Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Aquest dilluns 20 de gener, a mitja tarda, mentre el temporal Glòria començava a fer estralls, el teatre Romea de Barcelona s’anava omplint d’espectadors. El dilluns no hi ha funció i la Fundació Romea, actualment dirigida per Fèlix Riera, organitza propostes sovint inesperades, arriscades, lligades a la creació i al creador, que fomenten el debat i la reflexió. Aquell dia, la platea i l’amfiteatre s’anaven omplint de lectors, editors, escriptors, alumnes de l’Escola d’escriptura… Perquè se’n preparava una de grossa: s’havia anunciat que l’escriptor Eduard Márquez pujaria a l’escenari per explicar el moment creatiu en què es troba. El títol: Potser (o sobre el bloqueig d’una novel·la). L’escenari comptava amb un attrezzo sobri, amb quatre taules repartides per l’escenari plenes de material documental: fotocòpies, arxivadors, piles ben ordenades de fulls DIN-A4… La foscor era el paisatge de fons i les taules eren il·luminades per uns focus amb llum potent i clara. Amb discreció, per un lateral, va aparèixer l’escriptor Eduard Márquez. Sol. I va fer ús de la paraula, amb una veu potent, greu, que no li va tremolar ni una engruna. Eduard Márquez va explicar la seva situació com a creador: en quin punt es trobava en el seu ambiciós projecte d’escriure una novel·la, una novel·lassa, que vol explicar la Barcelona dels setanta. Del 17 de gener de 1969, quan un grup d’estudiants de la Universitat de Barcelona va assaltar el rectorat i va tirar el bust de Franco per la finestra, fins al 8 de maig de 1980, amb l’arribada de Jordi Pujol a la presidència de la Generalitat. Amb un guió molt ben treballat, tot escrit, Márquez va anar relatant, gairebé disseccionant, dalt de l’escenari, el procés de documentació fet fins aleshores, amb lectures d’una bibliografia extensíssima, les entrevistes amb un bon grapat de protagonistes d’aquella època, les descobertes i les vivències humanes que aquest procés li havia anat reportant, i els tres elements principals que en aquest moment el tenen blocat, perquè encara no sap com resoldre’ls. Sintèticament: la veracitat dels fets contra una documentació extensíssima, que molt sovint es contradiu; la necessitat de distanciar-se dels vincles afectius que ha anat trenant amb les persones que ha entrevistat llargament i moltes vegades durant el procés de documentació, per poder escriure amb la màxima llibertat al servei de la novel·la; i la dificultat tècnica de crear una estructura que vagi atrapant el lector en aquesta llarga peripècia coral. Eduard Márquez va llegir quatre capítols que ja té escrits, madurs, del llibre: el començament, amb l’assalt al rectorat; una escena dels MIL, després de l’atracament a una sucursal bancària que va deixar cec un dels oficinistes; la creació d’una cèl·lula clandestina; i la vida en una comuna, que Márquez va freqüentar. Anem al principi del punt i a part. Un anunci aclaparador Per entendre el moment que viu i pateix Eduard Márquez, cal remuntar-nos uns anys enllà. En un opuscle que es va repartir després de la sessió del teatre Romea, explica en una nota a peu de pàgina: «Un cop publicat L’últim dia abans de demà (Empúries, 2011) la certesa d’haver arribat al final d’una etapa creativa em va empènyer a aturar-me i a pensar sobre com i per què havia de continuar escrivint.» Va ser amb Jaume Vallcorba a Quaderns Crema que Eduard Márquez es va fer conèixer com a narrador, quan li va publicar els dos primers reculls de contes, un de títol impossible, Zugzwang (1995), i L’eloqüència del franctirador (1998) i també la primera novel·la, Cinc nits de febrer (2000). Després, amb l’editorial Empúries publicaria tres novel·les més: El silenci dels arbres (2003), La decisió de Brandes (2006) i L’últim dia abans de demà (2011). L’agost del 2014 es moria Jaume Vallcorba d’un càncer i, coses de la vida, un mes després, Márquez presentava Vint-i-nou contes menys (Empúries), volum que era una revisió i reescriptura dels dos llibres de contes anteriors. Amb motiu d’aquesta novetat, el 22 de setembre l’entrevistava i l’escriptor em feia una declaració aclaparadora. La darrera part de l’entrevista va anar així: —Per què ara heu tingut la necessitat de tornar als orígens? —Per tancar una època. És el meu últim llibre d’una època. I o sóc capaç de regirar-ho tot, o s’ha acabat. És un llibre testamentari. Aquest llibre és fonamental perquè representa un punt i a part. —Què dieu ara! —El procés que vaig començar fa vint anys ha arribat a la màxima expressió amb l’última novel·la escrita, ‘L’últim dia abans de demà’. No puc anar més enllà, de manera que tanco un trajecte que no té possibilitats de futur. És un trajecte que només podria conduir-me a la repetició o a l’esterilitat narrativa. No m’interessa. I com que m’agraden les coses rodones, acabo on vaig començar, retornant als contes originals. —Aquesta decisió no us fa tenir vertigen? —Durant anys el meu lema ha estat ‘menys és més’, que vol dir treure el màxim rendiment de la contenció, de la transparència, del rigor constructiu. Ara vull anar en una altra direcció. I poden passar dues coses: que sigui capaç de començar de zero o que no ho sigui. Si no en sóc capaç, deixaré d’escriure. No passarà res. He fet molta feina en tots aquests anys, vint-i-sis llibres, entre adults i nens, i n’estic ben orgullós. —Però sabeu què voleu fer? —Vull continuar escrivint, sí, i intueixo què vull fer. —Què? —Vull fer una marató. Fins ara m’he dedicat als cent metres llisos o, més ben dit, als cent metres tanques. Els cent metres no els puc córrer més de pressa. Ara vull preparar-me per córrer maratons: escriure llibres de sis-centes pàgines. Però per fer la marató he de reconsiderar-ho tot: la tècnica, la llengua, l’ús de les descripcions, els personatges… I què pot passar? Que no en sigui capaç. —… —Vols que quedem d’aquí a un any, el 22 de setembre, aquí mateix, a l’Hotel Calderón, a les 10.30? T’explicaré com va el procés. Cinc anys difícils, posant en crisi la condició d’escriptor Efectivament, ens hem anat trobant cada 22 de setembre a l’Hotel Calderón, excepte el 2018, que no em va ser possible d’assistir-hi. I durant aquests anys, Eduard Márquez ha fet un camí difícil i dolorós, on ha posat en crisi pràcticament totes les baules de l’ofici d’escriptor, en un país on els escriptors no poden viure d’escriure, on moltes editorials no fan política d’autor i sovint destrueixen i descataloguen les obres, on les institucions públiques no destinen recursos per a facilitar la creació… El 22 de setembre de 2015, Eduard Márquez m’explicava: ‘Em trobo en fallida tècnica. La situació és senzilla, fàcil d’explicar i d’entendre: el meu projecte vital, basat en l’escriptura com a vocació, se n’ha anat en orris. En les condicions actuals no puc escriure. El pal de paller de la meva vida interior se n’ha anat a prendre pel sac. Avui, els vint-i-sis llibres que he escrit no em donen gairebé res. Tinc el traster convertit en un cementiri de llibres meus, perquè me’ls descataloguen. Per això, el meu projecte de vida avui és absolutament inviable.’ ‘Aquesta dispersió és nefasta per a la creació literària, ambiciosa, tal com l’entenc. A més, el que em passa quan intento buscar solucions és que tinc la sensació de jugar a l’oca en una taula de parxís. Davant de tot això em trobo en el desconcert més absolut. Sóc incapaç d’encarar el meu projecte literari en el present i en el futur. I d’aquí la fallida tècnica. Recordo que quan començava, en Jaume Vallcorba em deia: d’aquí a deu anys, tu te’n sortiràs i a mi em sortiran els números. Aquesta dosi de confiança va ser brutal i Vallcorba no podia estar equivocat.’ —Quin procés de treball utilitzeu a l’hora d’escriure una novel·la? —Jo, quan escric una novel·la, l’he de viure, no és escriure-la, és viure-la. Per això és important tenir qualitat en el temps que hi dedico i poder destinar-li pràcticament tot el temps. Submergir-m’hi. Però la davallada de vendes de llibres, els clubs de lectura que ara són gratuïts…, això no ajuda. —De què vivíeu abans? —Jo sóc una persona molt austera. Abans de la crisi els ingressos venien dels drets d’autor. Pensa que havia arribat a vendre 10.000 exemplars d’algun dels llibres infantils que he publicat i ja tenia uns vint-i-sis volums publicats, que també donaven drets i aquest era l’objectiu, viure dels drets d’autor. També hi havia avançaments i hi havia activitat cultural remunerada: feia clubs de lectura (dos al mes), que organitzaven les biblioteques, ajuntaments, la Institució de les Lletres Catalanes, fins i tot en venien gràcies a grups que es reunien en cases particulars. I amb algunes feines molt concentrades al mes, podia dedicar tres setmanes de cada quatre a escriure la novel·la que tenia en procés. —I després? —Quan es comencen a esmicolar els drets d’autor, entro a fer classes a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès i col·laboro en mitjans de comunicació (una secció en un programa de la Sílvia Cóppulo a Catalunya Ràdio) i faig traduccions d’informes econòmics, que van més ben pagades que no les literàries. Però si vols fer bé aquestes coses, el temps que hi esmerces és molt i el temps que pots dedicar a escriure és poc. Eduard Márquez va continuar amb tristor però amb lucidesa l’anàlisi de la situació: ‘A Historial de un libro, Luis Cernuda explica que ell escrivia per sobreeiximent. S’anava omplint de sensacions i d’emocions i, quan tot això sobreeixia, era quan es posava a escriure. Jo també treballo així. I posar-me a escriure una novel·la llarga sense poder-li dedicar tot el temps que requereix em produeix tant de neguit que prefereixo aparcar-la. En aquestes circumstàncies, veig que les virtuts que em van transmetre els meus mestres (tenacitat, rigor, perfeccionisme, exigència…) se’m giren en contra.’ ‘Els eixos vertebradors del meu pensament literari neixen de la poètica de Juan Ramon Jiménez: vocació, exigència, rigor i totalitat. Una obra literària és un tot orgànic, una visió del món, on els llibres es complementen. Ell ho anomenava ‘obra total’ o ‘obra en marxa’. Tractament, llengua, voluntat d’estil, risc, posar en qüestió el que fas… José Manuel Blecua, que va ser un dels meus mestres literaris, també deia: una cosa és escriure poemes i una altra ben diferent és fer poesia. I ara ho trasllado: una cosa és escriure novel·les i una altra és fer literatura. Per fer literatura necessites ambició, encara que t’equivoquis i no te’n surtis.’ ‘Em sento com si m’haguessin trinxat un paisatge, el meu espai natural, el meu món. I em fa molta pena veure que estem immersos en una piconadora, al marge de les qüestions personals. Necessito eines per a tirar endavant i menjar-me la derrota. S’ha de repensar tot. Però un creador té un ofici i té dret a viure del seu ofici. Perquè ser escriptor és un ofici! No és un bloqueig d’idees o no saber per on tirar. Si les condicions fossin unes altres, estic convençut que em trobaria escrivint.’ Eduard Márquez el 2014. Quan no tens res ho tens tot Semblava que poques coses passessin d’un any per l’altre, però algunes eren significatives. A l’opuscle citat abans, Márquez explica: «Gràcies a una proposta de l’Eugènia Broggi, les reflexions literàries sobre tot plegat es van acabar convertint en el pròleg ‘Escriure o morir’ per al llibre L’art de la ficció, de James Salter (L’Altra editorial, 2017).» I, una altra: «Les primeres decisions estilístiques i narratives derivades d’aquesta recerca es van concretar parcialment, gràcies en aquest cas a una proposta del Ricard Ruiz Garzón, en el conte ‘Garmish -Partenkirchen’, publicat al recull Risc. Antologia de textos (:Rata_, 2017). El 2017, enmig de l’efervescència política del país, amb l’entrada al departament d’Economia, el referèndum de l’1-O a tocar, les concentracions davant els jutjats…, l’escriptor havia fet un procés de sedimentació de la seva situació vital i literària i se submergia intensament en la documentació per a la nova novel·la que ja tenia ben definida. Va obtenir la beca Montserrat Roig i en la sinopsi del projecte, explicava: «Vull narrar la transició sencera i des de dins. Treballo tots els fronts: les lluites armades d’extrema dreta i d’extrema esquerra, la catalanista, la veïnal, el món obrer, les grans vagues, el sexe, les drogues i el rock, el món underground, l’alliberament i les reivindicacions feministes, els gais… Fa cinc anys que no publico res, preparant-me per fer el salt. I sóc perfectament conscient del sidral, però també de com m’ho estic passant de bé.» L’actitud havia canviat i arran de la conversa que vam tenir aquell 22 de setembre del 2017, es pot entendre per què havia canviat. Explicava Eduard Márquez: ‘Ja no penso en termes editorials, perquè ja no penso en termes professionals. És el gran tomb que he fet l’últim any. M’he desvinculat de l’escriptura com a professió. Les meves aspiracions professionals se n’han anat en orris. Ja no aspiro a viure d’escriure. Ja no aspiro a publicar. Només sóc escriptor per escriure. I això ja no em fa mal. Ja ho he superat. Tinc aspiracions creatives, estrictament. I amb la mateixa ambició de sempre. No espero ni vull res. Ha estat un exercici de reflexió dolorós, però ara ja em trobo en el camí correcte. Em sembla.’ ‘Només aspiro a escriure. Per tant, el meu vincle amb el món editorial no té gens d’interès. Avui, el món editorial no forma part del meu context. I només em vull centrar en allò que és important: la meva novel·la nova. El meu gran error va ser haver volgut professionalitzar l’escriptura. Ara sóc lliure de fer el que vulgui i amb qui vulgui. I m’he tret un pes de sobre increïble.’ ‘Ara classes d’escriptura a l’Ateneu el dilluns i traduccions per la Caixa. La resta, escriure. Em passo deu i dotze hores llegint, parlant amb gent, fent feina d’arxiu… documentant-me. Feia anys que no m’ho passava tan bé. I potser encara em queda un any de documentació i després, escriure. I si ho arribo a publicar, serà cap al 2020 o 2021. He reduït al mínim la meva vida: fa un any i mig que no em compro cap llibre ni cap CD. Surto poc de casa, però és collonut.’ Aquell 2017, l’eufòria creativa va anar acompanyada d’una projecció internacional que tampoc no esperava: va participar en el festival IFOA de Toronto (Canadà) i Cúirt a Gaillimh (Irlanda), arran de la traducció a l’anglès de La decisió de Brandes. I després va continuar amb una ronda per França, arran de l’edició francesa del títol. En català, confessava, en tenia un munt de caixes plenes, al traster de casa. Per això deia: ‘Ja no espero res, tot el que arribi serà benvingut.’ Eduard Márquez. Fotografia: Lourdes Aguirre/David Ruano. Un blocatge que dalt de l’escenari és motor literari Dilluns passat, Eduard Márquez, escriptor compromès amb l’ofici, apassionat, exigent, obsessiu i perfeccionista, va pujar dalt de l’escenari del teatre Romea per explicar el seu procés de creació i amb valentia va compartir la dificultat d’afrontar alguns desafiaments de caràcter tècnic, emocional i de veracitat, sobre els quals ara per ara encara no n’ha trobat el desllorigador. Però convertir aquests impassos en una expressió creativa i portar-la a la ‘plaça pública’ i voler compartir-la fa pensar que el camí cap a la resolució no para gaire lluny. Dilluns passat, al teatre Romea vam viure un esdeveniment literari de primer ordre, es va omplir i ens vam sentir un país de cultura. Les trobades, el 22 de setembre, continuaran. Què depararà a Eduard Márquez aquest any que tot just ara comença?

Eduard Márquez o què va passar abans de pujar a l’escenari del Romea

Primàries Barcelona ha acordat impulsar una candidatura de ‘blocatge’ de cara a les pròximes eleccions espanyoles del 10 de novembre. Així s’ha decidit a través d’una consulta interna en què han participat 3.000 persones. Dels vots vàlids, un 94’1% són favorables a la llista de blocatge i un 5’9%, en favor de promoure l’abstenció en aquestes eleccions. La plataforma que lidera Jordi Graupera proposa crear una llista a través d’unes primàries obertes ‘a tota la ciutadania i partits independentistes’. I una de les idees centrals de candidatura seria votar ‘no’ a qualsevol investidura a la presidència del govern espanyol i votar en contra del pressupost estatal. Altres punts de la candidatura són que es definiria com a independentista, que consultaria via votació electrònica les votacions del ple del congrés i que destinaria les subvencions que reben els grups amb representació a la cambra baixa a un ‘fons antirrepresiu” al servei dels ‘represaliats independentistes’. El portaveu de Primàries Barcelona, Jordi Graupera, ha afirmat que la llista de blocatge també és ‘una oportunitat per promoure una cultura del ‘no’ a l’autoritarisme i a l’intent de l’estat de subjugar el poble de Catalunya, sense els incentius perversos que els partits polítics tradicionals encarnen’. Alhora, ha insistit que sempre mantindran ‘la mà estesa a tothom que accepti els principis fonamentals de primàries: democratització i independència de Catalunya’. Per la seva banda, el coordinador de l’assemblea de Primàries Barcelona, Arnau Pont, ha afirmat que és una invitació ‘explícita’ a totes les forces independentistes i , en particular, a les que han mostrat interès en el bloqueig. I els ha fet una crida a asseure’s a negociar aquesta candidatura “oberta”. ‘Unitat sí, però amb primàries’, ha conclòs.

Primàries Barcelona acorda impulsar una candidatura de blocatge per a les eleccions del 10-N

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) estrena Raphäelle, una obra basada en el cas real de Raphäelle Pérez, una jove transsexual de vint-i-tres anys que fa el procés de transició. La representació, en què Pérez s’interpreta a si mateixa, s’ha preparat, de fet, mentre feia el tractament hormonal per al canvi de sexe. Per això, com va explicar dimarts a la presentació de l’obra, la interpretació li ha resultat ‘terapèutica’. ‘Em trobava en una situació complicada, una mica perduda, i treballar sobre les experiències vitals m’ha fet reflexionar molt sobre la transició, un camí difícil en una societat com la que tenim’, va dir. La companyia barcelonina la Conquesta del Pol Sud culmina així una trilogia sobre la dona, la identitat i la història que va començar el 2014 amb Nadia i va continuar amb Claudia el 2017. L’espectacle es representarà a la sala Tallers fins el 2 de febrer. Raphäelle és una producció del Grec, el TNC, la Conquesta del Pol Sud i el CCCB, amb la direcció de Carles Fernández Giua i l’escenificació d’Eugenio Szwarcer. Tots dos van impulsar la Conquesta l’any 2010, i el 2015 van muntar-hi Nadia, la primera part d’una trilogia de documentaris escènics centrats en la relació entre l’experiència individual de tres dones i la història col·lectiva. A escena no hi ha actors, sinó les protagonistes reals dels fets. Nadia se centrava en la figura de Nadia Ghulam, una jove afganesa que durant el règim dels talibans es va fer passar per noi per poder treballar i mantenir la seva família. A Claudia, s’hi tractava de la recuperació d’una família biològica i la construcció d’una realitat amb una filiació familiar diferent. Raphäelle ha estat un viatge encara més intens per als seus creadors, que volia respondre a la pregunta ‘què significa per a un mateix ser dona-home?’. ‘Això et porta a qüestionar moltíssim la nostra societat, i els rols’, diu el director, Carles Fernández. Per abordar la transsexualitat van començar a cercar algú que pogués explicar el seu recorregut vital en la pròpia pell. La van trobar en una associació de dones transsexuals de Barcelona, I-Vaginarium, just quan feia un any que havia començat el canvi de sexe. ‘Hem tingut molta sort de trobar la Raphäelle’, diuen. L’experiència personal de la jove no és l’únic eix de l’obra, que ha passat pel filtre de la interpretació de Fernández i Szwarcer. El director se centra en la contradicció entre el fet que la protagonista hagi nascut en un país com França, on els transsexuals tenen un emparament legal, i, en canvi, el seu trànsit sigui tan complicat. ‘Queda molt per fer en l’educació de les persones’, constata Fernández després d’endinsar-se en moltes vivències. ‘A poc a poc, es van fent més presents les persones trans. Les xarxes socials són una eina estupenda per a compartir històries’, diu Raphäelle. La pretensió de l’obra era fer evidents els problemes laborals i la lluita de persones transsexuals en el passat. ‘Ens hem adonat que no tot és senzill. Feia un any que feia el trànsit, experimentant les coses en directe, tot era molt fluid i nou. En el meu cas tinc sort, i he pogut trobar feines i integrar-me més o menys en la societat, perquè puc passar més o menys desapercebuda’, diu la jove. Reivindica no amagar-se rere l’etiqueta de ‘dona’, sinó exposar-se com a trans, sense por ni vergonya. ‘És el moment de mostrar-nos perquè si no la societat no ho farà per nosaltres’, afegeix.

El TNC estrena ‘Raphäelle’, una obra sobre un cas real de canvi de sexe

Aquests últims dies han crescut els rumors a la xarxa, amb missatges per Twitter o WhatsApp, sobre una possible detenció imminent del director de TV3, Vicent Sanchis. Aquests missatges són falsos, i aquesta nit passada Sanchis mateix n’ha parlat en una entrevista amb el periodista Ricard Ustrell al programa ‘Preguntes freqüents’. Sanchis ha desmentit el rumor, tot i que ha dit que podia passar qualsevol cosa. I ha explicat que TV3 i ell, com a director, continuarien emetent la publicitat sobre el referèndum perquè emanava de la legalitat aprovada pel Parlament de Catalunya. Aquests són alguns dels fragments destacats de l’entrevista: Ricard Ustrell: Corren rumors que podrien intervenir la ràdio i la televisió pública del país. Vicent Sanchis: Corren massa rumors, fins i tot també entre els periodistes, que haurien de saber que si no estan contrastats no serveixen. Ahir a la tarda i despús-ahir vaig veure que ja deien que havien entrat a TV3 o que havien detingut al director sense que açò hagués passat. I avui hi ha hagut un canvi de programació justificat, perquè hi ha hagut la intervenció de l’estat espanyol en el cos dels Mossos d’Esquadra i hem considerat que valia la pena allargar l’informatiu del migdia. I la gent s’ha espantat. Haurem d’anar amb més cura. R.U.: Què passaria si l’estat agafés el control directe dels mitjans? V.S.: És que açò en principi no hauria de passar. Hi ha dues legalitats: la que emana del Parlament de Catalunya i, per tant, d’una sobirania que l’altra no reconeix, i la que emana del parlament espanyol i de les institucions de l’estat espanyol. I un problema enorme és que la sobirania espanyola no reconeix que hi haja una sobirania catalana. Ara ens trobem que apareixen anuncis de TV3 en virtut d’una llei que ha aprovat el parlament i que ha quedat suspesa pel TC. Però tot es fa en virtut d’aquesta llei . Jo vull creure que no desobeisc ningú. Se’m requereix que deixe d’atendre una llei que el TC considera que no és constitucional, i jo considere que mentre el govern l’aplique és vigent. R.U.: Teniu por que us detinguin? V.S.: Por no; em fa respecte. És una eventualitat que pot arribar a passar. Crec que el més normal seria que en algun moment vingueren i digueren ‘vostès incompleixen la llei i han de fer cas’. Però si em detingueren no s’hauria actuat en cap proporció i s’haurien de preguntar l’impacte que tindria a fora que es detingueren periodistes per aplicar la llei del seu parlament.

Vicent Sanchis contesta els rumors a la xarxa sobre la seva detenció i la Guàrdia Civil a TV3

La mesa del parlament ha refermat que els vots dels diputats de JxCat afectats per la suspensió ordenada per Pablo Llarena es continuïn comptabilitzant a les comissions quan s’hi exerceixi el vot ponderat, d’acord amb el resultat en escons obtingut a les eleccions. JxCat i ERC han fet pinya a la mesa per descartar les peticions de l’oposició perquè aquests vots deixessin de comptar-se. Al setembre, abans de la crisi per les suspensions que va amenaçar l’estabilitat del govern de Quim Torra, la majoria independentista a la mesa ja va descartar de restar els diputats amenaçats del total de 135 escons del qual parteix la ponderació. Avui, JxCat i ERC han confirmat la decisió. Els grups independentistes, per tant, preservaran la majoria a les comissions, però no al ple. El debat s’ha reobert a la mesa perquè els quatre de JxCat no es van acollir al mecanisme aprovat el 2 d’octubre per a delegar en un altre diputat substitut l’exercici dels seus drets. I això ha portat l’oposició a defensar que els seus vots no han de comptar-se quan s’usi el vot ponderat a les comissions. Així ho defensa el PSC. Els socialistes consideren una anomalia que els vots dels quatre de JxCat no s’exerceixin al ple i, en canvi, sí a les comissions, de manera que hi pot haver una inseguretat jurídica. Per Ciutadans, no hauria de comptar-se cap dels vots dels sis diputats processats per rebel·lió enlloc. Tampoc els d’Oriol Junqueras ni Raül Romeva, encara que hagin delegat els seus drets. Al·leguen que s’hauria d’haver acatat des del primer moment la interlocutòria judicial i que l’ordenament no preveu el mecanisme de substitució dels diputats. A les comissions presidides per diputats de Cs, Carlos Carrizosa ha avançat que no proclamaran els resultats quan hi hagi un empat i els passaran a la mesa perquè se’n responsabilitzi. El PSC també ha demanat al president del parlament que s’encarregui un informe jurídic als lletrats, però la mesa ho ha descartat. La mesa va acordar fa un mes que, en cas que els membres de les comissions empatessin en una votació, es dirimiria el resultat ponderant el pes en escons a l’hemicicle de cada grup parlamentari i comptant-hi els diputats afectats per la suspensió decretada per Pablo Llarena. La decisió es va prendre després de diversos empats a la comissió de Territori, presidida pel PSC. Quatre dels sis diputats processats per rebel·lió són membres de comissions, encara que no hi puguin assistir. Jordi Sànchez és membre de la comissió d’Afers Institucionals; Carles Puigdemont, de la comissió d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència; Josep Rull, de la comissió de Territori i, Raül Romeva, de la comissió de Cultura. El vot ponderat és la fórmula habitual per a resoldre les votacions en què empaten els membres de les comissions, d’acord amb el reglament. El vot ponderat també s’ha de fer servir, segons les normes parlamentàries, en les comissions en què els membres dels grups parlamentaris no siguin representats de manera proporcional d’acord amb els resultats electorals.

Els vots dels diputats processats comptaran a les comissions

El Consell ha recuperat 452.000 euros destinats a ajudes a la cooperació internacional del cas Blasco. Els diners els han tornats dotze directius acusats en dues peces del judici de la trama, que esperen la sentència. Provenien de donacions particulars de valencians per a construir un hospital a Haití que no es va fer mai. A aquesta quantitat, s’hi afegeixen 1.049.000 euros recuperats per la Generalitat en les peces ja jutjades, relatives als ajuts de cooperació a Nicaragua, segons fonts del Consell. Les quantitats ja han estat consignades pels acusats i ingressades al compte de la Generalitat i resten pendents de la sentència judicial del cas, prevista al desembre. En aquell moment la Generalitat en podrà disposar plenament, i les destinarà a ajuts per al desenvolupament. Els dotze acusats han reconegut els fets i han arribat a acords per a assumir les penes i responsabilitats exigides per la fiscalia i l’advocacia de la Generalitat, i respondre del mal patrimonial causat a l’administració pel desviament de fons.

La Generalitat recupera 452.000 euros del cas Blasco

Els actes previstos aquest cap de setmana a les presons del Mas d’Enric, els Lledoners i el Puig de les Basses seran dels últims que s’hi faran abans no comenci el judici al Tribunal Suprem espanyol. Per aquest motiu s’intensifiquen les mobilitzacions i avui es duu a terme una jornada completa d’activitats i manifestacions als Lledoners i un matí d’actes amb parlaments i música al Puig de les Basses i Mas d’Enric. Una multitud s’ha congregat davant la presó de Mas d’Enric al Catllar (Tarragonès) en una gran cantada, amb la participació de membres dels cors de l’Orfeó Català. Han interpretat diversos temes, com ‘L’Estaca’ o ‘La Balanguera’, acompanyats per cantaires de la Conca de Barberà i del Priorat. S’ha volgut fer coincidir l’arrencada de l’acte al punt de les 12.45 hores, l’hora de la sortida dels reclusos al pati. Un dels moments més emotius s’ha donat durant les connexions telefòniques amb els consellers exiliats Toni Comín i Lluís Puig, que s’han dirigit directament a Carme Forcadell, empresonada en aquesta presó des del juliol. Escolteu-los en aquests vídeos cedits per Francesc S.: L’estreta carretera d’accés al centre penitenciari ha quedat col·lapsada pels nombrosos vehicles i la dotzena d’autobusos desplaçats a la cantada solidària, en una decisió aprovada per la Junta de l’Orfeó Català i oberta a participar-hi de forma completament voluntària. Hi ha hagut cants, sota la direcció de Pablo Larraz, i ballades dels gegants de l’Espluga de Francolí. L’acte ha culminat amb el Cant dels Segadors i una foto de família en la qual tots els assistents han enlairat les partitures. Per aquest diumenge l’ANC també prepara un altre acte destacat a Mas d’Enric, previst a la una del migdia. Hi participaran els 360 integrants de l’organització que va cantar a Lledoners i que interpretarà temes de ‘Carmina Burana’. Prèviament, tal com s’ha fet aquest dissabte, l’acte arrencarà amb connexions telefòniques a exmembres del Govern. Per la seva banda, els cors de l’Orfeó actuaran la setmana vinent a les altres dues presons catalanes. Durant els mesos que la presidenta del parlament ha estat empresonada a Mas d’Enric, a l’aparcament de la presó s’hi ha tocat el saxòfon, s’hi han fet sopars de carmanyola, s’hi han aixecat castells i s’hi han convoquen múltiples actes per exigir l’alliberament dels presos, com aquesta cantada solidària. ‘I continuarem fent els actes que calgui per visibilitzar la Carme, per dir que no els deixarem mai sols i fins que no estiguin lliures i a casa ens mantindrem aquí tossudament dempeus’, ha advertit Carme Hurtado, de la sectorial de dones de l’ANC que lideren la campanya ‘Cap dona en l’oblit’ al territori. Acampada als Lledoners Als Lledoners, des de primera hora s’ha instal·lat una acampada amb autocaravanes i tendes de campanya a l’exterior de la presó. A les 9.45 ha començat un torneig de voleibol i a les 11.00 l’acte de la Plataforma 1 d’Octubre, amb parlaments de Josep Lluís Cleries (PDECat), Xavier Castellana (ERC) i Blanca Serra (CUP). És previst que també es faci un dinar, un ball a la tarda i un sopar. Gràcies @jlcleries @ACDretsCivils pic.twitter.com/E22ySJy0m7 — Omplim Lledoners (@omplimlledoners) 12 de gener de 2019 pic.twitter.com/M9Qaj5VBvv — Omplim Lledoners (@omplimlledoners) 12 de gener de 2019 pic.twitter.com/NLK1QNigP5 — Omplim Lledoners (@omplimlledoners) 12 de gener de 2019 Al Puig de les Basses s’ha dut a terme l’actuació ‘Catalans cantem’ dels músics i cantaires de Santpedor. Anem a cantar a puig de les basses. Estem amb tu @dolorsbassac #FreeThemAll #LlibertatPresesPolítiques @ERC_Dones_TRS pic.twitter.com/3c9dIz8Mow — Núria Tomás (@viuillegeix) January 12, 2019 #PuigdelesBasses #LlibertatPresesPolítiquesiExiliades #Independencia pic.twitter.com/acto91FrS4 — Marc Puntunet (@MarcPuntunet) January 12, 2019 Últims actes a les presons abans del trasllat dels presos polítics a Madrid

Jornada intensa de mobilitzacions als Lledoners, al Puig de les Basses i al Mas d’Enric

Una exposició dedicada al catedràtic de literatura catalana Joaquim Molas ens n’acosta la figura, vinculant-la amb l’estudi de les avantguardes. L’exposició, ‘Enemic de gàbies. Joaquim Molas i les avantguardes’, es va inaugurar a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, institució que allotja l’arxiu de l’estudiós. Ara, fins el 27 d’agost, també es pot veure al Palau Robert de Barcelona. Joaquim Molas va ser un home polèmic, perquè va marcar el cànon de la literatura catalana durant la segona meitat del segle XX, des de l’acadèmia (primer, als anys setanta, a la Universitat Autònoma i després, als anys vuitanta, a la Universitat de Barcelona) i mitjançant les antologies i col·leccions que va dirigir amb Josep Maria Castellet a Edicions 62. Darrere seu deixa una gran tasca, però també grans oblidats, que generacions posteriors han reivindicat i recuperat per a la història de la literatura catalana del nostre país. Per tot això, cal mirar-se amb cura el discurs que proposa aquesta exposició. Quin Molas ens ensenya? Comissariada per Enric Bou i Jordi Cerdà, la mostra defensa la tesi que Molas va ser un home amatent amb la literatura del seu temps, que reivindicà les avantguardes literàries d’abans de la guerra i les enllaçà amb les que començaven a sorgir a la dècada dels setanta del segle XX, per molt minoritàries que fossin. La primera part de l’exposició mostra que Joaquim Molas va anar conformant la seva cultura literària: a l’adolescència a casa va tenir el primer contacte amb les avantguardes, amb publicacions d’abans de la guerra com ara l’Amic de les Arts, l’Instant, D’Ací d’Allà i Poemes & Cal·ligrames, de J.M. Junoy. També amb les troballes de segona mà que feia al mercat de Sant Antoni, quan hi acompanyava el seu pare cada diumenge al matí. En l’àmbit universitari, Molas es va formar amb dos erudits de la literatura catalana medieval: Martí de Riquer i Jordi Rubió i Balaguer. L’exposició defensa que la percepció de la història de la literatura li va canviar arran d’una estada de dos anys a Liverpool (1959-1961), on va fer un lectorat. És on va decidir d’abandonar els estudis de literatura medieval per dedicar-se a la literatura moderna i contemporània. Enric Bou explica: ‘Allà va descobrir nous mètodes d’aproximació al món de l’art, va llegir crítics literaris de l’època i va aprendre a valorar el Modern Style, fet que li va donar una perspectiva diferent, revalorada, del moviment modernista català, en un moment, als anys seixanta, en què no era un moviment valorat, més aviat feia nosa. Quan Molas va tornar a Catalunya va ser determinant a l’hora de retornar-li el valor artístic que tenia, amb els seus articles i estudis.’ Enric Bou, davant el cartell de l’exposició ‘Enemic de gàbies. Joaquim Molas i les avantguardes’. L’exposició també ajuda a entendre el contacte de Molas amb personatges cabdals de les avantguardes, com ara J. V. Foix, que –diuen els comissaris– va ajudar Molas a sistematitzar el coneixement de les avantguardes catalanes d’abans de la guerra. Enric Bou recorda que en aquells anys seixanta, el món literari es dividia entre els ‘retòrics’ (seguidors de Carles Riba) i els ‘terroristes’ (seguidors de Foix). Tot i la presència de Foix en la conformació del pensament de Molas, quan demanem a Enric Bou si Molas era del grup dels ‘terroristes’, ho nega: ‘Molas no era exactament ni dels uns ni dels altres. Utilitzo aquesta divisió perquè Molas mateix la utilitzava, simplificant i adaptant una idea d’un crític francès, Jean Paulhan, a Les Fleurs de Tarbes ou la terreur dans les lettres (1941). Ell, en l’erm de la postguerra, anava a les tertúlies de Foix i de Riba. I, com a persona eclèctica, va aprendre de tots dos. A l’Obra crítica i a Fragments de memòria té més opinions crítiques –retrets– sobre Riba que no sobre Foix. I a l’arxiu té moltes missives i dedicatòries de Foix. Però en un moment en què Riba no era “moda” –el 1965– va pressionar Edicions 62 perquè li dediquessin unes Obres Completes.’ Sembla clar el paper de Molas en la recuperació del valor del Modernisme i les avantguardes d’abans de la guerra. En canvi, queda més forçat el paper que li és atorgat sobre la dècada dels setanta, en relació amb la seva influència en les noves avantguardes de les generacions més joves. Els comissaris defensen que va tenir influència en personatges com ara l’editor Jaume Vallcorba i el poeta i escriptor Vicenç Altaió. Enric Bou matisa: ‘Cal entendre que aquesta exposició és sobre un crític i professor, sobre una part de la seva “col·lecció” (biblioteca i arxiu) relacionada amb les avantguardes. Per tant, és una visió volgudament parcial de la intervenció de Molas en l’estudi de la literatura catalana del segle XX. Exposem materials dels anys setanta sobre els quals no va escriure mai ni una ratlla, però que demostren que tenia curiositat pel que passava al seu voltant. No estava, com tants altres, refugiat a la torre d’ivori envoltat de papirs.’ I afegeix: ‘No diem que tingués una “influència determinant” sinó que va “observar” amb curiositat i interès què passava al seu voltant. Era amic de molts escriptors relativament joves (Baltasar Porcel, Montserrat Roig, Terenci Moix, etc.). Un dels qui li van demanar que escrivís el pròleg a les Obres Completes va ser Guillem Viladot. L’exposició és el reflex d’una biblioteca i un arxiu a propòsit d’un dels dos temes que van interessar Molas tota la seva vida. L’altre seria Verdaguer i el segle XIX.’ Però Jordi Cerdà, també comissari de la mostra, és molt més radical a l’hora de col·locar Molas en un lloc més preeminent, entre els joves avantguardistes de la dècada dels setanta: ‘El 1970 l’avantguarda guanya el carrer. Se socialitza com no ho havia fet mai abans. I Molas és una peça important d’aquesta socialització. Molas introdueix les cultures populars en els estudis de filologia. És l’època que entre els estudiants de filologia de l’Autònoma funden la revista Tarot de Quinze i es relaciona amb els estudiants que la fan. Molas porta Foix a l’Autònoma. Són les primeres generacions d’estudiants que va tenir. A l’arxiu, es conserva material underground que d’entrada no associaries mai amb Molas, però que ell mostrava a les classes. Molas va trencar el relat rígid i elitista de la literatura.’ L’exposició també conté cartes que Vicenç Altaió va enviar a Joaquim Molas, comentant-li entusiasmat descobertes culturals. Però quan preguntem a Vicenç Altaió si en la revolta poètica de la dècada del setanta, en aquesta nova avantguarda de final del segle XX, Molas hi va ser determinant, és taxatiu: ‘A la nostra universitat, la dels primers setanta, en plena revolta política, vam provocar una revolta poètica. Vam prendre per models Foix i Brossa, vam reivindicar Vinyoli i Palau i Fabre. Com podeu veure, lluny del seu model del realisme, però tots canviàvem, fins i tot l’acadèmia. Ell s’ho mirava mofeta amb la cigarreta penjada.’ Sobre això, Bou deixa clar: ‘Molas no va tenir cap influència en aquella generació. Amb alguns, per exemple en Vallcorba Plana, fins que hi va haver un distanciament a causa de l’edició de J. V. Foix van col·laborar. Vallcorba va dissenyar el projecte de la revista els Marges (títol que ve d’un llibre de Carles Riba). És cert que els observava mofeta i divertit. A la conversa que vam fer al desembre a la Biblioteca Balaguer, Altaió va reconèixer que alguna cosa sobre avantguardes havia après a les classes del Molas.’ Però què en diu Altaió de tot plegat? Doncs, ho veu diferent. Comença elogiant l’exposició: ‘Vaig quedar parat per la profunditat de l’estudi i recerca documental que van fer de l’arxiu de Joaquim Molas i que hagin reflectit dues tipologies d’alumnes que va tenir Molas a la facultat de filologia de l’Autònoma. Uns eren els estudiosos i acadèmics, com Montserrat Comas, actual directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Molas s’hi va relacionar molt, amb aquests alumnes, per donar continuïtat a les seves tesis. Són els anomenats popularment ‘moletes’. Aquests alumnes es preparaven per ocupar els llocs de l’acadèmia, del professorat, de les biblioteques… en la construcció del nou país que sorgia. L’altre grup d’estudiants érem d’una altra mena, fèiem la revolta estètica i cultural. I quina relació real tenia Molas amb nosaltres i les nostres iniciatives? Cap.’ Josep Palau i Fabre i Vicenç Altaió. ‘Ara, Molas ens deixava triar. Ell volia que estudiéssim Carles Riba, però també ens ensenyava Foix. Ell ensenyava sempre allò de les tres generacions: en cada època hi ha una generació hegemònica, la generació anterior és la que entra en decadència i per sota neix una nova generació, que és l’emergent, i aquesta de baix s’acaba instal·lant al mig. Doncs, segons aquest criteri, ell als anys setanta era la generació hegemònica, la que va marcar el cànon literari i universal. I ajudava sobretot els narradors: Terenci Moix, Pere Gimferrer… La seva generació havia posat Riba i Pere IV en la centralitat del discurs. Per època, segurament li tocava de fer allò. Nosaltres, que érem la generació emergent, vam fer la revolta poètica cercant de referents Foix i Brossa i, també, dos més que no havien tingut gens d’importància en el cànon de Molas, que els tenia al marge: Vinyoli i Palau i Fabre.’ Continua Altaió: ‘A Palau li vam publicar per primera vegada els Poemes de l’alquimista a la col·lecció “Cristalls” i també vam publicar Vinyoli. I en aquesta col·lecció vam renovar el panorama literari, també en l’àmbit de la narrativa, amb la incorporació de Jordi Coca, Maria Antònia Oliver i d’altres.’ Nosaltres fèiem una revolta, fórem protagonistes d’allò que després se’n va dir ‘postmodernitat’. Trencàrem el mètode cronològic, que ja no es basava en una linealitat temporal, sinó que introduírem els plurisistemes. Des d’aquesta perspectiva, Foix, tot i tenir noranta anys, ens podia aparèixer com un dels més joves i Vinyoli, el més viu en l’experiència de la vida. Ens vam allunyar del realisme més ortodox, perquè nosaltres érem uns heterodoxos.’ Dit això, Altaió trenca una llança (enverinada) en favor de Molas: ‘Ell feia molta ironia sobre allò que nosaltres fèiem, però era obert i els seus renys ens van ajudar a créixer, a reivindicar-nos encara amb més força.’

Joaquim Molas i les avantguardes, però quines avantguardes?

‘Senyora pirotècnica ja pot començar la mascletà.‘ Aquesta frase no s’hi havia sentit mai, a la plaça de l’Ajuntament de València. Durant anys, això era un privilegi d’homes i prou. Però el 2001 les coses van començar a canviar. L’ajuntament va encarregar una mascletà a la Pirotècnia Martí, encapçalada per Reyes Martí. I ella de seguida va veure clar que havia d’aprofitar l’oportunitat. Podria complir un dels seus somnis. En canvi, el seu pare no les tenia totes: ‘Què dirà la gent?’ La plaça va saltar d’alegria quan va sentir que, per primera vegada, una dona seria l’encarregada de disparar la mascletà. Hi va haver una gran ovació. Segurament, la gent no se n’hauria assabentat si no hagués estat perquè Reyes Martí va fer una petició. ‘Em feia il·lusió que em digueren “senyora pirotècnica”, jo de senyor no en tinc res.’ I tal dit tal fet, les falleres majors de València van canviar per primera vegada la frase tradicional de la festa i obriren una nova etapa de la història fallera. Però Reyes Martí, lluny de conformar-s’hi, no ha cessat de tombar barreres i ha continuat aconseguint grans fites històriques per a les dones del País Valencià. El 2018 es va convertir en la primera dona a protagonitzar la Nit del Foc. També aquell any va ser la primera dona responsable de la pirotècnia dels focs disparats durant la cremà de les Falles de València. La seva última gran conquesta va ser el juny del 2019, quan es convertí en la primera dona a llançar la palmera de les fogueres d’Alacant. En un sector majoritàriament dirigit per homes, Martí ha aconseguit el reconeixement empresarial i artístic. Però no ha estat sempre fàcil: ha hagut de lluitar per demostrar la seva vàlua en cada tret. Fins i tot, s’ha hagut de sentir dir què hi feia, a la plaça, una dona. Encara ara recorda que un home li va dir que el que havia de fer era anar-se’n a casa a encarregar-se dels fills. Però amb el temps ha aconseguit tapar boques. I confessa: ‘Per sort ara la gent ja ho veu com una cosa normal, però l’any 2001 no era així.’ De ben petita, Reyes Martí ja es va endinsar en el món de la pirotècnia. És la cinquena generació de pirotècnics de la seva família, perquè el seu rebesavi va fundar l’empresa familiar, fa més de cent cinquanta anys. Tanmateix, fins que ella no s’ha posat al capdavant l’empresa no ha fet un salt qualitatiu i s’ha fet coneguda arreu. Ara, amb el suport del seu fill, l’empresa fa passos ferms cap a la internacionalització. Quan era petita li agradava molt més ajudar el seu pare a fer carasses que no jugar amb les nines. Si li ho deixaven fer, el cap de setmana se n’anava amb el pare a tirar coets per tots els pobles del voltant. Una tradició que ha mantingut amb els fills. El gran li ha seguit els passos i ja treballa al seu costat, per continuar aquesta nissaga tan estimada al País Valencià, que aquests darrers anys ha aplegat molts reconeixements. Natural de Borriana, Reyes Martí va deixar l’escola de molt jove. A tercer de BUP va avisar als seus pares que volia plegar i posar-se a treballar amb ells. Durant molt de temps va ser la mà dreta del pare, que Reyes considera el seu gran mestre. I quan ell es va jubilar va decidir de continuar el negoci i comandar-lo. Actualment, confessa que es dedica més a la part empresarial que no a la productiva, però quan té un moment de saturació sempre entra al taller. És la seva millor solució per a esvair els problemes. ‘Allà sóc la dona més feliç del món.’ El 8 de març és un dia molt especial per a Reyes Martí. D’ençà del 2004 és el seu gran dia. El té adjudicat dins el cicle de mascletaes de les Falles de València. Només ha deixat de tirar-la dues vegades: el 2017 i el 2018, quan va tenir l’orgull de disparar a la setmana gran de les Falles. D’aquesta manera, va permetre que el 8 de març fossin protagonistes unes altres dones pirotècniques. Enguany no és cap excepció i Reyes Martí tornarà a ser l’encarregada de la mascletà d’avui. Un any més demostrarà que els petards també són art. Un castell de foc es pot convertir en una pintura de grans dimensions i una mascletà, en una gran sonata. Encara més: es poden arribar a explicar històries. Fa un any, ho va tornar a demostrar a la plaça de l’Ajuntament de València oferint un espectacle amb cada detall ben pensat. El lila va ser el color predominant, en homenatge de totes les dones i homes que lluiten per la igualtat. Però també hi van ser presents els trons i el negre en record de totes aquelles dones que ja no són entre nosaltres per culpa de la violència masclista. Fou el seu homenatge reivindicatiu. Malgrat reconèixer que és pionera en moltes coses, Reyes Martí sempre ha volgut deixar clar que el seu cas no és pas excepcional i que les dones sempre han estat presents en el món de la pirotècnia. Però passa que durant molts anys es quedaven a la fàbrica produint els coets i no anaven a muntar els espectacles. Sempre s’havia dit que aquesta era la part més dura i que calia deixar-la als homes. Però Reyes Martí ho ha fet miques, tot això. I ha demostrat que aquí també hi ha lloc per a les senyores pirotècniques. Gràcies a això, Reyes Martí ja no està tan sola en aquest món d’homes. Ja no és l’única. Enguany, María José Lora serà l’encarregada de disparar els tres grans espectacles pirotècnics de les Falles de València. No serà la primera: serà una de les moltes que van obrint camí darrere Reyes Martí.

Reyes Martí fa esclatar el sostre de vidre dins el món de la pirotècnia

El Departament d’Educació de Catalunya invertirà 4 milions d’euros en un nou model de formació professional dual per al curs vinent amb l’objectiu de facilitar la tasca dels centres i incrementar exponencialment la xifra d’alumnes. Un dels canvis més importants és la distribució curricular única per a cada cicle formatiu. Els darrers anys s’han implementat diferents distribucions per al mateix ensenyament. Hi ha dues organitzacions diferents per a cada cicle si els alumnes opten per la modalitat dual o per la formació en centres de treball, el que dificulta l’organització dels centres i la mobilitat dels estudiants. A més, les beques salari s’equiparen al salari mínim interprofessional per aconseguir que més empreses facin contractes en formació. El nou model varia l’organització dels cicles. En el primer curs tots els alumnes d’un cicle formatiu cursaran el mateix currículum, que consistirà en mòduls de la professió i en mòduls transversals (formació i orientació laboral, emprenedoria i anglès). Serà en el segon curs on hi haurà una part comuna de formació en els centres, i a partir d’aquí una especialització a l’empresa, tant per als que triïn la modalitat dual, com per als que facin formació en centres de treball. També s’incrementen les hores d’estada a l’empresa. A la dual serà de 1.000 hores ampliables a 1.300 (ara són 900) i en formació en centres de treball seran 500 ampliables a 600 (ara són 300/400). Es potenciarà el treball per competències, és a dir, el desenvolupament de mòduls professionals de síntesi (grau mitjà) i de projecte (grau superior). Els projectes hauran d’estar relacionats amb les estades a les empreses, s’hauran d’exposar en públic i podran ser avaluats entre professorat i tutors d’empreses. S’incrementarà l’import de les beques que cobren els alumnes per les pràctiques, prenent com a referència el salari mínim interprofessional. Per tant, hi haurà una equiparació entre l’import de la beca i l’import del contracte. Aquest fet té per objectiu assolir el 40% de contractes de formació, atès que actualment un 10% són contractes i un 90% són beques. Altres mesures que s’implantaran seran la creació de la figura d’instructor com a suport al tutor d’empresa, i la del tutor coordinador de diferents empreses, que ha de facilitar la feina de gestió administrativa de les petites empreses. També es preveu un certificat de qualificacions de l’alumne que reconegui la seva formació per al seu currículum vitae, o una acreditació d’excel·lència formadora per a l’empresa. Els centres que actualment imparteixen FP dual poden sol·licitar fins a 3.500 euros per cada grup, i els centres que encara no fan dual i que es comprometin a impartir-la rebran 4.000 euros per grup, sempre que arribin al 40% de l’alumnat en formació d’alternança-dual. La nova proposta és fruit del treball col·lectiu dels agents que intervenen en l’FP dual. Objectiu 2025 Hi ha 5.443 alumnes de segon curs que cursen FP dual, el que representa un 10% del total. La mitjana europea és del 30%. El govern vol arribar a aquesta xifra el 2025. La inserció laboral està al voltant del 50% pel que fa als cicles de grau mitjà i del 75% en els de grau superior. Pel que fa a les empreses participants, el 2,3% són grans empreses; el 9,7% són mitjanes, i el 69% són petites. El 52% són de serveis a les persones, el 33% són de serveis a les empreses, el 13% són de l’àmbit de la indústria, i el 2% són del sector primari.

Un nou model d’FP dual amb un currículum únic per a cada cicle s’implantarà a Catalunya el curs vinent

El Tribunal Constitucional espanyol preveu de resoldre l’incident d’execució de sentència contra la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, abans de sis mesos, segons que han explicat a l’ACN fonts jurídiques, tot i que evitarà el període electoral que podria començar al desembre si finalment s’han de repetir les eleccions espanyoles. Els magistrats emetran primer la sentència sobre la reforma de la llei orgànica del TC, que li atorga noves atribucions, precisament per a sancionar o suspendre els càrrecs que facin cas omís de les seves sentències. Aquesta reforma ha estat impulsada pel govern espanyol i ha portat malestar entre els membres del TC i tot. No únicament perquè consideren que l’executiu els trasllada la responsabilitat de resoldre problemes polítics, sinó perquè fins i tot és dubtós que la reforma sigui constitucional. L’incident d’execució de sentència el va presentar l’executiu de Rajoy, que reclamava al TC que obri la via penal contra Forcadell, és a dir, que traslladi el cas a la fiscalia espanyola perquè faci servir els tribunals ordinaris –en aquest cas, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya– per actuar contra Forcadell i determinar si va cometre cap delicte. El govern espanyol també hi presentà un altre incident contra la Generalitat per haver incomplert la suspensió cautelar de la llei d’acció exterior. Tanmateix, el TC vol resoldre primer el recurs que la Generalitat i el govern basc van presentar contra la reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional. És la reforma que va impulsar el govern espanyol que atorga al tribunal la capacitat d’aplicar sancions contra aquells qui incompleixin les seves sentències. La llei preveu que el TC pugui ‘imposar multes coercitives, acordar la suspensió de les autoritats o treballadors públics responsables de l’incompliment, o encomanar al govern de la nació, encara que estigui en funcions, l’execució substitutòria’. I ‘tot això, sense perjudici que puguin existir les responsabilitats penals que corresponguin’. Així doncs, el TC vol aclarir d’entrada quines són les atribucions ‘coercitives’ de què disposa i si són constitucionals, i decidir després si –com vol el govern espanyol– les aplica a la presidenta del parlament per haver incomplert presumptament la sentència sobre el 9-N, sotmetent al ple de la cambra catalana les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. Fonts jurídiques indiquen que els magistrats volen evitar que la seva resolució sigui interpretada com una ingerència en el procés electoral. Per tant, descarten de resoldre-la durant la campanya electoral del desembre –si hi ha terceres eleccions– i aspiren també a emetre una resolució per unanimitat que impedeixi d’evidenciar cap fractura interna sobre la decisió. L’objectiu: evitar que la resolució deteriori encara més la seva imatge i reforci la d’un tribunal polititzat que actua al dictat del govern espanyol. Segons les mateixes fonts, el TC entén que, si aquests nous mecanismes són ‘coercitius’, tenen l’objectiu final d’evitar nous incompliments i no pas de suscitar situacions que agreugin encara més aquest incompliment. Segons quina sigui la resolució sobre la llei orgànica del TC, els magistrats tindran més mecanismes o menys per a actuar contra la Generalitat i el Parlament de Catalunya i, d’acord amb aquests mecanismes, decidiran quin apliquen a la presidenta Forcadell. Tanmateix, també podria passar que els magistrats traslladessin el cas a la fiscalia, tal com consta a la petició del govern espanyol, i deixessin la resolució del conflicte al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que hauria d’acceptar el procediment per la via penal. Sigui quina sigui la decisió del TC, si la presidenta del parlament no en comparteix el contingut només tindrà l’opció de presentar un recurs d’empara davant el TC mateix. Fora d’això, li quedarà oberta la possibilitat de presentar un recurs davant del Tribunal d’Estrasburg.

El TC ajorna la decisió sobre Forcadell per culpa de la tensió interna

Segons que recullen diversos diaris, ahir la policia espanyola es va presentar a la redacció d’Okdiario, dirigit per Eduardo Inda, amb la intenció requisar tot el material que pogués guardar procedent del telèfon d’una col·laboradora de Pablo Iglesias. El mòbil havia estat robat el novembre del 2015. Els agents van presentar una ordre del jutge en la qual exigien l’original de la targeta del telèfon i les còpies possibles i prohibien la publicació de qualsevol informació que en provingués. El juliol del 2016 aquest mitjà digital va publicar el contingut d’un xat intern de Podem amb converses privades de Pablo Iglesias. Iglesias ha advertit aquests darrers dies que el cas és sota secret de sumari i ha avisat que el cas Villarejo –que també va investigar els partits independentistes– pot dur periodistes, en referència a Inda, i polítics a la presó. L’ordre judicial és oberta arran de l’aparició entre la documentació confiscada al comissari de la còpia del telèfon de Dina Bousselham, assistent d’Iglesias mentre era eurodiputat. Poc després del retorn del Parlament Europeu, ell i el seu equip es van centrar en les eleccions espanyoles. Va llavors ser quan algú va sostreure el telèfon a Bousselham quan feia unes compres en un centre comercial, segons que ha declarat ella mateixa al jutge. En aquest telèfon hi havia la informació que mesos després va publicar Okdiario. La setmana passada, Iglesias i Bousselham van comparèixer a l’Audiència espanyola en el marc d’aquesta peça, declarada secreta. El jutge, Manuel García Castelló, els va oferir de personar-se com a perjudicats i, al costat dels fiscals Anticorrupció, els va formular algunes preguntes. Els investigadors sospiten que la sostracció i publicació del telèfon podria ser part d’una operació del ministeri de l’Interior espanyol de l’època per a perjudicar a Podem en un moment en el qual Podem tenia opcions de materialitzar un canvi de govern espanyol si s’aliava amb el PSOE. Iglesias va lliurar una còpia de la targeta del telèfon que li havia fet arribar el president del Grup Zeta, Antonio Asensio Mosbah. L’empresari va ser citat a declarar pel jutge i va explicar que la informació havia arribat a la revista Interviú, ja desapareguda, i que el grup va decidir de lliurar la còpia a l’afectat, Pablo Iglesias, una vegada van constatar que no tenia rellevància informativa. Per aquest motiu el jutge ha citat a declarar com a testimoni al llavors director de la revista del Grup Zeta, Alberto Pozas, fins ahir director d’Informació Nacional del govern espanyol. La citació en va motivar la renúncia a continuar treballant al costat de Pedro Sánchez.

La Policia espanyola requisa a Okdiario informació del telèfon robat a la col·laboradora de Pablo Iglesias

La Junta Electoral de la zona d’Arenys de Mar ha imposat una multa de 500 euros a l’Ajuntament de Sant Esteve de Palautordera per una bandera estelada penjada a la façana del consistori durant la campanya de les eleccions generals de desembre. Segons ha informat en un comunicat aquest dimecres Societat Civil Catalana, que ha estat qui ha presentat la denúncia, la Junta Electoral de la zona va obrir un procediment sancionador que ha conclòs ara que l’Ajuntament va mantenir una actitud totalment dolosa al col·locar l’estelada. Tot i que el consistori ha defensat que la bandera va estar penjada a la façana per un descuit, la Junta Electoral l’ha multat després d’haver comprovat una certificació del secretari municipal que prova que l’estelada es va col·locar per un acord del ple el 2 d’octubre del 2015.

Multa de 500 euros per penjar l’estalada en campanya electoral

El portaveu de Més per Mallorca, Miquel Ensenyat, ha instat el govern de Francina Armengol a no allargar els terminis per a estrenar l’Oficina de Drets Lingüístics. Ensenyat ha demanat que, així que el consell consultiu hi doni el vist-i-plau, s’obri aquesta oficina per a atendre els conflictes per motius lingüístics. Així mateix, ha condemnat l’agressió recent a Paula Rotger, amb pintades al seu automòbil, la treballadora de l’aeroport de Palma que va denunciar un presumpte cas de discriminació lingüística el mes de juny. I també ha donat suport a la comunitat educativa després de les manifestacions de Vox, que va dir que volia visitar les aules per a veure què passava als centres educatius, una qüestió en què –ha dit– semblen ‘obsessius compulsius’. Ensenyat ha remarcat que la seva formació treballa per un sistema educatiu dins el teixit de la societat amb la participació de pares i mares i també d’ajuntaments.

Més per Mallorca insta el govern a accelerar l’Oficina dels Drets Lingüístics

A mitjan segle XX, els Estats Units i l’URSS competien per l’hegemonia política. El 1957 l’enfrontament entre les dues superpotències es va obrir camí més enllà de les armes: la conquesta de l’espai. Aquell any, els soviètics van posar en òrbita el primer satèl·lit artificial, l’Sputnik. Quatre mesos més tard, els nord-americans van fer una cosa semblant amb l’Explorer. L’artefacte era més petit que no pas el soviètic i la llegenda diu que Nikita Khrusxov en va fer befa: ‘Bah, només han pogut llançar una taronja.’ Durant anys, la NASA va anar a remolc de les inventives de l’URSS. El 1961, Iuri Gagarin es va convertir en el primer ésser humà a viatjar a l’espai exterior. Amb la nau Vostok 1 va fer una volta a la Terra. Aquella gesta li va atorgar fama mundial. Khrusxov va posar una vegada més el dit a la nafra: ‘Gagarin ha estat a l’espai, però no hi ha vist cap Déu, allà dalt.’ Poc després, el president John F. Kennedy es va comprometre davant el Congrés dels Estats Units a portar un home a la Lluna: ‘Ara és el moment de fer passes més llargues, el moment que aquesta nació encapçali els triomfs espacials, que amaguen de moltes maneres les claus del nostre futur a la Terra. Crec que aquesta nació s’ha de comprometre a aconseguir l’objectiu, abans no s’acabi aquesta dècada, de portar un home a la Lluna i tornar-lo a la Terra sa i estalvi. Cap altre projecte especial no serà tan impressionant per a la humanitat.’ Ací podeu veure aquell discurs: D’aquesta manera, el govern de Kennedy va donar l’impuls definitiu perquè la missió Apollo de la NASA arrabassés a l’URSS l’hegemonia espacial. Però el president no va poder veure mai com Neil Armstrong trepitjava la Lluna. Els trets d’un franctirador el van matar durant una visita a Dallas el 1963. Sis anys després, la missió Apollo XI aconseguia aterrar sobre la Lluna. Era un dia d’estiu, però la negror de l’espai no entén en estacions. Neil Armstrong i Buzz Aldrin van eixir de la nau per trepitjar per primera vegada la pell polsegosa del satèl·lit, En aquell moment es va pronunciar la mítica frase: ‘És un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat’. La NASA confirmava amb aquella gesta els somnis de Kennedy i mirava pel retrovisor el programa espacial soviètic, que un any abans havia quedat mig orfe. El seu gran símbol, Iuri Gagarin, havia mort en estavellar-se l’avió de combat que pilotava prop de Moscou. El pi siberià, el seu sobrenom quan pilotava la Vostok 1, va desaparèixer contra un bosc de bedolls. Una recreació fotogràfica Dècades després, els germans Stangl han recreat l’aterratge de l’Apollo aprofitant els milers de fotografies que es van fer durant la missió (1961-72). Fent servir diverses tècniques d’animació, com ara el morphing, simulen l’aterratge i el passeig posterior d’Armstrong i Aldrin sobre la Lluna. El resultat és aquest curtmetratge increïble:

Recreen un aterratge a la Lluna amb fotografies de la missió Apollo

L’Audiència de Barcelona ha ordenat al jutjat d’instrucció que arxivi les denúncies contra ‘El Jueves’ per un presumpte delicte d’injúries a la policia espanyola, segons ha avançat Catalunya Ràdio i ha confirmat l’ACN. Les denúncies es van interposar després que el 5 d’octubre del 2017 el rotatiu publiqués diversos articles satírics a l’entorn de l’actuació del cos de seguretat espanyol en el marc del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. El denunciant considerava que aquests articles, on, per exemple, s’indicava que els agents consumien cocaïna, integraven delictes d’injúries i d’odi, però les tres magistrades del tribunal provincial subratllen el caràcter humorístic de la publicació i emmarquen els articles en l’àmbit de l’exercici de la llibertat d’expressió. La fiscalia també demanava l’arxivament. El director d”El Jueves’, Guille Martínez-Vela, ha dit en declaracions a l’ACN que era previsible aquest desenllaç, però que tot i això els denunciants han tirat endavant el procediment penal per l’efecte ‘intimidatori’ que pot crear, per exemple, entre els usuaris de les xarxes socials a l’hora de criticar actuacions policials o d’altres estaments públics.’Nosaltres som professionals, i una mica aquestes situacions van amb el sou, però si ets un particular poden suposar un mal tràngol’, ha explicat el director de la revista. Per això ha volgut subratllat que, finalment, la llibertat d’expressió és un dret fonamental que, com s’ha demostrat en aquest cas, està ben protegit. A la sentència les magistrades recorden que, segons el Consell d’Europa, el delicte d’odi es relaciona amb aquelles formes d’expressió que ‘propaguin, incitin, promoguin o justifiquin l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme i qualsevol altra forma d’odi fundada en la intolerància, inclosa la intolerància que s’expressi en forma de nacionalisme agressiu i etnocentrisme, la discriminació i hostilitat contra les minories, els immigrants i les persones nascudes de la immigració’. Així doncs, subratllen, el subjecte passiu protegit és la persona integrant d’un grup ‘de minories’, al qual ‘no pertanyen les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat’. A més, recorden que el Codi Penal s’expressa en els mateixos termes i que, tenint en compte això, ‘el mateix tenor literal del precepte impedeix considerar la conducta’ dels denunciats com a ‘integrant del discurs d’odi’, perquè ‘en cap cas es pot considerar que el motiu fos racista, antisemita o per la ideologia, religió o creences o situació familiar dels seus membres, o per la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat’. I afegeix: “Les referències de la revista ‘El Jueves’ a la policia espanyola van ser per la seva actuació el Primer d’Octubre del 2017, i no contenien ni missatge d’odi ni càrregues d’hostilitat que incitin a la violència, ni tampoc existeix cap de les motivacions assenyalades legalment per a integrar el discurs de l’odi. És a dir, ni ‘promou l’odi ni la intolerància’. Les tres magistrades tampoc veuen en les publicacions denunciades delicte d’injúries. Coincideixen en aquest extrem amb la fiscalia, i recorden jurisprudència del Tribunal Europeu de Drets Humans per recordar que la llibertat d’expressió engloba no només les informacions o idees acollides favorablement, ‘sinó també les que fereixen, ofenen o importunen’. A banda, recorden que ‘El Jueves’ és ‘un instrument de denúncia, de crítica social i política i manifestació de la creació artística’, i per bé que admet que pot incloure continguts ‘que poden humiliar o poden ser grollers amb els membres de la Policia Nacional’ no deixen de ser ‘una caricatura’ igual com les que fa ‘d’altres institucions, polítics i personatges de la vida pública’. I aquí, com a punt clau, assenyalen que la intenció dels autors de la publicació ‘no és ni incitar a la violència ni denigrar, sinó fer humor per als seus lectors, com així considera també el fiscal’.

L’Audiència de Barcelona arxiva les causes contra ‘El Jueves’ per injúries a la policia espanyola

Arrenquen a l’Audiència espanyola les declaracions d’investigats pel ‘cas 3%’ pel suposat finançament irregular de CDC a través d’adjudicacions d’obres i serveis públics. El cas s’ha estat investigant al jutjat d’instrucció 1 del Vendrell, però a l’abril en va assumir la competència l’Audiència espanyola. El magistrat José de la Mata ha citat vint-i-tres investigats en aquesta causa, que declararan des d’avui fins al 22 de juny. Avui De la Mata interroga l’ex-responsable econòmic i jurídic de CDC, Francesc Xavier Sànchez Vera, la que fou cap econòmica financera de CDC, Anna Dolors Benítez Bueno i Carles del Pozo Cerdà, gerent i coordinador de l’àrea econòmica de CDC. En els dies que vénen hauran de passar per l’Audiència espanyola altres càrrecs destacats com el president del Port de Barcelona, Sixte Cambra, l’ex-tinent batlle de l’Ajuntament de Barcelona Antoni Vives i l’ex-gerent municipal de l’empresa municipal BIMSA Constantí Serrallonga. La causa està oberta per delictes de prevaricació, suborn, alteració de preus en concursos i subhastes públiques, malversació de fons públics, frau contra l’administració, blanqueig de capitals, finançament il·legal de partit polític, falsedat en documents mercantils i tràfic d’influències. S’investiguen un total de vint-i-quatre concursos que van sortir a licitació per un total de 218 milions d’euros i que, finalment, es van adjudicar per 175 milions. L’Audiència espanyola investiga quina part d’aquests diners haurien anat a parar a CDC. Empresaris i polítics sota la lupa el jutge En l’escrit del passat 25 de maig on acordava les citacions, el jutge De la Mata també citava diversos empresaris que es van concertar, segons el jutge, de manera encoberta amb alts càrrecs de CDC i altres càrrecs d’índole política per obtenir l’adjudicació il·lícita de concursos públics a canvi del lliurament de donacions a fundacions lligades a CDC (CatDem i Forum Barcelona) amb la finalitat de finançar il·legalment el partit polític. Entre els citats també hi ha una tinent batlle de l’Ajuntament de Girona, Isabel Muradàs, que ha deixat el càrrec després de la citació judicial. El febrer del 2017 la Guàrdia Civil va dur a terme una operació relacionada amb aquest cas i que va batejar com ‘Operació Pika’. La policia va detenir divuit persones que van quedar en llibertat abans de passar a disposició judicial. Durant tota la jornada es van fer vint-i-quatre escorcolls a empreses privades i a tres empreses públiques, l’Autoritat Portuària de Barcelona, Infraestructures.cat i Barcelona d’Infraestructures (BIMSA). La Fiscalia Anticorrupció considera que la trama investigada havia dissenyat una mecànica basada en concursos ‘manegats’ i ‘controlats’. Els concursos, sosté el ministeri públic, ja estaven ‘atorgats prèviament’, tot i la seva ‘aparença de regularitat’, amb l’objectiu de finançar irregularment CDC a través de donacions a les fundacions. Obres investigades Algunes de les obres investigades, que haurien estat adjudicades a empreses que haurien vehiculat un 3% del cost al finançament irregular del partit, són els túnels de les Glòries o el dic est del Port de Barcelona. L’obra dels túnels de les Glòries la va adjudicar el consell d’administració de BIMSA el febrer del 2015 a una UTE formada per les empreses Romero Gamero, Benitó Arnó e Hijos, Copisa i Comsa per 49,6 milions d’euros. Els investigadors també van requerir informació de les obres del Paral·lel, el carrer Lucà, el carril bici de Bac de Roda i la carretera de les Aigües, totes vinculades a BIMSA i totes adjudicades durant el mandat de Xavier Trias. També es van escorcollar les oficines de la constructora Rubau Tarrés a Girona i al Baix Empordà o la seu d’Arnó a Lleida. En total es van produir escorcolls en dotze municipis: Barcelona, Sant Boi de Llobregat, Rubí, l’Hospitalet de Llobregat, Manresa, Lleida, Madrid, el Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Girona, Berga i Majadahonda. Causa complexa i d’afectació estatal Segons el magistrat de l’Audiència espanyola José de la Mata, entre els arguments per assumir el cas hi ha el fet que la causa és molt complexa i pot afectar el tràfic mercantil de l’estat, a causa del volum suposadament defraudat, que eleva a 175 milions d’euros. De la Mata recorda que el cas té nombrosos investigats i afecta vint-i-quatre concursos públics de diversos partits judicials i tres demarcacions provincials: Tarragona, Barcelona i Girona. A més, el frau hauria abastat diversos anys, empreses, sobretot constructores, fundacions de partits i administracions. Els vint-i-quatre concursos sumaven 218 milions d’euros licitats, que es van acabar adjudicant per 175 milions i un 1 milió hauria anat a parar a la caixa de CDC. Un altre motiu per l’assumpció de la causa és que té ramificacions a l’estranger i les diligències d’investigació són especialment complexes. Els delictes investigats són prevaricació, suborn, malversació de fons públics, frau a l’administració, blanqueig de capitals, finançament il·legal de partit polític, falsedat en document mercantil, tràfic d’influències i alteració de preus de concursos públics. Segons De la Mata, el desviament de diners d’empreses adjudicatàries cap a CDC es va convertir en una ‘conducta sistemàtica, estructural i organitzada de manipulació a gran escala de contractació pública’. Peces derivades al jutjat del Vendrell El Jutjat d’instrucció número 1 del Vendrell manté encara obertes diverses peces derivades del cas Torredembarra, a banda de la del 3% que ha acabat a l’Audiència espanyola. El 2015, el que va començar amb una investigació contra l’alcalde de Torredembarra va acabar amb dos escorcolls a la seu central de CDC i a la Fundació CatDem pel suposat finançament irregular del partit a través de comissions del 3% per adjudicació d’obra pública. A finals de juliol del mateix any l’operació ‘Petrum’ de la Guàrdia Civil es va centrar en l’empresa Teyco, de la família Sumarroca, molt vinculada a CDC. A finals d’agost, en plena precampanya electoral pel 27-S, la Guàrdia Civil va entrar a diversos ajuntaments, a la seu dels convergents al carrer Còrsega de Barcelona i a les dependències de la CatDem. Es van escorcollar els despatxos del seu tresorer, Andreu Viloca. A finals d’octubre els agents van tornar a entrar a la seu de CDC, a l’empresa pública Infraestructures.cat i a diverses empreses adjudicatàries, i es va detenir el tresorer de CDC Andreu Viloca, Antoni Rosell, director general de l’empresa pública, i altres empresaris. Una altra de les peces que investiga el mateix jutjat hi ha suposades alteracions en unes oposicions en què estaria implicada la consultora Effial.

Compareixen davant l’Audiència espanyola els primers investigats pel cas 3%

El País Valencià ha pres mesures dràstiques per a evitar l’expansió del coronavirus 2019, com ara el tancament d’escoles i la suspensió de les Ffalles i les Festes de la Magdalena. Però ara la Generalitat veu amb preocupació un altre fenomen que no pot controlar si el govern espanyol no ordena el confinament de Madrid: l’arribada massiva de madrilenys a la costa aprofitant el teletreball i el tancament d’escoles a la capital espanyola. I per què no s’aïlla Madrid pel coronavirus, com es va fer amb Milà? ‘Demanem a la gent que complisquen les recomanacions de les seues comunitats. No és el moment de viatjar. Som gent profundament hospitalària, però no és el moment oportú per a viatjar’, va advertir ahir el president Ximo Puig en una conferència de premsa. Segons que explica Eldiario.es, la Generalitat ha detectat un repunt de visites als centres sanitaris de la costa per part de persones d’arreu de l’estat espanyol, especialment de Madrid. En declaracions a Levante-EMV, sanitaris de comarques com la Safor i la Marina han qualificat de ‘temeritat’ que s’hi permeti l’arribada de madrilenys. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Fins ara, el Departament de Sanitat s’havia negat a identificar la procedència dels casos de la Covid-19 detectats ahir, però finalment la consellera Ana Barceló ha confirmat que, ara per ara, hi ha dos madrilenys infectats al País Valencià. La vice-presidenta Mónica Oltra ja va exigir dimecres al govern espanyol mesures dràstiques per a aïllar Madrid. En aquest sentit, va proposar de suspendre totes les connexions de TGV amb la capital espanyola. ‘Hem fet sacrificis molt grans i volem que serveixin per a alguna cosa’, va declarar a la Sexta. 🗣”Suspender las clases no puede acabar suponiendo unas vacaciones y que los desplazamientos acaben esparciendo el virus por toda la geografía” 📺Entrevista a @monicaoltra🍊en #MásValeTarde📡 pic.twitter.com/jEQKAzmSY8 — Compromís (@compromis) 11 de març de 2020 El president de les Corts, Enric Morera, veu clar que és una irresponsabilitat. ‘Igualada decretant confinament de la població i comarca, i Madrid exportant el virus! Per què no s’ha tancat la corte y villa?’, escriu. Quina irresponsabilitat! Igualada decretat confinament de la població i comarcs, i Madrid exportant el virus! Per què no s’ha tancat la corte i villa? De Madrid a la costa valenciana https://t.co/C2zYUJfy9I via @levante_emv — Enric Morera (@enricmorera) March 13, 2020 Diversos diputats i polítics valencians han anat encara més lluny i exigeixen en públic el tancament de la Comunitat de Madrid o l’adopció de mesures contundents de restricció dels viatges. Ho han fet, entre més, els diputats de Compromís Aitana Mas i Josep Nadal. També han mostrat la seva preocupació responsables dels ajuntaments afectats, com Cristina Morera, regidora socialista de l’ajuntament de Dénia, qui ha recordat que això no eren ‘unes vacances sinó una emergència sanitària’. També Gerard Fullana, representant de Compromís a la Diputació d’Alacant, ha insistit que era una greu irresponsabilitat permetre els viatges. El batlle de Benidorm, Toni Pérez, del Partit Popular, ha fet una crida a la responsabilitat dels madrilenys mentre que la Plataforma pel Dret a Decidir ha demanat a la Generalitat que exigeixi el tancament de Madrid. Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb D’altra banda, el senador per Compromís Carles Mulet ha exigit mesures de confinament més estrictes a la capital espanyola en vista que ‘s’ha disparat la presència de persones de Madrid arribant en les darreres hores’. A més, ha anunciat que interpel·laria el ministre de Sanitat espanyol, Salvador Illa, sobre la qüestió al pròxim ple del senat espanyol. Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars Segons el Departament de Salut madrileny, la Comunitat de Madrid ja ha superat els 2.000 casos de Covid-19. Ahir, a l’espera que s’actualitzin les dades globals de l’estat espanyol, la comunitat acaparava el 46,2% de tots els casos, mentre que al País Valencià els infectats rondaven el centenar. A més a més, la presidenta de la comunitat, Isabel Díaz Ayuso, ha avisat que durant aquest cap de setmana hi haurà un fort repic de la malaltia. Per això, la conselleria de Salut ha reiterat que la gent s’ha de quedar a casa. Enfrentar el #coronavirus es responsabilidad de todos. Por ti y por todos #quedateencasa #Coronavirusmadrid #CoronavirusESP #CoronavirusEspaña pic.twitter.com/7YXuymGGhq — SaludMadrid (@SaludMadrid) March 12, 2020 Gossos i gats poden contreure o transmetre la Covid-19?

‘Són uns irresponsables’: polítics valencians critiquen els madrilenys que es traslladen a la costa

L’ex-batlle de Londres, el conservador Boris Johnson, ha aixecat polèmica comparant el projecte europeu de crear un ‘superestat poderós’ amb els objectius d’Adolf Hitler. Ho ha dit en una entrevista al diari Daily Telegraph i ha afegit que considera que Brussel·les utilitza mètodes diferents dels de Hitler, però que comparteixen l’objectiu d’unificar Europa sota una única autoritat. Boris, partidari que el Regne Unit surti de la UE, també ha dit que durant els últims dos mil anys Europa ha intentat successivament d’unir-se en un únic govern i sempre ha acabat de manera tràgica. ‘Napoleó i Hitler ho han provat i ha tingut un final tràgic’, ha dit. Sobre la situació actual, ha sentenciat que ‘l’euro ha permès que Alemanya, l’economia dominant dins la UE, hagi destruït la salut econòmica dels països amb una sobirania més dèbil, com Itàlia i Grècia’. Amb aquestes crítiques Johnson pretén de convèncer els britànics de votar en favor de la sortida de la UE al referèndum del 23 de juny. Amb el mateix objectiu ha fet entrar Winston Churchill en campanya: ‘És clar que Churchill no visionava un Regne Unit dins un superestat europeu. Veia el Regne Unit donant suport al matrimoni, però no formant-ne part.’

L’ex-batlle de Londres Boris Johnson compara el projecte europeu amb els de Hitler i Napoleó

D’ací a un mes just serà el dia assenyalat al calendari per a fer el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Trenta dies per a la jornada més important que haurà viscut el Principat en molts anys. El compte enrere dibuixa quatre setmanes molt clares que exigiran unes accions determinades. Al calendari no hi ha la previsió d’allò que pugui fer l’estat espanyol –més enllà de les mesures que ja ha anunciat– i la resposta que caldria donar-hi. Mirem de dibuixar a continuació els grans moments d’aquestes quatre setmanes. Setmana 1 (del 4 al 10 de setembre) L’última setmana abans de l’Onze de Setembre és la setmana decisiva per a estimular la mobilització popular de la Diada. Enguany, les entitats sobiranistes han posat tota la carn a la graella per aconseguir una activació més gran que aquests darrers anys. Un símbol de + al centre de Barcelona congregarà centenars de milers de catalans a favor de la independència i la democràcia. Aquesta setmana és la que concentra més activitats cíviques de tot l’any, com un escalfament de la Diada. A banda l’activisme social, la primera setmana de setembre serà la que tindrà una activitat parlamentària més destacada. Segons els portaveus de la majoria, la llei del referèndum d’autodeterminació serà aprovada al ple que comença el 6 de setembre. El text és ben clar: ‘Aquesta llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.’ A continuació, quan la llei hagi entrat en vigor (això vol dir que s’ha publicat al diari oficial del parlament), el govern signarà el decret de convocatòria i el decret de normes complementàries. L’objectiu de Puigdemont és de signar els decrets immediatament després de l’entrada en vigor de la llei i abans de la suspensió anunciada pel Tribunal Constitucional espanyol. Amb tot, aquesta vegada el govern no pretendrà esquivar la suspensió amb subterfugis, sinó que la llei aprovada li donarà capacitat d’actuació digui què digui el TC i la justícia espanyola. Junts pel Sí i la CUP encara no han decidit si la llei de transitorietat presentada aquesta setmana serà aprovada durant el ple o restarà pendent d’aprovació les setmanes següents. El contingut de la llei no afecta de cap manera l’activitat d’abans del referèndum i tan sols pot entrar en vigor una vegada s’hagi declarat la independència al parlament. En canvi, sí que hi ha unes tasques assenyalades per la llei de referèndum que caldrà resoldre aquesta primera setmana i a començament de la següent. El referèndum exigeix de crear les sindicatures electorals. El parlament té l’encàrrec de nomenar els membres de la Sindicatura Electoral de Catalunya, que, al seu torn, haurà de nomenar els membres de les sindicatures de demarcació. Tot plegat tindrà una resposta anunciada: la suspensió de la llei i dels decrets pel Tribunal Constitucional. Es reuniran el consell d’estat, el govern espanyol i el Tribunal Constitucional –per aquest ordre–, amb caràcter d’urgència, per a procedir a la suspensió habitual. En aquest cas, actuaran aplicant una legalitat que haurà deixat de tenir validesa a Catalunya sobre el contingut de la llei aprovada. Aquest serà el moment d’observar la principal diferència entre el referèndum de l’1 d’octubre i el 9-N. Setmana 2 (de l’11 al 17 de setembre) La segona setmana de setembre començarà amb la gran empenta de la mobilització de la Diada. Una mobilització com la de la V baixa o de la Meridiana seria un bon cop d’efecte i un toc d’alerta pensant en l’opinió pública internacional. Si la campanya oficial del referèndum és de quinze dies, arrencarà el divendres 15. Segurament, els actes d’inauguració de campanya seran el dijous 14 al vespre. Abans d’aquest començament formal, les entitats –del signe que siguin– que vulguin tenir espais a la campanya hauran d’haver recollit i presentat signatures que els donaran espai públic per a la campanya i espais informatius públics gratuïts en els mitjans de comunicació de titularitat pública. Aquesta segona setmana també serà el moment de publicar oficialment el cens de votants i els punts de votació i de fer el sorteig d’integrants i de suplents de les meses electorals del dia 1 d’octubre. La Sindicatura Electoral també haurà de validar les peticions dels interventors i de tot el personal acreditat per a participar en el procés de votació i a l’escrutini. Setmana 3 (del 18 al 24 de setembre) La tercera setmana serà la més completa en qüestió de campanya. Però també serà la més decisiva en relació amb la resposta que pugui donar l’estat espanyol a la determinació del govern de fer el referèndum contra l’opinió del Tribunal Constitucional. Caldrà veure si l’estat espanyol decideix d’actuar directament contra la campanya o si passa tota la pressió als governants, amb processos cap a la inhabilitació. L’estat espanyol no es pot permetre d’arribar a l’última setmana sense haver intentat allò que tingui previst. Si la llei de transitorietat no s’ha aprovat al ple de la setmana vinent, juntament amb la llei del referèndum, seria lògic que s’aprovés al que hi ha programat el 20 i 21 de setembre. Si és el cas, es repetirà el procediment de suspensió de la llei per part de l’estat espanyol. I es repetirà la resposta del govern de la Generalitat i del parlament, en coherència amb els primers articles de la norma aprovada. Paral·lelament, el govern i la Sindicatura Electoral continuaran avançant aspectes del referèndum encara no resolts. Per exemple, pot quedar per a aquesta setmana l’elaboració definitiva de la llista d’observadors internacionals. També caldrà anar preparant el centre internacional de premsa per atendre els centenars de corresponsals de mitjans de tot el món que ja han comunicat que volen ser a Catalunya per a informar d’aquest esdeveniment de primera magnitud. Setmana 4 (del 25 de setembre a l’1 d’octubre) I entrarem en la quarta setmana d’un setembre històric. Els últims cinc dies de campanya seran intensos, tant o més que no els de les convocatòries electorals normals. El tancament de la campanya serà el divendres 29 de setembre. I tota l’atenció es concentrarà en el diumenge 1 d’octubre. És previst que l’estat espanyol dediqui aquesta última setmana a amenaçar i mirar d’atemorir els votants com ja va fer el 9-N i el 27-S. També cercarà preses de posició de la comunitat internacional contràries al referèndum. Recordem que abans del 27-S hi hagué aquella manipulació d’una resposta oficial de la Comissió Europea a una pregunta sobre la independència de Catalunya. Diumenge, l’activitat començarà a primera hora amb la constitució dels col·legis electorals i les meses de votació. Els representants de les entitats sobiranistes han demanat que tothom qui pugui es presenti als punts de votació per evitar qualsevol intent de l’estat espanyol de retirar urnes o d’impedir el referèndum. L’escrutini, una vegada tancats els col·legis, l’anunci del resultat provisional i l’atenció dels mitjans d’ací i de fora en una gran conferència de premsa tancaran la jornada del referèndum. Hauran passat les quatre setmanes més intenses de la història recent de Catalunya. I si el resultat és favorable a la independència, començarà un període potser encara més intens per a construir el nou estat català.

A un mes del referèndum: el camí que cal recórrer, setmana a setmana

La família de Balaguer que volia més hores de castellà a l’escola Gaspart de Portolà ha iniciat els tràmits per retirar la petició, autoritzada per una interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Així ho ha explicat aquesta tarda el director dels Serveis Territorials de la zona als pares i l’Ampa del centre, segons ha confirmat a l’ACN el president de l’associació, Francesc Escolà. Els motius que hauria donat la família és que l’assessor extern que els havia dit que tenien dret a la mesura no els havia explicat les conseqüències per als altres alumnes. També s’haurien mostrat sensibles a les mostres de rebuig que la mesura judicial havia causat a la resta de famílies. L’Associació de Pares i Mares d’Alumnes de l’escola Gaspart de Portolà tenia previstes noves mesures per al pròxim dilluns, coincidint amb el començament de curs, però les han anul·lat davant l’anunci del director dels Serveis Territorials. Amb tot, tant l’Ampa com els responsables del centre són conscients que la interlocutòria dictada pel TSJC encara estarà en vigor el dilluns, de tal manera que s’ha acordat que la classe afectada farà repàs del curs passat de matemàtiques per no haver de començar temari en castellà. S’espera que la interlocutòria es retiri en qüestió de dies, però en cas contrari el centre i l’Ampa tornarien a plantejar la qüestió per veure com es pot seguir el curs amb normalitat sense haver d’incrementar les hores de castellà.

La família de Balaguer que volia més hores de castellà inicia els tràmits per retirar la petició

L’escriptor i periodista Julià Guillamon viu un moment difícil. Fa un any, la seva companya, la Cris, va tenir un vessament cerebral. Va estar en coma i finalment en va sortir i ara lluita per recuperar la mobilitat de la banda esquerra del cos. A Guillamon, la vida li ha canviat, perquè la prioritat li ha canviat. Però després d’un any de batalla mèdica i de tenir la situació més estabilitzada, treballar li és una manera de sobreposar-se. I no para. Aquesta setmana hi ha dos llibres seus que coincideixen a les llibreries: Travessar la riera (Comanegra) i El barri de la Plata (L’Avenç). Durant el 2017, en les seves columnes literàries a La Vanguardia, va publicar set articles que tenien relació amb el vessament cerebral de la seva companya. Articles molt literaris. Guillamon va aconseguir convertir una situació emocionalment molt forta en literatura, bandejant el sentimentalisme. No tenia previst d’aplegar-los en un llibre quan els va escriure, però ara ho ha fet, amb el títol Travessar la riera. L’obra també és una manera d’agrair a l’equip mèdic la dedicació i el suport. Tot i que en algun moment la veu d’en Guillamon s’ha trencat relatant alguns episodis difícils, l’entrevista ultrapassa el to dramàtic i té la gràcia d’endinsar-se en viaranys sobre la creació literària, per explicar com convertir experiències personals en literatura, en la necessitat de tenir lectors i tenir un retorn sobre allò que escrius, de referents, de la curiositat com a motor vital, de projectes… —Comencem pel llibre Travessar la riera. En quin moment vau decidir de donar una dimensió pública a una experiència tan personal i traumàtica, per mitjà del periodisme? —No hi ha un moment concret. Això és un procés que ve de lluny. La meva generació venia d’un món en què la literatura era molt abstracta. En primer lloc, perquè la majoria de nosaltres havíem estudiat filologies. Veníem d’un món en què la literatura era una professió, érem molt lectors, etc. I, per una altra banda, perquè en l’atmosfera de l’època, la moda era que tot fos molt abstracte: era l’època del cinema experimental, de la literatura experimental… Ens agradava molt. I a BUP i COU es parlava de novel·la estructural. Era una novel·la experimental en què la història quedava en segon pla i la tècnica literària era la cosa més important, el punt de vista, la distància respecte dels sentiments, que tot fos com una mena de màquina. Això ens agradava molt i quan vaig començar a escriure, volia escriure així. Vaig fer un llibre de prosa experimental, La Moràvia, que era això. Però el món va anar canviant i jo em vaig anar fent gran i vaig anar veient que el món no funcionava així, que la novel·la experimental està molt bé, que havia estat una gran escola, però que hi ha coses més importants que la tècnica literària. I d’una manera molt lenta vaig anar-hi introduint elements biogràfics. Com que hi he pensat molt, en això, us en puc fer la genealogia. —Endavant. —Va començar amb La Moràvia. Jo volia fer una cosa molt marciana, molt abstracta, sobre el món industrial. Però en aquest món industrial se m’hi van colar els meus pares. Tota la part del final del llibre és la història dels meus pares. Ho vaig fer d’una manera molt abstracta, nuvolosa, però allà ja hi havia això. Després, a La ciutat interrompuda, una crònica de la transformació de Barcelona a través de la literatura des de la dècada dels setanta, quan vaig començar a parlar dels anys vuitanta, que eren els meus, era lògic que jo hi sortís, perquè era una època que havia viscut. L’any 1985 ja anava als bars, a fer el got… Així que en aquest llibre ja m’hi vaig posar jo. Era una crònica més personal. I el punt culminant d’incloure experiències biogràfiques en els meus relats va ser el pròleg d’El dia revolt. —El llibre de retrats de l’exili? —Sí. En el pròleg del catàleg de l’exposició d’El dia revolt vaig explicar una cosa meva molt bèstia: explicava que la casa dels meus pares, que era buida, perquè la meva mare s’havia mort, hi van entrar uns moros. Uns veïns ens van trucar, el meu germà i jo hi vam anar i vam entrar en una casa ocupada que era la nostra. Vaig recollir quatre coses: les joguines de quan érem petits i les carpetes amb els primers articles de quan tenia vint anys. En aquelles carpetes hi havia entrevistes amb gent que havia anat a l’exili. En Benguerel, Calders, Tísner…, que jo havia conegut, però que no els havia preguntat sobre l’exili, perquè quan jo tenia vint anys de l’exili no en sabia res i no m’interessava. De manera que vinculava la sensació de pèrdua de la casa de la meva mare amb la sensació de pèrdua d’aquesta gent que havia anat a l’exili. Era molt molt fort el text. La reacció no va ser de dir-me ‘què fas!’, sinó de dir-me ‘està bé!’. Aquell pròleg va quedar com una peça literària que donava una dimensió literària a tot el llibre. I a partir d’allà vaig perdre la vergonya. Em va semblar que era una via que podia escrutar: podia explicar coses molt íntimes i fortes, perquè si ho feia bé era molt potent. I d’aquesta manera arribava a la gent i provocava un terrabastall. —Teníeu cap referent que us reforcés aquesta opció? —Tres autors m’han influït molt en aquest aspecte, perquè he vist que eren vies a seguir. Un és el llibre de Mercè Ibarz La terra retirada. Quan el vaig llegir em va impressionar. Parlava de la seva mare, de la seva àvia, de les seves ties, quan ella tornava a Saidí… Vaig pensar que estava molt bé i que era molt natural. L’altre autor és Monzó, el d’El millor dels mons, que també fa això. Parla del seu pare, de la seva mare, tot i que d’una manera dissimulada. —Monzó, un autor que fugia de ser sentimental. —Ell no és sentimental ni La terra retirada és sentimental. És una manera d’explicar coses sense sentimentalisme. —Una cosa és ser sentimental i una altra, carrincló. —Vull dir que toquen la fibra sense sobreactuar i tot això. I després, una altra cosa que va ser molt important va ser fer-me amic d’en Julià de Jòdar, que era igual com jo però vint anys més gran. La trilogia que parla de la immigració a Badalona, el món industrial de Badalona… Tot això va ser escrit d’una manera molt literària, però amb un fons que era molt autèntic. Aquestes van ser les influències. —Què va passar després d’Un dia revolt? —Després d’Un dia revolt vaig començar a escriure columnes a La Vanguardia. D’entrada ja vaig voler fer columnes literàries. I vaig començar a fer cosetes d’aquesta mena. Recordo, per exemple, un article on parlava que no havia tornat mai més a l’hostal d’Arbúcies que tenia la meva mare. Però un any per Setmana Santa em va semblar que feien malbé un pedrís que hi havia i vaig anar-ho a veure. I vaig veure que no feien malbé el pedrís. Era un article molt personal. I vaig anar fent articles on de vegades sortia el meu fill, de vegades sortíem la Cris i jo, de vegades els meus nebots… De vegades dissimulat, de vegades no tant. Però sempre introduint aspectes de la vida quotidiana, sempre buscant un costat exemplar, per tenir interès per alguna raó. La cosa positiva dels diaris és que, com que té molt de retorn, ha estat un banc de proves per a anar veient que això funcionava. —Voleu dir que us escriuen els lectors? —Sí. Els articles més personals i els més forts, quan penses ‘ai, m’he passat’, són els que tenen més retorn, molt més que quan parles d’una pel·lícula, per exemple. Quan hi ha un element personal, a la gent li arribes més. Potser perquè vivim en una època en què la gent necessita testimonis vius i també saber trobar una manera atractiva d’explicar una història. Una vegada vaig escriure un article explicant com les iaies d’Arbúcies feien les piles de troncs i em va arribar una carta a La Vanguardia d’una senyora dient: ‘Tu ets de Centelles, segur, perquè això que expliques ho has d’haver vist a Centelles.’ Aquest retorn de la gent et fa adonar que vas bé, i això és una cosa molt difícil de detectar per a un escriptor. Això ha anat fent que s’hagi convertit en un registre meu molt propi. En aquest camí, l’últim projecte ha estat El barri de la Plata. —Això anava a dir: paral·lelament a La Vanguardia, vau escriure una sèrie d’articles sobre els vostres pares a la revista L’Avenç, que ara surten aplegats en llibre. —Va ser fa dos anys o tres. L’Avenç em va proposar que durant onze mesos escrigués una sèrie d’articles. I vaig decidir d’escriure la història de la meva família, que jo crec que és La Moràvia tornada a escriure. Ara miro de publicar-lo en castellà i, si ho fes, m’agradaria publicar tots dos llibres junts. És que són el mateix llibre. Però passa que un és un llibre abstracte i l’altre és explicat en pla gore. És la mateixa història però escrita en dues èpoques diferents i amb dues maneres diferents d’entendre la literatura. —El llibre El barri de la Plata conté només els onze articles o l’heu reelaborat? —Vaig escriure onze articles que començaven amb el barri, amb aquesta idea del ‘jo vull ser escriptor i de què escriuré’ (és un tema bàsic) i acaba amb el descobriment que el meu pare era alcohòlic. Aquesta era la sèrie de L’Avenç. Quan vaig publicar l’últim, que era de por, explicant que el pare era alcohòlic i la mare va mirar d’amagar-nos-ho tota la vida, rebia missatges que em deien: ‘Això no es pot acabar així!’. No, jo ja sabia que no es podia acabar així, perquè era molt depriment. I vaig escriure un parell d’articles més. Però vaig deixar el llibre aparcat. Aleshores en vaig començar un altre, que potser sortirà l’any vinent, que explica els anys vuitanta vists des de dins. I si El barri de la Plata és molt tràgic, aquest altre, que es diu El rellotge verd, és com una comèdia sobre els anys vuitanta. I, enmig d’això, la Cris va tenir el vessament. En Julià i la Cris, a la platja del Borró de Llançà. —I com vau escriure els articles sobre aquest fet que recull Travessar la riera? —El primer article va sortir tot sol. Era allà, a l’hospital, durant tantes hores, vivint una situació tan dramàtica i angoixant, que vaig pensar d’explicar-ho. I, com passa sovint, aquesta mena d’articles són els que agraden més a la gent. De seguida va haver-hi molt de retorn. I els articles els he escrits només en moments que ha passat alguna cosa que em semblava que tenia interès. No ha estat deliberat: el dia que la Cris m’explicava com recordava que estava en coma i com li parlava… és un fet tan intens que no pots deixar d’escriure’l. I entre cadascun d’aquests articles n’hi ha un munt parlant d’unes altres coses. Perquè no hi ha un pla preparat ni segueix una línia argumental, tot i que acaba tenint un argument. Tampoc no pensava en un llibre. És que quan tens un vessament cerebral no saps què passarà. En un primer moment, la Cris s’hauria pogut morir. —Em sembla que al vostre Facebook vau explicar que aquest llibre també naixia de la necessitat de fer coses, una vegada la situació, passat un any, s’estabilitza més. —Més que el llibre, allò que ha estat de supervivència ha estat treballar. Quan va passar això acabava l’exposició del Patufet, teníem els projectes de les exposicions de l’Any Palau, vaig fer el llibre de l’Arquimbau de la prostitució, tenia l’antologia d’articles de menjar del Monzó de La Vanguardia i una sèrie de projectes més. Vaig haver de renunciar als projectes que implicaven investigació. No em podia tancar durant una setmana a la Biblioteca de Catalunya resseguint una història… Però els que eren més creatius els vaig continuar fent i m’anaven molt bé. I les exposicions i el llibre d’en Palau i Llançà em van anar molt bé per a fer teràpia. Perquè en Palau i la Cris eren molt amics, s’estimaven molt, també amb el meu fill, en Pau. L’any 1999 i 2000 vam començar a anar a Llançà regularment a l’estiu, per treballar amb en Palau, quan fèiem l’exposició al Centre d’Art Santa Mònica. —La relació que teníeu amb en Palau va restar ben explicada en el pròleg de la novel·la gràfica La joia de viure, sobre Palau i Llançà, que va dibuixar Toni Benaiges i que va acompanyar l’exposició del mateix nom. Un pròleg on apareix la vostra veu i la veu de la Cris parlant dels records que teníeu d’aquells estius. Encara sembla que arribeu a fer un pas més que els articles. —El vam escriure a l’hospital. Tot i que abans d’aquest llibre ja havia parlat dels anys que havíem passat a Llançà amb en Palau al pròleg del llibre Contes despullats. I després, escriure el pròleg del còmic La joia de viure va ser com una teràpia. Perquè en la nova situació no podíem anar a Llançà i un dels dies més durs d’aquesta història va ser el dia que vaig trucar a la noia que ens llogava el pis de Llançà per dir-li que la Cris havia tingut un vessament cerebral i que no pujaríem més. Va ser duríssim. Nosaltres passàvem quatre i cinc mesos a Llançà i anàvem a la muntanya, a la platja, ens ho passàvem bomba. Era la nostra vida. I pensar que aquell estiu no hi aniríem i que potser no hi podríem tornar mai més era molt difícil d’acceptar. Ara ja he endurit una mica la pell i ja m’ha passat, però va costar. I aquest còmic va ser una manera de dir adeu a Llançà. —Sentiu més pèrdua pel paisatge de Llançà que pel paisatge del Montseny? —Jo sé que al Montseny hi tornaré. I el Montseny el porto sempre a dins. Amb Arbúcies m’ha passat una cosa curiosa. Penseu que nosaltres érem una gent de Barcelona que, l’any seixanta, la meva mare obre una fonda a Arbúcies, un lloc molt tancat. Teníem poca relació amb el poble. El meu germà s’hi va integrar força, però jo no. Però vaig començar a publicar articles sobre Arbúcies, que van quedar aplegats en el llibre El sifon de can Sitra. I allà a Arbúcies es va crear com un fenomen i aquest llibre s’ha convertit en el més venut de la història del poble. I cada vegada que escric un article vinculat amb Arbúcies, se’n parla molt. En aquest sentit, es produeix un fet que és el contrari del que els passa a molts escriptors: et sents acollit pels lectors. —Creieu que la majoria d’escriptors no tenen retorn dels lectors? —Jo sempre dic que tenim una literatura autista, de gent que escriu per a l’espai sideral, que no té vinculació amb la gent. I jo he entrat en una fase que, sense ser popular ni populista ni sentimental, tinc la sensació que tinc lectors. És una cosa molt especial, perquè abans això no em passava. Em llegien els del gremi, els del món artístic… Però ara tinc lectors, que m’envien cartes, que em diuen coses, i això és una sensació molt especial, perquè et sents estimat per la gent, et sents acompanyat i et fa sentir molt segur d’això que fas. I m’encanta que la literatura serveixi per a això. He passat de la literatura experimental més marciana a la literatura més propera, que et serveix per a connectar amb la gent. —Potser també és un tret de l’època. Sergi Pàmies també ha fet això i tenia grans prevencions a l’hora d’entrar en una història familiar tan connotada com la seva. —És una cosa que és a l’ambient. I passa aquí i passa a tot arreu. —I què creieu que vol dir això? —Des del punt de vista periodístic, és la revolució del nou periodisme però portada a les últimes conseqüències. El periodisme ho és tot. Pots fer qualsevol cosa, sempre que t’ho deixin fer i sempre que ho sàpigues fer i que la gent et llegeixi. Jo a la meva columna he fet de tot. Després, hi ha una necessitat molt gran d’humanitat, de contacte directe, d’interrelació. De tota manera, jo penso que en Pàmies i jo som molt diferents. En Pàmies és sempre un món que va cap endins. I jo el que faig és de cara enfora i em serveix per a relacionar-me amb la gent. És diferent. —També és trencar un estereotip de creador. —En Monzó és molt així també. L’he vist als bars i la gent li diu coses i la gent el llegeix, interactua amb la gent, no es fa estrany amb ningú. En Palau també era molt així. I al marge de la cosa emocional, que obre moltes portes, la gent també té ganes que li expliquis coses interessants. Tota la informació s’ha banalitzat tant, tot és tan igual… La diferència suma. —Aquesta situació confortable, de tenir uns lectors que us estimen, us pot portar a caure en la concessió? —Jo crec que no. El que és molt clar és que no es pot convertir en un sistema, perquè la gràcia és sempre fer coses diferents. També passes etapes. Durant un temps feia molts articles de natura i després els he deixat de fer. Bé, a l’estiu m’enyorava tant d’Arbúcies que vaig fer uns articles d’escarabats. —En els vostres articles demostreu un interès i un gran coneixement de la flora i la fauna mediterrània. D’on us ve? —Jo sóc mig d’Arbúcies i, com que era raret, una mica inadaptat, mentre els altres joves anaven a la discoteca jo me n’anava a passejar tot sol pel bosc. Per una altra banda, quan m’interessa una cosa l’estudio. I quan el meu nen era petit, ens apreníem els noms de les plantes, de les papallones, era una manera de jugar, de socialitzar-nos. I després hi havia una cosa fascinant: llegies Josep Maria de Sagarra i de cop parlava de la ‘cugula’ i un altre dia el pagès del barri et comentava aquesta herba i jo la recordava del text del Sagarra… Jo sempre dic que el meu mestre és el Sagarra pare. Quan vaig llegir L’aperitiu vaig caure de cul. És un periodisme viu i molt lliure. També ho tenien els primers articles del Glossari d’Eugeni d’Ors. I ‘les rumbes’ del Joan de Sagarra. Això vol dir també que el que escric no surt del no-res. —Ja l’heu represa, la biografia de Palau? —Encara no. L’Any Palau em va saturar una mica. I, per una altra banda, la biografia d’en Palau no pot ser pas menys que la biografia d’en Perucho que vaig fer. I això requereix molta musculatura. Escriure la biografia d’en Perucho va ser una escola molt gran, perquè escriure un llibre de vuit-centes pàgines i que no caigui de les mans, narrativament ha de ser molt potent. I em penso que me’n vaig sortir prou bé. És clar, amb en Palau no et pots pas quedar endarrere. Però en Perucho era més expansiu, en Palau és més introspectiu. Cal tenir en compte que era sord. En Palau és un solitari molt solitari. I no és tan lluït. Per això, en Palau és molt més complicat, tot i que el tinc ben agafat. —Més projectes? —Ara la prioritat és acabar la biografia d’en Palau. Però tinc un munt de projectes, perquè tinc moltes hores per a barrinar: no surto als bars, no sopo fora de casa i no vaig a la muntanya. És clar, cada dia se m’acut alguna cosa. Jo m’ho passo molt bé treballant. I aquesta actitud de no ser esquerp, de ser generós i empàtic acaba creant unes sinergies molt interessants. Per exemple, hem fet el clip de Travessar la riera, amb en Carles Belda, que ha fet la música de franc, i la Maria Padró, que ens ha fet el vídeo de franc. I ara fem el clip d’El barri de la Plata: en Morrosco Vilasanjuan farà un vídeo a partir de les nostres pel·lícules de Super8 (surt el meu pare torejant, l’hostal d’Arbúcies…) i el grup Arrels de Gràcia, de la plaça del Raspall, en faran la música. Començarà amb la cançó ‘Les caramelles’ a ritme de rumba. Tinc moltes ganes de fer aquestes coses. Més projectes: amb el Toni Benages fem el còmic de la versió del Llibre de cavalleries del Perucho; i amb en Belda parlem de fer un disc sobre ciclisme. I estic imaginant un llibre d’articles centrat en els insectes que es dirà Les cuques. I amb en Francesc Torres ja parlem de fer un llibre sobre cotxes… Però, és clar, el dia té vint-i-quatre hores.

Julià Guillamon: ‘He passat de la literatura experimental més marciana a la més propera, que et serveix per a connectar amb la gent’

La presidenta del grup parlamentari dels comuns, Jéssica Albiach, ha assegurat aquest dimarts que el seu espai no contempla participar de cap aliança ‘amb les forces de la dreta’ al govern de la Diputació de Barcelona i ha descartat donar suport a JxCat, Cs i PPC. En roda de premsa al Parlament, ha dit que la posició dels comuns és defensar un govern d’esquerres entre ells, ERC i PSC. Albiach ha tancat la porta a formar un govern amb JxCat i també a donar suport a un possible executiu on hi hagi la formació de Carles Puigdemont. La líder dels comuns s’ha mostrat preocupada per l’efecte que pot tenir al Govern la lluita ‘acarnissada’ entre els socis de l’executiu pels llocs de poder a la Diputació. ‘Catalunya necessita un govern fort, cohesionat, que treballi i que no necessiti teràpia de parella cada dos per tres’, ha conclòs. Pel que fa a la votació del president de la Diputació, ha explicat que no coneix les propostes en ferm que hi ha damunt la taula i que fins que aquestes no hi siguin no valoraran res. De la proposta del popular Xavier García Albiol, que ha ofert els vots del PP al PSC i ha emplaçat Cs i Comuns a fer-ho, per tal d’evitar un president independentista, Albiach ha descartat de seguir la iniciativa d’Albiol perquè el considera un dels responsables de la crispació. El PDECat, mai una opció de pacte Hores abans el portaveu de Catalunya en Comú, Joan Mena, ha dit que no han tingut mai el PDECat ‘com una opció a les negociacions’ per arribar a acords, la qual cosa dificulta que donin suport a un pacte per a la Diputació de Barcelona que inclogui JxCat. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Mena ha lamentat el ‘mercadeig’ en les negociacions del govern de la Diputació de Barcelona i ha reiterat que l’opció dels comuns continua essent ‘un tripartit progressista’ amb el PSC i ERC. Ha dit que ‘el PSC sempre que pot mira cap a la dreta’, en referència al seu acord amb JxCat per a la Diputació. Podeu escoltar ací l’entrevista: Per què és tan important la Diputació de Barcelona? Ha dit que no entén que els socialistes estiguin disposats a pactar amb una força independentista com JxCat, però no amb ERC per a fer un tripartit. Més enllà, ha criticat que totes dues formacions independentistes dediquin el temps a ‘barallar-se i fer públiques les seves divisions’. ‘A vegades entenem per què tenen tan poc temps per governar’, ha dit. Encara que divendres passat el PSC i JxCat van anunciar un acord de govern per a la Diputació de Barcelona, ahir ERC va oferir a JxCat un pacte independentista que només seria possible amb el suport dels comuns. Desintoxicació: Per què ERC i JxCat no poden governar a la Diputació de Barcelona ni es poden desfer els pactes municipals

Els comuns no preveuen cap aliança ‘amb les forces de la dreta’ a la Diputació de Barcelona

Tots els partits de l’oposició de l’Ajuntament de Barcelona, tret de la CUP, han reprovat la batllessa, Ada Colau, per l’acció a Ciutat Vella. Tots ells han coincidit en denunciar la inseguretat que es viu en el barri. El president del Grup Demòcrata, Xavier Trias, ha denunciat que ‘ningú vol anar a un pis quan a sota té prostitució o està rodejat de narcotraficants’ i la líder de Ciutadans ha avisat la batllessa que ‘una vegada comença el deteriorament és molt difícil aturar-lo’ per això demanen al govern que ‘escolti als veïns’. La regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, ha defensat la inversió del seu mandat que ha xifrat en ‘més de 76 milions d’euros’ en què s’ha ‘posat els veïns al centre de les polítiques’. Pin, però, també ha convidat a la resta de grups a ‘portar solucions’ en comptes de fer un ‘ús partidista dels problemes’ que hi ha actualment al districte. La reprovació de la batllessa s’ha tractat en un ple extraordinari que ha durat poc més de 25 minuts, en què els grups han tingut intervencions de quatre minuts de màxim. En aquest plenari, la regidora de Ciutat Vella també ha remarcat que el govern actual ha creat ‘equipaments de proximitat’ i ha destacat que ‘feia temps’ que no se’n construïen. Pin també ha destacat la inversió d’1,9 milions d’euros ‘en matèria de drogues’ i, a més, ha retret que no hi hagi prou implicació d’altres administracions, destacant que l’Ajuntament és l’administració que té menys competències en drogues i habitatge. La regidora del districte també ha assegurat millores en la neteja, remarcant que es fa una recollida de xeringues dues vegades al dia i han reforçat la neteja a pressió amb aigua dels focus de pudor i orins. També Pin ha afirmat que en tot el 2017 s’hi ha destinat 10.000 hores de servei per part de la Guàrdia Urbana. L’explicació de les accions de govern, però, no ha estat suficient per a la resta de grups en el què Alfred Bosch ha qualificat de llegir ‘el llistat telefònic’ i ha demanat a la regidora i la batllessa que ‘actuïn’ i ha demanat que si el govern no pot garantir que en els pisos municipals no s’hi instal·len narcopisos ‘com volem que els privats ho facin’. Jaume Collboni ha presentat el document de mesures que ha elaborat el PSC i ha avisat que el govern no pot permetre que es malmeti ‘el cor de la ciutat’ però que no han trobat cap ‘mesura que no sigui pal·liativa’ comparant les polítiques de Colau amb ‘una tireta en el que s’està convertint en un tumor’ com són els problemes de seguretat. La líder de Ciutadans, Carina Mejías, ha definit el Raval com una ‘xarxa expansiva de narcopisos i baralles de carrer’ per culpa de la ‘inseguretat’ i de la ‘falta de recursos’ amb què compta la Guàrdia Urbana en aquest barri de Ciutat Vella. El president del grup municipal del PP, Alberto Fernández Díaz, ha demanat que el govern entengui la reprovació com una oportunitat per elaborar ‘un pla transversal’ de cara al ple del mes de maig que inclogui ‘mesures urgents’ i demana que en la mesura del possible es puguin consensuar amb la resta de grups de l’oposició. La CUP ha votat en contra de la reprovació al govern i ha afirmat que la convocatòria del ple extraordinari ‘constitueix una falta de respecte a la resta de veïnes’ perquè consideren que la resta de grups ‘han ajudat a perpetrar’ la situació que hi ha actualment al Raval i en el conjunt de Ciutat Vella.

L’oposició reprova Colau pel ‘deteriorament’ de Ciutat Vella

El candidat de Ciutadans el 10-N, Albert Rivera, ha criticat que el candidat del PSOE, Pedro Sánchez, hagi dit obertament que el govern espanyol controla la fiscalia en relació a l’extradició del president Carles Puigdemont. ‘Efectivament la fiscalia hauria de treballar independentment i no podem tenir un president tirant per terra la feina de fiscal, advocats de l’estat, jutges i funcionaris i gent que es juga la vida i el tipus per defensar la democràcia’, ha dit. En tot cas, segons Rivera, malgrat aquestes manifestacions de Sánchez, Puigdemont serà finalment extradit a Espanya. ‘Malgrat Sánchez i Iceta, les seves negociacions per a indults, estic convençut que Puigdemont arribarà a Espanya a ser jutjat pel mateix delicte que els altres, perquè la feina de Llarena, Marchena i dels fiscals donarà fruit’, ha afegit. Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N, municipi a municipi ‘No és que Sánchez porti Puigdemont, és que malgrat Sánchez estic convençut que Puigdemont serà jutjat a Espanya’, ha sentenciat.

Rivera acusa Sánchez de ‘tirar per terra la feina del fiscal’ en l’extradició de Puigdemont

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Damià Calvet, confia que l’impost català a les emissions de CO2 es començarà a recaptar a partir de 2020, per molt que el calendari per a la seva aprovació sigui ‘just’ -encara és en fase de tramitació parlamentària-. La Generalitat preveu recaptar 40 milions d’euros l’any que ve, dels quals una part anirà destinada a ajudes per renovar la flota de vehicles antics que estan afectats per la zona de baixes emissions de Barcelona. De fet, la previsió és que 20 MEUR vagin a un fons climàtic per impulsar ‘mesures de mitigació i adaptació al canvi climàtic’ -entre les quals la d’ajudar a renovar els vehicles més contaminants o també per ajudes al transport públic o a incentivar l’economia circular a les empreses- i els altres 20 MEUR nodriran un fons ‘que ha d’ajudar a preservar i projectar espais naturals i la biodiversitat’. Així doncs, els diners recaptats per aquest tribut aniran íntegrament destinats a fer millors polítiques ambientals i climàtiques i ‘s’afegiran als que destina de manera ordinària la Generalitat’. L’objectiu és arribar a recaptar 150 MEUR amb aquest impost. Calvet ho ha dit en una atenció als mitjans aquest diumenge després de participar en l’assemblea de la xarxa Regions4 en el marc de la 25a Cimera del Clima de l’ONU a Madrid. El conseller de Territori i Sostenibilitat ha destacat que el govern ha pogut explicar les iniciatives catalanes en la lluita contra l’emergència climàtica en diversos espais de la COP25 i ‘ha captat l’atenció’ d’altres actors. El conseller ha estat acompanyat de la secretària de Medi Ambient i Sostenibilitat, Marta Subirà, i la directora Mercè Rius. Calvet també ha destacat que la Generalitat té ambició de fer més acció climàtica.

La Generalitat preveu destinar part de la recaptació de l’impost de CO2 a renovar vehicles antics

L’operadora pública Barcelona Energia s’ha posat en funcionament avui en instal·lacions municipals de la ciutat de Barcelona. D’aquesta manera, el consistori comença a proveir-se d’energia verda provinent majoritàriament de la planta incineradora de Sant Adrià de Besòs. Desconnectar l’electricitat de les empreses privades per obtenir-la de l’operadora pública en les instal·lacions municipals és la primera fase de la implantació de Barcelona Energia, que prestarà servei en edificis municipals, equipaments culturals i esportius, mercats, cementiris, habitatges municipals i la xarxa d’enllumenat públic i semàfors. En paraules de la batllessa, Ada Colau, Barcelona Energia permet de desconnectar la ciutat de l’oligopoli elèctric i impulsar la sobirania energètica. A mesura que els contractes elèctrics de les altres empreses municipals es vagin acabant, no es tornaran a licitar i passaran a l’operadora pública. Barcelona Energia es converteix, així, en l’operadora pública més gran dels Països Catalans, que, a més, funcionarà amb energia de proximitat i 100% verda. Per Colau, això servirà per a combatre millor la pobresa energètica i garantir l’accés a una energia neta i a preus justs per als ciutadans. A partir del gener del 2019, el servei s’oferirà a tothom. Per llei, el volum de negoci destinat a tercers no pot superar el 20% del total de negoci de l’empresa, cosa que permetrà de donar servei a unes 20.000 famílies a Barcelona. Més enllà del subministrament directe de l’energia per mitjà de l’empresa pública, Barcelona Energia també pot ser representant energètic d’aquelles famílies que produeixin energia verda a casa seva amb plaques fotovoltaiques. ‘L’ajuntament serà còmplice de les llars que vulguin apostar per la fotovoltaica sense els riscos i les penalitzacions de la llei estatal’, assegura Colau. L’energia verda que gestiona i explota Barcelona Energia prové de plantes que gestiona Tractaments i Selecció de Residus SA (TERSA), una companyia pública en què participa l’Ajuntament i l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Un 90% surt dels processos de revaloració energètica de la planta incineradora de Sant Adrià de Besòs, un 9% de la planta de biogàs del Garraf i l’1% restant de les plaques fotovoltaiques del Fòrum.

Les instal·lacions municipals de Barcelona es desconnecten de l’electricitat privada

L’ex-president de la Generalitat Valenciana Francisco Camps ha negat els sobrecostos de mil milions d’euros que va tenir l’empresa pública Ciegsa per la construcció de centres educatius: ‘És impossible tècnicament que d’un pressupost de dos mil milions d’euros surtin mil milions de sobrecostos’. En la seva compareixença a la comissió d’investigació de les Corts Valencianes, ha defensat que la fiscalització de l’activitat de Ciegsa era absoluta. Camps ha afirmat que durant el seu mandat es van construir quatre-centes escoles i ha assegurat que mai va col·locar ningú a dit a Ciesga, sinó que només va nomenar-ne els consellers, i ha reptat els partits a enumerar una per una les desviacions pressupostàries en cada centre educatiu i els ha acusat de voler enfosquir la seva etapa. A la comissió també estan citats l’ex-assessor de Presidència Juan José Andrés, l’ex-conseller i ex-vice-president de l’empresa BM3 Obres i Serveis, Jesús Nazareno, i l’ex-treballadora de Ciesga Núria Mas. Cotino declara sobre el Grup Savia L’ex-conseller de Benestar Social i ex-president de les Corts, Juan Cotino, ha explicat que mai va facilitar ni afavorir cap empresa ni ningú amb les seves decisions. Ha declarat a la comissió d’investigació del Grup Savia, una empresa vinculada a la seva família, i ha assegurat que mentre va estar al capdavant de la conselleria les decisions es van prendre comptant amb els informes tècnics pertinents. Ha recordat que quan va entrar en política va vendre la majoria de les accions que tenia en empreses familiars i que la fiscalia anticorrupció no va veure delicte penal en l’adjudicació de places de residències que va fer la conselleria a empreses de la seva família i va arxivar les diligències. Cotino ha evitat pronunciar-se sobre les suposades gravacions en les quals el seu nebot Vicente Cotino i l’empresari Enrique Ortiz parlaven sobre les adjudicacions en residències ni sobre l’augment de places que van tenir les empreses de la seva família, de sis-centes quaranta a més de dues mil.

Camps no explica el forat de mil milions de Ciegsa quan era president

Aquest divendres, batlles i regidors d’arreu del territori s’han reunit a Barcelona. Ho han fet en defensa dels 280 ajuntaments sobiranistes investigats per l’Audiència Nacional per haver donat suport a la resolució independentista del 9-N. A aquests cal afegir els 336 processos contra ajuntaments catalans denunciats per diverses causes per la Delegació del govern espanyol a Catalunya. Si tenim en compte que hi ha 948 municipis a Catalunya, és una evidència la judicialització de la política per part de l’estat. Especialment contra el municipalisme sobiranista. 381 municipis catalans tenen ara mateix algun contenciós jurídic obert amb l’estat, xifra que s’eleva a 393 administracions locals si tenim en compte també els consells comarcals i les diputacions. El jutge de l’Audiència Nacional, Ismael Moreno Chamarro (vegeu aquest article sobre ell) va ordenar a principis de febrer investigar l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) per suposats delictes de rebel·lió i de sedició. Bàsicament per impulsar i promoure mocions de suport a la resolució del 9-N en els ajuntaments catalans, quan aquesta ja havia estat anul·lada pel Tribunal Constitucional. La persecució de Moreno Chamarro A més de les associacions anteriors, 280 municipis catalans són investigats ara mateix per l’Audiència Nacional. Ajuntaments com Celrà, Girona, Igualada o la Seu d’Urgell ja havien estat denunciats per la Fiscalia de l’Audiència Nacional per rebel·lió i sedició. Hi ha la particularitat que aquestes quatre causes ja han estat arxivades per tres magistrats diferents de l’Audiència Nacional, que asseguren que es tracta de “posicionaments polítics en el marc de la llibertat ideològica i d’expressió d’aspiracions o anhels polítics”. Malgrat això el jutge Moreno Chamarro, el mateix que va portar a la presó els titellaires de Madrid, ha decidit obrir una espècia causa general contra l’independentisme i en concret contra el municipalisme independentista. Cal remarcar en aquest procés la imputació del regidor de Capgirem Vic Joan Coma Roura. Coma és acusat d’incitació a la sedició, sent el primer càrrec electe des del final del franquisme en ser investigat per aquest motiu. En la moció de suport a la resolució del 9-N, el regidor de la CUP havia animat a desobeir la decisió del Tribunal Constitucional i se l’acusa d’utilitzar frases com: “nosaltres sempre hem dit que per fer la truita caldrà trencar els ous”. La investigació en aquest cas es va iniciar per una denuncia del regidor Josep Anglada, exdirigent de Plataforma per Catalunya. A Coma se li podria demanar fins a 8 anys de presó. Contra el municipalisme independentista. Aquesta onada de denúncies contra els municipis catalans té un precedent en l’actuació de María de los Llanos de Luna, que des del seu nomenament com a Delegada del govern espanyol a Catalunya el 2012, ha judicialitzat constantment la política catalana. Amb acusacions fetes des de la delegació del govern espanyol s’han obert ja un total de 336 processos contra ajuntaments sobiranistes. Les principals raons per les quals s’acusa els consistoris són denuncies per no penjar la bandera espanyola, per exercir o reclamar la sobirania fiscal, pel pagament de quotes a l’AMI o per declarar el municipi “territori català lliure i sobirà”. També s’han fet denuncies per cedir un local a l’AMI (cas de Vic), o per contractar trens per la Diada de 2012 (cas de Girona, quan el batlle era l’actual president de la Generalitat). Cal remarcar que la majoria de les denuncies presentades per la delegació del govern espanyol a Catalunya acaben sent arxivades o desestimades. En concret ho han estat 122 mentre que 46 han estat favorables a l’estat. En la meitat dels casos de sentències favorables a l’estat la causa és per no penjar la bandera espanyola a l’ajuntament. Malgrat això la delegada continua amb la seva campanya de denunciar centenars de consistoris per delictes que en molts casos ja han desestimats abans en els jutjats. Per donar suport als ajuntaments i càrrecs electes locals, l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, l’Associació de Municipis per la Independència i l’Associació Catalana de Municipis han promogut un manifest en defensa de “la llibertat d’expressió i contra la judicialització del procés sobiranista” i han fet un acte de suport aquest mateix divendres. Paral·lelament la CUP presenta aquest diumenge al Fossar de les Moreres una campanya sota el lema “Sense por” per donar suport als regidors perseguits per la justícia espanyola. amb la intervenció del regidor de Vic investigat, Joan Coma, l’alcaldessa de Berga, Montse Venturós, o l’alcalde de Celrà, Daniel Cornellà. L’alcaldessa de Berga ha de declarar al jutjat el proper dimarts per no haver retirat l’estelada de la façana de l’ajuntament. Políticament aquesta causa contra el municipalisme català se suma al procés judicial obert contra el govern de la Generalitat pel 9-N. L’ex president de la Generalitat, Artur Mas, que va declarar el 15 d’octubre de 2015, així com l’ex vicepresidenta Joana Ortega i l’ex consellera d’Educació Irene Rigau, que van declarar el 13 d’octubre, han estat imputats pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Arran aquesta imputació podrien ser inhabilitats o fins i tot ser condemnats a penes de presó. També el cap de llista de Democràcia i Llibertat i en aquell moment portaveu del Govern, Francesc Homs, ha declarat voluntàriament davant el TSJC. En ser aforat, ja que és diputat del Congrés, el seu cas hauria de ser jutjat pel Tribunal Suprem.

Més d’un terç dels municipis catalans ja estan amenaçats per la justícia espanyola

El fabricant d’automòbils Ford ha anunciat una retallada de personal a Europa, sense aportar xifres concretes i pendent de la negociació amb els interlocutors socials, amb un seguit d’accions ‘clau’, entre les quals no s’esmenten canvis en la planta d’Almussafes. ‘Les millores en el cost estructural se sustentaran en la reducció del superàvit laboral en totes les funcions’, diu la companyia en un comunicat. Assegura que vol reforçar la seva posició competitiva i la rendibilitat a Europa. ‘Anem prenent decisions contundents per a transformar el negoci de Ford a Europa’, explica Steven Armstrong, vice-president del grup Ford i president de Ford Europa. La nova estratègia inclou el tancament, a l’agost, de la planta de Bordeu (Occitània); la fi de la producció del model C-Max i Grand C-Max a la planta de Saarlouis (Alemanya); una reconsideració fonamental de la seva activitat a Rússia en l’aliança d’empreses Ford Sollers; i la consolidació del seu negoci al Regne Unit. Els sindicats no es refien que tot plegat no acabi afectant Almussafes i preveuen un any complicat.

Almussafes se salva ara com ara del pla d’acomiadaments de Ford a Europa

La terrible crisi de refugiats que hi ha a Europa no és, malauradament, l’única del planeta. Amb magnituds diferents, una mica pertot hi ha casos de persones fugint de conflictes armats i de la pobresa extrema que topen amb molts obstacles i impediments quan miren d’accedir a països més segurs i pròspers. No fa gaire vam parlar del cas de les illes Comores, a l’Àfrica austral, i avui proposem de descobrir, amb un curt d’animació, la greu situació que viuen milers de sol·licitants d’asil a Austràlia en camps de detenció perduts en remotes illes d’Oceania. ‘Veus des de Manus Island‘, de Lukas Schrank, és un documentari animat que narra la història de dos d’aquests demandants d’asil, els iranians Behrouz i Omar, actualment retinguts a l’illa de Manus, a Papua Nova-Guinea. El 2013, el govern australià va reprendre una polèmica política d’immigració que ja havia provat una dècada abans, consistent a transferir les persones que arribaven per mar en cerca d’asil a centres de detenció a l’estranger sense garanties jurídiques i en condicions deplorables. Behrouz i Omar van anar a parar l’illa de Manus i al film expliquen la duresa del centre de detenció a través d’una conversa telefònica recreada amb dibuixos. El film, en anglès, es pot veure amb subtítols en alemany, castellà, francès, italià i portuguès.

Un film relata el drama dels sol·licitants d’asil a Austràlia retinguts en illes remotes

La mesa del parlament aborda a partir de les 10.00 si accepta la petició de JxCat que demana que el president de la Generalitat Carles Puigdemont pugui delegar el vot en un altre diputat en els propers plens. Es tracta d’un dels punts de l’ordre del dia de la reunió de l’òrgan. Hi tenen majoria JxCAt i ERC (dos membres cadascun) i també hi són representats Cs i PSC (dos membres i un de sol, respectivament). Fins ara, el parlament ha permès de delegar el vot als diputats presos a l’estat espanyol, però mai no s’havia vist obligat a decidir si havia d’acceptar la delegació del vot dels diputats exiliats. De fet, en els quatre plens que s’han celebrat en aquesta legislatura, els presos polítics l’han delegat sense que l’oposició ni el govern espanyol ho hagin impugnat. L’executiu de Mariano Rajoy, però, sí que va avisar setmanes enrere que impugnaria qualsevol delegació de vot per als diputats a l’exili, Carles Puigdemont i Toni Comín. JxCat defensa que ara sí que es donen les circumstàncies perquè Puigdemont delegui el vot sense generar impugnacions, car recorda que, després de la detenció a Alemanya, el president ja ha passat a disposició judicial i és privat de llibertat. La formació ja va intentar que Puigdemont el delegués en el ple del dimecres de la setmana passada, però com que la petició va arribar uns minuts abans de començar el debat i va generar molta polèmica, es va acceptar que fos abordat en la reunió de la mesa. Cs va demanar immediatament un informe dels lletrats perquè es pronunciessin sobre si la veien legal. Ja que JxCat va retirar la proposta, no va caldre l’informe, però és possible que avui es torni a demanar l’opinió dels juristes de la cambra. També és un incògnita la posició que esgrimiran els dos diputats d’ERC a la mesa, Roger Torrent i Alba Vergés, atès que els republicans sempre s’han mostrat partidaris de no prendre cap decisió que exposi els membres de l’òrgan rector a la justícia espanyola.

La mesa del parlament aborda avui si permet a Puigdemont de delegar el vot

Carlos Cuadrado, tresorer de Ciutadans d’ençà que es creà aquest partit (2006), s’ha convertit ara en un maldecap per a Albert Rivera. Segons que informa InfoLibre, Hierro té els comptes corrents del Brasil –on tenia activitat empresarial– blocats arran d’un procediment judicial que va començar el 2014. En una entrevista a la cadena SER, Rivera ha volgut llevar importància a la polèmica i ha dit que era ‘un litigi laboral de 400 euros’ que ‘no té res a veure amb política’ i que és un ‘afer privat’. Tanmateix, el cas va molt més enllà. El problemes del tresorer amb la justícia brasilera van començar quan fou demandat per no haver pagat la cotització de la seguretat social d’un dels seus treballadors. Segons InfoLibre, el treballador estava a sou d’Ibertex Importação e Exportação de Máquinas Texteis Ltda, una empresa de la qual Cuadrado era copropietari. En total, el tresorer té un tres processos judicials oberts al Brasil, un dels quals és per l’impagament d’un deute de 74.000 euros amb el Banc Itau. Segons InfoLibre, els tribunals han refusat l’últim recurs de Cuadrado, que haurà de pagar tot el deute. Cuadrado va mentir al senat La troca s’acaba d’embolicar perquè Cuadrado va mentir en seu parlamentària arran dels seus problemes judicials. El juliol de l’any passat, dins la comissió d’investigació del finançament de Ciutadans al senat espanyol, Cuadrado va negar reiteradament tenir cap mena de causa judicial pendent en territori espanyol ni a l’estranger. ‘No, no tinc cap causa. Ni a Espanya ni fora d’Espanya’, va declarar. El PP ha aprofitat aquest afer de Cuadrado per tornar a atacar Ciutadans en la pugna que sostenen tots dos partits. Al febrer, en una altra compareixença de Cuadrado en la comissió d’investigació del senat espanyol sobre el finançament dels partits, ja hi va haver topades entre PP i Ciutadans a propòsit de la foscor en els comptes del partit de Rivera. El PP va atacar aleshores Cuadrado per l’opacitat en la informació sobre els diners amb què es finança Ciutadans. El tresorer va arribar a admetre que una partida de 860.000 euros en concepte de ‘serveis d’assessoria’ apuntats als comptes procedents del grup parlamentari català eren un artifici comptable. A final de l’any passat, el Tribunal de Comptes va publicar que hi havia nombroses deficiències en els comptes de Ciutadans, que exclouen ingressos dels grups parlamentaris de les Corts Valencianes, les Corts de Castellà i Lleó i l’Assemblea d’Extremadura, i que tampoc no inclouen l’activitat econòmico-financera dels grups polítics de 574 entitats locals. Els comptes de Ciutadans també reflecteixen pagaments irregulars de despesa electoral que no han estat comptabilitzats, com ara 161.000 euros de les campanyes d’Andalusia i Múrcia.

Els problemes judicials del tresorer de Ciutadans obren un nou front contra Rivera

Les primàries de Compromís han reforçat el Bloc com a formació nacionalista integrada dins la coalició que encapçala Mónica Oltra. El Bloc ha guanyat les primàries a València, amb Fran Ferri, que anirà de dos d’Oltra, i a Castelló, on Vicent Marzà serà el cap de llista. Per Alacant, les ha guanyades Aitana Mas, que és d’Iniciativa, tot i que l’actual conseller d’Economia, Rafael Climent, del Bloc, ha quedat segon. El Bloc també ha guanyat les primàries per a les eleccions europees, amb Jordi Sebastià, que tornarà a ser candidat. Un altre dirigent del Bloc que ha tingut un ampli suport és l’actual president de les Corts, Enric Morera, el més votat per la circumscripció de València, tot i que anirà quart a la llista. La intenció de Morera per a la legislatura vinent és ser conseller del govern si les forces d’esquerres tornen a tenir majoria. Com era previsible, la gran guanyadora va ser la candidata a la presidència de la Generalitat, Mónica Oltra, militant d’Iniciativa, que va obtenir 23.315 vots, és a dir, un 87% de suport dels que van participar en aquest procés i d’un 49% del cens total.

El Bloc ix reforçat de les primàries de Compromís

Enguany se celebra el 150è aniversari dels gegants vells de la Patum i el 125è dels gegants nous. Per commemorar-ho, s’han organitzat uns quants actes especials, entre els quals es destaca la ballada que han fet avui, diumenge de Corpus, amb música de Bruce Springsteen. Concretament, amb una versió de la cançó ‘If I should fall behind’ del músic nord-americà, que en va cedir els drets. La plaça de Sant Pere ha ovacionat el ball amb aquesta versió, amb arranjaments del director i compositor Sergi Cuenca i interpretada per la Cobla Ciutat de Berga. Us oferim el vídeo que n’ha enregistrat Pol Asensi. La versió per a la Patum ha pres la base de la versió que Springsteen mateixa va fer de la seva cançó, publicada el 1992, durant la ronda de concerts amb The Seeger Sessions Band, el 2006.

Vídeo: L’espectacular ball de gegants de la Patum amb música de Bruce Springsteen

El cor de VilaWeb és la relació amb els lectors que decideixen de prendre un compromís de suport al diari, per mitjà del servei de subscripció. Amb un cost mínim de cinc euros el mes els subscriptors participen en les tasques informatives i aporten opinions i suggeriments, a més de beneficiar-se de serveis especials. Per fer-vos subscriptors del diari, escriviu les vostres dades en aquesta pàgina. VilaWeb considera que el periodisme té una responsabilitat social i en aquest sentit rebutja la idea que si algú paga més rep més informació. Això seria contradictori amb el nostre compromís d’ajudar la societat a entendre millor on és i què està passant. Per això els continguts de VilaWeb són avui i seran sempre en obert. Volem arribar al màxim nombre possible de persones i ajudar a millorar la nostra societat a partir de la informació. Per això la subscripció és, sobretot, la mostra del compromís dels nostres lectors que entenen que això ha de ser així. Això no és, però, contradictori amb oferir als nostres subscriptors una sèrie de serveis exclusius que els fan viure la informació d’una manera més pròxima i directe. Serveis especials pels subscriptors Així els subscriptors reben cada vespre un correu de la redacció on se’ls explica la feina que s’està fent, se’ls presenta la portada de l’endemà, donant accés previ a vegades a articles que els lectors normals no veuran fins l’endemà i poden llegir i comentar l’editorial que escriu cada dia Vicent Partal. Les seves aportacions en forma de comentari es publiquen l’endemà quan els lectors normals tenen accés a aquest editorial. També cada nit a partir de les deu els subscriptors poden llegir ja els articles que els altres lectors no llegiran fins l’endemà. Per a fer-ho només cal identificar-se amb el correu i el password. Els subscriptors també poden partiticipar en la creació de continguts obrint el seu propi bloc dins el diari. Els blocs són una de les seccions més seguides de VilaWeb i plantegen un panorama molt plural de temàtiques, orígens i mirades. Una altra aportació editorial és que els subscriptors de VilaWeb també poden comentar les notícies i llegir els comentaris fets pels altres subscriptors. VilaWeb no accepta els comentaris en general ni publica els comentaris en obert a tothom perquè considera que, especialment per aquells que s’emparen en l’anonimat o les identitats falses, es fan servir de manera abusiva. Per això els comentaris de la comunitat de subscriptors es publiquen amb el perfil real del subscriptor i tenen més interès en la mesura que en ser només pels subscriptors solen ser més raonats. Els subscriptors tenen també la possibilitat de guardar en una pàgina personal especial aquells articles que els interessen per poder-los llegir sempre que vulguin o per tenir-los a mà quan els necessiten. Aquesta pàgina és privada i només pot accedir-hi el propi subscriptor. Un cop a l’any els subscriptors són convocats a l’Assemblea de Lectors on els responsables del diari els expliquen els projectes en marxa i escolten les seves crítiques i suggeriments. Generalment l’Assemblea es fa en quatre sessions a Perpinyà, Barcelona, Palma i València. Al llarg de l’any també es fan consells de redacció oberts als quals poden assistir-hi els lectors interessats. Els subscriptors també tenen descomptes especials en la Botiga de VilaWeb i poden participar en actes especials reservats en exclussiva per a ells. Hi ha quatre categories de subscriptor: -adherit (per 60 euros l’any, que es poden pagar de cop o fraccionats) -estudiant (reservada per als menors de 28 anys) -col·laborador (per 120 euros l’any, que incorpora a més la possibilitat de llegir VilaWeb sense publicitat) -protector (sense límit, per a les persones, associacions o empreses que volen tenir una implicació més forta amb VilaWeb). Per damunt de tot, però, la subscripció a VilaWeb representa un compromís per donar suport al diari i una forma de participació en la vida del país. En uns moments en que la premsa passa per importants dificultats les petites aportacions monetàries dels subscriptors, quan es posen en comú, són vitals per al sosteniment de la nostra publicació.

La subscripció a VilaWeb: un compromís amb el país i el periodisme

Una trentena d’organitzacions LGBTI+ dels Països Catalans i arreu del món han signat un manifest de suport al dret d’autodeterminació català i de condemna a la repressió exercida per l’estat espanyol. En el text, recorden que la desobediència civil i l’acció directa són eines que, ‘davant de lleis injustes i institucions il·legítimes’, han permès el moviment LGTBI+ progressar com a societat i guanyar drets. ‘Aquesta ha estat l’expressió del moviment d’alliberament LGBTI+: dels aldarulls d’Stonewall i la primera manifestació sota el franquisme a la Rambla de Barcelona en l’actualitat’, afirmen. Cinquanta anys de la revolta de Stonewall, la nit que el col·lectiu LGTB va dir prou És per això que els signants reivindiquen ‘la fi de la repressió i la defensa de la pau’, que concreten amb la retirada de les forces d’ocupació, l’alliberament immediat dels presos polític i el lliure retorn dels exiliats, i l’amnistia total als ‘perseguits per la causa general contra el procés d’alliberament nacional’. També fan una crida a la mobilització permanent, la desobediència civil i l’acció directa per a fer efectius l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, que consideren ‘elements indestriables per a superar la situació d’excepcionalitat’. Per últim, demanen l’obertura d’un procés constituent de base popular amb la participació activa del moviment LGTBI+ que ‘assenti els fonaments d’una república feminista i lliure d’LGTBIfòbia’. El text té el suport de les següents organitzacions: Crida LGBTI (Països Catalans) L’Aldarull LGBTI+ (Països Catalans) Atzagaia (Països Catalans) Gènere Lliure (Països Catalans) Colors de Ponent (Països Catalans) ANC LGBTI (Països Catalans) Jovent Dissident (Països Catalans) Nou Barris LGBTI (Països Catalans) Act Up Sud-Ouest (Occitània) Purna LGTB (Aragó) Avante LGTB (Galícia) Amizando (Galícia) Colectivo Agrocuir da Ulloa (Galícia) EHGAM (País Basc) Sare Lesbianista (País Basc) MDMA Taldea (País Basc) Hiruki Larroxa Kolektiboa (País Basc) Lumagorri Heterosexismoaren Aurkako Taldea (País Basc) Ozen LGTB (País Basc) Bujarra (Astúries) Valladolid Diversa (Castella) RQTR (Castella) Proyecto Rivera (Castella) LGSMigrants (Anglaterra) Maruf Foundation, International Platform for Queer Muslim (Països Baixos) Legebitra (Eslovènia) Revolutionär Pride Stockholm (Suècia) Gay Liberation Network (EUA) Strollad LGBTI dispach’el breton / Collectif LGBTI Breton révolutionnaire (Bretanya) Laboratorio Smaschieramenti (Itàlia) Cara-Friend (Irlanda) União de Mulheres Alternativa e Resposta (Portugal) Plataforma Anti Transfobia e Homofobia de Coimbra (Portugal) Podeu llegir ací el comunicat íntegre: «El col·lectiu LGBTI+ amb el poble català Davant la sentència del Tribunal Suprem espanyol, les mobilitzacions dels darrers dies i la desfermada repressió de l’estat espanyol contra les manifestants, els col·lectius LGBTI+ sotasignats manifestem: Les condemnes del Tribunal Suprem contra un govern democràtic i les dues entitats civils més importants dels Països Catalans –i d’Europa– per una acció pacífica, popular i massiva com va ser el referèndum d’autodeterminació de Catalunya, són condemnes contra els drets fonamentals en conjunt, també els del col·lectiu LGBTI+. Ens trobem davant les mobilitzacions més importants de la història recent, que són reflex del rebuig de la majoria del poble català a una sentència injusta i la voluntat de defensar l’exercici dels drets fonamentals, especialment dels drets socials conquerits pel poble treballador i posats en qüestió pel capitalisme patriarcal. La resposta repressiva dels governs català i espanyol, amb agressions físiques i segrest de manifestants per part dels seus braços armats i aparell judicial suma en aquests moments més de 200 detingudes, 600 ferits i una trentena de preses polítiques. Aquesta repressió no és nova: l’hem vista al llarg de la història contra els moviments feminista i antimilitarista, l’independentisme, el sindicalisme o el moviment LGBTI+. La desobediència civil i l’acció directa són les eines que ens han permès històricament, davant de lleis injustes i institucions il·legítimes, progressar com a societat i guanyar drets. Aquesta ha estat l’expressió del moviment d’alliberament LGBTI+: dels aldarulls d’Stonewall i la primera manifestació sota el franquisme a la Rambla de Barcelona a l’actualitat. Per tots aquests motius, fem una crida al conjunt del moviment LGBTI+ català i d’arreu a fer seves les següents reivindicacions: La fi de la repressió i la defensa de la pau, mitjançant la retirada de les forces d’ocupació, l’alliberament immediat de les preses polítiques, el lliure retorn de les exiliades i l’amnistia total a les centenars de perseguides per la causa general contra el procés d’alliberament nacional. La crida a la mobilització permanent, la desobediència civil i l’acció directa per a fer efectius l’amnistia i l’exercici del dret d’autodeterminació, elements indestriables i imprescindibles per a superar la situació d’excepcionalitat. L’obertura d’un procés constituent de base popular, amb la participació activa del moviment LGBTI+, que assenti els fonaments d’una República feminista i lliure d’LGBTI-fòbia. Amnistia, desobediència, república, alliberament LGBTI+.»

Més de trenta col·lectius LGTBI del món defensen l’autodeterminació de Catalunya i condemnen la repressió

Josep Costa, vice-president primer del Parlament de Catalunya, parla lentament. Transcriure les seves paraules no és difícil. La radicalitat d’allò que expressa sembla néixer d’una reflexió profunda. Eivissenc de naixement, se sent independentista des que va tenir raó política. Arriba a Barcelona a divuit anys per estudiar dret i allà forma part del Bloc d’Estudiants Independentistes (BEI). Però l’ensenyament polític més intens el va rebre a Eivissa, a les protestes contra la construcció de l’autopista. Eren els anys 2004, 2005 i 2006 i hi va haver un autèntic moviment de desobediència civil, del qual va formar part activament. Sense poder-ho evitar, la conversa enfila cap al 30 de gener de 2018. Veu clar que aquell dia es va dilapidar en bona part la victòria del 21 de desembre i que allò que va passar va acabar essent un èxit de l’estat espanyol. Això no li impedeix de mirar-se el futur amb optimisme. Creu que la unitat tornarà a ser inevitable. Mentrestant, el preocupa l’estratègia de l’estat espanyol de silenciar la repressió. —Entrevistar-vos sense preguntar pel 30 de gener de 2018, encara que faci temps que hagi passat, sembla que no pugui ser. Com ho veieu, allò que va passar, en la perspectiva d’ara? —El 30 de gener marca la legislatura, perquè és el dia que havíem de decidir si manteníem l’embat amb l’estat, en els termes que ens permetia el 21 de desembre, i aprofitàvem l’impuls que ens havia donat la gran victòria electoral. Malauradament, una part de la victòria del 21 de desembre la vam dilapidar el 30 de gener. La gràcia de la nostra victòria era que havia guanyat la restitució. Això, jurídicament i políticament, és molt significatiu perquè guanya les eleccions el govern que volien decapitar, el que havien enviat a la presó i a l’exili. Per tant, el mandat democràtic contra la repressió i el 155 és molt clar. La gent decideix que el govern que s’ha destituït pel 155 és el govern legítim que la majoria vol mantenir. Això és un desafiament a l’estat en tota la regla i a l’estat li és molt difícil de gestionar-ho. Mantenir-nos en aquest desafiament ens era del tot favorable, perquè des de la legalitat no podien subvertir el resultat de les eleccions, que era molt clar. D’alguna manera, vam renunciar a fer aquest torcebraç que es podia fer en unes condicions molt favorables. Des d’aleshores no hem acabat de trobar el to, ni la forma eficaç per a desafiar la repressió i la negació de la democràcia que hem de suportar des de l’1 d’octubre. —Heu dit ‘vam renunciar’. Per què ho heu dit en primera persona del plural? —Crec que és obvi que jo ho hauria fet d’una manera diferent, però tots hem d’assumir que l’independentisme, com a col·lectiu, va optar per fer això, encara que hi hagi molta gent que no ho hauria fet d’aquesta manera. —Aquesta situació us va trasbalsar molt? —Sí, sí… No poder complir el mandat amb què m’havia presentat a les eleccions va ser un xoc. Vaig acceptar d’anar a una candidatura electoral per donar suport a la restitució del govern i del president. Era el primer punt que teníem al programa electoral i el primer de l’agenda per a poder-lo aplicar. El fet de no poder-ho fer d’entrada ens ha situat en una situació d’una certa debilitat. Això no vol dir que no ho puguem recuperar, que no ens puguem rearmar. Estic segur que ho farem. Sóc molt optimista pel que fa a les nostres opcions de ser independents, però crec que aquell dia ens vam equivocar. —Hi ha el paper del president del parlament, però també els dels partits. En aquell moment Junts per Catalunya hauria pogut tenir una actitud més decidida? —No crec que s’hagi de personalitzar en ningú. Estic segur que aquesta qüestió no la va decidir personalment el president del Parlament. I nosaltres, Junts per Catalunya, teníem la capacitat que teníem. Tots junts vam fer el Primer d’Octubre i quan no estem junts no podem fer ni la investidura del president. La divisió sempre ens debilita molt. Què podíem fer, Junts per Catalunya tots sols? Només ens quedaven dues opcions: o fer govern amb la investidura d’una altra persona o repetir les eleccions. —Potser es podien visualitzar més les discrepàncies? —La gent no l’accepta ni la vol, la discrepància. La gent vol que anem junts i que tinguem una unitat de propòsit. Quan hi ha divisió i discrepàncies, la gent ens castiga a tots de la mateixa manera, perquè és un fracàs col·lectiu. No crec que n’haguéssim tret res, de fer més aguda la discrepància o que és visualitzes més. Ara, mirant a l’arrel, veus que en aquell moment la discrepància era molt aguda, molt substancial, perquè era continuar l’embat a l’estat o no. És una bifurcació de les opcions molt gran i al final has d’acabar assumint que determinades coses no les pots fer tot sol. O hi és tothom o no són viables. —A vegades estirar…. —Sí, per fer coses cal unitat i anar a l’una. Per a no fer res, o per a no fer una cosa basta la simple desunió. Perquè hi hagi desunió no cal que tots estiguem d’acord, basta que una part opti per una cosa diferent i et bloqui l’opció de fer. —El 30 de gener va guanyar l’estat? —Sí, va ser un èxit de l’estat. —Va ser tan imprevist com ens vàreu explicar? —En quin sentit? —Que tot estava lligat i que a l’últim moment es deslliga? O hi ha moltes coses que anirem descobrint amb els anys? —Per part meva, em vaig aixecar d’una reunió on estava tot lligat. —A quina hora? —Més o menys, a les sis de la tarda del dia abans. Sabia que l’endemà desafiaríem a l’estat i me’n vaig anar a dormir amb el pes de la responsabilitat i amb la determinació de fer allò que havíem acordat. Amb la consciència del que representa això i sabent que l’endemà podia tenir la Guàrdia Civil a la porta. Record, no sé si aquella nit o abans, que hi havia la Guàrdia Civil cercant-nos per notificar-nos les resolucions del Tribunal Constitucional. —Aquests dies es torna a posar sobre la taula la unitat estratègica. El ciutadà sovint té la sensació que és la cançó de l’enfadós… —Sóc optimista, perquè la resposta de l’estat sempre ens acaba unint. Hi ha gent a qui incomoda que siguem reactius, que hagi de ser l’estat que, amb les seves actuacions, ens acabi de posar les piles. Però justament és la naturalesa de l’estat on vivim i perquè aquest estat és com és que som independentistes. Si Espanya fos un estat normal, no hi hauria una majoria independentista al Parlament de Catalunya. A mi no em fa res de dir que aquesta majoria existeix perquè l’estat s’ha equivocat reiteradament i amb els seus errors l’ha provocat. Hem de ser conscients que hem viscut en un cert parèntesi durant el període de preparació del judici fins a la sentència. La sentència és el segon acte del Primer d’Octubre perquè va ser un acte de sobirania i de desobediència civil. La gran virtut de la desobediència civil és acorralar el poder i posar-lo en el dilema d’exercir la repressió o no. De triar entre l’autoritat i la legitimitat. Si quan desobeeixes et castiga, aleshores preval l’autoritat per damunt de la legitimitat. Això té un desgast quant a la reputació. També pot passar al revés, però en tots dos casos l’acte de desobediència ha triomfat. Ara, paradoxalment, la pilota principal del conflicte entre Catalunya i Espanya és al terrat de l’estat que ha de decidir si renúncia al càstig o a la reputació. —L’estat potser té la sensació que guanya. —Probablement, però sempre que han pensat que guanyaven s’han equivocat. No conec ningú que hagi deixat de ser independentista i, en canvi, conec gent que ha començat a ser-ho. —Com anirà l’Onze de Setembre? —Com sempre, tornarem a dir que hi som. Hi ha moltes accions qualitatives, però l’Onze de Setembre té una importància quantitativa, de ser molts. Com que estic segur que serem molts, tornarem a demostrar que hi som i que ens podem haver cansat un dia, enfadat un altre dia…, que podem tenir raó amb aquestes sensacions, però aquell dia la gent sap que és important de ser-hi perquè ningú no tingui la temptació de pensar que hem renunciat a continuar lluitant per la independència, que en cap cas no és una idea retòrica ni romàntica. —Creieu que podrien endarrerir la sentència si hi ha eleccions? —No m’agrada especular amb això. La sentència es dictarà amb criteris polítics, que no necessàriament han de ser del govern espanyol, però ho són igualment. La dictaran quan més els convingui. Ara, en el fons l’estat tampoc no té una unitat estratègica entre el Suprem i el govern espanyol. Una sentència dura del Suprem tampoc no convé al govern espanyol, perquè el terratrèmol que provocaria va contra l’estratègia de fer-nos patir en silenci. Hi ha interessos contraposats. —De quina estratègia parleu? —Ara som en una situació en què ens volen fer viure la repressió en silenci. El màxim exponent d’aquesta estratègia que té l’estat, en aquest moment, va ser el discurs d’investidura de Pedro Sánchez, que no va dir ni una paraula sobre Catalunya. En això, hi veig una estratègia de silenci, que és fer veure que aquí no passa res. I la repressió en silenci és pitjor. Si em permeteu una comparació que no és del tot exacta, és com quan tens una infecció. Quan tens una infecció, és millor que tinguis febre, que no pas que no en tinguis. Si en tens, val més que ho sàpigues i que et puguis guarir. Suportar la repressió en silenci seria com tenir una infecció sense cap símptoma. —Que et pot matar. —És més fàcil que et pugui matar. És una amenaça més greu si és d’aquesta manera. L’estratègia del silenci és més difícil de combatre perquè quan et volen silenciar el primer reflex pot ser cridar. I potser cridar no convé. Hem de ser intel·ligents i hàbils per a fer front a aquesta estratègia de repressió que fa veure que a Espanya tot va bé i que és un país feminista, progre i solidari. —L’independentisme és prou hàbil? —No és fàcil d’encarar, aquesta estratègia. Tot just anem prenent-ne consciència, d’aquesta situació. Silenciar-nos pot formar part d’una estratègia de dividir-nos. En aquesta situació hem de decidir si cridem més o trobem una resposta més intel·ligent per a visualitzar la repressió sense incomodar ningú. De vegades quan crides massa el qui més s’incomoda és el qui tens més a prop, i no el teu adversari. —Potser s’hauria d’introduir més el debat sobre la repressió en la discussió política. Sovint es parla de la unilateralitat o la confrontació, com si fos una decisió abstracta. Sense posar la repressió al centre. Sobretot es parla poc de la repressió indiscriminada que afecta tots els ciutadans, ara l’un, ara l’altre, com un degoteig. —És inconcebible que en un lloc que hi ha presos polítics i el govern és a la presó i a l’exili, la gent visqui amb plenitud de drets i amb normalitat. Si hi ha gent a la presó és perquè no hi ha llibertat plena. També és evident que la repressió afecta més els qui ja són a la presó que no aquells que hi poden entrar en el futur. Però no podem reduir la lluita contra la repressió a la denúncia de la situació dels presos. En un moment determinat hi va haver un error d’anàlisi de molta gent, que va pensar que si es feien certes coses no entraria més gent a la presó. Era al començament de la legislatura. S’ha demostrat que era una anàlisi equivocada. En aquell moment hi havia quatre presos: en Junqueras, Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. I després sense raó aparent van fer tornar a la presó aquells que estaven en llibertat sota fiança. Si ho mires en perspectiva, et preguntes per què els van fer tornar a entrar a la presó? La resposta no és gaire evident. Què fa que aquells que van sortir el 5 de desembre es poguessin presentar a les eleccions, poguessin assumir el càrrec… i tornin a estar empresonats? —Potser van pensar que la gent no tenia prou por? —Tot són càlculs polítics. En el gest de deixar anar uns quants presos hi havia un càlcul polític. Se’n van quedar un de cada organització i això no és casualitat, en absolut. És fet expressament. Deixen sortir la resta per donar una imatge de rebaixa de la pressió, per veure si això políticament es resolia a favor de l’estat. Si rebaixant la pressió aconseguien guanyar les eleccions. El dia 22 de desembre tenien dos plans, segons qui guanyés. Si haguessin guanyat els unionistes tot hauria anat diferent. Crec que aquest és el pla que tenien. Com que vam guanyar nosaltres, van intensificar la repressió. Hi havia també la part tècnica, que per inhabilitar-nos políticament els havien de tenir a la presó, la famosa qüestió del 384 bis. La suspensió de drets requereix ser a la presó. No podien acabar aquest pla de decapitació sense tenir-los a la presó. —Veig que hi heu pensat molt… —La reflexió de ‘no podem fer res que porti més gent a la presó’ no va funcionar. El resultat és més gent a la presó i més gent que serà jutjada. Penso, per exemple, en la gent del jutjat 13. Més de la meitat dels encausats tenen penes de presó a les acusacions. La reflexió que hem de fer és que si ens atura l’amenaça que ens posin a la presó, hem perdut. L’estat la compleix, l’amenaça. —Un dels punts que hi ha sobre la taula aquesta tardor és si hi haurà confluència de Junts per Catalunya, la Crida i el PDECat. Un grup d’independents de Junts per Catalunya vàreu fer un manifest demanant més transversalitat… —Això va ser una reflexió que vam compartir amb el grup parlamentari, va ser ben acollida amb les decisions que es van prendre i va ser útil en el debat. Després de tot això hi ha hagut fets que superen el manifest, com el llibret del president Puigdemont que deixa ben clar quin és el seu plantejament estratègic per al futur i que jo subscric plenament i Junts per Catalunya també. —Però el conflicte de sigles i interessos partidistes existeix. —El debat organitzatiu, per a mi, és molt secundari. No és el més important i a mi m’interessa relativament. Com deia, el president Puigdemont defineix cap a on hem d’anar. Cap a un futur d’unitat, d’una direcció aliada, d’una unitat de propòsit, que vol dir acceptar quina és la causa del conflicte: un estat que no ha renunciat a una confrontació amb nosaltres ni a la repressió. Nosaltres no som lliures de decidir quan tenim un conflicte amb l’estat o com. És l’estat que ha decidit de confrontar-se a la força amb nosaltres. La nostra opció era la resolució democràtica del conflicte, però l’estat ha negat aquesta resolució democràtica, pactada i negociada. Hem de ser conscients que nosaltres no podem decidir tots sols. Aquests arguments del president Puigdemont són difícils de refutar. De fet, no he vist ningú que ho fes —Us queden ganes de continuar fent política? —Crec que sempre faré política des d’un lloc o un altre. Però la presència a les institucions sí que té data de caducitat. Mentre pensi que sóc útil hi seré i si no m’hi sento útil, no m’aferraré a cap càrrec. —Què en penseu, de convocar eleccions catalanes? —Hem de tenir una estratègia que sigui una resposta de país als embats de l’estat cap a nosaltres, i un full de ruta per a fer realitat el mandat del Primer d’Octubre. Jo no veig que fent unes eleccions l’escenari de l’endemà fos diferent de l’actual. Digueu-me optimista, però per més eleccions que fem hi haurà una majoria independentista i tindrem la necessitat d’entendre’ns per liderar el país cap a la independència. Per tant, les eleccions no són la solució de res. —Cal modernitzar el funcionament del parlament? —Les institucions funcionen molt amb rituals, però hem de ser innovadors i estar oberts als canvis de les formes i de les estructures per encarar les circumstàncies que vivim. L’excepcionalitat política actual no es pot gestionar amb les tradicions i els costums de funcionament de tota la vida. És evident que hem de modernitzar moltes coses, sempre al servei de la voluntat democràtica de la gent.

Josep Costa: ‘Pensar que si es feien certes coses no entraria més gent a la presó va ser un error’

Fem l’entrevista un dia abans de començar el ple extraordinari per validar el decret llei de plurilingüisme del Consell. El PP ha amenaçat amb tot d’impugnacions. Enric Morera, president de les Corts, es declara tranquil. I parla, d’entrada, de Sicília i de la bella capella del Palatinat, que n’allotja el parlament. De seguida, però, cal anar al tall: de temes n’hi ha molts, la legislatura comença i enguany es presenta trepidant. —Comenceu legislatura amb un ple extraordinari. Hi preveieu normalitat o hi pot haver episodis de filibusterisme parlamentari? —Jo espere que siga una sessió de molta normalitat, que donarà molta seguretat i tranquil·litat als claustres de professors i als pares, perquè farà que comence el curs amb normalitat, amb llibertat d’elecció del projecte lingüístic de cada centre. —El PP ha amenaçat amb recursos d’inconstitucionalitat i ha dit que fer el ple pot tenir ‘conseqüències jurídiques’… —Sí, però és estrany, perquè el grup parlamentari popular va prendre la decisió de convocar aquest ple. Van ser ells. Jo em vaig limitar a fer l’acte formal de convocatòria. Jo he escoltat la Junta de Síndics: dimarts passat, per unanimitat, va decidir la convocatòria. —Aleshores, tranquil·litat? —I bons aliments. Jo preveig una situació normal: convalidar un decret llei d’un govern que vol comptar amb el suport de les Corts uns dies abans de l’inici del curs escolar. Per tant, molta normalitat. Allò que sí que ha estat anormal és que una institució com la Diputació d’Alacant, que no hi té legitimitat, puga haver interposat un recurs . Això és el que veig estrany. —I que s’hagi acceptat. —També. Però nosaltres hem de solucionar els problemes de la gent. I això és el que fa aquest decret. —Una vida parlamentària de qualitat pot donar la mesura del grau de democràcia d’una societat. És la tercera legislatura que sou a les Corts… —Des del 2007, sí. —I ara fa dos anys que en sou el president. A banda les figures dels Borja que ens reben a l’entrada de l’edifici, en què penseu que es nota el canvi, respecte de les legislatures anteriors? —Hem recuperat un clima de normalitat, de més treball, de més acords i de més consens. Teníem una anomalia derivada de la situació política i econòmica que es vivia en aquesta terra, i hem demostrat que en la pluralitat es funciona millor. Perquè en aquestes Corts hem aconseguit molts punts de consens sobre interessos estratègics del nostre poble. Quant a activitat parlamentària, som la primera cambra pel que fa a atenció a les demandes de l’oposició, a respostes escrites, a demanda de documentació… I, quant a vitalitat d’assemblea legislativa, tenim una sana i envejable normalitat democràtica. De fet, m’han nomenat president de la conferència de les presidències dels parlaments autonòmics, la COPREPA. En aquests moments som un referent de bones pràctiques parlamentàries. —Ah. —I, amb tot, som bastant invisibles. Malgrat haver recuperat la connectivitat amb la societat civil. Hem fet actes, per exemple, en els quals els diputats escoltaven el que deien plataformes de la societat civil, hem girat el calcetí. Però som uns grans desconeguts. I si no hi ha un bon parlamentarisme, la democràcia se’n ressent. —El parlamentarisme, per cert, té molt de pes en la configuració d’aquest poble. —Sí, des que Jaume I ens institucionalitza com a entitat pròpia, hem tingut unes Corts molt actives, molt avançades. De l’època, estamentals, que assessoraven el rei, però el rei no podia fer qualsevol cosa. De fet, també hem tingut revoltes, com la dels agermanats, pel fet de no respectar les nostres institucions. Bé, crec que en aquests moments tenim les Corts més reivindicatives des de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals per la batalla d’Almansa: hem aconseguit situar al centre del nostre debat qüestions bàsiques dels interessos valencians, com l’infrafinançament o la falta d’inversió. I ho hem fet de manera unànime. És una qüestió de justícia. —A mitjan legislatura ja es pot fer balanç. D’activitat legislativa n’hi ha hagut poca, fins ara… —La primera part de la legislatura ha estat d’anàlisi i de reparació. Però s’ha aprovat el pressupost, les lleis d’acompanyament i mecanismes importants per a afrontar el futur. Hem creat l’Agència Valenciana de la Innovació, hem aprovat la recuperació de la nova RTVV, que ha implicat una feinada molt intensa… I crec que ara s’accentuaran molt els projectes de llei. Per una altra banda, he de dir que les lleis valencianes aprovades són totes al Tribunal Constitucional, perquè el govern central hi ha presentat recurs en contra. És un escàndol majúscul que es vulnere d’eixa forma la feina del nostre parlament. Les lleis valencianes aprovades són totes al Tribunal Constitucional, perquè el govern central hi ha presentat recurs en contra. És un escàndol majúscul. —Totes, sistemàticament? —Sistemàticament. La de pobresa energètica… totes. És un atac directe al nostre autogovern i a la nostra autonomia. Hi ha voluntat d’anul·lar-nos l’autogovern. En la comissió bilateral hem tingut una posició molt enèrgica per a defensar el parlamentarisme i els interessos valencians. Aquesta dinàmica d’involució autonòmica és el caldo de cultiu per a la crisi global territorial que hi ha a l’estat. —Aviat farà un any que sindicats i associacions van arribar a un acord per a la futura llei de la funció pública, que inclou la competència lingüística. Arribarà a rams de beneir, aquesta llei? —Ja la tenim en tràmit. I s’aprovarà prompte. Calcule que a començament del 2018. És una de les lleis importants. Però cal fer un treball previ prou ampli, en aquest cas amb els sindicats, perquè ja arribe molt acordada. Com que s’ha fet, el tràmit parlamentari hauria de ser més fàcil. —Una altra qüestió és normalitzar la representativitat de les Corts amb la supressió de la barrera electoral del 3%… És factible en aquesta legislatura? —És factible. I necessari: no es poden posar barreres antidemocràtiques a ningú. S’ha triat la via de la proposició de llei. I s’ha treballat així: comissió parlamentària de reforma de l’Estatut i de nova llei electoral, dictamen de tots els grups, que ja tenim, i ara, d’eixe denominador comú, n’ha d’eixir un text articulat. La proposició de llei que entre a les Corts haurà de tenir molt consens. No serà fàcil, però ha de ser així: no un projecte legislatiu del Consell sinó de les Corts. Perquè, de fet, les mateixes Corts han recuperat molt la seua sobirania, com a entitat. No som un ens dependent del Consell com passava en el passat. —Heu esmentat la llei de creació de la nova ràdio i televisió públiques. La llei és feta. La televisió, quan? —Us diré una cosa: hauríem pogut tenir la televisió el 9 d’octubre del 2015. —Com? —No liquidant la que hi havia. En aquell moment jo vaig intentar un acord amb els treballadors i posar aquest fet en evidència. Però hi hagué incomprensió i no hi hagué altura de mires. I es va decidir fer una nova televisió. Ja vaig avisar en aquell moment que tindria problemes de temps. Jo, com a valencianista, volia una televisió de seguida, amb garanties. I això significava triar el camí de no liquidar-la. Però se’n va triar un altre. I ha significat un tall. Quan tindrem la televisió? No ho sé. Jo, en aquest tema, estic negre. —I quan tornarà TV3? —Tan bon punt com tinguem en marxa À Punt, proposaré al govern que aplique la reciprocitat. Des del minut u proposaré que s’aplique la normativa que en el seu dia ja vaig pactar amb el PP (per tant, supose que sobre aquest punt no faran demagògia). Però perquè hi haja reciprocitat has de tenir alguna cosa per a reciprocitar. Jo aniria més lluny de la reciprocitat: buscar fórmules que ens permeten de cooperar en l’àmbit audiovisual. És lògic. I hem de fer lògic el que fins ara han mantingut en l’anormalitat. —La qüestió del finançament acabarà de marcar bona part de la legislatura… —Efectivament, ho hem situat en el centre del debat polític, lligant-ho amb el fet que és una causa directa de l’empobriment sistemàtic del poble valencià. També hem situat en el centre del debat la falta d’inversió pública territorialitzada del pressupost general de l’estat. I hem de recordar que hem reformat l’estatut d’autonomia, que està pendent de tramitar-se, per aquest punt. Dit això, el sistema de finançament i el model de la LOFCA és un exemple més del fet que Espanya no funciona. —Penseu que hi pot haver cap mena de receptivitat o de rectificació per part de l’estat, quant al finançament? —L’estat espanyol s’ha de repensar i reelaborar tot. En cinc anys, el senyor Mariano Rajoy ha incrementat el deute públic de 350.000 milions d’euros, que és un catàstrofe, perquè s’ha fet sobre una devaluació social enorme. Les desigualtats han augmentat i, per tant, no és que s’haja de parlar de recursos cap a les autonomies, sinó de tot el model d’ingressos i despeses de l’estat. No es pot consentir que siguen les autonomies les que es barallen per un tros del pastís. Hem de parlar de tot, dels ingressos públics i de les despeses públiques. I hem de recordar que el principal incomplidor és l’estat, que és el que acumula més incapacitat en la gestió econòmica. S’ha de parlar del conjunt d’ingressos de l’estat i, per tant, no sóc optimista si no hi ha una visió política més àmplia d’un problema greu: que l’estat espanyol en aquests moments no és viable. —La resposta a les reivindicacions valencianes ha estat, de moment, aquell ‘els polítics valencians només saben plorar’ que va dir el ministre espanyol Montoro… —Ens han insultat, sí. Ens han insultat aquells que ens porten a la catàstrofe, que han exhaurit els fons de pensions, que es han posat en un deute públic superior al 100% del PIB, que ens porten al desastre. No ens poden donar lliçons. Si continuen aquestes polítiques, les polítiques del PP, crec que el fracàs de l’estat espanyol serà global. I no s’han fet els passos per a canviar el model productiu. Una prova d’això és l’impost al sol, que és una barbaritat. La política del PP és la de crear problemes i d’incrementar els que ja hi ha. No en soluciona ni un. Ni econòmic, ni social, ni territorial, ni democràtic: els augmenta. Governen per intentar tapar la seua gestió i la multitud de casos de corrupció. —I aquest menysteniment… —Eixe menysteniment, eixa burla formen part d’eixe no abordar els problemes. I cada dia que passa… Hem de recordar que tota la situació que viu Catalunya és per la seua campanya anticatalanista del 2006, que ja venia larvada de feia molt de temps. Eixes dinàmiques ens han portat a aquesta situació. I els valencians recordem, i molt, que l’anticatalanisme ha estat un mal negoci per al poble valencià, molt mal negoci. I que les polítiques de dreta centralista impulsades pel PP en tots els àmbits són un autèntic fracàs. Encara que no vulguen veure-ho, els problemes cada vegada es faran més evidents. I hem de fer una reflexió. Perquè el pacte del 1978 està absolutament exhaurit. I si no som capaços d’elaborar un altre pacte amb polítiques d’altura jo pronostique una situació molt difícil per a l’estat espanyol. —Com valoreu els darrers esdeveniments parlamentaris a Catalunya? —Era un fet anunciat. No em va sorprendre. Ja s’havia dit i anunciat que hi hauria l’aprovació d’una llei de referèndum. La qüestió és per què s’arriba a aquesta situació. Aquest malestar ve de lluny. Per una altra banda, aquests mateixos fenòmens passen a tot Europa: l’exhauriment dels estats nació entesos com abans. Cada vegada els pobles europeus, no només el català, volen tenir més instruments per a poder estar en un món global des de la seua localitat. El que jo reclame és tranquil·litat, serenitat i que hi haja un clima que ens permeta d’abordar des de la política una evidència: que hi ha un enfonsament del pacte constitucional del 78. I, o bé es fa un altre pacte, unes altres polítiques, o tindrem una situació negativa per part de tots. L’immobilisme que hem vist no és la solució. —Hi heu parlat, amb Carme Forcadell? —Sí, vaig fer un acte de presència al Parlament de Catalunya per donar-li el meu suport personal en el moment en què va ser encausada per haver dut al parlament un debat polític. Això és inaudit. És més propi de règims del passat. I de aquellos polvos, estos lodos. Ara no he parlat amb ella, però com a president de la COPREPA parle amb tots els meus homòlegs, i intentaré que es genere la situació per establir el que ens pertoca: el parlamentarisme és parlar. I parlar amb tots. —Quin és l’últim llibre que heu llegit? —Individus com nosaltres, de Ferran Torrent.

Enric Morera: ‘L’estat espanyol no és viable’

La batalla de Barcelona comença a fer soroll un any abans de les eleccions. Alguns partits ja han començat processos de primàries i s’han anunciat propostes innovadores. Neus Munté, que va ser consellera de Presidència i portaveu del govern fins al juliol passat, ha decidit de presentar-se pel PDECat i disputar la batllia a Ada Colau. Falta un any i la situació que viu el país no deixa preveure una campanya plàcida ni centrada tan sols en la ciutat. En parlem amb Munté, que demana que es treballi amb la màxima unitat de les forces sobiranistes i amb la idea de crear nous consensos polítics a la ciutat. Parlem també de la situació dels presos, del conflicte entre el partit i Junts per Catalunya, la decisió de la justícia alemanya amb Puigdemont i les seves conseqüències… —Quina serà la gran prioritat de les eleccions a Barcelona? —N’hi ha una de molt clara, que no és l’única, que és recuperar els grans consensos polítics i socials en qüestions tan importants com l’habitatge, la seguretat, la mobilitat, l’ocupació i el model de ciutat. També cal recuperar el tremp de Barcelona com a capital d’un país que es troba en una situació molt complexa de vulneració de drets i llibertats. I també cal recuperar el paper de lideratge de Barcelona a l’àrea metropolitana i capital dels pobles i municipis del país. —El mandat d’Ada Colau no ha afavorit tots aquests objectius? —Sí, n’estic convençuda. I per això ara els situo com a prioritats. L’equip de govern de Colau no compta amb un consens polític per a impulsar una de les seves propostes estrella, que és la unió dels tramvies per la Diagonal. O en matèria d’habitatge, tot ha quedat en grans anuncis i proclames, però continua essent un problema molt greu. Encara cal un parc d’habitatge a un preu assequible. S’han fet molts anuncis i moltes promeses, però la feina està per fer a Barcelona. —Què ofereix Neus Munté que no ofereixin els altres? —Crec que puc acreditar una experiència de govern i gestió pels anys que he tingut la sort i l’honor de ser membre del govern de Catalunya. I també un coneixement de la ciutat. Però també penso que tinc experiència en els sectors en què s’han de restablir unes aliances molt importants. Em refereixo al tercer sector social, com a garant dels drets i el benestar de les persones, però també en el sector econòmic i el món de l’empresa perquè contribueixi a recuperar el dinamisme econòmic, que és la condició indispensable perquè hi hagi benestar. Aquestes són algunes de les credencials que puc acreditar per la meva trajectòria al govern, com a diputada i pels meus anys de feina a la UGT de Catalunya. —Com definiríeu la Barcelona que voleu construir en una frase? —Barcelona ha de ser una ciutat més amable amb les persones que hi viuen i hi treballen, amb les persones que emprenen i poden generar riquesa, amb els vianants, amb les persones grans… Barcelona és una gran ciutat on es viu bé i on s’ha de viure millor. I ha de ser capaç d’ajudar a viure millor a tothom sense exclusions. —És culpa del turisme que no sigui una ciutat amable amb les persones que hi viuen? —Jo sóc crítica amb el discurs que culpa i demonitza el turisme. És evident que hi ha d’haver uns límits i un control que ha d’exercir l’administració municipal i la resta d’administracions. Però hem de veure el turisme com una font d’oportunitats. No tan sols de riquesa econòmica. Ens pot ajudar a situar encara més Barcelona al món. Hi ha un altre aspecte del turisme que s’ha de corregir, que és el bon repartiment de la riquesa que genera el turisme a la ciutat. S’han d’establir mecanismes perquè aquesta riquesa arribi a moltes més persones que no ho fa actualment. Però no podem criminalitzar el turisme. —Què es pot fer contra l’expulsió de la gent dels seus barris? —Per ser honestos, cal reconèixer que un ajuntament –el de Barcelona i qualsevol altre– no té tots els elements per a influir de manera definitiva en el preu de l’habitatge i del sòl, que és el que genera en bona part aquesta situació. Però sí que té alguns mecanismes per a influir-hi. I s’han d’aprofitar intensament. Això no ha passat amb Colau. Fa tres anys, l’equip de Colau va centrar la campanya en unes prioritats que no s’han desenvolupat. La cosa ha quedat en aquells grans titulars. Una d’aquelles prioritats era l’habitatge, i Barcelona continua amb les mateixes necessitats que aleshores. —No hi ha hagut cap millora? —L’únic que podrà acreditar Colau al final del seu mandat és la posada a disposició de l’habitatge que prové de l’etapa de Xavier Trias. No s’han explorat totes les possibilitats. No s’ha negociat intensament amb els grans tenidors i els bancs per poder disposar del parc d’habitatge a un preu assequible. I no s’ha aprofitat la bona entesa que hi havia hagut el mandat anterior amb el govern de la Generalitat, que va crear un indicador dels preus de lloguer per a prioritzar els preus raonables. L’ajuntament té eines i no les ha fetes servir. I parlem d’un problema greu que afecta moltes persones. —Què ha fet bé Ada Colau? —Jo sóc de reconèixer les coses que es fan bé independentment del color polític de cadascú. Començo per recordar que ella no ha reconegut pràcticament res d’allò que va fer ben fet l’alcalde Trias en un context de greu crisi econòmica. Les dificultats eren grans i quotidianes. En vaig ser testimoni de primera fila com a responsable del Departament de Benestar Social i Família. Colau ha apuntat bones maneres en alguns aspectes, però ha estat incapaç de concretar la bona direcció en aspectes com la participació ciutadana. És elogiable que es vulgui fer participar la ciutadania en les grans decisions de la ciutat. Però cal que la participació formi part d’un concepte de democràcia real. —Què voleu dir? —No té cap sentit sotmetre a consulta de la ciutadania qüestions en què no hi ha una discrepància política, sinó un gran consens. Això passarà ara amb la multiconsulta. Per exemple, volen preguntar si s’està d’acord que el 30% dels solars que hi ha al 22@ es destinin a habitatge públic. L’alcaldessa té un suport absolut del ple de l’ajuntament i de la ciutadania per a fer-ho i per a modificar el Pla General Metropolità que ho faci possible. Sembla que vulgui una votació de resultat evident per a una decisió que ja està presa. La participació no ha de servir per a treure rèdit polític, sinó una proposta sincera. —Com s’exerceix de capital d’una nació? —Per començar, el govern de la ciutat s’ha de posar al capdavant de la defensa dels drets i les llibertats dels ciutadans sense ambigüitats. També ha de defensar la legitimitat d’un govern que va ser expulsat amb l’article 155. I també s’ha de posar al costat de la defensa de les persones que en aquest moment són a la presó o a l’exili i demanar-ne la llibertat i el retorn. Aquest discurs no s’ha fet de manera nítida. I quan s’han pronunciat sobre això, ho han fet tard i de manera confusa. Això és imperdonable en una ciutat com Barcelona, que ha estat la casa de tantes mobilitzacions polítiques i cíviques en defensa de l’autodeterminació i la llibertat. En aquest moment difícil per al país, s’ha trobat a faltar molt el lideratge de Barcelona i de l’alcaldessa. —També s’ha deixat de fer servir la potència internacional de la marca Barcelona per explicar la situació de Catalunya? —Aquesta també és una manera d’exercir la capitalitat. Trias ho va fer molt, això, en els seus viatges pel món. L’alcalde de Barcelona ha de ser un portaveu de Catalunya al món. Això s’ha perdut amb Colau. N’he parlat amb persones vinculades a projectes i expedicions de la marca Barcelona. I ratifiquen aquesta mirada. Aquesta posició de lideratge els ha causat un cert vertigen i molta incomoditat. I és una posició que aporta coses bones i positives per a la ciutat. —El ple de l’ajuntament està molt fragmentat en la representació política. Quina és l’aliança capaç de desbancar Colau? —La màxima unitat de les forces independentistes. Cal tenir en compte que si no hi ha entesa alternativa, el govern és per a la llista més votada. L’opció guanyadora per Barcelona és sumar esforços tots els qui volem una Barcelona capital de Catalunya amb els accents que ara explicava. I també sumar esforços per una Barcelona que dóna respostes als problemes de la gent i que no es queda en les proclames i els grans anuncis. Em sembla que aquesta unitat dels independentistes per a guanyar a Barcelona és possible. —La CUP pot ser una aliada de Neus Munté? —La decisió no s’ha de prendre tan sols des de les posicions del Partit Demòcrata que jo represento. Se n’hauria de parlar molt. Vull dir que amb la CUP hem compartit i compartim una visió i un objectiu com a país. Però a Barcelona i a qualsevol altre municipi, la qüestió del país, que és important, s’ha d’acompanyar d’una proposta de ciutat. Cal posar-se d’acord en com governar la ciutat i quina és la millor manera de servir les persones. I és evident que en el terreny econòmic i social les diferències amb la CUP són molt grans. Hem pogut conviure i hem fet un camí plegats en l’àmbit de país, però no ho veig directament exportable a l’àmbit municipal. —I no cal fer la unitat dels sobiranistes abans, per assegurar la primera posició? —Hem de poder analitzar què ens convé més. Jo em sentiria còmode amb una llista com més transversal millor. La cosa que menys em preocupa és el nom de la llista, però imagino una candidatura amb persones amb carnet de partit i independents. M’agrada molt la participació d’independents en la política. S’ha de treballar per trobar una fórmula còmoda per a tothom que permeti de presentar-nos amb solidesa i força per obtenir la majoria de regidors del ple. —Què en penseu, de la proposta de Graupera? —D’entrada, tothom qui tingui coses a dir sobre Barcelona és benvingut. Les propostes i les idees són sempre bones. Dit això, la proposta concreta de fer unes primàries obertes necessita més concreció. Crec que és un bon ham perquè es parli de la participació i l’apoderament de la ciutadania. Però he de demanar que es toqui de peus a terra i s’expliqui com es poden organitzar unes primàries d’aquesta mena. D’altra banda, sempre defensaré el paper dels partits polítics. Reconec que hi ha coses que cal millorar de la política de partit, però jo hi crec, com a actors polítics de primer ordre. El meu partit té en marxa unes primàries per a escollir un candidat o candidata que pugui guanyar les eleccions. El format, el programa i la candidatura també s’han de preparar bé. No tot són els noms que poses davant. La seva proposta sobrepassa les costures dels partits, evidentment. I cal analitzar la proposta, però li falta molta concreció. —N’heu parlat? —No. Ens coneixem de fa molts anys. Havíem militat plegats a la Joventut Nacionalista de Catalunya, al mateix col·lectiu. El conec, l’aprecio i penso que és una persona amb un cervell privilegiat i amb una trajectòria molt interessant. Però no ens hem vist darrerament. No n’hem parlat. Ja arribarà el moment. Màxima disposició a parlar amb tothom. —Es podrà fer un debat sobre la ciutat que no quedi tapat amb tot això que passa al país? —Segur que les eleccions municipals es veuran influïdes per la situació del país. Falta un any per a les eleccions i ens hem acostumat que les coses passen a una gran velocitat. Allò que un dia sembla una qüestió importantíssima l’endemà ja no és actualitat perquè han passat quatre coses noves també importants. Per tant, es fa difícil de preveure en quin punt exacte es trobarà el clima del país el 9 de juny de l’any que ve, quan presumiblement es faran les eleccions municipals. Sigui com sigui, la gravetat de les coses que passen a Catalunya fa que sigui impossible d’obviar l’actualitat i els objectius nacionals en una campanya i unes eleccions municipals. —Com viviu l’empresonament dels vostres companys? Vau compartir taula de govern fins pocs mesos abans… —Vaig compartir la taula del govern fins pocs mesos abans, però la relació personal i política la vam tenir fins poques hores abans d’entrar a la presó. Ho porto molt malament, com la majoria de gent. Amb molta tristesa, però sobretot amb molta indignació i molt sentiment d’injustícia. Tots els qui són a la presó hi són per motius polítics, sense haver comès cap delicte. Hi ha una construcció absolutament artificial d’un delicte de rebel·lió que la decisió de la justícia alemanya aquesta setmana ha desmuntat completament. Després d’això, cap dels presos polítics hauria de ser ara a la presó. Haurien de ser alliberats immediatament. Tinc la mateixa sensació de tristesa i d’impotència pels companys que són a l’exili. La decisió de marxar de casa és molt dura per a ells i per a les seves famílies. —Deveu tenir el pensament que podríeu ser a la presó ara… —És innegable que aquest pensament l’he tingut. Però no des d’una perspectiva d’alleugeriment o de dir ‘uf, encara sort que no sóc jo’, sinó des de la indignació. Perquè sé que jo no vaig fer res per a merèixer la presó, i els companys que van continuar o que es van incorporar al govern o a la presidència del parlament, tampoc. Cap dels qui són a la presó o a l’exili no han fet res que justifiqui la seva situació. La meva sensació és potser més real perquè conec en primera persona la tasca que feia el govern i l’esperit sempre rotundament democràtic i completament pacífic que va presidir la nostra actuació. Sempre democràtica i sempre pacífica. —Havíeu previst aquesta virulència de l’estat espanyol? Al govern teníeu més informació… —A risc de ser titllada d’ingènua, us asseguro que no em podia imaginar aquesta virulència de l’estat. L’actuació de l’estat el 9-N del 2014 i després em servia com a referència per a imaginar quina podia ser la reacció de l’estat. Entenia que es parlaria de desobediència com aleshores. No em podia imaginar, el 14 de juliol, quan vaig sortir del govern, que el 2 de novembre nou membres del govern entrarien a la presó. De cap de les maneres. Parlo només per mi. Vaig pensar que finalment la política s’imposaria. I també que el sentit comú s’imposaria al sentiment de venjança. Sabia que podia haver-hi unes conseqüències personals pel compliment del mandat del referèndum pel govern i el parlament, però mai que s’arribaria a l’extrem de l’empresonament preventiu de persones que no han comès cap delicte. —La sortida del govern tenia a veure amb intuir una tardor difícil? —En bona part, sí, però hi va haver un cúmul de circumstàncies i va ser una decisió personal. No em va fer fora ningú, no em va cessar el president Puigdemont, sinó que vaig ser jo qui li vaig demanar el relleu perquè em sentia sense força per a encarar aquella tardor que sí, s’intuïa difícil, però no pas amb aquesta magnitud. Jo creia que el millor era que fer un relleu que garantís que les coses arribarien a bon port. Jo ja feia molts anys que treballava amb una gran intensitat. Ja feia anys que era consellera i la tasca de portaveu del govern tenia un desgast personal alt. Vam fer una reflexió amb el president i també amb la família. Vaig considerar que el relleu era necessari. I vaig estar molt satisfeta de com va ser la meva sortida i crec que els canvis van reforçar el govern. En el meu cas, la incorporació com a conseller de Presidència de Jordi Turull em va satisfer, perquè és una persona que admiro, estimo i amb qui som amics des de fa anys. —Què passa amb la visibilitat de les dues preses, Dolors Bassa i Carme Forcadell? Sembla que se’n parli menys. —És cert. Ja va passar amb la Meritxell Borràs i la Dolors Bassa en el primer moment. Torna a passar ara amb la Carme i la Dolors. Diria que s’explica per diversos factors. El pes polític està molt centrat en persones com el president Puigdemont, el conseller Turull i el vice-president Junqueras, i això fa que les preses polítiques hagin quedat en un segon terme. Però també crec que reflecteix el que passa a la societat, que és la menor visibilitat de les dones. És sorprenent, perquè parlem de la presidenta del parlament i la gravetat democràtica que estigui privada de llibertat. I en canvi, no se’n parla amb la intensitat que seria normal. És important que hi posem el focus. A més, em consta que les condicions d’habitabilitat i convivència de la presó d’elles són molt diferents de les presons on hi ha els homes, que són més noves i modernes. —Quin problema hi ha entre el PDECat i Junts per Catalunya? —S’ha parlat i escrit molt sobre aquesta suposada mala relació. Jo ho visc de prop i puc dir que no hi ha una mala relació. Tanmateix, hem de tenir en compte que parlem d’actors diferents i cal desdramatitzar. El Partit Demòcrata és jove, però és un partit clàssic amb estructura i territorialització, jerarquia en la presa de decisions, etc. En canvi, Junts per Catalunya s’ha creat per ser una candidatura, i ara un grup parlamentari, amb una composició diversa de persones amb molta experiència política i persones que no en tenen gens. I això fa que la gestió dels lideratges, les emocions i la presa de decisions siguin diferents a un lloc i a un altre. I que hi pugui haver topades. I ho dic en el bon sentit de la paraula. Insisteixo que cal desdramatitzar. Formem part d’un mateix projecte. Hem d’estar satisfets de com va l’experiència. I cal entendre que la repressió no ajuda a crear un clima de normalitat. No pot ser així. El PDECat i Junts per Catalunya estem condemnats i disposats a entendre’ns. —I ara què s’ha de fer? Qui ha de ser investit? Cada dia ens canvien el candidat i ja no sabem on som. —Forma part de l’excepcionalitat que vivim. No és pas des de Catalunya que canviem de candidat per plaer. Ens trobem amb decisions de l’estat espanyol que impossibiliten o fan molt difícil la investidura d’una persona o d’una altra. Ara hi ha una decisió de les Nacions Unides que dóna més força a la investidura de Jordi Sànchez. Per tant, avui el candidat de Junts per Catalunya és Jordi Sànchez, després que no es pogués fer la investidura de Turull, el dia abans de ser empresonat, perquè la CUP no ho va voler. En tot cas, ara som on som. I cal analitzar molt bé la decisió que ha pres la justícia alemanya sobre Puigdemont, però fins ara el nom que hi ha damunt la taula és el de Sànchez. Hem de fer aquesta investidura. I el pas següent és poder nomenar un govern i tenir un altre altaveu per a denunciar tot això que passa a Catalunya.

Neus Munté: ‘La unitat dels independentistes per a guanyar a Barcelona és possible’

‘Renteu-vos les mans sovint (amb aigua i sabó o solucions alcohòliques 70%), especialment després del contacte directe amb gent malalta o el seu entorn.’ Heus ací la principal recomanació que fan les autoritats sanitàries per a prevenir no únicament un possible contagi del coronavirus 2019, sinó de més virus com ara el de la grip. Com és que una fórmula tan simple com l’aigua i el sabó és tan eficaç contra virus tan agressius com aquest? És clar que és una mesura preventiva, no pas guaridora, però és ben eficaç, i té una base científica molt interessant, que un professor de química de Nova Gal·les del Sud, a Austràlia, Palli Thordarson, ha popularitzat amb un fil de piulets a Twitter que s’ha fet viral. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Us traduïm al català una part del text amb l’explicació: 1/25 Part 1 – Why does soap work so well on the SARS-CoV-2, the coronavirus and indeed most viruses? Because it is a self-assembled nanoparticle in which the weakest link is the lipid (fatty) bilayer. A two part thread about soap, viruses and supramolecular chemistry #COVID19 pic.twitter.com/OCwqPjO5Ht — Palli Thordarson (@PalliThordarson) March 8, 2020 «Per què el sabó funciona tan bé contra el SARS-Cov-2 i, de fet, amb la majoria dels virus? Perquè és una nanopartícula que s’agrega en la qual l’enllaç més dèbil és la bicapa lípida (el greix). És una trama de dues parts sobre el sabó, els virus i la química supramolecular. El sabó dissol la membrana de greix i el virus s’ensorra com un castell de cartes i ‘es mor’, o més ben dit, es torna inactiu, perquè els virus realment no són vius. Els virus poden estar actius fora del cos unes quantes hores, fins i tot uns quants dies. Els desinfectants, o els líquids, tovalloletes, gels i cremes que tenen alcohol (i sabó) tenen uns efectes semblants però no són realment tan bons com el sabó normal. A part l’alcohol i el sabó, els ‘agents antibacterians’ d’aquests productes no afecten gaire l’estructura del virus. En conseqüència, molts productes antibacterians són bàsicament una versió cara del sabó pel que fa a la manera com actuen contra el virus. El sabó és el millor, però les tovalloletes amb alcohol també són bones si el sabó no és pràctic o no el pots tenir a mà (per exemple, a l’oficina). Però exactament per què és tan bo el sabó? Sempre m’han fascinat els virus, perquè els veig com un dels exemples més espectaculars que mostren com poden convergir la química supramolecular i la nanociència. La majoria dels virus consisteixen en tres blocs de construcció clau: ARN, proteïnes i lípids. L’ARN és el material genètic viral. Les proteïnes tenen diversos papers, incloent-hi el d’entrar en la cèl·lula objectiu, que ajuda a multiplicar el virus i esdevé fonamentalment un element clau en tota la seva estructura. Els lípids formen aleshores una capa entorn del virus, tant per protegir-lo com per ajudar a propagar-lo i a fer la invasió cel·lular. L’ARN, les proteïnes i els lípids s’autoadhereixen per a formar el virus. Críticament, no hi ha vincles ‘covalents’ forts que mantinguin aquestes unitats unides. En canvi, l’autoadhesió viral es basa en interaccions dèbils ‘no covalents’ entre les proteïnes, l’ARN i els lípids. Junts actuen com un velcro, de manera que és molt difícil de trencar la partícula viral autoadherida. Tanmateix, ho podem fer (per exemple, amb sabó!) La majoria dels virus, incloent-hi els coronavirus, fan entre 50 i 200 nanòmetres. Les nanopartícules tenen interaccions complexes amb les superfícies en les quals es troben. Passa això mateix amb els virus. La pell, l’acer, la fusta, la tela, la pintura i la porcellana són superfícies molt diferents. Quan un virus envaeix una cèl·lula, l’ARN ‘segresta’ la maquinària cel·lular com un virus informàtic, i obliga la cèl·lula a començar a fer moltes còpies fresques del seu ARN i de les diverses proteïnes que componen el virus. Aquestes noves molècules d’ARN i proteïnes s’autoadhereixen amb lípids (normalment presents a la cèl·lula) per a formar noves còpies del virus. És a dir, el virus no es fotocopia a si mateix, sinó que fa còpies dels blocs de construcció que després s’autoadhereixen en nous virus! Tots aquests nous virus finalment saturen la cèl·lula i s’alliberen nous els virus que després passen a infectar més cèl·lules. Als pulmons, alguns d’aquests virus acaben a les vies respiratòries i a les membranes mucoses que les envolten. Quan estossegueu, o especialment quan esternudeu, les petites gotes de les vies respiratòries poden volar fins a deu metres. Hom considera que les més grans d’aquestes gotes són els principals portadors del coronavirus i poden arribar fins a dos metres. La majoria d’aquestes petites gotes van a parar al damunt de les superfícies i sovint s’eixuguen ràpidament. Però els virus continuen actius! Allò que s’esdevé a continuació té a veure amb la química supramolecular i amb la manera com les nanopartícules autoadherides (com ara els virus) interactuen amb el seu entorn. Ara és el moment d’introduir un poderós concepte de química supramolecular que diu efectivament: les molècules semblants sembla que interactuen amb més força entre si que no les que són més diferents. La fusta, el teixit i la pell interactuen d’una manera intensa amb els virus. Això contrasta amb l’acer, la porcellana i alguns plàstics. L’estructura de la superfície també importa: com més plana sigui, menys s’hi enganxarà el virus. Les superfícies més rugoses poden mantenir realment separat el virus. Aleshores, per què les superfícies són diferents? El virus es manté unit per una combinació d’enllaços d’hidrogen (com els de l’aigua) i el que anomenem interaccions hidròfiles o ‘semblants al greix’. La superfície de les fibres o la fusta, per exemple, pot formar molts enllaços d’hidrogen amb el virus. En canvi, l’acer o la porcellana no fan gaire unió d’hidrogen amb el virus Quant de temps roman actiu el virus? Depèn. Hom pensa que el coronavirus SARS-Cov-2 es manté actiu en les superfícies favorables durant unes quantes hores, potser un dia. La humitat (es dissol), la llum solar (llum UV) i la calor (moviments moleculars) fan que el virus no sigui tan estable. La pell és una superfície ideal per a un virus! És ‘orgànica’ i les proteïnes i els àcids lípids de les cèl·lules mortes de la superfície interactuen amb el virus mitjançant els enllaços d’hidrogen i les interaccions hidrofíliques ‘semblants al greix’. De manera que quan toques una superfície d’acer que tingui una partícula de virus, se t’enganxarà a la teva pell i, per tant, es transferirà a les mans. Però (encara) no t’has infectat. Tanmateix, si et toques la cara, el virus també hi pot anar a parar. En aquest cas, el virus és perillosament a prop de les vies respiratòries i de les membranes mucoses de la boca i els ulls. De manera que pot entrar. Per a netejar-te aquest virus de la pell, de les mans, el sabó actua de manera molt més eficient que no simplement l’aigua. L’aigua amb sabó conté unes substàncies anomenades amfipàtiques, algunes de les quals són molt semblants als lípids de la membrana del virus. Les molècules de sabó ‘competeixen’ amb els lípids de la membrana del virus. I també competeixen amb molts altres enllaços no covalents que ajuden les proteïnes, l’ARN i els lípids a mantenir-se junts. El sabó ‘dissol’ efectivament l’adhesiu que manté el virus unit. Afegiu a això tot d’aigua. El sabó també supera les interaccions entre el virus i la superfície de la pell. Aviat els virus es desprenen i cauen com un castell de cartes a causa de la inacció combinada del sabó i l’aigua. El virus se n’ha anat! La pell és força aspra i arrugada, de manera que cal fregar i remullar força per assegurar que el sabó arribi a tots els plecs.» La pèrdua d’olfacte i gust, nous símpotmes coronavirus 2019

Coronavirus: per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç?

La fiscalia ha demanat a la sala penal del Tribunal Suprem espanyol que comuniqui a la mesa del congrés i a la del senat ‘l’aplicació immediata’ de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal per a suspendre els presos polítics que ahir van assumir el càrrec de diputats i de senador. La fiscalia ha fet públic l’escrit l’endemà que Oriol Junqueras, Jordi Sànchez, Jordi Turull, Josep Rull i Raül Romeva prenguessin possessió com a parlamentaris. El ministeri públic considera que la sala del Suprem que presideix Manuel Marchena ha de prendre la iniciativa i instar les cambres a aplicar aquest precepte legal. Aquest és el procediment que es va seguir el juliol passat quan el jutge instructor, Pablo Llarena, va demanar al Parlament de Catalunya que suspengués els diputats en presó preventiva i processats per rebel·lió i que havien estat elegits diputats en les eleccions del 21 de desembre de 2017. Aquesta interpretació de la llei, aplicada als presos polítics, fou denunciada repetidament no solament pels advocats dels presos sinó també per diversos juristes. En parlava l’advocat i ara diputat al congrés Jaume Alonso-Cuevillas, que recordava la jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol en relació amb la suspensió de diputats processats per rebel·lió: ‘S’ha d’entendre relacionada amb actes terroristes, segons que diu la sentència 199/87 del TC.’ Efectivament, aquesta sentència diu: ‘Per definició, la rebel·lió és realitzada per un grup que té el propòsit d’ús il·legítim d’armes de guerra o explosius, amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l’ordre constitucional.’ Segons aquesta sentència del TC, la suspensió d’acord amb el 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal s’ha d’aplicar en el cas de processats per rebel·lió, entenent la rebel·lió de la manera que no l’ha entès la fiscalia en cap moment d’ençà de la tardor del 2017, és a dir, un alçament violent amb l’ús d’armes o d’explosius. Fins ara, els magistrats del tribunal que jutgen els presos polítics han estat partidaris que siguin les meses del congrés i del senat que suspenguessin els diputats empresonats, aplicant el reglament de les cambres i sense necessitat que el Suprem els hagués d’instar a fer res.

La fiscalia demana a Marchena que cometi el mateix abús de Llarena amb els presos polítics

El Debat Constituent engegarà la fase participativa ciutadana entre finals de febrer i març. Així ho ha explicat Lluís Llach durant la darrera formació i la presentació de la nova etapa de la plataforma, creada a partir de la tasca del Fòrum Cívic i Social pel Debat Constituent que va impulsar el president de la Generalitat, Quim Torra. El cantautor i ex-diputat de JxSí ha demanat a l’assemblea reunida aquest migdia al Poblenou (Barcelona) que s’impliqui en la fase de participació, perquè el missatge de construir la República sigui vinculant per als partits. Llach ha elogiat l”eina fantàstica’ que formen les 52 Enteses comarcals i de districte, la coordinadora que articula els debats al territori. El Debat Constituent ha celebrat la seva darrera jornada formativa al Centre Moral i Cultural del Poble Nou, després de la sèrie de trobades celebrades a Girona, Sabadell, Tarragona, Corbins-Lleida i Manresa. Aquestes reunions han servit per generar eines de formació i debat i recollir aportacions dels assistents al qüestionari que guiarà la fase participativa del projecte. Fins el 15 de febrer se seguiran recollint aportacions al qüestionari a través de les Enteses i, a finals de febrer, s’espera que s’iniciïn els Debats Ciutadans participatius. En aquesta fase es farà una crida a tota la ciutadania per donar la seva opinió sobre els temes que es portaran a debat, tal com ha insistit Llach. La participació es podrà fer a través dels actes i debats que organitzarà la xarxa d’Enteses arreu del territori i també a través de la web.

El Debat Constituent engegarà la fase participativa ciutadana a partir del febrer

L’atac feixista de dissabte a la matinada al nou centre LGTBI de Barcelona ha originat una gran mobilització de resposta contra la intolerància i l’extrema dreta. Centenars de manifestants han sortit aquest vespre als carrers de Barcelona per a protestar contra l’atac. Hi han assistit també la batllessa, Ada Colau, i la portaveu del govern, Elsa Artadi, entre més dirigents polítics. L’Ajuntament de Barcelona, que ha denunciat l’acció a la fiscalia per un delicte d’odi, ha convocat la concentració a les portes del centre, juntament amb la plataforma LGTBI.cat. La resposta multitudinària ha desbordat el carrer del Comte Borrell, ple a vessar. ‘No passaran’ ha estat una de les proclames més recurrents. També s’han alçat alguns castells en suport del col·lectiu LGTBI. En l’atac, van trencar vidres de l’entrada del centre i van fer pintades d’amenaça de mort contra el col·lectiu LGTBI. Ahir, desenes de veïns van respondre-hi espontàniament amb papers adhesius de colors. Més de mig centenar de persones van enganxar missatges de rebuig a l’atac i en defensa de les llibertats sexuals. ‘Som un barri gay friendly‘, ‘Stop homofòbia’, ‘Aquest lloc és necessari’, ‘Prou’, ‘Tolerància’ o ‘No esteu sols’ són alguns missatges que es podien llegir a la porta del centre LGTBI. El carrer Borrell ple a vesar de lluita i solidaritat 🏳️‍🌈✊ Feixistes, racistes, LGTBIfòbics i excloents; els que només atien l’odi no són benvinguts al barri ni enlloc.#ProuLGTBIfòbia#SantAntoniBarriDeTotes#NoEnsFaranFora pic.twitter.com/zTPLMwbomb — Fem Sant Antoni (@FemSantAntoni) January 28, 2019 Els que avui ataquen la comunitat #lgtbi ahir treien llaços grocs o agredien dones. És feixisme! #ProuLGTBIfobia #ProuFeixisme #nopassaran pic.twitter.com/nh5bMN0VUz — Josep Àlvarez i Picos 🎗️ (@jaipcat) January 28, 2019 “No pasarán!”. La respuesta ciudadana ante el ataque al centro LGTBI emociona 🏳️‍🌈💪🏻 pic.twitter.com/nDsJHMnFGM — Carlos Illana (@carlosillana) January 28, 2019 Avui hem donat suport al centre #LGTBI atacat aquest cap de setmana. Tots units fent pinya #equitat #castellers #niunpasenrera #culturapopular pic.twitter.com/qvq9WuUwnE — CVG (@cvg_cat) January 28, 2019 Cridem #NoPassaran davant el centre #LGTBI de #Barcelona en protesta a l'atac neonazi.#ProuLGTBIfòbia pic.twitter.com/o0XK2RVGLW — UCFR #STOPVOX (@UnitatvsRacisme) January 28, 2019 A la manifestació antifeixista al Centre LGTBI de Barcelona. Diversitat i tolerància sempre!! #LGTBIBarcelona pic.twitter.com/2XPAYjJkNU — Encarna Galindo (@encarna72) January 28, 2019 ¡La calle a reventar! Todos condenamos el ataque al #CentreLGTBI 🌈✊🏼¡No nos callarán!#StopLGTBIfobia #SantAntoni#Barcelona pic.twitter.com/fCn8Hfc6eA — Rodrigo (@rodrigopumarejo) January 28, 2019 Concentració gran i necessària davant el centre #LGTBI de #Barcelona en protesta a l'atac neonazi.Unitat contra la #LGTBIfòbiaUnitat contra el feixisme#NoPassaran#ProuLGTBIfòbia pic.twitter.com/jsrVDW4YbF — UCFR #STOPVOX (@UnitatvsRacisme) January 28, 2019 Carrer Borrell ple de gom a gom i crits de No passaran a la concentració contra l'agressió al centre LGTBI de Barcelona pic.twitter.com/C0484wm3HG — Mariana Cantero (@cantero_mariana) January 28, 2019

Protesta multitudinària contra l’atac al centre LGTBI de Barcelona

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, no assistirà a les rebudes oficials a Felipe VI de diumenge i dilluns, que visita la ciutat en motiu del Mobile World Congress. Així ho ha avançat El Suplement de Catalunya Ràdio. Sí que assistirà, però, al sopar oficial al Palau de la Música Catalana i a la inauguració del congrés. ⚠️ #EXCLUSIVA | El Suplement us avança que ADA COLAU no participarà a les rebudes oficials a FELIP VI de diumenge i dilluns. Sí que assistirà al sopar de benvinguda del #MWC18 i a la inauguració el congrés. pic.twitter.com/jpNWltsKKm — El suplement (@elsuplement) February 24, 2018 Colau ho ha justificat així. ‘Una cosa és el respecte institucional i l’altra és retre homenatge’, ha dit Colau, que ha volgut deixar clar que sí que assistirà al sopar institucional d’obertura del MWC demà diumenge al Palau de la Música i a la seva inauguració dilluns. ‘He comunicat a protocol de la casa reial que no participaré a les habituals rebudes oficials al rei. Ara mateix no pertoca per responsabilitat institucional davant de les milers de persones que van patir càrregues policials duríssimes i arbitràries a 27 escoles de la nostra ciutat l’1-O’, ha assenyalat. I ha retret al monarca la seva ‘zero empatia’ amb aquests lesionats de l’1-O: ‘En comptes de mantenir-se neutral i cridar a la concòrdia es va posicionar amb les tesis més dures i més repressives’, ha lamentat. Serà la primera vegada que el rei espanyol visitarà Catalunya després de l’1-O i després del 26 d’agost, en motiu de la manifestació a Barcelona en repulsa dels atemptats terroristes de La Rambla i Cambrils. Aquell dia els assistents el van escridassar ben fort. Més absències El secretari de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) del Govern de la Generalitat, Jordi Puigneró, ha anunciat aquesta setmana que no assistirà a la inauguració del Mobile World Congress (MWC) com a protesta de la presència del monarca, que presidirà l’acte. També ho faran el secretari d’Empresa, Joan Aregio, i el secretari general d’Empresa i Coneixement, Pau Villòria, que han declinat d’assistir al sopar oficial perquè no hi podran ser ni Carles Puigdemont ni Oriol Junqueras. En una carta dirigida al director general del Mobile, Villòria explica que no assistiran al sopar davant la situació d”anomalia i excepcionalitat’ que ‘impedeix’ la presència de la màxima representació del Govern.

Colau no assistirà a les rebudes oficials de Felipe VI al Mobile però anirà al sopar de benvinguda

Sílvia Bel (1970) és actriu de teatre, cinema i televisió. Actualment treballa al serial de TV3 Com si fos ahir i té quatre projectes de teatre embastats al Teatre Lliure, la Sala Beckett, la Biblioteca de Catalunya, i el TNC. Alhora és políticament activa, i durant el procés polític actual ha pres una posició ben evident. Sense anar més lluny, va ser l’encarregada de llegir el manifest a la manifestació unitària ‘Tombem el règim’ convocada a Barcelona divendres passat per a protestar contra la repressió. En aquesta entrevista, feta dimecres passat a Barcelona, ens parla de la seva trajectòria professional i vital a la primera part, de política nua i crua a la segona i dibuixa clarament el lligam entre totes dues. —El teatre us ve de família? —No. El meu pare va treballar tota la vida en una fàbrica de vidre, la Torrassa, de l’Hospitalet, i la meva mare era mestressa de casa. Tots dos del Baix Llobregat: la mare de Molins de Rei i el pare de Corbera de Llobregat. Es van casar i van tenir dues nenes. Ell va entrar a treballar a la fàbrica a catorze anys, i fins que es va jubilar. —Ben estrany. Jo em pensava que els independentistes eren tots de famílies de l’alta burgesia catalana. —Nosaltres sabem que no és així i que no és cert tampoc que no hi hagi classe treballadora d’aquí. Els meus pares són vius tots dos i viuen tothora amb l’esperança que les coses milloren i que ho puguin veure. Fins que jo tenia deu anys vam viure a Hostafrancs, en un pis diminut de la Gran Via, un setè. Llavors vam anar a viure a Molins de Rei, on el meu avi tenia un hort i va acabar fent un pis. Hi vaig créixer. —Als pares no els devia fer gaire gràcia que féssiu teatre. —Quan vaig dir al meu pare que volia estudiar per a actriu, al principi va dir que ell creia que nosaltres havíem de tenir l’oportunitat que no va tenir ell: tenir estudis. I em va dir: ‘Això no és per a tu, Sílvia. Nosaltres no som d’una família que ens puguem permetre aquestes coses. Has d’estudiar i buscar-te un futur una mica més prometedor del que jo vaig tenir.’ —I què li vau respondre? —Que això no ho havia triat jo, que ja és triat per algú altre. Jo ho sento així i és una cosa que sento per dins. No puc triar una altra cosa. Aquell any, per primera vegada l’Institut del Teatre era carrera universitària, títol universitari. Llavors el meu pare va dir: ‘Bé, d’acord.’ I si no passava les proves d’accés, faria filosofia, que m’agradava molt. A mi m’agradaven més les ciències i la lògica, però vaig entrar a l’Institut del Teatre. —I de seguida vau trobar feina. —Vaig començar a treballar molt d’hora. I he tingut sort en aquest ofici, perquè cal un punt de sort. —I el 1998 cap a Madrid. —Jo vaig conèixer al pare de la meva filla, l’actor Karra Elejalde, perquè feia teatre a Barcelona i vam estar junts uns quants anys. Vam estar a Madrid, sí, i vam fer-hi uns quants films. Vaig tenir la nena, a 29 anys, i quan vaig tornar a Barcelona, després haver estat uns anys amb el Karra, vaig tenir la sort de trobar Josep Maria Mestres, director de teatre, que em va oferir un paper en un teatre molt petit, l’Espai Brossa. —A La Xarxa, l’obra que us dóna el reconeixement. —Exacte, perquè en realitat havia fet films molt taquillers però professionalment no m’havien aportat cap canvi. En canvi, el text de Joan Brossa, en un teatre petitíssim a Barcelona, va fer que vinguessin molts crítics i que rebés crítiques molt bones, i sempre he anat tenint feina. —Estar tan políticament marcada us ha tancat portes? —És molt difícil de dir aquestes coses, no és tan fàcil. Pot ser que passin i que no en siguis conscient. Jo això no ho sé i per tant no puc dir que m’hagi passat. Però penso que, al marge d’això, un no pot deixar de dir allò que pensa sempre que no ofengui ningú. No hem de tenir por. Si un viu amb la por, ‘ai si dic això’…Al final què tenim? En l’autenticitat també hi ha això de tirar endavant. —He vist que vau treballar amb Amos Gitai. —Vaig anar a un càsting via Teatre Lliure. Era un espectacle basat en el llibre de Flavi Josep que narra la guerra dels jueus contra els romans el segle I dC. Allò va ser una experiència inoblidable, perquè l’home era un dèspota, i amb perdó. Però ho era: no es portava bé amb la gent del seu equip. Cal reconèixer-li que té molt de talent i a París era un fenomen, que estigui clar. Però en el tracte personal era complicat, feia plorar a la gent. Jeanne Moreau hi era, en aquest espectacle, i van acabar fatal; se’n va anar emprenyada. No estava disposada a permetre segons quines coses i l’obra es va aturar, no es van fer més funcions. Des de llavors la vaig admirar profundament. Defensant els companys i a mi, així la recordo. —I, d’experiències molt positives, quines tindríeu? —En general, el teatre és per a passar-ho bé. I jo, sempre que n’he fet, n’he gaudit. He treballat mot amb Josep Maria Mestres i Sergi Belbel i sempre he gaudit moltíssim. —Quan us polititzeu? —Jo sempre havia tingut l’ideal de poder viure en un país que fos lliure. Em considero una persona amb ideals independentistes de fa moltíssims anys. De sempre, diguéssim. —Aquesta setmana heu anat als Lledoners. Us hauríeu arribat a imaginar mai que visitaríeu presos polítics? — No. Mai. Vaig escriure-ho en una carta a Toni Comín que vau publicar a VilaWeb. Som molt amics i li deia que des de casa meva es veu casa seva i que jo em pensava que, un fet així, no hauria passat mai. Tot això era inimaginable. I la presó també. Quan hi vaig entrar, un noi que havia tingut un permís em diu: ‘Véns a veure l’Oriol Junqueras. És molt amic meu. Digues-li “llibertat!”‘ D’una banda em va fer molta il·lusió veure’ls i poder-hi parlar, però quan vaig arribar a casa vaig sentir una profunda tristesa. Allà dins no em va sortir, perquè era més gran la il·lusió de poder-los veure. Però ja en sortir de la presó, amb les portes que es tanquen i deixant enrere una gent que… escolta, que hi hagués pogut ser qualsevol del meu entorn. De fet, els coneixia personalment tots. Junqueras és de Sant Vicenç dels Horts i jo de Molins de Rei, havíem coincidit a molts llocs. Vaig veure Jordi Sánchez, Joaquim Forn, Raül Romeva i Oriol Junqueras. A casa vaig estar pensant amb la imatge d’ells rere el vidre. Llavors, sola, em va venir una cosa aclaparadora, com si allò no fos real. Costa tant d’assimilar. —Abans del 21-D dèieu que sortiríeu al carrer sense por. —Jo explico que nosaltres hem estat un moviment pacífic i que jo em considero pacífica i no violenta. Jo no vaig pegant ni cremant res. I que ens diuen violents? Si us plau. Això és com, si vas pel carrer, et diuen porc i, en lloc de mirar-te’l i somriure-li perquè vas dutxat, doncs no, t’olores, vas cap a casa i et preguntes si ho ets. Violents?! No podem creure que ho som, perquè no ho som. No puc entrar en aquest marc mental. —Com veieu el moment actual? —Mira, no podem caure en el parany que l’independentisme es divideixi per matisos. Ja sabem que en la política hi ha hagut un cert trencament, un cert estupor. En aquest període han sortit a la llum un conflicte que ha desorientat la gent. Els qui teníem clar que anàvem cap a un lloc no deixem que ens facin caure en el parany de dividir-nos entre nosaltres. La repressió, l’han sentida molt de prop aquests polítics, encara que siguin de partits diferents. I ni ells ni nosaltres hem de caure en el parany de barallar-nos i dividir-nos quan l’objectiu és comú. —Sou crítica envers la manera com s’ha portat el procés després de la DUI? —De crítica, se’n pot ser sempre, i de comprensiva també. D’una banda, jo sóc critica envers algunes coses, però, naturalment, veient la responsabilitat enorme que tenien i la que et cau a sobre, no els faria retrets destructius. No va amb la meva manera d’entendre les coses. Continuem endavant, construint. Això és un pas que vam fer i n’hem de fer més. No és contra ningú i és legítim que pensem que tenim dret de poder fer un referèndum i de triar el futur. —Fer un referèndum o desplegar el que ja vam fer? —Ara cau una mica lluny, el desplegament. I si no hi ha cap altre referèndum, doncs s’obren uns altres escenaris. Però, òbviament, el que no considero és el de ‘tots calladets i cap a casa’. Això no, després del que ha passat és impossible. No hi ha retorn. I com més repressió han exercit, més s’han equivocat i menys retorn hi ha. Continuen amb aquesta idea i així no se’n sortiran. Per tant, no és que digui que estigui segura que nosaltres ens en sortirem, és que estic segura que ells no se’n sortiran. Ells no se’n sortiran. Per aquest camí, segur que no. És impossible. No es pot reprimir la gent, tu. Han triat la repressió i això els treu la raó. Quan un té la raó, per què la vol, la violència? Si tenim la raó, per quin concepte hauríem de fer servir la violència? La violència, l’han de fer servir ells, que potser no tenen raó.

Sílvia Bel: ‘No hi ha retorn’

Com cada any, també aquest Sant Jordi VilaWeb us convida a visitar la redacció del diari a Barcelona. A les sis i a les set de la tarda, en dues sessions, el director del diari, Vicent Partal, us rebrà als qui vulgueu conèixer com funciona el diari i us passejarà per les instal·lacions del mateix, explicant-vos com el fem. Si ho voleu també podreu comprar els vostres llibres de Sant Jordi a la Botiga de VilaWeb on, també de sis a vuit, Vicent Partal mateix signarà exemplars dels seus llibres, amb Josep Casulleras, cap de redacció i autor de ‘La batalla de l’exili‘. La redacció de VilaWeb és al carrer Ferlandina 43 de Barcelona. I l’horari especial de la Botiga avui dia de Sant Jordi és d’onze del matí a dos quarts de nou, sense tancar al migdia.

Per Sant Jordi, portes obertes a la redacció de VilaWeb: visita guiada i signatura de llibres

La diputada Rosa Pérez Garijo ha estat elegida nova coordinadora general d’Esquerra Unida del País Valencià. Era l’única candidata que s’havia presentat al Consell Polític Nacional i ha rebut seixanta-quatre vots a favor (54,7%), quaranta-set en contra i sis abstencions. Pérez ha reiterat l’oferta d’integració a l’executiva de les dues candidatures que van concórrer a l’assemblea del febrer. També s’hi ha aprovat l’executiva amb un total de seixanta vots favorables, trenta-set en contra i setze abstencions. A més de Pérez, la integraran Sergi Rodríguez (organització i finances), Luis Poveda (secretari d’organització), Cristian Vieneses (extensió organitzativa), Aurora Mora (comunicació), Alba Quesada (comunicació interna), Nahuel González (acció política), Esther López (confluències), Manu Clemente (política municipal), Rosana Montalbán (adjunta d’àrees) i Jaume Giner (estudis, programa i elaboració política). Resten onze llocs vacants, que es cobriran amb deu persones de la candidatura que va encapçalar Rosa Albert, i una última per a la d’Òscar Navarro, en el cas que arribin a un acord amb la nova coordinadora general del partit. Actualment Pérez és la responsable de Memòria Democràtica en la Diputació de València. La seva candidatura s’havia anomenat ‘Endavant l’esquerra per a guanyar el país’ i la formaven noms de pes com l’ex-diputada Esther López, l’ex-portaveu a les Corts Ignacio Blanco i l’eurodiputada Marina Albiol. Entre els reptes que s’ha plantejat, destaca donar visibilitat a Esquerra Unida, potenciar la comunicació política, enfortir la participació de la militància, recuperar el debat polític en el marc del Consell Polític Nacional, reivindicar la tasca municipal i invertir en la formació de càrrecs públics. Pretenen recuperar el portal de transparència del partit, que els òrgans de la direcció retin comptes obligatòriament i que s’impulsin espais de debats i propostes. El Consell Polític Nacional d’Esquerra Unida tria com a coordinadora general a @RosaPerezGarijo pic.twitter.com/VzW1IyKPlT — Esquerra Unida PV 🔻 (@esquerraunida) April 28, 2018

Rosa Pérez, elegida nova coordinadora general d’Esquerra Unida del País Valencià

Després de mesos d’instrucció i més d’un any de presó preventiva d’alguns dels acusats, finalment avui comença el judici contra els presos polítics catalans. Això sí, avui, i segurament demà, no veurem la declaració de cap pres ni de cap dels més de cinc-cents testimonis. Els primers dies són reservats a això que s’anomena ‘qüestions prèvies’. Sense tecnicismes, és la fase en què –abans de valorar les proves– les defenses i les acusacions exposen davant el tribunal totes les vulneracions de què han estat objecte, demanen proves i testimonis que no els han admès i, fins i tot, sol·liciten la nul·litat de la causa. Com a preàmbul, tal com estipula la llei d’enjudiciament criminal espanyola, el judici oral començarà amb la lectura dels escrits d’acusació i defensa. A continuació, és previsible que les defenses s’esplaïn, perquè durant tot el procés han denunciat vulneracions de drets com el de la defensa, d’un judici just o de tenir el jutge predeterminat per llei, fet que ja van posar de manifest davant Manuel Marchena en les qüestions de pronunciament previ i els va ser refusat. Vuit exemples del joc brut del Suprem al començament del judici contra el procés Avui els advocats dels presos insistiran a dir que han tingut molt poc temps per a preparar la defensa. La pressa per a començar el judici perquè acabi abans del maig, quan començarà la campanya de les eleccions, ha precipitat les decisions principals del tribunal, fet que atempta contra el dret de preparar la defensa del judici en condicions òptimes. En una macrocausa com aquesta, amb dotze acusats, mig miler de testimonis acceptats i centenars i centenars de documents, els advocats només hauran tingut deu dies entre l’assenyalament del judici i el començament. El refús de proves i de testimonis també pot centrar part de les consideracions de les defenses. De la fiscalia, de l’advocacia de l’estat espanyol i del partit d’extrema dreta Vox, els set magistrats presidits per Manuel Marchena n’han acceptat gairebé totes les peticions. En canvi, de les defenses, no. La defensa de Cuixart, per exemple, ja va anunciar que tornaria a demanar tres proves que no li havien admès. Per exemple, un informe fet per Scotland Yard que analitzava vídeos del 20 de setembre i el primer d’octubre de 2017 des d’un punt de vista de l’existència de violència i els contrastava amb els informes de la policia espanyola. Les defenses també podrien afegir-hi la falta d’imparcialitat de la Guàrdia Civil, perquè en els seus informes hi inclouen valoracions i s’allunyen del deure d’imparcialitat, fet que podria atemptar contra el dret de presumpció d’innocència i el dret de defensa. Tots els drets que pot haver vulnerat Llarena en nou mesos d’instrucció Un altre dels arguments fonamentals de les defenses dels presos serà la manca d’imparcialitat del jutge instructor, Pablo Llarena. Com ja havien fet constar en recursos desestimats anteriorment, els advocats recordaran que el jutge va vulnerar els drets polítics d’Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Turull i Jordi Sànchez perquè els va impedir d’assistir a sessions parlamentàries; que va trencar la seva imparcialitat després de dir en un acte públic que no eren presos polítics; i que la causa, de fet, és inconstitucional, perquè els consellers no es poden jutjar per rebel·lió si el seu president, Carles Puigdemont, no pot ser jutjat per aquest delicte després de la resolució del tribunal de Slesvig-Holstein. Fonts de les defenses expliquen que és improbable que el tribunal accepti la nul·litat del judici, com també qualsevol de les consideracions que es facin. Així que hagin intervingut els advocats de les defenses –calculen que una hora i mitja cadascun– i la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’acusació popular, el tribunal podria resoldre en l’acte in voce o esperar a emetre una sentència, que és l’opció més probable.

Què són les qüestions prèvies? Així començarà el judici contra el procés

S’han acabat les especulacions i tot indica que les eleccions seran al maig, com era previst, juntament amb les municipals. L’endemà de les eleccions andaluses, el president de la Generalitat, Ximo Puig, n’ha valorat els resultats i ha dit que l’avanç de l’extrema dreta amb els resultats de Vox n’és la pitjor conseqüència. Una extrema dreta que cal frenar, ha afirmat, ‘perquè la democràcia no és irreversible’. També s’ha mostrat preocupat per la presència de l’extrema dreta al País Valencià, que aquests últims mesos hi irromp com una anomalia democràtica ‘intentant marcar una agenda cultural i part de la política’. No obstant això, diu que està segur que el País Valencià ‘no escoltarà aquests cants de sirena’. Sobre un possible avançament electoral, el president ha refermat la idea de l’estabilitat i la consolidació del final de legislatura com a principal objectiu. ‘Hi ha moltes coses que farem amb un pressupost que espere que done resposta als problemes reals dels valencians’, ha dit. Puig ha afegit que era contrari a un superdiumenge electoral i, per tant, no vol que Pedro Sánchez avanci les eleccions espanyoles. La vice-presidenta i portaveu del Consell, Mónica Oltra, ha lamentat els resultats de les eleccions andaluses i ha indicat que ‘no és mai una bona notícia que les dretes, les polítiques de dreta i els discursos de dretes avancen’. Segons ella, el govern del Botànic, posant les persones en el centre, és ‘modèlic, exportable i la vacuna contra el creixement de la ultradreta’.

Puig descarta un avançament electoral després del daltabaix del PSOE a les eleccions andaluses

Identitat, exili, desarrelament, memòria, recerca dels orígens, responsabilitat i violència marquen amb ferro roent l’obra de Wajdi Mouawad. L’editor de Periscopi i de Mouawad al català, Aniol Rafel, ens explica com va entrar en l’obra d’aquest escriptor libanès establert al Quebec i per què ara n’edita un volum que recull les quatre obres teatrals de l’autor: Litoral, Incendis, Boscos, Cels. El llibre, que arribarà a les llibreries el 13 de març, coincideix amb l’estrena de l’obra Boscos, el 29 del mateix mes a la Biblioteca de Catalunya, per la companyia La Perla 29, que ha estrenat a Barcelona tot el teatre de Mouawad. L’edició conté un pròleg del director teatral Oriol Broggi i un postfaci de la traductora Anna Casassas. La traducció d’aquestes peces és obra de Cristina Genebat i Raimon Molins. Llegiu-ne un fragment. Així s’explica l’editor Aniol Rafel: Quan Wajdi Mouawad truca a la porta El primer cop que vaig sentir parlar de Wajdi Mouawad va ser quan un parell d’estudiants de traducció, en Pau i la Gemma, van posar-se en contacte amb l’editorial, que aleshores tot just feia les primeres passes, per transmetre’ns la seva fascinació per un autor d’origen libanès que havien descobert. Poc després vaig ser un dels afortunats que vaig poder veure Incendis al teatre Romea, on feia poc que La Perla29 havia començat a representar-la. Va ser una de les experiències teatrals més intenses que recordo i va confirmar-me que tenia al davant un autor i una obra excepcionals. En arribar a casa em vaig dedicar a investigar sobre Wajdi Mouawad i vaig trobar que feia poc que havia publicat una novel·la que estava rebent molt bones crítiques. Vaig llegir-la (devorar-la), i l’impacte, el xoc, la commoció, es va repetir. Tan aviat com vaig poder, doncs, la vaig contractar i vaig encarregar-ne la traducció a l’Anna Casassas. Mesos després l’edició en català d’Ànima es convertia en una realitat que va marcar un abans i un després per a l’editorial. El fenomen Mouawad havia començat. Lectors i més lectors anaven quedant commocionats per una lectura intensa, bestial, dura i bellíssima. I enmig de tot plegat, el premi Llibreter. I més gent que s’apropa a Mouawad i no en surt indemne. Com no en surt indemne qui s’acosta a les seves obres representades sobre un escenari. Suposo que per això en una de les primeres converses que recordo amb l’Oriol Broggi de seguida em va suggerir que considerés la publicació de les seves peces teatrals. La idea, però, topava amb un dels grans prejudicis del sector editorial, que diu que el teatre no es llegeix. Però la proposta va trobar terra adobada. De manera que, quan temps després, des de La Perla29 em van explicar que tenien previst representar Boscos, l’única de les quatre obres que encara no s’ha estrenat a Catalunya, i em preguntaven si seria una bogeria que publiquéssim la tetralogia, des de Periscopi de seguida vam decidir-nos-hi. Enteníem que havíem de posar a disposició del lector en català un volum amb els quatre títols amb què Mouawad ha adquirit el renom internacional. Entre altres coses perquè, tal com explica l’Oriol Broggi al pròleg: «La força del que està escrit en aquestes pàgines és tan profunda que les paraules, les frases i les imatges queden gravades amb una brutalitat inaudita al cor de qui les llegeix.» Boscos s’estrena a la Biblioteca de Catalunya el pròxim 29 de març. La sang de les promeses, el volum que inclou Litoral, Incendis, Boscos i Cels, el podreu trobar a llibreries a partir del dilluns 13. Aniol Rafel

Avançament editorial: ‘La sang de les promeses’ de Wajdi Mouawad

Fa quaranta anys, Serguei Dovlàtov, l’estiu de 1977, va treballar al parc turístic dedicat a Aleksandr Puixkin. Aquell estiu, cada dia hi arribaven autocars plens de turistes vinguts d’arreu de la Unió Soviètica. Volien fer una visita cultural i conèixer de prop “els paratges” on visqué una de les seves glòries nacionals més notables. En aquesta novel·la, El parc, el protagonista és Borís Alikhànov, un periodista sense feina i carregat de deutes, que decideix seguir el consell d’un amic i se’n va a fer de guia al parc museu Puixkin. Serà una manera remunerada de passar l’estiu i un bon mètode per trencar certes dinàmiques. Llegiu-ne un fragment. A partir del 6 de març a les llibreries. Els editors de Labreu ens en parlen en el text que segueix: ‘Aquests dies la premsa britànica parla dels plans del govern rus de construir una rèplica del Reichstag en un parc temàtic militar. Naturalment es tracta de què les criatures puguin reviure amb orgull i emoció una de les gestes soviètiques més destacades de la Segona Guerra Mundial: la caiguda de Berlín, simbolitzada pels soldats soviètics plantant la bandera roja al capdamunt del parlament alemany. Fa quaranta anys, Serguei Dovlàtov, l’estiu de 1977, va treballar en un altre parc temàtic una mica diferent: al parc turístic dedicat a Aleksandr Puixkin. Aquell estiu, cada dia hi arribaven autocars plens de turistes vinguts d’arreu de la Unió Soviètica. Volien fer una visita cultural i conèixer de prop “els paratges” on visqué una de les seves glòries nacionals més notables. En canvi, avui dia, les visites d’aquesta casa museu són més aviat discretes. I seguim amb contrastos: fa quaranta anys, Dovlàtov era un perfecte desconegut. El coneixien quatre intel·lectuals mal comptats i molts el menyspreaven perquè consideraven que anava massa per lliure. La gran majoria dels seus conciutadans no el podien conèixer perquè la censura soviètica no li permetia publicar els seus relats. Ell no suportava la idea d’haver de seguir inèdit, però no es decidia a marxar. Després de molt de temps de resistir-s’hi, el 1979 va emigrar i es va instal·lar a Nova York. Durant una pila d’anys només va poder publicar a l’estranger, principalment als Estats Units, i va fer-se famós primer allà, en gran part gràcies a la publicació dels seus relats a la prestigiosa revista ‘The New Yorker’. Va rebre els elogis del poeta Brodski i del narrador Kurt Vonnegut. Fins a finals dels vuitanta, amb la Perestroika, no va ser possible editar cap dels seus llibres en territori rus. Però ara que fa gairebé trenta anys que va morir, a Rússia gaudeix d’una popularitat considerable: la gent fa servir expressions i sentències aparegudes originalment als seu relats (molt sovint sense saber qui les va fer populars). I alguns, fins i tot, per descriure una situació paradoxal i sorprenent parla d’una “situació dovlatiana”. En aquesta novel·la, El parc, la sisena obra de Dovlàtov que publiquem a LaBreu, el protagonista és Borís Alikhànov, un periodista sense feina i carregat de deutes, que decideix seguir el consell d’un amic i se’n va a fer de guia al parc museu Puixkin. Serà una manera remunerada de passar l’estiu i un bon mètode per trencar certes dinàmiques. El primer peatge és l’entrevista de feina. Té la impressió que no només s’espera d’ell que conegui vida i miracles d’Aleksandr Puixkin, sinó que també professi una devoció il·limitada pel poeta, cosa que el seu caràcter sorneguer i crític no li permet. A través de descripcions fetes amb poquíssimes pinzellades i diàlegs esmolats anirà retratant la fauna del parc: els guies devots o excèntrics, els responsables del parc, els funcionaris, els visitants de les diferents regions del país i sectors econòmics, els vilatans, els parroquians dels bars. I d’entrada es mostra satisfet perquè assoleix un cert equilibri emocional i una mica de pau, coses que no podia trobar a la gran ciutat prop dels amics i de l’exdona i la seva filla, a qui seguia veient de forma intermitent. Però en llampegades sobtades de clarividència, veu el seu futur i té la certesa que aquella pau no durarà. Fa temps que la seva dona li diu que vol emigrar i endur-se la filla. A més li diu que no entén perquè no fa un pensament, ell també. Si tant et queixes que aquí no podràs publicar mai els teus relats, perquè no te’n vas? Ai, si fos tan senzill! Aquest debat intern li suposa una veritable tortura. Emigrar significa renúncies i sacrificis per qualsevol que s’hi trobi, però per a Borís Alikhànov abandonar el país i el tracte diari amb la llengua és un preu massa alt. Fins i tot algun membre del partit li diu, off the record, que si en té l’oportunitat foti el camp. Però hi ha moltes raons per no posar-s’hi, un d’ells la burocràcia i comèdia es veuria obligat a fer. I per a Alikhànov, això no és poca cosa. Esperem que gaudiu de la visita al Parc Puixkin, les aventures i el sentit de l’humor de l’entranyable Alikhànov i la deliciosa traducció de Miquel Cabal, plena de troballes i diàlegs brillants. ‘

Avançament editorial: ‘El parc’ de Sergei Dovlatov

Ha arribat el dia de l’última acció amb una data prevista del Tsunami Democràtic (de moment): la reivindicació del dret d’autodeterminació i del lema ‘Spain, sit and talk’ en ocasió d’un Barça-Madrid que la lliga espanyola ja va ajornar per por de les protestes. Arribat el dia, s’imposen els titulars que destaquen el vessant polític més que no l’esportiu de la jornada. L’acció del Tsunami Democràtic durant el Barça-Madrid, minut a minut A El País, el periodista Iñaki Gabilondo diu en el seu videobloc que el Tsunami ja va guanyant aquest Barça-Madrid, per l’ajornament previ, ‘que va regalar als independentistes un mes de publicitat gratuïta a escala mundial’. Afegeix Gabilondo que el segon gol és haver aconseguit ‘tancar’ els protagonistes del partit en un mateix hotel, el Sofía, per a un recorregut definit de quatre-cents metres fins a l’estadi, blindats per la policia. Destaca també la capacitat de l’activisme independentista de burlar les autoritats, com en el cas de les urnes de l’1-O. Confia, això no obstant, que ‘quan la pilota comenci a rodar el futbol imposarà el seu poder aclaparador’. A El Mundo, titulen: ‘Barcelona-Reial Madrid, un clàssic en alerta: l’objectiu del Tsunami no és la suspensió.’ En aquest article destaquen el blindatge policíac de les expedicions del Barça i el Madrid, i la suposada preocupació del club blaugrana perquè el Camp Nou no s’ompli del tot per l’augment dels abonaments alliberats i la dificultat per a vendre entrades. Tot allò que se sap sobre l’acció del Tsunami Democràtic pel Barça-Madrid En aquest mateix diari s’han aferrat a un petit mural que ha aparegut avui al passeig de Gràcia en què es veuen els jugadors Gerard Piqué i Sergio Ramos fent-se un petó. ‘Un petó entre Piqué i Sergio Ramos per a defensar el diàleg Catalunya-Espanya’, titulen. També a El País: ‘Un petó abans del clàssic més polémic’. El dibuix és obra de l’artista TvBoy, que l’ha batejat ‘Spain, kiss and talk’. SPAIN KISS AND TALK💋🗣Pg de Gràcia P. Cataluña. Barcelona amanece esta vez con un nuevo beso: el de Sergio Ramos del Madrid con Gerard Piqué del Barça. Los dos jugadores, vienen a representar España y Catalunya en el auspicio de una solución al conflicto político entre los dos. pic.twitter.com/hhlWuchjSB — Tvboy (@tvboyofficial) December 16, 2019 A El Confidencial posen els seus lectors en alerta per la intencionalitat que amaga la petició del Tsunami d’anar amb una ràdio, aigua i entrepà al Camp Nou. ‘Té molta més intenció que no sembla’, diuen en aquesta notícia titulada ‘El truc analògic del Tsunami Democràtic per a ‘rebentar’ el clàssic: emissores pirata FM’. Consulten especialistes en ciberseguretat, com David Marugán, que diu: ‘Muntar un transmissor FM comercial és baratíssim, per poc més de cent euros en tens un amb diversos quilòmetres d’abast’. L’objectiu seria esquivar el blocatge digital de les comunicacions, expliquen. ‘La idea no és nova. Manifestants i activistes a Egipte van utilitzar aquest mateix sistema quan el govern de Hosni Mubarak va tallar l’accés a internet el 2011’. A El Español ja veuen a venir la ‘pluja de pilotes i pancartes al Camp Nou’. Expliquen que ‘la difícil detecció de les pilotes inflables en els controls facilita l’acció independentista per a paralitzar el partit’. Qui hi posa més tremendisme és el programa ‘El Chiringuito’, del canal Mega, i al ‘Jugones’ de la Sexta, ambdós presentats per Josep Pedrerol. Després de molts dies repetint imatges de barricades en flames, d’encaputxats i de llambordes volant, ara han vist que la cosa pot tractar de pilotes. I així ha reaccionat Pedrerol: 🚨🚨PROTESTA con PELOTAS HINCHABLES en el Camp Nou según 'La Vanguardia'.@jpedrerol: "Yo soy Madrid o Barça y a la 3ª PELOTITA ME VOY". pic.twitter.com/aerEk0VmmO — El Chiringuito TV (@elchiringuitotv) December 17, 2019 I amb una difusió del dispositiu de seguretat carregada d’alarmisme: 🚨 ¡INFORME #JUGONES! Todo lo que necesitas saber sobre la seguridad en #ElClasico, aquí. 👇 pic.twitter.com/Lbjg5XPLzm — El Chiringuito TV (@elchiringuitotv) December 17, 2019

La premsa de Madrid, alarmada pel Tsunami unes hores abans del Barça-Madrid

El Conselh Generau ha confirmat la primera mort per coronavirus a l’Aran, la d’una persona de 90 anys amb patologies prèvies que es trobava ingressada a l’Espitau de Vielha. Amb cinc nous casos de Covid-19 confirmats aquest dijous, ja en són un total de 22 els positius a la Val. L’executiu aranès ha informat que ahir es van donar dues altes hospitalàries i es va realitzar un trasllat a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. Pel que fa a la resta de centres sanitaris de l’Alt Pirineu, hi ha ingressats quinze casos a l’Hospital del Pallars i quatre persones més a la Fundació Sant Hospital de la Seu d’Urgell. A l’Hospital de Cerdanya hi ha tres persones a planta, dos de les quals han ingressat en les darreres hores.

El Conselh Generau confirma la primera mort per coronavirus a l’Aran

Un de cada quatre trasplantaments de ronyó a l’Hospital Clínic de Barcelona es realitza amb cirurgia robòtica, i l’hospital espera arribar al 40% dels trasplantaments, segons ha informat el centre avui en un comunicat. Aquest any l’hospital ha portat a terme 55 trasplantaments de ronyó, dels quals 14 han utilitzat una tècnica mínimament invasiva: ‘Des de l’estiu passat hem fet un salt important i volem continuar per aquest camí’, ha explicat el cap del Servei d’Urologia del Clínic, Antonio Alcaraz. Alcaraz ha destacat que la cirurgia robòtica és utilitzada per als trasplantaments renals de donant viu, i l’equip mèdic opta per la cirurgia oberta quan es preveuen ‘dificultats quirúrgiques’. L’equip d’Alcaraz és grup de referència en la introducció d’aquesta tècnica a Europa per ser pioners i per nombre de trasplantaments portats a terme amb el robot Da Vinci Xi. ‘Gràcies al compromís de tot l’equip hem pogut situar al Clínic en l’avantguarda europea i mundial del trasplantament’, ha afirmat el cirurgià. Mínimament invasiu La cirurgia mínimament invasiva, que es pot portar a terme amb quatre petites incisions a l’abdomen del pacient, disminueix el risc de complicacions i afavoreix una ràpida recuperació del pacient trasplantat. L’òrgan s’introdueix o s’extreu per la vagina en el cas de les dones o mitjançant una incisió de sis centímetres en el melic en el cas dels homes. L’agost del 2015 un equip liderat per Alcaraz va extreure dos ronyons per nefrectomia transvaginal i els va implantar en els receptors mitjançant cirurgia robòtica, usant el robot Da Vinci Xi.

Un de cada quatre trasplantaments de ronyó a l’Hospital Clínic és fa amb cirurgia robòtica

Ha concedit entrevistes tot el dia. Ningú no vol perdre l’oportunitat d’entrevistar Kilian Jornet, que fa dues setmanes que va enfilar-se al sostre del món en una sola tirada de vint-i-sis hores. Una gesta increïble. Insaciable i inconformista, set dies més tard ho va tornar a fer i va deixar bocabadat tothom. Després de descansar uns dies a Noruega, on resideix amb la seva companya, fa una ronda per atendre els mitjans. Ahir Barcelona, avui Madrid i després París i Londres. Reconeix que es troba descol·locat. A la ciutat se sent com un peix fora l’aigua. Però té paciència infinita i mostra comoditat quan li preguntem sobre el seu terreny: la muntanya, l’última expedició a l’Everest i Summits of my Life, el projecte que acaba de tancar. I no defuig res. Ofereix reflexions sobre els riscs de l’alpinisme, explica com el va afectar la mort de l’alpinista i amic Ueli Steck i parla de política, ara que s’acosta un referèndum. —Què vàreu sentir quan vau fer cim? —Un sentiment d’objectiu aconseguit. He arribat aquí, que és el que m’havia proposat. No hi ha una emoció forta. Quan fas cim aquí al Pirineu o als Alps, depenent de per on hagis pujat, és com rebre una dosi d’adrenalina. En canvi, aquesta sensació no la vaig sentir perquè estava bastant cansat, i el cervell funcionava en modalitat de reserva, al mínim, perquè saps que no pots gastar energia. I l’emoció no et fa sobreviure, no la sents. Estàs content. Estàs alleugerit perquè no has de pujar més amunt. —Totes dues vegades vàreu fer cim de nit. Era la intenció inicial? —La primera vegada la previsió era anar molt més de pressa, però vaig tenir una gastroenteritis. I al final vaig haver d’anar a poc a poc, perquè havia d’anar parant cada deu passos per culpa dels vòmits o de les rampes. I la segona vegada, la meva idea era arribar a la tarda al cim. Però va haver-hi molt males condicions. De fet, la previsió meteorològica deia que faria bon temps: gens de vent i un cel clar. Però va fer bastant vent i va nevar tot el dia. Això em va obligar a obrir camí, el vent molestava molt i per una altra banda encara estava una mica cansat de la primera ascensió. Al final vaig acabar veient la posta de sol al cim. —Un moment que recordareu. —Va ser bastant bonic. Ets allà dalt, sol, veus la posta de sol i penses que tens tota la nit per tu sol per ser allà dalt. —Encarar sol l’ascensió amb la foscor davant vostre, el mal de panxa… No us va passar pel cap fer marxa enrere? —No, perquè anava pujant i dient: mentre no tinguis cap problema gros, és a dir, mal d’altura o congelacions, quin perill real hi ha? El fet de no trobar-me bé em feia anar lent, que és una putada. Però vaig pensar: què pots fer, millor que això? I vaig tirant cap amunt. Durant aquests últims anys he fet molta preparació psicològica a la muntanya per poder sostenir situacions compromeses i estar-hi confortable. —I això com s’entrena? —Fent tirades llargues en zones completament sol, en terrenys molt tècnics. Als Alps i a Noruega. L’objectiu és poder viure una situació límit dins la meva zona però sentir-m’hi confortable. Aquesta preparació és progressiva. Al final fas coses per les quals fa anys tenies por. I aquella mateixa situació, potser, tres anys enrere l’hauria viscuda amb por i amb una corda. I ara anava en modalitat solo i sentint-me a gust, sense tensió. I si no estàs en tensió, no perds energia. —Des dels 7.000 metres d’altitud, on us deixa Sébastien Montaz, fins al cim, hi trobeu dificultats tècniques? —De fet, fins als 8.400 vas caminant. Jo m’ajudava amb dos bastons. I a partir d’allà et trobes els tres graons. El primer és molt fàcil, gairebé ni hi poses les mans. El segon sí que és més complicat. Hi ha tres escales. Les dues primeres les vaig poder escalar pel costat i en la tercera em vaig haver d’agafar. Però és un terreny que, comparat amb altres passos que he fet, era de poca dificultat. En el tercer esglaó vaig trobar unes rampes de gel per la banda esquerra i vaig passar bé. De dificultat tècnica n’hi ha, però no pateixes. —En Sébastien va informar que estàveu bé quan passàveu pels set mil metres. A partir d’aquell moment van transcórrer moltes hores sense que ningú no en sabés res. Va ser una tria vostra? —Sí, és el que volia. Fer el cim era un extra. Per a mi la manera de fer-ho era el més important. I per a mi l’èxit era saber si era possible de fer una classe de muntanyisme concret: anar sense oxigen, sense cordes fixes, sense xerpes i sense cap comunicació. És a dir, no portava ni telèfon satèl·lit ni ràdio. I al final, les decisions que prens allà a dalt, les prens tu sol perquè no tens cap ajuda externa. Si tens una paranoia, tu vius la paranoia. No tens ningú que et digui que al·lucines, ni ningú que t’informi que ve mal temps. Aquesta va ser la meva tria. —És benvist arriscar-se així en el món de l’alpinisme clàssic? —Totes les formes són vàlides i bones. Jo no crec que hi hagi ni bones maneres ni males maneres d’anar a l’Himàlaia. Tothom sap què fa, com ho fa i per què. Al final cadascú té unes raons concretes per a prendre més o menys riscos o per fer-ho d’una manera o una altra. I totes són bones. I de fet és interessant veure les maneres com un escala, el perquè, com entrena. —Totes aquestes hores que van passar van crear una situació de nerviosisme social pel que us hagués pogut passar. —Això és una cosa que jo no he volgut mai. Quan vaig amb expedicions, vull escalar. I sempre dic: jo marxo i quan torni ja us diré què ha passat. Com que hi havia més expedicions i aquestes també comuniquen què fan els altres, el primer intent el vàrem comunicar. Si passa res, quina importància té saber si m'he matat al minut zero o els dos dies següents? —Però us estimàveu més que no es digués. —Sí. En el segon ascens vaig dir que no diguéssim res. No vàrem dir res i, de fet, va començar a córrer el rumor. Però no vaig dir res a ningú, ni a la meva mare. Només hi havia dues persones que ho sabien; una és la meva companya. Eren les dues úniques persones que sabien que aquell dia pujaria. Tu hi vas, escales i si passa res, quina importància té saber si m’he matat al minut zero o els dos dies següents? —Però teniu una dimensió social i, vulgueu o no, sou un referent per a molta gent. I aquell diumenge i part del dilluns molta gent va viure la vostra ascensió amb neguit. —Jo estava bastant desconnectat. A la tornada la meva companya em va dir: ‘Veus aquests cabells blancs? Són culpa teva.’ Però bé, ho vaig escollir així. Fer alpinisme d’aquesta manera vol dir acceptar certs riscos, com no portar localitzador amb què em puguin seguir, ni xerpes que vagin dient com estic per telèfon satèl·lit cada vint minuts. Quan sóc a la muntanya vull anar vivint aquesta experiència. No vull estar connectat amb el món. Vull viure el que vaig vivint allà i ser-ne conscient. Vull prendre les decisions que crec que són correctes sense deixar-me influir. I és per això que prenc aquesta decisió de no comunicar res. En Sébastien no va saber com estava fins que no em va veure a cinc-cents metres del camp base. —Abans que intentéssiu la segona ascensió, ens van sorprendre unes paraules de la vostra mare. Us aconsellava que no ho féssiu. ‘Per a una mare és una mica dur’, deia. Patiu per la por dels éssers que us envolten? —Intentes abstreure-te’n. I és fàcil perquè fas una activitat que requereix estar concentrat en l’instant precís. I estar concentrat fa que tota la resta desaparegui. I no només la gent de casa, sinó també el que has fet cinc minuts abans i el que faràs un minut més tard. —Què us sembla que hi hagi tanta implicació emocional de tanta gent que no coneixeu de res? —Hi ha molta gent que em segueix, i coses com la que he fet poden excitar més perquè és concret. És com el futbol. Com pot ser que una persona s’enfadi o sigui feliç perquè onze paios hagin guanyat un partit? Com es pot explicar? L’esport és una cosa molt absurda. Al final no és altra cosa que una activitat que et procura una emoció intrínseca i ser-ne espectador et pot donar inspiració i idees. És curiosa, l’emoció humana. —També hi ha un procés d’identificació amb uns valors que teniu molta cura de transmetre. —És clar. És com quan érem al Cho Oyu quan es va morir en Ueli . Per una banda, hi ha un sistema de valors que et cau a terra perquè, a banda de l’amistat i el lligam personal, des de fora tot el que representava en Ueli, en un moment s’ensorra. I això t’afecta. Tot aquest sistema de valors i la manera de veure la muntanya, et demanes si era vàlid. Era correcte? —Us va fer dubtar? —Sí, et fa tenir dubtes. Preguntes. Realment és una ximpleria jugar-me la vida per intentar pujar un cim d’aquesta manera? Val la pena fer-ho d’aquesta manera, d’aquesta manera innovadora, sabent que augmentes molt el risc? És clar, quan ho aconsegueixes saps que és possible d’escalar d’aquesta manera. I hi ha una satisfacció molt gran però t’obre moltes portes. Però d’altra banda, fas el descens i penses que ets un beneit perquè te l’has jugada molt. Hi ha dies de tot. Al final el que vehiculava en Ueli era això, aquest estil, aquesta manera d’entendre la muntanya. I en el moment de la mort, és clar, et preguntes si era vàlida o no? —I què responeu? —A l’Everest hi vaig anar sabent que no volia prendre cap risc. —Només dues setmanes després de la mort de Ueli Steck. —Sí. Amb ell havíem escalat junts, teníem projectes junts. Érem amb l’Emilie al Cho Oyu quan ho vàrem saber. Mires al costat i penses en la dona d’en Ueli i… Ningú no vol acabar així. Però vols escalar i vols fer coses, coses noves. Hi ha moments en què prens més o menys riscs depenent de la situació de la vida o de la situació emocional. I aquest va ser un dels moments en què no en volia perdre. Per exemple, la meva idea era pujar per una altra via i el primer dia que vaig arribar al camp base vaig començar a pujar-hi. Però hi havia gel blau i vaig veure que valia més baixar. Volia jugar sobre segur. Segurament en una altra situació, si en Ueli no hagués tingut l’accident, molt probablement hauria acceptat aquell risc. Mentalment hauria cregut que valia la pena. El problema que hi ha en les expedicions és que es valora si fas cim o no. I fer cim és una anècdota —Ferran Latorre comentava fa poc en una entrevista de VilaWeb: ‘Espero que no es malinterpreti, que en Kilian ha de decidir. Ha demostrat un talent únic i ha de triar si vol fer alpinisme de veritat o no. Alpinisme compromès. Fer rutes d’alta dificultat, perquè quan el terreny és complicat és quan costa ser veloç.’ Hi esteu d’acord? —A mi m’agrada la polivalència. Tant gaudeixo pujant l’Everest, com corrent la Zegama o fent un quilòmetre vertical. I veig molt clar que no em vull passar dos mesos en un camp base i que si vull fer expedicions seran curtes. D’aquesta manera he vist que l’aclimatació funciona bé, que al cap de set dies o vuit pots fer un vuitmil i que pots encadenar cims d’aquesta manera. És la manera que a mi em satisfà perquè pots entrenar a casa, tornes de l’expedició i estàs bé. De fet dissabte vaig fer una cursa. I podia córrer amb normalitat. He vist que no em significa un desgast de temps ni d’energia gaire gran. D’una altra banda, al final, el problema que hi ha en les expedicions és que es valora si fas cim o no. I fer cim és una anècdota. Una conseqüència. Però no és l’objectiu final. És a dir, intrínsecament, la diferència entre fer cim i no fer-ne és ínfima. El que és valuós és que l’activitat sigui interessant. —Per exemple? —Mireu, l’any passat vàrem provar d’obrir una nova ruta a la cara nord-est de l’Everest. Vàrem ascendir fins als 7.800 metres. Però va venir mal temps i vàrem tenir dificultats. Però bé, vàrem fer una activitat molt tècnica, de gran altura i de molt compromís. Estàvem sols i havia nevat durant el monsó. I, intrínsecament, aquella activitat m’ha aportat exactament el mateix que haver fet el cim dues vegades. Però aquella vegada no vaig tenir entrevistes i ara sí. És a dir, externament es valora haver fet el cim o no. I normalment les activitats d’alpinisme molt poques vegades acaben amb èxit. Però t’aporten moltíssimes coses. D’aquest últim viatge en el qual he pujat el Cho Oyu i l’Everest, del dia que estic més content és de quan vaig pujar a 8.400 metres. —Per què? —Per la manera, per la velocitat i pels dies que previs d’aclimatació. Va ser brutal aquell dia. I havia estat un entrenament en què vaig sortir del camp avançat, vaig tardar sis hores a arribar a 8.400 i vaig baixar en tres. I coses com aquesta et fan veure quines possibilitats hi ha a la muntanya. Amb Ueli Steck, parlàvem d’això: que al final es valora molt fer cim o no, però no és pas la cosa més important. De fet, a l’Himàlaia ja hi havia estat a l’hivern intentant una cara difícil i fent esquí extrem, intentant una via nova o fent vies difícils en muntanyes de set mil i escaig. I són activitats d’alt nivell, però com que no són de vuit mil doncs no tenen repercussió. M’agrada tot. No deixaré de competir per fer els catorze vuitmils. No els vull fer. A mi em motiva fer una cursa, al cap de dues setmanes fer un vuitmil, al cap de dues setmanes fer una via tècnica als Alps i al cap de dues setmanes un quilòmetre vertical. —Ueli Steck volia unir el Lhotse i l’Everest, una proposta que heu definit de futurista. És una de les vies que emprendreu, és a dir, fer travesses alpines que impliquin estar uns quants dies a grans altituds, per exemple? —Sí, aquests anys a l’Himàlaia he obtingut unes quantes experiències. Per exemple, l’any passat, vaig adquirir l’experiència de poder fer vies tècniques tot sol, amb material molt lleuger i en terreny desconegut. I l’aprenentatge d’enguany és que es poden passar molts dies per sobre de vuit mil metres i fent tirades llargues. Cada vegada que vas a l’Himàlaia proves coses noves i s’obren noves possibilitats. Va ser difícil acostumar-me que la gent em reconegués, i que em diguessin que ho faig molt bé, que sóc un campió —Durant la vostra carrera us heu fixat objectius i projectes diversos. Heu anat cremant etapes. A final del 2011, vau tenir un episodi de saturació i vau abandonar la Cavalls del Vent. Explicàveu en una entrevista que no us omplia el que fèieu. —Sí. És que sóc una persona bastant asocial. No he convidat mai ningú a sopar a casa. La gent té coses més bones a fer. Jo quan quedo amb algú a fer muntanya, vaig a fer muntanya. Allò d’anar a fer la cervesa després és perdre el temps. Sí, sóc una persona d’aquesta mena. En general em costa bastant estar amb gent perquè em demana molta energia. Ara estaré quatre dies per ciutats i després tornaré a casa perquè necessitaré dues setmanes sense veure ningú. Només veuré la meva companya. Vull sentir el silenci, sentir la solitud i recarregar l’energia. Em va ser difícil d’acostumar-me que la gent em reconegués, i que em digués que ho faig molt bé, que sóc un campió. I no és veritat. Cadascú fa les coses que fa perquè ha escollit un camí a la vida. Com que hi poses voluntat, doncs fas les coses bé. Però aquest impacte del reconeixement de la gent em va costar. —No us pot tornar a passar una cosa semblant ara? Teniu una situació d’exposició mediàtica enorme. Us prova més? —Crec que sí. També han passat uns quants anys des d’aleshores, he après a trampejar millor aquesta part més social. També visc on visc per això, precisament. En tornar de l’Everest, volia anar a casa, passar-me dues setmanes allà entrenant sol, abans de baixar aquí. I durant aquestes setmanes les xarxes socials quasi ni les he mirades. I he intentat dir: ‘Tornem a la normalitat abans d’això.’ —Això ho feu per una necessitat de subsistència, de modus vivendi, o també hi ha una voluntat de transmetre valors a la gent? Què pesa més? —Quan comences, quan ets adolescent, vols mostrar-te. És l’edat de saber qui ets, mostrar-te i posar-te al mapa. L’ego hi té un pes important. Després, depenent de com siguis, hi ha gent que ho manté i gent com jo, que ho odia. Però d’una altra banda tens la necessitat de saber si vols continuar fent això; per tant, has de continuar fent un treball a part. I després et vas adonant que la influència que pots tenir arriba a la gent i que pots transmetre. Això és bonic. Avui, a través de les xarxes socials, som capaços d’influir, de deixar-nos influir. Hi ha coses molt interessants allà fora. Que ens arriben i que les podem interpretar i que podem deixar que ens inspirin i dir: ostres, aquesta persona és interessant. Com l’Alex Honnold, que fa escalada lliure. És brutal això que ha fet, que em pot aportar a mi? Doncs et pot aportar coses, idees. O allò que fa un científic. Caram, és molt interessant! Com ho puc aplicar jo a la vida? Sí que és veritat que hi ha molta informació que rebem que després hem de trobar el temps de digerir-la. Crec que estan molt bé les xarxes d’avui dia, les interaccions, però necessitem temps per a assimilar-les. Amb la influència que tinc com a persona per haver guanyat curses, doncs mira, van sortint projectes com el de Langtang amb el qual hem aconseguit reunir els diners per a construir cent setze cases. Per una altra banda, a mi l’ecologia em preocupa, el futur, les noves generacions, com els anirà. Hi ha una part hipòcrita, perquè jo faig molts viatges amb avió i es gasta molt molta benzina. Però després intentes ser coherent. A casa tenim un hort. Tota la verdura la cultivem nosaltres, no menjo carn… Intentem fer el màxim de trajectes possibles amb tren o amb bici. Intentem reduir al màxim. Per aquest motiu a casa no tenim ni calefacció ni aire condicionat. És a dir, tothom pot ser influent d’alguna manera amb les conviccions que té. —I ara necessiteu un altre projecte com Summits of my Life? —No em sentiré descobert pel fet de no tenir un projecte. També sóc molt del dia a dia. M’agrada llevar-me, mirar per la finestra i veure si fa bon temps per a sortir a entrenar. Posaré el mateix interès anant a fer el cim del dia, que pujant l’Everest. Aniré al cent per cent en tots dos casos. Idees i projectes, n’hi ha molts. Després sí que és cert que a vegades necessites estructurar algunes coses si vols dur endavant projectes més grans. Però de moment, aquest s’ha acabat i ara vull fer temporada de córrer. I després ja veurem què ve. —De fet, tornareu a fer la Ultra Trail del Mont Blanc (UTMB), tot i que havíeu dit que no hi tornaríeu. —Des del primer any que la vaig fer, per la manera com em van tractar, no tinc bona relació amb ells. Però bàsicament enguany la faré perquè hi ha molt bon nivell. Hi ha hagut molt pocs ultres amb un bon nivell. Jim Walmsley, Sage Canaday, Tim Tollefson, Luis Alberto Hernando… Hi van els millors. Al final sóc un competidor i m’agraden les curses on hi ha nivell. —Us agrada picar-vos, oi? — Sí, sí, sóc un picat! M’encanta anar a entrenar amb els joves i reptar-los. Al final la competició no és altra cosa que un joc. —Per cert, han batut el rècord d’una de les vostres proves predilectes, Zegama. Hi tornareu per recuperar-lo? —Tinc ganes de tornar-hi. Però no pel rècord. Hi he anat cada any que he estat bé i hi tinc molt d’afecte, a l’organització, al lloc… —Sébastien Montaz… fins a quin punt és important? No s’entén el projecte de Summits of my Life sense ell. —I tant que no. Ell és qui mostra tot el que faig. A banda de ser un dels meus millors amics, és una persona que té una facilitat brutal a la muntanya. És capaç d’esquiar un pendent de 50 graus d’inclinació amb la càmera a la mà. O escalar un sisè grau i filmar. Enregistra amb absoluta seguretat en qualsevol terreny. I per una altra banda, té la mateixa manera de veure la muntanya. És molt plàstic absorbint coses, té moltes idees i és capaç de captar el millor en moltes modalitats. —Com us vàreu conèixer? —Va ser l’últim any del Kilian’s Quest. En Sébastien era guia i feia vídeos per a alguns clients i el van contractar. Va filmar aquell any, i a partir d’aleshores vàrem començar a fer activitats de muntanya junts i ens vàrem fer molt amics. Hi ha molt pocs cineastes que puguin fer activitats d’aquesta manera. En l’expedició de l’Everest, jo vaig marxar de Ginebra amb una maleta de 23 quilos. Això era tot. I en Seb, amb tot el material de film, crec que en portava menys de 30! I és la demostració que amb molt poc material es poden aconseguir grans resultats. Vàrem fer volar el dron a 7.500 metres, em va filmar corrent… —Ell us va enregistrar fins als 7.500 metres oi? —Sí, ell portava un dron, un camescope i GoPros. Aquestes últimes són les que vaig portar jo per fer el cim i, malgrat que era de nit, en tenim imatges enregistrades. Ja anem començant a enregistrar la pel·lícula amb tot aquest material i el de l’any passat. —Ja teniu reservat l’1 d’octubre? — Ho vaig saber fa dos dies! Com que corro la Cavalls del Vent, em sembla que seré per aquí. Anirem a votar, sí. —Teniu clar el sentit del vot? —Sí, és clar. I això que jo mai no he estat independentista ni nacionalista. De petit sí que volia que la Cerdanya fos independent perquè n’estava fins als collons de la gent que pujava de Barcelona els caps de setmana. Però després d’això vaig començar a viatjar i em vaig adonar que no tinc sentiment de país. He viscut a Catalunya, França i ara a Noruega. Em puc sentir com a casa en molts llocs diferents. Però sóc dels que votarà sí perquè Espanya… Cap a on va? Com a país, què fa? És a dir, en tots els aspectes que s’hauria de progressar, retrocedeix. Observant les traves que posen en molts aspectes que podrien evolucionar, crec que no ho poden fer pitjor. Sóc d’aquesta mena d’independentistes, que no ho faig per un sentiment nacional, sinó per allunyar-se d’Espanya i del tracte que té sobre Catalunya. —Com definiríem políticament en Kilian? L’hem vist tenir afinitat amb ICV, amb la CUP però amb tocs anarquistes. —Mireu, jo he votat molt poques vegades. Molt poques. Les podria comptar amb els dits d’una mà. De fet, crec que l’objectiu final seria abolir la política. Però per això caldria una educació molt diferent i molt profunda perquè la gent fos molt més responsable i solidària amb la resta. I això es veu en països on hi ha menys densitat de població, en els quals hi ha menys problemes. No hi ha robatoris ni conflictes. Però bé, som molt lluny de l’anarquisme. Hi va haver una època en la qual em sentia pròxim a ICV per l’ecologia i després a la CUP en l’àmbit social. No em sento amb la superioritat moral per a dir a la gent què ha de fer —Avui encara és notícia Guardiola perquè diumenge va llegir un manifest en favor del referèndum. En els mesos vinents, us veieu fent un gest similar? O no us agrada exposar-vos mediàticament? —Més que mediàticament, jo crec que l’esport, en general, és massa mitificat. I jo no em sento amb la superioritat moral per a dir a la gent què ha de fer. Jo sóc un paio que corre una mica més de pressa que els altres. Que m’ho digui un filòsof que pensa, un mestre, que és qui crea el futur; que m’ho digui un científic, que pot parlar sobre molts temes… Jo no tinc una superioritat moral per dir què s’ha de fer o què no s’ha de fer. —Però tot i ser esportista, no heu defugit mai de parlar de política. —Perquè al final som persones i has de dir el que penses. A mi si m’ho demanen, dono la meva opinió. Cadascú ha de ser lliure de dir què pensa. És bàsic.

Kilian Jornet: ‘Allà dalt no tens ningú que et digui que al·lucines’

La Generalitat i l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (Acup) treballen en un programa per donar asil universitari a refugiats per a aquest curs, una via paral·lela al reassentament europeu amb la qual volen acollir ‘al màxim possible’ de persones, ha explicat la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, en una entrevista d’Europa Press. El seu departament ho estudia en coordinació amb el d’Empresa i Coneixement i les àrees de Cooperació per al desenvolupament del govern, i aprofundiran en aquesta via a partir de setembre amb la voluntat de desbloquejar la lenta arribada de refugiats procedents dels programes europeus, que només han reubicat 42 persones a Catalunya, com han retret en repetides ocasions a l’estat espanyol. La proposta vol generalitzar les experiències d’acollida i d’ajuda a refugiats que està impulsant la Universitat de Barcelona (UB) –que ha rebut 64 sol·licituds–, amb intenció de ‘sistematitzar-lo per a tot Catalunya’, i inclourà la possibilitat que facin estades professors refugiats. A més d’aquesta via, que permetria una fàcil integració a l’espai universitari, el govern treballa en l’asil hospitalari, amb el qual vol acollir persones que necessitin hospitalització quirúrgica important i que permetria atendre també l”àmbit familiar’, ha destacat. Paral·lelament a aquests preparatius, Bassa ha explicat que la Generalitat viatjarà al setembre a Brussel·les (Bèlgica) al costat de vuit governs autonòmics més per exigir que s’accelerin els programes de reubicació, després que signessin al març un manifest conjunt, en què van retreure a la UE els ‘mesos d’inacció’. Tot i que aquest viatge estava previst per a aquest estiu, l’han posposat fins al setembre, i la consellera ha afegit: ‘Amb l’estat espanyol, sempre l’excusa ha estat que estan en funcions, per tant esperem que ara, a partir que sigui possible que hi hagi govern, la comunicació sigui més fàcil’. Comunicació gairebé nul·la Bassa ha reiterat la crítica a la falta de comunicació amb el govern espanyol en l’acollida, que segueix sent ‘gairebé nul·la’, doncs dóna a conèixer l’arribada de refugiats amb només 24 hores d’antelació, tant a Catalunya com a altres governs autonòmics, per exemple Navarra i el País Valencià. En algunes ocasions s’assabenten abans de l’arribada a través d’entitats, a la qual cosa se suma que les informacions que arriben del govern espanyol són sovint confuses, per exemple amb números erronis sobre fills i edats: ‘Ens sembla més que és un tema de descontrol d’ells, i de poc interès a formalitzar bé aquest programa de reassentament dels refugiats’. ‘Des d’aquest juny estem preparats per rebre 1.000 persones’, ha afirmat, i ha afegit que gràcies a l’inventari de recursos d’ajuntaments i particulars que recull la Generalitat preveuen arribar a una capacitat de 1.600 persones al setembre. A finals de l’any que ve la xifra podria ascendir a entre 4.500 i 5.000 persones, sobre el càlcul del 0,05% que recomana la UE en proporció a la població, tot i que ha afirmat que estarien oberts ‘als que convingui’ acollir.

Generalitat i universitats preparen una via d’asil per a estudiants

L’escàndol desencadenat arran de la destitució de l’ex-cònsol espanyol a Escòcia Miguel Ángel Vecino l’estiu passat es fa cada vegada més gran, qüestiona el paper de Josep Borrell com a ministre d’Afers Estrangers disposat a qualsevol cosa per a frenar l’independentisme i compromet les relacions diplomàtiques de l’estat espanyol. Avui, el diari Voz Populi ha difós un correu electrònic enviat pel cap de gabinet de Borrell, Camilo Villarino, el 22 d’abril proppassat al cònsol a Escòcia d’aleshores dient-li que tenien ‘sota vigilància’ alguns cònsols acreditats per diversos països a Barcelona. Vecino, un cop destituït, ja va explicar que Borrell l’havia obligat a executar ‘ordres inconstitucionals’, com ara evitar una visita d’un grup de parlamentaris catalans al parlament escocès per no perjudicar el govern de Pedro Sánchez abans de les eleccions del 28 d’abril. També va impedir una visita de la Cambra de Comerç d’Edimburg a Barcelona i el viatge d’una delegació d’empresaris catalans a Escòcia. Totes aquestes accions obstructives, segons Vecino, les feia per ordre de Borrell. Però ara ja se saben coses encara més greus. Perquè aquest correu electrònic difós avui evidencia que el govern espanyol de Pedro Sánchez no solament controla els cònsols honoraris (va fer destituir el cònsol grec per haver anat a manifestacions independentistes) sinó que també vigila els cònsols de carrera. La diferència entre els cònsols de carrera i els honoraris és que els primers són diplomàtics enviats pels seus països i desenvolupen en el país de destinació totes les funcions consulars que permet el dret internacional; els honoraris acostumen a ser ciutadans del país que són acreditats pel país interessat a tenir la delegació consular i que poden exercir de manera limitada les funcions consulars. El correu del cap de gabinet de Borrell deia a Vecino que vigilés amb la intenció de la ministra principal escocesa, Nicola Sturgeon, de crear una associació consular que aplegués tot el personal diplomàtic acreditat a Escòcia, de la mateixa manera que passa a Catalunya. Li deia: ‘Vés amb peus de plom: la construcció d’una associació consular similar a Barcelona ha estat un dels instruments clau que ha utilitzat la Generalitat per mirar de guanyar a la causa els cònsols de carrera i els honoraris a Catalunya. Des d’Afers Estrangers ja hem hagut d’instar la destitució d’una mitja dotzena de cònsols (fins ara tots honoraris, però ja en tenim algun de carrera sota vigilància).’

Borrell té ‘sota vigilància’ cònsols de carrera a Barcelona perquè no simpatitzin amb l’independentisme

Gemma Ruiz (1975) és periodista cultural de TV3 i ara ha escrit la seva primera novel·la, ‘Argelagues‘ (Grup 62). Aquesta novel·la basada en fets reals explica la vida heroica i anònima de la seva besàvia Remei, i les seves àvies, amb un llenguatge molt cuidat, treballat, i cru. Aquesta obra és de tot menys un llibre mediàtic. L’autora descriu les dones de la seva família que van deixar la vida de pagès per instal·lar-se a Sabadell. L’autora explica en aquesta entrevista el perquè d’aquest llibre, la seva evolució, i les seves motivacions a l’hora de fer el seu debut literari. —Quan us decidiu a fer el llibre, i per què? —Amb 18 anys vaig fer una entrevista a la meva besàvia. Jo sempre havia volgut fer un llibre sobre ella. Però no és fins que tinc trenta-tres anys, quan ella ja és morta, que no faig el primer play a l’entrevista, i la transcric. I després, i ho dic als agraïments, quan conec l’Albert Forns el 2009, ara el meu company, a la segona conversa que tenim em diu: i tu no escrius res? Home, les meves cròniques de TV3. Escriure de veritat, em diu. I sempre aquell desafiament que tenim, em pica, i li explico el projecte. I em diu que ho he de fer ja, ho has de fer ja, ho has de fer ja. Va ser tan pesat que ho he acabat fent. Al transcriure-ho em vaig adonar que em faltava molt de relat. Tenia molta feina per acabar. Per això el relat me’l van acabar la seva filla, el seu fill, i la seva jove. Que són els meus avis. —Com resumiríeu el llibre? —Probablement és la història de dones de la teva família, també, que no saps que van tenir unes vides tan heroiques sense donar-se gens d’importància. Aquest llibre el podria haver escrit molta gent. És més: hi ha molta gent que aquest llibre li desperta la cosa de dir: tu ho has fet com per molts. I m’agrada. És la història de les dones d’una família prototípica catalana. —L’episodi de la violació de la Remei amb 14 anys. La descobriu fent el llibre, o abans? —Aquesta història s’explicava molt a casa. Com una advertència. Mira què em va passar a mi. Estigeu atentes, noies. No va haver-hi silenci protector, perquè explicar l’experiència, deurien deduir elles, era més protector encara. I jo des que tinc ús de raó que sé que okhu amb els nois. Que dius, bé, ja m’ha agradat estar al tanto. Cert. Però potser hauria pogut tenir una alegria més. I no la vaig tenir. Ha ha! Això també ho he reflexionat. Sempre he sigut molt tallant. I em ve d’algun lloc, suposo. Ara sóc una tia súper dolça i súper maca. Ha! Però en els meus inicis, pam! Tinc aquesta arrel de pagès: abans que t’ho puguin dir tu ja has disparat el trabuc. Sí. Ho he de reconèixer. —El llibre és cru, amb violacions de nenes amb 14 anys, criatures que treballen de petites, assassinats, etc. —Per mi aquestes dones del llibre no són edat medieval. Són les vides de les persones que m’han criat, qui m’ha ensenyat a parlar. Les tardes de la meva infantesa les passava la besàvia i les àvies. Crua? Una vegada vaig llegir una entrevista a Joyce Carol Oats, que m’agrada molt, que deia que encara ara no es perdona que les escriptores escriguin violentament. O cruament. I per prova el pseudònim de Víctor Català. Però hem arribat aquí per a fer-ho. Les dones hem arribat aquí per a escriure cruament i violentament. Ho continuarem fent. Hi ha homes que es continuen sentint interpel·lats amb violència domèstiques amagades. Nois, les iaies no es casaven per amor en el 90% dels casos. Baixeu del niu. —Qui és la primera dona a la teva família amb estudis universitaris? Jo. La meva mare va fer un secretariat mercantil. Allò que feien fer a les dones. Ma mare hauria volgut ser infermera i no va poder ser. Les noies havien de fer coses més polides. —L’escena dels nois forts del poble donant sang per salvar la vida de Prat de la Riba, és real? —Va passar, sí. Van demanar sang als homes més forts del poble per salvar Prat de la Riba. Però és una ficció que passés a un familiar. He llegit totes les biografies que existeixen del Prat de la Riba i en algun lloc ho vaig trobar i em va agradar molt adaptar-ho. —Un dels protagonistes de llibre és “Oller, amo de tot”. —És un homenatge a ‘Sebastià, amo de tot’ de Terra Baixa. És la mateixa figura. Tothom és les seves lectures. Doncs l’actriu Clara Segura em va dir que el llibre és teatre pur. I altres també m’ho han dit. Doncs potser sí que el fet que faci vint anys que veig teatre tres o quatre dies a la setmana ha influït. Segurament no sóc només les lectures que he llegit, sinó que dec ser, o la meva escriptura està empeltada, del teatre que he vist. L’obra primer tenia un to molt més periodístic, perquè jo no havia fet ni un poema. Després em va servir un temps que el narrador li expliqués la història a una altra persona. Però no m’era útil. I un estiu de fa tres anys vaig trobar aquesta narradora, que s’assemblava a com eren elles, però era jo, una mica camulfada. I hòstia, crec que això és com va bé. —Hi ha freses tan bèsties com definir els pagesos així: ‘Més avall, només hi ha el bestiar”. —Sí. I pràcticament compartien l’escalfor amb les bèsties per no morir de fred a la nit. Les coses pel seu nom. I gratant gratant veus que tot té unes causes econòmiques, i patriarcals, socials, tot el context, per mi no tenia cap utilitat una mirada al passat sense mirada crítica. Per mi no té sentit. —Aquest és un llibre que notes que està treballada cada frase. —Està fet paraula per paraula. Anàvem a l’Ateneu. L’Albert feia el Jambalaia, i jo Argelagues. I els estius i els caps de setmana anàvem a la biblioteca. I potser de set hores de treball, un paragrafet. No he tirat de diccionari, no. El meu corpus familiar el tinc al cap. La manera que parlen a casa meva és tancar els ulls, i et puc dir com parlen. —Per exemple, hòstic. —És com una correcció d’hòstia. —Malandando. —Mala peça. —Agarbonar —El verb que fan servir, no només la meva besàvia, sinó que l’he trobat a molts llocs, per parlar d’abús i violació. Agarbonar. La meva besàvia me’l va dir, la tinc apuntada i després l’he trobada a d’altres bandes. —Germà donero. —Mujeriego. Un donero. Tenim un argot que no fem servir. Ja està bé. Tant de joder. On és el cagum Déu? Ho trobo molt millor. —Hi ha un home, Martí, 36 anys i analfabet. —També real. No el vaig conèixer, i d’ell se m’ha transmès la sensibilitat pel col·leccionisme, per les flors. Un home de pagès, del Vallès, burro de càrrega, treballador que es llevava abans d’hora per a no fer tard. Submís totalment. Però amb punts de sensibilitat, i molt afectuós amb la seva canalla. —Un altre home, el pare de la Nina. —Producte de l’època. Pare de l’època. Homes que també existien, i que no eren afectuosos com el Martí. Els de la llenya. Bevedors, maltractadors, cosa molt corrent. Personatge real. I d’aquesta banda de la família estic esperant el xàfec. Hi ha dues branques que penso que algú es pot molestar. Vaig parlar-ho a casa. Nois, què, si truquen aquests? Doncs que truquin, em van dir, que ja ens trobaran. —Per què tanta dona té actitud feminista, però després fuig de la paraula, i del moviment organitzat? —No és perquè sí. Hi ha hagut un descrèdit brutal. El moviment feminista és dels altermundistes més exitosos que hi ha hagut. Coses que deien les feministes pioneres després ha passat a d’altres moviments. Per tant era un moviment a abatre i a desacreditar. Les feministes són les lletges, les peludes, les que no es depilen. Això també ho hem rebut les dones. La mala educació de gènere l’han rebut els homes, i les dones. El descrèdit de l’establishment contra el feminisme ha estat implacable. Era un moviment que podia tenir molta força, i després s’ha anat descafeïnant fins al punt que nosaltres, que podríem ser-ne les hereves, i mira com reaccionem. —Gemma Ruiz és feminista, doncs? —Clar! El que no sóc és el tòpic que em volen encolomar com a llufa. Sóc feminista perquè la igualtat no s’ha aconseguit, i perquè hi ha sexisme pràcticament cada dia. Cada dia. Que si sóc feminista? S’ha de ser feminista. Se n’ha de ser. Però el descrèdit va ser molt bèstia. —Per acabar: podríeu recomanar tres llibres? —Primera, si no l’has llegida, has de córrer a buscar-la: Lucia Berlin. Manual per a dones de fer feines (Altra Editorial) La veu que m’ha trastocat més dels últims anys. Una paia impressionant. Tenia quatre fills, havia de treballar de tot, una dona talentosíssima. Un fenomen. És enlluernador. Una manera d’escriure i una humanitat! Què més? Sverlana, sobre Txernòbil. És esgarrifós. Tots els testimonis de Txernòbil, que ella dóna veu. I un tercer, que també en sóc deutora, és Girbal Jaume, d’Edicions de 1984. L’estrella amb cua, i La tragèdia de Cal Pere Llarg. Edició a cura de l’Enric Casasses. És la cara B de Víctor Català. M’han anat molt bé per veure aquesta part de pagès que jo tenia tan lluny. És un festival de llengua. —Parlant d’Edicions de 1984, el treballador Miquel Adam… —Home, gloria torera for ever ! —…diu que sou molt amics, i que en el grup d’amistats tothom anava d’escriptor. Però al final l’escriptora ets tu, que ho tenies més callat! —No he rebut el veredicte de tots els amics, encara. Però el del Miquel el sé, a través de la Noé, sa dona. Es veu que va per casa dient ‘Tanta hòstia, i ens ha passat la mà per la cara!’ Algú li hauria de preguntar què es pensava, en Miquel Adam. D’on venien les seves baixes expectatives? Ha ha! Potser el prejudici no venia per mi, sinó per la temàtica. La història de l’àvia. Buf, devien pensar. Doncs mira, no totes les temàtiques s’aborden d’igual manera.

Gemma Ruiz: ‘Les dones hem vingut a escriure cruament i violentament’

Els Verds Ska Keller i Philippe Lamberts es reuniran demà amb els eurodiputats d’ALE Diana Riba (ERC) i François Alfonsi, per negociar l’entrada del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín al grup Verds-ALE del Parlament Europeu. El grup ALE, on hi ha ERC, ja ha decidit d’acceptar l’entrada de Puigdemont i Comín, però entre els Verds, on hi ha els comuns, hi ha detractors i partidaris. El periodista Jean Quatremer va publicar ahir al Libération l’article ‘La independència catalana divideix els Verds europeus‘, en què explica que alguns Verds francesos es decanten per acceptar l’entrada de Puigdemont i Comín i alguns belgues, com Lambert, en contra. De fet, un membre dels Verds francesos, Benoît Biteau, va donar la benvinguda a Comín i Puigdemont al Parlament Europeu fa pocs dies, i dijous ell mateix, juntament amb una companya del seu partit, Michèle Rivasi, visitaran els presoners polítics. ‘Biteau hi mostra sempre molta empatia’, diuen fonts coneixedores de les negociacions. A l’altre extrem hi ha el verd belga Phillipe Lambert, que s’ha oposat fermament a l’entrada de Puigdemont i Comín, per exemple en aquesta tensa entrevista de VilaWeb (vídeo). Libération diu: ‘L’actitud de Lambert desperta una certa inquietud entre els Verds.’ I Alfonsi recorda que els pirates txecs van entrar-hi a mig mandat sense tantes traves. Libération també esmenta una frase de Lambert: ‘No vull importar disputes intracatalanes al grup.’ I el diari afegeix: ‘Una declaració curiosa, perquè el grup té tan sols un eurodiputat català, Ernest Urtasun, que, de fet, no és favorable a la independència (tot i que considera que un referèndum hauria de resoldre la qüestió).’ Segons que informa Natàlia Segura, de l’Agència Catalana de Notícies, fonts coneixedores admeten recels entre els Verds alemanys, als quals pertany la copresidenta, Ska Keller, i diuen que vénen sobretot de la direcció del grup parlamentari, on també hi ha el català Ernest Urtasun i eurodiputats de Suècia, França, els Països Baixos el Regne Unit, segons dues fonts consultades.’ Si durant la reunió de demà no s’arriba a cap acord, es podria demanar un vot formal a tot el grup parlamentari. En aquest grup hi ha 68 diputats Verds i 8 d’ALE. De totes maneres, abans de forçar una votació sobre l’entrada de Puigdemont i Comín, ERC els consultaria si volen sotmetre-s’hi. Un grup que es reduirà Les negociacions per a la possible adhesió de Puigdemont i Comín als Verds-ALE arriben només setmanes abans que el grup perdi onze membres per culpa del Brexit. Amb Puigdemont i Comín, els Verds podrien guanyar dos diputats més, i encara un altre amb l’arribada de Clara Ponsatí, que aconseguirà l’escó amb el Brexit. De manera que guanyarien pes. L’aliança ecologista també té pendent de fa mesos de decidir sobre la petició d’entrada dels populistes del Moviment 5 Estels, una delegació de catorze eurodiputats. Fins ara el grup no ha vist amb bons ulls la incorporació perquè van compartir govern a Itàlia amb els ultres de la Lliga de Matteo Salvini.

Els Verds europeus, dividits per l’entrada de Puigdemont i Comín

La violència sexual contra les dones ha estat un dels aspectes més tractats pels mitjans de comunicació aquests darrers dies: els violadors de la Manada van ser posats en llibertat provisional la setmana passada i, d’ençà de la nit de Sant Joan, s’han sabut les denúncies d’agressions sexuals en grup a municipis com Palamós i Molins de Rei. Arran de l’alarma social que han causat casos com aquests, el PSOE ha presentat al congrés espanyol una proposició de llei per a impulsar la formació dels jutges amb perspectiva de gènere i evitar sentències que no protegeixin els drets de les dones. És una mesura realment útil per a protegir les víctimes de la violència masclista? En què hauria de consistir? A què responen les decisions de tribunals com l’Audiència de Navarra, que ha condemnat la Manada per abús i no per agressió i, a més, n’ha decretat la llibertat provisional? Ho preguntem a Laia Serra, que és advocada penalista especialitzada en gènere i ha treballat en nombrosos casos de violència sexual contra les dones. —Els violadors de la Manada havien demanat la llibertat provisional cinc vegades. Per què aquesta vegada han estat alliberats? —La resolució és molt qüestionable i reflecteix un model de justícia en què no es té en compte la perspectiva de gènere i ha deixat de valorar molts elements de pes, entre els quals el risc de continuar perjudicant la noia. De fet, el risc d’atemptar contra els drets de la víctima-supervivent és una de les finalitats que la llei preveu per a justificar la presó provisional. És cert que s’arribava al límit tècnic dels dos anys de presó preventiva i, per llei, el tribunal s’havia de pronunciar. També és cert que hi ha un recorregut judicial llarg (d’un any o dos) d’ara endavant: apel·lació davant el Tribunal Superior de Justícia i recurs de cassació davant el Tribunal Suprem. Ara, el tribunal es decanta per la llibertat amb uns arguments molt pobres, amb el pretext que l’existència d’una condemna no és un argument suficient per a allargar la presó provisional. —També considera que no hi ha risc de fugida. En què es fonamenta? —Els arguments són fútils tenint en compte que la condemna de nou anys o bé es consolidarà o bé s’incrementarà via recurs i que quatre d’ells estan pendents d’un altre procés per agressió sexual. Consideren que són persones que no tenen capacitat econòmica i que les acusacions no han demostrat que tinguin vincles amb persones que puguin facilitar la seva fugida del país. Els jutges també argumenten que han agafat tanta notorietat que seria molt fàcil per als cossos policíacs de localitzar-los. Això és una bestiesa com una casa. Ja tenim documentats casos en què persones notòries com Luis Roldán van marxar. Ara que estan en llibertat, s’ha difós a les xarxes socials que algunes dones de la zona no havien estat capaces de reconèixer-los. És molt fàcil de modificar l’aspecte… És una absurditat. —A més, ahir es va saber que un dels membres (l’agent de la Guàrdia Civil) va provar fer-se el passaport, malgrat la prohibició de sortir de l’estat espanyol. —Sí. A la interlocutòria de llibertat ja hi havia antecedents. Per una banda, la carta que el guàrdia civil va enviar a Tribuna de Cartagena desafiant la sentència i la campanya de solidaritat amb la noia. Per una altra, es feia constar que la noia havia denunciat intimidacions i amenaces. Aquesta darrera notícia significa una mostra clara de la nul·la voluntat de respectar les condicions de la llibertat. Corroboren que és una resolució equivocada. En vista d’aquest incompliment, el jutjat hauria de valorar d’imposar mesures més restrictives o fins i tot acordar novament la presó, a banda la comissió del delicte de trencament de mesura. La resolució reflecteix un model de justícia en què no es té en compte la perspectiva de gènere —A banda la retirada del passaport i la prohibició de sortir de l’estat espanyol, les altres mesures cautelars són l’obligació de presentar-se al jutjat tres vegades la setmana, la prohibició de l’entrada a la Comunitat de Madrid (on viu la víctima) i la fixació d’una fiança de 6.000 euros. Aquestes dues últimes mesures són habituals i proporcionades? —Aquesta fiança que tots han pogut pagar és irrisòria, no dissuadeix ningú de fugir. És veritat que, per a fixar les fiances, s’ha de tenir en compte la capacitat econòmica de la persona, però també la gravetat del cas i el risc que la seva fugida deixi desatesa la noia pel que fa a la restauració dels danys causats. D’una altra banda, la prohibició d’entrar a la Comunitat de Madrid implica que la noia no pot sortir-ne, si vol estar segura. Al final, qui té restringida la llibertat deambulatòria a més territori és ella. Fa riure. —Com s’explica que els jutges considerin que no hi ha risc de reiteració delictiva si quatre dels condemnats són implicats en un altre cas d’agressió sexual, el cas de Pozoblanco? —Utilitzen el fet que les acusacions no han aportat dades d’aquest procediment, que es troba en un estadi molt preliminar. Consideren que no hi ha prou informació perquè la investigació sigui tinguda en compte. —Però el cas és obert… —Sí, hi ha informacions relacionades que són notòries, perquè han estat divulgades pels mitjans de comunicació. Pel que fa a les proves d’un judici, el pes de la càrrega de la prova correspon a les acusacions, però quan parlem d’una situació de llibertat provisional, es pot actuar d’ofici. No solament pot fer-ho el ministeri fiscal; també els jutges. No solament poden, sinó que tenen l’obligació d’adoptar les cauteles i tenir en compte tots els elements que puguin incidir en els drets de la víctima. En el redactat de la interlocutòria, fins i tot castiguen les acusacions dient que no han aportat dades. La resolució en general té molt mala bava. Al final, qui té restringida la llibertat deambulatòria a més territori és ella. Fa riure —L’altre argument que crida l’atenció per a justificar que no hi ha risc de reiteració delictiva és la popularitat del cas. —Sí, creuen que per la notorietat que han adquirit els joves és pràcticament impossible que puguin reincidir en aquestes conductes sexuals. Això és patètic, tenint en compte què han demostrat. Fa un temps vaig escriure sobre la possibilitat d’aplicar el delicte de grup criminal a la Manada. Hi ha hagut una preparació, una mecànica, una distribució de papers, l’agressió de Pozoblanco… Hi ha una activitat delictiva greu sostinguda en el temps, amb un modus operandi similar i reiterat, un propòsit comú i una anticipació. Hi ha jurisprudència sobre això i, per tant, s’hauria pogut considerar. A més, la carta del guàrdia civil amb to desafiador demostra que reivindiquen el patró de depredació sexual que van dur a terme. La reiteració delictiva no es preserva respecte d’una mateixa víctima, sinó que totes les dones som candidates que aquest model de depredació sexual ens colpegi. —Quan dieu que la resolució té una manca de perspectiva de gènere, us referiu a més elements? —Es projecta en diversos aspectes. La víctima ja va ser perjudicada amb l’informe dels detectius sobre el seu dia a dia, que va ser acceptat per l’Audiència en un primer moment. A més, hi ha la publicació de la carta i és obvi què significarà aquesta decisió del tribunal per a la noia. Ni el ministeri fiscal ni els jutges no han donat la importància deguda al fet que el comportament d’aquests subjectes pot fer créixer el dany causat. Hi ha les mesures de protecció contingudes a la Llei de l’Estatut de la Víctima i totes les mesures de protecció derivades del Conveni d’Istambul (que són normes imperatives pel jutjat) on es diu que s’han de desplegar tots els mitjans de protecció. Això s’ha de garantir en tots els estadis del procediment, inclòs el moment després de dictar sentència i durant tots els recursos. —Ara continuarà el procés de revictimització de la víctima que ja es va viure abans i després del judici? —És previsible de pensar que el dany a la noia continuarà. Jo crec que hi haurà una ofensiva comunicativa i social que consistirà a qüestionar la noia i denigrar-la, i aquesta nova victimització serà tant o més feridora que l’agressió sexual. S’haurà de veure el paper dels mitjans, que també tenen obligacions legals a l’hora de no fomentar la discriminació envers aquesta dona, les que ja han estat víctimes de violència sexual i la resta de dones, per extensió. Hi ha el dret de saber, però sempre que no es vulneri el dret d’intimitat i la dignitat i no es fomenti un missatge que justifiqui la violència i la discriminació. Són línies molt primes… —Ja hi ha una campanya preparada per si finalment els membres de la Manada són entrevistats… —Això segur que passarà. Els drets de la víctima han estat minimitzats d’una manera molt bèstia respecte dels drets dels encausats. A banda, si s’haguessin quedat en presó provisional, hi ha un règim preferent de tots els recursos que té en compte quan les persones estan privades de llibertat. Per tant, ja es mira d’agilitar els procediments. Trigarem un any o dos a tancar el procediment. Serien tres quarts d’any si no s’hagués atorgat aquesta llibertat provisional… —I això no és prorrogar encara més el suplici de la víctima? —Sí. Després s’estranyen que les dones no denunciem. Jo treballo amb molts casos de violència sexual i, fins i tot en els que guanyem (amb condemna, indemnització i tot favorable als nostres interessos), demanes a les víctimes i asseguren que no tornarien a repetir aquest camí, no tornarien a fer la denúncia. El nivell d’angoixa, espera, frustració i qüestionament a què són sotmeses; el nivell d’incomprensió i manca de sensibilitat amb què són tractades és tan horrorós i tan perjudicial que al final fa tant de mal el fet delictiu com la victimització secundària derivada de tot el trànsit del procediment. Existeix la possibilitat d'aplicar el delicte de grup criminal a la Manada —La Manada, per tant, no és un cas aïllat, sinó un patró judicial que es repeteix? —La Manada és un cas paradigmàtic i representatiu. Aquí, si més no, pel focus mediàtic, s’han hagut d’esforçar a redactar, argumentar i donar un tractament de fons en la matèria. Moltes vegades, si no hi ha aquesta pressió comunicativa, les coses es fan d’una manera molt més destralera. No sabeu què hem d’encarar en el dia a dia. Quan assitia a la indignació envers la sentència de la Manada, jo pensava: ‘No sabeu en quina trinxera ens movem nosaltres.’ Si la gent ho sabés, s’encendria d’ira. —Què és el pitjor que us heu trobat? —He estat a judicis on la dona explicava el moment de la violació, plorant i fent un esforç descomunal i el tribunal s’hi adreçava i li deia: ‘Ja n’hi ha prou, ja n’hi ha prou. Ja està, ja està. Ja se’n pot anar.’ També m’he trobat, en judicis de conformitat, que he exigit que hi hagués un moment en què, a banda l’admissió dels fets per part de l’acusat, es dediqués un minut perquè l’acusat s’adrecés a la víctima a través de la mampara per a demanar perdó. M’ha passat que els jutges hi han intervingut quan el noi encara no havia acabat per dir ‘Ja està! Ja està!’ És l’únic minut de reparació simbòlica que tenim al judici… També hi ha qüestionaments dels metges forenses, que demanen a les víctimes si havien begut, quina relació tenien amb el violador, si havien exterioritzat prou el ‘no’, si veien clar de denunciar… Tot això en unes hores primerenques en què les dones estan en estat de xoc… I acabaven posant als informes forenses que la víctima no veia clar de denunciar, de manera que qüestionaven els fets. També m’he trobat ocasions en què els Mossos d’Esquadra, tot i comptar amb una descripció suficient de la persona i fins i tot amb testimonis, han obligat la víctima a acostar-se a l’agressor per tal de reconèixer-lo. Podria parlar d’un reguitzell d’atropellaments infinit… —El PSOE ha presentat una proposició de llei al congrés espanyol per a formar els jutges amb perspectiva de gènere. Què vol dir, exactament? —Vol dir crear consciència i donar visibilitat a tot de mecanismes socials que condicionen les dones en sentit negatiu. El fet que la violència vers la dona es considerés, fins fa quatre dies, un fet privat i relegat a l’àmbit de la llar, sense un dret de la societat d’intervenir, és dels grans exemples de què és la manca de perspectiva de gènere. Es pot mirar allò com un assumpte anecdòtic o donar visibilitat a tota aquesta cadena de condicionants que vulneren els nostres drets. Si els jutges no tenen una mirada que els interpel·la a aplicar justícia tenint en compte les desigualtats històriques, condicionants i estereotips, apliquen una justícia parcial i contaminada. En una situació de desigualtat. La neutralitat perpetua la discriminació. —I la proposta del PSOE seria un primer pas? —És insignificant, perquè l’obligació de formar els operadors jurídics és vigent de fa molts anys. Si consultes la llei integral del 2004, ja s’hi preveu. Totes les lleis, tant la catalana com l’estatal, tenen aquesta obligació. Després hi ha el Conveni d’Istambul, que és del 2011, en vigor des del 2014, que preveu aquesta obligació. —I què s’hauria de fer perquè es complís? —Cal voluntat política, que el Consell General del Poder Judicial comenci a sancionar els jutges que emetin vots particulars com el de la Manada o sentències en les quals es tolera la impunitat d’una agressió perquè la dona duia minifaldilla. Que s’impliqui en aquesta formació, que ha de ser no únicament en l’accés a la judicatura, sinó en tots els jutges que administren justícia. No solament toquen aquesta matèria els jutges especialitzats en violència sobre la dona. De fet, tota la violència sexual resta fora dels jutges especialitzats en violència cap a la dona. Els jutges de menors també reben una allau de violències sexuals i no tenen aquesta formació característica. Vaig llegir la proposta de redacció i l’expressió ‘formació obligatòria’, que seria el component vinculant, no hi és. Sí que es diu que determinats jutges, per a romandre al seu càrrec, haurien d’accedir a aquesta formació. Tampoc no s’especifica què s’ensenyarà ni la llargada de la formació. I, la cosa més important: haurien de deixar-hi participar els col·lectius feministes. A més, la batalla real és la de la resistència ideològica. Un jutge pot tenir tots els coneixements del món, però si no incorpora aquesta perspectiva de gènere que diu que tenen l’obligació de vetllar pels drets de les dones, no anirem enlloc. He estat a judicis on la dona explicava el moment de la violació, plorant i fent un esforç descomunal i el tribunal s'hi adreçava i li deia: 'Ja n'hi ha prou, ja n'hi ha prou' —No hi ha res per a ser optimistes en aquest terreny, doncs? —Ja hi ha les primeres sentències que incorporen la perspectiva de gènere, però trigarem pel cap baix cinc anys perquè hi hagi un cert rodatge. Hi ha hagut precedents com el cas d’Ángela González Carreño, un cas sagnant de negligència de l’estat espanyol que va ser condemnat per instàncies internacionals. Ella es va separar del marit i denunciava davant totes les instàncies que ell amenaçava de fer-li mal atacant la criatura. Ella volia que no pogués veure-la si no era en certs punts de trobada i amb el suport d’un tècnic. Tothom li deia que era una exagerada i que la violència masclista no l’impedia de ser bon pare. Al final, ell va matar la nena. Això va recórrer totes les instàncies estatals en l’àmbit judicial i, finalment, l’estat va ser condemnat a indemnitzar la dona i fer tot un seguit de canvis que també incloïen la formació dels operadors jurídics. L’estat espanyol, però, va dir que en faria cas omís i no ho compliria. És un cas acreditat d’error estructural del sistema: ella havia fet desenes de denúncies per dir que l’home mataria la nena, que la mataria. Fins que la va matar. En un cas acreditat d'error estructural del sistema, ella havia fet desenes de denúncies per dir que l'home mataria la nena, que la mataria. Fins que la va matar. —Hi ha una sensació d’immensa distància entre la justícia i els ciutadans. És així? —No. Els jutges són un reflex de la població que tenim. Ara que la Manada és en llibertat, ja veurem totes les mostres de suport i solidaritat que hi ha, que criminalitzen la dona, que diuen que ella va provocar, que no va ser clara en els termes, que hi havia consentiment, que són totes unes fresques, que es prenen quatre copes i van provocant… Per a evitar Manadas, el que realment funciona és que hi hagi un rebuig social a tot arreu. Hi ha un llibre que ha escrit Nerea Barjola sobre això, Microfísica sexista del poder: el caso Alcàsser y la construcción del terror sexual. —Què explica? —Com el relat social que va emergir amb el cas Alcàsser als noranta ha anat construint tota aquesta retòrica de terror sexual que fa que les dones ens inhibim, per por, de sortir a l’espai públic. Així, les que hi accedeixen coneixent aquest relat són considerades dones mereixedores d’aquest resultat perquè s’han posat en perill. En comptes de llançar el missatge de ‘no violeu’, ens llancen el de ‘us heu de protegir’. Et diuen que has d’anar amb compte, no beure, no anar vestida de segons quines maneres, no anar amb nois més grans, no pujar al cotxe de ningú… I si ho fas, ja saps què et trobaràs. Dins la falta de perspectiva de gènere també hi ha la responsabilització de les dones. És el cas del vot particular de la Manada, el jutge que va veure una gresca sexual consentida. És un cas de manual per a veure quines dues mirades es poden aplicar a la justícia. Però no és que es pensi d’una manera o una altra, és que hi ha obligacions internacionals que s’incompleixen. Formar amb perspectiva de gènere no és cap opció, és una obligació.

Laia Serra: ‘Fins i tot en els casos de violència sexual que guanyem, les dones no els tornarien a denunciar’

Amadeo Ferrer ha sigut triat president de Caixa Popular pel consell rector de l’entitat fet avui. La vice-presidència li correspon a Nieves Montoya i la secretaria a Vicent Llácer, tots dos socis de treball de l’entitat. Com és habitual, el càrrec s’ha designat entre els representants de les cooperatives sòcies amb presència en el Consell Rector, integrat per les cooperatives Consum, Divina Aurora, Florida Centre de Formació, Grafimar, Grup Sorolla i La Nostra Escola Comarcal, detalla l’entitat a través d’un comunicat. Després de l’elecció, Amadeo Ferrer, que ja va ocupar la presidència del Consell Rector de l’entitat financera des de l’any 2001 al 2009, ha manifestat sentir-se ‘il·lusionat i compromès amb el projecte cooperatiu de Caixa Popular’. ‘Continuaré treballant pel cooperativisme i pels valors, per a seguir impulsant el model sòlid, solvent i professional de banca cooperativa, valenciana, amb valors, social i diferent que representa Caixa Popular’, ha asseverat. En l’actualitat, Amadeo Ferrer, que substitueix en el càrrec Benet Delcán, mort recentment, ostenta la Direcció Financera i de TIC en Consum i és membre de l’Equip de Direcció d’aquesta cooperativa. És llicenciat en Ciències Econòmiques per la Universitat de València i entre la seva formació destaca el Programa de Desenvolupament Directiu PDD impartit per l’IESE. Beneficis D’altra banda, l’entitat financera valenciana ha presentat els seus resultats als socis cooperativistes en l’Assemblea General. En l’acte, al que van assistir unes 600 persones, es van presentar les dades més significatives del 2018. Caixa Popular ha obtingut uns beneficis de 12 milions d’euros, la qual cosa suposa un creixement del 20%, i situa la ràtio sobre ATM (ROA) en el 0,72. Ha finalitzat l’exercici amb uns dipòsits de 1.438 milions d’euros, la qual cosa representa un increment del 7% pel que fa a l’anterior. Així mateix, Caixa Popular ha continuat la seva política activa a l’hora d’oferir finançament a les empreses, cooperatives, comerços, autònoms i famílies valencianes. L’entitat ha concedit un total de 8.155 noves operacions d’inversió als seus clients. Les inversions creditícies s’han situat en 991 milions d’euros, la qual cosa implica un creixement del 14,70, respecte al 2017. Les dotacions al Fons d’Insolvència de 8,14 milions d’euros, situa la cobertura total de la Morositat en un 54%, amb un descens de la ràtio de mora fins al 5,95%. Al tancament de l’exercici, el Marge d’Interessos s’ha situat en 33 milions d’euros, amb un increment del 5%; i el Marge Brut en 51,53 milions d’euros, amb un augment del 13%. La Ràtio d’Eficiència s’ha situat en 59,70. En 2018 Caixa Popular va aconseguir 193.890 clients, la qual cosa implica un creixement de 3.890 nous clients. A més, el 67% del total de clients ja són usuaris de Ruralvía, la banca digital de l’entitat que combina la més moderna tecnologia i tota la capacitat de desenvolupament que ofereix pertànyer al Grup Caixa Rural. En aquest moment, el 77% de les operacions que fan els clients ja es realitzen a través dels canals digitals o d’autoservici. Augment d’empleats L’augment de la cooperativa també s’ha reflectit en l’equip humà, amb quatre nous llocs de treball creats l’any. Caixa Popular compta amb una plantilla de 326 persones, on la major part d’ells són Socis de Treball de l’entitat, és a dir propietaris d’aquesta. L’entitat continua oferint cobertura financera a les poblacions valencianes i manté el seu pla d’expansió. Amb un total de 73 oficines, en el 2018 va obrir dues noves oficines en el barri de Russafa a València i a Requena. En aquest exercici ha obert nova oficina a Villena i a Tavernes de la Valldigna.

Amadeo Ferrer, nou president de Caixa Popular

El catedràtic de Química Jaume Puy ha pres possessió avui com a nou rector de la Universitat de Lleida (UdL). Puy, que pren el relleu a Roberto Fernández al capdavant de la universitat lleidatana, ha fixat com a reptes de la UdL per als pròxims anys consolidar la docència i donar un pas endavant en recerca, entre altres. Per això, ha reclamat el suport de les institucions i del conjunt de la societat lleidatana. L’acte l’ha presidit la consellera d’Empresa i Coneixement, Àngels Chacón, qui ha expressat el compromís del govern per trobar les fórmules per compensar el sistema d’universitats públiques i perquè aquesta col·laboració que demanen ‘es pugui veure concretada’ econòmicament. El nou equip rectoral presidit per Jaume Puy -amb set dones i vuit homes – està format per Maria Dolors Toldrà (secretària general), Olga Martín (vice-rectora de transferència i innovació), Paquita Santiveri (vice-rectora de qualitat i innovació docent), Montserrat Rué (vice-rectora d’estudiantat i ocupabilitat), Montserrat Gea (vice-rectora d’internacionalització), Joaquim Ros (vice-rector de recerca), Francesc Giné (vice-rector política i ordenació acadèmica), Josep Maria Miret (vice-rector de personal acadèmic), Narciso Pastor (vice-rector d’infraestructures), Joan Busqueta (vice-rector de cultura i d’extensió universitària), Paco Garcia (vice-rector de coordinació institucional i planificació estratègica), Núria Camps (coordinadora de compromís social i igualtat), Marta Oliva (coordinadora de transformació digital), Ferran Badia (coordinador del Campus Universitari d’Igualada-UdL), i Estanislau Fons (coordinador de comunicació, difusió i premsa). Durant l’acte, el col·lectiu de doctorands en lluita de la UdL ha desplegat una pancarta reclamant que s’acabi la precarització i un nou reial decret que reguli les seves condicions laborals.

Jaume Puy pren possessió com a nou rector de la Universitat de Lleida

El gegant d’Internet Google ha acceptat avui pagar un total de 965 milions d’euros a l’estat francès per solucionar una disputa que mantenia amb l’estat pel que fa al pagament d’impostos. En concret, pagarà una multa de cinc-cents milions d’euros i quatre-cents seixanta-cinc milions en impostos. ‘Hem arribat a un acord pel que fa als assumptes fiscals que han tingut lloc a França des de fa uns anys. Els acords comprenen un pagament de 500 milions d’euros que ha estat estipulat avui per un tribunal francès, així com 465 milions d’euros en impostos addicionals que havíem acceptat pagar’, ha explicat un portaveu de la companyia en un comunicat. ‘Seguim creient que la millor manera de proporcionar un marc clar per a les empreses que operen a tot el món és la reforma coordinada del sistema fiscal internacional’, ha agregat Google. La fiscalia financera francesa (PNF) va començar aquest procediment el 2015 i va acabar acusant l’empresa ‘d’evasió fiscal agreujada’ per haver eludit el pagament de cent vuitanta-nou milions d’euros en impostos entre el 2011 i el 2016. No obstant això, la disputa s’ha solucionat per un procediment jurídic de l’estat francès que permet a Google acceptar el pagament de la multa sense haver d’anar a judici ni declarar-se culpable de l’acusació.

Google pagarà gairebé 1.000 milions d’euros a l’estat francès per resoldre una disputa fiscal

Un grup d’activistes antimilitaristes han protestat aquesta matinada contra l’atracament al port de Sagunt del vaixell de càrrega Bahri Abha, que pot portar armes de l’Aràbia Saudita des dels Estats Units per a la guerra del Iemen. Quatre persones han aconseguit d’entrar al recinte del port, però agents de la Guàrdia Civil els han expulsat a l’exterior. La seva intenció, segons que ha explicat Antimilitaristes-moc, era enfilar-se a diverses estructures de la zona de càrrega per a desplegar pancartes amb els lemes ‘Stop war’ i ‘La guerra comença ací’ per a interferir de manera no violenta en les operacions del vaixell. Després de fer l’escala, el vaixell ja ha salpat i ha continuat la seva ruta. Al migdia s’hi ha convocat una nova concentració de rebuig al vaixell al port amb el lema ‘No volem ser còmplices’. Les organitzacions pacifistes convocants adverteixen: ‘La guerra comença ací amb el transport d’armament saudita.’ Les organitzacions consideren paradoxal que es negui l’auxili i atracament de barques carregades de persones que fugen de les guerres que s’alimenten amb les armes d’aquests vaixells: ‘Abandonem vides humanes en canvi de negoci. La nostra societat no està representada en aquestes accions, es caracteritza per la seua solidaritat.’ En el Dia Internacional dels DDHH el vaixell saudita Bhari Abha a atracat al port de Sagunt i ha efectuat les seues tasques previstes de càrrega.A la porta del recinte, un nombrós grup d'activistes d'Amnistia Internacional i d'altres ONGs han protestat contra el tràfic d'armes. pic.twitter.com/2UTPL6yqxI — Amnistia València (@AmnistiaVLC) December 10, 2019 També s’hi ha posicionat en contra el Centre Delàs d’Estudis per a la Pau, que va demanar tant als ajuntaments valencians com a la Generalitat i a les autoritats portuàries que no acceptin d’oferir port segur al Bahri Abha. ‘El govern espanyol va permetre al maig que un vaixell saudita isquera de Santander carregat amb armes’, recorden. Justament, l’Ajuntament de Sagunt (Camp de Morvedre) va demanar a l’Autoritat Portuària de València (APV) i al Ministeri de Defensa espanyol que prenguessin les mesures necessàries perquè no atraqui al port, fet que no ha arribat a passar. El govern municipal va denunciar la manca d’informació i va demanar de tenir accés a totes les dades, atès que és ‘un tema que genera alerta pública i preocupació entre la ciutadania’. En cas que el vaixell transporti armes, Sagunt havia reclamat que no hi fes escala de cap manera. ‘És un port obert a tota mena de mercaderies i negocis que en cap cas ha de convertir-se en un port per al comerç internacional de material armamentístic, especialment si no se’n sap l’ús final’, va dir l’ajuntament. Alhora, va refusar que el port s’utilitzi per al transport internacional d’armes per a conflictes bèl·lics o per a maniobres militars. Al port hi ha una regasificadora i una empresa de fertilitzants i productes tòxics, de manera que amb l’entrada d’aquestes mercaderies ‘augmentaria considerablement el risc de la població i de l’entorn’.

Sagunt s’oposa a l’atracament d’un vaixell que podria portar armes per a la guerra del Iemen

Paco Camarasa (València, 1950) és possiblement una de les persones que més saben sobre novel·la negra de l’estat espanyol. Va obrir la llibreria Negra y Criminal a la Barceloneta i fins a l’edició d’enguany ha estat comissari del BCNegra, que es fa aquests dies a Barcelona. Avui mateix ha anunciat que deixa el càrrec però quedarà el seu llegat. Durant els darrers anys ha estat un dels responsables directes de la recuperació de la novel·la negra a tot l’estat espanyol. Ara, a més a més, acaba de publicar Sangre en los estantes amb Destino, un llibre si més no singular, que va aparèixer just quan es va anunciar que Camarasa tenia un càncer. —Per què un llibreter de sobte necessita fer un llibre i que aquest sigui Sangre en los estantes, un producte híbrid entre història de la novel·la negra, assaig i memòries de llibreter? —Doncs perquè des de feia quatre o cinc anys cada estiu em proposava d’escriure una història de la novel·la negra perquè els clàssics com els de Xavier Coma, el de Symons o el de Vázquez de Parga s’havien exhaurit. Però llavors arribava el dia a dia i me n’oblidava. Quan vàrem tancar la llibreria, la Montse em va insistir molt i jo vaig dir que després d’aquell BCNegra el faria. Va coincidir que l’Emili Rosales em va proposar que escrivís el llibre que jo volgués i amb la Montse, que per cert és l’autora del títol, vàrem decidir que en lloc de fer un llibre clàssic explicaria què entenc per novel·la negra a través dels diferents autors, perquè això em permetia de combinar els tres gèneres. —I al final, endreçat per ordre alfabètic… —És el que ens agrada als llibreters. Ens perd l’ordre alfabètic, tot i que als anys setanta algunes llibreries endreçaven els llibres per editorials… —Amb aquest llibre tancau una època? —Crec que és el darrer acte de servei que ha fet la llibreria Negra y Criminal. Continuaré fent tasques de difusió del gènere negre, com la carta del llibreter i els clubs de lectura, però amb la malaltia he de decidir què faré. La carta de recomanació que envio als lectors cada setmana la continuaré fent, perquè serveix per a donar notícia de llibres que existeixen; crec que és útil perquè es publica cada vegada més i són llibres sense referències. Però no sé què faré perquè ara la meva salut m’ocupa molt de temps. —Una de les crítiques que es féu sovint a la vostra llibreria és que el català pràcticament no hi era representat… —És que quan vam obrir hi havia poca novel·la negra en català. Hi havia coses introbables de segona mà i per això el 2002 teníem més llibres antics que no pas nous. A la llibreria el llibre en català era subvencionat, vull dir que en teníem més exemplars que no pas venda. I és cert que a poc a poc les coses canviaren i hi havia més oferta. —Sempre parlàveu d’aconseguir llibres… —Anàvem molt als mercats, a Sant Antoni, i de vegades compràvem biblioteques. També compràvem fora de Barcelona, a Lleida o a Tarragona, però havíem de fer d’arqueòlegs. A les biblioteques particulars que ens oferien no hi havia pràcticament obra en català, excepte la segona època de la Cua de Palla. —El director de la Bòbila, Jordi Canal, diu que els sud-americans escriuen millor que els castellans i aquests millors que els catalans. Hi estau d’acord? —Depèn. Si agafes Padura, o els millors argentins i xilens, potser sí. Crec que els catalans encara no han donat tot el que poden donar en el gènere. Però deixa’ls cinc anys i en parlarem. Quan es normalitzin ja exigirem. Ara no es pot exigir el mateix perquè la tradició és la que és. I hem de tenir en compte que de Sud-amèrica ens arriba només el que és molt bo. —Heu sobreviscut a dotze edicions del festival BCNegra i heu sobreviscut a socialistes, convergents i comuns… —L’administració no és mai cap problema. No m’han dit mai res ni dels discursos inaugurals ni de la programació. Només es fixen molt que les armes i l’alcohol no surtin al cartell promocional, però m’han donat llibertat absoluta, fins i tot per parlar de corrupció amb el cas Pujol i governant Convergència… —Diuen que va ser l’administració Trias que va introduir el pagament de la moderació de les taules rodones… —Era una vella reivindicació del festival i no recordo qui ho va introduir, però era imprescindible. —Quin autor estau més content d’haver convidat? —Don Winslow quan només havia publicat la primera edició d’El poder del perro, que llavors era més complicat d’encertar. I Henning Mankell i en Camilleri, que va costar molt i que si va venir va ser per la implicació des del primer moment d’en Pau Vidal. Crec que no li ho hem agraït prou. —I a qui us agradaria portar? —La Fred Vargas, que és una dona molt rara, però que si té un dels seus dies genials pot estar realment molt be. —Sou jurat d’algun premi literari, i en concret del premi Internacional de Novela Negra RBA. Hi ha cap novel·la negra que valgui 125.000 euros? —No. —I doncs? —És un problema de l’editorial, que gasta els diners com vol mentre que tenia una de les millors col·leccions de novel·la negra i la deixen perdre. —En canvi, el premi en català és de 5.000 euros… —Està bé. Actualment en català no es donen aquests avançaments. —En el vostre llibre no us comprometeu per definir què es la novel·la negra… —És que això és el llibre d’un llibreter que dóna pistes de lectura. No és un diccionari i, per tant, no vol definir res. Però al final tot és explicat. Us posaré un exemple: els americans sempre diuen la marca de cervesa que beuen i mai la de whisky. Només diferencien entre escocès o bourbon. Els europeus especifiquen el whisky i no diuen res de la cervesa. Jo ho mostro i que cadascú en tregui les conclusions. —El vostre llibre causa frustració. —Per què? —La frustració de veure que ens queden tantes coses per llegir i que la immensa majoria són descatalogades… —Sempre hi ha les biblioteques, perquè les editorials trinxen els llibres a una velocitat de vertigen. En dos anys els descataloguen… —Fernando Marías diu que el boom de la novel·la negra és un 90% d’autors barallant-se per vendre nou-cents exemplars i considerar que és un èxit… —I tira molt amunt, em semblen molts exemplars. El problema que hi ha en castellà és que trobem molta gent a qui agrada ser autor però no li agrada escriure. Hi ha gent a qui agrada escriure i alguns altres que volen ser autors. És una contradicció molt gran. Amb nou-cents exemplars venuts, només s’aguanten les petites editorials, però mai els escriptors. El problema és de falta de demanda i sobretot de falta de biblioteques com la Bòbila. Cal que el gènere entri molt més a les biblioteques. —I als mitjans de comunicació? —No cal, els mitjans no es recuperaran, si més no els de paper. —Fa uns quants anys asseguràreu que els escriptors espanyols el que feien era perdre el temps a Facebook… —I és cert, esperen tot el dia els comentaris de Facebook i de Twitter i el que haurien de fer és llegir. En general els escriptors espanyols són poc llegits, sobretot si els compares amb els nòrdics. I el problema no és el fet de sortir o quedar-se a casa, sinó del que fas quan et quedes a casa. Cal llegir molt més. —La vostra llibreria va morir com a conseqüència de l’èxit del gènere negre? —I tant. I de la comoditat de la gent. Aquí, durant les grans fires, venia la gent a la botiga a triar i a mirar, però quan el gènere s’ha fet més present a les llibreries a la gent ja li està bé i es queda a la vora de casa. Al final només venia la gent que buscava coses rares. —Si hi ha un autor que heu reivindicat força vegades és Manuel Vázquez Montalbán. Què us sembla que en Carlos Zanon recuperi el personatge de Carvalho? —Confio molt en el Carlos Zanón. M’agrada el que ha escrit fins ara, de prosa. De poesia no en gaste. I vull saber què farà. La resta és més complicat perquè els hereus tenen la responsabilitat no sols econòmica sinó d’un llegat que és molt important i hi ha bones operacions al darrere que ens serviran per a recuperar un personatge essencial que era vergonyós que a principi del 2016 no es pogués trobar. Carvalho es un símbol i a mi em sembla bé perquè qui ho farà és Zanón. —Però el 70% de la sèrie no és gran cosa. —Però hi ha joies. Los mares del sur és una grandíssima novel·la.

Paco Camarasa: ‘En general, els escriptors espanyols són poc llegits’

Els governadors de Nova York i Califòrnia (Estats Units) i el govern de Baviera (Alemanya) han ordenat el confinament de la població per a fer front a la pandèmia del coronavirus 2019. Califòrnia ja va anunciar ahir el confinament, igual que el Tirol, el principal focus de contagi a Àustria. Al Brasil, l’estat de Rio de Janeiro també s’ha confinat. A Califòrnia, que va anunciar-ho ahir, i Nova York, només serà permès que vagin a la feina els treballadors de serveis essencials. La població només pot sortir de casa per comprar menjar, anar a la farmàcia i al banc. Andrew Cuomo, governador de Nova York, ha anunciat la signatura del decret. #BREAKING: I will sign an Executive Order mandating that 100% of workforce must stay home, excluding essential services. This order excludes pharmacies, grocery stores, and others. — Andrew Cuomo (@NYGovCuomo) March 20, 2020 El govern de Baviera ha anunciat el confinament de la població per a frenar l’expansió de la Covid-19. La població restarà en aïllament domiciliari durant un període de temps encara per definir, però podrà sortir a passejar i a fer esport individualment o amb nens. D’aquesta manera, l’executiu bavarès s’ha avançat a la reunió de presidents dels lands alemanys prevista demà i destinada a prendre aquestes decisions. A Itàlia, on es van confinar quatre regions del nord i després el país sencer, el govern de la Llombardia ha demanat a Roma que intervingui l’exèrcit perquè la gent no obeeix les ordres de mantenir la quarantena. A més, el batlle de Florència ha demanat més restriccions.

Nova York, Califòrnia, Rio de Janeiro i Baviera ordenen el confinament de la població

Triar nou nom pel nou partit ha costat gairebé tres dies. Tanmateix, el canvi d’imatge en els canals comunicatius de l’antiga CDC ha estat gairebé instantani. El compte de Twitter ha canviat totes les referències a Convergència i ha adquirit la denominació de @Pdemocratacat. Han desaparegut, per tant, la imatge del somriure que s’ha identificat els convergents els darrers anys. El nou partit encara no té logo, per això ara utilitza un fons blanc on es pot llegir ‘Partit Demòcrata Català’ en lletres negres i senzilles. La imatge que encapçala el compte és un ‘Hola’ al nouvingut. A Twitter, però, ja fa temps que existeix un compte anomenat ‘Partit Demòcrata Català’. Aquest PDC, no obstant això, té una visió política totalment contrària a la independència. Tanmateix, es tracta d’un compte residual que no s’actualitza des del 2013 i només té 19 seguidors. Fins fa poc l’antiga Convergència n’era un.

El Partit Demòcrata Català esborra els rastres de CDC

El PDECat ha engegat aquest cap de setmana el procés participatiu per debatre el futur de la formació i la ‘utilitat’ dels partits polítics al context actual. ‘Pretén ser un debat franc, sense apriorismes ni limitacions entre tots els membres del partit’, apunta la formació en un comunicat. Sota el nom ‘Encarem el futur’, cada comarca celebrarà com a mínim una trobada, que s’allargarà fins a finals de setembre, quan es faran arribar les conclusions definitives a l’Executiva Nacional del partit. Les primeres assemblees amb la militància han estat aquest dissabte al Bages, el Vallès Oriental, el Vallès Occidental i el Pla d’Urgell i el partit afirma que hi ha hagut ‘una important participació dels associats i els càrrecs electes i orgànics’. Les pròximes trobades seran a la Noguera, el Solsonès, l’Anoia, l’Alt Camp, la Conca de Barberà, el Tarragonès, el Baix Ebre, la Terra Alta i els districtes de Gràcia, Horta-Guinardó, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí. En una d’aquestes primeres torbades hi ha participat el president del PDECat, David Bonvehí, que va reunir-se amb la resta de militants del Bages. El dirigent va assegurar que estava ‘molt satisfet’ per ‘l’èxit’ de participació i va fer una crida a l’assistència dels associats a les assemblees.

El PDECat obre un procés participatiu per debatre el futur de la formació

We have entered a decisive phase in Catalonia’s independence process. After last week’s declaration in parliament was put on hold by Catalan president Carles Puigdemont, we have entered an uncertain period with a call to dialogue which the Spanish government has hastened to reject. The Spanish authorities have announced the first legal steps to invoke Article 155 of the Spanish Constitution, which might impose Madrid’s direct rule on Catalonia. At this crucial point in time, Catalonia’s police force (the Mossos d’Esquadra) may play a critical role, as they did on the day of the referendum. We meet Catalan Interior Minister Joaquim Forn to discuss the present and future security challenges that Catalonia is facing. Will there be a clash between the various police forces, if two competing legal frameworks co-exist? We start our conversation by asking him about the muddle this past week. —Are we independent yet, or not? —Parliament approved the declaration of independence and then put it on hold. Therefore, the declaration was approved, merely its effect has been suspended. I feel it is important to stress this point because we had never got this far in the history of Catalonia. A majority voted for independence in the referendum held on October 1. This allows us to proclaim independence and put that on hold, following the president’s request. It’s an important step that anticipates everything that will eventually unfold very soon. —And what do you expect will happen? —I can understand that some people may not sympathise with the decision we have taken. It is important because there was a clear Yes win in the referendum, but it is equally important to give dialogue one more chance after having listened to the appeals we have received at home and abroad. We will see whether there is any chance of reaching an agreement. Many international actors who are critical for the future recognition of our country had asked us to agree to this gesture. That’s the whole idea. —Despite Puigdemont’s gesture, Madrid has begun preparations for Article 155. How should Catalonia respond? —Without haste. Spain feels right at home when it comes to rejecting dialogue. We must be patient and make the most of this moment. The president has suggested that each government appoints two representatives who would then accept a mediator. It is a very clear, unconditional offer. We must stick to our offer and let Madrid choose between dialogue or crackdown. —The cruise ships docked in Barcelona and Tarragona where the Spanish police are quartered have extended their lease another eight days. How do you feel about that? —They are still stuck on the path of fear and threats. When it comes to security issues, there is something even more worrisome. It’s not just about these police officers staying in our ports. That is bad enough, because my government has asked them to leave, as they are not needed. All they’ve done is stir up trouble and make people uneasy. We had predicted what’s happened eventually. But, as I was saying, there’s more to it. There is a clear attempt to take back Catalonia’s powers on security matters. These powers are enshrined in our Statute. We had mentioned how, in the aftermath of the terrorist attacks on August 17 which the Spanish PM and his deputy lived through from the ministry’s HQ in Barcelona, the Spanish state simply went missing in Catalonia on all security matters. They realised that and now they are striving to take back those powers. —Has your ministry estimated how many Spanish police officers there are in Catalonia at present? —No. All we know is what they have told us. They claim there are ten thousand officers. I believe that figure has gone up and down depending on their specific needs at any given time. When they needed police in Aragon or the Valencian Country, they’ve had to send them from Catalonia. Easily they have ten thousand officers based here. —Did the Mossos d’Esquadra ignore the instructions issued by the judge on the day of the referendum? —Not at all. The Catalan police did a great job of carrying out their duties following the instructions they had received. It was a court order that I disagreed with, but the Mossos d’Esquadra have always obeyed every order they’ve received from a judge. What sets apart our model is the way a court order is complied with. We did it in a wholly transparent manner. I’d like to point out that two or three days before the referendum we had already explained how the Catalan police would go about things. It was explained in a totally transparent way. Mossos d’Esquadra shut down polling station without the use of force and without injury. Their performance was impeccable. —Has the Catalan police force been taken over? —No. Obviously, it hasn’t. They tried to, in a very sloppy way. The prosecutor’s office decided to appoint a coordinator for all three law enforcement agencies in Catalonia . They picked someone (Pérez de los Cobos) close to the Spanish government’s Interior Ministry. I’ve said it before and I’ll say it again: he is a fascist, someone who sided with those who staged the far-right coup d’état led by Tejero in 1981. Everyone should realise what sort of people are leading the Spanish police, well into the 21st century. The fact that someone like that can run the police gets you thinking. These days he has played a very sad role, leading from the shadows. His performance in a coordinating capacity has been regrettable, more so because he ordered the raids by the Guardia Civil and the Spanish police. He is the main culprit of that situation. It is also true that Mr Millo could have done something to stop it, but chose not to. His conduct was also very disappointing. Pérez de los Cobos will be held accountable for the violent events on the day of the referendum. —On the subject of security, is Catalonia ready for independence? Surely some steps still need to be taken to ensure full control … —We’re missing several things which are currently within the powers of the Spanish state. For instance, border control, immigration service, customs … all that is an important part which is presently handled by the Spanish police and Guardia Civil. The minute we become an independent country, we must be able to guarantee and deploy those services. The fact that we have an integral police force that is greatly appreciated in Catalonia —as well as abroad— is key. More so after the August attacks. We can guarantee the safety of the public in Catalonia, but also in Europe as a whole. You see, one of questions we are asked when we explain that we want to be independent is whether we can guarantee the security of the new state’s territory. We are pleased with the international recognition we have received because it shows that we have been working in the right direction for years. Our police force is on a par with the best worldwide. I should add that the Mossos enjoy massive recognition at present. After the attacks, as well as now. If there is one thing I am proud of, it is the huge recognition of the Mossos by the general public. —Is there work to be done in terms of information services and intelligence? —There is room for improvement. Nowadays global security challenges must be tackled with good intelligence, as well as sharing information with other countries and liaising with other law enforcement agencies. We have not had sustained access to police information from other countries. We are not allowed to liaise with foreign intelligence services. Actually, we’ve even struggled to get information from Spain’s own intelligence community. The chance to be independent would allow us to access all those information networks. This is essential to guarantee internal security in any country. —Accessing foreign information, sure, but do you also need your own intelligence service? —Yes, it is of utmost importance. We have the Mossos’ general information unit. Obviously, police work needs muscle nowadays, but intelligence is a basic component to perform effectively. No country or police force would give that up. —Spain has denied the Mossos access to international police intelligence and coordination efforts. Has that changed since the attacks on August 17? —Believe it or not, nothing has changed. In fact, certain things have actually got worse. We all recall what happened when some information was leaked to certain media those days. Where did the tip-off come from? From Spain’s CITCO (Intelligence Centre for Counterterrorism and Organised Crime). And, what a coincidence, CITCO is led by the same person who headed UDEF when they fabricated reports to smear Artur Mas and Xavier Trias. We have had to deal with huge difficulties. And after the August attacks, we have not received any further European-level alerts. There are people who use security for their own partisan ends, and that is unacceptable. —At what point will the Mossos start protecting Catalans from the violent attacks by Spain’s Policía Nacional and Guardia Civil? —I understand that people are wondering about that. But we must do things properly. Today’s law is Spanish and, despite our powers, those police forces are allowed to operate in Catalonia. Obviously, they cannot do so like they did on October 1. We have filed a complaint. But we are a responsible government and the worst disservice we could do the Mossos would be to allow a clash between police forces. We must be responsible and try to resolve problems by political means. There is no point in keeping all those police officers in Catalonia. As an integral police force, we must undertake all duties to do with general policing. If that is respected, we won’t encounter the same problems again. —Considering the Spanish state’s crackdown strategy, a conflict cannot be ruled out. —No doubt there will be difficult, complex situations. But they will need to be dealt with professionally and in good faith. We have the experience of other countries before us and, provided there’s goodwill and the new political reality is accepted, there will be no clash between the various police agencies. —Do the Catalan police and your ministry receive support from abroad on security matters? —We have shared experiences with some nations. That is to be expected, because ours isn’t the number one police force in the world. There are many others we can learn from and we can share our experiences with. This sort of exchange is very positive. There are police officers that come to Catalonia to learn. We have high standards here and, therefore, there are police officers who want to come over and learn from us. It is a normal exchange.

Minister Forn: ‘Everyone should realise what sort of people are leading the Spanish police’

El Centre Criptològic Nacional (CNN), que depèn del Centre Nacional d’Intel·ligència espanyol (CNI) ha publicat una guia per a intentar desacreditar l’independentisme a la xarxa. Ho fa amb exemples anecdòtics d’usuaris de Twitter i amb l’objectiu de dirigir l’opinió pública. El document mostra una preocupació significativa a partir de l’1-O. Per això recorda que el 2017 el govern espanyol va crear una estratègia de seguretat atès el context sociopolític i arran de les crítiques contra la seva actuació el dia del referèndum, fent ús de la violència policíaca. Un intent de canviar el relat, com es va demostrar fa poques setmanes amb unes declaracions indecents de la secretària d’estat, Irene Lozano, comparant el referèndum de l’1-O amb una violació. La guia apunta dos exemples curiosos i anecdòtics per intentar minimitzar la categoria de la violència policíaca exercida per l’estat espanyol contra els catalans. D’una banda fa referència a una notícia publicada el primer d’octubre del 2017 pel canal d’origen rus RT News en la seva versió en castellà. Mostrava un seguit de vídeos i la titulava destacant la repressió brutal de la policia espanyola contra els votants del referèndum. Un enfocament que no agrada al CNI, que posa la peça com a exemple de desinformació. D’una altra banda, la guia també qüestiona la identitat d’alguns comptes a les xarxes socials. Sobretot, diu, durant el referèndum. I cita el perfil d’Iván (@ivan226622), un ciutadà asiàtic, diuen, de qui detallen totes les dades del perfil recordant el nombre de seguidors i missatges publicats. Després d’això el CNI denuncia que aquest perfil és fals i destaca que va fer un seguiment negatiu per a la imatge de l’estat espanyol durant els fets de l’1-O. A més el relaciona amb dos més (@rick888 i @bobbit2266) i suggereix que eren administrats per la mateixa persona o organització. L’informe també assenyala que Twitter va esborrar aquests comptes poc després, perquè, diu, eren falsos. La guia fa una relació d’idees per a justificar la tesi que defensa amb l’objectiu de controlar el relat intern i també a escala internacional. El document conclou que les institucions públiques espanyoles tenen l’obligació de desenvolupar les capacitats necessàries per a prevenir, detectar i neutralitzar allò que qualifiquen d’ofensives de desinformació contra l’estat espanyol. I convida les empreses privades a fer igual.

La guia amb què el CNI vol desacreditar l’independentisme a la xarxa

El candidat d’ERC a la batllia de Barcelona, Ernest Maragall, ha explicat que la formació ha demanat a la Junta Electoral espanyola que els permeti de celebrar un cara a cara amb l’alcaldable de JxCat a la capital catalana, Joaquim Forn, a la presó de Soto del Real. En conferència de premsa a l’Agència EFE, Maragall ha dit que vol que la conversa sigui ‘oberta’ a totes les candidatures i ha convidat a la candidata dels comuns Ada Colau i el dels socialistes Jaume Collboni a afegir-se al debat. Colau ha dit que accepta la proposta a la presó o ‘qualsevol altra situació’ que Forn ‘pugui exercir els seus drets civils i polítics’. ‘El que he de fer és anar a la presó de Soto del Real a contrastar amb Forn que és el candidat de JxCat’, ha argumentat. Maragall ha fet aquestes declaracions després que la número dos de JxCat Elsa Artadi hagi demanat un cara a cara amb el cap de llista republicà per debatre sobre el model de ciutat de Barcelona. Maragall va provar de reunir-se amb Forn divendres coincidint amb una vista que va fer al president d’ERC, Oriol Junqueras. En aquella ocasió no s’hi va poder reunir perquè Forn tenia una altra visita. En una atenció als mitjans, Maragall ja va expressar la seva voluntat de reunir-se amb ell per tal de contrastar el projecte de ciutat de cada formació.

Maragall demana a la Junta electoral de poder fer un cara a cara amb Forn a la presó

Alguns dels principals representants d’allò que es considera la intel·lectualitat espanyola, que expressen l’opinió política en diaris de referència, queden ben retratats en un llibre que acaba de publicar Ignacio Sánchez-Cuenca, professor de ciència política de la Universidad Carlos III de Madrid. El llibre ‘La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política‘ (Catarata) ha tingut un èxit sorprenent i s’ha exhaurit de seguida a la majoria de llibreries. Té un enfocament atractiu: desmunta la pretesa autoritat intel·lectual per a opinar sobre qüestions polítiques d’autors com ara Fernando Savater, Mario Vargas Llosa, Félix de Azúa i Javier Cercas. ‘Que els escriptors parlessin de literatura seria comprensible, però tenen una tendència irrefrenable a escampar opinions sobre els temes més variats’, escriu Sánchez-Cuenca, que identifica dos dels temes més obsessius d’aquests autors: l’independentisme a Catalunya (sobretot d’ençà de l’esclat del procés) i el País Basc (ara ja no tant). L’autor els desarma tots i posa en evidència la poca solidesa i les barbaritats dels arguments que han arribat a defensar en articles d’opinió, tant en aquests temes com en alguns altres. Per exemple, Jon Juaristi escrivia el setembre passat al diari ABC: ‘Què saben els fugitius sirians? Saben que arribar al cor de l’Europa rica requereix arribar abans al cor dels europeus, i per això porten nens. Nens que llancen a l’altre cantó de fronteres teòricament infranquejables o que estiren a les vies del tren. Saben que a la seva terra d’origen aquests efectes patètics no valen, perquè als assassins baasistes o gihadistes un nen mes o un nen menys els importa molt poc, però als europeus els desperten sentiments de culpa que han d’eliminar com més aviat millor perquè estan convençuts que la culpa és tòxica i produeix càncer.’ O un altre exemple d’impacte, de Fernando Savater, sobre la tauromàquia: ‘Si a alguns dels sis milions de desocupats que hi ha en aquest moment al país se li ofereix de dur la vida que té un toro, és a dir, de viure en un dels paisatges més bonics del món durant pràcticament tota la seva existència, tractat amb cura i amb tota mena de comoditats, pertanyent a una espècie de la qual només una ínfima minoria anirà a la plaça i, després, en compensació per això, només ha de passar els últims quinze minuts de la seva vida dolents, que són probablement molts menys dels que probablement passarem nosaltres a la nostra vida, hi hauria una pila de gent que per tenir aquesta oportunitat acceptaria la vida del toro.’ O Félix de Azúa parlant de Zapatero: ‘Ha estat el pitjor dirigent que ha suportat Espanya des de Ferran VII.’ És a dir, pitjor que no pas Franco o Miguel Primo de Rivera, per posar dos exemples limitats al segle XX. Són exemples que, segons Sánchez-Cuenca, diuen molt de ‘la impunitat amb què opinen alguns dels nostres intel·lectuals, amb una barreja de frivolitat en els continguts i prepotència en la forma estilística.’ Considera que interpreten el reconeixement públic com una forma d’impunitat, ‘molt generalitzada a les lletres espanyoles’. L’independentisme català, la gran obsessió I veu que la gran obsessió d’aquesta intel·lectualitat és l’independentisme, que identifiquen i ataquen perquè el consideren, ‘sens dubte, el problema més greu al qual s’enfronten els espanyols’, segons que deia Fernando Savater. Sobre aquesta qüestió, l’autor fa una autocrítica. ‘He de reconèixer que durant un temps em vaig deixar endur pel vendaval antinacionalista i moralitzant, és a dir, que un lector amb paciència podrà trobar alguns articles meus del passat que incorren en la mena d’errors que assenyalo en el capítol; no tenia encara prou lectures ni viatges per a advertir les fal·làcies que circulen amb més freqüència. En aquest sentit, tot i que alguns dels nostres intel·lectuals més destacats continuïn insistint que el nacionalisme es guareix viatjant o llegint, molts dels arguments que formen part del repertori oficial de l’antinacionalisme visceral procedeixen d’una manca de claredat conceptual i d’una absència de lectures bàsiques sobre la relació entre democràcia i nació: són ells que haurien de desprendre’s del casticisme en les seves diatribes obtusament antinacionalistes.’ Aquests intel·lectuals parlen de feixisme, i de tribu, per a referir-se als independentistes. Mario Vargas Llosa, per exemple, ha declarat moltes vegades coses com ara que ‘el nacionalisme és un retorn a la tribu per a eludir la pròpia responsabilitat, és un defecte que només es pot combatre amb la cultura’. L’autor fa aquesta reflexió: ‘Mentre la bandera nacional voleiant al balcó d’un edifici públic del nostre estat ens resulta una cosa normal, que un grup nacional sense estat s’entesti a fer voleiar la seva bandera és per a molta gent una mostra indubtable de camperolisme i tribalisme.’ I deixa anar la reflexió següent: ‘No sembla que es pugui dir, per exemple, que el problema d’alguns dels acadèmics catalans que amb més vigor defensen la independència del seu territori sigui que el seu horitzó cultural o intel·lectual no va més enllà de les vegueries catalanes: quan analitzem el currículum d’alguns (Xavier Sala i Martín, Andreu Mas-Colell, Carles Boix, Jordi Galí, etc.) i el comparem amb el dels nostres antinacionalistes (els Espada, Savater, Juaristi…), tan castissos ells en els seus plantejaments, preocupacions i estil literari, resulta evident que el nacionalisme no té pas gran cosa a veure amb viatjar o no viatjar.’ Sánchez-Cuenca destaca un exemple que posa en evidència Javier Cercas. Poc després de la Via Catalana de l’Onze de Setembre del 2013, Cercas escrivia a El País: ‘Els partidaris del dret de decidir sostenen que, precisament per a això, per a saber si existeix, és indispensable un referèndum (en aquest fer, les enquestes no serveixen, com vam comprovar en les eleccions anteriors); però, abans d’utilitzar aquest recurs excepcional i imprevisible, qualsevol polític honest i prudent utilitzaria el recurs previst per la llei: les eleccions. Vull dir: unes eleccions en què tots els partits declarin, clarament i inequívoca, la seva posició sobre la independència.’ Les eleccions del 27 de setembre del 2015 es van presentar d’aquesta manera. Però Cercas mateix, en un article publicat durant la Diada del 2015, dos anys després de l’article anterior, abominava el 27-S: ‘No deu estranyar que l’última ocurrència de Mas consisteixi a prometre que aniran cap a la independència, després de les eleccions, sense haver-se encomanat a ningú, sense tenir la majoria de vots (només d’escons) i sense organitzar un referèndum sobre la independència (només sobre la constitució del nou estat). Aquesta barbaritat inqualificable, els nostres governants catalans l’anomenen radicalitat democràtica.’ Contradiccions i irritació en el procés de pau basc Abans de l’esclat independentista català, la gran obsessió d’aquests intel·lectuals era el País Basc, amb una gran hostilitat envers l’esquerra abertzale, amb atacs furibunds contra els passos decidits cap al procés de pau. I hi ha contradiccions. És sorprenent el canvi rotund de posició de Fernando Savater, que durant els primers anys de la transició havia expressat comprensió amb l’esquerra abertzale. Recupera fragments d’articles de Savater a El País, com ara aquest del 1981: ‘Qualsevol solució d’alto-el-foc ha de procurar la col·laboració dels elements d’Herri Batasuna, molts dels quals no són partidaris apriorístics de la violència i la justifiquen menys cada dia, sense perdre per això el perfectament respectable radicalisme de les seves propostes polítiques.’ O aquest altre: ‘En un context polític embolicaire, àton i desesperançat, el ferment abertzale ha curtcircuitat l’habitual lladronici dels partits i centrals sindicals per a donar mostres suggestives d’espontaneïtat organitzativa i combativitat cívica. És un dels casos d’insubmissió popular més notables d’una Europa adotzenada i en regressió dretana.’ Tal com diu l’autor, tothom pot canviar de parer, d’ideologia o pensament. Però sorprèn que ara defensi una posició tan hostil amb l’esquerra abertzale, trenta anys més tard d’aquells grans elogis; que l’hostilitat arribés ara, quan l’esquerra abertzale feia un moviment sense precedents de distanciament respecte d’ETA i d’avenç ferm i unilateral, malgrat la pressió de l’estat espanyol, cap a la pau. I en aquest sentit fins i tot una figura decisiva en aquest procés de pau, el socialista Jesús Eguiguren, ha estat atacat amb duresa per aquesta intel·lectualitat espanyola. Diu Sánchez-Cuenca: ‘Eguiguren va aconseguir bastant més que no qualsevol intel·lectual o polític pròxim a les tesis de “¡Basta ya!”. Això no li ho han perdonat.’ Posa l’exemple impressionant d’un article de Jorge Martínez Reverte a El País, en què acusava Eguiguren de ‘posar la catifa vermella a ETA’, de ser ‘un enze treballador’. Un article que es publicava el mateix dia que ETA va anunciar la fi de l’activitat armada. Però és que només uns dies abans, recorda l’autor, ‘Fernando Savater havia intervingut en la presentació d’un documentari sobre la fi del terrorisme i va aprofitar-ho per a dir que Eguiguren era una “màquina d’equivocar-se”‘. I més, encara: Félix de Azúa el qualificava, dos dies després de l’anunci històric, de ‘mel·liflu valedor dels qui han defensat l’assassinat com a arma política’. La qüestió no és pas que hi hagi gent que opini d’aquesta manera, que tingui aquestes contradiccions o que pugui dir barbaritats, ni tan sols que les publiqui en diaris de gran difusió; el problema és, tal com destaca Sánchez-Cuenca, que tot això ho fan i ho diuen ‘els intel·lectuals de més prestigi i presència mediàtica en el conjunt d’Espanya, que adopten un to molt bel·ligerant, ple de certeses i amb un gran menyspreu envers els qui no opinen com ells.’

El joc brut de la intel·lectualitat espanyolista, al descobert: d’Azúa a Savater

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha explicat aquest matí en una entrevista a À Punt que en la decisió de suspendre les falles havia estat determinant el fet que es preveia una arribada massiva de turistes de Madrid, el principal focus de l’epidèmia pel coronavirus 2019 a l’estat espanyol. L’any passat, per falles, van visitar València 480.000 madrilenys, una xifra que, segons el govern, encara podia ser més alta enguany, paradoxalment, pel fet que s’han suspès les classes a les universitats de Madrid, precisament per l’epidèmia. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut La revelació, que per una altra banda era molt lògica, ha tingut un gran impacte al País Valencià. Les conseqüències econòmiques de la suspensió de les falles i la Magdalena són enormes. L’any passat, les falles van significar per a la ciutat una facturació que s’acostava als set-cents milions, especialment important per al gremi hoteler. La pregunta que ha començat a circular és si no hauria estat més sensat aïllar Madrid. En el moment que es va prendre la decisió de suspendre les falles i la Magdalena, a València hi havia 43 afectats pel coronavirus 2019 i a Castelló, només quatre, mentre que a Madrid n’hi havia 782. Cal posar la xifra en el seu context. La Comunitat de Madrid, tota sola, representa el 50% dels casos diagnosticats a tot l’estat espanyol: 1.024 sobre un total de 2.002. La següent comunitat autònoma amb més nombre de casos, el País Basc, en té 197. El Principat, en quart lloc, en té 125, mentre que el País Valencià en té 71, i les Illes en tenen 13. Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i els familiars Així doncs, el conjunt dels tres Països Catalans, sobre una població vora els tretze milions d’habitants, tenen 203 casos. La Comunitat de Madrid, amb sis milions d’habitants, en té 1.024. La comparativa amb el País Valencià tot sol encara és més impactant: amb cinc milions d’habitants, només té 71 casos. L’opció d’aïllar Madrid, com es va aïllar Milà Madrid és, sense cap dubte, el principal focus de l’epidèmia a l’estat espanyol, d’una manera molt destacada. La pregunta és per quin motiu no s’adopta una estratègia com la que va adoptar el govern italià respecte de Milà i Venècia. Per a contenir l’expansió del coronavirus 2019, el govern italià va prendre, en primer lloc, la mesura de confinar setze milions de ciutadans en una àrea que afectava la Llombardia i catorze províncies més del nord d’Itàlia. La zona confinada va incloure les ciutats de Milà, la indiscutible capital econòmica del país, i Venècia, una de les grans atraccions turístiques. La decisió es va prendre veient que la Llombardia acumulava la majoria dels casos. Coronavirus: per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç? El 22 de febrer, un decret del govern italià posava en quarantena deu municipis de la Llombardia, xifra que es va anar ampliant els dies successius. I la nit del 7 al 8 de març, es prenia la decisió d’aïllar tota la Llombardia i catorze províncies més. En total, setze milions de persones, a les quals se’ls restringia el dret de viatjar. En aquell moment, 267 morts de les 366 registrades havien passat a la Llombardia, fet que el govern italià va fer servir com a argument per a justificar una mesura tan excepcional: l’objectiu era contenir la malaltia en el seu principal focus i mirar d’impedir que s’expandís per la resta de l’estat. Per comparació, avui, 31 morts de les 47 que hi ha hagut a l’estat espanyol han estat a Madrid, i sis al País Basc. Si ho sumem, en aquests dos territoris hi ha hagut 37 morts de les 47 totals. En canvi, al País Valencià només hi ha hagut un mort; tres al Principat i cap a les Illes. La publicació del decret del govern italià va comportar algunes lliçons. Les primeres hores va fer que hi hagués un moviment extraordinari de viatgers fora de la zona teòricament aïllada, bàsicament en trens cap al centre i el sud. Posteriorment, el govern italià va decidir d’aïllar el conjunt del país, enmig de fortes crítiques que consideraven que si el focus principal de l’epidèmia s’hagués aïllat a temps, no hauria calgut confinar tot el país. Què és el coronavirus: tot allò que n’heu de saber Una situació fora de control a Madrid? Aquestes lliçons no sembla que s’hagin après a l’estat espanyol. El govern de Pedro Sánchez no ha previst en cap moment l’opció d’aïllar Madrid i, de fet, segons Eldiario.es, fins i tot s’ha mostrat renuent a acceptar mesures com ara el tancament d’universitats i col·legis a Madrid, a més de centres d’oci de gent gran, cosa que van exigir de manera explícita les autoritats de la comunitat autònoma. Va ser dijous de la setmana passada quan la Comunitat de Madrid va observar que s’havien doblat el nombre de contagis en un sol dia, que el sistema hospitalari estava al límit i que hi havia focus descontrolats que no tenien traçabilitat sobre la forma de contagi. La Conselleria de Salut madrilenya tenia un estudi que pronosticava un salt a quinze mil casos si no s’adoptaven mesures dràstiques de seguida i va demanar al govern espanyol que les prengués. Però el ministre Illa s’hi va resistir amb arguments tècnics, polítics i econòmics, segons Eldiario.es. Finalment, la decisió del govern basc de tancar completament la xarxa escolar a Vitòria i Labastida va forçar el govern espanyol a acceptar la proposta del govern de la Comunitat de Madrid. La decisió es va prendre quan ja era indiscutible, tal com va reconèixer públicament Fernando Simon, director del Centre de Coordinació d’Emergències Sanitàries espanyol, qui va dir que la transmissió comunitària ja era ‘òbvia a Madrid i el País Basc’. La transmissió comunitària és la quarta fase de les cinc amb què l’OMS ha definit la transmissió de la malaltia. La primera és no tenir casos, la segona tenir casos aïllats, la tercera tenir grups de contagi controlats, com passa ara mateix al País Valencià i al Principat, i la quarta és la transmissió comunitària, en què ja no és possible saber qui contagia qui, amb la qual cosa el sistema de salut perilla de col·lapsar per no poder atendre la gran quantitat de casos que es declaren. Amb aquesta situació, l’alternativa òbvia i sensata és impedir els viatges i els desplaçaments de les persones situades en zones clarament afectades per la transmissió comunitària, que en el cas de l’estat espanyol són Madrid i una part del País Basc. Però davant el dilema d’impedir que quatre-cents mil madrilenys es traslladen lliurement a València per falles o suspendre les falles, ja s’ha vist quina ha estat la decisió presa. És evident que les falles s’havien de suspendre, per al control mateix de la situació a València, però alhora és xocant que no es prenguen unes altres mesures més evidents, com seria aïllar Madrid. Editorial de Vicent Partal: La clau és evitar el col·lapse del sistema de salut EN DIRECTE: L’impacte de la Covid-19, minut a minut El report diari sobre el coronavirus 2019: suspeses les Falles de València i les Festes de la Magdalena de Castelló

I per què no s’aïlla Madrid pel coronavirus, com es va fer amb Milà?

Els jugadors de la selecció xilena han decidit avui no disputar el partit amistós contra el Perú a Lima del 19 de novembre, en el marc de la crisi social que viu Xile d’ençà de fa ja gairebé quatre setmanes. El planter ha adoptat aquesta posició després d’una reunió realitzada en el Complex Juan Pinto Durán, on aquest matí Xile havia començat la preparació de l’amistós, ha informat l’Associació Nacional de Futbol Professional (ANFP). El seleccionador de Xile, Reinaldo Rueda, ha alliberat de manera immediata a tots els futbolistes, els quals ja estan a disposició dels seus respectius clubs. La situació social de país ha marcat la concentració de la selecció d’ençà de fa dies, i jugadors, com el migcampista Charles Aranguiz ja havien manifestat el seu desig de no jugar el partit. Per la seva part, el jugador del FC Barcelona, Arturo Vidal, també a la seva arribada a Santiago de Xile, va dir que donava suport a la ciutadania, però tanmateix mostrava la seva disposició a jugar i guanyar el Perú si es decidia continuar endavant amb el partit. El seleccionador havia convocat per a aquest partit exclusivament a jugadors que militen en clubs estrangers i va evitar incloure en la seva llista a futbolistes d’equips locals a causa que el campionat nacional fa tres setmanes que està suspès per les protestes socials. L’amistós davant el Perú és l’únic que té programat Xile en aquesta data FIFA perquè l’altre partit previst inicialment, contra Bolívia a casa, ja va ser suspès amb anterioritat. Comunicado oficial sobre el partido de #LaRoja ante Perúhttps://t.co/9gA6jytsFi — Selección Chilena (@LaRoja) November 13, 2019

Els jugadors de la selecció xilena es neguen a jugar per la crisi que viu el país

El president de la Generalitat, Quim Torra, rep a les dotze del migdia al Palau de la Generalitat el president espanyol, Pedro Sánchez. La reunió, la tercera després de la visita de Torra a la Moncloa el 9 de juliol de 2018 i de la cimera de Pedralbes el 20 de desembre del mateix any, ha de precedir el començament dels treballs de la taula de diàleg pactada entre el PSOE i ERC per a abordar les solucions per al conflicte polític entre Catalunya i Espanya. També arriba marcada per la proximitat de la convocatòria electoral a Catalunya, anunciada pel president Torra una volta el parlament aprovi el pressupost. La decisió de Torra la setmana passada, després de l’enèsima trencadissa entre JxCat i ERC al parlament per la retirada de l’escó del president, va fer trontollar la taula de diàleg. Sánchez va ajornar-la fins que es formés nou govern a Catalunya, però ERC va forçar-lo a rectificar. En una reunió exprés a la Moncloa, el portaveu dels republicans, Gabriel Rufián, va recordar a Sánchez que el suport d’ERC al pressupost del govern espanyol anava lligat als avenços que hi hagués a la taula de diàleg. El PSOE va rectificar el mateix dia, mantenint la reunió entre Sánchez i Torra i assegurant que la taula de diàleg començaria a caminar aviat, independentment del calendari electoral a Catalunya. En el si d’ERC va molestar profundament l’incompliment ‘flagrant’ del PSOE. L’acord signat per a facilitar la investidura de Sánchez recollia que la taula de diàleg s’havia de reunir quinze dies després d’haver-se constituït el govern espanyol, un termini que ja va incomplir-se, perquè la setmana passada els dos presidents encara no s’havien reunit. La trobada d’avui pot desencallar la data de convocatòria de la taula de diàleg. En una conversa telefònica el 9 de gener, Torra va traslladar a Sánchez la voluntat d’abordar les qüestions de fons del conflicte polític i va convidar-lo a encarrilar la taula de negociació. A la reunió del 15 de gener amb JxCat, ERC, la CUP, l’ANC i Òmnium Cultural, va acordar-se que a la reunió entre presidents es parlaria del dret d’autodeterminació, de l’amnistia i del fi de la repressió. Sánchez oferirà una conferència de premsa quan acabi la reunió, juntament amb la ministra de Política Territorial i Funció Pública espanyola, Carolina Darias. De no despenjar el telèfon a la reunió a la Generalitat L’última visita institucional de Sánchez a Catalunya va ser el 21 d’octubre, quan va visitar agents de la policia espanyola ferits a l’Hospital de Sant Pau. El personal sanitari va escridassar-lo i un dels seus escortes va mostrar una arma llarga als manifestants que protestaven contra la presència del president espanyol, en plenes mobilitzacions contra la sentència del procés. En una entrevista posterior, Sánchez va criticar la direcció de l’hospital per no haver-lo rebut. El Tsunami Democràtic també havia convocat aquell dia una seguda davant la delegació del govern espanyol, on Sánchez havia de reunir-se amb la delegada espanyola a Catalunya, Teresa Cunillera. Aquells dies, Sánchez era en plena campanya electoral pel 10-N i es negava a parlar per telèfon amb el president Torra. No tan sols no volia dialogar, sinó que durant la campanya va endurir el to contra l’independentisme. El resultat del 10-N va obligar-lo a pactar amb ERC per assegurar-se la investidura. Sánchez va passar de dir que hi havia un problema de convivència entre catalans a acceptar que hi havia un conflicte polític entre Catalunya i Espanya. També va haver de reconèixer Torra com a interlocutor i comprometre’s a reunir-s’hi en el marc de la taula de diàleg. Sánchez dilueix la reunió amb Torra La reunió al Palau de la Generalitat no serà l’única que mantindrà el president espanyol durant la seva visita a Catalunya. Sánchez té previstes reunions entre avui, a partir de les 17.00, i demà a la delegació del govern espanyol a Catalunya amb representants de Barcelona Global, Foment del Treball, la PIMEC, CCOO i la UGT per a abordar el nou pressupost espanyol, així com una reunió de treball amb el PSC. També té prevista una reunió amb la batllessa de Barcelona, Ada Colau. Quan Sánchez va traslladar la reunió del consell de ministres el 21 de desembre del 2018 a Barcelona, també va reunir-se amb Colau aquell dia, l’endemà de la cimera al Palau de Pedralbes en què el govern espanyol havia signat la Declaració de Pedralbes amb el govern català. Posteriorment, Sánchez es va desdir dels compromisos per les protestes de l’extrema dreta espanyola i la manifestació a la plaça Colón de Madrid. Els socialistes europeus celebren la reunió ‘El diàleg és l’única manera de resoldre la situació a Catalunya’, ha defensat la vice-presidenta del grup al Parlament Europeu, Simona Bonafè, en una trobada amb mitjans aquest matí. L’eurodiputada italiana ha remarcat la ‘importància’ de la trobada i ha assegurat que cal trobar a ‘un acord’ entorn l’afer català.

Torra rep Sánchez en una reunió marcada per la data de la taula de diàleg i la proximitat de les eleccions

La convocatòria del Festival dels Balcons ha estat tot un èxit. Centenars de persones han participat en la crida dels humoristes Eugeni Alemany i Raül Anton i la Federació de Societats Musicals de sortir al balcó o la finestra del País Valencià a tocar ‘Paquito el Chocolatero’ i ‘Amparito Roca’ per a passar amb alegria el confinament pel coronavirus 2019. La celebració s’ha fet coincidint amb el dia de Sant Josep, que enguany havia quedat deslluït per l’ajornament de les falles. Eugeni Alemany aixeca el dol de les Falles amb un Sant Josep ple de música als balcons Vegeu ací alguns dels vídeos més destacats: @EugeniAlemany asi nos vestim de falleres 😅🥰🥰🥰 #FestivalDelsBalcons #CUARENTENA19M #diadelpadre #SanJose pic.twitter.com/hxHoKhdbXG — Bobi (@omorfitkata) March 19, 2020 🎼A Benicarló donem suport a la iniciativa de @EugeniAlemany i @FSMCV demostrant que som la terra dels músics amb una diada de Sant Josep que tornarà a brillar.Al veïnat ho donem tot! 😍@AlrasAPunt 🥁🔥#FestivalDelsBalcons #TerradeMúsica #SantJosep pic.twitter.com/adTWrjf0ds — Josep Lluís Segura Monterde (@JosepLl_Segura) March 19, 2020 Tot el carrer tocant! Mira @EugeniAlemany mira! #FestivalDelsBalcons #COVID2019 pic.twitter.com/v1e9jGtGsm — David Carbonell Serrano (@Davidcarbonell_) March 19, 2020 🎵 Èxit de participació en la convocatòria del #FestivalDelsBalcons de la @FSMCV 👏🏽. Així ha sonat 🎷 des dels balcons i finestres 🎼 el pasdoble "Amparito Roca". Volem veure com ha sonat la música als vostres #barris. #SomTerraDeMúsica #AnemADonarLaNota 🥁 #COVID19 pic.twitter.com/bl9AmxCRVI — Ajuntament València (@AjuntamentVLC) March 19, 2020 #FestivalDelsBalcons pic.twitter.com/tmUYlwVe5A — JOSEP SAMPEDRO SALES (@PEPIKET) March 19, 2020 Sense paraules! “Paquito el chocolatero”València TERRA DE MÚSICS #FestivalDelsBalcons @FSMCV @EugeniAlemany #CUARENTENA19M pic.twitter.com/BD7BYgfhwm — Laura Grande (@Laura__Grande) March 19, 2020 Així sona el País Valencià des de balcons i terrats ara mateix. #FestivalDelsBalcons i dels terrats a El Genovés, i la meua cunyada @RebecaGarciaL10 a la flauta 🤩. Gràcies des de Barcelona, família!! pic.twitter.com/NVWQS4SUiX — Neus Castellano (@neuscast) March 19, 2020 VISCA VALÈNCIA!!!!!! ❤❤❤ #FestivalDelsBalcons pic.twitter.com/1zPYiSsTDr — 𝙹𝚞𝙻𝚂 (@Runit001) March 19, 2020 Som un poble alegre de músics i de gran cor#CuarentenaTotal #València #Falles20#FestivalDelsBalcons 🎼🎺🥰 pic.twitter.com/al902P6JtO — Yolanda P. Prats (@Yolanda_Prats) March 19, 2020 Tant s’ha difós la iniciativa, que els dolçainers i tabalers també hi volen ser, al Festival dels Balcons, que han tocat una hora més tard. Han fet sonar cançons tan populars com ara ‘Ramonet’, ‘Manta al coll’ i ‘La Muixeranga d’Algemesí’. L’Escola Municipal de Tabalet i Dolçaina d’Algemesí ha estat l’artífex d’aquesta segona proposta per a Sant Josep. @EugeniAlemany #femsonardolçainesitabals pic.twitter.com/AsXgmBCCtO — Ximo Albero 💯 (@joalrib) March 19, 2020

El Festival dels Balcons omple de música el País Valencià

Entrevista amb el poeta Enric Casasses, que parla de poesia, els seus viatges i política.

Entrevista amb el poeta Enric Casasses

Entrevistem Pep Riera, pagès veterà del Maresme, durant molts anys dirigent d’Unió de Pagesos, sempre lúcid i batallador pels drets de la pagesia. En aquesta entrevista descriu i analitza la situació dels pagesos per sectors, perquè hi ha diferents casuístiques. Alerta que és crítica i que n’hi ha tant pocs, de pagesos, que no se’n pot perdre ni un de sol. Perquè tenir una agricultura de proximitat és fonamental per a la qualitat de vida de la gent. També recorda que fa dos mesos la pagesia ja va patir els estralls del temporal Glòria i que l’any passat es va haver d’enfrontar a la crisi de la fruita dolça i al tractat amb Sud-àfrica que va enfonsar el mercat del cítric. —Quina vida fa un pagès aquests dies? —Depèn del sector. Per exemple, al sector de l’horta, si ets un pagès que porta el seu producte a Mercabarna, l’hi pots portar encara. És clar, el mercat està trist, perquè amb les botigues tancades i els mercats també tancats, gairebé tots, hi ha poca gent comprant i Mercabarna està ensopit. El sector de la flor i planta ornamental és el que ho té pitjor: el Mercat de Flor de Vilassar és tancat de ja fa quinze dies, les floristeries també i per tant la flor i la planta s’han de llençar. I si volen salvar-la, han d’anar tallant la flor i deixar-la a terra. No poden deixar les flors, matarien la planta. I això fan els meus veïns, Flors Noè, que són els més grans del Maresme i potser un dels més grans d’Europa. No tenen feina i fan això, intentar salvar les plantes. —Quin panorama. —I després, per exemple, aquí al Maresme també es conreen les ‘minis’, pastanaga mini, per exemple, i planta petita, que sobretot es destina a la restauració (no es venen a particulars). Com que els restaurants estan tancats, aquest producte també s’ha de llençar. I després hi ha una altra qüestió: tancar els mercats setmanals afecta el producte de proximitat i de temporada, que és el que tenim aquí al Maresme; no permet que arribi al consumidor. Ens remarquen que els mercats es tanquen per seguretat; coi, doncs per seguretat també s’haurien de tancar les grans superfícies! I no ho han fet pas. I em deia un de l’Ajuntament de Mataró l’altre dia: ‘Al cap i a la fi, les grans superfícies també us compren a vosaltres.’ I no, a nosaltres no ens compren pas la verdura ni la fruita. Les grans superfícies se subministren directament amb grans empreses de Múrcia, d’Almeria, etc. No compren producte de proximitat. Per tant, a banda que és un greuge comparatiu, perjudica molt. I així anem. —Tenia entès que els mercats ambulants de verdura i fruita sí que es podien obrir. D’entrada la Generalitat va dir que no, però hores després va rectificar. I n’hi ha d’oberts. —És una competència municipal. Ens consta que el departament d’Agricultura ha recomanat als ajuntaments que aquests mercats, que són a l’aire lliure, els deixin obrir, però no hi ha manera. Hem fet gestions directes amb els ajuntaments, però no hi ha manera que ho vulguin entendre. —Per tant, el petit pagès amb relació a les grans superfícies es veu perjudicat. —Claríssimament. Perquè hi ha pagesos que fan mercats ambulants i no porten el seu producte a Mercabarna. I ara s’han quedat sense el seu mercat i sense la seva clientela. Perquè de la nit al dia no poden portar el producte a Mercabarna. Qui els el vendrà? A més, allà de producte en sobra. Una altra cosa seria que hi hagués escassetat d’aliments, però no n’hi ha. —Els petits pagesos que fan la cistella i la reparteixen a domicili dupliquen, tripliquen i quadrupliquen les comandes i la situació els ha superats. —Sí, pot ser. Però no tothom està en condicions d’anar a repartir, no tothom té els contactes. Normalment, els que fan cistelles són els pagesos que fan agricultura ecològica, que ja tenen els contactes, el sistema de repartiment, la furgoneta… Continuen fent-ho, però això no ho pot fer tothom. Nosaltres mateixos no ho podem fer. No tenim cap clientela per a anar a repartir ni tenim cap furgoneta… Hi ha moltes casuístiques i no tothom es troba amb les mateixes condicions i no tothom ho passa igual de malament. En primer lloc, la flor i planta ornamental, després els ‘minis’, i finalment els que només es refiaven dels mercats ambulants. —Les mesures que s’han pres per al confinament s’han pensat sobretot per a les ciutats i s’ha pensat poc en la pagesia, sobretot, tenint present que són productes amb una caducitat molt immediata, que de seguida es fan malbé. —A banda, el producte de proximitat té l’avantatge que el talles al matí o al vespre i a primera hora de l’endemà ja és al mercat, no ha calgut ni posar-lo a la cambra frigorífica. És un producte natural fresc. I aquests avantatges del producte de proximitat i de temporada, ara no els aprofitem. —I com es podrien aprofitar? —Primer de tot, obrint els mercats. —Veig que ho considereu fonamental. —Ho és. I es pot fer en condicions i amb totes les garanties de seguretat sanitària. —Parlàveu de la flor i la planta ornamental com el sector més afectat. Si hi afegim que enguany no se celebrarà Sant Jordi, la situació es converteix en catastròfica? —En aquest sector penso que hi haurà gent que no se’n sortirà. Perquè és un sector amb fortes inversions. No és igual de produir un enciam que una orquídia. No és igual quant al cost de producció. Són grans inversions. La planta sovint està molts mesos en hivernacles, una part fins i tot amb calefacció. Per mantenir-la en condicions, el meu veí ha de mantenir el consum de calefacció, que és caríssim. Però si el para, la matarà. Sempre hi ha l’esperança que això un dia o un altre s’acabarà i el mercat es recuperarà. Però per mantenir aquesta expectativa has de continuar gastant, has de continuar invertint. Poca broma, són molts diners. —Per al sector de la flor i planta ornamental, Unió de Pagesos ja ha exigit uns ajuts a l’administració. —Sí, per als qui realment poden enfonsar-se, que vol dir plegar. I aquell pagès que està sol, que s’acosta a la jubilació, que no té fills que continuen i es troba amb una crisi com aquesta, doncs et vénen ganes de llançar la tovallola i plegar. I em sembla que quedem tan pocs pagesos a Catalunya que no n’hauria de plegar cap. —Creieu que pot ser una estocada dura per a la pagesia? —Sí, i això no es resol amb crèdits a interès baix. Perquè generalment el sector ja està d’endeutat, s’han fet fortes inversions, tant en conreus intensius com extensius, i han hagut d’invertir en maquinària pesant. Vull dir que l’endeutament és general. Si ara aquest sotrac s’ha de passar amb crèdits a interès baix, això és una corda al coll, acabarà de degollar el sector. —Què s’hauria de fer a parer vostre? —Hi hauria d’haver algun ajut a fons perdut. En l’agricultura i, és clar, en els altres sectors que també es troben, com nosaltres, en carrerons sense sortida. Perquè a més hi ha la incertesa del temps: si al meu veí li diuen que això va per llarg, doncs potser para la calefacció i que es morin les plantes. Però, és clar, no ho sap ningú, això. I com que hi ha l’expectativa que pot solucionar-se en qüestió de setmanes, doncs més endeutament. —Si fa deu anys, amb la crisi econòmica, es van rescatar els bancs a fons perdut, per què no s’hauria de rescatar la pagesia? —Tant més quan la pagesia en general ha anat patint molt. Tothom recorda l’any passat la crisi de la fruita dolça de Lleida, que havien de vendre per sota del cost de producció. Convé que aquest sector s’enfonsi a causa que Putin decideixi de prohibir les importacions de fruita? Ostres, No! Tal com estem, no hauríem de perdre ni un pagès en cap sector. Ni en l’horta ni la flor ni la fruita dolça ni en el raïm… —La ramaderia té una casuística diferent? —Jo diria que, en general, si les vendes baixen, doncs també els perjudica. Perquè l’escorxador demana un pes òptim del bestiar, si no, no te’l volen. També fotuts, sí. —Les fatalitats van molt lligades al camp. —Engany, Déu n’hi do. Perquè pensa que parlem de pagesos que fa dos mesos ja van patir el temporal Glòria. Al nord del Maresme, el Glòria va recaragolar hivernacles, va inundar molts camps i les reparacions no s’han fet encara. De manera que, si ara ens arribés un temporal de primavera, tornarien a repetir-se les rierades. A més, al novembre, allí també hi va haver un cap de fibló, que és un tornado en petit i per allà on va passar ho va recaragolar tot: conreus trinxats, hivernacles també… A la meva filla, aquest cap de fibló li va passar pel mig dels hivernacles i fins ara han estat reparant-los. Ella, per exemple, fa ecològic i fa tres mercats, i tots tres li han tancat. I no sap on col·locar el producte. Realment, enguany és horrible. Amb accidents com les pedregades, que també n’hem tingut, ja hi comptes, de tant en tant et toca, però tantes coses juntes, no! —Voleu dir que tot i que els pagesos sou gent forta i soferta i us sobreposeu als accidents de la natura, enguany potser les fatalitats són excessives. —Hi ha gent que està tocada i amb raó. —Pot portar res de bo aquesta crisi sanitària i econòmica? —Hauria de portar a fer una reflexió sobre el model de desenvolupament, de creixement, sobre la mundialització, sobre el fet que hi ha coses que no poden passar, que s’ha d’assegurar el producte de proximitat, que no s’ha de repetir en els cítrics allò que va passar l’any passat, que els van llançar. I tot perquè es va fer un tractat bilateral amb Sud-àfrica i els cítrics van venir d’allà. Sobretot cal una reflexió sobre totes aquestes coses. I treure la conclusió que, poca broma, tenir el rebost ple a prop de casa, el que en diem agricultura de proximitat, és una seguretat per al país. I això ho hauria de revalorar la Unió Europea també. Perquè el tractat dels cítrics el va signar la UE. I n’hi ha més de tractats, amb l’Argentina, amb Xile i amb grans productors agraris, que produeixen a un cost més baix, que t’envaeixen el mercat i te l’arruïnen. Això també vol dir trobar una solució per al desenvolupament dels països del tercer món, no vol dir només pensar en nosaltres. Perquè, al capdavall, la UE té potencial econòmic per a fer totes dues coses, solucions per a nosaltres i també per als països del tercer món. —Per com dieu, s’evidencia clarament que la pagesia és molt poc valorada en aquest país, amb relació a la importància que té, per la qualitat de vida que ens aporta. —Sí. Aquesta crisi també ha de portar a fer pedagogia amb la gent urbana, que aquestes coses les viu molt de lluny tot i que el sector agrari el té a prop. Perquè per sort al costat de Barcelona hi ha agricultura, oi? Jo de vegades penso que si després de la guerra no es va passar més fam, va ser gràcies a les hortes del Maresme, del Baix Llobregat, del Besòs… i tot això arribava a Barcelona en carro. Era tant de proximitat que no calia un camió, es podia transportar en carro. I tota aquesta horta al voltant de Barcelona no la podem perdre, al contrari, cal conservar-la.

Pep Riera: ‘Quedem tan pocs pagesos, que no n’hauria de plegar cap’

Siri Hustvedt (1955) és una autora i assagista nord-americana amb una prolífica obra tant de ficció com de no ficció. Aquests dies és a Barcelona presentant el seu darrer llibre, ‘La dona que mira els homes que miren a les dones‘ (Grup 62), que aplega assajos amb l’intent de bastir ponts entre art i ciència. Ella mateixa, que va començar escrivint poesia, ha acabat escrivint també sobre neurologia, perquè el món del cervell l’apassiona. L’obra tracta mil temes: de la pintura a Kierkegaard, passant per la segona llei de la Termodinàmica. I tot revestit amb una mirada lúcida. Per als amants de la premsa rosa, dir que Hustvedt té per parella l’escriptor Paul Auster. Siri Hustvedt rep VilaWeb en una sala del Palau de la Virreina, un punt cansada per un matí ple d’entrevistes. —Maquíssima, la història que expliqueu de Jared i el poder de l’escriptura. —Aquesta és una de les històries felices. Durant quatre anys vaig ser voluntària en un hospital psiquiàtric de Nova York. Treballava en un llibre on el narrador era un psicoanalista psiquiàtric. Jo sabia molt de psiquiatria, psicoanàlisi, però no tenia experiència clínica. Per aprendre‘n, vaig donar un curs d’escriptura a pacients psiquiàtrics. Cada dimarts, i durant anys. Vaig adonar-me que els exercicis tenien una conseqüència: els estudiants se n’anaven sentint-se millor. La història de Jared és força específica. Un dels exercicis que jo proposava es basava en un poeta i artista visual nord-americà, Joe Brainard. Va escriure un magnífic llibre, titulat Jo recordo. Cada frase del llibre comença així: ‘Jo recordo’. Meravellós. Els alumnes havien de fer el mateix. Escriure frases que comencessin amb ‘jo recordo‘. Un jove a classe va escriure una peça particularment bona. Vaig elogiar-lo dins de l’aula, i després a fora vaig demanar-li si havia pensat mai de ser escriptor. Em va mirar, i em va dir que hi havia pensat. I això és tot. —Tot? —Bé. Dos anys després, vaig rebre un paquet a casa. L’obro. Hi havia un llibre. I una dedicatòria: ‘Estimada Siri, gràcies per canviar-me la vida i ajudar-me a ser un escriptor.’ Uau. I un capítol sencer del llibre es diu ‘Jo recordo‘. I allà estava el text que havia escrit amb mi. Era Jared. Va deixar l’hospital, ara escriu, i en la memòria explica que vaig dir-li la cosa que tocava en el moment que tocava. Era un ex-banquer de Wall Street que havia tingut un atac psicòtic. Encara es medica. Que està curat del tot, diria que no. Però sí que crec fermament que hi ha aspectes de l’escriptura, l’exercici en si, tant si ets escriptor com Jared com si no, que tenen efectes terapèutics. I que es poden fer servir en psiquiatria. Perquè escriure és una manera d’organitzar els pensaments. I de polir-los. I qualsevol diagnosi psiquiàtrica té un punt de fragmentació. Per això anem als hospitals: caiem a trossos. L’acte d’escriure serveix per a reconstruir els trossos. És com mirar-se a un mateix des de fora. I veure-hi coherència, en contraposició als sentiments fragmentats. Està estudiat, i encara no saben ben bé per què, que escriure vint minuts el dia sembla que augmenta i millora el sistema immunològic. Són efectes fisiològics. Ningú no sap ben bé per què. Però és una descoberta realment interessant. —He quedat en xoc en descobrir la sinestèsia tacte-mirall. Vós en teniu. Podeu explicar què és? —Sempre em fa cosa explicar-ho, però és un fenomen molt senzill. Si veig que algú et toca a tu al braç, per exemple, notaré que algú em toca el meu braç. I en el mateix punt. És l’efecte mirall. Molt lleu, però hi és. Un petit eco. No em passa amb tothom. He de parar atenció. Però si en paro, ho noto. Recentment, un doctor va escriure sobre això perquè ell també té sinestèsia tacte-mirall, i ha escrit unes memòries fascinants. Ell, com jo, també va ser un nen que pensava que això era el més normal del món, i es va adonar, com jo, que semblava que estava en sintonia amb el món . A nosaltres se’ns fa difícil mirar una pel·lícula plena de bufetades, per exemple. Et ben juro que les notem. Tens empatia física. —Noteu la bufetada. També la carícia? —Sí. Ja explico que si acarono el meu marit puc sentir que sóc ell. I quan veig dos enamorats pel carrer, també. Una mare fent un petó al nen. Són sensacions meravelloses. —Vigileu diumenge, Sant Jordi a Catalunya. Ple d’enamorats. —Ho sé. Ens ho passarem bé! En qualsevol cas, l’any 2005 van donar-hi nom. Se’n diu ‘sinestèsia del tacte-mirall‘. S’han fet escàners al cervell i s’ha demostrat que sí que alguns tenim respostes cerebrals quan veiem contacte en els altres. Ara, dir que ni em medico, ni es considera cap patologia. —Canviem de tema. Penso, per tant existeixo, diu el filòsof. I vós dieu que no. Existeixo perquè tu existeixes. —L’existeixo, si tu existeixes, és un reconeixement de la dependència mútua. Això és part de la humanitat. No existim sense els altres. D’entrada, perquè som fills d’uns altres, d’un pare i d’una mare. I, per mi, la realitat col·lectiva de la societat es basa en aquestes realitats fisiològiques. Som animals. Rates, en molts aspectes. Diferents, en uns altres. Som animals socials i no millorem sense els altres. De fet, el desenvolupament del cervell està profundament vinculat a l’estímul dels altres. —Diuen que si a un infant l’alimentes però ningú no el toca mai, acabarà morint-se per manca de tacte. —Sí. Es pot morir. És una síndrome coneguda i documentat moltes vegades. Hem de reconèixer que el desenvolupament emocional, i del cervell, depèn també de l’estímul tàctil. I si no respons a un infant amb els ulls, o la veu, també pateixes. T’has fixat en la manera com parlem els nens? Doncs, és crucial per al seu desenvolupament. —No m‘ho digueu, que jo sóc dels pares que em nego a parlar de cotxets i colorets i amiguets. —Si parles a un infant com si parlessis a un adult, de fet, es retarda el desenvolupament. El to de veu, la cançoneta, és part vital del desenvolupament. Hi ha un estudi preciós, fet per una científica que admiro, Ruth Feldman, que posava mares i infants que no es tocaven. Doncs, demostra que de seguida regulen mútuament els batecs de cor. I un altre experiment, que es pot trobar a la xarxa, Still Face. Acaren un infant i sa mare. I demanen a la mare que no mostri cap emoció. Cap. Doncs, trenca el cor de veure com l’infant desesperadament intenta que la mare interactuï. Ho intenta i ho intenta. Mou els braços, la busca amb la mirada i, si no se’n surt, en pocs minuts li agafen atacs espasmòdics i, finalment, trenca el plor i cau en el profund silenci. És una demostració impressionant de la necessitat de rebre interacció. —Passem al món de l’art. Parleu de com pot ser que es paguin milions en peces d’art. Això ens explica l’art, o el capitalisme? —Ens diu com funciona el valor. No tens un quadre, tens un Picasso. Jeff Koons és gairebé sinònim de comprar diners. És fascinant, per mi, que ell vingués de Wall Street. Sabia com funcionen els diners, que d’alguna manera és una ficció. Les accions pugen quan la gent està alegre. Cauen quan hi ha alarma o pànic. Especialment en els objectes d’art, és una qüestió de creure-hi. —Hi ha el trist experiment que expliqueu de … —Del vi! El vi és més bo si l’etiqueta diu que és car. El mateix vi, però a un preu barat, la gent el nota diferent. És que és així. Les parts del teu cervell relacionades amb la gratificació s’exciten molt més que les meves. Bevem el mateix vi. Però la teva etiqueta diu que és un vi molt car. I la meva no. Tu t’excites més que jo. La part bonica és que, en el fons, ens diu que el context és part de l’experiment fisiològic. Ja sigui tastar un vi o mirar un quadre. S’han fet estudis que diuen que si mires un quadre d’un pintor famós, Rembrandt, creuràs que el quadre és més gran. De mides més grans. Si mires un quadre d’un artista desconegut, creuràs que les mides són més petites. Això vol dir que hem de contextualitzar les nostres percepcions. La percepció, doncs, no és passiva. Creem, de manera activa, allò que mirem. Fins i tot les mides! —Un altre tema. Dieu que l’agressivitat és l’infern per a les dones. Per això us agrada Louise Bourgeois, que en parla? —No és tan senzill. També hi ha molta vulnerabilitat en la seva obra. Però també agressivitat. És la doble versió, la dialèctica, la tensió, que li admiro. Però, certament, l’agressivitat és l’infern per a les dones. —I en el vostre cas concret, si odieu algú, com ho expresseu? — Sóc més aviat educada. Una cosa és anar pegant i cridant a la gent. No seria gaire popular. Però en el cas de moltes noies joves, no només es tracta de pegar, sinó que l’agressivitat fa tanta por, que moltes d’elles es neguen a reconèixer-la. En altres paraules: es reprimeix. I això té un preu. En canvi, els homes poden tenir sentiments d’agressió, sense exercir-la, però almenys poden cridar, o el que sigui. I es té aquest reconeixement que la ira, o l’odi, és part de la vida. Podem controlar el comportament, però reprimir la idea d’odi i agressió, crec que és un mal negoci. —Entre Barack Obama i Hillary Clinton, per mi, la dona era ell. —Potser sí. Però ell tenia molt més espai per expressar múltiples cares. La masculinitat la té allà, per protegir-lo. Ella, Hillary Clinton, no es podia ni moure. Si mostrava emocions, és perquè és clar, era una dona. I si era dura, aleshores era una puta freda. Si una dona es troba en una situació d’autoritat, donant classes o manant, els límits que et trobes són extrems. Aprens de pressa que et posen límits. —Als EUA em va xocar l’odi d’algunes dones contra Hillary Clinton. No ho havia vist amb negres i Obama. —És un greu error pensar que les dones no odien altres dones. I que no tenen els mateixos prejudicis que els homes. Sovint, els tenen. Són sentiments conformats culturalment. Qui es pensa que és? Això és el que va rebre Hillary Clinton. Personalment, em va xocar exactament el mateix que a tu. L’odi que algunes dones tenien contra ella. Uau. Qui es pensa que és? Millor que nosaltres? Bah! Es pensa que pot ser presidenta dels Estats Units? Que es foti. Si ets una dona, se suposa que has de demanar disculpes. Abans de res, demanar perdó. Doncs, jo no ho veig així. I Hillary Clinton, tampoc. Ja n’hi ha prou, tu. No penso demanar disculpes, jo. Però això vol dir que la gent et castigarà. A no ser que comencis cada frase amb ‘Jo no ho sé… Podria estar equivocada… Ho dic per debatre, però no penséssiu que tinc idees… Només suggereixo que….‘ És la manera femenina. I s’accepta, i a la gent li encanta. —El subtext. En lloc de dir ‘tanca la porta‘ directament, s’ha de donar la volta: ‘tinc fred‘. I l’altre ja ho entendrà. —Exacte! Noto una mica de brisa. No la notes, tu?

Siri Hustvedt: ‘Escriure vint minuts el dia millora el sistema immunològic i ningú no sap ben bé per què’

Edicions Bromera ha presentat les novetats literàries amb vista a Sant Jordi. D’entrada, es destaquen les obres guanyadores dels premis Ciutat d’Alzira: el de novel·la, ‘El temps és mentida’ de Joanjo Garcia (València, 1977), escriptor de nova formada; i el d’assaig, ‘L’imperi de la incomunicació’, de Francesc Torralba. Enguany l’editorial celebra els primers trenta anys de trajectòria. Per això ha obert una campanya amb el lema ‘Llibres, passió, futur’. Podreu seguir els esdeveniments de l’efemèride amb l’etiqueta #30anysBromera. Joanjo Garcia ha explicat que l’objectiu de ‘El temps és mentida’ era trasbalsar el lector. Perquè l’escriptor considera que, davant d’un món tan ple d’indiferència, la literatura ha de reparar el lector: ‘Vaig mirar de fer una novel·la que no ens deixara indiferents, que ens colpira. El protagonista és un home fosc, completament devastat, amoral, que vol redimir-se a través de la literatura, com a escriptor però també com a lector. Ell, que en la infantesa havia presenciat un cas de maltractament, torna a furgar en aquell passat per passar comptes i, alhora, trobar-se a ell mateix.’ Continua Garcia: ‘En aquest sentit, he volgut construir una novel·la en l’espai. Perquè sense l’espai el relat no és possible, perquè davant un espai destruït, com podem trobar, recuperar, l’experiència viscuda? I això m’ha portat a reflexionar sobre la identitat. Destruir l’espai ens priva de la identitat. A València durant la dècada dels noranta es van destruir molts paisatges. Com recuperar-los? Hem de crear experiències que ens vinculen amb aquests espais devastats.’ Segons l’editor, Gonçal López-Pampló, Joanjo Garcia és una veu emergent de la literatura catalana i amb aquest llibre es consolida la seva veu narrativa. Pornocomunicació Per una altra banda, Francesc Torralba ha parlat del seu assaig ‘L’imperi de la comunicació’: ‘L’objectiu és fer una reflexió lliure, que es mou com un riu, sobre la comunicació audiovisual, posant l’accent en dos aspectes: el tractament del patiment i el tractament de la intimitat, especialment en els programes d’allò que anomeno “pornocomunicació”.’ I afegeix: ‘En l’àmbit del tractament del patiment, estem en el regne de la solidaritat espasmòdica, que en dic. Imatges com el del nen sirià despullat a la platja provoquen una reacció immeditada de solidaritat. Però quan l’espectador ha vist imatges similars d’una manera gairebé sistemàtica, es produeix una impermeabilitat emocional. Llavors, davant d’aquestes imatges el ritme cardíac ja no s’altera.’ Continua: ‘I sobre el tractament de la intimitat, avui hi ha programes de televisió que exhibeixen la intimitat de les persones i això excita la curiositat de l’espectador. Això va començar amb el programa “The Big Brother”. Aquesta pornocomunicació ha crescut estrepitosament des de la dècada dels anys noranta. I en aquest fenomen no em limito a condemnar l’emissor, sinó que també demano la coresponsabilitat del receptor. Al final del llibre, en l’últim capítol, explico que només des de l’educació, ensenyar a pensar, educar la sensibilitat, es pot capgirar aquesta situació. Perquè també defenso que la vida és breu i no la podem malbaratar.’ A final de març o la primera setmana d’abril també apareixerà ‘Una breu història de set assassinats’, premi Man Booker, de l’escriptor jamaicà Marlon James. Traduïda per Ramon Monton, aquesta és la primera novel·la portada al català d’aquest autor. Explora múltiples gèneres (‘thriller’ polític, biografia oral i el clàssic relat policíac) per relatar la història de la Jamaica de final de la dècada dels setanta, de l’intent d’assassinat del músic Bob Marley i de les batalles clandestines que es lliuraven al país, just abans de les eleccions generals de l’any 1976. Passat Sant Jordi, al maig, arribarà una nova novel·la de Francesc Bodí (celebrat autor de ‘Havanera’), premi de narrativa ciutat de València, ‘La passejadora de gossos’. I també una altra traducció, l’última novel·la de la tetralogia de gènere negre de Pierre Lemaitre, protagonitzada per l’inspector Verhoeven. Aquest útim títol és ‘Camille’, que es col·locarà al costat de ‘Irène’, ‘Alex’ i ‘Rossy & John’.

Bromera, les apostes per Sant Jordi

L’anunci d’un pacte de govern entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias encara no té prou vots per a fer possible aquest govern. PSOE i Podem sumen 155 escons, lluny dels 176 necessaris en primera volta per a la investidura. Quines són, doncs, les combinacions a les quals poden aspirar? D’entrada, es pot dividir la composició del congrés espanyol en tres grans blocs: els qui segur que estaran a favor del pacte, els qui segur que hi estaran en contra i els qui estaran oberts a una possible negociació. Segurs a favor del pacte hi ha el PSOE (120 diputats) Podem (35), Més País (2), PRC (1), Terol Existeix (1) i Compromís (1). En total, 160 vots. En contra del pacte hi haurà el PP (88), Vox (52), Junts per Catalunya (8), CUP (2) i Navarra Suma (2). En total, 152 vots. Els qui no tenen una posició decidida encara són Esquerra Republicana (13), Ciutadans (10), PNB (7), Bildu (5), Coalició Canària (2) i BNG (1). En total, 38 vots. La viabilitat del govern espanyol dependrà de la posició d’aquest darrer bloc. En primera votació necessita la majoria absoluta, però en segona volta en té prou amb més vots a favor que no pas en contra. D’aquesta manera, l’abstenció de tots els partits del blocs dels indecisos seria suficient. Si ERC votés que no, aleshores no hi hauria govern, perquè els vots en contra sumarien més que els vots a favor, si la resta mantingués l’abstenció. Encara que ERC votés que no, si el PNB i Coalició Canària voten que sí, Sánchez formaria govern. Tret que ERC arrossegués cap al no Bildu i el BNG. En aquest cas, tampoc no hi hauria govern. Sánchez encara tindria la carta de Ciutadans. Si Ciutadans hi votés a favor, també un altre partit, encara que ERC, Bildu i BNG votessin en contra Sánchez seria president. En canvi, si Ciutadans es passa al vot negatiu i tots els independentistes també hi voten en contra, la investidura seria impossible. Per tant, Esquerra Republicana i Ciutadans són els dos partits que tenen la clau de la possible investidura de Pedro Sánchez.

Quines combinacions necessiten Sánchez i Iglesias per a fer realitat el seu pacte de govern?

Les declaracions d’Albert Rivera en què acusava TV3 de manipular encara cuegen i s’han convertit en les protagonistes de la comissió de control de la CCMA d’aquest divendres al parlament. Els diputats de Cs han titllat els mitjans públics pd’instrument de propaganda al servei del procésp i de “manipular cada dia” i mentir, i fins i tot han qualificat el director de la televisió de ‘reconegut separatista radial’, unes afirmacions que el PP ha secundat. El PSC ha lamentat que TV3 es dirigeixi només a una ‘part de la població’ amb el ‘teleprocés’. El director de TV3, Vicent Sanchis, ha fet una crida a ‘mesurar les paraules’ i a dividir la crítica i fiscalització als mitjans de comunicació de la ‘desconsideració, desqualificació i criminalització’, que entén que poden acabar provocant actituds violentes al carrer. De la seva banda, el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, ha afirmat que els mitjans públics ofereixen ‘diversitat de veus’ tal i com ho constaten els informes de pluralitat. La picabaralla per les acusacions de manipulació de TV3 ha centrat la comissió de control parlamentària i tant el director de TV3 com de la presidenta en funcions de la CCMA han fet una crida a la prudència. ‘Sigui mínimament respectuosa amb els conceptes’, ha etzibat Sanchis a la diputada de Cs Sonia Sierra. ‘Sol passar a tot arreu, però hi ha moltes maneres de dir les coses. Quan un dirigent polític es posa davant d’un periodista i li diu mentider, sectari, propagandista o divisor quin és el següent pas?’, li ha preguntat. Davant d’això, ha explicat que ha traslladat personalment a dirigents polítics la necessitat que mesurin les paraules i ha garantit que ‘actuaran en conseqüència’ si mai algun diputat rep un insult per part d’un periodista de TV3. Per contra, ha criticat que s’hagi insultat ‘professionals de la casa’ i amb l’afegit que algunes veus ho lloïn ‘com a mèrit pel to’. Situacions com aquesta, ha continuat Sanchis, creu que impulsen determinats col·lectius a ‘prendre’s la justícia per la seva banda’ i ha precisat que es tracta de col·lectius que secunden les mobilitzacions de Cs. ‘Demanaria que tots plegats intentin ser més humils i respectuosos perquè en algun moment podria produir-se una agressió que estaria fomentada en segons quines declaracions’, ha dit. La presidenta en funcions de la CCMA, Núria Llorach, ha criticat també les declaracions de Rivera, que creu que afecten drets i llibertats dels treballadors i ha exposat les mesures que els mitjans públics han pres a l’hora de cobrir manifestacions. ‘Demanem diàleg, però a l’altra banda no hi trobes ningú’, ha asseverat. Per la seva banda, JxCat i ERC han lamentat les declaracions de l’oposició, que consideren que no per estar poc fonamentades ‘són menys greus’. Marta Ribas, diputada dels comuns, ha demanat resoldre-ho amb gestió política. Finalment, la CUP ha acusat Sanchis de voler ‘emblanquir el feixisme’ a TV3 donant veu i paraula a partits extraparlamentaris com Vox. El piulet polèmic de Toni Albà Un piulet polèmic de l’actor Toni Albà ha estat un altre dels pretextos per a atacar TV3. Albà escrigué una rima amb un insult dirigit a una ‘Inés’, i posteriorment va demanar disculpes i va negar que es referís a Inés Arrimadas. Llorach ha rebutjat el qualificatiu i ha precisat que es tracta d’una ‘opinió personal’ i d’una broma de mal gust d’un col·laborador de TV3. ‘El llibre d’estil és per als treballadors de la CCMA’, ha respost preguntada per Cs. La diputada de PP Andrea Levy també ha preguntat per un chyron inserit en un programa de TV3 en què hi apareixia la frase ‘La Espanya profunda’ per situar un acte del partit a Andalusia. Llorach ho ha atribuït a un error que es va corregir immediatament.

Sanchis, Gordillo i Llorach planten cara a l’unionisme al parlament i demanen respecte pels mitjans públics

El diputat de la CUP Carles Riera ha exigit al conseller d’Interior, Miquel Buch, que triï si vol continuar essent el ‘braç executor’ del Ministeri d’Interior espanyol o bé posar la conselleria i el cos dels Mossos d’Esquadra ‘al servei de la defensa dels drets democràtics del poble català’. Per a Riera, Buch ha de decidir si vol mantenir la posició de defensa del marc constitucional i estatutari i diu que ‘no hi ha punt intermedi’. ‘Si no tria el costat adequat en demanarem la dimissió’, ha dit en una entrevista a l’ACN. Riera ha criticat la posició ‘equidistant’ d’Interior respecte dels atacs ‘antidemocràtics’ de l’extrema dreta. La CUP lamenta que els Mossos exerceixin més accions ‘preventives’ i ‘repressives’ al moviment independentista que no pas a l’extrema dreta. Riera ha recordat que a final de juliol la CUP ja va demanar una compareixença de Buch a la comissió corresponent del parlament per donar explicacions per la ‘manca’ d’actuacions dels Mossos en relació amb els incidents feixistes. I ja ha avançat que continuarien insistint perquè es fes aquesta compareixença a la cambra catalana. El diputat ha lamentat que és un fenomen que va ‘a l’alça’ i que és més organitzat i vinculat amb les ‘clavegueres de l’estat’. Segons Riera, l’extrema dreta creix perquè és avalada políticament pel PP i Ciutadans per ‘crear confrontació, fractura, conflicte i violència’. ‘L’estat vol aparèixer com a mediador necessari. Hem de respondre amb accions no violentes per no caure-hi’, ha dit. Eliminar de manera ‘fulminant’ l’extrema dreta Riera ha criticat que l’acció dels Mossos d’Esquadra i del Departament d’Interior sigui ‘més punitiva’ amb el moviment independentista que amb l’extrema dreta. ‘L’extrema dreta actua explícitament de manera violenta i considerem que l’acció d’Interior no és justa’, ha dit. Riera creu que l’acció de la policia catalana contra l’extrema dreta ‘ha de ser fulminant i en massa’ i que el govern hauria d’eliminar-ne la presència al territori. La CUP demana a Interior que prengui posició Segons la CUP, la conselleria d’Interior aplica el marc jurídico-polític de l’estat a Catalunya amb un esquema ‘repressiu’ que no reconeix el dret d’autodeterminació ni el dret de decidir. Per això, insten Buch i la policia catalana a prendre posició i a concretar si fan costat a la legalitat espanyola per aplicar-la, ‘com estan fent’, o si volen que els agents dels Mossos estiguin ‘al servei de la defensa dels drets democràtics i el dret d’autodeterminació del poble català’.

La CUP acusa Buch de ser el ‘braç executor’ del Ministeri d’Interior espanyol

Després de l’èxit de ‘La Marató’ de TV3 d’ahir, dedicada a les malalties minoritàries, l’actriu i escriptora Estel Solé ha començat una campanya a les xarxes per a demanar a la televisió pública que ‘La Marató’ de l’any vinent es dediqui a l’endometriosi. Una malaltia crònica que només afecta les dones i en la qual l’endometri, que és el teixit que recobreix l’úter, creix i s’implanta fora de la cavitat original. Això causa infertilitat, dolor invalidant cada mes durant la menstruació i dolors en les relacions sexuals i en el moment d’orinar, entre més. 9.404.256€ per les malalties minoritàries, visca! La investigació és la clau pel coneixement de les malalties, per això demanem una Marató de TV3 per l’Endometriosi (unes 250.000 dones la patim a Catalunya) Ens ajudes a aconseguir-ho? La necessitem!#VolemMaratóTV3Endometriosi pic.twitter.com/VXas26ywLQ — Estel Solé 🎗 (@EstelSole) December 16, 2019 Per què demanen aquesta ‘Marató’, Solé i tota la gent que dóna suport a la campanya? Defensen que és urgent que s’investigui sobre una malaltia que patiran una de cada deu dones al llarg de la seva vida. Es calcula que només a Catalunya l’endometriosi afecta 250.000 dones. Exactament la mateixa xifra de persones que tenen la diabetis, una malaltia a la qual ja es va dedicar una ‘Marató’. Erika Irusta: ‘La menstruació no ha de ser dolorosa. Si fa mal, s’ha d’investigar per què’ Malgrat les xifres, és encara una malaltia molt silenciada. Tarden una mitjana de vuit anys a diagnosticar-la. Per això, diuen, una ‘Marató’ dedicada a l’endometriosi ajudaria a fer-la conèixer, atès que moltes dones la pateixen durant anys sense saber-ho. Defensen que és el moment de fer una ‘Marató’ amb perspectiva de gènere. Moltes dones s’han sumat a la campanya impulsada per Estel Solé a les xarxes socials amb l’etiqueta #VolemMataróTv3Endometriosi, moltes de les quals explicant la seva experiència. També s’ha iniciat una campanya de recollida de signatures a Change.org Perquè @la_marato incorpori també la mirada feminista, i perquè la sanitat no és neutre al gènere: #volemMaratóTV3Endometriosi. pic.twitter.com/GRhew9h5XV — Jenn Díaz 🎗 (@JnnDiaz) December 16, 2019 Em sumo 100% a tot. Felicitats a #LaMaratoTV3 per aquest èxit i pel que suposarà per la investigació de les malalties minoritàries. I també demano una Marató per l’Endometriosi. Afecta a 1 de cada 10 dones i necessitem que s’investigui. ¿Ens ajudes? #VolemMaratóTV3Endometriosi https://t.co/HnQHKnDDGN — aina clotet (@ainaclotet) December 16, 2019 Si fos una malaltia que pateixen els homes, no seríem on som, n’estic convençuda. Tant de bo una Marató per investigar-la i per deixar de fer-la invisible. Gràcies per posar-hi veu Estel ❤️ #VolemMaratóTV3Endometriosi https://t.co/ICMofDQPpD — JuDiTiQ (@JuDiTiQuiNTi) December 16, 2019 L’endometriosi és una malaltia que afecta 1 de cada 10 dones a Catalunya. Actualment es triga 8 anys de mitjana a diagnosticar la malaltia, fet que milloraria amb diners per a la investigació.#VolemMaratóTV3Endometriosi @la_marato https://t.co/n66AHHTU4p — Lyona (@lyona_ivanova) December 16, 2019 SÍ SÍ SÍ @la_marato #VolemMaratóTV3Endometriosi https://t.co/oA9lTwUrvR — Paula Jornet (@pavvla_) December 16, 2019 L’@EstelSole ho explica de meravella. NECESSITEM una @la_marato per l ENDOMETRIOSI. Som moltíssimes les que la patim. Ens ajudes a aconseguir-ho? #volemMaratoTV3Endometriosi https://t.co/qbkYB5JSEE — Beth Rodergas (@bethrodergas) December 16, 2019 Fins als 42 anys no vaig deixar de tenir dolor amb la regla. Després d’una inflamació pèlvica i pel bon ull clínic de la ginecòloga que em va visitar a urgències em van diagnosticar endometriosi i em van haver de treure una trompa i un ovari #volemMaratóTV3Endometriosi https://t.co/CXNbhvRqkm — Núria Baraza 🎗 (@nuriabaraza) December 16, 2019

Una campanya reclama que TV3 faci una ‘Marató’ dedicada a l’endometriosi

La Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) ha fet un balanç de les conseqüències del temporal Gloria al Delta de l’Ebre i ha demanat que es deixi participar als diferents actors socials en les propostes i debats que han de servir per poder trobar ‘solucions definitives’. L’entitat demana als representants polítics que siguin ‘curosos en les seves decisions’ que han de tenir en compte que el riu necessita aigua i sediments. ‘No ens voldríem trobar, passat un temps, una altra vegada en una situació d’abandonament’, adverteixen. Per la seva banda, la Campanya pels Sediments (CS) reclama que la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre redacti i posi en marxa un pla de sediments a ser transferits des de l’embassament de Riba-Roja cap al Delta de l’Ebre. Exigeixen que els pressupostos del 2020 contemplin aquest pla i que hi hagi una ‘partida permanent’. La plataforma lamenta els danys i afectacions que pateixen els sectors socials i econòmics de les Terres de l’Ebre i no descarta que un episodi com el Gloria, que vinculen al canvi climàtic, pugui tornar a passar. Apunten que davant l’ecosistema ‘singular, vulnerable i fràgil’ del Delta de l’Ebre fa anys que adverteixen de ‘la indiferència, quan no oblit’ de les administracions pel que fa a la seva protecció. Denuncien ‘especialment’ la política i la gestió de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i del Ministeri de Medi Ambient del govern espanyol que han ‘ignorat històricament la problemàtica del tram final de l’Ebre’. La PDE exposa que ‘la debilitat del Delta de l’Ebre és causada per la sobreexplotació del riu’ que aguanta ‘molta pressió’. Una partida permanent pels sediments Els ajuntaments i les associacions de regants estan plantejant un pla d’acció al litoral deltaic, segons ha apuntat la Campanya pels Sediments. L’entitat reclama al ministeri espanyol per a la Transició Ecològica ‘una partida permanent perquè hi hagi una institucionalitat que gestioni els sediments de forma regular’. L’entitat considera ‘una mesura d’urgència necessària’ aportar sorres provinents de llocs del Delta com la platja del Serrallo o la Badia del Fangar cap a zones del Delta afectades per regressió però demana estudiar-ne l’impacte ambiental. Demanen de recuperar el consens que l’entitat impulsa des del 2015 i que va facilitar que el 2016 els ajuntaments, el 2017 el Parlament de Catalunya i el 2018 el congrés espanyol impulsessin diverses iniciatives, per reclamar per als pressupostos del 2020 una partida per redactar un Pla de gestió dels sediments de l’embassament de Riba-Roja, ja que ‘tots els experts coincideixen que és el millor lloc per on començar a gestionar els sediments dels embassaments’.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre demana de trobar ‘solucions definitives’ comptant amb els actors socials

El president de la Generalitat, Artur Mas, i la batllessa de Barcelona, Ada Colau, es reuneixen avui per primera vegada. la reunió té lloc al Palau de la Generaitat i ha començat puntual a les deu del matí. Mas ja va rebre Colau i els membres del nou consistori el 13 de juny, dia de la presa de possessió, quan li va oferir ‘màxima predisposició i sensibilitat’ i va demanar que estiguessin ‘al costat’ del ‘dret de decidir’. Ara sobre la taula hi haurà el deute pendent de la Generalitat amb l’ajuntament i la gestió de l’impost turístic. L’ajuntament també preveu tractar altres matèries com ara la xarxa de transport públic, les grans reformes urbanístiques plantejades a la ciutat i els equipaments socials.

Mas i Colau es reuneixen al Palau de la Generalitat per primera vegada

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha anunciat el nom del càrrecs principals del Departament d’Economia que, a partit de demà, passarà a dirigir en substitució d’Andreu Mas-Colell. Segons que ha confirmat a RAC-1, les àrees d’Economia i Hisenda seran per a dos dirigents importants d’ERC: Pere Aragonès serà el nou secretari general d’Economia i Lluís Salvadó el d’Hisenda. Tots dos són diputats al parlament. El president d’ERC també ha avançat que el cap de premsa del partit, Sergi Sol, l’acompanyarà a l’executiu com a cap de gabinet i comunicació. Més informació: Tots els consellers del govern de Carles Puigdemont

Pere Aragonès serà el secretari d’Economia del govern i Lluís Salvadó, el secretari d’Hisenda

Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N: vots, escons i municipi Seguiu ací el minut a minut d’una jornada electoral decisiva L’independentisme podria aconseguir per primera vegada la majoria absoluta dels escons en joc a Catalunya –25 de 48– segons el sondatge a peu d’urna de GAD-3. ERC pot ser la primera força independentista més votada, amb un interval de 13-14 diputats. JxCat la seguiria amb 6-7 i la CUP amb 3-4. En canvi, el PSC seria la segona força amb 12-13, En Comú Podem n’obtindria 5-7, Ciutadans 2, i el PP i Vox 2 cadascun. Al País Valencià, el PSPV continuaria essent la força més votada, amb un interval de 10-11 escons; el PP es mouria entre 7 i 9; Vox n’aconseguiria 7; Unides Podem 3-4, Ciutadans 2 i Compromís-Més País 1. A les Illes el PSIB podria perdre un diputat i obtenir-ne 2; el PP podria esdevenir segona força, amb 2, igual que Vox. Ciutadans i Unides Podem aconseguirien un sol representant cadascú. A l’estat espanyol, es mantindria la ingovernabilitat. El PSOE baixaria dels 123 diputats fins a un interval de 114-119, el PP pujaria fins a 85-90, Ciutadans s’ensorraria: de 57 a 14-15, i Unides Podem baixaria fins a 30-34. Vox, en canvi, podria confirmar les expectatives dels sondatges i passar de 24 escons a un interval de 55-59. Més País, coalició de què participa Compromís, debutaria amb 3 diputats. El PNB semblaria que estaria entre 6 diputats i 7, EH Bildu entre 3 i 4 i Coalició Canària entre 1 o 2. El BNG podria tornar al Congrés –d’on és absent del 2011 ençà– amb un diputat. Terol Existeix hi pot entrar per primera vegada amb un diputat i Navarra Suma en podria obtenir 2. Aquest sondatge de GAD-3 va ser elaborat per a FORTA (Federació d’Organismes o Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics) entre el 25 d’octubre i el 10 de novembre amb una mostra de 15.000 entrevistes. Finalizado el sondeo continuo (tracking) para @rtve y resto de TVs públicas, con las últimas entrevistas en Ceuta, Cantabria y Teruel. Gracias a los 14.997 electores que han respondido. No habrá datos definitivos hasta mañana a las 20:00h. Todo lo que te llegue antes es fake. — GAD3 (@GAD3_com) November 9, 2019

Sondatge 10-N: possible majoria absoluta de l’independentisme en una Espanya més ingovernable

El partit La Vall d’Albaida Ens Uneix, en el qual s’ha integrat el batlle d’Ontinyent i ex-president de la Diputació pel PSPV Jorge Rodríguez, ha presentat llistes en sis municipis de la comarca: Agullent, Albaida, Benissoda, Bufali, Ontinyent i el Palomar. En dos d’ells – Albaida i Ontinyent – hi haurà també candidatura del PSPV-PSOE. En el cas d’Ontinyent, serà el mateix Rodríguez el que encapçali la candidatura, i inclourà diversos membres de la seva llista de les municipals de 2015, com el número 3, Joan Sanchis. A més, gran part dels candidats en la resta de localitats han abandonat les llistes socialistes per a passar a aquesta nova formació. La candidatura de La Vall d’Albaida Ens Uneix a Agullent l’encapçalarà Juan José López Boluda; a Albaida, Enrique Bataller; a Benissoda, Carmen Ferrero; a Bufali, Estefanía Mollà i al Palomar, Jordi Vila.

El nou partit de Jorge Rodríguez presenta llistes en sis municipis de la Vall d’Albaida

El judici a l’ex-conseller del PP a les Corts, Rafael Blasco i 23 persones més acusades d’irregularitats en subvencions a ONG i en la construcció d’un hospital a Haití, que mai es va dur a terme, s’ha reprès aquest dilluns amb l’anunci per part de la fiscalia anticorrupció que s’està arribant a acords de conformitat, en uns casos plens i en uns altres parcials, amb una part dels acusats en el cas Blasco. El fiscal Jesús Carrasco ha demanat l’ajornament de la sessió fins al 13 de maig per a seguir negociant aquests preacords però el tribunal ho ha descartat. El cas Cooperació ja es va ajornar el passat 15 d’abril, quan les defenses van al·ludir aquesta probabilitat de conformitat en una primera sessió. Carrasco ha explicat aquests acords i segons que ha anunciat, s’estan aconseguint a dos nivells: una part dels tractes són ‘plens’ i amb aquests acusats es procedirà a presentar un escrit de conformitat, mentre que les negociacions es mantenen actives amb altres processats amb la pretensió de materialitzar els preacords o bé arribar a acords parcials. El passat dia 15 d’abril també es va plantejar la situació d’un dels processats, Adolfo Soler, cofundador de la Fundación Hemisferio, qui es troba a Bolívia i va al·legar patir una ‘seriosa malaltia’ per a no acudir a la vista. La sala ha decidit no suspendre el judici per aquesta raó i ha considerat que existeix ‘matèria suficient per a celebrar-ho’, sense la presència de Soler, malgrat que diverses defenses així ho havien sol·licitat. La vista ha començat amb la primera jornada de qüestions prèvies i a la intervenció del fiscal ha seguit la del lletrat de Blasco, Javier Boix, que ha optat per ajornar les seves qüestions prèvies dilluns que ve. Una altra de les peticions que s’ha tractat en aquesta primera sessió de qüestions prèvies és l’efectuada pel lletrat de Blasco, que ha plantejat que els acusats prestin declaració al final del judici i no en primer lloc com sol ser habitual. Alguns advocats s’hi han sumat i uns altres han demanat que els seus defensats declarin al principi, mentre que el fiscal s’hi ha oposat ‘categòricament’ en aquest plantejament perquè ‘és il·legal i no està emparat per la jurisprudència’, ha dit. El fiscal ha lamentat que canviar l’ordre del procés d’aquesta manera significaria convertir el procediment en un circ. En aquest procés es jutgen dues peces del conegut com a cas Cooperació, sobre les quals el jutjat d’Instrucció número 21 de València va donar per conclosa la instrucció el 2017 pels delictes de prevaricació, suborn, associació il·lícita, malversació, encobriment, frau de subvencions, blanqueig i falsedat documental. La Secció Segona de l’Audiència Provincial jutja a Blasco, condemnat per un frau d’ajudes al Tercer Món en la primera de les peces del cas i en règim de semillibertat d’ençà del mes de febrer, després d’accedir al tercer grau després del seu pas per presó. La seva ex-cúpula a la conselleria de Solidaritat (l’ex-secretària general, Tina Sanjuán; l’ex-director general, José María Felip i l’ex-cap d’àrea de Solidaritat, Marc Llinares); els empresaris Augusto César (igualment condemnat en el primer judici) i Arturo Tauroni, i el president de l’ONG Esperanza Sense Fronteres, Fernando Darder, entre més. Així mateix, s’inclouen treballadors de les empreses de Tauroni, persones vinculades a les mercantils que van emetre factures falses i responsables d’avaluar i puntuar els projectes solidaris que concorrien a les convocatòries per a l’obtenció de subvencions. En el cas de l’ex-conseller se li atribueixen els delictes de malversació de cabals públics, prevaricació administrativa, falsedat en document oficial comesa per funcionari públic i associació il·lícita o alternativament organització criminal. Per aquestes peces, la Fiscalia Anticorrupció sol·licita 16 anys de presó per a Blasco i demana com a responsabilitat civil la quantitat de 4.639.840 euros a favor de la Generalitat. No obstant això, la pena més elevada que reclama el fiscal és per a Augusto César Tauroni, fins a 21 anys i mig de presó. També sol·licita que se li fixi una multa de 3.136.800 euros i el decomís dels seus dos apartaments de Miami i un iot, a més dels diners dels comptes dels EUA de diferents societats per un delicte de blanqueig de capitals. Els empresaris María Castelo, Alberto Pampín i Corlos Andrés Chust aconseguiran penes menors després de retornar part dels diners desviats en reconèixer els delictes i arribar a un acord verbal amb les tres acusacions.

La fiscalia anuncia preacords amb una part dels acusats del cas Blasco

El batlle de València, Joan Ribó, ofereix la ciutat per acollir el vaixell de l’ONG catalana Proactiva Open Arms, que navega amb 121 migrants salvats a la Mediterrània. Avui la nau ha evacuat dones africanes en estat de gestació avançat. L’embarcació cerca port segur per a desembarcar els salvats. Ho ha determinat Ribó, per qui València és ‘una ciutat d’acollida, oberta i amb un deure ètic i humà amb les persones que arrisquen la vida fugint del terror, la guerra o la misèria’, han informat EFE fonts municipals. ‘Volem continuar el camí que començàrem amb l’Aquarius. Per això, i conjuntament amb la Generalitat, sol·licitarem al govern espanyol que obri el port de València a aquest vaixell’, ha assenyalat. ‘València i els valencians volem estar al costat dels valors de solidaritat, de benestar i de llibertat que Europa sempre ha representat. Tenim la confiança que el govern no dubtarà a situar-se en la mateixa línia que nosaltres; les vides d’aquestes persones no poden esperar més’, ha afegit.

València s’ofereix per acollir l’Open Arms

USTEC-STEs demana la dimissió del conseller d’Ensenyament Josep Bargalló, quan es compleix un any de la formació del govern. A través d’un comunicat, el sindicat majoritari d’ensenyament ha explicat que considera ‘decebedor’ el balanç del primer any de la conselleria perquè no s’ha revertit cap de les retallades que el sector va patir arran de la crisi. ‘No ha retornat l’hora lectiva de més, que el professorat encara pateix, ni tan sols ha acabat de retornar a la situació anterior en què els terços de jornada passin a mitja, tal com exigeix el conjunt de la comunitat educativa, i que són mesures de qualitat inqüestionables’, diu el comunicat. També denuncien que el professorat ha perdut un 25% del poder adquisitiu en la darrera dècada i no hi ha cap compromís a revertir la situació, i que des de la conselleria no s’ha mostrat la voluntat a trobar una soliució: ‘Sempre s’ha excusat en l’absència d’un pressupost que, tal com demostra l’experiència i la normativa per a altres sectors, es pot revertir mitjançant el recurs legal del decret-llei’, assenyala el comunicat. Consideren que la comunitat educativa pateix un ‘menyspreu’ per part del conseller per la seva actitud ‘antidemocràtica’, que es mostra ‘en la seva unilateralitat i opacitat a l’hora de modificar retroactivament el calendari escolar per acabar amb les proves extraordinàries de setembre o impedir la publicació de les conclusions positives en els estudis elaborats per la mateixa administració sobre l’experimentació de la jornada compactada a primària o secundària’. ‘Com a sindicat majoritari en el camp de l’ensenyament ens esperàvem que algú que afirma compartir valors d’esquerres expressés un mínim de sensibilitat amb l’ensenyament públic i, com a mínim, fes un gest que deixés clar que l’educació era important, i que l’esperit democràtic tan necessari per construir una ciutadania crítica, acaba el comunicat, demanant la substitució de bargalló per un conseller que asseguri ‘una reversió de les retallades, el retorn vers una escola pública, catalana, democràtica, compensadora de les desigualtats, amb una inversió mínima d’un 6% del PIB, on els docents no puguin ser contractats o acomiadats com en una empresa privada’.

La USTEC demana la dimissió del conseller Bargalló

La consellera de la Presidència, Meritxell Budó, ha afirmat que li agradaria que el president Carles Puigdemont encapçali la llista de JxCat a les pròximes eleccions catalanes. En una entrevista a Ràdio 4, la portaveu del govern ha dit que és una ‘opinió personal’ i que serviria per ‘reparar’ els drets polítics del president tenint en compte que el 30 de gener del 2018 ‘no es va permetre la seva investidura’. D’altra banda, Budó ha defensat que no hi ha un trencament del govern sinó un distanciament entre els socis i ha afegit que JxCat haurà de continuar entenent-se amb ERC després de les eleccions. A més, ha descartat qualsevol pacte amb el PSC.

Budó vol que Puigdemont encapçali la llista de JxCat a les eleccions

El PDECat ha insistit avui a l’ex-conseller de Justícia Germà Gordó que abandoni el seu escó al parlament i, per tant, no passi a ser diputat no adscrit. Gordó ha anunciat avui que deixava el PDECat i el grup parlamentari de Junts pel Sí, però no pas que renunciés a l’escó. Ho ha fet un cop es va saber la setmana passada que era investigat pel TSJC en el cas del 3%, pels presumptes delictes de tràfic d’influències, suborn, prevaricació i malversació de fons públics. En un comunicat, la formació ha reiterat, en la línia de la coordinadora general, Marta Pascal divendres a la tarda, que ‘el moment polític excepcional requereix de generositat personal i col·lectiva’. Al mateix temps, el PDECat també assegura que ‘defensa i defensarà la presumpció d’innocència com a pilar fonamental de l’estat de dret’ i ha assegurat que ‘està compromès amb la regeneració de la vida pública catalana en tots els sentits’. El grup de Junts pel Sí s’ha afegit a la pressió perquè Gordó deixi l’escó. En un comunicat diu: ‘El grup parlamentari de Junts pel Sí demana al diputat Germà Gordó que reconsideri la seva decisió que ha fet pública aquest matí d’abandonar el grup i passar a ser diputat no adscrit i entregui l’acta de diputat. L’acta de diputat pot ser personal des del punt de vista legal, però el projecte polític pel qual ens vam presentar era un gran espai del qual només en som representants. Aquesta acta de diputat de Junts pel Sí no és de cap partit polític, no és de cap persona concreta, sinó de tots i cadascun dels 100.000 candidats inscrits a Junts pel Sí i de les 1.628.714 que van votar aquesta candidatura. Per tot això, Junts pel Sí demana a Gordó que retorni l’acta de diputat a totes aquestes persones. ‘ El pas de Gordó Gordó ha anunciat aquest dimarts que abandonava el partit i el grup parlamentari de Junts per Sí per passar a ser diputat no adscrit. En un comunicat públic, Gordó ha explicat que amb aquesta renúncia s’obre ‘una nova porta oberta al futur de la política catalana’ en què, ha assegurat, ‘mirarem d’aportar idees, principis i actuacions que en aquests moments estan quedant orfes de representació’ a través de la seva plataforma Nova Convergència. L’ex-conseller també ha dit que havia pres aquesta decisió perquè Marta Pascal li havia demanat la dimissió, i s’havia produït ‘una situació de pèrdua de confiança mútua’. La investigació La sala civil i penal del TSJC es va declarar competent per investigar Gordó, que és aforat per la condició de diputat, i va obrir diligències contra ell pels presumptes delictes de tràfic d’influències, suborn i malversació de fons. El jutjat del Vendrell, que investiga el cas 3%, va demanar al TSJC que obrís diligències contra l’ex-conseller. A partir d’ara, el jutge del Vendrell continuarà tramitant la causa contra la resta d’investigats, que no són aforats. La primera vegada que el magistrat ho va demanar, el mes de febrer passat, el TSJC va considerar que no hi havia prou arguments. Ara, el jutge ha fet una nova exposició que ja és en mans de la sala civil i penal del TSJC. La revisarà Enric Anglada, el magistrat que ja va desestimar la primera. Les explicacions de Gordó Germà Gordó va negar fa poc al parlament haver comès cap il·legalitat al capdavant de CDC i del govern per finançar irregularment el partit. Responent a preguntes de l’oposició sobre les informacions que el vinculaven al cas del 3% i a més casos, va defensar la tasca dels dos últims ex-tresorers de CDC, Daniel Osàcar i Andreu Viloca, dient que són ‘professionals magnífics i de conducta irreprotxable’. De tota manera, va voler deixar clar que Viloca havia estat tresorer quan ell ja no era el gerent del partit i que Osàcar ‘no depenia’ d’ell. L’ex-gerent de CDC, ex-secretari de la Fundació CatDem i ex-secretari del govern va demanar ‘cautela’ als grups polítics i els va dir que respectessin la presumpció d’innocència fins que no hi hagués una sentència ferma. Preguntat sobre el suposat nom de ‘Gregorio’ amb què es podien referir a ell diversos empresaris, va dir que mai no havia signat amb aquest nom ni havia demanat que ningú es referís a ell amb un nom que no fos Germà o Gordó. A més, va dir que no podia respondre sobre converses de ‘tercers’. Bona part de l’oposició li va demanar si es reunia amb empresaris mentre va ser secretari de govern en el primer executiu d’Artur Mas, del 2010 al 2012. Ell va respondre: ‘És clar que sí, només faltaria’, però com es reunia també amb sindicats, diputats, diplomàtics, entitats culturals i esportives o col·legis professionals, ‘amb tothom que ho demanava’, com també fan ‘la majoria de directors generals, consellers o batlles’. En tot cas, va dir que no rebia els empresaris acompanyat del tresorer de CDC Andreu Viloca, amb qui no va coincidir quan ell era el gerent del partit. ‘Quina barbaritat’, va etzibar. Amb tot, va afegir que allò que li omplia la jornada laboral era preparar les reunions del consell executiu de cada dimarts, coordinant els departaments.

Junts pel Sí demana a Gordó que lliuri l’acta de diputat

El secretari general de les Nacions Unides entre el 1982 i el 1991, Javier Pérez de Cuéllar, s’ha mort a l’edat de cent anys. El dirigent peruà és l’únic llatinoamericà fins avui dia que ha encapçalat l’organisme internacional. El president del Perú, Martín Vizcarra, ha lamentat ‘profundament’ la defunció del diplomàtic, al qual ha qualificat ‘d’insigne peruà, demòcrata com no n’hi ha’. També l’actual secretari general de les Nacions Unides, António Guterres, ha enviat les seves condolences a la família de Pérez de Cuéllar, al poble peruà i a tothom ‘a qui un notable i compassiu dirigent mundial que va deixar el nostre món en un lloc molt millor va tocar les seves vides’. ‘La vida de Pérez de Cuéllar va abastar no només un segle, sinó també tota la història de les Nacions Unides, d’ençà de la seva participació en la primera reunió de l’Assemblea General al 1946’, ha afegit el secretari general de l’ONU, organisme que s’ha declarat de dol per la defunció del diplomàtic. Per la seva banda, el secretari general de l’Organització dels Estats Americans (OEA), Luis Almagro, ha valorat que la defunció del diplomàtic és ‘una gran pèrdua per a tothom’.

S’ha mort l’ex-secretari general de l’ONU Javier Pérez de Cuéllar a cent anys

1a perla. WhatsApp podria incorporar pròximament videotrucades 2a perla. VÍDEO: Germà Bel sobre l’economia catalana: ‘Anem bé, les exportacions fora de l’estat espanyol arriben al 62%’ 3a perla. Estudiants de la UAB creen una plataforma antifeixista ‘per desemmascarar Societat Civil Catalana’ 4a perla. VÍDEO: L’evacuació en primera persona en el gran incendi del Canadà 5a perla. ‘Una collonada monumental’: La resposta del batlle de Prats de Lluçanès al requeriment de l’audiència espanyola BONUS. Vídeo: Vint drons ballen al ritme de la música al Mont Fuji

Les perles: WhatsApp prepara grans novetats, Germà Bel explica que l’economia catalana va molt bé i un ball de drons al Fuji

El representant permanent de la Generalitat de Catalunya davant la UE, Amadeu Altafaj, ha acusat l’estat espanyol de tenir una estratègia premeditada i destinar recursos concrets a boicotar l’agenda exterior del govern català. En un dinar col·loqui organitzat per l’entitat Sobirania i Justícia, ha dit que aquesta posició de l’estat espanyol no minva pas la voluntat de la Generalitat de projectar-se a l’exterior: ‘Ens estimula la creativitat d’una manera que no us podeu ni imaginar’, ha ironitzat. Altafaj ha explicat que fins que Catalunya no sigui eventualment un estat no tindria els canals institucionals a l’estranger que tenen els països formalment constituïts, i ha dit que, per a Catalunya, aquests canals són ‘encara més limitats’ per l’acció del govern espanyol. Tot i que no ho ha esmentat directament, fa poc es va saber que el govern espanyol havia enviat dos ambaixadors especials a mantenir contactes amb alts càrrecs de països europeus i als Estats Units per contrarestar el discurs independentista. També s’ha referit a l’episodi de les estelades, i ha fet broma dient que la delegada del govern espanyol a Madrid, Concepción Dancausa, és una ‘heroïna independentista’, perquè el seu intent de prohibir les estelades a la final de Copa ha servit per a reforçar el procés sobiranista català. Eleccions espanyoles Per Altafaj Catalunya no pot esperar que hi hagi un govern espanyol que accepti de negociar un referèndum, sinó que ha d’avançar en el seu full de ruta sobiranista de divuit mesos i marcar els ritmes que consideri oportuns. ‘No hem d’esperar a les pròximes eleccions –espanyoles– ni que hi hagi voluntat d’una reforma de la constitució que pugui ser més o menys favorable als nostres interessos’, ha dit. També ha assegurat que Europa és crítica amb Espanya per no haver reaccionat a les demandes sobiranistes. Segons Altafaj, si Catalunya vol tenir visibilitat a l’exterior no pot malgastar el temps només explicant el procés sobiranista, sinó que ha d’aportar idees que contribueixin a la governabilitat europea, com quan la Generalitat es va oferir a rebre refugiats. ‘No únicament hem d’explicar-nos com a país: hem d’explicar quina Europa volem, guanyar-nos el respecte com a país. Si aspirem a ser un país, hem de comportar-nos com un país’, ha reflexionat, i ha aplaudit que el govern fes aquesta oferta dels refugiats amb una carta a la Comissió Europea. També ha vaticinat que tard o d’hora Europa sancionaria Espanya per haver incomplert els objectius de dèficit, i ha pronosticat que implicaria més retallades pressupostàries que el govern espanyol faria repercutir en els pressuposts de les comunitats autònomes. ‘No sóc diplomàtic’ Altafaj ha reconegut les limitacions del seu estatus a Brussel·les, quan li han recordat que Catalunya no era encara un estat i que això tenia conseqüències: ‘No sóc un diplomàtic, no tinc estatus de diplomàtic, però em moc en el món de la diplomàcia.’ Per ell, la Generalitat no solament ha de mantenir l’acció exterior, sinó que ha de potenciar-la. Malgrat les pressions de l’estat espanyol –ha dit–, hi ha vies alternatives per a presentar Catalunya al món, com ara la diplomàcia pública econòmica i cultural. ‘Brexit’ Altafaj ha parlat d’alguns dels desafiaments imminents de la UE, com ara el referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit. Creu que si guanyen els partidaris de sortir de la Unió, aquesta sortida efectiva no s’arribarà a produir mai. ‘Un referèndum amb un resultat negatiu sobre la continuïtat no acabaria amb un “dins-fora”. La solució seria més complexa. Hi ha diverses possibilitats: la de la sortida total de la UE, la descarto’, ha dit.

Altafaj acusa l’estat espanyol de boicotar l’acció exterior catalana

Tan bon punt fou publicada la sentència del Tribunal Suprem espanyol contra els presos polítics, la justícia espanyola va engegar l’ofensiva contra els exiliats. Ha passat un mes, i Espanya ja s’hi ha enfangat, tal com li va passar el 2017 i el 2018. El revés monumental de la negativa del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein a lliurar el president Carles Puigdemont per rebel·lió no fou interpretat mai pel Suprem com una lliçó per a aprendre d’errors comesos, no va fer mai autocrítica; a l’inrevés, el jutge Pablo Llarena va reaccionar amb fúria, i d’aleshores ençà els magistrats de la sala segona, la fiscalia, el govern espanyol i la major part de partits espanyols van atacar la justícia alemanya acusant-la de deslleial, tal com havien fet amb la belga. La reacció espanyola va causar perplexitat i, cosa encara més important, desconfiança, que és la clau en un procés d’extradició fonamentat en les euroordres. Les euroordres espanyoles s’han entrebancat tan bon punt han començat a caminar. A Escòcia, l’adreçada contra Clara Ponsatí ni tan sols va passar el primer tràmit administratiu i fou refusada per la policia del Regne Unit per desproporcionada. La pressió diplomàtica d’urgència va fer que es rectifiqués el terme ‘desproporcionada’ i les autoritats britàniques van demanar més informació sobre què se suposa que va fer Ponsatí que pogués ser qualificat de sedició. Llarena va respondre a la petició amb un document que parla de desobediència però no de sedició. D’Escòcia a Bèlgica Aquesta deficiència de l’euroordre de Llarena ha estat invocada precisament per l’advocat de Ponsatí, Aamer Anwar, en la declaració davant el Tribunal d’Edimburg que examina la petició d’extradició. El jutge l’ha deixada en llibertat amb una fiança, i li ha permès de mantenir el passaport. És una decisió que contradiu la petició que feia Llarena, que en totes les euroordres enviades d’ençà de la sentència ha demanat que s’imposés als exiliats la presó preventiva per evitar que se n’anessin fora de la UE. El jutge escocès no n’ha fet cabal, i deixa Ponsatí en llibertat mentre continua la tramitació. La vista següent serà el 12 de desembre, i el jutge aleshores disposarà ja de més coneixement de la causa, de més elements per a examinar, com ara que, malgrat la petició de les autoritats britàniques, el jutge Pablo Llarena hagi estat incapaç d’explicar quins fets comesos per Ponsatí la tardor del 2017 poden ser qualificats de sedició. Avui ha estat el torn de Toni Comín i de Lluís Puig, que han comparegut davant de la justícia belga. Tampoc a ells no els van aplicar mesures cautelars, i han restat en llibertat mentre es tramita l’euroordre. ‘És la tercera vegada que un jutge espanyol emet una euroordre, és la tercera vegada que compareixem davant la justícia belga i és la tercera vegada que ens deixen en llibertat’, va dir Comín la setmana passada, quan van sortir del tribunal. Tant ell com Puig han aconseguit ara que s’ajorni el judici sobre l’extradició, i serà el mateix jutge que examinarà alhora el seu cas i el del president Puigdemont, amb una vista que tindrà lloc el 16 de desembre vinent. Llarena els volia en processos separats; els jutges belgues els han unificat en un de sol. A més, les autoritats belgues han vist en aquesta ocasió com el poder executiu espanyol mirava d’interferir en un procés judicial, perquè, a diferència de les dues primeres euroordres enviades a Bèlgica –quan a la presidència del govern espanyol hi havia Mariano Rajoy–, el govern de Pedro Sánchez ha pressionat de manera insistent demanant l’extradició de Puigdemont i dels consellers exiliats. La vice-presidenta Carmen Calvo ho ha fet de manera directa, fins i tot amb un article a la premsa francòfona belga, i amenaçant de represàlies si aquesta vegada les euroordres tornen a fracassar. L’element indispensable de la confiança es torna a esquerdar amb declaracions d’aquesta mena, que de retruc ajuden a fonamentar l’argument de la causa motivada políticament que exposen les defenses. Les pressions L’ex-primer ministre belga Charles Michel, futur president del Consell Europeu, ha recordat la importància de la separació de poders com a valor fonamental d’un estat de dret i ha defensat el sistema de funcionament de les euroordres, en unes declaracions fetes a la Moncloa mateix, al costat del president espanyol en funcions, Pedro Sánchez. Una setmana abans Sánchez va fer la promesa electoral de dur Puigdemont a Espanya i de dir que ho podria fer perquè ell controlava la fiscalia. La fiscalia espanyola va criticar Sánchez i va admetre en veu baixa que aquelles declaracions perjudicaven seriosament la possibilitat d’èxit de les euroordres. Com que l’estat espanyol no va aprendre dels errors de les primeres euroordres, ara comet els mateixos d’aleshores, però agreujats. La justícia espanyola no podia anar equivocada, pensaven; era el sistema de les euroordres que funcionava malament, perquè uns jutges que no tenen ni idea de què passa a Espanya poden impedir l’extradició dels ‘pròfugs’ catalans. Com que aquest era l’enfocament, durant aquests darrers dos anys han fet tota la pressió que han pogut a la Comissió Europea perquè es reformés l’euroordre, perquè s’incorporés el delicte de rebel·lió o el de sedició dins la llista de la trentena de delictes pels quals el lliurament de la persona demandada per la justícia d’un país es fa pràcticament de manera automàtica. Però no se n’han sortit, perquè aquests delictes pels quals han castigat els dirigents independentistes són de naturalesa política. I les euroordres són pensades no únicament per a fer més àgil i eficaç la cooperació judicial europea, sinó també per a evitar les extradicions motivades políticament. Per això la llista de trenta-dos delictes és tan específica. Els delictes que no hi siguin inclosos s’han d’examinar amb detall. I és això que fan ara les justícies de Bèlgica i d’Escòcia. La partida al tauler europeu ha tornat a començar, i ara s’afegeix a les euroordres un nou element molt important, que pot influir d’una manera determinant en les peticions d’extradició contra els exiliats: la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Perquè si els criteris expressats per l’advocat general de la UE són assumits finalment pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea, tant Puigdemont com Comín tindran immunitat com a europarlamentaris. La decisió del TJUE trigarà unes quantes setmanes a arribar, però probablement serà abans no s’hagin de resoldre sengles peticions d’euroordre. I la immunitat impedirà l’extradició. De fet, permetria fins i tot que poguessin tornar a Catalunya sense ser detinguts. En el cas de Clara Ponsatí, si efectivament a final de gener de l’any vinent s’executa el Brèxit, l’augment d’eurodiputats a la circumscripció que correspon a l’estat espanyol també implicaria que ella fos diputada. La resolució d’aquesta segona batalla de l’exili pot ser encara més negativa per al Tribunal Suprem i per al govern espanyol. Vint-i-set pàgines sobre Junqueras per a avergonyir Espanya i la UE

Espanya s’enfanga a Europa en la persecució contra els independentistes

El secretari general de Podem al País Valencià, Antonio Estañ, ha advertit el PSPV i Compromís que calen més esforços per a desenvolupar el Pacte del Botànic i considera que no és el moment de ‘guardar al congelador’ l’agenda de l’acord i que cal garantir-ne el compliment amb la vista posada el 2019. En una entrevista a l’agència EFE, Estañ ha explicat que ‘queda molt per fer’ i que enguany ha de ser un any fonamental per a resoldre ‘si el canvi valencià és irreversible o si acaba resultant una oportunitat perduda. Ha afirmat que el Botànic ha de complir les expectatives per a evitar que el PP recuperi el govern el 2019 i que cal que la gent tingui la percepció que ‘la seva vida està millorant amb aquest govern’. Estañ creu que cal resoldre aspectes centrals com el paper de les diputacions, la defensa del territori i el model productiu i laboral. Ha lamentat que sovint enyora ‘més valentia i decisions més fermes’ del govern i que cal una direcció comuna entre el PSPV i Compromís per a enfortir les decisions del Consell. Pel que fa a la taxa turística, una proposta de Podem que ha tensat les relacions amb els socialistes, ha dit que presentaran una proposta de reforma més global del model de turisme.

Estañ adverteix el PSPV i Compromís que calen més esforços per a desenvolupar el Pacte del Botànic