Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

Ingredients: (per a quatre persones) 8 talls de rap 4 patates grosses 1/4 de quilo de pèsols (quan és el temps) 4 cebes mitjanes 4 tomàquets 4 alls una mica de julivert sal, pebre negre i vermell aigua i oli d’oliva Elaboració: En una cassola posem dos dits d’aigua amb els alls a trossets, les patates a trossos i les cebes també tallades. Ho fem bullir uns deu minuts a foc baix. Hi afegim els pèsols, els talls de rap a rodanxes i els tomàquets sencers. Ho salpebrem i hi afegim un bon raig d’oli. Ho fem bullir a foc lent uns deu minuts més, fins que el rap sigui cuit. Aquesta recepta també es pot fer amb lluç o un altre tipus de peix blanc.

Recepta: Rap amb patates

Un grup important de metges catalans ha enregistrat tot un seguit de vídeos en què demanen als ciutadans que no tinguin por diumenge, a l’hora d’anar a votar. S’hi apleguen les opinions de tota mena de metges. Alguns són molt coneguts, com ara el cardiòleg Ramon Brugada; el director de l’institut de recerca sobre la SIDA, Bonaventura Clotet; el doctor Xavier Estivill, una de les autoritats mundials en el camp de la genètica; i Oriol Porta, cap clínic de Ginecologia de l’Hospital de Sant Pau. Heus ací el vídeo de resum de totes les intervencions: També podeu veure els enregistraments de cadascun dels participants. La llista completa de signants és aquesta: Pere Rimbau: cap de Servei d’Urgències de l’Hospital Josep Trueta, Imma Sau: pediatre Xavier Bigata: dermatòleg. Hospital de Mataró Bjorn Lemby: anestesiòleg. Hospital Santa Caterina de Salt Albert Barberà: investigador. Cap de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Girona (Idibgi) Aïna Rodríguez Vilarrupla: coordinadora Biobanc Institut d’Investigació de Girona (IDIBGI) Carme López: digestòloga. Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona Esther Fort: digestòloga. Hospital Universitari Doctor Josep Trueta Xavier Aldeguer: digestòleg. Cap Digestiu Hospital Universitari Doctor Josep Trueta i Santa Caterina Girona-Salt Josep Vidal: metge de família David Dalmau: cap unitat VIH/SIDA. Hospital Universitari Mútua de Terrassa Roser Vega: digestòloga. University College London Oriol Duch: especialista en medicina preventiva i salut pública Anna Carreres: especialista en medicina interna. Cap d’Urgències de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona. Membre de la junta de govern del COMB Anna Olivé: psicogeriatra Adriana Bataller: anestesiòloga. Membre de la junta de govern del COMB Xavier Saura: ginecòleg. Director mèdic del centre de reproducció assistida FecunMed Jaume Roigé: cap del Servei d’Anestesiologia i Reanimació de l’Hospital Vall d’Hebron Xavier Queralt: cap del Servei d’Anàlisis Clíniques de l’Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona Antoni Trilla: cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic. Professor de la UB. Membre de la junta de govern del COMB Carles Herrero: generalista Antoni Borrell: responsable de la Unitat de Diagnòstic Prenatal. Hospital Clínic. Ia Jaumà: metge de família Josep Vilaplana: anestesiòleg de l’Hospital Josep Trueta. President del Col·legi de Metges de Girona Pere Joan Cardona: cap de la Unitat de Tuberculosi Experimental. Emprenedor. Hospital Universitari Germans Trias i i Pujol de Badalona Josep Palau: ginecòleg. Hospital General de Granollers. Anna Viladiu: metge de família Jordi Jové: metge de família. Professor de la URV Àngels Escorsell: heapatòloga. Hospital Clínic Albert Maroto: cap del Servei de Radiodiagnòstic. Hospital Universitari Doctor Josep Trueta de Girona Vicenç Montserrat: uròleg. Hospital Universitari Doctor Josep Trueta. Francesc Figueras: ginecòleg Montserrat Palacio: ginecòloga Oriol Sunyer: catedràtic de Microbiologia i Immunologia de la Universitat de Pennsylvania, Philadelphia (EUA) Bonaventura Clotet: cap de la Unitat de SIDA de l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona Lluis Guerrero: cirurgià càrdio-vascular Salvador Macip: metge investigador a Leicester Bernat Ollé: CEO Vedanta BioSciences Harvard Josep Gatell: cap de la Unitat d’Infeccioses i SIDA de l’Hospital Clínic Ramon Brugada: investigador, cardiòleg. Professor de la Universitat de Girona. Hospital Josep Trueta. Idibgi Xavier Estivill: investigador del Centre de Regulació Genòmica de Barcelona Oriol Porta: cap clínic de Ginecologia. Hospital Sant Pau. Dr. Josep Vilaplana Dr. Antoni Trilla Dra. Esther Fort Dr. Josep Palau Dr. Francesc Figueras Dr. Ramon Brugada Dr. Oriol Duch Dr. Lluís Guerrero Dr. Oriol Porta Dr. Salvador Macip Dr. Xavier Estivill Dra. Carme López Dra. Anna Viladiu Dr. Albert Maroto Dr. Vicenç Montserrat Dr. Bernat Ollé Dra. Roser Vega Dr. Albert Barberà Dr. Pere Joan Cardona Dra. Jaumà Dr. Gatell Dr. Oriol Sunyer Dr. Bonaventura Clotet Dr. Bjorn Lemby

Metges catalans recomanen de votar sense por

Jordi Puntí (Manlleu, 1967) acaba de fer cinquanta anys. Camina una hora i mitja cada dia per Barcelona, uns deu quilòmetres. Ho calcula amb un petit comptapassos que porta a la butxaca, que al final de la jornada marca deu mil passes. Però, sobretot, es troba en plena forma literària: acaba de publicar un llibre dels que no s’obliden, Això no és Amèrica, que surt simultàniament en català a l’editorial Empúries i en espanyol a Anagrama, amb traducció de Rita da Costa. El volum recull nou contes llargs que ha anat escrivint aquests darrers quinze anys. Són contes que va escriure per encàrrec (per als volums dels Germans Miranda, per a revistes, per al diari, per a antologies i projectes internacionals ben curiosos…), que ara ha reescrit i ordenat convertint-los en una unitat, sota un títol i una coberta pròpies. Feia quinze anys del seu darrer llibre de contes, Animals tristos. Puntí té un vessant de nòmada i viatger. Ha fet qui-sap-les estades en cases d’escriptors, intercanvis de cases en ciutats diferents del món per a poder escriure i durant el 2014 i el 2015 va fer una estada d’un any a Nova York, amb una beca a la creació del Cullman Center, a la biblioteca pública de Nova York –una beca molt difícil d’aconseguir–, per documentar-se per a la nova novel·la que ja escriu sobre la vida del músic Xavier Cugat. Serà la seva segona novel·la, després de Maletes perdudes, que va publicar el 2010. ‘Tots aquests contes van néixer independentment. Per tant, no s’havia previst que tinguessin una vida de llibre. Tots eren contes d’encàrrec. En el moment en què decideixes que aquests contes es converteixin en un llibre, has de fer alguna cosa més. Has d’aconseguir que conceptualment siguin un llibre, perquè quan els escrivia no ho pensava pas, que formarien part d’un llibre. Com es fa? D’una banda, amb l’estil i la veu narrativa, que ets tu i que fa que, tot i que són contes molt diferents, mantinguin un substrat. Després hi ha la part exterior, que té a veure amb l’objecte físic del llibre: la unitat l’aconsegueixes amb el títol, la coberta i l’ordenació dels contes, que és molt important.’ —Com els heu ordenats, els nou contes? —La temptació és fer un ordre cronològic i avall, però amb això no fas un llibre. El llibre ha de tenir un ritme. L’ordre que vaig donar al llibre comença amb un catàleg de solitaris (coincideixen amb l’inici de dos contes recents) i a partir d’aquí vaig construir un discurs narratiu que confirmés aquest origen. I tenia molt clar que l’últim havia de ser ‘La paciència’, perquè hi ha un joc entre la ficció i la no-ficció i –fins i tot– l’autoficció, i acaba amb una imatge onírica on aparec jo baixant per unes escales cap a vés a saber on. M’agrada molt aquest final, en què l’autor desapareix. I si t’hi fixes, mentre en l’últim conte el personatge baixa per unes escales, en el primer conte, ‘Vertical’, el protagonista puja unes escales. La idea d’un llibre tancat també són aquests detalls. —Hi ha hagut un procés de revisió i reescriptura també. —Sí. En el cas dels contes més antics, la revisió ha estat més forta perquè el procés d’aprenentatge d’aquests anys ha fet que fes fora adjectius i coses sobreres que ja no m’agradaven, frases massa recercades, etc. Intento simplificar el text. Però també canvio algunes coses del contingut, no només incideixo en la manera com són escrits. Jordi Puntí. Fotografia: Albert Salamé. —I amb aquest procés heu descobert que, tot i la reescriptura, els contes no es poden desprendre del moment en què han estat escrits. Fa més d’una dècada hi havia el debat de si s’havia de reescriure l’obra ja feta o s’havia de mantenir l’original. Quim Monzó va reescriure tots els seus contes; Jordi Sarsanedas va reeditar els seus primers contes sense tocar ni una coma. I vós heu trobat una tercera via. —Perquè una cosa és el conte quan s’ha publicat en una revista i una altra el conte quan ha de formar part d’un llibre. És un altre conte. És el mateix però és un altre. Fins i tot hi he canviat el títol, en un cas. També és veritat que, sobre aquest debat, fa vint anys el model de llengua no era tan clar, tan definit, i d’alguna manera encara vivíem de l’herència dels anys setanta, que tenien una llengua a vegades una mica primària i en construcció. Avui dia la tradició de què disposa un narrador en català és tan potent, no pensant tan sols en Josep Pla o en Josep Maria de Sagarra, sinó pensant en els narradors actuals, que no cal patir per això. La llengua és forta, és més una qüestió personal. Recordo que en aquell debat en Miquel de Palol era el gran defensor de les subordinades. Bé, depèn, a vegades sí i a vegades no. Tampoc no hem de pensar en la llengua per la llengua. La llengua no deixa de ser un instrument que ens ha d’ajudar a escriure bé i a arribar al lector. No hem de fer concessions, però tampoc no ens hi hem de tornar bojos, amb aquestes coses. —Parleu de naturalitat. I aquesta naturalitat es nota moltíssim en aquests contes. És un dels grans valors que tenen. —Jo intento reescriure molt per a arribar a això. És una paradoxa, però com més revises el text més natural és o ha de ser. Després hi ha això tan fascinant que dèieu, que per més que reescriguis hi ha una essència, un ADN, que ja hi era en el moment inicial i que no el canviaràs. Us diré fins i tot que els contes que sobreviuen, els que han acabat al llibre, contenen aquest ADN, que es reflecteix en un gir, una frase, una manera de parlar d’aleshores i que et continua semblant vàlida… Això és el que fa que el conte resisteixi. —Poseu-ne un exemple. —El conte ‘Premi de consolació’ era per a un volum de contes d’amor dels Germans Miranda. En aquest conte vaig voler incorporar dos temes amorosos de la literatura medieval (jo havia estudiat romàniques i sempre m’havia agradat la idea d’utilitzar-los i actualitzar-los): un era la literatura de trobadors, en especial de Jaufré Rudel, que s’enamora de la princesa de Trípoli, que no ha vist mai, i li comença a escriure poemes d’amor. Jo agafo la idea, que és que un personatge s’enamori de la imatge d’una dona que no ha vist mai, però que sap que li agrada la mateixa cançó que a ell. L’altre és un tema de la novel·la medieval del conte del Greal, que és el de les tres gotes de sang a la neu: un falcó mata una oca, cauen unes gotes de sang a la neu i Percival veu com les gotes es desfan i apareix el rostre de l’estimada. En el meu conte, el personatge s’afaita, es fa un tallet i li cauen unes gotes de sang a la pica, es desfan i hi veu el rostre de l’estimada. És clar, el 99% dels lectors no captaran el paral·lelisme, i és igual, perquè el que compta és que funcioni en la narració. Però això per a mi és el que fa que aquest conte sobrevisqui. Perquè quan el vaig escriure va ser impressionant agafar uns temes de fa vuit-cents anys i actualitzar-los, i encara avui quan me’l llegeixo, el que m’agrada és això, que són els clàssics els que han fet que aquest conte tingui un sentit, és l’atenció a una tradició. —Aquesta voluntat d’estil, com la definiríeu? Ja heu parlat de naturalitat. —La naturalitat es produeix en relació amb la forma, amb la manera com escrius. Però hi ha una altra cosa molt important, que és l’adaptació del ‘com’ escrius al ‘què’ expliques. En general, la gent tria explicar una història sense preocupar-se gaire de com l’explica; o tria escriure una cosa molt ben escrita i la història al final és molt secundària. A mi, en canvi, em preocupa que hi hagi una bona integració de totes dues coses: que el lector gaudeixi per la manera com és explicat el conte i, al mateix temps, li expliquis alguna cosa que l’atrapi, que el faci sentir implicat, que formi part d’allò que s’explica o que el faci reflexionar. Perquè l’escriptor posa el punt final a una història, però en realitat el conte s’acaba quan el lector el fa seu. La relació entre el què i el com ja em preocupava molt a Maletes perdudes. Ho explico en el conte ‘La paciència’, quan faig la distinció entre el ‘narrador caçador’ i el ‘narrador pescador’. El ‘narrador pescador’ es preocupa més per la forma i el ‘narrador caçador’ pel contingut, per les històries. —Parleu-me més d’aquest conte, ‘La paciència’, que tanca el llibre. —Doncs va ser un encàrrec del Goethe Institut: convidaven deu escriptors (cinc alemanys i cinc de fora) a escriure un conte a partir d’uns sopars amb persones que no ens coneixíem, en dues ciutats, una d’alemanya i una altra de fora d’Alemanya. Jo vaig fer aquests sopars a Hamburg i a Nancy. Quan em vaig posar a escriure, gairebé per primera vegada vaig començar sense saber com s’acabaria el conte. Jo he de tenir molt controlat què vull explicar, saber cap on anirà tot, com acabarà… I en aquest cas no. A més, el fet que parlés de mi mateix em va fer pensar que feia autoficció, que és això que ara es porta tant aquí. I de cop em vaig adonar que el conte havia de ser una paròdia o un joc. —Veig que no us convenç, l’autoficció. —Hi ha una cosa que m’inquieta de l’autoficció: que en general el narrador és molt narcisista, parla de si mateix, i no deixa gaire espai al lector. Li diu: això és així, és la meva vida i va lligada a la vida real. El lector no en pot fer gaire res: escolta, observa, llegeix i a vegades pot trobar punts d’unió amb allò que passa, però no pot entrar en la història. Com que a mi m’agrada que el lector entri en la història, vaig decidir d’escriure una paròdia i anar canviant el jo narrador. El conte s’escriu en primera persona; després passa a tercera persona; després el narrador pren un nom, Felipe Quero; i finalment, perquè no hi hagi dubtes, apareix el personatge de Jordi Puntí. Amb això volia trencar la unidireccionalitat de l’autoficció, que només pots llegir d’una manera. —Els finals no deceben mai. També són marca Puntí. En recordo, per exemple, el del conte titulat ‘Ronyó’. —Aquest era un conte per al llibre de ‘la Marató’ de TV3 i vaig voler posar-hi una mica de pebre, que no tot fos bonic i impecable. Que aparegués l’imprevist humà, que és a les nostres vides. Hi prevalia la idea de crear un petit equívoc fins al final. —Expliqueu-me per què vau triar un títol que fa referència a una cançó de David Bowie, ‘This is not America’. —Quan converteixes els contes en un volum i el rellegeixes t’adones que hi ha diversos fils conductors que es van repetint, malgrat el pas de temps i malgrat que tu no ho tenies previst. Un d’aquests fils conductors és la música. En tots els contes hi ha cançons i en algun cas la música és tan important que defineix com evolucionen els personatges, en uns altres són atmosfèriques, com una cançó en una pel·lícula. La meva idea va ser que el llibre portés el títol d’una cançó. S’acabava de morir David Bowie, vaig escoltar ‘This is not America’ i vaig pensar que quedava tan bé… Perquè, Amèrica (entenent els Estats Units) és un país de present, no pas de passat. I els meus contes, en canvi, són el passat, la memòria, els records, que sempre hi són. Si deia Això no és Amèrica, deia ‘això no és el present’. A més a més, ‘This is not America’ representa el mateix títol que el quadre Ceci n’est pas une pipe de Magritte. I encara, quan obres el llibre pots llegir la frase de l’Enric Casasses del poema ‘Amèrica és el poble del costat’, que és un poema que m’agrada moltíssim i a més és musicat pel Pascal Comelade. —El llibre és del poble del costat, però també és molt barceloní, de l’Eixample dreta, del passeig de Sant Joan. —Sí, hi vaig viure molts anys, en aquesta part de la ciutat. Aquesta és una diferència amb l’anterior llibre de contes, Animals tristos (Empúries, 2002), on les coses passaven a Ikea o en un càmping. Buscava una universalitat, a fi que la gent d’uns altres llocs pogués llegir el conte com a propi. En canvi, ara no. Penso que Maletes perdudes em va ajudar molt a veure la ciutat com a plató o com a espai quotidià on passen les coses, i a entendre que això no és caure en el costumisme. Abans tenia por de caure en el costumisme, que si parlaves dels teus barris o dels teus carrers acabessis fent una cosa una mica ‘facileta’, gairebé de telenovel·la. He vist que no és així i de mica en mica n’he anat aprenent. —Aquesta relació dels vostres contes amb la ciutat, amb el fet de passejar per la ciutat en alguns casos, fa pensar en Vivian Gornik, que té la ciutat com a escenari, a través del qual s’explica i l’explica. —La majoria de contes del llibre, ja els havia escrits quan vaig conèixer Vivan Gornik. Aquesta relació amb la ciutat té a veure amb el fet que cada dia camino una hora i mitja. Quan faig això em converteixo en un ‘narrador caçador’: surto a caçar, surto a caminar, veig coses i em passen coses. A Maletes perdudes ja hi ha molt d’això, d’intentar caminar per la ciutat com si fos als anys setanta. En aquest sentit, el llibre Això no es Amèrica és molt urbà, de veure tot allò que tens al davant i com ho converteixes en matèria literària. —La ciutat no és cap aparador, és una ciutat on la gent té una gran importància, és una ciutat molt viva. —Ara Barcelona és una ciutat que cada vegada es va tornant més un aparador, i certament aquesta és la manera de recuperar la vida des de la ficció. És més real la ficció que no la realitat de Barcelona. És entendre que qui mana són els personatges i no els espais. —Us considereu més ‘narrador caçador’ o bé ‘narrador pescador’? —Crec que hi ha una combinació de totes dues coses, però probablement hi domina el ‘caçador’ perquè hi ha la part de la imaginació. Per a poder imaginar has de tenir inputs. No n’hi ha prou de seure al despatx. Pots fer-ho, però si fas això al final et sortirà un ‘Viatge al voltant de la meva cambra’. Quan viatges i canvies els teus horitzons passen coses, que en provoquen d’altres. I això m’atreu. Amb tot, també sóc ‘pescador’, perquè m’agrada reflexionar sobre allò que escric. Aquesta és més la part de reescriptura. —Sou un escriptor prou nòmada. —Sí, però passen coses curioses. L’última beca que vaig obtenir, la del Cullman Center, em va permetre de fer una estada llarga, d’un any, a Nova York. Durant aquesta estada, l’editorial Rata em va encarregar un conte per a l’antologia Risc. Volia un conte que fos arriscat. Hauria estat lògic que l’hagués situat a Nova York. Doncs no, el vaig situar a la plana de Vic. És el segon conte del llibre, que es diu ‘Intermitent’ i parla d’un home que fa autostop per aquella comarca. Fixeu-vos, he hagut de viure a l’altra punta de món per tenir necessitat de recuperar el paisatge de la Plana, que és el meu. Això no deixa de ser una transposició. —Per acabar, parleu-me de l’estada al Cullman Center de la New York Public Library, la biblioteca pública de Nova York. —Vaig aconseguir aquesta beca per documentar-me sobre la vida de Xavier Cugat, perquè escric una novel·la sobre aquest personatge. Aquesta biblioteca, que té un fons espectacular, dóna quinze beques l’any: tres o quatre a narradors de ficció, dos o tres a pensadors i la resta a gent que escriu no-ficció. Els becaris han de justificar que necessiten la biblioteca. Han de presentar el projecte i tres cartes de recomanació. Sobretot els interessa el projecte. En el meu cas, documentar-me per escriure una novel·la sobre la vida de Xavier Cugat, que va viure cinquanta anys a Nova York. Els vaig explicar que volia estudiar el recorregut vital de Xavier Cugat, però també conèixer l’escena musical de la Nova York dels anys trenta i quaranta, que és quan ell va introduir la música llatina. Explicar les connexions de Cugat amb la ciutat, a través de les seves dones, del seu germà, també amb la cultura nord-americana… Penso que això els va seduir. I aquell any sobretot vaig fer recerca, perquè la biblioteca pública de Nova York et deixava tenir els llibres al despatx si no els demanava ningú, i en vaig arribar a acumular uns sis-cents. Vaig demanar coses molt curioses, com tota la col·lecció de la Nova Catalunya, el setmanari dels catalans a l’Havana, que és on la família Cugat es va instal·lar del 1905 al 1915. Vaig trobar una fotografia de Xavier Cugat a dotze anys, que ja tocava amb l’orquestra filharmònica de l’Havana; el pare de Cugat va fer l’enllumenat elèctric de tot un barri de la ciutat… —És curiós que us interessi tant Xavier Cugat. D’on va néixer, aquest interès? —Partint de Maletes perdudes, vaig decidir d’escriure la història d’un català que hagués triomfat a fora. Un dia vaig pensar que en Cugat era ideal, perquè va tornar a Catalunya ja de gran i quan ja patia una decadència absoluta. Quan vaig començar a llegir sobre en Cugat em vaig adonar que era un personatge increïble. I vaig descobrir que mentia, que era un mentider bastant compulsiu a partir d’una edat i que hi ha coses que aquí donem per certes i que no ho són. Vaja, que va anar creixent com a personatge literari. Però, és clar, la novel·la també evoluciona i ara em trobo en un moment que m’he passat a la reflexió (sobre què vol dir marxar a l’estranger, viure fora, què vol dir mentir sobre la teva vida…), més que no pas treballar la narració. Ara, en comptes de caçar, pesco.

Jordi Puntí: ‘L’autoficció m’inquieta, perquè no deixa espai per al lector’

‘El procés viscut a Catalunya els darrers anys ha tingut efectes desiguals. En l’independentisme ha suposat un incentiu important per evitar plantejaments etnicistes o essencialistes. L’incentiu estaria relacionat amb la voluntat de guanyar adhesions a la causa independentista. Al capdavall, un projecte polític que es pretengui majoritari no pot recórrer a plantejaments que podrien generar rebuig entre els ciutadans als quals vol convèncer. En canvi, en els partits unionistes són apreciables els indicis que la qüestió ètnica ha esdevingut central al seu discurs. Això seria vàlid tant en termes de conducta electoral, com en termes de discurs i acció política.’ Aquesta és una de les conclusions de l’estudi ‘Un biaix etnicista en la política catalana? L’efecte desigual del procés‘ (pdf), coordinat per Joan Vergés-Gifra, de la Càtedra Ferrater i Mora de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. L’estudi, presentat a Girona fa temps, s’ha fet a partir de l’anàlisi de dades del CEO, dels resultats electorals, però també dels programes i acció política dels partits. ‘Si juguem aquest joc de separar els nacionalismes entre ètnics i cívics (i nosaltres diem que és molt qüestionable aquesta dicotomia), resulta que els unionistes ho són més. Si ens fixem en els orígens dels votants, el lloc on han nascut o la llengua, els independentistes són més diversos que no els unionistes. L’adhesió a l’independentisme és més transversal i arriba a més sectors. I hi ha una cosa que a l’informe no hi surt: en termes generacionals, també és més transversal’, diu Joan Vergés-Gifra, en declaracions a VilaWeb. Joan Vergés-Gifra (fotografia: Albert Salamé). L’estudi, per exemple, presenta el gràfic del perfil dels votants dels partits segons el lloc del naixement dels avis. Aquest: Com es veu, els catalans sense cap avi nascut a Catalunya voten més ERC que no pas el PP; voten més Junts per Catalunya, que no pas els comuns. Alhora, Ciutadans –i no pas cap partit independentista– és el primer d’aquesta franja, però aquest partit perd molt de suport en la resta de franges. Els partits independentistes, en canvi, recullen votants de totes les franges, fins al punt que ERC, Junts i la CUP s’emporten sumats més del 65% dels vots dels catalans amb dos avis nascuts a Catalunya, i dos avis nascuts fora. En franges amb orígens diversos, els independentistes guanyen. Tanmateix, l’estudi també mostra l’origen no dels votants catalans, sinó dels votants de cada partit. Dades internes de cada formació. Són aquestes: ‘Molt sovint –afegeix Joan Vergés-Gifra– els partits es fixen només en els orígens dels seus votants, i hi veuen una cosa més equilibrada. Per exemple, els comuns tenen votants dels quatre grups, repartit gairebé equitativament, quasi un 25% a cada grup. Ara, si ens fixem en el comportament dels votants de tot el país, veiem que Junts per Catalunya i ERC s’emporten més votants que no pas els comuns entre els votants amb els dos pares nascuts fora’, diu. La llengua ‘La correlació entre llengua i vot hi és. Un 69% dels votants unionistes parlen habitualment castellà. I un 69% dels independentistes, català. Diu Vergés-Gifra: ‘Això vol dir que els uns són independentistes i els altres, no? Mirem-ho bé, i fixem-nos també en la llengua primera i no habitual. I aquí veiem que el 34% dels independentistes van tenir el castellà com a llengua primera, a casa. I només el 10% dels unionistes van tenir el català com a llengua primera. És a dir, els independentistes han estat capaços d’atreure molts castellanoparlants d’origen, i els unionistes han estat capaços d’atreure pocs catalanoparlants d’origen. Les dades, amb dades també es poden rebatre’, diu Joan Vergés-Gifra. Programes electorals L’informe aporta les valoracions fetes per SOS Racisme, que ha comparat els programes electorals dels partits, per veure fins a quin punt tenen biaixos i propostes xenòfobes i tancades. En l’informe de SOS Racisme es veu que els partits unionistes més acèrrims (PP, PSC, Ciutadans) surten més malparats que no els independentistes (Junts, ERC i CUP). La CUP i els comuns són els que en surten més benparats de tots. ‘Es diu poc, però és a les comarques gironines on hi ha més població estrangera i amb certa diferència. No és a l’àrea metropolitana. I aquelles comarques són plenes de ciutadans amb origen africà, asiàtic o europeu que acaben parlant català.’ Acció política ‘Més enllà de les dades, hi ha la qüestió del discurs, que jo trobo clau’, afegeix Joan Vergés-Gifra.’ I ací l’independentisme ha fet discurs i pràctica oberts a tothom, a diferència d’allò que va passar en uns altres llocs –com les repúbliques bàltiques, o bé algunes altres repúbliques de l’ex-URSS–, on només podien votar els qui tenien segons quins orígens o segons quina llengua. A Catalunya, no. Mai. No es va obrir mai aquesta possibilitat. Ni el Primer d’Octubre ni el 9-N. Per poder votar no calia parlar una llengua, tenir un avi, o haver nascut aquí. Havies de viure al país. Punt. Urbà, rural Un altre aspecte que estudia l’informe és el mite de l’independentisme fort a l’interior i l’unionisme a la costa. Urbà i rural. ‘Mirat per seccions censals, veus que la costa té zones independentistes. I seguint el raonament que es fa córrer on hauria de ser més alt el vot unionista és a l’àrea metropolitana. I no: ho és a zones de la Catalunya interior. No és pas a la costa. Això s’hauria de mirar amb més calma, però pot ser un fenomen de guetització. Arriba molta gent d’un mateix lloc i no es relacionen amb la del voltant. No es mesclen. Podria ser una qüestió de fenòmens migratoris. Això també passa a l’àrea metropolitana. A la ciutat de Barcelona hi arriba tothom, i a les conurbacions de l’àrea, no. Molta gent ve del mateix lloc. L’independentisme és més fort a la ciutat que no a la conurbació. S’ha de mirar bé si la cantarella urbà-rural no té més a veure amb fenòmens migratoris i de guetització. Al final, mirant els mapes veus que l’independentisme és més repartit pertot arreu. I l’unionisme, en canvi, té el risc de l’enclavatge. Ni que sigui perquè fan servir aquesta estratègia de ser espanyol d’origen. Aquesta estratègia l’ha jugat tant l’unionisme de dretes com el d’esquerres. Recordem Pablo Iglesias, que ve a fer un míting a Catalunya i va fer com Guerra: “Vosaltres sou andalusos, com els vostres pares o avis. Viviu a Catalunya, però no sou catalans del tot, sou andalusos.” Això porta al perill d’enclavatge, perquè no vols enviar el missatge a tothom. L’independentisme fa servir l’estratègia de futur: ho pot ser qualsevol qui vulgui. La gràcia del procés és que la democràcia ajuda a disminuir el perill de l’etnicisme. Vol arribar a tothom. L’altre, a què juga? A vegades a l’estratègia del “tu no ets ben bé català”.’ Perill etnicista? ‘En molts aspectes l’unionisme d’estat és etnicista’, rebla Vergés-Gifra. ‘Com molts altres nacionalistes d’estat. Per exemple, l’article 3 de la constitució espanyola t’obliga a saber castellà. O les lleis de nacionalització, en què ciutadans de l’Amèrica Llatina es poden nacionalitzar molt abans i fàcilment que no els marroquins, per exemple. Això no és etnicista? Tal com ho tramitava la llei de transitorietat, en canvi, a Catalunya es feia un enfocament de nacionalització molt més ràpid i més ampli. Tots els estats nació, i Catalunya en volia ser, no són mai totalment cívics, ni totalment ètnics. Hi ha graus. I hem de saber-ho veure. Als Estats Units, per exemple, per a ser president has d’haver-hi nascut. El somni americà té un límit.’

‘L’unionisme d’estat és etnicista’

La portaveu d’ERC, Marta Vilalta, ha fet una crida a tothom perquè l’independentisme abandoni la ‘dinàmica autodestructiva‘ dels últims mesos. ‘Hauríem de poder superar aquesta certa dinàmica autodestructiva en què hem caigut com a moviment. Això, segur que no ens farà guanyar’, ha dit en declaracions a la premsa a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) a Prada. En aquest sentit, ha dit que cal treballar per a trobar consensos i traçar la unitat estratègica amb punts de trobada dins de l’independentisme en aquest moment previ a la sentència del Tribunal Suprem espanyol i a la Diada. ‘Hauríem d’intentar no contraposar les aportacions que fem els diferents actors. Probablement totes les aportacions són complementàries. Les hem de fer compatibles. Confrontar diàleg i confrontació amb l’estat és trampós‘, ha reflexionat. ‘Cada acció té el seu moment i el seu tempo, s’ha d’escollir quan es fa’, ha dit sobre possibles accions de desobediència civil, que també s’han de concretar. ‘Una mà a la bandera del diàleg, una mà la bandera de la confrontació’, ha afegit. També ha explicat que això es recull a la ponència aprovada per ERC.

Vilalta fa una crida perquè l’independentisme abandoni la ‘dinàmica autodestructiva’

L’Onze de Setembre ja s’acosta i això es nota pel ritme de les inscripcions a la Via Lliure a la República Catalana. Dels cent trenta-cinc trams que tindrà, vint-i-nou ja són plens. Set són del començament, al carrer de Rosselló-Pòrcel, al barri de Sant Andreu, i a l’altra punta de la via, al parc de la Ciutadella, n’hi ha quinze. A la plaça de les Glòries també s’han registrat moltes inscripcions i ja hi ha set trams completats. Segons que va informar l’ANC ahir, des que es van obrir les inscripcions fa dues setmanes ja s’hi han registrat 110.000 persones. Amb amb tot, la majoria dels altres trams encara és buida, i l’ANC fa una crida perquè la gent s’hi inscrigui com més aviat millor. ‘No hi pot faltar ningú, l’hem de fer més grossa que mai’, diu Josep Sabaté, coordinador de la mobilització. La via d’enguany es dividirà en deu eixos, que es corresponen als àmbits de la campanya de mobilització de l’ANC i Òmnium amb vista al 27-S. Els trams plens, els de cada cap, pertanyen als eixos de la ‘democràcia’ i ‘la cultura i l’educació’. El del mig, el de la plaça de les Glòries, correspon al de la ‘justícia social’. En aquest mapa podeu veure els cent trenta-cinc trams i el volum d’inscripcions que té cada un: A continuació podeu tornar a veure el vídeo amb que l’ANC promou la participació a la Diada: A continuació podeu tornar a veure el vídeo amb què l’ANC promou la participació a la Diada:

La Via lliure s’omple a bon ritme: 110.000 inscrits i una trentena de trams plens

L’Ajuntament de Barcelona dóna dos mesos al Ministeri de l’Interior espanyol perquè tanqui el Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca i ja ha avançat que anirà als tribunals si l’Estat no ho fa. El consistori ha emès l’ordre de precinte tot recordant que l’ordre de cessament d’activitat ja és ferma des de fa mesos per manca de llicència i deficiències de seguretat. El tinent de batlle, Jaume Asens, ha explicat que han preferit esperar i demanar diversos informes abans de fer el següent pas. Asens ja ha donat per fet que el govern espanyol continuarà desobeint i que el cas acabarà a l’audiència nacional espanyola, que seria el jutjat competent en tractar-se d’un incompliment per part d’una administració pública. Segon intent L’Ajuntament de Barcelona ja va intentar de clausurar el CIE de la Zona Franca el mes de juny de l’any passat tot al·legant que les instal·lacions no tenien la llicència adequada. L’endemà mateix, el ministeri d’Interior espanyol va anunciar que tornava les instal·lacions i assegurava que reobria el polèmic centre perquè consideraven que s’havien complert de manera escrupolosa la normativa urbanística durant la reforma de les instal·lacions. Dies més tard el centre es va reobrir. Tècnics de l’Ajuntament de Barcelona es van presentar a les portes del CIE de la Zona Franca per esbrinar si les reformes de les instal·lacions havien servit per a corregir les vulneracions en matèria de seguretat que van comportar que el consistori tanqués el centre, així com per constatar, si després de la seva reobertura ja hi havia interns. Els agents de la policia espanyola no van permetre als tècnics passar del llindar de la porta d’accés. L’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat, el Parlament i entitats es van reunir el 17 de juliol per constituir un front comú i apostar per la unitat d’acció per exigir el tancament del CIE.

L’Ajuntament de Barcelona intenta de nou tancar el CIE de la Zona Franca

Ens trobem al carrer, per casualitat, a la porta de casa seva, a Balaguer, resseguint el riu Segre. I de seguida, a l’ascensor, ja parlem d’aquest ‘invent satànic’ que és el telèfon mòbil i que, de fet, ha servit per a posar-nos d’acord per a poder fer aquesta entrevista. ‘El faig servir tant poc com puc!’, diu. En dono fe i li agraeixo el temps i la disponibilitat. Josep Vallverdú, amb 96 anys, acaba de rebre la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya, la distinció de la qual, diu, se’n sent més orgullós. És directe i elegant. Sense formalismes, però amb una hospitalitat antiga d’aquelles que sovint es troben a faltar. Amb conversa seductora i una lucidesa impròpia de la seva edat, em fa notar de seguida, sense dir-ho, que les notes que jo havia preparat per a l’entrevista serviran ben poc o gens. Que si hem de parlar, parlem, del que sigui, però sense esquemes ni limitacions. Poso l’invent diabòlic a la taula, a mode de gravadora, sota l’atenta mirada d’un home carregat de memòria i de saviesa. Comencem. —A l’acte de lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat vau dir que aquesta medalla pesava… —Sí, que pesava espiritualment. Em van telefonar a principis de desembre i em van dir que eren de secretaria de Presidència i que el president volia parlar amb mi. Em vaig pensar que era una broma o bé que era algun espia rus d’aquests que volten per aquí. —Espia rus? — Sí, poca broma, que diuen que n’hi ha que corren per aquí. Però bé, de seguida vaig sentir la veu del president i vaig entendre que no era cap broma ni cap espia. Em va explicar que em volien atorgar la medalla d’or. I li vaig dir: miri president, no faig falses modèsties, accepto plenament la medalla perquè és un premi que reconec que em fa molta il·lusió. N’he rebut molts de premis! Aquesta medalla és especial perquè és molt representativa i agafa el personatge sencer, la persona tota ella, el ciutadà, el català, etc. Per això dic que pesa! I la prova és que ha tingut un gran ressò. A Balaguer m’atura gent pel carrer, gent que no conec, per donar-me l’enhorabona. I això que molts no saben pas dir-me quin premi o medalla he rebut, però diuen que m’han vist a la televisió! —A la televisió també, però el vostre discurs, sobretot, va circular molt per internet. Hi dèieu, entre més coses, que els catalans som atletes, que no ens aturem i que laboriositat és catalanitat. —Sí, i quan em demanen que desenvolupi aquesta idea sempre dic que és molt fàcil d’entendre: quan vas a Madrid et pregunten quin cognom tens i si al teu cognom hi tens un ‘de’. Aquí, en canvi, et pregunten de què fas, de què treballes. Aquí treballem. De pedres n’hem fet pans. —Dèieu que sou d’una pàtria en dessagnament constant… —Sí, però alhora sempre jove i digna de ser viscuda i estimada. Això és un poema que vaig incloure al final del llibre que sortirà ara, Pa de forment. Com veieu, no m’aturo, sóc un treballador, continuo escrivint i dibuixant. I sí, som un país d’heroïcitats. —I continuàveu dient: ‘…de sempre el meu entorn me la lloava i jo vaig comprometre’m a servir-la en tota conjuntura i averany’… —De fet, quan era petit, a quatre o cinc anys, i em deien ‘quin nen més maco!’, jo sempre responia: ‘Per servir-lo a vostè i a Catalunya.’ M’ho havia ensenyat el meu pare. Tothom quedava parat. ‘Quin nen més espavilat’, deien! —I encara més: ‘…el sacrifici mut de tantes mares, el tossut repetit renaixement, que és el fonament de la nostra esperança, aquella flor minúscula i tenaç a la qual s’aferrava en anys ombrívols la digníssima veu de Màrius Torres…’ —L’esperança, sí, aquella flor minúscula i tenaç. L’esperança no s’ha de perdre mai. Jo tinc un poema, diria que és a Argila, que es diu ‘L’armari’. I diu que tinc un armari ple de coses, ple de records, d’objectes, de premis, de vestits, etc. I de tant en tant l’he de buidar perquè hi entren coses noves. I al final, a còpia d’anar-lo buidant, només hi queden afectes i esperances. I m’adono que és aleshores quan és ple de debò. ‘Ara és ple de debò l’armari dels meus dies’, escric. Doncs això, l’esperança s’ha de conservar sempre, perquè és el que ens omple. —Penseu igual, veient l’espectacle que hem vist aquests dies al parlament? —Ui, és tan rocambolesc! Veient-ho no sabia si eren titelles o polítics. Molt trist. Si fos un conte seria surrealista amb una trama perversa. És que això de la judicialització és molt pesat, eh. No s’acaba mai! A més, volen desmuntar-ho tot, però no s’adonen que no desmuntaran res perquè després d’uns en vindran uns altres. Ens en sortirem, sí, però d’aquí a molts anys. No puc dir, de cap manera, que això estigui perdut. —Per tant, continueu essent optimista? —Sí, i tant! És que toca ser optimista. Malgrat tot, ens toca ser optimistes. A veure, jo sóc un pessimista que treballo com un optimista. Aquesta és una frase d’en Josep Maria Aloy de Manresa, que és el meu biògraf. Pessimista perquè d’entrada dic ‘potser no me’n sortiré’, però optimista perquè m’hi poso i ho provo. Això és com la literatura juvenil: tinc una bona idea o un bon personatge per començar, tot seguit sé com acabarà, però entremig poden passar moltes coses. Això també ho deien Pío Baroja i Pedrolo. Amb Pedrolo, per cert, que era una mica més gran que jo, érem molt amics, vam formar el triangle Pedrolo, Viladot, Vallverdú. Ens vèiem sovint. Els estius ell era a Tàrrega i jo a Sant Martí de Maldà i jo feia cap casa seva, a cop de Mobilette, sense amortidor a darrere! Bé, amb el procés d’independència em passa el mateix: ja sé com acabarà, és a dir, acabarà bé, però entremig poden passar moltes coses, com les que passen ara, i no sabem quines més passaran. Per tant, d’entrada potser no tenim del tot clar com anirà, però si treballem com optimistes, ens en sortirem. Sabeu quin és el problema? —Quin? —Jo no en sóc pas cap expert i no tinc temperament d’estudiar textos polítics, però per la poca experiència d’allò que he anat veient, les independències s’aconsegueixen amb molt temps i amb moltes temptatives. El problema és que per fer-ho així cal estar acostumat a la democràcia, i aquí al segle XIX no n’hi va haver, de democràcia, i al segle XX n’hi haver un esquitx, a tot estirar. Per tant, és molt poc. A banda que hi ha hagut la deseducació del franquisme, que va ser tremenda, jo que l’he viscuda tota. —A què us referiu? —Mireu, Lleida, com a exemple: jo vaig tornar a Lleida per segona vegada l’any 1956, perquè tinc un fill amb problemes de salut i per a la seva educació vam optar per anar a Lleida. I jo que volia fer feina em vaig adonar que a Lleida costava molt, que Lleida estava molt endarrerida. I em vaig demanar per què Lleida estava tan endarrerida. La resposta és que Lleida és una ciutat anòmala. La van ocupar el 38, no el el 39! I només un any ja la va deixar molt deseducada: la gent se n’anava, de Lleida, àdhuc els partidaris dels franquistes, perquè els soldats que la van ocupar tractaven molt malament la gent que s’hi havia quedat. Per entendre’ns, només hi havia prostíbuls i tavernes, a Lleida. La meva primera tornada a Lleida va ser l’any 39, hi vam ser un any amb la mare i la meva germana, perquè el pare estava prudentment i temporalment retirat al poble: l’havien fet fora de la feina per republicà. Hi vam tornar per veure què havia quedat del pis, perquè n’havíem marxat precipitadament. Va ser espantós. Penseu que les esglésies havien estat cremades, els soldats eren a dalt la Seu Vella i per refer la catedral, aprofitant l’església de Sant Llorenç, una meravella del segle XIII, els presos polítics carregaven pedres i picaven pedra des de les set del matí. Esmorzaven i continuaven picant. A migdia els soldats els feien formar i els feien desfilar per tot Lleida cantant himnes falangistes i alemanys (en espanyol). I qui no cantava no dinava. Això era deseducació. Tot això és explicat en una trilogia publicada per Proa el primer volum del qual es titula Vagó de tercera, perquè Espanya era un vagó de tercera. Vist això i vist ara, com deia, ens toca ser optimistes. —En acabat d’aquell any a Lleida vau anar a Barcelona… —Sí, m’hi vaig estar deu anys, dels setze als vint-i-sis. A mi em va anar molt bé, hi vaig fer l’últim curs de batxillerat i l’any 41 vaig començar la universitat. Vaig conèixer altres maneres d’entendre el món i el moment que vivíem. Hi havia coses tètriques, com professors que venien vestits amb camisa blava, a banda d’altres professors lamentables, com el de grec, que no en sabia prou, i que a més havia ocupat la càtedra de Carles Riba abans que es desmantellés la universitat. Sigui com sigui, hi vaig conèixer Badia i Margarit, Triadú i un seguit de gent em que van obrir la perspectiva. Jo venia de l’any 39 a Lleida i em pensava que tot estava esfondrat, però no. A Barcelona hi havia catalanisme, hi havia nois de la burgesia, de famílies de la Lliga, o en Jordi Carbonell, amb qui em vaig fer de seguida… Tenien una consciència de societat que jo no coneixia a Lleida. Hi havia una xarxa de gent que era de la burgesia però que no era una burgesia aturada, sinó que es bellugava i feia coses. Un cop a la universitat ja va ser més seriós, perquè ja es feia resistència cultural. Anàvem a conferències molt vigilades per la mateixa organització per saber qui entrava i qui sortia, perquè hi havia intrusos. —Heu esmentat Pedrolo. Com ell, al llarg de la vostra trajectòria, heu cultivat tots els gèneres literaris… —És que l’escriptor del segle XX ha estat influït pel cinema i per la imatge i això per força li ha donat una certa amplitud. És un escriptor que sap fer guions, programes de ràdio i una multiplicitat de gèneres. En el meu cas, si agafem una pantalla, el fons és cobert per la literatura infantil i juvenil, perquè sempre n’he fet. A partir de final dels seixanta i fins al noranta, vaig fer una gran varietat de literatura, de tota mena: llibres de text, de viatges, articles, cròniques, etc. Traduccions fins a l’any 2003. I la poesia arriba després. De fet, el prosista sempre en fa, de poesia, n’he feta sempre, però mai amb el propòsit de dedicar-m’hi, d’agrupar-la o de fer-ne volums. El meu primer volum de poesia és del 2008 i ara sortirà Pa de forment, que serà el cinquè. —La poesia arriba més tard. Per quin motiu? —És natural, té a veure amb la maduresa. Per exemple, el segon volum, Argila, va coincidir amb la mort de la Isabel, la meva primera dona. I, és clar, això és un sotrac i les reflexions sobre la vida i la mort es disparen. Aleshores apareix la poesia. En canvi, del 2000 al 2008 més aviat em vaig dedicar als dietaris, que també deu tenir una explicació. Això sí, els meus dietaris són digressius, hi ha anècdotes, salto d’una cosa a una altra, articles, etc. Fins i tot a vegades aprofitava el sant del dia, però no el sant principal del dia, sinó santa Modesta, per exemple, que sortia el final. Busques informació de santa Modesta i, curiosament, no hi ha res, no hi ha notícies de santa Modesta. Era tan modesta…! —Escriviu, aquests dies? —Sí, sempre. Aquests dies escric poemes i preparo un altre dietari. Aquest dietari és sobre Balaguer. S’havia de dir Quaderns de Balaguer, però he decidit que en canviaré el nom. Es dirà Quadern de la bultra. La bultra és el bosc de ribera i aquí aquesta paraula s’utilitza. És millor, més enigmàtic, oi? Hi haurà gent que pensarà que és la història d’una secta! —I aquest hivern es publicarà Pa de forment… —Sí, precisament el poema que vaig llegir al discurs de la medalla sortirà a Pa de forment. I encara en preparo un altre, de llibre de poemes, que es dirà Atresorat silenci. Però d’aquest, de moment, només en tinc el títol i dos o tres poemes, res més. —Sobre què escriviu? —En aquests darrers poemes, per exemple, escric molt sobre el meu fill, que enguany fa seixanta-set anys. Jo, noranta-set. És a dir, envellim alhora. Podria arribar a enterrar-lo i això és un sentiment fort. És, de fet, un poema. Un poema és una construcció i allò que has pensat i que t’ha impulsat a fer-lo és una força que no pararà fins que no l’hagis acabat. Per tant, un poema és un combat. I la mort sovint pot ser un sentiment de combat, sembla fet a mida per a la poesia. —La mort sempre remou sentiments… —Sí, no tan sols la mort, l’amor també. I l’univers… Però ara que sóc a l’etapa final –sense dramatismes, eh?, però és evident que sóc al final–, hi ha sentiments inevitables. I la poesia aflora. La meva mare va morir a Barcelona, consumida per la guerra, havent passat un any al llit. Jo tenia divuit anys, la meva germana catorze, i el pare no tenia pit per a donar-li les injeccions. Per tant, les injeccions les hi donava jo. Va ser una mort tremenda. Aleshores vaig escriure algun poema, però era una poesia una mica imitativa dels noucentistes. El que vaig necessitar llavors, sobretot, fou fer un retrat de la mare. Jo sempre he dibuixat, i com que no tenia càmera, la vaig dibuixar. Dues hores tancat a l’habitació amb ella. Encara el conservo, aquell dibuix! Bé, vull dir que el sentiment respecte de la mort, i la manera d’expressar-lo, canvia amb el temps. És natural. Passa amb tot. Amb l’amor també. —Per exemple? —He escrit molts poemes d’amor darrerament. Els poemes els retoco molt. Són com una escultura, però és tot paraula. Jo en gaudeixo molt, m’hi poso tot jo i m’hi trobo molt realitzat. Penseu que em vaig casar per segona vegada a vuitanta-nou anys! L’Antonieta, la meva dona actual, i la Isabel, la primera dona, ja es coneixien, eren amigues. Quan es va morir la Isabel, li van fer dos homenatges, l’un a Lleida i l’altre a l’Espluga de Francolí. Després d’aquest segon homenatge l’Antonieta no tenia combinació de transport per a tornar i es va acabar quedant a casa. I l’endemà al matí ja li vaig demanar si li venia de gust, al cap d’un temps, de compartir les viudetats (ella ja havia perdut dos marits) convivint plegats, fent de les dues vides una de sola. Em va dir que no era cap bestiesa, però que s’ho havia de pensar. I aleshores jo li vaig dir: pensa-t’ho, entesos, però m’has de dir que sí. —Caram, quina seguretat! —No està gens malament per a un pessimista que treballa com un optimista, no? —I va acabar dient-vos que sí… —Sí, al cap d’uns quants mesos. Ella va tornar a Barcelona i ens vam escriure moltes cartes! Una vegada que vaig anar-la a visitar a Barcelona, era al juliol, passejàvem i jo anava unes passes enrere perquè ella camina molt de pressa i em costava de seguir-la! I li vaig dir: ‘Tu vols casar-te o et vols quedar vídua?’ Encara riem quan ho recordem. I ens vam casar, sense esperar gaire, al desembre. Al principi vam dir-nos de deixar passar un any de dol per la mort de la Isabel, però després ens vam dir: per què? A més, sabeu què passa, que quan la Isabel estava malalta, jo veia els vidus a l’Espluga, passejant els gossos, malhumorats i queixosos de la solitud. Vaig decidir que jo no volia ser així. No volia estar sol. Fins i tot ho vaig declarar a la ràdio de Balaguer! —Compartir és vida… —Exacte. A més, penseu que a la Isabel jo li vaig tancar els ulls, just abans que se n’anés. I ella va deixar un magnífic record. Jorge Manrique, des de la visió medieval, deia que hi havia tres vides: la vida terrenal, que s’acaba amb la mort; la vida de la glòria, on es pot contemplar Déu; i la vida de la fama, que és el record que deixes. I això és el més important, en aquest cas: la Isabel va deixar-me un record molt bo. I amb això en tinc prou. Just enguany fa cinquanta anys que ella, que era una gran pedagoga, va crear l’escola Alba, una escola fantàstica, moderna, molt necessària al seu moment, en català, a Corbins. Em sembla que hi aniré a fer una xerrada. —Parlant de l’escola, com veieu el català, el futur del català? —El català es transformarà, ja ho deia Badia i Margarit, però no crec que es mori. I que es transformi no és pas del tot dolent, penseu que el llangardaix de bon principi no tenia potes! —Però no hem de vigilar una mica? —Si aconseguim, amb un estat, quan el tinguem, però mentrestant amb una bona estructura autonòmica, que des de fora no potinegin la llengua, el català no es morirà. Aquí ja la sabem conservar, la llengua, ho hem fet sempre! Ara, que evolucionarà, segur, ho han dit tots els lingüistes. —Però l’escola és molt important… —Sí que ho és. Però el fet important no és aferrar-se a una llengua immòbil, sinó tenir una escola de qualitat en què s’ensenyi en català. Si l’escola és de qualitat, pares i alumnes respectaran el català. A l’escola que va fundar la Isabel passava sovint que pares castellanoparlants hi portaven els nens. Recordo el cas d’una oftalmòloga reputada de Lleida, a qui li la Isabel li va dir: ‘Escolti, vostè porta els nens aquí i ho fan tot en català, però vostè no parla mai en català.’ I la metgessa li va dir: ‘A mi el catalán no me apetece, pero estamos encantados que lo hagan todo en catalán.’ Per què? Perquè l’escola era de qualitat. Punt. Aquesta és la clau. —Llegiu aquests dies? —No. El que faig és rellegir! Rellegeixo coses meves, per veure on em vaig equivocar, i rellegeixo els clàssics, com Shakespeare i clàssics medievals. Jo a divuit anys em feia portar Eiximenis a la biblioteca i els conserges, que eren guàrdies civils retirats, al·lucinaven. Vaig aprendre català medieval així. M’agrada rellegir literatura medieval. —No llegiu literatura actual? —No, molt poca. He llegit Cabré, que m’agrada molt i som amics, però d’actual, poca cosa. No és que sigui ni millor ni pitjor, però com que escric tant tinc poc temps! —Us connecteu a internet? —Sí, consulto diaris digitals. I també tinc televisió. Això sí, el telèfon el faig servir tan poc com puc. Jo encara no sé què és una app! —WhatsApp, per exemple. —Bé, entesos, WhatsApp sí, però els missatges de WhatsApp m’arriben! I si convé, només si convé, els responc. —Veig al meu davant la col·lecció de l’obra completa, editada per la Galera, aquí sobre la taula… —Sí, obra completa només de literatura infantil i juvenil, catorze volums i quatre mil pàgines! Està molt bé, però es van equivocar en una cosa… —Ah sí? Quina? —És de l’any 2003, ja havien fet el Rovelló a la televisió i van trobar que era el moment d’editar l’obra completa. Però es devien pensar que em moriria! I del 2003 fins ara he publicat vint-i-cinc llibres! I encara en vindran més! —Un altre element constant a la vostra literatura és el paisatge, el paisatge rural de Ponent… —Bé, de fet, Proses de Ponent és un intent d’explicar el ponent a la gent del llevant. —Creieu que el llevant del país ha entès el ponent? —Jo crec que no, no del tot. Però més que abans, sí. Ara la gent es mou més, hi ha més intercanvi, i per tant ha canviat molt i Ponent ja no és tan desconegut. Passa que no és valorat, però és que no és valorat ni pels mateixos ponentins! Històricament hi ha hagut un cert conformisme en general, allò de dir ‘per Lleida ja està bé…’. Però per sort això va desapareixent, perquè ara els joves volten. Ignasi Aldomà ha fet un llibre que resumeix perfectament la meva visió del país. El llibre es diu Paisatge, país, pàtria: Josep Vallverdú i el Ponent imprescindible. És molt senzill: el nen comença coneixent el paisatge; quan creix, aquest paisatge es converteix en país; i quan adquireix consciència política, el país esdevé pàtria. —Heu viscut a Barcelona i a Sant Feliu de Guíxols, però la vostra pàtria més íntima és el ponent del país… —La pàtria és el país sencer, però sí, jo sóc de Ponent, i tant. I tornant on érem: Ponent ha d’explicar-se millor i potser ha de fer una mica d’autocrítica, com tothom, però cal dir, sense victimismes, que ho ha tingut sempre més difícil que els altres, perquè l’eix Girona-Barcelona és molt fort i, en canvi, per exemple, l’eix Tarragona-Lleida és molt més feble. Ara no caldria tant explicar el ponent al llevant sinó explicar, al llevant, el desenvolupament del ponent. Això sí que és més desconegut! La premsa no en parla. Ah, i parlant de Ponent, el 14 de març em faran fill predilecte de Lleida, no fa tant que em va telefonar en Pueyo per dir-m’ho. —Un altre reconeixement… —Amb tants premis, a vegades em pregunten: i ara què més? I jo me’ls miro dic: us sóc franc, ja no vull més distincions honorífiques, ara vull que em facin cardenal, que diu que tenen un bon sou! —Teniu noranta-sis anys i no puc amagar que m’impressiona la vostra vitalitat i la vostra memòria. Quin és l’elixir? —Hi deu haver una raó genètica, d’entrada. A la meva família hi ha hagut gent molt longeva, encara que els meus pares morissin joves. Una tieta del meu pare va morir a cent dos anys, tenint gana i el cap clar gairebé fins al final. Sempre he tingut salut i no he tingut cap òrgan fluix. Vaig anar al cardiòleg l’any passat i em va retirar totes les pastilles per a la pressió. Diu que no les necessito. Ara no en prenc cap. Ara, això sí, l’alimentació la cuido força, eh? —Què mengeu? —Al matí, esmorzar de forquilla. És a dir, un cul de plat que sol ser pasta, arròs o cuscús, acompanyat d’un amanida per sobre amb cogombre, tomata, pebrot, etc. I una mica de formatge fresc. I un te. Això, de vuit a nou del matí. Per dinar, generalment, o peix o carn a la planxa, sempre a la planxa, i una mica de verdura. Ahir, per exemple, unes costelles de corder fantàstiques. I avui, excepcionalment, llentilles amb ous ferrats. I tot això amb un got de vi. En canvi, per sopar, quasi no sopo: una llesca de pa petita amb melmelada, o una fruita, i un iogurt. I aigua. Fa un grapat d’anys que ho faig així i sembla que funciona, no? —Us parlava de memòria i de vitalitat, però és que, a més, confesso que us veig molt feliç… —No! No se n’és mai, de feliç! S’és feliç a estones. Josep Pla deia que la vida era una successió de clatellades amb alguna estona de repòs. I és ben cert. I també deia: s’arriba a vell per pura i pelada casualitat. I això també és ben cert, perquè qualsevol dia m’hauria pogut caure una teula al cap. Mireu, una de les tres vegades que em vaig adormir al volant, cap a Rocallaura, vaig acabar en un marge amb el cotxe ben malmès. I no sabia pas què fer fins que va venir un cotxe i va baixar un individu que em coneixia. Era el funerari de Belianes! I em va dir: ‘Senyor Vallverdú, que el puc servir?’ I li vaig dir: ‘En relació amb la teva feina, no! Però si pots fer una telefonada…’ Calia agafar-s’ho amb humor, no? Havia tingut sort! —Hi ha res que us hauria agradat de fer i que no hàgiu pogut fer? —Sí: tenir bona veu per a cantar. No ho he pogut fer mai i m’hauria agradat molt. Em van expulsar d’un cor i tot. Em van dir educadament que no em necessitaven! —Teniu plans per al futur? —Mireu, sí, dues coses: continuar escrivint, sense que sigui cap obligació, perquè fent versos gaudeixo molt. I la segona, ensenyar-vos els ninots que faig. Aquest és el primer esbós del Rovelló, quan encara tenia cua!: Aquest és el Rovelló, avui: I aquests són dibuixos que faig, un cada setmana! Els faig per a mi, per riure, són retrats i caricatures sobre l’actualitat: —Em doneu permís per fotografiar-los i, si escau, incloure’ls a l’entrevista? —Sí, és clar, no sóc pas professional i no tenen pas drets d’autor! Ens acomiadem. Falta poc per a l’hora de dinar. M’explica que l’Antonieta ha estat a Lleida tot el matí i que ja l’espera, que frisa per dinar plegats les llentilles i els ous.

Josep Vallverdú: ‘Malgrat tot, ens toca ser optimistes’

El número dos de la CUP al Congrés espanyol, Albert Botran, ha demanat avui a ERC i a JxCat de no regalar el govern de l’estat espanyol al PSOE en canvi de res, i ha al·legat que seria directament contrari als objectius independentistes i sobiranistes. Ho ha dit durant un acte a Mataró (Maresme) al costat de la diputada de la CUP al parlament Natàlia Sànchez i de l’ex-regidora de la CUP a Mataró Carme Polvillo. Botran també ha enviat un missatge a Unides Podem, a qui ha advertit que la situació a Catalunya no ha canviat amb el PSOE al govern espanyol: ‘Hem tirat el PP. Què ha canviat des de llavors? Qui ens pot convèncer que el PSOE té una solució diferent, més dialogant, per resoldre el conflicte democràtic i els reptes del poble català?’ Per ell, el PP i el PSOE no són diferents perquè l’única solució que tenen per a resoldre el conflicte català és la mateixa: ‘Si el PP i Rajoy van enviar policia l’1-O, ara el PSOE de Marlaska també ens ha enviat policia.’ ‘El vot a la CUP el pròxim 10-N és un vot contra la resignació, és un vot que diu “No ens rendim”, que diu “No en nom nostre”, ha assegurat. Crítica a les institucions Sànchez ha dit que les institucions no han estat a l’altura del moment i de les mobilitzacions: ‘La seva resposta ha estat enviar més policia davant el clam de llibertat i justícia.’ Ha advertit els altres partits independentistes que no comptin amb ells per donar la Moncloa al PSOE, perquè, segons ella, ara més que mai cal una proposta independentista, anticapitalista, feminista i ecologista ‘que no doni cap xec en blanc.’

Botran demana a ERC i a JxCat no ‘regalar’ el govern espanyol al PSOE

El Teatre del Mar de Palma acull avui un espectacle per la llibertat d’expressió organitzat per l’Associació de Creadors i Artistes per la Llibertat Artística (Acallar), constituïda arran del cas del raper Valtònyc, condemnat a la presó i exiliat a Brussel·les per una cançó sobre la monarquia espanyola. D’entre els atractius de l’acte, que començarà al migdia, hi ha el retorn del grup Antònia Font, que es torna a reunir exclusivament per a aquesta ocasió. També hi seran Biel Mesquida, el glosador Mateu Xurí, la coreògrafa Maria Antònia Oliver, el músic Gerard Quintana, els actors Sergi López, Lluís Soler, Alex Brendemühl, Toni Albà i Willy Toledo, així com Apol·lonia, Clara Ingold, Diabeticas Aceleradas, Laia Martínez, Llonovoy, el Pallasso Milu, Sílvia Siles, Tshock, entre més. Ahir al vespre, com a prèvia, una quarantena de grups d’estils ben diversos van oferir un concert en quatre escenaris diferents de la sala Sa Possessió de Palma, amb el pop de Satellites, l’ska de Jés, la rumba de La Verada, el dub i el reggae de Jaume Mas i El Hermano Ele i també el punk de Guadaña i Trance. L’espectacle d’avui és dividit en tres franges horàries: de 12.00 a 16.30, de 16.30 a 20.00 i de 20.00 a 01.00. Un altre dels cantants convidats és Pablo Hasél, raper condemnat per l’Audiència espanyola per enaltiment del terrorisme. A tots ells, s’hi sumaran Berri Txarrak, Lendakaris Muertos, Reincidentes, Toteking, Boikot, Amparanoia, Soziedad Alkohólika, Def Con Dos, entre més. Horaris del concert de diumenge 17/06 per la #LlibertatdeExpressió #LibertadDeExpresion #NoCallarem #NoCallaremos. pic.twitter.com/FuW0nJDIcJ — Acallar (@acallarassoc) June 12, 2018

Palma acull el concert per la llibertat d’expressió amb el retorn d’Antònia Font

La batllessa de Barcelona i dirigent de Catalunya en Comú, Ada Colau, ha dit que ella es va plantejar juntament amb Xavier Domènech de no presentar-se en les primàries per ser coordinadors de la direcció general del partit. ‘Crèiem que s’havien de distribuir les càrregues. En aquell moment tot el nostre entorn ens va demanar que ho féssim’, ha assegurat la batllessa en una entrevista al Món a Rac1. Colau considera que és necessari fer autocrítica i replantejar-se la manera de fer política, en què les cares visibles i mediàtiques, com ella i Domènech, ha dit, han d’assumir molta responsabilitat i sobrecàrrega de feina. ‘No ho dic en termes dramtàtics, però la política és molt dura. Hauríem de trobar una forma més sostenible. Hi ha moltes pressions i molt de cinisme’, ha explicat. Per això, ha dit que, a partir d’aleshores, ‘la persona que assumeixi la coordinació del partit no ha de ser la mateixa del Parlament’. .@AdaColau: "A @XavierDomenechs li hem demanat massa. Potser ens vam equivocar quan li vam demanar que deixés el Congrés." — El món a RAC1 (@elmonarac1) September 5, 2018 En el mateix sentit, ahir, quan va saltar la notícia que Xavier Domènech havia decidit de deixar l’escó al Parlament de Catalunya i els càrrecs orgànics dins el partit dels comuns i de Podem, Colau ja va explicar que ella també havia pensat de plegar. Jo (igual que molts companys) també m’he plantejat deixar-ho en més d’una ocasió en el darrer any, que ha estat especialment dur. De moment resisteixo per responsabilitat, perquè hi ha un gran equip humà, perquè estimo molt la meva ciutat i és un honor treballar per ella amb un projecte col·lectiu transformador sense cap mena de poder mediàtic ni econòmic darrera. Però hi ha límits, hi hauria d’haver límits, o al final només es dedicaran a la política homes rics, sense escrúpols, corruptes i sense responsabilitats familiars. Potser ara sona a caricatura, però no n’estem tan lluny’, va escriure al seu Facebook. Presentar-se de nou a la batllia Malgrat tot, Colau ha explicat que vol tornar-se a presentar com a batllessa de la ciutat, per acabar els projectes que ja han començat.

Colau diu ara que es va plantejar amb Domènech de no presentar-se a la direcció dels comuns

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha fet una crida a la ‘unitat estratègica’ que englobi el 80% del país per donar una resposta a la sentència del judici contra el procés. Considera que la sentència hauria de ser absolutòria, però precisa que ‘de l’estat espanyol no en podem esperar res de bo’, per la qual cosa demana ‘estar preparats i a l’altura de les circumstàncies’. En la inauguració de la 51a Universitat Catalana d’Estiu (UCE) de Prada (Conflent), insisteix que cal ‘persistir’ per poder constituir una República Catalana ‘més justa, més feminista i més social’. Segons que ha dit, el govern ja hi treballa i ha insistit que Catalunya no reduirà la despesa en sanitat, tal com ha demanat el govern espanyol en funcions. Comença la Universitat Catalana d’Estiu a Prada De fet, Vergés ha denunciat que ‘només mirant quatre números, l’estat ens vol retallar el dret a la salut’ i ha comparat les polítiques del PSOE a l’austeritat del PP. ‘No ho permetrem’, ha conclòs. Durant la conferència ‘Un sistema de salut proper, just i per a tothom’, ha destacat la feina del departament per a convertir l’atenció primària en l’eix del sistema sanitari. Ha citat la millora de condicions dels professionals, la tria de la perspectiva de gènere en la salut, un pla per a combatre l’obesitat infantil, la integració de salut i benestar, i una futura llei per a combatre l’augment del tabaquisme i més addiccions com a polítiques en desplegament. A banda, també ha recordat que s’invertirà en hospitals com el Joan XXIII de Tarragona o el de Viladecans (Baix Llobregat) i que es desenvolupa un pla per a millorar les infrastructures i la resolució dels CAP. A continuació podeu consultar la lliçó inaugural de la Universitat Catalana d’Estiu, en què Vergés ha estat acompanyada per Joandomènec Ros, president de la Fundació UCE i de l’Institut d’Estudis Catalans; Joan Castex, batlle de Prada; Jordi Casassas, president de l’UCE i Pere Barrios, vice-president de la Cambra de Comerç de Barcelona.

Vergés demana unitat estratègica del 80% del país per a respondre a la sentència del Suprem

La primera ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, ha insistit en descartar la unilateralitat en un futur referèndum escocès i ha pres el cas català com a exemple. ‘Catalunya és la prova que si el procés no té legalitat ni legitimitat no porta a la independència’, ha dit, per afegir després que si el que la gent ‘espera’ d’ella és un ‘referèndum il·legal’, no ho obtindran. Sturgeon insisteix que Escòcia ha de fer un segon referèndum una volta consumat el Brexit Sturgeon ha defensat el dret dels escocesos a ‘elegir un futur diferent’ i ha animat la ciutadania a guanyar els arguments per convèncer aquells que ja van ser contraris a la independència en el primer referèndum. Tanmateix, sí que ha obert la porta a què el parlament pugui estudiar convocar un ‘referèndum consultiu’, encara que no tindria valor legal i, per tant, ha avançat que no és una prioritat perquè no comptaria amb el mateix suport popular.

Sturgeon, sobre un referèndum a Escòcia: ‘Catalunya és la prova que si el procés no és legal, no porta a la independència’

BARCELONA, 5 (EUROPA PRESS) La batllessa de Badalona, Dolors Sabater, ha expressat la seva voluntat que el consistori col·labori amb el referèndum de l’1 d’octubre, però ha demanat a la Generalitat que aporti ‘garanties i informació’ als ajuntaments catalans sobre diverses qüestions. ‘Estem pendents, encara no hi ha llei –del referèndum, que s’ha registrat però no aprovat–, encara no sabem exactament que se’ns demana i de quina manera’, ha dit. ‘El que exigim, allò que demanem, és que aquest referèndum ha de tenir garanties, ha de ser efectiu, i ha de ser vinculant. Les garanties les ha de donar la Generalitat, és el govern qui ha de posar les garanties’, ha explicat en una entrevista d’Europa Press. També ha confirmat que votarà ‘sí’ a la independència. Sabater explica que el seu ajuntament té voluntat de col·laborar, ja que considera que les administracions han d’implicar-se i que un referèndum és la millor eina per a desencallar la situació actual entre Catalunya i l’estat espanyol, però assenyala que també hi ha incògnites sobre aquesta votació. Algunes de les incògnites que planteja Sabater són, per exemple, com es garantiran els col·legis o amb quin cens es farà servir. Ha afegit, però, que no s’entendria que persones vinculades als moviments socials, en referència als comuns i a Podem, no participin l’1-O. ‘Ningú entendria que les persones que venim d’aquests moviments de lluita al carrer, ara que estem en les institucions no defenséssim també aquest dret de tota la ciutadania a votar’, ha reflexionat. A més, ha demanat a l’independentisme que respecti els comuns i no els vegi com uns enemics. ‘El debat ha de tornar a assenyalar com a enemics de la democràcia i com a enemics del procés al govern intransigent, antidemocràtic i corrupte del PP’, ha comentat. Sabater ha assegurat que la independència de Catalunya beneficiaria el conjunt de l’estat espanyol, atès que podria suposar un gir a un estat dominat er unes elits, oligopolis i una monarquia que solament generen ‘desigualtat entre la població’. ‘És l’oportunitat que tenen el conjunt de pobles de l’Estat per començar a trencar amb aquest búnquer del règim del 78 amb forts posicionaments antidemocràtics’, ha sentenciat.

Badalona vol col·laborar amb el referèndum però demana ‘garanties i informació’ a Puigdemont

La mesa del parlament ha refusat de tramitar la iniciativa legislativa popular (ILP) que proposava que la cambra tornés a declarar la independència. Només Junts per Catalunya ha votat a favor de la proposta. ERC s’ha abstingut i els tres vots contraris de Ciutadans i PSC-Units han servit per a tombar la ILP. La iniciativa, presentada pel col·lectiu Unitat per la Independència, reclamava que la cambra tornés a fer la DUI i que Catalunya es constituís com a país independent i s’obrissin negociacions amb l’estat espanyol. Fonts de la presidència del parlament argumenten que ERC s’ha abstingut perquè la independència no és un dels àmbits regulats per la llei sobre iniciatives legislatives populars, i que per això mateix s’havien refusat altres ILP en el passat. ‘La mesa no pot incomplir una llei aprovada pel ple del parlament’, diuen. En aquest sentit, expliquen que si la mateixa iniciativa fos impulsada per un grup parlamentari o el govern, sí que podria ser admesa. De totes maneres, les mateixes fonts diuen que s’han abstingut perquè els seus arguments no coincidien amb els de Ciutadans i PSC-Units. Per la seva banda, Junts per Catalunya diu que, tenint en compte els informes, la ILP complia tots els requisits formals, que ells no han d’entrar en el contingut i que la mesa ‘no és un òrgan censor respecte a allò que s’ha de debatre’. Sobre el fet que els lletrats assenyalaven que es podria contravenir la llei d’ILP del 2006, JxCat opina ‘que el parlament ha de poder parlar de tot i que no es podia coartar el recorregut de la ILP des del seu inici’. JxCat no ha volgut dir si ara tramitaria la declaració com a proposició de llei. Argumenten que no han tingut aquest debat, i en tot cas haurien de veure la viabilitat de tornar-ho a fer i quin consens tindria.

La mesa del parlament tomba la ILP que demanava de tornar a fer la DUI

Els caps de llista de l’equip En Comú Podem han estat els dos candidats més votats a les eleccions als òrgans provisionals que pilotaran per ara el nou espai dels comuns. Xavier Domènech i Ada Colau comandaran el nou partit des de l’executiva i la coordinadora, respectivament, que són els dos òrgans provisionals de direcció. Les dues principals cares de la candidatura alternativa de Podem Catalunya, la diputada de Catalunya Sí que es Pot al parlament Jèssica Albiach i el secretari general de Podem Barcelona, Marc Bertomeu, també formaran part de l’executiva. De fet, set dels vuit membres de Juntes Podem, la candidatura crítica amb la direcció de Podem Catalunya, formaran part de l’executiva del nou partit juntament amb els vint-i-cinc integrants de la llista d’En Comú Podem. Per a escollir els membres dels dos òrgans de direcció hi havia 6.805 persones amb dret a vot. Hi han participat 5.540, un 80,26% del total, des de la setmana passada dins avui al migdia. Abans, els comuns han rebutjat les esmenes independentista i federalista al text original del grup promotor. Colau ha fet un discurs emotiu, recordant els avis i els pares. Ha apel·lat a la unitat de les esquerres: ‘Som la gent comuna que no tenim el poder mediàtic ni econòmic. La història oficial no ens esperava’, ha dit. Ha afegit que els comuns han pres consciència com en altres moments històrics. Domènech ha assegurat que ha estat un dia històric i que construiran una eina que doni veu a les classes populars. També ha fet referència a Podem, sense esmentar el partit: ‘Unim els diversos fils del bo i millor del nostre passat com a país: el fil roig, el violeta, el verd i el morat. Us necessitem per construir-nos, ser més forts i guanyar d’una vegada aquest país’, ha reblat. A més de l’elecció dels òrgans de direcció, l’assemblea constituent ha aprovat el codi ètic del nou partit. La primera tasca de l’executiva serà decidir el nom del nou partit per tal de sotmetre’l a la decisió de les bases, que tindran l’última paraula. A l’assemblea constituent hi han assistit el líder d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, i el secretari d’organització de Podemos, Pablo Echenique. El líder de Podemos, Pablo Iglesias, també ha intervingut a través d’un vídeo. Els tres dirigents han insistit en la necessitat de la unitat de les esquerres.

Domènech i Colau comandaran el nou partit dels comuns

La consellera de Salut de les Illes, Patricia Gómez, ha explicat avui que s’han mort dues persones les últimes 24 hores pel coronavirus 2019. Des de l’inici de la crisi sanitària, ja s’han mort quatre persones a les Illes. A més, Gómez ha dit que hi ha 34 casos nous confirmats. En total, en són 203, dels quals 189 són casos actius. També ha detallat que hi ha 61 llits i 21 d’UCI disponibles a les clíniques privades. Pel que fa als infectats, 24 són sanitaris i 250 més estan sota vigilància. En un comunicat, el govern ha explicat que s’han fet més de 1.400 proves i que la situació en els hospitals i les àrees d’urgències és de normalitat i funcionen correctament els nous circuits per reordenar l’atenció als pacients i garantir la seguretat dels usuaris i dels professionals. Dades #Coronavirus a les Balears divendres 20 de març: ➡️ 203 pacients acumulats.➡️ 189 pacients actius➡️ 34 pacients nous.➡️ 10 pacients donants d'alta.➡️ 4 morts.➡️ 24 professionals sanitaris han estat infectats i 250 amb vigilància. pic.twitter.com/UmDmEcuIj1 — IB3 Notícies (@IB3noticies) March 20, 2020

Dos morts més pel coronavirus a les Illes, que superen els dos-cents casos confirmats

Michèle Rivasi (1953) és eurodiputada francesa dels Verd-ALE i és de visita a Catalunya. Juntament amb altres eurodiputats ha passat per la presó dels Lledoners, el Palau de la Generalitat i s’ha trobat amb persones represaliades per l’estat espanyol. La senyora Rivasi va començar la militància ecologista fa més de trenta anys, després del desastre de Txornòbil (1986), i fa deu anys que és eurodiputada verda a Brussel·les. Per això coneix personalment Raül Romeva. En aquesta entrevista feta en un hotel de Barcelona ens explica la seva visita a la presó, es mostra obertament partidària que Carles Puigdemont i Toni Comín formin part del grup dels Verds i explica per què el cas català ja no és un afer intern. —Heu visitat la presó dels Lledoners. Com ha estat l’experiència? —Vaig estar molt emocionada de veure els meus col·legues. De fet, Raül Romeva va ser eurodiputat amb mi i el conec. Veure’ls a la presó és diferent de parlar de la presó. Trobo que és una injustícia increïble. Veure col·legues que poden passar dotze anys a la presó per fets que no tenen res a veure amb terrorisme ni agressions, sinó per fets polítics, és d’una injustícia terrible. —I com els vau veure, a ells? —Érem en una habitació gran, vam fer rotllana i els presos eren tots junts i nosaltres podíem fer-los preguntes. Em va sorprendre veure’ls tan zen, serens, concentrats. Que estiguin empresonats per fets injustos a ells els dóna força i energia. Tenen la consciència tranquil·la i veuen que tenen raó. Estan molt serens. També vaig notar que rebre el suport d’eurodiputats com nosaltres els ajuda. Vam explicar-los la nostra posició al Parlament Europeu, com podem ajudar-los i com podem explicar a l’exterior la seva situació. Perquè la situació és horrible. Aquest no és un problema d’Espanya i prou. Aquí hi ha el risc que l’extrema dreta prengui l’estat espanyol com a exemple. Ara hi ha un sistema autoritari a Espanya, però demà pot ser Hongria, o França amb Le Pen. Podem tenir la mateixa situació. Per això per nosaltres és un problema de tots els parlamentaris. Si acceptem que puguis anar a la presó perquè surts a manifestar-te, això es pot replicar en altres estats. El fet que hi hagi un eurodiputat a la presó posa en perill tots els eurodiputats i el parlament. —Quina és la vostra opinió sobre el cas català, més enllà dels presos? —Hi ha dos aspectes. Un és defensar els drets humans, la llibertat d’expressió i la immunitat parlamentària. Per això sóc aquí. Per això i per comprendre millor el cas. I després hi ha la qüestió de la independència de Catalunya. I aquí crec que cal diàleg entre l’estat espanyol i Catalunya per a trobar una solució sobre l’autonomia de Catalunya. —Una qüestió delicada, ara. Els senyors Puigdemont i Comín han demanat d’entrar al vostre grup, el Grup Verd del Parlament Europeu. Alguns verds hi estan a favor, uns altres en contra. Com ho veieu? —Hem d’integrar Puigdemont i Comín al grup dels Verds per una raó que he entès ara, visitant la presó. La nostra feina ara és convèncer els altres verds. Hem vist que a Espanya hi ha una deriva autoritària, perquè a banda de la presó m’he trobat amb funcionaris, periodistes i diplomàtics que són atacats i multats per l’estat. I de tot això, no en sabíem res. Fa tres mandats que sóc eurodiputada i no havia sentit mai les coses que he sentit en aquesta visita. Es parla molt d’Hongria, però a Hongria no hi ha presos polítics. Per això volem aprofitar aquesta experiència viscuda per convèncer de la necessitat de presentar el Grup dels Verds-ALE com un grup refugi, com una mena d’asil polític per a defensar els drets humans de Puigdemont, de Comín i altres. —Dins els Verds, els eurodiputats francesos són més favorables que hi entrin Puigdemont i Comín. És això? —Ho és, sí. Els Verds de França veiem que és un cas clarament polític. Alguns diuen que Puigdemont és conservador i liberal i que no hi cap, dins el marc ideològic dels Verds. La nostra resposta és dir: que no veieu l’autoritarisme espanyol? En la història del Grup Verd hem tingut eurodiputats que eren de dretes i conservadors. I amb posicions diferents de les nostres en qüestions nuclears. Els vam obrir la porta. Aquest no és el problema. Dimecres hi ha una reunió dels Verds. Nosaltres, amb Alfonsin i Benoît Biteau, els explicarem la situació. I els direm que no és un problema de ser liberal o conservador. És un problema dels drets polítics. Si el Grup Verd no vota a favor de la inclusió de Comín i Puigdemont, per què hauria de votar a favor de la seva immunitat, doncs? A Puigdemont i Comín se’ls ha d’incloure al Grup Verd. A la reunió els explicarem què passa aquí, i que no és qüestió d’ideologia, sinó de protegir els drets dels eurodiputats. Protegir el seu dret a l’expressió política. Els Verds som ecologistes, però ser ecologista no és només defensar el planeta. El fet de venir aquí ens ha enriquit amb arguments que podrem donar dins el nostre grup. I ara ens centrem en això. —Quines altres sorpreses heu tingut visitant Catalunya? —El fet que la població de Catalunya se senti encaixonada en un sistema autoritari que els vol mantenir enclaustrats. Això no es veia des de fora. Quan véns aquí notes l’energia de la gent, cosa que tampoc no arriba fora. I mira, quan em parlen de segons quines coses d’Hongria… Però parlem d’Espanya, que és a tocar de França! És aquí al costat. Jo sóc política i necessito tocar les coses, veure-les, per entendre-les. Venir aquí m’ha fet veure que l’evolució de l’estat espanyol és una mala evolució perquè no hi ha procés polític. Aquest és un procés de drets fonamentals. Raül Romeva em va dir que creia en la taula de diàleg. Que és l’únic instrument que ens pot fer canviar les coses i evolucionar. —I en el vostre cas, també ho creieu? —Jo sóc partidària de la diplomàcia, i la taula de negociació és un espai per a parlar. D’entrada, per a parlar de l’amnistia. O de canviar el codi penal demà i modificar l’acte de sedició. Això serviria per sortir de la tangent, és veritat. Però ajudaria a calmar l’ambient. I a la taula també es podria parlar de com augmentar l’autonomia de Catalunya. I després, el referèndum. Perquè si parles del referèndum ara, hi ha el risc d’espatllar-ho tot. Pas a pas. —Res més que vulgueu afegir? —Jo crec que el dret europeu és superior als drets nacionals (espanyols, francesos, etc.) Per això és il·legal, tot això que passa. Si no es respecta la immunitat, on queda el dret? Els Verds hem d’acollir Puigdemont i Comín al nostre grup, i convertir-lo en un espai d’asil polític i lluitar per la seva immunitat parlamentària. I jo espero que Europa trobi una solució per a Espanya, perquè si no vigilem, podria ser el començament de la desconstrucció d’Europa.

Michèle Rivasi: ‘Els Verds hem d’acollir Puigdemont i Comín al nostre grup’

La ciutat de València ja és oficialment una les ciutats candidates que opten a ser Capital Mundial del Disseny per a l’any 2022. L’Associació València Capital del Disseny ja ha presentat davant la World Design Organization, amb seu a Quebec, la memòria de mèrits exigida per a ser candidata. Els integrants de l’associació han desenvolupat ‘un rigorós treball d’investigació’, encapçalat pels seus dos directors estratègics Xavi Calvo i Pau Rausell, que s’ha traduït en un document d’ús intern i de més de 500 pàgines, que reflecteix el passat i el present del disseny, així com noves propostes vinculades a la ciutat de València i també del País Valencià. El document recull, al seu torn, la proposta del programa anual d’esdeveniments que acollirà la ciutat en cas que València sigui seleccionada, informen els impulsors de la iniciativa en un comunicat. Juntament amb la memòria, la candidatura ha presentat també la que serà la seva imatge gràfica, dissenyada per Ibán Ramón, reconegut dissenyador gràfic valencià i amb una àmplia i premiada trajectòria darrere. ‘La imatge de la capitalitat s’anticipa a usos futurs. S’han interpretat les lletres VWDC a partir de formes geomètriques simples, sobre un reticle de mòdul quadrat que permet infinitat de composicions. De fet, el caràcter abstracte de la identitat, en no llegir-se com a il·lustració o text, facilita que en el futur pugui conviure amb una gran varietat d’imatges i títols. A més, el seu color evoca el Mediterrani: l’arena, el mar, el sol. Les tipografies emprades en el dossier es mostren suficientment formals sense renunciar a contemporaneïtat i frescor’, comenta Ibán Ramón. ‘El disseny modular de la identitat obri pas a una infinitat de composicions, permetent un ampli desenvolupament; sense una significació concreta, però recognoscible’, afegeix el dissenyador. Mediterranis i sentits La candidatura s’articula al voltant del lema ‘El disseny mediterrani de València. Disseny per al canvi, disseny per als sentits’, apel·lant a una ‘manera de mirar’ (un filtre) amb certes implicacions geogràfiques, però també estètiques, ètiques, filosòfiques i polítiques. ‘Pretenem subratllar el lluminós del nostre món, el temperat i equilibrat, la treballada i equívoca simplicitat d’allò que s’assenta, se sintetitza i catalitza pel pas del temps, la tradició, la cooperació de molts i la selecció natural del treball ben fet. Però, al mateix temps el disseny mediterrani permet la lectura, l’ús i el delit contemporani, reclama la seva capacitat de transgressió i serveix per a la projecció cap al futur. Disseny per tant per als sentits, però també per al canvi’, explica Pau Rausell, codirector estratègic del projecte. La candidatura de València compta amb nombrosos suports institucionals, d’organitzacions i organismes públics i privats valencians, estatals i internacionals. A més de les institucions, les empreses promotores d’aquesta iniciativa mantenen la seua aposta pel disseny, impulsant una iniciativa que aspira a millorar la qualitat de vida dels valencians. ‘Hem volgut mostrar els inicis del disseny des del punt de vista educatiu i també organitzatiu, destacant l’impuls creatiu i institucional que a partir dels anys 80 va fomentar el talent i les carreres professionals dels dissenyadors i va reforçar la vinculació disseny-empresa, que tan rendible sabem en l’actualitat que resulta per a les empreses’, assenyala Pau Rausell. El document de la memòria reflecteix el present de les indústries del disseny i dels professionals del disseny valencià que destaquen nivell nacional com a internacional i en les diferents disciplines del disseny: disseny gràfic i comunicació, industrial, de producte, d’interiors, d’experiències-esdeveniments, joieria, arquitectura, disseny de moda, arquitectura paisatgística, urbanisme, disseny sostenible, educació de disseny, disseny de serveis, entre altres. La memòria també arreplega les infraestructures culturals vinculades al disseny que existeixen, així com tota l’oferta d’esdeveniments, jornades i setmanes culturals de València i del País Valencià. El document desenvolupa aspectes com les condicions de logística, seguretat i salut pública amb les quals explica la ciutat per a acollir un esdeveniment d’aquestes dimensions i projecció internacional. En aquesta memòria la ciutat de València, els seus barris i els seus carrers a més d’altres municipis i enclavaments de la Comunitat mostren les seves fortaleses en la seva aposta pel disseny. Un material exhaustiu que transmet per què actualment València i la Comunitat Valenciana són referents internacionals de disseny.

La ciutat de València oficialitza la seva candidatura per a ser Capital Mundial del Disseny 2022

La candidata de la CUP a les eleccions del 10-N, Mireia Vehí, ha instat els partits independentistes i els comuns a convertir el 10-N en un ‘plebiscit destituent del règim’. Ha demanat un acord perquè ningú no pacti amb cap partit del règim del 78, perquè comenci un procés d’internacionalització del conflicte, perquè es legisli a favor dels drets socials i perquè es posi fi a la repressió contra la població mobilitzada. Durant l’acte central de campanya a Barcelona, la CUP ha reivindicat la unitat estratègica enfront de la unitat electoral. En aquest sentit, Vehí ha respost a la candidata de JxCat, Laura Borràs, que va proposar dimarts un grup parlamentari dels tres partits independentistes al congrés espanyol: ‘Senyora Borràs, els seus emplaçaments són pur simbolisme electoralista que no porta enlloc. Prou de retòrica buida de contingut als platós televisius!’ Ha reblat: ‘Quan s’és el principal partit de govern i s’és incapaç de liderar una resposta institucional conjunta per fer front a la sentència i quan es treballa unitàriament amb el govern espanyol per reprimir les mobilitzacions contra la sentència, és hipòcrita parlar d’unitat independentista’. Vehí també ha exigit a JxCat i a ERC que deixin de criminalitzar els joves i de ‘vendre fum’ sobre el diàleg amb Madrid. ‘Investir el PSOE és assegurar que la monarquia corrupte es mantingui i que segueixi manant l’Íbex 35’, ha afegit. La CUP també ha difós cinc bases per a treballar conjuntament en un ‘gran acord estratègic’. – Un acord a 4 en favor de l’autodeterminació , en una campanya internacional a favor del dret a l’autodeterminació i d’una solució política, mediada internacionalment, per dirimir democràticament el present conflicte amb l’Estat; – Un acord a 4, en favor dels drets socials, que impliqui partits, les principals institucions del país, des d’ajuntaments fins a diputacions i Generalitat , per, independentment del que digui o faci el Govern de l’Estat, aturar per sempre més els desnonaments, posar un límit als preus de lloguer i a l’especulació, pujar els salaris, i generar una renda universal de ciutadania; – Un acord a 4, a favor de la sobirania popular, per blindar els serveis públics, l’educació i la sanitat pública al nostre país, acabant amb les externalitzacions i les privatitzacions de cap servei públic, a favor de cap empresa privada al nostre país; – Un acord a 4, en contra de la repressió, que impliqui la no col·laboració amb cap política que impliqui la repressió contra el poble organitzat; un acord que impliqui la no col·laboració de cap partit ni cap administració amb qualsevol altra administració que vulgui retallar drets civils i polítics – sigui al nostre país o a qualsevol altre; – I finalment, un acord a quatre, per fer d’aquestes eleccions del 10N un plebiscit destituent del règim del 78 : un acord amb totes aquelles formacions polítiques que es comprometin a no establir cap mena de pacte amb els partits del règim.

La CUP insta les forces sobiranistes a convertir el 10-N en un ‘plebiscit destituent del règim’

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat la petició d’ajornar les declaracions del vice-president primer de la Mesa del Parlament de Catalunya, Lluís Corominas, i la secretària quarta, Ramona Barrufet, previstes pel 12 de maig tal com havien demanat les defenses. El tribunal sí que ha canviat el dia de citació del secretari tercer i diputat de Catalunya Sí que es Pot Joan Josep Nuet prevista pel 23 de maig i l’ha posposat pel 12 de juny a les nou del matí, segons indica en una nova providència. Ahir el tribunal va desestimar ajornar les declaracions de la presidenta del parlament, Carme Forcadell, i la secretària primera, Anna Simó, previstes pel 8 de maig després de les peticions de les defenses. Les defenses dels membres de la Mesa querellats havien demanat l’ajornament de les citacions al·legant incompatibilitats d’agenda i en la seva petició demanaven posposar les dates per garantir un període suficient per a la preparació de la defensa en base, segons apuntaven, al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Forcadell i Simó estan citades a declarar el 8 de maig, i les defenses argumentaven que entre la notificació i la data prevista hi ha només set dies hàbils.

El TSJC denega ajornar les declaracions de Corominas i Barrufet previstes pel 12 de maig

El jutjat d’instrucció número 51 de Madrid ha decidit no admetre a tràmit la querella per prevaricació que havia presentat Lliures per Europa, la coalició encapçalada per Carles Puigdemont, contra dos vocals de la Junta Electoral espanyola (JEC) que havien estat proposats per PP i Cs, autors dels recursos que demanaven que Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí no fossin elegibles en les eleccions europees del 26 de maig. La querella constatava que els dos ja s’havien pronunciat prèviament en contra de Puigdemont a través de xarxes socials i mitjans de comunicació. La jutgessa, però, ha dit que aquest fet no aporta cap indici de prevaricació. Pel que fa a un dels vocals, la jutgessa argumenta que dels missatges que va penjar a Twitter no es desprèn cap delicte de prevaricació, perquè en ells no parla del caràcter elegible o inelegible de Puigdemont, sinó que fa consideracions sobre l’incompliment del termini del tribunal alemany per resoldre sobre l’euroordre, sobre la necessitat que els polítics estiguin empresonats quan cometen delictes o es pregunta si el govern espanyol farà alguna cosa amb la presentació del llibre del president a la delegació de la Generalitat a Brussel·les. ‘Està fent ús de la seva llibertat d’expressió’, conclou la resolució. En tot cas, afegeix que si Lliures per Europa considera que aquestes manifestacions privaven el vocal de la seva deguda imparcialitat, l’hauria d’haver recusat o hauria d’haver invocat la nul·litat de l’acte administratiu. En tot cas, això ‘no permet considerar la decisió com a prevaricadora’. ‘Pot dictar-la convençut de la legalitat i justícia de la seva decisió al marge de la simpatia o antipatia que li generi l’afectat. No hi ha ni un sol indici que avali la tesi que actuava deliberadament de forma injusta quan va votar en la Junta Electoral’, argumenta. Pel que fa a l’altre vocal, que és catedràtic de Dret Administratiu de la Universitat Pompeu Fabra, la querella aportava un article publicat en un mitjà i en el seu bloc on insta a canviar la Llei Orgànica de Règim Electoral General (LOREG) perquè Puigdemont no sigui elegible. Segons ella, el vocal pren una postura jurídica: que el president és elegible amb l’actual legislació vigent, i creu que caldria canviar-la. La jutgessa creu que és perfectament possible fer-ho perquè pot haver tingut accés a elements nous pels recursos presentats per PP i Cs o per la discussió col·legiada amb els altres membres de la junta. La resolució també descarta la prevaricació perquè la resolució no és arbitrària, sinó que és un acord ‘motivat en dret’. Després d’aportar diferent jurisprudència, la jutgessa decideix no admetre a tràmit la querella. Contra la resolució es pot presentar recurs.

Un jutjat de Madrid tomba la querella per prevaricació de Lliures per Europa contra la JEC

El diputat d’ERC al congrés espanyol Joan Tardà demana de confiar en Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que aquesta setmana vinent començaran a fer passos i respondran al requeriment del govern espanyol abans no prengui mesures contra l’autonomia de Catalunya. Segons Tardà, la resposta que hi donin ha d’anar acompanyada de la mobilització multitudinària i pacífica i ha d’insistir en la via del diàleg i la negociació. —Què dieu als qui, com algun membre del PP, recorden què li va passar a Companys per amenaçar Puigdemont? —Que dinamiten la democràcia i fan un mal servei a la democràcia espanyola i a les noves generacions d’espanyols. Perquè només podran encarar els reptes del segle XXI, que es presenta tan difícil com el segle XX o més, aquelles societats democràtiques que siguin excel·lents i tinguin democràcies de molta qualitat. Això que fan el PP i els partits que utilitzen el llegat del franquisme per enfortir-se dinamita la democràcia espanyola mateixa. Hipotequen el futur dels seus propis fills. —Penseu que poden arribar a detenir el president Puigdemont o intentar-ho? —La resposta autoritària és un procés que comença amb la judicialització de la ciutadania i els seus representants democràtics, i això comporta inhabilitacions, embargaments de patrimoni, multes i penes de presó, sí. Jo mateix vaig recordar al president Rajoy que, en el fons, això faria que tornés a existir a Catalunya la figura del pres polític. —I si ens hi trobem, no només en el cas de Puigdemont, sinó també en els casos de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart o el major Trapero, quina ha de ser la resposta de la societat catalana i els polítics? —Estic convençut que continuarem de manera perseverant les dues reivindicacions: la primera, davant del món, que el primer d’octubre va existir, que va ser heroic i que va tenir resultats electorals; i la segona, que tot s’ha de resoldre per mitjà del diàleg i la mediació. I com que el primer d’octubre va existir i va tenir unes conseqüències, no podem fer cap pas enrere respecte d’aquesta realitat. No hem de sortir d’aquí. Res que sigui violent o vulnerador de drets civils mai no pot justificar que nosaltres sortim d’aquesta posició cívica i de resistència pacífica. L’escenari de negociació només serà possible si ho continuem fent tot a la catalana, cívicament, pacíficament, multitudinàriament i conjuminant la intel·ligència i el coratge. Estic convençut que aquesta és la manera de guanyar. —Si la voluntat de negociació continua tenint una resposta repressiva caldran mesures de mobilització com ara una nova aturada general? —Insisteixo que nosaltres només tenim aquests dos posicionaments: que l’1-O va existir perquè la ciutadania va resistir i que més de dos milions de persones van esdevenir no només electors sinó conqueridors de les urnes. Per tant, és evident que la mobilització ho és tot. Crec que hem donat senyals al món que el poble català ha triat ser pacífic perquè és l’única manera de guanyar. I per això cal conquerir els espais de negociació. —Quina penseu que ha de ser la resposta que doni el president al requeriment previ de l’article 155? —Desconec la manera com ho vehicularà. Però estic convençut que no negarà ni l’existència ni les conseqüències del primer d’octubre i que cercarà escenaris de negociació. —La CUP demana que la república catalana es proclami solemnement en un ple al parlament aquesta setmana. Hi esteu d’acord? —Estem d’acord amb allò que decideixi el govern. Estic convençut que el president Puigdemont i el vice-president Junqueras, juntament amb la CUP, trobaran la manera de fer-ho. —Enteneu que una part de l’independentisme estigui desconcertada per com va anar el ple de dimarts? —És possible. Però això que fem no ho havíem fet mai, ni tan sols era previst que ho visquéssim. I no tenim un patró penjat a la paret per saber com s’ha de fer. Tot això que fem ho protagonitzem unes generacions que ni tan sols havíem previst de viure aquest moment. Cal anar fent, construint escenaris a mesura que els anem consolidant, de vegades fent un pas enrere i un pas endavant. Però no crec que allò que va fer el president Puigdemont dimarts fos un pas enrere. En absolut. Crec que hem de guanyar la batalla ideològica perquè el món sàpiga que som un poble pacífic que conquereix les urnes i que vol decidir i ha decidit el seu futur, i el que cal és cercar escenaris de negociació. I som aquí. —Com arribem a aquests escenaris de negociació amb l’estat espanyol en condicions d’igualtat, de poder parlar de tu a tu, en inferioritat de condicions? —Les condicions d’igualtat s’han d’anar conquerint, com tot. Tot és dialèctic i tot s’ha d’anar conquerint. És evident que l’escenari actual l’hem conquerit amb el primer d’octubre, i abans havíem guanyat les eleccions del 27-S. Tot és diàlectic, i el món no s’acaba ni el procés no arribarà al final demà a migdia. Hem de crear les condicions perquè la mediació sigui possible. —I com es creen? —La mobilització ho és tot. I cal fer-ho tot cívicament i pacífica, donant suport al president Puigdemont i al vice-president Junqueras. Cal que les forces sobiranistes, totes, sàpiguen anar resolent les contradiccions i ampliant la base a més forces polítiques que es comprometin amb l’exercici del dret de decidir i la resolució democràtica d’aquest problema, malgrat que no es declarin independentistes. —Veieu Podem i els comuns tancant files amb vosaltres per avançar cap a la república catalana? —Hi ha una frontera que separa els qui creuen en una resposta autoritària i els qui creuen en una resposta democràtica. I és evident que ara el PSOE i Ciutadans falquen la resposta autoritària del PP. I també hi ha partits com Podem i En Comú Podem que no s’arrengleren amb aquesta resposta autoritària. —Quin significat té, en un moment polític com l’actual, el fet de recordar i homenatjar Companys? —Recordar una persona com Companys en un moment tan transcendental per al nostre país i en un context en què l’estat espanyol respon autoritàriament actuant contra un poble pacífic i indefens es fa evident i pren més rellevància. De vegades la història agafa velocitat, i ara som en una conjuntura en què tot ha adquirit una certa velocitat. I de vegades ens han acusat, en tot allò que té a veure amb el conreu de la memòria, de ser historicistes. Sempre havíem refusat aquesta acusació, perquè la lluita per la memòria, per la reparació de les víctimes, i la voluntat d’homologar-nos a les societats democràtiques que van patir un atac feixista com la nostra tenien molt a veure amb la qualitat democràtica de la societat. Són aquestes societats que tard o d’hora han metabolitzat el passat en clau progressista i de respecte pels drets humans i condemna dels crims contra la humanitat. En canvi, en el cas espanyol, una democràcia de poca qualitat que té una resposta autoritària avui encara nega l’anul·lació de la sentència del president Companys i no ha negat el franquisme de manera categòrica.

Joan Tardà: ‘Rajoy pot fer que hi torni a haver presos polítics a Catalunya’

L’Alt Comissionat per a les Pensions de l’estat francès, Jean-Paul Delevoye, encarregat de la reforma impulsada pel govern d’Emmanuel Macron, ha presentat avui la seva dimissió per un presumpte conflicte d’interessos, arran d’unes activitats professionals no declarades. A les crítiques dels sindicats per la polèmica reforma, detonant de la vaga general, s’havien afegit en aquests últims dies les al·lusions directes a Delevoye, que va compatibilitzar diversos càrrecs durant la seva etapa dins del govern francès, alguns d’ells remunerats. Entre els càrrecs que no havia declarat a l’Alta Autoritat per a la Transparència de la Vida Pública en figura un com a administrador voluntari d’un institut d’assegurances privades, un dels sectors que teòricament sortiria beneficiat de la reforma que intenta tirar endavant l’executiu. Delevoye ha reconegut en la seva carta de dimissió que va cometre un error per no informar dels seus múltiples llocs, però ha negat irregularitats i ha denunciat una instrumentalització del cas. En aquest sentit, ha assenyalat que prefereix fer una passa enrere per no perjudicar els esforços de Macron amb vista a tirar endavant un projecte que considera ‘essencial’ per a l’estat francès. L’Elisi ha confirmat que Macron ha acceptat la dimissió de Delevoye, de qui ha lloat el seu compromís com a responsable de la reforma. ‘No volia entorpir el Govern en un moment en què es defensa la reforma per la qual porta treballant amb fermesa des de fa dos anys’, ha afirmat una font citada pel diari ‘Le Monde’.

Dimiteix el responsable de la reforma de les pensions a l’estat francès per un possible conflicte d’interessos

El portaveu d’ERC al congrés, Gabriel Rufián, ha assegurat que és ‘irresponsable i testosterònic’ parlar de repetir les eleccions espanyoles, després de reunir-se amb Adriana Lastras, número tres del PSOE. El diputat no ha avançat el vot de la formació en una possible investidura, però s’ha mostrat predisposat a no blocar la legislatura. Rufián ha demanat al PSOE que recuperi la valentia de la moció de censura contra Rajoy i torni a la taula de negociació, perquè la situació al Principat se soluciona dialogant ‘i no amb togues i porres’. La dirigent socialista ha assegurat que les qüestions de política social els uneix amb ERC i que d’ençà que Pedro Sánchez va arribar a La Moncloa els republicans han defensat gairebé tots els decrets llei que han presentat. Lastra també ha demanat a ERC que hi votin a favor o s’abstinguin, però que en cap cas bloquegin la investidura perquè no hi ha una alternativa possible si es vol evitar unes altres eleccions.

Rufián diu que ERC no vol blocar la legislatura espanyola

L’eurodiputat irlandès del Sinn Féin Matt Carthy ha estat qui ha alçat la veu davant Antonio Tajani i els altres 747 parlamentaris que eren presents en la sessió constitutiva del Parlament Europeu a Estrasburg. El president sortint de l’eurocambra el volia fer callar, però Carthy ha condemnat l’impediment perquè fossin a l’hemicicle Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras. Més tard, davant l’edifici del parlament, i agombolat per deu mil manifestants independentistes, ha fet un discurs contundent, dient que hi havia un núvol fosc damunt el parlament, perquè era inquietant i preocupant aquesta limitació de drets polítics que s’ha consumat avui. Hi hem parlat a migdia, just després de la seva intervenció en l’escenari d’Omplim Estrasburg. —Heu denunciat el silenci dels dirigents europeus. —El president Tajani ha obert la intervenció dient que el Parlament Europeu ha estat la casa de la democràcia, ha estat la veu dels ciutadans europeus, l’única institució de la UE elegida directament pels ciutadans. Però hi ha dos milions de ciutadans a qui s’ha negat la veu en aquesta cambra; i mentre això continuï, el Parlament Europeu perd la legitimitat per a parlar de democràcia, d’estat de dret i de drets humans. Perquè la negació de la democràcia és la negació del dret més bàsic i és inacceptable. El silenci del president Tajani i de més dirigents europeus he de dir que és absolutament vergonyós. Els votants catalans mereixen de tenir representació, de la mateixa manera que els meus votants, o que els votants del president Tajani. Tots són igualment ciutadans europeus i mereixen de tenir representació al Parlament Europeu. —I els altres eurodiputats? Quina actitud tenen? Què n’espereu, dels eurodiputats dels altres grups? —Sabem que hi ha molts eurodiputats que donen suport al dret d’autodeterminació del poble català. Hi ha encara un nombre més gran d’eurodiputats que donen suport al dret de tots els representants electes de prendre possessió dels seus escons. Hi ha molts eurodiputats que són agressius o hostils al fet que els parlamentaris catalans siguin representats de cap manera; si poguessin els vetarien tots. Però hi ha un gran grup d’eurodiputats que romanen callats. Per a mi aquest silenci és vergonyós i no és acceptable; han de parlar amb la seva veu, han d’alçar la veu per la democràcia i els drets humans, per la prevalença dels processos democràtics. Perquè avui són els eurodiputas catalans, però qui serà demà? Ens hem de plantar i dir als dirigents de la UE que ningú no pot negar als representants electes del poble europeu el dret de ser aquí, en aquesta institució. —Pot ser un precedent perillós a Europa? Si Espanya pot vetar diputats electes, qui no ho podrà fer demà? —El govern espanyol ha establert unes noves normes, que tenen un sol propòsit: negar al poble de Catalunya el dret de tenir els seus representants electes al parlament europeu. Si a Espanya li és permès de fer això, què impedirà que un altre país imposi unes altres normes per impedir a uns altres eurodiputats que no els agradin d’ocupar els seus escons? Qui ha de decidir qui s’asseu al Parlament Europeu són els votants, la gent, i al poble de Catalunya li ha estat prohibit aquest dret. És absolutament inacceptable. I és una vergonya que qualsevol diputat romangui callat en una agressió com aquesta contra la democràcia. —Confieu que Puigdemont, Comín i Junqueras acabaran essent finalment eurodiputats amb tots els seus drets? —No ho sé. Però cada dia que passa sense ser eurodiputats és un dia més que la Unió Europea no pot donar cap lliçó a ningú del món sobre democràcia ni sobre estat de dret. No ho pot fer; ha perdut tota la credibilitat. Algun dia hi haurà una Catalunya independent, i això serà així perquè els catalans ho volen. Això ens ensenya la història: que acabarà passant. Ens hem de preguntar si volem que una Catalunya independent sigui membre de ple dret de la UE. Jo sí que ho vull; crec que la majoria dels europeus ho volen. I els dirigents europeus han de començar a actuar, no tan sols per a la gent de Catalunya, sinó per a tots els qui creiem en la democràcia a tot Europa i a tot el món. —Heu fet un discurs molt apassionat en l’acte d’avui. Què us sembla la resposta dels catalans en aquesta mobilització? —És increïble de veure tanta gent que ha vingut de Catalunya. És la manifestació més gran que he vist mai davant el Parlament Europeu. És un senyal, no per a mi, perquè hi dono suport, sinó per a tothom dins aquest edifici . El Parlament Europeu ha gastat milions d’euros en una campanya anomenada ‘aquesta vegada votaré’ abans de les eleccions, per encoratjar el vot de la gent, i hi ha més de dos milions de catalans que van dir ‘aquesta vegada votaré’ , i en canvi el parlament europeu veu bé que tres eurodiputats catalans siguin vetats. És inacceptable. Per a la gent de Catalunya que ha vingut: sou benvinguts a Estrasburg. Espero que aquesta visita no hagi estat debades i que els dirigents de les institucions europees escoltin la vostra crida.

Matt Carthy: ‘Avui són els eurodiputats catalans, però demà qui serà?’

Neus Munté i Carles Agustí es disputaran la candidatura del PDECat a la batllia de Barcelona en un procés de primàries del partit. Els dos pre-candidats tenen ara temps fins el 8 d’abril per a recollir cent avals entre els associats del PDECat a Barcelona, i un mínim de cinc-cents entre la ciutadania de la ciutat. L’ex-consellera Munté és actualment la presidenta de partit, mentre que Agustí és membre del comitè nacional del PDECat i el responsable de govern obert de la Diputació de Barcelona. Les primàries estan previstes pels dies 11 i 12 de maig. Avui mateix, Joaquim Forn ha explicat en una carta que renuncia a concorre a les primàries pel seu empresonament. Avui he fet arribar aquesta carta als associats del @PDeCATBCN que també vull compartir amb tota la gent que em demanava fer un pas. Moltes gràcies pel vostre suport en tot moment! 🎗 pic.twitter.com/jkXjEX9HIf — Joaquim Forn (@quimforn) March 9, 2018

Neus Munté i Carles Agustí, pre-candidats a les primàries del PDECat per la batllia de Barcelona

La CUP ha demanat avui al president de la Generalitat, Carles Puigdemont, que convoqui una cimera per a decidir la data d’un referèndum unilateral d’independència. En una conferència de premsa, la diputada Anna Gabriel ha dit que amb el resultat de les eleccions del 26-J ja no hi havia cap possibilitat d’un referèndum pactat amb l’estat espanyol. Per això, considera que les forces polítiques han de donar resposta a la demanda d’un referèndum. ‘La demanda no és només dels independentistes: hi ha més forces que no ho són explícitament i que també voldrien el referèndum’, ha afegit Gabriel. Segons la CUP, els grups polítics que haurien de participar a la cimera són: Junts pel Sí, CUP, Catalunya Sí que es Pot i En Comú Podem. El diputat Benet Salellas ha detallat com hauria de ser aquest referèndum: ‘Un referèndum fet amb les màximes garanties i tot l’aparell de la Generalitat al seu servei. Som conscients que ha de tenir legitimitat i ha de comptar amb la participació dels qui no volen la independència.’ També ha dit que el referèndum i el procés constituent, que ha de començar aquest setembre, han de ser els pilars de la construcció de la república. La CUP també ha emplaçat el PSC a sumar-se al dret de decidir.

La CUP demana a Puigdemont que convoqui una cimera per decidir la data del RUI

Sovint quan es moren pensadors o escriptors nascuts a principis del segle XX és un bon moment per recuperar el seu pensament i obra. No és el cas del sociòleg Zygmunt Bauman que ha estat ben present arreu fins pocs dies abans de la seva mort. Tot i així, VilaWeb ha volgut parlar amb Judit Carrera, Salvador Cardús, Raül Garrigasait, Josep M. Terricabras, Joan Manuel Tresserras i els seus editors Antoni Munné i Montse Ingla de quin serà el llegat que quedarà i per què ens ha influït tant. En aquesta pàgina podeu trobar la informació i vídeos de totes les intervencions de Bauman al CCCB. Hi ha 4 conferències: Fronteres (2004), Arxipèlag d’excepcions (2005). Diàleg amb Giorgio Agamben, Desigualtats (2010), Educació (2013). El sociòleg va tenir una col·laboració intensa i profitosa, que va començar el 2004 i va durar més d’una dècada. Tenia previst tornar al CCCB el més que ve, però no ha pogut ser. Judit Carrera (Cap del Centre de Documentació i Debats del CCCB): ‘Bauman convida a perdre la por i a reconèixer la humanitat en l’Altre’. Moltes cultures, una única Humanitat. Aquest és un dels lemes de l’obra de Zygmunt Bauman, que convida a reconèixer la diversitat de cultures que avui ja és indissociable de la vida de cada barri, de cada ciutat. El pare de la modernitat líquida, que descriu un món fràgil, canviant i imprevisible on tot és incert i res és per sempre, defensa que avui només són irreversibles la dependència mútua i la convivència entre estranys. El món s’ha fet un. I, contra els que accepten un xoc entre civilitzacions i la construcció de murs per separar el que ja és inseparable, Bauman convida a perdre la por i a reconèixer la humanitat en l’Altre. Els refugiats inquieten perquè són els missatgers de forces globals incontrolables i el mirall de la fragilitat del nostre confort. El rebuig de la diferència i la producció de poblacions supèrflues són una preocupació constant en l’obra del sociòleg polonès. Ja des de l’estudi de l’Holocaust, Bauman fa una apel·lació ètica a acceptar el destí compartit de la Humanitat. La seva obra acompanya la història europea del segle XX i il·lumina un futur cada vegada més imprevisible i inquietant. Salvador Cardús (sociòleg):’ L’èxit popular d’aquesta accentuació del caràcter ‘líquid’ de la vida social ha descrit l’estupefacció, i l’angoixa, que hem sentit pel redescobriment del caràcter incert del futur’. No és fàcil fer un comentari crític de l’obra de Zigmunt Bauman per dues raons: per l’abundant proliferació d’escrits de valor desigual que en els darrers temps ho han anat passant tot per la liquadora –si se’m permet la ironia-, i pel clima de devoció generalitzada amb què se’l té, poc propici a la presa de distància. I a mi, el que més em crida l’atenció, són aquestes dues qüestions: el perquè de la fortuna d’una metàfora tan simple com la de la “societat líquida”, i el perquè de la necessitat de devoció –i els mecanismes sobre els quals se sustenta- a determinades figures del pensament. De la segona qüestió no en diré res perquè m’allunyaria del tema. Però sobre la primera sí que hi faré dos apunts. Un, que sempre m’ha costat saber quan la vida social no ho ha estat, de líquida. La incertesa ha estat sempre implícita en la condició humana, i més aviat el procés de civilització i el progrés tecnològic ha permès que cada vegada estigués més controlada. Més incert que la vida tradicional a pagès –des de la precària supervivència personal a la imprevisibilitat de les collites-, no se m’acut pas res. I dos, que crec que l’èxit popular d’aquesta accentuació del caràcter “líquid” de la vida social, més que no pas ajudar-nos a descobrir com és la societat actual, el que ha fet és descriure l’estupefacció, i l’angoixa, que hem sentit pel redescobriment del caràcter incert del futur. I dic redescobriment pel fet d’haver viscut un període d’obnubilació –anomenat pomposament de “postmodernitat”- que ens havia fet pensar que tot estava sota control i que, per tant, ens podíem permetre el luxe d’una permanent especulació, instal·lats en el present. Una societat líquida, doncs, que no permetia seguir instal·lats en un fal·laç “carpe diem”. No cal dir que la crisi dels darrers anys hi ha ajudat molt a la popularització de la metàfora de Bauman. Montse Ingla i Antoni Munné (responsables de l’editorial Arcàdia): ‘Bauman maldava perquè assumíssim la nostra interdependència com a espècie per construir un món que ens permetés viure junts en la diferència’. Recollir el pensament de Zygmunt Bauman en unes poques ratlles és impossible. La seva obra s’estén per tots els grans temes que afecten les societats contemporànies: la modernitat i l’Holocaust com a manifestació de la barbàrie; l’esllanguiment de les identitats; el consumisme com a tret distintiu de la contemporaneïtat; la desigualtat i la manca de comportament ètic; la globalització, la desintegració de valors que va metaforitzar com a liquiditat, les migracions i la crisi dels refugiats, i sobretot la identificació d’allò que ell va descriure com a «interregne», prenent la terminologia de Gramsci, que veia com el territori on ens trobem ara: la fi d’un món que ha quedat enrere i les temptatives cap a un temps al qual encara no hem arribat. Bauman maldava perquè assumíssim la nostra interdependència com a espècie per construir un món que ens permetés viure junts en la diferència. Raül Garrigasait (filòleg i traductor de l’obra de Bauman al català): ‘Per a Bauman l’existència líquida era la forma de condemna pròpia del món contemporani´ Bauman, amb la seva torrentada de llibres i de conferències, va difondre una imatge de la societat contemporània que ha comprat gairebé tothom: les regles, les comunitats i les institucions s’erosionen, les velles continuïtats de la consciència col·lectiva i individual s’esmicolen sota la pressió mercantilista. Els seus llibres exposaven aquesta imatge amb un discurs molt travat, amb un aire de sociòleg d’abans de la guerra, i de vegades els acabàvem de llegir pensant-nos que allò que ell mostrava era el món real i no pas una recreació teòrica de certes tendències —un «tipus ideal», en la terminologia de Max Weber—. Tot i que per a Bauman l’existència líquida era la forma de condemna pròpia del món contemporani, sovint aquesta imatge ens ha reconfortat com una explicació fàcil i familiar. Jo crec que la metàfora quedarà associada al nostre temps, però que ens interessarà fixar-nos en tota la matèria sòlida que la sosté, en tot allò que resta per sota de la metàfora i que, al capdavall, explica que continuem vivint. Josep-Maria Terricabras (filòsof): ‘Ens va fer entendre l’acabament de les seguretats permanents’ Zygmunt Bauman (1925-2017) ha estat un sociòleg lúcid i incisiu. El seu pensament ha tingut una gran influència en els darrers vint-i-cinc anys. De vegades una expressió afortunada ajuda a condensar idees molt diverses i ell va tenir l’encert de parlar de “modernitat líquida”, en comptes de referir-se a la “postmodernitat”. Amb això ens va fer entendre l’acabament de les seguretats permanents, de les situacions incanviables, de la societat sòlida. Però també va anunciar que, mentre es construeixen realitats noves, ens trobem en època d’interregne, una època que s’ha de gestionar. Bauman ens deixa una nova consciència i una responsabilitat nova. Joan Manuel Tresserras (doctor en ciències de la informació i exconseller de cultura): ‘Bauman serà recordat pel ‘seu estil de pensar’ tan capaç d’atendre la complexitat i la paradoxa i de superar els esquemes massa rígids de tradicions anteriors’ ‘Bauman ha estat doblement influent. En primer terme, pels temes que ha abordat i ha contribuït a replantejar (el totalitarisme, el consumisme, la globalització, la incertesa…). Algunes de les seves metàfores i claus interpretatives -com la del temps o de la societat líquida- han quedat establertes com a referents caracteritzadors del cicle intel·lectual postmodern. Però també, d’una manera potser encara més durable i influent, Bauman ens ha impressionat i serà recordat pel seu “estil de pensar” tan personal i original, tan analític i penetrant, tan capaç d’atendre la complexitat i la paradoxa i de superar els esquemes massa rígids de les tradicions anteriors. I, com una extensió directa de l’anterior, serà evocat també per la consistència argumental de les seves reflexions i l’elegant exposició de les seves idees”.

Què quedarà del pensament de Bauman? Per què ens ha influït tant?

Tensió i enfrontaments dialèctics per les Jornades de Formació que el partit ultradretà Vox fa al barri de Bonavista de Tarragona. Grups antifeixistes havien convocat una protesta contra la presència dels ultres al barri fet que ha irritat alguns simpatitzants de Vox. Un d’ells ha provocat els antifeixistes i ha suposat que un grup es tanqués en un establiment. A més, també un s’ha produït un enfrontament amb dues persones que han cridat consignes com ‘Pim, pam, pum, que no en quedi ni un’ als partidaris dels ultradretans. Els Mossos d’Esquadra han intervingut en tots dos casos per separar els grups. Vegeu ací imatges de la concentració antifeixista: Els ultradretans han reproduït l’himne d’Espanya ha tot volum i han encès una traca de petards. A les 18 hores hi ha convocada una nova concentració de protesta contra l’acte de Vox. Els convocants demanen que els participants portin ‘un xiulet o qualsevol estri per a fer soroll, brossa i molta merda’. 🔴 URGENT: NOVA CONVOCATÒRIA! 🔥👊 Aquesta tarda tornarem a plantar cara al feixisme de Vox que avui es reuneixen a Bonavista. 📆 Avui, dissabte 17 de novembre🕒 18 h📍Bar-restaurant Brasería Cabrera (c. Tres, núm. 35, Bonavista)#AlertaUltra #TarragonaAntifeixista pic.twitter.com/eBUVsO5NOQ — Arran Tarragona💡 (@Arran_Tarragona) November 17, 2018

Vox provoca tensió a Tarragona amb un acte al barri de Bonavista

La dirigent de Ciutadans Inés Arrimadas deia aquesta setmana al parlament, adreçant-se al president Quim Torra: ‘Què diu vostè a aquestes persones que van arribar fa quaranta o cinquanta anys d’altres parts d’Espanya a aixecar Catalunya amb les seves mans i ara han d’escoltar com la consellera de Cultura els diu colonitzadors lingüístics? Què diu vostè a la gent que ha vingut d’altres països quan vostè escrivia ‘es corre el risc que la nació es desfaci com un sucret en un vas de llet tenallada entre l’allau immigratori?’. 🎥 @InesArrimadas a Torra "¿Qué le dice a los que han venido de otras tierras a levantar Cataluña cuando su Consellera les considera colonizadores lingüísticos, o a los funcionarios que callan porque no siguen la ideología nacionalista impuesta en la Administración?" #Parlament pic.twitter.com/dk5Jv1EI3B — Ciutadans (@CiutadansCs) June 6, 2018 Aquestes declaracions han alçat moltes crítiques, precisament de fills d’aquesta gent que fa quaranta anys van arribar a Catalunya, i d’immigrats. Li han respost així a Twitter: Sra Arrimadas, mi madre, andaluza de Cadiz, no vino a levantar Catalunya, vino con su padre y 5 hermanos a trabajar y progresar, y lo hizo porque su Andalucia natal solo le ofrecia comerse los mocos a cucharones. Lo entiendes, sinvergüenza, o eres boba hasta para esto? https://t.co/IPY1mPhNjs — Xavier Casanova Vict (@xcasanovav) June 7, 2018 Perdona? Sra. @InesArrimadas, mi familia no vino a levantar nada, vino a buscarse una vida mejor y aquí la encontraron, y sabe que más encontraron? Futuro y un pueblo harto de manipuladores y mentirosos llenos de odio como usted!Basta!!! Déjenos en paz ya 🤦🏼‍♀️ https://t.co/E2hvZHLGNK — Elisabet Lizaso (@Eliaek) June 7, 2018 Y por cierto, esos inmigrantes que vinieron buscando futuro y sus hijos, somos catalanes, amamos esta tierra y su cultura, pq es la nuestra, y la protegeremos de bestias sin sentimientos que odian las diferencias y destruyen con saña todo lo que no sea lo que ellos creen! — Elisabet Lizaso (@Eliaek) June 7, 2018 Ines Arrimadas, como catalana de raíces andaluzas te pido deja de hablar en mi nombre o el de mi familia, deja de generalizar, sólo me siento insultada por ti y tu partido. Dedícate a hacer política de oposición para todos los catalanes en vez de crear división. GRACIAS! https://t.co/uW0C9VVq1N — María 🎗 (@maria8769) June 6, 2018 Això d “vinieron a levantar Cataluña” q alguns repeteixen com un mantra es un menyspreu constant als habitants originaris d CatalunyaAixò es #supremacisme @InesArrimadasEs com dir q els meus avantpassats vivien a l’edat d pedraPq van marxar d’allà on eren?Pq van escollir Cat? — Jacton Anderson (@jactonanderson) June 8, 2018 A ver Inés.Vine a trabajar a Cataluña por que aqui había trabajo .Jo no vine a levantar nada.Te prohibo que hables por mí.Com què aquí vaig fer amics i amors..aqui em vaig quedarNo vaig pretendre mai que la meva casa d'acullida s'hi assembles en res a la que havia deixat. — TONI ROYO 🎗 (@aroza48) June 7, 2018 Escucha Inés, cuando mi bisabuela dejó Murcia y vino para Cataluña, no vino para levantar nada, dejaron su tierra porque se morían literalmente de hambre y no tenían nada. Así que habla por los tuyos, pero no hables en nombre de mi familia.https://t.co/HiWewAnGdd — Joan Mangues (@jmangues) June 7, 2018 Mis abuelos paternos eran asturianos. No vinieron a levantar nada más que a sí mismos, y vaya si lo hicieron. Pero porque Cataluña ya era próspera. https://t.co/gcuseji0V0 — Eva Pesquera Solé (@EvaPesqueraSole) June 8, 2018 Ines mi padre vino a Cataluña pk en su pueblo se moría de hambre (dicho por el ) y aki no te regalaban nada pero te daban la oportunidad de trabajar y mantener a la familia no a levantar nada simplemente a poder vivir con dignidad — nuria ortiz (@nuria1956) June 8, 2018

Fills d’immigrats arribats a Catalunya repliquen Arrimadas: ‘No parlis en nom meu’

Ni la situació dels presos polítics, ni el dret d’autodeterminació. El PSOE no pensa parlar de res d’això amb ERC i amb el PDECat a canvi del suport de les dues formacions independentistes catalanes a la moció de censura a Mariano Rajoy. Així ho han expressat diversos dirigents socialistes, com ara el secretari general del PSOE, José Luís Abalos, que ha dit al president Quim Torra que no negociarien sobre els presos polítics per a obtenir el seu suport a la moció a de censura. ‘No negociarem sobre aquestes qüestions’, ha declarat a la Cadena Ser. El socialista ha afirmat que quan va sentir Torra dient que donarien suport a la moció si es donava suport als presos polítics catalans va pensar que el PSOE tenia raó ‘quan va dir que no negociaria cap qüestió en aquest sentit’. I ha afegit: ‘Ells sabran què han de fer, nosaltres sabem què hem de fer’. D’una altra banda, l’ex-president de la Generalitat José Montilla ha descartat que el PSOE parli del dret d’autodetrminació per sumar els independentistes a la moció de censura contra el president espanyol, Mariano Rajoy. ‘Tothom sap el marge de maniobra que té el PSOE, les coses que pot fer i les que no farà’, ha dit a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’. Amb més contundència ha assegurat que és ‘evident que no’ en parlarà. Tot i això, ha destacat que els socialistes poden oferir un govern, encara que sigui per un període curt, ‘disposat a parlar i a dialogar’ amb Catalunya, cosa que ha lamentat no ha passat en els darrers anys. Ha afegit que amb Pedro Sánchez com a president ‘hi hauria un inici de relacions institucionals normalitzades’. El fet que hi hagi persones a la presó, ha admès, és un ‘inconvenient greu’ per a aquesta normalització, però ha dit que això no depèn dels governs. Montilla espera que la moció de censura presentada pel PSOE contra el president del govern espanyol sigui un pas per solucionar les ‘crisis’ que viu l’estat espanyol, però ha reconegut la seva dificultat de tirar endavant. ‘Però sens dubte el PSOE ha fet bé en presentar-la’, ha declarat. Així, ha dit que hi ha les forces polítiques ‘necessàries’ perquè tingui èxit, però ha reconegut que tenen ‘interessos diversos’ i això la dificulta. ‘No és fàcil que la moció tiri endavant tot i que seria bo pel país’, ha resumit.

El PSOE no pensa parlar ni de presos ni d’autodeterminació a canvi del suport a la moció de censura

JxCat ha remès a diversos grups del parlament l’esborrany d’una proposta de resolució en què es demana de crear una comissió d’investigació sobre els atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils. L’escrit va dirigit a ERC, Catalunya en Comú i la CUP i pretén d’analitzar i investigar dels fets del 17 i el 18 d’agost de 2017 a Catalunya i les causes, antecedents, implicacions, perpetració i conseqüències. El text de JxCat recorda els quinze morts i més de cent ferits de l’atropellament de la Rambla de Barcelona reivindicat per l’autoanomenat Estat Islàmic. Segons que indiquen fins ara les investigacions, fou liderat per l’ex-imam de Ripoll Abdelbaki Es Satty. La formació considera que l’atemptat forma part d’un conjunt de fets ocorreguts ‘abans i després’ dels atacs: ‘abans’, l’explosió d’una casa a Alcanar (Montsià) en què van morir dues persones i es van trobar més de 100 bombones de butà i restes d’algun tipus d’explosiu, presumptament. Els fets de ‘després’ són la mort d’una dona a Cambrils (Baix Camp) després d’haver estat atropellada per un cotxe que escapava dels Mossos. Els cinc ocupants del vehicle, que duien ganivets, una destral i cinturons amb explosius falsos, van morir en un tiroteig posterior amb la policia catalana. També després, el 21 d’agost a Subirats (Alt Penedès) els Mossos van abatre el presumpte autor material de l’atemptat de Barcelona, Younes Abouyaaqoub, que també portava un fals cinturó d’explosius. Cossos de seguretat i intel·ligència JxCat al·lega que s’ha de crear aquesta comissió per la polèmica que es va generar sobre l’autoria dels atemptats, les diferents línies d’investigació i la participació dels cossos de seguretat i d’intel·ligència de l’estat espanyol. Recorden que va haver-hi ‘versions contraposades que no han permès de tenir fins ara la certesa dels fets’ i per això impulsen ara aquesta iniciativa. Després dels atemptats, es va saber d’un avís de la intel·ligència de la CIA als Mossos d’Esquadra sobre el risc d’atemptat terrorista a la capital catalana, fet que va ser desmentit pel conseller d’Interior, Joaquim Forn. La segona polèmica es va generar arran de les informacions que asseguraven que el CNI havia mantingut contacte amb l’imam de Ripoll mentre era reclús a la presó de Castelló per narcotràfic el 2014, quan fou posat en llibertat. Junts per Catalunya també sol·licita una anàlisi dels mecanismes institucionals de resposta als atemptats analitzant les polítiques comunicatives externes (opinió pública) i les internes (les dutes a terme pels diferents cossos de seguretat). També demana la descripció i documentació dels atemptats i dels antecedents que els van generar o van possibilitar i una anàlisi sobre la participació, preparació i implicacions en la configuració. Exigeix que s’aportin els danys i conseqüències sobre les persones i els béns, una anàlisi de responsabilitats, una del context geopolític internacional i les ‘lògiques de guerra global’, i una del sistema socioeducatiu en els autors de l’atemptat i el seu entorn. Finalment, inclouen a la petició la possibilitat que la comissió pugui incorporar un nombre d’especialistes no superior al dels diputats que en prenguin part. JxCat en té prou amb els seus 34 diputats per dur-la al ple, però cerca el suport d’altres forces per presentar-la de forma conjunta. Seran els parlamentaris els qui decideixin si es constitueix o no perquè es necessita la majoria de 68 vots per substanciar-se.

JxCat proposa de crear una comissió d’investigació dels atemptats de Barcelona i Cambrils

El govern de Rússia ha ordenat tancar les fronteres amb la Xina per prevenir la propagació del coronavirus, que ja ha matat 170 persones i n’ha infectat més de 7.700. El primer ministre rus, que va assumir el càrrec aquest mes, ha explicat que informaran de les ‘mesures pertinents’ per tancar la frontera a la zona d’Extrem Orient, així com d”altres decisions que ha pres’ el govern, segons l’agència Sputnik. Els països que delimiten amb la Xina han augmentat la vigilància per prevenir l’entrada del virus, que té l’epicentre a la ciutat de Wuhan. Diverses aerolínies han anunciat que suspenen les connexions aèries, mentre que diversos països han procedit a evacuar els seus ciutadans en zones sota quarantena.

Rússia tanca la frontera amb la Xina per contenir el coronavirus

Després de tants anys de govern del PP, de corrupcions a dojo i majories absolutes que semblaven i que es feien eternes, la balança electoral va començar a reflectir els canvis (subtils, fins i tot eteris) que suraven a l’aire: era l’any 2015 i passades les eleccions, i les posteriors negociacions, l’Acord del Botànic va fer possible que Ximo Puig esdevingués president de la Generalitat valenciana. Passades algunes setmanes d’incerteses, amb les peces de l’Ajuntament de València i de la Generalitat ballant la contradansa, ara fem alcalde Fernando Giner (regidor i actual portaveu de Ciudadanos al País Valencià), ara no, ara sí, ara no i tornem a començar, l’1 de juny, al Jardí Botànic de València, els representants del PSPV, de Compromís i de Podem van signar un pacte programàtic de govern per a la novena legislatura. Poc després se’n va concretar la forma: Puig, president; Oltra, de Compromís, amb l’acció i la visibilitat de la vicepresidència; conselleries repartides i Podem donant-hi suport des de fora i fent alhora de contrapès opositor. Dos anys després d’aquell acord, i constatat que, malgrat les dificultats (de tota mena, i amb espai destacat per al finançament), el Govern del Botànic no ha estat, ni de bon tros, el ‘caos’ que a tort i a dret intentaven anunciar els predicadors de la dreta espanyolista, hom podria preveure que, quan arribés el periòdic congrés del PSPV, Ximo Puig hi tindria una plàcida travessia. El balanç, i les enquestes, que han començat a reflectir una prudent consolidació del nou statu quo polític valencià, així ho feien pensar. Però no. N’hi ha que, com fa la dita, mai no perden una oportunitat de perdre una oportunitat, i ara el PSPV viu immers en una nova batalla interna. O la mateixa. L’anunci d’una candidatura que disputa a Ximo Puig la secretaria general del PSPV ha tornat a posar les navalles a sobre de la taula. I estan esmolades. Sánchez, la revenja Més enllà de les ambicions personals, de fet, la clau d’aquesta candidatura, aquest ara i aquí que deixa potes enlaire el PSPV, s’ha de cercar, en bona mesura, a Madrid. Tothom té clar que el cap de cartell, el somrient Rafa Garcia és l’instrument del camisa blanca original, és la navalla que alguns han anat polint i afilant i que ara duu a la mà el recuperat secretari general del PSOE, Pedro Sánchez. Tot, per fer efectiva la revenja. Encara que això comporti desestabilitzar no tan sols un PSPV que viu sempre amb les trinxeres preparades sinó el mateix Govern del Botànic, un cop ferit qui n’és el president. Perquè Sánchez no perdona el suport actiu de Ximo Puig a la seva rival dins del PSOE, l’andalusa Susana Díaz. I de seguida s’ha preparat per a passar comptes. En aquella batalla, el PSPV va tenir-hi dos posicionaments enfrontats, i dues cares: d’una banda, Ximo Puig, president de la Generalitat, secretari general del PSPV, amb aquest seu toc valencianista d’antropologia morellana, obertament situat (per a astorament de molts dels seus, o dels neutres, o dels observadors) amb Susana Díaz; de l’altra, José Luis Ábalos, secretari general del PSPV a la ‘província’ de València, bregat en mil batalles internes, especialista en les canonades del partit, castellanoparlant i castellanopracticant, fent costat a Pedro Sánchez. Des del començament. Quan semblava que no tindria res a fer contra la piconadora de l’aparell estatal. Quan va saber veure la seva oportunitat. I va guanyar. ‘Per a Ábalos, la situació ideal és un Ximo que regne però que no governe’ Al País Valencià, els resultats d’aquelles primàries al PSOE van ser clars: 62% a favor de Pedro Sánchez, 28% per a Susana Díaz. Ximo Puig quedava tocat. Molt. Ábalos, de la seva banda, aconseguia la recompensa que no havia obtingut en congressos anteriors (quan va donar suport a Rodríguez Zapatero, per exemple, mentre Ximo Puig, junt amb el lermisme, apostava per Bono: tot i guanyar, no hi va haver càrrec a mida): ara tenia a l’abast la Secretaria d’Organització del PSOE. Des d’aquesta nova posició de poder (que hom pot imaginar més dolça si recorda que José Luis Ábalos optava a secretari d’organització del PSPV, fent tàndem amb Jorge Alarte, l’any 2012, i que va perdre davant de la candidatura de… Ximo Puig), Ábalos es va afanyar a plantejar la possibilitat de deslliurar, a Puig, de la càrrega de la secretaria general del PSPV. Perquè no calia que el president de la Generalitat i el cap del partit fossin la mateixa persona, deia. Perquè, de fet, era millor que no fossin tots dos Ximo Puig. Perquè, en definició d’un vell militant que no es considera de cap dels dos bàndols, ‘per a Ábalos, la situació ideal és un Ximo que regne però que no governe’. Només que Ximo Puig, òbviament, s’ha resistit a la maniobra. Rafa sí o sí Qui és, però, aquest jove sense corbata, amb somriure perenne i, d’un temps ençà i al més pur estil Pedro Sánchez, també amb camisa blanca, que ha saltat a la palestra i que diu que opta a secretari general per ‘donar veu a la militància’? I, sobretot, amb quins suports compta? Rafael García García (Burjassot, Horta, 1971) és llicenciat en Història de l’Art. Mai no ha treballat en aquest camp, però, ni en res que no estigués d’alguna manera relacionat amb la política: des que, amb 25 anys, va estrenar militància al PSPV-PSOE, a les joventuts, ha crescut políticament i laboralment a l’ombra de José Luis Andrés Chavarrías, alcalde etern de Burjassot (hi va governar ininterrompudament des del 1987 fins el 2011) i, en terminologia interna, “un dels senyors de la guerra comarcals”. Amb Chavarrías i el seu home de confiança, José (Pepe) Ruiz com a protectors, García va ser gerent de l’empresa pública municipal i assessor al mateix Ajuntament. Orgànicament, secretari d’organització del PSPV-PSOE de l’Horta Nord i, després, de la ‘província’ de València. L’alcaldia es va fer esperar. Rafa García somriu i respon afirmativament qualsevol petició del veïnat. Encara que contradigui l’anterior o la següent Arribada l’hora de proposar successor per a alçar el bastó de batlle, Chavarrías va ungir amb naturalitat Rafa García per a les eleccions del 2011. Després, això sí, d’afavorir la sortida per elevació de Carmen Montón, l’actual consellera de Sanitat del govern de Ximo Puig, que era regidora de Burjassot, que havia aconseguit anomenada a la ciutat i que semblava apuntar cap a la successió fins que va fer cap a Madrid, de diputada al congrés espanyol. El candidat, per tant, va ser l’elegit per Chavarrías. Només que els resultats d’aquelles eleccions municipals el van obligar a pactar: l’única manera d’evitar l’entrada del PP al govern de Burjassot fou un acord amb Compromís i Esquerra Unida, tres anys per a Jordi Sebastià (Compromís) a la batllia i un per a García (PSPV). La seva biografia aprofita el fet per destacar la ‘paciència’ del candidat: va saber esperar, diuen, fins que li va arribar l’hora. El 2014, per tant, i en virtut del pacte, va ser batlle. I després de les eleccions següents, el 2015, aleshores ja sense demora, també. Expliquen que entre els comerciants de Burjassot l’anomenen ‘el senyor del sí o sí’: perquè somriu i respon afirmativament qualsevol petició del veïnat. Encara que contradigui l’anterior o la següent: sí. Una passejada pel Facebook del batlle García, que es manté prou al dia, en pot mostrar interessos i tarannà, i explicita fins a quin punt es dedica a mantenir presència a sopars i actes associatius del municipi. Paelles, falleres, mestresses de casa o artesanes del ganxet són els seus dominis naturals. Al capdavall, Rafa García fa del ‘contacte amb el poble’ una marca pròpia. La mateixa bandera que alça, canviant ‘poble’ per ‘militància’, en la batalla contra Ximo Puig. I tot això, sense deixar-ne anar ni una ni mitja en català. Tant ell com el seu entorn, ens apunta de seguida un militant de la comarca, ‘són de vida i formació castellanes’. Sense entesa És difícil de trobar una data de la topada, quan va ser que Ximo Puig i Pedro Sánchez van consumar el desacord, però el cas és que ben bé sembla que no es poden veure. Tal com es va desfilant el relat, a més, sembla que la cosa tingui bones dosis de fricció personal. I pot ser. Però també hi ha política. Al capdavall, això és un partit. Ser Pedro Sánchez en campanya, venir a València, quedar a dinar amb periodistes i no dir-ne res a Ximo Puig es pot interpretar com un gest de mala educació (i més encara si, tal com ha anat més o menys transcendint malgrat l’off the record, la trobada queda esquitxada de brometes sobre Puig). Però és un clar desaire polític quan Sánchez és el secretari general del PSOE i Puig, el del PSPV. I president de la Generalitat. Lleig. D’aquestes, val a dir, n’hi ha hagudes unes quantes. Com el míting famós a Burjassot, poc temps després, i també el 2016: el mateix dia, i a la mateixa hora, en què el president de la Generalitat feia un acte a Elx, Pedro Sánchez omplia la Casa de la Cultura en la seva campanya per a les eleccions espanyoles. A Burjassot, hem dit, sí. Precisament. Amb Rafa García de flamant i feliç amfitrió. Amb Ábalos a primera fila. I la consellera Montón. I Joan Lerma, també, cosa que va sorprendre tothom, aclamat com a ex-president i en absència de l’actual. Però no era lermista, Ximo Puig? Sí, bé, els camins del PSPV són inescrutables. A Joan Lerma, de fet, no li havia agradat ni mica ni gens l’Acord del Botànic. I en aquesta animadversió envers les aliances (amb Compromís i Podem) coincidia perfectament amb Sánchez. La proposta de Puig, de fer una Entesa valenciana al senat espanyol, una llista conjunta al País Valencià (amb Compromís i Podem) va rebre un no dràstic des de Madrid. Sense cap concessió. Ni per la idea, expressada per Ximo Puig mateix, de convertir aquell òrgan en una ‘cambra territorial i federal en la qual hi haja representades les majories parlamentàries de cada autonomia per a poder defensar veritablement els interessos de cada territori’, ni per la possibilitat d’esgarrapar senadors que, de l’altra manera, i com va passar, caurien al cabàs del PP. Ximo punt net – Rafa punt es El cas és que ara la batalla ha passat dels gests a la confrontació directa. El 16 de juliol hi ha el congrés del PSPV. De moment, Ximo Puig ha presentat pràcticament el doble d’avals que l’aspirant: 8.120 (7.584 de vàlids) contra 4.600 (que han quedat en 4.411). L’experiència demostra que això no vol dir res. Però la correlació de forces de la pugna espanyola Díaz-Sànchez tampoc no és ni de bon tros traslladable a la confrontació valenciana. De fet, molts dels dirigents que es van significar en favor de Pedro Sánchez donen ara, al País Valencià, suport a Ximo Puig. La consellera Montón mateix, per exemple. O el portaveu del PSPV a les Corts, Manolo Mata. Perquè aquella era una guerra, diuen, i aquesta, una altra. I perquè la ingerència de Madrid no cau gens bé al País Valencià. Gens. Tampoc al País Valencià que representa el PSPV. Els dos candidats, de moment, es preparen per a les votacions. Es fan fotografies representatives (Puig, institucional i evocador, va presentar candidatura al Jardí Botànic; García, amb el partit com a bandera, a la seu del carrer de Blanqueries), recullen suports (el darrer, i sonat, el manifest de sindicalistes d’UGT, amb la seva totpoderosa Federació de Serveis Públics, CCOO i Intersindical valenciana, a favor de Ximo Puig), afinen les xarxes. Cadascun a la seva manera: les adreces de les webs respectives també mostren intencions: l’una, rafa-garcia.es, és, de moment, plana única amb hagiografia que inclou logotip amb les pròpies inicials ; l’altra, www.ximopuig.net, redirecciona a la de campanya, ximopuigprimaries.com. Però, de moment, no funciona. Ja es veurà com avancen els esdeveniments. Tenint en compte la força dels corrents soterrats que, com si fos maledicció etrusca o marca de naturalesa, esquincen el PSPV, res no fa preveure que el resultat de la contesa pugui calmar les aigües. Molts pensen, de fet, que la intenció dels promotors de Rafa Díaz no és guanyar aquest assalt, sinó prendre posició per al següent. Continuarà.

Batalla encesa al PSPV

El director del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), Félix Sanz Roldán; l’ex-director del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (CITCO) José Luis Olivera; l’ex-director del Gabinet de Coordinació i Estudis de la Secretaria d’Estat de Seguretat espanyol Diego Pérez de los Cobos i altres comandaments policíacs no han comparegut avui en la Comissió d’investigació dels atemptats del 17 i 18 d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils (Baix Camp). D’aquesta manera, no han acudit en la sessió de la comissió d’investigació, que començava a les 15.00, l’ex-cap superior de la policia espanyola a Catalunya Sebastián Trapote, l’ex-cap de la Guàrdia Civil de Catalunya Ángel Gozalo i l’ex-director general de la policia espanyola Germán López, tots citats pel parlament en qualitat de testimonis, i en cap cas s’han adreçat a la comissió per explicar-ne els motius. Fonts parlamentàries consultades han indicat que la comissió ha constatat les incompareixençes i ha acordat tornar a citar els sis testimonis aquest divendres i, si no apareixen, previsiblement s’elevarà la situació a la mesa del parlament perquè decideixi si trasllada el cas a la fiscalia. Avui sí ha comparegut en la sessió, que és parcialment a porta tancada, el comissionat de Seguretat de Barcelona, Amadeu Recasens, i també hi intervindran l’intendent major de la Guàrdia Urbana de Barcelona, Evelio Vázquez, i el cap de la Policia Local de Cambrils, Josep Muñoz. Sobre les 18.00 es preveu que comparegui en la comissió el director general d’Acció Cívica i Comunitària, Bernat Valls, en aquest cas de manera oberta.

El director del CNI i l’ex-cúpula policíaca espanyola no compareixen en la comissió parlamentària del 17A

El portaveu del PP al senat espanyol, Ignacio Cosidó, ha volgut llevar importància a l’escàndol sobre el seu missatge de WhatsApp en què assegurava que el partit controlava el tribunal de l’1-O ‘des de darrere’. Segons l’ex-director de la policia espanyola s’ha interpretat malament el contingut del missatge, tot i que ha admès que el llenguatge no era ‘afortunat’. En declaracions als periodistes, ha assegurat que el PP no controlaria el nou Consell General del Poder Judicial espanyol perquè ‘no pot’. De totes maneres, ha continuat defensat l’acord entre el PP i el PSOE per a repartir-se el control del CGPJ. ‘No és l’acord ideal, però és un acord possible i necessari’, ha dit. Sobre el jutge Manuel Marchena, que serà el nou president del Suprem i el CGPJ, ha dit que és un home amb ‘autoritat moral’, fet que li permetrà de garantir la independència del poder judicial i aconseguir que les decisions del consell siguin tan unànimes com puguin ser.

Cosidó diu que s’ha interpretat ‘malament’ el seu whatsapp sobre el tribunal de l’1-O

‘Sí, els presos podrien sortir al carrer de seguida’ (ABC), ‘Els presos podran sortir de la presó diàriament un cop se sàpiga la sentència del Suprem’ (Ok Diario), ‘Els presos del procés, a dos mesos de la semillibertat’ (El País), ‘Els “Jordis” podrien sortir de la presó poc després de Reis’ (El Periódico)… Són alguns dels titulars publicats aquestes darreres setmanes a la premsa espanyola, que de manera insistent, i coincidint amb la publicació de la sentència, ha deixat entendre que els presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem espanyol podran sortir de la presó immediatament. O que de seguida gaudiran de beneficis penitenciaris, ja sigui perquè puguin obtenir un tercer grau immediat o perquè alguns no trigaran a complir ja una quarta part de la condemna (les penes van de nou anys a tretze), tenint en compte els dos anys que ja acumulen de preventiva, de manera que ja podrien demanar permisos per a sortir. Però la pinzellada grossa d’aquests titulars amaga una situació força més complexa. Perquè, d’entrada, és fals que, una vegada s’hagi complert una quarta part de la condemna, automàticament es puguin tenir permisos per a sortir de la presó. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart són els qui arribaran primer a aquest punt, perquè fa més temps que són a la presó i han estat condemnats a nou anys de presó per sedició. Això vol dir que el mes de gener vinent hauran complert una quarta part de la pena. I Joaquim Forn el mes de juny. En aquest cas, segons l’article 47.2 de la llei penitenciària espanyola, els presos condemnats poden rebre permisos de sortida. Però això és un dret, no pas una obligació dels serveis penitenciaris. Anem per ordre. La sentència del Tribunal Suprem espanyol és ferma d’ençà del 14 d’octubre proppassat. I fins el mes vinent les juntes de tractament de les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d’Enric tenen temps per a fer una proposta raonada del grau dels presos i de la presó on han de complir la condemna, que amb tota seguretat serà la mateixa on són ara. És previsible que els presos rebin una qualificació inicialment de segon grau, que és la més estesa, i no pas de tercer grau. El tercer grau és un règim de semillibertat que faria que directament poguessin sortir de la presó de dia i el cap de setmana. Qui decideix el grau és la junta de tractament de cada presó, formada per funcionaris –un jurista, un psicòleg, un treballador social, un educador– que fan la proposta a la Direcció General de Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Aquesta qualificació de grau pot ser objecte de recurs per la fiscalia, i ha de ser validada pel jutge de vigilància penitenciària i, en darrera instància, pel tribunal sentenciador, és a dir, pel Tribunal Suprem espanyol. Per tant, una proposta qualificació de tercer grau per als presos polítics perquè puguin disposar d’aquest règim de semillibertat podria ser tombada molt probablement pel Suprem. La quarta part de la condemna Una altra qüestió té a veure amb els drets penitenciaris, és a dir, amb la possibilitat de tenir permisos de sortida esporàdics. Si són qualificats amb un segon grau, que és l’opció més previsible, tindran trenta-sis dies anuals de permís per a sortir d’ençà del moment que hagin complert una quarta part de la condemna i sempre que no tinguin cap expedient disciplinari. Però això no és pas un automatisme: són requisits mínims, que no obliguen pas l’administració penitenciària a concedir els permisos. Són els funcionaris de la junta de tractament de cada presó que han de decidir si concedeixen el permís. La junta pot no concedir-lo, encara que es compleixin aquests requisits de temps complert de condemna i de ‘bon comportament’. És una situació que passa molt sovint als centres penitenciaris; és molt habitual que els presos no tinguin cap permís fins que no hagin complert ben bé mitja condemna, segons que explica a VilaWeb el professor de Dret Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans. Què pot fer que una junta de tractament denegui un permís, malgrat tot? Són múltiples raons, factors subjectius i valoratius que depenen de cada pres. Per exemple, que no faci un bon ús del permís, que hom pensi que pot reincidir, que no tingui prou arrelament o una família desestructurada, que pertanyi a ambients marginals, que no reconegui ser autor del delicte… Però la junta de tractament també el pot concedir, aquest permís. I si és el cas, el jutge de vigilància penitenciària pot validar-lo, però abans ho ha de notificar a la fiscalia, que s’hi pot oposar, i pot impedir que efectivament s’acabi concedint. El 100.2 Hi ha encara una altra via per a l’obtenció de permisos, una via extraordinària que no pot ser impugnada al Tribunal Suprem espanyol perquè no té a veure amb la qualificació penitenciària sinó amb les condicions de vida dels reclusos. És l’article 100.2 del reglament penitenciari, que pot aplicar l’administració competent, que en aquest cas és la Generalitat, mitjançant la Direcció General de Serveis Penitenciaris. Aquest article introdueix flexibilitat en el sistema de classificació dels presos penats, de manera que es poden aplicar condicions pròpies del tercer grau a presos que tenen la qualificació d’un segon grau, ‘sempre que aquesta mesura es fonamenti en un programa específic de tractament’. Això permetria als presos de fer sortides esporàdiques. Aquesta mesura l’ha de validar un jutge de vigilància, però l’aplicació és immediata. I si bé no la pot tombar el Suprem, sí que pot ser impugnada per la fiscalia a les audiències provincials de Barcelona (en el cas dels Lledoners), Girona (el Puig de les Basses) i Tarragona (el Mas d’Enric). No hi ha automatismes en la qüestió dels permisos penitenciaris, en la possibilitat que els presos condemnats puguin sortir, ni que sigui de manera aïllada, de la presó. Sempre hi intervenen elements de valoració, que en el cas dels presos polítics depenen de la Generalitat, però també de la fiscalia i de diverses instàncies judicials. L’impacte social i polític que tindrà el primer dia que puguin sortir al carrer per un permís penitenciari després de la condemna serà tingut en compte probablement per aquestes instàncies diverses, per als qui hi tinguin la darrera paraula.

Quan podrien tenir els primers permisos de sortida els presos polítics?

Els darrers empresonaments de polítics catalans i la detenció de Puigdemont han fet alçar algunes veus crítiques dins el PSC. Miquel Iceta va marcar certa distància de l’aval a la repressió de Ciutadans i el PP al ple de dissabte, però els batlles socialistes del Vendrell, Granollers i Castellar del Vallès s’han mostrat més contundents els darrers dies. El batlle del Vendrell, Martí Carnicer ha desconvocat el ple municipal ordinari previst per avui a la tarda a causa de ‘la situació d’extrema gravetat democràtica que viu Catalunya’. Ho recull la petició presentada pel PDeCAT, grup soci de govern, que el batlle ha admès en signar avui a migdia un decret per a suspendre’l, tot assegurant que no es podria desenvolupar amb normalitat. En una línia similar, el batlle de Granollers, Josep Mayoral, que ja va criticar divendres els empresonaments, ha demanat avui a tots els batlles del Vallès Oriental que se sumin al front per la democràcia que ha proposat el president del parlament, Roger Torrent. Mayoral considera que cal una ‘aliança de tots els demòcrates per aconseguir la llibertat de totes les persones perseguides’ i posar fi a les imposicions i a la repressió. A més, adverteix que l’actual sensació d’indefensió i d’injustícia s’ha de combatre amb una resposta ‘pacífica, massiva i sobretot política’. Pel que fa a Castellar del Vallès, el ple va exigir ahir l’alliberament immediat dels presos polítics i va demanar una ‘sortida dialogada i política al conflicte existent’. Ignasi Giménez, el batlle, va fer una declaració institucional amb el suport de Som de Castellar-PSC, ERC, Decidim i PDeCAT per a defensar la sobirania de les institucions catalanes i denunciar ‘la intolerable situació de judicialització de la política que afecta tota la societat civil, les institucions i els debats parlamentaris’. L’executiu local també va instar l’estat espanyol a preservar els drets polítics i civils fonamentals de tots els diputats i diputades, així com dels representants de la societat civil i els membres del govern. ‘Exigim la fi de la judicialització de la política catalana i condemnem l’arbitrarietat i l’ús partidista amb què s’apliquen les lleis, tot pervertint la separació de poders que qualsevol estat de dret digne, ha de garantir’, va expressar el batlle. També va advertir que fins que no es restableixi un govern en la plenitud de les seves funcions, l’Ajuntament de Castellar no participarà en cap acte en què assisteixin càrrecs de l’estat espanyol, que tampoc seran convidats a la vila.

Malestar entre batlles socialistes a causa de la nova onada repressiva

El jutjat 3 d’Osca ha imposat fiances milionàries pel cas Sixena a l’ex-conseller de Cultura Santi Vila (216.000 euros) i al conseller exiliat Lluís Puig (88.000 euros), amb l’amenaça d’embargar-los. La interlocutòria del jutjat diu que les fiances pretenen ‘garantir les possibles responsabilitats’ que els puguin atribuir, però el fet és que els obliguen a pagar xifres superiors a les multes que es demanen com a condemna. L’Ajuntament de Vilanova de Sixena, que exerceix d’acusació particular, demana unes sancions de 162.000 euros per a Vila i 66.000 euros per a Puig. En canvi, la fiscalia sol·licita una multa de 6.138 euros per a cadascun. És a dir, les fiances són de 54.000 euros superiors a la multa que es demana per a Vila i 22.000 euros més en el cas de Puig. L’ajuntament pretén que assumeixin el cost del trasllat de les obres del Museu de Lleida fins al monestir de Sixena. Durant el litigi, Vila i Puig sempre han defensat que van actuar com a consellers d’acord amb la llei de patrimoni cultural. Tanmateix, la justícia espanyola va ordenar a la Guàrdia Civil que requisés els béns del Museu de Lleida coincidint amb l’aplicació del 155 sobre la Generalitat i va refusar tots els recursos del govern. Camí del saqueig: seguint el camió fins a Sixena Com s’ha pagat la fiança? Mentre no es faci el judici i no hi hagi sentència, Vila i Puig han hagut de dipositar les fiances corresponents per a evitar que els embarguin immobles. La Caixa de Solidaritat va pagar la fiança de Puig, però s’ha negat a assumir la fiança de Vila, que ha hagut de presentar les escriptures de casa seva per a fer front a la fiança. El govern no podia pagar la fiança, tot i que ambdós consellers actuessin d’acord a la llei de patrimoni cultural. Segons la llei catalana de serveis jurídics del 1996 –article 9.2–, la Generalitat no pot defensar membres del govern, alts càrrecs ni funcionaris en procediments judicials en què siguin acusats de delictes contra l’administració pública tipificats al títol XIX del llibre II del codi penal espanyol, en què s’inclouen els delictes de desobediència, prevaricació i malversació. Pel mateix motiu, el govern no va poder fer aportacions a la caixa de solidaritat per a pagar les fiances dels consellers, dels membres de la mesa ni dels processats a la causa del jutjat 13 de Barcelona. Penes d’inhabilitació i presó Quant a les penes, a més de les multes, ambdós consellers són acusats de desobediència i la fiscalia els demana dos anys d’inhabilitació. L’acusació particular afegeix a Vila una acusació d’usurpació d’atribucions judicials i li demana onze mesos de presó. El litigi de Sixena va tenir un punt d’inflexió el 8 d’abril del 2015, quan el jutjat 1 d’Osca va sentenciar l’anul·lació de les compra-vendes de les obres d’art que va fer la Generalitat entre el 1983 i el 1992 i el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) el 1994. La sentència també atorgava la propietat d’aquestes obres a l’orde santjoanista del monestir de Sixena. La Generalitat va recórrer contra la sentència i contra l’ordre que l’executava i requeria el trasllat de les quaranta-quatre obres del Museu de Lleida, però els arguments del govern no van convèncer els tribunals. La Sixena dels experts, o com salvaguardar un patrimoni universal

Per què el govern no ha pogut pagar les fiances de Lluís Puig i Santi Vila pel cas Sixena?

La negociació de l’acord duaner entre Andorra i la Unió Europea s’endarrereix fins a la tardor, segons la RTVA. Havia de quedar resolta el mes vinent, però Brussel·les vol estudiar el resultat del referèndum britànic per sortir de la Unió. El govern andorrà no ho veu com un gran contratemps, perquè les negociacions no s’aturaran pas. El govern confia que una part de la negociació, la de caràcter polític, pugui estar enllestida al juny. Es deixaria per al setembre la part més complicada, l’acord sobre el lliure trànsit de mercaderies entre el Principat i la Unió.

S’ajorna la negociació de l’acord duaner entre Andorra i la UE

El 69% dels catalans consideren com a injusta la situació dels presos polítics i exiliats, segons l’enquesta Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO). En contra, un 18% creu que és justa la presó i l’exili, mentre que 14% dels ciutadans no ho sap o no contesta. De la mateixa manera, un percentatge similar de la població (64%) creu que en el darrer any la ciutadania ha vist reduïdes les seves llibertats individuals i col·lectives i els seus drets fonamentals. L’enquesta, malgrat que la seva publicació concideix amb ràtzia contra l’independentisme, va ser realitzada entre el 3 i el 25 de juny d’enguany. Més enllà d’aquesta qüestió, un 68% dels catalans estan a favor de fer un referèndum per a decidir la relació amb Espanya i més de la meitat dels enquestats (52%) creu que el més necessari ara mateix és una negociació sense els límits de la constitució espanyola (40%) o una política unilateral (11%).

Dos terços dels catalans consideren injusta la situació de presos polítics i exiliats

La Universitat Complutense de Madrid (UCM) ha resolt suspendre al cofundador i ex-dirigent de Podem, Juan Carlos Monedero, durant sis mesos de feina i sou per haver incomplert presumptament el règim d’incompatibilitats al qual està subjecte com a professor d’aquest centre, ja que va fer una tasca d’assessoria a diversos països llatinoamericans, segons han informat a Europa Press fonts de la universitat i de la direcció del partit morat. La resolució d’expedient disciplinari, que ha avançat el diari ‘El Mundo’, també disposa el començament el procediment per a la devolució del 10% dels ingressos obtinguts per a aquesta feina feta el 2013 a través de la seva empresa Caja de Resistencia Motiva 2, per la qual va cobrar uns 425.000 euros. Es tractaria d’uns 40.000 euros. La Universitat Complutense de Madrid (UCM) va obrir el novembre del 2015 un expedient disciplinari contra el cofundador de Podem Juan Carlos Monedero per possible falta “molt greu” per, presumptament, incomplir les normes sobre incompatibilitats de la institució. El novembre del 2015 es va acordar l’obertura d’aquest expedient d’acord davant de possible vulneració del Reglament de Règim Disciplinari dels Funcionaris de l’Administració de l’Estat. Monedero va haver de presentar a Hisenda una declaració complementària per regularitzar els seus impostos pels ingressos que va percebre per assessorar Governs llatinoamericans, ja que els va facturar a través de la mateixa universitat. L’obertura d’expedient versava sobre si Monedero havia contravingut allò disposat en els estatuts de la UCM (article 173 i 174) que estableixen que cal donar la necessària conformitat del departament, al costat de l’autorització del rector, i abonar a la institució un percentatge dels ingressos obtinguts per la persona a la qual se li concedeix la compatibilitat. En l’etapa de l’ex-rector de la UCM, José Carrillo, es va obrir una informació reservada per dilucidar l’obertura de l’expedient a Monedero. Al seu moment, Carrillo va criticar les pressions que rebia per accelerar aquest procés i recalcava que solien tardar un mínim d’un any a resoldre l’esmentada informació reservada. Ara, ha estat en l’etapa del nou rector de la Complutense, Carlos Andradas, quan s’ha procedit a la resolució de l’expedient al cofundador de Podem sobre la incompatibilitat de fer assessories sense permís de la institució.

La Complutense suspèn Monedero sis mesos de feina i sou

JxCat, ERC i la CUP poden negociar fins a l’últim minut el redactat final de la resolució de resposta a la sentència contra el procés. Però, de moment, proven d’esquivar el vet del Tribunal Constitucional sense desobeir-lo frontalment. Amb la mesa del parlament en el punt de mira de la fiscalia espanyola, i després d’haver estat advertida del perill d’incórrer en un delicte de desobediència, la iniciativa s’ha acabat convertint en un torcebraç entre la cambra i el Tribunal Constitucional per la llibertat d’expressió. El TC va suspendre una part de la proposta en què els grups reiteraven el dret d’autodeterminació, la reprovació de la monarquia i la sobirania de Catalunya, les tres qüestions sobre les quals el parlament ja no pot pronunciar-se, segons el TC. Els tres grups independentistes poden pactar la manera de recuperar aquest punt fins demà a la tarda poc abans de la votació, però de moment han presentat esmenes diferents per a fer-ho, tot i que marcades per un mateix patró. L’última ha estat la d’ERC. I com ja ho van fer la CUP i JxCat, les seves esmenes també eviten una desobediència oberta al TC. L’argúcia de l’esmena d’ERC és introduir un redactat on es ‘rebutja’ la suspensió del TC i s’esmenta tot seguit com a referència l’incís censurat pel TC, que diu que el parlament ‘reitera i reiterarà tants cops com ho vulguin els diputats i les diputades, la reprovació de la monarquia, la defensa del dret a l’autodeterminació i la reivindicació de la sobirania del poble de Catalunya per decidir el seu futur polític’. Aquesta és la mateixa fórmula que han defensat la CUP i JxCat en les esmenes que ja van presentar a la resolució. ERC hi afegeix la consideració que l’actuació del TC ‘és contrària als drets fonamentals de llibertat d’expressió, llibertat ideològica i participació política’. Malgrat la similitud de les tres esmenes, els grups independentistes no han estat capaços de consensuar-ne una de conjunta, cosa que va portar ERC a criticar els moviments ‘individuals i partidistes’ de la CUP i JxCat a l’hora d’abordar una iniciativa que havia de ser, des del començament, la resposta institucional dels independentistes al parlament contra la sentència del Tribunal Suprem. Els partits independentistes miren d’evitar una desobediència oberta al TC al parlament Mentrestant, el contingut de les esmenes complica una nova impugnació del govern espanyol i del TC. De fet, la Moncloa no va recórrer contra un altre punt de la resolució que també denunciava la ‘censura que el Tribunal Constitucional pretén imposar al Parlament de Catalunya, clarament incompatible amb l’autonomia i la inviolabilitat de la cambra’.

ERC s’afegeix a JxCat i la CUP per esquivar la desobediència oberta al TC

El Tribunal Superior de Justícia de les Balears (TSJIB) va notificar ahir una interlocutòria en la qual acorda l’obertura de judici oral contra el magistrat Miguel Florit i contra l’estat espanyol com a responsable civil subsidiari per la confiscació de mòbils a redactors que cobrien el cas Cursach. Per a assegurar les responsabilitats en aquesta causa, coneguda per cas Mòbils, la magistrada-instructora, Felisa Vidal, requereix a l’acusat una fiança de 60.116 euros. La Sala Civil i Penal del TSJIB ha tramès al jutge una còpia de l’escrit d’acusació i de les actuacions perquè presenti un escrit de defensa. També insta l’Advocacia de l’estat espanyol perquè s’hi personi. L’acusació demana 42 anys d’inhabilitació La representació d’Europa Press, Diari de Mallorca i EFE i els periodistes Blanca Pou i Kiko Mestre demanen de condemnar el jutge a penes de 42 anys d’inhabilitació per prevaricació, vulneració del secret professional, delicte contra la inviolabilitat del domicili i intercepció il·legal de comunicacions.

El TSJIB obre judici oral contra el jutge Florit per la confiscació de mòbils a periodistes

Els professors de secundària de Catalunya Nord han demanat al Ministeri d’Educació francès la reactivació del Certificat d’Aptitud al Professorat de l’Ensenyament Secundari (CAPES) de català, suspès al setembre. Representants dels sindicats CGT Education, Sud Education, SNES- FSU (Syndicat National des Enseignements de Second Degré) i l’APLEC (Associació per a l’ensenyament del català) consideren que els arguments per la suspensió del CAPES no estan justificats i afecten tots els professors de català dels col·legis i liceus del departament. Actualment, una desena de centres no pot fer cursos de català, ni com a opció ni en la línia bilingüe. Nina Castellarnau, de Sud Educacion, ha denunciat que això fa que calguin professors de català a la secundària. El ministeri encara és a temps d’obrir places per al CAPES de català 2020, però només falten quinze dies abans que la suspensió sigui definitiva. Castellarnau recorda que l’ensenyament és un dels vectors més importants de la transmissió de la llengua i de la cultura catalanes. S’espera una amplificació de les mobilitzacions si no hi ha resposta del ministeri en les pròximes setmanes.

Els professors nord-catalans denuncien el blocatge de les places de català

La dimissió de Cristina Cifuentes és un maldecap menys per al president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que no haurà de respondre més preguntes sobre si la presidenta de la Comunitat de Madrid ha de dimitir o no. Com és habitual, Rajoy no ha hagut d’actuar i ha esperat que la polèmica es podrís i caigués tota sola. Un problema menys. Però, de retruc, la dimissió de Cifuentes també és una constatació més de la caiguda en picat del PP, que de moment no sembla tenir xarxa de salvació. No és una crisi esporàdica, sinó gestada per múltiples elements: corrupció, males praxis, la puixança de Ciutadans, la pèrdua de poder en les places on el PP tradicionalment era el partit fort i, sobretot, el procés català. El gran ‘problema’ amb què el PP ha hagut de bregar d’ençà que Rajoy va pujar al govern el 2011 és sense dubte el procés de Catalunya cap a la independència. Contra les aspiracions dels catalans, ha tingut una oposició frontal, sense espai per al diàleg, i això ho ha pogut fer sense desgastar-se políticament, si més no a Espanya, car els altres grans partits, PSOE i Ciutadans, li han donat suport en tot moment i l’han ajudat a fer pinya quan més ho ha necessitat. Però, paral·lelament, la pugna amb el govern de Puigdemont ha posat en relleu els tics més autoritaris del PP. La judicialització de la política s’ha fet més evident que mai i l’extrema dreta s’ha revifat amb força. Fins ara les mobilitzacions feixistes se cenyien a actes esporàdics, però ara ja tenen presència en manifestacions en favor de la unitat d’Espanya. Afegim-hi els actes de censura continus, producte d’un sistema judicial nomenat pels populars. El cansament de l’electorat espanyolista envers el projecte popular es va fer visible en les últimes eleccions espanyoles, les del 2016, quan va perdre 49 diputats, cosa que el separava de la majoria absoluta del 2011. Tanmateix, arran de la impossibilitat de pactes d’altri, Rajoy va poder mantenir la presidència. Ciutadans es menja el PP La patacada sí que va ser històrica al Principat, un any més tard. Tot i que Catalunya i Espanya no són comparables electoralment, les eleccions del 21-D són un símptoma clar d’allò que pot acabar passant al PP espanyol. El PP va perdre bous i esquelles i va baixar d’11 diputats a 4 i prou. La interpretació és molt clara. L’electorat espanyolista es va estimar més jugar a favor de Ciutadans, la dreta empolainada, i Arrimadas va queixalar encara més terreny a un PP que ha acabat sense grup parlamentari. Aquesta situació es pot reproduir a Espanya. Només cal fixar-se en els sondatges publicats pels mitjans espanyols, que aplaudeixen la bel·ligerància amb què actua Ciutadans envers Catalunya. Segons les previsions de les enquestes, Ciutadans ja ha passat davant del PP i com més va més augmenta la distància. L’última, feta pel Periódico, indicava que en unes eleccions espanyoles el partit d’Albert Rivera passaria dels 32 diputats actuals al congrés a 114. És a dir, que gairebé hi quadruplicaria la presència, es convertiria en primera força i es menjaria el PP, que cauria de 137 escons a 79-82. Ciutadans se sent fort i aquests últims mesos es presenta com l’ala més dura i nacionalista espanyola que pot plantar cara a l’independentisme. Rajoy i els seus s’han desgastat i Rivera se n’aprofita. Un exemple molt aclaridor per a entendre aquesta estratègia de Ciutadans el vam veure ahir. Contra ‘la inacció del govern’, Ciutadans va decidir de dur al TC la delegació del vot al parlament del president Puigdemont i del conseller Toni Comín. Mala maror a Madrid pel descrèdit de Llarena i la guerra entre PP i Ciutadans Adéu a ‘l’eix de la prosperitat’ A la dreta, hi caben tots els partits, però si fins ara el pastís se’l menjava el PP tot sol, d’ara endavant se l’ha de repartir amb Ciutadans. També a la comunitat de Madrid, on donen suport al govern del PP. Amb la dimissió d’ahir de Cifuentes, Ignacio Aguado, de Ciutadans, ja es frega les mans pensant en les eleccions de l’any vinent. Si el PP acaba perdent la presidència de l’autonomia, es consumarà la fi de l’anomenat eix de la prosperitat. El 14 de juliol de 2004 Jaume Matas, Francisco Camps i Esperanza Aguirre van signar al castell de Bellver el protocol fundacional de ‘l’eix de la prosperitat’. Era època de vaques grasses, amb el PP fent i desfent en ajuntaments i conselleries, especialment allà on deien que duien ‘prosperitat’: al País Valencià, a les Illes i la comunitat de Madrid. Però la ressaca d’aquella època s’ha anat girant en contra dels populars, que té gairebé mil investigats per corrupció. El 2015 van perdre els ajuntaments de Palma, València i Madrid, i també la Generalitat Valenciana i el govern balear. Cifuentes era l’única resistència, però sembla qüestió de temps que Ciutadans li acabi prenent l’espai vital. Encara falta molt per a les eleccions espanyoles del 2019, però el PP haurà de remar molt si vol revertir una dinàmica negativa.

La dimissió de Cifuentes, l’últim símptoma de la caiguda en picat del PP

La Comissió Europea ha decidit aquest dijous ampliar el seu cas contra Google per abusar de posició dominant afegint-hi un nou plec de càrrecs sobre les seves pràctiques en el mercat de la publicitat online. ‘Dominar no és un problema sota la llei europea. Pots ser gran. Però és il·legal abusar d’una posició de mercat poderosa restringint la competència’, ha advertit la comissària de la Competència, Margrethe Vestager. A més, la CE ha enviat un nou escrit a Google sobre les seves pràctiques en els serveis de comparadors de preus. ‘Els consumidors veuen els resultats que Google vol que vegin, no necessàriament els que són més rellevants’, ha lamentat Vestager. Segons la Comissió Europea, ‘les accions de Google han perjudicat els consumidors’, però també les empreses de la competència i la innovació. ‘Google ha perjudicat la innovació perquè els seus rivals saben que, siguin com siguin de bons els seus serveis, mai seran tan visibles com els de Google’, ha insistit Vestager. La comissària de la Competència ha assegurat que tenen ‘noves proves’ que ‘reforcen’ la seva visió inicial que ‘Google abusa de la seva posició dominant a l’afavorir els seus serveis de comparació de preus’. La Comissió ja va enviar l’any passat un primer plec de càrrecs sobre aquesta qüestió, i ara n’envia un de suplementari, a més d’un de nou relatiu al món publicitari. En aquest darrer aspecte, Vestager ha explicat que ‘en els darrers 10 anys’ els contractes que ha signat Google amb pàgines web per incloure cercadors i publicitat ‘han restringit’ l’habilitat d’aquestes pàgines per acudir als competidors del gegant californià. Segons la comissària, els contractes inclouen ‘clàusules d’exclusivitat’ o ‘requereixen un número mínim d’anuncis de Google’ que han de rebre ‘els millors espais de la pàgina’. La investigació a Google, que com a empresa es va canviar el nom a Alphabet, pot acabar amb una multa multimilionària. La comissària Vestager ha dit que la CE té ‘el deure d’actuar’ si es demostra que l’empresa ‘ha vulnerat la llei de competència’. Amb tot, la danesa ha admès que el cas s’allarga perquè volen presentar uns arguments ‘forts’ i de ‘qualitat’ per si cal acabar als tribunals.

Brussel·les amplia el cas contra Google i l’acusa de restringir la competència en publicitat online

El govern francès i alemany podrien seguir les passes dels Estats Units i prohibir l’entrada a les seves fronteres a les persones provinents de la Xina, com a mesura per evitar la propagació dels coronavirus. Els ministres de Salut d’ambdós països han dit que estudien aquesta possibilitat: ‘Es tractarien de possibles restriccions de viatge o, almenys, un augment en els controls a la frontera’, ha explicat Jens Spahn, titular de la cartera de Salut a Alemanya. Si Alemanya i França imposen aquesta prohibició hi podria haver una reacció en cadena, ja que segons ha assenyalat la ministra francesa, Agnes Buzyn, ‘no té sentit que un únic país prengui mesures’. Per això ha demanat a la presidència croata del Consell de la UE que convoqui una reunió de ministres de salut en qüestió de dies per a discutir mesures que afectin tot l’espai Schengen. Si l’estat espanyol també acaba imposant aquesta restricció, Barcelona i el MWC se’n podrien veure afectats directament. Cal tenir en compte que les previsions del congrés mundial del mòbil apunten que rebran 6.500 professionals xinesos del sector. Els Estats Units ja va prohibir l’entrada a persones provinents de la Xina al país, una mesura de la qual Donald Trump n’ha tret pit: ‘Els hem ofert una ajuda tremenda (a la Xina), som els millors del món per això. Però no podem tenir a milers de persones entrant (al país) que podrien tenir aquest problema, el coronavirus’. La Xina, en canvi, creu que la reacció només provoca el ‘pànic’. Demana que no hi hagi més països que prohibeixin l’entrada de persones provinents de les seves fronteres i asseguren està controlant el brot. Avui mateix el govern britànic ha recomanat a tots els seus ciutadans a la Xina que surtin de país si poden, ja que el brot ha causat més de 400 morts i més de 20.000 afectats en el gegant asiàtic. 21 persones en quarantena, cap infectat Per la seva banda el ministre espanyol de Sanitat, Salvador Illa, ha confirmat que cap de les 21 persones repatriades de la ciutat xinesa de Wuhan que estan en quarantena a l’hospital Gómez Ulla de Madrid té el coronavirus. Ho ha dit després del Consell Interterritorial de Salut, que ha reunit la cúpula del Ministeri encapçalada per ell mateix i els disset consellers autonòmics del ram. Illa ha celebrat que tots hagin pogut assistir a la trobada ‘inclosa la de Catalunya’.

Europa estudia de tancar l’espai Schengen a les persones provinents de la Xina

El candidat d’En Comú Podem, Jaume Asens, ha proposat la creació d’un Ministeri de Feminismes al govern espanyol perquè estigui ‘a l’altura’ de les mobilitzacions feministes. En una conferència de premsa organitzada per l’Agència EFE, Asens ha explicat que cal que totes les polítiques estatals tinguin la visió de gènere incorporada i que sigui, per tant, una qüestió transversal. A banda d’aquesta mesura, que Asens ha explicat que és una de les seves apostes ‘estrella’, el representant dels comuns ha retret a la candidata del PP per Barcelona, Cayetana Álvarez de Toledo, les seves declaracions al debat de RTVE en què posava haver de manifestar un ‘sí’ per tenir relacions sexuals i ho ha qualificat de ‘vergonya’. A més, l’ha acusat de fer una ‘falsa divisió’ i ha assegut que la ‘guerra’ és entre homes i dones que defensen els drets humans i qui banalitza la violència masclista.

En Comú Podem proposa la creació d’un Ministeri de Feminismes

Olivier Peter és un dels advocats de Jordi Cuixart, i també d’Anna Gabriel. Aquest jove suís especialitzat en la defensa dels drets humans davant el Tribunal d’Estrasburg va entrar a la defensa de Cuixart per donar-li un caràcter internacional i polític. Dijous passat, era a Madrid per seguir el testimoni del seu client. VilaWeb el va poder entrevistar en un dels bars que hi ha a prop del Tribunal Suprem mentre dins la sala parlava Santi Vila i a Catalunya es vivia una jornada de vaga. En aquesta entrevista, Olivier Peter dóna molta importància a la mobilització popular per a desencallar el cas català, perquè creu que no se solucionarà pas tot als tribunals. —Fem l’entrevista a un bar a tocar del Tribunal Suprem de Madrid. Expliqueu com heu arribat fins aquí, si us plau. —Ahir a la nit vaig veure que Carles Mundó començava a declarar a dos quarts de vuit del vespre, en contra de la llei de procediment espanyol, que diu que les vistes han d’acabar a les vuit. I em vaig adonar que a Jordi Cuixart li podia tocar avui. El bitllet d’avió l’he comprat fa unes poques hores. Quedava un sol seient. A Suïssa tot això no passaria. Primer, per respecte als acusats. I després, per respecte als advocats. Així no es poden preparar correctament les vistes. El primer dia ja em vaig presentar al Suprem i no em van deixar entrar, ni tan sols de públic, i em van fer fora. Això a Suïssa tampoc no es permetria. La manca de respecte a les defenses mostra caràcter ideològic. Dit això, jo tampoc sé si podria ajudar gaire més. Cuixart està molt ben representat. Molt. Jo estic a la línia internacional. Volia ajudar des de la sala i dijous no va poder ser. Veurem avui, o el dia que declari. —Aquests dies, quins detalls del judici heu vist que us hagin fet pensar ‘això em serà útil per al Tribunal d’Estrasburg’? —La gestió del calendari no respon a criteris jurídics, sinó polítics. En particular, el canvi de dates de testimonis. Amb detalls com aquests, es nota el caràcter arbitrari del procediment. Darrere la cara garantista del tribunal, hi ha una voluntat política. I se’ls hi escapa. Al judici d’Arnaldo Otegi, la jutgessa Àngela Murillo li va dir: ‘Ja sabia què em respondríeu’. Marchena guarda més les formes. Però em demano si Murillo i Marchena voten el mateix partit. Hi haurà moltes ocasions d’explicar el control per darrere d’aquest tribunal. Ho sabem. En tenim indicis. I ho veurem més. —Sou expert a Estrasburg. Tesi: Estrasburg dirà missa. I Espanya no caldrà que compleixi res. —El govern espanyol no té opcions. Té l’obligació, davant la comunitat internacional, de complir. Això es guanyarà a Estrasburg, segurament, sí. Però fixeu-vos, el cas Otegi és cridaner. Estrasburg va arribar quan Otegi ja havia passat anys a la presó i era lliure. Estrasburg és important per a la història. Però els problemes actuals s’han de solucionar ara. —I això com es fa, en el cas que ens ocupa? —Políticament. Crec que aquest cas és polític, i per tant s’haurà de resoldre políticament. I aquí la mobilització popular és la clau. Mobilització popular, diàleg i acords. Avui és un dia important. Per a la defensa de Cuixart, és molt important la vaga general. Donaria molta força declarar en un dia de vaga general. Estrasburg és una forma de pressió, i l’exercici del dret de manifestació passa pels tribunals. Però no únicament. Els drets fonamentals també s’aconsegueixen per la via de la mobilització. Com el dret d’autodeterminació. O el de manifestació. Com diu Cuixart, el dret de vaga es guanya fent vaga. I el de manifestació, manifestant-se. I és lluitant al carrer, i als tribunals, com es defensen els drets i s’implementen. —A Cuixart també se’l defensa davant de l’ONU. Com va la demanda presentada en nom seu davant el Comitè de Drets Humans? —No puc donar-ne detalls, perquè no l’he presentada jo personalment. Preparem el camí a Estrasburg. I anem informant les autoritats internacionals de les vulneracions que hi ha aquí. I les reaccions són importants. De moment, Amnistia Internacional, l’Organització de Juristes Internacionals, l’Organització Mundial Contra la Tortura, tots els pesos pesants de la comunitat internacional s’han posicionat no tan sols reclamant un judici just, sinó que diuen que aquesta acusació és arbitrària i que les acusacions haurien de caure. Entre la posició que demana fiscalia i la de les organitzacions internacionals, hi ha disset anys de diferència. Uns en demanaven disset i els altres, cap. Jo no havia vist un cas tan bèstia i clar, a Europa. I diria més. Ha entrat un govern que pretén ser socialista i garantista dels drets fonamentals i demana vuit anys de presó. La diferència entre organitzacions com Amnistia Internacional i el govern del PSOE és aquesta: vuit anys de presó. Cada dia que Jordi Cuixart passa a la presó és una ofensa per a l’opinió pública internacional. —On vau conèixer Jordi Cuixart? —Jo el vaig conèixer a la presó. Cuixart és a la presó per les seves idees. I està preparat per a pagar un preu individual pels drets col·lectius. Té el perfil d’aquestes persones que permeten que el moviment sigui més ampli. Si avui tenim drets, és gràcies a persones com Jordi Cuixart. —Després d’uns dies de judici, on creieu que podrien haver incidit més les defenses? —No critico mai la feina dels meus companys. Crec que ho han fet molt bé. Jo estic molt orgullós de compartir la feina amb Benet Salellas, Marina Roig i Àlex Solà. En tres setmanes he après més que no pas en anys d’experiència. —Com creieu que acabarà aquest procés? —Crec que hi ha una sentència que ja és escrita. I des de fa temps. Però la dignitat, unitat i força dels acusats aquests dies canvia les relacions de força i l’opinió publica de l’estat espanyol. Una opinió pública espanyola agredida per una campanya increïble de desinformació. I els acusats demostren la veritat, la realitat. I com deia, entenc que la mobilització popular, com ara la vaga, que ha estat potent, és un senyal que les relacions de força canvien. I per últim, hi ha una dada objectiva que podrem valorar. El resultat de les eleccions espanyoles de final d’abril. I veurem el nou govern. No podem preveure tots els factors. Però sí que hem de preveure possibles situacions. —La sentència és escrita. Quants anys calculeu? —La sentència és escrita, i és empresonar la direcció política i social del moviment independentista català per debilitar-lo. I aquesta estratègia, que es pensaven que seria positiva, ara veuen que els porta a una posició de blocatge. I es troben que el moviment independentista no està afeblit, sinó reforçat. Entenc que el moviment té molta més força. Cuixart, Sànchez, Junqueras avui tenen més força. —Hi ha algunes intervencions d’aquests dies que, la veritat, no sé si acaben de reforçar el moviment, políticament parlant. I des del respecte. —Crec que la situació d’algunes persones ha estat molt difícil. De tots. Han passat temps molt durs a la presó. Aïllaments. Lluny de casa. Problemes de salut. No arriben aquí com tocaria. Hi arriben debilitats perquè l’estat ho ha volgut. En les condicions que es troben, s’han defensat prou bé, trobo. —Alguna cosa que volguéssiu afegir? —Sí. Potser alguna gent està sorpresa perquè tenen els dirigents a la presó. Però fixeu-vos en casos històrics. Gandhi, a la presó. Dirigents de l’Amèrica Llatina que han acabat essent presidents han passat abans per la presó. Anys. Torturats. I n’han sortit amb força i legitimitat. De Gaulle va ser condemnat a mort. I mira. Amb perspectiva història es veuen, aquestes coses. Els alemanys han aixecat estàtues a soldats desertors de la II Guerra Mundial. Si mirem les coses amb perspectiva, els presos d’avui poden ser els herois de demà. Els presos d’avui poden ser els presidents de demà. —Cuixart volia reforçar el caràcter polític del judici amb vós. Per què? —Jo vaig tenir el privilegi de defensar Anna Gabriel, i el discurs va ser de defensar els drets fonamentals i de no negar el caràcter polític dels actes de Gabriel. I el caràcter polític de la persecució, també. A Suïssa no es donen extradicions per motius polítics. Potser en aquell moment vaig marcar una certa distància amb altres línies de defensa. Unes defenses que penso que són complementàries. Per una altra banda, jo he tingut alguna experiència en vulneració de drets fonamentals de l’estat espanyol. Si no m’erro, de les vuit condemnes del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg el 2018, en quatre hi som o en Benet Salellas o jo. Junts, en total, ja en portem unes deu. —Anna Gabriel. Pot estar tranquil·la? —La persegueix una jurisdicció d’excepció, una fiscalia polititzada. I continua essent un símbol de l’oposició. Per a l’estat espanyol, encara és un objectiu. I si travessa la frontera, s’enfronta a un judici que no serà just. El risc hi és. Anna Gabriel n’és conscient. Jo no puc llegir el futur. Però el risc que de sobte una part de la judicatura canviï les acusacions hi és. I vull dir uns sectors. Perquè també hi ha una part de la judicatura espanyola ben correcta.

Olivier Peter: ‘Els presos d’avui poden ser els presidents de demà’

L’editora de l’Altra editorial, Eugènia Broggi, va començar a publicar La meva lluita, de Karl Ove Knausgard, el març del 2015. Una autobiografia novel·lada en sis volums d’entre cinc-centes i set-centes pàgines cadascun. Ella sabia que anava tard, que Anagrama en castellà, en aquell moment, ja li portava un avantatge en lectors que no li convenia. També sabia que era una editorial petita i el projecte era gros, per tant, el risc també era alt. Però la passió d’editora, la passió en llegir les planes d’aquell volum, Un home enamorat (el segon de sis), la van atrapar de tal manera que s’hi va tirar de cap. En aquests dos anys, ha publicat els cinc que han aparegut, l’últim, Dies de pluja, aquest mes de maig. Tots cinc traduïts per Alexandra Pujol Skjønhaug. Els altres títols: La mort del pare (1), L’illa de la infantesa (3) i Ballar en la foscor (4). Us oferim uns fragments seleccionats per l’editora Eugènia Broggi de Dies de pluja, el cinquè volum de La meva lluita de Karl Ove Knausgard. L’escriptor va passar per Barcelona aquest final de juny. El vam poder escoltar al CCCB, dins la programació contínua de Kosmopolis, on va parlar de la seva trajectòria literària. Per exemple, va explicar: Com més personals són les coses, més universals són? ‘Per a mi, aquest era un projecte personal, sobretot. I pensava que no seria de gran interès per als altres, perquè parlava de molts detalls de la meva vida quotidiana, tan real i realistes com fos possible, amb voluntat de capturar elements no pas dramàtics sinó comuns, quotidians. I pensava que seria una cosa tan privada que no interessaria ningú, ni tan sols als meus amics. Però el projecte va esclatar a Noruega i després també va esclatar en altres països, tot i que no en la mateixa dimensió. I, de fet, se’m fa difícil connectar amb això. Entendre-ho em resulta complicat, però crec que té a veure amb el significat de la literatura. Sempre hi ha un escriptor i sempre hi ha un lector, sempre hi ha aquesta relació íntima. I aquesta relació obre un canal.’ ‘Una de les coses que volia, quan vaig començar el projecte de La meva lluita, era recuperar la noció de l’aquí i l’ara. És a dir: a mi em feia l’efecte que la meva vida s’esdevenia en un altre lloc, fora de mi i del meu espai. Com si no fos mai conscient del present, com si no tingués mai consciència plena del present. I amb l’escriptura volia copsar aquest moment present. Per fer-ho, vaig utilitzar-me a mi mateix i el lloc on jo m’estava. Però, és clar, per fer-ho, has de sortir del lloc local i anar a l’àmbit universal que és la literatura. Per això parlo de coses molt concretes. Jo no escric sobre un pare, sinó sobre el meu pare.’ ‘Escriure d’aquesta manera et permet escapar de la vergonya, del pudor, i d’una cultura noruega que se’ns ha transmès. Perquè la vergonya et fa com una mena de discurs que et diu què pots fer i què no pots fer, i t’imposa una manera de ser i no cap altra. És un mecanisme de repressió i de pressió, la vergonya. En la cultura noruega, en les arrels del meu país, es transmet la idea que has de ser com tothom. Jo sóc una persona vergonyosa, però quan escric supero aquestes coses que m’avergonyeixen, perquè en l’espai literari ets lliure, pots transgredir. A La meva lluita hi ha molts llocs que jo no hauria d’haver tocat. Tota la sèrie intenta, precisament, fugir d’aquesta vergonya, d’aquest sentiment de pudor.’ ‘Per a mi, escriure no té a veure amb les paraules. No m’interessen les paraules. M’interessa descriure el meu pensament. Escriure és endinsar-te en tu mateix, cercar una veu, una forma, i quan ho plasmes ja és literatura. I això no pots fer-ho tot sol, perquè quan escrius sempre hi ha un retorn.’ ‘Jo sempre he llegit molt. Ho feia per fugir. Quan vaig començar a escriure les meves primeres novel·les ho vaig fer pel mateix: aleshores la literatura era un lloc on em sentia segur, podia experimentar… Era escapisme. Però en un moment donat vaig decidir que no volia utilitzar la literatura per a escapar-me, per a fugir, i vaig decidir escriure sobre les coses més importants de la meva vida i d’una manera molt directa.’ Si voleu llegir tota la sessió, aquí.

L’Altra editorial, seduïda per Karl Ove Knausgard

Entenem per vins naturals els que no contenen sulfits. Però tampoc és del tot cert, perquè hi ha una manca de legislació en aquest àmbit que no facilita acotar-los i definir-los. Amb tot, l’elaboració d’aquests vins és una tendència mundial, tot i que minoritària, i són força desconeguts encara pel gran públic. Però, certament, els vins naturals van lligats a criteris de paisatge, sostenibilitat, recerca i salut. Ja fa anys que la Denominació d’Origen Alella es posiciona cap a l’elaboració de vins d’agricultura ecològica i ara, des del Consell Regulador, es treballa perquè sigui la primera denominació d’origen que majoritàriament elabori vins d’agricultura ecològica. Les dimensions petites del territori permeten apostes tan significatives com aquesta. Però el vi d’agricultura ecològica només és un primer pas, i no el darrer: des de fa una dècada a la Denominació d’Origen Alella es treballa fent un pas més en la idea de salut, sostenibilitat i qualitat, elaborant vins naturals. El primer cava de la Península que es va comercialitzar sense sulfits va ser el Nu d’Alta Alella (rebatejat amb el nom de Bruel fa uns anys i, recentment, per una qüestió de registre de marques, avui es coneix com a Bruant). Aquesta dada és important perquè ha marcat tendència. Avui Alta Alella ha consolidat aquest camí cap als vins naturals amb una gamma pròpia de vins i caves i amb un celler específic per vinificar aquests vins, anomenat Celler de les Aus, perquè tots els vins naturals d’Alta Alella porten el nom d’un ocell de la zona (Capsigrany, Tallarol, Merla, Puput). El Celler de les Aus es va inaugurar el mes de juny. El nou Celler de les Aus d’Alta Alella, on s’elaboraran els vins naturals a partir d’aquesta verema. Hem parlat amb Josep Maria Pujol-Busquets, enòleg i propietari d’Alta Alella, dels vins naturals, de per què s’hi va ficar fa una dècada i de com ha evolucionat a Alta Alella aquest concepte fins a esdevenir tota una gamma de vins i caves, que a partir de la verema d’enguany s’elaboraran en un nou celler. Pujol-Busquets ha volgut aixecar el celler de les aus a l’entrada de la finca, enclotat dins el sauló, i amb un mirador de cara al mar i Barcelona. Fent memòria, i amb risc d’equivocar-me, plantejo a Pujol-Busquets un fil invisible sobre com han evolucionat els vins naturals, no a partir de la seva experiència només, sinó a escala més general, potser europea. Li dic que primer els vins naturals es van entendre des d’una raó saludable amb allò de: ‘No et pots menjar una cullerada de sulfurós perquè et farà mal.’ Tanmateix, una part dels elaboradors van anar més enllà i aquesta manera de fer natural, la van entendre com un compromís de vida, una manera de fer. La majoria van topar amb la legislació, que no va entendre aquests vins i sistemàticament els va desqualificar i va impedir que fossin emparats per una denominació d’origen. Els darrers anys, els vins naturals han propiciat o afavorit un canvi de mentalitat en relació amb el vi mateix: entendre el defecte com una oportunitat. Un canvi de mentalitat que condiciona l’aproximació cap al vi des d’una altra essència: no és el judici, sinó la curiositat, el que porta el tastador a gaudir cada moment de la vida d’un vi. La incidència del sommelier Josep Roca, del Celler de Can Roca, en aquesta direcció hi ha ajudat molt. Per això li hem sentit dir frases com ara: ‘Allò que abans era tradició, ara és revolució.’ O la que ha repetit molt, darrerament: ‘He après que un vi no es mor, es reinventa.’ I d’aquesta manera perd força el judici tècnic i agafa protagonisme un altre conjunt de valors: l’honestedat, la qualitat pel fet que es converteix en més humà… I, de tot això, què en pensa Josep M. Pujol-Busquets, que té un discurs basat en la reflexió i l’experiència? L’escoltem: “D’entrada vull dir-te dues coses: la primera és que no m’agrada parlar de defectes, és de per si una categorització cultural. Prefereixo dir-ne «circumstàncies». La segona, que penso que tot això que dius és complicat i que només gent que fa temps que és vinculada al vi ho pot entendre. Dit això, vull que entenguis que el meu discurs és i sempre ha estat dinàmic: sóc fruit del meu temps i, per tant, accepto fílies i fòbies pròpies del temps.” “En el moment en què la informació va començar a ocupar el món es van anar estandarditzant els conceptes de qualitat. Amb l’arribada dels vins del nou món, els estàndards de qualitat van quedar molt ben definits, amb criteris molt homogenis. A partir d’aquí els vins s’han fet molt bons, però molt homogenis, molt semblants a tot arreu. Això també deu haver passat en unes altres activitats humanes, no sols en el vi. És una de les conseqüències de la mundialització. I després ha passat una cosa lògica: la gent ha començat a valorar la diferència. Ja no vol un vi repetitiu, sinó que ha començat a buscar la diferència, marcada per moltes raons: per les zones climàticament extremes, les variacions d’anyada, etc. I quan el mercat detecta la necessitat de diferenciar-se, se cerquen les característiques pròpies de cada zona vinícola. Això porta a deixar expressar l’anyada cada vegada més, sense maquillar el vi amb tècniques homogeneïtzadores… tot i que no és tan fàcil que el mercat accepti aquestes variacions anuals en un mateix tipus de vi.” “Un altre fet important és el caràcter varietal: s’aposta per varietats de raïm que es troben en petites quantitats. Es busca la varietat local, les anomenades «varietats autòctones». A mi no m’agrada parlar de varietats autòctones, perquè no n’hi ha: les varietats han anat viatjant al llarg de la història. Per això prefereixo parlar de varietats tradicionals, que són les que el pagès s’ha acostumat a treballar, i que tenen una adaptació vegetativa, però no necessàriament qualitativa. També es busquen tipus de sòl diferents, tipus de cultius de vinya diferents…” “Finalment, en aquest procés distingim tres aspectes importants: 1) Es posen en valor les zones vinícoles tradicionals, que han mantingut l’elaboració d’uns vins especialitzats (França, Itàlia, Espanya, però també uns altres territoris). 2) Es qüestionen els tractaments sistemàtics de les vinyes, a causa de l’entrada de plagues i de la reproducció asexual de la vinya, que no ha permès una adaptació natural contra aquestes plagues, cosa que comporta tractaments sistemàtics. Arran d’això es proposa la reproducció sexual de la planta i la selecció de les més naturalment adaptades a les plagues (ceps interespecífics). 3) S’eliminen com més millor tots els intrants (productes addicionats) que s’utilitzen en l’elaboració del vi. En general tot el tema dels llevats. Però el més problemàtic és la utilització o no de l’anhídrid sulfurós.” “En aquest tercer aspecte, el de l’anhídrid sulfurós, podríem dir que hi ha dues escoles: per una banda, la que accepta que la no-utilització de sulfurós implica una sèrie d’elements que en un mercat convencional es poden entendre com a defectes; i, per una altra banda, la que intenta que la no-utilització de sulfurós no generi aquests elements. En tots dos casos s’intenta que el caràcter del terrer (entès com a conjunt de característiques d’un territori: sòl, clima, varietat de raïm i persona) es reflecteixi en el vi, per donar-hi aquest caràcter diferencial tan buscat.” “En un moment en què el mercat és «trencat» (que vol dir que és un mercat que accepta tastar propostes extremades), es fan visibles una quantitat de vins molt personalitzats, que fins ara no trobaven la manera d’arribar al consumidor.” —Sou del grup d’elaboradors que mira que la no-utilització de sufurós no generi més defectes al vi. —Sí. —Quan fa que vau començar l’aventura dels vins naturals? —Ara fa giarebé deu anys que produïm cava sense sulfits. De fet, em van haver de dir que allò que feia era un vi natural, perquè no n’era conscient. Avui assumeixo l’etiqueta de vi natural, tot i que no n’hi ha una reglamentació, més enllà de posar a les etiquetes que no conté sulfits. —Què enteneu per vi natural? —Entenc per vi natural fer un producte com més natural millor, que vol dir treure-hi el sulfurós, que és un element extern al vi que s’hi afegeix per la capacitat que té d’estabilitzar-lo. El primer paper del sulfurós és de selectiu de llevats i inhibidor de bacteris. El sulfurós tenia sentit abans, perquè en general els cellers eren poc higiènics, però ara això ha canviat molt. Per tant, per nosaltres la condició “sine qua non” d’un vi natural és que no tingui sulfits. I a partir d’aquí hi afegim més valors: que representi una vinya determinada, una anyada determinada, que se’n valori la rusticitat, el terreny, la nostra feina… des d’un concepte de vi extrem. —Què enteneu per vi extrem? —Tota una sèrie de circumstàncies: elaboració amb rapa, tines de sauló… amb la idea de donar el caràcter de terrer. —Primer va ser l’elaboració de vins d’agricultura ecològica, després els vins naturals. L’un és conseqüència de l’altre? —No concebo un vi natural que no sigui ecològic certificat. —Fer vins naturals és una manera d’entendre el món? Ho dic en el sentit que proposa el cineasta Jonathan Nossiter, parlant dels elaboradors de vins naturals italians que surten al seu film “Natural resistance”, quan diu: “Els elaboradors que fan vins naturals mostren una manera de sortir de la catàstrofe del món neoliberal. Fan gests ètics, ecològics, per a tota la civilització. El moviment dels indignats, que respecto, no té propostes concretes per canviar. En canvi ells tenen respostes directes, senzilles, essencials per canviar el món.” —Tota categorització de grup em fa por. Continuo defensant les paraules de Groucho Marx: “No seria de cap club que acceptés gent com jo.” La vida és dinàmica, adaptació, avancem a partir de la prova-error, la vida és inquietud, ganes d’aprendre, d’escoltar, de millorar. Posar una etiqueta és fixar un moment. Tot i que ja sé que el mercat requereix fixar unes etiquetes. Però, en aquest sentit, sóc partidari que l’administració ho reguli, perquè no s’hi val tot. Calen unes caracteritzacions, perquè la gent no ha de saber de tot. —Els vins naturals tenen molts problemes per ser acceptats pels consells reguladors de les denominacions d’origen. Aquí, a Itàlia i en general a tot arreu. —El nostre Bruant és un cava acceptat pel Consell Regulador del Cava. I hem aconseguit un canvi de legislació que permet de qualificar-lo durant la fermentació, que és el moment adequat per a un vi natural, perquè per elaborar-se no pot esperar dos mesos. Amb això vull dir que els consells reguladors també es van adaptant. El Bruant és un cava sense sulfits que passa les anàlisis tècniques i organolèptiques. —Quants anys us ha costat que es pugui dir que el Brant és un cava? —Deu anys. Ho vaig defensar sol durant molt de temps. Però no s’hi poden negar, perquè és una constatació analítica. Això és el que val. La resta són vins del bla, bla, bla. El vi és una beguda per gaudir-ne i que sigui sana. —Els vins naturals han obert un ventall gustatiu nou i també han donat més llibertat per al gaudi. Et pots aproximar a un vi d’una altra manera, des de la curiositat i sense el rigor, a voltes castrador, que sovint ve marcat per modes i per gurus. —L’era Parker per nosaltres té un valor important, perquè va comportar que la gent es plantegés que hi havia vi més enllà de les zones d’alt prestigi (Borgonya i Bordeus). Parker fa visible el Priorat, el Bierzo… Per una altra banda, la inquietud d’ara pel vi és fantàstica, tot i que s’haurà de destriar una mica el gra de la palla. Vivim un cert caos. Ha explotat tot. Això té a veure amb la revolució digital i amb les xarxes socials, és clar. (Entrevista publicada originariament al número 33 de la revista Papers de Vi.)

Alta Alella, a l’avantguarda dels vins naturals

Un personatge polític de la talla de Fidel Castro ha generat admiradors i detractors a parts iguals arreu del món. Els elogis que li ha dedicat el primer grup van acompanyats d’una banda sonora que ha volgut difondre els ideals i la figura de Castro, sobretot la de la seva etapa revolucionaria. Vegeu les cinc cançons: 1 – ‘Y en eso llegó fidel’ – Carlos Puebla 2 – ‘Un son para Cuba’ – Quilapayún 3 – ‘El elegido’ – Silvio Rodríguez 4 – ‘Si Fidel es comunista’ – Daniel Santos 5 – ‘Un hombre que sueña’ – Artistes cubans canten a Fidel pel seu 90 aniversari

Fidel Castro en cinc cançons

Els llibres són un bon regal per a aquestes festes. Hem demanat als editors d’una seixantena d’editorials que publiquen en català que recomanin tres títols del catàleg propi. I, per provocar el joc i la curiositat, també els hem demanat que ens recomanin un títol d’una altra editorial que no sigui la seva (ni tampoc cap segell d’un mateix grup editorial, si és el cas que hi pertanyen). Entre els títols més recomanats de la competència, es destaca el Cançoner de Petrarca, traduït per Miquel Desclot i publicat per Proa, i la novel·la d’Elisabeth Strout Em dic Lucy Barton, traduïda per Esther Tallada i publicada per Edicions de 1984. També s’han repetit la primera novel·la de Sebastià Portell, El dia que va morir David Bowie, publicada per Labreu, Germà de gel, d’Alícia Kopf, publicada a l’Altra editorial, El món d’Horaci, de Vicenç Pagès Jordà, novel·la de Proa, que és una segona edició, vint anys després de la primera, i Llampecs de Jean Echenoz, publicat per Raig Verd. Tot seguit us oferim les propostes dels editors. Per ordre alfabètic. Pilar Beltran d’EDICIONS 62 recomana: Carme Riera, Les darreres paraules Yuval Noah Harari, Homo Deus. Una breu història del demà. Traducció d’Esther Roig Giménez Kirmen Uribe, L’hora de despertar-nos junts. Traducció de Pau Joan Hernàndez I un de la competència… Xavier Antich, La voluntat de comprendre (Arcàdia) Maria Josep Escrivà d’EDICIONS 96 recomana: Més d’un autor, I tu què en saps? Dels dinosaures de Morella a les salines de Torrevella Salvador Ortells (antòleg), Joan Fuster recitable (llibre + CD) Anna Oliver Borràs, Parlem d’amor? Tu tries I un de la competència… Josep Bertomeu Moll, Capvespre (Lletra Impresa Edicions) Josep Cots d’EDICIONS DE 1984 recomana: Silvana Vogt, La mecànica de l’aigua Elisabeth Strout, Em dic Lucy Barton. Traducció d’Esther Tallada Jordi Lara, Mística conilla I un de la competència… George Orwell, Llibres o cigarrets. Traducció de Dolors Udina (Viena) Els editors de PUBLICACIONS DE L’ABADIA DE MONTSERRAT recomanen: Més d’un autor, Gramàtica històrica de la llengua catalana Claustre Rafart Planas, Pablo Picasso i els editors Gustavo Gili, Escrits des de Barcelona Joan Martí i Castell, Filologia, història i societat I un de la competència… Josep Carner, Llibres de poesia 1904-1924. Edició de Jaume Coll. Edició Crítica de l’obra de Josep Carner (Edicions 62) Quim Torra d’ACONTRAVENT recomana: Josep Bargalló, Les set vides de Pere Romeu Ferran Sáez, Estranya forma de vida Guillem Simó, En aquesta part del món, Obra completa 1 I un de la competència… Lluís Calvo, El meridià de París (Edicions Ponciones) Jordi Raventós d’ADESIARA EDITORIAL recomana: Ezra Pound, Els Cantos pisans Gabriele D’Annunzio, L’innocent Josep Pous i Pagès, De la pau i del combat I el de la competència… Francesco Petrarca, Cançoner. Traducció de Miquel Desclot (Proa) Pau Vadell d’ADIA EDICIONS recomana: Ion Muresan / Ioan Es.Pop, Assedegats, dos poetes transsilvans. Traducció de Xavier Montoliu (poesia) Anna Gual, Molsa (poesia) Joan Duran, Eva Túrmix Ginebra I un de la competència… Joan Jordi Miralles, Els nens feliços (Ed. Males Herbes) Raül Garrigasait de l’EDITORIAL ALPHA recomana: Henry James, Els europeus. Traducció de Xavier Pàmies Eurípides, Tragèdies, vol. II (Medea i Els fills d’Hèracles). Traducció de Jaume Almirall Alcmà, Cants. Traducció de Pere Bescós I un de la competència… Jordi Cussà, Cavalls salvatges (l’Albí) Eugènia Broggi de L’ALTRA EDITORIAL recomana: Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines Shirley Jackson, Sempre hem viscut al castell Karl Ove Knausgård, La mort del pare I un de la competència… Sebastià Portell, El dia que va morir David Bowie (Labreu edicions) Jordi Herralde d’EDITORIAL ANAGRAMA recomana: Albert Forns, Jambalaia Anna Ballbona, Joyce i les gallines Cesare Pavese, L’ofici de viure. Traducció de Bonaventura Vallespinosa I un de la competència… Blai Bonet, Judes i la primavera (Club Editor) Rosa Rey d’ANGLE EDITORIAL recomana: Carles Rebassa, Eren ells (Premi Pin i Soler) Albert Pijuan, Ramon Llull ara i aquí Rebecca Solnit, Els homes m’expliquen coses. Traducció de Marina Espasa I un de la competència… Natalia Ginzburg, El camí que porta a ciutat. Traducció d’Alba Dedeu (Edicions de la Ela Geminada) Joan Carles Girbés d’ARA LLIBRES recomana: Jonathan Safran Foer, Sóc aquí. Traducció d’Alexandre Gombau i Arnau Cynthia d’Aprix Sweeney, Tot queda en família. Mar Albacar i Morgó Ramon Gener, L’amor et farà immortal I un de la competència… Sebastià Portell, El dia que va morir David Bowie (LaBreu Edicions) Montse Ingla d’ARCÀDIA EDITORIAL recomana: Zygmunt Bauman, Desconeguts a la porta de casa. Traducció de Josefina Caball Guerrero Marina Garcés, Fora de classe Xavier Antich, La voluntat de comprendre I un de la competència… Alicia Kopf, Germà de gel (l’Altra) Claudia Casanova de L’ATIC DELS LLIBRES recomana: James Thurber, Els 13 rellotges. Pròleg de Neil Gaiman i traducció de Claudia Casanova Natàlia Ginzburg, Les petites virtuts. Traducció d’Elena Rodríguez I un de la competència… Gonzalo Pontón, La lucha por la desigualdad (Pasado & Presente Editorial) Núria Iceta de L’AVENÇ recomana: Joan Santanach (ed.), Llull x Llull. Una antologia de textos de Ramon Llull Irène Némirovsky, La vida de Txèkvov. Traducció de Margarida Casacuberta Henry James, Els papers d’Aspern. Traducció de Joan Sellent I un de la competència… Ngũgĩ wa Thiong’o, Somnis en temps de guerra (Raig Verd) Joan Santanach d’EDITORIAL BARCINO recomana: Ramon Llull, Romanç d’Evast e Blaquerna, ed. d’Albert Soler i Joan Santanach Ramon Llull, Arbre exemplifical, versió de Jaume C. Pons Alorda Ramon Llull. Una petjada de set segles, nadala de la Fundació Carulla I un de la competència… Antònia Carré-Pons, Aspiradora de Ramon Llull (Meteora) David Aliaga d’EDITORIAL BASE recomana: Xavier Valls, El meu Barça en blanc i negre Sarramia i Espinach, Horaci l’inuit 1. Petonets Michael Nybrandt i Thomas Mikkelsen, Un somni fet realitat I un de la competència… Vicenç Villatoro, El retorn dels Bassat (la Magrana) Raúl Sánchez-Serrano de BLACKIE BOOKS recomana: James Rhodes, Toca el piano. Traducció de Martí Sales Dasha Tolstikova (il·lustradora) i Kirsten Hall (autora), El meu amic Llibre Karina Schaapman, La casa dels Ratolins. Noves aventures del Sam i la Júlia I un de la competència… Shirley Jackson , Sempre hem viscut al castell (l’Altra editorial) Gonçal López-Pampló d’EDICIONS BROMERA recomana: Nicola Lagioia, La ferocitat. Traducció d’Albert Pejó Paco Esteve, Si ha nevat Antoni Batista, Raimon. Paraula i cant I un de la competència… Teresa Colom, La senyoreta Keaton i altres bèsties (Empúries) Els editors d’EDICIONS DEL BUC recomanen: Màrius Sampere, 123 Josep Porcar, Nectari Ramon Ramon, Els temps interromputs I un de la competència… Francesco Petrarca, Cançoner. Traducció de Miquel Desclot (Proa) Antoni Clapés de CAFÈ CENTRAL recomana: Jaume Munar, Wunderwaffe Alda Merini, Clínica de l’abandó. Traduït per Meritxell Cucurella-Jorba Louise Dupré, Més amunt que les flames. Traduït per Lídia Anoll. I un de la competència… Esteve Plantada, Big bang Llàtzer (Lleonard Muntaner) Isabel Martí d’EDICIONS LA CAMPANA recomana: Angelika Schrobsdorff, Tu no ets una mare com les altres. Traduït per Albert Vitó i Godina Eli Brown, Pólvora i canyella. Traduït per Xavier Pàmies Carles Capdevila, Parir amb humor I un de la competència… Jaume Funes, Educar adolescents… sense perdre la calma (Eumo) Iolanda Batallé de CATEDRAL recomana: Erika Irusta, Diari d’un cos Saïd El Kadaoui Moussaoui, No Ben Fountain, La guerra de Billy Lynn I un de la competència… Lucia Berlin, Manual per a dones de fer feines (l’Altra editorial) Aleix Mestres d’EL CEP I LA NANSA EDICIONS recomana: Damià Bardera, Nens de llet Anna Carreras, Ombres franceses Xavier Diez, Hotel Califòrnia I un de la competència… Rafael Argullol, Tratado erótico-religioso (Acantilado) Glòria Gasch d’EDITORIAL COLUMNA recomana: Xevi Sala, I ens vam menjar el món. Premi Prudenci Bertrana 2016 Carlos Ruiz Zafón, El laberint dels esperits Valentí Fuster i Josep Corbella, La ciència de la llarga vida I un de la competència… George Steiner, Un largo sábado (Siruela) Joan Sala d’EDITORIAL COMANEGRA recomana: Més d’un autor, Barcelona, espais singulars Pere Calders, El barret prodigiós i la barraca de monstres. Il·lustrat per Pep Boatella Lluïsa Cunillé i Josep Maria Miró, Boira + La travessia (teatre) I un de la competència… Gemma Ruiz, Argelagues (Proa) Jordi Ferré de COSSETÀNIA EDICIONS recomana: Lluís Romero, Els vins secrets de Catalunya Marta Vergés, Menja’t el tarro Francesc Mauri, Stop al canvi climàtic I un de la competència… Elisabeth Strout, Em dic Lucy Barton. Traducció d’Esther Tallada (Edicions de 1984) Maria Bohigas de CLUB EDITOR recomana: Sebastià Perelló, Veus al ras Per Petterson, Sortir a robar cavalls. Traduït per Carolina Moreno Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany. Traduït per Joan Ferrarons I un de la competència… Carson McCullers, La balada del cafè trist. Traduïda per Yannick Garcia (l’Altra editorial) Gregori Dolz de CRIMS.CAT recomana: Lluís Llort, No n’estiguis tan segur Silvestre Vilaplana, Els ossos soterrats Jordi de Manuel , Foc verd I un de la competència… Jean Echenoz, Llampecs. Traducció de Anna Casassas Ton Barnils d’EDICIONS DAU recomana: Enric Pujol, Josep Tarradellas. El retorn del president (1977) I un de la competència… Prudenci Bertrana, Tots els contes (Edicions de la Ela Geminada) Marc Moreno de LLIBRES DEL DELICTE recomana: Jordi Tiñena, La mort sense ningú Maria Vilanova i Vila-Abadal, Entre dos fills Dora Muñoz, Massa mares per a un fill I un de la competència… Salvador Balcells, Procés enverinat (Meteora) Vicent Baydal de LLIBRES DE LA DRASSANA recomana: Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, il·lustrat per Paula Bonet i adaptat per Josep Vicent Miralles Miquel Torres, Low-cost Toni Sabater, Ciutat de campanars I un de la competència… Paco Esteve, Si ha nevat (Bromera) Oriol Ponsatí-Murlà d’EDICIONS DE LA ELA GEMINADA recomana: Prudenci Bertrana, Tots els contes Natalia Ginzburg, El camí que porta a ciutat. Traducció Alba Dedeu Jerome K. Jerome, Pensaments ociosos d’un ociós. Traducció Alba Dedeu I un de la competència… Xavier Pla (ed.). Proust a Catalunya. Lectors, crítics, traductors i detractors de la Recherche (Arcàdia) Dina de la Lama d’EDITORIAL EMPÚRIES recomana: Mathias Enard, Brúixola Ta-Nehisi Coates, Entre el món i jo Joris Luyendijk, Nedant entre taurons I un de la competència… Elizabeth Strout, Em dic Lucy Barton. Traducció d’Esther Tallada (Edicions de 1984) Montse Ayats d’EUMO recomana: Josep Fontana, La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (tapa dura i imatges) Jaume Funes, Educar adolescents… sense perdre la calma Marie Costa, Dones rebels, dones alliberades. El divorci a Catalunya als segles XVIII i XIX I un de la competència… Elizabeth Strout, Em dic Lucy Barton. Traducció Esther Tallada (Edicions de 1984) Ignasi Moreta de FRAGMENTA EDITORIAL recomana: Joan-Carles Mèlich, La prosa de la vida. Fragments filosòfics II Ramon M. Nogués, La salut espiritual. Neurociència i qualitat mental Dolors Bramon, L’islam avui. Alguns aspectes controvertits I un de la competència… Flavia Company, Haru (Catedral) Joan Tarrida de GALAXIA GUTENBERG recomana: Jordi Coca, Califòrnia Albert Roig, Gos. Vida de Rainer Maria Rilke Bohumil Hrabal, El meu gat Auticko. Traducció Monika Zgustova I un de la competència… Francesco Petrarca, Cançoner. Traducció de Miquel Desclot (Proa) Gracià Sánchez d’EL GALL EDITOR recomana: Nārāyaṇa, Hitopadeśa. Traducció de Toni Font Ruiz Sebastià Bennasar, Un oceà de memòria Víctor Gayà, El tall de les tisores I un de la competència… Irène Némirovsky, La vida de Txèkhov. Traducció de Margarida Casacuberta (l’Avenç) Matilde Martínez Sallés de GODALL EDICIONS recomana: Més d’un autor, Petites històries de banquets. Traducció de Tina Vallès Iban Zaldua, Enlloc, mai. Traducció de Maria Colera Intxausti i Ainara Munt Ojanguren Mark Strand, Rufaga d’un. Traducció de Joan Todó I un de la competència… Cristina García Molina, Silenci a taula (Viena) Els editors d’EDITORIAL GREGAL recomanen: Enric Balaguer , El desert i altres palpitacions del nou segle David Cordero, Quan la mort és la vida i la vida és la mort Isidre Grau, Primer paisatge I un de la competència… Diana Coromines, Agafi’s fort el barret, senyora Jensen! (Mosaics Llibres) Ester Andorrà de LABREU EDICIONS recomana: Mireira Vidal-Conte, Ouse (poesia) Anaïs Nin, La seducció del minotaure. Traducció Ferran Ràfols Mercè Ubach, Soliloqui del gos I un de la competència… Siegfried Lenz, Lliçó d’alemany. Traduït per Joan Ferrarons (Club Editor) Maria Muntaner de LLEONARD MUNTANER EDITOR recomana: Mircea Cărtărescu, Per què ens estimem les dones. Traducció de Xavier Montoliu Sebastià Portell Clar, Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors Gabriel Bibiloni, El català de Mallorca. La fonètica I un de la competència… Lluís Calvo, El meridià de París (Edicions Poncianes) Ramon Mas i Ricard Planas de MALES HERBES recomanen: Ferran Garcia, Recorda que moriràs Roger Pelàez, Hegemonia persecutòria Martí Sales, La cremallera I un de la competència… Rafael Tasis, A reculons (Cossetània) Mònica Estruch d’EDITORIAL MEDITERRÀNIA recomana: Carme Tierz, Els pastorets de Folch i Torres. L’origen caputxí d’un fenomen teatral Joan Estruch, Entendre les religions. Una perspectiva sociològica Jaume Fàbrega, Cuina monàstica. Les receptes dels nostres monestirs I un de la competència… D.E. Stevenson, El matrimoni de la senyoreta Buncle (Viena Edicions) M. Dolors Sàrries d’EDITORIAL METEORA recomana: Pau Faner, L’amor del capità Gavina Antoni Vidal Ferrando, La ciutat de ningú Salvador Balcells, Procés enverinat I un de la competència… Elizabeth von Arnim, Un abril prodigiós. Traducció de Dolors Udina (El cercle de Viena) Bernat Puigtobella de NÚVOL recomana: Shakespeare. Versions a peu d’obra. Traducció de Joan Sellent. Jaume Subirana, La catalana lletra (ebook) Joan Sellent, Traduir Shakespeare (assaig, ebook, descàrrega lliure) I un de la competència… Francesco Petrarca, Cançoner. Traducció de Miquel Desclot (Proa) Òscar París d’ONADA EDICIONS recomana: Juan Hernaz i Fàtima Fernández, La maleta de l’avi (III Premi Int. d’Àlbum Infantil Il·lustrat Ciutat de Benicarló) Joan Borja i Sanz, Sobre l’alquímia de la vida (I Premi Int. de Divulgació Científica Ciutat de Benicarló) Joan Garí, L’única passió noble (I Premi de Narrativa Memorialística Ciutat de Benicarló) I un de la competència… Emili Piera, La cuina de l’Albufera (i les Marjals) (Perifèric Edicions) Eulàlia Pagès de PAGÈS EDITOR recomana: Llorenç Capdevila, Pacte de silenci Mònica Pagès, Granados, el so de la mirada Teresa Saborit, Els llops ja no viuen als boscos I un de la competència… Sebastià Benassar, Un oceà de memòria (el Gall editor) Aniol Rafel d’EDICIONS DEL PERISCOPI recomana: David Vann, L’aquari. Pròleg de Jordi Puntí, traducció de Yannick Garcia Gonçalo M. Tavares, Breus notes sobre literatura-Bloom. Pròleg de Borja Bagunyà, traducció de Pere Comellas Marta Orriols, Anatomia de les distàncies curtes. Pròleg de Jenn Díaz, epíleg de Tina Vallès I un de la competència… Vicenç Pagès Jordà, El món d’Horaci (Empúries) Jesús Figuerola de PERIFÈRIC EDICIONS recomana: Emili Piera, La cuina de l’Albufera (i les Marjals) Josep Camilleri i Juanjo Bou, Caminant pel País. Els camins de la memòria Josep Piera, Europa al vol I un de la competència… Més d’una autora, Entre dones (Balandra) Els editors d’EDICIONS PONCIANES recomanen: Fernando Pessoa, Faust Kenneth Patchen, Panorames de poemes Pasolini, Bèsties 3 I un de la competència… Iban Zaldua, Enlloc, mai. Traducció de Maria Colera Intxausti i Ainara Munt Ojanguren (Godall Edicions) Josep Lluch d’EDITORIAL PROA recomana: Francesco Petrarca, Cançoner. Traducció de Miquel Desclot Joan-Lluís Lluís, El navegant Josep Maria Fulquet, Morir com un riu (poesia) I un de la competència… Damià Bardera, Nens de llet (el Cep i la Nansa) Adriana Pujol de QUADERNS DE LA FONT DEL CARGOL recomana: Albert Calls i Xart, Poesia, llengua i llibertat. El Grup de la Font del Cargol Clara Mir Maristany, El torn Més d’un autor, Els fruiters en flor (antologia de poemes) I un de la competència… Vicenç Pagès Jordà, El món d’Horaci (Empúries) Laura Huerga de RAIG VERD recomana: Ngugi wa Thiong’o, Somnis en temps de guerra. Memòries d’infància. Traducció Josefina Caball Svetlana Aleksiévitx, Últims testimonis. Traducció Marta Rebón Richard Flanagan, L’estret camí cap al nord profund. Traducció Josefina Caball I un de la competència… Jordi Borràs, Desmuntant Societat Civil Catalana (Editorial Saldonar) Iolanda Batallé de RATA: recomana: Sanmao, Diaris del Sàhara Max Porter, El dol és aquella cosa amb ales Carles Hac Mor, Escriptures alçurades I un de la competència… Manuel Baixauli, Ningú no ens espera (Edicions del Periscopi) Jordi Rourera de RBA – LA MAGRANA recomana: Vicenç Villatoro, El retorn dels Bassat Marta Carnicero, El cel segons Google Roald Dahl, Charlie i la fàbrica de xocolata (edició del centenari) I un de la competència… Joan-Lluís Lluís, El navegant (Proa) Laura Álvarez de ROSA DELS VENTS – RANDOM HOUSE MONDADORI recomana: Estel Solé, Si no puc volar Marta Romagosa, Tots els noms del desig Ignasi Oliveres, Alguna cosa no del tot neta, però no gaire perillosa I un de la competència… Marta Carnicero, El cel segons Google (la Magrana) Els editors de l’EDITORIAL SALAMANDRA recomanen: Robert Galbraith, L’ofici del mal. Traducció d’Albert Torrescasana Henry Marsh, Sobretot no facis mal. Traducció de Jordi Cussà Antonio Manzini, Temps boig. Traducció d’Anna Casassas I un de la competència… Alicia Kopf, Germà de gel (l’Altra editorial) Francesc Gil Lluch d’EDICIONS SALDONAR recomana: Anna Molina, L’home de lava Sara González, Cas Mercuri, la galàxia Bustos Milo De Angelis, Tema de l’adéu. Traducció de Joan-Elies Adell I un de la competència… Jean Echenoz, Llampecs (Raig Verd) Borja Català de SEMBRA LLIBRES recomana: Aina Torres, Montserrat Roig. La memòria viva Roald Dahl, Algú com tu Roc Casagran, L’amor fora de mapa I un de la competència… Melvin Van Peebles, Panther (Tigre de Paper) Judit Pujadó d’EDICIONS SIDILLÀ recomana: Marc Serena i Edu Bayer, Microcatalunya Judit Pujadó, Catalunya bull Cels Gomis i Mestre, La bruixa catalana. Pròleg d’Adrià Pujol Cruells i il·lustracions de David Granato I un de la competència… Jordi Lara, Mística conilla (Edicions de 1984) Esteve Plantada d’EDICIONS TERRÍCOLA recomana: Carles Rebassa, Pluja de foc Míriam Cano, Ancoratge Jaume C. Pons Alorda, Cala foc als ossos I un de la competència… Martí Sales, La cremallera (Males Herbes) Simón Vázquez de TIGRE DE PAPER recomana: Pol Cortecans i Eduard Sola, Ebre del bressol a la batalla Melvin Van Peebles, Panther Montserrat Arbós, Una amistat prohibida I un de la competència… Lluís Riera, Cacáhuatl. 51 dolços poemes de xocolata amarga (Pol·len Edicions) Els editors de TUSQUETS recomanen: Ponç Puigdevall, D’incògnit Manuel Foraster, Sabadell Grand Central, Nova York Rambla Henning Mankell, Botes d’aigua sueques I un de la competència… Marina Espasa, El dia del cérvol (L’Altre Editorial) Els editors de EDICIONS DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA recomanen: Joaquim Perramon (ed.), Literatura i economia Enric Prats, Aprendre de lletres Xavier Duran, La ciència i la literatura I un de la competència… Francesco Petrarca, Cançoner. Traducció de Miquel Desclot (Proa) Maite Simon de PUBLICACIONS DE LA UNIVERSITAT DE VALÈNCIA recomana: Josep Piera, Mai no és tard (Vinyoliana) Lluís Quintana, Caminar per la vida vella. La memòria involuntària en la literatura i l’art Francisco M. Gimeno Blay, Ameu saviesa I un de la competència… Raquel Ricart, El temps de cada cosa Carme Torrents de VERDAGUER EDICIONS recomana: Jacint Verdaguer, Flors del Calvari. A cura de M. Àngels Verdaguer Jacint Verdaguer, La Pomerola. Primavera. A cura de M.Àngels Verdaguer i Ricard Torrents Bernat Gasull, Maleïda. L’aventura de Jacint Verdaguer a l’Aneto I un de la competència… Francesco Petrarca, Cançoner. Traducció de Miquel Desclot EIsabel Monsó de VIENA EDITORIAL recomana: Malcolm Lowry, Sota el volcà. Traducció de Xavier Pàmies John Berger, Sobre el dibuix. Traducció de Marta Pera E.B. White, La trompeta del cigne. Traducció de Marc Donat I un de la competènica… Danilo Kis, Una tomba per a Boris Davidovic. Traducció de Simona Skrabec (Angle Editorial)

Els editors recomanen… 200 llibres per al 2017

Maurizio Gotti dirigeix el departament de Llengua estrangera, Lingüística i Comunicació a la Universitat de Bèrgam (Itàlia). Una de les seues àrees d’investigació és la del llenguatge especialitzat, en la qual ha publicat nombroses obres com Robert Boyle and the language of science (Guerini, 1996), Advances in medical discourse analysis: oral and written contexts, editat junt a Françoise Salager-Meyer (Peter Lang, 2006) o Insights into academic genres, junt a Carol Berkenkotter i Vijay Bhatia (Peter Lang, 2012). Aquest curs, Maurizio Gotti ha participat en unes jornades de la Universitat Jaume I de Castelló dedicades al discurs en contexts sanitaris i Mètode va parlar amb ell. Amb motiu de la publicació del número 86 de la revista, dedicat a la retòrica de la ciència, vos oferim aquesta conversa. Quines són les característiques del discurs especialitzat? Per què es important el seu estudi? Aquest camp és cada vegada més popular en la lingüística per les expectatives dels estudiants i pel paper que juguen els idiomes al món. Ara molta gent, per descomptat, s’interessa per estudiar altres idiomes per raons culturals o literàries, però cada vegada més els aprèn perquè els vol emprar en la seua professió. Per això el seu ensenyament s’encamina a l’estudi del discurs especialitzat. Però després, com a professors universitaris, investiguem sobre els propis textos i trobem aspectes molt interessants. En el meu àmbit, per exemple, analitzem el paper de l’anglès com a lingua franca, sobretot en investigació. Vam començar a interessar-nos cada vegada més i a tindre més contacte amb experts sobre les publicacions en anglès, que s’han convertit en un aspecte important per a la gent de països no anglosaxons. Ara en molts, molts països, fa falta parlar anglès per a poder publicar. La segona qüestió és la que té a veure amb els nous mitjans de comunicació, el fet que hi haja nous mitjans i, per tant, noves formes de comunicació, de manera que els especialistes ens tenen més en compte perquè veuen que no estan preparats per a satisfer les necessitats dels nous mitjans. Això ha comportat un nou tren, el de la interdisciplinarietat. No pots fer aquest tipus de treball simplement mirant el text, sense fixar-te en allò que la comunitat fa i pensa. Parla de nous mitjans de comunicació. Com canvien aquests la relació metge-pacient? Bé, d’una banda el pacient és ara més autònom per a rebre informació, per a informar-se per experts, per a intentar trobar respostes als seus problemes, i en ocasions, en l’evolució de la comunicació, ha hagut errades i problemes mèdics, fet pel que podem debatre el paper professional o del superexpert. La gent ara és encara més crítica, espera coses millors i això canvia el rol dels propis pacients i dels doctors. I els metges haurien d’adonar-se’n que ja no són privilegiats en la seua torre d’ivori, sinó que són part d’una comunitat que cada vegada es fixa més en el seu paper, especialment si treballen al sector públic, si són part d’un servei nacional. No estan allà amb afany de lucre personal, sinó pels interessos de la comunitat. Quin paper té el discurs especialitzat en la creació i consolidació d’una nova disciplina? És molt important. El llenguatge no és estàtic, és dinàmic, canvia contínuament d’acord a les necessitats de la gent. Si tens noves idees, una nova epistemologia, també necessites noves formes de comunicació. Per això hem tingut evolucions. Galileu va escriure un diàleg sobre els sistemes del món. Qui escriu un diàleg avui en dia? O bé escrius un article o un llibre o un bloc, o un correu electrònic, però disposes de formes diferents. I aquestes formes tenen la seua raó de ser en la necessitat. També en l’evolució tecnològica, perquè no podríem comptar amb els correus electrònics o els blocs si no tinguérem internet ni ordinadors. Ha parlat de Galileu. Pensa que la ciència necessita més «galileus» que divulguen? Ell va escriure en la seua pròpia llengua. Això és fascinant. Molta d’aquesta gent ja no era només que escrigués en determinada llengua sinó que també feia moltes referències metatextuals. Jo podria aprendre alguna cosa només d’observar allò que va escriure Robert Boyle o Isaac Newton. Una nova aproximació era que hi havia que comentar les coses tal i com eren percebudes. Moltes vegades observaven coses però no podien explicar-les, pel que reflectien allò que veien en els seus escrits. Molt sovint eren conscients que estaven inventant coses noves, no només instruments per observar la lluna sinó la forma de parlar amb altres, hi havia un altre tipus de preparació i aquesta gent tenia un interès més ampli per moltes ciències. Prenem, per exemple, Boyle. Ell va escriure sobre el buit, però també sobre llenguatge i religió. No es deien a si mateixos científics en aquell moment. Es consideraven filòsofs, així que el seu enfocament era ben diferent. Començàrem a tindre ciència en el segle XIX, quan ja hi ha una especialització real. Però en aquell moment, només observaven el que podien. Ara això no seria possible. Això un ho pot fer, potser, al final de la seua carrera, quan es té una visió més àmplia, però quan un comença, se centra en un únic aspecte, una única malaltia i treballa vint anys en aquesta malaltia que tracta d’explicar. Treballes amb el càncer i hi dediques la teua vida. Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode. Lucía Sapiña. Observatori de les Dues Cultures. Revista Mètode. Què és Mètode?

‘Quan parlem de qüestions mèdiques amb la gent cal emprar un llenguatge diferent sense banalitzar-lo’

La vicepresidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, ha criticat este divendres la carta amenaçadora del Ministeri d’Hisenda sobre l’incompliment del termini mitjà de pagament a proveïdors, ha recalcat que no poden reduir este període si este mateix departament no transferix el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) i ha afegit: ‘Potser hem d’organitzar un desgreuge al poble valencià’. En la roda de premsa posterior al ple del Consell, Oltra s’ha referit així a la missiva que el secretari d’Estat d’Administracions Públiques, Antonio Beteta, ha enviat al Consell per a comunicar el començament de l’adopció de mesures automàtiques de correcció després d’haver incomplert l’executiu valencià durant dos mesos consecutius el període de pagament de seixanta dies. Oltra ha admès que la llei diu que si es passa d’estos seixanta dies es poden prendre mesures —el País Valencià està en setanta-tres dies— però ha apuntat que és una profecia autocomplida perquè la Generalitat no pot pagar si no s’envia el FLA. A més, ha ressaltat que el mes de març del 2015 el termini de pagament va arribar a noranta-nou dies i el llavors Consell del PP no va rebre cartes amenaçadores. Ha recalcat que l’executiu valencià ha complert amb tot el que s’ha demanat per triplicat i ha rebut per part d’Hisenda excuses de mal pagador. En este sentit, ha explicat que s’ha tornat a demanar a la Comunitat el Pla d’Estabilitat Financera (PEF) amb més ‘floritures’ i este nou document, amb les mateixes condicions econòmiques, es va remetre este dijous amb ‘més floritures i més cerimoniós’. ‘El que han de fer és pagar’, ha dit Oltra, que ha indicat que només així es podrà rebaixar a seixanta dies el període de pagament. ‘Estem en un cercle viciós: el que ens acusa d’estar per damunt del termini és el mateix que no ens envia els diners per a pagar’, ha insistit la portaveu, que creu que a qui cal cargolar és a Beteta, qui en definitiva és el que ha d’estrènyer el botó. Oltra ha negat que existisca un ‘problema valencià’ i ha puntualitzat que els valencians tenim un problema, que no és el mateix, i és este problema el que des del Consell s’intenta visibilitzar, en una situació insostenible, injusta i que este govern no pensa tolerar, pel que seguirà defensant els interessos dels valencians i l’aspiració de ser iguals que la resta d’espanyols.

Oltra davant de la no arribada del FLA: ‘Potser hem d’organitzar un desgreuge al poble valencià’

El Canadà vota un nou primer ministre. Segons que assenyalaven els últims sondatges, Stephen Harper, líder del país durant les últimes tres legislatures, podria perdre les eleccions federals en detriment del candidat liberal Justin Trudeau. D’aquesta manera la nissaga dels Trudeau tornaria al poder després que el seu pare, Pierre Eliott Trudeau, fos primer ministre durant dues legislatures. Els sondatges donen menys intenció de vot al partit socialdemòcrata, tercer en discòrdia i liderat per Thomas Mulcair. La dada més sorprenent és que podria certificar-se en aquestes eleccions la desaparició de l’independentisme quebequès de la cambra federal. Si voleu seguir tota l’actualitat de les eleccions canadenques us proposem els següents enllaços: — Le Devoir – El diari quebequès de referència — Canada Votes 2015 – Per seguir l’escrutini en directe — CBC – La cadena de televisió canadenca

El Canadà escull el nou primer ministre

Aquest vespre els subscriptors de VilaWeb podran assistir a una conversa entre el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el diputat de Junts pel Sí Lluís Llach. L’acte es farà a les 19.30 a l’Auditori de l’ONCE, a Barcelona. En acabat, VilaWeb penjarà el vídeo de la conversa completa. Aquest diàleg es fa just després de les eleccions espanyoles, el mateix dia que el parlament retirarà del càrrec el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, l’endemà de l’anunci del judici contra l’ex-president Artur Mas i els altres encausats pel 9-N i encara sota l’impacte del Brexit. En la conversa, els dos polítics repassaran aquests temes i encararan el futur del procés d’independència, amb la qüestió de confiança i el possible referèndum en l’horitzó més immediat. A l’acte, hi han estat convidats els subscriptors de VilaWeb, que s’han pogut apuntar per ordre de recepció de la seva petició d’assistir-hi, fins a completar la capacitat de l’auditori. Ara fa un any VilaWeb va organitzar un diàleg semblant, en aquella ocasió entre Artur Mas i David Fernàndez, que aleshores eren president de la Generalitat i diputat de la CUP, respectivament. Si et vols fer subscriptor de VilaWeb clica aquí

Carles Puigdemont i Lluís Llach participen avui en un nou diàleg amb els subscriptors de VilaWeb

Incest, lluites fratricides, conspiracions, venjances, assassinats, traïcions. La saga literària Cançó de gel i foc, de George R. R. Martin, ha atrapat tota una generació de lectors, i la seva versió en sèrie televisiva, Joc de trons, que la matinada de dilluns estrena l’última temporada, n’ha captivat unes quantes més. Però al marge dels dracs, éssers de malson i les profecies a mig complir, què és que ha enganxat tants milions d’espectadors i lectors? La resposta és fàcil: la història. Com el mateix George R. R. Martin ha reconegut unes quantes vegades, la història que desencadena el conflicte a Cançó de gel i foc s’inspira en la Guerra de les Dues Roses, un conflicte que va marcar la fi de l’Edat Mitjana i l’inici del Renaixement a Anglaterra. Però va molt més enllà i beu de moltes fonts, tant de la tradició literària clàssica, renaixentista i fantàstica com de la història medieval i antiga. De fet, en la història de la literatura fantàstica, com diu Jordi Morera, de l’Institut d’Estudis Medievals de la Universitat Autònoma de Barcelona, Martin ‘s’hi ha creat un lloc propi, apartant-se dels camins ja oberts i obrint-ne de nous per als continuadors d’una tradició que ja podem definir, justament, com a martiniana.’ I quins són els referents literaris de Martin? De Virgili a Tolkien passant per Shakespeare Tot i ser mundialment conegut per Cançó de gel i foc, George R. R. Martin va començar i desenvolupar la carrera com a escriptor dedicant-se, sobretot, a la ciència-ficció. Gran apassionat de J. R. R. Tolkien, no li perdona la resurrecció de Gandalf: ‘Per a Martin, un dels grans moments com a lector de fantasia és que un personatge com Gandalf desaparegui només començar, i és per això que, quan reapareix, Martin ho veu com una decepció’, explica Morera. I potser també per aquest motiu no és fins que no llegeix Ted Williams que no s’aventura a escriure fantasia: ‘La fantasia té mala reputació per tenir molta fórmula i ritual. I vaig llegir El tron d’ossos de drac i em vaig dir “Déu meu, es pot treballar amb aquest format”, i en Ted ho fa. És una de les meves sagues de fantasia preferides’, va dir Martin durant una signatura de llibres. Com va canviar Williams la manera de fer fantasia? Va donar-hi un toc més adult, seriós i, fins i tot, cruel. Però l’origen de la literatura fantàstica, Morera ja el situa a les històries clàssiques. No és el viatge d’Ulisses un relat farcit d’elements màgics? No té la guerra de Troia elements que es podrien considerar ‘sobrenaturals’? És en l’Eneida de Virgili, on Martin troba inspiració per a una de les trames de la seva saga: ‘Eneida relata la història d’un supervivent, Eneas, que fuig del desastre i al cap d’un temps torna i crea un imperi, que és Roma. Hi ha qui hi veu un símil amb la història de Daenerys Targaryen a Cançó de gel i foc.’ Martin també s’inspira en elements dels Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, però aquest seria un dels pocs referents purament medievals, a banda dels kennings, una mena de metàfora de la poesia anglesa medieval, que fa servir per als títols dels llibres. Així, un ‘Festí de corbs’ o una ‘Tempesta d’espases’ podrien ser batalles sanguinàries, i un ‘Joc de trons’, una guerra civil. En canvi, és de Shakespeare de qui més beu pel que fa a la literatura no-contemporània, ja que el dramaturg va escriure moltes obres ambientades en conflictes històrics anglesos de l’Edat Mitjana. ‘Obres com Enric V o Ricard III dramatitzen episodis de la Guerra de les Roses’, explica Morera. I aquesta no és l’única referència shakespeariana. Un element molt important que Martin incorpora a la saga són les profecies que, provant d’evitar-les, es compleixen. Això passa a Macbeth però també té una reminiscència clàssica a Èdip rei. I encara més, Shakespeare també serveix de model per a un dels personatges més icònics de la saga: Tyrion Lannister. Aquest referent és interessant perquè, com explica Morera, Martin s’inspira en la figura de Ricard III en dos vessants: pren de model el personatge de Shakespeare –que descriu com un home deforme– per a fer Tyrion Lannister i pren el personatge real de Ricard III per donar vida a Stannis Baratheon. El vessant literari i l’historiogràfic. El Senyor dels Anells i Cançó de gel i foc, relació d’amor-odi J. R. R. Tolkien va marcar un abans i un després indiscutible en el gènere fantàstic. La gran majoria d’autors després d’ell han agafat l’imaginari d’El senyor dels anells com a punt de partida i també la seva estructura maniquea d’herois, de malvats i de final –d’una manera o d’una altra– feliç. George R. R. Martin n’és un lector voraç, però, malgrat l’admiració que li té, vol fugir de l’arquetip tolkenià de fantasia. Hi ha un canvi de to evident, que Morera exemplifica en un personatge: ‘Les mateixes virtuts que convertirien Eddard Stark en un heroi indiscutible de Tolkien són les que el porten a la mort amb Martin.’ Tolkien descriu el final d’un món màgic, marca on acaba la mitologia i on comença la nostra història, explica Morera. El to de Martin, però, és diferent: ‘Si hi trobem un to melancòlic, és perquè mai no hi ha victòries: allò que pot semblar una victòria és, si de cas, una victòria agredolça. No existeix el bé i no existeix el mal, són punts de vista.’ La crueltat, la mort de personatges que es creien protagonistes i la indefinició moral dels personatges allunyen l’univers Martin del de Tolkien. Els Lannister traeixen Eddard Stark i l’executen. Fotografia: HBO. Però Martin ens para una trampa: ‘Quan ens ha fet assumir que pot morir tothom, ens fa trampa i qui mor són personatges que cometen errors fatals o que es podia esperar que moririen. Els grans protagonistes –com Daenerys Targaryen, Jon Neu o Cersei Lannister– no moren’, explica Morera. ‘Va plantant petites llavors d’esperança’ perquè, com ha promès, vol donar a Cançó de gel i foc un final com a El senyor dels anells: agredolç. Què té de real ‘Joc de trons’? Si bé és evident que les fonts literàries han bastit bona part de l’estil narratiu i l’ambient de la saga, no són les úniques. L’esquelet de la història, les localitzacions, els conflictes i, fins i tot, els personatges s’inspiren en la història, com passa amb Ricard III en el cas de Tyrion Lannister i Stannis Baratheon. Khal Drogo i els dothraki de la sèrie són el reflex de Gengis Khan i els mongols, la geografia dels Set Regnes com una Gran Bretanya i Irlanda invertida, la conquesta dels Set Regnes d’Aegon Targaryen com la conquesta normanda… Són molts els paral·lelismes, alguns més evidents que uns altres: —La Guerra de les Dues Roses. El fil narratiu de ‘Joc de trons’ explica la Guerra dels Cinc Reis que enfronta tres candidats diferents per la successió del Tron de Ferro. Durant el conflicte, a més, s’independitzen el Nord i les Illes de Ferro. Aquests fets s’inspiren en la Guerra de les Roses, entre 1455 i 1485, quan les cases Lancaster i York –de les quals prenen el nom els Lannister i Stark de ‘Joc de trons’– es van enfrontar pel tron del Regne d’Anglaterra. Totes dues famílies aspiraven a la corona reial per l’origen comú a la dinastia Plantagenet, que governava Anglaterra des de 1154. Els orígens del conflicte tenen l’arrel en la mort del rei Eduard III i la coronació del seu nét, Ricard II, un nen de deu anys, el 1377. Ni als Lancaster ni als York no els va satisfer la coronació i la seva impopularitat va fer que el seu cosí Enric Bolingbroke (Lancaster) el derroqués i es coronés com a Enric IV d’Anglaterra. A la seva mort, es va coronar el seu fill Enric V, però pocs anys després va morir, tot deixant la corona al seu fill Enric VI, de només nou mesos. Enric VI es va casar amb Margarida d‘Anjou, d’origen francès, que va tenir una gran influència sobre el rei. Això va provocar l’enuig de molts nobles, que la consideraven ambiciosa i manipuladora, tal com Martin dibuixa Cersei Lannister. Margarida d’Anjou va intentar aconseguir el poder com a regent pels desequilibris mentals d’Enric VI, però va topar amb l’oposició dels York. Gràcies a la seva influència, va ser Ricard de York qui va aconseguir la regència quan el parlament li va atorgar el títol de ‘protector i defensor del regne’, igual com Eddard Stark al començament de la saga. L’oposició dels Lancaster a l’arribada de Ricard de York va ser el desencadenant de la guerra civil. —Les Noces Roges. Ricard de York va aconseguir que es nomenés successor a la corona el seu fill Eduard IV, desheretant el fill d’Enric VI i Margarida d’Anjou, que també es deia Eduard, gràcies al suport del comte de Warwick, Ricard Neville, poderós i ric com Tywin Lannister. Tanmateix, Eduard IV va cometre un error polític que a ‘Joc de trons’ repeteix el jove Robb Stark: no complir un matrimoni de conveniència. Robb Stark pacta una aliança amb la casa Frey i es compromet a casar-se amb una Frey. Tanmateix, posteriorment, s’allita amb Jeyne Westerling i s’hi acaba casant per preservar l’honor de la jove, tot trencant el compromís amb els Frey. En el cas d’Eduard IV, va trencar el compromís entre el comte de Warwick i el rei francès Lluís XI perquè es casés o bé amb la seva filla Anna de França o amb la seva cunyada Bonna de Savoia. Per contra, Eduard IV es va casar en secret amb Elisabet Woodville i va enutjar el comte de Warwick, que li va girar l’esquena i es va aliar amb els Lancaster. El matrimoni d’Eduard IV va acabar costant-li el tron, però no va patir una mort tan crua com la de Robb Stark a les Noces Roges. Temps després d’haver trencat el compromís, Stark intenta recuperar l’aliança amb els Frey concertant un matrimoni del seu oncle Edmure Tully amb Roslin Frey, una de les filles de Lord Walder Frey. Tanmateix, Frey havia confabulat amb Tywin Lannister i Roose Bolton i converteix el casament en una matança, menystenint les regles d’hospitalitat. Catelyn Stark, la matriarca de la família, és assassinada a les Noces Roges. Fotografia: HBO. Sovint es diu que la realitat supera la ficció, però no sempre és així. Les Noces Roges s’inspiren en dos fets reals de la història medieval escocesa: el Sopar Negre i la Massacre de Glencoe. ‘En tots dos casos, van donar hospitalitat i quan els convidats es van confiar els van passar per l’espasa. Els motius també eren molt similars, traïcions sobtades que, a més, es van executar de manera molt crua i sorprenent’, explica Morera. —El Mur, la Guàrdia de la Nit i els caminants blancs. Un dels elements més importants a ‘Joc de trons’ és l’immens mur de gel de 483km que va d’est a oest i divideix Ponent entre el nord, on hi ha territoris considerats salvatges i els temibles caminants blancs, i els Set Regnes. Al llarg dels segles, la Guàrdia de la Nit s’ha encarregat d’ampliar, mantenir i defensar el mur de les amenaces del nord, però durant els fets que narra George R. R. Martin a les novel·les, l’orde militar està molt debilitada i té seriosos problemes per a contenir l’avenç del Rei de la Nit. Segons que ha explicat més d’una vegada Martin, la idea d’un mur de gel que separa els Set Regnes d’una amenaça desconeguda se li va ocórrer en una visita al Mur d‘Adrià, a Escòcia. Vora l’any 120, l’emperador romà Adrià va ordenar de construir un mur entre el fiord de Solway i l’estuari del riu Tyne per a defensar la província romana de Britana dels bel·licosos pictes. Aquest és el nom que els romans van donar a les poblacions autòctones del territori que ara és Escòcia. Els anomenaven així pel costum de pintar-se la pell, sovint de color blau. ‘Martin va intentar imaginar com seria la vida d’un dels soldats romans que vigilaven des del Mur d’Adrià. Anglaterra, en general, es veia com una cosa allunyada del món, que tenia el centre al Mediterrani. Imagineu-vos el nord del tot, on no hi ha civilització, no arriben els camins romans i només hi viuen salvatges‘, diu Morera. —El foc valyri i la batalla d’Aigüesnegres. En el marc de la Guerra dels Cinc Reis, Stannis Baratheon ataca Port reial. Com a mà del rei Joffrey Baratheon, Tyrion Lannister s’ocupa de l’estratègia defensiva de la badia d’Aigüesnegres, per on entrava la flota d’Stannis Baratheon. Quan la batalla semblava perduda, Tyrion va llençar foc valyri des de la ciutat al riu i els vaixells es van veure atrapats entre un mur de foc i la desembocadura del riu, on una cadena també impregnada en foc valyri impedia l’escapada dels vaixells. Amb aquesta estratègia, Tyrion va aconseguir destruir la flota d’Stannis i guanyar la batalla. El foc valyri, un líquid inflamable i altament volàtil que, fins i tot, pot cremar sobre l’aigua, troba la seva inspiració en el foc grec, una substància incendiària utilitzada com a arma de guerra per l’imperi Bizantí. L’ús d’aquest líquid que cremava en contacte amb l’aigua va ser recollit per nombroses cròniques de l’època, però no se n’ha conservat la composició exacta. Tanmateix, es pensa que portava benzina, sofre i, probablement, amoníac. També s’inspira en un fet històric l’ús d’una cadena per a impedir l’escapada de la flota de vaixells. Com a mesura de defensa de Constantinoble dels atacs per mar, l’Imperi Bizantí va col·locar una cadena tensada de punta a punta del Corn d’Or. La flota de Stannis Baratheon crema pel foc valyri a la Batalla d’Aigüesnegres. Fotografia: HBO. Aquests són només alguns dels exemples més paradigmàtics dels referents històrics amb què Martin ha construït tot un món fantàstic. Tan fantàstic que, en realitat, és ben real. És una de les claus de l’èxit de Cançó de gel i foc, perquè, segons que explica Morera, si Martin ja juga d’entrada a fer creure al lector que allò serà una història d’herois i dolents diferents, també amaga el seu propi gènere: la fantasia. El fet màgic i increïble no apareix de manera evident en els primers capítols –ni llibres– de la saga, sinó que es va introduint a poc a poc, fins a un final que Morera vaticina ‘amb focs d’artifici.’ Així doncs, aquesta narració tan realista i crua, amb un ambient medieval brutalment creïble, farcit de pugnes pel poder, justes i cavallers d’armadura tacada de sang, fa enganxar el lector de novel·la de fantasia i el qui no li agrada tant el gènere perquè és gairebé una novel·la històrica en un món fictici. Perquè, en el fons, és la realitat amb un toc de pols màgica.

Traïcions, assassinats i salvatges blaus rere un mur: les històries reals de ‘Joc de trons’

L’ex-conseller de Justícia i exsecretari del govern, Germà Gordó, ha evitat pronunciar-se sobre l’actuació de la Guàrdia Civil que aquets dijous s’ha personat al Palau de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, al departament de Justícia i al Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació (CTTI) per demanar informació en relació al ‘cas 3%’, que investiga el suposat pagament de comissions irregulars a canvi d’adjudicacions d’obra pública. ‘Sense comentaris. Cel serè’, s’ha limitat dir a través del seu compte de Twitter. Per ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), els agents de la Guàrdia Civil s’han endut del parlament una còpia del correu electrònic del diputat no adscrit, mentre que altres agents del cos continuen esperant al Palau de la Generalitat i al departament de Justícia per rebre informació requerida.

Gordó, sobre l’actuació de la Guàrdia Civil: ‘Sense comentaris. Cel serè’

El govern espanyol ha fet avui un consell de ministres a la Llotja de Mar de Barcelona. Un acte que la Generalitat i l’independentisme consideren una provocació, el dia de l’aniversari de les eleccions imposades del 21-D. La cimera entre els presidents Quim Torra i Pedro Sánchez i entre els consellers Pere Aragonès i Elsa Artadi i les ministres espanyoles Carmen Calvo i Meritxell Batet ahir al vespre al palau de Pedralbes ha estat l’avantsala de les mobilitzacions d’avui. El matí ha començat amb talls a diverses carreteres i concentracions en diversos punts de Barcelona. Els Mossos d’Esquadra han fet algunes càrregues –a Drassanes i a la plaça Antonio López– i han detingut onze manifestants. La policia catalana també ha detingut tres persones a l’Ampolla. A la tarda, una manifestació multitudinària –80.000 persones, segons els organitzadors– ha omplert els carrers de Barcelona ‘contra el règim del 78’ i per protestar contra la presència del govern espanyol a la ciutat. La Comissió 21-D ha llegit un manifest en què ha proclamat el començament d’un cicle de mobilitzacions per a assolir la República. Les concentracions han acabat a les comissaries de les Corts, a Barcelona, a Vilafranca del Penedès i a Tortosa per demanar l’alliberament dels tretze detinguts.

Uns 80.000 manifestants omplen els carrers de Barcelona contra el govern espanyol

L’últim advocat de la defensa que ha intervingut ha estat Jordi Pina, de part d’Irene Rigau, després de les conclusions de Xavier Melero (Artur Mas) i Rafael Entrena (Joana Ortega). Pina ha fet una intervenció també sorprenent per començar: ‘Aquest és l’informe més emotiu i alhora més trist de la meva carrera. L’emoció miraré de controlar-la, però la tristesa no me la traurà ni tan sols una sentència absolutòria d’aquest tribunal.’ I ha parlat amb contundència de l’informe del fiscal: ‘És la primera vegada que el ministeri fiscal s’excusa pels seus comportaments i pels que ha tingut la fiscalia. Estic d’acord que la seva actuació el 9 de novembre va ser impecable. Però penso que ens ha de fer reflexionar que el ministeri fiscal intenti justificar en un tribunal per què no va actuar.’ I ha començat l’argumentació mirant de desmentir algunes afirmacions del fiscal: ‘Les meves primeres paraules han de ser també per fer dues pinzellades sobre coses que ha dit la fiscalia i que no són certes. És transcendent que es digui que el govern de la Generalitat va actuar de manera fosca i opaca. Especialment si es justifica aquesta afirmació en el fet de no haver donat uns papers amb el segell de la Generalitat a una senyora que va venir aquí a declarar com a testimoni acompanyada de membres de partits polítics i entitats. Aquella senyora va reconèixer que demanava papers segellats perquè els hi havia demanat una responsable del Ministeri d’Educació espanyol. És clar que no li van donar papers segellats.’ L’advocat de Rigau ha estat contundent en la definició del judici: ‘Aquest procés és un vestit a mida per als nostres clients.’ No s’ha estat de recordar que el president del Tribunal Constitucional era membre del PP, pagava quotes del partit i ho havia amagat. Pina ha exposat per què considerava que el Tribunal Constitucional no és poder judicial. ‘Això –ha dit– va ser fruit d’un debat profund entre els òrgans judicials de l’estat fa uns anys. I, si el TC no fos poder judicial, no tindria sentit parlar de desobediència perquè els seus actes i providències no podrien ser considerats sentències judicials.’ Pina ha demanat que el primer punt del debat de la sentència del tribunal sigui resoldre aquesta qüestió. Així mateix, ha desmuntat la fórmula per la qual l’estat va provocar la segona suspensió. Després de la primera suspensió, l’estat considerava que allò que s’havia decidit –canviar la consulta pel procés participatiu– era un frau i que no havia canviat res. En canvi, en lloc de presentar al TC un incident d’execució de la primera suspensió, va presentar un nou recurs perquè, si no ho feia així, corria el risc de no arribar a temps d’un nou pronunciament abans el 9-N. Però Pina ha explicat per què aquesta fórmula era incorrecta i no s’ajustava a la realitat que s’impugnava. L’advocat de Rigau ha posat damunt la taula dos arguments més a favor dels acusats: el fet de no haver rebut cap notificació explícita de la providència del TC i el fet de no haver rebut cap resposta del recurs d’aclariment que va presentar el govern. ‘Seria una indefensió del dret de defensa si es condemnés els nostres representats per allò que va passar mentre esperaven resposta’, ha dit. I ha anunciat que diria una cosa que inicialment no volia dir: ‘El govern espanyol vol la mort política dels tres acusats. Digui què digui el ministeri fiscal. Si no, no es pot entendre que es demani la condemna pel delicte de prevaricació.’ Pina havia explicat que el fiscal no ha estat capaç de traçar més de tres o quatre paraules per justificar la petició de condemna per prevaricació. ‘Per tot això, demano que la sentència del tribunal digui que l’estat espanyol no va impugnar el procés participatiu organitzat el novembre de 2014’, ha dit Jordi Pina. I ha acabat dient que està molt honorat i agraït d’haver pogut representar Irene Rigau en aquest judici i que no mereixia estar asseguda al banc dels acusats després d’haver dedicat la vida a servir la ciutadania. Ací teniu totes les cròniques del seguiment del judici: Dilluns: Amb la vènia o sense… Artur Mas planta cara al tribunal pel 9-N Primera de dimarts: Dos inspectors amb excés de zel i el fantasma de Caridad Ramos animen el judici Segona de dimarts: Agenjo dibuixa un escenari de pressions (amb un cop de mà del jutge del 9-N) Tercera de dimarts: El ‘hand-off’ del 9-N centra els durs interrogatoris del fiscal a Cañada i Escalé Quarta de dimarts: Un testimoni del judici del 9-N acusat de fer xantatge sorprèn exigint de no sortir a la televisió Primera de dimecres: El testimoni fallit proposat per Manos Limpias i el transport de les urnes, al judici al 9-N Segona de dimecres: Homs no s’amaga al judici del 9-N i exclama ‘quina llàstima!’ quan el fiscal no li fa preguntes Tercera de dimecres: El CATN passa pel judici: ‘Calia forçar molt la legalitat per portar el 9-N als tribunals’ Quarta de dimecres: Xavier Trias, Joan Rigol i Miquel Buch reforcen els arguments de la defensa de Mas, Ortega i Rigau Resum dels tres primers dies: Tram final del judici al 9-N: quins són els relats de l’acusació i la defensa? Primera de dijous: L’acusació no aconsegueix fer contradir els voluntaris del 9-N Segona de dijous: Dos agents de la Guàrdia Civil generen dubtes sobre les proves informàtiques del judici al 9-N Tercera de dijous: El fiscal manté la petició d’inhabilitació per a Mas, Ortega i Rigau Primera de divendres: Sorprenent al·legat polític del fiscal del 9-N: ‘Aquest judici també és democràcia’ Segona de divendres: ‘No ens n’amaguem; el govern volia donar veu a la voluntat popular’ Tercera de divendres: ‘El govern espanyol vol la mort política dels tres acusats’ Quarta de divendres: Artur Mas: ‘No som aquí per haver desobeït, sinó per l’èxit del 9-N’

L’advocat d’Irene Rigau: ‘El govern espanyol vol la mort política dels tres acusats’

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha fixat el judici als membres de la mesa del parlament i a l’ex-diputada de la CUP Mireia Boya els dies 23, 24 i 28 d’abril. L’última data proposada es va suspendre perquè Joan Josep Nuet va ser escollit diputat al congrés espanyol i, per tant, havia passat a ser aforat al Tribunal Suprem. El TSJC va enviar al Suprem la causa de Nuet, ara parlamentari d’ERC, i va mantenir la de Boya i la resta de membres de la mesa, és a dir, Lluís Corominas, Ramona Barrufet, Anna Simó i Lluís Guinó.

El TSJC vol començar per Sant Jordi el judici contra la mesa del parlament i Mireia Boya

Antoni Abad, com a president de l’organització empresarial Cecot, s’ha convertit en una de les principals referències de l’empresariat català. El lideratge d’Abad al capdavant d’aquesta organització s’ha caracteritzat per la desinhibició a l’hora d’encarar el debat sobiranista i per haver plantat cara a l’estil fora d’època de Foment de Treball. Això ha estat a punt de costar-li l’expulsió d’aquesta organització, però, alhora, l’ha situat com el candidat definitiu per a transformar-la en les pròximes eleccions. Abad ha sabut canalitzar el malestar de l’empresariat català pel maltractament del govern espanyol, però el seu discurs va molt més enllà. —La Cecot és una organització empresarial pro-independència? —Nosaltres no hem pres cap posició pro- independència ni antiindependència. —Però la gent la considera pro-independentista. —Des de la Cecot represento molts empresaris que pensen de maneres diferents. Ara, hem aconseguit que a la Cecot puguem parlar de tot, i d’això també. A la tardor del 2012 vam fer una enquesta i el 98% dels empresaris van dir que no podíem continuar com fins en aquell moment i vam exposar quines alternatives hi havia. La que va tenir més adeptes va ser la de creació de noves estructures d’estat, que va quedar una mica per sobre del 50%. —I com es va arribar a crear aquesta consciència? —Els països que van bé ens expliquen que la societat política i empresarial parlen contínuament, amb discreció, i es posen d’acord sobre prioritats, calendaris i a fer el seguiment. Junts prenen més bones decisions. A Espanya no es dialoga des de la transició i ara paguem aquesta anomalia. La societat política ens continua mirant a la societat empresarial per sobre de l’espatlla i això porta males dinàmiques i a un cert deteriorament de la democràcia. I afecta la competitivitat de país. Què això continuï així ens fa sentir incòmodes. —Les empreses petites són més partidàries de la independència que no les grans? —L’enquesta que comentava també ens va desfer aquella caricatura que l’empresari que té una empresa petita és el pro-independència. Doncs no, la dimensió de l’empresa no hi té cap paper diferenciador. El fet que va marcar més la resposta de les empreses va ser on tenien els mercats. Això vol dir que, com més internacionalitzada és l’empresa, menys la preocupa que el futur pugui ser amb noves estructures d’estat o no. Tots pensen que s’hi adaptaran. Tothom s’hi adaptarà. —Si el 2012 vau arribar a aquesta conclusió ara que ja som al 2017, com ho veieu? —Veus que continua fallant el diàleg. Saps que el problema de l’economia espanyola és la falta de qualitat de la democràcia. I d’això, ens en ressentim molt els empresaris. Un cas molt clar és el corredor mediterrani. Avui els empresaris d’Almeria, Múrcia o València –que últimament estan tan actius– ens plantegem si demanem responsabilitats als governs, que no han volgut prendre mai unes decisions que tindrien unes conseqüències tan positives en termes d’activitat econòmica i que repercutirien en un benestar col·lectiu. —La història del corredor és molt frustrant? —Quan falla el diàleg d’una manera tan clamorosa, quan falla el sentit comú, hem de començar a exigir, perquè els recursos són nostres. No podem aguantar aquest punt d’irracionalitat i falta de diàleg. Als empresaris ens interessa un país que tingui la persona al centre. No hi ha res millor que tenir persones cultes, persones formades, amb criteri propi. Per a nosaltres és un dels tres punts principals: la formació de les persones, els seus valors i les seves actituds. Això és el que fa diferents els països i volem que sigui primera prioritat. I ens atrevim a dir més: el nivell de baixa comprensió lectura, d’abandonament escolar o de fracàs escolar en aquest país no és per atzar. —Què us va semblar la visita d’en Rajoy? —Ens va semblar que sens dubte hi havíem d’anar a escoltar-lo i sobre el que va explicar em sembla que no la va encertar gaire. Som a la primavera del 2017 i després d’anys d’incompliments de promeses, de calendaris, de…. ens ve a fer un discurs una mica de to imperial: ‘Espera’t que vinc i us ho explico.’ I tornen a aparèixer aquestes maneres de fer que com a empresaris hem acumulat durant tants anys en la llista del pol negatiu. Si vol que això tingui cap recorregut, llavors ha de convidar-nos a seure a la taula. Seguem el govern, el govern d’aquí i els empresaris i ens posem d’acord com prioritzem, com en fem el seguiment i a partir d’aquí tornem a prendre decisions. Si hagués parlat amb ell li hauria dit: això només se t’aguantarà si canvies la manera de gestionar i de fer política. I això ens podria engranar a tots. Però és difícil de pensar que canviarà res. Els empresaris de Cecot sabem que aquesta posició nostra de posar-nos a la taula i parlar és moderna. És el que fan els altres països i és molt fàcil de fer. La voluntat de voler. En canvi, a ells, sembla que els faci por de negociar i parlar. Els empresaris hi som per a seure a la taula i per a anar a peu d’obra. —Però ni a la taula ni a peu d’obra. —Falla la raonabilitat i el sentit comú. —En aquests cinc anys tot ha empitjorat? —En política ha empitjorat. Els empresaris, amb molt d’encert, ens hem refugiat en les nostres empreses i ens hem dedicat a fer empresa, malgrat no tenir les coses que ens podien fer avançar molt. —I si el sí guanya el referèndum? —Que guanyés el referèndum voldria dir que hem estat capaços de plantejar una pregunta. Anar-la a votar ens semblaria a tots imprescindible. Si fem la pregunta haurem guanyat tots. Després ja veurem qui guanya. Per raonabilitat, pensis el que pensis, arriba un punt que allò que compta és quin nivell de democràcia tenim. —Durant la campanya del 9-N, el govern espanyol va intentar espantar amb l’economia? —Aquí hi ha molt soroll promogut per pocs. Aquí ningú no trencarà res. Ni lligams familiars, ni relacions empresarials, perquè tot això funciona amb el cap i no pas amb els budells. Amb la radicalitat de budells no es va enlloc. La solució avui majoritàriament és la de fem la pregunta i posem arguments. El discurs de l’odi o de la por té pèssimes conseqüències. Hem de fomentar bones actituds. —En una república catalana tot seria diferent? —Sí, i tant! S’hauria d’entendre que les persones físiques i jurídiques contribuïm i, per tant, junts prenem més bones decisions. El que no sigui això és extemporani, és caduc. És molt diferent tributar que contribuir. Pensa que hi ha empresaris espanyols que em diuen que si marxem per fer-ho bé, és a dir, per canviar aquesta manera de funcionar, vindran a Catalunya. —La pipa de la pau que vau fumar amb Foment fa poc, després de setmanes de tensió, quins ingredients tenia? Gairebé us expulsen… —Jo continuo no fumant i, per tant, puc dir que no em vaig fumar res per signar un acord que tranquil·litza i que permet de poder treballar amb normalitat. En cap moment no vam deixar de treballar conjuntament. Foment és la unió lliure de moltes associacions de base que ens sembla que necessitem una representació a la cúpula. El paper principal de Foment és ser punt de trobada i fer aquestes funcions de cúpula amb capacitat d’influència per a poder traslladar les nostres inquietuds. —No és la imatge que es té d’aquesta institució. —Es pot fer Foment de dalt a baix, però, fundacionalment, i ho diu l’article 1, la manera de treballar i d’estructurar-se en governança és de baix cap amunt; per tant, és de confederació. —I ara com són les relacions? —Cecot no ha deixat de ser mai lleial a Foment perquè en forma part lliurement. Nosaltres som Foment. El 2016, malgrat el que va passar, no hem deixat de fer aportacions i algunes de molt importants. En seria un exemple el document per a crear un nou model de formació professional, on el centre sigui la persona i l’empresa. Foment ha fet seu aquest model, que també ha acabat essent en bona mesura el del llibre blanc de la CEOE. Aquest recorregut és la manera com s’han de produir les relacions. —Però el fet que va irritar Foment va ser el sopar de la Nit de l’Empresari que Cecot va organitzar a Barcelona? —Val més que no en parlem més, d’això. A tots ens sembla poc edificant i gens sòlid i inexplicable que se’ns pogués expulsar perquè s’havia fet un sopar. —Voleu dir que el tornareu a organitzar? —El fet de venir a Barcelona no ha estat mai per a molestar Foment, sinó per les ganes que la Nit de l’Empresari tingui més projecció. En el discurs d’aquella nit projectem les nostres propostes i ambicions i és evident que Barcelona és un bon lloc per a fer-ho. No som els únics membres que fem una cosa així. Però això, feliçment, s’ha superat i podem dir que ens trobem en una altra fase. —I us presentareu a les eleccions per a presidir Foment? —Ara no toca parlar d’això, però que quedi clar que no volem suplantar Foment, volem transformar-lo. I això vol dir que sigui més influent i proper als neguits de l’empresariat català. —Doncs canviem de qüestió. Un dels temes que més us preocupa és la formació. Per què? —Entre les empreses del Vallès tenim unes sessions d’intercanvi i, quan les fem, sempre queda clar que la formació és la preocupació cabdal. Que en aquests moments no engrani l’oferta i demanda ens sembla un problema molt greu. Parlo de formació, però també d’actituds i valors. Hi ha feines molt bàsiques que a vegades no queden cobertes perquè la qüestió de l’actitud encara és més transcendent. Què hem de fer amb tanta gent que té uns perfils molt complicats per a trobar feina? Estem preocupats per una cosa: qui fa el discurs ‘Espavila’t o serà complicat’? Els primers que ho haurien d’explicar són els pares o les mares. —I no ho fan? —Vull dir que els hem d’explicar que s’espavilin. Des de fa moltes dècades hi ha un paternalisme que pot ser interessant però que no funciona quan comença en certa manera a anul·lar la persona amb un ‘no pateixis, no tinguis criteri, algú ja proveirà per a tu’. Fa la sensació que busquem persones molt influïbles, que siguin més clientelars. Per una banda, tenim unes generacions que són les més formades que mai no havíem tingut, amb una empenta i ganes d’assumir els riscos, que s’han format a fora i que lideraran amb una manera de pensar molt diferent, però al costat hi veig un gran gruix que no està preparat i que ens dóna aquestes taxes de fracàs i abandonament escolar que ens posen a la cua d’Europa. I aquí no tota la responsabilitat és del govern. —De qui és, doncs? —També ho és del sector educatiu i dels pares i mares. Juntament amb el govern, tots són actors molt importants. Això que no tinguem clar que la vida és esforçar-se i que part del teu futur te’l jugues quan ets petit estudiant no és bo. Al final, de vegades tens la sensació que alguns abusen de la ignorància de les persones. Hi ha res més greu que, en comptes de fer créixer les persones amb autonomia pròpia i capacitació, es faci tot el contrari? No som en un cercle virtuós on s’expliquen les coses tal com són. Hem de ser conscients que, de segons quins perfils de capacitació, no hi ha prou joves formats. Durant aquests anys tan durs, això de tirar endavant el futur sense formació o formació permanent era un miratge. En aquest país havia estat compatible guanyar molts diners i no tenir formació. Això ara no s’aguanta. Hem de posar-hi responsabilitat i decidir quin país volem. —Però la crisi ha deixat gent molt qualificada fora de joc. —Jo crec que pocs. —Sobretot s’ha cremat una generació que és la que ja viu pitjor que els seus pares. —Mireu, aquest cap de setmana una empresa catalana dedicada a la tecnologia vol ampliar la plantilla amb 100 persones i no les troba. Potser hem de fer esforços perquè oferta i demanda s’ajustin més. En aquests moments hi ha disfuncions, i si no treballes d’allò que has estudiat però treballes ja és un pas. —A vegades sembla que la gent hagi de donar les gràcies per tenir una feina. —Les gràcies, si de cas, te les has de donar a tu perquè defenses el teu futur. Serà un futur en què l’aptitud sumarà i l’actitud multiplicarà. —Però els empresaris també tenen responsabilitat en la precarització laboral, que és un fet en determinats sectors. —Des de l’òptica del Vallès, on la indústria són les essències, us dic que indústria i precarietat laboral no han lligat mai. Durant aquests anys tan complicats per a molts empresaris el desafiament ha estat mantenir l’equip i retenir talent. Encara que l’empresa es fes petita, s’han volgut mantenir les persones més qualificades i més sacrificades al projecte. Els projectes han de ser compartits. Sempre ha estat la prioritat, a la indústria. És cert que en algunes feines concretes hi ha una precarització que no s’entén. —En els serveis? —En segons quins serveis, sens dubte. Amb la precarització no es pot construir res de bo. També us dic una altra cosa: tampoc no ens trobaran defensant l’economia no declarada. Un altre gran problema de l’economia espanyola és el gran nivell d’economia no declarada que hi ha. I això ho denunciem moltíssim. No ho defensarem mai. I si tornem a la precarització també a vegades s’ha de dir que no i animem a dir que no. —Hi ha molta gent que no es pot permetre de dir que no encara que les condicions no siguin dignes. —Segurament, però s’hauria de poder dir que no. No es pot abusar de les persones. A l’hora d’oferir una feina hi ha d’haver dignitat, sensatesa i bona intenció. Els que pensem en la persona en primer lloc creiem que segons quines situacions no han de poder passar, però per una altra banda també hi ha aspectes com l’antiguitat, la seguretat, que han de canviar… Hem de posar més risc en les nostres vides. No tantes seguretats i una mica més de compromís amb el projecte comú. Tampoc no volem el talent sense principis. —Ara no hi ha tantes empreses familiars com abans? —Crec que no. Reempresa, que és un programa de compra-venda d’empreses familiars que hem organitzat en l’àmbit de tot Catalunya, van tancar el 2016 amb més de 400 operacions, més d’una per dia natural. La corba de creixement és molt espectacular. Això vol dir que hi ha moltes persones que veuen en Reempresa l’oportunitat de continuar creixent i d’agafar risc. I si mirem les dades generals del programa resulta que en aquests moments tenim més reemprenedors que no pas cedents. —Moltes petites empreses també se senten aclaparades per l’administració i no únicament per l’espanyola, sinó també per la catalana —Sí, van carregant d’obligacions només els qui estem censats. Hem de veure com ho corregim, això. La competitivitat d’un país no és només el resultat del que aporten els autònoms, les empreses petites i les grans. També hi hem de sumar el que fa o deixa de fer el sector públic. Si les administracions són àgils o no, si tenim una legislació no rebuscada i que no canvia cada cinc minuts, si s’incorpora el principi d’eficiència i si es premia la bona gestió pública. —Ho farem bé? —Per què ho hem de fer malament? —A vegades sembla que ens mirem molt el melic. —Hi ha el risc de fer-ho malament però ho hem de fer bé. Tenim bons referents per a saber cap a on hem d’anar. Si la ideologia mana sobre la raonabilitat de les decisions, llavors començarem a construir coses febles. Us reitero que els protagonistes som les persones i hem de tenir clar que el desafiament que se’ns presenta és un al·licient, un estímul. I això no conjuga gens bé amb paternalisme, ni amb no esforçar-se, ni amb ser positiu. Tots tenim obligació d’aportar alguna cosa. Si això ho entenem anirem bé. I si no som agosarats pot ser que els empresaris avancem per l’esquerra. Molts no s’ho imaginen, però aquests són els vectors de modernitat. —Què voleu dir? —Quan el discurs polític és de ‘espera’t que ja et solucionarem les coses’, a nosaltres no ens hi trobaran. Per solucionar les coses s’han de tenir recursos i això vol dir primer competitivitat i després cohesió social. Sense competitivitat per a generar no podrem atendre les necessitats. —Potser la cosa més lògica és que vagin paral·lels. —Es clar que hi aniran, però si no ho fem així donem una imatge d’un estat màgic. —De quin? Del nou o vell? —Del que sigui, però no pot ser un estat màgic. Si tot ho deleguem, l’estat de benestar farà fallida. A més, nosaltres volem parlar de societat de benestar i no d’estat del benestar. No caiguem en la temptació de tornar a reverenciar a l’estat. Diem societat perquè ens sentim orgullosos del que hi aportem. Les aportacions les fem nosaltres i si s’endeuten també ens ho carreguen a la nostra esquena. Diguem-ho, les coses que són d’aquesta manera. El pacte ha de ser de la societat amb ella mateixa i que ho assumim.

Antoni Abad: ‘Hi ha empresaris espanyols que em diuen que si marxem per fer-ho bé vindran a Catalunya’

L’expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps, que va estar declarant des de dijous i part de la matinada d’aquest divendres davant la jutgessa del Jutjat d’Instrucció número 17 de València per la causa relacionada amb la construcció del circuit urbà de Fórmula 1, va perdre els nervis quan la jutgessa per si havia malversat. ‘Ja està bé! Com s’atreveix a preguntar-me això?, va respondre aïradament. Aquest incident es va produir després de la declaració de Ricardo Costa, ex-secretari general del PP, en el qual va implicar encara més a l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps. Costa va explicar que l’empresari José Mayor Oreja, germà de l’ex-ministre d’Aznar, li va pagar 150.000 euros en negre per a ‘la campanya de Mariano ‘. Mayor Oreja, era representant de la constructora FCC, que va rebre l’adjudicació d’una de les obres del circuit de Fórmula 1. El jutjat investiga si aquest pagament, fet en bitllets de 500 euros, era una comissió per aconseguir l’obra.

Camps increpa la jutgessa per haver-li preguntat si va malversar

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha enviat una carta a la defensa de Joaquim Forn per traslladar la seva voluntat que pugui assistir al ple del cartipàs de dimarts vinent. Colau argumenta que es tracta de ‘l’exercici d’una funció que forma part del nucli essencial de l’estatut jurídic que li correspon com a membre de la Corporació Municipal’. A més, des d’una perspectiva més general, mostra la seva ‘plena disposició’ a fer les gestions que es considerin convenients i adequades perquè Forn pugui exercir com a regidor. El ple de la setmana vinent servirà per posar en marxa organitzativament el mandat, delimitant el sistema institucional, orgànic i relacional del nou consistori. La fiscalia s’oposa a la sortida de Forn en veure risc de reiteració delictiva per ostentar de nou un càrrec públic ‘Com a alcaldessa tinc l’obligació i la voluntat ferma de realitzar quantes actuacions siguin necessàries per garantir el ple exercici dels drets de tots els membres de la corporació, i de Forn en particular’, indica Colau en la missiva dirigida a Francesc Homs, coordinador de les defenses dels presos del PDECat, on remarca que d’aquesta forma vol donar resposta a ‘l’inequívoc compromís de defensa dels principis democràtics i dels principis polítics del conjunt dels ciutadans’.

Colau es posa a disposició de Forn per ajudar-lo a assistir al ple del cartipàs

Alts càrrecs dels Estats Units han anunciat aquest dilluns el trasllat de 15 reus reclosos a la presó militar de Badia de Guantánamo a Unió dels Emirats Àrabs, la transferència més gran de presos que ha portat a terme el president Barack Obama durant el seu mandat. La transferència –de 12 iemenites i tres afganesos– redueix el total de presos encara detinguts a la presó ubicada en sòl cubà a 61. Molts d’ells han estat empresonats sense càrrecs en contra seu o sense celebrar-se un judici durant més d’una dècada, provocant condemnes a escala internacional. Obama, que esperava tancar la presó durant el seu primer any en el càrrec, va desenvolupar el seu pla per al tancament de les instal·lacions en febrer; tot i això, s’enfronta amb una fèrria oposició per part de diputats republicans, així com per altres demòcrates contraris a aquesta decisió. Si bé Obama preveu que amb el tancament de la presó de Guantánamo diverses desenes de presos siguin traslladats a presons de màxima seguretat als Estats Units, la llei nacional prohibeix transferències de reus en el territori continental. Tot i això, Obama no ha descartat poder portar a terme aquestes mesures a través d’acció executiva. ‘Crec que estem en un punt extremadament perillós, ja que hi ha una significativa possibilitat que es mantingui oberta com a presó a l’exterior per mantenir la gent detinguda gairebé fins a la seva mort’, ha criticat Naureen Shah, directora de Seguretat i Drets Humans d’Amnistia Internacional per als Estats Units. Alhora, Shah ha assenyalat que mantenir oberta la presó de Guantánamo dóna pretextos als Governs estrangers a ignorar els drets humans internacionals. ‘Debilita la posició de Washington en el seu argument contra la tortura i la detenció indefinida’, ha lamentat.

Washington anuncia el trasllat de 15 presos de Guantánamo als Emirats Àrabs

Alt, arracada de plata i micròfon de l”APM’. Joel Díaz s’ha convertit en el maldecap de la classe política catalana. El vice-president Aragonès i el conseller Buch ja han fugit de les seves preguntes, tot corrent i dissimulant per les escales del parlament. Tanmateix, abans d’aparèixer a TV3 i Catalunya Ràdio, Díaz havia bregat en mil i una feines mal pagades i en espais sense aura mediàtica com ‘La sotana‘ i ‘El soterrani’. Els qui es belluguen per les xarxes socials el coneixen també com a Joel Cockburn. Twitter, després de Lionel Messi, és el seu gran amor, tot i que avui li ha tancat el compte per tercera vegada. Ens trobem amb ell en un pub irlandès i parlem sobre la seva vida, el món de l’humor i la política. Abans de començar adverteix que no pensa pagar la cervesa. ‘Ho passaràs fatal amb la transcripció’, afegeix. —Per què feu una entrevista a quarts de vuit del vespre abans de tres dies festius? —Perquè no tinc família. Tampoc no és tan greu. De fet, tinc pare, mare i un germà. Però sóc solter i visc sol en un pis de protecció social a la Zona Franca. —Al mig de la Zona Franca? —En una zona limítrofa. M’agrada dir Zona Franca per aquesta cosa del working-class. El nom del barri és Marina del Port. No em puc queixar. —Però d’on sou? —Jo vaig néixer a Santa Coloma de Gramenet, però de ben petit els meus pares, que són gent treballadora, van fer un esforç molt gran perquè pogués agafar l’ascensor social. Ens vam traslladar a l’Eixample, prop de la Monumental, i es van hipotecar i em van portar a una escola de pagament. —Quina escola? —L’escola de Santa Anna. Una escola cara, catalanista, convergent i força elitista. Us explico la meva vida? —Endavant. —No sabeu on us fiqueu. —Sóc fora del meu horari laboral. —Jo era un nen amb allò del TDAH, però anava fent. Tot es va espatllar quan vaig deixar l’escola i vaig anar a fer COU en un altre centre encara més elitista. Allà ja em vaig perdre perquè fumava molts porros. —Sí? —Fumava força porros. De fet, vaig deixar el COU. A divuit anys, vaig començar a treballar i vaig anar enllaçant feines poc qualificades per ETT. Mosso de magatzem, peó en una cadena de muntatge, reassortidor de supermercat, aquesta mena de merdes. Fins que un dia em vaig adonar que m’havia de buscar la vida més bé. Els pares també collaven perquè em passava la seva inversió pel forro dels collons. I al final vaig aprovar COU en una acadèmia i la selectivitat. —I quina carrera vau triar? —No sabia què fer i em vaig decidir per ciències polítiques. —Buf… —Jo continuava fumant molts porros. —Polítiques és una carrera de porros, no ens enganyem. —A la Pompeu, almenys en aquell moment, no. L’ambient era gairebé d’escola catòlica i els estudiants eren molt disciplinats. I jo, en canvi, tenia una idea de la universitat molt de pel·lícula americana. Vaig durar-hi només dos mesos. —I? —Durant un any i escaig vaig treballar al McDonald’s del Portal de l’Àngel. Allà… Allà facturàvem molt . Però a mi em van fotre a les planxes, no vaig tocar mai la caixa. Feia hamburgueses. I quan vaig fer vint anys vaig tornar a fer un cop de cap. —Què vau decidir d’estudiar? —Sociologia, a la tarda, a la UB. Al matí treballava en altres merdes. —Vivíeu amb els pares? —A vint-i-dos anys vaig decidir d’anar-me’n de casa els pares per poder fumar porros amb més intimitat. —I la carrera? —Vaig tardar vuit anys a acabar-la. —Un doble cicle olímpic. —M’ho vaig prendre amb calma. M’anava guanyant la vida, com una merda, tot sigui dit, però me l’anava guanyant. No tenia pressa. I quan vaig acabar sociologia em vaig adonar que no servia de res. Vaig acabar la carrera i no recordava res del que havia estudiat. —Teníeu trenta anys. Què vau fer? —Continuar estudiant . Em vaig apuntar a estudiar una cosa més còmoda: comunicació audiovisual, a la UOC. Des de casa. Com es pot comprovar, no m’havia proposat mai ser humorista. Ni tan sols m’hi considero. —Llavors què us considereu? —Sabeu què passa? Jo no he tingut mai una ambició o aspiració clara. M’he deixat portar. —I quan vau tocar l’humor per primera vegada? —La primera experiència radiofònica va ser amb en Magí Garcia, àlies Modgi. El vaig conèixer fent sociologia i ens vam emmerdar a fer un programa que es deia ‘No som moderns’ a BocaRàdio, una ràdio petita que és sobre el túnel de la Rovira. —Què hi fèieu? —Ens dedicàvem a fer personatges i humor. Vam fer una temporada sencera i crec que, literalment, no ens escoltava ningú. Ho vam fer amb un amic meu que es diu Roger, un altre referent vital claríssim, que ens va fer el favor de fer-nos de tècnic sense tenir-ne ni puta idea. La majoria de vegades no sortíem ni en antena. En fi, vam fer un programa tan underground, que no l’ha escoltat mai ningú.. —I quan us vau convertir en un oficinista antisistema? —Després de fer comunicació audiovisual, vaig aconseguir la meva primera feina qualificada: vaig entrar al departament de comunicació i màrqueting de Concatel, una consultora tecnològica. No em vaig ni preguntar si la feina m’agradava. Feia vuit hores, tenia cadira i nòmina mensual. Però fer feines de merda té una cosa bona. —Quina? —Desenvolupes una gran habilitat per a evadir-te. No hi ha realització professional ni personal, en un McDonald’s. No hi ha res de vocacional. Tu ets allà per intentar patir el mínim. Jo tenia aquesta habilitat molt desenvolupada i a l’oficina vaig anar trobant els espais i moments per a gratar-me els collons. És el mínim que es pot fer quan t’exploten. —No vau tenir problemes amb els companys? —Si ho fas bé, la gent ni se n’adona. Has d’intentar mimetitzar-te amb l’ambient fins al punt que et converteixes en l’oficina. La gent ja no et veu. Ets un ficus. Mentre no molestis, pots fer el que vulguis. Jo dedicava tot aquest temps al Twitter perquè tinc una necessitat vital de ser escoltat. —Podem dir que teniu un ego molt gran? —Jo no en diria ego, ben bé… —Com, doncs? —Sí, és ego . És ego. Encara que aquesta paraula sona fatal. Però a Twitter he trobat el lloc ideal per a vendre la meva merda. A mi m’agrada fer demagògia i pontificar. Si ets una persona que no sap res, com és el meu cas, però en canvi tens la capacitat de ser concís i fer broma, Twitter és una gran eina. Per a mi l’humor és un mitjà per a fer-me escoltar, és a dir, tenir micro, com ara mateix, però també ho va ser per a integrar-me socialment a l’escola, per exemple. Ara faig una mica un paper d’enfant terrible, sóc el Salvador Sostres d’esquerres. —Twitter us ha canviat la vida? —Absolutament. Gràcies a Twitter he conegut gent com en Manel Vidal, l’Andreu Ginola i tots els de ‘La sotana’. Aquesta gent, fent un programa sense cap mena de pretensió, m’ha canviat la vida. Si no fos per ells, encara seria a l’oficina fent tweets mentre cago. —Us han tancat el compte dues vegades. Us considereu un represaliat? —No sé si és ben bé censura. Twitter és una empresa privada i tu en fas ús de manera gratuïta. Ells tenen la seva política i si t’agrada bé i si no, també. Crec que la censura, si en diem així, és més una cosa quantitativa que no pas qualitativa. No crec que Twitter tingui un exèrcit de penya revisant els piulets en català. Per tant, si uns quants trols es posen d’acord per denunciar-te i voreges les normes amb comentaris estridents, pots llepar. —Un exemple? —La primera vegada que em van tancar el compte va ser per haver dit a un paio, un feixista, un fill de puta feixista: ‘Lliga’t una enclusa a la cama i llença’t al mar’. —Un paio qualsevol? —Era un retweet d’aquests que t’apareixen al mur de cop i volta. El llegeixes i et bull la sang. Aquell paio, que era un feixista acabat, ho reitero, em va denunciar per incitació al suïcidi, que és una de les vulneracions més greus de les normes de Twitter. —Té res de bo perdre el compte? —L’única cosa bona és que no en queda cap rastre. Ho comentava l’altre dia a en Manel Vidal, que fa poc li han tancat el seu compte. Jo m’he cagat molt fort en els mitjans i he dit barbaritats francament denunciables, però no hi ha hemeroteca . Pensa que ara vaig a Catalunya Ràdio i saludo gent que sé que he insultat. —No us considereu humorista, però quins referents humorístics teniu? —Els meus amics de tota la vida. —M’aixequeu la camisa? —No. Ho dic molt seriosament. Ens vam passar la joventut tancats en pisos fumant porros i, si n’has fumat, saps que deixes de fer coses dinàmiques, però et passes les tardes parlant i rient. I vam desenvolupar unes bromes internes molt bones i una gran habilitat per ensarronar el personal. Els meus referents són els meus amics. En concret en Guim Fortuny, que és la persona més enginyosa que conec. —I cap referència més popular o de masses? —Doncs Dave Chapelle, Louis CK, Carlo Padial, Roger Pelàez… la majoria els conec gràcies a en Magí. —Cap dona? —La Maria Rovira i la Charlie Pee. Però a mi de petit em feia molta gràcia la Lina Morgan. —Això és una confessió. —La meva família és de Galícia i ho veia allà. Recordo nits, de fet recordo mesos d’agost eterns, en una aldea preciosa i perduda al nord de Lugo i allà vèiem ‘Noche de Fiesta’ i aquestes merdes de TVE. A mi els humoristes que hi apareixien em feien gràcia. M’agradava la Lina Morgan, però també l’Arévalo i aquesta gent. Era petit i no ho jutjava. —Puc preguntar pels avis? —Eren pagesos autàrquics, autosuficients. Tenien el seu cavall, ovelles, porcs, conills, gallines i un hort… —Els envegeu? —Ni de puta conya. Vés-hi tu allà. Aquella gent són la cosa més rude que et puguis imaginar. Són indestructibles. —Després d’aquest parèntesi familiar tornem a l’humor. Teniu límit? —Amb els meus amics em permeto el luxe de fer bromes de totes les minories possibles, però davant el micròfon, si tens una certa posició, crec que és necessari i edificant fer humor de baix cap amunt. No sempre ho aconsegueixo, però sí que crec que hauria d’aprofitar l’altaveu per fer humor amb un cert sentit de justícia social. —Us en poso un exemple, els presos polítics. —Tinc un dilema moral. En Junqueras, per exemple, com a polític que continua essent, crec que mereix molt d’escarni, però a mi, sincerament, em costa perquè és a la puta presó. No és que em faci por que em fotin fora de l’APM, sinó que el paio és entre barrots, i encara que el consideri políticament un estafador, la mala llet se m’atenua. El que em rebenta és que els partits trafiquin amb el dolor i la pena. —I els exiliats? —Amb els exiliats sí que m’hi atreveixo més. Puigdemont mateix. Un dia et declara la DUI, l’endemà es menja uns xuixos a Girona i després es fot dins d’un maleter i desapareix. Crec que és un exemple de la talla en general de la nostra classe política, que és lamentable. Et mires les llistes i totes van farcides de freaks. Sembla que s’hagin comprat una smart box d’aquestes d’experiències. ‘Viu una experiència política inoblidable!’ Alguns diuen que els bons són a la presó i l’exili, però a mi em sembla que els mitifiquem perquè són uns represaliats. Puc dir una cosa? —Digueu. —Tinc un odi visceral a l’estat espanyol, però sóc molt conscient que si mai som independents traslladaré de manera automàtica tot aquest odi cap a l’estat català perquè estic convençut que farem un país de merda. Vaja, com el que som ara. —Fer humor de baix cap amunt és necessari, però també pot portar problemes, tal com us ha passat a ‘La sotana’. —Sí, ens han cardat fora de la SER i de Betevé. En el primer cas vam fer un rap bastant ofensiu sobre Santi Nolla, director del Mundo Deportivo i un personatge absolutament deplorable. Segons que ens han dit, ell mateix va trucar a un conseller delegat del Grupo Prisa per demanar explicacions. Evidentment, el pobre home no tenia ni puta idea de què era ‘La sotana’ . Però vam acabar al carrer. En el cas de Betevé tot comença per una nadala sobre Josep Maria Bartomeu. Vam rebre un burofax amb una amenaça de querella i a la mínima la cadena ens va aviar. —Què en penseu de Bartomeu? —Josep Lluís Núñez feia servir els Boixos Nois com una mena de policia extraoficial. Els temps han canviat, però Bartomeu fa servir els serveis jurídics del club com una versió de guant blanc dels Boixos Nois. L’objectiu, al cap i a la fi, és fer callar les veus crítiques. Això li ha passat, per exemple, a en Marc Duch de Manifest Blaugrana. El club l’ha denunciat per haver destapat amb TV3 els tripijocs del seient lliure. La demanda només la hi han posada a ell. Ni a TV3, ni a en Xavi Torras, només a ell. És fastigós. Puta Barça i puta Catalunya. —La gent us coneix per ‘La sotana’ i ‘APM’, però la vostra primera feina en el món de l’humor és a El Jueves, no? —En Magí em va treure de la merda de feina on era. Ell va fitxar per l”Està passant’ de TV3 i jo, que havia fet alguna col·laboració amb El Jueves, vaig ocupar la seva plaça com a coordinador del contingut de la pàgina web. Tenia la sort que ja coneixia d’abans el director, en Guille Martínez, i el sots-director, en Joan Ferrús. Em dedicava bàsicament a fer acudits, notícies falses i programava piulades. Considero que a El Jueves hi ha moltíssim talent i no té l’atenció i reconeixement que es mereix. Les noves generacions no van al quiosc i suposo que costa molt de competir en un món d’humor digital governat pels mems, els GIFS i els vídeos fets amb la cigala. —I d’aquí ja passeu a l”APM’. —En Guillem Sans, director de l’APM, em va venir a buscar i em va oferir de fer el programa de ràdio i un reportatge setmanal a la tele. Vaig acceptar de seguida, perquè de totes les ofertes que havia rebut, era l’únic que em garantia un sou fix a final de mes. La resta de propostes eren coses etèries que implicaven fer-me autònom i assumir massa risc per al meu gust. Crec que la direcció de l”APM’ ha estat molt valenta apostant per mi. —Per què? —No sóc una cara coneguda i tinc un to al qual probablement l’espectador de TV3 no està acostumat. A més, parlo malament el català. Dic molts renecs, i ‘pues’ i ‘bueno’ i ‘vale’. No n’estic gens orgullós, d’això. Però si penso massa com dir les coses, se me’n va del cap allò que volia dir. És allò dels porros, suposo. Jo estic molt agraït, perquè em deixen fer el que em rota. En cert sentit, i no me’n considero un exemple, crec que a la Corpo té la voluntat d’anar-se acostant a públics que no siguin ionquis del procés. Suposo que és una manera de garantir-se audiències quan s’acabi aquesta tabarra. —Us van demanar res en concret abans d’enregistrar el primer ‘Díaz de fúria’? —Em van dir que volien fer una cosa semblant a ‘Caiga quien caiga’, és a dir anar a emprenyar el poder, entre cometes, perquè al final Catalunya és un país petit i el poder és el que és. La Generalitat mateixa és una puta gestoria. I això entronca amb una cosa que em passa últimament. —Quina? —La gent em remarca la valentia que tinc de plantar el micro a la cara dels polítics. La gràcia és que si jo veig en Quim Torra, amb tots els respectes perquè és president de la Generalitat, però jo només veig en Quim Torra. Res més. Com he dit abans, la classe política catalana em sembla mediocre i molt fàcil de tocar la pera. En canvi, en una altra època, amb Pujol, González, Fraga, gent així més intel·ligent i segurament molt més filla de puta, potser m’hauria acollonit. La generació actual de polítics no em mereix més respecte que qualsevol persona que pixa i caga. —A qui preferiu entrevistar: Josep Bou o Gabriel Rufián? —Bou, sense cap mena de dubte. Ell és un outsider i tant li carda tot, moltes vegades no segueix ni el discurs del seu partit. A mi em sembla que és un feixista, però li valoro que no tingui por de la càmera. En Rufián, en canvi, me l’imaginava un paio espavilat i desimbolt, però crec que s’ha oblidat molt de pressa d’on ve. El van contractar per fer d’agitador i ara ens vol fer creure que és un home d’estat. —Us fa por que amb el temps acabeu traint l’humor que us ha acabat portant fins aquí? —Jo tinc molt clar que m’han contractat pel que he fet a ‘La sotana’ o ‘El soterrani’, és a dir, crec que seria molt estúpid per part meva intentar canviar, perquè bàsicament només sé fer això. —Per tant, no us fa por que acabeu encarnant el paper de… —En Jordi Évole? —Anava a dir Sergi Mas… —El paper de Sergi Mas segur que no. —Per què? —Primer de tot perquè no tinc la malaltia de ser de l’Espanyol. A més, tampoc no crec que en Sergi Mas, quan feia humor, que ja ni me’n recordo, fes res de gaire nivell. Caca, cul, pet i pis. Jo crec, o vull creure, que no em dedico a això. Sincerament no tinc por de trair-me. Sobretot perquè no tinc por de tornar a treballar de coses normals. —Què li passa a Évole? —Que es va fent gran, suposo. —Parlant de vides normals, què me’n dieu del comte de Godó? —El comte de Godó me’l vaig trobar al lliurament dels Premis Planeta. Em va semblar un ancià adorable, però segur que no ho és. Una cosa que m’agradaria fer més és saber quina cara fa la gent del sector empresarial. Al final, són tant o més influents que els polítics en la teva vida quotidiana i viuen amb la comoditat que els focus no els miren mai. Allà als premis, el conde l’acompanyaven el majordom, Màrius Carol, i una tercera persona. —Els dos primers van fer una bona bomba de fum. —Sí, el conde i el majordom se’m van escapar però el tercer es va quedar garratibat com un senglar il·luminat pels fars d’un cotxe. I li vaig demanar, vostè qui collons és. ‘Sóc el director de la cadena SER’, em va dir. S’ha de saber quina cara fa tota aquesta gent. A més a més, crec que els entra en el sou o els dividends, que els molestem públicament, encara que no siguin polítics. —Qui us agradaria entrevistar? —El president de Telefònica, el president de Casa Tarradellas… peixos grossos, no? Jo què collons sé. L’equip de ‘Díaz de fúria’ el formen un càmera, una productora, un ajudant de producció i una realitzadora. Jo sóc un ignorant profund i sempre m’han d’ajudar a identificar la gent. Puc fer una reflexió? —Ja no ve d’aquí. —Crec que és un exercici interessant renunciar a la meva credibilitat i que se’m prengui seriosament, si en canvi puc dir a segons quina gent segons quines coses que no els demanaran mai a ‘El matí de Catalunya Ràdio’ o ‘El món a RAC-1’. Sincerament a mi m’és igual si la gent em pren per un sonat o un bufó. —A qui tindríeu por de posar-li el micro. —A en Messi. —Però si obre la boca és possible que s’esfondri el mite. —No, no. És una persona que m’ha fet molt feliç, que és una cosa que no pot dir cap dels polítics del procés. Si hagués d’emprenyar en Messi, tindria seriosos problemes morals. Déu no s’ha de molestar. Hi tinc una relació afectiva personal. —No és recíproca… —És unidireccional, sí. De fet, és una cosa que em sap greu: que en Messi no sàpiga fins a quin punt l’estimo. Segurament no tindré mai l’oportunitat de dir-li-ho. A vegades, quan arribo tard a casa i no tinc son… —Ai, mare… —Res, que poso Barça TV a veure si fan gols seus. En Messi m’ha fet molta companyia en nits d’aquelles de menjar sostre. —Com us sentiu dins del format radiofònic de l”APM’? —M’he trobat dos bons jans, de qui aprenc molt. En Xavi Cazorla, que ja era l’editor de l”APM’, i l’Ernest Codina, que abans presentava el ‘Fricandó matiner’. Jo m’ho passo molt bé perquè em deixen fer qualsevol marcianada que se m’acudeix. Com que no sé imitar tinc carta blanca per a fer personatges i veuetes. —Què us han semblat les dades de l’EGM? —Hem fet 45.000 oients. Crec que és poc, però tampoc no sé dir quin seria el resultat ideal. Ara, per contextualitzar les xifres, en Cuní ha fet menys audiència acumulant tots els oients del matí. —’En blau’ va fer befa del vostre resultat. Què n’opineu? —Hi ha gent que diu que si som un país normal, també hem de tenir la nostra pròpia premsa de merda en català. Em sembla un argument lamentable. Primer, no sé fins a quin punt se’n pot dir premsa del cor. Això és premsa groga i gràcies. És una cosa d’un mal gust espectacular. Saps de què també hi ha dèficit en català? De porno snuff, el de violacions i assassinats. Què hem de fer? Cobrir el nínxol pel bé de la llengua? A mi això que fan Marc Villanueva i Darío Porras, que es dediquen a remenar el Twitter com si fos un contenidor de deixalles per fer notícies, em sembla una puta vergonya. Deuen treballar amb calçotets a casa. De fet, un periodista de ‘El Nacional’ m’ha dit que les visites de ‘En blau’ i ‘El caso’, que és gore extrem, són les que aguanten el diari. N’hi ha per a pensar-hi, si el periodisme ha de sobreviure així. —Per acabar, com l’encaixeu, la fama? —L’encaixo bé, excepte perquè la gent em toca i es vol fer selfies. Es pensen que sempre faig broma i la veritat és que sóc un paio de tarannà bastant ranci. Però vaja, suposo que cadascú té els fans que es mereix. Segur que a en Jordi Savall no li ho fan, això.

Joel Díaz: ‘Tinc un odi visceral a l’estat espanyol, però si som independents farem un país de merda’

El conseller Quim Forn no podrà assistir al ple del cartipàs de l’Ajuntament de Barcelona perquè el Tribunal Suprem espanyol li ha denegat el permís d’excarceració. El tribunal ha donat per vàlids els arguments de la fiscalia i considera que la petició del permís no s’adiu al seu caràcter extraordinari. A més, argumenta que no atorgar-li l’excarceració no li causa un perjudici perquè d’ençà del novembre de 2017 és en presó preventiva. El juny passat, el Suprem i la fiscalia si que van permetre a Forn assistir al ple de constitució de l’ajuntament poc després del final del judici contra el procés. En el seu discurs, el dirigent de Junts per Catalunya va dir: ‘No sé quan podré tornar a casa, però el que si els hi garanteixo és que, sigui on sigui, continuaré lluitant per la llibertat, la justícia, per Barcelona i per Catalunya.’

El Suprem no deixa sortir Forn de la presó per anar demà al ple de l’Ajuntament de Barcelona

Una de les primeres passes per a reduir el consum de plàstic al nostre dia a dia és canviar la manera de comprar certs productes, tant alimentaris com d’higiene i neteja. Als supermercats convencionals sovint són envasats amb grans quantitats de plàstic d’un sol ús i completament innecessàries. La gran alternativa per a deixar de fomentar-ho i consumir de manera respectuosa amb el medi és comprar en orri, a granel, un recurs de tota la vida que es revifa ara amb la filosofia del Residu Zero, que convida a viure sense fer residus, especialment plàstics. Viure sense plàstic és possible? Vuit maneres de començar Es pot comprar a granel en moltes adrogueries, mercats i petites botigues on els productes alimentaris bàsics normalment són en sacs. Però darrerament també n’han aparegut de més modernes –sovint franquícies– amb una altra estètica, on els productes són en dispensadors. El funcionament és el mateix, sigui quin sigui l’establiment: el client posa en un embalatge lliure de plàstic –de la botiga o bé de casa– el producte que vol comprar i després es pesa i es paga segons la quantitat i segons què és. També hi ha l’opció de dur un envàs de plàstic reutilitzat. Per exemple, els de suavitzant o detergent sovint són d’un material tan dur que es poden fer servir durant anys. L’opció de comprar a granel, a més, no és tan sols per als productes alimentaris. També hi ha drogueries a granel que en venen per a netejar la casa i fins i tot de cosmètics. Alguns d’aquests establiments, a més, ofereixen alternatives ecologistes als objectes de plàstic, com ara les maquinetes d’afaitar, les canyes per a beure o els raspalls de dents, que es poden substituir per objectes fets de materials com ara el bambú. Repassem alguns dels establiments de tot el país –siguin cadenes o botigues més petites i familiars– on es pot comprar sense consumir plàstic. 1. Yes Future Barcelona (Viladomat, 66) Malgrat que la majoria de productes d’aquest establiment són d’alimentació, també se n’hi poden trobar d’higiene personal i per a netejar la casa. Tots els aliments i begudes són a granel en dispensadors i el client, en cas que no porti l’envàs de casa, té l’opció de servir-se’n en bosses de cel·lulosa reciclada o en pots de vidre. Hi ha articles de producció ecològica i també molts de proximitat. 2. 4eco Alacant (Avinguda del Nord, 26), Mataró (Jaume Recoder, 26) i València (San Agustí, 35) 4eco és una agrupació de botigues que tenen l’objectiu de reduir l’impacte dels envasos de plàstic sobre el medi. Venen a granel productes de neteja i higiene personal. Així doncs, s’hi pot trobar detergent de tota mena, lleixiu, suavitzant, sabó artesanal, cosmètica ecològica, perfums corporals, ambientadors per a casa… 3. Granel Barcelona (travessera de Gràcia, 227 i Entença, 191), Caldes de Montbui (Montserrat, 118-120), Vic (rambla de l’Hospital, 3), el Vendrell (carrer del Peix, 3), Sant Cugat del Vallès (carrer Major, 18), Ciutadella (Sant Antoni, 24) Vilanova i la Geltrú (Francesc Macià, 34), València (Albacete, 13), Lleida (Democràcia, 28), Palamós (carrer Major, 31), Sitges (Espalter, 20), Alacant (Ramón y Cajal, 15) i Sant Just Desvern (Bona Vista, 49-51) Granel es defineix com ‘un espai de llibertat en la manera de comprar’. Aquestes botigues ofereixen només productes alimentaris de proximitat i ecològics. La botiga, també disponible en línia, presenta una gran varietat de llegums, pasta, arròs, espècies, mel, galetes, cereals, fruita seca, tes, cafès i oli. Té força establiments per tot el país i preveu d’obrir-ne més. 4. Biosofía València (Cuba, 45) Biosofía ofereix productes d’higiene i alimentació, amb una gran varietat de fruites i verdures, i també de dirigits als qui fan una dieta vegana o vegetariana. Els cosmètics són artesans, de proximitat i provinents de l’agricultura ecològica, amb ingredients tan naturals com ara les roses o els geranis. 5. Gra de Gràcia Barcelona (Puigmartí, 11; Astúries, 26 i Cigne, 10) Aquesta botiga ven a granel més de quatre-cents productes ecològics i de proximitat sense conservants ni afegits químics. Entre la seva oferta hi ha begudes com ara la ratafia, la cervesa ecològica i el vi. A més, ofereix xerrades, tallers de nutrició i cuina in situ, i el preu el posa el client. La llentia vermella és ben ràpida de coure i et permet fer cremes boníssimes. Prova-ho! #ecològic #senseenvàs pic.twitter.com/mOJQyZcS6w — gra de gracia (@gradegracia) February 13, 2016 6. Goccia Verde Figueres (carrer Nou, 81) i Barcelona (Manso, 33) A Goccia Verde venen productes tant per a netejar la roba i la casa com d’higiene personal, cosmètics ecològics i fins i tot per a la higiene dels animals de companyia. Els detergents i sabons naturals són productes d’impacte ambiental baix, fets amb ingredients d’origen vegetal, biodegradables en un 90%-100% i sense fosfats, sulfats, níquel, parabens, conservants ni còton. A més, tampoc no han estat provats amb animals. 7. El safareig Barcelona (Santa Eugènia, 5) Aquesta drogueria a granel, de proximitat i ecològica, ofereix productes sense perfums i especials per a la dermatitis atòpica i les al·lèrgies. Tenen productes i estris biodegradables per a fer neta la casa, sense fosfats i de materials naturals, com també productes de bellesa i higiene personal: copes menstruals, maquillatge recarregable, olis essencials o argiles. També venen material perquè el consumidor es fabriqui a casa els seus productes de neteja o higiene. Es pot comprar, per exemple, glicerina vegetal per a fondre, cera d’abelles o colorants. View this post on Instagram Benvinguts a la nova botiga!! —- Bienvenidos a la nueva tienda!! #zerowaste #km0 #ecologic #ecologico #gracia #residuocero #residuzero #granel #agranel #vivirsinplastico #sensibilidadquimicamultiple #sqm #alergias #apadrinaunenvas #barcelona #cosmeticanatural #vegano #vegetariano #natural #jabonesartesanales #sabons #detergentesecologicos A post shared by El Safareig-Drogueria a Granel (@el.safareig) on May 1, 2018 at 12:21pm PDT 8. Pepita y Grano València (Sueca, 60) Pepita y Grano és una popular cadena de botigues a granel que té una àmplia selecció de productes d’alimentació. També ofereixen tallers, com ara un de postres saludables veganes o un altre per a fabricar pa casolà sense gluten. Al web també es poden trobar receptes per a cuinar tot allò que venen a les botigues. 9. Biocoop Perpinyà (Prades, 12) Aquesta cooperativa que fomenta el comerç just i els productes de proximitat ven a granel ja fa trenta anys, i ara l’oferta és de més de tres-cents seixanta productes entre rebosteria, aliments per a l’aperitiu, galetes, begudes calentes, cereals, condiments, confiteria, dolços, farina, fruita seca, oli d’oliva, vegetals secs i llavors, pasta, arròs, sucres i edulcorants i vi. També ofereixen argiles, detergents o líquids per al rentaplats. 10. De bon gra Andorra la Vella (la Sardana, 9) Aquest establiment també ofereix una gran varietat de productes d’alimentació (llegums, bolets, cereals, espècies, farines, llavors…), entre els quals destaquen les melmelades, els sucs, les sopes o els productes d’Andorra. 11. Biompompas Lleida (carrer de la Unió, 15), Barcelona (Mallorca, 150 i Maria Paretas, 4), el Vendrell (Carnisseria, 20), el Verger (Ausiàs March, 15), Cardedeu (diagonal Fiveller, 23) Manresa (avinguda de les Bases de Manresa, 21), Tarragona (carrer del Pare Palau, 6), Sant Cugat del Vallès (Martorell, 21), Vilanova i la Geltrú (rambla de Josep Tomàs Ventosa, 17) i Cerdanyola del Vallès (Lluís Companys, 10) Aquesta botiga de productes de drogueria biodegradables a granel i de proximitat ven objectes tan originals com ara les baietes reutilitzables (de fibra de bambú), les canyetes de bambú i materials per a substituir les de plàstic, un filtre de carbó per a reduir el clor de l’aigua i millorar-ne el gust o bé el sabó sòlid per a mascotes. 12. Casa Perris Barcelona (plaça Comercial, 2) Aquest establiment té una estètica més tradicional, més semblant a la de les botigues a granel de tota la vida. En compte de dispensadors, s’hi poden trobar sacs amb llegums, cereals, arrossos, herbes, llavors… A més, al web ofereixen tota mena de receptes per a preparar els productes que venen. 13. A la menuda Girona (plaça Clavet i Rubalcaba, 2) A la menuda ofereix productes a granel, de procedència ecològica, de proximitat i fent valer els petits productors. Entre més, ofereixen fruita i verdura, cafè, pastes, cerveses artesanes, llegums, tes i infusions, pans, làctics, sucs naturals i embotits. També s’hi fan xerrades, degustacions i cursos. View this post on Instagram Dijous ,12 d’Octubre obrirem , 10 h a 14h i de 17h a 20h. #granel#menjarfresc #ecology #comerçjust#girona A post shared by A La Menuda (@a_la_menuda) on Oct 9, 2017 at 3:39am PDT 14. Es 20 de Bonaire Palma (Bonaire, 20) Aquesta vermuteria ofereix les seves begudes a granel, com les bodegues tradicionals. També tenen, entre més, farines ecològiques, productes sense gluten, fets a Mallorca, llegums com ara les llenties mallorquines, quinoa, arrossos de tota mena o cigrons. 15. Arrels Alacant (plaça del músic Óscar Tordera Iñesta, 2) En aquesta botiga es dóna prioritat i importància als productes fets per dones i de proximitat. Per això venen fruites i verdures produïdes per una cooperativa local. A banda tots els productes gastronòmics a granel, també s’hi poden comprar d’alternatius al plàstic com ara els raspalls de dents de bambú. 16. Casa Ruiz Barcelona (Aribau, 165 i Muntaner, 515) Aquesta botiga també ofereix una gran quantitat i varietat de productes gastronòmics a granel, entre els quals destaquen el que denominen com a ‘superaliments’. En aquest grup s’hi troben l’açaí, la guaranà, les llavors de carabassa o les de lli daurat, per exemple. A més, ofereixen una aula de cuina i lliurar productes a domicili. 17. La Granoteca Palma de Mallorca (Comte de Barcelona, 6) Els tres eixos principals d’aquest establiment són la producció ecològica, el producte de proximitat i el comerç just, en cas que el producte provingui de fora. En els diferents sacs de la botiga hi ha, entre més, llegums de tota mena. De mongetes, per exemple, n’hi ha de blanques, morades i negres. 18. Flipo en Verde València (Misser Mascó, 6) Aquesta botiga posa a disposició del client múltiples opcions de compra, sempre amb productes ecològics i naturals i materials reciclables i reutilitzables. Donen la possibilitat de llogar els seus envasos o comprar-ne i també permeten d’utilitzar els propis. A banda els productes gastronòmics, ofereixen càpsules de cafè reutilitzables, carmanyoles d’acer inoxidable, termos de bambú o desodorants vegans. 19. Casa Ramona Barcelona (Tamarit, 134) Aquest espai gastro-culinari ven productes a granel posant especial èmfasi en els locals i ecològics. A banda els tradicionals també n’ofereixen que permetin experimentar a la cuina. A més, fan un 5% de descompte si portes el teu envàs de casa per omplir-lo. View this post on Instagram #casaramona #km0 #zerowastefood #zerowasters #withoutplastic #plasticfree #granel #ecologicos #saludable A post shared by Casa Ramona (@casaramona.bio) on Jan 18, 2018 at 10:43am PST 20. La comanda a granel València (Juan Giner, 13) Aquest establiment, amb una gran oferta de productes ecològics i a granel, destaca també pels productes de neteja, per les espècies o les algues, com també per articles tan curiosos com ara les llavors de ruca o trèvol.

Vint botigues per a comprar sense plàstic per tot el país

El primer ministre de Sèrbia, Aleksandar Vučić, va anunciar divendres que el seu país faria un referèndum aquest mateix any en el qual es demanaria als ciutadans si cal acceptar la independència de Kossove, declarada unilateralment de Sèrbia l’any 2008. Des d’aleshores ha estat reconegut com a país independent per 117 estats, dels quals 23 dels 28 membres de la Unió Europea. Espanya n’és un dels que s’hi ha negat. Sèrbia tampoc no ha reconegut la independència de l’antiga regió però ara ho podria fer si ho autoritzen els ciutadans. La raó de ser del referèndum és que Sèrbia té molt avançat el procés d’adhesió a la Unió Europea i ja hi negocia l’entrada, però restarà blocat fins que no es resolguin les relacions entre tots dos estats amb un reconeixement mutu. Com que la constitució serba prohibeix el reconeixement de la independència de Kossove cal fer un referèndum que, de fet, la modificaria abans de poder-hi establir relacions diplomàtiques. Un cop resolt el conflicte, la Unió Europea podria accelerar l’entrada de Sèrbia dins la UE, que és la principal aspiració de l’actual govern. Kossove, de moment, és en la llista de candidats potencials a entrar a la Unió Europea, però no ho ha començat a negociar encara.

Sèrbia anuncia un referèndum per a reconèixer la independència de Kossove

El regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona Alfred Bosch ha confirmat aquesta tarda que renuncia a encapçalar la candidatura dels republicans a les eleccions municipals del maig vinent. En una intervenció davant l’assemblea de la federació d’ERC de Barcelona, ha dit que ha d’actuar amb vocació de servei i ha demanat suport a la candidatura d’Ernest Maragall. També ha agraït el suport que ha rebut les últimes hores. Bosch ha dit que fa aquest pas ‘amb dolor’, però ha afegit que Barcelona necessita un canvi i que ell actua en conseqüència. Ha reivindicat el paper que pot jugar ERC en el futur de la capital catalana per a respondre a les expectatives de la ‘majoria sobiranista i progressita’ de Barcelona. El ja ex-candidat ha demanat al partit que convoqui unes noves primàries per a confirmar la candidatura de Maragall. Bosch va ser elegit el 10 de març cap de llista d’ERC a Barcelona. Va obtenir el 87% dels vots com a únic candidat a les primàries de la federació de Barcelona, en les quals va participar el 15% de la militància. Aquest moviment provocarà que Maragall deixi de ser el conseller d’Acció Exterior del govern, i per tant el president de la Generalitat, Quim Torra, haurà de nomenar un nou conseller. El lloc correspon a ERC, i segons fonts consultades per VilaWeb el mateix Bosch podria ser el substitut de Maragall.

Alfred Bosch renuncia a ser el candidat d’ERC a Barcelona i confirma Ernest Maragall com a substitut

L’ex-president de Nissan Carlos Ghosn ha fugit del Japó, on s’investiga la seva suposada implicació en delictes de corrupció, i ha arribat al Líban, d’on provenen els seus avantpassats. Ho ha anunciat ell mateix en un comunicat en què diu sentir-se víctima d’una ‘persecució política’ i critica el sistema judicial nipó. Aquesta fugida és un nou tomb d’un cas que va començar el 19 de novembre de 2018, quan va ser detingut a l’aeroport de Tòquio. Les autoritats japoneses l’acusen de quatre delictes, entre els quals ocultació de fons i l’enriquiment il·lícit mitjançant pagaments a intermediaris del Llevant. Una vegada detingut va ser destituït com a president de Nissan. Ghosn, de 65 anys, que sempre ha negat qualsevol delicte, estava en llibertat condicional a l’espera de judici, però ha decidit d’esquivar qualsevol procés anant al Líban, un dels tres països de què té nacionalitat –amb França i el Brasil. ‘Ara sóc al Líban i ja no seré ostatge del fals sistema judicial japonès, en què existeix presumpció de culpabilitat, la discriminació és palpable i es neguen els Drets Humans bàsics’, ha explicat en el comunicat en què anuncia el seu trasllat. Segons que diu, no es tracta d’una fugida de la justícia: ‘He fugit de la injustícia i de la persecució política. Ara per fi puc comunicar-me lliurement amb els mitjans, cosa que confio a començar a fer la setmana vinent.’ El seu advocat, Junichiro Hironaka, s’ha desmarcat de la decisió i ha dit que és ‘inexcusable’. A més, ha aclarit que té en el seu poder els tres passaports de Ghosn, tal com es va establir en el plec de condicions per a la concessió de la llibertat condicional, que també va fixar una fiança de 9 milions de dòlars. Fonts de seguretat libaneses citades per la cadena de televisió nipona NHK han assegurat que una persona que s’assemblava a Ghosn va arribar a l’aeroport de Beirut a bord d’un avió privat i amb una altra identitat. Les autoritats d’immigració del Japó no tenen constància en els registres de la sortida de Ghosn amb el seu nom. Una portaveu de l’ambaixada libanesa a Tòquio ha assegurat que la seva oficina ‘no va rebre cap informació’ prèvia al viatge, que també ha enxampat per sorpresa França. La seva secretària d’Economia, Agnès Pannier-Runacher, ha assegurat a France Inter que estan ‘molt sorpresos’ per la notícia, de la qual es van assabentar pels mitjans.

L’ex-president de Nissan Carlos Ghosn fuig al Líban

El conseller d’Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència, Ernest Maragall, ha lamentat el ‘cinisme institucional de l’estat’ en la qüestió de l’acostament dels presos. En una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio, Maragall ha expressat la indignació del govern per com Grande-Marlaska i Llarena es passen la pilota sobre qui ha de decidir sobre l’apropament. ‘El que han de fer és deixar-los en llibertat, per dignitat i justícia’, ha dit el conseller, que ha denunciat que ‘és molt obvi’ que l’estat els va tancar i ‘després va buscar les figures delictives per justificar l’empresonament’. ‘La decisió de l’apropament ara reapareix’, ha dit Maragall, que considera que ‘començarà a ser greu si no hi ha una reacció aviat del govern pretesament diferent dels socialistes’ sobre aquest tema. Maragall ha dit que els presos polítics ‘demà haurien de ser aquí i demà passat en llibertat’ si el govern de Pedro Sánchez vol demostrar ‘una voluntat de diàleg real’.

Maragall denuncia el ‘cinisme institucional de l’estat’ amb l’acostament dels presos

William Gadoury, un noi de quinze anys que viu a Saint-Jean-de-Matha, a Lanaudière (Quebec), ha descobert, segons diverses publicacions internacionals, una ciutat maia fins ara desconeguda. L’ha trobada gràcies a la seva teoria, segons la qual les civilitzacions maies escollien l’emplaçament de les ciutats seguint la posició de les constel·lacions. Segons que explica Gadoury, per comprovar la seva teoria va analitzar vint-i-dues constel·lacions en el codi maia de Madrid, que després va col·locar sobre el mapa de Google Earth. Aquesta descoberta ha estat posada en dubte per altres publicacions, entre les quals el portal Wired, que ha publicat aquest reportatge. Segons la versió del noi, es va adonar que els estels es corresponien amb la situació de les 117 ciutats maies, i que les més brillants coincidien amb les urbs més importants. Fins ara, cap científic no s’havia adonat d’aquesta relació entre els estels i les ciutats maies. La suposada genialitat de Gadoury va ser descobrir que una de les constel·lacions, la número 23, formada per tres estels, no tenia una correlació exacta amb el mapa de les ciutats, on només n’hi havia dues. D’acord amb la seva teoria, hi havia d’haver una ciutat maia més, la 118, en un indret inhòspit i inaccessible de la península de Yucatán, a Mèxic. Segons les informacions publicades, les inspeccions fetes pels satèl·lits de diverses agències espacials internacionals han revelat que efectivament hi ha una piràmide i una trentena d’edificis al lloc identificat pel noi. Gràcies a les imatges ofertes via satèl·lit, s’hi poden observar tot d’estructures que podrien configurar una nova ciutat, segons que informa Le Journal de Mont-real. Armand LaRocque, especialista en teledetecció de la Universitat de Nouveau-Brunswick, ha explicat: ‘En aquestes imatges, hi apareixen formes geomètriques, quadrades o rectangulars, formes que difícilment poden ser atribuïdes a fenòmens naturals.’ Futura expedició a l’estat de Yucatán Pot ben ser que el jove William no hagi descobert únicament una nova ciutat maia, sinó una de les més grans. Ja l’han anomenada a ‘K’àak’ Chi’, ‘boca de foc’. ‘No comprenia per què els maies havien construït les ciutats lluny dels rius, en terrenys poc fèrtils i a la muntanya. Havia d’haver-hi una altra raó. I, com que adoraven els estels, se’m va ocórrer de verificar la meva hipòtesi. Em vaig quedar ben parat, i entusiasmat, quan em vaig adonar que els estels més brillants de les constel·lacions corresponien a les ciutats maies més grans’, va dir Gadoury a Le Journal. Els arqueòlegs han promès portar en William a una futura expedició. ‘Seria la culminació de tres anys de feina i el somni de la meva vida’, diu. Vegeu-ne aquest vídeo de France 24:

Un quebequès de quinze anys descobreix una ciutat maia a l’estat de Yucatán

El Departament de Matemàtiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha denunciat en un comunicat que la vice-rectora de comunicació i promoció, Virginia Luzón, ha ordenat d’esborrar un llaç groc de la pàgina web del departament contra la decisió del director i els seus membres. ‘Des de l’equip de direcció del Departament entenem que és una mesura que concorda força amb l’Article 3.1 dels estatuts de la UAB: “Per a desenvolupar les seves activitats, la Universitat Autònoma de Barcelona s’inspira en els principis de llibertat, democràcia, justícia, igualtat i solidaritat”‘, recull el comunicat. També argumenta que el llaç groc no és un símbol de part, sinó una reivindicació per l’alliberament dels presos polítics, i que concorda amb el posicionament del consell de govern de la UAB, que va demanar la llibertat dels presoners. Segons que explica el comunicat, Luzón va demanar que es retirés el llaç groc. El departament va respondre que a finals de gener és previst un consell de departament i que posaria a debat la qüestió. El 20 de desembre, la vice-rectora va advertir que l’endemà, dia del consell de ministres espanyol a Barcelona, el llaç ja no hauria de ser-hi i que n’ordenaria la retirada a la unitat web. El departament critica que es censurés el símbol contra la voluntat dels seus membres i afegeix que aquella mateixa setmana el claustre va aprovar un manifest que exigia l’alliberament dels presos polítics i un posicionament clar i inequívoc al rectorat i a les autoritats universitàries catalanes.

Una vice-rectora de la UAB censura un llaç groc del Departament de Matemàtiques

El conseller de Territori, Damià Calvet, ha dit que el govern té una posició ‘única i unitària’ sobre la regulació dels VTC i que seguirà endavant amb el decret aprovat per l’executiu català, malgrat el dictamen de l’Autoritat Catalana de la Competència, que el considera ‘discriminatori’. Segons Calvet, el govern mantindrà la normativa al marge dels dictàmens de ‘qualsevol informe de qualsevol agència independent’. L’Autoritat Catalana de la Competència ha recomanat que el decret, que obliga a pre-contractar el servei de vehicles de lloguer amb conductor (VTC) amb 15 minuts d’antelació, no sigui convalidat al parlament, ja que, segons diu, ‘obstaculitza greument el funcionament dels mecanismes competitius’. ‘El debat no és si un o altre termini de pre-contractació és proporcional, sinó si el seu establiment és admissible’, apunta aquest organisme, que titlla de ‘contrasentit’ restringir l’activitat dels VTC ‘quan és el model d’activitat més eficient en termes econòmics i mediambientals’. Segons Competència, ‘el decret llei és negatiu per a la ciutadania perquè introdueix artificialment ineficiències en el servei’. Calvet espera que el parlament validi el decret que regula els VTC i ha explicat que abans del mes d’abril començaran la consulta pública prèvia de llei integral del transport de viatgers en vehicles de turisme de menys de nou places. Segons el conseller, aquesta llei regularà de manera molt més exhaustiva qüestions com la capacitat del sistema, de transmissibilitat de llicències, tarifes o inspecció, entre altres coses. El decret del govern va entrar en vigor divendres 1 de febrer, i hauria de ser convalidat pel parlament català en el termini d’un mes. D’ençà de l’entrada en vigor, Uber i Cabify han suspès la seva activitat a Barcelona.

El govern manté el suport a la regulació dels VTC tot i l’oposició de Competència

L’OMS ha anunciat la posada en marxa d’un gran assaig clínic mundial per a comprovar quin és el tractament més eficaç contra el coronavirus 2019. El director general de l’OMS, Tedros Adhanom Ghebreyesus, ha dit que l’estudi està dissenyat per a generar dades sòlides i trobar el tractament adequat. De moment, la Covid-19 ja ha provocat més de 8.000 morts i 200.000 infectats. L’estat espanyol i el francès, l’Argentina, Bahrain, el Canadà, l’Iran, Noruega, Sud-àfrica, Suïssa i Tailàndia han confirmat que participaran en aquest estudi, que es coneixerà com ‘Solidarity’. L’assaig inclou procediments simplificats per a permetre que fins i tot els hospitals que han estat sobrecarregats participin. ‘El primer assaig del vaccí ha començat, només seixanta dies després que la seqüència genètica del coronavirus fos compartida. Aquest és un assoliment increïble. Elogiem als investigadors de tot el món que s’han reunit per a avaluar sistemàticament les teràpies experimentals. Però múltiples assajos petits amb diferents mètodes poden no donar-nos la clara i forta evidència que necessitem sobre quins tractaments ajuden a salvar vides’, ha dit Tedros. També ha elogiat el mètode de Corea del Sud per a combatre l’expansió del virus: ‘Van educar, van apoderar i van comprometre a les comunitats. Van desenvolupar una innovadora estratègia de proves i van ampliar la capacitat dels laboratoris. Van racionar l’ús de màscares. Van fer un exhaustiu rastreig de contactes i proves en àrees seleccionades i van aïllar els casos sospitosos en instal·lacions designades en lloc d’hospitals o a casa.’ Assaig pioner al Principat Paral·lelament, dilluns va posar-se en marxa un assaig pioner al Principat amb 195 infectats, que tindrà els primers resultats d’ací a tres setmanes. Fins ara els estudis s’han centrat en tractaments pels casos greus i en un possible vaccí, però no s’ha estudiat el mètode profilaxi pre-exposició (PrEP). L’assaig pretén que els afectats no puguin transmetre el virus, però també que els seus contactes no arribin a desenvolupar la malaltia.

L’OMS anuncia un gran assaig clínic mundial per a comprovar quin tractament és el més eficaç contra el coronavirus

L’Assemblea de Càrrecs Electes ha aplegat 1.900 regidors, batlles, diputats i senadors al Palau de Congressos de Catalunya, a Barcelona. En un moment determinat, l’auditori ha esclatat amb crits de ‘Buch dimissió‘ per l’actuació dels Mossos d’Esquadra aquestes dues últimes setmanes contra els qui es manifestaven arran de la sentència del procés. Els crits contra el conseller d’Interior han començat essent espontanis, fins que s’han multiplicat entre els assistents, quan una de les electes que ha demanat la paraula ha exigit que es depurin responsabilitats. Abans també s’han sentit proclames com ara ‘Fora les forces d’ocupació’.

Crits de ‘Buch dimissió’ a l’Assemblea de Càrrecs Electes

Els grups del PSPV, Compromís, Podem i Ciutadans (C’s) en les Corts Valencianes han coincidit a assenyalar que el PP de València concorria a les eleccions ‘dopat’ i ‘amb avantatge’, després de ser preguntats per les informacions relatives a un informe de la Unitat Central Operativa (UCO) en el marc del ‘cas Imelsa’, que apuntaria el finançament il·legal de la formació a la ciutat. A més, Compromís, Podem i C’s també han exigit que l’exalcaldessa de València, Rita Barberá, deixe la seua acta de senadora en la pròxima formació de la cambra alta i perda d’esta forma la seua condició d’aforada, de manera que, en cas de resultar imputada en esta causa, passaria a ser investigada per un jutjat ordinari i no pel Tribunal Suprem. El portaveu de Compromís, Fran Ferri ha afirmat que este informe de la UCO aporta noves dades sobre l’actuació de Barberá: ‘Demanem que deixe l’acta de senadora i que puga ser jutjada com qualsevol altre ciutadà; no pot ser que seguisca representant als ciutadans de la Comunitat al senat’. D’altra banda, la presidenta del PP ha explicat que si el contingut de l’informe es confirma no fa més que aprofundir en la línia que ja van prendre respecte als edils i assessors populars investigats en la causa. Sobre una possible renúncia de Barberá, ha defensat que cal ‘esperar als temps judicials’, ha recordat que l’exalcaldessa és senadora per designació territorial, de manera que ha estat elegida en els comicis a nivell autonòmic i no en les passades eleccions generals, i ha dit que si es produïra la imputació de Barberá ‘hauria de renunciar a la seua acta’ i ‘si no, no’. També ha criticat que ‘Compromís ja té persones investigades, com l’alcalde de Xiva o la portaveu del partit en Sax, i anem a vore què mesures comencen a prendre ells’.

Tots els grups de les Corts, tret del PP, demanen la dimissió de Rita Barberà

Una falsa alerta de bomba ha activat les mesures extraordinàries de seguretat a l’aeroport Cointrin de Ginebra. L’avís l’ha fet una dona que volia evitar que el seu marit agafés l’avió, ha explicat la fiscalia de la ciutat. Sembla que la dona va trucar per telèfon ahir a la nit al servei de duanes suís per alertar que hi havia una persona amb una bomba al sector francès de l’aeroport, cosa que va portar el ministeri públic, la policia de Ginebra i les autoritats franceses a actuar, segons una nota de la fiscalia. Gràcies a la investigació, s’ha esbrinat el número des del qual s’havia fet la trucada, a Annency, a l’Alta Savoia. Les autoritats franceses han fet escorcollar el domicili, on una dona ha confessat haver fet la trucada per evitar que el marit marxés. Segons el diari Tribune de Genève, ja s’ha obert un procediment penal contra la dona a França i les autoritats judicials de tots dos països coordinen la continuació del procés. Mentrestant, s’ha ordenat d’aixecar les mesures addicionals de seguretat que s’havien pres des de primera hora del matí a l’aeroport. ‘L’aeroport torna a la situació anterior, és a dir, una presència policíaca reforçada a la plataforma aeroportuària, adient amb la situació internacional’, ha indicat la policia cantonal.

Una broma porta el caos a l’aeroport de Ginebra

Parlem amb Rubén Trenzano, director general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme de la Generalitat Valenciana, sobre l’esborrany del decret de pluriligüisme que el govern valencià vol aprovar per posar fi al sistema educatiu actual, que ha afavorit l’ensenyament en castellà i ha segregat els alumnes segons la llengua. Trenzano, que quan va arribar al govern va ser criticat perquè era una persona pròxima a Escola Valenciana, ara ha de defensar un decret que ha rebut crítiques del sectors que més han reivindicat el català durant aquests anys. Diu que aquesta situació no l’incomoda, que des de dins les coses es veuen diferentment i que compta continuar treballant amb aquestes entitats, més que mai. L’entrevista desgrana els punts més polèmics del decret, però també parlem de la relació entre l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Institut d’Estudis Catalans, i explica que la Generalitat Valenciana col·laborarà amb l’Institut Ramon Llull creant lectorats de català en algunes universitats de l’estat espanyol. —Per què l’heu fet, el decret del plurilingüisme? —Perquè teníem molt clar que havíem de superar la situació de segregació en què s’ha viscut fins ara. En una mateixa escola hi ha dues línies, una amb els xiquets en valencià i una en castellà. Això crea guetos i fins i tot competitivitat entre els dos grups. Necessitàvem un nou marc normatiu, que assegurara el coneixement del valencià i l’anglès. Per fer-ho, hem sigut realistes, en el sentit que comptem amb el que comptem. És evident que al professorat no el tenim capacitat per a poder arrancar a tot el País Valencià, però el decret pretén que en un termini raonable de temps els centres se situen en el nivell més avançat, que són els nivells que tenen més presència del valencià, la llengua que ens interessa reequilibrar, i que també tenen més presència d’anglès. —Escola Valenciana i STEPV i CCOO demanen que el decret s’apliqui més ràpidament que no proposeu: en concret, demanen que el curs 2020-2021 ja s’hagi implantat totalment. —Els sindicats n’han fet una lectura errònia. És cert que hi ha un calendari però indica quina és la data màxima per a incorporar-se. Tots els ensenyaments hauran d’haver aplicat el decret en unes dates concretes: si no m’equivoque, infantil el 2017-2018, la formació professional el 2021-2022,… En aquest sentit, la conselleria ha incorporat un altre article que aplaudeix els centres que s’incorporen més prompte, sempre que compten amb tots els recursos necessaris. —També heu rebut crítiques perquè el decret desplega massa nivells. —S’ha fet un gra massa dels sis nivells. No n’hi ha sis, n’hi ha tres: bàsic, intermedi i avançat. Però passa que a educació primària hem decidit subdividir cadascú dels nivells en dos. En canvi, a secundària i batxillerat només hi ha tres nivells. Els centres hauran de triar a quin nivell s’adscriuen, però sempre a partir d’una taula d’homologació i equivalències que preveu el decret. Cap centre no podrà fer menys del que fa actualment, sinó que haurà de fer més. —Però el primer i segon nivells són d’una exigència tan mínima que és difícil que formin en el plurilingüisme. —Sí, aquests nivells són baixos. Només tenen una àrea que es vehicula en valencià. Però, fent una abstracció, crec que tan sols s’hi acolliran alguns centres de la zona castellanoparlant. En realitat, garanteix el que ara fan aquests centres. Però estic convençut que no voldran quedar-se en aquests nivells inicials. El procés per a anar avançant l’hem d’ajudar entre tots: els sindicats, les famílies… Els pobles voldran tenir els seus centres en nivells avançats i no en nivells bàsics. —Però un centre pot triar el nivell bàsic i quedar-s’hi? Això podria ser una manera de boicotar el català? —Cada xiquet quan acabe la primària, secundària o batxillerat ha de tenir un coneixement que ha d’equivaldre a un nivell concret. Per tant, si després de l’avaluació la conselleria observa que els seus alumnes no entren en aquest interval, l’administració els haurà d’advertir. —I no hi ha cap més mesura? —Ens interessa que el nombre més gran de centres estiga en el nivell avançat. Per això incentivem aquesta opció fent que els centres que l’agafen puguen oferir una certificació de valencià i anglès oficial als seus alumnes. La certificació del valencià es farà mitjançant la Junta Qualificadora i, pel que fa a l’anglès, es donaran certificats oficials equiparables a les escoles d’idiomes. Com diu el conseller, volem fer una política d’incentius i no d’imposicions. Amb les eines que ens proporcionarà el nou CEFIRE, que és un nou centre de formació del professorat, i amb una assessoria de plurilingüisme que s’estrenarà d’ací a poques setmanes, crec que hi ha elements per a fer pedagogia i convèncer les famílies, els equips directius, les comarques… que els seus centres no es poden quedar en els nivells inicials, sinó que convé que vagen progressant a nivells més avançats, en la mesura que el personal de l’escola i els mecanismes ho permeten. —Pot passar que en algunes poblacions o fins i tot comarques no hi hagi cap centre avançat? —Això ho haurem de veure quan es comence a aplicar el decret. A l’inici del 2017, els centres hauran de triar els nivells i l’administració haurà de vetlar perquè, en diferents poblacions i comarques, hi haja una oferta equilibrada perquè les famílies puguen triar i optar pels nivells que han de garantir que els seus fills siguen competents en els tres idiomes. —I la manca de recursos pot esdevenir una excusa per a aquells que no tinguin interès a adaptar-s’hi? —És cert que no comptem amb prou recursos perquè en un any o dos s’hi adapte tot el sistema educatiu, entre altres coses perquè el professorat no el tenim capacitat per a poder implantar el decret en dos anys i no només en valencià sinó en anglès. Hem de pensar que l’anterior govern ens va dir que tots els xiquets valencians es formarien en anglès i res més lluny de la realitat. Només hi ha un 3% de la plantilla que pot vehicular els coneixements en anglès, que tenen un certificat d’anglès, que no vol dir que després quan entren a l’aula ho puguen fer. La certificació d’anglès durant els últims anys ha estat una barra lliure. Anaves a una universitat privada o un centre concret d’un carrer concret i compraves un certificat d’anglès. Ens trobem amb un panorama que porta cap a una implantació progressiva. —També STEPV, CCOO i Escola Valenciana demanen que hi hagi una revisió del perfil lingüístic dels professors. —Evidentment tot està per revisar. Hem de demanar un perfil lingüístic i hem d’anar més enllà. I no només en valencià, sinó també en anglès. Ho hem de fer des de les oposicions. Que no entre ningú a l’administració pública que no tinga un perfil de coneixement del valencià. Amb la plantilla que tenim s’ha d’avançar. El decret és un paraigua i s’hauran de desplegar un seguit d’ordres que l’hauran d’acompanyar. Una de les més importants és un pla de xoc per al professorat que ha de permetre que els centres puguen anar més de pressa. —Les demandes més fortes significativament vénen del sud, de l’associació El Tempir. Diuen que es promociona el bilingüisme entre els valencianoparlants i el monolingüisme dels castellanoparlants. —Jo vaig estar aquesta setmana amb ells i vaig atendre totes les qüestions que em van plantejar. El sud ha estat el gran oblidat de les polítiques públiques i no només les culturals. La voluntat d’aquest govern és fer les coses bé i que generen fonament amb la menor crispació possible. Per fer-ho així hem de fer veure, també a les comarques del sud, que el valencià és la seua llengua, que és la llengua dels seus fills. Els pares han de saber que si els seus fills parlen la llengua dels veïns del costat els serà útil. Això ho hem de fer amb pedagogia i insistisc que no podem passar de zero a cent en dotze mesos. Ho hem de fer gradualment i amb fonaments ferms. Estic convençut que és un bon decret per al sud, que és fàcilment explicable i convidarà a fer que ningú no es quede a recer i que tots hagen d’avançar. Això ho hem de fer amb la gent del Tempir. —Són la gent que han mantingut la llengua tots aquests anys. —I tant, una de les millors campanyes que s’ha fet per promocionar la nostra llengua l’ha fet el Tempir. És aquella de ‘M’agrada el valencià’. Doncs hem de fer que la gent de Torrevella i Oriola diga quan isca de casa: ‘M’agrada el valencià.’ Hem de veure si aquesta frase la diran fermament si ho fem progressivament o fent una immersió que pot descol·locar aquella societat. No podem oblidar que el govern anterior ha estat un ferm defensor que les comarques castellanoparlants i valencianoparlants tingueren el menor contacte possible, per així tenir dues comunitats lingüístiques enfrontades. Res més lluny de la voluntat del nostre govern. La Direcció General de Política Lingüística oferirà subvencions als ajuntaments castellanoparlants perquè ells també s’han de dotar d’oficines per a promocionar la llengua que també és pròpia de tot el territori. Hem de fer veure als ajuntaments que aquesta llengua, que els governs anteriors els ha amagat, que els ha dit que no és cosa d’ells, és la seua llengua. I en aquest decret això queda molt clar, és el punt de partida en què ens podem sentir còmodes el màxim nombre de valencians. —Però el decret és encara en fase d’esborrany. S’hi podran incloure les modificacions que la societat proposa? —Ara ja s’hi van introduint modificacions que enriqueixen el decret. Sí que és cert que hi ha esmenes que són molt estructurals del decret i són més complicades d’atendre, però hi ha voluntat d’anar dialogant i avançant per veure de quina manera hi ha el màxim nombre de persones que ens podem sentir còmodes amb aquest decret. Venim de dues setmanes de negociacions amb meses sindicals, de pares… Aquesta setmana comença la tramitació per al debat en el Consell Escolar del País Valencià. —Sense RTVV i TV3 és possible la normalització lingüística? —Sense la televisió no podem fer normalització lingüística. Els valencians estem orfes de televisió pública pròpia i encara més d’uns mitjans de comunicació del mateix sistema lingüístic, com TV3 o Catalunya Ràdio, i per tant volem refer-ho tot. Sí que és cert que cal dotar-nos primer com a valencians d’una radiotelevisió pública valenciana, i pel que sé això serà realitat durant les setmanes vinents. Nosaltres treballem en aquesta direcció. Fa poc em vaig reunir amb els responsables de política lingüística de la Corporació Catalana de Radiotelevisió i també amb Núria Llorach, la presidenta. El diàleg va ser franc i de col·laboració. TV3 és una televisió que ho té pràcticament tot fet i aquells que comencem de 0 o 0,2, com nosaltres, hi hem de tenir un diàleg permanent. —El decret regula aquesta part social de la llengua? —El decret té una part social que regula fer convenis amb els mitjans de comunicació per a fer arribar la ràdio, la televisió, la premsa a l’aula. Amb la Corporació Catalana hem parlat per veure si podem fer continguts conjunts. Pensem en sèries infantils en anglès subtitulades o doblades al català que puguem treballar a l’aula amb materials didàctics. La televisió ha de ser un ens de comunicació però també educatiu, que no puga tornar a desaparèixer i ens quedem orfes. Aquesta nova radiotelevisió pública l’hem de fer imprescindible, a les escoles i per a aprendre a escriure i parlar en valencià. Aquesta part del decret ha passat un poc desapercebuda. —Al País Valencià el fracàs escolar és molt alt i l’educació plurilingüe té el risc d’afavorir els alumnes amb més recursos i empitjorar la situació dels més desfavorits. L’heu tingut en compte, aquest perill? —El fracàs escolar al País Valencià és brutal i va lligat a tot el moment de la bombolla immobiliària. Els nostres xiquets volien deixar els estudis i ser allò que veien i que ara fan cua als jutjats. Tot això ho hem de reconduir i no volem fer créixer el fracàs escolar, tot al contrari. La llengua no ha de ser cap obstacle per a assimilar continguts bàsics. I per això hem estudiat quines assignatures es poden fer en una llengua o una altra i els centres no podran triar en quina llengua vehiculen els continguts. —Per què no s’ha eliminat l’exempció d’estudiar en català a l’escola? —No podem dir a un pare que no pot fer l’exempció en les comarques castellanoparlants perquè ho regula la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i també una llei orgànica de l’estat que és l’estatut d’autonomia. Un decret difícilment pot salvar això, però en canvi pot reduir les demandes d’exempció amb incentius, i proposem això. Un xiquet que no faça valencià no podrà tenir el certificat d’anglès, perquè no es pot certificar si no s’ha cursat en les tres llengües. També és més difícil que un pare demane que el seu fill no faça valencià quan fa educació física en aquesta llengua. Tenim previst de fer una campanya al sud –a Castelló i València l’exempció és anecdòtica–, perquè les famílies vegen que l’exempció no suma sinó que resta al seu fill. —El requisit lingüístic és la pedra a la sabata? —La realitat de l’administració és que un 70% de la plantilla té certificat el coneixement del valencià, però bàsicament el cent per cent treballa i viu en castellà. Per una altra banda hi ha la qüestió d’allò que es diu el requisit lingüístic i crec que se’n fa un gra massa. A mi, com a director general, si em diuen que és més important el requisit lingüístic o posar el focus perquè aquest 70% arranqui en valencià, tinc clar on hem de posar el focus perquè el més objectiu és que l’administració valenciana atenga en valencià i no es vulneren els drets lingüístics dels ciutadans. Tampoc no podem oblidar el 30% restant i li hem de dir que ha de ser competent en les dues llengües. Pel que fa al requisit haurem d’avançar però supera l’àmbit de les meues competències. Introduir la competència lingüística en les dues llengües oficials vol dir modificar la llei de la funció pública. És cert que en algun moment s’haurà d’introduir, però ara per a mi és prioritari dir-li a aquest (70%) que comence a parlar, a escriure, a atendre en valencià. Farem un pla d’acompanyament lingüístic als empleats públics per tal d’entrenar-los i ajudar-los. Aquesta és l’aposta, que es pot fer des de la direcció general, a banda que es puga fer que la llei de la funció pública exigesca la competència en les dues llengües. —Fa poc heu anunciat una col·laboració amb l’Institut Ramon Llull? —Les relacions amb l’Institut depassen el meu àmbit perquè qui s’hi ha de relacionar és Presidència de la Generalitat. Però com que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ja hi col·laborava amb tres lectorats –a Cambridge, a Torí i a Amiens–, hem vist que s’ha d’anar més enllà. La disposició del govern valencià és incrementar lectorats de català arreu del món. Com a valencians, hem fet la lectura que a l’estat espanyol són molt pocs els lectorats que hi ha i volem que, si Espanya diu que és un estat plurilingüe i plurinacional, ho fem efectiu. El 2017 volem col·laborar engegant nous lectorats a l’estat espanyol: a Sevilla, Granada… Prompte signarem un conveni entre la Conselleria d’Educació i l’Institut Ramon Llull, per a anar més enllà dels lectorats. Hem d’anar avançant en més àmbits, com el dels escriptors que formen part de la cultura. Si això obre la porta perquè altres elements del govern valencià vegen que fem coses, millor que millor, haurem posat la primera pedra. —Parlem de valencià, parlem de català… No hi ha el perill que de tant dir-ne valencià separem massa les dues llengües? —Estatutàriament, la nostra llengua es diu valencià però el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua diu que el català pren el nom de valencià en les fronteres valencianes. Fora del territori valencià, sense cap problema en diem ‘català’. Per a mi no és cap problema, puc dir un nom o un altre, que una notícia pose l’un o l’altre. M’agradaria que des de Catalunya és veiés això com un valor afegit, que això no restarà sinó que sumarà. Poder dir les coses amb noms diferents, evidentment sense caure mai en el parany de voler diferenciar, suma. En això s’hauran d’esforçar el IEC i l’AVL, que són els que més necessitem que es posen d’acord en aquestes coses. —Com les veieu, les relacions entre l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? —En totes dues institucions hi ha membres compartits i s’han d’entendre conjuntament i han de reflexionar si s’han de posar a treballar i crear un espai on se senten còmodes d’igual a igual totes dues institucions. Jo he fet de facilitador perquè Teresa Cabré i Ramon Ferrer troben espais comuns de treball. Em consta que les relacions són cordials i hi ha contacte. L’única cosa que puc fer és aplaudir. Són institucions autònomes i són elles que han d’avançar. Nosaltres hem d’acompanyar-les. Tant Esther Franquesa, directora de Política Lingüística de Catalunya, com jo pensem que aquestes dues institucions han de treballar i teixir complicitats en bé de la llengua que compartim. —Us van criticar molt perquè éreu pròxim a Escola Valenciana i a STEPV i ara són aquestes institucions que us critiquen. Com ho viu tot això? —L’anàlisi que en faig és que quan ets fora ho veus d’una manera i a dins d’una altra. És cert que he estat una persona que ha tingut relació amb aquests sindicats i associacions cíviques que no fèiem res més que reclamar allò que és legítim, que és que la nostra llengua ocupara l’espai que li pertoca. L’única cosa diferent és que quan governes ho fas per a tots i tens uns paràmetres i uns elements a considerar que et fan replantejar allò que de fora no veus. Aquest govern té voluntat de romandre i fem polítiques perquè d’ací a quatre anys les puguem continuar aplicant. Això et fa optimitzar un poc el calendari. En tot cas els esforços per a explicar això són constants. No fem cap pas sense compartir-lo amb ells, per a saber quina és la millor manera, per a demanar-los que ens acompanyen. El paper que ells fan és molt important i el valorem. Així com els anteriors governs no valoraven el paper que feien aquestes entitats cíviques i sindicals, nosaltres volem que facen més i hi ha un paquet d’ajudes a les associacions cíviques que promocionen la cultura i la llengua perquè presenten projectes de tot allò que fins ara no podien fer. Ara és el moment de dotar-se de més infrastructura per a arribar a més població.

Rubén Trenzano: ‘El decret de plurilingüisme és un punt de partida’

ERC transita definitivament cap a una estratègia d’acumulació de forces per a construir la República. En aquesta nova etapa de priorització del diàleg, aprofitarà l’escletxa que ha obert el 10-N per negociar la investidura de Pedro Sánchez si el PSOE mou fitxa respecte d’Oriol Junqueras i es forma una taula que permeti d’abordar una solució del conflicte polític. Amb les negociacions congelades tot esperant un gest de l’advocacia general de l’estat espanyol per acatar la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, ERC ha aprofitat el congrés nacional per a redoblar la pressió sobre el PSOE i exigir-li que posi fi a la repressió. Era un congrés plàcid internament i especialment anòmal per la realitat de tenir el president del partit a la presó i la secretària general a l’exili. Una situació organitzativa complicada que creuen que els legitima encara més a l’hora d’insistir a establir una negociació real amb Madrid que porti a la resolució del conflicte polític. Amb 558 vots en favor, 20 en contra i 19 en blanc el 28è congrés nacional ha aprovat una ponència política que consagra el tomb estratègic després de l’experiència de la tardor del 2017 i l’incardina amb l’herència del projecte de Junqueras per a convertir ERC en la força hegemònica de l’independentisme travessant les fronteres electorals, abans infranquejables, dels no convençuts. ERC s’ha reafirmat en la construcció de ‘majories àmplies’ per a avançar cap a la independència i prioritza la consecució d’un referèndum acordat. També ha deixat oberta la via unilateral sense esmentar-la explícitament: no descarta ‘qualsevol camí democràtic i pacífic’ per a assolir la independència, encara que no en sigui la prioritat estratègica. Possible investidura abans del 5 de gener L’aplicació de la sentència de Luxemburg i les negociacions amb el PSOE han capitalitzat els discursos polítics de Marta Rovira i Pere Aragonès, que han exigit al govern espanyol que aturi la repressió i negociï una amnistia per a establir un diàleg real, mentre Junqueras qualificava d’inevitable un altre referèndum. Fonts d’ERC han apuntat que, si el PSOE fa un gest amb la petició de l’advocacia de l’estat perquè s’acati el TJUE i s’acorda la formació d’una taula de diàleg entre els dos governs, el debat d’investidura es podria produir entre el 27 de desembre i el 4 de gener. Abans de la votació definitiva, ERC ha de convocar el consell nacional perquè ratifiqui l’hipotètic acord. ERC alerta el PSOE que no hi haurà diàleg amb repressió En tot cas, l’exigència és clara: només es pot obrir una nova etapa després de les eleccions del 10-N ‘si la política desplaça la repressió’. Precisament avui la vice-presidenta del govern espanyol en funcions, Carmen Calvo, ha assenyalat que el Tribunal Suprem ha d’acatar el pronunciament del TJUE. ‘Sigui quina sigui la sentència, també aquesta sentència obliga el nostre Tribunal Suprem’, ha al·legat. La secretària general d’ERC, Marta Rovira, intervé per videoconferència al congrés d’ERC. Fotografia: Albert Salamé La via unilateral, oberta El títol de la ponència política aprovada en resumeix l’essència: ‘Enfortim-nos per tornar-hi; enfortim-nos per guanyar.’ ERC es decanta definitivament per la via negociada i l’eixamplament de la majoria independentista, combinades amb un procés per a reforçar les legitimitats internes i externes de l’independentisme. Tanmateix, preveu la possibilitat de convocar un referèndum sense l’acord amb l’estat espanyol i no descarta la via unilateral, car deixa oberta la possibilitat d’aconseguir la independència per ‘qualsevol camí democràtic i pacífic’. ERC assumeix que serà la correlació de forces amb l’estat espanyol que portarà l’independentisme a avançar per una via o una altra. Per això, després d’haver afirmat que mai no renunciaran als drets establerts per la legalitat internacional, fixen que ‘caldrà estar atents a possibles nous escenaris que permeti de transitar cap a la independència’. La direcció del partit va incorporar aquesta fórmula en el procés de negociació de les esmenes presentades per la militància, i ha arribat al congrés sense grans esculls oberts i amb l’executiva renovada el setembre, quan van elegir Pere Aragonès com a coordinador nacional i Marta Vilalta com a secretària general adjunta, exercint de dirigents mirall de Junqueras i Rovira. El text estratègic ha arribat al congrés només amb quatre esmenes vives de les 475 registrades, i han estat refusades per una àmplia majoria. Una, presentada pels crítics del Col·lectiu Primer d’Octubre, insistia en la via unilateral sense citar-la, i proposava d’explorar ‘totes les vies democràticament possibles’. Una segona usava la mateixa expressió i proposava una limitació temporal per a la via pactada. Una tercera parlava de l’espoliació fiscal de Catalunya, el País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord, i una quarta defensava que ERC fes costat a iniciatives que avancin en la creació de diverses Repúbliques a la península Ibèrica, com ara un referèndum que permetés de dissoldre la monarquia. Tanmateix, no n’hi ha cap que s’hagi aprovat. ERC no descarta la via unilateral en l’estratègia d’acumulació de forces El document estratègic aprovat perfila tres camins per a aconseguir un referèndum d’independència. El primer, la via pactada amb l’estat espanyol, que admet que és molt complicada en vista de les ‘negatives reiterades’. El segon és una votació forçada a partir de la desobediència civil i mecanismes de lluita no violenta alhora que es guanya suport electoral i s’enforteixen les institucions catalanes. El tercer seria una nova convocatòria sense acord amb l’estat espanyol i, si és possible, amb ‘complicitats internacionals’. ERC també ha aprovat una reforma dels estatuts. De les vuit esmenes que havien arribat vives al congrés, set han estat tombades i una retirada. El canvi més rellevant és que s’estableix una clàusula pensada per a Junqueras i Rovira que els exclou de la limitació de dotze anys de mandat per a exercir els càrrecs. La reforma preveu que el termini se suspengui en cas que no hagin pogut ‘desenvolupar plenament les seves funcions per causes alienes a la seva voluntat i a l’organització’.

ERC posa el PSOE entre Luxemburg i la paret

Un total de 342 periodistes de 70 mitjans de comunicació s’han acreditat per cobrir el judici a l’ex-president de la Generalitat Artur Mas, l’ex-vicepresidenta Joana Ortega i l’ex-consellera Irene Rigau per la consulta del 9-N al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Segons ha informat el TSJC, el judici començarà el dilluns 6 de febrer a les 9 hores i es preveu que aquell mateix dia els tres polítics declarin com a acusats per la celebració de la consulta sobre la independència de Catalunya malgrat la suspensió del Tribunal Constitucional. Mas, com a autor material, i Ortega i Rigau, com a cooperadores necessàries, estan acusats d’un delicte de desobediència greu i un altre de prevaricació administrativa, pels quals s’enfronten a penes d’inhabilitació.

Més de 300 periodistes cobriran el judici a Mas, Ortega i Rigau pel 9-N

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha activat la qüestió de confiança com a últim intent per poder tirar endavant el pressupost de 2018 a la ciutat. Aquest és el segon any consecutiu que Colau utilitza aquest mecanisme per aprovar els comptes, després de no aconseguir els suports necessaris al ple de la setmana passada. Durant el ple d’avui, tots els grups de l’oposició han girat l’esquena a la batllessa i li han recriminant manca de diàleg. En la votació, Colau només ha aconseguit el suport dels onze regidors de Barcelona en Comú, els altres trenta han estat contraris. Ara s’obre un període de trenta dies perquè l’oposició pugui presentar una moció de censura i formi un govern alternatiu. En cas que això no passi, com sembla que serà, els pressupostos quedaran aprovats de forma automàtica.

L’oposició gira l’esquena a Colau i perd la qüestió de confiança

Òmnium Cultural ha denunciat a les Nacions Unides la ‘impunitat policíaca per la violència de l’1-O’. Des de Ginebra, l’entitat ha reclamat una ‘investigació efectiva’ de l’actuació policíaca de l’1-O perquè ‘dos anys i mig després de la celebració del referèndum els responsables de les càrregues indiscriminades gaudeixen de total impunitat’. En el marc de la sessió plenària del Consell de Drets Humans, com a membre de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística, Òmnium ha presentat un informe que denuncia que l’estat espanyol ‘incompleix’ Convenció contra la Tortura de les Nacions Unides. En l’informe, l’entitat demana una ‘investigació ràpida i efectiva’ de l’actuació policial de l’1-O per ‘castigar tots aquells que van perpetrar, ordenar o tolerar la brutalitat policial’. El text assegura que ‘les autoritats espanyoles han violat la seva obligació de portar a terme una investigació efectiva d’ofici per identificar i castigar els autors’. El text també reclama ‘suspendre de les seves funcions tots els oficials i comandants sospitosos i, si són condemnats, que se’ls expulsi de manera immediata de les forces de seguretat’. Finalment, també reclama ‘d’anul·lar i retirar totes les medalles, bonificacions i promocions atorgades des del govern espanyol als policies que van exercir directament la violència sobre la ciutadania’.

Òmnium demana a l’ONU d’investigar la ‘impunitat policíaca per la violència de l’1-O’

Una representació dels observadors internacionals que segueixen el judici contra el procés al Tribunal Suprem espanyol es reunirà demà amb la fiscalia general de l’estat a Madrid. Aquesta reunió arriba arran de la petició que la iniciativa que coordina la tasca dels observadors, International Trial Watch, va fer a la fiscalia per a poder conèixer de primera mà el posicionament de cadascuna de les parts que hi ha implicades en aquest judici. Els observadors que participaran en la reunió són el catedràtic de dret processal a la Universitat del País Basc Iñaki Esparza i l’advocada islandesa Katrín Oddsdottir, advocada en drets humans que va participar en la redacció de la nova constitució d’Islàndia. Tots dos són avui dins la sala de vistes del Tribunal Suprem, i és previst que s’hi incorporin també Jean François Blanc, fundador i president de l’Institut de Drets Humans del Col·legi d’Advocats de Pau (Occitània) i Isabelle Casau, advocada en l’Ordre dels Advocats de Pau. La reunió de demà arriba quan fa ben poc que s’ha conegut una nova decisió polèmica de la fiscalia en relació amb la persecució judicial de l’independentisme, quan ha demanat d’investigar deu votants de l’nstitut Pau Claris de Barcelona, acusant-los dels delictes de resistència i desobediència greu als agents de l’autoritat perquè consideren que tenien una ‘voluntat rebel’. La fiscalia és la principal part de l’acusació en el judici al Tribunal Suprem contra els presos polítics. Els observadors internacionals alerten que el testimoni de Baena evidencia un procés polític

Els observadors internacionals al Suprem es reuniran demà amb la fiscalia

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) veu amb bons ulls el vet als cotxes més contaminants a Barcelona. Així ho assenyala en una entrevista amb l’ACN Nathalie Roebber, coordinadora de qualitat de l’aire i salut urbana de l’OMS, que apunta que el trànsit és un dels contribuents ‘clau’ en embrutar l’aire. Segons l’experta, abordar la contaminació és abordar la salut dels ciutadans i és per això que considera que el paper dels ajuntaments és ‘molt important’. Decisions com ara la planificació urbana o la introducció de noves taxes poden tenir un impacte, explica, i per això parla dels batlles i les batllesses com ‘petits ministres de salut’. ‘A les ciutats el que és important és tenir clar quines són les principals fonts per trobar les intervencions apropiades però per descomptat el trànsit és un factor clau’, afegeix. En aquest sentit, Roebber diu que les mesures han de triar-se en relació al context ‘local’ de cada municipi, per exemple, fixant-se en aspectes com ara com està construïda la ciutat o quin és el nivell de població. Per tant, conclou, no hi ha una única mesura que sigui la bona sinó que la solució és una combinació de mesures adaptades a la ciutat. Així, veu amb bons ulls idees com ara el peatge de congestió —al qual Generalitat, AMB i Ajuntament de Barcelona han obert la porta recentment— perquè els vehicles que vulguin accedir al centre de la ciutat hagin de pagar una taxa però diu que n’hi ha diverses com ara incentivar l’ús de la bicicleta. ‘Són mesures que han de ser implementades de forma conjunta’, insisteix. ‘El missatge és que si abordes la contaminació de l’aire el que estàs fent abordar la salut, per tant, augmentes el benestar de la població i moltes altres coses que van de la mà’, explica. Com a model de referència cita l’exemple dels països nòrdics, que han muntat infraestructures per facilitat la circulació amb bicicleta així com els espais peatonals, incentivant el canvi del cotxe per l’activitat física. ‘Així, d’una banda redueixes l’ús dels cotxes i per tant redueixes la contaminació i, alhora, amb l’increment de l’activitat física redueixes l’obesitat i la prevalença d’altres malalties no transmissibles’, conclou. Nathalie Roebber ha participat aquest dimarts en un acte a Brussel·les organitzat per la Fundació Naturgy, en la qual també hi ha intervingut la Comissió Europea. Durant l’acte, el director general de la direcció de Medi Ambient de l’executiu comunitari, Daniel Calleja, ha destacat que els estàndards de la qualitat de l’aire a Europa han millorat en les últimes dècades gràcies als ‘esforços’ a nivell local, regional, nacional, europeu i empresarial però ha remarcat que seguir ‘netejant’ l’aire és encara ‘urgent’. ‘Encara s’ha de fer molt perquè els estàndards de qualitat de l’aire no s’han assolit en moltes zones urbanes’, ha afirmat. Al seu torn, Maria Eugenia Coronado, directora de la Fundació Naturgy, assegura en declaracions a l’ACN que la contaminació de l’aire aportarà ‘molts problemes’ si no s’assumeix ‘amb responsabilitat’ en una cultura que va ‘des dels ciutadans’ fins a les empreses i l’administració pública. Segons Coronado, s’ha de buscar la millor relació ‘benefici-cost’ per obtenir una energia ‘més neta’ i opcions de combustible que siguin viables i ‘més nets’ per al planeta. ‘Tenir plans per a la ciutat, alternatives de transport, tots els ajuntaments en general van caminant cap a això’, diu, demanant treballar ‘en equip’ amb l’administració i la ciutadania. Riscos per a la salut L’experta de l’OMS afirma que el 23% de la càrrega de malalties és a causa de factors de risc mediambientals i situa la qualitat de l’aire com un dels majors ‘determinants’ ambientals per a la salut, en particular a les zones urbanes. L’organització estima que la contaminació ambiental està associada a malalties cardiovasculars i respiratòries i càncer arran de l’exposició a partícules de l’aire. Es calcula que la contaminació de l’aire causa més de 4 milions de morts prematures l’any arreu del món. A Barcelona, la font principal de contaminació atmosfèrica és el trànsit motoritzat, segons l’Agència de Salut Pública de la ciutat. L’informe de qualitat de l’aire del 2017 mostra que es continuen superant els nivells de referència de l’OMS per als contaminants NO2, PM10, PM2,5, benzè, ozó i benzo(a)pirè. Advertències de Brussel·les La Comissio Europea manté un procediment d’infracció obert a Espanya perquè l’Estat continua superant els valors límit de diòxid de nitrògen (NO2) permesos segons la directiva europea. Tot i l’incompliment “constant” dels límits de contaminació atmosfèrica que recull la normativa europea sobre qualitat de l’aire, l’any passat l’executiu comunitari va descartar enviar Espanya al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) per la contaminació de l’aire que hi ha principalment en les àrees urbanes de Barcelona i Madrid. La legislació de la UE sobre la qualitat de l’aire ambient, que recull la Directiva 2008/50/CE estableix valors límit pels contaminants atmosfèrics nocius i, en particular, el diòxid de nitrògen. Si se superen aquests valors, els estats membres tenen l’obligació d’adoptar i executar plans de qualitat de l’aire que estableixin mesures adequades per posar-hi fi el més aviat possible.

L’OMS veu amb bons ulls el vet de Barcelona als cotxes més contaminants

El parlament ha començat a debatre la futura aprovació d’una llei per a protegir els alertadors de corrupció. La ple ha fet aquest matí el primer debat de la norma, promoguda Xnet i presentada en forma de proposició de llei amb l’aval conjunt de JxCat, ERC, el PSC, CeC i la CUP. La iniciativa es tramitarà en paral·lel a una altra llei presentada per C’s que circumscriu la protecció als treballadors públics, i que per això ha estat qualificada com a insuficient per la resta de grups. Segons Xnet, un 70% dels casos de corrupció no els destapen les institucions encarregades de fer-ho sinó persones que, sovint, pateixen represàlies i persecucions. La llei vol ara protegir-los, després que el final precipitat de l’anterior legislatura va blocar l’intent que se’n va fer d’impulsar-la. La proposta promoguda per Xnet estableix mesures per a protegir les persones que revelin informacions sobre ‘actuacions il·lícites o males pràctiques’ que afectin l’interès general dins de l’àmbit de l’administració de la Generalitat i els ens locals, a més de les empreses i entitats que operen a Catalunya. També fixa com han de ser els canals per tramitar les denúncies. N’han de tenir l’administració, empreses i entitats, i l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) té la responsabilitat de vetllar perquè siguin segurs i es compleixin els requisits per a protegir els alertadors. La llei afecta tots els organismes i ens públics, les societats amb participació majoritària o vinculada, les universitats i els ens que en depenen, les persones físiques o jurídiques que exerceixen funcions o serveis públics, o que presten serveis d’interès general o universal. També obliga els partits polítics, els sindicats i les organitzacions empresarials, i les entitats privades que rebin subvencions públiques elevades, a més de les societats privades amb un volum de negoci igual o superior a dos milions d’euros que operen a Catalunya. L’objectiu: evitar represàlies, protegir l’anonimat i prioritzar l’interès general Què és un alertador? Una persona que trasllada a tercers una informació que creu fiable i que permet sospitar amb fonament sobre una possible perpetració d’irregularitats o delictes que perjudiquin l’interès general, i que ho fa a través d’una denúncia administrativa, davant de l’autoritat judicial o el ministeri fiscal, o usant un canal de recepció d’alertes. Els alertadors no poden actuar a canvi d’una remuneració econòmica o patrimonial. La resta de motivacions que els porti a moure’s són irrellevants, segons la llei, i per tant se’ls garanteix la protecció. El facilitador és la persona física o jurídica que ajuda l’alertador a revelar o fer pública la informació. La iniciativa estableix que la manipulació de dades protegides per la normativa de protecció de dades de caràcter personal no és un obstacle. Es considera que el dret a la informació preval en cas que es facin públiques dades rellevants directament implicades amb les actuacions il·lícites i denunciades, sempre que s’ometin dades privades que no aportin cap valor informatiu. El mateix passa amb informacions que estiguin sota a llei de protecció de la propietat intel·lectual i patents. En el cas de la informació catalogada com a seguretat pública, secrets oficials o informació classificada, es podrà comunicar i rebre però no es podrà divulgar públicament de manera indiscriminada. En qualsevol cas, s’haurà d’evitar posar en perill la seguretat pública. Ara bé, quan es tracti d’amenaces urgents o greus a la salut pública, la seguretat i el medi ambient, la divulgació es considerarà justificada. La llei avalada per cinc grups parlamentaris garanteix la preservació de l’anonimat i la confidencialitat dels alertadors. Només l’alertador podrà decidir si renuncia a l’anonimat en qualsevol moment del procediment. Rebran protecció oficial quan denunciïn que s’amenaça la seva integritat física o els seus béns com a conseqüència de la informació revelada. També es protegiran els seus cònjuges i familiars més propers. Se’ls aplicaran les mesures de protecció preventiva regulada en la llei de protecció a testimonis i pèrits en causes criminals. Mentre es tramiti el cas, els alertadors tenen el dret a ser informats sobre l’estat i els resultats de la investigació, encara que ho hagin denunciat de manera anònima, amb l’excepció de la informació que pugui posar en perill la investigació. També tindran dret a ser assessorats jurídicament. Si no disposen de recursos econòmics, podran sol·licitar un advocat d’ofici, i els col·legis d’advocats hauran d’adoptar les mesures necessàries perquè puguin ser designats amb urgència. Si l’alertador és demandat o investigat en processos vinculats a la seva denúncia, la Generalitat haurà de posar els seus serveis jurídics a disposició d’aquestes persones. La norma també garanteix la indemnitat laboral als alertadors, i declara nul·la de ple dret qualsevol clàusula contractual que prohibeixi la revelació d’alertes. Si pateix danys i prejudicis, l’alertador haurà de ser compensat per la institució o entitat privada en qüestió. Els funcionaris i treballadors de l’administració, a més, no podran ser sancionats ni represaliats amb la pèrdua de la seva condició de funcionari, ni amb cap trasllat, reducció de salari o devaluació a un lloc de treball de menor remuneració. Quan l’alertador treballi en una empresa privada, tampoc no pot ser castigat per cap membre de l’empresa i tindrà dret a recórrer als tribunals d’acord amb l’estatut dels treballadors i els convenis col·lectius. La Generalitat haurà d’obrir ajuts temporals, inferiors a un any, per als treballadors per compte propi que hagin de deixar de treballar per necessitats de protecció. Canals de recepció d’alertes Les empreses i organitzacions de més de 50 treballadors, amb un volum de negoci de més de 10 milions d’euros, els municipis amb més de 10.000 habitants i les persones que operin en l’àmbit de serveis financers o vulnerables al blanqueig de diners, hauran de disposar d’un canal intern de recepció d’alertes anònimes i segures, i hauran de fer arribar la informació revelada a les institucions competents perquè s’investigui. L’Oficina Antifrau també ha de tenir un canal de recepció d’alertes. L’OAC concedirà la condició d’alertador a les persones que ho sol·licitin i compleixin els requisits de la llei, informarà les autoritats de cada cas i vetllarà per la informació dels fets. També haurà de preocupar-se per la protecció dels alertadors. Quan la denúncia pugui implicar l’existència d’un delicte, l’òrgan que hagi rebut la informació haurà de transmetre-la a les autoritats judicials o el ministeri fiscal. Quan es tracti d’infraccions imputables al servei de les administracions, seran competents per resoldre els expedients disciplinaris que correspongui. Tota la resta de casos hauran de ser instruïts per l’OAC. Sancions contra les vulneracions La llei inclou sancions. Es considera molt greu que es vulneri l’anonimat i la seguretat dels alertadors o les represàlies irreversibles que s’emprenguin contra els alertadors o facilitadors. També es multa la transmissió d’informacions falses si s’acredita que l’aertador en coneixia la falsedat. La proposta qualifica les infraccions en una escala de sancions. Les molts greus es podran castigar amb una multa de 100.001 a 300.000 euros. Les greus, amb una multa de 10.001 a 100.000 euros, i les lleus amb una multa de 10.000 euros. El PP ha estat l’únic partit que no ha firmat cap de les dues lleis. ‘Per què no hi és el PP? Perquè no van passar la signatura’, ha lamentat el diputat popular Santi Rodríguez. Segons el PP, la llei promoguda per Xnet és ‘força completa i pot ser realment útil’, mentre que la de C’s és ‘més voluntariosa que pràctica’. Com que cap grup ha presentat esmenes a la totalitat a cap de les dues propostes, no s’ha fet cap votació al ple i passaran a tramitar-se directament en comissió. ‘Estem en un context de repressió’, ha advertit JxCat. Durant el debat, la diputada Gemma Geis ha apuntat que, en un context com l’actual, les denúncies anònimes poden generar d’anys i ha defensat la necessitat que es regulin mecanismes per garantir que s’actua amb bona fe, i que no hi hagi abusos ni persecució. El diputat d’ERC Gerard Gómez del Moral ha subratllat la importància que Catalunya hagi estat pionera amb la creació de l’Oficina Antifrau fa deu anys, i amb l’impuls de comissions d’investigació específiques al parlament. Susana Segovia, en representació dels comuns, ha criticat que C’s menysté el paper dels ciutadans com a alertadors en la seva proposició de llei. Nacho Martín Blanco, de C’s, creu que les dues lleis poden ser compatibles. El diputat de C’s ha carregat contra el procés independentista i contra el ‘patrimonialisme institucional’ amb què, segons ha dit, el nacionalisme ha governat una Catalunya apoderada per una llei del silenci. Jordi Terrades, del PSC, ha demanat al grup d’Inés Arrimadas que separi el debat de la llei de la situació política. ‘Que C’s compari l’independentisme i la corrupció i ho posi en el mateix sac no ho podem acceptar’, ha sentenciat també la diputada de la CUP Maria Sirvent. Per la CUP, hi ha corrupció a tot arreu per part de rics que s’enriqueixen a costa de la classe treballadora. Simona Levi, fundadora d’Xnet i activista, ha seguit el debat des de la tribuna de convidats.

El parlament encarrila la llei de protecció dels alertadors de la corrupció

Reunió al més alt nivell. La polèmica que dimecres va enfrontar JxCat i ERC al parlament a propòsit de l’aplicació de la suspensió de diputats decretada pel jutge Pablo Llarena va obligar el president de la Generalitat, Quim Torra, i el vice-president, Pere Aragonès, de dinar plegats per abordar la qüestió i intentar rebaixar la tensió entre tots dos socis. Segons fonts coneixedores de la trobada, amb la conversa que van mantenir, Torra i Aragonès donen per tancat l’episodi, la situació s’entén reconduïda, i han donat ordres als equips de JxCat i ERC perquè aprofitin les setmanes que vénen i l’estiu per reconstruir les relacions abans que no torni a començar el curs polític. Al dinar, Torra i Aragonès van pactar de millorar la coordinació entre els dos partits, al parlament, al govern i a la presidència de la Generalitat, per evitar que polèmiques com la de l’aplicació de la interlocutòria de Llarena tornin a passar, si més no, en públic. Ultra això, es van comprometre a acordar amb ets i uts tot allò que calgui abans de prendre cap decisió i a augmentar i millorar la comunicació interna. Així, un cop tancada la polèmica, JxCat i ERC treballaran també dins del govern per tal d’aconseguir una solució que considerin bona per a tothom i que permeti un acord sobre la resolució de Llarena. Per tant, de moment la tensió ha estat rebaixada i les converses continuaran, però a hores d’ara no hi ha cap acord sobre la suspensió que va causar el desacord entre els independentistes.

Torra i Aragonès es reuneixen per millorar la coordinació entre JxCat i ERC

«Totes les substàncies són verins; no existeix cap que no ho sigui. La dosi diferencia un verí d’una medicina», escriu Paracels. Un verí és qualsevol substància tòxica que provoca malaltia, lesions o la mort en un ésser viu que ha estat en contacte amb ella. Un verí que prové o és sintetitzat per un microorganisme rep el nom de toxina. Se sap que els microorganismes sintetitzen toxines per adquirir aliment, defensar-se contra la predació, o envair hostes potencials. El més probable, però, és que també tinguin altres funcions desconegudes importants per a la fisiologia de l’organisme productor. És evident que les toxines bacterianes van evolucionar molt abans de l’aparició dels organismes eucariòtics multicel·lulars, que constitueixen actualment la principal diana d’acció d’aquestes toxines. Els humans han utilitzat verins i toxines amb diferents finalitats, com ara caçar i defensar el territori (per exemple, amb puntes de fletxa impregnades amb curare, substància extreta de diverses espècies de la planta Strychnos toxifera), o eliminar gent d’importància pública, com ara Sòcrates (amb cicuta, la planta Conium maculatum) o Napoleó (amb arsènic). No obstant això, en alguns casos les toxines s’han utilitzat també per al tractament de malalties. Per exemple, el curare s’ha utilitzat per tractar convulsions i espasmes, ja que bloqueja la conducció nerviosa motora per inhibició de la captació d’acetilcolina en les plaques neurotransmissores. Llig l’article sencer en la web de Mètode Carles Puche, Ricard Guerrero, Mercè Berlanga. Què és Mètode?

Botulina: un verí que cura

Aquest dijous passat el Col·lectiu de la Universitat Jaume I per la Llengua i la Cultura va nomenar el director de VilaWeb, Vicent Partal, soci d’honor en una cerimònia anual del saló de graus de la Universitat castellonenca que porta el nom de Germà Colón. En el transcurs de l’acte van prendre la paraula els professors Jordi Adell i Maria Josep Picó, que es van referir als vessants tecnològic i periodístic de Vicent Partal. L’acte també va gaudir de la interpretació de cançons a càrrec de Xiomara Abelló. En la seua intervenció va reflexionar sobre el paper dels periodistes i els mitjans, tot afirmant que només tenen sentit si serveixen per a fer avinent a la societat del problemes que té i l’animen a solucionar-los. Dejús hi ha la intervenció en vídeo del director de VilaWeb i ací podeu trobar l’acte complet amb totes les intervencions:

Vicent Partal: ‘El periodisme només té sentit si fa avinent a la societat dels problemes que té’

Ingredients: (per a sis persones) 1 cua de rap d’1,5 kg sal pebre vermell 20 g de mantega 50 mg de llet el suc d’una llimona Per a acompanyar: una mica d’enciam o escarola una poma àcida uns cirerols (tomàquets cherry) una pastanaga ratllada Per a fer la salsa rosa: maonesa 2 cullerades de quètxup 1 cullerada petita de mostassa unes gotetes de conyac 2 cullerades de iogurt natural sal, pebre negre i un raig de llimona Elaboració: Fem treure l’espina del rap a la peixateria. Lliguem els dos lloms del rap amb un cordill. Els salpebrem i els mullem amb un bon raig de llimona. Posem el pebre vermell en un plat i hi arrebossem el rap. En una plata per a anar al forn, hi posem la llet, la mantega a trossets i el rap. Fem coure el rap al forn, a 200º, quatre o cinc minuts per cada banda. Traiem el peix del forn. L’escorrem i el deixem refredar. Quan sigui fred, en traiem els cordills. Amb molta cura, tallem el rap a rodanxes d’un dit i mig de gruix. Col·loquem el rap al mig d’una safata, amb els trossos encavalcats, un sobre l’altre. Al voltant, hi posem l’amanida (escarola, poma, pastanaga i cirerols) i per sobre posem una mica de salsa rosa. La resta de salsa, la posarem en una salsera. I ja podem servir.

Recepta: Rap allagostat

El nou servei nocturn del metro de València comença a funcionar aquesta nit, amb trens que circularan per la ciutat i l’àrea metropolitana el divendres, el dissabte i la vigília de festius fins a les 2.30. A més, la nit de Cap d’Any, per primera vegada, el servei serà ininterromput. Demà hi haurà una jornada de portes obertes, amb servei nocturn gratuït i actuacions musicals en algunes estacions. Per a cobrir les necessitats de personal, la plantilla dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) incorporarà 47 treballadors. Justament, aquesta novetat s’escau en un període de vagues convocades pels sindicats de FGV. Freqüències i línies nocturnes fins al febrer El nou servei, anomenat ‘A la lluna de Metrovalència’, oferirà freqüències de pas de 20 a 30 minuts pel centre de la ciutat, a partir de mitjanit, en els trams en direcció a Aeroport, Torrent, Torrent Avinguda i Marítim-Serradora. En direcció a les estacions de Seminari, Paterna i Alboraia els trens circularan cada 60 minuts. Els últims trens en circulació tindran el final de destinació a Picassent, Bétera, Llíria, Rafelbunyol i Riba-roja de Túria. En les línies de tramvia, circularan amb intervals de pas de 60 minuts en totes les línies. Els últims passos per la parada de Benimaclet seran també cap a les 2.30. El metro de València ajornarà l’hora de tancament els dies 14, 15, 21, 22, 28, 29 i 31. La Nit de Nadal el servei es reduirà a última hora, com cada any. Millores previstes a final de febrer El primer trimestre de l’any vinent hi haurà millores, de manera que el metro, a partir de mitjanit, circularà amb una freqüència de pas de 10 a 20 minuts pel centre de la ciutat en direcció a Aeroport, Torrent, Torrent Avinguda, Alboraia i Marítim-Serradora; a les estacions de Seminari i Paterna, cada 40 minuts; i en direcció a Picassent, Bétera, Llíria, Rafelbunyol i Riba-roja de Túria, cada 80 minuts. En les línies de tramvia, els trens circularan amb intervals de pas de 40 minuts en totes les línies. Aquest nou servei és possible gràcies a la subvenció que ha rebut enguany l’Autoritat del Transport Metropolità, de 10 milions d’euros, a repartir amb l’Ajuntament de València i el de Paterna. Es preveu que el 2019 el pressupost de l’estat espanyol hi destinarà els 38 milions que la Generalitat Valenciana reivindica de fa temps.

València ja té servei de metro nocturn el divendres, el dissabte i la vigília dels festius

La vice-presidenta del Consell i candidata de Compromís a la Generalitat, Mónica Oltra, considera que la injecció de set-cents milions d’euros del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) al País Valencià converteix els valencians en ciutadans de segona amb un préstec que han de retornar. Oltra ha anat avui a Port de Catarroja, on Compromís ha presentat el manifest ‘Un compromís amb l’Albufera’. Ha lamentat que s’hagi canviat el finançament, que és un dret, per un ‘préstec’, cosa que considera una mesura ‘absolutament vergonyosa’. ‘Imagina’t que estàs un mes treballant i a final de mes, en comptes d’una nòmina, et paguen amb un préstec i et diuen, a més, que l’has de retornar. Això és el FLA’, ha dit. I ha recordat que el govern, d’ençà del començament d’aquesta legislatura, ha reclamat que s’estableixi un calendari del FLA. ‘No pot ser que el FLA depengui de l’humor amb què s’aixeca el ministre o la ministra d’Hisenda’, ha dit. I ha lamentat que s’utilitzin aquests fonts ‘d’acord amb interessos, vés a saber quins, i amb l’agonia de tots els valencians quan no es poden pagar serveis essencials que s’han de pagar’. ‘No pot ser que ens dessagnen amb un deute, inclòs el govern espanyol, que té a veure amb el maltractament que hem patit en aquestes últimes dècades’, ha dit. I ha reclamat com a solució un finançament just. Compromís demanarà també davant al govern espanyol una solució definitiva a la qüestió hídrica del parc natural de l’Albufera, que asseguri prou cabal durant tot l’any. Aquesta proposta inclou una reforma legislativa de l’estat espanyol perquè sigui viable l’ús de les aigües depurades per a usos agrícoles. D’aquesta manera es podria alliberar aigua del riu Xúquer per mantenir els espais naturals. Durant la visita al parc natural, Oltra ha estat acompanyada del batlle de Catarroja, Jesús Monzó, i del regidor de Govern Interior i de la Devesa-Albufera, Sergi Campillo, qui han reivindicat la qüestió hídrica i el sanejament de les aigües com a propostes de desenvolupament econòmic dels pobles de l’Albufera.

Oltra critica que el FLA converteix els valencians en ciutadans de segona

La jutgessa d’Instrucció número 5 de Palma, Ana San José, ha admès a tràmit una denúncia per presumpta prevaricació de la federació espanyola d’associacions d’habitatges i apartaments turístics (Fevitur) contra Antoni Noguera per la regulació del lloguer turístic a la ciutat, un dels projectes més destacats de Noguera. Aquesta entitat va presentar la querella per prevaricació administrativa el mes de novembre després de la prohibició de la comercialització d’habitatges turístics en edificis plurifamiliars en tot el municipi de Palma acordada pel consistori. Segons l’entitat, aquesta prohibició i la moratòria al lloguer turístic van ser realitzades de forma preconcebuda per part de Noguera. Més diu que la investigació que s’obre a Noguera no impedeix que sigui el candidat a la batllia per aquesta formació. ‘No és en cap cas per corrupció, per la qual cosa no impedeix de cap manera que sigui candidat’ ha dit Neus Truyol, portaveu de Més per Palma. Segons Més, la demanda de Fevitur assenyala el delicte de prevaricació, en un cas on no s’apliquen els dos supòsits que sustenten aquesta acusació: arbitrarietat en la motivació i contravenir una llei amb coneixement de causa. En la seva nota, Més ha defensat que Noguera i el seu equip de govern van complir un acord de plenari davant la proposta presentada com a iniciativa popular per la Federació de les Associacions de Veïns de Palma. ‘La regulació del lloguer turístic que s’ha fet a Palma s’ajusta a la llei aprovada pel parlament que regula aquesta activitat’. La finalitat dels pisos ha de ser per a garantir el dret a l’habitatge, per a viure i no per a especular, ha assegurat Truyol. El ple de l’Ajuntament de Palma va aprovar el mes d’abril la regulació del lloguer vacacional en tot el municipi, prohibint el lloguer d’habitatges plurifamiliars i permetent el de cases unifamiliars, amb el suport de PSOE, MÉS i Podem, i el vot en contra de PP i Ciutadans.

Un jutjat admet a tràmit la denúncia contra Antoni Noguera per la regulació del lloguer turístic

VilaWeb organitza dimecres 29 de juny un nou acte públic, adreçat als seus subscriptors. Es tracta d’una conversa en forma de debat entre el president de la Generalitat de Catalunya Carles Puigdemont i el diputat de Junts pel Sí i president de la comissió del Procés Constituent Lluís Llach. L’acte tindrà lloc a l’Auditori de l’ONCE a Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes 400, Metro Plaça Espanya) i començarà a 2/4 de 8 del vespre. Al debat poden assistir-hi els subscriptors de VilaWeb, fins que l’aforament de la sala es completi. Les localitats s’adjudicaran per ordre d’arribada de les sol·licituds d’assistència. Posteriorment es podrà visionar el debat en vídeo.

VilaWeb organitza dimecres vinent un debat entre Carles Puigdemont i Lluís Llach

Gabriel Rufián serà una altra vegada el cap de llista d’ERC a les més que probables eleccions espanyoles del 26 de juny. Hi tornarà a fer tàndem amb Joan Tardà i sembla també bastant clar que no hi haurà cap mena de candidatura conjunta de l’independentisme, tal com pretenia el portaveu de Democràcia i Llibertat, Francesc Homs. En aquesta entrevista, Rufián explica com els republicans encaren les noves eleccions, que considera secundàries per al procés independentista. ‘No hem de fer una campanya d’èpica ni confeti’, respon a CDC. Però vol deixar clar que, malgrat anar en llistes separades, ‘l’adversari no és Convergència, sinó Podem’. —No hi ha hagut trucada de l’Íbex-35 per a evitar eleccions, o no els han fet cas. —O potser sí que han trucat: a Madrid es comenta molt que unes noves eleccions reforçarien principalment el PSOE perquè finalment pactés amb el PP i amb Ciutadans per la unitat de la pàtria i contra l’independentisme. Sigui ara o d’ací a un temps, desgraciadament a l’estat espanyol el bipartidisme encara és molt viu, el PP continua guanyant eleccions i el PSOE continua essent l’esquerra nacional, tal com l’anomenen aquí. —Com encareu aquestes noves eleccions? —En el cas que n’hi hagi, que tot fa pensar que sí, les encararem reivindicant la feina feta. La campanya ha de ser potser molt més normal, en el sentit d’explicar la feina feta. No hem de fer grans mítings per animar ningú a fer res. La gent ja va votar de manera inequívoca, el mandat popular ja el tenim. I aquí som una mena de delegació diplomàtica de Catalunya i només hi som per a defensar les institucions catalanes. No hem de fer una campanya d’èpica ni confeti; cal fer actes en què es pugui parlar molt amb la gent. —Aquestes eleccions no poden ser una oportunitat per a fer veure que l’independentisme és fort i majoritari? —Amb aquest debat, que jo recordo com un debat fratricida, de si hem d’anar amb llista única o llistes separades, l’independentisme va prendre molt de mal. I us puc assegurar que a Madrid n’estaven molt contents, d’aquest debat. Ara tenim un govern estable, vivim un moment dolç del procés, amb un president i uns consellers absolutament decidits a culminar-lo. I cal dir que a Madrid sí que es percep una unitat d’acció. Tenim un pacte al congrés amb els companys de DiL per votar conjuntament tot allò que tingui a veure amb Catalunya i amb el procés. A Madrid això es percep. —I més enllà de Madrid? En unes noves eleccions, els governs i els mitjans internacionals es fixaran també si la primera força a Catalunya és independentista o no. —Nosaltres, amb DiL, hem parlat amb molta gent a Madrid, i amb gent d’altres països. La gent és perfectament conscient que Catalunya porta endavant un procés constituent transversal, independentment de les llistes electorals. I cal dir que el plebiscit ja es va fer, i es va guanyar. Podem cometre l’error de fer veure que som en un continu plebiscit. Jo crec que des de la diversitat ideològica es guanya més, i és important que al congrés es vegin dos grups parlamentaris que defensen les mateixes coses des d’espais ideològics diferents. —No és perjudicial per a l’objectiu d’eixamplar la base independentista que en unes noves eleccions En Comú Podem pugui guanyar i deixar-vos en un segon pla? —L’adversari polític d’ERC, i tots ho tenim clar, no és CDC. Tenim molt clar que ara no es tracta de guanyar entre nosaltres; es tracta de guanyar un país. L’adversari polític és Podem, perquè van guanyar les eleccions espanyoles, perquè la gent va votar en una altra clau i tenien una maquinària mediàtica que és Pablo Iglesias que sortia cada vespre a una televisió. Això vol dir que hem de tenir una càrrega social més gran. I està bé que defensem tots les mateixes coses, però des del nostre espai. I sobta que unes eleccions espanyoles, es-pa-nyo-les , encara obrin aquesta mena de debats. —Per què? —Perquè la gent vota en una altra clau; hi ha gent independentista que no votarà, perquè són unes altres eleccions, són espanyoles, i ja han desconnectat i no en volen saber res. I també hi ha gent que votarà Podem. L’independentisme s’ha de continuar escoltant a si mateix, i la veu de Catalunya és el parlament, no és el congrés dels diputats. —Diu Francesc Homs que us va venir a convèncer de la transcendència d’aquestes eleccions i d’anar junts i que li vau donar carabassa. —Amb ell parlem diàriament, i també amb la resta del grup parlamentari. El debat és sa, i els matisos. No va ser carabassa; ells tenen una opinió, nosaltres una altra… Però en tot allò que té a veure amb Catalunya, amb el procés, amb les institucions, anirem alhora. Ho tenim clar. —Anant separades les dues formacions independentistes poden donar la imatge de desunió entre l’electorat. —Mira, a Madrid ens diuen que tenen enveja que nosaltres anem junts, que nosaltres sí que ens estimem el nostre país. Ens ho diuen diputats del PP i del PSOE. La unitat d’acció que de vegades posem en qüestió a Catalunya es manifesta quan ells veuen Puigdemont i Junqueras passejant somrients pel Pati dels Tarongers i tenen un punt d’enveja. Així ‘off the record’ ens diuen: ‘Vosaltres, que teniu un projecte que no ens agrada gens ni mica, feu tant com cal per tirar-lo per endavant, i nosaltres no en som capaços.’ I és una conversa habitual a Madrid. Sí que és cert que no ho diran mai en públic, però hem de reivindicar l’autoestima. —Sereu el cap de llista. —Doncs no ho sé. Aquest matí alguna cosa m’ha arribat. —Home, ho ha dit el president d’ERC. —Sí, però això ho ha de decidir el partit. Jo valoro molt l’opinió del vice-president Junqueras. I per mi serà un honor. Però ni tan sols n’hem parlat, ningú no m’ha dit res, i els altres companys meus tampoc no en saben res. El més important és el tàndem Tardà-Rufián, i la resta de parlamentaris han fet una feinada… —Esteu a disposició de tornar a ser cap de llista? —Per a mi seria un enorme honor. —No n’heu parlat amb el partit? —Em consta que hi ha moltíssima gent que està molt contenta i que hem fet el que havíem de fer i que els agradaria que tota la llista fos exactament igual. I jo n’estaré encantat de la vida. Al final, Tardà és la cara visible, i jo no puc pretendre competir amb algú que fa tants anys que és aquí i que és un heroi de l’independentisme i fins i tot de l’esquerra nacional. —Com heu vist aquests quatre mesos que han acabat en fracàs? —A Madrid prens consciència que som dos països diferents. L’estat espanyol i Catalunya voten diferent, tenen un parlamentarisme diferent, un periodisme molt diferent, uns partits i una manera de fer política molt diferent. Aquí a Madrid hi ha una mena de concepció de poder; són plenament conscients que són la capital, i t’ho fan saber, de manera contínua. —Com us ho fan saber, que són la capital? —Som la cinquena força política al congrés i pràcticament som al galliner. O bé quan arribes a una conferència de premsa, la meitat dels companys de la premsa se’n van. I durant aquest temps han donat per fet que ERC s’abstindria en la votació d’un suposat govern d’esquerres, però a nosaltres ningú no ens ha demanat res i a més sempre hem dit que, com a mínim, s’havia de donar veu al poble de Catalunya. Són aquesta mena de coses. Però, tot i amb això, penso que hem fet una feinada i que ens hem fet un forat en la política espanyola. —El congrés també queda pràcticament buit quan interveniu. —PP i Ciutadans es van barallar a veure qui era més patriota en un ple dedicat a la unitat de la pàtria. Allà hi eren tots, tots eren molt patriotes. El següent debat era sobre el futur de les pensions, sobre el Pacto de Toledo, que jo crec que això sí que posa en joc la unitat social de qualsevol país. I durant aquest segon debat el banc del PP i el de Ciutadans eren buits. Hi ha un punt d’hipocresia i de teatralitat. I, amb tot el respecte per Alberto Garzón, però ell té dos diputats, i té un focus mediàtic molt més gran, enorme comparat amb nosaltres. I això sorprèn, perquè ERC i també els companys de Democràcia i Llibertat som dos grups parlamentaris més grans i importants. —Us han fet una mena de cordó sanitari? Us han marginat? —Més que marginat, és una actitud infantil per part d’ells, perquè és allò de posar-nos al galliner perquè ‘si no els veig, si no els sento, no hi són’. Però nosaltres continuem guanyant eleccions a Catalunya, on el PP i el PSOE cada vegada són més residuals. Ara, hi ha una mica d’ambivalència, perquè sí que és cert que hi ha gent que ens tracta com aquell grup minoritari de tres diputats una mica sorollós, però ara que som nou ja hi comença a haver una mica de por. Nosaltres hem fet un discurs molt de canvi, de regeneració, molt d’esquerres, que ha sorprès els grans revolucionaris que són Podem. A cada ple els hem de mostrat que el procés d’autodeterminació catalana hi és per a canviar-ho tot. O sigui que, de lliçons de canvi i de revolució, ben poques. —A Madrid ja no preocupa tant el procés independentista? —Sí que preocupa. Preocupa tant que no se’n parla. I de fet la governabilitat a l’estat espanyol no ha estat possible pel procés d’autodeterminació català: hi ha hagut una competició per veure qui és vanagloriava més de no donar la veu a un poble, de no posar les urnes. —Va estranyar una mica que vós fóssiu el cap de llista i que després Tardà fos el portaveu i la cara més visible. —Al final això era un ‘ticket’ electoral. Sí que és cert que jo sóc l’u i ell el dos, però durant la campanya hi va haver moments que era a l’inrevés, i també hi havia Teresa Jordà… A més, crec que som l’únic grup parlamentari en què tothom ha intervingut al congrés. Entenc que és una fórmula innovadora, però és el que volíem fer. I també he de dir que la figura de portaveu té moltes connotacions, no tan sols públiques sinó també privades: de relació contínua amb els parlamentaris, amb la premsa… Joan Tardà té molta feina feta i era de sentit comú que el portaveu fos ell. I les reunions de portaveus i els contactes amb tothom les hem fetes de manera conjunta. —Per tant, aquestes noves eleccions espanyoles són unes eleccions secundàries per al procés català? —Jo crec que sí. Hem de començar a veure si ens creiem que fem aquest procés per fer de Catalunya un país independent. I unes eleccions en un país veí són unes eleccions secundàries. També és veritat que cada vegada que el poble de Catalunya s’enfronta a una urna ha de votar i fins i tot ha de guanyar. Nosaltres desitgem el millor a CDC i confiem que els vagi bé, i una mica millor a nosaltres. —Què us ha sorprès més d’aquests mesos a Madrid? —Aquí hi ha relacions cordials sorprenents i relacions no cordials no sorprenents. Hi ha un punt d’hipocresia i de teatralitat gran. Quan ets al faristol tens aquella sensació que és un teatre, i has de mirar d’interpretar un paper. Nosaltres intentem ser la caixa de ressonància de molta gent. —Us va sorprendre la reacció que hi va haver després del vostre primer discurs a la sessió d’investidura? —No. Desgraciadament, des que vaig començar a Súmate fa un parell d’anys hem tingut molt a sobre aquesta mena d’unionisme més reaccionari. Ciutadans, Societat Civil Catalana, Dolça Catalunya, Crónica Global. Tot aquest món el vam tenir molt a sobre. A mi em van insultar des del primer minut. Sí que és veritat que va tenir molta repercussió i se’n va parlar molt, i em van comparar amb tots els dictadors de la història contemporània; amb tots, tret de Franco. Aquest, sempre el passen per alt. Però això forma part de la seva derrota. A ells els molesta molt que el PP sigui residual a Catalunya. —Us sap més greu quan les crítiques vénen de Lluís Cabrera i de Justo Molinero? —Les he d’entendre. La seva opinió és molt respectable. Moltes vegades penso què faria el meu avi. I el meu avi em fotria un calbot si em fiqués amb el Justo Molinero. Recordo perfectament estar a casa seva escoltant-lo. O sigui que per a mi té tot el respecte. Sí que és veritat que jo la frase textual que vaig dir era ‘jo sóc el que vostès diuen xarnego, i sóc independentista’. No vaig dir que jo era xarnego. Però pensar si ens diuen xarnegos o no, només cal que aneu a Twitter i cerqueu la paraula ‘xarnego’, i veureu que qui l’utilitza és l’unionisme més reaccionari. I, pel que fa al Lluís Cabrera, total respecte i admiració, perquè quan jo era petit ell ja lluitava per moltíssimes coses. Em sap molt de greu i a veure si alguna vegada puc parlar amb ell.

Gabriel Rufián: ‘El nostre adversari no és Convergència, sinó Podem’

Rússia celebra eleccions parlamentàries aquest diumenge en les quals el partit Rússia Unida que dóna suport a al president, Vladímir Putin, s’imposarà sense sobresalts, tot i que ha experimentat una relativa pèrdua de suport, i amb l’única novetat que per primera vegada es votarà a Crimea i Sebastópol, després de la seva annexió en 2014. En total, estan en joc els 450 escons que componen la Duma, la cambra baixa russa, la meitat dels quals es decidiran de manera proporcional mitjançant llistes amb un llindar mínim del 5% del vot a nivell estatal, i l’altra meitat en circumscripcions uninominals. Precisament, el fet que s’hi hagi recuperat aquest sistema, en què el més votat es porta l’escó, beneficiaria, segons els experts, a Rússia Unida, ja que el partit té una major presència i pot fer un major ús dels mitjans que altres formacions. Últim sondatge Segons l’últim sondatge publicat dilluns pel Centre d’Investigació de l’Opinió Pública (VCIOM), Rússia Unida es faria amb el 41,1% dels vots, dos punts més que la setmana passada però lluny del 45,1% que tenia al juny . Fundat en 2001 després de l’arribada de Putin a la presidència un any abans, el partit va disputar les seves primeres eleccions en 2003, quan malgrat recol·lectar el 38% dels vots es va fer amb dos terços dels escons gràcies al sistema mixt de llistes i circumscripcions úniques. El seu millor resultat fins avui, i que no sembla que vagi a superar en aquesta ocasió, és el de l’any 2007, quan va obtenir el 64% dels vots, mentre que el 2011, quan es van celebrar les últimes eleccions, es va quedar al 49,32% i 238 escons. El segon partit més votat, segons el sondeig, seria sorprenentment el Partit Liberal Democràtic de Rússia (LDPR), del controvertit Vladimir Jirinovski, que arribaria al 12,6% dels vots, relegant al Partit Comunista a la tercera posició amb el 7,4%. Pel que fa a la resta de partits d’oposició fora del sistema, com els descriu en un recent article Andrew Monaghan per al ‘think-tank’ Chathan House, sembla poc probable que puguin aconseguir representació parlamentària, entre d’altres coses perquè, segons explica, ‘estan molt dividits entre ells i manquen d’un ampli suport públic’. En aquest grup entren formacions com Iàbloko o el Partit per a la Llibertat del Poble (PARNAS) de l’exprimer ministre Mikhaïl Kassiànov, que també té el suport d’Alexei Navalni, un dels líders de les multitudinàries protestes que van seguir a les eleccions de 2011. Segons Monaghan, no cap esperar protestes com les viscudes després de les últimes eleccions, entre d’altres coses perquè les autoritats, temoroses que Rússia pugui viure el seu propi ‘Maidan’ com el que va viure Ucraïna en 2014 i que va portar a la renúncia del president Víktor Ianukóvitx, han adoptat mesures per evitar-lo. Així, ha ressaltat que s’han endurit les lleis sobre la llibertat de reunió i assemblea i les forces de seguretat, inclosa la recent creada Guàrdia Nacional s’han estat preparant davant de l’eventualitat d’una ‘desobediència civil’. Votació a Crimea D’altra banda, el principal interès que tenen aquestes eleccions és que per primera vegada es votarà a la península de Crimea i a Sebastòpol, després que els seus habitants decidissin en referèndum el mes de març del 2014 annexionar-se a Rússia. Malgrat que Ucraïna ha expressat el seu malestar per aquesta raó, i diversos països, inclòs els Estats Units, han deixat clar que no reconeixeran el resultat en aquest territori, Moscou ha seguit endavant amb els seus plans que es voti allà. ‘Depèn completament de vosaltres, els ciutadans russos, com serà el futur Parlament’, ha sostingut aquest dimarts el president rus, qui gaudeix d’un suport pròxim al 80%, en un missatge animant als ciutadans a votar. ‘Estic segur que tots nosaltres estem interessats a enviar a la Duma només a persones decents, competents, enèrgiques i honestes capaços d’actuar d’acord amb la voluntat del poble i complir amb les seves expectatives’, ha afirmat. ‘Us animo a anar als col·legis electorals i votar i expressar la vostra posició’, han estat les seves paraules.

Rússia celebra eleccions parlamentàries amb la victòria assegurada per a Putin