Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 54

L’elecció del secretariat nacional de la CUP tindrà una sola llista col·lectiva liderada per l’ex-diputat Quim Arrufat, tot i que també es presenten com a candidatures individuals els actuals membres de l’òrgan, Xevi Generó, Hugo Alvira, i Laura Rafecas, han explicat a Europa Press fonts de la CUP. El reglament del nou secretariat, format per 15 membres, limita les candidatures col·lectives que només opten a 11 llocs, mentre que els quatre restants s’escullen de les candidatures individuals. La llista col·lectiva que presenta Arrufat té més d’11 noms, ja que inclou suplents, i entre ells hi ha el regidor per Girona, Lluc Salellas, la regidora de Figueres, Natàlia Sànchez, Elisabet Punset de la CUP Girona, Eduardo Cáliz de la CUP Barcelona, Juanma Rojas de la CUP de la Garriga, Dani Corpas de la CUP de Sant Celoni i Núria Gibert de la CUP de Sant Cugat, entre d’altres. Altres fonts de la CUP han explicat a Europa Press que la candidatura no té militants dels corrents Endavant OSAN ni de Poble Lliure, però que les dues formacions estan a l’expectativa. Tot i això, diferents veus de la CUP han aclarit que la candidatura ‘no és de consens’ i que les dues corrents estan en espera del que passa amb la qüestió de confiança a la qual se sotmetrà el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, conscients que, en el cas que no prosperi, aquest secretariat no continuarà. A més, lamenten que part dels suplents de la llista col·lectiva d’Arrufat hagin decidit presentar-se com a independents, cosa que adulteraria l’objectiu del nou reglament que intenta garantir la representativitat cupaire a través d’aquests quatre membres alternatius a la llista col·lectiva. Generó i Rafecas, que es van escindir de la llista d’Arrufat, i Alvira són les tres candidatures que es presenten al marge de la llista col·lectiva única, però hi ha més candidatures que les mateixes fonts assenyalen com els suplents de la llista d’Arrufat que ‘volen controlar tot el secretariat’. Entre aquestes candidatures individuals hi ha l’actual membre del secretariat nacional, Òscar Simon, que és membre d’En Lluita, Albert Serrats ‘Beta’ de la CUP de Bordils (Girona) i Pilar Corcoy, membre de la CUP de Barcelona, han explicat les mateixes fonts.

Arrufat lidera una llista al secretariat de la CUP, al qual aspiren Generó, Alvira i Rafecas

El secretari general de Ciutadans, José Manuel Villegas, i el secretari de comunicació, Fernando de Páramo, han anunciat que deixarà la direcció del partit, tal com ja ho va fer Albert Rivera. En una entrevista a Telemadrid, Villegas ha anunciat que ara ‘s’obre una nova etapa’ i que ell no en formarà part. ‘No optaré a secretari general ni estaré en una de les noves llistes’ que es presentarà al congrés polític convocat pel partit. . @CiudadanoVille anuncia en Telemadrid que no seguirá en Ciudadanos: "Yo no seré el Secretario General ni estaré en esa nueva ejecutiva de Ciudadanos" directo https://t.co/ygpf7Gbuwy 📺 @BuenosDiasTM@EUPREPIOPADULA pic.twitter.com/vNB3KE7Prn — Telemadrid (@telemadrid) November 21, 2019 De Páramo ho ha anunciat en una carta a la militància, on diu que ha decidit de tancar una etapa i que ‘ha estat un honor i un orgull servir als espanyols’. Tot i la caiguda electoral, de Páramo havia aconseguit l’escó al congrés espanyol perquè era el número 2 per Barcelona, però ha anunciat que hi renunciarà i que deixa la política. A les darreres eleccions espanyoles Ciutadans va perdre 47 diputats i es va quedar amb només 10 representants a tot l’estat, convertint-se en sisena força per darrere d’ERC. La cap de llista per Barcelona al congrés espanyol, Inés Arrimadas, ja ha anunciat la seva intenció de convertir-se en el relleu de Rivera.

Villegas i de Páramo, estrets col·laboradors de Rivera, també abandonen la direcció de Ciutadans

Mentre el PSOE i Podem s’intercanviaven retrets sobre les negociacions d’un govern espanyol de coalició enmig del compte enrere per a la segona votació del debat d’investidura de Pedro Sánchez, el ple del Parlament de Catalunya debatia propostes per a la ‘Catalunya real’ en un debat específic sol·licitat per Ciutadans. Quina és la ‘Catalunya real’? Per a la majoria de forces, una Catalunya complexa i diversa. Per a Ciutadans, és la dels catalans que duen al cor més d’una bandera: com la seva portaveu, Lorena Roldán, que s’ha enorgullit de poder portar barretina, espardenyes i alhora vestir-se de sevillanes. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha demanat unitat a l’oposició per a denunciar les deslleialtats i els boicots de l’estat espanyol i, inesperadament, ha rebut amb satisfacció la mà oberta del PSC per a parlar del pròxim pressupost. La Catalunya real també és aquella en què els partits independentistes poden tornar a pactar amb el PSC? Quim Torra considera que per a entomar els principals problemes econòmics i socials de Catalunya calen ‘pactes d’estat’. Però al mateix temps ha insistit que no renunciaran al dret d’autodeterminació i ha avançat que el ple aprovarà demà una resolució en què s’hi ratificaran. Per al PSC, però, el govern ha de triar. ‘S’ha de decidir si es vol acordar o trencar’, li ha advertit Miquel Iceta. Tots els grups han intentat treure profit del debat, tot i que havia de ser la jornada de Lorena Roldán, que està de campanya. Des d’aquesta tarda i fins divendres, els militants de Cs poden votar-la en les primàries com a futura candidata. Roldán és la preferida per la cúpula i ha estat ovacionada pels diputats del seu grup. Els comuns i Torra no s’han estat de recordar-li que va participar en la via catalana del 2013. El PSC i el pressupost L’executiu pretén presentar a la tardor el pressupost del 2020 després de no haver pogut aprovar el d’enguany per manca de suports. Els comuns i la CUP s’han tornat a situar lluny de l’executiu, però Iceta ha fet un pas endavant: ‘Si vostès volen, estem disposats a parlar-ne’. Iceta s’ha presentat com un garant de l’estabilitat si el govern renuncia públicament a la via unilateral i es decanta per greixar el diàleg entre els partits catalans, com ho vol Pedro Sánchez. ‘Al final, és negociar o trencar. No hi ha camí del mig’, ha insistit Iceta. La negociació pressupostària pot coincidir amb la sentència del Tribunal Suprem contra els presos polítics i la resta d’encausats i això pot complicar l’acostament. Torra ha insistit que el sobiranisme hi haurà de respondre no només amb una protesta, sinó amb una ‘proposta política i democràtica basada en l’exercici del dret d’autodeterminació’. ‘Tenim una gran oportunitat perquè les sentències siguin un punt d’inflexió dins de l’independentisme per tornar a exercir els drets civils i polítics que se’ns han negat’, ha apuntat, en un intent d’especificar l’abast del lema d’Òmnium Cultural ‘Ho tornarem a fer’. De moment, les eleccions del 26-M han demostrat que els partits independentistes poden tornar a pactar amb el PSC, i Iceta ha celebrat els acords que han succeït els comicis. L’últim, amb ERC, JxCat i els comuns per a governar l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La pròxima oportunitat que divisa el PSC és a la tardor. El pressupost s’hauria de presentar a l’octubre i pot tornar a esquerdar la política de blocs de l’independentisme i l’autoanomenat constitucionalisme. Iceta creu que la negociació pressupostària serà la ‘prova del nou’ si realment poden posar-se d’acord. La CUP i els comuns han deixat clar que no s’acostaran al govern. Carles Riera veu les institucions catalanes ‘agenollades’ davant l’estat i critica la gestió autonòmica de Torra. Jéssica Albiach ha lamentat que la situació d’excepcionalitat derivada de la repressió no pot amagar que el govern no fa les polítiques públiques necessàries. Més de 200 mesures Per intentar desmuntar la imatge que el govern no governa, i aprofitant que no tenia límit de temps per a intervenir, Torra ha volgut placar l’oposició amb un llarg discurs, desgranant una per una 222 mesures sectorials com a resum de l’obra de tots els departaments. El president de la Generalitat ha defensat que la independència era la manera de resoldre els problemes dels catalans i ha verbalitzat que pretenia de transmetre optimisme en un context complicat. De fet, s’ha encomanat a les previsions de creixement econòmic del BBVA i a la taxa d’atur de l’11,5%, la més baixa en una dècada, segons que ha subratllat. També ha remarcat que el govern havia complert els objectius de dèficit i de deute i la regla de despesa amb la pròrroga pressupostària. En el bloc de les deslleialtats de l’estat espanyol a Catalunya, Torra ha demanat que els partits fessin pinya per denunciar el dèficit fiscal crònic de 16.000 milions d’euros anuals (l’equivalent al 8% del PIB) i un model de finançament discriminatori. També ha recordat que el govern espanyol no havia complert els compromisos assumits amb la llei de la dependència, i ha remarcat que el 2017 l’estat havia sufragat només un 16% dels recursos l 2017, i la Generalitat el 84%. Torra s’ha referit igualment a l’execució de només un 14% del pla de rodalia 2008-2015, que preveia una inversió de 4.000 milions d’euros per a modernitzar la xarxa, i ha fet èmfasi en el dèficit d’inversions en infrastructures (de 28.000 milions en deu anys, segons Foment de Treball). ERC coincideix que Catalunya té un problema estructural. Però el president del grup parlamentari, Sergi Sabrià, hi ha afegit un contrapunt de realisme i autocrítica recordant que la taxa de risc de pobresa superava el 20%, que la marxa de joves a l’estranger no cessava i que la desocupació juvenil era alta encara que les dades macroeconòmiques fossin positives. ‘L’aposta per les polítiques socials és la millor manera de treballar per la república’, ha argumentat Sabrià. Roldán: TV3 i els barracons de les escoles ‘Amb el pressupost d’un any de TV3 eliminarien tots els barracons de Catalunya’, li ha etzibat Roldán. Cs ha tornat a denunciar que el govern no dedica temps ni recursos als problemes reals dels catalans i té com una única prioritat ‘tornar a fer el mal que van fer’ amb el procés. Ha acusat el govern de permetre que la Plataforma per la Llengua ‘espiés’ alumnes d’una cinquantena d’escoles i instituts per estudiar l’ús del català al pati. També ha sentenciat que la Fira d’Abril de Barcelona era cultura catalana com ho era la Patum de Berga i ha criticat que només hagués tirat endavant un projecte de llei del govern en 400 dies, tot que les llistes d’espera havien augmentat en 91.000 persones en un any. Segons Roldán, el govern té ‘un problema de realitat’ perquè només es preocupa pel procés. ‘La tesi de la Catalunya real no és ni tan sols seva’, li ha deixat anar Albiach, que ha reconegut la maternitat de l’expressió a Alícia Sánchez Camacho. Els comuns han reivindicat la diversitat de Catalunya. ‘Tan real és Estopa com els Amics de les Arts’, ha exemplificat Albiach. Al ple, no hi ha faltat la música ni l’humor. Després de situar l’independentisme en el marc dels populismes apareguts arreu d’Europa, el líder del PP, Alejandro Fernández, ha entonat una cançó de Manolo Escobar en favor de la convivència: ‘Solo te pido que me hagas la vida agradable aunque en nada coincida contigo’.

La ‘Catalunya real’… en què l’independentisme tornaria a pactar amb el PSC?

La Intersindical Valenciana s’ha concentrat aquest matí a les portes del Palau de Justícia de València per expressar el seu rebuig a les sentències dictades pel Tribunal Superior de Justícia (TSJ) contràries al decret d’usos lingüístics a l’administració valenciana. El sindicat diu que les sentències responen més a valoracions polítiques que no pas jurídiques. A la concentració s’han unit les entitats d’Escola Valenciana, El Tempir, Enllaçats Llengua, STEI Enseny Públic, Acció Cultural i La Intersindical Alternativa de Catalunya. Ens apleguem per dir #síalvalencià i mostrar el nostre rebuig a les sentències que perjudiquen la nostra llengua @escolatv @ElTempirdElx @EnllacatsLlengu @epublicSTEI @AccioCulturalPV @la_IAC pic.twitter.com/eI9iep3s2R — Intersindical_Valen (@IntersindicalV) September 6, 2018 L’última sentència dictaminada anul·la onze articles dels vint-i-set que té el decret que regula l’ús del català en l’administració pública. Anul·la, per exemple, tots els que parlen de fer comunicacions en català a les altres comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic. El TSJ s’empara en el fet que l’estatut d’autonomia no especifica que el valencià i el català siguin la mateixa llengua. Rafa Reig, membre de la secretaria de la Intersindical, explica: ‘El TSJ nega allò que és evident, que el valencià i el català són la mateixa llengua. I s’empara dient que no ho acredita cap llei. Però la realitat és que hi ha sentències del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional espanyols que sí que ho reconeixen.’ Recurs al Tribunal Suprem espanyol En aquest àmbit, la Intersindical Valenciana ja ha decidit que presentarà un recurs al Tribunal Suprem espanyol contra les quatre sentències dictaminades pel TSJ que anul·len aquests onze articles del decret. El Tribunal Suprem ja compta amb jurisprudència en què es reconeix que el valencià i el català són la mateixa llengua. Un exemple és la desestimació del recurs presentat per la Generalitat contra la sentència del TSJ que permetia a la Universitat de València de fer servir la denominació acadèmica ‘llengua catalana’ en els seus estatuts. En aquest cas doncs, el Tribunal Suprem es fonamenta en informes filològics i no en l’estatut d’autonomia, que no parla de ‘català’ sinó de ‘valencià’. Amb aquests antecedents, per tant, l’entitat espera que la sentència sigui suspesa. Els onze articles anul·lats A la sentència, sis dels articles anul·lats tenen un fonament comú, el no-reconeixement de l’àmbit lingüístic comú amb el Principat i les Illes. La resta d’articles anul·lats, que fan referència a la retolació informativa, l’inici de l’atenció ciutadana i les publicacions institucionals, es fonamenten en la discriminació del castellà respecte del català. Quant a aquests darrers articles, Reig explica: ‘Amb la legalitat que tenim actualment al País Valencià els poden anul·lar. S’emparen en la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià del 1983, una llei obsoleta i desfasada. La llei té certes mancances que són les que han permès que el TSJ tirara endavant la sentència.’ El sindicat explica que per fer un canvi sociolingüístic que prioritzi el català en l’ús quotidià, s’ha de començar canviant la base legal. Per aquesta raó, insisteix a modificar la llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que, ara per ara, troba obsoleta i demana una nova llei d’igualtat lingüística. ‘Amb aquesta nova llei ja es podrien fer les modificacions que es consideressin pertinents sense que, més tard, el Tribunal Superior ho tombés’, diu Reig.

La Intersindical Valenciana reivindica l’ús del català a les administracions públiques

La Fundació Joan Brossa, situada a l’antiga Casa de la Moneda de Barcelona, en un carreró amagat del barri del Born, serà l’epicentre dels actes de l’Any Brossa. És en aquesta seu que avui dissabte, 19 de gener, quan fa cent anys que el poeta va néixer, serà homenatjat amb la lectura col·lectiva de cent poemes seus, feta per amics i personatges de la cultura. La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha anunciat la seva assistència a l’acte, que començarà a les cinc de la tarda. Us oferim deu propostes destacades del programa de l’Any Brossa: No em va fer Joan Brossa De Cabosanroque Entre les exposicions itinerants vinculades a Joan Brossa, destaca aquesta proposta de Cabosanroque, aquest gener al centre d’art Can Manyé d’Alella. És una instal·lació visual i sonora plena d’objectes molt brossians. L’acció s’endinsa en l’esperit rupturista, transgressor, de màgia blanca i màgia negra, d’exploració del llenguatge, de transitar pels marges de l’artista. Brossa com a motor per a crear una peça que és, sobretot, llenguatge cabosanroque: creació des de l’atzar, radiacions de llum, construcció d’un espai sonor, acció poètica lírica i de somni. Poesia Brossa – Macba Ara fa un any, el Museu d’Art Contemporani de Barcelona acollia l’exposició Poesia Brossa, comissariada per Teresa Grandas i Pedro G. Romero. Ara se n’ha presentat el catàleg, que, segons el director del MACBA, Ferran Barenblit, és un volum dens i intens, però també àgil, que es llegeix de manera molt brossiana i endevina nous camins per a llegir Brossa. Barenblit també ha anunciat que l’exposició començarà una itinerància internacional. Va començar a l’Artium de Vitòria i a partir del juliol viatjarà a Amèrica, al Museo Nacional de Buenos Aires. Allà, l’obra de Brossa dialogarà amb la d’altres artistes contemporanis seus. Brossa i la Filmoteca És sabut que Brossa estimava el cinema i era un espectador habitual, gairebé diari, de la Filmoteca. I sempre s’asseia al mateix lloc. A la sala Chomón de la nova seu de la Filmoteca, al barri del Raval, hi ha ‘la butaca d’en Brossa’, una butaca vermella. Amb motiu del centenari del naixement del poeta, la Filmoteca organitza ‘Instàncies brossianes’, dotze instantànies que de ben segur ell no s’hauria perdut: de Hitchcock a Delvaux, de l’avantguarda soviètica als germans Marx. Joan Brossa i la poesia experimental Fundació Joan Brossa Comissari: Eduard Escoffet Recorregut per la poesia experimental de la segona meitat del segle XX a partir de l’obra de Joan Brossa, establint lligams entre la seva obra i poetes d’Europa i Amèrica. Del 16 de maig al 8 de setembre del 2019. Festival de poesia i art en acció Fundació Joan Brossa Durant tres mesos, l’espai del carrer de la Seca, 2 quedarà pres per artistes, poetes i performers. A partir d’exposicions de durada curta (una setmana) es generaran recitals, accions, xerrades… Del 13 de setembre al 2 de desembre del 2019. Escenari Joan Brossa La sala del carrer de Flassaders (a tocar de la Fundació Joan Brossa) acollirà un cicle de lectures dramatitzades (29 de gener, 26 de març, 28 de maig); l’espectacle ‘Laberint striptease’, dirigit i coreografiat per Roberto G. Alonso; ‘Brossa enrabiat’, espectacle en format de cabaret literari, i altres propostes a partir de l’esperit i l’obra de Joan Brossa. II Simposi Internacional Joan Brossa. ‘Els arbres varien segons el terreny’ Amb la intenció de fer una actualització i posar noves bases dels estudis sobre Joan Brossa. A partir del poema ‘Els arbres’, del llibre Em va fer Joan Brossa, de 1950, fruit de les seves converses amb el poeta brasiler João Cabral de Melo. Noves edicions i estudis A més del catàleg de l’exposició ‘Poesia Brossa’ del Macba, que ja hem citat, hi haurà altres publicacions. Entre més: Catàleg raonat sobre la poesia visual de Joan Brossa, a cura d’Alicia Vallina i Glòria Bordons (Fundación Azcona) Joan Brossa, ara i aquí, per Carles Rebassa (Angle Editorial) Brossa: escarnidor i burleta. Records d’una amistat estel·lar, per Arnau Puig (Comanegra) Joan Brossa o el pedestal són les sabates, per Jordi Coca (Ensiola) Antologia de poemes visuals de Joan Brossa, a cura de Marc Audí (Visor) Poesia escènica (volums XVI, XVII i XVIII), de Joan Brossa (Arola Editors) El ventríloc, de Joan Brossa (Institut del Teatre) Antoni Tàpies. Teatre Fundació Antoni Tàpies Comissària: Núria Homs Repàs de cinc escenografies teatral que Tàpies va fer entre el 1961 i el 1989 i de la participació que va tenir el 1992 en una òpera per al Gran Teatre del Liceu que no es va arribar a fer. Aquesta exposició s’emmarca en l’Any Brossa i la celebració del norantè aniversari del compositor Mestres Quadreny. Cantània: A de Brossa Cantata en què participen alumnes de quart i cinquè de primària d’escoles de tot el país. Enguany, parteix de textos de Joan Brossa i Miquel Desclot, escrita per Marta Gil i amb música d’Eduard Iniesta. Del 14 de maig al 6 de juny del 2019.

Deu propostes de la programació de l’Any Brossa

Ramon Font és el portaveu de la USTEC-STEs des del 2015, el sindicat majoritari entre els docents de l’escola pública catalana. El sindicat defensa sense fissures la immersió lingüística i Font critica que el PSC abandoni el consens en matèria de llengua a l’ensenyament. Argumenta que el català va en retrocés i fa autocrítica respecte de la pèrdua de consciència entre els professors de la importància de continuar impulsant el català per garantir la igualtat d’oportunitats dels alumnes. També es mostra crític amb el conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, per no prendre mesures per a revertir l’espiral en què ha caigut el català a l’educació secundària i també per no democratitzar els centres. —Quina valoració feu que el PSC abandoni el consens sobre la immersió lingüística? —Molt negativa. El PSC havia estat un partit important per al consens sobre el domini de la llengua catalana a l’ensenyament. Cada vegada costa més parlar d’immersió lingüística perquè la situació real als centres no és per a tirar coets. El PSC ha seguit el model lingüístic que va presentar el conseller Bargalló l’octubre del 2018. Si l’hagués presentat el PP en ple 155, hi hauria hagut una revolta. Però com que ho va fer el govern de la Generalitat, només va generar mala maror. Per exemple, la Plataforma per la Llengua, la USTEC-STEs, la Intersindical-CSC, la sectorial d’educació de l’ANC, Docents per la República, etc., unes quantes entitats compromeses amb la llengua i el país, van criticar-ho. —Es parla de ‘flexibilitzar’ l’ús de la llengua a les escoles. —Són faves comptades: tot allò que dónes al castellà o a l’anglès ho treus al català. I l’únic lloc on el català està més cuidat que en uns altres és a l’escola. Fora de l’escola, fa fred per al català. A YouTube, internet, les sèries, els videojocs, tot això que mira el jovent, hi ha poc català. Objectivament, el domini del castellà és superior al català a Catalunya quan acaben la secundària. Això és preocupant perquè després, durant els anys, l’ús del català es perd. Això ja passa als patis, com ha explicat l’estudi de Plataforma per la Llengua. I passa a les aules, que encara és més preocupant. Si el català tingués una situació normalitzada, podríem parlar de què fem amb el castellà i l’anglès. Però no som en aquesta situació, ni de bon tros. Ara hi ha un relaxament institucional. —Però la manca de control del Departament d’Ensenyament sobre si s’aplica correctament la immersió és un mal endèmic. El relaxament no és nou. —La llei diu que el català serà la llengua preferent, però no diu que sigui obligatòria. A primària hi ha més consciència, però a secundària la situació és més preocupant. Hi ha més relaxament i poques ganes de fer-ho. Se senten classes en castellà, i això no ajuda els alumnes. El català és important per a la cultura catalana, però nosaltres reivindiquem una altra part, que per a la USTEC és més important, la igualtat d’oportunitats. Dónes les mateixes oportunitats a un nen independentment de l’origen social, ètnic, cultural… Tothom ha de saber parlar en català i això obre portes a la vida associativa, al món de l’amor i, evidentment, és important al món laboral. —Creieu que la situació política i els atacs a la llengua catalana hi han influït? —Crec que l’activisme lingüístic va ser fort als anys vuitanta. Han passat trenta anys. Hi ha hagut un relaxament i intentem reactivar la campanya de la catalanització de l’escola, en el sentit lingüístic. Pensem que encara cal més català a l’escola perquè no hi ha igualtat lingüística. Hi ha una llengua minoritzada en contacte amb la tercera llengua més potent del món, el castellà. Fins i tot als Estats Units fan lleis per a protegir-se del castellà. Si ho fan els americans, què no hem de fer els catalans per a defensar el català? Per a la igualtat d’oportunitats no seria bo que no ensenyéssim el català a les famílies castellanoparlants o de qualsevol altra llengua, que n’hi ha moltes ara mateix a les nostres escoles. —Fa anys que es denuncia aquesta manca de control. Per Ensenyament, hi han passat consellers del PSC, de CiU i d’ERC. Per què no s’ha fet res per a revertir-ho i tornar a la consciència lingüística que expliqueu que hi havia als anys vuitanta? —Tots en tenim una part de culpa. Per defensar-nos dels atacs que venien de fora, que han estat molts, hem dit que això funcionava molt bé, que la immersió era collonuda i tot anava perfectament. Els qui, sabent que no anava tan bé, fèiem de tortuga romana per a protegir-nos dels atacs de fora dient que tot anava bé, ara som en una nova fase de fer un diagnòstic real. Hi ha molts problemes amb el català a l’escola. Hem d’anar cap a un canvi de tendència, fer créixer l’ús del català. El Departament d’Ensenyament, en comptes d’invertir aquesta tendència, ha volgut oficialitzar la situació de plurilingüisme i ha volgut fer de la necessitat virtut, amb una redacció molt ambigua perquè tothom s’hi pugui sentir inclòs. Això no pot ser. Que plogui a gust de tothom no vol dir que estiguis fent bé les coses, i a la pràctica hi ha més anglès i més castellà. —Per tant, falta contundència en la defensa de l’ús del català. —Completament. Sobretot a secundària, però a primària també. La situació del català és preocupant. Els docents tampoc no fem tant com hauríem de fer. Per part de la USTEC, volem deixar aquesta ficció que tot va bé. —Com? —Fem jornades, revistes, preparem una eina, material de sensibilització per als centres, campanyes. I donem resposta als atacs que fins ara venien de fora i que ara vénen de dins. Parlo del model lingüístic d’Ensenyament, del congrés del PSC… Si comencem així, tot farà aigües i anirem malament. —El PSC es justifica acusant l’independentisme d’instrumentalitzar la llengua. —És molt qüestionable. A la USTEC hi ha molts professors que no són independentistes, però que defensen la llengua i la immersió. En la defensa de la llengua no hi ha fissures. Si el PSC agafa com a bandera el castellà per lluitar contra això, no farà cap favor a la convivència que tant defensa. La convivència és que tothom parli totes dues llengües, i això només ho garanteixes si ensenyes el català a l’escola, perquè el castellà l’aprens. —Més enllà del soroll polític, sorprèn que es qüestioni la immersió quan ha estat un mètode educatiu elogiat internacionalment. —Vam parlar amb càrrecs d’Ensenyament perquè rectifiquessin el document de l’any passat. Fan un diagnòstic que no compartim, diuen que en algunes zones el castellà necessita suport. Sempre es diu que hi ha estudiants brillants que no parlen bé el castellà en públic, però s’hauria de veure com parlen el català. Potser cal treballar més l’oratòria, com els italians i els argentins. —Heu demanat la dimissió de Bargalló. L’última vegada, per aquelles declaracions polèmiques sobre els funcionaris a Tortosa. —Ja n’havíem demanat la dimissió el juny de l’any passat. Ensenyament va fer una nova retallada: a partir del setembre, els docents majors de 55 anys no podien fer la reducció de dues hores lectives. Va ser la gota que va fer vessar el got. Teníem expectatives amb el conseller Bargalló, perquè era una persona que en sabia, amb pes polític. Era afiliat nostre i pensàvem que podia començar a resoldre problemes de l’interinatge, que defensaria més l’escola pública, la recuperació de les condicions laborals, l’increment del finançament del departament, que hi hagués més democràcia als centres… Però hem vist que no s’ha aprofundit en la democratització. La llei d’educació de Catalunya, la LEC, afavoreix un nou atac del 155 perquè deixa els claustres sense eines. —Expliqueu-vos. —Durant el franquisme, les direccions eren addictes al règim i seleccionaven el professorat. Amb totes les mancances de la transició, en educació va haver-hi una ruptura constituent. Els claustres van passar a ser assemblees en què es discutien les coses, s’elegien les direccions, que eren revocables, i s’establia un sistema objectiu d’elecció del professorat. Amb la LEC hem tornat a un sistema on la major part de la comissió de selecció de les direccions és de l’administració, i a més, les direccions tenen cada vegada més poder per a seleccionar el professorat. Amb això, és més fàcil fer un sistema piramidal. Amb l’aplicació del 155, això seria perfecte. Podrien donar ordres de dalt cap a baix amb un toc de xiulet. També hi ha un decret d’autonomia dels centres, que l’anomenem decret del virregnat, perquè ens posen un virrei al centre, un director, i has de fer allò que diu. Abans es feien assemblees, ara els claustres semblen misses. En una reunió de claustre, ara hi vas a veure què ofereixen i prou. Abans s’hi discutia, la gent s’oposava a les propostes de la direcció, s’havien de posar d’acord… Ara tot això ha quedat enrere per culpa de la LEC. És la mare dels ous, i la va aprovar Ernest Maragall quan era conseller. Vam fer vagues i protestes. Aquest sistema s’acosta el nepotisme i l’opció de triar el professorat a dit. —Heu parlat amb el Departament d’Ensenyament del nou pressupost? —Sí, però no recull les principals demandes del professorat. Hi ha unes millores molt tímides. Per primera vegada en molts anys, el pressupost executat és més alt que el pressupostat. Els avenços del nou pressupost respecte a la despesa que hi ha ara és gairebé inexistent. Pràcticament no hi guanyarem res. Es parla de finançar millor les escoles bressol, i una mica més l’escola inclusiva. Però també d’externalitzar les vetlladores, i això és la punta de llança de totes les coses que vindran més endavant amb la llei Aragonès. Gastar més diners en això no era cap demanda de la comunitat educativa, perquè creiem que aquest servei ha d’estar internalitzat. Demanem que es recuperi la segona hora lectiva, perquè les condicions laborals són molt importants per a la qualitat de l’educació i pels infants. —El govern no té garantit el suport parlamentari per a aprovar el pressupost. Encara que dieu que té poques millores, creieu que és important deixar de banda la batalla política i posar-se d’acord per tenir uns comptes nous després de dos anys? —No uns comptes qualssevol. Han de ser dignes. Tota la comunitat educativa té una demanda que no arriba a cinc-cents milions d’euros respecte de l’últim pressupost executat. Però tenim un endarreriment històric del finançament de l’educació. La LEC preveu que s’inverteixi el 6% del PIB, i som en un 2% pelat. Cada punt del PIB són 2.500 milions. L’infrafinançament és molt dur, als nivells del Perú i de Laos. A Finlàndia eren en un 7% fins fa poc. —Heu tingut un paper protagonista a les protestes contra la sentència del procés, especialment en la convocatòria de la vaga general del 18 d’octubre. També ha aparegut el Tsunami Democràtic. —Des del primer moment ens vam posicionar a favor del Tsunami Democràtic. Les convocatòries han anat en la línia que sempre hem defensat, la desobediència civil no violenta. Hem vist als carrers que el jovent ja en tenia prou, de rebre. Valorem positivament tota la resposta que va haver-hi, que majoritàriament va ser massiva i conscient. Pel que fa a la vaga general, era per motius laborals, però entenem que molta gent s’hi va sentir interpel·lada i va fer la vaga per allò que va venir-li de gust. Va ser un èxit i ens hem de sentir molt orgullosos com a país de les Marxes per la Llibertat. —La repressió també ha afectat el professorat. El cas més escandalós va ser el dels nou del Palau, de Sant Andreu de la Barca. Com us afecten les acusacions constants d’adoctrinament? —Estem molt contents per la manera com ha acabat Albert Rivera, després dels piulets que va fer contra els docents. Ha acabat com havia d’acabar, aquesta persona no servia per a la política i celebro que se n’hagi adonat. Els atacs han estat continus i, fins i tot, Pedro Sánchez va proposar una assignatura sobre la constitució espanyola. Podríem explicar que hi ha un article, el 10.2, que diu que els tractats internacionals formen part de l’ordenament jurídic de l’estat. Com el Pacte dels Drets Civils i Polítics, que inclou el dret d’autodeterminació, i la Declaració Universal dels Drets Humans. Coses que no accepta aquest estat i que no interpreten aquests tribunals que diuen que respecten la constitució. També podríem parlar del soroll de sabres, de la monarquia… No em fa res haver de fer una assignatura sobre la constitució espanyola, la faré amb molt de gust. Però no ens poden dir com la farem, perquè justament la constitució protegeix la llibertat de càtedra. Adoctrinar és fer allò que el poder vol que facis. Quan el poder et diu que adoctrines, en realitat et diu que no adoctrines com ells volen que ho facis. —Formeu part de la plataforma contra l’anomenada llei Aragonès. Què hauria de canviar perquè la veiéssiu amb bons ulls? —Cal una llei de contractes i serveis a les persones, però en el sentit contrari. Cal internalitzar els serveis que s’han externalitzat fins ara. Això que la gestió privada és més eficient que la pública és un dogma neoliberal que no compartim. Si ens hi fixem, quan TV3 ha hagut d’estalviar diners no ha fet sinó internalitzar, fer producció pròpia. I el govern, encantat. No hi ha un benefici, la gent treballa i fa un servei públic. Igual que a les escoles públiques. —Com han afectat les externalitzacions en el dia a dia de l’escola pública? —La llei Aragonès permet d’externalitzar serveis que ara no ho estan. Per exemple, pre-escolar. Són les escoles bressol, ja externalitzades per alguns ajuntaments, però també P-3, P-4 i P-5, que ara no estan externalitzats. Amb la llei Aragonès a la mà, ens podem trobar una empresa en qualsevol escola pública fent diners amb l’educació infantil, amb un personal treballant en pitjors condicions laborals perquè l’empresa necessitarà un benefici… Quan externalitzes es precaritza el món del treball i es perd la qualitat de servei. —Però els serveis que hi ha ara externalitzats com afecten les escoles? —Al menjador, el monitoratge viu fatal. Tenen una precarietat molt gran. A l’estiu passen a l’atur, quan haurien d’estar contractats. També he vist llençar tones de menjar, és un desastre, perquè els nens no s’ho mengen. Els primers de demanar que s’elimini el servei de menjador han estat les famílies, perquè sovint el menjar és incomestible. I tenen raó. Abans hi havia cuineres contractades a les escoles, personal intern, i era més casolà i més bo. Volem anar cap aquí, i no cap a una externalització de més serveis. La llei Aragonès diu clarament que és per a fer un servei onerós. No acceptarem que es guanyin diners amb els drets socials. —La posició del govern és la contrària. Argumenten que és una ‘llei anti-Florentino’, que farà més difícil que les grans empreses aconsegueixin de guanyar els concursos públics dels serveis que s’externalitzin. I, d’aquesta manera, evitar que les grans empreses fomentin la precarietat. —No se’n sortiran. L’Ajuntament de Barcelona ha intentat posar unes condicions i no ho ha aconseguit. Com podran competir empreses petites amb grans empreses? Tenen un exèrcit d’advocats estudiant tot això i preparant-ho tot perquè ells guanyin els concursos. Que el preu compti un 40% és important, però si hi ha una sensibilitat social i es demanen beques, les grans empreses tenen més facilitat per a donar-les i poden competir pel preu. Pel que fa a les condicions laborals, en empreses externes s’han descobert casos de treballadors que no cotitzaven a la Seguretat Social. En el fons, tot això és lluita de classes. El ‘divideix i venceràs’ és externalitzar, dividir els treballadors en diferents empreses. Quan hi ha oposicions, moltíssims professors intenten passar de la concertada a la pública, perquè tothom vol tenir millors condicions laborals. El negoci només es pot fer rebaixant la qualitat del servei o les condicions laborals, o totes dues coses. D’aquí treuen el benefici, les empreses, i això és el motor del capitalisme. —El govern desmenteix que la llei Aragonès externalitzi més serveis. —Els serveis socials, la sanitat i l’educació han de ser públics. És bàsicament això, que regula aquesta llei. Els concerts educatius han d’acabar formant part de la xarxa pública, perquè si no, hi ha segregació escolar, condicions laborals diferents entre el professorat… I això no és bo per a ningú.

Ramon Font: ‘Si el PSC agafa com a bandera el castellà, no farà cap favor a la convivència que tant defensa’

Una barca amb nou persones a bord ha arribat al cap de l’Horta, a Alacant, segons que ha informat la comissaria i Creu Roja a Europa Press. Avui també ha arribat una barca amb nou persones a Xàbia, la setena localitzada des de diumenge al sud del país. L’embarcació ha estat albirada per una patrullera de la policia espanyola cap a les set del matí. En la intervenció han participat, a més de la policia espanyola, agents de la Guàrdia Civil i de la policia local d’Alacant. Les nou persones, que han estat detingudes, són adults i tots homes. Diumenge en va arribar una a la platja del Carabassí, a Elx, i ahir se’n van trobar quatre més a la mar. En total, amb la d’avui han arribat 44 persones aquestes últimes 48 hores.

Dues barques amb divuit persones a bord arriben al sud del país

El 8 de març és el dia que simbolitza la lluita de les dones arreu del món des que el 1908 Clara Zetkin va proposar de fixar-lo com a Dia Internacional de la Dona amb l’objectiu de reclamar el sufragi universal femení. Avui dia, en ple segle XXI, la lluita se centra en la violència masclista i la desigualtat entre tots dos sexes. La situació als Països Catalans Cal reconèixer que els Països Catalans han canviat profundament en el terreny polític, sòcio-cultural i tecnològic durant aquests darreres dècades, i així mateix ho ha fet el paper social de la dona. Ja fa molts anys que la població femenina es va incorporar al mercat laboral, però, majoritàriament, encara són les dones que s’ocupen de les feines de casa. Aquest repartiment desigual de la feina i les obligacions dóna lloc a moltes més desigualtats i discriminacions, tant al mercat laboral com a les interaccions socials. Les dades són extretes de l’Idescat, l’Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades i el Departament d’Estadística d’Andorra. Les dades mostren que la taxa d’activitat femenina ha crescut considerablement durant la primera dècada dels anys 2000, però que encara és molt menor que la taxa d’activitat masculina, que representa un 65%-70% del total. El gran desenvolupament de l’economia va afavorir el procés d’incorporació de la dona al mercat laboral, però la crisi l’ha aturat. En el cas d’Andorra, les dades que es mostren representen la taxa d’ocupació, és a dir, el percentatge de dones que treballen, i no pas la taxa d’activitat, que és el percentatge de les que treballen o volen treballar. Tanmateix, cal remarcar que el percentatge de dones treballadores a Andorra és molt més alt que al conjunt dels Països Catalans. Elaboració a partir de dades de l’Institut Català de les Dones i de l’Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades El 1977 es van fer eleccions per primera vegada després de la dictadura. Si bé és cert que a partir de llavors ha augmentat el percentatge de dones en diversos àmbits laborals, encara hi ha molt poques dones que tinguin càrrecs polítics importants. A Andorra, on només hi ha set municipis, tres de les batllies són a les mans de dones. En canvi, al conjunt dels Països Catalans que formen part de l’estat espanyol la desigualtat encara és evident, si bé cada vegada menor. De les dades, cal destacar que actualment un 22% dels batlles del País Valencià són dones i que les tres ciutats més poblades del Principat són governades per dones. Pel que fa a les regidories, la situació sí que es va acostant a la igualtat: si el 1995 les dones eren entre un 14% i un 21% dels regidors, ara en representen entre un 35% i un 42%. Si aquesta tendència es manté, aviat hi haurà tants homes com dones als consistoris. Pel que fa als parlaments, la tendència ha estat similar. Un parlament igualitari repartiria la representació dels dos sexes de manera equilibrada (40%-60%, pel cap baix). Actualment tots els parlaments autonòmics dels Països Catalans compleixen aquest requisit, i per tant, podem afirmar que els nostres parlaments són igualitaris. Malgrat això, cal tenir en compte, en el cas de Catalunya, que abans de les dimissions dels diputats de la CUP i de les renúncies de Catalunya Sí que es Pot, el percentatge femení era lleugerament inferior al 40%. El cas andorrà és singular. Fins a les eleccions al Consell General del 2015, el parlament d’Andorra era un dels més igualitaris del món, amb un 50% de dones i un 50% d’homes, però ara, que només hi ha 28 consellers, el percentatge de dones ha disminuït lleugerament. Elaboració a partir de dades del Parlament de Catalunya. La representació femenina dels grups del Parlament de Catalunya tampoc no és igualitària. Si analitzem la composició per sexe de cada grup, veiem que a la majoria hi predomina el sexe masculí, tret de la CUP, en què la meitat dels diputats són dones. Els grups menys igualitaris són el PP i Ciutadans. La situació a l’estat espanyol El congrés espanyol és, per primera vegada, gairebé igualitari: gairebé el 40% dels escons és ocupat per dones. La causa d’aquesta evolució és molt simple: els partits d’esquerra, com ara el PSOE, Podem i Unitat Popular-IU, van proposar la ‘llista cremallera’, que garantia l’alternança dels dos sexes. És una mesura important, perquè la llei d’igualtat en les eleccions estableix la simetria en les llistes, però no en els escons, de manera que fins ara era habitual que la representació de les dones voregés tan sols el 35%. elaboració a partir de dades de l’Institut Català de les Dones. Com veiem, dels 350 escons del congrés espanyol, només un 39% és ocupat per dones (138 escons). Si n’analitzem la distribució per grups parlamentaris, observem que alguns dels grans partits no són igualitaris: PP, 37% de dones (45 de 123); Ciutadans: 20% (8 de 40). En canvi, Podem, amb un 51% de representació femenina (33 escons de 65); PSOE, amb un 44% (40 de 90); IU, amb un 50% (1 de 2); i EH Bildu, amb un 100%, són grups amb una representació femenina important. Elaboració a partir de dades del Ministeri d’Interior espanyol. La situació internacional Si comparem el Parlament de Catalunya amb els de la resta de països occidentals, ocupa un dels primers llocs. Cap d’aquests parlaments no arriba al 50% de representació femenina, però en general, des del 2005, la representació de les dones hi ha augmentat. Només en són excepcions Suècia, Nova Zelanda i Grècia, on el 2015 en va disminuir el percentatge lleugerament (1%), i Àustria, que en té un 3% menys. Els parlaments on més ha augmentat el percentatge de dones són el d’Itàlia (19% més), els de Portugal i França (14% més) i el de Catalunya (11% més). A la resta de parlament o bé s’hi ha mantingut la representació de les dones o bé hi ha augmentat entre un 1% i un 9%. Els deu parlaments més igualitaris del 2015: elaboració a partir de dades de l’IPU: nota per al cas de Sud-àfrica: les xifres de la distribució d’escons no inclouen els 36 delegats rotatoris especials designats sobre una base ‘ad hoc’. Tots els percentatges que s’indiquen, per tant, es calculen sobre la base de 54 llocs permanents. Al gràfic es representen els deu parlaments més igualitaris del món del primer semestre de l’any 2015. Potser sorprèn que la majoria no siguin de països europeus ni de països desenvolupats. Per quins motius? Ruanda encapçala la llista, amb un 64% de representació femenina. Després del genocidi del 1994, aquest país va quedar desolat i, com que el 70% de la població eren dones, van ser elles les encarregades de redreçar-lo. Més tard, el president Paul Kagame va decidir de fer-hi reformes, i ara la nova constitució (2003) ja reserva un mínim de 30% d’escons a les dones i hi ha quotes reservades a les candidatures femenines a les llistes electorals. En general, s’hi apliquen moltes mesures d’igualtat que donen més llibertat a les dones. Als Països Catalans, la llei electoral fixa quina ha de ser exactament la representació política a les llistes electorals, però la realitat és que les dones sempre acaben situades en posicions molt baixes i això fa difícil que puguin ser escollides. Tot i que la llei d’igualtat a Catalunya es va aprovar el març del 2007, encara no és prou efectiva. Malgrat que encara queda molt de camí per recórrer, cal reconèixer els grans avenços que s’han fet: que el parlament sigui presidit per una dona, que les Illes Balears tinguin una presidenta del govern o que el govern valencià tingui una vice-presidenta. Tanmateix, cal maldar perquè no calguin lleis que obliguin a garantir la presència de dones a les llistes i perquè els càrrecs siguin assignats per capacitats polítiques i no per qüestions de sexe. Mentrestant, la igualtat és una lluita en què ha de participar tota la societat per a esborrar les diferències entre dones i homes en tots els àmbits.

Les dones que fan política: quantes són? On són? N’hi ha més que no pas abans?

L’activista de Santa Perpètua de la Mogoda que ha estat detingut aquest matí perquè es va negar atendre una citació judicial després d’encadenar-se a les portes del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 27 de setembre de 2018 ja és en llibertat. Segons que ha publicat l’organització Alerta Solidària, s’ha negat a declarar quan ha estat posat a disposició judicial. Ara surt en llibertat en Robert #TSJC després de passar a disposició judicial i negar—se a declarar. Seguim! pic.twitter.com/aKkkxRW6oa — Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) March 20, 2019 En un missatge a Twitter, havia denunciat que la BRIMO va manipular l’atestat dels fets i critica la criminalització del dret de protesta. M'ESTANT DETENINT ARA!!! Per haver assegut a les escales del #TSJC el passat 27S, amb un atestat de la #Brimo manipulat que criminalitza el dret a la protesta, i a les ordres de la In-justícia d'un Estat demofobic, autoritari i franquista…#24TSJC #NoAcatem #TombemElRègim pic.twitter.com/VIN2dHoi6B — Robert Morral (@xmateumorral) March 20, 2019 La detenció s’ha fet a les cinc del matí i l’activista ha estat traslladat a la comissaria de Sabadell. En un comunicat, Alerta Solidària ha explicat que Robert Morral és investigat per uns suposats delictes de desobediència i resistència a l’autoritat durant el desallotjament del TSJC. El col·lectiu no descarta que hi hagi més detencions aquests dies. En Robert #24Tsjc veí de #StaPerpètua i membre del @CDR_StaPerpetua ha estat detingut i traslladat a #Sabadell per obligar-lo a declarar. Cada dia resistim i avancem contra la #repressió. #DecimSer Lliures. pic.twitter.com/F38ULbzNdP — Alerta Solidària (@AlertaSolidaria) March 20, 2019 En aquella protesta hi van participar un centenar de persones, entre les quals el diputat de la CUP Carles Riera. L’acció denunciava la repressió judicial contra diversos activistes que també s’havien encadenat davant del tribunal el febrer del 2018. Per aquells fets, la fiscalia demana dos anys de presó per a tretze persones.

En llibertat l’activista que es va encadenar davant el TSJC

L’ex-magistrat Baltasar Garzón, membre de l’equip internacional de la defensa de Julian Assange, ha augurat que el procés judicial que afecta l’editor de WikiLeaks no serà fàcil i que pot ser llarg. En una entrevista a Catalunya Ràdio, ha explicat que Assange es troba en una presó britànica a l’espera que comenci el procés d’extradició a petició dels EUA. Sobre la possible reactivació de l’acusació de violació a Suècia, ha dit que els advocats d’Assange en aquell país ‘han dit que no és tan fàcil com es pretén, perquè va ser la fiscalia sueca qui va arxivar’ el cas. Tot i això, ha destacat que el seu defensat està ‘disposat a fer front a aquestes acusacions infundades’ d’una manera en què es garanteixi la seva defensa. Garzón ha advertit que darrere d’aquestes acusacions també hi ha els Estats Units Segons la seva opinió, els EUA seguiran la mateixa estratègia a l’hora de demanar l’extradició que utilitza habitualment: anunciar un primer càrrec i anar afegint-ne d’altres, la qual cosa ‘pot derivar en penes més greus’.

Baltasar Garzón, advocat d’Assange, avisa que el procés judicial pot ser llarg

El president d’Andalusia, Juanma Moreno, ha fet unes declaracions polèmiques declaracions en què ha dit que la Generalitat margina ‘els andalusos residents a Catalunya’ i ha amenaçat d’acudir a la via judicial per ‘defensar-los’. Moreno, que governa amb els vots de Ciutadans i Vox, s’ha reunit aquest matí a Barcelona amb la Federació d’Entitats Culturals Andaluses i, més tard, ha anat a Terrassa en el dia de Convivència Andalusa. El president andalús ha dit que el seu executiu ha d’estar ‘molt a prop i al costat dels andalusos que van emigrar als anys seixanta i setanta’, que a calculat que, en el cas del Principat, són més de mig milió. I s’ha atorgat el dret de representar-los quan ha dit que la Junta d’Andalusia ‘no permetrà que es trepitgin les tradicions i es trepitgin i menyspreïn els drets dels andalusos residents a Catalunya’. Moreno no ha aclarit amb quin argument s’atorga aquesta representació d’uns ciutadans que no han tingut l’ocasió de votar-lo. Moreno ha dit: ‘Per molt que hi hagi un govern clarament independentista, que vol marginar els catalans d’origen andalús, el govern d’Andalusia serà dic de contenció i contrapès. Naturalment que vindrem i exigirem que es respectin els drets dels andalusos i es respectin les seves tradicions i la seva cultura, que és la nostra cultura i la nostra llengua.’ Moreno ha recordat que ell va néixer a Barcelona: ‘Van ser molts els andalusos que vam buscar progrés i benestar a Catalunya. Alguns vam tornar i alguns altres es van quedar. Els que es van quedar, necessiten aixopluc i suport del seu govern. I en tindran. Tindran un govern amic.’

El president andalús s’atorga el dret de representar els ‘andalusos residents a Catalunya’

L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha demanat aquest dijous a la Generalitat que ‘no traslladi els seus compromisos als ajuntaments’. ‘Qui ha de fer la feina és qui ha dit que convocarà un referèndum. Que el convoquin i després la resta podrem valorar la nostra participació en la mesura que sigui possible’, ha apuntat després que l’exconsellera de la Presidència Neus Munté trobés ‘terrible’ la posició de Colau amb el referèndum. L’alcaldessa ha recordat a Munté que és el seu partit, que governa la Generalitat, qui ha anunciat un referèndum. ‘Primer que la Generalitat faci el seu paper’, ha insistit. En la línia del que ja ha expressat el primer tinent d’alcaldia, Gerardo Pisarello, Colau ha explicat que el seu grup municipal votarà en contra de totes les proposicions que es presentin sobre l’1-O fins que no hi hagi una convocatòria i un requeriment explícit de la Generalitat dirigit als ajuntaments. ‘Demanem a totes les formacions que deixin de fer una instrumentalització de l’Ajuntament i interpel·lacions partidistes d’una cosa que no s’ha concretat. La ciutat té problemes urgents’, ha apuntat en relació a la proposta del Grup Demòcrata, que finalment Xavier Trias ha decidit retirar. Cs sí que en sotmetrà una a votació en el ple de divendres, tot i que en sentit completament contrari a la del PDeCAT. Colau ha apuntat que igual que van votar en contra de la que el PPC va presentar en el plenari anterior, tindran la mateixa postura amb qualsevol altra que es presenti, i ha demanat als grups que portin a debat aquesta qüestió ‘quan hi hagi elements concrets a considerar i no sigui una arma llancívola entre partits’. L’alcaldessa ha reiterat la seva disposició a facilitar la participació ciutadana l’1-O, però sense posar ‘en perill’ els funcionaris o la institució.

Colau demana a la Generalitat que ‘no traslladi els seus compromisos amb l’1-O als ajuntaments’

Ciutadans ha presentat una proposició no de llei al congrés dels diputats espanyol en què demana al govern en funcions que promogui ‘una solució justa i definitiva’ al conflicte del Sàhara Occidental mitjançant un referèndum d’autodeterminació. Les paraules han sorprès gairebé tothom, perquè el partit d’Albert Rivera proposa per resoldre un conflicte la via que ha negat a Catalunya. Ciutadans considera que Espanya hauria d’aprofitar el seu lloc com a membre no permanent del Consell de Seguretat de l’ONU per donar suport a l’actual enviat especial per al Sàhara, Christopher Ross.

Ciutadans sorprèn demanant un referèndum d’autodeterminació per al Sàhara Occidental

El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena ha refusat d’incloure a la causa oberta al Suprem espanyol l’ex-secretari general del Departament d’Economia i Hisenda, Josep Maria Jové, i l’ex-secretari d’Hisenda, Lluís Salvadó. Ambdós estan investigats al jutjat d’instrucció 13 de Barcelona i van ser detinguts durant els registres del passat 20 de setembre. El 8 de maig, el jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona va remetre un escrit a Llarena perquè sotmetés al seu criteri la possibilitat d’incloure’ls a la causa pel delicte de rebel·lió. La Fiscalia també havia fet la petició anteriorment, i el jutge Llarena també ho va refusar. Ara, argumenta que no veu indicis de la seva participació en el delicte de rebel·lió i, per tant, el seu cas es continuarà instruint a Catalunya. El jutge avisa que això es fa ‘sense perjudicis’ que les seves actuacions puguin comportar responsabilitats penals i que sigui el TSJC que se’n faci càrrec ja que són diputats. Durant els registres del 20 de setembre, la policia va comissar una llibreta ‘Moleskine’ amb anotacions sobre els plans per arribar a la independència. El jutge del Suprem espanyol Pablo Llarena no amplia la causa del procés (que de moment, té 25 processats) i ha denegat la petició del jutjat d’instrucció 13 de Barcelona d’incloure-hi Jové i Salvadó. Segons el jutge, el jutjat 13 no ha recollit ‘fonts de prova’ que sostinguin que l’aportació de Jové i Salvadó va ser decisiva ni per a l’1-O ni per a la declaració d’independència. Segons Llarena, cap d’ells va actuar ‘amb coneixement de que s’instrumentalitzarien alçaments ciutadans violents per a la consecució de la independència’. El jutge recorda que van ser detinguts el 20 de setembre i que la investigació no ha descobert que hagin fet ‘alguna actuació’ amb posterioritat. Segons Llarena, el seu paper s’ha limitat a ‘actuar amb l’ideari d’aconseguir la independència o amb l’aspiració de dotar-la d’instruments administratius per actuar amb sobirania un cop es constituís la república’. En canvi, els desvincula dels ‘fets violents’ que, segons Llarena, justifica que la investigació al Suprem estigui oberta per rebel·lió. ‘S’exclou el suport fàctic de la seva participació intencional en el delicte de rebel·lió o en el sosteniment econòmic del referèndum’, afirma el jutge. La Fiscalia havia demanat que, en el cas de Salvadó, també fos investigat per malversació. Ara bé, el jutge obre la porta a que, si així ho sol·licita posteriorment el jutjat 13 de Barcelona, el seu cas pugui acabar al TSJC. El jutge avisa que la seva decisió es pren ‘sense perjudicis’ que les seves actuacions puguin comportar responsabilitats penals i que sigui el TSJC que se’n faci càrrec ja que són diputats.

Llarena refusa d’incloure a la causa del Suprem Jové i Salvadó perquè no veu indicis de rebel·lió

Neus Lloveras ha deixat de ser presidenta de l’Associació Catalana de Municipis (AMI). La batllessa de Vilanova i la Geltrú ho ha comunicat avui al matí a l’executiva de l’entitat, reunida a la llibreria Laie de Barcelona. En un contacte posterior amb la premsa, Lloveras ha argumentat que es retira perquè l’AMI mereix una presidència que es pugui dedicar ‘al 100%’ al càrrec, i diu que ella no ho pot fer perquè ja finalitza la seva carrera. Així, la ja ex-presidenta de l’entitat considera que algú amb ‘plena activitat política’ ha de presidir l’organització. L’AMI es reunirà a mitjans de març per decidir qui ocupa la presidència que, ara de manera provisional, passa en mans del fins ara vicepresident primer, Jordi Gaseni, batlle de l’Ametlla de Mar. Lloveras ha estat citada a declarar pel Tribunal Suprem espanyol el 20 de febrer vinent com a investigada pel jutge Pablo Llarena d’un delicte de rebel·lió. En l’ampliació de la causa, per la qual hi ha en presó preventiva Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, també han estat cridats a declarar Mireia Boya, Anna Gabriel, Marta Rovira, Marta Pascal i Artur Mas.

Lloveras deixa la presidència de l’AMI, dues setmanes abans d’anar a declarar al Suprem

El jutjat d’instrucció número 1 de València s’ha convertit en el primer de tot l’estat espanyol que accepta d’investigar tortures comeses durant la dictadura franquista. Ha estat gràcies a les denúncies que van interposar sis torturats contra un membre de la Brigada Político-Social, Benjamín Solsona, conegut com el ‘Billy el Nen’ valencià. L’acusen de tortures durant el 1971, quan van ser detinguts en una operació contra el Partit Comunista. Alguns d’ells van ser retinguts diversos dies i torturats repetidament. L’obertura de diligències ha estat una satisfacció per als denunciants, que no s’ho esperaven pas. La denúncia es va presentar ens sis jutjats d’instrucció diferents amb l’objectiu d’augmentar les probabilitats d’èxit. Sis torturats pel franquisme exhaureixen la justícia espanyola per a jutjar el ‘Billy el Nen’ valencià Aquesta denúncia és una continuació de la querella argentina contra els crims del franquisme presentada per un grup de represaliats de l’estat espanyol. Aquests sis valencians en formaven part i van aconseguir que la causa fos oberta per la jutgessa María Romilda Servini, acollint-se al principi de jurisdicció universal. El 2014, la magistrada va emetre una ordre internacional de detenció de policies i polítics franquistes, entre els quals hi havia els ex-ministres Rodolfo Martín Villa i José Utrera Molina (sogre d’Alberto Ruiz Gallardón); l’advocat que va redactar la sentència de mort de Salvador Puig Antich, Carlos Rey González; l’ex-fiscal del Tribunal Suprem Antonio Troncoso; i policies com Antonio González Pacheco, àlies ‘Billy el Nen’ i Solsona. Tot i les pressions d’Amnistia Internacional, la justícia espanyola i la classe política van fer pinya per a no van col·laborar amb la justícia argentina, i no es va extradir cap dels investigats. Els torturats no es van donar per vençuts i per això van presentar aquesta onada de denúncies, que podria replicar-se en altres punts de l’estat espanyol.

Un jutjat de València investigarà per primera vegada tortures comeses pel franquisme

Sandrine Morel és la corresponsal del diari francès Le Monde. Viu a Madrid de fa anys. I ara ha escrit el llibre En el huracán catalán (Planeta). Hi explica les raons i les causes de l’independentisme i les relacions entre premsa i poder. Obra pensada de primer per al lector francès, ha acabat essent pensada per al lector espanyol i de moment es troba en castellà i no en francès. Morel visita Barcelona per presentar el seu primer llibre i rep VilaWeb en un hotel luxós de Gràcia. L’entrevista té moments de tensió, sempre civilitzada. —Llegeixo que el PDECat us va oferir diners en canvi de parlar bé del procés? —No. El PDECat no em va oferir diners. He vist alguns titulars que no són correctes. Però sí que un responsable de comunicació del govern de la Generalitat va fanfarronejar de poder comprar periodistes si volgués. —Creieu que el govern català compra periodistes? —No ho sé. Tenen moltes maneres d’influir en la seva línia editorial, via subvencions. Com aconseguir posar en mitjans de comunicació persones afins. No cal comprar-los, aleshores. Com fa TVE. Quan el govern espanyol hi nomena un director del PP després no crec que calgui que el govern truqui per dir-li censura’m això. Al final es tracta de crear un marc de comunicació on la majoria de les persones pensin en una mateixa línia. —Parleu de pressions a la premsa. —Com a periodista política, reps pressions. És part de la teva feina. No ho dic dramàticament. Has de saber gestionar-ho i contrastar la informació. Però sí, les pressions a les xarxes socials han estat molt fortes, en aquest àmbit. La comunicació de la Generalitat, en general, era molt agressiva. En el sentit que tenies unes eines molt potents i treballades per a bombardar-te amb articles polítics. —Una llista de WhatsApp. —Sí. Un WhatsApp de premsa. Que és molt valuós. Accés a informació ràpida. Però també és una arma de propaganda. Rebia comentaris com: ‘D’això, no n’has d’escriure’, ‘Això no existeix’, ‘No vius aquí’, ‘No ets catalana’, ‘No pots entendre-ho’, ‘No em pots parlar de fractura’. Corregint-te articles. Enviant-te articles. Existeix aquesta pressió i un cert equilibri, que has de saber guardar. Però és veritat que en un afer com aquest, tan sensible, amb dues visions de la realitat tan diferents, aquest equilibri és molt difícil. Sobretot quan les coses arriben tan lluny. —Home, tan lluny? Una llista de WhatsApp? A Mèxic maten periodistes… —Quan dic que les coses van tan lluny dic que la política arriba tan lluny. Quan s’arriba a una declaració d’independència. No la pressió. —Ah, d’acord. No ho entenia. —Si llegeixes el capítol veuràs que en cap moment no en faig un drama. En cap moment no dic que rebi pressions brutals. Explico en què consisteixen les pressions. —Un exemple de pressions. La Guàrdia civil ha visitat VilaWeb. Dues vegades. Vam posar un anunci del referèndum del primer d’octubre. I han vingut dues vegades. —Sí, sí. Tenia alguna cosa a veure amb el periodisme, la publicitat del referèndum? No cec que s’hagi impedit d’informar amb llibertat sobre el referèndum. Jo parlava d’estratègies de comunicació. No parlo de qüestions judicials, que en un moment determinat et poden influir en la feina. —Premsa i pressions. Egunkaria. Diari tancat a l’estat espanyol. —Sí, sí. —Canviem de tema. Al capítol ‘El silencio de Rajoy’, què hi expliqueu? —Explico que en el moment que arrenca el procés, el 2012, quan surten al carrer centenars de milers de persones no hi ha cap resposta per part del govern espanyol. Ni tampoc quan demanen el pacte fiscal. L’estratègia del govern espanyol ha estat negar el problema. I no dirigir-se a la població catalana. És a dir, explico que no hi ha hagut política. En un altre capítol parlo de la falta de comunicació de Rajoy amb els diaris internacionals. Hem estat totalment abandonats. Consideraven que si negaven el problema no existia. —Rajoy no va concedir cap entrevista a cap mitjà internacional? Costa de creure. —Al Financial Times. I a un altre diari econòmic. Només a diaris econòmics, i sobre aspectes econòmics. Mai a generalistes. —Per al llibre heu pogut parlar amb tots dos costats? —El llibre no parla dels dos costats. Es concentra en els catalans. I sobretot en l’estratègia independentista. No pretén ser exhaustiu. L’enfocament és explicar el creixement de l’independentisme. I quines són les causes, i quines són les estratègies. I quina part és causa de la població mateix i els seus sentiments, i quina part prové de la falta de resposta del govern. O de les estratègiques que es duen a terme. No pretenc un equilibri entre l’una part i l’altra. —Capítol ‘De la revolució dels somriures a l’odi desacomplexat’. Aquí què hi expliqueu, per exemple? —Mostro l’evolució de totes les entrevistes que he fet durant les Diades. Des del 2012 he anat a totes. I al començament hi predominava l’aspecte econòmic. Molta gent demanava el pacte fiscal. I es queixaven de l’Espanya ens roba. I de mica en mica ha anat canviant el discurs. Cada vegada es parla més de sentir-se menyspreat, de sentir-se insultat. I el to va pujant fins al 2017, quan realment vaig veure que les entrevistes eren molt més contundents. Molt agressives. Un discurs molt fort. I realment sí, notaves un odi. Uns insults. Feia entrevistes i ni tan sols hi havia d’arguments. Eren insults. Contra els franquistes. Fatxes. Ja no era una qüestió d’arguments. Notaves que hi havia un emprenyament molt fort. —I ara creieu que som en aquesta fase, doncs? —Crec que sí, que ha crescut molt l’odi a Catalunya. I la fractura social. —Per arribar a la conclusió de la fractura social, més enllà dels manifestants de les diades, qui més heu entrevistat? —Bé, gent del carrer en alguns temes… No sé com dir-t’ho. Tinc una estudiant de divuit anys insultant els extremenys per ganduls. Doncs…. Haurem de pensar en quins temes… Fa poc vaig… entrevistar persones que es queixen… Per exemple. Sí, per exemple: les darreres persones que vaig anar a entrevistar van ser per l’afer de Sant Andreu amb els guàrdies civils. Hi ha persones que és clar que ja no guarden més silenci sobre com perceben la situació. I fins ara no es manifestaven, i ara sí. —La Guàrdia Civil parlant de fractura social? —Sí. I després persones que he entrevistat avui, i que t’expliquen que els han insultat perquè són periodistes. Periodistes que, pel fet de treballar en el mitjà, els insulten al carrer. —I aquests periodistes la Guàrdia Civil els visita a la redacció? —No ho sé. —Personalment, a Sandrine Morel li sembla bé que es faci decidir a la gent sí o no? —Decidir què? —Independència sí, o independència no, en un referèndum. —La independència de Catalunya és un tema minat. Catalunya té uns llaços amb Espanya tan imbricats que és una pregunta que solament pot crear fractura, de moment. —Doncs França ho demana a Nova Caledònia. A Nova Caledònia sí, i a Catalunya no? Per què? —He viscut un any a Nova Caledònia. Ho conec molt bé. No té res a veure. Nova Caledònia és una colònia. Una colònia de veritat. A Caledònia hi tens la població d’allà. Que, a banda de ser negres i de no tenir res a veure amb França, són a 20.000 quilòmetres, viuen en tribus. —En tribus viuen? —Avui, sí. Viuen en tribus. Amb una estructura comunitària on tot es comparteix. Viuen en pobles, sense sabates. Descalços i van a pescar. Mengen allò que pesquen. I fora del sistema occidental. —Mira, com els escocesos. —Com que com els escocesos? Els canacs. Mira, això és una altra cosa. Nova Caledònia és a 20.000 quilòmetres i no té llaços amb l’estat, a banda d’haver estat la terra on s’enviaven els presoners francesos. Com més lluny, millor. I després, tot i la fortíssima descentralització, també hi ha funcionaris i militars. A banda, una altra cosa: en tots els processos de descolonització que hi ha hagut a França (Algèria, Nova Caledònia) abans de fer-se referèndums en aquests territoris doncs es va fer un referèndum a l’estat francès. Es va fer el 1984. —Mitterrand, va ser, si no m’equivoco. —Sí. L’any 1984 es va acordar de fer una votació a França perquè la gent decidís a França si donaven dret d’autodeterminació a Nova Caledònia. I la gent va dir que sí amb una majoria brutal. I aleshores van acordar fer-lo en deu anys. I al cap de deu anys van dir que necessitaven vint anys més. França necessitava vint anys més per a fer el cens, i organitzar la consulta. —I ara ha arribat. Es farà passat l’estiu. Ben curiós. Tres maneres d’abordar un mateix problema. Hem vist el cas francès i tenim el cas anglès, on els escocesos no són colònia. Doncs referèndum igualment. I finalment el cas espanyol. Com el descriuríeu, el cas espanyol, comparat amb França i Anglaterra? —Crec sincerament que és molt difícil de comparar-ho amb el cas escocès. —Per què? —Perquè Catalunya representa dins l’estat un pes molt més important. Aquí a Catalunya no s’entén gaire què és un estat. És molt difícil que un estat com a tal se suïcidi. O que renunciï voluntàriament al 20% del PIB. I tenen una lògica pròpia. Que explica el recel a deixar que s’exerceixi el dret d’autodeterminació en un territori tan plural com aquest. I segurament que la resposta que pugui sortir no solucionarà els problemes, sinó que crearà problemes territorials i de fronteres més greus. Perquè quan hi ha independències pot haver-hi problemes a les fronteres. —A Europa això no ha passat. —Com que no ha passat? Fins que no es van construir les fronteres va haver-hi guerres. —A Europa hi ha hagut països nous, i independències durant tot el segle XX. Ara hi ha molts més països, i més independències que mai. I no hi ha problemes de fronteres. —Però quan els països s’han creat… —Txèquia i Eslovàquia. Cap guerra. —No hi ha guerra. Però a banda d’aquesta separació de dos territoris iguals… —Escòcia i Anglaterra. Cap guerra. —És clar que no hi ha guerra. Hi ha hagut referèndum. És un procés pactat. Aquí s’ha fet unilateral. Jo parlo de les raons per les quals l’estat refusa un referèndum. No dic que la independència portaria guerra. No en tinc ni idea. Si hi ha un referèndum pactat segurament no hi hauria guerra. No en tinc cap dubte. Però hauria de ser pactat. No unilateral. —Personalment creieu que aquesta seria la solució doncs? Un referèndum pactat? —Un referèndum pactat? No sé. Jo crec que tal com està la situació crec que no. —Creieu que no… —Tal com està la situació a Catalunya, amb aquesta fractura, jo crec que no. —I quina seria la solució? —Primer que seguin a parlar. Que se’n parli i que després aconsegueixin maneres que una majoria de gent guanyi, encara que uns pocs perdin. No que la gent es divideixi en dos. Una solució intermèdia que pugui satisfer el 70% de la gent, o el 80% de la gent. No el 51%. —I l’avortament? —L’avortament? —Per legalitzar l’avortament necessites un 70% també? O amb el 51% n’hi ha prou? En quins casos cal un 70% i en quins no? —No podem comparar una mesura de progrés social seguida per totes les democràcies europees amb un procés d’independència d’una regió d’un país. Jo no ho compararia. Per prendre-us l’exemple: a França quan es va prohibir la pena de mort, no hi havia majoria social per a fer-ho. I encara sort que no es va fer per referèndum. Hauria perdut. I continuaríem amb la pena de mort. A Espanya, quan Zapatero decideix legalitzar el matrimoni homosexual no tinc clar que hagués guanyat. No crec que els referèndums impliquin progrés social necessàriament. Al contrari. Molt sovint és millor prescindir-ne per a fer avançar les societats. —Per què es va fer un referèndum per entrar a la UE? —Bé. A Franca es va fer un referèndum i es va perdre. I ens van fer entrar per una altra via. Entrar-hi, tothom va entrar-hi amb referèndum. Però quan s’havia de reformar i no funcionava van fer-nos passar per una altra via. Vull dir que cada tema té la seva solució. Hi ha molts referèndums que es volen i no es concedeixen. —Podríem tenir morts damunt la taula. I no en tenim. Chapeau als responsables de… —No hi són, per sort. —Per sort? Els periodistes, crec, ens equivoquem no reconeixent a la classe política dels dos costats, també Rajoy, que no hi ha morts. Per tant, chapeau. No creieu? —Jo ho vaig explicar. Quan Puigdemont se’n va anar, es pot analitzar com un gest de responsabilitat. Si s’arriba a quedar i es tanca al Palau segurament s’hauria arribat molt més enllà. És possible. I ho he publicat. Però crec que han volgut jugar amb els símbols fins al final. Fins a arribar a la ruptura unilateral, i al conflicte. Han jugat amb els símbols. I és perillós. I no hi ha morts, com dieu. Però podria haver-n’hi hagut. I continua essent possible. Sabeu per què? Perquè uns bojos no els controles. I amb la tensió no pots controlar tots els ciutadans. Però més que els dirigents polítics jo admiro la societat catalana. —Per què? —Per què justament no han arribat a les mans. Sí. Admiració. Crec que sí. Malgrat aquest odi, que mantinc que ha crescut, per molt que a molts independentistes no els agradi sentir-ho.

Sandrine Morel: ‘A Nova Caledònia viuen en tribus’

Una reunió del Partit Popular Europeu a Madrid, pocs dies abans de la constitució del Parlament de Catalunya, era l’escenari ideal perquè Mariano Rajoy obtingués una declaració conjunta solemne de tots els seus socis amenaçant Catalunya si el procés cap a la independència va endavant. Tot havia estat preparat: el text redactat pel PP espanyol i acordat amb els homòlegs francesos i alemanys era molt dur. Però finalment hi va haver sorpresa: en la votació el text no va aconseguir, ni de bon tros, la unanimitat. El van desaprovar representants d’uns quants països, i la direcció del PP no va voler aclarir el resultat ni qui hi havia votat en contra. Els periodistes van veure que no hi havia unanimitat en absolut, però ningú no va obtenir les dades per a fer un retrat precís del moment de la votació. I la mesa es negà a donar-les. Més tard, uns quants parlamentaris alemanys, de la CDU bavaresa i alguns altres, van fer públic que hi havien votat en contra. De fet, la CDU va fer unes declaracions públiques per dir oficialment que hi havia votat en contra. Al congrés, hi havia estat convidada Unió Democràtica de Catalunya, però no hi va assistir. Malgrat això, Duran s’hi va deixar veure, per saludar Jean-Claude Juncker i Mariano Rajoy.

Rajoy no aconsegueix la unanimitat del PP europeu contra Catalunya

L’esborrany de pressupost de la Generalitat per al 2020 preveu 2.500 milions d’euros més d’inversió social, segons que han avançat Catalunya Ràdio i RAC-1. Segons aquesta informació, els comptes que negociarà el vice-president del govern, Pere Aragonès, preveuen superar el nivell de despesa pública anterior a les retallades i té com a objectiu posar al dia els departaments de Salut, Interior i Ensenyament. D’aquesta manera, el pressupost tornarà a finançar les escoles bressol, rebaixarà les taxes universitàries, convocarà noves promocions de Mossos d’Esquadra i Bombers, així com la construcció d’una gran infraestructura, en concret el tram central de línia 9 del metro de Barcelona, segons que ha explicat el conseller Damià Calvet. En comparació amb el pressupost fallit del 2019, la inversió que preveu l’esborrany del 2020 és de 795 milions més. Aragonès començarà les negociacions del pressupost ‘de manera immediata’, segons que va indicar ahir la portaveu del govern, Meritxell Budó.

El pressupost de la Generalitat per al 2020 preveu 2.500 milions més d’inversió social

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha estimat parcialment un recurs d’apel·lació de fiscalia i ha reobert la causa per desobediència contra l’ara conseller d’Interior, Miquel Buch, per la seva actuació com a batlle de Premià per celebrar el referèndum de l’1-O. La sala civil i penal constata que hi ha unes diligències d’investigació de fiscalia que sostenen que Buch hauria signat un decret mostrant el seu suport al referèndum i hauria ofert locals que poguessin ser utilitzats com a centres de votació. El tribunal havia arxivat inicialment el procediment contra Miquel Buch i Neus Lloveras com a presidents de l’Associació Catalana de Municipis (ACM) i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), però no s’havia pronunciat sobre l’àmbit municipal. És per això que decideix reobrir només en aquest extrem la causa per poder-se pronunciar sobre els fets investigats per la fiscalia de Mataró-Arenys respecte a l’actuació de Buch quan era batlle de Premià de Mar. El TSJC havia arxivat la causa Buch i Lloveras per promoure l’1-O entre els batlles, en concret per tres correus electrònics que van enviar com a dirigents municipalistes entre el 6 i el 12 de setembre del 2017, instant-los a col·laborar amb l’organització del referèndum, després que el parlament aprovés les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica i que el govern signés el decret de convocatòria de l’1-O. Tots aquests preceptes legals van ser suspesos pel TC i es va advertir moltes autoritats públiques, inclosos els batlles, que no fessin cap pas per tirar endavant el referèndum. Les notificacions van arribar a l’ajuntament de Vilanova i Premià el 12 de setembre.

El TSJC reobre la causa contra Buch per l’1-O

Carta des de Bèlgica Benvolguts conciutadans, Estem afrontant una situació impensable en un entorn democràtic. Una part del Govern legítim de Catalunya, amb el seu vice-president i set consellers, és a la presó, i una altra part, el president i quatre consellers, a l’exili; el Parlament ha estat tancat abans d’hora i bona part dels membres de la mesa viuen amb l’amenaça també de ser empresonats. I tot plegat com a conseqüència d’haver estat lleials amb la confiança que ens va atorgar la majoria dels ciutadans. Parlem d’una situació que és clarament contrària a l’Estat de dret i a l’ordenament de la Unió Europea, i que allunya encara més l’Estat espanyol del grup de països referents de bones pràctiques democràtiques. Per dir-ho suaument, l’Estat s’ha situat molt a la perifèria del bloc democràtic central europeu. Sempre hem defensat que la via democràtica és l’única que ens permet vehicular la legítima aspiració de la independència de Catalunya, i és justament per això que l’Estat ha considerat que l’única manera de frenar-la és frenant la democràcia activant una estratègia desesperada i extrema davant la fermesa democràtica de les institucions i la ciutadania de Catalunya. Morta la democràcia, morta la independència, heus aquí la seva esperpèntica estratègia.. Els fets de les darreres setmanes confirmen que l’Estat espanyol no ha entès com funciona el món al segle XXI. Privar de llibertat els membres del Govern de Catalunya i dissoldre el Parlament de Catalunya a cop de decret i, per tant, furtar als catalans la seva sobirania, ha estat l’única resposta que ha estat capaç d’articular davant les reiterades ofertes de diàleg reclamades insistentment per les institucions catalanes. És un greu error pensar que la repressió és el camí perquè una bona part dels catalans abandonin les seves legítimes aspiracions. Podran imposar-se físicament damunt nostre, però mai no podran derrotar els nostres marcs mentals. Podran asfixiar-nos econòmicament, però no podran frenar la potència d’un país europeu, emprenedor i amb una gran capacitat de generar talent i prosperitat. Podran humiliar-nos i assetjar-nos, a nosaltres i a les nostres famílies, amb l’ajut del pervers sistema mediàtic espanyol, que ha imposat un relat d’odi i de mentida permanent sobre les institucions polítiques i les entitats sobiranistes i ciutadanes, però no podran derrocar mai les nostres aspiracions democràtiques. Som completament conscients de les incerteses i els temors que han sobrevolat aquests dies sobre tots vosaltres i entenem la desorientació causada per la nostra manca de respostes ràpides davant els atacs desmesurats contra els representants i les institucions legítimes catalanes, però us assegurem que seguim forts i dempeus i que ni a vosaltres ni a nosaltres no ens podran robar ni un bri de la dignitat amb què afrontem aquestes hores difícils de les nostres vides i de la vida del nostre país. Davant el complex escenari, el Govern legítim de Catalunya té una doble obligació que complirem a pesar de les circumstàncies. La primera, mantenir la legitimitat de la lliure elecció que vau expressar a les urnes el 27 de setembre de 2015. Ho direm tantes vegades com faci falta a tot el món: som un govern legítim i tenim un Parlament legítim. Des de Brussel·les, recolzats en una estructura estable que posem en marxa avui per coordinar les accions del Govern, exigirem aquest compromís cada dia i en cada ocasió a la comunitat internacional, denunciant la politització de la justícia espanyola, la seva manca d’imparcialitat, la seva voluntat de perseguir les idees i reafirmant la ferma aposta del poble català pel dret a l’autodeterminació, pel diàleg i per una solució acordada. El temps que passarem entre reixes espanyoles o a l’exili no serà en va si anem units més que mai en la defensa de Catalunya i en la denúncia de la decadència democràtica de l’Estat espanyol així com dels abusos d’una Unió Europea que ha tolerat, i fins i tot emparat de manera vergonyosa, les actuacions repressives espanyoles. El nostre compromís amb els valors d’Europa és més fort que mai, perquè tots plegats ens necessitem, perquè volem enfortir una Europa de ciutadans que tinguin capacitat de vèncer la por i les amenaces. La segona obligació, i aquesta us implica a tots vosaltres, és sobreposar-nos i sostenir la democràcia, ara amenaçada per la coalició que va executar el 155, amb connivència amb la violència jurídica, policial i de l’extrema dreta. Us demanem la combinació eficaç de coratge, de fermesa, d’indignació, de rebuig, i alhora de pau i respecte, com a millor actitud per guanyar el combat que ens planteja un Estat embogit i descontrolat. No ens deixem arrossegar per la pulsió violenta que impera en bona part del sistema polític espanyol, perquè és l’únic àmbit en què segur que perdrem. Recordeu que quan hem plantejat embats democràtics, els hem guanyat tots. Sempre. El darrer, l’1 d’octubre, en unes condicions extremadament difícils, enmig d’una indecent ofensiva de violència ordenada per l’Estat. El full de ruta per als propers dies i setmanes és clar i nítid. Primer de tot, defensar la democràcia. Malauradament, ho hem de tornar a fer, com ja ha succeït en d’altres moments de la nostra història, quan ens han visitat els del clan del 155 en forma de Primo de Rivera, general Franco o Felip V. Toca resistir, perseverar i continuar defensant la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història, que és una història d’èxit bastida amb la diversitat, la capacitat d’acollida d’altres pobles d’Espanya i del món i, sobretot bastida amb moltes esperances de futur. Toca foragitar democràticament de les nostres institucions els qui se les han volgut fer seves amb un cop d’estat. Toca donar resposta als qui volen esmicolar l’autogovern que ens havia quedat després de la sentència de l’Estatut i del reguitzell de lleis, decrets i mesures sempre tendents a la recentralització més o menys encoberta, però efectiva a la pràctica. I defensarem la democràcia votant, com ho hem volgut fer sempre. Volíem votar i volem votar. Certament voldríem fer-ho com ja han fet a Escòcia i com faran altres països en el futur. Volíem i volem resoldre les aspiracions ciutadanes a través de les urnes i per això entomem les eleccions que en planteja l’Estat espanyol el dia 21 com un repte per recuperar la plena democràcia sense presos, sense venjances, sense imposicions, sense fúria i plena de futur, de diàleg i d’acord. L’altre element central del full de ruta és exigir i aconseguir l’alliberament dels presos polítics que té segrestats l’Estat espanyol, el vice-president, els set consellers i els presidents d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. No podem defallir, no podem quedar-nos immòbils davant el patiment dels seus fills, de les seves parelles, de les seves famílies, dels seus amics i de la seva gent, que som tots nosaltres. És l’hora de ser més perseverants que mai. Deu persones i les seves famílies representen, a hores d’ara, la vostra dignitat individual i col·lectiva. Per ells i per altres persones que podem seguir el camí de la presó, cal que denunciem cada dia la seva situació i que el proper dissabte siguem centenars de milers a la Diada Nacional per la Llibertat que s’ha convocat a Barcelona. I això només depèn de nosaltres, de vosaltres, de la nostra fortalesa, de les nostres conviccions. Només des de la ciutadania, des del compromís democràtic, des de la resposta de base, organitzada, democràtica, pacífica però radicalment insubornable, podrem recuperar el control de la nostra vida col·lectiva i construir junts, de manera democràtica, dialogada, una República que ens hem guanyat a les urnes i que caldrà aixecar, donant-li sentit i contingut, també des de les urnes. Aquest serà el repte de les institucions, de les entitats civils, de les empreses i de tots vosaltres en els propers temps. Recuperem la llibertat aquest dissabte en la gran manifestació a Barcelona i en el repte electoral que l’estat ens imposa per al dia 21. I l’endemà continuem caminant tots junts, en llibertat. Carles Puigdemont Toni Comín Meritxell Serret Clara Ponsatí Lluís Puig

‘Des de Bèlgica’: Carta del president de la Generalitat i els consellers a tots els ciutadans de Catalunya

La Generalitat de Catalunya ha declarat el 2017 Any Bertrana, per commemorar els 125 anys del naixement de l’escriptora Aurora Bertrana i els 150 anys del naixement del seu pare, l’escriptor i pintor Prudenci Bertrana. Per això, fa pocs dies, passada la febrada de Sant Jordi, vam convidar l’editor Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l’Any Bertrana, a una sessió de ‘Literatures amb sentits’, al centre d’art Can Manyé d’Alella per parlar d’ambdós autors. Us oferim les reflexions de Ponsatí-Murlà en dues part. Comencem per Prudenci Bertrana, i un altre dia tractarem de la figura d’Aurora Bertrana. Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978) és doctor en filosofia i professor associat de filosofia antiga a la Universitat de Girona, des del 2008. És editor, fundador i director d’Edicions de la Ela Geminada. En aquest segell, el 2013 va començar la col·lecció Biblioteca Prudenci Bertrana (sota la direcció de Xavier Pla), un projecte d’edició que arriba al terme el 2017, amb l’edició dels volums novè i desè de la col·lecció. Com a autor va guanyar el premi de novel·la curta Just Manuel Casero 2013 amb l’obra Totes les estacions de França (publicat a Empúries) i també va guanyar el Premi Setè Cel de Salt 2015 a obra publicada. Com a traductor, s’acaba de publicar a Edicions 62 la seva traducció de la novel·la d’Italo Calvino, L’especulació immobiliària. Per maridar aquesta sessió, vam comptar amb el vi Rial negre del celler Talcomraja d’Arenys de Munt, incorporat fa poc a la Denominació d’Origen Alella. El celler és impulsat per Joan Munich, un jove professor d’institut que ensenya biologia, i que fa dotze anys que es va instal·lar de masover en una masia d’Arenys de Munt. Munich és dels joves que s’han tornat a vincular amb la terra, dels qui creuen que val la pena de viure’n, de treballar-la i de fomentar el patrimoni cultural agrari i forestal. I per relligar-lo amb Prudenci Bertrana, Oriol Ponsatí-Murlà va triar per començar un fragment que hi anava com l’anell al dit: «Em jugo el coll que no existeix cap escriptor a Catalunya que hagi estripat tantes espardenyes trepitjant terrossos, resseguint vinyes i saltant marges, com he fet jo. Sé el gust del pa negre, del vi verd, de les arengades al caliu, de les trumfes amanides amb xuies de cansalada sofregida, molt millor que el dels pollastres al spiedo i el dels bons vins de marca. Qui s’hagi pres la molèstia de seguir-me, m’haurà vist entrar en hostals i tavernes, seguir camins perdedors, fumar tabac ordinari, beure a galet, dormir a la palla i fer altres coses ordinàries de mena, que, no sols l’autèntica burgesia considera repel·lents, sinó també algun dels meus il·lustres i admirats camarades.» (Fragment inèdit d’una al·locució radiofònica de Prudenci Bertrana a Ràdio Associació de Catalunya a començament de l’any 1937). I a partir d’aquí, Oriol Ponsatí-Murlà ens relata el que segueix, tot esbossant els trets més destacats de la figura i la literatura de Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 — Barcelona, 1941): “Aquest és un text inèdit que hem trobat fa poc. Bertrana es va dedicar a fer col·laboracions a la ràdio, i en una de les locucions radiofòniques es descrivia a si mateix justament com algú molt vinculat a la terra. I aquesta és una de les característiques del Prudenci Bertrana home, de la seva vida, un fet que constantment traspua en la seva literatura. De tal manera que aquest exercici de recuperació de l’ideal de viure de la terra que en Joan Munich intenta fer amb el seu celler, lliga amb Bertrana a la perfecció. Perquè si avui obrim les pàgines dels seus contes, de les seves novel·les, el que hi retrobem, el que se’ns fa present és justament aquestes descripcions úniques. Aquesta experiència, aquest contacte amb la terra, amb la gent que vivia al camp i del camp, al bosc i del bosc: els carboners, els tapers, els vinyataires, els caçadors, els llenyataires (els pescadors no tant, Bertrana era més rural i forestal que marítim). Bertrana tenia una experiència de primera mà del que suposava tota aquesta realitat. Una realitat que a nosaltres, avui dia, en queda molt lluny. A la primera meitat del segle XX, en realitat, només podien fer aquest exercici literari Prudenci Bertrana i pocs escriptors més: la Víctor Català (Caterina Albert), Joaquim Ruyra, Eduard Girbal Jaume i para de comptar. Perquè tots provenien de medis rurals. Caterina Albert era una hisendada i el contacte que tenia amb el camp era com la senyora que gestionava els seus terrenys i anava a controlar els seus treballadors. I aquest contacte volia dir paraules! Les paraules que feien servir tota aquesta gent i que els escriptors sentien i incorporaven al seu llenguatge d’una manera natural. Arribaven a casa i es posaven a escriure i vessava aquesta llengua viva, que deia Maragall, que havien sentit al bosc i al camp i la incorporaven a les seves obres. Unes obres que ja tenien per tema experiències i episodis viscuts al camp, al bosc, a la rodalia, i a l’entorn de l’activitat agrícola. Bertrana, Català, Ruyra no feien novel·les sobre Barcelona, no feien novel·les urbanes, i encara menys urbanites. La Caterina Albert va escriure ‘drames rurals’. Prudenci Bertrana va escriure ‘proses bàrbares’. Bertrana es reivindica a si mateix com algú bàrbar, rude, tosc, inculte.” Una imatge de Prudenci Bertrana de gran. I en aquest punt s’escau un nou fragment de Prudenci Bertrana, de la mateixa al·locució d’abans: «Els meus herois són homes que han suat suor de proletari, homes nafrats pel treball, homes que han eixit de la terra i han tornat a la terra dejús de palpar una engruna d’or, de veure un rei i de saber que existeix un papa. Homes que, quan menjaven pa blanc, feien una gran festa, que si bé tastaven sovint conills de bosc i perdius novelles, sempre els guisaven amb arròs, car d’altra manera no n’haurien tingut per a mitja dent. Jo he viscut en família amb ells, m’han donat llur pa negre que estellaven a cops d’ullera de destral, m’han donat llur vi que era escaldat i tenia el regust de fusta de la seva boteiola, m’han donat llur tabac que, en encendre’l, repetallejava com un correcames i tenia l’impressionant sabor de banya socarrada, m’han allargat la seva mà ferma i rasposa que esgarrinxava la meva i la premia com aquell qui prem una taronja fins l’última resquícia de suc.» “Bertrana va passar la seva joventut i part de la seva maduresa a Girona, però a partir del 1912 es traslladà a viure a Barcelona i hi va viure fins a la seva mort, el 1941. Tot i aquests trenta anys de vida a Barcelona, no va deixar de reivindicar-se mai com un home que venia de pagès. Fins i tot de vegades sobreactuant una mica: fent servir de pseudònim ‘Roc’, en les seves col·laboracions a El Poble Català, en una columna que es deia ‘Ideari barbre’, és a dir, ‘Ideari bàrbar’, però escrit d’una manera bàrbara, amb variant pre-normativa. I en tots els gèneres que va cultivar a la seva vida, sobretot la narrativa breu (va escriure més de cent contes), en les novel·les (en va escriure nou) i com a dramaturg, doncs, en la seva prosa els temes que hi apareixen tenen directament a veure amb el món rural, en un tant per cent molt important. Són contes i narracions que gairebé sempre tenen el camp per escenari i, per protagonistes, els personatges que viuen al camp i del camp.” “Quan Prudenci Bertrana va escriure, Violeta, la primer novel·la, tenia trenta-un any. La va guardar dins un calaix i no es va publicar fins el 2013. Josafat, 1906, va ser la segona. Nàufrags, la tercera, de 1907. Després vénen Tieta Claudina; Jo, memòries d’un metge filòsof; la trilogia més o menys autobiogràfica Entre la terra i els núvols (L’Hereu, El vagabund i L’impenitent). Una novel·la que escriu a quatre mans amb la seva filla, Aurora Bertrana, L’illa perduda, que és una mena de novel·la d’aventures. I tots els contes, alguns dels quals són veritables peces d’orfebreria. L’octubre passat vam publicar un rajol de 992 pàgines a la Biblioteca Prudenci Bertrana, amb tots els contes, 110 o 111, alguns inèdits.” “Bertrana, a més a més, era pintor. De fet, va ser pintor abans de ser escriptor. Va descobrir la vocació literària força tard, al voltant dels trenta anys. Força abans exercia de professor de dibuix i de pintura a Girona. No va substituir la literatura per la pintura, va continuar pintant fins l’any que es va morir. I a Barcelona també va guanyar-se la vida durant anys fent classes de dibuix i pintura. L’activitat literària i la pictòrica van avançar de bracet, només que la vocació literària va arribar més tard.” L’editor Oriol Ponsatí-Murlà, comissari de l’Any Bertrana. “En Bertrana, penso que val la pena de tenir present aquesta sensibilitat pictòrica, artística. Els escriptors que a més són artistes escriuen diferent, perquè es miren el món d’una manera diferent. És evident que la sensibilitat cromàtica, visual, de llums, d’ombres, que té un pintor, fa que es miri el món d’una manera peculiar. Un exemple: amb en Perejaume, no fa gaire, sopàvem a Caldes d’Estrac i en acabat em va dir: ‘Tinc una gratera aquí (assenyalant-se el coll), un gust de pastanaga…’ I jo que li dic: ‘Si no hem menjat pastanaga ni res que s’hi assembli.’ I ell: ‘Mira, mira.’ Em vaig girar i hi havia una paret taronja pintada a base de bé. Tota l’hora de sopar mirant aquella paret taronja, al Perejaume li havia fet venir el gust de la pastanaga a la gola. Fixeu-vos, això és un fet sinestèsic: veu el color taronja i el tradueix en una sensació gustativa, en aquest cas. Això només ho poden fer els artistes! Aquesta capacitat sinestèsica, d’encreuar sensacions d’ordre diferent i de veure el món d’una manera determinada, Bertrana la té com a pintor i quan escriu es nota moltíssim, que la té. Es nota quan descriu paisatges oberts, de la naturalesa. La major part de quadres de Bertrana són paisatges de la naturalesa. Doncs quan descriu literàriament aquests paisatges, veus que els està pintant.” “Bertrana té la capacitat d’esbossar amb quatre ratlles una idea, una descripció. No pas amb grans floritures ni grans desplegaments ni descripcions molt llargues, sinó que d’una manera sintètica capta una imatge. I a vegades t’has de preguntar com ho ha fet amb tan poques paraules o frases per aconseguir-ho. Hi ha un conte que es diu La lloca de la vídua, que dóna nom també a un recull de contes, que és una mena de faula on et presenta una lloca que decideix d’emancipar-se. Agafa els seus sis pollets i se’n va. La masovera s’empipa i fa anar el masover a buscar el trabuc i a posar ordre. La cosa es va embolicant i acaba esdevenint una escena de guerra, amb gallines. La gallina amb els pollets ha de travessar un camp obert per arribar a l’altre costat, on hi ha una vegetació més frondosa, i poder-s’hi amagar. Però mentrestant el masover es troba amb l’escopeta disparant. Quan la gallina arriba a l’altre costat del camp, a recer, es gira i fa recompte de baixes. Ha perdut la majoria de pollets. I hi ha una polleta rossa que ha quedat a terra de gairell, i Bertrana escriu: ‘amb l’ala estesa com una vela de llaüt’. La forma en què Bertrana veu l’ala estesa és la forma d’una vela de llaüt. A diferència de Pla, que va a buscar aquelles adjectivacions sorprenents després d’un paràgraf absolutament anodí, per deixar el lector completament estès, que és una manera sensacional però molt premeditada, deliberada, intel·lectualitzada, estilista, Betrana descriu les coses d’una manera més natural i et fa viure escenes que et queden gravades a la retina. I això és de les coses que costa més en literatura. Gravar en la retina del lector una imatge de tal manera que no se li esborri mai més. A mi, l’ala de la gallina com una vela de llaüt no se m’esborrarà mentre visqui, tot i que arribi un dia que no sàpiga ni com em dic. Qualsevol escriptor ja es podria donar per molt satisfet si aconseguís, encara que fos de tant en tant, imprimir en el lector aquestes imatges indelebles.”

Prudenci Bertrana, l’escriptor que pintava el paisatge de pagès

El cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona, Albert Ginjaume, ha estat destituït a petició del govern espanyol després que ho sol·licités perquè ‘actua d’una manera inapropiada per al seu càrrec’. Segons que informa l’ACN, el ministeri d’Afers Estrangers finès ha demanat més informació sobre aquesta petició al govern espanyol, però encara no n’ha rebut cap resposta. Ginjaume ha explicat a VilaWeb que han justificat la seva destitució per un dinar del cos consular amb Mercè Conesa, presidenta de la Diputació de Barcelona i batllessa de Sant Cugat del Vallès, que forma part de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). ‘Ha estat sobtat del tot, no m’ho acabo de creure’, lamenta Ginjaume. ‘Vam pensar que la presidenta era una bona convidada per un dinar amb personalitat que fem cada mes’, diu Ginjaume. Explica que si la van convidar no va ser per la seva condició d’independentista, sinó com a presidenta de la Diputació de Barcelona. ‘És la quarta autoritat de Catalunya, però tot s’ha malinterpretat des de Madrid’, explica. El fins ara cònsol honorari de Finlàndia no ha pogut parlar amb el ministeri d’Afers Estrangers finès ni tampoc amb l’espanyol, qui n’ha demanat la destitució. Només ha rebut resposta de l’ambaixada: ‘D’explicacions no me n’han donat cap. M’han dit que no ha agradat el dinar amb la presidenta de la Diputació de Barcelona i jo els he dit que això no és motiu.’ Segons diu, haver convidat Conesa a un dinar protocol·lari no és prou motiu i creu que ‘hi ha d’haver altres raons de fons’ que no li diuen. ‘M’hagués agradat tenir un intercanvi de paraules amb qui ha pres la decisió’, lamenta. Quan s’ha conegut la destitució del cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona, el diputat finès Mikko Kärnä ha afirmat a l’ACN que presentarà una pregunta sobre aquest afer al Parlament de Finlàndia la pròxima setmana. ‘Vull un informe complet sobre això’, ha dit. Segons el diputat del Partit de Centre, ‘Espanya trenca les regles de la diplomàcia amb les seves peticions’. A més, Kärnä ha assegurat que ha estat el Ministeri d’Afers Estrangers finlandès en solitari qui ha pres la decisió de destituir Ginjaume. Segons el diputat, ni el primer ministre n’era informat ni el govern ho ha debatut. ‘Aquesta decisió no ha estat discutida ni presa pel govern finès i això és una mala notícia’, ha remarcat. El parlamentari també ha criticat la decisió del Ministeri d’Afers Estrangers del seu país perquè creu que ‘no hauria d’haver cedit davant les pressions polítiques’. ‘No és el govern espanyol qui ha de prendre decisions sobre els cònsols honoraris de Finlàndia’, ha remarcat. Conesa creu que la destitució no és normal La presidenta de la Diputació de Barcelona, Mercè Conesa, sosté que ‘no és normal el vet que exerceix el ministeri d’Afers Estrangers espanyol’. Conesa ha detallat a Twitter que l’1 de febrer va ‘atendre la invitació del cos consular de Barcelona per parlar de la funció de la Diputació de Barcelona’. L’1 febrer vaig atendre la invitació del cos consular de Barcelona x parlar de la funció de la @Diba. La reunió es desenvolupà en un clima d’absoluta normalitat. No és normal el vet q exerceix el @MAECgobM’he presentat a unes eleccions i represento institucions democràtiques — Mercè Conesa Pagès (@mconesapages) February 24, 2018

El cònsol de Finlàndia a Barcelona és destituït per pressions del govern espanyol

Després d’un estiu tens sobre finançament pel suport del conseller d’Hisenda Vicent Soler al govern del PSOE al Consell de Política Fiscal i Financera, el PSPV i Compromís han fet evident en el debat de política general que es va fer a les Corts que les ferides són tancades. Els socis del Botànic han registrat de manera conjunta les seves propostes de resolució, que tenen com a mesura destacada la petició al Consell de continuar reivindicant al govern estatal, ara amb Pedro Sánchez al capdavant, la reforma del sistema de finançament i unes inversions en el pressupost del 2019 proporcionals al pes poblacional del País Valencià, a més d’un dèficit asimètric que compensi el mal finançament i la condonació de la part del deute que se n’ha derivat. Mesures que Ximo Puig proposarà en la reunió que ha de fer a començament d’octubre amb Pedro Sánchez a la Moncloa. En canvi d’això, Compromís cedeix i dóna suport al dèficit del 0,3% que defensa el govern de Pedro Sánchez. El portaveu socialista, Manolo Mata, ha explicat que amb aquesta proposta es demostra que el seu grup diu les mateixes coses que el 2015, és a dir, amb Mariano Rajoy i amb Pedro Sánchez, mentre que la portaveu adjunta de Compromís, Mireia Mollà, ha subratllat que el relat valencià sobre finançament és ‘molt definit’ i ara hi ha un govern a la Moncloa amb el qual estan ‘més còmodes’ per a negociar.

El Botànic tanca les ferides sobre el finançament en el debat de política general

El titular del jutjat 22 de Barcelona ha arxivat les denúncies i les querelles contra els Mossos d’Esquadra per la crema de documentació a la incineradora de Sant Adrià de Besòs el 26 d’octubre del 2017. Ho ha avançat La Vanguardia i ho han confirmat a VilaWeb fonts del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El magistrat nega que la documentació es destruís per cap motivació política i que es va fer seguint tots els procediments legals. Aquell dia al matí, la policia espanyola va intervenir tot el material que els Mossos duien a la incineradora, amb l’autorització de la jutgessa de l’Audiència espanyola Carmen Lamela. I amb aquell material, que es va anar filtrant a mitjans de comunicació afins al govern d’aleshores de Mariano Rajoy, la direcció de la policia espanyola va acusar els Mossos de voler destruir proves relacionades amb la investigació del referèndum de l’1-O. Fins i tot, es van arribar a fer públiques acusacions falses. Ara tota aquesta tesi, que ha servir per a nodrir la instrucció contra dirigents polítics independentistes a l’Audiència i al Tribunal Suprem, ha quedat desmuntada. Una de les acusacions que es van fer contra els Mossos fou la d’haver volgut destruir proves de seguiments de personatges rellevants de la vida política i social del país, en un moment convuls com van ser els mesos previs al referèndum de l’1-O. El jutge diu que l’actuació que van fer els Mossos era ajustada a la llei, perquè ‘perseguia la finalitat legítima de poder garantir l’ordre públic davant possibles alteracions’, una finalitat que ‘és necessària en una societat democràtica.’ I afegeix: ‘Tota la informació s’ha obtingut amb mitjans legals, no hi ha cap intromissió en cap fitxer secret, no s’ha intervingut cap telèfon, no s’ha interceptat cap correspondència ni s’ha entrat a cap domicili.’ Entre la quinzena de querellants contra els Mossos, hi havia el periodista Albert Castillón i l’advocat José María Fuster Fabra, tots dos vinculats a Ciutadans. I també l’ex-president de Societat Civil Catalana Josep Ramon Bosch i fins i tot alguns sindicalistes del cos de Mossos mateix. Un ‘lliurament controlat‘ Els Mossos sospitaven aleshores que algú del cos podria haver orquestrat un muntatge per a incriminar-ne els superiors i haver afegit documents seleccionats prèviament a les caixes, i que havien avisat la policia espanyola perquè els interceptés. És a dir, els autors del muntatge, en comptes de portar la documentació directament a instàncies judicials i ser identificats, van idear un ‘lliurament controlat’. En la terminologia de l’espionatge, un ‘lliurament controlat’ té lloc quan un infiltrat no pot sostreure documentació tot sol però pot fer saber al servei per al qual treballa on és i com apoderar-se’n. En aquest cas, tot indica que no li era possible d’endur-se el material de la central però sí posar-lo dins la furgoneta i avisar la policia espanyola,de manera que si en aquell moment la policia l’interceptava, podria obtenir el material sense que l’infiltrat corregués perill. Els Mossos incineren documentació regularment, però només aquell dia la policia espanyola els va interceptar. El document que El Periódico diu que els Mossos volien destruir no és autèntic Els Mossos han emès un comunicat recordant que van rebre disset denúncies per aquesta acusació que ara s’ha demostrat que era falsa: ‘Totes les actuacions policíaques dutes a terme pels Mossos d’Esquadra han tingut com a única finalitat perseguir els delictes comesos determinant el fet i la seva autoria i la de prevenir la comissió dels delictes.’ ‼ No hi ha hagut espionatge polític per part del Cos de Mossos d’Esquadra. S’ha arxivat la causa que fa més d’un any va provocar 17 denúncies i informacions falses contra nosaltres https://t.co/PCs24KaAEv pic.twitter.com/YizsClBoop — Mossos (@mossos) January 9, 2019

Un jutge desmunta l’acusació contra els Mossos d’haver cremat proves de l’1-O a la incineradora

El desacord en el sostre de dèficit que demana Montoro a les comunitats autònomes ha estat l’únic punt d’acord entre el president Puigdemont i el líder de Ciutadans, Albert Rivera. Segons que ha explicat Rivera en declaracions posteriors a la reunió, l’hi ha demanat a Puigdemont que la Generalitat s’impliqui en la negociació per un nou model de finançament i la reforma de la LOFCA. Rivera també l’hi ha demanat que tingui un paper actiu en la reforma de la constitució i ha deixat clar que mai defensaran la independència. La portaveu del govern, Neus Munté, ha explicat com havia anat la trobada i ha remarcat aquest únic punt d’acord: ‘Quan s’abordi la qüestió del finançament entrarem a discutir-ho, però no serem els que liderarem una reforma d’aquestes característiques perquè això ja s’ha produït en el passat’. En referència a la reforma constitucional, Munté ha dit que ‘Catalunya ja ha parlat a les urnes, el mandat és molt clar i el tren de la reforma constitucional no és ni sobre la via’.

La crítica al dèficit de Montoro, únic punt d’acord entre Rivera i Puigdemont

Utilitzar el judici com a plataforma per a difondre un missatge polític de denúncia, per a convertir els qui jutgen en els jutjats. És una de les premisses d’un judici polític, com el que començarà d’ací a poques setmanes contra els presos polítics. I les coses que passin dins la sala del Tribunal Suprem espanyol seran tan importants com les que passin fora, segons que adverteix en aquesta entrevista Benet Salellas, ex-diputat de la CUP i un dels advocats de l’equip de la defensa de Jordi Cuixart. Salellas té una experiència de quinze anys com a advocat penalista, ha portat casos polítics de represaliats per la justícia espanyola, com el de l’anomenat escamot Dixan, el de Núria Pòrtulas, el dels joves gironins condemnats per haver cremat fotografies del rei espanyol i el dels acusats pel blocatge del parlament. L’experiència i les lliçons que ha extret de tots aquests casos queden recollides al llibre Jo acuso. La defensa en judicis polítics (Pagès Editors). Hi afegeix unes pinzellades de judicis històrics que van marcar uns precedents en la defensa política, del cas Dreyfus al procés de Burgos, passant pel judici a Lluís Companys i el cas de l’incendi del Reichstag. Però, sobretot, el llibre aclareix conceptes i permet d’entendre la cultura judicial arcaica i venjativa de l’estat espanyol a què s’enfronten els presos polítics. —Quin serà el to de les defenses quan comenci el judici? Les intervencions dels advocats la setmana passada són indicatives? —Van ser un tast. I sí que diria que la defensa de la qual formo part, que és la d’Òmnium Cultural, el paper, el to i la mirada de la Marina Roig eren clarament de defensa política. Tenim molt definit el plantejament. L’aproximació cap a la defensa política és diferent en cadascun dels encausats; hi ha moltes maneres de fer defensa política i sempre s’ha de cercar la fórmula perquè cadascú se senti còmode d’acord amb la diversitat que hi ha dins la causa, el moviment i el país. —Ara fa un any, l’enfocament de la defensa era ben diferent. —En aquest procediment, es va començar amb unes defenses molt tècniques i s’ha anat evolucionant cap a la defensa política. Ningú no dubtava que l’Audiència espanyola era un tribunal d’excepció, però ens havia semblat que el Suprem feia un cert paper de contenció. Malauradament, això s’ha anat diluint aquests últims anys. I, probablement, la presidència de Manuel Marchena ja ens demostra molts casos en què el Suprem ha assumit més el discurs de l’excepció. El conjunt de les defenses es va alleugerir, pensant que això, al Suprem, aniria més bé que no pas a l’Audiència espanyola. I al final ens hem trobat que el Suprem ha fet exactament igual. —No tots els advocats van tenir el mateix to; el d’uns, més polític que no pas el d’uns altres. Això no pot perjudicar? —No. Hi ha una part conjunta de perspectiva tècnica que és compartida per tots i que serà molt complementària. I en el cas de l’aspecte polític, hi ha un joc d’intensitats i no serà estàtic, sinó que anirà evolucionant durant el procediment i és expressió de la pluralitat del moviment independentista. No ens pot perjudicar mai aquesta pluralitat que va més enllà de compartir una estratègia conjunta, i és la d’aconseguir la llibertat dels presos, el reconeixement de les vulneracions de drets fonamentals que hi ha hagut i posar el dret d’autodeterminació damunt la taula. Són tres eixos comuns de les defenses. —La campanya d’Òmnium per l’alliberament de Jordi Cuixart està molt singularitzada, diferenciada de la resta de presos polítics. —Òmnium significa la transversalitat del moviment independentista. I penso que donar visibilitat a Jordi Cuixart no va en detriment de ningú perquè és un símbol del conjunt del moviment. Sóc dels qui pensa que tots els presos polítics són presos polítics del moviment. I és lleig pensar que hi ha presos d’ERC, presos de JxCat i presos d’Òmnium. Per a mi, són presos del moviment; jo els he sentit sempre com els meus presos polítics, els de tots. Però Jordi Cuixart és qui més capacitat té de transmetre aquesta idea, més enllà de sigles i d’estratègies de partit o de conjuntures electorals. Ningú no podrà pensar mai que allò que faci Òmnium anirà en favor d’un partit o d’un altre. I això és molt potent. També ho és perquè és un dirigent de la societat civil. I en la societat civil internacional, Jordi Cuixart, com a president d’Òmnium, rep la categorització de defensor dels drets humans. És una etiqueta més difícil de posar a la resta de presos polítics. —Proposeu aquest judici com un judici de ruptura? —Un judici de ruptura és una evolució de la defensa política i només pot respondre a un moment en què hi hagi una conjuntura política molt determinada. Jo no tinc clar si aquest és el moment de fer un judici de ruptura, perquè haurem de veure com evoluciona políticament i socialment el país els mesos i les setmanes vinents per saber si aquest judici pot ser de ruptura. Perquè hi pugui haver un judici de ruptura hem d’estar en una situació de permanent mobilització i de creació de poder més enllà de les institucions convencionals que ens permeti que un judici de ruptura sigui útil. Aquí no es tracta de cercar estratègies que ens facin ser molt coherents estèticament, sinó que tot allò que fem des de la perspectiva política no tan sols sigui ètic i estètic sinó també útil. Per tant, el judici de ruptura té sentit si ajuda un moviment polític de carrer que es troba en un moment de màxima mobilització. —Quins exemples de judici de ruptura tenim? El del procés de Burgos? —Per exemple. El procés de Burgos va generar una mobilització tant a l’estat espanyol –no oblidem que acaba propiciant el naixement de l’Assemblea de Catalunya– com a escala internacional. A mesura que va avançant el judici creixi la mobilització, cosa que fa que tingui molt de sentit que el judici acabi trencant-se, és a dir, que a la sala hi hagi l’expressió d’allò que passa al carrer. D’alguna manera, s’impedeix que el tribunal pugui acabar el judici perquè l’única solució possible és l’absolució. —Això ho podríem imaginar en el judici contra l’1-O? —Amb l’actual correlació de forces es fa difícil d’imaginar que puguem obligar el tribunal a dictar una sentència absolutòria. Però nosaltres aquestes setmanes i mesos vinents hauríem de crear una situació que forcés el Tribunal Suprem a absoldre’ls. Perquè la sentència que hi ha escrita molt probablement és una sentència de venjança, condemnatòria. —Això com s’hauria de fer? Amb una mobilització permanent al carrer? —La CUP i molts altres espais polítics diuen que és necessària. No podem mobilitzar-nos al final, després de la sentència. Això és estèril. La mobilització ha de ser simultània al procés judicial, perquè hi ha una batalla dins la sala i una altra fora. Nosaltres hem de mantenir la batalla fora de la sala perquè incideixi dins. Hi ha d’haver un procés per a fer créixer la tensió política, deixant clar que no permetrem que hi hagi aquesta condemna. —Quina estratègia de ruptura s’hauria de seguir en aquest judici? Caldria que els acusats no reconeguessin el tribunal d’entrada? —Un dels objectius que hem de tenir en aquest judici és desbordar-lo, és a dir, aconseguir que s’hi discuteixin més coses que les que ells volen. I això també és una manera de defensar-se políticament. Significa que hi hauríem de respondre dient que no reconeixem el tribunal? Seria una fórmula possible, però hi ha moltes més maneres de dir al tribunal constantment que des d’una òptica de la legitimitat que li dóna la llei incompleix la seva legislació, i ells creen un tribunal d’excepció. I aquesta idea del tribunal d’excepció la podem anar expressant de diverses maneres en el judici. Unes formes que no necessàriament impliquen no reconèixer el tribunal. Tenim fórmules per a ser a la sala de judici, que el judici es faci i recordar constantment al tribunal que no és el tribunal que hauria de fer-lo. —Amb testimonis que serveixin de denúncia? —Aquesta és una de les idees. I quan parlem de l’1-O, un dels elements centrals del judici, tindrem l’oportunitat de construir un judici contra les autoritats polítiques a Madrid que van ordenar l’actuació indiscriminada, la violència contra la població de Catalunya per impedir el dret d’autodeterminació. Hauríem de tendir a anar girant cadascun dels elements. Per exemple, volem que la falta de legitimitat de Vox per a jutjar-nos sigui un altre element de discussió a la causa. I ho continuarem dient: que l’extrema dreta, que és xenòfoba, masclista i autoritària, sigui qui faci un judici a uns dirigents democràtics que defensen la cohesió social. És la imatge del tribunal donant la paraula a l’extrema dreta per a jutjar els demòcrates. Es tracta d’anar dotant de continguts que suscitin contradicció i tensió durant el desenvolupament del judici. —L’estat espanyol té por que sigui televisat? —Jo crec que haurien de tenir por. Però de vegades l’embriaguesa de poder que tenen les institucions de l’estat no els deixa veure la situació de risc en què es troben. Un risc de credibilitat i un risc en què el sistema judicial mateix es troba clarament en crisi, des de la perspectiva d’una part molt important de l’opinió pública. En el llibre parlo d’un exemple que és d’una altra època, d’un context molt diferent, però quan hi ha el judici a Lluís Companys a Barcelona una de les obsessions de les autoritats franquistes era que ningú no sabés que era empresonat i que seria jutjat. Aquesta obsessió de la falta de publicitat del judici demostra la importància que té l’element de la publicitat en els judicis penals. És un element d’avenç democràtic que els judicis puguin ser públics, i ara que siguin televisats. No concebo que no sigui televisat, aquest judici. Si l’estat ho acabés impedint pensaria que ha perdut tota la vergonya democràtica que li quedava. Penso que sí que serà televisat, i serà la garantia que el conjunt de la població el pugui seguir. I hauríem de treballar perquè no es pogués veure tan sols a Catalunya sinó també al conjunt de l’estat. No tinc clar com funcionarà. —Poden arribar a pensar que ja està bé que sigui televisat perquè tindrà un caràcter exemplar? —Aquí és on la defensa política té importància. En condicions normals un judici per una violació, o un homicidi, l’enjudiciament té un component simbòlic important, perquè expressa que el fet de jutjar l’acusat ja és una manera de castigar-lo. Si l’actitud dels presos polítics fos d’anar allà i assumir el marc en què s’ha de desenvolupar el judici i dir amén a tot allò que digui la fiscalia, és a dir, d’alguna manera demanar perdó, aleshores seria un cert acte de redempció en què l’estat en sortiria reforçat. En canvi, si els acusats van a desmembrar aquest marc i a discutir les tesis que fa servir l’estat i a reivindicar el que es va fer la tardor passada a Catalunya, pot acabar essent un motor de mobilització, un bumerang democràtic, més que no un acte de submissió i de dominació. —El Suprem té un ull posat a Estrasburg? —Jo crec que no. Un dels problemes greus que hi ha a la judicatura espanyola és la cultura jurídica arrossegada del segle XIX. Aquí sí que no hi ha hagut ruptura; es continuen fent servir els mateixos conceptes, la mateixa mirada, la mateixa perspectiva que s’ha anat heretant, de jutges antics que han format els nous i amb aquest Tribunal Suprem que, a part el període de la Segona República, té continuïtat fins avui. En aquesta cultura jurídica hi ha un cert autisme jurídic, en què es beu molt poc de fonts estrangeres, com si el sistema espanyol fos tancat en si mateix, un sistema autàrquic. Ha costat molt que el Suprem comencés a citar sentències del Tribunal Europeu dels Drets Humans, o de més tribunals estrangers sobre com s’han resolt unes determinades qüestions. I en aquesta causa tenim un problema afegit: que diuen ‘Europa no ens entén’, arran de les decisions sobre les euroordres. I hi ha una anomalia no resolta en aquest expedient que és que hi ha persones processades que no són perseguides simplement perquè viuen fora de l’estat espanyol. Han renunciat a perseguir-los. —Ara, sembla que l’independentisme idealitzi el Tribunal d’Estrasburg. —Sí, crec que l’independentisme s’equivoca abocant un excés de confiança en allò que pugui dictaminar el Tribunal d’Estrasburg. La segona edició de ‘El món ens mira’ és ‘Estrasburg ens mira’, i no és cert. Estrasburg no espera que arribin les nostres demandes; és un organisme internacional que funciona amb les mateixes lògiques que la resta d’organismes internacionals. No va corrent a entrar en tensió amb els estats en un afer que preocupi aquests estats. Quan s’escaigui dictarà la resolució que hagi de dictar, però no frisa per entrar en el cas català. I, d’altra banda, em preocuparia molt que desplacéssim el subjecte polític cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans. El que ha de resoldre i guanyar el conflicte polític amb l’estat espanyol per l’exercici de drets –sigui el d’autodeterminació o més drets col·lectius i polítics– és el poble de Catalunya, la gent dels Països Catalans, la societat civil organitzada. Ningú no ens regalarà la nostra sobirania, ni tampoc el Tribunal Europeu dels Drets Humans. Si d’aquí a pocs anys obtenim una victòria en aquesta causa concreta a Estrasburg, fantàstic: serà una victòria moral, política, per als condemnats. Però com a poble la nostra victòria la guanyarem actuant com a subjecte polític. —Quines lliçons heu tret d’experiències anteriors en judicis, com ara el cas de l’escamot Dixan… Confiar massa en el tribunal? —Sí, perquè l’aparença de justícia de vegades ens pot confondre i ens pot fer arribar a creure que tribunals que han estat construïts amb la lògica del poder per a mantenir l’status quo i les posicions del poder, que aquests tribunals ajudin aquells que lluitem per canviar les coses, els qui són diferents, les minories… I per això la sensació de desemparament. Amb el cas Dixan molt probablement va passar allò que havia de passar en una lògica de poder, i en canvi vam creure, convençuts de la innocència d’aquells nois i animats per la mobilització del no a la guerra, que n’hi hauria prou d’explicar-ho i argumentar-ho bé. La lliçó és que no n’hi ha prou que tinguis la raó, sinó que en els afers que són polítics, quan ets davant de tribunals d’excepció necessites una embranzida des d’altres espais de poder, sigui des del carrer o d’altres institucions. —Parleu fins i tot de jutges activistes. —Hi ha un pensador, Duncan Kennedy, que ho ha teoritzat molt. És una idea interessant, perquè de vegades podem pensar erròniament que aquests jutges, com ara Carmen Lamela, estan molt en contacte amb el poder, que reben trucades constantment perquè dictin una resolució en un sentit o en un altre. I penso que la incidència del poder polític en el judicial no necessàriament és així, sinó que n’hi ha prou que tu triïs per als llocs clau jutges que tenen un determinat perfil ideològic que farà que es mirin els casos cercant un determinat resultat estratègic, que la mirada els portarà sempre a decantar-se cap al costat del poder. Són jutges dòcils, compromesos amb el manteniment de l’ordre establert, jutges patriotes, que senten la indissolubilitat d’Espanya com un valor primordial i preferent davant la resta de qüestions. —Per què l’estat espanyol, governi qui governi, és incapaç d’anul·lar el judici a Companys? —Fa uns quants anys que vam demanar la revisió dels consells de guerra que van portar a l’afusellament de batlles, de càrrecs polítics, de molta gent. Era una mica abans de la llei de la memòria històrica del PSOE, i vam intentar que la sala militar del Suprem els anul·lés tots, perquè es van fer sense gens de respecte als drets humans ni als principis més bàsics del dret. I s’hi van negar. És la mateixa posició que han tingut en el cas Companys, la mateixa que en el cas Puig Antich… Això ens demostra que l’estat no està disposat a produir cap mena d’esquerda en relació amb la legalitat franquista. —Tindria conseqüències? —Crec que l’estat té por que, després d’una decisió que seria pràcticament de reparació moral, es volgués demanar una certa reparació econòmica o jurídica. Perquè recordem que darrere de les execucions, dels afusellaments i de la repressió i l’exili que va originar el règim franquista hi va haver decomissos de béns, de patrimoni; els d’organitzacions polítiques van ser parcialment reparats al començament del règim del 78, però els decomissos patrimonials a particulars, no. És prou destacat que el delicte que tenim damunt la taula en el judici d’ara al Tribunal Suprem, la rebel·lió, sigui el mateix amb què es va materialitzar el gruix de la repressió franquista. Que no s’hagi tingut ni la decència de canviar el nom de les coses diu molt poc de l’evolució d’aquest règim, i ens demostra que hi ha un fil conductor que travessa tota la història del segle XX per a connectar el judici de l’1-O amb els terribles consells de guerra dels anys quaranta.

Benet Salellas: ‘L’embriaguesa de poder de l’estat no li deixa veure el risc en què es troba’

La consellera Clara Ponsatí s’ha estrenat avui com a eurodiputada a Brussel·les, malgrat la JEC i malgrat el Tribunal Suprem espanyol. I en la seva primera intervenció com a diputada ha fet una defensa del català, en un acte en què es presentava la iniciativa ciutadana europea ‘Minority Safepack’ que reclama la protecció i promoció de la diversitat cultural i lingüística per part de les institucions europees. Les seves primeres paraules, en català, han estat: ‘Avui és el meu primer dia al Parlament Europeu i us adreçaré unes paraules en català, que és un idioma que encara no podem fer servir ni al Parlament Europeu ni al parlament espanyol ni a les assemblees de França ni a les assemblees d’Itàlia, i a tots aquests estats membres viuen milions de ciutadans que parlen el català.’ I després, ja en anglès, ha afegit: ‘Com a catalans, sempre hem tingut problemes perquè la nostra llengua no té el respecte que es mereix a l’estat espanyol.’ Més informació: La consellera Clara Ponsatí recull l’acreditació d’eurodiputada

La contundent primera intervenció de Clara Ponsatí com a eurodiputada, defensant el català

El PNB ha emès un comunicat en què anuncia que no es presentaran conjuntament amb el PDECat a les eleccions europees del 26 de maig i que trenque la coalició amb què ho havien fet en anteriors convocatòries. La ruptura arriba un cop el PDECat va assumir que aniria amb JxCat en les eleccions i que el cap de llista seria Carles Puigdemont. Arran d’aquesta decisió, ambdues direccions van començar a parlar fins que, segons el PNB, finalment han acordat d’anar per separat. Els nacionalistes bascos, a més, asseguren que respecten la decisió dels catalans i l’emmarquen en ‘l’actual situació política’. Tot amb tot, les formacions afirmen que mantindran una ‘col·laboració postelectoral’ de defensa d’interessos comuns. ‘Després de la conversa que han mantingut aquest matí Andoni Ortuzar i David Bonvehí, conegudes les deliberacions de l’executiva del PDECat i atès el criteri expressat també pel Euzkadi Buru Batzar, el PNB entén, respecta i accepta que la situació política catalana porti al PDECat a la conformació d’una candidatura exclusivament catalanista i coherent amb el procés polític que allí es viu en els últims anys’, diu el comunicat del PNB. Tots dos partits formalitzaran aviat ‘un acord de col·laboració institucional postelectoral que tindrà com a objectiu la defensa d’Euskadi i Catalunya en el Parlament Europeu i la reivindicació d’una veu i d’una representació justes per a totes dues nacions en el futur d’Europa, així com la cerca de solucions al problema no resolt de l’encaix d’Euskadi i Catalunya tant en el marc de l’Estat espanyol com a la Unió Europea’. Des del PNB confien igualment ‘poder tancar en les pròximes dates un acord de coalició amb Coalició Canària i Compromís per Galícia, formacions amb les quals té avançades les converses’.

El PDECat i el PNB anuncien el trencament de la coalició electoral per a les europees del 26-M

El president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, ha convocat a Waterloo una vintena de dirigents de Junts per Catalunya per analitzar el resultat de les eleccions municipals i començar a endreçar l’espai polític que encapçala, actualment dispers en tres sigles. Hi han assistit els ex-batlles de Sant Cugat, Carmela Fortuny; de Figueres, Jordi Masquef; i de Tàrrega, Rosa Maria Perelló, que van perdre la batllia tot i guanyar les eleccions, perquè ERC va encapçalar una coalició que els va fer fora. També hi ha els batlles de Besalú, Lluís Guinó; i de Mollerussa, Marc Solsona. A la tarda s’hi han afegit tres membres del govern: el conseller d’Interior, Miquel Buch; el de Territori, Damià Calvet; i la de Presidència, Meritxell Budó. Per Junts per Catalunya hi ha una delegació encapçalada per Elsa Artadi, cap del grup municipal de Barcelona, i pel PDECat, el seu president, David Bonvehí, i la vice-presidenta, Míriam Nogueras. La jornada d’avui és dedicada a analitzar els resultats municipals, en què Junts per Catalunya continua essent la formació que té més batllies de Catalunya, amb 370, però n’ha perdudes 67 respecte de fa quatre anys. No és una xifra de pèrdues gaire alta, segons fonts de la formació, però algunes són especialment doloroses per a la formació, sobretot les de Sant Cugat i Figueres, que han passat a mans d’ERC. La voluntat de Puigdemont és també de pactar amb els batlles la refundació de Junts per Catalunya, perquè són clau a l’hora de mantenir l’arrelament territorial, que prové del PDECat. El president del partit, David Bonvehí, avala la confluència que defensa Puigdemont, perquè Junts per Catalunya sigui la marca única, però encara no hi ha acord sobre la velocitat a fer aquesta reconversió. Sectors del PDECat volien forçar un congrés al juliol, però Puigdemont no vol tensions i s’estima més acordar el calendari amb tots els implicats. Un calendari que també inclou la Crida, que ara com ara continua congelada. En el futur de Junts per Catalunya, hi poden tenir un paper clau els tres membres del govern que han anat a Waterloo, Buch, Calvet i Budó, a més d’Artadi, que tot i dedicar-se a la política municipal no renuncia a tenir protagonisme a l’àmbit nacional. La major part de batlles tornen aquesta nit cap a Barcelona, però les reunions continuaran demà, quan s’hi incorporarà el president Artur Mas, que Puigdemont considera una peça clau perquè la refundació de Junts per Catalunya es faci amb unitat, sense perdre cap de les sensibilitats independentistes que acull actualment l’espai polític. Els dos presidents es reuniran tots sols a la Casa de la República de Waterloo.

Puigdemont engega a Waterloo la refundació de Junts per Catalunya amb els dirigents municipals

Els dirigents del grup Verds/ALE de l’eurocambra, Ska Keller i Philippe Lamberts, es reuniran amb l’eurodiputada d’ERC, Diana Riba, i l’eurodiputat cors, François Alfonsi, per a negociar l’entrada del president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín. Segons fonts parlamentàries, tots quatre formaran part del comitè de conciliació creat per a tractar la petició dels dos eurodiputats, arran del fet que la direcció es mostrés reticent a la seva incorporació. Així, els dos presidents del grup seran els representants dels ecologistes en aquest comitè, mentre que Riba i Alfonsi seran la veu de l’Aliança Lliure Europea, una formació que agrupa partits sobiranistes europeus. Els Verds i l’ALE constitueixen la quarta família política amb més pes Si durant la reunió de dimecres no s’arriba a un acord, es podria demanar un vot formal a tot el grup parlamentari. De totes maneres, abans de forçar una votació sobre l’entrada de Puigdemont i Comín, ERC els consultarien si voldrien sotmetre-s’hi. Lamberts va dir que veu com un ‘problema’ l’adhesió de Puigdemont i Comín per la seva proximitat amb l’N-VA flamenc. Fonts coneixedores també admeten reticències entre els verds alemanys, als quals pertany la copresidenta, Ska Keller. De fet, els principals recels vindrien de la direcció del grup parlamentari, on també hi ha el català Ernest Urtasun i eurodiputats de Suècia, França, Holanda o el Regne Unit, segons dues fonts consultades. En canvi, alguns dels membres de la delegació francesa –que també té una vice-presidència – serien més partidaris de permetre l’entrada dels dos independentistes, i dins del grup hi ha qui apunta que en una votació amb tots els eurodiputats dels Verds Puigdemont i Comín podrien arribar a aconseguir l’aval d’entrada. Un grup que es reduirà Les negociacions per a la possible adhesió de Puigdemont i Comín als Verds/ALE arriben només setmanes abans que el grup perdi onze membres per culpa del Brexit. Fonts dels ecologistes admeten que hi ha preocupació per aquesta situació, ja que els britànics són la tercera delegació més gran dins del grup després d’alemanys i francesos, i els Verds/ALE perdran pes sense ells. A l’impacte del Brexit en el pes polític del grup s’afegeix la por a una possible entrada del partit de Viktor Orban, Fidez, al grup dels Conservadors i Reformistes Europeus. ‘Podríem passar de ser la quarta força del Parlament Europeu a la sisena’, asseguren aquestes fonts. Actualment els Verds/ALE tenen sentanta-quatre eurodiputats i per darrere tenen els ultres d’Identitat i Democràcia amb sentanta-tres membres i els Conservadors i Reformistes Europeus amb seixanta-dos eurodiputats. Amb Puigdemont i Comín, els Verds podrien guanyar-ne dos membres més, i sumar-ne tres amb l’arribada de Clara Ponsatí, que aconseguirà l’escó amb el Brexit. Una qüestió que també pot influir en les negociacions en un parlament, l’europeu, on l’elevada fragmentació implica que el pes d’un grup pot variar molt per un o dos membres. L’aliança ecologista també té pendent des de fa mesos decidir sobre la petició d’entrada del Movimento 5 Estrelles, una delegació de catorze eurodiputats. Fins ara el grup no ha vist amb bons ulls la incorporació perquè van compartir govern a Itàlia amb els ultres de la Lega de Matteo Salvini.

Els dirigents dels Verds/ALE es reuniran per a negociar l’entrada de Puigdemont i Comín

La Diputació de Barcelona ha elaborat un informe sobre la conjuntura econòmica a la província per al segon trimestre del 2016 en què constata que s’han creat 2.850 societats mercantils, la xifra més alta dels últims anys en el mateix període, cosa que representa un 5% interanual. Segons l’informe de la Diputació, el número total d’empreses en aquest segon trimestre és de 183.192 —centres de cotització—, xifra que està lluny de les 200.000 que havia el 2005. El document també assenyala que s’han exportat béns per un valor de 9.000 milions d’euros entre maig i juny, un 8% més que en el mateix període en 2015, i se situa com la província més exportadora, per en cim de Madrid —4.500 milions—. Per tipologia dels béns destaquen en volum i variació interanual: la fabricació de vehicles; les indústries químiques i farmacèutiques; la fabricació de maquinària; la indústria alimentària, i la confecció. En relació amb el mercat de treball, la població ocupada estimada ha augmentat en un 4,7%, mentre que el sector turístic ha confirmat que han visitat la província de Barcelona més de tres milions de persones, un 5,8% més que l’any anterior.

Augmenta un 5% el nombre d’empreses a la província de Barcelona en el segon trimestre de 2016

La temporada de lliga d’enguany ha arribat amb una originalíssima novetat. Es tracta de Barcino PS i de Regia Matritensis, dos comptes de Twitter que es dediquen a seguir el dia a dia del FC Barcelona i del Reial Madrid en llatí, respectivament. Els comptes no són oficials dels clubs, sinó que són fruit de grups d’amics que es mantenen en l’anonimat. El compte barcelonista es va activar el 5 d’octubre passat, per la qual cosa encara no té gaire volum de piulades i de seguidors (poc més de mil): #ForçaBarça! Novum Twitter de @FCBarcelona in #lingualatina. Nōn est breviloquentor officialis! — Barcino PS (@BarcinoPS) October 5, 2015 El del Madrid es va estrenar al setembre i s’hi piula de tot: des de les principals jugades de cada partit, amb els gols (‘meta’) destacats en majúscula, fins a frases de l’entrenador Rafa Benito (‘Antequiam contra Malacitanam contendamus…, Raphael Benitez dixit’), passant pel clam de l’afecció blanca, ‘Ave Matritensis!’ (‘¡Hala Madrid!’). Fins i tot s’hi pot consultar la classificació de la lliga, amb tots els equips traduïts: Post aequalitatem contra Athleticam, haec est gradatio hodierna (decem superiores): pic.twitter.com/y2OpPkqp5u — Regia Matritensis (@realmadrid_ln) October 5, 2015 En poques setmanes, Regia Matritensis ja ha sumat 3.600 seguidors, una desena part dels que té la versió llatina del compte oficial del papa Francesc.

Seguir el Barça i el Reial Madrid amb piulades en llatí

Els Jocs Olímpics de Tòquio pengen d’un fil. El principal esdeveniment esportiu mundial només s’ha suspès tres vegades per la Primera i la Segona Guerra Mundial, però la crisi del coronavirus 2019 podria causar la quarta suspensió. De totes maneres, el Comitè Olímpic Internacional (COI) ha assegurat aquest cap de setmana que no prendrà cap decisió fins d’aquí a quatre setmanes. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut Sense esperar al COI, el Canadà ha anunciat aquest matí que retira la seva delegació dels JJOO si no s’ajornen fins a l’estiu del 2021. Poc després, Austràlia i Noruega també han decidit retirar els seus atletes. ‘Tot i que reconeixem la inherent complexitat d’ajornar els Jocs, no hi ha res més important que la salut i la seguretat dels atletes i els afeccionats’, ha explicat el Comitè Olímpic del Canadà. El Canadà i Austràlia, tot i que no són superpotències com els EUA, la Xina o Rússia, són països amb molta força dins del moviment olímpic. En els JJOO de Rio de Janeiro, que també van estar a punt de ser suspesos pel virus Zika, van ocupar el desè i vuitè lloc al medaller, acumulant un total de cinquanta-un metalls. Abe obre la porta a l’ajornament Aquest matí el primer ministre japonès, Shinzo Abe, davant del parlament, s’ha obert per primera vegada a discutir un possible ajornament dels JJOO. En aquest sentit, ha dit que la prioritat és la salut de tots els atletes, però ha avisat que l’esdeveniment no es cancel·larà. Les pressions sobre el govern japonès perquè suspengui els JJOO s’han intensificat a mesura que el coronavirus s’ha propagat arreu del món. Aquest cap de setmana, per exemple, la federacions de natació i atletisme dels EUA, les més potents en l’àmbit internacional, han exigit l’ajornament de l’esdeveniment. De totes maneres, cal dir que el Japó, tot i ser un dels primers països a patir la propagació, ha sabut controlar la malaltia. Només s’ha registrat 1.101 casos de la Covid-19 i quaranta-un morts.

El coronavirus a punt de fer descarrilar els JJOO de Tòquio

Una desena de vehicles de la Guàrdia Civil ha arribat al Museu de Lleida, cap a les quatre de la matinada, acompanyats per tècnics aragonesos per endur-se les obres d’art de Sixena. Hi ho ha fet enmimg d’un enorme dispositiu policíac que custodia una furgoneta i un camió on carregaran les caixes. Unes hores abans, just passada la mitjanit, hi havien entrat funcionaris del museu. Una cinquantena de persones es concentraven a fora en el moment de l’arribada de la Guàrdia Civil. Els Mossos d’Esquadra tenen blindat l’entorn del museu per impedir-hi l’accés de manifestants, que cada vegada són més nombrosos mentre els tècnics empaqueten les quaranta-quatre peces. 17.30 – Els CDR de Lleida convoquen una protesta davant de la subdelegació del govern espanyol (plaça de la Pau) a les set del vespre. 📢 Avui dilluns 11D:Com si fòssim una colònia, avui han saquejat el Museu de Lleida, com a primer botí sota l'aplicació del 155. Concentració de rebuig: 🕑 19h 📍Subdelegació (pl. la Pau) I a les 20h exigirem la llibertat dels presos polítics com cada dilluns a pl. Paeria 🔶 pic.twitter.com/bciKEXS34u — CDRs de Lleida (@CDRsLleida) December 11, 2017 16.10 – Albert Velasco, conservador del Museu de Lleida, agraeix el suport rebut: ‘No hi ha Twitter per correspondre tanta estima i afecte. Sou de puta mare. Ara, cuideu-vos i estimeu-vos. I, sobretot, visiteu el museu, que és vostre. Ah, i una cosa més: el 21-D voteu com si no hi hagués demà.’ No hi ha Twitter per correspondre tanta estima i afecte. Sou de puta mare. Ara, cuideu-vos i estimeu-vos. I, sobretot, visiteu el museu, que és vostre. Ah, i una cosa més: el 21-D voteu com si no hi hagués demà. — Albert Velasco (@velasc_alberto) December 11, 2017 15.45 – Comencen a descarregar a Sixena les obres del camió per a portar-es al monestir: 15.35 – El camió que trasllada les quaranta-quatre obres en litigi ja ha arribat a Sixena. Un grup d’aragonesos en celebren l’arribada: 14.20 – L’escriptora i número cinc de Junts per Catalunya per Barcelona, Laura Borràs, ha criticat, endeclaracions als mitjans, durament el trasllat de les obres al Monestir de Sixena: ‘Amb nocturnitat i traïdoria venen a espoliar-nos un patrimoni que volen que sigui espanyol’. Ha lamentat que, amb l’article 155, sembli que ‘tot s’hi valgui’ contra Catalunya, fins i tot les ‘càrregues’ policíaques i la iviolència’. Borràs, també ha la seva frustraciói commoció a Twitter: Així han marxat. Així desfilava la comitiva de la vergonya, entre crits i xiulets. I també plors. Ens han dit del Museu que han carregat de qualsevol manera però han aixecat acta notarial i han fet gravacions de tot. @xaviquinquilla @cnacasol @batarri #sixena155 pic.twitter.com/5UdCaC9YQO — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) December 11, 2017 Cantem ‘Els segadors’ mentre carreguen les darreres peces. I se senten crits: ‘mossos, ens roben!’. Perquè ens miren a nosaltres quan els que ens roben són darrere. Vergonya, cavallers, vergonya! pic.twitter.com/eyj7xaj0yk — Laura Borràs 🎗 (@LauraBorras) December 11, 2017 ▶️ @LauraBorras: "Aquest @museudelleida es va construir per conservar el patrimoni i ara se l’enduen amb la nocturnitat del 155. El #21D aquest país tindrà memòria, no oblidarà el què va passar l’ #1Oct i hem de fer que el resultat de les urnes prevalgui"#JuntsXCat pic.twitter.com/mYSjWo4pyP — Junts per Catalunya 🎗 (@JuntsXCat) December 11, 2017 ▶️ @LauraBorras: "Compartim la indignació i ràbia de Lleida, que és la de Catalunya, per aquest espoli cultural. Això és el 155. És la unilateralitat del govern espanyol que aprofita que no tenim conseller de Cultura per treure'ns el patrimoni amb nocturnitat"#JuntsXCat pic.twitter.com/YMzTJa2mNr — Junts per Catalunya 🎗 (@JuntsXCat) December 11, 2017 14.10 – Deu hores després de l’entrada de la Guàrdia Civil, un camió s’emporta cap a Sixena les obres del Museu de Lleida. El personal del museu ha aplaudit els concentrats. 13.46 – Estan acabant de carregar el camió, es preveu que surti aviat. 13.39 – El director del Museu de Lleida, Josep Giralt, observa com carreguen les obres als vehicles. 13.25 – El conseller de Cultura, Lluiís Puig, envia un missatge d’agraïment als treballadors del Museu de Lleida i llança un missatge als partits que han donat suport a l’aplicaciód e l’article 155 de la constitució espanyola contra les institucions catalanes: ‘PSC, PSOE i C’s han d’explicar com betllen pel patrimoni! Sense el 155 això no seria possible’. ▶️ #conseller @PuigGordi, sobre #Sixena: “La més gran indignació, però també la més gran admiració pels treballadors de @cultura_cat i del Museu Diocesà de Lleida. PSC, PSOE i C’s han d’explicar com betllen pel patrimoni! Sense el 155 això no seria possible”#DefensemElMuseu pic.twitter.com/c9QRkTa5AF — Partit Demòcrata (@Pdemocratacat) 11 de desembre de 2017 12.50 – Els CDR de Lleida convoquen concentracions simulatànies a rambla d’Aragó amb carrer de St. Crist, rambla d’Aragó amb carrer de Governador Montcada, al pàrquing del Museu i al carrer de Lluís Besa Davant les preparacions per carregar als vehicles el botí del 155, hi ha concentracions simultànies a: 📢 Rambla Aragó / Carrer St. Crist📢 Rambla Aragó / Carrer Governador Montcada📢 Pàrquing del Museu📢 Carrer Lluís Besa#155Espoli pic.twitter.com/16L5tEAlvR — CDRs de Lleida (@CDRsLleida) December 11, 2017 12.20 – El camió és a punt per endur-se les obres d’art cap a Sixena. 12.00 – El Trbunal Superior de Justícia de Catalunya ha desestimat el recurs presentat pel Museu de Lleida i la Diputació de Lleida contra l’ordre del jutjat d’instrucció número 1 d’Osca pel trasllat de les obres de Sixena. 10.50 – Matí d’indignació, càrregues i crits a Àngel Ros en la protecció dels béns de Sixena | Crònica de Josep Rexach 10.40 – El número 15 de la llista d’ERC a Barcelona i portaveu de Demòcrates, Antoni Castellà, ha constatat que el 155 és ‘l’excusa que utilitza l’estat per saltar-s’ho tot, per preservar l’espanyolitat davant de tot’. ‘Fins ara havíem vist que el 155 servia per saltar-se la democràcia, els drets civils, els drets fonamentals. I avui se salten els mínims de la coherència en la gestió cultural’, ha argumentat Castellà, que ha remarcat que l’adquisició de les obres que ara seran traslladades a Sixena es va fer de forma legal. Castellà ha subratllat que fins i tot el restaurador de la Capella Sixtina ‘ha posat el crit al cel’ perquè ara es puguin posar en risc aquestes peces pel fet de moure-les. ‘Però això els importa un rave. Abans les obres estiguin “en territorio nacional” que a Catalunya’, ha conclòs. 10.30 – ‘Que aquesta humiliació que ens pretenen encolomar serveixi de lliçó i el 21-D fotem-los aquesta vergonya a la cara amb vots a les urnes’. Així s’ha expressat el diputat d’ERC al Congrés Joan Tardà a les portes del Museu de Lleida. Considera una ‘veritable vergonya’ que l’estat aprofiti que el govern està ‘a la presó o a l’exili’, i que no esperi la fi del procés judicial per executar el que ha titllat de ‘perversitat’. ‘Som davant d’un altre exemple de quan preval la raó de la força per damunt de la intel·ligència, i és una altra demostració del que passarà si les forces que donen suport al 155 acabessin governant aquest país’, ha conclòs. 10.10 – El candidat de la CUP, Carles Riera, ha lamentat l’actuació que duu a terme la Guàrdia Civil . ‘És un clàssic de les ocupacions colonials: cop d’estat, ocupació i saqueig’, ha etzibat en una entrevista a Catalunya Ràdio. Riera també ha traslladat el ‘suport i solidaritat’ de la CUP amb els ciutadans que es manifesten a Lleida i que són objecte de càrregues policials. Ho ha definit com un ‘nou petit 1-O’ i augura que no serà l’últim:’En tindrem milers en els pròxims anys on es demostrarà que la gent està disposada a fer república des del carrer i hem de ser-los lleials i traslladar-ho al Parlament i al Govern’. 10 – El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha justificat el trasllat de les obres d’art de Sixena i ha dit que el que fa el seu executiu és acatar una resolució judicial. ‘Les resolucions judicials s’han de complir i si algú creu que no s’ha de fer i vol substituir al jutge que ho digui, però aquest no és el funcionament normal d’una democràcia’, ha valorat. 9.55 – Consulteu el document que acredita la compra de les obres de Sixena 9.40 – Fotografies de la pugna de la policia contra els manifestants Càrregues dels mossos a l'exterior del Museu de Lleida Autor: Albert Salamé 9.25 – Els Mossos blinden l’accès per a vehicles del museu per a facilitar la sortida de les obres. És on la gent ha volgut concentrar-se i ha rebut les càrregues. 9.00 – Piulet de condemna del president Puigdemont: Amb nocturnitat i utilitzant una policia militaritzada, com sempre, tot aprofitant un cop d'estat per espoliar Catalunya amb absoluta impunitat. Aquest és el model de país que defensen Ciudadanos, PSC i PP. https://t.co/z7gUPr6yy2 — Carles Puigdemont 🎗 (@KRLS) December 11, 2017 8.55 – Vídeo de la càrrega dels Mossos contra una part dels concentrats: 8.45 – Càrrega d’agents de Mossos d’Esquadra contra manifestants que han intentat trencar el cordó policíac d’un dels accessos al Museu de Lleida. Fotografies: Albert Salamé. Fotografia: Josep Rexach. 8.30 – Mireia Boya (CUP): ‘Voldríem que Àngel Ros no s’apropés a menys de cinc-cents metres del museu. Hauria de dimitir perquè ell és dels primers que va donar suport al 155. Potser es pensava que per a ell no tindria conseqüències, que l’estat li perdonaria. Però l’estat espanyol vol que ens agenollem.’ 8.20 – Sorpresa pel fort dispositiu dels Mossos d’Esquadra al Museu de Lleida. L’ordre judicial emplaçava la Guàrdia Civil a fer-lo i a requerir en tot cas Mossos i policia local si fos necessari. Fotografia: Albert Salamé. 8.10 – Els tècnics són dins del Museu de Lleida empaquetant les quaranta-quatre peces per endur-se-les a l’Aragó. 8.05 – Mig miler de manifestants s’apleguen davant del Museu de Lleida contra el trasllat de les obres. Fotografia: Albert Salamé. 7.55 – Laura Borràs, candidata de Junts per Catalunya i directora de la Institució de les Lletres Catalanes, també arriba davant del Museu de Lleida. Fotografia: Josep Rexach. 7.48 – Joan Tardà s’afegeix als concentrats al Museu de Lleida: Fotografia: Josep Rexach. 7.46 – Reparteixen entre els manifestants fotocòpies amb les factures de la compravenda de les obres a les monges de Sixena Fotografia: Josep Rexach. 7.35 – Uns tres-cents concentrats davant el Museu, on continuen preparant el trasllat efectius de la Guàrdia Civil i tècnics aragonesos: Fotografia: Josep Rexach. 7.29 – El trasllat de les obres no s’ha fet efectiu encara, perquè l’operació de trasllat pot durar hores. Mentrestant es van aplegant cada vegada més manifestants a l’exterior del museu. 7.25 – El batlle de Lleida, Àngel Ros, marxa del Museu amb la Guàrdia Civil dins, escridassat pels concentrats: Vegeu aquests vídeos de l’arribada de la Guàrdia Civil al museu: Són al Museu i ara volen endur-se unes peces d’art com a primer botí sota aplicació del 155. En vindran més i només es pot aturar des de la massivitat als carrers. #155Espoli pic.twitter.com/4ZcFeZ1Z2X — CDRs de Lleida (@CDRsLleida) 11 de desembre de 2017 La regidora d’ERC a la Paeria Núria Marín Casas és una de les concentrades a l’exterior del museu, protestant contra el trasllat de les obres: Ens estan robant amb nocturnitat i alevosia, hem d'anorrear el 155 @ercpaeria @FedRegERCLleida pic.twitter.com/2N0Qyt1V0S — Núria Marín (@NuriaMarinCasas) December 11, 2017 ⚠ El #155Espoli està en marxa. La Guàrdia Civil és al Museu de #Lleida. Els veïns i veïnes concentrats demanen suport! pic.twitter.com/FF9NYihcbu — CDRs de Lleida (@CDRsLleida) December 11, 2017 ⚠️ Cal més suport davant del Museu de #Lleida ara mateix! Plantem-los cara! 🚫 #155Espoli pic.twitter.com/TljMUb4rSp — Arran (@Arran_jovent) December 11, 2017 La via ampla de l’article 155 s’haurà aprofitat per resoldre un litigi que, amb raonaments culturals, no hauria hagut de començar mai. El cap de setmana s’acabava amb la mateixa sensació de l’1 d’octubre, és a dir, amb el convenciment que el poder es volia imposar amb la força física. La providència que dijous va emetre el jutge autoritzava la Guàrdia Civil a recollir els béns a partir de la mitjanit, fins i tot fent ús de la força si calia. Moviments ciutadans de Lleida s’han organitzat per aturar avui la devolució dels béns. Durant el cap de setmana ha circulat un cartell anònim que convoca a ‘fer un cafè’ a dos quarts de vuit del matí a ‘tu ja saps on’. El fons del cartell és la façana del Museu de Lleida i al peu de la imatge hi diu: ‘No direm res sobre el Museu de Lleida, ni de la Guàrdia Civil ni del 155. Inviteu amics i amigues!’ Els CDR de Lleida i la CUP han difós el cartell per Twitter i la candidata de la CUP per Lleida, Mireia Boya, va dir en una entrevista a l’ACN que esperava que la gent defensés el museu com van fer amb els col·legis electorals l’1-O. El paer socialista de Lleida, Àngel Ros, enmig de la campanya electoral, prova de nedar i guardar la roba, però no se’n surt. El cas de Sixena és molt transparent i no és fàcil de passar-hi de puntetes ni de fer-hi equilibris polítics. La consellera Meritxell Serret, de Brussel·les estant, ha denunciat que el trasllat de les obres de Sixena per part de la Guàrdia Civil és un fet ‘inconcebible en un estat democràtic’. Serret ha apuntat qui són els responsables d’aquesta situació: el PP, el PSC i Ciutadans, que amb l’aval del 155 han permès l’operació. Ha acusat aquestes formacions de vulnerar tots els valors ètics i democràtics. Troba que aquesta situació és inacceptable i lamenta que s’utilitzi la cultura com a element de divisió i com a arma política. Ros ha mirat de desvincular-se’n: defensa que l’article 155 de la constitució espanyola ha servit per a ‘restaurar l’odre constitucional’ però que, en canvi, no és previst per a decidir sobre contenciosos entre administracions ni entre administracions i particulars. També vol deixar clar que les tanques les han sol·licitades els Mossos d’Esquadra a l’empresa que subministra aquests elements per a actes públics a la ciutat, per ‘precaució policíaca’. Per intentar salvar la pròpia imatge, Ros diu que la paeria no ha donat cap ordre de posar tanques ni la guàrdia urbana forma part de cap dispositiu especial per a una possible entrada al museu. Ahir va explicar que aquest trasllat era l’execució d’unes mesures cautelars, que a parer seu no són escaients, perquè no hi ha risc per al bé a protegir. Afegia, encara, que aquest risc no hi és perquè el Museu de Lleida ofereix la mateixa seguretat que qualsevol altre museu i que hi havia més risc en el trasllat. L’Aragó i el 155 Els fets d’aquest llarg litigi es van accelerar a mitjan novembre. El nou titular del jutjat de primera instància número 1 d’Osca es va emparar en l’aplicació de l’article 155 a Catalunya per requerir al ministre de Cultura espanyol, Íñigo Méndez de Vigo –conseller de Cultura imposat–, que fes el trasllat d’aquests béns. En la providència deia: ‘Vist que la direcció de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya ha estat assumida pel ministre de Cultura…’ Així mateix, deia que els últims advertiments dirigits enguany al govern català per al lliurament de les quaranta-quatre peces ‘no van ser complerts pels anteriors responsables de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig i Santi Vila’. Tots dos són investigats per la fiscalia per un presumpte delicte de desobediència. Méndez de Vigo, des del primer moment, ha dit que les resolucions judicials s’han d’obeir, però que ho faria ‘sense infringir ni la legislació autonòmica ni l’espanyola’. Això, en un primer moment, el Museu de Lleida ho va interpretar com un senyal d’esperança, perquè, segons les lleis catalanes de patrimoni, els béns catalogats no es poden disgregar. Per tant, De Vigo, essent la màxima autoritat de la cultura catalana, havia de vetllar pel compliment d’aquestes lleis. Però l’Aragó volia solucionar el litigi en plena aplicació del 155. El 30 de novembre l’audiència d’Osca va anunciar que refusava el recurs d’apel·lació presentat per la Generalitat contra la sentència del 2015, que declarava nul·les les compra-vendes de les obres de Sixena i el trasllat al monestir aragonès. Xavier Quinquillà, de la Plataforma d’Entitats Culturals de Lleida, creu que és humiliant que tot plegat s’executi a partir de l’aplicació de l’article 155: ‘El que ha fet vessar el got és que, emparant-se en el desballestament de les nostres institucions i en absència del nostre conseller, es doni via lliure a les actuacions en contra dels interessos de Catalunya i de la normativa catalana de patrimoni.’ Quinquillà està convençut que el conflicte té molt poc a veure amb el patrimoni i molt amb qüestions merament polítiques. La importància de la conservació de les obres Molta gent es pregunta quin valor tenen aquestes obres que hi ha exposades al Museu de Lleida o al magatzem del centre. Ho explicava en una entrevista publicada a VilaWeb Albert Velasco, conservador del museu i veu autoritzada per a parlar del litigi entre els governs català i aragonès: ‘Aquestes peces són fonamentals per al Museu de Lleida. Aquest és l’únic museu del món que explica què és la Franja avui dia i què ha estat durant els segles en què el bisbat de Lleida ha fet un paper fonamental en aquest nexe d’unió geogràfic entre els dos territoris. El bisbat de Lleida s’endinsava en territori aragonès –les fronteres religioses no han coincidit mai amb les administratives– i això va crear tot un seguit de relacions que es remunten a l’edat mitjana.’ Velasco creu que si desposseeixen el Museu de Lleida d’aquestes peces de Sixena, perdrà un dels grans valors discursius, que és explicar aquest passat en comú. Un dels arguments més emprats pel govern de l’Aragó per a reclamar el retorn de les obres és que la gran majoria no es troben exposades, sinó que són en un magatzem: ‘Els museus grans, com ara el British o el Louvre, potser exposen un 1% o menys del fons total. Els museus tenen les sales d’exposició que tenen i no se’n pot exposar sinó una part petita. En el cas de Lleida, ja ens hauria agradat d’exposar moltes més peces de la Franja i Sixena. Però les sales arriben fins on arriben. Les peces, encara que siguin al magatzem, són vives’, explicava Velasco en l’entrevista esmentada. També afegia que un dels problemes principals és que no hi ha cap garantia que un cop les obres surtin del Museu es puguin conservar en condicions favorables.

La Guàrdia Civil desembarca les obres de Sixena al monestir

Enguany en fa trenta que 57 joves de l’estat espanyol es declaraven insubmisos al servei militar obligatori. Era el 20 de febrer de 1989. Durant els dotze anys següents, uns 50.000 joves van desbordar, literalment, l’estat espanyol. I malgrat que prop de 1.700 insubmisos van acabar a la presó, finalment van provocar el col·lapse del model militar de lleva obligatòria. Però, qui eren aquests joves? Com van aconseguir guanyar? El llibre Insubmissió!, escrit pel periodista i activista Joan Canela, arribarà a les llibreries la setmana vinent. Conté un pròleg de Gabriela Serra i un epíleg de Jordi Cuixart. Podeu llegir-ne un fragment. Ens en parla l’editora de Sembra Llibres, Mercè Pérez: «A Sembra Llibres sempre hem dit que ens mou la passió per la cultura i que entenem la cultura com una eina de transformació social. En aquest sentit, mirem d’oferir llavors que ajuden a escriure el relat de la nostra història des del nostre punt de vista: el dels vençuts, oblidats o invisibilitzats. Creiem que és fonamental crear el referent perquè quede constància d’aquestes lluites que ens ajuden a entendre d’on venim per encarar els temps d’avui. De la mateixa manera que hem publicat els llibres Lluitant contra l’oblit, sobre l’accident del metro de València, La Batalla de l’Horta, sobre cinc dècades de resistència silenciada, El poder del poble, sobre l’origen i la realitat dels CDR, i la biografia d’August Gil Matamala que estira el fil roig de la lluita històrica contra la repressió i pels drets humans a casa nostra, ara publiquem Insubmissió! Creiem que és un llibre imprescindible en molts sentits. Primer, perquè ara fa trenta anys dels primers insubmisos, un moviment que va implicar 50.000 joves, 1.700 dels quals van acabar a la presó. I segon, perquè aquestes xifres representen el moviment de desobediència civil més potent d’Europa del segle XX, i que, a més, va acabar vencent. I això ho hem de fer valdre i ho hem de reivindicar com una lliçó per als dies convulsos que vivim. Per acabar, perquè fou un gran moviment social i contracultural que va marcar una generació i en va beneficiar totes les posteriors. Uns fets històrics que ens demostren el poder de la desobediència civil, pacífica i col·lectiva.»

Avançament editorial: ‘Insubmissió! Quan joves desarmats van derrotar un exèrcit’

‘No vull un exèrcit de soldats, vull un exèrcit d’educadors.’ Amb aquestes paraules, José ‘Don Pepe’ Figueres, un dels fundadors de la segona república de Costa Rica i fill d’emigrants catalans, va posar punt final a les forces armades costa-riqueses. En un acte a la caserna militar de Bellavista de San José –la capital del país–, Figueres va defensar la reconciliació nacional i la voluntat de la junta de govern de reformar i modernitzar l’estat abans de restablir la democràcia. Era l’1 de desembre de 1948 i el país acabava de sortir d’una guerra civil. Després dels parlaments, Figueres va agafar un mall i va començar a derruir els murs de la caserna. Bellavista ara és el Museu Nacional de Costa Rica. De totes maneres, la dissolució no es va fer efectiva fins un any després. Fet que va permetre de reprimir un intent de cop d’estat conegut amb el nom de ‘Cardonazo’. Pepe Figueres enderrocant el mur de Bellavista. Figueres s’havia alçat en armes el 12 de març d’aquell mateix any. El congrés havia declarat nul·les les eleccions presidencials després de considerar que hi havia hagut frau electoral: un incendi d’origen desconegut havia cremat paperetes de votació. El president Rafael Ángel Calderón Guardia havia estat derrotat per l’aspirant Otilio Ulate Blanco. La nul·litat, la va decretar el congrés del país, controlat pels partidaris de Calderón Guardia, perquè el tribunal electoral ho havia desestimat. Figueres ja havia topat abans amb el govern de Calderón Guardia. El 1942 va denunciar-ne les corrupteles en un programa de ràdio. Abans d’acabar l’emissió va ser detingut i empresonat. La revolta va començar a la finca familiar de La Lucha, al sud de la capital. Figueres comptava amb pocs homes i un arsenal limitat. El suport de la Legió del Carib –una organització político-militar que lluitava per derrocar totes les dictadures de la zona– va ser vital per a derrotar l’exèrcit, que tenia el suport exterior del general nicaragüenc Anastasio Somoza García. El conflicte va durar un mes i mig i va deixar més d’un miler de morts. Els rebels, encapçalats per Figueres, van governar el país provisionalment durant divuit mesos amb l’anomenada Junta Fundadora de la Segona República. Després van cedir el poder al president Ulate Blanco, que va organitzar eleccions per a constituir un nou congrés. A més de la dissolució de l’exèrcit, l’òrgan de govern de Ferrer va aprovar la nacionalització de la banca i el sufragi femení. El perquè de la renúncia Després de la guerra civil, Costa Rica va entrar en una transició política. ‘Un país que cerca la seva estrella’, en paraules de Figueres. El govern feia equilibris per consolidar una nova república malgrat l’amenaça d’una possible insurrecció del bàndol derrotat. En aquest context de postconflicte, l’exèrcit havia de garantir l’estabilitat, però la junta va decidir de dissoldre’l. Segons el president del CIEMEN, David Minoves, que ha visitat recentment el país per conèixer-ne el model de seguretat i defensa, la decisió era totalment fonamentada: ‘L’exèrcit de Costa Rica era una força molt reduïda, però era l’instrument que la burgesia i les antigues elits utilitzaven per a perpetuar els seus privilegis.’ Per tant, constituïa una amenaça per al nou ordre que es volia instaurar. Minoves també explica un segon element de debilitat per a entendre aquella dissolució. Després de la guerra, Figueres sabia que la Legió del Carib era ‘un poder i una força caduca’, perquè el grup tenia més fronts oberts a Nicaragua, Panamà i la República Dominicana, i sense el seu suport la junta no tenia capacitat militar per a resistir un alçament de l’exèrcit. Així doncs, la constitució aprovada el 1949 conté un article que diu: ‘Es proscriu l’exèrcit com a institució permanent.’ Tanmateix, Minoves recorda per quin motiu, en tots aquests anys, aquella dissolució no ha estat revocada. L’explicació està en el context històric i geostratègic, favorable a la decisió: ‘Als Estats Units li interessava mostrar en l’àmbit internacional una democràcia que funcionava com la de Costa Rica, enfront de les dictadures de Somoza (Nicaragua) i Noriega (Panamà).’ El 1955 Somoza va intentar envair Costa Rica amb el suport de Veneçuela i la República Dominicana. Les forces costa-riqueses van repel·lir l’ofensiva, però la dissolució de l’exèrcit va penjar d’un fil. Més tard, amb la revolució sandinista a Nicaragua, a Washington també li va interessar mantenir una Costa Rica estable i amb un sistema de defensa compartit. En clau interna, la dissolució ha servit per a destinar els fons militars a unes altres partides, amb un benefici directe sobre la població, com ara educació o cultura. Per això, per a la societat de Costa Rica l’abolició de l’exèrcit és un motiu d’orgull i una mesura que no es discuteix políticament. Segons Minoves, la força pública, els diversos cossos policíacs, tenen prou capacitat i prou efectius –uns tretze mil– per a garantir la seguretat de la població i la defensa del territori. Les amenaces que afecten Costa Rica no són menors: narcotràfic, tràfic de persones i delinqüència organitzada. I tanmateix, conjuntament amb Panamà, que tampoc no té exèrcit, és el país més segur de l’Amèrica Central. Les disputes territorials amb Nicaragua també són un maldecap constant per al govern, però en comptes de dirimir els problemes amb les armes es recorre al Tribunal Internacional de Justícia. Sense exèrcit, però armats Segons Minoves, el principal escull per a la seguretat del país és la presència generalitzada d’armes curtes. La mateixa constitució que prohibeix l’exèrcit reconeix el dret dels habitants del país a tenir armes. ‘La defensa va més vinculada a l’individu que no pas a la institució de l’exèrcit’, explica. La tinença d’armes és regulada, però la llei és molt poc restrictiva sobre la compra-venda. Això, en un moment d’auge de la delinqüència organitzada, ha fet créixer la seguretat privada i la circulació d’armes. El congrés ha provat unes quantes vegades d’establir més filtres i controls en la compra-venda, però els lobbies del sector han tombat tota iniciativa de canvi. ‘Costa Rica sempre ha estat un actor a favor de la pau i el desarmament. En aquest sentit, són molt actius en tractats internacionals pel control d’armes, però internament tenen dificultats greus per a trobar consens polític en aquesta qüestió’, afirma Minoves. Un ‘tico‘ amb arrels a Os de Balaguer José ‘Don Pepe’ Figueres Ferrer va néixer a San Ramón (al nord de Costa Rica) el 25 de setembre de 1906. Els seus pares, nadius d’Os de Balaguer (la Noguera), hi havien emigrat feia molt poc. Marià Figueres Forges era metge i Francesca Ferrer Minguella, professora de primària. A Costa Rica els esperava la germana de Ferrer. El matrimoni es va instal·lar a San Ramón, un lloc apartat i pobre on el pare va rebre una plaça de metge. Més tard dirigí un hospital a la capital, San José. La infància de Figueres va ser marcada per la precarietat de San Ramón i per la llengua estranya que es parlava a casa seva: el català. Els primers passos en política els va fer acompanyant el seu pare a les tertúlies dels cafès. A divuit anys va anar-se’n a Boston, on va estudiar medicina. Quan va tornar a Costa Rica es va involucrar en moviments que reclamaven un repartiment més just de les terres agrícoles. També es va afiliar a un grup que donava suport a la república espanyola durant la guerra de 1936-1939. El 1942, en el programa de ràdio de què hem parlat, va denunciar la corrupció del govern de Calderón Guardia. Allò li va costar una detenció i un exili de dos anys a Mèxic. El 1944 va tornar i es va unir a les forces opositores al govern. Després de l’anul·lació dels resultats electorals del 1948, va encapçalar l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (EAN) durant la guerra civil de Costa Rica. En el discurs de victòria, quan l’EAN es va apoderar de San José, va dir: ‘No solc parlar sense fonament, sóc el pitjor polític que existeix.’ Els divuit mesos següents va encapçalar la junta que va assentar les bases polítiques de la segona república de Costa Rica. El 1949 va cedir el poder al president Otilio Ulate Blanco. Amb tot, tornà a exercir la presidència dues vegades més, del 1953 al 1958 i del 1970 al 1974. La creació de la seguretat social fou probablement la joia del seu llegat polític. El 1956, per a commemorar els cinquanta anys de l’emigració dels seus pares cap a Costa Rica, José Figueres va visitar Os de Balaguer i Reus (vegeu-ne el No-Do), on, malgrat la prohibició franquista, va adreçar sengles discursos a la població en català, ‘en tono íntimo y familiar‘ segons que ho va maquillar La Vanguardia.

Pepe Figueres, el català que va dissoldre l’exèrcit de Costa Rica

La Federació de Diables de la Ciutat de Barcelona i els portadors del Bou de Barcelona (membres dels Gegants del Raval) han decidit d’estrenar una celebració conjunta per fer més visible el paper de la dona dins la cultura popular barcelonina. La festa es farà el dissabte 7 de març a la plaça dels Àngels i començarà amb un seguit de conferències i col·loquis centrats en el paper de la dona al món del foc. A les 11 h se’n farà la presentació, a càrrec de Cristina Velasco, presidenta de la Federació de Diables. A continuació, hi haurà un seguit de xerrades fins a les 12.30 h. Llegiu tot l’article aquí. El Bou de Barcelona

El Bou de Barcelona celebra la segona trobada dins el dia de la Dona

El president de la Generalitat i secretari general del PSPV, Ximo Puig, ha votat en línia en la consulta a la militància per a avalar l’acord de govern de coalició aconseguit amb Unides Podem per a governar a l’estat espanyol. ‘Les comunitats autònomes necessitem estabilitat per a poder avançar’, ha manifestat. Puig ha exercit el seu dret a vot mitjançant internet perquè no ha pogut acudir presencialment a la seva agrupació, a Morella, segons ha indicat en el seu compte de Twitter. Sí han dipositat el seu vot presencialment altres socialistes valencians, com el secretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, el seu homòleg de la federació valenciana, José Muñoz, o la secretària general del PSPV de València, Mercedes Caballero.

Puig vota en línia en la consulta a la militància pel govern de coalició espanyol amb Unides Podem

L’Audiència Nacional ha tirat endavant la investigació del regidor de Capgirem Vic (CUP) Joan Coma per un delicte d’incitació a la sedició després que la fiscalia ho sol·licités fa uns dies. El motiu són les paraules que Coma va pronunciar en el marc d’un ple municipal a l’Ajuntament de Vic el passat 9 de desembre en el qual es va debatre i aprovar una moció de suport a la resolució rupturista del Parlament. Coma va apel·lar a la desobediència davant dels tribunals espanyols. És el primer cop que un càrrec electe és investigat per aquest delicte i, segons ha informat la CUP en un comunicat, se li poden arribar a demanar fins a 8 anys de presó. La investigació de Roura ve motivada per les declaracions que el regidor va fer durant el ple municipal de l’Ajuntament de Vic en què es va debatre i aprovar una moció de suport a la resolució rupturista del Parlament. Segons quedava reflectit en l’informe de la Fiscalia, Coma va apel·lar a desobeir les decisions de les institucions espanyoles i, en concret, del Tribunal Constitucional, en considerar que no té ‘legitimitat ni competència’. L’informe del fiscal també assegurava que Coma va expressar: ‘desobediència, fa temps que la venim reclamant. Nosaltres hem dit que per fer la truita primer s’han de trencar els ous’ . Davant d’aquests fets, l’assemblea de Capgirem Vic ha volgut mostrar tot el seu suport al regidor i a la seva família i ha demanat a la resta de la població que se sumi a la proposta de construir una plataforma de suport i de lluita davant l’ofensiva judicial espanyolista contra l’independentisme i els drets civils més elementals. Aquesta plataforma, que té el suport de la CUP nacional, un grup de juristes i Alerta Solidaria, vol obrir-se a tota la societat vigatana, osonenca i catalana que està a favor dels drets civils i nacionals. Segons informa la formació política, en els propers dies s’articularan les accions de suport i de lluita, entre les quals es preveu una manifestació multitudinària a Vic per mostrar el rebuig ben clar i contundent a l’ofensiva espanyolista de l’Estat i la seva justícia’ De fet, ja es va organitzar una manifestació de suport a Coma fa pocs dies, quan es va conèixer la decisió de la Fiscalia de demanar la seva investigació.

L’Audiència espanyola investiga el regidor de Capgirem Vic Joan Coma per un delicte d’incitació a la sedició

Ahir el Partit Progressista-Conservador d’Ontario va anunciar que expulsava un dels seus diputats Jack MacLaren, després d’haver-se fet públic un vídeo de fa anys en què donava la raó a un elector que es queixava que fos obligatori saber francès per a accedir a alguns llocs de treball en la zona d’Ontario. El cap del partit, Patrick Brown, que a Ontario és el líder de l’oposició, ha dit que el comentari de MacLaren era intolerable i que el seu partit sempre defensaria els drets de la minoria francòfona a Ontario. ‘Volem crear un nou partit conservador a Ontario, que no fa qüestió d’on véns, com estimes, a qui pregues, quina llengua parles o quants diners tens’, ha dit. MacLaren ja havia tingut conflictes dins el seu partit. Tot i que la província d’Ontario no és oficialment bilingüe, hi ha vint-i-cinc àrees que tenen poblacions de parla francesa i on és obligatori que l’administració presti els seus serveis en francès, llengua que els funcionaris que estan en contacte amb els ciutadans han de saber. Aquestes àrees tenen un mínim de cinc mil parlants de francès o bé, si són més petites, els parlants de francès hi representen el 10% de la població. Segons el cens, hi ha prop de mig miler de francòfons a Ontario, que representen només el 4% de la població total de la província, que és de més de tretze milions.

Els conservadors canadencs expulsen un diputat per un comentari contra els drets dels francòfons

Milers de refugiats que des de fa dies són a l’exterior de l’estació de tren central de Budapest per a poder sortir d’Hongria han començat avui a migdia una marxa a peu en direcció a la frontera amb Àustria, en una ruta de dos-cents cinquanta quilòmetres. Han pres aquesta decisió desesperats després d’esperar dies i dies sense poder continuar el viatge cap a Alemanya i altres estats de la Unió, i ho han fet arran de la suspensió de les connexions ferroviàries entre Hongria i Àustria. Uns quants centenars d’ells van agafar ahir un tren que es pensaven que anava cap a Àustria, però poc després d’haver sortir de Budapest la policia hongaresa va aturar el tren i va forçar els refugiats a baixar-ne per a traslladar-los a un camp als afores de la capital. Mentrestant, el primer ministre hongarès, Viktor Orban, manté el to desafiant, fins i tot xenòfob, dient: ‘La realitat és que Europa està amenaçada pel flux massiu de persones, moltes desenes de milions de persones podrien venir a Europa. Ara parlem de centenars de milers, però l’any que ve parlarem de milions, i això no té final. De cop i volta veurem que som una minoria en el nostre propi continent’. S’ha mort un refugiat paquistanès Un refugiat d’origen paquistanès dels que es concentrava a l’estació de Bicske, prop de Budapest, s’ha mort després de caure a la via del tren, segons ha informat la policia d’Hongria. Les autoritats han subratllat que en el moment de la mort no estava perseguint al grup del qual la víctima mortal formava part. La televisió estatal ha dit que el refugiat mort ha caigut i s’ha fet un cop al cap. Els agents mantenien retinguts uns vuit-cents immigrants a l’estació.

Els refugiats blocats a Budapest comencen una marxa a peu fins a Àustria

El dilluns 2 de desembre mandataris d’una cinquantena de països van arribar a Madrid per obrir la COP25 (les sigles en anglès de Conferència de les Parts, òrgan suprem de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic), per concretar objectius i compromisos per a afrontar l’emergència climàtica. Es tracta d’una COP de transició, l’última prèvia a l’entrada en vigor de l’Acord de París, que ha de ser plenament vigent el gener del 2020 (ai!) i ha de substituir el Protocol de Kyoto. És el pacte mundial vinculant en defensa del clima acordat a la COP21, a París el 2015. Es va arribar al compromís de mantenir l’augment mundial de temperatura per sota dels 2 °C i de procurar de no superar l’1,5. La cimera de Madrid s’allargarà fins al 13 de desembre i hi participen polítics, científics, empresaris, institucions i activistes d’arreu del món. Els primers dies són protagonitzats pels tècnics de les delegacions i fins al 10 i 11 no entraran en la negociació els ministres dels països integrants de la COP. Els 12 i 13 es faran els plenaris de tancament de la conferència. L’organització de la COP25 costarà 50 milions d’euros, diuen, i la petjada de carboni que, diuen que tindrà serà de 65.000 tones de CO2. Divendres una gran manifestació a Madrid va fer que la ciutadania protagonitzés el clam contra l’emergència climàtica. ‘És hora d’actuar’, reclamen activistes i organitzacions als caps de govern per a frenar l’escalfament del planeta. La jove Greta Thunberg, símbol de la lluita, també hi va participar. Ella representa sobretot els joves, representa els qui tenen la vida per endavant, els ciutadans d’avui i de demà, que són els qui patiran l’esgotament de la Terra i els estralls naturals que se’n derivaran. És inevitable de tenir mala consciència quan poses rostre al futur. I és lògic que ells, els joves, siguin la cara de la denúncia de l’emergència climàtica, per què significarà al llarg de la seva vida i també perquè, per frenar el canvi climàtic, cal una revolució. Una revolució en tots els àmbits i en tots els estaments: canviar les polítiques econòmiques, que vol dir limitar el sistema capitalista i combatre’n els abusos, canviar la manera de viure transformant-ne molts dels hàbits, canviar els valors individualistes, fonamentar-ne uns de sòlids i col·lectius. La revolució abasta de les altes esferes polítiques fins als nostres hàbits quotidians. Un àpat reivindicatiu, provocador Per això va ser interessant la proposta del Celler de Can Roca per a l’àpat del primer dia. Perquè en la gastronomia i l’alimentació també cal una gran transformació, en especial de la indústria alimentària. Els germans Roca van construir tot un discurs per al conjunt de l’àpat, que van titular ‘Menú la Terra s’esgota’ i darrere de cada plat van aportar un missatge. Es van prendre molt seriosament l’encàrrec, com corrobora aquest piulet: ‘Avui cuinem el menú més important de la nostra vida.’ Segons el pròleg del menú signat pels tres germans Roca, ‘compartim una proposta culinària que obre el debat de les ombres de la nostra alimentació i intenta remoure els espais de silenci’. I també: ‘Provocarem amb un menú que interpel·la, que és una eina commovedora per definició, però alhora, curosa i tendre.’ El dia 2, l’obertura de la cimera, era important per la quantitat de caps d’estat i primers ministres que s’hi congregaren. Els restauradors els van interpel·lar en aquests termes: «Amb aquest menú volem afrontar sabor o insipidesa, ciència o consciència, costumisme i antropologies creuades, monopolis i monocultius, intervenció genètica o diversitat agrària, capitalismes o preus justos, autenticitat o homogeneïtat, economies, sostenibilitat i reciclatge. Però sobretot obrir el pensament a problemes de raons comunes a través dels aliments i la seva transformació.» El canvi de seu a darrera hora (havia de ser a Xile i finalment ha estat a Madrid) va fer córrer els germans Roca, però el menú és impossible que l’improvisessin. La fortalesa de la proposta gastronòmica és que en si ja era un clam per a prendre consciència que calen canvis estructurals. Va ser, doncs, un àpat que va fer simbiosi amb la cimera, per a sacsejar consciències. I aquesta fortalesa no s’improvisa. Centrant-nos en la part vinícola, fa anys que Josep Roca, el sommelier, cap de sala i copropietari del Celler de Can Roca, llegeix, investiga i treballa en aquesta direcció, la de fer prendre consciència que calen noves maneres de viure, d’enfocar un futur més just i sostenible respecte el clima, l’agricultura, la societat, l’economia…d’abast planetari. El sommelier, l’especialista en vins, s’ha format d’una manera granítica en aquests aspectes de compromís mediambiental, social, humanista, filosòfic. Perquè el vi és el resultat d’un procés que comença essent natural i després conviu amb el fet cultural i social. El vi no es pot desentendre de la terra on neix i el clima que l’assota (darrerament marcat per les sequeres, les tempestes, les riuades, els incendis…). El clima, amb les seves bonances i els seus estralls, determina cada anyada i explica per què un vi és com és i, en bona part, com evoluciona. Fa dos anys, dins els actes del Fòrum Gastronòmic de Girona, vam assistir a una sessió de Josep Roca, que tenia aquest compromís. Els que hi van ser no s’estranyaran pas dels vins que el sommelier va triar per a l’àpat de la COP25. La sessió del 2017 prenia per títol ‘Vins i incendis. Policultiu. Vins de foc i de gel’ i és en l’origen del menú presentat pel Celler de Can Roca en el dinar de benvinguda de la COP25. A VilaWeb vam recollir aquest tast en tres lliuraments: Josep Roca, cap a una consciència ecològica des del món del vi (I); Josep Roca: canvi climàtic, incendis, vins de foc (II); i Josep Roca: biodiversitat, policultiu i vins de gel (i III). El primer vi que es va tastar tenia a veure amb les inundacions: Trepat del Jordiat 2018 del celler Rendé Masdéu (DO Conca de Barbera), el celler que va desaparèixer sota les aigües del riu Francolí aquest mes d’octubre passat. Un vi sepultat per les aigües d’un riu, que els del poble de l’Espluga, solidària ja del minut zero amb els veïns vinaters que havien patit la desgràcia, va recuperar uns quants milers d’ampolles estancades en el fang que portava la llera. (Podeu llegir també l’article El temps, el vi, la solidaritat). El segon vi fou un de marcat pel foc. Vi fumat 2012 Carinyenes de Capmany del celler Arché Pagès (DO Empordà). Nascut d’una vinya assotada per l’incendi del 2012 de l’Alt Empordà, una vinya que va frenar el foc i va evitar que arribés al poble de Capmany. Ja s’havia tastat al Fòrum Gastronòmic de Girona el 2017 i aleshores el sommelier va explicar: ‘Vaig insistir a Bonfill Arché Pagès que collís el raïm d’aquesta vinya i em vaig comprometre a comprar-li tot el vi que en sortís. Volia que aquest vi es fes. Aquestes vinyes el juliol del 2012 van fer de tallafoc d’un incendi terrible. I d’aquella vinya va néixer un vi que és el que tenim ara a la copa, una carinyena de raïm cremat. Alguns ceps no van sobreviure i es van haver de replantar, alguns altres van sobreviure. I en va sortir un vi fet de carinyena, ja de per si amb matisos reductius, i que aquí es mostren juntament amb uns deixos completament fumats. És un vi que juga amb l’efecte d’una escalivada a la copa. Una carinyena d’una vinya vella darrere del poble de Capmany, al nord, i té la capacitat de mostrar l’equilibri que tenen les carinyenes que van modulant en la vellesa, la part furiosa, vigorosa d’un raïm que és molt productiu però que alhora pot mostrar molt de taní i molta acidesa. En aquest cas, és un taní i una acidesa molt més compensada. Un vi sense fusta. El fum que li trobem prové directament del raïm.’ El vi de cloenda va ser xilè, per tenir en la memòria el paisatge de Xile al començament de la cimera: Huasso de Sauzal Chilena Renán Cancino 2015. Els germans Roca, gràcies als viatges per mig món durant diferents estius amb tot el seu equip, han conegut les altres realitats del planeta de primera mà. Aquest vi és una d’aquestes vivències i el van acompanyar amb aquesta reflexió: «Des de l’interior secà xilè, milers d’hectàrees de pi i eucaliptus, molt a prop de pobles i vinyes, es converteixen en combustible incontrolable amb les altes temperatures. Les empreses forestals propietàries cobren de les asseguradores. El poble queda indefens. Territoris que van ser venuts en època de la dictadura militar a aquestes empreses a preus ridículs, arravatats als pobles indígenes en molts casos. D’aquí el debat sobre justícia ambiental i justícia econòmica en la lluita de l’Araucània contra les empreses forestals.» Seguim.

Vins de fang, vins de foc, emergència climàtica

Finalment el govern espanyol ha reconegut que María Begoña Urroz, la nena morta en un atemptat el 1960, no va ser pas víctima d’ETA, sinó del Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament (DRIL). Ja ho havia demostrat un reportatge de Xavier Montanyà i Ainhoa Oiartzabal publicat a VilaWeb i Berria el 2013, i que incloïa documents desclassificats de la Brigada Político-Social (BPS) que atribuïen al DRIL l’autoria de l’atemptat. Ara s’acaba de publicar l’informe ‘Mort a Amara, la violència del DRIL a la llum de Begoña Urroz‘, elaborat per l’historiador Gaizka Fernández Soldevilla i el documentalista Manuel Aguilar, que sosté aquesta mateixa tesi. L’ha impulsat el Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme, adscrit al Ministeri de l’Interior espanyol. La principal conclusió de la investigació, segons Fernández Soldevilla, és que la bomba del 27 de juny a l’estació d’Amara va ser obra del Directori Revolucionari Ibèric d’Alliberament (DRIL), fruit de la fusió, a començament del 1960, de la Unió de Combatents Espanyols i el grup portuguès Moviment Nacional Independent, que pretenia l’enderrocament de les dues dictadures ibèriques, la de Franco a Espanya i la de Salazar a Portugal, i la instauració de sengles repúbliques, que podrien federar-se entre si. Afegeix que el DRIL va ser una organització ‘efímera’ i ‘molt petita’, que va desaparèixer quatre anys després. Documents oficials proven la manipulació de la primera víctima d’ETA Desmuntant la tesi El 2013, Montanyà i Oiartzabal van publicar per primera vegada un document de la Brigada Político-Social espanyola, la que més informació tenia, que atribuïa clarament al DRIL l’autoria de les sis bombes incendiàries que van esclatar en cadena, a trens i estacions de Barcelona, Madrid, Sant Sebastià i Bilbao, el 26, 27 i 29 de juny de 1960. La que va esclatar el dia 27, a l’estació d’Amara de Sant Sebastià, va causar ferits i la mort de la nena de vint-i-dos mesos Begoña Urroz, considerada d’aleshores ençà per alguns polítics, mitjans de comunicació i institucions la primera víctima d’ETA. Però ja anteriorment Xavier Montanyà en un article publicat a VilaWeb el 2011, ja va explicar aquest falsejament i denunciava que l’objectiu que va ser la tergiversació històrica per a embrutar l’origen antifranquista d’ETA i deixar un relat històric alterat. Malgrat la investigació periodística de Montanyà van ser molts els mitjans que van continuar impulsant la versió falsa dels fets. El País, La Vanguardia i Televisió Espanyola són alguns dels que en moments diversos van fer d’altaveus mediàtics d’aquesta informació tergiversada. La Vanguardia, fins i tot, va guardonar pòstumament Ernest Lluch amb el premi Godó de periodisme per l’article ‘El pecado original‘, que també sostenia que Begoña Urroz havia estat víctima d’ETA. Fa tres anys, l’Audiència espanyola ja va publicar el primer registre oficial de víctimes d’ETA i establia el 1968 com el començament de l’activitat armada d’ETA, fet que representava el reconeixent tàcit que Urroz no havia estat la primera víctima d’ETA.

El govern espanyol admet seixanta anys després que Begoña Urroz no va ser víctima d’ETA

Cinc diputats dels onze que té Catalunya Sí que es Pot van votar ahir a favor de Carme Forcadell com a presidenta del parlament. Fou una decisió acordada dins el grup parlamentari, amb la voluntat de fer visible el trencament d’una divisió neta entre independentistes i unionistes. ‘Aquests vots d’avui no tenen cap translació a cap altra votació o debat, particularment el d’investidura’, va avisar Lluís Rabell. Però el gest té un component destacat, perquè trenca el front unionista i fa encara més gran, indiscutible, la determinació a favor d’un camí de ruptura. Un camí de ruptura respecte de la Catalunya autonòmica, tal com Forcadell va expressar en el seu discurs de proclamació i que ningú de Catalunya Sí que es Pot no va criticar ni desautoritzar, a diferència dels representants de Ciutadans i del PP. El gest de Catalunya Sí que es Pot, a més, arriba en el moment que comença la cursa a les eleccions espanyoles, convocades ahir per Mariano Rajoy. I també l’endemà d’un discurs potent d’Ada Colau presentant la proposta de Barcelona en Comú per a bastir una candidatura d’esquerres a les eleccions del 20 de desembre. Que inclogui Podem, però no a qualsevol preu: Colau es va declarar partidària d’una proposta catalana amb grup propi al congrés espanyol, i que pugui articular amb Podem els punts en comú. ‘Tenim diferències, d’estil per començar’, va dir de la formació de Pablo Iglesias, a qui va demanar valentia. ‘Us demano que continueu essent valents. Fem allò que sempre hem dit: més enllà de les sigles, importen els processos de canvi i el protagonisme de la gent. Siguem valents i coherents amb allò que sempre hem dit; és l’hora d’empènyer junts per posar fi al règim de la tristesa.’ Això va dir Colau a Iglesias, en espanyol, perquè quedés clar a qui s’adreçava. En resum, Colau demana a Podem una cosa semblant a allò que demana Compromís: que faci un pas al costat, que accepti que l’espai preeminent l’han de tenir les formacions pròpies del país que ja fa temps que hi treballen i que han demostrat en conteses anteriors que tenen capacitat de connexió amb l’electorat. I Colau fixava l’objectiu que s’hauria de proposar la coalició: ‘Defensar Barcelona, el municipalisme de Catalunya i l’estat, la sobirania de Catalunya i avançar cap una república catalana fraterna, solidària i sense fronteres.’ Ací podeu veure el vídeo de l’acte íntegre en què Colau va fer aquestes declaracions: La resposta d’Iglesias Pablo Iglesias va haver de sortir a justificar el vot favorable de cinc diputats de Catalunya Sí que es Pot a la proclamació d’una presidenta del parlament independentista i amb un discurs que va acabar amb ‘visca la república catalana’. Va haver de justificar-ho a Madrid, on els diaris espanyols van carregar les tintes contra Podem per aquest fet. ‘Nosaltres estem disposats a escoltar. En aquesta votació es podia votar només sí o en blanc, i, enfront d’aquells que diuen que hi ha una Catalunya sorda en contraposició a l’altra meitat de Catalunya, nosaltres diem: “cap problema que les institucions funcionin, cap problema a ser els únics que a Catalunya podrem parlar amb tothom”.’ També va respondre a la petició de Colau perquè Podem fos valent: ‘Nosaltres vam estar a l’altura a les eleccions municipals, quan vam ajudar que tant a Barcelona com a Madrid, Saragossa, Cadis i la Corunya hi pogués haver ajuntaments del canvi, i crec que en aquestes eleccions tothom estarà a l’altura.’

Colau i els cinc vots de Catalunya Sí que es Pot collen Iglesias per al 20-D

Montserrat Comas (Barcelona, 1953) és la portaveu a Catalunya de l’associació de magistrats Jutgesses i Jutges per la Democràcia, considerada del sector progressista. El seu nom té prestigi en el món judicial. De fet, va sonar amb força com a ministra de Justícia en època de Zapatero per a substituir Juan Fernando López Aguilar. En una actualitat marcada per sentències, fiances, immunitats i resolucions, volem saber la seva opinió i que ens aclareixi el panorama actual. Ho fa amb la rigorositat clàssica dels jutges, poc avesada a valoracions i a no apartar-se de les definicions legals, però no es guarda crítiques a companys de carrera. —La JEC és competent per a inhabilitar Torra? —Veurem com se soluciona aquest conflicte institucional que s’ha creat entre la mesa del parlament, que diu que no ha de complir l’ordre de la Junta Electoral Central (JEC), i aquesta mateixa junta. No podem passar per alt que l’article 6.2 de la LOREG que inhabilitat el president Torra existeix i és vigent, però també podrien instar a derogar-lo. Hi ha unes altres majories polítiques. També cal recordar que el Tribunal Suprem no s’ha pronunciat encara sobre les mesures cautelars presentades per la defensa de Gonzalo Boye. És l’únic tribunal que té competència per a suspendre l’ordre de la JEC. Ara, si les mesures cautelars no arriben, els acords de la JEC són executius i s’han de complir. Ho diu la llei de procediment administratiu. —Derogar l’article 6. Interessant. —A parer meu, aquest precepte que han aplicat al president Torra podria ser inconstitucional perquè s’anticipa a una pena d’inhabilitació que no és ferma, quan encara la persona gaudeix de la presumpció d’innocència. A part, només parla dels condemnats per tres delictes: rebel·lió, terrorisme i administració pública. I per què no parla d’altres delictes? Posem per cas que un diputat és condemnat per haver matat la seva dona. Fins que no hi hagi una sentència ferma, no pot ser destituït de cap parlament? Però mentre no s’aclareixi el Tribunal Constitucional, l’article és aplicable. —Torra diu que només el pot inhabilitar el parlament. Encara que sigui ratificat en una votació del parlament, podria ser detingut si no acatés la sentència? —No, perquè no hi ha cap pena de presó. Quan es tracta de multes o penes d’inhabilitació, no s’exerceix la detenció en cap cas. A més, aquest supòsit no passarà, perquè ell ha dit –i també ho ha dit la portaveu del govern– que si hi ha pena d’inhabilitació, acceptarà la decisió de la mesa del parlament. En l’informe dels lletrats, ningú no qüestiona que per a complir la pena d’inhabilitació hauria de dimitir com a diputat. —Passem a Oriol Junqueras. Després de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, creieu que el Suprem hauria d’haver reconegut la seva immunitat? —El que fa és interpretar-la de manera que accepta la immunitat per a la fase de presó provisional, però no la pot aplicar perquè Junqueras és en una situació processal diferent i és condemnat per sentència ferma pels delictes de malversació i sedició. En opinió meva, el Suprem es va equivocar al juny no autoritzant-li la sortida perquè adquirís la condició d’eurodiputat. Però aquesta peça sorgeix de la petició de la defensa de formular tres qüestions prejudicials. La causa principal continua endavant perquè ningú no va demanar que s’aturés el procediment principal; ni l’objecte de la pregunta es referia a l’impediment de dictar sentència; i perquè és veritat que el nostre dret nacional i constitucional, quan has acabat un judici, exigeix –i més si hi ha presons provisionals que afecten diverses persones– el dictat d’una sentència. Per tant, el judici no és nul, però s’hauria d’haver atès la decisió del TJUE d’una altra manera. —Quina? —Acceptant que tenia la immunitat si es va fer malament en el moment que ell era en presó provisional. Una possible solució hauria estat suspendre la pena de presó, deixar-lo en llibertat perquè exercís d’eurodiputat i, mentrestant, demanar el suplicatori per a procedir al compliment de la pena. —L’hauria d’haver deixat en llibertat, a parer vostre, doncs? —Sí, crec que l’hauria d’haver deixat en llibertat, en aquest context que dic: sense anul·lar la sentència i amb la fórmula jurídica de suspendre l’executivitat del compliment de la pena de presó encara que ja fos iniciada. —Que no el deixés sortir de la presó en un primer moment, fet que vicia tot el que ve després, com pot afectar de cara a un recurs a Estrasburg? —Fins ara, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea deia que els drets nacionals s’havien de respectar a l’hora de proclamar els candidats, però per primera vegada diu que la condició d’eurodiputat s’obté en el mateix moment que és proclamat. Obre un nou món. També és cert que el Suprem justifica que podia seguir amb la sentència perquè tant la constitució com la llei d’enjudiciament criminal diuen que s’ha de demanar el suplicatori per a procedir contra una persona. I poso l’accent en ‘procedir’. Si un diputat no ha estat imputat de res i demà les autoritats judicials creuen que hi ha indicis d’haver comès un delicte, com que encara no s’ha procedit contra ell, no el poden detenir ni imputar, perquè abans s’ha de demanar un suplicatori. Però el cas de Junqueras, i també Puigdemont i Comín, ja estava iniciat. El procediment contra ells va començar el 2017. Com que ja s’ha fet el judici, la constitució d’alguna manera contradiu la idea que la immunitat implica demanar el suplicatori. —Jo creia que prevalia el que digués la legalitat europea, i no pas l’espanyola. —El TJUE no diu en cap moment què ha de fer el Suprem, i aquest és el marge que dóna al Suprem per a actuar. Fa una interpretació sobre qui està en situació de presó provisional, Junqueras; diu que pren nota de cara al futur; i que ja no és aplicable perquè Junqueras ja no és un pres provisional. Però com deia, és una decisió que té arestes i forats, té recorregut perquè les defenses puguin fer prevaldre davant del TC i el tribunal europeu. —Els jutges tenen agenda política? —No. No podem formar part de partits polítics, prohibit sàviament per la constitució, perquè, a diferència dels fiscals, cada jutge ha de ser independent. —Ho dic perquè en el llarg procediment ha donat la sensació que els tribunals feien públiques resolucions i sentències en funció del moment polític. L’última, el dia de la publicació de la sentència del TJUE. Al cap de dues hores el TSJC feia pública la sentència del president Torra. —No, no hi ha agenda política. Una qüestió diferent és que en casos concrets hi hagi un debat si hi ha aquesta sospita que un tribunal en concret ha escollit una data determinada de notificació d’una sentència. La nostra vinculació a la llei, perquè no funcionem per protocols ni oportunitat política, ha de ser al marge del principi d’oportunitat i dels esdeveniments polítics. —És que va ser sorprenent. —Pel meu coneixement dins la judicatura durant trenta anys, en principi les nostres agendes d’assenyalament de judicis, de sentències i decisions de tota mena no van marcades pels temps polítics. —Sembla que hagi passat molt temps, però vull demanar-vos per la sentència del judici contra el procés, que tot just han passat tres mesos. Considereu que és justa la condemna per sedició? —Jo em vaig alegrar molt que no es condemnés per rebel·lió. Ara ens n’oblidem, però era l’única aposta de la fiscalia general de l’estat, que mai no va donar alternativa. I Vox també els acusava de rebel·lió. Tota la fase d’instrucció d’enjudiciament pivotava sobre la rebel·lió. Jo sempre he defensat que en cap cas era aplicable el delicte de rebel·lió. Però tenint en compte el que va passar el 20-S i l’1-O, era possible la condemna per sedició. —Per què? —Crec que se simplifica molt quan es diu que el 20-S només va ser una manifestació crítica amb l’actuació del jutjat 13 i de l’actuació de la policia. Però els fets de l’acusació, i tal com ha quedat redactada la sentència, és que aquella concentració de més de 40.000 persones es va fer amb la finalitat d’impedir un escorcoll que finalment es va poder fer, però després de moltes hores. També hi ha el relat de la secretària judicial i de les dificultats que va tenir per protegir allò que havia confiscat i sortir per la porta amb condicions. Hi ha un precepte al codi penal, que potser es podria revisar en un futur, que castiga les conductes que volen impedir el compliment de les resolucions. I en l’1-O la sentència s’enfoca igual. Hi havia una resolució judicial del TSJC en què ordenaven a les forces policíaques que es complís la decisió del TC d’anul·lar el referèndum. Així doncs, les condemnes per sedició es basen en el fet que tant el 20-S com l’1-O es va voler impedir el compliment d’unes decisions judicials. —Però en la sentència hi tenen un pes nul les crides a la calma i a la no-violència que els Jordis van fer la nit del 20-S. —És cert que això va passar quan ja feia molta estona que es feia l’escorcoll, crec que eren pràcticament les onze de la nit. Segurament ha pesat en els magistrats que la manifestació s’hauria pogut dissoldre al cap de dues o tres hores d’haver començat, com la majoria de protestes, i que les crides a la calma es van fer tard, quan l’escorcoll es donava per finalitzat i no podien sortir. També crec que amb més coordinació dels cossos policíacs i un millor cordó, s’haguessin pogut evitar aquestes conseqüències jurídiques tan irreversibles per als acusats. —I amb les penes hi esteu d’acord? —Són desproporcionades. El Suprem ni tan sols recull les penes que demanava l’advocacia de l’estat. S’acull al fet que Vox també formulava l’acusació i demanava més pena. Si Vox no hagués acusat per rebel·lió, la sentència hauria estat la que demanava l’advocacia. És a dir, que sense Vox al judici, les penes haurien estat inferiors. I crec que el Suprem tenia una opció. Declara provat que la declaració d’independència era més un element de pressió que no pas un mecanisme per a separar-se d’Espanya. Fent aquest reconeixement, m’atreveixo a opinar que això donava peu a aplicar un precepte que diu que quan no s’assoleix l’objectiu d’impedir una resolució, es poden baixar un grau les penes. El Suprem ho hauria pogut tenir en compte per deixar les penes a la meitat. —Alguns juristes de prestigi i Amnistia Internacional alerten que la interpretació que es va fer del delicte de sedició va ser ‘excessivament àmplia i es va traduir en la criminalització d’uns actes de protesta legítims’. —Jo crec que no. Aquesta condemna està molt contextualitzada amb els fets que han passat a Catalunya arran de la via unilateral cap a la independència, que comença el 6 i 7 d’octubre, i es prolonga fins el 27 d’octubre. I aquest debat es va tenir l’endemà de la sentència, quan es feia la manifestació a l’aeroport i se’n va impedir el funcionament normal. I no s’ha aixecat mai cap atestat per sedició. Per què? Doncs perquè no es desobeïa ni s’impedia cap decisió jurisdiccional. En resum, la sedició no descansa sobre la manifestació, sinó sobre l’impediment de complir una resolució judicial. I ja dic que hi ha altres manifestacions que no estan en qüestió. Cap dels incidents de la postsentència no han originat cap denúncia ni atestat per sedició. —Us va semblar un judici just? —El judici es va desenvolupar formalment amb garanties processals. És discutible el tema de la part documental i que no es deixessin exhibir els vídeos al mateix moment que declaraven els testimonis. El Suprem dóna una argumentació discutible. La documentació d’un procediment la deixem exhibir, lògicament, durant les declaracions. Però pel que vaig veure, les defenses i les acusacions van tenir igualtat d’armes per a presentar les qüestions prèvies, la petició dels testimonis, la petició de les pericials… —I el dret al jutge natural? —El Suprem crec que ho fonamenta bé. En aquells moments, l’objecte de l’acusació era per rebel·lió. Un dels objectius d’aquest delicte en el codi penal és subvertir l’ordre constitucional i separar-se d’Espanya, amb un procediment no previst a la llei perquè la llei de referèndum es va declarar inconstitucional pel TC. —Teniu experiència al Consell General del Poder Judicial, vau ser-ne vocal. Com llegiu els dos comunicats del CGPJ, en què entra al debat polític i vol censurar unes declaracions de Pablo Iglesias? —Em sembla insòlit que actuï d’aquesta manera. Quan era al CGPJ i teníem el cas d’algun polític que crèiem que, en les seves crítiques cap a un jutge o una sentència, sobrepassava allò que s’ha d’exigir a un membre d’un govern, sí que fèiem una declaració, però sense referir-nos a la persona ni al fet. L’endemà publicàvem una declaració genèrica, sempre es feia servir la mateixa, en què dèiem una cosa així com: ‘Sol·licitem prudència i mesura als membres del govern, per la lleialtat institucional que ha de prevaldre entre institucions i poder de l’estat’. No conec cap precedent del cas Iglesias, a qui s’ha censurat amb noms i cognoms. A banda, allò que va dir no és un atac a la independència judicial, que és l’única cosa per la qual s’ha de preocupar el CGPJ. —I després evita d’afirmar la idoneïtat de Delgado com a fiscal general, cosa que sempre s’ha fet amb tots els seus predecessors. Aquest Consell General juga a fer política? —Aquest Consell, sí. I tres dies després d’haver-se constituït un govern d’esquerres. Que en una setmana hi hagi hagut dues declaracions pensades a criticar el govern no té precedents. A més, l’informe del CGPJ sobre el nomenament de la fiscal general no és vinculant i només hauria de constatar si té els requisits, res més, perquè és una competència del govern. Si ara es pretén defensar que la fiscal general ha de ser independent, s’hauria de canviar la constitució. Però ho hauran d’examinar els partits polítics. I això ho fan en un moment en què se sap que el PP bloca la renovació del CGPJ des de fa un any, i hem d’escoltar públicament representants del PP dient que continuaran fent-ho. On és el CGPJ criticant el PP per haver-ne blocat la renovació? Això sí que és un impediment constitucional. Aquesta manera de fer política en fase de pròrroga a un govern que s’acaba de constituir és una politització del Consell molt negativa pel país.

Montserrat Comas: ‘Sense Vox les penes haurien estat inferiors’

Ara que finalment arriba el fred que l’estació requeria, la temperatura política augmenta al País Valencià: el 18 de novembre hi ha convocada a València una manifestació per posar sobre la taula la qüestió del finançament. En parlem amb Àgueda Micó (l’Olleria, Vall d’Albaida, 1978), coportaveu de Compromís i coordinadora general del Bloc. De la manifestació, del Govern del Botànic, dels moviments recentralitzadors de l’estat espanyol i, amb les precaucions que facin falta, del 2019. —Per què aquesta manifestació i per què ara? —El valencianisme polític ho ha tingut clar des del primer dia. Arrosseguem el problema del finançament des del començament de l’estat de les autonomies. Ara que tenim rellevància pública i que formem part de totes les institucions, tenim més possibilitat d’explicar-ho, perquè tothom al País Valencià siga conscient del problema d’infrafinançament que tenim. Pot fer la sensació que és una cosa molt abstracta, però si entres en detall, la gent veu que no tenir un finançament o unes inversions justes vol dir no tenir els hospitals que ens pertoquen, no poder construir les escoles que ens pertoquen, etc. Afecta la qualitat de vida de la gent. Tenim una acumulació de deute històric de més de vint mil milions d’euros. Som l’11% de la població de l’estat espanyol, el 10% del PIB, i rebem un 3,5% d’inversió real. El corredor mediterrani, que és una infrastructura clau, continua aturat… Al País Valencià tothom ha de ser conscient del problema d'infrafinançament que tenim —I s’arrossega des de temps immemorials. —Sí. Però des que el valencianisme polític té un altaveu fort i la capacitat d’influir en l’opinió pública és més fàcil que ens escolten. I crec que, en part, el fet que els problemes valencians afloren també és perquè hem tingut la capacitat de liderar aquesta qüestió. Quan hi ha un partit nacionalista fort afloren els problemes reals i ens convertim en un problema per a Madrid. I és això, que pretenem: ser un problema per a Madrid. Si no ets un problema, no hi ha solucions per a tu. I crec que ho estem aconseguint: estem obligant tots els partits polítics a posicionar-se en el marc de la defensa dels interessos valencians. Fins al punt que Ciutadans ja ha dit que s’incorporava a la manifestació unitària. —Com ho valoreu? —És una gran notícia. Aïllem el PP, que diu que no veu bé que es faça una manifestació perquè ‘les coses s’han de negociar en els despatxos’ i que eixir al carrer no és la solució. Però, després, veus com Bonig va a Catalunya a participar en manifestacions espanyolistes i, en canvi, no és capaç d’eixir al carrer ací a defensar els interessos valencians. Volem denunciar eixa actitud hipòcrita del PP i al mateix temps, el fet que, arran de la crisi territorial de l’estat espanyol, intente portar eixe conflicte al País Valencià: vol ubicar Compromís en un posicionament de radicalitat política i és el PP, en realitat, qui té una postura molt radical en el nostre territori. Que és l’única cosa que tenen, perquè no presenten cap projecte polític per al País Valencià, no tenen objectius de futur. S’emboliquen amb la bandera per tapar els casos de corrupció i atacar el govern del Botànic, que ara mateix és un govern amb molta estabilitat: les enquestes d’opinió pública mostren que la gent valora positivament l’acció de govern, i, per primera vegada al País Valencià, tots els consellers i les conselleres l’aproven. Bonig va a Catalunya a manifestacions espanyolistes i, en canvi, no és capaç d'eixir al carrer ací per defensar els interessos valencians —Com veieu la situació a Catalunya? —Hi ha hagut una clara falta d’altura de mires de determinats partits polítics, que sols s’han preocupat d’utilitzar electoralment la qüestió catalana per guanyar eleccions a la resta de l’estat espanyol. I no ho han volgut veure com una oportunitat per anar avançant cap a un estat més federal, descentralitzat, plural. No sé si el PP pensava que no s’arribaria tan lluny, ni fins a quin punt han estat conscients de la seua falta de diàleg o no. El trencament es va produir quan van portar l’estatut al Constitucional (i no ho van fer amb l’andalús, encara que tenia molts articles similars). Ara bé, les reivindicacions nacionals de Catalunya no són una qüestió nova. I l’estat espanyol no hi ha sabut donar resposta mai. De fet, l’independentisme ha anat creixent a Catalunya gràcies, també, a eixa falta de visió del PP i el PSOE. Sincerament, estic molt preocupada. Primer, pels empresonaments, per com s’utilitza la justícia per exemplificar, per espantar. Volen frenar l’independentisme a Catalunya perquè a ningú se li acudesca de tenir una visió més plural de l’estat espanyol. Ara pense en Lijphart, per exemple, quan explica que en societats on hi ha llengües i cultures diferents, hi ha d’haver sistemes polítics que permeten que s’expresse eixa diversitat, perquè, si no, es genera una fractura social i política. Solució? —Ah. —Jo no la tinc. Però nosaltres pensem que l’exemple del Regne Unit i Escòcia és de sentit comú: un referèndum legal pactat. A més, en Catalunya un 80% de la gent està d’acord amb eixe dret de decidir. I em va sorprendre una enquesta recent que mostrava que, a l’estat espanyol, també hi havia una majoria que estava a favor d’un referèndum legal pactat. Vull dir que és complicat i no ho és tant, en realitat, si hi ha voluntat política. I és això, que ha mancat. Hi ha massa interès electoralista. Ho han utilitzat per tapar els seus problemes i també per intentar tornar al sistema d’abans del 15-M, quan no havia aflorat eixe pluralisme polític i social que va trencar les majories absolutes. És clar que això fa que el sistema polític siga més inestable, però és bo, perquè si l’estabilitat implica uniformitat en societats plurals, a la llarga comporta encara més conflicte. —Els moviments recentralitzadors de l’estat espanyol també afecten el País Valencià… —Afecten tothom. Ara, per exemple, tenim molts problemes per a desenvolupar les nostres competències perquè el PP recorre contra totes les lleis que aprovem ací. I fixa’t que parlem de competències constitucionals i no d’anar més enllà i fer canvis a la constitució, encara que serien necessaris, i optar per un sistema més federal, no: és que ja ni tan sols deixen que funcione el sistema actual! I aturen el dret civil valencià i les lleis contra els desnonaments o la pobresa energètica. No ens deixen governar. I, en l’àmbit financer, ens tenen intervinguts: Montoro ens diu quants diners del FLA podem gastar i quants no. I això que les competències són nostres. L’estat espanyol, al final, en què en té? Defensa? Política exterior? Les qüestions clau, com ara la salut o l’educació, les gestionen les comunitats autònomes. I l’estat espanyol juga amb els diners que nosaltres hem d’aplicar. Hi juga. Al servei del seu afany recentralitzador. Estic molt preocupada pels empresonaments, i per com s'utilitza la justícia per espantar —’Els polítics valencians només saben plorar’, va dir el ministre espanyol Montoro. —Sí. En fi. Doncs hi ha un refrany valencià que diu que qui no plora no mama. I sembla que aquest traure a la palestra els problemes valencians funciona. Perquè ara tots els partits polítics (menys el PP), els sindicats, la patronal, les associacions cíviques i socials, tot el món, es manifestarà el 18 de novembre. Volem tenir prou poder quan anem a Madrid a negociar el nou model de finançament, la quitança del deute històric i les noves inversions en els pressupostos. I si hi anem empesos pels cinc milions de valencians i valencianes, serà molt difícil que puguen no fer-nos cas. És que no és una qüestió partidista, aquesta, sinó ideològicament transversal, i afecta tota la ciutadania. Si sumem un finançament just amb una bona gestió pública (i sense robar, és clar), de seguida tindrà repercussió en la vida real de la gent. —Més enllà dels temes que el PP presenta com a conflictius, no penseu que arriba poca informació de les coses que fa el Botànic? —En som conscients. I intentem revertir aquesta situació. A Compromís sempre hem utilitzat les xarxes socials, però no n’hi ha prou. Quan governava el PP, a base de pandereta, feien moltes promeses que no complien, però com que les venien quedava com una cosa que havia passat. Ara ens passa el contrari: desenvolupem moltes polítiques públiques centrades en les persones (de fet, aquests últims pressuposts són els més socials que ha tingut mai el País Valencià), però, en canvi, no arriba a la gent. —I quan us diuen que els canvis van a poc a poc? —Sí. És que el PP ho va deixar atado y bien atado perquè fóra gairebé impossible, per exemple, posar en marxa el procés de retornar la ràdio i televisió públiques. I costa. Ara tot indica que abans de Nadal començarà a emetre la ràdio, i la plataforma digital amb dibuixos animats en valencià. I a partir del març de l’any que ve, la televisió. Crec que arriba tard. Però també sóc conscient que arribar fins ací ha costat moltíssim. Aquests vint anys de majoria absoluta del PP han arrasat. Literalment. La vida pública del País Valencià està devastada. Per molt de pressa que vulgues anar, per molt que faces, de vegades tens la sensació que no és suficient. I és que no és suficient. —’Vida pública devastada’: és dur, això. —Sí. Tenim una cultura política de molt baixa participació. I fins i tot de baixa qualitat. Per això és complicat un canvi de paradigma. Així i tot, el fet que tingam un govern de coalició, de negociació constant, on mai ningú pot fer allò que vol completament, funciona molt millor que no em pensava. Ben mirat, a Compromís, la nostra manera de funcionar ja és això, també. El fet d’haver de trobar solucions de consens fa que les decisions que prenem acaben essent assumides d’una manera més àmplia. N’hem anat aprenent i hem anat assumint que, o prenem les decisions per consens i tothom queda una mica decebut pel que fa al resultat, o no funciona. Hem canviat la nostra cultura política. I això fa que ara, que encarem situacions complicades en institucions, no ens vinga de nou. Potser tenim més instruments per a poder gestionar la pluralitat política que uns altres partits. Aquesta és la part positiva. Tenim molts problemes per a desenvolupar les nostres competències perquè el PP recorre contra totes les lleis que aprovem: ja siguen les lleis contra els desnonaments o la pobresa energètica. No ens deixen governar —I la negativa? —Que de vegades ens costa més prendre decisions. Per exemple, a la gent del Bloc ens agradaria que el funcionament de Compromís fóra com el nostre, que és molt assembleari i obert, però Compromís no funciona per votacions i majoria, sinó per consens. I crec que és positiu. En societats plurals, el consens funciona molt bé. En partits o projectes plurals, també. —Compromís és una coalició de partits, però no és permanent. O sí? —Nosaltres diem que som una coalició permanent i estable, però cada volta que ve una contesa electoral hem de signar la coalició. Per tant, som permanents i estables en la mesura que fa deu anys que treballem i ens hem dotat d’unes normes bàsiques i un cert funcionament orgànic. Som tres partits: el Bloc, Iniciativa i els Verds. El Bloc és bastant més gran que Iniciativa que, alhora, és bastant més gran que Els Verds. I, a més, compartim la vida política amb Gent de Compromís. —Que ara són una mica als llimbs… —Quan es va crear Compromís i s’hi van apuntar, se suposava que seria una situació temporal, fins que es convertiren en algun a cosa més, no sé si un partit però sí una estructura més unificada. Però no ha passat. I això causa que aquesta gent que no és d’un partit, sinó directament de la coalició, no es veja representada en algunes decisions que es prenen des de la direcció nacional. Hi havia un Consell General amb representants del Bloc, Iniciativa, Verds i Gent de Compromís, però no funciona. Al final, la solució és que tots vulgam que torne a eixir. Però en això no tenim consens. Al Bloc sí que ho volem, però les altres dues potes no ho veuen igual. Haurem de veure quins instruments utilitzem perquè els qui no són de partits es troben més còmodes en l’estructura nacional de Compromís. —Acabeu d’anunciar que eixiu del govern municipal d’Alacant. Alguna solució a la vista? —L’actitud de Compromís a Alacant sempre ha estat constructiva. Hem cosit el pacte de govern, sempre complicat, des del primer dia. Quan les investigacions del batle ixen a la palestra, pensem que cal una actitud coherent per a allò que sempre hem defensat, l’ètica en la política. Els donem una oportunitat perquè la governabilitat de la segona ciutat del país és fonamental, i també perquè la investigació estava en fase fiscal i no judicial. En l’acord per a refer el pacte, demanem que si s’agreuja la situació s’haja de triar un nou batle del PSOE. Doncs la situació s’ha agreujat, la investigació ja és judicial i el PSOE d’Alacant no té intenció que el batle dimitesca. Per tant, han incomplert el pacte i no podem continuar governant amb ells. Si en algun moment tornen a l’acord i el batle dimiteix, estarem en disposició de refer un acord de govern de progrés en Alacant. —La constitució del Govern del Botànic va marcar un canvi de cicle polític. Fins a quin punt penseu que en veurem la consolidació, d’aquí a dos anys? —Estic convençuda que, en el 2019, el Botànic continuarà. És veritat que el PP prova d’utilitzar els instruments que té al seu abast, i la crisi territorial catalana, per revertir els canvis socials que hi va haver en el 2011, i que van acabar produint el canvi en 2015. Però, sincerament, més enllà d’allò que puguen dir el PP i Ciutadans, mentre el Botànic siga útil a la societat valenciana (i mentre es consoliden projectes com ara la renda d’inclusió, el copagament farmacèutic, la construcció d’escoles, l’increment de les beques de menjador…), no perillarà. En tot cas, les dificultats vindran més de part de la gent que ens diga que en vol més, que no hem avançat prou. I haurem d’explicar que en quatre anys no es pot revertir el mal de vint, i molt menys amb els greus problemes de finançament que tenim. Consolidar el Botànic també dependrà de la nostra capacitat d’explicar a la gent què fem i en quines circumstàncies. I de continuar fent bé la nostra feina. Per a la majoria. —Acabem: quin és el darrer llibre que heu llegit? —País Valencià, avui i demà. És un assaig coral coordinat per Jordi Muñoz. En vaig fer la presentació fa poc a Albaida.

Àgueda Micó: ‘Els valencians hem de ser un problema per a Madrid’

El president basc, Iñigo Urkullu, ha anunciat l’avançament de les eleccions basques per al 5 d’abril. El decret de dissolució de la cambra basca i la convocatòria dels comicis es publicarà demà, com estableix la llei perquè transcorrin un termini de cinquanta-quatre dies. Els partits podran presentar les candidatures fins al 2 de març. L’avançament s’havia produït per diversos factors interns i externs. Un primer és el clima pre-electoral que s’havia creat, que feia difícil la continuïtat de la legislatura amb normalitat i que es poguessin aprovar noves lleis. Podem, si bé havia donat suport al govern del PNB-PSE, no es preveia que donés suport a iniciatives prioritàries per a l’executiu basc. L’altre factor és el fet de no coincidir amb les eleccions catalanes, que es convocaran després de l’aprovació del pressupost i que podria condicionar les eleccions al País Basc. Ara mateix, hi ha confirmats Iñigo Urkullu com a candidat del PNB, Idoia Mendia pel PSE, Maddalen Iriarte per EH Bildu, mentre Elkarrekin Podemos, es disputaran el primer lloc de la candidatura Rosa Martínez i Miren Gorrotxategi. Dels que tenen representació, només faltaria el PP, que ha estat endarrerint la decisió.

El president Urkullu avança les eleccions basques al 5 d’abril

La dirigent de Ciutadans Inés Arrimadas ha amenaçat el president de la Generalitat, Quim Torra, en la intervenció que ha fet avui al parlament en la segona jornada del debat de política general: ‘Què anima a fer als comandos separatistes? Si no surt aquí a descartar aquestes accions, quan el capitost d’un escamot separatista diu que no acceptarà les sentències, si no ho fa, si arriba una sentència judicial i “es munta un sidral” a Catalunya, vostè serà el responsable del que passi als carrers.’ Arrimadas fins i tot ha dit que hi ha ciutadans que es plantegen de marxar de Catalunya perquè ‘ja no poden més’, perquè diu que els polítics independentistes ‘els amarguin la vida amb la seva obsessió’. La dirigent de Ciutadans ha mirat de calcar novament el discurs que els polítics i mitjans espanyols utilitzaven al País Basc durant els anys de violència, per exemple referint-se a Torra com a ‘capitost’ dels ‘escamots separatistes’.

Arrimadas amenaça Torra dient que serà responsable ‘del que passi als carrers’

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha aparegut en holograma per fer la conferència política que ha preparat aquestes últimes setmanes als Lledoners, pocs dies abans que comenci el judici contra l’1-O al Tribunal Suprem espanyol. El seu germà, Roger Junqueras, ha començat a pronunciar la conferència mentre l’acompanyava la imatge del vice-president. Junqueras: ‘Ni plors ni laments, no vull veure mai més la derrota als vostres ulls’ Vegeu el moment de l’aparició de l’holograma. L’acte es pot veure íntegre en aquest vídeo.

Junqueras apareix en un holograma per fer la conferència

Agustí Pons (Barcelona, 1947), periodista i escriptor, autor de les biografies d’escriptors com ara Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, i Néstor Luján, i també de llibres d’assaig com 1914-2014. Per entendre l’Europa del segle XX, acaba de publicar un assaig divulgatiu atractiu i singular. El llibre se centra en tres personatges excepcionals que van suscitar tres revolucions al segle XX: Lenin –la revolució política–, Joyce –la revolució literària– i Tristan Tzara –la revolució poètica. S’escau que tots tres van coincidir a la ciutat de Zuric l’any 1917, enmig de la guerra, a l’exili suís. No se sap que es trobessin, però Pons ens fa entrar en les seves històries personals i les trena, en un relat atractiu i amè, alhora que rigorós. En l’entrevista, el periodista també es mira el moment excepcional que vivim a Catalunya, també de revolta, des de la distància, pel fet de no estar al peu del canó periodístic. Ell, partidari de la tercera via, explica que va passar el Rubicó, tot i que creu que el moment actual es fa difícil d’interpretar, que ningú no sap encara com evolucionarà. —Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara és una mena d’assaig inhabitual aquí. —Sí, no hi abunda. Potser perquè és difícil, de publicar assaig. També perquè aquí l’assaig va molt vinculat a la recerca universitària, que està molt bé i em mereix tots els respectes i admiració moltes vegades, però no sé si l’assaig d’òrbita universitària té el mateix objectiu que el que pugui tenir jo. Jo vull ser llegit, perquè vinc del món del periodisme. I estic acostumat a ser llegit molt. Perquè, tot i treballar en un diari modest com era l’Avui, el dia que anava pitjor, passaven unes 20.000 persones per sobre la columna que jo escrivia. L’obsessió d’un periodista és tenir públic, perquè si no en tens no serveixes per a res. I potser el que no abunda tant és l’assaig rigorós que a la vegada tingui amenitat. —És un llibre amè però amb voluntat d’estil, també. —És clar, perquè jo bàsicament sóc un escriptor o un periodista que escriu. No sóc un biògraf. Un periodista que escriu, en la línia de la tradició que tenim: Pla, Xammar… No m’hi vull comparar, parlo dels models de la meva generació. Ara la gent fa una altra cosa. Fa tweets. Això que jo faig és molt tradicional, en aquest sentit. Intento que hi hagi una tesi, alhora que sigui amè i implicar-m’hi, també. Ara, jo dic que això més que un assaig és una crònica amb tesi. I la meva tesi és recurrent i ja l’he explicada en uns altres llibres i és que tot comença el 1914. —Hi ha un abans i un després de la Primera Guerra Mundial. —Ara que es parla tant de l’espai Schengen, doncs és tornar al 1914. Gaziel, a les seves memòries, explica que un dia a la universitat hi havia quatre nois de casa bona avorrits, al matí, i van decidir d’anar-se’n a París. Ni passaport ni res. Aquella Europa on anaves a Praga, a Berlín, a París… és l’Europa a la qual ara hem retornat. Al llibre hi ha aquesta tesi, que també explica, com dic al pròleg, per què als Estats Units, quan Obama va arribar a president, la gent es va entusiasmar, i aquí no s’entusiasma ni Déu per res. Hem d’anar al 1914 per entendre-ho i llegir Stefan Zweig. —Que també surt al llibre. Però Stefan Zweig és el final d’una època, i el vostre llibre dóna protagonisme a aquells que revolucionen aquell moment i que marquen el després del 1914. —Els tres que ho foten tot enlaire. De fet, Joyce agafa Ulisses, un dels grans mites fundacionals de la literatura occidental, i el col·loca al segle XX. Això, després, ho faran tots. Ho fa Espriu quan agafa figures de la Bíblia i de la mitologia i els barreja amb els personatges de Sinera. Amb això dóna continuïtat als clàssics, perquè després del 1914 ja no poden estar dalt del pedestal. I al cap i a la fi, Tzara no deixa de fer poesia, però Lenin, Joyce i Tzara ho trenquen tot. —Això que mostreu és com la guerra precipita la modernitat. —Sense la Primera Guerra Mundial no hi hauria hagut la revolució russa. I això cada vegada és més acceptat, sobretot quan se sap que Alemanya va pagar tot l’aparell de propaganda a Lenin. I sense la revolució russa, segurament el feixisme no ho hauria tingut tan fàcil. Això primer només ho deia Churchill, després ja ho va dir Tony Judt… Bé, i sense el feixisme no hi hauria hagut la Segona Guerra Mundial, això és ben clar. El segle XX és molt tràgic a Europa i és una cadena de fets que comencen amb una atzagaiada, que és la Primera Guerra Mundial, que no volia ningú. I la idea de Lenin, que aquesta guerra beneficiava els capitalistes, que és una idea que va arrelar, cada vegada es posa més en qüestió. —Situar en una mateixa ciutat els tres personatges que marquen la revolta política, la revolta literària i la revolta poètica del segle XX, no sou el primer de fer-ho. Ja expliqueu que hi ha una obra de teatre de Tom Stoppard del 1974, Travesties, que fa coincidir tots tres personatges. Tanmateix, continua essent una troballa fantàstica. Com va néixer el vostre llibre? —A Cartes a Clara ja deia que si jo fos novel·lista escriuria una novel·la sobre aquests tres personatges. Jo estic fascinat per Lenin en el terreny intel·lectual. La idea més bonica del món, que tots som iguals, i la idea de l’optimisme històric, que acabi amb un desastre tan imponent, que ens ha esclatat a la cara… és una desgràcia i una sort que ens hagi tocat viure-ho. És apassionant veure com les millors idees, que neixen de la Il·lustració del segle XVIII, que creuen que a través de la ciència aconseguirem el progrés, se’n van a fer punyetes. Com diu Vasili Grossman, ‘en nom del bé no s’havia fet mai tant de mal’, això defineix el segle XX. Aleshores, em fascinava Lenin, em fascinava Tzara (quan era jove i vaig començar a fer poesia, Tzara ja m’agradava molt), i amb qui mantenia més distància i respecte era amb Joyce. Amb tot, situar-los a Zuric el 1917 em permetia de fer un treball de recerca i acostar-me més encara a tots tres. —I aquesta crònica amb tesi, que dieu que heu fet, és molt agraïda per al lector, perquè li permet d’entrar d’una manera molt minuciosa en aspectes que corresponen a la vida privada d’aquests personatges, que ajuden a definir-los molt. —És que és molt important la psicologia i la vida familiar. L’anècdota eròtica que explico de Joyce, quan coneix Nora, la seva dona, penso que el retrata molt. O quan Lenin queda fascinat pel sabater que li lloga l’habitació, que no és res més que un explotador. O quan parlo d’Hugo Ball, un personatge secundari del llibre, creador del Cabaret Voltaire, que anava amb la pistola a la mà perseguint els amants de la seva dona. —Aquestes són les coses que heu après amb aquest llibre? —A mi m’apassiona molt la cosa humana. Joyce i Lenin comparteixen el menyspreu pels diners, per exemple. Perquè ells estaven convençuts que allò que feien era tan important, que la cosa dels diners algú els l’havia de solucionar, no pas ells. —Al pròleg expliqueu que, tot i voler dedicar el mateix espai a tots tres, Lenin ocupa la centralitat de l’assaig. Tanmateix, el retrat de Lenin és connotat pel vostre anticomunisme i aquest amor-odi que li teniu. En canvi, el retrat de Joyce és net d’aquest prejudici i això el fa més reeixit. Pel què fa a Tzara, hi trobem a faltar la part humana i la vida privada del personatge (que els altres dos personatges sí que tenen) i queda més desdibuixat. —Hi ha dues coses. Jo no sóc un joycià, però crec que la imatge de Joyce està molt dibuixada i que no hi puc aportar res. Però, en canvi, amb Lenin, sí. Perquè la visió que es té de Lenin, encara avui, aquí, és molt equivocada. En un dels últims números de Serra d’Or hi ha un article de Jordi Coca en què parla de Meyerhold. I allí Coca diu que la revolució russa era la gran revolució de Lenin fins que Stalin la va fer malbé. Això aquí encara és vigent i això no és veritat. Reconèixer que el projecte comunista és ontològicament criminal des del primer moment, això costa molt. Però això ho he de dir. I cada nova biografia de Lenin és pitjor, per a ell. I jo aquí estic a la defensiva, sí. I en el cas de Tzara, vaig buscar molt però no vaig trobat res, cap llibre, que m’acostés a la part més humana del personatge. Vaig trobar el diari d’Hugo Ball i també un llibre que es va publicar quan jo escrivia el llibre, però hi ha molt poca cosa. —El retrat de Tzara cau en la part més acadèmica i l’home no hi és. —Sí, cert, en sóc conscient. Si hagués escrit una novel·la m’hauria pogut inventar alguna cosa, però jo no en sé, de fer novel·les. —Però en el llibre no hi ha res inventat, oi? —Res inventat. —En el llibre hi ha aquesta idea d’una Europa que ja no hi és. Però hi trobem una civilització. —Praga i Berlín eren el centre d’Europa. Després, la gent parlava de l’Europa de l’Est. Quina bestiesa! El centre d’Europa era París, Berlín, Praga, Viena. Tot és Europa. —Hi ha un altre tema interessant que es mou per sota del relat: les llengües. Tzara és hongarès, però adopta el francès com a llengua de cultura; Joyce té el conflicte amb l’anglès; els personatges es troben a Zuric, una ciutat de parla alemanya, però que conviu en un país mig francòfon; els fills de Joyce malparlen en italià, però l’italià no hi té presència… —El francès és la llengua de cultura dominant. És la llengua que parla el tsar i la reina d’Anglaterra encara signa ‘”Moi”, la reina’. I Joyce té aquest conflicte, molt interessant: vas contra uns arquetips però els rebentes des de la llengua anglesa. Joyce va pronunciar aquella frase tan terrible: ‘Si les dues generacions anteriors s’han venut la llengua, per què n’he de pagar les conseqüències jo?’ —Com l’enteneu, aquesta frase? —Portada a casa nostra, hi ha una cosa que no es pot passar per alt. Quan Espriu deia que ell portava un ciri i que quan ell no hi fos la processó continuaria, he de dir que la processó continua perquè hi ha escriptors, no pas per la televisió. Aquí hi ha escriptors, eh! Als escriptors no se’ls reconeix prou que són els qui aguanten el ciri. Vull dir que no és tant inactual com sembla la reflexió de Joyce. Crec que els polítics, les conselleries, els programadors…, l’haurien de tenir penjada i ben visible aquesta frase. A Catalunya qui aguanta el pes de la cultura o el que ens diferencia són els escriptors catalans. I nosaltres som el que som, perquè tenim uns escriptors de primera. Ja vam començar amb Ramon Llull, que és començar a la Champions, i ara tenim un ex-ministre d’Afers Estrangers alemany, com és en Joschka Fischer, que cada vegada que ve aquí va a veure Jaume Cabré perquè li signi un exemplar. És això que ens fa forts, no pas TV3. És això que ens fa diferents. I avui ni els pintors ni els músics no s’hi juguen res. Avui els que ens hi juguem coses som els escriptors. —En un moment com l’actual, aprofundir tres personatges que han fet les revoltes del segle XX, com us fa mirar la revolta en què ens trobem? —Ells, tots tres, estaven molt convençuts del que feien. Hi ha unes circumstàncies històriques que van ajudar. No hi ha res predeterminat. Tampoc la força de voluntat et garanteix la victòria. Ara, és clar que sense força de voluntat segur que no guanyes. També per convenciment i astúcia. Jo crec molt en les individualitats i avui aquí tenim uns bons lideratges: Mas, Puigdemont, Forcadell, Junqueras… Quina és la força de Catalunya? Els líders d’opinió de la vida col·lectiva fan costat al procés: Sala Martín, en l’economia, Lluís Llach, en el camp de la cançó, Guardiola, en el futbol… Aquesta és una de les fortaleses que tenim ara. —Dimecres 20 de setembre, quan es va desfermar tot, quan la Guàrdia Civil va entrar en conselleries i va fer les primeres detencions, Junqueras va dir una frase molt significativa: «Només el poble salva el poble.» Pels carrers, els manifestants cridaven i criden cada vegada més: «Els carrers seran sempre nostres.» Com les interpreteu aquestes crides? —Tot plegat tot just comença. Jo m’ho miro des de lluny, perquè ja no estic al peu del canó del periodisme. Des de fora veig que tot just comença i que no hi ha res escrit. No sabem com acabarà tot plegat. En la primera transició, no vam ser herois, però els franquistes no estaven disposats a donar res. Ningú no ho veia clar, que el president Tarradellas tornaria com a president de la Generalitat. Que el partit comunista fos legalitzat o que tindríem els traspassos d’ensenyament semblava impossible. Que tinguéssim un mal finançament fou en part perquè no teníem memòria històrica, no recordàvem què havia passat durant la República. Les coses no eren totes escrites. Ara estem igual. No tot és escrit. Jo veig que l’esquema que jo tenia quan era el subdirector d’opinió de l’Avui ha canviat, en part, perquè el món empresarial ha canviat, encara que no ens ho sembli. —La banca no ha fet cap gest ni s’ha mogut ni un centímetre, mentre que les pime ja fa temps que van prendre posició. —Però Rajoy està molt enfadat amb els empresaris catalans perquè diu que mantenen l’equidistància. Ell no s’ho esperava, perquè el manual d’història diu que no va així. Per tant, això ha canviat una mica. I també ha canviat la immigració dels anys seixanta. Hi ha una base més àmplia. D’una altra banda, encara s’ha de veure si el debat és dependència-independència o dependència – trencament de l’status quo. No sabem què passaria si hi hagués una tercera via. Tot i que la veig molt difícil. —En aquests moments, sembla que només hi ha un camí i és cap endavant. —Jo que havia defensat sempre la tercera via, he passat el Rubicó i he dit que la tercera via no funciona. Aquest és el meu compromís. Ara, com a analista, estic a l’expectativa. No sé què passarà. L’error de Rajoy va ser menystenir els intel·lectuals catalans d’esquerra, en el moment que liquiden el projecte de Pasqual Maragall. Els ex-alumnes de Virtèlia, per dir-ho així, no estan acostumats a ser humiliats, no estan acostumats a perdre. I això fa decantar molt la balança. I d’alguna manera, en el procés, ara hi trobem junts els dos grans corrents, convergents i maragallistes. Carlins i federals, diríem, van units ara. De manera que hi ha un seguit de coses noves que no sé interpretar. —En aquesta anàlisi passeu per alt que el PP, en aquest moment, és d’extrema dreta. —Mireu, fem l’entrevista el dia que al parlament d’Alemanya hi ha entrat novament l’extrema dreta. Espanya és l’únic país que no té extrema dreta, perquè la té a dins. No tot el món del PP és d’extrema dreta, però, des d’Aznar, l’extrema dreta ha ocupat els càrrecs. I quan penses en la gent de dretes del PP amb qui es podria pactar, no hi són. I encara es fa més difícil per a coses intangibles que no tenim mai en compte: a Espanya hi ha una mentalitat visigòtica que és molt difícil d’aturar. Uns són visigòtics i els altres són afrancesats. —Considereu que aquest moment que viu Catalunya és el final del règim instaurat al 1978? Parlem d’una segona transició? —Tan de bo, això sí. —Havent viscut la primera transició al peu del canó des de la premsa escrita, com viviu ara la utilització de la premsa per crear una realitat paral·lela, per omplir de rumors i de contrainformació les xarxes socials i confondre la gent? —Aquest moment serà per a estudiar a les facultats de periodisme: com el conflicte entre Espanya i Catalunya s’ha canalitzat no pas a través de l’exèrcit sinó dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. A mi hi ha una cosa que em fascina i em deprimeix, i és que al costat de les pitjors maldats sempre hi ha un periodista.

Agustí Pons: ‘Ara, a Catalunya, carlins i federals van units’

La resolució del Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries ha preocupat a La Moncloa. Així es desprèn de la decisió del govern espanyol de protestar formalment contra la decisió d’aquest òrgan dependent del Comitè de Drets Humans de l’ONU, i que dimecres va demanar l’alliberament immediat d’Oriol Junqueras, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Per mitjà del seu ambaixador davant l’ONU a Ginebra, Cristóbal González-Aller, l’executiu de Pedro Sánchez ha presentat avui unes notes verbals davant l’ONU perquè es revisi l’opinió d’aquest grup treball al·legant que inclou diversos ‘errors i distorsions’ i que hi ha hagut un conflicte d’interessos per la composició del grup. Tanmateix, Espanya ja no pot modificar la resolució, perquè ja va fer les protestes pertinents en les al·legacions presentades el passat 8 de novembre. Ara el govern espanyol té sis mesos per a respondre la decisió, però no sobre el contingut, sinó per explicar si obre una investigació arran de les vulneracions de drets dels presos i si modifica lleis ‘per harmonitzar-les’ amb les seves obligacions internacionals. ‘Van deixar escapar el moment processal per fer les protestes pertinents, i ara ja no les poden fer. Això és una rebequeria’, diu Iñaki Rivera, director de l’Observatori del Sistema Penal i Drets Humans. Després d’haver presentat Ben Emmerson la denúncia al Grup de Treball contra les Detencions Arbitràries perquè confirmés si la situació de presó preventiva de Cuixart, Sànchez i Junqueras vulnerava drets fonamentals recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans, l’estat espanyol va demanar una pròrroga del termini de contestació. Havia de contestar el 8 d’octubre i el grup de treball li va donar temps fins al 8 de novembre. En aquesta resposta, el govern de Sánchez es defensava esgrimint els articles de la constitució que preveuen la presó preventiva, dient que Espanya era un país en què regia l’estat de dret i que les actuacions judicials no podien entendre’s com ‘una reacció a l’aspiració política legítima de separar-se de Catalunya, sinó exclusivament amb una mesura judicial contra uns fets al marge de l’estat de dret’. Però com diu Rivera, en cap dels més de trenta punts de resposta, l’estat espanyol no protestava contra la composició del grup de treball, com fa ara per demanar que es revisi la resolució. Espanya protesta perquè dos dels cinc membres del grup d’experts han tingut ‘estretes relacions’ amb un dels lletrats dels polítics independentistes, Ben Emmerson, advocat de Carles Puigdemont i els presos davant l’ONU. Es refereix, diu, a José Antonio Guevara Bermúdez (Mèxic) i Seong-Phil Hong (Corea del Sud), el contacte del qual amb Emmerson ‘hauria exigit la seva abstenció’. Rivera recorda que Espanya hauria pogut demanar-ne la recusació en la resposta del 8 de novembre, atès que el grup està format des del 2015. Com que no va fer-ho, s’entén que n’acceptava la competència. A banda de la qüestió tècnica, Espanya considera que el document és una ‘interferència clara’ en la feina judicial, perquè arriba ‘just abans’ que el Tribunal Suprem tanqui el judici oral i deixi la qüestió pendent de sentència. També protesta perquè no es va respectar l’embargament de 48 hores que s’imposa a aquests treballs perquè els coneguin els governs receptors. L’executiu espanyol hauria d’haver rebut dimecres passat a les 17.30 la documentació, que seria pública 24 hores després, però es va filtrar abans. Pendents de la resposta Els mitjans espanyols han menystingut la notícia dient que els dictàmens no són vinculants. Tanmateix, Irene Lozano, la mà dreta de Josep Borrell al Ministeri d’Afers Estrangers espanyol, no pensava igual el 2015, quan era diputada d’UPyD i va exigir, des del faristol del congrés, que es complissin els dictàmens de l’ONU. En aquell cas, és clar, Lozano no parlava dels presos polítics catalans, sinó de l’opositor veneçolà Leopoldo López. ‘Hi ha algunes línies vermelles que quan són traspassades per qualsevol règim haurien de fer saltar les alarmes de tots els demòcrates. I creiem, senyories, que empresonar els dissidents és una línia vermella que cap demòcrata a Europa hauria de deixar passar’, va declarar. Com dèiem, ara Espanya té sis mesos per a respondre. Plenamente de acuerdo con ⁦@lozanoirene⁩ sobre efecto vinculante de las resoluciones ONU… confío en el principio de coherencia pic.twitter.com/8BHdHhyjdd — Gonzalo Boye (@boye_g) May 29, 2019

L’error d’Espanya provant d’inhabilitar els experts de l’ONU que van exigir la llibertat dels presos

En l’acte ‘Fem-ne via!’, organitzat per l’ANC, una cadena humana ha unit Sant Julià de Ramis i Aiguaviva, municipis que van rebre greument la violència policíaca del primer d’octubre del 2017, passant per Sarrià de Ter, Girona i Vilablareix, per a demanar que es fes efectiva la República Catalana. L’organització havia calculat que calien unes 16.000 persones per a omplir més 13 quilòmetres repartits en 27 trams. Finalment s’ha eliminat el tram 6 perquè no es podia omplir. L’acte, que ha començat a les 17.14, s’ha clos amb el cant de ‘Els segadors’ i ha estat festiu i reivindicatiu en tot moment. La cadena ha sortit del pavelló de Sant Julià, on havia de votar el president Carles Puigdemont i que va ser atacat per la policia espanyola, i ha arribat a la plaça d’Aiguaviva, on les forces policíaques espanyoles van arribar a disparar gasos lacrimògens. Durant la concentració, s’han sentit crits de ‘independència’ i ‘llibertat presos polítics’. L’urna de l’1-O també hi ha tingut un paper destacat: se n’ha fet passar una a cada tram perquè tothom pogués tenir un record del dia. Entre els participants hi havia en Josep, veí de Girona, que feia una crida a la mobilització ciutadana fins que s’aconsegueixi la independència. Molt a prop hi havia la Mai, també de Girona, que ha subratllat que ara és moment de fer costat als polítics que hi ha a la presó, als exiliats i també als qui han de treballar per assolir la independència, ‘perquè tinguin les idees molt clares’, ha dit. ‘Ens hem de mobilitzar tantes vegades com calgui; hem de tenir paciència perquè el camí serà llarg’, ha afegit. Els batlles no obliden la repressió de la policia i reclamen la independència La batllessa de Girona, Marta Madrenas, ha recordat la repressió intensa que van viure els cinc pobles que avui s’han unit amb la cadena humana. També ha elogiat la iniciativa, tot dient: ‘Tots formem part d’una mateixa cadena, tots som una baula d’una comunitat que exigeix el dret d’autodeterminació i que s’acabi la repressió de l’estat.’ El batlle d’Aiguaviva, Joaquim Mateu, ha destacat l’èxit de la cadena, que ha permès d’omplir aquest poble de poc més de set-cents habitants. Mateu també ha dit que, després d’un any de l’1-O, cal recordar que es va votar a favor de la independència i que aquest mandat no es pot oblidar. Els veïns del poble –ha dit– no oblidaran pas mai la violència policíaca d’aquell dia. Paluzie defensa la via unilateral La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, ha dit que estava molt satisfeta de la participació. Segons ella, el mandat de l’1-O va ser claríssim i per això cal respectar-lo i treballar per la República. Ha recordat que l’Assemblea defensa la via unilateral, perquè ‘és la més realista’. Amb tot, ha afegit que un referèndum acordat per totes les parts i amb suport internacional també el veurien bé, tot i que ara la prioritat és continuar per la via unilateral. Durant el discurs que ha fet a Aiguaviva, Paluzie ha denunciat la violència policíaca i judicial i ha avisat que aquesta repressió no afecta solament la classe política, amb càrrecs electes a la presó i exiliats, sinó també ciutadans, mestres i artistes. ‘Tots hem d’assumir les conseqüències penals’, ha acabat dient. L’acte central de la cadena s’ha fet a Aiguaviva, amb concerts i una botifarrada. També s’hi han projectat els missatges enregistrats del president Carles Puigdemont, el conseller de Cultura, Lluís Puig, i el raper Valtònyc. Així mateix, s’hi han vist imatges dels atacs policíacs del dia del referèndum. Heus ací unes imatges de la cadena humana: Més vídeos de la cadena humana pel seu pas al municipi de @Vilablareix_cat amb crits de llibertat presos polítics i també d'independència. 107.5 FM pic.twitter.com/sODyhK0evI — Ràdio Vilablareix (@rvilablareix) October 7, 2018 Comença la diversió #Aiguaviva #Femnevia #RepúblicaCatalana #LlibertatPresosPoliticsiexiliats pic.twitter.com/vN09LbCZiN — ANCGirones (@ANCGirones) October 7, 2018 En l'homenatge als bombers i amb la comunitat sikh, a Mas Xirgu, en els moments previs a la cadena humana #femnevia que avui creuarà d'Aiguaviva a Sant Julià de Ramis per reclamar la República Catalana pic.twitter.com/gH1nCGgYMc — Alcaldessa de Girona (@alcaldessa_gi) October 7, 2018 #femnevia al tram19. Units de Sant Julià a Aiguaviva#FemLaRepúblicaCatalana 🚩 pic.twitter.com/a1jzqKY2ak — Anc Pla de l'Estany🎗 (@ANCPlaEstany) October 7, 2018 Cadena humana de Sant Julià a Aiguaviva. Hi som. De la mà i sense preguntar-nos què vota el del costat. @govern comenceu a donar-vos la mà i a treballar seriosament? #femnevia #Girona #LlibertatPresosPoliticsiexiliats #Llibertatpresospolítics #marxem pic.twitter.com/s8t6TanK0c — Towers 🎗️ (@immatowers) October 7, 2018 A Girona en volem fer via. Per això hi som #FemneVia pic.twitter.com/Q9ue9OBb4v — M. Deulofeu (@MontseDeulofeu) October 7, 2018 Al tram 11 de #Femnevia a la vora del col.legi verd, el penúltim acte simbòlic en el que participo. Després dels #CIMSXLALLIBERTAT només accions contundents i efectives pic.twitter.com/FqO1sVApbs — Laura Bartrons 🎗 (@lbartron) October 7, 2018 #Tram18 #femnevia #RepúblicaCatalana FALTA 1MN!!!! tothom a lloc!!! pic.twitter.com/KAFCROHkNF — ANCGirones (@ANCGirones) October 7, 2018

Una gran cadena humana per la independència uneix Sant Julià de Ramis i Aiguaviva

Són gairebé les vuit del vespre. Al carrer de Goya de Madrid, davant l’Audiència espanyola, el fred és rigorós. De la comitiva independentista ja no hi queda gaire gent. Durant el dia molts diputats, senadors i simpatitzants s’han acostat a fer pinya. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart encara són dins el tribunal esperant la decisió de la jutgessa Lamela. El major Trapero, que hi ha entrat amb ells a les deu del matí, ja se n’ha anat fa dues hores, quan li han comunicat que li donen la llibertat amb mesures cautelars. La dilació és un mal senyal i els càmeres de televisió comencen a engegar els focus perquè es fa fosc. Tot d’una sonen alguns mòbils. Són notificacions del diari El Mundo i El Periódico: ‘La jutgessa envia a la presó sense fiança els dirigents de l’ANC i Òmnium.’ #ÚltimaHora 🔴 La juez envía a prisión sin fianza a los líderes de ANC y Òmnium. https://t.co/Tv7vgJy8DK — EL MUNDO (@elmundoes) October 16, 2017 ‘Aquests mitjans ho van saber abans, fins i tot, que els detinguts. Després els advocats van parlar amb nosaltres i ens van confirmar que se’ls enduien’, explica a VilaWeb Agustí Alcoberro, llavors vice-president de l’ANC, que feia guàrdia a fora l’Audiència. No va tenir ni temps d’entomar la notícia. El càrrec pel qual l’havien nomenat només dos dies abans, l’obligava a prendre el relleu de Sànchez. A sis-cents quilòmetres, Marcel Mauri estava enganxat al mòbil. El dia abans Jordi Cuixart li havia demanat –com ja havia fet repetides vegades en un to més informal–, que si se’l quedaven fos la cara visible de l’entitat. A tots dos els va canviar la vida aquell 16 d’octubre, avui fa un any. ‘En Jordi anava cap a Madrid i jo l’hi havia d’acompanyar, però per problemes personals vaig haver de quedar-me a Barcelona. Vàrem parlar per telèfon i li vaig dir que quan tornés ens faríem una bona abraçada. “Seràs a casa, oi?”, li vaig dir. Però ell estava convençut que no tornaria’, explica per telèfon Mauri, just quan fa un any que tenien aquesta conversa. Segurament per això, Cuixart ja havia deixat enregistrat un vídeo per si finalment l’empresonaven. Sànchez també en va enregistrar un, el matí abans d’anar a l’Audiència. Marcel Mauri confessa que ell creia que sí que tornaria, una ‘innocència’ en què es refugiaven molts catalans, però que aquell dia es va ensorrar de cop. Hi havia hagut un 20-S amb detencions i un 1-O amb brutalitat policíaca, però l’empresonament era una possibilitat que molts creien que no arribaria. ‘Presos polítics a l’Europa del segle XXI? Impossible’, deien molts. ‘Anàvem amb la idea que tot era possible. Però si haguéssim hagut de dir què passaria, crec que tots hauríem dit que seria una llibertat condicional amb fiança’, rememora Alcoberro. El dia abans havia acompanyat Jordi Sànchez amb TGV fins a Madrid i després havien sopat en un hotel de Madrid, juntament amb el seu advocat, Jordi Pina, i l’advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig. Alcoberro recorda Sànchez serè, tranquil. Van comentar els motius per a ser optimistes, com el fet que fins aquell moment no hi havia hagut cap empresonat i els detinguts del 20-S havien sortit en llibertat. A migdia, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van poder sortir a dinar –fet que ja no es repetiria amb els consellers dues setmanes més tard. Un motiu més per a l’optimisme. En recepción Fiesta Nacional escucho en distintos corros q las 2 primeras órdenes d prisión serán el lunes Audiencia Nnal. La 3a, más dudosa — Arsenio Escolar (@arsenioescolar) October 12, 2017 ‘Anava rebent indicis de tota mena. Els advocats, sobretot per bona voluntat, ens deien que no podia ser que se’ls quedessin. Però aquella tarda mateix vàrem rebre trucades de companys periodistes de Madrid que ens deien que sí, que se’ls quedarien. Que anaven de debò i que se’ls quedarien’, recorda Mauri. De fet, d’ençà del dia 12 a Òmnium ja havien rebut alguna filtració procedent de Madrid que apuntava en la mateixa direcció. Com la que va publicar el periodista Arsenio Escolar a Twitter, en què explicava que alguns polítics ja consideraven segur l’empresonament de Sànchez i Cuixart. A les 18.00 es va anunciar que el major Trapero, que també havia entrat al matí a l’Audiència , no seria empresonat. La jutgessa el deixava anar amb mesures cautelars, en contra del criteri de la fiscalia. La decisió sobre Sánchez i Cuixart no podia tardar a arribar. El pas de temps es va alentir fins a esdevenir una agonia. Va caure el sol a Madrid i la temperatura va baixar. ‘Vàrem veure que la dilació tenia una raó de ser i gairebé teníem clar que se’ls quedarien’, diu Alcoberro. Amb la confirmació van arribar immediatament les mostres de rebuig: ‘indignació’, ‘ignomínia’, ‘ràbia’, ‘injustícia’ i ‘bogeria’ són algunes de les paraules que van descriure les reaccions d’aquell vespre. Tant Alcoberro com Mauri recorden amb tristesa aquell moment, però coincideixen a dir que no van tenir gaire temps de rumiar-hi, s’havien d’activar immediatament. A fora l’Audiència, just després de les primeres declaracions dels advocats, Alcoberro va haver d’assumir immediatament la tasca com a nova cara visible de l’ANC. ‘Teníem clar que la imatge que calia donar davant la gent era de continuïtat. Que encara que escapcessin els nostres dirigents, l’organització estava disposada a continuar. I que teníem relleus. Era un moment en què encara tot s’havia de decidir. No s’havia proclamat la República, però l’ANC i Òmnium volíem deixar clar que posàvem tota la carn a la graella.’ Alcoberro i Mauri no es coneixien personalment. Per això el dia 17 al matí van dinar plegats a la casa d’Agustí Alcoberro. Venien temps complicats i serien companys de viatge, igual com ho havien estat els seus predecessors. ‘Ell havia estat a la presó i em va donar molta tranquil·litat’, diu Mauri. ANC i Òmnium ja coordinaven la manifestació que es faria a la tarda per a demanar l’alliberament dels dos dirigents. Pensant en els discursos i en el temps que venia, va ser en aquest moment quan Alcoberro va explicar a Mauri una proposta de l’equip de comunicació de l’ANC. Havien pensat de lluir a partir d’aquella tarda un llaç groc a la solapa com a símbol per a reclamar la llibertat de Sànchez i Cuixart. Mauri ho va veure amb bons ulls, i és així com va néixer aquest símbol de llibertat. Aquella nit tots dos van viure el seu primer gran acte com a noves cares visibles de l’ANC i Òmnium. Dues-centes mil de persones van sortir als carrers de Barcelona a reclamar la llibertat dels dos dirigents, i ho van fer amb espelmes, una imatge que quedarà gravada en la retina de molta gent. ‘Només ens serveix l’absolució’ Els primers dies encara hi havia un optimisme generalitzat que ens feia pensar que l’empresonament seria qüestió de poc temps. Però a mesura que avançaven els dies i sobretot quan els membres del govern van ser empresonats, es confirmava que l’estat espanyol havia optat per la versió més repressiva. ‘Recordo especialment el traspàs del cas de l’Audiència al Suprem, que les famílies va interpretar com una possibilitat per a ser alliberats provisionalment. I potser va acabar essent més dolorós, perquè en van sortir una part, però ells, Junqueras i Forn, no’, diu Alcoberro. Creu que, essent com és un judici polític, només es pot resoldre políticament: ‘En cap cas no podem entrar en la via d’acceptar cap negociació. L’única cosa que es pot acceptar és la innocència, perquè és el que correspon d’una manera evident a aquest cas. Com a poble no podem acceptar cap més solució.’ Sobre la informació de la Cadena SER que la fiscalia podria fer la petició més baixa pel delicte de rebel·lió, Mauri és clar: ‘És com el relat dels acostaments. Semblava que l’acostament havia de ser la panacea i a partir d’aquí ja estaríem tranquils. Suposem que és la construcció d’un relat que fan per mirar de controlar els seus hooligans, però a nosaltres ens és igual, només ens serveix l’absolució.’

Un any d’injustícia: De la incredulitat al naixement del llaç groc

El director de la revista l’Avenç, Josep Maria Muñoz, i la coordinadora i responsable dels Llibres de L’Avenç, Núria Iceta, han presentat el número extraordinari d’aquesta publicació mensual, que enguany arriba als quaranta anys i 441 números. Amb el lema ‘Història, cultura i memòria’, els impulsors de l’Avenç defensen el paper que ha tingut i que volen que continuï tenint en aquest moment que viu el país i en el futur. Josep M. Muñoz reivindica la continuïtat de la revista en tot aquest període, des d’una posició independent i sense cap grup al darrere (excepte entre el 2006-2012, que es va aixoplugar sota el paraigua del grup RBA). També destaca la capacitat d’adaptació que ha tingut la revista i la capacitat de canvi, quan s’ha fet necessari: ‘L’Avenç va néixer l’any 1977, en plena transició democràtica, impulsada per un grup de joves historiadors acabats de llicenciar-se de la UB, el més conegut dels quals és Ferran Mascarell. Va començar essent un plec de papers ciclostilats, dedicat a temes d’història i societat. Quan la revista tenia vint anys, l’any 1997-1998, va arribar una segona etapa, on entrem en joc primer la Núria Iceta i després jo mateix. En aquell moment, la universitat havia canviat, el món editorial també, així mateix els mitjans de comunicació públics. Calia un replantejament. I progressivament vam anar definint una revista més de cultura, sense deixar de banda la història. A l’Avenç els temes sempre els fem des d’una mirada històrica.’ I continua Muñoz: ‘No és una revista periodística, és feta per historiadors i escriptors principalment. Ara, hi hem incorporat gèneres clàssics del periodisme, com ara les entrevistes en profunditat, els reportatges, les cròniques culturals… I també models de fora, per mostrar el periodisme que ens agrada. Per exemple, vam ser els primers a publicar a Catalunya els articles de Coetzee, abans que li arribés el Nobel de literatura. La nostra identitat és basada en els principis de rigor, la no-immediatesa (tenim una periodicitat mensual i reivindiquen un periodisme més lent i amb més perspectiva), perquè venim de la reflexió històrica.’ El número extraordinari s’ha confegit amb una selecció d’articles i peces que ja s’han publicat a la revista i que ressegueixen la història de la publicació, que és també la història del país. En la tria també s’hi reconeixen els mestres i altres persones que han marcat la publicació. Hi trobem noms com ara Pierre Vilar, Eva Serra, Miquel Barceló, Ferran Mascarell, Núria Sales, Susanna Portell, Borja de Riquer i Joan B. Culla. Tanca el número un article de Jordi Puntí. La portada és una imatge impactant de l’Espanya del ‘cafè per a tothom’, feta miques a Catalunya. La imatge prové del diari Berria. Sobre quin paper ha de tenir l’Avenç en la situació política que viu i pateix Catalunya en aquests moments, Muñoz respon: ‘La temptació és accentuar el perfil més polític, que és una demanda que notem en el públic, però no ens volem allunyar de la reflexió més lenta, distanciada i de fons, que ens permeti d’entendre què passa aquí i al món. Mantindrem l’esperit que ens singularitza des del principi: el primer número de l’Avenç explicava què era la Generalitat de Catalunya, incloïa una entrevista a Josep Tarradellas des de Saint-Martin-le-Beau i també s’hi podia llegir la proclamació de la República per part de Francesc Macià.’ ‘Si no entenem com va anar la transició, difícilment entendrem la situació actual. Perquè el que vivim avui no ve de l’última legislatura sinó que fa un segle que s’arrossega. I en tenim un testimoni en aquest número extraordinari dels quaranta anys, que és l’article escrit per Miquel Barceló, una proclama contra el nacionalisme espanyol, escrit el 1981, dies després del 23-F.’ El número extraordinari inclou un article de Pierre Vilar titulat ‘Podem fer la història d’un país sense simpatia?’, escrit l’any 1987; una entrevista del 2001 a Josep Fontana; i també un estudi rigorós i renovador d’Eva Serra, ‘La potencialitat democràtica de la Catalunya històrica’, del 2015, que trenca els tòpics en clau espanyola sobre el 1714 i parla de la construcció de la identitat catalana a partir del reclam d’autogovern. Als quaranta anys de la revista, s’hi afegeixen els primers deu anys de l’editorial, que de llavors ençà ha construït un catàleg que ja suma vuitanta títols, i que se centra sobretot en temes d’assaig i literatura, com també de memòria. A més, es recuperen alguns noms de la literatura catalana, com ara Santiago Rusiñol i Maria Àngels Anglada. Els títols següents de l’editorial a partir del gener seran Els barcelonins, d’Adrià Pujol-Cruells; El barri de la plata, de Julià Guillamon; i la recuperació de Les Closes, de Maria Àngels Anglada. Els llibres de Pujol-Cruells i Guillamon neixen de les col·laboracions d’aquests escriptors amb la revista. En aquesta línia, han publicat més volums, com ara Pinyols d’aubercoc, d’Emili Manzano; Els castellans, de Jordi Puntí; i L’horitzó primer, de Joan Todó. En aquest àmbit, l’Avenç ha fet una aportació singular i significativa, de construcció literària i de construcció d’un pensament. Perquè, com diuen Iceta i Muñoz, la voluntat del projecte de l’Avenç és explicar-se a un mateix i de contribuir a la construcció cultural del país. Aquesta efemèride de l’Avenç 40 + 10 es farà visible avui, amb la celebració d’una festa i l’exposició que s’hi dedica a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, comissariada per Joaquim Noguero. Entre les fites que es proposen Iceta i Muñoz, es destaca la renovació de la pàgina web, per a poder oferir continguts amb més facilitat. Diu Núria Iceta: ‘Avui tenim una web limitada que ens impedeix de reaccionar amb immediatesa. És clar, tenim un fons riquíssim que hem de tenir la capacitat de difondre.’

Quaranta anys de l’Avenç, d’història, cultura i memòria

Disset diputats del parlament danès de diferents grups polítics han escrit una carta demolidora contra la repressió del govern espanyol. Reclamen al president espanyol, Mariano Rajoy, que faci un ‘paper constructiu’ i que dialogui de manera immediata amb les autoritats catalanes. La missiva ha estat enviada al congrés espanyol, al govern espanyol, al Parlament de Catalunya, a la Generalitat i al parlament i el govern de Dinamarca. Els parlamentaris expressen la seva ‘profunda preocupació’ per la situació de Catalunya i afirmen que s’ha arribat a un moment crític. Adverteixen l’estat espanyol que les ‘accions repressives’ dels últims dies i les ‘creixents amenaces’ als funcionaris, els diputats, els batlles, els mitjans de comunicació, les empreses i els ciutadans no seran la solució al problema polític. ‘Les amenaces i i les accions judicials no són la solució’, diuen. Que han de ser els polítics, i no els jutges ni les forces policíaques, en qualsevol país democràtic d’Europa. A més, expliquen que se senten desconcertats i preocupats per l”aparent falta d’habilitats polítiques’ per a abordar la qüestió catalana. ‘L’acord i la bona col·laboració seran l’única solució possible’, sentencien.

Demolidora carta de diputats de set partits danesos contra la repressió del govern espanyol

La Marató de TV3, enguany dedicada a l’ictus i a les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques, ha recaptat 8.490.607 euros segons l’última actualització del marcador. Tanmateix, no serà pas la xifra definitiva, perquè es poden fer donacions fins el 31 de març.

La Marató recapta vuit milions i mig

És l’últim. Abans han baixat els altres. S’agafa d’una corda i encara l’escaleta. Disset passes el separen del moll. Disset passes per a tornar a terra ferma. Va vestit de gris, com tota la tripulació de l’Open Arms. La seva pell bruna es menja la llum d’un sol roent. Mentre baixa, la popa del vaixell esclata en crits i aplaudiments. Al moll l’espera un voluntari de la Creu Roja i una catifa vermella. La catifa, però, no fa pas més d’un metre de llargada. Esperem que no sigui un auguri de la seva estada. #EstaPasando la última persona rescatada a bordo #OpenArms pisa ya Barcelona. Emocionante decir adiós después de tantos días juntos en este mar de la infamia.#BackOpenArms pic.twitter.com/dwwG5R0tSI — Proactiva Open Arms (@openarms_fund) July 4, 2018 Els seixanta de l’Open Arms no són diferents dels sis-cents trenta de l’Aquarius. Itàlia i Malta els han negat els ports. Han estat a la deriva i han hagut de travessar la Mediterrània occidental per trobar un norai on poder amarrar. No, no són diferents, però el govern espanyol ha decidit que mereixen un permís d’estada quinze dies més curt. Per què? Silenci. Rebuts entre turistes L’Open Arms ha entrat al port de Barcelona poc abans de les onze del matí. Han passat cinc dies d’ençà que va assistir al naufragi d’una barca davant Líbia. Una costa que ha estat desprotegida després d’anar-se’n. A la zona SAR (Search and Rescue) del país nord-africà només hi patrulla la mal reputada guàrdia costanera líbia. La pressió política n’ha expulsat de mica en mica les ONG i els seus vaixells humanitaris. I, tanmateix, els emigrants es continuen llançant al mar. Ara només hi ha dues opcions: topar amb la violència de les patrulleres líbies o desaparèixer. Europa ja no existeix, però mentre hi ha vida hi ha esperança. Aquests darrers dies hi han mort més de dues-centes persones. 1.067, en tot l’any. L’Open Arms ha resseguit l’escullera del moll de ponent. Els migrants han ballat d’alegria i han cridat ‘bouza, bouza!’. A l’aigua es reflectien el perfil d’un vaixell de càrrega de Libèria, les piles de contenidors, uns dipòsits grisos de gra i el castell de Montjuïc. Barcelona també és lletja. Al final del moll un creuer monstruós anomenat MSC Fantasia. Sí, Fantasia… 333 metres d’eslora, una altura superior a la tribuna del Camp Nou, i capacitat per a més de 3.200 persones. A la popa, arran d’aigua, com qui amaga un tatuatge de joventut, un logo d’Unicef. Suena el “Bella Ciao” en el Open Arms. pic.twitter.com/9NoJpmnPHZ — Gabriela Sánchez (@Gabriela_Schz) July 3, 2018 Al seu costat, l’Open Arms és una taqueta blanca. Bromera d’una onada perduda. L’eslora és gairebé deu vegades inferior. I, així i tot, sembla un vaixell perillós. Mentre atraca, l’Open Arms va flanquejat per dues embarcacions de Salvament Marítim i una llanxa de la Guàrdia Civil. El creuer i el remolcador de l’ONG han fet un trajecte similar, però en condicions molt diferents. El Fantasia té tots els ports d’Itàlia oberts. L’Open Arms era fora del país d’ençà de l’abril. La fiscalia de Catània va confiscar el vaixell i va acusar l’ONG de traficar amb persones. A la part interior del moll els taxis carreguen i descarreguen turistes. Un cartell de kiss and ride recorda als estrangers que no és lloc per a grans comiats. S’ha de venir plorat de casa. Pells cremades, maletes amb rodes i olor de crema solar. El Fantasia no tardarà a anar-se’n. Els periodistes, molts més que immigrants, també desmunten la paradeta. I ara què? Els rescatats són cinquanta homes, cinc dones (dues d’embarassades) i cinc menors (tres viatgen sols). Són de catorze nacionalitats diferents: Palestina, el Sudan del Sud, Egipte, Bangladeix, Líbia, Síria, Eritrea, Mali, la República Centreafricana, el Camerun, Guinea, Burkina Faso i Costa d’Ivori. Tots estan bé de salut i només un ha hagut de ser ingressat per rebre assistència psicosocial. Tanmateix, molts carreguen històries traumàtiques sobre vexacions i tortures durant el periple migratori. Després d’una primera assistència mèdica a la terminal C de creuers (fora de l’abast de càmeres i periodistes), els immigrants han rebut un permís de trenta dies, un paquet amb roba, informació sobre com sol·licitar asil i una targeta sanitària. Ara seran derivats als centres d’acolliment. La majoria aniran a la residència Blume d’Esplugues, que la Generalitat ja ha anunciat que està preparada per a rebre més immigrants. Dues famílies aniran a Manresa, i a Barcelona s’hi quedaran les dones que viatgen soles i els menors no acompanyats, que seran tutelats per la DGAIA. Aquests allotjaments són provisionals –sis mesos, prorrogables a dos més– mentre els rescatats demanen protecció internacional, tot i que alguns poden cercar un destí fora de l’estat espanyol. Aquells que demanin asil rebran un permís temporal de feina mig any després de començar el procediment. L’expedient pot tardar més d’un any i mig a resoldre’s. L’any passat, el govern espanyol va rebutjar el 65% de les sol·licituds. ‘A la mar només hi ha navegants o nàufrags’ Hores després del desembarcament, Òscar Camps, fundador de Proactiva Open Arms, ha assegurat que arribar finalment a port és una bona notícia, però ha lamentat que la UE toleri que centenars de persones morin a la Mediterrània. En aquest sentit, ha criticat el nou acord migratori pactat al Consell d’Europa i ha dit: ‘Nosaltres no rescatem migrants. No. Nosaltres rescatem persones. Vides que es troben en perill. A la mar només hi ha navegants o nàufrags.’

Disset passes per a trepitjar el port de Barcelona

El pas al costat del cap de Podem, Pablo Iglesias, que ha renunciat a ser present al consell de ministres espanyol per fer possible l’acord per a un govern de coalició, ha obtingut resposta del PSOE, que creu ara que és possible de ‘arribar a un acord’ sempre que no hi hagi vets ni tampoc ‘imposicions’ per part de Podem. Fonts socialistes han apuntat que el president del govern espanyol en funcions ‘escoltarà les propostes’ de Podem i ‘decidirà l’equip’. ‘Comencem pels continguts, primer programa i després govern’, han apuntat aquestes fonts. Tot plegat arriba després d’haver traslladat avui, el cap de Podem, al secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, que renuncia a formar part de l’executiu de coalició entre el PSOE i Podem –tal com reclamava Sánchez– per fer possible un executiu amb una representació proporcional de la seva formació on el PSOE no exerceixi més ‘vets’. Iglesias ho ha fet públic en un piulet i un vídeo que ha penjat a la xarxa on apunta que, després d’haver-hi reflexionat, entén que ell no ha de ser ‘l’excusa’ perquè no hi hagi un govern de coalició d’esquerres. ‘Estar al consell de ministres o no no serà un problema sempre que no hi hagi més vetos i la presència d’Unides Podem al govern sigui proporcional als vots’, apunta. Iglesias renuncia a estar al govern espanyol per facilitar la coalició amb el PSOE

El PSOE insta Podem a negociar primer el programa i després els noms

VilaWeb us presenta el mapa de les eleccions per blocs. El bloc independentista i el bloc unionista. El mapa mostra on el bloc independentista (ERC, Junts per Catalunya i CUP) té més del 50% del vot. Dels 774 municipis del país on supera més de la meitat dels vots, Cava (Alt Urgell) és el poble amb més vot independentista: el 97%; i el mínim suport és a Badia del Vallès (Vallès Occidental), amb el 12,4%. Els resultats del bloc independentista a les capitals de les set vegueries són aquests: Barcelona, 40,32%; Girona, 58%; Lleida, 46%; Manresa, 57%; Tarragona, 33%; Tortosa, 53%; i Tremp, 60% Les eleccions del 10-N han permès al bloc independentista d’arribar al 42% dels vots; fa sis mesos n’havia aconseguit el 39%. És un xifra rècord. No havia superat mai el 40% en unes eleccions espanyoles. Diumenge 1.642.063 electors van votar partits independentistes, repartits així: ERC, 869.934; Junts per Catalunya, 527.375; i CUP, 244.754. Són 7.077 vots més que no en les eleccions anteriors, quan es va arribar a 1.634.986. Els unionistes han passat del 60% dels vots al 54%; han perdut 323.965 vots en sis mesos. Ara el bloc unionista té 2.083.016 votants i fa sis mesos en tenia 2.406.981. Els resultats d’aquest bloc són els següents: PSOE, 790.582; En Comú Podem, 546.733; PP, 286.302; Vox, 243.026; i Cs, 216.373. Ací teniu el mapa. En vermell, municipis on l’independentisme té més del 50% del vot. En groc, on es troba per sota. Podeu ampliar el mapa. I si passeu el cursor, o el dit, podreu veure la xifra exacta de vots a cada municipi.

Independentisme o espanyolisme: els territoris on se supera el 50%

La magistrada del jutjat d’Instrucció 2 de Manresa ha decidit arxivar la causa de l’1-O a Castellgalí. En la resolució, la jutgessa apel·la al fet que no hi va haver ‘excés policíac’ durant l’actuació dels agents de la Guàrdia Civil a l’escola del municipi, on van resultar setze persones ferides. La magistrada ja va declinar realitzar noves diligències en aquesta causa, sol·licitades per la defensa dels ferits, i allargar la fase d’instrucció, tal com va demanar la fiscalia. Tant la defensa com la fiscalia poden apel·lar a la decisió. This is Spanish democracy #Castellgali #catalanReferendum #saveDemocracy pic.twitter.com/M8oqd6PGPa — Joan #EnvantSesAtxes (@joanmroig) October 1, 2017 Segons recull la interlocutòria de la magistrada, a l’escola Sant Miquel de Castellgalí s’estava realitzant una votació ‘contrària a l’Ordenament jurídic’ i a la resolució del TSJC que impedia el referèndum. Considera que l’actuació dels agents de la Guàrdia Civil en cap cas ‘pot qualificar-se d’excés policíac’ davant un posicionament ‘activament obstructiu per part de més de 200 persones’ La jutgessa apel·la al fet que per llei l’autoritat està autoritzada a fer ús de la força per complir amb les seves funcions sempre que sigui necessari i sigui ‘proporcional’ a la situació a la qual s’enfronta. Diu en la interlocutòria que els manifestants volien impedir l’accés dels agents a l’escola amb una actitud ‘passiva intencional de caràcter obstructiu’, el que va determinar que els agents ‘es veiessin obligats a actuar’. Per aquesta raó, afegeix, l’actuació dels policies va ser ‘compatible amb l’ús de la força mínima imprescindible de qui s’enfronta a les forces de l’ordre públic en un moment de tensió’. Durant els incidents a Castellgalí, un total de 16 persones van resultar ferides. Negativa a identificar els agents En aquesta mateixa causa, la magistrada ja va rebutjar la petició de la defensa d’identificar els agents de la Guàrdia Civil que van actuar i la del ministeri fiscal de qualificar el procés de ‘complex’ i, per tant, prorrogar la fase d’instrucció més enllà dels sis mesos que pot durar per llei. Totes dues negatives es van recórrer a l’Audiència de Barcelona, que va desestimar els recursos, com també va descartar que es produís un ‘ús abusiu de la força’ de la Guàrdia Civil. L’Audiència, en canvi, sí que ha obligat a fer marxa enrere a la magistrada de Manresa en la investigació per les càrregues policials a Sant Joan de Vilatorrada i Fonollosa. Ha obligat a citar com a investigats tres guàrdies civils que van actuar l’1-O a Fonollosa, per haver emmanillat sense motiu un veí de Fonollosa; i al cap de l’operatiu policial a l’IES Quercus de Sant Joan de Vilatorrada, en considerar que sí es va produir un ‘excés de l’actuació policial’.

Arxivada la causa per la brutalitat de la Guàrdia Civil a Castellgalí l’1-O

Les forces de seguretat iraquianes han matat dos manifestants i n’han ferit trenta-cinc més en les càrregues contra les protestes antigovernamentals a Bagdad d’avui, segons han informat responsables mèdics i policíacs. Un manifestant ha mort a l’acte després que un pot de gas lacrimògens l’hagi colpejat al cap i un altre ha perdut la vida en un hospital per les ferides causades per una bomba aturdidora que van llançar les forces de seguretat. Més de tres-centes persones s’han mort d’ençà del primer d’octubre en les protestes contra el govern per les accions de les forces de seguretat, que han carregat amb bales de goma i pots de gasos lacrimògens contra les mobilitzacions massives.

Les forces de seguretat iraquianes maten dos manifestants en les protestes contra el govern a Bagdad

ICV i Podem han tancat un acord per a presentar-se en coalició a les eleccions espanyoles, que encara no han estat convocades però que es preveu que es facin a final d’any, segons que ha avançat El Periódico i han confirmat a l’ACN fonts dels dos partits. Els dirigents d’ICV, Joan Herrera, i de Podem, Pablo Iglesias, ja van anunciar fa unes setmanes que les dues formacions tenien la intenció de presentar-se juntes tant a les eleccions al Parlament de Catalunya com a les corts espanyoles. Es treballa amb la possibilitat que la marca electoral de les generals mantingui la fórmula ‘Catalunya Sí que es pot’ del 27-S afegint Podem al principi. El programa electoral de la coalició per a les eleccions a les Corts inclourà el dret a decidir. Pablo Iglesias i la líder de Podem a Catalunya, Gemma Ubasart, es van reunir a Barcelona amb els coordinadors d’ICV, Joan Herrera i Dolors Camats. Llavors ja van explicar que l’objectiu era presentar-se junts i ‘donar el tomb’ a Catalunya i a l’estat espanyol. Fa uns dies es va tancar l’acord de coalició per a les eleccions del 27-S sota la marca ‘Catalunya Sí que es Pot’, que és pendent només de ratificació per part de Procés Constituent, i aquest divendres s’ha tancat l’acord per concórrer junts a les generals. Fonts de Podem parlen de ‘pre-acord’ per a les eleccions espanyoles i asseguren que també inclou Procés Constituent, Barcelona en Comú i representants de la societat civil. També especifiquen que el nom electoral ‘Podem-Catalunya Sí que es Pot’ es perfila com a marca a Catalunya. El pacte contempla també que el programa electoral reculli el dret de decidir i reconegui Catalunya com un subjecte polític sobirà. El full de ruta pactat que es presentarà el 27-S es basa en un procés constituent que permeti decidir tant l’encaix de Catalunya amb Espanya com el model econòmic i social. Tot plegat culminaria amb una constitució pròpia per a Catalunya i una república catalana, compatible amb la independència, amb la via federal o amb la confederal.

ICV i Podem també es presentaran junts a les eleccions espanyoles

Després de mesos de discussió, la llei del ‘estat-nació’, defensada pel govern israelià, ha estat aprovada per seixanta-dos vots a favor, cinquanta-cinc en contra i dues abstencions. ‘Aquest és un moment decisiu en els annals del sionisme i de la història de l’estat d’Israel. Amb aquesta llei hem determinat el principi fundador de la nostra existència. Israel és l’estat-nació del poble jueu i respecta els drets de tots els ciutadans’, ha assenyalat el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, després de la votació. La llei, que és sobretot simbòlica, va ser promulgada poc després del setantè aniversari del naixement de l’estat d’Israel i estipula que ‘és la pàtria històrica del poble jueu, que té el dret exclusiu d’autodeterminació nacional’. El projecte de llei també elimina la cooficialitat de l’àrab i el rebaixa a un ‘estatus especial’ que en permet l’ús a les institucions israelianes. ‘Anuncio amb commoció i pena la mort de la democràcia’, ha afirmat Ahmed Tibi, un legislador àrab. Els àrabs sumen 1,8 milions de la població d’Israel (quasi un 20%) i són compostos principalment per descendents dels palestins que no van haver de fugir després de la guerra del 1948. Els qui hi van romandre tenen plens drets davant la llei, però diuen que s’enfronten a una discriminació constant i citen serveis inferiors i assignacions injustes en l’educació, la salut i l’habitatge. La coalició governant s’ha avingut a reformar la clàusula número set, la més polèmica de la llei. El text original deia: ‘L’estat pot permetre a una comunitat, d’una mateixa religió o identitat nacional, de tenir un caràcter d’assentament separat.’ D’aquesta manera es permet la creació de localitats completament segregades, però la clàusula continua encoratjant a formar comunitats jueves perquè són un ‘valor nacional’.

Israel aprova la polèmica llei de l’estat-nació jueu

Les tasques de recerca dels desapareguts a Mallorca i a Eivissa per la tempesta Glòria continuen avui, segons ha informat la Guàrdia Civil. L’operatiu que es duu a terme per localitzar l’home desaparegut en el torrent de Na Mora a Fornalutx (Mallorca) es centrarà aquesta jornada en el mar, com dies enrere. En l’operatiu de recerca hi participa també Salvament Marítim i Protecció Civil. A Eivissa també continuen les tasques de recerca, que continuen centrades en el mar. Cal recordar que a Eivissa van desaparèixer dues persones durant els efectes de la tempesta Glòria. No obstant això, ahir es va trobar un cos a la cala Sant Vicent i, segons Salvament Marítim, podria ser l’home de 41 anys que va desaparèixer dimarts passat. Demà se li practicarà l’autopsia. Arriba a Eivissa l'helicòpter de la @guardiacivil específic per a rastrejos en superfície mitjançant equips d'imatge en alta definició i càmeres tèrmiques. pic.twitter.com/3W3pP4vEbB — Emergències 112 Illes Balears (@112IllesBalears) January 26, 2020

Es reactiva la recerca dels desapareguts a les Illes per la tempesta Glòria

L’estat espanyol en va tenir prou amb tres setmanes i mitja per a tancar a la presó Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. És el temps que va passar entre el 20 de setembre, quan la Guàrdia Civil va assaltar la Generalitat, i l’empresonament dels dirigents d’Òmnium i de l’ANC. A mitjan mes vinent, coincidint amb el primer aniversari de l’entrada de Cuixart i Sànchez, Òmnium activarà una campanya internacional de denúncia contra la repressió de què és víctima el seu president. El vice-president i portaveu, Marcel Mauri, és conscient de la situació d’amenaça en què es troba encara l’entitat, i ell mateix. Però el reconforta la capacitat de mobilització de la gent i l’enorme suport social que reben, que fa que en aquests moments tinguin cent vint mil socis. Mauri demana que hi hagi unitat política i acció. —Què us ve al cap quan penseu en el 20-S? —Recordo molt els últims moments. Quan vaig dir a en Cuixart que no hi havia res a fer amb aquells policies, que no hi havíem de fer res més, allà, que havíem desconvocat i que anéssim cap a casa. L’havia d’anar estirant, perquè en Jordi continuava parlant amb la gent, dient-los que vigilessin, que ens volien parar una trampa… Quan ens en vam anar, quedava molt poca gent. I just quan ens n’anàvem arribaven els tractors, que havien estat blocats a l’entrada de la Gran Via, i van saludar en Jordi. Va ser el final d’un dia molt intens. —Ja vèieu aleshores que allò era un parany? —No ens podíem imaginar que fos aquesta mena de parany. Sí que crèiem que era el dia que volien crear un relat de violència. I que volien que la nostra gent fes actes violents. I vam anar a dormir tranquils pensant que novament havíem aconseguit sortir-ne molt bé: amb una situació de setge a les institucions catalanes, amb molts detinguts, amb una operació contra l’independentisme a gran escala, però la ciutadania havia tornat a respondre de manera multitudinària i cívica. Aquell dia va marcar molt el to. I és molt greu allò que va passar, i ens n’hem oblidat. Ja aquells dies es van vulnerar drets fonamentals. Com que després hi va haver la repressió dura, amb gent a la presó i la violència del primer d’octubre, ho hem oblidat. Però és que van entrar a mitjans de comunicació, a impremtes, van segrestar revistes com la d’Òmnium, van tancar webs, com la nostra, sense haver rebut mai cap ordre judicial ni cap explicació de què va passar. Va ser molt fort, allò que va passar. —A Òmnium heu estat objecte de la repressió, durant mesos. Han entrat a la seu i us han intimidat. Heu pogut respirar una mica, últimament? —En la resposta que hem tingut com a entitat, hi influeix molt el paper d’en Jordi. I som una entitat que té memòria, que va ser víctima de repressió i exili. Va haver d’obrir una oficina a París. No es van atrevir a ficar el nostre president a la presó, i ara sí. La repressió durant enguany no s’ha aturat. Ja n’havíem sofert; nosaltres, que ens vam negar a pagar les multes que ens van posar del 9-N fins ara, ens van embargar gairebé mig milió d’euros. No ens van poder vèncer perquè tenim molts socis i, per tant, molta fortalesa. Primer van intentar liquidar-nos econòmicament, i després amb la repressió contra en Cuixart, amb les amenaces de la Guàrdia Civil, amb la intimidació, amb membres de la junta hagin hagut d’anar a declarar com a testimonis, treballadors nostres, i el fet que jo mateix aparegui en molts informes de la Guàrdia Civil amb moltes mentides. Sí que és cert que aquella sensació que teníem durant mesos que al matí valia més llevar-se d’hora pel que pogués passar, aquella sensació de persecució, ara ja ha baixat una mica. Hi fa el fet que el jutge del Suprem pràcticament hagi tancat la instrucció. Ens mantenim alerta, perquè sabem que som a l’ull de l’huracà, que podem rebre’n conseqüències com a entitat. I el nostre president continua a la presó. —Teniu por d’acabar empresonat? —Sé que això pot dependre de les decisions que prenguem com a entitat i com a país, ja ho hem vist. Per haver defensat drets fonamentals, pots acabar a la presó. Em pot passar a mi i a molta gent d’aquest país. Aquest element que fins fa un any no era a les nostres vides, ara hi és incorporat. Però després, en la mesura que això afecta molta gent i ho socialitzes, i hi ha una part molt important del país darrere, som més forts, i això es fa suportable. En un dels darrers discursos d’en Cuixart abans d’entrar a la presó, citava aquells versos de Sèneca: ‘El teu poder radica en la meva por; si jo ja no tinc por, tu ja no tens poder.’ Pesen més aquests valors de fortalesa i de suport. L’estat volia posar aquests límits amb la por i l’amenaça i ha vist que no ens hem aturat, que això no són límits, per a la ciutadania d’aquest país. —I per als polítics? L’amenaça sembla que faci efecte. —M’agrada pensar que, més que aquests sentiments, que poden ser-hi i que són legítims, hi ha la voluntat de fer les coses amb més rigor que no en alguns moments durant l’any passat. Hi havia decisions que es van prendre, o escenaris, que no es van acabar de madurar prou bé. —Voleu dir després del primer d’octubre? —Sí, clarament. Del primer d’octubre al 27. La manca de rigor en algunes decisions. Perquè també s’exploraven terrenys en què mai ningú no havia arribat i no s’havien previst totes les opcions, que l’estat pogués reaccionar d’aquella manera. Aquesta manca d’unitat, de vegades el partidisme mal entès en un moment de repressió. A Òmnium sempre defensem que tothom faci el que vulgui i ens agrada molt la diversitat que té el catalanisme, però entenem que en una situació com la que ens trobem ara cal unitat d’acció. Pensem que han tingut més efecte les batalles entre partits i potser no voler repetir segons quines decisions amb poc rigor que no pas alguns sentiments de por. —Esteu decebuts amb els partits? —Estem més bé que no fa un parell de mesos. Ja sé que això es fa difícil de sostenir quan veus les batalles entre JxCat i ERC per decidir què passa amb els diputats suspesos. Valorem, per exemple, la carta conjunta que van fer tots els membres del govern legítim i l’article que van fer tots els presos i exiliats per la Diada. Vol dir que hi ha diferències que es van eliminant. Creiem que alguns dels discursos es comencen a arrenglerar. No passa res si s’admet que hi ha estratègies diverses, però cal posar-les damunt de la taula i fer-ne una de conjunta, amb el màxim d’elements comuns. Algun dia caldrà dir que ningú no s’aixequi de la taula fins que no hi hagi un acord sobre com encarar els mesos que vénen, amb el judici i amb l’objectiu pendent d’aconseguir la República. No pot ser que per qüestions tàctiques es presenti aquesta imatge de tanta desunió. —Unitat i acció política, dèieu en el discurs de la Diada. Com es fa aquesta acció? —Cadascú hi té la seva funció. Les entitats, amb tota la diversitat, han de fer la part de mobilització. I els partits han de construir l’estratègia compartida. I hi ha una acció que ha de fer l’exili, i que la fa, perquè hem aconseguit uns grans triomfs gràcies al president Puigdemont, als consellers i a Marta Rovira i Anna Gabriel. I alhora l’actitud que tenen els presos, de dir que no treballen per sortir de la presó, sinó per construir un país on ningú no vagi a la presó per aquests fets. I després hi ha el govern i el parlament, que han de governar en la mesura que sigui possible amb la màxima ambició política per assolir aquests objectius de voler construir una República. L’estat espanyol té un únic projecte per a Catalunya: la fractura social. Hem d’anar als grans consensos: el del 80% que no vol que hi hagi presos polítics, que creu que la solució sempre ha de ser democràtica i que no vol la monarquia, sinó una república. —Quan s’ha d’actuar, doncs? Cal esperar les sentències? —No. Pensem que no hem d’esperar les sentències. Nosaltres no tenim fulls de ruta. I creiem que davant un estat que utilitza la violència no podem renunciar a cap estratègia ni a cap situació pacífica. No podem renunciar a res. L’estat es comporta d’aquesta manera, i cap de les estratègies que s’han posat damunt la taula no ha tingut concreció. Per això demanem rigor. Hem de ser més gent? Fantàstic, com ho farem? Qui fa que siguem més gent en aquesta causa? Hem de fer efectiva la República demà? Perfecte. Ho tenim tot a punt? O estem com l’octubre passat? Parlem d’això. Participarem en els consensos que hi hagi, en les decisions compartides que hi hagi. Però demanem seriositat. Perquè si no hi ha la sensació que algunes propostes no se sostenen. Creiem que d’ací a la sentència passaran molts mesos, i no podem estar deu mesos més així, amb la sensació que no hem fet res, i que no és cert, que es fan coses: internacionalitzar la causa, treballar per la Diada, etc. Però és evident que no hem fet tota la feina que hauríem pogut fer conjuntament. Quan l’independentisme ha anat unit amb un sol objectiu hem vist de què som capaços. La sentència serà important, segur, però abans hi haurà el judici, i abans hi haurà la fiscalia i l’advocacia de l’estat que s’hauran de pronunciar. Anem pas a pas. Per a cada acció hi ha d’haver una resposta. —Quina mena de respostes? Quines imagineu i proposeu? —De respostes de mobilització pel que pugui passar, en pensem, i hi treballarem. I les explicarem quan correspongui. No ensenyem totes les cartes. Són coses que va bé de coordinar-les. Però les accions de desobediència civil pacífica, que és on segurament ens mourem, ja han estat inventades, i ho vam veure l’1-O, el 3-O, el 8-N. Són accions que s’han fet a Catalunya, en molts llocs del món. I segur que no renunciarem a res. Sempre accions pacífiques, és clar. Això ha d’anar acompanyat d’una estratègia política. Per què va funcionar el primer d’octubre? Perquè l’objectiu polític era clar. I és cert que la repressió de l’estat en forma de judici és una nova oportunitat per a confluir en l’estratègia, ens hi obliga. —Necessiteu un element de catarsi, com l’inici del judici, per a activar la mobilització? —El fet que hi hagi gent a la presó i a l’exili i tota la repressió de què som víctimes fan que ja hi hagi els elements de catarsi. Sí que és cert que comença un curs polític en què segur que hi haurà esdeveniments prou importants perquè tinguem a punt aquestes respostes necessàries. —Què espereu que passi al judici? —Estem convençuts que la sentència, sigui quina sigui, acabarà pesant més a l’estat que no als nostres presos. D’un punt de vista jurídic, sabem que, malgrat que no hi ha cap delicte, tenen la sentència escrita. I farem que els costi molt de signar-la i defensar-la al món. Per tant, no n’esperem res, de la justícia espanyola. —Com hi enfocarà la defensa i el discurs, Jordi Cuixart? —Això es va preparant encara. Però sí que donarà valor a algunes qüestions: primer, que ell segur que no és cap polític pres, perquè és el president d’una entitat cívica i cultural, amb 125.000 socis, víctima de la repressió franquista, encarregada del Premi d’Honor, del Premi Sant Jordi; que jutgen un president d’una entitat cultural, que això no passa en cap país democràtic, que hem d’anar a Turquia per trobar casos similars. I alhora, l’actitud: no ens defensarem de res perquè no hem comès cap delicte. I en tot cas us diré que en aquesta farsa que heu muntat jo no seré un titella més, al contrari, ensenyaré les vostres vergonyes, diré què feu, que és vulnerar els drets fonamentals. Després les estratègies concretes es van treballant amb els advocats i en coordinació amb la resta d’equips de defensa de presos polítics. —L’advocat Aamer Anwar deia en aquesta entrevista a VilaWeb que el govern hauria d’obrir les presons. Hi esteu d’acord? —Estem convençuts que si el president Torra ho pogués fer ja ho hauria fet. Si no ho ha fet és perquè el govern no deu tenir capacitat per a fer-ho. Essent el president Torra, que ens l’estimem molt i que estima molt en Jordi Cuixart i la resta de presos polítics, estem convençuts que ho faria. No n’hem parlat mai, d’aquesta qüestió concreta, i tant de bo fos possible. Però ens costa de pensar que el govern ho pugui fer. —La capacitat material de fer-ho sí que la té. Una altra cosa és la capacitat o la conveniència política de fer-ho. —No ens consta que el govern ho hagi valorat. Si mai, amb totes les estratègies, això es posa damunt de la taula, sempre diem igual: en la mesura que totes aquestes decisions –aquesta o qualsevol altra– es prenguin formant part d’aquest pla que necessitem, estic d’acord amb el que deia l’advocat de la Clara Ponsatí. Hi estic d’acord en el sentit que ara mateix és difícil de veure un horitzó o un pla i això ens desorienta. Des del primer d’octubre no tenim pla. No hi és. Hi ha diverses idees sobre la taula. Això fa més urgent la necessitat de traçar aquesta estratègia compartida. —Del fòrum cívic pel procés constituent que va proposar el president Torra, n’heu parlat? —No n’hem parlat. De les coses que va dir el president en aquella conferència, n’hi ha moltes que ens van agradar. Perquè hi ha l’ambició republicana amb grans consensos. Aquest fòrum cívic i social precisament és per a explicar que volem fer una república, que la necessitem per a resoldre els problemes de la gent del país. És un element imprescindible. Perquè amb tants mesos de repressió hem oblidat la tasca d’anar a compartir el projecte de la República amb els nostres veïns. No podem renunciar a anar a tots els carrers del nostre país a explicar la República. Perquè, si no, els que tenen com a projecte la fractura social i construeixen aquest relat, sí que tenen una capacitat de penetració gràcies a grans mitjans de comunicació que nosaltres no tenim. Hem de tenir la capacitat de diàleg, de parlar amb els nostres veïns. Hi ha un 80% de la gent d’aquest país que no es creu les mentides de la tele, i és aquí on hem de continuar treballant. —Hi ha perill que s’ho creguin? Que se’n surtin, amb el discurs de la fractura social? —No. Fa quaranta anys que esmercen molts diners a atacar el model d’escola catalana i n’han obtingut un resultat pèssim. Fins i tot l’estat pagava diners si no trobaves una escola que escolaritzés només en castellà. Quanta gent s’hi va acollir? Cinc o sis? A l’hora de construir aquests grans consensos de país som imbatibles. Sí que és cert que poden causar molta tensió social. Però no passa res perquè hi hagi tensió política, perquè en les societats democràtiques això es resol en unes urnes. —Heu posat en funcionament la nova seu d’Òmnium a Brussel·les? —Forma part de l’estratègia d’internacionalització. Però també hi ha una part que té a veure amb el fet que som una entitat amenaçada per l’estat espanyol. Si a algú se li acudís de tancar Òmnium, la tasca la continuaríem fent. A part això, acabem de definir els objectius estratègics i tota l’estratègia de comunicació d’abast internacional que farem amb motiu del judici. Formalment l’oficina la vam presentar, però encara no s’ha inaugurat. Ho farem aquests mesos vinents.

Marcel Mauri: ‘No hem d’esperar les sentències’

L’operació sortida del pont de Sant Joan ha provocat retencions a les sortides de Barcelona, València i Palma a primera hora de la tarda. Per consultar les actualitzacions al minut de l’estat del trànsit pot consultar-se les webs del Servei Català de Trànsit i la de la Direcció General de Trànsit. A la rodalia de Barcelona hi ha retencions a l’A-2 en direcció Lleida; a l’AP-7 en direcció Girona; a la C-17 a l’altura de Parets del Vallès en direcció Barcelona; a la Ronda de Dalt en direcció Nus de la Trinitat i a la Ronda Litoral en direcció Llobregat; i també a l’AP-7 a l’altura de Pallejà, Mollet, Santa Perpètua de Mogoda i Martorell en sentit Girona; a l’AP-7 a l’altura de Barberà del Vallès i Papiol en sentit Tarragona; a Cornellà a l’enllaç amb l’A-2, a l’enllaç amb la B-23 a l’altura de Papiol, a la sortida de la Ronda de Dalt a l’altura d’Esplugues. A València hi ha retencions a la N-220 a l’altura de Manises fins la V-30; a la V-30 a l’altura de Quart de Poblet en direcció a l’A-7; a la CV-30 a l’altura de Paterna cap a la V-30. A Palma hi ha retencions a l’autovia Ma-19 des del punt quilomètric 3,8 fins el 7, a Can Pastilla, en ambdós sentits de la marxa. També hi ha congestió per circulació irregular a la Ma-20 a l’altura de Palma des del punt quilomètric 3,8 fins el 0. A Andorra hi ha trànsit dens a l’altura de Sant Julià de Lòria, a la Massana i a Encamp. També hi ha congestions al centre de Perpinyà i a les sortides.

Retencions a les sortides de Barcelona, València i Palma per l’operació sortida de Sant Joan

La periodista Taíza Brito presenta aquest dimecres a les 19.30 a l’Espai VilaWeb el seu llibre Catalunha, entre a esperança e a tempestade. El llibre, editat al Brasil, va ser presentat fa pocs dies en aquell país i aquesta serà la primera presentació que se’n farà a Catalunya. Taíza Brito escriu el bloc ‘La forastera‘. Foi extraordinário! O lançamento do livro “Catalunha, entre a esperança e a tempestade”, na Unicap. Houve debate, reflexões sobre o universo político lá e cá. Só tenho a agradecer a todos que me apoiaram, contribuíram, participaram e se emocionaram junto comigo. pic.twitter.com/m1f0ZXWCCa — Taíza Brito (@TaizaBritoPE) 3 d’abril de 2019 L’acte pot seguir-se en directe ací.

Taíza Brito presenta el seu llibre ‘Catalunha, entre a esperança e a tempestade’, aquest dimecres a l’Espai VilaWeb

Molt sovint diem que el refranyer tradicional és una font inesgotable de saviesa popular, però hi ha casos en què allò que ens explica és totalment desfasat. N’és un exemple la visió que té de la dona, que en la majoria de dites i refranys va carregada de tòpics i prejudicis, gairebé sempre amb una opinió pejorativa. De fet, el refranyer parla tothora de les dones com a esposes i des d’un punt de vista molt masculí, talment com si d’escriure la saviesa popular només se n’haguessin encarregat els homes. Però la misogínia del refranyer no és pas cap fet aïllat: en el curs de la història hi ha moltes proves escrites que palesen que la literatura, el pensament i la política s’han dedicat a menystenir les dones. En el cas de refranyer, el coneixement que propaga parteix d’un món molt rural i en aquestes societats tradicionals les dones tenien un paper molt definit que no va començar a canviar fins que no va arribar la revolució industrial. N’és una bona prova el fet que les dones sovint siguin comparades amb animals i estris propis de les feines del camp: ‘Al que té carro i muller, mai li faltarà què fer, ‘Dona i cavall, donen treball’, ‘Del mateix lloc, ni dona ni porc’. Si fem cas del refranyer, la dona és un ésser d’una gran inestabilitat emocional, que sempre crida, plora i, en general, complica la plàcida existència dels homes: ‘D’home tiple i dona tenor, deslliureu-nos-en Senyor’, ‘A tothora el gos pixa i la dona plora’, ‘Allò que la dona no assoleix parlant, ho aconsegueix plorant’. A més, segons la saviesa popular, les dones també són terriblement tafaneres: ‘Dona finestrera, o puta o xafardera’, ‘Cap home savi i discret diu a la dona un secret’. Però les qualitats pejoratives de les dones no s’acaben aquí: el refranyer també dedica molt d’espai a advertir del perill que representen: ‘Amb dones, armes i focs, no hi vulguis jocs’, ‘Cartes, daus, dones i vi, el ric fan tornar mesquí’, ‘De la dona que pel carrer troba sovint diner, no et fiïs ni gota’, ‘Dona jove i home vell, no hi ha pas remei per a ell’. I tots aquests motius, és clar, justifiquen els abusos i la violència: ‘A la dona i a la burra, cada dia una surra’, ‘Baralles entre muller i marit, de la taula al llit’, ‘A pica d’aigua beneita i a mossa d’hostal, tothom hi fica mà’. Però si hi ha un apartat en què el refranyer és especialment extens és el que ens parla de la ineptitud de les dones per a exercir el poder. Així es pot sentir: ‘Casa on governa la muller, no sol anar bé’, ‘Allí on manen dones i llauren vaques, mal any assegurat’. I si a més les dones s’han d’entendre entre elles, encara és pitjor: ‘Cent ames d’un corral, cada una diu el seu cantar’, ‘De dones en una casa, amb una n’hi ha poc; amb dues, massa’. Només hi ha una situació que fa que una dona pugui manar i ser respectada: si té diners. Llavors es diu: ‘A casa de dona rica, ella mana i ella crida’. Segons el refranyer, doncs, com ha de ser una dona virtuosa? A grans trets, prima, jove i fina: ‘La dona, busca-la prima i neta, que grossa i bruta ja s’hi torna’, ‘La dona l’has de jutjar en veure-la caminar’, ‘Dona i sardina, com més petita, més fina’, ‘Bèstia xica i dona gran, traieu-me-les del davant’. Això sí, les dones com cal costen molt de trobar: ‘Alzina i dona, de cent una de bona’. I, per evitar que la dona descarrili, cal que estigui a casa i ben enfeinada: ‘Dona ociosa no pot ser virtuosa’, ‘Dona aficionada als balls, per casa no té treballs’, ‘Dona brincadissa, ni a casa ni a missa’.

El refranyer contra les dones

El vice-president primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa, s’ha reunit durant dues hores amb el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, a la presó alemanya de Neumünster. Quan n’ha sortit, ha enviat aquest missatge: ‘Continua considerant que és el candidat, que és el president legítim de Catalunya i el candidat a la presidència’. 🎥 @josepcosta: “El president @KRLS és optimista en relació a la lluita política que l’ha portat fins aquí. Confia que la justícia alemanya no es deixarà instrumentalitzar per aquesta causa política dirigida pel govern espanyol per reprimir la voluntat dels catalans” pic.twitter.com/rrEDMU2xs1 — Junts per Catalunya 🎗 (@JuntsXCat) 4 d’abril de 2018 Costa ha assenyalat que Puigdemont està determinat a ‘defensar les seves idees i continuar defensant allò per què els catalans l’han votat’. I ha afegit: ‘La majoria del parlament ha deixat molt clar que vol investir-lo com a president i que si no es pot és perquè hi ha una ingerència inadmissible de poders polítics i judicials aliens que no ho permeten. Però continuarem lluitant i defensant que el president Puigdemont exerceixi la legitimitat democràtica per continuar en el càrrec’, ha assegurat. Sobre Puigdemont ha dit: ‘Està bé, està fort i convençut que és aquí per una causa política. Continuem pensant que és el president legítim de Catalunya.’ Deu preguntes i deu respostes sobre el procés d’extradició de Puigdemont a Alemanya

Josep Costa, després de visitar Puigdemont: ‘Considera que és el candidat a la presidència de Catalunya’

La reunió entre els líders dels vint-i-vuit estats de la UE per tancar el repartiment d’alts càrrecs de l’ens comunitari ha acabat aquest dijous sense cap proposta ferma sobre la taula. ‘No hi ha hagut majoria al voltant de cap candidat, s’ha acordat que ha d’haver-hi un paquet (de propostes de noms) que reflecteixi la diversitat de la UE i que ens reunirem el 30 de juny‘, ha dit el president del Consell Europeu, Donald Tusk, en conferència de premsa en acabar la reunió. La manca de consens entre els caps d’estat i de govern i les famílies populars, socialistes i liberals ha impedit segellar qui volen que ocupi, entre altres, la presidència de la Comissió Europea quan plegui Jean Claude Juncker. ‘Necessitem més temps’, ha assegurat Tusk. Així, amb el 2 de juliol a l’horitzó, quan el nou Parlament Europeu s’ha de constituir per avalar els noms proposats i votar també qui serà el president de l’Eurocambra, els líders dels 28 tornaran a reunir-se a Brussel·les in extremis el pròxim diumenge 30 de juny. Alguns d’ells participen abans a la cimera del G20 a Osaka, al Japó, i la data del 30 era la més factible a nivell logístic. Preguntats sobre què pot canviar d’aquí al diumenge de la setmana vinent, Juncker ha assenyalat en la roda de premsa conjunta amb Tusk que confia que poc però que llavors, ni que sigui per motius de calendari, ‘la decisió s’haurà de prendre’. Durant la jornada de dijous, s’han constatat les posicions de les diferents famílies polítiques però no hi ha hagut cap cessió. ‘Ara cal acostar postures’, ha dit una font diplomàtica. L’equilibri que busquen els caps d’estat i de govern no és fàcil, idealment hi ha d’haver en el repartiment de càrrecs un equilibri geogràfic, de gènere i entre famílies polítiques i a més ha de comptar amb l’aval posterior del Parlament Europeu. El fet que per primer cop populars i socialdemòcrates no sumin majoria a la cambra amplia per força que l’acord compti també amb el suport dels liberals. La intenció és tancar un acord sobre posicions com la presidència de la Comissió Europea, la presidència del Consell Europeu, la presidència del BCE, la del president del Parlament Europeu i l’Alt/a Representant de la UE per Afers Exteriors i Política de Seguretat. Si bé en el dia previ a la reunió a Brussel·les, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, es mostrava ‘cautelosament optimista’, ja aquest dijous el polonès admetia que es mostrava ‘més caut que optimista’. Diverses fonts diplomàtiques han assegurat que s’ha mostrat ‘sintonia’ entre socialistes i liberals ‘en molts punts’ i que alhora s’ha constatat que el candidat dels populars Manfred Weber no compta amb prou suports per ser el successor de Juncker.

Els dirigents europeus fracassen en l’intent de repartir els alts càrrecs de la UE

La presentació d’una proposició de llei per part de Podem per a buidar les competències de les diputacions ha reobert les diferències entre els socis del Botànic. Mentre que Compromís ho veu bé, el PSPV n’és més reticent. Sense mostrar una oposició frontal, el president de la Generalitat, Ximo Puig, ha recordat que per suprimir les diputacions cal una reforma constitucional. En canvi, Mónica Oltra ha dit que la Generalitat podria assumir ‘perfectament’ el pressupost, les competències i el personal de les corporacions provincials. En la compareixença de premsa posterior a la reunió de l’executiu, fins i tot ha fet broma i ha dit que el pressupost no els aniria malament i que el traspàs del personal d’una institució a una altra s’ha fet altres vegades sense cap problema. ‘És un procés viable i no seria la primera vegada que hi ha canvis de personal en l’administració pública’, ha afegit la vice-presidenta. Menys entusiasme hi ha a les files del PSPV. L’exemple és el president de la Diputació, Toni Gaspar, que ha demanat a Podem que abans de llançar ‘propostes sense reflexió’ que porten a ‘atzucacs’ i d’estar ‘pendents del piulet del dia’, pregunti als batlles què opinen sobre la seva idea de buidar les corporacions provincials. Unes declaracions que demostren el malestar dels socialistes.

Els socis del Botànic discrepen sobre el buidatge de les diputacions

L’onada de fred no marxa i el fred i les nevades persistiran al nord i al centre del País Valencià tot al llarg d’avui. Les autoritats han advertit del risc extrem a les comarques de l’interior. A la costa es preveuen fort vent i moltes pluges. L’AEMET manté l’alerta roja de cara a avui i situa la possibilitat de neu entre un 40 i un 70% amb acumulacions de fins a vint-i-cinc centímetres en algunes comarques. Ahir a la nit, la neu va arribar a la Serra Calderona, al nord de la ciutat de València, acostant-se així a la capital. A la Calderona hi va haver problemes greus de subministrament elèctric i algunes poblacions van patir talls de llum. L’hospital de l’entrada de la serra va quedar moltes hores sense llum. També ahir a la nit, quan el temporal va empitjorar, es van viure situacions complicades al viaducte de Bunyol amb dotzenes de cotxes i camions atrapats a la carretera. Entre els vehicles hi havia el de la corresponsal de TV3 a València, Empar Marco, que va informar de la situació des del seu compte de Twitter. Unitats de rescat han procedit al llarg de la nit a intentar resoldre la situació tot al llarg de la nit portant mantes i menjar i intentant ordenar el pas dels vehicles. La situació és especialment complicada a les Comarques Centrals valencianes, on hi ha tolls importants de neu, especialment en La Vall d’Albaida i l’Alcoià, però també a La Marina i altres comarques veïnes. En la majoria de les poblacions d’aquestes comarques s’han suspès les classes i hi ha carreteres tallades per tot arreu. És principalment preocupant la situació al Port d’Albaida on hi ha molts vehicles atrapats en l’A7. També s’ha tallat la línia ferroviària entre Xàtiva i Alcoi. Alcoi i Bocairent, de fet, estan aïllats. Al nord del País Valencià, als Ports i el Maestrat, també ha caigut molta neu i els serveis funcionen de forma irregular. A la costa el fort temporal ha obligat a tancar els ports de Gandia, València i Sagunt i ha tingut una forta afectació sobre les platges ja que algunes de la ciutat de València han desaparegut per l’efecte del gran onatge. Seguiu en directe tota la informació a través del nou compte de twitter @VilaWebPV Més informació: El País Valencià viu un dijous caòtic per l’onada de fred.

La neu i les fortes pluges castiguen el País Valencià

Ingredients: 300 g torró Xixona (correspon a una barra aproximadament) 300 g de nata 4 fulles de gelatina 2 rovells d’ou una mica d’aigua 50 g sucre Elaboració: Amb l’aigua i el sucre fem un almívar posant-ho al foc i remenant contínuament. Quan el tinguem, el reservem. Es barregen amb compte els rovells d’ou, la nata i el torró aixafat amb una forquilla, i la gelatina que prèviament haurem desfet amb una mica d’aigua calenta. També l’almívar. Ho passarem tot per la batedora, que quedi una pasta fina. Untarem un motlle corona amb una mica de mantega. Hi posarem la pasta i el deixarem a la nevera de quatre a sis hores. Després ja podrem desmotllar. Adornarem el pastís amb varetes de xocolata o unes neules o altres llepolies que ens hagin quedat de les festes de Nadal.

La cuina de la Neus: Pastís de torró de Xixona

El canvi climàtic és una realitat i el sistema energètic actual no és sostenible. L’ús massiu de combustibles fòssils (petroli, carbó, gas natural) com a font d’energia principal ha desembocat en una situació de canvi climàtic que està posant a prova els límits de la naturalesa. Catalunya − com Espanya i gran part de l’Europa Sud − es sosté en un model econòmic capitalista basat en un augment exponencial de la producció, amb elevats nivells d’emissions de gasos i residus i un esgotament dels recursos naturals que per molts experts ja fa temps que és preocupant. En termes econòmics, s’entén com un senyal de bonança que es mantinguin valors positius del creixement anual del Producte Interior Brut i per tant, un augment sostingut del consum. Aquest tipus de mesura posa en conflicte directe la salut del planeta amb el que entenem com a creixement econòmic. No obstant, l’ONG Greenpeace ha demostrat que creixement econòmic i sostenibilitat poden ser compatibles tant a Espanya com a Catalunya. A través de l’informe realitzat l’any 2007 que porta per títol ‘Renovables 100%: un sistema eléctrico renovable para la España peninsular y su viabilidad económica‘. Juntament amb dos informes posteriors i que tenen continuïtat amb aquest primer, Greenpeace ha demostrat que una Catalunya autosuficient i neta d’emissions és possible a llarg termini, fixant l’any 2050 com a data perquè es consolidi el canvi de forma definitiva. Actualment la petjada ecològica de Catalunya es troba dins la mitjana de la Unió Europea però molt per sobre respecte als països subdesenvolupats. El terme ‘petjada ecològica’ sintetitza l’impacte de les activitats dels humans sobre la terra en termes de superfície, donant a conèixer la quantitat de terreny necessari per satisfer totes les nostres necessitats. Concretament l’any 2007 s’estimava que es necessitarien 3,2 Catalunyes per tal de poder produir tot el que es consumeix i assimilar els residus que es generen. Dit d’una altra manera, Catalunya està vivint per sobre les seves possibilitats energètiques. El 76’93% d’energia produïda a Catalunya s’obté a partir d’energies no renovables mentre que tan sols el percentatge restant pertany a les renovables. Per tal de satisfer la demanda energètica del territori, Catalunya es veu obligada a importar un 76’63% de l’energia que consumeix. Tot i això, implantant un model basat en energies renovables, com seria l’eòlica, la mareomotriu, la solar, la fotovoltaica i la geotèrmica, s’aconseguiria posar fi a aquest problema. La capacitat de regeneració seria tan alta que es podria cobrir fins a quatre vegades la totalitat de la demanda energètica del territori prevista pel 2050. Infogràfic d’elaboració pròpia a partir de les dades dels informes consultats. Quan el canvi climàtic va passar a ser una realitat El concepte de canvi climàtic va aparèixer per primera vegada al segle XIX a partir d’estudis que contemplaven la possibilitat que les emissions derivades de la industrialització podien afectar el clima de la Terra. Malgrat tot, no va ser fins a finals dels anys 60 que es van encendre les alarmes a través de la creació del Programa Mundial d’Investigació Atmosfèrica. Anys més tard, concretament el 1972, el problema va començar a ser un tema d’interès polític a partir de la celebració de la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient Humà. A finals de la mateixa dècada va tenir lloc la primera conferència mundial sobre el clima, i no va ser fins el passat any 2015 que es va arribar a un acord de mínims històric i universal. Els 194 països presents a la cimera de París van marcar-se com a objectiu evitar que la temperatura mundial augmentés més de dos graus respecte als valors assolits abans de la industrialització. Precisament aquesta xifra és clau perquè la situació no es converteixi en irreversible. L’increment de la temperatura de la Terra en més de dos graus centígrads situaria el planeta en un punt de no retorn on una catàstrofe climàtica a llarg termini seria inevitable. A tot això també li cal sumar una reducció de les emissions, objectiu que s’intenta assolir sense massa èxit a través del protocol de Kyoto. Tenim la solució però no l’apliquem: per què? La situació és crítica però les solucions són reals, estudiades i el marge per aplicar-les és encara suficient. Així doncs, per què aquest canvi urgent i necessari no s’està produint? Segons Joan Majó, enginyer i ex ministre d’indústria i energia, es tracta d’una qüestió relativa al comportament dels individus. Segons Majó, ‘la mandra és el vici capital’, quelcom que afavoreix aquest immobilisme per part de la societat. Un exemple contrari a la generalització de Joan Majó és el del restaurant La Sal del Varador. Situat al port de Mataró, és un negoci autosostenible que demostra la possibilitat de tirar endavant una empresa i ser alhora respectuós amb l’ètica mediambiental. Ricard Jornet, director del restaurant, explica què és La Sal del Varador i quina és la seva idea de negoci. Però el problema no només té les seves arrels en les actituds que adopten les persones individuals, sinó també el fet que el sistema capitalista actual hi juga un paper fonamental. Arcadi Oliveres, economista català, professor de la UAB i activista per la justícia social i la pau considera que ‘un canvi de model és possible, necessari i urgent, sobretot per les generacions futures’. Aquestes dues idees queden agrupades sota una mateix concepte que Greenpeace anomena economia intel·ligent: un sistema basat en la participació activa dels ciutadans en l’operació i gestió del sistema energètic i una presa de consciència per part de les empreses i l’administració pública. Tot i això, convertir la nostra terra en un lloc sostenible i ecològic no és cosa de quatre dies. Una de les preocupacions més grans per les empreses, el govern i fins i tot a petita escala, per el ciutadà mitjà, és la inversió inicial i els costos de manteniment de les instal·lacions d’energies renovables. Cal tenir present, però, que una inversió d’aquestes característiques s’ha de fer de cara al llarg termini, pensant en l’estalvi que ens proporcionarà i del bé que farà al planeta en un futur. Segons l’estudi de Greenpeace ‘Catalunya Renovable 100%‘ i tal com podem veure a l’infogràfic següent, els costos de manteniment d’aquest tipus d’instal·lacions es reduirien exponencialment d’aquí al 2050. Comparació de costos Comparació de costos En el cas de La Sal de Varador l’amortització de costos serà sinònim d’un avantatge sobre la competència en un futur. Ricard Jornet ens explica els beneficis que suposa gaudir d’una instal·lació sostenible en vistes al llarg termini. Implicacions de l’administració pública L’administració pública és un dels principals agents sobre els que recau la responsabilitat de capgirar la situació. Xavier Garcia Casals, expert en estratègies energètiques sostenibles i redactor de l’informe de Greenpeace ‘Renovables 100%’, assenyala el govern com a un dels principals culpables del panorama actual: ‘Els que prenen les decisions clau, a més d’enfrontar-se als interessos econòmics i polítics dels partidaris del ‘vell model’ energètic, no creuen que sigui possible canviar-lo’. Personalitats com Oliveres o Garcia Casals creuen que l’Estat hauria de jugar un paper més important en l’escenari de la producció d’energia per tal de controlar un creixement que s’hauria d’aconseguir de forma sostenible. En aquest aspecte, Joan Majó introdueix un concepte fonamental com és el de la ‘coacció’. L’administració pública, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal ha de pressionar suficientment per establir nous paràmetres de comportament perquè les empreses canviïn. No obstant, assenyala que s’ha de ser cautelós perquè ‘la coacció no ha de produir reaccions contràries’. Una estratègia de l’administració pública per incentivar l’ús d’energies renovables és el de subvencionar les empreses que apostin per un nou model de negoci. La Sal del Varador n’és un clar exemple però des de l’Estat s’utilitza una estratègia totalment contrària. Ricard Jornet pateix certes traves que tot seguit explica. El paper de les empreses Sovint s’assenyala a les empreses com a les grans culpables de la situació mediambiental actual. Fins ara el benestar ha anat incrementant però també ha augmentat el nombre de residus, causants del canvi climàtic. ‘L’actual leitmotiv de les empreses és el màxim benefici’, assenyala Arcadi Oliveres. Per posar fi al problema actual, nombrosos experts emfatitzen que s’ha de trencar aquesta concepció i apostar per unes empreses amb objectius diferents. Segons Arcadi, el nou model d’empresa ‘no ha de ser competitiu ni tenir un creixement desmesurat: s’ha de proposar donar feina a la gent i subministrar béns i serveis als ciutadans’. Ramon Folch, doctor en biologia i ecòleg, també coincideix amb aquesta idea i defensa que ‘el model de futur es basa en el negoci de l’eficiència’. La presa de consciència ciutadana Per altra banda, els ciutadans són els que formen una majoria social molt més àmplia que els dos agents anteriors. Alguns dels experts consultats veuen la massa social com el principal impulsor de la lluita contra el canvi climàtic. Un d’ells és Ramon Folch, qui considera que ‘el canvi es produirà quan s’empari en una majoria suficient de la societat’. La presa de consciència ecològica per part de la població és encara un repte però que, si s’arriba assolir, ajudarà en gran mesura a pal·liar els efectes de l’actual crisi ecològica. De nou, Arcadi Oliveres proposa una solució al problema, una mesura que passaria per una reflexió individual pensant en el futur: ‘els ciutadans haurien de ser conscients dels seus actes i de les conseqüències que se’n desprenen. El millor és pensar en les generacions que venen en comptes de fer cas als cants de sirena que provenen dels mitjans i la publicitat’. Prendre consciència és vital, ja sigui a nivell individual o col·lectiu. Cal entendre que el planeta té uns recursos limitats però que, explotats de manera adequada, són més que suficients per satisfer les nostres necessitats.

Les possibilitats d’una Catalunya sostenible

L’oposició del parlament britànic blocarà el segon intent del primer ministre, Boris Johnson, de convocar eleccions a l’octubre, abans de la data prevista per al Brexit. Els laboristes, els liberals, el Partit Nacional Escocès (SNP) i el Plaid Cymru han acordat avui, segons apunten mitjans britànics, votar ‘no’ o abstenir-se en la votació que tindrà lloc dilluns a la Cambra dels Comuns en el que és el segon intent de Johnson de convocar eleccions el 15 d’octubre, dos dies abans que se celebri la cimera europea prevista per al 17 i 18 d’octubre. El de dilluns serà el segon intent del primer ministre britànic per forçar un avançament electoral abans del Brexit. Ja ho va intentar aquest dimecres, però, malgrat rebre més vots a favor que en contra, va quedar lluny dels dos terços necessaris per aconseguir-ho. Avui, més, la Cambra dels Lords ha aprovat la legislació que ha de blocar el brexit sense acord, fet que bloca el marge de maniobra de Johnson. La diputada laborista Emily Thornberry ha reconegut en declaracions a la BBC la desconfiança de l’oposició en Johnson, a qui ha titllat de ‘mentider’, davant la possibilitat que es pacti una data per a les eleccions i es posposin fins al novembre, és a dir, després del Brexit, que seria sense acord ni pròrroga. En declaracions també a la BBC, el portaveu dels liberals, Tom Brake, ha insistit que els partits de l’oposició no donaran a Johnson les eleccions per les quals està ‘tan desesperat’ fins que no s’hagi aconseguit una pròrroga i s’asseguri que no hi ha el risc d’un Brexit sense acord. Al seu torn, el líder de l’SNP, Ian Blackford, ha afirmat també a la BBC que les eleccions es faran ‘quan sigui el moment’. ‘No haurem d’esperar gaire’, ha apuntat Blackford, que ha remarcat que la ‘principal prioritat’ és evitar una sortida de la Unió Europea sense acord.

L’oposició blocarà el segon intent de Boris Johnson de convocar eleccions avançades

Les relacions entre el batlle de València, Joan Ribó, i els seus socis de govern socialistes continua causant turbulències. La Junta de Govern Local ha aprovat, amb els vots de Compromís i l’abstenció del PSPV, de demanar una nova Declaració d’Impacte Ambiental (DIA) sobre l’afecció de les obres d’ampliació nord del port als barris que envolten el recinte i a l’entorn natural, especialment les platges. La petició es recull en una moció de Ribó, que inclou set informes de la Secretaria d’Urbanisme (amb un informe de la Universitat Politècnica de València) i els serveis de Platges, Mobilitat, Devesa-Albufera, Parcs i Jardins, i Emergència Climàtica i Transició Energètica. Es calcula que podrien travessar la zona fins a 400 camions cada hora i que els efectes del dragatge podrien causar danys greus en l’entorn natural, a més d’un canvi paisatgístic de les platges. A la moció, es demana al ministeri espanyol competent una nova DIA, prèvia a l’aprovació final de la concessió administrativa de la nova terminal de contenidors, a la qual opta la signatura Terminal Investment Limited (TIL), filial del grup MSC.

L’ampliació del port de València tensa les relacions de Ribó amb el PSPV

El conseller de Salut Toni Comín reivindica que ‘la decisió políticament responsable es diu exili’. En una entrevista a l’agència ACN feta a Lovaina, assegura que l’exili era l’opció políticament coherent amb la declaració d’independència i el referèndum. ‘Si volíem mantenir viu allò que havíem començat l’1 d’octubre només es podia fer des de l’exili perquè des de la presó és impossible’, destaca. L’eurodiputat electe de Junts critica que ERC s’hagi centrat massa en ‘l’estratègia de l’hegemonia’ i defensa que ell no fa pinya amb el president Carles Puigdemont ‘per contribuir a l’hegemonia de Junts per Catalunya’. De fet, el conseller nega ‘cap distanciament’ amb ERC després d’haver concorregut a les eleccions europees amb Junts i defensa que sempre ha actuat amb ‘màxima lleialtat’ al partit. Però Comín reconeix que ha tingut ‘diferències estratègiques’ amb la formació de Junqueras, encara que sempre les han intentades discutir de manera ‘lleial i oberta’. ‘Com a mínim amb qui jo em relaciono d’ERC em continua mirant com abans’, afirma. Diu que ha estat crític quan ha vist que estava ‘atrapada’ en ‘la lluita per l’hegemonia’ perquè creu que s’ha d’aparcar quan cal unitat en la ‘dura confrontació amb l’estat espanyol’. ‘No he volgut ser còmplice d’això’, justifica, matisant que ha aplicat la mateixa regla a JxCat. Tanmateix, recorda que ell i Puigdemont no són gaire lluny de la postura d’alguns dirigents d’ERC com ara Marta Rovira i assegura que la ‘música’ de la secretària general d’ERC ‘sona molt’ com la seva. Reivindicació de l’exili Comín defensa que l’exili era l’única manera que hi havia de continuar ‘el combat’ després de la declaració d’independència. ‘No facis l’1-O ni la declaració si després no has de continuar’, afirma. Si bé diu que la decisió política col·lectiva d’aquells dies va ser que tot el govern havia d’exiliar-se, admet que també hi va haver decisions personals que van voler respectar. ‘Reconeixem l’actitud de resistència en una situació tan dura com la presó’, assegura a propòsit dels presos polítics. Ara, creu que ‘admirar la resistència i coratge’ dels presos polítics i la seva decisió personal de restar al país no és incompatible amb l’afirmació que ‘l’opció políticament coherent’ era l’exili. D’una altra banda, acusa les autoritats espanyoles d’intentar tractar els presos com a ostatges. ‘A nosaltres no ens podrà fer xantatge amb el tercer grau’, diu. El conseller veu heroic que els seus companys de govern, la presidenta del parlament i els dirigents de l’ANC i Òmnium ‘hagin resistit a ser utilitzats com a ostatges’. Reacció a la sentència ‘L’independentisme ha de decidir si es rendeix o va a una confrontació’, opina a propòsit de la nova etapa política que s’obrirà després de la sentència del judici contra el procés. Opta per ‘una confrontació pacífica i democràtica’ contra l’estat espanyol que requereix ‘acció institucional i desobediència civil’. ‘Cal enfortir les institucions, preparar la societat civil perquè, en el moment que es consideri, s’hi pugui desplegar una estratègia d’enfrontament institucional i civil’, diu. Malgrat no abandonar l’oferta de diàleg amb Madrid, alerta que ‘un impàs crònic’ una vegada el Tribunal Suprem espanyol hagi dictat sentència seria ‘una rendició’. ‘No té cap sentit que en nom del diàleg ens aturem’, diu. Per això creu que ‘la pitjor cosa que pot passar’ és que l’independentisme ‘tiri la tovallola’ fins i tot de manera ‘involuntària o inconscient’. ‘Una rendició inconfessada seria la pitjor cosa que podem deixar als nostres fills’, avisa. Així i tot, reconeix que per anar a una confrontació cal ‘assumir els riscs’. ‘La independència de baix cost no existirà mai’, sosté. S’oposa a unes eleccions Sobre el debat sobre la convocatòria d’eleccions com a reacció a la sentència, Comín s’hi oposa perquè no creu que enforteixin la posició de l’independentisme ni la unitat estratègica que demana el carrer. ‘És clar que les eleccions són saludables per a una democràcia, però parlem de si amb unes eleccions enfortirem la posició de l’independentisme’, apunta Comín, una setmana després d’haver recriminat, Oriol Junqueras, que alguns sectors afirmin que ‘l’exercici democràtic del dret de vot debilita les institucions d’un país’. Govern de concentració? Si bé Comín es mostra obert a la idea d’un govern de concentració amb vista a la sentència del judici contra el procés, alerta que el preu no pot ser la renúncia a ‘l’estratègia de confrontació democràtica’, que considera imprescindible. ‘No té sentit fer un govern de concentració que sigui el pròleg d’una rendició’, avisa. Sobre un acostament als comuns després de la sentència, considera que els qui s’oposen a la ‘repressió de l’estat’ tenen ‘una certa obligació ètica d’ajudar a enfortir les institucions l’endemà de la sentència’. Això sí, insisteix que això ‘no pot tenir com a contrapartida que l’independentisme renunciï al seu projecte polític’. Manca de pressupost Comín no veu desitjable de continuar sense un pressupost, però creu que això no ha de ‘precipitar una convocatòria electoral’. ‘El govern ha de fer les millors polítiques socials que pugui, però per convicció democràtica i compromís amb la justícia social.’ Considera ‘molt discutible que les polítiques socials eixamplin la base de l’independentisme’, perquè ‘és estudiat que el vot unionista és molt identitari’. ‘Les polítiques socials no són un instrument per a eixamplar la base, són una finalitat en si mateixes’, defensa. Tercera euroordre Comín preveu que la sentència del judici contra el procés augmentarà les probabilitats que Bèlgica denegui la seva extradició. ‘Afegirà encara més estupor a la justícia belga’, pronostica. Amb tot, garanteix que els membres del govern hi afrontaran una esperada tercera euroordre i confia que els magistrats belgues arribaran ‘a la mateixa conclusió que els alemanys’. El tribunal d’Slesvig-Holstein va denegar l’extradició de Puigdemont per rebel·lió, però la va acceptar per malversació. En aquest cas, Comín veu difícil que els belgues els puguin extradir per aquest delicte, car, segons ell, la seva legislació penal requereix enriquiment personal. Escó a l’Eurocambra Toni Comín no va poder assumir tampoc el mandat com a eurodiputat malgrat haver guanyat l’escó a les urnes perquè la Junta Electoral espanyola li va denegar que fes els tràmits pertinents a distància. Ara el seu cas, com el de Puigdemont, és a les mans dels tribunals de la Unió Europea. Comín assegura que no prendran cap decisió sobre la renúncia a l’escó ‘abans de saber quina és la decisió del tribunal per molt que es demori en el temps’. De fet, creu que tenen ‘moltes probabilitats que el tribunal resolgui’ en favor seu.

Toni Comín: ‘L’exili era l’opció coherent amb la declaració d’independència’

El major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, ha adreçat una carta a tots els membres del cos, en què els agraeix la feina que han fet en la gestió de l’atemptat i els diu que han esdevingut una referència per als ciutadans i les autoritats. ‘Malgrat l’estat de xoc que una situació com aquesta provoca, tots i cadascun dels mossos i mosses vau reaccionar d’una manera exemplar’, els diu. Afegeix que l’autor de l’atemptat de la Rambla va ser mort a Subirats ‘en una altra actuació regida per la professionalitat’, i lloa la feina prèvia en vista de la possibilitat que hi hagués un atemptat. ‘Ens havíem preparat per a aquest moment: per assumir la responsabilitat i el colideratge en la nostra funció des de la perspectiva àmplia que Govern i societat ens han encomanat. I ho hem fet.’ Així mateix, reconeix i agraeix l’esforç dels agents els dies següents a l’atemptat, durant els quals –diu– han donat ‘sobradament la talla’. També té un record destacat per als catorze agents que van resultar ferits a conseqüència dels atemptats. ‘Vull desitjar a tots i cadascun d’aquests mossos i mosses una ràpida recuperació i fer-los arribar, a ells i a les seves famílies, el meu escalf i el de tot el cos que els acompanya en aquests moments.’ Rigor i solvència per a assumir el lideratge Trapero diu als mossos que han ‘donat tranquil·litat a tot un país’, que ara els mira ‘amb total admiració i estimació’. I afegeix: ‘Segur que ja existien, però ara es demostren sense embuts i sense pal·liatius com a policia integral, professional i, sobretot, propera.’ Diu també que la policia ha demostrat ‘un alt grau de rigor i solvència’ per assumir de bon començament el lideratge en la gestió de l’incident i de la investigació, ‘però sempre amb esperit col·laboració en el marc del que han de ser les necessàries relacions de cooperació i coordinació amb la resta de forces i cossos de seguretat, cossos d’emergències, protecció civil i d’altres actors’.

Trapero diu als mossos que han esdevingut un referent dels ciutadans i les autoritats

El diputat electe d’ERC Carles Mundó ha decidit de renunciar a l’acta de diputat i a l’escó del parlament aconseguit en les eleccions del 21-D en què va concórrer com a número cinc de la llista d’ERC per Barcelona. En declaracions a l’ACN, Mundó ha dit que, amb aquesta decisió, tornaria a exercir l’advocacia, tal com feia abans d’aterrar a la vida política. Però la renúncia no implica desvincular-se d’ERC, amb el qual diu que continuarà mantenint un ferm compromís. La renúncia de Mundó –que atribueix a motius ‘estrictament personals’– farà que Gerard Gómez del Moral torni al parlament com a diputat d’ERC. Carles Mundó va formar part del govern de Carles Puigdemont com a conseller de Justícia i fou empresonat preventivament a Estremera, on va compartir cel·la amb el president del seu partit, Oriol Junqueras. Però és un dels consellers que, després d’haver tornat a declarar davant el Tribunal Suprem, va poder sortir de la presó sota fiança el 4 de desembre. Mundó va participar activament en la campanya electoral del 21-D com a candidat per ERC i va aconseguir de sortir elegit diputat. Fins i tot, és un dels noms que havia sonat per a tenir més protagonisme. Però ara renuncia a l’escó i deixa pas a altres persones de la llista. ‘Després d’una etapa intensa en la política institucional, he decidit de tornar a la vida professional, a exercir d’advocat, que és el que he fet sempre’, ha explicat, tot afegint que té previst de ‘reincorporar-se aviat’ a aquesta activitat. ‘De fet, la política ha estat per a mi un parèntesi a la vida professional, i només tinc paraules d’agraïment per a totes les persones que han confiat en mi per a les tasques que he desenvolupat, així com per a la ciutadania que ha confiat en mi. Continuaré amb un compromís absolut amb el país, com sempre, però ara des d’altres àmbits.’ Mundó ha explicat que ERC coneixia i respectava la seva determinació. ‘Aquesta és una decisió absolutament compartida amb ERC, a qui només puc agrair la confiança. El meu compromís continua essent amb ERC.’ En un comunicat fet públic després de l’anunci de Mundó, ERC agraeix públicament la seva dedicació i compromís amb el país, el govern i el partit en totes les tasques que ha escomès aquests últims anys. Marta Rovira s’hi ha referit amb aquestes paraules: ‘Sempre podrem comptar amb ell, el seu compromís està fora de qualsevol dubte, i segur que el seu exercici privat serà tan íntegre, solvent i reeixit com ho ha estat el seu servei públic.’

Carles Mundó anuncia per sorpresa que deixa la política activa

El ministre d’Educació, Cultura i Esport espanyol, Íñigo Méndez de Vigo ha anunciat que el govern espanyol pretén donar un ‘tractament comú’ a l’ensenyament del castellà a tots els territoris de l’estat on hi ha llengües cooficials. Així ho ha apuntat en una entrevista a TVE, on ha dit que té intenció de reunir-se ‘amb la comunitat educativa i amb les forces polítiques’ per a tractar com incloure el castellà en el sistema educatiu no només a Catalunya, ‘sinó per a totes les comunitats que tenen llengües cooficials’. El ministre fa l’anunci després de la sentència del tribunal Constitucional espanyol que va tombar el mecanisme ideat per Juan Ignacio Wert de fer pagar a la Generalitat l’escolarització en castellà a centres privats. Segons el ministre, ‘aquesta és una de les vies que estem explorant per veure que és el que s’acomoda a l’esquema competencial espanyol’, on –ha recordat- es compagina la legislació estatal amb els estatuts d’autonomia. ‘Estem treballant en això no només en una comunitat autònoma, sinó també en altres’, ha dit. A més, ha renegat de la fórmula ideada pel seu antecessor a la LOMCE: ‘Era una fórmula que no s’hauria d’haver donat mai’ perquè implicava ‘que l’estat actuava subsidiàriament en quelcom que no era competència seva’. Ara, ha afirmat, caldrà ‘buscar una altra fórmula’ que no sigui ‘un brindis al sol’ i no ‘quedi en res’. ‘Les sentències estan clares, i cal veure la fórmula’. En aquest sentit ha recordat que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució no permet al seu executiu de modificar el model educatiu perquè ‘no permet substituir la voluntat d’un parlament autonòmic’, i per tant les actuacions que es facin es duran a terme tenint ‘molt clar’ el marc jurídic ‘i també els drets dels pares a escollir l’educació dels seus fills’. Es desmarca de la casella del castellà Malgrat que va ser el seu número dos, Marcial Marín, qui va anunciar públicament que treballava en la inclusió d’una casella del formulari de la preinscripció per estudiar en castellà, el ministre ha assegurat que ‘no sap d’on ha sortit’ aquesta possibilitat. ‘Això és una cosa que algú ha pogut dir i que ha sortit en algun mitjà de comunicació’, ha apuntat, i ‘és quelcom que en algun moment es va estudiar’, però ‘jo mai he parlat d’això’, sinó ‘d’una fórmula per garantir el dret dels pares’, i ‘quan la tinguem la posarem en coneixement de tothom’.

Rajoy vol imposar el castellà uniformement a Catalunya, el País Valencià i les Illes

Mil persones, pel cap baix, han estat detingudes per la policia iraniana d’ençà que van començar les manifestacions per la pujada dels preus del combustible i el racionament de la gasolina. D’això informa l’agència semioficial Fars, d’acord amb la qual ja han cremat més d’un centenar de sucursals bancàries i diversos comerços. El govern va anunciar divendres que el preu d’un litre de gasolina regular havia augmentat a 15.000 rials (12,7 centaus de dòlar nord-americà) i que la ració mensual per a cada automòbil privat es fixaria en 60 litres. Com a resposta, centenars de persones van protestar als carrers de ciutats com ara Maixhad, al nord-est; a la província sud-oriental de Kerman i a la província del Khuzestan, rica en petroli, segons els mitjans iranians. El líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, ha donat suport avui a l’augment dels preus de combustible, alhora que ha culpat de ‘sabotatge’ els ‘opositors’. ‘Sens dubte, algunes persones estan amoïnades per aquesta decisió, però el sabotatge i l’incendi els cometen “hooligans”, no el nostre poble’, ha indicat, segons que ha recollit la televisió estatal iraniana, IRIB. ‘La contrarevolució i els enemics de l’Iran sempre han donat suport al sabotatge i a les violacions de seguretat i encara ara’, ha insistit, tot i que també ha lamentat alguns problemes i que ‘diverses persones hagin perdut la vida’. Si més no hi ha hagut un mort a Siryan, segons que va confirmar ahir el responsable del govern Mohamad Mahmoudabadi a l’agència semioficial de notícies ISNA. Les xarxes donen xifres més altes a causa de l’actuació dels antiavalots i les forces de seguretat en les manifestacions de ciutats com Teheran.

Vora mil detinguts a l’Iran d’ençà del començament de les protestes per la pujada del combustible

Aquesta setmana, el 18 de desembre, farà quaranta anys de la promulgació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. Un aniversari que passarà probablement desapercebut, perquè el model d’autogovern que definia el va exhaurir l’erosió sistemàtica de les seves competències i l’incompliment del seu contingut. La irrupció del procés independentista ha situat l’horitzó reivindicatiu més enllà del marc autonòmic i els intents de recuperar el debat estatutari es limiten a forces com ara el PSC, que ha tornat a posar damunt la taula la necessitat d’un nou estatut per a superar el conflicte català. Però el PSC i els partits autonomistes no tenen la majoria al parlament per a impulsar-lo. En el context actual, l’estatut ja no recolliria el suport del referèndum del 25 d’octubre de 1979, amb una participació del 59,7%, un 88,6% de vots afirmatius i un 7,8% de negatius. Després de la votació, el 18 de desembre de 1979, Joan Carles I el sancionà com a llei orgànica de l’estat espanyol i el 31 de desembre el publicà el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. L’ordre dels factors era important. L’Estatut de Sau va ser una carta atorgada per la monarquia, cosa que explica moltes de les seves mancances. La redacció es va fer per consens de totes les forces polítiques d’aquell moment, de CDC fins a ERC, passant per la UCD i Alianza Popular, a més del PSUC i el PSC. Però a la pràctica el van acabar redactant Miquel Roca, Jordi Solé Tura i Eduard Martín Toval. Amb l’Estatut es culminaven en teoria les aspiracions del catalanisme majoritari amb el restabliment de la Generalitat i l’autogovern. Ben aviat es va veure que no era exactament així. Els pactes de la transició, fets sota soroll de sabres, van convertir l’estat espanyol en un estat amb 17 autonomies, tres de les quals van ser anomenades històriques i la resta ordinàries. Les tres històriques havien de ser les que ja tenien institucions pròpies abans del cop d’estat franquista del 1939 i havien referendat un estatut propi: Catalunya, el País Basc i Galícia. La pressió del lobby andalús del PSOE, amb Felipe González i Alfonso Guerra al capdavant, va aconseguir que Andalusia també fos reconeguda com a nacionalitat història i accedís a l’autonomia per l’article 151 de la constitució, mentre que les ordinàries hi arribaven pel 143.2. No és una pura distinció legal o administrativa. La consideració d’Andalusia com a nacionalitat històrica va ser el primer gest per a aigualir l’autogovern de bascs i catalans. La constitució espanyola de 1978 distingia entre nacionalitats i regions, però a l’hora de la veritat aquesta distinció no va tenir cap traducció pràctica dins l’homogeneïtzació progressiva de l’estat de les autonomies. Si hi hagués hagut voluntat política, s’hauria pogut desenvolupar un estat asimètric a partir d’un model de federalisme diferencial, però més enllà de les ponències del PSOE, aquest federalisme no va existir mai i en tot cas sempre es proposava igualitari, d’inspiració jacobina, no pas canadenca. Les possibilitats de convertir Espanya en un estat autonòmic asimètric, on es respectessin els fets diferencials de Catalunya, el País Basc i Galícia, es van acabar després del cop d’estat fallit del 23 de febrer de 1981. Un cop d’estat que no va reeixir militarment, però sí políticament, perquè va desembocar en l’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització Autonòmica pactada entre el PSOE i la UCD. La idea va sorgir després de l’alçament a partir d’un informe de l’advocat Eduardo García de Enterría. Entre més, preveia que la transferència de competències es realitzaria progressivament segons la capacitat de cada comunitat autònoma fins a arribar a equiparar-les totes. El famós ‘cafè per a tothom’, servit pel consens entre socialistes i centristes, per a liquidar els ‘privilegis’ d’algunes autonomies, concretament la catalana i la basca. Tant CiU com el PNB hi respongueren amb la presentació d’un recurs d’inconstitucionalitat perquè van considerar que els estatuts, texts amb caràcter constitucional, no podien estar limitats per una llei estatal. El 13 d’agost de 1983 el Tribunal Constitucional espanyol en declarà anticonstitucional alguns dels articles, però amb la part que es va salvar es va aprovar la Llei de Procés Autonòmic, amb la mateixa finalitat. El cop d’estat, del punt de vista territorial, havia triomfat. A partir d’aquell moment es va generar una dinàmica perversa que consistia a igualar les comunitats autònomes. No donant a les ordinàries les competències que tenien les comunitats històriques, sinó laminant les competències de les segones a còpia de la presentació sistemàtica de recursos al TC per part de l’executiu espanyol. La majoria es resolien en favor dels demandants. En el cas català, això anava acompanyat d’una asfíxia financera premeditada –tal com la va definir Ramon Trias Fargas– que impedia d’aplicar les polítiques de l’autogovern i perjudicava l’economia amb un dèficit fiscal creixent. En aquest punt, el País Basc es va ressentir menys d’aquesta involució autonòmica perquè disposava del concert econòmic, que vol dir que recaptava tots els impostos dels bascs i pagava a Madrid només pels serveis que els prestaven. Catalunya funcionava i funciona al revés: és l’estat espanyol el qui recapta i el qui decideix quina quantitat ha de rebre la Generalitat. Una dependència insostenible que ha acabat portant al col·lapse. Però Catalunya li aporta el 20% del PIB i un govern espanyol mai no estarà en disposició de negociar un model equiparable al concert, perquè significaria la fallida econòmica. Quan el govern de la Generalitat, presidit per Pasqual Maragall, va intentar fer un nou estatut actualitzat i més ambiciós, aprovat el setembre del 2005, va acabar retallat al Congrés espanyol i sentenciat a mort pel Tribunal Constitucional espanyol amb la famosa sentència del juny del 2010. En endemig, el president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero va pactar el text rebaixat amb el líder de CiU, Artur Mas, durant una reunió secreta a la Moncloa el gener del 2006. En canvi d’aquest suport, Zapatero es va comprometre a respectar la força més votada a les eleccions autonòmiques catalanes següents. Un acord que no va complir, perquè el novembre del mateix any es va reeditar el tripartit, encapçalat per José Montilla, malgrat que CiU havia estat la força més votada. La sentència del TC ignorava la sobirania popular dels catalans, que havien aprovat el text en referèndum el 18 de juny del 2006, tot i que sense gaire entusiasme. La participació va ser del 48%, un percentatge curiós vist del moment present, quan es nega a l’independentisme que tingui una majoria suficient que aleshores va ser prou per a validar l’estatut. En tot cas, l’anomalia democràtica que implica que l’opinió de 12 persones tancades en un tribunal tingués més pes que no pas la voluntat popular dels catalans expressada a les urnes va ser la guspira que va engegar el procés independentista. Tot i que el procés independentista ja era en marxa, el juliol del 2014 el president Artur Mas va fer un últim intent de negociar el compliment de l’estatut amb el govern de Mariano Rajoy. Va traslladar un document amb 23 punts, entre els quals hi havia la inversió en infrastructures dels anys 2008 a 2013 segons l’addicional tercera de l’estatut, de 3.960 milions, que no s’havien rebut malgrat el mandat legal. El document recordava que la inversió de l’estat espanyol a Catalunya havia caigut si més no d’un 50% en deu anys. Precisament en matèria d’infrastructures enumerava entre les prioritats el corredor mediterrani i els accessos al port de Barcelona. En el text també s’exigia la retirada de lleis invasives del marc competencial estatutari com la llei Wert, que s’apliqués la llei que obligava a tenir a punt el nou finançament el primer de gener del 2014, que complís amb el pagament del 50% de la llei de dependència (aleshores només en pagava el 20%, incomplint la seva pròpia llei), la transferència de les beques, o que compensés la Generalitat per haver blocat l’impost als dipòsits bancaris malgrat haver-lo permès en les altres autonomies. Aquests 23 punts de Mas no van ser mai complerts i continuen damunt la taula. Tant és així que una bona part la va utilitzar el president Quim Torra en la reunió amb Pedro Sánchez el desembre de l’any passat. En l’actualitat, formalment Catalunya disposa d’un text estatutari que no ha estat ni votat al parlament ni ratificat pels catalans a les urnes. Un text que no respon a la voluntat de la majoria del parlament i que només és reivindicat per aquells mateixos que van mutilar-lo o van aplaudir-ne la mutilació. Quan el govern espanyol demana de tornar-hi, la primera pregunta és a quin: el que va aprovar el Parlament de Catalunya el setembre del 2005? El que va mutilar el Congrés el 2006? El que van aprovar els catalans en referèndum? El que va retallar el TC? En el context actual de negociació amb el futur govern de l’estat espanyol, per la necessitat de Pedro Sánchez d’obtenir l’abstenció d’ERC, la possibilitat de tornar a la via estatutària és impossible, perquè és esgotada. Aquesta setmana el vice-president de la Generalitat va proposar un augment del salari mínim català, que hauria de ser de 1239,5 euros bruts al mes en 14 pagues, però el govern català no té les competències per a implantar-lo. No hi cap en l’estatut vigent. Qualsevol proposta que sigui de tornar a l’autonomisme, encara que sigui amb un estatut millorat, difícilment serà acceptada pels catalans si és posada a votació. La via estatutària ha fracassat perquè els mateixos que la van impulsar la van acabar matant. Espanya no accepta la diferència i Catalunya només pot triar entre la submissió i la dissolució com a nació o bé aconseguir esdevenir un estat propi que garanteixi el seu futur mitjançant l’exercici del dret d’autodeterminació. Qualsevol solució que no sigui la segona serà tancar el conflicte en fals.

La fi irreversible de la via estatutària

El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha titllat de ‘burla democràtica’ el que ha considerat un “repartiment de càrrecs” a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), després que avui hagi transcendit un acord per renovar els membres que en formen part. L’ens col·legial ha expressat la ‘disconformitat’ i la ‘indignació i decepció’ pel ‘mercadeig, una vegada més’ en la constitució del nou òrgan de govern de la CCMA. A més considera ‘inadmissible’ que les posicions de responsabilitat als mitjans públics ‘continuïn sent moneda de canvi’ entre els partits polítics, ‘sense gens de respecte democràtic’ per la ciutadania ni pels professionals que hi treballen. La Junta de Govern del Col·legi de Periodistes qualifica la qüestió de ‘perversió de la llei’, i recorda que els mitjans públics han d’estar ‘al servei dels ciutadans i no pas dels partits’. Per això considera que s’han de ‘desgovernamentalitzar i despolititzar’. Davant d’aquest escenari, el Col·legi ha tornat a demanar que els responsables dels mitjans públics es triïn a partir de criteris professionals ‘i no partidistes’ i subratlla que els càrrecs directius dels mitjans públics ‘no poden ser motiu de subhasta’ entre les forces polítiques. Saül Gordillo presidirà la CCMA després del pacte d’ERC, JxCat i Ciutadans

El Col·legi de Periodistes titlla de ‘burla democràtica’ el ‘repartiment de càrrecs’ a la CCMA

L’ex-líder de Podem Catalunya Albano-Dante Fachin ha volgut recordar que avui fa tres mesos del referèndum d’independència. Per això, en un missatge a Twitter, ha dit que enguany cal recuperar l’esperit de l’1-O: ‘La nostra feina és que qualsevol camí futur sigui digne del que vàrem fer junts l’1-O.’ A més, ha acompanyat el piulet d’una imatge on es veu una multitud defensant un col·legi electoral de la violència de la policia espanyola. Nos querrán hacer creer que ya ha pasado, que no ha pasado, que es el pasado. Que las cosas han vuelto a su cause. Nuestro trabajo: hacer que cualquier camino futuro sea digno de lo que hicimos juntos el 1-O. Hoy hace 3 meses. Aquí estamos, 2018! ✊️ pic.twitter.com/2uFfCW3GkV — Albano-Dante Fachin (@AlbanoDante76) January 1, 2018

Fachin: ‘Qualsevol camí futur ha de ser digne del que vàrem fer junts l’1-O’

Almenys catorze persones s’han mort i vuit-cents seixanta-cinc han resultat ferides després que els agents de les forces de seguretat obrissin foc contra manifestants a la ciutat xiïta de Karbala, al centre de l’Irac, segons han explicat avui a Reuters responsables mèdics i dels serveis de seguretat. A la ciutat de Nasiriya, al sud del país, s’han mort tres manifestants a conseqüència de les greus ferides sofertes per les càrregues policíaques contra les protestes antigovernamentals, segons han explicat responsables mèdics. El Departament de Salut de Karbala ha rebaixat el balanç de les protestes a cent vint-i-dos persones ferides, de les quals seixanta-sis són agents de les forces de seguretat. Per la seva banda, el cap de la policia de Karbala ha negat en un comunicat que hagin mort manifestants per trets de les forces de seguretat i ha assegurat que només ha mort una persona en un incident no relacionat amb les manifestants. A més, ha dit que les imatges d’agents de les forces de seguretat disparant contra manifestants que s’han fet virals a Internet en les últimes hores són falses i que han estat difoses per incitar els manifestants. Els iraquians van prendre ahir els carrers per quart dia consecutiu en una segona onada de protestes per denunciar la corrupció i la mala gestió del govern que encapçala el primer ministre iraquià, Adel Abdul Mahdi. El balanç de les protestes d’ençà que van començar les mobilitzacions el primer d’octubre s’eleva a dos-cents cinquanta morts. Una comissió d’investigació governamental que va indagar sobre la primera onada de protestes va concloure amb un balanç de cent quaranta-nou civils morts per l’ús excessiu de la força per part de les forces de seguretat i per l’ocupació de munició real contra els manifestants. En aquest informe, la comissió va assenyalar que més del 70% de les morts van ser causades per trets al cap o el pit i va responsabilitzar els comandaments de les forces de seguretat per aquest ús excessiu de la força contra les protestes. La primera onada de protestes va patir una aturada de dues setmanes abans de reprendre el 25 d’octubre. L’onada de mobilitzacions, impulsada pel malestar per la crisi econòmica i la corrupció, ha emergit després de gairebé dos anys de relativa estabilitat a l’Irac, que va estar sotmès de 2003 a 2017 la presència de tropes estrangeres, a més de patir una guerra civil i la posterior el posterior domini parcial del seu territori per part del grup terrorista Estat Islàmic. Les forces de seguretat van llançar gasos lacrimògens contra estudiants de col·legi i d’universitat que van desafiar l’advertència del primer ministre i es van sumar als milers de persones que van protestar a Bagdad contra el govern. En les imatges d’aquestes càrregues es veu als militars colpejant als estudiants d’institut amb porres en dos districtes de Bagdad. El Ministeri de Defensa ha condemnat en un comunicat aquest incident i ha dit que aquests soldats no representen l’exèrcit iraquià en el seu conjunt, encara que no ha aclarit si seran sancionats. El popular clergue xiïta Moqtada al-Sadr, que dóna suport al bloc parlamentari més gran i va contribuir a la conformació del govern de coalició que encapçala Abdul Mahdi, va demanar ahir la celebració d’eleccions anticipades després de l’anunci del govern d’imposar un toc de queda a la capital del país.

Almenys catorze morts després que la policia dispari contra manifestants a l’Irac

Avui, Manuel de Pedrolo faria cent anys. Un dels fets més rellevants de la commemoració del seu centenari és la publicació de la biografia ‘Manuel de Pedrolo. La llibertat insubornable’, de Sembra Llibres. L’ha escrit Bel Zaballa, que tot i la seva joventut és una vella coneguda dels lectors de VilaWeb, on des de fa anys fa de periodista. Ara també fa de correctora, a més d’escriure opinió. La biografia de Bel Zaballa sobre Pedrolo fa pensar en l’escriptora que encara està amagada dins la periodista i que ben segur ha d’acabar esclatant. La fluïdesa i frescor de la seva escriptura ens enganxa al fil de la història d’un home que va lluitar pel seu país a cop de lletra, d’una manera constant, sense rendir-se mai, sense aturar-se ni un segon, amb un objectiu clar. En el llibre podem conèixer un Pedrolo complet, amb tota la immensitat de la seva obra literària, però també amb tota la seva trajectòria, com a paleta i com a arquitecte de la cultura catalana del segle XX. La tasca que va fer com a traductor va ser fonamental per a introduir els grans noms de la literatura nord-americana, com també ho va ser com a autor en gèneres poc conreats en aquell moment, com la novel·la policíaca i de ciència-ficció. La biografia pot fer que finalment Pedrolo deixi de ser l’autor del Mecanoscrit del segon origen, per passar a ser allò que ell tant enyorava els últims anys de la seva vida: ser reconegut com un escriptor complet i transcendent, testimoni del seu temps. —Què us va empènyer a endinsar-vos en la vida de Pedrolo? —Jo tenia en Pedrolo com a referent polític, d’aquests que se’t van construint quan tens vint anys i et vas forjant la ideologia i la personalitat. Em vaig enganxar al seu vessant més polític amb el recull d’articles que havia publicat a la premsa, principalment al diari Avui. Les Cròniques colonials, Cròniques d’una ocupació, Cal protestar fins i tot quan no serveix de res… Ell escrivia de cultura, de llengua, d’independentisme, en un moment que no ho feia ningú. Aquells articles encara són vigents. Quan Sembra m’ho va proposar em va venir molt de gust. —Ha estat difícil, la recerca? —M’ho he passat molt bé fent-la. L’Adelais de Pedrolo, la seva filla, m’ha ajudat molt a situar-me. M’he entrevistat amb un grapat de gent i he llegit tant com he pogut, tot el que he trobat. Llibres de tota mena, els dietaris, les seves cartes… —Ens podem aturar als epistolaris. —Hi ha dos volums de l’epistolari editats per la Universitat de Lleida. A banda, a l’arxiu Pedrolo hi ha molta teca. Tot de carpetes amb moltes cartes inèdites, classificades i encara per digitalitzar. Recordo molt el moment de llegir per primera vegada les cartes amb en Joan Sales. Són boníssimes! Era final dels cinquanta i li demanava originals perquè sabia que tenia llibres per a publicar, però no es van acabar d’entendre. —En parleu, al llibre? —Sí, reprodueixo algunes d’aquestes cartes i explico com es van enganxar tot dos. Suposo que no es van entendre perquè en Sales era molt intervencionista i no es mossegava la llengua –feia d’editor!– i en Pedrolo no volia que li toquessin ni una coma. I com que en Pedrolo era una mica cabut i tenia orgull, es va acabar emprenyant. Sense perdre mai la ironia, però: l’última carta a en Sales n’és una mostra. La tinc gràcies a la Maria Bohigas, editora de Club Editor, perquè era a l’arxiu Sales, i a partir d’aquí hem pogut fer la seqüència completa d’aquesta relació epistolar. —Què té d’interessant, aquesta desavinença? —Posa en evidència que, malgrat que em sembla que tots dos tenien el mateix objectiu de país i tots dos treballaven amb la mateixa idea de posar la literatura catalana al nivell de qualsevol literatura europea, tenien maneres diferents de fer-ho. En Sales insisteix molt a en Pedrolo: ‘Dóna’m un llibre llegívol, que sigui comercial’. Hi ha aquell ‘Pedrolo, no ens fotis!’, amb què acaba una carta. I en Pedrolo se’n fa creus i al final li diu: ‘Jo no escric per distreure sinó tot el contrari’. —A la biografia expliqueu que Pedrolo pensava que la seva obra havia estat eclipsada per l’èxit del Mecanoscrit del segon origen. Aquest és el sentiment que tenia? —Sí, a ell li sabia greu ser conegut per aquesta novel·la, que considerava menor. Ell volia ser un novel·lista total, havia tocat tantes tecles, havia fet tants gèneres, havia escrit tantes novel·les. Fins i tot deia que si ho hagués sabut, no l’hauria escrita. —Quin era el seu objectiu? —Era un home amb una visió moderna de la cultura. Ell volia que es pogués llegir de tot en català. —A la biografia deixeu molt clar que aquesta idea és el fil conductor de la seva obra. —Sí, és la conclusió a què arribo. Ell deia que la guerra l’havia fet escriptor. En realitat, més que la guerra, penso que la cosa que l’influencia és haver-la perduda i tenir un país per reconstruir. Per això, té aquest afany per escriure de tot: poesia, teatre, contes curts, novel·les de tota mena… Fa de traductor, de director de l’emblemàtica col·lecció de novel·la negra ‘La cua de palla’. Ell sempre deia que en unes altres circumstàncies hauria fet una altra mena d’obra. Dit això, crec que és innegable que escriu perquè li és una necessitat vital. No hauria pogut fer res més que no fos escriure. —Odiava les etiquetes? —No li agradava que li diguessin que era un autor de novel·la negra o de ciència-ficció. És cert que va conrear altres gèneres i va fer molta novel·la social, però també és veritat que les aportacions que va fer en aquests dos gèneres van ser molt importants. Li hauria agradat ser conegut per la totalitat de la seva obra, per la globalitat, ell no s’entenia com a autor d’obres soles, ell volia deixar testimoni d’un temps, del que passava, en un lloc concret del món, que era aquí. L’interessava molt analitzar totes les experiències humanes. Quan va arribar a Barcelona, a divuit anys, volia ser psiquiatre o psicoanalista, el tema de la psicologia ja l’interessava molt. —Però va ser molt influent amb molts llibres i per raons molt diferents amb els seus coetanis. —Mai li van faltar els lectors, ni premis. —Què li va fallar, doncs, la crítica? —A partir d’un moment, a l’última etapa de la seva vida, sent que la critica el deixa una mica de banda. No sé fins a quin punt és real o és que crítics i acadèmics estaven desbordats, amb tants pedrolos i de tantes menes. Potser és una mica de cada. Però al final de la seva vida fins i tot diu en una carta a Jordi Castellanos: ‘Al capdavall he fracassat, podries titular aquest capítol sobre mi així: el fracàs d’un novel·lista.’ Em sembla que li dolia aquest buit i, sobretot, la sensació que no l’havien entès. —L’erotisme és molt present a la seva obra, normalment això desferma la fantasia de la gent. Li heu trobat una vida oculta? —Si algú espera una vida amagada, jo no l’he trobada. Ho tenia tot al seu cap. Ell feia una vida rutinària, sense sortir de Barcelona: els matins passejava, i la resta del dia, tancat al despatx del carrer Calvet. Com a molt, anava a Tàrrega a l’estiu. Això sí, llegia moltíssim. No sé què va fer més, si llegir o escriure. Llegia una barbaritat. Anotava tots els llibres que llegia i que tenia a la biblioteca, i la llista de llibres de literatura eròtica que he trobat és molt llarga. —Reveleu alguna novetat sobre Els quaderns d’en Marc? En va ser realment l’autor? —Em sembla que hi ha proves força evidents que va ser l’autor d’Els quaderns d’en Marc. —I aquestes proves quines són? —Llegint Els quaderns d’en Marc és fàcil de veure. A la biografia ho explico: la manera d’escriure, la forma, aquell pròleg, l’ús d’algunes paraules i d’alguns verbs. També hi ha una frase d’una entrevista on diu una cosa molt semblant a la del pròleg del llibre: ‘Totes les dones normals són calentes’. Potser ho diu molta gent, però no em sembla una coincidència anecdòtica. A ell l’interessa molt la sexualitat femenina i les dones, d’una manera molt respectuosa. Jo arribaria a la conclusió que sí, que és l’autor dels Quaderns, però al mateix temps penso que mentre no hi hagi una prova real que no sigui especulativa és millor deixar-lo com un llibre d’autor anònim. —Si ell en fos l’autor, per què creieu que l’hauria escrit com a anònim? —Hi ha diverses raons. Potser per a ajudar l’editorial El Llamp, potser per a jugar. —Jugar? —Bé, ell havia dit més d’una vegada que hauria preferit escriure de manera anònima, amb pseudònim. La ‘manifestació pública’ de la seva persona, com deia ell, no li agradava. La seva filla, l’Adelais, diu que potser era l’única cosa que li quedava per fer, un anònim. I encara hi ha una altra raó més contundent i que devia ser important, i és que la Josefina, la seva dona, no li hauria permès mai de publicar un llibre eròtic com aquell. S’hauria escandalitzat moltíssim. Per tant, l’única manera de fer-ho era com a obra anònima. —A les fotografies sempre té aquest somriure una mica irònic, però sembla que va tenir moments molt tristos. —A la distància curta, per les coses que m’han explicat, diria que era un home amb sentit de l’humor, amistós, simpàtic. Però de jove va tenir una depressió. Fins i tot va deixar escrit que després de la guerra li havia passat pel cap de suïcidar-se. Els primers anys de postguerra va viure en una mena de buit. Passats els anys, aquella tristesa va quedar soterrada, però em sembla que cap al final de la vida va tornar a aflorar. Sigui com sigui, era un home que vivia molt cap endins. —Malgrat ser aristòcrata, no va ser mai ric? —No, el pare es va anar polint tots els diners. Ell va heretar les quatre terres que li van tocar, que més aviat li eren una nosa, no l’interessaven gens. Les gestionava el masover, en Ramon. —Ell que era un home tan rebel, sembla que sempre va viure condicionat pel pare. —Van tenir una relació difícil. En Pedrolo s’encarava amb qui convingués; de bones maneres, però no tenia miraments per a dir les coses pel seu nom a qui calgués. En canvi, no es va encarar mai amb el pare. Va ser per ell que no se’n va anar a l’exili i va fer el servei militar a Valladolid després d’haver perdut la guerra. Li tenia una mena de respecte gairebé temorós. Tot i que no l’aguantava, el va tenir vivint amb ell al pis de Barcelona els últims anys, fins que es va morir. De petit hi tenia una relació difícil, el pare era un home molt estricte que no li transmetia gaire afecte. També li devia pesar la idea que només el tenia a ell. La mare es va morir quan ell tenia dos anys, i al seu germà el van matar a la guerra. —El catalanisme sí que li ve del seu pare? —L’havia mamat a casa, sí, el pare era d’Acció Catalana de Tàrrega. També és cert que el va marcar veure com volien fer miques el país. —La censura li va robar mitja vida? —Déu n’hi do, sí. Ell enviava gairebé tots els llibres a censura, tret dels que veia clar que no la passarien. Va reflexionar molt sobre si havia de fer-ho o no, però preferia passar censura perquè li semblava millor dir algunes coses, encara que fossin poques, en aquell moment, que no dir res i deixar els llibres al calaix fins vés a saber quan. Hi ha anècdotes de tota mena. Per exemple, en el cas d’Un amor fora ciutat va aconseguir esquivar la censura, però quan es van adonar que el llibre parlava de l’homosexualitat van retirar-lo de les llibreries, i el van enviar a judici. En Maurici Serrahima li va fer d’advocat. Van passar dos anys fins que no es va poder tornar a vendre. —La seva faceta d’articulista és molt transcendent. Vist des de la perspectiva actual, els seus articles de l’Avui marquen una època? —Ell ja havia escrit a revistes de l’exili i a Canigó, però és cert que a l’Avui té una continuïtat important. L’Avui neix amb ell com a columnista i, excepte un breu període, hi escriu gairebé fins al final. Un article cada quinze dies. I de coses que gairebé només tracta ell, d’una manera tan desacomplexada. En tots els articles, sempre hi ha la defensa de la llibertat. Hi ha un moment que ell mateix diu que el seu independentisme neix de l’amor a la llibertat. Trobo molt bonic com ho diu, perquè el seu amor per la llibertat és molt present tota la seva vida. S’estima la llibertat individual i la col·lectiva. És com a amant de la llibertat que vol la independència. Té clar que és l’única manera que aquest país pugui ser lliure. —Es pot dir que és un dels primers articulistes que parla d’independència per al gran públic? —Si més no, durant molts anys, és l’únic que escriu a la premsa parlant d’independentisme. És per això que es converteix en referent d’aquest moviment. —Parlant, em resulta inevitable pensar què diria del moment actual? Us ho imagineu? —No m’agrada gaire fer parlar els morts, però jo me l’imagino defensant d’anar fins al final. No sé fins a quin punt estaria sorprès de l’actuació de l’estat espanyol, si anem als seus articles hi trobarem una mena de ‘jo ja ho deia’, ell que tenia tan clar que no hi teníem res a fer, amb Espanya, que donava suport als presos polítics, que insistia en la unitat de l’independentisme, que retreia l’actitud de determinada esquerra. Per ell, ser d’esquerres també volia dir ser independentista: eren les dues cares de la lluita per l’alliberament. Més que què diria del moment actual, potser n’hi ha prou de veure què va deixar dit.

Bel Zaballa: ‘L’independentisme de Pedrolo neix del seu amor a la llibertat’

Susana Segòvia serà la nova portaveu de Catalunya en Comú al Parlament en substitució d’Elisenda Alamany, que ahir va renunciar al càrrec, just poc després d’haver presentat la plataforma Sobiranistes. Ho ha decidit avui al migdia el grup parlamentari d’aquest dimarts al migdia. Susana Segòvia, de Badalona, procedeix de l’activisme social i va començar la seva carrera política amb ​​Ada Colau. És periodista especialitzada de cooperació, per la qual cosa va treballar a l’Equador. Al Parlament ha desenvolupat tasques de feminisme, habitatge i exteriors. Alamany va ser crítica amb el partit, el qual, va dir, ‘està repetint dinàmiques i posicionaments que recorden massa a altres grups parlamentaris que els havien precedit’. La nova plataforma encapçalada per Alamany i Joan Josep Nuet pretén incloure les veus que no estan còmodes dins del partit, ja que consideren ‘ha perdut el rumb sobiranista’. Més informació: Elisenda Alamany renuncia al càrrec de portaveu parlamentària de Catalunya en Comú Crònica d’Andreu Barnils: ‘Iniciativa ha estat un entrebanc’

Susana Segovia substituirà Alamany com a portaveu dels Comuns

Quan uns operaris del Palau de la Generalitat cobrien el llaç groc de la façana amb una pancarta similar amb un llaç blanc i un traç vermell, Quim Torra era al parlament i dins de l’hemicicle es presentava el darrer informe anual del Síndic de Greuges, Rafael Ribó. La polèmica dels llaços ha protagonitzat bona part del debat a l’hemicicle, amb dures crítiques de l’oposició contra Ribó i Torra, però el síndic no ha volgut aprofundir en la polèmica ni aclarir si els símbols alternatius s’ajustaven a les seves recomanacions. Els llaços han tenyit inevitablement de groc el debat sobre els seus informes, que podria ser el darrer, centrat en denúncies per injustícies socials. Ribó exerceix el càrrec en funcions i amb el mandat caducat. El més bel·ligerant contra el paper del síndic amb els llaços ha estat Ciutadans, que fa temps que critica reiteradament la manca d’independència de Ribó. El partit d’Inés Arrimadas no deixa passar cap acció sense una reacció immediata i ja ha tornat a recórrer a la Junta Electoral espanyola (JEC) el canvi imaginatiu de pancartes al palau. JxCat i ERC han defensat el canvi de pancartes als edificis governamentals i als ajuntaments per altres lemes o símbols imaginatius. D’aquesta manera, els republicans han tancat files amb Torra, després de les declaracions d’ahir de Joan Tardà i Gabriel Rufián, que van dir que el president havia de mantenir els símbols a les façanes. Atacs a la independència de Ribó Ciutadans ja va registrar el primer recurs a la Junta Electorali les crítiques al síndic són habituals en els seus discursos. El còctel discursiu era previsible i no hi ha faltat cap ingredient. Carlos Carrizosa ha sentenciat que era vergonyós haver de demanar unes ‘eleccions netes’ exigint que els edificis públics siguin neutrals, sense símbols polítics a les façanes. ‘Vostè, defensor del poble, que hauria de defensar els catalans, defensa el govern, no les persones’, ha reblat. El portaveu de Cs també ha aprofitat la intervenció des del faristol per acusar Ribó de ‘emblanquir’ Torra i ha culpat Ribó d’ordir amb ell un pla per donar-li una sortida política davant de l’ordre de retirada de la JEC. El president de la Generalitat es va comprometre dimarts a seguir la resolució de Ribó encara que no hi estigués d’acord, tot i que sabia des de divendres que el síndic era partidari que es retiressin els llaços durant tot el període electoral (des de la convocatòria de les eleccions fins al dia de la votació). Per Cs, el canvi de pancartes està ‘proscrit’ per la llei per molt imaginatiu que sigui. ‘És graciós’, ha admès, però els ha reclamat que les treguin i ha advertit el govern que ja mirava d’esbrinar qui havia pagat la nova pancarta i si hi podia haver delictes de malversació o prevaricació. La diputada socialista Marta Moreta, que també ha qüestionat la neutralitat de Ribó, li ha demanat que contestés davant els mitjans si el relleu del llaç blanc complia amb la seva resolució. Però el síndic no ho ha aclarit, a preguntes dels periodistes: no s’ha pronunciat sobre les pancartes alternatives ni ha avançat si redactarien un altre informe d’ofici. ‘Una nova jugada mestra i acabarem igual’, han pronosticat els comuns. Cat-ECP ha acusat la consellera de la Presidència, Elsa Artadi, d’haver mentit dimarts, quan va dir que Torra acceptaria les recomanacions del síndic, perquè sabien des de divendres que Ribó havia resolt que s’havien de retirar els símbols. El diputat David Cid també ha acusat Torra de ‘degradar’ la presidència de la Generalitat i de fer el ridícul amb els llaços. Cid, a més, ha replicat a ERC que no tenia cap dret de titllar de ‘covarda’ la batllessa de Barcelona, Ada Colau, per haver retirat el llaç groc de la façana de l’ajuntament després que li ho exigís la Junta Electoral de zona. El diputat dels comuns ha demanat a Torra si Gabriel Rufián (a qui ha descrit com un ‘troll de twitter’) diria ara que ‘Torra és un covard per complir la resolució de la JEC’. ‘S’ha acabat el temps de la testosterona, del pit i collons’, ha sentenciat. Per la seva banda, el PP ha argumentat que el govern feia campanya amb els llaços i ha instat Ribó a denunciar-ho. La diputada Andrea Levy ha reclamat a Torra que no fes un ús ‘patrimonialista’ de l’espai públic. ‘Tu ja m’entens…’ ERC s’ha arrenglerat amb Torra sense matisos. La diputada Gemma Espigares ha lamentat que alguns partits hagin utilitzat els llaços en campanya electoral. Si els obliguen a retirar-los dels edificis públics, ‘doncs tu ja m’entens…’, ha dit, mentre exhibia una fotografia de la pancarta que hi ha l’ajuntament de la Fuliola amb aquesta frase, en substitució de la que hi havia abans per la llibertat dels presos polítics. ‘Si aquesta és la manera de recordar que hi ha presos i exiliats, doncs així ho farem’, ha garantit. El diputat de JxCat Toni Morral ha al·legat que els espais públics havien de ser plurals, no neutres, i que el groc no era un color de partit, sinó un símbol transversal. La CUP ha elevat una protesta: ha lamentat que el debat parlamentari no s’hagi centrat en l’emergència social, la desigualtat i la pobresa que denuncia el síndic en l’informe. Però tampoc ha perdut l’ocasió per a marcar el seu criteri. Carles Riera ha raonat que ‘l’espai públic no és neutre ni ho serà mai’ perquè hi ha una disputa política entre uns símbols i uns altres. Ha estat així com el procés ha acompanyat el mandat de Ribó fins al final, tot i que la manca d’acord entre els partits i la majoria qualificada requerida per a rellevar-lo dificulta que es pugui elegir un nou síndic enmig d’aquest llarg període electoral del 28-A i el 26-M. Ribó no ha volgut aprofundir en la qüestió dels llaços. Però ha demanat als partits que tant es preocupen pels símbols que treballin per modificar les lleis que garanteixin el dret de vot de les persones discapacitades i per eliminar els blocs electorals, que constitueixen veritables ‘atemptats a la llibertat d’informació’. Mentrestant, els llaços grocs continuen dempeus sobre els escons dels diputats empresonats o a l’exili.

Ribó esquiva els llaços alternatius

El bagatge d’Arcadi Oliveres (Barcelona, 1945) és tan ampli que sempre que parla es fa escoltar. Per això i perquè abans d’economista sempre ha estat pacifista. Recentment ha estat guardonat amb un premi de l’Institut Català Internacional per la Pau. És l’excusa perfecta per asseure-s’hi i conèixer què opina del moment polític i social. Què opina de la importància de tenir un moviment pacífic i no violent, quines accions hom pot emprendre… i, com no pot ser de cap altra manera, com veu Procés Constituent, el moviment polític que va fa fundar ara fa cinc anys. —L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) us lliura dimarts el Premi ICP Constructors de Pau 2017. Us agrada rebre aquests premis? —L’edat no perdona. Quan et donen premis és senyal que et fas vell. La gent et comença a dir, amb tota la simpatia del món, que aquest currículum mereix això i allò. El currículum, l’única cosa que fa és acumular anys de vida. I és clar, quan en tens molts has acumulat molt currículum. Però que quedi clar que n’estic molt content perquè un dels temes que més he tractat a la meva vida és el de la pau. —Aquests dies la Guerra de Síria ocupa les primeres planes dels diaris, però hi ha més conflictes oberts: Iemen, Afganistan, República Democràtica del Congo… La pau absoluta és una quimera? —No. Avui en dia, si hi hagués voluntat personal i voluntat política, aconseguir-la seria més fàcil que mai. Mai no hem tingut tants recursos, mai no hem tingut tants mitjans de comunicació, mai no hem tingut tants coneixements científics, mai no hem tingut tants sistemes mèdics perquè la gent pugui viure amb pau i harmonia. —Però en la modernitat, cada cop hi ha més interessos i, com més interessos, més conflictes. —Aquest és el problema, que hi ha molts interessos. Però fins i tot diria que, encara que hi hagués diferències, que jo no les admeto, tot i això, ens permetrien viure amb coherència. Perquè hi ha tants recursos al món, tanta quantitat de béns, que fins i tot si es repartissin malament, consti que jo no vull, n’hi hauria d’haver per tothom. El que no hi pot haver és que només uns n’acumulin. L’altre dia llegia al diari que els salaris dels equips directius d’empreses de l’Ibex 35 és dues-centes set vegades més gran que el dels seus empleats. Això és inadmissible. Que cobrin el doble o el triple ho puc entendre, però dues-centes set vegades? —Llavors, el sistema és el problema. —El sistema que avui en dia regeix el món es diu capitalisme i el capitalisme és delicte en si mateix. El capitalisme és l’explotació de l’home per l’home. —I no es pot regular un capitalisme de manera que un equip directiu cobri dues o tres vegades més que un treballador, però no dues-centes set? —Això no seria un capitalisme bo, sinó la redistribució de recursos que acordés aquest capitalisme. Però perquè la diferència no sigui de dues-centes set, sinó de dos o tres, l’empresa ha de tenir un sistema de funcionament diferent. Avui dia l’equip directiu, el governen, se suposa, els accionistes. Aquesta empresa que tindria un diferencial de dos o tres ja existeix i es diu ‘cooperativa’. Allà on els que treballen tenen una part del capital. Si d’això en vols dir capitalisme, ho pots dir, però no ho és, i se’n diu cooperativisme. —Tornem a la pau. A Catalunya tenim una entitat com En Peu de Pau, que intenta promoure la resistència civil pacífica i no-violenta. No en formeu part? —De fet, vaig recórrer amb ells els primers passos quan van fer el primer naixement fa sis o set anys. Després la cosa es va esmorteir. En Peu de Pau va néixer en paral·lel al procés català, que es va inflar a partir de la sentència de l’estatut i que ja va originar una primera gran manifestació el juliol del 2010, convé recordar. Aleshores, de seguida, a la gent del moviment per la pau li va fer por que una cosa excel·lent fins aquell moment no pogués tenir alguna petita deriva cap a la violència. I ja aleshores es va crear aquesta entitat. Ja els he dit que em posin en el seu llistat d’adreces perquè pugui treure el cap en alguna reunió, sobretot ara que estic jubilat. —Doncs la crida ja està feta. La setmana passada els CDR van ser protagonistes per diverses detencions. Compartiu les seves accions? —A veure, el CDR ha tingut un naixement, jo diria, molt vinculat al periple dels darrers mesos de la vida independentista catalana. Han escapçat els dos moviments, que d’alguna manera més o menys natural, havien conduït fins ara les accions, és a dir, Òmnium i l’ANC. Aleshores, jo crec que s’ha notat a faltar el lideratge que aquestes dues organitzacions tenien per organitzar coses. Això no vol dir, en absolut, que haguessin de tenir-ne l’exclusiva. Llavors, les circumstàncies en les quals es va dur a terme el referèndum van originar una repressió de tal mena que de seguida la gent va voler fer efectiva la protesta. Jo, com a acció de mobilització local en favor de la reivindicació independentista, l’entenc, li dono suport i he participat en actes seus. Però en cap cas no es pot considerar un moviment violent. Ara, la gent que em coneix això ho sap, a títol personal, mai no m’ha agradat la violència ni la violència contra les coses. —Aixecar barreres de peatges seria violència contra les coses? —Jo mateix tinc una confusió mental de si aixecar les barres de peatge d’una autopista o fer talls de carreteres, si això és violència contra les coses o no. No t’ho puc dir perquè no ho sé. No estic en condicions de dir-ho —Que hagin sorgit accions com talls de carreteres, aixecar barreres de peatges, entre més, és una reacció lògica de la frustració de la via no-violenta? —A veure, pot ser una frustració de la gent, però no una frustració de la gent que aposta per la via pacífica. —La gent es pregunta què més es pot fer a banda de manifestar-se? —Doncs, per exemple, fa pocs dies que ha començat el que es diu el període de declaració de la renda. D’ençà del 1983, amb més pacifistes, he practicat una modalitat de desobediència civil que es diu objecció fiscal. Consisteix en el fet que si el ministeri de defensa té el 5%, del pressupost de l’estat i jo haig de pagar mil euros de la meva declaració de renda, només en pago nou-cents cinquanta. En descompto aquests cinquanta euros, no vull que vagin a parar al ministeri de Defensa. Però com que tampoc no vull que Hisenda es pensi que els enganyo, aquests cinquanta euros, abans de la meva declaració de la renda, els entrego a qualsevol associació social. Em donen un rebut i així els puc descomptar de la meva declaració. —Però molts poden pensar que accions com aquesta, contra la repressió de l’estat, poden ser poca cosa. —Jo sóc deixeble de Lluís Maria Xirinacs i ell sempre deia que abans de la raó de la força, s’ha de contemplar la força de la raó. En cap moment podem respondre de manera violenta. Ho deia ell, ho deia Luther King, ho deia Mandela, ho deia Gandhi. Amb violència no aconseguirem res, només una repressió molt més forta i més víctimes. La no-violència té molts camins, com aquesta objecció, la no-col·laboració, la desobediència civil en moltes coses… —Com la campanya famosa del ‘No Vull Pagar’, als peatges. —Sí, però la gent s’acoquina. Aquella campanya, la vaig aplaudir de mala manera. Perquè les autopistes són una estafa; havien de ser de peatge fins que quedés amortitzat el cost de la inversió inicial. I fa anys que està més que amortitzat. Que la gent vulgui marxar sense pagar ho trobo excel·lent, però passa que la gent de vegades falla. Fa un parell d’estius la gent fins i tot s’organitzava i se n’anaven tots junts a passar el peatge i deien plegats ‘no vull pagar’ i passaven. I va tenir força fins que al cap de tres mesos van arribar les multes. I la gent va dir que ja no ho faria més. No, quan arriben les multes, cal crear un grup de resistència i entre tots pagar-la, i fer-ho tantes vegades com faci falta. Això d’enretirar-se tot just començar com va fer la majoria, no és el que s’ha de fer. —Els dirigents independentistes van recular fa poc quan no van implementar la república. Al marge de la mobilització pacífica, què pot fer l’independentisme políticament per recuperar la iniciativa? —Fer bé les coses, perquè no les va fer bé. Jo crec que hi ha tres errors principals. El primer, declarar la independència només amb un o dos vots parlamentaris de majoria, i sense haver acreditat una majoria de la població que ho vulgui, que potser hi és. Però mai no ho hem pogut demostrar perquè no ens han deixat fer les consultes corresponents. Una independència és un pas fonamental en un país. I si no és amb un 60% o un 65%, jo no hi jugo. Per tant, ho hem fet perquè teníem al parlament dos vots de majoria i perquè fent càlculs potser arribem al 55%. Es va precipitar la independència. —El segon error? —Vàrem declarar la independència sense haver definit prèviament el país que volíem. I calia fer-ho. —Però s’ha de definir un país abans de crear-lo? —I tant. Jo pertanyo a un grup minúscul que es diu Procés Constituent que hem definit de fil per randa el país que volem: amb les finances, l’ecologia… —Però s’ha de definit el país que es vol en un procés constituent. —Probablement, sí. Però definir les grans línies, hem de fer-ho ara. Jo no vull anar, per exemple, a un país amb exèrcit. —Sou pacifista abans que independentista. —Exacte. I això s’ha de definir, i també s’ha de parlar que un país com Catalunya no hauria de tenir mai fronteres. Mai. Un país lliure ha de ser sempre sense fronteres. I totes aquestes coses no són per a fer-les en un procés més endavant; són per a definir-les d’entrada. Després ja definirem quin tant per cent d’escola pública volem, quin tant per cent d’autonomia donem a les mútues privades de sanitat o si les pensions han de ser privades o públiques. Tot això ho podem anar definint. I una altra cosa molt important: la banca mai no pot ser privada. Sempre ha de ser pública o ètica. —Hi ha qui us dirà que es marquen massa línies abans de construir el nou estat. —Jo he aguantat setanta-dos anys sense independència; no sé quants més en viuré però estaria disposat, si visqués, a aguantar-ne deu més sense independència a canvi que la banca fos pública, no hi hagués exèrcit i que els immigrats hi poguessin entrar. Cadascú posa les seves prioritats a la vida, i jo hi poso aquestes. —I dieu que hi ha un tercer element. —És més suau, i ningú no me l’ha entès mai. Catalunya ha de començar per explicar la independència a Espanya. Això no vol dir anar a Madrid a negociar. Vol dir anar a Astúries, a Galícia, a Andalusia, i dir-los que volem fer un país nou. I que aquest país nou també els anirà bé a ells. No perquè vinguin amb nosaltres, sinó perquè se’l facin. I t’asseguro que en aquests vuit anys que portem de procés, els desplaçaments cap allà han estat poquíssims. El resultat: la resposta intel·lectual d’aquests països cap a nosaltres ha estat molt fluixa. —Ho atribuïu a això que el progressisme espanyol no s’hagi solidaritzat gens amb el procés català? —Crec que si ens haguéssim sabut explicar bé tindríem més adeptes a la causa. —Dieu que el primer error va ser proclamar la independència sense una majoria clara. Com es pot validar aquesta majoria si no es pot pactar un referèndum? —Tinc la impressió que no hem treballat prou amb els organismes internacionals. Ens hem refiat massa d’un organisme internacional impresentable, que és la UE. I en canvi no hem anat a aquells que històricament han defensat més els drets humans. Per exemple, l’ONU. I un pot ser el Consell d’Europa, que no té res a veure amb la UE, i el Tribunal d’Estrasburg. Per aquí, hauríem d’haver anat, i anar a buscar mitjancers i negociadors. Al nord d’Irlanda tenien cinc o sis persones, un equip internacional, que constantment eren allà. —Ara sembla que almenys judicialment, la comunitat internacional dóna la raó a Catalunya. —Perquè a Europa tenen independència judicial. Una cosa que aquí no hi és. Però l’esperança aquesta de pensar que per això tenim Europa a favor, és tan falsa com quan pensàvem que Europa ens ajudaria. Europa és una agrupació d’estats, tan malparits com vulguis. I ens faran tant mal com puguin, als catalans, als immigrants i als obrers. Ara, que a Alemanya els jutges siguin una gent una mica més endreçada que aquí? Doncs molt bé. —No significarà un abans i un després? —No, són petites passes. —I l’ONU? —Dependrà de com avanci. Però sóc conscient que l’ONU tampoc no és una germaneta de la caritat, perquè depèn dels EUA, de Rússia, del consell de seguretat… Una vegada em vaig assabentar que l’ONU‒i em refereixo al consell de seguretat, l’assemblea general, el tribunal de justícia, els cascs blaus i para de comptar‒ té un pressupost exactament igual al d’una sisena part el del ministeri de Defensa espanyol. L’exèrcit espanyol té sis vegades més pressupost que no pas l’ONU. —Us preocupa la deriva autoritària de l’estat espanyol en els casos de censura i contra la llibertat d’expressió? —Em preocupa molt, i em preocupa greument. Mira, jo sempre he tingut una ‘simpatia’ especial per a un dels personatges més criminals que ha tingut la vida política espanyola, José María Aznar. No l’he pogut veure mai. És un criminal, un assassí, tot el que tu vulguis. Però, durant el seu mandat va respectar la llibertat d’expressió, cosa que no ha fet el senyor Rajoy. Potser els moments eren diferents. Potser el tema català no estava candent com ara. Hi havia el tema basc. I mira que si ara me’l poses al davant, el tanco a la presó, perquè té milers de morts a la seva esquena… Però en general, era més respectuós. —Parlem de Procés Constituent. Ho teniu en hibernació, oi? —Jo diria que en aquest moment, el més significatiu, és que està pendent de l’assemblea general anual que farem el dia 28 d’aquest més. Nosaltres hem passat per diverses etapes, i en algunes ocasions, no pas en totes, hem tingut vocació electoral. La darrera d’elles, en les eleccions del 21-D, quan nosaltres ens vàrem autoconvidar a anar amb la CUP. Ens van saludar molt amistosament, però ens van engegar. Per una raó: ja tenien les llistes tancades. Però durant la campanya vaig participar en tres mítings seus perquè volia que quedés clar que Procés Constituent els donava suport. —I fa dos anys ja no vàreu arribar a un acord amb els comuns per a presentar-vos a les eleccions conjuntament. Ara què? —No sabem què farem i quina posició prendrem. Tampoc no és bo que et digui què faria jo perquè marcaria l’assemblea. I vull que tothom sigui lliure. Tanmateix crec que estem deixant una herència prou bona. Tenim redactats documents del país que volem, cosa que ha fet poca gent. En segon lloc, perquè hem deixat molts fillets per aquests mons de déu. Albano Dante Fachín, Xavier Domènech i Gerard Pisarello són fills nostres. —I tots ells són ara comuns. És l’evolució natural de Procés Constituent? —No. El que va passar és que aquells que van marxar amb els comuns, tenien vocació política. I van veure l’oportunitat de fer-la amb el projecte dels comuns. El que s’ha quedat a dins del Procés Constituent, que té menys vocació política, més aviat s’ha escurat cap a la CUP. El Procés Constituent autèntic és una barreja de tots dos, per dir-ho d’alguna manera. Recordo que almenys els tres primers anys, totes les picabaralles de les assemblees, com un partit de tenis, eren entre comuns i CUP. Teníem la meitat de la junta pro-CUP i l’altra meitat pro-comuns. Però finalment, en les municipals del 2015, gent com Jaume Asens, el Gerardo Pisarello i companyia, van optar, legítimament, per entrar a l’Ajuntament de Barcelona. I jo vaig fer campanya per a ells. I, allà, s’hi han trobat bé. I això va debilitar la branca pro-comuns del Procés Constituent i va enfortir la gent pro-CUP. —De fet Procés Constituent neix amb un objectiu molt clar, que és fer una aliança d’esquerres. Continueu tenint aquest objectiu? —Ho has dit molt bé. Quan ens vàrem reunir amb la Teresa, aquest era l’objectiu primordial. —Però és clar, la qüestió nacional marca tant el discurs polítics dels partits, que és molt complicat fer cabre en un mateix grup, comuns i CUP. —Probablement aquesta ha estat una raó per la qual no ho hem aconseguit. Però jo penso que hauria estat la millor solució. Jo, la confluència de les esquerres, l’he demanada sempre. Crec que si ho féssim seria la nostra salvació. —La salvació de qui? —Del procés per a fer anar el país endavant. Una confluència d’esquerres és l’única solució. —Entre aquestes esquerres, també hi entraria ERC? —No, perquè ERC mai no ha aplicat una política d’esquerres veritable. Mai. Ha fet simpaties amb CDC, segurament això els ha moderat una mica, però jo no hi he vist mai una política d’esquerres veritable. Això no vol dir que si demà al matí mostrés bona voluntat, no pensaria que valgués la pena que hi fossin. Però ara com ara no. Nacionalització de la banca, un país sense fronteres… No crec que la gent de tota la vida d’ERC combregui amb això que dic.

Arcadi Oliveres: ‘Una confluència d’esquerres és l’única solució per a fer anar el país endavant’

Hi ha dos elements de l’entrevista que vam fer amb Carme Ruscalleda aquesta setmana interessants de comentar. El primer és que cal estar ben atenta quan l’entrevistes, perquè parla molt de pressa i té un discurs ben reflexionat i après i li surt a raig. Per això, no és fins que transcrius l’entrevista que t’adones d’alguns detalls significatius que t’havien passat per alt. De fet, això passa en la majoria d’entrevistes que fem en temps real. És un fet inevitable. Però en aquesta entrevista amb Ruscalleda, tan llarga, amb tempo, deixant-la parlar, buscant el matís i el detall, calia fer-li una pregunta que se’ns va escapar. Perquè ella parla en tres ocasions de no fer trampes i li haguéssim hagut de preguntar què vol dir fer trampes en el context de l’alta gastronomia i la cuina i si se’n fan moltes. Parlant de la poca presència de dones en l’alta gastronomia i sobre les recomanacions que ella dóna a les joves cuineres que li demanen consell, diu: «Com dic a les noies: si vols, pots. Ara, la vida demana qualitat, qui fa trampes no se’n surt.» I després, parlant del Japó i del Sant Pau de Tòquio, d’alguna manera ja la contesta indirectament, la pregunta no feta: «Al Japó treballen un producte molt bo, la gent que treballa en una casa hi dedica la vida; hi ha un públic que és entès, sap si una cosa és falsa o és real. Per tant, aquesta cuina nostra, que és natural i sense trampes, pot agradar allà.» Finalment, també cita el tema de fer trampa quan parla del restaurant Sant Pau de Sant Pol, d’aportar la màxima professionalitat sabent que no es pot acontentar tothom: «Ompliràs la casa de gent diferent, perquè cadascú és fill d’una mare diferent i tots tenim una manera d’anar per la vida. I els has de convèncer tots a taula. I tu has d’acceptar que amb tota l’honestedat i la feina que hi ha al darrere, no pots agradar a tothom. Per tant, dormiràs tranquil si ho has fet sense trampes.» L’altre element que volíem compartir és un fragment de l’entrevista que no vam posar, pensant que ja era una entrevista molt llarga i d’alguna manera era un tema secundari i ja mencionat (no vam descartar pràcticament res, per això és tan llarga i rica). Però ens va quedar el cuquet que, tanmateix, era una resposta que tenia un final que sí que era rellevant. Per això, al final pensem que val la pena compartir-lo: —Podeu explicar el nostre país a través de la cuina? —El que et puc explicar és com socialment ha pres volada. El meu pare no em va portar mai a un restaurant. Mai. Les celebracions sempre les fèiem a casa. En canvi, la família del meu home, que és una família més emprenedora i d’un món mariner ja era diferent. El seu pare era més un bon viviant. En Toni té records de petit d’anar a les Set Portes i de rebre com a obsequi un d’aquells contes que encara continuen donant a la canalla. Té records d’anar a menjar a la Barceloneta a can Costa. Jo no en tinc cap d’aquests records. El primer restaurant que vaig trepitjar, el vaig trepitjar amb el meu promès, amb en Toni. Era com entrar en un lloc que no em pertanyia socialment. S’ha socialitzat el restaurant. Per això hem pres tanta corda. El que et dóna vitamina D, de diners, és el client. Si no hi ha clients, no hi ha música. I si no hi ha equip humà, no hi ha simfonia. Nosaltres vam començar a ser nòvios amb setze o disset anys i ens vàrem casar als vint-i-tres, i durant aquest temps vàrem anar a restaurants de Barcelona importants, com el Reno. Pensa que el fet que fóssim una parelleta jove, els clients ja ens miraven malament i també ens mirava malament el servei, perquè consideraven que no ens corresponia ser allà. Ara nosaltres rebem moltes parelletes joves i ningú les mira de manera rara, ni el servei ni els clients. El restaurant s’ha socialitzat i això ha donat corda als establiments. La modernitat fa que els menús diaris tinguin més bellesa. Els establiments s’han equipat amb equipament més tècnic. La gent que treballa a l’hostaleria s’ha format a les escoles. No són emprenedors com nosaltres, que n’hem après fent prova-error. El país ha crescut i les lletres d’or encara s’han d’escriure. Perquè ara hi ha un relleu generacional de gent formada, que ha viatjat, que ha treballat a les grans cases, que posarà la seva empresa o que formarà part d’equips potents que necessiten gent amb talent. El millor encara ha d’arribar. Gràcies Carme Ruscalleda per la generositat i les ganes de comunicar i comunicar-vos.

Ruscalleda, quan diu que ‘el millor encara ha d’arribar’

Podríem remarcar la joventut o la senzillesa del nou conseller d’Educació, Cultura, Innovació i Esports de la Generalitat Valenciana, Vicent Marzà, de trenta-dos anys. Aquests serien els trets més significatius que el diferencien de la majoria de polítics, però no seríem exactes. Després de parlar-hi veus de seguida que té unes altres característiques més essencials que el fan immune a tota la pressió mediàtica, que ha remogut cel i terra per trobar traces ‘catalanistes’ al seu ADN. Evidentment les han trobades i les han exhibides per demanar el seu cap en safata de plata, com si fóssim en el temps que els diaris tallaven colls i els polítics eren titelles. El temps però mai no passa en va. El País Valencià no és el mateix i Marzà n’és el reflex. Forma part d’una generació desinhibida, sense complexos i que no té por de ser qui són. Se senten hereus dels qui han lluitat davant seu i van fer possible que anessin a una escola de qualitat i en valencià. I potser per tot això no s’arronsen i fan de la normalitat bandera. A més, Marzà és d’aquells a qui no li agrada perdre el temps i s’estima més d’afrontar les coses de cara i directe. Sap escoltar, però no li fa res parlar. Confia en el diàleg i en pensa fer la seva principal força. —Amb un temps rècord us heu convertit en la bèstia negra del PP. Us ho pensàveu? —Sabíem que era una conselleria que seria al punt de mira de la dreta mediàtica i política. Vèiem clar que farien el màxim soroll per a evitar que es poguera veure què fèiem nosaltres, que és capgirar totalment l’educació, la cultura, la innovació i l’esport del nostre país. Érem conscients que teníem un repte important i que ells jugarien a això. —Sorprèn que intentin de recuperar estratègies de fa trenta anys, revifant polèmiques anticatalanistes fora d’època. —Ells estan centrats en el passat, com si res no haguera canviat. La societat valenciana ha canviat i els ha passat totalment desapercebut. Es pensen que els pot funcionar allò que els va funcionar fa anys. Juguen a una qüestió que ells sempre han criticat, que és mirar de dividir la societat valenciana en un moment que hem d’estar pel finançament i quan la societat ha dit que ja estava bé de pràctiques del passat, que s’ha de fer política de veritat. I això ho fem a la conselleria i al conjunt del govern. Fan soroll perquè no s’escolte tot allò que podem dir sobre què han deixat ells. Saben que poden passar molta vergonya, han deixat el caos absolut. És brutal. —Aconseguiran de crear aquesta cortina de fum? —Estan rabiosos, però no ho aconseguiran. El País Valencià ha canviat i ells no. —Sentiu que el govern us dóna suport? —Sí, molt. Més enllà del govern també estic molt content de com treballem en equip a la conselleria. Tots treballem a l’una. —Què us ha sorprès més de tot allò que heu trobat? —Més enllà dels temes ideològics, que eren clars i que els feien prioritzar uns temes per damunt d’uns altres, ens ha sorprés més que semblava que se n’hagueren anat de vacances. S’han deixat de fer coses molt senzilles. Hem vist com s’havien perdut inversions de milions d’euros que anaven destinades a activitats. I en alguns casos no solament s’han perdut, sinó que s’han hagut de pagar interessos al prestatari i tot. —Ho explicareu? —Supose que ho explicarem més endavant. La veritat és que sorprén la deixadesa amb què gestionaven els recursos de valencians i valencianes. És especialment greu. —Al Museu Sant Pius V, què hi heu trobat? —Ha estat una de les primeres caixes que hem obert i que hem donat a conéixer a la societat. De 250.000 euros que s’havien de gastar en restauració i manteniment, n’havien gastat 3.000 i prou amb aquesta finalitat. En canvi, s’havien gastat aquests diners amb unes altres coses, per exemple a fer desfilades de moda. Això ha causat que algunes obres s’hagen deteriorat molt. És un cas paradigmàtic del fet que no gestionaven pensant en què convenia, sinó pensant que podien fer com volgueren. —Fareu canvis importants? —Sí, però per nosaltres és prioritari fer un codi de bones pràctiques que determine com s’han de gestionar les institucions culturals. També volem fer un Pla Estratègic de Cultura del País Valencià. Els qui han governat fins ara pensaven en la persona, li cercaven el lloc i després que fera com volguera. Nosaltres volem fer-ho a l’inrevés. Primer volem saber què s’ha de fer, com s’ha de gestionar i després veure quina és la persona més adequada, en un procés obert en què puga participar qualsevol gestor cultural. Volem fer política cultural i per això no hem anat a destituir tots els qui hi havia. Volem crear les eines per a fer-ho bé. —Diuen que a la vostra conselleria, l’educació ocupa el primer pla i a la cultura, no hi doneu tanta importància… —Nosaltres veiem clar que tractarem de la mateixa manera totes les àrees de govern. M’he reunit amb la majoria del món cultural valencià, igual que he fet amb l’educatiu. Ara, els processos dels dos són ben diferents. Al cultural tenim grans contenidors buits, institucions agregades a la mateixa conselleria amb una gestió gens transparent i molt clientelar, tenim una programació molt elitista i poc oberta a tot el món, tenim artistes concrets que repeteixen i fan sempre igual. Tot això ho volem canviar. Els creadors valencians han de tenir el màxim pes a la programació cultural valenciana i la indústria cultural valenciana ha de revifar i ser un motor econòmic. Volem que la cultura siga la nostra marca. Ells deien ‘València és al mapa’, però només hi podrà estar si posem en valor allò que tenim. És la cultura, que ens ha de fer diferenciar del passat, d’aquesta visió del País Valencià associada a la corrupció i al clientelisme. Això s’ha acabat. El PP parlava de ‘la comunidad del sol y la playa’. Nosaltres volem parlar del país creatiu, cultural que se sent pròpies la llengua i la cultura. Treballarem en tot això i el primer pas és fer el pla estratègic. —Hi ha calendari? —Volem fer-ho bé i implicar més institucions perquè es puga coordinar la política cultural que es fa als ajuntaments i les diputacions. Al final del 2015 volem tenir l’esborrany del pla estratègic i haver parlat amb totes les organitzacions culturals. Ens agradaria de començar el 2016 amb aquest pla ben arrelat perquè tots a l’una puguem tirar endavant la cultura del País Valencià. —Les petites empreses culturals que han fet tant d’esforç durant aquests anys rebran ajuts? Hi ha algun pla d’ajuda més immediat? —Farem com fem en uns altres àmbits, que és estirar tant com puguem els pressupostos que tenim fins ara i canviar les prioritats. No volem que s’acabe el 2015 sense que es visualitze aquesta gent que ha treballat a l’ombra i volem que la institució els done suport. Això ho podem fer durant el 2015. El canvi es veurà més clarament als pressupostos del 2016, que tot just comencem a mirar cap a on podem anar. Volem que al gener o febrer del 2016 realment es valore allò que s’ha fet i deixem de parlar de cultura a l’ombra i parlem de cultura valenciana. —Un dels temes que ha quedat més malmès durant aquests anys és el de la recerca. —Per nosaltres la investigació és un punt clau. Pensem que el full de ruta de la redefinició del País Valencià l’han de marcar les universitats públiques valencianes. Les àrees de recerca han de ser clau per a redefinir-nos com a poble. Necessitem un finançament estable i just de les universitats valencianes públiques i volem treballar-hi braç a braç. El PP perdia milions d’euros destinats a investigació per un simple fet d’incompliment de terminis. Hi havia persones que no podien continuar investigant perquè quedaven vacants les places de la Generalitat. El primer pas que vam fer va ser canviar eixos terminis. Amb una cosa tan simple i concreta ara hi ha una trentena de persones que poden tenir plaça d’investigació durant quatre anys. Això és un exemple potser massa concret però indica quantes coses es poden fer. —Els centres de recerca de la Generalitat estan molt dispersos, penseu fer alguna cosa per millorar-ho. —És cert, no s’ha coordinat gens bé i no s’han tingut uns propòsits clars. No prometrem allò que no tenim, però si juguem amb les eines que tenim i ho fem de forma estratègica podem obtenir més bons resultats. Una de les dificultats en aquest camp és que no s’han coordinat gens amb Sanitat, d’on també depenen alguns centres de recerca. Les pròximes setmanes tindrem una reunió amb la consellera de Sanitat per parlar sobre aquestes qüestions. Cal que es coordinen bé els organismes i que es tinga una política de recerca potent. També tenim línies amb Economia, de qui depenen els instituts tecnològics. Hi ha d’haver una transferència entre què és la recerca bàsica i els instituts tecnològics. —Penseu que l’ICREA podia ser un model? —És un dels models que mirem. Nosaltres encara no hem definit si crearem un institut, però sí que ens n’agrada el model i el volem estudiar bé. —Reduir el cost de les taxes universitàries és un dels primers entrebancs que heu trobat. En teniu la solució? —Nosaltres tenim un designi claríssim i és que no hi pot haver cap persona que es quede sense estudiar per criteris econòmics. Això ha passat i clama al cel. No pot passar. Amb aquesta idea bàsica treballem una proposta i la farem pública aviat, sabent que treballem amb el pressupost que va fer el PP. —Amb aquesta qüestió ja heu rebut les primeres crítiques d’allò que fins ara era el vostre sindicat. —Cadascú ha de fer la seua funció i entenc perfectament que reivindiquen. Nosaltres som govern i hem d’actuar d’acord amb allò que hem pactat als programes electorals, amb el pacte del Botànic, que sustenta aquest govern, i amb els recursos que hi ha. Està bé de tenir entitats que vagen pressionant. No ens fa cap mal, a l’inrevés. —Heu sentit frustració per les limitacions? —No. Tenim assumit que la proposta per a tota la legislatura no es podrà fer en un mes. Però, en canvi, sí que hem demostrat amb el principi del curs que, amb un pressupost del Partit Popular i tot, es podien fer més coses. L’hem estirat tant com hem pogut per evidenciar la nostra opció per l’escola pública: hem tornat a obrir disset unitats que el govern del PP havia tancat. Això demostra que era una supressió ideològica, no econòmica com deien. També amb el mateix pressupost optem per l’ensenyament professional…. —Hi ha gent que diu que tancarà les escoles concertades. No vàreu fer unes declaracions massa dures? —No som el llop que vol tancar-ho tot. Això el Partit Popular ho vol vendre, volen que la gent tinga por. Però les declaracions que vam fer no van ser perquè sí. No podem acceptar que als centres sostinguts amb fons públic no els apliquen el mateix criteri, o que algú puga matricular el seu xiquet al centre pensant-se que serà gratuït i concertat i arribar a l’agost sense confirmació. Això ho permetia el Partit Popular, amb aquella visió seua d’anar cada vegada més diluint el sistema públic cap a un sistema mixt, que poguera desviar el fons públic. Veiem claríssim que hi ha escoles concertades que fan una funció social tan potent o més que algunes escoles públiques, de fet hi ha escoles que fan una feina espectacular a centres CAES, d’atenció preferent a barris d’exclusió social i que treballen molt bé. Ha de quedar clar que aquests centres i els que complisquen la legalitat no tindran cap dificultat. En cap cas, però, serà una barra lliure com abans quan tot valia i res no es controlava. Hi havia un sistema que tenia una doble vara de mesurar d’acord amb la titularitat pública o privada, tot i que el fons amb què ho finançaven era el mateix. El sistema públic ha de ser pal de paller. —Actualment resten places buides a l’escola pública? —Sí i de fet és una qüestió que abordarem amb diàleg, de la mateixa manera que ho hem fet per al cas de la LOMCE, en què es va aconseguir un consens unànime del Consell Escolar del País Valencià, on hi ha representades la patronal i les famílies de la concertada. Si proposen un diàleg, amb una proposta clara i franca, sense embuts i sense enganys podem arribar a acords com hem fet fins ara. Com s’ha fet fins ara amb els diners dels valencians i les valencianes és una vergonya i la gent ho sap. —Podeu avançar quins serien els punts bàsics de la llei d’educació que voleu fer. Quina escola voleu? —Una escola que servisca per a transformar la societat com a motor de cohesió social, que veja clara quina és la seua llengua i la seua cultura i que ajude a obrir-se a més llengües del món i que siga veritablement plurilingüe i no com fins ara. Això tan sols es pot fer amb un alt grau d’innovació pedagògica de qualitat altíssima. Sabem que ja tenim centres que innoven molt i que tenen experiències de molta qualitat que fins ara s’han silenciat i que tot el món les ha de conéixer perquè siguen un referent d’una escola pedagògica de veritat. Hi ha d’haver un debat crític de com ensenyem i què ensenyem per a transformar el País Valencià. —Quins tres trets destacaríeu de l’escola actual? —Tenim un punt molt fort amb els docents: són molt implicats i això és una qualitat molt gran. Són gent molt capacitada que ha estat silenciada i no l’han deixada treballar. Un punt fort més el tenim amb la societat valenciana, acostumada a treballar i cooperar i això ha de ser clau per a la nova educació. Ens hem d’obrir a la societat. Ja ho fem als àmbits més lúdics però també ho hem de fer amb els educatius per aconseguir la participació de tota la societat dins les aules. Que com a país siguem una societat educadora. Un tercer avantatge és la llengua, que fins ara era ha vista com un impediment i és un avantatge espectacular. —Les cooperatives com ara la Masia, la Gavina…, han estat decisives. Ara han de continuar? —Són aquelles escoles que abans esmentava de mostra d’experiències de qualitat i que han fet un paper clau al costat de més escoles públiques. Jo mateix vaig anar a una escola pública a Castelló que va ser molt innovadora. Totes aquestes escoles han de continuar innovant i sent un referent de qualitat. —Teniu por que la societat es relaxi perquè tenen unes institucions que es preocupen de l’educació i la cultura? —Una de les principals preocupacions que tinc és que no puguem institucionalitzar la societat civil. Si ens hem mantingut, ha estat a pesar de les institucions i ara no podem deixar-nos engolir i que facen l’abraçada de l’ós als moviments socials. La societat civil no pot baixar la musculatura. Com a govern això ho hem de veure clar. No podem ofegar els moviments socials. —La gent que no ha militat a l’activisme social viu un altre món. Com ho fareu per acostar la cultura? —Cada vegada anem més cap a una societat dual, amb una gent que és inclosa i una que és exclosa. És clau el foment de la participació i la transparència a la gestió. Moltes vegades se’ns han explicat les coses d’una manera més complexa de com són. Hem de simplificar perquè tothom sàpiga que té coses a dir i participar en els processos de decisió. —Sou molt jove, teniu trenta-dos anys, us sentiu representant d’una nova generació que no té por i no té complexos? —Som una generació que hem aprés molt de les lluites dels nostres pares. Som un pas més i hem anat agafats de la mà. No som una generació espontània. Som l’evolució natural d’una gent que ha treballat molt i que han fet que nosaltres siguem com som. No hem vingut a salvar res si no a continuar el treball de molta gent. —Penseu fer algun homenatge a Ovidi Montllor? —Tenim la voluntat de fer algun acte que homenatge l’Ovidi perquè és de justícia. Ho farem abans que s’acabe l’any. —Quina opinió teniu de l’existència de la doble línia? —Hem de potenciar un model òptim per al coneixement de les llengües i volem fer això, precisament. Volem evidenciar les dades i el model que volem portar endavant. Dins aquest marc de diàleg en parlarem. Volem defugir el debat únicament ideològic i centrat en qüestions d’identitat. Més enllà d’això hi ha una realitat i és que els programes òptims d’ensenyament de llengües i que és fan a la majoria de llocs, són els que s’autocentren en la llengua pròpia i que realment obrin l’oportunitat de les altres llengües d’una forma pedagògica i eficaç. I això ho portarem endavant. Volem un model que és el de l’eficàcia i dels resultats pedagògics, més enllà del que fins ara ha estat dirigit per una qüestió ideològica que no era eficaç pedagògicament. —De què us sentiu més orgullós? —D’haver pogut reobrir aquestes unitats de l’escola pública, és una de les coses més potents. Haver-me reunit sense vetar ningú amb totes les direccions de tots els centres educatius del País Valencià. Hem fet assemblees amb tots els centres educatius i això no s’havia fet mai. També d’haver-me reunit amb les entitats culturals. Em sent bé amb aquesta manera de fer, que no s’havia fet mai. La gent ho veu i ho viu. La rebuda de la gent no me l’esperava, més enllà d’allò que els primers moments penses que poden ser molt durs perquè és una conselleria complicada. Quan vas pels pobles i veus la gent il·lusionada, amb ganes de parlar i proposar. Aquesta il·lusió que veus als ulls de la gent fa que no pugues cansar-te’n. Em fa sentir orgullós que la gent torne a recuperar l’esperança de fer les coses bé, més enllà del fet que pensen què pensen, això sorprèn. —Deien que us amagàveu perquè vàreu tancar el Twitter. —No m’amague gens. —Recuperareu el Twitter? —A diferència d’uns altres, si jo tinc Twitter, el voldré gestionar jo i ara no tinc temps. Estic abocat a cercar solucions, donar alternatives i que hi haja un canvi ja. Sé que les xarxes socials són importantíssimes però ara no hi arribe. No me n’amague, com pots veure. Tinc descuidats els àmbits més personals. —No heu anat a Dinamarca com teníeu previst. Com a mínim heu tornat a anar amb bici? —No. M’he centrat tant amb això que no he pogut anar amb bici. Els meus amics diuen que m’han segrestat. Però allò que importa de veritat és que continuarem fent allò que faça falta.

Vicent Marzà: ‘Estan rabiosos però no aconseguiran res, el País Valencià ha canviat i ells no’

Ciutadans ha hagut de retirar un envelat que havia instal·lat a Vic després d’haver-s’hi concentrat vora dues-centes persones per protestar. Els manifestants han cridat consignes com ‘Fora feixistes dels nostres barris’ i finalment han aplaudit quan els militants de Ciutadans han retirat l’envelat. Vegeu-ho ací: Els tarongets han hagut de plegar la cara després de l’allau d’independentistes que simplement han anat a demanar informació sobre el partit i a fer consultes.Ostres tu, és que ja ni curiosos poden ser els catalans… pic.twitter.com/7jjSlwzQVV — ᗩLᙖᙓᖇTᗟᙢ ||*|| (@albertdmcat) January 19, 2019

Tortosa a l’inrevés: Col·lapsen l’envelat de Ciutadans a Vic i opten per anar-se’n

El primer ministre francès, Édouard Philippe, ha confirmat que l’home detingut aquesta tarda per haver atropellat els sis militar francesos als afores de París conduïa el cotxe que els ha envestit, segons la televisió pública francesa. Per la seva banda, la ministra de Defensa francesa, Florence Parly, ha explicat que tres dels ferits eren de caràcter lleu, i que els altres tres tenien ferides menys serioses que no es pensava en un primer moment. Els fets han succeït cap a un quart de nou del matí, quan els militars havien sortit de la caserna a Verdun, a Levallois-Perret, situat en el departament d’Alts del Sena. El vehicle els ha atropellat i ha fugit, i la policia ha engegat un dispositiu per a detenir l’autor de l’atropellament. El batlle de Llevalois ha dit que no tenia cap dubte que es tractava d’una agressió voluntària i que era ‘un acte deliberat odiós’. La fiscalia ha obert una investigació sobre els fets. L’operació Sentinelle és un dispositiu de l’exèrcit francès que va activar François Hollande arran dels atacs del 2015, per tal de fer front a l’amenaça gihadista i protegir els punts més sensibles del territori.

Detingut el conductor que ha atropellat sis militars a París

Cares llargues ahir a Foment del Treball durant la presentació del llibre ‘De Escocia a Cataluña. Referéndum y Reforma constitucional’, del catedràtic de dret administratiu Joaquín Tornos. És un llibre que defensa la tercera via, i l’atzar del calendari va fer que l’acte es fes just després de l’acord entre Junts pel Sí i la CUP per activar el procés d’independència de manera unilateral. Això es notava en l’ambient. L’absència de Miquel Roca i Junyent tampoc no va ajudar a animar la concurrència, de certa edat i corbata segura. Roca, l’advocat de la casa reial espanyola i d’Irene Rigau a la vegada, havia de parlar des de la tarima però finalment ‘no va poder’ assistir a l’acte. El va substituir el jurista Eugeni Gay, en un acte conduït per un Josep Cuní que es trobava com peix a l’aigua. Gay de Montellà El senyor Gay de Montellà, president de Foment del Treball, no va tenir problemes a dir-ho amb totes les lletres: ‘No hem tingut gaire èxit, en aquest procés. Cosa que no vol dir que deixarem de dir-hi la nostra, i per nosaltres, com a empresaris, és fonamental la seguretat jurídica i l’ordenament i com a catalans, que el diàleg, la negociació i el pacte arribin a ser una manera de definir un poble.’ Més tard, en declaracions a la premsa, Gay de Montellà va declinar de comentar l’acord entre la CUP i Junts pel Sí perquè encara no havia estat aprovat pel parlament. Si algú esperava una reacció contundent contra l’acord per part de Foment, es veu que ahir no era el dia. Gay de Montellà va declinar de comentar l'acord entre la CUP i Junts pel Sí perquè encara no ha estat aprovat pel parlament El president de Foment, en canvi, va aprofitar l’avinentesa per fer balanç. I és ben bé que cadascú viu al seu món. ‘Nosaltres, l’any 2011 vam veure que canviava l’escenari. I vam introduir el pacte fiscal. Va ser com una sorpresa que Foment, recollint un procediment que es remunta al 1898, quan Foment parlava de “concierto económico a la Reina Regenta”, fes aquell pas. Ens va situar com a “novedosos” i “anticipadors” d’una quantitat de sentiment que s’exterioritzaria immediatament. I al cap dels anys ja parlàvem de pacte institucional, no només fiscal. Enteníem que era difícil que amb el pacte fiscal n’hi hagués prou. Jo animo tothom que llegeixi el llibre de Tornos i la proposta que fa. Tornos, com abans va ser-ho Francesc Cambó, és president de la comissió jurídica de Foment. I ha fet un llibre molt ben construït’, va dir un Gay de Montellà poc combatiu. Joaquin Tornos i el cas escocès El llibre de Tornos explica el cas escocès, i les lliçons que se’n poden extreure a l’estat espanyol. La conclusió de l’autor és que la solució a l’estat espanyol és la tercera via. Però també ell, com Gay de Montellà, ho veu difícil. ‘Evidentment que la proposta de reforma de la constitució hauria de ser en profunditat. Es podria basar en els principis federals: reconèixer la nació de nacions, competències exclusives (en cultura, educació, seguretat interna, participació en el model judicial), una distribució del poder asimètric, un senat territorial i un principi bàsic de finançament: respectar l’ordinalitat, i un límit a la solidaritat de Catalunya.’ Joaquín Tornos: 'Si al juny la meva proposta de reforma de la constitució era difícil, ara ho veig més complicat. Avancem tancant portes.' I continuava: ‘És factible la meva proposta? Si al juny la meva proposta era difícil, ara ho veig més complicat. Avancem tancant portes. Aquesta proposta és difícil. Difícil, de moment. Perquè, per altra banda, no veig cap altra alternativa. Una DUI o un acord com el del parlament d’ahir ens porta a un camí que no té recorregut polític, ni sortida.’ Eugeni Gay, el més contundent Finalment, Eugeni Gay, el substitut de Miquel Roca, va ser potser el més contundent de tots els oradors. Gay va ser vice-president del Tribunal Constitucional Espanyol (2001-2012), i ja va començar fort: ‘Tenim una constitució fruit d’un consens importantíssim. S’ha dit que es va fer sota la pressió d’una dictadura i amb la presència dels tancs. Jo vull recordar que la constitució alemanya es va fer amb tancs de quatre potències al seu territori. I que aquesta constitució continua essent la constitució alemanya.’ I després de dir-ho, Gay es va quedar tan ample. Eugeni Gay: 'Vull recordar que la constitució alemanya es va fer amb tancs de quatre potències al seu territori. I que aquesta constitució continua essent la constitució alemanya' Tot seguit Gay va semblar que llevés legitimitat al càrrec de president de govern: ‘Podem creure que qualsevol té la representació de tots. I que uns defensen els interessos d’Espanya i de tots els espanyols i uns altres, de Catalunya i de tots els catalans. No. El govern de Madrid no es pot atribuir la representació de tots els espanyols, ni el govern en funcions de la Generalitat se’l pot atribuir de tots els catalans. Creure que els ciutadans siguin els únics protagonistes de la vida pública superant qualsevol pressupòsit jurídic és una greu irresponsabilitat. Gravíssima irresponsabilitat. Sortir de la realitat jurídica no és que sigui un somni, és un despropòsit. La realitat jurídica és la que és. Una partida d’escacs on no es respectin les normes no és una partida d’escacs. És una altra cosa. Les pistes que dóna Tormos són assenyades, prudents, per a circular en un món jurídic, i fer-ho des del món jurídic, que és l’única manera que els homes, i naturalment les dones, poden conviure.’ Entre el públic se l’escoltaven atentament, i en perfecta convivència, Valentí Puig, Francesc de Carreras i Joan Tàpia, per dir només tres noms dels assistents a un acte que no va ser, precisament, de festa major. Ni el dia, ni l’absència de Roca no hi van ajudar.

Gay de Montellà: ‘No hem tingut gaire èxit, en aquest procés’

El relleu de Carmen Montón a la conselleria de Salut de la Generalitat se sabrà demà divendres. El president Ximo Puig ha anunciat que serà una dona, bo i mantenint la paritat dels càrrecs de consellers entre homes i dones, després de la sortida de Montón per a anar a dirigir el ministeri de Sanitat espanyol. Aquesta mateixa tarda Puig concretarà el nom a través de diversos contactes i prendrà possessió l’endemà. Tant Compromís com Podem havien pressionat perquè fos dona i el president ha respost destacant l’equip ‘clarament feminista’ del nou govern espanyol: ‘Consolida el que serà el segle XXI, el segle de les dones, una resposta ben evident al que va ser el 8 de març i al que necessita la societat’. Puig s’ha alegrat de l”accent valencià’ del nou govern de Pedro Sánchez i ha reclamat que, a banda, ‘també tingui agenda valenciana’. A banda de Montón, José Luis Ábalos encapçalarà Foment, Luis Planas va a Agricultura i Màxim Huertas liderarà Cultura.

El govern valencià nomenarà demà la nova consellera de Salut

La Conferència de les Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE) ha expressat preocupació pel debat sobre la independència de Catalunya. El president de l’ens, Raffaele Cattaneo, ha defensat la llibertat de les institucions democràtiques com el Parlament de Catalunya de poder ‘discutir i adoptar’ posicions polítiques sobre aspectes que afecten el país. Així mateix, ha manifestat la seva solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, arran de la seva declaració divendres passat al TSJC per haver permès la votació de les conclusions de la comissió d’estudi del procés constituent. ‘En absolut respecte a l’autonomia de la política internacional espanyola i del sistema judicial, és necessari preservar la llibertat de les institucions democràticament triades pels ciutadans de poder discutir i adoptar posicions polítiques sobre temes que incideixen en la vida dels seus propis territoris’, ha dit Cattaneo en la seva intervenció a la conferència. ‘Expresso la plena solidaritat amb la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, membre de la CALRE, arran de la seva convocatòria al tribunal espanyol’, ha afegit. Cattaneo, en el discurs, ha assegurat que gràcies al diàleg constant entre les institucions no faltarà mai el principi de la lliure i democràtica autonomia política i institucional de les assemblees legislatives, ‘com a baluard de la representativitat territorial i popular’.

La Conferència de les Assemblees legislatives regionals europees se solidaritza amb Forcadell

La reunió que el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, i el líder de Podem, Pablo Iglesias, han mantingut al congrés espanyol ha acabat sense acord, segons que han informat les dues formacions, que han intercanviat retrets i s’han acusat mútuament de pretendre imposar les seves posicions. La trobada ha durat una hora i tres quarts i és la cinquena que han mantingut en les últimes setmanes. Segons Podem, Sánchez ha transmès a Iglesias que portarà l’estat espanyol a unes noves eleccions si no disposa dels suports necessaris per a la investidura al mes de juliol. La portaveu del PSOE, Adriana Lastra, ho ha negat rotundament i ha acusat Podem de no donar resposta a les seves propostes en matèria programàtica, i ha advertit que els votants d’esquerres no entendrien que ambdues formacions no arribin a un acord. Tot plegat a dues setmanes de la data fixada pel debat d’investidura, el 22 de juliol. La trobada ha estat infructuosa malgrat que Sánchez s’hi ha presentat amb un document de trenta-vuit pàgines que segons el PSOE havia de fer possible l’encaix programàtic entre les dues formacions. Un document que és l’eix del discurs que Sánchez desplegarà el dia 22 al congrés i que no menciona en cap ocasió el procés d’independència. L’escull continua essent el mateix que en les últimes setmanes: la demanda de Podem de constituir un govern de coalició. Lastra ha criticat que Iglesias prioritzi aquesta qüestió per sobre de l’acord programàtic. El PSOE rebutja de ple l’entrada de Podem al govern adduint, entre altres, a la posició de Podem respecte al referèndum a Catalunya, malgrat que Iglesias es va mostrar disposat aquest dilluns en una entrevista a Telecinco a oferir garanties a Pedro Sánchez respecte al seu ‘lideratge’ sobre l’estratègia a Catalunya. Lastra, però, ha insistit que els membres de Podem es va posicionar en contra de la suspensió dels com a diputats de Junqueras, Turull, Rull i Sànchez a la primera reunió de la mesa del congrés. El PSOE, en canvi, va posicionar-se a favor de la mà del PP i Cs. Segons Lastra, l’actitud de Podem no és la bona per ‘arribar a bon port’. Després de la reunió, l’entorn d’Iglesias ha acusat el PSOE d’actuar ‘com si tingués majoria absoluta’ i adverteix que ‘no és seriós anar a una investidura sense haver aconseguit els suports i amenaçar amb una repetició electoral’. Segons Podem, ‘no és coherent buscar per igual el suport a l’esquerra i a la dreta’ perquè ‘la gent mereix certeses i garanties’. Iglesias: ‘Tard o d’hora rectificaran’ En unes declaracions al passadís del congrés, el mateix Iglesias s’ha mostrat convençut que ‘tard o d’hora convencerem el PSOE que ha de ser flexible’ perquè ‘el plantejament que el govern ha de ser de partit únic va en direcció contrària al que ha votat la ciutadania i tard o d’hora rectificaran’.

Sánchez fa xantatge a Podem amenaçant amb noves eleccions

La campanya electoral ha començat també a la Franja de Ponent. El 28 d’abril són les eleccions espanyoles i a final de maig les municipals i a les Corts d’Aragó. Aquest territori, electoralment dividit en tres demarcacions (Osca, Terol i Saragossa), és poc estructurat, no té cap institució pròpia i representa només un 8% de la superfície aragonesa i un 5% de la població. Tots aquests factors, a banda el fet que no hi hagi cap força regional que es presenti a les eleccions –i hi pugui obtenir cap escó– dificulta la configuració d’una campanya i un debat específics, però les comarques de llengua catalana encara mantenen la seva personalitat diferenciada i el seu comportament singular. Un escenari que varia En les eleccions espanyoles del 2016 va haver-hi una candidatura guanyadora clara a la Franja, que va ser la coalició del PP amb el Partit Aragonès (PAR), amb un suport que a les comarques catalanoparlants va anar del 38% dels vots al 42. Els socialistes, a més distància, en van aconseguir un quart (24-27%), i la confluència de Podem va obtenir un resultat d’entre el 17 i el 21%, similar a la mitjana de la comunitat. Aquesta vegada s’espera que els resultats variïn considerablement. Malgrat els resultats uniformes de fa tres anys, amb un gran suport a la coalició PP-PAR, com comenta el sociòleg de la Franja Natxo Sorolla, a grans trets hi ha dues grans zones amb comportaments diferenciats. La part al nord del Cinca, més progressista, on es preveu un reforç més gran dels socialistes, mentre que la part sud, la del Matarranya, és de tarannà més conservador. Resultat del PP-PAR per municipis el 2016. Els canvis que es pronostiquen són similars arreu dels Països Catalans: un augment del PSOE i un descens del PP. A més, hi ha un factor fonamental en aquestes eleccions, i és que no es presenta ni la Chunta Aragonesista, partit aragonès nacionalista d’esquerres, ni el PAR, regionalista conservador, que ha renunciat a participar-hi, sigui en solitari o amb la mateixa fórmula de fa tres anys. En aquestes eleccions sí que s’hi presenta, per primera vegada en unes eleccions espanyoles, el Puyalón de Cuchas, un partit independentista i d’esquerres, que defensa l’autodeterminació de la Franja i que forma part de la candidatura d’Ara Repúbliques a les europees. S’espera que tregui uns resultats minsos al conjunt de l’Aragó i també a la Franja, encara que en ‘algunes poblacions pot treure alguns vots més’. L’anticatalanisme entra en acció En aquestes eleccions, l’oficialitat del català i l’aragonès torna a ser al rerefons. Com afirma Sorolla, és ‘una qüestió de rebot sobre el debat de Catalunya’, principalment atiada per l’anticatalanisme. A més, aquesta vegada també hi té repercussió el conflicte sobre el trasllat de les obres de Sixena. A començament de mes es va produir un fet que ha combinat tots dos factors. Després d’haver traslladat aquestes obres i les del MNAC, s’ha obert un litigi entre el Bisbat de Lleida i el de Barbastre-Montsó per cent onze noves peces reclamades al museu i al bisbat lleidatà. Responent a la petició de la part aragonesa de traduir la documentació al castellà, la part catalana ha al·legat que el català és una llengua comuna i que, a més, no considera ‘ni encertat ni vàlid en dret’ el terme ‘Lérida’ usat pel bisbat aragonès. Això ja va servir a la premsa per a acusar el bisbe de Lleida de voler imposar el català a tot Osca. Notícies de diferents mitjans acusant el bisbe de Lleida de voler imposar el català a l’Aragó. ‘L’amenaça catalana’ ha estat utilitzada per gran part de les formacions polítiques. Per exemple, el candidat de Vox a Saragossa ha reafirmat que el català no arribarà mai a ser cooficial a Aragó, ‘com alguns intenten’ (sense especificar qui) i proposa d’eliminar les comarques, les úniques institucions del territori més enllà dels municipis. Com explica el periodista de la Franja Marcel Pena, en termes generals no existeix un ‘problema d’identitat nacional’ respecte de l’estat espanyol, sinó com a molt un sentiment regionalista. Per tant, exploten conflicte lingüístic i l’amenaça catalana per treure’n rèdit electoral. Aquests comicis també serviran per a mesurar el suport de Vox a la Franja de Ponent, que podria passar de ser testimonial a superar el 10% dels vots. A l’Aragó té possibilitats de treure un bon resultat, especialment per la demarcació de Saragossa, on es reparteixen set escons i el llindar per a sortir-hi elegit és relativament baix. El catalanisme desorganitzat políticament al territori ‘El catalanisme políticament no es vehicula cap a les eleccions’, diu Sorolla. No hi ha cap candidatura supramunicipal i només n’hi ha alguna de país a escala municipal. Cal remarcar que no solament no es presenta cap partit regionalista, sinó que la majoria del catalanisme més militant votarà Unides Podem. Com explica Marcel Pena, aquest catalanisme va vinculat molt sovint a l’esquerra, però no n’espera tampoc un resultat especialment alt. Les polítiques a favor del català no tenen cap partit com a referència. Sorolla explica que malgrat que a l’Aragó el PAR ha desenvolupat una política essencialment anticatalana, a la Franja hi té batlles i regidors amb sensibilitats diferents, entre els quals de favorables al català. També hi ha socialistes amb més bona predisposició envers la llengua, com ara el batlle del Campell (Llitera), Josep Anton Chauvell; l’ex-batllessa de Calaceit (Matarranya), Rosa Doménech o l’ex-president aragonès Marcel·lí Iglesias. Tanmateix, com remarca Pena, no hi ha una sensibilitat diferent en el PSOE de la Franja de la que pugui haver-hi a Saragossa i són preferències personals. En referència a les formacions catalanistes a la Franja, entre el 2007 i 2015 va haver-hi un regidor d’ERC a Calaceit, clau en la configuració de majories. En el de Fraga (Baix Cinca), persones provinents principalment del Casal Jaume I, van formar la candidatura Alternativa Cívica, que va assolir un 3,7% dels vots. Malgrat no haver estat elegits, els impulsors van formar Convergència Democràtica de la Franja, el primer intent d’articular un partit polític d’inspiració catalanista, que el 2011 va assolir la majoria absoluta al Pont de Montanyana (Ribagorça). La Franja de Ponent és un territori de 400 quilòmetres de llargada i 30 d’amplada, amb realitats i fets històrics diferents que dificulten de crear un projecte únic, malgrat que comparteixen la vinculació socioeconòmica al Principat, una mateixa llengua i cultura, a més d’haver pertangut a Catalunya, del punt de vista civil i eclesiàstic. La lluita per la llengua Malgrat les dificultats, d’ençà de fa dècades la defensa de la llengua catalana i la cultura pròpia del territori existeix, amb moviments organitzats arreu. La llengua ha estat molts anys arraconada institucionalment i hi ha hagut una lluita per a dignificar-la i defensar-la. El català és una assignatura optativa d’ençà del 1984, és fortament desprotegida i en bona part depèn de la voluntat dels claustres i els consells escolars. La situació ha fet que s’hagi posat en perill, perquè es trenca la cadena de transmissió de pares a fills i cau el percentatge de parlants habituals. Un 68% dels majors de seixanta-cinc anys tenen el català com a llengua inicial, mentre que només l’hi té un 34% del jovent (15-29 anys). La tendència és negativa, perquè entre els anys 2004 i 2014 el percentatge de la població que sabia parlar el català va passar d’un 88% a un 80%. En comptes de provar de revertir la situació, el govern del PP (2011-2015) va promoure el secessionisme lingüístic i va començar a denominar el català ‘lapao’. Va ser especialment negatiu en la formació posterior i en el món laboral, perquè es va posar en risc la validesa de les titulacions de català. A més, va debilitar-ne encara més la protecció, perquè les administracions van deixar de tenir cap obligació de respondre als ciutadans que s’hi adreçaven en català o aragonès. L’arribada del govern socialista ha fet que s’hagi recuperat la denominació de la llengua, però encara resta molta feina per a garantir-ne la supervivència, com també de l’aragonesa allà d’on és pròpia.

La Franja de Ponent: entre el tomb a l’esquerra i la irrupció de l’extrema dreta

Abans del partit que van jugar ahir a Istambul les seleccions de Turquia i de Grècia es va guardar, com en molts altres camps de futbol, un minut de silenci en memòria de les víctimes dels atemptats de París de divendres. Però una part de públic va xiular amb força i va trencar el silenci. Després, segons que explica un periodista d’AFP present a l’estadi, es van sentir crits de ‘Al·là és gran’ i la cridòria es va intensificar. Vegeu-ne aquest vídeo, enregistrat de la graderia estant:

Xiulada en el minut de silenci per les víctimes de París abans del Turquia-Grècia de futbol