són el sistema i els professionals. —Ja sé que parleu d’un canvi profund, però deixeu-me fer un incís. És veritat això que diuen que els caps de setmana o durant els períodes de vacances els hospitals s’omplen de gent gran? —Això ho hauríeu de demanar als centres, però si passa no és perquè les famílies els abandonin, sinó per aquesta complexitat de què parlàvem. Hi ha una cosa que és certa: amb la crisi, els recursos de les famílies i els àmbits comunitaris s’han reduït i no tenen tanta capacitat de contenció. Quan aquest entorn no funciona els hospitals i els serveis sanitaris fan de comodí. Tant senzill com això. —Els serveis sanitaris fan una funció més enllà de l’estrictament sanitària? —I tant. Això ho fan cada dia els metges d’atenció primària i, sobretot en època de crisi, han fet tots els papers de l’auca com mai. En part, això també explica el desgast tan gran que hi ha a l’assistència primària. Sense tenir prou instruments acaben essent l’aixopluc de les demandes i les queixes. El metge de capçalera sovint és el receptor dels problemes, però no té eines per a vehicular-los. —En les vostres propostes poseu molt d’èmfasi en la idea que els canvis fonamentals s’han de produir en l’organització. —En el sistema tenim alguns àmbits molt burocratitzats. S’han d’aprimar les estructures. —Ho podeu explicar més? —Mireu, jo des que vaig acabar la carrera, i ja fa molts anys, sempre he sentit dir que l’atenció primària és la porta d’entrada al sistema. En realitat, però, es va optar per fer un sistema que universalitzés l’assistència i no es van donar eines ni formatives ni instrumentals als metges d’atenció primària perquè tinguessin la capacitat de gestionar individualment cada cas, més enllà de l’atenció clínica. —Es pot arribar a gestionar així? —Sí, i tant! Què voldria dir? Doncs tenir capacitat de compra de serveis, capacitat d’autonomia professional. No tenir això és una de les causes del desencant que hi ha en el món de l’atenció primària. La nova realitat sociodemogràfica –també la de la professió– és el gran argument perquè es facin els canvis que l’atenció primària i els hospitals necessiten. Un seria precisament donar als professionals, els metges, més autonomia a l’hora de prendre decisions. En aquest sentit, tenim experiències d’autonomia professional que han estat satisfactòries també per als pacients. —Autogestió? Les podeu explicar? —No és l’únic camí, però hi ha experiències d’autogestió, en forma cooperativa, que han demostrat que el nivell de satisfacció dels pacients i els professionals és més alt i que, a més, es produeix un estalvi directe de l’erari públic. Hi va haver un moment que l’administració semblava que optaria per això, però a vegades aquestes opcions queden aturades a causa del soroll extern. En aquests moments s’han d’aplicar solucions molt imaginatives no tan sols a la primària, sinó també als hospitals. Hem d’utilitzar millor els pocs recursos que tenim. Molta gent es pensa que donar més autonomia significa donar uns privilegis. No vol dir això. En realitat vol dir corresponsabilitzar l’equip clínic –el metge assistencial amb un equip que pot ser de metges i infermers– d’un pressupost. La gestió d’aquest pressupost podria ser molt millorable si es fes segons uns criteris de flexibilitat, pensats amb el pacient i per al pacient i amb uns resultats de salut òptims. El nostre país ha estat massa paralitzat discutint de qui és la titularitat de qui presta els serveis, quan en realitat el sistema sanitari nostre, des de l’origen, té un dels segells d’identitat que es basen, precisament, en la pluralitat d’aquests proveïdors. En aquest sentit, el conseller Comín ha ajudat a aclarir la qüestió dels noms propis. És a dir, a aclarir el paper que han de fer les empreses, les entitats i les institucions que treballen al sector públic que no són l’ICS i que en cap cas vol dir que s’hagin privatitzat. —Considereu que s’ha perdut molt de temps en això? —Ens hem aturat massa temps en un debat molt empobrit intel·lectualment, que té més a veure amb prejudicis ideològics i amb frustracions personals que amb unes ganes d’avançar i millorar. Com us deia abans, el conseller Comín ha ajudat molt a relaxar la controvèrsia i ha introduït elements molt interessants. Es torna a parlar de les bases del model sanitari, que és del que la gent està convençuda, però lamentablement s’ha creat molta confusió i s’ha intoxicat l’opinió pública. Si ara sortim al carrer i preguntem si s’han privatitzat llits ens diran que sí i, en realitat, no se n’ha privatitzat cap. S’ha confós la gestió amb el proveïdor amb la privatització. No hi ha cap ciutadà de Catalunya que pagui per una prestació que és gratuïta. Si anar a la Mútua de Terrassa és privatització vol dir que hem de tornar a l’escola. —Potser no s’ha explicat prou el model que tenim, d’on ve i què el configura. Abans dèieu que era molt identitari. —Ningú no parla del sistema sanitari madrileny o espanyol. En canvi, tothom parla del sistema sanitari català, aquí i arreu. És una evidencia i una referència. —Què el caracteritza? —La diversitat de proveïdors. A Catalunya hi ha més de setanta hospitals i set són de titularitat de la Generalitat. Els altres són d’ajuntaments, fundacions o mutualitats que van néixer quan encara no existia la seguretat social amb una voluntat de cobertura de la sanitat dels treballadors. La societat civil s’organitzava a través de mutualitats o organitzacions sense afany de lucre per a donar assistència sanitària als treballadors. Això només passava a Catalunya. Quan arriben la democràcia i les transferències hi ha una cosa que fan Trias i Laporte que és extraordinària. Aprofiten aquests recursos i els reconverteixen en consorcis, fundacions, que són els que fan el teixit actual: Sant Pau, Hospital del Mar, Mútua de Terrassa, Hospital de Manresa, Santa Tecla a Tarragona, de Vilafranca… No els puc citar tots. És brutal. Són de titularitats diferents mutualitats, església, municipis… Això fa que sigui d’una vitalitat que no hi és en tot l’estat espanyol i que ens converteix en un fet molt singular a tot Europa. El que fa el sistema públic català és consolidar aquestes iniciatives que van sortir de la societat civil amb vocació de resposta social, vocació de defensa de l’interès general i, a petita escala, vocació universal. Això és molt gran, és un dels fets singulars que diferencien el nostre país. —I es va perdent? —La societat va canviant i en determinats moments hi ha hagut, tant en l’àmbit polític com en l’àmbit econòmic, tant per l’esquerra com per la dreta, tant a Espanya com a Catalunya, gent que en comptes de veure això com una riquesa ho ha vist com una amenaça, atès que aquest element era massa diferencial. Quan els senyors De Alfonso i Fernández Diaz conspiren amb això saben perfectament on toquen, ataquen allò que la gent identifica com a excel·lència i qualitat. La gent presumeix de la sanitat a Catalunya i dels seus professionals, encara que en tingui queixes concretes. Lamentablement, hi ha hagut algun irresponsable que els ha fet el joc políticament. Són els ‘ximples útils’, ho han fet alguns que són diputats. Algú que des d’algun mitjà es va dedicar a intoxicar i dir mentides. Hi va haver gent que va anar a minar la confiança. La nostra societat funciona pels intangibles de la confiança, la sanitat també. La relació dels metges amb els pacients. Hi hagut molta gent que ha tingut la voluntat de minar aquesta confiança. Catalunya és molt referenciada. Esquerdar això ha estat un acte de gran irresponsabilitat. No hi ha cap altre servei públic al país més transparent, que cohesioni la societat i que gaudeixi de més confiança per part de la ciutadania que el nostre sistema sanitari. —Les grans corporacions també amenacen aquest teixit? Penso, per exemple, en les darreres operacions del Grup Quirón. —Sí, quan van aparèixer les fusions del grup Quirón nosaltres en vam fer un anàlisi i vam veure que si tiraven el projecte endavant ho convertirien tot en un oligopoli. Les úniques dues veus que ho van denunciar públicament, llavors, van ser el batlle de Barcelona, Xavier Trias, i nosaltres, des del Col·legi. —Per què no es va poder frenar? —La Comisión Nacional de la Competencia espanyola no ens va donar la raó. Vam quedar astorats per la manera com van fer el càlcul per a rebatre’ns. Van comptar els llits dels hospitals concertats com a llits privats. Incomprensible. A la pràctica hi ha un oligopoli que pot contribuir a desestabilitzar el sistema en l’àmbit privat i pot empobrir la qualitat del sector. En realitat, passa el contrari d’allò que van dir els de la Competencia. Això ja afecta el contracte amb els professionals i, de retruc, acabarà afectant els ciutadans. Ho hem denunciat i ho continuarem posant sobre la taula. —Queden molts punts, ben segur que no els podrem tocar tots. No tendim cap a una atenció sanitària d’especialistes que impedeix de veure la persona com un tot i això crea problemes? Manca humanitat? —Ho admeto, la superespecialització ens fragmenta una mica l’individu. És molt important donar poder al metge de capçalera, que és qui pot tenir una idea millor i més global de la persona. A vegades l’assistència és molt disruptiva i poc resolutiva. Però això passa perquè a l’assistència primària no se li ha donat aquesta capacitat resolutiva. Una altra raó potser està en el fet que en l’entrada a les facultats i en l’ensenyament de pre-grau s’han fet prevaldre més els mèrits acadèmics que la resta d’habilitats. Per exemple, com fan els nord-americans, que prioritzen els joves que fan serveis comunitaris. Si ets voluntari tens prioritat, perquè això indica que hi haurà un metge a qui agradin les persones. La primera cosa que dic als metges joves és que si no els agraden les persones encara són a temps de dedicar-se a una altra cosa. L’únic que et fa mantenir la professió és la implicació amb les persones. —Heu estat molt taxatius amb les medicines alternatives. —I ho continuarem essent. De medicina, només n’hi ha una, que és la que fa que un metge, quan té un malalt, hagi de saber fer un diagnòstic diferencial d’allò que té i donar-li el tractament que l’evidència clínica atorga i està obligat a proporcionar-li. Ha de saber quin és el tractament fonamental i quin pot oferir de manera complementària. Quan un metge ofereix un tractament alternatiu fa una mala praxi que és incompatible amb l’exercici professional. Que es faci apartar un pacient d’un tractament ja validat no pot ser. Això passa molt en l’àmbit del càncer. És on hi ha més polèmica. És una mala praxi, i qui la faci tindrà directament el Col·legi de Metges en contra. Hi ha pacients que són especialment vulnerables perquè cerquen respostes per a acceptar el procés difícil que viuen. En aquesta situació no és admissible que hi hagi algú que en pugui abusar. —Per què la gent cerca aquestes alternatives? —Les causes poden ser molt diverses. A vegades el pacient té dificultats per a assumir la malaltia que té, a vegades el metge o tot l’equip han estat incapaços de tractar-lo adequadament. Se sap que una de les primeres causes que els pacients acudeixin a les teràpies alternatives té a veure amb la falta d’acompanyament. Aquí, per tant, sí que hem de fer una autocrítica, aquí sí que potser ens manca humanitat. Aquí he de tornar a parlar d’organització. Si tens una organització molt burocratitzada de tipus funcionarial, potser només tens cinc minuts per visita. La reivindicació no ha de ser de tenir deu minuts per visita perquè amb cada pacient necessites un temps diferent. Amb un pacient pots necessitar tres minuts i amb un altre una hora. Si tu ho pots organitzar per què t’ho ha d’organitzar l’estructura? Necessitem estructures que ens permetin de decidir quant de temps dediquem a cada pacient. Amb això podríem personalitzar i humanitzar més la medicina. —Se n’és conscient, que passa això? —Segurament no se n’és prou, perquè hi ha incerteses que fan que la gent tingui por d’arriscar-se o de canviar, però hem de canviar perquè la societat ha canviat.
Jaume Padrós: ‘No es podrà continuar fent medicina d’excel·lència si es mantenen la precarietat i els sous indignes’
La mesa de la diputació permanent del congrés espanyol, formada per PP, PSOE i C’s, ha refusat convocar aquest òrgan perquè debati sobre la conveniència que el ministre de l’Interior en funcions, Jorge Fernández Díaz, doni explicacions per les seves converses amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), Daniel de Alfonso, sobre investigacions a dirigents independentistes. ERC, CDC, Podem i IU van sol·licitar la presència del ministre davant de l’únic òrgan parlamentari que està actiu després de la dissolució de les corts per les eleccions. A més, ERC i CDC han demanat també que el president del govern espanyol en funcions, Mariano Rajoy, comparegui per la mateixa raó. La incongruència de Ciutadans El portaveu parlamentari de C’s, Carlos Carrizosa, ha insistit a demanar la compareixença de Jorge Fernández Díaz al Parlament. ‘Sembla que està bloquejada , voldríem que comparegués’, ha afirmat en roda de premsa. Ho ha dit poc després que la Mesa de Congrés hagi tancat la porta per unanimitat, de PP, PSOE i C’s, a les peticions que reclamaven que Fernández Díaz donés explicacions al Congrés, adduint ‘qüestions formals’. Fonts del partit ho han atribuït al caràcter en funcions del govern espanyol i han afirmat que ho demanaran formalment el 19 de juliol, quan es constitueixin de nou les corts espanyoles.
Fernández Díaz no haurà d’explicar al congrés la seva conversa amb el director de l’OAC
‘No hi havia hagut mai cap huit de març com aquest huit de març’. S’han assegut en un banc prop de la plaça de la Mare de Déu. Potser per l’edat o per les hores que feia que caminaven o perquè sí, pel simple gust de contemplar la gentada com passa, i ara unes que s’han pintat la cara, i ara una altra batucada, les que ballen, les que alcen amunt la pancarta de cartró amb totes dues mans, aquí la teniu, les que s’hi fan sèlfits, què passa, ens volem vives, somos las nietas de las brujas que no pudistéis quemar, de camí a casa no vull ser valenta, vull ser lliure, feminism is the radical notion that women are people, el cas és que s’han assegut, i que contemplen embadalides el riu de gent. Són dues dones d’entre els seixanta-tants i els setanta-pocs, l’una amb mocador lila al coll, l’altra amb una enganxina a la solapa, fan pinta d’haver bregat unes quantes batalles i d’estar feliçment de tornada d’unes quantes més, i no deien res, semblaven dues sibil·les en observació fins que la més baixeta ha deixat anar, pausadament, la sentència. I és difícil trobar una manera de resumir-ho millor: ‘No hi havia hagut mai cap huit de març com aquest huit de març’. Abans de començar. Samarretes, pancartes, mocadors: el metro (amb serveis mínims) n’era ple; els autobusos; els carrers del centre, també. No calia ser una fura per intuir que aquest 8 de març, a València, n’hi passaria una de grossa. I així ha estat: el color lila ha anat tenyint tranquil·lament la ciutat fins que la marea de la més gran manifestació feminista que hi ha hagut mai ho ha desbordat tot. La convocatòria és a les sis, al Parterre. Mitja hora abans ja no s’hi cap, i la gent s’escampa: cap a la porta de la Mar, que sembla que la pancarta principal anirà cap allà i volen veure-la passar, cap a darrere, cercant un punt alt per poder fer fotos, on sigui que hagin quedat (els whatsapp treuen fum: on sou? Ací, darrere la xica del jersei lila, ha, ha). Un guàrdia urbà, que devia voler desviar els cotxes cap a la confluència amb Cerdà de Tallada, queda de seguida superat per la realitat: immòbil, al mig de la calçada, inútil amb la seva jupa groc fluorescent, ignorat per la gent que fa la seva i incapaç de reaccionar, sembla un element depassat de l’antic règim. I finalment, la pancarta es posa en marxa: amb el lema ‘Si les dones parem, s’atura el món’ i el dibuix icònic de la vaga feminista, seguida de les immenses mans liles que simbolitzen el col·lectiu de dones sordes (i que durant tota la marxa incitaran a l’aplaudiment silenciós i somrient tot agitant els dits enlaire), molt lentament començarà a pujar carrer de Colom amunt. Són les 18.15 hores. Fins a les 21.25 no es tancarà la marxa. Com una muixeranga de colors Al final de la manifestació, junt amb les albades reivindicatives, hi haurà un parell de figures que duran a terme, al so que els marcaran dolçaineres i tabaleteres, una nodrida representació de muixerangueres de pràcticament totes les colles del País Valencià. Veient com avança la llarguíssima serpentina lila, amb la diversitat de col·lectius, d’edats, de lemes (en pancartes de plàstic, de roba o de cartó reciclat), de tot, la idea d’alçar muixerangues amb dones i xiquetes de colles diferents sembla una bella síntesi de tant com passa pels carrers de València en aquest històric 8 de març. Perquè combinaran amb naturalitat els colors de les seves colles, perquè culminaran perfectament i també naturalment les figures que tenen preparades, i perquè resulta que, si bé ho pensem, també en l’àmbit de les muixerangues es van haver de superar antigues restriccions per a la normal participació de les dones. ‘I ara, mira’, comentarà després una jove muixeranguera, assenyalant les seves companyes amb orgull. I sí: veure-les preparar la pinya i alçar les figures i desplegar les banderes liles mentre van rodant és entendre, potser, el significat d’allò que en diuen empoderament, encara que no sigui la paraula més bonica del món. Entendre-ho i visualitzar-ho. La Pilar és de l’Eliana. S’ha enfilat dalt d’un banc del carrer de Colom perquè vol veure fins on abasta la marea lila. Hi va cada any, a la manifestació, ella. Però aquesta vegada… aquesta vegada és ‘impressionant’, sentencia, i se li trenca la veu, i es mig disculpa: ‘és que jo plore de seguida’. Per tanta gent i, sobretot, per tanta gent jove. I és cert: moltíssima. Abans no passava, apunta. I d’aquí l’emoció. Perquè no s’ho esperava. La Rosa Sanchis, sí, perquè ‘fa mesos que tot això es mou’, raona: ‘si fins i tot eixe bisbe ha dit que hi ha un feminisme bo i un del dimoni, significa que la cosa ha quallat’. I somriu. Al bisbe de Donostia li deuen xiular força les orelles, aquests dies. Els exabruptes episcopals, però, que a l’hora d’escriure aquestes ratlles encara no han estat corregits ni desmentits ni pel subjecte ni per cap seu superior, queden de seguida en un molt segon terme, perquè les coses que compten són les que continua explicant aquesta professora, que parla de l’exit de la manifestació unit al de la vaga, també: al seu centre, relata, l’han seguida el 80% de les treballadores. Els aliats. Les diverses portaveus de la Vaga Feminista País Valencià, on s’han integrat els diferents col·lectius feministes que han impulsat la convocatòria, atenen els mitjans: totes es declaren satisfetes de la mobilització, ‘al caire de l’emoció’, fins i tot, ‘hereves de la lluita de tantes dones com ens han precedit’ i disposades a demostrar fins a quin punt té força la marea d’aquest 8 de març, fins a quin punt ha de significar un abans i un després: ‘això ja no ho para res ni ningú’. També hi ha una crida per a l’altre cinquanta per cent de la població (una part del qual, val a dir, s’ha sumat també a la marxa): és important que els homes es replantegin posicions i rols socials, ha explicat, per exemple, Boncho Estarlich, una de les portaveus, i que ho facin des d’una reflexió conjunta amb les dones, perquè ‘comptem amb ells com a aliats en aquesta lluita feminista’. I n’hi ha un fum, per cert, d’aliats, en aquesta marxa. La primera part de la manifestació és un bloc no-mixt, reservat a les dones, i hi som, és clar, majoria aclaparadora i visible i d’això es tracta, però la segona és oberta també als homes, i en són milers. Aquí és on s’han situat també els partits polítics i la representació institucional, encapçalada pel president Ximo Puig, la vice-presidenta Mónica Oltra i el batlle de València, Joan Ribó. I on hi ha en Benjamín, per exemple, també, de Sedaví, que duu un fill a les espatlles i un altre agafat de la mà i que ens explica que considera vaga i manifestació iniciatives ‘molt necessàries’, que cal ‘conscienciar la gent que s’eduque en la igualtat i en el respecte a les dones’ i que es declara feliç de trobar en aquesta mobilització també una actitud positiva ‘i de respecte cap als homes’. A la plaça de la Mare de Déu, dos joves estudiants del Campus de Burjassot aguantaran amb somrient esportivitat una pancarta de cartolina on hi ha escrita la famosa màxima: ‘una dona sense un home és com un peix sense bicicleta’. El món canvia, efectivament. O, més ben dit: el fem canviar.
Un 8 de març per a la història
El retrocés espectacular de la pobresa extrema El Banc Mundial publica dades estatístiques sobre la pobresa d’ençà del 1981. Però els historiadors de l’economia han aconseguit de reconstruir dades fiables fins el 1820. El resultat d’aquests estudis demostra que la immensa majoria de la població vivia aleshores sota el llindar de la pobresa extrema (amb encara no 1.9 dòlars internacionals el dia). D’aleshores ençà el creixement econòmic ha permès una reducció espectacular de la pobresa extrema que encara és més significativa si es té en compte que la població mundial ha augmentat set vegades més des d’aleshores. Les dades de les darreres dècades són encara més significatives. El 1981 més de la meitat del planeta vivia per sota del llindar de la pobresa, mentre que aquesta xifra ha baixat ara al catorze per cent. I de fet l’objectiu de rebaixa de la pobresa explicitat als Objectius del Mil·leni de l’ONU es va assolir cinc anys abans que no era previst, el 2010. Tot i ser positives globalment les dades reflecteixen també una gran desigualtat entre continents i països. En aquest altre mapa es pot observar quins són els països on la pobresa extrema és més important. El quadrat verd representa la població del país i el quadre vermell interior, quin tant per cent viu per sota de la línia de la pobresa extrema. Al mapa es destaca el fet que és als grans països asiàtics allà on la pobresa extrema és més alta, tot i que cal destacar que tant la Xina com l’Índia i el Paquistan van reduint les xifres molt ràpidament. La Xina especialment ha fet un canvi impressionant, atès que el 1981 pràcticament tota la població era per sota del límit de la pobresa extrema i ara aquesta xifra ha baixat per sota del trenta per cent. L’expectativa de vida dels humans ha augmentat, sobretot als països no tan desenvolupats Una de les dades que poden traduir clarament una millora econòmica general és l’augment de l’expectativa de vida dels humans. Més poques guerres, una situació econòmica més favorable i condicions de salut millors comporten automàticament un augment de l’expectativa de vida de la població, que és molt clara generalment del 1990 ençà. Entre el 1990 i el 2012 l’expectativa de vida, tant d’homes com de dones, ha augmentat clarament a tot arreu. La dada interessant, però, és que ha augmentat sobretot als països més pobres, on ara és de nou anys més en el cas dels homes i de nou anys i un mes més en el cas de les dones. Als països més rics l’expectativa de vida ha crescut durant el mateix temps 4,8 anys en el cas dels homes i 3,7 en el cas de les dones. Tot i amb això, les desigualtats globalment continuen essent molt importants. Malgrat que la distància entre les expectatives de vida als països més desenvolupats i els més poc desenvolupats s’ha acostat molt en aquest període, la distància encara és escandalosa. Als països del tercer món l’expectativa de vida és de 15,6 anys més baixa en el cas dels homes i de 18,9 en el cas de les dones. Tanmateix no es pot perdre de vista que en aquesta dècada, per primer vegada, s’ha aconseguit que la distància siga inferior a vint anys. Una dada important d’això és la clara disminució de la mortalitat infantil als països del tercer món. A l’est asiàtic, l’Amèrica Llatina i el nord d’Àfrica la mortalitat infantil ha caigut en dos terços entre el 1990 i el 2013 i a l’Àfrica sub-sahariana ha caigut en un quaranta vuit per cent, tal com es veu en aquesta gràfica de les Nacions Unides. L’Índex de Desenvolupament Humà creix a totes les regions del planeta L’Índex de Desenvolupament Humà és una estatística composta, impulsada per l’Organització de les Nacions Unides, amb la voluntat de tenir un índex que mesure no solament el progrés econòmic sinó també la influència social. Per això barreja dades relacionades amb salut, coneixement i nivell de vida. Per això l’Índex de Desenvolupament Humà és encapçalat consistentment per estats amb una societat del benestar molt alta, com és el cas dels estats escandinaus. La dada important és que, si examinem el creixement de l’Índex de Desenvolupament Humà per regions del món, en tots els casos el creixement és clar en el període que va del 1980 al 2013. I resulta significatiu que, per damunt de la mitjana de creixement, es troba Europa i l’Àsia Central però també l’Amèrica Llatina i el Carib, que és, de fet, allà on creix més i l’Àsia de l’est i el Pacífic. Mirat de prop, aquest índex és una eina bàsica per a detectar les desigualtats més grans a escala social, atès que detecta amb facilitat quan una situació és socialment complexa. En aquest exemple hem agrupat les dades corresponents a alguns dels països que generalment hom considera que avui es troben en una situació pitjor, d’acord amb els conflictes bèl·lics o civils que hi ha. Com es pot veure, la corba cau clarament en el cas de Síria i Líbia i detecta caigudes circumstancials a Palestina i l’Irac.
Nou gràfiques sorprenents sobre el món (2): la reducció espectacular de la pobresa extrema
El secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ha declarat avui que ‘és una possibilitat perfectament viable’ que es faci una consulta sobre la independència de Catalunya en la qual votin ‘el conjunt dels espanyols’. En una entrevista a TVE, Iglesias ha dit: ‘Si hi ha voluntat política hi ha marcs legals pequè la consulta sigue possible, fins i tot que sigui una consulta a tot l’estat. Dit això, el referènduma a Catalunya no és un reclam només dels independentistes, és un reclam del 80% de la societat catalana. Per a nosaltres un referèndum ha de ser de veritat, que tingui vinculació jurídica, reconeixement internacional i amb garanties. Per tant, ha de ser un referèndum pactat. Sense un referèndum pactat no es pt exercir el dret de decidir. Si forces polítiques a Catalunya volen tornar a posar urnes em sembla una barbaritat reprimir algú per posar urnes. Però tornar a una fórmula com la que es va fer fa anys no permet exercir el dret de decidir.’ I quan li han insistit sobre aquesta qüestió, ha declarat: ‘És una possibilitat perfetament viable que votessin el conjunt dels espanyols, però això no ho diem nosaltres. Això ho ha dit el president mateix de la Generalitat, Carles Puigdemont, que deia que es voti a tota Espanya, tot i que després s’haurà de comptar què han votat els ciutadans a Catalunya. Aquesta fórmula ens sembla bé.’ Iglesias ve “perfectamente viable” un referéndum nacional para decidir el futuro de Cataluña Efectivament, Carles Puigdemont va arribar a parlar públicament d’aquesta possibilitat quan li ho van demanar en una pregunta en un esmorzar informatiu que va fer a Madrid el mes d’octubre proppassat. Va dir aleshores: ‘Per què no votem tots, em diuen? Li prenc la paraula. Estaria disposada la política espanyola a convocar un referèndum d’independència de Catalunya per a tot l’estat espanyol? Perquè com gestionarà els resultats si resulta que a Catalunya surt majoritàriament el sí?
Pablo Iglesias, partidari d’un referèndum a tot l’estat espanyol sobre Catalunya
Avui l’amo de la Llibreria 22 de Girona, Guillem Terribas, recull el premi Trajectòria, atorgat per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana durant la Setmana del Llibre en Català. És el primer llibreter que el guanya al cap de vint-i-dos anys, un premi que destaca la carrera d’algú del món del llibre. Per això li hem proposat de fer-li una entrevista de trajectòria tot fent una passejada, un trajecte, per la ciutat vella de Girona. Avui, jubilat però sense deixar la llibreria, s’ha convertit en una icona de la cultura de la ciutat. —Com us vau fer llibreter? —Som al carrer de les Hortes, on hi ha la Llibreria 22, que enguany en fa quaranta que la vam fundar. Unes portes més enllà vaig començar a treballar, quan tenir catorze anys, repartint diaris i revistes. Havia de treballar, perquè a casa el meu sou feia falta. Però, més enllà de les feines que vaig anar fent al principi, de jovenet, a mi, la formació més important me la va donar l’escoltisme. Després vaig entrar al teatre, a la pintura, al cinema… Quan plegava de la feina, començava les reunions i activitats culturals i excursions. Era una manera de viure i d’aprendre a viure. No vaig tenir estudis oficials, sinó vitals. Ara, mirant enrere, m’adono que he estat vinculat a moltes de les coses importants que han passat a Girona en l’època recent. Per exemple, en la creació del Talleret de Salt, jo hi era. En la creació de l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona, jo hi era. No ho dic amb afany de protagonisme, perquè jo era un secundari, però hi era i a través d’aquestes experiències em vaig anar formant. I no és fins que es funda la Llibreria 22 que deixo de ser secundari per posar-me al capdavant d’un projecte, que ara ja té quaranta anys. A la Llibreria 22, el paper va canviar. —Però, com vau començar l’aventura de la 22? Ja sé que ho heu explicat moltes vegades, però ens agradaria de recordar els valors que us movien. —El començament de la Llibreria 22 va coincidir amb un moment en què la gent tenia moltes ganes de fer coses. L’any 1978 ja s’havia mort Franco, i llavors jo havia perdut la feina, i amb un company, en Manel Cassu, que havia portat la Llibreria Les Voltes (una llibreria amb la qual jo havia tingut molta relació, però que en aquell moment es trobava en decadència), vam entrar en contacte amb un grup de joves que va començar a pensar a recuperar l’esperit d’aquesta llibrera, però d’una manera més oberta, que fos també l’aparador d’una sèrie de coses que s’havien de fer a Girona: lloc de trobada, presentació de llibres, premis literaris… Aquest era l’esperit del 78. En aquell moment, per exemple, també van crear El Punt diari. Eren projectes utòpics que afrontàvem. Van passar moltes coses al voltant d’aquest any. En el cas de la 22, al cap de quatre mesos s’hi van ajuntar vint-i-cinc persones per a engegar-la. A Girona deien que la 22 era flor d’un estiu d’una colla de progres i mira, ja en fa quaranta anys. Una de les meves lluites ha estat precisament de desmentir això, que era flor d’un estiu de quatre progres. —Les perspectives van fer curt. —Aquells joves a qui deien progres després s’han fet coneguts: gent que va passar a la política com en Jaume Curbet i en Manel Nadal, uns altres que foren arquitectes, etc. Sí que es deia que era un feu socialista. N’hi havia i jo mateix vaig ser socialista fins fa uns quatre anys, quan vaig sentir que m’havien abandonat, per dir-ho d’alguna manera. Però la 22 sempre ha estat un lloc obert en què han passat independentistes, comunistes, gent de Convergència (he tingut una gran relació amb Santi Vila); hi ha passat Carles Puigdemont, Mas, Roca i Junyent… Hi ha passat tothom. Ideològicament sempre ha estat un projecte obert. Durant quaranta anys. Amb tot, penso que obrir la llibreria no ha estat més important que mantenir-la. I la 22 forma part de la història cultural de la ciutat. Hem col·laborat amb el cinema, el teatre, l’art… I també amb l’ecologisme, el feminisme… La 22 sempre ha estat al costat d’entitats que han fomentat tot això. —Ser part activa de la cultura de la ciutat, no ser únicament una botiga de llibres. —No, no, m’hauria avorrit molt. Un espai públic serveix per a molt més, sia una llibreria o una carnisseria. —Sou un homenot, conegut i saludat per uns i uns altres a Girona. Per cert, durant aquests quaranta anys la ciutat ha canviat molt: s’ha fet més gran, té universitat, un gran festival de teatre (el Temporada Alta), un festival de literatura (el MOT), un casc històric renovat, un dels millors restaurants del món, etc. Aquest procés també ha estirat la llibreria? —Amb modèstia, però crec que la 22 també ha contribuït a impulsar la ciutat des de la cultura. Amb el Temporada Alta, ja hi som al començament; amb el cinema Truffaut, també hi tenim una relació molt estreta. Quan van crear la universitat, nosaltres vam crear una llibreria universitària, que la vam tenir durant deu anys. La vam haver de tancar perquè algunes facultats no s’hi van adherir i eren pocs estudiants per a mantenir-la. A més, els estudiants han deixat de comprar llibres (però d’això ja en parlarem un altre dia). Però quan vam tancar la llibreria universitària vam ampliar la 22. Hem viscut molt aquest procés de transformació de la ciutat. Un procés que va dirigir en Quim Nadal com a batlle i que partia de zero. Ell tenia un concepte de ciutat molt clar i ens hi va engrescar a tots. I ara hem arribat a punt… De ser uns provincians acomplexats que anàvem a Barcelona, al Corte Inglés i tot això, hem passat a ser els personatges més culturals, intel·ligents i presumits de Catalunya. Ni tant ni tant poc. Ara anem amb una fatxenderia pel món que tampoc no pot ser. Girona és una ciutat petita i delicada, com deia Jaume Ministral i Masià, i continua essent-ho, però ja no és grisa, hi ha color i hi ha vida. I una de les coses que ha influït en el canvi és que abans els turistes només venien a Girona quan plovia i ara és un no parar. És ple de turistes. Sí que hi ha hagut una evolució de la qual la llibreria s’ha beneficiat, però també hi ha participat. —La sort és que la llibreria ha tingut el suport de la gent de la cultura i dels escriptors: Modest Prats, Narcís Comadira, Josep Maria Fonalleras, Vicenç Pagès Jordà, generacions diverses s’han sentit molt vinculades a la 22. —Aquesta sintonia ha estat clau. Narcís Comadira, Narcís-Jordi Aragó, Modest Prats, Quim Nadal mateix. Aquests van donar suport a la 22, alhora que per a ells va ser un lloc de trobada, un espai de comunicació, d’actuació, de presentacions. Aquesta gent ens va fer costat perquè érem oberts. A la 22 va començar una generació que era la de Miquel Berga, Antoni Puigvert, Albert Rossich, Salvador Sunyer. Són el primer jurat del premi Just M. Casero. El premi Casero va cercar una generació nova, que va ser tota aquesta gent. Al cap d’un temps em van dir que no eren coneguts. I hàbilment vaig introduir-hi Dolors Oller i Modest Prats. I varen ser un luxe per al premi, però també per a la resta de membres del jurat. I va ser famós el jurat del Casero i els sopars al Motel Empordà per a fer les deliberacions. Tothom volia ser-hi. Quan aquests van plegar, va arribar una nova generació: Vicenç Pagès, Josep Maria Fonalleras, Javier Cercas, Ponç Puigdevall, Imma Merino, Eva Vàzquez, Miquel Pairolí, Mita Casacuberta… Tota aquesta gent, que ja es trobava al voltant de la llibreria, es van introduir en el Casero. Una de les coses bones que hem fet, possiblement, ha estat haver aconseguit de vincular aquesta gent diversa. També Narcís Comadira, Salvador Oliva, i més encara. —I autors de fora de Girona? —Màrius Serra, quan no era Màrius Serra, ja hi venia a presentar els seus llibres. Mathew Tree, quan no el coneixia ningú, també. Molta gent s’ha anat fent al voltant de la 22. Una altra cosa és viure-hi intensament, amb aquesta gent, fins a les últimes circumstàncies. —Què voleu dir? —Que venien a fer una presentació, després anàvem a sopar i després a fer copes i jo hi era fins al final. Jo els acompanyava al pàrquing o a l’habitació i tancava la barraca. Els escriptors se n’anaven ben contents. Recordo una vegada que l’Empar Molinar va dir: ‘En Guillem Terribas de la 22, la catedral de les presentacions!’ Això és fantàstic. I la gràcia és haver-hi estat. Als sopars és quan surt tot. I he estat amb en Monzó signant llibres en una discoteca a la una de la matinada. I en Monzó, que em va dir: ‘És la primera vegada que treballo i estic de gresca alhora.’ Perquè signava llibres amb un cubata a la mà. No li havia passat mai. O, per exemple, presentar el llibre Amorrada al piló de Maria Jaén, amb ella i Ramon Barnils, en una discoteca, i ells obrint el ball amb el Je t’aime. Maquíssim! —Però no tot era anar de festa, suposo. —Teníem molt clar que la 22 era un negoci. En aquell moment, la majoria de llibreries eren cooperatives i nosaltres vam tenir ben clar que havíem de fer una societat anònima. Perquè necessitàvem molta pela per a tota la resta. La cosa que m’ha portat més maldecaps durant tots aquests anys és pensar com pagar els treballadors i els proveïdors. I calia que hi hagués els llibres que la gent demanava. Si no, quina mena de llibreria hauríem estat? —Com ha evolucionat la 22? —Ha mirat d’evolucionar tecnològicament i després ampliant-ne l’espai. Una de les coses que he tingut sempre present és que jo no era pas el llibreter, el savi, qui en més sabia, sinó que la meva funció era fer funcionar la llibreria i tots els qui hi treballaven n’havien de saber tant o més que jo. Tots han de ser respectats. Perquè aquest ha estat un dels problemes: sovint el llibreter no ha estat respectat. Considerat com aquell que només llegeix les portades dels llibres… Nosaltres maneguem quatre-centes mil referències. Entren cinquanta títols cada dia. Una de les coses que ha anat fent la llibreria és anar-se posant al dia i tendir a la professionalitat de qui hi treballa. També hem evolucionat amb errors: per exemple, quan vam obrir la llibreria universitària o quan vàrem muntar una mena de llibreria a l’estil Happy Books, però no va funcionar i la vàrem reconvertir en llibreria de còmic. Sempre que hem hagut de rectificar un error, hem mirat de compensar-lo amb una cosa nova. Mai anar de negatiu. Quan diuen: ara tanquen moltes llibreries. Ep, que també n’obren moltes! No hem de dramatitzar. —Centrem-nos en això: la Llibreria 22 es va crear en el si del naixement d’un moviment de llibreries a tot el país, que constituïen una xarxa cultural inestimable, que potser ara no hi és. Em refereixo a la 22 a Girona, la Gralla a Granollers, la Tralla a Vic, la Robafaves a Mataró, el Cau ple de Lletres a Terrassa… —Jo en dic les ‘llibreries de xiruca’. Entre el 1975 i el 1980 van sorgir tota una sèrie de llibreries fundades per idealistes i no pas per economistes. La majoria eren cooperatives plenes de gent amb ganes de fer coses i de ser una referència cultural d’allà on sorgien. I tots provenien de l’escoltisme, de l’associacionisme, les associacions de veïns, de l’Assemblea de Catalunya… Gent amb ganes de treballar, gent de xiruca. Fins i tot Xavier Folch va arribar a dir que les bones llibreries eren a fora de Barcelona (tot i que n’hi havia de bones com la Documenta, el Cinc d’Oros…). Ara això ha canviat, n’hi ha moltes i de bones a Barcelona, com la Laie, la Central i també la Casa del Llibre… —Però la Casa del Llibre ja correspon a una mena de llibreria que forma part de grups editorials més potents, no són llibreries independents. —Però no deixa de ser una llibreria i val la pena que hi sigui. Jo, quan veig que una multinacional obre una llibreria com la Casa del Llibre, penso que anem bé, que encara n’hi ha per anys, de tenir llibreries. Han fet números i han invertit en una llibreria? Vol dir que el negoci dels llibres encara no se n’anirà a Can Pistraus. D’ençà que vam obrir que es diu que les llibreries desapareixeran. —Cert. —La funció de la llibreria és fer que la gent llegeixi. I una altra cosa ens podem demanar: és necessari llegir? La gent pot viure sense llegir. De fet, fa poc més de cent anys que la gent llegeix amb assiduïtat, perquè abans la majoria era analfabeta. Ara som en un moment molt bo, però volia dir que si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot. Tu mateix, tria! —L’era tecnològica i la cultura visual en què ens hem instal·lat mata la lectura. La gent avui compra molt pocs llibres. I una part importantíssima de la societat pot viure sense necessitat dels llibres. —Jo visc tranquil·lament sense trepitjar un camp de futbol i, en canvi, hi ha milions de persones que no podrien viure sense el futbol. Repeteixo: si no llegeixes no passa res, però si llegeixes et passa de tot. Sí que ha passat que s’han rebaixat les exigències. Fa vint anys o trenta hi havia moltes col·leccions d’assaig que ara no existeixen, hi havia col·leccions com les ‘Millors obres de la literatura catalana’ (MOLC) que ara no existeixen. Sí que s’ha abaixat l’exigència literària. Com ara, les televisions no fan pel·lícules en blanc i negre perquè diuen que a la gent no els agraden. Però qui s’ho ha inventat això? D’on ha sortit? En literatura també passa molt això. I sí que és veritat que la gent no compra llibres, però també hem de pensar que hem passat una crisi terrible. —I tant: del 2009 al 2015 la facturació del sector del llibre va caure d’un 40%. Aquesta xifra és demolidora. —En el sector del llibre vivim una crisi permanent sostenible. Per això ens mantenim. Però la crisi que hem passat ha fet mal sobretot a la classe mitjana (periodistes, arquitectes, metges, funcionaris…), que són la gent que compra els llibres. S’ha passat una crisi molt forta, que jo sempre he pensat que ha estat un contuberni de la classe benestant, dels de dalt. —Noteu a la llibreria que hi ha una certa recuperació de la crisi i del sector? —Sí, notem una certa recuperació, però el que teníem abans de la crisi no tornarà mai més. La gent en aquest temps ha canviat d’hàbits. Per exemple, comprar per internet. —Certament, el gran enemic de les llibreries és Amazon. —És clar, és que les distribuïdores han de ser més eficaços. D’això ens queixem. Perquè nosaltres depenem de les distribuïdores. Una llibreria com la 22 té un fons de 35.000 títols. Per tant, cada vegada que entra algú a comprar un llibre hi ha 350.000 possibilitats que no el tinguem. Per tant, si el tenim, és que som una gran llibreria. Abans, si no el teníem, el client l’esperava. Ara el client ja no espera. Però això no depèn de nosaltres i per això demanem agilitat i més eficàcia. Les distribuïdores no poden tardar tres dies a portar-te un llibre que has demanat. Es diu que les Punxes és la millor distribuïdora. No, és una distribuïdora que treballa mitjanament bé. Treballa normal: demanes al matí un llibre i el tens l’endemà. Però les altres poden tardar tres dies. És clar, haurien de servir més de pressa. —Amb l’arribada de la crisi, una part de les llibreries fundades a la segona meitat dels anys setanta van tancar. Però en van obrir de noves. Quina percepció en teniu, d’aquestes noves llibreries que s’obren ara? —Quan es van obrir les llibreries de xiruca, era important l’espai, tenir un espai gran per a poder-hi guardar molt d’estoc. També se n’encarregaven persones amb un compromís ideològic i era un col·lectiu que impulsava aquest projecte cultural. Les noves llibreries són espais petits, bufons, molt personals. No són fruit de gent que vol fer coses, sinó de dues persones a qui els agrada molt llegir, els agraden molt els llibres i munten la ‘seva’ llibreria a la ‘seva’ manera. No hi ha una professió ni una ideologia, sinó que és fruit de les ganes. —Però professionals ho són. Sol ser gent que fa anys que treballa en el sector del llibre en general o específicament en llibreries. —Està molt bé, però no té res a veure amb les llibreries de xiruca. Són llibreries de molt poques persones, que volen oferir allò que els agrada. Són projectes molt petits. En canvi, jo penso que no has de vendre només allò que t’agrada, perquè no t’hi guanyaràs la vida. —Us trobo molt crític. —No, dic que és un altre concepte. És un concepte personal, que respecto, però és un altre concepte. Potser el que em molesta són aquells que diuen que a la seva llibreria no tindran segons quin llibre. Home, d’aquesta manera tanques la possibilitat que vingui gent. Jo he de tenir tots els llibres i la gent que compri el que vulgui. Jo no sóc qui per a dir ‘aquest llibre sí i aquest llibre no’. Sí que sóc qui per a suggerir i per a destacar a l’aparador. Però he de tenir els llibres que surten i es compren. A vegades subsistim gràcies a llibres horribles, que no recomanem però que venem molt. Però això ens permetrà de tenir-ne de millors. En estoc a la llibreria hem de tenir cinc-cents llibres que sabem que no vendrem mai, però han de ser-hi. Això és una llibreria de fons i d’aquesta manera marques la diferència. Una altra de les meves idees: un bon llibreter és el que sap retornar, no aquell que compra. Totes les llibreries venem el mateix producte, la diferència és com el venem. Després, hem de tenir un respecte pels llibres. —En aquests quaranta anys heu format part de l’equip directiu del gremi de llibreters. Teniu cap observació, crítica, autocrítica a fer-hi? —He estat divuit anys president dels llibreters de la demarcació de Girona i uns deu dins la junta del Gremi de Llibreters de Catalunya i també representant dels llibreters a la Cambra del Llibre. Vaig proposar de descentralitzar la Setmana del Llibre en Català. No va acabar de funcionar, però era una bona idea el fet que a més de Barcelona hi hagués la Setmana a Girona, Tarragona i Lleida. Però la Setmana és molt barcelonina. Ara, és molt positiu el fet que impulsin les novetats literàries de la tardor i no collins tant en el llibre de fons. —Però el gremi com hauria de funcionar? —Quan jo hi era, fa molts anys, penso que vam fer coses que estaven molt bé, com ara fundar el premi Llibreter, organitzar viatges de llibreters a les fires internacionals… Però després hi va haver una crisi, hi va haver malentesos i aquells que érem al davant ho vam deixar. Va entrar de presidenta l’Imma de la Tralla i a partir d’aquella època jo me’n vaig desvincular. Després de l’Imma va entrar l’Antoni Daura, que va haver de refer el desgavell que havia creat ella i ara l’ha substituït la Carme Ferrer, que penso que ho farà bé, però jo n’estic desvinculat. Continuem caminant. Terribas és un home conegut i molt sociable. Per això la gent el saluda ací i allà durant la passejada a banda i banda del riu Onyar, entrellucant la catedral, que té la nau gòtica més imponent del món, o desviant-nos fins a la plaça del Raïm, per descobrir segurament la plaça més petita i discreta del món. Anècdotes i records, històries escrites. Si cap lector sent curiositat, podrà endinsar-se més en la història de Guillem Terribas a través dels llibres de caràcter autobiogràfic que ha publicat: Demà serà un altre dia: aventures d’un llibreter (Ara Llibres, 2007); Alegra’m la vida (Columna, 2017); i L’avi de la Martina (Cruïlla, 2017). L’any passat li van concedir la Creu de Sant Jordi.
Guillem Terribas: ‘Deien que la Llibreria 22 era flor d’un estiu d’una colla de “progres” i mira, ja fa quaranta anys’
La fiscalia superior de Catalunya ha presentat una querella per prevaricació i malversació contra el conseller de l’Interior, Miquel Buch, per l’escorta que s’ha donat a Carles Puigdemont a l’exili. La querella també afecta el sergent dels Mossos que va oferir el seu servei al president. Segons el ministeri públic, el sergent a la vegada exercia com a escorta i com assessor del conseller. La investigació sobre l’equip d’escortes de Puigdemont va començar arran de diverses denúncies presentades per diputats de Ciutadans al parlament.
La fiscalia es querella contra el conseller Buch per l’escorta del president Puigdemont
El conseller de Territori, Damià Calvet, ha defensat avui a Madrid, en la cimera COP25, la necessitat d’establir la ‘corresponsabilitat’ entre la ciutadania i les administracions davant l’emergència climàtica i ha explicat el procés de participació ciutadana que el govern ha posat en marxa. En el marc dels actes de la Cimera de Canvi Climàtic (COP25), Calvet ha dit que aquest procés es porta a terme a través de reunions amb diversos sectors socials, econòmics, acadèmics i polítics perquè cadascun d’ells proposi i assumeixi el compromís des del seu àmbit per mitigar i adaptar-se al canvi climàtic. Aquest procés de participació culminarà el pròxim 17 de gener amb la celebració de la primera cimera catalana d’acció climàtica. Calvet ho ha explicat durant l’assemblea anual de Under2 Coalition, que integra a més de 220 governs estatals i regionals compromesos en reduir les emissions de gasos contaminants. A més, el conseller ha esmentat les polítiques que l’administració catalana ha desenvolupat des que el 2017 es va aprovar la Llei del Canvi Climàtic per a la creació de l’impost sobre CO2 per als vehicles de motor o el fons climàtic. D’altra banda, Calvet s’ha reunit amb la ministra de Medi Ambient d’Escòcia, Roseanna Cunnigham, i amb la presidenta de la cimera pel canvi climàtic COP26, Clara O’Neill.
Calvet explica el procés de participació ciutadana per a fer front a l’emergència climàtica a la COP25
Es registren retards que poden superar els seixanta minuts a les línies de rodalia R3, R4 i R7 per una avaria a l’estació de Montcada Bifurcació. La incidència afecta el sistema de senyalització d’Adif des de les 6.50 del matí, segons ha informat Renfe. Ara mateix només es pot circular per una sola via. Tècnics d’Adif treballen per resoldre el problema. #INFO Afectacions que poden superar els 60 minuts per una incidència que afecta les instal·lacions a l'estació de Montcada Bifurcació.@rod3cat @rod4cat @rod7cat — Rodalies Catalunya (@rodalies) January 10, 2020 A més a més, Rodalies de Catalunya ha informat que la R7 només ofereix servei entre Cerdanyola del Vallès i Cerdanyola Universitat. #ATENCIÓ Derivat de la incidència a Montcada Bifurcació el servei de la línia R7 es presta de Cerdanyola de Vallès a Cerdanyola Universitat. Viatgers disposen de trens de l'R4 amb destinació Terrassa-Manresa per transbordar Cerdanyola del Vallès.@rod4cat @rod7cat — Rodalies Catalunya (@rodalies) January 10, 2020
Retards d’una hora a la R3, R4 i R7 per un avaria a l’estació de Montcada Bifurcació
Sentim crits de llibertat fora de les parets del parlament. Els murs són gruixuts, però la cridòria és impressionant. ‘Llibertat! Llibertat! Llibertat!’ Aquest és el crit que ha substituït el d’independència avui. El president Carles Puigdemont i la majoria del govern ja se n’han anat. Fa pocs minuts que s’ha proclamat la República Catalana en una votació al ple del parlament. La declaració, l’ha llegida la presidenta Carme Forcadell, que és el símbol d’haver portat el clam del carrer a la institució de la sobirania. Mai no hi havia hagut tanta premsa ni tants convidats al palau de la Ciutadella de Barcelona. Les emocions, els plors, les abraçades, els petons, les felicitacions i els agraïments es barregen i esclaten i reboten a les escales, als passadissos i a les cambres de la seu parlamentària. S’ha proclamat la República! Dos llaços grocs Els llaços grocs de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart continuen fermats a dos seients de la tribuna del parlament. Encara hi són quan la gent ja és tota fora. Els haurà arribat ja la notícia? Ells van enviar un missatge clar: la lluita que cal fer és la de la República. I la República ja ha arribat. I ara caldrà defensar-la, ha dit Puigdemont amb unes altres paraules en un parlament al capdamunt de l’escala noble, plena de centenars de batlles amb les seves vares alçades. Abans, ha parlat la batllessa de Badalona, Dolors Sabaté, que ha demanat als seus col·legues si es comprometrien a fer costat a la República. El ‘sí’ col·lectiu de resposta ha posat a prova la solidesa dels materials de l’edifici. També ha fet una reflexió el vice-president Oriol Junqueras, que ha demanat serenitat i s’ha dirigit als ciutadans espanyols en un missatge de fraternitat. L’ombra del filibusterisme Tornem al principi de tot. Després de la jornada sincopada d’ahir, el parlament obria avui la porta amb confiança i determinació, però també amb l’ai al cor per si hi havia cap canvi d’última hora. Cap a les onze, s’han diluït els dubtes i els interrogants. Junts pel Sí i la CUP havien registrat dues resolucions conjuntes. Una servia per a posar en marxa el procés constituent. L’altra, per a declarar la independència i activar els mecanismes previstos en la llei de transitorietat. Els partits de l’oposició més bel·ligerants –Ciutadans, PSC i PP– s’afanyaven a presentar recursos de reconsideració a la mesa del parlament perquè les resolucions de la majoria eren contràries a les sentències del Tribunal Constitucional espanyol. Amb tot, allò que semblava que podria ser un nou cas de filibusterisme que allargaria la jornada parlamentària ha estat resolt per la mesa i la junta de portaveus amb força diligència i el ple ha començat amb menys retard que no semblava. ‘S’inicia la sessió’ A l’hemicicle, Puigdemont ha entrat dedicant un somriure generós a la tribuna de convidats. Hi havia els quatre presidents de les diputacions, tres ex-presidents del parlament, l’esposa del president, l’ex-president Artur Mas i els ex-portaveus Neus Munté i Francesc Homs, Agustí Alcoberro (ANC), Marcel Mauri (Òmnium), les dues cadires buides de Cuixart i Sànchez amb els llaços grocs posats, Tardà, Rufián i més polítics i representants d’entitats. A les sales de reunions i de sessions del parlament no hi havia cap cadira buida. Els passadissos eren plens de trípodes, sets de ràdio i fotògrafs perseguint els màxims dirigents dels grups i del govern. ‘S’inicia la sessió’, ha anunciat Forcadell. Les qüestions d’ordre Però ha començat amb la mà alçada del diputat Carrizosa, de Ciutadans. Ha demanat la paraula ‘per una qüestió d’ordre’. La cambra ja hi està acostumada, aquests últims anys. S’ha queixat pels clams d’independència que havien fet els batlles a la sala d’actes una estona abans. El diputat unionista ha dit que els diputats no independentistes se sentien coaccionats. I a continuació, ha demanat a la presidenta que expulsés de l’edifici qualsevol que fes alguna proclama d’aquesta mena. Carrizosa no estava sol. Des del grup del PP, també han demanat la paraula. ‘Per una qüestió d’ordre’, també. En aquest cas, el portaveu del grup s’ha queixat que uns grups havien pogut convidar molta més gent que els altres. El lletrat major del parlament s’ha alçat des d’una punta de la mesa presidencial per comunicar a Forcadell que allò no era cert. El passaport espanyol Després d’aquesta primera gesticulació d’indignació i de greuge, han començat les intervencions previstes a l’ordre del dia. El primer ha estat el portaveu de Ciutadans, que ha començat dient que avui era un dia trist i ha entonat frases de l’estil: ‘Posaran en marxa una llei que van aprovar fent trampes’, ‘Vostès es consideren ja fora d’Europa i no fan cas ni a la legalitat europea?’, o ‘Ens volen privar als catalans del passaport espanyol.’ La violència verbal i formal dels diputats unionistes ha estat molt més elevada que habitualment. El volum de la veu també era més alt. Els aplaudiments s’han convertit en cops amb les mans a les fustes que separen els escons. Mans alçades, gests d’expulsió quan Junqueras ha sortit de l’hemicicle a mitja intervenció. La bel·ligerància del PSC A continuació, Eva Granados, del PSC, s’ha dirigit al faristol per a mostrar una oposició també rotunda a les resolucions de la majoria parlamentària. ‘No som representants legítims, els altres? Quin model de país? Sectari, excloent?’ La diputada del PSC també ha parlat en nom dels catalans amb orígens a l’estat espanyol, com havia fet ahir Xavier Garcia Albiol, del PP: ‘No ens hi havíem fixat fins que vostès van començar a parlar malament de la terra dels nostres pares. Una estratègia pagada amb els diners de tots per inocular als ciutadans l’odi contra els que no pensen com vostès.’ I encara més contundent: ‘Quantes empreses més marxaran del nostre país? Vostès són uns inconscients. I no els ho permetrem. Els socialistes estem amb aquells que han sortit de casa pensant que viuen en un estat amb garanties democràtiques i tornaran sense saber què han fet una colla de diputats irresponsables.’ Els equilibris de CSQP Marta Ribas, en nom de Catalunya Sí que es Pot, s’ha dirigit a ‘la gent que ens escolta des de casa i que ho fan amb por’. I ha dit: ‘Avui s’estan perpetrant dues grans barbaritats. La primera és l’aplicació del 155 al senat. I és un greu error respondre a aquesta barbaritat amb una altra barbaritat. I això és el que es fa aquí. Però no tenen legitimitat per fer això que volen fer ara. L’1 d’octubre va ser moltes coses: una gran mobilització, però no un referèndum. Nosaltres presentem propostes per a oferir solucions i sortides.’ I ha fet una crida: ‘Demanem que s’aturi la repressió, la llibertat dels Jordis, però també que s’aturin les iniciatives unilaterals.’ El PP, contra Junqueras El portaveu del PP no s’ha quedat curt davant els seus predecessors: ‘Avui és un dia negre per a la democràcia. Durant cinc anys han tret a passejar la pitjor cara del nacionalisme identitari. I han fet un populisme de llibre: el relat del greuge i les solucions fàcils i màgiques.’ I ha atacat directament el vice-president Junqueras: ‘Senyor Junqueras, no ens empassem les seves llàgrimes de cocodril. A la vida política adulta, es ve plorat de casa.’ A continuació, ha fet una llista de gent que l’independentisme, suposadament, ha titllat de ‘fatxes’. I ha defensat: ‘Espanya no és caspa, Espanya és meravellosa. Espanya és reconciliació. Primer, entre tots els catalans. I després, dels catalans amb tota la resta d’espanyols.’ ‘Ve de lluny’ El diputat Carles Riera, de la CUP, ha començat: ‘Volem dedicar la nostra intervenció als Jordis. No ens aturarem fins a tenir-vos a casa.’ Aquestes primeres paraules de Riera ha aixecat un aplaudiment vibrant dels diputats de Junts pel Sí, la CUP, i els diputats de CSQP, tret de Rabell, Coscubiela i Lienas, que han continuat mirant el telèfon mòbil. La CUP ha recordat que ‘el que fem avui ve de lluny, d’una llarga lluita de resistència’. I ha parlat des de la guerra dels segadors fins al referèndum de l’1 d’octubre. I ha continuat: ‘Avui ens autodeterminem davant l’estat espanyol i les elits catalanes que prefereixen la tirania espanyola abans que la democràcia catalana. Ha arribat l’hora del poble. Construint república des de baix. Des de l’autoorganització. Demanem avui que el Parlament de Catalunya, assumint el resultat del referèndum i en compliment de la llei, declari que Catalunya esdevé un estat independent en forma de república.’ Aplaudiment discret També ha parlat el diputat no adscrit Germà Gordó, que ha recordat que no tenia la potestat de presentar resolucions ni esmenes a les resolucions fetes. I ha dit: ‘Emetré el vot tenint en compte el vot dipositat a les urnes per la majoria dels més de dos milions de persones que van votar l’1 d’octubre. I tenint en compte l’atac a les institucions catalanes que és l’aplicació del 155. I també tenint en compte els dos líders socials que són a la presó, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez.’ L’ex de Junts pel Sí s’ha endut un aplaudiment discret dels seus ex-companys de grup. Garantir la República Finalment, Marta Rovira ha pres la paraula en nom de Junts pel Sí. Ha explicat que Catalunya havia estat oberta sempre al llarg de la història al diàleg. I que ara també, sempre que fos un diàleg sincer, honest, obert i que no exigís renúncies a la gent d’aquest país. ‘El diàleg sempre ha donat fruits però han durat molt poc’, ha dit, ‘i sovint ha estat dilapidat per institucions judicials’. En canvi, la portaveu de JxSí ha denunciat que el diàleg que ofereix l’estat espanyol era un diàleg sempre sotmès a la unitat d’Espanya: ‘Un diàleg que sempre obliga a fer renúncies.’ I ha denunciat l’aplicació del 155 que aprovava el senat simultàniament al ple del parlament: ‘Avui vostès passen del blocatge polític i dels tribunals a la intervenció directa. Una aberració intolerable. Ara decideixen que volen esborrar una part de la cambra i que ja no caldrà passar pels tribunals espanyols. Si fan això, anirem quaranta anys enrere.’ I ha dit també: ‘Els ciutadans de Catalunya ens van garantir el país, i ara ens toca a nosaltres garantir-los la República.’ Encara més protestes Després de la intervenció de Rovira, tocava votar les resolucions. Però Ciutadans, PSC, PP i Coscubiela volien tornar a parlar. Arrimadas, Iceta i Albiol demanaven a la presidenta Forcadell que donés tres minuts als presidents de cada grup per a parlar, tenint en compte la decisió tan important que es prendria a continuació. Forcadell, amb l’assistència dels lletrats de la cambra, denegava aquesta possibilitat i oferia a Arrimadas tres minuts per a respondre interpel·lacions fetes per altres diputats en les seves intervencions. Una votació, una urna Ara sí que es procedia a votar. S’han anat fent les votacions de les resolucions de tots els grups i s’han deixat per al final les dues resolucions conjuntes de Junts pel Sí i la CUP. Totes han estat refusades amb més o menys suports. Quan ha arribat el moment de les dues resolucions guanyadores, els diputats de Ciutadans i del PSC se n’han anat, tal com ja havien anunciat. Els del PP, en canvi, s’han quedat per oposar-se a una petició que sabien que faria el portaveu de Junts pel Sí, Roger Torrent, per a poder votar la resolució que declarava la independència en secret i en una urna. Finalment, la petició, que tenia el suport de la CUP, ha prosperat i la resolució que incorporava la declaració d’independència en la seva part declarativa s’ha votat entre els diputats que quedaven a l’hemicicle d’un en un. Els diputats del PP se n’han anat deixant unes banderes catalanes i espanyoles als seus escons. I una urna –com un símbol evident– ha presidit la cambra al costat de Forcadell, i els diputats han anat portant el paper amb el seu vot cridats per la secretària primera, Anna Simó. Puigdemont ja és cap d’estat Rabell i Coscubiela han volgut mostrar amb claredat la seva butlleta amb un ‘no’ ben gros imprès. Alguns altres diputats també han mostrat, somrients, el seu ‘sí‘. I els aplaudiments han esclatat quan Puigdemont, Junqueras i Forcadell han dipositat el seu vot. Setanta vots pel sí. Deu vots pel no. I dues abstencions. Així s’ha aprovat la resolució que posa en marxa la llei de transitorietat i que desplega la República Catalana. Ara Puigdemont és cap d’estat. I ara cal encarar els moments més difícils que pot viure aquest país. L’amenaça de l’estat espanyol és molt clara i molt violenta. Però ja s’han començat a sentir veus importants d’Europa demanant al govern espanyol que s’abstingui d’utilitzar la violència. Ja fa temps que Catalunya no és un afer intern d’Espanya, però ara menys que mai.
El cap d’estat, el ressò de llibertat, dues cadires buides i un parlament sobirà: visca la República!
La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol ha demanat que la condemna per malversació de fons d’Inaki Urdangarín s’elevi a catorze anys i mig. L’Audiència de les Illes el va condemnar a sis anys i tres mesos.
La fiscalia demana elevar la pena de presó d’Urdangarín a catorze anys i mig
Ciutadans va pagar de manera mensual a un vocal de la Junta Electoral espanyola (JEC) mentre participava en debats sobre el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol i les eleccions de 2017 i 2019. Així ho ha desvetllat una investigació d’eldiario.es, que diu que aquest vocal era Andrés Betancor, catedràtic de Dret Administratiu a la Universitat Pompeu Fabra. Betancor va ingressar a la JEC l’octubre del 2017, proposat per Ciutadans. Llavors ja tenia un càrrec d’assessor al partit i un despatx a les oficines del congrés espanyol. Fonts de la formació han explicat que el tenien en nòmina a la vegada que feia les seves funcions a la JEC. Com a membre de la JEC, Betancor va participar en resolucions contra l’independentisme com l’exclusió de la candidatura del president Carles Puigdemont a les eleccions europees del 2019, després d’un recurs de Ciutadans i el PP. La JEC també va prohibir les candidatures dels consellers Toni Comín i Clara Ponsatí. L’òrgan estava molt dividit en aquestes qüestions i testimonis de la reunió en què es va discutir aquesta decisió expliquen que Betancor es va enfrontar al president de la JEC, Segundo Menéndez, perquè aquest era partidari que Puigdemont pogués presentar-se a les eleccions. Betancor també va emetre el vot particular contra l’acord de la JEC que censurava l’entrevista al diari ABC de l’ara líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, durant la jornada de reflexió de les eleccions a Catalunya. L’article escandalós d’un membre de la Junta Electoral espanyola contra Puigdemont Eldiario.es diu que Betancor no confirma ni desmenteix cap d’aquestes informacions i només nega el fet d’haver redactat els recursos de Ciutadans davant la JEC que després ell mateix resolia, com han assegurat fonts del partit. Betancor va comparèixer a la comissió de nomenaments per a formar part de la JEC sense esmentar els seus vincles amb Ciutadans. Va dimitir fa uns mesos del seu càrrec a l’òrgan electoral després que Puigdemont l’acusés als tribunals de liderar una persecució política contra ell. Actualment segueix treballant per al partit. Puigdemont ha mostrat la seva indignació per aquestes informacions a través de Twitter: Això és molt greu, molt. Aquest personatge a sou de Ciudadanos ha resolt en contra nostra, ha perjudicat els drets fonamentals pagat pel mateix partit polític que ens ens denunciava… i que ara presideix la comissió del Parlament Europeu que ha de resoldre el nostre suplicatori. https://t.co/5DLqOEpcBa — Carles Puigdemont (@KRLS) February 27, 2020 Abans de les eleccions europees Junts per Catalunya va presentar a la JEC una querella per prevaricació contra el mateix Andrés Betancor i un altre vocal, Carlos Vidal, per intentar vetar Carles Puigdemont i Clara Ponsatí com a candidats. Argumentaven una ‘evident falta d’imparcialitat que es demostrava en opinions anteriors a les xarxes socials i articles de premsa sobre l’animadversió contra Puigdemont i el desig d’aniquilar-lo com a adversari polític’. La JEC va desestimar la querella perquè no s’aportava cap prova que demostrés tal interès.
Ciutadans tenia a sou un membre de la JEC que prenia decisions contra Puigdemont
Els laboristes han cedit i donaran suport a la convocatòria d’eleccions anticipades al Regne Unit abans de Nadal. El cap de l’oposició, Jeremy Corbyn ha acceptat avui la petició electoral del primer ministre Boris Johnson arran de la pròrroga del Brexit. Corbyn havia posat com a condició per permetre els comicis que l’escenari d’un Brexit sense acord estigués fora de la taula. Amb l’ajornament de la sortida fins al 31 de gener del 2020, Corbyn considera que aquesta exigència ja s’ha complert. Tot i això, els laboristes no han donat detalls sobre quin dia volen que es facin les eleccions. Mentre Johnson defensa anar a les urnes el 12 de desembre, l’SNP i els liberals aposten per fer els comicis el 9 de desembre. Està previst que aquesta tarda el parlament britànic voti la convocatòria d’eleccions i, segons informa la premsa britànica, Johnson estaria disposat a fer les eleccions l’11 de desembre per obtenir el suport d’una majoria a la cambra.
Els laboristes cedeixen i donaran suport avui a la convocatòria d’eleccions anticipades al Regne Unit
Ingredients: (per a 4 persones) 600 g de calamars 1 kg de musclos de roca 4 grans d’all 1 ceba un tros de pebrot verd 3 tomàquets madurs 1 copa de conyac 1 copa de vi blanc sal, oli d’oliva un trosset de bitxo pebre vermell i negre una mica de sucre Elaboració: Netegem els musclos, els podem en una cassola tapats i al foc. Quan són oberts hi tirem una copa de vi blanc. Tanquem el foc i els deixem reposar tapats. En una cassola, posem oli i fem sofregir dos grans d’all tallats. Tot seguit, hi afegim el calamar a rodanxes i també el deixem coure. Quan perdi l’aigua, l’en retirem. Després, al mateix oli, tirem la ceba picada, el pebrot verd a trossets i quan la ceba sigui transparent, hi afegim el tomàquet ratllat, amb una mica de sal i de sucre. Ho deixem coure. Al final de la cocció, hi afegim una copa de conyac i el tros de bitxo. Hi posem una mica de pebre vermell i de pebre negre. Si la salsa surt massa espessa, hi afegim una mica de l’aigua de bullir els musclos. Posem els calamars a la cassola, que facin xup-xup uns minuts i, abans de tancar el foc, hi afegim els musclos. Si cal, rectifiquem de sal. I ja ho podrem servir.
Recepta: Calamars i musclos amb salsa americana
Josep Manel Busqueta (1973), economista i diputat de la CUP. També treballa de forner. Autor dels llibres ‘L’hora dels voltors’, ‘Todo sobre la renda bàsica i ‘Converses amb Pau Llonch’, entre més. Membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa, forma part del sector de la CUP més refractari a investir Artur Mas. En aquesta entrevista, feta ahir al local la Base del Poble-sec, a Barcelona, ho torna a demostrar. També parla del risc i el perill que la formació independentista s’acabi fracturant per aquesta qüestió. —S’han filtrat a la premsa les quatre opcions sobre la investidura que la CUP sotmetrà a votació a l’assemblea. Quina seria l’opció de Busqueta? —És insignificant. Al Cuní ja li vaig dir allò de Maragall al ‘Cant espiritual’: ‘Home sóc i humana és ma mesura.’ Vull dir que jo ara tinc la meva opinió, però la meva missió és ser un membre del grup de diputats de la CUP, que té un mandat: arribar a l’assemblea del 27 amb la proposta que hàgim pogut extreure de Junts pel Sí sobre el pla de xoc, el procés constituent i la ruptura. I intentar que la proposta inclogui una presidència alternativa al president Mas. Treballarem per això. La meva opció és irrellevant. De fet, jo compto que les diputades no podrem ni votar, a l’assemblea del dia 27. —Els diputats a l’assemblea no podran votar? —No, no poden. És un mecanisme que ja s’havia sostingut. I a Manresa ja no vam votar. La lògica és que som representants d’una organització que és plural i per tant nosaltres no podem mostrar l’opinió personal. —Si l’assemblea acaba decidint Mas sí, Busqueta accepta el resultat de l’assemblea? —Haurem d’avaluar què passa. És clar que la investidura de Mas és un topall per a un projecte de desplegament d’un projecte de transformació social. S’haurà de veure què passa, en aquest context. —No marxeu, eh? —S’haurà de veure. S’haurà de veure com es reestructura tot plegat, quin caire pren tot. Una cosa és clara: se sosté que la investidura de Mas reforça la dinàmica del procés, però també és cert que la no-investidura reforça espais de construcció social adequats als desafiaments que tenim. I la investidura trenca aquests ponts. —Veieu perill que la CUP es trenqui? —Jo penso que dir que no seria ingenu. És a la ment de tothom que les posicions són divergents i que pot tenir determinades conseqüències en el futur. Si això s’explicita en un trencament o no, ja ho veurem. Ja veurem com es llegeix, i com es paeix. —Vam entrevistar Jaume Soler. Un dels fundadors de la CUP. Convençut que s’ha d’anar de cara a barraca, menjar-se el gripau d’en Mas, galàpet en deia ell, i cap a la República. És forner, i marxista. Com vós. —El marxisme pot ser gaire ampli. Crec que una eina d’anàlisi, però no predetermina quina serà la conclusió. Em sembla legítima la posició de Jaume Soler. Com la de totes les persones que defensin la investidura, i com la de les persones que defensin la no-investidura. —Al poble us deuen dir: ‘No t’ho perdonaré mai.’ I aquí a ciutat: ‘No baixeu del burro.’ —I tant. Ho he notat. És molt evident. Al poble hi ha més la lectura que s’ha construït amb el ‘pressing CUP’: no podeu ofegar el procés. I a l’entorn metropolità, la lectura és la contrària: com se us acudeixi d’investir Mas, per nosaltres deixa de tenir sentit un projecte com la CUP. Amb la mateixa efervescència i ganes d’interpel·lar. I amb les excepcions que calgui, a banda i banda. Però, del gruix de les opinions, aquesta diferència és certa. —Mas sí, Mas no. Aquest és el marc de Catalunya Sí que es Pot. Així no parlem d’independència. —Sí. Hi estic d’acord. I no és només el marc de Catalunya Sí que es Pot, sinó que és el marc de Junts pel Sí. Des de la meva perspectiva, tal com ho veig, Junts pel Sí no ha sabut entendre la realitat i exigència del moment. Moment que exigiria un debat molt més ampli que no pas Mas sí, Mas no. Però aquest és l’escenari de la política institucional. La ‘realpolitik’, que ens deixa molt poc marge a aquells que entenem que el projecte independentista ha d’estar a l’altura de la realitat social i econòmica. —Mas, utilitzar-lo. Que lideri ara, per guanyar-lo després. Anant cap a la independència, utilitzar-lo. I allà, guanyar-lo. D’aquí a divuit mesos serà més fàcil aturar Barcelona World o l’ATLL. Hi esteu d’acord? —Des de la meva perspectiva es tracta de veure qui té l’hegemonia d’aquest procés. La lògica de les elits és dir: si ho fem massa popular, i des de baix, això no va. La meva lògica és al revés: hem de poder bastir un projecte audaç de construcció nacional liderat per les classes populars. I no en som lluny, d’això. Hem de ser conscients de la nostra capacitat i força antagonista davant l’oligarquia. —Formàveu part de l’equip negociador sobre el pla de xoc. Parleu-me de l’ATLL. —De moment ens hem trobat amb un blocatge. Hi ha la voluntat de parlar-ne. ATLL és des de la nostra perspectiva una clara estructura d’estat. Entenem que un país que vol construir un projecte de gestió democràtica de la seva societat ha de tenir un control democràtic sobre l’accés a l’aigua potable. L’ATLL proveeix aigua a 4 milions i mig de persones. Fins el 2010 funcionava correctíssimament, i havia rebut premis d’empresa pública més ben gestionada. A causa del nyap judicial on incorre la Generalitat en el procés de privatització, que és per als cinquanta anys vinents, és quan des del nostre punt de vista hi ha un atzaucac judicial que permetria que la infrestructura es recuperés. El juny el TSJC decideix d’anul·lar el concurs. Diu que s’ha de tornar a obrir el procés. Era el moment d’intentar recuperar-la. És cert que hi ha un cost. Tornar els 300 milions que va avançar Acciona, i segurament hi hauria un litigi al voltant del lucre cessant. Però entenc que, malgrat el cost, aquí parlem de la gestió de l’aigua per als cinquanta anys vinents. I de tenir la capacitat de control d’una infrastructura estratègica. Aquí és on demostra quina societat volem construir. Volem construir una societat on l’accés a l’aigua sigui en mans d’empreses privades? Aquí es defineix el caràcter que ha de tenir la república. Però aquest també és un cas de portes giratòries. El conseller Recoder, quan abandona el seu càrrec, va a KPGM, a treballar per a auditories ambientals. I el director de l’Agència Catalana de l’Aigua venia d’Aigües de Barcelona. —I Barcelona World? —Barcelona World no té sentit econòmic. Si en fem el seguiment, veurem que el projecte recorda allò de Marx: el que primer esdevé una tragèdia, després acaba en farsa. Parlem d’un projecte que inclou 450 hectàrees en un principi, i cinc grans projectes. Ja només en queda un, ‘Barcelona dreams’. Conglomerat d’hotels i casinos. Els únics interessats són els del Casino de Peralada, de Tarragona. Si aquesta és l’única demanda, doncs hem d’adequar el pla territorial parcial, i fer les modificacions pertinents. Però la resta? La resta s’hauria de poder retirar. Perquè el pla urbanístic té contestació, i no té sentit. Quin és el sentit de no retirar aquest projecte? És un altre exemple molt interessant de seguir, si es vol dibuixar quina mena de república volem. Que es retirés. Però hi tornem a trobar els interessos de La Caixa. —S’ha fet una DUI encoberta. —No. Volem desobeir el Tribunal Constitucional en aquells aspectes en què mostra signes de caràcter antisocial (pobresa energètica, avortament). Evidenciem-ho. Això, i el senyal de canvi en la presidència, avalada per un conjunt de mesures, ho proposàvem de mínims. Ens trobem que no hi ha voluntat i, pel que fa al pla de xoc, va essent difícil. —Alguns opten per Mas en canvi de pla de xoc. Potser els vostres mateixos us diuen: mira, em menjo Mas, però no em venguis ara tu la moto del pla de xoc. Pot ser paper mullat. —Pot ser. Pot ser. La meva opinió, personal, és que la implementació d’un pla de xoc real és difícil si no es vol entrar en un conflicte amb allò que representa la gestió dura de la ‘deutocràcia’ en les nostres societats. Per què? Perquè és difícil aconseguir els recursos. Si no hi ha voluntat conflictiva amb aquesta realitat que ens escanya, digues-li estat espanyol, digues-li mesures d’austeritat, doncs… El problema del pla de xoc és comptar amb els recursos necessaris per a poder fer front a l’emergència social. A banda d’acceptar el pla de xoc, i aconseguir que fos prou vàlid, caldria també disposar dels mecanismes de control dels recursos, i dels indicadors que l’avaluen. Una formació com la CUP, amb només deu diputats, tindrà dificultats serioses de fiscalitzar. Es fa difícil, es fa difícil. —Canviem de tema. L’anticapitalisme és un imant per a molta gent que, a la vegada, es veu allunyada del marxisme. Pot ser? —En el cas català, els marxistes sempre hem estat molt heterodoxos. El nostre marxisme és molt llibertari. El marxisme català és el POUM. La nostra essència és llibertària. I també en el meu cas. La nostra forma d’articular beu en l’anàlisi marxista, però el nostre ADN és llibertari. Jo crec que el moviment antiglobalització, el 15-M, o la CUP mateix… Per molt que es defineixi amb la voluntat d’anàlisi marxista i cap al socialisme, la mateixa dinàmica interna, i la manera com es prenen les decisions són netament llibertàries. Amb un alt component assembleari, horitzontal, de no lideratges, un punt espontània. Això és així. I la realitat actual ens demostra que aquesta línia té molta capacitat de fructificar. A les eleccions municipals, per exemple, s’ha vist que les plaques tectòniques s’han bellugat. Hi ha una possibilitat de construir en aquesta direcció. —Votareu aquest diumenge a les eleccions espanyoles? —No. No votaré. No votaré perquè sóc congruent amb l’estratègia de la CUP. Ara, sí que em sembla que es belluguen coses. No sé si per tàctica, per exemple, però penso en el que planteja En Comú Podem sobre el referèndum. I l’assumpció valenta, no sé si tàctica, de Podem. Però el fet és que no els penalitza. En el cas català és evident, però tampoc a Espanya. Ara, jo diria que no he votat mai, a les espanyoles. I també em costava de votar a les catalanes, si ho puc dir tot. Fins que no em vaig fer de la CUP, diguem-ne, a mi em costava molt. Sóc bastant abstencionista, per naturalesa. —A l’independentisme, quan us hi uniu? És de sempre? —Per mi l’independentisme és un planejament congruent amb una anàlisi de la construcció alternativa de la societat. Jo entenc que qualsevol projecte de transformació de la nostra realitat, els Països Catalans, ha de comptar amb l’espai de l’independentisme. La visió independentista és un bon pal de paller per a aquest projecte de transformació. I això ho he anat madurant al llarg del temps. Jo venia d’una lògica on creia que els estats havien quedat superats. No veia clar ni l’estat espanyol ni cap altre. I aterro en un moviment que considera la construcció de l’estat com una eina de transformació social. —Us feia molt més partidari de l’estat. —Es construeixen imaginaris al voltant de la gent. El que a mi m’atreu del projecte de la CUP és aquesta voluntat de construir societat al marge de les institucions. A través del municipalisme, no tan sols entès com l’alcalde, sinó com un procés, i a la vegada d’implicar-se en lluites al carrer. Per mi el problema és quan la lògica institucional acaba contaminant tota la resta. —Justament ara els independentistes volen institucions més fortes que mai: les pròpies d’un estat independent. —Hem de vigilar amb la lògica institucional, però sense una població convençuda del que es vol fer, que assimili allò que volem fer… I que vegi que l’estat espanyol al llarg de la seva història, no s’ha demostrat com un estat democràtic, ni ha respectat les sensibilitats nacionals, ni la justícia social. Per tant, quan ens enfrontem a això, veiem que això no consisteix en una votació, o unes eleccions, o un procés de manifestacions. És un procés de conflicte obert. Amb moments durs. Hem d’estar preparats. Per exemple, la lògica de la gestió del deute ens porta a un desafiament del deute. I sinó, com a mostra, Grècia. Ha d’existir un procés de construcció col·lectiva amb els desafiaments que tenim davant. —Com a economista, vau ser assessor del govern de Chávez, a Veneçuela. Ara per què ha perdut, Maduro? Ho heu anat seguint? —La veritat és que no tant. La realitat de Veneçuela la vaig seguir de prop quan era allà. Aquí, però, amb més distància. Crec que els processos, tant a Veneçuela, com el cas català, han de ser relatats des d’una perspectiva indígena. Ser-hi. Amb certa distància totes les interpretacions són esbiaixades. Ara, jo estic molt orgullós, i em sento molt proper a la revolució bolivariana. Amb els seus defectes, i sobretot amb els seus encerts. La meva anàlisi, des de la distància, però des de la proximitat sentimental, és que té molta importància el que passa amb el preu del petroli. En un país que té dificultats per a independitzar-se del petroli, això ha costat molt. L’economia continua massa recolzada en els ingressos del petroli. Això determina molt, quan el preu del petroli és baixíssim. Entenc que és un procés que no havia sofert derrotes importants des del 1998, amb la reforma constitucional que va intentar el chavisme però va perdre. La qual cosa demostra, malgrat que el presentin com un ‘règim’, que és un procés que accepta els resultats de les eleccions. I això, que és claríssim, doncs la gent no ho té tant clar. I el procés bolivarià, al final, ha volgut redistribuir. Redistribuir la riquesa del país. El problema és que era a les mans d’una elit hiperconcentrada i poderosa. Amb molta capacitat i poder. Aquest ha estat el desafiament gran: que els recursos no fossin a les mans de l’elit. —Per què ha perdut la batalla mediàtica, la CUP? Es veu que sou la FAI, tu. —Doncs perquè aquí no s’hi han construït estructures d’estat, però sí a escala mediàtica. La capacitat de determinar l’opinió de la població per part dels mitjans vinculats al poder és evident. Això ho han fet. Han construït el relat que volem la lluna i que érem intransigents amb els resultats de les eleccions. Amb independència d’això, però, la CUP aquesta batalla no l’ha perduda. S’ha vist que hi ha vida al marge de Junts pel Sí. El president Mas és el millor president per a la gent de Junts pel Sí, però per a molta altra gent, no. Hi ha gent que valora el que fa la CUP. No penso que la CUP vagi perdent. Perd en el ‘mainstream’, però guanya capacitat i interlocució en molts altres espais. —I d’autocrítica, en feu? No sou prou àgils, potser, per inexperiència? —No hem estat prou àgils i no estem preparats per a tot això. No som persones que tinguem, ni hàgim tingut, el projecte d’esdevenir part de l’aparell institucional. La nostra passió és política. La practiquem des de la voluntat de participar en un procés de transformació que nosaltres entenem independentista. No som gestors, ni tecnòcrates, ni ens hi belluguem bé. Al contrari: ens hi belluguem amb poca perícia. A la vegada, ens costa d’assumir l’equilibri dels temps i els espais, amb un projecte que té una lògica molt allunyada de la institució. Ens causa moltes tensions a molts nivells.
Josep Manel Busqueta: ‘Dir que a la CUP no hi ha perill de trencament seria ingenu’
Ha originat una tempesta política dins i fora dels passadissos del Parlament de Catalunya i els detractors l’han batejada com a llei Aragonès. Per les organitzacions més critiques, la llei de contractes de serveis a les persones és una de les més importants dels últims quinze anys perquè obrirà la porta a l’externalització de més serveis que hauria de prestar l’administració de manera directa. Un argument que també defensen la CUP i els comuns. Pel govern, ha de ser la llei que limiti el negoci de les grans empreses mercantils (com ara Clece, del grup de Florentino Pérez) perquè desterra la preeminència del criteri del preu en les licitacions i prioritza variables de qualitat. Aquesta és una demanda que fa anys que reclamen entitats del tercer sector i, segons el govern, no externalitzarà més serveis. La polèmica és servida. La norma encara és en tràmit al parlament i probablement no se sotmetrà a votació definitiva fins a la tardor. Però la CUP i CatECP ja han demanat a JxCat i ERC que la retirin, mentre organitzacions i sindicats com ara la FaPaC (la federació d’Ampa més gran de Catalunya), Marea Blanca, USTEC, COS, CGT o la Intersindical-CSC han abanderat una campanya en contra que ha forçat els partits a prendre posició en el debat públic. Fins ara, la llei s’havia discutit sense atenció mediàtica; va passar el primer tràmit parlamentari sense que cap partit presentés cap esmena de retorn i els grups ja havien començat a negociar la incorporació de les parcials. Però toca un àmbit extremadament sensible que desborda els matisos tècnics i que de sobte l’ha situada en la primera línia política: ha fet ressorgir el debat de la privatització de serveis quan encara no s’han revertit les retallades pressupostàries dels anys més durs de la crisi. Empreses que es lucren amb serveis públics La proposta de llei del govern regula el règim de contractació dels anomenats serveis a les persones. Es tracta de serveis de la Generalitat o dels ens locals externalitzats en empreses que n’obtenen un benefici directe o indirecte i que són vinculats a l’educació, els serveis socials i de salut: les escoles bressol, els casals infantils i juvenils, les ludoteques, els menjadors escolars, les colònies, l’atenció domiciliària a la gent gran, casals de gent gran, hospitals de dia per a persones amb discapacitat, el suport domèstic i els assistents personals, els recursos a residències, els centres de dia, programes de mediació en l’àmbit penal i serveis comunitaris o de cohesió social, entre més. A l’hora de licitar aquests serveis, s’havia imposat el criteri objectiu del preu o la subhasta perquè es regia pel règim de contractació general. És a dir, es concedien a les empreses que els prestaven per menys diners. Això ha portat grans mercantils, com ara Clece (del grup ACS de Florentino Pérez, nascuda com una empresa de neteja) o Valoriza (del grup de la constructora Sacyr) a guanyar terreny en allò que van albirar com una nova àrea de negoci mentre baixava el mercat del totxo. Una nova especialització que ha desplaçat entitats, fundacions i cooperatives mentre s’incrementaven les crítiques per la pèrdua de qualitat dels serveis i de l’empitjorament de les condicions laborals dels treballadors contractats. Usuaris del centre de dia Santa Clara de Lleida durant una visita del 2018 de l’aleshores alcaldessa en funcions, Montse Mínguez, i el tinent d’alcalde Fèlix Larrosa, després d’haver estat adjudicada a l’empresa Accent Social. Fotografia: ACN Per què ara? En diuen llei Aragonès però la va impulsar en l’anterior legislatura l’aleshores conseller Raül Romeva. La intervenció de l’autonomia la va aparcar i el vice-president del govern la va tornar a defensar al ple del parlament el 7 de novembre de l’any passat. Era l’últim punt de l’ordre del dia d’un dimecres i l’hemicicle era mig buit. Cap grup no es va oposar que es tramités, si bé la CUP ja va verbalitzar que hi estava en contra. La batalla política ha arribat després d’haver comparegut, tots els sectors afectats, en comissió al parlament i quan ja han començat a redactar el text de la ponència, debatent la incorporació de les esmenes parcials presentades. Què diu la proposta del govern? Prohibeix la subhasta i elimina les contractacions basades en el preu. Estableix que, a tot estirar, el criteri del preu ha de pesar un 40% i n’hi afegeix més de basats en una directiva europea del 2014 que, segons l’executiu, han de permetre que els serveis es prestin amb criteris de qualitat, continuïtat, accessibilitat, exhaustivitat, disponibilitat, que siguin assequibles per a tothom, que els usuaris hi participin i que els operadors econòmics siguin subjectes als principis de transparència i d’igualtat de tracte. La llei complementa una altra d’espanyola, la de contractes del sector públic, considerada normativa bàsica per a tot l’estat. El criteri del preu i la llista de serveis La CUP rebat l’argument del preu apuntant que la llei general ja permet que es rebaixi fins al 20% si hi intervé una comissió d’experts independents, i per això denuncia que la nova llei és més mercantilista. El govern al·lega que és molt complicat per a les administracions d’arribar a recórrer als experts perquè el preu pesi menys del 50%, i la nova llei ofereix més garanties, tenint present que les adjudicacions sempre poden ser subjectes a recursos als tribunals. La CUP i els comuns han denunciat que amb la llei es podien externalitzar encara més serveis. I és que la llei recull un llarg llistat de codis de serveis, adaptats a la denominació europea, en àmbits que els anticapitalistes i entitats com la FaPaC o el sindicat de mestres USTEC alerten que fins ara no eren externalitzats. Un d’aquests nous àmbits, avisen, és el servei d’ocupació. Segons ERC, això no vol dir que la Generalitat o els ajuntaments deixin de prestar de manera directa més serveis. ‘Aquesta llei permet que serveis que ja són externalitzats i que es gestionen de manera indirecta es gestionin a partir d’uns estàndards de compliment de qualitat i de control i execució d’aquesta qualitat. Busca que aquests serveis que l’administració ja ha externalitzat siguin de la màxima qualitat i al servei dels ciutadans’, argumenta Jordi Albert, diputat d’ERC i relator de la llei. La FaPaC admet que no obliga a externalitzar els nous àmbits inclosos a la llista, però ho fa possible en la mesura que els inclou, deixant al criteri polític de cada govern fer-ho o no. ‘Si la voluntat d’un govern no és externalitzar serveis que encara no ho són, no té cap mena de necessitat d’incloure’ls en un llistat’, afirma Lidón Gasull, directora de la FaPaC. 🚨ALARMA El @govern prepara, d’amagat, una de les majors externalitzacions de serveis bàsics com #educació, #sanitat i serveis #socials ⚠️ Si defenses l’estat del benestar, mobilitza’t en contra de la #LleiAragonès‼️@MareaBlancaCAT @cupnacional @Marta_Sibina @Lafede_cat pic.twitter.com/9WiFa3e9QD — FaPaC (@FaPaCcat) 17 de juny de 2019 Gasull precisa que Catalunya podia triar quina tipificació de serveis (tècnicament anomenats CPV per la directiva europea) incloïa a la norma, però que no ho ha fet així. ‘El govern ha decidit incloure’ls absolutament tots per a poder-los externalitzar ara més endavant. Potser no ho farà mai, però ara fa que jurídicament sigui possible i no hi posa cap límit.’ A la FaPaC li preocupa especialment l’externalització del servei preescolar, el codi que parla genèricament de serveis escolars diversos o el servei de tutoria. ‘Anem cap a un model que fins ara era bastant desconegut pel sistema educatiu públic de Catalunya i això implica un abans i un després en la manera d’entendre el servei públic d’educació’, alerta. Per la FaPaC caldria una llei integral dels serveis a les persones que posi límits a l’externalització, que blindi que no puguin arribar al 100% dels serveis i que reguli figures no contractuals com el conveni o el concert perquè no hi pugui haver un lucre econòmic quan els gestionen entitats externes. Sosté que la contractació pública, amb un benefici directe o indirecte per a les empreses, hauria de ser una fórmula residual, l’última de les opcions possibles. La diputada de la CUP Maria Sirvent coincideix que la millor manera de garantir la qualitat dels serveis és ‘la gestió, la titularitat i la provisió 100% públiques’, tal com va acreditar fa anys la sindicatura de comptes, corroborant que la gestió directa dels serveis és més eficaç. El tercer sector: i la concertació? El govern té al costat entitats del tercer sector, que negocien en paral·lel la redacció d’una altra llei que encara els afectarà més: la que regularà el règim de concerts. Joan Segarra, president de la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya, argumenta que la nova llei de contractes és molt positiva perquè implica un ‘avenç interessant’, encara que no evitarà que hi hagi mercantils que aconsegueixin les licitacions. Ara, defensa que aquesta llei s’ha de complementar amb una altra norma que reguli el règim de concerts. Creu que s’ha d’establir que aquests serveis siguin gestionats prioritàriament per la iniciativa social sense afany de lucre. Per tant, a parer seu només els àmbits en què el tercer sector no pugui actuar s’haurien de sotmetre al règim de contractació. La Confederació negocia amb el govern aquesta segona llei d’acció concertada amb l’objectiu que l’avantprojecte s’enllesteixi a final d’any. Sonia Fuertes, presidenta de la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), comparteix que la llei pot tenir aspectes positius. Però assegura que la prioritat del tercer sector no és aquesta norma sinó la que regirà la concertació de serveis. Coincideix amb Segarra que la prioritat a l’hora d’externalitzar els serveis ha de ser la concertació. A més, s’explica el rebombori polític que ha originat l’anomenada llei Aragonès perquè arriba en un context de precarització laboral i de ‘pèrdua de confiança de la ciutadania a l’hora de vetllar pels serveis públics.’ Recorda que les desigualtats creixen i que fins i tot es pot endevinar l’extracció social d’un infant per la capacitat dels pares de pagar-li l’ortodòncia o no. És un àmbit, per tant, molt sensible. Menjador de l’escola Maria Mercè Marçal de Tàrrega el 2017, gestionat pel servei de Quàlia projectes educatius de l’Associació Alba. Fotografia: ACN Les grans empreses, en el punt de mira Però la llei evitarà que empreses com Clece o Valoriza guanyin licitacions? El govern al·lega que ho tindran més difícil. Fonts de l’executiu remarquen que s’imposaran criteris de qualitat objectius per damunt del preu. Per exemple, es valorarà la responsabilitat social dels licitadors: si les condicions laborals dels treballadors milloren el conveni col·lectiu, si adopten mesures de responsabilitat ambiental o són signatàries del Pacte Mundial de les Nacions Unides, especialment quant a la implantació de mesures de lluita contra la corrupció. També s’introdueixen paràmetres de qualitat, accessibilitat i exhaustivitat en el servei. El govern subratlla igualment que hi ha més control en l’execució dels contractes i que es tindran en consideració criteris de valoració dels usuaris, enquestes, auditories i inspeccions periòdiques. A més, la llei rebaixa els requisits de solvència perquè als concursos hi puguin optar empreses més petites i preveu que alguns serveis es puguin reservar a cooperatives o a empreses que reinverteixin els beneficis en la seva finalitat social. No obstant això, la CUP avisa que les grans mercantils tenen una gran capacitat de metamorfosi per a continuar guanyant les licitacions. Xavier Diez, portaveu adjunt d’USTEC-STES, afegeix que ‘la normativa per a optar a concursos públics és tan summament complicada’ que les empreses petites sense advocats en nòmina no hi podran accedir. ‘Una empresa de quatre persones que vulgui optar a la gestió del menjador de l’escola del poble a la pràctica no s’ho pot permetre, és bastant inviable’, avisa. Diez es fixa en el cas britànic per a afirmar que les bones intencions no evitaran que ‘grans grups acabin gestionant menjadors escolars, residències de nens amb discapacitat o tutelats per la Generalitat, o proves sanitàries’. Per això alerta que seran molt bel·ligerants amb la llei. Tenen enllestides una vuitantena d’esmenes que presentaran als grups parlamentaris perquè es modifiqui. Un debat polític enverinat La CUP va ser el primer partit que es va revoltar contra la norma. Com que considera que tots aquests serveis els han de gestionar les administracions, assegura que per això no ha participat en els treballs en comissió ni ha presentat esmenes a la llei: no vol millorar un text que creu que no hauria d’existir mentre no s’aprovi una altra llei que blindi la prestació dels serveis públics. Després del soroll que va fer la CUP i del ressò que han tingut les crítiques de les entitats que més s’hi oposen, els comuns també van demanar al govern que paralitzés la llei atès el risc de mercantilització dels serveis públics. Però CatECP havia arribat a presentar trenta-quatre esmenes per a millorar-la, destinades a prioritzar les prestacions per via directa de l’administració i a incrementar els controls de qualitat. També reclamava que el preu no fos superior al 30% de la puntuació, en compte del 40%. Ara creu que és prioritari que la llei s’aturi i impulsar-ne una altra per blindar el caràcter públic dels serveis. Ara, una de les esmenes presentades pels comuns ampliava l’abast dels serveis subjectes a contractació amb ànim de lucre a vint-i-tres àmbits no inclosos en la llista inicial dels afectats. I ERC ho recorda ara per criticar el canvi de posició dels comuns. També critica durament la bel·ligerància de la CUP quan no ha participat en el debat parlamentari. Fonts del govern denuncien que tot és una campanya ‘d’intoxicació informativa’. Creuen que s’ha produït perquè els ha incomodat l’ascens electoral d’ERC aquestes últimes eleccions. Votació d’una llei al Parlament de Catalunya. Fotografia: ACN I ara què? La llei continua tramitant-se al parlament, però JxCat i ERC poden tenir dificultats per a tirar-la endavant si no arriben a un acord amb alguna de les forces de l’oposició. El PSC insisteix que no li agrada com és dissenyada i que s’ha de millorar. Al·lega que no garanteix realment la qualitat per sobre del preu, ni la igualtat de tracte i la transparència. Una de les esmenes que hi han presentat, per exemple, vol assegurar que tots els operadors econòmics hi puguin concórrer amb criteris d’igualtat. Una altra obliga el govern a aprovar un projecte de llei en dotze mesos per a regular l’acció concertada amb entitats d’iniciativa social sense afany de lucre per als serveis de caràcter social i per a la prestació dels serveis sanitaris. El PSC també pretén que les concertacions socials vigents es mantinguin fins que no entri en vigor la llei de contractació. En les seves esmenes, Cs elimina l’obligatorietat que el preu no pugui ser superior a un 40% de la puntuació. Tampoc no li agrada que les empreses licitadores no puguin rebaixar la quantitat fixa que estableixi l’òrgan de contractació. A més, defensa que desaparegui la reserva opcional a les cooperatives i els nous requisits de solvència empresarial. Cs aprofita l’avinentesa per denunciar que a Catalunya s’han utilitzat les entitats sense ànim de lucre com a instruments per a amagar la voluntat d’enriquir-se de les persones que les controlen, i sentencia que s’han fet servir com una eina més per a la corrupció. Cita específicament el Cas Palau i hi afegeix que ‘cal tenir present el recent cas de l’ex-alt càrrec del govern de la Generalitat responsable de la DGAIA que hauria adjudicat contractes públics milionaris per a la gestió de centre de menors tutelats a entitats sense ànim de lucre afins’. El PP limita la reserva a les empreses socials només per a casos en què s’acrediti ‘de manera excepcional i justificada’. El debat públic continua obert. El treball parlamentari, també.
La ‘llei Aragonès’: una millora o un perill per les externalitzacions de serveis?
L’anunci d’inversions per part del govern espanyol, tant si era dirgit pel PP com pel PSOE, ha estat utilitzat sistemàticament per a acontentar la població, encara que finalment no es materialitzen i, fins i tot, aquelles que són pressupostades, en moltes ocasions no s’arriben a executar. Una inversió crònica per sota del PIB La Cambra de Comerç de Barcelona va denunciar que el 2015 l’estat havia pressupostat una inversió a Catalunya de 1.040,5 milions d’euros però que només se n’havia executat un 71%. El fet de no executar una obra pressupostada no és pas excepcional, ans al contrari, ha estat una constant en els pressupostos d’aquests últims vint anys. Cal assenyalar que el percentatge és inferior al del conjunt de l’estat, on es va executar el 89%. Fins i tot, en algunes comunitats es van gastar més diners que els pressupostats en un començament, com ara Madrid, on es va executar el 115%. El 2015 la inversió a Catalunya representava només el 8,2% de la inversió estatal regionalitzada, molt inferior en comparació al PIB (19,03%) o la població (16,07%). En infrastructures, la situació encara és més greu, ja que només es va executar el 59% de la inversió que s’havia promès. La inversió en infrastructures no ha arribat mai a nivell del PIB català, ni tan sols quan hi ha hagut grans inversions com la del TGV (2003-2013). El percentatge d’execució a les Illes Balears i el País Valencià també se situa per sota del que representen en PIB. En els darrers anys, però, s’ha arribat a nivells injustificables. La Cambra de Comerç de Barcelona considera que la inversió pública ha de créixer en línia amb el PIB, si no es vol obstaculitzar l’economia. Aquesta premissa no únicament no s’ha complert sinó que és especialment greu en el cas català, que és líder a l’estat en exportacions (25,8%) i que canalitza gran part de les mercaderies i passatgers. Les promeses falses en infrastructures Un dels incompliments més sistemàtics en la infrastructura catalana ha estat el del servei de tren de rodalia i regionals. De les inversions pressupostades per al 2015 per Renfe (que gestiona els trens), només s’ha executat el 5%, és a dir, 5,9 milions d’euros de 115. I Adif (que gestiona les vies) només n’ha executat el 27% previst. Els percentatges contrasten amb els d’altres comunitats, com Galícia (153%), Castella la Manxa (257%) o La Rioja (1.433%), on el pressupost s’ha executat per sobre del previst. El pla de Rodalies de Catalunya (2008-2015), que havia de comportar una inversió de 4.000 milions d’euros, només s’ha executat en un 10%. Tampoc no s’ha complert l’acord d’urgència del 2013 entre el conseller Santi Vila i la ministra Ana Pastor, que preveia un pla d’inversió de 306 milions abans de final del juliol del 2016 i del qual només s’ha executat el 4,2%. Per la seva banda, Adif assegura que, jurídicament, no ha de complir els acords. En aquestes condicions, no és d’estranyar que entre el 2012 i el 2016 s’hagin registrat 1.597 incidències pel mal estat de les infrastructures a la xarxa ferroviària catalana, unes incidències que han afectat 5,6 milions de passatgers. Cal esmentar, també, que ja puntualitat dels trens regionals és del 51,8% quan, per contracte, hauria de ser del 90%,i que l’última gran obra a la rodalia de Barcelona va ser el 1975, quan es va enllaçar el tren amb la T-2 de l’aeroport del Prat. També ha disminuït el nombre d’usuaris de la rodalia de València, que ha passat de 23,9 milions el 2008 a 17,1 el 2014. A més, l’encariment del preu no s’ha vist compensat amb cap millora del servei, que continua acumulant incidències. El corredor mediterrani, un incompliment d’estat El 2011, la Comissió Europea va incloure el corredor mediterrani en la xarxa bàsica transeuropea de transports, de manera que la considerava una obra prioritària, la qual havia de connectar la costa mediterrània de la península amb el centre i el nord d’Europa i tindria de finançament europeu. La reclamació de les institucions del país, però, provenia de molt abans, i ja el 2004 s’havia creat Ferrmed, associació europea per a potenciar el gran eix ferroviari. El corredor mediterrani és un infrastructura altament rendible, però posposada sistemàticament. Els territoris del corredor representen la meitat del PIB de l’estat espanyol i més de la meitat del trànsit marítim i de les mercaderies transportades. Però, malgrat aquests factors i la implicació de la Unió Europea, l’obra no ha estat pas prioritària. En el període 2009-2016 només el 22,1% de la inversió pressupostada en alta velocitat s’ha destinat al corredor mediterrani; en canvi, el nord de l’estat espanyol ha rebut el 44,6% de les inversions. Els incompliments són reiterats. Encara no hi ha cap línia ferroviària entre Múrcia i Almeria; el 2013 es va prometre per al 2015 l’estret internacional a València i encara no s’ha fet res; i entre Tarragona i Castelló, després de tres anys, les obres encara no han començat. Entre Vandellòs i Tarragona, el doble de via que fa dècades que es demana va amb un any de retard i entrarà en servei sense ample internacional, és a dir, que no permet la connexió directa amb Europa. I en el tram que uneix Tarragona i Castellbisbal, fa anys que està licitat i adjudicat però d’un any per l’altre va sortir del pressupost general sense haver-se executat. L’escàndol va saltar quan el govern valencià va denunciar que prop de 1.000 milions d’euros del fons reservat del corredor mediterrani havien servit per a pagar obres del corredor central, com ara el túnel d’Atocha-Chamartín o la connexió de l’aeroport de Barajas amb el TGV. A més, els presidents d’Aragó i Andalusia van signar un protocol exigint de posar en marxa el corredor central. Els impediments semblen tenir un clar biaix polític, per a evitar que Catalunya es converteixi en la porta ferroviària de la península amb Europa. Arran dels constants incompliments, l’empresariat dels Països Catalans s’ha coordinat com feia molt de temps que no succeïa. Les grans obres aturades: els accessos al port de Barcelona i l’estació de la Sagrera Actualment, hi ha grans obres per a l’economia catalana aturades, encara que haurien d’haver finalitzat ja fa anys. Un d’aquests casos són els accessos viaris i ferroviaris al port de Barcelona. El creixement de mercaderies i passatgers va portar la Generalitat i l’Autoritat Portuària de Barcelona a presentar el 2004 un projecte d’accessos viaris i ferroviaris al port. El 2006, el govern espanyol va aprovar un pla que havia d’acabar al cap de tres anys. Paral·lelament, es va adjudicar la gestió d’una nova terminal al grup xinès Hutchison Port Holdins, que tenia com a exigència que la connexió ferroviària s’hagués enllestit el 2012, moment en què la terminal entraria en funcionament. El 2011, les obres no s’havien licitat, paralitzades per la crisi. La situació va ser criticada per l’empresariat català i la Generalitat, que retreien que no fos una prioritat de l’estat. Després de diversos acords incomplerts, el 2016 es va arribar a un nou compromís per a tenir accessos ferroviaris el 2018, però tot i que havia de començar immediatament, les obres encara no han estat licitades. Actualment, hi ha uns accessos provisionals, que permeten la circulació, però són insuficients i al caire del col·lapse. Mentre el govern espanyol assegura que el procés començarà a la primavera, el govern català no es refia del calendari i considera que es tornarà a incomplir. Un altre projecte que va amb anys de retard és el de l’estació de la Sagrera, que havia de ser l’edifici més gran de la ciutat i per on havien de circular trens de gran velocitat, de llarga i mitjana distància, de rodalia, metro i autobusos. El 2010 es va col·locar la primera pedra d’unes obres que, segons el ministre, acabarien dos anys més tard. Amb la crisi, les obres es van endarrerir fins al 2016 i el projecte es va reduir per abaratir costos. A més, han sorgit diversos imprevistos que han deixat les obres a mig fer: s’hi van trobar restes arqueològiques i, a més, es van detectar irregularitats, que van acabar amb la detenció de tretze responsables d’Adif i de l’empresa adjudicatària. El 2015, els degans dels col·legis d’arquitectes, economistes i enginyers van criticar el Ministeri espanyol per prendre decisions i aprovar partides pressupostàries sense tenir en compte la Generalitat i l’ajuntament, que també es van mostrar crítics per la manca d’informació i perquè l’estat actuava ‘de manera unilateral’. El setembre del 2015, la ministra de Foment es va comprometre a reactivar les obres, però aquestes estan aturades des del 2014 i sembla poc probable que s’hagin enllestit el 2020. Les carreteres, un greuge històric Els incompliments també els trobem en les carreteres. El 2006, la ministra de Foment i el conseller de Política Territorial i Obres Públiques van signar un protocol fins al 2016 en què el govern espanyol es comprometia a invertir 2.500 milions d’euros en carreteres. A final del 2012, només s’hi havia invertit un 9,7% dels diners promesos. Algunes obres són projectes dels anys vuitanta, com el desdoblament de la N-II a les comarques gironines, que ha tingut un trànsit de vehicles molt superior al justificat, molt sovint d’alt tonatge, i que ha comportat desenes de morts en les darreres dècades. Les obres entre Sils i Maçanet (14,7 quilòmetres), per exemple, van començar el 2007 i, després de molts anys paralitzades, avui encara s’estan executant. Un altre cas flagrant és la N-340 a les Terres de l’Ebre, on el desdoblament que ha de portar a la creació de l’autovia A-7 va amb quinze anys de retard. Tot i el front comú de societat i polítics i les importants mobilitzacions, els incompliments són constants, en una carretera que té una alta sinistralitat. Aquests no són casos excepcionals. Les obres de l’autovia A-27 entre Tarragona i Lleida es van licitar i adjudicar entre el 2006 i el 2008, i haurien d’haver acabat el 2012, però encara n’hi ha moltes d’aturades. La A-14, un projecte de prop de 100 km que ha de connectar per autovia Lleida, el Pirineu, Catalunya Nord i l’estat francès, només té una desena de quilòmetres en funcionament. Sembla que aquests mesos vinents s’inaugurarà el tram Lleida-Rosselló, adjudicat el 2009 i aturat durant molts anys. Tampoc no es pot oblidar un greuge històric com són les autopistes. Catalunya i el País Valencià tenen una proporció d’autopistes de peatge molt superior respecte de l’estat espanyol. Acumulen el 33% del total de les autopistes estatals de peatge, mentre que hi trobem poc més de l’11% de les autovies i autopistes lliures. Concretament, a Catalunya, el cas més extrem, hi ha menys del 5% del total d’autovies de franc de l’estat, malgrat el seu pes econòmic i de població. Per tant, sembla clar que, davant un incompliment sistemàtic de la inversió pressupostada, qualsevol promesa o inversió no és garantia de res i dependrà de la voluntat del govern espanyol. De moment, l’experiència diu que la inversió estatal a Catalunya s’incompleix sistemàticament.
L’estat fa anys que promet inversions que no arriben
‘Pensem en una presidència del govern més coral. Pensem en tres o quatre noms. Abandonem un model presidencialista. No ens interessen les cadires. No demanarem res per a nosaltres. No venim a donar suport a un govern autonomista. El debat reduït a una sola persona ens remet als pitjors moments del “processisme”. Aquest debat resta.’ Així s’ha explicat Anna Gabriel, diputada electa de la CUP, aquest matí en una entrevista a Catalunya Ràdio. No ha volgut parlar de noms, però ha reivindicat un paper determinant de les dones. Podeu escoltar l’entrevista sencera aquí: ‘Ens neguem a reduir el sentit del vot a l’elecció d’un president. La gent ha votat per tenir un país nou. No fem reduccionismes. No es pot dir que el procés perilli per una sola persona. Nosaltres no pensem enterrar ningú. No demanem la mort política d’Artur Mas. Estem disposats a parlar-ne. Rebem una pressió assetjadora.’ I ha afegit: ‘Ens sentim poc escoltats, poc respectats. No parlem només de la figura del president Mas.’ ‘Algú ha pensat per què Ciutadans té vint-i-cinc escons? Molta gent identifica corrupció i retallades amb Mas, que fa política des de l’any 1987. És identificat amb les retallades, l’austeritat i la corrupció.’ Gabriel ha dit que Mas podia entendre que ara era el moment de fer un pas al costat. Per ella, Junts pel Sí va ser una fórmula innovadora, però també responia a la voluntat d’evitar que Mas rebés les conseqüències de la seva política d’austeritat pressupostària. Voluntat d’entesa ‘No hi ha res tancat, les converses continuen i creiem que hi haurà acord, no entendríem que se sacrifiqués la voluntat de la gent. Tenim experiència en la negociació política en moltes situacions quotidianes. Tenim tota la voluntat d’entesa’, ha dit. I ha afegit que la CUP no volia pas posar condicions inacceptables per a les altres parts de la negociació per a fer una majoria parlamentària. ‘La negociació serà molt sensata. No hi posarem condicions insensates. No posarem condicions impossibles per a la investidura. Som conscients que tenim 10 diputats de 135.’ Ha dit que l’atenció als més necessitats i el procés constituent de base eren les condicions més importants per a acordar l’estabilitat parlamentària amb l’objectiu de culminar el procés d’independència. ‘Ni sortida de l’euro, ni sortida de la UE, ni impagament del deute –ha dit–. Això ho deixem per a la fase del procés constituent.’ I ha parlat de la necessitat que abans de les eleccions espanyoles el parlament aprovi ‘senyals’ de desconnexió de l’estat i ‘es blindi el punt de no-retorn’ cap a la independència.
Anna Gabriel: ‘Pensem en una presidència coral, amb tres o quatre noms’
Centenars de persones s’han manifestat a París en el marc de la campanya ‘Perquè visquin les nostres llengües’, que agrupa les principals associacions de defensa i promoció de les llengües minoritzades de l’estat francès. Exigeixen un canvi en la política lingüística de l’estat francès. També a Perpinyà s’ha fet una concentració. Els organitzadors han fet una crida a la mobilització general contra l’actual ministre d’educació francès, Jean-Michel Blanquer, per la reforma de secundària i el batxillerat, la qual ha arraconat les llengües minoritzades i ha fet minvar de manera significativa els matriculats. Però la crítica va més enllà, i assenyalen que malgrat la retòrica favorable, és un problema de l’estat, que independentment de qui hi hagi al capdavant, no té cap voluntat real d’establir polítiques lingüístiques efectives reals. La manifestació ha estat impulsada per dos càrrecs electes sobiranistes, el diputat bretó Paul Molac i l’eurodiputat cors François Alfonsi, els quals han tingut un paper important de denúncia de la situació lingüística en l’àmbit institucional. « Pour que vivent nos langues » à Paris actuellement @Paul_Molac @F_Alfonsi pic.twitter.com/DdFblEc9Ru — PourLaBretagne (@PourLaBretagne) November 30, 2019 Sem a Paris reivindicant la llengua.#quevisquinlesllengües pic.twitter.com/S6SHMTAhdZ — La Bressola (@LaBressola) November 30, 2019 @RetPS a répondu présent à l'appel du collectif #pourqueviventnoslangues. Merci à tous les militants d'avoir fait le déplacement. Nous étions un millier à manifester aux portes du ministère de l'éducation nationale pour dire stop à la politique linguicide de l'Etat français. pic.twitter.com/LOTwpGGoY2 — R&PS🎗 (@RetPS) November 30, 2019 Niverus a-walc'h e oamp e Pariz hiziv evit difenn hor yezhoù, gourc'hemennoù d'hor c'hamaladed aet betek kêr-benn Frañs ! #bzhgNombreux étaient nos militants aujourd'hui à Paris pour défendre nos langues, bravo à nos camarades qui se sont rendus dans la capitale française ! pic.twitter.com/k2eQZwxDcF — Union Dém. Bretonne (@UDB__) November 30, 2019
Manifestació a París per a reclamar un canvi en les polítiques lingüístiques
El Brexit és cada vegada més a prop. Aquest matí la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i el president del Consell Europeu, Charles Michel, han signat l’acord de retirada del Regne Unit de la Unió Europea, que ha d’entrar en vigor el pròxim 31 de gener. Ara al Brexit només li queda una última etapa dins de les institucions europees: la ratificació per part del Parlament Europeu, on hi ha les majories necessàries per fer-ho possible. .@eucopresident Charles Michel and I have just signed the Agreement on the Withdrawal of the UK from the EU, opening the way for its ratification by the European Parliament. pic.twitter.com/rEqnUnJA2E — Ursula von der Leyen (@vonderleyen) January 24, 2020
La Comissió i el Consell Europeu deixen en mans del parlament la ratificació final del Brexit
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat els decrets de 2018 de la Generalitat per a restablir les delegacions del govern a l’exterior al Regne Unit i Irlanda, Alemanya, Estats Units, Itàlia, Suïssa i França, tancades per l’ex-president del govern espanyol Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155. El tribunal ha pres la decisió pel recurs que el govern espanyol va presentar el setembre de 2018 amb l’argument que la Generalitat havia incomplert la Llei de l’Acció i del Servei Exterior de l’estat, que estableix que les comunitats autònomes han de comunicar la intenció d’obrir delegacions a l’exterior a l’executiu estatal abans d’obrir-les. Tanmateix, el setembre del 2019 la Generalitat va aprovar sis nous decrets per a regular les delegacions que esmenaven els motius pels quals van ser impugnats. Els decrets suspesos pel TSJC van ser substituïts per aquests nous decrets, de manera que la resolució judicial no aturarà la feina de les delegacions. A banda, avui mateix s’ha sabut que el govern espanyol ha acceptat finalment l’obertura de les delegacions de la Generalitat a l’Argentina, Mèxic i Tunísia. El conseller Alfred Bosch va anunciar dimarts que el consell executiu n’havia aprovat la reobertura després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a petició de l’ex-ministre Josep Borrell, també n’hagués suspès de manera cautelar l’entrada en funcionament. Borrell va portar les delegacions als tribunals perquè considerava que feien propaganda independentista i danyaven la imatge exterior de l’estat espanyol.
Una resolució del TSJC contra sis delegacions del govern a l’estranger no impedirà que continuin obertes
La formació política Podem Catalunya ha fet una crida a la ciutadania perquè participi en la manifestació de dissabte de repulsa dels atemptats de dijous de la setmana passada a la Rambla de Barcelona i al Club Nàutic de Cambrils. En un comunicat que ha fet públic, el partit també indica que comparteix les crítiques de formacions com la CUP ‘per la presència del cap de l’Estat Felipe de Borbón’ i membres del govern en aquesta manifestació. A parer de Podem Catalunya, l’acte de dissabte serveix per posar ‘en el centre del debat polític’ la relació ‘directa’ del règim de l’Aràbia Saudí i Qatar amb el gihadisme internacional. Però alhora l’entitat considera que també ‘cal revisar’ la relació ‘històrica i opaca’ de la monarquia espanyola amb el règim saudita ‘i els contractes del govern en la venda d’armes’. ‘És el nostre deure democràtic construir una societat lliure, sense por, i això passa per reflexionar sobre les arrels d’aquest terrorisme’, indica Podem Catalunya. Pel que fa a la manifestació de dissabte, el partit considera imprescindible que els cossos d’emergències, el veïnat de les Rambles i el personal d’urgències mèdiques de Barcelona i Cambrils ‘encapçalin la manifestació junt amb la ciutadania’. Podem Catalunya també ha fet èmfasi en exemples que al seu parer identifiquen com la ciutadania mostra ‘els millors valors’ de la societat ‘en moments complicats i difícils’, com ara la desconvocatòria de vaga de la plantilla d’Eulen, les cues als bancs de sang o la ‘generositat’ del sector del taxi. De la mateixa manera el partit destaca la ‘infinitat’ de col·lectius musulmans que s’han organitzat per ‘mostrar el seu rebuig als atacs’.
Podem Catalunya crida a la manifestació de dissabte i comparteix les crítiques per la possible presència de Felipe VI
El govern ha anunciat un consell executiu extraordinari a les vuit del vespre arran de la decisió de la Junta Electoral espanyola d’inhabilitar el president Quim Torra. Després el president farà una declaració institucional. La JEC afirma que Torra està inhabilitat per a ser diputat al parlament A la mateixa hora l’ANC i Òmnium han convocat una concentració de suport a Torra a la plaça de Sant Jaume, sota el lema ‘Només el Parlament de Catalunya escull el nostre president!’. ⬛️⬜️ La JEC no té cap legitimitat per inhabilitar el president @QuimTorraiPla. Responguem! ❌ Ni jutges imparcials ni tribunals polititzats: només la ciutadania escull els seus representants. 📢 Avui, sortim al carrer!🕗 20 h📍 Plaça Sant Jaume, BCN#StandUpForCatalonia pic.twitter.com/q83UYymQch — Assemblea Nacional 🧭 (@assemblea) January 3, 2020 La inhabilitació del president @QuimTorraiPla és nova acció de repressió, inèdita en qualsevol democràcia, per part d’uns poders de l’Estat que tornen a manipular la llei com a arma política per reprimir la dissidència. — Òmnium Cultural (@omnium) January 3, 2020 @jcuixart demana coratge a la ciutadania per seguir defensant les institucions d’autogovern i seguir lluitant pel dret dels catalans i catalanes ha decidir el seu futur en llibertat — Òmnium Cultural (@omnium) January 3, 2020 També hi ha convocades concentracions en d’altres punts del país, com ara a Girona, Valls i Lleida. UNA VERGONYA IMMENSA. VINE A LES 8 A LA Pl. DEL VI DE GIRONA.@GironaVota @omniumgirones @LesVoltes @assemblea pic.twitter.com/kIKcKacq6v — ANC Girona 🎗 (@ancgirona) January 3, 2020 📢Avui sortim al carrer a Valls. Només el Parlament de Catalunya escull el nostre president!🕥 20 h📍 Plaça del Blat de Valls pic.twitter.com/0IxLZSUfWK — AssembleaValls (@AssembleaValls) January 3, 2020 La repressió de l'estat espanyol torna a actuar, destituint a @QuimTorraiPla i atacant directament la sobirania de Catalunya. 👉🏽Rebutgem la decisió de la JEC i ens sumem a la concentració d'avui: 📅 03/01📌 Plaça Paeria de #Lleida 🕗 20 h#FuckJEC — CDRs de Lleida (@CDRsLleida) January 3, 2020
Torra convoca el govern i l’ANC anuncia una manifestació a les 20.00 a la plaça de Sant Jaume
El Parlament Europeu ha aprovat un nou reglament sobre ports que és favorable a donar-los més autonomia. ‘L’estructura i el nivell de les tarifes portuàries, les haurà de definir de manera autònoma l’organisme gestor del port, d’acord amb el seu pla d’estratègia comercial i inversió’, diu el text, que ha estat aprovat per 451 vots a favor, 243 en contra i 18 abstencions. L’eurodiputat de CDC Ramon Tremosa ho ha celebrat: ‘El reglament aprovat obliga cada port a tenir autonomia per fixar les seves tarifes i vol reduir els subsidis entre ports d’un mateix país, cosa que posarà fi a l’hipercentralisme secular de Puertos del Estado.’ El PP, el PSOE i Ciutadans hi ha votat en contra. L’eurodiputat de Compromís, Jordi Sebastià, també està satisfet per l’aprovació de l’informe: ‘Entre més coses, prohibeix una gestió centralitzada com la que tenen Espanya i Itàlia’, ha dit. I ha fet aquest piulet: Votant al Parlament Europeu per l'autonomia real del port de València. pic.twitter.com/WKbAY5EHOL — Jordi Sebastià *! (@Sebastia_Jordi) March 8, 2016 L’eurodiputat del PP Luis de Grandes ha lamentat: ‘A Espanya la reforma seria perjudicial, perquè els ports són de domini públic i les taxes pel seu ús no poden ser fixades mitjançant una negociació entre operadors privats.’ I ha afegit: ‘Espanya es veuria obligada a canviar la seva constitució o la forma com és organitzat el sistema portuari, és a dir, privatitzant els ports.’. De Grandes ha criticat l’eurocambra: ‘Es vol posar en competències dels estats membres que formen part essencial de la seva organització i del seu sistema econòmic.’ Remon Tremosa, en canvi. ha recordat que era una reclamació històrica del Port de Barcelona i del Parlament de Catalunya. ‘És una condició bàsica –ha afegit– perquè el corredor mediterrani pugui desplegar tot el seu potencial de creixement.’ Si els eurodiputats de CDC, ERC, Compromís, Unió, Podem i el PNB han votat a favor de l’informe, ICV s’ha abstingut. Tremosa ha advertit que ara el govern espanyol podria intentar rebaixar la normativa, en la negociació final entre la Comissió Europea, el parlament i els estats membres.
Cop de l’eurocambra contra el centralisme espanyol sobre els ports
La xarxa social Twitter té un problema amb el model de negoci. D’ençà de la seva entrada a borsa el 2013, l’empresa no ha tingut beneficis en cap trimestre. La setmana passada, va publicar els resultats del darrer trimestre i havia perdut 116 milions d’euros. Uns resultats que no van agradar gens Wall Street. Per arreglar això, el conseller delegat, Jack Dorsery, s’ha proposat de trobar noves vies de finançament. Així és com ha sorgit el nou Twitter de pagament, un model publicitari que consisteix a pagar mensualment una quota mensual d’uns 100 dòlars perquè la xarxa social promocioni tots els piulets d’un compte en concret. Twitter ha informat d’aquest nou model a usuaris i empreses que, amb anterioritat, han contractat serveis publicitaris a la xarxa social. Fins ara, la publicitat a Twitter consistia a promocionar un piulet en particular i no pas totes les publicacions d’un compte. El director de xarxes del mitjà especialitza en tecnologia The Next Web, Matt Navarra, va fer públic fa uns dies la nota que li havia enviat Twitter sobre el nou model publicitari. ‘El programa amplifica automàticament els teus piulets i perfil per 99 dòlars al mes. Tanmateix, els primers trenta dies de promoció són gratuïts’, informa l’empresa. Twitter is testing a $99 per mth ad subscription that auto-amplifies all your tweets and your profile pic.twitter.com/rIgJ3vW1hF — Matt Navarra ⭐️ (@MattNavarra) July 28, 2017 Si l’usuari decideix subscriure’s al servei, rep tota la informació sobre la promoció dels seus piulets. És a dir, a quanta gent ha arribat la publicació i els usuaris nous que hi han interactuat. Aquesta nova eina publicitària encara és en fase de proves, però Twitter assegura que va destinada a empreses petites i mitjanes, perquè millorin la seva visibilitat. De totes maneres, no se sap quin efecte tindrà sobre la resta d’usuaris, ara que hi ha més publicitat que mai a Twitter.
Twitter pot ser de pagament?
Aquest deu ser un dels mapes més coneguts del Regne d’Espanya. N’és autor Francisco Jorge Torres Villegas i duu la llegenda ‘Mapa político de España en que se presenta la división con la clasificación política de todas las provincias de la Monarquía según el régimen especial dominante en ellas’. Va ser imprès el 1852 a Madrid, a la impremta de D. José María Alonso i es conserva a la Biblioteca Nacional d’aquella ciutat. El mapa s’ha fet molt famós per la distinció que fa entre diverses ‘Espanyes’. En concret, quatre. Primer el que anomena ‘Espanya uniforme o constitucional’, que són 34 províncies de la corona de Castella i Lleó definides ‘iguals en totes les branques, econòmiques, judicials, militars i civils’. Després hi ha l’anomenada ‘Espanya assimilada’, que comprèn les onze províncies de l’antiga corona catalano-aragonesa, que l’autor diu que són ‘encara diferents en la manera de contribuir i amb alguns punts de dret privat’. Aquest ‘encara’ és ben significatiu… En tercer lloc, ‘l’Espanya foral’, que, sense cap més argument, fa referència a les quatre províncies basques. I en quart lloc, ‘l’Espanya colonial’, dins la qual hi ha les illes de les Antilles, les Filipines i els territoris espanyols del nord d’Àfrica, incloent-hi les illes Canàries. El mapa de Francisco Jorge Torres Villegas és una rara interpretació d’una realitat política i social, que s’avança de segles a la cartografia moderna, aquella que supera el dibuix dels límits físics i polítics per donar claus de comprensió de la realitat. Avui estem acostumats a aquesta mena de mapes, que aleshores eren una clara excepció. Les quatre Espanyes del 2017 Els resultats de l’elecció a la secretaria general del PSOE reforcen una imatge, un mapa de l’actual estat espanyol, que també es pot interpretar en la clau de quatre projectes diferents. Ens ajuda, així, a definir una altre mapa de ‘les quatre Espanyes’. El PSOE és el partit que ha construït l’estat espanyol modern. Molt més plural i representatiu que no el PP. Malgrat l’evident feblesa organitzativa, els resultats són interessants perquè casen amb les dades econòmiques i socials que ja fa temps que van dibuixant ‘les quatre Espanyes’ del 2017. En referència al mapa del 1852, aquella ‘Espanya uniforme’ s’ha tornat molt més complexa. Per una banda, ha absorbit l’Aragó (és ben significatiu que a la província d’Osca haja guanyat Susana Díaz), però per una altra es va esquerdant pel nord. A Galícia, per raons bàsicament polítiques i d’abandó, i en els territoris de contacte amb el País Basc, on és molt visible la dinàmica d’allunyament de ‘l’Espanya uniforme’ per part de la Rioja i Cantàbria. Allò que Torres Villegas anomenava ‘l’Espanya assimilada’, també es ressent de sacsejades importants. D’una banda, el Principat n’és pràcticament fora. Políticament i mental. Això que passa i es viu al Principat ja no es pot assimilar al que passa i es viu a la resta de l’estat espanyol. L’Aragó s’ha perdut, però hi ha en joc el País Valencià i les Illes. Fa dos anys, dir que hi hauria en joc el País Valencià hauria semblat un risc, perquè la dominació de l’Espanya unitària semblava impossible de canviar. Era l’època de l’anomenat eix Madrid-València-Palma, l’eix, en definitiva, de la corrupció. Tanmateix, avui les coses ja no són tan clares. Perquè l’Espanya unitària no té mai aturador a l’hora d’extraure recursos de les altres ‘Espanyes’ i això acaba fent-li mal. Quan els empresaris valencians resten perplexos per l’evidència que no es vol fer el corredor mediterrani, l’única explicació possible és que es pretén reforçar l’Espanya unitària contra el model que representen ells. Quan el govern valencià o el balear s’indignen amb el pressupost de l’estat o amb la distribució de les inversions, la causa és el reforçament dels territoris que componen l’Espanya unitària. Quan de manera sistemàtica els mapes de les balances fiscals dibuixen separades i antagonistes allò que en podem dir ‘l’Espanya irritada’ i l’Espanya unitària, ací hi ha les bases d’una batalla que renaix i que torna a posar el País Valencià i les Illes en la balança. Detalls interns interessants: la demarcació de València estira molt fort la resta. Així com en les eleccions a la circumscripció de València és on Compromís obté els resultats més bons, també ací és on Pedro Sánchez ha obtingut uns resultats molt bons, que es poden comparar amb els de les Illes i que s’acosten als del Principat. I això malgrat que Ximo Puig anava a favor de Susana Díaz. Pel que fa al tercer element dibuixat en el mapa del 1852, ‘l’Espanya foral’, avui té uns límits que ultrapassen les dues autonomies basques. Amb una constatació interna, que és que Biscaia i Guipúscoa, com Catalunya, ja són territoris on les coses que passen no es poden assimilar a les que passen i es viuen a la resta de l’estat (en aquestes eleccions, per exemple, més que la victòria de Patxi López hi ha el fet que Susana Díaz haja acabat tercera i amb un nombre molt baix de vots). Al voltant de Biscaia i Guipúscoa s’expandeix un hinterland que supera, segons molts indicadors sobretot econòmics, el territori tradicionalment basc. Si bé s’hi incorporen les altres dues províncies basques, Navarra i Àlaba, també s’hi pot comptar avui amb la incorporació de la Rioja i Cantàbria. El fet que el president de la gestora del PSOE controle Astúries no ens permet de saber, en aquest cas, si en realitat –com assenyalen alguns indicadors econòmics– aquesta ‘Espanya irritada’ del nord podria estendre’s per tota la franja cantàbrica fins a arribar a Galícia. La sorpresa final és l’emergència de Madrid com una illa, com la quarta Espanya. És evident que la situació de Madrid no es pot comparar amb la de ‘l’Espanya irritada’ per moltes raons, sobretot pels beneficis econòmics de la capitalitat que compensen de sobres el dèficit fiscal. Però també és cert que emergeix un Madrid socialment i cultural més obert que no pas la realitat que l’envolta. D’alguna manera, en aquestes eleccions internes del PSOE es pot dir que s’han enfrontat Pedro Sánchez, representant de l’illa de Madrid però amb el clar suport de ‘l’Espanya desconnectada’ i de ‘l’Espanya irritada’, a Susana Díaz, representant gairebé de caricatura de l’Espanya unitària.
Mapes: la teoria de les quatre ‘Espanyes’ que confirma de nou el resultat del PSOE
El resultat de les eleccions espanyoles ha estat una victòria clara de les esquerres espanyoles per sobre de les dretes. El PSOE i Unides Podem (amb En Comú Podem) aconsegueixen 165 escons, mentre PP, Cs, Vox i Navarra Suma (coalició de PP, Cs i UPN), només obtenen 149. En nombre de vots, però, el resultat no està tant clar. Les esquerres espanyoles sumen 1.1213.684 vots, mentre la dreta en total en suma 1.1276.920, això fa que cada escó li hagin costat molt més a les dretes. Un dels casos més destacats és Vox, que ha obtingut 690.000 vots en les demarcacions on no ha entrat, principalment en les demarcacions on es reparteixen menys escons. En les 28 demarcacions de cinc escons en joc o menys, el partit d’extrema dreta només ha entrat a Ciudad Real i Valladolid, per tant, la resta de vots s’han perdut. Com ja es remarcava en les anàlisis, aquest ha estat un factor clau. Si la dreta s’hagués presentat unida com habitualment, encara que fos PP amb Vox, hauria guanyat setze diputats, mentre el PSOE i Unides Podem n’haurien perdut deu. Per tant, simplement amb unes altres candidatures, la situació s’hagués capgirat. Catalunya i el País Basc, baluard contra la dreta espanyolista El resultat, encara s’amplia més a favor de la dreta si no tenim en compte el comportament inusual dels dos territoris amb un suport sobiranista més elevat. La suma de les tres dretes no arriba en total al milió de vots (988.329), mentre PSOE-PSC i Unides Podem-En Comú Podem sumen 2.049.086 de vots. Una diferència molt important. Però, la diferència va més enllà, amb la victòria d’ERC amb més d’un milió de vots (1.015.355) i JxCat (497.648) que també s’ha oposat frontalment a les tres dretes espanyolistes. Per la seva part, al País Basc, gairebé la meitat dels vots han anat a EH Bildu (212.200) i PNB (294.627). Per tant, en total la dreta no arriba al milió de vots, mentre la resta de formacions arriba a 4.068.916, fet que significa la totalitat dels 18 vots de Bascònia i que a Catalunya, la dreta espanyolista aconsegueixi set escons i la resta de forces quaranta-un. 59 a 7. Un punt que explica també la derrota de PP, Cs i Vox al congrés espanyol. Els resultats de les eleccions espanyoles del 28-A: vots, escons i municipi
Les circumscripcions petites, Catalunya i el País Basc, claus de la derrota de la dreta espanyolista
La diputada de la CUP Maria Sirvent, ferida en una mà per una pilota d’escuma disparada pels Mossos d’Esquadra dijous a Terrassa, ha assegurat que no es va tractar d’un accident, sinó que l’agent va ‘apuntar’. En una entrevista a ‘El Suplement’ de Catalunya Ràdio, la diputada ha explicat que dijous ella estava en un carrer ‘on no hi havia massa més gent’ atenent dues persones, ‘una amb una crisi d’ansietat i l’altra amb el cap sagnant’, i ha subratllat que aquestes ‘pistoles són de molta precisió i fins i tot tenen un visor’. Sirvent ha demanat la dimissió del conseller de l’Interior, Miquel Buch, per la ‘desproporció policial’ d’aquest dijous. Sirvent ha explicat que ja té ‘bé’ la mà, que ja li han donat l’informe mèdic de les ferides que va patir i que està ‘preparant la corresponent denuncia’. Per tot plegat, ha denunciat la gestió política del departament d’Interior que, segons ella, ‘defensa les elits financeres’. ‘Tenim un model de seguretat que no dista en res del de fa 40 anys, que defensa les elits financeres’, ha criticat. La cupaire ha explicat que dimecres va trucar a Miquel Buch ‘per dir-li que les manifestacions feixistes eren un perill per a les persones’ i demanar-li que no els donés el permís per manifestar-se.
Sirvent denuncia que els Mossos van llençar-li la pilota d’escuma amb intencionalitat
L’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias té el coronavirus 2019. Segons que ha avançat Betevé, es troba ingressat a l’Hospital Clínic de Barcelona des d’ahir a la tarda. La setmana passada va donar positiu i l’evolució dels símptomes, febre i tos persistent, han prescrit el seu ingrés a l’hospital, segons que informen fonts properes al polític. Trias, de 73 anys, assegura que està ‘en les millors mans’, i ‘agraeix les mostres de suport que ell i la seva família estan rebent’. Trias és una de les moltes cares conegudes de la política que han donat positiu. El president i vice-president de la Generalitat, Quim Torra i Pere Aragonès, van contraure la malaltia fa dues setmanes. Més tard també va ser infectat el conseller Chakir el Homrani i ahir també va anunciar el seu positiu la diputada al congrés espanyol, Montse Bassa.
L’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias ingressat pel coronavirus
El Sindicat d’Habitatge del Raval de Barcelona ha unit els grups parlamentaris de JxCat, ERC, els comuns i la CUP per reclamar a Blackstone que aturi el desnonament obert de deu famílies en estat vulnerable de l’edifici del número 99 del carrer Hospital del Raval de Barcelona i doni ‘temps’ per negociar. Una roda de premsa conjunta al Parlament de Catalunya ha servit per ‘escenificar’ el posicionament ‘a favor de les veïnes, contra el desnonament i contra les pràctiques del fons voltor Blackstone’, ha explicat Joana Sales, portaveu del sindicat. Susanna Segovia dels comuns ha demanat ajudar unes famílies que ‘es mereixen un lloguer social en aquest edifici’, Eva Baró d’ERC ha emplaçat les administracions a ‘assumir responsabilitats’, Toni Morral de JxCat ha reclamat arribar a una solució negociada abans del ‘moment traumàtic’ i Maria Sirvent de la CUP ha criticat que ‘els fons voltor estan actuant de forma absolutament impune’. Sales, la portaveu del sindicat, ha dit que les deu famílies en situació de vulnerabilitat que estan vivint aquest desallotjament obert pateixen ‘tortura psicològica’ perquè ‘cada dia es poden despertar a casa seva amb els antiavalots’. Ha exposat que juntament amb els veïns del Raval i els altres sindicats d’habitatge defensaran el bloc afectat ‘com el primer d’octubre vam defensar les escoles’. Tots els grups que han intervingut ha demanat el temps necessari a Blackston perquè es pugui negociar una solució que no sigui el desallotjament. El representant de JxCat ha dit que el seu partit està ‘al costat dels veïns’ i per això ha reclamat a l’ajuntament que acceleri les converses amb Blackstone com ha dit que ja s’estava fent per arribar a ‘un acord a través del tempteig i retracte’ i a la mesa d’emergència que resolgui la situació de les famílies. Toni Morral també ha dit que en les negociacions també hi participava el Departament d’Habitatge de la Generalitat. Eva Baró d’ERC també ha dit que comparteix la preocupació i la inquietud de les famílies i ha emplaçat l’administració a ‘assumir les responsabilitats que li pertoquen’ i a Blackstone a donar temps a la negociació perquè el seu partit lluita ‘per una Barcelona dels ciutadans i no dels fons voltor’. En el mateix sentit s’ha expressat Susanna Segovia de Cat-ECP, que ha recordat que Ciutat Vella és un dels barris que més pateix ‘la gentrificació i la bombolla del lloguer’ i ha dit que els responsables són ‘els grans tenidors i els fons voltor, i Blackston és un dels que més responsabilitats tenen’. ‘Aquestes famílies es volen quedar al seu habitatge, porten anys fent vida al Raval, essent part de la societat civil que fa fora narcopisos, narcotraficants, que lluita per un barri més digne’, ha destacat. Per part de la CUP, Maria Sirvent ha felicitat la feina del sindicat i ha criticat que els fons voltor estiguin actuant ‘de forma absolutament impune’ i ‘vulnerant els drets humans de la ciutadania de forma sistemàtica’. ‘Són els moviment socials, les persones organitzades, qui garanteixen els drets que haurien de garantir les administracions públiques’, ha reblat.
JxCat, ERC, els comuns i la CUP s’uneixen per reclamar a Blackstone que aturi el desallotjament del carrer Hospital de Barcelona
Som Alternativa ha decidit d’entrar com a membre al Consell per la República perquè consideren ‘imprescindible’ que tots els catalans no independentistes però compromesos amb l’autodeterminació hi siguin representants. En un comunicat, la formació liderada per Albano Dante Fachín s’ha conjurat per ‘construir espais d’unitat a tots els nivells’ i han assegurat que és ‘imprescindible’ la unitat d’acció. D’altra banda, el partit que va formar part de la coalició Front Republicà el 28-A també ha demanat tornar a donar el protagonisme a la societat civil autoorganitzada ‘en detriment del protagonisme exclusiu dels partits a govern’. Aquestes decisions arriben després d’una reunió plenària a Mataró per fixar el seu full de ruta. Som Alternativa ha apostat així per la unitat, que veu representada en el Consell per la República, entre més espais. ‘Creiem que la unitat és més forta quan és capaç d’incloure la màxima pluralitat possible i la quantitat més gran de mirades’, consideren. En aquest sentit, també han alertat del relat de l’estat espanyol de divisió entre independentistes i no independentistes i han avisat que així ‘només es beneficia un estat que basa la seva imposició en què no hi ha una majoria capaç de fer-li front coordinadament’. De fet, també han criticat que ERC insisteixi que ‘no són el 50%’ i que ‘no són prou’ perquè contribueix a aquesta visió. D’altra banda, la formació liderada per Dante Fachín també insisteix que cal generar ‘escenaris de ruptura democràtica i desobediència’ i asseguren que la desobediència civil és un ‘instrument legítim per exigir i forçar l’acceptació del dret d’autodeterminació’. ‘Ens sembla una contribució a la llibertat i la democràcia’, conclouen. En relació a l’acció de govern, Som Alternativa critica que se centrin en ‘gestionar engrunes’ de l’autonomisme i retreuen que l’acció de govern dels últims vint mesos no hagi servit per ‘aprofundir en la consciència sobre els límits autonòmics’. De fet, asseguren que en haver-ho fet ‘sí que s’hauria eixamplat la base’. En aquest sentit, l’organització ha planificat un congrés nacional per principis d’octubre per debatre-hi tant l’estratègia a seguir els següents mesos davant la resposta a les sentències, unes possibles eleccions i la política d’aliances a seguir, així com la conformació dels seus òrgans interns i l’organització territorials. Hi participaran tots els seus afiliats.
Som Alternativa demana d’entrar al Consell per la República
Agents dels Mossos d’Esquadra han identificat sis manifestants durant la marxa feminista que ha recorregut el centre de Barcelona aquest migdia. Segons els Mossos, dos homes i quatre dones han fet pintades al carrer de Fontanella i, una volta han arribat a la plaça d’Urquinaona amb la resta de la manifestació, han estat retinguts per identificar-los. Carregues i identificacions a pa. Urquinaona #Barcelona, a les 13.40pm, després d’un piquet al Consorci d’Educació #VagaFeminista8M pic.twitter.com/KKhAi1Mfll — Agència 8M (@Agencia8M) 8 de març de 2018 En aquell moment hi ha hagut moments de tensió entre els manifestants i els agents. Els identificats, segons els Mossos, han provat d’escapar-se i les policies han fet ús de la força per retenir-los. Per la xarxa corren imatges on es poden veure alguns manifestants de bocaterrosa retinguts per agents antiavalots. Els Mossos asseguren que no hi ha hagut més incidents i que no hi ha detinguts. Segons col·lectius com Arran i el sindicat CNT, els agents han actuat amb molta agressivitat i han carregat contra els manifestants. Atentes !!! segons la CGT els mossos estan detenint dones a la Plaça Urquinaona pic.twitter.com/PD76DFifjj — CUP Sant Andreu (@CUPstap) March 8, 2018
Tensió a la plaça d’Urquinaona de Barcelona, amb sis manifestants identificats pels Mossos
La imatge dels menors no acompanyats dormint en comissaries va ser una imatge recorrent l’estiu passat. Van ser els mesos en què van arribar més joves emigrants no acompanyats, cosa que va fer col·lapsar el sistema de protecció de Catalunya. Es calcula que en tot el 2018 en van arribar 3.659, el doble que el 2017, i van crear una situació d’emergència important. Aquestes xifres són molt superiors a les del País Valencià i les Illes. Després d’uns quants mesos molt durs i complicats per a fer-hi front, ahir el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies va presentar un pla concret per a aquests joves, la Primera Estratègia Catalana per a l’Acollida i la Inclusió dels infants i joves emigrants sols. ‘Tocava parar i reflexionar per tal de poder pensar un full de ruta per a millorar aquesta arribada i acolliment’ ha assegurat Georgina Oliva, secretària d’Infància, Adolescència i Joves. Calia repensar el sistema. De fet, tot sembla indicar que les xifres no disminuiran pas i que enguany es tornaran a duplicar. La previsió és que els mesos vinents arribaran a Catalunya 5.526 menors no acompanyats. Precisament acollir aquests joves serà un dels desafiaments més importants per a Catalunya els anys vinents. Però la Generalitat té clar que no és pas primordial d’acollir-los, sinó de donar-los les eines necessàries per a convertir-los en ciutadans de ple dret. L’emancipació dels joves Precisament, el conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha explicat que l’estratègia, presentada ahir, vol crear les eines i les condicions per a apoderar els infants i joves emigrats sols perquè puguin decidir en llibertat el seu projecte vital. Per això aquest pla no tracta només l’acollida, sinó que posa molt èmfasi en l’emancipació. ‘Ara que hem atès la urgència, hem d’enfocar el 2019 per centrar-nos en l’emancipació dels joves que emigren sols’, ha sentenciat el conseller. La gran majoria de joves que arriben a Catalunya vénen per quedar-se (92%). Per tant, no es tracta només d’acollir-los quan són menors, sinó de donar-los opcions amb vista al seu futur. El Departament assegura que cal treballar perquè, quan compleixin 18 anys i surtin del circuit de tutela, tinguin els recursos necessaris i no estiguin desemparats. Per això, més enllà de les places i els centres que caldrà obrir, dels quals no s’han concretat xifres, l’estratègia demana de pisos tutelats. Un pas moltes vegades necessari per a construir una emancipació progressiva per a aquests joves. Poden accedir-hi els nois entre 16 i 21 anys. Això sí, sempre que compleixin els requisits que els marca l’administració. Un perfil clar Amb data del primer de gener de 2019, la Direcció General d’Atenció a la Infància i a l’Adolescència (DGAIA) tenia 9.736 infants i adolescents tutelats. Un 35,1% són migrants que han arribat sols al país. La gran majoria dels quals, nois entre 15 i 17 anys procedents del Marroc (80%). Tot i això, la DGAIA destaca un augment significatiu els últims anys de menors provinents de l’Àfrica subsahariana. Ahir la DGAIA també va presentar un informe que demostra que la gran majoria se n’han anat de casa seva per una falta d’expectatives de futur, perquè viuen en la pobresa o perquè no veuen possible de trobar feina. Solen anar-se’n amb l’expectativa de trobar un lloc de treball al nou país, formar-se, obtenir papers i regularitzar la seva situació. Entra en joc la perspectiva de gènere Però entre els joves que arriben també hi ha noies. Són una gran minoria, només el 2% dels migrats acollits per la DGAIA. Actualment n’hi ha vuitanta-una. Però les condicions per a arribar fins aquí solen ser molt més dures: ‘Es troben amb violència sexual, prostitució forçada o maltractament que no són les mateixes dels nois’, ha dit Georgina Oliva, secretària d’Infància, Adolescència i Joves. És per això que, dins el pla, el Departament ha anunciat que el 15 de febrer obrirà un centre d’acollida només per a aquestes noies. Es focalitzarà a detectar problemes de prostitució i tràfic d’éssers humans, dues realitats molt presents en aquestes noies. En un primer moment n’acollirà vint. Un centre d’atenció immeditada per a evitar menors a les comissaries Però aquest no és l’únic centre que obriran els mesos vinents. També han anunciat un nou espai per a fer la primera acollida fora de les comissaries. ‘Amb aquest centre no s’haurien de repetir les imatges de les comissaries d’aquest estiu’ ha sentenciat la secretària d’Infància, Adolescència i Joves. Gestionat amb la col·laboració del Departament d’Interior, no serà residencial: els nois només hi hauran d’estar unes quantes hores durant els processos d’identificació. Es vol agilitzar i ordenar els circuits de rebuda i atenció. A més, amb la creació d’aquest servei es garanteix que el primer contacte sigui amb educadors socials i no pas amb policies. És previst que s’obrirà a Barcelona o bé a l’Àrea Metropolitana. Chakir el Homrani troba vergonyós com se n’ha desentès l’estat espanyol El conseller Chakir ha aprofitat l’avinentesa per a reclamar que els processos administratius de regularització siguin més àgils i que l’estat espanyol s’hi impliqui més. Precisament ha trobat vergonyós que se n’hagi desentès i ha criticat que la delegació del govern espanyol a Catalunya hagi declinat de participar en les taules de treball organitzades pel Departament per a crear el pla estratègic. Primer pla del conseller Chakir El Hormani a la presentació de la nova estratègia d’acollida de MENA el 25 de gener de 2019. De fet, els processos administratius de regularització són una de les qüestions pendents d’afrontar. ‘Acollir, tutelar i no deixar treballar és un error.’ Les entitats del tercer sector afirmen que aquests menors han de poder treballar per aconseguir l’autonomia total. El problema és que ara mateix surten només amb el permís de residència. Dins aquest pla, la DGAIA ha anunciat que d’ara endavant els menors que arribin a Catalunya rebran un document que els explicarà quins drets i deures tenen. Tot en el seu idioma, perquè ho puguin entendre bé. A més, els informaran que tenen el dret de demanar un acompanyament jurídic per part del seu advocat d’ofici. Pendents de la partida pressupostària Durant la presentació no s’ha concretat la partida pressupostària de què disposaran per a tirar endavant els projectes. El conseller d’Afers Socials ha explicat que, malgrat que el pressupost es negociï encara, el Departament que dirigeix serà la segona conselleria amb un augment més gran, al voltant del 9% respecte dels darrers comptes públics. El portaveu del tercer sector, Ferran Rodríguez, s’ha mostrat satisfet amb les propostes i accions que recull la nova estratègia, però ha lamentat de no tenir concrecions pressupostàries per a tirar-les endavant. Rodríguez ha assegurat que les entitats continuaran vigilant per intentar aconseguir aquestes concrecions.
Els menors estrangers no acompanyats (MENA), el gran desafiament de futur
La coportaveu de Compromís, Mónica Oltra, ha negat presumptes irregularitats en el finançament de la coalició en una compareixença al Senat espanyol. També ha acusat la cambra de ‘manca de sensibilitat amb la diversitat cultural’ per haver-la citat a comparèixer a la comissió d’investigació sobre el finançament dels partits, coincidint amb els dies d’inici de les Falles de València i recordant que ella enguany és fallera major de la seva comissió. Oltra ha fet aquests retrets al començament de la seva compareixença, en la qual s’investiga si la coalició va deixar de justificar davant el Tribunal de Comptes 3 milions d’euros en subvencions públiques, remarcant que el Senat no hagués citat ningú ‘un 2 de maig o el dia de Sant Isidre’. Sobre les presumptes irregularitats en el finançament de Compromís, Oltra ha assenyalat que el PP mai tindrà advertències del Tribunal de Comptes perquè ‘posen sota la catifa la comptabilitat en B’. Oltra també ha lamentat que el Senat hagi enviat la citació de compareixença a la vice-presidència de la Generalitat, quan ella compareix en qualitat de coportaveu de Compromís. En aquest sentit, ha acusat el PP de no saber separar la institució del partit i ha afegit que ‘es comença així i s’acaba ficant la mà a la caixa’. Al llarg de la seva intervenció, Oltra s’ha centrat a desmuntar les acusacions del PP i ha assegurat que algunes corresponen al 2007, a l’època en què la coalició Compromís encara no estava constituïda formalment (ho va fer el 2015). Al respecte, que ha dit que aquestes ‘advertències’ refereixen a l’administració de l’anterior grup parlamentari i que, en dividir-se, la gestió econòmica va passar al grup de diputats del que ella ja en formava part. En l’inici de la compareixença, el senador de Compromís, Carles Mulet (portaveu del grup mixt en aquesta comissió), ha criticat que la comissió sigui ‘una revenja’ per part del PP i ha dit que no té ‘cap tipus d’utilitat’ en estar impulsada ‘pel partit més corrupte d’Occident’.
Oltra nega que Compromís s’hagi finançat il·legalment davant les acusacions del PP
Andreu Martínez, director general dels Mossos d’Esquadra, ha dimitit avui, un dia abans de l’aniversari del Primer d’Octubre i després d’un any i tres mesos al càrrec. Segons fonts dels Mossos, ha al·legat ‘motius personals’. El substituirà Pere Ferrer, cap del gabinet del conseller d’Interior, Miquel Buch, i dels tres últims consellers d’Interior. Serà nomenat demà. Martínez era al càrrec des de feia quinze mesos. Va prendre’n possessió substituint Pere Soler, investigat per presumpta sedició en la causa relacionada amb el procés sobiranista a l’Audiència espanyola. Agraït per la bona tasca que ha fet @AndreuJoanM al capdavant dels @mossos amb una balanç important, des de les noves places, fins a l'entrada del CITCO. Molta sort al Pere Ferrer, que és de l'equip i té l'experiència, el criteri i les ganes per liderar aquesta nova etapa. pic.twitter.com/FIYGQaZU1P — Miquel Buch (@MiquelBuch) September 30, 2019 Fa una setmana, el conseller Buch va acomiadar la cap de comunicació, Joana Vallés. Buch va rebre moltes crítiques quan els Mossos van exhibir gas pebre com un dels nous instruments, just quan falten pocs dies perquè es conegui la sentència del judici i pugui haver-hi mobilitzacions. Buch va reconèixer que hi havia hagut un ‘error comunicatiu’ perquè l’objectiu era explicar les ‘eines’ del cos dels Mossos d’Esquadra per a poder ‘separar manifestants de signe contrari’ i, sobretot, per a ‘aïllar’ grups violents.
Dimiteix el director general dels Mossos, Andreu Martínez
El conseller d’Afers estrangers i president de la comissió Bilateral Estat-Generalitat, Ernest Maragall, ha comparegut al parlament per explicar com va ser la reunió que entre els governs català i espanyol l’1 d’agost. En el balanç de la trobada, el conseller ha reconegut que el govern no va poder assolir els ‘avenços i resultat’ que buscava. ‘Ens vam quedar curts respecte del nostre objectiu’, ha admès davant els diputats de la Comissió d’Afers Institucionals (CAI). I és que, per a Maragall, la Generalitat ‘no va poder avançar, ni de bon tros, en el que volia’. ‘Va arribar amb molta documentació i molta matèria per contrastar, fruit de l’acumulació lògica de tot el temps sense comissió i de totes les qüestions pendents. Però la lectura és que no vam poder avançar amb el grau i intensitat amb què arribàvem a la reunió’, ha sentenciat. Maragall ha dedicat la major part de la seva exposició a comentar què esperaven i què van aconseguir de la reunió de la Bilateral, però no s’ha estalviat la crítica perquè aquest organisme no s’hagi reunit en set anys. ‘El que intentem és passar del maltractament al respecte’, ha dit. I és que pel conseller, ‘el respecte no és un concepte retòric, buit o d’oportunitat’, i per això ha manifestat la intenció del govern de ‘poder mantenir aquesta relació bilateral, d’igual a igual on està reconegut, i que sigui escenari habitual de negociació política’. Una situació que ha trobat a faltar amb el PP i el ‘septenni negre’ sense reunió de la Bilateral. En aquest sentit, Maragall ha explicat que volien recuperar ‘la normalitat’ en tres àmbits on el govern considera que s’ha perdut. ‘Partim de les tres anormalitats en drets i llibertats, en vies de participació democràtica sobre la decisió del futur polític dels catalans, i en la gestió i exercici del govern de les seves funcions i competències’, ha detallat. ‘De les tres normalitats que voldríem haver resolt o avançat, podríem dir que de moment la resposta és no, aquell dia i els següents, en matèria de drets i llibertats; que també és no en drets polítics; i que és un sí però ja veurem en la recuperació del respecte institucional mínim en l’autogovern de Catalunya’. Malgrat això, però, Maragall és optimista: ‘Estem disposats a continuar. Trobo legítim el dubte de si val la pena mantenir això. És la nostra obligació. Hi ha afectats drets, interessos i situacions, i no entrar-hi seria tant com renunciar a la seva defensa. Ho hem de fer sense que això impliqui cap acceptació de normalitat on no existeix ni renúncia a la conquesta de les normalitats’. En aquest sentit, ha dit que ‘sense resoldre la situació dels presos i exiliats no podria haver normalitat en drets i llibertats ni en cap de les altres situacions’, i ha explicat que aquest mateix concepte el va expressar a la Bilateral amb el govern espanyol. El conseller també ha volgut aprofitar per denunciar el tracte del govern espanyol en aquestes matèries, que considera que és especialment greu en el cas dels drets i llibertats i en la ‘manca de respecte institucional’ cap a la Generalitat. Així, ha comentat que a la reunió va posar sobre la taula ‘l’abús de la via penal que s’ha fet per afrontar el conflicte polític, la situació de repressió, i el condicionament que això ha representat el 155 i amb decisions judicials que han afectat govern i parlament’. ‘La més potent relació bilateral en tots aquests anys ha estat el 155. Expressa, potentíssima i completa’, ha arribat a dir. D’altra banda, ha reconegut que la qüestió dels contenciosos d’inconstitucionalitat oberts al TC és ‘un dels camps on, com és conegut, al que li dóna més urgència i exigència de resposta immediata’. ‘L’actitud de l’estat és que no pot dir res encara i que ja hi aniran entrant’, ha comentat també. Per últim, Maragall ha confirmat que una de les reunions de comissió mixta, la d’Afers Econòmics, ja està encarrilada i se celebrarà ‘abans de finals d’octubre’. ‘Aquí hi ha un interès, sembla que coincident, entre el departament d’Economia i el ministeri d’Hisenda per tractar qüestions pendents com el finançament dels Mossos, d’organismes judicials, i de temes de finançament des del punt de vista del FLA’, ha afegit.
El govern aposta per continuar les reunions bilaterals amb l’executiu espanyol tot i ‘quedar-se curt’ en els resultats
Un noi jove s’està palplantat al mig de les Rambles de Barcelona. Amb les mans a les butxaques va repetint, fluixet i com si ho digués a l’aire: ‘Coffeshop? Marihuana? Heroïna?’ És vora mitjanit d’un dimarts d’estiu i les Rambles són plenes de gent, molts turistes que encara no saben què faran aquesta nit. Alguns d’ells faran cas al noi que els ofereix drogues i aniran a parar als coffeshops, com s’anomenen en l’argot de carrer. Són locals que simulen els clubs cannàbics però que en comptes de ser una associació de fumadors amb les llicències necessàries s’hi ven i s’hi consumeix tota mena de drogues sense cap control. Per guanyar la clientela, fan servir captadors, que es col·loquen als carrers més turístics de Ciutat Vella i repeteixen el nom de les drogues que els clients hi poden trobar per un preu ben accessible: una dosi d’heroïna costa entre cinc i deu euros. D’ençà del començament del mandat, el govern de l’Ajuntament de Barcelona ha localitzat seixanta-una associacions cannàbiques il·legals, de les quals ha tancat quaranta-vuit. Quant a les que encara resten obertes, el consistori espera que arribi l’ordre judicial per a clausurar-les o per a accedir-hi a fer-hi la inspecció corresponent. Els veïns denuncien que la presència d’aquests locals, situats principalment a Ciutat Vella, degraden la qualitat de vida al barri. ‘Barcelona s’ha venut com un destí turístic barat, lligat a la precarietat laboral del sector i on tot és possible: anar despullat per carrer, beure a tot arreu i, fins i tot, prendre drogues dures. És un turisme molt poc respectuós amb l’entorn, i els veïns n’estem farts’, denuncia una de les veïnes del Gòtic, vinculada a les entitats del barri. ‘Jo estic molt preocupada, perquè fins i tot a la meva filla, que només té dotze anys, li ofereixen drogues pel carrer’, continua. No és l’única que es queixa. Entitats i col·lectius veïnals del Gòtic i del Raval denuncien constantment la presència de coffeshops i drogues als barris. A més, la policia demana als veïns que els passin tota la informació actualitzada dels punts que tenen localitzats per a detectar els nous locals il·legals que apareixen nous. 👇🏽👇🏽👇🏽👇🏽alerta❗️ Ara están entrant+d10 turistes amb 2 captadors al #cofesshop C/d’en Bot. Aquesta noia rosa es l’ultima del grup. Punt calent 😡🤢 cal tancarlo❗️#narcoturisme #BCN #veinatempipat #droga #Gòtic #fastic @galapita @AdaColau @barcelona_GUB #NoEnsFaranFora pic.twitter.com/ugBk1tWCQ2 — @femGòtic (@femgotic) 3 d’agost de 2018 👇🏽👇🏽👇🏽perillos❗️ #cofesshop C/d’en Bot.😡🤢 😡te molts punts de #captadors de turistes:al C/ Portaferrissa/Rbla,aquesta tarda tot el C/Portaferissa i fins i tot els portaven de la Plaça Reial #narcoturisme #veinatempipat #droga #Gòtic @galapita @AdaColau @barcelona_GUB pic.twitter.com/uvdKmR0i4z — @femGòtic (@femgotic) 3 d’agost de 2018 Al seu torn, la regidora del districte de Ciutat Vella, Gala Pin, argumenta que en aquesta legislatura, ‘el pressupost municipal es destina, únicament, a promoure un turisme sostenible’. Malgrat això i independentment de què faci el consistori, avisa Pin, els promotors turístics privats són lliures de vendre pacs exclusivament d’oci per a visitar Barcelona. Viernes noche debajo del balcón. Algunas trabajamos los sábados, necesitamos descansar. En la foto no se aprecia el altavoz con la música ni el griterío #volemdormir #VeranoRaval2018 @PlacaVeins @barcelona_GUB @raval_net @LaVanguardia pic.twitter.com/0rnVOzmAtK — ¡Resiste Plaça! (@CastellaTallers) 3 d’agost de 2018 La problemàtica amb els clubs cannàbics il·legals, se suma, per als veïns de Ciutat Vella, al fenomen dels narcopisos –pisos ocupats on es venen i consumeixen drogues, propiciat a causa de gran nombre d’immobles buits al districte. Entre una cosa i l’altra, els veïns han de conviure amb crits i baralles constants, captadors de clientela que ofereixen drogues a tothom i a tothora, i individus que en consumeixen a l’espai públic. ‘Jo no em mouré del Raval, no penso anar-me’n, m’encanta el barri i té coses fantàstiques, però si tingués fills, probablement ja no hi seria’, reflexiona Eulàlia Salvador, veïna del Raval. Este parece es el negocio de los fondos de inversión, dejar degradar sus propiedades para que l@s vecin@s se marchen y vender a precio de oro, #NoEnsFaranForahttps://t.co/UpHpMddE1y — Acció Raval (@AccioRaval) 2 d’agost de 2018 Segons l’ajuntament, el consum d’heroïna a la ciutat no ha augmentat en els últims anys, sinó que es manté estable. Per quantificar-ho, es basen amb les dades del departament de salut pública, que fa servir com a mesura el nombre de xeringues que es troben a l’espai públic i amb el nombre d’usuraris que freqüenten les sales de dispensació d’heroïna que té el consistori. Pin sí que reconeix que, encara que en el conjunt de la ciutat el consum es manté estable, ‘al Raval hi ha hagut un repunt, que es va notar especialment l’estiu passat’. Per a Pin, un dels problemes dels últims anys, és que la droga és més present al carrer. ‘De droga, n’hi ha hagut sempre. Però només la presència de punters fa que la percepció sobre la quantitat de drogues interpel·li molt més directament els veïns’, comenta. Els veïns del centre no comparteixen la tesi municipal, perquè argumenten que no es pot quantificar el consum de drogues basant-se, tan sols, en aquests dos indicadors. ‘Jo fa divuit anys que visc al Gòtic i no havia vist mai el barri amb aquest nivell de degradació. Trobo xeringues pels carrers; persones drogades dormint en matalassos, que són gent malalta que no estan ben atesos, i cada dos per tres individus que m’ofereixen drogues. Cada setmana sento d’uns veïns que se’n van, perquè aquí ja no s’hi pot viure’, diu resignada la veïna del Gòtic, de qui prefereixo no donar el nom. COMUNIDAD TUITERA DE BARCELONA, demos RT para exigirle a @TripAdvisorES que ELIMINE todos aquellos comentarios que promueven el consumo de drogas en el #Raval, #Gótico y BCN en general. ¡No somos ni queremos ser “la nueva Ámsterdam”! ¡NO al #Narcoturismo! #Wedontwantdrugs pic.twitter.com/JD2kC0tVKE — Proyecto Otro gato del Raval (@OtroRaval) 20 de juliol de 2018 Els turistes, públic potencial Els turistes que visiten la ciutat són els grans clients potencials per als clubs cannàbics il·legals. Molts arriben a la capital catalana disposats a passar-ho bé, a donar-ho tot en una nit de marxa, atrets per la idea de Barcelona com a ciutat lliure, que mai no descansa i on la festa mai no s’acaba. De dia, la imatge d’individus col·locats que dormen per les cantonades corre entre les associacions i col·lectius veïnals. A això, s’hi sumen els preus tan assequibles de la droga, un parc d’habitatges amb molts locals i pisos desocupats, i que a l’estat espanyol, a diferència dels altres països europeus, només és delicte vendre o comprar heroïna, però no consumir-ne. Segons els cossos policials, a més, xarxes internacionals de tràfic de drogues han començat a actuar darrerament a Barcelona. De fet, les batudes antidrogues a l’Àrea Metropolitana de Barcelona dels darreres anys només ha fet desplaçar els principals punts de venda de drogues. ‘Els traficants i consumidors no desapareixen, sinó que es mouen en l’espai’, apunta la regidora. Difícil de perseguir ‘La sensació dels veïns és d’impotència davant de la impunitat amb què actuen els traficants pel barri’, lamenta la veïna del Gòtic. En el cas dels clubs cannàbics il·legals, l’ajuntament assegura que ja hi actua. Encara que, per exemple, detenir els captadors de clients és molt difícil, perquè no porten drogues ni propaganda a sobre i, per tant, és molt complicat acusar-los de res. ‘Fer de punter és il·legal, però de què el puc acusar, d’estar al mig del carrer dient “marihuana, haixix?”‘, diu Pin. I afegeix que la policia ja actua per recollir proves que els inculpin i permeti aturar aquesta pràctica que molesta directament els veïns. Malgrat tot, gràcies a l’organització veïnal, que col·labora conjuntament amb el consistori i amb els cossos policíacs, Mossos d’Esquadra i guàrdia urbana, les actuacions contra les drogues als barris del centre és més eficaç, ràpida i efectiva que l’estiu passat. A més, diuen els veïns, d’alguna manera ha servit per a enfortir la xarxa veïnal que demana viure en un espai digne al centre de la ciutat. ‘Si alguna cosa hem après de tot plegat, és que si ens quedem sols, només passem por. Si ens ajuntem, ens sentim més forts per a fer-hi front’, opina Salvador. Tot sovint, els veïns es manifesten en contra de la presència de traficants, especialment al Raval i al Gòtic, per fer-los evident que no els volen als barris. Una tarde más l@s vecin@s unid@s💪🏼traficants fora del barri🤬🤬#narcopisos#luchavecinal pic.twitter.com/pySPspn4Os — RavalNoResignat (@RavalNoResignat) 25 de juliol de 2018
Barcelona, destí per al turisme de les drogues
In English: Ricardo Patiño: “Granting Assange political asylum was the right decision, as will be proven soon” VilaWeb ha aconseguit de localitzar Ricardo Patiño, ex-ministre d’Afers Estrangers, de Defensa i Economia del govern de l’Equador, actualment a l’exili, i entrevistar-lo. Patiño va ser el ministre que va concedir l’asil polític a Julian Assange i en parla ara que la decisió de l’actual govern de l’Equador de retirar-li l’asil polític i lliurar-lo a la policia britànica ha causat un gran impacte i ha obert la porta a l’extradició als Estats Units, un propòsit que el govern de Londres va avalar ahir. Aquesta decisió no es pot desvincular dels esdeveniments a l’Equador. El 2017, Lenín Moreno va ser-ne elegit president com a candidat de l’Aliança PAIS, en substitució de Rafael Correa. La seua victòria va ser vista com la continuació de l’anomenada revolució ciutadana, però, sorprenentment per a tothom, Moreno es va girar de seguida contra els seus antics companys i fins i tot els va perseguir, tot revertint el procés polític començat deu anys enrere. El president Correa és ara mateix a l’exili, a Brussel·les, i alguns membres importants dels governs anteriors són a la presó o bé han abandonat el país. —Vau concedir l’asil polític a Julian Assange. Com veieu els esdeveniments d’aquests dies? —Amb un enorme disgust i una gran preocupació. L’actual govern de l’Equador, dirigit per Lenín Moreno, viola la constitució del nostre país i les lleis internacionals. Quan un estat concedeix l’asil polític a algú, això no es revoca. Però, a més, cal tenir en compte que Julian Assange té la ciutadania equatoriana, de manera que lliurar-lo a les autoritats britàniques és lliurar un equatorià, i aquesta decisió viola de manera gravíssima la constitució del país. —Què penseu que pot passar? —Estic completament convençut que serà enviat als Estats Units. I se’l quedaran. Això que passa demostra que Assange necessitava protecció quan nosaltres, el govern de l’Equador, li la vàrem oferir. —Com la vau adoptar, aquesta decisió? —Assange va demanar asil a molts països, era conscient que tot allò que WikiLeaks havia exposat a la llum pública havia irritat els Estats Units. Nosaltres li vàrem concedir l’estatut de refugiat polític per una qüestió de principis. El president Rafael Correa sabia molt bé quin perill assumíem, però també sabíem que Julian Assange podia ser perseguit, torturat, que si queia en mans dels Estats Units podia acabar en indrets extraterritorials, com Guantánamo, creats precisament per tenir les mans lliures en casos com aquest, mans lliures en tots els sentits. Sabíem que el perill que ell corria era real, tal com ara es confirmarà, i per això li vam concedir l’asil polític. Però els Estats Units van considerar que l’Equador s’havia excedit. —Aquesta decisió va originar problemes molt greus a l’Equador des del primer minut… —Justament, el moment més dur va ser tan bon punt ell va entrar a l’ambaixada de l’Equador a Londres. Nosaltres analitzàvem la seua demanda d’asil, crec que havia passat una mica més d’un mes, i el govern britànic ens va amenaçar d’entrar a la nostra ambaixada a la força perquè havien d’extradir Assange a Suècia. Vam reaccionar convocant l’Aliança Bolivariana per les Amèriques, l’ALBA, la Unasur i també l’Organització dels Estats Americans. Tothom sap que dins l’OEA els Estats Units tenen un gran poder, però nosaltres els vam guanyar en les tres institucions. Els Estats Units i el Canadà es van haver d’abstenir de votar perquè el suport que la nostra posició tenia era tan gran entre els estats americans que no tingueren cap més remei. Després del pronunciament de les institucions panamericanes, els britànics ja no van provar d’entrar, però a partir d’aleshores sempre varen tancar-se completament al diàleg. No varen acceptar mai ni tan sols de conversar sobre la possibilitat d’un salconduit per a deixar-lo sortir de l’ambaixada i volar a l’Equador. En aquell temps, jo vaig tenir unes quantes converses amb el Foreign Office i sempre va quedar clar que ells no tenien cap disposició a dialogar. —L’Equador va defensar els drets d’Assange, però ell es va trobar en una situació personal molt complicada, obligat a viure dins una cambra durant anys. —Nosaltres li vam facilitar condicions perquè fes la seua feina, que pogués rebre persones… En aquell moment, l’oposició de dretes a l’Equador ens retreia, fins i tot, el cost d’alimentar-lo. O la despesa en seguretat, tot i que era evident que no podíem deixar un home com Assange sense seguretat. Qualsevol hauria pogut cometre un atemptat contra ell i això nosaltres no ho podíem tolerar. Donar asil és donar protecció, estàvem obligats a protegir-lo. Precisament, dónes asil a una persona perquè és evident que hi ha una situació de persecució contra ells. Si no, l’asil no té trellat. —Per què creieu que l’actual president de l’Equador, Lenín Moreno, ha trencat l’asil i ha lliurat Assange a les autoritats britàniques? —Estic convençut que Lenín Moreno va pactar amb els americans abans de ser president que el faria fora de l’ambaixada. —Però quan estàveu junts al govern ell va manifestar mai que s’oposava a la concessió de l’asil? —No, mai! Ni una sola vegada. Ara, crida molt l’atenció que només d’arribar a la presidència, de seguida, ja va dir que no estava d’acord amb la presència d’Assange a l’ambaixada. —En algun moment hi va haver una certa polèmica pública sobre l’actuació d’Assange. Per exemple, quan va defensar públicament el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Aquestes posicions van influir d’alguna manera en la seua situació? Hi ha qui va dir que trencava les condicions de l’asil. —Això no és veritat. Sé que hi ha molta gent que ho diu, però no és veritat. —Ara la vida li perilla? —Cada dia estem més convençuts que vàrem fer bé de concedir l’asil polític a Julian Assange. I he de dir que avui, a l’Equador, ni tan sols un govern de dretes s’hauria atrevit a fer això que ha fet Moreno. Crec que un govern de dretes hauria respectat l’asil d’Assange. Ricardo Patiño amb Julian Assange a l’ambaixada de l’Equador a Londres, quan feia dos anys que hi havia entrat. —Com us expliqueu l’enorme canvi d’actitud de Lenín Moreno? El Moreno candidat per l’Aliança PAIS amb vós mateix i el president actual gairebé no tenen res a veure. —No és tan sols que Moreno no haja complert el programa amb què es va presentar, que no l’ha complert en absolut. És pitjor que això. Moreno va complint el programa de la dreta, amb el programa dels dos partits de la dreta que van perdre les eleccions. I ho fa tant en el terreny econòmic com en el social i l’institucional. Tot allò que exposava la dreta durant el procés electoral ara ho fa Lenín Moreno. Rebaixar els costos d’electricitat de les grans empreses i apujar el preu de la benzina; passar els diners electrònics als bancs privats quan eren al banc central; retornar a la banca la llibertat per a establir taxes d’interès, comissions, etcètera; acomiadar els membres del Consell de Participació Ciutadana; eliminar la postulació indefinida del president de la república… Moreno compleix el programa complet de la dreta que va perdre les eleccions perquè la ciutadania va preferir les propostes que defensava en campanya Moreno mateix, que defensàvem nosaltres. —I com s’explica, això? Ho enteneu? —No podem entendre com és que algú que es vanagloriava de ser part de la revolució ciutadana, que la qualificava de ‘llegenda’, perquè s’hi identificava dient que formava part de la ‘llegenda de Rafael Correa’, faça això que fa. Ell és una persona que ens coneix personalment, que sap que estem lliurats per convicció al nostre poble, que no som delinqüents. Com és possible, doncs? Inevitablement, t’has de preguntar en quin moment es va lliurar a la CIA, perquè és això que ha fet. En quin moment va acordar amb la CIA de desmantellar el projecte de revolució ciutadana que havíem bastit els darrers deu anys. Jo no sé quan va passar, però no es pot discutir que col·laboradors molt pròxims a ell són identificats a WikiLeaks com a informants de la CIA, entre els quals Andrés Michelena, que ara és ministre de Telecomunicacions… —Però això no pot haver passat d’avui per demà. És poc creïble. —És evident que ens va enganyar. I la cosa greu és que ens va enganyar a nosaltres, però sobretot va enganyar els ciutadans, els votants. És evident que mentia en campanya, quan explicava unes propostes que ell ja sabia que no compliria perquè tenia al cap el projecte de desmantellar la revolució ciutadana. —Això s’explica pels diners que pot haver rebut? —Tinc la impressió que la seua relació personal, quan era jove, amb persones que formaven part dels grups de poder tradicionals de l’Equador hi ha influït molt. Quan érem al govern, a vegades ell ens deia que se n’anava a parlar amb uns amics, d’aquesta gent que nosaltres anomenem ‘pelucones’, que eren gent amb molts diners, molt importants. I ens deia que hi anava per escoltar-los, per saber què pensaven i que d’aquesta manera el govern tindria una visió millor del que passava al país. Però tot indica que era molt més que això. Que preparaven de feia temps això que ha passat i que ens enganyava. Que feia servir aquest argument per amagar els interessos reals d’aquella relació. —Us sembla que fallàreu, confiant en ell, convertint-lo en el candidat del vostre moviment? —Sens dubte. Vam ser molt innocents. Alguns de nosaltres ens coneixíem bé, personalment, de molts anys. Però a ell no tant. Semblava una persona amb uns fonaments humanistes grans, que venia d’haver superat un impediment físic arran d’un tret. Feia conferències motivadores. Ens va semblar que aquesta qualitat era molt important. Però realment hem estat molt innocents. Això cal reconèixer-ho. —El factor clau de tot això que ha passat és el cas Assange? Teniu la sensació que els Estats Units va esperar pacientment el moment oportú i la persona oportuna? —Segurament, hi ha una combinació de factors. Assange, és clar, però des del moment que nosaltres vam tancar la base militar nord-americana de Manta, els Estats Units van decidir de cercar-nos les pessigolles. Recordeu que vam fer fora l’ambaixadora i un grup militar de cinquanta persones que tenien dins l’ambaixada i que descobrírem gairebé de casualitat. Un grup que s’infiltrava a les nostres forces armades. —Què vol dir ‘de casualitat’? —De casualitat! Vam tenir problemes amb un helicòpter de l’exèrcit i hi havia un americà a l’aparell. Naturalment, preguntàrem què caram hi feia, un gringo, en un helicòpter nostre. Ens van dir que era part del grup militar de l’ambaixada i a partir d’aleshores vam prendre mesures. No era un agregat militar ni un expert, sinó una unitat de cinquanta persones al nostre territori. —I després d’això, Assange… —El 2012, tres anys després del tancament de la base, jo mateix vaig anunciar que concedíem l’asil polític a Assange. Això sembla que va ser definitiu per als Estats Units, sí. —La vostra situació personal ara és molt complicada. El president Correa és a l’exili, teniu companys a la presó… —Tenim la sort que al món modern ens podem comunicar i podem fer arribar el missatge a la gent. Però no és igual, és clar. Jo viatjava constantment per les províncies, parlava amb els companys, els escoltava, i aquest contacte humà no es pot fer des de la pantalla. —Per això us han forçat a l’exili. —Sí, és clar. Però també cal dir que només han passat dos anys d’aquest govern traïdor i ja hem tingut un resultat electoral positiu, perquè hem guanyat dues prefectures de les tres més grans del país, inclosa la capital. I s’ha constituït un Consell de Participació Ciutadana que sembla molt democràtic i que probablement prendrà decisions per a corregir aquesta desinstitucionalització que ha originat el govern de Lenín Moreno. Encarem les eleccions del 2021 amb molta il·lusió. —Però tot es fa molt complicat quan un govern renuncia a fer política i fa servir els tribunals per interferir en els processos democràtics. —Oh, i tant! És duríssim! I cal dir una cosa: això no es pot fer sense el concurs especial dels grans mitjans de col·laboració. La premsa menteix i és l’encarregada de crear les condicions perquè la societat considere normals coses que no són normals: que aquella persona siga presa, fins i tot que la maten. A l’Equador, hi ha gent que diu, com si res, que maten Correa, que maten Patiño. Hi ha una campanya intensíssima per a presentar els ‘correistes’ com els culpables de qualsevol cosa, com uns lladres. I quan tots els mitjans han fet una campanya intensa per a destruir la teua reputació, aleshores arriba el jutge i, fins i tot, en el cas que considerés que ets innocent, no t’hi pot declarar. Perquè els mitjans l’atacarien sense pietat, i la funció judicial, controlada pel govern, també reaccionaria. —Com definiríeu aquest fenomen que tenim a diversos països de tot el món simultàniament? —Més enllà de la judicialització de la política, el fenomen és que s’ha constituït una màfia política. Una màfia que no té límits en la seua actuació, que destruirà la teua família si cal, que et robarà el patrimoni que has guanyat en tota la teua vida si creu que així et fa mal. Perquè es tracta de destruir-te a tu i de fer por a qualsevol que vulga continuar lluitant o que et vulga donar suport. Hi ha ministres del govern anterior que et diuen que els fa molta pena això que passa, però que no volen ficar-s’hi, perquè tenen fills petits i els han dit si no sabien què els passaria si no s’apartaven o obeïen. —En realitat, ho veiem a Hong Kong, a Turquia, a Espanya respecte de Catalunya, a l’Equador. És com si aparegués un estat dins l’estat, fora del control polític, sense respecte a la legalitat. —A l’Equador, aquest govern primer va fer una crida a una consulta popular que requeria una aprovació prèvia de la Cort Constitucional. I com que la Cort no va acceptar de donar-hi l’autorització, la varen saltar. D’entrada hi ha, doncs, una consulta inconstitucional, però que té com a excusa formal defensar la constitució. Aleshores guanyen la consulta, encara que nosaltres vam aconseguir un 37% del vot tot i la campanya de desprestigi, i a partir d’ací comencen a prendre decisions que van contra la constitució. Per exemple, decideixen que el Consell de Participació Ciutadana pot avaluar les autoritats de l’anterior consell i no solament de l’actual. I encara això, en tot cas, ho havien de fer per un procés reglat, amb dret de defensa i un procés degut, però també ho vulneren. Fins i tot, legalment, tenien sis mesos per a fer una avaluació d’aquesta classe, i ho van fer en tretze. És un procés incontrolable, desbocat. Ells van violant les lleis, van violant la constitució, i continuen. I ho torne a dir: en això és clau el paper dels mitjans. Els principals mitjans no han tingut mai cap dubte a l’hora de donar suport a la violació de les institucions, de la constitució, del dret a la presumpció d’innocència. I han presentat la situació com si fos la contrària a la que és en realitat. Són ells que han trencat les regles, però fan servir la premsa i els jutges per acusar-nos a nosaltres d’haver-les trencades. —Amb tot plegat, quin horitzó teniu? —La nostra obsessió ha estat sempre l’optimisme. Tenim una convicció de vida per la justícia i això no ens ho llevarà ningú. A l’Equador, malgrat tot, la gent sap que la revolució ciutadana ha canviat el país, i no parle només de la millora de les infrastructures, sinó de la dignitat de la gent. Això no és tan fàcil d’esborrar. I, evidentment, aquesta excepcionalitat causa reaccions excepcionals. El president Correa havia decidit de passar més temps amb la família, apartar-se una mica, però fa uns quants dies ja va anunciar que estava disposat a tornar a posar-se al capdavant. És veritat que, precisament pel resultat de la consulta ciutadana que comentàvem abans, no es podria presentar a la presidència a les eleccions del 2021. Però podria ser vice-president o president del parlament. I ell és un dirigent d’una força enorme, molt estimat per la gent. Tirarem endavant. No sé quan, però ens en sortirem. No en tinc cap dubte.
Ricardo Patiño: ‘Concedir l’asil polític a Assange era la decisió correcta, tal com ara es demostrarà’