Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 55

L’any 2010 WikiLeaks va filtrar milers de cables que el Departament d’Estat nord-americà enviava a les seves ambaixades. En un explicava quins eren els 300 elements estratègics del planeta. De la península Ibèrica apareixien l’estret de Gibraltar, el canal de Gas que uneix Algèria amb Europa i la multinacional catalana Grífols. Per primera vegada molts ciutadans van sentir el nom d’aquesta farmacèutica que produeix a partir de derivats de la sang: immunoglobulines intravenoses (IVIG), albúmina i més productes extrets del plasma sanguini. És la primera empresa d’Europa en el seu camp, l’any 2015 va facturar 3.900 milions euros, el 95% fora de l’estat espanyol, té més de 14.000 treballadors i fàbriques repartides pel món. Són als Estats Unts, on compren sang de 27.000 persones diàriament. Bloomberg calcula que el president de l’empresa, Víctor Grífols, té una remuneració d’1,2 milions de dòlars l’any. És una de les grans multinacionals catalanes. Tot un imperi. La segona vegada que el nom de Grífols va aparèixer amb força a la premsa va ser l’any 2014, quan el seu president, Víctor Grífols Roura, va demanar públicament al president Artur Mas que no s’arronsés amb el procés independentista i tirés endavant. Però les aparicions públiques de la família Grífols, són escassíssimes. I per això ahir el Cercle d’Economia, a Barcelona, es va atapeir per escoltar tres Grífols: el president, Víctor Grífols Roura (66 anys), i els dos homes que el substituiran a partir de Nadal: el seu germà petit, Raimon Grífols Roura, (52 anys) i el seu fill, Víctor Grífols Deu. (40 anys). Tots dos, consellers delegats. Entre els assistents, Andreu Mas-Colell, Marina Geli, Anna Balletbó, membres de la família Esteve i més integrants de la burgesia catalana. Tots van escoltar la història d’aquesta empresa de primera mà, dins el cicle ‘Capitans d’indústria explicats pels seus fills‘, moderat amb molt d’ofici per Xavier Cambra, editor del llibre Capitans d’indústria explicats pels seus fills, de Francesc Canosa, que dedica un capítol a l’empresa. Per l’interès que té, VilaWeb ofereix avui la transcripció editada, gairebé íntegra, de la intervenció dels tres Grífols, que expliquen amb tota mena de detalls com funciona una multinacional per dins i també el seu origen i el futur previst. Així mateix, publiquem una part del debat.Si voleu veure el debat sencer en vídeo, ací es pot veure: El primer de parlar va ser el president, Víctor Grífols. L’home que va enviar una carta demanant, si us plau, de no formar part de l’Íbex-35 espanyol. Veureu com v anar. I sabre també els orígens de l’empresa. Víctor Grífols Roura «Mon avi va néixer l’any 1880 i poc, i va fer medicina a Barcelona. Va anar a Alemanya el 1907 a fer un doctorat en transfusió sanguínia. S’acabaven de descobrir els grups sanguinis, i ell es va especialitzar en transfusió de sang. Abans de saber-se els grups sanguinis, hi havia mortaldats en la transfusió de sang. Va tornar aquí i va muntar un laboratori de transfusió. Va fer de metge, d’analista i de transfusionista. A la guerra civil el van involucrar en el banc de sang de Barcelona. Acabada la guerra, va decidir muntar un laboratori, perquè no volia exercir més la medicina. En va acabar tip. Era l’any 1940. Va muntar laboratori amb els seus fills, de vint i vint-i-un anys: el meu oncle, que era metge i farmacèutic, i mon pare, químic i farmacèutic. La guerra espanyola va ser molt important per la transfusió de sang. Es va avançar molt. Fins al punt que el doctor Duran va organitzar els bancs de sang anglesos durant la Segona Guerra Mundial. Mon pare i mon oncle van viatjar-hi. La sang, ho sabeu del col·legi, és de color vermell. I té diversos components: el plasma (un líquid de color groc) i, dins el plasma, tres tipus de cèl·lules vives (les plaquetes, els glòbuls vermells, i els glòbuls blancs). A la indústria els glòbuls i les plaquetes no ens interessen. El plasma, sí. Als anys quaranta i cinquanta, el donant donava sang, i la indústria es quedava el plasma i llançava les plaquetes i els glòbuls. El problema és que el cos humà tarda tres mesos a recuperar els glòbuls i les plaquetes (el plasma només és qüestió d’hores). Això feia que el donant, si volia tornar a donar sang, havia d’esperar tres mesos. El meu oncle va inventar un mètode. En lloc de quedar-se el plasma i llençar els glòbuls i les plaquetes, ell les reintroduïa al cos del donant. Glòbuls i plaquetes dins el cos. A veure si així el donant es recuperava abans, i podia venir un cop per setmana, i no cada tres mesos. Va funcionar. I aquest és el mètode que avui es fa servir a escala mundial. El British Journal of Medicine va publicar-ne el descobriment l’any 1951. Aquesta és la tècnica que permet que la indústria tingui un sentit. Si hem d’esperar tres mesos per a tornar a tenir matèria primera, no funciona. Ara es podia tenir molta més sang. El meu oncle es va morir al cap de set anys, quan era molt jove (1958) i mon pare es va quedar la companyia. I va dir: o ens busquem algú que ens ajudi des de fora, o no ens sortirem. Ell havia dissenyat una centrifugadora. La va patentar i la va vendre a una empresa dels EUA. Es va convertir en el nostre soci a l’empresa. Teníem el 50% cadascú. Des de l’any 1966 fins a l’any 1999 hem tingut diferents socis al 50% i 50%. És difícil que el matrimoni duri. Però va durar. Fins a l’any 1999 no ens vam separar d’aquest mètode de meitat i meitat, però aquell any vam recuperar el 50%, perquè ens vam veure capaços de sobreviure sols. Va ser un gran avantatge que mon pare decidís que s’associava amb americans. Ara és moda criticar els joves perquè són immigrants. Això no és veritat. Nosaltres a l’empresa tenim expatriats, no immigrants. Uns 50 treballadors que van amunt i avall. I amb 100 euros van amb Ryanair on vulguin. Jo tant de bo hagués anat més temps a fora, hagués trigat més a tornar» Jo vaig néixer l’any 1950. Vaig mamar empresa des del primer dia. Tots sabem la misèria que hi havia. Em fa riure quan ara es parla de crisi. I em semblen bé les start-up, però que no plorin tant. Aquí tenim el doctor Esteve, que ens pot parlar d’aquells anys. A vint-i-tres anys em vaig incorporar a l’àrea comercial de l’empresa. Érem 120, o 200. Hi tenia els cosins. Un que és metge, i un físic. I no els va interessar portar-la ells. Vaig veure que mon pare estava molt sol i em vaig sentir obligat de continuar. Em sabia greu que no ho fes ningú. Jo havia viscut els patiments de mon pare i la família, i al final em va agradar bastant. A la indústria de la sang, l’any 1980 la sida ens va agafar tots sense conèixer-ho. Fins al punt que al principi no se sabia ni què era. Es va definir com una síndrome. Fins al cap de tres anys no es va identificar que era un virus, el VIH. La indústria i les autoritats no sabien ni què fer ni què dir. El món dels hemoderivats va canviar totalment. A Espanya eren quatre empreses i no en va quedar cap. A Àustria, tres, i no va en quedar cap. Als EUA van tancar-ne dues o tres. L’ètica de les empreses, davant una amenaça com la sida, va ser un fet diferencial. Nosaltres vam fer un reactiu per a veure si el plasma nostre tenia sida o no. L’any 1995, vam decidir que la nostra ambició era sortir d’Espanya. Gràcies a l’entrada d’Espanya a la Unió Europa es va poder fer. Vam tenir llibertat d’invertir, i viatjar. I mon pare va dir que les autoritats dels EUA llicenciessin la nostra fàbrica. Que fos aprovada per les autoritats EUA. Que poguéssim vendre allà. De fet, la nostra fàbrica va ser la primera d’Europa a vendre producte fet a Europa, als Estats Units. Invertim un 4%, 6% en R+D. Passa que el nostre R+D és una mica senzill. Nosaltres hem de buscar per a què serveixen les 3.000 proteïnes que hi ha al plasma. El nostre R+D és investigar per a què serveixen. I de moment només se’n coneixen 25, de les 3.000. No hem de buscar coses fora del nostre entorn. Anem gastant aquest 6%. I fent patents. Unes seixanta. Fa quatre o set anys, tots els polítics s’omplen la boca amb això de les start-ups. Jo no diré quan, però un dia em vaig sentir molt ofès. Era un lliurament de premis dels joves. Ens van premiar. I el polític de torn, el que va xerrar darrere meu, es va ficar amb els de l’Íbex. Han passat 75 anys des que es va fundar l’empresa i per desgràcia som a l’Íbex-35. I ara m’han d’insultar? Així no cal que animin els joves a créixer, doncs. L’any 2006 vam passar a borsa i el 2008 passem a l’Íbex-35. Jo els vaig enviar una carta. No volia estar a l’Íbex-35. No ho volia. I em van dir que això ho decidien ells. Ah, molt bé. Ens hi van ficar. I ara ens insulten? Ara crec que toca que ho deixi. La gent jove està molt ben preparada. I avui dia, tal com està el món, l’experiència no sé si és un grau. La meva àvia, l’any 1960, va agafar un atac d’apendicitis. A casa va haver-hi un gran drama a veure qui l’operava. I segurament, imagino, a mon pare li van donar dues ofertes. Un metge de 70 anys i un de 30. Mon pare devia agafar el metge de 70. Si m’ho diuen ara, jo agafo el metge de 30. Avui l’experiència no sé si té valor o és un llast. No és que estigui cansat, però crec que ja no em toca. Mon pare va fer igual: quan ell tenia seixanta-set anys m’ho va deixar a mi. Quan va fer la darrera patent tenia noranta anys, però anava a un altre ritme. Jo si puc faré com ell: molestar tan poc com sigui possible. No tinc ganes de perpetuar-me. La gent jove ha de tenir la seva oportunitat. Sóc jo que els pressiono. Raimon Grífols Roura, conseller delegat «El meu germà Víctor ens passa una patata calenta. Però tranquils, jo sé on viu! Ha ha! Jo no sóc tan conegut com el Víctor. Sóc advocat. I ens portem catorze anys. A casa hi havia dos banys. Un era un laboratori del meu pare, ple de tubs. La família fèiem servir l’altre. Vull dir que l’empresa l’he mamada des de ben petit. Acabo la carrera d’advocat l’any 1990 i m’incorporo al despatx que porta els temes de Grífols. Al cap de cinc o sis anys comença a haver-hi problemes de caràcter tècnic amb el soci. Qüestions de qualitat, que per nosaltres és bàsic. En el nostre sector, és bàsic. Veiem que no podem continuar amb aquesta gent perquè tenim criteris tècnics diferents. I van sorgir discrepàncies. I arriba un moment, el 1998 o 1999, que ens criden a Nova York els americano-japonesos que teníem de socis i ens diuen que ens faran una proposta que no podrem refusar. Us comprem la vostra part per aquest preu. Aleshores es fumava, i vam baixar al carrer a fer una cigarreta. Quina oferta! No es pot refusar, ens anàvem dient entre cigarreta i cigarreta. I vam dir, escolta, i si en comptes de vendre, comprem? Passa que no teníem ni un duro. Vam tornar a dalt. Aquesta oferta és tan bona que no es pot refusar. Cert. Però per aquest preu us la comprem nosaltres. No es vam poder desdir. D’aquí a un mes us farem proposta formal, els vam dir. Arribem a casa i veiem el pare. Ara què fem? No teníem crèdit, ni diners, ni res. Ens vam espavilar buscant gent. Ens va anar bé.» «Passa que ho vam comprar per 150, i no per 300, com demanaven, diu son germà Víctor.» «Sí, vam anar rebaixant. El soci americà, a més a més, era propietari dels centres on nosaltres compràvem el plasma. Teníem fet un contacte amb ells. Ara ens ho tallaran, vam pensar nosaltres. La segona operació, per tant, va ser buscar un altre proveïdor de plasma. I comprar la fàbrica. Vam trobar un senyor que ens va interessar, i vam pagar-li de mica en mica, com vam poder. Ara aquest senyor és molt amics nostre. L’any 2001 treballàvem per entrar a la borsa. Però, si ho recordeu, l’any 2001 van caure les torres bessones, i vam haver d’ajornar-ho. Una de les idees era poder pagar la companyia de plasma que havíem comprat al senyor. El 2004 vam tornar a intentar sortir a borsa. Vam fer més voltes que un ventilador. Però finalment, a l’hora de fixar el preu, a ningú no li va interessar Grífols. I vam dir pleguem, anem cap a casa , ja tornarem més tard. Uns bancs ens van ajudar, i l’any 2006 vam tornar a provar-ho. I aquesta vegada va ser un gran èxit. Va ser un gran èxit perquè la gent va veure que les coses que havíem dit que faríem el 2004, les havíem fetes. Van veure que complíem. Com a advocat he viscut guerres. Una va durar un any i mig. L’any 2011 ens va sortir l’oportunitat, de manera inconscient, de comprar una companyia el doble de gran que la nostra. Als EUA. Vam veure que érem el matrimoni perfecte. Ells eren molts forts als EUA i amb uns productes determinats. Nosaltres érem molt forts a Europa i amb uns altres productes. El problema que vam tenir, més enllà de l’import, van ser les autoritats americanes. Per defensar la competència, quan veuen concentració, hi posen problemes. I a més, just en aquella època, un dels competidors va tancar uns quants mesos. I les autoritats van posar-hi moltes pegues. Vam estar un any i mig lluitant a Washington, i convencent-los que era bo per al mercat. Víctor Grífols Deu, conseller delegat «Jo sóc fill del Víctor i intuïa que un dia m’arribaria la proposta, que va arribar més d’hora que no em pensava, i la vaig agafar encantat. I amb por. Per sort, el Raimon també hi és. I el Víctor no marxarà el 2 de gener i si el necessitem ens ajudarà. Jo vaig estudiar administració d’empreses a Barcelona, a l’IQS, i el 2001 em vaig incorporar a l’empresa. La meva trajectòria sempre ha estat a l’àrea financera. En diem control de gestió. És una àrea que et permet de veure tota la dimensió de la companyia. Des del cost de la matèria primera fins al preu de venda a l’últim mercat que has llençat. Et permet una visió global. No conec el producte des d’un punt de vista científic, però no crec que sigui cap handicap. Sí que crec que haver tocat tots els punts de la companyia em dóna cert bagatge. Jo el fet del 50% i 50%, no l’he viscut. No l’he patit. I ara no estem en aquesta dinàmica. La magnitud ara ens permet d’anar sols. La darrera compra que hem fet és la divisió de diagnòstic de Novartis. Ens hem trobat que ells tenien dos grans contractes, amb empreses que hi són també al 50% i 50%. Ara treballem per a desfer aquests contractes. Hi treballem. Per tornar a tenir tot el control. Per estar segurs que la qüestió de la qualitat i seguretat es fa seguint el nostre criteri. La primera cosa que vols és expandir-te a Portugal, si ets espanyol. Vam anar-hi. El segon lloc on penses, pel tema de l’idioma, és Sud-amèrica. Vam fer Xile, Mèxic, el Brasil. Però un capítol a part són els EUA. La matèria primera de la nostra empresa, el plasma, prové dels EUA en un 95%. L’any 2001 vam veure que valia la pena llançar-se a la piscina. I vam fer integració vertical. On vam trobar-la? Als EUA. Vam decidir de comprar el nostre proveïdor de plasma. Vam fer integració vertical. En aquell moment va ser arriscat. Volia un capital. Ara veig entre el públic un auditor que ens demanava si tenia sentit econòmic. Ara no en dubta ningú. Va ser trencador, la gent no estava integrada, i les empreses no es proveïen elles mateixes de la matèria primera. Hem fet una altra compra a Los Angeles, i la compra gran, Talecris. Aquestes dues compres ens van donar capacitat de producció. Vam doblar. I aquesta gent ens van donar cota de mercat. Ara tenim un 15% o 20%.. La lectura que en voldria fer és per què ho vam trobar als EUA i no a Alemanya o el Japó? Perquè als EUA tenen clar el business. Van de cara a barraca. I al món nostre o vas de cara a barraca o fracasses. Per exemple: als EUA és inconcebible que no paguis factura. De mitjana paguen a 30 dies. Al Canadà, és 10 dies. Per concloure: la millor subvenció que pot fer un estat és pagar a temps els proveïdors. Prefereixo això que subvencions. Debat: —Pregunta: La seva matèria primera té una característica: donar sang està unit a certs valors. Pagar per això és una cosa dolenta per si mateix. Quines pegues hi ha en els països per comprar sang? És anar-los a buscar? —Víctor: Aquest és un tema molt complicat. Quatre coses. Espanya és autosuficient en un 30%. La resta de la sang la d’importar. El Regne Unit, des de les vaques boges, ho ha d’importar tot. Alemanya, Àustria, i República Txeca són les excepcions. Tot el plasma ve dels Estats Units. Has de buscar plasma on hi ha civilització. Gent amb DNI i adreça. Qui treu plasma de l’Índia? Impossible. No sabríem qui és el donant. Sense els EUA no hi hauria medicaments de plasma. Pensa que per un hemofílic, necessitem 900 donants de plasma. I el donant ha de venir contínuament. O el pagues, o no ve. Fins a l’any 1985 a Espanya havíem tinguts centres de plasma, però els van tancar tots. El motiu, no el sé. Però al final, no és autosuficient, tampoc. I ha d’importar-la de fora. —Pregunta: En un tema com el vostre, fins a quin nivell teniu científics decidint? —Raimon: El director científic de la companyia és Déu. No es pren cap decisió si no ho diu el director científic. —Pregunta: Tot i estar a borsa, la família teniu el control de l’empresa? —Víctor: Avui la família té un 32% de l’empresa. Inclosos els cosins, i els fills dels cosins, i etc. Però no hi ha cap pacte familiar. Res escrit. Poden fer el que vulguin: vendre accions, o comprar. És sorprenent però avui en tenen més que fa deu anys. Senyal que se senten ben tractats. Tant se’m dona el control. M’interessa que vagi bé, la controli qui la controli. Jo ara aniré de president d’administració, que és un càrrec de xixinabo. Ja no és executiu. No és el mateix que ser conseller delegat. Algun dia jo plegaré i el Raimon farà de president. Jo també vaig estar de conseller delegat amb un altre delgat. El de l’empresa que tenia el 50%. Jo amb aquest tema hi he estat molt a gust. Manegar el 50 i 50 té el seu mèrit. No et pots barallar. Estic més a favor del 50 a 50, que d’un 51 i 49. Demostra més bona fe. L’altre ensenya que sempre hi ha algú que vol manar més. —Preguntar: Què opineu de la Xina? Hi teniu presència? —Víctor: Vaig anar-hi per primera vegada el 1983. Un any després que Nixon jugues al ping pong. Hi venem productes. A la Xina només es pot vendre albúmina. És molt mercat per a nosaltres. A la Xina ara s’estan preparant, i copien el model americà. Seran autosuficients. Nosaltres estem ajudant els xinesos en com fer-ho. —Anna Balletbó (PSOE) ex-diputada: He quedat fascinada. He trobat una explicació fantàstica. La llavor de l’èxit és passió per la feina, la seguretat, i que el món és petit? És això? —Víctor: Aquesta vida sempre s’ha de donar el valor que cal a la sort. Hem tingut la dosis de sort necessària. La seguretat en el nostre producte és el més important. Els hemoderivats o et curen, o et maten. Podem salvar la vida d’un hemofílic, però si li passem la sida, el matem. Això nostre és la seguretat. I la seguretat no té final. Nosaltres als EUA rebem 27.000 donacions de plasmes diàries. A Catalunya, 3.000 al mes. Cada donació de plasma, requereix deu anàlisis per seguretat. Això són 270.000 anàlisis diàries. Si ens equivoquem, hem begut oli. Sabem la traçabilitat. Sabem els donants, el DNI, en quins centres, amb quin fabricant. I això no té final. —Marina Geli, ex-consellera de Sanitat: Abans ha sortit el tema: a Espanya als anys vuitanta es van tancar els centres de plasma, amb la idea que els donants altruistes eren més segurs, que no els remunerats. I no hem estat capaços de debatre-ho seriosament. I al final hem de comprar producte que es podria fer aquí. —Víctor: I es compra als Estats Units. A escala mundial som 7 competidors. De fet, 3 o 4 ens repartim el 75% del mercat. I tots tenim plasma americà. L’any 2025 la nostra previsió és que doblem. I la competència suposo que també. Això vol dir que no hi ha plasma americà suficient per a tots. D’aquí a uns anys, si falta producte als EUA, vindrà el senyor Trump, o el senyor que tingui trempera, i dirà el plasma americà, pels americans. No és proteccionisme. Nosaltres traiem 40 dòlars al gram de plasma, aquí. I als EUA, 60 dòlars. Allà paguen a 30 dies, i aquí a 400. —Marina Geli: Hi ha mercat de cèl·lules per a fer regeneració. Anireu per aquí? —Víctor: Tenim certes inversions en I+D en aquest camp: cultiu cel·lular, i cèl·lules mare. Tenir un medicament ens costarà uns anys. Però ara ja apliquem una política d’invertir en empreses externes que s’hi dediquen, per estar-hi ficats. En alguns hi tenim un 60%, o 20%. Depèn.

La nissaga Grífols explica com funciona el seu imperi

Milions d’iranians han sortit avui als carrers d’arreu de l’estat en resposta a la convocatòria de les autoritats per a demostrar unitat nacional i suport al sistema teocràtic de l’Iran, en el 40è aniversari de la victòria de la revolució. La plaça Azadi (Llibertat) de Teheran i la seva rodalia són l’epicentre de les celebracions per a commemorar la Revolució Islàmica, malgrat que les manifestacions es produiran a la major part de ciutats del país i s’espera que milions de persones hi assisteixin. Segons els mitjans iranians, el president del país, Hassan Rouhani, farà un discurs davant dels manifestants des de Teheran. Els actes s’inicien cada any el primer de febrer, el dia que l’aiatol·là Ruhol·lah Khomeini va tornar de l’exili per convertir-se en el líder suprem de la República Islàmica i finalitza avui, 11 de febrer, quan es va enderrocar el Xa de Pèrsia i es va instaurar el règim dels aiatol·làs.

La República Islàmica de l’Iran celebra el 40è aniversari de la revolució

La mateixa persona del govern del PSOE que va dinamitar la negociació amb Podem filtrant a la premsa el document amb les seves exigències s’ha encarregat avui de tancar la porta a qualsevol acord de coalició amb la formació de Pablo Iglesias per al setembre. És la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, la màxima responsable de les negociacions. Les metadades dels documents filtrats, en què també hi havia la proposta socialista de càrrecs per a Podem, demostraven que havien sortit del seu despatx. Calvo era la màxima responsable de les negociacions i la seva actuació és la prova més evident que el PSOE no ha volgut mai un govern de coalició. Normalment, les conferències de premsa del divendres a la Moncloa les fa la portaveu Isabel Celáa, però avui hi ha volgut sortir Calvo per deixar les coses clares. La vice-presidenta, criada en el socialisme andalús de Manuel Chaves, va ser l’encarregada del PSOE per a pactar amb el govern del PP l’abast de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Forma part d’aquell socialisme amb sentit d’estat, en el pitjor sentit del terme, plegat sempre als interessos de l’establishment. L’actitud de menyspreu del PSOE envers Podem només s’explica per la negativa de l’establishment econòmic a acceptar membres del partit de Pablo Iglesias en carteres ‘sensibles’. L’excusa que un membre de Podem no pot dirigir Hisenda per manca d’experiència és ridícula en una Espanya que ha tingut ministres sense estudis –amb tots els respectes envers les persones que no en tenen. Unes altres, quan no en tenen, es fan els títols a mida. Tancada definitivament la porta a Podem, ara el PSOE té pressa per a trobar l’abstenció del PP o Cs i poder fer la investidura abans del 23 de setembre. Calvo ha posat com a excusa que Espanya no pot afrontar la sentència del Tribunal Suprem amb un govern en funcions. Amb aquesta afirmació, d’una banda anuncia que la sentència serà dura, cosa que confirmen els advocats, i de l’altra, que, si hi ha una resposta contundent, l’estat espanyol hi respondrà amb fermesa. La vice-presidenta ha confessat que el govern espanyol està ‘preocupat’ per la reacció que hi pugui haver a Catalunya i ha demanat col·laboració al PP i Cs per poder donar-hi una resposta conjunta amb ‘altura d’estat’. És a dir, amb més repressió. La pressa que té ara Calvo és la mateixa que tenia Gabriel Rufián, que sap que al setembre serà molt més difícil de justificar una abstenció en canvi de res, per la proximitat de la Diada i la sentència, quan l’independentisme estarà més mobilitzat. Tot i que la investidura va ser fallida, l’abstenció gratuïta d’ERC ha generat algunes crítiques al partit. Per això Calvo ha dit que caldrà explorar unes altres vies amb vista al setembre, lluny de Podem i els independentistes, que requereixen l’abstenció de Ciutadans i el PP. Aquesta crida a fer pinya per fer front a la resposta que pugui donar Catalunya a la sentència del Suprem pot ser una excusa per a fer quadrar el PP i Ciutadans i facilitar la investidura de Sánchez, però també és la millor demostració de la feblesa del govern espanyol. Aquesta feblesa seria una oportunitat per a l’independentisme si sabés demostrar la seva força quan es fessin públiques les sentències. Partits i entitats preparaven avui a Waterloo la resposta en una reunió del Consell de la República malgrat les diferències que mantenen, però a Madrid ja estan preocupats abans de saber què passarà. El govern valencià lamenta el nou ajornament del finançament. La investidura fallida de Pedro Sánchez torna a deixar sense calendari la negociació del nou model de finançament i ajorna una vegada més les reivindicacions valencianes. La vice-presidenta de la Generalitat, Mónica Oltra, ha assenyalat que la falta d’acord entre el PSOE i Podem és una mala notícia per als interessos valencians, però que el Consell continuarà posant en l’agenda política d’Espanya la necessitat d’un sistema de finançament just i la necessitat del condonament del deute il·legítim. A més a més, ha asseverat que diversos governs d’Espanya, tant dels socialistes com dels populars, han reconegut que el finançament valencià no s’ajusta als paràmetres constitucionals i ha insistit que s’hauria de canviar el sistema per a tots els territoris integrats en el règim comú. Respecte de la investidura fallida, ha recordat que el pacte del Botànic és una fórmula que funciona i que és exportable a Espanya, tot i que ha precisat que no vol donar lliçons a ningú. Amb tot, s’ha mostrat esperançada que Unides Podem i el PSOE tanquin un acord abans de la data de la pròxima investidura, que hauria de ser convocada per al 23 de setembre. Oltra ha explicat que entre els aspectes que van permetre l’èxit del Botànic hi ha el mestissatge de partits entre departaments, cosa que fa que tothom sigui coresponsable i tothom sàpiga què s’hi fa. Anticorrupció demana l’arxivament de la causa de l’F-1 que investiga la compra de Valmor. La Fiscalia Anticorrupció ha demanat l’arxivament de les investigacions sobre la compra per part del Consell de l’empresa Valmor, organitzadora dels campionats de Fórmula 1 de València. Aquesta compra va ser la posició menys perjudicial per a la Generalitat, perquè, en cas contrari, hauria d’haver pagat una penalització d’uns 76 milions de dòlars per dues anualitats del cànon establert. La investigació forma part d’una de les peces separades del cas conegut com a Valmor (dividit en quatre), en el qual s’investiga l’organització dels cinc grans premis de Fórmula 1 que va acollir el circuit urbà de València entre els anys 2008 i 2012. En aquesta causa s’investigava un dels aspectes més qüestionats d’aquest gran esdeveniment, la compra de Valmor per part de la Generalitat per 0,99 cèntims el desembre del 2011. El govern d’Alberto Fabra va decidir de comprar-la per poder continuar organitzant el Gran Premi, car la mercantil ja no podia fer-se’n càrrec. Això va permetre d’eixugar les grans pèrdues, valorades en més de 40 milions d’euros, que arrossegava l’empresa privada que van constituir Fernando Roig, Jorge Martínez ‘Aspar‘ i Bancaixa per a encarregar-se de l’organització del Gran Premi d’Europa. El govern balear es coordinarà amb l’OCB en qüestions de cultura i llengua. Representants de l’Obra Cultural Balear s’ha reunit aquesta setmana amb responsables de les àrees de Política Lingüística i Cultura del Govern i del Consell de Mallorca. Aquest dimarts passat es va fer una reunió amb la vice-presidenta del Consell de Mallorca i consellera insular de Cultura, Patrimoni i Política Lingüística, Bel Busquets; el director insular de Política Lingüística, Lluís Segura i la directora insular de Cultura, Maria Pastor. Dijous passat se’n va fer una altra amb la secretària autonòmica d’Universitat, Recerca i Política Lingüística, Agustina Vilaret; la directora general de Política Lingüística, Beatriu Defior, i l’assessor de la secretaria d’Universitat, Recerca i Política Lingüística, Miquel Gallardo. Els dies vinents es faran més reunions amb els nous responsables de les institucions. En les reunions mantingudes fins ara s’ha constatat la bona sintonia entre l’OCB i els responsables de Cultura i Política Lingüística del Consell i de Política Lingüística del Govern. L’OCB ha fet arribar un document elaborat abans de les eleccions passades amb propostes concretes perquè les implantin les institucions. L’entitat cultural ha demanat tota la coordinació possible entre les administracions i les entitats de la societat civil. I també el suport institucional màxim als creadors de cultura i a les indústries culturals. En el terreny lingüístic, l’OCB proposa que s’apliquin mesures per a ajudar a augmentar l’ús social de la nostra llengua; garantir que tothom qui vulgui aprendre la llengua catalana ho pugui fer fàcilment i que es garanteixi el respecte dels drets lingüístics de tots els ciutadans de les Illes Balears. Terceravia demana de ser observador en les negociacions amb la UE. Terceravia ha demanat de ser present en qualitat d’observador a les converses amb Brussel·les per a l’acord d’associació a la UE. És un dels punts que figura en el memoràndum presentat al govern i que la formació proposa com a base política per al pacte d’estat. Josep Pintat assegura que el seu objectiu és assolir allò que Terceravia reclamava la legislatura passada i que no va obtenir: transparència. En el memoràndum també s’inclou la capacitat d’incidir en el procés, perquè entre els punts hi ha el de participar en les reunions, exposicions i trobades que es facin a Andorra o presentar propostes de negociació o esmenes a les ja existents. Josep Pintat creu que s’han de fixar els objectius que es volen assolir i les estratègies que s’han de marcar, però ‘per començar a establir un pacte d’estat, que ja és entrar en matèria, de primer cal fixar unes línies polítiques que crec que tothom pot acceptar i compartir’. Respecte del fet d’estar present a Brussel·les en les negociacions, ha recordat que qui tria la delegació és el govern.

La Moncloa agita ara la sentència del Suprem

Òmnium Cultural impulsa el llibre ‘Tot un honor’ en el qual 50 persones de diferents àmbits glossen l’obra i la trajectòria vital dels guardonats durant els 50 anys del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El llibre, editat per l’entitat i Galàxia Gutenberg, repassa l’evolució i la història de les lletres catalanes, des del primer guardonat, Jordi Rubió i Balaguer, fins a l’últim Premi d’Honor, Quim Monzó, ha informat Òmnium aquest divendres en un comunicat. ‘Aquest projecte serveix per fer balanç dels 50 anys de reconeixement a l’excel·lència i al compromís cívic i cultural’, assegura el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, en el pròleg escrit des de la presó de Lledoners. Cuixart ha remarcat: ‘La presó és un lloc que serveix per exemplificar la trajectòria de l’entitat: el compromís insubornable i incansable amb la cultura i la cohesió social’. En el llibre, l’exconseller de Cultura Lluís Gordi retrata Pere Quart; el pensador Xavier Antich a Josep Maria Espinàs; l’escriptora Tina Vallès a Raimon, i la periodista Bel Zaballa a Manuel de Pedrolo, entre d’altres. Cada perfil va acompanyat d’un retrat paisatgístic d’un lloc important en la vida de cada guardonat que conformen ‘un recorregut per la geografia de les lletres catalanes com a punt de partida per explicar la trajectòria dels Premis d’Honor’. El guardó va ser instituït per Òmnium Cultural el 1969 i s’atorga a persones que per la seva obra literària o científica en llengua catalana i per la seva importància i exemplaritat hagin contribuït de manera notable i contínua a la vida cultural dels territoris de parla catalana.

Òmnium edita un llibre sobre els 50 anys del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

D’ací a una setmana la consellera a l’exili Clara Ponsatí compareixerà al Tribunal d’Edimburg, en la primera vista per a la tramitació de l’euroordre amb què l’estat espanyol la vol extradir. D’ençà del 14 de novembre, quan es va posar a disposició de les autoritats escoceses, Ponsatí té llibertat de moviments, que mantindrà durant aquest procediment judicial que durarà mesos, ben bé fins a l’estiu de l’any vinent. El procediment tindrà si més no dos incidents de recorregut que el poden condicionar enormement: el primer, el 19 de desembre vinent, quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea resoldrà les qüestions pre-judicials que li va enviar el Tribunal Suprem espanyol sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. I el segon, el 31 de gener, quan és previst que es farà efectiu el Brexit. 19-D, el dia que la justícia espanyola pot perdre el partit a Europa La vista de la setmana vinent al tribunal escocès, la del dia 12, encara no serà decisiva, però tindrà una gran importància, perquè la defensa de Ponsatí hi proposarà la llista de testimonis que vol que compareguin en aquest procediment, en què la justícia escocesa haurà de decidir si accedeix a extradir-la a l’estat espanyol perquè sigui jutjada per sedició. El judici pròpiament no començarà fins al mes d’abril, i és previst que duri quatre setmanes, de manera que no acabaria fins ben bé el mes de maig. El fet que Ponsatí sigui perseguida per sedició impedeix que l’extradició no pugui ser immediata i fa que hi hagi d’haver tot aquest procediment judicial. Perquè la sedició no és pas entre els trenta-dos delictes comuns que hi ha en la llista de l’euroordre, sinó un delicte específic de l’estat espanyol, de caràcter polític. I una de les coses que ha d’avaluar la justícia escocesa és si en aquest cas hi pot haver una doble incriminació, és a dir, si en el codi penal d’Escòcia hi ha cap delicte equiparable, pel qual pugui ser extradida. La sedició, cosa del passat Però la sedició fou abolida del codi penal escocès el 2011 i, en paraules de l’advocat Aamer Anwar, ‘és un delicte propi del segle XVI que fou creat per reis i reines per a aturar la reacció de la gent comuna que reivindicava els seus drets’. L’obsolescència d’aquest delicte en el marc jurídic escocès (i, de fet, a tot el Regne Unit) és un dels principals arguments de la defensa de Ponsatí. Però d’un punt de vista formal, n’hi ha més, i prou importants, perquè si bé la petició d’extradició que fa Pablo Llarena és pel delicte de sedició, en el text de l’euroordre amb prou feines hi ha cap referència a la sedició. La interlocutòria de Llarena repassa durant moltes pàgines els esdeveniments principals i més coneguts del procés, del paper dels membres del govern de Puigdemont en el referèndum, i acaba dient que els fets són constitutius de sedició perquè el Suprem va condemnar els presos polítics per sedició. Però no diu què van fer ni Clara Ponsatí ni els exiliats que es pugui considerar una sedició. Era tan vaga la referència a la sedició en el cas de Ponsatí que l’euroordre espanyola es va encallar al primer tràmit, quan la policia britànica la va refusar per ‘desproporcionada’. L’escàndol era tan gran que la diplomàcia espanyola va pressionar perquè es rectifiqués aquest qualificatiu. Les autoritats britàniques van demanar més informació a Llarena que justifiqués la tramitació d’una euroordre. El jutge va enviar un parell de fulls en què enumerava tot un seguit d’accions de possible desobediència, però la paraula ‘sedició’ ni l’esmentava. ‘L’euroordre té errors i contradiccions’, diu Anwar, que critica que Ponsatí sigui acusada de tot, ‘però alhora no hi hagi exemples reals de cap suposat delicte’. Anwar i la resta de membres de l’equip de defensa de Ponsatí a Escòcia també tenen arguments per a demanar la denegació de l’extradició, relacionats amb el perill que no pugui tenir un judici just a l’estat espanyol, per la manca d’un jutge imparcial. ‘És una causa motivada políticament’, diu Anwar. I la immunitat? Però és possible que abans el tribunal d’Edimburg no resolgui l’euroordre, l’estiu de l’any vinent, Ponsatí arribi a ser eurodiputada i tingui immunitat. Perquè passi això, caldrà que el dia 19 de desembre el Tribunal de Luxemburg avali les consideracions de l’advocat general de la UE, segons el qual Oriol Junqueras tenia la immunitat d’ençà del moment que fou elegit eurodiputat en les eleccions europees del 26 de maig, independentment dels requisits i els tràmits d’acatament de la constitució que les autoritats espanyoles li imposessin. Si aquest criteri fos validat pel TJUE, Puigdemont i Comín podrien tenir immunitat com a eurodiputats electes. I també podria ser el cas de Clara Ponsatí si acabés essent eurodiputada. Ella va anar a les llistes de Junts per Catalunya del 26-M, però no va sortir elegida. Tanmateix, el Brèxit li ho podria permetre. Perquè si el Regne Unit surt de la Unió Europea el 31 de gener vinent, tal com és previst, els eurodiputats que corresponen al Regne Unit seran redistribuïts entre la resta d’estats de la Unió. L’estat espanyol en tindrà cinc més, que s’assignarien automàticament als cinc candidats de les llistes que ara són més a prop d’obtenir escó. I la primera d’aquestes formacions a la qual tocaria un altre eurodiputat és Junts per Catalunya, i concretament Clara Ponsatí. Si s’encadenessin aquests fets, i mentre no s’hagués resolt encara el procés d’extradició, l’euroordre contra Ponsatí també hauria de decaure, i el Suprem espanyol hauria d’adreçar un suplicatori al Parlament Europeu per a poder activar novament l’euroordre. La setmana vinent, doncs, començarà per a Ponsatí un periple judicial a Escòcia de mig any que pot ser una cursa d’obstacles gairebé insalvable per a l’estat espanyol.

El veredicte d’Escòcia sobre Ponsatí: mig any ple d’obstacles per a la justícia espanyola

Lluís Rabell va acceptar de ser candidat de Catalunya Sí que es Pot a última hora, amb el convenciment de cohesionar la coalició d’ICV-EUiA amb Podem amb l’experiència d’una trajectòria ben llarga d’activisme polític i del lideratge del moviment veïnal a Barcelona. No fa ni un mes que Rabell és en pre-campanya i ja ha tastat les friccions pròpies de la batalla a la primera línia política. Però s’hi sent còmode, parla de manera apassionada, deixa brollar els arguments com una torrentada. Malgrat que ha estat impulsor d’Esquerres pel Sí-Sí i ha confessat que, si ara mateix hi hagués hagut un referèndum a l’escocesa, hauria votat sí, considera que la via unilateral porta a un cul-de-sac, i que cal insistir en la via del referèndum acordat amb l’estat espanyol. Per això confia en Podem, però amb prudència. —Lluís Rabell o Josep Lluís Franco Rabell? Diuen que us heu canviat el nom… —No m’he canviat pas el nom. Sóc una persona pública i he tingut activitat professional des de fa molts anys, i activitat social i política. No he amagat res. Durant trenta anys he signat els articles que escrivia, les contribucions i treballs de traducció amb el nom del pare, Lluís, que just es va morir la setmana passada, i el cognom de la mare. I això té a veure amb una relació molt estreta i molt personal amb el meu avi matern, perquè em vaig criar a casa d’ell. I per circumstàncies familiars va ser qui em va fer de pare i de mentor; era un home que venia de la CNT, i fou qui em va inculcar els valors en moltes coses. I com a homenatge a ell vaig començar a signar molts articles amb el seu cognom. —I heu acabat essent més conegut pel segon cognom. —Sí, més que no pas pel meu primer cognom, que ni m’avergonyeix ni m’enorgulleix: és un nom de jueu convers que té una gran història i una gran tradició, molt abans que un militar, que s’avergonyia justament de les arrels jueves del seu cognom, l’empastifés per la història. —Lluís Rabell és el nom de guerra. —Sí, és el meu nom de guerra. A la clandestinitat n’utilitzava un altre, Gerard, pel qual encara hi ha alguna gent que em coneix. Però aquest és, diguem-ne, el nom més literari. —I teníeu una empresa, Talleres Franco, de la qual éreu conseller delegat, que va tancar el 2010. Com va anar? —Això d’empresa és molt pompós, perquè parlem d’un taller de dotze persones en què hi havia tres cosins que n’érem els titulars. Era un taller de marbre en què treballàvem amb pedra natural. I va haver de presentar concurs de creditors amb la crisi, perquè depeníem del ram de la construcció; però no solament per això: sobretot quan les entitats bancàries ens van refusar el crèdit i ens van abocar a una situació insostenible, de la qual vam complir les nostres obligacions, i això és documentat i es pot trobar. Vam pagar els treballadors, la seguretat social, hisenda i proveïdors. Alguns vam quedar entrampats personalment, i encara ara, amb entitats financeres. —Encara ara? —Perquè les entitats financeres funcionen d’una manera molt curiosa, sobretot amb petites i mitjanes empreses: obliguen a avalar personalment el moviment creditici habitual. I per això, encara que hi hagi un concurs de creditors i es liquidin tots els béns, si manca alguna cosa que penja, hi has de respondre personalment. Però aquesta és la situació de milers i milers de petites empreses. Van ser uns anys molt durs, sobretot al ram de la construcció, en què hi va haver un tancament d’aixeta creditícia total. Quan vam tancar no teníem problemes de feina, malgrat que havia baixat, ni de deutes de clients. Però sí que el tall de crèdit va ser absolutament decisiu. No me’n sento orgullós, perquè va ser el tancament d’una petita empresa però tampoc no me n’avergonyeixo. Nosaltres ho vam fer honestament. —Per què vau acceptar de ser candidat de Catalunya Sí que es Pot? —Crec que m’ho van proposar per l’experiència al moviment veïnal i de la FAVB en particular, que és una experiència que té a veure amb l’experiència de fer treballar diferents sensibilitats. I ara es tracta d’això, d’unir confluències, sectors. I van pensar que aquesta experiència havia de ser útil. —Però ja us havien proposat d’anar a les llistes a les eleccions municipals, i vau dir que no. Per què ara sí? —Perquè a les municipals era més complex. Jo era al capdavant d’una federació d’associacions veïnals, i la necessitat de mantenir la independència formal d’una federació on conviuen sensibilitats molt diverses feia més problemàtic de fer el salt. Ara parlem d’un cicle de fons que comença amb les eleccions del maig, que tindrà un episodi propi i amb substància el 27-S i que molt probablement culminarà amb les eleccions generals. —La culminació seran les eleccions espanyoles? Per què no veieu el 27-S com un plebiscit? —Perquè hi ha un problema de fons. Hi ha una anhel democràtic de la societat catalana, molt potent, que ha trobat una resposta negativa de l’estat espanyol, que no ha volgut ni parlar-ne. La idea de voler transformar unes eleccions en un plebiscit és una mica una fugida cap endavant que estreny la base social de la ciutadania favorable al dret de decidir. El caràcter plebiscitari del 27-S no ha estat pactat, si més no amb unes altres forces de l’arc parlamentari. I no serà llegit així per la societat espanyola ni per la comunitat internacional. I les forces que hi volen atorgar caràcter plebiscitari tampoc no es posen d’acord si s’han de comptar escons o vots, si és admissible democràticament que els vots de l’àrea metropolitana comptin la meitat que no els de Lleida… Amb tot aquest conjunt d’incongruències és molt difícil d’acceptar que tingui un caràcter plebiscitari. —Què es decidirà, doncs? —El punt d’arrencada d’un procés constituent. —Què enteneu per un procés constituent? —Un procés per a donar poder a la societat catalana, que va definint i aplicant un model de país en termes de justícia social, que això la nostra candidatura ho fa prevaldre i que al mateix temps manté i consolida una àmplia base social que podríem estimar al voltant del 80% de la societat que és favorable al dret de decidir i que pot obrir la via d’un referèndum. —Això ja s’ha demanat de totes les maneres a l’estat espanyol, sense èxit. Què us fa pensar que ara acordarà un referèndum? —És pràcticament indefugible que a les eleccions generals el PP perdrà la majoria absoluta i hi haurà una configuració política que tindrà més a veure amb l’impuls i voluntat de canvi de la societat en conjunt, amb un procés profund de moviment a la societat que va cap al canvi. I esperem que si la nostra candidatura té un resultat important el 27-S hi contribueixi. Ningú no es pot imaginar que la caiguda del govern del PP no obri un marc més favorable per a les reivindicacions democràtiques de Catalunya. —Però l’hostilitat amb la resposta a la demanda catalana d’un referèndum també ha vingut del PSOE. I per a una reforma constitucional calen dos terços. Per més que Podem s’hi avingui, ni PP ni PSOE no ho acceptaran. —Per a convocar un referèndum a Catalunya no cal passar per una reforma complexa de la constitució, es poden trobar unes altres fórmules. Depèn de la voluntat política. Algú s’imagina que una hipotètica victòria de Junts pel Sí, que a tot estirar tindria una majoria parlamentària estreta, tindria prou força per a negociar una secessió? Tindria molta menys força que el 80% de la societat catalana reivindicant un referèndum amb reconeixement. —Però per aquí ja hi hem passat. A les eleccions del 2012 ja van tenir majoria els partits que duien el referèndum al programa. —Sí, perquè encara no ho hem aconseguit. No ens podem estalviar un mandat democràtic obtingut a través d’una convocatòria amb garanties, amb participació i amb reconeixement. Un procés complex com aquest no es pot sostenir sobre una societat maltractada, fragmentada i atomitzada. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions caldrà negociar amb l’estat espanyol. Amb quina força ho faràs? Amb quina cohesió? —I estaríeu disposats a fer pinya amb Junts pel Sí i ERC justament per tenir més força? —Nosaltres proposem un altre procés constituent sobre la base d’un programa electoral coherent… —Afegint-vos-hi no podríeu influir en el programa de govern i tenir més força? —O podríem fer com ERC, que durant dos anys ha evacuat el debat social perquè ara toca la independència i s’ha empassat les polítiques neoliberals del govern de CiU. El 27-S no es decidirà si Catalunya és independent o no; més ben dit, quan es constitueixi el parlament es decidirà quina mena de govern afrontarà la situació que s’haurà creat el dia 27: o bé un govern de majoria social progressista, o bé un govern liderat per Artur Mas. Malgrat els desigs ingenus d’alguna gent que acompanya Artur Mas a la candidatura de Junts pel Sí serà un govern de CDC amb un projecte neoliberal. No governarem amb Mas, ni el farem president. —També us poden considerar ingenus a vosaltres si penseu que Podem facilitarà un referèndum a Catalunya. No han dit mai de manera clara i inequívoca que ho farien si governaven. —No, però de moment diuen coses que fa uns quants anys hauria estat impensable que una força d’esquerres emergent a Espanya arribés a dir, que és que respectaria la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Ja és un gran pas endavant. A l’inici de la transició el PSOE portava al programa el dret d’autodeterminació dels pobles i el dret de secessió. Ara tornem a obrir el meló. —Però cap de les propostes de reforma constitucional que s’apunten ara no segueixen aquesta línia. —Les que hi havia els primers anys de la transició eren una reforma del règim franquista. En tot procés complex i convuls el camí d’arribada és determinat per la lluita, és en disputa. Som en una situació plena d’incertesa en què sobretot cal fer menys política de ficció i confiar més en la capacitat de mobilització i de travar acords socials amplis que permetin forçar els canvis a la situació. La gent dirà demà coses que avui no diu. Ara diuen coses que fa tres anys ningú no s’hauria imaginat que dirien. —Feu un vot de confiança sense la base d’una declaració d’intencions ferma. —Confiem sobretot en la capacitat de mobilització de la gent, que és la que fa moure les coses. De la mateixa manera que si hi ha un debat territorial a Espanya és per la mobilització de la societat catalana. Res no és garantit perquè el futur sempre és en disputa, i l’experiència demostra que hi ha finestres d’oportunitat en què durant uns quants anys la situació és prou inestable per a configurar les correlacions de forces, les hegemonies i fins i tot el disseny d’un règim polític durant dècades. —‘És absolutament impossible’ que Catalunya Sí que es Pot faci costat a una DUI, com deia Nuet? —Jo crec que la declaració unilateral d’independència ja no la vol gairebé ningú. El problema són els efectes jurídics i materials que pot tenir sobre la vida de les persones. Pots fer una DUI, molt bé. Però cal aplicar-la a través d’una negociació ben complexa. L’inconvenient és que originen la il·lusió que es podria fer una desconnexió fàcil i harmoniosa de l’estat espanyol. I això serà d’una complexitat extraordinària. Fins i tot amb una configuració de forces a l’estat espanyol més favorable a escoltar les reivindicacions democràtiques dels catalans. Ni tan sols un govern de Podem a Madrid, imaginant la hipòtesi més agosarada, que hauria de suportar pressions enormes de l’establishment, de la caverna mediàtica i de l’oligarquia espanyola. Tot depèn de la capacitat de mobilització de la societat. —Aquest govern hipotètic de Podem a Madrid s’acabaria plegant a les pressions de l’establishment? —Això és en disputa, com tot. Tot govern, fins i tot amb les intencions més bones, pot rebre pressions extraordinàries. El govern de Syriza ha arribat al poder sobre una mobilització popular i un desig d’acabar l’escanyament i l’ofec de la societat grega, i déu n’hi do les reculades i les garrotades que hi ha hagut. —Voleu dir que a Podem li podria acabar passant com a Syriza. —Algú sap d’una situació històrica en què el triomf sigui garantit d’antuvi? Tot depèn de la lluita. La meva generació militant esperava que la caiguda del franquisme obrís un camp molt més agosarat de ruptura democràtica i que se n’anés molt més lluny, per exemple al terreny nacional. La lluita va arribar fins a cert punt, i no va ser d’una manera endreçada ni pacífica, sinó que es va dirimir a través de molts combats, fins i tot dins del moviment obrer. Les situacions són molt complexes i res no diu que arribis fins al final de les possibilitats d’una situació, o que et quedis a mig camí. La hipòtesi és oberta. —Aquestes pressions de l’establishment les rebrien tant si volen negociar la secessió com si negocien les condicions d’un referèndum. —És clar que les tindrien. Els dubtes hi serien, i les pressions contradictòries també hi serien. Però una negociació sobre un referèndum té l’avantatge de tenir un suport aclaparador de la societat catalana i té una capacitat de ser llegit per l’opinió pública espanyola sobre què vol la societat catalana. Es subestima molt l’impacte polític enorme que tindria l’expressió democràtica d’un referèndum. —No es deu pas subestimar, si s’ha intentat i demanat de moltes maneres. —S’ha intentat, però no s’ha pogut i ara diuen que tirem pel dret. I això és aventurer. —Imaginem que l’estat espanyol acceptés un referèndum com el d’Escòcia. Què votaríeu? —Depèn de quina fos la proposta. Perquè al referèndum escocès hi havia una lluita de l’estat, que no volia la separació dels escocesos, i feia ofertes interessants d’autogovern. —Però si es fes avui mateix el referèndum, Lluís Rabell què votaria? —Depèn de qui hi hagués a Madrid i què em proposés. No excloc que un govern de Madrid intel·ligent lluités contra la secessió fent propostes adreçades a la societat catalana. I d’acord amb això votarà, la societat catalana. —Entenc que si no hi hagués cap proposta interessant votaríeu que sí a la independència. —Sí, és clar. —Perquè sou independentista… —No, jo no sóc independentista. Jo defenso el dret d’autodeterminació dels pobles i que la solució més raonable de l’estat espanyol seria arribar a una fórmula democràtica d’encaix de tipus federal o confederal que respectés plenament el reconeixement de la plurinacionalitat i els drets democràtics i l’expressió nacional catalana. Això pot passar en un estat separat o en una sobirania compartida a certs àmbits. —Si hi ha blocatge de l’altra part… —Efectivament en determinades circumstàncies de blocatge la independència o la separació pot ser l’única via de defensa efectiva d’aquests drets democràtics nacionals. Jo no tinc cap problema amb la independència. I encara et diré més: estic convençut que ateses les característiques de la societat catalana, el pes de les classes populars, els vincles històrics, culturals, amb la resta de pobles de l’estat espanyol, una república catalana independent seria probablement el primer pas cap a una entesa federal o confederal si hi hagués les condicions per fer-la. Jo crec que aquest és el camí més natural. No tinc cap problema amb una fórmula o una altra. El problema no és mai la independència, sinó el respecte per la sobirania del poble. —Què us fa pensar que seria possible un tripartit d’esquerres amb ERC i la CUP després del 27-S? —És que hi ha una situació d’emergència social i la necessitat de respondre-hi es farà palesa l’endemà mateix. Caldrà decidir quins pressupostos es fan, perquè el país haurà de funcionar. És cert que tenim una situació d’estretor financera contra la qual cal lluitar, però s’hauran de prendre moltes decisions sobre la vida quotidiana de la gent, si apliquem una renda garantida de ciutadania, o quines mesures prenem per les situacions de pobresa energètica o de pobresa infantil. I la proposta d’un govern d’esquerres hauria de cridar l’interès de les forces progressistes. Esperem que de manera natural ens puguem trobar amb ERC i la CUP. Veiem molt clar que les classes populars representen un terreny prou ampli per a sostenir cultures i tradicions diferents. Un govern que volgués sargir el país i tenir una política de conjunt hauria de cercar un suport ampli. —A aquesta petició ERC us respon que sigueu vosaltres qui us afegiu al govern de concentració. —Bé, s’haurà de veure quina és la coherència de cadascú. El problema del 28 serà que hi hagi aquest govern progressista o que ERC porti les maletes de Convergència. Nosaltres farem tot allò que puguem per a configurar un govern alternatiu.

Lluís Rabell: ‘Una república catalana independent podria ser el primer pas cap a una entesa federal’

Gemma Geis (Girona, 1979) va entrar a la política perquè Carles Puigdemont li ho va demanar. No era la primera vegada que li havia ofert implicar-s’hi, però abans del 21-D Geis li va dir que sí. El seu compromís amb el president a l’exili no és exclusivament polític, sinó també personal i s’emociona quan en parla. Va encapçalar la llista de JxCat a Girona després d’haver estat vice-rectora de la UdG. És doctora i professora de dret. Forma part del grup impulsor de la Crida Nacional per la República i n’exerceix de portaveu. Geis ha estat redactora de la proposta de la ponència organitzativa, que ara és en tràmit d’esmenes, i prepara el congrés fundacional del 19 de gener. Fem l’entrevista durant el ple del parlament, al despatx que JxCat manté buit i amb els noms de Josep Rull i Jordi Turull a la porta. En una paret hi ha la fotografia de la darrera vegada que van entrar al Tribunal Suprem espanyol, just abans de ser empresonats. —La vostra tesi doctoral es titula ‘L’execució de les sentències urbanístiques’. Com és que algú que investiga sobre aquesta qüestió acaba fent política al parlament? —És molt fàcil. El dia que vaig defensar la tesi el president Puigdemont era allà. —Teníeu relació d’abans, doncs. —Ens vam conèixer el 2006. Em van fer una entrevista al Punt perquè m’havia presentat a les eleccions de Greenpeace Espanya. Ell es presentava a les eleccions municipals a Girona, em va venir a conèixer i vam intercanviar opinions. El dia de la presentació de la tesi, el president Puigdemont va ser allà com a regidor a l’oposició. Per tant, doncs, mira, comences una pregunta pensant-te que no té res a veure amb la política… —I resulta que hi té a veure totalment. —I se la sap molt bé i l’explica molt bé. —Podríeu resumir el contingut de la tesi? —Estudia la problemàtica quan hi ha una execució de sentència urbanística. Les sentències en matèria urbanística costen molt d’aplicar. No fan enderrocs, hi ha indemnitzacions molt grans. N’és la primera tesi doctoral a l’estat espanyol. Vaig fer la menció europea, vaig fer tres estudis de dret comparat a França, Itàlia i els Estats Units, amb estades de recerca en cadascun d’aquests llocs. La meva aproximació va ser molt radical. Vaig aconseguir de fer una segona edició de la tesi… En tinc bon feedback. En aquell moment va venir el president i va ser una relació que es va allargar en el temps. —Una relació d’amistat? —En determinats moments dels últims anys m’ha tingut en compte. Vaig entrar com a assessora durant uns quants mesos a l’Oficina d’Atenció al Ciutadà del TAV a Girona. Em va agradar moltíssim. Ens deien els desperfectes que havien tingut a casa arran de les obres del tren i els donàvem informació, fèiem expedients, com podien denunciar… Em va fer diferents propostes polítiques i li vaig dir que no. El 9-N, per exemple, vaig estar a la comissió electoral a Girona. Em va trucar el president Puigdemont perquè, en tant que batlle, m’hi havia proposat, si em semblava bé, i li vaig dir que no li diria pas que no. En la distància, sempre ens hem tingut molt de respecte i estima. —Aquesta vegada, per què vau fer el pas amb JxCat? —Quan ell va prendre possessió com a president de la Generalitat, jo era a Florència. Li havia dit que no a JxSí. Em vaig sentir molt culpable. Sabia que, si ell era president, passarien coses. Conec molt la seva determinació i compromís amb els quals prova de complir malgrat les dificultats. El dia abans de l’1-O vaig estar amb ell. Li vaig donar una carta. El dia que em va trucar s’hi va referir. —En la carta us oferíeu a entrar en política? —No. Parlava del meu compromís amb ell, de la dificultat del moment, d’algunes coses que em reservo per a mi. El fet d’haver estat plegats abans de l’1-O i que haguéssim parlat va fer que, quan em va trucar, fos molt ràpid. Al cap de tres hores li vaig dir que sí. Sense els antecedents d’abans m’hauria costat més. No me n’he penedit cap dia. Li tornaria a dir que sí en aquell context. He tingut família a l’exili. —El parlament era com us esperàveu? —Ara hem tingut la intervenció de Cs sobre com es tracten els presos als centres penitenciaris. No acabo d’adaptar-me al to destructiu, demagògic, sense propostes… Em costa i no vull adaptar-m’hi. El temps que estigui aquí, no vull normalitzar les coses que passen i que sento. —A la Crida feu una crítica als partits tradicionals. Què en falla i us porta a crear la Crida, que també pot acabar essent un partit? —La Crida no neix per criticar els partits. Neix d’una demanda d’unitat i transversalitat que recullen els impulsors. Tinc molt respecte als partits polítics. Són importants i han de ser forts. Neix més des de la voluntat de crear una proposta diferent per a un moment concret. Una cosa és la categoria dels partits, que han de fer la seva tasca. I una altra és la Crida, que volem que sigui un moviment transversal, unitari i temporal. Són compatibles totes dues coses. —Entre els partits independentistes hi ha una part de divergència estratègica i una batalla per l’hegemonia. L’interès per a aconseguir-la complica la consecució de l’objectiu polític? —La Crida prioritza la consecució de l’objectiu polític tant com sigui possible. També crec que no hauria nascut si hi hagués unitat estratègica. Sempre dic que proposem, que no imposem pas, i que la nostra proposta és articular el moviment des de la unitat i la transversalitat per a assolir aquest objectiu. L’hegemonia, a mi, no em preocupa. Sí que és important de tenir unitat estratègica sobre la manera com avançar. Abans-d’ahir vaig anar als Lledoners i, quan sents parlar als presos, t’adones que sabien molt bé per què els posaven a la presó i per què són a l’exili, per què van impedir les investidures. Som molt conscients que són persones d’una gran capacitat política i lideratge enorme. Això, ho van fer perquè estiguem en aquesta situació d’una certa desorientació. Cal orientació i cercar aquesta unitat estratègica. La Crida pot ser una peça més dins d’aquest engranatge. —Hi ha qui us etiqueta com l’enèsima refundació de Convergència. —Les etiquetes a la vida es combaten amb fets. Personalment, cada dia que m’enfronto a una entrevista o responc un correu, no hi penso, procuro de treballar cercant aquesta transversalitat. Hi ha gent que se sent còmoda amb aquestes afirmacions i, si tenen interès, ho diran. Però la feina que fem és tan important que, cadascú que en faci les seves consideracions. Nosaltres treballem, i que la gent ho valori. La Crida és un moviment que té tres impulsors, que ve de baix. Vam omplir Manresa de baix, sense muntar cap autobús. Si aquesta gent s’hi sent còmoda, ja li poden posar tantes etiquetes com vulguin. —Us incomoda el PDECat? Hi heu promogut adhesions individuals. Al PDECat debaten quina proposta faran a les bases per a adaptar-se a la Crida i potser els seria més fàcil d’integrar-s’hi en bloc, sense haver-se de dissoldre o disminuir la força orgànica de l’organització. —No crec que hagin de disminuir la força orgànica. Tenen una força territorial i una potencialitat enormes. La Crida promou les adhesions individuals i és una de les característiques definitòries diferents. La carta dels consellers Josep Rull, Jordi Turull, Joaquim Forn i Lluís Puig permet molt fàcilment que els qui són del PDECat i volen adherir-s’hi individualment puguin fer-ho sense renunciar a la seva trajectòria. Aquella carta marca molt el camí. —ERC diu que està bé que neixi la Crida i que ocupi el centre-dreta, atès que la resta d’espai ja és ocupat per uns altres partits independentistes. —No em trobaran en la confrontació amb ERC. Em trobaran en totes les reunions que calgui per a cercar aquesta estratègia unitària, que és la que la gent ens demana. I que, quan el 21-D dèiem que teníem majoria independentista al parlament, la comencem a exercir d’una vegada. —La proposta d’estatuts de la Crida que ara es debat internament preveu que els militants prenguin part en les decisions telemàticament però, al marge d’això, el funcionament orgànic és el clàssic dels partits. No és contradictori de funcionar i constituir-se com a partit si dieu que sou un moviment? —Som un moviment i no tenim vocació d’estar cinc o deu anys existint. Els partits tenen una trajectòria, uns quants anys. Nosaltres no hi aspirem pas. Aquesta és una característica diferent. Permetem la doble, triple i quàdruple militància, i això no és habitual als partits. Obrim les portes a qualsevol persona independentment d’on vingui. Maldàvem per proposar una forma d’òrgans que fos fàcil de comprendre. Cerquem un moviment sigui àgil i ha de tenir òrgans de decisió. Això és un partit, una institució, un ajuntament, una empresa i una associació de veïns. Vam proposar l’assemblea (ciutadania), un parlament (consell de representants) i un ‘govern de la Generalitat’ (govern de la Crida). Així s’entén i fugim de nomenclatures més clàssiques. —Quants fundadors teniu ara? —Han crescut. No hem parat, tampoc en la recaptació econòmica. Tenim més de 13.000 fundadors, 53.000 adherits i més de 800 voluntaris. —En la ponència política proposeu d’actuar fent ús de la desobediència pacífica i la no violència per intentar forçar un referèndum. Però no aclariu quan la fareu servir ni si ho heu de fer després de les sentències. D’aquí al congrés fundacional del gener, ho concretareu? —La ponència obre aquestes vies. Ara se’n presentaran esmenes. És positiu que de manera clara es digui que el nostre mínim és un referèndum acordat però no descartem de fer efectiva la República Catalana si es produís una altra circumstància. La desobediència pacífica i la mobilització, de la manera com ho hem fet nosaltres, i en l’exercici dels drets fonamentals, em fa sentir molt còmode. D’aquí al gener, crec que s’enriquirà. —No concorrereu a les eleccions municipals. —No en podem prendre decisions perquè no estem legitimats fins al 19 de gener. El temps passa i és molt difícil per a les eleccions municipals, però no puc afirmar-ho. —Barcelona en seria l’excepció? —També ho haurem de veure. Barcelona, quan parlem de la unitat estratègica, és una peça important. El fet que la Crida hi tingui un paper rellevant s’haurà de decidir al gener. Si volem fer efectiva la República Catalana, tenir-hi un govern i un alcalde republicà és important. —Si Ferran Mascarell fa el pas per a presentar-s’hi candidat, en tant que membre del grup impulsor de la Crida, en tindrà el suport? —Fins al gener no es podran prendre decisions sobre aquesta qüestió. No ens hi podem posicionar. —Elsa Artadi deia que Oriol Junqueras és un bon candidat a les eleccions europees. Més enllà dels emplaçaments públics, heu començat cap conversa per intentar anar-hi plegats? —No sé si hi van tancar la porta… També és veritat que el context polític pot canviar molt. La porta oberta, sempre la tindrem. Forma part d’aquesta voluntat amb la qual neix la Crida. En qualsevol cas, sempre que al capdavant hi hagi persones compromeses amb la democràcia i la República Catalana, tindran el suport de la Crida. —És possible que al gener decidiu de presentar-vos a les europees amb candidatura pròpia o és difícil? —Si a la ponència política hi entra, s’aprova i es decideix, les portes hi són obertes. —Personalment, creieu que us hi hauríeu de presentar? —Crec que Barcelona és important. Quan he estat a l’altra banda, quan hi ha hagut eleccions europees i llistes unitàries, m’hi he sentit molt còmoda. Caldrà veure què decideix el congrés de la Crida. Nosaltres no estem legitimats a dir-ho. Sí a explicar què és la Crida, quines en són les característiques, vetllar perquè la convenció fundacional de Manresa anés bé, ara perquè el 19 de gener vagi bé. Hem d’avançar en temes tècnics però políticament no estem validats per a dir-ho. —S’ha exhaurit l’ultimàtum de Torra a Sánchez i les peticions de pena de la fiscalia i l’advocacia de l’estat per als processats han estat dures. A banda no donar suport al pressupost espanyol, com han d’actuar ara el PDECat i ERC al congrés? Hi ha d’haver un canvi que es noti en els altres debats i les altres votacions de propostes? —El president Torra demana i demanem de no normalitzar la situació. No podem posar al mateix nivell negociacions de pressupostos en un context normal amb negociacions enmig de repressió, presó i exili. Quan es parla del pressupost, i avui sentia Pedro Sánchez parlar del salari mínim interprofessional, ja sabem que ell podria fer un decret llei en qualsevol moment i que no li cal l’aprovació del pressupost. A Catalunya la gent està informada. Té Telegram, Signal, és a Twiter, Facebook, té grups de Whatsapp… Continuar dient que el salari mínim va lligat al pressupost quan sabem que no és així… Que tampoc no ens carreguin els neulers més que no toca. Igual amb el decret llei d’estabilitat pressupostària o de retallada als treballadors. Hi ha coses que depenen del pressupost i unes altres que no. I, en qualsevol cas, Pedro Sánchez i els partits que ens demanen que l’aprovem, per què no ens deixen acordar un referèndum? —Els diputats de JxCat afectats per la suspensió de Llarena no cobren des del juliol i a la pràctica no voten. Diuen que no estan suspesos, però, si no exerceixen els seus drets, quina diferència hi ha amb la suspensió? —N’hi ha una de democràtica molt important del punt de vista jurídic de defensa dels seus drets. Hi ha una votació del parlament que no ha estat impugnada que diu que no han comès el delicte de rebel·lió i no estan suspesos. Això és una realitat. Tenim el president del grup parlamentari que exerceix com a president tot i les limitacions. Participen en les nostres preses de decisions i, per tant, exerceixen com a diputats; són membres de les comissions. El nostre posicionament és de dignitat i d’estratègia jurídica perquè hi va haver una votació del parlament. Quan arribin les resolucions judicials, els efectes retroactius poden ser molt més favorables per a aconseguir avançar en el compromís del 21-D. —Oriol Junqueras i Raül Romeva són substituïts i suspesos? —No ho sé. No entraré a valorar la situació dels diputats i companys. Sí que sé que són a la presó de manera injusta i en això tenen tota la meva solidaritat. —El president de la Generalitat diu que no es podran pas acceptar les sentències del Suprem espanyol quan hi hagi els judicis. Com s’ha de traduir a la pràctica? —Amb una estratègia unitària d’embat democràtic arran d’aquestes sentències. Hem de veure com cadascú pot actuar de la millor manera des del seu lloc. En el meu cas, sóc diputada. Quan no ho era, fa un any, em vaig em vaig fer un fart d’anar a totes les manifestacions que hi havia. Ara sóc diputada i estaré a disposició del president de la Generalitat per fer tot allò que pugui. Per a mi, serà un moment molt dur i un desafiament de futur. Si aquestes sentències són injustes; és a dir, si no refusen la sedició, rebel·lió i malversació, crec que serà molt difícil de continuar vivint democràticament a Catalunya. La nostra resposta ha de ser pensada per la manera com podrem garantir els drets i llibertats de les futures generacions. Hem vist que hi ha hagut una sentència del tribunal de drets humans d’Estrasburg que ha reconegut que Arnaldo Otegi i quatre dirigents abertzales més no van tenir un procés just, i n’hem vist els efectes. Hi havia un únic vot particular que reconeixia la indemnització i que no es va establir. Veiem com castiguen aquesta injustícia. Per tant, hem d’actuar amb la màxima fortalesa i unitat. —Una marxa per Europa seria una resposta suficient? —Ha de ser una resposta però n’hi ha d’haver moltes més. —Més enllà d’una pura manifestació? —Sí. —La convocatòria d’eleccions podria ser una solució? —Serà un moment important i haurem de prendre decisions. No em pertoca de decidir-ho. No podem avançar decisions. El govern governa, fa la seva feina i s’haurà de valorar. No tot passa per una convocatòria d’eleccions. Hi poden haver més mecanismes i s’ha de treballar per trobar-los. —Confieu encara que Puigdemont pugui ser investit aquesta legislatura? —Cada dia em llevo desitjant que tornin els exiliats i que els presos surtin. Van ser les fires de Girona. Veus la catedral i hi penses… Ell sempre em diu que, fer efectiva la República és l’objectiu més important, i no pas que ell torni. Tinc l’esperança que això pugui passar. Crec que el president Torra igual, i tot el grup parlamentari. Per a mi és la victòria. Tinc molt clar que la República torna amb el president Puigdemont. Sé que serà molt difícil. En el meu cas, hi ha un compromís més personal. Ell sap que jo no pararé. Sóc molt tossuda amb les coses. Molts no pararem fins que no sigui una realitat. —I si aquest intent és molt llarg? Esteu preparada? —Si és molt llarg, mentre cregui que serveixo per a res i ho considerin, hi seré. El dia que no, me n’aniré. Quan feia dos anys que era vice-rectora, li vaig dir al rector: ‘jo ja plego, perquè sé que d’aquí dos anys hauré fet tot allò que he pogut.’ Tinc molt clar què persegueix JxCat i que molts dels diputats tenen les mateixes coses que jo al cap. Ho vaig dir als presos: el meu compromís amb el president Puigdemont s’ha ampliat a tots ells.

Gemma Geis: ‘La resposta a la sentència ha de ser més que una manifestació’

L’Audiència de Girona ha mantingut la presó preventiva com a mesura cautelar per a dos dels investigats per les protestes contra la sentència del procés a la ciutat, Ibra i Charaf. El tribunal ha desestimat el recurs de la defensa i conclou que els dos joves, que ara tenen divuit i dinou anys, no tenen prou arrelament per a evitar el risc de fugida. Els investigats són de nacionalitat marroquina, i la seva defensa va criticar durant la vista que els únics detinguts per les mobilitzacions que continuen actualment a presó siguin d’origen estranger. Les interlocutòries diuen que hi ha indicis que apunten que el 14 d’octubre haurien llançat dues pedres contra un furgó policial provocant danys i lesions a dos agents. ‘Racisme institucional’: tres deportats i cinc empresonats encara per les protestes contra la sentència La Generalitat de Catalunya, que demanava presó per als dos nois, va canviar ahir de criteri i ara els demana llibertat sota una fiança de dos mil euros. L’advocat de la defensa, Benet Salellas, va criticar que els únics que continuen a presó són d’origen marroquí mentre la resta d’investigats han anant sortit en llibertat. També assegura que el jutjat instructor va apuntalar el risc de fugida amb ‘falsedats’. Entre d’altres, diu Salellas, s’hauria inventat una pretesa situació d’irregularitat dels dos joves al país.

L’Audiència de Girona manté la presó preventiva per a dos dels investigats per les protestes post-sentència

El síndic general d’Andorra durant les dues últimes legislatures, Vicenç Mateu, ha estat designat nou ambaixador del país a l’estat espanyol, segons ha informat el ministre Portaveu, Èric Jover, avui durant la roda de premsa posterior al consell de ministres. A Mateu se’l considera un dels polítics andorrans més comprensius amb l’independentisme català. Jover també ha anunciat que la fins ara ministra de Funció Pública i Reforma de l’Administració, Eva Descarrega, serà ambaixadora a l’estat francès i Mònegue, així com delegada permanent d’Andorra a la UNESCO. Mateu i Descarrega començaran a exercir a partir del primer de setembre, i Jover ha destacat les seves ‘competències’ per assumir els càrrecs, encara que Mateu hagi estat nomenat per la via política i no per la de la carrera diplomàtica. El ministe portaveu ha recordat que a principis d’aquest segle l’ex-president del parlament va ser ambaixador de l’estat espanyol i francès, i ha assegurat que una de les seves prioritats haurà de ser treballar perquè finalment s’instal·li el sistema d’aterratge amb visualització mitjançant satèl·lit a l’aeroport Andorra-la Seu. El Consell de Ministres també ha aprovat la creació d’una secretària d’estat d’Igualtat i Participació Ciutadana, que encapçalarà Marc Pons, ex-cònsol menor d’Andorra la Vella. El govern andorrà respon així a una demanda de col·lectius feministes del país (Stop Violències i Acció Feminista), de crear una secretària d’estat que treballi en el desplegament de la llei d’Igualtat i no discriminació, aprovada el mes de febrer. Finalment, durant la roda de premsa Jover ha informat que el govern estudiarà la petició de la policia i de l’Agència de Mobilitat d’augmentar les tarifes de les multes de trànsit, per reduir la sinistralitat a la carretera. ‘Mereix una reflexió’ i més si qui fa la demanda són tècnics especialitzats en la matèria, ha manifestat el portaveu del govern andorrà. També aquest vespre Sílvia Riva ha jurat el càrrec com a nova ministra d’Educació i Esport, ja que motius laborals van impedir que ho fes amb la resta de ministres en la cerimònia celebrada a finals de maig. El cap de govern, Xavier Espot, ha reivindicat durant l’acte el paper de la cultura i l’esport com a elements de cohesió i inclusió social per al país.

Andorra designa Vicenç Mateu nou ambaixador a Espanya

La Conselleria de Salut del govern de les Illes ha publicat un test per a prevenir la infecció de la Covid-19, coneguda popularment com a coronavirus. És una prova senzilla, de només tres preguntes, en la línia de la que va publicar dimarts el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya i ahir la Conselleria de Sanitat Pública de la Generalitat Valenciana. En funció del resultat, el govern informa de com cal actuar en cada cas. Tota la informació sobre el Coronavirus, minut a minut S’hi pregunta si s’ha viatjat els últims catorze dies a una sèrie de països, si s’ha estat en contacte amb alguna persona que estigui en estudi o que s’hagi confirmat que pateix la Covid-19 i si es té algun dels tres símptomes més evidents: tos, febre o dificultat respiratòria. L’aplicatiu també dóna una sèrie de consells bàsics i recomanacions per a evitar de contraure la malaltia.

Coronavirus: el test de la Conselleria de Salut de les Illes per a saber si teniu la Covid-19

L’ex-president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha dit en la seva declaració del Tribunal Suprem espanyol que ‘no pot descartar’ que el referèndum es pagués amb diners públics. Això contradiu les declaracions que va fer al congrés espanyol el febrer del 2018, quan va assegurar que no s’hi havien dedicat diners públics. Ha dit que el govern espanyol va enviar informació provinent de la intervenció de la Generalitat a la Fiscalia General de l’Estat i la fiscalia del Tribunal de Comptes nou vegades, però que no es pot descartar ‘engany’ per part del govern. Pel que fa a la violència del Primer d’Octubre, s’ha desvinculat de l’operatiu policíac. ‘Jo no m’ocupava de l’operatiu policíac, portava la direcció política’, ha dit. Ha culpat la Generalitat de la violència dient que si el govern no hagués ‘cridat a votar en un referèndum il·legal’ no hi hauria imatges de ‘persones i policies lesionats’. Ha defensat l’actuació dels policies traslladats a Catalunya. ‘La policia i la Guàrdia Civil van prestar una funció molt important en defensa dels interessos generals de tots’, ha manifestat. I ha afegit que ‘té la millor opinió’ sobre ells. Quan la defensa de Jordi Cuixart ha mostrat un vídeo amb valoracions de votants del referèndum lamentant l’actuació de la policia a Sant Carles de la Ràpita i on també es veien càrregues, Rajoy ha dit lamentar ‘molt aquestes imatges’. ‘No m’agraden ni aquestes ni unes altres, per això l’obligació dels dirigents és treballar perquè no hi hagi les condicions per veure aquestes imatges’, ha afegit. Vegeu el vídeo íntegre de la compareixença de Mariano Rajoy: A diferència dels acusats, Mariano Rajoy, ha hagut de respondre a totes les preguntes que li han fet, també a les dels advocats de Vox. Fins ara els acusats no havien volgut respondre a les seves preguntes. Calendari del judici contra el procés Aquest dimecres 27 de febrer són cridats a declarar: Joan Tardà, Artur Mas, Soraya Sáenz de Santamaría, Cristóbal Montoro, Mariano Rajoy, Marta Pascal, Núria de Gispert, Eulàlia Reguant i Antonio Baños. També hi havia convocat el president del Parlament, Roger Torrent, qui ahir va anunciar que no aniria a declarar perquè havia de presidir el ple d’avui. Les declaracions continuaran demà, dijous. I si tot va tal com es preveu passaran per la sala del Tribunal Suprem espanyol tots aquests representants polítics: Iñigo Urkullu, Gabriel Rufián, Albano-Dante Fachin, Ernest Benach, Ada Colau, Juan Ignacio Zoido, Xavier Domènech, Josep Ginesta, Francesc Iglésias i Adrià Comella.

Rajoy es contradiu i ara diu que ‘no es pot descartar’ que el referèndum es pagués amb diners públics

Les autoritats irlandeses han certificat un increment notable en les sol·licituds de passaport irlandès, que ja voregen les 200.000 d’ençà que va començar el 2018. La causa, el fet que el Regne Unit sigui a punt de sortir de la Unió Europea. Els sol·licitants d’Anglaterra, Escòcia i Gal·les han augmentat de més d’una cinquena part en comparació amb el 2017, i ja en són 98.544 més, segons el Ministeri d’Afers Estrangers irlandès. A més, 84.855 sol·licituds vénen del Nord d’Irlanda. En total, enguany Irlanda ha emès 822.581 passaports, segons que ha exposat ministre d’Afers Estrangers, Simon Coveney. Amb l’obtenció del document, els britànics volen evitar qualsevol impediment a l’hora de treballar en països de la Unió Europea i a l’hora d’anar-hi. L’Acord de Divendres Sant, que va posar fi a la violència al Nord d’Irlanda, preveu que l’1,8 milions d’irlandesos del Nord puguin sol·licitar la ciutadania irlandesa.

Enguany dos-cents mil ciutadans britànics han sol·licitat el passaport irlandès

El president de Ciutadans, Albert Rivera, ha confirmat que un dels punts de l’acord que ha tancat avui amb el PP per a votar a favor de la investidura de Mariano Rajoy és la liquidació del sistema d’immersió lingüística en català a l’escola amb l’aplicació ‘a totes les comunitats autònomes bilingües del trilingüisme’. Aquesta és una de les mesures incloses en el document que tots dos partits han batejat com ’150 compromisos per millorar Espanya’. El model trilingüe suposaria la liquidació de la immersió a Catalunya i dels models d’ensenyament en català tant al País Valencià com a les Illes. Rivera ha comparegut per explicar els punts principals de l’acord. Un d’aquests punts és l’acord perquè s’aturi el calendari d’implementació de l’actual llei d’educació espanyola, la LOMCE, i que es posi en marxa una comissió parlamentària ‘per a una nova llei d’eduació pactada i consensuada’. Però tot i aquest emplaçament a definir els detalls de la llei educativa en la negociació entre partits, PP i Ciutadans ja han acordat que hauria d’incloure una mesura que liquida el sistema d’immersió lingüística en català: el trilingüisme a l’escola, ‘perquè l’anglès, juntament amb l’espanyol, sigui llengua vehicular a l’escola’. Ha afegit Rivera: ‘volem que els nostres fills apreguin idiomes a l’escola. Que tots els fills puguin aprende l’anglès amb el castellà a totes les escoles, i també garantir l’aprenentage del castellà junt amb el català, el gallec i l’euskera a les comunitats bilingües. A més, l’últim punt de l’acord que ha citat Rivera ha estat per un ‘pacte per Espanya’; és a dir, en paraules seves, ‘per a la defensa civil i política de la unió, la igualtat i la sobiania nacional, que no hagi referèndums d’independència i que no es trossegi la sobirania nacional. Perquè tots els espanyols suiguin iguals davant de la llei.’ Pacte insuficient Tot amb tot, el pacte entre el PP i Ciutadans no és suficient per a garantir la investidura de Mariano Rajoy, tal com reconeixia aquest cap de setmana el president espanyol en funcions. La suma de tots dos partits i de la diputada de Coalició Canària és de 170 escons, i la majoria absoluta és de 176. En la segona votació del ple d’investidura, on cal una majoria simple, el PP necessitaria l’abstenció com a mínim d’una part dels diputats del PSOE i -tal com s’especula- el suport dels cinc diputats del PNB. Rivera ha destacat que una bona part de tot el paquet de mesures acordades amb el PP també les va acordar amb el PSOE. ‘Volem extendre aques pacte als partits constitucionalistes, especialment el PSOE’, ha acabat dient.

Rivera i Rajoy pacten la liquidació per llei de la immersió en català a l’escola

El conseller Jordi Turull mha replicat el president espanyol, Mariano Rajoy, que empresonar polítics era ‘normal’ durant l’època del fundador del seu partit, en referència a Manuel Fraga. Turull ha recordat que Rajoy va dir que s’havia recuperat la ‘normalitat’ a Catalunya amb l’aplicació del 155 i l’empresonament de mig govern. Turull ha destacat que no hi ha desànim, ha cridat la ciutadania a votar el 21-D i ha afirmat que el candidat favorit a la presidència és Puigdemont. El conseller ha insistit que té unes ‘ganes infinites’ d’anar per tot el país i agrair el suport de la gent. A més, ha assegurat que la determinació del poble ha vingut per quedar-se.

Turull replica a Rajoy que empresonar polítics era ‘normal’ durant l’època del fundador del seu partit

El vice-president del govern i conseller d’Economia, Pere Aragonès, compareixerà al parlament dimecres de la setmana vinent, 21 d’agost, a les deu del matí per explicar la retallada de la despesa del sector públic que va ordenar fa uns dies. Segons que han explicat fonts parlamentàries a Europa Press, la presidenta de la comissió d’Economia i Hisenda de la cambra Teresa Pallarès (JxCat), ha enviat als grups la proposta de l’ordre del dia, amb la data i l’hora. ‘Sol·licitud de sessió informativa de la comissió d’Economia i Hisenda amb el vice-president del govern i conseller d’Economia i Hisenda sobre la retallada del 6% als pressupostos’, concreta el text. Els comuns i la CUP van registrar conjuntament la sol·licitud de compareixença d’Aragonès al parlament. El vice-president hi va respondre per Twitter: ‘Disposat a comparèixer per explicar les conseqüències de l’asfíxia econòmica del govern espanyol contra Catalunya.’ Disposat a comparèixer per explicar les conseqüències de l’asfíxia econòmica del govern espanyol contra Catalunya https://t.co/U4Zc3QV24B — Pere Aragonès 🎗 (@perearagones) August 12, 2019 Retallada del 6% El Departament d’Economia ha ordenat a les conselleries una contenció de la despesa tret de les partides de personal, els serveis bàsics –com ara l’educació, l’atenció primària de salut, les polítiques d’atenció a la immigració i les famílies– i les inversions que ja estaven compromeses. L’ordre d’Aragonès també estableix que si hi ha cap despesa inajornable, es pugui dur a terme, sempre que hagi estat autoritzada pel Departament d’Economia. Pel que fa a les empreses públiques, que tenen autonomia financera, els ordena una retallada pressupostària estimada del 6%. I assenyala que, en cas que una entitat hagi d’atendre ‘necessitats urgents i inajornables’ i no pugui executar-la, la retallada es faci a la resta d’entitats del seu àmbit d’actuacions.

Aragonès compareixerà el 21 d’agost al parlament per explicar la retallada als departaments i empreses públiques

El senador del PP valencià Pedro Agramunt Font de Mora fa temps que és observat de prop per organitzacions de defensa dels drets humans i del think tank European Stability Iniciative (ESI). En denuncien el paper que ha tingut encobrint el règim de l’Azerbaitjan en la violació sistemàtica dels drets humans i la persecució de l’oposició política. Sembla que es va valer del paper de membre del Consell d’Europa (actualment president de l’assemblea parlamentària d’aquest organisme) en canvi de suborns, segons les denúncies presentades. Recentment, una nova investigació de l’ESI ha posat encara més en evidència Agramunt Font de Mora. L’ESI ja havia parlat fa uns anys de ‘la diplomàcia del caviar‘, unes pràctiques que incloïen regals, viatges de franc i diners, amb l’objectiu de crear un grup dins el Consell d’Europa que, amb silenci o amb elogis, legitimés el règim autoritari d’Ilham Alíev a l’Azerbaitjan. Agramunt sempre ha negat aquestes pràctiques. Però l’ESI ha denunciat repetidament la gestió d’aquest senador del PP valencià. Les acusacions han estat documentades. Pedro Agramunt, juntament amb el maltès Debono Grech, va presentar el 20 de desembre del 2012 a l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa un informe sobre la qualitat democràtica dels últims processos electorals a l’Azerbaitjan. Les eleccions examinades van ser les presidencials del novembre del 2010, considerades per l’OSCE ‘les més fraudulentes que s’havien fet mai en un país del Consell d’Europa’. Doncs Pedro Agramunt, com a relator del Consell d’Europa, va lloar en el report els avenços fets en la transparència del procés electoral i la voluntat de cooperació de les autoritats del país. Les noves revelacions Poc després d’haver presentat aquell report, Agramunt va participar en una polèmica votació a l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa, sobre la qualificació i el reconeixement dels presoners polítics a l’Azerbaitjan. L’alemany Christoph Strässer va presentar una resolució per al reconeixement de la condició de presoners polítics en aquest país, però la van acabar tombant, després d’una campanya de desprestigi contra ell. En aquesta ofensiva hi participà activament Agramunt Font de Mora i col·legues seus. D’acord amb les investigacions que ara ha publicat l’ESI, el resultat d’aquella votació va permetre al règim de l’Azerbaitjan de mantenir la cara neta amb vista a obtenir finançament per valor de vuit-cents milions d’euros per a construir el gasoducte amb Turquia. I també s’ha sabut que qui va fer possible que Strässer perdés aquella votació fou Luca Volonte, un ex-diputat demòcrata-cristià italià, membre de l’assemblea parlamentària del Consell d’Europa. Volonte ha acabat reconeixent, en un documentari de la RAI sobre l’anomenada ‘diplomàcia del caviar’, haver rebut més de dos milions d’euros de l’Azerbaitjan entre el 2012 i el 2014, a través de les Seychelles i de les Illes Verges. Segons l’ESI, Volonte sabia que Agramunt Font de Mora era ‘un actor crucial’ per a convèncer els seus col·legues del Consell d’Europa de votar contra l’informe de Strässer que condemnava la violació de drets humans. I, efectivament, el senador valencià es va oposar a l’aprovació d’aquell informe. Ara la fiscalia italiana ha actuat contra Volonte, arran dels diners rebuts procedents de l’Azerbaitjan. I l’ESI considera que la fiscalia espanyola també hauria d’actuar, per investigar els vincles que pugui tenir Agramunt Font de Mora amb aquesta trama de suborns amb un règim dictatorial.

Un cas de suborns a l’Azerbaitjan empastifa un senador del PP valencià

El Tribunal Suprem, que jutjarà els presos polítics i els ex-consellers Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, treballa encara amb la interlocutòria d’admissió de proves, una resolució que necessàriament ha de notificar abans de fixar la data d’inici del judici. Després d’haver filtrat com a data previsible del judici el 5 o 6 de febrer, ara el Suprem fa arribar l’especulació a agències de notícies com l’ACN i EFE que estudia començar les sessions a partir del 12 de febrer perquè els magistrats encara ‘ultimen’ l’escrit. Les mateixes fonts citades recorden que els escrits de petició de proves i testimonis de les defenses superen els 1.800 folis, i el de les acusacions, els 300. El tribunal valora no començar el judici la setmana que ve per donar més marge a les defenses, però alhora diuen que ‘no es descarta res’. El judici contra l’1-O: tot allò que cal saber-ne El judici, doncs, continua sense tenir data. Fins que el tribunal no faci pública la interlocutòria que ha de servir per a admetre testimonis i proves proposats per les defenses i les acusacions (fiscalia, advocacia i Vox), no farà saber la data del judici. Les defenses del vice-president, Oriol Junqueras, i el conseller d’Afers Estrangers, Raül Romeva, i també la del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, han remès escrits al Suprem advertint que s’ha de garantir el dret de defensa deixant-los temps suficient. En el cas de Junqueras i Romeva, l’advocat Andreu Van den Eynde demana un marge de tres setmanes. En el cas de Cuixart, la defensa parla d’un ‘temps suficient’ sense especificar-lo, tot i que diu que una setmana no seria prou. Fonts jurídiques expliquen que són conscients d’aquesta advertència i volen garantir el dret de defensa. El tribunal sap que qualsevol actuació que es pugui considerar irregular es posarà en coneixement de la justícia europea i, per això, volen fer tots els tràmits de manera escrupolosa. Trasllat previst demà La previsió que hi ha sobre la taula actualment és fer el trasllat dels presos a Madrid demà, 1 de febrer. El mateix president del tribunal, Manuel Marchena, va demanar-ho al Ministeri d’Interior espanyol, i va avançar que el judici ‘previsiblement’ començaria ‘pels volts’ del 5 de febrer. Però les mateixes fonts diuen ara que estudien de començar les sessions la setmana del 12 de febrer, tot i que tampoc no descarten de fer-ho abans.

El Suprem juga amb la data d’inici del judici contra l’1-O

La coalició Compromís ha registrat la llista per València a les eleccions municipals i s’ha mostrat ‘convençuda’ que tiraran ‘endavant’ amb els dos objectius: reeditar el Govern de la Nau i aconseguir ‘els millors resultats possibles’ com a formació política. Així s’ha pronunciat el candidat de la coalició a la batllia, Joan Ribó, després que Compromís hagi estat la primera formació política a presentar les llistes, cosa per a la qual alguns militants han fet cua durant més de 30 hores. La gent de @CompromisVLC fem torns per ser els primers en registrar les llistes electorals i a mí m'ha tocat el bonic torn de la matinada! pic.twitter.com/93qC0yFud2 — Pere Fuset (@perefuset) April 17, 2019 ‘El primer objectiu de Compromís és repetir el Govern de la Nau, que pensem que ha funcionat de forma adequada. Evidentment, el segon és tindre els millors resultats possibles com a formació política. Presentem aquestes llistes amb els dos objectius, que estem molt tranquils i convençuts que es podran desenvolupar satisfactòriament’, ha ressaltat Ribó. Així mateix, ha apuntat que serà una campanya ‘molt interessant’ en la qual es podrà parlar ‘sobretot dels temes de València, i no perdre’ns en altres històries’. ‘Dic històries amb majúscules, perquè estem escoltant moltes històries aquests dies, i el que li interessa a la gent és parlar dels problemes que té la ciutat i que hem començat a resoldre en aquests quatre anys, hem avançat en la seua resolució i volem continuar resolent-los els quatre anys que venen’, ha destacat.

Ribó registra la llista per València ‘convençut’ de reeditar la Nau amb els ‘millors resultats’ per a Compromís

Felipe VI havia de fer un viatge oficial a l’Aràbia Saudita el mes de febrer proppassat, però el va haver de suspendre. El règim acabava de decapitar quaranta-set individus, entre els quals el clergue Nimr Baqr al-Nimr, defensor dels drets humans, i la imatge del rei espanyol hauria pogut sortirn-ne massa tacada. La interinitat al govern espanyol aleshores era l’excusa perfecta per a ajornar un viatge de negocis que finalment Felipe VI farà aquesta setmana. És un viatge de negocis molt criticat per alguns partits de l’oposició al parlament espanyol, arran de les violacions sistemàtiques dels drets humans del règim de Riad. Un resum ràpid, fet per Amnistia Internacional: ‘Enguany el govern continuava restringint severament la llibertat d’expressió, d’associació i de reunió. Les autoritats detenien, enjudiciaven i empresonaven els qui feien tasques de defensa dels drets humans i els qui criticaven el govern, en aplicació de la legislació antiterrorista de 2014 i de més lleis, i sovint després de judicis sense garanties. Entre les persones detingudes hi havia presos i preses de consciència. La tortura i més maltractaments sota custòdia continuaven essent una pràctica habitual. Continuaven fent-se judicis sense garanties…’ I s’hi ha d’afegir la violència contra les dones, que són objecte d’un ‘apartheid de sexe’, en el terreny social i són víctima de mètodes cruels de càstig, incloent-hi la pena de mort, acusades d’adulteri i de bruixeria. A més, en el conflicte armat amb el Iemen, el règim saudita ha comès violacions del dret internacional humanitari atacant civils, segons que han denunciat responsables de l’ONU. El viatge de Felipe, la fortuna de Juan Carlos Aquesta situació no ha fet reconsiderar les relacions d’amistat entre la casa reial espanyola i la saudita, ni les relacions diplomàtiques entre ambdós estats, ni tampoc el viatge de negocis de Felipe VI que comença dissabte. Un viatge que servirà perquè apadrini un acord entre l’empresa espanyola Navantia i el govern saudita per a la construcció de cinc corbetes navilieres per valor de dos mil milions d’euros. Felipe VI ja va fer-hi un viatge a començament del 2015 en ocasió de la mort del rei Abdal·là Bin Abdelaziz, que va tenir una relació d’amistat de molts anys amb el rei emèrit espanyol, Juan Carlos de Borbó. Aquella visita, i també aquesta d’ara, serviran a Felipe VI per a estrènyer relacions i consolidar l’amistat amb el successor Salman bin Abdelaziz. I d’on ve aquesta amistat antiga? Hi ha força especulacions, però el periodista Jaime Peñafiel, expert en monarquies europees, va explicar fa un temps: ‘En l’època de Franco, quan hi va haver la crisi del petroli del 73, van demanar a Juan Carlos que intercedís amb el sobirà de l’Aràbia Saudita, gràcies a la bona relació que tenien. Ho va fer, el problema es va solucionar, i es va garantir el subministrament de petroli a Espanya.’ I això, en canvi de què? Peñafiel ho explicava: ‘En canvi d’això, el van autoritzar a cobrar uns cèntims per cada barril de petroli que s’importava des de l’Aràbia Saudita. Això, no li ho va retirar pas Suárez més tard, i són molts diners.’ Pot ser una explicació a l’origen de la fortuna de Juan Carlos, que el 2012 el diari The New York Times va arribar a quantificar: ‘El rei és àmpliament valorat en cercles de negocis pel fet d’actuar com a negociador i ambaixador econòmic del seu país, però continua essent un secret com ha aconseguit la seva riquesa personal. Es calcula que la riquesa de la família reial espanyola és d’uns 2.300 milions de dòlars , una quantitat que els seus partidaris consideren que ha estat inflada per la inclusió de propietats del govern’, deia en aquell reportatge. Un exemple visible d’aquest paper de Juan Carlos es va fer evident arran de l’incident a Botswana, quan participava en un safari. Aquell viatge fou organitzat pel magnat sirià de la construcció Mohamed Eyad Kayali. ‘Tots dos amics havien treballat plegats en un contracte de 9,9 milions de dòlars per a un tren bala que el monarca va ajudar a negociar per a un consorci espanyol a l’Aràbia Saudita.’ El diari obria l’interrogant sobre quants diners rebia Juan Carlos en comissions per haver fet papers com aquest. Un paper que Juan Carlos ha exercit fins fa ben poc: va intercedir entre l’Aràbia Saudita i el consorci format per Renfe, Adif, Talgo i OHL per mirar de calmar els ànims arran de les disputes entre les constructores pels problemes d’eficiència d’un projecte d’aquesta magnitud. Uns problemes dels quals es deriven sobrecosts per imprevists tècnics que tenen a veure amb el fet que els rails es construeixen sobre sorra. Les dades de la fortuna acumulada per Juan Carlos surten d’un estudi de què parla el New York Times, elaborat pel professor de finances Said Herman Matthij, de la Universitat de Gant, que analitzava la despesa de la reialesa a Europa. ‘Suposo que, almenys, és un milionari, però la qüestió és si és un mil milionari, quina és la seva riquesa real’, deia Matthij. Felipe VI continua ara el tarannà del seu pare en relació amb el règim saudita. Per més que hi hagi desenes de denúncies de violacions dels drets humans sobre la taula.

L’amistat i els negocis dels Borbons amb el règim saudita, malgrat la violació dels drets humans

Demòcrates de Catalunya ha convocat el seu II Congrés Nacional per al proper mes de març, en el qual concretarà ‘la via unilateral i d’insubmissió col·lectiva com a únic camí’ per a la independència de Catalunya, ha informat avui la formació en un comunicat. També debatran la continuïtat dels diputats de Demòcrates –Antoni Castellà i Assumpció Laïlla– al grup parlamentari d’ERC, així com el seu suport al govern de la Generalitat. Al Congrés, que va ser convocat pels consellers i conselleres nacionals del partit després de la reunió del Consell Nacional d’ahir, es debatran dues ponències: ‘El camí a la independència’ i ‘El model d’estat independent’, que aposta per un país basat en la ‘fraternitat i la democràcia directa’.

Demòcrates convoca per al març el Congrés Nacional que concretarà la via unilateral

L’ex-president de la Banca Privada d’Andorra (BPA), Higini Cierco, ha denunciat a la jutgessa que instruïa el cas BPA, Canòlic Mignorance, ‘amenaces i extorsions’ per comandaments policíacs espanyols un any abans que el banc fos intervingut. Cierco les ha relacionades amb el cas Pujol. En un comunicat, els germans Higini i Ramon Cierco, accionistes majoritaris de la BPA, expliquen que han declarat a la jutgessa arran de la intervenció de l’entitat –el 10 de març del 2015– per un suposat emblanquiment de capital, i que han fet públiques les amenaces ‘amb valor de denúncia’. Segons Higini Cierco, aquests ‘comandaments policíacs espanyols’ els van advertir que, si no col·laboraven amb ells aportant informació financera sobre l’ex-president de la Generalitat, Jordi Pujol, actuarien en contra de la BPA, fins i tot a través de l’administració nord-americana. La Financial Crimes Enforcement Network (FinCEN) del Departament del Tresor dels Estats Units és la que va destapar el cas. Cierco ha afirmat que el govern andorrà era al corrent de les pressions ‘des de feia mesos’, perquè havien informat personalment uns quants membres de l’executiu, com ara el cap mateix, Toni Martí. Els Cierco i els seus assessors legals esperen que la jutgessa adopti les mesures legals. Reunió amb Marcelino Martín Blas El mateix comunicat explica que el conseller delegat de la BPA es va reunir amb el cap del departament d’Assumptes Interns de la policia espanyola, Marcelino Martín Blas, que el va amenaçar i li ‘va exigir informació bancària d’Artur Mas, Oriol Junqueras, Jordi Pujol i les seves famílies’. ‘El resultat de les dades que es faciliten és la publicació d’una informació en un diari espanyol que va obligar l’ex-president de la Generalitat a admetre l’existència d’una herència dipositada a l’estranger’, continua el text. Cierco assegura que la BPA va tenir més de cinc milions d’euros de la família Pujol.

La Banca Privada d’Andorra denuncia amenaces de la policia espanyola per a obtenir informació del cas Pujol

El president de Xile, Sebastián Piñera, ha anunciat avui una remodelació del gabinet que inclou com a principal canvi el cessament del ministre d’Interior, Andrés Chadwick, en un moment marcat per les recents protestes antigovernamentals. El president havia demanat a tot el seu equip que posés els seus càrrecs a disposició per poder emprendre un canvi amb el qual espera aplacar els ànims després de dues setmanes de protestes sense precedents. ‘Xile va canviar i el govern també ha de canviar per enfrontar aquests nous desafiaments i aquests nous temps’, ha anunciat des de la seu de la Presidència. Chadwick abandona un càrrec en el qual el substituirà Gonzalo Blümel Mac-Iver, fins ara ministre secretari general de la Presidència. Felipe Ward, qui fins ara era responsable de Béns Nacionals, substituirà per la seva banda a Blümel en el lloc que deixa vacant. La remodelació s’estén al Ministeri d’Hisenda, que passa de les mans de Felip Larrain a les d’Ignacio Briones, així com a les carteres de Treball i d’Economia, Foment i Turisme. El govern canvia també al seu portaveu, ja que passa a ocupar Karla Rubilar, governadora metropolitana de Santiago, en substitució de Cecilia Pérez, que passa al Ministeri d’Esports. Un procés de diàleg Piñera ha demanat al ministre de Desenvolupament Social que organitzi un procés de diàleg ‘que arribi a totes les localitats i racons’ del país, en la mesura que considera que els ciutadans han ofert un missatge fort i clar durant les mobilitzacions pacífiques, en què han plantejat ‘legítimes demandes’. També ha promès que les autoritats investigaran i jutjaran qualsevol atropellament o vulneració que s’hagi comès durant les protestes i donaran totes les facilitats perquè l’Institut Nacional de Drets Humans, l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans i Human Rights Watch examinin la situació. A més, l’estat d’emergència deixarà d’estar vigent a partir d’aquesta nit.

Piñera remodela el govern xilè com a resposta a les protestes i cessa el ministre de l’Interior

We have entered a decisive phase in Catalonia’s independence process. After last week’s declaration in parliament was put on hold by Catalan president Carles Puigdemont, we have entered an uncertain period with a call to dialogue which the Spanish government has hastened to reject. The Spanish authorities have announced the first legal steps to invoke Article 155 of the Spanish Constitution, which might impose Madrid’s direct rule on Catalonia. At this crucial point in time, Catalonia’s police force (the Mossos d’Esquadra) may play a critical role, as they did on the day of the referendum. We meet Catalan Interior Minister Joaquim Forn to discuss the present and future security challenges that Catalonia is facing. Will there be a clash between the various police forces, if two competing legal frameworks co-exist? We start our conversation by asking him about the muddle this past week. —Are we independent yet, or not? —Parliament approved the declaration of independence and then put it on hold. Therefore, the declaration was approved, merely its effect has been suspended. I feel it is important to stress this point because we had never got this far in the history of Catalonia. A majority voted for independence in the referendum held on October 1. This allows us to proclaim independence and put that on hold, following the president’s request. It’s an important step that anticipates everything that will eventually unfold very soon. —And what do you expect will happen? —I can understand that some people may not sympathise with the decision we have taken. It is important because there was a clear Yes win in the referendum, but it is equally important to give dialogue one more chance after having listened to the appeals we have received at home and abroad. We will see whether there is any chance of reaching an agreement. Many international actors who are critical for the future recognition of our country had asked us to agree to this gesture. That’s the whole idea. —Despite Puigdemont’s gesture, Madrid has begun preparations for Article 155. How should Catalonia respond? —Without haste. Spain feels right at home when it comes to rejecting dialogue. We must be patient and make the most of this moment. The president has suggested that each government appoints two representatives who would then accept a mediator. It is a very clear, unconditional offer. We must stick to our offer and let Madrid choose between dialogue or crackdown. —The cruise ships docked in Barcelona and Tarragona where the Spanish police are quartered have extended their lease another eight days. How do you feel about that? —They are still stuck on the path of fear and threats. When it comes to security issues, there is something even more worrisome. It’s not just about these police officers staying in our ports. That is bad enough, because my government has asked them to leave, as they are not needed. All they’ve done is stir up trouble and make people uneasy. We had predicted what’s happened eventually. But, as I was saying, there’s more to it. There is a clear attempt to take back Catalonia’s powers on security matters. These powers are enshrined in our Statute. We had mentioned how, in the aftermath of the terrorist attacks on August 17 which the Spanish PM and his deputy lived through from the ministry’s HQ in Barcelona, the Spanish state simply went missing in Catalonia on all security matters. They realised that and now they are striving to take back those powers. —Has your ministry estimated how many Spanish police officers there are in Catalonia at present? —No. All we know is what they have told us. They claim there are ten thousand officers. I believe that figure has gone up and down depending on their specific needs at any given time. When they needed police in Aragon or the Valencian Country, they’ve had to send them from Catalonia. Easily they have ten thousand officers based here. —Did the Mossos d’Esquadra ignore the instructions issued by the judge on the day of the referendum? —Not at all. The Catalan police did a great job of carrying out their duties following the instructions they had received. It was a court order that I disagreed with, but the Mossos d’Esquadra have always obeyed every order they’ve received from a judge. What sets apart our model is the way a court order is complied with. We did it in a wholly transparent manner. I’d like to point out that two or three days before the referendum we had already explained how the Catalan police would go about things. It was explained in a totally transparent way. Mossos d’Esquadra shut down polling station without the use of force and without injury. Their performance was impeccable. —Has the Catalan police force been taken over? —No. Obviously, it hasn’t. They tried to, in a very sloppy way. The prosecutor’s office decided to appoint a coordinator for all three law enforcement agencies in Catalonia . They picked someone (Pérez de los Cobos) close to the Spanish government’s Interior Ministry. I’ve said it before and I’ll say it again: he is a fascist, someone who sided with those who staged the far-right coup d’état led by Tejero in 1981. Everyone should realise what sort of people are leading the Spanish police, well into the 21st century. The fact that someone like that can run the police gets you thinking. These days he has played a very sad role, leading from the shadows. His performance in a coordinating capacity has been regrettable, more so because he ordered the raids by the Guardia Civil and the Spanish police. He is the main culprit of that situation. It is also true that Mr Millo could have done something to stop it, but chose not to. His conduct was also very disappointing. Pérez de los Cobos will be held accountable for the violent events on the day of the referendum. —On the subject of security, is Catalonia ready for independence? Surely some steps still need to be taken to ensure full control… —We’re missing several things which are currently within the powers of the Spanish state. For instance, border control, immigration service, customs … all that is an important part which is presently handled by the Spanish police and Guardia Civil. The minute we become an independent country, we must be able to guarantee and deploy those services. The fact that we have an integral police force that is greatly appreciated in Catalonia —as well as abroad— is key. More so after the August attacks. We can guarantee the safety of the public in Catalonia, but also in Europe as a whole. You see, one of questions we are asked when we explain that we want to be independent is whether we can guarantee the security of the new state’s territory. We are pleased with the international recognition we have received because it shows that we have been working in the right direction for years. Our police force is on a par with the best worldwide. I should add that the Mossos enjoy massive recognition at present. After the attacks, as well as now. If there is one thing I am proud of, it is the huge recognition of the Mossos by the general public. —Is there work to be done in terms of information services and intelligence? —There is room for improvement. Nowadays global security challenges must be tackled with good intelligence, as well as sharing information with other countries and liaising with other law enforcement agencies. We have not had sustained access to police information from other countries. We are not allowed to liaise with foreign intelligence services. Actually, we’ve even struggled to get information from Spain’s own intelligence community. The chance to be independent would allow us to access all those information networks. This is essential to guarantee internal security in any country. —Accessing foreign information, sure, but do you also need your own intelligence service? —Yes, it is of utmost importance. We have the Mossos’ general information unit. Obviously, police work needs muscle nowadays, but intelligence is a basic component to perform effectively. No country or police force would give that up. —Spain has denied the Mossos access to international police intelligence and coordination efforts. Has that changed since the attacks on August 17? —Believe it or not, nothing has changed. In fact, certain things have actually got worse. We all recall what happened when some information was leaked to certain media those days. Where did the tip-off come from? From Spain’s CITCO (Intelligence Centre for Counterterrorism and Organised Crime). And, what a coincidence, CITCO is led by the same person who headed UDEF when they fabricated reports to smear Artur Mas and Xavier Trias. We have had to deal with huge difficulties. And after the August attacks, we have not received any further European-level alerts. There are people who use security for their own partisan ends, and that is unacceptable. —At what point will the Mossos start protecting Catalans from the violent attacks by Spain’s Policía Nacional and Guardia Civil? —I understand that people are wondering about that. But we must do things properly. Today’s law is Spanish and, despite our powers, those police forces are allowed to operate in Catalonia. Obviously, they cannot do so like they did on October 1. We have filed a complaint. But we are a responsible government and the worst disservice we could do the Mossos would be to allow a clash between police forces. We must be responsible and try to resolve problems by political means. There is no point in keeping all those police officers in Catalonia. As an integral police force, we must undertake all duties to do with general policing. If that is respected, we won’t encounter the same problems again. —Considering the Spanish state’s crackdown strategy, a conflict cannot be ruled out. —No doubt there will be difficult, complex situations. But they will need to be dealt with professionally and in good faith. We have the experience of other countries before us and, provided there’s goodwill and the new political reality is accepted, there will be no clash between the various police agencies. —Do the Catalan police and your ministry receive support from abroad on security matters? —We have shared experiences with some nations. That is to be expected, because ours isn’t the number one police force in the world. There are many others we can learn from and we can share our experiences with. This sort of exchange is very positive. There are police officers that come to Catalonia to learn. We have high standards here and, therefore, there are police officers who want to come over and learn from us. It is a normal exchange.

Minister Forn: ‘Everyone should realise what sort of people are leading the Spanish police. Pérez de los Cobos volunteered to stage the 1981 coup d’état’

John Carlin (London, 1956) has travelled the world as a reporter. He saw the end of apartheid first-hand as a foreign correspondent writing for The Independent. He then sought a new destination, but his knowledge of South Africa, the conflict and Nelson Mandela led him to pen his most stunning title to date: Playing the Enemy: Nelson Mandela and the Game That Made a Nation, a book where he describes Mandela’s powers of seduction on his political opponents. Carlin finds that most international political leaders lack Mandela’s political finesse, respect for one’s opponent, talent and strategic vision. Spain and Catalonia are no exception. He has never hidden the fact that he opposes Scottish and Catalan independence, but he finds Spain’s crackdown on Catalonia particularly shocking. He is disappointed in Spain, a country which he expected to be more democratic. Following some articles criticising the Spanish government’s stance on Catalan separatism, in October last year Carlin was sacked by El País , the Madrid daily where he had been a contributor for years. He discusses that in this interview with VilaWeb, and asks himself how come Spain’s territorial issues can elicit such a visceral response in so many Spaniards, to the point that any deviation from the official party line is penalised. —How do you see the current state of affairs in Catalonia? —I suspect that there will have to be a referendum sooner or later, but we are in limbo at the moment. It looks as if the pro-independence movement has lost momentum and there is some in-fighting going on, but it doesn’t mean that the desire to be independent, which a significant percentage of Catalans feel, will just go away. The events of the last few months, the baton charges in October, the arrests, the people who remain in prison, combined with the perception by many Catalans that Madrid has not shown them respect over the last six or seven years have all bred a feeling of resentment that many have kept bottled up inside. This might not be so obvious today, but it won’t be forgotten. There is resentment and it is here to stay and that —among other things— will keep the separatist sentiment going. —Spain’s repression could leave its mark on many people for generations to come. —You must never underestimate resentment. Never. It is an incredibly powerful emotion. You can feel resentment against your father for something he did when you were fifteen. That leaves a mark, a bitterness which you will likely carry with you for the rest of your life. And not just against your dad, but against the world. It is powerful on a personal level, but also on a group scale. Resentment is a very powerful driver of human actions, on a personal, family, group and national level. —Could you have ever imagined the extent of Spain’s repression? —I lived in Spain for several years. My mother is Spanish and I have many relatives in Madrid. For years I lived in some sort of golden dream where Spain was a modern democracy and everything was great. But the last six months have been a huge disappointment in terms of what I can see in Spanish politics in general. And I am including Catalonia’s pro-independence camp here. But I feel more disappointed by the response of the Spanish state and its establishment against Catalonia, which strikes me as more sinister. —The Spanish newspapers claim it is exemplary. —People have written to Spanish papers to voice their outrage and decry that writers such as myself and some foreign media have argued that Spain is not a modern democracy. They claim that it is. Well, sorry mate, but it is not. And the outrage and passion with which people insist that Spain is a modern, democratic country reveals a certain inferiority complex which I never thought they had. It is depressing, the inferiority complex of many Spaniards against other countries such as the UK. Uncovering the dark, revengeful, cruel, crass, absolutist side of Spain’s political establishment in general —and, in particular, of the PP government— has been a disappointment. —Do you find the PSOE’s position disappointing, too? —In the last few years the PSOE could have insisted more in order to find a negotiated solution, some dialogue … —What about the Catalan independence movement? —Look, I think the pro-independence camp has been incredibly irresponsible and infantile, too. They declared independence unilaterally following a referendum that never was. Instead, it was a political mobilisation for which they ought to have found greater social and parliamentary support. When I look at some of these secessionist leaders, they remind me of college-age politicians playing a game on campus, far removed from the real world by their idealism. They haven’t got both feet on the ground and that will hurt people and, eventually, it will hurt them, too. But the Spanish government’s duty was to take on the grownup’s role and, in a way, theirs has also been an infantile position, albeit with weapons. And behaving like bullies. —You have criticised the establishment, but the general public in Spain have accepted the crackdown on Catalonia. —They have, indeed. My disappointment is over Spain as a whole. Perhaps this was more obvious to me than to Catalans. I travel a lot across Spain and, as I’m not Catalan, people are frank and tell me how they feel about Catalans. If you, as a Catalan, travel to Cadiz, they might be more polite to you. But, particularly in the last four or five years, I’ve been shocked —and it’s been really hard— by how it is perfectly normal for people to badmouth Catalans, even people who are friendly, nice and progressive. There is something, here. There is a widespread anti-Catalan sentiment in Spain. I don’t know the percentage, but the PP and other political parties have worked out that some voters will shun them unless they jump on the bandwagon. It’s rather depressing. But it is also a powerful argument for the pro-independence bloc. I have always opposed them and I still do, in a rational way. But in the last few years I have come to understand the separatist drive much better. Deep down, it think it’s all about emotions and separatism is also based on emotional factors. —Independence supporters in Catalonia used to be in a minority, but they have multiplied in the last few years due to many factors. —Yes, and I’ve written about that. The big question for me is, how come they have grown from 14 to 50 per cent in such a short time. It is a question which people refuse to answer in the rest of Spain. And every time I broach the subject with friends and acquaintances in Madrid who oppose Catalan independence viscerally, I tell them that all my Catalan friends say the same: lack of respect, abuse. And they look at me as if I was a child who understands nothing. “How do you mean, abuse? What are you on about?” And they tell me that it’s all down to Catalans not wanting to share their wealth. Their inability to comprehend the emotional factor behind the growth of the separatist sentiment in Catalonia is extraordinary. The rest of Spain is completely unable to grasp the political mentality and emotion that you have in Catalonia. It is as if you told them about Syria: they don’t get it. Still, not everyone is like that in Madrid, especially among young people. I see a glimmer of hope there. Many times I think that Spain could do with a generational change. —Is that the other Spain? —Yes. I generally see that in the young. I won’t say it’s infallible, but there might be a difference between the people who were born and raised under Franco and those who weren’t. Those over the age of fifty, the ruling age group that makes up the establishment, were brought up during that period and they are beyond repair: their insecurities about being Spanish in this world, about Spain breaking up, about the unity of their country … Young people seem more confident; they’ve travelled more, have better English … In contrast, I see the previous generation has hang-ups and an absolutist, dictatorial, Francoist mentality, the remnants of the regime. Me, I need to believe that the younger generations —those in their twenties, thirties and forties— will change all that. It is depressing to see that dark side, the absolutist heavy-handedness, coupled with their pathetically stupid complexes and their insecurity. It is deplorable. —In Madrid it’s difficult to maintain a public discourse that differs from the official line on the subject of Catalonia. Is that why El País let you go? —It’s like there is no individual thought. Either you stand with us one hundred per cent or you are against us. In my case, I’ve always made it clear in my writings and interviews that I do not support separatism, neither in Scotland nor in Catalonia. But that is not enough. You must absolutely scorn secessionists, almost hate them and systematically disrespect them in a visible manner. Opposing the idea is not enough. You are expected to combat those who support independence, endorse the Spanish government’s position, uphold the law and the constitution. And you must do so one hundred per cent. I find it interesting how Podemos have kept a low profile. I get the impression that, given the prevailing anti-Catalan sentiment, they’ve had to tone down their message because they reckon they’d lose votes. —Is it really such a widespread feeling? —Look, round about Christmas last year I was discussing Catalonia with a very intelligent, very bright person from Madrid. I was saying that both sides are to blame for the mess. And I was having a perfectly rational, intelligent conversation with this man when, all of a sudden, he said that independence supporters were Nazis. And I told him that I could not continue our conversation because it was impossible to have a rational discussion. It is an eye-opener when someone like him, such an intelligent individual, claims that those people are Nazis: you catch a glimpse of the irrational, nearly mad streak behind the whole thing. If someone who is brilliant talks like that, I don’t even want to think about the views of other kinds of people, including Rajoy and his lot. You talk to people and you can see their rage coming through. There was an element of irrational rage in El País’ decision to sack me. —Catalan separatism has always argued for independence through peaceful means, but Madrid deals with it as they did with the Basque Country. —You can only assume that many people in politics and the justice system feel the same way as my intelligent friend in Madrid and they believe that Catalan separatists are Nazis. When your initial premise is that Junqueras, the two Jordis and Puigdemont are Nazis, their imprisonment comes across as an admirable show of responsibility. Yes, they draw a parallel with ETA and Tejero , as if they had staged a coup d’état. They won’t even allow the Catalan prisoners to be moved to a Barcelona facility, like the ETA convicts which they keep in Extremadura prisons . It is totally grotesque. That is all it takes to realise that Spain is not a true modern democracy. It is deplorable and an embarrassment. —Has Spain’s international image taken a blow? —Obviously, as with any country in the world, the general public couldn’t care less. Like Spanish people don’t care about what goes on in Poland. But people who think about it do feel the way I said earlier. I wonder if you read the editorial in The Times some weeks ago. It was a damning editorial urging Rajoy to allow Puigdemont to return and engage in talks, written by a man who is not exactly a specialist in Spain, but it captured the views of many people on the subject. Had he written that in El Mundo or El País, he would have been sacked. And I know the man who wrote it: he is very conservative, hardly a progressive or a Marxist dreamer. —You speak about your disappointment with Spain. But you know the Basque conflict very well and you could already see some very dark goings-on there. —Having kept Arnaldo Otegi in jail for six or seven years was grotesque, too. Otegi was the Basque Country’s own Gerry Adams. And Adams’ hands were stained with blood: it is a fact that he was an IRA member. But not Otegi. Adams played a critically important role in achieving a peace deal for Ireland and Otegi was one of the three or four people who were instrumental to bringing peace to the Basque Country. However, Spain’s cruel, revengeful streak showed itself again. It is the kind of absolutist, legalistic thinking which is indicative of an utter inability for political action, an aversion to risk, and a lack of courage and imagination. I am very critical of Tony Blair, but I have to admit that what he did for Northern Ireland was admirable: he engaged in talks with terrorists who had killed many more people than ETA ever did. Blair was a pragmatist. —You are very familiar with Mandela’s style, which was based on respect and recognition. Are you taken aback by Spain’s scornful attitude? —If Mandela had been in Rajoy’s shoes back in 2012, after the massive rally on September 11 which gave momentum to the separatist movement, he would have resolved the whole thing within a week so that Spain could remain united. With gestures, by showing respect, courtesy and using dialogue. And with a sense of humour, which is absent here. This unyielding inflexibility … it must be the invisible expression of an insecurity, of a lack of political talent, of courage and vision … Everything which Mandela possessed.

John Carlin: ‘Opposing Catalan separatism is not enough in Madrid: you must scorn it, too’

Les sales del primer pis del Palau Robert de Barcelona acullen fins al 23 de febrer l’exposició America Sanchez. Clàssic, modern, jazz, tropical. La mostra aplega treballs d’aquest dissenyador gràfic que ressegueixen tota la seva trajectòria, des dels primers dissenys encara a l’Argentina, al començament de la seva carrera, fins ara. És una exposició atractiva i didàctica, que mostra el treball eclèctic, plàstic, ple d’ironia d’aquest dissenyador que ha marcat la nostra història visual i cultural, una història molt lligada a la ciutat de Barcelona. D’America Sanchez són els logos de Vieta (un dels primers redissenys que li va donar prestigi i el va destacar a la Barcelona de la segona meitat dels anys seixanta), la papereria de la botiga Vinçon, el logotip dels llapis Enri, la botiga de roba Furest, la cafeteria de la llibreria Laie, el bar KGB, el logotip del museu Picasso de Barcelona, el redisseny del logotip de l’escola Eina (on va fer classes durant trenta anys), el logotip de les galeries Dalmau, el logotip de Barcelona 92, l’àlbum de Lluís Llach Viatge a Ítaca, dissenys per a la casa de sabates Camper, dissenys per a la cerveseria Moritz, el redisseny del logotip de VilaWeb… I cartells: de la Mercè 2005, de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, cartells d’exposicions a la Virreina, dels premis Ciutat de Barcelona, del Festival de Jazz de Terrassa… També va col·laborar en revistes com Ajoblanco i el Víbora. America Sanchez (Buenos Aires, 1939) és el nom de la seva mare, que ell va adoptar el 1980, perquè el seu, Juan Carlos Pérez Sánchez, coincidia amb el d’un altre dissenyador. Va arribar a Barcelona el 1965 i de seguida va començar a fer encàrrecs i el 1967 va entrar de professor a l’escola Eina, on foren famosos els seus mètodes d’aprenentatge, provocadors i sorprenents. Va viure intensament la contracultura de les dècades dels setanta i vuitanta i també va encaixar en la Barcelona dels arquitectes i del disseny, marcada pels Jocs Olímpics de 1992. En l’exposició es mostren dibuixos de l’estil Trochi & Mochi i Tadanori, fotomuntatges, fotografies, logotips i més logotips… Durant més de cinquanta anys, America Sanchez (ho escriu sense accents) no va parar de treballar. Dues han estat les seves premisses: el dibuix i la construcció d’un arxiu de la seva obra. La majoria del material que es mostra a l’exposició forma part de l’arxiu Lafuente, una col·lecció privada de l’empresari cantàbric José María Lafuente, que també ha comprat obra de Nazario i Mariscal, entre més. Les institucions i els museus catalans no han estat interessats a adquirir-ne l’arxiu, que ha acabat marxant de Barcelona i Catalunya, i podria acabar en les col·leccions del Reina Sofía. América Sánchez Foto Adiva Koenigsberg —Què us sembla l’exposició que us han muntat l’Albert Planas, dissenyador gràfic i col·laborador vostre més de vint anys, i el periodista i escriptor Julià Guillamon? —N’estic molt content, perquè és una exposició molt entenedora, encara que jo no l’hauria feta mai d’aquesta manera. No sé com ho hauria fet. És com una tesi de l’ús i el tractament dels estils gràfics en el disseny i en contra d’un estil únic, entenent que els clients demanen sempre coses diferents, perquè són diferents. Aquí es veu un recorregut de molts estils, de moltes maneres de fer. —La vostra obra és eclèctica perquè juga a favor dels encàrrecs? —Jo sempre dic que el client sap molt més del tema que tu. El que no sap és comunicar-lo. El dissenyador ho ha d’aprendre tot de cop i transmetre-ho amb les peces gràfiques. —Aquesta capacitat d’adaptar-se, de ser útil, és compatible amb uns trets característics, implícits en la vostra obra. Per exemple, el sentit de l’humor. —La capacitat de fer ironia, sí, l’humor sobretot. A vegades hi és amagat, però hi és. Als treballs hi ha part de la meva biografia també, que no la coneix ningú, però que he pogut col·locar en els meus dibuixos més lliures, d’execució capriciosa i experimental, i en els treballs d’encàrrec, també. —Aquesta llibertat i eclecticisme potser són la clau per a entendre la penetració social que han tingut molts d’aquests dissenys vostres. —Que tanta gent m’hagi fet confiança… En certa manera és això: el client es posa a les teves mans. I en general, el dissenyador ha de resoldre l’encàrrec en poc temps i a vegades amb pocs diners. No és igual treballar per a una fàbrica de paper que per a un comerç de la Via Laietana. —Sempre es parla de la manera com la vostra intervenció des del disseny gràfic ha marcat la ciutat de Barcelona. Li ha donat un caràcter. —Te n’adones quan veus tots els treballs junts. La gràfica de paper fixa té una vida curtíssima. El fet d’haver guardat, arxivat i col·leccionat tot aquest material també em dóna pautes noves. —Vau tenir clar des del principi que construir un arxiu de la vostra feina era imprescindible? —Sí, és fonamental. Jo sempre deia: la carpeta és la que et donarà la feina següent. I això ja ho plantejava a Buenos Aires, abans d’arribar a Barcelona. —Vau arribar a Catalunya, a Barcelona, amb una maleta plena de diapositives. —Amb poc material. Unes diapositives on no es veia res. Però no hi havia res més. Ara les han engrandit una mica amb el mòbil. Però, mira, jo no m’empasso això del vidre. La pantalla. A mi em continua interessant el paper, imprès, original, dibuixat, el de debò. És això que m’interessa veure. L’altre, el passat per una pantalla, no m’interessa, perquè és com si no hi veiés res, com si fos transparent. Li tinc tírria. —Avui les criatures creixen amb una nova cultura visual passada per la pantalla i on sovint el paper deixa d’existir. —Jo encara faig classes de dibuix manual a un grup d’adults. —I com s’ensenya a dibuixar? —Desaprenent allò que saps, si és que saps res. I si no, aprenent directament, tirant-te a la piscina i a veure què surt. Després, respecte pel material fet. Arxivar-lo bé, guardar-lo bé, respectar-lo. I mirar-te’l al cap de quatre o cinc anys, perquè els treballs sempre milloren amb el temps. —I com ensenyaríeu dibuix en una escola de primària? —Hi ha molts destructors, que no tenen seny i s’acarnissen amb les criatures. És tremend. Perquè desaprenen en comptes d’aprendre. Jo l’etapa de desaprendre la trobo molt positiva, però sempre que abans hagis après alguna cosa. Passa igual amb els fotomuntatges. Em preguntaven si es podien fer fotomuntatges amb l’ordinador. Sí que es poden fer, però ve més de gust fer-los a mà, a l’antiga, són més ràpids de fer i gratificants en el resultat final. —Una part molt important de la vostra trajectòria professional ha passat per la docència. —Sí, i veig l’exposició molt lligada a l’aprenentatge, multididàctica, per dir-ho així. És pedagògica, penso. América Sánchez Foto Adiva Koenigsberg —Vau arribar a Barcelona l’any 1965. Dos anys després es va crear l’escola Eina, d’una escissió de l’escola Elisava. Eina va ser determinant per a la cultura d’aquest país, però també va ser determinant per a vós i per a tota una generació que la va impulsar. —Jo vaig arribar a Eina pel dissenyador Yves Zimmermann, a qui vaig substituir. Jo no havia fet mai classes, però ell em va passar un material i vaig començar així. Per ensenyar, vaig haver de reaprendre tot allò que portava de Buenos Aires. —Què us va fer pensar que us trobaríeu còmode i que us agradaria tant el món de la docència? —No ho sabia, no sabia que em passaria això. He estat trenta anys en la docència. —Les vostres classes eren famoses, pels mètodes originals que fèieu servir. —Una vegada vaig convidar els alumnes a cremar tots els treballs d’un any al jardí. N’hi va haver dos que es van atrevir a fer-ho. Encara sort que van ser dos. —No havíem quedat que era important construir un arxiu? —Sí, però en l’acció el fet important era el gest de fer-ho. Era una manera de tornar a començar. Això passa molt, passa a molts músics, que arriba un moment de la seva vida que s’adonen que allò que fan no els serveix i han de tornar a començar. Fa un temps, pensava això en relació amb la meva obra. Quan a setanta-cinc anys vaig deixar de treballar, vaig pensar que hauria hagut de fer una altra cosa, un treball més seriós. I al mateix temps em feia gràcia pensar-ho. Però em va venir al cap que era una frivolitat dedicar-se al disseny gràfic, una professió en què et paguen per fer dibuixets. —Ara heu fet vuitanta anys, oi? —És fatal. Em trobo al caire de l’abisme. És tremend haver fet ja els vuitanta. Ho porto fatal. És un desastre universal. Això s’acaba. Llegeixo un llibre sobre la mort, ja no sóc supersticiós com abans… —En què éreu supersticiós? —Totes les supersticions que us pugueu imaginar. Però les portava d’amagat. I ara estic acollonit amb això que la cosa s’acaba. —La mort. —No es pot ni anomenar. A l’Argentina es diu al revés: la etreum, perquè no t’esquitxi. —Això podria ser un dibuix de la sèrie ‘Dame algo’. —L’exposició s’acaba amb una gràfica que diu ‘S’ha acabat el bròquil’. Me la va descobrir i fer notar Ramon Herreros. I l’Albert Planas la va posar per tancar. Ja us dic que jo no he col·locat res ni decidit res d’aquesta exposició. —I un cop muntada, heu descobert res de la vostra trajectòria? —Que es pot explicar l’heterogeneïtat del llenguatge expressiu. I que pots divertir-te i viure de fer coses divertides. A veure si s’entén així. —Aquesta exposició també marca unes èpoques. Per exemple, sou present en la contracultura dels setanta i vuitanta. També als noranta, però ja és un moment més frívol i un disseny més lligat al poder, a l’establishment. És un moment on, de fet, la cultura amb sentit crític queda molt depauperada. —Sí, exactament. I al segle XXI comença la decadència, al meu entendre. —Parleu-me d’aquesta idea de decadència que associeu a la realitat cultural actual. —Bé, no, val més que no. —Però potser la decadència va començar als anys noranta, quan la cultura va anar tan lligada al poder. —I les escoles tampoc no van posar prou atenció amb el que havien de fer en aquella època. Fer més real i pràctic el disseny. Se’n van anar per la cosa conceptual, per la idea del que era efímer, i va quedar molt poca cosa. —A les perifèries del món de l’art segurament passen coses molt interessants avui també. —És clar, segurament, passen altres coses, però totes traduïdes amb l’ordinador. En algunes facetes és impossible canviar la mà per l’ordinador. —I com se salvarà tot això? —No se salvarà. Se’n va en orris. —S’acabarà amb vós? Com continuarà? —Continuarà, és clar, però no sé de quina manera. No ho veig clar, amb tanta cosa. S’han de llençar moltes coses, s’han d’eliminar moltes coses. Hi ha massa idees. S’ha de fer una mica de neteja, però sense voler-ho. El que demana la gent jove ara, però de debò. —La gent jove aquí ara fa barricades. És estimulant? —Sí, bé, alguna cosa es mou. —Podria enllaçar amb els anys setanta. No es pot avançar sense mirar enrere, assumir la tradició. —Cal mirar enrere, mirar ara i mirar endavant. Quanta feina. Però cal mirar, perquè si no, caus. Si no saps per on vas, caus. —És el que fèieu en el seu moment, i us arriscàveu, oi? —Sí, però la veritat és que no me n’adonava. Ho vaig fer sense voler, sense compromís. Jo vaig arribar a Barcelona a vint-i-sis anys. Era molt jovenet. I havia fet poca cosa encara. Però el que havia fet em va donar confiança a l’hora de venir aquí. I aquí vaig trobar gent molt baixa, molt poc interessant, poc curiosa. —Com és que us vau decantar per Barcelona el 1965, tot i tenir-hi família i que us podíeu entendre amb l’idioma? No us va pesar en contra el fet d’arribar a un país sota una dictadura? No estàveu escarmentat de l‘Argentina? —La dictadura militar argentina no havia començat encara, va començar tres anys després d’haver-me’n anat, i va començar a matar gent. Jo no era conscient que a Barcelona es vivia sota una dictadura. Jo pensava: allà hi haurà feina, i efectivament n’hi havia. Érem pocs els qui exercíem el disseny. Jo tenia dos oncles catalans aquí i, per altra banda, no sabia ni anglès ni francès ni alemany. Aquí em podia entendre. A Barcelona no hi havia pràcticament professionals del disseny. —Com recordeu la Barcelona de mitjan dels seixanta, de quan vau arribar? —Era meravellosa. Era arribar a Europa: poca gent, el trànsit més tranquil, no hi havia competència… El material urbà tenia molt de caràcter, encara hi havia artesans, petits comerços… En realitat, durant molts anys, els encàrrecs de disseny gràfic modern ens els repartíem entre en Zimmermann, l’Enric Satué i jo. Vam treballar amb bons clients i hi havia molta feina. —Vau connectar de seguida amb la contracultura? En el catàleg se us atribueix la frase següent: ‘La residència no ens la va atorgar Migració, sinó Ocaña amb les seves floretes.‘ —Aquesta frase era de l’època de la Galeria Mec-Mec, a la segona meitat dels anys setanta. —Hi ha una part dels vostres dissenys que es mantenen intactes amb el pas del temps. I també hi ha redissenys plens d’interès, com el que vau fer de l’escola Eina. —Sí, a mi també m’agrada encara. L’hexàgon a Barcelona era lliure, ningú no el feia servir. I jo m’aprofitava d’aquestes coses. Hi posava picardia. —Els vostres dissenys han tingut una penetració social que impressiona. El cartell de ‘No fumar’, per exemple, es troba en establiments de tota mena. Formen part de la vida quotidiana. —Ah, això és una meravella. —A l’hora d’executar els projectes, donàveu importància al compromís social de les obres? —Hi ha peces que el delaten. Si us hi fixeu, hi trobareu compromís polític, compromís social. Però mai d’una manera explícita, sempre mig amagat, gairebé amb timidesa. Perquè el crit de guerra, la bandera, em semblava absurd. —Però el pamflet també pot tenir un ús intel·ligent. —No el vaig fer servir mai, perquè em semblava tosc, de poc nivell. I el traduïa pel cantó de l’intel·lecte, el suggeriment, l’evocació, la metàfora. —Parlem de la dècada dels vuitanta. És una època mal entesa? Ens hem quedat amb la superficialitat i les coses més carrinclones, però per sota d’això hi havia coses interessants? —Hi havia coses molt interessants i les va comprant totes en José Maria Lafuente. Són obres que ara van buscades. Aquí, als vuitanta, el còmic va ser molt important. Aleshores només es parlava de la movida madrieña, però aquí passaven moltes coses. Hi havia, per exemple, José María Berenguer, el primer director d’El Víbora, molt amic meu, que es va morir fa poc. En algunes exposicions d’El Víbora s’obliden d’anomenar-lo i sense ell no existiria, perquè ell el va començar. —Em feu pensar que vau intervenir en diverses revistes i publicacions, com ara en alguns números d’Ajoblanco. —Això va ser una col·laboració molt puntual, perquè no se la van creure. Vaig fer-ne tres números. Tot manual i gratuït. Abans es feien coses de franc. —Ara també. —Ara més. —Abans es vivia millor de la cultura. —Sí, certament. —També vau col·laborar en el moviment de la Nova Cançó, amb Maria del Mar Bonet i Lluís Llach. Vau fer moltes col·laboracions relacionades amb el món de la música. Vau fer el cartell de l’OBC, tan conegut… La paret dedicada als logotips que heu dissenyat és una part molt impactant de l’exposició. N’hi ha més d’un centenar i alguns de molt coneguts. —Quan la gent arriba a aquesta paret, es queda petrificada. Hi ha molt dibuix fet. No dónes l’abast. América Sánchez Foto Adiva Koenigsberg —Heu treballat molt en la vostra carrera. Això també es nota en l’exposició. —He dibuixat molt. En aquesta exposició hi ha molt de dibuix, molt. Tots els encàrrecs eren dibuixats. I la confiança que la gent tenia en mi! I això que cobrava el 50% per avançat. Sabeu per què? Perquè els agradés. Una vegada pagada la meitat de l’encàrrec, el client es convertia en el teu soci, li havia d’agradar per força. I funcionava. Et comprometia el doble, això sí. Però et donava molta confiança. I això ho deia per la confiança que em va fer tanta gent. —I ara, amb vuitanta anys a l’esquena i més de cinquanta de professió…? —Ara s’ha acabat el bròquil. Ara em miro el paisatge. El paisatge en general, social, real, tots els paisatges possibles. Perquè tinc més temps. Perquè tinc el complex que fent aquesta feina vaig deixar una mica de banda la família. Perquè et menja viu. Treballes vint-i-quatre hores al dia. Ara faig algun disseny de tant en tant, un al mes. Els últims que he fet són la coberta de l’últim llibre d’en Julià Guillamon, una carxofa, que ha quedat una mica esmorteïda (en una segona edició la faré una mica més viva, més calenta), i també faig un llibre cada any per al CPB, de Serveis de Salut Mental. —I això que dèieu de mirar-vos el paisatge en general? Com veieu els paisatges actuals? —Els veig avorridíssims, repetits i amb ganes que la gent canviï una mica. Mira que puja gent jove, però no pot moure les coses. És un paisatge encallat. És una pena, perquè hi ha tots els elements perquè canviï. Que comenci el ball. Anem endavant, no sé cap a on, però endavant.

America Sanchez: ‘S’ha acabat el bròquil’

La Generalitat ha proposat als sindicats i a la direcció del metro de Barcelona que se sotmetin a un arbitratge voluntari que decideixi finalment sobre el conveni col·lectiu de l’empresa. El secretari general del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, Josep Ginesta, ha avançat en unes declaracions als mitjans de comunicació aquest dimarts al matí que el govern ha aclarit que el laude que sortís d’aquest arbitratge hauria de ser assumit per les dues parts i ha demanat a sindicats i direcció que responguin l’oferta durant aquesta setmana. ‘Els arbitratges només s’utilitzen en situacions especials, quan ja queda poc recorregut per aproximar les parts’, ha afegit Ginesta. El govern també s’ha ofert a dirimir en els noms dels àrbitres si les dues parts tampoc no es posen d’acord en això.

El govern proposa un arbitratge voluntari per a solucionar el conflicte del metro de Barcelona

Ahir es va posar a la venda Vigilància permanent, el llibre de memòries d’Edward Snowden, publicat de manera simultània arreu del món en més d’una vintena de llengües. Pocs minuts després d’haver sortit al mercat, el govern dels Estats Units va interposar una querella contra l’autor per no haver deixat accedir al manuscrit ni a la CIA ni a la NSA, les organitzacions per a les quals va treballar, i per tant, per no haver permès la censura prèvia dels continguts. Amb aquesta querella, el govern nord-americà prova de quedar-se amb tots els diners que genere la publicació del volum. Quan tenia només 29 anys, Edward Snowden, que ara en té 36, treballava com a analista per a la CIA i la NSA i va comprovar com aquestes agències tenien la capacitat tecnològica d’espiar en temps real la vida de qualsevol ciutadà del planeta, també dels ciutadans dels Estats Units, cosa que violava totes les lleis possibles. Escandalitzat per les conseqüències d’aquest fet, Snowden va decidir de guardar-ne proves, treure-les del recinte militar on treballava, cosa que no era gens fàcil, i filtrar-les als mitjans de comunicació, en la millor tradició dels alertadors. La publicació, ara fa cinc anys, a The Guardian i The Washington Post dels anomenats arxius de la NSA va causar una autèntica commoció i va canviar, literalment, la forma en què entenem el món. Però Snowden va pagar-ne un preu altíssim. Des del 23 de juny de 2013, viu refugiat a Rússia per evitar que el seu govern el perseguesca. Edward Snowden és, molt probablement, el més gran heroi del nostre temps. La seua audàcia i el seu sentit cívic ens han permès d’entendre el món en què vivim i ser conscients de la capacitat del poder per a violar els drets i les llibertats de tota la humanitat amb una xarxa d’intrusió en la vida de les persones infinitament més complexa i dura que la que George Orwell es va atrevir a imaginar a 1984. Avui, i en bona part gràcies a ell, tots sabem que la privacitat ja no existeix. I cada vegada que apaguem el mòbil, fem servir un programa encriptat o deixem els aparells en una altra habitació perquè (ells) no ens escolten o no ens filmen, ho fem perquè Snowden ens va fer conscients de quines coses són capaços de fer els qui controlen la xarxa, políticament o comercialment. Una narració atractiva per a amplificar la denúncia La història de Snowden ja havia estat font de llibres i films anteriors. El llibre No Place to Hide, del periodista Glenn Greenwald, i el documentari Citizenfour, de Laura Poitras, havien explicat els fets que van portar-lo a l’exili, uns fets també dramatitzats per Oliver Stone al film Snowden. El llibre que ha sortit ara es presenta formalment com una mena de biografia, com una explicació d’allò que va fer, però va més enllà. Per això ha estat tan treballat. Tot indica, inclosa una referència força clara als agraïments del llibre, que el novel·lista Joshua Cohen ha estat darrere de l’escriptura i la presentació formal. Cohen no reconeix obertament haver-hi participat, però l’advocat de Snowden, Ben Wizner, diu que l’alertador ‘està convençut que a la gent li interessarà molt més una història que un manifest’, i quina millor manera de narrar una història que posant-hi un professional a explicar-la. La segona part del llibre, sobretot, es pot llegir com una autèntica novel·la, només que narra fets massa reals. Amb aquest estil i amb aquesta intencionalitat, un llibre com Vigilància permanent intenta, segurament, penetrar més enllà dels cercles convençuts i dels qui ja el coneixien per fer arribar a tantes persones com siga possible l’alerta davant les situacions que vivim. Mitjançant la història personal de qui la va fer sonar. Un heroi sota pressió Vigilància permanent presenta, doncs, la versió de Snowden dels esdeveniments que van portar a la publicació dels arxius i el consegüent escàndol mundial. Tot i l’evident servei a la comunitat, i al món, de l’acció de Snowden, molta gent el va considerar aleshores –i el considera encara– un traïdor. I en aquest sentit, el llibre és valuós perquè insisteix a validar les raons polítiques i morals que van portar-lo a prendre la decisió de fer públic el material que demostrava la intrusió del govern dels Estats Units en la vida privada dels ciutadans. De fet, Snowden insisteix, una vegada i una altra, en un concepte clau: ara la gent sap què passa. Gràcies a les revelacions que ell va propiciar, els governs i les grans companyies d’internet ja no poden continuar aprofitant-se de la ignorància de la gent sobre les seues activitats, tot i que continuen fent-les. I la gent, una part de la gent com a mínim, sap que ha de revelar-se. Per això, Snowden considera que les filtracions estan plenament justificades i, fins i tot, accepta amb resignació la seua situació personal, que diu que és ‘pitjor que mai’. Ara viu a Moscou, gràcies a la decisió del govern rus de concedir-li asil, però s’ha negat a col·laborar amb les autoritats i ha defensat en públic destacats crítics del Kremlin. La pressió política que això representa per a ell és evident. I per aquesta raó, Snowden ha demanat asil polític a Europa, on aquests darrers dies, particularment a França, ha crescut el moviment que demana que li siga concedit. Però ningú no creu que un polític com Emmanuel Macron prenga una decisió d’aquesta importància, la qual indignaria Donald Trump. El llibre també es pot llegir com un recordatori del preu que pot haver de pagar qualsevol ciutadà valent i digne que s’atrevesca a denunciar des del cor del sistema les il·legalitats i els abusos que aquest sistema comet sense cap respecte als drets i les llibertats. Podeu comprar Vigilància permanent a la Botiga de VilaWeb

Snowden: les memòries d’un heroi sota pressió

Avui a la matinada sis membres de la NASA han entrat en una cúpula construïda al costat d’un volcà inactiu de Hawaii, on s’estaran durant un any per a simular la vida a Mart. L’experiència d’aïllament forma part, justament, dels preparatius de l’agència espacial nord-americana per a enviar missions tripulades al planeta vermell. Dins l’estructura, d’onze metres de diàmetre i sis d’alçada, hi han entrat un francès, un alemany i quatre nord-americans. A banda la llargada de l’experiment, els sis membres de l’equip hauran de conviure pràcticament sense intimitat, sense aire de l’exterior ni aliments frescs. I quan facin sortides per la falda del volcà Mauna Loa, hauran de posar-se vestits d’astronauta. Cal recordar que les missions a l’Estació Espacial Internacional solen durar sis mesos i la NASA fins ara havia fet una prova de les mateixes característiques de vuit mesos. Els experts calculen que una missió tripulada a Mart comportarà entre un any i tres.

Sis membres de la NASA es tanquen durant un any per a simular la vida a Mart

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha presentat oficialment la seva campanya electoral per al seu segon mandat de cara a les eleccions que se celebraran al país el 2020, en la qual ha mantingut el seu missatge d’immigració, ‘fake news’, la seva lluita contra els demòcrates, entre d’altres, però ha canviat l’eslògan de l’anterior campanya. ‘Amb cada gram de cor i força i suor i ànima, seguirem fent gran Amèrica altra vegada i, de fet, ho farem en gran’, ha assenyalat Trump davant d’una multitud en un míting a Florida. ‘I és per això que aquesta nit, estic davant de vosaltres per presentar oficialment la meva campanya per a un segon mandat com a president dels Estats Units’, ha asseverat. En el seu discurs, Trump ha sotmès a votació el seu eslògan, en el qual la multitud havia d’elegir entre ‘Fer Amèrica gran’ o ‘Mantenir Amèrica gran’ mitjançant aplaudiments i aclamacions. ‘El meu timpà no tornarà a ser el mateix’, ha bromejat el mandatari després que la multitud triés ‘Mantenir Amèrica gran’. També han participat en el míting la primera dama dels Estats Units, Melania Trump, i el vice-president nord-americà, Mike Pence, juntament amb la seva dona, Karen Pence, entre d’altres. La primera dama ha assegurat que Trump ‘realment estima aquest país’ i ha subratllat que ‘seguirà treballant en el seu nom mentre pugui’. ‘Tots nosaltres ho farem’, ha recalcat. Per la seva banda, Pence ha agraït a Trump el seu lideratge i ha manifestat que amb el mandatari ‘els llocs de treball han tornat, la confiança ha tornat i (…) els Estats Units ha tornat’. Lluita contra els demòcrates El president dels Estats Units ha acusat en el seu discurs els demòcrates de voler ‘destruir el nostre país com el coneixem’ i ha destacat que no estan disposats a acceptar la conclusió de la investigació del fiscal especial, Robert Mueller, sobre la ingerència russa. ‘Els nostres oponents demòcrates radicals estan motivats per l’odi i la ràbia. Volen destruir-vos i volen destruir el nostre país com el coneixem. No és acceptable. No passarà’, ha assegurat Trump. El dirigent també ha criticat diverses vegades el seu rival demòcrata en les eleccions del 2016 Hillary Clinton durant els seus discursos i s’ha referit als seus correus electrònics. ‘Els trobarem en algun lloc del Departament d’Estat. Els trobarem’, ha insistit Trump, referint-se als correus electrònics de Clinton, investigats per l’FBI entorn de les seves pràctiques durant el seu pas per la Secretaria d’Estat. Quant a l’ex-president demòcrata Barack Obama, Trump ha afirmat que ‘no va fer res’ quan va ser informat sobre la interferència russa en les eleccions celebrades el 2016. ‘Frontera obertes’ En el seu discurs, Trump ha reprès un dels seus temes més importants de la campanya el 2016, ha advertit que la immigració amb situació irregular és una amenaça per al país i ha promès que tindrà mà dura. El republicà, que ha reiterat hores abans que les autoritats d’immigració començaran a detenir els migrants en situació irregular la setmana vinent, ha acusat els demòcrates de tenir una agenda de ‘fronteres obertes’. La presidenta de la Cambra de Representants i màxima dirigent del Partit Demòcrata al Congrés, Nancy Pelosi, ha assenyalat que ‘la nova amenaça del president’ sobre la deportació massiva és un acte ‘d’intolerància’. A més ha destacat que té l’objectiu de ‘ficar por en les nostres comunitats’. Pelosi ha recalcat que Trump ‘ha d’allunyar-se d’aquestes polítiques cruels, ineficaces i discriminatòries’ i ha subratllat que ha de ‘treballar amb els demòcrates per donar suport a una reforma d’immigració intel·ligent i efectiva’. Reunió amb Xi Jinping Trump ha aprofitat el seu discurs per anunciar formalment que es reunirà amb el seu homòleg xinès, Xi Jinping, en la propera cimera del G20 que se celebrarà a finals d’aquest mes i que es reprendran les negociacions comercials amb la Xina. El president nord-americà ha assenyalat que ha parlat amb Xi, a qui ha qualificat com una ‘persona estupenda’. Quant a un possible acord amb la Xina, Trump ha dit: ‘Veurem el que passa’. El mandatari també ha recalcat que els Estats Units ha tingut un dèficit comercial regular de 500.000 milions de dòlars amb la Xina.

Trump comença la campanya de cara a les eleccions presidencials del 2020

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, 1962) no fa càlculs electorals ni resta pendent dels interessos de cap partit. Per això pot parlar sense manies i dir què pensa. El cap li funciona de pressa i sembla que ja ha rumiat les respostes abans d’haver sentit les preguntes. Demana als dirigents independentistes una actitud que ‘faci trempar’ la gent. Defensa que cal presentar arguments i resoldre dubtes, però d’una manera que activi i mobilitzi els catalans. Recorda que el plebiscit del 27-S es va guanyar i que el govern espanyol ha de saber que, si impedeix el referèndum amb l’ús de la força, la majoria independentista actual declararà la independència tot seguit, sense esperar res més. A banda d’explicar tot això, en aquesta entrevista parla dels efectes de Trump sobre la independència, d’allò que ens ensenya Jefferson a la Declaració d’Independència dels EUA i de com creu que ha de ser la constitució catalana. —Teniu la impressió que l’independentisme no parla amb prou claredat? —No sé si aquest és el problema. No crec que sigui una qüestió de parlar més clar o menys. Crec que els màxims dirigents sovint fan coses que fan destrempar. Les eleccions, les votacions i els referèndums no les guanya qui capgira més opinions de l’altre bàndol. La gent que vota una opció tendeix a votar aquella opció. Els canvis es produeixen per la capacitat d’activar o de mobilitzar l’electorat d’uns i altres. Els traspassos de vot són força limitats. I amb la independència passa igual. —Que els suports són força estables des de fa temps… —Exacte. Per tant, guanyarà qui sigui capaç de mobilitzar més els seus. I això es fa amb una comunicació i una actuació que faci trempar. I no sé què passa, però massa sovint la impressió és que els partits independentistes no fan trempar. Les batalletes constants, els discursos apagats… tot això no ajuda a mobilitzar la gent. Ja entenc que Oriol Junqueras no pot dir determinades coses. En aquell dinar del Moment Zero em sembla que li vaig fer dir una cosa que ell no volia dir. Allò de deixar clar què passaria l’endemà de la data del referèndum si no es podia fer. Si el referèndum és el 24, què farem el 25? Si el 24 ve la policia i impedeix les votacions, què farem l’endemà? Junqueras va dir que això era en el seu programa i no sé què més. No és que parli clar o no, sinó que hi ha una manera de dir les coses que fa destrempar els qui estan disposats a votar a favor de la independència. —Així, ara no és tant el moment d’argumentar i eixamplar la base social com d’engrescar els qui ja han pres posició? —L’una cosa no és incompatible amb l’altra. Si els arguments s’expliquen bé, la gent torna a agafar energia. Jo sempre he estat favorable a donar tants arguments com pugui ser. De fet, vam fer el Col·lectiu Wilson bàsicament per dotar d’arguments el discurs de la independència. Fa dos anys que no fem res perquè no es necessita cap argument nou. Sempre que hi ha crítiques d’Espanya són les mateixes. No ha sortit cap argument contra la independència de Catalunya que sigui nou. Hem de continuar explicant els arguments i responent totes les preguntes de la gent que pugui tenir por. Jo diria que són principalment els avis. —La qüestió de les pensions? —Sí. Això es pot explicar d’una manera que els convenci i els faci trempar o d’una manera que encara els creï més dubtes. Segons com expliques què passarà amb les pensions, els pots fer trempar. Jo miro d’explicar-ho d’una manera que els avis que m’escolten els vinguin ganes de sortir corrent a votar que sí. Però l’argument de les pensions hi és i és molt clar. —Heu dit que l’espoliació fiscal no és un argument que agradi a l’estranger… —Cap argument econòmic no és benvist. —Però s’han fet molts independentistes per la via de l’asfíxia econòmica. —Si ara l’economia tornés a la situació d’abans de la crisi i si el govern oferís un pacte fiscal, estic segur que l’independentisme no s’apagaria gens. Hem arribat a un nivell que les raons dels independentistes ja no tenen res a veure amb l’economia. —Però a l’estranger, aquests arguments per a legitimar la independència no serveixen? —Diuen que està molt bé que votem perquè hi tenim dret. Però també diuen que no toquem la pera amb la fiscalitat perquè som els rics. ‘Voleu deixar tirats els andalusos, que són pobres?’ Aquesta és la pregunta que sento jo als Estats Units, per exemple. —Hi ha l’exemple de Nova York… —Sí, és clar. Nova York, que és on visc jo, també som un estat ric amb un dèficit fiscal brutal. Paguem molt als estats del sud com Alabama… El dèficit de Nova York és més petit que el de Catalunya, però l’argument econòmic no convenç ningú a l’exterior. —L’argument més fort per a legitimar la independència és el del principi democràtic? —El dret de votar. ‘Si aquesta gent no vol pertànyer a Espanya, ha de tenir el dret d’anar-se’n.’ Aquí als Estats Units no s’ho han trobat encara, però no tinc cap dubte que el govern federal deixaria votar la independència d’un estat que ho proposés. Ara és molt fàcil dir que no ho permetria perquè ningú no ho ha proposat, però sí que és cert que aquí el sentit democràtic és molt arrelat. Històricament, l’única manera de definir fronteres eren les guerres o el sexe entre els reis. Però ara no té gens de sentit que s’accepti Sèrbia i Croàcia com a països nous fruit d’una guerra i no s’accepti un país creat a partir de les urnes. Els qui van a contracorrent són la gent com Rajoy, que només accepten les independències si s’aconsegueixen amb violència. —Però més enllà dels principis hi ha els interessos… —Si votem per decidir qui ha de prendre les decisions en un país democràtic, per què no podem votar per prendre una decisió molt important com és la independència? Per què la frontera és una qüestió tabú? No té sentit. I ja hi ha molts llocs on això no s’entén. El plantejament espanyol és una antiguitat que desapareixerà clarament. D’aquí a uns anys ens semblarà estrambòtic que algú s’hagués oposat a una votació per a prendre una decisió. Ara ens sembla una bogeria que les dones no poguessin votar. Als EUA les dones van començar a votar el 1918. Ara sembla mentida. Tan sols fa cent anys que això passava. I la segregació racial va durar fins als anys seixanta. Luther King i companyia són de l’any cinquanta. La llei de no-discriminació es va aprovar als seixanta. I ara ho mires i penses que és molt bèstia. Ara costa de creure. Aleshores, intento mirar la nostra situació amb ulls d’algú del futur i penso que passarà exactament igual. —L’elecció de Donald Trump afecta l’independentisme de cap manera? —No ho sé veure. Trump és un personatge molt irracional. Està més preocupat per la seva imatge a Twitter que pel seu país. Es pot llevar un dia i dir que els catalans han de votar i ser independents. I si algú li demana per què ho diu, pot respondre que ho ha somniat o que ha conegut un català o que un jueu li ha dit… Ens pot afectar per aquest factor espontani i imprevist. Alguns ja miren de vincular-nos-hi d’una altra manera. Es vol construir aquest relat segons el qual l’independentisme català és un moviment populista i irracional. Els espanyols miren d’associar-nos al Brexit, a Le Pen, a Trump… Però és obvi que no hi tenim res a veure. De fet, hi tenen més a veure ells, els de Ciutadans, per exemple. La demagògia aquesta de les solucions fàcils la fan ells. —En quines condicions no es podria fer el referèndum? Per què heu parlat de fer una declaració d’independència com a resposta a la impossibilitat de fer-lo? —Si l’estat espanyol envia la policia als col·legis electorals per impedir que s’obrin, o si apliquen una d’aquestes lleis que els permet prendre el control dels mossos i ordenen que s’impedeixi l’accés als punts de votació, no es podrà votar. —En una situació com aquesta, s’ha de suspendre el referèndum? —És que no es podrà fer. No serà homologable. Aniràs a la comunitat internacional dient que han votat sis-centes persones a quatre pobles petits on no ha arribat la policia? Aquest resultat no serveix de res. Els espanyols han de saber que, si envien la policia per impedir la votació, tirarem pel dret. —I una actuació d’aquesta mena de l’estat legitimaria la declaració d’independència? —És que parteixo de la convicció que l’únic referèndum que s’ha fet fins ara es va guanyar. Van ser les plebiscitàries del 27-S. Aquelles eleccions les va guanyar l’independentisme. Gairebé tothom va caure a la trampa de creure que s’havia perdut el plebiscit. I jo crec que va ser culpa d’Antonio Baños, que va sortir a dir que el plebiscit s’havia perdut. Perdona, però en un plebiscit es compten els vots a favor i els vots en contra. Aquells que no s’han mullat no es poden comptar. Són com els vots nuls. Els vots de Catalunya Sí que es Pot o d’Unió eren com aquelles paperetes on algú ha dibuixat un cul. No compten. Ells no van mai dir ni sí ni no. No poden comptar. Ni en l’un sentit ni en l’altre. El resultat va ser de 55% a favor de la independència i 45% en contra. —I de què serveix? —Amb aquest antecedent, hem d’anar a Espanya i dir: ‘Senyors, ja hem fet una votació amb un resultat clar. Ara volem fer un referèndum ben fet. I el farem. Si no ens el deixen fer, comptarà l’últim resultat, que és el del 27-S, amb un 55% de vots a favor de la independència.’ El problema és que abans de fer això ens ho hem de creure. Hem de deixar d’acceptar el relat que ens vol imposar l’estat espanyol. No podem acceptar les seves regles de joc perquè són dissenyades i pensades per impossibilitar que fem res. L’endemà del 27-S ens van imposar un relat i ens el vam empassar com burros. Però vam guanyar. —I aquesta és una posició de força. —El referèndum que hem fet l’hem guanyat. Si volem, en fem un altre. Però ja n’hem guanyat un. Que ningú em vingui a explicar que el no guanya el sí. Perquè és mentida. No és veritat que tan sols tinguem el 48% dels vots. Els vots nuls no compten, ni han comptat mai, ni comptaran mai. Amb aquesta posició de força podem anar pel món a explicar que no ens han deixat fer un referèndum, han empresonat la presidenta del parlament, han expulsat els que van organitzar una enquesta que no servia de res… però tenim un vot legítim, legal i democràtic que es va guanyar per 55 a 45. Si no ens deixen votar una altra vegada, aquell vot és el que compta. I si no els agrada, que s’hi fotin fulles. Han de saber que si no ens deixen votar i foten una astracanada d’aquestes d’enviar la policia o una animalada d’aquestes, no tornarem mai més a l’autonomisme. Si fan això, ja ens hauran vist prou. Si volen que tornem a l’autonomisme, que deixin fer un referèndum i que guanyi el no. Que no s’enganyin: si no ens deixen votar, avalaran la via més ràpida a la independència. —Alguna vegada heu esmentat els principis que Jefferson va deixar escrits a la Declaració d’Independència nord-americana. Per què? —Si la llegiu, veureu que diu que la gent té uns drets inalienables, entre els quals hi ha el dret de llibertat i de cercar la felicitat. I també diu que el govern que té sotmesos els ciutadans a vegades impedeix que la gent pugui desenvolupar aquests drets. I aleshores afegeix que els ciutadans tenen el dret–i l’obligació!– de canviar aquesta situació. Jefferson diu que Anglaterra no els permet d’assolir els drets de la llibertat, la vida i la felicitat i per això tenen el dret i l’obligació d’obtenir la independència. Així és com es va justificar la independència dels Estats Units. I nosaltres hem de fer exactament això mateix. Ja pot dir el que vulgui la constitució espanyola. Segur que els textos legals britànics tampoc no permetien la independència dels Estats Units. Segur que consideraven també que tenien el dret de conquesta. Però ara els nord-americans tenen el dret i l’obligació de canviar les regles quan no els serveixen per a satisfer els seus drets. —Espanta els estats grossos existents que, si el criteri és la simple voluntat, es produeixi una onada d’independències. —Aquest argument que aleshores ho voldrà tothom… I què? I què? Què passaria si a Europa en lloc de vint-i-vuit estats n’hi hagués cent? Exactament, quin és el problema? ‘Que cada país i cada regió voldrà ser independent…’ Sí, i què? Que algú m’expliqui quin és el problema. Quan es va acabar la Guerra Mundial hi havia cinquanta estats i ara n’hi ha dos-cents. Quin problema hi ha hagut? Quin desastre? En lloc d’una Unió Soviètica ara tenim setze repúbliques. En lloc d’una Iugoslàvia ara hi ha sis repúbliques. Molt bé… i què? Què ha passat? Quin problema hi ha? Si trobem la manera de cooperar en el comerç, en la política de seguretat, en la lluita contra la contaminació i el canvi climàtic… si podem cooperar entre països, per què collons hem de viure sotmesos a un altre país? Què hi guanyem? Al món hi haurà quatre-cents països… i què? —Ara que caldrà fer un debat constituent, quins consells o quins criteris creieu que s’han de tenir en compte? —Jo tinc la meva idea de com hauria de ser la constitució catalana. Però no s’ha d’imposar la idea de ningú. Si jo fes la constitució, seria molt liberal. Limitaria el poder del govern. La constitució ha de ser oberta i petita perquè representi el màxim d’opinions. Una constitució lleugera permet que les coses es decideixin per la majoria democràtica de cada moment concret. Tenir la independència no és garantia de res. Tan sols és garantia de tenir la capacitat de triar. I podem triar tenir unes regles del joc com Espanya i Portugal i acabarem com Espanya i Portugal, o podem dotar-nos d’unes regles com les de Suïssa o Dinamarca. Les institucions i les regles de joc acaben determinant el futur d’un país. Si dissenyem un país extractiu amb unes elits que roben els calers a tothom, com Espanya, acabarem igual de malament. I no hi ha cap garantia que això no passi. Però dotar-nos de les regles de Suïssa, Dinamarca i els Països Baixos depèn del vot dels ciutadans. La constitució ha de ser prou flexible perquè siguin els ciutadans els que decideixin i no un text en una vitrina. —També hauria de ser actualitzable i gens estàtica… —I tant! La constitució dels Estats Units es va reformar vint-i-cinc vegades els primers deu anys. Totes les esmenes aquestes del dret de portar armes o de la llibertat d’expressió no hi eren a la primera versió de la constitució. S’hi van incorporar després. En trenta-tants anys de constitució espanyola, la constitució americana es va reformar desenes de vegades. Però ha de ser la gent que ho pugui decidir. Jo votaré a favor de partits liberals i quan tinguem l’estat em barallaré amb els de la CUP i amb els d’Esquerra. —Serà el moment del combat de projectes? —Exacte. Perquè volem una Catalunya totalment diferent. Fins al dia de la independència, el David Fernàndez i el Junqueras són els meus companys. Un cop tinguem un país, ens barallarem entre tots per decidir si som més liberals, més de dretes, més d’esquerres, o més amunt i més avall. Però la constitució ha de ser una eina que permeti treballar qualsevol govern del color que sigui. N’hi ha que voldrien fer una constitució que fos una mena de camisa de força que instaurés una dictadura d’esquerres des del primer dia. Qualsevol demòcrata ha de voler una constitució que permeti a la gent de decidir com vol ser governada. Curta i flexible.

Sala i Martín: ‘Fins al dia de la independència, David Fernàndez i Junqueras són companys meus’

El govern de l‘Índia ha decretat el confinament total de la població (1.300 milions) durant tres setmanes arran de la crisi del coronavirus 2019. El primer ministre, Narendra Modi, ha demanat que no hi hagi pànic a l’hora de comprar i que es mantingui el confinament total, excepte el llistat de vint-i-un serveis bàsics que ha aprovat l’executiu. EN DIRECTE: Tota la informació sobre la Covid-19 L’Índia és el país amb més població que ha decretat un confinament d’aquest nivell, ja que la Xina no va confinar el país sencer. Segons Worldometers, a l’Índia ara per ara només hi ha 519 casos confirmats i 10 morts. By converging around shops, you are risking the spread of COVID-19. No panic buying please. Please stay indoors. I repeat- Centre and State Governments will ensure all essentials are available. https://t.co/bX00az1h7l — Narendra Modi (@narendramodi) March 24, 2020

L’Índia decreta el confinament total de 1.300 milions de persones durant tres setmanes

Ha estat una de les propostes estrella de la campanya electoral d’ERC el 28-A. A més d’un d’autodeterminació, Gabriel Rufián es va comprometre a propugnar un referèndum sobre la monarquia. Però aquesta no és una proposta nova dins les files del partit d’Oriol Junqueras encara que el context polític hagi canviat radicalment. Si ara Rufián vol deseixir-se d’aquesta manera del règim del 1978, aquell any, durant els debats de la constitució espanyola, Heribert Barrera, diputat de la coalició Esquerra de Catalunya-Front Electoral Democràtic, ja el va defensar. Sostenia que era inviable una democràcia efectiva si no es restituïa abans la sobirania de les nacions que integraven l’estat i si la forma de govern no era una república. Barrera va argumentar al congrés que s’havia de demanar al govern espanyol que organitzés un referèndum perquè la ciutadania ho decidís. La proposta tenia, segons el seu criteri, dos avantatges. ‘Si la república guanyés, podríem construir de seguida una autèntica democràcia moderna sense rèmores i sense hipoteques’, creia. Si, en canvi, guanyava l’altra opció, una eventualitat que no veia gens improbable, ‘tindríem en aquest cas una monarquia vertaderament independent, de base popular’, va al·legar el 4 de juliol de 1978 al ple del congrés. Barrera considerava que, d’aquesta manera, si la monarquia obtenia el suport de la ciutadania, regnaria amb més legitimació, ‘rentada del pecat original franquista’, atès que no deuria l’existència ‘al vell dictador ni a cap força oculta’. Si fos així, no seria cap obstacle, va dir, per a aconseguir la democràcia plena.

Referèndum sobre la monarquia: el dia que Barrera va defensar la proposta de Rufián

El conseller de Treball, Afers Socials i Famílies, Chakir el Homrani, ha replicat al tinent de batllia de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle, que ahir va proposar la deportació dels menors estrangers no acompanyats que viuen al carrer, cosa que va definir com a ‘retorn assistit’. En una entrevista a l’ACN, El Homrani ha remarcat que ni Generalitat ni ajuntament tenen competències per a fer-ho i que la normativa no ho permet. ‘El retorn d’un noi sempre ha de ser voluntari’, i ha recordat que hi ha sentències judicials que estableixen que no es poden tornar menors estrangers als seus països d’origen ‘sense la seva autorització’. Ha dit que aquest retorn havia de ser ‘voluntari’ i requeria ‘un treball d’acord amb el noi, amb la família d’origen i un informe de serveis socials del país d’origen’. Es tracta, ha dit, d’un procediment ‘força complex’, però ha insistit que ni la Generalitat ni el consistori barceloní no en tenen la competència. Per això, creu que ‘no val la pena entrar’ en aquest debat perquè, tot i no discutir-ne el ‘fons’, creu que ‘no és útil’. El conseller ha defensat de mantenir l’estratègia que segueixen amb l’ajuntament en relació amb els menors que viuen al carrer. En aquest sentit, ha destacat que s’han reforçat ‘recursos de psiquiatria’, perquè alguns dels menors tenen problemes de ‘salut mental i addiccions’, i que també s’han reforçat els ‘educadors de carrer.’ El conseller ha demanat d’evitar ‘tractar tot un col·lectiu a partir de les actuacions d’una minoria’. ‘No és raonable ni real’ tractar-lo ‘a partir d’una visualització d’una part molt petita’, ha dit, perquè el col·lectiu és ‘divers’. De fet, ha afegit que ‘hi ha 50.000 catalans adolescents nascuts d’aquí d’origen marroquí i no pot ser que també visquin amb aquest estigma’.

El Homrani respon a Batlle que la normativa impedeix el ‘retorn assistit’ dels menors no acompanyats sense autorització

El primer ministre britànic, el conservador Boris Johnson, ha dit que no acceptarà una petició de nou referèndum sobre la independència d’Escòcia si és reelegit cap de govern del Regne Unit en les eleccions del pròxim 12 de desembre. Ho ha afirmat en una entrevista a la cadena Sky News quan li han demanat si preveu la possibilitat d’un segon plebiscit, tal com reclama la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon: ‘No, no vull que n’hi hagi.’ Sobre el Brexit, ha dit que l’única manera d’abandonar la Unió Europea és l’acord que ha negociat amb les autoritats de Brussel·les, tal com ha reconegut en una compareixença que és el tret de sortida de la seva carrera cap a les eleccions del 12 de desembre: ‘L’única manera de sortir de la UE, l’única manera de complir el Brexit, consisteix a continuar endavant amb l’acord que tenim.’ Aquesta declaració coincideix amb una informació publicada per The Times, que anticipava els preparatius d’un nou ‘manifest conservador’ en el qual Johnson declararà que abandona la seva idea de ‘aconseguir el Brexit o morir en l’intent’, és a dir, una ruptura neta amb Brussel·les. En l’entrevista, ha relacionat aquest canvi de rumb amb la incapacitat d’arribar a un acord econòmic especial amb els Estats Units que hauria estat una taula de salvació contra una sortida problemàtica del bloc europeu sense acord previ. Per això ha declarat que el president nord-americà, Donald Trump, s’ha equivocat amb aquesta negativa: ‘Qualsevol que vegi el nostre acord pot veure que és un acord extraordinari. Em temo que, en aquest sentit, el president dels Estats Units ha comès un error evident.’

Johnson descarta un nou referèndum d’independència a Escòcia

La presidenta del parlament Carme Forcadell ha reclamat avui diàleg, empatia i ‘superar recels i lluites partidistes’ per a aconseguir un referèndum en el qual la ciutadania pugui decidir el seu futur. Durant l’acte de presentació del llibre ‘Paraules de la presidenta Carme Forcadell i Lluís’, que recull els principals discursos de Forcadell durant la presidència de la cambra catalana, s’ha llegit una carta seva. Forcadell ha defensat que va exercir el seu mandat ‘amb honor i responsabilitat, defensant sempre la institució i els valors’ en els que creu: la democràcia, la llibertat, el diàleg, la pau, la igualtat entre homes i dones i la transparència. Ha insistit en el fet que està empresonada no pel que va fer com a presidenta, sinó per haver estat abans presidenta de l’ANC i ha afirmat que la sentència contra el procés no soluciona res: ‘No es resoldrà res fins que la societat catalana pugui decidir lliurement a les urnes el seu futur com a país’. La presidenta ha reconegut que serà difícil aconseguir-lo, però creu que és l’única opció democràtica que hi ha per a resoldre el conflicte: ‘costarà arribar, serà un camí llarg, difícil i serà necessari dialogar, empatia a ambdós costats, i superar els recels i les lluites partidistes’. Mesa de l’última legislatura L’acte, presentat per la periodista Laura Rosel, ha començat amb un vídeo que recopilava fragments de discursos de Forcadell, en els quals defensa la necessitat que la cambra pugui debatre sobretot, el feminisme i la lluita contra el feixisme, entre altres qüestions. També ha intervingut els membres investigats de la mesa de l’última legislatura, Lluís Corominas, Anna Simó, Joan Josep Nuet i Ramona Barrufet, els quals han definit Forcadell com una ‘referent per a aquest país’. Missatge de @ForcadellCarme llegit per Clara Borrell durant l'acte de presentació del llibre que recull els principals discursos de la presidenta del @parlamentcat de l'onzena legislatura pic.twitter.com/uHXwnQTR97 — Parlament de Catalunya (@parlamentcat) March 3, 2020

Forcadell demana diàleg, empatia i superar lluites partidistes per a aconseguir un referèndum

PP i Vox han arribat a un pacte que inclou l’entrada del partit d’ultradreta en el govern de diversos municipis de l’estat espanyol, aquells on tinguin majoria. El pacte s’ha signat entre els secretaris generals de Vox i el PP amb el vist-i-plau de Ciutadans. Aquest acord farà el candidat del PP José Luis Martínez Almeida batlle de Madrid, al capdavant d’un govern de coalició amb Ciutadans, en què Begoña Villacís serà vice-batllessa. El PP ha cedit a Vox la presidència d’algunes juntes de districte de la capital espanyola. A més, segons que ha explicat el partit d’ultradreta, l’acord estableix que Vox obtindrà regidories de govern en proporció als seus escons a diversos municipis, com per exemple Saragossa. En el cas de Madrid, correspondria a les juntes de districte que tenen capacitat executiva. El PP es va quedar ahir amb dotze districtes mentre que Ciutadans es va quedar amb la gestió de nou. Vox gestionaria part dels districtes assignats al PP, malgrat que el partit refusa de detallar quants i quins.

El PP i Vox segellen un acord per a governar plegats amb Cs on tinguin majoria

La Confederació Sardanista de Catalunya ha iniciat els tràmits per impulsar la candidatura de la sardana com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, categoria que atorga la UNESCO (United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization). L’objectiu és reforçar la vitalitat del moviment sardanista i de la sardana, de donar-los més projecció social i de contribuir així a la salvaguarda d’aquest patrimoni. Llegeix l’article sencer a Tornaveu, fent clic aquí.

La sardana inicia el camí per al reconeixement de la UNESCO

Miralda va arribar a Nova York a la dècada dels setanta. Encara no utilitzava el menjar com a matèria de treball, havia començat a fer accions artístiques col·lectives, però encara no ocupaven l’espai públic, fent una exploració antropològica de les comunitats humanes. Tot això es va anar conformant als Estat Units a partir d’aquell moment, sobretot a Nova York i a Miami, però també en algunes altres ciutats, com Houston, Kansas City, Seattle. A les dècades dels setanta i vuitanta, Miralda va realitzar accions multitudinàries, de caràcter efímer, carregades d’esperit crític i poètic, i també d’humor. És sobre aquesta època que posa el focus l’exposició Miralda Madeinusa, comissariada per Vicent Todolí, que ocupa tota la segona planta del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el recinte de la Capella, del mateix museu. Aplega quinze projectes fets entre els anys 1972 i 1999, la majoria efímers. L’exposició els reinterpreta, els reconstrueix, en recull la documentació, molta inèdita, que l’artista conserva a l’arxiu. Aquest treball, ingent, ha permès recuperar sobretot documents audiovisuals, sobre els quals recau el pes més singular de l’exposició. Miralda Madeinusa és un viatge apassionant i al·lucinant pels grans reptes artístics, col·lectius i populars que Miralda va realitzar en aquells anys, amb el menjar com a espai comú, simbòlic i ritualitzat de les comunitats culturals diverses que convivien sobretot a Nova York i a Miami. Alhora, l’exposició mostra amb brillantor també la manera d’entendre l’art i la vida de Miralda, la relació amb la humanitat, la curiositat per les coses petites i quotidianes, carregades d’espiritualitat i d’estètica… Aquest caràcter de Miralda, que utilitza colors vius, elements del kitsch, sovint sobresaturant l’espai d’objectes, d’imatges, fa que el visitant de l’exposició quedi cansat. El sentit de la vista se satura. L’artista Antoni Miralda al MACBA. Foto: Ester Roig. L’arribada a Nova York i la relació amb Antoni Muntadas Miralda tenia trenta anys quan va arribar a Nova York. Abans havia passat per París, on s’havia vinculat amb Jaume Xifra, Benet Rossell, i d’altres. Potser per això i a tall d’homenatge, Miralda ha col·locat a l’inici del catàleg un dibuix amb dues maletes, dedicat a tots dos artistes ja traspassats. Els Estats Units de primers dels setanta era un país efervescent, tot i que ferit per la guerra del Vietnam, amb una societat que bullia, que interpel·lava i atacava el poder. Per la mateixa època que va arribar Miralda a Nova York també hi va arribar Antoni Muntadas, interessat sobretot en la incipient experimentació del vídeoart. Tots dos, que no es coneixien abans, es van instal·lar en un loft al 228 de West Broadway, al barri de Tribeca, quan era sobretot un barri ocupat pels artistes que disposaven de grans espais on hi vivien i hi tenien el taller. Un barri portuari on encara s’hi feia vida d’indústria petita, de magatzem. La primera acció participativa que van fer Miralda i Muntadas va ser en aquell loft: Li van posar de nom Sangría 228 West B’way. És l’acció més antiga que mostra l’exposició: més de cent convidats van viure aquest projecte la nit del 28 d’octubre de 1972. Se’ls va convidar a menjar un plat d’arròs acolorit, acompanyat de sangria i mentre menjaven s’anaven projectant pel·lícules i diapositives d’experiments sensorials de Muntadas i de celebracions de Miralda. Miralda explica que “USA és entusiasme directe, un gran «sandwich» ple de capes.” Si als anys setanta es va instal·lar a Nova York, als noranta va traslladar-se a Miami, tot i que assegura que no ha tingut mai la sensació d’instal·lar-se enlloc. Per ell Miami era una manera de recuperar la cultura del Carib i Llatinoamèrica, que tot i que ja era present a Nova York, perquè a Nova York hi és tot, Miami d’alguna manera n’és la capital, el centre d’aquesta cultura als Estats Units.” De les grans desfilades amb pa i arròs acolorit, al Honeymoon Alguns exemples de projectes que Miralda va realitzar en aquells anys i que es mostren al MACBA: el maig del 1974 va participar en el primer Festival Internacional de la Novena Avinguda de Nova York, organitzat pels veïns del barri com a resposta a l’amenaça d’un projecte de reurbanització. Els comerciants van finançar una carrossa de tres pisos ideada per Miralda per a la desfilada, Movable Feast. Era feta d’aliments acolorits i ornamentada amb flors de paper, garlandes de fruita i verdura i plafons d’arròs, que representaven les diverses nacionalitats dels veïns. La carrossa del ‘Movable Feast’ (1974). Exposició ‘Miralda Madeinusa’. Foto: Miquel Coll Amb motiu de l’American Royal, esdeveniment anual que celebra la indústria agrícola i ramadera a Kansas City, Miralda va crear un gran projecte d’art públic, Wheat & Steak (1981), en el qual va mobilitzar centenars de participants en una desfilada pels carrers de la ciutat. També va intervenir a la Kansas City Board of Trade, on damunt un gran mur de pans acolorits va projectar imatges que mostraven relacions iconogràfiques entre la fam, el comerç i el poder. Entre els seus projectes de més llarga durada i difusió destaca Honeymoon Project (1986- 1992), una sèrie d’esdeveniments al voltant de les noces imaginàries entre l’Estàtua de la Llibertat de Nova York i el monument a Colom de Barcelona. Durant sis anys, va implicar nombrosos col·lectius d’una vintena de ciutats d’arreu del món en més de quaranta accions entorn del ritual d’aparellament. ‘Miami projectes’. Exposició ‘Miralda Madeinusa’. Montse Guillén i l’Internacional Tapas Bar & Restaurant A primers dels vuitanta Miralda va conèixer la cuinera Montse Guillén que regentava un restaurant que portava el seu nom al carrer Marià Cubí de Barcelona. Aquest establiment es va fer famós a l’època, per les accions artístiques que també s’hi desenvolupaven. Montse Guillén va tancar el restaurant barceloní i va marxar a Nova York amb Miralda. Allí obriren l’any 1984 i fins al 1986 El Internacional Tapas Bar & Restaurant. Era un local de quatre plantes que des dels anys vint havia estat un restaurant. Era situat davant del loft de Miralda i Muntadas. Als anys vuitanta era un restaurant italià, per on passaven els personatges més selectes de la ciutat i fins i tot algunes estrelles de Hollywood. Miralda sempre se’l mirava i desitjava entrar-hi un dia. De retorn d’un viatge, el local era tancat i posava que estava en lloguer. Montse Guillén i Miralda el van agafar i el van convertir en una icona d’aquells anys a la ciutat. Un edifici de quatre plantes on s’hi menjaven tapes i tastets de cuina catalana, i que era un espectacle visual, on s’hi muntaven accions artístiques cada dos per tres. En l’exposició es reprodueix la barra del bar tal com era. I per donar joc als sentits, els divendres i dissabtes a la tarda i vespre, els visitants del MACBA podran fer degustacions d’algunes de les tapes que s’hi servien. Vicent Todolí i Santa Comida D’esquerra a dreta: Miralda, Montse Guillén i Vicent Todolí. Foto: Ester Roig. Que Vicent Todolí faci de comissari d’aquesta exposició no és casual. Perquè el 1981 Todolí va arribar a Nova York amb una beca Fulbright i va entrar al Whitney Program. A través d’Antoni Muntadas, Todolí va conèixer Miralda i aquest, que es trobava en mig d’un nou projecte, Santa Comida / Holy Food per al Museo del Barro de Nova York, li va demanar un article, que es reprodueix en el catàleg (Todolí, que després ha estat tan reticent a escriure sobre art…). De manera que Todolí es troba lligat amb Miralda en aquella aventura artística americana. I ens explica una anècdota graciosa: Miralda no només va encarregar-li un article sobre Santa comida, també el va fer entrar de cambrer al restaurant El Internacional, que per a un jove estudiant d’art, li va solucionar la manutenció durant un temps. “Era un cambrer dolentíssim”, recorda Todolí tot rient. I més enllà de l’anècdota, explica sobre l’exposició: “Hi ha artistes que als anys noranta van fer accions artístiques amb el menjar, però cal reivindicar i recordar que Miralda ja les feia als setanta, vint anys abans.” Precisament Santa comida és una obra que Miralda ha fet evolucionar i que va adquirir fa uns anys el MACBA. És per a aquesta proposta lligada a les capelles animistes de la religió ioruba, plenes de simbologia en l’ofrena i el menjar, plenes d’espiritualitat i de força, que s’ha destinat l’espai La Capella, que és d’un gran impacte visual i emotiu. Un espai que tant es pot visitar al començament com es pot deixar pel final, per tancar la visita.

Els anys 70 i 80 de Miralda als USA, un festival

Andorra obrirà, el primer trimestre de l’any 2020, un nou Servei d’informació sexual i reproductiva, on les dones que estiguin decidides a interrompre voluntàriament l’embaràs podran saber quines opcions tenen per a fer-ho; sempre fora d’Andorra, atès que aquesta pràctica està totalment prohibida al país. L’objectiu és centralitzar en un únic punt l’atenció que fins ara es feia repartida entre diferents departaments. Tot i que la persona responsable del servei serà una llevadora o una infermera especialitzada, s’han format en aquest àmbit nou professionals de disciplines diferents. Entre ells hi haurà un jurista, que els podrà resoldre dubtes i assessorar en temes legals.

Andorra obrirà el 2020 un servei on les dones podran informar-se de les opcions que tenen per a avortar

Mallorca ha començat l’any cultural amb una potència brutal, una mostra que les coses ben fetes i amb rigor també són possibles en aquesta illa que alguns veuen com a capital turística de la Mediterrània i alguns altres com un immens bloc de formigó envoltat de mar. La presentació del llibre Les fites netes del malaguanyat Damià Huguet (Campos, 1946-1996) va ser l’origen del petit miracle que es va produir al palau gòtic de ca n’Oleo, al centre de Palma, que actualment és la seu de tots els organismes culturals del govern balear. La sala d’actes es va fer petita per a la commemoració, que aconseguí d’aplegar bona part de la gent de la cultura insular i sobretot una nodrida representació dels endamianats (els cada vegada més seguidors del poeta de Campos). Especialment significativa va ser la presència de la presidenta del govern, Francina Armengol, que va ocupar la primera fila del públic just quan pocs dies abans s’havia fet públic que el seu executiu era el més castellanitzat de la història de la democràcia o si més no el que menys emprava el català en públic. I just també quan els socis de Podem (especialment aquells recol·locats de la península en llocs de responsabilitat a les Illes) s’havien queixat que hi havia ‘massa català’ a l’administració. L’acompanyava Bel Busquets, vice-presidenta del Consell de Mallorca i consellera de Cultura. Damià Pons, Biel Huguet, Bel Busquets, Maria del Mar Bonet, Francina Armengol, Neus Albis, Miquel Roca i Pau Vadell. La presentació del llibre que ha publicat Adia Edicions –en realitat es tracta del mateix text que Huguet va fer conèixer el 1996, tres mesos abans de morir-se, al qual li han afegit les fotografies provinents del seu arxiu personal– va anar a càrrec de la periodista Neus Albis, el psiquiatre Miquel Roca, la cantant Maria del Mar Bonet i el fill de l’escriptor, Biel Huguet. Es pretenia, sobretot, de crear un clima de complicitat i confidència al voltant de la seva figura i això es va aconseguir ja al primer moment, sobretot quan en la seva primera intervenció Bonet es va emocionar (i va emocionar el públic) llegint una carta de Damià Huguet. En aquesta missiva el poeta es posava el capell d’editor per explicar a la cantant que li enviava tot un seguit de llibres de la col·lecció Guaret de poesia que ell editava. En la tramesa incloïa un exemplar d’Una bella història, de Miquel Bauçà, de qui Huguet afirmava que feia avançar cent anys la poesia mallorquina. En la mateixa lletra es vantava del nivell poètic de Mallorca respecte del Principat i lamentava que les editorials catalanes ‘no en volen ni sentir l’olor, de tots aquests poetes’. S’acabava amb un brutal ‘rep l’abraçada del teu millor amic Damià’. Bonet havia explicat just abans que s’havien escrit moltíssimes cartes al llarg del temps i que Huguet havia estat el seu mestre en moltes coses, especialment a l’hora de seleccionar els poemes per als seus discs de poesia mallorquina i també destacà que havia estat l’impulsor del primer recital de la Nova Cançó a Mallorca, a Campos. ‘Però sobretot era algú d’una gran tendresa que et podia ensenyar que dins una flor de taperera s’amagava sempre una gota de melassa que et podia refrescar quan tornaves de nedar en es Trenc’. Damià Huguet Però qui és aquest Damià Huguet, poeta conegut fonamentalment a Mallorca, i en canvi un home que hauria de ser fonamental per a la cultura dels Països Catalans? Ho intenta resumir en el pròleg del llibre el periodista Andreu Manresa: ‘Damià Huguet és tal com era en els seus treballs i dies: poeta i cronista de diari, editor i fotògraf, artista plàstic i cinèfil, empresari i ecologista, narrador i futbolista. Pare i cap de clan, menestral, pagès, mediterrani de sal de cocó i pegellides, i un ciutadà cosmopolita.’ Precisament aquest cosmopolitisme va ser un dels fets que va destacar Miquel Roca en les seves intervencions. ‘A nosaltres ens fascinava que en Damià, que havia deixat d’estudiar a setze anys, sabés tant de cinema que hagués anat a París, que se n’anés al festival de Venècia o de Canes o de Sant Sebastià, quan jo no sabia ni on era París, ens semblava al·lucinant. Llavors ens va fascinar l’home més públic, el crític de cinema, però no ens enganyem, allà on excel·leix és en la poesia, i imaginau què era fer poesia a Campos llavors; era una cosa ben exòtica.’ Roca també en va destacar la llibertat: ‘No es va arriscar a tenir mai un sou cada mes perquè deia que enganxava més que l’heroïna, i això li va donar una llibertat important, i una altra cosa fonamental que vull destacar és que ell mai no va escriure versos dolents, aquests versos que fan els adolescents, no, ell ja va començar a escriure bona poesia tot d’una.’ A Biel Huguet li va tocar la part més difícil, perquè no va poder defugir la pregunta precisa de Neus Albis: ‘Però com era Damià Huguet com a pare?’ I aquí Huguet va destacar dos fets coneguts de tothom: ‘Jo crec que mon pare tenia una ment privilegiada, perquè a setze anys deixa d’estudiar i tot allò que fa ho aprèn de manera autodidàctica i ja em direu com devia ser això a Campos el 1962; per fer això has de tenir un cervell privilegiat. L’altra cosa era la seva capacitat de fer feina. Passava vuit o nou hores a la fàbrica fent bigues –una feina ben dura– i després podia fer tot això que va fer, però sobretot jo vull destacar que com a pare era molt bona persona, era bona gent, i això ho demostra el fet que hi ha molta gent que l’estima i que en aquests vint-i-quatre anys que han passat des que es va morir s’han pogut fer moltes coses, sobretot perquè era bona persona i tenia molta bonhomia. Ep, i és clar, en aquests actes sempre parlem de les coses bones, però també hi va haver moments complicats i difícils.’ Segurament un dels moments més complicats en la vida del poeta va ser quan el 1972 va publicar una fotografia avui dia ja mítica: l’agressió al camp de futbol del Campos a un futbolista rival. Va ser portada del Diario de Mallorca, però després va córrer per mig món com a símbol de la barbàrie a l’esport. Molta gent li va retreure que l’hagués feta i que l’hagués publicada, i més d’una vegada van arribar crits i insults de la gent del seu poble, aquest Campos que ell ha immortalitzat a la literatura. Les fites netes Convindria en aquest punt d’explicar què és Les fites netes, l’únic llibre en prosa d’Huguet. Es tracta d’una selecció dels articles que ell mateix va publicar a la revista Ressò de Campos i que va endreçar i seleccionar per confeccionar el volum que es va publicar el 1996. Llavors Huguet ja feia anys que estava malalt i d’alguna manera això volia ser el seu testament literari. Ho explica novament Andreu Manresa al pròleg: «Una mirada d’ull de bou entre dues èpoques, la societat aferrada a l’antigor medieval, com aquell que diu, i la que trencava l’ou a la premodernitat, sempre tocant i sentint Mallorca, amb la pols i els macs per als al·lots als carrers de terra, amb un decorat feixuc pel pes del poder antic de les façanes dels casals dels senyors i les monges que tenien, com tothom, parets de pedra roja, color de pa torrat (…) Germinà el llibre al llarg dels anys i, en l’escurçada maduresa per l’adéu, bastí una peça sòlida com a cròniques, cartes o microrelats, amb els detalls i arguments de fets domèstics, històries viscudes, vistes, llegides i episodis íntims: les passions d’una literatura universal. No és una suma oportuna, una miscel·lània ni un caramull en inventari d’estampes, retrats de gents, apunts de fets, detalls d’olors, la pell o els colors del cel i la terra, emperò és tot això i també un edifici narratiu, un episodi rarenc a les lletres illenques de la fi de segle, un llibre com les bigues armades de l’acer tensat en tremolor, que feia als jornals no secrets de la fàbrica Huguet, que encara dura per tradició.» En aquest sentit, Biel Huguet va explicar que ‘el llibre té tot el sentit avui dia per la bellesa literària dels textos i també perquè s’explica una Mallorca que ja ha desaparegut o està en procés de desaparició’. Maria del Mar Bonet, que just abans havia confessat que la poesia eròtica i amorosa de Damià Huguet era de les millors coses que havia llegit mai, explicà que ‘és un llibre per a llegir sempre perquè és un exemple perfecte d’allò que deia Joan Miró, que les coses petites són universals. Estic segura que, si aquest llibre fos traduït a les llengües més importants del món, se’n vendrien molts exemplars, perquè en Damià era humaníssim i molt profund i això el feia ser molt gran, no en tinc dubtes, seria molt llegit, i a més a més té una llengua riquíssima, extraordinària’. I així, amb una conversa entre amics, ben conduïda per Albis, i plena de més anècdotes sucoses i divertides, però amb un llibre de pedra picada sobre la taula, es va tancar un primer acte cultural a Mallorca que posa alt el llistó per a tot allò que ha de venir i que serveix per a marcar fites netes de compromís amb la llengua i la cultura de Mallorca, una ratlla que l’executiu Armengol no ha de traspassar si no vol sortir escaldat.

Damià Huguet, la plena vigència del poeta cosmopolita

La defensa del president Carles Puigdemont i dels consellers Toni Comín i Lluís Puig ha plantejat al tribunal de Brussel·les que ha de decidir sobre la petició d’extradició contra ells que ha fet la justícia espanyola la impossibilitat de resoldre-ho avui. I el tribunal els ho ha acceptat, i ha situat la pròxima vista per a decidir sobre l’euroordre el 3 de febrer vinent. Perquè hi ha un dubte fonamental que ho impedeix, en el cas de Puigdemont i Comín: la immunitat. I el jutge belga espera que aquell dia aquesta qüestió estigui aclarida. Perquè si efectivament la tenen com a diputats del Parlament Europeu, l’euroordre contra ells hauria de decaure, i el Tribunal Suprem espanyol hauria de començar un nou procediment demanant a l’eurocambra mitjançant un suplicatori el permís per a tramitar una quarta euroordre contra ells. A aquest moment encara no hi hem arribat, perquè la qüestió de la immunitat és ara mateix del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), amb seu a Luxemburg. Per això els advocats dels exiliats volien demanar al jutge belga que formulés una qüestió prejudicial al TJUE sobre si disposaven d’immunitat. Però el jutge ha decidit esperar, ajornar la vista fins que el procediment al Tribunal de Luxemburg sobre aquesta qüestió no hagi quedat resolt. És clar que tots tenen ben present que aquest dijous el Tribunal de Luxemburg prendrà una decisió sobre la immunitat d’Oriol Junqueras. I que el tribunal de Brussel·les esperi a saber quina és aquesta resposta per a presentar la qüestió prejudicial sobre la immunitat de Puigdemont i Comín, per a poder afinar precisament aquesta pregunta, per a poder saber amb detall en el cas del president i el conseller exiliats quina és la seva situació. El Tribunal de Luxemburg fixarà posició sobre Puigdemont i Comín o bé en la resposta que doni sobre Junqueras (cosa poc probable, perquè segurament es cenyirà al cas del vice-president empresonat), o bé en la resposta que doni a la qüestió prejudicial que li pugui presentar el tribunal de Brussel·les o bé quan resolgui els recursos que la defensa dels eurodiputats exiliats van presentar a aquest mateix tribunal el mes de juliol proppassat i que encara són en fase de tràmit. I quan el TJUE hagi fixat el criteri sobre la seva immunitat com a eurodiputats, hauran de ser unes altres instàncies judicials o organismes que hauran d’executar les decisions d’acord amb aquest criteri. És a dir, si el TJUE decideix que a Puigdemont i Comín se’ls ha de reconèixer la condició d’eurodiputats, haurà de ser el Parlament Europeu que activi els tràmits necessaris per a fer-ho possible. Així s’hi va comprometre el president de la cambra, el socialista italià David Sassoli, que en una carta enviada avui al president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, ha dit que estava pendent del que determini el TJUE aquest dijous. A més, la defensa ha demanat al Parlament Europeu que Puigdemont i Comín puguin ocupar els seus escons, si el TJUE avala aquest dijous en la sentència sobre Junqueras el criteri de l’advocat general de la UE segons el qual tots ells haurien de ser eurodiputats i tenir immunitat. És una petició que demanen a Sassoli mentre no es resolen els seus expedients a Luxemburg, en el cas que en la sentència de dijous el criteri del tribunal europeu quedi clar. De la mateixa manera, i situant-nos en aquest supòsit de reconeixement de la immunitat, el tribunal de Brussel·les haurà de deixar sense efecte l’euroordre per a Puigdemont i Comín. I mentre això no passi, la petició d’extradició quedarà en suspens. Caldrà veure quina és la situació del conseller Lluís Puig, perquè ell no fou elegit eurodiputat. El jutge belga podria també deixar en suspens el procediment d’euroordre contra ell per no escindir el seu expedient de malversació del de Puigdemont i de Comín. És probable, doncs, que si avui s’ajorna la decisió sobre l’euroordre s’ajorni també per a Puig. Una altra cosa és, en el cas que decaigui la de Puigdemont i Comín, què passaria amb ell. Probablement el procediment judicial sobre l’extradició continuaria endavant i la justícia belga hauria de decidir si procedeix el lliurament a les autoritats espanyoles. Anàlisi: Els paranys que amaga la decisió del 19-D per a Junqueras, Puigdemont i Comín

Puigdemont i Comín activen la fase final de l’estratègia per a tenir la immunitat

D’ençà del 2015 la justícia ha condemnat 91 agents de la Guàrdia Civil per violència de gènere. A més, tres han estat condemnats per abusos o agressions sexuals i un per assetjament sexual. Són dades del govern espanyol que responen a unes preguntes parlamentàries del diputat d’EH-Bildu Jon Iñarritu a què ha tingut accés VilaWeb. El parlamentari basc va demanar quants membres de la Guàrdia Civil i la policia espanyola havien estat denunciats o detinguts per violència de gènere, abús o agressió sexual o assetjament sexual durant aquests darrers vint anys. A més, també demanava saber quants havien estat suspesos per aquests fets, quines noves feines han ocupat després d’haver sortit de la presó i quines mesures específiques preveu el ministeri d’Interior espanyol per a aquests casos. Tanmateix, el govern espanyol només ha respost a algunes de les qüestions. Informa únicament de quants agents han estat denunciats, detinguts i condemnats quan es tracta de la Guàrdia Civil i, en canvi, tan sols parla dels suspesos de la policia. Amb aquestes dades podem saber que aquests darrers vint anys s’han denunciat per violència de gènere 2.237 guàrdies civils, tot i que finalment només n’han estat condemnats 521. Quant a la policia espanyola, doncs, només revela dades dels sancionats, condemnats penalment abans. Per tant, podem saber que d’ençà del 2000 s’han sancionat 159 agents de la policia espanyola que havien estat condemnats per violència de gènere. El govern espanyol revela que del 1999 fins ara hi ha hagut 90 agents denunciats per abús o agressió sexual, dels quals van ser condemnats 26. Respecte de la policia espanyola, el govern espanyol afirma que d’ençà del 2000 ha hagut de sancionar 30 agents perquè havien estat condemnats per abús o agressió sexual. Per últim, 7 agents de la Guàrdia Civil van ser denunciats per assetjament sexual entre els anys 1999 i 2019 i només en van ser condemnats dos. Al cos de la policia espanyola van sancionar quatre agents perquè havien estat condemnats per assetjament sexual. Agents de policia a la presó A més, Iñarritu va demanar quants agents de les forces de seguretat de l’estat espanyol són a la presó. Ara com ara n’hi ha 169 que hi compleixen condemna. La majoria de la Guàrdia Civil, amb 65 casos. A la pregunta de quines mesures específiques pren el ministeri d’Interior contra aquest problema, el govern espanyol respon de manera genèrica: ‘Es consideren prioritàries per a eradicar o reduir les conductes referenciades i qualsevol altra infracció penal, les mesures encaminades vers la prevenció i recerca dels actes delictius.’

Vora cent guàrdies civils han estat condemnats per violència de gènere aquests darrers cinc anys

El govern d’Andorra ha tancat un acord amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) perquè els conductors andorrans puguin registrar els seus vehicles i accedir a la zona de baixes emissions (ZBE) de la capital catalana. El registre es farà al servei de Tràmits a partir del primer de març. El tràmit inicial s’haurà de fer presencialment, però l’executiu vol aconseguir que també es pugui fer per internet. El cost de la gestió encara no se sap oficialment, però sembla que serà d’uns sis euros. Tot i que les cartes grogues d’alguns vehicles no tenen totes les dades que exigeix l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el servei de Tràmits té accés a les fitxes tècniques de cada automòbil, de manera que podran completar la gestió. L’acord ja s’ha tancat, però encara hi ha algun serrell per resoldre. El govern vol que l’import del registre del vehicle de baixes emissions el cobri el servei de Tràmits i es transfereixi a l’AMB. Si no s’aconsegueix aquesta fórmula jurídica, el tràmit es farà a la pàgina web que l’AMB ha habilitat per a registrar els vehicles estrangers que volen entrar a la zona de baixes emissions.

Els cotxes andorrans podran circular per la ZBE de Barcelona

‘He de confessar-vos que, per a mi, és si més no estrany que avui, en aquest espai del Macba, ens sigui reconeguda la feina per un projecte artístic que pretén millorar la vida dels centres de salut i que, al mateix temps, aquesta institució tingui retinguda la capella de la Misericòrdia impedint que s’hi pugui construir un CAP: un centre de salut en un dels barris amb l’esperança de vida més baixa de Catalunya, el Raval. És, si més no, estrany.’ Aquest és el primer paràgraf del text que l’artista Lara Costafreda ha publicat a les xarxes explicant que és el discurs que hauria llegit dalt l’escenari si hagués assistit al lliurament dels premis de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA), que es va fer dimarts, precisament al Macba. Costrafreda és una de la desena d’artistes que han col·laborat en el projecte guardonat, Radiació +++, promogut per l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i el Centre d’Art la Panera, i que el jurat ha premiat per ‘la innovació de valorar l’art com una via de mediació social, impulsant la participació de tota la comunitat hospitalària en un projecte de creació’. És una iniciativa única al país que consisteix a humanitzar i transformar, mitjançant l’art, els espais de tractament del càncer en aquest hospital. L’hospital i el centre d’art (que són les institucions nominalment receptores del premi) havien convidat alguns dels artistes del projecte a l’acte de lliurament, entre els quals Costafreda. Però ella va decidir de no assistir-hi, en protesta perquè l’acte de lliurament es feia al Macba, una institució que és al bell mig de la polèmica, perquè, essent propietària de la Capella de la Misericòrdia del barri del Raval de Barcelona, un espai inutilitzat i que li fou cedit per l’ajuntament per ampliar el museu, ara refusa de cedir-lo al Departament de Salut perquè hi construeixi el nou CAP Lluís Sayé del Raval Nord. L’actual és situat a pocs metres, en un edifici de dimensions insuficients i que es troba, en alguns punts, en condicions deplorables. Treballadors i veïns del CAP fa deu anys que lluiten perquè es pugui construir aquest nou centre i fa dues setmanes van ocupar la Capella de la Misericòrdia (l’únic espai que fins ara s’ha declarat com a hàbil per al nou CAP, segons els estudis de la Generalitat) per denunciar la inacció de les administracions i dels partits polítics. El Macba va denunciar-ne l’ocupació als Mossos d’Esquadra. Una acció de protesta, no de censura Arran del primer piulet de Costafreda amb aquest text, alguns mitjans de comunicació van interpretar que l’artista havia estat censurada i que li havien impedit de llegir el discurs: Havia preparat un discurs per si el projecte 'Art i Hospital', en el que he participat, guanyava el #PremisACCA d'avui al MACBA. Hem guanyat però jo no l'he pogut recollir perquè el meu discurs s'ha considerat inapropiat per l'ocasió.👇Això és el que hagués dit👇 pic.twitter.com/PzxzYuacfm — Lara Costafreda (@laracostafreda) April 2, 2019 Pocs minuts després, va aclarir que no havia estat així, que el Macba no l’havia pas censurada: Aquí explico amb més detall perquè no he fet el discurs a l’acte de lliurament dels premis ACCA d’avui. El MACBA no m’ha censurat. És simplement el lloc on es feia l’acte i per la seva implicació en el tema del CAP Raval Nord, estava en el centre del discurs. pic.twitter.com/i6b7S7lIjG — Lara Costafreda (@laracostafreda) April 2, 2019 El projecte Radiació +++ El projecte premiat Radiació +++ va arrencar el 2017 per iniciativa de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i el Centre d’Art la Panera, amb finançament de la fundació Daniel & Nina Carrasso. Consisteix a promoure la interacció conjunta entre artistes, personal sanitari i tothom qui transita pel Servei d’Oncologia Radioteràpica de l’hospital, dedicat al tractament de càncers, amb l’objectiu de detectar problemes, sensacions i opinions per tal de traduir-les després en un nou disseny artístic de les instal·lacions que sigui capaç de millorar la vida de totes les persones que conviuen amb la malaltia i amb l’espai de tractament. Ací podeu trobar-hi més informació. Per Costafreda aquest projecte és precisament una mostra de col·laboració útil i productiva entre l’art i l’àmbit de la salut. Una col·laboració que, com ella mateixa explica, podria servir per a inspirar solucions per al conflicte que es viu ara a la Capella de la Misericòrdia del Raval de Barcelona. Podeu llegir el text íntegre que Costafreda ha publicat a les xarxes: «He de confessar-vos que, per a mi, és com a mínim estrany que avui, en aquest espai del MACBA, se’ns reconegui la feina per un projecte artístic que pretén millorar la vida dels centres de salut i que, al mateix temps, aquesta institució tinguin retinguda la capella de la Misericòrdia impedint que s’hi pugui construir un CAP: un centre de salut en un dels barris amb l’esperança de vida més baixa de Catalunya, el Raval. És, com a mínim, estrany. No cal dir que aquest no és un debat entre art o salut, entre cultura o salut. De fet, ni és ni tan sols un debat sinó una urgència. Una urgència per un espai i un espai ideal per suplir la urgència. Si la funció del Macba és promoure l’art com a disciplina transformadora, em pregunto si no seria possible cedir l’espai al CAP i impulsar-hi projectes artístics per millorar la vida de les persones que transiten per aquest centre mèdic. Com hem fet nosaltres amb el projecte de l’Hospital de Lleida. De segur que seria una solució molt més inspiradora, responsable i conseqüent que la que s’ha trobat fins ara. Com deia David Fernàndez, ‘tal com està el pati, no se m’acudeix un millor art contemporani democràtic que combatre desigualtats’. Us animo a seguir l’estel del Projecte Art i Hospital de Lleida i espero que ben aviat puguem veure un nou CAP a la Capella de Misericòrdia.»

La lluita per un nou emplaçament del CAP del Raval Nord ressona també als premis ACCA

El Consell Nacional de Catalunya en Comú ha avalat el document estratègic que marca el full de ruta amb el 56% de vots a favor. La resta del vot ha quedat repartit entre el 19,5% que hi ha votat en contra i el 24% que s’hi ha abstingut. El document proposa que Catalunya tingui una constitució pròpia dins una república parlamentària federal, si ho decideix la ciutadania. Aquest tomb arriba precisament tres mesos després del naixement de la plataforma Sobiranistes, crítica envers el funcionament del partit. Aquest document, al qual ha tingut accés VilaWeb, proposa una solució política que reuneixi majories socials àmplies i el màxim consens entre la societat catalana. També reclama un ‘pronunciament democràtic’ dels catalans sobre el futur polític de Catalunya. Per això demanen que el parlament tramiti una Llei de Claredat. Haurà d’incloure un referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya que marqui una majoria qualificada per a canviar l’estatus polític del Principat i que assumeixi la via dels acords bilaterals. ‘Cal que ens diferenciem tant de la via unilateral independentista com de l’immobilisme centralista i monàrquic’, recull el text, que les considera un ‘fracàs’. Els comuns, diu, són partidaris de la via del diàleg. El text també demana la millora i defensa de l’autogovern i que es tingui present la correlació de forces en cada moment. En aquest sentit, els comuns reclamen les transferències i millores pendents a l’estat espanyol i que les inversions del govern espanyol a Catalunya segueixin un calendari. Els sis punts de la constitució catalana La proposta de la constitució catalana inclou sis punts. En primer lloc, la reforma de la constitució espanyola en clau plurinacional. En segon lloc, el reconeixement de Catalunya com a nació política. En tercer lloc, la definició de competències exclusives per a Catalunya i de competències compartides amb l’estat espanyol i la Unió Europea. En quart lloc, un nou sistema de finançament amb una hisenda catalana pròpia i solidària. En cinquè lloc, el blindatge constitucional de drets econòmics, laborals, socials i ambientals. I en sisè i últim lloc, el reconeixement dels municipis com l’espai més pròxim per a la participació política de la gent. El portaveu dels comuns, Joan Mena, va explicar en una entrevista a Europa Press que mantenien inalterat l’ideari polític de l’assemblea fundacional. Tant la direcció com Sobiranistes aspiren a un procés constituent a Catalunya, paral·lel a un altre de l’estat espanyol ‘que doni sortida a aquesta república plurinacional que defensem’, com va dir Mena. De fet, ell mateix va posar l’exemple dels lands alemanys –estats federalitzats amb constitució pròpia– i va dir que aquesta proposta ha de superar l’estatut d’autonomia. El parer dels sobiranistes No obstant això, alguns sectors miren aquest canvi amb reticència. Especialment Sobiranistes, que vol que aquest document tingui contingut i que no sigui només un canvi retòric. Una de les cares visibles, Joan Josep Nuet, va explicar dimecres la seva posició en una entrevista a VilaWeb. A parer seu, aquesta proposta ha de tenir contingut polític real i no pas limitar-se a ser un canvi en el llenguatge per a combatre l’independentisme: ‘La proposta dels comuns és una confederació de pobles en una república plurinacional. Però aclarim-ho. Aquesta constitució què és? La de la República Catalana. I per mitjà del diàleg volem confederar-nos. Cal aclarir-ho, perquè si no sembla que Madrid permeti de canviar el nom de l’estatut. En això no hi estic d’acord i demano un aclariment per a no fer-nos trampes al solitari. No podem fer servir llenguatge sobiranista per a amagar una subordinació a l’estat espanyol.’ Tres condicions al pressupost de la Generalitat Els comuns i el govern han mantingut contactes per a negociar el pressupost de la Generalitat, després d’haver-se situat la CUP a l’oposició i d’haver anunciat la negativa a aprovar-ne cap més d’autonòmic. La direcció de Catalunya en Comú inclou en aquest document tres condicions per a donar suport al pressupost del govern, i a més defensa l’aprovació del de l’estat espanyol perquè és positiu per a Catalunya. La primera condició és la reversió de les retallades, sense especificar en quin grau i en què. La segona, una reforma fiscal progressiva, la qual és ara mateix el principal element de negociació entre els comuns i el govern. I la tercera és que sigui un pressupost amb perspectiva de gènere i que inclogui partides destinades a afavorir l’equitat de gènere. També demanen que s’implementi plenament la renda garantida de ciutadania. Llibertat dels presos polítics Catalunya en Comú reclama l’alliberament dels presos polítics i es compromet a donar suport a totes les accions de suport a les ‘persones represaliades per l’exercici legítim dels drets i llibertats fonamentals’. Defensa l’autogovern de qualsevol retrocés democràtic o proposta recentralitzadora i s’oposa a la judicialització de la política. A més, els comuns volen mantenir la taula de diàleg, ampliada amb actors socials, per a vehicular solucions polítiques al conflicte català. El text també demana de democratitzar la justícia espanyola, de prohibir l’apologia del franquisme i del feixisme, de derogar de la llei mordassa, la reforma del codi penal espanyol i les últimes reformes laborals. Els comuns també posen l’accent en el feminisme i la perspectiva de gènere, la transició ecològica i les polítiques ambientals, la denúncia dels dèficits democràtics de la UE i la reducció del 30% de les taxes universitàries.

Els sis punts de la proposta dels comuns per a una constitució catalana en una Espanya federal i republicana

Setanta-cinc anys i en plena forma. Ernest Maragall va deixar anar un discurs com a president de la mesa d’edat del parlament que encara ressona entre orella i orella d’alguns diputats. Diu que hauria de ser un jubilat normal, però que l’excepcionalitat del moment l’ha fet tornar a la primera línia institucional. Diputat d’un parlament excepcional per Esquerra Republicana, Maragall posa la seva experiència i el coneixement dels mecanismes del poder al servei del projecte de República Catalana. En aquesta entrevista, analitza per què som on som i com creu que cal encarar els mesos que vénen. Parla del combat entre la força de la majoria democràtica i la força de l’estat amb tots els seus instruments. I diu que la sobirania és com un múscul que cal entrenar per enfortir-lo. —Per què no s’ha aconseguit la independència? —Jo crec que ens sentim força independents. En el sentit més profund. Que no és el sentit pràctic i institucional del poder polític. Però ens sabem en condicions de governar-nos i ser allò que som. I des d’allò que som, projectar-nos com a país en el millor sentit. I en el procés d’aconseguir això, que era una aspiració i ara és una consciència, hi ha també un aprenentatge d’allò que hem aconseguit i del camí que encara ens falta fer. Segurament és per això que el terme ‘independència’ ha anat deixant pas al terme ‘república’. —La consciència és important. Però per a resoldre una situació preocupant cal que la República sigui real… —D’això es tracta. De portar-la a la pràctica. Passa que no n’hi ha prou de proclamar-la, dir-la o saber-la, sinó que efectivament hem de construir república. Hem de construir societat, un model de relacions, un model de capteniment institucional, d’equitat interna i de distribució de poder a casa nostra. I tot això vol dir república. Hem de pensar què vol dir educació, què vol dir justícia… I d’això, en tenim molts elements i molts indicis, però ens falta molta concreció, canvis i transformacions. —Sense desconnexió formal i real, ja sabem que no ho permeten des de Madrid, tot això. Aquesta experiència ja la tenim. —És contra això que una part significativa de la societat ens hem rebel·lat. Tot això ve de lluny. La proposta federal que portava el segon estatut –si voleu, amb un punt d’ingenuïtat i d’optimisme excessiu– ja venia de la constatació de la degradació del primer. Si es repassen les sentències del Tribunal Constitucional dels anys noranta, són l’evidència que aquell presumpte punt de partida no era punt de partida de res sinó que era punt de retrocés. Quan la societat catalana va reaccionar el 2010, ho va fer des de la intuïció i la consciència que s’havia acabat una determinada manera d’entendre la relació entre Catalunya i Espanya. Aquella que es basava en l’acord petit –o no tan petit–, en el mercadeig, en l’intercanvi de favors. I s’obria un període que tractava d’una altra cosa que era poder real, autogovern en profunditat i, al capdavall, república. —En feu un balanç clarament positiu? —Des d’aleshores, l’evolució ha estat positiva. S’ha construït i s’ha projectat pensant en futur. El país sap que la república no es proclama un dia, sinó que es construeix cada dia amb els recursos que tens a les mans. En aquest moment, en tenim pocs perquè estem intervinguts, controlats i limitats. És molt important d’alliberar-nos d’aquest primer dogal. I ser amos de la nostra capacitat de decisió. I, un cop alliberats d’aquest dogal, decidir com utilitzem aquest marc insuficient però real de poder per construir república. Si ho fem bé, la república caurà com fruita madura. Però l’hem de conrear, l’hem de regar, l’hem d’enfortir, l’arbre ha de créixer sa i fort, ha de fer arrels… Per això ara parlem d’ampliació. Ara tenim tota la informació. Tenim l’1 d’octubre i el 21 de desembre. Ho sabem tot. Ara cal ser capaços de demostrar que n’hem après i som conseqüents. —Això que sabem és que tenim la majoria però no tenim la força? —Tenim una majoria. I no tenim una força d’estat. És obvi. Aquesta no la tenim. Però tenim la força democràtica d’una majoria significativa de la població. I amb la consciència que, per convertir-la en força real, l’hem d’ampliar. Una manera de contrarestar la força de l’estat és per la via democràtica de l’ampliació de la majoria republicana. I aquest és el missatge que tenim damunt la taula i l’autoexigència nostra. Ja no és tan sols la mobilització, ni la manifestació, la indignació o afirmació. Ara és construcció. Vol dir governació; vol dir parlament; vol dir societat… Que aquesta societat que ha anat per davant nostre aquests vuit anys, ara hauria d’estar al nostre costat i mantenir-se activa. I això vol dir fer política, en definitiva. —Els catalans sabem conjugar el llenguatge del poder? —És una bona reflexió. Ens hem acostumat massa a no tenir estat. I a delegar inconscientment o a tenir un grau de renúncia implícita real perquè hi ha un determinat tipus de decisions que no preníem nosaltres. Això és també un aprenentatge. Diria que aquests anys han servit també per a ser més conscients de tot allò que es decideix sense nosaltres i, tot sovint, contra nosaltres. Per tant, ser estat vol dir prendre decisions que fins ara no havíem pres. I això té efectes no tan sols sobre la institució i l’ens abstracte i global, sinó en l’acció diària de la nostra societat. Hi ha milers de coses per a encarar i resoldre en el terreny de la desigualtat, la injustícia, l’administració eficient… Podríem fer-ne una llista força llarga. —Voleu dir que s’és sobirà exercint la sobirania? —Sí. Amb la consciència que no és mai absoluta. La independència i la sobirania no són conceptes estàtics. La independència és una espècie d’aspiració, més que no pas una realitat institucional, en aquest món global. I la sobirania sí que ha de ser una part conscient del nostre projecte. La volem tota per a poder-la compartir. Bàsicament, amb el nostre entorn europeu. Una Unió Europea que ara no ens agrada i que no acceptem tal com és, però que ens necessita. Podem ser-ne un factor de regeneració i construcció. La sobirania és com un múscul que s’enforteix exercint-la. Necessita entrenament, aplicació diària i constant. —La primera llei que es faci al parlament serà suspesa automàticament pel Tribunal Constitucional. Es digui llei de pobresa energètica o com es digui… —Podem fer-nos totes les hipòtesis negatives que vulguem. —No són hipòtesis. Són realitats viscudes fa pocs mesos. Són realitats d’aquest aprenentatge… —Però aquesta és la lliçó d’aquest passat immediat. Hem de saber-la i hem de saber actuar sense repetir els mateixos plantejaments i la mateixa manera de concretar-ho. Hem d’actuar d’una manera més intel·ligent i eficient. Que tindrem punts i moments en què l’estat blocarà la nostra acció? Molt probablement, sí. I què? Quina és l’alternativa? Deixar de fer-ho? O l’única alternativa és la confrontació directa? No dic que no hi hagi un moment que no calgui expressar-se més físicament. Però serà perquè haurem reunit prou força ampliant el concepte de república i tindrem la força democràtica que ens permetrà d’encarar la força de l’estat. Abans d’aquest moment, crec que hi ha molta feina, que són aquests milers de vies de construcció de la república que ens poden enfortir. —Hem anat massa de pressa? —Massa de pressa? No! I ara! —Si després del referèndum i del 27 d’octubre encara som en la pantalla d’ampliar la base, potser hi va haver precipitació? —Tot això forma part d’aquest construir república. Fins fa un temps, l’única part de la societat que havíem vist era l’activa, implicada i motivada pel projecte republicà. Fins al punt que podia semblar que estàvem sols. I ara hem constatat que l’acció de l’estat i dels seus representants, més legítima o menys, els ha permès d’edificar una certa barrera de contenció. I també existeix. És una part de nosaltres mateixos. Forma part també de l’aprenentatge. No l’hem de rebutjar ni confrontar. És una part del nostre país. Un projecte que calgués construir-lo contra o sense la part de la societat catalana que el 21 de desembre va votar opcions no republicanes, seria un projecte erroni i frustrat. I contradictori amb el concepte de república. —Estem empatats? —Es pot dir que estem empatats sociològicament en una determinada expressió electoral. —I en la confrontació de poder? —En el sentit estricte, guanyen ells perquè tenen més instruments de poder real. Quan jo era jove parlàvem dels poders fàctics. Ara també podem parlar no solament de l’estat, com a poder real i com un Deus ex machina, sinó també d’una colla de poders que inclouen les institucions, el poder econòmic, el poder mediàtic… I aquí no hi ha equilibri amb nosaltres. Aquest combat no ens afavoreix. En canvi, si bé estem empatats electoralment, no estem empatats en força social, en iniciativa, en qualitat democràtica, en consciència d’objectiu perseguit. En tot això guanyem nosaltres. I aquest avantatge l’hem de saber aprofitar. Són uns actius que el procés definit per l’1 d’octubre, el 27 d’octubre i el 21 de desembre ens diu que cal aprofitar. Ho veig com una conquesta i una consolidació i no com un avenç i retrocés. Que hi ha un moment que ens vam poder fer la il·lusió que havíem arribat? Bé, d’acord. No hem arribat. No hem culminat el cim. Bé… molt bé. Però no baixem la muntanya. No tornem al camp base. —Som en un camp avançat, però sense poder culminar. —Efectivament. Som en un camp molt avançat. —És permeable aquest mur de contenció que han alçat aquests últims mesos? —Pot tenir l’aparença d’impermeable. Però jo crec que és superficial i provisional. És construït sobre una barreja de manipulació i populisme. Aquests dies he dit que Ciutadans és la nova expressió del lerrouxisme, però modern, sofisticat i eficient. Hi ha una realitat sociològica que no es pot bandejar. Però aquest mur també ens diu que nosaltres havíem deixat de fer una part de la tasca republicana. Hem parlat molt d’un sol poble i de la cohesió social. I ho havíem aconseguit en certa mesura. Però quan aquests anys una majoria activa de la societat ha fet deu passes endavant, l’altra part no l’ha seguit. O no hem sabut aconseguir que ens seguís. —En aquest discurs de ‘un sol poble’ es podia comptar amb el PSC fa un temps. Això també ha canviat. Perquè no fa el discurs i perquè ja no és un partit central… —El partit central ara és Esquerra. O va pel camí de ser-ho. Comença a ocupar l’espai electoral, però sobretot l’espai en termes sociològics i de penetració, integració i obertura. I ni tan sols per la incorporació de sensibilitats ideològiques, sinó en termes de penetració social. El terreny que abandona un partit sempre l’ocupa un altre. En aquest moment hi ha un buit evident a l’altra banda, al centre-dreta. Aquest és el problema del fil Convergència, PDECat, Junts per Catalunya, per entendre’ns. A la banda de l’esquerra, hi ha un relleu efectiu. Esquerra Republicana pot tornar a ser la que va ser als anys trenta. Però amb molta més potència i capacitat de projecció republicana. —Per què defensa la independència, Ernest Maragall? O us estimeu més parlar de República… —És molt evident que tots ens estimem més parlar de República. Jo sempre he dit que no era independentista, sinó partidari de la independència. I ara puc dir que no sóc partidari de la República, sinó que en sóc convicte. Perquè em sembla que el règim a què ens hem vist inevitablement lligats ha mostrat les seves pitjors característiques fins al límit. No descarto que el nostre projecte sigui capaç de desvetllar i fer canviar el monstre. I que Espanya decideixi de canviar de caràcter. No ho descarto. Però és un futurible absolutament incert. La via que ens hem de plantejar els catalans és la República. Els espanyols, també. Però nosaltres tenim el projecte definit, hem caminat i avançat. I no tenim cap necessitat d’esperar ni encara menys de renunciar. Si nosaltres som conseqüents i ho fem bé, la nostra república pot arrossegar la seva. Això ho ha d’entendre Podem. I ho ha d’aprofitar, en lloc d’obstaculitzar-ho. —Construir república deu incloure investir el president que vulgui la majoria… —Això sembla gairebé una redundància. Per això és majoria. —Sí, és clar. Però hi ha una ingerència política i judicial que vol impedir-ho. —En tenim tantes, d’ingerències, i tenim una democràcia tan intervinguda, tan limitada i tan escapçada… Tenim les institucions i els líders a la presó o fora del país. I els que han sortit de la presó tenen la llibertat d’expressió limitada. La ingerència és total. Hem de prendre decisions amb independència d’això, però hem de prendre decisions. I hem de fer funcionar el país. Ha d’haver-hi govern i president. I una majoria activa en aquest context i amb aquestes condicions. —Voleu dir que cal renunciar al lideratge que es va votar el 21-D per a poder governar? —No hem de renunciar absolutament a res. Per què hem de renunciar? Qui ha de renunciar? Hem de saber-ho fer bé. I el president Puigdemont ha de ser conscient –i diria que ho és– d’aquesta circumstància i de l’interès general del país. I espero que tots sabrem prendre decisions, començant per ell mateix. Però d’acord i amb complicitat amb la majoria parlamentària de Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i la CUP, per cert. —En el camí que proposeu, la gent no pot esperar gaires concrecions a curt termini. —No, no, no… Jo sí que espero concrecions. —Quines? —La feina d’aquesta majoria parlamentària i del govern que se’n derivi és formular un programa de construcció republicana i fer-ho amb la complicitat activa de la ciutadania que ha estat protagonista fins ara. No es tracta de dir: ‘Deixeu-nos, que ara ja farem política nosaltres.’ No, no, no. Aquestes concrecions són urgents i hem de ser capaços de formular-les. Però la societat les ha de fer seves. I les farà seves si participa a elaborar-les. —I tot això ho voleu fer sense fer nous màrtirs. Però el fabricant de màrtirs no pensa afluixar. —Sí, això és cert. —És un equilibri molt difícil. —Exactament. I forma part de l’escena en què ens movem. En aquest sentit, haurem de saber fer valer la nostra articulació europea. No tan sols els nostres representants institucionals europeus. Sinó una acció molt més constant i profunda en les societats europees. Els estats europeus són socis del mateix club que l’estat espanyol. I no els mourem fins que no hi hagi novetats efectives. O fins que no hi hagi una evidència democràtica molt més esclatant que la que tenim. Però hi ha una evolució evident de la comprensió per part de la societat europea. De l’opinió pública. Hem de collar Europa per darrere. I una altra cosa que hem de fer és contraatacar per la rereguarda. —Què voleu dir? —Cal contraatacar l’estat espanyol per darrere. Ara podem dir allò de ‘no hi ha demòcrates a Espanya’. I no és veritat que no n’hi hagi. No són organitzats o no són articulats entorn d’aquesta qüestió. O els que ho són en un sentit, quan s’encaren a la nostra qüestió, deixen de ser-ho. I aquesta és també una feina que hem de fer. No pas la cosa típica ingènua d’anar a fer pedagogia. No, no. Hem d’anar a fer política. I hem d’anar a expressar quina concepció d’estat per a Catalunya defensem i quin interès té això per als ciutadans catalans i espanyols. Així com hem d’anar a Europa, hem d’anar a Sevilla, a la Corunya, a Oviedo i a Albacete. A tot arreu. I anar-hi tranquil·lament. Amb un cert grau d’atreviment i amb la nostra concepció republicana. No hem d’anar a demanar permís ni a mercadejar. —Això ho coneixeu en primera persona. —Força. Si ara em dediqués a fer memòria de les reunions amb els companys del Partit Socialista Obrer Espanyol durant la negociació de l’estatut el 2005 i el 2006, amb el senyor Rubalcaba, el senyor Blanco i el senyor Iceta… Deixem-ho aquí. És perfectament descriptible. Tot allò ha servit per al desvetllament real de la societat catalana i la consciència que hi havia la possibilitat d’una altra cosa. La república. I és aquí on som ara. A Espanya no hem d’anar-nos a explicar, a demanar permís ni a fer-nos perdonar. Cal anar-hi per explicar fins a quin punt els interessa seguir el nostre exemple. Amb tot el respecte i sense immodèstia. —Ara parlàveu d’experiències personals amb un evident valor històric… Una figura de la vostra dimensió què farà ara? —Una figura de la meva dimensió? Quina dimensió? Jo no tinc cap dimensió especial. Sóc un ciutadà més… —Una bèstia política. —Jo tinc el que tinc. I l’única cosa que tinc són setanta-cinc anys. Això és l’única cosa que tinc. —I una determinada experiència. —Com tothom. A setanta-cinc anys, tothom té experiència. Tres quarts de segle d’experiència. I no serveix gaire de res si no sabem projectar-la endavant amb intel·ligència. Més aviat hi ha el risc que quedi presoner de la meva nostàlgia i la meva experiència, precisament. I això que fem és alliberar-nos de l’experiència col·lectiva. Oi que estem en una emancipació? Doncs jo m’haig d’emancipar de la meva experiència. —Experiència que heu decidit de posar al servei de la República tornant a primera línia institucional… —Això és anecdòtic. Però és una anècdota gravíssima. Perquè es correspon a una situació d’excepcionalitat que no ens permetia pas quedar-nos a casa. Però ser-hi avui també vol dir deixar de ser-hi demà. Absolutament. Si aconseguim la meitat d’això que ens proposem i podem parlar de normalitat, aquesta normalitat implicaria que jo fos un jubilat normal. Mentre no hi hagi aquesta normalitat, jo no puc ser ni massa normal ni massa jubilat.

Ernest Maragall: ‘Cal contraatacar l’estat espanyol per darrere’

El diari Le Monde ha fet un crit d’alerta en l’editorial d’avui per avisar el PP i Ciutadans que pactar amb Vox, suposaria una ‘banalització de l’extrema dreta’. El mitjà francès creu que el desig de desbancar el PSOE després de quaranta anys de govern és lícit, però no si això suposa pactar amb un partit com el que lidera Santiago Abascal. Creu que la presència d’un partit com Vox està radicalitzant el discurs del PP, un partit que fins ara, diu Le Monde, havia bastit un partit amb presència de ‘nostàlgics del franquisme’, però que mai no havia caigut en el discurs xenòfob: ‘Els recents pronunciaments del jove president del PP, Pablo Casado, vinculant la immigració i el crim, suposen un punt d’inflexió, ja que no debilitarà Vox, sinó al contrari, normalitza el seu discurs.’ Sobre Ciutadans, Le Monde es pregunta com pot governar amb un partit contrari als valors europeus: ‘Haurà d’explicar-ho els seus socis continentals, inclòs República en Marxa, amb els quals està negociant de cara a les eleccions europees del maig del 2019′.

Le Monde alerta el PP i Ciutadans del perill de banalitzar l’extrema dreta

Per primera vegada a la història, podria haver-hi un català dirigint el sindicat UGT de tot l’estat espanyol. Parlem de Josep Maria Àlvarez (1956), actual secretari general de la UGT Catalunya. Àlvarez ara aspira a dirigir el sindicat de l’estat. Avui comença un congrés a Madrid que dissabte escollirà entre ell i Cilleros, el candidat oficialista. Josep Maria Àlvarez ens va rebre dilluns a la seu de la UGT a Catalunya. Dins l’estança té la maleta feta. L’agafem just abans de marxar. Àlvarez encaixa qualsevol pregunta amb educació i no en defuig mai cap. —Ai, si guanyeu. Fixeu-vos en la paradoxa. Els catalans, o som independentistes, o ens quedem a Espanya per manar. A la CEOE, el català Rosell. I a la UGT, potser vós. —Durant molts anys no hi ha hagut catalans ni en un lloc ni en un altre. Si som un 16% de la població, doncs és raonable que de tant en tant n’hi hagi algun, de català. I a la història de la UGT crec que no n’hi ha hagut cap, fins ara. —No hi ha hagut mai cap català dirigint la UGT en 128 anys? —No. I ja ens toca. —Per què voleu ser secretari UGT d’Espanya? —Perquè he arribat a la conclusió que hi ha una majoria a la UGT que vol canviar coses. Algunes coses que hem fet en el passat, en aquests moments hi ha les condicions per a fer-les d’una altra manera. Per exemple, avui tenim molta força en alguns llocs. Una força brutal, amb nivells d’afiliació molt alts. Es tracta d’estendre-ho com un paraigua. Estic molt cansat de trobar-me, sobretot joves, que em diuen: vostès defensen els que treballen a les vint empreses grans. Però jo treballo a la petita. Tenim 1,2 milions de desocupats a Espanya més grans de 55 anys que es quedaran sense pensió. Bé, es quedaran amb el 40% de la pensió. Fer un pla per a rescatar-los costa menys que el rescat del Castor. —Quines propostes teniu? —Jo vull debatre, per exemple, que en els acords futurs del sindicat, els convenis col·lectius siguin ratificats pels delegats de cada empresa. Ara no passa. Per mi és molt més satisfactori saber que si hi ha un acord té el suport dels delegats, que no pas un acord on només n’intueixo el suport. Tenim 1,2 milions de desocupats a Espanya més grans de 55 anys que es quedaran sense pensió. Bé, es quedaran amb el 40% de la pensió. Fer un pla per a rescatar-los, amb un pont perquè arribin a la jubilació, costa menys que el rescat de Castor. Aquest país no té un pla estratègic, ni estratègia industrial per al país. D’això, també en vull parlar. —L’actual secretari general de la UGT, Cándido Méndez, ha dit que Ciutadans forma part de les forces del canvi. Pepe Àlvarez també ho pensa? —Jo vaig sentir Méndez al Fórum Europa, i el context en què parlava. I és indubtable que des del punt de vista polític avui a Espanya Ciutadans forma part de les forces del canvi. —Ara em mateu, senyor Àlvarez. De veritat? —Què és el canvi? Si per canvi s’entén trencar amb una situació viscuda els darrers anys, ho són. Em refereixo a aquesta apel·lació al canvi en termes d’obrir el debat de reforma constitucional, posar damunt la taula mesures per a regenerar la política espanyola, sobretot des del punt de vista de la corrupció, els aforaments, etc. La majoria pel canvi, en aquest sentit, hi és. Una altra cosa és quins desitjos tenim com a sindicat en relació amb una majoria al Congrés dels Diputats. Jo, personalment, i la gent de la meva candidatura, volem un canvi cap a l’esquerra. —Crec que les polítiques de Ciutadans faran molt mal al treballador i no entenc que a UGT els obrin la porta. Jo esperaria un atac frontal. —L’atac frontal l’hem fet en el procés electoral. La meva candidatura ha dit que no comparteix el programa econòmic de Ciutadans. Però en el debat Méndez no parlava tan sols de política econòmica, sinó en un context d’estat. Des d’un sindicat algú pot desitjar el cel. O l’infern. És igual. Però ha de ser conscient que vivim en un país que les revolucions no són al cap dels ciutadans i les ciutadanes, a curt termini. —Parleu per vós? —Parlo per la majoria. Si la majoria tingués aquesta voluntat de revolució, potser jo la tinc més elevada que la majoria. Mirant la participació i el vot al país es constata això que dic. Hi ha el perill de quedar-nos amb les essències, i oblidar que és a la gent més cremada d’aquest país a qui hem de donar resposta. —Si la resposta és que davant la realitat ens hem d’adaptar a Ciutadans, doncs no ho veig clar. Preferiria més combat. —Hem de fer compatibles totes dues coses. Hem de donar aigua a la gent perquè continuï el camí. Sense aigua la gent no pot continuar el seu camí. No estàvem preparats per a viure amb tanta merda. Amb tota sinceritat. Som una organització amb 128 anys d'història, però som 'bonistes'. En el sentit que considerem que tothom fa el que ha de fer, i no fa el que no ha de fer. —En el cas dels ERO d’Andalusia, per què la UGT espera que la mala praxi la descobreixi la justícia? Per què no fan investigació interna? —Si jo en fos el responsable, no sé si l’hauria feta o no. Jo sóc el secretari de la UGT a Catalunya. I parlo com a tal. I estic intentant donar una explicació, més enllà que els sindicats hem de millorar. Segur. Ara, no podem tancar aquest capítol sense dir el sentiment de maltractament que hem tingut els sindicats. T’explicaré una cosa. Fa quatre anys va venir el senyor Tsipras, ara president de Grècia. I què ens va dir? A Grècia han liquidat els sindicats clàssics. I ens diu: com els han liquidats? Acusant-los de corrupció. I saps per què ho han fet? Perquè necessitaven eliminar les organitzacions dels treballadors per a poder fer això que fan. Aleshores, què hem de dir, nosaltres? Que no estàvem preparats per a viure amb tanta merda. Amb tota sinceritat. Som una organització amb 128 anys d’història, però som ‘bonistes’. En el sentit que considerem que tothom fa el que ha de fer, i no fa el que no ha de fer. Què hem de fer ara? Passar del bonisme al control de la gestió. Això ens proposem de fer a la meva candidatura. —M’he perdut: parleu de merda interna, o del voltant? —Del voltant, i que ens pugui esquitxar. I, com que n’hi ha tanta, la part que t’esquitxa sembla que és tot. I que per tant vas en el mateix vaixell. I no. —Targetes ‘black’. Com a ciutadà, ho veig així: si en un consell d’administració de Caja Madrid corren les targetes ‘black’ i un de la UGT ho veu, jo esperaria que ho denunciés, no pas que la fes servir. —Doncs sí. Hauria pogut ser una actitud. Però bé, com a responsable de la secció sindical de Caja Madrid l’home ha vist que aquesta targeta li permetia de pagar les despeses de propaganda d’UGT. No és igual com ficar-s’ho a la butxaca. No s’ho ha gastat en altres coses. No el justifico, però en tot cas vull que la gent tingui clar quina és la barrera entre una actitud i una altra. —Aquí hi ha dues empreses, Fonditel i Gestion de Previsión y Pensiones, que gestionen i fan negocis amb els plans de pensió privats. UGT és propietària, juntament amb Altares, Telfónica, i altres, d’aquestes empreses. No seria millor lluitar per un bon pla de pensió públic, i no fer negoci amb les pensions privades? —De vegades tu tens l’oportunitat, durant els processos de negociació, de treure recursos que no trauries d’una altra manera. I així es fa un servei a aquests treballadors. La direcció confederal, pel que sé, fa que la gestió no vagi a una entitat financera ‘ad hoc’, sinó que es pugui gestionar des dels sindicats. Aquest és el plantejament. I per mi això no és contradictori amb lluitar per un sistema públic de pensions que arribi a tothom. —A mi em fa por. La jugada és que les pensions públiques siguin baixes i enviar-nos a la privada. No és idea de la UGT. Cert. Però hi ajuden. I molt. —Sí, però no. La gent de Telefònica, per exemple, amb aquesta pensió privada i amb aquests recursos, a cinquanta-dos anys poden tenir una pre-jubilació. Si sóc secretari general en podrem parlar amb més coneixement. —A Madrid no deuen entendre la clara defensa del senyor Mas i del 9-N que vós vau fer. —No he fet cap defensa de ningú, fins ara. Les urnes no són una iniciativa exclusiva del president Mas. Per molt que algú ho vulgui. Això és un poble que fa molts anys que n’està fins als nassos, que hi ha una gota que fa vessar el got, l’Estatut, i que finalment diu prou. Jo vaig votar en blanc, el 9-N. Perquè crec que s’ha de desafiar, i obrir una negociació. —I en un referèndum, què votaríeu? —Ara, en portes d’anar a Madrid, et podria dir que votaria que no. Potser m’aniria bé. Doncs et dic que crec que hauríem de situar-nos en aquell moment. M’explico? És la primera vegada en quaranta anys de la dita democràcia que tenim la possibilitat de solucionar els encaixos territorials. Seria tan bonic poder-ho fer. I sense generals pel mig! El debat sobre la sobirania no és el debat ni la raó de ser d'UGT. Ni ho serà. La posició del sindicat és la d'animar el debat, no la de decantar-se cap a una banda o una altra. —Passem a Catalunya. Perquè, a banda d’optar a la UGT espanyola, deixeu la UGT catalana. De moment, només hi ha una candidatura, la de Camil Ros i Matias Carnero, que el substituiria a vós. Ros va ser secretari general de les joventuts d’ERC. Anem cap a un sindicalisme més independentista? —La gent que s’ha mogut, que ha tingut inquietud a la vida, en general acaba militant en un partit, o en una associació de veïns, o en una ONG. Fonamentalment, Camil Ros és un dirigent de la UGT. I la dirigirà amb les prioritats de les afiliades. El debat sobre la sobirania no és el debat ni la raó de ser d’UGT. Ni ho serà. Som una organització que neix sota el paraigua de la internacional, i aquest principi el mantindrem. I això s’ha de fer compatible amb els desitjos i els anhels dels ciutadans de Catalunya. La posició del sindicat és la d’animar el debat, no la de decantar-se cap a una banda o una altra. —Fa poc a Barcelona va haver-hi un acte a favor de la vaga feta per CCOO i UGT. Per què és necessari de fer un acte a favor de la vaga? —Perquè, malauradament, aquests darrers quatre anys, a través de la llei mordassa, o amb el codi penal, ens impedeixen l’exercici del dret de vaga. I es diu poc, però tenim més 300 sindicalistes de tots els sindicats encausats per haver exercit el dret de vaga. Què vull dir? Que la gent ha de ser conscient que sense piquets no hi ha vaga. La història ens ho demostra. —Doncs a TMB busos, UGT no volia fer vaga. I va perdre el referèndum amb els treballadors. —Efectivament, a autobusos, dues vegades, la proposta de la UGT ha estat rebutjada per la majoria de treballadors en referèndum. Ara, hi ha un fet que ha tingut poca transcendència pública: a autobusos, la plantilla, després del referèndum, va votar el pla de pensions. I qui l’ha guanyat? El pla de pensions que defensaven els sindicats UGT, i la resta, que no anaven a favor de la vaga. Què vull dir? No es pot mesurar tot per un conveni col·lectiu. Els treballadors de l’empresa han manifestat que no? Doncs continuarem lluitant i acordant. —Al metro, en canvi, UGT sí que volia fer vaga. I en va fer. —Al metro hi ha una tradició sindical que no és la mateixa que hi ha als autobusos. Hi ha una raó unitària. De treball en comú. D’acceptació per part de la CGT quan hi ha una majoria. No és el cas de busos, que quan arribes a un acord, la CGT continua dient que no. Jo assumeixo sense contradicció la posició d’UGT al metro, i la d’UGT als autobusos. Totes dues em semblen bones. A mi m'agradaria que les empreses funcionessin amb un règim de cogestió. Com a Alemanya. Lluitaré perquè sigui així. Però mentre no ho aconsegueixo, què faig? Muntem una vaga permanent? Vivim en un país que és el que és —El conveni que UGT acceptava als busos, i els treballadors al final no, no incloïa tots els treballadors. —D’ençà que existeix la companyia, hi ha un col·lectiu de treballadors exclòs de conveni. No és d’ara. Nosaltres, des de fa anys, es veu a les actes del consell d’administració de TMB, hem reclamat la llista dels que hi ha fora de conveni. —No em lliga que acordin un conveni on continuen acceptant-se els fora de conveni, i al mateix temps em digueu que no us agrada. Per què hi voteu a favor, doncs? —I doncs, què fem? Deixem la resta de treballadors sense conveni? No hi ha cap conveni, a cap empresa, sense una part d’exclosos. No dic que em sembli bé. Dic que forma part de la realitat. A mi m’agradaria que les empreses funcionessin amb un règim de cogestió. Com a Alemanya. M’agradaria. És la meva aspiració. I lluitaré perquè sigui així. Però mentre no ho aconsegueixo, què faig? Muntem una vaga permanent? Els companys deixen de cobrar els plusos del conveni a autobusos? Vivim en un país que és el que és. Si poguéssim canviar el món, ja l’hauríem canviat. Aquesta qüestió és comuna a tots els convenis. És veritat que a autobusos és un excés. Hi ha un excés de persones fora de conveni. —Un altre cas delicat. Hi ha un diari que explica això. A l’empresa Panrico CCOO i UGT cobraven en canvi de tenir la plantilla poc reivindicativa. Diners en canvi de pau social. Ho heu llegit? Què en penseu? —Jo he llegit un pamflet. Un full parroquial. Afortunadament, del meu sindicat no parlaven de cap correu ni de cap prova. Si arriba a passar, vaig al jutjat. Contra el diari. Nosaltres no hem cobrat, i repto a qualsevol que pugui demostrar que UGT ha cobrat un euro de Panrico. —El diari deia que havien cobrat tots dos sindicats. —En el cas de la UGT es quedava aquí. Podia haver anat al jutjat. Però cada dia hi seria, als jutjats. —Heu demanat internament què havia passat, a Panrico? —Ho he seguit des del primer dia, perquè he de tenir la seguretat que no ha passat. —I la teniu? —Perquè ho he comprovat dins el sindicat? Sí. Jo m’he preocupat de preguntar als responsables si això que deien era veritat. M’han dit que no. Jo no tinc cap constància que s’hagi cobrat.

Josep Maria Àlvarez: ‘Ciutadans forma part de les forces del canvi’

L’advocat Gonzalo Boye (1965) acaba d’escriure una crònica del procés català, titulada …Y ahí lo dejo (Roca Editorial) on explica en primera persona el procés d’internacionalització judicial de la causa catalana. L’advocat de Puigdemont i la resta de consellers explica de dins estant i amb ulls de jurista com va convertir-se en un dels advocats, la detenció de Puigdemont, la lluita contra les euroordres, la importància de Toni Comín, Meritxell Serret i Jaume Asens i també la d’haver passat ell mateix per la presó, a l’hora d’afrontar el cas. No fa servir gaires tecnicismes per acostar el dret als ciutadans i avisa que no pot explicar-ho tot. El cas és obert. Ahir Boye era a Barcelona i va rebre VilaWeb en un hotel de la ciutat. —Expliqueu al llibre que primer volíeu defensar els presos polítics al Tribunal Suprem, però ara creieu que millor que no. Per què primer sí i ara no? —Primer ho volia perquè tècnicament és un judici molt interessant, i perquè hi havia tota una feina que s’ha fet fora, que s’havia d’abocar dins. Però en un moment determinat es va fer molt costerut, perquè no es va voler que jo hi fos. Hauria estat molt desagradable, de ser-hi així. —Qui no volia que fóssiu un dels advocats dins Tribunal Suprem? —Primer l’estat, quan es va muntar una campanya en contra meu. Atemorint la gent. I a partir d’aleshores ja són decisions de cadascú. Gent que vol que el defensi i gent que no. —Expliqueu al llibre que al Tribunal Suprem les defenses no aprofiten la feina feta a Alemanya. —Fins ara heu sentit que ningú hagi mencionat la sentència alemanya? Que ningú hagi demanat sobre aquesta sentència? Que ningú hagi demanat proves sobre aquella sentència? No s’ha fet. I a parer meu és fonamental. Serviria per a portar-ho a unes altres instàncies. —Defensa tècnica o defensa política? Dieu que el debat és un altre: defensa individual o defensa col·lectiva. —Crec que els asseguts al banc dels acusats hi són per delegació. Pel fet de representar els ciutadans, que els van escollir. Ells van proposar un programa de govern, van ser elegits i compleixen un mandat popular. Per tant, ells compleixen un debat global. I la defensa ha de ser global. Aquí no es tracta de dir: aquest va fer més, aquest va fer menys, i aquest res. Es tracta de dir que aquí no ha passat res. —Aquesta defensa col·lectiva es fa en aquests moments? —No ho crec. —Expliqueu que el Tribunal de Luxemburg de la UE pot intervenir abans de la sentència. I forçar el Tribunal Suprem a fer una sentència o una altra. Ho he entès bé? —Sí. Hi ha l’article 267 del tractat de funcionament de la UE que regula la qüestió prejudicial. Si parlem d’un tribunal d’última instància, com és el cas, i alguna defensa ho proposa, el TJUE respondria abans de la sentència. Evidentment, aquesta pregunta ha de ser molt ajustada, correcta, meditada i ben formulada perquè la resposta s’hi ajustarà. Es pot partir d’una cosa essencial: la sentència alemanya diu que aquests fets no són delictius. I hi haurà una sentència espanyola que dirà que aquests fets sí que són delictius. La meva pregunta és: dins la UE i sense afectar un dret fundacional de la UE, la lliure circulació, un mateix fet pot ser delictiu i no ser delictiu? Això afectaria la lliure circulació de persones? Jo crec que sí. La gent podrà venir a Espanya a manifestar-se, a fer un referèndum, a reunir-se, a associar-se o no? A Alemanya es va dir que tot això s’havia de tolerar en democràtica, si és que es volia ser democràcia. I aquí? —El traça ningú, aquest camí? —De moment, no ho he vist. Però imagino que els companys ho deuen tenir previst. Això s’ha de fer abans de la sentència, i al final del judici. —Dieu que Marchena és un dels homes més intel·ligents que coneixeu. —Comencem malament si desqualifiquem algú només per discrepar-ne. Jo en discrepo, però no el desqualifico. I fer-ho és un error. Hi he tingut contacte en els cursos que feien al Col·legi d’Advocats. I em sembla una persona tremendament intel·ligent i un excel·lent jurista, de qui discrepo totalment. —Alguns fiscals van perduts, diu alguna gent. —Sí. Alguns van perduts, però alguns altres saben perfectament què fan. Tenen una estratègia molt clara. No oblidem que avui ha declarat el tinent coronal Baena que rebia instruccions del fiscal en cap de l’Audiència espanyola el 2015. Instruccions d’investigar a Catalunya. 2015. Ni Puigdemont era president. Qui era el fiscal en cap de l’Audiència espanyola? Javier Zaragoza. El fiscal que tens allà assegut. I qui tenia al seu costat a l’Audiència espanyola? Consuelo Madrigal, la despistada que alguns diuen. —El judici, com va? —El judici va molt bé per als seus interessos. Perquè hi ha una cosa que no veiem: que la realitat depèn des d’on es mira, i què es percep. Quan s’ha entrat a valorar i a discutir si va haver-hi passadís o no, si va haver-hi intimidació o no, tumult o no, al final arribem a una qüestió molt senzilla: tu quants dits veus? —Jo en veig dos. —Doncs des d’on sóc, en veig cinc. Tothom ho veu del seu punt de vista. —L’advocat Melero triomfa a Catalunya. —Melero ho fa molt bé, però amb una defensa de poc recorregut. I m’explico: els fets, al tribunal, tant se li’n donen. Ja ho ha dit alguna vegada, Marchena: els fets són públics i notoris. La sentència té un recorregut que passa pel TC i el Tribunal d’Estrasburg, tribunals que només revisen vulneracions de drets fonamentals i constitucionals. Si no els al·leguen al judici, com els pretén al·legar després? Melero demostra ser un gran advocat. Però per a tot allò que vindrà s’han d’al·legar drets fonamentals… —Confieu més en Estrasburg o en Luxemburg? —Confio que farem una tenalla entre tots dos. —Al llibre confieu que veurem els presos polítics lliures. —És clar. Jo em fico en les coses per guanyar. —Alguna vegada deveu haver perdut. —Sí. Alguna he perdut. Sobretot he perdut a Espanya. I sobretot he guanyat a Europa. —A mi em costa de creure que Espanya en farà cas si Estrasburg diu: allibera’ls. Farà com si sentís ploure. —No. Hi ha mecanisme de coerció. I Espanya no està preparada per a enfrontar-se a Europa. Ni preparada ni amb la intenció de mantenir un torcebraç. Crec que el càlcul que han fet al TS és que Estrasburg arribarà després del final del partit, a la pròrroga i la tanda de penals. I segurament nosaltres ja ens haurem jubilat. I ja no serem jutges. Doncs ja veurem si va així… —Me’ls imagino molts anys a la presó. Veig que vós, no. —No me’ls hi imagino gaires. Però tampoc pocs. La sentència serà molt dura. I els presoners òbviament encara estaran anys a la presó. —N’hi estaran deu, quinze? —No. Tants no. Crec que menys de cinc. —Menys de cinc? —Sí. En una causa d’aquestes característiques Estrasburg en farà via. —Repassem noms. Toni Comín. Expliqueu que amb Toni Comín us truqueu… diàriament? —Sí. En Toni és molt pesat . I en els moments cabdals, més d’una vegada el dia. I normalment cada dos per tres. També tinc molt bona relació amb la seva parella, i amb la seva filla. Una noia encantadora que ha sabut treure la millor part d’en Toni. I només té set anys! Amb Comín parlem molt. I mai a l’hora prevista. Impossible, en el seu cas. I també hem enregistrat moltes hores de converses. Moltes. I en sortirà un llibre. Seran les converses entre un polític i un jurista. Ell és un grandiós tocanassos i comença a preguntar, preguntar, preguntar, fins que ho entén. —Meritxell Serret. Atorgueu un paper central a la consellera Serret. Per què és tan important? —Perquè és una persona que aporta sistemàtica. I en la nostra feina es necessita algú que ho ordeni tot. I té unes formes que esmicolen qualsevol resistència. Ho presenta des d’un punt de vista conciliador. Jo arribaria i fotria una puntada a la taula. I ella ho resol amb un cafè calmat. I sense deixar de ser executiva. Perquè és molt executiva. Ella, per exemple, ha coordinat tot l’equip de traductors. Quan van detenir Puigdemont necessitàvem traducció gairebé vint-i-quatre hores el dia. —Jesús Andújar. —Va tenir un paper molt trist. El considerava amic meu. Dirigia els cursos d’advocats i va ser part de la gent que em va posar una querella. Hi ha hagut més casos. Però a mi només em dolen les traïcions dels amics. De gent amb qui hem celebrat aniversaris infantils i hem menjat a casa. Això fa mal. —Primer de tot, hi ha Espanya. Això us va dir. —Sí. Això em va dir. I no hem tingut contacte mai més. —D’amics a Madrid, qui hi tenim els catalans? —N’hi ha. Si no n’hi hagués cap, quin sentit tindria tot això? Gran part d’això que es fa agafa sentit si es porta la societat espanyola cap a una situació millor. Més democràtica. Ahir menjava amb polítics alemanys d’alt nivell. CDU. Partit de la Merkel. El partit germà del PP. I em deien: a nosaltres ens ha costat molt de netejar Alemanya de nazis. I la part més dura va ser a la fi dels cinquanta, quan vam veure que els nazis encara eren dins l’administració. I va caldre apartar-los. I una senyora de seixanta anys, afegia: no em van ensenyar mai història moderna alemanya. La passaven per alt. I el nazisme, tampoc. Jo surto de l’àpat i dic al meu interlocutor: ara vés i explica-ho a Pablo Casado. —I el judici servirà perquè això passi a Espanya? —Ara, no. Però quan acabem, sí. Quan Europa ho recondueixi, sí. —Dins la presó, teniu una conversa amb Puigdemont. I li doneu consells, de pres polític a pres polític. Però no expliqueu quins. —No puc. Ja ho dic al llibre: hi ha coses que no puc explicar perquè poden afectar unes altres persones. I crec que la història completa s’haurà d’explicar més endavant. Però amb Puigdemont, després de les qüestions professionals, vam tractar de les qüestions humanes. Què li diem, a la teva dona? Vols que et visitin les filles? Jo li vaig explicar quina havia estat la meva actitud respecte de les coses humanes. I això era important. Ningú no te n’ensenya, de ser pres. —Vós, per exemple, vau estar vuit anys a la presó, i no vau voler que les filles us visitessin. —Són coses com aquestes, que li explico. I crec que és un moment important, tant per a ell com per a mi. Ja no érem advocat i client. Érem dos éssers humans. —Sense Jaume Asens no seríeu en aquest cas? —Exacte. No hi seria. Jaume Asens és important perquè jo no coneixia ningú dels futurs perseguits i empresonats. Ni ells a mi. I és Jaume Asens que els diu: hi ha una persona a qui jo encomanaria la defensa si fos el meu cas. —Vau convèncer el govern de ser el seu advocat amb un document que es deia ‘Efecte dòmino’. Resum? —És una estratègia jurídica per a resoldre un problema més enllà del judici. És convertir un cas concret en un litigi estratègic a favor de la democratització d’Espanya, i de la solució que Espanya té amb Catalunya. Preveiem la defensa de les euroordres. Ara ja anem per l’Efecte dòmino número 15. Els defensats han de saber a què s’han d’atenir si fan blanc o fan negre. Això explico. Toni Comín anomena rescat allò que jo anomeno efecte dòmino. Tot allò que es fa fora, que acabi tornant a dins. En el sentit de treure els presoners i acabar el procés judicial segons què es faci fora. —Jaume Asens us truca. I en mitja hora teniu l’estratègia pensada? Mitja hora vau necessitar per a escriure l’efecte dòmino número 1? —Si tens les idees clares no necessites més romanços. I Jaume em diu una cosa clau: és un document per a polítics. No volia que cités sentències, sinó que plasmés què es podia fer i què faria jo. —Escena: Gonzalo Boye reuneix mig govern català, els seus defensats, i els diu: jo no sóc del CNI. —Sí. Forçat per la campanya engegada per a tirar-me merda. Això ho feien córrer contra mi. Els vaig reunir tots a Brussel·les i els vaig dir: per cert, es diu que sóc del CNI. I no ho sóc. S’havia de posar damunt la taula. I tots van riure i, a la vegada, em van agrair que parlés d’un tema que a ells els havia arribat. —Expliqueu que a Edimburg no volíeu posar l’autodeterminació damunt la taula. I us van convèncer. Per què l’autodeterminació es pot jugar a Escòcia, i a l’estat espanyol no? —La Reina d’Anglaterra també ha demanat perdó en alguns països per la colonització britànica. I a l’estat espanyol no. —Catalunya és una colònia? —Jo crec que sí. És més complex, això. Però si som realistes hi ha dues menes de colonització. Hi ha colonitzacions entre estats. I colonitzacions dins els estats. On una majoria imposa els criteris i paràmetres a les minories. Com la minoria catalana, però també la basca. Aquest és un estat plurinacional on no es respecten els drets de les minories. Hi ha grans models en els quals s’ha plasmat què és la colonització intrastatal. Per exemple, l’URSS. —Explicar a Europa què és Espanya, va ser un objectiu important per les defenses a Europa. I dieu que la persecució política no se la creien, de primer. —De primer, no. El tomb el fa fer Alemanya, quan diu: això no és sinó un exercici democràtic que tot país ha de tolerar, si vol continuar essent democràcia. Si els fets que jo qualifico de tan greus un país com Alemanya diu que no són delicte, la gent comença a fer soroll. —A les eleccions europees, s’hi presenta Puigdemont. Ja veig madrilenys votant Puigdemont. —Estic segur que sí. El conec, i és un bon candidat. Passa que tinc el meu cor dividit. I a sobre he perdut el DNI a Brussel·les fa molt poc. Ja veurem si puc votar. Puigdemont el votaria, però tinc amics que també votaria per afinitat ideològica. —Esquerra Unida, he intuït al vostre Twitter. —M’identifico molt amb els valors que ells representen, i crec que hi ha un punt en comú molt potent. El concepte de República. En política, i la vida, s’han de cercar els consensos més que els dissensos. —Catalunya serà independent? —Catalunya té el dret de ser allò que vulgui ser. No imposat. Els dos models que s’hi acomoden són independència i confederació. Són els dos models jurídics que veig més clars. I tinguem en compte una cosa. Enguany s’ha fet molt per la independència a Madrid. —I una Espanya on mani Vox, la veieu possible? —Lamentablement, me la imagino. I molts haurem de repensar on volem viure, si mana Vox, o un govern amb Vox. Serà una cosa tremendament perillosa per a la democràcia i per a molts que ens hem manifestat clarament a favor dels valors democràtics.

Gonzalo Boye: ‘Crec que els presos estaran menys de cinc anys a la presó’

L’ex-diputat David Fernández i Àlex Romaguera són dos dels coordinadors del monumental llibre Llums i taquígrafs, Atles de la Corrupció als Països Catalans (Llibres per la Unitat Popular i Edicions Pol·len) que explica en quatre volums i 700 pàgines la corrupció als Països Catalans. Tots dos són periodistes en actiu de La Directa i han coordinat un equip de 50 persones que ha radiografiat el fenomen a casa nostra. Les xifres són contundents: als Països Catalans hi ha 605 encausats per corrupció, 147 investigacions obertes i 700 causes per frau fiscal. Fernández, que va presidir la comissió Pujol al Parlament de Catalunya, porta el pes de l’entrevista i la majoria de les respostes són seves. Les d’Àlex Romaguera, més discret, les hem assenyalades amb les inicials. . —Dieu que el llibre neix de la frustració sobre la comissió Pujol. —Les conclusions de la comissió d’investigació del cas Pujol són frustrants. D’una limitació i poca fondària que no està a l’altura del moment que fa néixer la comissió, ni de les expectatives d’aclarir què va passar en aquest país. I, sense entrar en discursos que diuen que tot és corrupció i tot està corcat, aquí s’esperava una comissió d’investigació a l’anglosaxona, de les que funcionen, que fan un comitè d’avaluació i que diuen: senyors, ha passat això i cal fer això altre. Doncs ni l’una cosa ni l’altra. —. Jo hi afegiria els tres silencis que hi va haver: els que es van acollir al dret de no declarar, els que van llançar el monòleg sense acceptar preguntes i els que no van comparèixer. —Fem memòria. Qui no va venir? —Per exemple, Fernández Díaz, Moragas i Montoro. Montoro va declarar que des del 2001 tenien notícia de la fortuna dels Pujol. Moragas havia de venir perquè és qui contacta amb Victoria Álvarez. I Fernández Díaz per a esclarir una part que és clara: el cas Pujol té gravetat per si mateix, però surt a la llum pública d’acord amb una estratègia política contra el procés. Qui ho va dir millor va ser Zarzalejos. Va fer un article brutal quan esclatà el cas Pujol. Impressionant. Si us aparteu del camí, què us esperàveu?, venia a dir. És la cosa més diàfana del que és l’estat espanyol. —Quines fonts heu fet servir? —Judicis, premsa, experts de matèries diferents, fiscals, advocats, fonts directes. Aquí hi havia Joan Queralt Domènech, que és l’home que en sap, de màfia, a Catalunya. Autor de La Gomorra catalana. Gran llibre. Coneix tots els clans d’aquí, de Barcelona i dels Països Catalans. T’explica, per exemple, com els russos no vénen a fer crim organitzat, sinó a emblanquir capital. Compren cases i tenen mitja Rambla Catalunya. —I fonts dels bancs hi han col·laborat? —Els bancs no han col·laborat amb Llums i Taquígrafs de cap manera. Vam demanar que compareguessin les àrees de gran patrimoni del Sabadell, i de La Caixa, perquè des d’allà també s’organitza el frau fiscal. ‘Al·legal’. D’Andorra, sí que n’hem tingut algunes coses noves. —Coses noves? —L’1 de gener a Andorra s’aplica la llei de transparència entre l’estat espanyol i Andorra. S’acaba el secret bancari. I ara uns quants catalans estan espantadets, i fan cua per comprar bons patriòtics. Perquè amb bons patriòtics no hi ha transparència. La manera de continuar-hi amagant diners és comprar bons patriòtics. Doncs hi ha una cua que supera quatre vegades la oferta. Quatre. —Una de les tesis del llibre és que la corrupció té a veure amb la classe social, també. —L’anècdota que expliquem: quan Prenafeta i Macià Alavedra arriben a Soto del Real demanen per què les habitacions no estan a punt. És una visió de classe. I en això coincideixen els estudis fets pel centre d’estudis de Gotemburg, l’OCD i la Fundació Olaff, que vam consultar. I deien això: la corrupció es concentra a dalt. I també es veu que és més sistèmica que no sistemàtica. No passa cada dia, però forma part del sistema. —I transversal, també ho ha estat, als Països Catalans — Quan la sociovergència es coneix, s’entenen entre ells. Sí que el pujolisme controla el país, però hi ha una rebotiga socialista. I el cas Pretòria és exemplar: travessa pel mig tots els factòtums. On actuava Pujol júnior? A l’Hospitalet. — I Oleguer Pujol treballa amb el Banc Santander. Com s’entén l’entrevista d’Oleguer Pujol a El País de dues planes? Però el procés fa saltar les coses. Molt amics, però si et poses a l’altra banda, prepara’t. Per això dic que la pretensió no és fer un forat i desesperar-nos: som en un país on a l’ex-president se li ha llevat totes les atribucions, condicions, sou i oficina. I sense cap judici. I no és per dir-nos que som millors, però això a l’estat no ha passat. —Una figura preciosa. La gent de baix que denuncia des de la solitud la corrupció. —En surten uns quants d’entrevistats. Maria Mas, associació de veïns del barri vell (cas Palau). Montse Gasull, Torredembarra. A Sabadell, Carme Garcia. La funcionària amenaçada de Santa Coloma. Són gent molt valenta, algú diria que temerària. Moltes de les persones que denuncien la corrupció són dones. La seva figura es contraposa a la corrupció masculina i masclista. En canvi, Sindicatura de Comptes, o Oficina Antifrau, quants casos fan públics? Mínims. I aquestes dones treballen des de la solitud. Carme Garcia, d’ICV, que ara és al govern de la Generalitat, va deixar el partit. No em van donar suport, deia. Montse Gasull, d’ERC, ha plegat d’ERC, perquè s’hi trobava sola. S’hi trobaven solitud i estigmatització. Però què fas, els deien. —I la premsa? —La premsa ha format part de la llei del silenci. O pitjor. Recordem que el comte de Godó va ser sotmès a un procés judicial l’any 1995 per corrupció. Dos minuts abans del judici, el Lobo, ni més ni menys que el Lobo, Mikel Lejarza, espia espanyol, l’exonera. Quan havia dit justament el contrari durant el procés judicial. Hi havia una trama d’espionatge il·legal, amb la guerra mediàtica de fons, entre el grup Godó i altres. I aquest senyor, amb gent del CESID, amb ex-comandants i el mateix Lobo, munten la consultoria al carrer de Balmes, on es dedicaven a punxar telèfons il·legalment. —La corrupció només és dins el capitalisme? I si és més aviat cosa de la condició humana? —Hi havia una cita i la vam treure, de l’Aute, que deia precisament això: la corrupció no va néixer amb el capitalisme, però és inherent al capitalisme. Però, ben cert, corrupció també n’hi havia a la Unió Soviètica. I pot ser en una assemblea local del moviment alternatiu. Depèn de la condició humana. Això és així. Però aquesta insistència del poder de resoldre-ho dient que la condició humana és així… Això ja ho sabíem. Però aquest llibre no tracta sobre la condició humana. Tracta sobre la corrupció política en l’exercici de les responsabilitats públiques. I com hi reacciona el poder. I el poder minimitza, banalitza o justifica. Amb la comissió vam saber en mans de qui havíem estat. I era molt sorprenent el vessant psicològic. És que em comparen amb el Bárcenas, deien molts dels qui entraven. Minimitzar. He robat, però he robat poc. O els Pujol dient que els Botín tenien més. I és veritat. Botin tenia 300 vegades més que el Pujol, a Suïssa. —Quins haurien d’estar a la presó i no hi són? —Jo et dic Rodrigo Rato, per deferència. Rus hauria d’estar a la presó. Bartomeu Muñoz. Prenafeta. Tots aquests haurien d’estar a la presó. Però l’Àlex i jo tenim un problema. —Quin? —Que som llibertaris i no creiem en la presó. I ho dic seriosament. No crec en la cultura punitiva carcerària. Estic per la excarceració de la societat. El que em sembla brutal, classista i bestial és la justícia de classe. Els pobres sempre hi entren i no en surten mai. I els corruptes rics, no els passa el mteix. I quan hi entren, el tracte privilegiat que reben és escandalós. Digues-ne Ferrocarrils de la Generalitat, digues-ne Núñez i Navarro, digues-ne Filesa. No hi ha hagut més de vint dies un corrupte a la presó. Millet, tretze dies. —Què són les altres corrupcions? —Quan el capitalisme s’adona que els mecanismes són il·legals, els fa legals. Frau fiscal? Muntem unes ‘sicav’. En aquest país tenim responsables polítics que ens han fet signar deutes fins a l’any 2018. I els pagarem nosaltres. Doncs això és legal. Estacions del metro buides, que tributen 300 milions l’any, i que paguem nosaltres. Legal. El rescat públic de bancs privats és legal. Són les altres corrupcions. — O els mecanismes d’indults i amnisties. Són per a blindar la corrupció. O la influència de la fiscalia per a demorar els casos i que prescriguin. —Xavier Vinader (1947-2015), quin paper hi té en el llibre? —Per a l’Àlex, per a mi, i en general per a la gent de la Directa és referent. Però també és veritat que ens va donar un cop de mà. Vinader, ja es pot dir, és qui ens dóna el contracte de Todó, de Caixa Catalunya. Passa per casa, que tinc un regalet, ens diu. No ho vam poder dir, i ara que és mort, sí. —Teniu els corruptes. I els corruptors? —Aquí hi ha teories molt interessants. Per exemple, Carles Ramió, d’administració pública, sosté que el corruptor és el polític. No és l’empresari que et diu ‘si em dónes l’obra, et passo un 3%’. No. Qui fixa el 3% és Convergència. I hi ha una cosa molt interessant, que és de la diada del 2014. Una delegació basca es reuneix amb gent de CDC. I en aquesta delegació, els bascos els diuen: ‘I això del cas Pujol, què?’ Resposta des de CDC: aquest model ens el va passar el PSOE, a principis del 80. ‘Feu com nosaltres, el 3%’, els van dir a Madrid. I va anar més enllà. Diu que el PSOE l’havia après dels socialistes i demòcrata-cristians alemanys. I qui els l’havia explicat era Guido Bruner, ambaixador alemany a Madrid. Nosaltres fem tallers alternatius, sobre com consumir millor, i la democràcia cristiana fa tallers de com ens financem i com robem pasta de l’erari públic. —Quin paper hi té La Caixa? —La Caixa va col·locar quatre mil milions en preferents. El frau més gran que s’ha fet als estalviadors d’aquest país. Sempre surt Bankia, Laietana, però mai La Caixa, que és la que més en va col·locar, des d’un paradís fiscal. Entre el 1998 i el 2003, La Caixa col·loca quatre mil milions en preferents. —Diferències entre la corrupció de catalans, valencians, balears? —Fent la broma, diem que a Catalunya la comissió era del 3%, i al País Valencià va arribar al 20%, en el cas de Zaplana. El País Valencià ha estat molt laboratori. I l’estudi que fa Jordi Muñoz sobre el càstig social a la corrupció veu que el càstig electoral és entre el 3% i el 15% dels vots. Només perden això, i amb sort: a les darreres eleccions generals, a la ciutat de València guanya el PP. Ho compara amb Europa, on el càstig també és poc. Pensa que hi ha un moment a les bodes del País Valencià que els assistents acaben cridant visca els nuvis, i visca el PAI . —Referents de països a imitar? — Diana Coromines explica el cas dels països nòrdics, on hi ha cultura de control del poder. L’aspecte cultural és important. Però mira quina dada ens dóna: la llei de transparència de Suècia és del 1766. La catalana, del 2014. —David Fernández havia escrit altres llibres periodístics. Com Un rei cop a cop, biografia no autoritzada del rei d’Espanya. Grandiós. Dels primers que explica que Juan Carlos I era darrere del cop del 23-F, però no va sortir com ell volia. —Jo només vaig estar a documentació. La gran autora, però, és una dona gallega, germana d’un pres. La senyora Rebeca Quintans. En la captació de documentació sí que érem molts, però és aquesta dona qui ho pilota. Les redaccions d’Ardi Beltza vam col·laborar totes. Però el 95% de tot és ella. Un llibre, per cert, que quan n’enviem l’original per correu, desapareix. Sort que en teníem còpies. Pepe Rei n’és l’editor, i qui diu: ‘Aquest llibre s’ha de fer.’ És cert que va córrer el rumor que Pepe Rei era l’autor del llibre, i ja va anar bé, perquè així ella quedava protegida. No ens vam dedicar a desmentir-ho, no.

David Fernàndez: ‘No hi ha hagut més de vint dies un corrupte a la presó’

La primera imatge que a molta gent li ve al cap quan sent parlar de vibradors és una joguina sexual amb forma fàl·lica, com si la penetració fos condició indispensable per al plaer. Aquests últims mesos, però, la revolució dels succionadors de clítoris, que han obtingut gran popularitat, ha qüestionat aquest imaginari, ha facilitat que moltes dones reivindiquessin el seu plaer i ha posat sobre la taula qüestions (encara) tabús com la masturbació femenina. El rei dels estimuladors de clítoris és el popular Satisfyer, que s’ha convertit en un autèntic fenomen de vendes, arribant a ser la joguina sexual més venuda a Amazon i a exhaurir existències a les botigues eròtiques tradicionals. ‘Ens arriba la comanda un dijous amb cinquanta unitats de cada model i el dilluns només en queden sis’, explica Mireia Manjón, sexòloga i col·laboradora d’una botiga eròtica. La sorprèn, però, que aquest fenomen hagi esclatat ara, tenint en compte que fa tres anys que el producte és al mercat. ‘Ha estat molt progressiu. Jo crec que entre les dones s’ha anat fent córrer la veu i l’hem anat recomanant.’ L’esclat total s’ha esdevingut quan el fenomen ha arribat als mitjans i a la xarxa, on tant usuàries com influenciadores en recomanen l’ús, cosa que fa que cada vegada sigui més habitual parlar-ne obertament. ‘Només diré que he esborrat el Tinder’, ‘m’hi he tornat addicta’, ‘arribo a l’orgasme en dos minuts’, ‘és una meravella’, ‘cap dona no hauria de viure sense tenir-ne un’, ‘és com un cunnilingus, però més intens’, ‘de la droga se’n surt, d’això no’. Són algunes de les valoracions que es poden trobar a internet. Estimulació del clítoris intern Però què té d’especial, aquest estimulador? Per què ara és moda? El producte estrella d’aquesta empresa alemanya, que ja ha tret a la venda diverses versions, costa uns cinquanta euros, fa uns disset centímetres i té forma de màquina de massatges facial, de manera que és molt discret. Popularment, se’l defineix com a succionador de clítoris, per la sensació que causa, però Manjón en remarca les diferències amb altres productes similars, que sí que es poden considerar 100% succionadors: ‘N’hi ha uns que funcionen amb aire, que fan un efecte similar al d’una succió amb la boca. Aquest que s’ha posat de moda és diferent. Té una membrana que es mou com si fos el bafle d’un altaveu i genera una ona, no una succió. El clítoris nota uns petits tocs i això dóna una sensació semblant a la succió, però realment no succiona.’ Aquestes ones expansives que estimulen el clítoris són la clau de l’èxit. L’ona activa les terminacions nervioses i, precisament perquè es tracta d’una ona, arriba a tot el clítoris sencer (també als bulbs i les arrels), i no l’estimula només superficialment, com faria un estimulador de clítoris convencional. Com que estimula també el clítoris intern, i no solament l’extern, aquesta joguina sexual posa damunt la taula una qüestió sobre la qual hi ha força desconeixement: la seva forma completa. ‘Jo tinc un penjoll en forma de clítoris i molta gent em pregunta què és, també dones joves’, explica Manjón. De fet, aquest òrgan ha estat històricament tan ignorat que no es va registrar anatòmicament fins al 1998. Del clítoris només en veiem la punta de l’iceberg, la caputxa i el gland, però això és tan sols una desena part de l’òrgan. La major part és interna i té més de vuit mil terminacions nervioses, el doble que un penis. ‘En estimular també la part interior del clítoris el plaer arriba també a les engonals, les cames… El plaer arriba a més parts del cos’, explica la sexòloga. Per a utilitzar-lo, cal obrir una mica els llavis vaginals i col·locar la cavitat de silicona sobre el clítoris, de manera que quedi encaixat. S’ha de començar utilitzant la potència mínima i anar augmentat la intensitat, perquè al principi la sensació pot ser desagradable. Manjón recomana també d’utilitzar-lo amb gels estimuladors de clítoris i sota l’aigua, on la sensació és diferent. Ejaculació femenina i orgasmes múltiples La moda dels estimuladors de clítoris també ha fet visible altres qüestions relacionades amb el plaer, més enllà d’aquest òrgan. Moltes dones expliquen que aquest estri facilita orgasmes múltiples i l’ejaculació. Manjón creu que la clau és el tipus d’estimulació que genera. Com que el clítoris està molt sensibilitzat, hi ha més possibilitats d’arribar a un segon orgasme si es continua estimulant. L’ejaculació femenina (popularment coneguda com a squirting, en anglès) és una qüestió sobre la qual hi ha força confusió i que, en part, s’ha col·locat en l’imaginari popular a partir de la pornografia convencional i, per tant, des d’una perspectiva patriarcal i poc realista. Però quan se’n parla a partir de les valoracions d’aquest estimulador de clítoris, es fa des de la perspectiva de les dones en primera persona. ‘Els últims estudis diuen que, com que el clítoris té moltes terminacions i estan ramificades a l’interior de la vagina, en rebre una estimulació global és més fàcil fer un squirting espontani sense estimular el punt G de manera directa. El clítoris i el punt G són molt a prop per la part interior i l’estimulació arriba ramificada a la zona G’, explica Manjón. Els succionadors de clítoris també han rebut crítiques negatives que alerten que és dolent abusar-ne o que, després d’haver-lo utilitzat, és més difícil arribar a l’orgasme amb altres estimulacions. ‘Això no és cosa del succionador, sinó del cervell’, considera la sexòloga. ‘El cervell, per a detonar l’orgasme s’acostuma a la cosa més fàcil. Per tant, si sempre t’estimules de la mateixa manera, sigui amb el succionador sigui amb una determinada postura, el cos s’hi acostuma i, quan ho canvies, li costa més. La cosa ideal és utilitzar-lo però no estimular-se només amb això, sinó anar variant perquè totes les zones erògenes i tot el cos estigui erotitzat i sigui sensible a qualsevol estímul que pugui detonar un orgasme.’ Un canvi radical en el món de les joguines sexuals? Ara ha esclatat la qüestió pel fenomen dels succionadors, però els estimuladors de clítoris no són nous al mercat. Hi ha altres joguines sexuals que van ser tendència anys enrere i que ja estimulaven el clítoris. És el cas del vibrador conegut popularment com a rabbit (conill), per la seva forma, que es va posar de moda gràcies a la sèrie Sex and the city. La gran diferència entre aquesta joguina sexual i el Satysfier és que en aquesta darrera la tecnologia per a estimular el clítoris està més desenvolupada i, sobretot, que no té cap part destinada a la penetració, cosa que evidencia que, en general, és secundària a l’hora d’obtenir plaer. L’esclat del Satisfyer, més enllà de l’èxit de vendes, no ha revolucionat el món de les joguines sexuals, tenint en compte que les joguines amb forma fàl·lica, segons que explica Manjón, ja fa temps que han quedat força relegades per les preferències dels consumidors. ‘La resta de vibradors i joguines no es deixen de vendre, perquè les preferències depenen de cada persona. Si algú vol una estimulació forta del punt G, amb el succionador no en tindrà prou, encara que també l’estimuli. De la mateixa manera, les dones que tinguin molta sensibilitat al clítoris, no els agradarà el succionador, perquè ja de per si tenen molta sensibilitat’, afegeix. La reacció dels homes I com han reaccionat molts homes davant aquest fenomen? A la xarxa es poden trobar tota mena de comentaris, des dels qui lloen l’estimulador pel plaer que dóna a la seva parella fins als qui ironitzen sobre el fet que els pugui arribar a ‘substituir’, passant també per les crítiques masclistes que retreuen que les dones parlin obertament a la xarxa de com es masturben. Manjón creu que, pel que fa a les seves reaccions, ‘hi ha una mica de tot’, i destaca que són molts els homes que decideixen de comprar el Satisfyer per a la parella o les amigues. ‘Si els homes no tenen una mentalitat oberta pel que fa al sexe i veuen afectada la seva virilitat perquè no poden fer el mateix que el Satifyer, se senten malament. No poden competir amb aquest tipus d’estimulació… No generen ones! Però també hi ha homes que busquen el plaer de la seva parella, i aquests estan encantats perquè és un recurs més que poden fer servir’, remarca. De fet, un succionador de clítoris es pot utilitzar també en parella i durant el coit, encara que depèn de la postura i el ritme, perquè el clítoris ha de quedar ben encaixat en la cavitat de l’aparell. ‘És un plus, una eina amb què poden jugar tots dos, i que també pot servir perquè ell l’estimuli a ella fora de la penetració.’ La lluita feminista contra l’escletxa orgàsmica ‘La joguina ha estat un fenomen per la manera com funciona però també perquè ens ha donat peu a parlar de la nostra sexualitat de manera oberta. Això posa de manifest que l’educació sexual està relegada, i la referent a la sexualitat femenina encara més. Crec que amb aquesta joguina les dones hem fet pinya en aquest aspecte’, considera Manjón. El feminisme fa dècades que demanda relacions heterosexuals realment igualitàries (també al llit), més focalitzades en el plaer femení i en el fet que les dones ocupin la posició de subjectes sexuals i no pas d’objectes. En definitiva, relacions en què el seu plaer compti tant com el de les seves parelles, lluny de l’imaginari en què el sexe és sinònim de coit i la relació s’acaba quan ell arriba a l’orgasme. En aquest sentit, reivindicar el clítoris és important. De fet, les estatístiques parlen per si soles a l’hora d’analitzar la importància d’aquest òrgan en unes relacions sexuals igualitàries i d’evidenciar l’existència d’una escletxa pel que fa als orgasmes entre sexes. Un estudi fet per diverses universitats nord-americanes assenyala que les dones heterosexuals són el grup que aconsegueix menys orgasmes, i arriben al clímax només en el 65% de les relacions sexuals, davant el 86% de les dones lesbianes i el 66% de les dones bisexuals. La majoria d’enquestes i estudis publicats sobre la qüestió coincideixen que vora el 70% de les dones no arriba a l’orgasme sense estimulació del clítoris. Aquesta última dada contrasta amb el desconeixement que força dones encara tenen sobre la seva sexualitat. ‘Hi ha moltes dones que pensen que han de tenir un orgasme durant la penetració i que, si no el tenen, passa alguna cosa estranya. Hi ha dones que es poden estimular el clítoris intern amb penetració perquè el tenen més sensible, però no és el cas de la majoria. Necessitem una estimulació extra’, assenyala la sexòloga. El desconeixement de la sexualitat és paral·lel al desconeixement de l’anatomia pròpia, també en uns temps en què l’accés a la informació és fàcil i ràpid i se suposa que s’ha avançat en qüestions d’educació sexual i reproductiva. Així ho explica Manjón, des de la seva experiència com a sexòloga: ‘M’he trobat casos de dones i noies que encara pensen que l’orifici per on surt la regla és el mateix que l’orifici per on surt l’orina.’ Tenint en compte aquest context, una eina com aquesta pot ser útil per a explorar-se i conèixer millor el propi cos i el plaer: ‘Hi ha noies que no s’han masturbat mai o que ho han intentat i no han arribat a l’orgasme, i amb una joguina és més fàcil. És una manera d’obrir-se la porta perquè continuïn explorant d’altres maneres’, considera la sexòloga, que també creu que ajuda a trencar el tabú encara existent de la masturbació femenina i el biaix de gènere sobre la qüestió: ‘Els nois, durant la pubertat, sempre comenten les masturbacions que es fan, però a les dones ens han ensenyat que el sexe per plaer no és per a nosaltres. Això a l’edat adulta es pot traduir en el fet que estiguem menys desinhibides, que ens costi deixar-nos emportar.’ Recalca també que, en general, no és que les dones es masturbin menys, sinó que moltes vegades no s’atreveixen a dir-ho. Bel Olid: ‘Hem de començar a educar en l’alegria de follar’

El fenomen Satisfyer i la revolució dels succionadors de clítoris

Avui comença a Prada la Universitat Catalana d’Estiu (UCE), que complirà 51 anys. Enguany es farà un acte d’inauguració al Liceu Renouvier de Prada amb el lema ‘Un alè d’esperança a Europa’. Gaudirà de la presència de la consellera de Salut, Alba Vergés, i el vice-president de la Cambra de Comerç de Barcelona Pere Barrios. Al llarg d’aquesta setmana, Prada esdevindrà un any més un dels centres neuràlgics de la vida política, cultural i universitària del país. L’UCE ofereix una varietat àmplia de cursos que inclouen especialitats tan diferents com ara les ciències de la salut, la literatura, l’economia o el pensament. A més, diverses taules rodones i commemoracions portaran fins a Prada algunes de les personalitats més rellevants del país. La proposta acadèmica es complementa amb tallers, espectacles i cinema a què poden assistir lliurement tots els participants. Programació de la Universitat Catalana d’Estiu 2019 El president de la Generalitat de Catalunya Quim Torra farà dimarts una conferència. Altres dels convidats d’enguany són els consellers d’Ensenyament, Salut i Cultura, Josep Bargalló, Alba Vergés, Mariàngela Vilallonga; el músic Jordi Savall i l’editor Vicent Olmos, que seran guardonats amb el premi Canigó; o l’advocat Gonzalo Boye, entre molts més. També hi haurà jornades organitzades per diversos col·lectius: l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la Fundació Josep Irla, la Societat Andorrana de Ciències (SAC), l’Obra Cultural de l’Alguer, la Institució Catalana d’Estudis Agraris (ICEA), l’Institut Menorquí d’Estudis, la Delegació de Perpinyà de l’Institut d’Estudis Catalans i l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català. La Universitat Catalana d’Estiu té lloc cada any ininterrompudament d’ençà del 1969 al Liceu Charles Renouvier de Prada i és un punt de trobada i d’intercanvi per a professors i alumnes provinents de tots els Països Catalans.

Comença la Universitat Catalana d’Estiu a Prada

Investigadors de la Universitat de Barcelona (UB) i de l’Institut d’Investigació Biomèdica de Bellvitge (Idibell) han constatat en dos estudis el paper decisiu de les proteïnes HERC en els mecanismes moleculars de supressió de la carcinogènesi i la progressió tumoral. En concret, en un dels estudis es determina que la proteïna RAF podria ser una possible diana terapèutica contra el creixement tumoral en les vies que regula la proteïna p38. En el segon han determinat el complex al qual pertany la proteïna MDM2, el principal regulador de la proteïna p53, supressora de tumors. Els investigadors creuen, doncs, que la regulació d’aquest complex podria ajudar a alterar la proliferació i el creixement tumoral. En el cas del primer estudi, els investigadors subratllen que la proteïna p38 té un paper destacat en la resposta a senyals d’estrès cel·lular i en el control de la proliferació i el progrés de les cèl·lules tumorals. En conjunt, la família de proteïnes a la qual pertany la p38 participen en les cascades de senyalització intracel·lular que controlen processos cel·lulars essencials. Les disfuncions en la regulació d’aquestes cascades poden alterar el cicle fisiològic cel·lular i originar així els tumors. Ara, l’estudi publicat a la revista Scientific Reports descriu per primera vegada com l’enzim HERC1 és capaç de regular un d’aquests processos de migració cel·lular. Proteïna mutada Pel que fa al segon treball, publicat a Molecular Oncology, ha permès determinar que la proteïna MDM2, el principal regulador de la proteïna supressora de tumors p53, forma part del complex ternari p53-HERC2-NEURL4. Els investigadors expliquen que en més del 50% dels càncers humans el gen TP53, que codifica la proteïna p53, ha mutat de tal manera que anul·la la capacitat supressora de tumors d’aquella proteïna i la converteix, en canvi, en inductora de la proliferació i el creixement de cèl·lules tumorals. Així doncs, l’estudi conclou que regulant la proteïna p53 al complex ternari a través de l’enzim HERC2 es pot reduir la capacitat missatgera de l’MDM2 i, per tant, la seva habilitat transcriptora. Així, es podria reduir la capacitat transmissora de cèl·lules tumorals d’aquesta proteïna en aquells casos en què el gen TP53 s’ha alterat.

Investigadors de la UB i l’Idibell constaten el paper decisiu d’un tipus de proteïnes en la supressió de tumors

Els Jocs Olímpics de Tòquio que s’havien de fer aquest estiu es faran, finalment, del 23 de juliol al 8 d’agost de 2021, segons que informa l’agència de notícies japonesa Kyodo. Ho han decidit els organitzadors japonesos i el Comitè Olímpic Internacional (COI) després d’haver-ne acordat l’ajornament la setmana passada per l’impacte mundial de la crisi del coronavirus. Els jocs olímpics moderns no s’havien ajornat mai des de la seva recuperació el 1896, però es van haver de suspendre els certàmens de 1916, 1940 i 1944 per la Primera Guerra Mundial i la Segona.

Els Jocs Olímpics de Tòquio es faran del 23 de juliol al 8 d’agost de 2021

L’estat espanyol no entregarà a Hervé Falciani. L’Audiència espanyola ha refusat, com el 2013, la petició d’extradició que havien cursat les autoritats suïsses. La justícia considera que el delicte del qual se l’acusa no existeix el codi penal espanyol i que, a més, el cas ja va ser examinat anteriorment. Tant la fiscalia espanyola com el mateix Falciani ja s’havien negat a l’extradició a la vista que va tenir lloc la setmana passada en la secció segona de l’Audiència. Entre d’altres arguments, van al·legar que el material informàtic aportat per Falciani havia permès a les autoritats espanyoles de condemnar desenes d’evasors fiscals amb la famosa ‘llista Falciani’. Falciani és enginyer de sistemes i hom li atribueix la difusió d’una llista amb noms de clients del banc suís HSBC que suposadament van evadir impostos d’uns altres països europeus. Suïssa va emetre una ordre de detenció internacional i, després de passar per França, el 2012 va ser detingut a Barcelona. Va ingressar a la presó de Valdemoro tot esperant que l’Audiència espanyola en resolgués l’extradició, però a final d’aquell any va sortir en llibertat provisional. Finalment, el 8 de maig de 2013 Falciani va restar en llibertat. El tribunal va tenir en compte la col·laboració amb la justícia espanyola i francesa i va decidir de no extradir-lo perquè a Espanya no existeix el secret bancari com a figura legal i perquè va considerar que no era delicte denunciar activitats il·lícites. Suïssa, el 2015, va jutjar Falciani sense la seva presència en el judici i el va sentenciar a cinc anys de presó per revelació de secrets bancaris. Intent de ser moneda de canvi per Marta Rovira i Anna Gabriel La justícia ja havia negat a extradir l’informàtic fa anys. Però el 4 d’abril de 2018 la policia espanyola el va tornar a detenir amb l’argument que hi havia una nova ordre internacional de detenció emesa el 19 de març. Tot i això, el portaveu del ministeri de Justícia suís va contradir l’argument i va explicar que la nova ordre era del maig del 2017. El jutge de l’Audiència espanyola Diego d’Egea va decidir, aleshores, de deixar-lo en llibertat però li va retirar el passaport, li va prohibir de sortir d’Espanya i l’obligà a presentar-se setmanalment al jutjat fins que no es resolgués el procés d’extradició a Suïssa. El mateix 5 d’abril, Folco Galli, portaveu del Ministeri de Justícia suís, va declarar a la televisió pública suïssa (RTS) que l’ex-banquer no seria moneda de canvi per Anna Gabriel i Marta Rovira. ‘La cooperació jurídica es regeix únicament per tractats i lleis, de manera que no hi ha marge per a cap intercanvi’, va dir.

L’Audiència espanyola refusa l’extradició de Falciani a Suïssa

Coincidint amb la presentació de la 35a Setmana del Llibre en Català, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, va fer públiques ahir les xifres d’edició i facturació més destacades sobre els llibres editats en llengua catalana a Catalunya i al País Valencià. Les xifres provenen de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya i són un avançament de l’estudi ‘Comercio Interior del Libro en España 2016’. Malauradament, l’estudi no aplega les dades de les Illes Balears, perquè l’any passat els editors balears encara no s’havien constituït en gremi. Els editors catalans destaquen que la facturació ha crescut per tercer any seguit i que ara ateny el 3,6%: ‘Un creixement que no ha anat acompanyat d’un augment del nombre de títols editats i que, per tant, és doblement positiu’, diu Ayats. El nombre de llibres que es van editar l’any passat fou d’11.343. El 2016 els llibres en català van significar unes vendes de 238,65 milions d’euros a PVP (223,45 milions a Catalunya i 15,20 al País Valencià). Això vol dir que el mercat editorial es va recuperant, però encara no arriba a la facturació d’abans de la crisi: el 2008 es van facturar 255,56 milions. Més dades. La venda total de llibres a Catalunya (en qualsevol llengua) va ser l’any passat de 491,204 milions d’euros. El 45,50% fou de llibres en català. Però, eliminant d’aquesta xifra els llibres de text, la venda de llibres en català en relació amb el total de vendes a Catalunya baixa fins al 25,25%, dada que lliga amb les dels estudis sobre hàbits de lectura a Catalunya. Si mirem les vendes per gèneres, es destaca l’augment de la de llibres de no-ficció, un 4%. I dels 11.343 títols editats, 1.800 corresponen a traduccions: anglès (31%), espanyol (20%) i francès (15%). A la resta de llengües, fins a 39, els correspon el 5% restant. Montse Ayats diu que els editors estan contents, que són dades positives, tot i que no obliden que hi ha dificultats importants que cal encarar, especialment la promoció en grans superfícies i cadenes, un fet que al País Valencià s’agreuja d’una manera exponencial. També diu que cal continuar fent lectors i que s’ha de pensar que la indústria editorial en català s’ha de reforçar econòmicament. L’Associació d’Editors en Llengua Catalana, amb 96 associats, té un full de ruta: el Pla de Lectura 2020, i l’objectiu d’implicar el Departament d’Ensenyament en el món del llibre. El mes de novembre, l’associació farà una jornada de treball amb tots els associats, amb vista al 2018.

L’edició en català continua recuperant-se

El rei d’Espanya, Felipe VI, ha derruït aquest vespre qualsevol possibilitat de negociació amb Catalunya, després d’una intervenció tensa en què ha acusat la Generalitat d’actuar fora de la llei i amb deslleialtat. Felipe VI no ha anunciat cap mesura concreta, però aquesta seva intervenció com a cap d’estat fa preveure que el PP adoptarà les mesures més dures possibles, que poden arribar ben aviat. El cap de l’estat espanyol ha beneït la línia dura de Mariano Rajoy, en una declaració que podria tenir conseqüències greus per a la institució monàrquica. Felipe VI no ha fet ni una sola al·lusió als incidents de diumenge ni als ferits per la repressió violenta de la policia espanyola durant el referèndum. En l’al·locució, feta amb un to tens, el monarca espanyol –que es va negar a rebre la presidenta del parlament Carme Forcadell quan va ser nomenada– ha afirmat que les autoritats espanyoles prendrien totes les mesures possibles per restaurar allò que ha anomenat ‘ordre constitucional’. Vegeu el discurs ací:

El rei d’Espanya ensorra el darrer pont amb Catalunya, amb una tensa intervenció televisiva

Amb el nom de ‘dia de l’Armistici’, ‘dia del Record’ o ‘dia dels Veterans’, avui molts països (Austràlia, Bèlgica, el Canadà, Escòcia, els EUA, França, la Gran Bretanya…) celebren la fi de la Primera Guerra Mundial l’11 de novembre de 1918. Van ser quatre anys de batalles ferotges que podien allargar-se mesos i que van causar aproximadament divuit milions de morts entre els aliats i les potències centrals. L’estat espanyol no hi va prendre part i va preferir mirar-s’ho de la barrera estant, però això no va evitar que els catalans hi prenguessin part. Molts del Principat hi van participar com a voluntaris (vora deu mil segons dades publicades), però van ser els ciutadans de Catalunya Nord els qui van sofrir la guerra més directament pel fet de formar part de l’estat francès. Monuments de Tuïr al ciutadans que van caure morts en la Primera Guerra Mundial. Aquells quatre anys sanguinolents van deixar rastre en el paisatge urbà dels pobles del Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir, l’Alta Cerdanya i la Fenolleda: Moltes places i passeigs en recorden els habitants caiguts. Aproximadament 6.800 nord-catalans van ser cridats a files i van perdre-hi la vida, segons ‘Mémoire des Hommes’, una base de dades oficial. A Catalunya Nord, poc industrialitzada, va haver-hi més víctimes que no a la resta de l’estat francès. A França, les pèrdues van ser del 20% al 25% entre els homes de 20 a 40 anys, mentre que a Catalunya Nord arriben al 30%. A Paçà (Rosselló) 15 morts, és a dir, el 25% dels homes de vint a quaranta anys; a Cotlliure (Rosselló) 102 morts, el 25%; a Bages (Rosselló) 72, el 25%; a Conat (Conflent) 7 morts, el 20%; a Tuïr (Rosselló) 149 morts, un 30%. ‘Hi va haver una mortaldat terrible. A Sant Llorenç de Cerdans, al meu poble, hi havia 2.000 habitants i hi va haver 122 joves de 20 a 35 anys que van morir. Van escapçar generacions d’homes de Catalunya Nord’, explica l’historiador Ramon Sala. Per no parlar d’Orellà (Conflent), el municipi de l’estat francès on va haver-hi la xifra de morts més elevada amb relació a la població, el 35%. Aquesta diferència respecte de la resta de l’Hexàgon s’explica per la manera com eren les batalles, segons el mestre nord-català Ramon Gual: ‘A les primeres files, sempre hi enviaven catalans, bascos, corsos, bretons i ciutadans de les colònies marroquines i senegaleses.’ Afegeix que a Catalunya Nord no hi va haver mai cap batalla, però que l’estat francès prioritzava els ciutadans de les altres nacions a l’hora de mobilitzar soldats. En la guerra de les trinxeres, la quantitat de soldats era determinant per a defensar el territori i fer front a batalles que duraven entre dos i quatre mesos de mitjana. Per exemple, França en va desplaçar vuit milions, Rússia dotze i Alemanya onze. Ramon Sala difereix una mica d’aquesta versió: ‘És veritat que s’ha constatat que van mobilitzar més soldats catalans que no pas de les altres regions.’ Que l’estat preferia que morissin catalans o corsos abans que francesos, creu que és un pèl exagerat. ‘Diguem que els hi enviaven més fàcilment que no els altres.’ En allò que sí que coincideixen Sala i Gual és que els ciutadans de Catalunya Nord van participar en la guerra sense reticències i la van sentir seva: ‘La gent estava embriagada del nacionalisme francès fins al punt que, per a molts, ser orfe de la guerra podia ser gairebé un orgull’, diu Sala. El sentiment francès a Catalunya Nord va créixer sobretot gràcies a l’escola de la Tercera República. Als nens, els inculcava una història molt bel·ligerant vers Alemanya, a la qual retreien d’haver pres Alsàcia i Lorena. Els mestres van formar els alumnes dins el gust de revenja. Els mapes de les escoles sempre marcaven aquestes dues regions en negre en senyal de dol i, fins i tot, durant un període, feien preparació militar als alumnes amb fusells de fusta, explica Sala. L’odi vers Alemanya arribava fins a tal punt que cantaven cançons que avui podrien rebre una denúncia per delicte d’odi. ‘Una dona que va viure la guerra em va explicar que, quan jugaven a saltar a corda, a vegades cantaven: “Tanquem Alemanya i fem-la sofrir. Agafem Guillem, un, dos, tres, i escapcem-li el cap. Un, dos, tres, el cap partit en dos. Un, dos, tres, vet aquí Guillem II.”‘ Malgrat l’alta xifra de catalans morts a la guerra, el ressentiment contra l’estat francès no es va fer palpable entre la població: ‘França ha manipulat la gent de manera intel·ligent. Perquè van enviar-hi molts a morir i, un cop morts, els van donar medalles i diplomes, i això és una de les causes de la gran unitat. Els han fet creure que l’estat francès és una sola nació, quan és format de sis o set.’ Catalans voluntaris allistats a la Legió Estrangera per a lluitar al costat dels aliats. El Principat també s’hi va afegir Però no sols hi van participar nord-catalans. Al Principat, àmpliament aliadòfil i francòfil, tan bon punt va esclatar la guerra, centenars de voluntaris es van allistar a la Legió Estrangera (deu mil, segons les fonts), convençuts que lluitar per França, símbol de la llibertat i el progrés, era lluitar pel reconeixement dels drets de Catalunya. Els voluntaris, reclutats en entorns nacionalistes i independentistes per la Unió Catalanista, van participar en les batalles principals (Somme, Verdun…) curiosament sota les ordres d’un rossellonès, Josep Joffre, comandant en cap de l’exèrcit francès. Però el seu sacrifici no va ser recompensat: amb l’armistici de fa cent anys, les potències aliades, victorioses, no van fer ni un gest per a la causa catalana.

La Primera Guerra Mundial, l’hecatombe nord-catalana

VALÈNCIA, 11 (EUROPA PRESS) El titular del Jutjat d’Instrucció número 18 de València, que investiga, en una peça separada del ‘cas Imelsa‘, un presumpte delicte d’emblanquiment de capitals comès per regidors i assessors del grup popular a l’Ajuntament de València, ha resolt ampliar la investigació a un presumpte delicte electoral circumscrit a les eleccions municipals de 2011 i 2015, ha informat el TSJCV en un comunicat. En una interlocutòria notificada aquest dilluns a les parts, el jutge acorda citar a declarar en qualitat d’investigades l’ex-secretària del grup municipal del PP, Carmen García Fuster, i l’administradora provincial de la candidatura popular a les eleccions municipals de 2015, Montserrat Tello, i requereix al Partit Popular perquè identifiqui la persona que va exercir aquestes funcions el 2011 i als integrants de la Junta Directiva del PP a València en les dues campanyes electorals. El magistrat considera que existeixen indicis que el grup popular a l’Ajuntament de València, en ‘execució d’un pla preconcebut’, va carregar despeses electorals en les campanyes de 2011 i 2015 a un compte bancari, gestionat bàsicament per García Fuster, ‘que no té tota fiscalització i reflex en la comptabilitat del PP’. Afegeix que de les diligències practicades fins ara, existeix una ‘aparent infracció tant de la normativa aplicable en matèria de finançament de partits polítics com de règim local’. L’instructor entén que ‘resulta raonable que la investigació i la imputació es projecti, de començament, tant sobre els administradors electorals com sobre aquelles persones que respecte del compte bancari i els seus fons tenien capacitat de decisió o disposició’. Aquest últim, que haurien participat en la comissió del delicte ‘amb actes conscients de col·laboració’, tindrien la consideració de cooperadors necessaris. El delicte electoral no pot imputar-se al Partit Popular com a persona jurídica. Delictes connexos En la seva resolució, el jutge conclou que el delicte electoral s’hauria comès de manera continuada i en connexió amb el de blanqueig; per això acorda investigar-los conjuntament, ampliant l’objecte d’aquesta peça separada en què hi ha 47 persones imputades més el PP, imputat com persona jurídica, i en què s’investiguen les donacions de 1.000 euros efectuades per regidors i assessors en vigílies de les eleccions municipals de 2015. Aquesta quantitat presumptament els era tornada pel partit en dos bitllets de 500 euros per a ‘aflorar uns diners en metàl·lic, en quantia pròxima als 50.000 euros que podria tindre el seu origen en el cobrament de comissions il·legals per l’adjudicació de contractes públics’. Precisa, tot i això, que l’ampliació de l’objecte de la investigació no pot portar a ‘projectar sobre els aportants investigats per blanqueig, pel sol fet de l’aportació, imputació participativa en el presumpte delicte electoral’. Amb aquesta decisió, el jutge decideix incorporar a la causa les diligències d’investigació penal oberta per la Fiscalia després de la denúncia interposada per tres representants de Compromís al consistori valencià. La sentència, en què es declara la complexitat de la causa i amplia la instrucció fins al límit màxim del 15 d’agost de 2017, el jutge, a més, requereix al Tribunal de Comptes la documentació enviada pel PP a l’esmentat Tribunal corresponent a la comptabilitat electoral de les eleccions municipals de 2011 i de 2015, així com dels informes de fiscalització sobre els comptes de l’esmentat partit i eleccions, en cas d’estar conclosos. El jutge es dirigeix igualment a la Junta Electoral Provincial per què informi sobre el compte bancari únic designat pel Partit Popular com a compte electoral de la candidatura municipal del 2015, tenint en compte que no consta enviada la informació de l’esmentat compte i any, a diferència de la de 2011.

El jutge amplia la investigació i incorpora el delicte electoral a la peça d’emblanquiment de capitals del cas Imelsa

“La Trini, molts anys enrere, era una fonda al carrer Verdi on hi feien dinars per emportar o prendre allà. Era un lloc molt especial, un bar de barri, era com casa teva. Avui, allò s’ha convertit en un decorat on hi fan menjars. La persona que està rere la barra ha passat de ser algú que et coneix i t’atén molt bé a algú a qui no li importa gens si tu tornaràs o no”. Josep Maria Contel, president del Taller d’Història de Gràcia i gracienc de tota la vida, solia anar a La Trini per dinar fa temps, però ja no hi ha tornat més. Aquest restaurant de decoració cuidada i de música de fons dels anys 80 ja no s’adequa a les seves necessitats quotidianes. I aquesta sensació es multiplica si tira la vista avall i mira tots els negocis del carrer, i del següent carrer, i de tots els carrers de la vila. L’urbanisme, el model de comerç, les associacions, el perfil dels habitants… els principals trets que conformaven la marcada identitat de Gràcia estan patint una transformació des de fa anys, cada cop més accelerada. Moltes entitats locals alerten que aquell poble aïllat enmig de la ciutat que era Gràcia fa cent anys corre el perill de perdre tot allò que el feia particular i únic.  Pisos a preu d’or Quan al segle XIX cau la muralla de Barcelona i es construeix l’eixample, Gràcia queda físicament unida a Barcelona, i també administrativament quan el 1897 passa a ser oficialment part de la ciutat comtal. Segons el geògraf Joan Lafarga, autor del llibre Gràcia: de rural a urbana, “Gràcia, amb una alta densitat de població, era un bullidor social: hi ve a viure molta gent que prové de llocs diferents. Això enriqueix molt el debat social i la transmissió d’idees molt diverses”. Segons Lafarga, aquesta alta densitat de població és la que també afavoreix la proliferació d’entitats i agrupacions de veïns. Entre finals del segle XIX i principis del XX s’enderroquen la majoria de cases baixes i se substitueixen per edificis més alts. Actualment, s’han encarit exponencialment els preus dels pisos. I d’on ve això? A finals del segle XX amb el decret Boyer, de 1985, va canviar la política dels preus de lloguer. El que fins llavors havien estat contractes de lloguer indefinits amb pròrroga forçosa van passar a ser contractes de cinc anys sense pròrroga forçosa. D’aquesta manera, al cap de cinc anys, el propietari pot pujar el preu del lloguer tant com cregui convenient. A més, a partir dels anys 90, el barri es va començar a posar de moda. Segons Contel, els cinemes Verdi (i en un segon pla, el Teatre Lliure i el Teatreneu) van fomentar a Gràcia la vinguda d’un public intel·lectual i interessat en la cultura. Alguns comerços del voltant dels cines van canviar per satisfer la demanda d’aquest nou públic. A més, en aquell moment Espanya acabava d’entrar a la Comunitat Europea (1986). Això significa que la circulació de persones d’Espanya cap a Europa i a la inversa comença a ser molt més fàcil i arriben un nombre considerable d’estrangers que veuen en el barri un lloc ple de placetes, familiar i agradable. HABITATGE, POBLACIÓ I RENDA A GRÀCIA Infogram Un altre factor recent és el sorgiment dels pisos turístics: hi ha un seguit de propietaris que veuen que treuen més rèdit a un habitatge si el dediquen exclusivament a estades curtes dels turistes, de manera que l’oferta d’habitatge a més llarg termini es redueix. Però Enriqueta Bernans, membre de l’Associació de Veïns de la Vila de Gràcia, adverteix que no es pot caure en la simplificació de donar tota la culpa als turistes: “Si un barri és desitjat, tant pel turisme com per la pròpia gent d’allà, i l’administració no el protegeix, de manera que tot va amb oferta i demanda, estem perduts. Si l’habitatge no és un dret, estem perduts”. També afirma que a Gràcia hi queda actualment “un volum considerable de petits propietaris”, però que es pot acabar extingint per les compres de propietat de grans empreses. Aquest creixement exponencial del preu de la vivenda gracienca està expulsant del barri a les persones amb una capacitat adquisitiva irregular o mitja-baixa, com els joves o les persones amb sous baixos. El perfil d’habitant que viu a Gràcia està canviant. I ho fa juntament amb dos factors clau al llarg de la història de la vila que es transformen juntament amb els seus habitants: el comerç i l’associacionisme. El comerç familiar i de proximitat, com a tants pobles catalans, era un tret molt distintiu a la Gràcia dels segles XIX i XX. Les causes de la pràctica desaparició d’aquest comerç són diverses: alguns oficis (fusters, ferrers, mercers…) ja no són prou rentables com perquè un negoci d’aquestes característiques a Gràcia funcioni. Josep Maria Contel atribueix la pèrdua de comerços familiars a fets com que els fills ja no segueixen el negoci dels pares, o l’aparició de grans superfícies que cobreixen una àmplia gamma de productes i que poden ser molt competitives amb els preus. Bernans explica que els comerços graciencs d’avui “ja no són aquelles botigues on t’hi senties còmode parlant amb qui t’atén perquè era del barri, ja no tens vincles i interessos comuns amb la persona perquè saps que viu vés a saber on”. I alhora que es perd el poc comerç local que queda, “es van posant comerços o molt cars, o molt específics, o encarats al turisme”. En aquest sorgiment de nous comerços, Joan Lafarga hi detecta un cert desequilibri: “Mentre carrers com Astúries s’han sumat als comerços de la moda del healthy lifestyle, altres carrers com Ros de Olano o Maspons han sofert una desertificació comercial”. Si bé el comerç familiar quasi ha desaparegut de Gràcia, no ha passat el mateix amb la tradició associacionista. Els Lluïsos de Gràcia, encara molt actius, tenen 160 anys; el Centre Moral farà 150 anys enguany; el Cercle Catòlic i l’Orfeó Gracienc són centenaris; la Festa Major arrossega 200 anys… Tot i això, com afirma Contel, “han mudat moltes coses del que hi havia abans: l’Església Catòlica tenia abans molt de pes amb les processons, les romeries… Ara ja no té tanta força”. Mostra d’això és el canvi de nom d’algunes d’aquestes associacions històriques, com el Cercle Catòlic, que avui es diu El Cercle. Bernans explica que “falta gent jove en les associacions més antigues, perquè la gent jove, d’una banda, se n’ha d’anar del barri i de l’altra, va canviant d’interessos i potser en entitats que estan molt burocratitzades no s’hi posa tant”. On la presència dels joves és molt potent és a associacions com esplais o caus i a d’altres de caire polític com Arran Gràcia i ateneus llibertaris o independentistes. Amb el canvi en l’habitatge, el comerç i les associacions gracienques… cap on camina Gràcia? Enriqueta Bernans creu que “encara no s’ha desestructurat el barri”, però que ho pot fer aviat: “Si l’administració no controla que les millores que es fan a Gràcia siguin per la gent del barri, el turisme i els interessos econòmics ho absorbeixen”. Per Contel, la clau del futur la tenen les noves tecnologies. “No sé si l’smartphone ens aïllarà més del que estem. I si ens aïlla més, no sé si caldrà un espai com Gràcia o només ens fa falta un espai on estar, encara que sigui un forat”.

La vila de Gràcia: en perill o en transformació?

El judici contra el procés que començarà dimarts al Tribunal Suprem espanyol trasbalsarà el país i alterarà la quotidianitat, especialment, dels familiars dels presos polítics. Durant tres mesos intensos els dirigents independentistes es jugaran la llibertat en un terreny de joc advers. Serà un judici polític que, com ja han denunciat, no tindrà les garanties necessàries. El trasllat dels presos polítics a presons espanyoles ha implicat un canvi profund en la vida dels familiars dels presoners, obligats una altra vegada a fer 1.400 quilòmetres cada cap de setmana per a poder-los visitar durant quaranta minuts a través d’un vidre. A més del temps, també es complica l’organització –primer cal arribar a Madrid i després desplaçar-se a les presons– i s’hi afegeix el cost dels viatges. Per acabar-ho d’adobar, alguns presos com ara Oriol Junqueras, Josep Rull i Jordi Cuixart tenen fills petits. Com encaren el judici? Els familiars viuen els dies previs amb una barreja d’esperança escèptica i por. Por per la sentència. I esperança de poder sortir d’una incertesa que s’ha allargat un any: ‘La Dolors sempre m’explica que les altres preses resten els dies, i que ella ho fa a l’inrevés, suma. És que la presó preventiva és una injustícia i és el que m’ha fet més mal en aquest temps’, diu Montse Bassa, la seva germana. Montse Bassa, la germana de Dolors Bassa. Explica a VilaWeb que té ganes que comenci el judici perquè Dolors Bassa pugui explicar-se, però reconeix que tem un judici injust: ‘M’ho vull mirar positivament perquè en el cas que la sentència no sigui com esperem, si més no haurem obert les portes a continuar el procés cap a Europa.’ Semblantment s’expressa Meritxell Lluís, la parella de Josep Rull: ‘És un sentiment contradictori. Tenim ganes que comenci el judici perquè ells podran explicar-se i parlar. El nostre advocat ho diu sempre: amb el codi penal a la mà, l’únic resultat és l’absolució. Però hem de ser conscients de com ha anat la instrucció.’ Diana Riba, parella de Raül Romeva, diu que encara el judici amb nerviosisme però amb força. Els familiars dediquen aquests últims dies a mirar de resoldre els problemes amb què es troben els presos –com ara l’endarreriment per a tenir els ordinadors– perquè arribin ‘amb el cap ben alt i les millors condicions’ al Suprem espanyol. El nebot de Jordi Cuixart, Pol Leiva, destaca l’orgull que sent la família pel president d’Òmnium: ‘La situació és incòmoda i no és agradable de visitar un familiar a la presó i sentir segons quines declaracions, però això ho contraresta l’orgull gegantí pel meu oncle. És un orgull immens que l’estat jutgi el meu oncle per haver acomplert els seus ideals, que són els de milers de catalans.’ Pol Leiva i Cuixart, nebot de Jordi Cuixart. Laura Turull, la filla gran de Jordi Turull, es mostra positiva i reconeix que està nerviosa abans del judici: ‘Penso que pot anar bé. També tenim una mica de por perquè els demanen penes molt altes i pot ser que s’acabin de tornar bojos i la sentència sigui descomunal. Però tinc moltes ganes que comenci perquè és importantíssim. Ho faran molt bé i podran explicar-se i acusar-los de tot allò que els fan. És una vergonya això que els fan.’ Bernat Pegueroles, marit de Carme Forcadell, més reservat, diu que no està nerviós: ‘Estan tancats, no podem fer-hi més. L’única cosa que em preocupa és col·laborar, ajudar en allò que pugui i estar a l’aguait perquè a la Carme no li falti res.’ Més nerviosa es mostrava Neus Bramona, parella d’Oriol Junqueras: ‘No sé si ho resistiré’, va dir referint-se al seguiment de les sessions fa pocs dies a l’ACN. Pel que fa als fills, va explicar que veuen el seu pare cada quinze dies i que també tenien algun moment de flaquesa: ‘L’entorn fa de coixí i els ajuda moltíssim. Però hi ha moments que en parlen i que parlen dels dolents i de Madrid. I també es fa dur’, va explicar. Susanna Barreda, parella de Jordi Sànchez. Cap dels familiars amb qui ha parlat VilaWeb no s’estarà a Madrid tots els mesos que duri el judici. Susanna Barreda, parella de Jordi Sànchez, creu que hi anirà el primer dia i quan el seu marit declari: ‘També vull combinar els dies que em toquin de vis-a-vis amb algun dia de judici, però amb la feina també es fa complicat. Anirem amunt i avall.’ Meritxell Lluís hi anirà al començament, quan declari Rull i a l’al·legat final. ‘Després de tot això que hem vist i la injustícia en què hem viscut, no saps com pot acabar. Ho vivim amb aquest neguit. Per una banda, és una oportunitat per als consellers i els Jordis d’explicar-se. Tenim fermesa, però també el neguit que no deixa de ser un judici farsa’, explica. Leiva rebla: ‘Afrontem el judici amb una tranquil·litat d’esperit enorme. Sabem que no han comès cap crim, sabem que representen la voluntat de milers de catalans i el que vam fer l’1-O. Defensaran drets indiscutibles com el de reunió i manifestació.’ Meritxell Lluís, parella de Josep Rull. Montse Bassa també hi anirà quan declari la seva germana i, sobretot, diu, els primers dies: ‘És important que se’ns vegi per fer costat als presos i que fem de mirall cap a Europa. Per això hi hem de ser, els familiars.’ Però de cap manera no vol ser-hi cada dia: ‘Seria inaguantable. Em fa molta mandra escoltar les declaracions de certa gent.’ Dos familiars de cada pres podran assistir de públic a cada sessió del judici, però encara no saben on els col·locaran. Bernat Pegueroles diu que hi serà els dos primers dies i també quan Forcadell parli, per a donar-li suport. ‘És clar, si veig que puc estar a prop seu i puc donar-li coratge, ja veuré què faig. Decidiré sobre la marxa.’ Diana Riba, parella de Raül Romeva. Un trasllat ‘esfereïdor’ Les condicions del trasllat a les presons espanyoles, divendres passat, en petits habitacles separats dins el vehicle de la Guàrdia Civil, han estat molt criticades. ‘És bastant esfereïdor. Per a qualsevol trasllat, de qualsevol persona, són unes condicions molt indignes. Per les imatges que en vam veure, ens podem fer una idea que és molt asfixiant. Set o vuit hores de trajecte… El trasllat va ser horrible’, denuncia Meritxell Lluís, esposa de Josep Rull. En el cas de les dones, Carme Forcadell i Dolors Bassa, va ser la primera vegada que entraven en aquest vehicle, perquè el trasllat de Madrid a Barcelona l’havien fet amb furgoneta: ‘La Dolors em va explicar el trasllat, i és la cosa més inhumana i més dura que m’hauria pogut imaginar mai. Va ser una experiència horrible. Me’n va explicar detalls esgarrifosos’, diu Bassa. Bernat Pegueroles, parella de Carme Forcadell. Això sí, si hi ha un avantatge del trasllat són les condicions de la presó d’Alcalá Meco, millor que les catalanes: ‘Dins la desgràcia, tenim la tranquil·litat que està en un mòdul de respecte. La Dolors ho ha passat molt malament a les presons catalanes perquè no estan preparades per a acollir dones. És un problema estar a Madrid, però és un alliberament que torni a estar en un mòdul de respecte.’ Riba també assenyala que als presos polítics no els van donar menjar durant les set hores del trasllat. Van fer una parada per als conductors del vehicle de la Guàrdia Civil, però els presoners no van poder sortir. A més, explica que quan van arribar a la presó no hi havia el mòdul d’ingressos preparat i que divendres a la tarda no hi havia prou funcionaris. ‘Va ser un moment dur perquè els van requisar d’objectes personals fins a fotografies, i fins i tot la revista El Jueves en el cas d’en Raül. Ahir al final van tornar-la-hi’, comenta. Fred extrem a les presons ‘A Soto del Real hi ha una direcció adversa. Quan hi eren els Jordis van posar-nos molts problemes. Per qualsevol cosa fan un enrenou, com amb els ordinadors. No hi han pogut accedir aquests dies i això vulnera el dret de defensa. Els ho havia autoritzat el Suprem i eren els mateixos que als Lledoners, em sembla escandalós’, denuncia Susanna Barreda, parella de Jordi Sànchez. També explica que hi ha un ‘contrast brutal’ entre la temperatura de la zona de visites i els mòduls dels presoners. Una situació que tant Sànchez com Cuixart ja van patir l’any passat. Pol Leiva recorda que les males condicions les han de suportar tots els presoners i es pregunta sobre la utilitat de la presó: ‘Les condicions de Soto del Real són les que són. La calefacció no funciona per a ningú, no tan sols per als presos polítics catalans, i les normes són les que són per a tothom. Ens hauríem de preguntar si la presó en si és una eina útil en una societat moderna’. Laura Turull, filla de Jordi Turull. Blanca Bragulat, muller de Jordi Turull, i Laura Turull, filla de Jordi Turull, han denunciat les condicions amb què es troben els presos polítics a Soto del Real, i posen l’accent en el fred que passen a les cel·les espanyoles. Dues hores de calefacció cada dia en una presó que és als peus de la serra de Guadarrama. ‘El meu pare em va explicar que es posen bosses d’aigua calenta a dins del llit, com es feia abans. I ens ha demanat que quan hi anem li portem mitjons i samarretes polars perquè ho passa molt malament’, explica Turull. 2 hores de calefacció cada 24 hores La pena de presó et priva de llibertat, qualsevol altre càstig que tingui el pres atempta contra el dret a la integritat personal, un dret reconegut a la Constitució i en els Tractats Internacionals. — Blanca Bragulat #Freetothom (@BlancaBragulat) February 5, 2019 Inaudit !!! https://t.co/jMQujwTmNR — Meritxell Lluís (@mlluisvall) February 5, 2019 A més, els primers dies no han pogut disposar dels ordinadors que contenen tota la documentació del judici que necessiten per a preparar la defensa. Als Lledoners, al Mas d’Enric i al Puig de les Basses sí que tenien els ordinadors, autoritzats pel Suprem espanyol. Després de quatre dies de gestions, denúncia pública i insistència, ara la direcció de Soto del Real finalment ha resolt aquest problema. En canvi, la d’Alcalá-Meco no va posar cap trava a Carme Forcadell i Dolors Bassa. Riba explicava, després de veure’ls novament en una presó espanyola, que els presos estan a punt per a afrontar el judici. ‘Hi ha uns mil presoners a Soto a set graus’, denuncia a VilaWeb. Sortim de Soto, hem vist @raulromeva i la resta de presos polítics. A través del vidre ens han trasmés que estan ferms i preparats per afrontar el judici. Us envien força per seguir reivindicant els nostres drets. pic.twitter.com/ASra1gR5ny — Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) February 3, 2019

Entre la por i l’esperança escèptica: així viuen els familiars els dies previs al judici

El president del parlament, Roger Torrent, ha convocat dijous el ple específic en què la cambra votarà si designa senador al primer secretari del PSC, Miquel Iceta. En un comunicat, el parlament ha informat que el ple començarà a les 09.15, i que a les 8.30 s’haurà reunit la comissió de l’Estatut dels Diputats per a dictaminar que Iceta ‘compleix les condicions d’elegibilitat establertes per la legislació actual perquè el ple el pugui designar senador’. Perquè presideixi el senat, primer el parlament ha de designar-lo senador en substitució de l’ex-president de la Generalitat José Montilla, que va renunciar al seu càrrec a la cambra el dimecres. Però, perquè aquesta votació arribi al ple, abans la comissió de l’Estatut dels Diputats ha de valorar la candidatura d’Iceta com a possible senador per designació autonòmica. Iceta aconseguirà ser senador per designació autonòmica si suma més vots a favor que en contra, en una votació que tradicionalment és electrònica i secreta, per la qual cosa no es pot saber què vota cada diputat específicament. No obstant això, de moment no té garantits els suports necessaris perquè diversos grups ja han expressat la seva negativa a donar-li els seus vots perquè sigui triat. ERC i la CUP refusen donar-li els seus vots; Carles Puigdemont (JxCat) ha dit que el seu grup no està ‘en condicions’ de votar a favor seu; Cs i PP no concreten què faran però no garanteixen el seu aval, i només el PSC i els comuns han anunciat el seu suport, per la qual cosa, de moment, hi ha 25 vots a favor d’Iceta, de 130. En aquests moments l’escenari és imprevisible: n’hi hauria prou amb què JxCat, ERC i la CUP acordessin votar en bloc que ‘no’, perquè sumessin 65 vots suficients per a blocar la designació. Davant aquesta situació, ahir Iceta va demanar el suport dels grups perquè considera que seria un ‘greu error deixar passar l’oportunitat de fer un català president del senat’. Iceta va dir que tradicionalment la votació per a triar a senadors per designació autonòmica és sol un tràmit al parlament perquè els grups sempre han donat suport que els candidats de les altres formacions. Considera que és l”última regla de cortesia parlamentària no escrita’ que queda en la cambra i que espera que es respecti també aquesta vegada. ‘Espero que ningú faci saltar aquest pont de confiança que fins ara ha resistit tot tipus d’embats’, va dir en roda de premsa.

Torrent convoca dijous el ple del parlament que votarà si Iceta serà senador

Jordi Graupera (1981), doctor en filosofia per la Universitat New School de Nova York, impulsor de Primàries, periodista, acaba de publicar el llibre La supèrbia (Fragmenta). Fa poc l’editorial va publicar La lúxuria (Anna Punsoda), La gola (Adrià Pujol), L’avarícia (Oriol Ponsatí-Murlà) i L’enveja (Marina Porras). Graupera, en la brevetat de setanta-vuit pàgines, reflexiona sobre un dels pecats capitals en primera persona (‘La gent sempre m’ha vist superb’), però alhora parla de manera lúcida sobre el país que, segons ell, castra el personatges forts i considera superbs caràcters que en uns altres països no ho serien. VilaWeb va parlar ahir amb Graupera a Barcelona, i la conversa es va centrar en el llibre, sense poder evitar de parlar de Primàries, que aquest cap de setmana fa una convenció. Graupera diu que, ara per ara, no vol tornar a ser candidat. —Dieu al llibre: ‘Com més fràgil és una comunitat, més necessitat té de censurar els caràcters forts.’ —Els caràcters forts davant situacions adverses, i les probabilitats en contra, decideixen de tirar endavant. I això és perillós en una comunitat fràgil, perquè un error és molt més costós que en una de forta. I per tant cal controlar els caràcters forts perquè no indueixin a errors fatals. A les comunitats fràgils que pengen d’un fil, el cost de tallar el fil és molt alt, i hi ha una necessitat de mantenir els caràcters forts a ratlla. —Aquesta idea recorre tot el llibre. A la costa est dels Estats Units ningú no frena els caràcters forts. A Catalunya, sí. —Quan em van proposar aquest llibre, que no el vaig triar jo, sinó que és un encàrrec, era evident que no podia fer-lo sense parlar de mi. Tothom que em coneix té una imatge de mi de persona superba, creguda, fanfarrona, milhomes, prepotent; i aleshores he d’explicar aquesta experiència. Però aquest no és un pecat que tu et veus a tu mateix, sinó que veus a través de la mirada dels altres. Per tant, no només has d’explicar quina és l’experiència íntima d’algú considerat superb, sinó també què vol dir culturalment que en un lloc es comprengui la supèrbia d’una determinada manera. Havia d’explicar les dues bandes. Què vol dir ser superb, i què vol dir que una societat consideri determinats trets de supèrbia. —Resum del llibre seria: sóc superb, i què ? —No. El resum d’aquest llibre seria la supèrbia és una cosa que m’ha preocupat en el curs de la vida. I he procurat treballar-la, sobretot la part de definició de supèrbia que implica que la gent se senti menyspreada. No m’agrada que la gent se senti menyspreada per mi. I per tant, sóc superb i ho treballo. Per arribar als vuitanta anys i ser insuportable del tot . Però sí, forma part del meu treball moral. És el que m’ha tocat. —’A Catalunya ens hem de reprimir per prosperar.’ Frase del llibre. —Crec que és un tret polític, cultural, intel·lectual i periodístic. Només prosperes si envies el senyal que en el moment crític no seràs un problema. No és tant que et diguin has de fer això, has de fer allò, sinó que has d’emetre els senyals que quan et passi una corrupció per davant, quan et demanin que aquest article no el publiquis, quan et diguin no et presentis a les eleccions, sabràs fer un pas enrere i acceptar l’status quo. —Una altra frase: ‘A Catalunya tenim una moral que fa impossible segons quins líders.’ Això la gent ho llegirà en clau de Primàries. Aquest ens ve a dir que no és que hagi fallat ell, és que ha fallat el país. —En aquest llibre he intentat de dir la màxima veritat de què sóc capaç, i tots quan escrivim caminem cap a l’intent de ser genuïns, i això que dius ho he dit sabent que algú reaccionarà així: diu que el líder hauria de ser ell. Però al final he decidit d’escriure-ho independentment de què pensi la gent. Dit això, no dic que jo sigui la persona que ha de fer això, sinó que penso que en general ens convindria que els líders que tenim es deixessin anar més, o que la gent que es veu capada per aquest sistema cultural de repressió dels caràcters forts tingués vies per a entrar-hi. I això sí que és Primàries. Un intent de generar un mecanisme que faci prosperar en una llista electoral gent segons la capacitat de posar al centre de la conversa unes determinades idees, i no per la seva capacitat de ser lleial als lideratges i cúpules que pretenen que emetis el senyal que en el moment crític sabràs fer un pas enrere. —Al llibre dividiu la gent entre histèrics (pendents de l’opinió dels altres) i obsessius (sense estar-ne pendents). Vós on sou? —Jo pensava que era histèric, que tenia més tendència a estar pendent de què pensen els altres, que no pas de mi mateix. Escrivint aquest llibre m’he adonat que és al revés. És un llibre obsessiu, d’algú que dóna voltes a les coses, com són i com deixen de ser. —La societat a Catalunya castra els personatges forts. I la família? La vostra, per exemple. —Diria que no. Vaig néixer en una família de tres generacions. La dels meus avis era reprimida literalment. Tant per la moral com per la postguerra. Sempre dic que hi ha dues dretes catalanes. Una de gastadora, de restaurant i roba cara: Nacho Sanhauja. I una d’extremadament austera, i continguda, de ‘jo parlaré de vostè al meu avi’, de no malgastar absolutament mai. Eren els avis. La segona generació, pares i oncles, una mica més alliberada que la dels avis, però que, justament perquè es fa adulta en el moment final del franquisme i principi de la democràcia, incorpora valors de repressió. De contenció. I finalment la nostra, nascuda en democràcia, que viu aquest xoc. Però per mi no és important l’educació rebuda a la família, sinó la del món. —Per exemple? —Per exemple, quan vas a classe, què es valora en un examen o no. Quan vas a la universitat, quan comences a escriure, quan entres en un despatx d’advocats o entres de cambrer. En aquest país ha costat molt que el treballador precari vagi contra el cap, que li paga una part del sou en negre. En part per lluita de classes, però en part per la cultura d’aversió al conflicte, al xoc frontal. I això ens contamina a tots. Un exemple. Quan arribo als Estats Units, d’estudiant, veig que l’alumne que s’endú la beca, i preferit del professor, és el que demostra que el professor va equivocat. Mentre que la meva experiència anterior era que l’alumne que se’n surt és el més alineat amb les tesis del professor. O que si li demostra que va equivocat, ho fa en privat. El meu mal no vol soroll. En part per una qüestió darwiniana, si tu vols, que els supervivents no són els valents. Un altre exemple. —Vejam. —Vaig fer el doctorat amb un amic de Podem de Madrid. Em truca i m’explica un cas clar d’injustícia en un examen oral, molt important, per part del professor. I em diu, què faig? I jo vaig dir-li, literalment: sigues part de la solució i no del problema. No hi ha cosa més convergent. Ofereix-li de repetir l’examen, que noti que no tens cap problema amb el contingut que has de defensar. I es va fer un silenci. I em va dir: però tu ets boig? El que he de fer és anar allà i armar l’escàndol més gran que sigui capaç. Va fer-ho, i evidentment tenia raó ell. En la forma i en el fons. Per mi això va ser una lliçó. Vaig veure que estava culturalment girat. El que hem de fer és defensar allò nostre fins a les últimes conseqüències. —Voleu dir que el procés no trenca una mica, però, aquest fil del mal no vol soroll, que segons dieu defineix tant el nostre país? —És una bona pregunta. I una mica, sí. En la base, i en l’origen, sí que hi ha un procés de desvetllament. I ha canviat algunes de les nostres actituds i de la nostra vida. Però al final la direcció política ha aconseguit que d’això només en sobrevisqui el folklore. El clatellot, l’actitud fatxenda, una crítica a Espanya sense por. Fa molts anys vaig fer una columna a La Vanguardia, que tu vas comentar. Sobre Nietzche i la fase del no. Important saber dir que no. Encara més saber dir que sí. Hem après a dir que no, i plantar-nos, però encara no hem après a dir que sí. Però això crec que ens calen lideratges que siguin superbs. Què vull dir, amb això? No vull dir viciosos, i pecaminosos, ni creguts, sinó que siguin gent prou vanitosa per a entendre que has d’anar a buscar la gent i escoltar que diu, però prou orgullosa per a llançar aquesta energia cap a un lloc incert i ignot. I te’n poso un exemple clàssic. En un camp de concentració, davant un filat electrificat, un líder pot dir: tranquils, el filat no és electrificat. Salteu. Però un líder de veritat posarà la mà damunt el filat i dirà: ho veieu, no és electrificat. Som-hi. I després hi ha els líders del procés que van dir: segur que voleu saltar el filat? Pensem-nos-ho. —Dieu que a Catalunya a la guerra de 1936-1939 van morir els valents, i nosaltres som fills dels covards i derrotats. —No tots. Però es pot dir amb bastant seguretat que els exiliats i els morts eren el valent de cada casa. D’una manera genèrica. —Els vostres avis, per exemple, són els covards? —Els meus avis eren tots dos republicans. L’avi Graupera, per convicció. Home que va morir abans que Franco i abans que s’obrís l’ampolla de xampany a la nevera. A la guerra es va salvar perquè la meva àvia va fer una cosa molt valenta. Cosa que no et diré, perquè abans ho vull comprovar del tot, de tan bèstia com és. I l’avi Garcia Milà és com un Joan Sales. No podia guanyar la guerra, guanyés qui guanyés. Catòlic votant d’Acció Catalana. I que no va anar al front perquè tenia set diòptries a cada ull. I passada la guerra es va adaptar. Per això, quan a Primàries vam fer la campanya electoral, vaig tenir una conversa amb Diana Coromines i Calders. I li vaig dir: ‘Tu ets filla de l’exili. La gent que va preferir la misèria a abaixar el cap. I jo sóc fill d’una gent que va prosperar en el franquisme. Gent que va preferir prosperar a apujar el cap. Si tu i jo ens posem d’acord, això és imparable.’ —Doncs us vau posar d’acord. I no vau ser imparables. —Home. No dic que ho hagis de fer a la primera, això. —Això vol dir que us tornareu a presentar de candidat per Primàries? —Sóc molt poc polític en el sentit de dir: mai no em presentaré. No saps on et portarà la vida. La veritat és que no ho he decidit. Però no vull el titular de ‘Graupera no descarta’. Perquè no ho descarto, però tampoc no ho planifico. —Aquest dissabte hi ha congrés de Primàries. Què votareu, doncs? —Votaré que Primàries ha de presentar-se a les eleccions autonòmiques. Però jo no m’hi presentaré. Ho tinc dit des del 26 de maig. —I potser d’aquí a deu anys, sí ? —O potser a les municipals vinents. No ho sé. La meva diagnosi no ha canviat: el problema que tenim no és tan sols la democràcia espanyola. És la democràcia catalana. I els dèficits democràtics que tenim dins. I que fins que no conquerim Barcelona de veritat, no ens en sortirem. Continuo treballant en aquests dos camps. I perdona, però faig la falca, i per mi és important: des de les municipals fins ara, què hem fet? Treballar perquè Primàries es consolidés, estructura i documents i cedir tots els càrrecs executius perquè existís una gent que no depengui de mi. Ara sóc associat de base de Primàries. I així estic. —Per acabar: autors que us hagin inspirat per fer el llibre? —Jaume Balmes, on ja es veu aquest fil roig que surt al meu llibre, que la cultura del país reprimeix els caràcters forts. Lectures filosòfiques dels últims anys: Aristòtil, Hobbes, Plató. I tota l’obra periodística amb la qual he anat treballant: Foster Wallace, Gay Talesse, Tom Wolfe, grans periodistes nord-americans que són molt hàbils descrivint caràcters. I que m’han servit molt.

Jordi Graupera: ‘Ens calen lideratges que siguin superbs’

La diversitat lingüística és un dels trets distintius d’Europa, on pràcticament no hi ha estats monolingües. Malgrat això, la gestió d’aquesta riquesa cultural presenta moltes i inquietants diferències d’un país a un altre: des d’estats que garanteixen els drets lingüístics a les comunitats en situació de minoria fins a governs que no reconeixen de cap manera la diversitat lingüística, ans la combaten. I, entre tots dos extrems, encara hi ha una àmplia gradació de polítiques i situacions. És en aquest context variable i inestable que centenars d’agents socials de tot Europa (des d’entitats fins a administracions, passant pel sector educatiu, empreses, mitjans de comunicació i el món cultural) treballen per fomentar el desenvolupament de les llengües minoritzades i ajudar les seves comunitats a poder viure en la llengua pròpia. Per ajudar al seu torn totes aquestes associacions i organitzacions, el 31 de març de 2015 es va començar a redactar un Protocol de Garantia dels Drets Lingüístics, que detalla tot un seguit de mesures essencials per a garantir els drets lingüístics de tot grup o comunitat i es concep com a futur text de referència en matèria de defensa de la igualtat entre idiomes i de promoció de llengües en perill. En el comitè organitzador i redactor, hi han participat el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), la Unrepresented Nations & Peoples Organization (UNPO), Linguapax International, el PEN International, l’European Language Equality Network (ELEN) i l’European Centre for Minority Issues (ECMI), a més del Consell d’Organismes Socials de l’Èuscar (Kontseilua) i la Fundació Sant Sebastià Capital Europea de la Cultura 2016. Justament en ocasió de la capitalitat cultural europea de Sant Sebastià, aquest nou instrument legal elaborat després de quasi dos anys de feina per les comunitats lingüístiques de tot Europa es presenta avui al matí oficialment al Kursaal, en l’acte central de la Cimera sobre la Diversitat Lingüística que es fa aquests dies a la ciutat basca. Un encontre internacional, val a dir, on també es reivindicarà la diversitat lingüística com a pilar de convivència i pau a Europa i es visualitzaran les comunitats lingüístiques com a subjectes actius. De la declaració de Barcelona al protocol de Sant Sebastià El protocol, redactat inicialment per set organitzacions internacionals i debatut i consensuat posteriorment amb desenes d’agents socials del continent, no partia de zero. De fet, no fa sinó desenvolupar els principis i l’esperit de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics (DUDL), aprovada el 1996 a Barcelona per iniciativa del CIEMEN, amb l’objectiu de donar una empenta renovada dues dècades després a les reivindicacions de les llengües en situació de desavantatge de l’àmbit europeu. Vol esdevenir, de fet, un nou instrument per a aconseguir la igualtat en el terreny lingüístic, ajudar les llengües en perill a millorar la situació i, de retruc, afavorir la coexistència a Europa. El procés participatiu dut a terme per a elaborar el text, a més a més, ha servit per a reforçar la xarxa de comunitats que lluiten per la defensa dels drets lingüístics. I a partir d’ara oferirà un paradigma comú a tots els agents que actuen en aquest àmbit, perquè puguin avançar en la mateixa direcció. ‘Havíem d’elaborar un document amb propostes de mesures concretes per a garantir la igualtat de les llengües que es troben en situació de desigualtat, un document que fos una aportació a la pau i la convivència, i que tingués per protagonista les comunitats lingüístiques i els agents socials’, assegurava fa poques setmanes Tommaso Nodari, membre del comitè organitzador. Al final han estat cent vuitanta, les mesures consensuades, que tenen com a denominador en comú la necessitat de situar els drets lingüístics en el marc dels drets fonamentals. Així s’expressa en la introducció del protocol: ‘Si bé és cert que les llengües són eines de comunicació, la realitat lingüística no es pot circumscriure exclusivament a la dimensió comunicativa; en unes altres paraules, les llengües no es poden deslligar de les cultures. Quan es nega el vincle entre llengües i cultures, es menysté la dignitat dels seus parlants i ciutadans.’

Cent vuitanta mesures per a protegir els drets lingüístics a Europa

Jupol, el sindicat de recent creació sorgit a partir de la plataforma Jusapol, que demana una ‘equiparació salarial real’, és des d’avui el sindicat majoritari a la policia espanyola en aconseguir vuit dels catorze vocals en les seves primeres eleccions al consell del cos. La resta de vocals s’ha repartit entre SUP (2), SPP (2), CEP (1) i UFP (1). L’assignació provisional de vocals del Consell de la Policia Nacional ha atorgat a sis vocals a Jupol per l’escala bàsica, on el SUP aconsegueix els seus altres dos representants i CEP i UFP un cadascun. En l’escala de subinspecció Jupol ha obtingut un altre vocal i en l’executiva el seu vuitè representant. El SPP, sindicat amb àmplia representació entre comandaments, ha obtingut l’altre vocal de l’escala executiva i també l’únic en joc de l’escala superior. A aquestes eleccions, celebrades ahir sense incidents, estaven convocats 66.776 policies i han concorregut vuit sindicats policíacs, segons ha informat la policia espanyola. En el procés electoral anterior, el 2015, es van triar setze vocals, mentre que aquest any han estat catorze: un vocal d’escala superior, dues d’escala executiva, un per a l’escala de subinspecció i deu per a l’escala bàsica. Eleccions marcades per l’equiperació El recompte li atorga a Jupol uns 30.000 vots -25.000 només en l’Escala Bàsica, la més nombrosa -. La participació ha estat del 72,75%, uns vuit punts menys que en les eleccions sindicals de 2015 que va guanyar el SUP, que ha perdut la seva hegemonia en el consell de la policia, l’òrgan d’interlocució entre els sindicats i la Direcció General. Les eleccions celebrades ahir han estat marcades per la irrupció de Jupol (Justícia Policíaca), el sindicat creat des de la plataforma Jusapol, que va néixer en paral·lel a la negociació i signatura el març de 2018 de l’acord d’equiparació salarial entre la policia espanyola i la Guàrdia Civil pel que fa als Mossos d’Esquadra. La plaça Catalunya rep els ultres amb crits d’ ‘u d’octubre, ni oblit ni perdó!’ La plataforma ha creat Jupol com a nova associació. En el primer aniversari del Primer d’Octubre, el sindicat va preparar un homenatge a Barcelona als agents de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil que van participar a l”Operació Copèrnic’, on va haver-hi disturbis. En una trobada amb la premsa el divendres passat, els dirigents de Jupol van assegurar que aspiraven a ser el sindicat majoritari i obtenir entre sis i vuit vocals. A més, van avisar que ‘l’equiparació real és innegociable’. Tot i l’increment salarial de 561 euros al mes de mitjana, sostenen que els 807 milions entre 2018 i 2020 s’han d’elevar com a mínim fins a 1.500 milions. L’acord d’equiparació salarial està pendent del resultat d’un informe d’una consultora externa per reajustar les quantitats lloc a lloc tant a la policia com a la Guàrdia Civil. Organitzacions de tots dos cossos han acusat el Ministeri de l’Interior espanyol de falta de transparència en aquest punt de l’acord que va ser signat quan era ministre Juan Ignacio Zoido (PP). Resultats el 2015 En les últimes eleccions fetes el 2015, el SUP va aconseguir revalidar la seva hegemonia amb set dels setze vocals -dos més que ara – del consell de la policia espanyola. CEP va quedar segon, amb quatre vocals, i el SPP — ue compta amb nombrosos alts comandaments entre els seus aliats – va aconseguir dos representants. La novetat d’aquelles eleccions va ser Alternativa Sindical de la Policia (ASP), que va aconseguir per primera vegada representació al Consell amb un vocal en l’Escala Bàsica, on també va aconseguir representació la Unió Federal de la Policia (UFP) amb dos vocals. El 2015 es va registrar una alta participació en votar el 80,56% de la plantilla. El Consell de la Policia és l’òrgan d’interlocució entre els sindicats policials i la Direcció General de la Policia, és a dir, el fòrum en el qual es discuteixen les qüestions laborals que afecten els policies amb l’administració. En aquestes eleccions s’ha pogut exercir també el vot per correspondència per a aquells funcionaris que ho hagin sol·licitat i els agents han pogut accedir a qualsevol dels punts habilitats, fos o no el de la seva plantilla de destinació. El sindicat policíac afí a Ciutadans prepara un homenatge als agents desplaçats a Catalunya per l’1-O

Majoria absoluta de Jupol en la policia espanyola, el sindicat que reivindica la violència de l’1-O

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha demanat al president del Parlament Europeu, Antonio Tajani, que compleixi amb la voluntat dels catalans: ‘Vetlli pels nostres drets de ciutadans europeus i respecti la democràcia’. En un tuit, Torra ha agraït a Tajani el seu suport per l’incendi de la Ribera d’Ebre (Tarragona), i ha afegit: ‘Però li recordo que els catalans hem votat tres eurodiputats que vostè no permet accedir al seu càrrec’. Li ho agraeixo. Però li recordo que els catalans hem votat tres eurodiputats als quals vostè no els permet accedir al seu càrrec. Compleixi amb la voluntat del poble de Catalunya, vetlli pels nostres drets de ciutadans europeus i respecti la democràcia. https://t.co/rxPxQEXNBc — Quim Torra i Pla (@QuimTorraiPla) June 29, 2019 Tajani ha explicat, en un tuit en català, que està seguint el desenvolupament de l’incendi i ha enviat suport als agents i dotacions que treballen i la solidaritat i afecte del parlament europeu. Segueixo amb molta preocupació les notícies sobre l’incendi a Tarragona. Tot el meu suport als agents i dotacions que hi treballen per extingir-lo. Traslado la solidaridad y el afecto del @Europarl_ES con los tarraconenses, los catalanes y con todos los españoles. — Antonio Tajani (@EP_President) June 27, 2019

Torra a Tajani: ‘Vetlli pels nostres drets de ciutadans europeus i respecti la democràcia’

Ingredients: (per a quatre persones) Un pop d’uns dos quilos 1 ceba grossa 8 patates mitjanes oli d’oliva sal Maldon all i julivert pebre negre pebre vermell picant una culleradeta de vinagre de Mòdena Elaboració: Bullim el pop amb aigua abundant i una ceba. No hi posem sal. En una olla a pressió, el coem vint minuts. Si no, la cocció s’allarga uns tres quarts d’hora, fins que punxem el pop i veiem que ja és tendre. Traiem el pop de l’aigua i l’escorrem. En una barbacoa, que pot ser de llenya o elèctrica, posem les potes senceres, una per persona. Hi posem una mica d’oli d’oliva per sobre. Mentrestant, bullim unes patates senceres amb pell, de vint-i-cinc a trenta minuts. Les escorrem, les tallem per la meitat i les posem a la brasa uns minuts, per marcar-les. Muntem el plat: posem una pota de pop sencera per persona i dues patates obertes. Ho amanim amb oli d’oliva, sal Maldon, pebre negre i pebre vermell. A sobre de les patates, hi posem all i julivert. I per sobre de tot, si agrada, hi tirem unes gotes de vinagre de Mòdena.

Pop a la brasa

La coordinadora nacional del Bloc, Àgueda Micó, ha instat al partit de fer autocrítica perquè els resultats electorals ‘no són els que esperaven i no són gens satisfactoris’, encara que ha ressaltat que ‘han consolidat un espai electoral de 440.000 persones’. Micó ha explicat en declaracions als mitjans, després de participar en la reunió del Consell Nacional del Bloc celebrada aquest dissabte en el Complex Esportiu-Cultural de la Petxina de València, que la formació confiava a convèncer l’electorat que havia de votar a Compromís, perquè ‘representaria millor que ningú’ els seus interessos a Madrid, però ‘no ho han aconseguit’. Encara així, la representant del Bloc ha remarcat que és ‘el millor resultat que mai ha obtingut un partit valencià a Madrid’, en referència als més de 170.000 vots per les llistes de Compromís al congrés espanyol. Sobre la formació de govern, Micó ha indicat que l’únic pacte possible és un nou acord del Botànic entre la majoria d’esquerres. De la mateixa manera, ha subratllat que el PSPV no pot caure en la temptació de pactar amb Cs perquè ‘els números no arriben, gràcies al bon resultat de Compromís’. Ha assegurat que usaran la força dels seus diputats per a anar més enllà en les polítiques a favor de les persones i eixamplar drets socials i serveis públics per a millorar l’economia. Quant a les negociacions, ha destacat que és un moment molt inicial i el que volen és establir bé les bases programàtiques i el què. ‘A partir d’aquí, caldrà veure el com i el qui però no podem començar la casa per la teulada’, ha afegit.

La coordinadora nacional del Bloc demana autocrítica pels resultats de Compromís

Nicholas J.Cull (1964) és expert en diplomàcia pública, historiador i director del màster en Diplomàcia de la Universitat del Sud de Califòrnia. Cull s’ha especialitzat en diplomàcia en l’era digital, la importància del cinema i les sèries de televisió en aquesta disciplina i acaba de publicar Public Diplomacy – Foundations for Global Engagement in the Digital Age. (Polity, 2019). Cull va ser divendres passat a Barcelona, on va oferir la lliçó inaugural del primer acte públic del Diplocat restituït. VilaWeb ha entrevistat el senyor Cull per correu electrònic. —Heu seguit recentment el cas català? Què en penseu? —Durant molts anys, he subratllat a les meves classes que el Diplocat era un exemple de diplomàcia pública subestatal. Em va sorprendre saber que el govern central n’havia interromput l’activitat. A mi em semblava positiu per a Espanya que les seves regions i ciutats fossin presents a l’esfera internacional. Per analogia, Escòcia fa que es conegui internacionalment el Regne Unit, com el Quebec fa que es conegui el Canadà. També penso que l’estructura de Diplocat, que uneix actors de manera transversal, com ara sindicats, universitats i clubs de futbol, és exemplar. —Treballadors del Diplocat són perseguits pel sistema judicial espanyol. Les seves activitats es van prohibir durant un temps. Heu estat convidat al primer esdeveniment públic. Ho sabíeu? Què en penseu? —Sóc conscient que els sentiments sobre la independència són a flor de pell i, personalment, em va sorprendre que l’estat espanyol actués tan bruscament amb Catalunya i el Diplocat. Però sóc de fora, al final, i conec gent a totes dues bandes, gent que conec bé i respecto. Pel que fa a la meva àrea de coneixement –la diplomàcia pública– la sentència del Tribunal Constitucional espanyol no entenia bé la naturalesa de la diplomàcia pública i de la comunicació internacional. No entenc la diplomàcia com un monopoli de l’estat nació. És legítim que les regions, ciutats i la societat civil es comuniquin amb el món i altres actors internacionals. Fins i tot, comunicar-se i construir relacions és, de fet, un deure. —La Generalitat de Catalunya va declarar la independència el 27 d’octubre de 2017. Cap país va reconèixer la nova República. Per què? —No ho he investigat a fons, però es demana que els països respectin la sobirania d’altres països, de manera que les obligacions generals i específiques envers Espanya impedirien el reconeixement d’una regió independentista. Clarament, el món va acceptar l’opinió del govern espanyol que la independència de Catalunya era il·legal. Aquests darrers anys, les excepcions a aquesta regla –Kosovo, Sudan del Sud, etc.– han tingut una dimensió humanitària i impliquen guerra directa o les seves seqüeles, cosa que afortunadament no formaven part del cas català. —Què s’hauria pogut fer de manera diferent des del punt de vista de la diplomàcia catalana per aconseguir més bon resultat? —No tinc clar que sigui possible presentar la qüestió de la independència de Catalunya de manera que el públic internacional ho vegi de tal importància que hagi de trencar relacions amb Espanya i reconèixer Catalunya. La diplomàcia catalana (i la diplomàcia pública) pot continuar consolidant relacions internacionals, de manera que els valors i la distinció de la regió siguin apreciats i el seu benestar es consideri rellevant per al públic internacional. Crec que part de la seguretat d’un estat o regió és la seva reputació internacional, i el futur de Catalunya, dins d’Espanya o fora d’Espanya, es beneficiarà de la construcció d’aquesta mena de reputació. —Quin seria el vostre consell per a l’estat espanyol a l’hora d’abordar el cas català? —Per ser honest, no m’atreviria a aconsellar l’estat espanyol en una qüestió tan complexa, però la meva feina sempre fa èmfasi en el valor d’escoltar. I començaria per aquí. També parlo de la importància de la reputació i aconsello a qualsevol nació que estigui atenta a la seva reputació, especialment pel que fa a la gestió de dissidències. A l’exterior, la mà dura té un cost en termes d’atractiu. A la vegada, la diversitat és atractiva i és un actiu per a la reputació de qualsevol estat capaç de mantenir aquest equilibri necessàriament delicat amb les seves regions autònomes. —Quins són els canvis més importants que ha experimentat la diplomàcia en l’era digital? Què fa que el món digital sigui tan influent? —El món digital ha creat noves eines, però també nous problemes. M’ha sorprès la manera com la desinformació ha tornat a sorgir com un problema de debò. És com un virus vell que torna. I com passa amb els virus, s’explica per una determinada mutació interna. Amb el digital, el fenomen s’explica per l’aparició de les noves tecnologies, però també hi ha una explicació contextual. Un virus necessita una població afeblida per a prosperar realment (com la grip del final de la Primera Guerra Mundial, que va ser tan mortal). Doncs la desinformació també necessita un cos polític debilitat. Tots hem quedat afeblits per les desigualtats i la recessió econòmica a les nostres societats, i d’aquí plora la criatura, i d’aquí la força disruptiva. Per aconseguir tornar al camí hem d’abordar els problemes que la desinformació explota. Per altra banda, crec que en el món digital, un diplomàtic públic sempre ho farà millor si es demana ‘a qui pot apoderar’ en lloc de demanar-se ‘què puc dir’ al públic. —Quines són les principals diferències entre la vella diplomàcia i l’actual? —En els vells temps, fer partícip el públic estranger era un complement opcional. Avui és essencial i, de fet, és l’única manera d’encarar els problemes compartits del món. Els públics i els mitjans de comunicació han de formar part de la diplomàcia perquè operen en un espai internacional. Crec que la millor nova diplomàcia és la que no tan sols va a buscar nous públics, sinó que els connecta entre si i crea relacions i associacions que travessen fronteres. —Els vostres estudis inclouen el cinema com a eina per a la diplomàcia pública. En podeu donar exemples? Sèries de televisió? Hi ha sèries de televisió utilitzades com a eines de diplomàcia? —La cultura en conjunt és important per a construir reputacions internacionals. El cinema ha estat molt important en la construcció de la reputació –o soft power– de molts països, no únicament els Estats Units, sinó també l’Índia, Itàlia, França i molts més. Una de les grans històries d’èxit d’aquesta construcció de reputació avui dia és Turquia. Gràcies a les seves telenovel·les, tan seguides a l’exterior, l’admiració per Turquia creix. En el meu últim llibre explico la història d’un diplomàtic mexicà que va poder treballar amb un senyor de la guerra africà perquè era fanàtic de la telenovel·la mexicana. Jo diria que els films i la televisió són recursos per a la diplomàcia i la poden ajudar, cosa que no és exactament igual que ser-ne eines. Un oficial casac m’ha dit que, tot i que el film Borat es burlava del seu país, ha posat el Casaquistan al mapa mental del món. Conèixer una cosa, ni que sigui errònia, sobre el Casaquistan ja és un primer pas, i obre la porta a conèixer la realitat a fons. Per exemple, el Tatgiquistan i l’Usbequistan no ho tenen, això. —La diplomàcia pública és allò que abans en dèiem ‘relacions públiques’? Quina diferència hi ha? —Una diferència és el context. Les relacions públiques i la publicitat tenen un context comercial, mentre que la diplomàcia pública i la propaganda tenen un context polític. El terme ‘diplomàcia pública’ es va encunyar perquè els Estats Units a la dècada de 1960 poguessin distingir entre el treball d’informació nu i cru i la propaganda dins el bloc comunista. Una vegada inventat el terme, els diplomàtics van desenvolupar una pràctica diferent de la propaganda, en el sentit que és bidireccional, més oberta a escoltar l’altre i a transformar-se mútuament. Cap propagandista no vol transformar-se amb el contacte amb la seva audiència. És un carrer de sentit únic. És cert que a vegades també es teoritza sobre les relacions públiques posant èmfasi en la dinàmica bidireccional, però jo veig que hi manca dimensió moral, que ha de formar part de la diplomàcia pública. Els experts en relacions públiques no estan d’acord amb mi en aquest punt. En última instància, no es pot utilitzar la diplomàcia pública per convertir en bones pràctiques polítiques allò que de fet són males praxis polítiques. Si de cas la faràs servir per escoltar audiències estrangeres i evitar la mala política en primer lloc, o per entendre què cal deixar de fer. La diplomàcia hauria de ser molt més que les relacions públiques i la propaganda, però no sempre ho és.

Nicholas J. Cull: ‘No entenc la diplomàcia com un monopoli de l’estat nació’

BERLÍN, 26 (Reuters/EP) L’agència Amaq, vinculada a l’autodenominat Estat Islàmic, ha publicat en les últimes hores un vídeo en el qual apareix presumptament el sirià que va ferir quinze persones aquest diumenge després d’immolar-se a Ansbach, al sud d’Alemanya, cridant a més atemptats, informa el grup de seguiment gihadista SITE. Estat Islàmic va assegurar aquest diumenge, a través de l’esmentada agència, que l’autor de l’atac, que hi va morir, era un dels seus ‘soldats’ i que havia actuat ‘en resposta a les crides a atacar els països de la coalició’ contra el grup terrorista. El ministre de l’Interior bavarès, Joachim Herrmann, va revelar aquest dilluns que al mòbil del suïcida s’havia trobat un vídeo en el qual aquest jurava lleialtat a Estat Islàmic. L’home, identificat com a Mohammad Daeel, va fer accionar els explosius que portava al costat d’un festival de música a la població bavaresa. Segons SITE, en la gravació l’home afirma que durà a terme ‘una operació a la recerca del martiri’ a Ansbach i crida a més atacs. A més, sosté que la seva acció és en resposta a ‘crims comesos per la coalició en col·laboració amb Alemanya per bombardejar i matar homes, dones i nens’. En el vídeo, el suposat autor de l’atac apareix amb la cara coberta. Segons la directora de SITE, Rita Katz, la gravació és molt semblant al vídeo publicat per l’adolescent afganès que va ferir diverses persones en un tren a Würzburg el passat 18 de juliol i que també va reivindicar Estat Islàmic. Al desembre, el Parlament alemany va aprovar plans per unir-se a la campanya contra Estat Islàmic a Síria en una missió que inclou l’enviament d’avions de reconeixement, una fragata, avions de reproveïment i personal militar, si bé no s’ha sumat als bombardejos contra les posicions del grup terrorista.

Estat Islàmic publica un vídeo de l’autor de l’atac d’Ansbach en què crida a més atemptats

Meng Hongwei, l’ex-president de la Interpol, ha estat condemnat per un tribunal de la Xina a una pena de tretze anys i sis mesos de presó per delictes de corrupció, segons ha informat la cadena de televisió estatal CCTV. El Tribunal Popular Intermedi número 1 de Tientsin ha condemnat a Meng Hongwei, qui va ser el primer alt càrrec del govern xinès al capdavant de la Interpol, al pagament d’una indemnització de dos milions de iuans (uns 261.000 euros) per les irregularitats en què va incórrer. Segons informa el diari local ‘South China Morning Post’, Meng ha anunciat que no recorrerà la condemna. La sentència assenyala que entre 2005 i 2017, Meng va aprofitar el seu càrrec com a vice-ministre de Seguretat Pública i com a cap de la Policia Marítima per rebre suborns per un total de 14,46 milions de iuans (1,8 milions d’euros). El cas de Meng va cridar l’atenció de la premsa internacional i va provocar crítiques a les autoritats xineses perquè la seva dona va denunciar que havia desaparegut arran d’un viatge a la Xina i setmanes després les autoritats van informar que havia estat arrestat per suposada corrupció, sense haver informat prèviament a la Interpol de la investigació en marxa ni de l’arrest.

L’ex-president de la Interpol és condemnat a la Xina a més de tretze anys de presó

Trenta-un anys després del final del govern del seu pare, Justin Trudeau ha pres les regnes del Canadà en una cerimònia a Ottawa, carregada de símbols. El nou primer ministre va assumir el càrrec, oferint una llarga caminada oberta al públic en els terrenys de Rideau Hall, la residència dels representants de la Corona britànica. Als 43 anys, aquest antic professor ha convertit en primer ministre, el 23 de Canadà amb un estil que trenca amb el seu predecessor: aquesta era la primera vegada que el públic era convidat a Rideau Hall per assistir a la cerimònia de jurament. Després de prometre “lleialtat” a la reina Isabel II i els seus hereus,. Trudeau ha estat declarat primer ministre pel Governador General- Trudeau s’ha reservat per a ell les carteres de Joventut i Afers Intergovernamentals (que té al seu càrrec les sempre complicades relacions amb les províncies federals). En un gest destacat, Trudeau ha nomenat per primera vegada un aborigen com a ministre de justícia en la persona de l’ex fiscal Jody Wilson-Raybould. Aquest nomenament està carregada de significat, perquè el govern conservador sortint s’havia negat a crear una comissió d’investigació sobre les desaparicions i assassinats inexplicables d’unes 1.200 dones indígenes des de 1980.

Trudeau pren possessió del càrrec de primer ministre del Canadà

Hilari Raguer (1928) acaba de publicar un nou llibre d’història per a celebrar que ha fet noranta anys. Escrits dispersos d’història (2018) en recupera texts, conferències o pròlegs sobre els seus grans temes: la guerra del 1936-1939, l’església, Catalunya i el Concili Vaticà II. VilaWeb ha pujat fins al Monestir de Montserrat per visitar-lo i parlar d’aquest llibre, però també dels seus orígens, de la seva passió per la història tot i tenir la carrera de dret, del moment polític actual, de Josep Benet, de Paul Preston, i de la seva visió dels militars o dels projectes que té amb Oriol Junqueras. —Els vostres pares a què es dedicaven? —Mos pares eren de Ripoll. I així fins al temps del compte Guifré, en una casa de poble. A Ripoll, hi he passat la guerra, les vacances, els estius. Mon pare era empleat de l’empresa Foment d’Obres i Construccions, que aleshores tenia una delegació a Madrid, poc important, perquè el gran negoci han estat sempre les escombraries de Barcelona. Recordo les cotxeres que tenien. Amb tots aquells cavalls. Érem cinc germans. Jo sóc el segon, i ara només em queda una germana. —Enguany heu complert noranta anys. I per celebrar-ho, editeu nou llibre d’història. Hi recupereu textos sobre Catalunya, l’església, el Concili Vaticà II i la guerra del 1936-1939. Els vostres grans temes. —Jo dic molt que no sóc historiador. No sóc llicenciat. I menys doctor. De fet, no tinc cap màster, ara que van barats. Ara, he hagut de treballar el mètode històric i tinc la carrera de dret. El dia que van presentar el llibre, l’Institut d’Estudis Històrics de l’IEC en col·laboració amb la Diputació de Barcelona, vaig dir que no tinc el títol d’història i que potser per això m’he dedicat molts anys a circular per l’autopista de la història sense carnet de conduir, en direcció contrària, i convençut que jo vaig en la bona direcció. Que els altres són els qui van equivocats. I per això he tingut força topades frontals. Tot i això, el cotxe abonyegat continua avançant. —Xocades frontals, per exemple, sobre l’església i la guerra del 1936-1939. —L’eix, el centre, la base del meu treball sobre la guerra és que no va ser una croada. I això, ho dec molt a un mestre en història, advocat com jo, Josep Benet. Ell, per demostrar que la revolta de Franco no va ser per la religió, s’havia pres la molèstia de mirar tots els bans militars. Tots. Doncs no n’hi ha ni un que esmenti la religió. L’altre punt que m’ha valgut més anatema són els màrtirs. Sostinc que els anomenats ‘màrtirs’ no n’eren pas. No els van matar per odi a la fe. Això sí que et fa màrtir. Els van matar perquè eren membres significats d’una institució, l’església, de segles vinculada al poder, les autoritats, els rics, i els potents i que sobretot durant la República havia estat molt contrària al règim i als interessos dels treballadors i la gent senzilla. Per exemple, quan el 1933 guanyen les dretes, anul·len la reforma agrària. —Potser tot allò de cremar esglésies era una revolta contra els propietaris i els rics, i no contra la fe? Deutors contra creditors? —Aquest és un dels motius afegits. Aquí ens parlen de l’Espanya catòlica. Santa Teresa. Sant Ignasi. Cert. Però simultàniament hi ha una Espanya protestant, d’heretges. Hi ha hagut totes dues cares. I molta gent senzilla sent, amb raó, que l’església és un enemic polític. —Al llibre parleu de Churchill. Dieu que li vau copiar l’estructura del seu llibre de memòries per fer el vostre sobre la UDC. La importància, i bellesa, de l’estructura. —Hi hauria una manera de fer història que seria explicar-la purament de manera cronològica. Però aleshores perds perspectiva. I seria com una guia telefònica. És millor fer una cosa mixta. Com Churchill. Ell no divideix cronològicament, sinó per temes. La Batalla de Londres. La Guerra Submarina. La Guerra d’Àfrica. I cada tema, això si, per ordre cronològic. Per exemple, la República. Del 1931 al 1939. Però això es pot dividir en dues parts ben diferents: 1931-1936 i 1936-1939. A París ja ho ensenyen a la secundària: l’exposé. En una exposició cal procurar que hi hagi dues parts. I en les lletres, que n’hi hagi tres. La importància de l’estructura, sí. —Diuen que sou vós qui va ensenyar català a l’historiador britànic, i amic personal, Paul Preston. —Preston m’agrada molt, sí. Una anècdota molt definitòria d’ell: va anar a uns cursos a l’Escorial, als anys vuitanta. Acadèmics. Però també hi assitien fatxes de Madrid, que hi estiuegen. Sempre hi tenen problemes, amb aquests. Preston va fer una conferència defensant clarament la República. I un senyor diu: ‘sóc anglès com vostè, senyor Preston. I els historiadors anglesos han aportat en la història d’Espanya un punt d’imparcialitat. No veig que avui vostè hagi estat imparcial.’ I Preston li respon: ‘perdoni, jo no pretenc ser imparcial. Pretenc ser honest.’ —Molt gran. Màxima aplicable al periodisme. I com li ensenyeu català, a Preston? —Regalant-li el Digui Digui. I ell em va demanar que li corregís les faltes de català en els correus que ens enviàvem. Fins que un dia em va dir: ‘no cal que em corregeixis més, que em sembla que ja en sé. I a més a més em corregeixes el mateix corrector ortogràfic!’ —Al llibre parleu del militar Gabriel Cardona, del general Batet, i hi he notat una certa atracció pels militars. Pot ser? D’on neix? —De Joan Sales i de Raimon Galí. Ells dos van tornar de l’exili just després de l’entronització a Montserrat de l’any 1947. Sales i Galí feien els Quaderns de l’Exili, a Mèxic i pensaven, com tants altres exiliats, que, la pàtria, la portaven amb ells. I que aquí no n’havia quedat res. Però el 1947 veuen que Catalunya és encara a Catalunya, i hi tornen. I un grup de vuit o deu joves nacionalistes, demòcrates, antifranquistes ens reuníem a casa de Joan Raventós per a escoltar-los. Vam rebre unes conferències que ens van donar una visió nova de la història de Catalunya. Parlaven de la unitat dels Països Catalans, per exemple. Però també d’una actitud dels catalans davant els militars de què Sales, sobretot, es fotia. De fet, aquesta gent, deia, menyspreen els militars, sí. Però, quan els convé, els fan servir. Mira Cambó. Parla amb menyspreu del Macià militar. Però després finança el militar Franco. I en els tempos del Dato, li van demanar que entrés a govern d’unitat. La condició que va posar és que enviessin Martínez Anido de governador per aixafar els obrers. —És amb Raimon Galí i Joan Sales que vós enteneu una mica millor la mentalitat militar, doncs? —Amb Galí entenc la necessitat de fugir d’aquesta idea que és anticatalà tot allò que és militar. I per ‘militar’ entenc no sols l’exèrcit, sinó guàrdies municipals, agents rurals, bombers. Entenc un sentir de servei i de disciplina. Això ho necessitem. Necessitem Traperos. I em sap molt greu això que li passa a aquest home. Mira, t’explicaré una anècdota. A dret, d’estudiant, anàvem a veure judicis a l’Audiència. Devia ser el 1946. Va haver-hi un macroprocés contra l’Exèrcit Popular d’Alliberament. Al judici, la qüestió era si era una organització armada, amb molta més pena, o no. L’advocat deia que no. I el fiscal, que sí. I pregunta: ‘Coneixeu un exèrcit que no vagi armat?’ ‘Sí’, diu l’advocat. ‘Dos: la Creu Roja i la companyia de Jesús.’ Ha! Vull dir que hi ha organitzacions d’esperit militar que ho són de servei i de disciplina. I en necessitem, d’aquestes. I sense descartar un exèrcit del tot. Perquè, com a país independent, Catalunya ha de tenir un exèrcit. El Figueras de Costa Rica deia que havia eliminat l’exèrcit. Sí, però tenia una Guàrdia Nacional amb armes pesants. —Heu anat a veure els presos? —Ara faig tràmits per anar a veure Oriol Junqueras, amb qui vull fer un treball d’història. Ja el volíem fer abans de tot això. Història de l’Església catalana contemporània. A quatre mans. Serà l’excusa per a anar-lo veure. Jo el conec de fa molts anys. Del programa ‘En Guàrdia’. Jo l’admirava perquè sabia de tot. Jo, d’església i de la guerra del 1936-1939. Que no em treguin d’aquí. Però el Junqueras sap de tot. I amb una memòria tremenda. —Hi ha gent a qui el moment actual recorda el franquisme. I a vós? —A mi, em recorda el tardofranquisme. El protofranquisme, amb els afusellaments, no. Però hi ha un moment que Franco ha de maquillar el règim. I ha de fer antidisturbis. I aquí és on som: és un franquisme maquillat. —No us n’heu amagat mai, del vostre posicionament. El rebeu a casa, l’independentisme? —En part l’herència és familiar, sí. Però l’any 1941 teníem un llibre d’història d’Espanya. Dolent i espanyolista. Per sort a casa hi havia un llibret per a nens. Primeres lectures d’història de Catalunya. Ferran Soldevila. Això és la història de debò. I vaig anar a parar al capítol de l’Onze de Setembre. Encara recordo el gravat de Rafael de Casanova abraçat a la bandera de santa Eulàlia. La resistència contra Felip V té un to perfectament religiós. Com demostra el text antic dels segadors. —‘Varen treure el bon Jesús/ Tot cobert amb un vel negre/: Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera‘ —Sí, Els Segadors antics parlen de profanacions, sacrilegis. En tot cas, el capítol de l’Onze de Setembre explica la repressió que va haver-hi després. I acaba amb la cançó popular en boca del guerriller Bac de Roda: ‘No em maten per ser traïdor,/ ni em maten per ser cap lladre. /Si no perquè he volgut dir, /visca per sempre la pàtria.’ Potser em ve d’aquí. No ho sé. —El vostre dia a dia com és? Quins llibres llegiu? —Llegeixo tres o quatre llibres alhora. Ara un de la col·lecció Cua de Palla. Un volum de Les vides paral·leles de Plutarc. Una història del Vaticà II. I algun més d’història. Jo em llevo a dos quarts de sis. A matines amb la comunitat. Temps de repòs i pregària. A dos de vuit pregària, més solemne a l’església. Esmorzar. I a l’ordinador miro portals, com et deia, VilaWeb i més. Sopem a quarts de vuits. —Hi voldríeu afegir res? —Em demanaves abans si m’esperava el procés polític actual. Jo sóc independentista d’ençà de l’any 1949. Però, per mi, la novetat són dues coses: ara perdem la por de dir que som independentistes. I aquí el referèndum d’Arenys de Munt és clau. Ho han dit i no els posen a la presó. Vam veure que es pot dir que el rei va nu. Abans no passava. I la segona: ho veiem factible. L’any 1949 era a fons perdut. No ho preveia com ara. No dic que sigui per demà. Però mira, al llibre Ser independentista no és cap pecat, em demanaven, quan tenia 85 anys, si creia que ho veuria. I sempre deia: ‘Sí. Primer per la força de l’independentisme. I segon, pels grans progressos de la medicina.’ També podeu llegir: ‘Carta d’Hilari Raguer a Oriol Junqueras: Algun dia els historiadors estudiaran l’explosió de llaços grocs que ara inunda el país’

Hilari Raguer: ‘Som en un franquisme maquillat’

La fiscalia espanyola ha demanat l’arxivament de la causa contra l’ex-president de la Generalitat Francisco Camps i la resta de polítics i empresaris per les obres en el circuit de la Fórmula 1 a València. El motiu principal de la petició de sobreseïment és la prescripció de les presumptes irregularitats en les contractacions, en cas d’haver-n’hi hagut. El ministeri públic considera que no hi ha indicis de la comissió dels delictes de malversació i prevaricació agreujada, únic tipus que permetria de continuar amb la investigació, per tenir un període de prescripció més ampli. A la causa consta un informe de la Intervenció de la Generalitat que deixa patent que la construcció del circuit no va comportar cap perjudici econòmic per a l’administració autonòmica. D’aquesta manera, la fiscalia s’oposa a l’opinió de la jutgessa instructora que ha processat Camps, qui va ser el seu vice-president, Vicente Rambla, l’ex-conseller d’Infrastructures, Mario Flores, i els càrrecs de l’Ens Gestor de la Xarxa de Transport i Ports de la Generalitat (GTP) i els empresaris implicats.

La fiscalia espanyola canvia de criteri i demana ara l’arxivament de la causa de la F1 contra Camps

Els diputats de la Unió del Poble Navarrès (UPN), de Coalició Canària (CC), del Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) i de Terol Existeix han arribat a un acord per a registrar en el congrés espanyol el grup parlamentari Espanya Plural i així formar un grup desvinculat del grup mixt. El reglament estableix que tots els partits que tinguin quinze o més escons podran constituir un grup parlamentari. Però hi ha una segona via per a constituir un grup propi: superar els cinc diputats més el 5% dels vots en el conjunt de l’estat espanyol, com fa Ciutadans, o bé, el 15% en totes les circumscripcions on es presentin, com han fet el PNB, ERC i EH Bildu, el qual compta amb un grup parlamentari per primer cop. Les quatre formacions sumen sis escons – dos en el cas de la UPN – i en el cas dels regionalistes de Navarra, Cantàbria i Terol, també compleixen el segon requisit, que és superar el 15% dels vots. Tanmateix, en el cas dels canaris, només arriba al llindar en la demarcació de Santa Cruz de Tenerife, però no a les Palmas de Gran Canaria, fet que comporta que aquest darrer diputat de moment quedi fora del grup. En gran part, la viabilitat del grup dependrà de la interpretació que faci la mesa del congrés. Si finalment la mesa accepta la constitució del grup, molt possiblement s’unirà el diputat de Nova Canàries, que ha entrat per les Palmas de Gran Canaria, així com el diputat de Fòrum Astúries, que es va presentar amb el PP. D’aquesta manera, el grup mixt passaria d’estar format per vint-i-un diputats a catorze: els vuit de JxCat, els dos de la CUP, els dos diputats de Més País, el de Compromís i el del BNG.

Els regionalistes de Navarra, Canàries, Cantàbria i Terol decideixen de formar un únic grup al congrés espanyol

La consellera de Treball i Afers Socials, Dolors Bassa, ha sortit de la presó del Puig de les Basses en aplicació de l’article 100.2 i per tenir cura d’un familiar d’edat avançada. Aquest permís li permetrà de sortir del centre penitenciari tres dies la setmana, vuit hores cada dia. Ho va acordar la junta de tractament del centre la setmana passada, que també ha atorgat permís a Carme Forcadell, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. 📸Avui la @dolorsbassac també pot sortir unes hores de la presó per exercir el 100.2 però hi haurà de tornar a dormir. ✊Un bri de llibertat en aquesta onada repressiva. Persistirem fins que sigueu lliures!🎗 #LlibertatPresesPolítiques #LlibertatPresosPolítics pic.twitter.com/SEznSQ7twr — Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) February 17, 2020

Dolors Bassa surt del Puig de les Basses

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) enceta la temporada amb la primera sarsuela en català: L’Aplec del Remei, de Josep Anselm Clavé. És dirigida per la polonesa Wanda Pitrowska i compta amb les veus de la soprano Maria Hinojosa, la mezzosoprano Marta Fiol, el tenor Antoni Comas i els barítons Miquel Cobos i Oriol Genís. La música va a càrrec de la Gran Orquestra Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). L’espectacle no s’havia representat d’ençà del 1858, quan se’n van perdre les partitures. El manuscrit i els materials d’orquestra foren localitzats al fons històric de la Societat del Gran Teatre del Liceu durant el procés de digitalització i catalogació de l’arxiu. És un espectacle de creació que parteix de les partitures però que també inclou més materials textuals de Clavé. ‘És una versió concert amb elements de teatralitat molt particulars’, explica el director artístic del TNC, Xavier Albertí. L’Aplec del Remei es representarà fins al 2 d’octubre. Justament enguany el TNC fa vint anys i l’ESMUC, quinze.

El TNC obre la temporada amb la primera sarsuela en català

El president de l’Irac, Barham Salih, ha assegurat avui que el primer ministre, Adel Abdul Mahdi, s’ha ofert a dimitir si els diferents grups polítics acorden un substitut, en un intent per calmar els ànims després de l’última onada de protestes. Abdul Mahdi ha promès noves reformes i ha portat a terme una reforma parcial del seu gabinet com a gest cap als manifestants, però fins ara s’ha mostrat poc inclinat a convocar noves eleccions, tot i que així ho ha reclamat un dels seus principals valedors, l’influent clergue xiïta Muqtada al-Sadr. ‘El primer ministre ha acceptat a presentar la dimissió si els blocs acorden un substitut per complir el marc constitucional’, ha explicat Salih, en un discurs televisat en el qual ha avançat la possibilitat de celebrar comicis anticipats d’acord amb una nova llei electoral. Aquesta nova llei es presentaria al parlament la setmana vinent. Més de 250 persones s’han mort d’ençà que van començar a principis de mes les protestes ciutadanes, la majoria són manifestants que han perdut la vida a causa de la repressió de les forces de seguretat. Avui, almenys un manifestant s’ha mort i més de cinquanta han resultat ferits per una nova concentració massiva a Bagdad. ‘Volem un canvi total del govern, no volem que se cessin un o dos dirigents per reemplaçar-los per altres igual de corruptes’, ha criticat Hussein, un dels milers de ciutadans concentrats a la plaça Tahrir de la cabdal iraquiana. ‘Creuen que protestarem un o dos dies i ens n’anirem a casa. No, ens quedarem fins que el Govern caigui’, ha afegit. L’ONU s’ofereix a intervenir La representant de l’ONU al país àrab, Jeanine Hennis-Plasschaert, que ha visitat els manifestants, ha advertit que l’Irac està en una cruïlla en la qual ha de triar entre el diàleg o la inacció. ‘La violència només porta més violència’, ha afegit, amb un missatge en el qual ha tornat a condemnar els incidents violents de les últimes setmanes. ‘Al carrer, he vist dones, homes, joves i gent gran units sota la bandera iraquiana per amor al seu país. La democràcia els ha donat als iraquians el dret de ser escoltats i que els seus líders els tinguin en compte’, ha advertit Hennis-Plasschaert. L’ONU s’ha ofert com a mediadora per acostar les diferents parts.

El president iraquià assegura que el primer ministre ha acceptat dimitir si hi ha un substitut

La notícia del pacte CiU-PSC a Girona, tot i que la suma de CiU i ERC superava la majoria absoluta, ha sorprès una part de l’independentisme. Però el fet és que als municipis els pactes CiU-ERC no sovintegen pas a capitals i consells comarcals. A les eleccions municipals de l’any passat, CiU va ser la força que obtingué més regidors a tot Catalunya, 3.333, i ERC va esdevenir la segona quant a regidors, 2.384, amb una bona distància respecte del tercer partit, el PSC, amb 1.278. Aquest resultat de les forces sobiranistes va permetre que la suma de les dues formacions assolís la majoria absoluta a 35 consells comarcals dels 42 que hi ha (amb la creació recent del Moianès). Pactes als consells comarcals: CDC-PSC, el més habitual. Però el pacte CiU-ERC no és pas, ni de bon tros, el més habitual en la formació de majories als consells comarcals. Si exceptuem els 7 consells comarcals on la suma de CiU i ERC no té majoria per a governar i els 13 on una de les dues formacions té majoria absoluta –i, per tant, no ha de pactar–, ens resten 22 consells comarcals. D’aquests 22, només hi ha pacte CiU-ERC en 7, i encara 2 inclouen també el PSC. El pacte majoritari als consells comarcals és CiU-PSC, que trobem en 7 comarques; en canvi, CiU i ERC han arribat a un acord a 5 comarques, a les quals caldria afegir el Maresme –on governen ERC, CiU i PSC– i Osona –on hi ha un acord de CiU, ERC, PSC i independents. La resta de pactes són de CiU amb independents o bé d’ERC amb unes altres forces, 3 consells amb el PSC i 2 amb unes altres formacions, incloent el pacte amb independents i la CUP al Solsonès. Pactes a les diputacions: dues de quatre A les diputacions el resultat dels acords ha estat similar. CiU es va estimar més de pactar amb el PSC a Tarragona, perquè ERC es negava a investir al president Josep Poblet, encausat pel cas Innova. A la Diputació de Lleida, CiU hi governa bo i sola, tot i que va tancar un pacte de governabilitat amb el PSC que englobava també els consells comarcals del Segrià, la Segarra i la Noguera. ERC també va votar a favor la investidura de CiU en aquella diputació. I a les de Barcelona i Girona sí que hi governa un pacte de CiU i ERC. Pactes als municipis: esquivar l’acord En municipis de grandària mitjana i petita, tot sovint CiU i ERC són les dues grans alternatives a l’ajuntament i, per tant, se cerca el suport d’un tercer partit per obtenir-ne el control. En la major part de casos, el soci minoritari és el PSC. Tanmateix, sorprèn més que a les grans ciutats el principal soci de CiU sigui el PSC; en tenim el cas de Figueres, Vic, Vilafranca del Penedès i Girona. En algunes altres ciutats, com ara Terrassa –on CiU no governa però es proposava una alternativa al PSC–, els convergents van acabar donant suport als socialistes. També hi ha el cas de Mataró, on governen conjuntament. A les 43 capitals de comarca, la dinàmica és força similar. En 11, el batlle no és ni de CiU ni d’ERC, amb casos singulars com ara Berga, on ERC i CiU tenen majoria absoluta, però hi governa la CUP tota sola; o bé els pactes del PSC amb CiU a Terrassa o a Mataró; o fins i tot un pacte de govern al Vendrell amb PSC, CiU i ERC, amb la batllia per al PSC. En 14 capitals l’un o l’altre tenen majoria absoluta: 9 CiU i 5 ERC. I en 18 sí que trobem pactes en què ERC o CiU tenen la batllia de la ciutat. El pacte més repetit és el de CiU-PSC (Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès, Olot, Vic, Girona, Figueres i Tàrrega), mentre que en 5 d’aquests 18 pactes municipals trobem la suma de CiU i ERC (Tremp, Reus, Tortosa, Valls i Manresa). Cal destacar alguns pactes com el de Balaguer, on ERC i el PSC es van posar d’acord per evitar que tingués la batllia CiU, la força més votada. Veiem una situació similar a Santa Coloma de Farners, on governa ERC tot i que CiU és la força més votada. En tots els pactes CiU-ERC de capitals catalanes, CiU és el soci majoritari, mentre que allà on mana ERC és per majoria absoluta o per un pacte d’esquerres. Per trobar indrets on CiU doni suport a un batlle d’ERC, cal anar a municipis que no són capitals de comarca, com ara Palamós. En conclusió, l’acord de Junts pel Sí i la percepció que CDC i ERC van tots a una no es trasllada pas automàticament a l’àmbit local. El PSC, que com més va més resta a segon terme en la política nacional i a les capitals, ha tingut la capacitat de fer de crossa a la majoria de consistoris. També cal tenir en compte que a molts consistoris encara es manté CiU, és a dir, el pacte de CDC i UDC, cosa que obliga CDC a acontentar UDC, que prefereix el PSC abans que ERC.

Junts pel Sí, però no a l’hora de pactar

És dijous al matí. Plou i no atura de ploure des de fa hores. A la Rambla de Catalunya, a Barcelona, ben a prop del lloc on desenes de milers de manifestants van aplegar-se per defensar el Departament d’Economia i protestar pel cop d’estat que va intentar fer el govern espanyol el 20 de setembre, deu dies abans del referèndum, ens rep Pere Portabella al seu despatx. Abans de començar l’entrevista, demana als seus col·laboradors que l’avisin si surt en Rajoy o algú del govern espanyol a parlar. A les deu del matí s’ha acabat el termini que havien donat a Puigdemont per a rendir-se. El president havia enviat una carta en què insistia en el diàleg. A les onze ens tancàvem a parlar una bona estona. No sabíem on seríem en acabar. Autor: Albert Salamé. La volatilitat de la política actual no deu ser gaire diferent de la que van viure fa quaranta anys el nostre entrevistat i la resta de polítics que van fer algun paper en la transició del franquisme. Pere Portabella va fer un paper central en l’Assemblea de Catalunya com a intel·lectual independent i després va fer de senador a les corts constituents espanyoles. Avui fa quaranta anys del retorn de Josep Tarradellas a Barcelona com a president de la Generalitat. Va ser una operació complicada, però va situar la recuperació de la Generalitat abans de l’aprovació de la constitució espanyola. I això avui, en el combat de legitimitats actual, té un pes específic. Portabella va ser l’encarregat d’organitzar la rebuda de Tarradellas des de l’aeroport fins al seu llit a la Casa dels Canonges. Li hem demanat que ens expliqués com s’ho va fer perquè tot anés com va anar i ens n’ha explicat molts detalls i anècdotes interessants. També li hem demanat que ens expliqués com veia la situació actual i ens ha dit quines eren les claus del combat polític de Catalunya cap a la independència. —Devia ser molt complicat de fer quadrar les coses perquè el retorn de Tarradellas fos un èxit. —Va ser una situació límit. Havíem de saltar d’una dictadura a una normalització democràtica en els paràmetres que exigia la Unió Europea. Aquell moment va ser molt complicat. Però tenia alguna semblança amb la situació actual. Quan hi ha un procés complex com el d’ara, poden passar dues coses: que s’acceleri per empitjorar o que s’acceleri per millorar. —I aleshores… —Aleshores es va accelerar per millorar. Veurem què passarà ara amb l’enrocament del govern d’Espanya, que es nega a establir qualsevol diàleg amb la Generalitat. El govern espanyol ja ha anunciat que posaria en marxa el mecanisme del 155 encara que la declaració no es va votar i es va suspedre per afavorir el diàleg. S’hauria pogut trobar una alternativa amb unes eleccions espanyoles i unes eleccions aquí. Ara ens trobem en una situació molt complexa. Fa quaranta anys ens vam trobar en una situació molt peculiar. —La dictadura encara era una realitat… —El dictador havia mort el 1975. I ens hem de situar en el 1976. Començava un procés de canvi amb la participació de tota una generació de càrrecs de l’administració franquista. Ells deien era molt difícil que el franquisme aguantés sense Franco. També hi havia una pressió forta dels grans capitals. Ara també fan un paper important, amb aquesta emigració d’empreses i entitats bancàries insensata. Marxar de Catalunya per una situació conjuntural pot tenir conseqüències dolentes per a tothom. També per a ells. —Aleshores hi devia haver un doble joc. Un relat públic i un altre de privat o discret? —En aquella situació, començava a haver-hi contactes entre l’administració del règim i persones dels partits o figures de la societat. Jo hi vaig intervenir perquè aleshores presidia l’Assemblea de Catalunya. En aquella jugada d’estat hi van tenir un paper central tres persones que no semblava que es poguessin posar d’acord. Un d’ells era Adolfo Suárez, que venia de l’administració franquista i que havia estat president del Movimiento. Una persona grisa, però sensible i intuïtiva. S’havia pres la decisió que calia fer el salt i sortir de la dictadura. I això va passar en pocs mesos. Ara ens espantem per l’acceleració dels fets, però aquell canvi es va decidir en pocs mesos. L’interlocutor fonamental perquè això funcionés va ser Santiago Carrillo. Autor: Albert Salamé. —Carrillo era la segona persona fonamental? —Sí. Suárez li va dir: ‘Hi ha dues coses: es pot fer el pas de llei a llei i, per això, he de fer una llei de reforma política que em permeti de presentar-me a les corts i que sigui acceptada de manera que es pugui fer un trànsit cap a la legalització dels partits i unes eleccions; i no és negociable que el cap d’estat no sigui Juan Carlos.’ Aquesta segona qüestió era una qüestió ‘sine qua non’. Totes les institucions grosses de l’estat eren en mans franquistes. El govern, l’exèrcit, l’església… tot estava controlat. I van deixar clar que Juan Carlos i la monarquia no eren negociables. Suárez va deixar clar a Carrillo que podria fer els canvis si tenia la garantia que després no es faria un referèndum per a triar entre la monarquia i la república. —I la tercera persona? —El tercer actor fonamental va ser Manuel Gutiérrez Mellado. Era una persona estupenda. El vaig arribar a conèixer força. I va fer un paper important en tot aquell mullader davant dels capitans generals de l’exèrcit. —Tothom havia de fer equilibris difícils perquè no saltés tot enlaire? —Molts equilibris. Quan ja s’havien legalitzat els partits –excepte ERC, que va quedar exclosa del procés–, Carrillo va fer un gest decisiu en un míting del Partit Comunista. S’hi havia col·locat una bandera republicana i la va fer retirar. Aquesta actitud de Carrillo va ser determinant perquè Suárez pogués avançar entre els seus. Després van venir els pactes de la Moncloa. I Suárez i Carrillo van tornar a fer un paper decisiu. Felipe González tenia el suport de les socialdemocràcies europees, que tenien interès a impedir la presència d’un partit comunista fort com el PCI italià. Carrillo, per una altra banda, es va comprometre amb Suárez a no obrir el debat sobre la república durant uns quants anys. —El vostre paper venia de la funció que havíeu fet a l’Assemblea de Catalunya? —L’Assemblea va deixar de tenir sentit en el moment que es van començar a fer eleccions. Però penseu que en pocs mesos vaig passar de presidir (moderar, en dèiem aleshores) l’Assemblea a acompanyar el president de la Generalitat en el seu retorn. En menys d’un any, es va desmuntar a mitges l’entramat del franquisme. Dic a mitges perquè l’herència del franquisme, per mitjà de Fraga, Martin Villa, Abril Martorell i més, encara la sofrim. —La mort de Franco havia propiciat una crisi d’estat? La gent volia recuperar el poder? —Sí. Ara també vivim una crisi d’estat. És una crisi que no tan sols afecta Catalunya. L’independentisme ha accelerat un procés d’acumulació en les manifestacions, i hi van federalistes, confederalistes i ciutadans emprenyats. Les grans mobilitzacions d’aquests últims anys han deixat de ser corporatives i s’han convertit en una ‘performance’. Hi van des dels avis fins als adolescents. La motivació de sortir al carrer és el desig d’un canvi radical en què l’ètica i la moral regeixin l’administració per mitjà d’un sistema democràtic que miri pel benestar i la millora de la comunitat. S’ha produït una transformació, i ara el subjecte polític més important és la gent. Som la gent. En aquell moment de transició del franquisme, la gent també va ser molt important. Hi va haver com un consens general de no tornar enrere: ‘Foteu el que vulgueu, però no podem continuar com fins ara.’ —Expliqueu com va anar l’operació Tarradellas. —Jo era senador en aquelles primeres eleccions i membre de la comissió constitucional del senat. No he militat mai a cap partit. El PSUC va ser una referència, per a mi, com per a molts intel·lectuals. Em vaig trobar allà discutint sobre la constitució. Va ser emocionant. En aquest context, el setembre es va reunir l’assemblea de parlamentaris. En la reunió es va decidir que calia organitzar la rebuda de Tarradellas perquè la negociació ja estava molt madura. Hi havia un home a Saint-Martin-le-Beau que havia estat escollit president de la Generalitat a l’exili. Aquí molta gent no en sabia res. Autor: Albert Salamé. —No hi havia hagut gaire contacte entre la gent de l’Assemblea i el president a l’exili? —No. Però era una persona interessant. Estava ben considerat per en Sentís, l’Ortínez i tota aquella gent. Però la figura de Tarradellas no s’havia comentat mai en els debats i les reunions de l’Assemblea de Catalunya. Va aparèixer ben bé al final. Suárez va agafar aquesta peça amb molta habilitat i va començar a negociar-hi. Això va causar una divisió dins l’assemblea de parlamentaris. Pujol es pensava que la figura central seria ell. En Gutiérrez Díaz tenia pensada la figura de Josep Benet o Andreu Abelló, com a possibles caps visibles de la recuperació de la Generalitat. I va aparèixer la figura de Tarradellas. Els d’ERC, que van venir en l’última època de l’Assemblea de Catalunya, tenien problemes personals amb el president a l’exili. Qui va propiciar que els parlamentaris catalans acceptessin que Tarradellas entrés per la porta gran va ser Raventós, els socialistes. Juntament amb els seus amics: Rahola, Planes… —Per què interessava a Suárez tenir aquest nou interlocutor? —Suárez estava encantat amb la idea de Tarradellas. Penseu que les eleccions del 77 les havien guanyat molt clarament les esquerres, a Catalunya. Va fer un viatge d’anada i tornada per a conèixer el president. Tarradellas havia somiat el seu retorn a la Generalitat durant tota la vida. Allò que el va aguantar a l’exili va ser l’esperança de tornar com a president algun dia. Tarradellas tenia la idea del poder molt clara. Segons ell, el poder el tenia el rei i, després, el govern d’Espanya. Tot lligava. Nosaltres érem poca cosa per a ell. La reunió amb Suárez és prou coneguda. I és cert allò que en va transcendir: Tarradellas va dir que havia anat molt bé, però havia anat molt malament. I va anar malament perquè Suárez es va trobar una persona que tenia molt clar que tornava amb una funció concreta i no per fer de ‘florero’. —I per què us va tocar fer d’organitzador del retorn? —A mi em van dir que com que els partits no s’entenien entre ells, m’havia d’ocupar jo d’organitzar el retorn de Tarradellas. En Trias Fargas em va dir que, si havia aconseguit moderar durant set anys una assemblea de cent eixelebrats, era la persona més indicada per a organitzar allò. Vaig acceptar la proposta. Però necessitava una infraestructura. A la diputació hi havia en Ballesteros, que era una persona encantadora, que va quedar molt al marge. I em va cedir uns despatxos que hi ha entrant al Saló Sant Jordi, a l’esquerra, i unes secretàries. Al costat hi tenia una altra persona encantadora que després es va afegir a l’Entesa, en Socías i Humbert, el batlle. —Havíeu d’inventar una rebuda popular per al president a l’exili? —Sí. I vaig començar a pensar com seria l’arribada de Tarradellas. Ell era un desconegut per a la gent. Ningú no confiava que allò sortís bé. Els partits feien allò de dir que sí però no hi acabaven de posar la cara. Com a moderador de l’Assemblea, jo tenia molta xarxa territorial feta per tot el país. Vaig activar persones de tot el país perquè mobilitzessin gent per a rebre el president als carrers. M’havien encarregat que fos una entrada important i que causés impacte. Al cap d’una setmana de fer feina, vaig trucar els partits. I els vaig dir que tenia tanta gent que podia omplir diverses vegades la plaça de Sant Jaume. Entre els castellers, els sardanistes, i més entitats… Els vaig dir que no badessin perquè quedarien al marge d’un moment històric. De sobte, vaig tenir tothom activat. I es va fer sense demanar carnets de partit a ningú. Com fan ara l’ANC i Òmnium. —Què vau tenir en compte per dissenyar els actes del retorn? —Jo tenia clar que Tarradellas havia d’entrar d’una manera diferent. Especial. La manera clàssica –i encara més en una dictadura– eren els cotxes negres, passant de pressa pels llocs, serveis de seguretat pertot arreu, franctiradors… Jo volia que entrés d’una manera diferent. Vaig dissenyar la situació com una seqüència cinematogràfica. Com una sola peça. Com un moviment de càmera que comença aquí i acaba allà sense aixecar el llapis del paper. Com si fos un sol pla. Des que baixa de l’avió fins que es posa al llit a la Casa dels Canonges. Autor: Albert Salamé. —L’experiència com a cineasta us va anar molt bé, per a això… —Vaig il·luminar la plaça de Sant Jaume com si fos un decorat artificial. Tota la il·luminació, a les portes, als balcons, tenien una mateixa intenció… Era com un plató d’una gran pel·lícula. Vaig fer posar una llum blanca, que és neutra però intensa, al balcó de la Generalitat. L’espectador que era a la plaça no se n’adonava, però la seva mirada es dirigia cap allà. Des del balcó s’havia de poder veure la cara de tothom, fins a l’últim racó de la plaça. Per fer això, vaig cridar els sindicats de la clandestinitat. Els vaig demanar que m’ajudessin a muntar aquesta plaça de Sant Jaume com si fos un plató. Tot allò tenia un cost econòmic. Però en Socías i Humbert em va dir que no em preocupés per les despeses del muntatge. —El protocol també era molt important. —Quan Tarradellas arribés amb l’avió i s’obrís la porta, jo seria allà baix. Seguint el protocol, perquè el president era molt protocol·lari, jo pujaria l’escala i li diria: ‘Molt honorable president de la Generalitat, el poble de Catalunya, els catalans i les catalanes us esperen i us donen la benvinguda. Quan vulgueu.’ Després vaig tornar cap avall per deixar-lo baixar sol. A peu de pista va saludar els representants polítics i dels moviments socials. I ja ens esperaven un cotxe per a ell i l’Antonieta, un cotxe camuflat on havia d’anar jo amb un ‘walkie talkie’ gros connectat amb en Sánchez-Terán, qui aleshores era governador civil, i tots els cotxes on anaven els diputats i polítics. La comitiva havia de sortir de l’aeroport, passar per les fonts de Montjuïc i anar cap a Sant Jaume passant per la Gran Via i la Via Laietana. Això ho havia de fer amb un cotxe descapotat. Un cop a la plaça, envoltats per la gent, els Mossos d’Esquadra li van presentar armes i honors, i d’allà va anar al balcó. —I la seguretat estava controlada? —Tot això ho vaig explicar en una reunió que va organitzar Sánchez-Terán al govern civil amb tots els comandaments de les forces policíaques. Van quedar escandalitzats. Em miraven amb superioritat, perquè ells eren els que sabien de què anaven la seguretat i el poder. ‘És una insensatesa’, em van dir. ‘Nosaltres tenim previst de fer un trajecte amb cotxe tancat negre i fer-lo dins el palau sense baixar de l’automòbil.’ Ells volien fer una cosa ràpida que no els portés problemes. I en acabar, anar-se’n cap a casa i donar-hi un perfil baix. —Us hi vau oposar? —Els vaig dir que entenia la seva preocupació, però que allò que garantiria la seguretat del president seria la gent. ‘Com més a prop estiguin del cotxe, millor’, els vaig dir. Van fer un silenci sepulcral. Vaig dir que aniria a veure el president i li ho proposaria. Un cap de la Guàrdia Civil em va dir: ‘Aleshores, vostè se’n fa responsable?’ Em mirava als ulls, ‘ja ho sap, que hi pot haver un atemptat?’ El cert és que ja havia rebut amenaces que deien que ni el president ni jo no arribaríem al palau. Però vaig dir que me’n feia responsable. I si jo me’n feia responsable, ells se’n rentaven les mans. —Què us va dir el president quan li vau explicar la proposta? —Vaig anar a veure el president a París amb tren. Em va rebre en una suite d’un hotel de la ‘Place Vendôme’. Com que sabia que li agradava el protocol, em vaig posar corbata. Quan em va veure, se’m va acostar: ‘Pere, és molt bonica aquesta corbata.’ I em va tocar la corbata en un gest així. Vaig entendre de seguida que aniríem bé. Em marcava com fan els avis als joves, com dient-me ‘t’has mudat’. Li vaig explicar la meva idea. Es va emocionar. Li vaig dir que hi havia un perill en aquell pla. Per a mi, seria una humiliació i un fracàs. Li vaig dir que hi havia la idea de Suárez que en Martin Villa o l’Abril Martorell vinguessin a Barcelona i pugessin al mateix cotxe que ell. Va quedar sorprès. Em va demanar un moment. Va anar a una altra cambra. I va tornar al cap d’uns minuts: ‘Ja està arreglat. Si passa això, no hi ha tornada.’ Autor: Albert Salamé. —El cotxe també era important en el vostre pla… —Jo volia que fos un cotxe descapotat. Vaig trucar al Socias, perquè no sabia on trobar-lo. Sabia que hi havia un museu que en tenia, però vaig parlar amb ell. I em va dir que no em preocupés. Que ell me’l trobaria. Jo li vaig demanar un Lincoln descapotat com el del president Kennedy quan el van matar. El mateix model, seria l’ideal. El meu pare n’havia tingut un. Em va trucar poc després per dir-me que ja havia trobat un cotxe descapotat. Que teníem temps per a pintar-lo de color negre perquè era de color blauet. Li vaig dir que no. Que era perfecte d’aquell color. Li donaria un to de festa. ‘Com si vingués la Marilyn Monroe’, li vaig dir. Calia que fos diferent. Si ho fèiem amb el protocol, el ritual, els colors i el vestuari de la dictadura, donaria la imatge d’un nou dictador. Això era elemental. No podia ser el substitut. S’havia de notar un canvi. —No es podia escapar cap detall. Què més vau imaginar? —Socias em va fer un altre favor. Un més. Li vaig demanar si podia comptar amb els motoristes de la Guàrdia Urbana per obrir camí a la comitiva. Em va dir que no. Que eren millor els cavalls. ‘Van molt bé perquè mantenen la gent més apartada…’, em va dir. Aleshores em vaig adonar que l’uniforme de gala de la cavalleria de la Guàrdia Urbana era molt semblant al francès. I es diu que el Tarradellas era una persona tan imbuïda del seu paper històric de tants anys a l’exili que el seu model era De Gaulle. No era ben bé així. Però sí que podia funcionar això dels cavalls. Va funcionar molt bé. Jo anava al cotxe amb ell, i quan va veure els cavalls, no va dir res, però va quedar molt satisfet. —I tot va anar com havíeu planificat? —Va arribar el dia. I ell va arribar amb l’avió. A l’avió no se li va colar ningú. Però hauria pogut passar. Va arribar acompanyat d’alguns dirigents polítics. Però allò que jo li havia comentat a París ho tenia al cap. Li havia quedat gravat. Entre l’avió i la pujada al cotxe, jo vaig anar al seu costat, una mica per darrere. Quan vam arribar al cotxe, li van obrir la porta i jo me n’havia d’anar al cotxe de darrere per poder estar en contacte amb aquell ‘walkie talkie’ amb el govern civil per qüestions de seguretat. El president em va agafar pel braç i em va dir: ‘Portabella, vós amb mi.’ Devia pensar que era la millor garantia que ningú no s’enfilés al cotxe amb ell. Em vaig trobar assegut entre l’Antonieta, que ja havia començat a plorar i no va parar fins a la Casa dels Canonges, i ell. Vaig demanar a un policia que avisés al governador civil que no seria al cotxe connectat. Autor: Albert Salamé. —El president us va dir res? Estava satisfet? —Quan vam sortir de l’aeroport i vam entrar a la carretera, la policia va fer un cordó. Hi havia els agents mirant enfora, d’esquena al cotxe, i de tant en tant, un oficial que mirava cap al cotxe. Doncs en aquell moment, el president em va agafar la mà. Estava molt emocionat. Molt. Quan vam passar per davant el primer oficial i es va quadrar fent la salutació amb la mà al front, el president em va estrènyer la mà i va fer un gest com d’afirmació. Em deia: ‘Anem bé.’ Tot allò era molt més que ell no s’havia imaginat mai. Hi havia pensat molt i se l’havia imaginada moltes vegades, la seva tornada. Però allò ho superava tot. A banda i banda dels carrers de Barcelona hi havia gent que l’havia anat a rebre. Tot era ple. Jo havia fet posar unes banderes catalanes al tram final del trajecte. Vistes en perspectiva, semblava un envelat. Això i els cavalls feien que fos una entrada triomfal. Havia de ser solemne i ho era. —I va arribar el moment del ‘ja sóc aquí’… —Un cop dins del palau, vam anar a la sala del president. Vam pujar amb l’ascensor. Ens vam trobar sols. Hi havia el bany just davant. Hi va entrar i va deixar la porta oberta. Es va rentar les mans. Es van rentar la cara… Es va arreglar una mica el nus de la corbata. Va sortir. Em va agafar les mans: ‘Pere, quan vulguis’, amb una estrebada forta. ‘Endavant, president.’ Va sortir al balcó. I tot era ple de gom a gom. A mi no m’havia explicat què diria. Ni el ‘ja sóc aquí’ ni res. Jo l’havia d’acompanyar. Vam sortir tres vegades al balcó. —Tres vegades? —La primera va ser la del ‘ja sóc aquí’. Jo hi era per primera vegada, però ell ja hi havia estat molts anys enrere. Hi havia molta gent a la plaça i no marxava ningú. Li vaig dir que havia de tornar a sortir. I així encara una tercera vegada. Abans de sortir al balcó l’últim cop, em va demanar què havia de dir. ‘Bona nit’, li vaig dir. Em va demanar si havia de cridar un ‘visca Espanya’. Li vaig dir que no. Que cridés ‘visca els pobles d’Espanya’. Era el crit de l’Assemblea. Si hagués dit ‘visca Espanya’, l’hauria vessada. No m’havia consultat res fins aleshores. —Amb el retorn de Tarradellas tenim un exemple de com la realitat supera la legalitat i obliga a actualitzar-la. N’éreu conscients, aleshores? —Quan Tarradellas va tornar, ja havíem fet els debats de la constitució i calia presentar-la i votar-la. Però ell va tornar com a president de la Generalitat, sense sou i amb l’estructura de la diputació. I la constitució encara no era vigent. Ara vivim coses que tenen algun paral·lelisme amb aquell moment. Ja ho he dit abans, que la força la tenia la gent. Com ara. Però també hi ha un xoc entre la realitat i la legalitat vigent. Aquí s’ha aprovat una declaració d’independència, que no s’ha votat al parlament, però que ha quedat suspesa automàticament pel president Puigdemont mateix. I així i tot, el govern espanyol ja anuncia l’aplicació del 155 de manera molt descarada i contundent. —És una reacció molt contundent. Ho esperàveu? —És una reacció de poder envellit. Han perdut el sentit del caràcter democràtic de les institucions. Segueixen el model d’Aznar, que va declarar la guerra a l’Irac, passant-s’ho tot pel folre. Tarradellas va tenir una cosa molt clara: ell no va deixar de ser mai president de la Generalitat, des de Mèxic, quan el van escollir, fins que va entrar al palau aquell dia, ara fa quaranta anys. Autor: Albert Salamé. —Per tant, considereu que el govern espanyol actual té menys valentia política que l’últim govern franquista? —De llarg. El govern de Rajoy té menys cintura política que l’últim govern del règim franquista. Aleshores hi havia una generació de gent dins del règim que havia entès que sense Franco el franquisme no tenia cap continuïtat possible. Volien entrar a la Unió Europea. I calia acceptar les reformes polítiques. I van ser capaços de fer-les en pocs mesos. Es van fer moltes coses que fins aquell moment semblaven impossibles. Hi havia soroll de sabres. ETA atemptava. Totes les institucions de poder eren en mans del franquisme. I van ser capaços de legalitzar el Partit Comunista i els altres, de pactar el retorn del president de la Generalitat… Els últims franquistes van ser més valents i intel·ligents que Rajoy i el seu govern avui. Aquí Puigdemont els ofereix un període de dos mesos per començar un diàleg sense condicions, i ells li responen posant en marxa el 155. —Com a expert en l’anàlisi de l’estètica, com valoreu l’independentisme en aquest aspecte? —L’estètica sempre és un reflex de l’ètica. Tu ets qui ets en la mesura que l’altre et mira i fa una interpretació. La interpretació arriba per molts angles: pot ser emocional, perceptiva, racional, etc. L’estètica n’és el resultat. No és una cosa independent i fabricada. Per proposar un projecte nou, has de fer-ho amb formes noves. I perquè sigui creïble, ha de transmetre una visió ètica, moral i, en aquest cas, política. L’independentisme ha presentat una forma nova i n’és la punta de llança. És una manera nova de fer política que està més a prop de la pràctica política assembleària. Reconeix que el subjecte polític més important és la gent. L’estètica és el resultat d’una ètica, una moral i un projecte polític i social que té la gent al centre. Aquesta és la nova estètica. La gent al carrer. La participació, sempre. —El màxim exponent del xoc estètic, ètic i moral es va produir el primer d’octubre amb els fets del referèndum? —Absolutament. Va ser un espectacle memorable. Es va aconseguir fer una cosa que el poder espanyol havia afirmat de manera determinant i rotunda que no es faria mai. Va ser fantàstic que es votés. Es va fer en unes condicions pèssimes. Amb l’amenaça constant. Que tinguin el cinisme de dir que no va ser legal perquè no era a les lleis… El referèndum va tenir encara més legitimitat precisament perquè les seves lleis són injustes. Ara cal que la gent no afluixi. I que els partits nostres siguin sensibles. En aquest sentit sap greu la deriva dels socialistes. Pedro Sánchez volia encaminar-ho cap a una reforma constitucional que fes possible un model federal. Jo el conec una mica. I n’hem parlat. Però la realitat ha estat una altra. La pressió del poder deu haver estat més gran. —I ara què creieu que passarà? —És que exigeixen canviar la llei des de la mateixa llei. I tothom sap que això és impossible. Una llei que vulgui reformar la llei no ho farà mai des de dins la llei. La nova legalitat es legitima per la gent, que la fa necessària perquè considera que l’anterior és injusta. És així de senzill. Ells fan un joc de paraules sobre la llei que cerca la confusió. I el dia primer d’octubre es va posar en joc tot això. I ara també. Com a cineasta, polític, artista i activista, sempre he estat obert als imprevists i a l’atzar. Tinc moltes experiències que conviden a l’obertura als imprevists. L’atzar és important en la vida i també en la política. Forma part de la història de la humanitat. Això sí, tinguem molt clar que la força la té la gent. La gent mobilitzada té un poder de collons. Autor: Albert Salamé.

Pere Portabella: ‘Els últims franquistes van ser més valents i intel·ligents que Rajoy i el seu govern’

Algunes ciutats de l’estat espanyol reben a partir d’avui desenes de policies espanyols que aquests últims dies han estat destinats a Catalunya per reforçar l’operatiu policíac de resposta a la sentència. Molts van tornant als llocs d’origen. El Ministeri d’Interior espanyol ha explicat que aquests agents seran rellevats per uns altres i que es mantindrà el nombre d’efectius del dispositiu dissenyat conjuntament amb els Mossos d’Esquadra i la Guàrdia Civil. De moment, han estat rebut policies en ciutats com ara La Corunya i València, i hi ha convocatòries a Màlaga i Moratalaz, a Madrid. Esta es el llegada de la Unidad de Intervención Policial de Coruña al cuartel de Lonzas. #OrgullososdeSerPolicias #SiemprePolicias #UIP #ServiryProteger #Sangreazul 👏👏👏👏💙👮‍♀️👮🏻‍♂️🇪🇸 @Politeia_Cat @policia @PoliciaEscuela @AbrazoAzul @AdoptaK @policiah50 @jusapol @RAGCEasociados pic.twitter.com/nUyhMlMnuB — AJPN (@AJPN13) October 22, 2019 Desde A Coruña queremos trasladar nuestra fuerza y ánimo #UIP con este aplauso #NoEstaisSolos @Sup_Policia @supgalicia @BeaMato_Coruna @mmartinez____ @copecoruna @RadioCoruna @supcoruna @RadioGalega @TVGalicia @AgenciaAtlas pic.twitter.com/fC6H6qx5qn — Sandra Castro Boedo (@sandracastro_75) October 21, 2019 👏🏻Enorme acogida a los @policia de la III unidad #UIP de Valencia, indicativos Orca 40 y Orca 30. 🌧 Ni la lluvia a impedido este merecido recibimiento. 👮‍♂️👮‍♀️Grandes profesionales y gran trabajo realizado.@JupolNacional pic.twitter.com/nqcZ0B35KI — Jupol_Valencia (@Jupol_Valencia) October 22, 2019 👉Nuestros compañeros de @Jupol_LaCoruna nos envían este vídeo del recibimiento que les han dado a la #UIP, 8ª Unidad de #ACoruña, los #Raya20 tras su paso por #Barcelona y #Cataluña 👏👏 😍BRAVO COMPAÑEROS🙌🔝🇪🇸💪#EquiparacionYa#MarlaskaDimision pic.twitter.com/9g3orb8e7F — JUPOL (@JupolNacional) October 22, 2019 Es la hora de homenajar el trabajo de nuestr@s compañ[email protected] las 18.00 horas en el Complejo de Moratalaz les daremos el recibimiento que se merecen.#NoEstaisSolos #HeroesAzulesBarcelona pic.twitter.com/cgU8FoCUP0 — SUP (@Sup_Policia) October 22, 2019 Es la hora de homenajar el trabajo de nuestr@s compañer@s.🇪🇸🇪🇸🇪🇸A las 19:30 horas en la Comisaría Provincial de Málaga les daremos el recibimiento que se merecen.#NoEstaisSolos #HeroesAzulesBarcelona pic.twitter.com/6P4iA4gJMx — SUP MÁLAGA (@SUPMALAGA) October 22, 2019

Concentracions espanyolistes reben els policies que han estat retirats de Catalunya

Amb cara de cansat, l’escriptor Jaume Cabré va fer ahir una conferència de premsa a l’Ateneu Barcelonès per presentar un nou llibre, el recull de contes Quan arriba la penombra (Proa). ‘Són tretze relats que il·lustren actituds humanes cruels, cruentes, inhumanes’, diu. I, com que hi predomina el cantó fosc de la vida, ha triat aquest títol. No és que se senti més pessimista ara que en etapes anteriors de la vida: una cosa són els contes i una altra cosa és la vida, precisa. De fa anys, Cabré intercala les novel·les amb l’aplec de contes, que forma part del procés de desprendre’s dels personatges i vivències de l’última novel·la; en aquest cas, Jo confesso, tan celebrada. Per això diu: ‘Segurament hi ha l’eco de Jo confesso en els contes, tot i que no són escrits per pontificar sobre el bé i el mal.’ En l’epíleg del llibre, Cabré explica que quan començava a escriure, una vegada va tenir una conversa amb el novel·lista Vicenç Riera Llorca sobre la naturalesa dels reculls de contes. ‘Llorca defensava que els reculls havien de ser construïts amb contes que tinguessin un lligam, una atmosfera comuna. A hores d’ara penso que tot és saludable mentre sigui ben escrit. Però reconec que el criteri de Riera Llorca s’ha anat apoderant de mi i em trobo més bé si hi ha alguna raó, subtil o evident, que justifiqui la presència d’uns contes en un mateix recull.’ Doncs l’atmosfera que embolcalla els contes és la idea de maldat i del malfactor vista des d’angles diferents. Hi ha la maldat que es pot arribar a comprendre, nascuda d’unes circumstàncies tràgiques, envoltades de maldat i abús; però també hi ha la maldat que esdevé innata, que no se sap a què treu cap, però que hi és d’arrel. L’escriptor Jaume Cabré acompanyat de l’editor Josep Lluch. Jaume Cabré va explicar que ahir mateix, baixant amb el tren cap a la conferència de premsa, s’havia adonat que les tres endreces que conté el llibre fan referència a tres maneres diferents d’entendre la maldat i la mort: ‘La primera (“Respecto els morts; fins i tot quan encara estan vius”, d’Emmanuïl Roïdis), és de naturalesa cínica, em sona a la màfia. La segona (“Morir no és tan difícil”, de Mandred), és una mort romàntica, la del culpable. I la tercera (“Li juro que va ser un accident”, anònim popular), és la del barrut, la del que s’espolsa les puces.’ Però els contes de Quan arriba la penombra contenen més elements que els assimilen: la mirada, que és un tema recurrent; i la pintura, com a refugi, que hi apareix tant com en uns altres llibres de contes de Cabré hi ha la música clàssica. Cabré va afegir que creia que no s’havia de deixar mai d’escriure ni de llegir. Sempre llegeix i rellegeix poesia. Ara acaba de llegir la novel·la Nosaltres en la nit de Kent Haruf (Angle) i és a punt de començar Sortir a robar cavalls de Per Petterson, de Club Editor.

Jaume Cabré publica un nou llibre de contes, sobre la penombra de les actituds humanes

Darrerament, circula amb insistència per les xarxes socials aquest text de Matthew Parish en què Jean-Claude Juncker és acusat de corrupció per finançar amb diners públics europeus Ciutadans. Matthew Parish és advocat, director de l’empresa Gentium Law, amb seus a Ginebra, Friburg i Londres, especialitzada a arbitrar conflictes, especialment relatius a disputes comercials internacionals. El text diu que Juncker pren partit en el cas de Catalunya finançant Ciutadans amb fons europeus. Parish estableix aquesta cadena de coincidències: —A través de l’European Regional Development Fund, la Comunitat de Treball dels Pirineus rep una gran quantitat de diners, una part dels quals es desvia mitjançant INTERREG V-A Espanya-França-Andorra a una empresa de consultoria anomenada Daleph, en què va treballar Inés Arrimadas. I s’entén del text, per bé que ell no ho diu explícitament, que Daleph desvia aquests fonts a Ciutadans. VilaWeb ha analitzat l’article i valora que la teoria que explica no té gens de credibilitat, perquè conté errades notables a l’hora d’explicar el funcionament del suposat esquema de corrupció. —Parish afirma que la Comunitat de Treball dels Pirineus és una ‘obscura organització no governamental’ que només serveix per a dissimular el pas dels diners. Segons ell, pretén representar els governs regionals però no els representa; diu que una prova que no és una institució clara és que incorpora Andorra, que no forma part de la UE. Parish s’equivoca. La Comunitat de Treball dels Pirineus és una organització fundada pel Consell d’Europa (del qual sí que forma part Andorra) i no pas per la Unió Europea. És una organització coneguda que, efectivament, incorpora i coordina governs de la zona dels Pirineus, inclosa la Generalitat de Catalunya i el govern de Catalunya Nord – Occitània. El president actual de l’organització és el president d’Aquitània, Alain Rousset. La Comunitat de Treball dels Pirineus gestiona fons de la Unió Europea que poden ser usats per Andorra, també, però amb unes condicions particulars. —A continuació Parish afirma que la Comunitat de Treball dels Pirineus traspassa fons a una organització anomenada ‘POCTEFA’ o Programa INTERREG V-A Espanya-França-Andorra. En diu també que és una organització ‘obscura’ que pretén formar part de la Unió Europea però que no en forma part. ‘POCTEFA –diu Parish– serveix per a poca cosa més que per a afegir una capa més d’opacitat a aquells que intenten cercar la destinació dels diners que provenen del Fons de Desenvolupament Regional europeu’ (i que, segons la seva tesi, serveixen per a finançar Ciutadans). En aquest punt Parish va completament equivocat. POCTEFA no és cap organització, sinó un programa europeu oficial de suport financer al desenvolupament regional, creat precisament per ajudar a la cooperació transfronterera entre els estats andorrà, espanyol i francès. El programa és transparent i entre les institucions que hi són adherides hi ha la Generalitat de Catalunya, concretament la Direcció General de Promoció Econòmica, Competència i Regulació. POCTEFA no envia descontroladament diners provinents del Fons de Desenvolupament Regional europeu a ningú, sinó que tramet ajudes que poden arribar a ser d’un 65% del total dels projectes que s’hi presenten i sempre amb concurs públic. En total, té un pressupost de 189 milions d’euros per al període 2014-2020. A partir d’aquests errors tan greus, la resta del text no es pot considerar creïble: la tesi segons la qual hi ha una organització opaca creada per canalitzar fons europeus a Ciutadans no és compatible de cap manera amb la realitat de la Comunitat de Treball dels Pirineus i del Programa INTERREG V-A Espanya-França-Andorra.

Desintoxicació: no és cert que Juncker financi Ciutadans amb diners de la Unió Europea

Els 17 migrants que van arribar dijous a l’illa de Cabrera han passat aquest dissabte a disposició judicial i se’ls enviarà demà al CIE de Barcelona. Segons que ha informat avui la delegació del govern espanyol, els 17 migrants viatjaran en un avió noliejat per a l’ocasió. També viatjaran en el mateix avió dos dels migrants que van ser interceptats prop de Cabrera el 2 de gener i que van quedar en llibertat per falta de places. La Delegació del govern espanyol ha assenyalat que el trasllat d’aquests dos migrants al CIE de Barcelona ha estat possible un cop s’han alliberat places, que ha estat quan se’ls ha localitzat i detingut una altra vegada.

Els 17 migrants que van arribar a Cabrera seran enviats al CIE de Barcelona demà

El passat cap de setmana, a Ljubljana, la capital d’Eslovènia, s’hi va fer el congrés de les joventuts socialdemòcrates. A l’acte, hi havien convidat el conseller d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, Alfred Bosch, i això va ser motiu d’una forta polèmica per les pressions espanyoles perquè no hi intervingués. Finalment, Bosch hi va intervenir, però la direcció del Fòrum Jove, nom que rep l’organització juvenil del partit, va dimitir en ple com a protesta per les pressions rebudes. VilaWeb ha parlat amb qui n’era el president fins aquest cap de setmana. —Qui és Andrej Omerzel? —Sóc eslovè, tinc 26 anys i acabo de dimitir de la meva posició com a dirigent del Fòrum Jove, l’organització de les joventuts socialdemòcrates a Eslovènia, que és la principal organització política jove del país. Ho he fet arran del conflicte creat per la nostra invitació al conseller d’Afers Exteriors de Catalunya per a parlar al congrés. —Quan parleu de conflicte a què us referiu, exactament? —Parlo de les pressions rebudes tant d’Eslovènia com, sobretot, d’Espanya per a impedir que hi participés. Unes pressions que considerem intolerables. —Quines han estat aquestes pressions? —Quan vam anunciar que el conseller Bosch hi parlaria i que debatríem sobre la situació a Catalunya, la presidenta actual de les joventuts socialistes europees, l’eurodiputada mallorquina Alícia Homs, va començar una campanya d’intimidació a totes les organitzacions d’altres països convidades al nostre congrés, exigint-los que no hi participessin. —I ho va aconseguir? —Les organitzacions van venir a Eslovènia, com era previst, però no van prendre part en el congrés. —Dieu que també va haver-hi pressions del govern del vostre país. —Sí, però van ser d’una altra mena. No hi va haver pressions directes sinó insinuacions. Eslovènia té ara un govern minoritari, del qual els socialdemòcrates en formen part, i se’ns va insinuar que la situació catalana era benzina política i que nosaltres érem el llumí que podia encendre un conflicte diplomàtic important. Per aquesta raó, alguns càrrecs polítics que tradicionalment acudien a un congrés com el nostre no hi van anar, tot i que la secretària de justícia i l’eurodiputat socialdemòcrata Milan Brglez sí que hi van assistir, i van ser molt clars a l’hora d’expressar el seu suport al poble de Catalunya. —La vostra decisió ha estat personal? —No. No és cap qüestió personal. Hem dimitit tota la direcció de les joventuts socialdemòcrates a Eslovènia. Aquesta situació és intolerable, per a nosaltres. No ho he fet jo i prou. Hem dimitit tots. I he de dir que dimitint hem fet molt soroll a Eslovènia i Espanya. No podíem tolerar pressions d’aquesta mena, era la gota que feia vessar el got. —I ara què fareu? —El nostre compromís polític el podem expressar d’altres maneres. Per exemple, amb el comitè de suport a Catalunya que ha creat a Eslovènia el president Milan Kucan, el president que va fer la independència del nostre país el 1991. —En aquest sentit, heu dit que Catalunya va ser al costat d‘Eslovènia el 1991 i que ara és el moment que Eslovènia faci costat a Catalunya. —Sí. Em sembla evident. Jo no havia nascut en el moment de la nostra independència, però tots els eslovens sabem els esforços de Catalunya i el suport que vam rebre del vostre país quan érem nosaltres els qui lluitàvem per esdevenir un país independent i ens deien que allò no podia ser. Crec que és fàcil d’entendre que ara sentim la necessitat de tornar-vos aquell suport. Però no és això i prou, pel record del passat i prou. La nostra obligació, el nostre compromís polític, és ser al costat amb Catalunya perquè sempre cal ser al costat correcte de la història. —Què voleu dir amb això? —Que nosaltres no podem romandre indiferents a la violència que el govern espanyol exerceix a Catalunya. Les imatges de la gent que rebia cops per intentar votar, només per intentar votar, van causar un gran impacte, aquí. Igual com han impactat les imatges de la violència recent de la policia contra els manifestants a Barcelona. Nosaltres no podem entendre que avui a la Unió Europea s’intenti reprimir la voluntat popular d’aquesta manera, i tampoc no podem entendre que dins la Unió Europea hi hagi presos polítics i exiliats. Això no hauria de passar. Com va dir el nostre eurodiputat Milan Brglez, com a europeus no podem permetre que les institucions de la Unió violin els drets humans, per exemple, acceptant les pressions perquè Oriol Junqueras, Carles Puigdemont i Toni Comín no puguin participar en les tasques del Parlament Europeu. —Suposo que esteu al corrent que algunes autoritats espanyoles i partits polítics parlen, precisament, de la via eslovena a la independència com un mal exemple. Què en penseu? —Que com a tàctica diplomàtica és realment dolenta per part d’Espanya. Així no aconseguirà gaires simpaties en aquest país. A banda que és un plantejament erroni. —Entenc, doncs, que no esteu d‘acord amb aquesta caracterització. —És clar que no. No podria estar-hi d’acord en cap cas. Els eslovens estem molt orgullosos d’allò que vam fer com a país el 1991. Vam ser un poble unit darrere una causa justa, un objectiu, que vam aconseguir. És cert que va haver-hi combats durant uns dies i que va haver-hi morts, però no va ser pas la nostra voluntat haver de defensar-nos, ens ho van imposar. Avui Eslovènia és un país molt millor i, sobretot, més lliure. I els objectius de llibertat col·lectiva es van aconseguir gràcies a la independència. És gràcies a la independència que avui formem part de les democràcies europees. —Heu estat mai a Catalunya? —Hi he estat un parell de vegades, sí. —I si tinguéssiu l‘oportunitat de parlar amb aquests joves que ara són al carrer lluitant per la independència de Catalunya, què els diríeu? —Per a mi seria tot un honor parlar amb ells. Els diria que continuessin lluitant. Que continuïn amb la protesta pacífica, que persisteixin, perquè aquest és un problema polític important que només es pot resoldre obligant Espanya a seure i parlar. ‘Sit and talk’ és un bon eslògan que resumeix a la perfecció la situació. Cal que el govern espanyol s’adoni que no hi ha cap més sortida i que canviï d’actitud.

Andrej Omerzel: ‘No podem romandre indiferents a la violència que el govern espanyol exerceix a Catalunya’

Aquest Sant Jordi és una diada de novel·les d’escriptores emergents i d’assaig feminista. L’esclat al carrer del 8-M, amb la vaga i les manifestacions per a reivindicar uns drets, no va pas ser un fet casual. El món editorial, la producció literària, ja ho ha anat apuntalant i ha anat donant sortida a noves veus i a unes demandes que han de construir-se a partir de la reflexió i de la literatura. Per parlar d’aquest moment i d’aquesta literatura, de ficció i no-ficció, dimecres vam convidar, en una sessió del postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials de la UB, tres editores, que són protagonistes de la visibilització i l’aprofundiment d’aquest moment de revifalla del moviment feminista i de la literatura escrita per dones. Maria Bohigas, responsable de Club Editor, una editorial veterana, nascuda l’any 1959, fundada pel seu avi, Joan Sales, i per Xavier Benguerel, també escriptor. Aquest Sant Jordi, Club editor presenta quatre obres de ficció escrites per quatre dones de quatre generacions diferents: els contes de Víctor Català, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, els contes Com s’esbrava la mala llet d’Antònia Carré-Pons i l’autora més emergent, Eva Baltasar, que s’estrena en la novel·la amb Permagel. Bohigas diu que és del tot casual que siguin quatre escriptores. I, tanmateix, ho són. Rosa Rey, directora editorial d’Angle, un segell que va néixer a Manresa fa vint-i-sis anys. Actualment, forma part del 9 Grup. Aquesta editorial s’ha destacat els últims temps per la publicació d’alguns títols de no-ficció vinculats a la reflexió sobre el moviment feminista. Ha publicat per exemple els llibres de Rebecca Solnit (els últims: La mare de totes les preguntes i Esperança dins la foscor) i el llibre de Bel Olid Feminisme de butxaca. Però també en l’àmbit de la literatura de ficció ha tingut interès a oferir noves veus, en aquest cas en l’àmbit de la traducció, com la sud-africana Ayobami Adebayo, i la novel·la Queda’t amb mi. Eugènia Broggi és fundadora i editora de l’Altra Editorial, segell que va néixer fa quatre anys. De 29 autors de què consta avui el seu catàleg, setze són escriptores. Deu ser de les poques editorials generalistes del món que publica més escriptores que no escriptors. Hi trobem, entre més: Virginie Despentes, autora de Teoria King Kong; Lucia Berlin, amb Manual per a dones de fer feines; Vivian Gornick, amb La dona singular i la ciutat; Alicia Kopf amb l’èxit Germà de gel; Maria Guasch amb Els fills de Llacuna Park; Marina Espasa amb El dia del cérvol; Carson McCullers i la seva novel·la immortal El cor és un caçador solitari. La conversa va ser intensa, rica, de molta substància. Amb una pregunta, gairebé només una, n’hi va haver prou per a fer possible tota l’hora de reflexió. D’idees, moltíssimes, l’una va menar a l’altra. De manifestacions que suscitaran polèmica, naturalment també n’hi va haver. D’entrada, Maria Bohigas va definir els editors en dos grups: els que segueixen la veta i els presumptuosos i heroics. —La literatura implica models i una expressió de la realitat. En part construeix aquesta realitat, en part aporta allò que la societat demana. Per això voldria, d’entrada, que ens parléssiu de la feina d’un editor. Com l’enteneu? Quina és la virtut més gran que creieu que ha de tenir un editor? Maria Bohigas: Jo diria que hi ha dues grans maneres d’abordar l’ofici d’editar llibres. Totes dues són igualment difícils, però demanen competències i objectius contraris. Una seria la que consisteix a seguir la veta, que vol dir detectar on són els interessos del públic per satisfer-los immediatament. És el que intenten els editors que tenen una escala industrial i que no es poden permetre, per la seva estructura, tofonaires que van a buscar coses rares que agraden a quatre bojos que s’entusiasmen i que després en lloc de quatre lectors són quaranta i després quatre-cents, però que rarament superen xifres de quatre mil. L’objectiu és detectar el mainstream de què és fet l’aire del temps i satisfer-lo. A l’altre extrem hi ha el que en diem l’edició literària, que per una banda té aspectes que són molt satisfactoris, però que en realitat parteixen d’un acte de presumpció: l’editor creu saber quines coses hauria de llegir el públic encara que no ho vulgui. És aquesta idea que davant d’unes circumstàncies, creu que aquesta lectura és necessària perquè vivim en una societat a la qual s’han de dir unes determinades coses i que no pot ser que fugim d’estudi ni que hi hagi un gregarisme cap a una altra direcció. Tot i que és una caricatura, jo crec que són els dos territoris intel·lectuals i comercials de l’edició. Crec que totes tres pertanyem al segon grup. Alhora, he de dir, que el grup que segueix la veta intenta inspirar-se desesperadament en l’altre, i el sector presumptuós i heroic intenta ser comercial. Per tant, el nostre joc és fer allò que ens dóna la gana i ser oportunistes, és a dir, publicar-ho quan alguna cosa del món exterior ens indica que tindrà èxit. Per tant, és la col·lisió del gust propi i de l’aire del temps. Així funcionem els editors independents, diria jo. I l’editor independent ideal és el que, fent el que li dóna la gana, ven molt. Rosa Rey: Estem força d’acord. Deies: el que el públic no vol llegir. Jo més aviat diria, el que el públic encara no sap que vol llegir. Perquè quan un no vol llegir, no llegeix i ja està. És aquest fet de detectar coses que et sembla que poden agradar i poden ser necessàries. És a dir, cap editor publica un llibre pensant que en vendrà cent exemplars. Tu vols vendre’n a partir de mil, i si saps que en vendràs cent, et retires. Maria Bohigas: Jo no hi estic d’acord. Eugènia Broggi: Depèn del llibre. Jo vinc dels dos mons, perquè primer vaig ser ‘seguidora de veta’ i ara sóc ‘heroica’, presumptament. I és veritat que tant els seguidors de veta com els heroics volem una part de l’altre. No conec cap editor comercial (i he conviscut amb molts) que digui: ‘Jo faig literatura comercial, el que publico és una merda, però en vendré molts.’ Ningú parla mai així. Sempre hi ha d’haver una pàtina d’intel·lectualitat o qualitat en tot el que es fa, perquè si no sembla que hi ha un desprestigi, que a ningú li agrada admetre. Per altra banda, els heroics clarament volem vendre. Però en aquest punt discrepo en certa manera amb la Rosa, perquè, per exemple, quan vaig publicar la Vivian Gornick pensava que no en vendria gaires, d’exemplars, més de cent és clar, però pocs. Així i tot, en aquell moment d’estranya il·lusió econòmica, perquè en aquell moment m’anava bé, vaig pensar que valia la pena de córrer el risc, perquè el llibre m’havia agradat tant i em semblava que valia tant la pena, que pensava que calia publicar-lo igualment. Jo crec que aquest és l’equilibri que fem: publiquem llibres que sabem que vendrem o que poden arribar a més gent, i altres que penses que si no agraden a ningú haurà valgut la pena l’esforç, igualment. Maria Bohigas: I més encara quan és un llibre en la llengua original. Quan trobes un autor que penses que tindrà un públic restringit però que val la pena, s’ha de cuidar. Eugènia Broggi: Per exemple, la Maria acaba de publicar una novel·la fantàstica i meravellosa, que és una trilogia, que és Permagel, una novel·la molt curteta, que d’entrada… Ara és molt fàcil, un cop el llibre és publicat i l’èxit que té, dir que segur que valia la pena. Però no sé, Maria, si tu tenies gaire clar que seria un llibre que faria forat. Per a mi és un llibre estranyíssim i, en canvi, una vegada publicat, és més fàcil valorar-lo. Maria Bohigas: Hi ha llibres que causen una convicció íntima, que ets molt conscient que el món exterior és altament versemblant que s’ocupi de desmentir-te, i és veritat que Permagel, concretament, comença per una noia suïcida, és un monòleg, és una novel·la de poeta, grinyola de sarcasme de dalt a baix, és a dir, no pots jugar amb l’empatia, és absolutament impossible identificar-se amb aquest personatge. Per tant, té tots els elements perquè només agradi a quatre gats. És una satisfacció molt gran que hagi connectat amb els lectors. Però jo pensava més en un altre llibre, que és Veus al ras de Sebastià Perelló, que pensava: és un escriptor remarcable, dels veritables escriptors, consistents, que hi ha avui en català, se li ha de donar suport, s’ha de publicar, evidentment, tot i que en vendràs entre dos-cents i tres-cents. Doncs, mira, el llibre no ha arribat a mil, però ha arribat a vuit-cents, xifra que en català és molt consistent. Rosa Rey: I jo també pensava en els llibres de no-ficció. És clar, en el cas de la no-ficció, el 90% són llibres d’encàrrec. En el cas de la Bel Olid, el llibre l’hi vaig encarregar quan tot això era en l’ambient, però no hi havia res publicat ni es parlava de res. Això del #MeToo és de fa dos dies. Però es trobava en l’ambient: posaves la ràdio i ja es parlava obertament del fet que sovint en molts àmbits tot són homes. Però no hi havia llibres fets aquí que en parlessin. Hi havia autores que reflexionaven sobre el tema, però que no les traduïa ningú. I el que es traduïa era per a un nínxol molt petit de lectores, d’assaig feminista, de gènere. I el llibre de la Bel Olid era previst publicar-lo a la tardor del 2016 i va acabar sortint a final de gener del 2017. I mentrestant, vam publicar un primer llibre de la Rebecca Solnit, Els homes m’expliquen coses, que va sortir el novembre del 2016. I ella ja parla de hashtags que ara ningú no recorda, relacionats amb petits moviments als Estats Units, com #Iamawomantoo. Solnit és una persona molt polièdrica, prové de l’àmbit universitari, però ja publicava aquests petits assajos en un diari i els va aplegar en llibre, i ja havia publicat Wanderlust, un llibre preciós, una història sobre caminar, què significa socialment caminar com a rebel·lió. Maria Bohigas: És un llibre preciós, Wanderlust. Rosa Rey: I el llibre Els homes m’expliquen coses, és aquesta història dels homes que sistemàticament interrompen les dones quan parlen. No les deixen parlar i capitalitzen la conversa. Ella té assaigs a partir del 2012 i 2013 en aquest sentit. —La Solnit ha connectat amb els lectors d’aquí? Rosa Rey: Sí, i tant. La Despentes també va publicar fa uns anys Teoria King Kong… Eugènia Broggi: Sí, però la Despentes ha estat un efecte una mica diferent. Perquè es va publicar el 2006 a França, quan el debat feminista es trobava en un punt diferent. I aquí hem tingut la sort que el llibre sortís en el moment que el debat feminista era en el punt del qual parla la Despentes. Perquè el debat feminista ha passat per moltes etapes: la visibilitat de les dones, l’oportunitat de sous… I el moment en què apareix el #MeToo, que se centra més en el cos de la dona, en la part física, potser una mica més agressiva i violenta, hem tingut la sort de publicar Teoria King Kong de la Despentes. D’una manera més violenta, perquè parteix d’una violació massiva que ella va patir, exposa totes les contradiccions que es va anar trobant, durant aquell episodi i després i com ha anat resolent les ambivalències i contradiccions. Per exemple, en el moment que l’estan violant, ella recorda que porta una navalla a la butxaca, i no es planteja utilitzar-la, només pensa que no la trobin els violadors, que eren tres, perquè si la troben, la poden fer servir. A partir d’aquí, ella fa una reflexió molt extensa, que impregna tot el llibre, sobre com les dones som educades d’una manera diferent que els homes, educades per complaure i mai per a fer mal ni ser violentes. Imagineu-vos com es va rebre el llibre que va escriure, que va titular Folla’m, que després va convertir en pel·lícula, on un grup de dones es venjaven dels seus violadors d’una manera realment violenta. Això va generar un rebuig contundent per part de la crítica, sempre masculina, francesa. I per una qüestió casual, perquè es va anar retardant l’edició del llibre en català, Teoria King Kong al final ha aparegut en el moment que socialment aquí ha esclatat la part que segurament es troba més a prop de la tesi del llibre. —I què us va moure a contractar Teoria King Kong? Eugènia Broggi: Em fa una mica de ràbia el que em suscita aquesta pregunta: l’any 2016, el 8 de Març, ens vam fer una foto a l’editorial amb els llibres que proposàvem per Sant Jordi. I va ser aquell dia que ens vam adonar que els quatre llibres que publicàvem eren escrits per dones i que a l’editorial només hi treballàvem dones. I em fa ràbia pensar que sóc víctima d’una moda, però és veritat, darrerament només m’interessen llibres escrits per dones. He estat fan de la Carson McCullers des que tenia disset anys i mai havia pensat que fos una dona. Era una escriptora que m’agradava molt, no li posava gènere. Rosa Rey: Doncs jo em vaig passar bona part de la meva adolescència pensant que Carson McCullers era un home. Eugènia Broggi: Veus? No t’ho plantejaves en termes de gènere. Ara, en canvi, em trobo que tot el que em cau a les mans i m’interessa és de dones. Però no perquè tingui una especial voluntat reivindicativa. No t’ho sabria dir, per què vaig contractar Teoria King Kong. I em pregunto si l’hauria contractat fa deu anys. Vull creure que sí. Maria Bohigas: És un tema interessant, i fa ràbia, tens tota la raó. Perquè molt probablement l’hauries contractat igualment, i encara més si hi hagués hagut un ambient contrari. Però, efectivament, t’adones que pots detectar que el discurs dominant que es produeix et desagrada, perquè es construeix a través d’uns vehicles que tendeixen a la caricatura (les xarxes socials no són el lloc òptim per a obrir un debat, són impulsives). Però un editor, així que troba una eina que sigui útil per defensar allò que publica, l’agafa. En això hi ha un veritable oportunisme i és un oportunisme que és necessari. I hi ha molt pocs editors que defugin aquesta regla. Aleshores, quan en el teu catàleg tens unes quantes obres que resulta que són escrites per dones, cosa que no t’havies plantejat mai, i que resulta que això succeeix en un moment en què la reivindicació de l’obra de les dones, el paper de les dones, sona absolutament a tot arreu, encara que no t’ho proposis vas en aquella direcció. Rosa Rey: Potser ja era hora. Maria Bohigas: Sí, perquè no és que diguis: ‘quin combat més cafre’, és un combat absolutament legítim. Però a mi em passa que trobo completament legítima la lluita social del feminisme i, en canvi, no em reconec gens en la lluita intel·lectual de les feministes. És una qüestió personal. El debat sobre si les dones escriuen coses diferents de les que escriuen els homes, si les dones tenen un estil diferent de l’estil que tenen els homes… és que no m’interessa gota. I, a més a més, tinc la gran convicció que els grans escriptors són molt esquizofrènics també sexualment. Perquè un bon escriptor és capaç de convertir-se en allò que no és. I les fronteres, si tenen interès, és precisament per anar a la contra, d’alguna manera. Però és molt significatiu el que has dit, Eugènia, perquè sense voler contribueixes a la construcció d’una cassola amb una cullera que va picant i picant. Amb aquest rebrot del feminisme m’he adonat, per exemple, que no m’havia plantejat mai quantes dones havia llegit a l’època de formació, que no era conscient si eren homes o dones. I he de dir que la conclusió a la qual arribo és que han tingut la mateixa influència en mi les escriptores dones que els escriptors homes. No sé si és significatiu o no, però és el meu cas. Eugènia Broggi: A mi també em passa. En el pròleg de Teoria King Kong, escrit per la Maria Cabrera, que és una poetessa que recomano molt, planteja justament aquest tema: un periodista li pregunta quins són els temes per a dones que hi ha en la seva literatura. I ella diu que la primera reacció és dir ‘cap, igual que per als homes’; ella creu que no es pot resoldre així el debat, enfadant-se. Diu que no es pot ignorar aquest debat perquè si l’ignorem el que fem és admetre que volem ser igual que els homes, però que el fet és que cada persona té el seu univers. I que si ignorem el debat, eludim el fet que és la temàtica masculina que ocupa majoritàriament la literatura. Per exemple, Karl Ove Knausgård, és un home que ha publicat sis llibres parlant de coses que si les hagués escrit una dona, no haurien passat de la porta del despatx, perquè són problemàtiques quotidianes (canviar bolquers, anar a la guarderia, enamorar-te d’una altra…). Tot aquest territori de l’emoció sembla que sigui reservat a la literatura femenina i sigui menys important, i tot el territori intel·lectual i explorador és reservat a l’home. Rosa Rey: Sí, em ve al cap que fa pocs dies vaig llegir un article en un diari que parlava de la Clara Queraltó, premi Mercè Rodoreda, on destacaven precisament això: el mestratge a detallar cosetes de la quotidianitat, les emocions, etc. L’endemà hi havia una pàgina sencera sobre ‘la gran novel·la de Màrius Serra’. Em va semblar que encara hi ha això per part de la premsa. Maria Bohigas: Jo diria que això és una cosa molt més gremial: en Màrius Serra és una figura central del medi literari. Per tant, l’anàlisi l’hauríem de desplaçar cap als escriptors que, a banda d’escriure llibres, són figures mediàtiques, i aquells escriptors que només es dediquen a escriure llibres. Però quan es parla de les emocions com a territori femení, començo a trobar afirmacions amb què no estic gens d’acord: l’univers masculí sempre ha atribuït les emocions a l’univers femení? Bé, Marcel Proust que jo sàpiga era un home. I va dedicar milers de pàgines a escriure coses que avui el discurs feminista pretén que la crítica masculina atribueixi i reservi a les dones. Això no funciona. I quan mires la literatura clàssica… En la literatura anglesa, el fonament de la novel·la és femení d’ençà que comença. Els clàssics són clàssiques. En la literatura italiana del segle XX, les més grans figures, de més reconeixement, són dones. Mires la literatura francesa del segle XVII i XVIII, algunes de les escriptores més importants són dones. S’ha d’anar amb molt de compte de no fer un traç gruixut, que és molt fàcil que els homes desmenteixin, perquè et poses en fals, i és quan un Javier Marías qualsevol et fa una cagarada de colom a la cara, i és absurd. No hem esperat el feminisme per descobrir les dones i reconèixer que n’hi ha de genials. El que em sembla interessant és pensar en una certa literatura escrita per dones, com una literatura que s’escriu des del lloc dels que no tenen el poder. Rosa Rey: És exactament això. Mira, la Solnit explica que una revista masculina als Estats Units va fer una tria dels trenta llibres que havien de llegir els homes. En la llista, només hi ha una dona, que és la Flannery O’Connor. A partir d’aquí, la Solnit fa una reflexió del perquè als homes no els cal llegir literatura escrita per dones. Però, no els cal llegir Jane Austen? Doncs sembla que no. I tornant al que deies Maria, el que em sembla important és tota escriptora que reivindica una veu pròpia. Això també ho diu la Bel Olid: ‘Tota dona que escriu és feminista, en el sentit que pressuposa que té una veu i que l’escoltaran.’ Maria Bohigas: És cert. —Potser estaria bé també entrar en un cas com el de Víctor Català, que, tot i tenir una veu pròpia, que ara fa la seva literatura molt actual i fresca, durant anys va ser encotillada i mostrada com allò que no era. I menystinguda literàriament. Maria Bohigas: Sí, però aquí entrem en un altre terreny. Una cosa és certa: aquesta dona que es deia Caterina Albert i que la coneixem literàriament com a Víctor Català, a trenta anys es va donar a conèixer amb un monòleg que es diu La infanticida; es va produir un escàndol perquè l’havia escrit una dona. Era el 1898. Va ser arran d’això que va començar a escriure sota pseudònim. Ara, ella va mantenir la careta tot i que ben aviat tothom sabia que Víctor Català era una dona. Podia tenir una raó pragmàtica, per mantenir tots els seus llibres amb el mateix nom. Com l’Alice Munro, que porta el cognom del seu ex-marit i passarà a la posteritat amb el cognom del seu ex. Eugènia Broggi: I com la Carson McCullers. Maria Bohigas: Però, tornant a la Víctor Català, ella quan s’escrivia cartes amb homes que sabien perfectament qui era, no només signava ‘Víctor Català’ sinó que es referia a si mateixa en masculí. Que penses: quin acte hi ha al darrere d’aquest fet? Cal ser un home per a escriure? Doncs ho seré fins al final. Però aquest empastament de la figura, diria que és una cosa pròpia de la filologia catalana. Això no és un tema de gènere. Perquè aquest empastament l’ha patit ella, però l’han patit molts altres, homes i dones, indistintament. I és una mena d’incapacitat de la crítica literària per a recollir el que una obra té d’escapar-se del fet generacional, del moviment, de la cosa ben quadriculada. La crítica que surt de l’acadèmia té una tendència nefasta a valorar els aspectes més anecdòtics d’una obra. I s’ha de ser absolutament miop amb el llevat actiu de l’obra. I això en el cas de la Víctor passa molt. Però quan entres en alguns dels seus contes t’adones que és una autora que tenia un sentit de la llibertat interior molt gran i que d’alguna manera escrivia per desafiar allò que s’esperava d’ella, fos el que fos. Rosa Rey: És clar, nosaltres venim d’una postguerra, un franquisme i d’una transició i fem una lectura que és la que ens van ensenyar a l’escola als anys vuitanta. Però mireu, nosaltres ara hem publicat un llibre que es diu Espiritistes i lliurepensadores, de la Dolors Marín, que és una especialista en anarquisme i lluita antifranquista, i és un llibre que parla d’un grup de dones, al tombant de segle XIX-XX, que van abraçar l’espiritisme i que van acabar essent anarquistes. L’espiritisme aleshores era una moda absoluta, que venia d’Europa. Apareixia la figura de la mèdium que connectava amb els morts. En aquest sentit, les espiritistes desplacen el paper social que ocupaven el capellà i el metge. Això, que sembla una anècdota, va molestar molt l’ordre social. I aquestes dones, molt avançades al seu temps, van abraçar l’anarquisme, quan l’espiritisme va deixar de ser una moda. I això em fa tornar a la idea de les modes. Potser són modes, però alguna cosa queda. Les espiritistes de primers de segle XX van aconseguir muntar la primera escola de nenes a Barcelona, escolaritzar les nenes, per exemple. I totes escrivien amb pseudònim. Hi ha un cas molt bo i curiós, el d’una autora que va escriure una novel·la i deia que no l’havia escrita ella, que li havia dictat un esperit. D’aquesta manera podia escriure el que volgués, és clar. I era un moviment que, per exemple, publicava més de cent revistes arreu de l’estat espanyol. I, enllaçant amb la Víctor Català, penso que potser en el seu temps, els lectors del moment, la llegien i podien apreciar això que deies. Maria Bohigas: És clar, això no podem saber-ho, però el que sabem és que la Víctor Català venia llibres i això vol dir que la gent que la llegia es devia sentir interpel·lada. És que això del ruralisme és tan curiós… Mira que crear un moviment que es diu ‘ruralisme’! És com si a tots els escriptors nord-americans dels anys cinquanta que publiquem, diguéssim que conformen el ruralisme nord-americà. No té ni cap ni peus, perquè aleshores tota la producció nord-americana és ruralista, fora dels escriptors de Nova York. En el fons, el que passa és que són molt importants en el nostre món en què hem estudiat literatura i que són importants en tant que després perduren. Crec que falta una anàlisi de la recepció de les coses en una societat com la nostra, perquè evidencia tots els prejudicis. També s’ha de dir que en la nòmina d’escriptors universitaris que s’han dedicat a ensenyar la literatura catalana, la quantitat de seminaristes és molt elevada. Dit amb tot el respecte, però l’Església Catòlica no és el lloc òptim per a fomentar un cert… Rosa Rey: …esperit crític. —Moltes escriptores es reconnecten amb el públic d’ara. Atribuir-ho només a una moda potser seria frivolitzar-ho i simplificar-ho massa. Rosa Rey: Crec que respon a un fet generacional també: hem passat una crisi econòmica i de sobte la posició clàssica de la dona, que se situa en la persona que no té veu, la persona més feble, que cobra menys, doncs ara ens ha tocat una mica a tots ocupar aquesta posició. Eugènia Broggi: Per altra banda, com a dones també estem una mica més bé que no estàvem, en qüestió de maternitat i de repartiment equànime de les tasques domèstiques, potser això també ha posat més en evidència les fortaleses i les fragilitats de la dona com a idea. Si tu no et planteges mai res, és molt difícil que arribis a accedir a literatura que planteja reptes d’aquesta mena. Ara penso que hem avançat prou perquè sigui un tema que puguem abraçar del tot. Maria Bohigas: Què fan les crisis? Trenquen convencions que la realitat es cuida de desmentir i de fer-te veure que allò que donaves per sòlid, no ho és. De cop i volta tenim un públic que arriba a la palestra, que els seus anys de formació han consistit a anar veient l’ensulsiada. En aquest sentit, l’esforç de qüestionar el cànon literari i oferir-ne un altre és estimulant. Conforta la convicció que el discurs general no rutlla i cal reconstruir-lo. I penso que aquí és on tenim una sort enorme els editors, que és un moment inquiet. —Per això precisament potser un llibre com el de Vivian Gornick connecta amb els lectors d’avui. Com a dona que ofereix uns altres models de vida, ja en el Nova York dels anys cinquanta i seixanta, fet impensable en la realitat de les nostres mares. Rosa Rey: El llibre de la Gornick és el meu llibre preferit de l’últim any i que m’hauria agradat publicar a mi, perquè és un llibre que m’ha marcat profundament. I no ho plantejo en termes feministes. M’ha marcat molt perquè va més enllà. És una qüestió d’ascensió social, partint d’una infantesa miserable, fins i tot moralment, de com algú pot sortir d’aquell entorn i barallar-se amb una ciutat des d’un punt de vista artístic i intel·lectual. I com neix la pulsió intel·lectual. Eugènia Broggi: És que aquest és el punt per entendre per què ha arribat a tanta gent. Parla de la sexualitat molt obertament i planteja un model de parella que és la no-parella. És una dona sola que rebutja tenir parella i rebutja tenir família, té amants. Aquest llibre aplega les seves memòries en dues parts i entre elles hi ha un lapse de temps molt llarg. Ella va publicar les primeres memòries quan tenia quaranta anys i les segones quan en tenia vuitanta. Per tant, veiem el personatge i el seu model com evoluciona, també els seus mals, perquè amb els anys està més sola, és més intransigent, la veiem més enfadada amb el món… No és ni pionera ni excepcional, però ella posa en pràctica aquesta idea de viure sola. I la relació amb la mare, que és un fet que també ha de superar. Ella té clar què vol i és molt fidel a allò que vol, que és una cosa tradicionalment més masculina. Hi ha un llibre, no recordo el nom, on l’autora parla de feminisme i en un dels capítols fa una llista d’escriptors i escriptores on anota l’edat en què van començar a escriure i el nombre de fills que tenen, per demostrar que la maternitat i la paternitat es barregen d’una manera molt diferent amb l’escriptura. Per exemple, John Updike: primer fill a vint-i-dos anys, nombre de fills, vuit. Primera novel·la als vint i escaig. Hi ha molts homes que han començat a escriure molt d’hora i han escrit el que els ha donat la gana, independentment de la seva condició de pares. I les dones generalment han començat a escriure tard, i moltes no han tingut fills i si n’han tingut, els han abandonat o no se n’han fet càrrec. Maria Bohigas: Això no funciona així, en realitat. Hi ha categories. La Ginsbourg va tenir cinc criatures i va escriure durant tot el temps de la maternitat. Eugènia Broggi: D’excepcions sempre en trobarem. Maria Bohigas: No sé si són excepcions. Una cosa és evident, que ha calgut lluitar molt perquè les dones poguessin escriure, això no es pot negar. Una altra cosa: hi ha autores com la Grace Paley, que són fascinants, perquè justament t’expliquen la cosa furtiva de l’escriure, quan estàs criant criatures i també el pes de la família en les dones, que arrepleguen tota l’obligació familiar i que això té una influència. Però després cal considerar que el món artístic defuig en gran part la llei del món social corrent, i això és bo de no oblidar-ho. Algú que escriu és anòmal en si, home o dona. Algú que escriu, fa una cosa que no és el que s’espera d’ell. Això s’ha de reconèixer. Que això no impedeix que per tenir la disponibilitat d’esperit necessària, si ets dona, és altament versemblant que les passis més crespes, sí. Ara, com que ets artista, faràs el que fan els artistes de debò: tot el que calgui. En la literatura catalana, la Mercè Rodoreda i la Víctor Català són a l’Olimp. I què van fer? Dedicar tota la seva vida a l’escriptura. És una decisió radical. Eugènia Broggi: Perquè en el seu cas, la llibertat passa en gran mesura pel compromís de no tenir fills ni família. En canvi, en el cas dels homes, la llibertat no passa necessàriament per aquí. Rosa Rey: Els homes no han de prendre aquesta decisió. Eugènia Broggi: Exacte, no els recau ni els ho retreu ningú. I si són pares, finalment, no els treu tanta energia emocional i psicològica. En general. Rosa Rey: I després hi ha la visió pública de la maternitat i de la paternitat, que la Solnit en parla a La mare de totes les preguntes. En un debat sobre Virginia Woolf, apareix la pregunta de per què no va tenir fills. I s’hi insisteix fins al punt que la Solnit s’empipa i es qüestiona el fet social del perquè les dones són qüestionades pel fet de ser mares o no ser-ho. Maria Bohigas: Escriure què és? És interrompre la vida dels altres per dir-los coses que et semblen interessants. Doncs que ho siguin, d’interessants; si no, no els interrompis. I aquí pots tenir dues possibilitats: creure que tot allò que diguis serà interessant, perquè t’estimes molt a tu mateix, o bé posar la teva vida al servei donat, que et passaràs la vida aprenent i que et mobilitzarà sencer. Aquests són els escriptors bons. I ja està. Ara, això no vol dir que jo cregui que hàgim de tenir les dones a pa i aigua perquè siguin molt bones. Tenen el mateix dret que els homes de ser mediocres. Però estem en el territori social no artístic. —Parlàveu al principi si això era una moda i si alimentàveu aquesta roda. No creieu que aquest moment hauria de ser permanent? Rosa Rey: Jo crec que en aquest àmbit que parlem hi ha coses que són moda (l’adhesiu ix, per exemple), que responen a interessos comercials, però sí que crec que de tot això en quedarà alguna cosa, seguríssim, i que caldrà filtrar-ho, és clar, però que en quedarà alguna cosa important, segur que sí. En quedarà la normalització de les dones que escriuen, interessos comuns d’homes i dones llegint les mateixes coses… crec que això quedarà. Eugènia Broggi: El que és important per a la joventut és que si mai voleu escriure , els referents que tingueu i que trobeu d’una manera fàcil i accessible siguin molt variats. —Algunes de les escriptores emergents d’avui que publiqueu, creieu que tenen projecció de futur, que es poden convertir en referents com ho són Mercè Rodoreda i Víctor Català? Maria Bohigas: Jo diria que segur que les publiquem amb aquesta idea. Però hi ha una qüestió que em preocupa, referida a això que dèiem que de cop i volta t’adones que fas una cosa que, si no fos per l’ambient, no t’adonaries que l’estaves fent, i el cert és que l’estaves fent: en el meu catàleg hi ha una forta presència de la guerra, per motius històrics. Podríem pensar que la guerra és un territori masculí, perquè la fan els nois. Ara bé, la guerra no és feta per tothom, però és viscuda per tothom. Jo convido a pensar quantes obres heu llegit que abordin la vida en guerra des de la perspectiva de les dones. I no d’una dona, com la Némirovsky, sinó de les dones. S’ha escrit la guerra tal com la viuen les dones? S’ha escrit sobre com viuen les dones una dictadura, on el catolicisme hi una importància? Aquí sí que hi ha feina a fer. I és que la historiografia sí que és estrictament masculina. I qui diu la historiografia diu el pensament polític. Les eines intel·lectuals que s’han desenvolupat per comprendre quines són les forces que determinen els moviments de la societat humana, s’han fet a partir de relats estrictament masculins. Jo crec que una dona sempre ha tingut la possibilitat de fer el que li ha donat la gana, mentre no s’acostés als afers públics. És en la cosa pública que les dones no tenen capacitat de moviment. Avui, tampoc. I aquí sí que hi ha la necessitat d’una veritable lluita que també passa per la literatura. Eugènia Broggi: Sí, sí. Rosa Rey: Sí, sí.

‘Em fa ràbia pensar que sóc víctima d’una moda, però darrerament només m’interessen llibres escrits per dones’

El judici al major Trapero i l’antiga cúpula d’Interior preveu allargar-se fins al 26 de març amb els informes finals. L’Audiència espanyola ha habilitat tres dies de la setmana que ve a la seu de Madrid amb els últims testimonis, la fase documental i les conclusions definitives. Per contra, ha suprimit els quatre dies que hi havia previstos per a la setmana del 16 al 19 de març. Després de la setmana de descans, del 23 al 26 de març es preveu abordar la fase d’informes finals i l’últim torn de paraula dels acusats.

El judici a Trapero i l’antiga cúpula d’Interior preveu allargar-se fins al 26 de març

Mawa Ndiaye és secretari general de la Coordinadora d’Associacions Senegaleses de Catalunya i ahir va anar a Salou per saber de primera mà quina era la situació i l’estat d’ànim entre la comunitat senegalesa de la ciutat després de la mort de Mor Sylla quan fugia de la policia. Ndiaye és un mediador habitual entre l’administració i els venedors il·legals de Barcelona. I l’hem entrevistat perquè ens parlés de què havia passat a Salou, i de com vivien (o sobrevivien) els venedors il·legals procedents del Senegal a la ciutat de Barcelona. —Heu pogut parlar amb la comunitat senegalesa de Salou? —Ara mateix sóc amb ells. M’he reunit amb els líders de la comunitat i després vull anar a donar el condol a la família. Per sort ja no hi ha tants nervis i estan més calmats. Han acceptat que han de deixar el cas a les mans de la justícia, que ha de decidir quina versió és la real. Tot i així, continuen pensant que l’actuació de la policia va ser desmesurada i no l’entenen. La frustració i la impotència d’ahir ja s’han rebaixat i ara s’ha de pregar per la víctima perquè descansi en pau. Volen recuperar la tranquil·litat i normalitat que es vivia al poble. Que la convivència amb la resta de ciutadans, que sempre ha estat bona, torni. —Aquest cas ha fet que es tornés a parlar dels venedors il·legals. Qui controla aquests negocis? —Ho hem hagut de desmentir moltes vegades: no hi ha cap màfia darrere la venda ambulant. Aquesta gent no compra a la Xina ni enlloc, compra a les naus industrials d’aquí. A Badalona i Santa Coloma, on hi ha magatzems que fabriquen bosses de mà. Llavors compren la xapa de la marca i la hi col·loquen. Potser existeix alguna xarxa organitzada o algun italià que té algun magatzem, però no conec cap xarxa organitzada. Que compren a xinesos? Sí, però són xinesos que són a les naus industrials de l’àrea metropolitana. —Encara que els senegalesos no comprin els productes a màfies, teniu constància que n’hi hagi? —En poden existir però jo no en conec. I quan parlo amb ells, amb els qui s’hi dediquen, no em diuen que n’hi hagi. Ells arrisquen els seus diners comprant la mercaderia i, si els enxampa la policia, perden diners. Segurament n’hi ha, segurament que hi ha gent que compra a més països, però de la que conec de Barcelona, dels qui s’hi dediquen, no conec ningú que sigui en una xarxa, que tingui un proveïdor fix. Depenent de la quantitat de diners que tenen en un moment determinat, van a comprar. Si vull rellotges, vaig a cercar rellotges, si cerco tal cosa, compro tal cosa. En general no tenen rellotges, ja se sap. Cerquen bosses i coses d’aquestes, o samarretes del Barça. Van a comprar l’etiqueta i la posen. Això sí que ho compren, no em diuen on ho compren, però ja sé que compren la marca per posar-la a bosses i samarretes. Per exemple, compres un polo normal i vas a comprar una etiqueta del cocodril de Lacoste i la hi poses. La cuses i ja està. —I les etiquetes aquestes d’on surten? —També les compren allà. Van a les mateixes naus i ho compren allà. —I els CD i els DVD? —Això ja ho han deixat. Ja no s’hi dediquen. I els qui tenen papers no es dediquen a vendre coses de falsificació perquè ja saben que és delictiu i que, si els enxampen, els dificulta la renovació del permís de residència. Els qui no tenen papers sí que de vegades en venen perquè poden obtenir més diners ràpidament. Tenen més pressió. —La situació dels sense papers és més angoixant. —Sí, és més difícil. —I aquesta situació els porta a prendre situacions de més risc. —Sí, exacte. Però els qui ja tenen els papers no s’hi fiquen. —Per què acaben dedicant-se a la venda il·legal? —Perquè ja ho feien al Senegal. És un país de serveis i la gent sobretot treballa venent coses. Si repassem la història de la migració senegalesa a Espanya i a Europa, els primers que van arribar s’hi van instal·lar per vendre de forma ambulant al carrer i a les platges. És una activitat tradicional que també es fa al Senegal. Evidentment, també és un recurs per quan no tens papers i no tens feina. —Així no es poden pas guanyar la vida. —No poden. Obtenen els diners per pagar l’habitació d’un pis, menjar i viure. No per fer diners, no en guanyen. Sobretot en aquests últims deu anys. —La Confederació del Comerç de Catalunya estima l’impacte econòmic de la venda il·legal al carrer en uns cent milions d’euros anuals. —Sí, he llegit aquest estudi i m’agradaria saber d’on treuen aquests cent milions. Aquests joves viuen en una precarietat terrible. Potser no parlen d’aquest cas i parlen d’unes altres coses. M’agradaria saber-ne les fonts i com s’ha fet. És molt estrany. —Què demaneu a les administracions? —S’ha de cercar una solució. N’hi ha que no tenen papers i que volen deixar la venda il·legal, però no troben places als mercats. S’han d’oferir més vies perquè puguin obtenir llicències i ser venedors ambulants legals. Si no els donen aquestes llicències als mercats, inciten que continuïn delinquint. S’han de facilitar les coses perquè puguin ser comerciants normals i obrir els seus propis negocis. N’hi ha molts que tenen botigues i són autònoms, que no venen marques falses, que venen productes que han comprat legalment i paguen les quotes de seguretat social. Saben que si venen productes falsificats i els enxampen els dificultarà de renovar la residència. El problema són els que no tenen llicència per anar als mercats. —Ahir ERC demanava d’integrar aquesta activitat dins del circuit dels mercats ambulants. —Sí, exacte. Ells cerquen això, una llicència per mercadejar de forma ambulant. Són demandes que fa anys que fem a l’Ajuntament de Barcelona, però al final a nosaltres, com a entitat, només ens en cerquen quan hi ha dificultats. Per a fer de mediadors. Jo crec que la federació de comerciants, l’ajuntament i l’administració han de trobar la manera d’ampliar les places als mercats, no solament de Barcelona, sinó de l’àrea metropolitana, perquè ara mateix és impossible d’aconseguir una plaça. —Amb l’Ajuntament de Barcelona teniu converses obertes? —Sí, fa dos mesos que parlem amb ells, per això últimament a Barcelona hi ha menys problemes de venda il·legal. No sé si podrem tancar aquesta qüestió definitivament, però com a mínim hi ha una predisposició de l’administració per a solucionar-ho. —Sou president de l’Associació de Senegalesos residents a Barcelona. Què feu per ajudar-los? —Els donem formació, parlem amb ells i sempre mirem de cercar la millor sortida per a ells. Cada persona és un cas i primer esbrinem a què volen dedicar-se. El més complicat és proporcionar-los una alternativa a la venda il·legal que els permeti de viure. Aquesta és la qüestió. Ells han de poder viure. Més ben dit, han de poder sobreviure i pagar el pis perquè ningú no ho farà per ells. I han de menjar, vestir-se i donar menjar a la seva família, si és el cas.

Mawa Ndiaye: ‘Aquests joves que venen il·legalment al carrer viuen en una precarietat terrible’

El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha demanat a la direcció general de Costes un pla d’actuació immediat per a regenerar el litoral afectat pel temporal Glòria. El president ha instat el govern d’Espanya a prendre decisions ràpides perquè les tasques de recuperació hagin acabat abans de les vacances de Setmana Santa i, sobretot, abans de l’estiu, quan han d’estar en condicions per al turisme. Precisament, Puig era avui a Fitur per promoure el turisme al País Valencià i s’ha mostrat confiat en una ràpida recuperació després de dies molt durs, especialment a les zones de platja, que són les principals destinacions turístiques. El president ha dit que el País Valencià tiraria endavant amb l’aliança de totes les administracions i el suport del sector públic i privat. A l’espera de la reacció del govern espanyol, de moment la Generalitat aprovarà un primer decret d’ajuts al ple del Consell d’avui. A més, ha dit que s’havia de canviar la visió i les estratègies més enllà de la conjuntura i de les respostes immediates que calien en aquests moments perquè el canvi climàtic era una realitat.

Puig demana a Sánchez un pla d’acció per a regenerar el litoral

Les autoritats xineses han difós un vídeo al diari governamental en anglès China Daily amb imatges de la violència de la policia espanyola contra els manifestants catalans. Ho han fet en una campanya en què criminalitzen i ataquen la premsa d’Hong Kong, que acusen d’obstruir la feina de la policia, i defensen la ‘contenció’ de la policia honkonguesa. I per a demostrar la moderació de la seva policia fan la comparació amb la policia espanyola. ‘La comparació de les imatges mostra que n’és, de continguda, la policia d’Hong Kong’, diu el diari. Comparison of footage shows how Hong Kong police are restrained #HongKong #香港 pic.twitter.com/QZ1VTo96fy — China Daily (@ChinaDaily) October 22, 2019 Aquest mateix mitjà ja va publicar la setmana passada un vídeo amb imatges de les mobilitzacions independentistes a Catalunya, reprimides per la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra. ‘El separatisme no serà tolerat a cap país’, acabava dient. Separatism will not be tolerated in any countries. #HongKong #香港 pic.twitter.com/SsJBHnV81v — China Daily (@ChinaDaily) October 15, 2019

La Xina diu que la seva policia és més continguda que l’espanyola atacant independentistes

JxCat, ERC i la CUP mantenen i mantindran reunions bilaterals per a negociar el posicionament en la investidura del líder del PSOE, Pedro Sánchez. Segons fonts coneixedores de la negociació, JxCat i la CUP s’han reunit aquest matí, i la previsió és que aquesta setmana també es trobin ERC i la CUP, i JxCat i ERC, en un moment en què les tres forces es decanten pel no a Sánchez (que no ha cedit respecte al preacord tancat amb Podem) i aposten per intentar pactar la unitat de vot. Les reunions se succeiran durant aquesta setmana, però els tres grups s’han imposat discreció per a evitar que les filtracions perjudiquin les converses, després dels emplaçaments mutus que es van fer la setmana passada per a intentar acordar un posicionament compartit. JxCat, a més, va instar els partits independentistes a fer una cimera conjunta. La proximitat d’unes possibles eleccions a Catalunya els empeny a intentar mantenir un posicionament comú, atès que un vot discordant podria tenir conseqüències electorals per als uns i els altres. La CUP ha informat aquesta tarda que començava una ronda de contactes amb forces independentistes i sobiranistes dels Països Catalans i de l’estat espanyol. Els anticapitalistes pretenen estendre a la resta de forces la seva estratègia de bloqueig, i hi inclouen EH Bildu, el BNG i Anticapitalistes, amb qui també ha previst reunir-s’hi. La CUP intenta que la resta de forces no facilitin la investidura ni garanteixin la governabilitat al PSOE. Considera que l’acció política ha de prioritzar la defensa de l’autodeterminació, l’amnistia i la defensa dels drets socials. ‘Cal que hi hagi una resposta a l’alçada del carrer’, ha defensat. ERC ha insistit que està oberta a buscar la unitat de vot en la investidura dels partits independentistes, cosa que no va ser possible al juliol entre Esquerra i JxCat. ERC es va abstenir llavors en la segona votació (igual que Bildu) i JxCat va votar en contra de la investidura de Sánchez, que no va prosperar per la falta d’un acord amb Podem. En l’escenari actual, que ERC al·lega que ha canviat després de la sentència del Tribunal Suprem, la portaveu del partit, Marta Vilalta, ha refermat que votaran en contra de la investidura si el PSOE no reconeix que a Catalunya hi ha un conflicte polític que requereix una solució democràtica i política. Per això, ha tornat a exigir que s’obri una mesa de negociació sense condicions, que compti amb un calendari i que es garanteixi el compliment dels acords que es taquin. El posicionament dels partits independentistes, i sobretot d’ERC, és numèricament decisiu perquè pugui prosperar la investidura del líder del PSOE. Els contactes amb el PSOE, mentrestant, continuen. El diputat del BNG, Néstor Rego, condiciona el seu vot a una política basada en el diàleg i el respecte a les nacions que es troben dins de l’estat espanyol, segons que ha explicat després de reunir-se amb la portaveu del PSOE al congrés, Adriana Lastra. Al BNG, tanmateix, no li agradaria votar que no perquè creu que ningú entendria una repetició de les eleccions. Les bases del PSOE i de Podem hauran de pronunciar-se igualment sobre el preacord que van fer públic els seus líders. Els 13.715 militants del PSC podran votar dissabte en una consulta i, els comuns entre el 21 i el 24 de novembre.

Reunions bilaterals entre els partits independentistes per a pactar el vot a la investidura de Sánchez

El Ple de la Cambra de Comerç, Indústria i Serveis de Terrassa va acordar, en la reunió d’ahir a la tarda, reclamar una sentència absolutòria pels presos polítics catalans. L’acord s’elevarà al Consell General de Cambres de Catalunya perquè ‘el moment excepcional que viu el país interpel·la directament als actors socioeconòmics’ i considera convenient una ‘postura unitària de les cambres de comerç catalanes’. El plenari també va acordar una presència institucional destacada en totes les manifestacions pacífiques contra una possible sentència condemnatòria. Així mateix i mentre duri la possible privació de llibertat dels presos polítics, la Cambra de Comerç de Terrassa declinarà l’assistència protocol·lària a qualsevol acte organitzat o convocat per part de les institucions de l’estat.

La Cambra de Comerç de Terrassa trenca relacions amb les institucions de l’estat

El Parlament Europeu ha començat a tramitar el suplicatori sol·licitat pel Tribunal Suprem espanyol contra el president Carles Puigdemont i el conseller Toni Comín. La justícia espanyola necessita que l’eurocambra els retiri la immunitat com a eurodiputats per a continuar reclamant-los amb l’euroordre, suspesa a Bèlgica però no retirada pel Suprem. Probablement, la consellera Clara Ponsatí també serà sotmesa al suplicatori una volta esdevingui eurodiputada a partir del 31 de gener, quan es faci efectiu el Brexit i sigui designada. Tanmateix, la concessió o no del suplicatori no implica pas perdre l’escó al parlament. Puigdemont, Comín i Ponsatí podrien continuar essent eurodiputats. Això sí, les euroordres es reactivarien i serien les justícies belga i escocesa que acabarien decidint si extradir-los a Espanya o no. Qui estudia el suplicatori? La Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu és l’organisme encarregat d’estudiar el suplicatori i d’elaborar un informe favorable o contrari a retirar la immunitat que s’ha de sotmetre a votació al ple del parlament, que l’aprova o el refusa per una majoria simple. No es permet de presentar-hi esmenes i el vot és nominal i públic. El president de la cambra, David Sassoli, és l’encarregat de comunicar formalment la decisió final als eurodiputats afectats i a Espanya. El termini del suplicatori El suplicatori no té termini establert. Experts consultats per VilaWeb diuen que és un procés llarg, que pot durar mesos. El suplicatori contra Puigdemont i Comín probablement no es resoldrà fins passat l’estiu. Quan es reuneix la comissió? Habitualment, la comissió es reuneix una vegada cada mes. La pròxima reunió prevista és el 27 de gener, quan començarà a estudiar-se la petició de la justícia espanyola. L’agenda de tot l’any 2020 és pública: el 17 de febrer, el 18 de març, el 20 d’abril, el 4 de maig, el 27 de maig, el 22 de juny, el 13 de juliol, el 2 de setembre, el 28 de setembre, el 26 d’octubre, el 16 de novembre, el 2 de desembre i el 7 de desembre. Els debats de la comissió són a porta tancada. Qui forma part de la comissió? La comissió és composta per vint-i-cinc membres i vint-i-dos suplents. N’és presidenta la britànica Lucy Nethsingha (Renovar Europa), que tanmateix deixarà de ser eurodiputada a conseqüència del Brexit el 31 de gener. Els tres vice-presidents són els alemanys Sergey Lagodinsky (Verds-ALE) i Marion Walsmann (PP Europeu) i l’italià Raffaele Stancanelli (ECR). De l’estat espanyol, hi ha com a vice-president Ibán García del Blanco (PSOE), com a membre Esteban González Pons (PP) i com a suplents Jorge Buxadé (Vox) i Javier Nart, que continua essent eurodiputat malgrat haver-se donat de baixa de Ciutadans. El 27 de gener es designarà un ponent rotatori entre tots els membres perquè porti el pes del cas. No podrà ser cap dels eurodiputats espanyols ni tampoc del grup parlamentari on s’acabin integrant Puigdemont i Comín, pendents de ser acceptats al grup Verds-ALE. Els dos possibles ponents Fonts de l’eurocambra han explicat a VilaWeb que probablement els casos de Puigdemont i Comín, i l’eventual de Ponsatí, s’agruparan en un sol cas d’anàlisi a la Comissió d’Afers Jurídics. El ponent serà l’eurodiputat encarregat de redactar l’informe que, si tira endavant el procediment, es votarà al ple del Parlament Europeu. El torn és rotatori entre els grups, i el següent a priori l’haurien d’assumir els Conservadors i Reformistes Europeus (ECR). Aquest és el grup parlamentari on hi ha Vox, i els dos membres que podrien ser designats ponents són d’extrema dreta. L’un és l’italià Raffaele Stancanelli, un dels vice-presidents de la comissió, del partit d’extrema dreta i euroscèptic Fratelli d’Italia. La candidatura d’aquest partit va incloure el besnet del dictador feixista Benito Mussolini. L’altre és el búlgar Angel Dzhambazki, que va participar en un acte de Vox a l’eurocambra i que ha estat denunciat per insults racistes contra eurodiputats. Què pot fer descarrilar el suplicatori? L’advocat Gonzalo Boye quan parla del suplicatori diu sempre que serà ‘el judici al judici’, és a dir, que el president Puigdemont i el conseller Comín aprofitaran el procediment del suplicatori per posar damunt la taula totes les contradiccions, arbitrarietats, vulneracions de drets i irregularitats del procés judicial del Tribunal Suprem espanyol contra els dirigents independentistes. I una manera de fer-ho serà exposar com a argument contra l’aixecament de la immunitat la sentència del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein que diu que Puigdemont no va cometre cap delicte equivalent al de la rebel·lió o la sedició. És una sentència d’un tribunal europeu sobre els mateixos fets pels quals la justícia espanyola vol que el Parlament Europeu s’avingui a retirar la immunitat de Puigdemont i de Comín. És a dir, els vol jutjar per uns fets pels quals ja han estat jutjats. I encara més: la sentència alemanya es contradiu amb la sentència del Suprem espanyol pels mateixos fets pels quals va condemnar uns altres acusats a penes de nou anys a tretze anys de presó. Els membres de la Comissió d’Afers Jurídics tindran aquesta contradicció a les mans. Aquesta comissió no ha de prendre decisions judicials; ha d’avaluar políticament la conveniència de retirar la immunitat a dos eurodiputats que són perseguits judicialment per l’alt tribunal espanyol. I haurà de valorar elements polítics, és a dir, si hi ha persecució política i, doncs, si caldria protegir Puigdemont i Comín. Quan es faci evident la contradicció entre allò que diu la justícia espanyola i allò que diu la justícia alemanya, què diran els membres de la comissió? Poden decantar-se per una doctrina o una altra? Haurien de recórrer a l’autoritat judicial: al Tribunal de Justícia de la UE. Això pretén la defensa del president i el conseller: que sigui la justícia europea que ho aclareixi, que s’hi pronunciï. I que ho faci, si cal, sobre alguns aspectes d’error procedimental que Boye ha assenyalat en el recurs que ha presentat fa poc al jutge instructor del Suprem, Pablo Llarena, com ara el fet que Llarena no té competència per a demanar el suplicatori i no pot conèixer de la causa contra Puidgemont i Comín perquè ja no són diputats del Parlament de Catalunya, sinó eurodiputats. Boye hi afegia que el Suprem no és competent per a sol·licitar el suplicatori, sinó que ho és el Ministeri de Justícia espanyol. L’advocat ja va advertir Llarena que si no ho posava en coneixement del Parlament Europeu ho farien ells, i que en qualsevol cas ho podrien dur directament al TJUE. Una majoria favorable Si el suplicatori s’aprovés a la comissió, s’acabaria votant al ple de l’eurocambra, probablement enmig d’un debat polític sobre Catalunya i Espanya. Hi tenen majoria absoluta el PP Europeu i el grup dels Socialistes i Socialdemòcrates, dels quals formen part el PP i el PSOE, respectivament. Per tant, si el suplicatori arribés a l’última fase segurament es concediria. Tanmateix, Comín deia en una entrevista a VilaWeb que podrien perdre el suplicatori però guanyar una batalla política: ‘Si el suplicatori avança, se suscitarà un debat al Parlament Europeu. I tindrem l’oportunitat d’explicar-nos molt millor. I deixar veure a tothom de manera molt més clara que Espanya es troba en una deriva autoritària i que el problema que té és que no ha trencat amb el franquisme. Que la transició és una farsa i que la cultura política espanyola és autoritària. Però jo, en el fons, no voldria només guanyar aquest debat. També voldria guanyar la votació. Hem d’aspirar a guanyar tots els fronts del suplicatori. És una de les lliçons: no donar-nos mai per vençuts.’ Els precedents A la legislatura actual (la novena) hi ha quatre casos en estudi i un altre que ja s’ha resolt. La majoria dels suplicatoris tenen relació amb casos diversos de difamacions (investigacions per injúries, calúmnies…), i entre la sisena legislatura i la vuitena el nombre de casos ha augmentat, probablement per la presència més gran de membres de l’extrema dreta a l’eurocambra. En total, s’han concedit 114 suplicatoris (64,8%) i se n’han denegats 53. En tres casos, s’ha permès que la justícia investigués l’eurodiputat afectat, però sense que el pogués jutjar. El suplicatori: els precedents del judici polític de Puigdemont i Comín al Parlament Europeu

Guia sobre el suplicatori de Puigdemont i Comín al Parlament Europeu

MOSCOU, 9 (EUROPA PRESS) El president de Rússia, Vladímir Putin, ha felicitat Donald Trump per la victòria a les eleccions dels Estats Units i confia a poder superar, mitjançant la “feina conjunta”, la “crisi” que ha vingut marcant les relacions bilaterals durant els pròxims anys. El mandatari rus ha advocat per reprendre un diàleg entre Moscou i Washington que sigui d'”interès” per a tots dos i, en aquest sentit, ha cridat a “tenir en compte les posicions dels dos països”, segons un comunicat del Kremlin. Al marge de temes bilaterals, Putin també aspira a parlar amb Trump de “qüestions apressants de l’agenda internacional” i buscar “respostes efectives als reptes de seguretat globals”, informa l’agència oficial Sputnik. La relació entre Trump i Putin ha estat una de les notes polèmiques de la campanya electoral estatunidenca, després que tots dos suggerissin una possible nova etapa en les relacions. El president rus, tot i això, ha negat qualsevol favoritisme i ha desmentit que Moscou estigués interferint en el procés.

Putin felicita Trump i confia a superar la “crisi” en les relacions Rússia-EUA

Poques vegades en la nostra història com a societat havíem seguit tant i tan de prop un judici com el d’aquestes setmanes al Tribunal Suprem espanyol. L’analitzem diàriament i ens genera tota mena d’emocions i sensacions perquè, poc o molt, són molts els ciutadans que s’identifiquen amb els presos i que, a la seva manera, també se senten jutjats. Però com el seguim d’una perspectiva psicològica? Com ens afecta tot allò que s’hi diu? Com ens afecta la repressió, el fet que no es puguin veure els vídeos de què va passar? En parlem amb Anna Miñarro, psicòloga clínica, psicoanalista especialitzada en experiències traumàtiques i en la gestió dels traumes derivats de la violència social i d’estat, catàstrofes socials, maltractaments i abusos. És codirectora de la primera recerca al nostre país (i a l’estat espanyol) sobre el trauma psíquic i la transmissió intergeneracional de la guerra, la postguerra, la dictadura i la transició. Els resultats són clars: aquests traumes, si no es tracten, poden perdurar durant anys i fins i tot es poden transmetre entre generacions. Pot passar alguna cosa semblant amb els fets del Primer d’Octubre i amb la repressió? I amb el judici? Actualment Miñarro tracta víctimes de la violència del Primer d’Octubre i treballa, juntament amb alguns altres psicòlegs, en l’elaboració d’informes clínics sobre els danys psicològics d’aquells fets amb el propòsit que puguin ser aportats als processos judicials. —Heu estudiat la violència i la repressió al llarg de la història segons la perspectiva psíquica… Els fets del nostre país del 20 de setembre de 2017 al judici d’aquests dies tenen efectes psíquics? —Evidentment que en tenen. Si entenem la violència com una agressió que té l’objectiu de fer mal, tota agressió o violència fa que el ciutadà se senti sotmès i es trobi en un col·lapse de les relacions entre la psique, la societat, el temps i l’espai. Aquest col·lapse porta obligatòriament a una vivència traumàtica, difícil de tramitar només amb la psique. En definitiva, per naturalesa la violència i la repressió són destructives i desestructurants tant a escala personal com comunitària. —Aquests possibles efectes psíquics ens afecten a tots o només els ferits del Primer d’Octubre, a més dels represaliats, els presos i els exiliats? —Psíquicament ens afecta a tots, fins i tot qui no volia anar a votar o qui no hi estava gens interessat i es pensa que aquella violència no el va afectar gens. De fet, la violència actua sempre de manera radioactiva, com diu Yolanda Gampel. Afecta tothom de maneres diferents. És a dir, per exemple, els vençuts del franquisme han rebut la violència d’una manera molt més clara i dificultosa, per la manca de reconeixement, sobretot per la manca de veritat, de justícia, i de reparació, que no pas el sector feixista, que potser també va tenir experiències traumàtiques, però que va poder fer el dol immediatament. Han pogut portar flors als cementiris i sobretot han estat reconeguts com a maltractats. Però això no vol dir que la violència no hagi afectat el conjunt de la comunitat. El trauma atempta contra la integritat del subjecte, ataca els vincles psíquics de la filiació i l’afiliació. És a dir, ataca a la intersubjectivitat i, per tant, la comunitat en conjunt. Però no s’acaba aquí: el trauma no s’elabora, sinó que ara sabem que persisteix durant generacions i que passa a les següents com un malson o un horror amenaçant. I és com si entrés a la persona de la generació següent com un dany que perdura. I sobrepassa la capacitat d’elaborar psíquicament les circumstàncies de la vida dels subjectes. És a dir, el trauma de la repressió ens afecta a tots i persisteix. —Ens afecta a tots… però com ho entomem? Què fem, cadascú de nosaltres?—La població ho ha entomat de diferents maneres. Podríem definir cinc grups. Al primer hi ha la gent que s’identifica amb la força que s’atribueix a certs partits polítics i que presenta una potència delirant per a garantir la veritat i la bondat. Per què ho fan, això? Perquè dóna seguretat, certesa i, sobretot, evita el conflicte. Però alhora que eviten el conflicte també accepten de sotmetre’s a un sistema social que en el fons prohibeix el lliure pensament. Un altre grup són els qui s’acosten a un pensament místic. D’això ja en parlava Bettelheim el 1943. Són persones que, davant una violència social com l’actual, poden arribar acceptar allò que potser desaprovarien en unes altres situacions socials. Un tercer grup són els qui han pogut mantenir una certa capacitat de pensar i de percebre dades de la realitat del món exterior, però amb molt de patiment. Per tant, han desenvolupat una certa tendència a l’adaptació. Un quart grup és el que s’identifica directament amb la repressió. I té molt a veure amb la transmissió. Si has rebut una estructura violenta o agressiva en el passat, la transmissió existeix. Trencar això vol dir, per exemple, acceptar obertament que per exemple el teu avi va fer moltes coses mal fetes i que no hi estàs d’acord. Qui hagi rebut per transmissió aquesta estructura i no faci aquest procés sol formar part d’aquest grup. I finalment, el cinquè grup inclou molts ciutadans de Catalunya, la majoria dels qui van anar votar i que van fer vaga, que han constatat que la pertinença a un grup representant de la col·lectivitat sí que pot ajudar. La solidaritat i els vincles són condició necessària per a la vida, per a la salut i per a la salut mental. —Siguem d’un grup o d’un altre, com ens pot afectar al dia a dia? —Novament els efectes poden variar molt segons cada individu. Sí que sabem, gràcies als estudis que hem fet i de les persones que hem tractat, que la violència que va circular per l’estat a partir de l’any 36 es pot considerar com una catàstrofe social, que és diferent d’una catàstrofe natural. Els traumes causats per les catàstrofes socials no s’esgoten, es transmeten. Hem constatat que aquests traumes psíquics poden afectar segones, terceres i quartes generacions. I si ara ens fixem en tot allò que ha passat a partir de setembre del 2017, veiem que, en termes de violència, aquí plou sobre mullat. De l’any 36 fins ara veiem que la violència s’ha exercit sobre àmplies capes de la població. Hi ha hagut una ‘revictimització’. —’Revictimització’? —Sí, ‘revictimització’. Per exemple, alguns dels votants del Primer d’Octubre probablement no han pogut elaborar el trauma de la dictadura o del 36, per motius diversos no han pogut fer el dol i no han pogut treballar tots aquests aspectes. I probablement van veure el Primer d’Octubre com una possibilitat de solidaritzar-se, de restablir el vincle social i de construir una cosa que els permetia de recuperar una part d’allò que havien perdut, és a dir, la república. Però en canvi, van rebre agressió i violència. És aquí on es produeix la revictimització. Evidentment, de manera molt diferent de la violència tan sanguinària del 36. Això ho constato cada dia jo mateixa a la consulta, tant amb els qui m’han parlat de la guerra i la postguerra com amb víctimes del Primer d’Octubre. —Heu atès pacients de la violència del Primer d’Octubre? —Sí. De fet, s’han format uns quants grups de professionals de la salut mental que treballem amb víctimes de la violència del Primer d’Octubre i a partir d’aquesta feina elaborem informes clínics que previsiblement s’aportaran al judici. De fet, un grup d’advocats s’ha posat en contacte amb una vintena de psicòlegs clínics que atenem alguns dels agredits directament el Primer d’Octubre per poder disposar d’aquests informes psicològics. Tal com sembla fins ara, només s’havien presentat informes de danys físics, però no de psicològics. És una tasca molt important, perquè en la psicologia clínica cal que treballem davant el terror i l’horror, sobretot per cercar-ne les causes i demanar-nos col·lectivament on és l’autoritarisme que fa que apareguin patologies de gravetat diversa. —Per exemple, quina mena de patologies? —Els símptomes principals són la por, la sensació d’humiliació. I totes les derivades. La sensació d’obligar-se a restar en silenci. La violència destrueix la capacitat de pensar i d’actuar. Paralitza. I l’experiència traumàtica té un caràcter inenarrable i és de difícil evocació. Per això és lent. Al cap de més d’un any del Primer d’Octubre, ara estem en condicions de poder començar a parlar-ne des de la perspectiva psíquica. La majoria de les víctimes no en podien parlar el dia 2 d’octubre. El trauma va envair l’espai mental amb emocions difícilment traduïbles a paraules. Perquè la violència destrueix la capacitat de pensar i d’actuar. L’objectiu és fer ús de la por i del pànic per generar confusió i tota mena d’informació perversa. ‘El propòsit principal de la violència social, com en aquest cas, que també és violència d’estat, és el silenci, la congelació dels afectes, que equival a la desaparició social’ —Té a veure amb la percepció de la veritat? —Sí, el procediment consisteix a fer uniforme la desinformació, que és allò que els periodistes anomeneu postveritat. Nosaltres, els psicòlegs, ho anomenem ‘desmentida’. És un tema molt important. El propòsit principal de la violència social, com en aquest cas, que també és violència d’estat, és el silenci, la congelació dels afectes, que equival a la desaparició social, cosa que, de fet, intenten l’agressió i la violència. És a dir, que t’estiguis a casa, invisibilitzat, i condemnat a viure humiliat i amb el cap cot. I això, com us podeu imaginar, ja és un maltractament. —I què podem fer-hi nosaltres, la població? —La recuperació del ciutadà dependrà fonamentalment del reconeixement públic, de l’ètica i del reconeixement sociopolític. Només qui sigui capaç de rescatar la capacitat de pensar i de no precipitar-se serà qui obrirà un camí cap a l’elaboració del malestar. I això cal treballar-ho. —Reconeixement públic, ètica… El judici del Suprem no hi ajuda gaire, doncs… —No, no hi ajuda gens. —És una classe de violència, el judici? —No exactament, perquè en aquest cas ens en podem protegir. Per exemple, puc apagar la televisió. I digerir-ho en petites dosis i deixar marge per al procés d’interpretació i de pensament. —Passa que molta gent s’identifica amb els presos i sent una gran injustícia… —Sí, però la sensació d’injustícia, que provoca un sentiment negatiu, ja la tenim d’abans, i és profunda. No cal que rebem aquesta sensació continuadament. Els elements que afavoreixen la superació de les experiències traumàtiques són fonamentalment el compromís, el control i els desafiaments. Per a avançar cal evitar de sotmetre’ns a una situació de repetició del trauma. I el judici és precisament això. És a dir, té l’avantatge que, com que és públic, els presos poden explicar-se i ser escoltats, però fora d’aquest moment, la resta és una repetició del trauma, on el patiment apareix continuadament, sobretot quan declaren segons quins testimonis, que responen, diguem-ho així, molt adequadament als fiscals i que diuen que no se’n recorden quan els fa preguntes, per exemple, la Marina Roig. Això genera molt malestar i és, reitero, una repetició del trauma. I si dèiem que per a superar el trauma ens calia compromís, control i reptes, aquí potser tenim el compromís, però en cap cas no tenim el control. Per acostar-nos al control cal posar-hi distància i perspectiva. I per a tenir els desafiaments cal vincular-se a la comunitat, a grups i potenciar el vincle social i la solidaritat. Necessitem espais on ens puguin escoltar i acompanyar. ‘No ajuda gens psicològicament que al judici no es puguin veure els vídeos de tot allò que va passar’ —És per això que quan els presos es van poder explicar i van ser escoltats els sentiments dels ciutadans eren, per dir-ho d’alguna manera, no del tot negatius, a diferència de quan han declarat els guàrdies civils? —Efectivament. Ells van poder testimoniar. En canvi, ara que declaren testimonis que més aviat expliquen uns fets de manera esbiaixada i interessada, els sentiments són de ràbia i de malestar. Per això és tan important de deixar espai a la gent per parlar i és important que escoltem, perquè cal que hi hagi algú que digui ‘això va passar de debò’. Per tant, no ajuda gens, psicològicament, que al judici no es puguin veure els vídeos de tot allò que va passar. El vídeo té una funció essencial del punt de vista del trauma. Sense vídeo, tenim la sensació que la veritat és silenciada i per tant del punt de vista psíquic tornem a no ser escoltats, a ser silenciats i a no poder superar el trauma. Testimoniar i escoltar és tornar la paraula als silenciats i, per tant, ajuda a començar la recuperació. —El judici també origina una sensació d’humiliació en molts ciutadans. Això també té efectes psíquics? —Sí, i tant. No oblidem que legalitat i justícia no són igual, sinó dos conceptes sotmesos a interessos polítics o econòmics. Ho veiem cada dia. L’estat utilitza tots els mitjans que té a l’abast per jugar amb la humiliació. Per això en aquest cas cal anomenar les dues formes de violència: la violència d’estat i la violència social. Com dèiem, un dels seus objectius és desarticular l’organització social. I com ho fan? Prenent per ostatges els qui consideren cabdills. De tota manera, els fan ostatges amb la vaga pretensió que això farà recular la població. I això no és tan clar que passi. És important d’entendre que les persones maltractades des de la guerra, la postguerra, la dictadura i la transició no han pogut ser escoltades ni tractades adequadament perquè la psiquiatria que durant molts anys hi ha hagut en aquest país era una psiquiatria totalment lliurada al règim. —Per tot això que dieu, és recomanable de seguir el judici cada dia? —Ni a mi mateixa no m’ho recomano. Psicològicament, en aquests moments, seguir el judici de manera constant no és bo. Estar-ne informats és molt important, però viure-ho de manera permanent no. Segons qui parli et tranquil·litza, però segons què hi passi, s’alimenten sentiments negatius com la ira i la ràbia, que t’impedeixen de pensar i causen malestar i mal humor. Apareixen sentiments d’impotència i per tant la incertesa, el desconcert i, al final, la tristor. És una situació permanent de muntanya russa. En canvi, en aquest moment som obligats a reconstruir aquesta experiència traumàtica. Per tant, ens hem de protegir per poder mantenir la salut i la salut mental. Jo recomanaria deixar-hi una certa distància. Hem de tenir tota la informació, lògicament, però alhora hem de mirar de mantenir la perspectiva, és a dir, mantenir viva la capacitat de pensar. I a partir d’aquí cal fer un acompanyament tant psíquic com social que ajudi a disminuir els factors de patiment. Això és especialment important en el cas dels infants. —Com ho hem de fer per ajudar els nens en aquest àmbit? —En síntesi, fer-los costat, parlar-hi i acompanyar-los molt. I no tan sols els infants que eren presents en l’agressió, sinó també els qui anaven a les escoles que es van atacar i que es van trobar els mobles destrossats, els amics d’uns i altres, els qui ho van vist per la televisió, els qui tenen veïns ferits, els qui veuen el judici per televisió… Alguns d’aquests nens, cadascú a la seva mesura, poden manifestar por, apatia, tensió emocional, malsons, poden rebutjar els aliments o poden tenir por de separar-se dels pares. I no parlem dels fills dels presos, que tot i ser molt ben acompanyats, tenen una situació encara molt més complexa. Penseu que un nen petit ha après que només les persones dolentes van a la presó. Per tant, l’únic remei és escoltar i acompanyar. En el cas dels adolescents cal tenir present que són enmig de la construcció de la seva identitat i, per tant, un context de violència i agressió té efectes sobre el seu procés de creixement. Però els adolescents tenen molta energia positiva i això és molt bo: cal donar-los lloc per a desenvolupar-la. Cal, també, una comunicació clara i transparent que ajudi a comprendre realitats complicades. —I si els qui hem de fer l’acompanyament també som víctimes, com dèiem? Com ho fem per ser bons acompanyants? —És que potser és el conjunt de la societat que ha de ser acompanyat, cadascú en la forma que sigui. Per això és important la solidaritat i reconstruir els vincles, especialment el social. I, reitero, és molt important que col·lectivament donem valor i importància als testimonis. Cal trencar el silenci, altrament no podrem fer cap mena de dol. —Hi ha tècniques per a ajudar a passar aquest dol? —No hi ha cap tècnica única. Es feina dels psicòlegs trobar les eines més adients a cadascú. Però elaborar el dol és fonamental perquè si no ho fem les ferides es van aprofundint i necessitem precisament que se cicatritzin. Si no se cicatritzen poden aparèixer dols no realitzats que poden arribar a convertir-se en dols patològics i, per tant, en malestar. Quan passa això, hi ha una mena de comparació entre la repressió del subjecte i la de l’objecte. I el resultat és un sentiment de culpa. Si no es treballen aquests dols, si no els treballem ara, poden aparèixer patologies futures, que encara és aviat per determinar. Però sí que sabem les patologies que han aparegut derivades dels traumes del 36, en les generacions posteriors. En alguns casos han aparegut fòbies, compulsions obsessives i problemes d’aprenentatge. La primera cosa que cal fer és, ho dic una vegada més, acompanyar i testimoniar. Poder parlar i ser escoltat. D’aquesta manera trenques la barrera del silenci. Si trenques la barrera del silenci ajudes a reintegrar totes les experiències traumàtiques i per tant promous el benestar. És a dir: parlar i acompanyar no solament fa una funció terapèutica, sinó també una funció pedagògica per al conjunt de la societat. ‘El segle XX i el segle XXI seran l’era de la violència, del maltractament i del trauma. En canvi hauríem d’aconseguir que fos l’era del testimoni’ —Creieu que de moment ho fem prou bé, com a societat? —Com dèiem, el judici no hi ajuda, i tenim molta feina per fer, però no tenim més remei que fer-la i sortir-nos-en. La paraula obre la porta a la salut i a la salut mental. Saber escoltar, que és més complicat que no ens pensem, és fonamental. Testimoniar i ser acompanyat és un instrument doble i molt efectiu perquè redueix els símptomes i, per tant, fa que millorem. A més, converteix les sensacions i les imatges en paraules. I per tant la memòria traumàtica perd toxicitat, deixa de ser tan greu. Això és claríssim. Em fa l’efecte que el segle XX i el segle XXI seran l’era de la violència, del maltractament i del trauma. En canvi, hauríem d’aconseguir que fos l’era del testimoni. Si no, ens costarà molt de sortir-nos-en. Hem de construir un gran laboratori interdisciplinari, en què treballi la història, la justícia, la sociologia I la salut mental. I amb això recompondre tota la subjectivitat devastada. Aquest laboratori ha de ser una cura comunitària per a arribar a la veritat. Hem de trencar l’estratègia de la por i el discurs autoritari que sentim cada dia, per trencar les hipòtesis falses. Cal que parlem, testimoniem i que recuperem la veritat col·lectiva. Ho podem aconseguir. No tenim més remei que continuar treballant-hi perquè és un problema de salut pública.

Anna Miñarro: ‘El judici és la repetició del trauma, hem d’evitar de sotmetre’ns-hi’

La campanya ‘Reciprocitat ara!’ ha presentat, al costat del senador de Compromís, Carles Mulet, una iniciativa per a demanar la reciprocitat dels mitjans públics del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears. Hi han participat també representants de diverses entitats com Decidim, Plataforma per la Llengua, Intersindical Valenciana, Escola Valenciana i el SEPC. La moció reclama de sol·licitar al Ministeri d’Afers Econòmics i Transformació Digital espanyol l’atribució de les freqüències per a aquestes autonomies (amb calendari, pressupost, desenvolupament i promoció), per tal d’assolir la plena reciprocitat dels mitjans públics de tot el domini lingüístic, per raons de veïnatge, història i cultura. Antoni Infante, en nom dels impulsors de la campanya, ha agraït la iniciativa del grup parlamentari de l’Esquerra Confederal i ha recordat que ‘Reciprocitat ara!’ és una més de les campanyes que es fan d’ençà del 1985 en favor de la reciprocitat plena de tots els mitjans a tot el territori dels Països Catalans. També ha assenyalat que els arguments tècnics successius dels diversos governs no són sinó falses justificacions per a amagar una negativa política a reconèixer un dret dels ciutadans que exerceixen la majoria de les comunitats lingüístiques europees. ‘Reciprocitat ara!’ va començar com a campanya a les xarxes socials i d’ençà del primer moment va mostrar la voluntat de permanència i d’anar creixent amb actes i intensitat fins a l’assoliment de l’objectiu.

Compromís i Més per Mallorca reclamaran la reciprocitat televisiva urgent

L’activista Tamara Carrasco ha comparegut avui en una conferència de premsa a Viladecans, dos dies després que el jutjat 24 de l’Audiència de Barcelona aixequés la mesura de confinament imposada per l’Audiència Nacional espanyola que l’ha mantinguda catorze mesos tancada al seu poble, amb l’única excepció de sortir per a anar a treballar. Ho ha fet juntament amb el seu advocat, Benet Salellas, i amb una persona del seu grup de suport. Carrasco ha agraït el suport que ha rebut durant aquest temps i ha dit que lluitarà per l’absolució i per a obtenir una reparació. Ha revelat que va sentir sensacions contraposades quan va rebre la notícia de l’aixecament del confinament, ha demanat respecte per la seva intimitat i ha mostrat les ganes de recuperar la seva vida normal. A més, ha criticat durament la premsa espanyola, sense especificar, per haver publicat la seva vida i vulnerat tots els seus drets després de la detenció. Per la seva banda, Salellas ha explicat que ara no saben si s’arxivarà la causa o bé si la magistrada que ha agafat el cas ordenarà noves investigacions a la Guàrdia Civil o als Mossos d’Esquadra i si citarà testimonis i hi haurà un judici. En tot cas, l’advocat ha advertit que no s’aturaran fins a aconseguir l’absolució total de Carrasco i una indemnització per la situació que ha hagut de patir. Ha denunciat que ‘un suposat estat de dret’ no pot vulnerar drets bàsics com la llibertat d’expressió i manifestació o la dissidència política i que continuarà lluitant per defensar-los. Carrasco fou detinguda per la Guàrdia Civil a casa seva el 10 d’abril del 2018 en una operació en què també van intentar arrestar Adrià Carrasco, activista del CDR d’Esplugues de Llobregat que escapar-se de casa i va exiliar-se a Brussel·les. Fou acusada de rebel·lió, sedició i terrorisme per haver participat en l’aixecament de peatges de la Setmana Santa de l’any passat i per haver organitzat i cridat a manifestar-se, uns càrrecs que va desestimar la mateixa Audiència espanyola. El grup de suport a Adrià Carrasco ha assistit a la conferència de premsa per a donar-li suport. El grup de suport #AdriEtVolemACasa hem vingut des d'#Esplugues a #Viladecans per donar tot el nostre suport a la @TamaraVila83 i animar-la a seguir pel camí que encara ens queda per lluitar, per ella i per l'Adri @EtVolemACasa! @EstasTamara pic.twitter.com/2itA11dxhc — #AdriEtVolemACasa (@EtVolemACasa) May 30, 2019

Tamara Carrasco diu que lluitarà per l’absolució i la reparació

El periodista Jordi Sebastià (Burjassot, 1966) va ser el primer eurodiputat de la història de Compromís d’obtenir un escó a les eleccions europees del 2014. Ara ha tornat a guanyar les primàries de la seva formació contra la diputada al congrés espanyol Isaura Navarro i, per tant, tornarà a encapçalar la llista. És una candidatura que s’anomena Primavera Europea, de la qual també formen part Més per Mallorca, En Marea i altres grups polítics de l’estat espanyol. L’ex-batlle de Burjassot (2011-2014) vol repetir l’experiència. En aquesta entrevista parla dels interessos valencians a defensar a Europa, però d’una Europa com més va menys democràtica, i també de la decisió de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras de ser candidats a les eleccions europees del 26 de maig. Sebastià ha participat en nombrosos actes que s’han fet al Parlament Europeu per a denunciar la situació dels presos polítics i els refugiats. —Són les segones primàries al Parlament Europeu que guanyeu. —Aquesta vegada m’ha afavorit haver estat el primer eurodiputat de Compromís, i la gent ha reconegut la feina feta aquesta passada legislatura, tot i les dificultats que hi ha per fer arribar a la gent la feina que fem al Parlament Europeu. Per sort, aquest darrer any, amb el problema de la taronja, s’ha visibilitzat més la nostra feina. —Què es pot fer per la taronja des del Parlament Europeu? —D’entrada, demanar que es deixe de donar un tracte preferent a Sud-àfrica i que no se li permeten unes excepcions sanitàries que es demanen als productors europeus. Les taronges de Sud-àfrica han de tenir els mateixos controls sanitaris que les de la Unió Europea. I també demanem de retornar a la situació anterior al 2016, quan les taronges de Sud-àfrica només entraven lliurement a Europa els mesos que no hi havia producció al País Valencià i altres zones comunitàries. Des del Parlament Europeu es pot pressionar la Comissió i els governs dels estats membres, però en el nostre cas tant el PP com el PSOE tiren pilotes fora. —Aquesta qüestió, doncs, continuarà essent un dels eixos de la nova legislatura. —Sí, sens dubte. A més, aquesta legislatura s’ha d’aprovar la reforma de la Política Agrària Comunitària (PAC) i caldrà defensar l’agricultura mediterrània. Una altra prioritat ha de ser aconseguir que la Unió Europea s’implique més en la lluita contra la violència masclista. És complicat, perquè els grups majoritaris no ho volen. I també treballarem perquè el Comitè de les Regions, que actualment és un organisme consultiu de segona fila, puga passar a legislar sobre afers d’infrastructures, com ara el corredor mediterrani. També volem que la Unió Europea tinga un pressupost més elevat, pels volts del 3% del PIB, i que no depenga dels estats. —Els estats no ho voldran. Com es fa, això? —S’han d’introduir taxes noves, que no recauran sobre els ciutadans sinó sobre els estats, com ara una taxa sobre carburants i una altra sobre transaccions financeres. —Tot indica que us trobareu una cambra amb més presència de l’extrema dreta. Com pot afectar, aquesta situació? —Hi haurà un augment de l’extrema dreta molt important i molt preocupant. És repartida en diversos grups. Dins el PPE hi ha Viktor Orbán, el president d’Hongria; després, hi ha els Conservadors; i després, el grup on pertany Le Pen. Si els qui fins ara articulaven majories, que eren el PPE, els socialistes i els liberals, no són capaços de sumar els Verds i altres grups progressistes, l’extrema dreta pot arribar a blocar el funcionament del P.arlament Europeu. Els tres grans grups, probablement, no tindran majoria. I si no tenen més suports, poden perdre votacions, perquè l’extrema dreta pot afegir-se al vot negatiu dels Verds o altres grups d’esquerres només per blocar. Ens sentirem dir que fem pinça amb els feixistes, però el problema són els tres grups majoritaris, que són incapaços d’acceptar el pluralisme. —Com veieu l’interès que ha despertat la candidatura de Carles Puigdemont i d’Oriol Junqueras al Parlament Europeu? —Són diferents, però totes dues volen internacionalitzar el conflicte català. En el cas de Puigdemont, no entenc la polèmica sobre si podrà ser eurodiputat o no. A mi, el Parlament Europeu em va reconèixer com a eurodiputat abans de jurar davant la Junta Electoral espanyola. Primer, vaig rebre la carta del Parlament Europeu amb el reconeixement i, després, la carta de la Junta Electoral que em citava a Madrid per jurar la constitució. I si Puigdemont va en una missió parlamentària a Espanya, no el podran detenir, perquè té immunitat. És molt clar, tot i que poden canviar les normes de joc. Siga com siga, Puigdemont tornarà a posar en evidència la justícia espanyola i això està molt bé.

Jordi Sebastià: ‘L’extrema dreta pot arribar a blocar el funcionament del Parlament Europeu’

Compromís ha demanat gestos al PSOE per a poder expulsar el govern del PP a l’estat espanyol. La co-portaveu de la formació, Mónica Oltra, cridat els socialistes a construir una alternativa per a ‘desallotjar la corrupció del govern espanyol’. Per Oltra, aquest pacte hauria de ser similar al del Botànic, l’acord entre el PSPV, Compromís i Podem pel qual es va establir l’actual govern de la Generalitat Valenciana. La formació ha sol·licitat avui a Podem que ajorni la moció de censura fins que tingui els vots suficients perquè sigui viable. Oltra ha assegurat que un canvi de govern espanyol garantiria l’estat de dret i posaria ordre al caos dels ministeris de justícia i interior i que podrien fer-se polítiques de rescat al servei de la gent. Ha valorat que una abstenció del PSOE seria frustrant per als ciutadans que van votar perquè hi hagués un canvi de govern. Compromís vol evitar que la moció de censura de Podem sigui estèril, però hi mantindrà el seu suport si finalment se sotmet a votació al congrés espanyol.

Compromís demana gestos al PSOE per a expulsar el govern del PP a l’estat

À Punt ha fet una crida al sector audiovisual valencià perquè presenti propostes per a un magazín diari per a la ràdio provisional. La Societat Anònima de Mitjans de Comunicació ha anunciat que el de ràdio serà de dilluns a divendres, de tres hores per a la franja del matí. En total, s’emetran 65 programes. L’espai inclourà continguts culturals, de servei públic, participació ciutadana i de col·lectius socials. El programa també inclourà seccions fixes relacionades amb la salut, el consum, el medi ambient, la integració social, l’educació, el camp, la cuina o l’oratge, detalla l’entitat en un comunicat. En el magazín, es donarà informació sobre tots els passos de creació del mitjà del País Valencià: À Punt. S’explicaran els rodatges de programes, els continguts, entrevistes amb les cares i les veus dels mitjans, etc. També inclourà connexions en directe i participació de l’audiència. El magazín també preveu sortir fora dels estudis de Burjassot amb l’objectiu de recórrer els pobles i ciutats del país per presentar els mitjans a la ciutadania. La societat seleccionarà els projectes basant-se en ‘criteris de qualitat de les propostes, en la capacitat tècnica tant per a la realització en estudi com per a l’eixida o eixides setmanals, les propostes de continguts transmèdia, i l’adequació dels projectes als objectius’ de l’entitat, detallen. El termini de presentació de propostes serà de 21 dies naturals a comptar des de l’endemà de la publicació d’aquesta crida en la pàgina web de la CVMC.

À Punt busca un magazín de ràdio amb continguts culturals, participació ciutadana i de col·lectius socials