Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Fa unes setmanes, en aquesta secció, parlàvem de l’exposició Després de la fi del món, organitzada pel CCCB i dedicada al canvi climàtic. I relatant el tast ‘Vins i incendis. Policultiu. Vins de foc i de gel’, del sommelier Josep Roca, apareixia citada com a referent l’activista Vandana Shiva. Roca la definia com una defensora de la justícia ambiental, justícia social, en pro d’una alimentació més justa. A finals de gener, Vandana Shiva va passar per Barcelona i va donar una conferència a l’auditori del CCCB, ‘Sembrar la llibertat: la humanitat a la cruïlla evolutiva’, dins el programa d’activitats de l’exposició Després de la fi del món al CCCB. El periodista Lluís Reales va presentar Vandana Shiva, sintetitzant en tres paraules les seves causes i accions: Dones, llavors i aigua. I va explicar: “A partir d’aquests tres mots, Vandana Shiva ha construït un discurs en defensa del medi ambient, que té una gran influència avui arreu del món. Discurs controvertit, valent, crític, on no fa cap concessió als poderosos, els quals anomena ‘capitalisme extractiu’. El seu discurs vincula les crisis ambientals amb les crisis socials, que avui patim, també a les portes d’Europa. Ella va néixer el 5 de novembre de 1952 a Dehra Dun, a l’Índia, a la regió de les muntanyes, prop de l’Himàlaia, al nord de Nova Delhi. Filla d’un conservador forestal i d’una grangera. Va estudiar física i es va doctorar a la Universitat de Western, Ontario, al Canadà. Tothom li augurava una gran carrera en física quàntica, però potser preguntes més terrenals, els paisatges de la seva infantesa i les seves tradicions, van poder més.” Va continuar Reales: “Els paisatges de la seva infantesa s’estaven desintegrant, veia frustració en la seva gent i com es malbarataven els recursos comuns, a causa d’una lògica econòmica que impedia l’organització democràtica dels camperols i agricultors del seu país. I vet aquí que l’atzar va intervenir: el govern indi li va demanar que investigués, com a experta, les causes de l’escassedat d’aigua en regions on no feia gaire abundava aquest recurs. L’any 1982 va crear la Fundació per a la recerca en ciència, tecnologia i ecologia, un laboratori d’idees, que ha nodrit els moviments ambientals, especialment del sud. Al llarg de la seva trajectòria ha escrit una vintena de llibres, l’últim, que ara es presenta: ¿Quién alimenta realmente al mundo? El fracaso de la agricultura industrial y la promesa de la agroecología (Capitan Swing).” I feta la presentació, Vandana Shiva va començar a parlar, amb to cordial, proper i cada vegada més contundent: “A mi no m’agrada parlar de canvi climàtic, perquè dit així, podem pensar que és un fet fàcil de predir, de com anirà pujant la temperatura. I hi ha gent a Copenhaguen que diu: ‘Cap problema, podrem nedar a l’hivern.’ I els més escèptics diuen: ‘Mira, ens hi anirem adaptant.’ Però no: el caos climàtic significa la paralització absoluta dels sistemes de la terra, aquests sistemes increïbles que ens permeten viure com a éssers humans. Que permeten l’agricultura, que permeten tenir les societats que tenim avui en dia. A l’Índia fa deu mil anys que conreen la terra, que tenim activitats agràries! Jo crec que el canvi climàtic és una malaltia metabòlica del planeta.” “La terra és capaç de regular-se, de crear la seva pròpia temperatura, la terra és capaç de gestionar el clima, la terra és una entitat viva, de nom Gaia, que és la deessa de la terra. Doncs quan els sistemes d’autoregulació comencen a paralitzar-se, per culpa de la nostra arrogància i estupidesa, perquè hem agafat el que la terra havia posat sota el sol, que són les plantes fòssils des de fa més de sis-cents milions d’anys. Doncs, actualment, consumim més de vint milions d’anys de la feina de la natura. Els humans, com més intel·ligents sembla que ens fem, amb més facilitat sembla que ens oblidem de les coses més simples i bàsiques que hem anat aprenent. En aquest procés, deixem de conèixer les coses realment. Per una banda, tot el que consumim va més enllà del que la terra pot assumir i, per altra banda, destruïm els sistemes que poden destruir el carboni, que són els boscos. Això ha produït moltíssima contaminació, que és el que ha provocat el canvi climàtic, que ja he dit que penso que és una malaltia metabòlica.” “Es diu que si no canviem aquesta manera de viure, podem arribar a incrementar en sis graus la temperatura de la terra. Això és una xifra que sorgeix de models climàtics, però ja n’estem experimentant les seves conseqüències: l’any 2008 vam patir un fenomen extrem a Birmània, un super cicló tres vegades més ràpid que tots els ciclons que s’havien produït al llarg de la història, que va afectar una zona molt àmplia i van morir 30.000 persones. L’any 2013, a la meva regió de l’Himàlaia, que estem a la falda d’un gran riu, les fortes pluges van provocar unes inundacions tan fortes en dos dies que van morir 20.000 persones. En unes altres inundacions al Pakistan, van morir 10.000 persones… Nosaltres hem anat a treballar en aquestes zones, per salvar les llavors.” “Després tenim les sequeres, que passen més desapercebudes, però que també causen situacions devastadores. Però formen part dels processos que fan que el nostre sòl sigui fràgil, que fan que l’aigua desaparegui, són processos que contribueixen al canvi climàtic i que també agreugen la crisi que vivim actualment. La majoria de gent no sap que l’inici de la guerra a Síria va ser a conseqüència d’una sequera l’any 2009. A causa de la sequera, un milió de pagesos van haver de deixar les seves terres. I a l’Àfrica, un dels seus llacs més grans, el llac del Txad, amb una superfície de vint-i-dos mil quilòmetres quadrats, de cinquanta anys cap aquí, el 80% de l’aigua d’aquest llac ja no hi arriba, es desvia cap a l’agricultura industrial. I quan el 2009 hi va haver aquesta gran sequera, es va produir un gran conflicte entre pagesos i pescadors. Aquest fou l’origen de Boko Haram .” “La zona índia del Panjab era una zona que als anys seixanta es va instaurar la indústria química en nom de la revolució verda, però no va ser ni verda ni revolucionària. Jo vaig analitzar les partícules químiques del Panjab l’any 1973 i no hi havia cap problema. Però a finals dels anys setanta, va començar a haver-hi una gran desafecció de la població, van enviar l’exèrcit, es va produir un gran cicle de violència. Jo aleshores treballava per a la universitat de les Nacions Unides I em vaig fixar bé en què passava: aquell mateix any, una de les indústries químiques de la zona va tenir una fuga i van morir moltíssimes persones. En moltes ocasions, quan hi ha un conflicte en una regió, que sorgeix d’una crisi ecològica creada per aquest sistema extractiu, que consumeix un munt de recursos que treu de l’ecosistema, en comptes de centrar-se en l’aspecte que no és sostenible del fenomen, el que es fa és crear confusió per desviar el conflicte ecològic cap a conflictes ètnics. Això és el que va passar a la zona del Panjab.” “En el cas del llac del Txad i en el cas de les químiques del Panjab, si haguéssim tractat aquests temes des de la qüestió de l’aigua i de la terra hauríem trobat una solució. Però no, el que es fa és enviar els exèrcits. La solució és ecològica i no militar. Fixeu-vos, davant de la crisi dels refugiats de la Mediterrània, mentre tot un consell de senyors grans parlaven de com militaritzar la zona de la Mediterrània, jo no podia parar de parlar de com fer les paus amb la terra.” “Al llarg d’aquests anys, que hem vist com s’agreuja la problemàtica del clima, m’he fixat en les connexions entre l’agricultura industrial i la inestabilitat climàtica. Els temes agraris no van tenir un paper en la convenció de les Nacions Unides, de manera que vaig decidir escriure un llibre, Soil not Oil, on volia identificar les fonts d’origen dels gasos d’efecte hivernacle, produïts per la gran industrialització. Quan pensem en la industrialització agrària, pensem en els elements químics. Aquestes indústries es basen en el consum de combustibles fòssils. A més, és un procés altament mecanitzat. Però també els fertilitzants sintètics de nitrogen provenen dels combustibles fòssils. De manera que, per culpa de l’arrogància i de l’estupidesa, ara se sap que els fertilitzants de nitrogen no van millorar la fertilitat natural, la van malmetre i més i tot, van crear els gasos d’efecte hivernacle (l’òxid de dinitrogen), que són molt perjudicials per al metabolisme de la terra.” “La cultura basada en els combustibles fòssils ha evolucionat no només pel que fa a la producció sinó també a la distribució. Els aliments recorren llargues distàncies. Els combustibles fòssils s’utilitzen per poder traslladar els aliments i, en aquest sentit, el que es produeix no són aliments sinó anti-aliments. El menjar s’ha reduït a la fabricació en massa i tot té el mateix gust, sigui una poma o un préssec. I ens és igual quin sigui el seu valor nutritiu o quina quantitat de tòxics contingui, que sigui útil o no per a la nostra nutrició… No, el que importa és la quantitat. I ens adonem que el 75% de malalties cròniques humanes estan relacionades amb el que mengem i, el 75% de problemes de salut de la terra estan relacionats en quina agricultura practiquem; i un gran percentatge dels gasos d’efecte hivernacle sorgeixen dels processos actuals de producció d’alimentació; el 75% de la desertificació també té aquesta causa; més del 75% de l’aigua la utilitzen aquests sistemes. Perquè és un sistema que requereix de l’aigua per mirar de diluir els elements químics. I això no permet nodrir la terra ni la capacitat de tenir aigua per a la terra.” “En la meva cultura, tenim una dita, que diu que amb un tros de terra hi trobem tota la protecció que necessitem: ens ofereix tot allò que necessitem per viure. Però si el destruïm, també és la nostra destrucció. Si no ens connectem amb la terra, no podrem trobar les causes reals del canvi climàtic ni les solucions. Podeu escoltar tota la conferència.

Vandana Shiva: dones, llavors i aigua

Ianis Varoufakis, fins fa poc ministre grec d’Economia, prepara un partit d’abast europeu per a lluitar contra les polítiques d’austeritat i per reclamar més democràcia dins les institucions europees. Ho assegura el diari italià Il Fatto Quotidiano, generalment molt ben connectat amb l’esquerra radical italiana, i també el setmanari alemany Der Spiegel. Sembla que Varoufakis compta amb el suport i la implicació de líders polítics com ara Oskar Lafontaine (ex-ministre socialista alemany i líder de l’esquerra radical), James Gallgribt i fins i tot dels coneguts economistes Paul Krugman i Joseph Stiglitz, que aquests darrers anys s’han distingit per la crítica a les polítiques d’austeritat. El nou moviment, que probablement s’anomenarà Aliança Europea, serà transnacional i sembla que es presentarà a les eleccions gregues, on Varoufakis mateix l’encapçalarà.

Varoufakis prepara un partit d’abast europeu

Dia Internacional de les Dones, 8 de març, un dia important per a recordar que encara hi ha desigualtats entre homes i dones al nostre país. Avui hem considerat idoni d’aplegar vuit indicadors per a adonar-se que cal continuar reivindicant la igualtat. Segons dades sobre l’ús del temps, sembla clar que les feines de casa i la cura de la família encara són activitats considerades essencialment de dones, que hi dediquen el doble de temps que no els homes. Podem comparar el temps que hi dedica la població segons el sexe: Les diferències entre homes i dones es mantenen, independentment que siguin ocupats, desocupats o inactius. La dada més significativa és que les dones ocupades dediquen més temps a la llar i a la família que no pas els homes sense feina. L’única explicació possible és que són feines assignades socialment a la dona, encara que sigui ella la que treballa. Una de les desigualtats manifestes entre homes i dones és la diferència de sou, anomenada escletxa salarial. Als Països Catalans, les dones cobren menys que no els homes, amb diferències que van entre 4.800 euros i 7.000 euros l’any. Hom podria considerar que aquesta diferència és perquè les dones no treballen tantes hores, però no és pas aquesta l’explicació. Quan s’ajusta el sou per hores treballades, les diferències es mantenen. Si es fa la comparació per grups d’edat, amb un nivell d’educació similar entre els més joves, també hi ha diferències, que creixen amb l’edat. Fins i tot hi ha diferències quan es compara nivell educatiu o tipus de feina: els homes cobren més que no pas les dones. La incorporació de la dona al mercat laboral, com s’ha vist, no ha implicat que les dones es desvinculessin de les feines de casa. El repartiment desigual de la càrrega de treball afavoreix les desigualtats, tant al mercat laboral com en les interaccions socials. La diferència entre homes i dones que treballen s’ha reduït amb els anys, però encara hi ha més homes que treballen o cerquen feina. Entre un 54% i un 60% de les dones en edat laboral treballen o cerquen feina, un percentatge inferior al dels homes (65%-70%). I el fet més destacable és que les dones són relegades principalment a les feines de temps parcial, més precàries, pel fet d’haver de mantenir també la feina de casa. Dels contractes a temps parcial de l’estat espanyol, el 72% el tenen dones. I dels de jornada completa, només el 41%. Quan els demanen per què tenen un contracte parcial, prop d’un 20% de les dones responen que tenen obligacions familiars o que s’han d’encarregar de mainada, malalts o persones d’edat avançada. Aquest percentatge és només del 2,74% entre els homes. El 2016 va haver-hi 45.952 dones que van demanar excedències per a la cura d’un familiar (principalment nens), i només 4.585 homes. Això és com dir que el 91% dels qui demanen excedència són dones. El 1977, amb les primeres eleccions als Països Catalans després d’una llarga dictadura, les dones eren majoritàriament excloses de les esferes polítiques. De llavors ençà, el percentatge de representants polítiques no ha parat de créixer, per bé que la paritat encara és lluny, principalment en les batllies. Si el 1995 les regidores eren entre un 14% i un 21%, actualment ja oscil·len entre el 35 i el 42%. La tendència és estable i cal mantenir les polítiques d’igualtat. Les parlamentaries també s’acosten com més va més a la paritat, i és a les batllies on la presencia és més baixa: només entre un 18% i un 29% dels batlles són dones. Encara hi ha camp per córrer. Actualment, trobem dones en alts càrrecs de representació política dels Països Catalans: la presidenta del Govern de les Illes Balears, la presidenta del Parlament de Catalunya, les batllesses de les tres ciutats més poblades del Principat, la cònsol major d’Andorra la Vella i la vice-presidenta de la Generalitat Valenciana. Les universitats suspenen en perspectiva de gènere, tal com recull l’informe ‘La perspectiva de gènere en docència i recerca a les universitats de la Xarxa Vives d’Universitats‘, que analitza centres dels Països Catalans. Segons aquest estudi, els graus que incorporen alguna assignatura específica en matèria de gènere són només el 17% dels que es fan a cada universitat i la majoria d’aquestes assignatures (61%) són optatives. La coordinació de programes de doctorat també té deficiències evidents pel que fa a la presència de dones. Només quatre de les universitats analitzades en tenen una proporció equilibrada: la Universitat de Girona té un 62% de dones en la coordinació de programes de doctorat, la Universitat Rovira i Virgili un 48%, la Universitat Autònoma de Barcelona un 45% i la Universitat Jaume I un 37%. En la resta, la presència femenina va del 30% al 40%. Per a les dones continua essent més difícil d’accedir als màxims òrgans de la universitat i hi tenen encara una presència inferior a la dels homes. També es veu una aclaparadora presència d’homes que reben guardons i medalles a l’honor acadèmic. Tanmateix, l’estudi reconeix que la Medalla d’Honor de la Xarxa Vives ha estat concedida des de l’any 2012 a cinc homes i a cinc dones. Una de les xacres de la nostra societat, encara ben present, és la violència masclista. Segons una enquesta del Departament d’Interior de Catalunya, una dona de cada quatre ha rebut una agressió masclista de gravetat especial durant la seva vida. El 4% de les dones entre 18 i 70 anys que han treballat, han hagut de plegar d’alguna feina per evitar una situació d’assetjament sexual. A l’estat espanyol, més d’una desena part de les dones han tingut una parella que ha provat d’impedir que veiessin un amic o amiga o algun familiar. El problema més greu és que aquestes actituds es mantenen independentment de l’edat. L’any passat hi va haver 40.566 denuncies als Països Catalans per violència masclista (111 cada dia) i 18 víctimes mortals. Enguany ja n’hi ha hagudes 5. En la història, trobem una doble invisibilització de la dona. Si les dones han estat relegades a la llar i allunyades de certes professions, les que han assolit grans fites també han estat silenciades molt sovint. Això encara passa avui. N’és un exemple el percentatge de carrers dedicats a homes i a dones: Si analitzem els carrers de les ciutats més grans dels Països Catalans, trobem que a València n’hi ha deu vegades més amb noms d’homes que no de dones, diferència que es repeteix a Barcelona i a la resta de ciutats de la nostra geografia. A més, dels noms de carrers de dones, la gran majoria responen a motius religiosos. Tant a Barcelona com a València són santes o verges (Verge de… o Mare de Déu de…). També n’hi ha una gran part de la reialesa. Només un 22% dels carrers amb nom de dona de Barcelona i un 18% dels de València responen al fet d’haver destacat per la professió. Una iniciativa del Consell de Mallorca, la Generalitat de Catalunya i la Xarxa Vives d’Universitats ha estat de crear el Diccionari biogràfic de dones, amb 655 biografies de grans dones dels Països Catalans. Encara que un percentatge menor de dones són actives en el món laboral, avui hi ha un nombre més alt de dones que cerquen feina i no en troben. Això ja passava abans de la crisi. Però durant la crisi, com que es van perdre molts llocs de feina amb més presència d’homes, com ara la construcció, la situació es va capgirar. Tanmateix, la crisi no ha servit per a equilibrar. Així que s’han recuperat llocs de feina, la tendència ha tornat a ser la d’abans: les dones són les que més es ressenten de la desocupació i el nivell de desigualtat actual ja s’acosta al d’abans de la crisi. Actualment a Catalunya hi ha un 9,3% de dones i un 7,7% d’homes amb desocupació de llarga durada, amb l’afegit que una gran proporció dels contractes de les dones són a temps parcial i cobrant menys.

8-M: vuit indicadors de la desigualtat entre homes i dones als Països Catalans

La ministra d’Igualtat espanyola, Irene Montero, ha contret la Covid-19, segons que ha informat el govern espanyol. Montero es troba en bon estat. La seva parella, Pablo Iglesias, vice-president segon del govern espanyol, es troba en quarantena. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut El govern espanyol diu que durant el matí es faran les proves diagnòstiques a tots els membres de l’executiu i que se’n donaran els resultats a la tarda. Com a mesura de prevenció, totes les reunions del president espanyol, Pedro Sánchez, es faran telemàticament. Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Podeu llegir el comunicat sencer ací: Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars

La ministra espanyola Irene Montero, infectada pel coronavirus

El president del govern espanyol, Perdo Sánchez, ha anunciat que no tindrà cap contacte amb Meritxell Serret, nomenada nova delegada de la Generalitat a la Unió Europea. Sánchez ho ha justificat per la situació legal de Serret, que es troba exiliada a Brussel·les. El president també ha afegit que no li ha calgut demanar a les institucions europees i als països d’Europa no es reunissin amb Serret, perquè no hi han tingut contacte. La delegació catalana a la capital belga és l’única que va sobreviure a l’apliació de l’article 155, tot i que l’ex-delegat Amadeu Altafaj sí que fou destituït.

Pedro Sánchez anuncia que el govern espanyol no tindrà contacte amb Meritxell Serret

Un informe elaborat pel comitè de seguiment de la crisi del coronavirus per al Departament de Salut de la Generalitat preveu que el pic de contagis de la Covid-19 al Principat arribarà entre el 24 i el 28 d’abril, cosa que implicarà que el confinament s’allargui fins al mes de juny. El document insisteix que una volta es doblegui la corba, a l’abril, encara caldrà mantenir les mesures de contenció per evitar que hi hagi una segona onada de contagis. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut L’informe, al qual ha tingut accés VilaWeb, està pensat perquè tingui una circulació molt restringida i té data d’ahir, 24 de març, a les 10.30. Aquest document preveu que a partir del cap de setmana vinent comencin a notar-se els efectes del confinament i que això alenteixi l’augment del nombre de casos. Si fos així, es preveu que el pic arribarà cap al 24 d’abril. En canvi, si amb les mesures que s’han pres fins ara no n’hi ha prou i Catalunya segueix el ritme d’Itàlia, es pot endarrerir al dia 28. Això es traduiria també en un creixement més accelerat dels contagis. Tanmateix, el document adverteix clarament que els resultats són ‘fortament condicionats per l’evolució dels pròxims dies’, que seran clau per a aturar l’expansió de la pandèmia. VilaWeb sap que aquest report es fonamenta en les dades actuals, però sense preveure les conseqüències de les possibles mesures que el govern de la Generalitat vol que s’apliquin immediatament. Aquestes mesures inclouen el cessament de tota activitat no essencial i un confinament total, l’extensió de les proves a tanta gent com sigui possible i el reforç del sistema sanitari i la protecció dels professionals; això vol dir adquirir el material que calgui, sense haver de passar obligatòriament pel filtre del govern espanyol. El document també diu que Catalunya té ara mateix 878 llits d’UCI repartits per tots els hospitals i centres mèdics del territori, 686 dels quals són ocupats per malalts de Covid-19. Això vol dir que un 76% de les places destinades a malalts crítics ja han estat ocupades. L’estudi preveu que al juliol s’arribi a una xifra total de casos predits greus de 4.822. Segons les dades que recull el report, ja hi ha hospitals al límit de la capacitat. Sobre aquesta qüestió, la consellera de Salut, Alba Vergés, va explicar ahir que es treballava per triplicar el nombre d’Unitats de Cures Intensives, tot i que no en va precisar cap xifra exacta. Si voleu rebre cada nit a les deu, al vostre correu, el resum de tot el que ha passat durant el dia relacionat amb el coronavirus apunteu-vos ací

El confinament es pot allargar fins al juny, segons un informe del Departament de Salut

Quim Gutiérrez torna a la gran pantalla amb el film Te quiero, imbécil, que protagonitza amb l’actriu de Joc de trons Natalia Tena. Aquesta setmana també s’estrenen Aguas oscuras, amb Mark Ruffalo i Anne Hathaway i Las aventuras del doctor Dolittle, amb Robert Downey Jr. Te quiero, imbécil. Direcció: Laura Mañá. Intèrprets: Natalia Tena, Alba Ribas, Vanessa Castro, Patricia Vico; Quim Gutiérrez, Ernesto Alterio, Alfonso Bassave, David Lifschitz. Gènere: Comèdia. Esbós: Film que explora la manera de les noves generacions d’homes d’enfrontar-se als rols de gènere. El protagonista intenta convertir-se en un home actual: es depila, s’interessa per la moda i es cuida. Dark Waters (Aguas oscuras). Direcció: Todd Haynes. Intèrprets: Anne Hathaway, Mare Winningham, Louisa Krause, Ming Wang; Mark Ruffalo, Bill Camp, William Jackson Harper, Tim Robbins. Gènere: Drama. Esbós: Un advocat descobreix un secret fosc que connecta unes morts inexplicables amb una de les corporacions més grans del món i ho arrisca tot per fer sortir a la llum la veritat. Basat en fets reals. Dolittle (Las aventuras del doctor Dolittle). Direcció: Stephen Gaghan. Intèrprets: Emma Thompson, Jessie Buckley, Octavia Spencer; Robert Downey Jr., Antonio Banderas, Michael Sheen. Gènere: Comèdia. Esbós: L’excèntric doctor John Dolittle, després de la mort de la seva dona, es tanca a casa acompanyat d’animals exòtics. Quan la reina es posa malalta, haurà d’anar a una illa per trobar un mossèn i, així, també recuperar el sentit de l’humor i el coratge. Ema. Direcció: Pablo Larraín. Intèrprets: DONES; HOMES. Mariana Di Girolamo, Josefina Fiebelkorn, Giannina Fruttero; Santiago Cabrera, Gael García Bernal, Eduardo Paxeco. Esbós: Una jove ballarina decideix separar-se de la seva parella després de lliurar el fill que havien adoptat i que no van ser capaços de criar. Nan Fang Che Zhan De Ju Hui (El lago del ganso salvaje). Direcció: Yi’nan Diao. Intèrprets: Lun-Mei Kwei, Regina Wan, Chloe Maayan; Ge Hu, Fan Liao. Gènere: Drama. Esbós: Una adolescent passa moltes hores a l’aquari del seu pare. Un dia hi arriben dos nens que tenen objectius contraris als interessos de l’aquari i de la població. Om det oändliga (Sobre lo infinito). Direcció: Roy Andersson. Intèrprets: Anja Broms, Marie Burman, Amanda Davies, Lotta Forsberg; Bengt Bergius, Thore Flugel, Anton Forsdik. Gènere: Drama. Esbós: Film inspirat en Les mil i una nits que cerca mostrar una juxtaposició de les etapes vitals dels éssers humans.

Les estrenes: ‘Te quiero, imbécil’, la comèdia romàntica de Quim Gutiérrez, arriba al cinema

El dia 8 de novembre va començar molt aviat, quan encara era negra nit, per a tots aquells que van sortir a tallar carreteres d’una manera perfectament coordinada. La proclamació de la República Catalana va anar seguida de l’aplicació del 155, l’empresonament de mig govern i l’exili de l’altra meitat, una greu situació que va conduir a una vaga general convocada per l’Intersindical-CSC i defensada amb un èxit notable pels Comitès de Defensa de la República (CDR). Aquell dia els ciutadans partidaris de la República van demostrar el poder de la societat civil catalana controlant i paralitzant moltes de les estructures bàsiques del país. A més dels talls de carreteres arreu del Principat van ser especialment destacades les ocupacions de les estacions del TGV de Girona i Barcelona. Durant hores, milers de persones van seure a les vies i van impedir la circulació dels combois d’alta velocitat com una mostra més de la capacitat de controlar el territori i implantar la República proclamada. Quatre mesos i mig després, la repressió es fixa ara en aquells que van participar en aquests talls: demà estan citats a declarar davant la jutgessa vuit persones per l’ocupació de l’estació de Sants (Barcelona). L’organització antirrepresiva Alerta Solidària ha convocat una concentració de suport als encausats a les 9.30 del matí davant la Ciutat de la Justícia. A banda, demà també es farà una conferència de premsa per a explicar el cas d’un encausat pel tall de l’estació de Girona. Un company imputat per tallar les vies del TAV a Gi en la #VagaGeneral8N per la #República. Us esperem dl 26/03 12 pl del Vi amb més info. Vam ser 10.000 i serem 10.000. Si en toquen una, ens toquen a totes! pic.twitter.com/BMIWGz4VTX — CDR Girona (@CDRGironaSalt) March 23, 2018 Tal com recull a l’article 560 del codi penal, dins del capítol de desordres públics, s’enfronta a penes de presó d’entre un i cinc anys qui causi ‘danys en vies fèrries o originin un dany greu per a la circulació ferroviària’. Jordi Busquets, advocat de cinc dels vuit encausats per l’ocupació de l’estació de Sants, indica a VilaWeb que, a més, és probable que els demanin elevades quantitats de diners com a responsabilitat civil: ‘El jutjat ha reclamat un informe a ADIF i RENFE perquè facin una valoració dels perjudicis creats pel no funcionament dels TGV.’ Una de les imatges destacades del dia A Girona el 8 de novembre al matí el cordó policíac destinat a evitar l’ocupació de les vies ferroviàries es va veure abastament superat pel mig miler de manifestants que van voler accedir a l’andana. Un riu de persones intens i constant va fer inútil els esforços dels agents de Mossos d’Esquadra i van baixar a les vies al crit de ‘llibertat’. Poc després, l’estació era plena i els trens van deixar de circular. Al llarg del dia milers de persones es van afegir a l’ocupació, que es va allargar fins poc després de les nou del vespre, quan els manifestants van decidir marxar. Hundreds of protesters block the high-speed train station in #Girona to demand the release of jailed ministers of #Catalonia govt during #GeneralStrike8N today. #VagaGeneral8Npic.twitter.com/YSHmooKdVP — David d’Enterria *X (@denterd) 8 de novembre de 2017 A la tarda, una concentració a la plaça de Sants de Barcelona convocada pel col·lectiu Universitats per la República es va convertir en una marxa en direcció a l’estació de trens. Perfectament coordinats, diverses persones es van ocupar d’obrir i bloquejar les portes d’accés i es va repetir el que havia passat a primera hora a Girona: centenars de joves van baixar a l’andana i van ocupar les vies per on circulen els TGV. Tanmateix, per evitar una mobilització tan massiva com allà, la policia va tancar els accessos de l’estació deixant fora centenars de persones que volien sumar-s’hi. Segons que ha sabut VilaWeb, a l’atestat judicial els Mossos d’Esquadra reconeixen que amb el dispositiu que hi havia desplegat no era adequat desallotjar les vies pel risc d’actuar en aquell espai. L’ocupació es va allargar fins passades les 21.15, l’hora que estava programat el darrer tren. A l’hora de sortir, els vaguistes van intentar de negociar amb la policia un desallotjament acordat però sense identificacions. Com no ho van aconseguir, els manifestants van marxar per la sortida d’emergències. Va ser al carrer quan van identificar els joves citats demà a declarar. ‘Policies de paisà els identifiquen visualment a l’andana sense demanar-los el carnet d’identitat, ho transmeten per ràdio i a fora uns policies antiavalots uniformats els aturen segons la descripció que els han fet’, explica l’advocat Jordi Busquets. El que no recull l’atestat és la descripció de l’agent de paisà sobre què van fer els encausats, fet que segons l’advocat obre una porta per la seva defensa. ‘Els jutjats d’Igualada i de Vilanova i la Geltrú han arxivat casos sobre els talls de carreteres del 8-N en considerar que, tot i que les persones denunciades hi van participar, la seva actuació es trobava dins els límits de la llibertat d’expressió’, diu Busquets.

La repressió apunta ara els vaguistes del 8-N que van tallar les vies de TGV

Un repic d’atuells contra la monarquia espanyola s’ha fet sentir des dels balcons aquest migdia. La protesta, que s’ha transmès per missatges de WhatsApp, és per a demanar que Juan Carlos I doni a la sanitat pública els milions d’origen saudita que la premsa estrangera ha revelat que té en comptes suïssos. Vegeu ací un recull de vídeos: Monumental cassolada contra la monarquia corrupta. Avui a les 21h més!#Cacerolada #CaceroladaReal pic.twitter.com/puzF5k5Sfb — Nit (@Nitsuga000) March 18, 2020 La gent fa una primera cassolada al rei. Hi tornem a les 21:00!! pic.twitter.com/GKqwoHNRJq — AlbertxRepublica (@AlbertxRepubli1) March 18, 2020 Cassolada antimonàrquica ara a València ✊🏽#cacerolada #COVID19 pic.twitter.com/rSeI0MYKzC — Xavi Sarrià (@xavisarria) March 18, 2020 Nova convocatòria al vespre A les 21.00, l’ANC, Òmnium Cultural, els CDR i partits com JxCat, ERC, En Comú Podem, la CUP i Més per Mallorca han convocat un nou repic d’atuells amb l’etiqueta #CoronaCiao coincidint amb el discurs públic que farà el rei espanyol Felipe VI després d’haver-se reunit amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i els quatre ministres del comitè tècnic de la gestió de la pandèmia del coronavirus: Salvador Illa, Margarita Robles, Fernando Grande-Marlaska i José Luis Ábalos. ⬛️⬜️ Aquest dimecres, a les 21 h, surt al balcó.❌👑 Cassolada de rebuig a una monarquia corrupta i sense vergonya! 👉 El coronavirus se superarà amb responsabilitat i mesures a l’altura, no amb discursos televisats de patriotisme oportunista#CoronaCiao#ObjectiuIndependència pic.twitter.com/r1UrGTlsUU — Assemblea Nacional Catalana (@assemblea) March 17, 2020 ❗️Demà fem que el rei ens escolti! ❌ Denunciem-lo per corrupte i insolidari amb la greu crisi sanitària que estem vivint. 📢 A les 21.00, gran cassolada i acabem cantant #CoronaCiao — Òmnium Cultural (@omnium) March 17, 2020 🔥👑🔥TORNEU EL QUE ENS HEU ROBAT! Els CDR del Barcelonès convoquem una cassolada per la república i contra els Borbons coincidint amb la declaració per TV d'aquests lladres opressors imperialistes. 🗓️Dimecres 18 març🕘21h🥁Al balcó de casa teva! pic.twitter.com/lfC0yx9rSW — CDR_Barcelonès #RevoltaPopular 🔥 (@CDR_Barcelones) March 17, 2020 🥁 Aquesta nit, deixem clar als Borbons que no volem discursos buits d'una monarquia caduca, inservible i corrupta‼️ Contra el #coronavirus🦠 necessitem reponsabiliat i mesures eficients, no més monarquia. 🗓 Avui🕘 21 h📍 Des de finestres i balcons#CoronaCiao#cassolada pic.twitter.com/7kbbERO0Dp — Junts per Catalunya 🎗 (@JuntsXCat) March 18, 2020 📢 Aquesta nit, sortim al balcó i fem que el rei ens escolti! Superarem el #coronavirus amb responsabilitat i solidaritat, no sentint un discurs patriòtic d'un rei corrupte! ❌👑 🕘A les 21h, fem una gran cassolada i cantem #CoronaCiao!👋#ProuBorbons pic.twitter.com/AFMJsUWlFJ — Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) March 18, 2020 Guanyarem al #CoronaVirus i a la #CoronaCorrupción‼️ 🥁 Avui sortim al balcó a les 21 h i fem ressonar les cassoles per a exigir que els diners dels 'chanchullos' de la Monarquía vagin a la sanitat pública. #Cacerolada pic.twitter.com/uM349nk9TA — En Comú Podem (@EnComu_Podem) March 18, 2020 👉🏻A Mallorca no tenim rei 🗓 Dimecres 18 Març🕘21h📍Surt al balcó pic.twitter.com/nH3I4vvxNp — MÉS per Mallorca (@MESperMallorca) March 18, 2020 S’espera que el discurs se centri en l’estat d’alarma per la crisi sanitària pel coronavirus, però hi ha la incògnita si també parlarà de l’escàndol de corrupció que esquitxa la casa reial espanyola. Òmnium Cultural va publicar un vídeo per a denunciar que Felipe VI sabia els ‘negocis bruts’ del seu pare, però que fins que la premsa estrangera no els ha descoberts no n’ha dit res, justament ‘quan tota l’atenció se centra en el coronavirus’. A banda els missatges institucionals nadalencs, aquest serà el segon discurs públic d’ençà del del 3 d’octubre de 2017, en què va avalar la repressió contra els catalans. Felipe VI va dir que renunciava a l’herència que li pogués correspondre dels seixanta-cinc milions d’euros de Juan Carlos I i a ‘qualsevol actiu, inversió o estructura financera l’origen, característiques o finalitat puguin no estar d’acord amb la legalitat o amb els criteris de rectitud i integritat que regeixen la seva activitat institucional i privada’. Amb aquesta frase Felipe VI admetia la informació de The Telegraph i reconeixia la seva connexió directa amb els negocis de son pare. La investigació del diari anglès explica que el juliol del 2008 Juan Carlos va crear la Fundació Lucum, que té la seu a Panamà i un compte al banc Mirabaud de Ginebra, Suïssa, que és on el rei d’Aràbia Saudita, en aquell moment Abdul·là I, va dipositar 64.884.405 euros com a pagament de gestions per a la construcció del TGV al seu país.

El primer repic d’atuells contra Felipe VI ja es fa sentir, tot esperant el de les 21.00

Aquesta setmana entrant arriba a les llibreries ‘Tots els contes’ de l’escriptora nord-americana Grace Paley (Nova York, 1922 – Vermont, 2007), que publica, per primera vegada en català, Edicions de 1984 en una traducció d’Emili Olcina. El volum aplega històries exuberants i gens convencionals, escrites amb una veu personalíssima i inconfusible, que van convertir Paley en una de les autores més singulars de la seva època. Llegiu el conte ‘Dues orelles, tres cops de bona sort’. Grace Paley va ser escriptora de narrativa breu, poeta, professora universitària i activista política. Nascuda i criada a Nova York, va esdevenir l’autora novaiorquesa per excel·lència. Va ser guardonada amb diversos premis, com ara el premi Vermont a l’Excel·lència en les Arts del 1993 i el premi Edith Wharton del 1989. L’any 1989 el governador Mario Cuomo la va proclamar primera Escriptora Oficial de l’Estat de Nova York. Laura Baena, editora d’Edicions de 1984, ens parla sobre l’escriptora a bastament: ‘Per primera vegada, el lector català pot trobar en la seva llengua els contes de Grace Paley, una de les autores nord-americanes més importants de la segona meitat del segle XX. El volum de contes que ara publiquem, recopilats per la mateixa Paley l’any 1994, va ser finalista dels premis National Book Award i Pulitzer, però, més enllà de les distincions que el llibre hagi pogut tenir al llarg dels anys, és una obra imprescindible perquè configura un fresc magnífic de la literatura de l’autora.’ ‘Grace Paley va néixer al Bronx l’any 1922, en el si d’una família d’immigrants jueus. La seva vida va transcórrer entre l’escriptura, la maternitat, el feminisme i el seu compromís polític. El seu corpus literari no és gaire extens, perquè, tal com deia ella mateixa, “l’art és massa ampli, i la vida massa curta”. A Paley li agradava definir modestament la seva obra com “històries sobre gent normal”, però afegia amb sornegueria que creia que amb un grapat de relats curts aconseguia el mateix que molts dels seus col·legues amb les seves llargues novel·les.’ ‘En paraules de George Saunders, un altre autor de la casa, en un article sobre l’autora publicat a The New Yorker: “Grace Paley és una de les grans escriptores de la veu del segle passat. Hi ha una sensació que el lector experimenta quan llegeix una estilista com ella que té a veure amb la gran quantitat de veritat que contenen els seus sintagmes o les seves frases i amb la rapidesa amb la qual se segueixen els uns als altres. Una imatge o una frase et troba, et complau amb el seu enginy o la seva vivor, s’introdueix dins teu per ampliar la teva visió evolutiva del món de ficció, i abans que aquest canvi es completi, aquí ja n’arriba una altra. Tu no t’acabes de creure que vagis essent inundat per tot aquest enginy. Davant teu, apareix un món molt més ric i més estrany del que et podries haver imaginat mai, i aquest món guanya habitacions, paisatges i complicacions amb cada frase. El que experimentes és el contacte íntim amb una intel·ligència extraordinària, que et provoca l’agradable sensació que la teva pròpia personalitat recula i és reemplaçada per la consciència de l’autora”.’ ‘Vaig descobrir Grace Paley fa tota una colla d’anys, en un viatge a Suïssa d’editors d’arreu del món que en parlaven entusiasmats. Recordo que la primera vegada que vaig entrar en contacte amb la seva prosa vaig quedar estupefacta. El domini de la llengua, la ironia, l’aspror, la luxúria, la comicitat… tot m’enlluernava i em feia sentir, tal com diu Saunders, que l’autora se’m ficava dins del cap. Un viatge emocionat, extraordinari, que recomano a tots els amants de la bona literatura.’

Avançament editorial: ‘Tots els contes’ de Grace Paley

En el xup-xup cultural de Mèxic dels anys seixanta i setanta, tres germanes inseparables remenaven força les cireres. Tan inseparables, de fet, que dues eren bessones. Les barcelonines Montserrat (1929) i Anna Maria i Maria Teresa Pecanins (1930-2009) van significar, gràcies a la seva activa i trencadora galeria d’art a la capital mexicana, una veritable sacsejada cultural a Mèxic amb rèpliques a l’altra banda de l’Atlàntic incloses. A diferència de molts dels catalans que vivien a mitjan segle XX a Mèxic, Las Pecas (com van ser conegudes les germanes) no hi van arribar com a exiliades o refugiades: el seu pare, enginyer, hi havia acceptat un contracte de feina de cinc anys i hi van desembarcar el 1950. Enrere deixaven la tristesa del règim franquista i al davant els rebia una Veracruz alegre i sense pobresa aparent. En aquest nou ambient, les tres germanes van començar una nova vida amb un horitzó en blanc. Una viduïtat inesperada i dos divorcis gairebé simultanis van empènyer les germanes a muntar la Galeria Pecanins, primer al carrer Florencia i després a la mítica seu d’Hamburgo 103, en plena Zona Rosa de Ciutat de Mèxic. En aquell veritable enclavament de dones, s’hi acabaria aplegant tota la cultura emergent mexicana i l’elit intel·lectual del país, a més d’acollir periòdicament artistes contemporanis catalans com ara Josep Guinovart, Joan Miró, Carles Santos, Antoni Tàpies, Ràfols Casamada i Roser Bru, exiliada a Xile. Molts d’aquests artistes convidats acabaven exposant, de retruc, al Museu d’Art Contemporani de Mèxic. Aquesta important i incansable tasca de difusió de la cultura catalana més trencadora també va fer el viatge invers, amb la presentació de molts artistes de Mèxic a Catalunya durant els anys seixanta i setanta. Del 1972 al 1976, de fet, una de les germanes es va arribar a establir a Barcelona i hi va obrir una sucursal de la galeria al carrer de la Llibreteria. Els diferents locals regentats per les germanes Pecanins (l’últim dels quals, del 1984 al 2010, al carrer Durango 186, a Colonia Roma), hi va passar tot l’art rupturista català i mexicà, i s’hi va gestar també el Saló Independent del 1968, una resposta a la cultura oficialista –en ple any olímpic a Mèxic– i a la sanguinària repressió del Moviment del 68. I no sols van ser un referent de les arts plàstiques, sinó també del cinema, el teatre, la música i fins i tot la literatura del moment. Cal tenir present que al Mèxic d’aquella època van coincidir escriptors com ara Gabriel García Márquez i agents literaris de la talla de Carme Balcells, en un antecedent directe del boom literari llatinoamericà que es gestaria tot seguit a Barcelona. En l’enorme empenta cultural i vital de les tres germanes, amb seixanta anys d’immersió a Mèxic sense perdre mai l’accent català, seria fàcil trobar-hi referents familiars de pes com el seu oncle Miquel Soldevila, fundador de l’Escola Massana de Barcelona, i el musicòleg Joaquim Pecanins. Però si algú les va esperonar en les inquietuds culturals en tot moment va ser sens dubte la seva mare, Montserrat Aleix (Palamós 1908-Ciutat de Mèxic 2004), que va començar a pintar a seixanta-quatre anys i es va convertir en l’artista naïf més singular de Catalunya, amb una obra en què es fusionaven les arrels de la Costa Brava i les vivències a Veracruz, Mèxic DF i Cuernavaca. El terratrèmol Pecanins no es va aturar amb el tancament de la galeria el 2010, arran de la mort en pocs mesos de diferència de les dues germanes bessones, perquè l’esperit de Las Pecas ha continuat amb la descendència: Yani Pecanins, filla de Teresa, va ser autora de collages i instal·lacions innovadores; Betsy Pecanins, filla d’Anna Maria, va conrear el blues, les ranxeres i tota mena de música barrejant la cultura catalana materna, la nord-americana del pare i la mexicana del país on va residir; Marisa i Beba, filles de Montserrat, van fer incursions en el cinema i la televisió i Walter Doehner Pecanins és actualment un dels cineastes més sòlids a Mèxic. I una mica més: El cineasta Ventura Pons va enllestir l’any passat el documentari Univers(o) Pecanins (vídeo promocional), un bonic homenatge coral a les tres germanes catalano-mexicanes. El fil conductor del film és la germana gran, Montserrat, que a banda la feina a les galeries ha destacat artísticament pels seus preciosos Teatrets i Bataclans, que es van arribar a exposar a l’aparador de la mítica joieria Tiffany de Nova York. —Què és Com a casa? —Tots els articles —Suggeriments per a la secció: [email protected]

Les Pecanins, un pont cultural entre Catalunya i Mèxic

De vegades els descobriments importants arriben per casualitat. Aquest va ser el cas de quatre adolescents francesos que vagaven pels boscs del petit municipi de Montihac allà pel 1940; creien que entraven a una cova qualsevol, però, en realitat, havien descobert la cova de Lascaux, la «capella Sixtina de l’art prehistòric». Una cosa similar li havia succeït un segle abans al llaurador grec Yorgos Kentrotas quan, netejant el seu terreny a l’illa de Melos, trobà una cavitat d’on sobreeixia el tors nu d’una deessa. Era la Venus de Milo. I és que sí, les casualitats poden ser meravelloses. De la mateixa forma, per atzar, en juny de 2014 es va descobrir a la universitat escocesa de la localitat de Saint Andrews una taula periòdica que ha sigut reconeguda ara com l’exemplar acadèmic més antic datat fins al moment. En aquest cas, la casualitat és encara major, doncs la publicació de la datació d’aquesta troballa ha coincidit amb la celebració de l’Any Internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics amb motiu del 150 aniversari del descobriment del sistema periòdic pel químic Dmitri Mendeléiev. En l’estiu de 2014, la Facultat de Química de la Universitat de St Andrews va ordenar la neteja d’una zona d’emmagatzematge per motius de seguretat en l’edifici Purdie. Entre material vell, reactius caducats i parafernàlia de laboratori, al fons de la sala hi havia uns cartells enrotllats. Un d’ells resultà ser una taula periòdica de la qual es desconeixia l’origen, però ràpidament van deduir que es tractava d’una peça valuosa i van procedir a la seua conservació. Inicialment, els experts van datar l’exemplar entre 1879 i 1886, és a dir, entre 8 i 15 anys després que Mendeléiev publicara en un article l’última versió de la taula periòdica. Donat que la taula periòdica d’ús acadèmic més antiga fins aquell moment era un exemplar de Koblenz (Alemanya) datat com a mínim a partir del 1886, cabia la possibilitat que la taula de Saint Andrews li furtara el títol. La recerca dels orígens Ací donava inici el repte de trobar la procedència de la taula. D’aquesta labor es va encarregar Maria Pilar Gil, doctora en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona, que es va incorporar com a bibliotecària a la Universitat de St Andrews uns pocs mesos després del descobriment. La doctora es plantejà la recerca dels orígens de la taula com un repte personal. La missió estava dividida en dues parts: trobar la data exacta de publicació i descobrir com havia arribat la taula a la universitat escocesa. La doctora va descobrir la primera pista rastrejant la bibliografia, quan trobà en una col·lecció sobre història de la química una entrada en la qual apareixia una taula com la de Saint Andrews. Segons l’arxiu, la taula havia sigut publicada en la ciutat de Viena en 1885, un any abans que l’exemplar de Koblenz. Un altre catàleg bibliogràfic d’obres en alemany va corroborar aquesta dada: mateixa taula i mateix títol. Es tractava de la taula periòdica més antiga datada fins al moment i provenia de la Viena de 1885. Es coneixia l’on i el quan, però encara faltava un perquè. Llig l’article complet al web de Mètode Sofia Llàcer Esparza. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València Què és Mètode?

La taula periòdica més antiga del món

D’un racó de món del Pallars, a Efes. De la dècada dels quaranta, en plena postguerra, als presocràtics de l’antiga Grècia. El gir novel·lístic de l’escriptor Pep Coll ha estat total i en la seva darrera novel·la, Al mateix riu d’Heràclit (Editorial Proa), oblida els seus estimats Pirineus –diu que hi tornarà– per fer una cabussada en la vida del filòsof Heràclit. D’ell, en queden pocs escrits, però a partir dels escassos fragments, Coll, filòsof de formació, s’ha atrevit a novel·lar la vida d’aquest filòsof ‘lúcid’ per a explicar-nos-en el pensament. Que la gent no es pensi que és un llibre de filosofia. És una novel·la que ens fa pensar, reflexionar sense pressa, i presentada a través de les aventures d’Heràclit, les trobades amb Tales de Milet, Hecateu o Parmènides, i els seus famosos judicis. Alguns d’ells, encara molt actuals, com el que origina el titular d’aquesta entrevista: ‘Cal que el poble lluiti tant per la llei com per la muralla’. És a dir, que tan important és l’enemic de fora com el de dins, i això és actual en la política dels nostres dies. —En les vostres històries ens teníeu acostumats a portar-nos als Pirineus. Em sorprèn molt el salt geogràfic que heu fet, fins a l’antiga Grècia. —Per diversos motius. D’una banda, volia allunyar-me un temps del Pirineu, perquè vulguis o no, corres el risc de repetir-te i has de vigilar molt. Volia anar-me’n a un món totalment diferent. I d’una altra banda, aquest llibre és un viatge a la meva joventut, quan estudiava filosofia. El món de la filosofia sempre m’ha interessat i volia anar als orígens dels orígens. —Fins als presocràtics. —Sí. Abans de la filosofia que diríem clàssica, com podria ser Plató o Aristòtil. En el període dels presocràtics és on va començar, d’una banda, el pensament racional, és a dir, plantejar-se com es pot explicar el món sense els déus, sense mites. I de l’altra, és l’època en què neix la democràcia, a final del segle VI aC. També és un moment molt decisiu per a la història de Grècia, d’on venim, que és l’enfrontament amb els perses. Les Guerres Mèdiques. —Per què us fixeu en Heràclit? Per als qui hem estudiat breument filosofia, podríem dir que no és dels més citats ni coneguts. —Heràclit sempre m’havia interessat. Per la seva lucidesa, pels seus judicis intuïtius. Per la poca cosa que en queda i que contrasta molt amb la visió que ens diu que tot és regulat i que hi ha algú, un déu, que ho garanteix tot. Ell té una concepció molt líquida de les coses i dels fets, que tot passa i tot es mou. Per a ell, l’únic que té sentit i que ho ordena tot és el logos, que en diu ell, que seria com una raó universal. També vaig triar Heràclit perquè és desconegut. Jo no ho hauria fet sobre Aristòtil, Sòcrates o de tants que se n’ha escrit moltíssim. —Però el vostre no és un llibre de filosofia, sinó una biografia novel·lada d’Heràclit, i és a partir de les seves vivències amb Eleudos, el seu esclau, que li anem coneixent el pensament. —Algun crític em comentava fa uns dies que és un llibre d’idees. És una novel·la que cerca sorprendre i emocionar pensant. És un llibre per a llegir amb tranquil·litat. L’Heràclit que la gent llegirà és el meu Heràclit. És una biografia novel·lada de la seva vida. Com que és un personatge del qual se sap poca cosa, en queden poques ruïnes, he fet una reconstrucció d’un edifici del qual només quedaven quatre pedres. Per això m’he hagut d’informar com n’era la resta i com podia ser aquest. D’ell, se n’han conservat una mica més d’un centenar de fragments i he intentat posar-los-hi tots. —El pensament d’Heràclit és actual? —Sí. Per què ens continuem plantejant les mateixes coses. Per exemple en la política. Ell feia un judici que deia: ‘Cal que el poble lluiti tant per la llei com per la muralla’. —Què vol dir? —Ens diu que qui ha de lluitar és el poble. No han de lluitar els polítics, ni el rei, ni els mercenaris. És el poble, la comunitat, qui ha de lluitar. La muralla encercla el teu territori i l’enemic és a fora i s’ha de protegir, però també has de lluitar per la concòrdia interior. Tan important és l’enemic de fora com el de dins. Per dir-ho ras i curt, no pateixis tant a fortificar aquesta muralla si tens a dins l’enemic. I això és ben actual en la política catalana. El principal enemic el tenim a dins, que no es pot dir quin és, però és clar que no ens avenim. Estem barallats entre nosaltres i al final donem la culpa als perses. —També diu que la guerra és el pare de totes les coses, una reflexió que també és molt actual. —Sí. La guerra, els uns, els fa déus i els altres mortals; els uns, els fa esclaus i, els altres, els fa lliures. Venim d’aquí. Tot és una lluita, però no només física. Allò que m’ha sorprès d’aquesta cabussada a Grècia és la gran violència que hi havia entre les ciutats gregues. Contínuament es declaraven la guerra. Llavors, aquesta violència, també es trasllada en lluites a l’estadi, en lluites comercials… Això ho hem heretat. La nostra societat és regeix per les guerres, on es decideix qui són els perdedors i els guanyadors. No s’hi val jugar bé. Per a la nostra societat allò més important no és participar, és guanyar. I si mires un partit de futbol i el teu equip juga malament però guanya, l’altre és un desgraciat perquè ha perdut. —O a Sant Jordi. —Exacte, el llibre més venut és el guanyador de la jornada. Tot ho volem veure amb aquesta estructura i per això anem on anem. I això ja ho anunciava Heràclit i ja observava que la natura i la societat es comporten així. —Segurament, el judici més conegut fa referència al fet que tot es troba en estat de canvi i inspira el títol del llibre: ‘Mai no podràs banyar-te en el mateix riu’, deia Heràclit. —És la teoria que s’ha popularitzat més d’ell. De totes maneres, ell no ho diu directament. Ell diu que entrem i no entrem en els mateixos rius; hi som i no hi som. Quan dic ‘al mateix’, ‘al mateix riu d’Heràclit’, n’és la visió contrària, perquè si tu et banyes al mateix riu d’Heràclit, vol dir que sempre penses que és el mateix. És a dir, que és una frase oposada a la teoria d’Heràclit. L’oposat a Heràclit podria ser Parmènides, que també apareix a la novel·la. No hi podia faltar perquè sempre que te n’expliquen un, te n’expliquen l’altre. Ell deia que el ser és, no es mou, que hi ha un ésser immòbil. I, per tant, és una visió del món més tranquil·litzadora que no pas la que té Heràclit, on tot flueix, tot se’n va i tot s’escapa. I per tant, tot és més incert. —L’època que va viure Heràclit eren els inicis de la democràcia. Hem evolucionat? —D’alguna manera es repeteixen algunes qüestions. És clar, la democràcia grega era limitada només als ciutadans lliures, que deien. Però, aquests, sí que vivien en una democràcia que avui consideraríem radical, perquè es decidia tot en assemblees. Fins i tot utilitzaven el sorteig per a molts càrrecs. Això comprometia aquests ciutadans amb la polis. Potser tocava recaptar impostos a algú que no hi entenia, però si n’aprens, després valoraràs aquesta tasca i t’ho pensaràs abans de criticar. Ser sempre espectador és molt fàcil. No sé si arribarem a aquest punt, però per exemple, les meses electorals ja es decideixen per sorteig. El cas és que hi ha col·lectius que volen aplicar una democràcia radical i que habitualment comencen amb el sistema assembleari. —A voltes, quan els partits es professionalitzen, obliden la seva essència. —Sí, i les assemblees desapareixen. Però fixa’t que el sistema assembleari és com tornar als orígens. Igual que limitar el temps de mandat, que també ho aplicaven els grecs. —La novel·la no té una estructura clàssica, com la resta de llibres que has escrit, amb un plantejament, nus i desenllaç molt ben definits. —El lector, més que per emocions, intento enganxar-lo per les idees, per les reflexions. També hi ha alguns hams, com per exemple, saber si l’esclau d’Heràclit, Eleudos, s’alliberarà o no. Però sobretot, hi intento remarcar el contrast de les dues consideracions que tenen del món l’esclau i el filòsof lúcid. Un filòsof amargat, perquè segurament és massa lúcid. És massa coherent amb la visió pessimista que té del cosmos i per tant, també de la societat. Però sobretot, m’interessava de quina manera es plantejaven fa 2.500 anys moltes de les qüestions que ens plantegem avui. Com es començava a fer el plantejament l’anàlisi del món sense els déus i governar-se per un mateix. Aquesta visió individualista que té avui el món occidental. Com et deia, com es considera l’estranger, el bàrbar, aquell que vol robar-nos i fer desaparèixer la nostra cultura. Això que deien els atenesos, que si els envaïen els perses s’acabaria la seva forma de viure, de pensar, la llengua. Aquesta és una visió que encara ara tenim del foraster, d’aquell que no parla com nosaltres. —Us preocupa que una temàtica com la filosòfica, no enganxi el lector com ho pot fer una trama negra? —No em preocupa. Vaig començar aquesta història fer quatre anys, i segurament la filosofia no era tan mediàtica. Potser en el nostre país, arran de la sèrie Merlí, s’ha popularitzat una mica més. Popularitzat entre cometes. Però allò que m’interessava era fer una cosa diferent i fer pensar al lector. Ja sé que en seran menys els lectors, ja ho tinc en compte. Però penso que molts d’ells s’ho passaran molt bé i descobriran un món totalment diferent. I d’una altra banda, tenia ganes de fer una cosa que no fos moda. Avui dia el 90% de les novel·les són sobre conflictes familiars o bé, novel·la negra. Doncs volia anar-me’n molt lluny i presentar aquesta visió de la Grècia arcaica i com, en certa manera, és un referent per al segle XXI i que ens pot aportar moltes coses. Encara que exigeixi un lector més reflexiu, que no tingui presses, i que aquell que tingui unes referències de la cultura grega o de la filosofia segurament entrarà al llibre amb una altra sensibilitat. —Com us heu documentat per ambientar-vos en una època tan llunyana com és el segle VI aC? —Ha estat un procés lent. Hi ha hagut un treball de documentació de pràcticament quatre anys, d’ençà que vaig publicar Dos taüts negres i dos de blancs. També he viatjat a l’Àsia Menor, que pertany a Turquia, a les polis gregues de Milet, Efes, Sardes… He recorregut tot aquell món. Sobretot m’interessava Milet perquè molta de la saviesa ve de Milet. És la capital del pensament occidental. Creiem que ve de Grècia, però exactament arriba a Grècia a través de Milet. Per tant, la nostra civilització ve d’allà. Els primers que es comencen a plantejar d’explicar el món sense els déus són a Milet. Actualment fa pena. Els turcs, si no fos per la qüestió turística, ho traurien tot perquè els grecs són els seus enemics. Sort que n’hi ha dels alemanys, els americans, les universitats i instituts arqueològics que hi posen diners per a no perdre-ho. —Tornareu al Pirineu? —Ja em vagarà de tornar-hi. Segurament sí que hi tornaré. Encara es poden explicar moltes històries dels Pirineus.

Pep Coll: ‘Estem barallats entre nosaltres i al final donem la culpa als perses’

Isaac Rosa (Sevilla, 1975) és un escriptor resident a Madrid i impulsor de la carta col·lectiva per l’alliberament dels presoners polítics catalans que es va fer pública ahir. El text és una mostra d’empatia i solidaritat que inclou una seixantena de signants del món de la cultura espanyols, com Elvira Lindo, Alberto San Juan o Nacho Vegas. Rosa, autor de set llibres (l’últim, La habitación oscura) i opinador habitual a El Diario, atén VilaWeb per telèfon. I explica els motius personals del seu gest. —Per què la necessitat d’escriure aquesta carta? —D’entrada, no n’hem dit manifest, sinó carta col·lectiva, tancada en el nombre de signatures. Alguns col·legues de Catalunya em demanaven per què no hi havia més signants de la cultura a Catalunya. Doncs perquè a l’hora de convidar gent, en cercàvem que encara no s’hagués manifestat. I a Catalunya, gran part de la gent de la cultura ja ho havia fet. En canvi, fora de Catalunya, de moment s’han sentit molt poques veus alertant, preocupant-se o denunciant una situació que a mi personalment i als cinquanta i escaig signants ens preocupa, ens inquieta i ens indigna: que nou persones faci entre quatre i nous mesos que són en presó preventiva. Volíem que se sentís la veu dels qui fins ara, per diverses raons, no ens havíem pronunciat. —Parleu de ‘dany a la democràcia’. —Sí, ho situem en un retrocés de drets i llibertats a Espanya i bona part d’Europa. Els darrers temps, ja s’han fet convocatòries que no solament incloïen els catalans sinó també rapers, sindicalistes, usuaris de Twitter. Som en un moment que s’ha de defensar la democràcia. I en aquest cas en concret, la presó preventiva fa molt de mal a la democràcia, sí. Avui són nou persones, però la mateixa lògica es pot aplicar el dia de demà en altres casos similars. —Per exemple? —Avui són els nous presoners col·lectius que anys enrere era impensable que fossin a la presó, o ni tan sols denunciats. I tot i això, passa. Aquest retrocés en drets i llibertats ens afecta a tots. No cal que siguis un dirigent independentista, ni un raper contra els borbons. Tots estem amenaçats per aquest retrocés. —Destineu la carta ‘als qui tenen a les mans de fer acabar aquesta situació’. Qui teniu el cap? —Cap dels qui vam signar la carta som ingenus. Entenem que no és una cosa tan fàcil com això. Assumim que hi ha uns procediments, però crec que amb el canvi que hi ha hagut els darrers mesos a Espanya hi ha uns mecanismes que es poden fer servir per a accelerar la posada en llibertat d’aquestes persones. Començant per la fiscalia mateixa, l’advocacia de l’estat, i també ens dirigim al jutge. És en mans del jutge, del ministeri fiscal i del mateix govern, que tenen capacitat per a posar fi a l’abús de la presó preventiva. Però no ens dirigim a ells i prou. També ens dirigim a la resta de ciutadans, de la societat, perquè a la vegada mostrin la seva opinió i pressionin. —Esperàveu més reaccions de la ciutadania? —Avui al matí, en la poca estona que fa que la carta és publicada, veig que hi ha gent que ens retreu que hàgim tardat tant, nou mesos, però alhora em trobo gent que em diu ‘per fi, ja era hora’. Crec que sí: aquest mesos s’ha trobat a faltar més pronunciaments, també sé i entenc qui té dubtes i pors, en un tema molt sensible a Catalunya i fora de Catalunya. No sé si hem arribat tard, si som molts o pocs, o si hauríem de ser més contundents, però sí que hem fet la nostra part. Jo personalment he fet altres coses i he escrit articles. I altres signants sé que també han començat iniciatives que potser no han acabat sortint. Convidem la ciutadania que signi i faci altres cartes. I altres actes. No ens podem quedar sols amb un grapat de creadores i escriptores i artistes. Qualsevol ciutadà hauria de poder-ho fer en el seu entorn i àmbit, i mostrar el seu rebuig a la situació dels presos, que és indignant. —Sou l’Espanya que no veiem a les televisions. —Crec que òbviament hi ha una Madrid i una Espanya que fa més soroll, rep més atenció i monopolitza les tertúlies i les pàgines d’opinió. Hi ha una altra Madrid i una altra Espanya, que no se’ls escolta tant, però que tenen molta més empatia. Accepto que hi ha molt prejudici, recel i desinformació. Però em trobo amb gent que quan els exposes el tema i el baixes a terra, i no parles en majúscules de Catalunya o de model territorial, sinó de nou persones en presó provisional, aleshores la cosa canvia. Nosaltres hem donat un enfocament humanitari al text, i costa molt de trobar que algú el rebutgi. Presentat així, costa trobar gent que et digui que han de ser a la presó en aquestes condicions. És molt més fàcil de tenir-hi empatia. —De signants de dretes, n’hi ha? —Ui. Definir la gent de dretes o esquerres, ho veig complicat. La intenció era que no signéssim els de sempre, els sospitosos habituals, sinó obrir a una altra mena de persones. Sí que crec que la llista és molt oberta i representa sectors molt diferents. I molts dels qui hi som no coincidiríem en moltes altres qüestions. Començant per la territorial. Però en presó preventiva, sí que estem d’acord a denunciar-la. Hi ha gent que ens ha demanat per què no parlàvem de referèndum i presos polítics. Doncs, segurament, perquè no seríem aquests seixanta signants. Seríem uns altres. Potser no coincidim en tantes altres coses. Però en aquesta de la presó preventiva, sí. —Teniu pensat visitar els presos polítics? —No forma part de la iniciativa, ni ho hem previst. Però, personalment, sí que crec que és interessant. Valoro molts els qui hi ha anat, tant del món de la política com del món cultural. És un gest molt decisiu. Em sembla un gest valent. —Coneixíeu personalment alguns dels presos? —No en coneixia cap personalment. Ara he conegut alguns familiars. I he tingut l’ocasió d’intercanviar un parell de cartes amb Jordi Cuixart.

Isaac Rosa: ‘Hi ha una altra Espanya que no se l’escolta tant, però que empatitza molt més’

Cobega ha tancat l’exercici del 2015 amb una facturació consolidada de 3.856 milions d’euros, xifra que suposa un lleuger descens de l’1,5%, segons els comptes dipositats en el Registre Mercantil i recollits avui pel diari ‘Expansión‘. L’empresa familiar catalana va incrementar en un 18% el seu resultat abans d’impostos, fins a 275,9 milions d’euros, mentre que el benefici net es va situar en 186 milions, un 19% menys, per l’augment de la càrrega impositiva. El benefici net atribuït a la societat dominant dels Daurella s’ha reduït un 8%, fins a 92,22 milions d’euros; segons apunta el rotatiu, gràcies a aquests resultats, els membres de les diferents branques familiars es repartiran un dividend de 45 milions.

Cobega tanca el 2015 amb unes vendes de 3.856 milions d’euros, un 1,5% menys

Ahir, amb el resultats de les eleccions al congrés espanyol de diumenge, els partits van començar a apuntar tímidament les possibilitats de pactes per a formar govern. Però el resultat és semblant al del desembre i la suma d’escons continua complicant els acords. Vegem quins elements s’han començat a insinuar: —ERC i CDC donarien suport a un govern d’esquerres en canvi d’un referèndum Els partits sobiranistes catalans que van concórrer a aquestes eleccions van deixar clar que podrien donar suport a un pacte que tingués per condició un referèndum d’independència. La suma dels escons de la dreta espanyola (PP + Ciutadans) és de 169. La dels de l’esquerra (PSOE + Podem) és de 156. Com que la majoria absoluta és de 176, qualsevol combinació tret del pacte PP-PSOE reclama els independentistes catalans, que han tornat a sumar 17 escons. —Podem: els comptes no surten; la millor opció és l’oposició Els comptes no li surten a Podem (71 escons), que havia insistit durant la campanya a pactar amb el PSOE (85). Les primeres veus de la direcció del partit han descartat de pactar i parlen de fer oposició. Ara, Xavier Domènech (En Comú Podem) va dir ahir que el pacte pel canvi era aritmèticament possible: si pacten PSOE, Units Podem i les forces sobiranistes de Catalunya i el País Basc. —Rajoy s’estima més pactes, però no refusa de governar en minoria El PP és la candidatura guanyadora, amb 136 escons. Ha obtingut 14 diputats més, però queda lluny de la majoria absoluta. Ahir Mariano Rajoy va proposar de fer una gran coalició amb el PSOE (85 escons) i Ciutadans (32) que superaria amb escreix la majoria absoluta i permetria d’investir president a la primera votació. De totes maneres, no ha descartat de governar en minoria i fer pactes de conveniència. —Pedro Quevedo és el diputat de Nueva Canarias que ho pot canviar tot El PP pot captar 175 escons si fa seus els vots de Ciutadans, PNB i CC. En aquest cas, l’abstenció del diputat de Nueva Canarias, Pedro Quevedo, seria decisiva per fer realitat una investidura. Quevedo mateix no ha descartat pas aquesta abstenció, però Nueva Canarias va concórrer a les eleccions amb el PSOE –tenen un acord que li facilita l’escó, com el 20-D– i, ara com ara, ha dit que era més a prop del no que de cap altra opció. —El PSOE no votarà ni s’abstindrà en la investidura de Rajoy, però no tothom pensa igual dins del PSOE L’executiva del partit no vol fer president Rajoy, per cap via. ‘És a Rajoy a qui correspon d’agafar la iniciativa. Hauria d’esclarir claus i hipòtesis, si es presenta a la investidura i amb qui parlarà. I haurà de cercar suports entre els seus afins ideològics, entre els quals no hi ha el PSOE’, subratllava ahir en una conferència de premsa Antonio Hernando, cap de campanya dels socialistes. Ara, no tothom pensa igual dins del PSOE. El president de la Junta d’Extremadura, Guillermo Fernández Vara, va demanar al secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que deixés via lliure a Rajoy i no provés de formar govern. —Ciutadans aixeca el vet a Rajoy i es podria abstenir El cap de llista de Ciutadans, Albert Rivera, va proposar ahir que es reunissin PP, PSOE i Ciutadans per parlar de reformes i deixar per al final el debat dels noms. Va dir que ell no comptaria amb partits independentistes ni nacionalistes per sostenir el govern espanyol. D’aquesta manera aixecava el vet al PP malgrat haver dit en campanya: ‘Els vots de Ciutadans no donaran suport a qui va pactar amb Bárcenas.’

Tímid joc de pactes per al congrés espanyol

El Tribunal Superior Electoral de Brasil ha decidit que l’ex-president Luiz Inácio Lula da Silva, ara a la presó acusat de corrupció, no podrà presentar-se a les pròximes eleccions presidencials. La sentència, que ha tingut el vot a favor de quatre magistrats i un en contra, és justificada per la seva condemna. Lula da Silva encapçala gairebé totes les enquestes com a candidat a les eleccions, que seran el 7 d’octubre. Els seus advocats han avançat que recorreran la decisió al tribunal Suprem del Brasil, que aquest mes ha d’estudiar l’apel·lació de Lula per a ser alliberat. Tanmateix, encara que sortís de la presó, les lleis brasileres prohibeixen les candidatures d’aquells a qui hagin ratificat els veredictes de culpabilitat en una primera apel·lació, com en el cas de Lula. La seva formació, el Partit dels Treballadors, encara no ha anunciat què farà finalment, però moltes mirades es fixen en el número dos de Lula, l’antic batlle de São Paulo Fernando Haddad, com a alternativa al capdavant de la candidatura. L’èxit d’Haddad, que ja ha fet campanya però que no ha participat en els debats presidencials, dependria de la capacitat d’arrossegar el suport dels seguidors de Lula da Silva.

El Tribunal Superior Electoral del Brasil prohibeix la candidatura de Lula da Silva

El president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, se sotmetrà demà a la segona volta de la investidura i aquesta vegada sembla que serà reeixida. Després de més de vuit mesos en funcions, la formació d’un govern de coalició amb Unides Podem i l’acord amb ERC –que inclou una taula de negociació entre governs– seran els desllorigadors que permetran a Sánchez d’assolir els suports necessaris després d’haver fracassat en les dues investidures anteriors. Si bé ahir necessitava el vot favorable de la majoria absoluta del congrés espanyol, en la segona votació de demà només li caldran més vots favorables que no pas de contraris, un objectiu que assolirà de manera ajustada. Amb 167 en favor i 164 en contra, els números demostren la fragilitat de la majoria que ha de permetre la formació de l’executiu. La diferència entre els sís i els nos serà de només tres vots, un fet sense precedents. El resultat encara pot ser més baix, atès que a la primera volta una diputada dels comuns estava malalta i que la de Coalició Canària ha trencat les directives del partit i ha votat en contra quan s’hi havia d’abstenir. En la primera volta, la diferència ha estat d’un sol vot. Entre les investidures anteriors, la que havia estat més ajustada era la de José Luis Rodríguez Zapatero el 2008, amb una diferència favorable d’onze vots. Cal afegir que, entre tots els candidats a la presidència espanyola que han estat elegits, Sánchez serà el que obtindrà el suport més baix de tota la història, amb 167 vots. Una altra vegada ens hem de remuntar al 2008 per trobar el precedent amb menys suport, quan Zapatero va obtenir la confiança de 169 diputats. De fet, fins al 2016, totes les sessions d’investidura, tret de la del 2008, s’havien tirat endavant amb majoria absoluta. Vots en favor i en contra en les investidures del cap del govern espanyol. Durant els períodes anteriors –la restauració borbònica i la Segona República espanyola–, els caps del govern espanyol eren designats pel cap de l’estat, mentre que durant el poc més d’un any que va durar la Primera República es van utilitzar diversos mètodes, com ara l’elecció entre dos candidats, la designació directa o la sessió d’investidura; com en el cas de Nicolás Salmerón, que va obtenir 119 vots en favor i 93 en contra. Per tant, realment es pot afirmar que és la investidura amb menys suport i més ajustada de la història. La fragmentació del congrés espanyol Els equilibris de Sánchez per a assolir una majoria s’han fet en el parlament espanyol més fragmentat d’ençà de la transició, amb un total de divuit partits. D’aquests, vuit han votat en favor (PSOE, Unides Podem, Compromís, PNB, BNG, Més País, Nova Canàries i Terol Existeix), vuit en contra (que inclouen d’independentistes i regionalistes fins a la dreta espanyolista: JxCat, CUP, PRC, CC, PP, Vox, Fòrum Astúries i Unió del Poble Navarrès) i hi ha hagut dues abstencions (d’ERC i EH Bildu) que facilitaran la formació del nou govern espanyol en la segona volta. El pacte amb Unides Podem portarà al primer govern de coalició d’ençà de la Segona República espanyola, després del fracàs de la legislatura anterior, que va obligar a repetir les eleccions el 10-N. Tots els acords han estat clau, a causa del poc marge entre els vots afirmatius i els negatius, amb concessions territorials en el cas de Terol Existeix, el BNG, el PNB i Nova Canàries, la reforma del sistema de finançament en vuit mesos que ha pactat amb Compromís i la taula de negociació entre governs aconseguida per ERC. Així i tot, cal esmentar que la investidura, a més de ser la que té un suport més baix de les que han tingut èxit, serà una de les que tenen més una oposició. Fins ara havia estat la investidura de José María Aznar el 1996, amb 166 vots en contra, dos més que la de demà; tanmateix, en aquest cas era intranscendent, perquè tenia assegurada la majoria absoluta, amb quinze escons de marge. L’estat espanyol perd l’estabilitat La fragilitat del nou govern, ultra els números de la investidura, també es mostra en la futura estabilitat, car els pactes no impliquen en absolut una garantia amb vista al pressupost ni de cap majoria per a aprovar tots els pactes a què ha arribat Sánchez. Històricament els governs s’havien caracteritzat per l’estabilitat. De fet, fins ara hi ha hagut cinc majories absolutes: tres del PSOE (1982, 1986 i 1989, gràcies a la suspensió dels diputats d’Herri Batasuna), dues del PP (2000 i 2011) i diversos pactes de legislatura. Tanmateix, a partir de la majoria absoluta de Mariano Rajoy (2011-2015), hi ha hagut una crisi política, sense cap majoria estable, que ha derivat a un fet sense precedents fins llavors, és a dir, que una investidura fos fallida. D’ençà del 2016 hi ha hagut quatre sessions d’investidura i tres no han reeixit. Concretament, una de Sánchez el 2016, després d’haver pactat amb Ciutadans; una de Rajoy el mateix any, que després assoliria el govern amb una abstenció dels socialistes; i finalment la que Sánchez no va superar aquest estiu per no haver arribat a un acord amb Unides Podem. Per tant, després d’haver accedit a la presidència espanyola amb una moció de censura, aquesta investidura serà la primera en la qual en surti amb èxit. Tot i això, en cap cas no té garantida l’estabilitat i encara és una incògnita si també podrà acabar la legislatura. Catalunya com a factor clau Una de les peces centrals per a explicar la fragilitat actual del sistema polític espanyol, més enllà de l’esfondrament del bipartidisme, és el procés independentista. El sobiranisme català ha estat un dels grans actors de les investidures i, en gran part, el blocatge de la política espanyola d’ençà del 2016 és per un canvi d’actitud dels partits catalans, que van passar de condicionar els governs espanyols a blocar-ne la formació. Vots en favor i en contra a les investidures i a la moció de censura reeixida, a excepció dels partits independentistes catalans. En aquest gràfic es pot veure el pes del bloc independentista –incloent-hi CiU, tot i que no ho era–de l’any 1982 fins a la investidura fallida de Pedro Sánchez al juliol. L’independentisme va ser clau per a tombar la investidura de Mariano Rajoy el setembre del 2016 i fer-lo caure amb la moció de censura presentada per Sánchez el juny del 2018. Per la seva part, en les altres eleccions, les del 1993 i 1996, CiU va ser clau per a no blocar la investidura i fer decantar la majoria, primer en favor del PSOE i després, amb el Pacte del Majestic, en favor del PP. L’acord d’ERC amb el PSOE trenca aquesta nova dinàmica i facilitarà la formació del nou govern, amb la incògnita de quin serà el recorregut de la taula de negociació entre governs i si pot servir per a assolir una sortida política. De moment, demà, en aquest nou escenari, sembla que la legislatura començarà a caminar.

La investidura de Sánchez, la més ajustada i amb menys suport de la història

El vice-cònsol rus a Rio de Janeiro, César Feres Braga, ha matat avui un assaltant que intentava atracar-lo en una de les principals vies de la Barra da Tijuca, a l’oest de la capital. Segons ha informat la Divisió d’Homicidis de la ciutat al diari ‘O Globo’, el vice-cònsol, un advocat brasiler de 60 anys, ha reaccionat a un intent d’atracament robant l’arma del lladre amb un moviment de jujutsu –una art marcial japonès– i l’ha matat en una zona prop dels principals recintes esportius i de les residències dels atletes. Els delinqüents, que anaven en moto, han aprofitat un embús per trencar una de les finestres del cotxe de Braga, qui anava acompanyat de la seva dona i filla. Aquest ha reaccionat matant un dels atacants a l’acte, mentre que el còmplice fugia.

El vice-cònsol de Rússia a Rio mata un lladre que intentava atracar-lo

La defensa d’Oriol Junqueras ha presentat un escrit de súplica davant la sala penal del Tribunal Suprem espanyol, en què s’oposa a la decisió del jutge Pablo Llarena de denegar el permís perquè pogués assistir a la sessió constitutiva del parlament. Junqueras insisteix a ser traslladat a una presó de prop del seu domicili per poder assistir a la sessió d’investidura. En el seu escrit, segons Europa Press, l’advocat Andreu Van den Eynde argumenta que la decisió de Llarena produeix ‘distorsió de la institució parlamentària’. D’una altra banda, el trasllat del diputat d’ERC a una presó a Catalunya i els permisos per a assistir a les sessions de la cambra catalana implicarien garantir els seus drets processals i personals, ‘com ara els inherents a estar a menys distància de la seva dona i sobretot dels seus fills’. Per això demana al magistrat que autoritzi el trasllat del seu client al centre penitenciari Brians 1 (pròxim al seu domicili) o a un altre dependent de l’administració penitenciària de Catalunya. Sol·licita, també, que s’autoritzin els permisos de sortida o excarceracions per a assistir al ple d’investidura o bé en futurs plens.

Junqueras torna a demanar de poder participar en les votacions del parlament

La vicepresidenta del País Valencià i portaveu de Compromís, Mònica Oltra, ha reclamat aquest dissabte al secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que escolti els 11 milions de persones “que han votat canvi” a Espanya i s’allunyi de PP i C’s. “Ens hem posat dempeus i volem un cavi al govern d’Espanya”, ha exclamat durant la intervenció a l’Assemblea Nacional d’ICV. “La solució no està en seure amb el PP en cadires pagades amb diners bruts, per continuar amb el dogma neoliberal”, ha apuntat en primer lloc, abans de centrar-se en Ciutadans. “Si no ens escolten a nosaltres, escoltin el missatge de C’s”, ha advertit Oltra, fent referència a l’abstenció del partit taronja en la votació per aturar la LOMCE al Congrés –tot i tenir un pacte signat amb el PSOE en contra de la llei- i al fet que C’s rebutgi la reforma de l’estatut valencià. “Però no ho veus Pedro Sánchez que així nio podem abordar l’emergència social i territorial?”, li ha preguntat retòricament al líder socialista. “La solució és escoltar als 11 milions d’home si dones que han dit prou. Pel 161 diputats que representen Podem , PSOE, Compromís, les confluències i IU”, ha opinat. “El govern o serà d’esquerres o no serà. El clam popular que va començar fa dos anys l’hem de rematar amb un govern de canvi a Espanya o no ens perdonarà ni la gent ni la història”, ha insistit.Oltra ha tingut paraules d’agraïment a ICV –en especial a Joan Herrera-, amb qui Compromís ha compartit “viatge” des de fa molts anys. “Hem sabut créixer i compartir i sempre hem sabut que havíem d’unir-nos”, ha defensat. “Per a nosaltres, la política sempre ha estat instrument per millorar la vida de la gent”, ha conclòs.El portaveu d’ICV, Ernest Urtasun, ha coincidit amb Oltra en la necessitat de seguir teixint complicitats entre les esquerres de tot Europa i en rebutjar un govern espanyol amb C’s.”A Catalunya els coneixem de fa molt de temps i sabem el que representen. Sabem que amb C’s no hi ha govern de canvi. El canvi no es construeix ni amb ells ni amb el PP, sinó amb les forces d’esquerra”, ha recalcat.

Oltra a Sánchez: “Que no veus que amb C’s no podem abordar l’emergència social i territorial?”

Un estudi de la Cambra de Comerç conclou que Catalunya encapaçala la inversió productiva estrangera a l’estat espanyol, amb un 22,5% del total, i nega que el procés hi hagi afectat negativament. L’informe contraposa aquesta xifra al 17,1% del pes que té la inversió productiva a Madrid en el conjunt de la inversió estrangera a l’estat espanyol. El president de la Cambra de Comerç, Joan Canadell, ha explicat que han elaborat l’informe per ‘contrarestar les ‘fake news’ arran de la informació sobre inversió estrangera facilitada pel govern espanyol, que donava el lideratge a Madrid. L’estudi apunta que la informació estatal no té en compte que l’efecte seu ‘distorsiona’ el resultat. A més, el president ha asseverat que el procés no ha afectat negativament la inversió estrangera a Catalunya. L’estudi analitza l’estoc de la inversió neta acumulada, ‘a partir de dades oficials i públiques’ però que difereix de les dades facilitades pel Ministeri d’Economia que té en compte els fluxos bruts. El director d’Estudis Econòmics, Joan Ramon Rovira, ha afirmat que les dades d’inversió bruta no permeten separar entre inversió financera i els estocs i això fa que sigui ‘volàtil’. ‘Amb aquesta volatilitat, extreure missatges de fons és molt complicat’, ha declarat. En l’estudi de la cambra, i prenent com a referència dades del govern espanyol sobre aquests estocs productius, es constata que el valor de l’estoc net d’actius productius vinculats amb la inversió estrangera rebuda a Catalunya s’estimava en 25.593 milions d’euros el 2017, el que representa un 10,9% del PIB català i un 22,5% de tots els actius productius vinculats amb la inversió estrangera arreu de l’estat espanyol. El valor dels mateixos actius localitzats a Madrid representa el 17,1% del total, ‘per sota del seu pes en el PIB que és del 19%’. L’estudi analitza el període 2003-2017 i s’observa que en aquesta sèrie el pes que representa Catalunya ha variat relativament poc entre el 23% del 2003 i el 22,5% del 2017. La xifra del 2017 està per sobre del 21,5% del 2016. L’informe analitza també el nombre d’ocupats associats amb la inversió estrangera rebuda a Catalunya, que s’estima en 313.515 persones a 31 de desembre del 2017, el que representa un 9,5% de tots els ocupats a Catalunya i un 22,5% dels vinculats a la inversió estrangera en el conjunt de l’estat. En aquest cas, l’anàlisi de la Cambra conclou que la Comunitat de Madrid supera Catalunya, amb un 29,1% del total. Rovira ha afirmat que això està relacionat amb la diferent estructura productiva de les dues economies, ja que Catalunya té una base industrial, mentre que Madrid té major concentració de serveis professionals, més intensius en capital humà. L’estudi calcula també el grau de ‘distorsió’ associat a l’efecte seu i conclou que en el cas de Catalunya el valor dels actius productius de la inversió estrangera és del 22,5% del total si es treu l’efecte seu, mentre que si no es desgrana aquest factor el pes baixa fins al 13%. En el cas de Madrid, si es treu l’efecte seu el seu pes en la inversió productiva estrangera seria del 17,1% i no del 68% que dona si no es té en compte. Així, conclou que “es subestima entre un 30 i un 40%” en el cas de Catalunya i ‘es multiplica entre tres i quatre vegades’ en el cas de Madrid. Pel que fa a la comparació internacional, la Cambra afirma que Catalunya destaca com un dels països de l’Europa Occidental amb un major pes de l’estoc acumulat d’inversió estrangera amb un 57,4% el 2017. Afegeix que la quota catalana s’ha mantingut estable en els darrers anys i per sobre del seu pes en aquestes economies. Per últim, l’estudi també analitza la inversió productiva en el seu conjunt, tant l’estrangera com la domèstica, i conclou que el 2018 la inversió productiva de l’economia catalana representa un 10,9% del PIB català, per sobre del 10,4% de l’estat. Canadell defensa que el procés no afecta a l’economia catalana Un cop exposades aquestes xifres, Canadell ha assegurat que demostren que Catalunya lidera ‘clarament’ la inversió estrangera i que ‘el procés no ha afectat a la inversió estrangera’. A més, s’ha aventurat a dir que el creixement de la inversió total el 2018 fa pensar que l’estrangera també ho haurà fet. El president ha destacat que ‘tot i la pressió política que ha patit Catalunya’ després de l’1-O i ‘amb un estat en contra’, l’economia catalana ‘presenta fortalesa i resiliència’, sent ‘molt atractiva internacionalment’. En aquest sentit, ha criticat que l’estat ‘no afavoreix les inversions a Catalunya’ i que es generen notícies ‘tendencioses’ per enviar el missatge que ‘el procés va molt malament per a l’economia catalana’ i crear un ‘estat d’opinió contrari’. El president ha insistit en el fet que tradicionalment es donen les xifres sense tenir en compte l’efecte seu que concentra Madrid en moltes empreses i ha esperat que ‘en properes vegades els mitjans siguin conscients que existeix l’efecte seu i que no es poden treure les conclusions que s’han tret’. ‘És inacceptable que es torni a parlar d’inversions que arriben sense explicar l’efecte seu’, ha sentenciat. Segons el seu punt de vista, el procés no ha afectat negativament a la inversió estrangera i ha afegit que, a més, ‘hi ha una part positiva’ perquè gràcies a això Barcelona ‘està molt més al mapa que abans del procés’. Ha afegit que això pot afectar positivament quan una empresa estudia en quines ciutats invertir. Ha reconegut però que ‘és probable que algú s’hagi fet enrere’ i s’ha preguntat quina seria la situació si Catalunya tingués l’efecte capitalitat. Reitera que la campanya de l’ANC no és un boicot En tornar a ser preguntat, Canadell ha insistit que la campanya de l’ANC sobre el cercador d’empreses compromeses no és un boicot sinó que està pensada per posar en valor una sèrie d’atributs d’una sèrie d’empreses. Per aquest motiu, ha replicat al president de Foment, Josep Sánchez Llibre, que dir que aquesta campanya és un boicot ‘és una errada enorme’. ‘Allà ell amb les conseqüències de la demanda que ha interposat’, ha declarat en relació amb la denúncia que la patronal ha interposat davant de Competència. Anuncia que no contestarà preguntes en castellà En el torn de preguntes i quan una periodista li ha demanat que respongués en castellà, Canadell ha explicat que ha decidit, juntament amb el seu equip, fer les rodes de premsa íntegrament en català i no contestar preguntes en castellà. ‘He pres la determinació, amb el comitè directiu, de fer les rodes de premsa només en català perquè a més el reglament intern diu que s’han de fer només en català’, ha asseverat. Ha afegit que contestar dues vegades la mateixa pregunta en dos idiomes també pot fer que la resposta ‘sigui diferent’. ‘El reglament intern diu això i ho farem en català’, ha conclòs. La resposta arriba després de la polèmica generada quan en una anterior roda de premsa ja va dir que es pensaria si contestaria les preguntes en castellà, cosa que sí va fer en aquella ocasió.

Catalunya lidera la inversió estrangera a l’estat espanyol

El capità del vaixell Open Arms, Marc Reig, ha sol·licitat a l’ambaixada espanyola a Malta que doni asil als 31 menors salvats en alta mar i designi un port on traslladar-los. Concretament, ha demanat a l’ambaixada que tramiti el procediment d’asil de manera urgent ‘atesa la situació d’incertesa en què es troba el vaixell Open Arms, que continua sine die en aigües internacionals’. en l’escrit dirigit a l’ambaixada al que ha tingut accés Efe, el capità explica que els 31 menors ‘compleixen les condicions per a ser reconeguts com a refugiats’ i que ja se n’ha informat el Tribunal de Menors i de la Procuradoria de Menors de Palerm sense obtenir resposta. Marc Reig demana que l’ambaixada traslladi al govern espanyol aquesta situació perquè admeti la seva competència com a estat de pavelló del vaixell i ‘en consideració a les circumstàncies especials que concorren en el cas, ordeni a l’autoritat corresponent que n’organitzi la tramitació urgent, inclòs el trasllat dels menors’, al lloc habilitat per a això. L’Open Arms és en alta mar amb 151 migrants salvats en tres operacions diferents aquests últims dies, a l’espera de rebre autorització per a desembarcar en un port segur, però fins ara Itàlia i Malta s’hi han negat. La llei de la mar obliga a salvar els nàufrags El professor de dret marítim de la Universitat Politècnica de Catalunya i coordinador legal de l’ONG Proactiva Open Arms, Jaime Rodrigo de Larrucea, ha recordat que Itàlia, i també Espanya, havia signat i ratificat tant la Convenció del Dret del Mar com el Conveni Internacional sobre Recerca i Salvament Marítims, que imposen al capità d’un vaixell l’obligació de salvar els nàufrags i deixar-los en un lloc segur. No obstant això, Itàlia recorre a una llei pròpia aprovada fa poc que impedeix que vaixells amb migrants atraquin als seus ports, una ‘contradicció amb els convenis internacionals’. Per la seva banda, ‘Espanya s’empara en el reglament comunitari que diu que el desembarcament es farà al port segur més pròxim i diu que aquest és Itàlia’. ‘Espanya i Itàlia es passen la pilota. Els polítics miren pel seu interès polític a curt termini’, diu Rodrigo de Larrucea, qui precisa que en alta mar no existeix el terme ‘migrant’, sinó el de ‘nàufrag’. Sobre l’actitud d’Itàlia davant el suposat incompliment dels convenis internacionals, el coordinador legal d’Open Arms ha explicat que l’ONG voldria acudir al Tribunal Internacional del Dret del Mar, però que li calia l’autorització de l’estat espanyol. Si el blocatge en alta mar continua, el vaixell considera de ‘fer-se internar’ a Itàlia, com va fer el Seawatch: ‘Acabaríem a la presó o on fos, sabent que els jutges italians ens deixaran en llibertat perquè la legalitat és la nostra, no la dels estats’, ha asseverat.

Open Arms demana a Espanya asil per als 31 menors que du a bord

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha assegurat que no prohibirà mai els llaços grocs, malgrat les advertències de la Junta Electoral espanyola (JEC). Torra s’ha defensat de l’acusació de Cs que s’amaga darrere dels consellers, que van pactar actuar de manera coordinada, i del Síndic de Greuges, després que la portaveu del govern, Elsa Artadi, avancés ahir que Torra seguirà les recomanacions de Rafael Ribó sobre el manteniment dels llaços als edificis públics en període electoral, hi estigui o no d’acord. El president de la Generalitat ha dit que no s’amaga de res. ‘He pres les decisions que crec que he hagut de prendre’, ha afirmat durant la sessió de control al parlament. ‘Estic a favor de la llibertat d’expressió, de més llibertat d’expressió i més democràcia’, hi ha afegit. Inés Arrimadas ha acusat Torra de mantenir ‘propaganda separatista’ als edificis públics de la Generalitat, cosa que considera una ‘vergonya’ durant tot l’any, però especialment en període electoral. Per a Torra, però, el fet que Cs al·legui que els llaços grocs són símbols polítics implica que accepti l’existència de presos polítics. ‘Aquí es fan els fatxendes i davant dels jutges s’enfonsen’, ha sentenciat Arrimadas. L’expressió ha fet que la diputada de la CUP Maria Sirvent hagi demanat que la líder de Cs sigui amonestada per aquest ús del llenguatge i el president de la cambra, Roger Torrent, ha garantit que s’abordaria la queixa. Arrimadas ha tornat a recordar les declaracions d’alguns dels encausats, com ara el fet que hagin qualificat de simbòlica la declaració d’independència, per contrarestar el manteniment dels llaços amb l’actitud que tenen els independentistes davant de la justícia espanyola. ‘Es passen el mort els uns als altres, no se’n recorden…’, ha dit. La líder de Cs ha exhibit fotografies de llaços grocs en edificis públics, una de les quals era la façana del Palau de la Generalitat, i les ha estripades al final de la seva intervenció.

Torra, sobre els llaços grocs: ‘No prohibiré mai res’

Noelia Bail ha estat elegida nova secretària general de Podem Catalunya i substituirà Xavier Domènech. Ha aconseguit 2.305 vots (el 32,04% d’un total de 7.422) en les eleccions primàries que van començar dijous passat, amb sis candidatures. Bail, llicenciada en ciències polítiques i en dret per la UPF, i màster en polítiques d’igualtat de gènere, és membre del consell ciutadà de Podem, i en la darrera direcció comandada per Albano-Dante Fachin va ocupar la secretaria de feminismes i coordinació interna. Després de Bail, Jaume Durall ha aconseguit 2.286 vots, el 31,77% del total; Belmonte, 1.460, el 20,29%; Rafael Garcia, 548 vots, un 7,62%; i Francisco José Herrador, 350, un 4,86%. El mandat de Bail al capdavant de Podem té la mateixa vigència que el del consell ciutadà de Podem Catalunya que va emanar de les primàries de l’abril d’aquest any. L’11 d’abril de 2021, el consell es dissoldrà i es convocarà un procés de renovació de la direcció.

Noelia Bail substitueix Domènech com a secretària general de Podem Catalunya

El president dels Estats Units, Barack Obama, ha felicitat aquest dimarts a l’ex-secretària d’Estat Hillary Clinton per aconseguir el nombre de delegats necessaris per obtenir la nominació del Partit Demòcrata a la Casa Blanca. ‘La seva històrica campanya ha inspirat milions de persones i és una extensió de la llarga lluita per les famílies de classe mitjana i els nens’, ha indicat la Casa Blanca en un comunicat. En el mateix comunicat, ha apuntat que Obama es reunirà dimecres amb el pre-candidat demòcrata Bernie Sanders, després de la celebració de l’últim ‘superdimarts‘ a les primàries del partit.

Obama felicita Clinton per aconseguir els delegats necessaris per obtenir la nominació a la Casa Blanca

El nou delegat del govern espanyol al consorci de la Zona Franca, Pere Navarro, té una qüestió candent: l’expulsió de la Germandat d’Antics Cavallers Legionaris de les casernes del barri de Sant Andreu de Barcelona. El consorci és el propietari dels terrenys on els legionaris gestionen un local i un solar. En total, són uns cinc mil metres quadrats que han d’anar destinats a equipaments pel barri segons un pla urbanístic que data del 2006. Els veïns i l’Ajuntament de Barcelona han expressat reiteradament el seu rebuig a la presència dels legionaris. ‘És una qüestió que encara no hem tractat. El delegat acaba d’arribar i encara es va posant al dia’, diuen des de l’ens públic. En aquest sentit, expliquen que el plenari encara no està constituït i que la Moncloa encara ha de nomenar càrrecs. És per això que no hi ha terminis fixats i que el consorci, diuen, no estarà completament operatiu ni prendrà decisions fins al setembre. ‘El canvi de govern ha estat de cop i volta i és com si acabéssim de sortir del llit’, s’escuden. La batllessa de Barcelona, Ada Colau, presideix el consorci de la Zona Franca i el plenari. Tanmateix, la gestió i la presa de decisions depenen de dos òrgans de govern més: el comitè executiu i l’equip directiu. Ambdós encapçalats pel delegat de l’estat, Pere Navarro, qui, en última instància, només ha de retre comptes davant el Ministeri d’Hisenda espanyol. D’aquesta manera, malgrat ser un ens format pel consistori i el govern espanyol, és aquest segon que n’acapara la governança. Una germandat a l’aixopluc del PP Els legionaris ocupen l’espai de les casernes des de fa uns trenta anys. El 2013, el consorci de la Zona Franca –en mans del PP– en va regularitzar la situació permetent que la germandat fes un ús a precari de les instal·lacions. És a dir, de manera gratuïta i temporal, a canvi de mantenir i condicionar el local que fan servir mentre no comencen les obres. És en aquest moment que també els van cedir el solar on fan desfilades militars habitualment. Una decisió que va desencadenar protestes al barri. El regidor del districte, Raimond Blasi (CiU), va assegurar que l’aportació de la germandat era nul·la, que vivia ‘reclosa al seu espai’ i que no estava ‘oberta a la ciutadania’. Tres anys més tard, l’antic delegat, Jordi Cornet, políticament format en el PP d’Aleix Vidal-Quadras, va tancar la porta a desnonar els legionaris argumentant que el consorci tenia ‘un compromís legal amb ells’. Així doncs, es va negar a pagar una indemnització de 30.000 euros als legionaris perquè abandonessin l’espai, tal com reclamaven l’ajuntament i els veïns. ‘El consorci s’estima més un ocupant controlat que no pas un ocupant descontrolat. Sense ells hi hauria riscs d’ocupacions més problemàtiques a l’hora de tirar endavant el desenvolupament urbanístic que tenim planificat’, va dir Cornet. A més, va afegir que la germandat no es mouria fins que es trobés un espai alternatiu per als legionaris. Jesús Cañadas, president de la Germandat dels Antics Cavallers Legionaris, va declarar que no s’oposarien a abandonar les casernes quan comencessin les obres. Però que en cas acceptarien que els fessin fora sense més: ‘D’aquí només ens traurà un jutge’. ‘No volem els legionaris’ ‘Cada cap de setmana fan desfilades militars. Canten “El novio de la muerte” i passegen el crist davant d’una bandera espanyola gegant. Sant Andreu no és això. Sant Andreu és un barri de pau, de convivència i de cultura. No volem els legionaris. Ni aquí, ni enlloc. No aporten res. Ens dol molt que a casa nostra es fomenti la guerra i el militarisme.’ Així s’expressa Santi Serra, president de l’Associació de Veïns del barri de Sant Andreu de Palomar. Denuncia que les exhibicions militars que fan al solar es poden veure des del pati de l’escola Eulàlia Bota. ‘Un pare d’un alumne va portar a la fiscalia l’exhibició d’armes i simbologia franquista que fan al seu local. Però van arxivar la causa esgrimint que era un espai d’ús privat’, explica. Serra demana al consorci que desencalli els equipaments pendents d’ençà del 2006. ‘Només cal voluntat política i una mica de comprensió sobre el barri’, diu. En aquest sentit, assegura que cal desblocar la situació perquè ‘les casernes s’han convertit en una zona degradada i que cal revitalitzar com més aviat millor’. En el cas dels legionaris, proposa que els expulsin i al local s’instal·li el Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona, que ara és a les Glòries pagant un lloguer a la immobiliària Colonial de més de 600.000 al trimestre. Sobre el nou delegat, Pere Navarro, Serra espera que ‘tingui més sensibilitat amb el barri’, però admet que és més un desig que no pas una realitat: ‘Hem tingut altres delegats socialistes i continuem pendents de tot plegat. “Acabem d’aterrar”, diran. Però el projecte de casernes és del 2006 i el delegat era Manuel Royes… També del PSC i de Terrassa.’ L’ajuntament demana un canvi d’actitud La regidora del districte de Sant Andreu, Laia Ortiz, demana que el nomenament de Pere Navarro comporti un canvi d’actitud. ‘Massa sovint el consorci, tot i ser present en diversos barris de la ciutat, no ha escoltat les demandes dels veïns i no ha rendit comptes per les seves actuacions. Cal un canvi d’actitud i voluntat de desencallar les coses’, critica. La regidora reconeix que feia falta un nou interlocutor després de ‘topar amb un mur’ com Jordi Cornet, que no volia abordar qüestions com els espais cedits als legionaris. Tanmateix, diu: ‘Quan veiem fets i compromisos, podrem valorar si el canvi és en positiu. Han passat governs de tots els colors i sempre ha mancat la cooperació.’ Ortiz considera que el trencament del pacte de govern amb el PSC no afectarà les decisions del consorci: ‘Esperem que hi hagi lleialtat institucional.’ Per això, argumenta que la ruptura del pacte és una decisió que s’emmarca en el context municipal. ‘El nou delegat pot tenir discrepàncies amb el govern de Barcelona, però no té motius per a castigar la ciutat i convertir-la en un ostatge del tacticisme polític’, declara. En el cas dels legionaris, la regidora defensa l’actuació del consistori. Recorda que s’ha portat diverses vegades al plenari del consorci la cessió de l’espai a la germandat i que recentment l’han multada amb més de 2.000 euros per incomplir les ordenances municipals. Sobre les desfilades militars, Ortiz diu: ‘Els legionaris ja saben que no ens agraden les seves actuacions. I continuarem essent molt exigents amb l’aplicació del marc legal.’

Expulsar els legionaris de les casernes de Sant Andreu, l’afer pendent de Pere Navarro

En una setmana marcada per les declaracions dels guàrdies civils al Tribunal Suprem espanyol, l’advocat Benet Salellas fa un advertiment en aquesta entrevista amb VilaWeb: ‘La jugada que tenim aquí és de molt de risc, perquè al final discutirem si manifestar-se en una caserna de la Guàrdia Civil és violència; si fer un escarn a una comissió judicial és violència… És una visió reaccionària sobre el dret de manifestació i el dret de protesta. S’ha de preservar la desobediència civil com a instrument de lluita.’ Salellas forma part de l’equip d’advocats de la defensa del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, juntament amb Marina Roig i Àlex Solà. I parla d’aquest element perillós que veiem en el judici, de l’intent de criminalitzar la mobilització social. Aprofitem la pausa per a dinar d’una de les sessions d’aquesta setmana; les jornades del judici són tan intenses que costa d’agafar perspectiva i no perdre’s en els detalls, en els paranys que posen els fiscals, els guàrdies civils i Marchena mateix. No hi ha gaire temps, perquè a primera hora de la tarda reprèn la sessió i, abans, Salellas tindrà un moment per a parlar amb Cuixart. I tots aquests moments són or. Entre cullerada i cullerada, provem d’agafar perspectiva sobre un judici que fa més d’un mes que va començar i que s’allargarà probablement fins a l’estiu. —Què us han semblat els testimonis dels agents sobre l’odi i la violència a Catalunya? —Això és un judici d’estat. I res del que passa en aquesta sala no és casual ni innocent. Els guàrdies civils han modificat el relat que ells mateixos ja havien establert en els atestats i han utilitzat fets i expressions i han construït una versió que és nova, que ve construïda per unes indicacions que algú els ha donat, no sé si del Ministeri de l’Interior o de la fiscalia, perquè introdueixen conceptes nous, un llenguatge nou… Un llenguatge que es va repetint en tots els testimonis. Nosaltres pensàvem que discutiríem sobre què va passar, i per això érem partidaris d’utilitzar els vídeos com a mecanisme de contrast, però amb aquestes declaracions dels guàrdies civils ens hem trobat que tenen un altre objectiu. No es tracta de parlar dels fets, sinó de caracteritzar l’independentisme de forma col·lectiva amb aquesta falsa idea de l’odi. —Marchena diu que no tindrà en compte els atestats d’aquests agents, i us diu que us beneficia. Però fa trampa? —Fa trampa quan diu que l’atestat no té cap mena de valor en el judici. Sempre s’ha dit que l’atestat no pot tenir un valor de prova, i amb això hi estic d’acord. No podem considerar que els fets han passat perquè ho digui un atestat, sinó que ha de venir algú al judici a explicar-ho. Ara, que no puguis utilitzar l’atestat com un element de valoració del testimoni que hi ha en el judici, que la credibilitat del testimoni no pugui ser discutida per l’atestat, això no ho compro. —Fins a quin punt us posa entrebancs Marchena? —En els judicis que estem acostumats a fer normalment, no hi ha limitacions sobre les preguntes que fas, com les fas, quins documents vas introduint… Perquè tot és al sumari i es tracta que al judici fem aflorar les contradiccions que ens ajuden a establir la veritat. Marchena introdueix un model molt més formalista que ens limita les regles del joc, i que evita o ens allunya de poder arribar a la veritat dels fets. Això em sembla malament. Té por de la realitat dels fets, i mantenir-se en aquesta formalitat és una manera de garantir que determinats elements perillosos que ell no vol que entrin en el judici no hi entrin. —Quins elements perillosos? —Per exemple, les duríssimes crítiques que podem fer en relació amb l’actuació dels poders de l’estat i a les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut. No solament l’1-O, que és l’element més visible, sinó en altres qüestions, en la gravetat dels fets de les setmanes prèvies a l’1-O, i en el clima demofòbic, de retrocés de drets, que expliquen per què tanta gent omplia els carrers i sortia a protestar. Sóc contrari a la utilització d’un excessiu formalisme en el procediment penal, i també penso que Marchena és contradictori. Perquè aquest formalisme només serveix en alguns moments, i depèn per a quines coses. Quan nosaltres volem interrogar sobre el 20-S els testimonis proposats per Vox, ens diu que no ho podem fer. I en canvi, ell fa igual amb Trapero, després d’haver denegat a la fiscalia la pregunta sobre la reunió del 28 de setembre a palau. Marchena demostra que fa un cert joc de mans judicial. —Quina és la gravetat de la pregunta que va fer a Trapero? —Quan Marchena suspèn la sessió al migdia perquè no sap si ha d’admetre la pregunta que volia fer el fiscal a Trapero, i tornen de la sessió i deneguen la pregunta, en aquell moment ja sap que quan acabi la sessió el tribunal formularà aquella pregunta. Vam observar el tribunal, i ja es va veure que no hi va haver una deliberació al final de la sessió per a decidir si farien la pregunta o no. Aquella pregunta a Trapero s’havia decidit en la pausa del migdia. Marchena juga molt bé els ritmes per anar canviant les regles del joc sempre al servei d’un judici d’estat. I l’interessa establir un relat dels fets que salvi l’estat, i mai que el condemni, que és el que algunes de les defenses volem plantejar. —Per què Marchena va voler fer aquella pregunta a Trapero? Què cercaven? —És difícil de saber. La resposta de Trapero és polièdrica, perquè d’una banda desmunta el relat sobre la rebel·lió de la utilització del cos dels Mossos d’Esquadra com a instrument armat al servei del projecte independentista, però també col·loca els membres del govern en una posició molt clara de determinació política sense límits en relació amb la decisió del referèndum. És a dir, reforça la vinculació del govern amb el referèndum, que és una cosa que amb les declaracions d’alguns dels acusats havia quedat una mica de perfil. No em preocupa tant la pregunta en concret sinó que el tribunal mateix, en un judici en què a les parts ens posen molts obstacles per a preguntar, formulin una pregunta que casualment és una pregunta que volia fer el fiscal. Perquè això pot comprometre la imparcialitat del tribunal. —Com la pot comprometre? —Pot ser un indicador que el tribunal ja té una opinió feta i que cerca les proves per a confirmar-la. Això, quan és una pregunta de la fiscalia, pot ser un indicador que el tribunal ja ha establert un relat previ, que té un prejudici i que no és absolutament imparcial durant el judici. —Com pot influir el testimoni de Trapero sobre l’acusació de rebel·lió? —Trapero va fer una cosa molt important. Va fer aflorar en el judici la veritat sobre un element que s’ha tergiversat molt: el paper dels Mossos durant el procés independentista. Trapero, com a cap dels Mossos, ha tingut una obsessió a mantenir el cos al marge del conflicte, a diferència de l’a por ellos de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola. Ha intentat que els Mossos fossin una policia per a tothom i que no resultés afectada per la situació política. I crec que ho ha aconseguit bastant. Ell va venir a explicar això. La veritat sempre és revolucionària, no hi pot haver res millor que explicar les coses tal com són, i ell ho va fer. Hi deu haver qui tenia unes expectatives posades en Trapero que no s’han complert, qui pensa que s’ha quedat curt… Però trobo que va ser extremadament detallat i sincer en el paper dels Mossos la tardor del 2017. —Ara han de reforçar l’argument dels murs humans, això de la violència i l’hostilitat de la gent. —Sí, ara col·loca tota la centralitat del judici en l’element de la societat civil mobilitzada. I des de la nostra perspectiva, si la sentència és condemnatòria, pot ser extremadament perillosa, perquè al final en el judici tindrem una discussió molt interessant sobre fins a quin punt els actes de manifestació pacífica i de resistència pacífica poden ser considerats violència en termes penals. Això és molt greu, perquè si s’estableix aquesta equació, s’haurà criminalitzat la protesta, no únicament la independentista, sinó a l’estat espanyol. I un instrument de lluita en les societats madures com la desobediència civil quedaria de cop il·legalitzat. La jugada que tenim aquí és de molt de risc, perquè al final discutirem si manifestar-se en una caserna de la Guàrdia Civil és violència; si fer un escarn a una comissió judicial és violència, si endarrerir la sortida d’una comitiva judicial és violència… I això que intenten la Guàrdia Civil i la fiscalia és una visió reaccionària sobre el dret de manifestació i el dret de protesta. —Fins a quin punt Marchena valorarà per a la sentència que hi hagués brutalitat policíaca l’1-O? L’importa, això? —Ells ja tenen una idea prèvia dels fets. A la sentència, alguna cosa haurà de dir sobre els centenars de lesionats que hi va haver a Catalunya l’1-O; no sé pas si compraran la tesi mediàtica que van ser responsabilitat de Carles Puigdemont perquè no va aturar el referèndum. Hi ha una responsabilitat dels agents que van actuar i dels seus comandaments operatius i polítics, i el tribunal n’haurà de dir alguna cosa. Amb uns fets que han tingut una transcendència internacional com mai a l’estat espanyol, no s’entendria que el Tribunal Suprem hi passés de perfil. —En la fase d’instrucció bé que ho ha fet. Marchena té un problema amb la instrucció? —Jo crec que mira d’allunyar-se de la instrucció que va fer Llarena. No sé si per conveniència o per convenciment, però mira d’allunyar-se d’una instrucció que a ulls de moltíssima gent que en sap, de dret, no és justificada ni justificable. —Tal com va anar, el testimoni de la secretària judicial del 20-S us afavoreix o us perjudica? —El seu testimoni va demostrar com es pot construir un relat de sedició a partir de les sensacions d’una sola persona que estava incomunicada dins d’un edifici i que en cap moment no va sortir al carrer. Em fa un pànic jurídic espectacular que es pugui justificar una rebel·lió o una sedició amb això. I em preocupa que, simplement, perquè la institució reconeix un poder a aquesta senyora com a lletrada de l’administració de justícia, ens hàgim de creure la seva versió dels fets contra la versió dels fets dels milers de persones sobre el 20-S. Perquè es tracta de donar valor a la versió d’algú simplement perquè és funcionària de l’estat. —El tribunal tendeix a donar més valor a testimonis com aquest? —Esperem que no. Pensem que les explicacions que li van demanar no van ser suficients per a donar-li credibilitat. I ens va servir molt per a demostrar que l’escorcoll dins la Conselleria d’Economia va anar molt més enllà que no preveu la llei. Per defensar la llei, la saltaven. —Demostrar això pot tenir impacte públic, però també en pot tenir per a la sentència? —És un element més. El sistema espanyol funciona per la lliure valoració de la prova: el tribunal pot agafar qualsevol de les coses que hi ha en el judici, interpretar-les soles, tractar-les conjuntament, agafar una part d’una prova i una part d’una altra i d’aquí extreure’n una conclusió… És un element més que hi haurà damunt la taula del tribunal quan hagi de dictar sentència. Nosaltres intentarem posar molt d’èmfasi en els valors democràtics, en la defensa dels drets fonamentals, en la manera com pensem que en una societat democràtica fenòmens com el 20-S i l’1-O demostren que la societat catalana té una capacitat d’autoorganitzar-se per a defensar els seus drets, fins i tot utilitzant una institució com la desobediència civil. I això s’ha de preservar. S’ha de premiar la gent que surt al carrer a protestar, i no pas castigar-la. Des de la perspectiva de la defensa d’aquests valors democràtics, intentarem convèncer el tribunal que l’única manera de resoldre aquests fets és amb l’absolució. —Com ha evolucionat la coordinació entre els advocats de les defenses? —Tenim tot un seguit d’obligacions per a preparar les sessions que fan que no tinguem tot el temps que voldríem per a preparar la coordinació. I correm el risc que la inèrcia ens atrapi i que deixem de pensar en el judici i deixem de dibuixar estratègies i deixem de marcar-nos objectius a mitjà termini en aquest judici. —Que us perdeu massa en els detalls? —I en el dia a dia, que ens arrossega una mica i de vegades perdem la visió estratègica del judici. Des de les mirades que té aquest judici, que són diverses, hem demostrat en alguns moments que n’hi ha, de coordinació. I penso que la qüestió més important és que la cosa que fa autèntica por a Marchena és que les defenses ens posem d’acord. Quan ho fem, aconseguim de generar un cert debat públic sobre aquella qüestió, apareixem als mitjans, generem un element fora del judici que pot tenir incidència dins. I per a Marchena és més difícil de resoldre la situació; quan és un sol advocat qui es queixa, ell té més facilitat per a desactivar-ho. Quan som totes les defenses, o gairebé totes, que ho fem argumentadament i per escrit, ho té més difícil. I també amb vista al post-judici. —Marchena té por d’Estrasburg? —Té por de la imatge que dóna l’estat espanyol a l’exterior amb aquest judici. Ell és perfectament conscient que hi haurà decisions sobre aquest judici que arribaran més endavant des d’Estrasburg, i està preocupat, evidentment. —En què es fixarà més Estrasburg de les coses que veiem en aquest judici? —Hi ha diversos elements, com el dret de la protesta, el dret de manifestar-se, de quins són els límits que un estat democràtic pot plantejar. I tot el que té a veure amb la llibertat d’expressió, i el fet que hi hagi gent asseguda en aquest judici que està acusats essencialment a partir de piulets de Twitter, de discursos i de proclames. Aquests elements són centrals en el judici. També hi ha un debat formal, la justícia no pot fer-se de qualsevol manera, i aquí entrem en la imparcialitat de tribunal, i per què hi ha hagut tanta obsessió que el judici es fes al Suprem. I després tenim elements com les proves denegades, o la manera com es practiquen les proves en el judici, la presència de Vox, elements procedimentals que alteren el judici just i sobre els quals Estrasburg probablement tindrà alguna cosa a dir. —Ja podríeu presentar una demanda a Estrasburg sobre la presó provisional de Jordi Cuixart. Ho fareu? —Ho hem d’acabar d’estudiar, perquè tenim una petició pendent al grup de l’ONU de detencions arbitràries i són mecanismes incompatibles, en principi. Hem de valorar-ho, perquè si anem a Estrasburg haurem d’abandonar el grup de detencions arbitràries. —Com està Jordi Cuixart, després de tantes setmanes de judici? —Es troba bé, malgrat les circumstàncies personals. Ha fet un procés important perquè la presó, en comptes de ser un espai que l’anul·li, sigui un motiu per a treure força, per a continuar lluitant. Ell va poder fer una declaració d’intencions i de manera de vida, com ell entén la situació que li ha tocat viure i que és una lliçó per a tothom. Ell viu amb molt de convenciment que la situació de privació de llibertat li servirà per a continuar avançant en la lluita per les llibertats del nostre país. —Com l’afecta el ritme que aplica Marchena al judici? —Ell sempre diu que hem guanyat la batalla perquè hem aconseguit que el tribunal ens tracti com a presos polítics. Ho diu perquè no són pas a les garjoles de l’Audiència espanyola, sinó que mengen el menú que el tribunal ha deixat que els serveixin; no estan emmanillats des del moment que arriben a les dependències de l’Audiència espanyola , poden rebre visites dels advocats i dels familiars mentre són allà, i de treballar, d’escriure cartes, de rebre gent… No es pot entendre en cas cas que la situació sigui de privilegi, però sí que és el reconeixement d’un estatus especial que els dóna el tribunal com a presos polítics. No podem oblidar l’altra gent que abans de nosaltres ha passat per processos polítics al Suprem o a l’Audiència espanyola, i que ho ha hagut de fer en condicions molt pitjors que nosaltres, molt més restrictives en termes de defensa. És cert que el tribunal no pren totes aquestes mesures perquè tingui una concepció de la justícia respectuosa i amb totes les garanties, sinó per una pressió social i internacional que hi ha hagut; i això és una victòria nostra, de la societat civil.

Benet Salellas: ‘Marchena té por que ens posem d’acord’

Felipe VI ha reivindicat avui el ‘respecte a les normes’ durant l’acte institucional dels quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques, en un discurs on ha advertit els principis democràtics només cobren vigència ‘dins de la llei’ perquè ‘fora de la Llei només hi ha arbitrarietat, imposició, inseguretat i, en últim extrem, la negació mateixa de la llibertat’. El monarca espanyol no ha fet cap al·lusió directa a Catalunya però ha farcit el seu discurs de referències al procés independentista. Segons Felipe VI, ‘cap camí que s’emprengui en la nostra democràcia pot –ni ha de- conduir a la ruptura de la convivència, al desconeixement dels drets democràtics de tots els espanyols o a la negació dels valors essencials de l’Europa a la qual pertany’, i ‘menys encara un camí que divideixi els espanyols o que trenqui l’esperit fraternal que ens uneix’. Després de mesos en què ha obviat el procés, Felipe VI ha introduït aquest missatge en el discurs de l’acte institucional on han assistit els ‘pares’ de la constitució espanyola i els membres de les primeres corts espanyoles, així com els ex-presidents del govern espanyol Felipe Gozález i José María Aznar. El monarca ha reivindicat els valors de la constitució com el ‘gran projecte de reconciliació nacional’ cap a la construcció del ‘gran projecte de l’Espanya democràtica’, així com ‘l’afirmació de la nostra unitat nacional assumint la diversitat territorial d’Espanya amb orgull i coherència’. Recorda la ‘diversitat’ de l’estat espanyol En aquest marc ha recordat que aquesta afirmació implica també el reconeixement d’aquesta ‘diversitat està en la nostra història i defineix la nostra pròpia identitat nacional’. ‘Els sentiments s’han de respectar i comprendre, mai ignorar, enfrontar i dividir’, ha dit. Per aquest motiu ha recordat que la constitució del 78 va ‘proclamar la seva voluntat de protegir tots els pobles d’Espanya en l’exercici de les seves cultures i tradicions, de les seves llengües i de les seves institucions; i va reconèixer l’autogovern de les seves nacionalitats i regions, que són també patrimoni de tots els espanyols’. Reclama ‘respecte a les normes’ En tot cas ha recordat que les primeres eleccions democràtiques van obrir pas a un període de ‘convivència’ i ha alertat que ‘cap camí que s’emprengui a la nostra democràcia pot –ni ha de- conduir a la ruptura de la convivència, al desconeixement dels drets democràtics de tots els espanyols o a la negació dels valors essencials de l’Europa a la qual pertanyem’, i ‘menys encara, un camí que divideixi els espanyols o que trenqui l’esperit fraternal que ens uneix’. També ha assegurat que aquesta ‘convivència’ té ‘la seva major garantia i protecció en les normes que l’emparen’. ‘Perquè el respecte a aquestes normes, en democràcia, no és una amenaça o una advertència per als ciutadans, sinó una defensa dels seus drets’. Segons el monarca, ‘dins de la llei és on cobren vigència els principis democràtics, on s’han d’encaminar els antagonismes i resoldre els desacords i les diferències mitjançant el diàleg i el debat’. ‘Fora de la Llei només hi ha arbitrarietat’ Per aquest motiu ha advertit que ‘fora de la llei, com ens ensenya la història, només hi ha arbitrarietat, imposició, inseguretat i en últim terme, la negació mateixa de la llibertat, perquè com diu una antiga cita: ‘La llibertat sempre segueix la mateixa sort que les lleis: reina i mor amb elles’.

Felipe VI afirma que ‘fora de la llei’ només hi ha ‘arbitrarietat’

Declarations from the Vice-President of the government of Catalonia and the Minister of Economy and Finance, Oriol Junqueras, to the international press have caused uproar. He talks about the enormous Spanish debt and the inefficiency of the Spanish state, in contrast to the efficiency and reliability that he says that a Catalan Republic would have. Already in the most important period of the whole process, Oriol Junqueras explains in the interview that ‘de facto’ independence will come with the approval of the laws of disconnection, a time when it will not only depend on Catalonia, because the international community will have to take decisions and choose. —Your declarations to the Financial Times have had a great impact. This thing about warning about the Spanish debt and saying that Catalonia could be a good partner is an important change of strategy… —The position we have defended in recent days before various international media, the Financial Times and the Global Capital, is not a new position with respect to what we have always said; what is new is that it is done from the responsibility of government. —But this kind of talk is not usual. Even the journalist of the Financial Times was surprised at your focus… —Creditors have a custom, which is that they want to recover the money they have lent. In the case of the Spanish state, the fact is that not only do they have a giant debt equivalent to one hundred percent of the GDP, but that the deficit is still growing. It is very important that the citizens of Catalonia, the financial markets and the European institution should know that the problems suffered by the Catalan institutions have not been caused by the economic difficulties of Catalonia, but rather by the arbitrary and unfair decisions of the Spanish government. It is vital that everyone should realise this! —If this is made clear, what do you think might happen? —Obviously the position of the international markets and the suprastate institutions such as the European Central Bank will be decisive in the whole of the process we are following. The independence of Catalonia will not depend exclusively on the will of the government of Catalonia. In the context of the Western world, the birth of a new state is never completely unilateral, but has to imply elements of multilateralism, and this will not be strictly public, but there will be players capable of conditioning the attitude of the Spanish government. It is very important to address the financial markets in this sense, for as has been seen in the past, the financial markets have the capacity to condition. And we must remember that this has already been done and that on one summer evening, the PP and the PSOE agreed to change the Spanish constitution. —Is it a question of convincing the financial markets that they will earn more if Catalonia is independent? —The financial markets will have to decide whether they have a single spokesperson in the figure of Spain, which up to now has been rather inefficient and not very reliable, or whether they also prefer to have a new spokesperson who has the express and firm will of being efficient and reliable, the Catalan Republic. Our position is that the second option is convenient for everyone. The financial markets will have to accept not only the democratic will of the people of Catalonia in favour of creating a new Republic, but that it will also be convenient for them to have an effective exchange. —But the rating agencies do not have a good view of Catalonia. Are they political instruments? —They are the element of expression of a political power. Their position on the debt is curious, because in no case with regard to the debt, is there a relationship of a market of free competition, as the whole of the Spanish debt is bought by the European Central Bank, it does not go to market. And there are rating agencies that drop the debt of the government of Catalonia, as if we had the right conditions to be able to place it on the financial markets, which is completely impossible. Changing the rating of something which in fact does not exist makes no sense. —The roadmap stipulates reaching independence in eighteen months, but certain discussion has arisen around this term. —No. It is an armoured agreement ratified by everyone. Since March 2015 there has been a roadmap agreed with CDC, which was included in the electoral programme of Junts pel Sí and was later agreed with the CUP in the parliamentary stability agreements that we reached. —Why don’t we go over the steps to be sure about it? —There was the commitment to achieve a parliamentary majority on 27 September, and this was done with 72 members. The second step was to declare the start of the process, which was also done on 9 November 2015. The third step is where we are now, which is to carry out the process of national transition in which the state structures are prepared that are essential for supporting a new state and the laws are made which are key to this development. —At the end of this period where we are now, what will happen? —On the one hand, these laws now being prepared have to be approved: that of juridical transitoriety, that of the Catalan tax office and that of the Social Security. —Please forgive us for being a little specific: do you imagine that these basic laws of disconnection will be approved simultaneously or separately? This is an important question. —If possible, it would be appropriate to pass them virtually at the same time. —Why? —Because they are laws which the Constitutional Court will obviously consider unconstitutional. So there has to be a time when the Parliament of Catalonia ensures that its decisions are democratic and that we will therefore be consequent with the democratic mandate. The time necessarily has to come to pass the law of juridical transitoriety, of Social Security and of the Tax office, in which the parliament of Catalonia has to act as an independent state, that is sure. And at the same time this has to be ratified as closely and directly as possible by the will of the citizens. —So we will make it to the end of the eighteen months… —Yes, at the end of these eighteen months we will have the approval of this legislative package. In a feasible period, with a margin of a few days or a few hours, and this will be the time when constituting elections will have to be called to enable the citizens of Catalonia to vote on the Parliament that will draw up the constitution of the republic. —So in the end, what will we have? —In the end, we will have the approval of this legislative package, the entry in operation of these state structures and the call to constituting elections. This will all be at the same time because it is all related. If you do not have the structures, it is of little service to pass the laws. If the laws are not passed, it serves for little to have the structures. And it would be of no use at all if the citizens of Catalonia did not ratify it. —Once these laws have been passed, can it be said that independence is a fact, that we will have ‘de facto’ independence? —That is right, and this is precisely why everything is related. The constituting elections will also act ‘de facto’ as a mechanism of popular ratification of the decisions that have been taken.

Oriol Junqueras: the markets will have to choose between an inefficient Spain and a reliable Catalonia

Un total de quatre nous diputats (dos del PSPV, un del PP i una altra de Vox) han pres possessió a les Corts Valencianes en el primer ple del període de sessions. Tots ells substitueixen companys dels respectius partits que han deixat les seves actes els últims mesos per diversos motius. El ple ha començat amb un record a Camilo Sesto, mort diumenge a 72 anys, i després han promès o jurat el càrrec Trini Castelló i Pedro Ruiz pel PSPV, Fernando Pastor pel PP i Rebeca Serna per part de Vox. Trini Castelló, que ha promès el seu càrrec en català, substitueix a Concha Andrés, que s’ha incorporat al Consell com a secretària autonòmica d’Eficiència Energètica. En el mateix grup parlamentari, el socialista, entra Pedro Ruiz, que també ha promès el càrrec en català i que ocupa la vacant del conseller Vicent Soler, qui va deixar l’acta la setmana passada per a centrar-se a aconseguir un finançament just pel País Valencià. Fernando Pastor, del PP, ha jurat el seu càrrec en castellà i torna a les Corts Valencianes en substitució d’Adrián Ballester, que va renunciar a principis de mes per a dedicar-se a la Diputació d’Alacant. Per últim, ha pres possessió una nova diputada de Vox, Rebeca Serna, qui ha jurat el càrrec ‘per Espanya’ en castellà i que ocuparà l’acta deixada per David Muñoz, qui va renunciar a l’escó a finals d’agost per motius personals.

Prenen possessió a les Corts dos nous diputats del PSPV, un del PP i una de Vox

La ministra de Defensa, Margarita Robles, ha dit al president de la Generalitat, Quim Torra, que si fa ‘un enfocament polític’ de la situació de la Covid-19 ‘no mereix ser dit responsable polític’. ‘No concebo que Torra quedi molt més enrere que els ciutadans de Catalunya i que pugui importar-li poc la salut dels catalans’, ha dit. Robles ha fet aquestes declaracions en una conferència de premsa quan Torra s’havia desmarcat del comunicat conjunt dels presidents autonòmics que es comprometien a actuar ‘amb unitat d’acció’. La ministra ha dit que la prioritat de tothom havia de ser la sanitat. ‘No és un tema polític’, ha insistit. ‘La salut és d’immensa importància i tots els altres posicionaments n’han de quedar al marge. No concebo altra cosa, i si és així aquest algú ha de quedar al marge de la vida pública’, ha arribat a dir. Semblantment, el ministre de Sanitat, Salvador Illa, ha dit que era essencial que tothom estigués ‘unit’ i ha afegit que fins ara el contacte amb les autoritats de cada comunitat autònoma havia estat ‘magnífic’. Tot i això, ha recordat que el virus ‘no entén en comunitats ni ideologies’ i que calia anar coordinats.

La ministra de Defensa espanyola amenaça Torra de ‘deixar-lo al marge de la vida pública’

El president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ha comparegut des de La Moncloa per a lloar el paper ‘exemplar’ i ‘independent’ del Tribunal Suprem en el judici contra el procés. ‘Ha estat un procés judicial amb garanties i transparència’ i sobre la sentència ha dit que l‘‘acatament significa el compliment íntegre‘. En un discurs també dirigit a l’estranger, Sánchez ha repetit que Espanya ‘és una democràcia i ningú no és jutjat per les seves idees polítiques.’ A continuació ha passat a carregar contra l’independentisme per haver ‘ignorat els drets de la majoria no independentista de Catalunya’ i haver ‘atropellat l’estatut’. També ha avisat que en els pròxims dies el govern ‘garantirà la convivència i la seguretat’ al Principat.

Sánchez s’afegeix a la línia més dura i tanca files amb el Suprem

La nova portaveu del govern, Meritxell Budó, ha anunciat que es ‘revisarà l’actuació’ dels Mossos d’Esquadra sobre la retirada de llaços grocs a diverses escoles. En la conferència de premsa posterior al Consell Executiu, ha defensat que ‘només es van detectar problemes’ en set dels 2.600 centres educatius de Catalunya. Per a revisar l’actuació es parlarà amb la direcció dels centres educatius en qüestió i ‘se seguiran els procediments dels Mossos que estan establerts’. La CGT de Lleida ofereix les seves cartelleres als centres educatius per a penjar llaços grocs A més, en l’estrena com a portaveu del govern ha reivindicat a Jordi Turull com el conseller legítim. ‘Qui hauria d’estar aquí és el conseller legítim, Jordi Turull, que aquest dissabte va fer un any que va ser empresonat, com la resta de presos’, ha lamentat.

El govern revisarà l’actuació de Mossos sobre la retirada de llaços a escoles

Els regidors de la CUP de Reus encausats per l’1-O, Oriol Ciurana i Marta Llorens, van sortir ahir en llibertat després de passar dinou hores retinguts i declarar davant la jutgessa que instrueix la investigació. Es van negar a declarar perquè creuen que cal evidenciar ‘que no som en un moment de normalitat’. Vam parlar amb Llorens poc després de sortir de la declaració i de rebre l’escalf de la gent que l’esperava fora dels jutjats. —Heu estat dinou hores sense llibertat. Com les heu viscudes? —Ens ha passat allò que prevèiem: després de dir no dues vegades a dues compareixences ja ens esperàvem la detenció. Però s’ha desenvolupat d’una manera que no esperàvem. Esperàvem més mediació per part de la jutgessa i no pas haver de pernoctar a la garjola. Són hores que es fan llargues. Penses en tots els altres presos que es passen dies dins una presó. No tan sols els dos Jordis, Forn i Junqueras, sinó també més preses polítiques amb les quals nosaltres empatitzem, com són la gent d’Altsasu, les companyes antifeixistes… Estava tranquil·la, però pensava amb la gent que estava a fora, amb la gent que t’estimes, amb la gent que lluita amb tu i a la que estàs privada de tocar, de somriure perquè hi ha una paret i unes barres. —Estàveu junts, amb l’Oriol? —No, estàvem separats. L’Oriol estava en una cel·la i jo en una altra, separats per una cel·la. No ens van posar junts en cap moment. —Entenc que els advocats van mitjançar per tal que no us detinguessin amb tanta antelació a la compareixença davant del jutge. Què us argumentaven per a denegar-ho? —L’argument, per part dels mossos, sempre ha estat delegar responsabilitats a la jutgessa. Ens van dir que per part seva s’havia intentat fer d’una altra manera però que la jutgessa es va posar ferma en aquesta decisió i que la detenció s’havia de fer en el moment, l’hora i el lloc que s’havia decretat. En les hores posteriors es va intentar fer un habeas corpus, però com que la detenció va venir donar per la jutgessa, també va ser ella qui el va denegar. —Com va ser la compareixença davant del jutge? —Nosaltres ens hem emparat en el nostre dret de no declarar. Ni al nostre advocat, ni a la fiscal ni a qualsevol pregunta que s’haguera pogut generar durant la vista. —Amb quina finalitat? —Hem tingut moltes mostres de suport, però també d’altres que ens diuen que volem cridar l’atenció. Per a nosaltres no és cridar l’atenció, sinó ser honestos amb el que pensem. Estem en un moment d’anormalitat. Malgrat que hagin passat unes eleccions que eren imposades i en què el moviment independentista ha pujat i ha superat la majoria absoluta, hi ha certes maneres de fer de l’aparell judicial de l’estat que no són normals. I per tant, s’ha de fer evident que no estem en un moment de normalitat. Hem de mostrar a aquest àmbit judicial la nostra desobediència. És un marc de justícia que no l’entenem i que no forma part del nostre marc mental, perquè nosaltres voldríem un marc judicial dins d’una república catalana. —Per què us investiguen? —Per haver comès el gran delicte de manifestar-nos. Per dir paraules com ‘votarem’, ‘llibertat’ i ‘fora les forces d’ocupació’, una frase que no s’havia sentit mai. I com jo, així ho van fer milers de persones que estaven al meu voltant. S’ha de posar de manifest que hi ha un control premeditat de persones conegudes. No només en el nostre cas. Han anat a buscar les particularitats de la CUP, i en aquest cas, cares visibles. Quina casualitat que només ens investiguin a l’Oriol i a mi, que som els càrrecs electes. Però a la vegada tenim companyes que no estan investigades però que figuren en la interlocutòria i que havien estat relacionats amb moviments de l’esquerra independentista, però que ara ja no militen. El fet és que denunciem que hi ha hagut l’existència de fitxes il·legals. —Al marge de la macrocausa de Reus, n’hi ha d’altres que també investiguen el delicte d’incitació a l’odi, com és el cas dels professors de la Seu d’Urgell. Com llegiu que s’estigui investigant tanta gent per aquest delicte? —L’utilitzen com un calaix de sastre. És un concepte molt ampli i que permet de llegir-se de moltes maneres. És una figura jurídica que s’utilitzava per a tractar delictes d’odi cap a les minories que patien xenofòbia, homofòbia… Però clar, el llenguatge pot ser molt maquiavèl·lic i segons com es manipula, ara també es pot incitar a l’odi contra l’unionisme espanyolista i la policia. I es parla molt de la incitació a l’odi, però en la macrocausa hi ha altres causes, com la malversació de fons públic que s’investiga als bombers i coacció per part dels dos propietaris del gimnàs. Incitació a l’odi: l’arma repressiva sense base jurídica de la policia espanyola —A la conferència de premsa conjunta que vàreu fer per protestar contra aquesta macrocausa hi havia policies de paisà. Com va anar? —Per sort o per desgràcia, la gent de l’esquerra independentista tenim força pràctica en detecció de certes actituds sospitoses. Érem amb els altres tres grups municipals que vàrem signar el manifest a punt de començar la conferència de premsa, quan vàrem veure que hi havia gent que no coneixíem. Reus és una ciutat petita i, amb els mitjans que sempre vénen, ja ens coneixem. Vàrem ajornar el començament de la conferència. Un assessor del batlle va anar a fer-los les preguntes pertinents i efectivament eren policies vestits de paisà. Un va sortir ràpidament, i a l’altre vàrem haver d’insistir-li que abandonés la sala perquè en un primer moment s’hi negava. Va ser una coacció per a saber què dèiem contra la policia espanyola. —Com era la convivència a la ciutat amb els policies? —No era un ambient agradable. No s’entén com van haver d’aterrar-hi milers de piolins. Ho observem com un exemple molt explícit de repressió i de colonització de l’estat espanyol. Perquè això que ha fet l’estat espanyol és posar les seves forces en un territori de la seva colònia. De manera tàctica, han exercit el control sobre un territori que té l’aspiració d’independitzar-se. Personal, quan veies gent que, amb la seva actitud i la seva presència, et feia sentir observada, era desagradable. Jo també anava al gimnàs d’aquests dos nois que van ser inculpats i, passat l’1-O, a mi no m’agradava veure aquella gent per allà. Els dos regidors de la CUP de Reus, Oriol Ciurana i Marta Llorens, celebren sortir en llibertat —És previst que demà ja hagin marxat. I ara què? —En la meva visió humil, ara hi torna a haver una calma tensa. Calma, però tensa. Tot esperant de saber què passarà amb els presos polítics, què passarà amb Puigdemont a l’exili. L’evolució d’aquests problemes serà crucial per a saber com es desenvolupa la repressió política. Segurament no serà tan summament explícita com en l’1-O, però sí que es mantindrà aquesta calma tensa latent en l’ambient que va penetrant progressivament en la gent, com petites engrunes. I això fa que la gent agafi por, no protesti i acoti el cap. —Per exemple? —Mireu, jo treballo en el món de l’educació i veus que companys i companyes no tracten com abans qüestions tan naturals com els drets fonamentals. Van molt amb compte amb el que expliquen a l’escola. Això no pot ser normal. No és normal, això que vivim. —Com veieu el futur després dels resultats electorals? —Com a membre de la CUP, us seré molt sincera. No esperava aquests resultats, ho dic honestament. Els últims dies estàvem una mica eufòriques i pensàvem que potser, fins i tot, en trauríem uns quants més. Fent una mica d’anàlisi, segurament el resultat ha estat provocat pel vot útil i la por que l’unionisme no tingués molta força. És possible que si s’hagués reeditat Junts pel Sí haguéssim tret més vots, perquè molts vots de la CUP que ara han anat a ERC no s’haurien mogut. Encara som, en part, crucials a l’hora d’investir un president, però també tot depèn de com es fan càrrec d’aquest mandat Junts per Catalunya i ERC. Perquè ells són els que tenen la paella pel mànec i els que hauran de decidir si tiren pel dret i fan efectiva aquesta República que va sortir de l’1 d’octubre. Tot depèn d’això i si la gent que hi ha a l’exili i encausada poden prendre possessió del càrrec. No es poden fer hipòtesis més enllà d’això.

Marta Llorens: ‘No ens neguem a declarar per cridar l’atenció, sinó per ser honestos amb nosaltres mateixos’

El govern ha aprovat 920 compromisos per complir amb l’Agenda 2030 de les Nacions Unides per al desenvolupament sostenible. Les mesures, que s’han coordinat entre els tretze departaments de la Generalitat, n’inclouen 810 que s’han d’assolir a Catalunya i 110 que són des de Catalunya cap al món. N’hi ha, per exemple, per reduir la pobresa, la fam, promoure la salut i el benestar, una educació de qualitat, la igualtat de gènere, l’ús d’aigua neta i sanejada o energia neta i sostenible, entre d’altres. La idea és tenir un pla ‘dinàmic’ que permeti comptar amb unes polítiques públiques coherents, que s’hauran d’anar revisant periòdicament. Els treballs per aprovar el pla van començar el febrer del 2017, a iniciativa dels consellers Raül Romeva i Josep Rull, ara presos polítics. Es va fer una prova pilot a la conselleria de Territori i Sostenibilitat, però el procés va quedar aturat amb el 155 i no es va reprendre fins al setembre del 2018. Els objectius de desenvolupament sostenible de l’Agenda 2030 afecten la dimensió social, econòmica i ambiental. Es van aprovar el 2015 per aconseguir un marc ‘consensuat’ entre els diversos països i regions del món per afrontar els reptes globals, amb el concepte de ‘responsabilitat compartida’. ‘Creiem en el que s’aprova a l’ONU i que el planeta és una assignatura de primer ordre i hem de contribuir a millorar la vida social i mediambiental del planeta’, ha afirmat el conseller d’Afers estrangers, Alfred Bosch. ‘Deixem clar el nostre compromís amb aquesta agenda i ho traduïm, sobre el terreny, a Catalunya’, ha afegit, defensant les 920 mesures aprovades aquest dimecres.

El govern aprova 920 compromisos per a complir l’Agenda 2030 de les Nacions Unides

L’organització del Congrés Mundial de Mòbils ha decidit de suspendre l’esdeveniment a causa de les anul·lacions pel coronavirus. Segons que han explicat avui davant la premsa els organitzadors del congrés i representants de les institucions públiques, el degoteig d’anul·lacions de les empreses que hi havien de participar ha estat el detonant de la suspensió del congrés. Han parlat d’una ‘epidèmia de por’ i han anunciat que tenien intenció de fer del certamen de l’any vinent el més potent de tots. Podeu veure tot seguit la compareixença de premsa dels organitzadors del congrés:

Els responsables del MWC esgrimeixen ‘el risc a escala mundial’ del coronavirus

L’ex-president francès Nicolas Sarkozy serà jutjat per delictes de corrupció i tràfic d’influències després que el Tribunal de Cassació hagi rebutjat l’última impugnació de l’antic mandatari per evitar seure al banc dels acusats. Sarkozy presumptament va utilitzar el seu poder per a obtenir informació privilegiada sobre un cas que li incumbia. Un dels advocats de Sarkozy ha confirmat avui el rebuig del recurs, de manera que només queda conèixer la data en la qual arrencarà el judici contra Sarkozy, retirat de la primera línia política des d’ençà de la seva derrota a les primàries conservadores de finals de 2016. Sarkozy està acusat de plantejar la promoció a Mònaco d’Azibert, antic advocat general al Tribunal de Cassació, a canvi d’informació sobre l’avanç d’un altre procediment en qual s’investigava si Liliane Bettencourt, hereva de L’Oréal, havia finançat il·legalment la seva campanya per a les eleccions de 2012.

Sarkozy serà jutjat finalment per corrupció i tràfic d’influències

El diputat de JxCat al congrés espanyol Ferran Bel està convençut que hi haurà investidura però ha dit a ERC que qualsevol acord amb el PSOE ‘que es pugui entendre com una renúncia a un referèndum no seria un bon acord’. En una entrevista a l’agència Europa Press, ha assegurat que el PSOE no té ‘cap interès’ a negociar amb JxCat, per la qual cosa el seu espai polític no ha de plantejar-se res quant a la investidura, i per això interpreta que el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, ja té els vots assegurats d’ERC. També ha dit que ERC està en les millors condicions per ser exigent en la negociació: ‘És l’única oportunitat que té Sánchez de fer un govern entre el PSOE i Unides Podem. Està en les millors condicions per negociar. Per tant, després ningú no podrà posar excuses’. Per a JxCat, en la negociació hauria de posar sobre la taula una solució que permeti als catalans de decidir lliurement sobre una proposta, exigir al PSOE que aclareixi la seva i buscar una solució per als presos polítics i els exiliats. Per a Bel, que també és secretari d’Organització del PDDECat, és un bon punt de partida que surti una taula de diàleg de la negociació entre socialistes i ERC, però ‘això ja existia fa un any’, ha dit. ‘Ja veurem si durant aquest any hem après i no es torna a plantejar aquesta taula com es va fer, perquè va ser un fracàs. En aquesta taula, totes les parts hauran d’acceptar que el referèndum és un escenari’, ha explicat. Dues taules: de governs i de partits No obstant això, ell és partidari de configurar una taula entre governs i una altra entre partits, on creu que podrien obrir-se molts escenaris. Per als presos, Bel considera que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) hauria de comportar la nul·litat del judici contra el procés i, si no és el cas, creu que la solució més justa seria l’amnistia. També dona per fet que ERC, a més de la investidura, està negociant amb el PSOE l’aprovació del proper pressupost de l’estat espanyol (PGE), que, segons Bel, haurà de ser diferent al que van presentar els socialistes abans de l’estiu perquè va ser esmenat íntegrament pel grup de Gabriel Rufián. Malgrat tot, creu que els PGE poden corregir només una part del conflicte entre Catalunya i Espanya, la vinculada amb el dèficit fiscal i les inversions en infraestructures, perquè també hi ha ‘el dèficit democràtic, que és més polític’. Tot i que hi hagi investidura, no creu que s’esgoti la legislatura per la dificultat que poden tenir els socialistes per teixir acords que permetin tirar endavant les seves iniciatives, atès que hauran de buscar aritmètiques alternatives. ‘Si hi ha investidura, no serà una legislatura d’un any però tampoc de quatre, tot i que tot pot canviar. Sánchez i Pablo Iglesias hauran hipotecat molt el seu futur polític en aquest govern, i si fracassa a curt termini hauran fracassat tots dos’, ha subratllat. Per això, creu que Unides Podem ‘farà bondat’ una temporada per donar continuïtat al govern espanyol davant la dificultat que poden tenir els socialistes d’aconseguir acords. Sense conseqüències També considera que el fet que ERC i JxCat votin diferent en la investidura no ha de comportar conseqüències en l’executiu català, però que ‘una altra cosa seria que el pacte que s’aconseguís condicionés el govern i això no s’hagués consensuat prèviament’. Per a Bel, ERC ha matisat el seu discurs durant l’últim any després d’aprovar al seu congrés que la via unilateral no és una prioritat, cosa que ha celebrat: ‘Rectificar és bo’. ‘Jo també estic en la mateixa situació. No criticaré un partit que pensa que, a curt termini, l’unilateralitat no és una opció’, ha recalcat.

Ferran Bel a ERC: ‘Un acord que s’entengui com una renúncia a un referèndum no seria bo’

La pancarta amb el llaç blanc ratllat amb una franja vermella pels presos i els exiliats i que s’ha retirat aquest matí de la façana del Palau de la Generalitat ja té una nova ubicació. L’han penjada en un edifici de la mateixa plaça de Sant Jaume, a l’esquerra del palau. És la pancarta que van penjar ahir a la façana del palau per sobre de la pancarta amb el llaç groc, però la Junta Electoral espanyola les ha fetes retirar totes dues. A més, ha instat la fiscalia a querellar-se contra el president Quim Torra per desobediència.

Pengen la pancarta amb el llaç blanc en un edifici de la plaça de Sant Jaume

El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha reconegut que l’estat espanyol difícilment pot evitar que el govern inverteixi diners públics en l’organització del referèndum. Les càmeres de La Sexta han enregistrat, fora de micròfon, les paraules de Rivera: ‘Hem de ser justos, ho tenim fotut.’ Tot i haver reconegut que és gairebé impossible, Ciutadans ha proposat que s’aprovin mesures per a evitar que es destinin diners públics al referèndum. Rivera també ha anunciat una proposició perquè els grups del congrés espanyol es posicionin sobre si són al costat del govern espanyol o no.

‘Ho tenim fotut’: Rivera reconeix que l’estat no pot evitar la despesa del referèndum

Aquest diumenge hi ha la primera volta de les presidencials franceses, uns comicis molt igualats en què quatre candidats tenen possibilitats reals d’anar a la segona volta, que es farà el 7 de maig. Dos llocs per a quatre candidats L’últim cap de setmana de novembre, François Fillon es convertia en el candidat de les Républicains i tenia gairebé assegurada la presidència de la república. El partit socialista, amb un impopular François Hollande, es dividia entre el vencedor de les primàries, Benoît Hamon, del sector més ecologista i esquerrà del partit i que defensa la renda bàsica universal, i un candidat independent, l’ex-ministre Emmanuel Macron, considerat d’extrem centre. Paral·lelament, Marine Le Pen, amb probabilitats de vèncer en la primera volta, semblava descartada com a guanyadora. Però a Fillon li va sortir un escàndol per haver contractat, per feines parlamentàries fictícies, la seva muller i els seus fills. Aquest fet, pel qual s’ha obert una investigació judicial, va generar un descens del candidat conservador i va fer que alguns membres del seu partit li demanessin que renunciés a la candidatura. Després de l’escàndol de Fillon, la parella de Le Pen a la segona volta semblava que seria Macron, candidat que, situant-se entre els dos grans partits, obtenia vots tant del centre com dels conservadors descontents i dels socialistes més moderats. El suport d’una part dels dirigents socialistes –com Manuel Valls– o la reunió amb Christian Estrosi, president conservador a la regió Provença-Alps-Costa Brava, ha enlairat la campanya del candidat de la plataforma En Marche. Intenció de vot segons vot 2012 / Enquesta de BVA per Pop2017 Macron obté, segons les enquestes, la meitat dels votants d’Hollande del 2012 (48%), sumats al 45% del centrista Bayrou i fins i tot a un 18% dels qui van votar Sarkozy. Però intentant sumar un electorat transversal, a mesura que ha avançat la campanya, han sorgit ambigüitats sobre qüestions com els drets LGBT o la colonització d’Algèria, que va definir com un ‘crim contra la humanitat’, fet que l’ha fet descendir lleugerament en les enquestes. Per la seva banda, el líder de França Insubmisa, Jean-Luc Mélenchon, ha sortit reforçat dels debats i de la divisió dels socialistes. Mélenchon ha aconseguit un 23% dels vots d’Hollande del 2012, per sobre del candidat oficial socialista, i s’ha convertit en el vot útil de l’esquerra. La recuperació parcial de Fillon ha fet que tant ell (19% a l’últim sondatge), com Mélenchon (19%), Macron (24%) i Le Pen (23%) tinguin opcions reals de passar a la segona volta. En una hipotètica segona volta, tot indica que actualment Emmanuel Macron venceria, per un còmode marge, qualsevol dels altres candidats, mentre que Marine Le Pen, teòricament, perdria en qualsevol circumstància, fos qui fos el rival. Finalment, si es donés la fórmula més improbable que passessin Mélenchon i Fillon, les enquestes mostren un avantatge de més de deu punts del candidat d’esquerres. Si Macron aconsegueix la presidència, succeirà també un fet insòlit en la política francesa, ja que el cap d’Estat només tindrà una plataforma política al seu voltant i no pas un partit. Molt possiblement hauria de governar sense el suport del parlament francès, de manera que tindria una minsa minoria en el legislatiu que obligaria a negociar amb més d’un partit a la vegada. Si només es té en compte l’eix esquerra-dreta, hi ha fets sorprenents. Per exemple, en un duel Macron-Mélenchon, hi ha més votants lepenistes que es decantarien pel candidat més d’esquerres (24%) que no pas per Macron (20%). Fins i tot els lepenistes donarien més suport a Mélenchon (27%) que al candidat de la dreta (23%). Aquest comportament es pot entendre per prioritats més que no pas per diferències. Els votants de Mélenchon i Le Pen poden compartir una visió jacobina de França o sobre l’economia, però mentre que la majoria dels de Fillon i Le Pen, segons les enquestes, decideixen el vot per qüestions com la seguretat, l’amenaça terrorista o la immigració, els votants de Macron, Hamon i Mélenchon ho decideixen pensant principalment en la desocupació, el futur de la seguretat social o l’honradesa dels candidats. El perfil dels votants La participació serà clau. Actualment, només un 66% dels francesos diu que està segur que anirà a votar, però diumenge la participació es podria situar entre el 72% i el 77%. Una baixa participació pot beneficiar Fillon, ja que té uns votats molt mobilitzats, principalment d’edat avançada, que acostumen a no fallar. En canvi, una alta participació s’espera que sigui favorable per Mélenchon i Le Pen, que tenen com a gruix de votants els joves i els obrers, respectivament. Ara per ara, només un 61% dels obrers i un 58% dels joves (de 25 a 34 anys) tenen decidit que aniran a votar. Vot per ocupació / Enquesta de BVA per Pop2017 Cal destacar que la majoria de suport del Front Nacional no es troba en cap cas entre la gent gran o de valors més conservadors. Le Pen ha modernitzat el discurs racista del seu pare, amb un enfocament nacionalista francès i contrari al sistema polític i a la corrupció, i presenta els immigrants com un conflicte econòmic o xoc cultural, més que no pas racial. El vot prové principalment dels empleats i els obrers, en molts casos ex-votants comunistes, i en cap cas dels alts càrrecs, que es decanten més per Macron o fins i tot per l’esquerra de Mélenchon. El vot al territori El mapa electoral francès, encara que pugui passar qualsevol dels quatre candidats, se’l reparteixen entre Macron i Le Pen. Sembla clar que Marine Le Pen obtindrà la majoria de vots a les tres regions del nord-est. Als Alts de França, Gran Est i Borgonya Franc Comtat, els votants lepenistes podrien superar amb comoditat el 30% dels vots. Al sud, a Provença-Alps, és on podria obtenir el percentatge més alt, amb un 35,5% dels vots. A Occitània –que inclou oficialment Catalunya Nord– i Còrsega també hi pot haver una victòria de Le Pen, encara que en aquest cas seria més ajustada. A Catalunya Nord hi ha la possibilitat que guanyi Le Pen en la primera volta. El seu partit ja va ser primera força en les eleccions regionals, i en les eleccions presidencials del 2012 es va quedar a 4.000 vots de ser la candidata més votada. Per la seva banda, Macron venç en tot l’Oest francès, on arriba al 30% del vot, igual que a l’Illa de França. Pel que fa a la resta de candidats, Fillon té un suport més homogeni, i destaquen feus conservadors com Borgonya Franc Comtat (20,5%), País del Loira (20%) o Còrsega (21%), però a causa de l’escàndol de les feines falses, es manté lluny de la primera plaça. En les regions incertes, com Normandia o Alvèrnia-Roine-Alps, és on les Républicains van guanyar en les eleccions regionals i ara hi ha un empat entre Le Pen i Macron. Encara que l’enquesta no recull el creixement de les últimes setmanes de Mélenchon, aquest té un suport important a tot el sud, principalment a Nova Aquitània i París, mentre que Hamon té com a feu principal Bretanya, d’on prové.

Les claus que decidiran les eleccions franceses més obertes

La presidenta dels Verds al Parlament Europeu, Ska Keller, ha demanat al nou president de la institució, David-Maria Sassoli, que ajudi el seu grup a ‘restituir els drets parlamentaris’ d’Oriol Junqueras. Durant la intervenció dels grups posterior a l’elecció del president de la cambra, Keller ha recordat a Sassoli que els Verds/ALE tenen un eurodiputat que ‘per raons alienes a la seva voluntat’ no pot ocupar el seu escó. L’alemanya també li ha traslladat a la voluntat del seu grup de ‘cooperar’ amb ell i ha reivindicat treballar ‘per un reforç de la democràcia europea’.

Ska Keller demana al nou president del Parlament Europeu la restitució dels drets de Junqueras

Ahir la portaveu de Ciutadans, Inés Arrimadas, va acusar de ‘feixistes’ els manifestants de l’Orgull LGTB de Madrid que van esbroncar la comitiva de Ciutadans pels pactes amb Vox. Els organitzadors de la marxa, FELGTB i Cogam, els havien vetat de la desfilada de carrosses per haver refusat de signar un manifest contrari als pactes amb la ultradreta, però així i tot un grup de dirigents del partit va presentar-s’hi amb globus i material de propaganda. A més, tal com es pot veure en aquest vídeo, Arrimadas i més dirigents es van dedicar a provocar els manifestants que demanaven que se n’anessin. Ines Arrimadas tenía razón. En este vídeo se ve como ella fue al Orgullo a defender los derechos de una minoría y que, DE NINGUNA FORMA, estaba ahí provocando, recochineandose ni pavoneándose de haber asistido a un lugar donde no había sido invitada.😒 pic.twitter.com/OdwYNYW6v6 — JuanitoLibritos🍑 (@JuanitoLibritos) July 7, 2019 Després de dues hores de protestes de la resta de manifestants, la policia espanyola va escortar-los cap a fora i Ciutadans va començar la campanya de victimització. Arrimadas ha responsabilitzat el ministre en funcions d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska de les protestes i n’ha demanat la dimissió perquè va dir que era d’il·lusos pensar que el fet de ‘pactar amb qui de manera descarada, fins i tot obscena, tracta de limitar els drets humans’ no tindria conseqüències. Per la seva banda, els organitzadors de la manifestació de l’Orgull 2019 han dit que ‘Ciutadans no ha entès o no ha volgut entendre’ que l’acte de dissabte a Madrid era ‘una marxa per la diversitat’, però alhora una ‘una manifestació política’. Quant a les protestes, han dit que ‘la ciutadania ha estat clara en evidenciar la incoherència d’una formació que vol sortir en una manifestació que exigeix, entre més, que es deixi de donar poder mitjançant pactes a partits LGTBIfòbics, mentre formen governs amb ells’. Cinquanta anys de la revolta de Stonewall, la nit que el col·lectiu LGTB va dir prou

Un nou vídeo demostra que Arrimadas provocava a l’Orgull LGTB de Madrid

Alfonso Guerra, ex-vice-president espanyol, serà el convidat d’honor de l’acte del Col·legi d’Advocats de Barcelona de l’11 de desembre vinent per a celebrar el quarantè aniversari de la constitució espanyola. L’hi acompanyaran Rafael Arias Salgado, ex-ministre d’Aznar, i Eugeni Gay, ex-vice-president del Tribunal Constitucional, en una conferència moderada per la degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona, Maria Eugènia Gay. En un moment polític tan delicat com el d’ara, el fet d’haver-hi convidat Guerra, qui es va vantar d’haver ‘passat el ribot’ per l’estatut de Catalunya, ha causat un fort malestar entre molts col·legiats. Aquesta queixa ha agafat volada amb un piulet a Twitter de l’ex-degà Jaume Alonso-Cuevillas en què diu: ‘Benvolguda Maria Eugènia Gay, degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona, celebrar l’aniversari de la constitució espanyola i convidar qui es va vantar públicament d’haver “passat el ribot” a l’estatut no em sembla que sigui el més adequat en les circumstàncies actuals. Et prego que hi reflexionis i que el desconvoqueu.’ Benvolguda @MariaEugeniaGay Degana de l’ @comunicacioicab Celebrar l’aniversari de la CE i convidar a qui es va jactar públicament de ‘pasar el cepillo’ a l’Estatut no em sembla que sigui el més adequat en les circumstàncies actuals Et prego hi reflexionis i el desconvoqueu pic.twitter.com/anaWr220EE — J. Alonso-Cuevillas (@JaumeAlonsoCuev) December 1, 2018 Segons que ha pogut saber VilaWeb, hi ha un sector nombrós dins el col·legi molt descontent amb aquest acte. També hi han convidat la catedràtica de dret constitucional de la UAB Teresa Freixas, vinculada a Societat Civil Catalana, que ha exhibit públicament una actitud hostil envers l’independentisme; fins i tot va qualificar de colpista el president Puigdemont i va defensar la intervenció de l’autogovern de Catalunya. Alguns advocats ja ho han anat expressant a la xarxa: Voto perque es retiri la invitació al Sr. Alfonso Guerra del Colegi Advocats de Barcelona el proper dia 11-12-18Al "cepillado" a l,Estatut no l,oblidem@comunicacioicab@QRepublica@MariaEugeniaGay@VilaWeb @elmundoeshttps://t.co/WcvBzR89dH — Miquel Nadal Borràs (@Miquel2020Nadal) November 29, 2018 Desenganya’t company Jaume: Avui el més rellevant per defensar drets fonamentals és piular de futbol👇https://t.co/J78vLQ4cH3 — Olga Amargant🎗 (@amargant_olga) December 1, 2018 No us entenc, Degana. O potser si. Massa. — Matias (@MGriful) December 1, 2018 No em representa — Francesc Borràs (@borrasibrunet) December 1, 2018 Com a ex delegat del Icab a Arenys i com a col.legiat durant tants d.anys m. avergonya l.acte. Per la STC2010, la CE es la llei d. exclusio de Cat del sistema judicial espanyol. No tenim constitucio nomes Rep suspesa. Aixequeu susp. i https://t.co/x2ao5Ipqvb, ara. Abans fi d.any — Sebastià Sardiné Torrentallé (@torSebastia) December 2, 2018

Malestar amb la degana del Col·legi d’Advocats de Barcelona per haver convidat Alfonso Guerra a celebrar la constitució espanyola

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha fixat la data del judici contra el president de la Generalitat, Quim Torra. Serà el 25 i 26 de setembre, justament els dies en què s’ha de fer el debat de política general al parlament. Torra ja ha obert la porta a no assistir al judici per complir les obligacions parlamentàries i ha instat el TSJC a canviar la data i a respectar la separació de poders. A més, la defensa de Torra ha presentat un escrit per a recusar dos membres del tribunal que el jutjarà: el president del TSJC, Jesús María Barrientos, i la ponent del tribunal, Mercedes Armas. A Barrientos li retreuen que s’hagi pronunciat nombroses vegades contra la presència de llaços grocs als edificis públics. Sobre Armas, diuen que ja hi ha pres posició perquè va participar en l’admissió a tràmit de la querella. El magistrat Joaquín Elías completa el tribunal de tres jutges que dictarà sentència. Torra també va demanar la recusació del jutge instructor, però el TSJC la va refusar. El president s’encara a una petició de la fiscalia d’un any i vuit mesos d’inhabilitació i 30.000 euros de multa per desobediència. El motiu, haver-se negat a obeir la Junta Electoral espanyola i retirar el llaç groc i la pancarta de suport als presoners polítics de la façana del Palau de la Generalitat. Vox s’ha afegit al procediment com a acusació popular i demana dos anys d’inhabilitació i 72.000 euros de multa. Què pot passar si Torra no es presenta al judici? Si el parlament confirma les dates del debat de política general, Torra pot optar per no assistir a la vista i anar al parlament. En aquest cas, el TSJC pot decidir de fer el judici en absència del president. La declaració de Torra –que renunciaria al seu dret de defensar-se al judici– se substituiria per la declaració del 15 de maig davant el jutge instructor, Carlos Ramos, segons que recull l’article 730 de la llei d’enjudiciament criminal. Aquell dia, el president va reivindicar que havia desobeït perquè es devia als ciutadans i perquè calia reivindicar la llibertat d’expressió. Va dir al jutge: ‘Per entendre’ns: sí, vaig desobeir. Perquè jo em dec a un mandat superior de la ciutadania de defensa dels drets humans. I, per tant, aquest canvi en el fons no va tenir gens de rellevància. Vam mantenir el mateix missatge.’ El tribunal ja sap que hi ha coincidència de dates, i seria lògic que canviés l’assenyalament del judici. També podria fer-ho el mateix dia, una volta vegi que Torra no hi assisteix, i notificar-li una nova data, tot i que és una opció poc lògica, perquè això ja ho pot fer ara. L’altre extrem seria que s’ordenés la detenció de Torra, molt poc probable segons la jurisprudència i la llei, perquè no li demanen pas penes de presó i la d’inhabilitació és inferior a sis anys. Ara, la compareixença a un judici és obligatòria, i tampoc no es pot descartar que es forci la llei per ordenar de detenir-lo. Tanmateix, l’estatut –articles 57 i 70– atorga immunitat als diputats i membres del govern respecte de les detencions, excepte en el cas de delicte flagrant. Sigui com sigui, si el TSJC manté les dates fixades i Torra no s’hi presenta, és ben probable que el tribunal ja hagi decidit de fer-lo sense la presència del president. Teòricament, serà un judici ràpid perquè hi ha poca prova a analitzar. En acabat, el jutge deliberarà i dictarà sentència. Però què pot passar si el TSJC condemna Torra per desobediència i és inhabilitat en l’exercici de la presidència? Recurs al Suprem Torra pot presentar un recurs de cassació al Tribunal Suprem espanyol. Si el Suprem tampoc no li donés la raó, la sentència ja seria ferma. Amb aquest recorregut judicial, pot ser que la inhabilitació de Torra no es faci efectiva, si més no, fins l’any vinent. Si fos el cas que abans hi hagués eleccions avançades al Parlament de Catalunya o que Torra decideixi de no continuar al càrrec, la sentència d’inhabilitació probablement seria ferma quan ja no exercís cap càrrec públic. Què passaria si l’inhabilitessin mentre és president? Si la inhabilitació arribés quan Torra exerceix el càrrec de presidència, tant si és perquè la legislatura s’allarga com perquè és reelegit president després d’unes hipotètiques eleccions, el substituiria el vice-president. Així doncs, si això passés ara Pere Aragonès assumiria les funcions de la presidència de la Generalitat interinament. La llei de la presidència de la Generalitat i del govern, a l’article 7.3, estableix que quan el president cessa les funcions per incapacitat permanent, física o mental, per defunció o per condemna penal ferma que impliqui inhabilitació, comença el procediment d’elecció habitual. És a dir, el president del parlament hauria d’obrir una ronda de consultes entre els partits i proposar un candidat al ple. El parlament hauria d’elegir el nou president per majoria absoluta a la primera volta o per majoria simple a la segona. Si la investidura fos fallida, s’engegaria el rellotge: durant dos mesos, diversos candidats es podrien sotmetre a la investidura i, si no en sortís elegit cap, es dissoldria la cambra i es convocarien eleccions. En tot cas, pot ser que una sentència per desobediència contra Torra que l’inhabilités no fos ferma durant aquesta legislatura, perquè podria haver-hi eleccions avançades al parlament, bé com a resposta a la sentència del Suprem espanyol sobre el judici contra el procés, bé perquè la relació entre JxCat i ERC es deteriorés encara més, bé perquè el govern fos incapaç d’aprovar el pressupost de l’any vinent.

Les conseqüències d’una plantada de Torra al TSJC

El ple del Parlament de Catalunya va aprovar la setmana passada una reforma de l’article sobre l’aprovació de lleis per lectura única. Pocs minuts després, Mariano Rajoy demanava al consell d’estat un dictamen urgent per a poder impugnar la reforma i, a continuació, presentava la petició de suspensió al Tribunal Constitucional. Fins ara, l’article 135 del reglament del parlament exigia la signatura de tots els grups per a tramitar proposicions o projectes de llei per la via ràpida de lectura única. La votació de dimecres passat habilita els grups del parlament a tramitar lleis per lectura única amb el suport de la majoria absoluta de la cambra. Aquest canvi ha de facilitar que les lleis que es tramiten sota l’amenaça constant de la repressió política i judicial espanyola puguin esquivar els entrebancs i el filibusterisme practicat per l’estat espanyol i els grups que defensen l’statuo quo. Ara, un cop la reforma ha estat impugnada al Tribunal Constitucional pel govern espanyol i ha quedat suspesa automàticament en aplicació del reglament del tribunal, cal veure quines alternatives té la majoria parlamentària per a aprovar la llei del referèndum d’acord amb el mandat democràtic electoral. I quines són aquestes alternatives? Dues vies Per començar, es presenten dues opcions bàsiques: no acatar la suspensió del Tribunal Constitucional de la reforma del parlament o tramitar la llei per la via ordinària. Totes dues opcions són conflictives i el govern i la majoria parlamentària les volen evitar. La desobediència a una suspensió del Tribunal Constitucional de la reforma aprovada incompleix, d’entrada, la doctrina que vol seguir el grup majoritari de Junts pel Sí: mantenir la legalitat vigent fins a l’aprovació parlamentària –democràtica i majoritària– d’una nova legalitat catalana. A més, en aquest cas, la desobediència exigiria la complicitat de la mesa del parlament, la junta de portaveus, els grups parlamentaris, etc. Dos inconvenients per a la tramitació ordinària La via de la tramitació ordinària –el procediment legislatiu comú, segons el reglament– té dos inconvenients. El primer: els terminis són massa llargs i seria complicat d’arribar a temps per a fer la convocatòria del referèndum per a l’1 d’octubre, tal com s’ha anunciat. Cal tenir en compte que el recorregut pot durar gairebé quaranta dies, si s’exhaureixen els terminis previstos i es convoquen les comissions i els plens imprescindibles sense deixar passar setmanes entre cada tràmit. Si hi afegim que, entremig, es farà l’aturada de vacances de la primera quinzena d’agost, és impossible tenir la llei aprovada per aquest procediment comú. El segon inconvenient: la vulnerabilitat del procés. És a dir, la tramitació de la llei quedaria exposada a les inclemències político-judicials de manera constant. En aquest cas, no s’impugnaria el reglament sinó la llei abans de poder ser aprovada al ple del parlament. La via del procediment legislatiu comú queda descartada per la majoria parlamentària. Quina opció queda? Si la majoria parlamentària troba obstruïts els camins normals que ja hem comentat, tan sols té un últim recurs: l’article 81.3 del reglament del parlament. L’article 81 regula el funcionament de l’ordre del dia dels plens. I el tercer punt d’aquest article diu: ‘L’ordre del dia del ple pot ésser alterat si aquest ho acorda, a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del parlament, i també pot ésser alterat quan hi obliga el compliment d’una llei. Si s’hi ha d’incloure un assumpte, aquest ha d’haver complert els tràmits reglamentaris que li permeten d’ésser-hi inclòs, llevat d’un acord explícit en sentit contrari, per majoria absoluta.’ Acord explícit per majoria absoluta Diu que l’ordre del dia pot ser alterat a petició de dos grups. I que s’hi pot incloure un assumpte que hagi complert els tràmits reglamentaris ‘llevat d’un acord explícit en sentit contrari’ per majoria absoluta. Per tant, la proposició de llei del referèndum d’autodeterminació presentada per Junts pel Sí i la CUP podria arribar a votació al ple sense haver passat els tràmits que indiquen el procediment legislatiu comú o el procediment de lectura única (que en aquest supòsit hauria estat suspès pel Tribunal Constitucional). El precedent que no agrada a la minoria El 81.3 és un articulat que ja ha estat motiu de discussió dels grups parlamentaris, almenys en una ocasió recent. El 17 de maig passat, els grups de Catalunya Sí que es Pot i la CUP van demanar d’alterar l’ordre del dia, fent servir el 81.3 del reglament, per sotmetre a votació unes resolucions que exigien al govern que canviés la posició dins el consorci del Palau de la Música de manera que acusés CDC pel cas de les comissions per obra pública. A més, aquell dia, a banda d’incloure aquest punt a l’ordre del dia, el parlament també va aprovar per unanimitat d’escurçar el període per a la presentació d’esmenes de set dies a setanta-cinc minuts i ometre’n la publicació al diari oficial de la cambra. Interpretacions interessades de l’article L’alteració de l’ordre del dia a petició de dos grups –com estipula el reglament– i l’escurçament dràstic del període de presentació d’esmenes es poden fer segons l’article 81.3 per ‘un acord explícit’ de la majoria absoluta. El 17 de maig, els grups contraris al referèndum de l’1 d’octubre es van afanyar a dir que calia una votació per unanimitat per a fer aquestes dues alteracions. Però el reglament és molt clar en el seu articulat. Estipula que l’alteració es pot fer ‘a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d’una cinquena part dels membres del parlament’ i pot incloure’s un punt que no hagi complert els tràmits habituals si hi ha l’acord explícit de la majoria absoluta. Compliment d’una doctrina en previsió dels tribunals internacionals Tot amb tot, si els grups contraris al referèndum o el govern espanyol s’entesten a impedir l’acompliment del mandat democràtic del govern i de la majoria parlamentària en relació amb el referèndum d’autodeterminació, ho hauran de provar una vegada ja s’hagi aprovat la llei. I el segon punt de l’article tercer de la llei en qüestió diu: ‘Aquesta llei estableix un règim jurídic excepcional adreçat a regular i a garantir el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Preval jeràrquicament sobre totes aquelles normes que hi puguin entrar en conflicte, en tant que regula l’exercici d’un dret fonamental i inalienable del poble de Catalunya.’ Per tant, s’haurà establert una llei per vies legals i reglamentàries que prevaldrà per damunt de les que hi puguin entrar en conflicte, inclosa la constitució espanyola. La doctrina d’instaurar una llei sense incomplir la llei –invocada especialment per al compliment dels requeriments de la sentència sobre Kossove i els hipotètics processos judicials futurs en tribunals internacionals– haurà trobat el seu camí, també en aquest cas.

Així s’aprovarà la llei del referèndum ara que el TC ha suspès la reforma del reglament

Pocs dies abans no es faci pública la sentència del judici contra el procés, hi ha hagut una ràtzia de la Guàrdia Civil contra l’independentisme, amb un fort desplegament d’agents per diversos indrets del Principat. Així mateix, els principals mitjans informatius espanyols han avançat els detalls del dispositiu, filtrats convenientment perquè tinguin un fort impacte en l’hora de més audiència del matí. S’ha pogut veure en els dos principals programes del matí de les televisions privades espanyoles, ‘Espejo público‘, presentat per Susanna Griso a Antena 3, i ‘Al rojo vivo‘, conduït per Antonio García Ferreras, a La Sexta. Aquests programes han reblat el propòsit del dispositiu: presentar l’independentisme com un moviment radical, criminalitzar encara més els CDR, ja molt atacats, i atemorir la societat civil amb l’amenaça d’una forta repressió, equiparant el moviment amb el terrorisme, introduint en l’imaginari conceptes associats als anys conflictius al País Basc: la Goma-2, els agents amb passamuntanyes, l’Audiència espanyola, l’acusació de terrorisme… I tot plegat, pocs dies abans de les mobilitzacions de l’octubre, de l’aniversari de l’1-O i de la resposta contra la sentència del Suprem. ‘Operació antiradicals’, titulava sobreimprès ‘Espejo público’, permanentment, la informació. Han fet connexions en directe des de primera hora amb alguns dels llocs on hi ha hagut detencions i escorcolls. ‘Tot això relacionat amb els CDR’, deia el presentador, ‘però, aquí ve la cosa preocupant, cerquen… explosius!’ I dóna pas a una reportera que és a Sabadell i que explica com si fos cosa segura que els independentistes detinguts ‘preparaven accions violentes’. I afegeix, encara: ‘Atenció, perquè els imputen pertinença a banda armada i fabricació d’explosius, com bombes casolanes. I molta alerta, perquè fins i tot sembla que els han provat en alguna casa aïllada.’ El to de la periodista és de tensió, d’urgència, carregat d’interjeccions com ara ‘alerta!’, ‘atenció!’, i destacant ‘el caràcter radical dels CDR’. Vegeu-ho: Hi ha una fascinació per l’explosiu. Perquè troben que per primera vegada poden dir que l’independentisme radical i violent vol matar com ho feia ETA. El dirigent del PP a Catalunya s’hi ha llançat, fent un piulet que després ha hagut d’esborrar, en què deia: ‘Tenien preparades bombes. Quan vaig advertir de la “batasunització” del moviment separatista a través dels CDR, em van dir de tot. O es talla això de soca-rel, o tindrem un greu problema. Repeteixo: tenien bombes.’ Ha esborrat el piulet, però hi ha un munt de captures de pantalla. Per què l’ha esborrat, no se sap. Després ha piulat que s’havia d’acabar de confirmar, però que la cosa era greu igualment. També hi ha hagut un batibull d’informacions greus, contundents, espectaculars i fins i tot contradictòries en l’arrencada del programa ‘Al rojo vivo’, presentat per Ferreras a La Sexta. Novament, criminialització dels CDR amb la presentació del tema: ‘Cop policíac contra els CDR violents’, donant per fet que eren violents. ‘Detenen nou violents’, afegeixien després. I Ferreras descrivia el desplegament de la Guàrdia Civil: ‘600 agents, helicòpters, drons…’ I després d’haver fet les connexions en directe amb Sabadell i la plaça de Sant Jaume de Barcelona, ha donat pas a la taula de tertulians, tots ells periodistes, que tenien un enfocament similar del tema. Gema Robles, directora adjunta d’El Periódico, ha dit sense dubtar que ‘tenien molt provat que preparaven accions des de l’1-O fins a la sentència’, que es parlava ‘de l’ala més radical dels CDR’… I després ha pres la paraula la sots-directora de La Razón, Pilar Gómez, que deia que ‘ja tenien preparades accions violentes, tallant carreteres i ferrocarrils, per a crear el caos a Catalunya’. Ferreras ha fet una connexió amb la redacció, on una periodista ha donat les últimes dades de què disposava filtrades per la investigació. Ha dit que no creien pas que fos una acció coordinada pels CDR, sinó per un grup que volia cometre accions de ‘terrorisme de baixa intensitat’. I tot seguit, Ferreras ha connectat amb un company de la Cadena Ser, Miguel Ángel Campos, molt assabentat de la investigació, que ha donat tot de detalls que acabaven d’amanir el còctel d’ingredients. ‘No només de baixa intensitat’, deia el de la Ser. ‘Perquè preparaven atemptats contra institucions de l’estat a Catalunya, i concretament a Barcelona, i el material que tenien era per a preparar Goma-2, coincidint amb l’1-O i amb la sentència, segons fonts de la investigació.’ El presentador ha insistit amb la Goma-2, i el de la Ser repetia que sí, que volien preparar Goma-2, ‘que s’ha utilitzat tantes vegades per cometre atemptats’. Pilar Gómez, de La Razón, ho ha aprofitat per dir que la Goma-2 els recordava ‘el pitjor’, i encara ha dit: ‘Els polítics no independentistes fa anys que han de portar escorta a Catalunya.’ 🔴Los investigadores barajan que los CDR detenidos podían tener planos de cuarteles de la Guardia Civil para realizar atentados. #CatalunyaARV ▶ https://t.co/oZIXTzZ1o1 pic.twitter.com/AowjJYjfOm — AlRojoVivo (@DebatAlRojoVivo) September 23, 2019 Que la periodista de la redacció de ‘Al rojo vivo’ digués que la investigació no parlava de CDR tampoc no ha impedit d’emetre l’especial que tenien preparat sobre ‘qui hi ha darrere dels CDR?’, ni que suprimissin el títol de la informació: ‘Cop policíac contra els CDR violents’.

L’espectacle mediàtic de Ferreras i Griso criminalitzant l’independentisme

El professor universitari i columnista de VilaWeb Oriol Izquierdo, ex-director de la Institució de les Lletres Catalanes, ha estat agredit pels Mossos d’Esquadra durant les càrregues a l’aeroport de Barcelona. Ell mateix ha compartit a Twitter un vídeo de l’agressió. La policia espanyola també ha agredit el fotògraf d’aquest diari, Albert Salamé. Els que som a l’aeroport ho hem vist amb els ulls (i alguns, amb la carn i tot): els mossos carreguen sense avisar i sense motiu. Busquen l’enfrontament. I jo els responc amb la paraula i el gest pacífic. Sou una menyspreable policia colonial. #Tsunamidemocratic pic.twitter.com/0YBygIfGrR — O. Izquierdo #1oct17 (@oriolil) October 14, 2019 El Sindicat de Periodistes ha denunciat les agressions de policies a periodistes durant la cobertura dels esdeveniments. Insistim en el que acabem de dir. I hi ha més periodistes que estan cobrint la informació a aeroport que denuncien haver estat colpejats pels @Mossos. @Eudi7 Martínez, de @RAC1, ha rebut un cop al cap que l'ha fet sagnar. Conseller @MiquelBuch, cal aclarir el fets #dretinformacio https://t.co/AStFe5sUDw — Sindicat Periodistes (@periodistescat) October 14, 2019

Agressions de la policia a l’aeroport de Barcelona contra un columnista i un fotògraf de VilaWeb, entre més

Fins fa poc més d’una dècada, la política catalana es caracteritzava per l’estabilitat. Convergència i Unió (CiU) governava la Generalitat d’ençà que es va restituir i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) manava a la capital del país i guanyava a les eleccions espanyoles. El progrés nacional es basava en el ‘peix al cove’, és a dir, l’obtenció de més competències en canvi de suport al congrés espanyol. El 2003 hi ha un punt d’inflexió en la política catalana, que trenca els supòsits considerats immutables. El tripartit (PSC-ERC-ICV-EUiA) governa a la Generalitat i es comença a elaborar un estatut d’autonomia per assolir un nou nivell de competències, a més de protegir les existents. Més tard els socialistes perden l’Ajuntament de Barcelona i les eleccions espanyoles. En aquell moment comença un procés que va del ‘apoyaré’ de Zapatero a la retallada al congrés; una campanya del PP contra l’estatut amb frases com ara ‘El castellà és perseguit ara a Catalunya com ho va ser el català en temps de Franco’, de Mariano Rajoy el 2006; una sentencia contraria del Tribunal Constitucional; atacs contra la immersió; el conflicte dels papers de Salamanca; incompliments sobre el finançament… Catalunya engega en aquell moment un procés cap a la independència, des de les consultes populars a manifestacions multitudinàries. I finalment arriba també a la política institucional, fins a les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre de 2015 i un nou govern independentista decidit a dur a terme el mandat de les urnes. Hi ha divisió o la independència és un objectiu transversal? Però aquest procés ha implicat una divisió entre catalans o es pot dir que la independència és un objectiu transversal més enllà del nacionalisme? A partir dels sondatges d’opinió de l’ICPS, i agrupant la societat catalana per lloc de naixement, edat i origen dels pares, podem observar l’evolució dels qui consideren que Catalunya hauria de ser un estat independent (les altres opcions són una regió d’Espanya, una comunitat autònoma o un estat federal). Des del 2002, amb un suport del 18%, podem observar com el creixement de l’independentisme ha estat transversal. El cas d’Eduardo Reyes de Súmate –un home de seixanta-quatre anys, castellanoparlant i nascut a Andalusia, que ara vol un estat independent– no és pas un cas aïllat. Entre els catalans nascuts a Espanya s’observa com ha passat de ser una opció minoritària a triplicar el suport. Alhora, els fills, que ja han nascut a Catalunya però que els seus pares procedeixen d’unes altres comunitats autònomes, també s’han involucrat en aquest procés, i en podem observar uns creixements espectaculars cap a l’estat independent. Entre els catalans nascuts a Espanya, s’observa com l’independentisme ha passat de ser una opció minoritària a triplicar el suport Entre els catalans que tenen un pare nascut a Catalunya i un altre a Espanya, la independència s’ha convertit en la preferència majoritària: hi ha més de 35% de diferència entre el sí i el no en el supòsit d’un referèndum. Entre els qui tenen els dos pares nascuts a Catalunya el suport de la independència arriba fins als dos terços, i els favorables a la independència superarien el 70% en un hipotètic referèndum (el no voltaria el 10%). El suport a la independència és força semblant en totes les franges d’edat Si l’any 2002 el suport a la independència era més alt entre els sectors més joves amb dos pares nascuts a Catalunya que no pas entre els de mitjana edat o edat més avançada, les últimes dades –en gran mesura perquè actualment CDC té per objectiu l’estat independent– mostren un suport força similar en totes les franges d’edat. L’edat tampoc no indica grans diferències, per no dir que són imperceptibles, entre els qui tenen pares espanyols i els qui tenen un pare nascut a Catalunya i un altre a Espanya. Més enllà de la identitat Un factor clau per a poder comprendre la fortalesa actual de l’independentisme ha estat la capacitat d’anar més enllà de motius nacionalistes o identitaris. Si tenim en compte que només un 36% dels catalans tenen com a llengua d’identificació el català, sumat a un 7% que té tant el català com el castellà (segons dades de l’Idescat del 2013), difícilment un nacionalisme identitari seria mai majoritari. No es pot equiparar origen i llengua, perquè el català ha estat justament una llengua d’acollida, però és significatiu per a entendre com ha crescut l’independentisme que si el 2002 el 62,4% dels independentistes tenia els dos pares nascuts a Catalunya, el 2014 aquesta xifra baixava fins el 53,7%. I encara es redueix més en cas d’un referèndum: en aquest cas només en un 51,4% dels casos els dos pares són nascuts a Catalunya, i un terç d’aquests independentistes tenen els dos pares nascuts a Espanya. Ja que ha baixat el percentatge dels qui tenen els dos pares nascuts a Catalunya en el conjunt de l’independentisme, la conclusió és que ha crescut més entre els qui tenen uns dels dos pares (o tots dos) nascuts fora. Aquest creixement només es pot explicar per una capacitat d’aquest independentisme no-nacionalista o nacionalista inclusiu i en positiu d’assumir el discurs que el país gestioni els propis recursos i faci les pròpies lleis, i per la capacitat de qüestionar coses indiscutibles fins aquell moment per la majoria de la població: la monarquia, la constitució espanyola, el dret d’autogovernar-se, les fronteres inamovibles. Entre els nascuts abans del 1950 a Espanya, s’observa com s’ha triplicat el suport a la independència i s’ha reduït de més de vint punts el nombre dels que prefereixen la situació actual Més enllà de les diferències encara existents entre grups, trobem com els catalans, independentment de l’origen, s’han sumat en gran mesura a aquest projecte, i en cap cas no veiem una polarització de la societat catalans. Hi ha més independentistes i baixen els qui volen ser simplement una regió, una comunitat autònoma com a l’actualitat. Molts d’aquells ‘altres catalans’ de Paco Candel s’han involucrat a crear un nou estat millor per a ells i els seus fills, i podem negar que hi hagi hagut una divisió per llengua o origen. Fins i tot els grups que s’hi podrien considerar més recelosos, com els nascuts abans del 1950 a Espanya, s’observa com ha triplicat el seu suport. En canvi, dins aquest mateix grup, s’ha reduït de més de vint punts els qui prefereixen la situació actual. Independentment de les arrels familiars, són molts els qui han vist que la creació d’un nou estat pot ser una oportunitat per a crear unes condicions de vida millors pels catalans, vinguin d’on vinguin, perquè ara el que sembla important és on anem, i no d’on procedim.

L’independentisme ha trencat la barrera de l’origen familiar a Catalunya

El portaveu de Compromís al congrés espanyol, Joan Baldoví, ha sortit de la seva reunió amb el secretari d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos, amb la sensació que el candidat socialista, Pedro Sánchez, podrà formar govern abans del mes d’agost després de ser investit president en un primer debat d’investidura o bé en un segon que tindria lloc immediatament després. Així ho ha explicat el representant de Compromís després de l’entrevista que ha mantingut amb el també ministre de Foment espanyol en funcions durant la ronda oberta pels socialistes per a buscar suports a la investidura de Sánchez. Baldoví ha desvelat que, després de les reunions que Sánchez va mantenir ahir amb els dirigents del PP i de Ciutadans, el cap del PSOE ha assumit ja la impossibilitat de ser investit gràcies a una abstenció de ‘populars’ i ‘taronges’ i que el seu únic camí és buscar el suport d’altres grups. Així s’ho ha exposat Ábalos en una conversa de la qual Baldoví ha sortit amb la sensació que ‘abans de l’estiu quedarà tot clar’ i que Sánchez serà investit o en un primer debat d’investidura o en un altre posterior però que es convocaria amb celeritat. És a dir, segons el seu pronòstic, si Sánchez fracassa en el primer intent, el eei convocaria una segona ronda amb els grups polítics i de forma immediata se celebraria una segona sessió d’investidura ja fructífera. Definint el govern de cooperació Baldoví ha tornat a mostrar la seva preferència per la creació d’un govern de coalició. ‘Crec que seria bo que en el govern poguera haver-hi gent d’altres partits sense escarafalls’, ha comentat, abans d’afegir que a voltes el PSOE es comporta com si només li faltessin ‘quatre o cinc vots’ per a la majoria absoluta quan la realitat és que li separen més de 50 escons de l’anhelada xifra de 176. Baldoví ha tornat a remarcar que el compromís amb un finançament just és la condició per que posen els valencianistes per a votar a favor del candidat socialista. A més, ha explicat que Ábalos no li ha detallat en què consisteix el ‘govern de cooperació’ que Sánchez va oferir ahir al líder de Podem, Pablo Iglesias. ‘Supose que açò encara ho estan definint i acabant de perfilar perquè a voltes hi ha vetos creuats’, ha dit. En aquest punt, ha admès que havia parlat amb el ‘número tres’ del PSOE del veto de Coalició Canària a la investidura de Sánchez si aquest pacta un bipartit o un programa de govern amb els ‘morats’. No obstant això, el portaveu de Compromís ha apuntat que aquesta postura dels nacionalistes canaris potser podria veure’s afectada amb els acords als quals s’arribi a l’arxipèlag.

Baldoví referma la negociació d’un finançament just com la condició necessària per a votar a favor de Sánchez

La comissió d’Afers Econòmics i Financers de l’eurocambra ha donat el seu vistiplau a Christine Lagarde com a nova presidenta del Banc Central Europeu (BCE) amb una àmplia majoria. Després d’una sessió de control avui al matí, els eurodiputats membres del comitè han decidit per 37 vots a favor, 11 en contra i 4 abstencions validar la seva candidatura. Ara, la francesa s’haurà de sotmetre al vot del ple del Parlament Europeu, si bé aquest no és vinculant per confirmar-la en el càrrec. Els caps d’estat i de govern, que van acordar a principis de juny la nova cúpula de la UE amb Lagarde al BCE, l’hauran de ratificar a la cimera d’octubre després d’haver consultat amb la cambra europea per tal que assumeixi el mandat l’1 de novembre. La candidata a presidir el Banc Central Europeu, Christine Lagarde, s’ha compromès a mantenir les polítiques d’estímul de la institució promogudes per Mario Draghi, i es mostra disposada la porta també a revisar el marc monetari en un context de debilitat econòmica i d’inflació ‘persistentment’ baixa. En una compareixença a la comissió d’Afers Econòmics de l’eurocambra, Lagarde ha dit que cal agilitat al BCE i obrir un debat global, amb altres bancs centrals, sobre si el ‘marc monetari és prou robust per fer front als reptes del futur’. En aquest sentit, ha avançat que seria apropiat que el mandat del BCE de mantenir la inflació ‘per sota però propera al 2%’ pogués incloure també l’opció d’assolir-lo ‘per dalt’. Lagarde s’ha compromès a ‘combinar un ferm compromís amb el mandat’ del BCE amb ‘l’agilitat d’adaptar-se a mesura que el món canvia’. La fins ara directora general del Fons Monetari Internacional s’ha compromès a respectar el mandat del BCE, però també a ser àgil a l’hora de respondre als nous reptes monetaris i econòmics. De fet, Lagarde ha dit que hi ha reptes importants perquè l’impacte de les polítiques no convencionals del BCE també genera ‘efectes colaterals’ que s’han d’abordar. A més, la francesa ha reivindicat que cal tenir més compte el canvi climàtic i les creixents desigualtats també en aquesta institució de la UE, amb una aposta pels bons verds. També ha fet un avís als estats, per exigir polítiques fiscals que ajudin a la política monetària. ‘Hem d’institucionalitzar més la cooperació i no només confiar que sorgirà en temps de crisi’, ha dit. Christine Lagarde: sempre polèmica, sempre intentant ser la primera

La comissió d’afers econòmics de l’eurocambra valida Lagarde amb una àmplia majoria

El president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, ha insistit avui que Espanya havia de ‘demanar perdó’ pels ‘abusos’ comesos durant la conquesta d’Amèrica, indicant que no havia de ser considerat un tema ‘polèmic’, sinó un pas a favor de la ‘reconciliació.’ ‘Quan vaig enviar unes cartes amb aquest propòsit va haver-hi molta polèmica. Ara no toquem aquest tema, però això no vol dir que l’oblidem, perquè considerem que són moments per a la reconciliació i que s’ha de demanar perdó pels abusos que es van cometre durant la invasió, en aquest cas la conquesta’, ha dit López Obrador en la conferència de premsa diària. Aquest ha estat el moment en què ha abordat el tema: López Obrador s’ha referit a les cartes que el mes de març passat va enviar al rei espanyol, Felipe VI, i al papa Francesc perquè demanessin perdó per ‘les violacions de drets humans’. ‘L’anomenada conquesta es va fer amb l’espasa i amb la creu’, ha dit en un vídeo enregistrat en la zona arqueològica de Comalcaco. Diu que, en general, cal ‘demanar perdó per totes les invasions, per la repressió a les comunitats i pobles originaris’. En aquest sentit, s’ha mostrat disposat a ‘fer igual’ per l’extermini que va significar el tracte als yakis durant el Porfiriat i per ‘l’assassinat de milers de ciutadans xinesos’. ‘A les nacions no ens afecta en res que actuem així’, ha defensat. ‘Són qüestions que poden generar polèmica però no han d’ocultar-se. Per què oblidar la nostra història?’, i ha proposat de ‘parlar de la interpretació que cada país té d’aquests esdeveniments’. ‘Què significa per a un espanyol la conquesta, què significa per a un mexicà i per què no posar-nos d’acord i, al final, la reconciliació’. La posició de l’estat espanyol En el seu moment, el govern espanyol va lamentar que s’hagués fet pública la carta que López Obrador havia enviat a Felipe VI el passat 1 de març, el contingut del qual va rebutjar ‘amb tota fermesa’. Per a l’executiu de Pedro Sánchez, ‘l’arribada dels espanyols, fa 500 anys, a les actuals terres mexicanes no pot jutjar-se a la llum de consideracions contemporànies’. ‘Els nostres pobles germans han sabut sempre llegir el nostre passat compartit sense ira i amb una perspectiva constructiva, com a pobles lliures amb una herència comuna i una projecció extraordinària’, va dir Moncloa.

El president de Mèxic torna a instar Espanya a demanar perdó per la conquesta la vigília del 12-O

Els agents de la guàrdia civil que han anat al departament de Justícia aquest matí per a demanar documentació de quan Germà Gordó fou conseller de Justícia, entre el 2012 i el 2016. De la mateixa manera que el conseller de Presidència, Jordi Turull, no ha deixat entrar els agents que també requerien documentació de Gordó al Palau de la Generalitat, Carles Mundó també ha donat ordre que els guàrdies civils no entressin a Justícia. De fet, s’han esperat tot el matí i fins a primera hora de la tarda tancats en una sala de reunions que hi ha toca de l’entrada del departament, no han pogut fer cap escorcoll, no se’ls ha deixat moure’s per l’anomenada ‘planta noble’ i no han tingut accés al sistema informàtica. Finalment, segons fonts de la conselleria, se’ls ha lliurat una còpia en paper i en format digital dels actes públics i de protocol del període en què Germà Gordó va ser conseller. No se’ls ha lliurat el registre de visites de Gordó, tal com havien requerit els agents, perquè al departament no consta cap llistat sobre les visites que rebia. Els cinc agents de la Guàrdia Civil vestits de paisà també s’han endut el llistat de persones que van realitzar tasques administratives i de l’equip de subalterns que va treballar amb Gordó durant els quatre anys que va ser conseller de Justícia. Al Departament també hi ha anat durant una estona el fiscal anticorrupció José Grinda. Segons fonts del govern, la Guàrdia Civil s’ha esperat durant cinc hores per rebre la informació requerida ja que els agents han demanat al jutge una ampliació de les diligències. La Guàrdia Civil també s’ha personat al Parlament de Catalunya; els agents han hagut de deixar les armes a l’entrada, i tot seguit els han fet passar a una sala on el personal informàtic els ha lliurat la informació relativa a Gordó que demanaven. Al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI), s’ha fet un escorcoll, per a disposar de documentació sobre el suposat pagament de comissions irregulars a canvi d’adjudicacions d’obra pública. El fiscal anticorrupció José Grinda abandonant el Palau de la Generalitat D’una altra banda, sis agents de paisà —quatre homes i dues dones— s’han presentat al Palau de la Generalitat. Però el conseller de presidència, Jordi Turull, els ha fet fora de l’entrada. Segons fonts de presidència, els agents cercaven dues coses relacionades amb l’etapa de Gordó com a secretari del govern (2011-2013): un llibre de visites i la relació del suport administratiu que tenia. Les mateixes fonts asseguren que es donarà tota la informació que requereixen i compten que, una vegada la tinguin, els agents se n’aniran. Mentrestant, els agents s’esperen en una dependència de les cotxeres del palau. El fiscal Grinda s’espera en la mateixa dependència. Aquesta setmana, s’ha fet públic que Gordó haurà de declarar dilluns al TSJC com a investigat per la seva relació amb la trama de presumpte finançament irregular de CDC. També ha estat citat com a testimoni l’ex-tresorer del partit Andreu Viloca. Tanmateix, declararà tutelat pel seu advocat, perquè és investigat per la peça del cas 3% que s’instrueix des del jutjat del Vendrell.

Impedeixen a la Guàrdia Civil de fer escorcolls al parlament, a palau i a la conselleria de Justícia

L’Audiència de Barcelona ha condemnat per un delicte de desordres Laia Roca i Lluís Mollón, els dos veïns de l’Hospitalet de Llobregat jutjats per haver participat en la manifestació contra la detenció a Alemanya de Carles Puigdemont, i els ha imposat penes d’un any i un any i sis mesos de presó, respectivament. ‘Continua essent un resultat de criminalització, però no un resultat que alterarà la vida de la Laia i el Lluís, per la qual cosa ens quedem més tranquil·les’, ha dit l’advocada defensora, Laia Serra, després de conèixer la sentència. Com que la condemna és inferior als dos anys i no tenen antecedents, no hauran d’entrar a presó. Després de fer-se pública la sentència, hi ha hagut uns moments de tensió a la porta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Els Mossos d’Esquadra han identificat una de les persones del grup de suport que havia convocat la conferència de premsa perquè no tenien autorització, cosa que ha fet comporta protestes del grup de suport que s’havia concentrat a l’exterior del tribunal. Carles Riera, diputat de la CUP, s’ha queixat als agents perquè feien ‘una aplicació estricta‘ de la llei mordassa. Després, un grup de ciutadans ha passat les tanques que hi havia davant la policia per inculpar-se i demanar als agents que també els identifiquessin a ells. Tanmateix, els Mossos no han identificat ningú més i els han portat un per un darrere les tanques una altra vegada. Els condemnats agraeixen el suport Laia Roca ha agraït als concentrats el suport rebut durant els mesos que ha durat el cas, però ha dit que estava ‘decebuda’ per la criminalització de la protesta. A més, ha criticat que el tribunal no hagi tingut en compte les ‘contradiccions’ dels policies i els vídeos aportats que, segons la defensa, contradeien la versió de l’acusació. Sobre si apel·laran la sentència, ha dit que ho valorarien amb calma i que farien allò que haguessin de fer, però que no tenien ganes ‘d’entrar al seu joc’. Per la seva banda, Lluís Mollón ha dit que estaven ‘contents’ per la resolució del cas. ‘Ens continuem sentint caps de turc per a fer que ens quedem a casa, però no ho aconseguiran mai’, ha afegit. La fiscalia demanava sis anys de presó per a Mollón, a qui acusava de desordres i atemptat contra l’autoritat per, suposadament, haver mogut uns contenidors quan els Mossos d’Esquadra dispersaven la concentració i haver llançat una ampolla a un furgó dels antiavalots, tot i que no va tocar cap agent. A Roca, l’acusaven d’haver mogut contenidors amb la seva parella i li demanaven dos anys de presó per un delicte de desordres. Segons que van denunciar tots dos, el cas s’ha basat només en la paraula de dos agents de la Guàrdia Urbana, que els van aturar molta estona després i lluny dels fets. En aquell moment, ells eren al passeig de Gràcia i els agents els van aturar, escorcollar i identificar. Gran suport social El cas ha tingut una gran resposta de solidaritat a l’Hospitalet, on molts veïns s’han bolcat a fer-los costat. El dia del judici, un grup de persones es va concentrar davant l’edifici de l’Audiència de Barcelona per donar-los suport amb crits de ‘Laia i Lluís, absolució’, ‘Ni un dia, ni vuit anys’ i ‘Prou repressió’. A la sortida, tots dos acusats van agrair les mostres de suport dels concentrats. ‘La solidaritat és la millor arma per a fer front a la repressió’, va dir Roca. Abans, el 26 de maig, ERC, Junts per Catalunya i la CUP havien presentat al ple de l’ajuntament de l’Hospitalet una moció de suport en què demanaven que el consistori expressés la solidaritat a la Laia i el Lluís, donés suport a les campanyes de solidaritat i instés la fiscalia a estudiar novament el cas i arxivar la denúncia. Finalment la moció es va refusar pel vot en contra del PSC, Ciutadans, el PP i dos regidors no adscrits. Dissabte 6 de juliol, el grup de suport va manifestar-se a Barcelona amb una marxa que va anar de la plaça d’Universitat a la plaça de Sant Jaume. Per acabar la protesta, van entrar al registre de l’Ajuntament de Barcelona un manifest en què explicaven el cas i demanaven a la batllessa, Ada Colau, que s’hi posicionés.

Condemnen per desordres els veïns de l’Hospitalet jutjats per la manifestació contra la detenció de Puigdemont

És l’últim pressupost abans de les eleccions autonòmiques de la primavera de l’any que ve i els tres socis del govern, el PSPV, Compromís i Podem, l’han volgut presentar junts per donar-hi solemnitat. L’acte de signatura s’ha fet al pati gòtic del Palau de la Generalitat, amb el president Ximo Puig, la vice-presidenta Mónica Oltra i el secretari general de Podem, Antonio Estañ. L’acord aplana el camí del govern de Ximo Puig i Mónica Oltra en el tram final de legislatura i elimina qualsevol possibilitat d’avançament electoral. A més, reflecteix l’existència d’una sintonia pre-electoral que no es va veure ara fa un any, quan Podem feia pocs mesos que era sota el lideratge d’Antonio Estañ i va declinar de donar suport als comptes de l’executiu abans d’arribar a les Corts. Precisament, que la signatura es fes en un acte públic a tres bandes ha estat una de les condicions de Podem per a donar-hi suport. El pressupost destinarà 13.000 milions d’euros a polítiques socials, com ara sanitat, educació, serveis socials, ocupació i habitatge. En la presentació, Oltra ha destacat: ‘Són els últims pressupostos d’aquesta legislatura, però també els primers de la pròxima’, amb què ha volgut demostrar la voluntat de repetir el pacte del Botànic.

Els socis del Botànic tanquen l’acord pel pressupost del 2019

L’ex-president de la Generalitat del PP al País Valencià, Francisco Camps, s’ha desvinculat aquest dimecres de les decisions econòmiques sobre les campanyes electorals autonòmiques i municipals del 2007 i generals del 2008, a judici a l’Audiència espanyola per un presumpte finançament irregular. Durant la seva declaració com a testimoni, Camps ha afirmat que no participava ni era informat sobre el cost, l’organització i el finançament dels actes. L’ex-president també ha assenyalat que la tasca del secretari general del partit, Ricardo Costa, era la gestió del dia a dia de la formació, també econòmica. En ser preguntat sobre la declaració judicial de Costa en què ha assegurat que va informar el PP estatal de les presumptes irregularitats en el finançament de les campanyes l’expresident valencià ha dit que no va ser informat sobre això. Al llarg de la seva declaració, Camps ha insistit diverses vegades en què Costa duia la vida econòmica del partit i que tothom confiava en ell per a la gestió diària. En aquest sentit, ha manifestat que quan es varen filtrar les presumptes irregularitats sobre les campanyes dels populars va demanar a Ricardo Costa informació i que aquest li va assegurar que era tot correcte. L’ex-president ha afegit que li va dir que mostrés els llibre de comptabilitat, que es fessin auditories i que informés a la seu del PP a Madrid. Així mateix, Camps ha dit que la seva tasca era el govern i que pràcticament no participava en la gestió del partit. ‘Ni vaig participar, ni vaig estar implica ni em varen informar. Jo anava als actes perquè era el candidat i els tancava jo com a candidat’, ha dit. Ha negat donar ordres per facturar els actes organitzats per les empreses de la trama Gürtel a nom de determinats empresaris, tal com han declarat alguns dels acusats en el judici. Així mateix, també ha negat haver-se reunit amb empresaris que havien de ser beneficiats amb adjudicacions del seu govern i ha dubtat que algun membre del seu executiu o del PP valencià ho fes. Sobre el perquè l’empresa d’Álvaro Pérez facturava actes a nom d’empresaris Camps ha dit: ‘Algú ens haurà d’explicar perquè durant nou anys han dit el contrari i han mentit a un jutge del TSJ’, ha respost. Preguntat per com la trama Gürtel va començar a treballar amb el PP del País Valencià, Francisco Camps ha dit que en ser elegit candidat l’any 2002 en un acte d’Alacant va començar a veure Álvaro Pérez i que va ser enviat des de Madrid. Preguntat sobre qui va ser que va enviar Pérez, l’ex-president ha apuntat a qui era aleshores president del partit, Eduardo Zaplana.

Camps es desvincula de les decisions econòmiques de les campanyes del PP i apunta a Ricardo Costa

El ministre d’Economia d’Alemanya, Peter Altmaier, ha dit que el govern alemany demana que els altres països de la Unió Europea també suspenguin la venda d’armes a l’Aràbia Saudita en protesta per l’assassinat del periodista Jamal Khaixoggi al Consolat saudita a Istambul. Ahir mateix, la cancellera alemanya, Angela Merkel, ha anunciat que el seu executiu ha suspès la venda d’armes a l’Aràbia Saudita mentre no s’aclareixin les circumstàncies de l’assassinat del periodista. Paral·lelament, també ahir, el Regne Unit, França i Alemanya van publicar un comunicat conjunt en què consideren ‘injustificable’ l’assassinat de Khaixoggi, que condemnen ‘en els termes més contundents possibles’. Tots tres països exigeixen un ‘aclariment urgent sobre què va passar exactament’ i demanen a l’Aràbia Saudita que qualsevol hipòtesi sobre les circumstàncies exactes de la mort ‘sigui fonamentada amb fets’. Segons l’última versió aportada per l’Aràbia Saudita, Khaixoggi va morir en un forcejament amb el personal del consolat saudita a Istambul.

Alemanya demana que els països de UE suspenguin la venda d’armes a l’Aràbia Saudita per la mort de Khaixoggi

El 10 d’agost de 2015, en els mitjans de comunicació de tot el món va aparèixer la imatge de tres tripulants de l’Estació Espacial Internacional (ISS per les seues sigles en anglès) mentre menjaven un encisam cultivat a bord. «Va ser un mosset per a l’home, però un gran salt per a #NASAVEGGIE i el nostre #ViatgeaMart. #1AnyAlEspai», va escriure l’astronauta Scott Kelly en Twitter (StationCDRKelly, 2015) al costat del vídeo en què degustaven el refrigeri. S’havia convertit en el primer agricultor espacial. Aquest esdeveniment va ser l’espectacular resultat del projecte Vegetable Production System (conegut com «Veggie»), una instal·lació per al creixement vegetal que havia aconseguit produir una collita petita de plantes d’amanida per a proporcionar a la tripulació una font d’aliment fresc i de qualitat, en termes nutritius i de sabor. A més, el cultiu els va servir com a activitat relaxant, lluny dels procediments rutinaris de manteniment de l’Estació, i per al seu propi benestar fisiològic. Veggie proporciona llum i nutrients, però utilitza l’entorn de la cabina per a controlar la temperatura i l’intercanvi de gasos. «Com més ens allunyem i més temps passem els humans fora de la Terra, més gran és la necessitat de poder cultivar plantes per a obtenir aliment, reciclar l’atmosfera i aconseguir beneficis psicològics», va dir Gioia Massa (NASA, 2015), l’especialista científica de la instal·lació Veggie. «Crec que els sistemes vegetals seran components importants de qualsevol escenari d’exploració de llarga duració», va concloure. Tots els implicats en iniciatives futures d’exploració espacial comparteixen les declaracions expressades per la Dra. Massa, des dels científics fins als gestors i els dirigents de les agències espacials més importants del món. Tanmateix, vol això dir que s’han superat tots els obstacles per al creixement reeixit i continu de les plantes en l’espai? La resposta és «no», almenys des de la perspectiva de la investigació biològica vegetal; o, com a màxim, «encara no». Els investigadors pensen que els resultats inicials de Veggie, seguits per altres avanços recents, plantegen noves preguntes i reptes per al treball científic. És cert que una planta vascular va créixer en l’espai fins a una etapa adulta i que mostrava la mateixa forma, característiques i composició que la seua espècie mostra en la Terra. No obstant això, no sabem com va superar aquella planta les alteracions cel·lulars i moleculars provocades per l’exposició a l’entorn espacial que s’han observat en nombroses ocasions (Herranz i Medina, 2014). El professor Marco i el seu equip (Marco, Husson, Herranz, Mateos i Medina, 2003) ja van descobrir aquesta paradoxa després de realitzar experiments pioners amb Drosophila, la mosca de la fruita, que van revelar que, pel que sembla, el desenvolupament es va completar de manera normal malgrat la presència de canvis cel·lulars i moleculars. Trobar les claus per a solucionar aquesta paradoxa és un dels reptes més emocionants de la investigació actual en biologia espacial. El viatge espacial és una altra gran fita en la història de les plantes: per primera vegada s’enfronten a una condició ambiental (la microgravetat) que no han experimentat mai, no sols en termes ontogenètics sinó també filogenètics. Els primers experiments espacials, de fa més de cinquanta anys, van mostrar que les plantes podien sobreviure i créixer en l’espai, encara que prompte es van observar alteracions (Perbal, 2001). Els resultats a vegades eren confusos, en la majoria de casos a causa de deficiències en el disseny experimental i en els aparells utilitzats per fer germinar llavors i per cultivar les plantes. Les millores en les instal·lacions de cultiu, com en el cas de Veggie, ens han permès concloure que la microgravetat en si mateixa no impedeix el creixement i reproducció de les plantes. Per tant, continua oberta la qüestió de quins mecanismes utilitzen les plantes per a superar les alteracions i aconseguir una adaptació funcional. Qualsevol possible resposta a aquesta pregunta hauria de tenir en compte que durant la seua evolució les plantes han desenvolupat una gran plasticitat per a adaptar-se a condicions ambientals canviants, a causa de la seua condició sèssil. Aquesta plasticitat es basa en l’existència de teixits meristemàtics i en l’alta redundància de genomes i famílies de gens que contenen. Creixement de plantes en la gravetat parcial de la Lluna i de Mart El cultiu de plantes és necessari per a l’exploració espacial no sols a bord de les astronaus en òrbita, caracteritzades per un entorn de microgravetat, sinó també per als assentaments humans més o menys permanents en altres planetes o satèl·lits (la Lluna i Mart són els objectius principals, per raons òbvies). L’entorn dur i hostil de la Lluna i de Mart és una limitació molt important a l’hora de projectar i implantar qualsevol tipus d’«hivernacle». El concepte de terraformar un planeta o lluna està passant de la ciència-ficció (en literatura, o en el cinema) a la ciència real. Designa el procés humà de modificar l’atmosfera, temperatura, topografia superficial o ecologia d’un cos estel·lar per a fer-lo més similar a l’entorn de la Terra i aconseguir que siga habitable per a la vida terrestre. Curiosament, els experiments realitzats amb sòls simulats en la seua composició han demostrat que el creixement i desenvolupament de les plantes seria compatible amb la superfície de Mart i de la Lluna. Llig l’article complet en la web de Mètode. F. Javier Medina. Cap del laboratori Nuclèol, Proliferació Cel·lular i Microgravetat en Plantes del Centre d’Investigacions Biològiques Margarita Salas (CIB-CSIC), Madrid (Espanya). Treballa en fisiologia vegetal cel·lular i molecular. En relació amb la investigació espacial, se centra en els efectes fisiològics de la gravetat alterada per a permetre el cultiu d’espècies vegetals per a l’exploració espacial humana. Ha realitzat experiments europeus pioners en l’ISS i recentment ha dirigit un projecte conjunt de la NASA i l’ESA en l’Estació Espacial Internacional sobre els efectes de la llum i la gravetat en el desenvolupament vegetal, que ha rebut el premi «NASA Group Achievement Award». Ha publicat més de 120 articles i capítols de llibres i ha assessorat diverses organitzacions d’investigació internacionals. Ha rebut la Medalla de l’Associació Europea de Microgravetat (ELGRA). Què és Mètode?

Els exploradors espacials han de ser agricultors

‘Els meus pares són jornalers. Enguany no ha plogut, aquí, per això no hem pogut conrear. Gràcies per tot. Amb afecte, Babu.’ Així acabava una de les últimes cartes que el jove Sivaram, conegut familiarment amb el sobrenom de Babu, havia adreçat als meus pares. Tot i els milers de quilòmetres de separació, s’havia establert un vincle entre dues famílies que no s’havien conegut mai però que es tenien ben presents l’una a l’altra. El nexe d’unió havia estat la Fundació Vicente Ferrer, que, mitjançant el seu famós programa d’apadrinament, finançava un bon grapat de projectes de desenvolupament al sud de l’Índia. Jo era a Kàtmandu, a més de dos mil quilòmetres de distància, però valia la pena de recórrer pràcticament tot el subcontinent indi amb tren per saber de primera mà fins a quin punt tenien impacte les donacions fetes a la Fundació i, sobretot, per trobar-me amb qui s’havia acabat convertint en tot un company de correspondència després de tants anys. Convertir el desert en un jardí Quan Vicenç Ferrer va arribar a Anantapur es va trobar un escenari àrid i desolador. Els experts deien que en cinquanta anys el districte seria un desert. Anne Perry, una de les tres persones que el van acompanyar d’ençà del primer dia, recorda que moltes famílies ‘no tenien esperança a la vida, vivien en un món fosc’. La pobresa extrema era una plaga estesa per tot el territori. Molts ja s’havien fet a la idea que haurien de preparar-se les maletes i anar-se’n. D’això ja fa cinquanta anys. A Anantapur ja no hi ha fam, hi ha camps de conreu que s’estenen a banda i banda de la carretera principal; els nens hi són escolaritzats, les dones organitzades per combatre el masclisme, les diferències socials són més reduïdes i Anne Perry fa mig segle que es va convertir en Anna Ferrer, la dona del missioner català, la seva companya inseparable dins el projecte i l’encarregada de continuar-ne el llegat després de la seva mort, l’any 2009. Anna Ferrer és l’actual presidenta de la Fundació Vicente Ferrer. Però el camí no va pas ser planer, ni de bon tros. L’estat d’Andhra Pradesh va ser l’únic que va acceptar Vicenç Ferrer quan fou expulsat de l’Índia per la seva feina a Manmad, on es va guanyar l’enemistat de terratinents i polítics que veien com un estranger s’esforçava per torpedinar un sistema social gairebé feudal que els mantenia els privilegis generació rere generació. Amb el favor de la primera ministra de l’època, Indira Gandhi, va tornar al país amb l’envit d’ajudar una de les zones amb més dificultats de l’Índia. ‘La pobresa no hi és només per a entendre-la, sinó també per a resoldre-la’, va exclamar. Els primers anys van servir per construir uns fonaments ferms sobre els quals es pogués treballar. S’hi van edificar pous per proveir aigua als pagesos i augmentar la producció de les collites. També s’hi construïren cases, escoles i sanghams, uns espais de solidaritat en què les dones es troben per parlar de les discriminacions sexuals que pateixen i per mirar de resoldre-les. Després de gairebé trenta anys, amb el suport i l’afecte del poble indi per la feina ben feta i preparats per a expandir-se, els Ferrer van pensar que era el moment d’augmentar ingressos i diversificar les opcions de desenvolupament del projecte. El 1996 van crear a l’estat espanyol la Fundació Vicente Ferrer, encapçalada per un programa d’apadrinament ambiciós que va tenir un gran èxit ja de bon començament. Abans, l’organització cobria unes 300 poblacions. Ara n’abraça gairebé 3.600. Algunes de les dones discapacitades que participen en tallers de la Fundació. De visita a Anantapur Tot i conèixer la Fundació amb anterioritat, arribar a Anantapur va significar un xoc que difícilment oblidaré. La feina de l’organització es podia veure a tot arreu. Des de la finestra de l’autobús observava hospitals, escoles, cases i fins i tot un estadi polisportiu que tenien la firma de l’RDT (Rural Development Trust), el nom de l’ONG a l’Índia. La fotografia de Vicenç Ferrer era penjada arreu, en una mostra d’afecte i respecte de la gent d’Anantapur cap al missioner. L’hospital pediàtric del complex sanitari de Bathalapalli de l’RDT. Tothom pot visitar l’organització i veure’n els projectes, dividits en sis sectors: sanitat, educació, habitatge, discapacitat, dones i esports. La Fundació es fa càrrec de l’allotjament i la manutenció dels visitants durant quatre dies, però ni així no hi ha prou temps de fer-se una idea acurada de l’abast real dels projectes de l’ONG. Probablement, un dels canvis més importants ha estat social. ‘En cinquanta anys la Fundació ha expulsat la intocabilitat’, va escriure en una carta una dona autòctona. I no és cap afirmació intranscendent. D’ençà del començament, Ferrer es va esforçar a ajudar als dalit, o intocables, que rebien un menyspreu social tan gran que ni tan sols es consideraven dins el sistema de castes. Els van construir un allotjament digne i fonts d’aigua i van rebre educació, allò que per al filantrop barceloní era un dels pilars del desenvolupament. Una nena passeja en un dels instituts de la Fundació. Avui la Fundació treballa en deu districtes dels estats d’Andhra Pradesh i Telangana, en una àrea de 106.000 km2, i ja no tan sols amb intocables, sinó amb tots aquells qui viuen en condicions de pobresa. Durant tot aquest temps ha construït 1.609 escoles i instituts públics que, juntament amb els esforços del govern, han garantit la matriculació del 100% dels estudiants de primària i del 80% dels de secundària. A més a més, ofereix un programa de beques pre-universitàries i universitàries a més de 3.400 alumnes. Ara les castes ja no determinen el futur professional d’un nen. Fins i tot els dalit poden arribar a ser metges i metgesses. Estudiants en pràctiques a l’hospital de l’RDT de Bathalapalli. Aquells que ho aconsegueixin, probablement treballaran en alguns dels tres pobles amb hospitals generals de la Fundació. El de Bathalapalli, és un gran complex sanitari que també disposa de sectors especialitzats en pediatria, en tuberculosi i en VIH, un virus que afecta una gran part de la població índia. Al costat d’aquest centre també hi ha un orfenat per a menors infectats, on es proporciona una dieta equilibrada i la medicació necessària. Els tres hospitals tracten un total de 2.500 pacients cada dia en unes condicions equiparables a les que es trobarien en qualsevol gran ciutat del país. Això sí, Vicenç Ferrer va lluitar perquè l’arquitectura d’aquests complexos fos molt més amable i familiar, perquè els malalts s’hi sentissin a plaer. Apoderar els més vulnerables A més dels sangham, les dones de les zones on arriba la cobertura de l’RDT han pogut accedir a microcrèdits sense interès per invertir en negocis propis. L’objectiu és donar poders a la dona dins l’economia domèstica i canviar els papers de gènere que imperen dins les famílies índies. De la mateixa manera, la fundació ha construït més de 77.000 habitatges, i la immensa majoria s’han registrat al nom de la dona de la família. La resta de cases s’han inscrit al nom de persones amb discapacitat. Una família amb una filla (esquerra) apadrinada a la vila de Korivipalli. ‘El problema que sempre han tingut és que són estigmatitzats i la família els considera una càrrega’, explica Juanjo Coiradas, un mallorquí que fa pocs mesos que es va instal·lar a Anantapur. Del gener de l’any passat ençà, que encapçala un taller per a discapacitats. ‘S’havien fet molts cursos per a dones amb problemes, però cap per a homes.’ Coiradas els ajuda a convertir-se en persones autosuficients, capaces d’accedir al mercat laboral. Entre els alumnes hi ha d’invidents a persones amb paràlisi cerebral. Segons ell, el principal objectiu és que ells mateixos s’adonin que no són cap llosa, sinó que poden ser productius. ‘Cal cercar l’habilitat que tinguin, perquè tots en tenim una’, assegura. Juanjo Coiradas explica el seu projecte a un grup de visitants catalans i gallecs. Amb objectes trobats a les escombraries, creen tota mena de productes per a empreses que necessiten un cop de mà, normalment de dins la Fundació. El gran orgull dels nois que hi participen és una furgoneta completament rehabilitada i convertida en una biblioteca mòbil. Segons Coiradas, aquest és el primer curs de formació professional per a gent amb discapacitat que es fa a l’Índia, i també el primer taller on els alumnes cobren un salari. Al cap de poc temps, els participants acaben trobant feina i fins i tot ocupant càrrecs d’importància, perquè tenen més formació que molts altres treballadors. ‘La gent del poble se’n fan creus, que aquests nois treballin’, explica. Els alumnes participen en tots els processos de desenvolupament i producció d’un producte. ‘Aquest és un premi per a la meva carrera –diu el professor–. M’ha tocat la rifa.’ Va venir a l’Índia perquè havia sentit parlar de la feina que hi feia l’ONG. Però admet que es va quedar bocabadat quan va veure-ho: ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació.’ Com ell, hi ha una extensa xarxa de voluntaris que vénen a ajudar uns quants dies, mesos o fins i tot anys. Així i tot, Ferrer sempre havia volgut que la revolució la fessin els indis, és a dir, que ha estat la gent d’ací que s’ha encarregat de gestionar-ho pràcticament tot. Gairebé el 100% de treballadors són indis, com és visible també als càrrecs de poder. Mabel Reyero és una fisioterapeuta resident a Tarragona que ha estat a Anantapur de voluntària durant dos mesos. L’apadrinament, pedra angular del progrés N’és un exemple Sheeba Baddi, directora d’Apadrinament. Forma part de la regeneració administrativa de la fundació, que pretén expandir encara més la zona de cobertura i la qualitat dels projectes. ‘Hem d’arribar a més pobles –diu amb contundència–, seguint la filosofia de Vicenç Ferrer. Volem arribar a tants pobres com puguem.’ Fa pocs dies que Baddi ha començat a cercar més nens per a ser apadrinats. Un equip de treballadors socials cerca els infants amb més dificultats a les zones on saben que hi ha més necessitat. ‘A vegades són els veïns que ens vénen a demanar que hi anem, després de veure l’efecte dels nostres projectes’, explica. L’objectiu és aconseguir dues mil noves fitxes de nens per a apadrinar abans del 31 d’agost. Sheeba Baddi fa prop d’un any que és la directora d’Apadrinament. ‘L’apadrinament és la columna vertebral de la Fundació’, diu Baddi. Els diners que es recapten en aquesta àrea s’inverteixen en l’infant apadrinat, però també en la família (que rep una cobertura mèdica integral), el poble i tots els projectes de l’ONG. ‘Els nens, tant si tenen padrí com si no, se’n beneficien igualment’, diu Baddi. Ella és una demostració en carn i ossos de l’èxit del programa, perquè va ser una de les nenes apadrinades per la fundació. En total, més de 300.000 infants s’han beneficiat del programa d’apadrinament i han tingut garantides l’educació i la sanitat. Avui hi ha 130.000 col·laboradors. A més del vessant econòmic, el projecte també humanitza les donacions i ‘crea un vincle entre dues famílies que viuen molt lluny’. La directora d’apadrinament convida tothom a visitar la Fundació. ‘Molts visitants em diuen que pels pocs diners que costa l’apadrinament (les quotes mensuals són de 21 euros, 25 euros i 30 euros), el preu d’un sopar a l’estat espanyol, és increïble què es pot fer ací. S’ha de veure i viure’, explica, en un català perfecte. Un grup de dones amb discapacitat participen en un taller d’impremta. Sivaram (Babu) Dins un dels vehicles de l’RDT m’endinsava a la zona més rural d’Anantapur. Era el meu últim dia a l’ONG i, per tant, tocava conèixer, finalment, en Babu. El camí de sorra m’ensenyava camps amb cacauets, mangos i llentilles. Alguns arbres que es veien havien estat plantats per la fundació per augmentar la quantitat d’oxigen de l’aire, per atreure l’aigua de la pluja i per subministrar nous conreus als pagesos. En total, 24 milions d’arbres. Anantapur, malgrat tot, continua essent la regió més seca de l’Índia, tot al contrari que l’estat de Meghalaya, la regió on més plou, no tan sols del país, sinó de tot el món. Tot el poble d’Alankarayapeta semblava esperar el cotxe, que va escalar una petita rampa fins que s’aturà al davant d’una casa. M’hi esperava en Babu, que de nen ja no en tenia res. Tenia vint-i-dos anys i una bona barba que no amagava el seu somriure. Vam encaixar les mans amb alegria i em va convidar a entrar per conèixer la resta de la seva família. En Sivaram (Babu) somriu davant un petit temple al seu poble. Estaven especialment contents perquè en Sivaram, el fill més petit de tres, havia trobat una bona feina de treballador social pel govern. Abans, havia fet de camioner. A més a més, els pares ja li havien trobat una dona. Ací els matrimonis concertats continuen essent molt habituals. Tot amb tot, em va sorprendre que el casament no es faria fins d’aquí a quatre anys. Volen esperar que ella en tingui vint-i-dos i ell, vint-i-sis. És un gran què, tenint en compte que no fa pas gaire les nenes es casaven quan tenien entre onze anys i catorze. Aquest ha estat un dels grans esforços de l’RDT i l’administració aquests últims anys, i sembla que té efecte. En Babu (esquerra), el seu cosí (dreta) i un servidor (centre) a Alankarayapetam´ El temps anava avançant entre converses doblades pel traductor de telugu, la llengua local, que m’acompanyava. Vam ensenyar-nos fotografies de les famílies i vam endrapar gairebé sense parar. A fora, en Babu em va ensenyar el llogaret mentre passejàvem. El meu temps a Anantapur s’acabava. Costava de fer-se’n a l’idea, però havia compartit temps amb el company epistolar que feia tant de temps que ens coneixíem sense conèixer-nos. Finalment, ens vam acomiadar, aquesta vegada sí, amb una abraçada, i la promesa de repetir-ho.

‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’

Un nou vídeo que ha obtingut VilaWeb mostra com van actuar els policies espanyols que es van infiltrar en les protestes de dissabte a Barcelona. S’hi veu com una desena d’agents encaputxats i amb la cara tapada –un fins i tot porta una estelada lligada al coll– traginen un detingut pel carrer d’Aragó. Concretament, quatre agents el tenen agafat pels braços i les cames, mentre la resta del grup vigila que no s’interfereixi res en el seu camí. Els infiltrats, un dels quals amb una estelada, carregant el detingut durant les protestes de dissabte a la nit. Tanmateix, després de passar davant la terrassa d’un restaurant, el detingut cau a terra. El grup d’infiltrats, visiblement nerviosos, s’abraonen a sobre seu per tenir-lo quiet. Uns quants manifestants, que fugen de les persecucions de les furgonetes dels Mossos i la policia al passeig de Gràcia, se n’adonen i comencen a insultar els policies espanyols. El grup d’infiltrats envoltant el detingut després de caure’ls a terra. Llavors els infiltrats arrosseguen el detingut fins a un portal de la vora. Al vídeo no es veu prou bé què passa ni què diuen els agents. Ara, el detingut continua a terra durant uns quants segons, en què diversos agents s’hi tornen a abraonar. Els infiltrats arrosseguen el detingut fins a un portal del carrer d’Aragó. Poc després l’alcen agressivament i el fan entrar a la força dins la botiga de queviures on es refugien, tot esperant les furgonetes de la Unitat d’Intervenció Policíaca (UIP) de la policia espanyola. Minuts més tard, surten escortats del local per antiavalots i carreguen el detingut en un dels vehicles. Els agents entren el detingut a la força en una botiga de queviures. La persona que regenta la botiga va explicar ahir a VilaWeb que els infiltrats hi havien entrat exaltats i, després d’identificar-se com a policies, el van obligar a fer baixar la persiana. ‘Tenia por que la cosa degenerés i algú em destrossés la botiga. Es van estar prop del taulell sense fer res. Al fons de la botiga hi tenia uns quants clients. Fins que no van arribar les furgonetes, minuts després, no van demanar de sortir’, va explicar. D’una altra banda, el vídeo que ha aconseguit VilaWeb ensenya detalls sobre l’episodi ocorregut dissabte a la nit publicats per Betevé; és a dir, que els infiltrats van entrar a la botiga amb un detingut i un dels agents portava una estelada lligada al coll. La botiga en qüestió té diverses càmeres de seguretat i, segons que ha pogut saber VilaWeb, agents de la policia espanyola han anat unes quantes vegades al local per exigir les imatges de dissabte a la nit. El propietari diu que les càmeres no enregistren, sinó que mostren en directe què passa a cada passadís del local. Vegeu aquest altre vídeo, que es va fer viral ahir i que permet de veure els agents encaputxats quan sortien del supermercat, bo i escortats per agents uniformats de la policia espanyola. Recollint els seus infiltrats pic.twitter.com/kOMdqfkdbU — RepubliCAT (@Fran6Qnet) October 28, 2019

Un nou vídeo demostra com van actuar els policies espanyols infiltrats en les protestes

El primer infectat conegut del coronavirus 2019 és un home de cinquanta-cinc anys natural de Hubei, segons conclou una investigació del diari hongkonguès South China Morning Post. Aquesta primera infecció va ser el 17 de novembre, i abans d’un mes després, el 15 de desembre –que fins ara es pensava que era la data en què s’havia originat la pandèmia–, el nombre de casos ja arribava a la trentena. A partir d’aleshores, els casos van anar creixent de manera exponencial, i només cinc dies després, els afectats per la Covid-19 ja arribaven a la seixantena. La Xina encara va trigar a informar del primer cas, silenciant els metges que avisaven del nou virus, i no va ser fins el 23 de gener que no es va confinar la població de Wuhan, amb més de cinc-cents casos. Actualment, la pandèmia es focalitza a Europa, que concentra prop del 70% de casos nous, mentre que la Xina avui només ha tingut vint-i-dos casos nous i ja es prepara per anar eliminant les mesures més restrictives. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut

La Xina troba el primer pacient del coronavirus 2019: es va infectar un mes abans que no es pensava

El congrés fundacional de la Crida Nacional per la República, que es farà aquest dissabte a Barcelona, tindrà dues candidatures a l’executiva nacional, que estatutàriament es diu Govern i tindrà 19 membres. La llista oficial l’està acabant de confeccionar Jordi Sánchez, futur president, i el probable secretari general, Antoni Morral. El termini per presentar-la finalitza aquest vespre. Però a banda d’aquesta llista n’hi haurà una altra que no qüestiona les figures de Sánchez ni Morral, però si que vol tenir representants a la direcció. La llista està integrada pel jurista Héctor López Bofill, candidat de Junts per Altafulla a les municipals, l’historiador Xavier Díez, l’actual directora general de Protecció Civil de la Generalitat, Isabel Ferrer, l’escriptor Oriol Izquierdo, l’històric dirigent ecologista Santi Vilanova, el politòleg Joan Ramon Colomines i Companys, la membre l’Associació Catalans d’Arreu Rosario Palomino i el periodista Gerard Sesé, exmilitant d’ERC, entre d’altres. Els seus promotors deixen molt clar que no és una llista alternativa ni crítica, perquè no qüestiona ni el president ni el secretari general, però sí ‘complementària’ a l’oficial. L’objectiu dels seus promotors és que en la direcció de la Crida hi hagi més pluralisme. La votació de la figura del president i secretari general es farà separada de la del Govern.

El congrés constituent de la Crida tindrà dues llistes a la direcció

L’any 2017, el periodista Luke O’Neil va escriure un article a la revista Esquire titulat ‘Com podeu saber si heu enviat un piulet horrible‘. O’Neil augmentava que la proporció entre respostes i repiulets és l’índex perfecte per a mesurar com és de dolent un piulet. Com més alta sigui la proporció, pitjor és el piulet. Quan un polític escriu un missatge particularment ofensiu o estúpid, molt poca gent el repiula, però molta hi contesta. Five Thirty Eight, un grup de periodisme de dades dels Estats Units, va fer una anàlisi de la proporció a Twitter dels polítics nord-americans a final del 2017. Van mostrar que, en contra del pensament popular, hi ha polítics nord-americans encara més ineptes a Twitter que no pas Donald Trump. Difícil de creure, però cert. Vegem com és aquesta proporció en els polítics catalans i espanyols. La pregunta Quins són els pitjors piulets i piuladors de Catalunya i l’estat espanyol? El mètode Hem recopilat piulets de 57 polítics coneguts de Catalunya i l’estat espanyol, i hem calculat la proporció resposta-repiulet de cadascun, a més d’altres estadístiques. Hem analitzat piulets entre el 2016 i el 2018, deixant de banda aquells que tenien menys de deu interaccions. Els resultats Vegeu a continuació un diagrama ternari que mostra la relació entre respostes, repiulets i m’agrades. Cada punt és un piulet de cadascun dels 57 polítics (per tant, 277.257 punts). Un piulet ben rebut se situa a l’extrem superior-dret. Un piulet amb una resposta pobra se situa a la part inferior-esquerra. La majoria dels piulets tenen una bona rebuda. És a dir, tenen una proporció baixa de respostes i repiulets. De fet, dels 277.257 piulets examinats, tan sols 6.966 tenen una proporció superior a 1 (és a dir, més respostes que repiulets); és tan sols el 2,5%. Percentatge d’interaccions que són respostes És difícil comparar polítics en tres dimensions, de manera que reduirem l’anàlisi a només una. El següent gràfic mostra el percentatge d’interaccions (m’agrada + repiulets + respostes) que són respostes. Un percentatge alt indica, generalment, una rebuda pobra del piulet, i un percentatge baix indica, generalment, que ha estat ben rebut. Els punts superiors els dominen els membres dels principals partits espanyols: el PP i el PSOE. Els qui ho fan pitjor són Miquel Iceta (PSC) i Xavier García Albiol (PP): el 19,5% i el 19% del total de les interaccions, respectivament, són respostes. A l’altre extrem, el polític que fa els piulets més ben rebuts és Jaume Asens: només el 2,4% de les interaccions són respostes. El piulet més impactant Quin és el piulet dels polítics estudiats que més interaccions ha tingut els darrers tres anys? L’honor el té Oriol Junqueras, que el 2 de novembre de 2017 (el dia que va entrar a presó) va publicar un missatge que va tenir 43.096 repiulets, 71.033 m’agrades i 5.950 respostes (d’un total de 120.079 interaccions). Els deu piulets més impactants La següent taula mostra els deu piulets entre el 2016 i el 2018 amb la xifra més alta d’interaccions. Quin és el piulador que té més impacte? El gràfic següent mostra la xifra total d’interaccions (repiulets + respostes + m’agrades) entre el 2016 i el 2018 de tots els polítics examinats. Gabriel Rufian és, amb diferència, qui té un impacte més alt, seguit de Carles Puigdemont. Quin és el ‘pitjor’ piulet? Quin és el piulet que ha tingut la xifra més alta de respostes com a percentatge del total de les interaccions (excloent aquells amb menys de 500 interaccions)? L’honor va al PSC, que el maig del 2017 va fer un piulet on feia una dicotomia entre urnes i alimentació infantil. El piulet va rebre 508 respostes, només 58 repiulets i 45 m’agrades. És a dir, 8 vegades més respostes que repiulets Els deu pitjors piulets La taula següent mostra els deu piulets amb la xifra més alta de respostes d’un percentatge de totes les interaccions (excloent aquells amb menys de 500 interaccions). Qui és el ‘pitjor’ piulador? El ‘premi’ al ‘pitjor’ piulador (és a dir, la persona que té una proporció més alta de resposta-repiulet) és per a Miquel Iceta. El segueixen de prop Andrea Levy, Xavier García Albiol, Inés Arrimadas, Pedro Sánchez i Pablo Casado. Encara que pràcticament hem estudiat tant sobiranistes (26) com unionistes (30), els punts més alts en termes de proporció són tots per a unionistes. Sumari La proporció entre respostes i repiulets generalment és més alta entre els polítics unionistes que entre els independentistes. Els socialistes i membres del PP tenen la proporció més alta entre respostes i repiulets. Tant l’autor del piulet més impactant com el piulador amb més impacte són membres d’ERC. Malgrat que tenen una base de seguidors que és clarament molt menor que no pas la dels polítics espanyols, els polítics catalans i barcelonins dominen la llista dels deu piulets amb més impacte (mesurat en termes de la xifra total d’interaccions). Conclusió i interpretació La ‘proporció’ és una mesura divertida d’analitzar, però el seu valor científic és qüestionable. Reflecteix en quina mesura és ‘dolent’ un piulet, però això va en funció tant (a) del piulet mateix com (b) del vincle amb l’audiència. És una mesura basada en la ‘intel·ligència col·lectiva’, però no és del tot clar fins a quin punt són intel·ligents els col·lectius. Sí que és clar, a partir d’aquesta anàlisi, que entre els polítics catalans i espanyols els piulets dels unionistes són particularment mal rebuts. Miquel Iceta té la proporció més alta de respostes i repiulets, i el seu partit (el PSC) té el piulet amb el percentatge més alt de respostes. Per la seva banda, els sobiranistes tenen el piulet amb més impacte (de Junqueras) i el piulador amb més impacte (Rufian) i, de mitjana, una proporció molt menor de respostes i repiulets que no pas els unionistes. La divisió unionista/independentista no és diferent de la divisió republicans/demòcrates en què va basar la seva anàlisi l’equip de Five Thirt Eight. El següent gràfic mostra els piulets dels dos principals partits americans. Si el comparem amb els piulets dels polítics catalans i espanyols, trobem un patró similar: igual com passa als republicans dels EUA, els unionistes espanyols (vermell) tendeixen a tenir una proporció de respostes i repiulets més alta i més m’agrades que no pas repiulets, mentre que els catalans independentistes (blau), com passa al Partit Demòcrata dels EUA, tendeixen a una menor proporció resposta-repiulet i a tenir més repiulets que no pas m’agrades. Realment és important, aquesta proporció a Twitter? Doncs, no. Potser són més rellevants en la mesura que toquen una qüestió subjacent –i molt poc discutida– en la política espanyola i catalana: a qui li importa més? Hi ha hagut molt d’enrenou al voltant de la divisió 50-50 entre unionistes i independentistes a Catalunya. Però en un context de blocatge, l’eventual victòria no es decideix necessàriament per un canvi marginal entre majories/minories, sinó pel grau amb què els votants s’apassionen sobre aquella qüestió. En altres paraules, que la població estigui dividida en un tema no vol dir que per a totes dues parts sigui igual d’important. I la part que hi té més interès és la que acostuma a guanyar. En el cas de la independència de Catalunya, a qui li importa més, la qüestió, als qui hi estan a favor o als qui hi estan en contra? És difícil de mesurar en quin grau importa una cosa, però podem recórrer a l’interès: i els favorables a la independència estan més interessats en política que no pas aquells que s’hi oposen. De la mateixa manera, els qui estan a favor de la independència estan més ben informats sobre política que no pas els qui s’hi oposen. Aquests dos factors, combinats amb el fet que els polítics unionistes de Catalunya generalment reben una valoració més baixa que els independentistes, suggereixen que els independentistes es preocupen més per la qüestió que no pas els contraris. Això podria explicar per què els piulets dels unionistes tenen una proporció de respostes i repiulets menor que els dels independentistes. Per tant, els piulets de Miquel Iceta són molt mal rebuts perquè és particularment un mal piulador? Probablement, no. Més aviat, la proporció és tan alta perquè la població que té interès i hi està atenta s’oposa àmpliament a la seva visió política (i els seus oponents tendeixen molt més a respondre’l que no pas a repiular-lo). I la gent que està d’acord amb ell (és a dir, els simpatitzants del PSC) consideren que no estan gaire ben informats sobre l’actualitat política. Detalls El codi d’aquesta anàlisi està disponible públicament. Podeu veure-hi els gràfics específics de cada polític.

Rufián, el millor polític a Twitter. Qui és el pitjor?

Podem ha demanat al PSOE que pactés amb ells un govern, una alternativa al pacte entre PP i Ciutadans, com l’única alternativa a unes terceres eleccions consecutives, que es farien per Nadal. Així ho han dit al congrés espanyol tant Pablo Iglesias com Xavier Domènech a la intervenció que han fet al debat d’investidura. ‘Senyor Sánchez, li dono les gràcies per no haver facilitat un govern del PP’, ha dit Iglesias, bo i emplaçant els socialistes a arribar a un acord. ‘Malgrat les diferències i els greuges mutus, hem de cercar l’acord. Avui hi haurà una majoria de diputats que rebutjarà la investidura de Rajoy. Decideixi’s’, ha afegit. La suma de diputats de PSOE i Podem no arriba pas a una majoria absoluta de diputats, i per a fer possible una investidura caldria el suport també dels partits independentistes catalans.

Iglesias convida Pedro Sánchez a pactar un govern per evitar terceres eleccions

Eduardo Zaplana, ex-president de la Generalitat Valenciana, ha ingressat a l’hospital la Fe per l’alt risc de contraure una infecció a la presó de Picassent, on és empresonat d’ençà del mes de maig. Segons À Punt, la decisió de l’ingrés l’han pres els serveis mèdics de la presó a causa de la debilitat de la salut de Zaplana, que pateix leucèmia. L’ex-president va ser empresonat a Picassent després de ser detingut en el marc de l’operació Erial, que investiga el cobrament de comissions en la concessió de les llicències de la ITV i irregularitats del pla eòlic.

Zaplana ingressat a l’hospital la Fe

Unes 200.000 persones, segons el Consell per la República, han assistit a l’acte de Perpinyà. El compte de Twitter @hydra_66 ha publicat una imatge aèria del Parc de les Exposicions en què es veu la multitud que ha col·lapsat la capital de Catalunya Nord. Vegeu-la ací: le rassemblement pour #Puigdemont à #Perpignan#Aerofutur🛩️ pic.twitter.com/EvJPRV4Orc — tous les airs y sont (@hydra_66) February 29, 2020 ‘Preparem-nos’: Puigdemont insta a començar una ‘lluita definitiva’ I Crònica de Roger Graells Les imatges que no us podeu perdre d’un dia històric a Perpinyà

L’espectacular fotografia aèria que demostra l’èxit de l’acte de Perpinyà

Les falles de València ja són a tocar. I per això aquesta setmana s’ha inaugurat l’Exposició del Ninot. D’ençà del 1934 cada comissió fallera de València hi presenta un ninot de la falla que plantaran. Després el públic és l’encarregat d’escollir-ne un per acabar-lo indultant del foc. Enguany n’hauran de triar un de 372. A més, el qui finalment sigui indultat tindrà la sort de passar a formar part del Museu Faller de València. ‘Indulta la República. Vota per la República’ Enguany la Falla Arrancapins, una de les més singulars i alternatives de la ciutat de València, ha decidit de presentar un ninot ben reivindicatiu: la República. I apareix de bracet d’una campanya per a demanar-ne l’indult, amb la intenció que sigui una papereta que vagi més enllà de l’elecció del millor ninot. Volen que sigui ‘la forma efectiva de dipositar una papereta a favor de la reflexió i el debat quant al model d’estat del qual la República ha representat els valors més democràtics, progressistes i transformadors de la nostra societat’. I és amb un comunicat que la falla fa una crida a tothom qui pugui a acostar-se a l’Exposició del Ninot i a votar a favor de la República. ‘Volem que la gent vote per la República i faça viral el seu vot perquè més gent s’acoste a l’Exposició del Ninot i ens faça costat. A veure si entre tots i totes podem aconseguir eixe simbòlic Indult del Foc que demostre que la República encara està ben viva.’ La figura forma part de la falla que, amb el lema ‘Desaparegudes, Ignorades i Invisibles‘, es plantarà a Arrancapins el març del 2019 per ‘denunciar tot allò valuós i important per a una vida digna que ha desaparegut, que ha estat ignorat o invisibilitzat’. La falla vol visualitzar la tasca de totes les dones científiques, artistes, avantguardistes ignorades i també de les víctimes i desapareguts del franquisme. A més dels drets humans, la igualtat o la mateixa República. Actualment la figura és decapitada, però la falla ha explicat que si finalment és indultada, li restituiran el cap al seu lloc. La República porta la balança de la justícia, tan simbòlica, a la mà dreta, i el seu cap a l’esquerra. La figura, obra de professors del Departament d’Escultura de la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València (UPV), es podrà visitar i votar a l’Exposició del Ninot, a la Ciutat de les Arts i les Ciències, fins al 15 de març. Arrancapins una falla singular La falla alternativa per excel·lència a València és l’Arrancapins. Amb més de cent anys d’història, evita la coentor i la pompa imposada tan habitualment per la Junta Central Fallera, i s’estima més la tradició. Fan la falla de fusta, de tela i de materials reciclats. I les seves falleres no porten flors a la Mare de Déu. No hi ha despertades i al migdia conviden a tocar un quartet de corda. Tot una falla ben alternativa.

La Falla d’Arrancapins proposa d’indultar la República en l’Exposició del Ninot

El magistrat andorrà Josep Casadevall (Girona, 1946) acaba de publicar El Tribunal d’Estrasburg. Una immersió ràpida (Tibidabo Edicions). És un manual breu que aprofundeix en el funcionament del Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH), que ha decidit d’escriure en un moment en què se’n parla com l’organisme que pot desautoritzar la justícia espanyola i donar la raó als presos polítics. Casadevall, que en va ser jutge i vice-president entre el 1996 i el 2015, respon a un qüestionari de VilaWeb sobre les vulneracions de drets fonamentals durant el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol. —Sobre la sentència del Tribunal Suprem, heu dit que hi veieu ‘matèria d’examen’ per quan el cas arribi a Estrasburg. Quina matèria hi veieu? —Després d’un procés penal amb diversitat d’inculpats, llarguíssim, complex, difícil, amb fets controvertits, amb moltes qüestions prèvies i no mancat d’incidències, és plausible que, en funció dels greuges que voldran formular els advocats de la defensa, certament hi hagi matèria d’examen. Matèria d’examen que no vol dir necessàriament violació, això ho dirà el TEDH. —Com valoreu la relliscada del jutge Marchena, quan va indicar a l’advocat Benet Salellas que ‘molt millor’ que no fes més preguntes a un testimoni? —És, efectivament, una relliscada o un comentari desafortunat que es podia haver estalviat. —Hi veieu cap paral·lelisme amb el cas Otegi, en què Estrasburg va apreciar manca d’imparcialitat de la jutgessa i va condemnar Espanya? —Sempre es pot provar d’establir paral·lelismes entre dues situacions. En aquell cas es tractava d’un comentari de la jutgessa presidenta envers l’inculpat i aquí es tracta d’un comentari del jutge president adreçat a l’advocat. No és exactament igual. Pertoca a l’advocat interessat de fer-ne l’apreciació. —Marchena va tenir un tracte diferent envers els testimonis de les acusacions. Va ser molt més dur amb els testimonis de la defensa. Això es pot tenir també en compte? —Tot es pot tenir en compte. Però si es considera que fou el cas, cal que hi hagi fets o elements substancials que puguin demostrar una diferència de tractament que hagi pogut perjudicar el dret de defensa. Altrament, si es tracta d’estats de mal humor o d’incidències habituals en la direcció del procés , serà irrellevant. —Creieu que Estrasburg pot entrar en el fons, a part d’aspectes formals del judici? Valorant si s’han produït vulneracions de la llibertat d’expressió, la llibertat ideològica i el dret de manifestació. —Si es presenta una demanda a Estrasburg i és admesa, el TEDH no es limitarà als aspectes formals del judici. Analitzarà, en funció de les queixes formulades pels demandants, si s’han respectat els drets que figuren com a protegits en el Conveni Europeu, els que vostè menciona i possiblement més encara. En definitiva, conclourà si els condemnats han tingut un judici equitatiu amb totes les garanties previstes a l’article 6 o no. —Com pot influir el precedent del cas Demirtas? Sembla un cas anàleg al dels diputats independentistes que van ser privats dels seus drets polítics. —Efectivament, té similituds en alguns aspectes puntuals relatius al dret de sufragi passiu i a l’exercici dels drets polítics i mereix ser examinat a efectes de jurisprudència del mateix TEDH. —La presència de l’extrema dreta al banc de les acusacions pot ser motiu de denúncia també? —El sistema penal espanyol té admesa la figura de l’acusació popular per als delictes que es persegueixen d’ofici. Aquesta possibilitat és desconeguda en la gran majoria dels països membres del Consell d’Europa. S’hi pot estar d’acord o no, però és una decisió sobirana de cada estat. Per tant, una volta volguda i reglada aquesta figura, la possibilitat és oberta a tothom, partits o associacions de tota mena, siguin d’esquerres, de centre o de dreta. —El dret de jutge natural és una de les vulneracions més denunciades, perquè els fets s’haurien d’haver jutjat al TSJC, no pas a l’Audiència Nacional espanyola ni al Tribunal Suprem espanyol. Això encaixa amb l’article 6 del CEDH? —L’article 6 es refereix de manera explícita a un tribunal independent i imparcial ‘establert per la llei’, que es tradueix en el dret de jutge predeterminat per la llei. Per tant, si aquest dret no ha estat respectat –qüestió que ha de ser examinada cas per cas– pot aparèixer un problema o, diguem-ne, matèria a examinar. —S’ha vulnerat el dret de recurs efectiu, a una segona instància? —Podria ser una conseqüència de la resposta a la pregunta anterior. —La condemna per sedició, amb la relació de fets exposada per la sentència, posa en perill drets fonamentals com el de manifestació i de reunió? —Aquesta qüestió exigeix un examen exhaustiu dels fets, de si són provats i la seva incardinació en la tipificació del delicte pel qual han estat condemnats. En funció d’aquesta anàlisi i les conclusions a les quals es pugui arribar, efectivament, es podrien posar en perill alguns altres drets fonamentals. —La sentència dedica moltes pàgines a defensar la tasca del Tribunal Suprem i les garanties del judici. Hi veieu un intent de protegir-se amb vista al TEDH? —La sentència, a partir de la seva estructura, vol donar resposta a totes les qüestions prèvies presentades i a les preteses vulneracions denunciades de manera anticipada per la defensa. —El cas Atutxa ha tardat molts anys a resoldre’s. El fet que els dirigents independentistes estiguin empresonats pot accelerar la resolució d’Estrasburg? —Com ja ho he comentat més vegades, la durada del procediment a Estrasburg, que a voltes pot ser efectivament un xic llarg, no depèn només del TEDH, sinó que molt sovint la durada excessiva prové de l’esgotament dels recursos interns. Responent a la seva pregunta, efectivament, el TEDH pot tenir present que hi ha persones privades de llibertat. —Fa uns quants mesos, el Tribunal d’Estrasburg va tombar una demanda de Puigdemont, Forcadell i diputats del Parlament de Catalunya contra la suspensió dictada pel Tribunal Constitucional del ple que s’havia de fer el 9 d’octubre de 2017. Això pot afectar les demandes dels presos o no es valorarà? —Podria afectar si es torna a presentar al TEDH el mateix greuge que ja fou declarat inadmissible. Altrament, cada demanda serà examinada, cas per cas, en funció del contingut i de les preteses violacions invocades. —La jutgessa espanyola formarà part del tribunal quan arribi la demanda dels dirigents independentistes. Això no trenca la imparcialitat del tribunal? —És el sistema volgut pels estats d’ençà que es va adoptar el Conveni Europeu. És cert que a primera vista pot xocar. El jutge nacional sempre fa part de la sala que examina el cas contra un estat, car es considera que és qui està més ben situat per a informar els seus col·legues sobre el dret intern i el sistema judicial del país demandat. Es tracta d’un vot dins els set jutges que componen la sala. —El Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries de l’ONU va instar Espanya a alliberar els presos i va fallar contra la presó provisional. Fins a quin punt és important aquest pronunciament? —Pot tenir la seva importància davant el TEDH en el moment en què analitzi, endemés del dret intern de l’estat demandat, els elements de dret internacional comparat aplicables. —Diverses entitats com ara Amnistia Internacional o Front Line Defenders han defensat la llibertat dels presos polítics. S’ha dit que aquests pronunciaments també poden ser útils per a les defenses al Tribunal d’Estrasburg. —Es tracta d’ONG reconegudes internacionalment que, sense ser part en el procediment, poden ser admeses a presentar observacions al TEDH coadjuvant amb una o una altra de les parts. Si ho demanen, solen ser admeses pel president de la sala a participar amb la consideració d’amicus curiae. —Poc abans no havia començat el judici del Suprem, Pedro Sánchez va visitar el Tribunal d’Estrasburg. Hi ha pressions polítiques? —Només puc entendre que fou una visita de cortesia. Sobre pressions polítiques, personalment i durant els dinou anys en què vaig estar en funcions al TEDH, mai no vaig tenir tal impressió o sentiment. Mai. —Heu escrit un llibre sobre el Tribunal d’Estrasburg. És una institució poc coneguda, però de la qual tothom parla últimament. La voluntat era aclarir com funciona i quines competències té? —Sí, en certa manera. Es tracta de donar una visió global del TEDH, què és, què fa i per a què serveix. Té una pretensió divulgativa i de lectura fàcil, evitant, en la mesura que sigui possibles, tecnicismes jurídics excessius. Veurem si ho he aconseguit.

Josep Casadevall: ‘El TEDH pot tenir en compte que hi ha persones privades de llibertat’

Una noia sahrauí s’ha passat sis dies retinguda a la comissaria de l’aeroport del Prat per la negativa de l’estat espanyol a donar-li l’asil. Segons ha avançat el diari Ara, la jove, de només 18 anys, va viatjar fins a Algèria i d’allà va agafar un vol a Barcelona per fugir dels maltractaments i les amenaces del seu pare, que l’obligava a casar-se el proper 1 de gener. Només aterrar diumenge al Prat, la noia sahrauí va reclamar l’asil polític i aquí van començar els seus problemes. Gràcies a l’ajuda de diversos activistes i d’un gabinet d’advocats, avui s’ha revisat la seva sol·licitud –que finalment ha estat acceptada- i la jove ha evitat la deportació. ‘M’informen que ja l’han deixat lliure. Ara toca demanar asil al territori, almenys per apatrídia. Benvinguda Jadiya‘, ha celebrat el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós. Prèviament, Amorós s’havia fet ressò d’aquest cas i anunciava les gestions pertinents amb els ministeris de Treball i Interior espanyols per tal que reconsideressin el cas de la jove sahrauí. ‘Crec que ens en sortirem’, vaticinava el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, que també havia informat al conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani. De fet, com a mesura de pressió, avui mateix hi havia convocada una concentració a la zona d’arribades de la T1 de l’Aeroport de Barcelona per acompanyar l’advocada de la noia del Sàhara Occidental en l’entrega del recurs. Tot i assegurar que la seva vida corria perill si retornava al Sàhara, l’estat espanyol havia denegat la primera petició d’asil. Si l’estat hagués tombat per segona vegada la sol·licitud, la jove sahrauí hagués estat deportada en el primer vol regular i l’única possibilitat passava, segons la seva advocada, per reclamar una mesura cautelar al Tribunal Europeu de Drets Humans. Finalment, no ha estat necessari i la jove Jadiya ha pogut deixar enrere sis dies de retenció a l’Aeroport de Barcelona.

Una noia sahrauí passa sis dies retinguda a l’aeroport del Prat per la negativa de l’estat espanyol a donar-li l’asil

Nicole Diekmann, amenaçada de mort i de ser violada, després de piular el missatge Nazis raus –’Fora nazis’, en alemany– ha rebut una onada de solidaritat a la xarxa. La periodista de la televisió pública alemanya ZDF va patir, en un primer moment, missatges carregats d’odi procedents de l’extrema dreta germànica. Però l’actitud dels neonazis alemanys es va transformar, poc després, en una allau de solidaritat a Twitter. La xarxa s’hi va afegir i va convertir l’etiqueta NazisRaus en viral. Nazis raus. — Nicole Diekmann (@nicolediekmann) January 1, 2019 Molts de companys alemanys de professió s’han solidaritzat amb Diekmann. Les mostres de suport s’han estès arreu. Per exemple, el corresponsal de TV3 a Alemanya, Oriol Serra, s’hi va sumar. El hashtag #NazisRaus es dispara a Alemanya en solidaritat amb una periodista de la tv pública @ZDF amenaçada de mort i de ser violada d’ença que el va utilitzar. #ForaNazis https://t.co/qTzvVacGO6 — Oriol Serra (@oriolserra) January 8, 2019

L’etiqueta ‘Fora nazis’ es fa viral a Alemanya per les amenaces a una periodista

Aquesta nit passada s’ha mort als 68 anys Carlos Slepoy, advocat impulsor de la querella argentina contra els crims del franquisme. A més, també ha assistit com a advocat les víctimes de les dictadures al seu país, Argentina, a Xile i a Guatemala. Slepoy es va exiliar a Espanya el 1979, fugint de la dictadura de Videla, després d’haver estat torturat i empresonat durant vint mesos. Arrossegava problemes de salut des del 1982, quan va rebre un tret a l’esquena d’un policia espanyol a Madrid; Slepoy va mirar d’ajudar uns joves que eren agredits per aquest agent. Ara fa quatre anys, VilaWeb va publicar aquest dossier de Xavier Montanyà sobre la querella argentina contra els crims del franquisme. I entre els articles, n’hi havia un de Carlos Slepoy, ‘La querella argentina. Una història d’anada i tornada’. El recuperem avui per a recordar-lo. La querella argentina. Una història d’anada i tornada Tinc l’honor de ser un dels advocats de la querella argentina contra els crims del franquisme, com ho vaig ser en la que es va instruir a l’estat espanyol, amb el mateix propòsit, en relació amb els crims comesos per la dictadura argentina. Tots dos procediments van ser incoats en virtut del principi de justícia universal que habilita els òrgans judicials d’un estat a investigar els crims comesos fora de les fronteres pròpies. S’aplica exclusivament en relació amb crims internacionals, és a dir, aquells que han estat objecte de tractats o estatuts internacionals i, especialment, respecte de crims contra la humanitat. És la naturalesa internacional del crim que determina el caràcter universal de la jurisdicció. El tribunal de justícia actua en nom i representació de la comunitat internacional. Té per objectiu impedir la impunitat dels causants d’aquells crims que la consciència universal i el dret internacional han elevat a la categoria d’imprescriptibles, inamnistiables, inindultables i subjectes a persecució judicial tothora i arreu. Fins ara l’administració de justícia espanyola era la que havia treballat més exhaustivament en el camp de la justícia internacional. I, paradoxalment, l’administració de justícia espanyola és la que avui es nega, amb arguments fal·laços, a investigar els crims del franquisme i a jutjar-ne els responsables. No hi ha espai en aquest article per a ressenyar l’extraordinària riquesa d’aquest procediment. Tan solament n’assenyalarem assoliments com ara la detenció de Pinochet a Londres durant més de cinc-cents dies; la del marí argentí Ricardo Miguel Cavallo detingut a Mèxic, extradit a l’estat espanyol i després lliurat a l’Argentina, on fou jutjat i condemnat a reclusió perpètua; el judici i la condemna del capità Adolfo Scilingo, que compleix, en presons espanyoles, la pena de 1.084 anys que li fou imposada pel Tribunal Suprem; els centenars d’ordres de crida i cerca internacional i les múltiples incidències processals que van posar en evidència els beneficis inaudits amb el quals els poders democràtics havien agraciat els violadors massius dels drets humans. Aquestes mesures van obrir definitivament un nou camí en el dret penal internacional i en el dret internacional dels drets humans, i van col·laborar decisivament a posar fi a la impunitat a l’Argentina i Xile, països on, actualment, hi ha centenars de condemnats. Els processos judicials van demostrar que era possible d’acabar la impunitat dels grans criminals. Els repressors, que als seus països havien resultat afavorits per lleis i pràctiques que deixaven els crims comesos sense sanció, es van trobar que ja no solament no podien desplaçar-se lliurement pel món, sinó que els començava a perillar la situació fins i tot als països on havien comès els delictes i on, durant decennis, havien romàs impunes. L’enorme pressió social, esperonada per l’actuació de tribunals estrangers, contribuí a enderrocar les muralles d’impunitat en les societats afectades i que les justícies locals comencessin a complir la seva funció acceptant denúncies i querelles, processant els responsables i dictant sentències. L’aplicació efectiva del principi de jurisdicció universal es va revelar aleshores com un instrument formidable per a combatre la impunitat mundialment. Ara toca aplicar-lo als responsables dels crims comesos pel franquisme. És sabut que el mateix Tribunal Suprem espanyol que va condemnar Scilingo pels seus crims –atès el context de crims contra la humanitat en què foren perpetrats, encara que no els inclogués com a tals la legislació espanyola, com afirma expressament la sentència–, ha decidit en una vergonyosa resolució que els crims del franquisme no poden ser investigats per la justícia espanyola. Aquesta punyent realitat es descriu així en un dels escrits presentats en la querella argentina: ‘Després de quaranta anys de dictadura i trenta-cinc de democràcia, a Espanya no tan sols no hi ha una Comissió de la Veritat com les que es van instituir en nombrosos països, inclòs el nostre: no hi ha ni un sol nen a qui s’hagi restituït la identitat; ni un sol responsable que hagi estat identificat; ni un a qui un jutjat hagi pres declaració; ni un sol encausat per la comissió d’algun dels múltiples, massius, generalitzats crims comesos.’ Tinc la convicció que la querella argentina ha d’exercir un paper important en la lluita contra la impunitat del franquisme, que no podrà resistir l’embat d’una societat com més va més conscient del passat que algú pretén furtar-li. Per als pobles de l’estat espanyol arribarà l’hora de la veritat, la justícia i la reparació. I milions de persones de tot el món ho celebraran. Carlos Slepoy Prada

S’ha mort Carlos Slepoy, advocat argentí lluitador contra la impunitat del franquisme

El Tribunal Suprem espanyol no ha admès a tràmit el recurs del govern de les Illes Balears i de l’Ajuntament de Palma contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJIB) que va anul·lar la denegació de l’autorització per a construir un centre comercial a Ses Fontanelles, la zona humida més gran que resta a la badia de Palma. . La sala contenciosa administrativa de l’alt tribunal no ha admès els recursos per ‘falta de fonamentació suficient’. Segons el Suprem, tots dos recursos pretenien ‘un pronunciament concret’ sobre la qüestió de fons. L’abril de l’any passat, el TSJIB va anul·lar la denegació per part del govern de l’autorització per a construir un centre comercial a Ses Fontanelles i va reconèixer el dret de la promotora a obtenir-la. Unibail Rodamco va sol·licitar el 2014 una llicència autonòmica de gran establiment per a implantar un centre comercial. Va ser denegada per la Direcció General de Comerç perquè els terrenys no tenien la condició de sòl urbà consolidat i no disposaven dels serveis urbanístics bàsics. Els recursos de la promotora van ser desestimats tant pel TSJIB com pel Suprem. L’empresa va sol·licitar una segona autorització el febrer del 2015, demanant que se li concedís condicionant-la al fet que posteriorment s’atorgui la llicència d’obres que permeti simultaniejar les obres d’urbanització i edificació del projecte, i al fet que els terrenys adquireixin la condició de solar. La Direcció General de Comerç va tornar a denegar-la perquè els terrenys són sòl urbanitzable, les obres del qual no estan pròximes a conclusió, i no són solar. Unibail Rodamco va recórrer de nou al·legant que la Llei del Sòl de Balears permet la concessió de llicència condicionada al fet que es facin simultàniament les obres d’urbanització i la construcció del centre comercial i també al fet que no comenci l’activitat comercial fins que els terrenys siguin considerats solar. El TSJIB va assenyalar que la resolució del govern denegant la segona petició de llicència ‘no havia ponderat degudament les noves circumstàncies, per la qual cosa ha de ser revocada’ perquè, a diferència de la primera vegada, la promotora va demanar l’autorització de manera condicionada.

El Suprem espanyol obliga al govern de les Illes a concedir l’autorització comercial a Ses Fontanelles

L’organització juvenil de l’esquerra independentista Arran ha penjat una pancarta als peus de la Mare de Déu de Montserrat per a denunciar els casos de pederàstia a l’església catòlica. Al cartell s’hi poden veure les cares de l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, el bisbe de Girona, Francesc Pardo i l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, i s’hi pot llegir: ‘Que us perdoni el vostre Déu. L’església és abús, masclisme i règim’. Arran ha penjat un vídeo a les xarxes socials on es veu com es penja la pancarta al cor de l’abadia. 🎥 Assenyalem els culpables dels abusos sexuals a l'Església; l'abat Josep Maria Soler, el bisbe Francesc Pardo Artigas i l'arquebisbe Jaume Pujol. Que us perdoni el vostre Déu, l'Església és abús, masclisme i règim!⛪️ pic.twitter.com/QHHKkqS1YW — Arran 🃏 (@Arran_jovent) February 10, 2019 A través d’un comunicat difós avui, l’organització ha denunciat ‘els abusos sexuals (pedòfila) i el posterior encobriment; el paper de l’Església com a pilar fonamental del sistema patriarcal, amb discursos misògins i masclistes; i a l’església catòlica com una carta imprescindible per l’engranatge del Règim del 78 i la perpetuació d’aquest’. L’organització ha difòs aquest comunicat arran de la polèmica pels abusos sexuals presumptament comesos pel pare Andreu Soler. Un ex-escolta del monestir, Miguel Hurtado, va denunciar al gener que fa 21 anys va patir tocaments per part del monjo i va acusar l’Abadia de Montserrat d’encobriment. Per la seva banda, el monestir va assegurar, a través d’un comunicat, que mai no va amagar res, que va començar una investigació interna dins el monestir per aclarir els fets i que la seva intenció sempre va ser ajudar el noi. El monestir va apartar el monjo del contacte amb els joves i va pagar 8.600 euros a Hurtado per al tractament psicològic. La setmana passada Josep Maria Soler va demanar perdó durant l’homilia del diumenge a les víctimes dels abusos sexuals presumptament comesos pel monjo i va recordar l’existència d’una comissió ‘externa’ per a investigar-ho i ‘actuar en conseqüència’. Al mateix temps, Hurtado va protestar davant del Monestir de Montserrat per a demanar ‘transparència i depuració de responsabilitats’ al costat del britànic Peter Saunders, que va patir abusos i va ser membre de la comissió antipederàstia del Vaticà, i el president de l’Associació Infàncies Robades (AIR), Juan Cuatrecases.

Arran penja una pancarta contra la pederàstia dins de Montserrat

L’article del New York Times que presentava L’Alguer com ‘el darrer bastió de la llengua catalana a Itàlia’ ha causat efecte. Segons que explica Alguer.it el batlle de la ciutat va proposar ahir que totes les associacions que defensen el català i que treballen per la seva normalització facin servir el Palau Serra, un edifici històric del centre i que aquest edifici sigui el centre de difusió i promoció del català a L’Alguer. El síndic Mario Bruno ha fet pública aquesta proposta al seu mur de Facebook, tot afirmant que el català uneix la ciutat amb els deu milions de parlants de la llengua i que és un patrimoni de segles que no es pot perdre en una generació.

L’Alguer estudia promoure més el català, després de l’article del New York Times

La candidata del PP a la Generalitat, Isabel Bonig, ha augurat que serà la primera presidenta de la institució. ‘La Comunitat Valenciana tindrà per primera vegada una presidenta i serà del PP’, ha dit a l’acte de final de campanya al port de València. Bonig vol pactar amb Cs i compta amb l’entrada de Vox a les Corts Valencianes. Bonig ha demanat als votants que es facen quatre preguntes: ‘Si el teu lloc de treball, la teua pensió i els teus estalvis votassen, a qui votarien?’ I l’ha contestada: ‘La resposta només pot ser votar un valor segur, el PP, el que garanteix les pensions, el treball i la llibertat’. ‘El que garanteix la igualtat de tots els espanyols és la unitat nacional que no es pot pactar amb els nacionalistes i separatistes’, ha dit, perquè ‘volen trencar Espanya’. ‘Nosaltres no som sectaris ni doctrinaris, governarem per a tothom’, ha promés.

Bonig augura que serà la primera presidenta de la Generalitat

La segona fase de l’operació sortida del pont de Sant Joan ha provocat retencions i tràfic dens en diverses carreteres del país aquest matí, especialment pel que fa a les sortides de Barcelona i a l’Àrea Metropolitana –d’on es calcula que ja han sortit el 73% de vehicles previstos– així com en un tram de la CG-2 d’Andorra a l’altura de Canillo i la CG-1 a l’altura de Sant Julià de Lòria. Per consultar les actualitzacions al minut de l’estat del trànsit pot consultar-se les webs del Servei Català de Trànsit, de la Direcció General de Trànsit i del Govern d’Andorra. Al Principat, hi ha retencions a l’AP-7 en direcció Girona, Tarragona i Martorell, a la B-24 en direcció a Vallirana, a la C-17 a Parets del Vallès en direcció Vic, a la B-20 en direcció a Montgat, a la B-10 cap al Nus de la Trinitat, a la C-33 amb l’enllaç amb l’AP-7 a l’altura de Parets del Vallès, a l’AP-7 a la Jonquera i a Altafulla en direcció a Tarragona, a la C-15 en direcció a la Riba, a la C-15 a l’altura de Santa Fe del Penedès, a la C-16 a Berga, en direcció al Túnel del Cadí, la N-340 en direcció al Vendrell, a la C-65 en direcció Platja d’Aro a l’altura de Llagostera, a l’enllaç d’aquesta carretera amb la C-35, a la C-60 a Argentona en direcció a Mataró, a la C-63 a Lloret de Mar en direcció Girona, a la C-66 a Celrà en direcció a la Bisbal d’Empordà, a la GI-600 a l’altura de Blanes i a la GI-662 a Platja d’Aro, entre més. Al País Valencià hi ha retencions a l’autovia A-3 a l’altura de Riba-Roja de Túria cap a València i a la CV-500 a l’altura de València cap a Sueca. A les Illes, la Direcció General de Trànsit no ha notificat cap incidència de moment, mentre que a Catalunya Nord es troben congestionades l’A-9 a l’altura d’El Pertús i la D-914 a la sortida de Perpinyà.

Retencions i trànsit dens en diverses carreteres del país per l’operació sortida de Sant Joan

‘En el marc de les Terres de Flandes del segle XVI, Egmont retrata les viles incendiades pels terços del duc d’Alba i la tragèdia del duc d’Egmont (1522-1568) que dóna la vida per la seva pàtria enfront del tenebrós despotisme de Felip II, en paraules del malaurat Carles Rahola.’ Així resumeix la Campana l’obra Egmont, de Goethe, sobre la revolta flamenca contra l’imperi espanyol del segle XVI, que demà arribarà a les llibreries. Hi apareixen els duc d’Alba i el seu fill, tots dos Álvarez de Toledo, avantpassats de Cayetana Ávarez de Toledo, l’actual diputada del PP. Els Álvarez de Toledo van exercir un terror brutal que no va impedir la victòria dels protestants flamencs en favor de la seva llibertat nacional i religiosa. De fet, el llibret no inclou tan sols l’obra de teatre, sinó també la declaració d’independència de les Províncies Unides dels Països Baixos. El poderós imperi espanyol, ple de l’or de les Amèriques, va caure enfront de les disset províncies flamenques. L’encarregat d’escriure el pròleg d’aquesta obra de teatre resideix precisament a Flandes. Parlem del president Carles Puigdemont, periodista de formació, i que comença el breu i intens pròleg (que podreu llegir sencer al final d’aquesta introducció) amb aquestes quatre línies contundents: ‘Goethe va publicar l’obra Egmont quan Schiller ja havia tret el seu Don Carlos i quan la Revolució Francesa era imminent. En aquell context, en plena decadència de la monarquia espanyola, i amb la francesa a punt de ser guillotinada, l’evocació de la revolta flamenca contra la dominació espanyola no era casualitat.’ Les picades d’ullet al present del president català són constants: Puigdemont aclareix per què la revolta no va ser un ‘afer intern’, explica com la visió d’un poder fonamentat sobre el fanatisme religiós i militar ha resistit el pas del temps i acaba resumint com Egmont, el protagonista de l’obra de Goethe, creu que els espanyols no s’atreviran a tanta repressió. El prefaci l’escriu Joan Lluís Bozzo, que ha fet l’adaptació del text amb la intenció que l’obra es pugui representar. Bozzo ha adaptat el text a partir de la traducció original al català de Joaquim Pena, escrita entre el 1936 i el 1937. Com recorda Bozzo, el text contraposa dues maneres d’entendre el poder: una que només fa servir la força bruta (avantpassats de Cayetana) i una que també fa servir el càlcul polític (Egmont). Aquesta obra de teatre va comptar amb la música de Ludwig van Beethoven, i va tenir gran difusió a terres catalanes, on es va poder escoltar gràcies a l’Orquestra Simfònica de Girona durant el govern republicà dels anys trenta. Més de vuitanta anys després, la mateixa orquestra simfònica de Girona el va interpretar fa pocs mesos al teatre municipal gironí, amb la presència de Quim Torra, i gràcies a la recuperació del llibret musical fet per Edicions Curbet. Ara l’editorial la Campana n’ha recuperat la part textual. «Pròleg de Carles Puigdemont i Casamajó, 130è president de la Generalitat de Catalunya Goethe va publicar l’obra Egmont quan Schiller ja havia tret el seu Don Carlos i quan la Revolució Francesa era imminent. En aquell context, en plena decadència de la monarquia espanyola i amb la francesa a punt de ser guillotinada, l’evocació de la revolta flamenca contra la dominació espanyola no era una casualitat. L’ideal de la revolta popular contra l’imperi –un imperi envoltat de les tenebres del fanatisme religiós, la repressió de la Inquisició i la imposició de lleis i costums– era molt inspirador, i probablement aquest fet explica la forma com Goethe aborda uns fets que havien tingut lloc al segle XVI. És evident, doncs, que la revolta flamenca no va ser un afer intern de l’imperi espanyol. Va marcar el seu temps i els dos segles posteriors, perquè els objectius de les revolucions que s’auguraven eren els mateixos. Era, de fet, un de sol: la llibertat. ¿Per quina raó, si no, un intel·lectual alemany havia d’adreçar la seva mirada cap a la revolta d’un territori que no era el seu –els Països Baixos– contra un imperi que tampoc no li era proper –l’espanyol? El que em sembla més interessant, de tota manera, no és aquesta elecció, sinó el que suggereix la lectura d’Egmont: revela quina era en l’imaginari europeu il·lustrat la percepció que es tenia del poder imperial espanyol. Un poder fonamentat sobre el fanatisme religiós i militar, extremament repressor i violent. La forma com Goethe descriu l’exercici del poder per part de l’enviat de Felip II, el temible Fernando Álvarez de Toledo, duc d’Alba, i les reflexions sobre els desacords amb el rei per part de Lamoral, comte d’Egmont, i el príncep d’Orange, no són només un exercici de ficció històrica ben documentada. És, en realitat, un retrat tan ben captat que ha resistit el pas del temps i es pot llegir amb els ulls d’avui sense que calguin explicacions complementàries per entendre’l perfectament. Goethe descriu un poder trampós, intolerant, repressor, davant dels dissidents per raons religioses i per raons de costums i tradicions. El comte d’Egmont, que havia estat fidel seguidor de Carles V, no es podia ni imaginar que el rei gosaria alçar la mà en contra seu: ‘La feina de fer-nos presoners seria pèrfida i estèril. No, no, ells no gosen aixecar tan amunt la bandera de la tirania.’ ¿No li sona, al lector? Goethe presenta un comte d’Egmont que creu que els espanyols ‘no gosaran’, i adverteix que si ho fessin ‘la ventada que provocaria aquesta notícia escamparia per tot el país un incendi espantós. En un instant el poble s’uniria en una lliga formidable. Serien proclamats, amb tota la violència, l’odi i la separació eterna de tot allò que dugués el nom d’espanyol’. Ho escriu Goethe i ho posa en boca del comte d’Egmont, que seria decapitat juntament amb el de Hornes a la gran plaça de Brussel·les, on hi ha una placa que ho recorda. No és l’escrit de cap català tocat pel vici de reescriure la història amb la voluntat de desencadenar una llegenda negra que estigmatitzi la dominació espanyola. És l’escrit d’algú que s’ho mira amb distància i que sap que no descriu cap fantasia, i que, sense saber-ho, ens va llegar un retrat prou precís perquè, 230 anys després, el puguem reconèixer sense dificultats. I és que hi ha una constant que recorre les diferents èpoques, règims i maneres d’exercir el poder: la dominació. En alguns passatges de l’obra, tant en les apesarades primeres reflexions de Margarida de Parma, la regent, com en les dels burgesos i menestrals, passant per l’elèctric i impressionant diàleg entre el duc d’Alba i Egmont, hi apareix la reivindicació d’una manera més planera i tolerant d’exercir el poder. En el brillant duel dialèctic entre Alba i Egmont, el comte fa tots els intents per convèncer l’enviat del rei que les coses no es fan d’aquella manera. ‘Conec el meu país . Se’ls pot collar, però no oprimir.’ I li suggereix una manera de pacificar les províncies, que és abandonar la repressió: ‘Que el rei signi un perdó general i que tranquil·litzi els ànims i ben aviat es veurà com la fidelitat i l’amor reneixen amb la confiança.’ No li van fer cas. La resposta d’Alba la podríem sentir avui: ‘¿I que aquell que ha ultratjat la majestat del rei i el santuari de la religió vagi i vingui lliurement i sense cap dany? ¿Que sigui exemple per a tothom de com queden sense càstig els crims més abominables?’ La repressió de Felip II i de Fernando Álvarez de Toledo va continuar, brutal, sanguinària i enfollida. El record encara perdura. Llegir Egmont amb ulls d’avui no és només submergir-se en una part de la colossal obra de Goethe –que en aquest cas, a més, va comptar amb la música de Beethoven, amb una obertura sublim–, sinó que és, en les actuals circumstàncies, un bany de realitat. L’imperi va naufragar als Països Baixos, i va anar declinant. Espanya no va ser capaç de retenir unes províncies que senzillament volien viure segons els seus costums i les seves creences. Aquesta és segurament la lliçó històrica sobre la qual Goethe va construir la seva ficció basada en fets reals. Com recorda el musicòleg Joaquim Rabaseda en la seva excel·lent introducció a l’edició catalana d’Egmont publicada per Curbet Edicions (2019), el dia de Sant Jordi de 1937 l’Orquestra Simfònica de Girona va fer el que seria el darrer concert al teatre de la ciutat, i ho va fer precisament amb l’Obertura d’Egmont de Beethoven. Carles Rahola en va publicar una ressenya al diari gironí L’Autonomista. Deia Rahola: ‘I és que ara la música del geni de Bonn sobre el gran drama de Goethe tenia una significació més viva per a nosaltres i feia vibrar les fibres més sensibles del nostre cor de catalans . Ens feia sentir, a través dels segles, la nostra solidaritat i la nostra germanor amb aquelles víctimes d’un sistema unitari i centralista imposat a sang i foc.’ En aquella hora greu, Rahola expressava el seu temor: ‘De sobte, però, pensàrem que semblants fets podrien reproduir-se a Catalunya i que nous Egmonts podien ésser immolats al centralisme, car en cada general feixista hi ha l’esperit d’aquell famós duc d’Alba que destruí les llibertats de Flandes i portà traïdorament Egmont al patíbul, pel sol fet d’haver intentat convèncer Felip II que la seva política no era pas la més a propòsit per fer-se estimar dels seus dissortats súbdits…’ Tenia raó. A penes dos anys després, Carles Rahola, un pacífic periodista que només havia fet servir la màquina d’escriure per publicar textos en favor de la democràcia, la república i la llibertat, sense cap ombra de voler fer mal a ningú, va ser executat al cementiri de Girona la matinada del 15 de març de 1939 després d’un consell de guerra a què el sotmeteren els nous ducs d’Alba, com ell mateix havia fatídicament presagiat. Agost de 2019, Waterloo» Podeu comprar Egmont a la Botiga de VilaWeb

Les viles incendiades pels avantpassats de Cayetana Álvarez de Toledo, amb ulls de Goethe i pròleg de Carles Puigdemont

La Policia sud-africana ha aclarit aquest dimecres que la primera dama de Zimbàbue, Grace Mugabe, no ha abandonat el país després de ser acusada d’agredir una dona en un hotel de Johannesburg, si bé la intenció de la dona de Robert Mugabe és la d’esquivar qualsevol tipus de procés judicial al·legant immunitat diplomàtica. Grace Mugabe, potencial successora del seu marit, havia viatjat a Sud-àfrica per motius mèdics. Aquest diumenge, segons els testimonis recaptats per la premsa local, suposadament va copejar una model de 20 anys, Gabriella Engels, amb un cable després de sorprendre-la al costat dels seus fills en una habitació d’hotel. La família de la jove assegura que Engels va rebre 14 punts de sutura al cap. Sud-àfrica demana un procés ordinari Després de la confusió dels últims dies, la Policia sud-africana finalment ha aclarit aquest dimecres que Grace Mugabe no se n’ha anat del país, encara que no ha acudit a la vista judicial que hi havia convocada aquest dimarts per realitzar una primera anàlisi del cas. Segons una font de la Intel·ligència de Zimbàbue, la primera dama no havia utilitzat passaport diplomàtic per entrar en territori sud-africà, encara que el Govern del seu marit sí que hauria sol·licitat formalment la immunitat. Des de Sud-àfrica, no obstant això, ja s’ha advertit que serà ‘processada mitjançant el sistema legal’ ordinari. El principal responsable de la Policia sud-africana, Lesetja Mothiba, ha declarat al Parlament que la posició de la seva institució és que Grace Mugabe ha de presentar-se davant el jutge. ‘Vam estar esperant per ella tot el dia d’ahir’, ha dit Mothiba, que també espera algun tipus de declaració per part de l’acusada. Grace Mugabe és una figura clau en la carrera per succeir el seu marit. La primera dama, de 52 anys, es disputa amb el vicepresident, Emmerson Mnangagwa, el lideratge del governant ZANU-PF per poder ascendir a la prefectura del Govern.

La primera dama de Zimbàbue al·lega immunitat diplomàtica per evitar ser processada a Sud-àfrica per agredir una jove model

El senador del PP Pedro Agramunt s’ha defensat davant el Consell d’Europa de les acusacions de presumpta corrupció i ha denunciat ser víctima d’una operació de ‘lobbies i grups de pressió’ exercida per activistes que, a parer seu, donen suport a l’independentisme. Agramunt ha sostingut aquesta posició en un document presentat davant la Comissió de Reglament del Consell d’Europa després de l’informe intern de l’organisme, que apunta ‘fortes sospites’ de corrupció sobre ell per la seva elecció com a president de l’Assemblea del Consell per part de l’Azerbaitjan i un lobbista de Bakú, com també en la seva defensa dels interessos d’aquest país a l’hora de prendre decisions en l’Assemblea. Per defensar-se, Agramunt denuncia ser víctima ‘de l’operació més gran de lobbisme i grups de pressió contra un individu a Europa que s’hagi vist en molts anys’ i diu que l’informe d’investigació és un ‘insult a la intel·ligència, a l’estat de dret i a la democràcia’. Repassa les informacions en què es basa el document final d’acusació i retreu que són fonamentades en meres conjectures sense cap prova fefaent. A més, desgrana el seu origen per fer valer la seva teoria que procedeixen de ‘lobbies’ que reben fons dels Estats Units o que donen suport a l’independentisme català. Assenyala directament l’Open Society Foundation, l’organització de George Soros, que acusa de donar suport al referèndum del primer d’octubre a Catalunya i als independentistes i d’arremetre contra el govern espanyol i el president Mariano Rajoy en les xarxes socials. ‘El senador Agramunt sempre ha actuat segons el seu criteri, consciència i defensa dels interessos espanyols. Igualment sempre ha defensat amb honradesa i criteri la defensa dels drets humans i de la llei en la seva tasca parlamentària. Resulta inadmissible que es pretengui coartar la llibertat de pensament i de vot dels parlamentaris’, sosté. Agramunt exigeix que s’informi de tot això al consell de ministres del Consell d’Europa i es demanin explicacions al secretari general de la institució per a permetre la presència del que considera ‘lobbistes’ en el seu si. Demanda davant el TEDH Així mateix, ha presentat una demanda davant el Tribunal Europeu de Drets Humans a Estrasburg pel canvi de reglament aprovat l’any passat pel qual fou obligat a dimitir com a president perquè ja no comptava amb la confiança de la institució. Agramunt al·lega haver-hi estat ‘indefens’ davant una vulneració de les seves llibertats fonamentals i rebutja a més que la reforma del reglament s’aplicarà de manera retroactiva, car ell havia estat triat per a un període de dos anys.

Agramunt (PP) acusa la fundació de George Soros de donar suport a l’independentisme català

Ingredients: (per a quatre persones) 8 xampinyons grans 150 g de carn de vedella picada 150 g de carn de porc picat 1 ou sal, farina, oli all i julivert formatge ratllat ratlladura de gingebre pebrot escalivat cebollí picat Elaboració: Netegem els xampinyons amb aigua i unes gotes de llimona, en traiem el peu i els pelem. Els deixem escórrer cap per avall. Mentrestant, salpebrem la carn picada, li afegim un ou, farina, all i julivert i una mica de gingebre ratllat. Si en guardem l’arrel al congelador en una carmanyola, és fàcil de ratllar quan cal i es conserva més temps. Es barreja tot ben barrejat i amb les mans es fan vuit mandonguilles, que passem per farina blanca i fregim. Salpebrem els xampinyons per dintre, amb una mica d’oli, posem la mandonguilla fregida al damunt i una mica de formatge ratllat. Ho enfornem uns deu minuts a 180°. Al moment de servir a sobre de cada xampinyó hi posarem farcit una tireta de pebrot vermell i una mica de cebollí picat.

Recepta: Xampinyons farcits de mandonguilles

Podem tancarà diumenge la segona assemblea ciutadana estatal. Serà a Vistalegre (Madrid), l’indret on va néixer el partit ara fa tres anys. A banda d’escollir el nou secretari general, que serà gairebé segur Pablo Iglesias, la pugna entre ‘errejonistes’ i ‘pablistes’ se centra en l’elecció del consell ciutadà, allò que en els altres partits s’anomena executiva, és a dir, el màxim òrgan de decisió. Iglesias, Errejón i anticapitalistes, els tres corrents del partit, han presentat sengles llistes, amb la intenció d’encabir el màxim nombre de membres en aquest òrgan. Aquestes últimes setmanes les pugnes internes s’han exterioritzat de manera vehement, amb sortides de to incloses. En aquesta partida també hi juguen les formacions de Podem a Catalunya, les Illes i el País Valencià. Tot seguit, expliquem la posició de tots tres equips directius. Fachin, més acostat a Iglesias Fins ara Podem Catalunya s’havia mantingut al marge de les disputes estatals, i tenia membres adscrits en candidatures diferents. Però a mesura que s’ha anat acostant la cita de Vistalegre, els moviments dins del consell de coordinació permeten d’intuir un decantament cap a Iglesias. El secretari general de Podem a Catalunya, Albano-Dante Fachin, ja li va fer costat quan es va haver d’escollir el sistema de votació que ha de regir la votació de l’assemblea. Aquest fou el primer assalt de la batalla pre-congressual entre ‘errejonistes’ i ‘pablistes’. Però aquesta última setmana, l’apropament de la direcció de Podem Catalunya a Iglesias s’ha palesat encara més. El cap de setmana passat Fachin hi va compartir escenari en un acte a Sant Feliu de Llobregat i l’endemà el partit va fer oficials els canvis en el consell de coordinació executiu, l’òrgan executiu de la formació. Malgrat que Fachin diu que no és cap ‘purga’, aquest moviment ha afectat membres afins a Íñigo Errejón i del sector anticapitalista, però no els partidaris d’Iglesias. Ja era previst que plegués de la coordinació executiva Jéssica Albiach , membre de la llista d’Errejón, perquè el programa de la candidatura inclou un compromís de no acumular càrrecs. Tanmateix, sí que és significatiu que hagin estat rellevats Marc Bertomeu, secretari general de Podem Barcelona i acostat a Errejón –va signar el seu manifest–, i Jesús Sánchez i Alba García, tots dos membres del corrent anticapitalista. Pablo Iglesias i Albano-Dante Fachin, a l’acte de divendres passat a Sant Feliu de Llobregat. País Valencià, feu ‘errejonista‘ La posició més clara és la del País Valencià, on Errejón té un dels feus principals. Dels onze membres que hi conformen el consell de coordinació, set van signar el manifest que feia costat al número dos del partit. Són Àngela Ballester, Sergio González, Fabiola Meco, Violeta Lamanuzzi, Emília Noguera, Juan Carlos Pérez i, al capdavant, el secretari general de Podem al País Valencià, Antonio Montiel. Aquest gest es pot interpretar com una contrapartida del de les primàries a la direcció valenciana del 2015. Llavors Errejón ja era secretari de Comunicació i Estratègia Política i va trencar la neutralitat que li exigia el càrrec per assistir al tancament de campanya de Montiel. Fou una decisió molt criticada pels altres candidats. També han signat el manifest membres destacats del partit, com ara els diputats a les corts Marc Pallarès i David Torres i la diputada al congrés espanyol Rosana Pastor. Les Illes, de mal classificar La cúpula de les Illes Balears no duu cap etiqueta penjada i els moviments que han fet els principals membres del partit reparteixen joc a totes bandes. El secretari general de Podem a les Illes, Alberto Jarabo, ha descartat que hi hagi friccions en el partit abans del congrés i alhora s’ha identificat amb el projecte de Pablo Iglesias. En canvi, la portaveu del partit, Laura Camargo, i el diputat Carlos Saura donen suport al sector anticapitalista. I el diputat al congrés espanyol Juan Pedro Yllanes s’aproxima a Recuperar la il·lusió, la llista d’Íñigo Errejón. A les illes aquesta batalla entre ‘errejonistes’ i ‘pablistes’ s’escau enmig de l’estira-i-arronsa amb els socis de govern sobre qui ha d’ocupar la presidència del parlament. La setmana passada Xelo Huertas en fou destituïda i expulsada de Podem. Ara el partit ha anunciat que el seu candidat a president és Baltasar Picornell i que si els socis de govern, PSIB i Més, no ho accepten hi trencarà la relació. El dirigent de la formació, Alberto Jarabo, assegura que els socis no volen Picornell per la seva biografia, en concret perquè és fuster. PSIB i Més s’estimen més que la presidència recaigui en algun dels dos portaveus al parlament, Alberto Jarabo o Laura Camargo. Tanmateix, han dit que no veten pas ningú, simplement demanen garanties perquè no es repeteixi el cas de Huertas. PSIB i Més han assegurat que el pacte no perilla.

La lluita entre ‘pablistes’ i ‘errejonistes’ als Països Catalans

La falla de l’Antiga de Campanar ha guanyat el primer premi de la secció especial de les Falles 2019 amb el monument Juga, Juga…i voràs, en què les joguines s’entremesclen amb la societat i la política. El segon premi ha estat per a la falla del Pilar i el tercer per a la de Convent Jerusalem. La falla de l’Antiga de Campanar, que enguany fa trenta anys i és allunyada del centre, és un monument fet per l’artista Carlos Dasí i dissenyat per Alejandro Santa Eulalia. El segon premi, la Falla del Pilar, és de l’artista Paco Torres. Al monument Qui mou els fils? hi ha un gran titellaire que representa ‘com els diners i la política mouen els més pobres’. Hi apareixen, entre més, el regidor de Cultura Festiva, Pere Fuset, intentant moure els fils d’una fallera major mentre, al seu torn, l’estira un representant del col·lectiu faller. Convent Jerusalem ha aconseguit el tercer premi amb l’obra El musical elaborada per Pere Baenas, que, segons el president de la comissió, Paco Segura, és un recorregut pels grans musicals de la història, on hi ha representats des dels primers cabarets a obres tan reconegudes com El Rei Lleó, El fantasma de l’òpera i Grease. El punt crític i satíric de la falla són els protagonistes dels musicals, representats per polítics espanyols. Per exemple, el dirigent de Podem, Pablo Iglesias, és l’estrella de Jesucrist Superstar, i Inés Arrimadas i Oriol Junqueras fan el paper de La Bella i la Bèstia. El president de la Generalitat, Ximo Puig, i la vice-presidenta, Mónica Oltra, representen el número de ‘Money, money’.

L’Antiga de Campanar, la falla guanyadora del 2019

Pedro Vicente Rodríguez, conegut com a Pere Vicent i president d’España 2000 a Xirivella, també serà jutjat per la intimidació ultra al domicili de la vice-presidenta Mónica Oltra. En un principi, la jutgessa tan sols va citar tres de les nou persones, entre elles el líder d’España 2000 José Luís Roberto, que es van presentar de nit amb màscares del film Scream i una bandera espanyola davant la casa d’Oltra. Posteriorment, però, l’advocacia de la Generalitat va notificar el jutjat que el diari Público havia identificat Pedro Vicente Rodríguez com un altre dels autors i ara ha estat inclòs en la investigació. Segons el TSJ valencià, la jutgessa considera que aquests fets poden ser constitutius d’un delicte llei d’amenaces, castigats amb penes de multa segons l’article 171.7 del codi penal, que preveu d’un mes a tres de sanció per amenaces lleus. Els concentrats van fer sonar l’himne espanyol i pasdobles mentre enregistraven l’interior del domicili i retransmetien l’acció per internet. La Fiscalia de València va investigar els fets després d’una denúncia interposada per l’advocacia de la Generalitat Valenciana en la qual s’adjuntava el vídeo difós i s’assenyalava el desconcert i la intimidació causada en l’entorn familiar d’Oltra per aquesta concentració.

Un quart ultra serà jutjat per la intimidació a Mónica Oltra

El codirector del documentari Dos Cataluñas, Álvaro Longoria, ha tornat el premi Cinema for Peace, que va rebre ahir de mans del president Carles Puigdemont en la Berlinale. En declaracions a Europa Press, Longoria ha dit que l’organització del premi els va prometre que encara que Puigdemont assistiria a la gala de lliurament, ‘no es lligaria la seva presència amb un hipotètic premi i en el cas en què guanyessin, els mantindrien separats’. Tanmateix, el corresponsal de TV3 a Alemanya, Oriol Serra, aporta una mica de llum a una situació realment estranya. Segons que explica, Longoria i l’altre codirector, Gerardo Olivares, van recollir el premi de mans de Puigdemont ‘amb normalitat aparent’. Tot plegat després de l’emissió d’un bon tros del documentari que no feia precisament apologia de l’independentisme. Els dos representants del documental presents a l’acte, Álvaro Longoria i Gerardo Olivares, van recollir el premi que els va entregar el president exiliat, Carles Puigdemont, amb normalitat aparent. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Ho van fer després que l’organització projectés un fragment força generós -en comparació amb la resta de nominats- del documental. El fragment seleccionat no mostrava precisament un posicionament favorable a l’independentisme. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Serra explica que una hora després del lliurament del premi, Longoria i Olivares es van queixar a un responsable de comunicació del festival que ningú els hagués avisat que Puigdemont els donaria el guardó. A més, van demanar que s’eliminessin totes les fotografies amb el president. Una hora llarga després de l’entrega, un servidor era assegut a terra -no hi havia taules de treball previstes- fora de la sala escrivint una crònica. Casualment, el director i el productor del documental de Netflix es van situar al meu costat. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Van iniciar una conversa amb una responsable de comunicació del certamen. Exigien que les fotografies que els havien fet al costat de Puigdemont en una sessió posterior a l’entrega fossin eliminades. Lamentaven que ningú els hagués avisat que Puigdemont els entregaria el premi. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Vaig optar per identificar-me i dir-los que havia pogut escoltar la conversa. Em van demanar si coneixia el fotògraf d’Associated Press que els havia fotografiat per a demanar-li que no publiqués les imatges. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 En una conversa de Serra amb Longoria i Olivares, li van dir que farien un comunicat per a ‘distanciar-se de Puigdemont’ i exigint que el festival també fes una nota pública. Serra els va demanar si tornarien el premi i ambdós van respondre que no. Em van dir que farien un comunicat distanciant-se de la figura de Puigdemont i que demanarien a “Cinema for Peace” que fes una nota pública. Però quan vaig preguntar al productor si això comportaria retornar el premi i si pensaven fer-ho em va respondre rotundament que no. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Serra expressa la seva sorpresa perquè l’endemà del lliurament del premi, Longoria i Olivares han decidit de tornar-lo. Per això ha tornat a parlar amb Longoria. El codirector li ha dit que ‘no tenen res contra Carles Puigdemont, però que se senten enganyats per l’organització de Cinema for Peace’. Sorprenentment avui han anunciat la decisió de rebutjar-lo. Una decisió absolutament legítima, només faltaria. Consideren que acceptar el premi d’un representant polític parcial en el contingut d’un documental que, segons ells, vol ser neutral no els favoreix. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 He pogut parlar amb Álvaro Longoria aquesta tarda. M’ha deixat clar que no tenen res contra Carles Puigdemont, però que se senten enganyats per l’organització de “Cinema for Peace”. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Al marge d’això, ha reconegut que el títol del documental els va provocar certs dubtes perquè no és cert que “només” hi hagi dues Catalunyes perquè políticament el país polièdric, com ho són la major part de països democràtics. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Serra explica que el president Puigdemont ‘també va ser víctima de la mateixa manca d’informació’ i que va pujar a l’escenari quan la cantant Anna Maria Kaufmann el va cridar pel nom. El president, afegeix el corresponsal de TV3, ‘va aguantar estoicament al seu costat mentre ella cantava una delirant versió “Don’t cry for me, Argentina” anomenada “Don’t cry for me, Catalonia”‘. Pel que fa a la gala de “Cinema for Peace” val dir que el mateix Puigdemont també va ser víctima de la mateixa manca d’informació i es va haver d’adaptar amb esportivitat a una situació incòmoda quan la cantant alemanya, Anna Maria Kaufmann, el va fer pujar a l’escenari. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Puigdemont va aguantar estoicament al seu costat mentre ella cantava una delirant versió de “No llores por mi, Argentina”, anomenada “Don’t cry for me, Catalonia”. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019 Serra, tanmateix, recorda que un premi refusat no pot fer eclipsar la importància del certamen al qual van assistir membres del govern alemany, un ex-president, actors i actrius de renom i un premi Nobel de la pau. Hi havia prop de 400 persones mirant-los a tots dos, entre les quals membres del govern alemany, un excanceller federal, actors i actrius consagrats, un Nobel de la pau, etc. En resum, que el premi rebutjat no pot eclipsar la importància de l’esdeveniment. — Oriol Serra (@oriolserra) 12 de febrer de 2019

L’estrany episodi que ha fet que l’equip de ‘Dos Cataluñas’ hagi tornat el premi ‘Cinema for Peace’

Els eurodiputats de JxCat i ERC –Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Diana Riba– han demanat al president del Parlament Europeu, David Sassoli, que destini part del pressupost de la cambra a comprar material sanitari i finançar la investigació de la Covid-19. En una carta, han raonat que, tenint en compte que la cambra reduirà la seva activitat durant els pròxims mesos per l’emergència sanitària, una part dels recursos per a mantenir les oficines dels eurodiputats i la seva acció política s’haurien de destinar a la lluita contra el coronavirus. En concret, demanen que es faciliti que s’avanci el pagament dels tres pròxims mesos de la partida dels 4.563 euros mensuals que els eurodiputats reben per a pagar el lloguer de les oficines dels assistents locals, transport, material tècnic i d’oficina, equip tecnològic, entre d’altres, i que es faciliti perquè destinin els diners a la compra de material sanitari. També demanen que tots els grups polítics destinin la part proporcional dels pròxims mesos per a organitzar conferències a la lluita contra el coronavirus, ja que tampoc no es podran fer aquest tipus d’esdeveniments. A més, com que no hi ha prevista activitat parlamentària durant els mesos d’abril, maig i junt, demanen una auditoria que detalli quins recursos s’estalviaran a causa del tancament de la cambra i es destinin a la investigació científica i material sanitari. A banda, Puigdemont, Comín, Ponsatí i Riba demanen que les institucions europees activin els fons europeus i apliquin les polítiques públiques necessàries per tal de superar la crisi pel coronavirus.

JxCat i ERC demanen que l’Eurocambra destini els diners que estalviarà pel tancament a la lluita contra el coronaviurs

La portaveu de JxCat al congrés espanyol, Laura Borràs, s’ha referit avui a l’acord entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Borràs ha dit que s’està venent com a extraordinària una cosa ordinària. ‘Si hi ha tant d’escepticisme a l’hora de fer una negociació per assolir aquest acord, el que s’hauria d’haver parlat és de tenir garanties. En el document de Pedralbes ja hi havia la figura d’una persona que complís els acords’, ha afirmat Borràs en una entrevista a Catalunya Ràdio. Ha recordat que aleshores hi havia la figura del relator i que ara ja no hi és, per la qual cosa no veu que hi hagi mesures per evitar que l’estat espanyol incompleixi el que ha promès. ‘És estrany que, en el moment que (ERC) està en disposició de negociar amb més força perquè Sánchez necessita els seus vots per a la investidura, l’única cosa que s’acorda és un document que permet que 15 dies després s’asseguin els governs a parlar i, quan es parli, es digui que això no es pot fer’, ha criticat. També ha defensat que les taules de negociació s’acorden entre governs i entre els socis de govern: ‘La part majoritària d’aquest govern i qui té la presidència n’ha estat al marge, no hi ha estat convidat’. Borràs ha dit que serà Torra qui trucarà Sánchez per felicitar-lo i immediatament posar-se a treballar. ‘Si hi ha la voluntat d’asseure’s, parlar i resoldre les qüestions que s’han de resoldre és evident que el president de la Generalitat i JxCat han mostrat en tot moment predisposició a fer-ho’, ha dit. Finalment, ha advertit que parlar de llibertat de continguts no assegura res perquè hi ha qüestions que ja s’han parlat i han rebut un ‘no’: ‘Diran que no i després haurem investit el president a canvi de què? A canvi d’una taula buida de contingut?’.

Borràs sobre l’acord ERC-PSOE: ‘Estem venent com a extraordinària una cosa ordinària’

És la Festa Estellés de primavera que ha organitzat la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València: entre el 26 i el 28 de març, al mateix campus universitari però també pels diversos carrers i racons de la ciutat, s’hi celebren les Jornades ‘Estellés, 25 anys després’. ‘La voluntat de la Facultat és celebrar, des de les diverses disciplines artístiques, la potència del seu mestratge’, expliquen els organitzadors, Begonya Pozo i Ferran Carbó, i amb aquesta idea s’han ideat activitats multidisciplinàries: des de la taula rodona per parlar de les traduccions, qua ha comptat amb la participació dels poetes Marc Granell i Jaume Pérez Montaner, fins al recital organitzat pels mateixos estudiants i coordinat per la revista Gargots, una jove reivindicació generacional sota el títol ‘El nostre Estellés’. El 27 i el 28 de març hi haurà taules rodones per parlar de ‘La recuperació d’Estellés i els nous formats editorials’, amb Maria Josep Escrivà (Edicions 96), Vicent Berenguer (Edicions de la Guerra) i Llúcia Casanova (Andana); de la poètica estellesiana (amb la seva filla, Carmina Andrés, i els filòlegs Ferran Carbó, Jordi Oviedo i Vicent Salvador; de l’expansió dels versos amb la música (amb Xavi Sarrià, Pau Alabajos i Òscar Briz); o del seu pas pel periodisme. Per trepitjar també els carrers que va escriure i descriure el poeta, hi ha les rutes literàries, la que ha dut a terme l’actriu Pepa Alòs, ‘L’obra’, i la que condueix la seva néta, Isabel Anyó, ‘La vida’, des de l’Ajuntament a les torres dels Serrans. I la paraula dita, i la música: amb la lectura dramatitzada de l’impressionant poema dedicat a la memòria del rector de la universitat assassinat pel feixisme (‘Joan B. Peset, afusellat’, a càrrec d’Assaig, el grup de teatre de la Universitat de València), o amb el concert-espectacle ‘Estellés de mà en mà’, de Borja Penalba i Francesc Anyó, que clourà els actes. (En teniu el programa sencer aquí)

Vint-i-cinc anys després, a València

VALÈNCIA, 14 (EUROPA PRESS) El Consell de Govern de la Universitat de València ha aprovat este dimecres per unanimitat reclamar la “desocupació pacífica” del col·legi major del Lluís Vives, i espera “l’eixida voluntària” dels ocupes “en les pròximes 24 hores” ja que, en cas contrari, instarà l’autoritat judicial “a iniciar els tràmits per a restituir en la Universitat l’ús de les instal·lacions”. L’ocupació del col·legi major –tancat des de 2012 i per al qual s’estudien possibilitats de rehabilitació– es va produir l’1 de maig, quan un grup, després de forçar l’entrada que dóna al carrer i la de l’edifici, va entrar i va penjar una pancarta en la façana amb el lema ‘La Ingovernable. Espai alliberat’. Segons ha informat la institució acadèmica en un comunicat, diferents membres del Consell de Govern han ressaltat els “esforços” de la Universitat per a arribar a una solució “negociada”, així com el temps transcorregut des de l’ocupació de l’immoble, l’1 de maig passat. No obstant açò, la mediació amb dos grups per a aconseguir el desallotjament “a hores d’ara es troba estancada”, segons ha informat el gerent, Joan Oltra, qui ha informat que ha sigut “impossible” una reunió “directa” entre representants de la institució acadèmica i dels ocupantes, amb presència de mediadors. REFORMA INTEGRAL Per la seua banda, el vicerector d’Economia, Infraestructures i Tecnologies de la Informació, Juan Luis Gandia, ha informat dels plans de la Universitat per a l’edifici, que passen per una reforma “integral” del mateix, amb la finalitat de destinar-lo “a situar servicis per als estudiants i a realitzar activitats de participació i culturals”. Així, el Consell de Govern de la UV s’ha reafirmat en l’acord adoptat en la reunió del 22 de maig, en què expressava el “rebuig institucional” a l’ocupació de l’edifici del col·legi major Lluís Vives i ha instat les persones que l’ocupen sense autorització l’edifici a abandonar “immediatament les instal·lacions d’este Bé de Rellevància Local per a poder engegar les tasques d’intervenció planificades i assegurar la conservació de l’edifici i la seguretat de les persones ocupants”. “En cas de no produir-se este immediat atur en 24 hores màxim, instar l’autoritat judicial a iniciar els procediments jurídics oportuns i les actuacions que d’aquest es deriven per a restituir en l’Universitat de València la capacitat de fer un lliure ús d’este edifici en el marc de la seua autonomia universitària”, assenyala el text aprovat. OFERTA PÚBLICA OCUPACIÓ PDI D’altra banda, el Consell de Govern ha aprovat l’Oferta Pública d’Ocupació del PDI (Personal Docent i Investigador) per a l’any 2017. També s’han aprovat els criteris per al desenvolupament de la carrera docent del PDI, i els de distribució de l’oferta pública per a l’any 2018. Estos punts han sigut presentats per la vicerectora d’Ordenació Acadèmica, Professorat i Sostenibilitat, Maria Vicenta Mestre, qui s’ha felicitat per l’acord, que permetrà reduir “al mínim” la precarietat del professorat i facilitarà la promoció. “Després dels anys de fortes restriccions a la reposició de les places vacants per jubilacions i altres causes, comença si pot ser que els contractats opten en places de titulars, i que els professors titulars puguen promocionar a catedràtics”, ha destaacdo la UV.

La UV reclama la ‘desocupació pacífica’ del Lluís Vives

Agents dels Mossos d’Esquadra han carregat contra veïns del barri de Sants de Barcelona que havien aconseguit aturar un desnonament a una dona i els seus dos fills. Després d’un matí de mobilitzacions, la propietat del domicili ha pactat amb la família la pròrroga d’un mes, pel que el desnonament no s’ha efectuat. Tot i això, els agents han carregat contra els veïns, que es disposaven a celebrar-ho. Ara mateix els sicaris dels @mossos carregant quan ja s'ha aturat el desnonament de carrer olzinelles pic.twitter.com/FQqfBxBvc9 — Arran Sants (@ArranSants) September 19, 2019 Però els @mossos no es podien quedar amb les ganes de carregar i han hagut de fer el que saben fer i els agrada. Frustrats per no haver pogut fer fora la Saioa han carregat gratuïtament contra les veïnes.#ràbia pic.twitter.com/0u3YO6lPph — Grup d'Habitatge de Sants (@HabitatgeSants) September 19, 2019 La Llum, activista del Grup d’Habitatge de Sants, ha explicat a VilaWeb que l’incident ha començat quan el serraller que havia d’obrir la porta del domicili i expulsar la família ha estat increpat quan marxava. Davant d’això, el treballador ha sortit de la seva furgoneta i ha anat a avisar els mossos que l’havien insultat. Els agents s’han dirigit cap a la persona que l’havia increpat per a identificar-lo, fet que ha posat en alerta la resta de veïns, que han criticat l’actuació. Segons l’activista, de sobte els Mossos han començat a carregar i han encastat contra la paret una noia a qui han agafat del coll. ‘Ha estat un desnonament molt difícil i s’havien quedat amb les ganes’, diu. A més, a causa de la situació de tensió, una dona que sortia de casa i no tenia res a veure amb el desnonament ha hagut de ser atesa pels serveis mèdics per un atac d’epilèpsia. Consultats per VilaWeb, els Mossos d’Esquadra han ofert un relat diferent. Segons que han dit, un cop aturat el desnonament els concentrats han envoltat el furgó dels agents antiavalots que s’havien desplaçat al lloc, però que durant l’intent de desnonament no han arribat a actuar. Fonts de Mossos diuen que han intentat fer una mediació amb els manifestants, però que hi ha qui l’ha volgut agredir. Les mateixes fonts no han concretat si hi havia cap persona denunciada per aquestes agressions. Iridia demana investigar l’actuació policíaca El centre Iridia per la defensa drets humans ha criticat l’actuació dels mossos i ha demanat que s’investigui. De cara a fer-ho, han demanat que els agredits es posin en contacte amb ells trucant al 693 287 323. Els @mossos han realitzat càrregues contra un grup de veïnes de Sants que han aconseguit frenar un desallotjament després d'arribar a un acord amb la propietat. S’ha d'investigar. Les persones agredides poden posar-se en contacte amb nosaltres 693287323pic.twitter.com/0bXaphls5u — IRIDIA (@centre_IRIDIA) September 19, 2019 El Grup d’Habitatge li cercarà un allotjament Finalment, el pacte amb la propietat ha estat una pròrroga d’un mes, durant el qual el Grup d’Habitatge de Sants li buscarà un domicili. Segons que explica la Clàudia, també activista pel dret a l’habitatge, la dona i la seva família està en llista d’espera a la Mesa d’Emergència d’habitatge des de l’abril de 2018, però encara no se li ha assignat un domicili digne. Des de llavors, se l’ha intentat desnonar en tres ocasions.

Mossos carreguen contra veïns de Sants que havien aconseguit aturar un desnonament

Ciutadans ha presentat avui un manifest a favor del que anomenen ‘feminisme liberal’. Un text amb què intenten justificar la seva absència a la vaga del vuit de març, Dia Internacional de les Dones. Inés Arrimadas, ha defensat aquesta concepció basada en un document que conté un curiós ‘decàleg de principis’ creat pel partit de Rivera a cinc dies de la vaga feminista. Ciutadans, que fa dies que prepara el terreny per seguir pactant amb l’extrema dreta com ja ha fet a Andalusia, diu que no es pot acceptar el rebuig a l’exclusió de l’home de la lluita feminista. No s’ha de ‘deixar ningú a fora’, diuen. Albert Rivera ha volgut defensar que el feminisme és ‘més ampli’. I tot per criticar els partits d’esquerra abans de les eleccions. El text recull que el feminisme ha de ser ‘causa de tothom’ i que ha de treballar per la ‘igualtat entre homes i dones’, com si no fos precisament això el que es reivindicarà el pròxim 8 de març. Rivera i Arrimadas encara hi van més enllà i diuen que ‘sense llibertat no hi haurà igualtat’. Una frase que complementen donant permís i dient que ‘tota dona té la mateixa llibertat individual que l’home’. El text, això sí, també recull que encara hi ha ‘molt de camí vers la igualtat’. El ‘decàleg’ del ‘feminisme liberal’ apunta que inclou els homes per no ‘ignorar a la meitat de la societat’ i demana ‘reforçar l’educació i una oposició frontal contra la violència masclista’. Finalment assenyala que la ‘guerra de sexes’ forma part del passat. Per acabar-ho d’adobar diuen que ningú no pot parlar en nom del conjunt de les dones.

El manifest del ‘feminisme liberal’ que delata Ciutadans

Una persona s’ha mort i tres més han resultat ferides en un atac amb una arma de foc contra una sinagoga de Poway, al comtat de San Diego, a Califòrnia, segons que han informat les autoritats i recull el diari Los Angeles Times. El sospitós –que va fugir amb cotxe i més tard es va lliurar a la policia– ha estat identificat com a John Earnest, un jove de 19 anys de San Diego i el presumpte autor d’un manifest en el qual afirma haver incendiat una mesquita el mes passat i en què explica que s’ha inspirat en la massacre a la localitat de Christchurch, a Nova Zelanda, d’aquest març. El xèrif del comtat de San Diego, Bill Gore, ha assenyalat que John Earnest no té antecedents penals. No obstant això, estudiaran la seva possible participació en un incendi provocat en una mesquita pròxima fa vora d’un mes. A Internet els investigadors han trobat un text violent i antisemita escrit per un individu que es feia dir per aquest nom. Els agents van ser alertats de l’incident poc abans de les 11.30 d’ahir després de la denúncia que hi havia un ‘tirador actiu’, ha explicat el sergent Aaron Meleen, del departament del xèrif del comtat. ‘Com us podeu imaginar, hi havia un panorama de caos amb gent corrent per tot arreu’, ha afegit. ‘Vam trobar diverses víctimes i ferits de diversa consideració’, ha apuntat. Després de l’atac, un important grup de fidels s’ha congregat a la part posterior del lloc de culte. El batlle de Poway, Steve Vaus, ha qualificat el tiroteig d’aquest dissabte de ‘crim d’odi’. Per la seva banda, el president dels Estats Units, Donald Trump ha lamentat aquest atac. ‘El meu condol més profund per als afectats. Sembla un crim d’odi i arribarem al fons de l’afer’, ha dit. Quatre persones van resultar ferides pels trets i van ser traslladades immediatament a un centre mèdic, en el qual una s’ha mort. Les altres tres es troben estables.

Un mort i tres ferits en un atac a una sinagoga a Califòrnia

Iván Carbonell Iglesias, amb l’obra ‘La cançó del mag Merlí’, és el guanyador del premi Ciutat de València en la seva XXXVII edició en la modalitat de narrativa en català. Els guardons, que atorga l’Ajuntament de València, porten el nom de la ciutat i homenatgen alguns dels seus autors més insignes, destaca el consistori en un comunicat. El premi d’Assaig en català ha estat per a ‘L’home impacient. (Diaris 1996-1998)’, d’Antonio Martí Monterde. El guardó de de Teatre en català, el jurat ha considerat mereixedor de rebre-ho a l’autor Queralt Riera per l’obra ‘De dol’. Finalment, el jurat ha premiat l’obra ‘Versos oceànics’, de Francesc Mompó i Valls, com a guanyadora en la modalitat de Poesia en català. En les categories en castellà, els guanyadors han estat Marcos Eymar Benedicto (narrativa), Fernando Marín Gallardo (assaig), Miguel Ángel González (teatre) i Nieves Chillón Gázquez (poesia). ‘Un any més, des de la Regidoria de Recursos Culturals, donem a conéixer els guanyadors dels premis literaris Ciutat de València, que recuperem i incrementem en la seua dotació econòmica fa ja quatre anys, a més d’ampliar a quatre modalitats en valencià i castellà’, ha assenyalat la regidora de cultura Glòria Tello. Augment de participants L’edil ha expressat la seva satisfacció perquè s’ha experimentat un augment de més de cent participants respecte a l’anterior edició. Els premis Ciutat de València tenen també ‘una clara voluntat de visibilització de la tasca literària i de pensament de les dones, en portar els noms d’Isabel de Villena, María Beneyto i Celia Amorós, amb la incorporació d’un escriptor exiliat – com en el cas de Max Aub -, o recuperant la nostra memòria històrica –amb el conegut sociòleg i sexòleg Josep Vicent Marqués’, ha afegit Tello. Com en anteriors edicions, l’Ajuntament de València tornarà a propiciar la difusió de les obres guanyadores gràcies als acords amb les editorials Bromera i Edicions del Bullent, per als llibres en català, i amb Pre-Textos i Ñaque, per a les obres en castellà.

Iván Carbonell guanya el premi Ciutat de València de narrativa en català

Després d’anys amagada rere els micròfons de la ràdio, Laura Rosel (Sabadell, 1980) ha fet un salt professional i ha decidit de donar la cara davant de les càmeres. La seva carrera televisiva és curta però meteòrica. La presentadora actual de ‘FAQS’ és la dominadora absoluta dels dissabtes de la nit. Estil desimbolt, caçadora de pell i quatre hores de directe sobre actualitat política. Rosel ens rep a TV3, en plena preparació del penúltim programa. És un dia xafogós, però prefereix fer l’entrevista a l’exterior, a la rampa d’accés als estudis. Passa una mica d’airina i també Toni Soler. A l’ombra d’una magnòlia, i amb el Walden 7 a l’horitzó, parlem sobre la professió, els reptes i el funcionament de ‘FAQS’, les polèmiques, les crítiques i una mica de política. Voleu saber si el programa renova l’any que ve? Llegiu fins al final. —Una pregunta fàcil per a començar. Qui és Laura Rosel? — Ui. Sóc una persona normal i corrent. Sense grans pretensions, sense grans ambicions. I amb una passió que és el periodisme. —I què fèieu abans de dedicar-vos al periodisme? —No ho sé. —No ho sabeu? —No ho sé. No feia res. En tot cas, em preparava per a ser periodista. El primer contacte que tinc, oficial i formal amb la professió és quan entro a la facultat. Ara bé, el primer contacte personal i emocional, si li vols dir així, és durant l’EGB, que és una cosa que s’estudiava abans . En un treball en concret ens demanaven de fer un informatiu i és quan vaig dir: ‘Ostres, això m’agrada.’ Després també m’ha estivat la literatura i escriure, que m’agrada molt, perquè tenen molt a veure amb el periodisme. —Però crec que en aquest treball iniciàtic també vàreu tenir un petit trauma. —Sí, sí . Havíem de fer un informatiu i enregistrar-nos amb una càmera a casa. Aquelles càmeres dels pares que eren unes andròmines enormes. I la vergonya em superava. La vergonya d’enregistrar-me a casa amb els meus pares però sabent que després em veurien els companys de classe. I és aquell punt que encara no he perdut. L’he camuflat, però encara el tinc. —Ara ja fa uns mesos que treballeu a la televisió i heu passat de presentar ‘8 al dia’ a ‘FAQS’. Qui ha estat més difícil de substituir, Josep Cuní o Ricard Ustrell? —Buf. Cap dels dos i tampoc no els vull comparar perquè tenen trajectòries molt diferents. Sempre, quan agafes el relleu d’algú de qui has après o admires, el repte és molt gran. Salvant les distàncies entre un i l’altre, perquè reitero que no es poden comparar, jo he après de tots dos i els admiro. Cap de les dues situacions era fàcil. Però no m’agrada parlar de substitucions perquè jo no havia vingut a ocupar el lloc de ningú. —I quins referents teniu en el món del periodisme i de la televisió? —De jove, durant la carrera, escoltava molt Iñaki Gabilondo. I gràcies a ‘FAQS’ el vaig poder conèixer ara fa uns mesos. Però per a mi el meu pare periodístic és Jordi Basté. És qui m’ha ensenyat a perfeccionar aquesta bogeria que és la ràdio i el periodisme. —No en teniu de femenins? —És clar. També escoltava i veia molt l’Àngels Barceló. I després hi ha el mite de la Mònica Terribas i ‘La nit al dia’. Allò era… Algun cop m’han dit que ‘FAQS’ recorda a ‘La nit al dia’. Tant de bo sigui així perquè ploraré d’emoció. Ara mateix, si hi ha algú dalt de tot del cim del periodisme, són la Terribas i en Basté. Amb la diferència que amb ell he conviscut professionalment i per això et dic que és el meu pare. —Us falten dos programes. Com avalueu aquests mesos al capdavant del ‘FAQS’? —Em vaig estrenar un 20 de gener i, encara que no em creguis, aquests mesos m’han passat volant. Com si fossin un dia i mig. Però, l’esgotament, el començo a notar. El balanç? Molt positiu. És la millor cosa professional que he fet fins ara. —Sí, millor que la ràdio? —No vull dir que no torni a la ràdio. Però mai havia fet una cosa tan bèstia i tan intensa, a tots els nivells, com el ‘FAQS’. És un projecte que comporta molta responsabilitat, repercusió i dedicació. No faig res més que no sigui ‘FAQS’: pensar ‘FAQS’, preparar ‘FAQS’, fer ‘FAQS’… recollir les conseqüències de ‘FAQS’. Professionalment és allò que més m’ha omplert, fins ara. —El programa són unes quatre hores de directe. Fins a quin punt hi ha guió i improvisació? —No hi ha pràcticament guió. N’hi ha de les entrevistes i poc més. Hi ha molta improvisació i tenim molt clar què volem fer. Entrem així, preguntarem allò, ara donem pas a tal convidat… Hi ha l’escaleta, però poden passar, i passen, mil i una coses. I crec que és la gràcia de ‘FAQS’. Que jo em pugui aixecar i dirigir-me a un periodista o fer un comentari al públic. Que entri la Pilar Rahola i t’ho desmunti tot o que s’enganxin dos periodistes. O que un convidat s’aixequi i se’n vagi . Per a mi és la gràcia del format. Un cop som en antena mana el directe. —I no us han censurat mai res per l’auricular? —No. L’única cosa que em censuren és el temps. Jo m’allargo, m’allargo, m’allargo i llavors patim. En realitat, la nostra escaleta és de tres hores o de tres hores i mitja, però ens acabem allargant sempre fins a les quatre hores. —Al cap i a la fi, no ve ningú rere de ‘FAQS’. —Sí, però al final, un cop som al plató, suposo que ja no ens ve d’aquí allargar-ho mitja hora. Una pregunta per aquí i una broma per allà i acabes fent les quatre hores. L’única censura és la del temps. ‘Laura, prou, hem d’anar de publicitat’, i coses així . —Heu dit unes quantes vegades que a ‘FAQS ‘voleu escoltar a tothom. Aquesta voluntat de pluralitat ho ha d’emparar tot? Penso, per exemple, en el portaveu de la Fundación Francisco Franco. —Li hem donat moltes voltes a això. Crec que hi ha dos terrenys diferents. Un, la pluralitat política, és a dir, les forces representades dins del parlament o el congrés. Com a televisió pública i com a periodistes és el nostre deure plasmar aquesta pluralitat. Ara bé, arribem fins on arribem i, si alguns polítics no volen venir, tampoc no els podem anar a cercar a casa. I l’altra part és la pluralitat de punts de mira. El fet que nosaltres entrevistem i donem veu a la Fundación Francisco Franco o a VOX no vol dir que n’avalem el discurs. És una manera d’ensenyar que això, aquesta apologia de la dictadura, per exemple, existeix. I no anem a cercar aquests perquè ens vingui de gust. No. Ho fem perquè han estat d’actualitat durant aquella setmana o dies. I crec que si un dels problemes que arrosseguem és no haver paït bé el passat més immediat d’Espanya i de Catalunya és, precisament, per no haver volgut afrontar certes coses. Aquests senyors existeixen. Aquests senyors funcionen i són legals. Aquest és el seu discurs i arriba a molta gent. Per tant, no els amaguem, però tampoc no els aplaudim. Hem de ser conscients de què tenim. —En la reunió de dimarts passat, quan es va proposar l’entrevista a la Fundación Francisco Franco, quin debat va tenir l’equip? —Va generar debat. Passa que tots vàrem estar molt d’acord que els havíem d’entrevistar. De fet, els volíem portar al plató. Però no va ser possible per temes d’agenda. I per això vàrem anar a Madrid. I és una opció que sempre ens plantegem com a programa. Si ens interessa molt alguna veu o algun convidat, hi anem nosaltres. Per sort tenim aquesta facilitat. —Argumentàveu abans la idoneïtat d’aquestes entrevistes en el component d’actualitat. La ‘Manada’, per exemple, també ho ha estat. Us atreviríeu a entrevistar-los? —Crec que aquest cop no. És molt diferent. Són criminals jutjats i sentenciats. —Dins del plató, quina ha estat la pitjor situació que heu viscut? —La d’en Joan Planas. Em vaig aixecar i el vaig convidar a fúmer el camp del plató. Aquella situació va ser molt incòmoda i molt desagradable a nivell personal. Va ser també una decepció perquè amb el pas dels dies m’he adonat que, el numeret, el tenia preparat. Ell venia disposat a fer un xou i a treure’n rèdit personal perquè té un canal a Youtube. Venia amb aquest objectiu. I això, no ho havíem pactat pas. Em va saber molt greu i personalment em vaig sentir molt decebuda. Si som capaços de conversar entre amics i familiars d’ideologies diferents, també hauríem de ser capaços de fer-ho davant d’una càmera. Per tant, fem-ho. Més enllà dels polítics, perquè ens distorsionen aquest diàleg, i aquesta era la nostra intenció, però va saltar per l’aire. —Quan passen coses com aquesta repasseu el programa per entendre què ha passat? —El repassem sempre. El dimarts, una de les coses que fem és autocrítica. —També en feu visionat? —No, això no. Però fem molta autocrítica. Mirem per on ens allarguem, si les entrevistes són feixugues, etc. L’única vegada que ens hem escrutat amb ull clínic, com si fos una biòpsia, va ser el programa sobre el final d’ETA. Perquè vàrem rebre moltes crítiques, i jo especialment, arran de l’entrevista a l’etarra. Nosaltres teníem molt clar tot el raonament d’aquell programa, per a mi i per a tot l’equip és un programa rodó, i el tornaríem a fer igual. Ara bé, després de rebre tantes crítiques, el vàrem repassar al detall. A mi, m’acusaven d’haver somrigut les gràcies a l’entrevistat i que hi havia cercat complicitats. Aquella entrevista, me l’he vista del dret i del revés. —Deixem els programes passats i mirem endavant. Quina entrevista us agradaria fer? —En general m’agradaria entrevistar tots els polítics perquè tots ens representen. I voldria que el seu missatge arribés a la gent. Saber com veuen la realitat i com podem sortir de la situació actual. Per exemple, m’agradaria molt poder entrevistar Mariano Rajoy, ara que és registrador de la propietat. Vull saber com torna a la normalitat una persona que ha presidit un moment tan convuls com aquest. M’agradaria entrevistar els lehendakaris Urkullu i Ibarretxe. També Zapatero, però sobretot Jordi Pujol. Tant de bo s’atrevís a sortir del seu silenci. Malgrat tot, crec que és una veu que es troba a faltar. El seu punt de mira, la seva capacitat analítica, crec que té moltes coses a dir encara. —Fa poc va fer un acte que sembla un retorn a la vida política. —No sé si cal que torni en aquest sentit . —A l’entorn com a veu influent, vull dir. —Després de tot això que ha passat i com estem com a país, crec que a mi, i a molta més gent, m’interessa molt què pensa. —Com s’explica que Mariano Rajoy, quan era president del govern espanyol, no es deixés entrevistar per TV3? —Ni Rajoy, ni Soraya, ni ningú… No ho sé, ho hauran d’explicar ells i ho hauran de fer millor de com ho han fet fins ara. Això també implica Pedro Sánchez i tants dirigents espanyols més, però també catalans. Per què no es deixen entrevistar per una televisió pública? Crec que va ser Felipe González que ho va respondre a Salvados dient que ‘jo no vull ser excusa per a ningú’. Ostres, crec que això falta el respecte a molta gent que consumeix TV3 i que la paga. Si vols servir d’excusa per a alguna cosa, és perquè tu ho decideixes. Però parlem d’espectadors que s’informen mitjançant aquesta tele, i només per això tots els polítics ja haurien d’estar desfilant per aquí. —Un quart d’hora abans d’aquesta entrevista han saltat les alarmes dels mitjans. El president del parlament, Roger Torrent, ha decidit de suspendre l’últim ple abans de les vacances. Com veieu el moment polític? —La classe política necessita vacances i els periodistes també. Aquest curs va començar de manera molt intensa el 17 d’agost passat. I han passat coses molt gruixudes en aquest país. I dubto molt que les haguem paït totes. Crec que unes setmanes de calma ens aniran bé a tots. —Arran de la polèmica de la samarreta de Puigdemont sents que ets observada amb lupa? —Sí, tot allò que faig és pensat al mil·límetre. La cançó, la samarreta, els blocs temàtics, els convidats, etc. Això no treu que sempre surti gent amb una interpretació que no havies previst. Quant a la samarreta de Puigdemont, crec que era el meu tercer programa, no vàrem calcular bé l’impacte que tindria. —Però heu sortit també una samarreta de Felipe VI… —Sí, la setmana següent, i no va passar res. Però crec que el càlcul de danys no el teníem prou afinat encara. —La crítica pot ser totalment legítima, però de vegades també és interessada. Patiu per entrar en antena i autocensurar-vos? —És un dubte que hem tingut molts cops a l’hora de plantejar algun tema. Tampoc no cal posar la bena abans de la ferida. ‘Perquè no ens diguin tal, nosaltres fem això.’ No, no, no. Nosaltres intentem aïllar-nos d’aquest soroll i, de fet, fa mesos que no escolto programes de crítica de televisió. No en llegeixo. Tampoc no repasso Twitter. —Molta bilis? —A Twitter insultar i faltar al respecte és gratuït. No em ve de gust consumir-ho. Si m’ha d’arribar algun missatge o crítica important ja m’arriba pels canals que ho ha de fer. Intento aïllar-me molt del soroll. I al final, fem com fem, de crítiques, en tindrem sempre. —Sense Twitter, com us informeu? —Bàsicament ràdio i digitals. —Fins fa gairebé un any éreu una de les veus més conegudes de RAC-1, però ara la gent sap quina cara fa Laura Rosel. Com us ha canviat la vida la televisió? —M’ha canviat la vida, sí. L’exposició mediàtica és molt més gran. Ara vaig a comprar pernil dolç i la dona del costat em coneix. A més, la meva feina, com que té molta més repercussió, doncs he d’anar amb molta més cura amb tot allò que faig. La responsabilitat que m’autoimposo és molt més gran. —Fora de càmeres, al carrer? —Dins i fora. —Però sona com un pes. —De moment va bé . D’aquí a un any en tornem a parlar, si vols . —I la temporada que ve tornarà ‘FAQS’? —Tot a punta que sí. Però has vingut massa d’hora per a fer-me aquesta pregunta .

Laura Rosel: ‘No anem a cercar VOX o la Fundación Franco perquè ens vingui de gust’

Tres-quarts abans de l’hora prevista, una filera llarguíssima de persones que volien escoltar la proposta de Jordi Graupera encarava l’accés al Teatre Victòria, al Paral·lel. Quan entràvem, el teatre ja era ple de gom a gom i costava de pensar on podria encabir-se tota aquella gent del carrer. L’expectació era màxima. Realment, és força inèdit que una persona sola, sense cap organització coneguda al darrere, susciti tanta atenció per a fer una proposta política per a la ciutat de Barcelona. Falta gairebé un any per les eleccions municipals i l’independentisme mira de trobar la manera més eficaç de posar la ciutat al servei de la República. Ja fa uns quants dies que es va saber que Graupera, un filòsof amb molta requesta als mitjans de comunicació, proposaria de fer unes primàries per a tot l’independentisme per a confegir una candidatura que pogués plantar cara i disputar la batllia a Ada Colau. A més, amb la idea de disputar-les ell mateix i els candidats que sortissin dels partits que acceptin l’envit. Això sí, unes primàries obertes i no tutelades per cap direcció ni cap aparell de partit. Avui, entre els assistents, a primera fila, hi han acudit uns quants polítics i cares conegudes de l’independentisme. Hi hem vist l’economista Elisenda Paluzie, que dissabte pot esdevenir presidenta de l’ANC, el professor Carles Boix, el filòsof Bernat Dedéu, el diputat Quim Torra, l’activista Anna Arqué i els diputats Assumpció Laïlla i Antoni Castellà, Jaume Clotet (Junts per Catalunya) i Eduard López (Esquerra), entre més. El poder a les societats lliures Graupera ha sortit a l’escenari quan faltaven encara tres minuts per a les set del vespre. Camisa blanca sota una americana negra. Texans i sabates fosques. Un faristol i la pantalla amb projecció de la web de la seva proposta al darrere. ‘Cadascú de vosaltres té una raó pròpia personal per ser avui aquí’, ha començat. I ha compartit unes quantes suposicions sobre les raons dels assistents per haver-lo anat a escoltar. Que si hi ha decepció amb els partits, que si creuen que no es fa allò que caldria des de les institucions… Sense moure’s pràcticament del faristol, amb les mans enganxades al paper la major part del discurs, Graupera ha anat desgranant les seves idees per a Barcelona. Prèviament, ha parlat de l’actitud de les persones en les societats lliures: ‘A les societats lliures, el poder s’assoleix amb una afirmació d’un mateix. No renunciant a allò que hom és.’ De catalanistes a catalans I ha fet un qüestionament del catalanisme. O, més ben dit, una nova descripció: ‘El catalanisme és la cultura política que mira d’adaptar les aspiracions dels catalans als límits que ha marcat l’estat en el curs dels segles. És una forma de pensament contra la imaginació. Se’ns demana preservar la pau social. Qualsevol disrupció de les aigües estancades es percep com una amenaça que cal evitar. Qui té el poder per delegació a les nostres institucions, el té en la mesura que no és cap amenaça per a l’estat. El catalanisme ha arribat al seu final.’ Segons Graupera, fou el primer d’octubre quan la gent va deixar de ser catalanista per ser simplement catalana. L’aplaudiment dels assistents ha interromput el discurs. ‘A partir d’aquell moment, va caure el castell de cartes. Gent dels partits han acabat cremats perquè van portar la situació fins aquí. I és per això que tenim gent a la presó i a l’exili, per haver posat en dubte les limitacions imposades per l’estat.’ Després d’aquestes consideracions més generals, el filòsof que aspira a ser batlle de Barcelona ha reivindicat el paper de la ciutat: ‘La ciutat de Barcelona es troba en un encreuament de camins únic. Les ciutats han recobrat el protagonisme. O bé volem més democràcia i més ciutat, o tindrem més autoritarisme i més estat. Barcelona ha de contribuir a fer créixer l’esperit democràtic els pròxims anys. Barcelona ha d’endreçar el nostre racó de Mediterrani. Les pròximes eleccions no van només de la recollida d’escombraries, el preu del lloguer… Està en joc si volem continuar vivint d’allò que és obvi i si volem competir al món amb salaris de cambrer o si volem repensar el nostre futur amb talent.’ ‘Si anem junts, el sobiranisme governarà’ Graupera ha demanat d’entendre Barcelona com un lloc sense límits. Ha demanat també de decidir entre una ciutat forta i lúcida o una ciutat callada i dòcil. I ha afegit que és per això que ‘les eleccions municipals del 2019 són fonamentals’. A continuació ha recordat que els votants del 9-N i de l’1-O situen en mig milió els ciutadans que opten per l’opció sobiranista. I ha sentenciat: ‘Si el sobiranisme es presenta unit a les eleccions, guanyarà. Si no anem junts, Colau podria revalidar el mandat per un vot de diferència. De fet, podria governar qualsevol. Fins i tot, Ciutadans per un sol vot. Si anem junts, el sobiranisme governarà.’ ‘La relació entre les direccions dels dos grans blocs del sobiranisme no és bona’, ha reconegut. En canvi, considera que ‘la relació entre els votants és més bona que mai’. I ha demanat de fer ‘unes primàries obertes on es pugui presentar i pugui votar qualsevol’. Ho ha dit així: ‘Fem unes primàries obertes i que guanyi el millor. Hem de treure tot el suc del nostre talent. Competir i col·laborar no són antònims.’ En aquest moment, la pantalla ha passat a mostrar el formulari per recollir signatures a la web de la seva proposta. ‘L’alcalde, el triem nosaltres’ Graupera ha dit que ‘els regidors deuran la seva força a la capacitat de mobilització’. I s’ha mostrat obert a millorar la proposta i a fer-hi aportacions: ‘Obrir tota la llista a les primàries? Endavant. La cosa més important és que les primàries incentiven la participació de la gent amb esperit innovador a la política. El veritable llegat del primer d’octubre és l’enfortiment democràtic. Les primàries no són únicament un mètode. Són un símbol de l’esperit de llibertat i de justícia.’ I s’ha manifestat molt segur de la victòria sobiranista a partir de la seva proposta: ‘Les primàries envien un missatge poderosíssim. Ens podem discutir entre nosaltres, però no cedirem l’ajuntament a qui accepta la vulneració dels nostres drets polítics. L’alcalde, el triem nosaltres perquè qui guanyi aquestes primàries guanyarà les eleccions.’ El filòsof i investigador universitari ha explicat que ja havia parlat amb Xavier Trias, Alfred Bosch i Antoni Castellà per exposar-los les seves propostes. ‘Ara no forma part de les seves prioritats, però estan disposats a pensar-hi’, ha dit, acompanyat de les rialles dels assistents. I ha afegit: ‘He obert una web per recollir signatures i fer-los saber que molta gent també ho vol. Si n’apleguem moltes, em reuniré amb les direccions dels partits per tornar-los-ho a explicar amb la força de les signatures. El poble va organitzar un referèndum; el poble pot organitzar unes primàries.’ ‘Les vull guanyar’ ‘Quin candidat no vol tenir tota la força del sobiranisme al darrere?’, s’ha demanat Graupera. I ha anunciat allò que no dubtava ningú: ‘Jo em vull presentar a aquestes primàries. I les vull guanyar. Si sóc aquí avui, és perquè crec que me’n sortiria. Però si no les guanyés, perfecte. Aquestes primàries em farien millor. Hem de deixar de ser les víctimes que es refugien en la unitat per no perdre.’ Aquestes últimes paraules són les que han arrencat els aplaudiments més forts d’un públic molt disposat a aplaudir. Graupera ha parlat de les propostes que té per a Barcelona. I de la Barcelona que li agrada. Ha dit que el batlle de la ciutat no ha de ser ningú que tingui idees brillants. S’hi ha estat una bona estona i ha anunciat que penjaria el text a la web perquè tothom qui volgués se’l llegís amb deteniment. I ha acabat la intervenció traient un casquet de bala de goma de la butxaca. La bala de goma ‘És un casquet de pilota de goma recollit a l’Institut Ramon Llull l’1 d’octubre. Des d’aleshores, l’he portat a la butxaca. Cada matí, quan sortia de casa, agafava el mòbil, la cartera i el casquet i me’ls ficava a la butxaca. Així cada dia. I anava observant la política catalana i m’entristia. Els meus amics també s’entristien. Una companya de feina, que avui ens acompanya, em va dir que no portés més aquell casquet a la butxaca perquè cada dia, tocant-lo, em recordava que era una víctima. L’endemà el vaig deixar a casa i vaig anotar a una llibreta: “Canvi de mentalitat: primàries.” Si m’ajudeu, jo crec que ho podem fer. Moltes gràcies.’ Després d’un aplaudiment a peu dret, Graupera ha demanat als assistents dues coses: que signessin la crida a unes primàries i que se n’anessin de pressa perquè pogués entrar la gent que feia cua a fora i poder repetir la conferència. Caldrà veure ara quina resposta rep dels partits. L’estratègia del filòsof és clara: cercar la força de la gent per forçar els partits a acceptar la proposta. Graupera fou un dels impulsors del debat per fer un referèndum quan no era al full de ruta del 27-S. És allò mateix, però ara al servei d’un govern sobiranista per a la capital del país. La idea ja corre. Qui s’hi atrevirà?

Graupera obre joc, enterra el casquet de bala i el catalanisme: qui s’hi atreveix?

El candidat de Barcelona és Capital-Primàries, Jordi Graupera, ha acusat l’actual batllessa, Ada Colau, d’haver-la venuda a l’estat espanyol i ha criticat que el candidat d’ERC, Ernest Maragall, no és l’alternativa. En l’acte central de campanya a la plaça de Sants davant unes sis-centes persones, ha lamentat que Colau no obrís els col·legis l’1-O: ‘Hem viscut en la ignomínia d’un govern municipal que l’1-O es va negar a obrir els col·legis i després va baixar a fer-se la foto’, ha dit. D’una altra banda, ha apuntat que el model de ciutat actual ‘el va idear un senyor que es diu Ernest Maragall, que, en lloc d’habitatge de lloguer, el va fer de venda i es va vendre el sòl públic per eixugar les arques municipals del dèficit dels grans esdeveniments’. Graupera ha assegurat que, si és elegit batlle, canviarà la cultura política del país. ‘Com vam fer l’1-O, com vam fer les primàries amb més participació de la història de la ciutat. Serà una bola de neu que no podran aturar. Primer prendrem Barcelona i després prendrem el país’, ha dit. Graupera s’ha demanat per les alternatives a Colau, criticant que el model de ciutat actual que enduren els barcelonins el va idear Maragall. ‘En compte d’alliberar-nos contra les elits espanyoles, hi van pactar. Això s’ha d’acabar’, ha declarat. Ha afegit que Barcelona és en una cruïlla històrica en què la ciutat ‘pot ser de segona amb salaris baixos, plena de cotxes, contaminada…’o bé una ‘que confia en valors humans, creativitat, ciència, coneixement, honestedat’. En l’acte hi ha participat l’advocat de Clara Ponsatí, Aamer Anwar, que ha assegurat que el dictador Francisco Franco ‘estaria molt orgullós de l’Espanya moderna, una Espanya que a l’exterior és vista com un lloc on no es respecten els drets humans, ni judicials, ni la llei internacional’. Ha insistit que ‘no és vista com una democràcia’ i ha afirmat que per això ‘és hora de votar independència i Barcelona És Capital-Primàries’.

Graupera critica durament Colau i Maragall en l’acte central de campanya de Barcelona és Capital

L’ex-president del govern balear José Ramon Bauzá es permet de donar consells a Pedro Sánchez per a afrontar el ‘xantatge’ d’una vaga de fam com la dels presos polítics catalans. Bauzá, ara senador del PP, recorda la vaga de Jaume Sastre en suport de les mobilitzacions contra el TIL, que marginava el català en l’ensenyament públic. En un article publicat a El Mundo, deixa ben clar que no considera que la vaga de fam sigui una manera de protestar. ‘Una vaga de fam com la que fan en contra seu o com la que varen fer en contra meu no és més que una altra arma de distracció perquè oblidem que l’única manera que tenen de refutar la nostra raó és mitjançant la coacció’, diu. I refusa qualsevol negociació, perquè seria una ‘deslleialtat a Espanya’. Compara la vaga de fam de Jaume Sastre amb la dels presos independentistes, les qualifica de ‘xantatge’ i afegeix: ‘Els presumptes delinqüents volen, igual que els docents pancatalanistes en el meu cas, coaccionar-lo mitjançant la manipulació de l’opinió pública. Bauzá va perdre la presidència del govern balear contra la majoria d’esquerres que governa actualment i que ha retirat el TIL.

Bauzá dóna consells a Sánchez per a lluitar contra una vaga de fam

La consellera de Justícia, Ester Capella, insisteix que cal ‘trencar amb el silenci’ imposat per la dictadura franquista i evitar que s’institucionalitzi la desmemòria en l’acte anual a les Camposines, a la Terra Alta, que homenatja les víctimes de la guerra del 1936-1939. Les últimes investigacions han permès incloure els noms de 79 persones al memorial, entre ells el batlle italià antifeixista Amadeo Nerozzi, que va morir pocs dies després de la Batalla de l’Ebre. Capella ha tornat al memorial de les Camposines, pocs dies després d’acompanyar el retorn de 4.200 ossos analitzats per a intentar identificar les víctimes. Avui era el torn de l’homenatge anual que acull l’ossera i on es convida les famílies de les persones mortes i desaparegudes durant la Guerra Civil que s’inscriuen a les plaques de l’ossera. Amb les 79 que s’han afegit, Camposines ja recorda 1.623 persones però només durant la Batalla de l’Ebre en van morir i desaparèixer més de 30.000. ‘Ho he dit moltes vegades que arribem tard, perquè moltes de les persones que ens podrien ajudar, ja no hi són’, ha recordat Capella. La consellera ha tornat a mostrar el compromís del govern per dur a terme ‘la feina ingent’ que està pendent per localitzar les víctimes, extreure mostres genètiques i encreuar-les amb les de les famílies. ‘Posar noms i cognoms a restes que trobem és important sobretot per lliurar els cossos a les famílies i que puguin tancar dols i començar a recordar les persones’, ha apuntat Capella. El memorial de les Camposines ajuda a passar aquest dol a centenars de familiars que s’hi apleguen en aquests homenatges o s’hi aproximen durant tot l’any. Corones de flors, cartes, fotografies i molts records es van acumulant a les parets de l’ossera, acompanyant les 41 plaques daurades on s’inscriuen els noms de les víctimes. ‘El memorial ve a intentar pal·liar una part d’aquest dol i és un lloc on familiars i persones amb vinculació amb les més de 1.600 persones que es recorden puguin anar a lliurar una flor o tenir un moment pel record’, ha assenyalat la consellera de Justícia. Un nom italià Entre aquests 1.623 noms, des d’aquesta setmana hi ha el d’Amadeo Nerozzi, batlle de Marzabotto, poble de la resistència italiana antifeixista i membre de la Brigada Garibaldi que va morir a la Batalla de l’Ebre. Encapçalats per l’actual batllessa del municipi, Valentina Cuppi, una delegació italiana de familiars, representants de les entitats de partisans i de la memòria històrica a Italià han assistit a l’acte, amb moltes mostres d’agraïment. Cuppi ha demanat perdó, un perdó, ha dit, pels crims i les massacres que el feixisme va fer i va ajudar a fer al franquisme. ‘Marzabotto és un poble que va patir l’horror del nazisme i el feixisme i ens pertany la història de la resistència però hem de lidiar amb l’altra part de la història d’Itàlia que és el feixisme. Hem d’assumir aquesta història i allò que va fer el feixisme aquí, amb l’ajuda de Mussolini a Franco. Hem de demanar perdó pel que van fer els feixistes aquí’, ha dit Cuppi. Amadeo Nerozzi va ser batlle del seu poble, situat al sud de Bolonya, des del setembre de 1920 fins al novembre de 1921, quan Benito Mussolini va prendre el poder a Itàlia. Va haver de marxar del país perquè va patir atacs feixistes i amenaces de mort i es va sumar a les brigades internacionals que donaven suport al govern de la República, amb els partisans de la Brigada Garibaldi. Durant un bombardeig del bàndol nacional, prop de la tenda hospital on treballava com a portalliteres, pocs dies després que es donés per acabada la Batalla de l’Ebre, va morir. La Direcció General de Memòria Democràtica creu que podria estar enterrat en una de les fosses documentades de Móra d’Ebre. ‘No van aconseguir matar-lo a casa, a Itàlia, però van aconseguir matar-lo aquí i va acabar sent una víctima del feixisme tot i que havia aconseguit sortir del país. Va arribar fins aquí però el feixisme el va poder matar aquí també’, ha lamentat la batllessa. ‘Estem molt agraïts –per l’homenatge- i és un acte per a nosaltres molt important. Arribar aquí, després de tants anys i veure aquesta placa és una victòria’, ha sentenciat Cuppi. Marzabotto és un poble italià especialment sensible amb el treball i les polítiques en favor de la memòria i la pau. La vila va patir l’any 1944 l’anomenada ‘Massacre de Marzabotto’, en què les tropes nazis van anar durant tres dies casa per casa per matar a sang freda totes les persones que hi trobaven i després van cremar les cases. 770 persones van morir, la majoria dones i gent gran. 216 eren nens. ‘Va ser una guerra contra els civils’, ha recordat Cuppi. ‘La nostra història i la vostra és dual’, ha dit en el seu discurs durant l’homenatge. ‘Aquí veiem que el feixisme va fer el mateix fora del nostre país i estem orgullosos dels italians van venir a ajudar a la resistència’, ha defensat.

Capella insisteix que el govern assumirà ‘la feina ingent’ de posar nom a totes les víctimes de la guerra del 1936-1939

El fiscal d’Anticorrupció Jesús Carrasco ha dit que respectava ‘en els termes més escrupolosos’ els pactes que va aconseguir els dies previs a començar la vista amb els principals acusats del cas de les presumptes irregularitats en subvencions a ONG i el fallit hospital d’Haití. Entre aquests acusats, hi ha l’ex-conseller de Solidaritat del PP, Rafael Blasco. Les conformitats, que el fiscal ha exposat en l’elevació de les conclusions provisionals a definitives, preveuen penes de tres anys i mig de presó per a Rafael Blasco i l’empresari Augusto César Tauroni. Aquest és el segon judici del cas Cooperació, en què se’n jutgen dues peces. El 2017, el jutjat d’instrucció 21 de València va donar per conclosa la investigació pels delictes de prevaricació, suborn, associació il·lícita, malversació, encobriment, frau de subvencions, emblanquiment i falsedat documental. Per aquestes peces, Anticorrupció demanava 16 anys de presó per a Blasco i, com a responsabilitat civil, la quantitat de 4.639.840 euros a favor de la Generalitat. La pena més elevada que reclamava el fiscal era per a Augusto César Tauroni, 21 anys i mig de presó. No obstant això, els acords als quals han arribat els acusats preveuen penes inferiors –de tres anys i mig per als principals processaments. Les altres dues acusacions –l’advocacia de la Generalitat i la Coordinadora Valenciana d’ONGD– han criticat els pactes amb la fiscalia. ‘Ens oposem radicalment a les conformitats’, ha dit la lletrada de la Generalitat.

Anticorrupció manté el pacte amb Blasco per a rebaixar-li la condemna

La mobilització a les eleccions europees continua essent històrica a tot el país. Segons les dades provisionals de les 18.00, al País Valencià (51,05%) i al Principat (50,57%) la participació supera la meitat del cens, un augment que voreja els dotze i els catorze punts percentuals respecte del 2014. A les Illes Balears, tot i que les europees coincideixen amb eleccions al parlament i als consells insulars, la mobilització és menor. Tanmateix, més del 42% de votants ja han anat a les urnes, un augment considerable amb relació als comicis del 2014 (27,68%). D’una altra banda, a Catalunya Nord, on els col·legis electorals han tancat ara mateix, la participació superava en més de quatre punts els comicis del 2014. Segons dades de les 17.00, havien votat el 42,32% dels electors.

Participació històrica a tot el país en les eleccions europees