Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

El govern no donarà per finiquitada la legislatura si, tal i com sembla, el parlament no aprova el pressupost de la Generalitat. Així ho ha manifestat la portaveu de l’executiu, Elsa Artadi, durant la conferència de premsa posterior a la reunió del consell executiu, tot afegint que ‘no està sobre la taula’ la convocatòria d’eleccions anticipades. A més, Artadi ha explicat que el president, Quim Torra, no es planteja en cap cas sotmetre’s a una qüestió de confiança del parlament, tal i com va fer en el seu dia Carles Puigdemont en no poder tirar endavant el seu pressupost. Per contra, la portaveu ha reptat l’oposició a posar-se d’acord i presentar una moció de censura contra el govern de Torra si així ho consideren oportú. El que queda clar per a Artadi, també, és que l’aprovació del pressupost és ara per ara quasi inviable. ‘Després del debat al parlament i estant en període preelectoral, constatem la gran dificultat per tirar endavant ara mateix els pressupostos. És extraordinàriament complicat’, ha explicat. Amb tot, ha confirmat que el govern preveu fer modificacions de crèdit per valor de més de 1.200 milions d’euros per actualitzar partides dels pressupostos si finalment es prorroguen.

El govern descarta anticipar les eleccions si el parlament no aprova el pressupost

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha fet una crida a preparar-se per a un nou ‘embat unilateral’ com el referèndum de l’1-O. Segons ha defensat la presidenta de l’entitat, el nou punt d’inflexió ha de ser el definitiu que porti els catalans a la independència del país. Elizenda Paluzie sosté que és necessari tornar a situar la independència al centre del debat i aposta per fer-ho amb la promoció de campanyes de consum estratègic, l’aposta pels sindicats nacionals o el suport als candidats independentistes a les cambres de comerç. ‘Hem d’ocupar tots els espais de poder que tenim’, ha destacat la màxima responsable de l’ANC. La presidenta de l’ACN, Elisenda Paluzie, considera que cal tornar a fer central el debat sobre la independència, ‘perquè és la independència de Catalunya qui donarà la llibertat als presos i exiliats’. Paluzie opina que és clau preparar-se per a la desconnexió ‘i no haver de dependre d’aquelles empreses que en moments decisius participen de les campanyes de pressió dels poders polítics espanyols’. En aquest sentit, l’ANC ha volgut aprofitar l’acte de la diada de Sant Jordi per donar suport als candidats independentistes a les cambres de comerç que el mes de maig concorren a les eleccions d’aquest òrgan. ‘És des d’una concepció de no deixar espais de poder als altres que ens enfortirem i estarem preparats pel proper embat’, ha afegit. Un dels candidats a ocupar un càrrec dins la Cambra de Comerç és l’actor i empresari Joel Joan. Joan ha defensat que ‘cal anar assumint responsabilitats al país i no deixar-les en mans alienes’. Per un altre dels candidats, Joan Canadell, quan arribi el nou embat ‘l’objectiu és que la cambra sigui una veritable eina de país i una veritable estructura d’estat’.

Paluzie sosté que només amb la independència s’aconseguirà la llibertat dels presos i exiliats

Escola Valenciana, Acció Cultural del País Valencià, Plataforma per la Llengua, la Intersindical, el Ciemen i més entitats culturals d’arreu dels Països Catalans han presentat al congrés espanyol un manifest en defensa de la igualtat lingüística de totes les llengües que es parlen a l’estat espanyol. Les organitzacions han recordat que el 45% de la població viu en territoris amb més d’una llengua oficial i per això reivindiquen el dret de relacionar-se amb l’administració pública en qualsevol d’aquestes llengües. Les entitats s’han reunit amb representants del PSOE, Unides Podem, Compromís i grups nacionalistes del País Basc, Galícia i Catalunya. Han exigit al govern espanyol que adoptés les mesures requerides pel Consell d’Europa per a defensar les llengües. Acció Cultural del País Valencià ha proposat al govern espanyol i als partits parlamentaris el reconeixement legal de la unitat de la llengua catalana i l’ús del terme ‘català’ al País Valencià. Rubèn Pitarch, en representació de l’entitat, diu que aquesta mesura milloraria notablement la intercomunicació entre la comunitat lingüística, a banda de combatre fragmentacions socials en un context globalitzat. Les entitats s’han trobat amb representants del PSOE, Unides Podem, BNG, Més País, EH Bildu, ERC, JxCat, la CUP, el PNB i Compromís.

Entitats d’arreu dels Països Catalans demanen la igualtat lingüística al congrés espanyol

La Crida Nacional per la República ha obert el procés participatiu intern per a aprovar-ne les bases ideològiques i organitzatives. Els 13.000 inscrits com a fundadors hauran d’acabar decidint, en el congrés fundacional del 19 de gener, si es constitueixen com a partit polític. Els promotors asseguren que l’organització neix amb esperit de moviment, i que la constitució com a partit es deu a raons pràctiques, per a poder concórrer a les eleccions. En l’horitzó, hi ha unes futures eleccions catalanes. La constitució del gener ha fet inviable que concorrin a les municipals amb la nova marca, encara que donin suport a les candidatures unitàries i a batlles independentistes que cerquin la revàlida, i el camp de joc de les europees és encara obert. Però la possibilitat que la Crida esdevingui un partit fa temps que va fer saltar les alarmes al PDECat. Els promotors es decanten perquè s’articuli com a formació política i ara, en el procés de debat intern, s’haurà de veure si les bases ho avalen. L’encaix entre els dos projectes polítics, que els presos del partit i Jordi Sànchez també intenten recosir des del centre penitenciari dels Lledoners, ha avivat la possibilitat d’un trencament al PDECat. El van esquivar en l’assemblea del juliol però, passat l’estiu, el fantasma de la trencadissa va tornar a rondar per la seu del carrer de Provença i dins els grups parlamentaris. Carles Puigdemont, la nova direcció i els presos del PDECat treballen per trobar un encaix del partit en la Crida que no impliqui la dissolució de la formació que encapçalen David Bonvehí i Míriam Nogueras. En això, segons fonts del partit, hi ha un notable consens: la majoria convé que el PDECat no s’ha de dissoldre. Bonvehí va reunir-se amb Puigdemont el cap de setmana passat a Waterloo per mirar d’avançar en aquesta integració, però les converses continuen. Les divergències afecten, de fa setmanes, la confecció de la candidatura per Barcelona. L’únic acord de tots els sectors, ara per ara, seria presentar-se a la capital del Principat amb la marca de Junts per Catalunya, tenint en compte que la direcció anterior del PDECat no va ser a temps de registrar el nom de Junts per Barcelona i que els promotors de la Crida no preveuen, de moment, de concórrer als comicis com a tal. Més enllà del nom de Neus Munté, que va ser elegida pels associats del PDECat com a candidata, el ball de noms s’ha intensificat aquestes darreres setmanes, i la comissió heterogènia que s’havia format per desencallar la situació no ha aconseguit avenços. Hi ha contactes, mentrestant, a moltes bandes. Diversos sectors consultats tenen coll avall que la situació actual només es podrà desencallar si Quim Forn s’avé a encapçalar la llista (segons algunes fonts, està disposat a formar-ne part, però no a ser-ne el cap) o bé si Puigdemont es decanta definitivament per un candidat probablement independent. Un moviment que, malgrat les travesses, no s’ha fet. El candidat de Junts per Lleida, Toni Postius, amb Elsa Artadi, Míriam Nogueras i Eduard Pujol (fotografia: ACN). Al juliol, el PDECat va esquivar la ruptura amb la dimissió de Marta Pascal com a coordinadora general i conformant una executiva pactada en què conviuen les famílies més proclius a la fusió i els que temen que la integració a la Crida no acabi matant el partit i no s’acabi produint un canvi de titularitat pràctic de les estructures de la formació. La Crida té, amb Puigdemont, la força d’un previsible suport més ampli a les urnes, però no té drets electorals heretats. El PDECat sí, i compta amb l’estructura territorial i la implantació institucional, amb els ajuntaments al capdavant. No obstant això, força batlles s’han arrenglerat amb Puigdemont i compten amb el seu aval per a les eleccions. La relació entre el PDECat i la Crida també és complicada per un altre fet. Els promotors no volen que la nova marca es percebi com l’enèsima refundació de l’espai ex-convergent. Aspiren a arribar a un electorat més ampli, i l’estira-i-arronsa amb el PDECat, després del previsible refús d’ERC a afegir-s’hi, fa créixer la percepció pública de la refundació. No són pas pocs, a més, els dirigents de la Crida que militen en el PDECat o que n’han format part de l’òrbita. El president del PDECat, David Bonvehí, a la seu del partit, el 29 d’octubre (fotografia: ACN). El president i la vice-presidenta del partit, David Bonvehí i Míriam Nogueras, gestionen des de dalt les dues sensibilitats que conviuen al PDECat, i es reuneixen cada dilluns amb els presos dels Lledoners. Tots ells són membres, de fet, de la comissió delegada que ha de fer una proposta a les bases del partit sobre com incorporar-se a la Crida. Seran els associats del PDECat que hauran de ratificar finalment la proposta de la comissió, que passarà abans pel consell nacional. Els promotors del moviment de Puigdemont insisteixen que les adhesions a la Crida han de ser individuals, i així ho diuen les ponències que ara es debaten. Els mateixos presos van emplaçar per carta els associats del PDECat a adherir-s’hi, complint un mandat de l’assemblea del juliol. Ara, si els fundadors decideixen que la Crida serà un partit, el PDECat haurà de decidir, si més no, si reforma els seus estatuts per permetre la doble militància, ara prohibida. La Crida no la limita pas: al contrari, en fa bandera, com a prova del seu caràcter heterodox. La Crida també destaca que pretén dissoldre’s quan s’aconsegueixi la independència i que preveu de tenir corrents interns d’ideologies diverses.

La Crida i el PDECat: dos partits o un de sol?

El govern espanyol recorrerà al Tribunal Constitucional ‘immediatament i sense vacil·lació’ una investidura a distància de Carles Puigdemont. Així ho ha dit el portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, que ha declarat que el reglament del Parlament requereix de la presència ‘real’ del candidat. ‘El reglament diu que l’orador pot parlar des la tribuna o l’escó però no des del plasma’, ha manifestat. Diu que a nivell jurídic no es pot permetre una investidura sense que el candidat sigui a l’hemicicle. ‘El que vol fer Puigdemont és una fal·làcia, una pretensió irrealitzable que va contra els textos jurídics i contra el sentit comú’, ha afegit el portaveu de l’executiu de Mariano Rajoy. Tanmateix, la primera valoració sobre això que afirma De Vigo la faran els lletrats del parlament en un informe per a la mesa. Fonts de la cambra han explicat a VilaWeb que aquest informe serà negatiu sobre una investidura telemàtica i respecte del fet que un altre diputat llegeixi el programa de govern de Puigdemont per escrit. Per una altra banda, hi ha juristes, com ara el professor de dret constitucional de la Universitat Oberta de Catalunya Marcel Mateu, que han argumentat que una investidura no presencial sí que és possible. Més informació: Boicot a la investidura de Puigdemont: tres tàctiques de l’unionisme

El govern espanyol recorrerà ‘immediatament i sense vacil·lar’ una investidura telemàtica de Puigdemont

Llucia Ramis (Palma, 1977) és periodista i escriptora. Acaba de publicar la tercera obra, una novel·la d’estructura complexa, basada en els fets que li van ocórrer a ella i a la seva família l’any 2007, als que s’hi afegeix una història anterior, ocorreguda els anys noranta, que diuen que va ser el primer cas sonat de corrupció que es va destapar a Madrid, barrejat amb assassinat i suïcidi, i en el qual l’avi de la protagonista es va veure embolicat. La novel·la, Les possessions, va aconseguir el tercer premi Llibres Anagrama de novel·la. I mentre el títol parla de possessions, que vol dir herències, patrimoni material i immaterial, físic, genètic, la història és plena de pèrdues: la protagonista ha d’afrontar la pèrdua transitòria de raciocini del seu pare, que cau en una depressió severa després del combat perdut contra l’especulació urbanística a tocar d’un espai rural i natural de Mallorca. La incomprensió de la maldat el pot. Pèrdua també del mas dels avis de la protagonista, que per a ella és el seu paisatge idíl·lic d’infantesa, on es guarden els records i la memòria, l’únic lloc d’on se sent. I la pèrdua de dues relacions sentimentals que la protagonista viu amb amor, i amb dolor també. I a aquests tres fils argumentals que s’entrecreuen i s’alimenten per sortir-ne reforçats literàriament, s’hi afegeixen molts altres temes, que l’escriptora apunta i desbrossa: la no-maternitat, el periodisme, el fet d’escriure, allò no dit, la soledat… —D’entrada, felicitar-vos pel títol. Les possessions és un títol esplèndid, que condensa en un sol mot molts elements que apareixen en la novel·la. —Potser no ho hauria de dir, però no s’havia de titular així. Aquest títol, de fet, és fruit de l’atzar: el termini per presentar l’original al premi Llibres Anagrama s’acabava el dia de Tots Sants, el dia dels difunts, i em va semblar divertit posar Les possessions a la plica. Però resulta que al jurat li va agradar molt i ja no el vam moure. A mi em feia una mica de por que a Mallorca aquest títol s’associés a la idea d’una novel·la rural, però no ha estat així. —I com li volíeu posar, a la novel·la? —El títol, que encara era provisional, feia referència als fantasmes familiars, per connectar amb la idea de l’herència que deixen els pares. És la idea que explica la mare de la protagonista: davant la insistència de la filla per mantenir la possessió dels avis maters, can Meixura, que decideixen vendre, es fa evident que per a ella pertànyer a un lloc també implica que el lloc et pertany a tu i que si perds una casa, perds un tros de l’illa. —La figura de la mare, que sembla tan secundària, és en canvi essencial i un dels personatges més atractius de la novel·la. —El llibre, de fet, explica de quina manera ens enfrontem amb les frustracions. I els homes d’aquesta novel·la les afronten pitjor que les dones: el pare lluita contra un sistema corrupte i cada vegada es queda més sol. Primer perd la veu perquè es jubila i deixa la docència. Després obre un bloc a internet per denunciar les corrupteles i recuperar la veu, però tampoc no se l’acaba llegint ningú. I al mateix temps que perd la veu va perdent el cap. Aquesta és una frustració molt difícil d’assimilar per a ell. Després hi ha el cas de Benito Vasconcelos, l’empresari madrileny corrupte, que passa per una frustració molt forta i no és capaç d’afrontar-la i acaba matant la dona i el fill i després se suïcida. L’avi també passa per una frustració, la de descobrir que el seu soci és un corrupte i l’ha enganyat durant molt de temps sense saber-ho (o no, no ho sabem), i ha anat arrossegant la culpa. I n’Ivan, la segona parella de la protagonista, també passa per una frustració que no coneixem exactament, i acaba fent un gest poc… Això no ho explicaré. Tots fugen. —I les dones? —En canvi, les dones, han d’afrontar les seves frustracions i les aguanten. Però això em va sortir sense voler. Mira: la narradora escriu la narració, que és una manera d’encarar i superar les diferents situacions. La mare és l’única que no tracta el pare com si fos boig i d’aquesta manera el salva, perquè no fuig. Ella sap que ho podrà superar si hi continua essent. La mare de l’Ivan, quan se separa del seu home, afronta la nova vida amb una gran llibertat, alliberada, mentre que ell s’enfonsa en la misèria. —La mare de la narradora és molt lúcida i no perd el nord, tot i que davant l’alienació del marit, ella es queda completament sola, perquè no pot explicar al seu confident de tota la vida, que és el marit, el que li passa de tan gros, perquè és ell qui ha perdut l’enteniment. —Això va passar així mateix. Quan vaig dir a casa que escriuria la història de la família es van posar a la defensiva. El meu pare no en volia saber res, tot i que els vaig dir que no publicaria la novel·la si no volien. Però quan vaig entrar en alguns detalls, per exemple, que presentava el pare com un Quixot del segle XXI, a ell ja li va semblar més bé. I a partir d’aquest moment, em van explicar moltes més coses, com aquesta solitud que va patir la meva mare. Ara, mon pare dirà sempre que tot és ficció. —Bé, i què no és una ficció? O hem de parlar d’autobiografia? (M’abstinc de parlar d’autoficció, un terme que ha caigut en desgràcia.) —És una ficció perquè l’estructura del relat és la d’una novel·la. Jo tenia clar que volia que fos una història novel·lada. Té una estructura complexa. Perquè volia tractar tota una sèrie de temes que em semblava que estaven relacionats o es podien relacionar entre si, i guanyaven en potència i també riquesa si ho feia. —Al principi parlàvem del títol, Les possessions, i volia anar a parar a la idea que aquest títol juga i fa de contrast amb la idea de la pèrdua. Hi ha moltes pèrdues en aquesta novel·la: la d’un pare temporalment alienat; la del paradís d’infantesa, can Meixura, un paisatge que conforma a la protagonista, que creia que estaria lligat per sempre a la seva vida, i ho estarà, però només en el record. I la idea del record sí que lliga amb el tema de l’herència: escriure els records, capturar la memòria, és el que al final quedarà de tot allò que es perdi. —Em feu pensar que hi ha diferents personatges que escriuen en la novel·la: el pare ho fa per justificar-se i aconseguir que la gent s’afegeixi a la seva lluita. En Vasconcelos per convèncer-se a si mateix per afrontar el suïcidi (va escriure moltes cartes de suïcidi)… Perquè quan escrius construeixes un relat i quan el llegeixes et reafirma. La narradora també viu un moment molt traumàtic, viu el dolor en temps present, en un fals present. I ella mira de fugir del dolor, col·locant les coses en un lloc on no li puguin fer mal. D’aquesta manera s’adona com ens condicionen les herències, ja siguin genètiques (la por de tenir les mateixes malalties que els pares i avis, la bogeria, el Parkinson) o l’herència d’uns valors: la narradora prova d’enamorar-se de n’Ivan, la seva segona parella, sobretot per oblidar-se d’en Marcel, la primera, però no ho aconsegueix del tot, perquè ella té uns valors molt diferents, heretats de la mateixa família i també d’en Marcel. —Quins valors representa cadascú? —Ella ha crescut en una família molt progre, on els diners són el mal. La lluita s’ha de fer per ideologia, per llibertat. En canvi, la gent a qui agraden els diners no és gent de fiar. I ella no aconsegueix superar mai aquesta barrera. Ella no es pot enamorar d’una persona que la seva màxima aspiració és fer diners, perquè no ha estat educada així. Hi ha aquesta herència. I hi ha l’herència de les cases. I de les lluites. La lluita (i supervivència) dels nostres avis és ben clara. La lluita dels nostres pares també diria que és clara (la lluita per la democràcia els anys setanta, la incorporació de la dona al món laboral…). Totes aquestes lluites ens han portat uns drets i llibertats que hem heretat. I la nostra generació trob que no ha lluitat per conservar-los. —Expliqueu-vos. —Ho resumiria amb la conversa que tenen mare i filla en la novel·la. La filla diu: ‘Mamà, no podem perdre la casa.’ I la mare: ‘Però la casa no és teva, és dels teus avis.’ I la filla: ‘Però no podem perdre un tros de Mallorca.’ I la mare: ‘Molt bé, vindràs a Mallorca tu a cuidar la casa? Si tu vius a Barcelona, filla meva.’ És aquesta idea del ‘jo em meresc el que tinc, però no pens mai el cost que suposa mantenir-lo ni el vull assumir’. És una visió materialista i cínica, perquè, qui vol anar a viure al camp? D’una banda, el desig de conservar la casa és molt espiritual, perquè és la nostra terra, però de l’altra banda, és molt materialista. —Quin valor dóna la narradora al paisatge? —És essencial, però està idealitzat. Quan marxes de Mallorca, Mallorca sempre ha de ser-hi, és com la mare. La necessites, però no vols pas viure amb ella, ni pots. I Barcelona és com l’amant, que és el lloc que tu has triat, que no l’aguantes tampoc gaire, però com a mínim l’has triat tu. El paisatge és el retorn. En la novel·la es diu: ‘No és la infantesa la nostra pàtria?’ En aquest sentit, és veritat que la casa és dels meus avis, que jo no hi puc fer res si la volen vendre, però ningú et pot treure la infantesa ni el passat. I no poder tornar a veure i a viure el paisatge amb el qual jo he crescut des de petita, un paisatge bell… Potser si no fos un paisatge bonic, no tindria la mateixa sensació de nostàlgia. Això estaria bé investigar-ho: si la gent que ha viscut en un paisatge bell és més nostàlgica que d’altres que no l’han tingut. —Un paisatge ordenat dóna qualitat de vida i això ja canvia la manera de viure, la relació amb l’entorn. Això està estudiat pels geògrafs. —I d’aquí se’n deriva la pregunta: d’on ets quan no tens on tornar? És allò de si pertanys a un lloc, el lloc també et pertany. —Això em fa pensar que el llibre trenca la idea buida de cosmopolitisme. —Sí. Les arrels, per a la filla, són molt importants. En canvi, per a la mare, que és belga i ha viscut a tot arreu, no ho són gens. És la néta qui se sent completament desposseïda quan es venen la casa on va passar tots els estius de la seva infantesa. I, certament, escriure és la manera de retenir la memòria d’aquell lloc. També, si ens posem generacionals, diria que som els últims que volem fer coses perdurables. —Expliqueu-vos. —Les generacions que vénen després de la meva viuen un munt de coses efímeres: les selfies, els WhatsApp… Diria que nosaltres encara fem coses pensant en el futur, en una memòria que perduri. —Voleu dir que la voluntat de perdurabilitat no és un element consubstancial de l’ésser humà? —Nosaltres encara recuperem fotos en paper, llibres, cases… Vas als llocs per estimular la nostàlgia, la memòria… I tenim aquesta ànsia de perdurabilitat, perquè hi creiem. En canvi, els qui vénen després, l’única cosa perdurable que es fan són els tatuatges. Nosaltres som els qui hem començat a perdre coses: se suposava que amb el temps guanyàvem drets i llibertats, també béns materials, més possessions. Però ara, cada vegada tenim menys metres quadrats per viure, cada vegada tenim menys llibertats, menys drets, menys benestar, sous més baixos… Som la primera generació que constata una pèrdua en relació amb el que hi havia abans. —Potser per aquesta pèrdua tan evident de drets i llibertats, sabem millor el que ens toca fer com a generació, que és lluitar per recuperar-los. —Sí, però no ho fem. Jo sóc bastant pessimista. —La novel·la contribueix a mostrar una dona molt contemporània, que viu la vida i les relacions sentimentals de tu a tu amb els homes. —Sí, però en algun moment me n’han fet una lectura una mica masclista, han titllat la protagonista de dona que fa i desfà. —? —Però sí, és claríssim que hi ha un de tu a tu total. —En la novel·la hi ha uns quants misteris. —Sí, i també m’ho han retret alguna vegada. Però jo m’estim més que n’hi hagi, de misteris, perquè al final és un llibre sobre els silencis. De quina manera ens afecta la corrupció però també els silencis, de quina manera allò del que no es parla es pot anar fent gros. I si es fa gros, és més perillós. Són silencis importants per cohesionar les famílies. En relació amb això, la novel·la apunta la pregunta: Volem saber-ho tot dels nostres pares, i els pares volen saber-ho tot dels seus fills? No és gens clar això. Al mateix temps, el silenci és inquietant. —També suposo que useu els silencis com a element narratiu, per anar creant el ritme adequat en la novel·la. —Totalment. Hi ha més en el que no s’ha escrit que en el que s’ha escrit. Hi ha un joc japonès, el Jenga, que és un bloc de peces de fusta al qual has d’anar traient peces, mirant que no s’ensorri. Doncs és això el que volia fer: vaig escriure molt i quan ja ho tenia escrit, anava llevant coses i mirant que el text s’aguantés. Per a mi escriure és la part fàcil, però cal fer l’arquitectura de la novel·la, endreçant, reescrivint… I sobretot vas traient molta cosa. Cada vegada que treus, crees un silenci. En aquest sentit, tampoc és una novel·la sentimental. No m’agraden les novel·les sentimentals. Per això en el llibre no s’expressen molts dels sentiments que s’hi donen. Potser perquè trob que és com posar una banda sonora a una situació dramàtica. No cal, ja entenem que la situació és dramàtica. I també és un joc que jo faig. No dic al lector el que ha de llegir, que faci ell la seva lectura. I vull que cada llibre sigui més exigent i millor que l’anterior. Cada llibre és un repte. —La protagonista és tan central, tan moll de l’os, que cerca l’altre per convertir-lo en una mena de frontó, per formular la pregunta i, en dos temps, també respondre-la. Per tant, allò que diuen els altres és necessari, però no tant com allò que diu ella, que sempre acaba tenint l’última paraula. —Home, la mare té més paraula que ella. N’hi diu unes quantes: ‘Créixer consisteix a no tenir on tornar’, per exemple. Li dóna unes quantes lliçons. És una novel·la plena de preguntes, perquè és més interessant plantejar la pregunta que no obtenir la resposta. Perquè la resposta sempre és interessada. Sempre és una resposta de salvació. Ella, la protagonista, sempre busca la manera de salvar-se. És una reflexió sobre el fet d’escriure: sempre ho entenem com una cosa positiva, però és una trampa. Amb l’escriptura construeixes una realitat paral·lela, que és la teva, en la qual et pots justificar, defensar, convèncer. Però és una trampa, perquè la realitat és una altra. Ella és conscient d’això. Però l’única persona que s’adona realment de la responsabilitat que comporta escriure és en Marcel, la seva primera parella, també periodista, que li diu: ‘Alerta què escrius, perquè és allò que la gent creurà.’ —Hi ha moments de venjança de la protagonista? —No n’hi ha. Per això calia prendre distància. Si l’hagués escrit el 2007, l’any que van succeir moltes de les coses que es narren, la narradora hauria estat més venjativa, perquè estava ressentida. Però la novel·la s’escriu deu anys després, el 2017. El missatge final és de pau: va ser difícil però ja està superat. El 2007 jo era massa a prop del monstre i el monstre se m’hauria menjat. En canvi, el 2017 el monstre s’ha convertit en fantasma i el fantasma fa por però no fa mal. El fet d’escriure és la trampa i la salvació alhora. —Hi ha un aspecte que no voldria deixar-me: la manera com la novel·la descriu la corrupció urbanística i paisatgística de Mallorca. Sense caure en el tòpic, s’explica amb una gran claredat: tot consisteix a robar mig metre de terra al veí, que és el mig metre que falta per construir una urbanització en una zona rural gairebé verge. I no tenir escrúpols de cap mena. —És curiós que les entrevistes a Mallorca van molt per aquí. No es llegeix igual el llibre allà que aquí. I ara em toca anar a Madrid, a veure cap a on aniran allà.

Llucia Ramis: ‘D’on ets quan no tens on tornar?’

La menor investigada pel tall de les vies de l’AVE a Girona durant l’aniversari de l’1-O s’ha acollit al seu dret a no declarar davant la fiscalia de menors. L’atestat policíac, que es basa en imatges de les càmeres de videovigilància de l’estació, la identifica com una de les activistes que, suposadament, es van asseure a les vies. La investiguen per un delicte de desordres públics. Una quarantena de persones, en el marc de la campanya antirepressiva ’21 raons’, s’han concentrat a les portes del Palau de Justícia per donar suport a la menor, que té 17 anys. L’activista denuncia una campanya de persecució contra el moviment independentista per part de la policia espanyola.

Una menor investigada pel tall de les vies de l’AVE a Girona s’acull al dret a no declarar

El preacord al qual han arribat Podem i Esquerra Unida per concórrer en coalició a les eleccions espanyoles cedeix a EUPV el lloc número dos a les candidatures de Unides Podem per València i Castelló, i el quart per Alacant. En el cas de les Illes, el candidat EUIB anirà en tercera posició. En les llistes per al senat espanyol de la coalició, EUPV ocuparà el segon lloc en les llistes per Alacant i Castelló i el tercer per València. En les llistes a les eleccions espanyoles, a més d’ocupar el segon lloc a la llista, EUPV ocuparia el sisè, desè i tretzè, i en la d’Alacant, a més del quart, el sisè i el vuitè. A Castelló només aniria en segon lloc. Segons fonts d’EU, si es repetissin els resultats de 2016, amb aquest preacord Esquerra Unida passaria a tenir de 5 a 6 diputats a Unides Podem, sense comptar els que actualment formen part de les confluències de Catalunya i Galícia, on també s’integren tres parlamentaris de la formació d’esquerres. Així mateix, en les eleccions europees s’han assignat a EU els llocs 2, 6, 10, 16, 18 i 20 en la llista que presentarà amb el nom de Unides Podem canviar Europa i encapçalada pel responsable d’Internacional de Podem, Pablo Bustinduy.

EU ocuparà a les eleccions espanyoles el segon lloc a València i Alacant i el tercer a les Illes

La policia carrega contra els estudiants que protestaven contra el desallotjament de l’edifici històric de la UB, on una cinquantena d’estudiants hi ha estat tancada quatre mesos en protesta pel pla Bolonya.

Càrrega contra els estudiants de la UB

Representants del partit independentista Crida per Palma han canviat simbòlicament el nom a la plaça de la Guàrdia Civil pel nom de ‘Plaça de l’1 d’octubre‘, en homenatge al referèndum. Crida per Palma ha fet aquesta acció reivindicativa coincidint amb l’aniversari del cop d’estat espanyol del 23 de febrer de 1981. Manel Domenech, número u de la candidatura del partit municipalista, ha ressaltat que amb el canvi simbòlic de nom es pretén posar de manifest que ‘el projecte oligàrquic de l’estat espanyol està esgotat’. ‘El poble mallorquí té dret a organitzar la seva seguretat de forma autònoma, sense ingerències externes’, ha defensat la número 2 de la Crida, Laura Dorado.

Crida per Palma rebateja la plaça de la Guàrdia Civil com a ‘Plaça de l’1 d’octubre’

La Mesa Nacional d’Iniciativa del Poble Valencià, un dels tres partits integrants de Compromís, va donar ahir suport a la negociació d’una candidatura conjunta entre Compromís i Podem a les eleccions espanyoles del desembre. Iniciativa, en la línia expressada abans pel Bloc, proposa una candidatura valenciana que tinga un grup parlamentari a Madrid però afirma que ‘la generositat en els pactes’ sempre ha sumat, segons l’experiència de la mateixa coalició. Iniciativa dóna a aquestes eleccions una importància especial perquè “des de Compromís per primera vegada podem encapçalar els resultats electorals al territori valencià i contribuir a un canvi polític al govern central semblant al que vam protagonitzar al País Valencià el passat 24 de maig’. En les eleccions de maig la suma dels vots de Compromís i Podem, que es van presentar per separat, va superar els vots obtinguts per PP i PSPV.

Iniciativa vol que Compromís negocie una aliança amb Podem a les espanyoles

Enguany se celebra el 150è aniversari dels gegants vells de la Patum i el 125è dels gegants nous. Per commemorar-ho, s’han organitzat uns quants actes especials, entre els quals es destaca la ballada que faran el diumenge de Corpus. L’organització ha arribat a un acord amb el músic nord-americà Bruce Springsteen, que els cedirà els drets de la cançó ‘If I should fall behind’. Gràcies als arranjaments del director i compositor Sergi Cuenca, els gegants faran un ball, en un dels salts de la Patum completa a la plaça de Sant Pere, amb la música de la cançó de Springsteen. Enguany la Patum serà del 25 al 29 de maig. Heus ací una interpretació d’aquesta cançó per part de Springsteen: En aquesta altra interpretació, durant la ronda de concerts amb The Seeger Sessions Band, el 2006, ens podem fer una idea més aproximada de com podria arribar a sonar per a la Patum, tal com ens ha fet avinent el lector Vidal Orive Torras: Un pastisser de Berga, decisiu El contacte amb l’entorn del cantant s’ha fet gràcies al pastisser berguedà Albert Dorna, segons que informa el diari Regió 7. Dorna és membre del club de fans de Springsteen de l’estat espanyol. Segons el comunicat emès pel Patronat Municipal de la Patum, des de fa anys, uns quants membres de la comparsa dels gegants s’havien imaginat que un dia ballarien un arranjament per a banda de ‘If I should fall behind’ a la plaça de Sant Pere el diumenge de Corpus. Tanmateix, Dorna no va voler explicar amb detall com s’havia gestat tot plegat. El juliol del 2008, Dorna va ser notícia perquè va poder ensenyar a Springsteen una rèplica seva feta amb una peça de xocolata d’1,20 metres d’altura, aprofitant un cap de setmana que Springsteen actuava a Barcelona. ‘Si sóc jo, de xocolata!’, va exclamar el cantant. Dorna, amb Springsteen i la rèplica de xocolata, el 2008.

Bruce Springsteen cedeix una cançó a la Patum de Berga

Les Illes han començat a tornar als mercats per obtenir finançament, concertant operacions de crèdit amb quatre bancs, per valor de 178 milions d’euros. Això permet al govern de començar a desvincular-se dels mecanismes de liquiditat de l’estat espanyol. El govern explica que aquests crèdits extraordinaris concertats eviten haver de recórrer als fons i mecanismes de liquiditat de l’estat espanyol, com preveu el pla d’endeutament plurianual. N’ha informat la Conselleria d’Hisenda i Administracions Públiques en un comunicat. Aquestes operacions per concertar crèdits extraordinaris s’han acordat amb Caixabank, Banca March, Colonya Caixa d’Estalvis de Pollença i BBVA i es destinen, d’una banda, a finançar la concessió d’ajudes als afectats per les inundacions a la comarca del Llevant de Mallorca, per un import de 45 milions, i, d’una altra, a cobrir l’abonament d’indemnitzacions derivades de sentències judicials en matèria de protecció urbanística, per un import de 133 milions. Alhora, es tramita finançament per aconseguir 517 milions del mercat, gairebé la meitat de les necessitats ordinàries d’endeutament d’aquest any. L’altra meitat es mantindrà dins el compartiment de facilitat financera, l’instrument financer de l’estat espanyol al qual les Balears es va adherir l’any passat, gràcies al compliment dels objectius d’estabilitat pressupostària (dèficit, deute i regla de despesa), fet que li va permetre de deixar de finançar-se amb el fons de liquiditat autonòmic (FLA). El pla d’endeutament plurianual de les Balears fins a l’any 2021, que estableix aquestes previsions per a l’actual exercici, ja va rebre el vist-i-plau del govern espanyol el passat setembre. El retorn a les vies de finançament en els mercats i l’inici de la desvinculació gradual dels mecanismes de liquiditat de l’estat suposen ‘un punt d’inflexió’ per a les Balears, segons la consellera d’Hisenda i Administracions Públiques, Catalina Cladera. ‘Són una fita que ens permet de recuperar autonomia financera i més flexibilitat’, explica. I afegeix: ‘D’aquí a dos anys, ja no haurem de demanar finançament a través de l’estat.’ La consellera Cladera ha destacat també que durant l’exercici 2018 s’ha reduït el deute públic, tant en xifres absolutes com en percentatge sobre el producte interior brut (PIB). La xifra provisional del deute públic balear el 31 de desembre de 2018 era de 8.723.000 d’euros, és a dir, un 28% del PIB i una reducció de 79 milions d’euros respecte dels 8.802.000 (29,4% del PIB) de tancament de 2017.

El govern balear concerta crèdits amb quatre bancs i fa efectiu el retorn als mercats financers

El portaveu de Compromís al Senat espanyol, Carles Mulet, ha demanat al president govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, de no ratificar l’acord comercial de la Unió Europea amb el Mercosur atesa la política ‘ecocida’ del president del Brasil, Jair Bolsonaro, amb l’Amazones. ‘Si al final es donen ales a les polítiques devastadores de Bolsonaro, som còmplices d’aquests atemptats al pulmó del planeta’, ha asseverat. Així s’ha pronunciat després de l’advertència del primer ministre d’Irlanda, Leo Varadkar, enmig de l’augment dels incendis en la selva amazònica, que ha afirmat que si el Brasil no es mostra més compromès en la protecció de l’Amazones provarà de blocar l’acord. El govern francès també ha manifestat que no està disposat a donar suport a l’acord ‘en la seva forma actual’ després d’haver constatat que el president del Brasil, Jair Bolsonaro, ‘ha mentit respecte de les seves polítiques mediambientals’. En aquest context, Compromís ha subratllat que països com Finlàndia han proposat a la UE de ‘boicotar l’exportació de carn del Brasil per aquesta situació.’ ‘Tot Europa reacciona, excepte el govern espanyol en funcions sense funcions’, ha lamentat. A parer seu, l’executiu espanyol està ‘més preocupat a crear un relat fals per a justificar unes noves eleccions que no a governar, continuant el desgovern imperant ja al final de l’abril’. L’acord ha de ser ratificat pels estats de la UE i Compromís ha demanat que, si més no, Espanya prengui la distància i les reserves de França i Irlanda. Consideren que el menyspreu mediambiental i la ‘passivitat’ de Bolsonaro en vista dels milers d’incendis que desolen l’Amazones l’han situat com a responsable últim d’una ‘política depredadora del pulmó verd del planeta’. ‘Letal per a l’agricultura valenciana’ A més, Mulet ha remarcat que l’acord amb el Mercosur havia estat precedit per la polèmica perquè era letal per a l’agricultura valenciana, car obria el mercat europeu a països com ara el Brasil, l’Argentina, l’Uruguai o el Paraguai. ‘Era deixar a la seva sort al sector agrícola i ramader’, ha indicat. Ha afegit que actualment la devastació de l’Amazones pot ser la coartada per a estendre al Brasil les terres de cultiu o d’explotació ramadera. ‘Si se signen acords amb aquests països han de ser en canvi d’unes mínimes garanties fitosanitàries, de dignitat laboral, però especialment, de garanties mediambientals, i si al final es donen ales a les polítiques devastadores de Bolsonaro, som còmplices d’aquests atemptats al pulmó del planeta, que durà efectes gravíssims per a la nostra pervivència com a espècie’, ha subratllat. El senador de Compromís considera que la ‘condescendència del govern espanyol amb l’acord és la seva ‘enèsima traïció del camp valencià, perquè aquests acords, sigui el ZETA, els acords de l’UE amb països del nord de l’Àfrica, l’acord amb les cinc repúbliques sud-africanes o ara amb el Mercosur, acaben venent al camp valencià.’ En aquest sentit, ha denunciat la ‘falta de respecte’ cap al país i el seu sector agrícola. Mulet ha remarcat que no es pot permetre ni promoure la ‘crema en massa’ de l’Amazones i la possibilitat que es transformi en terres de cultiu i de ramaderia mitjançant un tractat que obre les portes a les exportacions del Brasil.’ ‘O el Brasil canvia radicalment de política o no podem ser els seus còmplices. Sánchez continua a la seva mentre Europa mostra la seva indignació. A l’acord, abans de ser ratificat, cal posar-hi moltes garanties, primer respecte del nostre camp i també per no ser còmplices de la desaparició de l’Amazones’, ha conclòs.

Compromís demana a Sánchez de no ratificar l’acord amb el Mercosur atesa la política ‘ecocida’ de Bolsonaro amb l’Amazones

La preocupació dels veïns de Barcelona per l’habitatge i el turisme ha anat a més durant els últims sis mesos. Segons el baròmetre municipal del mes de juny presentat aquest dilluns, ha crescut un 7,5% el neguit dels barcelonins per tot allò relacionat amb l’accés a un pis on viure, fet que ho situa com a segon problema a la ciutat. En concret, quan s’ha preguntat als veïns expressament per qüestions relacionades amb l’habitatge, un 48,6% han assegurat que la ciutat té un problema molt greu en aquest àmbit. En paral•lel, pel que fa al turisme, els barcelonins el situen com a tercer problema al conjunt de la ciutat, mentre que al desembre era percebut com a cinquena preocupació, per darrere de qüestions com la contaminació. Mentrestant, la relació entre Catalunya i l’estat espanyol es manté com la principal problema pels veïns, com ja ho va ser al darrer sondeig.

Creix la preocupació dels barcelonins per l’habitatge i el turisme

Aquesta setmana, quan l’escriptor Martí Domínguez va recollir el premi a la Millor Novel·la de l’Any per L’esperit del temps, que atorga Òmnium Cultural, va fixar en primer lloc la mirada cap al País Valencià. Deia a VilaWeb: ‘El premi referma els vincles amb el País Valencià, que té una literatura molt potent i sovint no és prou coneguda. De fet, nosaltres som deutors d’una sembra que va ser fusteriana. Venim d’aquella llaurada. El 1972, Joan Fuster va escriure a la revista Serra d’Or un article on es preguntava per què no s’escrivien novel·les al País Valencià. Ara això ja no podria dir-ho.’ Aquesta declaració venia motivada per un parell de fets que havien ocorregut pocs dies abans. Per una banda, Joan Benesiu havia estat reconegut amb el premi Ciutat de Barcelona de literatura catalana per la seva novel·la Serem Atlàntida. Un altre premi literari a obra publicada el 2019, que s’ha endut un escriptor valencià. El mateix dia que se sabia el premi Ciutat de Barcelona entrevistàvem l’escriptor Manuel Baixauli (Sueca, 1963), que acaba de publicar la novel·la Ignot. En l’entrevista, deia: ‘Aquest premi és una bona notícia perquè Benesiu es consolide.’ El nou llibre de Baixauli també rep el suport de la crítica i del públic, i aquesta darrera setmana s’ha situat com el tercer llibre més venut, després de la novel·la d’Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla i la traducció de Sally Rooney, Gent normal. En la mateixa llista de les deu obres de ficció més venudes també hi trobem Guillem, de Núria Cadenes, barcelonina de naixement però valenciana d’adopció, que novel·la la història de l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un grup d’extrema dreta i el blanqueig d’aquesta acció criminal i del feixisme al País Valencià durant dècades. Precisament, Martí Domínguez aquells dies també estava marcat per les reflexions que van fer amb Núria Cadenes al programa de ràdio Ciutat Maragda. Tots dos escriptors foren convidats a parlar de literatura valenciana a Catalunya, juntament amb els comentaris del conductor del programa, David Guzman i els col·laboradors Maria Bohigas i Jordi Puntí. Per a alguns oients, un dels millors programes fets per Ciutat Maragda. Una sembra fusteriana Va ser David Guzman qui va mencionar a Ciutat Maragda l’article de Joan Fuster del febrer del 1972 a Serra d’Or. Deia en l’article ‘Una carència singular’, dins la seva secció Restriccions mentals, que «el País Valencià actual no té una novel·la pròpia.» I ho comparava amb la producció que hi havia de novel·listes de les Illes Balears. Continuava dient: «Hi ha hagut fins ara pocs novel·listes, i ben sovint, les obres que han publicat s’inhibeixen de la ‘realitat’ immediata o la falsegen.» I es preguntava el perquè: «Hi ha una mena de repugnància o de por a enfrontar-se amb les pròpies imatges.» I acaba dient: «Són moltes les novel·les que no s’han escrit. Per què? Podien haver-se escrit en castellà. Ni en castellà. Insisteixo. Per què?» Com diu ara Martí Domínguez, fill literari de Fuster, avui al País Valencià tenim novel·la, tot i que cal visibilitzar-la i tot i que els vincles entre territoris d’una mateixa parla, sovint estiguin poc lubricats. La invisibilitat dels escriptors valencians al Principat David Guzman obria el debat fent aquestes preguntes: Quants escriptors valencians actuals coneixem al Principat? Quin equilibri hi ha entre tots dos territoris? Una mateixa llengua i una mateixa cultura amb accents diferents, que massa sovint no té cura de la seva riquíssima diversitat. I hi va haver intervencions com les que segueixen: Núria Cadenes: Què passa amb tot el que us perdeu els del Nord amb tot el que succeeix, especialment en l’àmbit literari, al Sud? Martí Domínguez: Hi ha una desconnexió, que té a veure amb la manca de mitjans de comunicació que puguen fer aquesta xarxa. Sempre que anem a Catalunya som ben acollits els escriptors valencians, però batallem molt encara per ser tan desconeguts. La majoria d’escriptors valencians no tenen visibilitat a Catalunya. Núria Cadenes: Cal recordar que al País Valencià no sentim Catalunya Ràdio ni veiem TV3. I a Catalunya no es veu ni se sent À Punt. I aquesta manca de comunicació no ens la podem permetre. No pot ser que la gent no conegui la poesia de Marc Granell, per exemple, perquè és un dels grans poetes que té la literatura catalana en aquests moments. Acaba de publicar les seves Obres Completes. No us el perdeu! Jordi Puntí: Si pensem en els anys vuitanta, l’intercanvi pel que fa a la cultura i sobretot la literatura que es feia al País Valencià i a Catalunya era constant. Recordo un escriptor com el Toni Cucarella que publicava habitualment aquí i en Marc Granell publicava a les edicions de poesia de Columna. Tot això es va anar diluint i es va anar perdent. Com pot ser que faci quinze anys (des del 2005) que cap poeta valencià guanyi el premi Carles Riba? O, a l’inrevés, què passa amb el premi Andròmina de narrativa? La nòmina de guanyador és majoritàriament d’escriptors valencians. Hi ha hagut molts aspectes que ens han allunyat. La comercialització, per exemple. Els editors d’aquí prenen menys riscs. Ara mateix publicar un autor valencià poc conegut té un punt de risc. Martí Domínguez: Penso que és més fàcil per un autor català publicar al País Valencià que a l’inrevés. Ara mateix, David Castillo ha guanyat el Joanot Martorell. Jordi Puntí: Però la presència d’autors mallorquins en l’edició a Catalunya és molt més gran, no és comparable a la dels valencians. Però pel que fa al nombre d’obres, n’hi ha més al País Valencià. Els mallorquins no tenen gairebé on publicar i el que acaba quedant allà és molt local. En canvi, al País Valencià s’ha aconseguit crear un sistema de publicacions una mica més important. Martí Domínguez: Jo crec que els valencians que fem literatura mirem constantment cap a Barcelona. Barcelona és el meu París. Com a escriptor, Barcelona és la meva capital. I això a l’inrevés no passa, que València sigui considerada per vosaltres com una capital. Veniu poc i coneixeu poc el territori. Maria Bohigas: De tot això que estem dient hi ha coses que s’han de matisar. Sobre les editorials mallorquines: sabem perfectament què fan editorials com El Gall Editors i AdiA. Formen part completament del nostre paisatge. I volia preguntar-vos quins són els autors actuals, de les últimes fornades, que construeixen un paisatge literari actiu al País Valencià. Crec que la ignorància general pel que fa al que s’edita al País Valencià és enorme des del Principat. Com és enorme la ignorància pel que fa a Lleida, a Tarragona. Això té a veure amb una determinada concepció del territori que es té a Catalunya, que és que les zones que compten són aquelles on estiuegen els que manen, que són l’Empordà i Mallorca. I també volia dir que tot i l’aïllament, les millors revistes que s’editen en català es fan des de València: el setmanari El Temps, la revista de divulgació científica Mètode, la revista d’història Afers, L’Espill, Caràcters… Núria Cadenes: El que m’esvera és que aquestes revistes no arriben a Barcelona. Per què un debat d’actualitat sobre ciència que planteja la revista Mètode no es pren com a punt de partida de debats en programes i tertúlies a Catalunya? Martí Domínguez: Mètode ha fet ara el número 100 i sí que esperava una mica més de ‘comboi’. Ha passat sense pena ni glòria. I mira que hem fet un llibre amb motiu de l’efemèride. I voleu noms? Us puc dir Carlos Fonollosa, Paco Esteve. Són gent jove amb voluntat d’estil. I un suport de Catalunya els ajudaria a perseverar. Perquè la literatura és perseverança. La carrera de fons que implica escriure un llibre, per poder defensar-lo, molta gent no està disposada a fer-la. Núria Cadenes: Diem més autor: la Raquel Ricart, la Teresa Pascual, Vicent Usó… David Guzman: Han canviat molt els temps des de l’article de Joan Fuster a Serra d’Or, on demanava una novel·lística normalitzada i normalitzadora. Jordi Puntí: TV3 no parla ni de les revistes editades a València ni de les revistes catalanes ni dels llibres publicats al Principat. I la funció dels llibreters també és important, que facin una recerca per oferir llibres dels bons autors valencians. I això és més fàcil si tens el suport dels mitjans. Martí Domínguez: La cultura catalana està molt present a València. He fet més presentacions a València que a Catalunya del meu últim llibre. Veig que hi ha una mena de pànic escènic de baixar al País Valencià. I, en canvi, hi ha un públic i lectors en català. El meu editor va baixar aquesta darrera edició a la Plaça del llibre i es va endur una gran sorpresa, va quedar encantat, i va dir que aquest any baixaria amb els llibres de Proa. Hi ha un públic jove, lluitador. I si els editors catalans no baixen, els autors valencians no tenim a prop l’editor i això produix una sensació d’exili.

Superar el pànic escènic dels editors catalans per baixar al País Valencià

La comissió del parlament que investiga els atemptats de Barcelona i Cambrils de l’agost de 2017 ha elevat a la mesa de la cambra les incompareixences de diversos càrrecs policíacs que no han acudit a la cita. Es tracta del tinent coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, representant del Ministeri de l’Interior espanyol a la Junta de Seguretat de Catalunya; el cap de la policia espanyola a Catalunya, Sebastián Trapote; l’ex-director general del cos, Germán López; el director del centre espanyol d’intel·ligència (CNI), Félix Sanz; el cap de la Guàrdia Civil a Catalunya, Ángel Gozalo, i el director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO), José Luís Olivera. Com que és la segona vegada que planten la comissió, la mesa debatrà si n’informa la fiscalia per un presumpte delicte de desobediència, com ja ha fet amb altres compareixents que no han acudit a la cita. En aquest cas, cap dels citats com a testimonis han respost a les convocatòries que se’ls havia enviat, segons ha revelat el president de la comissió i alcalde de Ripoll, Jordi Munell. ‘Van estar citats per dimarts i, tal com preveu el reglament, se’ls ha citat en segona convocatòria passats els tres dies reglamentaris’, ha explicat durant la sessió d’aquest divendres.

Pérez de los Cobos i altres càrrecs policíacs planten la comissió dels atemptats del 17-A

El dramaturg Manuel Molins, Premi d’Arts Escèniques de 2018 de la Generalitat Valenciana, estrenarà, el dijous, 23 de maig, a la sala Iturbi del Palau de la Música de València, la seva última obra en què, amb el títol ‘Les Veus de la Frontera’, aprofundeix sobre els sentiments de les persones refugiades. Es tracta d’una cantata que es desenvolupa en un camp de refugiats en l’actualitat i, on a través de diferents personatges, reflexiona ‘sobre els sentiments de tots aquells que s’han vist obligats a desplaçar-se per motius aliens a ells i han quedat atrapats en uns llimbs al marge de tota legalitat i humanitat’, assenyala Mediterráneo Media Entertainment, que produeix l’espectacle. ‘Les Veus de la Frontera’ està escrita i dirigida per Manuel Molins i compta amb música d’Arcadi Valiente interpretada per l’Orfeó de València dirigit per Josep Lluís Valldecabres. Així mateix, tindrà la participació dels solistes Vicent Antequera (baríton), Miguel A. Ariza (baríton), Óscar Navarré (tenor), Tere Núñez (mezzo), Elma Sambeat (soprano), Joan Valldecabres (baríton) i Amparo Zafra (mezzo ). D’altra banda, els actors Esther Valls, Luis Meliá, Abel Soriano i Helena de Luis interpreten diversos dels personatges de l’obra. Jesus Debón (piano de continuïtat), Joan E. Broseta (Oboè), Luís Martínez (Violoncel), i el mateix Arcadi Valiente (Piano) seran els responsables de pintar la cantata. A més, l’obra comptarà amb la col·laboració de La nova Muixeranga d’Algemesí. La peça està produïda per la Mediterráneo Media Entertainment, que a més està preparant la gravació d’un documental sobre els refugiats a partir de l’obra de Molins. Les entrades ja estan disponibles a la web del Palau de la Música i tots els beneficis de la representació de l’obra i el documental aniran destinats a les ONG Open Arms, Creu Roja i CEAR (Comissió espanyola d’ajuda als refugiats).

Manuel Molins estrenarà al Palau de la Música de València una cantata inspirada en els refugiats

La candidatura de Junts per Catalunya (JxCat) ha exhibit múscul en l’acte central de la campanya de les eleccions del 21-D. En un acte al pavelló d’esports de la Vall d’Hebron, amb més de tres mil persones , el cap de llista, Carles Puigdemont, ha dit que la victòria de JxCat garantiria l’alliberament dels presos i el retorn del govern que és amb ell a l’exili. En un missatge en directe des de Brussel·les, el president ha volgut retornar la confiança que la Generalitat ha rebut del poble, i ha insistit que el 21-D era la segona volta del referèndum de l’1-O. A més, Puigdemont ha demanat el vot de tot l’independentisme perquè el 21-D calia votar en clau de país i no de partits, segons que ha argumentat, amb l’objectiu de restituir l’executiu legítim i plantar cara al president espanyol, Mariano Rajoy, i al 155. El número dos de la llista, Jordi Sànchez, ha demanat en el seu primer missatge de veu des del seu empresonament que els catalans votin Puigdemont per restablir el govern. Sànchez creu que JxCat té la victòria a tocar i ha criticat amb duresa l’unionisme. Ha titllat de ‘tontos útils’ Iceta, Albiol i Arrimadas i ha advertit que el rival real és Rajoy.

Puigdemont diu que la victòria de JxCat garantirà l’alliberament dels presos i el retorn del govern a l’exili

Manuel Valls va anunciar ahir que es presentaria a la cursa electoral per a governar la ciutat de Barcelona. ‘Vull ser el pròxim batlle de Barcelona’, va dir el fill d’Horta, davant la imatge de la flor de Barcelona, el característic panot del passeig de Gràcia. Després d’Ernest Maragall, doncs, ja hi un segon nom oficial per a una cursa que es presenta com més va més interessant. Valls, ex-primer ministre francès i ex-batlle d’Ebry, va ser fa uns anys ministre d’Interior francès, famós per la duresa contra la immigració, però ahir va fer l’anunci en un acte petit, curt i mal organitzat, amb un començament caòtic. Els organitzadors van escollir la petitíssima sala Mirador del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), amb un aforament de 150 persones i prou, cosa que va deixar molta gent fora i, alhora, cadires buides a dins. Inèdit. A sobre, molta premsa no va poder seguir l’acte in situ, a causa d’un lentíssim procés de selecció que feia pensar en l’entrada d’una discoteca de la part alta de la ciutat. Tu sí, tu no, durant uns llarguíssims minuts més propis del caos que no de la censura. Molts periodistes van acabar anant-se’n, enutjats i publicant missatges irats a les xarxes, per a seguir l’acte amb la retransmissió de Barcelona Televisió per via web. ‘Això demostra improvisació’, deien unes senyores, esverades per la mala organització, mentre els convidats VIP passaven a empentes i rodolons, literalment com bonament podien, cap dins la sala Mirador, plena d’homes grans i encorbatats. I això que s’hi esperava glamur, cares conegudes, famosos i brillantor donant suport a Valls. Però tan sols l’empresari Luis Conde i l’arquitecte Òscar Tusquets es van deixar veure en una sala on sí que hi havia Nacho Martín Blanco i Matías Alonso, de Ciutadans, o Joaquim Coll, de Societat Civil Catalana. La seva germana Giovanna Valls, barallat amb ell fins fa poc, també li ha acabat donant suport, tot i les queixes d’un cosí. Coses de famílies. En fi. Hem d’afegir que Albert Rivera, absent, va enviar un missatge via Twitter i que Inés Arrimadas tampoc no hi era. És a dir, tot i que Ciutadans ja ha anunciat que donarà suport a Valls, la seva presència ahir va ser deliberadament amagada. Ahir Valls presentava una candidatura que vol anar més enllà de Ciutadans. I va quedar clar. Discurs ben travat, però llegit, i centrat en la seguretat Valls va fer un discurs majoritàriament en català, menys pinzellades en castellà i uns minuts en francès, en què va poder dir als seus compatriotes francesos que deixaria el càrrec de diputat a l’Assemblea Francesa, que avui encara conserva. La resta del discurs va ser llegit pel candidat, amb un cert i bonic accent francès, i amb una estructura ben pensada, ben escrita i que feia un repàs del seu projecte dels orígens ençà. Us oferim tot seguit fragments destacats del discurs, de mitja hora escassa de durada: «Després d’un temps llarg i seriós de reflexió, he pres la següent decisió: vull ser el pròxim alcalde de Barcelona. Sí. Quiero ser el próximo alcalde de Barcelona.» «Gran part de la meva inquietud me la va encomanar el meu pare, Xavier Valls, gran pintor figuratiu, que va marxar a París de la llosa franquista, i deixà Barcelona el 1949, però no va renunciar mai a la seva llengua i costums. A Barcelona, tornàvem els estius. Recordo Eduardo Mendoza, Marià Manent, Joan Brossa, Maria Aurèlia Capmany, Tusquets o Ràfols Casamada.» «Tots guardem un record de les primeres festes, balls i discoteques o el primer amor. No puc oblidar el meu primer “t’estimo” i no “je t’aime” ni “te quiero”. Aquestes coses marquen.» «Avui Barcelona té problemes greus: es va deteriorant, i aquests és un fet que afecta de manera molt diferent els ciutadans. Baixem en tots els indicadors. Del 8 al 15 en els rànquings més solvents: els preus, la seguretat, la imatge internacional o la vida cultural.» «Barcelona avui registra una tendència al deteriorament, el fenomen okupa ha crescut i la desigualtat ha crescut.» «El turisme no és l’enemic de la ciutat. Les declaracions que criminalitzen el turisme són molt negatives.» «Podem observar que hi ha inseguretat als barris. Falta civisme. Aquest estiu ha estat notícia la situació dels narcopsisos i el descontrol del top manta. Molts ciutadans diuen que no poden més.» «Hem vist escenes de grans violència respecte del turisme.» «Barcelona es destaca per la vocació cultural. És urgent que la ciutat recuperi la posició que ha mantingut. Caldrà reforçar els vincles amb els castellanoparlants. Hem de parlar a 550 milions que parlen la nostra llengua.» «Barcelona també pateix els efectes del procés. I Barcelona mereix ser governada pensant en ella mateixa.» «El procés va intentar posar Barcelona en una cruïlla d’incerteses que no es resoldrà en una equidistància forçada.» «La provocació i l’ocupació de l’espai públic exclouen gran part de la gent, si no la majoria.» «L’independentisme projecta Barcelona com a capital d’una imaginària República Catalana. Barcelona no és això, ni li interessa ser-ho.» «Dimitiré de totes les meves responsabilitats i deixaré el meu escó a l’Assemblea Nacional francesa.» «Passi el que passi em quedaré. Sóc barceloní. Visc a Barcelona i treballo a ESADE. Faig un acte de fe per Barcelona.» «Sóc un home d’esquerres. Vinc del socialisme francès. Amb principis i valors republicans. Però sóc un candidat independent. Però de cap manera no puc estar contra els partits, se’m trobarà en el respecte.» «Hi haurà partits que em donaran suport, com ha fet Ciutadans. Però el meu desig és que siguin més. Sé que alguns han dit ara que no. Però tenim temps.» Manuel Valls i Societat Civil Catalana La presentació d’ahir tanca un cicle que comença el novembre d’ara fa un any. Segons que va explicar El Confidencial, i ahir el diari Le Monde ratificava, l’operació Manuel Valls va sorgir de l’entitat unionista Societat Civil Catalana, fundada per persones com Josep Ramon Bosch, o carlins ultracatòlics, com Barraycoa. L’entitat va tenir la idea de convertir Valls en un candidat dels constitucionalistes i, al cap d’un any, ha dit que sí, tot i l’intent de Ciutadans que fos sobretot el seu candidat. Veurem, al final, si és el candidat ‘que ens hem donat entre tots’ o només del partit de Rivera.

Manuel Valls, contra ‘la capital de la República Catalana imaginària’

L’escriptor i periodista Rafael Vallbona (Barcelona, 1960) ha guanyat el premi Sant Joan de literatura catalana d’enguany, amb la novel·la La casa de la frontera. És una crònica històrica de cinc generacions de la família Grau (avui, Bord Grau), que a final del segle XIX va obrir un hostal, que després es convertí en bar i botiga de queviures i actualment és un establiment de material esportiu, esquís i bicicletes sobretot. La família de la casa de la frontera ha viscut des de la perifèria, des de la frontera, un seguit de vicissituds lligades inevitablement a la història del país i, és clar, a la història de la Cerdanya, un territori singular, esquarterat sistemàticament, com ha explicat Vallbona. ‘La Cerdanya –diu– és una vall insòlita, que es troba orientada d’est a oest, per la qual cosa gaudeix de moltes més hores de sol, i és un territori preeminent del Pirineu. La comarca natural ha estat objecte d’un esquarterament múltiple, començant pel Tractat dels Pirineus, que va dividir la comarca en dues, pertanyents a dos estats diferents. Després l’estat espanyol la va repartir en dues províncies i encara són diferents també el partit judicial i el bisbat. I jo fa molts anys que em vaig enamorar d’aquest territori de frontera, habitat per gent especial, amb caràcter de diletant. Entre les amistats que hi he fet, hi ha la família Bord Grau, els dos germans Jaume i Miquel, que porten la botiga d'”esquissos” (diuen ells) i de bicicletes. Jo sóc negat per a l’esquí, però la bicicleta no m’escau tan malament.’ Continua Vallbona: ‘El 1872 els descendents d’aquests amics van comprar cal Roseraire, una fonda que es troba a Puigcerdà, al barri de la duana, fent frontera amb la Guingueta d’Ix. I vaig anar descobrint que són una família increïble, que els han passat coses increïbles, des d’aleshores i fins avui. Un dia, l’avi Ricard, de noranta-dos anys, em va dir que em faria una sopa que havia après dels bascos. I jo que vaig preguntar: ‘Quins bascos?’ I ell: ‘És que el govern basc es va estar a casa.’ Consultat l’arxiu de Salamanca, era cert el que deia l’avi Ricard: dos consellers del govern basc van fer estada a la casa de frontera uns mesos durant la guerra civil. Després de conèixer aquest fet ja no me’n vaig poder estar i em vaig posar a documentar-me i escriure aquesta història. Hi he tardat nou anys.’ És un relat de no-ficció, a partir dels records i anècdotes explicades per diverses generacions de la família Grau. La novel·la juga a fer salts en el temps i en cada època és un narrador diferent que condueix la història. En l’època contemporània és Vallbona mateix que pren la paraula. Tot i que es fa un relat local, la història també és global, perquè per la casa de frontera passen dues guerres mundials, una guerra civil, el món del contraban, el pas de refugiats a l’exili, i més recentment, l’arribada del turisme, la perforació del túnel del Cadí… Es parla de personatges reals que van tenir una certa importància política, econòmica i social, com en Bertran Serra, empresari cotoner, un dels més importants del món als anys trenta del segle XX, que estiuejava allí; o el doctor Berini, un prestigiós oto-rino-laringòleg, que fou sogre del ninotaire Jaume Perich. La casa de la frontera, que publicarà Edicions 62, arribarà a les llibreries a principi de setembre i es presentarà durant la Setmana del Llibre en Català. El jurat que ha atorgat el premi ha estat format per Pere Gimferrer, Carme Riera i Jordi Coca, amb Joan Carles Sunyer fent de secretari. El premi és dotat amb 35.000 euros lliures d’imposts i al marge dels drets d’autor.

Rafael Vallbona guanya el premi Sant Joan amb una novel·la sobre una nissaga familiar de la Cerdanya

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, té previst de demanar a Boris Johnson d’activar l’article 30 de la llei d’autonomia escocesa, el mecanisme per a fer possible un segon referèndum d’independència (com ja va passar amb el de 2014). ‘Possiblement sigui les setmanes vinents, serà aviat’, ha anunciat en una entrevista a la BBC. Si tingués el vist-i-plau del govern britànic, que fins ara s’hi ha manifestat en contra, el referèndum es faria la segona meitat del 2020. Sturgeon ha pres aquesta decisió després de la inestabilitat política al parlament de Westminster, on el primer ministre britànic no té prou majoria per a forçar la sortida del Regne Unit. És partidària de desallotjar-lo de Downing Street amb una moció de censura. Tanmateix, ha dit que els parlamentaris de l’Scottish National Party (SNP) només donarien suport al líder laborista Jeremy Corbyn si es comprometés amb un segon referèndum d’independència. La darrera enquesta assenyala que el suport a la independència arriba al 50% –cinc punts més que l’enquesta interior–, amb una majoria que creu que l’economia escocesa aniria millor en una Escòcia independent que no pas dins d’un Regne Unit post-Brexit. Rebutja un pla B per a fer la independència Alguns diputats del seu partit, l’SNP, demanen a Sturgeon un pla alternatiu, com ara assegurar una majoria parlamentària en unes noves eleccions o fer un referèndum sense permís. Una possibilitat que la primera ministra escocesa rebutja. ‘No ens cal parlar d’un pla B perquè ja tenim un pla A’, ha dit, i ha avisat que si es provés de fer un referèndum que no fos reconegut com a legal i legítim –o apel·lar a un mandat independentista sense haver demostrar tenir prou suports– no tindria ‘el pes legal, polític i diplomàtic necessari’.

Nicola Sturgeon demanarà abans de final d’any un segon referèndum d’independència a Johnson

La funció de comprovació de l’estat de seguretat de Facebook, popularment conegut pel seu nom en anglès Safety Check, que permet avisar els contactes que s’està bé en cas d’una situació d’emergència com un atemptat o desastre natural, tindrà un lloc permanent en el menú de la xarxa social. La pàgina Disaster Response de Facebook assegura que aquesta pestanya ja està disponible des de dilluns passat, però s’anirà implantant gradualment per a tots els usuaris durant les pròximes setmanes. La imatge de la publicació avança que la funció de comprovació de seguretat es trobarà en el menú principal de cada usuari en l’app per a mòbils, però es desconeix si també s’implementarà en la versió d’escriptori. Això significa que la funció es trobarà activada de forma permanent activa, i no solament quan Facebook detecti una crisi a través de les publicacions dels usuaris. La pestanya en la qual se situa permet observar les últimes novetats respecte a qualsevol incident greu que passi en qualsevol part del món, i també inclou el servei d’Ajuda la Comunitat, per trobar o oferir ajuda en forma de menjar, allotjament o transport. La funció de comprovació de seguretat va ser activada recentment en l’atemptat en La Rambla de Barcelona, així com en altres atacs terroristes en sòl europeu com París o Londres, i en altres parts del món.

Facebook estrena una pestanya permanent de ‘Safety Check’

Ingredients (per a 1 kg de rovellons de mida botó) 20 g de sal 1 got de vinagre blanc de xerès pebre negre en gra 1 cullerada de pebre vermell dolç 2 fulles de llorer 2 grans d’all oli d’oliva Elaboració Rentem els rovellons i els deixem ben nets de sorra. En una cassola, posem aigua a bullir amb la sal i el llorer. I quan l’aigua trenqui el bull, hi tirem els rovellons. Només s’han d’escaldar. Després els escorrem. Guardem l’aigua de bullir. Omplim de bolets uns pots nets i esterilitzats. Afegim l’aigua de bullir fins a la meitat de cada pot i també un dit de vinagre, un tros de fulla de llorer, la meitat d’un gra d’all, uns grans de pebre negre i una culleradeta de pebre vermell. Acabem d’omplir els pots amb oli d’oliva. Tapem els pots molt ben tapats. Si els feu ara, per Nadal us els podreu menjar d’aperitiu.

Conserva de rovellons amb vinagreta

Pere Aragonès ha considerat ‘absolutament descartat’ un futur govern compartit amb el PSC com a possible escenari postelectoral. En una entrevista a TV3 el vice-president de l’executiu ha afirmat que entre el seu partit i el dels socialistes catalans hi ha ‘una divisió molt clara’ que des de la seva opinió és ‘insalvable’, provocada per projectes polítics ‘antagònics’. Aragonès ha lamentat que ‘fins i tot’ la mesa de diàleg i negociació s’ha aconseguit ‘forçant el PSOE’, no perquè el PSC ‘ho hagi volgut en l’àmbit de Catalunya’. També ha considerat que cal fer entendre als socialistes espanyols que la negociació ha de passar per un referèndum i ha dit que, per això, cal ‘un govern coherent que defensi el dret a decidir i l’autodeterminació’. Sobre l’anunci del president de la Generalitat, Quim Torra, de convocatòria electoral després de l’aprovació del pressupost, Aragonès li ha agraït el gest després de subratllar la importància de tirar endavant els comptes públics. Però ha admès que dins l’independentisme hi ha ‘visions diferents’, per la qual cosa ha considerat que ‘és bo potser passar per les urnes i que es vegi el grau de suport de la ciutadania’. Un cop constatat aquest suport, Aragonès ha convidat a traçar una ‘estratègia unitària’ que ha considerat ‘imprescindible’. Finalment, Aragonès s’ha referit a les crítiques de Foment del Treball al pressupost de la Generalitat per al 2020, que s’ha presentat avui. Ha lamentat que ‘els que han estat reclamant’ uns comptes públics –com, ha dit, Foment– ara ‘diguin que no’. ‘Potser hi ha uns altres interessos, com ara que no hi hagi aquesta aposta clara per la redistribució de la riquesa i perquè les grans fortunes i les grans herències facin una major contribució’, ha opinat. ‘Però cal tenir en compte que el camí de la desigualtat no és un camí per a una Catalunya de futur, tampoc des d’un punt de vista econòmic’, ha dit.

Aragonès veu una divisió ‘insalvable’ amb el PSC i considera ‘absolutament descartat’ un futur govern compartit

El president de les Corts, Enric Morera, no tramitarà la petició del grup parlamentari de Vox per demanar informació sobre subvencions a col·lectius LGTBI que fan activitats de formació, incloses les dades sobre les persones que han impartit ‘activitats amb menors’, perquè considera que la sol·licitud podria ser constitutiva d’un delicte d’odi. Morera no ha volgut començar una causa general contra un col·lectiu de persones i entitats per una qüestió d’orientació sexual i afectiva, protegida constitucionalment, per la legislació vigent i pels tractats internacionals adoptats per l’estat espanyol. I ha anunciat que posaria l’escrit en coneixement de la fiscalia contra delictes d’odi i discriminació de València, perquè es verifiqui si pot constituir un acte il·lícit. La informació que va demanar Vox és sobre les subvencions concedides per la Generalitat Valenciana a col·lectius LGTBI que fan activitats de formació. Van justificar la petició dient que estan preocupats de saber en mans de qui deixen els seus fills i per l’adoctrinament a què poden haver estat sotmesos. Volen saber les subvencions del 2018 i el 2019 a cursos, associacions, conferències, informes, assessories o centres culturals relacionats amb l’activitat de col·lectius LGTBI, a més de l’acreditació de la formació i els criteris d’adjudicació. També exigeixen de saber els continguts i matèries impartits en aquestes activitats, la metodologia i el document d’antecedents penals dels qui en són responsables.

Morera portarà a la fiscalia les peticions de Vox contra el col·lectiu LGTBI

Ha arribat a la dotzena edició i, per celebrar-ho, la Nit de les Lletres Catalanes ha crescut, ha afegit música a la festa i ha obert les veus al conjunt dels Països Catalans. Una bella manera de començar l’any és presentar als companys de ploma l’obra publicada durant el cicle anterior: al País Valencià, això ho fa la gent de lletres convocada per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) en un sopar de retrobaments i micro obert on cadascú té tres minuts (cronometrats) per a explicar, llegir, cantar, mostrar o el que vulgui el darrer llibre publicat. Ahir, 11 de febrer, a València, l’Octubre Centre de Cultura Contemporània va acollir l’edició 2020 de la Nit de l’AELC, en un acte conduït per Rosanna Pastor que va comptar, a més a més, amb la màgica veu de la cantant en aranès Alidé Sans. Tal com ja s’havia fet a Barcelona (i com es farà també a Palma), precisament per fer visible el conjunt de la creativitat literària en català, amb tots els accents que l’articulen, la nit va començar amb un recital d’autors d’arreu del país amb el títol de ‘Referents’, i va comptar amb els textos i la veu de Josefa Contijoch, Carles Duarte, Pau Faner, Gaspar Jaen, Bernat Joan, Vicenç Llorca, Manuel Molins i Rosa Planas. Entre els assistents, a més de la gent de lletres, hi havia representants d’Acció Cultural del País Valencià, entitat que també col·labora en l’organització de l’acte, de la Societat Coral El Micalet, que l’ha acollit en les edicions anteriors, o d’Intersindical Valenciana. En els seus parlaments, tant Gemma Pasqual, vice-presidenta de l’AELC al País Valencià, com Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes, van destacar la força de la mata de jonc literària, malgrat els esforços que des de tantes instàncies s’esmercen per a separar-la. I, als qui pretenen amb tant de deler trencar aquest natural lligam, Ponsatí-Murlà va dedicar, en nom dels assistents, un ‘elegantíssim, cultural i lletrat… foteu-vos’. Que així sigui.

València reforça el corredor literari

La Comissió Europea ha donat a l’estat espanyol dos mesos per aplicar la normativa de la Unió Europea sobre hipoteques si no vol acabar als tribunals. La CE ha advertit aquest dijous que Espanya i vuit estats més es van saltar el termini d’incorporació de la llei al seu ordenament jurídic, que era el 21 de març del 2016, i van ignorar un primer avís que se’ls va fer el mes de maig. ‘Si aquests estats no actuen en el termini de dos mesos, se’ls pot portar davant del Tribunal de Justícia de la UE’ ha assegurat l’executiu comunitari. La normativa sobre hipoteques es va adoptar el febrer del 2014 per a millorar els mesures de protecció dels consumidors. Juntament amb Espanya, Croàcia, Xipre, Finlàndia, Grècia, Luxemburg, Portugal, Eslovènia i Suècia han d’aplicar la normativa de la UE sobre crèdits hipotecaris, la Directiva 2014/17/UE. Segons la CE, és essencial millorar la normativa hipotecaria perquè fomenta la confiança en el mercat hipotecari i augmenta les possibilitat d’elecció dels consumidors. La llei preveu que els ciutadans disposin d’una informació més clara i comprensible de les hipoteques gràcies a la introducció d’una fitxa europea d’informació normalitzada que ha de permetre comprendre millor els riscos dels contractes així com comparar ofertes i escollir el producte que millor respongui a les seves necessitats. La Directiva que la CE insta Espanya a complir, també preveu que els consumidors més vulnerables estiguin més ben protegits contra el sobreendeutament a través d’unes normes europees per avaluar la solvència dels sol·licitants d’hipoteques. A més, la llei també inclou uns principis per autoritzar i registrar els intermediaris de crèdit, amb unes noves normes de conducta. La primera directiva europea d’hipoteques, que es va aprovar en plena pressió a l’estat de plataformes com la PAH, també impedeix als estats membres oposar-se a al dació en pagament si tant el banc com el propietari hi estan d’acord.

Brussel·les amenaça Espanya amb els tribunals si no aplica la normativa europea sobre hipoteques

El diputat de Compromís al congrés espanyol Joan Baldoví s’ha mostrat optimista davant la possibilitat de poder tancar un acord amb el PSOE per la investidura de Pedro Sánchez. ‘Anem per bon camí’, ha dit en una conferència de premsa després de la reunió amb Felipe VI. Ha lamentat que el focus de la investidura es posi sobre ERC, tot i que l’abstenció dels republicans és clau pel PSOE, en comptes dels partits que volen ser ‘part de la solució’ com Compromís, amb un ‘sí’ a Sánchez. Tanmateix, Baldoví també s’ha mostrat exigent amb el PSOE i ha demanat concreció als socialistes. A diferència de l’agost, ara els socialistes sí que han donat resposta al document enviat de Compromís amb les seves propostes. ‘No estem tan lluny, ha afegit, tot esperant una reunió els pròxims dies. Preguntat per la reunió amb el rei espanyol, Baldoví ha fet broma assegurant que hi ha anat amb el mateix vestit que les anteriors trobades. ‘Aquest vestit me l’he posat més vegades per a veure al rei que per a celebracions familiars: vuitena vegada en quatre anys, ja som vells coneguts’, ha dit. Així mateix, ha reconegut que Felipe VI està preocupat per la inestabilitat política, i ha posat com a exemple les nou rondes de consultes que va fer Juan Carlos I durant el seu regnat i les vuit que ja porta Felipe VI en quatre anys.

Baldoví diu que Felipe VI està ‘preocupat’ i que Compromís és a prop d’arribar a un acord amb el PSOE

El director del Museu de Lleida, Josep Giralt, ha defensat en una entrevista al programa ‘Via Lliure’ de RAC1 el dret de manifestar-se pacíficament contra el trasllat a l’Aragó de les obres del monestir de Sixena fixat pel jutge d’Osca per a demà dilluns. Giralt s’ha referit així a la convocatòria anònima que s’ha estès per les xarxes socials amb el suport de la CUP i els Comitès de Defensa de la República i que convida a trobar-se a dos quarts de vuit del matí davant el Museu per ‘fer un cafè’. El director de l’equipament ha recordat que, si cap recurs ho atura, serà ‘la primera vegada a la història’ que es fa una operació d’aquestes característiques per a l’execució provisional d’una sentència, i diu que el malestar que això genera ‘s’ha de poder expressar’ sempre que es faci de manera ‘correcta i civilitzada’. També a RAC1 han entrevistat el paer de Lleida, Àngel Ros, que ha dit que veia un ‘petit marge’ perquè s’accepti algun dels recursos presentats pel Consorci del Museu de Lleida i les institucions que en formen part (Generalitat, Paeria i Diputació de Lleida) i aquest dilluns al matí s’aturi el lliurament de les peces. Giralt ha insistit que ell era el responsable de les coses que passen dins de l’equipament, però que, fora, ‘l’espai públic el pot utilitzar la gent de la manera que li sembli més oportuna’. Per això ha deixat clar: ‘Nosaltres hem de procurar que dins del Museu les coses es facin correctament, i si a l’exterior hi ha persones que es volen manifestar pacíficament tenen tot el dret de fer-ho’. D’altra banda, Giralt ha reiterat que l’operatiu era a punt per si finalment la policia judicial es presentava per recollir les quaranta-quatre obres del monestir de Sixena. Ha qualificat d”invenció’ del jutge d’instrucció número 1 d’Osca l’argument de la providència que va signar dijous, en la qual assegura que els responsables del Museu s’havien negat a col·laborar. Justament, per aquest motiu el magistrat autoritza la Guàrdia Civil a entrar al Museu de Lleida ‘fins i tot’ per ‘la força’ per endur-se els béns. El director del Museu ha assegurat que, independentment de si dilluns és obert al públic, a l’edifici hi ha persones que hi treballen de 8.00 a 15.00 i hi ha vigilància les vint-i-quatre hores. ‘Si truca a la porta la policia amb una ordre judicial, algú es pensa que no els obrirem?’, ha demanat. I s’ha mostrat molt indignat pel fet que s’hagi autoritzat l’ús de la força: ‘Què vol dir, que vindran amb un mall a trencar les portes del Museu? Això és una resolució judicial o és una altra cosa?’, ha etzibat. El director del Museu de Lleida no perd l’esperança que algun dels recursos presentats pugui aturar el trasllat però, si no és així, la prioritat és ‘procurar que el moviment de les peces es faci de manera curosa’ i també exigir que al punt de destí, el monestir de Sixena, els béns disposin de les mateixes condicions de conservació preventiva que han tingut a Lleida. Ros: ‘Hi ha recursos molt fonamentats’ Per la seva banda, el paer en cap de Lleida ha dit que tenia ‘esperances que no es faci el trasllat’, perquè confia que demà al matí s’acceptarà, com a mínim, un dels quatre recursos presentats per les institucions catalanes. Segons Ros, són ‘recursos molt fonamentats’ i, per tant, ‘hi ha un petit marge, però hi ha marge’ perquè algun prosperi. ‘Parlem d’una execució cautelar abans d’una sentència ferma. Això només es podria fer quan hi ha un risc pels béns a protegir, i aquest risc no hi és.’ El batlle, del PSC, ha tornat a lamentar que el lliurament de les obres de Sixena es justifiqui per un ‘mal ús de l’article 155’ que ‘només hauria de servir per a restablir la legalitat estatutària i constitucional i no per a incidir en contenciosos entre administracions’. Els partits contraris al 155 han recriminat al paer de Lleida que el PSC doni suport a la mesura i això hagi tingut conseqüències directes sobre el litigi de Sixena. Ros, però, s’ha defensat i ha dit que ningú s’hauria pogut imaginar que l’aplicació del polèmic article de la constitució espanyola tindria aquesta ‘segona derivada’. Ros també ha explicat que no havia parlat d’aquest litigi amb el president socialista aragonès, Javier Lambán, amb qui ha admès que ‘no tenim una relació fluida’. També ha lamentat que autoritats aragoneses barregin el cas de Sixena amb el de la resta d’obres d’art de la Franja que reclama l’Aragó i que, al seu entendre, ‘són casos diferents’. La plataforma ‘Sijena Sï’ fa una crida a rebre les peces al monestir Des de l’Aragó, la plataforma ‘Sijena Si’ ha emès un comunicat en què fa una crida a rebre les peces al mateix monestir, tot i que encara no s’ha concretat cap hora d’arribada si finament s’executa el trasllat. Volen reivindicar el ‘retorn’ de les pintures murals de Sixena que són al MNAC, així com les més de cent peces d’art de parròquies de Franja que reclama el bisbat de Barbastre i les batllies de Berbegal, El Tormillo i Peralta de Alcofea. Al comunicat, la plataforma ‘aplaudeix’ que el jutge d’Osca hagi ‘enviat la policia judicial a complir la sentència’ i els autoritzi a fer-ho ‘per la força’ per culpa, asseguren, de la ‘nul·la col·laboració dels funcionaris del Museu de Lleida’. L’entitat demana a la ciutadania que doni suport a l’entrega de les peces de Sixena ‘davant l’intent de convertir aquest conflicte en un enfrontament artificial entre Aragó i Catalunya’.

El director del Museu de Lleida defensa el dret de manifestar-se pacíficament contra el trasllat de les obres de Sixena

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. Per a tenir la informació actualitzada al moment, consulteu el Directe de VilaWeb. En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crític amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors. Què ha passat avui? Avui ha estat notícia Igualada. El Departament de Salut ha anunciat al matí que havien identificat el brot, però no han trobat encara com va infectar-se el primer cas. Va ser en un dinar de vuitanta persones el 28 de febrer, on hi havia un focus familiar de cinc persones, i al qual van assistir-hi diversos sanitaris de l’hospital de la ciutat. No hi era, però, la primera infermera a qui la prova va sortir positiva, que ha desmentit la seva presència en aquell dinar i ha demanat al govern que aclareixi la informació. Al vespre, el Departament de Salut ha rectificat la informació en una nota en què ha dit que hi havia dos brots diferenciats: d’una banda el dinar, i d’una altra una família que va donar positiu el 9 de març. Avui també ha estat notícia Alemanya. Els casos confirmats s’han disparat amb 4.528 positius més i hi ha hagut 23 morts. En total, hi ha 19.848 casos i 67 morts, mentre que a l’estat espanyol s’han superat els 20.000 casos confirmats i les mil morts, una desena part de totes les que hi ha en el món. Al nostre país, després de l’espectacle d’ahir a l’aeroport de Barcelona, avui l’exèrcit espanyol ha desembarcat també al port. Amb mitja hora, la UME n’ha tingut prou per a desinfectar les instal·lacions en una operació que ha estat, evidentment, mediàtica i poca cosa més. És destacable que s’han confirmat els primers quatre morts a Catalunya Nord, i n’hi ha hagut nou més al País Valencià i dos més a les Illes. Andorra ha anunciat un assaig clínic juntament amb l’equip del metge Oriol Mitjà, que continua insistint en el confinament total per a evitar un desastre sanitari, malgrat les crítiques que ha començat a rebre per discrepar de l’estratègia que aplica el govern espanyol. En aquest sentit, el president Torra ha enviat una carta a les institucions europees per a explicar la demanda del confinament de Catalunya. Tanmateix, una portaveu de la Comissió Europea s’ha limitat a respondre que era una qüestió de cada estat, i Madrid continua sense moure’s. Un dels fets més destacat és com s’estén el confinament generalitzat arreu del món de les zones amb més casos confirmats de coronavirus 2019. Si ahir Àustria confinava el Tirol i Califòrnia anunciava el confinament de la seva població, avui s’hi han afegit Nova York, Baviera i l’estat de Rio de Janeiro. En aquest sentit, s’ha fet viral un vídeo on el cap de la Creu Roja xinesa, Sun Shuopeng, critica les mesures actuals d’Itàlia i demanant d’allargar i endurir els confinaments per aturar l’expansió del coronavirus. El govern de Llombardia ja ha demanat a Roma que intervingui l’exèrcit perquè la gent no obeeix les ordres de mantenir la quarantena. Tot això continua contrastant amb el fet que la Comunitat de Madrid, un dels principals focus del coronavirus 2019 del món i que concentra més de la meitat dels casos registrats a l’estat espanyol, continua sense ser confinada. L’editorial de Vicent Partal: ‘La immoralitat dels miquelsiceta‘ La píndola de Jordi Goula sobre l’economia: ‘Com ens pot ajudar Europa?’ El governador del Banc d’Espanya, Pablo Hernández de Cos, deu veure molt negre el panorama perquè aquest matí s’hagi decidit a insistir en el dramatisme de la situació. Ha vingut a dir que ens enfrontem a una pertorbació sense precedents, d’una intensitat incerta, encara que en tot cas molt notable. Admetent que les polítiques d’ajuts adoptades pels països europeus i el BCE constitueixen la primera línia d’acció per a afrontar els efectes de la crisi, creu que no n’hi ha prou i és molt contundent a l’hora de sentenciar que ‘una major ambició i coordinació de la resposta a escala europea no és una opció; és una necessitat.’ Tot un dard adreçat al cor de la zona euro, en el sentit que posa en marxa els eurobons. Què són els eurobons? Són títols de deute amb el suport de tots els països membres de la zona euro. És un projecte que s’ha debatut i encallat moltes vegades. Aquests bons tindrien un únic tipus d’interès i seria un organisme central europeu qui emetria deute públic, en lloc que cada país europeu l’emetés pel seu compte. Això abaratiria el cost del finançament a estats com Espanya, ja que la prima de risc no seria la de cada país comparada amb els bons alemanys, sinó una única per tots els països de la zona euro i es compararia amb el dòlar americà. La Comissió Europea estudia ara la possibilitat d’emetre’ls per esmorteir els efectes del coronavirus 2019 sobre l’economia de l’àrea. Ho ha reconegut aquest matí la seva presidenta, Úrsula von der Leyen, en declaracions a una ràdio alemanya. L’aprovació d’una iniciativa d’aquesta mena, que els països del nord i el centre d’Europa van vetar en la crisi del 2008 –per por d’avalar el deute dels països del sud– seria una mesura sense precedents en termes fiscals. Serviria per a tallar, entre altres coses, l’augment en els costos per a finançar-se que la pandèmia ha generat i generarà entre els països perifèrics. És bo que ho hagi dit la presidenta de la Comissió, que és alemanya, ja que ha estat Angela Merkel qui més s’hi ha oposat sempre. Potser la por dels estralls globals del coronavirus farà el que no va poder fer la reticència a ‘pagar la festa’ als grecs, italians o espanyols. Ara es tracta d’afrontar els moments més crítics per Europa… I seria un gran signe de solidaritat dins la Unió Europea. I la cosa no acaba aquí. De fet, avui ha estat un dia molt mogut. A la tarda, la Comissió Europea ha proposat de suspendre temporalment l’aplicació del Pacte d’Estabilitat i Creixement, el conjunt de normes fiscals comunitàries, cosa que obre la porta al fet que els governs estatals puguin elevar la seva despesa pública tant com calgui. Un pas molt important per a desllorigar la feina que tindran els estats. La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços: – VilaWeb: Formentera resisteix, aïllada, al coronavirus. Formentera és l’únic territori del país lliure de la Covid-19 i conté la respiració esperant a confirmar que no hi ha contagi local. – The Atlantic: Les democràcies han d’aprendre a treballar des de casa (en anglès) – DW: Medicaments contra el coronavirus: poden ajudar els anticossos dels supervivents? (en anglès) – Ràdio i Televisió d’Andorra: El consum d’internet es multiplica per set des de l’inici del confinament – Corriere della Sera: Corba de contagi (regió per regió) i expectativa del pic. ‘Realment no sabem quantes víctimes hi ha’ (en italià) – Le Monde: ‘Possible mortalitat del 10% i infecció extrema dels cuidadors’ a l’Àfrica (en francès) – Público: Els hospitals madrilenys, al límit: les UCI plenes, treballadors contagiats i manca de material (en castellà) – South China Morning Post: Per què la ‘nova infecció zero per coronavirus’ de la Xina pot causar optimisme… o precaució (en anglès) Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui? – Molts dels malalts de la Covid-19 presenten uns nous símptomes no descrits fins ara – Nova York, Califòrnia, Rio de Janeiro i Baviera ordenen el confinament de la població – Andorra anuncia un nou assaig clínic per al tractament de la Covid-19 – El contagi d’Igualada es va propagar en un dinar amb vuitanta persones – La infermera que va ser el primer cas de Covid-19 a Igualada afirma que ella no va assistir al dinar que va ocasionar el brot – Es confirmen les quatre primeres morts per coronavirus a Catalunya Nord – Torra porta la demanda de confinament complet de Catalunya a les institucions europees – Oriol Mitjà insisteix en el confinament total per evitar el desastre – Com podem diferenciar els símptomes de l’al·lèrgia dels de la Covid-19? – Una glosa viral contra el coronavirus des de Formentera – El xou mediàtic d’avui de l’exèrcit espanyol al port de Barcelona fent mitja hora de neteja – ‘No sé en què penseu’, la lliçó viral d’un metge xinès sobre el coronavirus Quin és el recompte actual d’afectats i morts? A tot el món, les darreres xifres són de 272.056 casos confirmats i 11.300 morts. Del total de casos, 90.618 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els estats més afectats són: —La Xina, amb 80.967 casos i 3.248 morts. —Itàlia, amb 47.021 casos i 4.032 morts. —L’estat espanyol, amb 20.412 casos i 1.050 morts. —Alemanya, amb 19.848 casos i 67 morts. —L’Iran, amb 19.644 casos i 1.433 morts. A l’estat francès hi ha 12.612 casos i 450 morts. Als Països Catalans hi ha 5.620 casos i 164 morts. —Al Principat, 4.203 casos i 122 morts (933 casos i 42 morts més que no ahir). —Al País Valencià, 1.105 casos i 33 morts (184 casos i 9 morts més que no ahir). —A les Illes, 203 casos i 4 morts (34 casos i 2 morts més que no ahir). —A Catalunya Nord, 35 casos i 5 morts (5 morts més que no ahir). —A Andorra, 74 casos (no hi ha dades noves). *No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe. Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà: – L’evolució del coronavirus a tot el món: quants casos n’hi ha? – Tots els rumors sobre el coronavirus que no us heu de creure – Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus? – Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç? – Quin efecte pot tenir en les embarassades i els seus nadons? – Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil? – Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars – Gossos i gats poden contreure o transmetre la Covid-19? – ‘Coronavirus’ o ‘Covid-19’? Com n’hem de dir? – Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana – Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya – Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears – Vegeu la informació del Govern d’Andorra – Vegeu la informació de l’estat espanyol – Vegeu la informació de l’estat francès – Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

El report diari sobre el coronavirus: confusió amb els brots d’Igualada i el virus es dispara a Alemanya

L’economia mundial es basa en l’intercanvi. I l’intercanvi necessita d’una divisa que el faci efectiu. Fins ara, ha estat sobretot el dòlar, però això pot canviar d’una manera dràstica els mesos vinents amb l’emergència d’una criptomoneda sostinguda en les reserves d’or de la Xina i potser de Rússia també. Amb això, l’economia mundial canviaria de manera dràstica i els Estats Units i Europa podrien perdre ràpidament l’actual lideratge econòmic. Hi ha, de fet, seixanta-cinc estats que ja han acceptat de formar part de l’anomenada ‘Nova ruta de la seda’, el gran projecte de reconfiguració de l’economia mundial que encapçala la Xina. Estudien que les transaccions entre ells siguin en iuans, la moneda nacional xinesa, i no pas en dòlars. De fet, a Xangai ja se n’hi fan les primeres d’or i petroli, cosa que palesa que és capaç de substituir el dòlar. Però la moneda americana encara és arreu la preferida per a intercanviar atesa la seva màxima credibilitat. Des dels anys trenta del segle passat que no és recolzat en l’or, però així i tot compradors i venedors accepten que fer-hi transaccions és segur. Una moneda en paper, al cap i a la fi, només té valor si el banc emissor considera que pot respondre-hi. Tradicionalment, això es feia emetent paper que en realitat corresponia a la mateixa quantitat d’or guardada en el banc central. Decidides a lluitar contra el dòlar i l’euro, la Xina i Rússia en van acumulant enormes reserves per a garantir als inversors que l’ús de la divisa és segur, de fet, més segur i tot que el dòlar. Si cada iuan o ruble es pot convertir en el seu equivalent en or, la seva confiança i la seguretat serà molt més gran i, per tant, la seva capacitat de competir i de desbancar el dòlar i l’euro serà més probable. I això podria consolidar ben ràpidament la conversió de l’economia xinesa en la principal economia del món. L’objectiu xinès: acorralar el dòlar i l’euro Si la Xina instaura un sistema de comerç basat de nou en l’or i el lidera amb els seus aliats, els Estats Units i Europa podrien ser marginats ben aviat. Encara més si Rússia, com indiquen algunes informacions, estigués disposada a unir la seva força amb la Xina, cosa que es dedueix dels seus moviments recents. Si tots dos estats creen, com tot indica que estan a punt de fer, una nova criptomoneda, més sòlida perquè estaria basada en les reserves d’or, aleshores ells, els països de la ‘Nova ruta de seda’ i probablement bona part dels països emergents anomenats BRICS (com ara l’Índia) gairebé podrien desconnectar a l’instant de la dependència de la divisa americana i passar a comprar i fer transaccions de petroli, armes, productes de consum o qualsevol altra cosa sense haver de dependre ni del dòlar ni de les institucions financeres occidentals com a intermediaris. L’impacte de tot plegat sobre l’economia mundial seria enorme. Vist amb perspectiva, tots els moviments de la Xina dels darrers deu anys semblen haver-se encaminat vers aquesta direcció. Ha controlat el deute i alhora ha esdevingut el creditor principal del nord-americà. També ha acumulat tones d’or a un ritme frenètic, ha seleccionat deu estats com els seus principals exportadors de petroli i ha fet de la borsa de Xangai el centre d’aquest comerç. Tot en iuans. Finalment, ha invertit autèntiques fortunes en països africans i ha llançat la iniciativa de la nova ruta de la seda. Tot plegat amb una obsessió al cap: acorralar i marginar el dòlar, cosa que redueix dràsticament la capacitat de maniobra dels Estats Units. La tradicional paciència xinesa sembla que està a punt de donar resultat. Rússia, clau en la batalla per Europa El gran comodí d’aquesta batalla és Europa. La Xina s’ha assegurat de tenir la majoria de les economies asiàtiques i africanes del seu costat i, per definició, l’economia dels Estats Units ha d’estar-ne fora. Però què passa amb Europa? En el context d’aquesta reordenació del comerç mundial, restaria com a l’únic gran aliat dels Estats Units. Malgrat l’esforç, la Xina no ha aconseguit de penetrar en el continent amb la ruta de la seda, a la qual només s’ha unit Sèrbia, entusiàstica, i Grècia, amb reticències. I què s’esdevindria, si Rússia entrés en joc, amb la seva capacitat reconeguda d’interferir en els afers europeus? És evident que, si anés així, les coses canviaren molt. Rússia conserva una influència molt notable en unes quantes àrees d’Europa. Hi ha estats del centre i dels Balcans que, tot i formar part de la Unió Europea, miren cap a Moscou i, atès el desencantament creixent amb Brussel·les, encara més. Països com Hongria, Eslovàquia, Bulgària o Xipre han cultivat intensament les relacions amb Rússia i s’han oposat de manera més o menys tímida a mantenir-los les sancions arran de la invasió de Crimea. Ara, la formació del nou govern italià pot accelerar la dinàmica a favor del Kremlin, car, en el pacte de govern, la quarta economia de la UE es manifesta contrària a mantenir aquestes sancions que la Unió Europea haurà de tornar a aprovar, en un vot per unanimitat, al setembre. Si Itàlia ho impedeix, més encara si ho fa amb més països donant-hi suport, el ball podria començar, perquè Rússia podria llençar el seu projecte de criptomoneda a una Europa dividida i afeblida. El sorprenent gir rus El gir de Rússia respecte de les criptomonedes ha estat espectacular. En pocs mesos, ha passat de prohibir-les a posar-les en el centre de l’estratègia econòmica. Putin sembla haver entès de sobte alguna cosa. La maniobra coincideix també amb la Xina, atès que Rússia va acumulant tones d’or, tantes que al mes de març va superar les de Pequín. A final de l’any passat, segons les xifres oficials del Gold World Council, la Xina tenia 1.842 tones d’or i Rússia 1.838. Són unes quantitats que estan molt lluny de les 8.000 que guarden els Estats Units, però també de les de pràcticament cap altre estat. França encara els supera amb més de 2.000 tones, però el Regne Unit, per exemple, en té només 310. L’estat espanyol, 218. Catar, 12; el Brasil, 33; el Japó, 262 i Suïssa, 1.040. Hi ha un detall, malgrat tot, que no ha passat desapercebut. Les reserves d’or dels Estats Units i de la immensa majoria dels estats no han canviat gens els darrers deu anys. No n’han comprat ni un gram més, mentre que Rússia i la Xina n’han més que doblat la quantitat. De fet, Rússia ha fet una progressió com ningú, perquè al final de la URSS n’hi van restar solament 290 tones, una xifra que Putin ha multiplicat unes quantes vegades des de la seva arribada al poder. La maniobra, com és lògic, ha cridat l’atenció dels economistes i els polítics, que durant molt temps havien opinat que tenia a veure amb la voluntat d’independència financera de l’estat rus o amb la necessitat de resistir més bé les sancions internacionals. Fins l’any passat, Rússia prohibia l’ús de les criptomonedes i això no permetia imaginar que preparava un pas audaç com el de la Xina. Però de la nit al matí tot va canviar. Sobtadament, Vladímir Putin l’estiu passat va anunciar el suport a les tecnologies blockchain i a les criptomonedes. I aquest mateix gener el parlament rus ja va estudiar una legislació molt favorable a aquestes activitats. No solament això, sinó que ja han engegat a Sibèria la instal·lació més gran del món per a crear bitcoins i creixen els rumors sobre una gran operació en aquest terreny del Kremlin, en paral·lel o en coordinació amb la Xina i amb la possibilitat de crear una criptomoneda basada en el patró or. Si les informacions es confirmen del tot i si Rússia i la Xina, tots dos junts o per separat, posen en funcionament aquesta nova divisa recolzada en les reserves d’or i l’aconsegueixen convertir, gràcies a la facilitat de distribució que permeten les noves tecnologies, en la moneda d’intercanvi comercial entre un grup gran de països, la majoria d’experts consideren que el dòlar es devaluarà ràpidament enfront de l’or i que en molt poc temps es podria configurar de bell nou el comerç global en la seva totalitat, amb un impacte molt negatiu sobre les economies dels Estats Units i d’Europa.

Rússia i la Xina assaltaran aviat l’economia mundial amb una criptomoneda basada en l’or

BARCELONA, 27 (EUROPA PRESS) El govern català invertirà 826 milions d’euros en els pròxims quatre anys en els contractes programa que té amb les entitats del tercer sector social, 100 més dels que ha destinat en els últims quatre anys. Ho ha explicat aquest dimecres al ple del parlament la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa, en resposta a una interpel·lació del diputat de JxSí Bernat Solé sobre el nou contracte programa amb el tercer sector social. Bassa ha detallat que aquest 2016 es destinaran 197 milions d’euros, deu més que el 2015, i que la partida s’anirà incrementant progressivament en els pròxims quatre anys fins a arribar a invertir 826 en el període.

El govern dota de cent milions d’euros els contractes amb entitats socials

La portaveu del govern, Meritxell Budó, ha anunciat que els lletrats de la Generalitat han redactat una informe sobre la resolució de la Junta Electoral espanyola del 3 de gener, en el qual conclouen que aquest òrgan no pot destituir el president de la Generalitat, Quim Torra. En la conferència de premsa després del consell executiu, Budó ha destacat que l’informe diu que l’acord de la JEC ‘no té afectació i no pot comportar la destitució com a president de la Generalitat’. El mapa jurídic de la situació del president Torra A l’informe, els lletrats consideren que la destitució del càrrec ‘ha de ser com està previst en una llei i, en l’actualitat, cap llei preveu la destitució en execució d’una pena d’inhabilitació en virtut d’una sentència condemnatòria que no és ferma Cap òrgan administratiu o judicial pot fixar noves causes de destitució per al president de la Generalitat que no estan previstes en una llei’. Segons el document, la interpretació extensiva de les causes de la destitució del president, més enllà del seu sentit estricte, suposaria ‘una vulneració del dret fonamental de participació política’ i es recorda que la constitució espanyola atribueix a una sola llei, amb moltes limitacions, la potestat d’establir i fixar les causes que impedeixen gaudir del dret fonamental a l’exercici d’un càrrec públic.

Un informe dels lletrats de la Generalitat conclou que la JEC no pot destituir el president Torra

La portaveu del secretariat nacional de la CUP Maria Rovira ha assegurat avui que fins que a Catalunya no hi hagi un nivell de ‘mobilització i conflictivitat latent’ i ‘desobedient’ als carrers i a les institucions serà difícil assolir el referèndum d’autodeterminació. En una conferència de premsa després que s’hagi renovat el secretariat nacional, ha fet una crida a la mobilització permanent ‘en clau de ruptura’ i ha constatat que les manifestacions després de la sentència de l’1-O van fer avançar més el procés que els darrers dos anys d’estratègia política de JxCat i ERC. De fet, Rovira ha carregat contra les dues formacions i ha lamentat que coincideixin en voler negociar amb l’estat espanyol sense posar damunt la taula el referèndum. Per això, ha dit que només amb l’acumulació de forces es podrà forçar a una taula de mediació internacional per negociar amb l’estat. ‘La principal estratègia del sobiranisme transversal és negociar amb l’estat i, tot i que tant ERC com JxCat difereixen, coincideixen en el fons, que és que la negociació és necessària i això va en contra del que nosaltres diem’, ha lamentat Rovira. La dirigent de la CUP ha pronosticat que davant la crisi econòmica que pot arribar a Catalunya cal posar les condicions de vida, i els drets socials al ‘centre’. El nou secretariat nacional s’ha compromès en denunciar les accions del govern que ‘beneficiïn’ els sectors benestants, en al·lusió a l’anomenada ‘llei Aragonès’ i al pacte en matèria econòmica del PSOE i Unides Podem. També ha dit que cal posar el feminisme al centre com a ‘eix vertebrador per garantir vides dignes’. Rovira ha reclamat una ‘articulació de la unitat popular’ per tal de desplegar estratègies de desobediència i assolir els objectius polítics. En clau interna, ha fet una crida a fomentar el municipalisme dins l’organització amb més debat. La conferència de premsa ha comptat amb la intervenció d’un dels nous membres del secretariat nacional el regidor de la CUP de Reus Edgar Fernández, que ha dit que el nou òrgan conté diversitat generacional, territorial i perfils que coneixen molt bé l’organització. Onze dels quinze membres provenen del món municipal. Tant Rovira com Fernández han constatat que el nou secretariat nacional compta amb la confiança de la militància per tirar endavant. Tot i això, s’han compromès en conèixer i arribar a aquella militància que no els ha donat suport i en fomentar el debat intern.

El nou secretariat nacional de la CUP reclama ‘mobilització i conflictivitat latent’ per forçar un referèndum

La direcció de Ford Almussafes ha comunicat als sindicats que es preveu que l’ERO d’extinció que promourà aviat afecti 410 treballadors, una desena més que els anunciats fa una setmana. Es preveu que la producció baixarà de cent unitats el dia per la caiguda de demanda a final de mes, i les sortides entre abril i maig. Segons que assenyalen els sindicats, la intenció de la multinacional és excloure de l’expedient la planta de motors i recanvis, cosa a què s’oposen els sindicats, que volen que l’impacte es reparteixi entre tota la factoria. L’excedent de personal se centra en carrosseries, muntatge, pintures, qualitat i logística. A més, hi haurà una quarantena d’acomiadaments entre tècnics, administratius i comandaments. De moment, ja s’ha constituït la comissió negociadora d’aquest ERO, el primer de l’empresa aquesta dècada, que implica la retallada més gran des que la multinacional va començar fa un any a la divisió europea. Fins ara, les mesures havien afectat la fàbrica pel trasllat de càrrega de treball a Amèrica: una part de la furgoneta Transit, segon model d’Almussafes per volum d’unitats, es traslladarà a mitjà termini a Mèxic, on es fabricaran els vehicles de la nova generació per al mercat americà (unes 40.000 unitats/any).

Ford Almussafes amplia a 410 els treballadors afectats per l’ERO

El diputat del Partit Socialista del País Basc, Odón Elorza, ha afirmat que a partir de divendres, després del ‘previsible’ fracàs de Rajoy a la investidura, el PSOE havia de pensar una alternativa ‘sense línies vermelles’ al PP. A les converses per a articular aquest nou govern, Elorza també vol que hi siguin ‘els sobiranistes catalans’. En declaracions a Radio Euskadi, el diputat ha assegurat que era ‘absolutament necessari’ que el PSOE anés més enllà del discurs de rebuig i resistència al PP, i reprengués la iniciativa política, atès que un govern alternatiu era ‘la solució’. Elorza considera que el PSOE ha de ser part d’aquesta i no pas un motiu de blocatge. Quan li han preguntat com hauria de ser aquest nou govern, Elorza ha explicat que es podia assemblar al ‘model de Portugal, València o Andalusia’. Tots executius de coalició amb múltiples sensibilitats polítiques. Les alternatives poden ser ‘complexes i comportar riscs’, segons el socialista, però Sánchez té l’obligació de trobar una sortida perquè unes terceres eleccions ‘no seran bones per a l’estat espanyol’.

Odón Elorza (PSOE) demana a Sánchez que pacti també un govern amb els independentistes catalans

‘Hi ha més gent que mai en moviment. N’hi ha que fugen de la guerra, n’hi ha que cerquen una oportunitat. Els refugiats i els migrants no es poden veure com un llast. Si som capaços d’entendre’ls tenen un gran potencial.’ Amb aquestes paraules, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, inaugurava ahir a Nova York la primera cimera mundial sobre refugiats i migrants. No hi faltava cap dels 193 països membres. D’aquesta manera, les Nacions Unides tornava a posar sobre la taula, i el focus mediàtic, un dels grans problemes del segle XXI: el desplaçament forçat de persones per culpa de la violència o raons econòmiques. L’any passat, segons dades de l’ONU, més de seixanta-cinc milions d’humans van marxar de casa pels estralls de la guerra i la persecució. Una xifra mai vista. ‘Faig un crida als líders mundials perquè sumin esforços i es comprometin a salvaguardar els drets i la dignitat de tots aquells que s’hagin trobat obligats a abandonar casa seva per cercar una vida millor’, deia ahir Ban Ki-moon davant els representats estatals. Poc després, van aprovar per unanimitat l’anomenada declaració de Nova York, un text de vint-i-dues pàgines en què es comprometen a emprendre mesures coordinades i més humanes per a plantar cara a la crisi. ‘Un pas valent’, segons Ki-moon. La declaració es pot resumir en aquests sis punts: Protegir els Drets Humans de tots els refugiats i migrants, indiferentment del seu estatus. Assegurar que tots els infants refugiats i migrants reben l’educació necessària. Assistir tots els afectats per conflictes enquistats. Ajudar aquells països que rescaten, reben i acullen grans nombres de refugiats i migrants. Millorar les operacions de cerca i rescat i, també, el lliurament d’ajut humanitari i per al desenvolupament. Augmentar la recol·locació de refugiats i els fons dels programes d’ajut. Paraules molt boniques que queden empastifades per la manca de mesures concretes, però, sobretot, per dos elements clau: la declaració no és legalment vinculant i no entrarà en vigor fins el 2018. D’aquesta manera, els estats membres fan el tripijoc d’atorgar importància i caràcter d’urgència a la crisi, però se n’espolsen les responsabilitats. Almenys les immediates. Una fugida d’estudi. L’alt comissari pels Drets Humans, Zeid Ra’ad Al Hussein, va ser l’únic que va reconèixer una cosa que va definir com ‘la veritat amarga’. ‘La cimera s’ha convocat perquè fins ara hem fallat estrepitosament. És una vergonya que les víctimes de crims abominables hagin de patir encara més per culpa del nostre fracàs a l’hora de protegir-los’ Moltes ONG van denunciar ‘la hipocresia’ d’una declaració que manté l’status quo, que no castiga aquells països signants que la incompleixen, que no ofereix vies segures i legals perquè els refugiats i migrants es puguin desplaçar amb llibertat i que no proposa solucions a curt termini per a encarar les causes del desplaçament de milions de persones. L’ONU tampoc no va aconseguir que la declaració servís per a eradicar una de les pràctiques més polèmiques en la gestió de la crisi: la detenció de menors mentre se’n determina l’estatus migratori. El compromís que es va arrencar dels països membres és el d’evitar, sempre que sigui possible, aquestes pràctiques, però no s’ha prohibit. El text final també eludeix, després de les protestes d’uns quants governs, la condició que cada any –pel cap baix– els països més rics acullin el 10% de desplaçats. Actualment, segons dades de l’ACNUR, als estats del sud n’hi van a parar prop del 86%. Tan sols un 6% són a Europa. 65.3 million people are displaced by conflict and persecution Here is where they are hosted#UN4RefugeesMigrants pic.twitter.com/aSt4yZtJcV — UN Refugee Agency (@Refugees) 19 de setembre de 2016 Metges Sense Fronteres (MSF), una de les organitzacions més actives en les crisis migratòries (des de la Mediterrània a l’Amèrica Central), va criticar amb duresa el text: ‘La declaració és vaga i hi manca urgència per a respondre a la crisi. Molts dels líders que l’han signada ja la transgredeixen amb polítiques cruels als seus països. Si el 2015 hi hagué 5.749 morts travessant fronteres, no n’hi ha prou amb “resultats concrets” el 2018.’ BREAKING: The #NY Declaration is approved! Sadly, many in the room are already contravening it #un4refugeesmigrants pic.twitter.com/cT8ziXBxQs — MSF Sea (@MSF_Sea) September 19, 2016 Només el Japó, en una intervenció del primer ministre, Shinzo Abe, va anar una mica més enllà de les bones paraules i va anunciar que el seu govern destinaria més de 2.500 milions d’euros en ajuda entre ara i el 2018. La Xina va oferir prop de 90 milions en assistència immediata. Europa, la seguretat com a prioritat La declaració de Nova York, un cop es compara amb la realitat, és gairebé un projecte mort. Paper mullat. A Europa els partits extremistes –clarament xenòfobs i partidaris de tancar fronteres– van guanyant terreny. El darrer cas és Alternativa per Alemanya (AfD), que ha aconseguit en algunes eleccions regionals d’aplegar el vot de la desafecció i contrari a la política de portes obertes d’Angela Merkel. La cancellera mateix, després de les eleccions de Berlín, va reconèixer ahir que Alemanya no estava preparada per a acollir més d’un milió de persones el 2015. ‘Si pogués, tornaria molts i molts anys enrere per poder preparar el govern i les autoritats. Ningú, ni jo mateixa, no vol repetir la situació de descontrol de l’any passat.’ Mentrestant, les tanques i els filats espinosos ressegueixen les fronteres exteriors de la Unió Europea en nom de la seguretat: Melilla, Ceuta, Bulgària, Hongria, Grècia (frontera terrestre amb Turquia), i fins i tot Noruega (frontera amb Rússia). La UE, incapaç de tancar la Mediterrània, també ha finançat la que ha instal·lat Macedònia al nord de Grècia. Enfrontaments a Idomeni (Grècia) entre refugiats i antiavalots macedonis (foto: Oriol Bäbler)Enfrontaments a Idomeni (Grècia) entre refugiats i antiavalots macedonis (foto: Oriol Bäbler)Enfrontaments a Idomeni (Grècia) entre refugiats i antiavalots macedonis (foto: Oriol Bäbler)Enfrontaments a Idomeni (Grècia) entre refugiats i antiavalots macedonis (foto: Oriol Bäbler) La setmana passada, el Brexit va capitalitzar el debat de l’estat de la Unió al Parlament Europeu i la reunió de caps de govern a Bratislava. Tanmateix, la crisi dels refugiats sí que s’esmenta en el ‘full de ruta‘ publicat després de la trobada a la capital eslovaca: ‘Tenim molts desafiaments davant nostre: la preocupació i la por pel descontrol de la immigració, el terrorisme i la inseguretat social i econòmica.’ En el segon apartat del text, sota el títol de ‘migració i fronteres externes’, els estats membres es comprometen a evitar el ‘flux incontrolat’ i a reduir ‘el nombre d’immigrants il·legals’. En la secció ‘mesures concretes’, es parla d’aprofundir l’aplicació del pacte entre la UE i Turquia i de donar suport als països que formen part de la ruta dels Balcans, ja gairebé difunta: Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Eslovènia. Els dics de contenció dels migrants i refugiats. Els caps de govern també van aprovar un ‘fons d’emergència’ de 108 milions d’euros per a ajudar Bulgària a millorar ‘la seguretat de la frontera i la migració’. En el text, en cap moment no se citen Itàlia i Grècia, els països que han rebut més migrants i refugiats entre el 2015 i el 2016. A Grècia, segons dades de l’ACNUR, hi ha més de 62.000 confinats en tota mena de camps per tot el país. Grècia sempre ha estat un punt de trànsit, i no pas una destinació, però el tancament de fronteres l’ha convertit ‘en una presó a cel obert’, en paraules d’algunes ONG. Aquesta situació d’enquistament, però també d’incertesa, ha dut frustració i desesperació entre els refugiats i migrants. Les condicions de vida als centres de detenció de les illes de la mar Egea són gairebé infrahumanes, segons Human Right Watch. Les protestes, els enfrontaments i la tensió són habituals. Ahir al vespre, el centre de Moria, a l’illa de Lesbos, va quedar totalment calcinat després d’una protesta multitudinària. Els 4.000 detinguts van haver de ser evacuats. Big fire in #Moria#DetentionCenter the life of 4000 #refugees in denger. #antireportpic.twitter.com/1Fk0ptg49h — Nasim (@Nasim_Lomani) 19 de setembre de 2016 El tancament de la ruta dels Balcans ha ressuscitat una ruta molt més perillosa: el corredor central de la Mediterrània. El salt de Líbia –un país absolutament desfet per la guerra– a Itàlia. Més de 130.000 persones hi ha transitat del gener ençà. Gran part de les 3.211 ànimes que s’ha empassat la mar han mort en aquesta ruta. El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va declarar ahir a Nova York: ‘No hi ha cap problema global més urgent que la migració de milions de persones.’ No obstant això, en el mateix discurs va dir: ‘La Unió Europea vol enfortir les fronteres exteriors i alhora intensificar l’assistència econòmica dels necessitats.’ Tusk en cap moment no va esmentar el programa de recol·locació de refugiats de la UE: una mesura que la declaració de Nova York vol potenciar. El setembre de l’any passat, els estats membres es van comprometre a recol·locar 160.000 refugiats en dos anys. De moment només s’han acollit 4.947 persones. Estats com Polònia i Hongria es van desdir del compromís inicial i s’han negat a participar en el programa. A aquest ritme, marcat per l’apatia i els egoismes nacionals, el programa no es completarà fins d’aquí a trenta-dos anys.

La crisi dels refugiats: entre les paraules buides i l’obsessió per la seguretat

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha tornat a la presó dels Lledoners a les 19.27 després d’haver complert els dos dies del primer permís penitenciari a què ha tingut accés d’ençà que va ser empresonat el 16 d’octubre del 2017. Va sortir dels Lledoners dijous al vespre i ha passat dos dies amb la seva família i sense tenir agenda pública. El fotògraf de VilaWeb Albert Salamé N’ha captat l’entrada als Lledoners. El pres polític ha repetit el gest de la victòria, tal com va fer quan va sortir dijous, i ha entrat amb un somriure. Cuixart s’ha acomiadat de la premsa: ‘Bona nit! Petons per a tothom!’ L’agència EFE ha distribuït tres fotografies de l’entrada de Cuixart. El vice-president de l’entitat, Marcel Mauri, s’ha acomiadat de Cuixart amb una abraçada i un missatge animant a continuar lluitant per la llibertat. Una abraçada de comiat sempre massa breu després de 48h de permís (no en digueu llibertat). Em recorda q hi ha 3 milions de presos polítics al món. I q som uns afortunats per poder seguir lluitant per la llibertat. L’única lluita q és perd és la q s’abandona. Endavant @jcuixart! — Marcel Mauri de los Rios (@marcelmauri) January 18, 2020 Els presos polítics estan classificats en segon grau penitenciari i poden començar a obtenir permisos mitjançant l’article 100.2 del reglament penitenciari, que estableix que poden accedir a permisos quan han complert una quarta part de la condemna. Els dos primers d’arribar-hi han estat Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, que són els que fa més temps que estan empresonats i a més els que tenen una condemna més baixa –nou anys– en comparació amb la resta dels presos polítics. Sànchez també va obtenir un primer permís de dos dies, però no és previst que en faci ús fins que passi el 25 de gener per una qüestió d’agenda familiar. Joaquim Forn, condemnat a deu anys i mig, complirà la quarta part de la condemna el juny del 2020. Josep Rull, condemnat també a deu anys i mig, l’octubre del 2020. Carme Forcadell, amb onze anys i mig de pena, l’octubre del 2020. L’horitzó per a Jordi Turull, Raül Romeva i Dolors Bassa, amb penes de dotze anys, és el febrer del 2021. Finalment, Oriol Junqueras no podria obtenir permisos fins l’octubre del 2021 perquè la seva condemna és de tretze anys. La diferència entre Forn i Rull, amb la mateixa condemna, rau en el fet Forn ha acumulat més temps empresonat preventivament.

Cuixart torna als Lledoners fent el gest de la victòria

El govern vol que la Diada de l’11-S sigui ‘una primera resposta’ a la sentència de l’1-O, en cas de condemna. Així ho ha explicat la portaveu, Meritxell Budó, durant la roda de premsa posterior al Consell Executiu, la primera del nou curs polític. La consellera de Presidència ha asseverat que el govern està ‘concentrat’ i ‘centrant el màxim d’esforços’ en la confecció i aprovació del pressupost per al 2020. A més, ha apuntat que properament s’obrirà la roda de contactes amb els diversos grups parlamentaris per debatre la proposta, així com el treball bilateral entre Economia i la resta de departaments. D’altra banda, Budó també ha ‘celebrat l’esforç’ de JxCat i ERC per treballar per la unitat estratègica i donar una resposta conjunta a les sentències. La consellera de Presidència ha constatat la voluntat del president, Quim Torra, de reprendre la iniciativa política, a les portes de la Diada, la sentència del judici i una possible reactivació d’euroordres contra els exiliats. En aquest sentit, Budó ha remarcat que el govern aposta perquè la ‘gran mobilització’ de l’Onze de Setembre sigui ‘una primera resposta’ a qualsevol sentència que no sigui l’absolutòria. Amb contundència, Budó ha descartat les eleccions com a reacció a una possible condemna: ‘Cap escenari fa pensar que una resposta a la sentència sigui una convocatòria electoral’. En contra, la consellera ha reafirmat la ‘voluntat’ del govern -i, en particular del seu vice-president, Pere Aragonès– d’aprovar els comptes del 2020. L’executiu vol obrir ‘immediatament’ la roda de contactes amb els grups. Confrontació amb l’estat espanyol Budó també ha explicat que Torra ha exposat al Consell Executiu d’aquest matí el pla que va exposar a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada, on va afirmar que ‘no hi cap altre camí que la confrontació democràtica’. La consellera ha apuntat que, pel govern, ‘confrontació democràtica’ vol dir afrontar ‘políticament’ un problema polític, no cedir davant la ‘repressió’ i no acceptar cap sentència condemnatòria. A més, ha assegurat que aquesta voluntat és’compatible’ amb el diàleg, alhora que ha donat ‘màxim suport’ a la tesi esbossada per Torra. De fet, Budó ha afegit que la conferència del president del 5 de setembre a Madrid anirà en aquesta mateixa línia.

El govern vol que la Diada sigui ‘una primera resposta’ a la sentència i nega un avançament electoral

L’opera prima d’Ànnia Gabarró i Alberto Dexeus arriba als cinemes aquest cap de setmana. Les Perseides narra la història d’una adolescent que ha viscut la separació dels seus pares. Aquesta setmana també s’estrena Los Ángeles de Charlie, un reboot de la sèrie dels anys 70, i Legado en los huesos, segona part de la saga Triología del Baztán, basada en les novel·les homònimes de Dolores Redondo. En català, s’estrena el film d’animació Solan i Eri, missió a la Lluna i Longa noite, film gallec subtitulat en català. Les Perseides. Direcció: Ànnia Gabarró, Alberto Dexeus. Intèrprets: Camela Poch, Nora Sala-Patau, Marta Tremps; Eduard Buch. Gènere: Drama. Esbós: Una noia arriba al poble d’Escartrón per a passar-hi l’estiu després del divorci dels seus pares. Es refugiarà en les llegendes de postguerra que suren al poble. Charlie’s Angels (Los Ángeles de Charlie). Direcció: Elizabeth Banks. Intèrprets: Kirsten Stewart, Naomi Scott, Ella Balinska; Patrick Stewart, Sam Vlaflin, Jonathan Tucker. Gènere: Acció. Esbós: Quan un jove enginyer de sistemes crida l’atenció sobre una perillosa tecnologia, els Àngels són cridats a l’acció, arriscant les seves vides per a protegir els ciutadans. Midway. Direcció: Roland Emmerich. Intèrprets: Mandy Moore; Ed Skrein, Patrick Wilson, Woody Harrelson, Luke Evans. Gènere: Acció. Esbós: Després del devastador atac sorpresa que va destruir Pearl Harbor, l’Armada Imperial Japonesa es prepara per a un nou atac. Legado en los huesos. Direcció: Fernando González Molina. Intèrprets: Marta Etura, Elvira Mínguez, Ana Wagener; Leonardo Sbaraglia, Colin McFarlane, Miquel Fernández. Gènere: Enjòlit. Esbós: La vida d’una inspectora es veu altra vegada alterada per un succés inesperat: el suïcidi de diversos presos que deixen una única paraula escrita a la paret de les seves cel·les. Solan i Eri, missió a la Lluna (Månelyst i Flåklypa). Direcció: Rasmus A. Sivertsen. Gènere: Animació. Esbós: 50 anys després de la mítica arribada de l’home a la Lluna, en Solan i l’Eri s’embarquen en una aventura espacial, per fer-hi el segon pas. En català. The Two Popes (Los dos papas). Direcció: Fernando Meirelles. Intèrprets: María Ucedo; Jonathan Pryce, Anthony Hopkins, Juan Minujín. Gènere: Drama. Esbós: El film explora la relació entre el Papa Benet i el Papa Francesc, dos dels dirigents més poderosos de l’Església Catòlica. Longa noite. Direcció: Eloy Enciso. Intèrprets: Celsa Araujo, Misha Bies Golas, Nuria Lestegás; Suso Meilan, Manuel Pumares. Gènere: Drama històric. Esbós: Un home torna a Lugo després de la Guerra del 1936-1939. Allà es retroba amb vells fantasmes i records, i amb els vencedors i vençuts a la guerra. Subtitulat en català.

Les estrenes: La memòria històrica, íntima i familiar arriba al cinema amb ‘Les Perseides’

Enguany el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, s’escau en dimarts, tot just després de Dilluns de Pasqua, just al final de les vacances de Setmana Santa. Entre alguns editors consultats, aquesta situació de calendari no sembla que hagi d’afavorir les vendes de llibres, perquè tradicionalment els dies al voltant del 23 d’abril són de molt bona venda. És clar que això és un argument sobretot en clau barcelonina. Contràriament a aquesta percepció escèptica, els presidents del Gremi de Llibreters i la Cambra del Llibre (on hi ha llibreters, editors, distribuïdors i empreses d’arts gràfiques representats) han comparegut avui en conferència de premsa per anunciar que tenen bones perspectives i que creuen que serà un bon Sant Jordi. Ho ha explicat la presidenta del Gremi de Llibreters, M. Carme Ferrer, propietària de la llibreria Empúries de Girona: ‘Aquest Sant Jordi serà especial perquè tot just abans hi ha les vacances de Setmana Santa i això afavorirà les llibreries de pobles i ciutats de fora de Barcelona. Creiem que Sant Jordi s’avançarà. La gent comprarà abans els llibres que vol regalar i el mateix dia de Sant Jordi tornaran a sortir al carrer en família i tornaran a comprar llibres. Hi haurà més d’una compra aquest any.’ Tenint en compte el calendari i com cauen les festes, els llibreters, editors i ajuntaments d’algunes ciutats i pobles de turisme interior s’han organitzat per oferir plegats jornades i fires literàries, amb signatures d’autors, durant els dies de Setmana Santa. Aquest és el cas, per exemple, de Vic, que en el marc del Mercat del Ram, les set llibreries de la ciutat s’han posat d’acord per fer una parada conjunta i també s’hi han vinculat l’editorial Eumo (de la Unviersitat de Vic), Òmnium Osona i el Casino de Vic. Una iniciativa semblant de parades de llibres i autors signant s’esdevindrà a Girona, coincidint amb Dissabte Sant. I es continuaran trobades tradicionals com el Berenar Literari que des de fa nou anys organitza la llibreria El Cucut, de Torroella de Montgrí, enguany el Dijous Sant. Una venda diferent per Sant Jordi L’any passat per Sant Jordi es van facturar 22 milions d’euros, segons dades dels gremis. Enguany, M. Carme Ferrer, que és optimista, considera que es podria augmentar en un 1% o 2% més que l’any passat. Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya ha destacat dos aspectes: per una banda, la transversalitat de la venda, 50.000 títols diferents s’arriben a vendre i ha recalcat que els deu més venuts de la jornada només representen una mitjana del 5% de les vendes totals d’aquest dia. I puja la venda en tots els gèneres, sigui poesia, filosofia o les guies per aprendre a cuidar animals domèstics. Tixis també ha destacat el comportament diferent del lector el dia de Sant Jordi: s’invertex la tendència de vendes pel que fa a l’idioma. Si durant l’any les vendes de llibres en castellà corresponen al voltant del 70% mentre que en català no arriba al 30%, el dia de Sant Jordi la gent compra llibres en català sobretot, arribant gairebé a un 70% del total de les vendes, mentre que en espanyol només és del 30%. Ara bé, si hi ha un fenomen que sobresurt per sobre dels altres aquest Sant Jordi, segons els presidents dels gremis, aquest és l’increment de vendes dels llibres infantils i juvenils, fins al punt que juntament amb la narrativa, representen el 70% de les vendes i l’altre 30% és venda de llibres no ficció. De cara al dia de Sant Jordi Com ja es va esdevenir l’any passat, ha explicat Marià Marín, secretari del Gremi de Llibreters, s’ha treballat durant mesos amb els tècnics de l’Ajuntament de Barcelona, per treballar la seguretat i organització d’aquesta festa al carrer. Una festa massiva: l’any passat la Guàrdia Urbana va comptabilitzar en hora punta al centre de la ciutat, 1.200.000 persones. Per això, s’ha continuat treballant per guanyar espai i esponjar els carrers més concorreguts: s’ampliaran les zones de parades del centre, allargant el carrer Consell de Cent, l’Avinguda Diagonal fins al carrer Muntaner i el carrer Còrsega. També s’allargarà l’espai de parades al Passeig de Sant Joan, des de fa anys destinat al públic familiar, amb parades de llibres d’infantil i juvenil, així també de còmics. Les parades del sector del llibre creixeran enguany entre un 15% i un 20%. El Gremi de Llibreters ha pactat amb l’Ajuntament que siguin les parades de llibreries que tinguin preferència a l’hora de les peticions. En relació amb les parades, que el dia de Sant Jordi també ocupen algunes editorials, s’ha explicat que pel que fa a Barcelona s’ha fet un pacte a través de la Cambra del Llibre. Amb tot, fora de Barcelona, la presidenta del Gremi de Llibreters, ha deixat clar que qui ha de vendre els llibres són els llibreters. Amb tot, el sector sobre aquest tema s’ha emplaçat a fer una reflexió conjunta. Marià Marín també ha explicat que el Gremi de Llibreters oferirà un ‘Minut a minut’ a la seva web per anar informant de com s’anirà esdevenint la jornada arreu del país, amb la col·laboració de l’Escola de Llibreria de la UB i alumnes de la UIC (Universitat Internacional de Catalunya). I finalment, ha parlat de la internacionalització de la festa del llibre, enguany marcada per la Fira del Llibre de Buenos Aires i la celebració del Sant Jordi a la metròpolis americana, la ciutat que té més llibreries del món, el dissabte anterior a la diada.

Optimisme davant d’un nou Sant Jordi marcat per la Setmana Santa

Avui fa un any de la confessió de l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol. En una carta breu remesa als mitjans de comunicació la tarda d’aquell divendres de juliol, explicava que el seu pare havia deixat uns diners a l’estranger, procedents d’activitats il·lícites durant el franquisme, a la seva dona i fills per si la situació política es complicava i els feien falta. La confessió va desfermar una tempesta judicial, política i social que encara arrossega conseqüències. Les reaccions van començar a aparèixer aquell mateix vespre. Totes les formacions van demanar-li explicacions públiques i que comparegués al parlament, a més de retirar-li els privilegis com a ex-president. En canvi, en un primer moment CDC no va decidir res sobre el fundador del partit, i el president Artur Mas, en un acte públic, va considerar que era un tema ‘estrictament privat, personal i familiar’ que no tenia ‘res a veure amb CDC ni amb la Generalitat’. La cancel·lació de la retribució pública que tenia, el tancament del personal i l’oficina que tenia al passeig de Gràcia i el manteniment només de l’escorta també va fer tancar el Centre d’Estudis Jordi Pujol, una entitat que promovia el debat a l’entorn de la seva figura. Les paraules de personatges propers a ells es van endurir, com el batlle d’aleshores de Barcelona, Xavier Trias, que va demanar-li que ‘desaparegués’ i renunciés ‘a tot’. Ben aviat les acusacions van dirigir-se al possible increment dels fons inicials a través de suposades comissions irregulars cobrades per ell o els seus fills gràcies al seu càrrec de president, o fins i tot amb fons procedents de la bancarrota de Banca Catalana. Malgrat que en la carta s’oferia a col·laborar amb la justícia i a donar explicacions polítiques, en un principi es va resistir a comparèixer al parlament. El sindicat ultradretà Manos Limpias va ser el primer a presentar una querella criminal contra ell i la seva família per frau fiscal, emblanquiment de capitals i altres delictes. Després s’hi van afegir UPyD, ICV, Podem i Guanyem Barcelona. El cas va anar a parar al Jutjat d’Instrucció número 31 de Barcelona i a l’Audiència Nacional espanyola. De la confessió al parlament Finalment, Pujol va comparèixer a la Comissió d’Afers Institucionals el 26 de setembre. En la seva primera intervenció, va explicar que el seu pare havia guardat a l’estranger 140 milions de pessetes en dòlars, per si la situació política es complicava. En morir, va deixar aquests diners a l’esposa i els set fills de Pujol. L’oposició li va criticar que fos poc concret i el va acusar de corrupteles durant els seus 23 anys de mandat. En el torn de rèplica, un Pujol irat va renyar l’oposició per haver volgut parlar d’altres qüestions a part de la ‘deixa’ del seu pare i de voler incriminar la seva família en tot l’afer. Aquella compareixença va fer que l’oposició forcés una comissió d’investigació sobre el frau fiscal i la corrupció. Després de moltes negociacions entre ERC i CiU, l’àmbit de la comissió es va ampliar a altres casos de corrupció, a més del de Pujol, com el cas Mercuri, Palau, Pretòria o Bárcenas, i es va forçar la compareixença del president Artur Mas. El matrimoni Pujol Ferrusola va ser encausat i va anar al jutjat d’instrucció el 27 de gener. Marta Ferrusola no va voler declarar, però Jordi Pujol va tornar a donar la mateixa versió dels fets, ampliant-ne alguns detalls, com ara que hi havia un suposat paper manuscrit que el seu pare havia donat a la seva dona explicant-li l’origen dels fons. Sobre la multiplicació dels 140 milions inicials als 540, ho va justificar per les bones inversions fetes. Podeu veure la compareixença íntegra de Pujol Ferrusola i llegir-ne aquesta crònica: Jordi Pujol Ferrusola deixa retratat el parlament. Tres fills més també van declarar, i van explicar que era el germà gran, Jordi, qui s’havia fet càrrec de la gestió dels diners a principi dels anys 90. Entre final de febrer i principisde març el matrimoni Pujol Ferrusola i el seus set fills van comparèixer al parlament. Les intervencions van ser força polèmiques pel to i pel contingut, i algunes expressions van causar cert estupor, com quan Marta Ferrusola va dir que els seus fills no en tenien ‘ni cinc’ i anaven ‘amb una mà al davant i una altra al darrere’, tot i que alguns d’ells havien fet inversions multimilionàries a l’estranger. Aquestes són les respostes més sorprenent que va donar Ferrusola: Intervencions com les de Jordi, Josep i Oleguer van enutjar alguns diputats, que el van retreure el to i el fet de donar poques explicacions. A final de març, Jordi Pujol Ferrusola també va declarar al jutjat d’Instrucció de Barcelona i va explicar que els diners a Andorra s’havien multiplicat en pocs anys gràcies a un producte financer poc conegut i que ell va anomenar làmines opaques. Durant mesos s’ha lliurat una batalla judicial entre les autoritats andorranes i les espanyoles. Tant l’Audiència Nacional com el jutjat de Barcelona han demanat informació bancària a Andorra, l’advocat dels Pujol, Cristobal Martell, s’hi ha oposat amb diversos recursos i la justícia andorrana s’hi ha resistit força fins a l’últim moment. Finalment, en el marc de les conclusions de la comissió d’investació, el ple del parlament ha reprovat aquesta setmana l’ex-president de la Generalitat.

Un any després de la confessió de Jordi Pujol

‘El compromís del govern amb els immigrants és ferm. Defensem la solidaritat, però des d’un model responsable, ordenat i legal’, va afirmar el ministre d’Interior espanyol, Juan Ignacio Zoido, en una comissió sobre política migratòria, ara fa un mes. Avui l’executiu de Mariano Rajoy incompleix la seva paraula, una volta més. Fa dos anys que es va comprometre amb la Comissió Europea a acollir 17.337 persones, però amb prou feines ha ofert refugi a un 12% d’aquesta quantitat. Aquest 12% seria totalment assumible per l’estat espanyol, sobretot si es té en compte que enguany han arribat 18.440 persones a Grècia i 103.373 a Itàlia, segons dades de l’Agència de l’ONU pels Refugiats (ACNUR). L’ONG Stop Mare Mortum estudia d’emprendre accions legals contra el govern espanyol per aquest incompliment, car considera molt poc probable que la Comissió l’acabi sancionant. D’una altra banda, la plataforma Volem Acollir farà un acte avui a la plaça de la Universitat per denunciar l’incompliment de les quotes d’acollida. A més del coordinador de la plataforma, Ruben Wagensberg, també hi participaran la filòsofa Marina Garcés i el grup musical Txarango. 🔴 Atenció! Demà l'Estat espanyol incomplirà les quotes d'acollida. I fem acte a la Plaça Universitat amb @unisxrepublica.PASSA-HO! pic.twitter.com/ScUj1Xe9ma — CasaNostraCasaVostra (@volemacollir) September 25, 2017 No obstant això, l’estat espanyol no és l’únic que incompleix la quota ‘acollida de refugiats. Dos anys després de comprometre’s a repartir-se 120.000 refugiats atrapats als camps de Grècia i Itàlia i acollir-ne directament des del Líban o Jordània, els estats europeus només han acollit un 30% dels sol·licitants d’asil a la Unió. Segons dades publicades per la Comissió Europea (CE) el passat 6 de setembre, les persones reubicades des del setembre del 2015 arribarien a les 28.000. Aquesta xifra, però, dista molt de la de 98.255 a què la UE s’havia compromès a reubicar des d’Itàlia i Grècia. Durant aquests dos anys, tampoc s’ha assolit l’objectiu mínim d’acollir directament a 22.504 refugiats des de fora de la UE.

L’estat espanyol fa el ridícul en matèria migratòria i només acull el 12% dels refugiats que li va exigir la UE

El país ja està preparat per a la Via Lliure a la República Catalana a l’avinguda de la Meridiana de Barcelona. Aquest Onze de Setembre el color de la mobilització serà el blanc, però s’acabarà tenyint d’uns quants colors gràcies a unes fletxes que alçaran tots els assistents. La via es dividirà en deu eixos que simbolitzen els valors que ha de tenir la nova República Catalana. A cada eix li correspon un color determinat. Són els següents: – Groc – Via lliure a la democràcia – Blau – Via lliure a l’equilibri territorial – Vermell – Via lliure a la solidaritat – Blau cel – Via lliure al món – Verd – Via lliure a la diversitat – Verd fosc – Via lliure a la sostenibilitat – Morat – Via lliure a la igualtat – Marró – Via lliure a la justícia social – Rosa – Via lliure a la innovació – Taronja – Via lliure a la cultura i a l’educació A les 17.14 una fletxa gegant recorrerà la Via Lliure per un carril central mentre al voltant s’alçaran les fletxes de la gent per a crear una onada de color fins al parlament. Així serà, esquemàticament: Fem de la #ViaLliure11S una onada imparable d’il·lusió, color i arguments per guanyar la República catalana de tots! pic.twitter.com/bfc1wnFsyt — Assemblea Nacional (@assemblea) July 2, 2015 Dues maneres de pintar la fletxa El pack de la Via Lliure conté, juntament amb la samarreta, la fletxa que haureu d’aixecar durant l’acte. Es ven de color blanc i sense pintar, perquè així cadascú ho pot fer d’acord amb el tram en què s’hagi inscrit. La campanya d’Ara és l’hora recomana dues maneres de pintar la fletxa: —Utilitzar un retolador o un llapis de color. —Retallar una cartolina del color que ens interessi fent servir de patró la fletxa que trobem al pack de la Via Lliure. Entre els deu colors n’hi ha alguns que són força semblants i que poden confondre. Tot i així, l’ANC recomana de no capficar-se pel color. Ha de ser el més semblant possible, però no us amoïneu si no és idèntic. Cal tenir en compte que a la imatge aèria de la Via Lliure gairebé no es percebran les tonalitats de color. L’última opció, en cas que no pugueu pintar la cartolina, la teniu el mateix dia de la Via Lliure, perquè els voluntaris d’Ara és l’hora repartiran un milió de fletxes, 100.000 a cada eix. En aquest mapa podeu veure els cent trenta-cinc trams i el volum d’inscripcions que té cada un: Trams per a col·lectius i entitats Des d’Ara és l’hora es vol concretar la participació d’unes quantes entitats i col·lectius en trams específics perquè tothom pugui aportar-hi la seva causa. Per aquest motiu n’ha definit uns quants: – Joves – Tram 12 – Pagesos – Tram 19 – Bombers – Tram 29 – Catalans al món – Tram 53 – Immigrants – Tram 54 – LGBTI – Tram 78 – Feministes – Tram 82 – Sindicalistes – Tram 93 – Persones sordes – Tram 104 – Ensenyament – Tram 121

La Via Lliure a la Meridiana: de quin color sou?

Com era d’esperar, Pedro Sánchez no ha obtingut la majoria absoluta necessària per a ser investit president del govern espanyol en primera volta. En la votació d’avui al congrés, ha rebut 166 vots en favor –n’havien de ser 167 però una diputada d’Unides Podem s’ha absentat–, 165 en contra i 18 abstencions (d’ERC i EH Bildu). Una aritmètica que li bastaria per ser investit en segona volta dimarts, quan només necessitarà més vots en favor que no pas en contra. Si bé oficialment els dirigents principals del PSOE i d’Unides Podem es mostren confiats que no hi haurà sorpreses i dimarts guanyaran la votació amb 167 vots favorables contra 165, sobre l’ambient plana el record de la ‘tamayada’: El 2003 els diputats socialistes de l’Assemblea de Madrid Eduardo Tamayo i María Teresa Sáez van abstenir-se en la votació d’investidura del candidat del seu partit, Rafael Simancas. Un cas de transfuguisme que va obligar a repetir les eleccions i que acabaria fent presidenta Esperanza Aguirre, del PP. Com que aquesta vegada el marge per a tirar endavant la investidura també és escàs, els nervis s’han instal·lat a les files socialistes: els recels pel possible joc brut de la dreta i l’extrema dreta no s’han esvaït. Tot el cap de setmana la dreta i l’extrema dreta han criticat amb ferocitat el dirigent socialista, no sols per l’acord de coalició amb Unides Podem, sinó també perquè depèn de l’abstenció d’ERC i EH Bildu per ser investit. Bo i animant diputats de més formacions a retirar el vot favorable –o a absentar-se dimarts en la votació– pel pacte amb els independentistes, enmig d’acusacions de traïció a Espanya en cas contrari. El diputat de Terol Existeix, Tomás Guitarte, a la tribuna d’oradors, va denunciar aquestes pressions. Tomás Guitarte (Teruel Existe): "Reclamamos respeto. Somos un movimiento transversal"https://t.co/iixDfGhDP6#InvestiduraRTVE pic.twitter.com/tGuoFu9mHu — 24h (@24h_tve) January 4, 2020 Sí que va canviar de parer Ana Oramas, diputada de Coalició Canària, que dissabte va anunciar que passava de l’abstenció al vot contrari pel pacte amb ERC, tot trencant la disciplina del seu partit, que li obrirà expedient. Precisament la portaveu de Ciutadans, Inés Arrimadas va aprofitar-ho per demanar, en la tribuna, que algun diputat socialista ‘valent’ fes igual dimarts, forcés un empat a 166 vots i frustrés la investidura. Els dies previs ja els havia passat pressionat els barons socialistes, tot anunciant que els trucaria perquè forcessin un trencament amb ERC. La portaveu parlamentària del PSOE, Adriana Lastra, li ho ha retret. Inés Arrimadas pidiendo el Tamayazo a la bancada socialista. ( ese es el nivel ) pic.twitter.com/jz6pYPzjo6 — HATEUNICORNS (@Blackisakolor) January 4, 2020 Arrimadas muestra el CV de Adriana Lastra #InvestiduraRTVE5E #Investidurisima pic.twitter.com/TnBrDYfXIQ — El HuffPost (@ElHuffPost) January 5, 2020 Encara a la sortida de la sessió d’ahir, ja fora de l’hemicicle, Arrimadas insistia a esperonar algun diputat del PSOE a frustrar la investidura. Per la dirigent de Ciutadans no es tracta de transfuguisme, sinó de ‘ser valent per Espanya’. Instants abans i en aquell mateix passadís, el portaveu d’ERC, Gabriel Rufián deia que esperava que no hi hagués una ‘tamayada’, però afegia que de la dreta s’ho esperaven tot. Vigília a Madrid Confiats de guanyar la investidura o no, la direcció del PSOE i el grup parlamentari al congrés espanyol ha demanat als diputats socialistes –inclosos els del PSC– que passin aquesta nit a Madrid. Així, pretenen que tots estiguin sens falta prop del congrés espanyol ja la nit abans de la votació decisiva per a investir Sánchez. Fonts socialistes asseguren a l’ACN que són ‘habituals’ aquestes recomanacions quan les votacions es preveuen ajustades, i confirmen que el missatge de la direcció apel·la a evitar problemes a les carreteres, trens i avions als qui tinguessin pensat de moure’s demà al matí, abans no comenci el ple al congrés. Habitual o no, la consigna malda per minimitzar el perill que un imprevist pugui rebentar la investidura.

Nervis al PSOE pel fantasma de la ‘tamayada’ en la segona votació de dimarts

Les Falles ja han començat a aterrar als carrers de València. Els artistes fallers treballen de valent per tenir-ho tot a punt dijous, dia de la plantà. I amb les primeres figures al carrer, la gent surt a investigar i descobrir les més innovadores i les que més els agraden. Enguany sembla que tothom coincideix a destacar l’Equilibri universal, la falla municipal. Una obra que ha unit els artistes fallers amb les noves tendències en l’art contemporani. Se n’ha encarregat Okuda, un dels artistes urbans més reconeguts a tot el món. Tot i ser molt jove, ja ha fet obres de tota mena molt ben valorades: intervencions arquitectòniques, escultures, murs o teles, que s’ha pogut veure a ciutats d’arreu, des d’Amsterdam a Hong Kong passant per Nova York i Las Vegas. Ara el seu art surrealista arriba a València amb una obra 3D, que és única pel que fa a dimensions. Okuda, nascut a Santander, no havia pensat mai a construir una falla, però després de la trucada dels artistes fallers Latorre i Sanz no s’hi va poder negar. Junts van presentar una proposta que es va acabar convertint en el projecte de falla municipal guanyador. El monument representa una al·legoria del capitalisme amb dues figures que subjecten una bola del món, rematada amb gent que subjecta una gran moneda. Tot això, estructurat en formes poligonals i amb uns colors cridaners alternats amb diverses tonalitats del gris, que és el que caracteritza l’art urbà d’Okuda en les seves últimes obres internacionals. Some of the biggest and most impressive sculptures are starting to appear around #Valencia ready for #Fallas. For starters, check out the municipal falla outside City Hall at the Plaza del Ayuntamiento, you’ll be impressed! pic.twitter.com/NK82lhMVST — Very Valencia (@veryvalencia) 12 de març de 2018 La Falla Municipal continua prenent forma! En pocs dies estarà tot a punt 👏🏼👏🏼#Falles18 #SomArt #SomPatrimoni @LatorreySanz @OKUDART pic.twitter.com/XIjQI4N5Yf — Ajuntament València (@AjuntamentVLC) 12 de març de 2018 Una de les curiositats d’aquest monument és que s’ha convertit en una falla participativa. Fallers i polítics van col·laborar dissabte en la pintada final de la falla municipal. No han estat pas els únics: representants de diversos col·lectius de la ciutat també han contribuït a pintar la base del monument, sempre guiats per l’artista Okuda. Tot plegat ha deixat imatges molt curioses i poc usuals. La fallera major, Rocío Gil, ha estat la primera d’agafar l’esprai i pintar un part de la base del monument, sota l’atenta mirada d’Okuda que també ha aprofitat l’ocasió per donar-hi el seu toc final. Continuem pintant la Falla Municipal. L’Equilibri Universal segueix prenent forma a la Plaça de l’Ajuntament. #Falles18 #SomArt #SomPatrimoni pic.twitter.com/KIBK6vhXIH — Ajuntament València (@AjuntamentVLC) 10 de març de 2018 La vicepresidenta @monicaoltra participa en la pintura col.laborativa de la falla municipal de València que ha dissenyat @OKUDART ‘Equilibri universal’ és el títol de la falla i els artistes fallers són José Latorre i Gabriel Sanz. pic.twitter.com/hTGDOfdFdE — GVA Portaveu i Vicepresidència (@GVAportaveu) 10 de març de 2018 El regidor de Cultura Festiva de l’Ajuntament de València, Pere Fuset, ha explicat que amb aquesta activitat es volia fomentar un plantà participativa de la falla de tots els valencians. A més, ha destacat que era simbòlicament potent que representants de diversos col·lectius pintessin la falla municipal. ‘Aquesta iniciativa mostra la participació de la ciutadania en la festa fallera i permetrà de comprovar in situ com és la tècnica d’esprai amb què s’ha pintat la falla’, ha explicat. No és la primera vegada que la gent participa en la construcció del monument faller. La col·laboració de la ciutadania es comença a convertir en tradició. L’any passat, la gent ja va ajudar a alçar ‘al tomb’ la falla. ‘L’any passat la vam alçar entre tots i enguany la pintem entre tots’, explica el batlle Joan Ribó. Per a ell, la falla municipal fa una sensació de ‘globalitat’, en un conjunt de treball molt acolorit. Okuda arriba a València amb una exposició sota el braç L’obra d’Okuda no solament es podrà veure aquests dies a la plaça de l’Ajuntament. El centre del Carme oferirà fins al 27 de maig un recorregut per tota la seva carrera artística, com no s’havia vist fins ara. L’exposició es titula’ The Multiculured Equilibrium Between Animals and Humans’. A més, els qui s’hagin enamorat d’aquesta falla podran adquirir-ne una: Okuda ha posat a la venda tot de rèpliques en miniatura del cap de l’ós que s’ha convertit en una de les imatges icòniques de la falla de l’Ajuntament 2018. Es pot comprar a la botiga inkandmovement.com, i el dia 17 de maig ell mateix serà a València per a signar-ne. Voleu conèixer més sobre les Falles. Descobreix tot el que necessites saber sobre les Falles de Valènica 2018 en aquesta guia bàsica.

L’art urbà arriba a les Falles de València i inunda les xarxes socials

La música i la personalitat del cantautor Ovidi Montllor (Alcoi, País Valencià, 1942-Barcelona, 1995), ha inundat aquest diumenge al vespre l’Auditori de Barcelona en l’espectacle ‘Ovidi Simfònic’. Un muntatge únic que ja es va poder veure fa tot just un any a Alcoi i que fusiona cant coral i banda simfònica. La Coral Sant Jordi de Barcelona i la Corporació Musical Primitiva d’Alcoi han interpretat algunes de les peces més emblemàtiques del cantautor en un recital que ha servit per recordar que, ben aviat, en concret el pròxim 10 de març, hauran passat ja 21 anys des que Montllor va marxar “de vacances”, com deia a la cançó. L’espectacle està organitzat per el festival Barnasants i l’Ajuntament d’Alcoi, en coproducció amb el Tradicionàrius i l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport de l’Auditori. ‘Ovidi Simfònic’ té com a punt de partida Alcoi i Barcelona, les ciutats on va néixer i on va emprendre, fa 21 anys, les seves “vacances” Montllor. La part musical de l’espectacle ha anat de la mà de la Corporació Musical Primitiva, una associació sense ànim de lucre establerta a Alcoi i titular de l’Escola de Música ‘Amando Blanquer’, junt amb la Banda Primitiva d’Alcoi i la Colla de dolçaines i tabals ‘La Cordeta’.En declaracions a l’ACN, el director de la Corporació, Àngel Lluís Ferrando, ha descrit l’espectacle com a ‘multidisciplinari’. Consta de deu peces a partir de textos del cantaudor així com diversos moments intercalats amb la presència d’Ovidi Montllor en un recull audiovisual, amb imatges d’arxiu d’entrevistes a la televisió i de pel·lícules seves. “Mai havíem tingut ocasió de veure i sentir Ovidi en format simfònic”, ha assenyalat Ferrando. “És com voler que ell estigués present a l’escenari amb nosaltres”, ha dit. Les veus en aquest recital les ha aportat la Coral Sant Jordi de Barcelona, integrada per una seixantena de cantaires de procedència i formació ben diversa. Seguint l’esperit del seu fundador i director entre els anys 1947 i 1991, Oriol Martorell, la Coral es caracteritza per l’entrega que mostra a cada concert i per la versalitat que els permet enfrontar-se tant a la música clàssica com als autors contemporanis: s’han atrevit amb melodies medievals gregorianes i del ‘Llibre Vermell’ de Montserrat, fins a peces jazzístiques. Abordar les cançons d’Ovidi Montllor era, doncs, un repte i un honor per a les dues formacions, en una proposta musical que no només ha volgut recordar el repertori i el tarannà de l’artista, sinó també obrir un espai per a la reflexió en un escenari que preci-sament no és un ambient “íntim”, sinó que convida a admirar l’art des de la grandiositat i amb una impecable acústica. “És una mica el contrari de la imatge que ell donava”, ha dit Ferrando sobre la presència d’Ovidi en petites sales. “Però l’espectacle està fet amb tant de cor que crec que a l’Ovidi li agradaria. Se sentiria molt còmode”, ha assegurat el director de la Corporació musical alcoiana. El muntatge, que es va poder veure fa un any a l’Alcoi natal de Montllor, ha servit a Barnasants de cloenda al seu particular homenatge al cantautor, en què ha dissenyat un programa amb tot tipus d’actes i esdeveniments musicals amb la col·laboració, entre d’altres, del Tradicionàrius.

L’Auditori s’omple d’Ovidi

El congrés constituent de la Crida Nacional per la República ha aprovat esdevenir un ‘instrument polític organitzat’ que es compromet a dissoldre’s quan s’aconsegueixi la República Catalana. Els inscrits a l’assemblea han donat el seu aval a les ponències política i organitzativa. La Crida advoca per ‘constituir un moviment que es cristal·litzi en un instrument polític organitzat que aplegui aquelles persones que comparteixin l’objectiu de proclamar la República Catalana mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics’. També assumeix el compromís de dissoldre’s un cop s’arribi a la independència i manté que les adhesions han de ser individuals. ‘Sumem persones, no sigles’ és un dels lemes del congrés. La ponència organitzativa s’ha aprovat amb 2.125 vots a favor, 11 en contra i 63 abstencions. La majoria dels assistents també ha donat el vistiplau a la ponència política, amb 1.280 vots a favor, 8 en contra i 13 abstencions. La Crida es compromet a treballar per a la proclamació de la República Catalana ‘mitjançant mètodes exclusivament pacífics i democràtics’. Apel·la a la unitat de l’independentisme i es funda sobre una base de ‘pluralitat ideològica’ que es concreta en l’existència de corrents organitzats. En l’àmbit estratègic, l’organització no renuncia a cap via pacífica per a instaurar la república ‘a l’empara de la causa justa de la independència’. Malgrat això, prioritza el diàleg amb el govern espanyol. En cas que no fructifiqui en un ‘període prudencial’ que no acaba de concretar, intentaran forçar la negociació d’un referèndum amb accions de no-violència activa. L’organització tindrà tres grans òrgans: l’assemblea nacional (equivalent al congrés), el consell de representants (consell nacional) i el govern de direcció política de la Crida. La direcció haurà de proposar a l’assemblea a quines eleccions considera que s’ha de presentar. Segons que han confirmat fonts de la Crida a VilaWeb, no és previst que la nova cúpula proposi avui a l’assemblea concórrer als comicis i, per tant, no hi haurà incompatibilitat immediata entre els associats que militin a altres partits, en un context de fortes tensions amb el PDECat. De fet, la ponència organitzativa estableix que s’ha de garantir als associats que puguin fer compatible la participació a la Crida amb la militància a altres partits i entitats. Elsa Artadi i Miquel Àngel Escobar en la presentació de la candidatura de Jordi Sànchez a la direcció de la Crida Nacional per la República. Fotografia: Albert Salamé Morral vol convertir la crida en una ‘eina clau’ per a la independència Durant el matí, també s’han presentat les dues candidatures a la direcció, just abans de l’inici de les votacions. Toni Morral, que es preveu que surti elegit com a secretari general, ha presentat la llista de Sànchez. N’ha llegit una carta en què l’ex-president de l’ANC demanava suport a la seva candidatura perquè és un equip ‘ideològicament plural’ amb persones honestes i competents. Morral s’ha compromès ha treballar per a convertir la Crida en ‘una eina clau’ que portarà Catalunya a fer efectiu el mandat de l’1-O i a aconseguir la independència. Ha fet referència a l’agenda política dels pròxims mesos, marcada pel judici de l’1-O i les eleccions del 26-M, i ha garantit que la Crida es dedicarà a organitzar-se al territori i a créixer. Aquesta llista aplega el nucli fundador de l’organització i alguns dels pesos pesants de JxCat: Elsa Artadi, Gemma Geis, Albert Batet, Ferran Mascarell, Damià Calvet, Laura Borràs, Pep Andreu, Jordi Pairó, Miquel Àngel Escobar, Marcel Padrós, Assumpció Castellví, Montserrat Morante, Quim Jubert, Àngels Cabasés, Carmo Marques-Pinto, Irene Negre, Marina Geli, Josep Ferrer i Pilar Calvo. La segona candidatura ha al·legat que no és ‘alternativa’ sinó que vol ser ‘complementària’ a la llista de Sànchez i Morral. Jordi Ferrés, que opta a la presidència, ha argumentat que s’havien d’obrir les llistes i permetre que tots els dirigents puguin ser escollits. Es vota en dues urnes: una per al president i el secretari general, que es voten conjuntament, i una altra per als 19 membres de la direcció. En aquest últim cas, guanyen els 19 noms amb més suports. Al costat de Ferrés, aquesta llista presenta Oriol Izquierdo a la secretaria general. La integren, a més, Francesc Xavier Almirall, Xavier Altadill, Jordi Céspedes, Joan-Ramon Colomines-Companys, Xavier Díez, Ricard Domingo, Santiago Jorge Dorca, Araceli Esquerra, Isabel Ferrer, Elena Fort, Montserrat Grané, Mireia Mercader, Abigaïl Monells, Ivan Ollé, Rosario Palomino, Noèlia Sànchez, Pilar Sentís, Gerard Sesé i Santiago Vilanova. Neix amb uns 17.000 associats Amb el naixement del moviment, els fundadors en passaran a ser associats. Segons les últimes dades de l’organització, en són 16.954. A més, unes 50.000 persones han signat el manifest fundacional. Tot i que no estava previst, ha intervingut en el debat organitzatiu Joan-Ramon Colomines-Company, que és un dels membres de la candidatura alternativa a la de Sànchez. Colomines ha criticat que en els estatuts de la Crida ‘hi ha mentalitat de partit’ quan aquesta havia de ser, ha dit, una organització ‘diferent’. Durant la presentació de l’informe de gestió de la coordinadora, Agustí Colomines també ha advertit que la Crida no pot ser un decorat on la gent que hi participa siguin figurants. Ha raonat que l’han de formar ‘persones actives’ que contribueixin a tirar-la endavant amb generositat. Colomines també ha posat en valor l’existència de dues candidatures a la direcció perquè un congrés amb una sola llista és, al seu parer, Corea del Nord. ‘Tots els que entenguin el projecte des de les exclusions no són dels nostres’, ha sentenciat. Alguns dels membres de la futura organització de la Crida: Ferran Mascarell, Marina Geli, Damià Calvet, Gemma Geis i Elsa Artadi. Fotografia: Albert Salamé Anàlisi: El futur de la Crida: de la tensió amb el PDECat a les eleccions del maig La Crida Nacional per la República celebra durant tot el dia el congrés constituent i començarà les seves activitats polítiques com a associació. L’organització escollirà la seva direcció, amb Jordi Sànchez a la presidència i Toni Morral a la secretaria general. El diputat de JxCat Eduard Pujol, que és el president de la mesa del congrés, ha subratllat que la Crida vol ser una ‘nova eina política’, un ‘moviment al servei de la política que arrenca l’1-O’. Ha reivindicat, a més, que suma sensibilitats diferents en un context d’excepcionalitat i ha carregat contra els que han volgut desacreditar-la. Pujol també ha recordat que ni Sànchez ni els presos polítics del PDECat podran votar en el congrés com a conseqüència del seu empresonament. Tampoc hi pot ser presencialment el president a l’exili, Carles Puigdemont. A la tarda, es proclamaran els resultats de la votació de la direcció i hi haurà les intervencions polítiques de Sànchez, Quim Torra i Puigdemont.

La Crida aprova de ser un ‘instrument polític’ que es dissoldrà amb la independència

El senador del PSC designat per Pedro Sánchez per a presidir el senat espanyol a partir de demà, Manuel Cruz, que substitueix l’operació fallida de Miquel Iceta, surt en dos vídeos que s’han escampat a la xarxa, en què demostra la seva fòbia envers TV3. ‘Cada dia només em sento capaç de veure cinc titulars del Telenotícies de TV3’, diu en un acte en una llibreria. Cruz, que és filòsof i que havia presidit l’entitat Federalistes d’Esquerres, també es queixava a La Sexta el 2014 del tractament de TV3 sobre una notícia relacionada amb l’ex-dirigent d’Unió Josep Antoni Duran Lleida. La obsesión con TV3 viene de lejos. En 2014 ya se lamentaba porque no se le hacía suficiente caso a Duran i Lleida. pic.twitter.com/5g7RuJxfkI — Фридрих (Federico)🎗 (@AquestFrederic) May 19, 2019

Dos vídeos revelen la fòbia del futur president del senat espanyol contra TV3

El jutge i ex-senador d’ERC Santiago Vidal ha estat readmès a la judicatura, segons que ha pogut saber VilaWeb, després de quatre anys de suspensió de sou i feina per haver participat, juntament amb un grup de treball, en l’elaboració d’una proposta de constitució catalana. El Tribunal Suprem espanyol ha sentenciat avui a favor de Vidal, que va demanar el reingrés quan al desembre el Tribunal Constitucional espanyol anul·là la norma amb què el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) li havia denegat el reingrés el març del 2018 per ‘falta d’aptitud’ i les seves manifestacions públiques durant el període de sanció. El col·lectiu de juristes Drets va recórrer al Suprem contra aquesta decisió. El tribunal ha dictaminat que Vidal s’haurà de presentar al primer concurs públic que es convoqui per a obtenir una plaça. Així doncs, ara per ara no pot recuperar la plaça de jutge que tenia a l’Audiència de Barcelona. L’advocat Marc Marsal ha expressat satisfacció per haver combatut ‘vulneracions palmàries dels drets fonamentals que tenen un pòsit de discriminació ideològica clar’, i lamenta que el Suprem no hagi aprofitat l’oportunitat de ‘purgar l’ordenament jurídic’. Vidal s’ha manifestat satisfet per la decisió, però ha dit que tenia una sensació agredolça perquè haurà de tornar a exercir de jutge a l’estat espanyol en comptes del sistema judicial de la República Catalana. Heus ací la sentència del Suprem. Un llarg periple judicial El desembre passat, el Tribunal Constitucional espanyol va anul·lar la norma del CGPJ amb què s’havia denegat l’ingrés de Vidal a la carrera judicial el març del 2018 –quan ja s’havien complert els tres anys de sanció. Poques setmanes més tard, el jutge va tornar a demanar el reingrés a la judicatura. El CGPJ va suspendre Vidal el 2015 de sou i feina durant tres anys per haver participat, en el seu temps lliure, en una proposta de constitució catalana. La votació fou ajustada –dotze vots contra nou– després de més de vuit hores de discussió. La majoria, encapçalada pel president del CGPJ, Carlos Lesmes, va resoldre que Vidal havia incorregut en una falta disciplinària molt greu i l’acusaven d’haver incomplert el deure bàsic de fidelitat a la constitució espanyola i a l’ordenament jurídic. La sanció va implicar la pèrdua de destinació del magistrat a l’Audiència de Barcelona. Quan fou cridat a declarar, Vidal va deixar clar repetidament que era una iniciativa particular seva i d’un grup de col·legues, que no havia estat encarregada per ningú, que la portava a terme desinteressadament i fora de l’horari laboral i que tenia un interès teòric indiscutible. L’any següent, el Tribunal Suprem espanyol va confirmar la suspensió imposada pel CGPJ, també amb una divisió de parers: 21 vots favorables i 11 contraris. Els magistrats que van quedar en minoria van anunciar vots particulars contra la decisió per a mostrar la discrepància. Ara fa un any, el març del 2018, quan ja s’havien complert els tres anys de sanció, Vidal va demanar de poder tornar a exercir de magistrat. Tanmateix, el CGPJ li va denegar el reingrés a la judicatura, adduint ‘falta d’aptitud’ de Vidal per tornar a fer de jutge ‘com a conseqüència de les seves manifestacions i intervencions públiques efectuades durant el període de suspensió’. Va afirmar que les seves paraules revelaven una falta de lleialtat a les institucions de l’estat i la constitució espanyola. Actualment, Vidal és investigat pel jutjat 13 de Barcelona per presumptes delictes de revelació de secret, malversació, desobediència i prevaricació en el marc de la causa oberta contra l’organització de l’1-O. El febrer de l’any passat fou citat a declarar a la Ciutat de la Justícia juntament amb el jurista Carles Viver i Pi-Sunyer, ex-president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, per les seves declaracions en diverses conferències a tot el Principat sobre els preparatius del referèndum. Demà passat haurà de declarar al Suprem com a testimoni en el judici contra el procés.

El Suprem espanyol readmet Santi Vidal a la carrera judicial quatre anys després d’haver estat suspès

La consellera d’Hisenda i Relacions Exteriors, Rosario Sánchez, acompanyada del director general de Pressupost, Joan Ignasi Morey, i de la secretària general, Begoña Morey, ha fet oficial l’entrada a tràmit del projecte de llei de pressupost de les Illes Balears per al 2020 a la seu del parlament. Sánchez ha lliurat el text legislatiu i els toms annexos continguts en una memòria digital al president del legislatiu balear, Vicenç Thomàs. El projecte de pressupost per a l’any 2020 és de 5.893,11 milions d’euros. Un augment del 8%, en concret 435,4 milions d’euros més, en relació amb els comptes de 2019. Sánchez ha definit així el primer pressupost de la legislatura: ‘És prudent i d’estabilitat, responsable des del punt de vista social i financer, en un context polític i econòmic marcat per les incerteses, i que per sobre de tot preserva l’estat de benestar.’ Uns comptes que consoliden i augmenten el pressupost per a polítiques socials fins a assolir, segons el govern, la despesa social més alta. No ho veu igual l’oposició. El PP, el Pi i Més per Menorca ja han anticipat l’oposició als comptes de l’executiu de Francina Armengol. I no solament per les retallades, sinó també pels projectes aprovats amb els doblers de l’Impost de Turisme Sostenible (ITS). Quant als socis de govern, Podem no en dirà res fins que no hagi estudiat els comptes, i Més per Mallorca ha mostrat satisfacció per l’augment de diners que rebrà la Conselleria d’Afers Socials de Fina Santiago. El projecte de pressupost augmenta la despesa destinada a les polítiques socials –salut, educació, serveis socials, ocupació i habitatge– fins a 3.091,4 milions d’euros, la xifra més alta destinada a aquestes àrees, amb un creixement del 0,4% en relació amb el pressupost de 2019, que vol dir comptar amb 11,3 milions d’euros més.

El govern balear presenta el pressupost al parlament amb crítiques de l’oposició

La direcció de Ford Almussafes ha presentat als sindicats un nou expedient de regulació temporal d’ocupació (ERTO) a tota la factoria a causa de la caiguda de la demanda i per ajustar la producció. En concret, la proposta estableix sis dies d’aturada entre els mesos de març, abril i maig. Ho ha confirmat el portaveu d’UGT a la factoria, Carlos Faubel, que ha indicat que aquesta decisió de la direcció ‘se l’esperaven’, perquè ja els havien transmès que calia ajustar les vendes a la producció actual. No obstant això, ha explicat que dijous es tornarien a reunir per a saber l’acord final. Els sis dies d’aturada seran un al març i dos a l’abril, que s’ajuntaran amb les vacances de Setmana Santa –i, per tant, la factoria tancarà dues setmanes. Els tres dies restants seran al maig, dels quals un serà el 31. Faubel ha explicat que aquesta decisió implicarà la producció de 10.000 vehicles menys durant aquest trimestre i afectarà 6.000 treballadors, perquè abastarà tota la planta.

Ford Almussafes proposa ara un ERTO a tota la planta per a ajustar la producció

Divendres va acabar la campanya electoral de les eleccions al Parlament de Galicia i el País Basc. Hi ha en joc la formació dels respectius governs nacionals i el lideratge de l’esquerra. Així mateix, s’hi ha volgut donar una gran transcendència en relació amb la formació d’un govern a Espanya. Què diuen les enquestes? Un dia abans de començar la campanya, el CIS publicava l’enquesta pre-electoral del País Basc i Galicia. Cal afegir-hi la d’EiTB Focus, Euskal Irrati Telebista i el sondatge de la Voz de Galicia. En el cas basc, les enquestes indiquen que el PNB serà la primera força i repetirà els resultats del 2012. Amb una entrada contundent de Podem, EH Bildu baixaria lleugerament i aquestes dues formacions es disputarien la segona posició, mentre que els dos grans partits espanyols perdrien encara més pes. Segons EiTB, Ciutadans pot obtenir l’escó que tenia UPyD. A les eleccions gallegues, tot i la clara majoria del PP, es preveuen uns resultats molt ajustats. Mentre que el CIS preveu que el PP revalidi la majoria absoluta, el sondatge de La Voz de Galicia diu que farà curt. Una altra diferència és que mentre La Voz preveu que En Marea superi el PSOE, el CIS diu que empataran. Les enquestes també divergeixen en l’enfonsament del BNG i la possibilitat que Ciutadans hi entri. Qui governarà a cada parlament? A Galicia, el Partit Popular ha governat amb majoria absoluta des del 1993 menys la legislatura 2005-2009, quan el PSOE-BNG van superar al PP per un sol escó. Tothom restarà pendent de si el PP serà capaç de tornar a tenir majoria absoluta, que és de 38 escons. El CIS considera que sí (amb 40 o 41 diputats). En canvi, l’enquesta de La Voz de Galicia indica que no. En el cas basc, durant aquesta última legislatura el PNB ha governat en minoria, juntament amb el PSOE, amb el qual ha aprovat el pressupost d’enguany. La majoria de bascs consideren que aquest serà el pacte que es repetirà. Les enquestes no preveuen que EH Bildu i Podem puguin tenir majoria, ni tampoc un pacte PSOE-PP, que van governar el País Basc entre 2009 i 2012 aprofitant la il·legalització de l’esquerra abertzale. La clau gallega: el BNG Els resultats del partit nacionalista gallec, el BNG, pot ser clau per a la formació d’una majoria alternativa al PP. Si el sondatge de La Voz estima que obtindrien cinc escons, el CIS només els en dóna dos. La barrera electoral serà clau, en aquest cas, a Ourense. Amb un llistó del 5%, La Voz de Galicia els atorga un 6,8% del vot a Ourense, i per tant un escó, mentre que el CIS només un 3% i, per tant, els deixa fora del repartiment d’escons. Una diferència força significativa, que podria ser clau. Els altres dos escons de diferència provenen de la pèrdua d’un dels dos escons tant a Pontevedra com a la Corunya. En aquest cas, la diferència entre les dues enquestes és menor: a la Corunya el sondatge gallec els dóna un 7,1% i el CIS un 5,1%, i a Pontevedra l’estimació és de 7,1% i 8,8% respectivament. Per tant, per una petita quantitat de vots del nacionalistes es decantarà la majoria absoluta del PP. La clau basca: el PSE-EE En el cas basc, el PSE-EE sembla que tornarà a ser el soci natural del PNB. L’interrogant és fins on caurà el PSOE, perquè les enquestes diuen que aquesta ensulsiada faria que el PNB i el PSOE no tinguessin prou escons per a arribar a la majoria parlamentaria. Si fos el cas, el PP podria tenir un paper clau per a la formació d’una majoria, i situaria la investidura de Mariano Rajoy al centre de la política basca. Si s’extrapolessin els resultats del 26-J, el PSOE hi obtindria 10 escons i la suma de PNB i PSE es quedaria al llindar de la majoria absoluta. Diferències geogràfiques i un sistema electoral peculiar Les eleccions de tots dos països tenen sistemes que desvirtuen considerablement la premissa d’una persona, un vot. Al País Basc, cada un dels tres territoris històrics aporta el mateix nombre de diputats al Parlament, independentment de la població. Biscaia, amb un cens de 945.179 votants té el mateix nombre de parlamentaris que Àlaba, amb 254.013 habitants. Si els escons hi fossin repartits proporcionalment, Biscaia tindria triaria 40 escons, Guipúscoa 25 i Àlaba només 10. El PP obté un suport molt més gran a Àlaba, on va obtenir el 19% dels vots el 2012, mentre que a Guipúscoa i a Biscaia només van sumar el 8,48% i el 11,79%, respectivament. El repartiment perjudica EH Bildu i PNB, que en un sistema electoral proporcional haurien guanyat tres escons, i faria impossible que Ciutadans tingués un escó. En el cas gallec, es reparteixen deu escons automàticament en les quatre províncies. La resta dels 35 es reparteixen proporcionalment. El fet que més de la meitat es reparteixin sense tenir en compte la població fa que la Corunya, amb 1.128.694 habitats, tingui 25 escons, mentre que Lugo i Ourense, que entre totes dues províncies sumen una població de 657.660, n’obtenen 28 escons entre totes dues. A més cal afegir-hi una barrera electoral del 5%. A Galícia també hi ha grans diferències geogràfiques: si a les dues províncies occidentals és on el PP obté més poc suport i on s’espera que En Marea superi el PSOE, a les dues més orientals podria haver-hi una majoria absoluta de vot del PP i el PSOE avançaria En Marea. En aquest cas, les províncies de Lugo i Ourense són les més beneficiades pel sistema electoral i de retruc el PP. Mentre no representen ni una quarta part de la població gallega, aquestes dues províncies es reparteixen el 37% dels escons. El vot dual capgira el mapa electoral de les espanyoles La taula mostra la transferència de vot entre les espanyoles i les eleccions als Parlaments nacionals d’aquest 25-S, aquesta diferència es coneix com a vot dual. Aquest pot ser entre opcions del mateix bloc ideològic (vot dual intrabloc) o entre diferents famílies ideològiques (vot dual interbloc). Aquest comportament pot ser degut a un vot útil, com el que es produeix a Ciutadans, on més d’un terç es decanten pel PNB o el PSOE, o a que segons les eleccions es pot votar en clau estatal, nacional, local, etc. En el cas basc, on Podem va ser primer força en les espanyoles, el 25-S el PNB obtindria gran part del vot de totes les forces d’àmbit estatal i es situaria com el partit més votat. Un 16% dels de Podem o un 31% dels del PP ara ho farien pel PNB, a la vegada que el mateix PNB i EH Bildu gaudeixen d’una alta fidelitat de vot. A EH Bildu cal sumar un 15% de vots de Podem a les estatals que anirien a EH Bildu, per tant, tot i que Podem ha estat primera força el 26-J, el canvi de comportament dels electors sembla que donarà una folgada majoria al PNB i situaria a Podem en disputa amb EH Bildu. Prop d’un terç dels bascos segueixen indecisos. Dins d’aquest grup d’electors la major indecisió es produeix entre PNB i Podem (12%), EH Bildu i Podem (11%), PNB i PSE (9%), PNB i EH Bildu (8%) i PSE – Podem (6%). En el cas gallec l’accent es posa sobretot en el vot útil, on hi ha més votants de Ciutadans que prefereixen votar els populars aquest 25-S que no pas repetir vot. Aquests serà un factor clau, ja que en un resultat tant ajustat, la quantitat de vots que en altres eleccions gallegues eren del PP i ara es puguin “perdre” a Ciutadans poden marcar el resultat del 25-S també. A la vegada més enllà l’intercanvi de vot entre En Marea i PSdeG, s’observa que una part del vot va a parar al PP, amb un Feijóo que gaudeix de bona valoració. El lideratge de l’esquerra. Tant a Euskadi com a Galicia trobem un empat per a liderar l’esquerra. A Galicia, el partit instrumental que formen Podem, Anova, Esquerda Unida i les marees es disputen ser segona força a les eleccions. Mentre a les espanyoles del 20-D En Marea va superar al PSOE, el 26-J els socialistes van vèncer per poc més de 1.000 vots. Cal afegir que al març, el secretari general del PSdeG va haver de dimitir en ser investigat per frau i malversació de fons i es va haver de substituir el candidat. En el País Basc, Podem va ser la primera força doblant en vots a EH Bildu. En unes eleccions basques, amb el vot dual existent, la balança s’equilibra. En aquest anàlisi cal afegir la inhabilitació d’Otegi, que pot provocar un vot protesta que afavoreixi l’esquerra independentista. El partit que resulti guanyador pot tenir una transcendència més enllà de les fronteres, ja que molts mitjans espanyols han volgut lligar els resultats als dos països amb la investidura a Espanya. Una tercera posició del PSOE a Galicia i un escenari on el PSOE no sumés amb el PNB després d’enfonsar-se en vots, pot suposar un debilitament de Pedro Sánchez i facilitar una abstenció en la investidura de Rajoy. El factor generacional Les enquestes també mostren un comportament diferenciat segons l’edat. A Galicia, En Marea és la força amb més suports entre els més joves i a mesura que augmenta l’edat va disminuint el seu suport i va augmentant el del PP. Si afegim la resta de formacions d’esquerra, entre els més joves hi ha una folgada majoria alternativa al PP. El grup clau per explicar la majoria del PP són els majors de 65 anys, on la diferència entre els populars i En Marea és impressionant. Observant les dades, la mobilització dels joves serà clau. Les eleccions gallegues tenen una abstenció més alta que les espanyoles. Si a les eleccions del 26-J la participació era propera al 70%, a les eleccions al Parlament de 2012 la participació va ser del 55%. Ens els últims anys el suport a més competències i fins i tot el dret a la independència ha augmentant considerablement a Galicia, passant el 2012 de ser el 13% els que volien més descentralització o independència a ser-ho el 33%. Aquest creixement es deu en gran part a les noves generacions, si només un 19% dels majors de 65 vol més descentralització o independència, entre els de 18 a 24 anys aquest percentatge puja fins el 57%. La participació dels joves pot ser una factor important per a la formació d’una alternativa al PP. Al País Basc aquest comportament diferenciat segons l’edat també es produeix. Si Podem i EH Bildu són les forces més votades entre els més joves, aquesta diferència es va capgirant fins a assolir el PNB una gran majoria i passant Podem a ser la cinquena força del Parlament. Amb uns resultats tant ajustats, les dues setmanes de campanya seran clau en la formació de majories que decidiran els nous governs nacionals i fins i tot es poden convertir en un factor clau més enllà de les seves fronteres.

Les claus per a seguir les eleccions basques i gallegues

La grallera Roser Olivé es va atrevir a tocar ‘Els Segadors’ en ple Valle de los Caídos i ha compartit el vídeo a les xarxes, que s’ha convertit en viral en poques hores. L’acció la va dur a terme divendres en el transcurs d’un viatge a Madrid i amb la intenció d’homenatjar tots els catalans que hi són enterrats. Segons que ha explicat a VilaWeb, no va ser gens fàcil. En un principi volia interpretar l’himne a la porta del temple, molt a prop de la tomba del dictador, però en va desistir per no crispar els ànims dels presents. ‘Me’n vaig allunyar una mica i vaig cercar l’enquadrament perquè es veiés la creu’. Després de tocar la gralla durant gairebé un minut, Olivé va desar ràpidament l’instrument i se’n va anar. ‘Ressonava molt i la gent se’m va començar a acostar. Tremolava’, confessa la mestra grallera de l’escola El Tecler de Tarragona. Vegeu el vídeo ací:

Una grallera s’atreveix a tocar ‘Els Segadors’ en ple Valle de los Caídos

Després d’un dia i mig de vigília als col·legis del referèndum d’autodeterminació, milers de catalans es van alçar ahir disposats a decidir el futur del país. I a fe de Déu que ho van fer. La jornada, involuntàriament èpica, fou la demostració més rotunda possible de la determinació d’una part molt majoritària del poble de Catalunya de no deixar-se robar la democràcia i l’anhel de llibertat. Malgrat la violència de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, que van fer més de vuit-cents ferits amb l’excusa de segrestar les urnes plenes de butlletes, la participació va ser altíssima i els resultats poden donar un impuls definitiu a la república catalana. Dels avisos amics als primers assalts A primera hora, pels volts de les sis de la matinada, parelles de mossos d’esquadra visitaven els col·legis, protegits per desenes de milers de ciutadans, per anunciar que tenien l’ordre d’entrar a segrestar urnes i material electoral. Tanmateix, la gran presència de gent els impedia de fer-ho. Poc abans de la constitució i l’obertura de les meses de votació, la policia espanyola i la Guàrdia Civil, desplegats per tot Catalunya, van començar a assaltar col·legis agredint violentament tothom qui hi havia acudit a votar. Els primers assalts foren als col·legis que tenien assignats el president Puigdemont, el vice-president Junqueras i la presidenta Forcadell. Fou especialment violent l’assalt als votants de Sant Julià de Ramis, al col·legi de Puigdemont. Fileres inacabables L’alerta es va escampar per tot el país. Les furgonetes de la policia espanyola i els tot terrenys de la Guàrdia Civil corrien per les carreteres de les comarques i els carrers de les ciutats, però això no impedia pas que la major part del país votés si volia la independència de Catalunya o no. Una hora abans d’obrir els col·legis, el portaveu del govern, Jordi Turull, havia anunciat un canvi metodològic del cens que feia que tothom pogués votar allà on més li convingués. Era una manera d’evitar que el tancament a la força d’un col·legi impedís la participació a un sector de la població. Les llarguíssimes fileres de votants omplien les xarxes socials de fotografies espectaculars. De fet, molts votants van acabar fent hores de cua per poder votar, de tanta gent que hi havia anat. Petits i grans, sense distinció Arribaven més i més imatges de violència de les forces de seguretat espanyoles. Avis, nens, joves i adults rebien de valent sense distincions. L’agressió a una consellera del govern –Clara Ponsatí, d’Ensenyament–, a una àvia, a un home que tingué un infart i fou hospitalitzat… Els agents armats de l’estat espanyol no feien diferències a l’hora d’atonyinar tothom qui anés amb butlletes a les mans i el somriure de qui sap que ja guanya. Després d’aquell ‘a por ellos’, els cops de porra, les empentes, les estirades de cabells, les destrosses de portes i finestres, i els trets de bales de goma (prohibides a Catalunya des de 2013) semblaven una continuació lògica de l’esperit amb què una part important de l’estat espanyol s’havia pres la voluntat democràtica i pacífica dels catalans. La lliçó dels catalans L’objectiu del govern espanyol i els seus aparells d’estat era d’impedir que es pogués projectar una imatge de normalitat i de legitimitat del resultat del referèndum. Però la ciutadania de Catalunya donava una nova lliçó de creativitat democràtica, de compromís cívic, d’esperit pacífic i de solidaritat humana. En cap cas l’estratègia de la por i la violència –ço és, l’estratègia del terror– no feia recular el referèndum, l’exercici democràtic i la sintonia entre govern, parlament i població. Les fileres de votants armats amb butlletes blanques pel no o pel sí no van amainar en cap moment fins al tancament dels col·legis, a les vuit del vespre. Alguns centres de votació havien tancat més d’hora preventivament per evitar el segrest de les urnes plenes de vots i derivaven els votants a col·legis més protegits per la població. ‘La vergonya d’Europa’ El portaveu Turull havia anunciat a migdia una participació superior al 50% del cens. Per tant, l’atenció es concentrava a última hora a l’anunci de resultats, si més no, parcials. Mentrestant, Rajoy decidia de fer una compareixença de premsa –sense preguntes, com ja és habitual– per celebrar la desarticulació del referèndum i la victòria de l’imperi de la llei, la seva llei. Res més lluny de la realitat. El referèndum es va fer i tan sols van aconseguir alterar uns quants col·legis. El relat del govern espanyol i dels mitjans de comunicació que actuen a redós seu es desfeia com un terrós de sucre en boca de dirigents polítics i persones influents de tot el món. I, sobretot, a les pàgines i a les pantalles dels mitjans de comunicació més influents del món, que a mitja tarda parlaven de ‘la vergonya d’Europa’ i de la ‘violència injustificada’ de l’estat espanyol contra els catalans que volien votar. Governants europeus començaven a trencar el silenci habitual i condemnaven l’actuació de les policies espanyoles contra una votació pacífica. Pendents del president A conseqüència d’una jornada amb totes aquestes característiques, la portaveu de la CUP, Anna Gabriel, demanava de fer vaga general i recordava que la llei del referèndum preveia la declaració de la independència a continuació. Al capvespre es feien unes quantes reunions d’entitats, sindicats, partits i organitzacions per a acordar una resposta unitària a l’agressió descomunal de l’estat espanyol. Tothom esperava especialment la compareixença del president Puigdemont per a saber quines conclusions havia tret d’un 1 d’octubre en què el poble havia salvat el poble. Abans de les paraules del president, Jordi Cuixart, el president d’Òmnium, avisava a la plaça de Catalunya de Barcelona que la Taula per la Democràcia feia una crida a la vaga general el 3 d’octubre. I valorava que havia estat un dia històric del qual calia estar molt orgullosos. Per una altra banda, Jordi Sànchez, president de l’ANC, convidava a continuar treballant ‘per guanyar la llibertat’. I avançava: ‘Avui aquí, davant les urnes, i qui sap si aviat davant del parlament.’ Independència Carles Puigdemont, el president, va sortir a les deu del vespre per anunciar que demanaria al parlament que proclamés la república catalana. També va fer una crida a la comunitat internacional a implicar-se i a abandonar el silenci institucional que havia regnat fins ara a Europa, per bé que ja havia començat a esquerdar-se. Puigdemont va agrair l’exemple i l’actitud dels ciutadans que ho havien fet possible, ‘que s’havien guanyat el dret de tenir una Catalunya independent’. I especialment a les vuit-centes persones que havien estat ferides per l’assalt de la policia espanyola. El parlament té ara la responsabilitat de complir el mandat de la llei del referèndum, guanyat amb suor, creativitat i molts somriures per un poble que avui ja camina decidit.

El dia que Catalunya va guanyar-se la república a cop de democràcia

El secretari general del Grup Parlamentari de Ciutadans, Miguel Gutiérrez, ha avisat que l’acord signat amb el PP per donar suport a la investidura de Mariano Rajoy ‘s’acaba’ si aquesta finalment fracassa, però ha assegurat que aquest pacte ‘pot reeditar-se en un futur’. ‘És un acord per a la investidura, si aquesta no es produeix, és lògic que en principi acabi’, ha assenyalat en declaracions a RNE, precisant que ‘així està pactat’ amb els populars: ‘Una altra cosa és que pugui reeditar-se en un futur’. Segons ha explicat Gutiérrez, serà l’executiva del partit taronja la setmana que ve prengui la decisió de si l’acord entre el PP i el partit taronja segueix en vigor després de la segona votació del debat d’investidura de Rajoy que se celebra aquest divendres i que, com la primera i llevat de sorpreses, està abocada al fracàs.

El pacte entre PP i C’s ‘s’acaba’ si Rajoy no és investit, segons Ciutadans

Joan Gómez Pallarès és un filòleg clàssic, llatinista, que sobretot es dedica a estudiar l’antiguitat. També és un dels personatges que ha aprofundit més en el món dels vins naturals a l’Estat espanyol, tot i que ja bandeja aquesta etiqueta i prefereix parlar de vins honestos, poc intervinguts, autèntics… És autor del bloc De vinis i del llibre Vinos naturales en España (RBA), del qual prepara una segona edició revisada i ampliada. Fa uns mesos va fer aquest tast ‘Mirades creuades sobre la pansa blanca’, dins el programa de la Nit de la Pansa blanca, al centre d’art Can Manyé d’Alella. Es van tastar nou vins de diferents territoris de parla catalana, fets de la varietat pansa blanca, també dita cartoixà, xarel·lo, pansal… I on van assistir tres elaboradors de la Denominació d’Origen Alella que aportaven un dels seus vins, per conèixer de primera mà com es van fer cadascun d’aquests vins i amb quina voluntat. Però abans d’entrar en el tast, un Gómez Pallarès brillant i amb vocació divulgativa va introduir els participants del tast en la història del terme ‘pansa blanca’, per la qual cosa es va remuntar al món clàssic llatí. Joan Gómez Pallarès: “Us proposo compartir entre tots unes mirades creuades sobre la pansa blanca. No vull demostrar res, no vull ensenyar res. I vull entendre els vins sense intermediació, sempre que sigui possible. Per això en aquest tast hem convidat alguns dels autors dels vins que tastarem, perquè ens expliquin com han fet el vi, què han volgut explicar. Voldria començar fent una reflexió sobre el nom de ‘pansa blanca’. D’on surten els noms dels raïms? L’ampelonímia és molt important, perquè ens és impossible tastar raïm molt antic de pansa blanca. Podem arribar a la dècada dels cinquanta, però no arribarem mai a tastar raïm de pansa blanca del segle XIX, del segle XVIII o del segle XVII. Només pels textos que es conserven podem saber com s’entenia, com es bevia i com es descrivia un raïm uns segles enrere. Per això, ja fa uns anys, vaig fer aquesta reflexió sobre la varietat sumoll i també sobre la varietat trepat. Ara miraré de reflexionar sobre el nom de la pansa blanca. Si agafem el llibre Els noms dels raïms. Estudi lèxic de cent ampelònims catalans, de Xavier Favà, trobem que apareixen els noms de pansa, panser o pansal, i com a sinònims: afartabous, palop, pansa tendra, cartoixà, premsal i xarel·lo. I un primer document del 1617: «vinya de panses a l’Alguer». Totes les variants, diu Xavier Favà, deriven del llatí ‘pansa’. Ara, si agafem el terme ‘xarel·lo’, el primer document on se cita és una mica més modern, de 1785, i és xerello. Com a sinònims se cita cartoixà, jaén, pansal. Aquesta és una paraula que no ve directament del llatí sinó de l’italià ‘chiarello’ (’claret’). Favà diu que és un terme usat solament per definir el color d’un vi. Però els que fem ‘claret’, sabem perfectament que no és només un terme que defineix el color d’un vi, sinó que un ‘claret’ és una barreja de raïms. Per tant, que aquesta varietat es digui ‘xarel·lo’ en alguns territoris, també ens dóna alguna pista. Però més enllà del segle XVII, l’Alcover Moll, diccionari que recull tota la lexicografia dels països de parla catalana, cita un document del 1374. La primera accepció diu: «Gra de raïm assecat al sol». Com a tercera accepció, diu: «Varietat de raïm blanc, de gra gros, de pell forta i de gust molt dolç». Ho interpreten tot. Perquè el primer document només diu: «Vi blanch de vinya de monestrells blanchs y de pansas». I no diu res més. L’única cosa que és clara és que ve del llatí ‘pansa’. Per tant, i com gairebé sempre, en la nostra cultura i civilització hem d’anar al llatí (us estalvio el nom dels diccionaris que he consultat). Ens trobem el verb ‘pando’ d’on ve un participi de passat que és ‘passus’ i d’aquí ‘pasa’ i ‘pansa’. Però és que el verb ‘pando’ vol dir moltes altres coses: vol dir ‘estendre’. També vol dir arrodonir. La tercera vol dir ‘obert’. Així que tenim una varietat de raïm molt estesa, que és rodona i que s’obre. La primera recepta on trobem aquesta paraula, que és una recepta del segle I dC, és un vi bullit i és un vi dolç. Per tant, podem considerar que la història d’aquesta paraula ens porta a deduir que és una varietat de raïm molt estesa (l’ampelonímia també ho corrobora, en molts territoris es parla d’aquesta varietat i pren noms diferents), d’un raïm arrodonit, que a conseqüència de poder estar a la planta, s’obre i es fa servir per a fer vi dolç, per tant, poc o molt ha de ser una varietat que ha de tenir la pell una mica dura. De ‘passer’, paraula que es pot asociar al verb, hi ha una altra cosa que ens ajuda a definir com era aquesta varietat a l’antiguitat, perquè en llatí vol dir dues coses. La primera, vol dir pardal, ocell. I ja sabem què passa a les vinyes amb els ocells i què van a buscar els ocells a la vinya. I diu molt del raïm, perquè els ocells no busquen qualsevol raïm. Busquen concentracions de sucre, maduracions ràpides. I ‘passer’ vol dir una altra cosa en llatí. Literalment vol dir flor oberta, badada. Què em vaig plantejar quan vaig començar a preparar aquest tast? Primer: necessito fer aquesta reflexió etimològica per entendre com podia ser (i no és gairebé mai, avui en tindrem la prova) el vi que es feia d’aquest raïm i, en contraposició, com l’hem interpretat en la contemporaneïtat. La sinonímia, l’ampelonímia, molt estesa, del tipus ‘pandere’, té un petit problema: la gent parla de coses que potser no sempre són el mateix. Jo per això només em fio de l’anàlisi genètica. Consulto la base de dades internacional, que té tots els noms de raïm i el codi genètic de cadascuna de les varietats, perquè li direu ase o bèstia, però quan coincideix el codi genètic és el mateix raïm, se li digui com se li digui. De manera que es demostra que el ‘moll’ és exactament igual que el ‘prensal’, igual que el ‘premsal’, que el ‘premsal blanc’, igual que el ‘pansal’, el ‘pansell’, la ‘pansa’ i la ‘pansa blanca’. És exactament la mateixa varietat que el ‘xarel·lo’, que el ‘cartoixà’ i la mateixa varietat que el ‘vinyater’. En canvi, no és la mateixa varietat que el ‘palop’ ni que l’afartabous ni que la pansa negra, encara que el llibre d’en Favà ho digui. De tots aquests noms en podem deduir una textura, un color, una popularitat, una extensió i poca cosa més. A no ser que ens concentrem en els vins dolços fets de pansa blanca, que avui no tocarem, i dels vins que s’han recollit en un moment que les condicions permeten de fer una criança biològica i fer un altre tipus de vi més antic, que envelleixi molt millor. Però això avui no ho tastarem. El que farem és tastar nou vins de zones diferents, de terres diferents, de gent molt diferent, de diferents territoris, tots de parla catalana en aquest cas, que ens donen un ventall de possibilitats diferents, totes allunyades d’allò que els antics entenien per aquesta varietat de raïm. Vins fets amb sensibilitat i amb mètodes relativament diferents, però no gaire diferents. I ens preguntarem quantes interpretacions possibles té avui aquesta varietat, que és una de les més esteses de la Mediterrània que nosaltres coneguem, sense moure’ns de vinyes que poden ser més o menys velles (aquí hi pot haver una mica de diferència), però de vinificacions que no són gaire diferents les unes de les altres. Aquí no hi ha extrems.”

Joan Gómez Pallarès: Mirades creuades sobre la pansa blanca (I)

Aquesta setmana la FIFA ha anunciat els tres jugadors que aspiren a endur-se la Pilota d’Or d’enguany: els blau-grana Messi i Neymar i el madridista Cristiano Ronaldo. Aprofitant l’avinentesa, el portal futbolístic Goal.com ha publicat tot de vídeos, poc desconeguts fins ara, de l’astre Leo Messi quan tenia dotze anys marcant gols tan espectaculars a la seva Argentina natal com els que anota ara amb el Barça. Els vídeos corresponen al 1999, quan Messi ja destacava en les categories inferiors del Newell’s Old Boys de Rosario. Tres anys després va aterrar a la Masia barcelonista i va començar la seva esclatant etapa barcelonista.

Messi ja marcava gols espectaculars quan tenia dotze anys

L’ex-detectiu de Método 3 que segons la policia espanyola va entregar el pen drive amb informació de la família de l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol ha negat davant del jutge tenir cap relació amb aquest dispositiu, segons ha explicat TV3 després d’haver tingut accés a l’enregistrament de la declaració. El detectiu afirma durant la declaració que no havia vist mai el llapis de memòria i que, en conseqüència, no sap quina informació pot contenir. També explica que la missió que se li va encomanar mai va tenir res a veure amb la família Pujol. Cal recordar que l’ex-cap de la policia Eugenio Pino tampoc va aclarir en la seva declaració el passat 16 de febrer davant el jutge de l’Audiència Nacional José de la Mata l’origen del llapis amb informació sobre la família Pujol en la qual es va basar la investigació.

Els detectius de Método 3 afirmen davant del jutge que no sabien res del pen drive dels Pujol

Les Corts han constituït per primera vegada una comissió fora del Palau dels Borja, seu del parlament valencià. És la comissió especial d’estudi de les mesures de prevenció de les inundacions del Baix Segura en matèria territorial, urbanística i hídrica, que també analitzarà els efectes de la gota freda del setembre passat. La comissió s’ha reunit a Oriola (Baix Segura), i ha tractat d’aspectes com ara la repercussió econòmica de la gota freda i propostes perquè no es repeteixi. La creació d’aquest òrgan va ser proposada per Compromís l’octubre passat i va obtenir el suport de tots els grups, tret de Vox. ‘Aquesta comissió comença a reflexionar i fer propostes per a minimitzar uns riscos que cada vegada seran més habituals, segons els experts’, ha dit el president de les Corts, Enric Morera, en referència a un context evident d’emergència climàtica. La mesa de la comissió d’estudi és presidida per Aitana Mas (Compromís); n’és vice-president el socialista Francisco Rubio i secretària Elisa Díaz (PP). Els objectius són d’estudiar com prevenir les inundacions al Baix Segura atesos els aspectes territorials, urbanístics i hídrics, i possibles actuacions per a reduir la vulnerabilitat social, econòmica i ambiental en aquest territori en cas de futurs episodis de gota freda com el del setembre.

Les Corts constitueixen a Oriola la comissió sobre els efectes de la gota freda

La magistrada del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) Maria Eugènia Alegret ha citat a declarar com a investigat, en la mateixa causa judicial que Josep Maria Jové, l’ex-secretari d’Hisenda de la Generalitat i actual diputat d’ERC Josep Lluís Salvadó. L’ha citat el 19 de novembre, l’endemà del judici per desobediència al president de la Generalitat, Quim Torra, i l’investiga per delictes de malversació de fons públics, desobediència greu i revelació de secrets. Considera que hi ha indicis que demostren que va participar en l’organització del referèndum de l’1-O i en la preparació d’estructures d’estat com la Hisenda pròpia i d’un full de ruta per a sostenir econòmicament el govern després d’una suposada independència. Salvadó va ser detingut el 20 de setembre de 2017 per ordre del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona, però en les eleccions d’aquell desembre es va convertir en aforat. Des d’aleshores, la seva situació legal havia quedat en uns llimbs i en la interlocutòria de processament tampoc no quedava clara. La magistrada d’instrucció va enviar al TSJC una exposició raonada per a investigar Salvadó, cosa que ara l’alt tribunal català ha acceptat. Segons la interlocutòria del TSJC, Salvadó era subordinat de Jové, que va declarar al juny davant d’Alegret, i des de començament del 2016 treballava en la creació d’estructures d’estat tot i la prohibició del Tribunal Constitucional espanyol. La magistrada del TSJC fa servir els arguments de la magistrada del jutjat 13 per assegurar que Salvadó s’havia centrat en la construcció d’una Hisenda pròpia i, concretament, en quatre projectes: sostenibilitat econòmica i financera i finançament del nou estat; el Banc Central de Catalunya; la supervisió del sistema financer i l’autoritat de la competència.

El TSJC investiga Lluís Salvadó per malversació, revelació de secrets i desobediència per l’1-O

L’aplicació o no de la suspenció dels polítics dictada pel jutge del Tribunal Suprem espanyol, Pablo Llarena, ha posat sota les cordes en els últims mesos JxCat i ERC. Finalment, demà es votarà l’acord al Parlament i, segons ha explicat l’ACN, JxCat i ERC podran aprovar la delegació de vot dels diputats amenaçats amb majoria simple i, per tant, sense que els calgui el suport de la CUP. De moment, la CUP no ha revelat què votaran, però el vot dels diputats dels Comuns, que ja van anunciar que es posicionarien a favor, seran suficients per a aprovar el punt. El secretari general de la cambra catalana, Xavier Muro, tornarà a exposar el seu criteri a la Mesa que tindrà lloc demà i l’òrgan del Parlament no prendrà cap acord sobre aquesta qüestió. Mura argumenta que l’article 25 del reglament del Parlament només especifica que la majoria absoluta és per votar sobre les suspensions dels diputats, és a dir, el primer punt del dictamen. En canvi, considera que el punt dos que fa referència a la designació de diputats perquè exerceixin els drets del processats requereix la majoria simple, com la majoria de votacions de la cambra. El ple del Parlament votarà el dictamen de la Comissió de l’Estatut començarà dimarts a les 12h. Serà poques hores abans que a les 16.30h arrenqui el debat de política general amb la intervenció del president de la Generalitat, Quim Torra. De fet, era imprescindible que s’acordés una solució sobre la qüestió abans que el ple voti aquesta setmana les propostes de resolució en el marc del debat de política general.

JxCat i ERC podran aprovar la delegació de vot dels diputats amenaçats sense el suport de la CUP

La plataforma Sobiranistes, de Catalunya en Comú, ha criticat el fet que el partit ‘hagi liquidat’ els seus valors fundacionals en el nou ideari aprovat avui. En un comunicat a Twitter, han dit que, quan la formació es va formar, ‘apostaven per la creació a Catalunya d’una República social, democràtica i ambientalment justa, com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional’. En canvi, ara lamenten que la nova direcció del partit hagi aprovat ‘amb urgència i sense la participació del territori’ un nou ideari que allunya el partit de posicions nítidament sobiranistes, cosa que el distancia de la centralitat del país. ‘Aquest canvi de rumb es materialitza amb la desaparició de qualsevol referència a un procés constituent que tingui en el seu centre el dret a exercir l’autodeterminació’, continuen. ‘Els darrers mesos hem observat la incomoditat per fer referència a l’1 d’octubre, oposició a posicionaments en contra de la repressió o crítics amb la constitució del 78.’ També critiquen la concentració de poder en la cúpula del partit, perquè el nou ideari s’ha aprovat a partir d’una proposta de la direcció i sense suport de les bases. ‘En l’inici dels comuns, un dels valors clau era que fos un projecte ciutadanista, en el qual la gent fos protagonista, i no les cúpules dels partits (…) Ens allunyem d’aquella nova política que tant havíem reivindicat i ens recorda als tics de la vella. Aquella participació, transparència i frescor que ens havia vist néixer han quedat liquidades avui en una reunió i 63 vots favorables. (…) La situació actual és més preocupant que quan va néixer la plataforma Sobiranistes.’ Lamentem el canvi d'ideari de Catalunya en comú que allunya el partit de la centralitat del país i liquida els valors fundacionals dels comuns. pic.twitter.com/dURN0a9iqx — Sobiranistes (@SobiranistesCat) January 19, 2019 Els sis punts de la proposta dels comuns per a una constitució catalana en una Espanya federal i republicana

Sobiranistes critica Catalunya en Comú perquè ‘n’ha liquidat’ els valors fundacionals

Cartes d’un polemista (1907-1973) (Quaderns Crema), d’Eugeni Xammar, acaba d’arribar a les llibreries. En aquest volum, s’hi apleguen gairebé setanta anys de cartes del reconegut i mai prou llegit periodista, traductor de l’ONU i diplomàtic de carrera Eugeni Xammar (1888-1973). Molt influent durant el primer terç de segle XX, la repressió franquista el va tenir silenciat, fins que les seves memòries, 60 anys d’anar pel món, es van publicar als anys setanta i fou descobert per noves generacions. Ara Quaderns Crema publica la correspondència de Xammar amb Josep Carner, Joan Alavedra, Francesc Macià, Joan Estelrich, Salvador de Madariaga, Lluís Montanyà i Josep Tarradellas, entre més, aplegades per Xavier Pla (1966), doctor en lletres per la Universitat de la Sorbona i professor de literatura a la Universitat de Girona. L’epíleg del llibre és de l’advocat i economista Amadeu Cuito (1936), que va conèixer Xammar durant més de trenta anys i que el va recuperar com a periodista als anys setanta. VilaWeb ha entrevistat Cuito, president de la Societat d’Amics de Marcel Proust i autor de Memòries d’un somni, El jardí sense temps i Contes d’un carrer estret, a la casa preciosa que té a Barcelona aquest fill de l’exili retornat fa anys. —Xammar diu a les seves memòries que vós sou el seu fill predilecte. Per què? —Perquè li vaig donar l’oportunitat de tornar a aparèixer després de tants anys. Vaig tornar dels EUA, amb quatre calés, i se’m va ocórrer la idea de fer el segon Mirador, que fèiem a París, amb l’Armand Carabén. El distribuíem clandestinament cap dins. Xammar va dir que sí. Això de ‘fill predilecte’ és perquè va estar molt agraït. Ja era amic del meu avi, del meu pare, i a mi em va veure néixer, pràcticament. El conec de tota la vida. El meu avi el tractava de vostè. El meu pare, de vós. I a mi, de tu. El meu avi és el que el va començar a fer escriure a la Publicitat, en castellà. Amb el pare eren amics de colla, com Manuel Raventós i Carner. I jo era el sinistroso. Em trobava massa d’esquerres. Li vaig donar aquesta oportunitat de tornar a escriure articles, i ell estava molt content de poder dir allò que duia al pap. S’havia quedat en silenci. Quan parlo de Xammar és com parlar de la família i m’obliga a recordar la infància, l’adolescència, els anys de l’exili, Perpinyà. La seva dona, Amanda, ens duia a la platja a banyar-nos. Amanda era un personatge fantàstic. Simpatiquíssima. Estrafolària. Carregada de gossos i gats. —Expliqueu que, de Xammar, us en xocava que hagués viatjat tant i que fos tan obert de mires, i alhora que fos socialment tan conservador. —És que era conservador. Com Josep Pla. Hi ha un paral·lel. Eren tots dos uns dandis mudats i ambiciosos, fills de famílies que havien anat a menys. En el cas de Xammar, molt més a menys. No tenia propietats. Però tots dos conservadors, liberals i catalanistes. I a la correspondència també hi surt, això. I feia gràcia que Xammar fos conservador perquè no conservava res. Estava pelat com una serp. Però de mentalitat era un home conservador. —A l’epíleg dieu que, llegint les cartes, heu recuperat el to i l’escriptura de Xammar. Cosa que no es veu a les seves memòries. —Sí. De fet, les memòries no les va escriure ell. Quan llegeixes els seus articles, o fins i tot les cartes, t’imagines que són escrits a raig. És el to Xammar. Passa que això és completament mentida perquè escrivia d’una manera meticulosa i molt pensada. I revisava, i reescrivia. Després la seva mà feia que semblés que era a raig. Però no ho era. Era molt argumentat. I les coses no eren mai dites debades. Eren totes molt pensades. —Cartes que us hagin agradat més? —Aquestes cartes les va començar a rejuntar en Joaquim Torra, ara president. És un noi molt simpàtic, i li vaig dir que es ficava en un embolic, perquè ell no es d’aquest món. S’hi ha trobat i ja ha estat. Un dia va trucar a la porta, jo no el coneixia de res. Però ell sabia que havíem estat molt amics de la família, i que jo tenia cartes, i en coneixia la història. Per tant, recordo sobretot les cartes que enviava al meu pare. N’hi ha un pilot. Cartes poc interessants són les que parlen de la professió. Aquest cobra tant la línia. Aquest cobra tant. Una cosa més domèstica. I n’hi ha de molt divertides. Perquè ell era divertidíssim. Quan entrava a la casa de Perpinyà, hi entrava l’alegria. Feia riure tothom. Feia acudits. I això es nota, per exemple, amb la història de les sabates amb la Mercè Rodoreda. Va a casa de la Rodoreda i l’Obiols a Ginebra i s’hi deixa les sabates. Troba els motius més petits per a divertir-se ell i divertir els altres. —Eugeni Xammar, polemista. —És el títol del llibre. I és molt bo. I per què és bo? Perquè posa de manifest un tema essencial, que és la polèmica. Abans de la guerra Xammar no era tan polèmic com Pla. Entre altres coses, perquè ell no va escriure mai a sou de ningú, com Pla, que va escriure a sou de Cambó. Xammar era conegut com a periodista de guerra, des de Londres, Berlín, París. Els polítics s’insulten entre ells, però això no són polèmiques. Les polèmiques són argumentades. I Xammar ho és. Ramon Barnils ho va dir: és un temible polemista. Sobretot després de la guerra, Xammar va entrar en polèmiques perquè tenia arguments, i sabia la ciència dels arguments. Després fa de traductor, no escriu enlloc, fins que jo vaig fer aquells números de Mirador. Coneixent Xammar, li vaig proposar d’escriure-hi articles. I ho va fer. Com deia ell: aquest el porto al pap. Els tres articles van tornar a crear polèmica: un el va dedicar a Destino, i el va titular l’Apoteosi del provincialisme. El segon, el va fer contra Sentís i Carles Agustí. I el tercer era sobre Serra d’Or. Reflexions d’un lector de Serra d’Or. —A l’epíleg feu fa un paral·lelisme entre Eugeni Xammar i els jueus. —Dic que hi ha paral·lelisme entre Xammar i Shama, cognom jueu, però això és un error total. Xammar és un nom català antic, que no té res a veure amb Shama. Però se’m va ocórrer. I és clar, vaig pensar, que aquest home és jueu. Com una casa. Perquè l’esperit, la ironia, l’humor, és un humor jueu. No és un humor català ni francès. En l’entrevista a Adolf Hitler que Xammar va fer l’any 1923 (!), escriu: ‘Hitler riu, jo també, però no tan de gust.’ Típic humor jueu. O el títol del llibre de memòries. 60 anys d’anar pel món. Jueu errant que té el mite de la Terra Promesa, que és l’Ametlla del Vallès, Catalunya. Hi ha tantes similituds. Aquesta cosa del poliglot que corre pertot arreu. L’home que parla anglès millor que els anglesos. Francès, millor que els francesos. Parlava els idiomes d’una manera col·loquial, precisa. —A les cartes, s’hi veurà el polemista? —En algunes. Les cartes no van contra ningú. Diuen coses agudes, i mosseguen, però és una altra cosa. Ataca fort en Miravitlles. I després li diu, vine a sopar. O la relació amb Josep Pla. Pla es va tornar franquista perquè era amic d’en Cambó. Per tu faràs. Jo continuaré dient el que penso. I la prova és que Pla no va respondre als articles. Va quedar mut. Se li va tirar a sobre, però després anaven a sopar junts. L’única cosa que no va perdonar mai en Xammar és que abusessin de la seva confiança. A partir d’aquell moment, trencarà. Assía és un altre cas. Eren amics. Augusto Assía es va fer franquista, però no el va enganyar. Va anar de cara. —Una pregunta sobre el moment actual. Com el veu, el senyor Cuito? —Com el veig? Ara et donaré una cita de Xammar que la trobo perfecta. Aquesta cita surt a l’últim article de Xammar que et deia: Reflexions d’un lector de Serra d’Or. En aquella època també hi havia diàleg. Tot anava de diàleg. I la revista Serra d’Or parlava de diàleg seriós i d’aprofundir. I Xammar diu: ‘Santa Paraula! M’agafaria ganes de riure si no fos que de sentir a parlar de diàleg, en castellà dialogo, ja començo a estar-ne tip, i fastiguejat. La necessitat present i urgent de Catalunya no és de diàleg, és de llibertat.’ És Xammar típic. Doncs això penso del moment actual.

Amadeu Cuito: ‘Com deia Xammar, la necessitat present i urgent de Catalunya no és de diàleg, és de llibertat!’

El jutge d’instrucció d’Agrigent (Sicília), Stefano Zammuto, ha ordenat d’alliberar el vaixell Open Arms, que romania segrestat per les autoritats italianes del 21 d’agost ençà, segons que informa l’agència AdnKronos. La nau va ser segrestada després de desembarcar els migrants salvats a Lampedusa. El vaixell de salvament de l’ONG catalana havia estat segrestat per ordre del fiscal d’Agrigent, que va pujar a bord i comprovà la situació en què es trobaven els migrants, quan feia gairebé dues setmanes que havien estat recollits a la mar. El jutge ha ratificat el segrest dictat pel fiscal Luigi Patronaggio en la investigació oberta contra l’administració italiana per no haver permès el desembarcament, però ha ordenat que el vaixell fos tornat a l’ONG. ‘Després de l’evacuació i el rescat dels migrants –ha dit– no subsisteixen exigències probatòries, perquè no s’atribueix cap responsabilitat a l’organització ni a la tripulació.’ L’Open Arms tornarà a la mar El vaixell té previst de tornar a la mar quan s’hagin resolt els aspectes tècnics assenyalats per la guàrdia costanera italiana en una revisió. ‘Tornarem a la mar’, han dit fonts de l’ONG a Europa Press, després de precisar que tot l’equip i la tripulació treballa per resoldre els aspectes tècnics detectats en la inspecció. I han afegit: ‘En principi, no hi ha plans de tornar a Espanya.’

La justícia italiana ordena d’alliberar l’Open Arms

Pablo Iglesias ha anunciat aquest dissabte abans del consell ciutadà de Podem els cinc eixos de la campanya electoral del 20-D. I un d’aquests eixos és el de defensa d’un referèndum vinculant a Catalunya en què la seva formació defensaria el no a la independència. Els altres eixos són la reforma de la llei electoral, garantir la independència de la justícia, blindar en la constitució els drets de la ciutadania i acabar la corrupció. D’aquest anunci, n’ha parlat Ramón Cotarelo, catedràtic de ciència política de la UNED, un dels pocs intel·lectuals espanyols que fan costat al procés català i simpatitzant de la CUP, per a qui va fer campanya el 27-S. És un bon coneixedor d’Iglesias i ha estat molt crític amb ell tant pel que fa a l’ambigüitat en relació amb Catalunya com a la poca claredat i contundència a l’hora de defensar un programa d’esquerres a Espanya. En l’últim article escrit al seu bloc, Cotarelo aplaudeix que ‘per un moment Iglesias hagi sortit dels platós’ de televisió i que hagi expressat unes idees clares. Aquests són alguns fragments traduïts del seu article: Per un moment, Iglesias ha sortit dels platós, de fer-se el graciós amb presentadores impresentables i col·legues de feina política molt pitjors que ell, però més avesats al joc brut. I ho ha fet amb un discurs clar, concís i molt pertinent. Espero que l’experiència serveixi en el futur. Els mitjans, especialment la televisió, multipliquen, difonen, ho viralitzen tot: la mentida, l’engany, la confusió, el ridícul. La popularitat mediàtica té un preu: et coneix tothom … i et valoren com Rajoy, la qual cosa és tremendament injusta per a algú que està a les antípodes. En canvi, si surts al carrer i parles al pas i respons al que et pregunta qualsevol i parles clar, descobreixes que això és bo, que pots arribar molt més que si segueixes marejant la perdiu pels platós fent veure que ets allò que no ets, essent ambigu, epicè, oportunista, amb por a espantar a uns o a inquietar uns altres. (…) Hi ha un buit enorme a l’esquerra espanyola. Els votants estan desconcertats davant d’una proliferació absurda d’opcions en un guirigall incomprensible de propostes i insults fets per una caterva de vanitosos l’interès dels quals és inversament proporcional a la grandària del seu ego. Fer propostes concretes, clares, viables i d’esquerres i aquestes sí, explicar-les, raonar-les, defensar-les és una cosa elemental. Cinc d’aquestes ha presentat Iglesias al Consell Ciutadà de Podem però, sobretot, a la ciutadania en el seu conjunt. D’aquesta manera potser es torni a donar a molta gent, farta de l’esperpent de narcisismes televisius, una raó per tornar a votar a Podem i que Podem remunti en les enquestes. És cert que Iglesias continua tenint reflexos de polític murri, que li fan reconèixer que ha comès errors però no dir quins, i regustos cursis de figurí de plató, com quan continua dient que surten a guanyar, una tonteria òbvia, perquè ningú surt a perdre i que, a més, Podem mateix ja desmenteix perquè les propostes desgranades en el Consell Ciutadà ja admeten implícitament que hauran de ser negociades amb altres forces parlamentàries. Les cinc propostes són clares, decisives, viables: 1a) reformar el sistema electoral per fer-lo proporcional de veritat.- 2a) Garantir la independència de la justícia.- 3a) Blindar a la constitució els drets de la ciutadania, especialment els de la tercera generació.- 4ª) Acabar la corrupció de veritat.- 5a) Realitzar un referèndum vinculant a Catalunya en exercici del dret de decidir dels catalans. És un programa socialdemòcrata, de reforma de la constitució. Res de procés constituent. Palinuro, qui prefereix votar a Catalunya, però que ho ha de fer a Espanya, el votaria amb alguns matisos que hauran de quedar per a un altre apunt. Però és d’esperar que l’experiència, l’amarga experiència, ens lliuri de continuar escoltant fanfarronades de l’estil d’assaltar els cels, trencar el cadenat del 78, acabar la casta i altres nicieses d’aquest calibre.

Ramón Cotarelo celebra que Pablo Iglesias comenci ‘a parlar clar’

La setmana vinent arriba a les llibreries ‘Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya’, tercera novel·la de Max Besora (Barcelona, 1980), publicada per l’editorial Males Herbes. La història se centra en un personatge que va existir però que és ben desconegut, Joan Orpí (Piera, 1593-Nova Barcelona, 1645). És un llibre torrencial on es narra l’odissea que va portar aquest personatge a Barcelona, primer, més tard a Sevilla i, finalment, a Amèrica, on va viure tota mena de situacions rocambolesques. Llegiu-ne un fragment. L’editor de Males Herbes, Ramon Mas, explica: «Quan l’any 2011 va aparèixer Vulcano, el debut en narrativa d’en Max Besora, no van ser pocs els qui van augurar que estàvem davant del naixement d’un escriptor capaç de fer coses importants, d’un autor a qui caldria seguir en el futur. Tot i així, dubto que cap dels qui vam imaginar delitosos les següents obres d’aquell jove narrador, ens poguéssim imaginar que pariria quelcom de la magnitud i la gràcia de les Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya. En la seva tercera novel·la, Besora ens relata les facècies d’un personatge real encara que poc conegut, el dit Joan Orpí, fill de Piera, que va viure a cavall entre els segles XVI i XVII, i en el seu periple vital —que el va portar primer a Barcelona i més tard a Sevilla— acabaria anant a petar a les amèriques, on es revoltaria contra l’imperi ‘español’ per fundar una efímera i bananera Nova Catalunya. El narrador d’aquesta història és un capità de l’exèrcit que, durant el setge de Barcelona de 1714, s’escapa de la batalla juntament amb alguns dels seus homes, i mentre veuen caure les bombes els explica la increïble però veritable història d’aquest tal Joan Orpí. Escrit a la manera de les grans sàtires literàries, des de Gargantua i Pantagruel fins a Els viatges de Gulliver, des de Les aventures del bon soldat Svejk fins a Jaques el fatalista, i trinxant el prisma tant de la novel·la de cavalleries com de la novel·la històrica, aquest llibre d’aventures fa gala d’una erudició només comparable a la seva irreverència, amb un ús del llenguatge que es mou sense manies entre el català antic i els més flamants neologismes, amb el torrent verbal que ja és segell i marca del seu autor, i, el més important de tot, amb una facilitat inaudita per provocar rialles sonores capítol rere capítol. En definitiva, les aventures de Joan Orpí arriben per omplir un descuit flagrant en la història de la literatura catalana i reflotar una tradició que semblava morta des dels temps del Tirant lo Blanc, ja que qualsevol llengua mereix tenir, com a mínim, dues grans novel·les satíriques. I aquesta, estimats lectors, és tan nostra que fa mal de panxa.»

Avançament editorial: ‘Aventures i desventures de Joan Orpí’ de Max Besora

Óscar Reina és el portaveu del Sindicat Andalús de Treballadors (SAT), que té el nacionalisme andalús com una de les bases de la seva ideologia. La setmana passada, la policia el va detenir per segona vegada, acusat d’injúries a la corona. Encara no sap ben bé per què el van detenir, però sembla que l’acusació se sosté en una sèrie de piulets contra Felipe VI. En un, Reina hi va escriure ‘escac al rei’, en referència a una cançó de Ska–P. El dirigent sindical és insubmís judicial i per això s’ha acollit al dret de no declarar davant el jutge. Està convençut que el tornaran a detenir, però diu que, malgrat la por, no s’amagarà i estarà sempre localitzable, perquè el seu únic delicte ha estat ‘defensar un món millor’. Contundent, defensa el seu dret a la llibertat d’expressió i ataca el sistema polític i judicial espanyol, contra el qual creu que el sobiranisme, vingui d’on vingui, hauria de fer un front comú. En llibertat Óscar Reina, dirigent de sindicat SAT, després de ser detingut per uns piulets contra la monarquia —És la segona vegada que us detenen acusat d’injúries a la corona per uns piulets. Com va anar aquesta segona detenció? —Van venir a buscar-me a casa, però no em van trobar perquè jo estava fent tasques sindicals: enganxant cartells per a un concert contra la repressió. Dos dies després, era a Granada fent una compareixença de premsa sobre la manifestació sobiranista que fem el 6 de desembre en record dels quaranta-un anys de l’històric 4 de desembre, en què ens van matar Manuel José García Caparrós, militant de CCOO. Sembla que els fa mal que el 6 de desembre fem un acte per a reivindicar la sobirania andalusa davant el muntatge de la sobirania constitucionalista que sempre ens han venut… —Per què? —Perquè després de la compareixença de premsa em van detenir. Era amb un grup de companys de la Plataforma 4 de Desembre i ens van començar a identificar, però jo els vaig dir que no identifiquessin més gent, que ja sabia que venien a buscar-me a mi. Llavors em van portar a comissaria, on vaig estar unes hores al calabós. Després em van traslladar al calabós de la seu judicial i allà em van emmanillar. Allò em va molestar, perquè mai no m’he amagat i sempre he donat la cara. Em van fer una mica de mal… Em van tenir detingut sis hores, em van portar davant el jutge i jo em vaig acollir al meu dret de no declarar. Fa uns anys, em vaig declarar insubmís judicial, no perquè no cregui en la justícia, sinó perquè crec que aquesta justícia no és justa. Hi ha un muntatge judicial continu des del cop d’estat del 36. Es silencia la veu dels de sota, dels pobres, del poble. Jo no he fet res dolent per haver d’anar a declarar. Detienen en #Granada a @OscarReinaGilen por injurias a la Corona. Óscar se encontraba difundiendo la manifestación del 4D, que tendrá lugar el 6 de diciembre en esa localidad y el festival contra la represión del 8 de diciembre en Marinaleda. Momento de la detención ?#Represión pic.twitter.com/lD29EEZLGo — SAT Andalucía (@SAT_nacional) 15 de novembre de 2018 —Creieu que us tornaran a detenir? —Sé que em tornaran a detenir per aquesta història perquè jo no em presentaré davant de cap jutge. Continuaré donant la cara, al carrer, localitzable i fent la lluita sindical que hem fet fins ara. Continuaré reivindicant que cal rebel·lia des de l’acció directa no violenta i mostrant solidaritat absoluta amb els presos polítics d’aquesta presó del poble que és el regne d’Espanya. També continuaré demanant república allà on es vulgui autodeterminar cada poble. —En què se sosté l’acusació per injúries? —A més d’injúries a la corona, m’han dit que també hi ha una possible constitució de delicte d’odi, però no m’ho han especificat. És una altra de les coses que reivindico, que em diguin de què m’acusen i per què. Jo suposo que és per alguns dels piulets més forts que vaig fer, que tampoc són gran cosa. Deia la veritat, o coses que considero que són veritat, que premiaria Felip de Borbó amb el premi a la indecència i ho faria amb un viatge a l’exili. Es pot tenir millor o pitjor gust amb les opinions, però penso que forma part de la meva llibertat d’expressió i em ratifico en totes les paraules que vaig dir. Puc estar equivocat, però jo no he fet mal a ningú i lluito perquè aquest sistema no faci mal als de sota. Que qui pagui amb el pes de la llei siguin els qui ens ocasionen els mals i ens condemnen a l’atur, a la misèria, a la precarietat. A més, tenim llibertat d’expressió per aquelles coses que interessen al sistema, perquè cobrir una verge amb una bandera feixista no és delicte. Vénen a buscar els qui som del poble, i continuen encobrint els qui defensen el franquisme, perquè són els seus fills. —A altres encausats per delictes similars tampoc no els han dit, en un primer moment, per quins continguts concrets els acusaven. Sembla que és una actitud recurrent… —Sí, el rerefons és que els molestem. És el cas també del company Boro, contra qui s’ha fet un muntatge. O el cas de molts usuaris de Twitter a qui coaccionen la llibertat. Vulneren que les persones es mobilitzin i pensin. Volen fer por a la gent. És un terrorisme legal amb què volen perseguir-nos. A Andalusia, a Vallecas, a Catalunya… No volen que el poble pensi, es manifesti, es mobilitzi i s’autodetermini. Temen que hi hagi sobirania popular, en comptes de la sobirania dels mercats, que exerceixen amb puny de ferro el mal a les nostres vides. —Creieu que els atacs a la llibertat d’expressió han crescut? Un dels primers escàndols va ser el de Cassandra Vera, que feia acudits sobre l’atemptat de Carrero Blanco, però en el vostre cas ni tan sols hi ha referències a la violència. —Sí, però si entrem en l’aspecte de la violència… No és el meu estil, però podria utilitzar la violència verbal en termes de reivindicació per dir que ja n’hi ha prou, de perseguir qui escriu i parla, en comptes de perseguir qui fa mal al poble, amb violència empresarial, per exemple. Ahir mateix vaig anar a una manifestació contra una empresa que havia acomiadat un pare de família només per haver-se sindicat. D’aquesta violència empresarial, qui en parla? Al final, tu et poses a escriure aquestes coses per cridar l’atenció sobre tot això que passa. —Per què us han detingut dues vegades? —És tot la mateixa cosa. Crec que em tornaran a detenir perquè tinc una altra citació pendent a la qual tampoc no em vaig presentar. Totes les detencions són part del mateix cas, però no sé per què han estat tan maldestres de citar-me diverses vegades, cosa que crec que no és legal. Però ells són qui ho interpreten… —Denuncieu que, en la primera detenció, els agents us van demanar per qüestions que no tenien res a veure amb les injúries a la corona, com ara l’explotació laboral i sexual de les jornaleres de la maduixa a Huelva que havia denunciat el vostre sindicat. —Sí, va ser molt curiós perquè, quan era al cotxe amb ells, em parlaven molt amistosament, i això que no els coneixia de res. Em van preguntar pel cas de les maduixes. Vaig dir-los: ‘Ah, ja sé per què m’heu detingut!’ També em van preguntar per una altra mobilització en què estava implicat el meu sindicat. Crec que ambdues coses els molestaven. És el cinisme del sistema, que fa servir les seves lleis per a coartar qualsevol dret, per bàsic que sigui. A més, van venir a buscar-me quatre secretes, i sembla que hi havia sis o set cotxes de policia preparats per si jo em resistia. La quantitat que s’han gastat en mi, i mira que jo mai no m’he amagat ni m’he rebel·lat més enllà de la no-violència… Els molesta que els donem guerra amb la lluita sindical, que és tan òrfena en tantes qüestions. —Creieu, doncs, que la vostra detenció té més a veure amb el fet de ser dirigent d’un sindicat que no pas amb les coses que pugueu dir a Twitter? —Sí. Entre tota la solidaritat que he rebut, m’ha arribat també el suport de la Federació Sindical Mundial, que agrupa més de 160 organitzacions de tot el món i que representa 95 milions de treballadors. És això que temen! Ells saben que no som un reducte aïllat, que tenim els braços oberts al món i que el nacionalisme andalús, l’independentisme andalús, no és excloent, sinó que és un nacionalisme d’esquerres i internacionalista. Jo sóc una persona i prou, però temen que siguem capaços de mobilitzar la multitud de col·lectius d’arreu del món. Crec que ja és hora d’unir-nos davant la Troica, l’FMI i el sistema capitalista que només entén els seus beneficis. —A l’estat espanyol la gent està prou mobilitzada? —Jo crec que la gent s’alça. Des del 2009 que no hem parat. A Andalusia hem ocupat terres i hem fet marxes obreres i de la dignitat. També hem participat en el 15-M i tota una sèrie de mobilitzacions. I les mobilitzacions a Catalunya, que han estat històriques! Això passarà als annals de la història, però al sistema encara no l’interessa que això s’escrigui. En aquest sentit, el poble sí que està mobilitzat, hi ha solidaritat, però penso que cal una coordinació més àmplia pel que fa al fet d’enfrontar-nos al regne i dir ‘prou de robar, prou d’estafar, us farem fora i qui anirà a l’exili i a la presó sereu vosaltres’. L’altre dia, Luis Gonzalo Segura, el tinent que van fer fora de l’exèrcit per denunciar els casos de corrupció, deia, precisament arran de la meva detenció, que no és el meu cas i prou. També és Junqueras, Anna Gabriel i Puigdemont. Tinguem la ideologia que tinguem, i d’on sigui que provinguem, el sistema ens aniquila a tots i hem de prendre consciència que hem d’anar contra l’enemic. —El fet que us definiu com un sindicat nacionalista andalús també molesta, tenint en compte la situació política a Catalunya? —És clar! Nosaltres també vam tenir algun connat d’independència en la nostra història, però tant de bo fóssim capaços de fer alguna cosa semblant a la que ha fet el poble germà català. Tant de bo, perquè donarien problemes seriosos a aquest sistema. —És difícil de defensar el sobiranisme andalús? —No és fàcil de defensar-lo, amb el galopant avenç de l’espanyolisme i el seu discurs populista i excloent. Però diuen que als grans mals, grans remeis. Toca evidenciar què és l’espanyolisme. Els polítics del PSOE a Andalusia sempre s’han presentat com a andalusos, però són la fàbrica dels apadrinats, un partit creat per a desmobilitzar el poble andalús que de seguida que pot pacta amb el gran mal, que és el PP. Són iguals. S’ha d’explicar al poble andalús que cal una alternativa sobiranista que miri pels interessos d’Andalusia perquè siguem capaços de decidir més enllà de si volem ser mà d’obra barata o emigrant, com hem estat condemnats els últims temps. És un desafiament, però sobretot, una necessitat. O som capaços de denunciar tot això o estem condemnats a la misèria perpètua. Cada vegada més gent de l’àmbit sindical i polític té més clar que Andalusia ha de ser el centre de les polítiques dels partits i sindicats andalusos. Sobretot, amb la intenció de coordinar moviments sobiranistes per a lluitar contra el règim. —Dieu que Andalusia ha de ser el centre de les polítiques dels partits andalusos, però durant la campanya electoral la qüestió central és Catalunya. —Totalment! Ho deia a les xarxes socials un company que va emigrar a Catalunya fa uns anys, que els partits polítics andalusos han de mirar cap endins i pensar què es fa malament perquè en una campanya electoral andalusa es parli més de Catalunya que d’Andalusia. Ens enfrontem a unes eleccions autonòmiques que no pal·lien gaire cosa. És la realitat que tenim. El PSOE encara té molta força i els partits de la dreta en van agafant, també. —Veient els casos de Valtònyc i Pablo Hasél, us fa por què us pugui passar? —La veritat és que moltes vegades semblem més forts que no som. Encara que aquesta por sempre hi sigui, i no reconèixer-lo seria pedant i contraproduent, no podem sinó enfrontar-nos-hi. Deia Diamantino García Acosta, un mossèn comunista, que no som d’extrema esquerra, sinó d’extrema necessitat. És veritat que hi pot haver por, però més forta que la por és la necessitat. No hi ha més remei que continuar lluitant de derrota en derrota fins a la victòria. Continuar endavant fins que la dignitat sigui el costum.

El dirigent sindical perseguit per uns piulets sobre la monarquia: ‘Això que fan és terrorisme legal’

Acaba de sortir del forn i avui mateix, 27 de novembre, es presentarà a València. És el nou monogràfic que edita la revista Mètode de la Universitat de València: La ciència a taula. Un llibre acurat, bellament il·lustrat amb fotografies i amb la intervenció artística de Teresa Tomàs, que aplega els quaranta-dos articles que Fernando Sapiña (1964-2018) va publicar en aquesta revista. Professor de química inorgànica i investigador de l’Institut de Ciència dels Materials de la Universitat de València (UV), incansable divulgador de la ciència, investigador, humanista, experimentador, Sapiña va omplir de gusts i de colors i d’olors i de preguntes (de respostes, també) la seva columna de gastronomia científica. Juli Peretó, bioquímic i professor de la UV, ha fet l’edició d’aquest llibre, en català i en anglès, que és alhora homenatge i delícia per als sentits. Amb Sapiña eren amics d’anys: —El vaig conèixer quan jo era vice-rector, a mitjan anys noranta. Algú me n’havia parlat com a persona molt involucrada en la divulgació científica, i connectàrem. Parle l’època en què es considerava que era una pèrdua de temps, eh? I ell ja hi treballava. Em va semblar una persona molt compromesa, molt honesta en el treball que feia. També molt perfeccionista a l’hora de voler transmetre un missatge precís científicament i alhora entenedor. El vessant gastronòmic va arribar després. —Heu editat un llibre preciós. —Gràcies. I hi ha la intervenció de l’artista Teresa Tomàs, que fa aquesta recreació escultòrica de les receptes. Ella, que té aquest laboratori, Palomitas de Maíz, on hibrida la seua obra amb la gastronomia, treballava amb Sapiña per a preparar purés amb formes i colors més atractius per a gent amb disfàgia, dificultats per a engolir aliments. I les receptes són il·lustrades amb fotografies de Sapiña mateix. Pràcticament totes són seues. Ell, en fi, va tenir un interès creixent a divulgar la química mitjançant la gastronomia. I el llibre n’és una mostra. —De fet va ser també impulsor del grau en ciències gastronòmiques a la UV… —I també del Gastrolab, que és una secció de l’Institut de Ciències dels Materials. Per a investigar en els fonaments científics de la gastronomia. Tot això forma part del seu llegat. I tantes coses com ha deixat escrites, moltes d’inèdites. Una de les facetes que va desenvolupar, per exemple, foren els tallers, pensats sobretot per a professors de secundària i de batxillerat, o per a estudiants. Textures. Aromes. Aquell memorable taller de xocolata, posem per cas. Tenia un mètode, una sistemàtica de preparació exhaustiva: tot per escrit. I és un material molt valuós també del punt de vista de la didàctica. —Al pròleg, Pere Castells, de Science and Cooking, hi explica que Fernando Sapiña és un dels responsables del bon funcionament de la famosa ‘esferificació’ bulliana… —Ell no les explicava, aquestes coses, però sí, efectivament. Són uns treballs que ell va pensar llegint bibliografia sobre odontologia… —Sorprenent connexió. —Sí, per l’alginat, el polisacàrid, aquesta pasta molla que et posen per a fer el motlle de les dents. I ell llegia que el calci és el desencadenant de tot el procés de polimerització. El cas és que quan tens aliments que porten calci no pots fer el procés tal com el van idear originalment Ferran Adrià i els seus col·laboradors: en aquest cas hi has d’afegir calci, però si ja l’hi portes incorporat, en un lacti per exemple, no pots. I Fernando va pensar d’invertir el procés, que la precipitació del polímer fóra des de dins de l’aliment. Això, a més a més, donava unes propietats que l’esferificació directa no tenia: ja no cal que ho prepares i servesques immediatament, l’esferificació inversa és estable. I hi pots fer servir productes com ara el iogurt. És un dels resultats de l’amistat de Sapiña i Castells. —És preciós el moment en què Castells li diu que el dilluns següent ho provaran al Bullitaller, i que Sapiña li respon ‘No crec que aguantis fins dilluns’. —I, efectivament, en penjar el telèfon Pere Castells se’n va corrents a la cuina . És indicatiu d’aquest pic de passió imprescindible, també. L’anècdota parla molt de l’estil, d’aquesta classe de perfil de científic humanista, interessat per coses que van més enllà. A partir de la comprensió del fenomen, dónes llibertat a la creativitat. —Solem associar la passió amb l’art. Però un científic pot ser tan apassionat o més que un pintor, posem per cas. —Per això utilitze l’expressió de Richard Dawkins, que m’agrada molt, que parla de la ciència com a ‘poesia de la realitat’. La ciència del dia a dia és molt diferent de la imatge tan pautada i de ritual acadèmic que podem tenir de la ciència: de fet és també desbordar-se de preguntes, d’exploració, i meravellar-se davant d’una explicació. Trobar l’explicació d’un fenomen és un dels plaers intel·lectuals més grans que hi ha. I té un component d’imaginació, de creativitat molt important. No tothom ho desenvolupa de la mateixa manera. No tothom té les facultats ni el gust per a fer-ho. Hi ha gent més escolàstica, diguem-ne. I gent com Fernando, gent que explora. I que explota, també, cap a direccions no previstes. Aquesta gent no és ben cuidada pel sistema. —Passa sempre, això. —El sistema demana resultats, uns patrons curriculars molt rígids, i persones com ell ho desborden, tot això. Ara, per exemple, ja és políticament incorrecte parlar malament de la divulgació científica, tot i que hi continua havent qui pensa que és una pèrdua de temps. Sense comprendre que, com que la ciència és un component indestriable de la cultura, tothom té el dret de saber. I el dret al coneixement és un dret fonamental: tens el dret de saber les coses. Tot. Que les fermentacions, fetes originàriament per a preservar els aliments, resulta que també els donen un plus nutritiu, amb tota la contribució dels microorganismes. Si s’amaguen les explicacions, el coneixement científic, es contribueix a tenir persones que no pensen pel seu compte, que seguiran línies o dictàmens sense criticar. I per això els qui es dediquen en cos i ànima a la divulgació, que més enllà de l’horari laboral arriben a casa i continuen pensant-hi, escrivint, preparant el taller… desborden completament els canals establerts. Aquesta fusió de ciència i creativitat és magnífica. I no n’hi ha gaire, de gent així. —Aprendrem a valorar-la? —Ara potser es comença a fer. Aquests darrers vint-i-cinc anys hi ha hagut un canvi d’actitud important. Vejam, no és raonable ni realista pensar que tothom ho ha de fer: no tothom en té la capacitat ni les ganes. T’ha de nàixer com un servei. Especialment als professors o investigadors del sector públic, que ens devem a la gent que ens paga el sou. La nostra universitat va ser pionera en això, perquè vam crear la Càtedra de Divulgació de la Ciència l’any 2002. Ell va ser també un element clau en el desenvolupament de la càtedra. —Heu compilat i ordenat els articles per al llibre. Us heu endut cap sorpresa? —Sobretot, els fils de connexió. Com que no tenia sentit de publicar-los cronològicament, vaig cercar els recorreguts, per donar sentit temàtic al recull: la sorpresa és constatar que, en aquests dotze anys, va ser capaç de desenvolupar un seguit de temes, conscientment. Recorde perfectament quan va començar a preparar els articles sobre el gust, per exemple. Com de sobte apareixia (de sobte, però sigil·losament) a la porta del despatx, per parlar, per exemple d’això, de quins eren els fonaments bioquímics del gust. Hi pegava moltes voltes. Ho preparava tot a consciència, amb bibliografia de primera mà. Sí, pense que ell tenia una visió, va anar construint un discurs. I cristal·litzà en la defensa d’una disciplina amb identitat pròpia, que es vol anomenar gastronomia científica. —Ah. —És un terme relativament recent. Hervé This, a França, va introduir la idea de ‘gastronomia molecular’, però hi ha un moviment internacional que reivindica la idea de ‘gastronomia científica’, que va més enllà del camp estrictament químic o molecular. I Fernando Sapiña va contribuir al desenvolupament ideològic d’aquest concepte. És una construcció que té coherència, una feina de molts anys. I ara té continuïtat. —Heu agrupat els articles temàticament i les receptes, com un menú Sapiña. —Sí: nutrients, textures, olors… Perquè el llibre tinguera utilitat pràctica, també. Hi pots trobar, per exemple, els articles que desenvolupen la idea dels colors dels aliments, i com la cocció els pot alterar, o com es poden preservar des del punt de vista visual. Perquè, al capdavall, l’experiència gastronòmica és multisensorial: hi actuen tots els sentits. És una experiència molt complexa, personal, i, finalment, integrada en el nostre cervell. Cadascú la viu de manera diferent. Però tots aquests aspectes es poden analitzar i comprendre. I explotar: si, per exemple, t’interessa que no es perden alguns colors que resulten atractius, o augmentar les aromes o el sabor… La famosa reacció de Maillard , que apareix moltes vegades en el llibre per exemple. Si entens què hi ha darrere, des del punt de vista químic i dels processos, pots conduir la teua manera de preparar o de cuinar. Per a tenir més aspectes positius, o per a evitar-ne de negatius. És una manera d’informar el cuiner i també qui menja. Jo reconec que, després de l’any que he treballat en aquest llibre, cuine de manera diferent. I he explorat coses que no havia fet mai. De fet, el menú de Nadal de l’any passat van ser receptes només del llibre, per a provar-les. I va ser la primera vegada que vaig preparar una carn a baixa temperatura. I és una cosa extraordinària. Extraordinària. —He de reconèixer que és una de les coses que m’ha sorprès més. —El conill cuinat a baixa temperatura que vam preparar és una cosa d’aquelles que recordes durant temps. Diferent. I tan bo! No cuines igual quan lliges aquestes coses, quan t’informes. I se t’obre la curiositat de provar, de cuinar de manera diferent. —Parleu de determinades sofisticacions, com ara la cocció a baixa temperatura, però també hi ha articles elementals i inoblidables: jo penso en ‘Instruccions per a fer un ou dur’. —Sí, que a primer colp d’ull és molt fàcil, eh? Però que també és molt fàcil de fer-ho malament. O que et quede verd. O que t’esclate. Fins i tot les coses aparentment més simples tenen les seues complexitats. I a partir d’ací es pot embastar un discurs de reaccions químiques, de processos físics, de per què es fa d’una manera o d’una altra i de com aconseguir un determinar resultat. D’una manera més conscient. Que també es pot fer com s’ha fet antigament, a còpia de prova i error. O siga, es pot fer per la via de prova i error, que ha estat així al llarg de la història, o a partir del coneixement que tenim. Perquè, aquesta mitificació que hi ha de les cuines ancestrals… no m’agradaria tornar ara a l’edat mitjana a menjar com menjaven ells. Primer, perquè era un perill, del punt de vista toxicològic, i segon, perquè de fet pense que avui dia cuinem més bé que mai. —‘La nutrició és una àrea que ha fet molt de mal al coneixement públic de la ciència’, escriu Sapiña. —Bé, jo interprete que es referia, per exemple, a les dietes: dietes miraculoses, la paleodieta, coses així, menjar-s’ho tot en cru perquè és ‘més natural’. No: l’invent de cuinar i processar és bo, precisament, per a donar-nos accés a nutrients que, si ens els menjàrem crus, passarien de llarg. Ell fa una crítica bastant directa del món de les dietes miraculoses, allò de dir que es pot guarir el càncer amb vitamines i coses per l’estil, aquesta barreja de mitologies de la nutrició i de pseudo-ciència. —Fernando Sapiña unia amb naturalitat gastronomia i poesia, o filosofia, art, qualsevol altre àmbit del coneixement i la creativitat humana. —Era una persona il·lustrada, i sempre que li venia bé fer una referència creuada, un mestissatge també cultural, ho aprofitava. —A l’àmbit de la ciència sovint critiqueu el cas contrari, que les humanitats s’obliden de les molècules, diguem-ne. —Sí, pense que aquest llibre va en aquesta direcció, d’obrir la perspectiva que, per al gaudi gastronòmic, també hi ha explicacions científiques que fa plaer de conèixer. Saber què hi ha darrere de la cocció d’un aliment, per exemple, no sols et permet de ser més rigorós a l’hora de preparar les coses, sinó que t’ofereix el gust de saber per què passa. En un article, Sapiña fa referència a la polèmica de Santi Santamaria, que va ser crític amb Ferran Adrià i altres. I una de les coses que criticava era… que confiaren tant en els científics… Supose que voldria dir que la intuïció, l’aprenentatge de transmissió oral o tradicional de la cuina havia de tenir un pes més important. —Però ha de ser necessàriament contradictori? —No. En absolut. En absolut. No sols no ho ha de ser, sinó que jo pense que és complementari i es poden ajudar mútuament.

Juli Peretó: ‘Fernando Sapiña va contribuir al desenvolupament ideològic de la gastronomia científica’

Molta gent que té símptomes que són compatibles amb la Covid-19, com ara la tos, la febre, el malestar general, no poden fer-se la prova per a determinar si tenen la malaltia. En el cas que facin el seguiment a través del 061 o del seu CAP, se’ls indica de mantenir un aïllament domiciliari per a prevenir contagis. El fet que hi hagi tants casos de personalitats que tenen la malaltia perquè el resulta de la prova els ho ha confirmat, i que en disposin amb tanta rapidesa, indigna els ciutadans que no hi ha manera que se la puguin fer. I avui el cap d’epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, el doctor Antoni Trilla, ha explicat que si bé caldria fer moltes més proves, hi ha el problema que no hi ha prou reactius ni prou capacitat de fer les proves quan, en canvi, hi hia més gent a la qual caldria fer-li aquesta prova. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Trilla ha explicat que el protocol ha canviat, de manera que la prova ja només es practica als pacients més greus o amb més risc, i al personal sanitari, ‘d’una manera molt similar al que fem quan hi ha una epidèmia de grip’. I ha explicat: ‘Entre ahir i avui el protocol ha canviat, i en aquesta fase de mitigació la prioritat és tractar el millor possible tots els pacients més greus o que requereixen ingrés hospitalari. La prioritat número dos és mantenir el sistema sanitari en funcionament i ben protegits. A partir d’aquí el nombre de proves que s’ha de fer, tot i que es continua recomanant des del punt de vista de l’OMS que es facin quantes més proves possibles, té un problema pràctic que és que no tenim prou proves; en aquests moments hi ha menys reactius i menys capacitat de fer les proves i més gent teòricament a la qual s’hauria de fer la prova. Per tant, de moment es restringeixen les proves i només es fa la prova a aquelles persones que perquè tenen més risc, perquè han d’ingressar a l’hospital o perquè realment estan greus, interessa molt saber si realment estan infectades pel coronavirus.’ Vull fer el confinament però m’obliguen a anar treballar. Què puc fer? Però a la majoria de la població, ha afegit Trilla, la que tingui uns símptomes de refredat, no se li farà la prova en aquests moments perquè no hi ha capacitat de fer-la, i a la gent se li recomanarà que quedi en aïllament preventiu o en quarantena a casa per evitar el possible contagi.’ Tant l’OMS com els epidemiòlegs fa setmanes que vénen demanant que es faci la prova de detecció del coronavirus a quanta més gent millor, perquè, tal com s’ha vist en el cas de Corea del Sud, on s’ha fet d’una manera molt extensiva, ha ajudat a reduir el nombre de contagis i a controlar en un temps relativament curt la corba de casos de la malaltia.

El doctor Trilla reconeix que no es fan prou proves de la Covid-19 per manca de material i de capacitat

L’Alguer ha votat en massa contra la reforma de la constitució italiana proposada per Matteo Renzi. Un 71,76% dels catalans de Sardenya s’han pronunciat contra la proposta i un 28,24% a favor. El síndic de la ciutat havia fet campanya a favor del sí, i per això el resultat també és vist com una clara desautorització de la primera autoritat local. En general, Sardenya ha estat una de les zones de l’estat amb més vots negatius. Un 72% dels sards han votat contra la reforma, una xifra lleugerament superior a la de l’Alguer. El sí a la reforma només s’ha imposat a la Toscana i a l’Emília-Romanya, feus tradicionals del Partit Democràtic, i al Tirol del Sud.

Els vots contra la reforma de Renzi superen el 70% a l’Alguer

‘Camina de pressa, amb el caminar de la gent acostumada a travessar llargs trams de camp i de muntanya per mals corriols. A l’horitzó, sobre un petit turó, el poble de Bellprat s’hi aboca blanc i diminut.’ Així van descriure el març de 1934 Nativitat Yarza, la primera batllessa dels Països Catalans i de l’estat espanyol escollida per sufragi, en una entrevista a la revista Estampa. Yarza, que s’havia presentat a les eleccions del gener amb les sigles d’Esquerra Republicana de Catalunya, es va deixar fotografiar al costat d’una nena que llegia. Era la mestra d’aquest poble de l’Anoia i el dia de les eleccions va ser ‘el més bonic’ de la seva vida. La coneixien per ‘doña Nati’, i ningú no podia sospitar aleshores que, dos anys més tard, l’agost del 1936, a seixanta-tres anys, es vestiria de miliciana per a defensar la República al front d’Aragó. Yarza va ser una lluitadora nata, un referent fascinant com tantes altres dones pioneres del país de qui durant massa anys es va esborrar la memòria. Un dels qui ha treballat més per a recuperar-la, Isidre Surroca, va explicar en un article a la Revista d’Igualada que, quan la constitució espanyola del 1931 va igualar els drets electorals de la dona amb els de l’home, Yarza va combinar la seva feina de mestra amb la de batllessa per promoure el republicanisme. Abans de presentar-se a les municipals amb ERC, milità al Partit Republicà Radical Socialista. ‘Durant tres anys va ser mestra a Santa Margarida de Montbui; després, de Vilanova del Camí. Més tard, va regentar una escola a Igualada, una altra a Pontons i, per a recordar l’Aragó, va estar durant una temporada al capdavant de l’escola de Candasnos. Però preferia Catalunya, on es va criar, i un matí va arribar a Bellprat’, descriuen a l’Estampa. Yarza havia nascut el 1872 a Valladolid i, el 1876, segons Surroca, la seva família es va traslladar a Barcelona després de passar per Saragossa. Estudià magisteri, va ser mestra d’aquestes escoles i més. Nativitat Yarza, en una de les imatges que acompanyava l’entrevista a la revista Estampa (fotografia: Fundació Josep Irla). ‘Era molt abans de l’adveniment de la República. Jo sentia aleshores els mateixos desitjos que ara d’intervenir en la vida política i de redimir la dona. Però aquell règim no em permetia portar a terme projectes. Quan la constitució republicana va declarar la dona igual a l’home, aleshores vaig decidir lluitar’, explica Yarza. Aleshores ja feia temps que participava en conferències i mítings, defensant l’escola laica i el republicanisme. A l’entrevista la defineixen com ‘la candidata d’aquella gent humil que, quan surt el sol, van a inclinar-se sobre un tros d’horta. I de totes les dones’. El centre del seu món a Bellprat era aleshores una caseta de dues plantes: l’escola era als baixos de la casa de la vila. Havia aconseguit una fita tan important, tan excepcional que, el 12 de febrer de 1934, el president Lluís Companys la va rebre al Palau de la Generalitat. Ho va immortalitzar una emblemàtica fotografia i les notícies a la premsa. L’endemà, la Humanitat en va publicar una breu entrevista. ‘Jo crec que la dona no ha donat fins ara el rendiment que té destinat en la vida política, per diverses causes, cap d’elles de la seva responsabilitat’, opinava Yarza. ‘Actualment, les dones, a causa de la seva instrucció deficient, no han sabut, encara, emancipar-se, ja que pesen molt damunt d’elles els prejudicis que els ha inculcat el clericat, amb finalitats indubtablement interessades.’ I hi feia un vaticini: ‘Quan la dona catalana s’hagi pogut desfer d’aquest llast i, com a fruit de la seva cultura, opinar lliurement sense els consells del capellà, portarà a cap la seva obra revolucionària que serà, sens dubte, tant o més avançada que la que han dut a terme fins ara els nostres homes’. Joan Tauler, Josep Tomàs i Piera, Nativitat Yarza, Lluís Companys i Francesc Riera, en la recepció del president de la Generalitat a Yarza (fotografia: Fundació Josep Irla). El seu programa per a Bellprat era senzill: ‘Administració republicana, cultura laica i austeritat.’ Quan li van demanar sobre el panorama polític espanyol, respongué: ‘En aquests moments és un xic exposat fer pronòstics, però jo tinc la convicció que amb la unió de tots els republicans d’esquerra la República seguirà endavant en la seva tasca renovadora i justiciera.’ El futur va ser molt diferent. Poc després de ser elegida, l’agost de 1934, Yarza se’n va anar a la Pobla de Claramunt per a ocupar la plaça de mestra, segons Surroca, i després dels Fets d’Octubre no es va moure políticament. Tenint en compte les seves conviccions, no sorprèn que l’estiu del 36 s’allistés amb les forces republicanes, però aviat es va trobar obligada a tornar del front, quan les columnes es van militaritzar. Després va anar a Barcelona, va fer de mestra a prop del carrer Balmes, va participar en l’organització femenina del PSUC i s’exilià a l’estat francès acabada la guerra. Amb l’exili se’n va perdre la pista. Surroca explica que segons el seu germà, Mariano Yarza, la família en va rebre anys més tard una carta. Els deia que volia tornar de l’exili, però quan van anar a cercar-la a l’estació de França, només en van arribar les maletes. No en van tenir més informació fins que l’escriptor i historiador Antoni Dalmau va reconstruir els darrers dies de Yarza, també en un article a la Revista d’Igualada. Si més no d’ençà del 1953, Yarza va viure a Tolosa de Llenguadoc i treballava de planxadora. Va rebre ajuda de l’organització solidària nord-americana Spanish Refugee Aid (SRA), a la qual va escriure per demanar, entre més coses, que li enviessin un parell de sabates. Dalmau en va recuperar la petja gràcies a la documentació del SRA. Yarza vivia pobrament, va rebre ajuts diversos de l’organització per a tirar endavant com va poder, i va morir el 1960 a l’hospital de La Grave de Tolosa, a vuitanta-set anys. Surroca i Dalmau van resoldre el misteri de l’equipatge en un exhaustiu opuscle sobre Yarza publicat l’any passat per la Fundació Josep Irla. Expliquen que el gener del 1944 fou autoritzada a travessar la frontera de Portbou i, al mateix temps, se’n va ordenar la detenció. Segurament per això, en assabentar-se que l’arrestarien, no va fer el viatge de retorn i tan sols en van arribar les maletes. La seva història també va ser una història dura d’exili i d’oblit. Nativitat Yarza, el 1933 (fotografia: Fundació Josep Irla). El 2007, la fundació Irla va lliurar el material de què disposava sobre Yarza a la revista Sàpiens, que en va fer un article. Després el batlle de Bellprat inaugurà una placa a la façana de la casa de la vila i de l’escola: ‘En aquest ajuntament la senyora Nativitat Yarza i Planas fou elegida el 14 de gener de 1934 primera alcaldessa de Catalunya i primera de l’estat espanyol.’ La Diada de Castelleres del poble en duu el nom, la fundació Irla també va convocar una beca d’estudis feministes amb el seu segell i, recentment, se n’ha fet un documentari dirigit per Òscar López. Així es va anar teixint, a poc a poc, la memòria de Yarza, una lluitadora pionera per la igualtat, un referent a rescatar per les noves generacions. A l’Estampa, defensava les dones així: ‘Com els homes, llauren i caven. Com els homes, arrenquen a la terra la seva crosta de pedres i malesa per a plantar la vinya. Saben viure amb poc i saben estalviar. Sí; són les seves iguals per a la feina, per a les obligacions, per a tot! Per què no ho han de ser en els seus drets?’ *L’octubre de 1924, Matilde Pérez Mollà va ser designada batllessa de Quatretondeta (Comtat) pel governador civil. No fou, doncs, elegida democràticament sinó imposada durant la dictadura de Primo de Rivera.

Nativitat Yarza, la història contra l’oblit de la primera batllessa del país

Avui el vice-president primer del parlament, Lluís Maria Corominas (JxSí), ha de declarar com a testimoni davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a petició de la defensa pel cas de Carme Forcadell. Corominas defensarà la decisió de Forcadell de permetre el debat i el vot de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. Fins ara ja han comparegut com a testimonis Joan Josep Nuet (CSQP), David Pérez (PSC) i José María Espejo-Saavedra (Ciutadans). La sala civil i penal del TSJC investiga Forcadell pels suposats delictes de desobediència i de prevaricació, i s’encara a penes d’inhabilitació. La presidenta del parlament sempre ha defensat que va actuar complint amb el reglament del parlament i emparant-se en el dret a la llibertat d’expressió. Dimecres el ple va aprovar una resolució en defensa de la inviolabilitat de Forcadell. JxSí, la CUP i Catalunya Sí que es Pot van votar-hi a favor i PSC, PP i Ciutadans, en contra.

Lluís Maria Corominas declara avui com a testimoni davant del TSJC

La Junta Electoral Central (JEC) ha tornat a citar Clara Ponsatí dijous 30 de gener a les 13 hores a Madrid perquè acati la constitució i l’amenaça de deixar vacant el seu escó a l’Eurocambra si no s’hi presenta. En un acord pres avui, l’àrbitre electoral ha argumentat que el cas de Carles Puigdemont i Toni Comín –que exerceixen d’eurodiputats sense haver fet aquest tràmit– ‘no pot servir de fonament’ per obviar el requisit que estableix l’article 224.2 de la llei electoral (LOREG) sobre l’acatament constitucional. Segons la JEC, aquest requisit serà aplicable fins que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) o els tribunals estatals el declarin ‘inaplicable’. La JEC va proclamar electe Ponsatí en un acord de dijous 23 de gener i l’havia citada avui per jurar o acatar la constitució juntament amb quatre nous eurodiputats més que li corresponen a Espanya després del Brexit. L’àrbitre electoral reconeix que Ponsatí gaudeix d’immunitat d’ençà que va ser proclamada, en els termes de la sentència del TJUE sobre Oriol Junqueras, però considera que ‘això no exclou que hagi de complir el requisit d’acatament constitucional establert en l’article 224.2, ni que pugui exigir la seva realització mitjançant procediment diferents dels establerts legalment’. Sobre Ponsatí pesa una ordre de detenció europea. La JEC l’adverteix que en el cas de no presentar-se per acatar la constitució ‘haurà de declarar-se vacant provisionalment dit escó fins que es compleixi aquest requisit.

La JEC viola el dret europeu imposant a Ponsatí el tràmit de jurar la constitució

El judici als membres de la mesa del parlament de la legislatura anterior Anna Simó, Lluís Guinó, Ramona Barrufet i Joan Josep Nuet, a més de l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya, que havia de començar el 19 de novembre vinent al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, s’ha suspès. El tribunal ho justifica perquè hi ha dos advocats de la defensa que han fet saber que el judici coincidia amb uns altres assenyalaments que tenen els lletrats en altres causes que són prioritàries perquè hi ha acusats presos. El judici, que s’havia de fer entre el 19 i el 22 de novembre, queda pendent d’una nova data que s’anunciarà tan bon punt el tribunal s’hagi reunit amb tots els advocats. Són acusats de desobediència per haver permès el debat i votació de les lleis de desconnexió al parlament. El jutge ha citat a declarar com a testimonis a petició de la fiscalia els diputats unionistes que van formar part de la mesa del parlament, José María Espejo Saavedra (Ciutadans) i David Pérez (PSC), a més del secretari general del parlament Xavier Muro i el llavors lletrat major de la cambra, Antonio Bayona. Vox, que exerceix d’acusació popular, també havia proposat aquests quatre. A més, el jutge també accepta com a testimoni Inés Arrimadas (Ciutadans), Xavier Garcia Albiol (PP), Miquel Iceta (PSC), Lluís Rabell (Catalunya sí que es pot) i Pere Sol, secretari general del parlament. A petició de les defenses, s’ha acceptat la compareixença dels ex-presidents del parlament Ernest Benach i Núria de Gispert; de la lletrada del parlament Mercè Arderiu; dels llavors diputats de la CUP Carles Riera, Eulàlia Reguant, Albert Botran i Gabriela Serra; del llavors diputat de Catalunya sí que es pot Albano Dante i dels ex-diputats de Junts pel Sí Lluís Llach, Ferran Civit i Antoni Castellà. Mireia Boya ha demanat de declarar en aranès, fet que el tribunal ha acceptat, pel que ha ordenat de disposar de traducció simultània de l’aranès al català i a la inversa.

El judici contra la mesa del parlament i Mireia Boya per l’1-O s’ajorna sense nova data

El president de Bolívia, Evo Morales, ha anunciat la dimissió després de comprovar la posició de l’exèrcit favorable a les protestes de l’oposició i les renúncies de dirigents del seu partit. El comandant en cap de l’exèrcit, William Kaiman, havia demanat un canvi en la presidència per a recuperar l’estabilitat. ‘Suggerim al president que renunciï al seu mandat permetent la pacificació i el manteniment de l’estabilitat de Bolívia’, ha dit. Bolívia travessa una gran crisi política d’ençà de les eleccions del 20 d’octubre, que no van ser acceptades per l’oposició i que van desfermar una onada de protestes. Per a calmar-les, Morales ha anunciat noves eleccions aquesta tarda, però la posició de les forces armades l’han tombat. Abans de Morales ja havien dimitit el vice-ministre de Turisme, Marcelo Arze; la presidenta del Tribunal Suprem Electoral, María Eugenia Choque; la ministra de Planificació, Mariana Prado; i càrrecs del seu partit, com ara el senador de Potosí René Joaquino, el governador Juan Carlos Cejas i el batlle Williams Cervantes.

Evo Morales renuncia a la presidència de Bolívia perquè l’exèrcit s’arrenglera amb l’oposició

Una quarentena d’empresaris han presentat avui una candidatura independentista a Barcelona per a les eleccions de comerç catalanes del 8 de maig amb el nom de ‘Les cambres: eines de país’. La voluntat és traslladar la veu independentista a cada òrgan de poder, dins de la campanya ‘Tu Votes, Tu Comptes’, que compta amb el suport de diverses entitats com l’Assemblea Nacional Catalana, el Cercle Català de Negocis, Sobirania i Justícia i la Fundació Catalunya Estat. Dins d’aquesta presentació, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha parlat de la importància dels valors republicans, ‘que s’han de traslladar a tota la societat’, també als organismes representants de la societat civil empresarial, com les cambres de comerç; a més ha fet una crida a participar-hi i transformar-la, així, en una ‘eina de país’. Representació del teixit empresarial Els candidats també han intervingut en la presentació. Joel Joan, d’Arriska Films, s’ha referit a aquesta candidatura com una candidatura ‘il·lusionant’ i ‘transformadora’ al servei de la gent i dels empresaris del país i no pas al servei dels interessos de Madrid i de la seva ‘oligarquia’. Pere Barrios, de Recam Làser, ha constatat que no s’han sentit gaire representants fins ara, i que les empreses catalanes són més independentistes del que molts pensen i finalment, Carme Minguella, d’Intercafè, ha remarcat la importància del paper de les dones en la construcció del nou país, i que les cambres han de donar veu a les dones emprenedores i autònomes, que ara no es troben representades com caldria per les cambres de Catalunya.

Es presenta una candidatura col·lectiva independentista per a presidir la Cambra de Comerç de Barcelona

El tribunal civil belga de primera instància que porta la demanda civil de Carles Puigdemont i els consellers a l’exili a Bèlgica contra el jutge Pablo Llarena, es pronunciarà com a tard el 24 d’abril sobre la seva competència per entrar al fons del cas o, si no ho té clar, preguntarà al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Així ho ha anunciat la sala que ha escoltat a les parts durant les gairebé cinc hores que ha durat la vista oral. Per tant, en els pròxims mesos aquest tribunal aclarirà si pot jutjar a Llarena o traslladarà una pregunta prejudicial a l’alt tribunal de la UE perquè delimiti les competències. Aquesta darrera opció és la que ha demanat l’equip jurídic de Puigdemont. Si el tribunal belga es declara competent, llavors convocaria una altra vista per analitzar el fons del cas. Per contra, si creu que no pot jutjar un magistrat d’un altre estat de la UE desestimarà directament la demanda. Puigdemont i els eonsellers podrien llavors recorre al Tribunal de Cassació de Bèlgica en última instància. Si el tribunal opta per elevar una qüestió prejudicial a Luxemburg, hauria d’esperar la resolució del TJUE sobre la seva competència per decidir si entra al fons del cas o no. L’advocat de Pablo Llarena, Hakim Boularbah, avui ha defensat a la vista que el seu client té ‘immunitat de jurisdicció d’estat’ davant els tribunals belgues. El representant del magistrat del Tribunal Suprem espanyol ha assegurat que l’única intenció de l’acusació és ‘recusar’ Llarena, intentar de ‘desestabilitzar-lo’ i ‘exportar el conflicte’. L’equip jurídic del president i els consellers ha reclamat una pregunta pre-judicial al Tribunal de Justícia de la UE per determinar si Bèlgica té competència per a jutjar el cas. ‘La immunitat de jurisdicció d’estat no es pot aplicar a l’espai comú de justícia europeu’, ha dit Christophe Marchand, l’advocat de Puigdemont, rebutjant la petició de protecció al·legada per la defensa de Llarena. Boularbah ha refusat la necessitat de presentar una pregunta pre-judicial a Luxemburg com demana Puigdemont perquè considera que la immunitat dels estats és ‘un principi internacional’ i no relatiu al dret europeu. A més, ha assegurat que el jutjat civil que porta el cas ‘no té l’obligació’ de presentar una pre-judicial perquè no és la darrera instància judicial. Una vegada les parts han presentat oralment sengles al·legacions, el tribunal ha fet un recés i continuarà la vista a partir de les dues. Bèlgica, el Vietnam de Pablo Llarena Carles Puigdemont i quatre dels seus consellers volen que el jutge que els ha investigats per rebel·lió sigui condemnat a Bèlgica a indemnitzar-los amb un euro simbòlic per falta d’imparcialitat. És molt poc probable que el tribunal belga prengui ara una decisió d’acord amb les peticions de totes dues parts i es preveu que encara tardi dos mesos. El procediment contra Llarena a Bèlgica és lent, però pot acabar convertint el magistrat d’acusador en acusat. Si finalment fos condemnat, el cop contra la reputació de l’estat espanyol seria enorme, i les defenses de tots els damnificats, de les víctimes de la repressió judicial culminada al Tribunal Suprem, tindrien un argument immillorable per a guanyar la causa al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg.

La demanda contra Llarena a Bèlgica entra en la fase decisiva

València ha permès el PSPV guanyar les eleccions municipals del País Valencià, ja que ha obtingut 374.649 vots per als socialistes, mentre que a Castelló i Alacant, igual que el 2015, continua guanyant el PP, amb 79.783 i 229.689 sufragis respectivament per als populars. Així, els socialistes obtenen 100.000 vots més que el 2015 i aparten el PP com a primera força, que perd gairebé 120.000 suports. Compromís, per la seva banda, continua sent el tercer partit per davant de Ciutadans. La coalició obté 336.000 vots, però en perd 50.000 respecte a fa quatre anys. El PSPV és la força més votada a 153 municipis, el PP té majoria absoluta en 148 poblacions i Compromís governarà en 35. Ciutadans, per la seva banda, quatre. EUPV ha obtingut 25.000 vots i tindrà quatre batllies.

València porta el PSPV a ser la força més votada del País Valencià

La delegació del govern espanyol al País Valencià va remetre el 31 de gener un escrit a l’Ajuntament de Bellreguard, a la comarca de la Safor, en què li exigia que, en el termini d’un mes, canviés la retolació del municipi perquè també fos disponible en castellà. Àlex Ruiz, batlle d’aquest municipi de 4.500 habitants, catalanoparlant, explica a VilaWeb que no vol canviar la retolació del poble, majoritàriament en català, perquè la llengua no ha estat mai motiu de conflicte. Segons que explica, el requeriment de la delegació espanyola prové d’una denúncia d’una persona que diu que la majoria de senyals són en català i podrien infringir la llei. De fet, aquest és l’argument de la delegació, que cita l’article 56 de la llei de trànsit –’Les indicacions escrites dels senyals s’expressaran, almenys, en la llengua espanyola, oficial de l’Estat’–, entre més legislacions. Ruiz pensa que aquestes lleis són una mesura més de recentralització de l’estat espanyol i diu que el pas següent serà demanar un informe jurídic per a poder rebatre les argumentacions que dóna el govern. Però ja en sap el desenllaç: ‘Òbviament, no ens faran cas.’ Més enllà dels texts legals, lamenta una situació com aquesta. ‘Som un poble valencianoparlant, convivim amb normalitat i la llengua no ens crea cap conflicte. El PP ha estat al govern dotze anys, i quatre a l’alcaldia, i no hi ha hagut mai cap problema amb la llengua.’ Qui signa l’escrit és el sots-delegat del govern espanyol al País Valencià, José Vicente Herrera. ‘Ell sap que no hi ha cap problema amb la llengua a la Safor. Hi ha senyalitzacions en anglès al nord d’Alacant i ningú no s’ha queixat.’ Membres de l’Ateneu Bellreguard – la Roda, amb els cartells de la campanya ciutadana. Si les argumentacions jurídiques no fan efecte, el batlle de Bellreguard podria negar-se a canviar la retolació, però diu que dependrà del suport que tingui del poble. ‘Si el poble em demana que ho mantinga, ho mantindré.’ I de moment el poble s’ha mobilitzat. L’Ateneu Popular Bellreguard – la Roda ha impulsat una campanya perquè tothom pugui publicar una foto seva davant un senyal de trànsit mostrant un cartell molt clar: ‘Sí al valencià i no a la imposició.’ Juanjo Giner, de l’ateneu, diu que l’objectiu és mobilitzar la gent per plantar cara al marc legal de l’estat espanyol: ‘La idea és organitzar-nos i que la decisió final quede a les mans del poble. Vivim plenament en valencià i la resposta ha de ser col·lectiva.’ Giner diu que la denúncia pot provenir d’una persona que vol anul·lar una multa de trànsit amb aquesta excusa lingüística. Tanmateix, ho considera ‘estrany’, perquè contra una sanció es pot recórrer a l’ajuntament i no cal anar a la delegació del govern espanyol. El precedent de València El mes de maig de l’any passat es va viure una situació com aquesta a València. La delegació espanyola també va adreçar-se al consistori governat per Joan Ribó i li va donar un mes perquè canviés els rètols escrits només en català. València, finalment, va acceptar de fer el canvi. Curiosament, en l’escrit de la delegació del govern espanyol adreçat a l’Ajuntament de Bellreguard, es demana que es retolin els senyals de trànsit ‘de la ciutat de València’ en les dues llengües oficials. Fonts de l’ajuntament expliquen que no deu ser pas cap lapsus: ‘Segurament van copiar i enganxar els texts.’

Bellreguard es resisteix a retolar en castellà

Fins l’11 de juny, el Palau Robert acull l’exposició ‘La política retratada. La crònica social i política a través del dibuix humorístic’, organitzada per la Generalitat i comissariada pel dibuixant Jordi Duró i el politòleg Jordi Torrents. Encara que sembli estrany, i més enllà de mostres individuals fetes als ninotaires més reconeguts, aquesta és la primera exposició dedicada al col·lectiu dels dibuixants humorístics que publiquen als mitjans de comunicació i es dediquen a retratar els esdeveniments del país. L’exposició és ben representativa, perquè aplega dos-cents acudits de quaranta-vuit autors, publicats en seixanta mitjans. Els comissaris de l’exposició expliquen: «Els ninotaires són la primera línia crítica dels esdeveniments quotidians i excepcionals. Retraten la realitat amb una visió sovint humorística i sempre esmolada. La síntesi d’imatge i paraula en un acudit té una història que es remunta al mateix començament de la premsa. L’acudit ha recollit l’actualitat i n’ha opinat o reflexionat sovint utilitzant la disfressa del dibuix satíric, que permet de dir coses que dites altrament serien massa dures o censurables. És per això, per ser els més atrevits, que els ninotaires han estat des de sempre en l’objectiu de la censura i els atacs totalitaristes.» Segurament per això, el període que cobreix l’exposició comença just abans de l’atemptat contra la revista satírica El Papus i arriba fins a l’actualitat, amb els tràgics esdeveniments del setmanari satíric francès Charlie Hebdo. Són quaranta anys (1977-2017) que parteixen de les primeres eleccions democràtiques a l’estat espanyol, després de la funesta etapa de la dictadura franquista. Jordi Torrents explica que el procés de l’exposició va començar amb un exhaustiu treball d’hemeroteca. Els comissaris van buidar els quaranta anys a través d’una relació de notícies amb els fets més rellevants i les van categoritzar per temes. Foren set mil notícies que s’aplegaren al voltant de dos-cents temes. Per a cada tema van triar una vinyeta que il·lustrava un fet. Aquests dos-cents acudits es van aplegar en vuit àmbits: 1. Drets i llibertats: Entre les llums per les grans consecucions, i les ombres pels retrocessos i les vulneracions. 2. Frau i corrupció: El mal endèmic del sistema. 3. Seguretat i defensa: Marcats pel terrorisme i per la participació en conflictes que l’alimenten. 4. Nacionalisme (s). De l’autonomisme al dret a decidir: entre sentències judicials i mobilitzacions ciutadanes. 5. Política: Del ‘Parla, poble, parla’ al ‘No ens representen’. 6. Treball, salut, educació i habitatge. L’estat del benestar: a la mercè de les majories parlamentàries i del context econòmic de cada moment. 7. Economia i medi ambient: Rescats, crisis, privatitzacions, liberalització, bombolles, evasió, amnisties fiscals, euro, deute públic, desastres naturals, contaminació… 8. Esports, cultura i societat: Grans esdeveniments, èxits esportius i culturals amb noms propis, accidents tràgics, i la lluita contra el crim organitzat. Cesc, Avui, 1980 – 1982. Explica Jordi Torrents: ‘Una de les evidències que mostra l’exposició és el fet que hem guanyat en molts àmbits, però també hi ha hagut retrocessos i vulneracions. Un exemple clar és la percepció sobre la independència del poder judicial o els drets dels immigrants, el català a l’escola, la llibertat de premsa, la corrupció… Detectem retrocessos en tots els àmbits i no només això, sinó que sovint en alguns temes som en un bucle. Hi ha molts dibuixos dels anys vuitanta que són vigents avui i a l’inrevés. Per això sovint em demano: vols dir que progressem?’ Davant d’això, l’exposició també ofereix un test a l’espectador, amb seqüències de tres notícies de tres dècades diferents, d’alguns dels dos-cents temes triats, i proposa que s’endevini a quina notícia correspon el dibuix humorístic que s’hi associa. La sorpresa està servida. Recorrent amb Jordi Torrents l’exposició, ens explica: ‘Sempre que en la societat hi ha un intent de progrés que topa amb l’església, aquesta institució vol fer-lo descarrilar (en el cas del divorci, l’avortament, l’eutanàsia). I es veu amb claredat que el frau i la corrupció són el mal endèmic del sistema, a Espanya i també a Catalunya: de Rumasa al 3%, passant pel cas Palau, el cas Nóos, Rodrigo Rato, la família Pujol… I el frau fiscal als anys vuitanta ja es xifrava en un 20%, més o menys com el d’ara.’ Més enllà de l’impacte que causa aquesta crònica d’un temps i d’un país, dels seus tics, de les involucions i bucles, Jordi Torrents també explica que l’exposició ajuda a veure que entre els dibuixants hi ha molts registres diferents, no només ninotaires, i ajuda a fer valdre els drets dels dibuixants humorístics en el món de les arts visuals. ‘Com que treballen amb l’humor i en l’àmbit del periodisme, no han estat col·locats mai en l’Olimp de les arts. Però en aquest col·lectiu hi ha grans artistes. Alhora, no tots tenen la mateixa ideologia, perquè els dibuixants són opinadors lliures i independents. I és sorprenent descobrir com en diaris conservadors s’han arribat a publicar vinyetes progressistes i crítiques amb el sistema.’ D’entre els quaranta-vuit dibuixants, només hi ha cinc dones. És, doncs, un món molt masculí. Torrents recorda que l’exposició no ha volgut ser una mostra exhaustiva dels artistes sinó representativa del fenomen. Ara, els més reconeguts hi són tots.

Crònica d’un temps i d’un país a través de l’humor gràfic

Ingredients: Per la pasta: 250 g farina 1 culleradeta de llevat Royal 1 ou 100 g margarina 3 cullerades d’aigua un polsim de sal Pel farciment de tonyina: 1 llauna de tonyina mitjana (amb l’oli escorregut) 1 ou dur 2 o 3 cullerades de salsa de tomàquet 50 g olives farcides una mica de pebrot vermell escalivat Pel farciment de carn: 100 g carn picada de vedella 100 g carn picada de porc 25 g foie gras ceba i tomàquet per fer un sofregit Elaboració: Per la pasta: A sobre d’un marbre, posem la farina en forma de volcà i a dins el un polsim de sal, l’ou, la margarina i l’aigua i el llevat. Treballem la pasta fins que quedi fina. Fem una bola i la deixem reposar mitja hora. Després l’estirem amb el rodet, la pleguem per la meitat, la tornem a estirar, repetint el procés un parell de vegades. Aleshores, estirem pasta fins que quedi molt fina. Amb un ‘tallapasta’ o un got gran anirem tallant les porcions de pasta, en forma de cercle, per a cada cresta. En surten per unes dotze. Per les crestes de tonyina: Amb la forquilla trinxarem tots els ingredients del farciment. No cal que quedin molt menuts. A cada peça de pasta hi posarem una mica de farciment en un costat, tancarem la cresta i amb una forquilla pitjarem tot el voltant, fent una sanefa. Per les crestes de carn: Farem el sofregit amb la ceba i el tomàquet i un cop fet, a la mateixa paella, afegirem la carn per coure. Al final de tot hi posarem el foie gras. A cada peça de pasta hi posarem una mica de farciment en un costat, tancarem la cresta i amb una forquilla pitjarem tot el voltant, fent una sanefa. Les crestes poden portar altres farciments, per exemple: peix, cabell d’àngel o melmelada. Un cop farcides, fregirem les crestes en oli abundant i ben calent. Després les escorrerem en paper assecant i ja les podrem servir. Les crestes dolces s’acaben amb sucre de llustre per sobre.

Cuina de la Neus: Crestes

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha defensat que cal que els Mossos d’Esquadra siguin els garants de la ‘desactivació de l’amenaça’ quan es produeix una agressió de caire feixista, com les darreres que s’han registrat a Barcelona i Girona. En aquest sentit, el president ha assenyalat que no és acceptable que hi hagi ciutadans que visquin ‘atemorits’. Segons Torra, cal combatre aquestes accions de la mateixa manera que cal combatre altres ‘xacres’ de la societat com la del masclisme. He demanat al cos de @mossos que posi la màxima atenció als brots feixistes i que desactivi aquesta amenaça. La seva lleialtat al país i la feina constant que fa és decisiva per a la confiança de la ciutadania. pic.twitter.com/F5PJ48cUKe — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) July 26, 2018 Acompanyat del conseller d’Interior, Miquel Buch, el president de la Generalitat ha fet aquestes declaracions durant una visita aquest dijous al Complex Egara que els Mossos d’Esquadra tenen a Sabadell on ha pogut conèixer de primera mà les diferents unitats del cos. Posteriorment, també s’ha desplaçat fins a Cerdanyola del Vallès a la seu central dels Bombers.

Torra, sobre les agressions feixistes: ‘Els Mossos han de ser els garants de la desactivació de l’amenaça’

La Generalitat ha demanat al govern espanyol que el confinament de la conca d’Òdena es prolongui dues setmanes més i que s’endureixi perquè la població romangui a casa, excepte en el cas dels serveis essencials. El conseller d’Interior, Miquel Buch, i la consellera de Salut, Alba Vergés, han signat un decret després de la reunió del Procicat i han dit que consideren necessari que s’apliqui aquesta mesura a l’Anoia per a contenir el brot de la Covid-19. Segons Buch, es tracta de la segona fase de l’aïllament. El govern va decretar el confinament d’Igualada, Santa Margarida de Montbui, Vilanova del Camí i Òdena la mitjanit del 13 de març. Tanmateix, la continuïtat depèn de la voluntat del govern espanyol, que sota l’estat d’alarma en té les competències. Buch ha dit que el govern havia tramès la resolució a la justícia i a la Moncloa, que ha d’autoritzar les mesures restrictives en l’àmbit laboral. Vergés ha explicat que les mesures són dràstiques però necessàries per a fer front a l’expansió del coronavirus 2019. Al matí, ja havia dit que les dades mostraven un ‘creixement important’ dels casos de la Covid-19 i que veia el confinament ‘absolutament necessari’ per a evitar que desplaçaments des d’aquests municipis posessin en perill més llocs i més territoris.

La Generalitat demana al govern espanyol que endureixi el confinament de la conca d’Òdena i que el prolongui dues setmanes més

La policia alemanya ha detingut aquesta tarda l’autor del tiroteig en una sinagoga de la ciutat Halle, a l’est d’Alemanya. L’atac ha provocat dos morts i dos ferits i la fiscalia antiterrorista ha assumit la investigació del cas. Després hi ha hagut un altre tiroteig a Landsberg, una ciutat situada a quinze quilòmetres, sense que hagi transcendit res més. L’atac ha coincidit amb el Yom Kippur, la festivitat més important del judaisme. El president de la comunitat jueva de la ciutat, Max Privorotzki, ha explicat a mitjans locals que l’assaltant ha intentat entrar a la sinagoga, on hi havia una vuitantena de persones, però que les mesures de seguretat han impedit que ho fes. El govern alemany i la policia han evitat d’entrar en especulacions sobre el motiu de l’atac. Per la seva banda, el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ha dit que és una ‘tràgica demostració d’antisemitisme’.

La policia alemanya deté l’autor del tiroteig contra una sinagoga a Halle

Molts de nosaltres, fins fa quatre dies, no havíem sentit mai el mot ‘coronavirus’, però en poc temps s’ha difós d’una manera extraordinària. Tanmateix, si ara demanéssim què és el coronavirus, de segur que molta gent ens respondria: ‘Una malaltia que…’ El coronavirus és cap malaltia? ‘Coronavirus‘ és el nom genèric d’uns quants virus. Duu el prefix corona- perquè l’embolcall del virus té aquesta forma. Els coronavirus poden causar malalties diverses: d’un refredat comú a malalties més greus. Entre aquestes més greus, hi ha la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (abreujat amb sigla anglesa, MERS) i la síndrome respiratòria aguda greu (abreujat amb sigla anglesa, SARS). El coronavirus que causa la MERS s’anomena MERS-CoV i el que causa la SARS s’anomena SARS-CoV. Per tant, les dues primeres coses a tenir en compte són que un coronavirus no és cap malaltia i que dir ‘el’ coronavirus, com si fos un d’una sola mena, és una manera molt imprecisa de parlar, perquè n’hi ha molts de diferents. Com es diu el coronavirus d’ara? El coronavirus que ens preocupa actualment és semblant al SARS-CoV. Per això –després d’uns quants noms provisionals– l’han batejat amb l’abreviatura SARS-CoV-2. Tanmateix, en texts no científics també es pot anomenar més planerament: coronavirus 2019. La malaltia causada per aquest virus, ara com ara, s’anomena malaltia pel coronavirus 2019, abreujat amb la sigla anglesa Covid-19 (acrònim que prové de l’anglès ‘Coronavirus disease 2019‘). Aquesta abreviatura la va fer pública ara fa un mes l’Organització Mundial de la Salut. Com que és una malaltia, el gènere de l’abreviatura és femení: ‘la Covid-19‘. Resumint, doncs, si volem parlar amb precisió, hauríem de fer aquesta distinció: —Quan ens referim al virus, n’hem de dir coronavirus 2019 o SARS-CoV-2. —Quan ens referim a la malaltia, malaltia pel coronavirus 2019 o Covid-19.

‘Coronavirus’ o ‘Covid-19’? Com n’hem de dir?

Partint de la idea que cal fer visible la figura de la dona cada dia de l’any, dissabte es fa a Benimaclet el festival Todas Fest. L’organitza Escola Meme, una associació cultural de València que reivindica el paper de la dona en el col·lectiu artístic. L’entitat vol aprofitar els coneixements que tenen tots els seus membres i fer-los extensibles a tothom amb el festival. És la primera vegada que es fa. Els organitzadors diuen també que un dels objectius és convidar a la reflexió, que es combina amb el lleure. Per una banda, hi haurà un mercat d’artesania, una sessió de titelles, exposicions i un concert a càrrec del grup Amazonians. I per un altre, col·loquis sobre temes tan variats com ara la menstruació o les dones fotògrafes i tallers de serigrafia, estampació i autodefensa. També hi haurà exposicions col·lectives, com ara ‘Violències patriarcals’; ‘Cosa de dones’, formada per retrats de dones revelats amb la menstruació o ‘La gàbia s’ha tornat ocell’ de l’artista Wendy Rodríguez. Tot plegat, amb la finalitat d’allargar tant com sigui possible l’esperit del Vuit de Març. Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu a Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

València estrena el Todas Fest, un festival que vol que l’esperit del Vuit de Març duri cada dia

L’Ajuntament de Barcelona ha atorgat la Medalla d’Or a títol pòstum a la cantant Montserrat Caballé, que la batllessa Ada Colau, ha considerat una ‘barcelonina universal i veu prodigiosa’, que va dedicar tota la seva vida a la música. En un acte solemne al Gran Teatre del Liceu abans d’un concert d’homenatge el dia en què la cantant lírica hagués complert els 86 anys, la batllessa ha ressaltat la seva condició ‘d’ambaixadora cultural de la ciutat’. ‘Habitualment, aquestes medalles són presentades i concedides en el Saló de Cent, però de manera excepcional i de forma apropiada i pertinent ho fem al Liceu’, ha remarcat Colau, que ha recordat que el consistori va aprovar aquesta distinció el novembre, després de morir Caballé a l’octubre. En l’acte, al que han acudit la consellera de Cultura de la Generalitat, Mariàngela Vilallonga; el president del Patronat del Liceu, Salvador Alemany, i el cantant Joan Manuel Serrat, entre d’altres, Colau s’ha referit a la cantant com ‘una de les veus més boniques i delicades de la història’. ‘Avui és una satisfacció trobar-nos al gran temple de l’òpera que ens projecta internacionalment i Montserrat Caballé el considerava la seva casa’, ha dit. ‘La ciutat somriu a la meva mare amb aquesta medalla’, ha celebrat Montserrat Martí, en les seves paraules d’agraïment de la distinció i de part de tota la família de la cantant, reunida al Saló Miralls al costat de cent-cinquanta persones. ‘Aquí va començar tot’, ha dit l començament de les seves paraules en al·lusió al Liceu, en què ha subratllat que allà on estigui la seva mare, ha d’estar molt feliç amb aquest homenatge, que en el format concert comptarà amb la presència del ministre de Cultura, Jose Guirao. ‘El somriure de Montserrat Caballé’ El vidu de Caballé, Bernabé Martí, i el fill, amb el mateix nom, han assistit a l’homenatge previ al concert ‘El somriure de Montserrat Caballé’, que suposarà un cant de comiat del món de l’òpera a la barcelonina. El director teatral Lluís Pasqual, encarregat de dirigir l’espectacle que donarà començament a les 20 hores, ha subratllat que la cantant és una ‘persona feta de disciplina de tècnica i d’amor pels altres’. En la seva reaparició a Barcelona, el dramaturg ha trencat una llança a favor de la música com una ‘forma d’estimar a la gent’. ‘Montserrat m’ha fet feliç a mi i a milions de persones’, ha dit en la seva glossa de la figura de la cantant, després del discurs del comissionat de Cultura, Joan Subirats.

Barcelona atorga la Medalla d’Or pòstuma a Montserrat Caballé

El ple del Congrés dels Diputats de Mèxic ha aprovat una reforma del Codi Penal per a endurir les penes per violència de gènere, per la qual cosa els feminicidis podran comportar fins a seixanta-cinc anys de presó, cinc més que en la legislació anterior, enmig d’una indignació general arreu del país per l’augment de la violència contra les dones en els darrers anys. La reforma, que ha estat aprovada amb quatre-cents quinze vots a favor, arriba després de diversos mesos a l’espera que fos presentada davant la cambra i coincideix amb l’assassinat d’una nena de set anys en una petita localitat de Ciutat de Mèxic que ha commocionat la societat mexicana. La Comissió de Justícia ha detallat que entre l’any 2015 i el setembre del 2019 s’han comès 3.488 feminicidis, un augment del 175,6%, cosa que representa una tendència alarmant de la violència contra les dones, segons el Sistema Nacional de Seguretat Pública.

Mèxic aprova la reforma del Codi Penal per a endurir les penes contra la violència de gènere

La llegenda fundacional de Castelló explica que els primers pobladors vivien dalt del turó de la Magdalena i que van baixar a la plana una nit molt fosca. Mentre en davallaven, s’il·luminaven amb fanalets i es recolzaven en canyes. I aquests dos elements han esdevingut els símbols més distintius de la festa major de Castelló, que arrenca aquest cap de setmana. Sempre s’escau el tercer diumenge de Quaresma. Dos dels actes més destacats en són la romeria de les canyes, que recorda el descens del puig de la Magdalena, i les gaiates, uns monuments il·luminats que són una evolució dels fanalets que duien els primers castellonencs. Les festes comencen dissabte a migdia amb una gran mascletada. Al vespre es fa la cavalcada del pregó, una desfilada que es compon de diverses comparses i carrosses i que explica el mite fundacional de Castelló. També hi participen les reines de les festes i el pregoner, que va cantant uns versos. L’acte acaba amb l’anomenada ‘enfalorada del Fadrí’, un espectacle pirotècnic que es fa al campanar de la plaça Major. I diumenge hi ha la romeria de les canyes, una caminada popular que surt del centre de la vila per arribar a l’ermita del puig de la Magdalena. Seguint la llegenda, cada participant tragina una canya guarnida amb una llaçada verda, perquè segons el mite fundacional els primers pobladors van lligar els seus infants amb un fil a fi que no es perdessin durant el descens nocturn. Finalment, al vespre s’encenen les gaiates, uns monuments il·luminats amb bombetes que fan uns sis metres d’alçada i són mòbils. Hi ha qui creu que són una influència de les falles de València, però també hi ha qui les vincula amb la llegenda fundacional de la vila, com una evolució dels fanalets que feien servir per il·luminar-se. Quan es fa fosc surten totes plegades en una desfilada pel centre de la ciutat i després són exposades i es van encenent progressivament. Representen els diversos sectors de Castelló i, durant la resta de festes, són traslladades als barris respectius, on presideixen tots els actes. Però la festa no s’acaba pas aquí: s’allargarà fins el 31 de març, amb actes de tota mena. Hi haurà revetlles, concerts i mostres de cultura popular –com ara espectacles pirotècnics i mostres de dansa… De fet, hi ha moltes activitats perquè cada gaiata té al darrere una comissió de festes que organitza un programa d’actes. En trobareu tota la programació a la pàgina web de les festes de la Magdalena de Castelló 2019.

Canyes i gaiates a les festes de la Magdalena de Castelló

Nova jornada de protestes contra el govern de Sebastián Piñera, amb milers de persones als carrers de les principals ciutats del país, encara que ja s’hagi congelat el preu del bitllet de metro, detonant de les manifestacions. Els manifestants s’han concentrat en un ambient pacífic a Santiago de Xile, amb una gran afluència de persones que ha obligat a tallar en determinants punts l’Alameda, la principal avinguda de la capital. En aquesta ocasió s’han manifestat nous col·lectius, com els funcionaris de la salut, que han marxat fins al Ministeri de Sanitat. Fins ara, només s’han registrat incidents a la plaça Itàlia. Allà, els carabiners ha emprat gasos lacrimògens i canons d’aigua per dispersar la multitud, segons informa el diari local ‘La Tercera’. També s’han registrat manifestacions pacífiques a Antofagasta, Concepción i Valparaíso, mentre que els indígenes maputxe, que es concentren a la regió de l’Araucanía, han anunciat que avui mateix se sumaran a les protestes i una vaga general a partir de demà. Les protestes van esclatar la setmana passada per la decisió del govern d’apujar el preu del bitllet de metro per quarta vegada en els darrers mesos. Les manifestacions han augmentat d’intensitat durant el cap de setmana amb danys en el transport públic i saquejos. Almenys quinze persones s’han mort. En aquest context, el president xilè, Sebastián Piñera va declarar divendres passat l’estat d’emergència i va imposar el toc de queda a Santiago i altres ciutats, amb la presència de l’exèrcit als carrers. De moment, ha fet marxa enrere en la polèmica mesura congelant el preu del bitllet de metro, tot i que això no ha aturat les protestes per la política del govern i l’empitjorament de les condicions de vida de la població.

Els manifestants tornen als carrers en una altra jornada de protestes a Xile

La plataforma Somescola, formada per 54 entitats educatives, socials i culturals, ha presentat aquest matí un manifest en defensa de l’escola catalana davant ‘els plantejaments que propugnen una involució uniformitzadora, l’adoctrinament ideològic, la generació de sospites i denúncies i la segregació lingüística’. Per a Somescola, aquestes acusacions volen posar en risc un model ‘compromès amb la igualtat d’oportunitat dels infants i amb els valors cívics i democràtics’. El manifest, que s’ha presentat a l’Hospitalet de Llobregat, demana al conjunt de la societat que es faci seu ‘aquest patrimoni que és el model educatiu català’, i que es comprometi a consolidar-lo, protegir-lo i contribuir-ne a la millora. La presidenta de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, Pilar Gargallo, ha lamentat la campanya que pretén desacreditar el model català amb declaracions que volen trencar ‘la bona convivència a les aules’. En aquesta línia, la directora d’Investigació de la Fundació Jaume Bofill ha defensat que l’evidència científica mostra que els alumnes catalans tenen el mateix nivell de competència en castellà que els de la resta de l’estat espanyol. També ha assenyalat que l’escola no adoctrina perquè el sentiment independentista creix a qualsevol edat i, de fet, també apareix en els escolaritzats abans de la immersió lingüística. Segons dades de la Fundació Jaume Bofill, l’independentisme depèn més de la família i el barri de l’individu que no de l’escola. La delegada d’Ustec Stes, Rosa Berrio, ha remarcat que a les aules catalanes no existeix la segregació lingüística i que l”ingerència actual’ atempta contra la dignitat del professorat. Des de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes, Carme Roca ha criticat que s’utilitzi l’educació per a ‘desvirtuar una realitat sociopolítica’.

Somescola defensa el model educatiu català en un manifest

El Tribunal Constitucional espanyol no ha admès a tràmit el recurs d’empat presentat per Ciutadans contra les candidatures de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí a les eleccions europees aquest matí. Hores més tard també ha refusat el recurs presentat pel PP. En una resolució dictada avui, la sala primera del tribunal refusa per unanimitat d’admetre els recursos de Ciutadans contra les decisions judicials que permeten a aquests dirigents de concórrer a les eleccions del 26 de maig. Ciutadans va recórrer dimecres al TC contra la decisió de la justícia ordinària d’avalar els tres candidats de Lliures per Europa (Junts) al Parlament Europeu. Al·legava que la sentència vulnerava el dret d’igualtat i també el dret de tutela judicial efectiva. En un comunicat, Cs deia que era ‘inadmissible i una vergonya’ que ‘un fugitiu de la justícia i que treballa contra Espanya tingui privilegis i representi’ l’estat espanyol a Europa. Ara el TC s’haurà de pronunciar sobre un recurs del PP per la mateixa qüestió. Pel que fa al recurs del PP, la sala primera del tribunal també ha decidit de refusar-lo per unanimitat i ha assenyalat que no es vulnera cap dret fonamental, conforme estableix l’article 44 de la LOTC.

El TC refusa els recursos de Cs i PP contra la candidatura de Puigdemont a les europees

La Junta Electoral Provincial ha assegurat, després d’una denúncia de ‘A la Valenciana’, que la nota de premsa que va emetre la Diputació de Castelló vulnera la llei. La nota de premsa explica que la institució provincial impulsa la restauració de la plaça de toros de Vilafranca com a una oportunitat de creació d’ocupació al municipi, això segons la Junta Electoral creu el comunicat excedeix l’àmbit informatiu i comporta infracció del que disposa l’article 50.2 Loreg, ja que suposo la promoció de l’activitat que porta a terme la institució. A conseqüència, la Junta Electoral demana a la diputació que aturi immediatament la difusió de notes de premsa o manifestacions amb continguts iguals o similars. També adverteix al seu president de que, en cas que no es produeixi, podrà aplicar-se la mesura sancionadora prevista a l’article 153 de la Llei Orgànica del Règim Electoral General. La candidatura de ‘A la Valenciana’ ha lamentat en un comunicat l’ús partidista que està realitzant el PP dels recursos públics de la Diputació de Castelló.

La Junta Electoral adverteix el PP que no utilitzi la Diputació de Castelló per fer campanya

L’economista Francisco De la Torre, que va ser portaveu d’Hisenda de Ciutadans la passada legislatura espanyola, ha formalitzat aquest dijous la seva renúncia a l’escó que ocupava al Congrés espanyol després que el mes de juliol passat ja abandonés la direcció del partit taronja, en haver perdut ‘la il·lusió’ en el projecte per l’estratègia actual de l’equip d’Albert Rivera. De la Torre, inspector d’Hisenda, era un dels portaveus de l’àrea econòmica que encapçalava Luis Garicano, ara eurodiputat, i del qual també formava part Toni Roldán, que també va deixar el partit per discrepàncies amb la línia actual de Cs. Ara el portaveu econòmic és Marcos De Quinto. El que fora president de la Comissió d’Hisenda del Congrés espanyol la passada legislatura ja va anunciar el passat 25 de juliol la marxa de la direcció del partit, on era responsable de Fiscalitat del Comitè Executiu, així com secretari de Programes i Àrees Sectorials de Madrid. En aquell moment va decidir quedar-se com a diputat de base, i de fet ja no va presidir cap de les comissions que van correspondre a Ciutadans, però a la tornada de les vacances ha formalitzat també la seva renúncia a l’escó. Nart deixa de ser militant de Cs però es manté com a eurodiputat Per la seva part, l’eurodiputat Javier Nart ha decidit donar-se de baixa de Cs i deixa de ser militant. Així ho ha comunicat al partit. Segons explica Cs en un comunicat, Nart continuarà formant part de la delegació de Cs a Parlament Europeu i del grup liberal Renew Europe. Segons aquest mateix comunicat, Nart ‘continuarà defensant els interessos dels espanyols i el programa electoral de Cs a les eleccions europees del maig’. El passat mes de juny, Nart ja va abandonar l’executiva de Cs per discrepàncies amb la direcció just després que el partit aprovés mantenir el veto a la investidura del cap del PSOE, Pedro Sánchez. Nart també s’ha mostrat crític amb l’acostament de Cs a Vox.

Francisco de la Torre també plega de diputat de Ciutadans

El conseller delegat del Banc Sabadell, Jaume Guardiola, considera que és inevitable que els bancs acabin cobrant pels dipòsits als seus clients davant un escenari de tipus d’interès negatius que es podria allargar en el temps. Així, ho ha assegurat avui en la conferència de premsa de presentació de resultats del tercer trimestre des de Madrid. D’altra banda, el directiu del Banc Sabadell ha anunciat el tancament de dues-centes oficines al llarg del 2020, tot i que ha assegurat que la mesura no comportarà cap ERO i que les sortides només seran per jubilacions. En cas d’haver-hi excedents, els treballadors es destinarien a internalitzar tasques actualment externalitzades. Segons ha explicat Jaume Guardiola durant la seva compareixença, el que marcarà els terminis de quan es començaria aplicar aquest cobrament serà ‘el joc de la competència’. En qualsevol cas, el directiu no ha volgut precisar si seria la primera entitat bancària a fer aquest cobrament. Descartada per ara la fusió amb Bankia Preguntat per una eventual fusió amb Bankia, Guardiola ha assegurat que la principal prioritat ara per l’entitat catalana és rellançar el TSB i augmentar la seva creació de valor i en la millora dels resultats després d’un 2018 molt complex per la migració de la filial britànica, tot i que també ha dit que va ser positiu per la venda d’actius tòxics. Pel conseller delegat de l’entitat, plantejar una fusió ‘té sentit per buscar un estalvi de despeses’ i per ‘buscar una creació de valor de cara a l’accionista’. ‘El nostre focus està recuperar-nos i entregar uns bons resultats’, ha insistit.

El Banc Sabadell obre la porta a cobrar als clients pels dipòsits

El PDECat ha registrat la marca Junts per Catalunya com a partit polític, segons que ha avançat La Vanguardia i ha pogut confirmar VilaWeb. S’ha fet una setmana abans de l’assemblea del PDECat, en la qual s’ha d’aprovar el full de ruta del partit i en què s’ha d’abordar una possible renovació de part de la direcció. A més, VilaWeb ha pogut saber que el registre de JxCat com a partit s’ha fet poques hores després del registre també com a partit de la marca Junts per la República, impulsada per alguns diputats independents de JxCat. JxCat és la marca que va fer servir el PDECat per a presentar-se a les eleccions del 21 de desembre, imposades pel govern espanyol amb l’article 155. Es va registrar com una coalició entre el PDECat i CDC, i el partit hereu de Convergència va decidir el juny de presentar-se a les eleccions municipals de l’any vinent sota el paraigua de Junts per Catalunya. Aquesta decisió va causar malestar entre els diputats independents de JxCat. Paral·lelament, el maig també va registrar-se com a partit polític el Moviment 1 d’Octubre, impulsat per l’advocat Jordi Ferrés i l’ex-director de l’Escola d’Administració Pública Agustí Colomines.

El PDECat registra la marca Junts per Catalunya com a partit polític

Finalment, ahir al vespre es va fer la presentació del llibre ‘Ada. La rebel·lió democràtica‘ (Ara Llibres) de Joan Serra, periodista del diari Ara. Tots dos, juntament amb l’autor del pròleg, Albert Om, van conversar durant una hora curta a la biblioteca Jaume Fuster de Gràcia, a Barcelona. Feia quinze dies que el llibre, un repàs interessant de l’arribada de Colau a l’Ajuntament, s’havia d’haver presentat, però els atemptats de Brussel·les van fer anul·lar l’acte. I Albert Om va explicar que fa vuit anys, casualitats de la vida, ell també havia de presentar un llibre del mateix autor, Joan Serra, a Vic, sobre Josep Anglada. Però que l’atemptat d’ETA contra el regidor Isaías Carrasco també l’havia fet anul·lar. Ahir, per sort, res no va impedir que tots dos fossin a la presentació. La sala de la biblioteca, de 240 butaques, no es va omplir. El Barça jugava l’eliminatòria de Champions, que va perdre. Entre el públic, amb gran presència femenina, hi havia l’actual gerent de l’ajuntament, Jordi Martí, amb molts anys al PSC; Jordi Bonet, de Podem, un dels homes que fa els discursos d’Ada Colau segons el llibre; i molts, molts periodistes de BTV. La presentació va anar guanyant interès a mesura que passaven els minuts. El primer moment va ser quan una dona del públic va interrompre l’acte i va demanar a Colau si no havien parlat de la dació en pagament, en la seva trobada amb el banquer de La Caixa, Isidre Fainé, i per què no es tirava endavant. Tot i la sorpresa, Colau se’n va sortir així. La interrupció arriba al minut 3.17 del vídeo: I ací en teniu la transcripció: —Dona del públic: El Fainé va preguntar sobre la dació en pagament? I si faries quitances dels deutes hipotecaris? Amb cap dels banquers que t’has entrevistat no ha sortit aquest tema, ja que parles de transparència? —Ada Colau: Doncs no. Ells no ho van treure, així d’entrada. Però jo sí. Era el sentit de la reunió, de fet: la dació en pagament. —Dona: Per què no s’ha portat endavant? —Ada Colau: Home, sí. S’estan portant endavant des de la ciutadania. La dació en pagament és un tema de regulació estatal, de lleis estatals, però la PAH i els col·lectius ho estan portant endavant. A Catalunya s’ha avançat amb la llei 24/2015. A través de les entitats es va aprovar per unanimitat i els ajuntaments hem començat a aplicar aquesta llei. I hem començat a recuperar pisos buits per fer-los de lloguer social. Encara queda molta feina per fer, però respecte d’anys anteriors s’avança gràcies sobretot a l’acció de la ciutadania. Canvis d’opinió El segon moment d’interès va arribar quan Colau va parlar del canvi d’opinió que havia viscut en el pas de l’activisme a la batllia. És, de fet, un dels eixos del llibre. I ahir va tornar a dir que els polítics, i la guàrdia urbana, ara se’ls mira amb uns altres ulls. Aquest n’és el moment: I la transcripció: ‘En temes de fons no he canviat d’opinió. Sí que canvies d’opinió sobre l’exercici de la política institucional. Ara empatitzes molt més amb el càrrec de polític. Sempre l’havies vist molt distant. I, evidentment, les coses poden millorar i les coses es poden fer d’una altra manera però també hi ha empatia. D’entrada, amb qualsevol alcalde o alcaldessa, jo hi empatitzo, siguin de la formació política que siguin.’ I, sobre la guàrdia urbana: ‘S’havia generat una idea que eren totalment crítics. I no. Havíem dit que hi havia alguns episodis de mala praxi, com en qualsevol altre àmbit, algun de polèmic, i que precisament pel bon nom de la guàrdia urbana ens havíem d’assegurar que fos absolutament transparent i de proximitat perquè no passessin coses així. Però és veritat que quan coneixies molt més el dia a dia, i les moltes accions invisibles, i difícils, la gestió de Ciutat Vella és una cosa molt complicada. Hi ha molta feina, molt sacrificada en el dia a dia. I molts professionals de la guàrdia urbana fan una feina molt poc reconeguda. I això els ho he dit, a ells, també. Hi ha una cosa molt injusta: de la seguretat només se’n parla amb les polèmiques. De les coses que van bé no se’n parla.’ A l’acte, en què Colau i Om van tenir el pes escènic i l’autor del llibre va restar en un pla més discret, va tenir un moment distès. Tots tres, i part del públic, van riure de la sortida d’Ada Colau, quan li van preguntar si havia llegit el llibre. ‘No. No l’he acabat. Confesso que tinc una certa saturació de mi mateixa’, va dir Colau. Un moment que va fer riure la concurrència, i a ella mateixa: —Albert Om Has llegit el llibre? —Ada Colau El llibre no me l’he acabat. Perquè confesso que tinc una certa saturació de mi mateixa. —A. O.: Companys, ja tenim titular. Ja podem anar cap al Verdi. —A. C.: Ha! És el típic exemple d’una frase que es treu de context. —A. O.: No t’han dit que no critiquis els periodistes? —A. C.: És un exemple perfecte per a una facultat de periodisme. Però una crítica que sí que faig al periodisme actual, en general, però no sé si us n’heu adonat, és que sóc omnipotent. En aquesta ciutat només hi sóc jo. I ho faig tot jo. Colau per aquí, Colau per allà. És una cosa…! El govern, l’ajuntament, Barcelona. Vull dir hi ha formes col·lectives. O es poden dir els noms dels regidors. Però els mitjans diuen que ho faig tot jo. L’acte també va servir perquè Colau mig critiqués el diari El País per haver dedicat portades a les seves desavinences amb Podem que apareixen al llibre, i no a la gestió de l’ajuntament, i va insinuar que aquesta capçalera s’alia amb partits polítics no pas per informar, sinó per fer política; també vam trobar titulars que només una batllessa pot dir (‘Jo sóc de fer petons, però potser que ens donem la mà’, diu als homes amb corbates que, tot i ser batllessa, es prenen massa confiança amb ella per marcar terreny). També vam descobrir quina és la cançó favorita de Colau (‘Centro di Gravità Permanente‘, de Franco Battiato); vam saber de primera mà que l’Ajuntament de Barcelona té 12.000 treballadors, i finalment que Ada Colau creu que, en el futur, podrem escollir un batlle metropolità. Aquest és el vídeo sencer de l’acte:

Ada Colau: ‘Confesso que tinc una certa saturació de mi mateixa’

Aquest dijous 21 de setembre, a les set del vespre a l’Espai VilaWeb, es presentarà el llibre El País Valencià que volem (Edicions del 1979), obra de diversos autors, amb la participació de Vicent Partal, Francesc Viadel i Antoni Infante. Serà un acte públic obert a tothom amb unes intervencions inicials i un torn de preguntes a continuació. El llibre es podrà adquirir abans de l’acte al mateix espai situat al carrer de Ferlandina, 43, baixos, de Barcelona. Els editors presenten el llibre així: «Quin País Valencià tindrem en el futur? Són diversos els futuribles que podem anar desgranant per a contestar la pregunta. És complicat saber-ho, a més a més, en un món cada vegada més controlat pel capital financer. Un món que haurà de viure amb els recursos controlats i malbaratats pel mateix capital i unes formes de societat que posen en perill la pròpia vida, amb una puixant contaminació i amb un ja inevitable canvi climàtic, així com amb nous factors tecnològics com el de la robotització. És probable que ens trobem amb anys de confrontació entre aquells que aposten per incrementar el domini mundial amb un assegurat col·lapse traumàtic; amb aquells que ho facen per una sostenibilitat mundialitzada amb mitjans dirigistes o més democràtics i també amb aquells que treballen per una sostenibilitat des d’àmbits més locals i/o regionals amb economies més autocentrades. »Però siga com siga i ara per ara, s’ha de començar a reflexionar, enraonar i actuar per donar solidesa a un projecte col·lectiu i transversal dels valencians i les valencianes, dels nascuts ací o dels vinguts de qualsevol indret, que ens situe en el món aportant responsabilitat, dignitat i respecte als altres. Des de la Plataforma pel Dret a Decidir, Decidim, hem volgut reunir un conjunt de professionals, que des de la teoria i la pràctica del dia a dia en els seus respectius camps de coneixement, ens aporten la seua visió sobre què és el més adient per al nostre país. És una obvietat aclarir que falten temes molt interessants que ací no es tracten… però com solen dir, no es pot assumir la magnitud de la tragèdia.» Amb pròleg d’Auke Zeldenrust, epíleg d’Antoni Infante i il·lustracions de David Sempere, en El País Valencià que volem hi participen Enric Amer i Blanc, Josep Barberà i Sorlí, Pere Beneyto, Joan Bofarull Solé, Xavier Canales, Marc Candela, Encarna Canet, Jordi Cascales Ribera, Empar Espí i Vidal, Tomàs Fernàndez Maside, Josep Gavaldà, Vicent Grau, Sal·lus Herrero, Pau López Clavel, Carmen Melo, Xavier Mendoza i Primo, Antonio Montesinos Campos, Miquel Àngel Moret Senent, Jaume Ortiz, Vicent Partal, Sònia Rubio Romaguera, Alfons Sánchez, Joan J. Senent i Moreno, Vicent Torrent i Centelles, F. Xavier Uceda-Maza, i Francesc Viadel. El País Valencià que volem és editat per Edicions del 1979 en la col·lecció ‘Llevat’. Segons el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover-Moll, llevat significa, entre més coses, allò que serveix de llavor o causa de coses més importants.

‘El País Valencià que volem’ es presenta dijous a l’Espai VilaWeb