Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

El conseller d’Interior, Miquel Buch, ha defensat l’actuació dels Mossos les últimes setmanes en una compareixença a la comissió d’Interior del parlament. Les càrregues de la policia catalana contra manifestants independentistes el 29 de setembre i el primer d’octubre van provocar que l’oposició demanés explicacions pel dispositiu policíac i que la CUP li exigís la dimissió. ‘En general van assolir els objectius pretesos’, ha dit Buch, que ha afegit que es va fer un ús ‘contingut i limitat de la força que legítimament pot emprar la policia’. Tanmateix, ha reconegut que el Departament d’Interior ha observat ‘situacions individualitzades on el comportament del policia actuant genera dubtes i controvèrsia’. Per a aquest motiu, ha dit que ha ordenat de posar en marxa una ‘anàlisi exhaustiva’ dels fets.

Buch defensa l’actuació dels Mossos de les últimes setmanes

El ministre de Salut andorrà, Joan Martínez Benazet, ha explicat que un motiu pel qual la xifra de casos positius pel coronavirus 2019 ha crescut –avui s’han registrat 40 casos nous, ahir 35– és per l’increment de proves diagnòstiques, que en pocs dies ha passat de 50 prova PCR al dia a 100. Segons que ha dit, fins avui s’han fet 596 proves PCR, una xifra que representa 7.036 proves per cada milió d’habitants. En comparació, per exemple, a Alemanya s’han fet 5.845 proves per milió d’habitants i a Corea del Sud, 6.846 tests per milió d’habitants. Seguiu l’última hora sobre la pandèmia del coronavirus En total, a Andorra hi ha 261 casos positius del coronavirus 2019, dels quals 47 estan hospitalitzats i 214 romanen aïllats amb seguiment mèdic. Martínez Benazet ha dit que aquest vespre ja estarà activa la nova plataforma web dirigida a tota la població per a mantenir un control de la Covid-19 a Andorra. Entre més, la plataforma permetrà de fer una autoavaluació de símptomes i rebre les indicacions sanitàries escaients. A més de la web, aquest servei també es convertirà en aplicació per a telèfon mòbil els dies vinents. En paral·lel, el telèfon 188 d’informació sobre el coronavirus continua actiu les 24 hores del dia. El govern d’Andorra té Oriol Mitjà, l’epidemiòleg de l’Institut de Recerca Germans Trias i Pujol, entre el grup d’experts que assessora les seves polítiques per a contenir el coronavirus. Mitjà ha destacat com una veu crítica amb les mesures que pren el govern espanyol, que des del seu punt de vista haurien de ser més intenses per a frenar la taxa de reproducció del virus, fins al punt que va arribar a demanar la dimissió del comitè d’emergències que assessora el govern de Pedro Sánchez.

Andorra supera Alemanya i Corea del Sud en la ràtio de proves del coronavirus per milió d’habitants

ERC no descartarà cap via democràtica i pacífica per a assolir la independència, tampoc la unilateral, en el congrés nacional que es tancarà avui i que ja ha començat. En el procés de negociació d’esmenes a la ponència política amb les bases, la direcció ha introduït canvis en el redactat per deixar oberta la via unilateral en l’estratègia d’acumulació de forces, encara que no l’esmenti explícitament. S’ha introduït un paràgraf que deixa obert ‘qualsevol camí democràtic i pacífic’ per a transitar cap a la independència. L’únic sector crític organitzat en el partit, el Col·lectiu Primer d’Octubre, va intentar que hi aparegués la paraula ‘unilateral’, però no ha aconseguit prou suports territorials perquè l’esmena arribés viva al congrés, i tampoc que es reconegui el mandat del Primer d’Octubre. Tanmateix, en el procés de negociació amb els militants, la direcció sí que ha perfilat el redactat per a deixar oberta aquesta via, malgrat que el text inicial ja preveia un possible referèndum sense acord amb l’estat espanyol. El màxim òrgan de decisió del partit es reunirà demà marcat pel reconeixement del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que Oriol Junqueras va adquirir la immunitat quan va ser elegit eurodiputat, i per les negociacions amb el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez, unes negociacions que ha aturat fins que el govern espanyol no es pronunciï sobre la resposta de Luxemburg. Encara que no es voti cap document sobre aquesta qüestió, les converses amb els socialistes espanyols planaran sobre l’Auditori del Fòrum de Barcelona. De fet, el sector crític també va reclamar ahir que es congelessin les negociacions amb el PSOE mentre Junqueras no fos alliberat. Malgrat que la via unilateral no queda descartada després de les transaccions amb la militància, el Col·lectiu Primer d’Octubre manté viva una esmena en què advoca igualment per explorar ‘totes les vies democràticament possibles’. Segons fonts del sector crític, la manca de resposta de l’estat espanyol a la demanda d’un referèndum no pot portar a la immobilitat. Aquesta és una de les esmenes a la ponència que arriben vives al congrés, tot i que fonts d’ERC diuen que la direcció intentarà arribar a acords fins demà mateix. Una altra de les tres esmenes vives també inclou aquesta expressió i advoca perquè la via pactada tingui una limitació temporal. Hi ha una tercera que parla de l’espoli fiscal que pateixen Catalunya, el País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, i una quarta que defensa que ERC faci costat a iniciatives que avancin en la creació de diverses repúbliques a la península ibèrica, com ho podria ser un referèndum que permeti dissoldre la monarquia. L’esforç negociador de la direcció ha estat gran: es van presentar 475 esmenes a la ponència estratègica i només se’n mantenen quatre de vives. Aquesta vegada, les bases no l’han agafada amb el pas canviat, a diferència del que va passar amb la conferència nacional del juliol de l’any passat. La direcció es va veure aleshores forçada a incorporar la via unilateral a la ponència, però aquesta vegada el document estratègic ja la introduïa, encara que subratllés que la prioritat era la via acordada. D’aquesta manera, la cúpula arriba amb tranquil·litat al congrés, on també es renovaran els estatuts del partit, sense que s’hi esperin turbulències. De fet, la cita de demà és la segona part del congrés. La primera va ser al setembre, amb l’elecció de l’executiva, que va consolidar Oriol Junqueras com a president i Marta Rovira com a secretària general i que reforçava, com a alter ego respectius, Pere Aragonès, ja elegit coordinador general, i Marta Vilalta, secretària general adjunta i portaveu. El partit ha tancat files amb els represaliats mantenint-los en la primera línia, però al mateix temps ha donat pas a una nova generació de dirigents que pretenen de culminar el projecte de Junqueras i Rovira perquè ERC esdevingui la força hegemònica de l’independentisme. L’aprovació de la ponència i de la reforma dels estatuts tancarà el congrés, un dels més plàcids en la història del partit, tradicionalment marcada per les disputes entre sectors. ‘Ampliar la base’ ERC entra en una etapa d’acumulació de forces amb l’objectiu de preparar-se millor per a un nou embat amb l’estat espanyol i de culminar el procés d’independència adreçant-se als no convençuts. La ponència, tot esperant que s’aprovi amb les modificacions introduïdes, defensa la necessitat de ‘ampliar la base’, una opció que ha estat incompresa per alguns sectors de l’independentisme que, segons ERC, no han estat capaços d’interpretar de manera ‘correcta’ la complexitat i l’heterogeneïtat sociològica de la societat catalana, que ha viscut al mateix temps una ‘tensió emocional’. Per al partit, un enfortiment quantitatiu i qualitatiu hauria de servir per a guanyar legitimitat interna i externa. En aquest context, creuen necessari que l’independentisme superi el 50% dels vots en unes eleccions, tot i que no és suficient. Defensen que ‘caldrà treballar per superar aquest percentatge de manera reiterada’ en eleccions successives. ERC abandera el diàleg entre les forces catalanes i, al mateix temps, una relació bilateral entre Catalunya i Espanya, mentre s’emprenen noves vies de resistència no violenta, com ara protestes simbòliques, vagues generals, la no-cooperació econòmica i política i la desobediència civil. Sense descartar cap ‘via democràtica’ A més, la unilateralitat ha quedat blindada verbalment per Vilalta després de les declaracions de José Luís Ábalos, secretari d’organització del PSOE i ministre en funcions, en què donava per fet que ERC hi havia renunciat. Vilalta va sentenciar dimecres des del parlament que ERC no renunciaria ‘mai a cap via democràtica i política per a aconseguir la república catalana’. El document inicial, fet públic poc després de les eleccions del 10 de novembre, també és dur amb el PSOE, a qui atribueix decisions político-judicials ‘més contundents’ que no les que va prendre el PP, amb el paper de les fiscalies i de l’advocacia de l’estat en les causes obertes contra el procés. El nucli del document estratègic redobla l’aposta pel referèndum, i dibuixa tres opcions possibles per a convocar-lo. La primera és la via pactada i negociada amb l’estat, una situació que admeten que ‘ara per ara és impossible, ateses les reiterades negatives de l’estat espanyol’. No obstant això, i mentre ERC reclama al PSOE una taula específica de negociació entre governs, manté la necessitat del diàleg per a arribar a una resolució democràtica del conflicte. La segona via és forçar la convocatòria del referèndum: ‘Combinar la força i l’acció’ perquè l’estat espanyol ‘no tingui cap més alternativa que avenir-se a pactar una solució democràtica basada en l’autodeterminació’. Aquesta via inclou accions de desobediència civil i de lluita no violenta, mentre generen grans consensos, s’enforteixen les institucions catalanes, guanyen suport a les urnes i es busquen complicitats i avals internacionals. La tercera via, sense batejar-la així, és la del referèndum unilateral: ‘No podem descartar mai la via de tornar-lo a fer, si pot ser acompanyats de complicitats internacionals, però independentment de l’existència de l’acord amb l’estat.’ Si s’aconsegueixen prou suports i majories, veuen viable tenir la força interna i externa que permeti de convocar un altre referèndum. D’aquesta manera, l’opció queda oberta. La ponència també sentencia que la reconstrucció de la unitat estratègica és ‘imprescindible’, i la diferencia de la unitat electoral. ERC lamenta la reiterada confusió que hi ha hagut entre l’una i l’altra, i atribueix a aquest fet, i a les successives eleccions, les dificultats per a traçar un full de ruta unitari que ara miren de deixar enrere. ‘Som en una fase de reconstrucció de confiances entre els diferents actors’, constata. Hi preveu, a més, la possibilitat que aquesta unitat arribi a partir de diversos acords estratègics parcials que, a la llarga, basteixin un gran acord. El paper a les institucions catalanes i a Madrid ERC també defineix quin paper ha de tenir a les institucions. Al congrés i al senat espanyols, advoca per insistir en la necessitat d’un diàleg entre Catalunya i Espanya per a resoldre el conflicte i, alhora, denunciar la repressió i la violència de l’estat espanyol. Pel que fa a la Generalitat, defineix el govern com un ‘instrument essencial’ per a la consecució de la República perquè el sol fet d’estar governat per l’independentisme ja el converteix en un element de legitimitat. A més, considera que l’obra de govern s’ha d’orientar a l’ampliació de la base social independentista, igual que l’acció des dels ajuntaments. El partit també constata que l’estratègia independentista a la resta de territoris dels Països Catalans s’ha d’adaptar a l’especificitat de cada lloc (a les tradicions institucionals, al mapa polític i als graus diferents de consciència nacional). En qualsevol cas, preveu que si es constitueix la República catalana només podrà ampliar-se amb la voluntat democràtica dels ciutadans de cada territori ‘a partir de la lliure adhesió, sigui de tall confederal o federalitzant’. ‘El camí a la independència del Principat pot obrir les portes al País Valencià, les Illes Balears i Catalunya Nord per a avançar en els seus objectius i beneficiar-se, fins i tot, com a connacionals, de determinats drets i serveis prestats per la República de Catalunya’, sosté el text.

ERC no descarta la via unilateral en l’estratègia d’acumulació de forces

El president del Consell Europeu, Donald Tusk, ha anunciat que els 28 han assolit un acord per unanimitat sobre un nou encaix del Regne Unit a la Unió Europea. L’acord, segons el primer ministre britànic, David Cameron, dóna al Regne Unit un estatus especial a la UE. Cameron recomanarà avui als seus ministres que li donin suport, i podria convocar seguidament el referèndum pel 23 de juny. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, també ha piulat que està content per l’acord, que ha descrit com a just pel Regne Unit i just pels altres 27 estats de la UE. ‘Els mesos de feina dura amb el president del Consell i la cooperació amb el Parlament han valgut la pena’, ha assegurat el luxemburguès. L’acord dels líders de la UE per evitar una sortida del Regne Unit, l’anomenat Brexit, l‘ha anunciat Tusk amb aquest piulet: Deal. Unanimous support for new settlement for #UKinEU — Donald Tusk (@eucopresident) February 19, 2016 ‘He negociat un acord per donar al Regne Unit un acord especial a la Unió Europea. El recomanaré al gabinet de ministres demà’, ha piulat David Cameron després de dues llargues jornades de negociacions a Brussel·les. La reunió és avui a les 10 del matí, a Londres, i dilluns Cameron intervindrà a la Cambra dels Comuns per tirar endavant el referèndum. En una roda de premsa per anunciar l’acord, Cameron ha celebrat que el pacte és suficient per recomanar que el Regne Unit segueixi dins de la Unió Europea en el referèndum. ‘Serem a les parts d’Europa que funcionen per nosaltres’, ha dit Cameron, remarcant que, a més, estaran fora de les que no funcionen, com les fronteres obertes, els rescats i l’euro. L’acord preveu que el Regne Unit pugui aplicar un ‘fre d’emergència’ als ajuts socials pels treballadors comunitaris durant un període de set anys. La restricció afectarà al treballador durant quatre anys, i serà gradual: al primer any no rebrà cap mena de pagament, fins que, passats els quatre, ja el rebi sencer. ‘Hauran d’esperar quatre anys per tenir accés total als nostres ajuts’, ha dit Cameron des de Brussel·les. El pacte també permet als britànics impedir que els nous immigrants de la resta de la UE que hi arribin, o els nens que hi neixin, no estiguin autoritzats a rebre l’ajut per fill, l’anomenat ‘child benefit’ tan bon punt la nova legislació entri en vigor. Pels que actualment reben l’ajut, s’adaptarà a la baixa a partir del 2020. Els països de l’Est de la UE volien evitar que els ciutadans comunitaris que ja cobren aquest ajut no el perdessin, però finalment s’ha imposat la proposta britànica en una negociació molt intensa, segons ha admès el propi Cameron. El govern de David Cameron també ha aconseguit que la resta de socis facin una referència explícita a excloure el Regne Unit de la frase dels tractats que parla d’una Europa cada vegada més unida. A nivell financer, Cameron ha pogut incloure a l’acord una clàusula que dóna a un país el dret a imposar un fre a la regulació financera controvertida durant les reunions dels líders del Consell Europeu. De facto, un poder de ‘veto’ sobre regulació financera que descartava el president francès, François Hollande. Aquestes dues mesures s’hauran d’aplicar a través d’una modificació dels tractats europeus. Cameron ha explicat, a més, que els canvis acordats seran ‘legalment vinculants’ per la llei internacional i els estats no es podran fer enrere sense unanimitat. ‘Faré campanya amb el cor i l’ànima per seduir la gent de que segueixi en aquesta UE reformada que hem aconseguit avui’, ha dit David Cameron. El primer ministre britànic ha explicat que el referèndum serà un ‘moment històric’ pel Regne Unit. ‘Donar l’esquena a la UE no és una solució’, ha advertit, remarcant que encara que ha tingut i té encara ‘dubtes sobre la UE com a organització’ creu que és millor quedar-s’hi. ‘Perquè una organització sigui frustrant no vol dir que n’hagis de marxar’, ha dit Cameron, defensant que el Regne Unit és ‘més fort i més segur’ dins de la UE. La valoració del Tusk i Juncker El president del Consell, Donald Tusk, ha assegurat en roda de premsa que l’acord és legalment vinculant i irreversible i reforça l’estatus especial del Regne Unit a la UE. El polonès ha destacat que el Regne Unit necessita la UE, i la UE necessita el Regne Unit i que per això els líders europeus han fet tot el que han pogut perquè els britànics estiguin convençuts amb el nou acord. ‘Estimo el Regne Unit i estimo Brussel·les’, ha dit el president del Consell, responent a Cameron, que a la seva compareixença ha dit que no estima Brussel·les, sinó el seu país. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, ha bromejat que ell estima més Brussel·les que alguns llocs d’Europa. ‘L’acord respon a totes les preocupacions del Regne Unit i respecta alhora els principis bàsics de la nostra unió’, ha dit el luxemburguès, que ha destacat la bona voluntat de tots els estats membres per assolir el pacte.

Els 28 estats de la Unió accepten un ‘estatut especial’ per al Regne Unit

L’empresari Agustí Benedito és la segona vegada que es presenta a les eleccions del Futbol Club Barcelona. El 2010 aconseguí de ser el segon candidat més votat, darrere de Sandro Rosell. Proposa un model de club catalanista, allunyat de Catar i més proper al soci. Quant a les eleccions de dissabte, es nega a creure que siguin una lluita entre Laporta i Bartomeu. Confia en la seva candidatura i assegura que pot guanyar. —Digueu-me els tres motius principals per què el Barça necessita un canvi a la presidència. —Aquí hi ha en discussió el model de club. Primer perquè hem de tenir el Barça ben lluny de Catar. Segon: tenim una tolerància al risc diferent de la de l’actual directiva i hem d’assegurar molt la solvència del club abans de posar-lo en risc amb aquesta inversió multimilionària de l’Espai Barça. Si surt malament podríem córrer riscs indesitjats. I tercer motiu: perquè la política social de l’anterior directiva no ens agrada pel fet que limita l’accés de nous socis, els nens han de pagar… Nosaltres perseguim un club més popular, transversal. —Quin paper ha de fer el club en el procés que viu el país? —Sóc independentista d’ençà que tinc ús de raó. Però no aspiro a presidir el govern del meu país, ni tan sols el parlament. Aspiro a presidir el FC Barcelona, on hi ha desenes de milers de socis que pensen com jo, però també hi ha desenes de milers que no pensen com jo. I jo vull representar-los tots. El Barça ha de fer una defensa de la catalanitat que ens defineix com a club i l’hem de fer sense límits. Però el Barça no pot convertir-se en un actor polític. El procés polític s’ha de dirimir en les vies polítiques. El Barça, si de cas, ha d’acompanyar el país i sempre, això sí, de manera contundent a favor del dret de decidir. Això és la defensa d’un principi democràtic, no polític. —Però si el país fes un pas endavant, el Barça s’hauria de posar al seu costat? —Segur. Si el poble de Catalunya, en aquest lliure exercici, vol convertir la nació catalana en una nació normalitzada en el concert de nacions lliures del món, el Barça, s’ha d’alinear amb tota comoditat en la nova situació política. Sense cap mena d’inconvenient, ans al contrari. —Què significa portar el nom de Catar a la samarreta? —Ens acabarem avergonyint de portar aquest nom a la samarreta. Governs com el dels EUA o l’alemany, Amnistia Internacional i tantes i tantes organitzacions, diuen, i ningú no ho nega, que el règim de Catar és darrere el finançament del terrorisme islàmic: ISIS, els germans musulmans d’Egipte… I més enllà de la vulneració de drets bàsics, humans i laborals del país. Hi ha moltes alternatives que no entren en conflicte amb la defensa de valors del Barça i més interessants econòmicament. —Heu anunciat que teniu alternatives a Catar. Què en podeu dir? —No puc dir-ne res. Només que són quatre i que poden ser moltes més perquè tenim la samarreta més buscada del món. 'El fet que la presidència del cluc sigui reservada als rics va contra l'essència del Barça.' —Però podeu garantir que serà la samarreta més ben pagada del món? —A veure, nosaltres competim. El nostre horitzó és el Manchester United, que cobra 70 milions anualment. Tot allò que s’hi aproximi o ho superi, serà un bon tracte. —Molts candidats parleu d’impulsar la Masia. Com es pot fer? —La Masia no és únicament un impacte en el nostre model de club sinó que ens impacta en la nostra essència. Va més enllà del futbol. Ens definim per la Masia. Els darrers cinc anys s’ha deteriorat i hem de recuperar el paper preponderant que havia tingut. És evident que hi ha hagut un excés de rotació d’entrenadors, s’ha perdut la metodologia i els principis de tecnificació i hi ha una falta d’harmonització. Hem d’agafar una línia clara i un objectiu compartit i aplicar-hi les decisions, una cosa que s’havia fet bé els anys abans de l’últim mandat. —Creieu que és imprescindible un nou estadi? —L’actuació arquitectònica sobre el Camp Nou és necessària, s’ha de fer i no admet discussió. Aquí es tracta que el club tingui una ràtio de solvència superior a la que té ara per no posar en risc, darrere una obra tan important, el model de club. La inversió és massa forta i vull evitar aquesta pressió. Aquí podem prendre molt de mal i fins que no tinguem la certesa absoluta que no posem el model de club en risc, no ho farem. Nosaltres, en aquest mandat, ens comprometem a construir un nou Ministadi, un nou Palau Blau-grana i a dedicar una inversió de cinquanta milions d’euros a millorar accessos, bars, serveis, banys, escales mecàniques… Tot això s’ha de fer immediatament. I llavors hem de pactar una modificació del Pla General Metropolità amb l’ajuntament. No es pot anar amb aquesta alegria i dir al soci que els projectes es faran de manera immediata. —Per què no hi ha mai dones candidates a la presidència? —Hi ha 37.000 sòcies i, malauradament, la seva aportació és molt menor a la que els correspondria. També vull dir, tot i que és una cosa de què no se n’ha d’estar orgullós del tot, a la junta tenim quatre dones. No són gaires, és veritat, però seria la primera vegada que a la junta del Barça hi hauria quatre dones. Això s’ha de corregir, és evident. No sóc capaç de donar-ne les explicacions, però és una evidència. —Creieu que la presidència del Barça és reservada als rics? —Totalment. Haver d’avalar un 15% del pressupost de despesa anual del club limita. És un club que és propietat de 144.000 persones, però a la pràctica hi ha un grup molt petit de socis que puguin optar a la presidència. Has de ser capaç que un banc t’avali quatre milions d’euros per formar part d’una junta directiva. Tu diràs si queda reduït. Va contra l’essència del Barça i no garanteix que alguns altres talents arribin a la presidència. A més, no és efectiu perquè si mai es crea un conflicte entre preservar els teus avals i els del club, preservaràs els teus. No avala ningú, no avala el president de la Generalitat, no avala el batlle de Barcelona, no avala cap director general de cap companyia. Això de l’aval és absolutament contraproduent, però és un imperatiu legal de la llei de l’esport del 1990. —En els desplaçaments del Barça es continuen veient pancartes dels Boixos Nois. Encara s’ha de fer molta feina per apartar-los de l’afecció? —Tothom sap que els Boixos no han deixat de ser a l’estadi en aquests últims cinc anys. S’ha d’intentar mantenir la línia molt ben encetada, de molta valentia i molta fermesa, del mandat del Joan Laporta, quan van ser apartats de l’estadi. No ens podem relaxar. En les anteriors eleccions Sandro Rosell va mentir i va dir que no havia fet cap acord amb els Boixos, però sí que n’havia fet un. Hem de recuperar la rigidesa que va tenir el mandat de Laporta. —Parlant de Laporta, descarteu d’unir-vos a la seva candidatura? —Segur. En Laporta, amb un exercici de percepció d’haver perdut les eleccions, ja va reconèixer que sense un pacte de tres no es podia fer fora Bartomeu. Però nosaltres som molt conscients del suport que tenim. Anirem fins al final. Tot depèn de la participació que hi hagi. La gent ha de saber que la meitat dels qui em voten a mi no votaran mai Laporta. Molts dels qui em donen suport són ex-votants de Rosell. Per tant, la meitat de vots anirien a Bartomeu. Ara, una retirada de Laporta implicaria un traspàs de vots en massa cap a nosaltres, no cap a Bartomeu, i això ens garantiria la victòria. Així que si Laporta no vol que guanyi Bartomeu, té una alternativa molt clara. —A l’última enquesta, la de La Vanguardia, us atorguen un 6% dels vots. Com encareu els comicis sabent que teniu poques probabilitats d’entrar en la pugna entre Bartomeu i Laporta? —No estic d’acord que hi hagi una dualitat. L’enquesta de La Vanguardia no és vàlida. És de mil trucades, no és feta a socis del Barça i inclou la pregunta ‘Qui creu que guanyarà les eleccions?’ en lloc de ‘Qui votaria?’. No té cap fiabilitat i no és rigorosa. No podem fer cas d’enquestes manipulades en què la mateixa base demoscòpica ja reconeix que no és feta a socis del Barça. Vaig tenir 8.044 vots a les darreres eleccions i he presentat gairebé 4.000 signatures de suport, 800 menys que Laporta. No puc admetre que La Vanguardia m’atorgui per a dissabte 2.000 vots. L’interès que tinguin alguns mitjans de bipolaritzar les eleccions, que és constant, no amaga la realitat. Per què La Vanguardia i alguns mitjans tenen interès a dir que és cosa de dos? De cap manera. Ja ho veurem dissabte. —Us veieu guanyant les eleccions? —Jo em veig guanyant aquestes eleccions. És clar que sí! Seré una sorpresa per a qui es cregui les enquestes intencionades, però per a qui coneix la realitat del Barça no. Ningú no pot passar per alt que vaig presentar gairebé 4.000 signatures. I no eren hologrames!

Agustí Benedito: ‘El Barça ha de fer una defensa de la catalanitat sense límits’

Els treballadors del metro de Barcelona tornaran a fer vaga avui, la novena consecutiva en dilluns laborable. Les aturades a les hores punta –de les 7.00 a les 9.00 i de les 16.00 a les 18.00– tindran uns serveis mínims del 40% i en les que es fan entre les 20.30 i les 22.30 seran del 20%. Els treballadors del metro van decidir en una assemblea dijous passat de mantenir el calendari d’aturades tots els dilluns laborables de manera indefinida. Hi han afegit l’Onze de Setembre, el dia de la Mercè i els dies que el FC Barcelona jugui al Camp Nou, preferentment partits de la Lliga de Campions. Segons els sindicats, l’assemblea de treballadors va decidir per ‘àmplia majoria’ de reforçar el calendari de vagues fins que les reivindicacions de la plantilla no s’incloguin en la proposta de conveni col·lectiu que faci la mediació del govern o la direcció de metro de TMB. Per una altra banda, TMB ha lamentat que aquesta setmana, per segona vegada durant el juny, els treballadors hagin rebutjat la proposta de conveni sorgida del treball conjunt de les parts amb la mediació de la Generalitat. La direcció ha assegurat que ha tingut un tarannà flexible, dialogant i responsable durant la negociació i que ha fet ‘el màxim esforç’ per a atendre les demandes de la plantilla. Com és habitual, TMB ha recomanat als usuaris que cerquin mitjans alternatius de desplaçament. A més, l’aturada de la tarda pot afectar el telefèric de Montjuïc i el Tramvia Blau, uns serveis que tenen el manteniment assignat al personal de metro.

Novè dilluns de vaga al metro de Barcelona

El diputat d’EH Bildu, Jon Inarritu, ha anunciat aquest matí que la junta de portaveus del congrés espanyol ha vetat que el govern de Pedro Sánchez hagi de publicar el full de serveis de l’inspector de la Brigada Político-Social Juan Antonio González Pacheco, també conegut pel seu sobrenom de torturador, ‘Billy el nen‘. El vet ha comptat amb els vots previsibles del PP, Vox, Ciutadans i PSOE, però també hi ha donat suport Unides Podem, tot i que la legislatura passada Pablo Iglesias va demanar que se li retiressin les condecoracions i fins i tot va plorar a l’hemicicle mentre li recordava a l’ex-ministre Zoido les tortures de ‘Billy el nen’. 🟣¡Sorpresa! ℹ️ Unidas Podemos se suma al PP, Vox, C’S y PSOE en la Junta de Portavoces para vetar que el Gobierno tenga que facilitar la hoja de servicios de “Billy El Niño”. 🐸 ¡Otro sapo más! #MemoriaHistórica pic.twitter.com/jdhZB7pSe9 — Jon Inarritu (@JonInarritu) February 4, 2020 Més tard, el portaveu del grup parlamentari de Podem, Pablo Echenique, ha explicat que la formació ha votat en contra de publicar l’expedient perquè ‘teníem dubtes jurídics, però mai de fons’. Segons Echenique, en cas que es torni a fer la sol·licitud a la junta de portaveus, Unides Podem votarà a favor. Més tard s’hi ha sumat el vicepresident segon del govern espanyol, Pablo Iglesias, que ha demanat ‘disculpes avergonyides a les víctimes’ del torturador. Hoy en la Junta de Portavoces hemos votado en contra de divulgar la hoja de servicios de Billy el Niño porque teníamos dudas jurídicas (nunca de fondo). Hemos estudiado el tema en detalle y hemos reparado en el error. Cuando vuelva la solicitud a la Mesa votaremos a favor. — ᴘᴀʙʟᴏ ᴇᴄʜᴇɴɪQᴜᴇ 🇪🇸 (@pnique) February 4, 2020 Hoy nos hemos equivocado en la junta de portavoces y no hay excusa que valga. Las víctimas del torturador Pacheco no merecen vernos fallar. Las buenas intenciones no justifican errores como este. Por suerte podemos rectificar. Mis disculpas avergonzadas a las víctimas https://t.co/FsqmDbXdJ7 — Pablo Iglesias 🔻 (@PabloIglesias) February 4, 2020 El testimoni esfereïdor de Chato Galante sobre les tortures de Billy el Niño

Podem rectifica i votarà a favor de la publicació de l’expedient de ‘Billy el nen’

Manifestació històrica pel simbolisme i perquè era la primera vegada que, de manera multitudinària, l’independentisme es manifestava a Madrid, al cor de l’estat que jutja els seus dirigents polítics. Hi ha anat acompanyat d’una cinquantena d’organitzacions de l’esquerra espanyola favorables al dret d’autodeterminació del poble català i amb manifestants arribats de tots els racons dels Països Catalans que han omplert el passeig del Prado i que han deixat imatges que ja restaran per sempre ben guardades a la memòria. L’independentisme ha desbordat el centre de Madrid. I l’ha desbordat com sempre, de manera pacífica, democràtica i cívica. ‘No passaran‘, ‘Llibertat presos polítics‘ o ‘1 d’Octubre, ni oblit ni perdó‘, han ressonat durant tota la tarda al centre de la ciutat. La capçalera recordava que l’autodeterminació no és pas cap delicte i que la democràcia significa decidir. Els carrers del centre de la capital espanyola s’han omplert d’estelades i s’han tenyit de groc. S’ha reclamat la llibertat dels presos polítics i s’ha descrit el judici contra el procés com a farsa. A la manifestació unitària hi han acudit tots els partits polítics independentistes i ha esdevingut també una mostra de solidaritat i de germanor envers els ciutadans de la resta de pobles de l’estat espanyol que s’hi han afegit. Contra la repressió de l’estat espanyol, la monarquia, el judici contra el procés i a favor del dret d’autodeterminació, la manifestació de Madrid ha aconseguit d’unir tot el sobiranisme i a més s’hi han afegit col·lectius i entitats de l’esquerra espanyola, basca i gallega, que han fet costat a l’independentisme per plantar cara al règim del 78. A les sis els manifestants han començat a desfilar pel passeig del Prado fins a arribar a la Cibeles on han fet els parlaments, en un escenari disposat especialment i amb el lema de la manifestació escrit en vuit idiomes. La jornada ens ha deixat imatges iròniques –com la dels qui no s’han oblidat a casa l’ampolla de Fairy o els qui s’hi han disfressat–, emotives i històriques. Com el 2017 a Brussel·les, l’independentisme ha tornat a demostrar, aquesta vegada a Madrid, que ja no té por i que sortirà al carrer tantes vegades com calgui per l’autodeterminació i contra la repressió. Vídeo sencer de la manifestació

RECULL FOTOGRÀFIC: Les imatges més espectaculars de la manifestació massiva a Madrid

El govern municipal d’Ada Colau ha acceptat la petició feta per Ciutadans i pel PP perquè l’ajuntament de Barcelona instal·li pantalles gegants per a veure els partits de la selecció espanyola de futbol del mundial del 2018 que es farà aquest estiu a Rússia. Així ho ha anunciat la comissionada d’Esports, Marta Carranza, responent les peticions que li havien fet les regidores Marilén Barceló i Àngels Esteller, de Ciutadans i el PP, respectivament. Ha explicat Carranza que l’ajuntament col·laborarà en la instal·lació de les pantalles en un espai tancat en el cas que la selecció espanyola arribi a les semifinals i a la final del mundial, i que l’organització ha d’anar a càrrec de la plataforma Barcelona con la Selección, que ha tingut el suport dels partits unionistes en aquesta demanda. Ha dit la comissionada: ‘Som molt conscients i coneixedors de l’afició que té el futbol i la copa del món i la selecció a la nostra ciutat. Som constcients dels seguidros que hi ha i que viuen a la ciutat. Per això sí que veiem factible de poder col·laborar en la recerca d’un espai on podem compartir els partits. Però això sí, un espai que en primer lloc reuneixi garanties de seguretat, que asseguri el respecte i la convivència i que sigui un espai tancat, Creiem necessari que qui ho organitzi pugui ser la plataforma Barcelona con la Selección, cobrint les despeses organitzatives i els tràmits que cal seguir per a l’activitat. I tal com es proposa des de Cs es pugui reforçar la tasca de l’educació en valors de la pràctica esportiva.’ Les regidores de Ciutadans i el PP han aplaudit la decisió, demanant-se per què ara sí que l’ajuntament hi accedeix i en canvi en l’eurocopa de fa dos anys no ho va fer.

Colau accepta la petició de C’s i PP d’instal·lar pantalles gegants per als partits de la selecció espanyola

Germà Gordó, ex-conseller de Justícia i diputat de Junts pel Sí, ha caigut en desgràcia dins el PDECat. El seu encausament pel cas 3% ha causat el rebuig generalitzat de l’independentisme i del seu propi partit, que li ha demanat l’acta de diputat. Ell, de moment, no ha comentat l’encausament de manera pública. Se l’acusa de presumptes delictes de tràfic d’influències, suborn i malversació de fons públics. El gir del PDECat es va materialitzar en poques hores. En un primer moment, el partit només va respondre que Gordó deixaria la presidència de la comissió de Justícia del parlament, però que mantindria el seu escó. Divendres a la tarda, la coordinadora general, Marta Pascal, ja li demanava un ‘pas al costat’ per generositat. Ahir, el coordinador organitzatiu del PDECat, David Bonvehí, va ratificar la posició de Pascal i el comunicat del partit. D’aquesta manera, el PDECat mira de tallar els ponts amb Gordó i desvincular-se del cas 3%, una trama que investiga el presumpte finançament irregular de Convergència Democràtica. Els demòcrates malden per donar una imatge de partit nou, lliure de tota ombra de corrupció i sense càrrecs investigats per la justícia. President Mas va fer un pas al costat pensant en el projecte comú.A vegades fer passos al costat serveix per avançar i demostra generositat — Marta Pascal (@martapascal) June 2, 2017 A més, cap càrrec del PDECat no s’ha desmarcat del posicionament expressat pels màxims dirigents del partit. Tampoc cap diputat de Junts pel Sí no ha defensat Gordó. De fet, Germà Bel va donar per fet que no continuaria formant part del grup parlamentari independentista i va criticar el ‘segrest d’escons’ en benefici privat, preveient que l’ex-conseller de Justícia deixarà Junts pel Sí però mantindrà el seu escó a la cambra. U altre pes pesant del PDECat s’ha expressat en aquesta mateixa línia: la presidenta del Consell Nacional del partit, Mercè Conesa, ha demanat que la formació pugui ‘volar lliure de processos que afecten l’antiga Convergència’ i ha donat tot el suport a Pascal. el @Pdemocratacat ha de poder volar lliure dels processos que afecten l'antiga cdc. Depèn de nosaltres que voli alt. Endavant @martapascal! — Mercè Conesa Pagès (@mconesapages) June 3, 2017 ERC i la CUP pressionen Gordó ERC i la CUP van fer comunicats divendres mateix demanant a Gordó que renunciés a l’acta de diputat. Malgrat que els republicans van defensar-ne la presumpció d’innocència, van dir que la dimissió era la millor decisió ‘atesa la rellevància dels fets investigats i dels delictes sobre els quals se l’acusa.’ A més, els republicans van verbalitzar la seva petició a Gordó. El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Joan Tardà, va destacar que un pas al costat seria ‘el seu millor servei al país’. Qui es pugui convertir en un impediment, ha de fer immendiatament un pas al costat. Gordó ha de plegar, serà el seu millor servei al país. — Joan Tardà i Coma (@JoanTarda) June 2, 2017 Nova Convergència defensa que mantingui l’escó Per la seva banda, Nova Convergència, plataforma impulsada per Gordó, ha defensat la seva honestedat i li ha demanat que deixi el PDECat i Junts pel Sí però que mantingui l’escó i passi al grup mixt. Gordó no ha badat boca des de l’anunci del seu encausament, però va repiular l’escrit de Nova Convergència, una manera de compartir aquest plantejament. Confiant en la honestedat d @germa_gordo i constatada l'actitud d @martapascal, demanem deixi el @Pdemocratacat i el GP i passi al grup mixt — Nova Convergència (@nv_convergencia) June 2, 2017

El PDECat intenta tallar els ponts amb Gordó i alliberar-se de l’ombra de la corrupció

Els treballadors del metro de Barcelona fan una nova vaga parcial per a protestar contra la presència d’amiant a les instal·lacions i vehicles d’aquesta infrastructura. Fins ara, els exàmens mèdics de la plantilla han detectat vint-i-cinc persones malaltes per aquest material. La jornada d’aturades ha començat a les sis del matí i ha generat problemes a les principals línies del metro. En estacions com la de Sagrera, Verdaguer o Sagrada Família, treballadors de TMB han hagut de regular l’accés a les andanes. TMB ha demanat als usuaris del metro que en tot moment segueixin les indicacions del personal per evitar més aglomeracions i problemes. Consulteu aquí els serveis mínims i les hores de màxima afectació: ⚠️🚇 Hasta las 10.00 h #serviciosmínimos en #metrobcn: -Hasta las 9.30 h➡️ 40% -De 9.30 a 10 h ➡️ 20% ℹ️Se están regulando los accesos en Sagrada Família (L5), Verdaguer (L5) y La Sagrera (L1 i L5). Seguid,por favor, las indicaciones del personal+info: https://t.co/oASdRatQh7 pic.twitter.com/KMoN8Iz8NV — TMBinfo (@TMBinfo) May 10, 2019

Aglomeracions a les estacions en una nova vaga per l’amiant al metro de Barcelona

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha recordat que la unió fa la força, llegint una cita de la crònica de Ramon Muntaner, i ha dit que eren unes paraules que servien per a la Catalunya d’avui. Avui ha presidit l’acte inaugural de l’Any Llull, que durarà fins al novembre de l’any vinent i que commemora el setè centenari de la mort d’un dels màxims exponents de la cultura i el pensament a Europa. Mas ha criticat les ‘agressions’ del govern espanyol a la cultura catalana, a la llengua catalana, al sistema d’autogovern i a la possibilitat de Catalunya de projectar-se internacionalment. També ha dit que Catalunya al segle XIX i en bona part del XX no havia tingut ‘un estat ni favorable ni neutral, sinó contrari durant molt temps; i encara en part avui apareix com un estat contrari a la difusió de la cultura i la llengua catalana tot i estar en democràcia’. Ha fet referència a un article de Josep Massot, en què assenyalava que Ramon Llull amb les seves obres mostrava preocupació pel bon govern i criticava els qui en el seu exercici actuen com a llops quan haurien d’actuar com a pastors. ‘Quan parlo d’agressions a la cultura i la llengua catalana, al sistema d’autogovern i a la possibilitat de projectar-nos internacionalment, us imagineu que em refereixo a actuacions de gent que veu l’exercici de la política més des del punt de vista de l’exercici de la força i l’abús del poder que no pas de l’exercici del servei que hauria de fer el pastor i no el llop’, ha afegit. També ha dit que alguns, en l’exercici de la política, ‘exerceixen la condició de lleó, que vol dir abús de la força i un mal servei a allò que hauria de ser un bon exercici de tolerància entre tots plegats’. Així mateix, s’ha referit a la crònica de Ramon Muntaner, que ha indicat que ‘feia una al·legoria, que serveix per a la Catalunya d’avui, de com la unió fa la força. Muntaner feia un cant a la unitat i deia que dóna lloc a una fortalesa imbatible i inexpugnable’. Armengol vol transformar Espanya en un estat federal La presidenta del govern de les Illes Balears, Francina Armengol, ha manifestat que, ara que es commemoren els set-cents anys de Llull i que hi ha canvis a les Balears, el País Valencià i l’Aragó, li agradaria que Catalunya contribuís a construir una Espanya diferent: ‘Els nous governs –ha dit– som conscients de la necessitat de fer un front comú per un nou finançament, però sobretot per abordar la transformació cap a un estat federal. El meu compromís i del meu govern és evident.’ Armengol ha dit que calia pensar en Llull per ‘enfortir els poderosos vincles entre Catalunya i les Illes Balears, vincles entre germans que no s’haurien de trencar mai, sinó que s’han d’estrènyer davant d’aquest món més globalitzat’. Per Mas, l’Any Llull ha de servir per a refermar tots els lligams entre Catalunya, les Illes Balears, el País Valencià i tots els altres territoris de la Mediterrània o Europa que formen part de la matriu cultural i lingüística catalana.

Mas recorda que la unió fa la força i critica les ‘agressions’ del govern espanyol

Divendres vinent, el president del PEN de Hong Kong, Jason Y. Ng, impartirà la conferència ‘Hong Kong sota el paraigües: situació actual’. L’acte, organitzat pel PEN Català i el Màster en Estudis Xinesos (UPF) comptarà amb la participació de Vicent Partal, Manel Ollé (coordinador del Màster en Estudis Xinesos de la UPF) i Carme Arenas (presidenta del PEN Català). Jason Y. Ng és periodista, professor i un dels activistes més destacats del Moviment dels Paraigües Grocs a Hong Kong. En el seu darrer llibre Umbrellas in bloom (2016), l’autor fa una crònica sobre aquest moviment, que es va iniciar el 22 de setembre de 2014 amb les protestes a Hong Kong contra el règim xinès.

Conferència del president del PEN de Hong Kong serà a l’Espai VilaWeb

Anna Pineda i Beatriz Fernández són les autores del llibre ‘Basc per a catalanoparlants ( o com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), publicat per Voliana Edicions. El llibre no és el típic manual de gramàtica. Les seves autores volen despertar sobretot l’interès dels catalans cap al basc d’una manera propera i amena, trencant el tabú de llengua difícil i allunyada. —Per què un català s’hauria d’interessar pel basc? —Jo diria que si hi ha un vincle especial entre catalanoparlants i bascoparlants és, sobretot, perquè les nostres llengües comparteixen el fet de no tenir un estat al darrere que les protegeixi. De fet, totes dues tenen la major part del seu domini a l’estat espanyol, que precisament no és que es dediqui a protegir-les, ja ho sabem. I encara hi ha més punts en comú, com ara el fet de tenir una part important del domini lingüístic (ells Iparralde i nosaltres la Catalunya del Nord) a l’estat francès, l’anihilador de llengües per antonomàsia. —I què ens separa? —Ens separen moltes diferències, com ara el grau de normalització d’una llengua i de l’altra, la quantitat de mitjans de comunicació en la llengua pròpia, o la proporció de persones que la parlen o com a mínim l’entenen. I a més, des d’un punt de vista més filològic, tampoc no és el mateix una situació de diglòssia entre dues llengües de la mateixa família (com el català i l’espanyol) o entre dues llengües de famílies molt diferents (com el basc i l’espanyol): això vol dir que jo a Barcelona, si un cambrer em respon en espanyol, puc continuar parlant-li en català (és l’anomenat bilingüisme passiu, on cadascú fa servir la seva llengua), però en canvi al País Basc això no és viable. —Per què dieu que el basc i el català s’assemblen? —He de reconèixer que el subtítol del llibre té una mica de màrqueting, però només una mica! L’objectiu del llibre és demostrar que, malgrat el que podríem pensar d’entrada, el basc i el català no són tan diferents, sinó que tenen una manera de funcionar que en el fons és força semblant. Afirmem això perquè ens basem en l’enfocament generativista de Chomsky, segons el qual tots els éssers humans tenim, de manera innata, la gramàtica universal, tant si naixem a Zarautz com si naixem a Vic. Al llibre comparem aquesta gramàtica universal amb un manual d’instruccions que ens diu com hem de fer encaixar les diverses peces que formen la llengua, que seria com un lego. Encara que en algunes coses aquestes instruccions per construir frases es poden interpretar de més d’una manera, trobem molts punts en comú entre el basc i el català. Sense anar més lluny, en totes dues llengües podem ometre el subjecte d’una frase: podem dir perfectament Sóc de Barcelona, i en basc Bartzelonakoa naiz. En canvi, en llengües que ens semblen molt més properes, com el francès o l’anglès, això de menjar-nos el subjecte no ho podem fer, i hem de dir Je suis de Barcelone o I am from Barcelona. El basc i el català, doncs, no són tan diferents. De fet, podríem dir que les frases en una llengua i en l’altra tenen el mateix ordre, però exactament a l’inrevés. —Us podeu explicar més? —M’explico: al llibre fem servir la idea que el basc és el món al revés del català, és com si miréssim el reflex de la nostra llengua en un mirall, on tot és igual però al revés. Fixem-nos en la frase basca que acabem de veure: Bartzelonakoa naiz és exactament ‘Barcelona-de sóc’. I evidentment el que fa que el basc i el català semblin tan diferents és el lèxic, les paraules, que són molt diferents: sóc i naiz no tenen res a veure, però això són diferències només superficials, de forma, no de fons. —Com és que vàreu aprendre el basc? —Va ser una decisió que vaig prendre de cop, un dia d’estiu, quan tenia 14 o 15 anys. Érem en un poble del nord de Navarra de vacances amb la família. Vaig entrar en una botigueta i de sobte vaig tenir una mena de revelació, un sentiment estrany: Jo era allà, a poques hores de cotxe de casa meva, i no entenia absolutament res de la interacció que presenciava entre la dependenta i els clients. I ho vaig decidir: al setembre, quan tornés a Barcelona, començaria a estudiar basc sí o sí. Però hi havia un problema: a l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona només s’hi podia anar a partir de 16 anys, i jo no els tenia! Recordo que els meus pares van fer les gestions que van caldre perquè em deixessin inscriure al primer nivell de basc, encara que no complís el requisit de l’edat! Des de l’aleshores, i durant 5 anys (de primer a cinquè curs), el basc va ocupar un lloc molt important del meu dia a dia. I vaig tenir la sort de tenir un petit cercle social bascòfon a Barcelona: tenir amics per poder parlar en una llengua és fonamental per anar dominant-la cada cop més. I, és clar, també vaig més d’un cop al País Basc, de vacances. La veritat és que el basc és una llengua molt agraïda d’aprendre: quan veuen que el parles, per poc que sigui, els fa molta gràcia, i t’animen i et feliciten molt. Això no passa amb totes les llengües: per exemple, quan a Bèlgica o Holanda intento parlar en neerlandès, com que no el domino del tot, de seguida, abans que acabi la primera frase, ja em canvien a l’anglès, i això és molt frustrant, és clar… —Sembla molt difícil aprendre’l. Amb el llibre fins on creieu que es pot avançar? —És veritat que sovint tenim al cap que el basc és una llengua difícil, però hem de ser conscients que aquest concepte és només relatiu: vull dir que el basc només és difícil en la mesura que el comparem, per exemple, amb l’italià. És a dir, per a un catalanoparlant aprendre italià és segurament més senzill que aprendre basc, però el basc en si no és una llengua difícil. Si no, digueu-me què deu implicar per a un anglòfon aprendre la morfologia verbal d’una llengua com el català, amb una forma diferent per a cada temps i cada persona, quan ells, en anglès, tenen tan poca variació? I us imagineu la batalla d’aquest mateix anglòfon per aprendre el gènere de les paraules, que si la taula que si el llibre, quan això del gènere és un concepte gairebé inexistent en la seva llengua? —Per a quin públic està pensat? —Amb el llibre Basc per a catalanoparlants, el lector obtindrà un coneixement sobre el funcionament de la llengua basca. No és pas un manual de gramàtica típic, sinó que és més aviat un assaig, una reflexió sobre com són i com funcionen el basc i el català, i com s’assemblen, i hi barregem cultura, història, passatges novel·lats, humor, poesia, música… fins i tot gastronomia! És evident que tot això pot ser molt interessant per a persones vinculades a l’àmbit de la llengua (lingüistes, traductors, filòlegs, professors de llengua, investigadors, estudiants universitaris, etc.). Però no tinc cap dubte que, per la manera com està escrit, aquest llibre pot arribar també a molta gent que no tingui res a veure amb el món de les lletres: qualsevol persona que senti curiositat per les llengües, que li agradin una mica, gaudirà molt llegint aquestes pàgines! —Una curiositat perquè tituleu basc i no euskera? —És curiós perquè justament va ser una tema que va sortir en les presentacions que hem fet del llibre a Barcelona. De fet, en català hi ha dos noms per a la llengua: èuscar i basc. A l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona, on jo vaig estudiar, el departament es diu Departament d’Èuscar. Una de les professores, Aduna Olaizola, va explicar la història del terme èuscar: als que van fundar el departament els va semblar que basc tenia reminiscències foranes, per dir-ho d’alguna manera, i van adaptar al català el terme euskara, amb la forma èuscar. Més tard es van adonar que de fet el terme basc sí que tenia una tradició en llengua catalana, però el nom ja estava posat. Nosaltres al llibre comentem que existeixen dos noms, però que optem per basc, perquè és el més natural i el més estès. Ah, i ja que he esmentat les presentacions que hem fet a Barcelona, aprofito per dir que el 16 de desembre el presentarem a Palma (a Can Alcover) i el 17 de gener a València (a la Llibreria Fan Set, al Centre Octubre). —A vegades sembla que la relació entre el País Basc i Catalunya hagi deixat de ser tan intensa. Com ho veieu? —És possible que, des del punt de vista polític, la cosa s’hagi capgirat una mica: abans miràvem molt nosaltres cap allà, i ara potser és una mica al revés. Però, en el fons, penso que és com aquelles històries d’amor que, per anys que passin, continuen. Vull dir que encara hi ha molta complicitat, perquè hi ha coses que no han canviat, com el fet de ser dues llengües minoritzades d’Europa que, malgrat la força en contra de grans estats com l’espanyol i el francès, no es deixen vèncer.

Basc per a catalanoparlants

Podem Catalunya és, de moment, dels partits que conformen l’anomenat espai polític dels comuns, qui té més clar què ha de fer en relació a l’1-O. A diferència de Catalunya en Comú i d’ICV, Podem Catalunya ha fet una crida a participar multitudinàriament en el referèndum, cosa que ha generat tensions a Catalunya Sí que es Pot entre Albano-Dante Fachin i els diputats de Podem, per una banda, i entre Joan Coscubiela i Lluís Rabell, per una altra. En aquesta entrevista amb VilaWeb, Fachin parla d’aquestes tensions, admet que CSQP és un ‘objecte polític’ amb mancances, i preveu un debat apassionant sobre el vot que faran al parlament en la llei del referèndum. Un vot que, segons que reconeix, pot ser divers. —Vosaltres crideu a participar a l’1-O i els comuns, no. Com s’entén? —Quan baixes al carrer i parles amb la gent, de vegades el que sents no es correspon amb el que diuen les direccions dels partits. Quanta gent s’imaginava que les bases de Podem avalarien majoritàriament la participació en l’1-O? Molta gent pensava, fins i tot en la direcció, que guanyaria l’opció de no participar-hi, i vam veure que no, que hi havia un sentit comú en el nostre espai polític que creia que nosaltres havíem de participar en una mobilització com l’1-O. —I els comuns? —És veritat que els comuns no han fet una crida a la participació. És un espai que potser ha de fer equilibris més grans. Una prova d’això és el manifest recent contra l’1-O. Hi ha una part important de l’agrupació que es va manifestar amb aquest document, la part d’ICV, que té aquesta actitud tan ferma i reactiva… I crec que és bo que els comuns intentin mantenir una certa cohesió. Sabem que dins d’aquest espai hi ha gent que no pensa que l’1-O sigui una farsa, com ara en Jaume Asens, en Joan Josep Nuet… —Votareu a favor de la llei del referèndum al parlament? —Més enllà de debatre el contingut, la llei ens posa sobre la taula aquesta pregunta: els catalans poden votar? Quan ens arribi la llei, com a grup parlamentari, ho haurem de debatre a fons; no només la literalitat, sinó també el context polític en què arriba la llei. I m’imagino que serà un debat apassionant, perquè les posicions de Rabell i Coscubiela no són les que podem tenir l’Àngels , el Joan , el Nuet o jo. M’imagino que això causarà un debat important que no vull prefigurar. —Teniu la predisposició de votar-hi a favor, doncs? El que diuen Rabell i Coscubiela no va en la mateixa línia. —Per això preveig un debat interessant dins de Catalunya Sí que es Pot. Òbviament, haurem de donar una resposta. —Podeu arribar a fer vot divers, dins de CSQP? —Tot pot ser. No seria la primera vegada que hi ha un vot divers. No és un escenari ignot. Al parlament arriba un dia que et demanen quins vots a favor hi ha. I tens tres botons per prémer. —Com són les relacions amb Coscubiela i amb Rabell? —Ostres… Mmmm… Que avorrit… Més enllà de les relacions personals i del fet que en la junta de portaveus seiem l’un al costat de l’altre i ens prenem el cafè junts, diferim en moltes coses. Això tothom ho sap. Aquestes relacions demostren els límits d’un grup parlamentari que es va fer en un moment molt concret, en un context en què es tenia molta pressa… Va acabar sortint Catalunya Sí que es Pot com a objecte polític. Per a tots els que treballem en espais diversos i plurals, CSQP és una lliçó que hem d’aprendre. —Una lliçó sobre un error comès? —Efectivament. Els funcionaments, el paper de les organitzacions que conformen el grup… Hi ha moltes coses que no estan resoltes. Per exemple, quan es va presentar la llei del referèndum. Aquell dia, en la presentació, vam venir nosaltres , i en Nuet . I en Coscu va dir: ‘Catalunya Sí que es Pot no hi va!’ Jo vaig piular a Twitter que dues de les tres organitzacions que formaven part de CSQP sí que hi eren. I hi ha qüestions de governança, de la manera com es resolen les coses… CSQP es va fer amb unes presses i amb unes mancances que s’han acabat notant. És veritat que som un grup que dóna molt de color a la vida parlamentària catalana. —Sou un grup trencat? —Som un grup que reflecteix perfectament les mancances de la seva creació. Trencat de facto? Si hi som és perquè creiem que, debatent les qüestions clau, podem defensar coses conjuntament. I si no podem, no passa res. Quantes vegades hem vist Junts pel Sí votar coses diferents? Per exemple, quan Junts pel Sí va votar contra la ILP d’educació, o el cas de les escoles segregades per sexe. Potser en nosaltres això es veu més públicament. A mi m’agrada molt el Twitter, i també està bé que es vegi aquesta pluralitat; per què l’hem de negar? Per què he de negar que no estic d’acord amb Rabell o Coscubiela en alguna cosa? Fotografia: Albert Salamé —Fins a quin punt la tensió que hi ha és perquè ICV controla el vostre espai polític? —La relació d’ICV amb els comuns i amb Podem és diferent. La manera de funcionar és diferent. Nosaltres… Bé, és una de les qüestions políticament rellevants que ens distancia. Molta gent que ha decidit de formar part de Podem abans havia estat a ICV i se n’havia cansat per certes maneres de fer. Amb els votants passa el mateix. Sí que som diferents, però això no vol dir que no poguem compartir projectes. Però sí, hi ha una diferència clara de maneres de funcionar i de treballar. —Que porta problemes? —Les turbulències que hi pot haver a CSQP, o aquest manifest contra l’1-O que ha sortit ara, que és bàsicament d’ICV, són maneres de fer que tenen. Una de les qüestions que es van debatre quan es va conformar aquest espai polític va tenir molt a veure amb les maneres. Quines maneres assumirem? Ho farem d’una altra manera o ho farem com ho ha fet ICV tota la vida? Era un debat que hi havia a les bases de Podem en el procés de confluència. És un debat real. Hi ha una força que té una història que pot aportar coses en algun aspecte determinat i, en canvi, en altres aspectes, la diferència s’ha de gestionar. I ICV no és Podem. De fet, Podem existeix perquè hi ha gent que creu que es poden fer les coses millor que com les ha fet ICV. —Tornem al referèndum. Expliqueu el vostre suport. —Nosaltres no estem d’acord en la manera com el govern de la Generalitat fa moltes coses. Però també ens fem càrrec que si les fa així és perquè no li queda més remei. Hi ha un punt d’empatia. No ens agrada com van presentar la llei del referèndum. Ens hem de preguntar quina solució hi ha. I és clar que el si el govern fa les coses així és perquè el PP té la posició que té. Davant d’això no es pot ser neutral. És veritat que hi ha un blocatge, però no es pot mantenir l’equidistància entre el blocatge del PP i les coses que no ens agraden del govern. —Si l’1-O té una participació molt alta el considerareu vinculant? —Lamentablement, no és el referèndum que volem. Fins i tot en referèndums vinculants l’aplicació dels resultats és un trencaclosques, perquè hi ha un procés de negociació. Imagina’t que fos vinculant. L’endemà hauríem de veure què faríem amb les pensions, amb l’aigua, amb la gestió de les conques hidrogràfiques, amb els tractats internacionals… Doncs ara imagina’t què passaria en una situació com aquesta, en què no hi ha cap acord. La vinculació no dependrà del que diguin els comuns o Podem; lamentablement no ens fem a prop de l’1 d’octubre amb un marc pre-definit que tothom estigui disposat a acceptar. És obvi que l’estat espanyol no vol acceptar-lo. —I si hi hagués una gran participació i un consens polític per a donar validesa al resultat? —És lícit sortir i dir que declararem la independència si guanya el sí. És una proposta, sí. Però com es fa? —La llei de transitorietat ja ha de servir per a començar a definir això. —El 27-S ja ens van dir que al cap de divuit mesos seríem independents. No ens van dir com ho farien, i hem vist que no ha passat. Ara poden dir que serà vinculant i que s’executarà el resultat. Però què faran? No sabem quin pla tenen. Que ens l’expliquin. Ara, sigui quin sigui el resultat, si hi ha milions de persones que van a votar, algú haurà de dir alguna cosa a l’estat espanyol, algú a nivell internacional. —Tant se val quin sigui el resultat? No canvia res si guanya el sí o si guanya el no? — A veure, tot hi influeix. Canviarà alguna cosa si aquesta gent inhabilita Puigdemont o no… —I el resultat? Amb una participació alta, no serà diferent que guanyi el sí o que guanyi el no? —Bé, segurament és diferent. Perquè estic segur que hi haurà gent que votarà que sí no tant per una convicció profundament independentista, sinó perquè està farta. I el que en surti serà un missatge: tant la participació com el resultat. Si guanya el no per un 80% és un missatge; si guanya el sí per un 80% és un altre missatge diferent. —I què es fa amb aquest missatge, doncs? —Pot ser que el sí guanyi, que guanyi el no, o que empatin. Però continuo dient que el missatge més potent és el que es transmetrà si va a votar molta gent, perquè lamentablement és el blocatge que tenim. El problema és poder votar. Quan cridem a participar en l’1-O ja construïm una solució al gran problema que tenim. A mi em pregunten ‘vostè què votarà?’ Fotografia: Albert Salamé —I vau respondre que votaríeu que no. —Que votaria que no… Però la qüestió és que, en un estat en què es permetés votar, el no aniria acompanyat d’una proposta per a la societat. El fet de votar va acompanyat d’una proposta. Imagina’t que a Espanya hi ha un govern que no té por que els catalans votin. M’imagino un estat governat per Podem, amb la seva idea federal i plurinacional, que s’hauria de concretar. En un cas així, jo votaria que no. —Però ara no és així, i som a prop de l’1-O. —En la situació actual, votar que no és, a nivell pràctic, que ens quedem com estem. Però per a mi, i per a molta gent que espero que vagi a votar i que no comparteix l’horitzó de la independència, votar que sí no té sentit, perquè no som independentistes. Ara, el no militant, el no que va a votar, pel sol fet que es veu interpel·lat per aquesta consulta, s’allunya del no immobilista. I és un no que, pel fet d’anar a votar, desafia l’immobilisme. El no té molts colors. —Doncs per què Podem no fa cap campanya pel no? —Perquè entenem que, lamentablement, no és el debat que hi ha ara. —Amb els arguments que m’exposàveu ja es podria fer campanya pel no. —No, perquè creiem que la situació que hi ha no permet que el no sigui un no amb proposta. —Feu-la. —Sí, però nosaltres no governem. —Però sí que teniu un argument clar: voteu que no perquè val la pena esperar que hi hagi un canvi de govern a Espanya. És un argument que utilitzeu. —Creiem en una Espanya en què els catalans puguin decidir el seu futur. I treballem perquè això passi. I perquè sigui així, cal que Catalunya es mogui. Per això, quan diem que cal participar, en certa manera entenem que la mobilització de milions de persones ens acostarà a l’Espanya que volem, a una Espanya que no pot girar l’esquena. —No fareu campanya pel no. —No és el debat que tenim, lamentablement. I, a més, a Podem pot haver-hi gent que pensi coses diferents. I com que tenim clar que el problema que tenim és el fet de poder votar o no, en aquest debat som molt clars: la gent s’ha de mobilitzar i veure l’1-O com una oportunitat. N’hi haurà que ho veuran com l’oportunitat que es declari la independència en quaranta-vuit hores. Molt bé, doncs ja ens explicaran com. Uns altres votaran que no, però continuaran compartint amb ERC i amb la CUP la idea que el problema és que no ens deixen votar. En això tots podem treballar plegats. —Jaime Pastor ens deia en una entrevista a VilaWeb que si ell fos català no li quedaria més remei que votar que sí. Com un primer pas per a anar cap a un estat federal o confederal de debò. —Això ho deia en Caminal… —Però ell ho diu ara. I pensa en l’1-O, no és una cosa teòrica. —Sí, és una cosa teòrica. —Aplicada a un fet concret, que és l’1 d’octubre. —Però l’1-O, lamentablement, no és un referèndum. No per culpa del govern. Com a teoria, m’imagino que ha d’anar acompanyada d’una proposta. En el moment que el govern d’un estat com l’espanyol digui ‘catalans, decidiu’, en aquest moment es produïrà l’autodeterminació com a fet. És a dir, dius que el que surti s’acceptarà; és aleshores que els catalans faran el que voldran. Però el no ha de fer una proposta. Jo, a diferència del que diu Pastor, ho penso d’una manera una mica diferent. Potser sí que hi ha un sí, que és el que Pastor votaria l’1-O, però el que pretén aquest sí és enviar un missatge més fort com a resposta als entrebancs que ens posen per a votar. —Us va saber greu la reacció de Pablo Iglesias contra l’1-O? —No! —‘Si jo fos català, no aniria a votar’, va dir. I Podem ho va repetir com una consigna. —Sí, sí. Ho van dir alhora i gairebé al mateix temps que nosaltres vam fer la crida a participar. —Per això us demano si us va saber greu. —No, perquè aquesta posició va partir d’un fet objectiu que és que, òbviament, ells no són catalans. —Em sembla que el missatge era clar: contra l’1-O. —Curiosament, va ser una manera de dir que això és una cosa que han de resoldre els catalans. —De debò que ho vau interpretar així? —És que per a mi és així. I em sembla molt bé que Pablo Iglesias o Echenique pensin en allò que farien si fossin catalans . —Ja ho va dir: que no anirien a votar l’1-O. I vosaltres acabàveu de dir a la gent: aneu a votar l’1-O. —I després Iglesias va afegir que respectaven la decisió que prenguessin els companys de Catalunya. I no passa res. —No heu tingut problemes per això amb la direcció de Madrid? —Podem Catalunya és qui té menys tensió a l’hora de dir que això és el que creiem que s’ha de fer. Les bases ho han dit, s’ha aprovat pel consell ciutadà… Aquest és el nostre centre. L’altre dia llegia l’article d’en Xavier Domènech i en Pablo Iglesias, i s’hi assembla molt. —Després Iglesias va matisar. —Segurament va veure la nostra conferència de premsa, en què ho explicàvem. —Heu parlat recentment amb Iglesias sobre l’1-O? —El cap de setmana passat vaig ser a Madrid, en el consell ciutadà estatal. I allà en vam parlar. Vaig explicar la nostra posició. I es va entendre. Cada dia parlo per Telegram amb en Pablo. Fotografia: Albert Salamé —Us ha sorprès el que heu sentit a la comissió de l’operació Catalunya al parlament? —M’ha sorprès molt. Quan ho veus i ho pots tocar, fa por. Aquí es diu operació Catalunya, i a Madrid es podria dir operació Podem. El mecanisme que es va fer servir en l’informe fals sobre en Trias és el mateix que es va fer servir en l’informe fals sobre Pablo Iglesias, l’informe PISA. Davant d’això, és igual si ataquen Podem o els independentistes, i el nostre espai polític ho ha de tenir clar. Jo he investigat molts anys sobre el paper de Xavier Trias en l’evolució del sistema sanitari català. Però això no obsta perquè, quan veus el que han fet a en Trias, et plantegis si vols viure en un estat de dret o no. Hi ha hagut gent durant tot aquest procés que m’ha dit que això era una excusa perquè els independentistes es fessin les víctimes. Cadascú farà el que voldrà, però davant dels fets no hi pot haver dubtes. —De Alfonso va dir al congrés que tenia amb vós ‘una gran relació d’estima’. Per què ho va dir? —Jo no sé què va dir exactament al congrés. Però jo vaig publicar un article, al meu bloc i al Crític, contestant els mails que havíem intercanviat. I si aquest senyor veu investigacions i les utilitza com ho ha fet, hem de fer el possible perquè no estigui en un lloc com l’Oficina Antifrau. Ara, en relació a la campanya de l’ANC sobre la frase ‘els hem destruït el sistema sanitari’, doncs ha destruït molt més el sistema sanitari Boi Ruiz que no De Alfonso. —De Alfonso se’n vanta! —D’acord. Jo he escrit articles sobre la investigació que va fer De Alfonso sobre Bagó… Hi havia gent que deia que De Alfonso s’inventava coses i les passava a Cafè amb Llet o al País. Doncs en la comissió s’ha vist que no va ser així, sinó a l’inrevés. Nosaltres, com a periodistes, vam fer una investigació que no havia fet ningú, sobre la claveguera del sistema sanitari català. Vam fer la investigació i la vam donar a conèixer a l’Oficina Antifrau. Regidors i periodistes de tots colors vam confiar en aquesta institució. —De Alfonso us va utilitzar? —És que és a l’inrevés. Nosaltres vam fer la nostra feina. Que hi ha un senyor que la utilitza? Aleshores no podríem fer periodisme perquè podria venir algú i utilitzar la nostra informació. Si algú destapa el cas Innova, què ha de fer? Encara recordo els independentistes retraient a la CUP que hagués destapat el cas Innova perquè no anava bé per a Catalunya. I en això no hi podem entrar. Ara, una de les coses que demanem a De Alfonso és que ens faci una llista amb el color dels partits polítics que han estat afectats per tot el que ha investigat. Ho volem saber. Si la gestió d’un convergent és dolenta i ell ho investiga, doncs està bé. Però ens agradaria saber si quan li arribava alguna cosa que afectava el PSC també ho investigava amb les mateixes ganes. I sembla que no era així, que ell estava molt més interessat a investigar CDC o ERC.

Albano-Dante Fachin: ‘El nostre vot pel no l’1-O desafia l’immobilisme’

El Tribunal Suprem autoritza que Oriol Junqueras, Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva i Jordi Sànchez surtin dilluns de la presó perquè recullin les credencials parlamentàries per a ser diputats al congrés espanyol i al senat. Tanmateix, la sala segona del Suprem especifica que els presos hauran de ser ‘degudament custodiats’ i interpel·la les presidències de les dues cambres perquè els tràmits es facin tan de pressa com sigui possible amb l’objectiu que siguin ‘reintegrats al centre penitenciari com més aviat millor’. També diu que l’endemà, el dia de la constitució del congrés i el senat, els presos tenen prohibit de fer reunions de treball i tenir contacte amb els mitjans de comunicació, tal com havien demanat els seus advocats. La decisió dels magistrats implica que se suspèn la sessió del judici contra el procés de dilluns que ve, per la qual cosa la vista oral es reprendrà dimecres, amb els últims testimonis i les primeres pericials.

El Suprem imposa restriccions als presos per a recollir dilluns les credencials del 28-A

El congrés espanyol ha tombat el pressupost de Pedro Sánchez vuit mesos després de la moció de censura amb què va arribar a la presidència. Sánchez ha estat incapaç de mantenir la majoria que el va portar a la Moncloa per la gestió del conflicte català. El refús a parlar del dret d’autodeterminació i a pactar el funcionament de la comissió de partits que havia d’encarrilar les converses han situat el govern espanyol a la corda fluixa, allunyat dels independentistes i alhora collat per l’intent de la dreta de desbancar-lo per haver fet perillar, suposadament, la unitat d’Espanya. Els últims intents d’acostament entre el govern català i l’espanyol no han prosperat i els vots d’ERC i el PDECat en contra de la tramitació dels comptes han estat definitius, afegits als del PP i Ciutadans. Les esmenes per a tombar-los han tirat endavant amb 191 vots a favor (PP, Cs, ERC, PDECat, EH Bildu, UPN, Fòrum d’Astúries i Coalició Canària), 158 en contra (PSOE, Podem, PNB i Compromís) i una abstenció (Nova Canàries). Ara Sánchez haurà d’aclarir si convoca eleccions avançades. Fonts de la Moncloa citades per l’ACN diuen que podria comparèixer divendres després de la reunió setmanal del consell de ministres. La ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, ha tancat el debat al congrés, marcat per un ambient pre-electoral, fent un resum definitiu de la gestió de Sánchez. Ha destacat la defensa del diàleg amb Catalunya, davant l’immobilisme de Mariano Rajoy i els insults i les acusacions del PP i Cs. També ha recordat la pujada del salari mínim, la revalorització de les pensions i el dret a l’assistència sanitària universal. Ahir, el PP i Cs van exigir durament al PSOE que posés les urnes. Però durant el debat d’aquest matí, Units Podem i el PNB li han deixat entreveure que hi havia camí si perseverava en l’intent de diàleg com a alternativa a un previsible ascens de la dreta. Només Units Podem, Compromís i el PNB han tancat files amb el PSOE durant un debat que ha coincidit amb els dos primers dies del judici contra el procés independentista al Tribunal Suprem i que ha estat capitalitzat pel conflicte català. Un vet pressupostari és un revés definitiu per a qualsevol governant, però les eleccions municipals, europees i territorials del 26 de maig compliquen el calendari per a avançar els comicis. Les mateixes fonts de la Moncloa citades no descartaven que les eleccions fossin el 28 d’abril i, en canvi, refredaven el 14 d’abril i la hipòtesi d’un superdiumenge carregat de cites electorals. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha opinat que Sánchez faria allò que més l’interessés electoralment. En una entrevista a Onda Cero, ha remarcat la capacitat de resistència que el president espanyol ha demostrat en política. Després de la jornada d’ahir, el debat parlamentari s’ha reprès aquest matí amb la intervenció dels grups que faltaven i, tot seguit, han votat. La portaveu del PSOE, Adriana Lastra, ha acusat els independentistes d’haver fet peticions ‘inadmissibles’ per a dinamitar el diàleg. ‘Si som en aquest punt, no és per la manca de voluntat de diàleg dels socialistes sinó per la vostra intransigència’, els ha dit. Units Podem i el PNB també han pressionat ERC i el PDECat perquè rectifiquessin i han defensat que, malgrat el refús als comptes, es mantingués el bloc de la moció de censura davant l’alternativa d’un tripartit del PP, Cs i Vox. Units Podem també ha demanat al PSOE que no deixés perdre les lleis complementàries al pressupost que són en tràmit i que decaurien amb l’avançament electoral. El PNB ha avisat els partits independentistes que s’havia de fer política malgrat l’oposició del PSOE a un referèndum i l’existència de presos polítics. Segons els nacionalistes bascs, la política de ‘com més malament, millor’ no afavoreix mai ‘la part més petita i dèbil’. La ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero dóna la mà a Irene Montero, d’Units Podem. Fotografia: EFE/Chema Moya Però a Units Podem no tothom ha refusat el retorn dels comptes. La diputada Marta Sibina va confirmar ahir en un article a Crític que trencaria la disciplina de vot pel blocatge del PSOE als vaixells Open Arms i Aita Mari, perquè atemptava contra el dret a la vida. La diputada d’En Marea Alexandra Fernández també ha avalat les esmenes de retorn. ‘Per què votar amb els del 155 permanent?’ Units Podem ha defensat el pacte pressupostari que va tancar amb el PSOE i que, segons la ministra, recollia l’esperit de la moció de censura que va portar Sánchez a la Moncloa. El diputat dels comuns Joan Mena ha demanat als independentistes per què havien de votar amb els partits que propugnaven un 155 permanent si podien fer valdre la seva força. Per Mena, és un ‘error històric’ renunciar a les aliances i a intentar influir amb el seu vot per aconseguir una ‘transformació democràtica d’Espanya’. ‘Som l’esperança de totes les persones que es neguen a una Espanya segrestada per Vox’, ha sentenciat. A Sánchez, li ha retret que s’espantés pel pronunciament dels barons del PSOE i pel ‘trident’ de la plaça de Colón. Alberto Garzón, portaveu adjunt d’Units Podem, ha preguntat a ERC i el PDECat en què afavoria a la causa independentista tombar el pressupost de Sánchez i els ha demanat sense èxit que rectifiquessin. Segons Garzón, els comptes eren un primer pas per a revertir les retallades des del 2010, tot i que s’haurien d’haver acompanyat de mesures paral·leles, com la derogació de les reformes laborals o la rebaixa de la factura de la llum. El portaveu del PNB al congrés espanyol, Aitor Esteban, ha recordat al PSOE que el 1974 va defensar el dret d’autodeterminació al congrés de Suresnes a l’exili. A més, ha advertit que, mentre es negociava, no es podia pensar pensar contínuament en què dirien els altres i que, en el futur, els conflictes polítics no es considerarien resolts democràticament si era per la força. Esteban ha constatat la probabilitat de l’avançament electoral, però també ha recordat al PP i Cs que, a hores d’ara, no sumen prou per a presentar una moció de censura a Sánchez.

El congrés espanyol certifica el fracàs de Pedro Sánchez tombant-li el pressupost

El conseller d’Economia i vice-president de la Generalitat de Catalunya, Oriol Junqueras, assistirà finalment al Consell de Política Fiscal i Financera espanyol (CPFF) que es farà avui a Madrid. Hi acudirà per primera vegada la vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, al costat del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro. Ho va explicar ahir en una entrevista a TV3 el secretari d’Economia, Pere Aragonès, que va pronosticar que la Generalitat tindria capacitat d’influir en el PP, ara que no té majoria absoluta. ‘Tenim aliats, com el País Valencià i les Illes, amb els quals col·laborem estretament’, va destacar Aragonès. ‘Allà on hi hagi un sol euro que puguem aconseguir per als ciutadans de Catalunya, hi hem de participar’, digué. Tanmateix, afegí: ‘No prendrem part en escenificacions que serveixin per a amagar les altres qüestions.’ Aragonès va justificar que la Generalitat hagués tardat a confirmar la presència en el CPFF dient que la convocatòria oficial no els havia arribat fins dilluns al vespre, al límit del reglament, que estableix que la convocatòria s’ha de rebre setanta-dues hores abans de la reunió. De fet, se’n van assabentar per teletips i van voler esperar a la convocatòria oficial. Després de revisar l’ordre del dia, van considerar oportú d’assistir-hi.

Oriol Junqueras assisteix avui al Consell de Política Fiscal i Financera

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha expressat el seu rebuig a la nova mostra de discriminació cap als ciutadans de les Illes per part del govern espanyol i ha demanat una resposta ‘contundent’. L’Obra considera que el projecte de pressupost de Pedro Sánchez és ‘un insult i un menyspreu als ciutadans de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera’. El govern espanyol ha anunciat una retallada de les inversions de l’11,7%. L’OCB diu: ‘Això s’afegeix a un historial de greuges, marginacions, retallades i discriminacions que fa pensar més en una relació de colònia-metròpoli que no en un sistema de finançament just i equitatiu.’ Remarca que el deute històric acumulat per l’estat amb les Balears supera els 2.000 milions d’euros i recorda que el règim especial de les Balears (REB) previst aquesta legislatura ha acabat essent ‘un no-res’. Per això, l’Obra demana al govern balear que impulsi una resposta contundent a tots els nivells: polític, jurídic i de mobilització popular. ‘Si no és així –diu– serà la mateixa societat civil la que ho haurà de fer.’

L’Obra demana una resposta contundent a la manca d’inversió de l’estat espanyol a les Illes

El PSOE i Unides Podem presenten avui a la tarda l’acord per a un govern progressista, que encara depèn de l’abstenció d’ERC. Segons que publiquen diversos mitjans espanyols que han tingut accés al document complet, en clau catalana les dues formacions es comprometen a traspassar les competències pendents reconegudes en l’Estatut de Catalunya. ‘Donarem compliment als dictàmens del Tribunal Constitucional i traspassarem a la Generalitat les competències pendents ja reconegudes en l’Estatut de Catalunya en matèries com la gestió de beques universitàries, la formació sanitària especialitzada, el salvament marítim o l’execució de la legislació laboral en l’àmbit de la feina, l’ocupació i la formació professional’, diu el text. En les més de quaranta pàgines de l’acord, el document inclou un altre punt on els dos partits prometen d’abordar ‘el conflicte polític català, impulsant la via política a través del diàleg, la negociació i l’acord entre les parts que permeti superar la situació actual’. A nivell estatal, l’acord també promet de derogar la reforma laboral del PP i recuperar els ‘drets laborals arrabassats’ per aquest projecte dels populars en el 2012. També pacten, entre altres mesures, impulsar en el marc del diàleg social la protecció de les persones treballadores i recuperar el paper dels convenis col·lectius, i avancen que derogaran la possibilitat d’acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia. A més, l’acord contempla la regulació del lloguer per frenar els augments abusius’. A banda, també parla de substituir la Llei Mordassa per garantir l’exercici del dret a la llibertat d’expressió i reunió pacífica. Respecte de la fiscalitat, l’acord preveu un ‘augment de la progressivitat del sistema fiscal’ amb un increment de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) de dos punts per a les rendes de més de 130.000 euros i de quatre punts per a les de més de 300.000. A més, el nou executiu de coalició fixarà un tipus mínim del 15% en l’Impost de Societats (IS) per a les grans corporacions, que s’ampliarà al 18% per a les entitats financeres i empreses d’hidrocarburs. El text també es compromet a augmentar el salari mínim interprofessional (SMI) fins a assolir progressivament el 60% del salari mitjà a Espanya.

PSOE i Podem limiten el ‘conflicte català’ al diàleg i a l’estatut

La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) ,que demana una rebaixa efectiva del 30% de les taxes universitàries a Catalunya, ha recollit en les primeres tres setmanes unes 20.000 signatures. En roda de premsa, la portaveu de la ILP, Aida Sanuy, ha afirmat que, si mantenen el ritme de recollida de signatures, ‘en poques setmanes’ aconseguiran les 50.000 necessàries perquè la iniciativa prosperi i arribi al Parlament. Ha explicat que van organitzar una recollida simultània de signatures a les universitats catalanes en la qual van obtenir 12.000 signatures i ha destacat que la ILP està tenint una molt bona acceptació als campus universitaris. Considera que això és una mostra de la legitimitat i el suport que té la iniciativa i que és una proposta transversal i majoritària en la societat catalana. Sanuy ha assegurat que aquesta ILP pretén posar damunt de la taula el debat sobre quin model universitari necessita Catalunya: un que respongui les demandes del mercat o un que es dediqui a estendre el coneixement i el desenvolupament personal. Entitats adherides Sanuy també ha anunciat que hi ha més de trenta entitats adherides a la ILP, entre les quals es troben els sindicats CCOO, UGT i la Intersindical-CSC; organitzacions estudiantils com el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i l’Associació d’Estudiants Progressistes (AEP); la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), i Arran, entre d’altres. A més, s’ha adherit l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), que agrupa als rectors de les universitats públiques, per la qual cosa Sanuy creu que la rebaixa de les taxes universitàries està sent assumida pels principals responsables de les universitats catalanes. Partits polítics Preguntada per si ha rebut el suport de partits polítics, ha assenyalat que els comuns i la CUP han donat suport a la iniciativa en comunicats i en qüestions jurídiques de la cambra catalana, i que alguns diputats d’ERC han participat en actes de la ILP, i estan començant a tenir reunions amb tots els partits. Ha argumentat que la proposta hauria de tenir el suport de tots els partits catalans perquè creu que la rebaixa de les taxes és una demanda majoritària en la societat i pràcticament tots la portaven en el seu programa electoral. Així mateix, ha reconegut que veu complicat que la ILP tiri endavant en l’actual curs per la incertesa política que viu Catalunya, però confia que en l’inici del proper curs pugui produir-se el debat al Parlament i ha avisat que el moviment estudiantil es mobilitzarà per assolir-lo.

La ILP de rebaixa de les taxes universitàries a Catalunya recull 20.000 signatures en tres setmanes

El diputat de JxCat i vice-president del parlament Josep Costa ha defensat la reforma de llei de la presidència per a poder investir Carles Puigdemont en un futur. En una entrevista a l’agència Europa Press, Costa ha insistit que Puigdemont és el candidat que defensa JxCat i que finalment serà investit al parlament tard o d’hora ‘quan puguin donar-se les condicions’. ‘Cap òrgan judicial ni autoritat no pot interferir al parlament i, si ens diuen que no és legalment previst que hi pugui haver una investidura sense que ell hi sigui present, com que és la nostra sobirania i competència exclusiva, ens dotem de les nostres pròpies normes’, ha arguït. Ha defensat, a més, que la reforma de la llei és una via ‘que forma part de l’acord polític’ per a formar un govern, i ha recordat que ERC ja ha votat a favor de tramitar-la. La possibilitat que els membres de la mesa hagin d’afrontar responsabilitats penals si s’investeix Puigdemont no atura el vice-president del parlament, que ha dit que JxCat no es doblegarà a les amenaces de l’estat espanyol: ‘Ens fa por, però ens sembla un atemptat tan gran a la dignitat democràtica del parlament que ens persegueixin per decisions polítiques, que no estem disposats a renunciar a defensar la llibertat ni els mandats democràtics que ens han donat els ciutadans.’ Delegació de vot de Puigdemont Costa s’ha mostrat confiat que la mesa de la cambra, amb Roger Torrent al capdavant, acceptarà que Carles Puigdemont pugui delegar el vot i participar d’aquesta manera en les decisions que es prenguin a cada ple. La petició es va registrar dimecres poc abans del ple i es va decidir de posposar la decisió fins dimarts que ve, que és quan se celebra la pròxima reunió de la mesa. Ha assenyalat que Puigdemont ja volia participar en el ple de dijous passat per delegació, però comprèn que la sol·licitud es va registrar amb molt poca antelació i que, per tant, es decidís d’ajornar la decisió. Costa creu que la mesa acceptarà definitivament dimarts que ve la delegació de vot. Les circumstàncies del president de la Generalitat han canviat arran de l’empresonament i per això Costa no considera ‘que hi hagi cap diferència’ entre els diputats que són empresonats a Espanya, que poden delegar el vot, i Puigdemont. Costa ha defensat el dret del president de mantenir els drets polítics intactes i ha destacat que haver demanat de delegar el vot és un gest que mostra que no renuncia ni als drets polítics, ni a la investidura ni a seguir exercint al lideratge que legítimament li correspon’. Mobilitzacions als carrers Sobre les protestes independentistes als carrers, que s’han intensificat precisament arran de la detenció de Puigdemont, Costa ha assenyalat que han de continuar ‘essent com són i com sempre han estat, pacífiques i cíviques’. ‘Cal demanar que els comandaments policíacs, ara en mans de la Delegació del govern pel 155, respectin el dret de manifestació, vaga i expressió i cessin en qualsevol actuació desproporcionada’, ha assenyalat. En la seva crítica a la gestió actual dels Mossos d’Esquadra, Costa ha demanat ‘que les actuacions que fa la policia no alterin la convivència ciutadana’.

JxCat veu en la reforma de la llei de presidència una via per a investir Puigdemont a distància

Escriptors, traductors i lingüistes, sobretot aquells qui descobrien Carles Puigdemont, van seguir de prop les paraules i la pronúncia que el nou president de la Generalitat va fer servir durant el discurs d’investidura. Els va sorprendre i va sortir-ne ben puntuat. La majoria de la resta de polítics que hi van intervenir, en canvi, van suspendre. Aquí recollim alguns dels comentaris dedicats al nou president. Des que es va saber que el president seria Carles Puigdemont, el seu cognom (gairebé en les mateixes proporcions que el seu pentinat) va ser motiu de comentaris jocosos, en relació amb la manera com el pronunciarien a l’estat espanyol, com s’ho faria Mariano Rajoy i els membres del seu govern. Però afinant més, un dels piuladors matiners a l’hora d’introduir la llengua i la parla en la nova esfera presidencial fou l’escriptor i antropòleg Adrià Pujol Cruells. Empordanès il·lustrat i provocador, va proposar irònic el ‘primer lliurament de mots catalans que rimen amb Puigdemont’, utilitzant el DIEC2 i destacant-ne el mot ‘homodont’, que vol dir: ‘que té les dents iguals’. Pujol Cruells ho feia abans no comencés el ple d’investidura al parlament: Primer lliurament de mots catalans que rimen amb Puigdemont pic.twitter.com/BzGchBYVz1 — Adrià Pujol Cruells (@AdriPujol) January 10, 2016 L’activitat a Twitter es va intensificar molt quan Puigdemont va començar el discurs d’investidura. El lingüista de la UPF Lluís de Yzaguirre comentava: ‘Al·leluia, logòfils i verbívors (amb @mariusserra)! El quasiMHP #PdM fa un joc de paraules: no tindrem una nació, sinó una resignació…’ Al·leluia, logòfils i verbívors (amb @mariusserra)! El quasiMHP #PdM fa un joc de paraules: no tindrem una nació sinó una resignació… — deyzaguirre ESP=TTIP (@deyzaguirre) January 10, 2016 I poc després l’escriptor i traductor Yannick Garcia afinava: ‘Llàstima d’en-la-que i alguna construcció condicional. Però, ep: de llengua, molt bé.’ Llàstima d'en-la-que i alguna construcció condicional. Però, ep: de llengua, molt bé. — Yannick Garcia (@yannickgp) January 10, 2016 En aquesta mateixa línia, però amb més humor, dialogaven l’escriptora i crítica literària Marina Espasa i l’escriptora i articulista Empar Moliner. La primera deixava anar: —Ai, diu pronoms febles! <3 I Moliner afegia: —I ha dit ‘capteniment’, tia. I Espasa: —Si fa alguna geminada, me n’enamoro. I Moliner: —Espera’t que la farà, la farà, la farà… Diu ‘hem’ en gironí. E tancada. I també diu ‘ciutadania’ i no ‘ciutadans i ciutadanes’. Ai, diu molts pronoms febles! <3 — Marina Espasa (@marina_espasa) January 10, 2016 El verbívor Màrius Serra deixava aquest comentari: ‘Ha pronunciat PIB com cal! No pas peibé ni pib, sinó “pair bé”.’ Ha pronunciat PIB com cal! No pas peibé ni pib, sinó "pair bé" #gironisme #Puigdemont — Màrius Serra (@mariusserra) January 10, 2016 I també : ‘Capteniment #expressionsrecuperades #Investidura’. Capteniment #expressionsrecuperades #Investidura — Màrius Serra (@mariusserra) January 10, 2016 La filòloga Carme Junyent va desinflar una mica l’eufòria lingüística quan va observar: ‘Tan bé que anàvem i ara em surt amb un “tots i totes”.’ Tant bé que anàvem i ara em surt amb un "tots i totes". — M. Carme Junyent (@CarmeJunyent) January 10, 2016 De comentaris lingüístics sobre les intervencions dels portaveus dels grups parlamentaris, se’n van fer molts i van ser demolidors. També de l’aclariment sobre la citació i el llibre de Carles Rahola, que va suscitar sobretot piulades onomatopeiques. Però acabem amb un comentari de Pujol Cruells, que, una vegada acabat l’acte, i amb nou president elegit, deia: ‘Tots flipen quan Puigde els diu “pujo” a BCN.’ Tots flipen quan Puigde els diu 'pujo' a bcn. — Adrià Pujol Cruells (@AdriPujol) January 10, 2016

El president @KRLS diu els pronoms febles

Fa quinze anys que Àlvar Valls (1947) dedica entre quatre i cinc hores diàries a documentar-se sobre el poeta Jacint Verdaguer (1845-1902). Això són més de 5.475 dies en què ho ha remenat gairebé tot: no solament l’obra de qui és considerat fundador de la literatura catalana moderna, sinó els actes on anava dia a dia, què en deia d’ell la premsa de l’època, les més de 1.000 cartes que se’n conserven. El seu projecte és acabar-ne publicant una trilogia: una cronologia dia a dia, una bibliografia amb les més de 5.000 entrades que té recollides i la monumental biografia novel·lada que acaba de publicar. Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984) són més de 1.000 pàgines que expliquen la vida del gran poeta però que també serveix per a il·lustrar el convuls segle XIX. Ho fa a partir de 64 episodis de la vida de Verdaguer, que combina amb els setze dies finals. VilaWeb va entrevistar l’intens i prolífic Àlvar Valls (corrector, periodista, exiliat a Andorra molts anys per haver estat membre d’Epoca i autor de 17 llibres, d’infantils a Memòries) al centre de Barcelona. Vam parlar de l’obra, però també de la seva labor i dedicació a Verdaguer, ingents. L’entrevista es va convertir en una conversa conjunta amb la seva parella, Roser Carol, documentarista de Verdaguer com ell, i Ton Barnils, col·leccionista de Verdaguer i coneixedor com Àlvar Valls de la vida i obra del gran poeta català. Aquesta entrevista també és seva. —D’on us ve la dèria amb Verdaguer? —Jo vaig tenir un llegat. Una ‘deixa’, ja que parlem d’Andorra. Tenia un amic, Carles Tomàs i Casals, maçó, que als anys cinquanta comprava tots els llibres que es publicaven en català. Tots. Tenia una bona posició econòmica i no li venia d’aquí. Fins que la casa li queia a sobre de tants llibres. I abans de morir en va anar regalant. A mi em va donar els que tenia de Verdaguer. Gràcies a això ara en dec tenir uns 200 sobre Verdaguer. M’ho va donar perquè sabia que jo tenia el virus Verdaguer inoculat per Teresa Clota, amiga de fa cinquanta anys, i verdagueriana. A mi em costava molt, de llegir Verdaguer. Potser per la sotana, que per un agnòstic com jo, tirava enrere. Però ella m’hi va insistir: ‘Mira’t Lliris i Cants Místics. Sum Vermis.‘ I me’n vaig anar imbuint. És com diu Espriu: Verdaguer és una figura que crema així que es toca, i es fa impossible de no apassionar-s’hi. Ho he confirmat. Vaig aleshores aprofundir en la seva obra. Sencera. —Quantes hores dediqueu a Verdaguer cada dia? —Quatre o cinc hores diàries de mitjana, de ja fa quinze anys. Aquest llibre he trigat tres anys a escriure’l. I els quinze anys que et deia de documentació. A la novel·la, per exemple, surten centenars de personatges. Doncs tots els que hi surten amb noms i cognoms són reals i documentats. —El gran tret de la psicologia del vostre biografiat Verdaguer, quin seria? —Era un rebel. Sota la capa de mossèn, d’ànima en pena, no li anava bé res. Això es veu molt a les cartes. No era un rebel en el sentit progressista, d’esquerres. No. Però era d’una personalitat forta. Era un home rude, que escrivia divinament. Venia de pagès. El contrasto amb la seva germana Francisca. Perquè ell és rude, però tanmateix ha passat pel seminari. I ella no. I com diu Ton Barnils, aquí present, i ho faig meu, Verdaguer era molt capaç de veure què esperaven els altres d’ell. I actuar-hi conforme. I fer-ho de manera excel·lent. Perquè hi ha set o vuit Verdaguers. Hi ha el bon salvatge, quan es presenta amb la barretina de pagès català i s’emporta el primer premi dels Jocs Florals parlant del Corpus de Sang i els Segadors en plena Renaixença. Hi ha el poeta àulic del poderós, l’home del Marquès de Comillas, que escriu L’Atlàntida, el gran poema d’aquesta mentalitat. També és el poeta dels excursionistes, de la muntanya, el Canigó i el catalanisme. O el poeta del fanatisme religiós, dels endimoniats i els espiritistes. I arriba l’últim Verdaguer, el poeta dels modernistes. La seva gran virtut és veure què espera l’altre d’ell i escenificar el paper fins al punt de ser consumit. —Per què el poder se’l fa seu, Verdaguer? El Marquès de Comillas o la cúpula eclesial, què hi guanyen de tenir-lo de capellà? —Els interessava d’aconseguir un poeta destacat. Ja havia publicat els Idil·lis i Cants Místics. Havia estat premiat als Jocs Florals. Tenia un nom. Quan va tenir l’anèmia cerebral els metges el van fer anar al mar, va trobar la plaça de capellà del vaixell del Marquès de Comillas i fa nou viatges en dos anys cap a les Amèriques. Allà coneix el Marquès de Comillas. —Quantes cartes us heu llegit d’ell? —Pràcticament totes. L’epistolari té 11 volums, 1.200 cartes. Aquestes, totes. I de la resta, me’n falten poques. Aquest llibre que he escrit equival a una biografia. Però m’agradaria que per sobre de tot sigui una novel·la. —Parleu-me de com heu estructurat les mil pàgines. —El llibre conté prosa, poesia, i teatre. Alterno els setze dies finals de la seva vida, amb seixanta-quatre escenes vitals, d’unes deu planes cadascuna. L’he muntat com una simfonia, amb l’allegro, l’andante, l’adagio i tota la resta. I també amb dos intermezzos. Una obreta de teatre, el primer cant del Canigó i una peça del guinyol. —Com explicaríeu Verdaguer a un lector jove d’ara? —Verdaguer era el Victor Hugo català. Si Catalunya hagués estat un estat, hauria tingut la categoria de Victor Hugo: universal. Mistral, Menéndez Pelayo, els crítics i la premsa de París en parlaven. Les escoles de periodisme solen dir que el naixement del periodisme modern és el J’accuse…! d’Émile Zola. Doncs quatre anys abans Verdaguer va escriure En defensa pròpia. L’ús del periodisme de denúncia ja el fa ell abans. Són uns escrits amb una mala llet impressionant contra tots els qui l’atacaven. El regionalisme, la cúpula eclesial, els predecessors de la Lliga, van començar a inventar-se coses per fer-lo caure. I s’hi va tornar. Verdaguer és l’escriptor més important del segle XIX, i un dels més importants de tots els temps. I s’ha de conèixer. Jo en promoc el coneixement. —Quina dificultat heu tingut en escriure el llibre? —Sobre Verdaguer hi ha molta documentació. Moltíssima. He fet una biografia novel·lada de Verdaguer de mil pàgines i m’he quedat curt. En podia tenir 2.000. —Moltes d’aquestes seixanta-quatre escenes vitals que narreu, porten per títol un vers. Per exemple, ‘Rosa d’Abril, Morena de la Serra’. —Explico el mil·lenari de Montserrat, en què va intervenir. —Tu Marcellus eris. —Frederic Mistral, el Nobel, va acabar definint Verdaguer amb aquestes paraules de l’Eneida, Tu Marcellus eris (‘Tu seràs Marcel, l’elegit’). I la va encertar. Parlo de la visita de Mistral a Barcelona i la seva trobada i relació amb Verdaguer. —‘Un dia del meu pare’. —Hi narro la mort del pare, a la qual no arriba a temps. És a Santander, demana permís a la naviliera de can Comillas, però arriba tard a Vic. Son pare era pagès i picapedrer. Però per ell la figura important és la mare. No el pare. Ell es va fer capellà per la mare. — Hi ha un Verdaguer de què es parla molt poc, però hi és. El del carlisme. Hi és, en aquest llibre? —Verdaguer va compondre un himne carlí en català. I l’hi poso, sí. Hi tinc un capítol dedicat. Ell va anar a Vinyoles d’Orís, on hi ha un rector de morro fort, en Galceran, que es va alçar en armes. Allà Verdaguer acaba sol i es relaciona amb els carlins. —Com heu convençut un editor d’editar un llibre de mil pàgines? —Hi havia qui em deia que l’obra s’havia d’escurçar d’un 25%. Jo els responia que feia molts anys tenia un 4L i que els tres fills hi cabien embotits. No se’m va ocórrer mai de tallar-los les cames o els braços. Però Cots, en canvi, ho ha respectat, sí. I em dóna confiança que ho hagi fet. Ell va tenir el llibre quatre mesos. Silenci. ‘Si no em diu res –pensava– és que no ho descarta. Per tant, callem.’ I al setembre m’envia un correu: ‘Si encara t’interessa que te’l publiquem, la novel·la arribarà a les llibreries el 5 de març de 2020.’ I jo li vaig respondre ‘i a quina hora?’. ‘Quina previsió’, vaig pensar. Doncs mira, avui, cinc de març ha arribat a les llibreries. No te’n sabria dir l’hora. Àlvar Valls: ‘Abans no ens ho emportem a la tomba, algú ho havia d’explicar’

Àlvar Valls: ‘Verdaguer era un rebel’

El periodista Jordi Basté, conductor del programa capdavanter de ràdio a Catalunya, ‘El Món a RAC-1’, ha explicat que tenia la Covid-19, després de la confirmació de la prova sobre el coronavirus 2019. Ho ha explicat en un vídeo en una story al seu compte d’Instagram. ‘El pitjor no és que hagi d’estar quinze dies tancat a casa, que això ho hem de passar tots, sinó que no podré abraçar ningú de la família’, diu Basté. ‘No són dies fàcils però entre tots ens en sortirem, perquè som un país que habitualment ens en sortim de totes.’ I ha volgut destacar del sector sanitari del país. ‘Valorem la sanitat del país, perquè quan ens en sortim d’aquesta, perquè ens en sortirem, li donem el valor que es mereix, en primera línia, que és on són ells.’ El periodista ha dit que si demà es trobava bé, faria el programa des del petit estudi de ràdio que li van instal·lar a casa. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Coronavirus 2019: Què ha passat avui? El report diari de VilaWeb Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars Coronavirus: per què rentar-se les mans amb aigua i sabó és tan eficaç? Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil?

Jordi Basté fa públic que té el coronavirus: ‘Ens en sortirem, i tant’

El debat és constant i retorna de manera cíclica: per quin motiu es diu ‘el Principat’ quan es fa referència a l’actual comunitat autònoma de Catalunya? Entre els ignorants o els bromistes apareix de seguida la pregunta sobre qui és el príncep o qui n’era al passat, però la realitat és que això no hi té res a veure. L’expressió ‘Principat’ no ve de ‘príncep’ i, de fet, el Principat no va tenir mai cap príncep. Tot té una altra explicació. Principat: el nom històric de l’estat català L’expressió ‘Principat de Catalunya’ és el nom històric de l’estat català que va existir fins el Decret de Nova Planta del 1716. Paradoxalment, el mateix decret d’abolició dóna fe del nom, perquè és ‘Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña’. Principat, doncs. De fet, l’expressió ‘Principat de Catalunya’ només és abolida, com tantes altres coses, el 1833, quan Javier de Burgos va dissenyar la divisió actual provincial de l’estat espanyol. Va aprofitar per a eliminar els noms històrics dels estats precedents, entre els quals Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca. El decret de De Burgos (ací podeu veure l’original) deixava clar que ‘el territori espanyol a la península i illes adjacents’ havia de restar dividit en quaranta-nou províncies que, excepte en el cas de les quatre províncies basques, havien d’adoptar el nom de la ciutat que n’era la capital. D’aquesta manera, es va crear una referència fins aleshores inexistent i una lleialtat ‘provincial’ que volia, de fet, eliminar la lleialtat prèvia als estats que, si bé feia més de cent anys que havien estat abolits, encara eren ben presents a l’imaginari popular. Fins a la divisió provincial ningú no es considerava ‘alacantí’ o ‘gironí’. Trencar la fidelitat a les estructures territorials que fins aleshores havien estat indiscutibles, el Regne de València o el Principat de Catalunya per exemple, era el propòsit principal de De Burgos. Així reforçava la idea d’Espanya, saltant de la província a l’estat. La referència que el decret fa al ‘territori espanyol de la península’ no és anecdòtica, però. En aquella època també hi havia províncies espanyoles fora de la península. Concretament les anomenades províncies del Sàhara, d’Ifni i del Golf de Guinea, a l’Àfrica (a més del protectorat del Marroc); la província de les Filipines, les Illes Marianes i les Carolines a l’Àsia, i les províncies americanes de Santo Domingo, Cuba, i Puerto Rico. Cal recordar, a més, que en el moment de signar-se aquell decret Espanya no reconeixia encara la independència proclamada de manera unilateral el 1813 de Nova Espanya (Mèxic, part dels Estats Units i gran part del Carib). El decret de De Burgos i l’aparició de les províncies cal situar-los, doncs, en aquest context de la pèrdua de l’imperi espanyol i el replegament peninsular a la recerca d’una nova identitat per a l’Espanya que anava perdent l’imperi. Cal recordar, en conseqüència, que la Constitució de Cadis del 1812, redactada només vint-i-un anys abans, encara parlava dels ‘espanyols dels dos hemisferis’. De fet, vuitanta-sis dels diputats que la van redactar pertanyien a províncies aleshores espanyoles, però que aviat van ser independents, com el Perú o Mèxic. De Burgos va intentar sobretot de reorganitzar el territori que quedava d’Espanya i, al mateix temps, modernitzar el funcionament de l’estat. Va prendre de base la divisió en departaments que els francesos havien fet dècades abans. El cas català, però, era ben particular perquè el Principat havia estat oficialment part de França entre 1812 i 1814, incorporant també una part de l’actual Franja de Ponent i Andorra. El cas català era, per això, molt sensible i De Burgos volia evitar al decret de referir-se a Catalunya amb el nom de Principat, per remarcar que Catalunya ‘només’ era un nom geogràfic i no tenia cap entitat política que pogués destorbar el projecte espanyol. ‘Principat’, del llatí ‘sobirania’ L’expressió ‘Principat’ té el seu origen amb el sentit de la paraula llatina ‘principatus’, que vol dir ‘sobirania’. Des del punt de vista jurídic un ‘principatus’ era qualsevol territori en què el sobirà no tenia un títol específic o ho era d’acord amb un altre títol. En el cas català, els reis no tenien cap títol per a governar-lo de manera conjunta, sinó que ho feien en qualitat de reis de la corona catalano-aragonesa. I per això es deien ‘Principat’ els territoris disseminats que es trobaven sota el domini jurisdiccional, sota ‘la sobirania’ dels reis d’Aragó i comtes de Barcelona. El sempre interessant i ben documentat medievalista Vicent Baydal, en aquest apunt, considera que aquesta explicació jurídica no és adequada des del punt de vista històric. Remarca que l’expressió ‘Principat’ feia referència al fet que Catalunya era governada pel ‘príncep’, amb el sentit ‘el principal’, i no amb el sentit dinàstic de fill del rei. El Principat, així, era governat pel ‘principal home’, que als regnes prenia el títol de rei, però que a Catalunya no el podia fer servir, atès que no era cap regne. Des del punt de vista històric no tinc res a discutir-li, tot i que sí que crec que Baydal no dóna valor a la definició jurídica i en fa una contraposició entre aquesta i la cronologia dinàstica, que a mi no em sembla tan evident com a ell. Recomane de llegir-lo. El mot ‘principatus’ en qualsevol cas era la definició estatal que acompanyava el mot Catalunya. Com a estat Catalunya era un ‘Principat’, perquè cap rei hi governava com a monarca propi del país fent ús d’un títol que s’hi referís. Es feia servir ‘Principat de Catalunya’, doncs, de la mateixa manera que es podia haver fet servir ‘Regne de Catalunya’ o ‘República de Catalunya’, si la forma jurídica n’hagués estat una altra. Cosa que, de fet, va passar amb la república catalana, proclamada en cinc ocasions al llarg de la història (1641, 1810, 1871, 1931 i 1934). Alguns autors sostenen, a més, que el fet que Barcelona fos la capital real de la confederació, un títol només disputat en alguna època per València, va portar a organitzar el Principat com allò que avui diríem un ‘districte federal’, un territori neutral respecte dels regnes de la corona: Aragó, València, Mallorques, Sardenya i les dues Sicílies. La hipòtesi és molt especulativa, però realment interessant. La recuperació, de la mà de Joan Fuster Després del Decret de Nova Planta i de la creació de les províncies l’expressió ‘Principat’ va restar en desús i ‘Catalunya’ va passar a ser la forma habitual de referir-se al territori de les quatre províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. De fet, l’expressió ‘Catalunya’ fins i tot va restar reduïda a la Catalunya espanyola, i va entrar en desús al nord de l’Albera, a l’actual Catalunya Nord. Això fins que Joan Fuster va reprendre el debat, el 1962, amb el seu opuscle ‘Qüestió de Noms‘. Entre l’aparició de les províncies espanyoles el 1833 i la publicació del llibre de Fuster el 1962 van passar cent vint-i-nou llargs anys, durant els quals sobretot al Principat va aparèixer una clara consciència nacional diferenciada d’Espanya. Aquesta consciència, però, en cap moment no va tenir en compte la possible existència de nacionals catalans fora de les quatre províncies oficialment catalanes. Com a màxim hi deu haver algunes apel·lacions retòriques, però poca cosa més. El franquisme, però, ho va tallar tot, però, al mateix temps, va fer que tot recomençàs. Des de Sueca, Joan Fuster ho va aprofitar per a remarcar l’existència d’una nació catalana que anava més enllà dels límits de la Catalunya oficial. I la ‘qüestió de noms’ va aparèixer ben de pressa: el mot ‘Catalunya’ havia de fer referència a les quatre províncies i prou o al tot? Fuster va optar per una decisió salomònica. Li va semblar molt difícil que el mot ‘Catalunya’, que havia de ser el nom lògic de la nació sencera, fóra acceptat propi a tots els territoris i va demanar per a això d’usar la vella definició estatal de ‘Principat’ per referir-se al territori que Espanya definia per Catalunya. Amb la voluntat de ‘guardar’ el nom de Catalunya per a tots. Esperant que algun dia el fet d’usar-lo fóra menys polèmic. L’èxit de les propostes de Fuster va rellançar, sobretot entre l’esquerra nacionalista i els partidaris dels Països Catalans, l’ús habitual de la paraula ‘Principat’. De fet, la seua terminologia va adquirir un èxit indiscutible: Països Catalans, Principat, País Valencià, Illes, Catalunya Nord o la Franja de Ponent van passar a ser noms usats amb naturalitat per moltes persones i fins i tot van esdevenir oficials. I amb això el vell nom de l’estat central del país, ‘Principat’, arriba a una recuperació important, que per a alguns encara és polèmica amb l’argument tan pobre que Catalunya no va tenir mai un príncep.

Per què de Catalunya en diem Principat?

L’advocat del Consorci del Palau de la Música s’ha oposat clarament aquest dimecres a la rebaixa de penes sol·licitades pel fiscal per a Millet, Montull i la seva filla Gemma. Segons ell, no se’ls pot aplicar ni l’atenuant de confessió, ni la de reparació del dany ni la de dilacions indegudes. A més, ha justificat que no demanés un ajornament de la presentació de les seves conclusions definitives, per tal d’acusar CDC, perquè no va obtenir el permís del Consorci, que pocs dies abans havia confirmat que no acusaria el partit, tot i que més tard va canviar d’opinió. Tot i que el fiscal li va donar l’opció d’adherir-se a l’acusació contra el partit en el tràmit d’informes finals, almenys de forma simbòlica, l’advocat Francesc Claverol no ho ha fet.

L’advocat del Consorci s’oposa a la rebaixa de pena sol·licitada pel fiscal a Millet i als Montull

El conseller de Territori i Sostenibilitat Josep Rull ha lamentat aquest dijous el disseny radial de les infraestructures a l’estat espanyol exemplificant-lo en l’Euromed i la connexió ferroviària mediterrània. Durant la seva intervenció a la taula ‘Les infraestructures i la mobilitat a l’EURAM’, Rull ha dit que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears pateixen ‘una expressió desmobilitzadora de recursos i absolutament ineficient’ com és el centralisme, i ha ironitzat que acredita que la manera més ràpida per connectar dos punts ‘no és la línia recta sinó el triangle’, perquè ‘la manera més ràpida d’anar de Barcelona a Alacant és via Madrid a través de l’AVE’. El conseller ha contraposat aquest disseny radial al del Corredor Mediterrani que és imbatible des del punt de vista de la taxa de retorn en inversió. Rull ha intervingut en la primera taula la Jornada ‘L’hora de les decisions’ a València, al costat de la consellera d’Habitatge i Obres Públiques de la Generalitat Valenciana María José Salvador i de l conseller de Territori del govern de les Illes Balears, Marc Pons. Al llarg de la seva intervenció, Rull ha dit que el centralisme de l’estat espanyol no és rutinari ni improvisat sinó que respon a una determinada concepció que perjudica la prosperitat, perquè el més lògic és invertir allà on hi ha retorn. El conseller ha afegit que cal que el Corredor Mediterrani no quedi encallat i definir com es gestiona la infraestructura. En aquest sentit, ha dit que el nomenament de la figura del coordinador ha estat una reivindicació comuna dels tres territoris que exemplifica la força de la unió. Rull també ha dit que la gestió autònoma dels ports ha acreditat la seva eficiència i ha reclamat més competències dels ports i dels aeroports. ‘L’important i la diferència qualitat en benefici de la gent dels nostres territoris és que en aquesta nova etapa hi ha una capacitat intensa de col•laboració entre les nostres institucions, des del pragmatisme i la racionalitat però amb uns destinataris únics i un compromís al servei de la gent’, ha conclòs. Per la seva part, la consellera de Territori de la Generalitat Valenciana María José Salvador ha apostat per les infraestructures al servei de la gent i ha posat en valor que els territoris de l’Arc Mediterrani lideren el creixement de l’estat espanyol i que apostar per aquestes autonomies és apostar a cavall guanyador. En aquest sentit, ha reclamat un nou marc al govern espanyol i noves prioritats en matèria d’infraestructures, amb l’alliberament de l’AP7 quan venci la concessió el 2019 i el Corredor Mediterrani. ‘Més que mai no estem per crear i construir murs, estem per unir, generar sinèrgies, construir ponts, carreteres… ho hem de fer junts, ho estem fent junts i ho continuarem fent junts’, ha dit Salvador. Per la seva part, el conseller balear Marc Pons ha remarcat que el desenvolupament de les Illes Balears depèn de la seva connexió amb el continent ‘com l’aire que respirem’ i ha reclamat la gestió dels aeroports de manera conjunta amb l’estat espanyol i que els connexions ferroviàries estiguin ben complementades amb les marítimes. Peticions comunes S’han consensuat una sèrie de peticions en finalitzar aquesta primera taula. Així, Catalunya, País Valencià i les Illes demanem una autoritat única per al corredor mediterrani amb un pes determinant dels territoris afectats, proclamant que el tercer fil no és la solució i apostant per una plataforma de doble via per a mercaderies i passatgers. Així mateix, reclamen la transferència de les competències i els recursos necessaris per a la millora del servei de rodalies i la incorporació de les Illes Balears en el programa d’inversions del corredor mediterrani. Els tres territoris també demanen a l’Estat la transferència de gestió dels ports per poder garantir la seua competitivitat comercial.

Catalunya, el País Valencià i les Illes sumen esforços per reclamar millors infraestructures

L’Alguer serà avui el punt d’arrencada de la volta ciclista a Itàlia, el Giro. Enguany, la cursa fa cent anys i els organitzadors han triat l’Alguer per a l’etapa inaugural, que s’acabarà a Olbia. Després saltarà a Sicília i més tard recorrerà Itàlia de sud a nord. El 28 de maig s’acabarà a Milà. La cursa, abans, havia trepitjat Sardenya: el 1991 i el 2007, però durant aquests cent anys és la primera vegada que comença a l’Alguer. L’etapa inicial tindrà un recorregut de dos-cents tres quilòmetres entre l’Alguer i Olbia. Enguany hi participaran dos ciclistes del país: Alberto Losada, de Sant Just Desvern, amb l’equip Katusha, i l’alacantí Rubén Plaza, amb l’equip Orica-Scott.

El Giro arrenca a l’Alguer

El nomenament dels ministres del nou govern liberal canadenc estan causant un fort impacte. Justin Trudeau, per exemple, ha nomenat per primer vegada un indígena canadenc com a ministre de Justícia, en un gest important ja que el govern anterior s’havia negat a investigar judicialment els assassinats de moltes dones índies i inuit els darrers anys. Però segurament el nomenament que ha causat més impacte ha estat el del coronel sikh Harjit Saijan com a ministre de Defensa. Saijan és un dels tres sikhs que han promès el seu càrrec com a ministre però a ningú no se li escapa el significat especial del seu nomenament. En campanya Trudeau va criticar durament la implicació del Canadà en la guerra de l’Irac i el seguidisme que el govern Harper feia de la política dels Estats Units i va prometre la retirada de les tropes que encara hi són. Saijan hi va participar en la guerra però és un home nascut a l’Índia i sempre porta turbant i un punyal, tal i com exigeix la seva religió. El nou govern és paritari pel que fa a homes i dones, quinze de cada, inclou ministres de totes les províncies canadenques i de diverses comunitats. Entre ells hi ha la primera ministra que és musulmana, nascuda a l’Afganistan, dos ministres d’origen ucrainès, dos indígenes i tres sikhs, un d’ells detingut i torturat fa anys a l’Índia acusat de terrorisme. També serà ministre un veterà de guerra, paralític després d’un combat i una persona cega. Hi ha sis ministres del Quebec, inclòs el ministre d’afers estrangers.

El nou ministre de Defensa del Canadà és un militar sikh nascut a l’Índia

El govern d’Aragó ha demanat a la jutgessa que autoritzés l’entrada de la policia al Museu de Lleida per a endur-se a Sixena les quaranta-quatre obres que encara són a Lleida. Per a justificar-ho, ha adduït incompliments reiterats dels requeriments judicials per part de la Generalitat. L’executiu aragonès ha presentat al Jutjat de Primera Instància i Instrucció d’Osca un escrit en què demanava que es dictés una resolució que autoritzés l’entrada al Museu de Lleida el pròxim 31 de juliol amb la finalitat de procedir a la confiscació judicial. També expliquen que, malgratque el dia 26 de juliol del 2016 es van retornar cinquanta-tres peces, en realitat només en van arribar cinquanta-una –dues es van extraviar– i que el Museu Nacional d’Art de Catalunya encara no les ha pogudes localitzar. L’escrit remès al Jutjat pel Govern aragonès estableix el dia 25 de juliol com a data límit per a fer públics els termes del trasllat dels quaranta-quatre béns que resten al Museu de Lleida. Com que la Generalitat encara no ha dit com durà a terme el trasllat, el govern aragonès considera que la Generalitat no ha complert el requeriment i que és evident que el dia 31 de juliol les peces no seran a Sixena. És per això que demana que s’autoritzin l’entrada de la policia al Museu de Lleida i la confiscació de les peces.

El govern d’Aragó demana l’entrada de la policia al Museu de Lleida per a endur-se les obres de Sixena

Una performance reivindicativa convocada per l’Assemblea Feminista de València ha adaptat al català ‘Un violador en el teu camí’, l’himne global del feminisme popularitzat pel col·lectiu xilè Les Tesis. ‘Un violador en el teu camí’: l’himne de les feministes xilenes que ressona arreu del món La ‘intervenció-rèplica’ s’ha celebrat aquest divendres a la Plaça d’Amèrica, on un grup dones amb els ulls tapats amb una cinta negra ha entonat el ja famós càntic adaptat al català per a expressar el seu rebuig ‘al patriarcat i al sistema colonial’. ♀️ "I la culpa no era meua, ni d'on estava ni com vestia": feministas valencianizan el himno global contra el patriarcado @AssembleaVLChttps://t.co/5MLRcPSi0p pic.twitter.com/BqzJTsNOL7 — Europa Press Comunitat Valenciana (@EPCValenciana) December 13, 2019 ‘I la culpa no era meua, ni d’on estava ni com vestia’, ‘El patriarcat és un jutge que ens jutja per nàixer, i el nostre càstig és la violència que no veus’ o ‘el violador ets tu’ són algunes de les frases que han cantat les dones. Des del col·lectiu han explicat que aquest acte, que compta amb el suport de l’associació Dones amb Veu, ha tingut un doble objectiu. ‘D’una banda volíem solidaritzar-nos amb les nostres companyes xilenes i amb les nostres germanes de diversos països en els quals estan sofrint la violència per part de l’estat. D’altra banda, al seu torn, volem fer una crida totes juntes, des de tots els feminismes autònoms, sobre les violències que sofrim les dones pel fet de ser dones en aquest sistema patriarcal i colonialista’. ‘Les feministes de València -han continuat- s’han unit així a aquest cant contra el patriarcat que ha fet la volta al món’. ‘Per a nosaltres aquest himne visibilitza tot tipus de violències masclistes, perquè la violència no són només els assassinats que es troben clarament en la punta de l’iceberg; les agressions que patim als carrers també són violència’.

Feministes valencianes interpreten ‘Un violador en el teu camí’

El BOE va publicar diumenge abans de mitjanit el decret que regula els serveis essencials que no es poden aturar durant les dues setmanes de confinament total contra el coronavirus 2019. De totes maneres, el govern espanyol ha establert una moratòria fins avui per permetre que tots els negocis i treballadors no essencials s’adaptin i es preparin per al tancament. D’una altra banda, el decret no afectarà els treballadors subjectes a un ERTO ni els que tinguin la baixa o un contracte suspès ni qui pugui desenvolupar l’activitat a distància. El decret considera essencials totes les activitats relacionades amb la cadena de subministrament del mercat i funcionament del servei de béns de primera necessitat, com ara aliments, medicaments i productes higiènics; els serveis d’hostaleria i restauració amb repartiment a domicili; la cadena de producció i distribució de béns i material mèdic; i tot allò imprescindible per al manteniment d’indústries que fabriquin material necessari per a activitats essencials. Així mateix, també s’hi inclouen treballadors de transport de mercaderies i persones; funcionaris de presons, de salvament marítim, bombers i seguretat viària; personal relacionat amb manteniment de material de forces armades; personal de centres sanitaris, residències i treballadors que tenen cura de persones dependents; treballadors de centres d’assistència a animals; serveis funeraris; quioscs i mitjans de comunicació. Cal afegir-hi encara el repartiment de productes comprats per internet o el servei postal, com també serveis financers, empreses de telecomunicacions imprescindibles per a serveis bàsics, o assessories legals. També són considerats essencials els treballadors relacionats amb la protecció i atenció de víctimes de violència masclista, els advocats, els procuradors, les notaries i els registres, els serveis de neteja d’espais essencials, el personal de centres d’acolliment de refugiats i els treballadors del subministrament, depuració i sanejament d’aigua. Finalment, també s’hi inclouen les empreses de logística relacionades amb material sanitari i els treballadors imprescindibles per a serveis meteorològics. El darrer punt del BOE especifica com a servei exclòs del permís retribuïble ‘qualsevol altre que presti serveis que hagin estat considerats essencials’. Vegeu ací el BOE.

Quins són els serveis essencials que a partir d’avui podran treballar durant el confinament total?

Un Mosso d’Esquadra ha matat presumptament la seva ex-parella a Terrassa (Vallès Occidental) i després s’ha suïcidat. Segons que ha pogut confirmar l’ACN, l’agent, que formava part de la Unitat de Seguretat Ciutadana de la ciutat, hauria utilitzat la seva arma de foc reglamentària. El crim es va cometre en un aparcament al número 45 de l’avinguda Madrid de la ciutat ahir a les 21.04. El cos policíac ha explicat a Twitter: ‘Vivim amb consternació el darrer homicidi de violència masclista, aquesta vegada protagonitzat presumptament per un membre del cos que després s’hauria suïcidat. Lamentem els fets profundament’. ‘La investigació continua oberta i continuarem treballant cada dia per eradicar la violència contra les dones’, ha dit immediatament després. Més de dues-centes persones han condemnat el feminicidi a la plaça de l’Ajuntament de Terrassa. Els veïns de Terrassa han volgut mostrar el seu suport a la família. ‘És un dia molt trist, de dol, de molta ràbia i molt dolor’, ha expressat el batlle, Jordi Ballart. La ciutat ha decretat tres dies de dol oficial i demà es faran concentracions silencioses a tots els barris. Aquest és el tercer feminicidi del 2020 al Principat: el 6 de gener un home va matar la seva ex-parella i la filla de tots dos a Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat). El 2016 també hi va haver un crim masclista en què un mosso d’Esquadra va utilitzar la seva arma reglamentària per assassinar l’ex-parella. Va ser a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat). En conseqüència, el cos va retirar les armes als agents de baixa per causa psicològica. Vivim amb consternació el darrer homicidi de violència masclista, aquest cop protagonitzat presumptament per un membre del cos que després s'hauria suïcidat. Lamentem els fets profundament. — Mossos (@mossos) January 19, 2020 La investigació segueix oberta i continuarem treballant cada dia per erradicar la violència contra les dones — Mossos (@mossos) January 19, 2020

Un Mosso mata la seva ex-parella a Terrassa amb l’arma reglamentària i després se suïcida

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha visitat aquesta tarda els presos polítics que són a la presó dels Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages). A la sortida, ha assegurat que estan ‘ferms i serens’, però ha dit que també estan ‘indignadíssims’. ‘Un cop llegida la sentència, la seva indignació s’ha multiplicat perquè s’adonen d’aquest judici farsa, que no s’hauria d’haver començat perquè, senzillament, la sentència ja estava redactada i dictada’, ha dit. El president també ha traslladat la crida que fan perquè la gent participi massivament a les Marxes per la Llibertat organitzades per l’ANC a partir de demà. Marxes per la Llibertat: cinc columnes caminaran cap a Barcelona

Torra diu que la indignació dels presos polítics ‘s’ha multiplicat’ després de llegir la sentència

BARCELONA, 2 (EUROPA PRESS) Twitter ha suspès el compte d’un usuari que va amenaçar de mort el dissabte 31 de desembre al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a través d’aquesta xarxa social, com apareix publicat en la pàgina del seu compte. L’usuari ‘@LittleMachix’ va respondre a la felicitació d’any nou feta per Puigdemont en Twitter amb el missatge: “Lament informar-lo però aquest 2017 la seva mort està declarada”. En la publicació dirigida al president català va adjuntar una imatge d’un home subjectant un arma automàtica. També va amenaçar un altre usuari que li va retreure el seu missatge al president català, al qual li va propinar: “Mira el que t’espera, fill de puta. Si segueixes parlant, no trigo a localitzar-te”, al costat de la imatge d’una pistola. Puigdemont ja va rebre a l’octubre sengles amenaces en Twitter i Facebook que va posar en mans dels Mossos d’Esquadra, tot i que l’autor de l’amenaça feta a través de Facebook li va demanar perdó i Puigdemont va acceptar les seves disculpes.

Twitter suspèn un usuari que va amenaçar de mort Puigdemont la nit de Cap d’Any

El secretari d’Estat d’Afers Europeus d’Andorra, Landry Riba, ha explicat avui que l’acord d’associació que s’està negociant amb la Unió Europea s’allargarà més del previst i que és ‘difícil’ poder avançar un termini. En un esmorzar amb els mitjans, Riba ha reconegut que les negociacions s’allargaran un mínim de dos anys i que no és clar que finalitzin durant aquesta legislatura, i ha vist com a punts complicats aspectes com la lliure circulació de persones i les telecomunicacions. Andorra té un sistema de quotes d’immigració que regulen que només puguin residir persones que tenen permís de treball o algun permís especial per ser esportistes o tenir elevats ingressos, mentre que compta amb un sistema de telecomunicacions basat en un monopoli, que vol preservar. Riba ha esmentat la possibilitat de trobar períodes transitoris com el qual ja s’ha tancat amb el sector tabaquer, de trenta anys, per poder anar eliminant progressivament els aranzels actuals de la importació, però no es pot fer ‘un abús’ d’aquestes peticions de pròrrogues, ha plantejat. Les negociacions amb Europa són un dels principals eixos del nou executiu andorrà, i ho demostra la creació d’aquesta secretaria d’Estat específica, que a més depèn directament del cap de govern, Xavier Espot. Quan es tanqui l’acord amb Europa, el govern preveu fer un referèndum per consultar a la població sobre si estan d’acord amb aquest model d’encaix amb la UE.

Andorra reconeix que no es podrà tancar l’acord d’associació amb la UE a curt termini

El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, ha expressat la seva sorpresa davant del comunicat de la Cambra de Comerç d’Espanya, en el qual s’acusava l’ens català de no defensar els interessos de totes les empreses i de trencar els principis constitucional. En aquest sentit, es qualifica com a lamentable que la Cambra de Barcelona faci una crida a una reacció unitària contra la sentència. En declaracions a Catalunya Ràdio, Canadell ha reconegut que en les darreres reunions ha vist incòmode el president de l’ens espanyol, José Luís Bonet, però ha assegurat que no s’esperava un comunicat com aquest. ‘Ho parlarem tranquil·lament en el pròxim comitè executiu’, ha afirmat Canadell, que és vice-president de la Cambra de Comerç d’Espanya. En tot cas, ha negat haver trencat cap norma i ha defensat el procés de consultes engegat per l’ens cameral amb la següent pregunta. Les #ConsultesCambra estan obertes a tots els empresaris i autònoms de Catalunya, perquè la teva opinió compta! Quines creus que serien les conseqüències econòmiques per a la teva empresa d’una Catalunya amb Estat propi integrat dins la UE? 🗳 https://t.co/S5Ym8HYM1z pic.twitter.com/5sM08LvDIt — Cambra de Barcelona (@cambrabcn) October 6, 2019 El president de la Cambra de Comerç de Barcelona ha afirmat que li hagués agradat que Bonet li hagués dit abans que tenien aquesta ‘incomoditat’. En aquest sentit, ha resaltat que prefereix parlar directament amb ell sobre el tema per poder-li ‘explicar si té algun dubte’ sobre el seu posicionament. Precisament sobre això, Canadell ha dit que la Cambra de Barcelona és autònoma i que es deuen als seus electors, no com la Cambra de Comerç d’Espanya ‘que no té elecció directa’, ha recordat. Canadell ha afirmat que no està d’acord amb el fons del comunicat i ha negat haver trencat cap norma: ‘Ens acollim a la llibertat de poder valorar la situació i parlar en nom de l’empresariat que defensem’. Sobre una possible aturada en resposta a la sentència de l’1-O, el president de la Cambra ha insistit que ‘tot depèn com es faci’ i ha afegit que si hi ha ‘màxima unitat i una estratègia clara’ sobre què fer després, podrien estar-hi d’acord. També ha expressat la seva sorpresa perquè no li agradi la consulta als empresaris sobre les conseqüències econòmiques de tenir un estat propi dins de la Unió Europea (UE) perquè ‘és la mateixa pregunta que ja va fer Miquel Valls el 2012’.

Canadell respon als atacs de la Cambra de Comerç d’Espanya

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va estrenar ahir l’adaptació de Frankenstein, dos-cents anys després d’haver-se publicat per primera vegada la novel·la de Mary Shelley, el 1818. L’obra, produïda per la Factoria Escènica Internacional (FEI) i el TNC, ha estat habilitada al teatre pel dramaturg Guillem Morales i la direcció escènica ha anat a càrrec de Carme Portaceli. Àngel Llàcer i Joel Joan es posen a la pell de Victor Frankenstein i la Criatura en una obra amb alguns canvis respecte al text original. L’adaptació de Morales deixa enrere la idea de desafiament a la divinitat per abraçar la natura i el paper de l’ésser humà en la creació, tot fent èmfasi en el ventre de la dona com a escenari de la vida. En aquest sentit, les discussions científiques sobre la vida artificial es desplacen a l’àmbit emocional i ètic. La dualitat es presenta en el contrast entre els dos personatges principals. El creador es torna sinistre a mesura que avança el temps: crea un ésser viu a partir de cadàvers per després abandonar-lo i no acceptar la seva responsabilitat en l’experiment. La Criatura, en canvi, ve de la foscor de la mort i el menyspreu dels vius i així i tot desenvolupa un sentit ètic i té la capacitat d’aprendre i d’estimar. Ell fa un viatge a la llum. Frankenstein es podrà veure a la sala Gran del TNC fins al 25 de març, de dijous a dissabte a les vuit del vespre, i el diumenge a les sis de la tarda. A més, hi haurà dues funcions amb audiodescripció i subtitulació els dies 3 i 4 de març i també s’habilitaran sessions per a centres educatius els dimecres a les onze del matí. A partir del 7 d’abril, l’obra començarà a Premià de Mar una ronda que passarà per municipis com Reus, Girona, Manacor o Vic i acabarà a Tarragona el 24 de maig.

‘Frankenstein’ arriba al Teatre Nacional de Catalunya

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha comparegut avui juntament amb el president dels Estats Units, Donald Trump, després d’una trobada a la Casa Blanca en què han tractat d’un seguit de qüestions. En acabat, han fet una conferència de premsa en què cap dels dos dirigents no ha dit res sobre el referèndum de Catalunya, però els periodistes sí que s’hi han referit. En relació amb una declaració unilateral d’independència, Rajoy ha dir que era una decisió que no li corresponia i que hauria de prendre, o no, el Parlament de Catalunya. Ací podeu veure-ho. Rajoy afirma desde la Casa Blanca que declarar la independencia de Cataluña no le corresponde a él sino al Parlament. pic.twitter.com/acEQFoCCyb — Jonathan Martínez (@jonathanmartinz) 26 de setembre de 2017

Rajoy davant Trump: ‘La DUI és una decisió que haurà de prendre el parlament català’

Desenes de manifestants s’enfronten amb còctels Molotov contra agents antiavalots des d’aquest matí a la Politècnica d’Hong Kong durant un dels episodis més violents des que van començar, el passat mes de març, les protestes al territori contra les autoritats i el govern de Pequín. De moment, els aldarulls han tingut un nombre no precisat de detinguts i almenys un agent de policia ferit d’un cop de fletxa en una cama sense que es temi per la seva vida. Els enfrontaments han tingut lloc tant en ple carrer com a l’interior d’algunes aules de la Politècnica. També en el Centre d’Aprenentatge Lingüístic Independent, on ha esclatat una bomba de fum de la policia. L’increment de la tensió ha estat causat, en part, per la presència ahir als carrers d’Hong Kong d’un grup de militars xinesos per col·laborar en les tasques de neteja i desmantellar les barricades dels manifestants. Alarma a Hong Kong per la presència al carrer de l’exèrcit xinès, de moment en tasques de neteja Els enfrontaments van començar entorn de les deu del matí quan almenys un centenar de persones van començar a retirar les barricades dels voltants de la Politècnica, moment en què desenes de manifestants els van ordenar que desistissin i abandonessin immediatament el lloc. Diverses unitats d’antiavalots de la policia amb almenys dos canons d’aigua es van presentar immediatament en el lloc, cosa que va causar l’intercanvi de còctels Molotov, pedres, granades de fum i dolls d’aigua tenyida de blau per a facilitar la identificació dels manifestants. #BREAKING NOW: Battlefield outside Polytechnic University of Hong Kong. Standstill. #HKprotests pic.twitter.com/rtRI8sRt6f — EYEPRESS NEWS AGENCY (@eyepressnews) November 17, 2019 La Politècnica és considerada com l’últim reducte del grup de manifestants que fa una setmana que ocupen les universitats del territori, en una acció concertada que ha portat a la suspensió de les classes en tots els centres d’estudi del territori fins, com a mínim, dilluns. El sindicat de professors d’Hong Kong ha emès un comunicat en el qual ha declarat la seva ‘extrema preocupació’ per aquests incidents i ha cridat urgentment a la calma a totes les parts. ‘La situació d’escac actual és causada per la cadena de decisions adoptada pel govern i cal resoldre-la amb responsabilitat’, segons la nota, recollida pel ‘South China Morning Post’. Els participants estan començant a desplaçar la zona de les hostilitats al Tunel Interportuari prop de la Politècnica mentre reiteren la seva intenció de ‘normalitzar el caos’ fins que les autoritats no atenguin les seves demandes, començant per la principal, el respecte a la independència judicial del territori. ‘Jo, per la meva banda, estic donant suport al moviment més que mai’, ha declarat Jade, una manifestant de 30 anys. ‘La policia està fora de control, i estan fent tot el possible per causar danys’, ha afegit, abans d’expressar la seva consternació per la presència dels militars xinesos. ‘Em sembla sorprenent que algú pensi que estaven buidant els carrers per pròpia voluntat. Algú creu que no segueixen ordres? Em sembla fins i tot il·legal que vinguin aquí, i odio que el govern d’Hong Kong no digui ni una paraula sobre aquest tema’, ha lamentat. L’agent ferit, responsable del servei de premsa, es troba ingressat a l’hospital Kwong Wah per rebre tractament, amb pronòstic estable. “Good aim!” A protester gets applause after throwing a petrol bomb at a water cannon, which aims back near The Hong Kong Polytechnic University #HongKongProtests #香港 #PolyU pic.twitter.com/WjBb01UXwp — Bloomberg TicToc (@tictoc) November 17, 2019 Armoured truck failed its advance on footbridge above Hung Hom tunnel tool station in face of Molotovs and blasts. #Polyu pic.twitter.com/66AohxhUe4 — Xinqi Su 蘇昕琪 (@XinqiSu) November 17, 2019

La Politècnica d’Hong Kong es converteix en un camp de batalla durant les noves protestes contra les autoritats

El company de Laura Fernàndez Comas, la noia de 25 anys que va morir divendres passat en ser envestida pel cotxe que conduïa un home begut, temerari i sense carnet (Francisco Javier Medina Muñoz), ha escrit una carta oberta al conseller Jordi Jané i al vicepresident Oriol Junqueras, amb reflexions sobre l’actuació, seguint els “protocols” dels Mossos, que va propiciar que sortís lliure de la comissaria de Sant Feliu de Guíxols tot i que havia perpetrat diversos delictes. La carta de David de la Llave textual: ‘El meu nom és David de la Llave i sóc la parella de Laura Fernàndez, la noia que va finar en un accident de circulació el proppassat 29 de gener. Feia menys de dos mesos que havíem comprat un pis, un mes que hi vivíem (tot i que havíem conviscut prèviament) i el divendres 5 de febrer havien de dur-nos l’habitació. Tota la il·lusió es va truncar sobtadament. Deixin-me dir-los, també, que la Laura era un ésser excepcional. Aquesta afirmació és repetida per tothom que perd algú proper, però en aquest cas no els parlo únicament des de la subjectivitat de qui perd una persona estimada, sinó des del coneixement del seu caràcter bondadós i generós, i és que mai tenia un no per resposta i sempre estava disposada a donar sense esperar rebre res a canvi. Em permeto també dirigir la carta a l’Hble. Sr. Oriol Junqueras, en espera d’una mica d’empatia, i és que la Laura sempre deia, entre somriures, i permetin-me el to col·loquial: “En Junqueras mola molt.” No es va perdre cap discurs dels que va pronunciar a Girona, s’hi va fer més d’una fotografia i m’atreviria a posar les dues mans al foc afirmant que durant un temps la fotografia amb l’Hble. Sr. Oriol Junqueras era la seva imatge de perfil. És des de la idolatria, per dir-ho així, que la Laura li dispensava que em permeto dirigir-li la carta. Amb tot, i després de les notícies aparegudes als mitjans de comunicació, vull fer notòria la meva opinió sobre l’actuació dels agents dels Mossos d’Esquadra que van actuar prèviament contra el conductor de l’altre vehicle. Vagi per endavant que, personalment, no opino que hi hagi una responsabilitat dels agents en el tràgic desenllaç, tot i que també els dic que la família, tant la pròpia com la de la Laura, i els amics i coneguts no comparteixen la meva opinió, i són força més durs. De fet, fins i tot m’he arribat a trobar dispensant l’actuació dels agents en alguna conversa. Sigui com sigui, i malgrat l’exculpació, opino que l’actuació no va ser l’adequada ni correcta. Sóc advocat de professió, i puc dir-los amb rotunditat que he assistit a les comissaries alguns detinguts per coses molt menys importants. De fet, i d’entre els casos que ens trobem els advocats en el torn d’ofici, els podria fer una llarga llista, que seria complementada per molts companys de professió. Després de poder confirmar que les notícies aparegudes corresponen amb el que va passar, els puc dir que no s’entén que algú que es mostra obertament agressiu envers un familiar, causa un accident i fuig, és perseguit per la policia i, amb menyspreu total per la seva autoritat, intenta escapar-se conduint de forma temerària, posant en perill la vida dels altres conductors, es confirma que està sota l’efecte de begudes alcohòliques i a més no disposa d’autorització administrativa per conduir, pugui sortir tranquil·lament per la porta d’una comissaria de policia. Com a mínim havia comès cinc delictes en el moment en què la policia va permetre-li sortir, lliurement: lesions, desobediència a l’autoritat, conducció sense llicència, conducció temerària i conducció sota l’efecte de begudes alcohòliques. La comissió d’un d’ells pot no ser tan rellevant per comportar la detenció, però el reguitzell de delictes és prou important per prendre una decisió més severa. Ens han parlat dels “protocols”, que desconec, però aquella persona, per anomenar-la d’alguna manera, en aquell moment en què va sortir per la porta de la comissaria, era un perill per als altres: en un evident estat d’excitació i possiblement afectada per l’alcohol o d’altres substàncies. Els agents, si haguessin tingut un bon criteri, haurien optat per, ni que fos amb finalitat preventiva, detenir-lo fins que, al dia següent, almenys, s’hagués mostrat més tranquil, i per evitar que cometés alguna barbaritat com la que va acabar provocant. No sé què diuen els “protocols”, ni quin marge d’actuació tenen els agents, però aquests “protocols” haurien de ser diferents si poden permetre que algú, amb continuïtat infractora i delictiva, amb un historial que no presagiava res positiu, pugui acabar sortint, tranquil·lament, per la porta de la comissaria després d’haver fet una repassada a tots els delictes previstos en el Codi Penal contra la seguretat del trànsit.’ Van sortint testimonis de les temeritats prèvies El causant de l’accident mortal, Francisco Javier Medina Muñoz, de 42 anys, continua ingressat en estat greu a l’UCI del Trueta, mentre els Mossos, gràcies a la campanya feta per la família de la víctima, han pogut recollir dos testimonis, els ocupants d’un altre cotxe que van veure, gairebé patir, les temeritats a la carretera de Medina Muñoz abans que xoqués amb el cotxe de Laura Fernàndez. Els testimonis van declarar ahir i van explicar que abans de l’accident anaven darrere de l’Alfa Romeo i van poder veure com feia un avançament en contínua i posava en risc altres conductors. Els Mossos encara busquen més testimonis de les temeritats que va fer en el trajecte entre Sant Feliu de Guíxols i l’entrada de Girona, on va envair el carril contrari i va causar el xoc mortal. El divendres 29 de gener, Francisco Javier Medina Muñoz, vell conegut de la policia, va tenir una trifulga amb un germà al Trueta, on hi havia ingressat el pare, que va obligar a cridar la policia. Ell va fugir i va agafar el cotxe en direcció a Sant Feliu, el seu poble. A l’altura de Llagostera, va encalçar un cotxe per darrere. Va baixar i va parlar amb la conductora, però va acabar fugint a tota velocitat. A través de la matrícula, els Mossos el van començar a buscar. Sabien qui era i el van esperar a Sant Feliu. Van provar d’interceptar-lo amb uns cotxes sense retolar, però ell es va escapar pels carrers de la població fent temeritats, i la fugida va acabar quan va encastar-se contra unes motos aparcades davant d’un bar. Davant d’un nombrós grup de clients, molts coneguts de Medina, els Mossos van optar per convidar-lo a anar a la comissaria i no detenir-lo. Allà el van fer bufar i va marcar més de 0,60 mg/l, índex penal. Li van agafar el carnet i van permetre que un amic retirés el cotxe del lloc on l’havia encastat perquè no fes nosa. El cotxe, però, va tornar a mans de Medina. En casos d’alcoholèmia penal, els Mossos i la gran majoria de les policies locals (excepte la Guàrdia Urbana de Barcelona) no porten l’infractor als calabossos sinó que li fan una imputació i el deixen lliure ordenant-li que ha d’anar al jutjat quan li ho requereixin.

Protocols que no van aturar el conductor homicida

En Jordi (Sabadell) i la Mireia (Sant Feliu de Guíxols) proven de tornar a casa des de Cambotja. Són dos catalans que fa mesos que viatgen pel sud-est asiàtic i a qui la crisi del coronavirus 2019 ha agafat lluny de casa. No són pas els únics. En Jordi s’ha posat en contacte amb VilaWeb per explicar el seu cas, després de llegir ahir el de quatre catalanes atrapades a Colòmbia. El Departament d’Acció Exterior ha explicat a VilaWeb que ja ha atès 250 casos que afecten uns 750 catalans que són a l’estranger i que cerquen la manera de tornar a casa. D’aquests, la meitat ja han pogut tornar a Catalunya i la resta o bé estan pendents de volar aviat o bé en tràmit. La Generalitat no pot gestionar les repatriacions ni noliejar avions, competència que depèn del Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, però sí que fa contactes amb les aerolínies i les autoritats d’alguns altres països per mirar d’ajudar cadascú a resoldre la seva situació. A més, el Departament d’Acció Exterior ofereix assessorament per mitjà del contacte amb les delegacions, les línies telefòniques i les xarxes socials. Segons que explica en Jordi, el problema principal és la falta d’informació i de connexió aèria amb Europa, a més dels preus desorbitats que imposen les aerolínies en aquesta situació de crisi. L’ambaixada espanyola no dóna facilitats als qui volen tornar a casa i el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, de moment, continua sense actuar. Sí que reben l’assessorament del Departament d’Acció Exterior de la Generalitat, malgrat que la competència de la repatriació depèn directament del ministeri. Us oferim el relat d’en Jordi sobre la seva situació. «La Mireia fa onze mesos que viatja pel sud-est asiàtic i jo en fa sis. La crisi del coronavirus ens ha agafat en ple viatge. Ara mateix estem confinats a l’illa de Koh Rong i fa tres dies que fem les mil i una per intentar tornar a casa com sigui. Hem enviat correus electrònics i ens hem intentat posar en contacte amb l’ambaixada. Estan saturats, com és lògic. Hi ha molta gent de l’estat espanyol viatjant pel món. L’única resposta que rebem és que tornem tan aviat com sigui possible a Espanya. Ens han donat consells sobre quines aerolínies encara operen, però a partir d’aquí ja no ens han ofert cap més possibilitat. Hem intentat apuntar-nos a les llistes dels vols noliejats de repatriació, però de moment no és possible. Sincerament ens sentim una mica desemparats per l’ajuda rebuda de l’ambaixada. A diferència del que passa amb l’estat espanyol, el Departament d’Acció Exterior de la Generalitat sí que s’ha posat en contacte amb nosaltres. El conseller Solé em va trucar personalment ahir per saber en quina situació ens trobàvem. Els ho vam explicar i tot l’equip del departament ens ajuda, a mi i a tots els catalans que estem repartits pel món perquè puguem tornar a casa. Es porten realment molt bé. Els nostres plans immediats són d’intentar sortir de l’illa demà mateix. Al matí tenim un vaixell que ens portarà cap a la península. Allà agafarem un transport terrestre per anar cap a la capital, Phnom Penh, i anirem directament a l’aeroport. No sortirem de l’aeroport fins que no trobem una porta d’entrada a Europa. Del Departament d’Acció Exterior ens han dit que la via Bangkok-Rússia-Madrid de moment és viable, que hi ha altres catalans que ho han aconseguit així. Nosaltres ho intentarem demà, tot i que Tailàndia ara és bastant recelosa de rebre gent de l’estat espanyol i pot ser que ens hi posin traves. Però explotarem aquesta via perquè no tenim cap més opció. Denunciem l’increment dels preus dels vols per part de les aerolínies en un moment d’incertesa i caos. Creiem que és un acte molt miserable intentar treure partit d’una situació tan delicada com la que vivim. Però vaja, és el sistema capitalista i l’oferta-demanda, no hi podrem lluitar. Tampoc no estem contents, per dir-ho d’una manera fina, amb el comportament de l’ambaixada de l’estat espanyol. No hem rebut tot el suport que crec que ens mereixem com a ciutadans. En canvi, volem lloar la feina que fa la Generalitat.» En Jordi també va penjar un vídeo a Twitter dissabte denunciant la situació en què es troba a Cambotja. Si us plau. Feu RETUIT d’aquest video. Denunciem que les companyies aereas estiguin fent negoci amb la crisi del COVID-19 a tots aquells viatgers que volem tornar a casa amb els nostres. I com els governs i embaixades es netegen les mans. pic.twitter.com/sQuiJwFZMz — Jordi🎗 ☭ ♀️ 🏴 🌍 Sempre Endavant! (@petitxeff) March 21, 2020

Catalans atrapats a Cambotja: ‘Ens sentim desemparats per l’ambaixada espanyola’

La visita oficial d’Emmanuel Macron a Andorra ha deixat petjada. El president de França i copríncep se n’ha anat havent acomplert els objectius que n’esperava el govern: ha refermat el coprincipat com a institució, s’ha compromès a enfortir els lligams entre França i Andorra i l’ha esperonada a caminar decididament cap a un acord d’associació amb la Unió Europea (UE). Tot plegat en menys d’un dia i en una estada que l’ha dut a visitar les set parròquies andorranes. Sempre acompanyat del cap de govern, Xavier Espot, i la síndica general, Roser Suñé. L’acte institucional més important ha estat la recepció a Casa de la Vall, l’antiga seu del Consell General. Allí ha estat rebut pel copríncep episcopal, l’arquebisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives. Una trobada poc freqüent i que il·lustra la vigència del coprincipat, qüestionat aquests darrers anys dins i fora de les Valls. Entre més, per l’amenaça de Vives de renunciar-hi si el parlament despenalitza l’avortament algun dia. És una incògnita si els dos caps d’estat d’Andorra n’han parlat en els vint minuts de reunió privada al despatx de la síndica general. Tot seguit, Macron s’ha dirigit al govern i als 28 consellers, en un discurs a l’hemicicle de l’antic parlament. Allí ha lloat la història i la identitat d’Andorra i ha reafirmat el compromís amb el seu paper institucional. No s’ha estat d’evocar Napoleó, De Gaulle i Mitterrand. I malgrat que presidents francesos molt més recents també han visitat el país, no n’ha fet referència. Difícil de creure que se n’hagi oblidat. Solemnitat a banda, ha llançat els missatges polítics que hom n’esperava. De primer ha manifestat la voluntat d’implicar-se perquè Andorra i França reforcin els lligams històrics, especialment en l’economia i la cultura. Tot seguit, ha reiterat que serà al costat del Principat en la negociació amb la UE, fent com pugui perquè es respectin les seves especificitats. En contrapartida, i d’acord amb el seu europeisme militant, ha demanat a Andorra que no tingui por d’un futur obert a Europa. Macron a Andorra: ‘Escollir Europa és escollir el futur’ Fora d’hores i de protocol Si bé l’acte institucional ha deixat els missatges de fons, ha estat el recorregut per les parròquies allò que l’ha acostat a la ciutadania, objectiu implícit de la visita. Davant cada un dels set comuns ha trobat una calorosa benvinguda: centenars de persones l’esperaven amb banderes tricolors, en una estampa digna de la pel·lícula Bienvenido, Míster Marshall. El president francès s’ha esplaiat saludant infants, signant autògrafs i fent-se fotografies. Per desesperació del seguici mediàtic i el seu equip, impotent en veure com el protocol se n’anava en orris i l’agenda acumulava retards a cada aturada. El públic era divers: de residents francesos a turistes que rebien amb curiositat la presència de Macron, tot passant pels nacionals. ‘De tots els coprínceps vinguts, és el més simpàtic i accessible’, s’exclamava una padrina que l’esperava a Andorra la Vella, hores abans que hi arribés. La seva acompanyant afegia que la visita era un honor, perquè reforçava la identitat andorrana. ‘He perdut l’hora que tenia a la perruqueria’, confessava. Com molts més, estava enganxada a la cobertura de la televisió pública al llarg de tot el dia. ‘No tingueu por del futur que s’obre’ La jornada de Macron ha culminat a la plaça del Poble d’Andorra la Vella, on ha pronunciat el discurs adreçat a la ciutadania. Ha reprès les idees i els missatges que ja havia avançat a la Casa de la Vall, tot aprofundint en la qüestió de la negociació amb la UE. Conscient que ara com ara seria complicat que els andorrans aprovessin l’acord en un referèndum, s’ha esmerçat a provar de contagiar el seu entusiasme per la integració europea, de la qual n’és el principal abanderat. ‘No tingueu por del futur que s’obre’, ha demanat. La defensa apassionada del projecte europeu li ha valgut l’aplaudiment dels centenars de persones aplegades per escoltar-lo. S’han repetit en cada un dels anuncis –amb cert to de míting– que ha deixat caure: compromís de millorar les connexions viàries entre Andorra i França; reforç de la presència cultural i educativa del francès al Principat i voluntat de reobrir serveis consulars. Tot relligat amb un record gairebé èpic dels vincles històrics entre tots dos territoris. Alguns dels presents, ministres inclosos, maldaven per aguantar les llàgrimes. Macron pren partit sobre la despenalització de l’avortament El debat sobre la despenalització de l’avortament fa anys que plana en el debat públic i polític del Principat. També ha sobrevolat tota la visita. Fins al punt que ha irromput de ple a la plaça del Poble. Membres de l’entitat feminista Stop Violències han exhibit fulards a favor, tan bon punt el cap de govern ha pres la paraula i fins que no ha acabat el discurs. Una protesta perquè l’executiu refusa de legalitzar la interrupció de l’embaràs en cas de violació, malformació del fetus o perill per a la mare. Els fulards s’han abaixat quan ha arribat el torn de Macron. El president francès no ha defugit el debat i s’ha dirigit directament a les activistes: ‘En tant que home i ciutadà sempre he defensat el dret de les dones de disposar del seu cos. En tant que president de la República Francesa, elegit pel poble francès, he fet de la igualtat home-dona la gran causa del quinquenni.’ Però a continuació ha recordat que s’adreçava als andorrans en tant que copríncep, garant de la independència de la nació. ‘Qui seria jo per dir-vos què heu de fer? Vosaltres, que elegiu democràticament els representants que han d’aprovar les lleis’, s’ha demanat. I ha afegit, després d’haver estat interromput per aplaudiments: ‘Sabeu què en penso. Sabeu què faig allà on sóc dipositari de la sobirania popular. Us pertany a vosaltres, quan hi ha eleccions, d’obtenir la majoria que us permetrà de procedir a les evolucions en les quals creieu.’ Les paraules de Macron han deixat tothom satisfet. D’una banda el govern, que opta per potenciar l’acompanyament a les dones que avorten a l’estranger, tot evitant de posar en risc la figura del coprincipat per la posició de la Mitra. També al col·lectiu feminista, que no s’esperava aquesta resposta. ‘El copríncep Macron té raó: el nostre govern no fa la tasca per la qual el paguem, que és tenir garantits tots els drets. Fa cinc anys que diem que l’avortament ha de ser un dret a Andorra’, deia Vanessa Mendoza, portaveu d’Stop Violències. Sobre el fet d’assolir una majoria parlamentària per a fer-ho possible, Mendoza es plany que bona part de la població resident no tingui dret de vot. ‘És cert, hem votat el fonamentalisme. Hem votat el més de dretes que hem pogut, però hi ha una confusió: la gent creu que si no ets de dretes no estimes el país. I ningú no s’estima tant el país com nosaltres’, ha denunciat. El Partit Socialdemòcrata, que ha intentat infructuosament de trobar uns quants minuts per a parlar de la qüestió amb el copríncep francès, ha aplaudit que Macron hagi marcat una posició molt clara. ‘Manifestament a favor de l’avortament, del dret de les dones a decidir’, ha destacat el cap de l’oposició, Pere López. El dirigent socialdemòcrata també ha valorat que Macron hagi recordat el seu paper com a copríncep: ‘Us dic què m’agradaria que es fes però això correspon al Consell General decidir-ho. I penso que aquest és el paper que també ha de prendre el copríncep episcopal sobre qualsevol llei’, ha conclòs López. ‘Èxit rotund’ Pel cap de govern, la jornada ha estat ‘fantàstica’. Espot ha subratllat la proximitat de Macron, la seva escolta en tots els moments de la visita i l’esforç per a conèixer Andorra. ‘El copríncep francès marxa d’aquest país amb un coneixement immillorable de la realitat andorrana.’ El dirigent de Demòcrates per Andorra també ha valorat molt positivament el suport explícit de França en la negociació amb Brussel·les, ‘un dels desafiaments cabdals.’ ‘Tot ha quedat perfectament plasmat en el discurs final, que crec que serà recordat durant generacions com un gran discurs.’ Per tot plegat ha qualificat la visita ‘d’èxit rotund.’ Macron arribant a la plaça del Poble acompanyat del cap de govern i de la síndica general. Macron, a la cimera ibero-americana? Aquesta visita històrica de Macron a Andorra podria no ser l’última. El govern voldria que els dos coprínceps presidissin la recepció dels caps d’estat i de govern a la Cimera Ibero-americana 2020, que es farà a Andorra. Diverses veus no amagaven que la idea sedueix el president francès, que tindria un aparador internacional destacat, envoltat dels dirigents de l’Amèrica Llatina. Ara, en cap cas no podria participar en les discussions i prèviament caldran esforços diplomàtics per a prevenir qualsevol recel de Madrid. Quan VilaWeb li ha demanat sobre la qüestió, Macron ha afirmat haver-ne pres nota: ‘No vull fer promeses a Andorra que no pugui complir. Desitjo tornar-hi malgrat que no sé si hi arribaré l’any vinent. Però penso que seria una bona ocasió, així que ho consideraré.’ Macron se n’ha anat d’Andorra com va arribar dijous: per carretera. No sense abans posar-se part del poble andorrà a la butxaca. ‘En aquestes valls, al peu de les muntanyes, em sento a casa meva’, ha dit tot agraint l’acollida rebuda. ‘Vive l’Andorre. Visca Andorra!’, s’ha acomiadat. Més d’un hi deu haver afegit: ‘I que visquin els coprínceps!’

El príncep francès revoluciona Andorra

Avui i demà es fa a Mèxic el congrés anual de la FIFA, que té damunt la taula l’ingrés de les federacions de futbol de Gibraltar i de Kossove com a membres de ple dret. Tots dos ja formen part de la UEFA: Gibraltar des del 2013 i Kossove des de la setmana passada. El Tribunal d’Arbitratge Esportiu (TAS) va ordenar fa pocs dies a la FIFA que acceptés Gibraltar ‘de manera immediata’, mentre que a la reunió anual de la UEFA de la setmana passada Kossove fou admès com a cinquanta-cinquè membre de ple dret. Abans-d’ahir, el consell de la FIFA ja va recomanar que a la reunió d’avui es reconeguessin aquestes federacions com a associades 210 i 211. Si finalment són acceptades, les seleccions respectives podrien participar en la fase classificatòria per al Mundial del 2018. Espanya és un dels països que més s’ha oposat, infructuosament, a l’admissió de Gibraltar i Kossove als màxims organismes futbolístics mundials.

La FIFA, a punt d’obrir la porta a Gibraltar i Kossove

Que el nostre és un país estrany ningú no ho posa en dubte. Un dels fets que ho palesa és la quantitat de traduccions literàries que arriben a la nostra llengua. Són poques les que poden explicar que en un sol any s’hagin publicat dues versions diferents de la Ilíada, per posar-ne només un exemple. A més, fa poques setmanes que les llibreries dels Països Catalans s’han omplert d’un altre cim literari universal, l’Eugeni Oneguin d’Aleksandr Puixkin, traduït en vers del rus durant deu anys per Arnau Barios per al Club Editor. Una altra proesa de la traducció que ens ha arribat enguany i que ens situa com una de les principals llengües de cultura del món quant a la recepció de la literatura estrangera. La importància de tenir aquesta obra de Puixkin traduïda al català i a més en vers –per tant de la manera més aproximada a la versió de partida de la novel·la– la pot exemplificar aquesta cita del poeta Aleksandr Blok, que va dir el 1921 (quan Rússia era un país devastat encara en procés de conversió cap al singular projecte polític que va ser la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) que ‘la nostra memòria guarda d’ençà de la infantesa un nom alegre: Puixkin. Aquest nom, aquest so, ha omplert molts dies de la nostra vida’. Ho recull Arnau Barios en el pròleg que ha preparat per a la traducció. Aleksandr Puixkin (1799-1837) és una pedra angular de la literatura russa, i de fet per molts és el fundador de la literatura russa moderna i el seu millor poeta. Barios explica que ‘la seva llengua costa de traduir, massa transparent, massa arrelada. Per això, i en una paradoxa molt russa, el clàssic més celebrat a casa és potser el més desconegut a fora’. Certament, en comparació amb les nombroses traduccions que han conegut els altres escriptors russos, és relativament poc representat. Cal recordar que Puixkin –que a casa nostra és més conegut per La filla del capità, un clàssic que s’ha pogut llegir en nombroses col·leccions de literatura infantil i juvenil que no pas per cap de les seves grans obres– va tenir una vida molt més que atzarosa en què s’ajunta la seva formació amb les elits russes del moment, el suport a diversos grups revolucionaris, l’exili, la restitució i fins i tot la mort en un duel. Amb només trenta-set anys va aconseguir de revolucionar la literatura russa i col·locar-la en un dels seus cims més alts, tant que els seus successors viurien el període de màxima consolidació d’aquesta literatura –especialment en la narrativa– durant la segona meitat del segle XIX. Només els novel·listes francesos i en certa manera l’obra de Dickens van aconseguir fer una mica d’ombra als narradors russos de l’època. I quina és l’obra mestra de Puixkin? Doncs ni més ni menys que la meravella que Barios ens presenta després de deu anys de feina: Eugeni Oneguin. Es va publicar en forma de sèrie entre el 1823 i el 1831, va conèixer una primera edició completa el 1833 i la definitiva el 1837, l’any de la mort de l’autor. És escrita majoritàriament en tetràmetres iàmbics, en estrofes conegudes per sonet puixkinià o estrofa oneguiana. Arnau Barios ha dedicat deu anys de la seva vida a traduir aquest llibre. El protagonista del llibre és Eugeni Oneguin, un dandi rus que hereta una mansió al camp del seu oncle i que en anar-hi a viure es farà amic del poeta Vladímir Lenski. En una festa, coneixerà Tatina, la germana d’Olga, la promesa de Lenski. Tatiana s’enamora d’ell però la refusa. En una altra festa, Oneguin flirta amb Olga, la promesa de Lenski, que el desafia a un duel en què Oneguin el mata i ha de fugir. Tatiana esbrinarà en una visita a casa seva que Oneguin és una mescla de molts herois literaris –ho descobreix tafanejant entre els seus llibres. Posteriorment es traslladarà a Moscou i es casarà amb un príncep. Anys després Oneguin la retrobarà i s’adonarà de l’error que va cometre rebutjant-la. La novel·la va tenir un gran èxit i el 1879 Txaikovski va compondre una òpera basada en el text que destaca pel protagonisme dels barítons i perquè cada any és una de les més representades a Rússia i en algunes de les principals òperes del món. El 1999 també se’n va fer un film britànic, Oneguin. En el pròleg de Barios també hi podem llegir: «Puixkin comença la novel·la en vers Eugeni Oneguin durant el seu bandeig al sud de l’Imperi Rus, a Chisinau, avui Moldàvia, el maig de 1823. L’acaba a Bóldino, a la província de Nijni Nóvgorod, on els Puixkin tenien unes propietats, la tardor de 1830. Ell mateix n’apunta el còmput temporal exacte, ‘set anys, quatre mesos, disset dies’. Sap que ha acomplert la seva obra més important i distingeix el moment en un poema: ‘L’hora anhelada ha arribat, ha conclòs la feina de tants anys’. Publicada abans per capítols, la primera edició íntegra de l’Eugeni Oneguin surt el 1833. Només d’una altra creació seva, el drama històric Boris Godunov (1825), se sentirà orgullós d’aquesta manera. Per a una obra que s’amara d’hores de solitud creativa, que acompanya l’autor dels vint-i-tres als trenta-un anys i que testimonia el fracàs ensordidor d’unes esperances, els eixos no en podien ser d’altres: el temps, la joventut, la desil·lusió.» I com hem de llegir aquesta obra avui? Doncs novament és Barios qui ens en dóna les claus: «Llegint l’Oneguin trobem remarques lúcides i ironies que semblen d’avui mateix, però també trobem duels, exaltacions, manies d’altres temps i la realitat feudal del servatge. De la banda de la modernitat, sobresurt la construcció de la novel·la, amb l’autor que apareix quan vol, amb les notes posades per fer broma i per fer nosa, amb les estrofes absents (…) el món de l’Eugeni Oneguin és el de la noblesa russa, urbana i campestre, de principis del segle XIX, un món prou acostat perquè s’entengui i prou remot perquè intrigui. Un cop més, en la mesura justa, la diferència.» Així doncs, havent incorporat aquesta obra traduïda en vers, el conjunt de la literatura universal vessada al català ens equipara a algunes de les llengües de cultura més importants del món i demostra que som una potència de primer ordre a l’hora d’importar els millors texts de totes les cultures per a engrandir la nostra. Fóra bo que aquesta ànsia traductora cerqués compensar la balança cultural amb una exportació potent tant dels nostres clàssics com de la literatura més contemporània. Però de moment, gaudim de Puixkin i de la novel·la que ho va canviar tot a la literatura russa i va abocar-la a la modernitat.

Eugeni Oneguin, la gran novel·la fundacional russa, ja és en català i en vers

Ens cita a l’estació de metro de Fontana, a Gràcia. Cerquem un lloc on prendre una infusió o un cafè a mitja tarda. Els dos primers llocs que havíem pensat són tancats. Anem a petar a La Violeta, la casa de la festa. Una menta, un cafè, un tallat… Fa un mes que Jordi Cuixart és a la presó acusat d’un delicte que no ha comès. Una mena d’escarment per haver fet un referèndum amb més de dos milions de participants malgrat la violència descarnada de la policia espanyola. I per haver respost amb una multitudinària mobilització contra l’intent de cop d’estat del 20 de setembre. Txell Bonet és la companya de Cuixart. És periodista i té les idees molt clares. Encara la situació amb una fermesa sorprenent. Diu que Cuixart és fort i positiu, dins la presó. Parlem amb ella d’aquest mes nefast, de la vida dins Soto del Real i dels impactes de l’empresonament del president d’Òmnium. —Us havíeu imaginat que s’arribaria a aquesta situació? —Era una possibilitat que teníem en compte. Sabíem que podia passar. Però fins que no passa, no veus la dimensió que té. —Potser havíem confiat massa en la idea que no serien capaços de portar la repressió tan lluny… —Quan has dit això de ‘no serien capaços de…’, si vols que et confessi el meu procés anímic en tot això, et diré que el dia 1 d’octubre va ser, per a mi, el punt d’inflexió. S’havia produït una escalada de la repressió, amb aquella recerca de butlletes i urnes, l’entrada als mitjans, les detencions del 20 de setembre… Ens semblaven coses que atacaven molt els nostres drets, però l’1 d’octubre va marcar un abans i un després. Jo vaig estar molt pendent de la reacció de les institucions europees per veure si denunciaven la violència policíaca repressiva. I em va frapar aquella impunitat. Tan greus són la violència i la repressió com el silenci que hi va haver després. Allò em va regirar l’estómac durant uns quants dies. —I va arribar el dia que el van tancar. —Això que va passar després amb el Jordi… La primera vegada que el van cridar a declarar a l’Audiència espanyola el vaig acompanyar. Aleshores van demanar que li apliquessin mesures cautelars. I la segona vegada ja hi vam anar més mentalitzats. Potser teníem la sensació que es tractaria d’una fiança desmesurada o una cosa així. Però ja ens plantejàvem qualsevol hipòtesi. La primera vegada ja hi vam anar amb una maleta per si se’l quedaven. Per mi, les coses més fortes han estat el mal que s’ha fet al poble, a la gent, i la manca de reacció d’Europa. Allò em va deixar molt tocada. Fotografia: Albert Salamé —L’empresonament dels Jordis va ser una venjança pel referèndum? —Em costa de pensar així. Jo visc allò que passa i reacciono a cada cosa. Sí que és cert que l’acusació enrevessada del delicte de què els acusen fa pensar que volen associar-nos a coses molt grans. Perquè és un delicte que no han comès en cap cas. Em costa de fer servir la paraula venjança… Com la paraula ostatge… Costa molt que aquestes paraules surtin de la meva boca. Fins que no ha disminuït el gas, potser perquè Europa diu ‘sotto voce’ a Espanya que freni, jo tenia la impressió que anaven a sac a reprimir qualsevol cosa. El seu objectiu és fer por per aconseguir l’autocensura. Si a les deu del matí veus que colpegen gent que va a votar, et fa por portar l’àvia que gairebé té cent anys al col·legi. No sé si llavors l’estat espanyol era prou conscient de la mirada del món. Encara que el món no reaccioni com nosaltres voldríem, l’estat espanyol no té tanta impunitat com es pensa. —L’empresonament de mig govern us fa témer la caiguda en un segon pla? —No. Tota aquesta història que passa, li passa al meu company, però jo ho visc com una cosa que passa al nostre país i a tothom. La violència contra el poble el dia 1 d’octubre, l’aplicació del 155 i la manera com perillen les nostres institucions, l’amenaça sobre els nostres mitjans, els atacs a l’escola catalana… Tot i que el Jordi és el meu company, jo veig el seu cas com una part de tot això. És tan bèstia tot això que passa al país, que no puc comparar un cas amb els altres ni pensar si passarà a un segon pla. A mi també em fa por que el nostre sistema educatiu es vegi alterat. No ho puc comparar amb el fet que el meu company faci un mes que no viu amb mi. Són coses que em preocupen igual, però que tenen plans diferents. En relació amb l’empresonament dels membres del govern, em demano si s’acabarà unificant la causa. I em temo que no sigui tot més lent en el nostre cas. —Hi trobeu res de positiu, a la vostra situació? —Sempre hi ha una part positiva. Sempre. No tinc més remei que cercar els aspectes positius de tot plegat. Ens aferrem a les coses que trobem per sortir-nos-en. Tot plegat és un aprenentatge, és posar-se a prova… En aquestes situacions surt la millor part de cadascú. Jo no pensava que la gent es prendria l’empresonament del Jordi com si haguessin posat algú de casa seva a la presó. M’ha fet veure que som un poble madur, solidari i que se sap autogestionar… Potser no calia que ens posessin tant contra les cordes. —Les proves que ens posa la vida… —La meva relació amb el Jordi… Tots dos vivíem sense horaris, fent la nostra feina tan bé com podíem, i intentàvem trobar els nostres espais… Doncs ara el nostre espai són els cinc minuts merdosos de conversa telefònica. Em sento unida a ell. Però és cert que el fet d’estar molt de temps separat d’una persona passa factura. Sé que s’ha de fer un esforç i que cal trobar l’encaix. Sí, és una prova que ens ha posat la vida i és a les nostres mans l’oportunitat de sortir-ne més forts. Fotografia: Albert Salamé —Esteu satisfeta amb la resposta popular que hi ha hagut? Hi ha gent que voldria anar més enllà de les concentracions de condemna… i que té una sensació d’impotència. —No sé per què, però, dins la desgràcia, sóc positiva. La revolució social que fem en aquest país és perquè ens adonem que com a ciutadans tenim poc poder, però que tenim una capacitat transformadora si ens organitzem. Cada cop som més conscients que podem canviar les coses segons la mena de vida que fem, les marques que comprem, les empreses d’energia i telefonia que contractem… Nosaltres pensàvem que l’ús de violència causaria un terratrèmol i que podríem apel·lar als drets humans, però potser només hi ha moviments de plaques tectòniques quan esclata la prima de risc. Que la gent sigui conscient que ens volen com a consumidors i que tenim la possibilitat de dinamitar-ho per mitjà del nostre consum. Això és important per a fer una societat més intel·ligent, encara que la transformació sigui lenta. —Les vostres respostes són sempre de dimensió col·lectiva. Ho veieu així o són una cuirassa? —Et puc assegurar que em surt de dins. Vaig tenir la sort de ser a Birmània per feina i vaig parlar amb presos polítics que han estat molt de temps tancats. No sé res de budisme ni he llegit llibres d’autoajuda… Però em sembla que els occidentals donem molta importància al jo. A l’individu com a centre. I em passa que molts dies no tinc ni temps de pensar en la meva pròpia vida. Els esdeveniments arriben com una sotragada, però tinc poc temps d’aturar-me a pensar-hi. —No pensar-hi gaire també és un mecanisme… —Si penso poc en la meva vida privada i no em provoco el desig de voler anar a sopar amb el Jordi al vespre o de marxar al Montseny amb ell el cap de setmana, és perquè em surt naturalment. Portàvem un ritme de vida que ja no ens permetia gaire de fer aquestes coses. I ell també té una manera de pensar molt col·lectiva. Si ell es va posar en tota aquesta història, i a mi ja m’agradava tenir una parella que tingués aquesta vida, és perquè ja teníem aquest xip d’entendre-ho tot en clau col·lectiva. Potser sí, que d’ací a un temps m’agafarà com una ressaca. Però ara no tinc temps de fer-ho. —El vostre fill ha fet set mesos. Això sí que deveu pensar com anirà… —Com que mai no havíem tingut cap fill, són coses que tampoc no et planteges fins que no et passen. Ara, el cap de setmana, el nen que pesa nou quilos, l’enfilo a la motxilla, anem cap a Soto del Real… El veu a través d’un vidre i reacciona… Però fins que no comenci a parlar i pregunti perquè els altres pares van a cercar els seus fills a la guarderia i nosaltres l’anem a veure darrere un vidre… Encara no m’hi he trobat i espero que no hi arribem. Però si mai passa, el meu fill ja haurà crescut amb aquest condicionant. De moment, jo visc al dia. Aquest problema encara no el tinc. Quan el tingui, ja li cercarem una solució. Sóc conscient que algun dia pot passar. —Feu l’exercici de pensar que això va per llarg i, si surt abans, serà una bona notícia? —És exactament això, el que ens hem dit amb el Jordi. Que ha d’anar per molt llarg i que, si s’escurça, serà una bona notícia. No sé per què aquesta última setmana he tendit a pensar que potser tot seria més curt. Però no em puc aferrar a aquestes idees i esperances. Tothom em diu que no pot anar per llarg. Però tampoc no comptàvem amb la violència, ni ambel fet que empresonessin mig govern i l’altre mig s’exiliés a Brussel·les… Fotografia: Albert Salamé —Us heu preguntat si paga la pena? —Mira, el Jordi és molt coherent. Ha fet sempre tot el que ha pogut per fer avançar aquest país. En aquest cas, se l’acusa d’un delicte que no ha comès. Tot és un nyap jurídic. I ara ell està serè i convençut de la feina feta. Dins la presó, té molt bona relació amb els altres interns. I li diuen que té molta sort de no haver de tenir remordiments. Té una gran tranquil·litat d’esperit. Hem d’esperar que la veritat s’imposi, amb el testimoni dels guàrdies civils i els mossos, els recursos presentats… Quan a la teva vida no cerques la seguretat i t’impliques, ja assumeixes uns riscs. Forma part del joc. —I si li proposen de renunciar a la seva activitat independentista a canvi de sortir, què passaria? —Ell sempre em diu que és el president d’una entitat cultural que vol difondre i defensar la cultura catalana, la llengua, i fer país. No pensa que faci res mal fet. I no té sentit deixar-ho de fer. Em costa molt parlar per ell. Només puc dir que és una persona molt implicada i amb uns principis molt forts. No li agrada que li diguin què ha de fer. —Una de les seves obsessions d’aquests últims temps ha estat establir ponts i reforçar vincles amb la gent dels comuns. Us ha sobtat la reacció equidistant que ha tingut la majoria d’aquest món? —Em costa parlar de política i prefereixo no entrar-hi. Sóc molt ‘outsider’ i ja no espero res de ningú. Prefereixo no jutjar-los. Només puc dir que el Jordi és una persona que, malgrat tot tot, sempre voldrà bastir ponts. I som dels que mai no llancen la tovallola. —Us ha sorprès alguna mostra de solidaritat que no esperàveu? —Em sobta veure persones completament desconegudes per mi, que no em coneixien de res abans, que se m’acosten plorant i tan tocats que estan més fumuts que jo. Penso com la gent els tenia realment dins casa seva. M’ha sorprès com de dolguda està la gent. —Heu dit que escriu molt a la presó? —Sí. Explica que fa un diari de la presó. Coses que passen allà dins, reflexions polítiques… Una barreja amb molts ‘flashbacks’. Una cosa que em va dir des dels primers dies de ser allà dins és que li venien molts records de moments passats. Escriu sobre totes les persones de qui ha après alguna cosa, per molt llunyana que fos la seva relació. Té una gran capacitat d’empatia. I s’ha interessat per quin motiu estan a la presó les persones amb qui comparteix mòdul. A vegades, arriben nigerians que no saben que tenen dret a un advocat d’ofici i ell els ho explica. Escriu instàncies per a molta gent que no sap escriure bé, que no en saben o que se n’han oblidat. I li demanen que els ajudi a escriure. Això li agrada molt. Sentir-se útil. S’ha fet el seu microcosmos allà dins. I també té bona relació amb els funcionaris. És fort i aquesta fortalesa ens retroalimenta a mi i a la família. El seu estat d’ànim és positiu. —A partir d’ara tindreu més peticions d’editors que de periodistes… —Ja ho veurem. Espero que sigui un llibret molt breu. ‘El meu mes a la presó’… Fotografia: Albert Salamé

Txell Bonet: ‘Els altres presos li diuen que té molta sort de no haver de tenir remordiments’

Lítica, de Lucia Pietrelli, publicada per l’editorial Males Herbes, és una novel·la que embolcalla, que sumeix el lector en un estat boirós, a voltes dens, a voltes lleuger, sempre inquietant. Ella, la germana gran, la protagonista, de qui no sabem el nom, habitant d’un poble del qual tampoc no sabem el nom, habitant d’un temps que podria ser qualsevol temps, habitant d’una casa on només viuen dones, a tocar del bosc, un bosc que amaga secrets i tresors. Com una faula. Ella, la germana gran, que es desespera i desespera el lector, que no viu ni un bri de calma, sempre de pensament brillant però captiu, altament inflamant, com el liti. Lítica, amb característiques del metall, el més lleuger que ha donat la natura, també altament reactiu i inflamable, favorable en casos de trastorns bipolars i de personalitat. Lítica és una de les novel·les d’aquesta represa literària, abundant i fecunda. La seva autora, Lucia Pietrelli, d’origen italià, fa set anys que viu a Mallorca i té el català de llengua literària. Abans d’aquesta novel·la, ha publicat Cadenes (Edicions 62, premi Joanot Martorell 2015), Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014) i Nissaga (Moll, 2013). L’autora juga amb el recurs de la faula, del mite, del conte i també de l’element fantàstic. ‘Jo crec que el fantàstic està imbricat en la quotidianitat i la diferència és el punt de vista, per això la importància de l’estil.’ Sobre l’estil, diu l’editor, Ramon Mas, que és una novel·la curta però comprimida. Que Pietrelli exerceix una tensió sobre el llenguatge. Per a ella és determinant el com, més que no el què. Pietrelli porta la prosa poètica a la novel·la. Perquè l’escriptora és abans que res poeta (té publicats sis poemaris) i això marca la seva narrativa, que conté una càrrega estilística molt forta i poc habitual. Diu: ‘El com és la cosa important, perquè és el que fa la diferència. La idea és habitar en el llenguatge. El llenguatge és la nostra manera de comunicar-nos i de silenciar allò que sovint no es mostra mai. Una comunicació sovint gastada, perquè el llenguatge també és ple de coses sobrants.’ Un dels temes importants que apareix a Lítica és la impossibilitat de conèixer completament l’altre: la germana petita narra la història de la germana gran, que li fa de mirall, alhora que se n’ha de separar per ser ella mateixa. La impossibilitat de conèixer la germana gran o la impossibilitat de la germana gran de conèixer el seu xicot. I, en conseqüència, la manca de comunicació, la càrrega de sexualitat, la proximitat dels cossos com a camí de coneixement de l’altre… En aquest sentit, la impotència és un dels grans sentiments de la germana gran. Un altre tema que fa de motor és la construcció de la identitat. ‘Com agafes els referents, com t’afecten, com et construeixen i desconstrueixen la identitat.’ Lítica és una novel·la molt destil·lada, plena de capes, que Lucia Pietrelli ha tardat molts anys a tancar. I com diu l’editor, ‘és una història trista, però les imatges que la creen tenen molta llum.’

‘Lítica’ o com habitar en el llenguatge

Carles Dénia (Gandia, 1971) és músic i cantant sense etiquetes. Riu i respon que no sap com se n’ha de dir, d’això que ell fa, que igual s’arrela al cant d’estil com juga amb els ritmes del jazz o del flamenc, que és guitarra i cantador i compositor i tot alhora. El darrer repte, superat amb escreix, ha estat posar música (músiques) al Cant espiritual d’Ausiàs Marc. Ha convertit els dos-cents quaranta-quatre versos en tretze cançons i n’ha fet un espectacle dels que deixen sense alè. El 23 de març, divendres, serà al Teatre Auditori de Cardedeu, i l’endemà arribarà al Rialto de València amb les entrades exhaurides de fa temps. —Sé que ja ho sabeu, però no me’n puc estar: això que heu fet és molt fort. — Sí? Us ha agradat? —La primera vegada que ho sents és com un cop de karate. —Potser una mica sí. També ve pel caràcter mateix del poema i del poeta: no es podia fer una cosa només bonica. Per això supose que té aquest toc una mica esquizofrènic també en el camp musical, amb canvis de paisatges i de pensaments, com en el poema mateix. —Essent com sou de la Safor, que us rondés Ausiàs Marc, i que li hàgiu posat música, pot semblar lògic. Però és que n’heu triat un poema… —El més dur i complicat, crec, sí. A banda, com que són versos sense rima, estramps, treuen facilitats, però també en donen. Sempre és la mateixa història, quan fas un disc de poesia: què és més senzill de musicar, una quarteta amb rima consonant o una poesia lliure? —A la introducció del disc, Anacleto Ferrer cita Joan Fuster per recordar-nos que si hi ha cap poesia lírica que es pugui qualificar de ‘mínimament lírica’ és la d’Ausiàs Marc. I heu cercat la més mínimament de totes les mínimaments que tenia. —Exactament. Així és. Per bé que jo no estic tan segur del ‘mínimament lírica’ en general. Aquest poema sí que hi encaixa, però, amb aquesta manera tan directa de parlar. —I com va ser que decidíreu de musicar-lo? —Una pura estratègia de màrqueting vaig pensar: avui dia, què demana la gent, què li pot agradar? Ausiàs Marc filòsof, és clar! —I posant en vers conceptes teològics! —Sí! Però, en fi, en realitat és fruit d’una recerca contínua de poesia. I quan comences a musicar poemes, després és molt complicat no fer-ho. A mi em costa molt escriure, li pose voluntat però és difícil. I he de buscar poesia. En eixa recerca he anat per molts camins. T’interessa una temàtica, tibes un fil, traus material… —I compareix Ausiàs Marc. —Em vaig haver d’amerar molt, no sols del poema sinó del personatge, del context històric, social, geogràfic: de tot. Va ser una feina prou dificultosa, però, de sobte, va quallar. —El Cant espiritual fa una interpel·lació contínua a Déu des d’una humanitat absolutament càrnia i angoixada i contradictòria. —Sí, és una interpretació. Hi poden haver d’altres enfocaments. Jo he triat una temàtica que també hi és i que m’ha servit per a fer una fotografia pròpia del poema: la lluita de l’amor contra la por. L’he pres com a columna vertebral del poema. Temàticament i també estèticament. Si us hi fixeu, tot, des de la mateixa portada, vira cap a aquesta dualitat, aquests sentiments extrems del poeta, de l’amor, de la por i de la manera bigarrada que té de mesclar coses. I he anat per ací, més que no per la qüestió de la fe, que he pres més com un símbol que no com una part del tema del poema. La lluita de l'amor contra la por és, per a mi, la columna vertebral del poema. —Cada època troba els seus mitjans d’expressió per acabar descrivint situacions que són tan humanes que ens continuen tocant passats els segles. —Absolutament. És que la por d’ell és recurrent i no tan sols en el camp literari: és la pregunta de l’humà: d’on vinc i on vaig i no sé què fer i tinc por de la foscor i de la fi de la fi. És l’eterna pregunta en un format diferent. —Què heu sentit a l’hora de crear la música per a aquest gran poema? —Uf. De broma, com per a rebaixar tensió, solia dir que em passava les hores tancat dins del meu quarto parlant amb Ausiàs Marc. Però és que era veritat. Comences a llegir i a llegir i ho sents així. I no m’és fàcil trobar poesia que m’emocione, però no sé què té, Ausiàs Marc, que em posa la pell de gallina. Fins i tot abans de comprendre’n el significat, només amb el so de les paraules. —’De passió parteixen mes paraules’, escrivia. Ara sembla que Carles Dénia pugui dir ‘De passió parteixen mes músiques’. —Bé, ja ho voldria. Ausiàs Marc és un talent… una cosa… és molt bèstia, eh? Parlem d’un personatge molt increïble. A més, a banda de la passió, hi ha la determinació. I la intensitat vital. No només d’ell. Crec que era una cosa d’aquella època. Per fer aquest treball, m’he capbussat en la seua vida, què havia fet i què feia en el moment d’escriure aquest poema. He buscat, pensat en aquells paisatges que ell veia i que jo també veig, què passava en aquella època. I és que una persona amb quinze anys ja tenia un passat! I ell ja havia fet una vida, ja era polític. I se’n va anar a les guerres de Sardenya i al nord de l’Àfrica contra els pirates. I després de tallar el cap a la gent, au, escriure aquells poemes! Aquesta poesia és fruit d’aquella intensitat. I això no és tan fàcil de trobar, avui. —Penseu que s’ha d’haver viscut per poder crear? —No m’atrevesc a dir això o allò és necessari. Però crec que les experiències són essencials. I la intensitat. Una vida massa còmoda, massa convencional, no crec que siga un bon terreny per a collir bons fruits en el camp artístic. —Us n’han sortit tretze cançons. Us ho vau proposar d’entrada, que faríeu temes diferents en comptes d’un de seguit, o va sorgir? —En principi tenia la idea que fora com una suite, efectivament, una sola peça que va canviant. Però, després, no sé què ha passat, s’ha fet d’alguna manera. Em semblava massa dens. I hi volia canvis més radicals, perquè, de fet, els seus pensaments i els seus versos són així: de sobte, pim, pam!, uns canvis d’estat d’ànim brutals. Una vida massa còmoda, massa convencional, no és bon terreny per a collir bons fruits en el camp artístic. —’A temps he cor d’acer, de carn e fust.’ —Exacte. I, a l’hora de fer les cançons, la cosa realment difícil ha estat la mateixa estructura del poema. Perquè primer n’has de desxifrar l’estructura. I és que canvia com vol d’un lloc a un altre. I no ho fa després de vuit versos, d’una estrofa, no: de vegades en el sisè vers canvia de temàtica, i els dos versos que queden tenen una temàtica diferent de la de les estrofes següents. És molt complicat. De primer, has d’estudiar i entendre el poema. Perquè, si no, com trenques, com divideixes les cançons? Si tingueren títols o números o qualsevol cosa, seria més fàcil. Però no. —A cada tros, a més a més, heu de trobar-li la melodia. —Aquesta és l’altra dificultat: els decasíl·labs amb cesura en la quarta. Tot el poema, tot el sant poema, amb el mateix ritme. I ara tu vine i desfés-ho! Com ho fas? Doncs amb algunes tècniques, amb repeticions, descodificar-ho i recodificar-ho, trobant les peces, fent el trencaclosques. Fotografia: Natxo Francés —La presentació d’aquest Cant espiritual va ser a Gandia, precisament, ciutat ausiasmarquiana per excel·lència. Quines sensacions us en queden? —Hi havia una tranquil·litat absoluta. El repertori estava agafat d’aquella manera, pràcticament amb agulles, però és que porte un grup de músics increïbles. A més a més, hi va passar una cosa especial: de sobte, van desaparèixer els nervis i tot va fluir molt fàcilment. Va ser màgic. Quan vaig acabar, vaig dir: això era el que jo volia fer, sí. A més, l’espectacle és com el disc, evidentment: no pots canviar l’ordre del poema. És molt guapo perquè comença i no para mai la música. Com que totes les peces van lligades, la gent no sap quan aplaudir. De fet, comença l’espectacle que no diem res. I després no es pot dir cap paraula que trenque la dinàmica del poema: ‘Hola, bona nit, acabem de fer el primer no sé què…’ . No. Res. —I hi heu posat dansa, també. —Sí, és clar. —És clar? —Quan comença l’espectacle, s’obri el teló i hi ha un silenci i no comencem a tocar immediatament: mirem tots el públic, el ballador també, com desafiant. M’agrada la idea d’aquesta incomoditat, de la tensió amb el públic, crec que la imatge ajuda a explicar l’enfocament del poema. —S’agraeix aquest vostre suposar que ho entendrem. No és un poema fàcil, ni una interpretació fàcil, i ho heu fet sense aquell donar-ho tot mastegat que sembla que ara s’hagi d’imposar. —Ai, que bé! Exactament! És així com ho pense. He fet molta feina en aquest disc, perquè pense que l’autor ho val. I el poema, també. I no volia fer res pensant en la simple comoditat de l’oient. Si de cas, buscar-ne la complicitat, que hi pose també de la seua part. Per això el text no està tocat. Al començament pensava fer una cosa entenedora, però a la segona estrofa ja em vaig dir que ni parlar-ne: això no es pot tocar, és així i prou. —D’alguna manera, això acaba també parlant bé de nosaltres, el públic, els oients o com se’n digui, la societat que ho rep. El fet que una proposta com aquesta sigui reconeguda potser ens mostra que som més cultes, lliures, desvetllats i etcètera que no ens pensem. —Sí… Deixeu-m’ho pensar. Pot ser que siga així, però no n’estic tan segur. Encara que és cert que fa un mes que estan exhaurides les entrades del Rialto, i que això no m’havia passat mai ací, en València. Mai. I el Verkami també va funcionar rapidíssimament. O siga, que hi ha un sector de la societat que hi és, que existeix. Encara que no sempre es veja, hi és. Però per una altra banda… No sé si sóc tan optimista. No sé si la societat està predisposada a certes coses. O em costa de creure-ho. De tota manera, jo sempre he anat amb eixa mentalitat de fer les coses segons com m’han vingut, sense pensar a ‘rebaixar’ res perquè ‘s’entenga’. I si m’ha anat bé és perquè hi ha hagut molta gent que sí, que ho ha captat. Sí. —Acabem: quin és el darrer llibre que heu llegit? —La guitarra española, de José Villar Rodríguez. Llegesc molt sobre coses de lutieria: la construcció d’instruments, les fustes, les eines, la història.

Carles Dénia: ‘Ausiàs Marc és una cosa molt bèstia, eh?’

L’Associació Cívica per la Llengua El Tempir d’Elx fa vint-i-cinc anys que lluita pel català al sud del país i que fa saó, com indica el nom. Des de la capital del Baix Vinalopó, abanderen una valencianitat i un valencianisme desacomplexats, carregats d’optimisme, que tenen en la cohesió del territori, la consciència de país i l’ús del català els fonaments per a aconseguir una societat més moderna i democràtica. Fan presentacions de llibres, cursos sobre llengua, jornades patrimonials, exposicions, cicles de cinema per a menuts i grans, visites guiades, Trobades d’Escoles en Valencià i una gran quantitat de campanyes per a fomentar-ne l’ús. Amb tot això, arrosseguen institucions clau i de prestigi com ara escoles i instituts, la Universitat d’Alacant i la Universitat Miguel Hernández d’Elx, l’Ajuntament d’Elx i els de localitats pròximes, com ara Elda. Tenen un discurs social, polític i lingüístic clar i contundent, que abasta tots els aspectes que incideixen en la salut del català: la minorització constant de la llengua, la vertebració del territori, el sentiment identitari, l’ús del català dels centres educatius, els mitjans de comunicació i les administracions, etc. Ha estat un element de pressió per a marcar polítiques lingüístiques. Van impulsar, per exemple, el reglament de normalització lingüística de l’Ajuntament d’Elx i de la comissió de normalització lingüística municipal. En definitiva, salvaguarden la llengua dels embats dels poders polítics de torn. Josep Enric Escribano, el president del Tempir, explica que sempre han actuat amb una actitud de resiliència enfront de les polítiques autènticament catalanòfobes de la dreta i també de les polítiques ‘claudicants, amb una certa por i acomplexament’ de l’esquerra: ‘Hem fet un paper propositiu en cerca de noves solucions que impulsen l’ús social del valencià. Creiem que en aquest país les entitats tenim un paper de lobby perquè ací la responsabilitat no és, solament, de la Generalitat ni de la societat civil: ambdues han d’anar conjuntament i caminar en el mateix sentit.’ El començament de la lluita El Tempir va nàixer l’any 1993 i va canalitzar les reivindicacions derivades de l’estatut d’autonomia de l’any 1982 i la Llei d’ús i Ensenyament del Valencià de l’any 1983. Escribano recorda que als anys noranta no s’havien cobert les expectatives en matèria de normalització lingüística: ‘Ni l’administració local ni l’autonòmica no eren exemplars en l’impuls del valencià. L’any 1989 s’inaugura RTVV i no té el valencià com a llengua vehicular.’ Aquesta situació va fer que elements més dinàmics i més nacionalistes de la ciutat, actius en favor de la llengua, decidissen d’organitzar-se i forjar una eina bàsica i fonamental per a atènyer eixes reclamacions. Avui, amb el Tempir al capdavant, aquella lluita es manté, lligada a la demanda d’un reconeixement i un tracte millor per al sud. Cal tenir en compte que Elx és la tercera ciutat del País Valencià en nombre d’habitants. Escribano valora la importància de les comarques del sud i considera fonamental que siguen un agent més a l’hora de construir el país: ‘El sud ha d’anar marcant el seu ritme i els problemes no han de ser resolts des de València, però ha d’acompanyar-nos, com ha d’acompanyar el Maestrat. València no alça el cap per veure el país, és tremendament autista. De manera que nosaltres som doblement perifèria, respecte de València i respecte de Barcelona. Es manté la dinàmica de veure el sud com una terra boirosa, inabastable.’ Un dels principals objectius del Tempir és cohesionar el país, crear un sentiment d’identitat arrelat i democràtic per a reivindicar millores socials, infrastructures i drets lingüístics. ‘Tot el territori que la Generalitat Valenciana no guanye –diu Escribano–, tot projecte de modernització que no tinga una ànima de valencianitat, el guanyarà la Diputació d’Alacant, per absència, i la proposta identitària que fan ja sabem quina és; no és mirar cap a València, sinó cap al centre. Nosaltres hem de fer un país en què per a un d’Oriola (Baix Segura) siga molt més avantatjós formar part del País Valencià que no de Múrcia.’ El català al sud Al sud del país hi ha àrees castellanoparlants ‘per decret’, amb centres educatius exempts de català i poblacions en què el castellà ha guanyat terreny al català, com passa a Elx i a gairebé totes les ciutats grans dels Països Catalans. En vista d’aquesta situació, Escribano, explica: ‘Ser valencià és una cosa molt plural. Nosaltres volem un moviment valencianista que defense la identitat des d’un punt de vista democràtic i que tinga el valencià com a element de cohesió social, tot respectant els trets identitaris i lingüístics individuals i comarcals. Això no implica que els habitants del Baix Segura no puguen considerar-se valencians; ho són, històricament, tant com nosaltres, ho tenim molt clar.’ A la capital del Baix Vinalopó hi ha hagut un procés de substitució lingüística originat per un trasbals demogràfic: s’hi ha quadruplicat el nombre d’habitants d’ençà dels anys seixanta. Tanmateix, Escribano diu: ‘A Elx hi ha indiferència vers la llengua; pots expressar-t’hi i viure-hi en valencià gairebé sempre, però no plenament, perquè el cinema i els prospectes dels medicaments són en castellà i el metge no t’atén en valencià. Eixe problema també el tenen a Catalunya i a les Illes Balears.’ El cas d’Elx és igual arreu de l’anomenada línia Biar-Busot, un territori on no existeix el conflicte lingüístic que es creà d’ençà de l’anomenada Batalla de València; no hi afecta el blaverisme: el problema és entre valencià i castellà. El testimoni de Francesc Ferrer, que és de Foios (Horta Nord) i professor d’Educació Física a Elx, és revelador. Explica que quan li van donar la plaça a Elx va veure amb sorpresa que no hi havia rebuig cap a la llengua, a diferència de València. Però afegeix: ‘Els quatre anys del PP han fet molt de mal i l’últim any, amb el procés català, s’ha agreujat. Ara la gent no se n’amaga i et diu que li parles en castellà. Pense que creen problemes on no n’hi havia: Vox, Ciutadans i més els busquen. La gent sent que tenen dret que els parles en castellà, però no pensen que tens dret de parlar en valencià.’ Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir)Campanya de conscienciació contra els prejudicis lingüístics (El Tempir) Per revertir aquesta situació l’associació proposa d’actuar en tots els àmbits possibles, tot augmentant l’ús social del català d’una manera positiva i fomentant espais per a utilitzar-lo. N’és un exemple la Universitat d’Alacant, on el català s’estudia amb una bona dosi de motivació i una estratègia d’implantació clara, que implica diversos departaments. Sandra Montserrat hi fa de professora de filologia catalana i admet que l’escola bàsica ha fet molt per canviar l’actitud de rebuig que hi havia abans cap a la llengua. Explica que a la Universitat d’Alacant el Departament de Filologia Catalana enfoca la docència de magisteri, en una primera fase, amb la intenció que els futurs mestres tinguen una actitud favorable vers la llengua, per a passar a una segona fase de domini de la llengua. ‘Amb l’alumnat no hi ha problemes, si els ho expliques bé i els fas sentir bé amb una docència de qualitat i d’acord amb els seus interessos. La cosa va molt bé entre els castellanoparlants, amb gent de Villena, de Saix, amb un veneçolà o amb un romanès.’ Vint-i-cinc anys d’accions diverses, visibles i efectives Les accions del Tempir són contundents en pro de la valencianitat. Actualment lliura una batalla contra l’exempció del valencià a les escoles i als hospitals i s’oposa al decret del multilingüisme que vol impulsar el govern valencià. Per una altra banda, valora positivament la nova ràdio i televisió valencianes i li demanen un tomb cap a la comercialitat. També reclamen la reciprocitat plena dels mitjans de comunicació públics del país. En el curs dels anys el Tempir ha fet moltes més accions. Una de les més visibles va ser la lluita contra la retolació bilingüe d’Elx –en castellà i català– que, després de diverses denúncies, va obligar el govern local a rectificar, és a dir, a restituir la retolació solament en català. O l’acte d’encesa d’espelmes amb el lema gegantí ‘Al sud en valencià’, del 2017, que reivindicava la valencianitat lingüística i cultural del sud i reclamava la necessitat d’aprofundir en polítiques i estratègies lingüístiques que impulsassen i prestigiassen l’ús social de la llengua a les terres del migjorn. Gran part de les activitats van encaminades a defensar els drets lingüístics, desmuntar prejudicis i fomentar l’ús social de la llengua, com ara la campanya ‘M’agrada el valencià‘, un fotoreclam en què hom lluïa pancartes que incitaven a l’ús de la llengua a partir de l’optimisme, amb lemes com ara ‘somiar-te en valencià’, ‘m’agrada la meua llengua en la teua boca’ o ‘m’agrada el valencià perquè et fa chic, cool i sexy’. En aquesta campanya es van visitar més de setanta escoles oficials d’idiomes, escoles de primària, instituts, fires de turisme i institucions com la Universitat d’Alacant, que col·labora en l’organització de les Jornades Llengua i Identitat al Sud, del Tempir. Sandra Montserrat explica: ‘Les jornades serveixen per a generar debat i tenen molt bona acceptació. Aprofundeixen en la situació d’ací per a donar solucions. Per exemple, de l’última jornada, n’ha eixit un decàleg d’explicació del multilingüisme; sempre n’ix alguna cosa pràctica per a explicar a pares i professors de la zona.’ A les jornades de l’any 2016, s’hi va presentar el documentari Ser a la frontera sud. El film inclou entrevistes aleatòries que radiografien un sentiment divers de valencianitat i evidencia una realitat complexa, sovint culturalment i lingüísticament indiferent. A més de tot això, lliuren els Premis El Tempir, que fan visible la pluralitat de gent al sud, amb una forta càrrega personal i de reconeixement. Escribano ho explica així: ‘Moltes vegades la imatge icònica del país se centra en la gent que ha treballat a favor del país, de la llengua, de la cultura, de València i del centre del país, com si no hi hagués gent als extrems que també ho fan. A voltes ens hem de dir que ens estimem i que ho fem bé, perquè no ens ho dirà ningú. Hi ha gent que ha dedicat tota la vida a això i se li ha de reconèixer.’ O ara o mai L’associació fa seues les tesis fusterianes de l’ara o mai. Escribano es mostra optimista: ‘Eixe ara o mai és radicalment vigent i molt urgent, no podem badar. Hem d’entendre que cal crear un discurs i una estratègia per a arrossegar la nostra gent. Hem de presentar-ho com un nexe d’unió que no va contra la individualitat de cada persona perquè, avui dia, la realitat ha canviat, és multicultural i el canvi és molt ràpid. Cal ampliar la base i tirar endavant sense complexos. Hem de fer que s’acabe l’exempció? Doncs fem-ho.’ Sobre això, Francesc Ferrer creu que en determinades zones catalanoparlants no tenen consciència de la tasca que s’ha de fer. No tenen eixa concepció que la llengua perilla. ‘L’exemple del Tempir –diu– és necessari per a explicar per a què ens cal la valencianitat, la consciència de país i la importància de la vertebració del territori. Jo fins que no he viscut al sud no he sentit el valencianocentrisme; el sud no existim.’ Després de vint-i-cinc anys de guardar la frontera del sud, el Tempir no perd la força creadora. Escribano dibuixa un futur del país on la cohesió social del territori porte a una realitat en què les qüestions més emocionals, identitàries i simbòliques no siguen una batalla: ‘Que pugues parlar amb total llibertat d’un País Valencià possible, modern, de progrés, en què el valencià tinga el paper que li correspon de cohesió social i que, al mateix temps, respecte les particularitats lingüístiques individuals i comarcals. Tenir un projecte de modernització de la societat per a tot el domini lingüístic, un mercat cultural comú i que ens sentim reconeguts de tu a tu. I que els prejudicis entre els valencians desapareguen, com també el desconeixement cap al País Valencià.’

El Tempir: 25 anys guardant la frontera sud

El 78% dels compromissaris escollits aquest cap de setmana pels afiliats de Ciutadans perquè els representin a l’assemblea general del 14 al 15 de març seran afins a Inés Arrimadas, actual portaveu al congrés espanyol i candidata a la presidència del partit. Concretament la candidatura oficialista, ‘Unidos y adelante‘, ha aconseguit 277 dels 355 compromissaris en joc. La llista de crítics que encapçala Francisco Igea, vice-president de Castella i Lleó, només ha aconseguit 21 delegats, el 5,9% del total. Els 57 compromissaris restants no pertanyen a cap de les dues candidatures. La votació ha comptat amb una participació del 51,67% dels afiliats.

Els afiliats de Ciutadans validen el model continuista d’Inés Arrimadas

Més per Menorca amenaça de blocar el pressupost si no es recondueixen les inversions previstes amb l’impost de turisme sostenible. L’executiva del partit ja ha aprovat el conjunt d’esmenes que presentarà, segons informa IB3. No obstant això, deixa marge fins dijous, quan s’acaba el termini, per a negociar amb el govern i evitar de paralitzar la tramitació dels comptes. El partit és molt crític amb el repartiment de l’impost acordat per la comissió de turisme sostenible i especialment bel·ligerant amb la intenció de destinar deu milions d’euros a ampliar el metro de Palma fins al Parc Bit. Amb les esmenes que volen presentar també pretenen que els projectes ja inclosos al pressupost no es derivin cap a l’ecotaxa, com ha succeït amb el Conservatori de Música o la futura escola d’Hoteleria i Turisme de Ciutadella. Si en 48 hores no hi ha acord, el govern de Francina Armengol es trobarà en un destret, perquè a la comissió d’Hisenda i Pressupostos la majoria depèn de Més per Menorca. Això vol dir que, sumant-hi els vots de l’oposició, el govern no podria aprovar els comptes.

Més per Menorca blocarà el pressupost si no es recondueixen les inversions de l’ecotaxa

La diputada de la CUP Eulàlia Reguant ha anunciat que plantaran cara al Tribunal Suprem espanyol denunciant la presència de Vox com a acusació al judici contra el procés. Reguant ho ha dit després de comparèixer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, on a ella i a l’ex-diputat Antonio Baños se’ls ha notificat una multa de 2.500 euros per haver-se negat a contestar les preguntes de Vox en la seva declaració com a testimonis al Suprem. ‘Entenem que l’ètica i el compromís antifeixista ha d’estar per sobre del que ens ordeni el tribunal. Fèiem un acte d’objecció de consciència i ho defensarem fins al final’, ha dit Reguant. L’ex-diputada ha afirmat que estan ‘convençudes’ que aquest acte d’objecció de consciència ‘s’ha de permetre’ i no ha volgut avançar quin serà el següent pas, ni tampoc si pagarien les multes. Segons que ha dit, aniran ‘pas a pas’ i posaran sobre la taula ‘tots els elements necessaris per a discutir al Suprem que hagi acceptat a Vox com a acusació’. Entre aquestes opcions, ha admès que plantegen la possibilitat de presentar un recurs. Ara, Eulàlia Reguant i Antonio Baños tenen cinc dies per a recórrer la sanció. En menys de 24 hores després dels fets, la CUP va recaptar 25.000 euros per a pagar les multes que es derivin de la decisió de no contestar les preguntes de Vox.

Reguant diu que ‘defensaran fins al final’ la decisió de no contestar les preguntes de Vox

El jutjat d’instrucció 7 de Sant Feliu de Llobregat ha citat a declarar com a investigats Toni Soler i dos col·laboradors del programa de TV3 ‘Està passant’, Jair Domínguez i Magí Garcia (Modgi), després de la denúncia de la fiscalia per injúries greus contra els cossos i forces de seguretat de l’estat arran d’un gag sobre els Mossos d’Esquadra. El jutjat ha obert diligències per un presumpte delicte contra les institucions de l’estat i els ha citat a declarar tots tres el 24 de març. La fiscalia va presentar la denúncia per un gag emès el 16 d’octubre en què es criticava l’actuació policíaca durant les setmanes posteriors a la sentència del Suprem sobre l’1-O i que incloïa imatges de gossos amb cascs de policia i amb projectils de foam. Es jugava amb l’equívoc entre les paraules ‘gossos’ i ‘mossos’ i l’esquetx es tancava culpant-ne els seus ‘amos’, amb una fotografia del conseller d’Interior, Miquel Buch. Tres sindicats dels Mossos i una associació de comandaments van portar el gag a la fiscalia. L’endemà, Soler es va disculpar i va admetre que el gag era ‘poc afortunat’. Quan la fiscalia va presentar la denúncia, fonts de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals van defensar que el gag formava part d’un ‘programa d’humor’ i van demanar que s’entengués ‘en aquest context’.

El jutge cita a declarar com a investigats Toni Soler, Jair Domínguez i Magí Garcia pel gag sobre els Mossos

La batllia d’Agres (Comtat) depèn de la decisió d’un regidor socialista que té un viatge demà per a agafar un creuer per Escandinàvia i l’absència del qual donaria la vara de batlle a PP mentre que si assisteix al ple, permetrà que governi Compromís. Les dues formacions tenen tres regidors, però el PP és la llista més votada, per la qual cosa si el socialista no dóna el seu suport a Compromís, el PP governaria. L’ajuntament, encapçalat fins ara per Josep Manel Francès (de Compromís), havia decidit realitzar el ple d’investidura a les 00.01 del dissabte per a facilitar la presència de l’edil socialista i poder mantenir la vara de comandament. Aquesta decisió va ser recorreguda pel PP i finalment el ple d’investidura en l’Ajuntament d’Agres haurà de celebrar-se entre les 08.00 i les 20.00 de demà, i no a les 00.01 hores com s’havia previst per a evitar que el regidor socialista que té la clau del govern no estigués en la sessió. En les eleccions de maig, PP i Compromís van empatar a tres edils i per això la batllia depèn de l’únic regidor socialista que té un viatge previst per a les 03.00 que li impedia estar present en el ple. La Junta Electoral de Zona ha rectificat perquè el ple ha de celebrar-se dins d’un horari de treball propi dels funcionaris municipals, entre les 08.00 i les 20.00 del dissabte, han precisat les fonts consultades. D’aquesta manera, caben dues opcions: o el regidor socialista perd el vol i vota amb Compromís; o bé, no acudeix al ple i la batllessa seria la candidata del PP, María García, per ser la formació més votada en les eleccions municipals amb 163 vots. Compromís va sumar 149 vots i el PSPV 48. En aquest segon cas, Compromís i PSPV haurien d’esperar juny de 2020 per a poder presentar una moció de censura per a desallotjar la batllessa del PP.

La batllia d’Agres, pendent del creuer per Escandinàvia d’un regidor

Una trentena de dones de la CUP i les organitzacions de l’esquerra independentista i anticapitalista s’han aplegat avui a Barcelona, en un acte en què han reivindicat la doble condició de dones i persones dedicades a la política. Les diputades del grup parlamentari de la CUP han estat les encarregades d’explicar, de manera ben contundent, els insults que havien rebut aquests darrers mesos a les xarxes socials i alguns mitjans pel fet de ser dones i alhora fer política. A tall de testimoni reivindicatiu, Gabriela Serra, Mireia Boya, Eulàlia Reguant, Anna Gabriel i Mireia Vehí han volgut plantar cara als insults i se n’han servit per a fer proclames polítiques. Per això han clamat que eren ‘lletges’, ‘grasses’, ‘putes’, ‘retardades’ o ‘mal follades’ i que alhora es dedicaven a la política i defensaven ‘l’educació i la salut públiques’, ‘la llibertat i dignitat de les persones i dels pobles’, o ‘uns Països Catalans socialistes i feministes’. Vegeu el vídeo ací: I llegiu tot seguit el manifest sencer: «Durant aquests últims mesos hem estat testimonis d’una eclosió masclista especialment visceral en un moment de gran tensió política on les nostres companyes han tingut una projecció mediàtica i un protagonisme, una representativitat i una autoritat polítiques, inusualment significatives, que han fet esclatar els ploms a tota una sociologia que ha vist refutada la seva concepció sobre la funció de les dones en aquesta societat. Hem vist com grans aparells mediàtics al servei d’una manera molt concreta i barroera de fer política, han descarregat tota la seva artilleria contra les nostres companyes a fi de desacreditar-les i desautoritzar-les, en una aposta clarament desencertada que se’ls ha girat en contra, com un bumerang, i que ens ha portat aquí a denunciar aquesta ofensiva fastigosa, masclista i violenta, i a dir que totes som una i que quan ataquen una dona en termes que només tenen a veure amb el fet de ser-ho, estan atacant totes les dones, i que quan ataquen una de les nostres ens estan atacant a totes nosaltres. És per això que, com a militants de l’esquerra independentista, de les organitzacions que conformen el nostre moviment, hem volgut convocar aquesta roda de premsa unitària, per tal de denunciar col·lectivament l’onada d’insults, desqualificacions i menyspreu masclista que com a dones militants hem estat objecte durant els últims mesos, tant a les xarxes socials com als mitjans de comunicació. Som plenament conscients de la situació infinitament més precària i violenta en què es troben la gran majoria de dones que ni tan sols tenen accés a un altaveu que es faci ressò del seu patiment. Dones invisibilitzades, políticament anul·lades, expulsades de la representació política, emmudides, precaritzades, violentades, i tot a conseqüència de la ideologia patriarcal que inunda la nostra societat i ens vol sotmeses per tal de poder domesticar-nos i governar-nos; amb l’objectiu final de forçar-nos a assumir el rol que aquesta societat patriarcal ens té reservat. I és precisament per l’emancipació de totes aquestes dones i de nosaltres mateixes que vam decidir organitzar-nos i lluitar, per enderrocar aquest sistema que ens condemna a ser subalternes, a netejar, cosir, curar, parir, assentir, obeir… sense poder decidir lliurement sobre les nostres vides ni els nostres cossos. En aquest sentit volem compartir les següents consideracions: Els insults i desqualificacions llançats contra les nostres companyes tenen un caràcter clarament polític. No són opinions personals i individuals pronunciades en l’exercici de la llibertat d’expressió, sinó que es tracta d’expressions de caire polític amb un destinatari col·lectiu, vomitades des d’una lògica que pretén negar a les dones la possibilitat que siguem representants de la col·lectivitat, i que és il·lustrativa d’un imaginari paternalista i condescendent que ens condemna a ser representades i governades, mai representants o governants. Aquesta ofensiva s’insereix dins del normal funcionament del patriarcat, que es manifesta a través d’un contínuum en forma de violència simbòlica, econòmica, física, assetjament, maltractament, violació… i que té com a conseqüència més tràgica els feminicidis, els assassinats masclistes de dones, dels que ja en portem tres als PPCC en el que va de 2016. La finalitat de tots aquests comentaris masclistes és convertir les dones no en subjectes sinó en objectes. I és que el fet que la immensa majoria de tots aquests exabruptes es centrin en el nostre físic no fa sinó continuar encapsulant-nos en l’element corporal (versus intel·lectual) a què ens condemna la concepció dicotòmica de dona-natura (cos) / home-cultura (ment). La divergència se centra en el nostre físic i en la nostra manera de vestir, i no pas en el nostre discurs i en la nostra actuació política, de manera que les nostres propostes i lectures polítiques queden desautoritzades i el debat es trasllada al cos. Es dóna, així, una objectificació del cos de les dones (com sempre passa sota el capitalisme patriarcal, on el cos és el principal terreny d’explotació de les dones, i tots els comentaris misògins dels darrers mesos en són una bona mostra). Aquesta objectificació, combinada amb la tradicional pressió estètica i l’intent de subjugació de les dones als motlles de feminitat tradicionals, són una forma no només de descrèdit, d’infantilització, de desprestigi i de menyspreu, sinó que són també un intent de segrestar la veu a les dones, per fer palès que aquest terreny (el públic, el polític, el de la presa de decisions) no ens pertany. Que quedi ben clar, doncs, que no venim a agradar, ni a fer bonic, ni a ser reconegudes pel nostre físic, ni pel nostre caràcter, sinó a lluitar pels nostres drets i pels de la col·lectivitat a què pertanyem i representem, a decidir, a incidir, a prendre i exercir el poder. Volem denunciar, igualment, que el silenci davant aquestes agressions, el sobtat emmudiment de tants i tants comentaristes i opinadors, militants i representants polítics, és un silenci que dóna cobertura i legitima els insults i l’assetjament contra les dones. L’ofensiva centrada en les nostres representants polítiques és una expressió més del masclisme que enverina tots els àmbits de la societat, en general, però especialment el polític, la finalitat de la qual és atemorir les dones referencials, apoderades i combatives, així com disciplinar les dones que gosin defugir el rol socialment assignat i llençar un avís extensiu al conjunt de les dones, perquè tinguin clares les conseqüències de no sotmetre’s. Tot això està tenint lloc en un context d’agreujament de l’ofensiva patriarcal del capitalisme neoliberal, entre altres coses perquè la seva aposta pel desmantellament dels serveis públics necessita de dones submises i obedients que facin de manera gratuïta les feines que anteriorment assumien les institucions. En l’actual context de ‘procés’ independentista resulta més evident que mai la necessitat que aquest procés serveixi per canviar-ho tot, incloent-hi les relacions patriarcals de dominació, per la qual cosa és urgent que les dones s’incorporin als diferents espais de participació i decisió lligats a aquest procés així com a futurs possibles esdeveniments del mateix. Les nostres reivindicacions no són complementàries, ni la contradicció patriarcat versus vida n’és una de secundària (o terciària). Les nostres reivindicacions són absolutament vertebrals, i la lluita feminista és tant indestriable de la lluita per l’emancipació nacional com ho és de la lluita per l’emancipació social. Així doncs, una independència que serveixi a les dones ha de permetre crear una república feminista, en què les dones podem participar lliurement i podem decidir sobre tot allò que ens concerneix, una república que garanteixi l’exercici efectiu i només nominal del dret a una vida digna i plena. I perquè això sigui possible, les dones ens hem d’organitzar i hem de lluitar. Hem de participar plenament en el debat i en l’activitat política. I ho hem de poder fer sense haver de ser insultades i assetjades per fer-ho. En conclusió, ens insulten individualment, però nosaltres responem col·lectivament, perquè sabem que quan n’ataquen una ens volen sotmetre totes, i per això cridem que som manada i que si en toquen una, ens toquen a totes. Que totes som una. Que totes som l’Anna, la Gabriela, la Natàlia, l’Eulàlia, les companyes de Gràcia encausades per penjar pancartes contra la llei de l’avortament, i la Naty en vaga per exigir unes condicions laborals dignes, i les companyes de Palma imputades per denunciar la llei de l’avortament, i les dones que diàriament reben cops dels seus companys, i les que cobren un 20% menys per fer la mateixa feina que els homes, i les joves que es veuen condemnades a sotmetre’s a avortaments clandestins, i les estudiants que pateixen violència masclista als centres d’ensenyament i no saben on recórrer, i les dones que són assetjades al carrer, i les que es veuen obligades a aguantar situacions masclistes a la feina perquè necessiten els diners, i les que són criminalitzades per exercir el treball sexual, i les que han d’assumir totes les tasques de cura que han estat expulsades del sistema públic a conseqüència de les retallades neoliberals, i les 800.000 dones en risc d’exclusió social… En definitiva, som militants feministes, dones organitzades per combatre aquest sistema patriarcal capitalista que ens vol relegar a un rol exclusivament ornamental dins de l’espai on es decideix sobre la nostra vida, i estem aquí per ser agents actius en la construcció d’una societat lliure, és a dir, feminista.» Alerta Solidària Arran Coordinadora Sindical (COS) CUP – CC Endavant (OSAN) SEP

‘Sóc puta, grassa, lletja, retardada i mal follada, i faig política’: la CUP es reivindica contra el masclisme

Si feu clic a la imatge us podeu descarregar el VilaWeb Paper especial en obert. VilaWeb s’afegeix a la vaga feminista convocada amb motiu del Dia Internacional de la Dona. Els homes es faran càrrec d’atendre els serveis mínims del diari. Avui publiquem un dossier especial titulat ‘Vaga feminista: la lluita continua’. Tal com hem fet en dies semblants, durant tot el dia només informarem sobre les notícies relacionades amb la vaga i de les mobilitzacions que hi hagi a tot el país. Us podeu descarregar el VilaWeb Paper especial: ‘Vaga feminista, la lluita continua‘, un monogràfic dedicat al 8-M.

VilaWeb s’afegeix a la vaga feminista del 8 de març

Els membres del govern que viuen exiliats expliquen avui als partits independentistes i a les associacions els plans per al Consell de la República, en què han treballat molt especialment el president Puigdemont i el conseller Comín. A la reunió, a més del president Puigdemont i del president Torra, han assistit representants de partits i de les associacions. Per part d’ERC, és el president del grup parlamentari Sergi Sabrià qui hi ha assistit, tal i com ha informat la portaveu republicana Marta Vilalta. ‘Hi som, hi hem estat i sempre serem en aquelles taules de negociació i diàleg que ens permetin compartir estratègies i fer passos per caminar cap a la materialització de la República’, ha dit Vilalta. L’ANC i Òmnium han assitit també a la trobada. Per part de l’Assemblea el representant és el vice-president Josep Cruanyes, segons ha confirmat l’entitat a VilaWeb. Òmnium no ha precisat qui enviava a la reunió. Per la seva part, la CUP ja va dir divendres que no hi assistiria. Un cop acabada la reunió, el president Puigdemont i el president Torra compareixeran per a informar-ne.

Puigdemont i Torra compareixeran després de la reunió amb partits i entitats a Waterloo

La secció quarta de la sala contenciosa administrativa del Tribunal Suprem espanyol ha sentenciat contra un recurs presentat per un grup de diputats i ex-diputats de JxSí i la CUP del Parlament de Catalunya contra l’ordre de dissolució de la cambra amb l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, que va anar seguida de la convocatòria imposada de les eleccions del 21-D. VilaWeb ha tingut accés a la sentència del Suprem, que a més condemna el grup de diputats i ex-diputats de la cambra a pagar les costes judicials del procés. El tribunal sosté que l’ex-president espanyol Mariano Rajoy va substituir el president de la Generalitat després de la destitució de Carles Puigdemont i que, com a tal, tenia la capacitat de dissoldre el parlament i convocar eleccions, prevista a l’estatut. A més, la sentència diu que hi ha dos recursos contra el 155 –un del parlament i un de Podem– interposats al Tribunal Constitucional espanyol i que haurà de ser aquest tribunal que resolgui sobre la constitucionalitat de l’ús del 155. El TC encara no s’hi ha pronunciat. El Suprem refusa que s’hagi vulnerat l‘article 23.2 de la constitució espanyola, relatiu al dret de participació i de representació política, tal com sostenia el recurs, i dóna la raó a l’advocacia de l’estat espanyol i a la fiscalia, que hi havia presentat al·legacions. Tanmateix, no argumenta per què l’aplicació que va fer-se del 155 no vulnera aquest dret. A més, remarca que la convocatòria de les eleccions del 21-D va complir tots els requisits legals i que tots els partits polítics van concórrer-hi. També diu que els resultats no van qüestionar-se i que van donar lloc a la investidura d’un nou president de la Generalitat. No obstant això, el recurs feia referència a la vulneració de què van ser víctimes els diputats que van perdre l’escó amb la dissolució del parlament del 27 d’octubre. El recurs van presentar-lo conjuntament Germà Gordó, Roger Torrent, Antoni Balasch, David Bonvehí, Montserrat Candini, Magdalena Casamitjana, Antoni Castellà, Violant Cervera, Adriana Delgado, Chakir El Homrani, Maria Assumpció Laïlla, Àngels Ponsa, David Rodríguez, Maria Rosell, Maria Dolors Rovirola, Benet Salellas, Marc Sanglas, Jordi-Miquel Sendra, Teresa Vallverdú i Montserrat Vilella. Blindatge del parlament JxCat i ERC volen blindar el parlament amb la reforma del reglament que s’elabora durant aquesta legislatura. Els partits independentistes pretenen reforçar les garanties d’inviolabilitat i integritat de la cambra establint que la dissolució només pugui fer-la el president de la Generalitat, ‘d’acord amb la llei’. La proposta vol protegir la cambra contra les constants amenaces dels partits de la dreta espanyola de tornar a aplicar l’article 155. Aquesta mesura –criticada pel PSC, el PP i Cs– es recull al reglament de l’Assemblea d’Extremadura, en la qual s’inspira la proposta dels partits independentistes.

Primera sentència sobre el 155: el Suprem avala la dissolució del parlament

Els Mossos d’Esquadra han detingut un membre del CDR de Badalona en el marc d’una investigació judicial sobre les protestes contra la manifestació de Jusapol el 29 de setembre a Barcelona. Els Mossos han confirmat la detenció, però no han facilitat més detalls per les diligències judicials. Els CDR han convocat una concentració de suport al detingut davant la comissaria de la policia catalana a Badalona. 🚨ATENCIÓ🚨 – S’acaben d’emportar a declarar una persona de #Badalona per protestar el dia 29/O en contra de #Xusmapol. CONCENTRACIÓ DE SUPORT del @CDRBadalona ara mateix a la Comissaria dels @mossos de Badalona (Av. de Pomar, 3-5). #ProuRepressió #OrganitzemRepública pic.twitter.com/uQ5XUhJrmf — CDR Badalona 🎗 (@CDRBadalona) November 21, 2018

Detenen un membre del CDR de Badalona per les protestes contra la manifestació de Jusapol

El Tribunal Consitucional espanyol (TC) ha suspès l’entrada a presó dels ultres que van assaltar el centre cultural Blanquerna, a Madrid, durant la celebració dels actes institucionals de l’Onze de Setembre del 2013. El TC ha acceptat els recursos d’empara de la defensa i ha mantingut els ultres en llibertat. Els assaltants, que van ser condemnats a penes de quatre anys de presó pel Tribunal Suprem, ja havien aconseguit que l’Audiència de Madrid i el mateix Tribunal Suprem ajornessin la seva entrada a la presó. Ara és el mateix TC qui paralitza aquest ingrés, la suspensió del qual no té data de caducitat i queda establert fins que el TC resolgui els recursos, cosa que els magistrats prometen de fer ‘en el termini més breu’ possible. A les seves interlocutòries, els magistrats argumenten que, malgrat que la llei estableix que la interposició d’un recurs d’empara no suspèn els efectes d’una sentència, sí que permet de deixar-la sense efecte si ‘perjudica de manera que pot fer que es perdi la finalitat de l’empara’, sempre que aquesta suspensió de la condemna ‘no ocasioni una pertorbació greu en l’interès constitucionalment protegit, ni en els drets fonamentals o les llibertats públiques d’una altra persona’. En aquest cas, segons els jutges, concorren els requisits que exigeix la jurisprudència constitucional per a atorgar la suspensió de l’execució de les penes. Sostenen que no s’acrediten riscs certs sobre l’efectivitat de l’acció de la justícia, perquè els recurrents han estat a plena disposició dels òrgans judicials’ i han afrontat el pagament de les responsabilitats civils fixades.

El Tribunal Constitucional espanyol suspèn l’entrada a presó dels ultres que van assaltar el centre Blanquerna la Diada del 2013

El baròmetre d’abril del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) manté el PP com a primera força política, amb una estimació de vot del 24%, però ja només treu 1,6 punts al segon classificat, Ciudadanos, que puja fins al 22,4% i supera el PSOE (22%). La quarta plaça és per a Units Podem i les seves confluències, que marquen un 19,6% en estimació de vot. El sondatge es va realitzar en els primers dies d’abril, en plena crisi política a la Comunitat de Madrid, quan ja havia saltat la polèmica del màster de Cristina Cifuentes, però abans que acabés dimitint després de sortir un vídeo d’un suposat furt el 2011. Aquest sondatge mostra uns resultats molt diferents als estudis privats encarregats pel Periódico o El Español. Tots dos donaven una àmplia victòria al partit de Rivera. En l’estudi del Periódico, publicat a principi d’abril, s’atorgava al partit taronja entre 110 i 114 diputats, trenta més que el PP (79-82).

Ciutadans no supera el PP segons el baròmetre del CIS

‘Espanya ha enviat l’euroordre de detenció en castellà i Finlàndia ha respost que faci el favor de tornar-la a enviar, però en anglès. Les coses s’han de fer bé’, han explicat a VilaWeb fonts parlamentàries finlandeses. Això pot allargar els tràmits burocràtics en un moment clau, perquè asseguren en aquests moments Puigdemont es troba a Finlàndia, però la seva tornada a Bèlgica és prevista d’ací a poc temps. ‘En aquests moments, Puigdemont continua la seva visita privada a Finlàndia. Les seves trobades públiques van acabar ahir divendres. Segons allò que sabem, si la justícia finlandesa rep l’euroordre en anglès i decideix convocar-lo, ell s’hi presentarà. Ho haurem de veure, però. Faltarà que arribi i que la justícia consideri oportú citar-lo’. Mostres de suport Diversos parlamentaris finlandesos han mostrat el seu suport al president als seus comptes personals de Twitter. Hi demanen que en cap Finlàndia retorni Puigdemont a Espanya, sinó que el deixi lliure. És el cas de Mikko Kärnä i Hanna Sarkkinen: Finland must say no to #Spain. We defend human rights, democracy and human rights. So does president @KRLS of #Catalonia. Spain is a francoist tyranny. Not real democracy. https://t.co/AXYXLkBt1Z — Mikko Kärnä (@KarnaMikko) March 24, 2018 La diputada finesa @HSarkkinen demana al seu país que no extraditi el President Puigdemont. https://t.co/7KaM0naoyw — Aleix Sarri Camargo (@aleixsarri) March 24, 2018

Espanya envia l’euroordre en castellà i Finlàndia respon que la redacti en anglès

El Banc Central Europeu (BCE) ha decidit de donar més flexibilitat en el tractament dels actius morosos perquè els bancs de l’Eurozona puguin donar ‘plenament’ suport a les garanties i moratòries aprovades pels estats per combatre els efectes del coronavirus. L’objectiu de la mesura és evitar que els bancs deixin de donar préstecs davant el temor que empreses i famílies no els puguin pagar. Així, el BCE flexibilitza de forma temporal la classificació dels préstecs de ‘pagament improbable’ quan el deute estigui sostingut pels avals públics anunciats pels governs.

El BCE rebaixa les exigències als bancs perquè prestin diners amb més facilitat

La Plataforma por las Garantías Ciudadanas és una associació que aplega afiliats i ex-militants de Ciutadans, crítics amb la direcció d’Albert Rivera. I el 2 de març proppassat van presentar una denúncia contra el partit a la fiscalia anticorrupció ‘per si hi hagués indicis de l’existència d’un finançament il·legal o una altra mena de delicte contra l’administració pública’. Segons que publica el diari El Mundo, han presentat aquesta denúncia perquè consideren que la ‘carta ètica i financera’ que el partit obliga a signar a tots els seus candidats pot constituir una il·legalitat en la forma de finançament. Concretament, expliquen que ‘es duu a terme aquest possible finançament mitjançant les assignacions públiques als grups polítics dels ajuntaments, les diputacions i els parlaments autonòmics.’ Ciutadans fiscalitza els ingressos dels seus càrrecs públics perquè financin el partit, però hi ha una clàusula en la carta ètica i financera que diu: ‘Dedicar els ingressos que es poguessin obtenir per als grups parlamentaris o municipals al pagament de crèdits que el partit hagués pogut contreure per a fer front a les despeses de les respectives campanyes electorals.’ La plataforma crítica considera que la finalitat de les aportacions públiques per als grups municipals són per a ‘despeses de funcionament’. Això pot contravenir la llei de finançament de partits, segons que diuen. També es queixen que les assignacions als grups municipals i parlamentaris no són controlades per aquests grups, sinó per la direcció del partit. I ‘podria haver-hi la circumstància’ que es destinessin diners ‘al pagament de crèdits’ per al finançament de les campanyes electorals.

Els crítics de Ciutadans denuncien el partit per possible finançament il·legal

El poble del president Carles Puigdemont, Amer (Selva), es prepara per boicotar la visita d’avui de Ciutadans. I ho volen fer amb la indiferència. De fet, s’ha anul·lat una botifarrada convocada pels CDR com a protesta per la visita de la formació d’Arrimadas, que ha convocat militants i simpatitzants perquè acompanyin els diputats que s’hi desplaçaran. Les darreres hores, l’ANC d’Amer ha demanat els veïns que facin vida normal, que no facin cas de la provocació de Ciutadans i, sobretot, que omplin els carrers de Barcelona cap al tard. Al poble de Puigdemont han extremat les precaucions per a evitar qualsevol topada amb Cs, que ha convocat un acte a les 12.00 a la plaça de la Vila. Dues hores després sortiran els autobusos d’Amer cap a Barcelona per assistir a la gran manifestació contra el judici. Aquesta hora calculen que els visitants ja hauran abandonat Amer. En tot cas, el lloc d’on surt l’autobús és allunyat de la plaça de la Vila. No és el primer acte de provocació del partit d’Arrimadas, que defensa que l’espai públic ‘és de tots’. Fa poques setmanes, i tot i no ser benvinguts, van visitar el poble de la consellera Dolors Bassa, Torroella de Montgrí (Baix Empordà). Hi van anar per atendre la premsa i més d’un centenar de persones van protestar contra la visita. El coordinador local de Ciutadans, Pere Cuadros, va denunciar el portaveu de la CUP per amenaces. Aquell dia, el regidor de Cs de Blanes Sergio Atalaya va rebre un cop de llauna al nas. Amb motiu d’aquest acte de Ciutadans, Puigdemont ha volgut recordar a Twitter que la seva vila és hereva ‘d’una llarga tradició de pau, no de conquesta’: A Amer es va signar al segle XV el Compromís d'Arbitratge en el conflicte Remença. El Llibre del Sindicat Remença il·lustra aquell intent de mediació. És l'únic document català al Memory of the World Register UNESCO. Som hereus d'una llarga tradició de pau, no pas de conquesta. — Carles Puigdemont (@KRLS) February 15, 2019

Els veïns d’Amer, poble de Puigdemont, boicotaran la visita de Ciutadans

Barcelona s’ha rendit, una vegada més, a Bruce Springsteen. El ‘Boss’ ha confirmat dissabte a la nit el seu idil·li amb la ciutat oferint un concert de tres hores i mitja, en què ha repassat una trentena de clàssics acompanyat de The E Street Band. L’actuació és emmarcada en la ronda mundial de commemoració del 35è aniversari de l’àlbum ‘The River’, publicat originalment el 1980 i reeditat l’any passat, i és la primera parada a Europa. El concert ha tingut un component nostàlgic, perquè arriba 35 anys després del seu primer concert a la capital catalana, el 21 d’abril de 1981 al Palau d’Esports. Malgrat el ruixat que ha caigut a la ciutat poques hores abans del concert, a partir de les 21.00 el ‘Boss’ ha regnat una nit en què el cel no ha deixat escapar cap més gota. Amb un ‘Hola Barcelona, hola Catalunya!’, Bruce Springsteen ha encès un Camp Nou ple a vessar, que l’ha ovacionat des de la primera cançó en un escenari auster flanquejat per una bandera catalana i una d’americana: .@springsteen : hola Barcelona! Hola Catalunya! #thanks #TheBoss pic.twitter.com/aV21xboJvh — Marga Payola (@margapayola) May 14, 2016 A diferència de la ronda que l’ha portat a fer 37 concerts als Estats Units i que continuarà a l’estiu una vegada hagi conclòs el periple europeu, Springsteen no ha tocat el disc ‘The River’ seguit. De fet, el cantant ja va anunciar en el darrer concert en terres nord-americanes al pavelló Barclays Centre de Brooklyn, a Nova York, al final d’abril que deixaria d’oferir íntegrament el doble àlbum en els seus pròxims directes. El ‘Boss’ ha començat entonant ‘Badlands’ quan encara hi havia llum de dia i no ha parat d’encadenar cançons durant les tres hores i mitja, amb el disc ‘The River’ com a esquelet principal. Només en la primera mitja hora ja havia repassat part de l’àlbum i alguns dels seus èxits –molts del disc ‘Born in the USA’– com ‘No surrender’, ‘My love will not let you down’, ‘Ties that bind’, ‘Sherry darling’, ‘Jackson cage’, ‘I’m going down’ i ‘Hungry heart’, moments en què ha aprofitat per desplaçar-se per la pista, enmig d’un passadís entre els milers de fans que l’aclamaven. ‘Glory days’, ‘Lonesome day’, ‘Because the night’, ‘Brilliant disguise’ i, finalment, ‘The rising’ han completat una segona hora de concert, amb un so que ha anat millorant a mesura que avançava el repertori. ‘Purple rain’ en homenatge a Prince, ‘Born in the USA’, ‘Born to run’ i ‘Dancing in the dark’ han acabat de seduir el públic del Camp Nou quan s’encarava ja la recta final del concert, en què ha fet referència al títol de Lliga guanyat pel Barça a Granada poques hores abans. ‘Twist and shout’, ja amb els llums de l’estadi encesos, ha acomiadat una nit en què Springsteen ha reafirmat la seva passió pel rock. Catalunya, lloc de partida de la ronda europea Barcelona ha engegat la ronda europea per a celebrar dels 35 anys de la publicació del ‘The River’ recollit en una capsa commemorativa que va sortir a la venda el 2015. Ha estat també 17 anys després que el 1999 també arrenqués la ronda mundial ‘Reunion Tour’ al Palau Sant Jordi i que el va portar de nou a la carretera amb la E Street Band després d’una dècada, i 35 anys després del seu primer recital a Barcelona, al Palau d’Esports. Des d’aleshores, el ‘Boss’ ha tocat a la capital catalana, incloent-hi un parell de concerts al Palau Olímpic de Badalona, els anys 2005 i 2006. Les portes del Camp Nou es van obrir al voltant de les sis de la tarda i es van formar llargues cues per a entrar a l’estadi. De fet, la promotora Doctor Music ja havia alertat fa alguns dies que els controls per a accedir al recinte serien exhaustius per la situació d’alerta antiterrorista arran dels atemptats de París. Tres dies de proves de so Els veïns del barri de les Corts han pogut sentir des de dijous Springsteen al Camp Nou, fent proves de so prèvies al concert, tocant peces com ‘Badlands’, ‘No surrender’, ‘Sherry Darling’, ‘High Hopes’ i ‘Independence Day’, a més de ‘The Ties that bind’, que dóna nom a la capsa commemorativa dels 35 anys del ‘The River’.

‘Hola Barcelona, hola Catalunya’: Bruce Springsteen confirma l’idil·li amb la capital catalana

Lluís Puig: ‘On és el PSC? Si us plau, algú que li faci arribar la meva demanda. Com pot ser que el PSC no estigui aquí per a parlar de cultura? M’esperava trobar-los aquí asseguts.’Una setmana després de la compareixença dels presos polítics, el president Carles Puigdemont; la secretària general d’ERC, Marta Rovira; el conseller Lluís Puig i l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya intervindran avui a la comissió d’investigació del 155 al Parlament Catalunya. També havia de comparèixer l’eurodiputada Clara Ponsatí, però per problemes d’agenda finalment no ho farà. En la sessió també han estat citats l’ex-president del senat espanyol Pío García–Escudero i l’ex-portaveu del PP a la cambra alta Ignacio Cosidó que previsiblement no hi assistiran. Segons l’horari previst, el primer a intervenir davant la comissió serà el president Puigdemont a les 9 hores. Aproximadament una hora i mitja després, a les 10.30 hores, està convocat el conseller Lluís Puig. Llavors serà el torn de l’ex-diputada Mireia Boya i, finalment, cap a les 13.30 hores compareixerà Marta Rovira.

Marta Rovira compareix per videoconferència a la comissió del 155

Joan Carles Gallego (1954) és titulat en econòmiques per la Universitat de Barcelona. Ha estat mestre i director d’institut durant tretze anys. L’any 2008 va ser escollit secretari general del sindicat més gran de Catalunya, Comissions Obreres, que té uns 150.000 afiliats. Gallego rep VilaWeb pocs dies abans del Primer de Maig al seu despatx de la Via Laietana de Barcelona. Al seu costat hi ha una crossa, perquè va tenir un accident amb la moto, una escúter Honda. Viu de lloguer. Parla català, castellà, i francès per sortir del pas. No té fills ni és casat. I respon totes les preguntes amb calma. —Heu treballat fora del sindicat? —Sóc professor. He fet de professor de l’any 1977 fins a l’any 1990. He fet de tot: professor, tutor, cap de departament, secretari i director. I a sempre que puc faig alguna col·laboració. L’ensenyament és una cosa que m’agrada. —El lema d’aquest Primer de Maig és ‘Contra la pobresa salarial i social’. —Sí, és la fotografia de la realitat: la pobresa i la desigualtat s’han instal·lat en aquesta societat. Hi ha gent que, tot i treballar, és pobra. A Catalunya hi ha al voltant de 107.000 llars sense cap ingrés. Un 25% de persones pobres. I un 30% d’infants són pobres. Aquesta és la pobresa social. I la pobresa laboral vol dir que hi ha un 12% de gent amb feina, però que no arriben a final de mes. Treballadors amb feines de 4 hores el dia, d’una setmana el mes, o que viuen en una família on la resta de membres no treballen. El lema descriu la imatge. Aquest 1 de maig denunciem la situació, però també que si hi ha creixement econòmic, no arriba als treballadors. Aquest 1 de Maig diem que ens toca passar a l'ofensiva i recuperar algunes de les qüestions que hem perdut. —Els sindicats grans són pocs combatius. Segur que us ho diuen. —No és més radical qui més crida, sinó qui més aconsegueix. No és més revolucionari qui més crida, sinó qui més transforma la realitat. Si agafem un període llarg de la nostra història, hem aconseguit moltes coses. També hem perdut moltes de les coses que havíem aconseguit. Per exemple, es volia liquidar la negociació col·lectiva. I no ho han aconseguit. Ara, és cert que alguns dels continguts dels convenis col·lectius han empitjorat. Però els convenis continuen existint i donen cobertura. Potser són convenis pitjors, però hem pogut resistir. Aquest 1 de Maig diem que ens toca passar a l’ofensiva i recuperar algunes de les qüestions que hem perdut. —Una de les vostres obsessions és augmentar el salari mínim. —França té un salari mínim de 1.300 euros. Hi ha països europeus que arriben a 1.700. El nostre és de 655 euros. I França no té el doble de PIB que nosaltres. Ni són el doble de productius que nosaltres. Però tenen el doble de salari mínim. Nosaltres apostem pel que diu la Carta Social Europea, que pretén un salari mínim que sigui el 60% del salari mitjà. En el nostre cas, seria un salari mínim d’uns 1.000 euros. El salari mínim és un element de justícia social. —El capitalisme es pot reformar, o s’ha de canviar per una altra cosa? —El sindicalisme en si actua en el sistema capitalista amb la voluntat de transformar el capitalisme. El fet sindical és que els treballadors s’organitzen per defensar els seus interessos. Per redistribuir de manera justa la riquesa que el treball crea. Això va en la línia de flotació del capitalisme, que diu que la riquesa que el treball crea és apropiada per al propietari, i el treballador en queda exclòs. El sindicalisme ho trenca, això. El sindicat va contra la lògica del sistema però no es proposa de fer la revolució. Això és més en l’esfera del fet polític. El sindicat ha de posar les bases objectives que han de permetre que aquesta societat pugui avançar cap a una situació on no hi hagi explotació per part d’uns pocs. —En el model alemany de sindicat, si no ets un afiliat, no reps les millores del conveni. Aquí no passa. Voldríeu que també passés aquí? —El model alemany no m’acaba d’agradar. Prefereixo un model d’afiliació voluntària. Del model alemany sí que m’agrada que han evitat la divisió sindical. El nostre model l’ha afavorit. L’any 1978 CCOO va apostar per una única central sindical que en l’interior fos diversa, però que actués com un sindicat únic. Això no va ser possible, perquè els poders econòmics van veure que era el pitjor que els podia passar. Van preferir diversos sindicats que competissin entre ells. I passa el que passa: els empresaris, els governs, se’n riuen quan ens barallem entre nosaltres. Utilitzen aquesta divisió. I ara, la veritat, creiem que tornar enrere a la història és complicat. Però sí que hem plantejat el concepte d’unitat d’acció. Posem-nos d’acord si signem o no els convenis. I al final, parlem amb els treballadors, que siguin ells que acabin decidint. A les empreses no signes un conveni si no ho has discutit amb els treballadors. —A autobusos de TMB de Barcelona CCOO i UGT van signar un pre-acord sense consultar-ho abans. És després que els treballadors en referèndum van dir que no. —A autobusos hi ha set sindicats amb posicions diverses. Allò que dèiem. I sí, va haver-hi un pre-acord i dos sindicats van dir que no. La resta va signar. I després vam sotmetre el pre-acord a referèndum i va sortir que no. Amb la llei a la mà, els sindicats podríem haver signat el pre-acord sense referèndum. En aquest cas es va votar, i ara els sindicats hem reobert la negociació. —Aquestes vagues són importants, i no tant l’1 de Maig? —Malauradament, les vagues que es visualitzen són les que surten als diaris. Com aquesta, Però aquí n’hi ha una que ha passat desapercebuda, i que ha durat 198 dies. A. J. Ruz. És una empresa de neteja a les comarques de Girona. Vint-i-dos treballadors en vaga solidària perquè el delegat sindical havia estat acomiadat. 198 dies de vaga. I al final s’ha més o menys guanyat. O el conflicte de Valeo. Però al final es visualitzen conflictes mediàticament sucosos, com el de TMB. —Va haver-hi molta polèmica perquè Joan Coscubiela formava part del consell assessor d’Endesa. He vist que també hi sou. —Hi sóc. Aquí hi ha una contradicció: s’ha volgut desqualificar la presència dels sindicats en els consells d’administració, però per una altra banda ens emmirallem en Suècia, Alemanya, el nord. Doncs allà els sindicats són als consells d’administració. I tenen dret de veto en alguns casos. Perquè als treballadors ens interessa ser allà on es decideix. Volem ser-hi per a incidir, i dir-hi la nostra. Un model de més participació crec que és bo. En el cas d’Endesa no és consell d’administració, sinó assessor. Endesa volia persones del món civil (universitat, sindicats, etc.) perquè poguéssim dir com vèiem el paper d’aquella empresa des del punt de vista social, no de conflictes laborals. És útil ser-hi, o no és útil? A nosaltres ens ha permès de situar alguns elements de crítica. Per exemple, sobre la pobresa energètica hem dit al consell d’Endesa que no pot ser que l’empresa talli la llum a la gent. O vam poder incidir en una vaga d’empreses que fan el manteniment de la xarxa d’Endesa per tal que el servei es fes en condicions. Dos exemples d’elements crítics. —Alguns us compraran aquesta visió. Alguns altres tindran por que us hagin comprat. —Si pensen que ens han comprat… No sé si dec ser fàcil o difícil de comprar, però per deixar-me anar a una reunió on puc dir el que bonament em plagui segons els interessos dels treballadors… A mi no em compren amb tanta facilitat. Passa que pot haver-hi algú que pensi que és millor no anar-hi. I això és pensar que val més que siguin ells, els poderosos, que vagin decidint les coses sense interferències. I interferir tampoc no vol dir que aconsegueixis els teus objectius. —Endesa continua tallant la llum. —Però pots anar molestant. Pots anar dient la teva. Situant els elements. Crec que renunciar a aquests espais a la llarga no serà bo. I seria ideal buscar mecanismes que et donessin més capacitat de decidir coses. Si no hi som, no podrem decidir. Ara, tampoc. Però si més no tenim una posició. I això també és una guerra de posicions. —I quant cobreu, si es pot saber? —Cobra el sindicat, no jo. Diria, sense saber-ho del tot, que són uns 600 euros o 1.000 euros per reunió. Unes deu reunions l’any. —En el debat Catalunya-Espanya, Joan Carles Gallego s’hi troba còmode? —Em trobo còmode en la posició que defensem com a sindicat. I ho vam fer el 2012: aquí hi ha un conflicte polític real. I no es pot amagar. La identitat nacional de Catalunya és la que és. I aquests darrers anys hi ha hagut processos de centralització política per part del govern actual, i en part, de l’anterior. Rere la recentralització hi ha una opció ideològica neoliberal, perquè l’existència de comunitats autònomes amb moltes competències, per exemple en salut, dificulta la mercantilització. Hi ha molt més control polític des de la proximitat. Dit això, aquest conflicte només es pot resoldre políticament, no judicialment. I dos: l’actual marc té el seu esgotament. Això diu CCOO. Però a l’hora de determinar quina és la solució, nosaltres diem que sigui la gent que ho digui. Aquesta és la nostra posició. Però també estem confederats amb Espanya, i a Europa. I hem aconseguit que el diagnòstic es comparteixi. Passa que ells, a Madrid, diuen que l’alternativa és aprofundir un model federal i nosaltres aquí diem, i mantenim, el dret de decidir. Per nosaltres ha estat molt important que la Confederació també hagi vist l’esgotament del model. —I què en penseu: dins CCOO hi ha més independentistes ara que no pas abans? O hi ha més federalistes que no pas abans? —Crec que a Comissions Obreres ara hi ha més independentistes que fa deu anys, sí. I n’hi ha perquè d’aquest tema se’n fa molt debat. Però no ha interferit en el debat sindical. S’ha entès que aquesta decisió política no afecta l’estratègia sindical. Ara, no te’n sabria pas dir les xifres exactes. —Personalment no us mullareu? —No. Sóc secretari general d’un sindicat molt divers i a mi no em toca decantar-me. —Com a secretari general teniu límits de mandats? —L’organització marca dos mandats màxim, i un tercer en casos especials. Jo el 2017 arribaria als dos mandats. Discutirem col·lectivament què fem al congrés del març del 2017. Tornant de l’estiu haurem de decidir. A CCOO tenim gent molt preparada per a acceptar aquest càrrec. Però fins que no decidim col·lectivament, no penso dir-te res sobre què farem.

Joan Carles Gallego: ‘A mi no em compren amb tanta facilitat’

Pietro Bartolo (Lampedusa, 1956) el coneixen com el metge de Lampedusa. Durant un munt d’anys, ha estat l’únic professional que s’ha fet càrrec del petit hospital de l’illa. Al principi atenia els pescadors de sempre i algun turista, però a partir de 1991, també a nouvinguts de l’Àfrica i Llevant. D’aleshores ençà, els drames de la immigració han marcat la seva vida i carrera professional. Ara, conjuntament amb la periodista Lidia Tilotta, publica Llàgrimes de sal (Ara Llibres), on relata algunes de les experiències viscudes durant aquests vint-i-cinc anys de lluita per a salvar vides arran del mar. Durant l’entrevista, Bartolo parla a poc a poc. Se’l nota cansat. La promoció del llibre li menja tot el temps, però el consumeix encara més explicar algun dels testimonis que porta a dins. ‘Recordar algunes històries és una catarsi. Les torno a viure i em toquen com la primera vegada’, explica després d’emocionar-se. Agafa una mica d’aire, es frega els ulls i reprèn la història. Les paraules trontollen, però no pas el significat. —Sou fill d’una família de pescadors i sempre heu tingut un vincle molt fort amb el mar. Què penseu ara que la Mediterrània s’ha convertit en un drama humanitari? —Per a nosaltres el mar és la vida. A Lampedusa tots som fills de famílies de pescadors, i el mar és la font que ens permet de subsistir. No només són els peixos, també és el turisme. La gent no visita Lampedusa per veure’m a mi, sinó per gaudir d’una illa preciosa, extraordinària. El mar és la vida i ha de continuar així. No pot ser un cementiri. Cada mort al mar és una tragèdia per a nosaltres. No fem diferències. Pot ser un parent, pot ser un immigrant… Per a nosaltres, és una persona. És una tragèdia. D’això a Lampedusa en diem fuoccoammare, perquè quan el mar mata és com si les aigües cremessin. —Fa més de vint-i-cinc anys que treballeu a primera fila. Heu notat alguna mena d’evolució en el fenomen migratori? —El gran canvi és arran del naufragi del 3 d’octubre de 2013, on van morir 360 persones en un sol dia. Fins aquell moment, els vaixells arribaven a la costa de Lampedusa. Eren unes barcasses de fusta que jo anomeno carretons del mar. Eren velles, però no eren gens precàries. Eren resistents i robustes. Ara bé, si tenien capacitat per a 100 persones, els traficants hi encabien 400, 500 o fins i tot 800. I aleshores sí que eren inestables i un autèntic perill. Era un miracle que poguessin creuar la Mediterrània. —I el 3 d’octubre de 2013, tot canvia… —Sí, la tragèdia era enorme. Itàlia va dir prou i va crear l’operació Marenostrum. Es van portar els vaixells de rescat fins al límit de les aigües territorials líbies. A només vint milles nàutiques de les platges. L’objectiu era evitar més drames, perquè cada dia hi ha més morts. Ara Europa, amb Frontex, ha agafat el relleu amb l’operació Tritó. També s’ha de reconèixer la feina de les ONG. Els traficants han aprofitat aquest canvi de posició per a fer negoci. Han deixat de comprar vaixells de fusta i robustos. Són massa cars. Ara els immigrants surten de les platges amb barquetes de goma de producció xinesa que no valen res. No tenen quilla i es desinflen amb un obrir i tancar d’ulls. És un trajecte molt curt, però més perillós. —No tenen escrúpols. —Només els importen els beneficis. Ells ja no viatgen en les barques. És igual si no són estables o fa mala maror. Marquen una direcció i llencen la gent al mar. Diners, només diners. —Les patologies que tracteu han canviat? —D’ençà que es fa ús de les barquetes de goma, ens hem trobat una nova patologia que anomeno la malaltia de les llanxes neumàtiques. Els motors són ferralla atrotinada i perden gasolina. El combustible es barreja amb l’aigua salada acumulada al fons de la barca, i aquesta mescla amara la roba dels immigrants. Quan toca la pell, causa una primera sensació càlida, però acaba generant unes cremades brutals. Molt difícils de curar. Afecta sobretot les dones i els nens, que són els que viatgen asseguts al fons de les barques. Tanmateix, no és només això. També ens arriben moltes persones amb ferides de bala, cosa que abans no passava. Alguns immigrants, quan veuen les condicions de la travessia, es fan enrere i es neguen a embarcar. Els traficants els amenacen i els atonyinen. Si no pugen, els disparen i els embarquen a la força. —Creieu que també hi ha una evolució mediàtica? — El 1991, quan jo vaig començar a atendre immigrants, no en parlava ningú. Hi havia un silenci mediàtic total. Amb el pas dels anys, es van anar publicant coses, però no pas gaire. No impactava, no generava debat. Fins a la tragèdia del 3 d’octubre, i em sap greu repetir-me, no se n’ha parlat amb la profunditat que requereix un drama com aquest. —I com veieu el paper que té la Unió Europea en tot plegat? —Europa va néixer per acollir, per ajudar i per créixer. No podem permetre que s’alcin murs embolicats de filat espinós. Tampoc no podem consentir que Europa giri l’esquena a gent que fuig de la mort. Persones que fan viatges eterns carregats de patiment, dolor i tortures. Coses inimaginables. I pagar altres governs perquè se’ls quedin, com s’està fent, és vergonyós. És deshumanitzar el seu drama. Jo no hi entenc, de geopolítica, només sóc un metge. Però Europa fa molt de temps que ha deshonrat el seu nom. El problema no són les persones que arriben. El problema és la gestió que en fem. Ara és totalment irresponsable i mancada d’una mirada a llarg termini. —Les polítiques a llarg termini no guanyen eleccions. —En el fons és una inversió. Som un continent vell i desgastat. Qui treballarà, si no ho fan ells, que són joves i forts? Aquestes persones ens seran útils. Ens aguantaran l’economia i ens pagaran les pensions. En certa manera, salvaran la nostra societat. O pretenem fer com els americans al segle XVIII? Viatjar a l’Àfrica i comprar negres encadenats perquè treballin com a esclaus. Hem de ser responsables. No són delinqüents i tampoc terroristes. Els terroristes els tenim a casa nostra. —Què penseu quan certs sectors de la societat europea relacionen la immigració amb el terrorisme? —Jo vaig atendre Anis Amri a Lampedusa. —El noi que va matar dotze persones en un mercat de Nadal a Berlín? —Sí. El vaig atendre i et puc dir que només era un marrec. No era pas un terrorista. I ens hem de preguntar què li va passar. Si li van mancar oportunitats per formar-se i integrar-se. Si tenia males companyies… Que consti que no justifico res del que va fer. Déu me’n guardi de justificar el terrorisme. Però ens hem de preguntar moltes coses com a societat. Anis Amri es va convertir en un terrorista quan ja era a casa nostra. Hem de creure en ells i el seu potencial. A Sicília se’ls confina en barris apartats. I allà, abandonats, esdevenen uns desheretats de la Terra. No tenen res i això és un error gravíssim. La frustració que poden albergar no és cap broma. —Abans parlàveu de les dones com les més afectades per ‘la malaltia de les llanxes neumàtiques’. Quina és la situació de les dones que arriben a Lampedusa? —Arriben sistemàticament violades. I moltes embarassades. El primer que faig sempre és fer-los una ecografia, encara que es trobin bé de salut, perquè el patiment i l’estrès del viatge danyen els fetus. De totes maneres, moltes volen avortar perquè no reconeixen un fill fruit d’una violació. I no en volen parlar. Tenen por que les famílies les rebutgin. —Al llibre expliqueu que moltes d’aquestes dones acaben en xarxes de prostitució. —Certament. Sobretot les nigerianes. Les màfies que les porten a Europa les forcen després a prostituir-se a les capitals del continent. Però fins i tot a aquestes dones, que són un negoci per a ells, les violen. No tenen miraments. Els traficants els injecten anticonceptius molt potents per a evitar embarassos, perquè una prostituta embarassada no val res. Aquestes injeccions els alteren els cicles hormonals i fan molt mal a les noies joves, que acaben patint menopausa prematura. —Dieu que les dones són més fortes que els homes. Per què? —Després del desembarcament, portem els immigrants al centre d’acollida. Allà, s’hi poden passar més de tres mesos i s’adonen que Lampedusa és una etapa més del viatge i no pas el final. I cedeixen. Els homes, sobretot. Hem hagut de fer tractaments sanitaris forçosos, perquè alguns embogeixen. Les dones, mai. —Em podríeu parlar una mica de com és la vostra rutina d’actuació quan rebeu la trucada dels carabinieris? ‘Doctor, vingueu de pressa al moll, tenim un desembarcament’. —Em diuen quanta gent són i l’estat en què es troben. Segons la informació que em donen, jo m’organitzo. Parlo amb l’ambulància, els mediadors culturals i els voluntaris. Som sempre els primers d’arribar al port. Quan el vaixell amarra, pujo a bord i miro si hi ha malalties infeccioses. Si no trobo res, dono el vist-i-plau perquè desembarquin. Al moll els examino d’un en un. Però, abans de res, el primer que faig és un apropament humà. Una broma, una carícia, un copet amical, donar una manta tèrmica, un te calent… Quan s’adonen que no els volem cap mal, aleshores es destensen i reaccionen. S’il·luminen. Fins aquell moment els han tractat com a gossos, han rebut pallisses… Veus que els rostres canvien. El simple fet de tractar-los com a éssers humans ho canvia tot. —Ha canviat gaire aquesta rutina, amb el temps? —Bastant. Fins al 1997 jo anava a les casernes a fer les revisions perquè no hi havia cap centre d’acollida. No teníem res i jo estava sol. Quan rebia la trucada, generalment amb prou feines em podia preparar. Ara tinc gairebé dotze o tretze hores per a organitzar-me. Jo ho agraeixo i ells també, perquè l’assistència és molt millor. —Quan els examineu, com us els trobeu? —Molt cansats, deshidratats i amb hipotèrmia. Alguns també presenten traumatismes i fractures. A vegades també tractem casos de sarna, perquè a Líbia malviuen en entorns insalubres. Quan detectem un cas, l’aïllem i li apliquem un tractament immediat d’una sola dosi. En el fons, la sarna és una estupidesa. Jo sempre dic que prefereixo tenir tres o quatre vegades a l’any la sarna que no pas una vegada la grip. Perquè de sarna no s’ha mort mai ningú. —Si us arriba un cas greu, què feu? —Els portem de pressa cap a urgències. Allà hi ha dos metges que m’assisteixen. Els fem de tot: anàlisis, radiografies, ecografies… Si és un cas molt greu, una vegada estabilitzat, el traslladem amb un helicòpter medicalitzat a Sicília (un viatge de quatre hores, anar i tornar). Tenim un itinerari aeri preferent i espai reservat a l’hospital més gran de l’illa. Per conveni, no ens poden negar mai un ingrés. A vegades hem tingut casos tan greus que hem hagut de trucar a tots els helicòpters disponibles de Sicília. I han vingut a ajudar. —I quan hi ha cadàvers? —És una cosa increïble, quan arriben vius al port, però quan arriben morts… És feridor, perquè aleshores s’han de fer les autòpsies. Només les faig jo. És una cosa senzillament horrible. Són coses que em persegueixen. Tinc malsons. —Al llibre dediqueu un apartat a l’aspecte psicològic i expliqueu que, com a metge, us agradaria tenir les eines per a curar les afliccions de l’ànima. —Com ho fas per curar la Susan, una nena nigeriana de dotze anys que fa més d’un any que viatja sola, i que ha patit tota mena de violacions i vexacions? Què fas? Com la cures? De veritat, jo no ho sé. La gent només s’interessa per les tortures o les ferides, però ningú es posa a la seva pell i intenta comprendre com se senten. Al llibre explico un cas molt dur d’una família siriana. Després d’un naufragi, el pare es fa el mort sobre les aigües. Al pit hi té un nadó i amb les mans aguanta la seva dona i un fill. Passen les hores i l’home no aguanta més. Ha de prendre una decisió per evitar que s’ofeguin tots. Finalment deixa anar el seu fill. La resta sobreviuen. Intenta comprendre aquest pare. Com s’ha de sentir? Aquesta decisió el perseguirà tota la vida. Jo, sincerament, no sé què fer davant d’això. —Heu dit diverses vegades que és impossible acostumar-se al drama i el dolor. Com us trobeu? —Estic fet una porqueria. M’arrossego. Jo tinc una cuirassa per fora, però a dins… —I tot el que veieu, tot el que viviu, us ho emporteu a casa? —Oi tant. M’ho emporto a casa i en pateixen les conseqüències. Especialment la Rita, la meva dona, una persona meravellosa. Quan dormo a casa, moltes vegades tinc malsons. Quan s’adona que tremolo, suo o crido, em desvetlla. El problema és que quan em torno a adormir els malsons afloren de nou. —Heu parlat molt de la tragèdia del 3 d’octubre. Les imatges van fer la volta al món. Com la vau viure? —A les vuit del matí, la capitania del port em va trucar. Aquella nit havia estat molt dura perquè havien arribat diversos vaixells amb unes vuit-centes persones. Jo ja era allà al moll acabant de visitar-los. I m’expliquen que ha passat una autèntica tragèdia… Però no m’ho podia ni imaginar. Els primers que arriben al lloc del naufragi són habitants de Lampedusa amb les seves barquetes i aconsegueixen rescatar a quaranta-set persones. Arriben xops i impregnats de gasoil. Alguns se’ls ha de traslladar de manera immediata a l’hospital perquè estaven molt greus. Més tard arriba un pesquer més gran. Rescata disset persones i també recupera quatre cadàvers. Després, només morts… El primer dia, 111. En total, es van recuperar més de 300 cossos. —Què va ser el més dur? —Per a mi, obrir el primer sac de cadàvers va ser una tragèdia. Esperava que no fos un nen, però sí que ho era. Era molt petit. Semblava que estigués viu. El vaig despullar. Vaig posar la meva orella al seu pit per sentir si el cor bategava. El vaig sacsejar. No responia. Li vaig mirar els ulls i em vaig adonar que no hi havia res a fer: era mort. Durant quinze dies només vaig fer autòpsies. —I dues setmanes abans del naufragi havíeu patit un ictus. —Sí, estava molt malament. Tenia mig cos paralitzat, però havia de ser allà donant un cop de mà. Fent la meva feina em vaig oblidar de la meva malaltia.

Pietro Bartolo: ‘Europa fa molt de temps que ha deshonrat el seu nom’

Aquesta setmana s’ha sabut el nomenament de quatre magistrats del Tribunal Constitucional, amb un clar perfil ideològic, resultat d’un pacte entre el PP i el PSOE. També ha estat notícia que el Tribunal Suprem havia avalat d’excloure una jutgessa per les seves idees sobiranistes. Aquests dos casos són només un mostra d’una estratègia política que té com a objectiu controlar ideològicament les estructures de l’estat, apartant-ne el sobiranisme, i que fa arribar la influència de la política a totes les àrees de decisió i poder, siguin públiques o privades. Àngels Vivas, exclosa pel CGPJ per mostrar-se a favor del dret de decidir L’abril de l’any passat, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) no va escollir la jutgessa Àngels Vivas com a presidenta de l’Audiència de Barcelona tot i tenir uns mèrits molt superiors a l’altre candidat. Era en el lloc 159, mentre que el candidat conservador es trobava en el 1.359. Però Vivas havia signat el manifest en favor del dret de decidir de Catalunya, juntament amb 32 jutges més. Per la minoria progressista, va ser una decisió arbitrària i un cas clar de ‘discriminació ideològica’. Però aquesta setmana el Tribunal Suprem ha rebutjat els recursos presentats perquè considera que, si bé signar el manifest era un exercici legítim de llibertat d’expressió, això no significa que l’òrgan encarregat de valorar la idoneïtat del candidat no pugui tenir en compte les actuacions i manifestacions polítiques. Els magistrats argumenten que ‘ningú no obliga els jutges i magistrats a expressar públicament les seves opinions’ però que ‘qui voluntàriament baixa a l’arena política i participa en el debat i la lluita propis d’aquest àmbit, no pot esperar raonablement que s’oblidi aquesta dada’. La decisió obre la porta a triar un magistrat per les seves idees i no pels seus mèrits. Xavier Vinyals o la diplomàcia al servei d’una ideologia Xavier Vinyals, cònsol honorari de Letònia a Barcelona des del 2007, no havia amagat mai el seu independentisme. Era president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes des del 2003, i havia estat triat justament per haver donat suport al procés independentista de Letònia, on va participar en la Via Bàltica del 1989. Però amb l’auge independentista, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, després d’infructuoses pressions a Letònia, va decidir de retirar a Vinyals l’autorització que li permetia d’exercir de cònsol honorari, perquè el considerava ‘una persona no acceptable per al compliment de les seves funcions consulars’. Es tracta d’una actuació prevista per a casos molt excepcionals, com ara l’espionatge, però un fet sense precedents en democràcia. El govern espanyol va fer servir l’argument que Vinyals havia penjat una estelada en l’edifici del consolat, però es tracta d’una afirmació falsa certificada per notari. També han estat notícia els constants boicots, mitjançant l’ús d’ambaixades i personal, a actes en què es debatia sobre el dret de decidir. El ministre d’Afers Estrangers espanyol va enviar un informe, titulat ‘Per la convivència democràtica’ i de 210 pàgines, a 129 ambaixades i 90 consolats amb arguments contra la independència de Catalunya. Alhora, va nomenar dues ‘ambaixadores especials’, María Bassols i Cristina Ysasi-Ysasmendi, amb l’objectiu de contrarestar la campanya internacional en favor de la independència. Més enllà de la política de pressions, va sortir a la llum el cas d’un agregat de l’ambaixada espanyola a Andorra que havia pagat 500.000 euros dels fons reservats al conseller delegat de la Banca Privada d’Andorra en canvi d’obtenir informació sobre els comptes de la família Pujol. A més, van amenaçar de fer un informe dur contra el BPA perquè fos considerada una entitat emblanquidora de capital si no hi col·laborava. També cal destacar la manipulació en la traducció d’una resposta de la Comissió Europea poc abans de les eleccions del 27-S. Rodríguez-Sol, Nuet i la ‘purga’ de fiscals a Catalunya La Fiscalia espanyola és una institució jeràrquica, amb un fiscal general de l’estat al capdavant, teòricament imparcial i independent, que és proposat pel govern però que no pot rebre instruccions ni ordres. El 2013, el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez-Sol, va haver de dimitir perquè li havien obert un expedient per haver dit que era legítim que es consultés els catalans sobre el seu futur polític. El seu substitut és un fiscal molt polític, que executarà sense dubtar les ordres que vingui de Madrid. També hi ha hagut influències en la Fiscalia General de l’estat, molts recordaran la frase ‘això la fiscalia t’ho afina’. El 9 de novembre de 2014, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va oposar a la querella contra Artur Mas i el fiscal Eduardo Torres-Dulce va acabar dimitint per les pressions rebudes. Tot seguit, va ser nomenada una fiscal que va prometre mà dura contra l’independentisme. Un cas més recent ha estat la querella de la Fiscalia Superior de Catalunya contra els membres de la mesa del parlament per una resolució en favor del referèndum, però només contra els membrs independentistes: la querella va excloure’n Joan Josep Nuet, de CSQEP, argumentant que ell ‘no pretenia desobeir‘. D’aquesta manera, valorava arbitràriament que Nuet havia actuat creient, erròniament, que complia les seves funcions i, per tant, el diferenciava de la resta de la mesa, que considerava que havia actuat per ideologia. L’últim escàndol ha estat la substitució del fiscal superior de Múrcia, Manuel López Bernal, que investigava el president murcià per corrupció i que, arran de la destitució, va denunciar haver rebut pressions. En aquest context, va sortir a la llum la intenció de la Fiscalia de substituir una trentena de fiscals per motius ideològics. Un dels canvis ha estat col·locar al capdavant de la Fiscalia Anticorrupció Manuel Moix, que va tenir una actuació polèmica en el Cas Rato. ‘Hola, Espanya’ o el control dels mitjans de comunicació La periodista Cristina Puig, presentadora de ‘El debat’ de TVE, havia demanat més pluralitat en el seu programa, i poc després va ser acomiada per ingerència i indisciplina. L’acomiadament es va acabar considerant improcedent. El fet va coincidir amb el nomenament com a director de TVE d’Eladio Jareño, fins aleshores cap de comunicació del PP a Catalunya. No és un cas aïllat, un any abans, la periodista Xantal Llavina, tot i que el seu programa estava per sobre de la mitjana de la cadena, va ser destituïda per considerar que el programa tenia massa contingut polític. El problema no se circumscriu únicament a Catalunya: 2.200 treballadors de RTVE han denunciat els interessos partidistes de la cadena, on s’ha substituït el 95% dels responsables editorials que hi havia el 2012. Els treballadors denuncien el nomenament de l’ex-responsable d’opinió de La Razón com a cap d’informatius, i que s’hagi creat una redacció paral·lela amb periodistes provinents de mitjans conservadors. TVE ha rebut més crítiques. Per exemple, que relegués al cinquè lloc de l’informatiu la notícia sobre la Diada del 2012; que ocultés els enregistraments de Fernández Díaz o que manipulés una salutació de Bruce Springsteen en un dels últims concerts a Barcelona: li van fer dir ‘Hola, Espanya’ on havia dit ‘Hola, Catalunya’. Més enllà, de la radiotelevisió pública espanyola, El País va publicar el 2012 un informe anònim de la policia que investigava delictes fiscals o emblanquiment de capital dels directius dels principals diaris que s’editaven a Barcelona, segurament per influir en la seva posició respecte del procés independentista. La tercera cambra política: el Tribunal Constitucional Aquesta setmana, el PP i el PSOE han pactat de renovar el Tribunal Constitucional, i n’han exclòs la resta de formacions. La majoria dels magistrats són triats pels partits, que han convertit el tribunal en l’últim recurs de la política, tot triant magistrats cada vegada més polititzats i que porten al límit la interpretació partidista de la constitució. El cas que més va desprestigiar el TC va ser la sentència sobre l’estatut català, que va tardar quatre anys, amb un tribunal dividit, alguns magistrats amb el mandat caducat i on es van comptar, a efectes de quòrum, membres que ja havien mort. D’aleshores ençà, el TC és una tercera cambra política que decideix sobre qüestions respecte de les quals la constitució és ambigua. Per exemple, les lleis de l’avortament, del matrimoni homosexual, dels desnonaments, de l’educació o de la tauromàquia. I a cada nomenament es reforça el partidisme, amb magistrats com més va més obedients a la doctrina de partit. Entre els membres del TC teòricament independents, hi ha el president, Francisco Pérez de los Cobos, que ha continuat essent militant del PP després del nomenament, i Andrés Ollero, diputat del PP durant disset anys. També es va elegir com a magistrat el jutge que el 2010 havia dictaminat que el castellà havia de ser considerat llengua vehicular a l’escola catalana, o un jutge que havia escrit, durant el debat de l’estatut, un article titular ‘L’elixir nazionalista’. L’últim moviment ha estat dotar el tribunal de capacitat per a sancionar i inhabilitar els càrrecs que no compleixen les sentències, atorgant-li, doncs, capacitat penal sense judici previ ni dret d’apel·lació. Clara Ponsatí o el vet per ideologia El 2012, la doctora en economia Clara Ponsatí ocupava la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat nord-americana de Georgetown. Havia estat seleccionada per la universitat entre tres candidats triats pel Ministeri d’Educació espanyol i la fundació Endesa, que finança la càtedra. Però amb l’auge sobiranista, l’ambaixada i el govern espanyol van començar a fer pressions, fins al punt de no renovar-li la plaça. El tràmit s’havia fet cada any des de la creació de la càtedra, però aquesta vegada van decidir deixar la plaça vacant, malgrat la voluntat de la universitat perquè Ponsatí hi continués. La professora, que s’havia mostrat partidària del dret de decidir, però en cap cas en la universitat, ho va considerar una maniobra de censura per opinions polítiques. Les sospites es van confirmar quan el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va dir que cap càtedra a l’estranger no serviria ‘de base per a encoratjar processos secessionistes contraris a la constitució’. Operació Catalunya o la policia patriòtica contra l’independentisme Poc abans de les eleccions espanyoles del 26 de juny, van aparèixer les converses enregistrades entre Jorge Fernández Díaz i el director de l’oficina antifrau, Daniel de Alfonso. Paral·lelament, el polèmic comissari José Villarejo reconeixia l’existència d’una unitat de policia dedicada a incriminar els polítics independentistes i el seu entorn. Fa cinc anys, amb el gir ideològic de CDC, ja s’havia publicat l’existència d’un grup de policies, emparats per dirigents del govern, que tenien com a objectiu elaborar informes contra els líders independentistes al marge de la llei. Elaboraven informes anònims, fent servir dades sense verificar –moltes vegades, falses–, i els filtraven als mitjans afins per aconseguir ressò mediàtic i pressionar perquè s’obrís una investigació judicial. El fals informe de la UDEF contra Artur Mas publicat nou dies abans de les eleccions del 2012, o les acusacions a Xavier Trias, poc abans del 9-N, de tenir comptes a Suïssa, en són dos exemples. Documents sense signatura ni destinatari. Aquest mateix grup va fer informes sobre Carme Forcadell i la seva família, i sobre més membres de l’ANC. El CNI contra ciutadans independentistes Paral·lelament a l’activitat ‘alegal’ de la policia patriòtica, el CNI també ha actuat contra la independència. L’operació del CNI s’anomenava ‘Horizonte Después’. El pla constava de tres fases. La primera fase era potenciar a Catalunya tertulians i periodistes contraris a la independència; la segona, pagar diners a mitjans de comunicació que publiquen a Catalunya; i finalment, reunir tota la informació possible sobre els dirigents independentistes. L’operació va tenir un cost de deu milions d’euros entre el 2012 i el 2014. Un encausat de l’operació Púnica, sobre corrupció, va revelar dotze trucades i vint-i-cinc missatges amb membres del CNI per a feines contra l’independentisme a la xarxa. Especialitzat a millorar la reputació dels seus clients, havia estat contractat pel CNI per a difondre informació contra l’independentisme i a favor de la imatge d’Espanya a les xarxes socials i els fòrums d’internet. S’unia a fòrums sobiranistes, es guanyava la confiança de la resta d’usuaris i acabava difonent contingut i missatges contra la independència de manera dissimulada. El CNI indicava les notícies i articles que havia de difondre. Santiago Vidal o el control del poder judicial Una de les crítiques, fins i tot d’institucions europees, ha estat la intervenció dels polítics en els magistrats del CGPJ. Si fins al 1985 la majoria d’aquests magistrats eren triats pels mateixos jutges i magistrats en vot secret, aquell any una nova llei del poder judicial va canviar-ne el mètode i des d’aleshores tots els membres del CGPJ són elegits per les cambres legislatives, on les associacions de jutges tenen una intervenció simbòlica, que presenten una llista de trenta-sis candidats pactats prèviament amb els partits segons el tarannà de l’associació. La politització del CGPJ impregna la resta d’institucions judicials i fa trontollar el sistema, ja que aquest proposa membres del Tribunal Suprem, membres dels Tribunals Superiors de Justícia, jutges d’instrucció, etc. El 2015, el malestar professional va provocar que totes les associacions de jutges, que poques vegades es posen d’acord, s’unissin per demanar que tornés l’elecció directa per part dels jutges. Aquesta majoria ha estat clau per a designar el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El CGPJ no va renovar el president Miguel Ángel Gimeno, perquè considerava que havia estat poc contundent en les investigacions de Mas, Rigau i Ortega. En canvi, es va triar un candidat més crític amb el sobiranisme, clau en la causa del 9-N. L’actual president, Jesús Maria Barrientos, va ser triat pel CGPJ davant de Gimeno, per dotze vots a nou. Aquesta mateixa majoria de dotze a nou va ser el resultat de la votació que va inhabilitar el magistrat de l’Audiència Provincial, Santiago Vidal, després d’haver redactat una constitució catalana, sense valor jurídic, durant el seu temps lliure. Quan la costa mediterrània passa per Madrid L’últim escàndol, denunciat pel govern valencià, ha estat la utilització de prop de 1.000 milions d’euros dels fons reservats del corredor mediterrani per a pagar les obres del corredor central, com el túnel d’Atocha-Chamartín o la connexió de l’aeroport de Barajas amb el TGV. Aquestes inversions, de 56.000 milions en la xarxa transeuropea de transport, principalment en el TGV i l’alta velocitat radial de Madrid, contrasta amb la connexió València-Barcelona, teòricament el ramal rendible i real del corredor mediterrani, que encara manté 40 quilòmetres de trams de via única i amb constants incidències i retards. Sembla haver-hi una voluntat de no connectar i vertebrar els Països Catalans, i d’evitar que Catalunya sigui l’única porta ferroviària d’Europa amb l’estat. El corredor mediterrani genera la meitat de la producció industrial i agrària de l’estat, el 60% del tràfic marítim i el 55% de les mercaderies transportades a l’estat. Però, tot i que el ferrocarril ha estat una reivindicació de dècades que ha unit empresaris i governs dels Països Catalans, i tot i ser altament rendible i un impuls a l’activitat, fa dècades que el govern espanyol l’ajorna i l’aparta.

Deu maniobres polítiques de l’estat espanyol que posen en dubte l’estat de dret

Catalunya es va despertar ahir amb una sorpresa desagradable per als independentistes i un regal per als detractors del referèndum. Un conseller del govern de Puigdemont posava en dubte en una entrevista la capacitat de fer el referèndum davant de l’agressivitat i la força del govern espanyol. A més, qüestionava el lideratge del president, amb unes crítiques a la seva manera de gestionar el govern. Un dia que havia de ser plàcid com qualsevol vigília d’un dia fort –de grans anuncis– es convertia d’hora en hora en un dia gris, tèrbol i xafogós. Dubtes al govern? Quan falten tan sols tres mesos per al referèndum? Uns no s’ho podien creure i demanaven el cap del conseller. Uns altres restaven en silenci per no torpedinar un president disposat a actuar. I encara uns altres feien costat al conseller com s’havia fet sempre en la política autonòmica del país. Ho deixaria passar, Puigdemont? Des de ben d’hora, la pregunta que més es feien els interessats en la cosa pública catalana era si Puigdemont deixaria passar aquesta desautorització tan clara. En avinenteses anteriors, al govern s’havien presentat divergències entre membres dels partits que l’integren –PDECat i ERC–, però s’havien resolt en reunions entre president i vice-president. Ara el problema era diferent. I més gros que cap dels anteriors. Perquè la dissidència provenia del partit mateix del president, d’un conseller que Puigdemont havia entomat –com tot el govern– d’Artur Mas. El govern, un paquet El dia que va acceptar la proposta de Mas, Puigdemont va acceptar en el mateix paquet un govern emparaulat i negociat. No hi ha cap conseller del govern que hagués estat nomenat per Puigdemont, més enllà de la formalitat del decret. Per tant, el nou president va haver de confiar en un govern sobre el qual no havia pogut ni tan sols opinar. Amb tot, la cosa havia anat avançant raonablement amb pocs sotracs. Les tensions de Puigdemont s’havien produït més amb el seu partit, el naixent PDECat, que havia heretat algunes maneres de fer de la vella Convergència, que no pas amb els membres del govern. Marta Pascal, en fora de joc És amb aquestes maneres de fer que Marta Pascal, coordinadora nacional del Partit Demòcrata, sortia ahir al faristol de la seu del partit per fer el clàssic tancament de files amb el conseller. Pascal comptava que les coses anirien com sempre havien anat: que Puigdemont miraria de llevar importància a les declaracions de Baiget i tot s’oblidaria aviat. Però Pascal va xocar ahir amb una manera d’actuar poc autonomista. Més pròpia de les repúbliques lliures de debò. Si un membre del govern no confia en el president ni, sobretot, en el projecte que defensa el govern, o plega o el fan plegar. Quatre missatges, quatre destinataris Ahir, cap a les cinc de la tarda, el president Puigdemont va convocar Artur Mas, president del partit de Baiget, a la Casa dels Canonges per comunicar-li la decisió. Una decisió que els analistes més afinats de la política catalana valoraven com un missatge amb tres destinataris: als membres del govern (o s’hi és o no s’hi és), als socis d’Esquerra (la mà del president no tremola), i al PDECat (qui mana és Puigdemont i les coses han canviat). Podríem afegir-hi un quart destinatari, l’independentisme en general, per a dir-li que tres mesos abans del referèndum ja no hi ha lloc per als dubtes ni per a la por. Incomoditats i ‘seguim!’ Poques hores després de la reunió amb Mas, la brama començava a córrer per les redaccions dels diaris, ràdios i televisions fins que una filtració va desencadenar les confirmacions en cadena. Eren pràcticament les nou del vespre. I les reaccions començaven a omplir les xarxes. La determinació de Puigdemont no agradava a persones com Francesc Homs, que alçava la veu a Twitter per expressar-hi disconformitat. S’hi afegia també Joana Ortega, l’ex-vice-presidenta inhabilitada com Homs per haver organitzat 9-N, que piulava el missatge ‘a favor de sumar, mai de restar’. Tanmateix, hi hagué moltes més veus que elogiaren l’acció decidida i determinada de Puigdemont. Per exemple, el senzill i entenedor ‘Seguim!!’ de Llach. ‘Santi Vila anirà a Empresa i Coneixement!’ Quan destitueixes algú, has de posar algú altre al seu lloc. I Puigdemont tan sols podia sorprendre els qui no el coneguin gens posant Santi Vila al lloc de Baiget. Vila és un home que ha portat des de fa temps l’etiqueta de ser poc ferm en el compromís independentista. Però, en canvi, va ser la veu més contundent del PDECat quan David Bonvehí va expressar la necessitat de tenir un candidat autonomista pensat per si fracassava l’aposta pel referèndum. Puigdemont li té una gran confiança i li ha encarregat el paper de rellevar el conseller destituït i gestionar temporalment la cartera de Cultura fins que no se n’hagi nomenat un nou titular. La pregunta és ara qui serà el nou conseller sense por que ocupi la plaça de Cultura. Serà un nou missatge del president Puigdemont que caldrà interpretar en clau de procés? Serà una persona del partit o un independent de la seva confiança? Comptant que serà el primer membre del govern que haurà pogut triar, totes les mirades i les interpretacions seran significatives. Catalunya s’havia despertat amb els ulls esbatanats en veient aquelles declaracions de Baiget al diari. Al final de la jornada, fins i tot els més incrèduls podien anar-se’n a dormir pensant que Puigdemont actuava a ulls clucs caminant cap al referèndum. I aquesta era la lliçó d’un dia que potser havia canviat més que no cap altre la manera de fer política de tot un país.

Puigdemont envia quatre missatges a quatre destinataris amb la destitució de Baiget

El primer dels tres debats entre els Spitzenkandidaten a la presidència de la Unió Europea es va fer dilluns a Maastricht, la ciutat holandesa on es va signar el tractat de la Unió Europea fins ara més ambiciosament europeista; tant, que els estats van acabar fent marxa enrere. El debat a Maastricht va reunir el socialista Frans Timmermans, nascut precisament en aquesta ciutat; Violeta Tomic, candidata del Partit de l’Esquerra Europea; el suposat liberal Guy Verhofstadt; Bas Eickhout, un dels dos candidats dels Verds; i Jan Zahradil, de l’Aliança dels Conservadors i Reformistes. Organitzat per la Universitat de Maastricht, les autoritats locals i l’European Journalism Centre, fa cinc anys va ser el primer debat fet mai entre els candidats al càrrec de president de la Comissió Europea, i enguany repetia, juntament amb dos debats més que es faran a Florència i Brussel·les. Els moderadors del debat van ser la presidenta de la Universitat de Maastricht, Rianne Letschert, i el director de Politico.eu, Ryan Heath, qui precisament va ser l’encarregat d’explicar l’absència de dos candidats: l’un, el del PP europeu, Manfred Weber, que havia declinat d’assistir-hi; l’altre, Oriol Junqueras, Spitzenkandidat del Partit de l’Aliança Lliure Europea. Com es pot veure en el vídeo, en el moment que Heath va explicar que Junqueras no podia participar-hi perquè era en presó preventiva a Espanya, la sala va esclatar en una incomprensible rialla. Heath no va reaccionar, però una volta acabat el debat, va comentar que la reacció del públic li havia semblat estranya. Un dels qui reia era una dona que seia al meu costat. Em vaig girar i li vaig demanar com era que reia: —Oh! Deu ser un espanyol d’aquests corruptes! Li vaig respondre que era català i que era a la presó per haver autoritzat el referèndum d’autodeterminació, i la cara li va canviar. ‘Això és terrible’, va dir, abans de disculpar-se i de preguntar si Carles Puigdemont, el nom del qual sí que coneixia, també era a la presó. Acabat l’acte, això que havia passat era un dels temes de conversa als passadissos. Molts assistents acabaven de descobrir qui era Oriol Junqueras, cosa que demostra l’encert d’haver-lo nomenat Spitzenkandidat de l’EFA. La paraula alemanya (que vol dir ‘candidat principal’) és una d’aquelles que Brussel·les és capaç d’imposar en pocs dies. Els partits europeus no tenen candidats oficials perquè no hi ha cap llista paneuropea. I el president de la Comissió no és pas triat pels electors. Però a les anteriors eleccions europees, va aparèixer la idea que cada gran partit triés un candidat principal i els estats es van comprometre a respectar aquesta figura com el possible nou president de la Comissió. Cinc anys després, el consens lingüístic s’ha imposat i l’alemany ha colat una nova paraula a totes les llengües europees. Tots cinc es comprometen a una Comissió paritària El debat, d’una hora i mitja, va ser àgil i organitzat al voltant de tres grans qüestions: l’Europa digital, la sostenibilitat i el futur d’Europa. Les preguntes, les feien els moderadors, llevat de tres, que les van proposar tres persones del públic que omplia el Theater aan het Vrijthof, majoritàriament jove. No hi va haver grans sorpreses. Si de cas, el moment més impactant va ser quan la moderadora va demanar si cap candidat es comprometia a fer un govern paritari entre homes i dones i tots cinc van alçar la mà. Violeta Tomic, l’única dona a l’escenari, ho va aprofitar bé per acusar els altres partits de cínics. Tret d’aquest moment, tot va ser molt previsible. Tomic no es va moure un mil·límetre de la crítica permanent contra les polítiques d’austeritat i la dreta. Era qui tenia més dificultats per a parlar en anglès i això la va penalitzar. Zahradil era el més previsible, perquè en tot moment aprofitava les preguntes per remarcar que ell volia menys Unió Europea i més poder per a cada estat. Guy Verhofstadt va fer les pallassades a què ens té acostumats de fa temps –era l’únic candidat que repetia dels que hi havia fa cinc anys–, i l’atenció es va centrar en el socialista Timmermans i en Eickhout, el dirigent holandès dels Verds, que va demostrar una gran desimboltura, fins i tot quan el moderador, de manera molt poc adequada, li va dir que no tenia cap possibilitat de ser president de la Unió. Timmermans va lluitar per allunyar-se de la tasca de la Comissió Europea, de la qual ha estat membre, per evitar de ser coresponsable, per exemple, de les polítiques d’austeritat. Fins i tot, es va atrevir a abraçar la candidata de l’Esquerra Europea el dels Verds dient a l’auditori que votés verd, i que tots tres ho eren, que el verd no era privatiu dels Verds, moment que va ser molt mal rebut pels seus dos companys de debat, que el van acusar de manipulador. Però, al final, la sang no va arribar al riu. L’absència del candidat del PP, que és qui està més ben situat per a guanyar les eleccions, va fer que el debat no fos ni agressiu ni complicat de gestionar, tal com els moderadors van reconèixer una volta acabat, ja fora del teatre, a la festa popular que s’havia organitzat al carrer per a seguir en directe l’esdeveniment. ‘Si hagués vingut Weber, això hauria estat un cinc contra un duríssim.’ Potser per això va preferir no acudir, amb l’excusa, segons els organitzadors, que tenia una festa d’aniversari a Munic.

El primer gran debat entre ‘Spitzenkandidaten’, sense el PP i sense Junqueras

Unes declaracions del president Ximo Puig han obert un enfrontament institucional entre la Generalitat Valenciana i la comunitat de Madrid. El vice-president, Ignacio Aguado, ha criticat durament les afirmacions que Puig va fer dilluns, en què acusava la comunitat madrilenya de fer ‘dúmping fiscal’ i de ser ‘antipatriòtica’. Aguado li ha respost que ‘antipatriòtic és posar traves a aprendre castellà o pactar amb qui no creu en la pàtria’, en referència a l’acord del Botànic, que inclou Compromís. Ximo Puig va participar dilluns en un esmorzar informatiu a Madrid organitzat per Fórum Nueva Economia. Hi va criticar la concentració de poder econòmic, polític i judicial a Madrid que tenia com a resultat un ‘dúmping fiscal antipatriòtic i perjudicial per a la resta de comunitats’. El president de la Generalitat no ha trigat a respondre a les acusacions del vice-president madrileny: ‘La falta de respecte a la diversitat i pluralitat d’Espanya és lamentable en la dreta espanyola’. Ha convidat Aguado a visitar el País Valencià per comprovar que no es persegueix cap llengua, sinó que els alumnes sàpiguen català, castellà i anglès.

Enfrontament institucional entre la Generalitat Valenciana i la comunitat de Madrid

Us imagineu poder afirmar que la sardana s’ha convertit en Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat? Aquest és l’objectiu que s’ha posat la Confederació Sardanista de Catalunya (CSC) entre cella i cella. La ballada Ballem per la UNESCO, dissabte 20 de gener (16:30h) al claustre de l’Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia (carrer del Sol, 8), vol demostrar internacionalment el gran arrelament que el sardanisme gaudeix a Catalunya. La Cobla Sant Jordi–Ciutat de Barcelona serà la responsable d’amenitzar una ballada en la qual les colles sardanistes de competició de Barcelona tindran un paper protagonista. Entre altres peces, s’interpretaran Roure, de Carles Santiago; Xaloc, de Jordi Molina; o Petits laietans, de Jordi Joan Beumala. Com a cloenda del programa, s’interpretarà La Santa Espina, del mestre Enric Morera, per a reclamar la llibertat dels presos polítics. Llegeix l’article sencer a Tornaveu fent clic aquí

Una ballada perquè la sardana sigui reconeguda com a patrimoni mundial

El govern grec de Syriza ha canviat sobtadament de posició respecte a Kossove. Fins ara Grècia havia format part del reduït grup de membres de la Unió Europea que no reconeixen la independència unilateral de Kossove. Però això ha canviat aquesta setmana. El ministre grec d’Afers Estrangers, Nikolaos Kotzias, ha visitat Kossove aquesta setmana i ha afirmat que el seu país ajudarà els kossovars a incorporar-se a les organitzacions internacionals, esmentant de forma particular l’Interpol i la UNESCO. Precisament Kossove ha demanat l’entrada a l’UNESCO, que aquesta organització de Nacions Unides estudiarà el pròxim mes de novembre. Durant la visita, la primera feta mai pel govern grec a Pristina, es va anunciar l’obertura de dues delegacions en les respectives capitals i que Grècia ha convidat el primer ministre kossovar a fer una visita oficial a Atenes. El govern grec també va anunciar que està estudiant el reconeixement diplomàtic total de Kossove, encara que la decisió no la prendrà de forma immediata. La reacció del govern serbi no es va fer esperar i ha demanat explicacions al govern grec. Des de Belgrad s’ha remarcat el fet que Grècia ‘encara’ no ha optat per establir relacions diplomàtiques amb Kossove. Grècia és un dels cinc estats de la Unió Europea que no han reconegut encara la independència kossovar. D’aquests cinc Eslovàquia ja ha anunciat que estudia reconèixer el Kossove i Xipre seguirà la posició del govern grec, com fa habitualment en tots els temes de política internacional. Això deixaria Romania i Espanya com els darrers estats de la Unió en negar-se a reconèixer el Kossove. Incorporació a la UNESCO El primer ministre kossovar va aprofitar la presència del ministre grec per a afirmar que la UNESCO estudiarà la possible incorporació de Kossove en la seva reunió de novembre. A diferència del que passa en l’ONU per a que un territori s’incorpori a l’UNESCO només cal el vot favorable de l’assemblea i els membres permanent no poden exercir el dret de vet. Per això Palestina i Niue són membres de ple dret de l’UNESCO però no de l’ONU. El primer pas per a l’entrada de Kossove a l’UNESCO ha de ser l’aprovació de la sol·licitud per part del Comitè Executiu del qual formen part 58 estats, dels quals 33, més de la meitat, reconeixen Kossove. Dels 193 membres actuals de ple dret de l’ONU 108 reconeixen diplomàticament Kossove.

El govern grec canvia de posició respecte a Kossove i aïlla més encara Espanya dins la UE

Un jutge de Terrassa, a petició de la fiscalia, ha decretat l’empresonament preventiu de l’Èrik, el jove de Terrassa detingut dijous a la nit per la policia espanyola a casa seva. Se l’acusa d’atemptat contra agents de l’autoritat, lesions i desordres públics durant les protestes durant la vaga del 18-O a Barcelona. Així n’ha informat Alerta Solidària en l’acte de suport als familiars dels empresonats i detinguts que s’ha fet a Barcelona. Ja al matí, desenes persones s’han concentrat als jutjats de Terrassa per reclamar la llibertat de l’Èrik. D’una altra banda, s’ha deixat en llibertat amb càrrecs el jove d’Arenys de Mar que dijous va ser detingut per la policia espanyola, quan anava a la feina. També se l’acusava d’atemptat contra agents de l’autoritat, lesions i desordres públics el 18-O. A més, dimarts els Mossos d’Esquadra van detenir un home a Nou Barris acusat d’haver agredit un agent també el 18 d’octubre.

Empresonat el jove de Terrassa detingut dijous per la policia espanyola pel 18-O

Si voleu rebre al vostre correu aquest report diari de VilaWeb sobre el coronavirus 2019, cada vespre a les 22.00, apunteu-vos-hi ací. Per tenir la informació actualitzada al moment, consulteu sempre el Directe de VilaWeb. En dies com els que vivim, és més necessari que mai defensar un periodisme independent i sense por de ser crític amb el poder. Si voleu donar suport al model de VilaWeb, feu-vos-en subscriptors. Què ha passat avui? Avui l’estat espanyol és el tercer país del món amb més casos de coronavirus 2019. Els més de cinc mil casos nous han fet que deixi enrere la Xina i ara mateix hi hagi sols dos països amb més casos: els Estats Units i Itàlia. Aquest darrer país, en canvi, avui comença a veure la llum al final del túnel. La xifra de nous casos de contagi de les últimes 24 hores, 1.648, és gairebé la meitat de la d’ahir: 3.815. Això no fa sinó confirmar la tendència a la baixa que començà fa una setmana, després d’un lleuger repunt dijous. Les autoritats italianes observen amb esperança les noves dades però insisteixen en la necessitat de no ‘abaixar la guàrdia’. Un discurs similar ha fet avui als micròfons de Catalunya Ràdio l’epidemiòleg Oriol Mitjà. Sensiblement optimista, pensa que durant aquesta setmana el nombre de nous casos pot anar disminuint i que en una setmana i mitja les UCI dels hospitals podrien començar a agafar aire. Però encara hi ha força camí a fer, i sobretot convé que les administracions vagin preparant tot un conjunt de mesures que permetin de controlar els contagis. A l’estat espanyol, s’ha sabut la mort de l’històric periodista Antonio Álvarez-Solís, infectat pel virus, l’ingrés hospitalari de l’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias i l’aïllament domiciliari de Fernando Simón, una de les cares visibles del Ministeri de Sanitat espanyol en la gestió d’aquesta crisi. A més, Oriol Junqueras i Raül Romeva han demanat al Tribunal Constitucional espanyol de passar el confinament a casa, com va fer la setmana passada Jordi Cuixart. De moment, com passa amb els recursos d’empara contra la sentència del Suprem, el TC tampoc no té pressa a resoldre aquests recursos. Mentrestant, demà entrarà en vigor el decret de Pedro Sánchez que ordena el confinament total. Ahir a mitjanit es va publicar al BOE la llista de serveis essencials. La tardança en la publicació i la llarga llista han creat un caos considerable i una incertesa molt grossa en l’economia, les empreses i els treballadors. Aquest cop de timó ha originat una crisi política interna en el si del govern espanyol, segons que apuntaven ahir mitjans espanyols –tot i que avui el ministre Ábalos ho ha negat–, i també externa, car el PNB ja avisat que deixarà de donar suport a l’executiu i el PP ha advertit que vol canvis en els decrets econòmics per a votar-hi a favor. L’FMI ha advertit avui que els estats que aturin l’economia s’enfronten a una possible sotragada del PIB del 3%. En l’àmbit esportiu, el COI ha anunciat les noves dates dels Jocs Olímpics de Tòquio de l’any vinent, que ja va decidir d’ajornar la setmana passada. Al nostre país, s’ha resolt un dels serials d’aquests últims dies, la rebaixa de sou dels futbolistes del Barça. El capità, Leo Messi, ha fet públic que accepten de cobrar un 70% menys i ha llançat un dard a la directiva de Bartomeu en un comunicat dur. L’editorial de Vicent Partal ‘El virus de l’autoritarisme progressa aprofitant el del coronavirus‘ La píndola sobre l’economia de Jordi Goula: ‘El BOE de mitjanit no sap economia’ ‘Tot allò que s’ignora es menysprea’, deia Antonio Machado. Poc s’imaginava que les seves paraules es farien realitat l’any 2020. El govern de Madrid ha estat l’agent d’aquesta reflexió. Gairebé a mitjanit del diumenge ha publicat al BOE un decret en què es passa del blanc al negre, de la negació a l’afirmació… però sense tenir en compte la realitat de cada territori. El president basc, Urkullu, ja va avisar. No és igual confinar una comunitat agrícola que una d’industrial. I vet aquí que es decreta un confinament total –llevat de vint-i-cinc excepcions sectorials–, sense tenir en compte la diversitat de l’estat. Sembla fet per gent que no sap quina és la realitat de cada sector, de cada territori i, cosa pitjor, com funciona el món real, més enllà del BOE, que sembla l’únic que coneixen. No, el món no és el BOE, senyors ministres! Perquè arribi un enciam al supermercat no n’hi ha prou de deixar que treballin els pagesos i obrir la botiga de queviures. Entremig hi ha un feix de productes i serveis necessaris que ho fan possible. I això és una de les coses que han oblidat. El caos que es viu ara era temut, però no esperable. Qui ha de treballar? Qui és essencial?… Definir això requereix un coneixement aprofundit de la realitat i no han demostrat tenir-ne. Per això avui tot el món productiu és un clam. Empresaris desconcertats i treballadors atemorits. Les incerteses han crescut, malgrat el BOE. És ridícul que, per exemple, s’hagi d’afegir a corre-cuita un punt que dóna una pròrroga de vint-i-quatre hores per preparar el tancament de moltes fàbriques. Que no ho sabien que moltes empreses no es poden tancar d’avui per demà? Que no ho sabien que no es pot dir a mitjanit ‘demà vostè treballa i vostè no’? Que moltes màquines necessiten un tractament si s’han d’aturar? Han tingut molts dies per a preparar-ho. O potser esperaven que no s’hi arribaria, a aquest punt? No n’hi ha prou que la ministra de Treball, Yolanda Díaz, hagi demanat perdó pels errors. Som en un món en què una de les claus de l’eficàcia és el bon funcionament de la cadena de valor. Oblidem les grans empreses per un moment. Ja sé que hi han pensat. Però avui milers i milers d’empreses petites i autònoms van lligats entre si i uns són essencials –per definició del BOE– i molts altres també ho són perquè pugui funcionar l’activitat productiva, encara que siguin en sectors no compresos en la llista oficial. Ah! I pensem que hi ha moltes empreses que s’han reconvertit conjunturalment per fabricar material per als sanitaris. Però encara més. I ara penso en milers i milers d’autònoms –mes de mig milió a Catalunya– i milers de botigues que fa quinze dies que no reben ingressos. Demà hauran d’encarar pagaments, nòmines, lloguers, crèdits, imposts, seguretat social… Com ho faran? Els països més civilitzats del nostre entorn han aprovat moratòries o condonacions fiscals i de tota mena per evitar el tancament de comerços i pimes i l’abandonament de l’activitat dels autònoms. És la liquiditat immediata més necessària que mai, no ho han pensat? Aquí no han volgut escoltar els qui fa temps que avisen que en l’economia no hi ha miracles. Què faran aquesta gent? Ara, en aquests moments, milers de petits empresaris i autònoms són en aquesta situació per ignorància, negligència i deixadesa de la gent que mana a l’estat espanyol. I no s’ha acabat, encara. S’han decretat finalment quinze dies de confinament total, cosa que sanitàriament era necessària. Benvingut sigui! Però resten obligats a fer un pas més! Si m’han tallat la font d’ingressos, com puc fer els pagaments? Sí, han concedit crèdits, però no són diners immediats. Cal repetir que es necessita liquiditat, però ara mateix! Si demà comencen, és un dir, perquè ja fa moltes setmanes que creixen els impagaments a proveïdors, entrem en una cadena que serà molt difícil d’aturar. Les administracions deuen diners. Per què no comencem per aquí –després d’ajornar imposts i condonar quotes–, com demanen tantes institucions empresarials? I sí, encara hi ha més. Punts que els advocats aniran posant sobre la taula les hores vinents. Dubtes que ja anirem veient com es resolen… Però hi ha dos fets que em semblen imperdonables i que és de justícia d’exigir que s’esmenin amb urgència. Vivim una situació angoixant, amb milers de morts a tot l’estat espanyol, en molts casos en unes condicions trites i lamentables per a les famílies. No sabem quant durarà. Però sí que sabem que cal mirar endavant i fer tant com es pugui per escurçar la crisi. El primer fet a què em refereixo és que no pot passar ni un dia sense que Madrid prengui decisions tan importants sense comptar amb els governs territorials. I el segon és que no afegeixin més problemes als que ja tenim, amb inconcrecions, improvisacions maldestres i decrets a mitjanit, que no fan sinó entrebancar el funcionament de l’activitat, ja prou difícil en aquests moments per a empresaris i treballadors. Ens hi juguem el color del paisatge després de la crisi… La redacció de VilaWeb us recomana avui aquests articles i enllaços: – VilaWeb: Joan Martínez Benazet: ‘Primer cal salvar la pell: no pot haver-hi dubtes sobre si s’ha de triar entre l’economia i la vida’ – Ràdio Arrels: Músics nord-catalans molt presents a la xarxa continuen d’actuar durant l’epidèmia – Termcat: Recull de termes sobre el coronavirus – The Atlantic: Acostumeu-vos-hi: aquest confinament no serà l’últim (en anglès) – Corriere della Sera: Quan s’eliminaran les infeccions a Itàlia? Estimacions regió per regió (en italià) – DW: Els alemanys canviaran privadesa per protecció enfront del coronavirus? (en anglès) – Público: Què fer amb un milió de treballadors aturats? (en portuguès) – BBC: L’estil de vida suec podria ajudar a combatre el coronavirus? (en anglès) – CNN: El futbol es tanca a tot Europa, però a Bielorússia continua com sempre (en anglès) – Global Voices: Músics africans creen cançons sobre el coronavirus, al marge de la indústria (en anglès) – Diari Nós: Les fronteres en el temps del coronavirus (en gallec) – Clarín: Les 101 fotos del coronavirus al món. Recull de fotografies molt interessants de tot el planeta (en castellà) – Balkan Times: Albània envia trenta metges per a ajudar Italià (en anglès) – La Stampa: Viatge a Codogno, un mes després de l’inici de l’epidèmia (en italià) Quines han estat les notícies més destacades sobre la crisi que us hem ofert avui? – Què caldrà fer d’ara endavant per poder sortir del confinament? – Els Jocs Olímpics de Tòquio es faran del 23 de juliol al 8 d’agost de 2021 – L’FMI veu inevitable una ‘profunda recessió’ a Europa pel coronavirus – Pep Riera: ‘Quedem tan pocs pagesos, que no n’hauria de plegar cap’ – Equips de fórmula s’uneixen per a produir 10.000 respiradors hospitalaris – Quins són els serveis essencials que a partir de demà podran treballar durant el confinament total? – L’ex-batlle de Barcelona Xavier Trias, ingressat pel coronavirus – S’ha mort l’històric periodista Antonio Álvarez-Solís per la Covid-19 – Messi anuncia una rebaixa del 70% del sou de la plantilla del Barça mentre duri l’estat d’alarma – Junqueras i Romeva demanen al TC que suspengui la pena de presó per l’emergència de la Covid-19 – Fernando Simón, positiu per coronavirus – Òmnium Cultural organitza l’Esprint Solidari per a recaptar recursos contra el coronavirus – Dades: l’estat espanyol inverteix en sanitat un 15% menys que no pas la mitjana de la UE Quin és el recompte actual d’afectats i morts? A tot el món, les darreres xifres són de 753.367 casos confirmats i 36.273 morts. Del total de casos, 158.783 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer. Els estats més afectats són: —Els Estats Units d’Amèrica, amb 146.027 casos i 2.650 morts. —Itàlia, amb 101.739 casos i 11.591 morts. —L’estat espanyol, amb 85.195 casos i 7.340 morts. —La Xina, amb 81.470 casos i 3.304 morts. —Alemanya, amb 63.929 casos i 560 morts. A l’estat francès hi ha 44.550 casos i 3.024 morts. Als Països Catalans hi ha 25.412 casos i 2.039 morts. —Al Principat, 18.733 casos i 1.672 morts (2.616 casos i 226 morts més que no ahir). —Al País Valencià, 5.110 casos i 310 morts (326 casos i 43 morts més que no ahir). —A les Illes, 1.000 casos i 37 morts (42 casos i 4 morts més que no ahir). —A Catalunya Nord, 197 casos i 12 morts (8 casos i 1 morts més que no ahir). —A Andorra, 372 casos i 8 morts (72 casos i 4 morts més que no ahir). *No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe. Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà: – L’evolució del coronavirus a tot el món: quants casos n’hi ha? – Tots els rumors sobre el coronavirus que no us heu de creure – Per què és impossible de saber ara quina és la mortalitat real del coronavirus? – Coronavirus: per què rentar-se les mans amb sabó és tan eficaç? – Quin efecte pot tenir en les embarassades i els seus nadons? – Coronavirus: com podem netejar el telèfon mòbil? – Consells per als qui hagin d’aïllar-se pel coronavirus i per als familiars – Gossos i gats poden contreure o transmetre la Covid-19? – ‘Coronavirus’ o ‘Covid-19’? Com n’hem de dir? – Vegeu la informació de la Generalitat Valenciana. Telèfon d’urgència: 900 300 555 – Vegeu la informació de la Generalitat de Catalunya. Telèfon d’urgència: 061 – Vegeu la informació del Govern de les Illes Balears. Telèfon d’urgència: 061 – Vegeu la informació del Govern d’Andorra. Telèfon d’urgència: 188 – Vegeu la informació de l’estat espanyol – Vegeu la informació de l’estat francès – Vegeu la informació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)

Report diari sobre el coronavirus: el BOE crea el caos

El doctor en Filologia Rafael Rodríguez-Ponga ha estat elegit nou rector de la Universitat Abat Oliba CEU, amb la qual cosa es converteix en el cinquè rector de la història d’aquesta universitat, després de Juan Francisco Corona, Josep Maria Alsina, Carlos Pérez del Valle i Eva Perea. La presa de possessió s’ha formalitzat en un acte en el qual el nou rector ha rebut els signes distintius del seu càrrec de mans del president de la Fundació Universitària San Pablo CEU i gran canceller de la UAO CEU, Alfonso Bullón de Mendoza. Rodríguez-Ponga es posa al capdavant de la UAO CEU després d’haver exercit el càrrec de secretari general de l’Institut Cervantes des del 2012. El nou rector ha desenvolupat gran part de la seva trajectòria professional en institucions dedicades a la divulgació del coneixement i caracteritzades per la seva vocació internacional. Així, ha estat secretari general de l’Agència Espanyola de Cooperació i membre del Consell d’Administració del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona, Consejo Jacobeo, Consell General de l’Emigració, Consell de Cooperació al Desenvolupament i Acadèmia d’Espanya a Roma, entre d’altres. Entre el 2015 i el 2016 va exercir la presidència de l’European Union National Institutes for Culture (Eunic), càrrec pel qual va ser elegit, i actualment és el president de l’Associació Espanyola d’Estudis del Pacífic. També ha estat director general en els ministeris d’Educació i Cultura i d’Afers exteriors espanyol i ha format part del Consell Escolar de l’estat espanyol.

Rafael Rodríguez-Ponga, nou rector de la Universitat Abat Oliba CEU

Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), després de quinze anys vivint a Catalunya, el 2010 va tornar a Mallorca. Coincidia amb l’arribada cruenta de la crisi i poc després amb l’arribada al govern del sinistre Bauzá, avui caduc senador bandejat del PP. L’hem entrevistat per saber en quin moment es troba i fer balanç de tot allò va trinxar Bauzá, de què cal reconstruir, però també d’allò que Bauzá, malgrat les seves maneres totalitàries, va fer aflorar: el ‘moviment dels dos-cents’, que diu Alzamora, i una fita en el record: la manifestació dels cent mil. L’escriptor acaba de publicar un llibre, el que fa set, la novel·la ‘La malcontenta’ (Proa). —Us hi trobeu bé vivint a Llucmajor, el poble que us va veure néixer? Us faig més de ciutat. —Visc en una casa antiga, de poble, molt bonica. M’hi trob molt bé. A Mallorca vaig tornar-hi l’any 2010. Primer em vaig instal·lar a Alaró, després em vaig traslladar a Palma i finalment vaig tornar a Llucmajor. I em sembla, i esper, que no me’n mouré més. Perquè hi estic molt bé i venir a Barcelona no m’és cap problema, hi vinc molt sovint. Sóc a quinze minuts de l’aeroport i amb mitja hora em planto a Barcelona. Hi ha èpoques que vaig més a Barcelona que no pas a Palma. —Què us passa a l’ull, que us el veig vermell i inflat? —Tinc una inflamació del nervi òptic. Ja fa un mes que em va començar, però sembla que en les setmanes vinents l’hauré superada. Això em causa malestar, perquè no hi veig bé i acabo el dia marejat. Mira, potser aquesta malaltia em farà deixar de fumar. Ho he de deixar. —De què viviu ara? —I com em guanyo la vida? Doncs escrivint, en mitjans de comunicació i llibres. En aquest sentit, trob que sóc afortunat: escric una columna diària al diari Ara que no m’ofereix res més que avantatges (punt de vista en l’escriptura, una tribuna de lectors, estabilitat econòmica) i també he tengut la sort que els meus llibres, tot i que no són best-sellers, es venen bé i han estat traduïts a altres idiomes i em donen drets d’autor. —Durant una època vau ocupar càrrecs de política cultural. Us agradaria de recuperar aquesta faceta? —D’ambició política no en tenc gens. En moments determinats hi ha persones que m’han fet confiança (dos consellers de la Generalitat, Jordi Vilajoana i Joan Manuel Tresserras, i a les Balears Gabriel Janer Manila), però sempre he fet feina a favor de la cultura catalana. I ara mateix no em passa pel cap que ningú m’ofereixi un càrrec públic. Però si fos el cas em sembla que el refusaria. Em trob còmode vivint de l’escriptura. M’ocupa gairebé totes les hores del dia: de vuit del matí a vuit del vespre. —I què us va moure a tornar a Llucmajor a viure? —He retrobat el lloc on vaig néixer i créixer sense renunciar a les meves ciutats: Barcelona i Palma. Les Balears és el meu país i Catalunya també. He tornat a Mallorca però no he notat cap mena de desconnexió. I ja t’he explicat que arribar a Barcelona és un moment. Hi arrib abans que a Sóller. I tornar a Llucmajor va ser una retrobada molt bonica. Ho vaig fer per motius familiars: sóc fill únic i els meus pares, tot i que encara no són gaire grans i estan bé, però sí que es van fent grans i jo vull ser a prop seu. —En aquest darrer llibre que publiqueu, ‘La malcontenta’, que parla de Joan Durí, un bandoler de Mallorca, feu un agraïment al vostre pare per haver-vos acompanyat i mostrat els indrets on el bandoler va viure les seves aventures. —Hi ha dibuixat un mapa a les guardes del llibre que mostra els camins que recorria Joan Durí en aquesta zona de Migjorn. Per a mi aquest paisatge va ser tota una descoberta. I la vaig fer acompanyat del meu pare, l’historiador Celso Calviño i l’excursionista Rafel Riera, que es coneix tots els camins. Són tres senyors que tenen entre seixanta-tres anys i setanta-quatre, i jo que en tinc quaranta-tres esbufegava per atrapar-los. Tenen més bona cama que jo. Joan Durí va existir i era conegut per la crueltat i la capacitat insòlita d’escapolir-se, i ho feia per aquestes contrades, que coneixia a la perfecció. —És el vostre paisatge. —Sí, però l’he redescobert ara. De petit i jove no vaig donar importància a aquestes coses. Aquesta novel·la, ‘La malcontenta’, és una història de bandolers però també és i sobretot una història d’amor i un homenatge al meu petit país. —Les vostres novel·les sovint són carregades d’una violència desenfrenada, a voltes gratuïta. Per què? —Porto l’etiqueta d’escriptor d’històries violentes, però hi ha una part de la meva obra que ho desmenteix: ‘Dos amics de vint anys’, sobre n’Espriu i en Rosselló-Pòrcel, no té cap escena violenta, com tampoc en trobaràs a ‘Miracle a Llucmajor’, que és plena d’humor. La violència no és que m’atregui especialment, sinó que la rebutjo completament a la vida real, però la violència serveix per a expressar i parlar del mal, que sí que és un tema que m’interessa. Cada història té les seves exigències i requeriments. I si parl d’un bandoler, és fàcil d’imaginar que hi apareixeran escenes violentes. —Per violència, la que va originar José Ramon Bauzá, mentre va presidir les Illes Balears. I ja veieu que canvio de tema. —Ha estat una cosa gairebé inexplicable. Encara no he entès com un governant i un govern poden governar contra la seva ciutadania, com va fer Bauzá. No era una actitud ideològica, sinó una manera de fer molt propera a un règim totalitari amb deliri personal. Ell i el seu govern es pensaven que podien fer allò que els donés la gana per haver obtingut majoria absoluta. I van fer coses no reprovables sinó tristes: varen fer mal al país. A més, no escoltaven: Bauzá va poder mobilitzar els illencs com no s’havia vist mai. És l’única cosa que va fer. A les Balears no tenim tradició de mobilitzacions de la societat civil. I va aconseguir que es produís una manifestació de cent mil persones que van sortir al carrer a protestar, que representen el 10% de la població total de les Balears. És per pensar-t’ho, oi? Però Bauzá no va voler escoltar. Aquesta és la gran diferència amb Artur Mas, que no és el meu model de polític, però la seva intel·ligència ha estat escoltar la ciutadania. Perquè no crec que s’imaginés que lideraria el procés sobiranista. En canvi, Bauzá va dir que la gent que havia sortit al carrer havia estat manipulada. —El fet més emocionant, la batalla dels docents. Quins herois! —El “moviment dels dos-cents”, que en dic jo, ha estat importantíssim: ens han defensat el model lingüístic durant tota la legislatura, han defensat l’ensenyament i la societat. Aquests docents van vetllar i batallar per una societat que perillava realment. Ells es van fer càrrec d’una cosa de la qual són responsables les institucions de govern. I darrere els dos-cents hi havia el poble. I tot això es va fer palès en els resultats electorals, en què Bauzá va rebre un càstig dur: va perdre la meitat dels diputats. De fet, ell va aconseguir la majoria per pura xamba i la derrota per mèrits propis. Fins i tot va rompre el seu partit per dins. —L’estil Bauzá no va arrelar entre els votants balears del PP… —El PP a les Balears sempre ha representat un centre-dreta moderat, que seduïa capes molt àmplies de la societat (no a mi particularment). I Bauzá va anar per la banda radical de l’extrema dreta. Això a les Balears no reïx. Ara l’han fet senador, ha anat a parar al cementiri dels elefants. Però ens ha portat anys de malsons i el país ha retrocedit en molts aspectes. La feina que ens costarà de recuperar el terreny perdut! Sospito que Bauzá no només no va entendre el país on vivia, sinó que a més el detestava. La llengua catalana, la cultura pròpia, el vincle amb Catalunya… li posava els pèls de punta. Era pura irracionalitat. —De mal, en va fer. El Gremi d’Editors de les Balears va quedar trinxat, per exemple. No ha pogut ser present en aquesta última edició de la Setmana del llibre en Català. En canvi, l’Associació d’Editors del País Valencià, després de quatre anys d’absència, enguany hi ha tornat. —Sí, i tant, només cal veure com l’editorial més emblemàtica del país, Moll, ha desaparegut. Perquè li van negar el pa i la sal. En el moment de la crisi econòmica més forta, amb un nivell de vendes molt fluix, el govern Bauzá va treballar per destruir el teixit social i cultural. Ho va fer contra el món editorial i contra tants altres sectors. Només cal veure en què van convertir IB3, que va arribar a ser dirigida pel conseller de la Presidència. IB3 era un NO-DO. Tot això són coses que ara, passades, sembla mentida que les hàgim viscudes. Jo, que he viscut l’estat de dret, l’estat del benestar, pensava que no hauria de sofrir aquest tipus de coses. La democràcia necessita cautela perquè se’t pot presentar el desaprensiu de torn que, pel fet de guanyar unes eleccions, et sotmeti a un malviure. El cas de les Balears ha estat espectacular. El del País Valencià, també. —Aquesta envestida institucional contra la llengua ha portat una tensió i una confusió en molts àmbits socials, que encara ara són font de conflictes, com el cas que va denunciar el poeta i rapsode Carles Rebassa o el denunciat pel cantant Cris Juanico, discriminats i atacats per haver parlat en català. —L’extremisme espanyolista s’ha sentit reforçat aquests anys i ha crescut. El missatge de Bauzá era que el català era una nosa, i feia de la llengua catalana la causa del fracàs escolar (també ho feia el ministre Wert). En contrapartida, ha nascut la il·lusió d’aquesta manifestació de cent mil persones i entre aquestes hi havia molts castellanoparlants que defensaven l’educació en català. Per pur sentit comú. Bauzá es pensava que tot castellanoparlant havia d’estar de part seva. Doncs és clar que no! Mira, el meu avi només parlava castellà. Intentar fanatitzar aquestes coses és un error absurd, el pitjor que es pot cometre. Però té conseqüències molt cruentes en l’àmbit de la convivència. Ens toca reconstruir.

Sebastià Alzamora: ‘Darrere el “moviment dels dos-cents” hi havia el poble’

El sindicat Metges de Catalunya (MC) ha demanat aquest divendres al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que dicti mesures cautelars contra el Departament de Salut, el Servei Català de Salut (CatSalut), l’Institut Català de la Salut (ICS) i 30 entitats concertades del sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) per incomplir la normativa de riscos laborals i posar en risc la salut del personal sanitari pel coronavirus. El sindicat demana que, en un termini màxim de 24 hores i durant tota l’emergència sanitària, es doti el personal del sistema públic de salut dels mitjans necessaris per complir els protocols de protecció avalats per la ciència i l’Organització Mundial de la Salut (OMS). L’organització, majoritària al sector, fonamenta la seva demanda en l’incompliment de la normativa de salut laboral que es fa palès en els darrers protocols d’actuació dels professionals enfront de casos d’infecció pel nou coronavirus, publicats per la Subdirecció General de Vigilància i Resposta a Emergències de Salut Pública de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, que han anat rebaixant de manera progressiva el grau d’exigència i seguretat dels materials de protecció. Així, la manca d’equips de protecció individual (EPI) eficaços en els centres sanitaris i la utilització, com a conseqüència d’aquesta, de materials insegurs ha provocat un alarmant increment de contagis entre els professionals sanitaris que, en el cas de Catalunya, s’eleva fins al 17,37% sobre el total de positius per covid-19, segons dades del Departament de Salut. Per aquest motiu i davant la gravetat de la situació, MC reclama que el personal facultatiu dels hospitals, centres d’atenció primària i altres centres assistencials públics o privats que atengui casos possibles, probables, en investigació o confirmats per infecció pel coronavirus, tingui a la seva disposició mascaretes d’alta eficàcia tipus FFP2 o FFP3, ulleres de protecció ocular de muntura integral o protector facial complet, guants i bates impermeables, segons els protocols de màxima protecció aplicables a aquest patogen. El sindicat mèdic també ha fet avinent al TSJC que, tot i no disposar de legitimació per demanar-ho, perquè la seva representació és exclusiva sobre els facultatius, seria desitjable que la mateixa mesura s’apliqués a tot el personal que treballi en l’àmbit sanitari.

Metges de Catalunya denuncia la conselleria de Salut al TSJC per incomplir la normativa de riscos laborals

El primer ministre del Líban, Saad Hariri, i el govern en bloc, han anunciat la seva renúncia en bloc després de dues setmanes de manifestacions. El passat 21 d’octubre, Hariri va anunciar un paquet de reformes econòmiques, si bé no ha aconseguit aplacar els ànims dels manifestants, que diumenge van protestar creant una quilomètrica cadena humana al país. Líban ha viscut avui la seva tretzena jornada de protestes que van començar per una controvertida decisió d’introduir un impost a l’ús de WhatsApp, posteriorment retirat, i que han evolucionat cap a l’exigència de la marxa del govern enmig de denúncies de corrupció. El cap del partit-milícia xiïta Hezbollah, Hassan Nasral·là, s’havia mostrat contrari a la renúncia del govern, al·legant que això podria provocar un buit de poder al país.

Les protestes multitudinàries obliguen a dimitir Saad Hariri, primer ministre del Líban

L’ex-ministre d’Aznar i ex-dirigent del PP català Josep Piqué es prepara per a tornar a activar-se políticament, però no pas des d’un partit, sinó des d’un grup de pressió, un ‘think tank’ anomenat Thinkcat. El posarà en marxa aquests pròxims mesos acompanyat de l’ex-ministre socialista Josep Borell i del catedràtic de dret constitucional i fundador de Ciutadans, Francesc de Carreras. L’objectiu: crear opinió contra l’independentisme des de l’àmbit acadèmic, mitjançant la publicació d’estudis sobre economia, infrastructures, indústria, etc. i l’organització de fòrums de debat, segons informava Crónica Global. En aquest mateix mitjà Piqué feia unes declaracions aquesta setmana on apuntava l’objectiu que vol enfocar amb aquest moviment: ‘Davant del desafiament independentista, no es pot limitar únicament a la via jurídica. És necessària, però no suficient. S’ha de convèncer, però sobretot als qui rebutjant l’independentisme no s’han sentit acompanyats aquests últims anys’. Hi ha llocs on viuen com si fossin independents En un article publicat a El Mundo el 27 de desembre Piqué en donava més detalls, i demanava de ‘disputar espai social i polític, com un pas imprescindible per a guanyar, legítimament, espai electoral’. I afegia aquesta crítica al govern de Rajoy: ‘Em sembla poc discutible que, des de govern d’Espanya, i des del partit que el sosté, no hi ha hagut prou política (…). No n’hi ha prou de fer complir la llei. Fa falta arribar a les ments i als sentiments.’ Segons Piqué, el sobiranisme porta molt avantatge a l’unionisme, i lamenta que fins i tot hi hagi ‘moltes zones del territori on viuen com si ja fossin independents, perquè la presència de símbols estatals i/o nacionals espanyols és inexistent.’ Per tot plegat, demana de ‘prendre els arguments als adversaris. I en aquest sentit apunta alguns exemples per a guanyar el que anomena ‘la batalla del diàleg’: ‘hi ha algú que dubti que canviar el sistema de finançament és absolutament imprescindible per a totes les comunitats autònomes? O de la necessitat del corredor mediterrani per a tota Espanya? O que no té cap sentit que no hi hagi una xarxa d’alta velocitat entre Barcelona i València?’ Aquest plantejament que fa Piqué arriba després de la constatació que durant aquests últims anys l’independentisme ha sabut aprofitar el potencial de les xarxes socials per a difondre el seu argumentari. I que també ha estat hàbil a l’hora de fer-lo arribar a àmplies capes de la societat, als corresponsals dels principals mitjans de comunicació del món… En això, com en altres coses, l’independentisme sempre ha anat uns quants passos per endavant de l’unionisme. Si l’independentisme s’ha organitzat i estructurat molt, l’unionisme ho ha fet molt poc. Hi ha hagut alguna iniciativa, de la mà de Societat Civil Catalana, amb la complicitat i l’impuls de partits com el PP, sobretot Ciutadans i fins i tot el PSC. Aquesta entitat ha centralitzat l’activitat a la xarxa de l’unionisme, però ha fonamentat la seva acció no tant en proposar sinó en criticar; en ridiculitzar l’independentisme en comptes de dignificar els centenars de milers de persones que se l’han fet seu; en definitiva, en destruir en comptes de construir. Societat Civil Catalana ha estat incapaç de penetrar en l’unionisme sociològic que hi ha a Catalunya, perquè es basa en la reacció i no pas en l’acció; tot al contrari del que va fer de bon començament l’ANC i que ha fet Òmnium i en general les entitats independentistes: proposar una alternativa. És la manera com es genera il·lusió i un missatge positiu que facilita l’adhesió a un argument o a una causa. SCC ha basat el seu discrus en la ridiculització i en la desqualificació dels arguments independentistes, calcant el que ha fet l’unionisme polític (Ciutadans i el PP) i el govern espanyol, és a dir, la negació, el no reconeixement de la força social de l’independentisme. D’aquesta manera és difícil de convèncer ningú que ja n’estigui tip de maltractament i menyspreu i de romandre en una Espanya en crisi crònica. I d’això se n’ha adonat Josep Piqué, que fa ara aquest moviment amb el propòsit de corregir el tret i de guanyar terreny al sobiranisme, o si més no de fer arribar el discurs a indecisos.

Josep Piqué es reactiva per a rescatar el discurs unionista a Catalunya

El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, ha fet una defensa de les mobilitzacions ciutadanes la tardor del 2017, durant la seva declaració al judici contra el procés. Cuixart ha fet palesa la naturalesa política del judici i s’ha reivindicat com a pres polític. A més, s’ha desdit de les afirmacions de la seva primera declaració davant Llarena dient que aquelles paraules eren ‘per a sortir de la presó al preu que fos’. Avui ho ha deixat ben clar: ‘Aquesta ja no és la meva prioritat, jo sóc un pres polític.’ Després de cinc-cents dies de presó, Cuixart diu que la seva prioritat és denunciar l’atac als drets fonamentals. La defensa memorable de Jordi Cuixart davant l’interrogatori del fiscal Us oferim el vídeo íntegre de la declaració de Jordi Cuixart durant el judici contra el procés i els presos polítics des del Tribunal Suprem espanyol: Cuixart només ha respost a les preguntes de la fiscalia i la seva defensa, però no a les de l’advocacia de l’estat ni de Vox. Les respostes de Cuixart ha estat tan celebrada que Òmnium ha fet 1.500 socis nous durant la declaració. Després de Cuixart, declara Carme Forcadell i així es clourà la fase d’interrogatoris. El fiscal perd els nervis amb les respostes de Cuixart sobre la violència a l’escola Ramon Llull Calendari del judici Actualment ens trobem en fase d’interrogatoris. Segons el calendari previst durant el judici, avui han d’acabar les declaracions dels processats. Demà declararan com a testimonis Joan Tardà, Artur Mas, Soraya Saenz de Santamaría, Cristóbal Montoro, Mariano Rajoy, Marta Pascal, Núria de Gispert, Eulàlia Reguant i Antonio Baños. També hi era citat el president del parlament, Roger Torrent, però ja ha avisat que no hi aniria perquè hi ha sessió de control parlamentari al govern. Guia del judici contra el procés: tot allò que cal saber-ne

Declaració íntegra de Jordi Cuixart al Tribunal Suprem espanyol

La vice-presidenta del Consell, Mónica Oltra, ha vinculat la decisió de l’advocacia de l’estat de permetre al govern espanyol de pagar les bestretes a les autonomies amb la campanya electoral. En un to clarament irònic ha explicat: ‘Sembla que en campanya electoral sempre passen miracles.’ Oltra ha participat a Madrid en el Consell Territorial de Serveis Socials i Dependència, i ha dit que el govern valencià esperava els diners amb candeletes. Tot i això, ha recordat que el veritable problema que calia resoldre era la reforma del finançament autonòmic. També ha dit que les bestretes que enviava el govern espanyol al País Valencià eren un dret dels valencians per la situació d’infrafinançament. Per una altra banda, el conseller d’Hisenda, Vicent Soler, ha explicat que els 450 milions d’euros es destinaran sobretot a pagar factures pendents en sanitat, educació i dependència i polítiques d’igualtat, els tres principals pilars de l’estat del benestar. L’advocacia espanyola ha donat el vist-i-plau al govern espanyol per a fer efectives les bestretes a les comunitats autònomes. Són 4.500 milions d’euros que el consell de ministres espanyol aprovarà demà. La ministra d’Hisenda en funcions, María Jesús Montero, ha explicat que el govern volia deslligar aquests fons del fet que l’executiu estigui en funcions, tot i que era l’excusa que havia fet servir Pedro Sánchez, abans de convocar eleccions, per a no pagar-les.

Oltra vincula el pagament de les bestretes a la campanya electoral

Aquests darrers dies els ciutadans s’han avesat a llegir notícies sobre escorcolls de la Guàrdia Civil en impremtes, actes polítics cancel·lats, notificacions en mitjans de comunicació… Atacs que l’ex-batlle de Barcelona i dirigent del PDECat al consistori va viure directament. Abans de les eleccions municipals del 2015, el diari El Mundo va publicar una informació falsa que li atribuïa un compte corrent de tretze milions d’euros. Home fort de l’antiga CDC i pensant ja a abandonar la primera línia política, hi parlem per saber el seu punt de vista sobre el moment que viu el país, la decisió de Colau de facilitar el referèndum a Barcelona i, és clar, l’operació Catalunya. —Finalment hi ha acord entre Barcelona i el govern pel referèndum. En sabeu les condicions? —No. No tan sols no les sé, sinó que, seguint una tradició i una manera de fer de la senyora Colau, no ens ha explicat res. —I Puigdemont tampoc no us ho ha explicat? —En Puigdemont no té cap obligació d’explicar-m’ho. És el president de la Generalitat i fa els acords que creu convenients per al país. Però entre nosaltres, que som a l’ajuntament, crec que hi hauria d’haver un mínim d’educació, de cortesia, i Colau ens hauria d’explicar a quins acords ha arribat. I podria arribar a entendre que no ho expliqués a tots els grups. Però a ERC i al nostre grup, la cosa més lògica seria que ens ho expliqués. —Però sou del mateix partit que el president. Es podrà votar en els mateixos col·legis electorals que en les últimes eleccions? —Doncs aquest és el dubte que tinc. Es podrà votar en els col·legis electorals que siguin escoles, però no estic segur que es pugui votar en tots els col·legis electorals perquè no veig clar que l’ajuntament hagi decidit de posar els locals a disposició de la Generalitat. Es podria fer. Jo ho penso. Hi ha moltes maneres d’intentar esquivar la barbaritat persecutòria de l’estat espanyol. I s’ha de ser llest. No s’ha de ser beneit perquè ens encausin a tots. No sóc partidari de forçar la màquina perquè ens encausin. —Heu estat batlle. Enteneu Colau, quan argumentava que no vol posar en perill els funcionaris? —Nosaltres no vàrem posar en perill els funcionaris el 9-N. I es poden fer més coses per no posar-los en perill. I a mi m’han cridat a declarar pel 9-N. I escolteu, vaig anar allà, em vaig explicar i els vaig dir que ho tornaria a fer. Però passa, i és veritat, que a la senyora Colau, segons quina acció faci, la poden encausar. Entenc que prefereixi fer-ho d’una manera intel·ligent i fer un acord amb la Generalitat. No em sembla malament, és correcte. Ara, no és veritat que no pugui posar municipals a disposició de la Generalitat per a aquesta votació. —Però ella ja ha dit que aquest no és el referèndum que voldria. —El favor més important que pot fer la senyora Colau no és el de posar uns equipaments al servei de la votació, sinó la convicció i la força que Barcelona es vulgui posar al capdavant d’això. De moment, ens hem trobat una actitud molt fluixeta i ara, després de l’acord, sembla que està disposada a prendre una posició activa. Doncs jo, com a nacionalista, he de dir-li ‘benvinguda. Ara el fet important no és la batalla política a l’ajuntament, sinó la batalla a favor de fer el referèndum. Quan s’acabi aquest procés, ja diré què penso del que ha fet la senyora Colau. Però en aquest moment, el fet important és que contribueixi d’una manera ferma que es pugui votar. I això és un mèrit de Puigdemont, i aquesta és la crítica que faré a partir del dia 2. —Quina és la tesi de la vostra crítica? —El lideratge. Barcelona no pot estar amagada, dissimulant i amb mitges tintes. Per això m’alegra que es faci un pas endavant i Barcelona se situï en primera fila en aquest tema. Hem de demostrar que no ens hem acovardit. No podia ser que a l’hora de la veritat la capital de Catalunya s’espantés. I m’estranya que la senyora Colau no em truqui i em digui que endavant. Almenys els grups que hi estem implicats. És això que entenc per lideratge. —Coneixeu de primera mà la repressió de l’estat espanyol. Fins a l’1-O, què ens podem trobar? —Pressionaran per aplicar la llei d’una manera molt esbiaixada i actuaran per espantar-nos. Perquè pretenen això: espantar. I espero i desitjo que no arribin als extrems que a mi em van aplicar en el seu dia. Una cosa és aplicar la llei i una altra inventar-se coses per fer mal. La veritat és que ells tenen un munt de gent que creuen que, per salvar Espanya, val tot. Són gent amb una mentalitat de salvar un concepte d’Espanya que tenen ells, perquè hi ha gent que pot defensar uns altres models d’Espanya. De fet, molts ho observen amb esglai i no es creuen això que fan els del PP. Els del PP i el PSOE, perquè la gent es creu que si algun dia guanya el PSOE la situació canviarà. I no. Conec bé la filosofia del senyor Guerra i la cosa no aniria així. —Mirant enrere, i fent balanç de l’empastifament que va fer El Mundo, personalment com us ha afectat? —T’afecta perquè et distreu, t’atabala, i fins que no surten els enregistraments, crec que molta gent dubtava de la meva innocència. Però quan els escoltes t’adones que és una absoluta barbaritat, tot plegat. Jo sempre dic que, electoralment, no va ser decisiu, però va afectar. D’alguna manera o altra. I la prova que va afectar és que els comuns van utilitzar-ho durant la campanya electoral. S’hi referien de manera ambigua i amb la idea clara d’enfonsar l’adversari. Crec que alguns comuns, no tots, fan de la lluita política una lluita d’agressió a l’adversari per provar de destruir-lo. Fins i tot quan han guanyat. Són gent que creuen que han de destruir l’adversari. —De què penseu que han servit les comissions d’investigació al congrés espanyol i al parlament? Francament. —De molt poc. N’estic molt decebut. S’han fet aquestes comissions i s’ha posat en evidència que tot era una operació orquestrada i dirigida per unes persones, com Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas i Alícia Sánchez-Camacho. Però un presideix una comissió al congrés, l’altra és a la mesa i l’altre és la mà dreta del senyor Rajoy. Ho trobo absolutament lamentable i vergonyós, perquè aquests senyors, si tinguessin el mínim de decència, haurien de plegar. S’haurien de retirar. Així no es fa política. —Per què Xavier Trias? Hi heu pensat? —Hem de tenir clar que l’objectiu d’aquesta gent que volen ‘salvar Espanya’ és destruir Convergència. No tots els partits. D’una manera molt clara, CDC, perquè ocupem un espai electoral que els perjudica. No poden tolerar que un centre que va de l’esquerra a la dreta, acabi prenent la decisió que Catalunya ha de ser una nació independent. La seva filosofia és la de destruir-nos. I ho intenten. —I ho han aconseguit? —Ens han posat dificultats. És evident. Algunes per culpa nostra. Si el president Pujol fa una declaració autoinculpant-se, no podem dir que sigui culpa d’ells. Els mètodes per a pressionar el president Pujol perquè acabi fent aquesta declaració sí que són seus. Però jo no justifico que una persona hagi fet una cosa incorrecta. També han intentat de perjudicar d’una manera molt seriosa, Artur Mas, i evidentment a mi. És que van dir que quan jo pogués demostrar la meva innocència ja m’haurien destruït. —Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas i Alícia Sánchez són tots tres catalans i estic segur que hi heu coincidit d’ençà que van aparèixer els enregistraments. Hi heu parlat? —Jo procuro no trobar-los. Si me’ls trobo, intento no parlar amb ells perquè podria dir coses molt gruixudes. Només un dia, quan hi va haver el funeral en honor de les víctimes de Germanwings a la Sagrada Família. Jo vaig sortir a rebre el rei espanyol i em vaig trobar que venia amb Fernández Díaz. No vaig tenir més remei que saludar-lo i em va dir: ‘Escolta’m, com a catòlic que sóc, em crea una gran tensió veure’t i parlar amb tu.’ —I què vàreu respondre? —Li vaig dir que jo també sóc catòlic. Que aquesta tensió la podia arreglar fàcilment si em demanava perdó perquè jo, com que també sóc catòlic, l’hauria de perdonar. Et trucaré un dia, em va dir. —I us va trucar? —No, mai més. —El periodista Enrique Bayo deia això en una entrevista a VilaWeb: ‘En aquesta màfia, hi participen magistrats, fiscals i el president espanyol’. Ho subscriviu? —Fins al president Rajoy, no ho sé. És difícil de creure que no sàpiga res. Jo no m’atreveixo a dir aquestes coses. Jo sé el que sé. I el que sé és que Jorge Fernández Díaz, Jorge Moragas i Alícia Sánchez-Camacho hi han participat. És veritat que moltes persones del PP que em trobo em transmeten un missatge simpàtic de part del president del govern: ‘Escolta, que sàpigues que el president t’aprecia molt.’ —Caram. —Sí, perquè jo amb Rajoy hi tenia una relació molt afectuosa. Però molt. Perquè han estat molts anys coincidint i hem tingut una relació personal i, fins i tot, afectuosa. Jo em sentia amic del senyor Mariano Rajoy. Ara, quan m’envien aquests missatges d’afecte penso: ‘Què m’hauria passat si no em tingués afecte?’ Se’m posa la pell de gallina. —Quan feu el tomb cap a l’independentisme? —Durant els últims anys. He anat vivint una situació de blocatge. Des del meu punt de vista, durant molt temps, el problema de Catalunya no ha estat la independència sinó el grau de dependència que tenim, que és insuportable. Els bascs, que no tenen el grau de dependència que tenim nosaltres, no estan tot el dia reclamant la independència. Quan tu acabes sent tan depenent que arriba a l’extrem que és el senyor Montoro el que decideix què paga i que no, la situació acaba essent asfixiant. —Ho vàreu viure des de primera línia. Vàreu ser conseller de Presidència? —Hi ha un moment molt important en què el president Pujol va a Madrid a veure el senyor Aznar amb dos totxos de propostes ideats per Enric Argullol i Antoni Bayona, en els quals es plantejava quin havia de ser el futur desenvolupament de l’autogovern a través de l’article 150.2 de la constitució. Recordo que el senyor Aznar es va quadrar i va dir que s’havia acabat els traspàs de competències. Llavors va ser quan el president em va dir que no hi havia res fer amb aquesta gent, que no hi havia solució. Progressivament, m’he anat adonant que si no el plantes cara no avances ni un mil·límetre. —Ara es planta cara? —Sí. Tenim gent molt valenta. Ja era hora que ens quadréssim i diguéssim que això no pot quedar així. —Ara el baròmetre us va molt en contra. Per què creieu que heu passat d’un 13,7% que vàreu obtenir a les eleccions a una intenció del 5,9%, segons el baròmetre? —Jo no m’ho crec, tot això. —Per què? —Perquè són enquestes fetes fora del moment electoral, situacions especials, no tenim ni el candidat. Ara, que no estem en el millor moment? Segurament. —A què ho atribuïu? —Fem és una acció molt important a la Generalitat. Junts pel Sí, que és molt important per al país, afecta d’una manera important el nou projecte del PDECat. Sabem que la importància ara és de Junts pel Sí. —No éreu dels partidaris de canviar el nom al partit. —No n’era partidari, no. No ho veia necessari. Però no tan sols vàrem canviar el nom, sinó que vàrem decidir una cosa més important: matar el partit i fundar-ne un de nou. Costa d’arrencar la màquina, però sobre això no sóc pessimista. Si fem les coses bé i no ens posem nerviosos, traurem un bon resultat a les eleccions del 2019. —Qui es presentarà? —No ho sé, ho decidirà el partit. Hi ha gent bona. Jo sempre he dit que el meu candidat seria Joaquim Forn. La gent em deia que no el coneixia ningú. I ara, em diuen: aquest paio és bo! —I encara que hagi passat per la conselleria? —És clar, no ho sé, falta que li ho deixin fer. Si triomfa en una conselleria, dependrà de què passi a Catalunya, no a Barcelona. Potser Puigdemont no vol que l’hi prenguin. A mi m’han fet una mala passada nomenant-lo conseller. És que la feina que va fer aquí a l’ajuntament va ser espectacular. Ha estat la meva mà dreta durant molt temps i m’agrada que els meus col·laboradors triomfin. —Vila, Munté o Mascarell també serien bons candidats? —Jo crec que tots serien bons candidats. Però un s’ha de plantejar com es guanyen les eleccions, i això no hem de fer fins a partir del 2 d’octubre. Ara tots estem per una altra tasca. —A partir del 2019 Trias es retirarà políticament? —No, no ho faré mai. Jo estaré disposat a ajudar el partit en tot allò que calgui. Quan es construeix un partit nou com aquest, no sóc partidari de desvincular-se del tot. S’ha d’ajudar. Tot allò que sóc jo, ho dec a un partit que es diu Convergència. I ara, tot i que no és el mateix, es diu PDECat. I crec que tinc l’obligació de donar tant com pugui al partit amb una situació activa.

Xavier Trias: ‘Què m’hauria passat si Rajoy no em tingués afecte? Se’m posa la pell de gallina’

El Banc Central Europeu (BCE) deixa intactes els tipus d’interès, de facilitat de crèdit i de dipòsit en el 0,00%, el 0,25% i el -0,50%. En la primera reunió del 2020, el consell de govern de l’organisme manté així els tipus d’interès en el seu mínim històric, després d’anunciar el començament d’una revisió estratègica de la política monetària, cosa que no es fa des del 2003. L’organisme presidit per Christine Lagarde, que d’ençà que va arribar al càrrec ha mantingut la política monetària del seu predecessor, Mario Draghi, també manté la política de compra d’actius a un ritme mensual de 20.000 milions d’euros.

El BCE manté els tipus d’interès en el mínim històric

L’advocat de la consellera de la Generalitat Clara Ponsatí, Aamer Anwar, ha reclamat al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que, si és ‘realment diferent del règim de Rajoy’, aposti per una solució política que signifiqui el retorn dels exiliats i la posada en llibertat dels presos polítics. En un comunicat, Anwar ha ressaltat que el dret del poble català a determinar quina és la millor forma de govern per a les seves necessitats ‘mai no pot ser il·legal’, ja que el dret internacional permet que la ciutadania exerceixi el seu dret a l’autodeterminació. Per això tampoc no pot ser considerat alta traïció segons la llei escocesa. Anwar ha valorat que la retirada de les euroordres és una ‘gran victòria’, però ha recordat que a Espanya hi ha presos polítics i que els polítics exiliats continuen sense poder tornar a Catalunya, perquè de tornar serien arrestats. Ponsatí compareixerà dilluns a les 10 hores davant del tribunal escocès per a una audiència preliminar sobre l’euroordre esperant que serà retirada. De totes maneres, Anwar creu que el magistrat del tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena està disposat a activar en el futur una nova ordre de detenció europea i considera que una euroordre revisada seria un exemple més d”abús’ del tractat.

L’advocat de Ponsatí demana a Sánchez que, si és ‘realment diferent’ de Rajoy, alliberi els presos polítics

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, vol crear una ‘base general permanent’ a la Unió Europea, embrió d’un futur exèrcit europeu. En el seu discurs sobre l’Estat de la Unió a Estrasburg, Juncker ha remarcat que Europa ‘ja no pot dependre de la capacitat militar dels països individuals’. ‘Hem d’assumir junts la protecció dels nostres interessos’, ha dit el luxemburguès, que ha remarcat que ‘una Europa que protegeix és una Europa que es defensa’. Juncker també ha promès desplegar 200 guàrdies de fronteres a Bulgària, en el marc del nou cos europeu de fronteres, i ha exigit un ‘control estricte’ sobre qui entra i surt del territori de la UE. En el seu discurs al Parlament Europeu, el primer sobre l’Estat de la Unió des del ‘Brexit’, Juncker ha apostat per la cooperació militar, una de les polítiques que més recels generava, precisament, al Regne Unit. El luxemburguès ha dit que cal una base general permanent per a les diverses missions que fan els exèrcits europeus a l’estranger, que cooperi, alhora, amb l’OTAN. ‘El Tractat de Lisboa permet als estats membres que ho vulguin posar en comú les seves capacitats militars en una cooperació permanent estructurada. Crec que és el moment d’utilitzar aquesta possibilitat. Confio que la nostra reunió a 27 a Bratislava sigui un primer pas polític en aquesta direcció’, ha dit Juncker . El president de la Comissió Europea també ha proposat la creació d’un fons europeu de la defensa abans de finals d’any per impulsar ‘la recerca i la innovació’ en matèria militar. ‘Perquè la defensa europea sigui forta, la nostra indústria militar ha d’innovar’, ha remarcat. Control a les fronteres ‘Defensarem les nostres fronteres amb un control estricte’, ha assegurat Juncker durant el seu discurs. ‘Cada vegada que una persona entri a la Unió Europea o marxi del seu territori, es recollirà la informació de la data i la raó del desplaçament’, ha assegurat el president de la CE, remarcant que així la UE sabrà ‘qui viatja a Europa abans que la persona arribi’. Juncker ha recordat que ‘Europa és cada vegada més petita’, en un món cada vegada més gran i globalitzat. ‘La CE des del primer dia ha donat prioritat a la seguretat’, ha dit el president de la Comissió, citant les mesures per aturar el retorn dels combatents estrangers, l’eliminació de les armes de foc i el finançament del terrorisme, o les iniciatives per eliminar el contingut propagandístic gihadista de les pàgines web. ‘La tolerància no pot ser en detriment de la nostra seguretat’, ha defensat. Afers Exteriors ‘Mireu el conflicte que hi ha a Síria, les conseqüències per Europa són immediates. Però on són la UE i els seus estats membres en la negociació?’, ha assegurat Juncker durant la seva intervenció a Estrasburg. El president de la CE ha dit que l’Alta Representant per Afers Exteriors i Política de Seguretat, Federica Mogherini, s’ha de convertir en una ‘veritable ministra d’Afers Exteriors de la UE’, i ha reclamat desenvolupar ‘una estratègia europea per a Síria’ i aconseguir ‘una cadira a la taula de negociacions’ sobre el futur d’aquest país.

Juncker proposa una ‘base general permanent’ militar a la Unió Europea

La Guàrdia Civil ha detingut l’ex-president de la Federació Catalana de Futbol (FCF) i actual vice-president econòmic de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), Andreu Subies. Agents del cos estan fent sis escorcolls per ordre del jutge de l’Audiència espanyola Santiago Pedraz, entre els hi ha la seu de la FCF i de la Mutualitat Catalana de Futbolistes. També ha estat detingut l’ex-directiu de la FCF Josep Contreras. L’operació es desenvolupa com una peça separada del cas Soule de presumpta corrupció a la RFEF, per la qual es va detenir el president d’aquesta entitat, Ángel María Villar, el juliol del 2017. L’operació està en marxa i es porta a terme per delictes econòmics arran de les reformes de diverses seus de la FCF. Andreu Subies va ser president de la Federació Catalana de Futbol entre els anys 2011 i 2018 i actualment és vice-president econòmic de l’espanyola, sota la presidència de Luis Rubiales. Està previst que els dos detinguts, Subies i Pedraz, passin a disposició judicial aquest dimecres a primera hora del matí. Segons fonts de la FCF, a dins de la seu al carrer Sicília de Barcelona hi ha entre cinc i sis persones, formades per agents de paisà i el secretari judicial. Se’ls està requerint informació de contractes i arxius informàtics relacionats amb temes econòmics. Dins de la seu del carrer Sicília no hi ha cap dels dos detinguts i l’actual president de la FCF, Joan Soteras, no està present en els escorcolls. El juliol del 2017, la Guàrdia Civil va detenir Villar i el seu fill en el marc d’una operació coordinada per l’Audiència espanyola i la fiscalia anticorrupció. En aquesta operació, s’investigava la gestió de persones vinculades a la RFEF en relació amb delictes de corrupció entre particulars, falsedat en document públic, administració deslleial, apropiació indeguda i possible aixecament de béns. La investigació considerava que altres persones es podrien haver beneficiat, a través de diverses empreses, en perjudici de la federació. Villar i el seu fill van ingressar a presó, d’on en van sortir l’1 d’agost del 2017 després d’abonar fiances de 300.000 i 150.000 euros, respectivament.

Detingut l’ex-president de la Federació Catalana de Futbol, Andreu Subies

Avui la Diputació de València ha fet pública la contractació d’Alberto Hernández Campa com a gerent d’Egevasa, l’empresa pública que gestiona l’aigua. Hernández Campa és el marit de la consellera de Salut, Carmen Montón, i per això aquesta contractació ha suscitat polèmica. La vice-presidenta, Mónica Oltra, ha dit públicament que no estava d’acord amb la decisió i que no la considerava estèticament assumible. Oltra s’ha referit al Pacte del Botànic i a les polítiques d’ètica i transparència per tal de criticar aquest nomenament. Tot amb tot, ha reconegut que el nomenament és decisió de la junta d’Egevasa.

Polèmica al govern valencià pel fitxatge del marit de la consellera de Salut

En un món on la informació és poder i s’usa com arma, Snapchat s’ha adoptat com un antídot a aquest seguiment o afany per capturar i retenir els moments de la nostra vida que compartim amb altres persones. Avui dia totes les xarxes socials tenen com a objectiu final el de registrar, emmagatzemar i vendre les nostres vides, per això –potser– d’aquí sorgeix l’èxit d’una eina com Snapchat, una aplicació creada per dos joves de Stanford. Cinc anys després del seu llançament, Snapchat és ja una eina molt més complexa: permet enviar missatges, parlar per telèfon, crear històries que no desapareixen fins a les 24 hores i accedir a una secció especial anomenada Discovery, on els usuaris poden trobar canals de televisió com la CNN, ESPN o Vice. Una dada curiosa: Snapchat no arriba als 100 milions d’usuaris a tot el món però es visualitzen al dia 8.000 milions de vídeos, el mateix número que a Facebook. La diferència és que la de Zuckerberg és la xarxa social més gran del món, amb 1.500 milions d’usuaris. Snapchat és l’eina dels ‘millenials’ (més del 50 % són joves entre 18 i 24 anys) i si n’ets nou hauràs d’aprendre algun truc per treure-li tot el partit. Aquí et donem cinc consells que tot usuari de Snapchat usa i que et seran molt útils. 1. Els ‘emojis’ de xat tenen significat A vegades veuràs ‘emojis’ al costat dels noms dels teus amics, i veuràs que canvien i apareixen de manera aleatòria. Doncs bé, aquests ‘emojis’ tenen un significat. Ocult? Sí. Per consultar-ho has d’anar a ‘Configuració’, després entrar a ‘serveis addicionals’ i fer clic a ‘administrar’. Finalment entra a ‘emojis d’amics’. Veuràs una llista amb un ‘emoji’ predeterminat i un menú en el qual pots canviar l”emoji’ associat amb cada significat. 2. Aprofita el sector de color Revisa el selector de color per a l’eina del llapis. A simple vista veuràs que no té opcions per a blanc i negre, però sí existeixen. Per usar el llapis negre pressiona sobre l’eina de l’arc de Sant Martí (selector de color) i arrossega el teu dit al costat esquerre i al fons de la pantalla del teu telèfon. Per utilitzar el llapis blanc mantén pressionada l’eina de l’arc de Sant Martí i arrossega el teu dit a la part superior esquerra de la pantalla. 3. Crea un llenç en blanc Si el que vols és compartir un dibuix o un text que t’has trobat, només necessitaràs un llenç en blanc. Per crear-lo, has d’usar el teu dit per tapar la lent de la teva càmera i després fer una foto. L”snap’ serà un llenç vermell buit sobre el qual podràs dibuixar amb l’eina del llapis. Si vols un llenç negre, col·loca el teu telèfon en una superfície fosca i captura un ‘snap’. 4. Gira la càmera a mig ‘snap’ Mentre realitzes un vídeo, prem en el botó de la cambra per canviar a la cambra frontal i incloure una mica de ‘face’ al teu ‘snap’. 5. Aconsegueix textos il·limitats Per saltar-nos el límit que posa Snapchat per enviar textos hem d’anar a l’aplicació de notes que tinguem al nostre telèfon i crear una nota en blanc. A la nota premem diverses vegades el botó ‘return’ o ‘enter’ per crear línies en blanc i després sobre la pantalla seleccionar-ho tot i copiar-ho. Tornem a Snapchat i a la caixa de text de ‘snap’ escollim ‘enganxar’. Així estem enganxant una caixa de text més gran al nostre ‘snap’ que podem omplir amb una pila de text. Per usar-la, prem a cada línia en blanc i escriu el teu missatge.

Cinc consells impresdindibles per a tots els usuaris de Snapchat

El Consell, constituït en Junta General d’Accionistes de Radiotelevisió Valenciana SAU, ha acordat instar als liquidadors de la societat a fer les operacions mercantils necessàries per a l’adjudicació a la Generalitat de tots els béns i drets que comprenen l’immobilitzat material i intangible de RTVV. Alhora, ha decidit la resolució de contracte de la seu d’Alacant. Així ho ha explicat en la roda de premsa posterior al ple del Consell la vicepresidenta i portaveu del Govern valencià, Mónica Oltra, qui ha destacat que la Generalitat està tractant de posar en ordre RTVV. Respecte al primer acord, Oltra ha indicat que s’adopta atenent la llei 12/2015, de 29 de desembre, per a la recuperació del servici públic de radiodifusió i televisió d’àmbit autonòmic, que establix les condicions de la reversió dels béns necessaris per a la prestació dels servicis públics de radiodifusió i televisió. La decisió es produïx després que la setmana passada el ple de les Corts aprovara la presa en consideració de la proposició de llei per a la posada en marxa de la nova RTVV, que passarà a anomenar-se Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. En virtut de l’acord adoptat pel Consell, s’inicien els passos per a cedir a la Generalitat, garant legal del pagament dels deutes de la societat RTVV, tots els actius necessaris per a la prestació del servici públic autonòmic de ràdio i televisió per part de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. D’altra banda, el Consell ha acordat instar als liquidadors de la societat a resoldre el contracte de dret de superfície subscrit en 2002 amb la mercantil Mizquitillas per a la seu de RTVV a Alacant i encomanar a l’Advocacia de la Generalitat que estudie l’adopció d’actuacions per a defensar els interessos de la Generalitat. Mónica Oltra ha explicat que la Generalitat va construir i va pagar l’edifici d’Alacant però, a més, pagava un lloguer per l’ús. ‘El negoci ha estat rodó’, ha ironitzat. Tres milions La resolució del contracte permetrà alliberar del pagament d’una quantitat global pròxima als tres milions d’euros, corresponents al cànon mensual establert fins a 2035. Els liquidadors ja van deixar de fer front a les obligacions del contracte perquè considera les seues clàusules abusives, el que ha permès a més deixar de pagar 371.398,45 euros. L’acord adoptat pel Consell encarrega ara a l’Advocacia que valori i proposi, si és el cas, accions en relació amb este contracte, subscrit en 2002 per un període de 33 anys amb pagaments mensuals de 18.483,91 euros més IVA, que han anat incrementant-se successivament amb les actualitzacions de l’IPC. El contracte signat en 2002 inclou, com a condició resolutòria expressa, l’extinció del dret de superfície en el cas que es deixen d’abonar sis cànons mensuals, així com que l’edifici passi a mans de la mercantil, una cosa que haguera succeït igualment tot i que s’haguera seguit pagant el cànon fins a 2035, tenint en compte que el contracte així ho estipulava també. Actualment, la seu d’Alacant, que va costar 4,48 milions d’euros a l’erari públic, es troba buida i llista per al seu lliurament.

El Consell comença el traspàs d’actius de RTVV a la Generalitat

L’actualitat política se succeeix sense descans dia rere dia. Actes de campanya, de precampanya, refundacions dels partits, congressos nacionals, regionals, fins i tot locals. Els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens bombardegen constantment amb informació i els partits polítics ho saben. Ens trobem en campanya permanent, un fenomen provinent dels Estats Units en què la força dels mitjans de comunicació transforma la governabilitat de les institucions, que es troben en una campanya contínua i on predominen els assessors en comunicació. La informació política es transforma. En els darrers anys han aparegut noves formes de comunicar, sobretot amb la irrupció de les xarxes socials i formats d’infotainment, on es barreja l’entreteniment amb informació d’actualitat. També ha canviat la relació entre el món del periodisme i la política, on molts professionals treballen en ambdós sectors indistintament: periodistes treballen com a assessors de comunicació i polítics col·laboren en mitjans. La comunicació política i les xarxes socials L’adaptació de la política a les noves formes de comunicació de masses va començar amb l’aparició dels primers diaris de gran tirada a finals del segle XIX. Posteriorment, el naixement de la ràdio i la televisió va consolidar la presència de la política als nous canals. I amb la creació d’Internet i la popularització de les xarxes socials, la comunicació política ha trobat una gran oportunitat per potenciar les seves estratègies en el procés de formació de les opinions dels ciutadans. “La immediatesa de les xarxes socials ha accelerat la campanya permanent: s’intenta que la campanya esdevingui al minut, i això genera una simplificació del missatge en les polítiques”, explica Carles Pont, professor de la Facultat de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra i Doctor en Comunicació Social. En aquesta línia, Toni Aira, exdirector de comunicació del PDeCAT i expert en comunicació política, creu que la immediatesa “atropella la política”, i que la primera víctima d’aquest atropellament és la “reflexió pausada”. Les xarxes socials han esdevingut la principal via d’accés a la informació política per molts ciutadans. Aquests usuaris han deixat de consumir, en major o menor mesura, els continguts dels mitjans de comunicació tradicionals i, en conseqüència, les forces polítiques i les institucions han reorientat les seves estratègies. Albert Sáez, expresident del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, considera que els mitjans de comunicació van a remolc de les xarxes socials: “A mesura que un partit té capacitat de penetrar en les xarxes socials i ser rellevant, acaba influint en els mitjans de comunicació”. En aquest sentit, Toni Aira creu que les xarxes transformen la campanya permanent en una “guerra de guerrilles”, on els usuaris busquen continguts que reforcin les seves conviccions o que siguin antagonistes per entrar en conflicte. Així doncs, les xarxes promouen les bombolles informatives, on els usuaris poden seleccionar els continguts i no sempre buscar la veritat, sinó reafirmar les seves creences i allunyar-se de la realitat. La incidència de les xarxes també ha comportat un augment en la producció de les fake news. Aquestes no deixen de ser informacions enganyoses, que moltes vegades oculten interessos particulars com la difamació o la promoció d’idees polítiques. Per lluitar contra aquestes informacions falses, el periodisme ha evolucionat cap al fact-checking: la comprovació sistemàtica de fets i declaracions de persones públiques, sobretot de polítics. “Els partits no volen fake news, però a la vegada, tenen exèrcits a les xarxes socials que hi juguen quan ideològicament els convé”, recalca Aira. Tanmateix, especialment en unes eleccions municipals, les eines offline segueixen tenint una importància cabdal: les visites als barris o les reunions amb entitats i veïns formen part del dia a dia dels candidats, fins i tot abans de la campanya electoral. La personalització dels candidats a l’alcaldia de Barcelona L’elecció dels candidats que han fet les diferents formacions polítiques que aspiren a l’alcaldia de Barcelona posa de manifest la importància de la marca personal dels líders polítics en les eleccions municipals a la ciutat comtal i la personalització de la política en la cobertura mediàtica que se’n derivarà. El fenomen de la personalització fa que els votants prioritzin el seu vot segons la figura del líder polític: els partits dipositen en el seu candidat la seva prioritat en l’estratègia comunicativa, fent que els mitjans de comunicació entenguin la informació política com una confrontació entre individuals i no com un debat col·lectiu. Mentre que l’actual alcaldessa Ada Colau opta a la reelecció amb Barcelona en Comú, les formacions independentistes Esquerra Republicana i Junts per Catalunya han escollit Ernest Maragall i Joaquim Forn respectivament. D’altra banda, Manuel Valls es presenta a través d’una plataforma independent que pretén aglutinar diferents perfils de l’unionisme. Toni Aira considera que Esquerra Republicana, que “tradicionalment no ha estat identificada com una força municipalista creïble per assumir l’alcaldia a Barcelona”, ha triat com a candidat a un Ernest Maragall “que com a gran missatge té el seu cognom que respira Barcelona”. En aquesta línia, Aira creu que el fet que Joaquim Forn, que va ser tinent d’alcalde de Barcelona, encapçali la llista de Junts per Catalunya a Barcelona és determinant perquè “estarà a l’aparador com a víctima del procés en primera persona”. “Les formacions polítiques t’estan reconeixent el punt d’importància del factor municipal a Barcelona quan el debat independentista i nacional està en un moment crític”, conclou Aira. He pres la decisió d'encapçalar una candidatura integradora, solvent i transversal per guanyar l'alcaldia de Barcelona. Vull liderar un projecte de transformació de la ciutat sòlid i rigorós per situar Barcelona, de nou, al centre de tot.Llegiu la meva carta oberta: pic.twitter.com/aAPMjR450O — Joaquim Forn (@quimforn) January 23, 2019 Sobre una hipotètica marginació dels programes electorals en el debat públic en un moment en què el procés independentista està molt latent, Carles A. Foguet, director de comunicació d’Esquerra Republicana de Catalunya, considera que el context comunicatiu “no admet massa profunditat en el debat públic”. “No és que els partits no vulguin que es debati sobre programes electorals, és que els partits s’adapten a una situació que no beneficia el debat sobre els programes”, subratlla Foguet. Si bé Esquerra Republicana, Junts per Catalunya i Barcelona en Comú aposten per candidats amb una accentuada marca personal, que en algun moment de la seva trajectòria política ja han treballat a l’Ajuntament de Barcelona, la CUP aposta per una llista de base assembleària i el Partit Popular o la plataforma Valls BCN 2019 presenten candidats sense recorregut polític a la ciutat. La principal dificultat del departament de comunicació de la candidatura de Manuel Valls en els primers mesos de campanya ha estat explicar que el polític francès és un candidat independent. En la generació de continguts, la candidatura ha prioritzat el format de vídeo i les infografies a través de les xarxes socials amb missatges més directes en la construcció d’una imatge de proximitat que relacioni el seu argumentari polític amb els temes que preocupen als barcelonins. “Des de l’Àrea Digital busquen ara la consolidació del relat polític i de marca personal entre els electors de Barcelona”, explica Arnau Mas, cap de premsa de la candidatura. Estic molt content amb la presentació de la nostra campanya. És el primer pas d’un camí en el qual necessitaré el vostre suport. 13.12.18 🚀🔝 #VolemManuelValls #VallsBCN2019 pic.twitter.com/4Tc9wPluL2 — Manuel Valls (@manuelvalls) December 15, 2018 Pel que fa a la CUP, ha escollit la seva cap de llista, Anna Saliente, activista del Baix Guinardó. La formació anticapitalista ha triat com a membres de la seva llista per a les municipals tot un conjunt de cares noves, ja que cap de les regidores anteriors ha decidit repetir mandat. Tal com afirma Manel Zamorano, secretari municipal de comunicació i premsa de CUP – Capgirem Barcelona, el fet que tots els membres siguin desconeguts pel gran públic no els condiciona, ja que la seva fortalesa és la gent que està a les assemblees de la ciutat. Zamorano sentencia que “els nostres tempos no acompanyen els de la institució perquè, ara mateix, tots els partits estan en una precampanya. Podria arribar a dir que els partits viuen en precampanya constantment i ara encara més en el moment que s’apropen les eleccions”. Fenòmens com la campanya permanent, però també les fake news i la personalització, comporten una simplificació extrema del missatge. Aquesta reducció de la realitat, que sovint és complexa i variant, erosiona la percepció que els ciutadans tenen de la política i el funcionament de la democràcia. PSC Barcelona, PDeCAT Barcelona, Barcelona en Comú, PP Barcelona i Barcelona és Capital no han volgut respondre les preguntes de Cetrencada.

Fake news i campanya permanent: els nous reptes de la comunicació política

Jordi Turull ha instat el president Quim Torra i Pedro Sánchez a nomenar ‘negociadors amb solvència contrastada’ per a poder celebrar ‘reunions més discretes’. En una entrevista amb l’ACN des de la presó de Lledoners, Turull ha demanat que els contactes entre el president de la Generalitat i el candidat a la presidència del govern espanyol tinguin més ‘discreció’ perquè es pugui aprofundir més en el diàleg. ‘Tota negociació s’ha de fer fora de focus’, ha apuntat. D’altra banda, confia que la Generalitat doni el tercer grau als presos polítics i que no sigui ‘més restrictiva’ que el Suprem per satisfacció de la fiscalia. Turull creu que cal més discreció perquè el diàleg sigui real. Per això defensa que en les negociacions s’ha de poder ‘parlar de tot’ i ‘sense condicions’. Per resoldre el conflicte polític, Turull sosté que Sánchez ha de començar per fer una ‘bona diagnosi’ de l’origen del problema. Turull també reclama que es ‘blindin els acords’ d’aquests negociacions, tal com el govern reclama des de la cimera de Pedralbes a partir de la figura del relator: ‘Les paraules se les endú el vent, però els escrits no tant’. A més, es mostra convençut que s’acabarà trobant un ‘blindatge jurídic’ per emmarcar la solució política que es pugui acordar. Això sí, Turull carrega contra Sánchez, de qui desconfia per ser ‘mal estadista’ i tenir unes certeses ‘molt volàtils’. ‘Ha donat proves suficients que no té conviccions sòlides’, ha afegit. Segons apunta a l’entrevista, és un ‘greu problema’ haver de buscar un acord amb el líder del PSOE, perquè ‘al matí diu una cosa i a la tarda defensa la contrària’. En aquest sentit dubta que ‘valgui la pena perdre el temps’ negociant amb algú que prioritza ser president ‘sí o sí’, en comptes d’apostar per solucionar el conflicte. ‘Jo no me’n fio’, ha reblat. Tercer grau Turull espera que el govern atorgui el tercer grau als presos polítics: ‘La Generalitat considera que hem de seguir tancats o podem sortir? És que és això eh.’ Per això ha insistit que els presos no esperen rebre cap favor ni sortir guanyant per la seva condició política, però que tampoc no volen que se’ls perjudiqui. Així, Turull fa notar que la ‘pressió’ de l’estat i la fiscalia pot fer que es decanti més aviat per perjudicar i no afavorir les condicions dels presos, però espera que l’executiu de Quim Torra els doni el tercer grau. Per altra banda, Turull creu que l’estat ha de reconèixer que ha actuat ‘malament’ durant tot el procés judicial. Sobre el cap de la diplomàcia europea i ex-ministre espanyol d’Afers Estrangers, Josep Borrell, ha sentenciat que mentre l’estat faci política vers Catalunya ‘amb l’estómac’ no solucionarà ‘res’. Refusa eleccions Finalment, Turull refusa unes eleccions catalanes per fer avançar el procés sobiranista. El qui va ser cap de llista de JxCat per Lleida a les eleccions espanyoles del 28-A, considera ‘millor’ que el govern culmini el mandat de l’1-O. Ara que l’independentisme ja ha vist de què és capaç l’estat ‘i quins són els actius i passius’, Turull creu que l’autodeterminació s’ha de tornar a exercir, però no a través d’unes eleccions. Tampoc si es vol donar un caràcter plebiscitari als comicis, com va passar el 2015. ‘No veig el tint entre la gent de plantejar unes eleccions com a plebiscit’, i ‘no sóc gens partidari de convocar eleccions’, ha reiterat. D’aquesta manera Turull demana que no es vegi amb ‘por’ l’escenari de tornar a votar en un nou referèndum: ‘Calen accions per avançar. Accions i no eleccions’.

Turull insta Torra i Sánchez a nomenar ‘negociadors solvents’ per aprofundir en el diàleg

Ramona i Vicenta, mare i filla de 90 anys i 62 amb greus problemes de salut, viuen en un pis al districte de Nou Barris de Barcelona. Des de fa un any, però, no poden assumir el lloguer de 700 euros i era previst que demà al matí les desnonessin. Per evitar-ho, una trentena d’activistes han ocupat durant hores la gestoria Carcasona, que les va denunciar per impagament, i n’han aconseguit el compromís d’aturar el desnonament. Membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, el moviment veïnal i el CDR han forçat que el propietari de la gestoria s’assegui a negociar, amb la presència del cos de Mossos d’Esquadra, i de moment han aconseguit el compromís d’aturar el desnonament. Hores més tard, la promesa s’ha traduït en una sol·licitud als jutjats, que ho han acceptat. L’Ajuntament de Barcelona els va concedir un pis d’emergència social i s’havia ofert a la gestoria a pagar el deute i el lloguer de l’habitatge fins que el pis fos assignat definitivament. Tanmateix, segons els moviments veïnals del districte, la gestoria mai no va respondre a l’oferta municipal. L’alta taxa de desnonaments al districte de Nou Barris va fer que el 29 de gener les entitats veïnals es mobilitzessin per aturar divuit desnonaments en un sol dia.

Desnonament aturat a Nou Barris: la Ramona i la Vicenta es queden

Alfred Bosch (1961) és conseller d’Acció Exterior del govern català. Doctor en història per la Universitat de Barcelona, assagista i escriptor, ha estat diputat a Madrid i regidor a Barcelona per Esquerra Republicana de Catalunya. Ara porta la diplomàcia catalana arreu del món, en un moment delicat, perquè la repressió de l’estat espanyol afecta el seu departament d’una manera especial. Bosch rep VilaWeb a la seu del departament, plena de fotografies de Raül Romeva. Acaba de tornar d’una ronda europea per Madrid, Brussel·les, París, Londres,Roma, Ginebra, Berlín i Reykjavík. —El departament ha estat molt castigat pel jutjat número 13. Molts acusats i perseguits. —Crec que hi ha una ofensiva general, judicial també, perquè ens quedem a casa. I que no sortim de casa. I això no ho farem. Perquè en tenim tot el dret. I la nostra obligació és internacionalitzar el país. Ningú no ens impedirà que fem la nostra feina. —Heu fet set capitals en set setmanes. Què us expliquen, als viatges? —Veiem que hi ha una preocupació creixent pels drets humans a Catalunya i al Regne d’Espanya. Per tot allò que passa entorn dels diversos judicis. Per la presó preventiva de nou persones. Per les condemnes. Per l’acusació d’un partit d’ultradreta. Coses que topen amb la incomprensió de societat democràtiques, occidentals, modernes. No ho entenen de cap manera. I per tant la sensació a fora és que els poders de l’estat s’equivoquen. Per això hi anem arribant, i amb força. Mireu el manifest dels 41 senadors francesos, pràcticament de tots els partits, menys de l’extrema dreta lepenista. Mireu el manifest dels més de set-cents intel·lectuals italians. I tots van en la mateixa direcció: la situació dels drets humans i la falta de diàleg a Espanya ultrapassa els valors essencials d’Europa. —I crítiques que us facin? També n’hi deu haver. —Més que crítica, hi ha una certa tendència de fer pinya amb la idea que això ens podria passar a casa. Això sí que ho veus a la UE i a molts governs europeus. Encara hi ha una certa lleialtat deguda entre estats. —Amb quines autoritats us heu pogut veure? —Si ens ha donat cap lliçó el senyor ministre d’Afers Estrangers espanyol, senyor Borrell, és que la bona diplomàcia demana discreció. N’hem après gràcies al seu exemple. Li ho agraïm. Borrell és un perfecte manual de l’antidiplomàcia. Borrell ens ensenya què no hem de fer. I no ho farem. —La pregunta era si us reben autoritats governamentals? —Amb això hem de ser discrets. Us puc explicar que a tot arreu ens han rebut bé. Ens han escoltat. I s’han interessat per tot allò que dèiem. I ho hem fet amb think tanks, amb fundacions, amb mitjans de comunicació i amb tots els partits polítics, siguin de l’oposició o del govern. Llevat l’extrema dreta. És obvi que hi ha una actitud de sorpresa i estupefacció per tot això que passa a Espanya. —Deu ser més fàcil d’anar pel món amb Rajoy de rival que amb Sánchez de rival. —Per què? —No trobeu que Sánchez té més bona imatge que Rajoy? Deu ser més difícil d’explicar injustícies d’un president envoltat de dones i astronautes al govern. Un modern! No us resulta difícil de trencar la seva imatge? —I envoltat de gent com Josep Borrell, o Irene Lozano, que compara votar amb una violació? Pedro Sánchez ens ho dificulta més? Quant a l’acció exterior, Déu n’hi do els arguments que tenim i Déu n’hi do la desesperació i falta d’arguments que veiem a l’altra banda. No us diré que la feina sigui fàcil, i en un clima de repressió, menys. Però tenir idees clares i basar-te en coses universals (drets humans, democràcia, diàleg) argumentalment, ens ho ha facilitat. —No tinc cap dubte que tenim la batalla guanyada amb la premsa, i l’opinió publica, sempre a favor dels drets humans. El dubte és si la tenim guanyada amb els governs. Els drets universals els entren per una orella i els surten per una altra. —Agafeu l’enquesta de l’Institut Elcano. Quatre anys de diferència. Ara el nivell de suport a l’autodeterminació de Catalunya ha crescut enormement. El nivell de comprensió, s’ha disparat. El nivell d’acceptació que una Catalunya independent podria funcionar, s’ha disparat. El nivell d’acceptació a l’opinió pública i als mitjans en són una mostra…. —…que ho tenim bé amb la premsa. Però amb els governs, no. —Però els governs no poden funcionar al marge de les seves opinions públiques. En una societat com la britànica, la sueca, els governs no poden funcionar al marge d’allò que pensa la gent. —Als Estats Units el 80% de la gent és contrària a la sanitat que tenen. Si en fa, d’anys. I ja ho veieu. Els governs fan una mica com volen. No? —Crec que si els governs volen aguantar, han de ser sensibles a les seves opinions públiques. Per tant, nosaltres evidentment que hem d’acabar dialogant amb els governs. I que siguin sensibles a les nostres peticions. Però ara com ara progressem molt amb els mitjans de comunicació. Amb les opinions públiques i els parlaments. Senadors francesos, consell d’Europa, italians. Quan es comença a moure l’entorn polític immediat, ells noten la pressió. Aquí les coses van tirant bé. Ens agradaria que anés tot molt més ràpid? Sí. Però les coses van tirant bé. —El 27-O vau dir: ‘A new country has been born’ . Encara ho creieu? —Home, un país es va emancipar perquè va decidir de votar i prendre una decisió. Per tant aquesta decisió la tenim clara. La tornarem a prendre tant com calgui. Però és evident que abans del Primer d’Octubre som un país; després, som un país nou. És clar que ens ha canviat. Ens ha fet més madurs. Més lliures. Nous. —Algú us ha retret que l’octubre del 2017 no complíssim la promesa de fer efectiva la República? Vau dir que faríeu la República, i no l’heu feta. Aquesta crítica l’heu rebuda? —Ens arriba la idea que hem de ser més forts a l’interior. Per tant, a fora el resultat els ha de semblar molt més clar. La votació els ha de semblar molt més àmplia. —L’octubre passat va haver-hi un reconeixement internacional nul. En què es treballa perquè no torni a passar en el futur? —Hem de ser molt discrets, no tan sols amb els qui som en actiu, sinó també i sobretot amb la gent que és a la presó. I que hi són perquè se la van jugar. Permeteu-me d’utilitzar la discreció. Raül Romeva va fer una tasca ingent per a construir una xarxa a favor del diàleg, de la pau i la mediació. És un home de pau. Ja ho era abans de ser conseller. Sempre ho ha estat. I per tant va poder aplicar tot aquest coneixement i rerefons a la seva acció. —El diàleg i la pau estan molt bé. Però potser falta contundència, en relacions internacionals? El dia 10 d’octubre de 2017, quan a Puigdemont li diuen frena i et faig seure Rajoy, doncs no. No frenis. I només aleshores et faran seure Rajoy. Aquest instint matador, el tenim fora? —Crec que tots els qui volem una República catalana estem d’acord que un altre octubre del 17 no el farem. Perquè volem guanyar. Volem una república i no volem fer tot un esforç perquè la gent participi en aquesta decisió i després, com que no hi ha prou fortalesa, no es pugui aplicar. Ara hem d’anar a buscar aquella fortalesa que potser no vam tenir en aquell moment. Anem a buscar un altre escenari. Un escenari en què realment ens en puguem sortir. Però sortir-nos-en vol dir que la gent pugui decidir de veritat i es pugui aplicar. —Descarteu la via unilateral, que és la que hem fet servir fins ara? —Depèn de què vulgui dir. La nostra prioritat és de fer un referèndum a l’escocesa. Arribar a un acord, que hi hagués aval no de l’estat i prou, sinó de la comunitat internacional. Que és bàsic. Perquè són els que t’han d’avalar. —La història d’Espanya no acompanya. No n’han fet cap, de referèndum, excepte un. Franco a la Guinea Equatorial. Anar per aquesta via té números de fracassar. —Si durant l’època franquista van ser capaços de convocar un referèndum acordat a Guinea Equatorial, a veure si ara aquells que esgrimeixen la condició altament democràtica del Regne d’Espanya no ho podrien fer. Hauria de ser possible. —PP, PSOE i Cs són més lluny que mai del referèndum acordat. Anar per aquesta via no sembla una mica ingenu? —Depèn de quin govern hi hagi a l’estat espanyol. Però tots els fronts els hem de treballar alhora. En la mesura que tinguem també aquesta fortalesa internacional, serà més fàcil de convèncer el govern espanyol de torn que la solució és aquesta. Perquè la solució no és ficar gent a la presó. El 20-D hi ha una reunió entre el govern espanyol i el català i la nota conjunta que surt publicada diu treballarem per una solució democràtica. Si el mateix govern de Pedro Sánchez ja ho va assumir fins al punt de fer una nota conjunta… —Senyor Bosch, Pedro Sánchez té declaracions on explícitament diu que no hi haurà referèndum. —Bé. Quan hagi passat la campanya hem de ser capaços de tornar a seure i parlar. Tots els estats del món em recomanen que nosaltres tinguem un mandat popular que sigui acceptat pel món. I ja veurem què fa l’estat espanyol. Però hem d’aconseguir el d’arreu del món. Si no, tornarem a ser on érem el 2017. Hem d’entrar en una fase diferent. En una fase en la qual sigui possible l’aval internacional. Jo treballo en això. —Guanyar unes eleccions amb més del 50% del vot al parlament català seria allò que demana el món? Seria un mandat suficient, per a ells? —Naturalment, més del 50% ajudaria. El 60% encara ajudaria més. I el 70%, ni us ho explico. Per tant, hem d’anar a aconseguir el màxim suport. I poder anar, un servidor, o a qui li toqui, i poder fer el tour de les set capitals i dir: Mireu, aquest és un resultat inqüestionable i oficial. I demostra que la gent vol aquest canvi. Tot això ens donaria una fortalesa que el Primer d’Octubre ens va faltar. —El món acceptaria que féssim la independència amb un 60%, 70% de vot independentista al parlament? —Hi ajudaria molt. I és possible que amb aquest resultat fos més fàcil que s’apliqués aquesta solució democràtica que reclamem. Tindríem més comprensió i més ajuda. Seríem més forts en l’àmbit internacional. Per arribar a tenir una república catalana necessitem les dues coses que s’han necessitat en qualsevol procés d’independència: força interior i força exterior. Jo també tinc l’obligació d’explicar la realitat d’això que em diuen. I em diuen de fer un exercici democràtic prou clar i amb prou força perquè arreu del món sigui reconegut. —Això us ho diu gent que són independents amb morts pel mig, o declaracions unilaterals. També té gràcia. —Sí. És possible. Però en qualsevol cas nosaltres no volem el camí de la violència ni el camí de l’hostilitat. Perquè els catalans som un poble al qual li agrada la pau, el diàleg, la democràcia i els drets humans. Ho tenim molt interioritzat. I fins a cert punt és un valor que ens ajuda. —Els següents viatges? —La segona fase serà tenir en compte els cinc continents. Farem més viatges i missions. Hem d’anar a l’Àsia, l’Amèrica Llatina. —Vau estar anys a Madrid. Sánchez l’han d’investir sense res en canvi? La jugada no és fàcil. —No és fàcil. L’única cosa que hem de reclamar, i amb molta força, és que hi hagi diàleg sense condicions. Que siguin valents. Perquè ara ens trobem que Sánchez no té prou valentia. No en té per a arribar a l’única solució possible. Dialogada i democràtica. La sortida no vindrà deixant-se arrossegar per la ultradreta. Dient no al diàleg. Ni aixecant el braç en salutació feixista. Ni tornant al nacionalisme més radical i talibà. —‘Antes azul que rota’. —Això ho dieu vós? —No. Això ho pot dir Pedro Sánchez: Ultres? Sí, però van bé per a mantenir Espanya unida. —Ell mateix és conscient, i ens ho diuen a tot el món, que seria una equivocació històrica de primer rang. Pegar la gent el Primer d’Octubre va ser una equivocació històrica. La presó és una equivocació històrica. —Sí, sí. Però mantenen Espanya unida. —L’encadenament d’errors històrics no és cap encert. No ho pot ser. I Sánchez ho sap. I sap que l’única sortida és ser valent. Asseure’s i parlar. No n’hi ha cap més, de sortida. Ell ja decidirà. —Canviem de qüestió. Vau demanar perdó pel genocidi a Sud-americà i en processos colonials. N’heu rebut respostes d’agraïment? —Vaig demanar perdó, sí. A la fase final de la colonització hi ha una participació molt activa, no de la societat catalana, però sí d’alguns catalans que s’hi van trobar involucrats. I que van fer grans fortunes a partir de l’explotació colonial, tràfic d’esclaus, fins i tot quan ja s’havia abolit. Quin problema hi ha a reconèixer el passat? Fins i tot et deslliura. I et permet de veure que això no ho hem de repetir mai més. A Cuba, i l’Amèrica Llatina, va haver-hi molt pes d’interessos econòmics d’alguns catalans. Ho han estudiat molt. El piulet que vaig fer amb el vídeo en el qual posava la meva intervenció al parlament és el que ha tingut més repiulets. Més que mai. I va haver molta gent de Mèxic i l’Amèrica Llatina que m’ho va agrair. Moltíssima. Mai no m’han agraït tant un gest. —El Consell de la República és una bona eina? —És una eina útil. I forma part de l’acord de govern. La tasca d’internacionalització que es pot fer des del consell complementa de manera molt útil allò que fem des del govern. I concretament el president del Consell de la República, a qui vaig anar a veure de seguida. Segurament és el polític català més conegut a Europa i al món. —Hi teniu bona relació, amb Puigdemont? —Sí. No hem tingut mai cap problema. I, a més a més, havent pres l’opció de presentar-se a les europees, i per tant d’anar al cor d’Europa a defensar la causa catalana, a denunciar els abusos judicials i polítics de la repressió, també ens ajudarà. Hi ha tanta feina a fer que no ens l’acabarem. No veig que hi hagi problema a repartir aquesta feinada. —Ho veieu un drama que Toni Comin, d’ERC, vagi a la llista de Puigdemont? —No ho sé. La meva opció és considerar que quan ets a la política has de saber que les decisions es prenen col·lectivament. Jo sóc un home d’equip. Ho he demostrat en més d’una ocasió. A Barcelona abans jo anava de primer de llista, i Maragall darrer. I ara és a l’inrevés. Ser un col·lectiu. I això pesa. Així és com ho veig.

Alfred Bosch: ‘La nostra prioritat és de fer un referèndum a l’escocesa’

Les escoles, instituts, universitats i la resta de centres educatius tancaran les portes entre demà i dilluns durant almenys dues setmanes. Al Principat la mesura ja s’aplicarà demà, mentre que al País Valencià, les Illes, Catalunya Nord i la Franja de Ponent serà dilluns. La mesura arriba després que el brot de Covid-19 al país hagi pres embranzida amb gairebé mig miler d’afectats i sis morts. El Principat ha estat la primera zona a fer-ho. Aquest matí, el president de la Generalitat, Quim Torra, ha ordenat el tancament, que serà a partir de demà i no pas de dilluns, tal com s’esperava. L’objectiu és d’evitar l’expansió del coronavirus 2019. La mesura forma part del pla PROCICAT que ha passat a fase 1 d’emergència. El tancament afectarà 1.800.000 alumnes i uns cent mil docents. De totes maneres, la mesura no implica que els alumnes s’hagin de confinar. ‘Els nens poden anar al parc, però prenent precaucions’, ha dit la consellera de Salut, Alba Vergés. Per bé que aquest matí havia anunciat que les escoles no tancarien pas a les Illes Balears, la presidenta Francina Armengol ha rectificat a petició del president espanyol, Pedro Sánchez, i ha comunicat la suspensió de les classes presencials a tots els nivells formatius a partir de dilluns i durant un període de dues setmanes. Armengol també ha anul·lat tots els viatges d’estudi durant dos mesos, però ha explicat que els mestres i professors hauran d’acudir als centres per tal d’assegurar l’ensenyament a distància dels alumnes que tenen proves. El president francès, Emmanuel Macron, que també ha ordenat el tancament d’escoles a partir de dilluns a tot l’estat, i per tant a Catalunya Nord, ha dit en canvi que en el seu cas la suspensió de classes es perllongarà ‘fins a nou avís’. El conseller d’Educació valencià, Vicent Marzà, que també ha anunciat un tancament escolar de manera indefinida i a partir de la setmana vinent, ja que les vacances per les Falles van quedar enlaire després de l’ajornament de la celebració. Fins ara, s’havien clausurat els centres d’Igualada i quatre poblacions més de l’Anoia pel brot detectat ahir, a més d’algun altre centre concret, com l’escola Mas Boadella del barri de Can Llong de Sabadell. Finalment ja ben entrada la nit s’ha sabut que el govern d’Andorra ha pres la decisió de tancar l’escola andorrana de batxillerat aquest divendres mateix mentre que la resta de centres tancaran dilluns

Les escoles de tots els Països Catalans tanquen entre avui i dilluns

El Museu de Granollers acull l’exposició ‘Gols de tinta’, fins al 20 de novembre. Fa un repàs a la història del futbol català a través de les vinyetes i les il·lustracions dels principals dibuixants de cada època. S’hi poden veure dibuixos de Valentí Castanys, Ricard Opisso, Joaquim Muntañola, Cesc, Perich i Òscar Nebreda, entre més. L’exposició compta amb la Copa Macaya, una joia modernista de principis del segle XX que és l’antecedent de la Copa Catalunya. L’exposició serà itinerant i a partir del desembre es podrà veure a L’Hospitalet de Llobregat. Es tracta d’un homenatge ‘als nostres grafistes i dibuixants, que expliquen gràficament la història del futbol català i que en cada vinyeta capten el context de la seva època’, explica Jordi Riera, un dels comissaris de l’exposició. ‘Hi ha el sabor del temps a cada il·lustració’, afegeix. El futbol va arribar a Catalunya a finals del XIX, però no és fins a aproximadament el 1920 que esdevé un esport important entre la societat catalana, segons comenta Riera. Les vinyetes que es poden veure van ser impreses sobretot en diaris i revistes com el setmanari ‘Xut’. Malgrat la dictadura de Primo de Rivera i la consegüent censura, la premsa esportiva permetia oferir continguts satírics perquè passaven més desapercebuts. A la mostra s’hi pot trobar la portada d’un ‘Xut’ que explica el tancament del camp del Barça l’any 1925. El públic havia xiulat l’himne espanyol abans d’un partit contra el Júpiter, en plena dictadura de Primo de Rivera. El governador civil estava a la graderia i va ordenar tancar el camp per un període de sis mesos, tot i que finalment la sanció va ser de tres mesos.

Les il·lustracions de la història del futbol català

El passat 26 d’octubre, l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València va celebrar el vintè aniversari de la seua fundació amb una jornada científica centrada a explorar la intersecció entre biodiversitat i evolució. La jornada, que va reunir la pràctica totalitat dels seus membres en el privilegiat entorn del Jardí Botànic de la Universitat de València, va ser tot un èxit. Particularment remarcable va ser l’obertura d’aquesta jornada, a càrrec de la doctora Hanna Kokko, catedràtica de Biologia Evolutiva en la Universitat de Zuric i una figura destacada de la biologia evolutiva contemporània. Especialitzada en l’aplicació de models matemàtics per a desentranyar la lògica de l’evolució, la doctora Kokko ha realitzat aportacions transcendentals a qüestions centrals en biologia evolutiva, com ara l’evolució i el manteniment del sexe, la cooperació, la interacció entre ecologia i evolució o, més recentment, l’ecologia evolutiva del càncer. Després d’una estimulant sessió matutina, aprofitem la relaxació de la sobretaula per a conversar amb ella sobre els orígens de la seua brillant carrera, l’evolució, el sexe i el càncer, entre altres assumptes. La seua carrera va començar en el camp de l’enginyeria i la matemàtica aplicada. Què la va portar a la biologia i, especialment, a la biologia evolutiva? És una història interessant, supose. Sempre m’ha fascinat la biologia. Ja des de menuda m’agradava observar ocells i d’adolescent llegia llibres de Dawkins i coses així, però al mateix temps no arribava a veure que la biologia podia ser un objecte d’estudi matemàtic. Hi tenia traça, per a les matemàtiques, i els llibres de text de biologia de l’institut no connectaven amb aquells temes en absolut. Jo no volia estudiar biologia perquè en la meua imatge mental de la disciplina només hi havia plaques de Petri i cèl·lules viscoses. El que jo volia ser era una física mundialment famosa, així que vaig estudiar física i matemàtiques, i com que les matemàtiques em van agradar més que la física, m’hi vaig centrar. Durant la carrera hi havia un curs de matemàtiques aplicades amb exemples d’economia, medicina, etc., però també incloïa un model biològic de creixement de la població i em vaig dir… ahà! Ja ho tinc. Aquell va ser el moment en què em vaig adonar que podia utilitzar les meues habilitats en biologia i vaig començar a pensar en què estudiar per a la investigació del màster. Vaig enviar correus electrònics a tots els professors de biologia dels departaments d’ecologia o fisiologia. Era quasi Setmana Santa i crec que els fisiòlegs se n’havien anat tots de vacances a esquiar, però els ecòlegs sí que van respondre… Sempre dic mig en broma que per això vaig estudiar ecologia i evolució, encara que trobe que, com fan els bacteris, hauria continuat igualment avant fins a trobar el meu nínxol. «L’evolució no té a veure amb la supervivència de l’espècie, sinó amb un genotip que reemplaça sense pietat un altre» Com veu el futur de les matemàtiques en la biologia? El dia de demà, els llibres de text de biologia aniran plens d’equacions? Probablement no, almenys els llibres escolars. Ni tan sols estic segura que haja de ser així, perquè això faria que alguns veren la disciplina com una matèria poc atractiva. Però m’agrada parlar amb xiquets en edat escolar i dir-los que en realitat la biologia és una disciplina matemàtica, perquè hi ha qui estudia biologia i en arribar a la universitat se sorprèn que les matemàtiques siguen necessàries . I després hi ha qui vol treballar en matemàtiques, però no aconsegueix veure les oportunitats que ofereix la biologia per a fer-ho. La veritat és que és un camp molt interessant per a la gent que li agrada pensar de manera lògica, i les matemàtiques són sols una part d’això. En les classes d’ecologia, un se sol trobar amb estudiants que esperen sentir parlar de la conservació de poblacions silvestres, grans mamífers, o com enfrontar–se al canvi climàtic, i se senten decebuts i moltes vegades aclaparats per les matemàtiques. Com aborda aquesta qüestió? És una pregunta molt àmplia. Això pot semblar políticament incorrecte, però no estic segura que tothom siga igual d’apte . D’una banda, hi ha gent a la qual simplement li agraden unes coses més que altres, i d’una altra, jo, per exemple, no tinc traça per a dissenyar experiments, el meu cervell no funciona d’aquesta manera. Però trobe que és important fer que els estudiants entenguen que potser tenen aptituds per treballar amb matemàtiques. I perquè s’interessen per alguna cosa que vaja més enllà dels grans mamífers, cal ser imaginatiu. El dilluns faré una conferència sobre el comensalisme i el mutualisme i portaré a l’aula un tros de formatge. Preguntaré per què l’he portat i probablement em diran que és perquè les vaques són perjudicials per al planeta o alguna cosa així. Però no! Tots aquells processos ocorren en les poblacions microbianes quan es crea el formatge . Pensem en l’interior de les coses! Llig l’entrevista completa al web de Mètode Pau Carazo, investigador Ramón y Cajal de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva la Universitat de València. Eduardo M. García-Roger, investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Professor contractat doctor del Departament de Microbiologia i Ecologia de la Universitat de València. Què és Mètode?

Entrevista a Hanna Kokko, catedràtica de biologia evolutiva