Datasets:

projecte-aina

/

vilasum

like 0

Follow

Projecte Aina 55

Pere Sampol és un dels dirigents amb més pes polític acumulat del nacionalisme a Mallorca. És un dels personatges més importants del PSM i, encara que ja retirat de l’activitat parlamentària, la seva veu és escoltada i respectada. Va ser vice-president i conseller d’Economia del primer pacte de progrés (1999-2003) i va comandar la reconversió del partit en l’espai polític actual, Més per Mallorca, abans Bloc, que aplega el partit de referència de l’esquerra nacionalista i Iniciativa-Verds. En aquesta entrevista, Sampol desdramatitza els resultats de Veus Progressistes, la coalició que va mirar d’aconseguir el primer diputat per al sobiranisme de les Illes al congrés espanyol, i en fa una interpretació optimista amb vista a les eleccions del 26 de maig a les Illes. Destaca la força municipal de Més i denuncia la dreta autòctona amb una frase demolidora: ‘La dreta a les Illes Balears és anticatalanista, franquista i caciquista.’ —És un fracàs el resultat de Veus Progressistes al congrés espanyol? —És una tradició. Aquesta és una assignatura pendent del nacionalisme de les Illes, que mai no ha aconseguit de rompre aquesta dualitat. En unes eleccions al parlament els vots es multipliquen per tres o per quatre. En canvi, en unes eleccions espanyoles no existeix per a una gran majoria de l’electorat. —Es traslladarà la tendència de vot a les eleccions del 26 de maig? —La tradició també diu que no. Al contrari, a vegades hi ha una mala consciència del votant tradicional de Més que opta pel vot útil a les espanyoles. A més, les eleccions al parlament coincideixen amb les municipals i Més és una organització bàsicament municipalista que presentarà més candidatures que mai. Tot i que el PSOE passa per un bon moment i que Francina Armengol capitalitzarà una part de la gestió de govern, crec que Més té armes suficients per a fer uns bons resultats el 26 de maig. —S’ha de reformular el sobiranisme a les Illes? —Hi ha una força municipal molt potent. Tenim més candidatures que el PSOE i, juntament amb el PP, som els dos partits que es presenten amb més candidatures municipals. Això vol dir un petit exèrcit a cada municipi, fent el porta a porta i demanant el vot. Tradicionalment, el PSM, i ara Més, tenia una forta presència a l’interior de Mallorca i de Menorca, però és que en aquesta legislatura ha tengut les batllies de Palma i de l’àrea metropolitana, com Marratxí, Llucmajor i batllies importants com Felanitx. Aquests municipis representen el 80% del cens. Si la bona gestió que s’ha fet en aquests municipis es tradueix en vots, es pot obtenir un bon resultat. En definitiva, els resultats dolents a les espanyoles no m’han vengut de nou i crec que Més és capaç de fer un bon paper el 26 de maig. —I com interpretau que l’extrema dreta de Vox hagi superat de manera tan clara Veus Progressistes, amb la implantació municipal que té Més? —La dreta a les Illes Balears és una dreta franquista. El Partit Popular beu de l’herència del franquisme. Els seus dirigents havien aconseguit d’aglutinar tota la dreta, bàsicament per uns interessos econòmics i personals. En el moment que ha sortit una candidatura clarament franquista, els franquistes s’hi han sentit molt còmodes i molt identificats. Aquesta dreta franquista possiblement no ha existit a Catalunya com a les Illes Balears. A Catalunya aquesta dreta espanyolista i anticatalanista era reduïda al PP, que ara és residual. A Catalunya hi ha hagut una dreta moderna i europea. A les Illes Balears, la dreta és castellanista, anticatalanista, franquista i caciquista i amb una estructura piramidal que era una fàbrica de vots. Però la pèrdua progressiva de poder municipal ha provocat una nostàlgia del franquisme. Això ha fet que una bona part de l’electorat del PP s’hagi emocionat amb aquest discurs de mà alçada. —Com s’hi planta cara, a aquesta extrema dreta franquista que heu definit? —L’extrema dreta ha entrat amb les televisions, totes les privades, també Televisió Espanyola, els diaris, fins i tot El País, i amb Ciutadans i el Partit Popular, que han negat que fos extrema dreta per legitimar el pacte a Andalusia i, si venia bé, també un govern de l’estat. Un partit que no tenia ni la mínima representació ha tengut més espai que formacions que sí que hi són, a les institucions. Com es combat l’extrema dreta? Amb cultura i amb educació. Em preocupa, sobretot, que això no és un fenomen espanyol. Hi ha un suport econòmic i mediàtic a l’extrema dreta de fa uns quants anys. Això que passa a Europa o a l’Amèrica del Sud és planificat per grups que tenen molt de poder econòmic, mediàtic i, fins i tot, paramilitar. —Existeix el sector regionalista del PP? —Sempre s’ha dit que hi havia un sector més centrista i moderat, però quan hi ha hagut un conflicte amb Madrid mai no ha presentat batalla. Hi ha un moment que marca la història d’aquest partit: quan Cañellas es troba obligat a dimitir per la sentència del túnel de Sóller, que era absolutòria per prescripció. Es considerava provat que el PP havia percebut comissions per l’adjudicació del túnel de Sóller però per quinze dies els delictes havien prescrit. Aleshores, José María Aznar va considerar que Cañellas havia de dimitir. ‘No seràs cap pedra en el meu camí a la Moncloa’, és la frase que diuen que va dir. Cañellas, que era totpoderós, amb majoria absoluta a les Illes Balears, va dubtar i va dimitir. Aquest moment és considerat com la cessió de poder del sector regionalista als dirigents estatals. D’aleshores ençà, sempre, les candidatures s’han imposat des de Madrid. Això no vol dir que a la part forana no hi hagi batlles que no qüestionin la normalització lingüística i que als ajuntaments que presideixen no es faci tot en català. Però tenim davant un partit d’obediència madrilenya. —El PI pot aplegar vot regionalista del PP el 26 de maig? —El PI és una opció que neix d’aquest llast tan important que és la desfeta d’Unió Mallorquina i que uneix escindits del PP, que se suposa que deixaren el partit perquè se sentien marginats en les candidatures, amb persones d’una certa talla intel·lectual i que poden teoritzar sobre el mallorquinisme i que aporten valor. A més, té una força municipal gens menyspreable amb força batllies. Té un espai, però s’ha d’anar fent a poc a poc. En les passades eleccions, Més es va convertir en la primera força municipalista de Mallorca i diria que de Menorca, també. És el partit que ha governat més ciutadans. Però això ha costat quaranta anys. El PI fa vuit anys que existeix, i va fent i va creixent a poc a poc. Als partits que no surten a les televisions, com Més i el PI, els és molt més difícil. El creixement es fa a còpia de convèncer persones, una a una, i a partir d’una gestió molt eficaç. Passa que quan ve un tsunami d’aquestes característiques i mediatitzat com aquest, nosaltres no hi som. A mi m’ha passat, que votants de tota la vida m’han demanat si em presentava aquesta legislatura. —Perilla el govern de progrés si hi ha un pacte a Madrid entre el PSOE i Cs? —Hi haurà molta pressió dels poders fàctics i del poder econòmic que controla els mitjans de comunicació perquè es faci aquest pacte. Però les bases del PSOE van ser prou contundents cridant ‘Rivera, no’. Crec que Sánchez provarà de governar tot sol amb ajuts puntuals d’uns i altres, amb un suport més estable de Podem. —És catalanista Francina Armengol? —Ella és catalanista segons la pressió que sent per part de Més. Si Més creix electoralment, el PSOE ha de cobrir aquest flanc. En poques paraules, si a Mallorca i a les Balears no hagués existit el PSM, segurament ja seríem una província no gaire diferent de Valladolid o Sòria. Això no vol dir que dins el PSOE no hi hagi gent que milita en el catalanisme i que fan la seva vida en català. Però només són contundents a l’hora de governar en favor de la cultura catalana si senten l’alè de Més. Pensem que a Mallorca, Més va quedar a tres mil vots del PSOE (2015). Per tant, són els dos partits que tenen més transvasament de vots de l’un a l’altre. D’això, el PSOE n’és conscient i ha d’intentar fer polítiques semblants a les de Més. —Com interpretau la posició de Pedro Sánchez envers el procés independentista? —Crec que fins passades les eleccions no hi haurà una fotografia entre el PSOE i cap partit sobiranista. Sánchez es troba en una cruïlla. Quan ell diu que han derrotat el passat i han guanyat el futur, quin futur és aquest a l’estat espanyol? Aquesta Espanya uniforme, castellana, que renega de la diversitat o l’acceptació que Espanya és un estat plurinacional? Això ho vol traduir políticament? Imagín que hi haurà converses que haurien de ser discretes per a evitar que aquests bàrbars de Cs i de Vox puguin arengar la seva gent. Sánchez es troba amb un problema molt greu. El problema és judicialitzat. No és tan sols negociar un referèndum o una una fórmula perquè Catalunya es pugui autodeterminar. És com treus els empresonats de les urpes d’un tribunal fabricat pel PP d’acord amb la seva ideologia. El franquisme també és present a les altes instàncies judicials. —Fiscalia i advocacia de l’estat seuen al costat de Vox al Suprem, amb Pedro Sánchez de president… —Sí, i poden donar instruccions al fiscal general de l’estat i a l’advocacia de l’estat perquè disminueixi penes, però és complicat amb uns jutges col·locats amb el dit partidista del PP, no per mèrits de carrera. Les clavegueres de l’estat arriben al Consell General del Poder Judicial i al Tribunal Suprem. Hi ha jutges magnífics. A les Balears en som testimoni, amb el jutge Castro o el fiscal Carrau, però quan arribes a tribunals superiors de justícia, Tribunal Suprem i Consell General del Poder Judicial, hi trobes la interferència dels partits polítics que hi han situat persones afins a les seves ideologies. Rajoy va posar en mans d’aquesta gent la solució del problema de Catalunya i això dificulta una sortida política. —Què sentiu quan veieu companys polítics asseguts a la banqueta dels acusats per haver defensat un programa polític? —Si fins i tot em va deixar un mal regust veure entrar a la presó adversaris meus, amb qui he tengut més que paraules, com ara Jaume Matas i Maria Antònia Munar, imaginau veure entrar-hi gent amb qui comparteixes una afinitat política i que en alguns casos els coneixes personalment. És una desesperació. És una sensació d’impotència i d’injustícia. Vull pensar que després d’anys de dolor tendran un reconeixement del poble. Passaran a la història com a herois. Els dedicarem carrers i places i seran uns referents per tota la vida. Però això que passen ells i les seves famílies no els ho lleva ningú. —El procés independentista ha desfermat l’anticatalanisme i l’espanyolisme a Mallorca? —Naturalment. La gent més mallorquinista sent una solidaritat amb el poble català. I, per una altra banda, els ciutadans que només es desinformen amb les televisions espanyoles de cada vegada són més anticatalanistes. Qualsevol ciutadà de les Balears que no miri TV3 i no escolti Catalunya Ràdio té la mateixa sensació que pot tenir un ciutadà de Madrid. Fins i tot IB3 quan informa del judici contra el procés ho fa mitjançant la FORTA. M’indigna quan veus les preguntes del fiscal i les respostes que són contràries als processats. Hi ha una autèntica censura i manipulació de tot allò que passa a Catalunya. —Acabem. Després de ser senador vau escriure ‘Espanya no té remei’. Les Illes en tenen, de remei? —Les Balears tenen uns objectius molt importants amb un creixement urbanístic i demogràfic brutal. I això no es reverteix en dos dies. Aquests quatre anys s’han impulsat iniciatives ambientals pioneres a l’estat espanyol i a Europa. La llei de transició energètica, la llei de residus, el decret de protecció de la posidònia marina, l’ampliació de parcs naturals com el de Cabrera o l’ampliació de nous parcs terrestres. S’ha fet una gestió brutal. L’impost turístic, que és una font molt important per a ajudar a preservar el medi i restaurar patrimoni, també agrícola. Som dins un vehicle que anava a tres-cents per hora i que ha de començar a frenar. Si passam de frenada, perdrem les eleccions, com ja va passar el 2003. Si frenes massa a poc a poc, tens els ciutadans més conscients i ecologistes que diuen que s’ha de protegir més. Ens trobam en un canvi de model que s’ha de fer progressivament. I aquest és el desafiament i el debat més gran que hi ha a Mallorca i a les Balears, en aquest moment.

Pere Sampol: ‘La dreta a les Illes Balears és anticatalanista, franquista i caciquista’

El president de les Corts, Enric Morera, ha afirmat que no es pot ‘tornar a consentir que hi haja més de 100.000 valencians que s’hagen quedat fora amb candidatures que no han aconseguit sobrepassar la barrera electoral’ per a entrar al parlament autonòmic, davant del que ha optat per reformar la llei electoral perquè siga ‘del segle XXI i no del segle passat’. Morera s’ha expressat en aquests termes per a respondre les preguntes dels mitjans després d’assistir a l’acte institucional commemoratiu dels 20 anys d’existència del Consell Jurídic Consultiu (CJC), en què s’ha imposat la insígnia de la institució a l’actual president de la Generalitat, Ximo Puig. El president del parlament ha comentat que ‘estem en la fase de millora progressiva de les institucions’ i ha posat l’exemple que avui es presenta en les Corts el dictamen de la Comissió de l’accident del metro de València, ‘un dictamen molt important, que tancarà una ferida institucional molt rellevant’. Alhora, ha assenyalat que ‘ara caldria treballar de manera molt insistent en la reforma de la llei electoral valenciana’ perquè no hi haja ‘més de 100.000 valencians i valencianes que s’hagen quedat fora amb candidatures que no han aconseguit sobrepassar la barrera electoral’. Per aquesta raó, Morera ha valorat que la norma està ‘desfasada’ i, per aquesta raó, ha argumentat que ‘ara és d’interès de les institucions, per a millorar el nostre marc institucional, que a la Comissió de Reforma de l’Estatut i de la Llei Electoral Valenciana, es faça una reforma integral de la llei per a fer una llei del segle XXI i no del segle passat’.

Morera proposa de fer una llei electoral valenciana del segle XXI per no deixar fora cent mil ciutadans

Tots els usuaris de Google poden demanar a la companyia que no desi les seves dades de localització, però, tal com revela una investigació de l’agència Associated Press, ho fa igualment quan els usuaris fan cerques o utilitzen certes aplicacions. D’una banda, Google emmagatzema l’anomenat ‘historial d’ubicacions’, que és senzillament una relació dels vostres moviments de cada dia i hora enregistrats per Google Maps. Podeu consultar les vostres dades en aquesta web, on veureu en un mapa tots els moviments que heu fet quan teníeu la ubicació activada. És relativament fàcil de desactivar-lo, aquest historial d’ubicacions, per a impedir que continuï enregistrant el lloc i l’hora exactes on sou cada moment. A la pàgina d’ajuda de Google diu que el podeu desactivar en qualsevol moment i garanteix que ‘si ho feu, ja no es desaran els llocs on aneu’. Però és fals. Fins i tot amb l’historial d’ubicacions aturat, algunes aplicacions de Google registren el lloc on éreu a hores concretes sense demanar-ho. Per exemple, la companyia fa una fotografia del lloc on sou cada vegada que obriu l’aplicació de Google Maps. Això també passa amb la informació meteorològica dels telèfons Android, que per a funcionar necessiten saber on sou. I, fins i tot, quan es fan algunes cerques, encara que no tinguin res a veure amb la localització (Associated Press posa com a exemple ‘galetes amb trossos de xocolata’ o ‘equips de ciència infantils’), Google enregistra la vostra longitud i latitud. ‘Hi ha unes quantes maneres amb què Google pot utilitzar la localització per a millorar l’experiència dels usuaris, incloent-hi l’historial d’ubicació, l’activitat a la web i en aplicacions i els serveis d’ubicació en diversos dispositius’, diu un portaveu de Google a Associated Press. ‘Expliquem d’una manera clara aquestes eines i oferim forts controls que la gent pot activar o desactivar o bé eliminar-ne l’historial en qualsevol moment.’ Com ho hem de fer per a salvaguardar la nostra privadesa? Atenent la declaració del portaveu de Google, podem trobar diversos punts en què podem demanar que la companyia no enregistri aquesta informació. Això sí, això no garanteix que preservem la nostra privadesa, perquè les nostres dades poden ser rastrejades quan naveguem per internet a partir de l’adreça IP o quan el nostre telèfon es connecta a la xarxa de telefonia mòbil. La primera cosa que hauríem de fer, que és la més fàcil, és desactivar l’historial d’ubicacions. Cal anar a myactivity.google.com, on podem gestionar les dades personals que es desen al nostre compte. Allà, n’hi ha prou de desmarcar el botó blau. Automàticament us apareixerà un missatge advertint quines funcions perdreu si el desactiveu. ‘Pot ser que no vegis recomanacions basades en els llocs que has visitat ni consells útils sobre el desplaçament diari a la feina’, diu el text. Si hi esteu d’acord, heu de fer clic a ‘Posa en pausa’. El mateix missatge ens avisa que, encara que aturem aquesta opció, les dades anteriors no se suprimiran. Per eliminar-les, cal que anem a maps.google.com/timeline, on podrem veure en un mapa on érem cada dia de la nostra vida que Google va recollir el nostre emplaçament. Hi podem triar si volem eliminar una dada concreta segons la data o ubicació individual o bé si preferim eliminar l’historial complet. Si volem eliminar una data, hem de cercar-ne el dia concret i fer clic al botó ‘Suprimeix’ que apareix a dalt a la dreta. Per a esborrar les dades d’una localització, l’hem de pitjar sobre el mapa o la llista d’ubicacions, fer clic als tres punts de la columna esquerra i seleccionar ‘Suprimeix la parada del dia’. Després cal confirmar l’ordre tornant a fer clic a ‘Suprimeix’. Finalment, si volem eliminar l’historial complet, cal pitjar el petit engranatge que hi ha a baix a la dreta i seleccionar ‘Suprimeix tot l’historial d’ubicacions’. Com en els altres casos, ens apareixerà un missatge de confirmació que, si acceptem, esborrarà les dades desades de l’historial d’ubicacions. Però abans de fer-ho hi ha l’opció de descarregar una còpia de totes les nostres dades. Si hi fem clic, ens demanarà quines volem descarregar i en farà un arxiu, que pot ocupar uns quants gigabites. Una vegada creat, el podrem descarregar. Però, com ha destapat Associated Press, amb tot això no n’hi ha prou perquè Google no enregistri les nostres dades. La següent cosa que hem de fer és demanar que no es desin les dades d’activitat a la web i en aplicacions, també a myactivity.google.com. Com que no ens permet de desactivar tan sols les dades d’ubicació que es desen quan naveguem per internet, ens apareix aquest missatge: ‘Pot ser que deixis de veure resultats de cerca més rellevants o recomanacions sobre llocs que t’interessen.’ Com abans, si ens limitem a pausar ara l’emmagatzematge de dades no n’hi ha prou per a protegir la nostra privadesa. Per això també és recomanable d’eliminar totes les dades nostres que Google té desades. Hem de fer clic a ‘Gestiona l’activitat’, que ens mostrarà totes les dades generades quan hem fet servir algun dels serveis de Google, com el navegador Chrome, el sistema operatiu de mòbils i tauletes Android, el servei de correu Gmail, el servei de mapes Google Maps o el cercador, per exemple. Per eliminar aquesta mena de dades, hem de seleccionar ‘Suprimeix l’activitat per’, que ens ofereix de fer-ho per data o per tema. Si ho fem per data, podem seleccionar l’opció ‘tot’. Una altra opció, si volem esborrar les dades sobre la localització, és suprimir les que ha emmagatzemat Google Maps. En aquest cas, hem de seleccionar-ho a la pestanya inferior. Tanmateix, això no garanteix que s’esborri totes les dades de localització, perquè, tal com ha descobert Associated Press, també poden ser desades quan fem algunes cerques determinades. Finalment, també convé de desactivar la ubicació dels nostres dispositius mòbils. Cada aparell és diferent, però en general hem de cercar l’opció al menú de configuració, normalment en apartats de seguretat o privadesa.

Google rastreja els vostres moviments encara que no ho vulgueu

Quan faltaven pocs mesos per a la consulta del 9 de novembre de 2014, el rei espanyol Juan Carlos I va abdicar. La notícia va agafar de sorpresa gairebé tothom, i l’entronització del nou Borbó, Felipe VI, va obrir un munt d’especulacions sobre l’actitud que tindria envers una Catalunya immergida en un projecte independentista que agafava embranzida. La resposta a l’expectativa que s’obria va anar quedant sense resposta, en un silenci espès que va durar molts mesos, un any ben llarg. Fins que es va anar acostant la data del 27 de setembre de 2015. Aleshores el rei espanyol, que va començar a maniobrar contra una probable victòria independentista a les eleccions plebiscitàries, va entrar en escena, exhibint un tarannà crític i intransigent, fins al discurs del 3 d’octubre del 2017. Avui fa cinc anys que començà el seu regnat, marcat sobretot per la repressió a Catalunya i les conseqüències que ha tingut: el divorci amb el poble català és més profund que mai. Però hi ha hagut uns altres escàndols que el perseguiran per sempre. El cap de l’estat espanyol sortia del silenci sobre Catalunya un any després de ser coronat. Feia discursos advertint que calia respectar la llei, ‘com a font de legitimitat i l’exigència per una convivència en pau’. El juliol del 2015 es va reunir amb Artur Mas; el mes setembre, pocs dies abans de les eleccions, es va reunir amb Barack Obama a la Casa Blanca, i li va arrencar una frase, un compromís amb ‘una Espanya forta i unida’. Eren ben poques paraules, però l’estat en tenia prou per a esbombar-les als quatre vents, aferrant-s’hi, perquè la possibilitat que l’independentisme superés el 50% dels vots els espantava. Passat el 27-S, i amb l’independentisme majoritari al parlament, amb un full de ruta cap a la independència aprovat i una declaració de sobirania que es portava al parlament, Felipe VI va mantenir la pressió. Va fer un discurs molt dur contra la independència de Catalunya al Parlament Europeu, i més endavant va prendre una decisió que palesava una discriminació per ideologia que va acabar d’esclatar el 3-O: el gener del 2016 va refusar de rebre Carme Forcadell com a presidenta del parlament en una audiència pública, com sempre s’havia fet. Forcadell li va haver de comunicar per correu electrònic la investidura de Carles Puigdemont. L’hostilitat era evident, pública i manifesta. I mentre el conflicte català se li agreujava, hi havia una altra preocupació que el rei espanyol feia anys que arrossegava i que s’acostava al desenllaç: el judici pel cas Nóos, que empastifava la seva germana, Cristina de Borbó, i sobretot el seu cunyat, Iñaki Urdangarin. El febrer del 2017 l’audiència de les Illes Balears va notificar la sentència, que absolia Cristina de Borbó, però l’obligava a pagar una multa de 265.000 euros per responsabilitat civil per haver-se lucrat dels delictes fiscals del seu marit. Urdangarin era condemnat a sis anys i tres mesos de presó per haver desviat diners públics. El prestigi de la família reial espanyola s’enfonsava encara més. Poc després, amb la proximitat del referèndum del Primer d’Octubre, Felipe VI va reactivar els discursos adreçats a l’independentisme català, amb un to cada vegada més amenaçador. L’any anterior fou de parèntesi, amb la crisi política espanyola per la incapacitat, durant un any, d’investir un nou president. Finalment fou Rajoy, amb el suport de Ciutadans i del PSOE (que s’abstingué), qui va renovar el càrrec de president, amb una aritmètica difícil al congrés però amb una línia vermella que l’unia als socialistes i a Ciutadans: aturar l’independentisme. La situació política s’aclaria: Rajoy a Madrid i Puigdemont a Barcelona, amb l’aval imprescindible de la CUP al pressupost, i una data: l’1-O. Però abans, el 17 i 18 d’agost, els atemptats gihadistes a Barcelona i a Cambrils ho van sacsejar tot. El govern espanyol, quan faltaven dos mesos per al referèndum, va voler instrumentalitzar-los, políticament i mediàtica. En aquest context Felipe VI va venir a Barcelona, a la manifestació de rebuig contra els atemptats. Els manifestants el van escridassar i xiular; i en va ser un símbol la protesta de David Minoves, que se li va encarar, li va sostenir la mirada i li va ensenyar un cartell que deia: ‘Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes.’ Aquell dia molta gent retreia al rei espanyol les relacions de la monarquia espanyola amb l’Aràbia Saudita, considerat un dels règims que finança Estat Islàmic o, si més no, que contribueix a la difusió de la ideologia extremista de què es nodreix. Malgrat aquella protesta, i les denúncies de moltes organitzacions internacionals, l’estat espanyol ha augmentat la venda d’armes al règim saudita i Felipe VI ha facilitat aquests contractes milionaris. Felipe VI amb Mohammed bin Salman, al Pardo, l’abril del 2018. I tot just després d’aquella polèmica, va arribar la tardor del 2017, i el discurs que va fer Felipe VI el 3 d’octubre al vespre, que va sorprendre la gran quantitat de corresponsals i d’enviats especials de mitjans de tot el món que eren ací, pendents dels esdeveniments relacionats amb la independència de Catalunya. El diari Libération va arribar a publicar una portada amb el retrat del rei espanyol de cap per avall. Les conseqüències d’aquella declaració es van notar de seguida, i encara continuen. Va avalar l’a por ellos, la brutalitat policíaca contra una part de la població, novament per una discriminació ideològica, i va donar via lliure a la repressió contra l’independentisme, a la supressió de l’autonomia de Catalunya amb el 155… Les crítiques i els retrets li van arribar de diversos estaments, però foren els ciutadans que van tenir l’ocasió de fer-li-ho notar quan, a començament del 2018, Felipe VI va tornar a venir a Catalunya per assistir a la inauguració del Mobile World Congrés. La cridòria i el repic de cassoles multitudinari contra la seva presència se sentia des de dins del Palau de la Música Catalana, on es feia el sopar de gala. El Borbó deu estar orgullós de la benvinguda a Barcelona.#GoHome pic.twitter.com/WUzev9WFJs — Josep Mª Mis Mar🎗 (@misjosep) February 25, 2018 Felipe VI ha estat declarat persona non grata a molts municipis, i el Parlament de Catalunya el va reprovar. Ho va comprovar novament en el primer aniversari dels atemptats del 17-A, a Barcelona. Li ho va recordar Laura Masvidal, muller de Joaquim Forn, que li va dir: ‘No sóc jo qui hauria de ser aquí.’ El vice-president del parlament, Josep Costa, no va voler donar-li la mà, i el pare d’en Xavi, el nen mort a l’atemptat de la Rambla, li va dir: ‘Clavi un cop de puny sobre la taula i deixi anar els presos polítics. La meitat dels independentistes l’aplaudiran.’ Felipe VI va respondre a aquestes paraules: ‘Jo no puc fer-hi res.’ I el pare va insistir-hi: ‘Qui mana a Espanya? Clavi el cop de puny.’ Felipe VI va repetir que no podia fer-hi res i se’n va allunyar. No tan sols no hi va fer res, sinó a l’inrevés: tot just començat el judici contra el procés, el mes de febrer d’enguany, el rei espanyol va pronunciar unes paraules en públic, en acte insòlit d’ingerència, reafirmant la posició que els fiscals havien fixat en la primera sessió al Tribunal Suprem. ‘No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret, perquè sense el respecte a les lleis no hi ha ni convivència ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat i, en definitiva, fallida dels principis morals i cívics de la societat.’ Deixava clar a Marchena i a tot el tribunal com s’ho havien de mirar, com havien de culminar el càstig.

Els moments que empaitaran per sempre Felipe VI i la seva obsessió amb Catalunya

La consellera de la Presidència i portaveu del govern, Elsa Artadi, ha reaccionat a les declaracions del ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, aquesta matinada a Nova York on ha dit que ‘costarà vint anys’ reconstruir el poble català. Artadi ha afirmat que ‘no necessiten vint anys per resoldre la situació a Catalunya. La portaveu del govern ha defensat que el poble català ‘està unit, cohesionat, és pacífic i plural’ i el fet de ser plural, ha reiterat, ‘precisament és una de les fortaleses’. ‘Sempre hem viscut i conviscut en aquesta diversitat de la qual n’hem tret pit tota la vida’, ha remarcat Artadi. ‘Això ens permet ser més dinàmics i encarar el futur amb molta més força’, ha afegit. Per la seva banda, la consellera de Justícia, Ester Capella, ha demanat a Borrell, que ‘rectifiqui’ perquè considera que te una ‘visió esbiaixada’ del que passa a Catalunya.

Elsa Artadi i Ester Capella responen a Borrell sobre les seves declaracions sobre la unitat del poble català

Empar Moliner (1966) acaba de publicar llibre nou. És que abans no érem així (Columna) són 233 planes dividides en onze contes contundents, amb uns protagonistes de duresa més que considerable. Moliner desplega un realisme cru i grans diàlegs, però aquesta vegada també hi ha un punt d’humor evident. Articulista molt llegida als diaris, i escoltada a la ràdio, l’escriptora Empar Moliner parla en aquesta entrevista del seu nou llibre, de tècniques narratives, d’autors que l’han influït i de la infantesa perduda. Cita VilaWeb a Sant Cugat del Vallès. —Les protagonistes del llibre són dones vivint duresa. Desesperació. Cruesa. —Em surt això. I en aquest llibre, crec, hi ha més humor que en l’últim. Però sí, hi ha la depressió de sempre. Això que no falti, sobretot. Però he tingut ganes de divertir-me. I m’agrada quan m’expliqueu que rieu en segons quin paràgraf. M’agrada molt. —La majoria de les protagonistes, dones. —Jo mai m’hi fixo, si els protagonistes són homes o dones. És totalment casualitat. La majoria dels contes són dones, sí. Però no tots. Per exemple, en el conte distòpic el protagonista és un home. —Conte distòpic? —Sóc una gran fan del realisme. Podria dir, fins i tot, que m’agrada el costumisme, fins al punt que un dels contes, en un apartat, l’he dedicat a Josep Maria Folch i Torres, rei del costumisme. Jo vaig aprendre a llegir amb ell. Però ara he fet un conte distòpic, sobre un món no llunyà on algunes pràctiques sexuals ja són proscrites. Per exemple, el coit heterosexual. En un futur no llunyà el coit heterosexual pot estar proscrit. I aquí el protagonista és un home, regidor d’un partit. L’home lliga amb una noia i ella li diu: digues-me puta. I ell respon: No! No t’ho puc dir! La cosa políticament correcta, tu. El coit heterosexual proscrit és una distopia que podria arribar. Hi ha una altra història en què explico una baralla matrimonial i el protagonista podria ser un home o una dona. El lector pot triar. Perquè a mi m’agrada explicar que qualsevol parella (home home, dona dona, dona home, un trio) acaba sucumbint a les misèries matrimonials. —Quan escriviu? —Escric quan es fa de dia. De sis a vuit del matí. Amb un ordinador amb la pantalla molt gran i del qual no sé la marca. Prenc notes en llibretes que la gent em regala. —Per què escriu, l’Empar Moliner? —Hi ha respostes que han donat escriptors, a la vida, que m’agraden, tot i que poden ser mentida: escric perquè no ho puc evitar. Escric perquè m’estimin. Jo escric, potser, perquè hi ha coses del món que em sorprenen tant, em flipen tant, que necessito compartir-les. —Sánchez Piñol diu que les escoles d’escriptura a Catalunya són necessàries i molt útils. —Té raó, en Piñol. A Amèrica els grans autors han estat professors d’escoles d’escriptura. I han sortit de l’escola d’escriptura. Carver n’és un. Aquí hi ha l’Ateneu, amb la Mercedes Abad, que em sembla molt bona professora. Jo ara amb el diari Ara faig dos minicursos de tres hores sobre escriure. —I què hi explicareu? —Que allò que expliquem, en el fons, tant se val. La qüestió fonamental és qui ho explica. No és el mateix una primera persona que una tercera persona. Què té de maca la primera persona? Que el narrador no és omniscient. No ho sap tot. I que pots fer un narrador poc de fiar. Et pot estar mentint. És la tesi d’El que queda del dia, de Kazuo Ishiguro. Que ben fet! —I la tercera persona? —Jo en faig servir una d’una mica falsa, que no és gaire neutra, sinó amb intenció. Falsament et poses en el cap del personatge que interactua. Els escriptors que m’és m’agraden fan això. —Consells per a escriure? —Com més cotilles et poses, més creatiu ets. Si et diuen ‘escriu el que vulguis’ et pots quedar en blanc. Si et posen una cotilla (‘escriu un personatge que fa una cosa i diu la contrària’), pum! Mil idees. —Com es fa un bon diàleg? —Escoltant molt. Que no sempre vagi a barraca. Que no siguin frases perfectes i acabades. I que els personatges repeteixin clixés. ‘És que jo i la tecnologia…’ Jo sempre hi poso clixés, als diàlegs. —Quins noms de personatge feu servir, als contes? —Com que jo tinc un nom lleig, em costa molt de posar personatges de la meva generació que siguin bonics. Quan veig novel·les amb protagonistes que es diuen Júlia sempre penso, apa, un altre nom bonic. Jo poso Mari Carme, Montserrat. —A quina llibreria aneu? —Casa Usher, al carrer Santaló de Barcelona, entre d’altres. Amb el llibreter d’abans érem molt fans, tots dos, de Denis Johnson. Ara s’ha mort. Fins i tot vam fer un taller literari de Denis Johnson. —Qui us ha ensenyat a escriure? —El meu professor ha estat llegir amb intensitat. He après llegint. Mercè Rodoreda m’agrada molt i no escriuria mai com ella. Però és molt interessant copiar-la. Jo ho faig. A vegades quan no sé què fer copio finals de capítol de Mercè Rodoreda. N’aprens les cadències. Que bona que és. Quina cadència. La Víctor Català té un llenguatge col·loquial que flipes. La copio a vegades. O Cheever. Aquest potser és l’autor que m’agrada més. Novel·les, més que contes. L’he de llegir en original, però amb la traducció al costat. Salinger el puc llegir més en anglès. El vigilant del camp de sègol. Mira, pell de gallina. Només pel títol, i pel que significa, em poso a plorar. L’home recollint nens, a mig camp de sègol, perquè els nens no caiguin pel barranc. Meravellós. De Salinger, n’he llegit les biografies. Les biografies m’agraden molt. La que va fer Martin Amis sobre el seu pare, per exemple, Experiencies, és molt interessant. Explica el pare, Kingsley Amis, escriptor bevedor. I explica que els darrers dies de la seva vida, amb la màquina d’escriure, només escrivia la paraula gavines. Gavines. Gavines. —I el pare d’Empar Moliner, qui era? —Mon pare anava entrant i sortint de la presó. Deutes. Fa dos Nadals que es va morir. Ja podem escriure-ho. Al final de la vida vaig tenir-hi bon rotllo, però al començament no va ser un pare fàcil. Jo me’n vaig anar de casa corrents amb disset anys. Era una tela, el meu pare. Ell es va anar fent gran, jo també, i un dia vaig pensar: no vull que es mori sense haver-ho arreglat, tot això. Va conèixer la filla i l’Àlex. I de tant en tant venia a casa. —I d’on venia, el vostre pare? —El meu avi era un republicà menjacapellans brutal. Sempre parlava de la República. Em posava la Internacional. I el meu pare era el seu fill únic, i va ser molt franquista. Tenia un rellotge amb la cara de Franco. La meva mare es va enamorar d’ell al Centre Moral de Gràcia. La meva mare era una dona de casa seva. Treballava a Gallina Blanca, i quan es va casar va deixar la feina. Som sis germans. Jo sóc la gran. Tot nois menys jo. —I a casa el vostre pare, quins llibres hi havia? —Els del meu avi, de Josep Maria Folch i Torres. Eren al galliner. Al poble tenia la bibliotecària que m’anava passant llibres. Però de seguida em va quedar petit. Per a mi, la descoberta va ser Bukowski. Que fort, aquest, quan el vaig llegir. Els poemes de Bukowski són emocionants. És un humanista. Passa que amb Bukowski hi ha tot el porno i és un autor molt mal llegit. Quan van traduir La màquina de cardar (que vaig lluitar perquè li posessin cardar) en vaig fer un pròleg. Per explicar que està mal llegit. Ell és l’autor que dic, això, això. —De nena lectora a nena estudiosa? —No. Vaig deixar-ho a tercer de BUP. No vaig fer ni COU. Vaig fotre el camp de casa. Va passar un grup de teatre pel poble i me’n vaig anar amb ells. La Farinera. Vam fer d’esquàters a Gallecs. Tot el hippisme de la comarca estava allà. Dels disset anys als vint-i-cinc, allà. Fèiem el pallasso amunt i avall. Faig tota una vida d’amunt i avall fins als trenta, fins que publico el meu primer llibre de contes, el 1999. Trenta-tres anys. Però diria que faig vida d’excessos fins que en tinc trenta-nou i sóc mare. A partir del llibre de contes, em van anar sortint seccions a la ràdio i a la televisió. Aleshores pagaven millor. I amb un article la setmana i dues seccions, podies trampejar. Mira si han canviat, les coses. Podeu comprar És que abans no érem així a la Botiga de VilaWeb

Empar Moliner: ‘En un futur no llunyà el coit heterosexual pot estar proscrit’

El jutjat d’instrucció 47 de Madrid ha admès a tràmit la denúncia d’un sindicat policíac contra l’humorista Dani Mateo per haver-se mocat amb la bandera espanyola en un programa de La Sexta. El jutjat investigarà Mateo pels delictes d’odi i ultratge a símbols nacionals. L’han citat a declarar dilluns vinent, 26 de novembre, com a investigat. La denúncia del sindicat parlava de ‘ofensa a Espanya, els seus símbols i, per tant, a tota la societat democràtica’ amb motiu de l’acudit televisiu al programa ‘El intermedio’ de laSexta. Després de les crítiques, el programa va demanar perdó. A l’esquetx, Mateo recitava el prospecte del medicament Frenadol, amb gran solemnitat i amb l’himne espanyol sonant de fons. En un moment determinat, esternudava i es mocava amb la bandera espanyola. La broma continuava amb el còmic demanant disculpes. Tanmateix, La Sexta va cedir a les crítiques i va retirar el vídeo.

Un jutjat madrileny investigarà Dani Mateo per haver-se mocat amb la bandera espanyola

La llei d’arrendament urbans del 2013 torna a ser vigent. El fet que el congrés espanyol hagi tombat el decret del govern de Sánchez per a regular els lloguers té una conseqüència immediata: en termes legals, es torna a la situació anterior al 19 de desembre de l’any passat, dia en què el BOE va publicar el decret. Els lloguers acordats aquests darrers 34 dies seran de cinc anys Això significa que els nous contractes de lloguer s’hauran de fer d’acord amb aquella llei. Tanmateix, els lloguers pactats entre el 19 de desembre i el 22 de gener seran vàlids amb les condicions del decret llei suspès avui. Això significa, per exemple, que aquests lloguers tindran una durada de cinc anys, amb tres de pròrroga, mentre que els que es facin a partir d’avui seran de tres anys amb un de pròrroga. El govern espanyol ha anunciat ràpidament que treballa per pactar, especialment amb Podem, un projecte de llei que pensa que tindrà a punt abans de quinze dies i que consolidarà els canvis que instaurava el decret i suavitzarà les tensions que han fet que una part de l’esquerra s’hi oposés. El govern espanyol també té la possibilitat d’aprovar un nou decret llei i intentar que sigui aprovat més endavant. Aquests canvis que establia el decret, i als quals s’han pogut acollir els contractes fets entre el 19 de desembre de 2018 i el 22 de gener de 2019, incloïen una durada més llarga dels contractes (de cinc anys quan l’arrendador és una persona física i de set quan és una persona jurídica) i les pròrrogues de tres anys. En el decret es pretenia canviar la norma aprovada pel govern del PP el 2013 que limitava els contractes a tres anys i les pròrrogues a un. Mentre no es faci una nova llei o no s’aprovi un nou decret llei, aquest tornarà a ser el marc legal. Un altre aspecte que regulava el decret i que ara s’ha bandejat era la possibilitat de fer obres a l’habitatge o local que impliquessin apujar el preu del lloguer. Aquestes obres només es podien fer de comú acord i sempre que fossin millores –és a dir, que en restaven al marge les obres necessàries. Una altra novetat que introduïa la norma tombada al parlament era que quan un fons comprava tots els pisos d’un immoble les autoritats autonòmiques tenien preferència per a adquirir-lo. El decret llei suspès avui al parlament feia més fàcil de penalitzar els pisos buits i establia que, abans de fer un desnonament, calia consultar els serveis socials i concedir una moratòria d’un mes després d’haver-lo comunicat. Un decret que fa curt El decret ha estat tombat també amb els vots d’una part de l’esquerra, que considera que fa curt per a atendre les necessitats actuals. Particularment, se’n critica el fet que no es posin límits a l’augment dels preus de l’habitatge. Podem també volia incloure-hi que els ajuntaments poguessin limitar el preu màxim del lloguer, una definició clara de què és un habitatge buit i un pre-avís de sis mesos en el contracte d’arrendament.

Tres anys o cinc? Què passa amb els lloguers després de la derrota del decret de Pedro Sánchez?

El Jutjat penal número 31 de Madrid ha absolt per falta de proves el PP d’un delicte de danys informàtics per la destrucció dels ordinadors que utilitzava l’ex-tresorer Luis Bárcenas a la seu del partit fins al gener del 2013. El magistrat Eduardo Muñoz de Baena també ha absolt l’ex-tresorera de la formació política Carmen Navarro, el cap de l’Assessoria Jurídica Alberto Durán i el responsable del departament informàtic del partit José Manuel Moreno per aquest mateix delicte i pel delicte d’encobriment. La fiscalia, que no va acusar en el procediment, va sol·licitar en línia amb les defenses que s’apliqués la ‘doctrina Botín’ per a evitar celebrar el judici, tot i que la pretensió va ser desestimada i es va celebrar la vista amb l’acció popular com a única acusació. El jutge ha dictat la resolució dos mesos després de l’última sessió del judici, que va tenir lloc el passat 28 de juny, i ha acordat, juntament amb l’absolució, condemnar a costes les acusacions populars exercides per Izquierda Unida, ADADE i l’Observatori Desc, tal com sol·licitava la defensa del Partit Popular.

El jutge absol el PP per la destrucció dels ordinadors de Bárcenas

La batllessa de Barcelona, Ada Colau i el senador nord-americà Bernie Sanders han posat en relleu la necessitat de construir aliances per frenar l’auge de l’extrema dreta. Així ho han manifestat durant la trobada que tots dos han compartit en un acte organitzat pel Sanders Institute a Burlington (Vermont). ‘Enfront de la dreta que alimenta la por dels nostres veïns, necessitem construir esperança’, ha dit Colau, segons recull un comunicat de BComú. ‘Amb aliances construïdes des de baix, podem vèncer als Salvinis, Bolsonaros i Trumps del món’, ha afegit. A la taula rodona també hi ha participat l’ex-ministre de Finances grec, Yanis Varoufakis; l’economista Jeffrey Sachs; Niki Ashton, membre de Canadian House of Commons; i l’economista i periodista David McWilliams. L’alcaldessa de la capital catalana ha remarcat la importància d’aquesta iniciativa. ‘Ara mateix la racista, violenta, homòfoba i sexista extrema dreta s’està organitzant. Necessitem amplificar totes les alternatives que estem construint al voltant del món. Per provar que no estem sols i que el canvi és possible’, ha manifestat Colau. Per la seva banda, el senador nord-americà ha manifestat la seva preocupació per com la dreta està governant els Estats Units: ‘Trump va ser president perquè ningú no parlava del dolor que hi ha en aquest país. Des que ell governa, l’expectativa de vida ha caigut per tercer any consecutiu. Cal que desenvolupem una agenda que atengui els problemes de tots els ciutadans, no només de l’1%’. Segons Sanders, els populismes ‘manipulen els greuges de la gent’ i fan creure que els culpables són els que no ho són. És per això que ha apostat per ‘unir’ els ciutadans i contradir aquests missatges. ‘El nostre enemic no és un immigrant mexicà que recull fruita. És Wall Stret, són les petrolieres, són les asseguradores, les farmacèutiques. Ens hem d’unir’, ha reiterat.

Colau i Sanders, units als EUA contra Trump, Bolsonaro i Salvini

El Consell de Ministres espanyol ha formalitzat avui el nomenament de Gloria Isabel Calero Albal com a nova delegada del govern espanyol al País Valencià i d’Aina Calvo a les Illes Balears i Pitiüses. Teresa Cunillera continuarà com a delegada a Catalunya. Calero va nàixer l’any 1954, i va realitzar els estudis d’infermeria en la Universitat de Múrcia. Ha desenvolupat diferents llocs de gestió com a infermera durant l’exercici de la seva professió, la qual va iniciar el 1974 fins a l’actualitat. D’ençà del 2016, ocupa el càrrec de directora d’Infermeria del Departament de Salut de Sagunt. Va començar la seva carrera política com a regidora d’Igualtat i de Serveis Socials a l’Ajuntament de Sagunt en la legislatura de 1995-1999. Posteriorment, durant la legislatura del 2003-2007 va ser batllessa de la ciutat. Així mateix, entre els anys 2000 i 2004 va ser membre de l’Executiva Federal del PSOE. Calvo, que va ser batllessa de Palma entre 2007 i 2011, fins ara era directora de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (Aecid). És llicenciada en Filosofia i Lletres, doctora en ciències de l’Educació i professora de Pedagogia i Psicologia en la Universitat de les Illes Balears. Ha estat diputada del PSIB al parlament, subdirectora general de Cooperació i Promoció Cultural Exterior, en la Direcció General de Relacions Culturals i Científiques i co-presidenta del Consell de Municipis i Regions d’Europa.

Gloria Calero i Aina Calvo, noves delegades del govern espanyol al País Valencià i les Illes

Raphael Nagel (Alemanya, 1970) va treballar durant 17 anys a la banca, sobretot al Deutsche Bank. Però l’any 2010 un infart va provocar que canviés la seva visió del món. Ara ha deixat la banca i porta Exante Merchant Bankers on ajuda a reestructurar el deute a empresaris i institucions, i també ajuda a famílies a través de la Fundació Nagel. Totes dues establertes a la ciutat de Barcelona, on viu. Nagel ha escrit el llibre ‘Turbocapitalismo: los maestros de la quiebra‘ (Kant Edicions) on fa una demolidora crítica al sistema bancari des de dins, i dóna consells al lector que s’hagi vist atrapats pel banc. —Qui ve a la fundació Nagel a demanar ajuda? —Mira, aquesta setmana ha vingut una noia de 25 anys que es gasta 200 euros al mes en tabac. Ingressada en un hospital per problemes mentals, aquesta noia té 23.000 euros de deute. Guanyant 800 euros al mes. Es volia suïcidar. És el punt on veig que jo no sóc capitalista, sinó el contrari. La noia s’ha d’alliberar d’aquest deute i nosaltres l’ajudem. Per exemple, l’informem que el banc no pot deixar-la a zero. La llei obliga que per sota de 970 euros no els poden tocar. Diguin què diguin al banc. Hi ha una quantitat mínima que tens el dret de quedar-te. —Qui més? —Un empresari que fracturava més d’1,8 milions a l’any, del sector cultural. Un drama autèntic perquè li donen refinançament a 5 anys. En cinc anys ho ha de tornar tot: això vol dir que ha de tornar 21.000 euros al mes. És de bojos. 250.000 a l’any. Tot són ajudes a curt termini, que no serveixen de gaire. També intentem ajudar-lo. —Cobreu per aquests serveis? —Cobrem a les empreses. No cobrem a les persones físiques, no. Els atenem, i els busquem solucions. I ara també fem tallers d’educació financera amb l’ajuda de diferents ajuntaments. Volem arribar a la població en general. El primer any volem arribar a 500 persones. Tu saps que pagues un 29% d’interès per la Visa? Com s’ha de llegir una hipoteca? Donem formació d’aquest tipus. —Els bancs també fan cursos d’aquests. —Sí, i això és com si un narcotraficant t’expliqués com deixar la droga. O que la Coca-Cola t’expliqués com fer una bona dieta. No lliga. No és seriós! Aquí algun banc ha vingut perquè volien col·laborar i els hi he dit que no. Home! És absurd. —Xoca escoltar un exbanquer dient aquestes coses. —Jo em sento políticament liberal, però no econòmicament: ha d’haver-hi límits. I més quan veig l’espoli dels darrers cinc anys. L’1% s’ha inflat i el 99% s’ha empobrit. Doncs a l’estat se segueix votant els mateixos! És increïble i difícil d’entendre per gent com jo. Entres altres coses, suposo, perquè la premsa econòmica ens ven una fal·làcia, que no té ni peus ni cap. És un sistema manipulat per molt poca gent. I aquesta és la principal dada: fa 3 anys hi havia 100 persones que tenien el 50% de la riquesa del món. Doncs ara en són 62. El turbocapitalisme és això, l’autodestrucció del sistema. I a l’estat, igual, perquè aquí hi ha 30 persones que tenen tant com el 30% més pobre. Com a economista i persona, em revolta. —Al seu banc vostè reestructurava empreses. —Sí, jo em dedicava a la reestructuració del finançament d’empreses. Quan una empresa va malament has d’intentar que funcioni. I lamentablement la reestructuració només s’entén de manera restrictiva: fer fora gent. Però s’obliden de l’altra via: l’expansiva, jugar a la carta contrària. Ampliar i no reduir. I d’aquesta se n’obliden. —A l’estat espanyol també passa? —És terrible. En la majoria dels casos, els concursos de creditors acaben en liquidacions. Per què? Doncs perquè la majoria dels administradors concursals són lletrats, gent del sistema jurídic. No tenen ni idea de com reestructurar una empresa amb 100 milions de deute. I en moltes ocasions a l’administrador concursal se’l paga per casos. Com més casos, millor. Per a ells els resultava rendible portar les empreses a la liquidació. Així hem destruït llocs de treball de manera massiva. —Quina seria una solució? —Jo escolliria els administradors pel seu currículum. Quants llocs de treball ha estat capaç de salvar, en el passat? Quina devolució de crèdit, de passiu, ha aconseguit en el passat? Aquí he vist expedients concursal que fan plorar. Ni sumar, sabien! —Un exbanquer que parla de reintroduir certs aspectes del marxisme. Déu n’hi do. —Haver nascut a Alemanya, ajuda. Durant la meva infantesa Alemanya estava dividida i vam poder contrastar les diferències de l’est i de l’oest. Era magnífica, per exemple, la solidaritat a l’est. A l’est a vegades demanaves un cotxe i tardaven… dotze anys a rebre’l. Doncs s’ajudaven entre ells. Ara, jo he vist que el sistema a l’est no funcionava, perquè al costat d’això hi havia els privilegiats. Gent que ho tenia tot. Es va veure quan va caure el mur de Berlín. Els supermercats dels dirigents de l’est no tenia res a envejar als supermercats de luxe de l’oest. I la gent, dotze anys esperant un cotxe. Per tant, jo sóc capitalista democràtic. De moment no he trobat forma millor. Però a l’est veies com funcionaven les guarderies i l’educació infantil, i estaven tan ben organitzades que a l’oest els vam copiar. Hem intentat salvar les coses del seu sistema que funcionaven. —El president de l’Equador Rafael Correa va venir a l’estat espanyol i va dir en veu alta que és indecent que tanta gent perdi la casa i a sobre deguin els diners. Dels pocs polítics que vaig veure aixecar la veu pels seus. —Correa va dir una cosa de la qual n’estic convençut: la banca ha d’assumir els seus riscos. I Correa també va alliberar el deute de molta gent. A veure, si perds la casa, el banc no et pot reclamar, a sobre, més diners. És absurd. Com vols que la persona et pugui tornar diners, amb un deute que no li permetre finançar-se de nou? No és millorar alliberar el deute, que trobi feina, i torni a pagar impostos? No és pràctic, sinó. —Hi ha gent que diu que el liberalisme no és mai pràctic, sinó sàdic. —Totalment d’acord. El proper llibre es dirà Esclaus del deute. És absurd i s’ha de canviar. Però Correa va fer una altra cosa: també va alliberar els deutors del deute amb l’estat, amb la Hisenda i la Seguretat Social. Aquí no es fa. Tot just, i amb prou feines, et pots alliberar del deute privat. Tardaràs cinc anys, i això és massa temps d’espera. A Anglaterra o França, és només d’un any. Per això allà les entitats van molt més en compte a qui donen crèdits. Es poden trobar que en només un any no el paguen, perquè no poden. —Hi ha 15 bancs a l’estat espanyol. Quants n’hi ha a Alemanya? —A l’estat hi ha quinze bancs i a Alemanya n’hi ha 1850. T’ho repetiré: 1850. I a Espanya dels 15 bancs, només quatre controlen el 80% del mercat. I ara seran tres, els que controlaran el 90%. Allà són 1850. Tu mateix. —Què és l’interès negatiu? —Que deixar diners al banc et costi diners. És el que es vol fer a Occident, per no entrar en l’estancament del Japó, on tenen un creixement zero des de fa dècades. Aquí el pla és eliminar els diners en efectiu. Hi ha països on ja és difícil pagar en efectiu. Tot és targeta. Volen que els diners no estiguin quiets al banc, perquè volen el consum. I el consum és el que ho desequilibra tot. Hi ha un pla que els periodistes no han vist: el 2018 la comunitat europea té previst retirar els diners en efectiu. Sí, el 2018. I que el bitllet més gran en circulació sigui de cinc euros. Un pla que ningú comenta. La idea és que els diners del banc surtin dels bancs i creixi el consum. I això beneficia l’1%. —Com veu les pimes? —L’1% són els capitalistes, no les pimes! Un petit empresari no és cap capitalista. És algú que crea llocs de feina. Més del 50% dels llocs de feina, i més del 80% dels impostos, provenen de les pimes. Sense ells n’anem tots avall. Si haguéssim de viure de les multinacionals aniríem tots a la merda. I amb perdó. Hem de canviar la visió. Ho veiem als Estats Units: el 30% del finançament de les empreses prové de la banca. Això vol dir que el 70%, no. Hi ha sistemes alternatius. —M’ho conec. Tinc familiars als EUA que han demanat el crèdit per estudiar no al banc, sinó a un senyor ric. —Tots pensàvem que el gran problema als EUA eren els crèdits al consum. I no. Són els crèdits als estudiants. Obama va tornar el seu crèdit d’estudiant quan tenia 40 anys. La seva dona, Michelle, a 43 anys. Cada cop costa més tornar els crèdits perquè l’augment de sou és menor i el termini d’amortització és més llarga. A sobre, el crèdit als estudiants no et permeten declarar-te en fallida. En la resta de casos, sí. Per això apareixen sistemes alternatius de buscar crèdit. És realment absurd: per voler acumular coneixements en una universitat han d’estar pagant durant dècades? No s’entén. I més quan depenen de la zona on vius, als EUA però també a Barcelona, aniràs a un col·legi públic, concertat o privat. I aixo conformarà la teva vida professional. Des de l’escola bressol ja es decideix el teu futur. —A Alemanya també deu passar —No. Jo vaig anar a un col·legi públic: un era el fill de l’escombriaire, i l’altre el de l’alcalde. La privada no arriba al 5%, a Alemanya. Tothom va a la pública. On el pijo deixa de ser tant pijo, i el macarró, tant macarró. Es crea un cert equilibri. Hi ha influència mútua. L’home és molt el seu entorn. Si el teu entorn és variat socialment, doncs molt millor. —No hem rescatat a Grècia, sinó els bancs grecs —Aquest és un punt de vista alemany. T’ho explico: l’exposició de risc dels bancs alemanys era relativament baixa, amb Grècia. No era un mercat principal. Però per motius de macro política, en canvi, la banca francesa sí que estava exposada al risc que els grecs no tornessin els diners. Per això es va convèncer als alemanys que compressin crèdit als bancs francesos. La banca s’està polititzant i la política financiaritzant. La divisió de poder desapareix i provoca drames. No hem finançat el poble grec. Hi ha un gran patiment. Hi he anat fa poc, i havia d’anar amb compte en dir que sóc alemany. Hi ha molt d’odi. La UE està portada per una política alemanya i tot el model està adaptat al nostre model. Però Espanya no és Alemanya. Espanya vivia del consum interior, interès elevat, i cada tres o quatre anys, deflació, i endavant. Alemannya, de les exportacions. Entenc que la gent es queixi d’Alemanya, però vull afegir un matís: és la política del govern, no la dels alemanys. La política alemanya és un prejudici per a la UE. I portarà a un nou fracàs. Sense dubte.

Raphael Nagel: ‘La comunitat europea té previst de retirar els diners en efectiu l’any 2018”

El Palau Sant Jordi de Barcelona acull aquesta nit un macroconcert, organitzat per la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’, que no només vol denunciar la situació en què es troben milers de refugiats sinó també fer pressió per accelerar-ne l’acollida a casa nostra. Altres ciutats del país han organitzat diverses activitats aquestes últimes setmanes amb el mateix objectiu, i la setmana vinent es farà, també a Barcelona, una manifestació que es preveu multitudinària. La mediatització de la campanya ha coincidit amb unes dades vergonyoses de la Unió Europea que deixen clar que els estats membres només han reubicat una minsa part dels refugiats que ja s’estaven a Grècia i a Itàlia i que s’havien compromès a recol·locar. A dia d’avui, els estats de la Unió Europea han acollit només 11.960 refugiats procedents d’Itàlia i Grècia dels 160.000 a què s’havien compromès. Una xifra totalment insuficient si es té en compte que durant el 2016 van arribar 181.436 persones únicament a Itàlia. L’estat espanyol és el sisè estat de la Unió Europea que ha acollit més refugiats arribats a Grècia i Itàlia: 744. És una xifra molt inferior al seu pes dins la Unió, perquè representa l’11% de la població de la UE (descomptant Grècia i Itàlia) però només n’ha acollit el 6% del total. A més, s’havia compromès a acollir-ne 15.000 en un període de dos anys. Els Països Baixos, Portugal i Finlàndia, amb una població molt inferior a l’espanyola, n’han acollit més que l’estat espanyol. D’una altra banda, el Regne Unit, Hongria i Polònia encara no han reubicat ni un sol refugiat. Tanmateix, la tendència a la UE ha estat a l’alça en els darrers mesos, i durant el desembre se’n van reubicar gairebé 2.000. Pel que fa als refugiats que es troben fora de les fronteres de la Unió Europea, els estats es van comprometre a acollir-ne 22.000 fins al setembre de 2017, i de moment n’han acollit 13.968. La xifra inclou 3.098 persones de l’acord amb el govern turc, pel qual per cada expulsat de Grècia cap als camps turcs, Europa n’acull un procedent de Turquia. D’aquests, l’estat espanyol n’ha acollit 289. Per què gairebé no s’acull? Les competències per a acollir són exclusives del govern espanyol i depenen només de la voluntat política. Més que no pas facilitar l’arribada de refugiats, l’estat espanyol l’ha obstaculitzada. Un exemple és el sabotatge del pacte entre Barcelona i Atenes del 16 de març de 2016 per a acollir 100 refugiats, que havia de servir com a pla pilot. L’operació no va ser autoritzada pel govern espanyol. En la mateixa línia, la Generalitat Valenciana va oferir de portar 1.100 refugiats en un vaixell, en col·laboració amb Baleària. La proposta també va ser rebutjada. Per la seva banda, Generalitat i Parlament de Catalunya van aprovar d’acollir 4.500 refugiats, instant el govern espanyol a fer les gestions necessàries al respecte, però la resposta ha tornat a ser negativa. La poca disposició dels estats ha fet algunes ciutats s’hagin organitzat en diverses iniciatives, com ara Solidarity Cities, tot i que l’estat té la competència exclusiva sobre dret d’asil. En aquest sentit, Barcelona ha posat en marxa el programa Nausica, que pretén acollir cent refugiats que han quedat exclosos del pla estatal. Per la seva banda, el govern català està preparat per a acollir 1.200 persones amb caràcter d’urgència. L’any 2016 es va passar de 28 refugiats a 450. Només falta la voluntat de l’estat. Les xifres i les propostes d’acollida ara mateix són simbòliques. Tal com recorda Aleix Sarri, la ciutat de Bremen, tres vegades més petita que Barcelona, han rebut 10.000 refugiats. I Baviera, 4.500 cada dos dies. Un 37% dels arribats a Grècia eren nens, i un 21%, dones. La situació ha fet que la societat mobilitzés. La campanya ‘Casa nostra, casa vostra’ ja ha recollit més de 50.000 signatures i ha organitzat diversos actes, com el mosaic al Camp Nou coincidint amb el partit de Copa els més destacats un mosaic en el Camp Nou coincidint amb la Copa, el macroconcert d’aquesta nit, o la manifestació de dissabte vinent, que sortirà de la plaça d’Urquinaona a les quatre de la tarda. També cal destacar que més de mil persones s’han inscrit per ser mentors voluntaris del Programa Català de Refugi i ajudar a la inserció de refugiats. Això significa que actualment hi ha el doble de voluntaris que de refugiats. Europa a la cruïlla No sembla pas que la situació hagi de millorar en els mesos vinents. Enguany hi ha eleccions als principals estats de la Unió Europea, on creixen els partit xenòfobs i d’extrema dreta, encara més després del Brexit i de la victòria de Donald Trump als Estats Units. El 15 de març hi haurà eleccions als Països Baixos, on el xenòfob Partit per la Llibertat de Geert Wilders pot ser primera força electoral. El 23 d’abril hi haurà la primera volta de les presidencials franceses, on Marine Le Pen pot ser la candidata més votada, mentre que a les eleccions alemanyes de setembre Alternativa per Alemanya es pot convertir en tercera força. Més enllà, el Regne Unit començarà un Brexit centrat en el control de la immigració. Els resultats electorals poden marcar el futur d’Europa. Una enquesta de la Chatham House, un dels think tank més reconeguts, assegurava que un 55% dels europeus estava a favor d’aturar la immigració musulmana. El grau d’acord a no permetre l’entrada era especialment alt a Polònia (71%) i Hongria (64%), estats que ja no participen en la reubicació dels refugiats. Però també era majoritari a Àustria (65%), Alemanya (53%) i Itàlia (51%). L’estat espanyol, on l’arribada de refugiats ha estat mínima, és on hi ha un rebuig menor (41%). Però si aquest rebuig es tradueix en un enrocament de les posicions, pot significar la fi de l’esperit mateix de la Unió Europea de defensar les llibertats i els drets humans. Cal remarcar que actualment només un 7,6% de tots els refugiats del món es troben a la UE, i que el milió que hi ha arribat només representa el 0,2% de la població europea. Dels 65,3 milions de refugiats i desplaçats del món, el 87% es troben en països en desenvolupament, i la xifra ha anat creixent, atès que fa deu anys la proporció era de 70% – 30%. Els que reben més refugiats són estats en desenvolupament com ara Jordània, Pakistan, Iran, Etiòpia, Kenya, Líban, Txad i Turquia.

Les vergonyoses xifres d’acollida de refugiats a Europa

Ester Pujol (Manlleu, 1967) és una de les grans figures de la indústria editorial catalana contemporània. Va començar a treballar en el sector el 1994, va arribar a ser la directora editorial del Grup 62 i actualment dirigeix la divisió literària del Grup Enciclopèdia Catalana, l’empresa que ara edita el premi Sant Jordi i que el juny de l’any passat va d’anunciar la creació del segell Univers. Hi ha arribat després de tres anys treballant com a independent per a nombroses editorials grans i petites de l’ecosistema literari. El 2012 va ser destacada com una de les vint-i-cinc dones catalanes més influents i és una de les editores que va signar el manifest per la independència. Parlem amb ella d’aquest nou segell, del Grup Enciclopèdia Catalana i també de la seva experiència com a editora. ―Dèieu en una entrevista que l’ego és necessari per publicar: l’autor ha de tenir ambició, ha de creure en ell. I l’editor? ―L’editor ha de creure sobretot en els seus autors i ha de ser prou fort per a defensar el seu criteri. I això segurament també passa per l’ego, no hem de ser aliens a l’ego. ―Quin és el model d’Enciclopèdia Catalana en aquest moment complex de la indústria editorial catalana? ―Enciclopèdia és un grup editorial que és al servei de la cultura del país i té tres àmbits d’acció diferenciats: l’un és l’obra gran, l’obra d’artista i el llibre de gran format; l’altre és la divisió de materials pedagògics, que va fent una renovació molt important d’aquests materials per ser motor també de la nova escola d’aquest país; i pel que fa a la divisió literària, que és la que jo dirigeixo, va de cap al manteniment privilegiat que representa comptar amb una editorial com la Galera, que és una de les editorials més importants en literatura infantil i juvenil en català, i de cap a l’establiment d’una línia més àmplia pel que fa a la literatura d’adults, en català i també en castellà. ―Aquesta opció per les dues llengües és força recent i en el seu moment ja va sorprendre. Per què i de quins percentatges parlem? ―És una aposta que es fa i que vol dir que el 70% d’allò que editem ho fem en català i el 30% restant en castellà. Amb la Galera ja ens havíem adonat que els llibres en castellà també troben el seu públic, i pel que fa als adults, és un mercat que coneixem i al qual no volem renunciar. A més a més, també és una plataforma per als autors catalans que volem fer conèixer en castellà, tot i que també hi ha llibres que farem només en castellà o traduccions que contractarem per traduir només al castellà. ―Ara ha passat una mica més d’un any des de la vostra incorporació a la casa i heu anunciat la creació d’un segell, Univers, que crea unes grans expectatives en el panorama literari català i que potser és on més podem veure la vostra empremta… ―Quan em vaig incorporar al grup tenia molt clar que la marca i el segell de la Galera no necessitava cap presentació, sinó que siguem dignes del manteniment de la seva història. Pel que fa als adults, teníem diverses marques que començaven i que necessitaven que es posés una mica d’ordre. En aquest sentit, a mi ja m’anava bé un segell que permetés de publicar tota mena de llibres i que tot i ser de nova creació fos un segell arrelat, que remetés a la història, i que el nom no fos debades. Nosaltres tenim Bridge, que és un segell de crossover i llibre il·lustrat; Catedral, que ara hem definit que serà el nostre segell en castellà; Rata, que hem de mirar ben bé què en fem i com l’encaixem; i ara tenim Univers. A mi m’anava bé definir cada cosa. ―Dèieu que el nom d’Univers no és debades… ―Per descomptat que no. La casa, Enciclopèdia, és una cosa molt sòlida, que ve de fa molt de temps. És el fruit de l’esforç col·lectiu d’una sèrie de persones que en un moment determinat creuen que cal fer una enciclopèdia i uns diccionaris en català i, per tant, dotar la societat catalana d’unes eines i uns fonaments imprescindibles. Això porta una responsabilitat, una qualitat i una solidesa que és un gust heretar. I penso que si som aquí és perquè som baules d’una cadena. Ells van fer això perquè als anys trenta, durant la república, uns altres van fer una altra cosa. ―I això què té a veure amb el nom? ―Espereu i ho veureu. A l’hora de batejar una editorial nova volia buscar això, la sensació de ser una baula de la història. L’any 1924, Antoni López i Llausàs, un dels grans prohoms del país, va crear la llibreria Catalònia, a la plaça de Catalunya de Barcelona. La va crear amb una gran voluntat de modernitat i va apostar decididament i per tots els mitjans, inclosa la publicitat, per donar a conèixer la literatura catalana. Aquí va ser quan va establir relació amb Carles Soldevila per editar llibres i una de les col·leccions que es creà va ser la biblioteca Univers. ―Déu n’hi do. ―Ja sé que no som en aquella època, que jo no sóc en Carles Soldevila, etcètera, i que ni tan sols tenim pretensions d’assemblar-nos-hi, però vaig trobar que el nom era molt bonic. Aquesta col·lecció va durar fins a la guerra, quan López i Llausàs va emigrar a l’Argentina el 1936. En poc temps havien publicat quaranta-vuit llibres, amb traduccions de russos i de Voltaire, però també la publicació d’autors catalans com Prudenci Bertrana, per exemple. Univers em ressona a un concepte molt panoràmic i totes les grans cultures tenen col·leccions o editorials amb aquests noms i això em permetia, amb un nom absolutament clàssic que comença a l’època de Primo de Rivera i després continua amb la República, agafar-me a quelcom per dir que si som aquí és perquè hi ha hagut algú que ens ha permès que hi arribéssim. ―Enciclopèdia es converteix en l’editor del premi Sant Jordi després de la licitació i el concurs que fa Òmnium. Fins a quin punt és important ser l’empresa editora del Sant Jordi? ―Això és un regal que em trobo fet quan començo. No cal que expliqui com n’és, d’important, el premi Sant Jordi pel que fa al cànon i a la trajectòria i l’assoliment de més públic. L’aliança amb Òmnium és un factor molt important, ells porten en el lema ‘llengua, cultura i país’, el qual a Enciclopèdia podem assumir perfectament. El premi és encara una punta de llança per a l’autor que el guanya i per a l’editor que el publica, perquè obre moltes portes, és una marca molt important i porta associat un públic potencial molt gran. Per tant, comporta també la responsabilitat de fer molt bé aquesta coedició amb Òmnium. ―Entre les novetats que heu anunciat i les que ja han aparegut, hi ha alguns autors importants del Grup 62 que ara publicaran a Enciclopèdia… ―Alguns autors importants sí que vindran, però això és perquè la relació entre autor i editor es basa en una relació de confiança. Alguns dels autors que ens fan el regal de publicar amb nosaltres estan vinculats al Grup 62 i probablement hi continuaran de manera diversa, però aquesta relació de confiança que hem creat durant molt de temps va més enllà de l’estrictament professional. Com a autor, ja sabeu que els llibres són la matèria primera d’un escriptor i és molt difícil marcar la línia fina entre què és la persona i què és l’obra i quan s’estableix aquesta confiança… ―També heu començat una nova col·lecció de novel·la negra optant per traduccions que, en principi, no són les més fàcils de fer arribar al gran públic… ―No, perquè els autors més coneguts del món ja estan agafats. A mi m’agrada molt la novel·la negra i també la ficció audiovisual d’aquest gènere. I hi ha un públic. Si ens agrada i hi ha un públic, volem explotar aquesta línia. Farem entre quatre títols i sis l’any i hem començat coincidint amb la Setmana Negra perquè pensem que ajuda a fer una sortida. Hem fet aquesta aposta més enllà dels nòrdics. Busquem en altres literatures, volem provar-ho i no ens posem cap límit. ―Quin és el paper de l’editor avui dia, quan hem vist que ara ja hi ha moltes empreses anglosaxones que editen basant-se en el Big Data i els paràmetres de compra que detecten? ―Això aquí ja arriba, però no és res de nou, fa molt de temps que s’observen les tendències. En el sector, a casa nostra, la paraula editor es fa servir per a molts oficis diferents. En el món anglosaxó distingeixen entre editor i publisher, l’editor és qui fa l’edició de taula i el publisher és qui i està més pendent de les coses econòmiques. En essència, la funció de l’editor no ha canviat ni gota. La funció de l’editor, si no manté la part artesanal, perd la seva essència, sigui en un grup gran o en un segell petit. Hi ha editors petits que no miren el text i editors grans que tampoc i també editors grans que el miren molt perquè tenen les tasques ben repartides. ―Durant un temps, quan vàreu ocupar la direcció editorial del Grup 62, vàreu ser la dona més poderosa de l’edició catalana. Sembla que ara estigueu recuperant part d’aquest poder… ―No, home, si he recuperat part del poder és una cosa que fa l’edat, si de cas. Ser directora editorial del Grup 62 va ser molt important, perquè hi havia molts segells, hi havia molt de fons i és un grup importantíssim, però ara, a Enciclopèdia, no es tracta de recuperar poder o no, sinó de treballar per consolidar allò que sempre he volgut. La meva vocació, ara que tinc l’oportunitat de tornar a ser directora editorial, és trobar com més lectors millor per als meus autors. I això pots llegir-ho com vulguis, com a ambició o com el que vulguis. Jo vull establir uns criteris per a editar uns llibres que crec que han de ser compartits per tants lectors com sigui possible i posar totes les eines que hi hagi a l’abast perquè els llibres dels autors que nosaltres creiem que val la pena publicar arribin a tants lectors com sigui possible i també fer créixer el nombre de lectors d’una manera normal. ―Després d’haver estat editora editorial del grup, tornàreu a Columna com a editora en un moment en què s’acusava el segell de ser molt comercial. I dèieu que també en necessitem, de literatura comercial. Sempre he defensat que ens cal una Belén Esteban i un youtuber que escriguin i parlin en català… ―Sí, com a mínim ensenyaria la normalitat d’un país. S’ha demostrat que la dicotomia comercialitat/qualitat és injusta. Home, si em poseu l’exemple extrem d’un llibre escrit per Belén Esteban… Un té uns factors per a arribar a molt de públic, però la qualitat no ha de ser minoritària. De fet, el nostre repte és fer que la qualitat sigui majoritària. No vol dir que no hi hagi d’haver llibres més comercials, perquè en una programació cultural hi ha de tot. ―Alguna vegada heu dit que no descarteu tenir una editorial pròpia algun dia. Com seria, aquesta editorial? ―Estic tan contenta de la confiança que m’han fet al grup Enciclopèdia que ara és com si fos la meva editorial. Tinc aquesta confiança i aquest equip que me la fan sentir pròpia, però us respondré. Com seria? Penso que si la vida em dóna salut, quan sigui molt vella, seria una cosa molt petita on pogués continuar amb el cuquet aquest de fer llibres in aeternum perquè és una cosa que em fa il·lusió. Però a mi m’agraden els projectes que poden ser grans, que poden tenir capacitat de donar-se a conèixer i arrossegar molts lectors. ―Vàreu començar a treballar en aquest sector el 1994. Hi ha hagut algun moment que no hagi valgut la pena, que hàgiu volgut enviar el món editorial allà on no plou? ―Hi ha hagut algun moment que ha estat complicat, personalment, però l’ofici sempre ha valgut la pena i sempre ha estat un aprenentatge continu en circumstàncies molt diferents. Estic contenta d’haver fet tots els papers de l’auca, perquè aprens des de com n’és, de difícil, gestionar una coberta o proposar una faixa a entendre les dificultats de l’autor o del corrector… Però hi ha hagut algun moment que ha estat difícil. ―Després de la crisi, som un país més normal des del punt de vista editorial? Ho dic perquè potser abans estàvem una mica sobredimensionats, anàvem a Frankfurt i compràvem drets com si res, es feien bons avançaments, etc. ―La setmana passada, vaig anar al funeral d’Isabel-Clara Simó, a qui vaig acompanyar durant molt de temps en l’edició dels seus llibres a Columna. En el funeral vaig pensar que hi havia alguna cosa de canvi d’època. A final dels noranta, el mercat en català aconseguia unes grans vendes per als seus autors i hi havia una classe mitjana d’escriptors pel que fa a les vendes, no parlo de qualitat. Ara no som en aquest moment. Els mitjans de comunicació han fet molt en la sensació de normalitzar la llengua, però només és una sensació, perquè la nostra és una llengua i una literatura que continua essent a les llibreries al costat d’una literatura que és també pròpia, que és la que s’expressa en castellà, que té una caixa de ressonància cent vegades superior i, per tant, la normalitat no hi és, perquè el teu llibre competeix amb un altre que té molta més ressonància. Jo miro cap al futur, però devem al passat que hi hagi tantes editorials noves i de dimensió petita que donen una gran diversitat a la nostra literatura. Això fa que hi hagi el criteri de molts editors i que la suma de criteris ofereixi una gran possibilitat de tria per als lectors que volem llegir en català. Això és un símptoma de normalitat, perquè pràcticament pots trobar-ho tot i en tots els gèneres. Això no vol dir que tinguin públic. ―I és això, que voleu aconseguir… ―I és el que les editorials necessiten per sobreviure com a empreses i el que una societat necessita per anar avançant i ser culturalment potent. En un moment social i polític com el d’ara, la cultura continua essent una estructura d’estat. ―Heu sentit a parlar de la teoria de la conspiració dels premis literaris que publicava el Grup 62? ―No, quina és la teoria? ―Corria la brama que el grup premiava obres mediocres per desprestigiar el conjunt de la literatura catalana amb l’argument que si allò era el millor que es feia… I deien que darrere hi havia la mà dels Lara orquestrant-ho tot. ―No m’ho crec en absolut, això. Tots els editors volen aconseguir els millors llibres per a la seva editorial. Una altra cosa és que segons quin any sigui, quina collita hi hagi i quins autors s’hagin presentat a segons quin premi, poden ser millors o pitjors. ―Què és un best–seller avui dia? ―Uf!, tot depèn d’on tinguem el llindar del dolor. Ara un best–seller pot ser un llibre que ven més de tres mil exemplars, i abans ho era un que en venia vint-i-cinc mil o més. Això ara passa molt de tant en tant, són puntes de llança però que no van acompanyats d’un gruix de llibres dels quals després en venen 15.000. Ara hi ha algú que en ven 50.000 i després molts que si arriben a 3.000 ja ho consideren una gran xifra. Avui, de molts títols se’n venen 700 exemplars i n’hi ha per estar-ne contents. També crec que la carrera d’un autor s’ha de fer de mica en mica. Sí que de vegades hi ha entrades sicilianes de persones que comencen amb un llibre i fan una gran explosió, però normalment una carrera es va construint a còpia de més llibres. ―Però resulta que bandegem els nostres escriptors sèniors, aquells que ara tenen tota la saviesa per a fer una gran obra perquè constantment es va cercant el nou autor revelació… ―Aquesta és una gran pregunta que entronca amb la relació complicada que tenim com a societat amb els autors sèniors. Ens ho hauríem de fer mirar. Estic segura que aquesta recerca d’autors nous i joves és bona, perquè connecta amb un públic que és el nou d’ara, però el manteniment de la tradició i la cura de l’escriptor sènior és important. Tot això va relacionat també amb la pregunta sobre quin prestigi donem als escriptors, que és crucial. És clar que els hem de donar molt més prestigi. Quan a França surt un llibre d’un sènior passa alguna cosa, i d’acord, França és molt gran i té un estat i nosaltres som més petits i no en tenim, però no crec que tot sigui només a causa de l’estructura, sinó que hi ha una qüestió de reverència, perquè han assolit un prestigi i han ajudat que ara escrivim nosaltres. El prestigi hauria d’anar relacionat amb el ressò, i el ressò amb els mitjans, tot va relacionant. La bona notícia, per a compensar aquesta desídia cap als nostres escriptors més grans, és que apareixen molts escriptors nous que són molt bons.

Ester Pujol: ‘Què el català estigui normalitzat només és una sensació’

Els inscrits de Podem han avalat la coalició amb el PSOE, amb un 97% dels vots a favor del pre-acord signat el 12 de novembre entre el secretari general del partit, Pablo Iglesias, i el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez. La consulta, que tenia caràcter vinculant, va començar el dissabte i s’ha pogut votar fins avui a les 10.00. Un total de 130.150 inscrits han votat a favor (96,8%), 4.244 s’hi han oposat (3,16%), mentre que 366 han votat en blanc (0,27%). Segons la formació hi han votat un total de 134.760 persones, fet que suposa un 26% dels inscrits i un 59% dels que estan actius dins de la formació. En una altra consulta, els comuns ja havien avalat de manera contundent la coalició amb els socialistes (95%), de la mateixa manera que també ho ha fet Esquerra Unida (88%) i els socialistes (92%). Tanmateix, els dos grups parlamentaris no assoleixen la majoria del congrés espanyol i necessitaran que el PP o Ciutadans facilitin la investidura, o que ho faci ERC, que ja ha posat com a condició una mesa de negociació entre el govern català i l’espanyol.

Podem avala un govern de coalició amb el PSOE amb un 97% dels vots a favor

El secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ha explicat avui que assistirà a la conferència que farà el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, el pròxim 22 de maig a Madrid, en la qual presentarà l’última proposta a l’estat espanyol per a negociar el referèndum. Iglesias ha explicat que vol escoltar el que Puigdemont vol dir sobre la relació entre l’estat espanyol i Catalunya, i ha dit que això està dins la ‘normalitat institucional’. La conferència té per títol ‘Un referèndum per a Catalunya. Invitació a un acord democràtic’ i es farà a l’Auditori municipal Caja de Música. S’ha escollit aquest espai perquè el senat va rebutjar acollir aquest acte, tal com va demanar el mateix Puigdemont per escrit.

Iglesias assistirà a la conferència de Puigdemont a Madrid

«La torna era, en els productes que antigament es compraven a pes, l’afegit, el tros de pa que el forner et donava quan la barra que compraves no arribava al pes exacte» Desembre del 1977. Espanya es troba en plena transició. De la dictadura a la democràcia i en terra de ningú. Adolfo Suárez ha guanyat les eleccions, però el règim es resisteix a desaparèixer. És en aquest context que el grup teatral els Joglars presenta la seva última obra, La torna, una crítica mordaç i sense subterfugis al cos militar i a la pena de mort. Tot i esquivar la censura, l’obra no va poder passar desapercebuda als militars, que van dur els seus autors a un consell de guerra. La història de La torna és una història de censura que va acabar amb l’empresonament de quatre membres dels Joglars i l’exili de tres més. Entre els exiliats, Albert Boadella, molt anys abans de convertir-se en un bufó de l’unionisme que viatja fins a Waterloo per riure’s de l’exili de Puigdemont. Però el cas de La torna també va ser una història de reivindicació per a demanar llibertat d’expressió, que va mobilitzar tot un país. De resultes d’aquella campanya contra la repressió, va néixer l’emblema dissenyat per Fabià Puigserver i Teresa Calafell, que podeu veure a l’encapçalament de l’article. És el dibuix d’una màscara amb un traç vermell a la boca que va servir per a empaperar moltes parets i cantonades. Quaranta anys més tard es viuen situacions similars: empresonaments de polítics i atacs contra la llibertat d’expressió, com el cas de l’artista Santiago Sierra i el raper Pablo Hasél, que haurà d’entrar a la presó. Per tot plegat, aquest dibuix torna a ser actual i s’ha reutilitzat en moltes campanyes. Heinz Ches i l’origen de l’obra El mateix dia que el règim franquista assassinava Salvador Puig Antich, un ciutadà de l’Alemanya oriental anomenat Heinz Chez –més tard se sabé que en realitat es deia Georg Michael Welzel– també era condemnat al garrot a Tarragona per haver mort un guàrdia civil. Per al règim franquista, ell va ser la torna, la víctima necessària per a llevar contingut polític a la sentència de l’anarquista català. Aquest fet va inspirar Albert Boadella, que va proposar als altres components dels Joglars de dur a l’escenari l’execució d’aquell home. Ho van fer de la manera més hilarant possible, en forma de caricatura. El consell de guerra dels militars era presentat com un galliner, amb militars sense escrúpols que signaven la sentència de mort entre paelles, Rioja i escamarlans. La companyia es regia per la creació col·lectiva, és a dir, per mitjà de les aportacions de tots els membres del grup. ‘Quan vàrem començar a crear l’obra, el grup passava un moment delicat. Per primera vegada no ens enteníem. No ens enteníem amb l’Albert, sobretot. Però artísticament la creació col·lectiva va funcionar molt bé’, explica Ferran Rañé, un dels set membres de la companyia d’aleshores. En poques setmanes van tenir l’obra enllestida i, sorprenentment, va superar la censura. Ja podia començar la ronda. País Basc, País Valencià, Illes Balears fins que va aterrar a Catalunya. Alguns amics de la companyia van avisar Boadella que no permetés que l’obra arribés a Barcelona, que tindria dificultats. Però ja no hi va arribar. A Granollers, entre el públic, hi havia Francisco Muro, secretari de l’ajuntament –encara no hi havia hagut eleccions–, que, casualment, havia participat en el consell de guerra que havia enviat Heinz Ches a la mort. Ell va ser l’autor de la denúncia anònima que va mobilitzar l’aparell militar, però això no es va saber fins al cap de molt temps. Avui dia l’argument de l’obra ens pot semblar innocu, però cal traslladar-se al l’època. L’historiador Andreu Mayayo ho explicava així en el llibre Joglars 77, del escenario al trullo, escrit per tots els components de la companyia tret de Boadella: ‘Les institucions de l’estat continuaven dirigides pels mateixos: els jutges, els militars, els policies… Eren els mateixos que durant la dictadura. Els militars tutelaven el procés i la gran majoria volia que fos reformista, no rupturista.’ Allò que podia semblar una simple malifeta va esdevenir una veritable angúnia per als seus protagonistes. Llavors els Pactes de la Moncloa encara eren una declaració d’intencions i els militars podien fer servir el codi de justícia militar per a jutjar civils. I ho van fer. Volien demostrar que ells encara tenien coses a dir en allò que hom anomenava transició democràtica. Boadella, pres polític Pot semblar estrany de veure el nom de Boadella associat a termes com ‘exili’ o ‘pres polític’, però el passat no es pot canviar. El cos militar va emprendre la persecució contra els Joglars i el primer que va ser cridat a declarar fou Albert Boadella, perquè era ell que havia inscrit l’obra davant la censura. El coronel que s’encarregava de la instrucció li va demanar qui n’era l’autor, i Boadella va respondre que era una creació col·lectiva i va dir qui eren els altres membres dels Joglars. En la segona sessió d’instrucció Boadella ja va ser empresonat a la Model. Els altres sis, mentre es continuava instruint el sumari, van restar en llibertat condicional. ‘Tots nosaltres vàrem assumir la creació col·lectiva i ens van acabar jutjant com a creadors, no com a actors. Em sembla important de recordar-ho perquè a vegades s’oblida’, explica Rañé. Josep Maria Loperena, un dels advocats de la defensa, explica que el coronel Nieto els va dir, ‘en confiança’, que si no reconeixien la seva participació en la redacció del llibret de l’obra ni en la preparació, arxivaria la causa i només la mantindria per a Boadella: ‘Però ningú no el va acceptar, aquest tracte. Tots es van declarar coautors de l’obra, igual que l’Albert, que ja era a la presó.’ Amb l’empresonament de Boadella va començar una mobilització civil en universitats, teatres, casals i, és clar, al carrer. Per a entendre’n la magnitud, cal saber que el 22 de desembre a Barcelona tots els teatres i un centenar de cinemes van tancar. Fins i tot el Liceu va suspendre les representacions, per primera vegada en la seva història. L’endemà, a Madrid, també es va aturar l’activitat artística. Després l’aturada es reproduí a Palma i també a Vitòria, Sevilla i més ciutats de l’estat espanyol. Una pancarta demana l’amnistia per al grup teatral els Joglars (fotografia extreta del llibre ‘Joglars 77, del escenario al trullo’) Però Boadella no veia amb bons ulls les mostres de suport que rebia, li feien nosa. Creia que això molestaria encara més els militars. Aquest comportament es devia, en part, al fet que havia contractat un militar com a advocat. Va creure que si havia de tractar amb militars, valia més que se n’encarregués un membre del gremi. Federico de Valenciano era un bon legalista que havia participat en consells de guerra i, fins i tot, havia demanat penes de mort com a fiscal. La coordinació amb els altres advocats gairebé va ser inexistent, fins al punt que va traçar una estratègia de defensa moralment dubtosa: ‘Van al·legar que, com que l’Albert no era present a les funcions, perquè no hi intervenia com a actor, no podia donar fe de la manera com s’havia anat desvirtuant la funció.’ Un altre dels membres dels Joglars, Arnau Vilardebò, explica que la creació col·lectiva havia estat assumida des de bon començament: ‘Recordo que durant la creació hi va haver un moment fonamental en què en Boadella va aturar l’assaig i ens va dir que allò que fèiem era molt fort, que podia dur-nos problemes. I ens va dir que quedés clar que tots n’érem responsables, que no era cosa seva i prou, encara que hi posés el nom per a passar la censura. I tots vàrem dir que sí.’ Una fugida de pel·lícula Amb la instrucció acabada, era l’hora del consell de guerra. L’últim que es va fer a l’estat espanyol contra civils. Els advocats els van comunicar que els demanarien tres anys de presó i que els haurien de complir. Els actors van tenir una conversa. Elisa Creuhet i Ferran Rañé, que aleshores eren parella, van decidir d’anar-se’n a l’exili; no volien veure créixer la seva filla de tres mesos en les visites setmanals. Gabi Renom, Andreu Solsona, Arnau Vilardebò i Myriam de Maeztu van decidir de quedar-se: ‘Per una banda, et creus el teu paper d’heroi. Havia fet quaranta mítings en universitats, pobles… I els polítics catalans ens deien que tot aniria bé. En Tarradellas ens va dir que entréssim a la presó, que ja ens en traurien de seguida. L’únic que va ser sincer va ser en Roca Junyent, que ens va dir que ho teníem molt malament’, recorda Vilardebò, un dels últims joglars a entrar a la companyia. I Boadella? Boadella tenia un pla per a aquell mateix dia. S’havia fet ingressar a l’Hospital Clínic per una gastritis provocada. Una vegada allà, la seva dona li va deixar una bata i una perruca a la cambra. L’actor va caracteritzar-se i va accedir a l’habitació del costat des de la finestra, exposant-se uns instants a caure al buit. ‘Jo l’esperava al passadís. Vaig veure que, de l’habitació, en sortia un paio raríssim amb perruca i unes ulleres. Vaig tenir clar que era ell. Com que coneixia el Clínic, el vaig conduir fins a fora. Allà hi havia un cotxe que l’esperava i va marxar. Una fugida genial’, explica Vilardebò. Rañé i Boadella, al Thèâtre des Bouffes du Nord (fotografia extreta del llibre ‘Joglars 77, del escenario al trullo’) Exili i trencament Ferran Rañé i Elisa Creuhet van passar unes setmanes a Catalunya Nord, a casa del germà de Boadella, però ell no s’hi presentava: ‘Va passar molt temps allà sense dir ni ase ni bèstia. Sobretot, sense dir-nos ni ase ni bèstia a mi i l’Elisa, que l’esperàvem’, recorda Rañé, que creu que ja no el molesta tot allò que va viure. El seu objectiu era preparar una campanya de difusió internacional des de París per a denunciar l’empresonament dels presos polítics. Va aconseguir que Peter Brook li cedís un teatre des d’on pogués fer la conferència de premsa. Però havia d’esperar que aparegués Boadella. Joan de Sagarra el va convèncer que si feia la conferència de premsa sense Boadella, la policia el començaria a cercar per Catalunya. Aprofitant el flux de trànsit durant la Setmana Santa, Boadella va travessar la frontera: ‘Quan parlem per primera vegada, la ruptura és total. Em diu que no vol fer la conferència de premsa, que no entén per què els altres han anat a la presó. Va ser molt desagradable.’ L’advocat Josep Maria Loperena el va convèncer perquè col·laborés en la conferència de premsa o, si no, escamparia als quatre vents com havia intentat exculpar-se del consell de guerra.’ Boadella va accedir finalment a participar-hi, però, com es pot veure en la imatge, molt a contracor. També va concedir una entrevista a La Vanguardia en què mostrava una nul·la solidaritat amb els companys empresonats. ‘No es pot recriminar als militars d’utilitzar els seus codis’, deia el titular, i criticava els seus companys ‘per haver cregut ingènuament en una intervenció més enèrgica i afortunada dels nostres polítics’. I acabava amb un ‘record emocionat per tants amics, entre els quals el meu advocat Federico de Valenciano, que tan admirablement s’ha abocat en el cas’. Rañé creu que Boadella ja prenia un altre camí, volia desfer-se del seu passat. La relació es va trencar aquí i cadascú va fer la seva fins que al cap d’onze mesos van poder tornar a Catalunya. Hi van tornar quan els altres quatre membres de la companyia foren indultats. ‘En sortir, el grup ja s’havia desfet. Si haguéssim estat un grup compacte, segur que hauríem marxat tots a l’exili. Però érem un grup dividit. En Boadella per una banda i la resta per una altra’, diu Vilardebò, que no creu que la fugida i l’exili de Boadella els perjudiqués. Andreu Solsona, Gabi Renom i Arnau Vilardebò al locutori de la Model (fotografia extreta del llibre ‘Joglars 77, del escenario al trullo’) Cadascú va fer el seu camí artístic intentant oblidar aquests fets i La torna no es va tornar a interpretar mai més. Només se’n van representar quaranta funcions. Boadella, que sempre havia pregonat els beneficis de la creació col·lectiva, va aprofitar que l’obra no era registrada per ningú i la va registrar al seu nom. La resta d’autors ho van saber quan Boadella, el 1999, va voler estrenar comercialment La torna de la torna, una adaptació de l’obra que contenia diàlegs exactes de l’obra original. Si la relació entre els actors no era bona, aquí es va acabar de trencar. Boadella va negar-se a compartir l’autoria i els sis actors el van dur a judici sense èxit: ‘En Boadella potser va ser dolent, però nosaltres vàrem ser molt burros’, diu amb resignació Vilardebò, que reconeix que no van preparar gaire bé la defensa del judici. El cas és que Boadella, que en el consell de guerra del 1977 havia dit que l’obra era de creació col·lectiva, en aquest judici va canviar la declaració i va afirmar haver estat l’únic autor de La Torna. El motiu del canvi de parer? Segons Ferran Rañé, el 1977 Boadella es va refugiar en la creació col·lectiva per por. La resta de joglars van mantenir la declaració, però no els va servir de res i el jutge va mantenir els drets d’autor a Boadella. ‘Rememorar ara La torna és com rememorar una chirigota trenta anys després’, deia un joglar quan Boadella va estrenar l’adaptació. El franquisme i la repressió eren massa lluny per a un públic modern i l’obra no va triomfar. Potser ara, amb rapers i artistes censurats, i polítics empresonats, aquesta obra mítica tindria més sentit.

‘La torna’: quan el pres polític era Boadella

Aquest novembre l’Any Brossa entra a la recta final amb el segon simposi internacional dedicat al poeta els dies 7 i 8 a l’Institut d’Estudis Catalans, l’arribada a les llibreries del catàleg raonat de l’obra visual experimental de Brossa el 2 i el final de l’exposició de referència d’aquesta efemèride, ‘La xarxa al bosc’, a la Fundació Joan Brossa de Barcelona, oberta fins al 17 de novembre. És d’aquesta exposició, dirigida pel poeta Eduard Escoffet, de què us volem parlar. L’empenta d’Eduard Escoffet d’ençà que tenia vint anys (o menys) en la poesia experimental ha fet possible l’exposició ‘La xarxa al bosc’, fruit del seu interès i recerca durant tant de temps. Disposa d’una col·lecció prou important d’objectes, publicacions i originals vinculats a la poesia experimental, la que als anys cinquanta va separar-se de la poesia convencional i va escrutar nous camins conceptuals i estètics. Es tracta d’una exposició ambiciosa, tant pel nombre de peces –al voltant de les dues-centes– com per les dècades que abasta, del 1946 al 1980. Dins la poesia experimental, sobretot se centra en tres corrents: el lletrisme, primer moviment d’avantguarda posterior a la Segona Guerra mundial, que se centrava en l’element mínim de l’escriptura, la lletra; la poesia sonora, que vincula experimentació vocal i tecnologia i superar els límits del llibre; i la poesia concreta, la que va tenir més abast: assimilava els elements de la comunicació moderna, establia un contacte directe i ràpid amb el lector i era crítica, sovint, amb la realitat dels poetes. La majoria d’autors que s’hi mostren són de referència europea, americana i mundial, però són poc coneguts aquí. Una dificultat afegida és que la majoria d’obra de poesia experimental es conserva en arxius privats i s’ha hagut de localitzar, tot i que la majoria de peces provenen de l’arxiu personal d’Eduard Escoffet. Passejar-se per l’exposició ‘La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental 1946-1980’ acompanyats pel seu director, Eduard Escoffet, és descobrir a cada pas avantguardes, minoritàries, sovint amagades del discurs de l’art i la poesia oficial, però que han estat una baula imprescindible per a avançar cap al món artístic i poètic actual. Eduard Escoffet explicant l’exposició. —Diríeu que aquesta exposició és la culminació de tot un procés personal vostre, al voltant d’una mirada sobre la poesia? —És una cosa molt instintiva, perquè l’exposició parla sobretot amb intuïció i no pas amb erudició. És a dir, no hi ha texts explicatius. I això va ser un debat intern a l’hora d’organitzar l’exposició. Jo tenia molt clar que no s’havia d’explicar res més enllà del text del fulletó de mà, al desplegable. Perquè la meva aproximació a la poesia experimental no és causada per un context que m’hi porta o per una família que té una biblioteca, sinó que, senzillament, de totes les coses que hi havia al món jo triava què m’interessava i què no. Per això vull afavorir que el públic tingui una experiència directa amb tot aquest material, que no es vegi sotmès a interpretacions del director o a explicacions didàctiques. Sinó que, a partir de la intuïció, que cadascú estiri el fil. L’avantatge d’ara és que un cop vista l’exposició pots aproximar-te als poetes que t’interessen també per internet. Per tant, per mi era més important primer l’aspecte estètic i intuïtiu. Aquesta exposició és un bosc, però no és un bosc que vulgui fer por ni que sigui dedicat als interessats en la poesia experimental només, sinó que és un bosc obert i plaent per a tota mena de públic. He volgut que els autors parlin amb les obres o els contexts teòrics o les publicacions, edicions, postals. És la manera de mostrar com es va articulant aquesta xarxa internacional de poetes. Perquè durant més de tres dècades es construeix a tot el món una xarxa de poetes que quan entres al bosc no veus, però que quan t’hi fixes va apareixent d’una manera molt clara. Joan Brossa, ‘Elegia al Che’ 1967 (1971). —El bosc no és la xarxa? —El títol de l’exposició, ‘La xarxa al bosc’, és la unió de dues obres de teatre de Brossa. Perquè l’exposició va començar amb un mapa mental que vaig fer a partir de Joan Brossa. I d’aquí vaig anar creant la xarxa d’autors que em semblava que entre el 1946 i el 1980 eren importants, que havien aportat una veu pròpia a la poesia experimental internacional, que havien tingut relació amb Brossa o que hi havien estat influïts o hi havien col·laborat. I vaig col·locar tots els noms, repartits per països. Era un mapa impossible, amb tot de noms, línies entre ells, però quan me’l vaig mirar em vaig adonar que era allò que volia explicar. I els vincles eren múltiples: els qui eren amics, els qui tenien una relació estètica, els qui es van influir mútuament… Era un laberint. I era difícil, perquè sovint el mateix poeta va fer d’autor, d’editor, de distribuïdor, de teòric… I funcionava aquesta idea de bosc i xarxa, perquè són poetes que no es poden compartimentar: el qui fa poesia concreta també fa poesia sonora o el qui és conegut per la poesia sonora té una part gràfica que també és molt important. O el qui tots coneixem per haver editat tal revista també té un vessant de performance molt interessant. —I en aquest bosc, com situeu Brossa? —Hem d’entendre que hi havia molts més autors que experimentaven al mateix moment. Brossa no és un poeta aïllat com alguns d’aquí expliquen, sinó que hi ha un context internacional que va en la mateixa direcció. Alhora, quan ens hem mirat tot el panorama internacional, ens podem tornar a mirar Brossa i adonar-nos que no està gens malament, tenint en compte que va començar a fer poesia els anys quaranta i cinquanta a l’Espanya més negra, tancada, franquista. Com podia entrar en contacte amb més idees poètiques contemporànies? Aquí era molt complicat. —Brossa pren una gran potència. —És més potent conceptualment que no hem cregut aquí; fins i tot formalment. —La idea d’aquesta exposició també era intentar això que dèieu, posar Brossa en el context internacional. Formava part d’un moviment que es donava a fora. Però ell què en sabia? —En aquest punt entra en joc un personatge que és clau, que és la descoberta que he fet preparant l’exposició, qui el connecta. Parlo de Josep Iglésias del Marquet. De fet, a l’exposició només hi ha tres autors catalans: Brossa, Guillem Viladot i Josep Iglésias del Marquet (bé, també hi ha una peça de Carles Hac Mor). Són tres autors que protagonitzen la primera exposició específica de poesia concreta que es va fer a Catalunya, l’any 1971 a la Petite Galerie de Lleida. I són els tres grans autors que determinen la poesia visual a Catalunya. I centrant-nos en Josep Iglésias del Marquet: al començament dels anys seixanta se’n va anar a fer de lector a la Universitat de Glasgow i uns quants anys després a la Universitat de Vancouver. I és durant aquests anys fora que entra en contacte amb l’art pop, la poesia concreta i tota mena d’experimentacions artístiques, perquè li interessava molt l’art i la literatura. I segurament és ell qui comença aquí a parlar de poesia concreta i més qüestions sobre poesia experimental. I en l’exposició de poesia concreta del 1971 és ell qui en fa el disseny, és qui fa el logotip, és ell qui fa el disseny de les primeres publicacions de l’editorial Lo pardal… És un personatge que ha passat desapercebut, però crec que és qui transmet què passa a fora a personatges com Brossa i Viladot. Una peça de Josep Iglésias del Marquet. —L’altra cara de la moneda és que situar Brossa en el context internacional també és internacionalitzar-lo. Ja no és únicament un poeta local, singular, divertit i punyent, sinó que és molt més. I l’exposició també forma part d’aquesta feina d’internacionalitzar Brossa. —Sí, en aquest aspecte hi ha molta feina a fer encara, perquè la lectura majoritària que aquí es fa de Joan Brossa és una que a fora no interessa gens. És limitada i localista. Brossa és un autor a qui agradava passar per un bromista, però és molt més que això i és molt més que les arts vermelles. Ell és tot un món que encara trigarem a pair, del qual podem treure molts fils, però que està una miqueta segrestat per una mirada limitada i localista en el mal sentit. —Entrem a l’exposició? —Entrem-hi. L’exposició és dividida en tres parts: el nucli dur, que és ‘el bosc’; la paret que vincula amb la planta de dalt que anomenen ‘el camí’; i el segon pis, que és ‘la xarxa’, conté les antologies, revistes, etc., i permet de veure les places públiques on coincidien. —Trieu algunes peces, que siguin icòniques, que valgui la pena de subratllar. —Només hi ha una vitrina ordenada cronològicament, la del lletrisme, l’excusa que em serveix per a començar el període del 1946. Hi ha diferents elements lletristes, d’un disc al guió d’una primera pel·lícula, per veure com els lletristes van ampliant els àmbits creatius. I d’aquí cada vitrina s’estructura a partir d’un autor, un moviment o una idea estètica… Hi ha una vitrina que gira entorn de la forma, tot són cercles, una altra que tot són quadrats… I en tot l’espai hem posat poemes de Brossa en vinils, amb la idea que hi restin. Fins i tot n’hi ha un al lavabo que és sorprenent. —L’exposició també vol destacar el fet que el primer poema concret el va escriure Eugen Gomringer a Barcelona el 1951. —Avenidas y flores, un homenatge a la Rambla de Barcelona, és un dels poemes fundacionals de la poesia concreta i és escrit a Barcelona el 1951. És el primer poema que Eugen Gomringer ja va fer pensant en un altre tipus de poesia, trencant totalment amb les coses que havia fet fins llavors i optant per una poesia més simple. És clar, entre aquesta peça, on encara hi ha text, que bàsicament és la combinació de paraules, i el poema Silencio, de tres anys més tard, hi ha un salt important. Silencio, de Gomringer ja és poesia concreta stricto sensu. Un dels números de la revista Futura, editada per Hansjörg Mayer. —Gomringer i Brossa es coneixien? —Hi ha diversos autors amb els quals segur que hi va tenir contacte en un moment o un altre, tot i que sempre va anar per lliure. —Dau al set no apareix en aquesta exposició. —No, solament apareixen obres que tenen rellevància internacional. —Tampoc Tàpies? Ho dic en el sentit que alguns artistes podien haver fet de pont internacional. —No, perquè volia centrar la proposta bàsicament en la poesia. I només hi ha poetes. —Presenteu-me una altra peça. —Una altra peça que et proposo és la revista Futura, de l’editor alemany Hansjörg Mayer, que es va publicar del 1965 al 1968. És molt senzilla, impresa només per una cara, va doblegada i quan l’obres queda com una mena de pòster. Conté un disseny exquisit i gust per la tipografia. També en destaco que és un format pobre i fàcil d’enviar per correu. I la tercera qüestió important és que hi conflueixen alguns dels grans autors de la poesia experimental d’aquell moment, com Augusto de Campos, un dels més destacats. Li passa una mica com a Brossa: no pots explicar la literatura catalana del segle XX sense conèixer i citar Joan Brossa, com tampoc es pot entendre la literatura brasilera sense Augusto de Campos. Diàleg entre l’obra de Joan Brossa i l’obra de Felipe Boso. El passeig continua, la descoberta flueix. Si no heu vist ‘La xarxa al bosc’, no us la perdeu. Hi sou a temps fins al 17 de novembre.

Poesia experimental, la connexió i internacionalització de Joan Brossa

La presidenta del Banc Central Europeu (BCE) Christine Lagarde ha mantingut els tipus d’interès en el seu mínim històric en el seu primer consell de govern al capdavant de la institució. Sense modificar cap mesura del darrer consell, Lagarde ha deixat intactes els tipus d’interès, de facilitat de crèdit i de dipòsit en el 0,00%, el 0,25% i el -0,50%, respectivament. D’altra banda, Frankfurt també mantindrà la compra de deute iniciada el primer de novembre arran de l’alentiment econòmic a la zona euro ‘el temps que faci falta’ i s’acabarà així que el BCE comenci a augmentar els tipus d’interès de nou. El BCE també va decidir al setembre de rebaixar una dècima els tipus d’interès de la facilitat de dipòsit fins al -0,5%, un nivell que ara Lagarde ha mantingut. Això significa que Frankfurt cobrarà encara més als bancs per guardar els seus diners, el que els pot obligar a moure’ls i augmentar el crèdit a les empreses i els ciutadans.

Lagarde manté els tipus d’interès en el seu mínim històric en el seu primer consell

1. El viatge Aquest mapa publicat per rescue.org documenta els passos que es troba un refugiat sirià des que surt del país fins que arriba a Alemanya. Es basa en el testimoni d’un home de trenta-quatre anys que va sortir d’Alep amb la família al juny. El mapa narra tot allò que li va passar durant els dos mesos que ha necessitat per a fer el viatge. 2. La ruta La BBC també ha fet aquest recompte de la ruta seguida per la majoria dels refugiats, que ensenya les etapes i els perills que implica cadascuna. (Punxeu sobre el mapa per ampliar-lo) 3. L’arribada a Hongria Els refugiats sirians miren d’arribar a la frontera entre Sèrbia i Hongria, la frontera entre la zona Schengen i Sèrbia, de fet. Si l’aconsegueixen de travessar ja no hi ha cap frontera fins a la seva destinació a Alemanya o a qualsevol altre país de la Unió, a excepció de la Gran Bretanya. La posició del govern hongarès és molt dura. Han bastit un mur provisional i han retingut refugiats i els han internats a camps. El Comitè Helsinki d’Hongria elabora aquest mapa de la situació al país. 4. A Europa cada estat fa una cosa diferent Aquest dossier gràfic de Le Monde explica on van a parar els grups principals de refugiats i de quina manera cada estat europeu hi adopta una política particular. S’hi veuen les demandes i les acceptacions i s’hi marca quants mesos tarda una demanda a ser acceptada, quants diners donen per a suport a cada estat i a partir de quin moment els refugiats poden treballar. (Punxeu sobre el mapa per ampliar-lo) 5. Els murs europeus Europa construeix des de fa anys una sèrie de murs amb la intenció de tancar completament les fronteres. Aquest mapa del Washington Post fa el recompte dels que ja hi ha i dels que són en construcció. Alguns dels murs són fora de les fronteres europees, però són finançats i exigits per Europa. (Punxeu sobre el mapa per ampliar-lo) 6. On són els refugiats sirians? La gran majoria dels refugiats sirians no és a Europa, sinó als països veïns, com explica aquest mapa de Focus on Syria. (Punxeu sobre el mapa per ampliar-lo) 7. Traficants: els qui es fan rics amb la tragèdia Fa unes quantes setmanes Newsweek va publicar un article que revelava els noms dels organitzadors principals de les trames mafioses que passaven refugiats per mar cap a Europa. Aquestes activitats són tan perilloses com lucratives per a ells. (Punxeu sobre el mapa per ampliar-lo) 8. Els refugiats al món, un problema cada vegada més gran The Refugee Project és un mapa interactiu que documenta tots els fluxos de refugiats al món des del 1974.

Els mapes per a entendre la crisi dels refugiats

Anna Sallés, historiadora i militant històrica del PSUC, ha fet la transició cap a l’independentisme, aquests darrers anys. Víctima de la repressió franquista, va ser presa política i condemnada mig any de confinament per rebel·lió. Actualment, és portaveu de la campanya unitària de mobilitzacions contra el judici del Tribunal Suprem contra el procés. Conversem amb ella sobre l’actualitat política, la repressió i la seva parella, Manuel Vázquez Montalbán. —Què us ha semblat, fins ara, el judici contra el procés? —La fiscalia i l’advocacia de l’estat donen voltes a la mateixa cosa. En cap cas, els acusats no van cometre els delictes pels quals se’ls jutja. L’1-O era una convocatòria a les urnes per a exercir el dret d’autodeterminació. Un dret legítim, per cert. Podem discutir si el resultat és vàlid, tenint en compte la repressió de l’estat, però el referèndum és legítim. Com a molt, al govern Puigdemont li poden imputar desobediència. —Però s’insisteix en el relat de la violència. —La violència, si de cas, la va exercir la policia, no pas els votants. Jo, l’1-O, vaig anar a votar amb normalitat. No vaig veure enlloc la cosa aquesta de les muralles humanes atacant els agents . La fiscalia pot dir el que vulgui, però no hi havia muralles i tampoc violència. Això és un judici polític. Van en contra de l’independentisme, evidentment, i contra les llibertats més fonamentals. —Què penseu, quan veieu els encausats al banc dels acusats? —Quan veig els presos al Suprem penso en la Santa Inquisició. És un escenari absolutament fora de norma. Aquell escut d’Espanya gegant, tots aquells senyors amb togues, les punyetes, la decoració barroca… Imagineu-vos que encara hi hagués el sant Crist que van retirar ara fa uns mesos! Tot plegat té un aire rònec. —Com a antiga presa política, què us sembla que en ple segle XXI l’estat espanyol encara tingui presos polítics? —L’existència de presos polítics demostra que la transició espanyola no és el pacte exemplar que ens expliquen. Tornem a reclamar drets i llibertats que crèiem conquerits. Per això calen mobilitzacions unitàries i multitudinàries com les d’aquests dies. Hem d’anar més enllà de les diferències i objectius de l’independentisme i defensar els drets fonamentals propis de la democràcia. Jo mateixa vinc del PSUC i d’ICV, i no pas de l’independentisme militant. Cal créixer. Demostrar que, pel pacte de la transició, és impossible avançar en matèria de drets i llibertats a Catalunya. —I com s’assoleix aquesta llibertat si el govern espanyol no vol pactar un referèndum? —La campanya unitària de mobilitzacions no forma part de l’àmbit polític ni de les possibles negociacions entre la Generalitat i l’estat. Tampoc no sabem quin panorama deixaran les pròximes eleccions. —Però el context actual empeny l’independentisme a la unilateralitat. —Sigui com sigui, cal acumular forces per a qualsevol envit que es presenti. La democràcia sempre està per sobre de les lleis. Sabeu què hauria fet jo, després de l’1-O? —No. —Hauria convocat eleccions. —Constituents o autonòmiques? —L’adjectiu tant és. Els partits independentistes haurien arrasat. —I després? —No es pot obviar una majoria àmplia. Tanmateix, el full de ruta el deixo en mans dels polítics. De totes maneres, em sorprèn una cosa. —Quina? —Em sorprèn molt que els presos polítics i els exiliats s’hagin sorprès per la brutalitat de la repressió de l’estat espanyol. Un senyor com Oriol Junqueras, que és historiador i sap quina és la història d’Espanya, ha de saber quina és la relació de l’estat amb Catalunya. No cal que anem al 1714, només cal recordar la setmana tràgica, el pistolerisme, el 1934, el 1939… Un historiador no pot dir que l’ha sorprès la reacció de l’estat. L’estat espanyol no claudicarà sense oferir resistència. —També vau ser jutjada per rebel·lió, oi? —Sí, fa gairebé seixanta anys i en unes circumstàncies diferents. A mi em va jutjar un tribunal militar. Tots els delictes polítics eren rebel·lió militar abans de la creació del Tribunal d’Ordre Públic, que no era garantia de res perquè no era pas més benigne que la justícia militar. —Ho podeu explicar? —Era l’11 de maig de 1962, me’n recordo perfectament. Era el típic dia de primavera dolça de Barcelona. Uns quants estudiants ens vam manifestar a la central de Barcelona en solidaritat amb una vaga de miners a Astúries. Devíem ser un centenar. Els primers crits eren de ‘visca la vaga general’, però al final eren de ‘mort al general’. Es va posar una pancarta i tot. La policia franquista ens va detenir al vestíbul de la universitat. Ens van dur a la comissaria de la via Laietana. Vaig estar de sort i no vaig rebre, com algun company. A mi només em van amenaçar i cridar. Si allò hagués estat una caiguda del PSUC, la cosa hauria estat molt més dura. L’endemà ens van traslladar a la Model fins al judici. —Què en recordeu, d’aquell judici? —Ens van portar al govern militar i allà ens van jutjar. El tribunal, el fiscal, el meu advocat, tot era militar. Esgarrifava. La meva família coneixia els Gil Matamala de l’exili i es van posar en contacte amb l’August Gil per demanar-li ajuda. Però ell no podia fer-hi res, era un consell de guerra. —Com era el vostre advocat? —Era un militar. Era un mandao, que es diu en castellà. Un figurant per a completar l’obra de teatre. —Quina va ser la condemna? —A mi em van caure sis mesos i un dia de presó. Jo era la noia i era poc important per als militars. En canvi, els meus companys, entre els quals hi havia Manolo Vázquez Montalbán, Martí Capdevila i Salvador Clotas, van ser condemnats entre un i tres anys. Jo vaig tornar a la Model i a ells el van portar a Lleida. El setembre del 1963, van ser alliberats perquè es va morir el papa i es va decretar una amnistia general. Nosaltres no érem ni catòlics ni cristians, però vam donar les gràcies a Déu . —Com van ser els sis mesos a la presó? —Sis mesos i un dia! Sense aquest dia podria haver reduït condemna. Estava tot pensat. La Model tenia una galeria petita que era la presó de dones. Jo era l’única estudiant. La resta eren dones que venien d’unes vides molt dures. Delinqüents, lladres, prostitutes… Però també hi havia casos sinistres i incomprensibles. Una pobra llevadora, per exemple, que només havia practicat un avortament. Jo estava apartada a la part alta de la galeria. En una cel·la amb quatre llits. La major part del temps vaig estar sola. A baix, en canvi, les preses s’amuntegaven. Les condicions higièniques eren lamentables i els matalassos plens de xinxes. —I les funcionàries? —Hi havia de tot. Algunes eren molt males persones i pegaven a les preses. Però amb mi no s’atrevien. Devia ser alguna mena de ressentiment de classe. No ho sé. Recordo que hi havia una funcionària que ja havia treballat en presons a l’època de la república. Quan estàvem soles parlàvem en català. Era una bona persona. Alguna vegada m’havia fet arribar cartes dels meus pares. —Us he de demanar per Manuel Vázquez Montalbán. Heu llegit Carvalho, problemas de identidad, de Carlos Zanón? —L’he començat, però no l’he acabat. Sincerament, em costa. No és res personal amb Zanón, que és un gran escriptor. Al principi em feia una mica d’angúnia llegir un Carvalho que no fos d’en Manolo. —És diferent del Carvalho clàssic. L’ús de la primera persona, l’actualització del personatge… —És el llibre de Zanón, clarament. Penso que calia acostar el personatge al món del 2019. El relat en primera persona crec que és la manera d’assumir la figura de Carvalho i a la vegada distanciar-se’n com a escriptor. Ha estat una bona idea recuperar el personatge, perquè és la manera que es tornin a llegir tots els llibres d’en Manolo. Moltes de les coses que va escriure són completament vigents. Només cal repassar un llibre com La aznaridad. —Què creieu que pensaria de la situació política actual? —Sobre Catalunya, m’és molt difícil de dir. El món que en Manolo va deixar el 2003 no té res a veure amb l’actual. Encara manaven Pujol i Aznar. Ell va militar al PSUC i després a ICV, però sempre va ser una persona molt independent. Quan li preguntaven si encara era comunista, ell sempre responia: ‘Deixeu-me que sigui qui apagui el llum.’ Però sobre l’independentisme, no sé pas què en diria. Ara, estic convençuda que defensaria els drets fonamentals que l’estat vulnera. També el de l’autodeterminació. Què votaria en un referèndum? No ho sé. En Manolo era, per sobre de tot, un demòcrata. —Creieu que continuaria escrivint la seva columna a El País? —No sé si hi escriuria, però jo no el llegeixo . Ho sento, perquè hi treballa gent que conec, però és un diari que actualment m’ofèn. La gent comprava El País per la seva columna. Han fet fora tanta gent del diari que no sé si encara hi escriuria. De fet, potser ell se n’hauria cansat i hauria plegat.

Anna Sallés: ‘Quan veig els presos al Suprem penso en la Santa Inquisició’

Greenpeace als Països Baixos ha fet públics uns documents sobre la negociació del Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP, en les sigles angleses) entre Europa i els EUA. Els documents són publicats a www.ttip-leaks.org. D’acord amb les filtracions, l’objectiu dels Estats Units és tant canviar les normatives comunitàries europees i els processos legislatius (en matèria com ara la salut o el medi) com rebaixar els nivells de les exigències comunitàries per protegir els usuaris i consumidors en aquests àmbits . Els documents que Greenpeace dels Països Baixos ha fet públics comprenen aproximadament la meitat de l’esborrany del text amb data del mes passat; és el text de la ronda 13 de negociacions entre Europa i els EUA. Els documents filtrats són formats per 248 pàgines (13 capítols consolidats sobre el TTIP, més una nota titulada ‘Estat tàctic de les negociacions TTIP – març del 2016’). Els documents mostren clarament les pressions nord-americanes perquè la Unió Europea modifiqui certes lleis que considera restrictives, referents a protecció dels consumidors i del medi, entre altres. Segons Jürgen Knirsch, expert en comerç de Greenpeace, hi ha perill que desaparegui el principi preventiu vigent fins ara a Europa, pel qual només es permet de comercialitzar productes que han demostrat que no són nocius per a les persones ni el medi. Aquest principi podria ser reemplaçat pel de risc, vigent als Estats Units. La preocupació és que es pretengui rebaixar les exigències sobre requisits per als productes químics, pesticides i organismes modificats genèticament, que tenen una regulació comunitària important. Un altre assumpte que inquieta és la possibilitat que es pugui comercialitzar a la UE carn hormonada (cosa acceptada als EUA) o pinsos fabricats amb farines d’origen animal. A la UE hi regeix un principi de precaució, mentre que la legislació nord-americana dóna prioritat a la comercialització dels productes, de manera que només es retiren si es demostra a posteriori que són nocius. Però el principi de precaució, consagrat al tractat de la UE, no s’esmenta en el document del TTIP. No obstant això, sí que apareix en diversos capítols la demanda de la delegació nord-americana de treballar en un enfocament ‘basat en el risc’, vigent als Estats Units. Els documents devaluen la protecció de la seguretat dels consumidors, el clima i el medi. Les polítiques de protecció ambiental semblen haver estat eliminades. Desapareix un principi bàsic consagrat en l’acord del GATT de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), de fa gairebé setanta anys: els estats han de regular les regles de comerç ‘per protegir els éssers humans, la vida animal i vegetal o la salut’ o per a ‘la conservació dels recursos naturals no renovables’. L’omissió d’aquesta regla suggereix que ‘les dues parts creen un acord que situa els beneficis econòmics per sobre de la vida, la salut i el medi’, segons Greenpeace. Els documents no fan referència al tractat de canvi climàtic signat a París el mes de desembre passat, i l’objectiu estratègic és evitar un augment de temperatures superior a dos graus respecte de l’època pre-industrial, per evitar una crisi climàtica amb efectes desastrosos per a milers de milions. L’àmbit del comerç hauria d’implicar-se en les accions que s’han de prendre en defensa del clima, segons Greenpeace. Però els documents filtrats no diuen res sobre la protecció del clima. Una dada significativa és que es descarta que la UE reguli la importació dels combustibles més nocius, com el petroli procedent de les sorres bituminoses. També s’obre la porta a un poder més gran de les corporacions. Els documents filtrats parlen unes quantes vegades de la necessitat de noves consultes amb la indústria i esmenten explícitament que en els textos s’han recollit les aportacions d’aquests sectors. Per solucionar les possibles disputes que pugui haver-hi entre les empreses i els governs de banda i banda de l’Atlàntic, el pacte inicial preveia un arbitratge tècnic per a evitar els tribunals. Després de les protestes ciutadanes, Brussel·les ha proposat un tribunal format per jutges; però en la versió filtrada del text no hi ha referències a la posició nord-americana. La viabilitat d’aquesta proposta, per tant, és incerta.

Inquietud pel contingut de les negociacions del TTIP filtrat per Greenpeace

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha rebut a palau una delegació de batlles nord-catalans que van signar un manifest contra la repressió espanyola. En el text denunciaven que la vulneració de drets durant l’1-O, així com la repressió que es va desencadenar després, que ha va comportar la pèrdua de l’autogovern i que part del govern de Carles Puigdemont sigui a la presó i a l’exili. Guia de l’acte de Puigdemont, Comín, Ponsatí a Perpinyà Els batlles nord-catalans es van posicionar primer en un manifest el 2018 en què es reivindicava el respecte a les llibertats i als drets fonamentals del poble català, i més tard un centenar de batlles en van publicar un altre al diari L’Indépendant, on explicaven que la situació a Catalunya havia degenerat. A més, acusaven la justícia espanyola de fer política i d’inventar-se noves nocions de violència. Els signants, a més, feien una crida a l’estat francès i a la Unió Europea perquè pressionessin per obrir un diàleg entre els governs català i espanyol per aconseguir ‘una solució que respecti els drets de totes les parts’. El manifest acabava dient: ‘El futur de les nostres democràcies és en joc.’ Durant l’acte, Torra ha anunciat que convocarà la taula de partits i entitats independentistes la setmana vinent per a traslladar-los el contingut de la reunió d’ahir amb el president espanyol, Pedro Sánchez. Tanmateix, encara no ha fixat la data de la trobada.

El president Torra rep els batlles nord-catalans que han denunciat la repressió

El president del PDECat, David Bonvehí, ha explicat avui que el PDECat va acordar ahir fer una coalició amb el PNB en les pròximes eleccions europees. En una entrevista a ‘El Món a RAC-1’, Bonvehí ha assegurat que el pacte encara no està tancat i s’hi poden afegir altres formacions polítiques. ‘Explorarem si altres partits nacionalistes d’Espanya s’hi avenen’, ha dit. El president del PDECat tampoc no ha donat detalls sobre una eventual llista electoral, ja que ‘els candidats han de passar pels processos interns del partit.’ Tanmateix, ha afirmat que el conseller Jordi Turull, actualment empresonat al centre penitenciari dels Lledoners, podria ‘ser un bon candidat.’

El PDECat i el PNB faran coalició a les eleccions europees

El socialista Toni Gaspar, batlle de Faura (Camp de Morvedre), ha estat reelegit avui president de la Diputació de València per al mandat 2019-2023 amb el suport de dinou dels trenta-un diputats que integren aquesta institució, en concret, amb els tretze representants del PSPV, els cinc de Compromís i el de la Vall ens Uneix, el partit que encapçala l’ex-president de la corporació provincial, ex-militant socialista i batlle d’Ontinyent (Vall d’Albaida), Jorge Rodríguez. Gaspar va ser triat per primera vegada president de la Diputació de València el juliol del passat any, a partir de la dimissió de Jorge Rodríguez després de la seva detenció en el marc de l‘‘Operació Alqueria’. A partir d’avui serà de nou president de la institució de la demarcació després d’haver estat revalidat en el càrrec durant el ple de constitució de la nova corporació després de les eleccions municipals del 26 de maig. La Diputació de València la integren aquesta legislatura tretze diputats socialistes, vuit del PP, cinc de Compromís, tres de Ciutadans, un de la Vall ens Uneix i un altre de Vox. Aquests dos últimes formacions compten per primera vegada amb representació en la corporació a partir d’aquest mandat i com a conseqüència dels passats comicis municipals. En la sessió plenària de constitució de la corporació provincial per a la legislatura vinent han presentat candidatura a la presidència el PSPV, amb Toni Gaspar, i el PP, amb Juan Ramón Adsuara, batlle del d’Alfafar (Horta) i diputat provincial també en el mandat anterior. Els membres del PP han votat Adsuara com a president, mentre que Compromís, La Vall ens Uneix, Cs i Vox no han presentat candidat. Els diputats provincials de les dues primeres formacions han votat Toni Gaspar com a màxim representant de la Diputació de València i els de Cs i Vox han emès els quatre vots en blanc que s’han registrat en la votació per al càrrec de president durant la sessió plenària. Gaspar va entrar a formar part de la corporació provincial l’any 2011. Des d’aleshores ha sigut membre d’aquesta institució com a membre del PSPV, tant en l’oposició com a portaveu i diputat, com en el govern en l’últim mandat com a diputat amb cartera i president.

Toni Gaspar és reelegit president de la Diputació de València amb el suport de PSPV, Compromís i la Vall ens Uneix

La fiscalia de menors ha arxivat la causa contra la jove investigada per participar en el tall de les vies del Tren de Gran Velocitat (TGV) durant les mobilitzacions de l’aniversari de l’1-O a Girona. L’acusació pública subratlla que té ‘dubtes clars’ en la identificació de la menor per part de la policia espanyola. En concret, recull que l’atestat policial compara una ‘imatge de costat i no de front’ d’una jove captada per les càmeres de videovigilància de l’estació poc després de les set del matí amb tres fotografies de la menor extretes de les xarxes socials. ‘Un comparativa de la que no es pot extreure ni deduir que la menor és la persona que apareix a la imatge el dia dels fets’, conclou la fiscalia. La menor era una de les 21 investigades arran de les mobilitzacions de l’1 d’octubre del 2018 a Girona.

La fiscalia arxiva el cas de la menor investigada per tallar les vies del TGV durant l’aniversari de l’1-O a Girona

El president del Consell de Mallorca, Miquel Ensenyat, ha rebut uns dibuixos de contingut homòfob al despatx de la institució insular. Ha estat ell mateix qui n’ha penjat una fotografia i ha denunciat l’atac rebut. En un breu escrit a Facebook, s’ha dirigit a l’autor anònim: ‘Li desitj llarga vida perquè pugui veure el món canviar!’ Desgraciadament d, aquests, com el que m, ha enviat l, anònim, encara en queden massa! Queda molta feina per fer! A n,… Posted by Miquel Ensenyat Riutort on Tuesday, August 1, 2017 El president del Consell de Mallorca també n’ha fet rboma i ha convidat l’autor a apuntar-se a un curs de dibuix.

El president del Consell de Mallorca rep un dibuix homòfob al despatx

Felipe VI ha esquivat el pavelló de Catalunya al Mobile World Congress. Tot i que la casa reial espanyola havia comunicat que el monarca visitaria l’estand, Felipe VI finalment no s’hi ha presentat. La visita institucional ha començat de bon matí amb una fotografia protocol·lària on també hi havia el president de la Generalitat, Quim Torra, el conseller de Polítiques Digitals, Jordi Puigneró, la batllessa de Barcelona, Ada Colau, i conseller delegat de GSMA, John Hoffman. Després la comitiva d’autoritats s’ha dirigit al pavelló de l’estat espanyol, on s’havia de fer una segona fotografia. Tanmateix, el president de la Generalitat i el conseller han preferit no ser-hi presents. Posteriorment la comitiva ha visitat l’estand del congrés. I tot i que després era el torn del pavelló de Catalunya, Felipe VI ha passat de llarg. Segons que ha explicat la casa reial, el motiu ha estat que no hi havia cap autoritat al pavelló esperant al monarca. Daniel Marco, director general de SmartCatalonia, és qui havia de donar la benvinguda a la comitiva d’autoritats amb un catàleg de l’estand, que es titula Terra de revolucionaris digitals.

Felipe VI esquiva el pavelló de Catalunya al Mobile World Congress

Rafael Poch (1956) és un periodista nascut a Barcelona, i que ara fa més de trenta anys que viu a l’estranger. Ha treballat, per exemple, a Rússia, la Xina i Alemanya. Actualment fa de corresponsal per al diari La Vanguardia a França, des d’on ha seguit amb atenció i lucidesa les eleccions franceses. Molt llegit a casa nostra, Rafael Poch atén VilaWeb telefònicament des de París. I ens desgrana el present i el futur de l’estat francès. —Eleccions amb alta abstenció. 25%. Aquí sembla poca, però a França, és molta. —Sempre hi ha més participació en la segona volta. Aquesta vegada, no. Molta gent desencantada. Per això crec que les veritables eleccions aquí a França van ser les de la primera volta. És quan el panorama polític va esclatar en quatre blocs: conservador, esquerra, Le Pen i Macron. I tots ells amb un vint per cent de vot, aproximadament. I aquests quatre blocs són la novetat política. El partit socialista s’ha pasokitzat totalment i a la dreta ja veurem què passa, perquè estant en una situació crítica. —Què en destacaríeu, del nou president francès, Emmanuel Macron? —Hi ha una cosa molt paradoxal. Macron surt de la banca Rotschild, era el conseller econòmic d’Hollande, i el seu ministre d’Economia. És a dir, l’estrateg de l’economia de l’hollandisme i, malgrat tot això, s’ha presentat com a nou. Ell, que era el responsable de la política econòmica de l’hollandisme, amb una eficàcia molt discreta, es presenta com a cosa nova? Doncs li han comprat la idea. —Per què ha estat discreta l’eficàcia d’aquestes polítiques? —Recordem que a França l’atur ha augmentat d’un 20% i la política de regalar a les empreses 100.000 milions d’euros ha estat un desastre. No ha creat feina. A l’inrevés. L’estat ha regalat diners, i els diners han acabat a les butxaques dels accionistes. I ell, vinculat a tot això, s’ha presentat com una ruptura. Però n’és la continuïtat. És la gran paradoxa. Ara, hem de dir una altra cosa. Com diu un vell ex-ministre socialista, republicà gaullista típic i tòpic, no es pot insultar el futur. I un home que ha arribat a la presidència a trenta-nou anys, ningú no ens diu que no pugui canviar de registre totalment. Ja ho veurem. Hi ha qui comenta que el rei Juan Carlos va arribar com un producte de Franco, i al final va fer la democràcia. Gorbatxov, producte soviètic, va liquidar l’URSS. Veurem què fa Macron. Tampoc no podem dir, amb tota l’arrogància, que aquest és l’home de les finances i punt. No. És un home de les finances, claríssim. És un home que té un programa neoliberal, segur, i que arriba al poder quan sembla que el paradigma neoliberal ja s’ha esgotat, i viu una crisi. És molt jove, està sol i sense partit. Doncs ja veurem què en sortirà, de tot això. Hi ha un punt d’incertesa. —Què ens en podem esperar, de Macron president? Més ajudes a fons perdut a la gran empresa? —El seu programa és radicalitzar tot allò que ell diu que ni Sarkozy ni Hollande no han estat capaços de fer: alliberar els blocatges de l’economia francesa, retallar el marc laboral francès, encara més, i fer-ho per decret. Cosa que és molt bèstia. La darrera retallada de la llei laboral va fer sortir milions de persones al carrer. Vol canviar les pensions, i l’atur, en el sentit que vol la UE. La UE creu que les pensions són un 20% més altes que no caldrien, i per tant s’han de retallar. I que també s’han de retallar els drets socials. Això proposa Macron. Aquest és el seu projecte. I, segons les darreres declaracions, ho vol fer molt de pressa. I aquí ens tornem a trobar amb una altra paradoxa. —Quina? —Dels 21 milions de vots que ha rebut Macron, només 11 són d’adhesió. La resta, són gent que l’ha votat per anar contra Le Pen. I 11 milions són molt pocs. Le Pen, l’han votat 10 milions. Tornem a ser a l’escenari de la primera volta. Tot això en un país marcat pel descontentament. Té una posició molt fràgil i una determinació molt gran. I és aquesta barreja entre fragilitat i determinació, que resulta inquietant. —Le Pen, feixista! No ho veig clar. —Teniu raó. No és seriós presentar-ho així. El Front National no és un partit feixista. Des del punt de vista d’un historiador, o fins i tot d’un observador ibèric, no ho és. No té esquadrons armats, sistema corporatiu ni res d’això. Ara, és hereu de diverses tradicions de l’extrema dreta, entre les quals el neofeixisme europeu dels anys setanta, i també hereva petainisme, el règim col·laboracionista francès amb els nazis. Tot això passat per trenta o quaranta anys d’evolució de la societat francesa. I la majoria dels militants del Front National, uns dos terços, han entrat al partit fa cinc, sis anys. Gent nova. I aquesta dona, Marie Le Pen, ha fet una obertura social, gaullista, aprofitant el fet que l’esquerra ha abandonat totalment l’espai sòcio-econòmic francès amb un descontentament molt gran. Tot això és inquietant? Sí. És extrema dreta? En algunes coses, sí. És feixisme? Francament, no. —Mélenchon no va demanar el vot per Macron. A alguna gent, no li ha agradat. —Em va semblar intel·ligent políticament. Hi ha una raó: era conscient quina era la base del seu vot. La base no comprava aquesta alternativa Macron – Le Pen, perquè la trobava tramposa. Considerava, i els fets han demostrat que tenien raó, que la victòria de Macron seria aclaparadora. La solució va ser cridar a no votar Le Pen, però no donar una consigna de vot exprés cap a Macron. Això en què s’ha traduït? Que més de la meitat dels votants de Mélenchon van votar Macron, amb una agulla al nas. Un 30% s’ha abstingut. I un 11% ha votat Le Pen. Amb aquestes dades han intentat muntar un escàndol. Un escàndol artificial. Perquè si mires què ha votat la dreta, veuràs com els de Fillon han votat Macron, però en cap cas no han arribat al 50%, com ha fet l’esquerra. I, a més a més, un 30% han votat Le Pen. Molt més que l’11% de Mélenchon. Però l’escàndol el volien muntar. —Amb Mélenchon sorgeix una nova esquerra, a França? Extrema esquerra fins i tot? —L’extrema esquerra han estat els candidats trotskistes, 1%, 0,5%. Jo parlo d’un bloc d’esquerres. Això sí. Si ho observeu, el partit socialista, la seva política dels darrers anys, en un 80%, ra l’esquerra de la dreta. Ara finalment tenim una esquerra de veritat. Amb 7 milions de vots. I ha tingut una pujada de vuit punts, mot més dinàmic que el Front National. La gran notícia d’aquestes eleccions és la pujada de l’esquerra. I a les legislatives té unes perspectives molt grans. —Per què, molt grans? —Primera, el vot de Mélenchon és l’únic que ha entrat amb una proposició similar a tots els actors de la societat: populars, quadres tècnics, obrers, intel·lectuals, classes mitjanes, funcionaris, i joves. Gairebé en la mateixa proporció. Macron ha estat votat pels guanyadors de la globalització, quadres rics, i Le Pen sobretot per sectors populars. Mélenchon, en canvi, és el vot més representatiu d’arreu del país. I en un context de radicalització, i tensions, que podrien degenerar en violència, aquest vot podria ser un antídot, un vot que invita a la reconciliació. —Per què parleu de possibilitat de violència, a França? —Hi ha molta gent descontenta, una degradació i una constatació que amb el disseny de la política europea França en surt molt malparada. I perquè França, a diferència d’uns altres països, encara té molts joves. Taxa de fecunditat de dos fills per dona. A Espanya, 1,3; Alemanya, 1,4, em sembla que és. I, com sabeu, i els països àrabs també, són els joves els qui tenen la sang calenta, i els qui surten al carrer. Ahir a la nit va haver-hi manifestacions violentes a cinc o sis ciutats franceses. Minoritàries, és cert. Però sense precedents. També és cert. —Mélenchon, com el definiríem? —És una síntesi d’allò que Bernie Sanders era als EUA. A les xarxes semblen de Podem, però en la matriu són republicans de tota la vida. Són antineoliberals, i com que la UE és l’autopista de les polítiques neoliberals, doncs proposen una negociació seriosa amb Alemanya: o canvien les coses, o nosaltres baixem. És un programa sofisticat. Però, quin és el problema? Que per a aplicar aquestes polítiques necessites el suport del 80% de la població. Aquí l’analogia amb el primer chavisme sí que és pertinent. Va ser a partir d’una força com aquesta que va poder contrarestar l’ofensiva dels rics. Això, ara com ara, no hi és, a França. El programa francès, tan simpàtic com vulguem, necessitaria un suport que avui no hi és. —A França quin índex de desocupació hi ha? —Un 10%. I és molt. Penseu que els francesos són molt exigents. Vénen de la revolució francesa, d’aquesta tradició. La diferència amb el nostre país és que nosaltres, quan hem desafiat, gairebé sempre hem perdut. Ells, no. A França, la història, el poble, a vegades, ha guanyat. I la intervenció del poble, a vegades, ha estat determinant per a fixar la mitjana política. Els fa ser una població molt més exigent i participativa. Si vius en un país en què la participació popular no ha canviat gens la història, o ha acabat en desastre, tens una actitud. Però si t’estàs en un país on les coses, a vegades, han millorat gràcies a la insurrecció, en tens una altra. Per això el poder francès, quan tracta amb el poble, té més respecte. Hi ha una frase del Sarkozy que diu: hem d’anar amb compte amb el nostre poble, perquè és un poble que, depèn de com, et salta al coll. —Poch es queda a França o torna? —A França, a França. Aquestes eleccions no són el desenllaç de res, sinó més aviat l’inici d’alguna cosa. El mes que ve, el 8 de juny, primera volta. Per això és molt interessant veure què passarà amb el vot del Mélenchon. I la jugada que s’haurà de veure els primers dies és veure quin primer ministre presentarà, què proposarà per a les legislatives, fins a quin punt la inèrcia de la seva victòria el catapultarà a les legislatives. Fins a quin punt es trencarà del tot la dreta, i fins a quin punt la dinàmica de Mélenchon arribarà. Hi ha una dada central, en tot això. A França hi ha 577 circumscripcions electorals. I no arribes a la segona volta si no arribes a un mínim de vots. D’aquests 577, en més de 470 Mélenchon va obtenir més del 12,5%. Això vol dir que en 470 hauria passat a la segona volta. En el 80% de França hi hauria un candidat de l’esquerra. L’esquerra pot tenir un gran grup parlamentari. Ja seria reblar el clau: cohabitació de Macron amb els de Mélenchon! Insòlit del tot. Però un govern de cohabitació entre Macron i la dreta, que pressionaria perquè fos encara més liberal, també seria un còctel explosiu. Al carrer, que el tenim com el tenim, i una oposició d’esquerres molt potent. El futur de França són turbulències. —Seguiu el cas català? —No el segueixo amb gaire atenció. No tant perquè no m’interessi, sinó perquè fa molts anys que estic fora. Més de trenta. Tot el canvi de l’any 2010, per mi va ser una sorpresa inesperada, i vaig haver de demanar què passava. Per mi hi ha tres components claríssims. Primer, un fet històric: greuge comparatiu dels darrers anys cap a Catalunya. S’ha de ser una mica curt per a no veure-ho. Segon punt: un component de transformació, representat en la CUP. I en tercer lloc i per la dreta, envoltar-se de l’estelada per tapar la corrupció. Tot plegat em sembla una situació força interessant i molt potent. No sé com acabarà. Però és molt potent. —A França, com ho reben? —Aquest país, com sabeu, és un país jacobí.

Rafael Poch: ‘El futur de França són turbulències’

L’escriptor George R.R. Martin ha revelat que els dos últims llibres de la saga literària ‘Cançó de Gel i Foc’ tindran un final diferent del de la sèrie de ‘Joc de trons’ perquè es tracta de ‘mitjans diferents’ i alguns personatges que ja estan morts en la sèrie continuen vius en els seus llibres. La sèrie, basada en la saga fantàstica de George R.R. Martin, es va separar de les novel·les de ‘Cançó de Gel i Foc’ amb la sisena temporada, ja que aleshores els esdeveniments de ‘Joc de trons’ havien avançat als últims succeïts en els llibres. Malgrat que, al principi, en el seu blog dóna una titubejant resposta als fans sobre si el final de la sèrie serà igual que el de la seva obra -‘Sí. I no. I sí. I no. I sí. I no. I sí’–, l’autor ha recordat després que treballa ‘en un mitjà diferent que David i Dan ’. ‘Ells van tenir sis hores per a la temporada final’, ha comentat Martin, qui espera tenir ‘més de 3000 pàgines de manuscrits’ entre els dos llibres restants de la saga, sense por a afegir més ‘si fessin falta més pàgines, capítols i escenes’. ‘Hi ha personatges que no han aparegut en la pantalla, o uns altres que van morir en la sèrie però segueixen vius en els llibres’, ha recordat el novel·lista en relació a les diferències que existeixen entre la seva creació i ‘Joc de trons’. ‘Llibres o sèrie, quin serà el final “real”? És una pregunta estúpida’, ha lamentat. El futur de Ponent A l’escriptor li queden encara dos llibres per a concloure: ‘Vents d’hivern’ i ‘Somni de primavera’. Del primer, el mateix Martin afirma que està escrivint – ‘Va molt endarrerit, ho sé, però es farà. No diré quan… però ho acabaré’ – i ‘després vindrà Somni de primavera‘, que posarà final a més de vint anys de l’aclamada saga fantàstic-èpica. Així, Martin resol la polèmica entorn del final de l’aclamada ficció televisiva, que s’ha acomiadat deixant un rastre agredolç en els seguidors després de vuit anys en antena. No obstant això, l’univers de ‘Cançó de Gel i Foc’ continuarà: a més dels tres spin–offs que prepara HBO, es rumoreja que podria arribar una sèrie centrada en els viatges d’Arya a l’oest de Ponent després del final del personatge en la sèrie.

George R.R. Martin obre la porta a un final diferent de ‘Joc de trons’ en els llibres

L’obra de Santiago Sierra ‘Presos polítics a l’Espanya contemporània’, retirada de la fira Arco de Madrid, s’exposarà al Museu de Lleida a partir d’aquest vespre a les 18.00. Tatxo Benet, que la va comprar en assabentar-se de la censura, va acordar amb el museu exposar-la perquè la vegi tanta gent com sigui possible i serveixi per a reflexionar sobre la llibertat d’expressió. L’obra, que va ser retirada de l’esdeveniment d’art contemporani a petició d’Ifema (la Fira de Madrid), inclou 24 fotografies en blanc i negre de rostres pixelats de presos polítics a l’estat espanyol, entre els quals hi ha el vicepresident Oriol Junqueras, el president d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart i l’ex-president de l’ANC Jordi Sànchez. També inclou els rostres d’activistes del 15-M, dels joves detinguts a Altsasu per una baralla amb guàrdies civils fora o dels titellaires de Madrid, entre altres. Les fotografies van acompanyades d’un breu text explicatiu que, sense dir cap nom, permet identificar les persones retratades. L’artista espanyol Santiago Sierra ha exposat en importants museus i centres d’art i galeries de tot el món. L’any 2010 va ser guardonat amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya. Sierra va rebutjar el guardó l’endemà d’haver-li estat concedit a través d’una carta adreçada a la ministra de Cultura, en què criticava l’estat espanyol. Més informació: La Fira Arco de Madrid censura l’obra que denuncia l’existència de presos polítics a l’estat espanyol L’empresari Tatxo Benet compra l’obra sobre els presos polítics censurada per Arco

L’obra censurada a Arco arriba al Museu de Lleida

La negociació de darrera hora entre Podem i PSOE es fa sota el focus mediàtic en tot moment, amb declaracions dels uns i els altres a les ràdios i televisions i la difusió de documents de treball. Unides Podemha fet una darrera oferta amb una vice-presidència ‘de drets socials i igualtat’, i tres carteres ministerials més. Tanmateix, la resposta dels socialistes ha estat la mateixa: no. Segons el document, la vice-presidència tindria ’competència per a reformar el sistema de cures i dependència, assegurar la igualtat retributiva entre homes i dones i els permisos de paternitat i maternitat iguals i intransferibles.’ Una vice-presidència que s’ocuparia també de temes de ‘memòria democràtica’. També demanen el ministeri de Sanitat i de Consum, el de Treball i el de Ciències i Universitats. Poc abans d’això, la portaveu de Podem Ione Belarra havia dit a RNE que les negociacions entre les dues formacions per a la investidura de Pedro Sánchez eren ‘trencades‘. Belarra ha culpat els socialistes de la situació per haver propiciat una ‘negociació caòtica’ sense ‘cap proposta sobre la taula’ i on el PSOE els ‘vol de decorat’. ‘No hem creat una força política partint de res per acabar essent el cor del PSOE’, ha afegit. ‘El PSOE ens ha dit que no a tot i ha posat excuses per no formar un govern de coalició’, ha declarat Belarra, que considera que Podem ha provat de facilitar ‘fins a l’últim moment’ aquestes negociacions el PSOE ha tancat la porta o ha fet ‘propostes buides’ a les demandes de Podem. ‘No sembla lògic que si vols construir alguna cosa, no donis absolutament res a canvi’, ha sentenciat. Guerra de filtracions La Moncloa va donar anit per trencades les negociacions amb Podem si la formació de Pablo Iglesias ‘no rectifica i entra en raó’. Segons el PSOE, ‘les exigències de Podem són inassumibles, i no s’han mogut d’elles.’ El xoc final es va produir després de la conversa telefònica que van mantenir els líders de les dues formacions i que ha filtrat a la premsa Podem. Segons el el partit d’Iglesias, el candidat a la investidura va tancar la porta a cedir a Podem competències en les àrees que demanava Iglesias: Treball, Hisenda, Transició Ecològica i Igualtat. Fonts de Podem van acusar el PSOE de no haver cedit en cap de les àrees socials que reclamava la formació morada. Per la seva banda, el PSOE va contraatacar donant a conèixer les exigències que Unides Podem havia posat sobre la taula. Demanava de controlar una vice-presidència de Drets Socials i Mediambientals de la qual havien de penjar cinc ministeris: Drets Socials, Igualtat i Economia de les Cures; Treball, Seguretat Social i Lluita contra la precarietat; Transició Energètica, Medi Ambient i Drets dels Animals; Justícia Fiscal i Lluita contra el Frau, i Ciència, Innovació, Universitats i Economia Digital. Votació no abans de les 14.25 h Sánchez s’enfronta a la segona votació 48 hores després del fracàs del primer intent –tal com estableixen la constitució i el reglament del congrés- en una sessió que començarà a les 13.30. A diferència de dimarts, on Sánchez necessitava la majoria absoluta de la cambra (176 vots), en aquesta ocasió només ha de rebre més vots a favor que en contra per a ser investit. El ple començarà amb un debat amb temps limitat. Sánchez només disposarà d’una intervenció inicial de deu minuts i els portaveus de cada grup faran una rèplica de cinc minuts cadascú de major a menor –tret del PSOE, que parlarà l’últim- per fixar la seva posició. Un cop hagin parlat el president i tots els representants dels partits, i mai abans de les 14.25, la presidenta del congrés cridarà a votació. Els diputats emetran el vot de forma pública i per crida del seu nom. Ho faran per ordre alfabètic a partir d’un cognom elegit a l’atzar, i en últim lloc votaran els membres del govern que són diputats i la mesa de la cambra.

El PSOE refusa l’última proposta de Podem: una vice-presidència, Sanitat, Treball i Ciències

Bou, Vila, Costa, Font, Barceló, Fontarnau, Pujals, Sendra, Soler, Berenguer, Solà i Puigdesens. Josep Bou es vanta als quatre vents de tenir dotze cognoms catalans. Un argument que en un altre context, molts titllarien d’etnicista i identitari, ell l’utilitza per a remarcar la seva espanyolitat. Aquell argument de ‘sóc tan espanyol com català’. El recurs dels dotze cognoms l’utilitza d’ençà que es va anunciar que seria el candidat del PP a la batllia de Barcelona i que substituiria Alberto Fernández Díaz, qui per cert, no té tant pedigrí, si atenem els mateixos arguments de Bou. El flamant candidat del PP a Barcelona, Josep Bou, té una veritable obsessió amb el tema identitari. Per deixar clar que és molt català, ha dit que farà cagar el tió, ballarà sardanes, cantarà "el noi de la mare" i posarà el caganer al pessebre. Ah, tot el discurs en castellà. pic.twitter.com/oNnoLpbB11 — Miquel Strubell fill 🎗 (@miquelstrubell) December 16, 2018 I és que Bou, nascut a Vic –com també li agrada de recordar per a demostrar les arrels catalanes–, ja fa temps que parla dels seus dotze cognoms. En aquesta entrevista del 2015 ja en parlava i ara sí, en un argument plenament identitari, assegurava ser ‘més català que molts dels que volen separar-se d’Espanya’. D’això ja fa temps, i llavors encara no era polític i no havia de preocupar-se per l’hemeroteca. Observant la seva presentació com a candidat, la falta de bagatge polític es fa palesa perquè fa uns discursos abrandats, histriònics i aixeca el to de veu d’una manera desmesurada, molt allunyada dels cànons polítics actuals. Sembla un polític fet a l’antiga –fet a si mateix, com es diu de vegades–, a qui plau de parlar pel broc gros, gesticulant molt, i trepitjar carrer. I tant que l’haurà de trepitjar si vol capgirar els sondatges que no assignen cap diputat al PP. Si el 2015 Fernández Díaz va aconseguir el 8,7% dels vots, ara estudis com el baròmetre d’opinió Barcelona els assignen només un 0,6%. Ciutadans i l’efecte Manuel Valls han restat potencial al PP, que podria trobar-se sense representació al consistori barceloní per primera vegada d’ençà del 1983. Per això la direcció del PP, en cerca d’un revulsiu, s’ho jugarà tot amb un perfil més populista com el de Bou. Però el fet és que el coneix poca gent. Fins ara la seva exposició pública s’havia limitat a la presidència d’Empresaris de Catalunya, un grup de pressió econòmic de caràcter unionista. ‘L’objectiu és donar veu als empresaris i professionals de l’empresa que desitgem alertar de les conseqüències negatives que portaria el procés secessionista català per a l’activitat econòmica de Catalunya’, diuen a la seva web. Tanmateix, aquesta funció ja la cobreix Foment del Treball i la influència de Josep Bou –a vegades també es fa dir ‘Jose’– com a representant d’Empresaris de Catalunya s’ha limitat a fer de tertulià al programa ‘La Marimorena’, de 13TV. Fonts de Foment del Treball expliquen a VilaWeb que aquesta patronal sempre havia estat més a prop de Ciutadans i Societat Civil Catalana. De fet, si mirem el compte de Twitter personal de Bou, gairebé no hi trobem piulets del PP, el partit pel qual ha fitxat ara. En canvi, sí que n’hi ha molts de Ciutadans, amb missatges d’admiració pels líders d’aquest partit. Gracias Cs por intentarlo, el tiempo pondrá a cada cual en su lugar. El sentir de la mayoría de votantes de Podemos no es la separación de CAT de ESP. https://t.co/Ke10mOAdi7 — Josep Bou Vila (@josebouvila) January 9, 2018 Buch o tus órdenes son sectarias, o se te están insubordinando tus comisarios.Cs el partido político catalán más votado no puede ser tratado como extremista o indigente político. https://t.co/EDowR6JsKK — Josep Bou Vila (@josebouvila) September 11, 2018 La fugida del Sàhara Si Bou té poc bagatge polític, és perquè és empresari, concretament, empresari flequer. Ha fet fortuna amb l’empresa Jaime Bou S.A, que va fundar el seu pare i que té tretze forns repartits per tot el Principat. Això sí, sí que havia flirtejat amb la política de ben jove. Segons que va destapar ahir Tot Barcelona, Bou va militar al partit d’extrema dreta Fuerza Nueva a final dels anys setanta. També va estar integrat a la Legió Espanyola, la força militar de què havien format part generals com Millán Astray, el dictador Franco o Juan Yagüe. Es desconeix des de quan en va formar part, però sí que ha explicat ell mateix que el 1975 va formar del grup de legionaris espanyols que no va defensar el Sàhara Occidental i va lliurar-lo al Marroc durant la Marxa Verda. Espanya tenia el compromís amb l’ONU d’organitzar-hi un referèndum, però es va estimar més d’incomplir aquest acord i abandonar el poble del Sàhara, una decisió que molts van titllar de covarda. Tot i aquest fracàs internacional, Bou recorda amb orgull aquella etapa de la seva vida. Fins no fa gaire encara duia un anell al dit petit en record de la Legió. D’ençà que ha fitxat pel PP, ja no el duu, segurament per consell del partit. ‘Vox: dreta dura’ Antiindependentista confés, ha demanat que el procés no entri en la batalla per Barcelona. Tanmateix, s’hi refereix tothora, de vegades amb propostes eixelebrades, com quan, fa uns quants dies, va prometre que si era escollit batlle, escalaria la façana de l’ajuntament i arrencaria el cartell de ‘llibertat presos polítics’ i el llaç groc. O ahir, que va amenaçar de presentar una querella contra Torra si els CDR ‘impedien d’alguna manera el consell de ministres’. El seu discurs s’assembla com més va més al de Pablo Casado i, com ell, tampoc no ha volgut qualificar Vox de ‘extrema dreta’. Va dir que era un partit constitucional, de dreta pura i dura: ‘No cal espantar-se’, afegia. Ara, potser faria bé de preocupar-se, almenys una mica, perquè Vox podria passar-li la mà per al cara.

Josep Bou, un legionari amb dotze cognoms catalans per a representar el PP

La Comissió Europea ha presentat la seva proposta de pressupostos pel període 2021-2027, que assolirà els 1,2 bilions d’euros, el que equival a un 1,1% del PIB europeu. Es tracta dels primers comptes sense el Regne Unit, arran del Brexit, i incorporen una novetat: Brussel·les es reserva el dret de retallar o suspendre els fons europeus als països que vulnerin l’estat de dret. ‘La Unió Europea podrà suspendre, reduir o restringir l’accés al finançament de la UE de manera proporcional a la naturalesa, la graveta i l’abast de les deficiències’, diu la proposta de la CE, que indica que es podrà invocar la normal si es constata una ‘deficiència generalitzada a l’estat de dret d’un estat membre’. El pressupost europeu que proposa la Comissió Europea és de 1.279,4 bilions d’euros, amb una despesa de 187.000 milions en el mercat únic, la innovació i el mercat digital, de 442.000 milions en cohesió i valors, de 378.000 milions en recursos naturals i medi ambient, de 34.900 milions per immigració i gestió fronterera, 27.500 milions per seguretat i defensa, 123.000 milions per política de veïnatge i 85.300 milions en administració pública europea. La proposta de pressupostos inclou una retallada del 5% en la Política Agrícola Comuna, un dels baluards dels comptes europeus, i d’un 7% en els fons regionals. Aquestes dues partides representaven, fins ara, prop del 70% de la despesa europea. ‘El nou pressupost ens dóna l’oportunitat de donar forma al futur d’una nova i ambiciosa Unió de 27, units entre nosaltres en solidaritat’, ha dit el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. Segons ell, el pressupost és un ‘pla pragmàtic’ per a fer ‘més amb menys’, una referència a la pèrdua dels 14.000 milions d’euros que es calcula que es deixaran d’ingressar per culpa del Brexit. Juncker també ha dit que el nou mecanisme de control de l’estat de dret, que vincula alguns pagaments a les bones pràctiques dels països, ‘implica actuar de manera responsable amb els diners dels contribuents’. La Comissió Europea envia així un toc d’alerta a estats com Polònia o Hongria, que ja estan en el seu punt de mira per les reformes judicials que han promogut i per la interferència política als tribunals. De fet, el desembre passat la CE ja va començar el procediment per aplicar a Polònia l’article 7 dels tractats, que entre d’altres mesures pot implicar la suspensió del poder de vot d’un estat membre. El Parlament Europeu havia demanat a la Comissió uns pressupostos que representessin un 1,3% del PIB de la UE, un percentatge que no s’assoleix amb la proposta actual de Brussel·les. Alguns grups, com els Verds, s’han mostrat decebuts per aquest fet, i fins i tot el president, Antonio Tajani, ha indicat que hagués volgut alguna ‘dècima més’ en els comptes. Tot i això, el grup del partit popular europeu ha dit que els pressupostos presentats per Juncker són ‘un bon punt de partida’. L’eurodiputat d’ICV, Ernest Urtasun, ha lamentat que els comptes donin ‘prioritat’ de despesa a partides com les de ‘seguretat, defensa i protecció de les fronteres’, mentre que no són tan ambiciosos en ‘medi ambient, cohesió i política de veïnatge i solidaritat’. ‘Aquest pressupost és una nova oportunitat perduda’, ha dit l’eurodiputat català. Però els estats membres, especialment els que, proporcionalment, han de contribuir més als comptes, han estat crítics. El primer ministre de Dinamarca, Lars Lokke Rasmussen, ha lamentat a través d’una piulada a Twitter la proposta de la Comissió. ‘La CE ha presentat un pressupost de la UE per a 28 estats membres. Però ara només hi ha 27 estats membres per finançar-lo. Una UE més petita hauria de voler dir un pressupost més petit!’, ha assegurat. En la mateixa línia, el primer ministre holandès, Mark Rutte, ha dit que la proposta ‘no és acceptable’ pel seu país, i que cal un pressupost ‘més ajustat’. ‘Calen retallades de la despesa i una modernització més ambiciosa. A més, el pes del finançament del pressupost no es reparteix de manera justa’, ha insistit. La proposta de la Comissió Europea ara l’hauran de debatre els estats membres i, finalment, haurà de rebre l’aval del Parlament Europeu. En les anteriors negociacions, les converses es van allargar més d’un any i mig. Aquest cop, Brussel·les espera tenir els comptes llestos abans dels comicis europeus previstos per d’aquí un any.

Brussel·les vol retallar els fons europeus als estats que vulnerin l’estat de dret

El govern de Bèlgica es reorganitza sense els ministres flamencs de l’N-VA. Avui al matí el primer ministre, Charles Michel, ha formalitzat la nova composició de l’executiu per via de reial decret després d’haver-se reunit amb el rei, Philippe. Ahir a la nit els ministres de l’N-VA van retirar el suport a la coalició quadripartida al govern, perquè van refusar que Bèlgica s’adherís al Pacte per la Migració de l’ONU. Tanmateix, Michel s’ha mantingut a ratificar-lo i se’n va a Marràqueix (Marroc) per a signar el pacte per una migració ‘ordenada i regular’ en nom de Bèlgica. Els quatre partits que formaven la coalició eren la Nova Aliança flamenca (N-VA), els Liberals i Demòcrates Flamencs (Open Vld), el Moviment Reformador (MR) i els Demòcrata-cristians i Flamencs (CD&V), dels quals només és való l’MR. L’NV-A és el primer partit al parlament federal belga, on el nou govern no té majoria. Tanmateix, en una entrevista a la televisió RTL-TVI, Michel ha dit: ‘D’un punt de vista constitucional, no he de demanar la confiança al parlament en aquestes circumstàncies.’ Considera que la substitució dels ministres pels secretaris d’estat no implica cap crisi de govern. Tot i governar en minoria d’ara endavant, Michel ha dit que vetllarà per ‘garantir la continuïtat i l’estabilitat’ del govern. Les eleccions al parlament belga eren previstes el maig de l’any vinent. Nous ministres Segons que informa el diari belga Le Soir, el rei ha acceptat la dimissió dels ministres de l’N-VA Jan Jambon (Interior), Johan Van Overtveldt (Finances), Sander Loones (Defensa) i dels secretaris d’estat Theo Francken (Immigració) i Zuhal Demir (Lluita contra la Pobresa i Igualtat) i ha nomenat ministres Philippe De Backer (Open Vld) i Pieter De Crem (CD&V), fins ara secretaris d’estat, tots dos flamencs i membres de la coalició que governa Flandes amb l’N-VA. Mitjans belgues apunten que el ministre d’Afers Estrangers, Didier Reynders (MR), assumirà també Defensa; i que la de Salut, Maggie De Block (Open Vld), es farà càrrec de les competències d’Immigració; Alexander De Croo (Open Vld), de Finances; Pieter de Crem Interior i De Backer, de Telecomunicacions, que fins ara tenia De Croo. La N-VA, com tots els partits flamencs, han mostrat un gran suport als exiliats catalans d’ençà que van arribar a Bèlgica ara fa un any. Michel anirà a Marràqueix El primer ministre s’ha compromès a participar en la conferència intergovernamental de Marràqueix, on és previst que s’aprovi el Pacte Mundial per una Migració Segura, Ordenada i Regular. Promogut per les Nacions Unides, és el primer acord sobre un enfocament ‘comú’ per la migració internacional en totes les dimensions. Tot i l’oposició de l’N-VA, aquesta setmana el parlament belga va avalar l’adhesió al pacte de Marràqueix.

Crisi de govern a Bèlgica: els ministres flamencs de l’N-VA deixen l’executiu

Benvolgut Jordi: VilaWeb em demana que t’escrigui una carta, que parli de tu. Ets d’aquells polítics que desmunta per complet la teoria que diu que els polítics no són propers, no són accessibles i que només miren pels interessos propis. Aquesta teoria, que malauradament plana per l’ambient social des de fa molts anys, queda ben lluny de la realitat. Almenys, queda ben lluny amb tu. Vaig entrar a formar part del moviment No Vull Pagar, moviment que neix quan en Josep Casadellà fa viral un vídeo en què denuncia les irregularitats en tot el procés concessionari. Accedir a tu, Jordi, va ser una de les fites més senzilles. Ens vas atendre des del primer dia. Aquí va ser on vaig conèixer aquella política de què molts parlaven però que semblava ben utòpica. La manera de fer política que sedueix, que meravella i per la qual val la pena dipositar un vot. Vas aconseguir que em parés a pensar si allò que jo mateixa escopia sobre els polítics era just i real. I en general, no ho era. Tu, la teva proximitat, la teva predisposició, sempre, a ajudar i col·laborar, la teva generositat, la teva incansable força per a continuar treballant, la teva capacitat d’aglutinar i fer equip, la teva destresa davant qualsevol tema, la teva prudència, també la teva fermesa i seguretat i, sobretot, el teu inqüestionable compromís, tot això va fer que de mica en mica entengués la política de manera diferent com l’havia entesa els darrers anys, intoxicada per sobreinformació. ‘Nogueras, calma. Compta fins a deu, primer’, em dius sempre. Recordo una de les primeres vegades que vaig anar al parlament. Havia demanat hora per a veure’t. ‘Però de què vols parlar?’, em deies. ‘Doncs de noves tecnologies, Diputat Turull’, et vaig contestar. Vaig arribar amb un ‘manual’ absolutament casolà sota el braç, que havia fet jo a casa, titulat ‘Bàsics per a ser a Twiter’ (no recordo el títol exacte, però era un manual bàsic de com començar a treure el nas a Twitter). Em vas mirar molt rar quan te’l vaig ensenyar. ‘Heu de tenir tots Twitter, senyor Turull. No podeu fer errades ortogràfiques, heu de ser clars, heu d’interactuar, en la mesura del possible, heu d’aprofitar aquest extraordinari altaveu perquè la societat pugui veure realment com sou i tot el que feu, més enllà dels titulars dels mitjans convencionals….’. Avui, tens desenes de milers de seguidors. Jo en tenia molts més que tu, i encara recordo el dia que em vas passar. Vam riure molt recordant aquella escena al parlament en què et donava lliçons de xarxes socials. Avui tu ets un dels grans influencers a les xarxes socials. Una de les coses que més m’agrada és que ets d’aquells polítics que sempre diu que SÍ. ‘Jordi, pots venir a un sopar que volem fer a Cardedeu?’, ‘Jordi, t’aniria bé venir a un sopar que farem a Mataró?’ ‘Jordi, la colla dels Cada11CadaMes ens demanen si podries anar a Terrassa’. Sempre, sempre, sempre tens temps per a la gent. Fa uns anys, tenia una percepció dels polítics no massa bona. M’agrada revisar els escrits d’abans del 2012 i els actuals. L’evolució de la meva opinió de la política i els polítics ha evolucionat molt en pocs anys; de fet, conèixer polítics de la teva talla va fer que confiés de nou en la política, que l’estimés i que la percebés com una eina imprescindiblement positiva per a canviar el món. Te’n recordes? Vas ser tu la persona que em va traslladar la decisió del partit de proposar-me per anar a llistes a les eleccions generals del desembre del 2015. Em vas convocar al teu despatx al parlament i de manera directa, sense embuts, em vas dir: ‘Voldries anar a les llistes per Convergència, el desembre?’ Sense tu, sense el teu suport i expertesa, mai hauria pogut dir que SÍ. Ets un mestre de la política, un enamorat del país, de la teva gent i la teva família. La Laura, la Marta i la Blanca, les teves tres dones. Sempre les tens a la boca. De fet, quan escoltes les teves filles, t’adones de la potència que transmets… Són el teu reflex. I la Blanca, la teva dona, ferma, dolça, potent, forta, intel·ligent, decidida, preciosa. Quan veus qui t’envolta, entens com ets. He viscut moments d’una potència política escandalosa al teu costat, bons i no tan bons. Però si alguna cosa he après de tu, és gestionar aquells moments durs i amargs de la política, de la vida. Desitjant tenir-te lliure, Míriam Nogueras

‘Desitjant tenir-te lliure’, carta de Míriam Nogueras a Jordi Turull

Google ha millorat Street View amb un motor renderitzat i més facilitat per recórrer el món, també en la seva aplicació mòbil, novetats inclouen millors transicions, càrrega d’imatges de manera més ràpida i eficaç i més facilitat en el control tàctil pels carrers. Google ha anunciat els canvis en el seu bloc de desenvolupadors, on es mostren exemples de la millora de les transicions. Ara inclouen més quadres d’animació i no es produeixen salts en moure’s entre les zones. A més, les millores inclouen un nou processador amb imatges de menor resolució mentre es carrega i l’animació es converteix en un procés més suau i fluid en girar. A més des de Mountain View també han prestat atenció a la resolució dels objectes. Amb el nou processador es té en compte totes les perspectives possibles fins en edificis de gran altura o en plans inclinats, per exemple, corregint els objectes i redreçant-los en el cas que calgui. Google Map també ha millorat el suport mòbil des de web, permetent que gairebé no calgui l’ús de l’aplicació. El servei abandona l’antic processador, en què es mostraven les imatges com ull de peix i ara es mostren tal com es veuen en la realitat. No només milloren les imatges sinó el suport tàctil en la versió mòbil dels mapes, que permeten pessigar per fer zoom o fer el doble tap per seguir, abandonant els botons + i – de l’antic suport utilitzat.

Google millora Street View

Espanya va rebre ahir una estirada d’orelles a l’Examen Periòdic Universal (EPU) del Consell dels Drets Humans de Nacions Unides. Una vintena d’estats –Alemanya, Itàlia, Suïssa, Bèlgica, els Països Baixos, Islàndia, Canadà, Luxemburg, els Estats Units, la República Txeca, Xipre, Colòmbia, Costa Rica, Mèxic, el Japó, Veneçuela, Rússia, l’Iran, Ghana i l’Irac– van retreure a Espanya les mesures repressives contra els ciutadans, especialment les restriccions dels drets de llibertat d’expressió, manifestació i reunió. En total, 117 estats van fer preguntes i recomanacions a l’estat espanyol. Ara el Consell de Drets Humans de l’ONU farà un informe recollint totes les aportacions. Probablement, aquestes recomanacions no arribaran fins al juny. El govern espanyol no està obligat a acceptar-les ni a prendre mesures. Tanmateix, la importància de l’EPU és cabdal per a l’opinió internacional i pel prestigi i la imatge d’Espanya, ja malmesa aquests darrers anys. Espanya, sotmesa a un examen sobre l’incompliment dels drets humans a les Nacions Unides L’EPU es fa cada cinc anys per avaluar el grau de compliment dels drets humans dels estats membres de l’ONU. Les organitzacions internacionals poden presentar els anomenats ‘informes ombra’ perquè els estats facin preguntes a la delegació espanyola. Enguany, se n’han presentat 89 sobre les vulneracions d’Espanya, tres vegades més que l’EPU del 2015 (27) i sis vegades més que el 2010. La delegació espanyola va esquivar les crítiques sobre les violacions de drets fonamentals i les preguntes sobre detencions arbitràries, els empresonaments amb incomunicació i tortura i totes les referències al cas català. L’encarregat de defensar la posició espanyola va ser Fernando Valenzuela Marzo, secretari d’estat d’Afers Estrangers espanyol. Va explicar que les lleis espanyoles garantien els drets de reunió i manifestació i va negar que la llei mordassa vulnerés la llibertat d’expressió. Catalunya, el franquisme i la llei mordassa ‘Hi ha preocupació de l’ONU i la comunitat internacional sobre la vulneració de drets humans a l’estat espanyol’, va valorar l’advocat Olivier Peter, de l’equip de defensa de Jordi Cuixart, després de l’EPU. I és que els estats del Consell de Drets Humans de l’ONU havien posat l’accent en la pervivència del franquisme, la llei mordassa i la situació de Catalunya. Espanya va rebre una allau de recomanacions respecte de la violència policíaca, el risc del dret de llibertat d’expressió i també del dret de manifestació. En total, 117 estats –de 192 que podien fer-ho– van intervenir a l’EPU, formulant preguntes al representant espanyol i emetent recomanacions. L’ANC, que hi va assistir, va dir que s’havien constatat vulneracions de drets fonamentals, civils i polítics. Els Estats Units i Alemanya van posat l’accent en la llei mordassa i van instar Espanya a garantir els drets de la ciutadania. A banda de la violència policíaca denunciada per l’Irac, Rússia i Itàlia, la majoria d’estats van insistir en la protecció dels drets de llibertat d’expressió i reunió, a més de les crítiques per l’abús de la detenció amb règim d’incomunicació, com van fer Àustria, la República Txeca, Suïssa, Països Baixos i Malta. El Canadà, Islàndia, Suècia i Suïssa van expressar preocupació per la llei mordassa i van demanar un canvi de legislació. Aquesta llei és un dels punts més polèmics i que ja va suscitar crítiques a l’EPU del 2015, quan el govern de Mariano Rajoy encara no l’havia aprovada. Els Estats Units van centrar la intervenció en la defensa de la llibertat de premsa i l’obligació d’Espanya de protegir els periodistes en l’exercici de la seva feina. Finalment, Armènia va exigir una investigació pel que fa a l’existència de crims d’odi a l’estat espanyol. Tanmateix, els estats més durs amb Espanya van ser Bèlgica, el Japó i Suïssa. Tant els belgues com els japonesos van demanar quin era el seguiment que l’estat espanyol donaria a les resolucions del Grup de Treball de Detencions Arbitràries, que exigia l’alliberament dels presos polítics i en denunciava l’arbitrarietat de l’empresonament, mentre que Suïssa i França van renyar Espanya per no haver fet net amb el franquisme. Veneçuela va fer una referència directa a Catalunya i va instar Espanya a trobar una solució política al conflicte per mitjà del diàleg. Vegeu els vídeos de les intervencions dels representants de Bèlgica, els Estats Units, Suïssa, el Japó, Mèxic i Veneçuela.

Les vulneracions de drets humans d’Espanya, en evidència a les Nacions Unides

La portaveu del govern, Elsa Artadi, ha explicat que la Generalitat i la Moncloa havien acordat un comunicat breu en què constaten l’existència d’un conflicte polític a Catalunya i comparteixen la defensa d’un diàleg efectiu que vehiculi una proposta política acceptada àmpliament per la societat catalana. També diuen que potenciaran espais de diàleg per a avançar i donar una resposta democràtica a les demandes catalanes ‘en el marc de seguretat jurídica’. Artadi ha explicat que s’han emplaçat a una nova reunió al gener i que han parlat de la taula de diàleg entre la Generalitat i les forces parlamentàries catalanes que han decidit de participar-hi. També ha dit que no havien parlat del pressupost general de l’estat ni d’hipotètics indults pels presos polítics. Així mateix, Artadi ha reivindicat una solució que acabi la repressió i un referèndum d’autodeterminació acordat. La ministra espanyola de Política Territorial i Funció Pública, Meritxell Batet, ha dit que la sortida del conflicte polític ha de ser dins de l’ordenament jurídic: ‘Estem convençuts que podem caminar cap a una solució política dins l’estatut i la constitució.’ Segons que ha dit, no s’ha parlat de l’aplicació de l’article 155. Llegiu el comunicat pactat entre tots dos governs. «Comunicat conjunt dels governs català i espanyol després de la reunió de Pedralbes: Després de la reunió d’avui entre el president del govern espanyol i el president de la Generalitat de Catalunya i membres d’ambdós governs, s’assenyala que: Coincideixen en l’existència d’un conflicte sobre el futur de Catalunya. Malgrat que mantenen diferències notòries sobre l’origen, la naturalesa i les vies de resolució, comparteixen, per sobre de tot, la defensa d’un diàleg efectiu que vehiculi una proposta política que compti amb un suport ampli en la societat catalana. Per això, i amb l’objectiu de garantir-ne una solució, s’han de continuar potenciant els espais de diàleg que permetin d’atendre les necessitats de la societat i avançar en una resposta democràtica a les demandes de la ciutadania de Catalunya, en el marc de la seguretat jurídica. La via del diàleg requerirà l’esforç de totes les institucions, dels actors polítics i dels ciutadans. Tots dos governs es comprometen a treballar per fer-ho possible.» Cimera a Pedralbes El president de la Generalitat, Quim Torra, i el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’han reunit al Palau de Pedralbes. Sánchez ha estat rebut enmig de crits d’independència dels manifestants, convocats per Arran, que han arribat una hora abans de la reunió. El recinte ha estat blindat pels Mossos d’Esquadra. S’han fet dues reunions paral·leles. Una, entre Torra i Sánchez, i una altra entre Aragonès i Artadi amb Calvo i Batet. En acabar, els dos executius s’han fet una fotografia conjunta. Després de la reunió, Sánchez i Torra han anat cap al sopar que organitza Foment del Treball. Torra i Sánchez se saluden a l’acte de Foment del Treball https://t.co/jMp7Xjsz7g pic.twitter.com/VyqN6oNmGD — VilaWeb (@VilaWeb) 20 de desembre de 2018

El comunicat dels governs català i espanyol esquiva la constitució i posa com a marc la ‘seguretat jurídica’

El líder d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha allargat la mà a Catalunya en Comú per a aliances futures a Catalunya: ‘Tothom sap que la meva opinió, i la de part del meu partit, és que el futur d’aquest país passa per coalicions d’esquerres i passa per l’espai autodeterminista dels comuns’. ‘Estem condemnats a entendre’ns, passi el que passi’, ha subratllat el republicà en un debat sobre el futur de l’esquerra de la Universitat Progressista d’Estiu a la seu de CCOO a Barcelona, en el que també han participat la líder dels comuns al parlament, Jéssica Albiach; el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, i la diputada de la CUP Maria Sirvent. Davant de la pregunta de si ERC prioritzarà governs netament independentistes o governs d’esquerres, ha respost: ‘Sense obviar l’espai de centredreta liberal conservador català, el futur d’aquest país passa per coalicions d’esquerres. Però per a mi és un èxit que la dreta, en aquest país, parli de forma inequívoca del concepte de república (…) Moltes vegades de forma buida, però parlen’. ’Respecto molt i, per a mi, són dels nostres, gent com Jordi Turull, amb qui tinc una distància ideològica, social i política enorme, però que és company de repressió contra l’estat’, ha continuat. Després d’aquesta afirmació, Albiach ha recollit el guant i li ha replicat que, si ERC manté la seva aposta actual per ‘esquerra, diàleg i referèndum’, l’acord serà possible. Això no obstant, ha avisat que l’acord només serà factible ‘si les paraules i els fets són coherents’, tant en el pla social com en el nacional. ‘Necessito ser clara perquè hem vist que ERC ha anat fent batzegades’, ha criticat. Amb tot, la líder parlamentària de Catalunya En Comú Podem ha afegit que, per als comuns, la millor opció seria un ‘tripartit‘ que inclogués ERC i PSC; una fórmula que ha recordat que ja van intentar sense èxit a Barcelona.

Rufián defensa de fer ‘coalicions d’esquerra’ entre ERC i comuns

El màxim responsable de l’operadora Parlem Telecom, Ernest Pérez, ha denunciat que el govern espanyol afavoreix ‘l’oligopoli de sempre’ de les tres grans operadores de telecomunicacions amb l’estat d’alarma decretat en el marc de la crisi del coronavirus. Concretament, ha fet referència a la suspensió de la portabilitat fixa i mòbil –l’opció de canviar de companyia– durant l’estat d’alarma, mesura recollida en el decret de mesures econòmiques aprovat pel govern espanyol. Segons Parlem, aquesta mesura ‘perjudica greument el lliure mercat de la competència i beneficia a Movistar, Orange i Vodafone, que han perdut aquest 2020 un total de 111.000 línies de fix i que en els últims dies han vist incrementar significativament el número de baixes a causa de les cancel·lacions dels esdeveniments esportius’. Ha advertit que la suspensió de la portabilitat pot implicar la pèrdua de 20.000 llocs de treball a tot l’estat espanyol per la seva afectació als ‘call centers’, instal·ladors i personal de logística. Per això, l’operadora, que aquest 2020 ha sumat més de mil altes per setmana entre línies de fix i mòbil, considera aquesta mesura ‘incoherent’, ja que al seu judici no servirà per a reduir els contagis de Covid-19. A més, ha posat de manifest que aquesta mesura no s’ha dut a terme a cap altre país, tampoc a Itàlia, i l’ha considerat ‘innecessària’ especialment en el cas de les línies de mòbil, ja que les targetes SIM es lliuren per correu o missatgeria. 🛑 L’Estat Espanyol ha suspès les portabilitats dels números de telèfon fix i mòbil amb una mesura que no atura el coronavirus i que només beneficia les grans companyies de telecomunicacions, mentre duri l’Estat d’Alarma. 🎥 Aquí t’ho explica el nostre CEO, @Eperezmas pic.twitter.com/HqE8RDDYT6 — Parlem Telecom (@parlem_telecom) March 18, 2020 La mesura recollida al decret del govern espanyol suspèn totes les operacions de portabilitat de serveis de telecomunicacions, tant en telefonia mòbil com fixa, mentre duri l’estat d’alarma. L’objectiu és el d’evitar els desplaçaments dels ciutadans als establiments de les companyies i dels tècnics d’instal·lació als domicilis dels clients. El text diu que, per tal d’evitar que els ciutadans hagin de desplaçar-se a centres d’atenció presencial a clients dels operadors o que aquests hagin de fer intervencions físiques a domicili, s’estableixen ‘determinades limitacions a la subscripció de serveis de comunicacions electròniques que requereixin portabilitat numèrica’. ‘Mentre estigui en vigor l’estat d’alarma, no es faran, per part dels proveïdors de serveis de comunicacions electròniques, campanyes comercials extraordinàries de contractació de serveis de comunicacions electròniques que requereixin la portabilitat de numeració’, detalla. El decret també assenyala que se suspendran totes les operacions de portabilitat de numeració que no estiguin en curs, excepte en casos excepcionals de força major. La mesura del govern espanyol també diu que els operadors han de mantenir els serveis de comunicacions electròniques disponibles al públic contractats pels seus clients, ‘de manera que no podran suspendre’ls o interrompre’ls, encara que consti aquesta possibilitat en els contractes de serveis subscrits entre operadors i consumidors’. A més, s’estableixen determinades mesures per a garantir la prestació del servei universal de telecomunicacions. En particular, en aquest període, el proveïdor de serveis de comunicacions electròniques designat per a la prestació del servei universal (Telefònica) garantirà la prestació dels elements que integren el servei. Haurà de mantenir ‘com a mínim’, el conjunt de beneficiaris actuals, així com la qualitat de la prestació del conjunt de serveis que conformen aquest servei universal. El conseller de de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi Puigneró, ha dit que l’executiu català prendrà mesures per a revertir la prohibició de canviar de companyia de telèfon durant l’estat d’alarma. Puigneró reacciona així a la denúncia pública de parlem. A través de Twitter, Puigneró ha admès que el govern és conscient de la complexitat del moment, però ha afegit que no es pot ‘permetre que es limiti la competència dels serveis digitals’. Conscients de la complexitat del moment, però no podem permetre que es limiti la competència dels serveis digitals. Anuncio que prendrem mesures per garantir la portabilitat i revertir aquesta iniciativa de Pedro Sanchez. https://t.co/iqp9iQYw0M — Jordi Pu1gnerO (@jordiPuignero) March 18, 2020

Parlem denuncia que el govern espanyol afavoreix l’oligopoli de les grans operadores amb l’estat d’alarma

Els governs de Catalunya, el País Valencià i les Illes han acordat amb els rectors de les universitats i l’executiu espanyol d’ajornar la selectivitat pel coronavirus 2019. De moment, no s’ha fixat cap nova data. Les proves es mantenen, però es decidirà quan es fan una volta hagi passat la crisi sanitària. EN DIRECTE: L’última hora sobre la crisi sanitària de la Covid-19 La mesura s’ha pres en una reunió telemàtica entre els ministeris espanyols d’Educació i Universitat amb els responsables educatius dels governs dels Països Catalans, els rectors de les universitats i els representants de les altres comunitats autònomes de l’estat.

Catalunya, el País Valencià i les Illes ajornen la selectivitat pel coronavirus

Francisco Roura es va morir abans de l’estiu, amb noranta anys. En feia seixanta-un que era el masover de Can Magarola (Alella, el Maresme), una masia esplèndida del segle XVIII. Va arribar al poble amb la dona, Rosa Arumí. La parella encara era jove i amb els anys va tenir cinc fills. En Francisco era pagès. Tota la vida en va ser i l’experiència li va proporcionar una gran cultura rural, la mateixa que les darreres dècades s’ha perdut d’una manera tan intensa. Per això amb ell desapareix, inexorable, una porció de cultura pagesa, de la poca que en resta: viure d’allò que dóna la terra que conrees, entendre-la, entendre el cel, els núvols, el clima, conèixer el calendari de la sembra, el comportament de la natura segons les estacions, els seus colors, els noms, el vincle de la terra amb la lluna… ‘Sóc fill de Collsacabra’, li agradava de dir. Havia nascut a l’Esquirol. A deu anys ja el van enviar a fer de vaquer a la muntanya i després es va posar a treballar de mosso en diverses cases de pagès. Va passar por durant la guerra, amb un ensurt que li va quedar gravat, però no va passar gana. Va arribar a Alella el 1957, un poble molt petit llavors. Ens explicava que tot això que ara són pins, quan ell va arribar era vinya: ‘En aquell temps, a la primavera sortien dos camions petits carregats de pèsols, els que es feien entre les vinyes. I a l’estiu hi havia els horts i els camions sortien carregats de verdura. Eren els recaders que s’encarregaven d’anar al Born. Tot l’any sortia verdura d’Alella cap a Barcelona. Per això ara ho veus tot tan perdut. Però no és a Alella només que passa, és arreu.’ Li demanàvem sobre el viure de pagès a Can Magarola i explicava: ‘Jo vivia d’allò que collia. Cent quarteres de terra hi havia a Can Magarola’ –quatre quarteres corresponien a una hectàrea o gairebé. ‘De casa cap avall tot eren tarongers i, de casa cap amunt, tot vinya. Ara no en queda res. Els tarongers es van substituir per l’horta i les vinyes es van perdre i ara hi ha pins. L’ofici de pagès no ha estat mai apreciat per ningú. I els pagesos avui pràcticament han desaparegut.’ La pagesia, certament, no ha estat mai prou valorada i només ara, quan la tenim tan precària, ens adonem de tot allò que perdem cada vegada que es mor un pagès vell, com en Francisco Roura.

S’ha mort un pagès

València es convertirà durant cinc dies en la seu de la conferència internacional més important sobre relativitat general i gravitació. És la primera vegada que el país acull aquest congrés, en el qual se citaran un miler d’investigadors i científics de l’àrea de l’astronomia, l’astrofísica i la física de més de cinquanta països que participaran en alguna de les més de sis-centes conferències científiques programades. Del 8 al 12 de juliol coincidiran les dues trobades més importants sobre gravitació: la 22nd International Conference General Relativity and Gravitation & 13th Edoardo Amaldi Conference on Gravitational Wave. Aquest congrés, organitzat per la Universitat de València (UV) i el CSIC i gestionat per la Fundació ADEIT, ajudarà a crear noves sinergies en el camp de la gravitació i, especialment, en l’àmbit de la física d’ones gravitatòries i les seves múltiples implicacions. Així ho han explicat els organitzadors del congrés a València, José Antonio Font, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica, i José Navarro, catedràtic de Física Teòrica, tots dos de la Universitat de València. Les ones gravitatòries obrin una nova finestra a l’exploració detallada de l’univers i seran clau per a respondre als molts enigmes del macrocosmos i, segurament, també del microcosmos. Al seu torn, durant els dies del congrés, a través de les diferents sessions paral·leles i plenàries, es donarà resposta a molts dels interrogants que Stephen Hawking va plantejar sobre els forats negres i l’origen de l’Univers. Hawking ha sigut un dels científics que més ha investigat sobre l’origen de l’univers i sobre la teoria de la relativitat, i la seva figura serà homenatjada. Companys, investigadors i amics de Hawking repassaran la seva extensa trajectòria professional. A més del programa científic del congrés, també estan programades dues ponències de caràcter més divulgatiu. D’una banda, una taula redona el dimarts 9 de juliol en el MuVIM a les 19.30 hores sobre ‘Dones en la ciència’, en la qual diferents científiques debatran sobre la igualtat de gènere i l’apoderament de les dones en els camps de STEM. I, per una altra, la conferència ‘Einstein, forats negres i ones gravitacionals’, a càrrec de Gabriela González, professora en la Universitat de Louisiana i membre de l’observatori de detecció d’ones gravitatòries americà LIGO. S’impartirà en castellà el dimecres 10 de juliol a les 19.30 hores. La inauguració del congrés serà el dilluns 8 de juliol, a les 9.00 hores i a les 9.30 hores s’oferirà la primera gran ponència del congrés en l’àmbit científic que portarà per títol ‘Stars askew in the heavens: the centenary of Eddington’s eclipse expeditions’, a càrrec de Clifford M. Will.

València serà la capital internacional de la gravitació amb un congrés amb mil científics de més de cinquanta estats

El líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha assegurat en una entrevista a Telecinco que els tres regidors de Ciutadans ‘que són militants’ no oferiran gratuïtament cap suport a Ada Colau que en faciliti la investidura perquè ‘és independentista, té un llaç groc a l’ajuntament i l’1 d’octubre va facilitar les urnes’. Rivera ha fet així la distinció entre els regidors del grup municipal que són del seu partit dels altres tres —Manuel Valls, Celestino Corbacho i Eva Parera—, que són independents. Rivera ha dit que, abans de Colau, prefereix el candidat a la batllia del PSC, Jaume Collboni. Sobre si Ciutadans es va equivocar en ajudar a bastir la plataforma que lidera Manuel Valls, Rivera ha considerat que ‘es va fer el correcte’ a fi d’aglutinar el vot espanyolista en una candidatura, si bé ha admès que el problema va ser ‘créixer menys del que esperaven’. I per això, ha dit, ‘farem oposició i estarem vigilants al que faci el futur alcalde de Barcelona’, perquè al nacionalisme no cal donar-li ‘ni aigua’.

Rivera es distancia de Valls i diu que els regidors de Ciutadans no donaran suport a Colau

El ministeri d’Afers Estrangers espanyol ha advertit JxCat que el vice-president del Parlament Catalunya, Josep Costa, estava obligat a informar oficialment del seu viatge a Islàndia el passat mes de gener, conforme amb la llei espanyola d’Acció i Servei Exterior. Aquest recordatori, que representa el primer xoc per l’activitat exterior de la Generalitat amb la ministra Arancha González Laya, forma part d’una resposta parlamentària a la portaveu de JxCat al congrés espanyol, Laura Borràs, a la qual ha tingut accés Europa Press. L’ambaixada espanyola ‘s’ha autoconvidat’ a una reunió de Josep Costa amb el president del parlament d’Islàndia El passat 17 de gener, Borràs va preguntar per escrit al govern espanyol per què l’encarregada de negocis d’Espanya a Islàndia s’havia sumat a les reunions que Costa tenia programades a Reykjavík i també ‘a través de quins canals’ s’havia assabentat la Moncloa sobre ‘una reunió a la qual no estaven convidats’. Segons l’executiu espanyol, les autoritats islandeses van informar-lo sobre l’activitat de Costa, tot i que considera que hauria d’haver estat ‘a través de la Generalitat o del mateix parlament’, que té l‘‘obligació’, segons la Llei d’Acció Exterior de 2014, de mantenir informat el ministeri d’Afers Estrangers ‘de les propostes sobre viatges, visites, intercanvis i actuacions amb projecció exterior’. Tot això, prossegueix, amb la finalitat que el ministeri pugui ‘informar i, si escau, emetre recomanacions motivades’ sobre si les iniciatives són adequades a les ‘directrius, finalitats i objectius de la política exterior fixada pel govern espanyol’. En el seu viatge a Reykjavík, Costa es va reunir amb el president del parlament islandès i amb el director general de Comerç Exterior del Ministeri d’Afers Estrangers. Des d’allà va denunciar a les xarxes socials que l’Ambaixada espanyola s’hi havia ‘autoconvidat’, un gest que li semblava ‘poc diplomàtic’ i que això no variaria el seu missatge de ‘denunciar la repressió’.

El govern espanyol adverteix el vice-president Costa per la visita al parlament d’Islàndia

La Unió Europea es proposa de reduir d’un 30% el consum d’energia provinent del carbó abans de l’any 2030. Ahir a Brussel·les es va anunciar un nou conjunt de mesures per a promoure l’energia neta. El pla consta de mil pàgines i, segons el diari britànic The Guardian, té per objectiu complir els compromisos climàtics de la cimera de París de l’any passat, com ara reduir el consum elèctric a la llar, fomentar les energies renovables i limitar l’ús de les insostenibles (com el carbó o el petroli). En concret, la Comissió Europea estableix tres objectius fonamentals per al 2030: reduir d’un 40% les emissions de gasos d’efecte hivernacle (en relació amb els nivells de l’any 1990), aconseguir una quota del 27% d’energies renovables i arribar a un 27% de millora de l’eficiència energètica. El comissari europeu del clima, l’espanyol Miguel Arias Cañete, explicava ahir en una conferència de premsa que l’eix central d’aquestes mesures és millorar l’eficiència energètica per reduir les importacions d’energia, però també crear ocupació i reduir les emissions de diòxid de carboni. ‘Europa es troba a la frontera d’una revolució cap a l’energia neta’, va dir. I va fer una crida perquè tots els estats treballessin conjuntament. Segons la UE, per a atènyer aquests objectius s’ha de garantir una energia assequible per a tots els consumidors, augmentar la seguretat del subministrament energètic a tota la Unió, reduir la dependència d’importacions energètiques de l’exterior (per exemple, de Rússia) i afavorir el creixement econòmic i la creació d’ocupació. Alhora, una economia poc basada en el carbó aportaria beneficis per a la salut i el medi i contribuiria a frenar el canvi climàtic.

Reduir el consum de carbó, principal objectiu energètic de la Unió Europea

La líder del Partit Verd Europeu, Ska Keller, va fer aquesta setmana un discurs molt crític amb la decisió dels caps d’estat i de govern de la UE d’expulsar fins a Turquia tots els refugiats que arribin a Grècia. En el vídeo de la seva intervenció al Parlament Europeu, que s’ha fet viral a la xarxa, es veu com Keller diu que ‘el consell dels 28 de dilluns va ser el consell de la vergonya’. També va assenyalar que la decisió dels 28 significa ‘trencar la llei internacional, la llei europea, i el que és pitjor, els principis bàsics de la humanitat’. I va afegir: ‘Esteu plantejant expulsar refugiats de tornada a Turquia, d’on podrien ser retornats a Síria o Iraq. Esteu tancant les fronteres a gent que necessita protecció internacional. Esteu posant fi al dret de buscar i sol·licitar asil.’ La dirigent dels verds europeus va acabar la intervenció amb aquesta pregunta final: ‘I jo em pregunto, i això va per a tots els caps d’estat i de govern: ‘Com podeu dormir a la nit?‘ Vegeu el vídeo íntegre del seu discurs: Todavía esperamos respuesta. Posted by PlayGround on dijous, 10 / març / 2016

Ska Keller diu als caps de govern sobre els refugiats: ‘Com podeu dormir a la nit?’

‘Visca Catalunya lliure’. Aquestes han estat les últimes paraules del president de la Generalitat, Quim Torra, en l’al·legat final que ha tancat el judici contra ell al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Abans, el president havia atacat directament el tribunal per la seva parcialitat: ‘Aquest no és un tribunal imparcial. I ara acaben de rebutjar un altre dret que tinc, que el meu cas sigui avaluat pel TJUE’, ha dit en referència a les qüestions pre-judicials que ha sol·licitat el seu advocat Gonzalo Boye i que el president del tribunal ha decidit de tombar immediatament. Torra també ha dit que no renunciaria mai a ‘defensar els drets civils i polítics dels catalans’ i que un tribunal no podia alterar les decisions dels parlaments: ‘A mi em va escollir el parlament i és l’únic a qui dec obediència. I aquest judici vol alterar aquella votació. Lamento dir-los que en aquest país ens regim democràticament i els presidents s’escullen al parlament.’

El president Torra fa un al·legat final a l’atac: ‘Aquest no és un tribunal imparcial’

La fiscalia del Tribunal Suprem espanyol ha demanat que no s’admeti a tràmit el recurs que va presentar el president de la Generalitat, Quim Torra, contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que el va condemnar a un any i mig d’inhabilitació per desobediència per haver-se negat a treure els llaços grocs de la seu de la Generalitat en període electoral. L’escrit, signat per la fiscal Pilar Fernández Valcarce, demana que no s’estudiïn els arguments que la defensa de Torra va esgrimir davant la sala penal del Suprem. En cas que el tribunal admeti el recurs, la fiscal demana que sigui refusat sense fer ni tan sols la vista oral. Si la sala dóna el vist-i-plau a la petició del ministeri públic espanyol, el recurs ja no s’hauria de resoldre i, per tant, la sentència contra Torra esdevindria ferma abans d’un mes, de manera que el president de la Generalitat quedaria inhabilitat per ser president molt abans que no es preveia.

La fiscalia espanyola demana al Suprem que condemni Torra sense ni tan sols escoltar-lo

Els futbolistes del FC Barcelona es rebaixaran el seu sou un 70% mentre duri l’estat d’alarma, tal com els havia demanat la directiva del club. Així ho ha anunciat Leo Messi que també ha explicat en un comunicat que els jugadors realitzaran aportacions extres perquè els empleats del club puguin cobrar el 100% del seu sou mentre duri aquesta situació. El Barça ha reaccionat poc després amb un altre comunicat en el qual agraeixen a les plantilles dels esports professionals del club i ‘la majoria de l’equip de bàsquet’ per haver acceptat una reducció del sou. El club tambéposarà en marxa aquesta setmana un ERTO que afectarà els treballadors no esportius. Per això els jugadors del primer equip de futbol masculí faran aportacions perquè aquests percebin el 100% del sou. Cal tenir en compte que quan s’activa un expedient de regulació temporal els treballadors deixen de cobrar el salari i passen a percebre una prestació per desocupació que durant els 180 primers dies serà del 70% de la base reguladora del sou brut. pic.twitter.com/FkN4oSsKgQ — FC Barcelona (des de 🏠) (@FCBarcelona_cat) March 30, 2020

Messi anuncia una rebaixa del 70% del sou de la plantilla del Barça mentre duri l’estat d’alarma

El diputat de Junts pel Sí Lluís Llach va anar ahir al vespre a Palafrugell perquè la delegació d’Òmnium l’havia convidat a un acte. A la sessió, a la qual van assistir més de quatre-centes persones, Llach es va mostrar convençut que el dia 1 d’octubre es podria votar a tot Catalunya. També va dir que si l’estat espanyol impedia les votacions del referèndum al parlament no li tremolarien les cames per a declarar la independència. A més, va recordar als assistents que els dies que mancaven per al referèndum serien molt durs i difícils i que calia encarar-los amb determinació i sense perdre el to que del moviment independentista. ‘Necessitarem tota la mobilització de la gent’, va dir el diputat independentista. Va denunciar la involució democràtica de l’estat espanyol i el fet que encara mantingués la mentalitat i les pràctiques del franquisme. ‘Són neofranquistes’, va dir. Va assenyalar que no era un problema del PP sinó de l’estat espanyol –’que està podrit’–, i que això ho demostrava la posició del PSOE en relació amb les vulneracions de drets i llibertats d’aquests dies i amb l’aplicació del 155 de manera encoberta. Amb tot, Llach va demanar que l’actitud mostrada fins ara no es perdés, i també va exigir molta vigilància i una actitud ferma davant dels atacs als principis més elementals de la democràcia. Va donar tres consignes als assistents per als dies que manquen: Seguir fonts fiables Llach va demanar als ciutadans que utilitzessin fonts fiables per a informar-se de l’actualitat d’aquests dies, però també de les crides a la mobilització que es poguessin fer. Com a fonts fiables, va esmentar especialment els canals oficials a les xarxes socials i als mitjans de comunicació de referència del procés d’autodeterminació del govern i dels grups parlamentaris que donen suport al referèndum. Llach va recomanar de no creure qualsevol cosa que fos publicada pels mitjans que es dediquen a torpedinar l’exercici de la democràcia a Catalunya. A més, va aconsellar de no seguir consignes ni crides que corressin per WhatsApp i les xarxes si no es tenia la seguretat que hi havia les entitats sobiranistes al darrere. A més, va alertar que es feia ús dels rumors intencionats per a fer caure els independentistes al parany. Mantenir-se connectats El diputat independentista va demanar que tothom estigués tan connectat com fos possible amb les seves xarxes d’activisme i mobilització. Va explicar que caldria mobilitzar-se per defensar les urnes, els drets bàsics, i les llibertats de premsa, d’informació, d’expressió, de reunió… Llach va dir que ara més que mai caldria tenir una connexió fluïda amb Òmnium, amb l’ANC, amb AMI i amb totes les entitats de referència. Segons Llach, la connexió i la mobilització seran decisives durant les pròximes jornades per raons polítiques, però també per a pal·liar els efectes de la por en la població menys implicada i més vulnerable. Irradiar Llach va donar una última consigna als assistents d’ahir a Palafrugell. Va demanar-los de fer arribar la il·lusió, els arguments i la determinació a les capes menys actives i menys conscienciades dels seus entorns familiars, laborals, veïnals i d’amistat. ‘Irradiar’ va ser el verb escollit per Llach, conscient dels efectes multiplicadors d’una actitud positiva, lluminosa i alegre. Segons el diputat de Junts pel Sí cal que no es quedi ningú a casa el dia 1 d’octubre perquè ‘el vot, les butlletes i les urnes seran la derrota de l’atac a la democràcia de Rajoy i l’estat espanyol.’ Llach va cridar a irradiar tothora i en totes direccions per guanyar la llibertat.

Les tres consignes de Lluís Llach per als dies que manquen abans del referèndum

L’ex-president de la Generalitat Artur Mas ha proposat que Unides Podem cedeixi als socialistes el nombre just de diputats necessaris per fer possible la investidura de Pedro Sánchez i que la resta s’hi abstinguin. Aquesta és la fórmula que, segons ha dit, serviria per desencallar la situació davant la posició ‘enrocada’ de Sánchez. En una entrevista a Los Desayunos de TVE, Mas ha instat el secretari general de Podem, Pablo Iglesias, a ‘convertir-se en un líder’. Pel que fa a la valoració de la Diada, l’ex-president ha tret importància a la xifra de manifestants argumentant que no és el més principal. En canvi, ha posat l’accent en la persistència. ‘Quina ciutat europea durant 8 anys ha mobilitzat quantitats ingents de gent?’, ha preguntat. Mas ha qualificat ‘d’escandalós i al·lucinant’ que els dos partits d’esquerres espanyols no es posin d’acord després de passar-se la campanya demanant el vot per evitar el tripartit de la dreta. En aquest context, ha lamentat que la cultura del pacte està absent en la vida política espanyola. Davant la situació ‘d’enrocament’ de Sánchez, Mas creu que el desbloqueig passa per Iglesias. ‘Ha d’escollir entre ser un polític més o convertir-se en un líder i un estadista’, ha afegit tot defensant que cedir una part dels diputats no és donar un xec en blanc. Un cop facilitada la investidura, l’ex-president ha apuntat que s’hauria de negociar llei a llei. Mas ha tret importància a la xifra de manifestants a la Diada argumentant que no li sembla el més cridaner ni el principal. En aquest sentit, ha recordat que els ciutadans s’han manifestat durant vuit anys consecutius per la Diada i s’ha preguntat quina altra ciutat o territori europeu ha mobilitzat durant 8 anys ‘quantitats ingents’ de gent. D’altra banda, ha assenyalat que les 600.000 persones que ahir es van manifestar, segons dades de la Guàrdia Urbana, equivaldria a una manifestació de 4 milions de persones tenint en compte la població de l’estat espanyol. Sobre si es tornarà a presentar a la presidència de la Generalitat, Mas ha insistit que personalment no ho vol però que, políticament, dependrà del ‘sentit de responsabilitat’ tenint en compte les circumstàncies del moment. Així i tot, ha volgut deixar molt clar que el seu desig és que hi hagi una altra persona ‘amb menys tradició política’ que pugui assumir el lideratge. No ha volgut concretar quina persona podria ser, però ha dit que té algun nom al cap.

Mas demana a Unides Podem que faciliti la investidura de Sánchez

El líder del PSOE, Pedro Sánchez, ha trucat el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, per mostrar la seva ‘oposició al referèndum il·legal que pretén fer el govern de la Generalitat.’ En aquest sentit, ha expressat que el PSOE sempre defensarà la legalitat i la constitució espanyoles davant de qualsevol ‘intent de trencar-les’. Ambdós líders han parlat abans que Rajoy participés en una cimera amb el president portuguès, Antonio Costa. Segons fonts del PSOE, la conversa ha estat ‘fluida i normal’, malgrat que el president espanyol s’ha negat a telefonar el líder socialista per felicitar-lo per la seva victòria en les primàries.

Sánchez tanca files amb Rajoy contra el referèndum

Podem no ha inclòs la proposta de convocar un referèndum vinculant a Catalunya en el seu programa electoral per a les eleccions espanyoles del 20-D. Això es pot comprovar en el document programàtic que s’ha penjat a la pàgina web del partit. Al document hi ha un apartat dedicat al dret de decidir, que parla d’obrir ‘un ampli debat ciutadà sobre el reconeixement i les formes d’exercici del dret de decidir en el marc del debat sobre el canvi constitucional’. I afegeix: ‘Reconeixerem constitucionalment la naturalesa plurinacional d’Espanya, com també assegurarem el dret dels governs autonòmics a fer consultes a la ciutadania sobre l’encaix territorial del país.’ Així mateix, parla de recuperar ‘el respecte com a fonament bàsic de les relacions entre els governs i els parlaments de tots els nivells territorials’ de l’estat espanyol. Però no s’esmenta en cap moment la proposta de convocar un referèndum perquè els ciutadans de Catalunya decideixin el seu futur. Simplement, es limita a dir que impulsarà ‘un procés de canvi constitucional orientat a resoldre, entre més, els problemes d’estructuració territorial de l’estat’ i que avaluarà i debatrà les experiències del Regne Unit i el Canadà. Les paraules de Pablo Iglesias sobre el referèndum El líder de Podem i cap de llista del partit a les eleccions espanyoles, Pablo Iglesias, va assegurar després del 27-S que permetria la convocatòria d’un referèndum a Catalunya. Ho va dir en el cara a cara amb Albert Rivera a La Sexta: ‘A mi no em fa gens de por, la democràcia. No vull que Catalunya se’n vagi d’Espanya. Però nosaltres ens comprometem no únicament a permetre el referèndum sinó a promocionar-lo, i demanarem al referèndum el sí a construir un projecte comú i que Catalunya continuï com una nació dins Espanya. Seduir-los no és prohibir-los de votar i dir-los que trencaran Espanya, sinó dir-los “voteu”. I qualsevol referèndum és vinculant. Després ja veurem com es pot articular això constitucionalment. Però no tinc gens de por que els catalans votin’, va reblar. Vegeu el vídeo d’aquest cara a cara amb Albert Rivera:

Podem no inclou el referèndum vinculant en el programa electoral del 20-D

El líder del PSC a Barcelona, Jaume Collboni, ha explicat que els socialistes votaran en contra de penjar un llaç groc o una pancarta de suport als presos polítics a la façana de l’ajuntament. En declaracions a TV3, dos dies després de la investidura d’Ada Colau com a batllessa de la ciutat, Collboni ha defensat que seria un error penjar símbols al balcó de l’ajuntament que no tinguin l’ampli consens del consistori. D’altra banda, el cap de llista del PSC ha situat ERC com a objectiu principal amb qui buscar enteses per governar la capital: ‘Estem obligats a buscar acords, i en principi mirarem cap a ERC’. Després que Colau es mostrés partidària de tornar a penjar el llaç groc a la façana, Collboni ha subratllat avui que el PSC hi votaria en contra a la reunió de la Junta de Portaveus. ‘L’juntament és la casa de tots, i ha de ser neutral des del punt de vista partidista i polític’, ha asseverat. El regidor socialista ha qualificat el llaç groc de ‘símbol divisiu’. Collboni també ha lamentat les ‘escenes molt desagradables’ que es van viure dissabte a la tarda a plaça de Sant Jaume durant el ple d’investidura del consistori. El líder del PSC també ha explicat que va parlar amb el regidor de JxCat Quim Forn, actualment empresonat a Soto del Real, i que es va interessar pel seu estat de salut i d’ànim. ‘El vaig trobar correcte’, ha exposat. El regidor del PSC també ha valorat que s’hagi consensuat amb BComú el nom de Sara Berbel com a gerent de l’ajuntament, i que ja té l’aprovació de les dues organitzacions. Collboni, de moment, assegura que no està decidit si serà ell el primer tinent d’alcaldia, com tampoc ha volgut concretar res sobre la possibilitat que sigui president de la Diputació de Barcelona.

El PSC votarà en contra de penjar un llaç groc a l’Ajuntament de Barcelona

Els principals premis literaris de la Nit de Santa Llúcia d’enguany ofereixen un joc d’equilibris que feia moltes edicions que no es donava: la sorpresa del premi Sant Jordi, que ha guanyat Pep Puig, suposa apostar per un autor encara jove amb poca trajectòria literària. Aquest s’equilibra amb la llampant i coneguda Empar Moliner, guanyadora del premi Mercè Rodoreda de contes i relats. I suposa també el reconeixement de la llarga trajectòria poètica, de quaranta anys tot i que en té cinquanta-cinc, de Víctor Obiols, premi Carles Riba. Són tres noms complementaris, que donen aire i credibilitat al palmarès literari amb més solera de les lletres catalanes que convoca Òmnium Cultural. Pep Puig, premi Sant Jordi 2015 per ‘La vida sense la Sara Amat’. De desaparicions, viatges iniciàtics i enamoraments Si s’haguessin fet apostes, segurament ningú haguera imaginat el nom de Pep Puig (Terrassa, 1969) com a guanyador del premi Sant Jordi 2015. Per raons diverses, però sobretot perquè feia tres mesos que acabava de publicar un recull de contes, ‘L’amor de la meva vida de moment’, a l’Altra editorial, després de vuit anys sense publicar res més. El vam entrevistar a VilaWeb, sense imaginar aquest camí tan inesperat, que l’autor anava esbossant en silenci. Potser per això, les primeres paraules de Pep Puig quan ha presentat la seva novel·la guanyadora del Sant Jordi, ‘La vida sense la Sara Amat’, han estat per a l’editora Eugènia Broggi, que ja fa deu anys, a l’editorial Empúries, va creure en ell: ‘L’Eugènia Broggi va confiar en mi quan s’havia de confiar. Que em disculpi per haver guanyat el Sant Jordi.’ Pep Puig té publicat amb Empúries dos títols anteriors: ‘L’home que torna’ (2005) i ‘Les llàgrimes de la senyoreta Marta’ (2007). La novel·la guardonada, ‘La vida sense la Sara Amat’, té en origen un conte que es recull a ‘L’amor de la meva vida de moment’. I així explica l’autor com va sortir la novel·la: ‘Fa cinc anys, quan vaig tenir el meu fill, vaig pensar que havia de deixar-li alguna cosa de la qual me’n sentís orgullós, i em van venir la necessitat d’escriure una novel·la popular, com les de Mercè Rodoreda, com les de Joan Marsé, com les pel·lícules de John Ford o les cançons de Joan Manuel Serrat. I vaig recórrer a la memòria. Vaig recordar la història de la Sara Amat, una noia del poble del meu pare, que era diferent de la resta de criatures d’aquell poble: ella era una noia de gran caràcter i intel·ligència i plena de contradiccions que detestava el poble i la manera de fer de la seva gent. Una nit d’estiu, jugant a fet i amagar, va sortir espitada i es va amagar a la casa d’un altre amiguet de la colla del poble. Es va ficar a la seva cambra i li va demanar que l’amagués.’ I en aquella cambra comencen a conviure un nen conformat amb el seu món i una nena rebel. Continua Puig: ’Són dos nens a la frontera, entre la infantesa i la pubertat, per això a vegades penso que s’amaguen per discutir sobre el final de la seva infància. A diferència del conte, com la nena desapareix i no se’n sap mai més res, el narrador de la novel·la el que fa és donar espai a la nena per conèixer els motius que l’han dut a esfumar-se. La relació de la nena amb el nen és un combat desigual, perquè ella ja ha deixat de ser una nena i ell s’ha de posar a la seva altura. Per a ell és un viatge iniciàtic.’ Per què Pep Puig s’ha presentat al Sant Jordi? Diu: ‘Perquè la novel·la va anar agafant forma i en el moment de presentar-la tenia la forma exacta d’una cosa que estava ben feta.’ El jurat ha atorgat el premi per unanimitat i Isona Pasola, en representació del jurat, ha lloat la novel·la i l’ha definida com una història d’amor entre adolescents, plena de frescor, amb una dosi de suspens ben mesurada (i sense ni un sol mort), i amb una gran qualitat literària. També ha dit que fa un ús intel·ligent de l’emoció, sense caure en el sentimentalisme i veu que pot agradar a un públic ampli. Creu que pot ser una novel·la d’èxit. Empar Moliner, premi Mercè Rodoreda de contes 2015 per ‘Tot això ho faig perquè tinc molta por’. La por que ens fa córrer El premi Mercè Rodoreda de contes i relats guanyat per Empar Moliner porta per títol ‘Tot això ho faig perquè tinc molta por’. I és així que ella enfila: ‘És un llibre seriós, que tant té humor com tristesa, perquè la vida té de tot. Els contes d’aquest recull contenen personatges dominats per la por: quan et vas fent gran i tens fills, la por et domina. Penses que tots els perills del món estan esperant destrossar la vida dels teus fills i de retruc la teva. I davant d’aquesta por només et queda córrer, per no tenir-ne.’ Moliner ha citat uns versos de Salvador Espriu: No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent. / Car tot, en un moment, / et serà pres. I ha assegurat: ‘Suposo que aquest ‘carpe diem’ és el que m’empeny a viure i a escriure.’ Per la seva banda, Sílvia Soler, membre del jurat, ha explicat que el primer s’ha donat per unanimitat i n’ha destacat la unitat en el to, la durada dels contes, la llengua viva, rica, coherent i correctíssima. També ha dit que Moliner dóna molta varietat de temàtiques, sobretot actuals, que utilitza molts registres i manté una compensació entre els diàlegs i les descripcions. Víctor Obiols, premi Carles Riba de poesia 2015 per ‘Dret al miracle’. Quaranta anys fent cua per guanyar el premi Carles Riba El poeta Víctor Obiols, en l’àmbit musical Víctor Bocanegra, ha impactat el jurat amb el seu llibre ‘Dret al miracle’. El també poeta i periodista David Castillo, membre del jurat, n’ha fet una glossa apassionada: ‘Tot i que Víctor Obiols va publicar el seu primer llibre a catorze anys i ara en té cinquanta-cinc, té una obra breu. Ha publicat cada deu anys i segurament per això els seus són llibres molt concentrats.’ ‘Dret al miracle’ s’articula com una antologia de la seva obra apunta Castillo, que diu que té una primera part lírica, on la veu poètica pateix un trencament amorós; una segona part de renaixement i una tercera part associada a la desaparició massiva generacional, perquè molts dels nostres companys ens han deixat prematurament.’ Per la seva banda, Víctor Obiols ha començat la seva intervenció amb to d’humor: ‘El títol no és cap missatge per a cap investidura presidencial. És un llibre on hi ha molta substància, potser perquè hi ha poemes que ja tenen nou i deu anys. Aquest era el termini que donava Horaci per publicar. En poesia sempre intento crear un equilibri entre la lògica i la màgia.’ Obiols ha recordat que el premi Carles Riba és el més antic que es donen en la Nit de Santa Llúcia i ha dit que això té una part d’honor. I ha explicat que la primera vegada que es va presentar a aquest premi fou el 1975, tenia quinze anys i va quedar finalista. El recull es deia ‘Pas amb falç’. I ha assegurat: ‘Doncs fa quaranta anys que faig cua per aconseguir el premi.’ Els guanyadors de la Festa de les Lletres Catalanes 2015. Els altres premis de la nit Durant la Nit de Santa Llúcia, que enguany se celebra a Tortosa, també s’atorguen els següents premis: Premi Josep M. Folch i Torres de novel·les per a nois i noies a Francesc Puigpelat per ‘La nena que es va convertir en mòbil’. Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil a Santi Baró per ‘L’efecte Calders’. Premi frederic Roda de Teatre ex-aequo: a David Plana per ‘Els encantats’ i Josep Maria Miró per ‘La travessia’. Premi internacional JB Cendrós a Alex Rühle, periodista cultural del Süddeutche Zeitung. Premi Òmnium de comunicació a Quèquicom, programa de divulgacio cietífica de TV3. Parlaments amb reivindicacions de país Més enllà dels parlaments de tots els premiats, la Nit de Santa Llúcia va tenir reivindicacions polítiques per part de les autoritats que hi van prendre part. El primer en obrir la veda va ser el mateix president d’Òmnium Cultural, Quim Torra, que després de parafrasejar Gerard Vergés per tot seguit fer un repàs històric als moments que ha viscut la llengua catalana, va demanar als partits polítics independentistes que sàpiguen estar a l’alçada de l’expectativa que s’ha generat després que el 27-S. ‘Estem units i compromesos per decidir el nostre futur, ara no ens podem aturar, endavant sempre endavant”, va assegurar, tot rebent una forta ovació. Torra, després d’adreçar-se a l’alcalde de Tortosa, Ferran Bel, sumant-se a la crida per retirar el monument franquista que hi ha al riu Ebre, també va fer una crida perquè els independentistes vagin a vota el 20-D. ‘Ens cal la mobilització de votants independentistes que votin partits amb sentit d’Estat, ens cal unitat d’acció per assolir el mandat democràtic del 27-S i mantenir-nos fidels al nostre Parlament. Davant les envestides de l’estat demanem força i des d’Òmnium no fallarem’, va concloure. El conseller de Cultura en funcions, Ferran Mascarell, també va assegurar que a més del talent emprenedor, com Òmnium, i del talent creador dels escriptors, juntament amb la força del municipalisme, ara falta afegir un estat propi. El conseller també va voler fer referència als canvis polítics que hi ha hagut a les Illes Balears i al País Valencià. ‘Ara truques i et responen en català i t’escolten i volen parlar amb tu’, va afegir. Per últim, Carme Forcadell, es va mostrar molt emocionada de participar en la primera Nit de Santa Llúcia com a presidenta del Parlament a deu quilòmetres del municipi on va nàixer i viure la seva infància, Xerta (Baix Ebre). Des de Tortosa, Forcadell va assegurar que ‘continuarem perseverant’, malgrat les prohibicions que arriben de l’Estat. ‘Han volgut prohibir-nos pensar allò que pensem, ser allò que som, la nostra voluntat, per més que anul·lin lleis, sentències, mai podran canviar la realitat i la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Continuarem perseverant, ens en sortirem i guanyarem’, va dir. Nit de cultura ebrenca En el lliurament dels premis de la Nit de Santa Llúcia, el coreògraf tortosí Roberto Oliván va ser l’encarregat de dissenyar un espectacle de la cultura ebrenca. Hi van participar, entre altres, el Cor Flumine, el grup Quico el Célio, lo Noi i el Mut de Ferreries, el poeta Albert Roig, la soprano Cecília Aymí, el grup Riu en So i la banda municipal de música de Tortosa, que va interpretar el Cant dels Segadors al final de la nit. Just en aquell moment, el miler d’assistents a la Nit de Santa Llúcia al Pavelló firal de Tortosa van començar a cridar ‘independència’.

Pep Puig guanya el premi Sant Jordi, Empar Moliner el Mercè Rodoreda de contes i Víctor Obiols el Carles Riba de poesia

Després de vuit anys com a parlamentària del Partit Socialdemòcrata (PS), Rosa Gili (Escaldes-Engordany, 1972) va deixar el Consell General per intentar l’assalt al Comú d’Escaldes en les eleccions del 15 de desembre proppassat. A les generals de l’abril ja hi havia guanyat l’escó, contra pronòstic. Fins aleshores havia estat el feu electoral i polític de Demòcrates per Andorra (DA), el partit de dreta que ha governat les valls d’ençà del 2011. Fa dues setmanes va repetir la gesta i va endur-se la victòria a les eleccions comunals, per tan sols deu vots de diferència respecte de la llista de DA. Amb Gili parlem d’aquesta victòria, dels desafiaments que tindrà com a cònsol d’Escaldes i també del lideratge al PS, després de dos triomfs que en fan un dels noms principals de la política andorrana. —No vau presentar la candidatura a Escaldes-Engordany fins pocs minuts abans no s’esgotés el termini legal. Indecisió o cop d’efecte? —La decisió la vaig prendre tard, perquè vaig sospesar moltes coses. I després vam considerar que ens anava bé de presentar-la així, al darrer moment. Va ser una decisió personal molt rumiada, de saber si volia anar-me’n del Consell, perquè és una feina que sempre m’ha agradat molt. També va anar condicionada al suport de certes persones a qui vaig demanar que m’hi acompanyessin i que m’hi van animar. I dir-me a mi mateixa que a Escaldes podria ser útil amb una altra visió que no fos la de l’oposició. —Fou doncs més la il·lusió per un nou projecte que no pas l’esgotament de vuit anys al Consell? —Una mica d’esgotament de l’oposició, que és bastant ingrata, sí. Però després era la il·lusió de tenir al davant la possibilitat de fer coses si és que guanyava. —Per què creieu que heu guanyat les eleccions a la vostra parròquia? Us ho esperàveu? —Tenia el sentiment que podia anar bé, que en tenia possibilitats. Evidentment el dia de les eleccions vam sofrir molt, perquè va ser molt ajustat. Per què vam guanyar? Per un conjunt de moltes coses: un bon equip, un bon moment perquè l’actual cònsol no podia repetir, un desgast Demòcrata, el pacte de govern amb els liberals… I, probablement, un reconeixement personal per la feina feta i el fet que a l’abril es guanyés la territorial fan que alguns em veiessin amb possibilitats de guanyar. —Escaldes ha deixat de ser el feu de DA? —Claríssimament sí, ja ho havia deixat de ser a les generals i ho ha deixat de ser a les comunals. Per les coses que m’arriben, que suposo que tampoc són gaires, sembla que per DA ha estat una sotragada. Perquè durant molts anys s’ha vist imbatible a Escaldes, d’on són el cap del govern anterior i l’actual. —Creieu que la vostra victòria ha tancat definitivament el cicle polític de l’ex-cap de govern Antoni Martí malgrat que no s’hi presentava? —Veurem què passa en el futur, però és evident que, si la candidatura de DA era la seva opció personal i ha perdut, no surt gaire reforçat d’aquests comicis. —Quines seran les vostres prioritats al capdavant del comú? —La primera és el personal: recuperar un bon ambient de treball, perquè em consta que en alguns departaments no era el cas, i motivar-lo. A partir d’aquí, volem acostar-nos als ciutadans. I després evidentment tenim els punts del programa electoral, com ara crear un departament d’habitatge. —La manca d’habitatge de lloguer és la principal problemàtica social. Què pot fer el PS, que només governarà un comú dels set, per resoldre l’emergència? —Al programa tenim la creació d’una borsa d’habitatge per a acostar els que en busquen i els que en tenen. Durant la campanya hem anat veient cases i pisos buits. Volem acostar-nos als propietaris, veure per què no els lloguen i ajudar-los. També com a comú pressionarem el govern per la part que li toca. —Així doncs, com es visualitzarà que a Escaldes governa el PS amb vista a l’actitud envers el govern? —Insistirem molt en les mesures efectives. Perquè en tot el temps que fa que en parlem no tenim la impressió que hagi estat realment una prioritat: van improvisant, donant mesures poc consistents. —El comú construirà habitatge públic? —Ho hem de rumiar. De moment hem pensat en una eventual col·laboració público-privada. Però tot això ho hem de construir, veure amb quins privats podem comptar. I negociar perquè els propietaris s’animin a posar els seus béns a disposició de qui ho necessiti. També vam parlar, si convé, de posar a disposició serveis jurídics per als llogaters que se’n van i deixen el pis en mal estat. —Aquests anys els socialdemòcrates us heu queixat molt que les minories als comuns no comptaven per a res. Què fareu perquè l’oposició participi de la gestió del comú? —La nostra intenció és donar-los mitjans perquè en participin i siguin altaveu dels electors que els han donat suport. Volem escoltar-los i recollir allò que sigui interessant. Tenim intenció de fer molts més consells de comú i fer-los participar més i donar la informació amb molta més antelació, que la puguin estudiar i puguin fer arribar les seves aportacions. Ho hem dit per activa i per passiva: qualsevol contribució positiva de la minoria l’acceptarem, perquè és absurd de no recollir una cosa que sigui sensata i bona per a tots només perquè no la diu el teu grup. Això ho hem vist al Consell General i no ho hem entès mai. —Ja en clau nacional, el PS ha batallat molt per despenalitzar l’avortament. Creieu que aquesta legislatura s’avançarà en el reconeixement dels drets de les dones? —Espero que sí, perquè a mi, com a andorrana, em fa vergonya estar com estem. Em fa la impressió que anem avançant; em consta que el govern de DA cada dia ho té més difícil d’explicar aquest anacronisme i aquesta vulneració inacceptable dels drets de les dones. S’ha de despenalitzar, veure com fer-ho amb el copríncep episcopal i que s’arremanguin d’una vegada totes les parts que ho han de fer. Però això s’ha de solucionar sí o sí. Hi ha hagut associacions feministes que han pressionat molt. Crec que a escala europea som bastant a l’ull de l’huracà i que la pressió anirà augmentant. —Vau guanyar contra pronòstic fa uns quants mesos la territorial d’Escaldes en les eleccions generals. Ara heu guanyat el consolat. Valoreu de dirigir el partit a mitjà termini? —No ho sé. Ara mateix estic concentrada en el desafiament molt important que tinc a Escaldes, perquè em dec als seus ciutadans i perquè volem posar en pràctica tot allò que hem promès al programa. També serà bo per al país: volem que les altres parròquies s’emmirallin en la manera com ho fem, escoltant les persones i treballant-hi. Que la política que faci Escaldes influenciï a escala nacional. Avui dia estic dedicada a això i no sospeso res més. Una cosa després de l’altra, de moment aquesta és la que toca i més endavant ja ho veurem. —Per tant, no podem descartar que d’aquí a quatre anys sigueu la candidata del PS a cap de govern? — No en tinc ni idea, de moment a Escaldes tinc un desafiament molt gran. —El lideratge de Pere López al partit és indiscutible? —Avui dia és el nostre dirigent, es va presentar en unes primàries, tothom li va donar suport i evidentment sí, és el cap nacional del PS. —Hi ha sintonia en l’estratègia de futur o potser d’aquí a un parell d’anys es podrien proposar visions diferents en algun congrés, aprofitant que el consolat dóna més empenta que no pas una oposició poc agraïda al Consell? —Tot això és política ficció. Ja ho veurem. Avui dia tenim papers diferents. Els companys del Consell General tenen el de defensar les nostres posicions de política nacional. I nosaltres, a Escaldes, el d’aplicar el nostre programa i demostrar que es pot fer diferent. De moment tenim feines diferents i totalment compatibles. No hi ha cap problema d’una parta cap a l’altra, estem molt bé. —Tanmateix, hi ha qui creu que ara com ara sou l’actiu principal dels socialdemòcrates. Ho sentiu així? —El fet d’haver guanyat aquestes dues conteses electorals entenc que m’ha reforçat molt, però és fruit d’un treball en equip. Les persones poden ser importants, però una de sola no va enlloc. I, per tant, sóc ‘un’ dels actius del PS, evidentment. —Tenint presents els resultats electorals d’enguany, el 2023 el PS serà alternativa de govern? —Tinc claríssim que l’alternativa hem de ser nosaltres. Perquè sembla que el partit liberal està destinat a desaparèixer, absorbit per DA. I actualment Terceravia és dins el mateix espectre polític. Avui dia, al camp progressista, només hi ha el PS. —En el futur pròxim hi haurà gaire marge de fer coses diferents? Penso en l’acord d’associació amb la UE, el futur de les pensions o la diversificació econòmica. —Els darrers governs han parlat molt però han estat molt poc eficients. Han buscat abans de tot defensar el poder i han mirat poc per l’interès general. Penso en la sanitat i les pensions. Quan me’n vaig anar del Consell al final de l’octubre encara parlàvem d’un pacte d’estat per les pensions, quan sortíem de vuit anys de governs amb majoria absoluta, que podrien haver-hi actuat i no van fer res. Gairebé diria que han estat governs de la hipocresia i bastant de l’engany. Si me’n vaig també és perquè tinc la impressió que és sempre el dia de la marmota: sempre parlen de les mateixes coses i no fan res per no enfadar-se políticament amb ningú. En detriment de decisions que cal prendre i que són importants per a la ciutadania. —Per cert, seguiu la situació política a Catalunya? Què en penseu? —La segueixo poc, de reüll. Perquè he estat molt absorbida per les conteses electorals i per la família. Però bé, en alguns moments m’ha preocupat l’estat de la democràcia a Espanya. He vist algunes coses que m’han semblat greus. Penso que no és bo ni per a ells ni per a nosaltres com a veïns ni per a Europa. Hi ha drets humans que han de ser intocables.

Rosa Gili: ‘Haver guanyat dues eleccions m’ha reforçat molt, però és fruit d’un treball en equip’

Els estats membres de la Unió Europea han d’acceptar el dret de residència als cònjuges homosexuals, encara que no reconeguin el matrimoni gai. Ho ha sentenciat avui el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) arran del cas d’un ciutadà romanès casat amb un nord-americà a Brussel·les i que va demanar el dret del seu marit de residir legalment amb ell a Romania. Tanmateix, Romania, que és membre de la Unió Europea, va respondre que no podia acceptar-ho perquè, com que no reconeix el matrimoni gai, no el podia considerar un ‘cònjuge’. Ara, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea tomba la decisió romanesa, i destaca ‘l’obligació d’un estat membre a reconèixer un matrimoni homosexual contret en un altre estat membre’ encara que sigui únicament per l’objectiu de ‘concedir el dret de residència a un ciutadà d’un tercer estat’, en aquest cas, un nord-americà. Pel tribunal europeu, aquest reconeixement no afecta negativament la institució del matrimoni en l’estat receptor de la parella ni tampoc l’obliga a canviar les seves lleis. La sentència indica que el concepte ‘cònjuge’ en la llei europea inclou les persones del mateix sexe i garanteix la llibertat de residència dels ciutadans de la UE i dels membres de la seva família. ‘Encara que els estats membres tinguin llibertat per autoritzar o no el matrimoni homosexual, no poden obstaculitzar la llibertat de residència d’un ciutadà de la Unió negant al seu cònjuge del mateix sexe, nacional d’un estat no-membre de la Unió, la concessió d’un dret de residència derivat en el seu territori’, diu el TJUE.

Tots els estats de la UE hauran de reconèixer el matrimoni homosexual contret en uns altres estats

El racisme contra els afroamericans als Estats Units i els abusos policíacs que paateixen arriben a la gran pantalla amb el film Queen & Slim, dirigit per Melina Matsoukas. Aquesta setmana també arriben als cinemes el film d’animació Las golondrinas de Kabul i l’enjòlit Domino, dirigit per Brian de Palma. A més, s’estrena l’adaptació cinematogràfica de l’obra teatral El plan. Queen & Slim. Direcció: Melina Matsoukas. Intèrprets: Jodie Turner-Smith, Cloë Sevigny, Indya Moore; Daniel Kaluuya, Bokeem Woodbine, Flea. Gènere: Drama. Esbós: Una parella afroamericana fuig després d’haver matat un oficial de policia que els havia aturat per una infracció lleu de trànsit. Un vídeo dels fets els converteix en símbol contra el terror i el dolor que pateix el col·lectiu afroamericà a tot el país. Les hirondelles de Kaboul (Las golondrinas de Kabul). Direcció: Zabou Breitman, Eléa Gobbé-Mévellec. Gènere: Animació. Esbós: Kabul, 1998. Dos joves enamorats somien amb un futur millor tot i la violència que pateixen. El plan. Direcció: Polo Menárguez. Intèrprets: Antonio de la Torre, Raúl Arévalo, Chema del Barco. Gènere: Comèdia. Esbós: Tres amics estan a l’atur des que va tancar l’empresa de seguretat on treballaven. Són les nou del matí i es reuneixen per executar un pla. Diversos contratemps els impedeixen sortir de casa i, a poc a poc, es veuen involucrats en una sèrie de discussions que canviaran la seva amistat per sempre. Domino. Direcció: Brian De Palma. Intèrprets: Paprika Steen, Helena Kaittani, Carice van Houten; Nikolaj Coster-Waldau, Søren Malling, Eriq Ebouaney. Gènere: Enjòlit. Esbós: Dos policies danesos cerquen l’assassí del company d’un d’ells. No saben que la persona que busquen treballa en una operació especial de la CIA que persegueix una cèl·lula de l’autoanomenat Estat Islàmic a Europa. Monos. Direcció: Alejandro Landes. Intèrprets: Sofia Buenaventura, Karen Quintero, Julianne Nicholson; Julián Giraldo, Moises Arias, Paul Cubides. Gènere: Enjòlit. Esbós: Al cim d’una muntanya colombiana, vuit guerrillers anomenats ‘els Monos’ conviuen sota l’atenta mirada d’un sergent paramilitar. La seva única missió és atendre una doctora que han segrestat. Quan la missió comença a perillar, la confiança entre ells es posarà en dubte. 21 Bridges (Manhattan sin salida). Direcció: Brian Kirk. Intèrprets: Sienna Miller, Victoria Cartagena, Jamie Neumann; Chadwick Boseman, J.K. Simmons, Stephan James. Gènere: Acció. Esbós: El film explica la història d’un policia que farà tot el possible per capturar dos assassins i resoldre el cas més complex a què s’han enfrontat mai. El pla consisteix a aïllar Manhattan per localitzar uns criminals. Nuestras madres. Direcció: César Díaz. Intèrprets: Aurelia Caal, Emma Dib; Julio Serrano Echeverría, Armando Espitia, Victor Moreira. Gènere: Drama. Esbós: El film se situa el 2018 durant el judici als soldats que van començar la guerra civil a Guatemala. L’Ernesto, un jove antropòleg que es dedica a identificar els cossos dels desapareguts durant el conflicte, troba una pista que podria guiar-lo cap al seu pare, un guerriller que també va desaparèixer durant aquell període, i començarà una recerca per descobrir la veritat. The Call of the Wild (La llamada de lo salvaje). Direcció: Chris Sandera. Intèrprets: Karen Gillian, Cara Gee, Jean Louisa Kelly; Harrison Ford, Dan Stevens, Bradley Whitford. Gènere: Drama. Esbós: El protagonista de la pel·lícula és en Buck un gos a qui li canvia la vida quan la seva família es trasllada de Califòrnia a Alaska durant la febre d’or de 1890. S’haurà d’adaptar a una nova vida com a gos de trineu.

Les estrenes: El racisme als Estats Units arriba als cinemes amb ‘Queen&Slim’

El ple del parlament ha ratificat avui la proposta de designar a Vicenç Vidal (Més) i José Vicente Marí Bosó (PP) com a senadors, amb quaranta-quatre vots a favor, vuit vots en contra (Cs i Vox) i l’abstenció dels tres diputats del PI. A continuació la mesa del parlament es reunirà per expedir les credencials dels dos diputats. Just abans de la votació, Cs, Vox i el PI han demanat la paraula i han qüestionat el model de votació per designar els senadors, ja que es vota en bloc i no es pot votar a un senador sense recolzar a l’altre. El portaveu del PI, Jaume Font, ha titllat de ‘caducat’ i ‘anacrònic’ el model de votació dels senadors, i ha defensat que siguin ‘homes independents’ els qui representin a la cambra en el senat espanyol. A més, el diputat ha emfatitzat que precisament el discurs del president, Vicenç Thomas, havia parlat de la pluralitat dels vuit grups parlamentaris representats aquesta legislatura. El portaveu de Cs, Marc Pérez-Ribas, ha avançat que no donarien suport ‘que el parlament enviï al senat a un representant d’un grup nacionalista’ els membres del qual prometen els seus càrrecs ‘apel·lant a un supòsit dret d’autodeterminació’. A més, ha remarcat que Més no és un dels grups més votats -és el cinquè en nombre d’escons, amb quatre diputats en el parlament-, per la qual cosa Cs ha al·legat falta de ‘representativitat’. Pérez-Ribas ha aclarit que no s’oposen al senador proposat pel PP, però que s’han vist ‘obligats a votar en contra’ a causa que la raticació es fa en bloc. Per la seva banda, el portaveu de Vox, Jorge Campos, ha lamentat que cap de les forces polítiques ha conversat amb el seu grup per cercar el seu suport. A més, ha dit que el seu partit no donaria suport a ‘l’arribada al senat’ ‘d’ una veu pancatalanista’. Nous senadors de designació territorial El nou senador a proposta del PP, José Vicente Marí Bosó, que és el president del PP d’Eivissa, va ser diputat per les Illes al congrés i en les passades eleccions va encapçalar la llista a la batllia. A més, va ser conseller d’Hisenda en el govern de Bauzá. El president del PP balear, Biel Company, va fer pública la proposta a una conferència de premsa, en la qual va defensar el perl i l’experiència de Bosó. Per la seva banda, Vicenç Vidal va ser el número quatre de la llista de Més al Consell de Mallorca i a la legislatura passada va ser conseller de Medi ambient, Agricultura i Pesca. L’assemblea de Més va raticar la proposta -en la qual també es votaven els càrrecs del partit en el govern hores abans que la presidenta Francina Armengol signés els decrets de nomenaments dels seus consellers. Al 2015, van ser designats com a senadors dos ex-presidents del govern, José Ramón Bauzá (PP) i Francesc Antich (PSIB). Al final de la legislatura va entrar com a senador Antoni Fuster, després que Bauzá renunciés a l’escó i es donés de baixa del PP.

Vicenç Vidal i José Vicente Marí Bosó, designats senadors de Més i del PP

Cristina de Borbó ha declarat avui per primera vegada com a acusada en el cas Nóos, en el judici que es fa a Palma. La germana del rei espanyol només ha contestat les preguntes que li han fet els seus advocats. Miquel Roca ha assistit a la declaració. Cristina de Borbó ha dit que ella no prenia cap decisió en la societat que compartia amb el seu marit, Iñaki Urdangarin, i que n’ignorava les gestions diàries perquè això era responsabilitat d’ell. També ha assenyalat que confiava plenament en ell i en els seus assessors fiscals, i que ara confia en la seva innocència. La lletrada de l’organització ultradretana Manos Limpias, Virginia López-Negrete, ha estat la primera a intervenir, però no ha obtingut cap resposta de Cristina de Borbó. Durant la sessió del matí, a preguntes de López-Negrete, Urdangarin ha admès que la casa reial espanyola posava mitjans a disposició de l’Institut Nóos. Podeu seguir el judici en directe ací:

Cristina de Borbó declara per primera vegada com a acusada en el cas Nóos

‘Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia’. Aquests eren els mots projectats al chroma del plató del 3/24 mentre el periodista Carles Costa explicava que el dirigent de Ciutadans, Albert Rivera, havia acusat TV3 de ser un ‘aparell de propaganda separatista’. Respuesta de los trabajadores de la TV pública de Catalunya (TV3) a @Albert_Rivera en el telediario del mediodía ante sus gravísimas acusaciones en Els Matins: Mensaje en el plató: “Sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia”. Todo mi apoyo @tv3cat @elsmatins @324cat. pic.twitter.com/1NcvqmthCX — Juan Miguel Garrido (@Juanmi_News) 7 de setembre de 2018 No ha estat pas l’única reacció dels treballadors de la televisió pública catalana a l’atac de Rivera d’avui al matí contra TV3 i la periodista Lídia Heredia. Les seves paraules han motivat la resposta del Consell Professional d’Informatius i el Comitè d’Empresa de TV3, que han dit que l’afirmació que TV3 menteix era falsa. El Consell Professional considera ‘inaudit’ que un dirigent polític exigeixi que li preguntin sobre un afer en concret, i més encara que consideri una prova de ‘manipulació’ que li demanin allò que vol. El consell i el comitè també li han exigit que vetlli perquè en els actes convocats pel seu partit no es repeteixin agressions com la d’un càmera de Telemadrid que va ser confós amb un de TV3. El comunicat del Consell Professional demana ‘responsabilitat, rigor i respecte’ i acaba dient: ‘La crítica als mitjans de comunicació públics és imprescindible. La calúmnia constant és intolerable.’ Ací podeu veure el vídeo en què Rivera ataca TV3 i la resposta contundent de Lídia Heredia:

La resposta de TV3 a Albert Rivera: ‘La calúmnia constant és intolerable’

Arribar a la lluna, trepitjar la lluna, tocar la lluna… són maneres que tenim de dir arribar a un impossible. Jules Verne es va imaginar un viatge a la lluna en el seu llibre de ciència-ficció De la terra a la lluna, que va publicar en fascicles en un diari el 1865. En aquella història, Verne imaginava que tres homes arribaven a la lluna. Com la majoria de somnis, allò era, al segle XIX, un impossible. Però n’hi ha molts, de prodigis imaginats en altre temps, que s’han acabat fent realitat. Tocar la lluna és fer realitat el somni. I és jugant amb aquesta idea, aquesta metàfora aventurera, que el gastrònom, historiador de l’alimentació i director de la Fundació Alícia, Toni Massanés, ha construït el fil narratiu de ‘El Celler de Can Roca, de la terra a la lluna’, una exposició que s’acaba d’inaugurar al Palau Robert, dedicada a aquest restaurant que fa trenta anys que van fundar tres germans, Joan, Josep i Jordi (de fet el petit s’hi incorporà més tard, l’any 2000), en un barri obrer d’una ciutat de províncies com era Girona el 1986. I per això l’exposició comença amb un pop up gegant, que reprodueix el retallable del bar de la família Roca, un dels plats de la història del celler, el plat ‘Memòria d’un bar. Aperitiu’. Som a la terra, tocant de peus a terra, amb tres joves que creixen entre fogons, taules i porrons. I que després passen per l’Escola d’Hostaleria de Girona. Tres joves que estudien un ofici, que reben una formació professional i que en l’exposició la reivindiquen, amb el poema de Joan Maragall ‘Elogi del viure’: Estima el teu ofici, la teva vocació, la teva estrella, allò pel que serveixes, allò en què realment ets un entre els homes, esforça’t en el teu quefer com si de cada detall que penses, de cada paraula que dius, de cada peça que poses, de cada cop de martell que dónes, en depengués la salvació de la humanitat. Perquè en depèn, creu-me. No sabem si és intencionat o no, però és significatiu que en l’exposició la literatura hi transiti gairebé com un baix continu (potser dir-ho així és un pèl exagerat). No s’hi mostren únicament molts llibres de cuina i de gastrònoms reputats (com Josep Pla o Néstor Luján), sinó que també hi van apareixent escriptors ben diversos en formes i formats diferents: ja hem anomenat Verne i Maragall, però també hi ha Proust i el Cyrano de Bergerac i Walt Whitman i més i tot. Després de la formació, comença el viatge a la lluna: l’ascensió per les escales del Palau Robert, cap a la planta de dalt, dóna suport simbòlic a l’ascensió del restaurant, amb un audiovisual molt net, gens barroc, que presenta un plat per a cada any dels trenta que té el Celler de Can Roca. És una manera ràpida i efectiva de veure d’un cop d’ull l’evolució culinària d’aquest restaurant, dues vegades nomenat millor restaurant del món, el 2013 i al 2015. Això és tocar la lluna o arribar-hi. L’últim esglaó de l’escala ens situa davant una lluna enorme, la lluna de l’espectacle El somni. I, una vegada a la lluna, l’exposició es dedica a explicar com es passa de la tradició més popular a l’avantguarda més innovadora. El com i el perquè. Per entendre-ho, el comissari, Toni Massanés, presenta una primera sala que és com un joc de miralls, on hi ha un espai primigeni, anomenat calidoscopi, que situa els tres germans Roca encarats, i en la cara de cadascun s’hi produeix un muntatge audiovisual, on se superposen atributs. És clar que un dels èxits d’aquest trident és que es reparteixen els papers, juguen rols diferents, alhora que es respecten, s’admiren i es complementen. Si en Joan és la racionalitat, en Josep és l’esperit i en Jordi la rauxa. Però també s’hi veuen associacions més insòlites i sorprenents. Per exemple: si cada germà hagués d’adoptar un dels personatges dels germans Marx, en Josep seria en Groucho, en Joan en Chico i en Jordi en Harpo. I són aquestes personalitats diferents les que es projecten com un calidoscopi fèrtil i creatiu. És clar que les tres potes del Celler han madurat i evolucionat durant aquestes tres dècades i en Joan ha acabat excel·lint en la cuina, en Josep en el món del vi i en Jordi en la pastisseria. El seu treball posat en comú s’ha acabat teoritzant i sintetitzant en un procés creatiu, que és el que s’activa a l’hora de crear un plat. Combinen setze línies creatives que s’agrupen en dos eixos, el temps i l’espai. Els setze àmbits creatius són: memòria, tradició, academicisme, innovació tecnològica, transversalitat i Masia (el darrer espai creat al Celler, com una incubadora de creativitats i eina de gestió de coneixements). Aquests són els espais que agrupa l’eix ‘Temps’. Mentre que l’eix ‘Espai’ es concreta en els àmbits següents: paisatge, producte, vi, cromatisme, dolç, perfum, llibertat, atreviment, màgia, sentit de l’humor i poesia. Tot plegat és una mena d’Ars combinatoria d’homenatge a Ramon Llull. Durant l’exposició, anem recorrent la personalitat de cada germà. Podem veure l’evolució de Jordi Roca preguntant-se primer com fer unes postres a partir d’un perfum per acabar pensant com fer unes postres a partir d’un gol espectacular de Leo Messi. O també trobem un Nuits Saint Georges de Jacques-Frédéric Muganier, una ampolla triada per Josep Roca, que l’ha acompanyat en un dels seus viatges arreu del món, vi fet per un elaborador que era pilot d’avions i que a més és un vi de la mateixa regió on beuen els protagonistes del viatge a la lluna de Verne. També s’expliquen els viatges que els germans Roca i tot el seu equip han fet durant tres anys consecutius per mig món, des del 2014. Un projecte que Toni Massanés considera que s’ha explicat poc i que cal entendre bé. També es mostra d’una manera enginyosa i discreta El somni, el seu projecte creativament més transversal i ambiciós, per no desequilibrar l’exposició: cal posar el cap dins una escletxa a la paret on es veu la filmació del banquet multisensorial des del punt de vista que tenien els periodistes que van assistir a l’esdeveniment. La part final de l’exposició permet de fer-se una idea de com es treballa al Celler de Can Roca, a través d’unes càmeres que han filmat tota la feina que es fa simultàniament i en diversos espais del Celler, un dia de cada dia. I, com no podia ser de cap més manera, perquè és una mena de marca de la casa, tots tres germans recorden per tancar que després de pujar a la lluna cal tornar a posar els peus a terra. I per això expliquen que cada dia dinen al bar dels pares, amb tot l’equip, que no volen que l’excel·lència se’ls enfili al cap. És el memento mori.

El Celler de Can Roca o com tocar la lluna fent un calidoscopi

Fa poques setmanes, en un seminari sobre el paisatge, el professor, arquitecte i poeta Quim Español parlava de la importància de la interdisciplinarietat i la dificultat de crear simbiosis reeixides entre diferents disciplines. Per aconseguir propostes híbrides de qualitat, cal trepitjar segur per on es camina, perquè cada disciplina té les seves lleis i cal saber-les per no caure en la impostura, la frivolitat o la ingenuïtat. Encertar en l’amalgama d’una disciplina artística amb el vi no és fàcil. En el temps actual, d’un creixent interès social pel vi, sovint ens trobem amb activitats enoturístiques i al voltant del vi que són banals, perquè es fan entrar amb calçador o amb poca gràcia. La Nit de la Pansa blanca, que fa sis anys que se celebra a Alella (Maresme) té una gran cura d’oferir propostes amb solidesa i qualitat precisament en aquesta simbiosi, en aquesta tasca en els límits d’una disciplina artística i el vi. I el programa d’enguany, amb arts visuals, poesia, música, gastronomia i cinema, ha mostrat que aquesta qualitat és possible i que la gent respon en massa a propostes com aquesta. Les propostes Enguany, la Nit de la Pansa blanca ha tornat a ser víctima de les envestides polítiques i judicials del país i es va haver de canviar de dates (el 2017 ja es va haver de suspendre perquè el mateix dia que era programada el govern espanyol decretava el 155). Es va acabar celebrant el 30 de novembre. El pòrtic de la festa, dilluns 4 de novembre, el va protagonitzar el tast ‘Explorant la Pansa Blanca. El meu recorregut i experiència amb aquesta varietat de raïm’, a càrrec de Roger Viusà, un sommelier excepcional, responsable del restaurant Vi 7 de Girona. Tot fent un recorregut per la seva experiència, va oferir un tast amb grans vins de diferents parts del país fets amb pansa blanca: Marfil Generós Sec (solera 1976) d’Alella Vinícola, Capsigrany 2016 d’Alta Alella, Espenyalluchs 2017 d’Enric Soler, Tros d’en Ros 2012 de Quim Tura, Xarel·lo Pairal 2008 de Can Ràfols dels Caus, i Can Credo 2008 de Credo/Recaredo. El va acabar obrint un Generós Sec d’Alella Vinícola del 1957. La festa grossa de la Nit de la Pansa blanca va ser dissabte 30 de novembre. Va començar a les sis del vespre i es va acabar a quarts de dotze de la nit. L’èxit de públic va ser total, es van omplir totes les activitats i es va arribar a superar les previsions més optimistes. Grafit a partir d’una quarteta del poeta persa Omar Khayyam. Pintant-ne un altre al carrer. Ja era fosc a les sis, quan una quarantena de persones es van concentrar davant la biblioteca Ferrer i Guàrdia per començar la primera activitat: ‘Omar Khayyam i les Quartetes del vi, el beure i el viure’, una acció de l’artista David Ribas. La proposta consistia a estampar uns grafits de color vermell bordeus gràcies a unes plantilles de paper amb diferents quartetes del poeta persa clàssic traduïdes per Rossend Bonàs. Les lletres provenien d’unes motllures que Ribas havia trobat en un celler i que s’havien fet servir per a estampar noms a les bótes de fusta. De grafits, que seran permanents, se’n van posar en dues columnes de la biblioteca, a fora, en una paret del Casal, a la façana de l’establiment vinícola Companyia d’Alella (aquí es va ‘grafitar’ un poema d’homenatge a Omar Khayyam, obra de Lluís Urpinell) i en una paret exterior del centre d’art Can Manyé. Després de cada acció pictòrica, algú del públic llegia el poema i amb un porró amb vi de pansa blanca es feien libacions. Dos exemples de les quartetes d’Omar Khayyam: Diuen que, de belleses, ja en trobarem al cel i que també hi haurà vi autèntic i mel… Quin mal hi ha d’escollir ara l’amant i el vi si just aquest ha de ser el nostre etern destí? Si jo fóra de l’univers el creador totpoderós em plauria enviar-lo al no-res, tot sencer, i un cop acabada la feina, el tornaria a refer perquè el pas de l’home hi fóra profitós L’acció artística i poètica es va acabar a les portes de Can Manyé i tot seguit els espectadors van entrar a dins per assistir a l’espectacle ‘Vi ver’, del poeta Josep Pedrals i el músic Nico Roig. El nom de Pedrals ressona amb força entre qui estima la literatura i la cultura i sap que les seves propostes són enginyoses, divertides, lúcides i lúdiques, gratificants i de qualitat. Per això no se’l van voler perdre i Can Manyé es va fer petit de tants que hi van assistir. La música, el vi i la poesia es van entortolligar en una espiral infinita. Dins el centre d’art can Manyé d’Alella, durant l’actuació de Josep Pedrals i Nico Roig. Tothom en va sortir eufòric i content del riure deixat anar i va continuar cap al Casal d’Alella amb la tercera activitat proposada, el tast de vins singulars de Pansa blanca dels cellers de la DO Alella i els tastets gastronòmics que van maridar els responsables del Bar del Casal: crema de moniato amb formatge tendre de cabra, magrana i pesto; croquetes del rostit amb maionesa de crítics; tartaleta de brandada de bacallà i allioli de poma; i trifle de llimona i fruites. Els cellers participants van oferir un dels seus vins de pansa blanca i el van explicar a la concurrència: Alella Vinícola (Marfil clàssic 2018), Bouquet d’Alella (Bouquet d’A 2018), Can Roda (Sauló criança 2017), Oriol Artigas (La Rumbera 2018) i Testuan (Testuan 2018). Després de la degustació i els tastets gastronòmics, que van ocupar tot l’espai del Casal, la Nit de la Pansa blanca va cloure a l’Espai d’arts escèniques Casal d’Alella amb la projecció del film 40 Hectàrees, la terra i el pagès de Pep Puig, guanyador del Premi Vi Català del Most Festival 2018. Pep Puig es va passar quinze anys enregistrant el vincle de set pagesos amb la terra i amb la vinya. Centrat en el Penedès, és una obra que transmet idees que pagesos de qualsevol territori vinícola poden compartir.

Nit de la Pansa blanca, una festa en què les arts i el vi fan simbiosi

Com a mínim vuit persones han mort, inclosos cinc nens, per un tiroteig que s’ha produït en un col·legi de l’estat brasiler de Sao Paulo. El succés ha tingut lloc a les 9.30 (hora local) a l’escola Raul Brasil, ubicat al municipi de Suzano, a São Paulo. D’acord amb el diari local ‘O Globo’, dos adolescents encaputxats han entrat, han obert foc, acabant amb la vida de cinc alumnes i un treballador, i s’han suïcidat. La Policia Militar i el Cos de Bombers s’han desplaçat fins allà després de rebre un avís per un tiroteig. De moment, es desconeixen els motius de l’atac. El col·legi atacat té prop de mil alumnes i més de cent treballadors, segons el cens escolar de 2017.

Un tiroteig en una escola de São Paulo provoca vuit morts com a mínim

El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, tan sols podrà ser nomenat senador pel Parlament si JxCat i ERC s’abstenen en la votació del ple de dijous i, a hores d’ara, l’independentisme es decanta pel no. Tot esperant les reunions de grup que JxCat i ERC faran avui, ara com ara aquestes dues formacions s’oposen a designar-lo, segons que ha pogut saber VilaWeb de fonts pròpies, que coincideixen amb alguns altres mitjans. Això impediria que Iceta fos nomenat senador i que dimarts vinent el PSOE el fes president del senat espanyol, com preveien els socialistes catalans i espanyols. Només cal que JxCat o ERC s’hi oposi perquè, sumats als vots contraris de la CUP, Iceta no pugui fer el salt a la política espanyola i probablement recorri al Tribunal Constitucional espanyol contra aquesta decisió. Tot esperant l’anunci definitiu d’ERC, Demòcrates de Catalunya ja ha avançat que els seus dos diputats, Antoni Castellà i Assumpció Laïlla, s’hi oposaran. La votació serà secreta i electrònica perquè és així com es fa habitualment la tria de senadors d’acord amb el reglament, segons fonts parlamentàries. Les normes també permetrien que es fes per assentiment perquè es compleix la condició que hi ha tants candidats com vacants. La designació d’Iceta ha dinamitat la clàssica cortesia parlamentària entre els grups, enmig del judici contra el procés, en plena campanya electoral pel 26-M i amb els futurs pactes de governabilitat amb Pedro Sánchez al congelador. Durant el dia, ERC i JxCat han anat vacil·lant fins al no. Ara, oposar-s’hi obriria un front de conflicte amb Pedro Sánchez pocs dies abans de la constitució del congrés i del senat. Implicaria començar la legislatura espanyola amb un moviment hostil per als socialistes espanyols, que no han volgut parlar de contrapartides. En plena campanya electoral, els socis de govern es miren de reüll mentre es disputen l’hegemonia de l’independentisme a les urnes, tant a les eleccions europees com a les municipals, i han convingut que mantindrien la mateixa posició. La votació incomoda les candidatures i probablement serà emprada com a argument de campanya pels rivals. Iceta ha de menester més vots a favor que no en contra, i solament té garantit el vot a favor dels comuns que, afegits als del PSC, fan 25. L’abstenció de Cs, anunciada per Albert Rivera, ha deixat totalment la decisió a les mans de JxCat i ERC: si hi voten en contra, seran assenyalats (per bé o per mal) com els responsables del blocatge. Cal que tots dos s’abstinguin perquè els comptes quadrin. El PP va dir que esperaria a saber què feia l’independentisme per aclarir el seu vot, però aquests quatre diputats no seran pas decisius. La CUP ha recordat als dos socis de govern que Iceta havia declarat que votaria a favor de l’aplicació del 155 si es tornava a vulnerar la constitució espanyola, i ha remarcat que s’havia manifestat ‘al costat de membres de l’extrema dreta’ de Vox o de Societat Civil Catalana. ‘No convertiu els vots de l’independentisme popular en còmplices del tancament per dalt del règim del 78’, els ha etzibat Vidal Aragonès. El tràmit de fa un any En canvi, Iceta ha intensificat al matí la pressió a JxCat i ERC perquè no entrebanquin la designació. En una entrevista a TV3, ha censurat que ni tan sols es compleixin les previsions legals ‘quan tothom parla de diàleg’. Els senadors per designació autonòmica es reparteixen segons els resultats electorals a les eleccions al parlament, i als socialistes catalans els en correspon un. Els partits sempre han permès que cada formació decideixi el nom del seu representant, com va passar fa un any amb els nomenaments de José Montilla pel PSC; Lorena Roldán i Francesc Xavier Alegre per Cs; Josep Lluís Cleries i Marta Pascal per JxCat; Mirella Cortés i Bernat Picornell per ERC; i Sara Vila per CatECP. Iceta els ho ha recordat avui i ha subratllat que JxCat i ERC van votar a favor de la designació de Roldán tot i que Cs donava suport a l’aplicació del 155 a Catalunya. En aquell moment, només la CUP es va desmarcar de la resta de vots favorables amb una abstenció que va justificar dient que no s’havia de participar en les institucions espanyoles. ‘Per una banda, parlar de República i, per una altra, voler encara ocupar les institucions de l’estat espanyol ens sembla una incoherència i una incongruència absolutes’, els va retreure aleshores el diputat Carles Riera. Aquesta va ser l’única intervenció que hi va haver en aquell ple específic. La cortesia parlamentària es donava tant per descomptada que cap més grup parlamentari no va manifestar-se a l’hemicicle. El context ha fet que, aquesta vegada, tot canviï. El malestar que va despertar a JxCat i ERC el fet que s’assabentessin per la premsa que Sánchez havia proposat a Iceta de presidir el senat no és justificat, segons el primer secretari del PSC, que assegura que ho havia comunicat abans al president del parlament i al president de la Generalitat. La votació, a més, es farà al mateix moment que les negociacions de la composició de la mesa del congrés, on el PSOE proposa que hi hagi tres representants del seu partit, dos de Podem, dos del PP i dos de Cs, de manera que ERC en restarà fora, segons l’ACN. Cs també ha trigat dies a aclarir el seu vot. Finalment, Rivera ha volgut distanciar-se de Sánchez garantint que els seus senadors no avalaran que Iceta sigui el president del senat, però no ha volgut que el seu grup n’impedeixi la designació parlamentària. ‘Hi posaria qualsevol altre que no defensés ni un referèndum, ni indults ni pactes amb els separatistes, però el Parlament de Catalunya no es pot blocar’, ha dit. Anar a Soto de Real, el gest que no ha arribat ERC havia demanat un gest a Iceta: que anés a visitar Oriol Junqueras a Soto del Real. El va explicitar el vice-president del govern, Pere Aragonès, a les portes del centre penitenciari, i suggerí que ho tindrien en compte per a la votació de dijous. Però el primer secretari del PSC no pensa trepitjar la presó. Ho va deixar clar dilluns en declaracions a Antena 3. Iceta no vol que ningú pugui interpretar que dóna suport al que van fer els presos polítics. En canvi, considera que no hi hauria cap inconvenient a visitar-los si es pogués distingir l’interès personal d’un gest de suport polític. Però això no és viable ara mateix, segons Iceta. Per a JxCat i ERC, tampoc no és viable d’entomar la designació com un tràmit, tal com seria habitual a la cambra catalana. La primera votació es farà dijous a primera hora. A dos quarts de nou es reunirà la comissió de l’Estatut dels Diputats, on els grups hauran de votar primer si Iceta reuneix les condicions d’elegibilitat requerides. Després, el ple farà la votació. La CUP ha avançat que votarà en contra d’Iceta en tots dos òrgans de decisió. ‘En quaranta anys de democràcia, enlloc d’Espanya no s’ha vist aquesta eventualitat: que a un grup li neguin el dret de substituir un dels seus representants al senat’, ha lamentat Iceta. Si dijous no és designat, el PSOE haurà de pensar un altre nom abans de dimarts per a ocupar la presidència del senat espanyol.

L’independentisme es decanta pel no a Iceta, tot esperant dues reunions avui

«M’interessa molt la política, però quan comences a militar en un partit, un equip o una religió, perds el judici crític» Marcos de Quinto, mesos abans d’entrar a Ciutadans Marcos de Quinto va aterrar en el panorama polític espanyol a final de març, un mes abans de les eleccions del 28 d’abril. El president de Ciutadans, Albert Rivera, el va presentar en un acte a Toledo com el seu fitxatge estrella. En va lloar el currículum –ha estat vice-president de Coca-Cola–, a més de ‘la capacitat intel·lectual i la valentia’. I encara més, Rivera va declarar amb rotunditat: ‘Espanya es mereix tenir ministres i persones com Marcos de Quinto.’ Mesos més tard, ja amb l’acta de diputat, De Quinto no té cartera ministerial, però no cessa d’acumular polèmiques per afirmacions i piulets controvertits. El seu caràcter –altiu, bocamoll i narcisista–no casa gaire bé amb el decòrum institucional. Fins ara Ciutadans ha defensat el seu fitxatge estrella adduint que els seus comentaris, i fins i tot insults, sobre pensionistes, col·lectius socials, partits d’esquerra i l’independentisme formen part de la llibertat d’expressió. Rivera no tan sols l’ha defensat, sinó que l’ha premiat. Arran del cisma del partit pels pactes amb Vox, en què van dimitir dirigents com ara Toni Roldán, Javier Nart i Xavier Pericay, De Quinto va ser inclòs dins l’executiva permanent com a secretari de talent i capital humà. I, més enllà del seu currículum i contactes, és fàcil d’entendre per què: no ha criticat mai els pactes amb el partit d’extrema dreta. ‘Vox potser és una dreta forta’, ha arribat a dir. ➡@carnecrudaradio: "¿Vox no es ultraderecha?"➡@MarcosdeQuinto: "Nosotros somos centro. Vox a lo mejor es una derecha fuerte. Lo que sí se es que Podemos es ultraizquierda"La incómoda pregunta de Javier Gallego al diputado de Ciudadanos. https://t.co/fqOapHD9bf pic.twitter.com/DQcJx0Yp4z — Hoy por hoy (@HoyPorHoy) August 7, 2019 Tanmateix, el blocatge del vaixell d’Open Arms ha fet aflorar la pitjor cara de l’ex-vice-president de Coca-Cola. De Quinto utilitza el discurs migratori de Vox i acusa les ONG de salvament de col·laborar amb les màfies líbies de tràfic de persones. El diputat de Ciutadans no s’està de res i ha compartit a Twitter un fil de Rubén Pulido, destacat dirigent de Vox a Andalusia. Per si no n’hi hagués prou, divendres va anomenar els migrants de l’Open Arms ‘passatgers ben apeixats’. La piadosa teocracia izquierdista envía a la hoguera a quien se le atisbe un mínimo comentario crítico sobre el Open Arms y alguno de sus bien comidos pasajeros (que costearon su pasaje con las mafias).Pero pobre del que se atreva a mencionar la hambruna del éxodo venezolano !! https://t.co/8BCwFwRHBT — Marcos de Quinto (@MarcosdeQuinto) August 15, 2019 Les seves paraules van causar una onada d’indignació a la xarxa social, però en comptes de disculpar-se o esborrar el piulet, De Quinto sostingué l’atac i insultà diversos usuaris que li retreien el seu comentari. A Rubén Sánchez, portaveu de l’associació de consumidors FACUA, li va dir ‘imbècil mantingut’ i ‘miserable que viu de l’extorsió i el sectarisme’.L’endemà De Quinto va esborrar alguns piulets, però no va demanar perdó. ‘A qui no li agradi això que escric, que no em llegeixi. Lamento haver respost alguna vegada amb la mateixa moneda , però no és agradable haver de suportar contínuament tan deficitari educacional’, va escriure. Poc abans, la Cadena SER havia publicat un article en què explicava el malestar entre les bases i alguns càrrecs de Ciutadans amb el diputat. De llavors ençà, no ha tornat a piular. Un diputat multimilionari que incompleix el codi ètic del congrés espanyol Marcos de Quinto ha dit i repetit que té la ‘vida resolta’, després de ser alt directiu de Coca-Cola durant més de dues dècades, i que en comptes ‘de complicar-se la vida’ entrant en política s’hauria pogut retirar o continuar cobrant milers d’euros en consell d’administració, tal com ja ha fet a Telepizza. I té raó, però la seva multimilionària declaració de béns –53 milions d’euros, dinou vehicles, cinc habitatges i un veler– no l’eximeix de complir el codi ètic del congrés espanyol, que diu, a l’article segon: ‘En l’exercici de les seves funcions, els diputats han d’actuar amb respecte cap als altres membres de la cambra i a la ciutadania en general, i amb plena transparència en la seva activitat pública.’ Aquests comentaris i insults no són pas l’única vulneració del codi ètic. A principi d’agost va presumir públicament que el celler portuguès Quinta do Vale Meão li havia regalat ‘una ampolla de cada una de les últimes anyades’ del seu vi preferit. Cada ampolla val més de cent euros i n’hi ha que poden arribar a tres-cents. L’obsequi és el fruit d’una picabaralla a Twitter amb Ignasi Guardans, ex-eurodiputat de CiU, arran del suport de Manuel Valls a la investidura d’Ada Colau. ‘Quan gentalla com tu m’insulta, enceto una ampolla de Quinta do Vale Meão, me’n serveixo una copa i penso que en sóc, d’afortunat, de no assemblar-me a tu’, li va etzibar. Muy agradecido a @quintadvalemeao por enviarme una botella de cada una de las últimas añadas de mi vino favorito… y de nuevo: gracias a mis “haters” por ayudarme a promocionarlo 🙂 pic.twitter.com/rbQglITAKV — Marcos de Quinto (@MarcosdeQuinto) August 6, 2019 De Coca-Cola a cercar exempcions fiscals i produir vi Marcos de Quinto és nascut a Madrid, però fill d’una família amb llinatge aristocràtic de l’Aragó, que després de la guerra de 1936-39 es va anar empobrint progressivament. El seu pare fou dramaturg i directiu de l’asseguradora La Estrella. De Quinto va tenir una infància benestant i va anar al Col·legi Estilo, un centre privat que tenia seu a El Viso, una de les zones més exclusives de la capital espanyola. Després va fer la carrera d’empresarials a la Universitat Complutense i un màster a l’Institut d’Empresa. Quan tenia solament vint-i-tres anys va entrar a treballar a Coca-Cola. A la multinacional nord-americana, De Quinto va fer gairebé tots els papers de l’auca. Després d’una estada al sud-est asiàtic, el 1996 va ser nomenat director per a l’estat espanyol i el 2000, president a Espanya i Portugal i vice-president a Europa, uns càrrecs que va ocupar quinze anys. I fou al final d’aquesta etapa quan es va aplicar l’expedient de regulació d’ocupació (ERO) a la planta embotelladora de Coca-Cola a Fuenlabrada. L’ERO, fruit de la integració de les diverses embotelladores d’Espanya, Andorra i Portugal en un sol grup –Coca-Cola European Partners–, implicava d’acomiadar vuit-cents treballadors. De Quinto va defensar en tot moment el paper de l’empresa i va acusar els sindicats de negar-se a negociar. Però ell va seguir el desenllaç del conflicte laboral d’Atlanta estant, ja com a vice-president mundial de la multinacional. El Tribunal Suprem espanyol va declarar nul l’ERO i va obligar Coca-Cola a readmetre tots els acomiadats. Els treballadors no li han perdonat les declaracions públiques que va fer durant l’ERO. Per això, quan De Quinto es va casar a Conca el 2017, un grup de treballadors de l’embotelladora de Fuenlabrada es van presentar a la catedral amb pancartes i vestits de vermell. En un piulet, De Quinto es va referir als manifestants dient-los ‘pallassos insultadors’. Gracias a todos los que hicieron este día inolvidable: invitados, @paradores, María, Nati, Roberty también a los payasos insultones ;-)) pic.twitter.com/cFYWHRB23t — Marcos de Quinto (@MarcosdeQuinto) October 1, 2017 De Quinto va ser vice-president de Coca-Cola fins al maig del 2017. Llavors va passar a ser assessor del cap executiu fins el setembre del 2018. En ambdós càrrecs, el seu sou es comptava en milions d’euros. Segons que va declarar, va deixar l’empresa per ‘un fracàs personal dolorós’. Les males llengües diuen que ho va fer frustrat perquè la multinacional li havia negat un ascens a la presidència. Abans d’atendre la crida d’Albert Rivera, va passar per Telepizza i va dedicar temps a les seves empreses: D-Verdad, de producció de mel, i Qvintvs, de producció de vi. Sobre aquesta última, Eldiario.es va publicar que entre el 2016 i el 2017 havia aconseguit en subvencions un import que triplicava la xifra de negoci. Concretament, va rebre 57.036 euros en ajudes públiques del govern de Castella – la Manxa, mentre el rendiment econòmic només va atènyer 19.664 euros. El forat econòmic de D-Verdad a final del 2017 era de 90.000 euros, una quantitat assumible per De Quinto. L’única cosa que grinyola, novament apareix a Twitter. Mentre l’empresa funcionava en bona part per les subvencions, l’actual diputat de Ciutadans reclamava que les principals auditores del món –Deloitte, Pricewaterhouse Coopers, Ernest & Young i KPMG– investiguessin amb detalls ‘cada una de les empreses fosques creades des de la cosa pública, com també les que reben subvencions superiors a una determinada quantitat. Crec que ja n’hi ha prou de robar al ciutadà’. Que buena inversión sería encargar a las Big Four hacer una auditoría detallada de todos y cada uno de los chiringuitos creados desde lo público, así como de los que reciben subvenciones por encima de determinada cantidad.Creo que basta ya de robar al ciudadano. — Marcos de Quinto (@MarcosdeQuinto) January 8, 2019 Probablement, De Quinto va escriure aquest piulet a Lisboa, on tenia establerta la residència quan va tornar d’Atlanta. A la capital portuguesa, segons que explica, s’hi va confinar per poder escriure el seu primer llibre, Notas desde la trinchera, on repassa la seva trajectòria professional. Cal dir, també, que a Portugal la càrrega impositiva és més baixa que a l’estat espanyol. A més, durant els deu primers anys de residència, els estrangers hi són exempts de pagar l’IRPF d’aquells ingressos provinents de fora.

Marcos de Quinto, el multimilionari bocamoll que vol ser ministre de Rivera

La CUP defensa que cal ‘tensar i redimensionar el conflicte’ amb l’estat espanyol després de la Diada i de la sentència del Tribunal Suprem de l’1-O per crear les ‘condicions’ per a entrar en la fase resolutiva de la qüestió. En una entrevista a SER Catalunya, el diputat de la CUP Carles Riera ha dit que tensar el conflicte era ‘l’única manera de desblocar la situació’ perquè l’estat espanyol no estava disposat a negociar. També ha fet una crida a treballar per ‘estratègies compartides’ i que els partits, les entitats i els agents socials sumin i permetin de generar una ‘onada mobilitzadora igual o superior al 3-O’ i, sobretot, ‘aguantar-la’. Aquesta ‘resposta sostinguda’ al carrer ha d’aconseguir una ‘agenda de ruptura democràtica amb l’estat espanyol’, segons Riera. Per la CUP, la resposta a la sentència del Suprem és un moment ‘molt important’ per a ‘accelerar el procés’, i ha d’incloure una proposta concreta de l’exercici de l’autodeterminació. ‘Ha de ser un moment de preparació, i en aquest moment es poden donar situacions que permetin de fer grans passos endavant’, ha afegit. A més, considera que cal construir una ‘unitat independentista’ al voltant de la idea de ‘ruptura’, i no pas de transició, com considera que es va fer l’octubre del 2017. Negociar el pressupost D’una altra banda, Riera ha confirmat que la CUP ja no està en contra de negociar el pressupost que presenti a la tardor el govern català, però sí que desitja saber si el govern ‘té uns objectius clars’. ‘Hem de posar-nos d’acord en un rumb, marcar una línia per aconseguir-lo, i defensar els drets socials i la sobirania del parlament davant l’estat’, i ha continuat: ‘Si no ens posem d’acord cap a on volem anar, difícilment ens posarem d’acord en altres qüestions com el pressupost’ que, segons la CUP, han d’estar ‘al servei d’un canvi’. Ara, ha admès que ara mateix eren ‘en un punt zero’, atès que el govern no ha presentat encara el pressupost i que no s’hi havien reunit, tot i que els consta que el vice-president Pere Aragonès començarà a convocar les reunions al setembre. Riera ha advertit que, durant el temps en què la CUP ha exercit d’oposició, ‘ha quedat clar que l’aposta estratègica del govern i dels partits que el sustenten no va enlloc, ni el seu conservadorisme autonòmic ni el diàleg o negociació amb l’estat’, perquè ‘no hi ha diàleg, i l’acció autonòmica pateix un blocatge de competències’. Ha destacat, no obstant això, que la CUP estava disposada ‘a fer un pas endavant i assumir el nou cicle amb propostes i assumint les responsabilitats’ que calgués, però a partir ‘d’uns mínims’ que han de donar-se i que impliquen tenir clar ‘el rumb’. Segons Riera, la CUP està d’acord amb els qui consideren que ‘ja n’hi ha prou de retòrica i de simbolismes’, i entén que s’ha de reprendre el camí de ‘la unilateralitat’. ‘El problema és que a l’altra banda no tenim ningú que digui que està disposat a parlar d’un referèndum o de treure el peu del pedal de la repressió.’ Riera ha advertit JxCat i ERC que seria un error ‘que la repressió provoqués que l’objectiu’ tornés a ser de ‘reivindicar “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”, tal com es feia en sortir de la dictadura franquista, i deixar de parlar d’autodeterminació per aconseguir la independència’.

La CUP defensa ‘tensar el conflicte’ amb l’estat espanyol després de la Diada i la sentència

Josep Borrell, Alt Representant de Política Exterior i de Seguretat Comuna de la Unió Europea, ha tornat a fer unes declaracions polèmiques. Aquesta vegada ha qüestionat el compromís del jovent amb el canvi climàtic, tot citant l’activista Greta Thunberg: ‘Que els joves tenen una aposta decidida pel canvi climàtic, això que es pot anomenar “síndrome Greta”, permeti’m que en dubti, perquè està molt bé sortir a manifestar-se pel canvi climàtic fins que no et demanin que contribueixis a pagar-ho.’ Com a argument, Borrell recorre a la següent pregunta: ‘M’agradaria saber si els joves que surten a manifestar-se als carrers de Berlín estan disposats a rebaixar el seu nivell de vida per compensar els minaires polonesos, que si lluitem contra el canvi climàtic de veritat es quedaran sense feina i s’hauran de subvencionar.’ L’eurodiputada catalana Diana Riba ha fet un piulet criticant les declaracions de Borrell per haver subestimat el jovent: ‘El cost de no fer res serà infinitament superior al de qualsevol mesura.’ Per una altra banda, el president Carles Puigdemont ha presentat una pregunta formal per a saber si les declaracions de Borrell són la posició oficial de la Comissió Europea. This undignified attitude is unworthy of the EU High Representative/VP. @JosepBorrellF, do not underestimate the youth. The cost of doing nothing will be infinitely higher than the cost of any measure. pic.twitter.com/46Dps0ltX7 — Diana Riba i Giner (@DianaRibaGiner) February 6, 2020 What is this @GretaThunberg Syndrome that the High Representative of the EU has identified? When @JosepBorrellF refers to young people demonstrating on #FridaysForFuture in demeaning terms, is he speaking on behalf of the @EU_Commission? This is my priority question: pic.twitter.com/MKBcSq1Lr9 — Carles Puigdemont (@KRLS) February 6, 2020

Borrell ataca Greta Thunberg i Fridays For Future i desferma crítiques a Brussel·les

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es reunirà divendres a les 17h amb el líder de Podem, Pablo Iglesias, al Palau de la Generalitat. Segons han explicat fonts de la Presidència, la trobada es produeix a petició d’Iglesias i després que els dos mandataris hagin mantingut diversos contactes telefònics. El president té especial interès en abordar la proposta de referèndum que proposa el líder de Podem i que és un tema que ha estat sobre la taula de les negociacions per la investidura del futur govern espanyol. Farà el mateix amb el líder de Ciutadans, Albert Rivera, una setmana més tard, el divendres dia 15. Rivera ja s’havia mostrat interessat a mantenir una trobada amb el nou President de la Generalitat, tal com va explicar en una entrevista a finals del mes de març. En aquesta, deia que volia normalitzar la discrepància i contribuir a rebaixar la tensió.

Puigdemont es reunirà amb Pablo Iglesias divendres i el dia 15 amb Albert Rivera

La fideuada (col·loquialment, fideuà) és un plat que ha anat competint amb les paelles d’arròs fins a arribar a fer-se un lloc a taula. És molt probable que tingui l’origen en els plats que cuinaven els pescadors, però la ciutat de Gandia, a la Safor, en reclama la paternitat. Aquesta recepta es basa en un sofregit de ceba i tomàquet, all, sípia i un brou de peix que els pescadors feien aprofitant el que no era prou bo per vendre. També hi ha qui hi afegeix gambes o escamarlans. Com tots els plats d’origen popular, té moltes versions que aportaran variacions sobre el gruix del fideu, si es fa amb paella o amb cassola, si ha de ser eixut o sucós, si cal rossejar els fideus o mullar-los i prou… Sigui com vulgui, es tracta d’una preparació culinària familiar, festiva, que aplega comensals al voltant de la taula, que fa molt mariner i que ha acabat menjant-se tot l’any. No és pas cap recepta complicada, però demana una estona, ganes de fer-la i poca pressa. Així, amb el xup-xup, el gust de la mar impregnarà la pasta. El fumet de peix La fideuada es pot coure afegint aigua al sofregit i als fideus, però crec que és de justícia de dir que el que la fa gran és cuinar-la amb un fumet o brou de peix. La concentració del gust de mar que tenen aquests brous es transmet a la pasta o a l’arròs quan fas aquests plats mariners i els dóna aquell gust incomparable. Per a fer un fumet de peix, cal tenir algun cap i algunes espines de peix blanc, per exemple, de lluç o rap. Un dia que aneu a la peixateria, demaneu que us ho separin per guardar-ho al congelador. Quan hàgiu de fer el fumet, el dia abans, poseu les espines i el cap de peix en una carmanyola amb reixeta a la nevera per descongelar-ho a temperatura controlada. També es pot fer amb peix de sopa, l’anomenada morralla, que ja es ven amb aquesta finalitat. Admet que l’enriquim amb caps de gambes, amb galeres, crancs o qualsevol altre peix que us agradi. L’altre secret del fumet és el sofregit concentrat que es fa amb ceba, all i tomàquet. De brou de peix ja preparat, en trobareu d’envasat de bona qualitat, que pot ser un bon recurs si no hi ha temps de preparar-ne. Per si de cas, aquí teniu les instruccions del brou de peix: Esbandiu les espines i el cap de peix i deixeu-ho escórrer. • Cobriu amb una capa d’oli fina el cul d’una olla. • Talleu la ceba a daus i daureu-la amb l’oli. • Afegiu-hi l’all tallat. • Després poseu-hi la polpa d’un tomàquet ratllada i deixeu-ho reduir. • Afegiu-hi les espines i el cap i remeneu-ho tot perquè es barregi amb el sofregit una estona, vigilant que no s’enganxi. • Poseu-hi un got de vi blanc i deixeu que redueixi. • Quan la quantitat de vi hagi minvat, poseu-hi aigua fins que ho cobreixi tot i uns tres dits més perquè pugui evaporar-se mentre es cou, entre 20 minuts i 30. • Quan hi tireu l’aigua, poseu-hi dos polsims de sal. • Apagueu el foc, deixeu-ho reposar i després coleu-ho. • Si el feu el dia abans, quan es refredi una mica guardeu-lo de seguida a la nevera perquè és una preparació molt delicada. Recepta Aquí trobareu una de les moltes receptes que hi ha per fer una fideuada. Podeu triar entre fer servir una paella plana i una cassola més fonda. Com més pla és el recipient on es cuina, més evaporació hi ha i més eixut queda el plat. En canvi, si és un estri més fondo, la preparació serà més sucosa. Si no teniu el fumet fet, prepareu-lo abans o mentre feu el sofregit. Recordeu que el brou que s’afegeix als fideus ha de ser sempre calent i si n’hi heu de tornar a afegir, també; per tant, deixeu el pot del fumet a foc baix fins que hàgiu acabat (per preparar el fumet podeu seguir les instruccions que hi ha al començament). Ingredients (per a dues persones) • 70 g de fideus del n.1 o del n. 2 (segons si els voleu més prims o més gruixuts) • 1 ceba • 2 alls • 1 tomàquet madur • 1 sípia (que heu comprat bruta, us l’han netejada i n’heu guardat la bossa de la salsa). De sípia, n’ha de tocar, si més no, 80 g per persona • Oli d’oliva • 1 culleradeta de pebre vermell dolç en pols • Brou de peix per a cobrir els fideus • Sal Ingredients del brou de peix • Espines i cap de peix blanc (lluç, rap, bacallà fresc…) o morralla • 1 ceba • 1 all • La polpa d’un tomàquet ratllada • 1 got de vi blanc • Aigua • Sal Preparació • Poseu el brou que ja heu preparat o que heu comprat en un pot a escalfar-se. • Sofregiu la ceba tallada. • Afegiu-hi l’all trinxat. • Quan tot sigui ben ros, poseu-hi el tomàquet ratllat i la sal. • Afegiu-hi la sípia tallada a trossos petits i remeneu-ho. • Quan tots els ingredients siguin ben barrejats, mulleu-ho amb un culler de brou o fumet de peix, perquè la sípia s’estovi, i deixeu que faci xup-xup una estona a foc suau. Si cal, aboqueu-hi una mica més de brou perquè no convé que la sípia quedi dura. • Poseu a la paella la bossa amb la salsa de la sípia, punxeu-la i pitgeu amb una espàtula perquè en surti tot el contingut i els sucs de dins es barregin amb el sofregit de la paella. Després podeu treure la bossa que contenia aquests sucs de la sípia i trossejar-la per aprofitar-ne les parts toves que es puguin afegir a la cassola. • Poseu-hi la culleradeta de pebre vermell dolç i remeneu-ho. • Afegiu els fideus a la paella i, a foc més baix, barregeu-los bé amb el sofregit, la sípia i tota la salsa de la preparació fins que els fideus n’agafin el color. • Quan els fideus siguin ben barrejats amb el sofregit, apugeu el foc, feu-hi fer un parell de tombs i cobriu-ho tot amb el brou de peix. • Deixeu-ho 5 minuts a foc viu i després torneu-lo a abaixar. • El fumet que quedi, deixeu-lo al pot amb el foc al mínim. • Caldrà que bulli entre 15 i 18 minuts segons si els fideus són prims o gruixuts. • Si es beu tot el brou, torneu a afegir un altre culler del fumet que encara és al foc. • Quan sigui cuit, tanqueu el foc, deixeu-ho reposar 2-3 minuts i serviu-ho. Suggeriments • Si hi voleu posar gambes o escamarlans, els heu de passar per l’oli on fareu el sofregit, abans de començar amb la ceba. Després ho reserveu i ho poseu a sobre al final. • És un plat complet que ho conté tot: hidrats de carboni, proteïnes i només el greix que es necessita per a preparar-ho (l’oli). • Pot combinar molt bé amb un primer plat d’amanida d’enciam o de tomàquet, un gaspatxo, una crema de verdures… • És molt habitual que, un vegada servit al plat, s’hi afegeixi una culleradeta d’allioli. Valoració nutricional Aquesta recepta té una aportació calòrica una mica alta. Ens ofereix una bona quantitat de proteïna completa, que és una barreja dels aliments d’origen animal (la sípia) i dels d’origen vegetal (la plasta de blat), i una quantitat important de glúcids que aportarà molta energia i ens atiparà. En canvi, té un contingut molt baix de greix. En resum, és un plat molt complet i saludable, que si es considera el plat principal i es combina amb una amanida (verda, de tomàquet, variada amb diversos vegetals), amb un gaspatxo o amb una crema de verdura (de carabassó o de porros, que tant es poden menjar freds com calents) confegeix un menú molt equilibrat en nutrients i calories.

Receptes d’estiu: Fideuada

El cap de llista de JxCat, Carles Puigdemont, veu clar que des de la presó no podria defensar la Generalitat i el mandat dels ciutadans. ‘Estic preparat per defensar la institució i el mandat de les urnes. Per a mi això és més important. Sóc a Brussel·les per a poder continuar defensant això. Des de la presó no només no ho podria fer, sinó que seria una pèssima notícia per a la democràcia espanyola’, ha argumentat en una entrevista a Reuters. Puigdemont també ha aprofitat per apuntar que Felip VI té l’oportunitat de rectificar en el seu missatge de Nadal després que el passat 3 d’octubre ‘prengués part’ i es convertís en el ‘monarca del 155 i del govern espanyol’. ‘Vull tornar a Catalunya, els més aviat possible, voldria tornar ara mateix. Seria una bona notícia per a Espanya. Cal fer tot el possible perquè jo torni, perquè el meu govern torni ‘, ha dit. Puigdemont ha demanat acabar amb la ‘contradicció’ que suposa que ell es pugui presentar a unes eleccions apostant per la independència, que l’independentisme les guanyi i després que ell pugui anar a la presó ‘per fer possible el compromís electoral’. Respecte si tornaria a temps per a la sessió d’obertura que tindrà lloc com a molt tard el 23 de gener, ha dit: ‘Això seria el normal. Si no es permet que no sigui investit president hi ha una greu anomalia en el sistema democràtic espanyol ‘.

Puigdemont diu que Felip VI té l’oportunitat de rectificar en el seu missatge de Nadal

La ciutat congolesa de Goma, amb més d’un milió d’habitants, ha declarat el seu primer cas d’Ebola, en un senyal del progrés cap al sud de l’epidèmia que va començar l’agost de l’any passat. L’epidèmia és la segona més greu de la història recent de l’Àfrica i fins ara ha matat més de 1.600 persones i n’ha afectat gairebé 2.500. El Ministeri de Salut congolès ha explicat que el pacient és un pastor provinent de la ciutat de Butembo, que es troba a 200 quilòmetres al nord i és un altre dels epicentres de la malaltia. L’afectat hauria arribat a Goma el passat 14 de juliol, segons recull el ministeri en un comunicat. Segons recull el text, cal ressaltar que ‘el risc de propagació de la malaltia a la resta de la ciutat és baix perquè el pacient ha estat aïllat i traslladat al centre de Goma per rebre tractament’. ‘El personal mèdic del centre de salut va reaccionar ràpidament a l’hora d’abordar el cas’, sostenen les autoritats de Sanitat, que han agraït ‘la professionalitat de l’empresa de transport i l’actuació dels equips mèdics’. El conductor de l’autobús en el qual es va desplaçar el pastor, així com els altres divuit passatgers, serà vacunat a partir d’aquest dilluns. Goma fa mesos que es prepara per a l’arribada de l’Ebola amb la col·locació d’estacions per rentar-se les mans i mesures addicionals d’higiene entre els funcionaris i treballadors del sector de serveis. No obstant això, a les zones rurals, el virus ha estat més difícil de contenir per l’acció de grups armats i la desconfiança dels tradicionalistes en els cooperants i metges.

La ciutat congolesa de Goma, amb més d’un milió d’habitants, declara el seu primer cas d’Ebola

El conseller de la Presidència i portaveu del govern, Jordi Turull, ha respost el president espanyol, Mariano Rajoy, que ahir al vespre va amenaçar la Generalitat dient que aturés el referèndum per ‘evitar mals majors’. ‘Davant la situació de setge i l’amenaça de mals majors, moltes més ganes de votar’, ha dit Turull en una entrevista a Catalunya Ràdio. D’altra banda , Turull ha reiterat que el govern continua treballant perquè el primer d’octubre es pugui dur a terme el referèndum i ha assegurat que ‘tothom rebrà informació sobre on s’ha de votar l’1-O’. El conseller ha criticat també que l’Estat ‘demana la rendició i la renúncia del govern per seure a parlar’. Segons Turull, però, el govern català ‘no té cap dret a renunciar al compromís contret amb la ciutadania de decidir el futur votant’. ‘Les amenaces, les intimidacions i la suspensió de d’estat de dret ens dona més motius de cara a l’1-O’, ha conclòs. Turull, a més, ha garantit que tot i el segrest de material per part de la Guàrdia Civil, ‘la part material i operativa, la part logística’ estarà a punt el dia 1 d’octubre. Turull ha assegurat que s’està treballant igual que abans de l’operació de dimecres. ‘Davant de cada problema, una solució pensada. Hi ha temps. Tenim un Estat que ens esta rebentant totes les garanties però el més important és que tothom tingui clar on ha d’anar a votar, que se senti convocat i vagin massivament a votar l’1-O’, ha dit. Davant la possibilitat que hi hagi més detencions i que siguin els consellers o el president els propers, Turull s’ha mostrat tranquil i ha assegurat que ‘no està preocupat’. ‘Pel que hi ha preocupació és per tot el que estan patint molts ciutadans, que són objecte d’escorcoll sense justificació, els mitjans per ser intimidats i veure com s’ha suspès de facto l’estat de dret a Catalunya’, ha afegit. Pel que també s’ha mostrat inquiet Turull és per si les ‘animalades’ del govern espanyol i les seves decisions acaben amb ‘un tancament del pressupost al setembre, que no permetria governar amb normalitat’ els aspectes del dia a dia. Amb tot, ha garantit que el Govern no pensa cedir i que l’Estat ‘no pot bloquejar’ els comptes de la Generalitat. Igualment, ha explicat que el Govern ha ‘comunicat a les instàncies del Banc Central Europeu tot el que pot posar en risc l’estabilitat a Catalunya i la manera de procedir de l’Estat’.

Turull a Catalunya Ràdio: ‘Tothom rebrà informació sobre on s’ha de votar l’1-O’

Llibres de l’Avenç acaba de començar una nova col·lecció, L’Accent, de llibres de narrativa que tenen un format breu i són de mida petita. Tots tenen en comú que són memorialístics, escrits en primera persona, on la memòria personal conté implícita també la construcció de la memòria col·lectiva. Els tres títols que obren la col·lecció són una declaració d’intencions: la reedició de Pinyols d’aubercoc, d’Emili Manzano, que va ser el primer llibre que va publicar el segell; l’inèdit en català de Peter Handke Infelicitat perfecta, traduït per Marta Pera Cucurell; i la publicació de les col·laboracions de Joan-Lluís Lluís a la revista L’Avenç, aplegades, ampliades i relligades sota el títol Els invisibles. Després d’arribar als cent títols en les col·leccions d’Assaig i Literatures, Llibres de l’Avenç ha decidit d’obrir aquesta tercera col·lecció on publicarà llibres breus de narrativa, en un format petit, que combinarà reedicions, nous títols d’autors catalans i estrangers i els escrits mensuals dels escriptors convidats de la revista L’Avenç. Segons que ha explicat l’editora Núria Iceta a VilaWeb: ‘Aquesta és una nova col·lecció on els llibres que publicarem tindran en comú la memòria personal que alhora són memòria col·lectiva. Són llibres petits de mida i breus de pàgines, perquè creiem que aquest format recollit lliga amb la primera persona i el relat íntim dels autors.’ Us oferim un fragment d’Infelicitat perfecta, de Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942), traduït per Marta Pera Cucurell. Núria Iceta explica que van contractar el llibre abans que l’escriptor obtingués el Nobel de Literatura. Hi han afegit un epíleg de Simona Skrabec, per ajudar a reforçar aquesta voluntat de memòria col·lectiva. La mare de Peter Handke era una dona invisible. Al llarg de la seva vida (que va abastar el període nazi, la guerra i la prosperitat de la postguerra) va fer el possible per mantenir les aparences, però va arribar a una conclusió terrible: ‘Ja no sóc una persona.’ No gaire després, es va suïcidar amb una sobredosi de somnífers. A Infelicitat perfecta, el seu fill s’asseu a posar per escrit allò que sap, o que creu que sap, sobre la vida i la mort de la seva mare, tot i que topa amb una ‘incapacitat d’expressió extrema’. El fragment que ens ofereix Llibres de L’Avenç comença dient: «Va escriure cartes de comiat a tots els parents. No només sabia el que es feia, sinó que també sabia per què ja no podia fer res més. ‘No ho entendràs’, va escriure al marit. ‘Però continuar vivint és impensable.’ A mi em va enviar una carta certificada amb una còpia del testament, per correu urgent. ‘He començat a escriure unes quantes vegades, però no m’ha servit de consol, ni d’ajuda.’ A les cartes no només hi anava la data com sempre, sinó també el dia de la setmana: ‘Dijous, 18-11-71.’ L’endemà va anar amb autobús a la capital del districte i, amb la recepta sense data que li havia estès el metge de capçalera, es va procurar un centenar de somnífers. Tot i que no plovia, també es va comprar un paraigua vermell amb un bastó preciós, una mica tort.» Llegiu tot el fragment d’Infelicitat perfecta de Peter Handke. Els pròxims títols, pel segon semestre d’aquest any de la col·lecció L’Accent, seran de Josep M. Fonalleras (Ut pictura poesis) i la reedició d’August Strindberg Tot sol, traduït per Carolina Moreno.

Fragment: ‘Infelicitat perfecta’, de Peter Handke

El secretari general de Podem i cap de llista de la Unides Podem al congrés espanyol per Madrid, Pablo Iglesias, ha demanat d’omplir les urnes el 28-A amb ‘les veritats d’un país al qual els poderosos no li han d’escriure la història’. En l’arrencada de la campanya, després de l’enganxada de cartells, Iglesias ha recordat que avui ha estat detingut Julian Assange a Londres per ‘revelar veritats incòmodes per al poder’, i ha apuntat que els poderosos necessiten d’un mecanisme per a funcionar, i ‘ aquest mecanisme es diu la mentida’. ‘La mentida és una de les grans amenaces de la democràcia espanyola’, ha afegit. Per aquest motiu, Iglesias ha demanat omplir les urnes de ‘petites veritats, de veritats quotidianes’: ‘les veritats dels que no arriben a final de mes, les veritats dels pensionistes, la dels joves que han hagut d’emigrar’. A més, el líder de Podem ha recalcat que ‘els poderosos’ no ha d’escriure la història del país, i ha avançat que en la campanya ‘hi haurà sorpreses’ perquè ‘hi ha moltes coses que poden canviar’. ‘És clar que es pot’, ha acabat. Durant l’acte també ha pres la paraula el coordinador federal d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, que ha indicat després de deu anys des que va començar la crisi econòmica és el moment ‘de donar-li la volta a les retallades’. ‘Hi ha poders econòmics que volen que ens resignem a la precarietat (…). Diem que no ens resignem, que blindarem els serveis públics’, ha postil·lat. Abans que prenguessin la paraula, els dos candidats han fet l’enganxada del cartell d’Unides Podem per a la campanya. S’hi llegeix el lema de campanya, ‘La història l’escrius tu’. A l’acte, que ha començat passades les 23.00 hores, han assistit al voltant de 300 veïns i simpatitzants de la formació del barri d’Aluche de Madrid que han compartit prèviament un sopar popular. A més d’Iglesias i Garzón han participat en l’acte altres candidats d’Unides Podem com Juan López de Uralde, Gloria Elizo, Enrique Santiago o Rafa Mayoral. L’enganxada de cartells ha tingut lloc al Parc de les Creus, en un amfiteatre a l’aire lliure molt proper al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) i davant del solar en el qual es va situar la presó de Carabanchel, símbol per a l’esquerra de la repressió franquista.

Iglesias demana d’omplir les urnes amb ‘les veritats d’un país al qual els poderosos no li han d’escriure la història’

El president del grup de CiU A l’ajuntament de Barcelona, Xavier Trias, ha esborrat un piulet a Twitter que havia fet enquè elogiava els ocupes del Banc Expropiat del barri de Gràcia, desallotjat ahir. ‘Els okupes del banc de Gràcia són estimats per la gent del barri perquè realitzen tasques o socials’, deia el piulet, fet a partir d’unes declaracions a Els Matins de TV3. Trias ha explicat que havia esborrat el piulet perquè ‘podia portar confusió sobre la meva posició en relació a la violència okupa’. Aquest és el piulet original, ara esborrat: Després ha piulat: Un tuit anterior por portar a confusió sobre la meva posició en relació a la violència del moviment okupa. L'esborro i explico que volia dir — Xavier Trias (@xaviertrias) May 24, 2016 I s’ha explicat tot seguit: Vam treballar perque es pogués mantenir l’activitat social al #BancExpropiat; però rebutgem absolutament la violència del moviment okupa. — Xavier Trias (@xaviertrias) May 24, 2016 Sempre hem condemnat la violència que generen grups antisistema i okupes. Al #BancExpropiat de Gràcia vam actuar per evitar aldarulls. — Xavier Trias (@xaviertrias) May 24, 2016 Avui ha esclatat la polèmica política l’endemà d’una nit d’aldarulls al barri de Gràcia, amb una batalla campal entre un grup de manifestants que protestaven pel desallotjament del Banc Expropiat i els mossos d’esquadra: hi va haver càrregues contundents i moltes destrosses en mobiliari urbà i vehicles (fotos, crònica i vídeo). La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha criticat que l’anterior equip de govern, de CiU, decidís pocs mesos abans de les eleccions municipals d’ara fa un any i sense fer-ho públic pagar 5.500 euros mensuals de lloguer als propietaris el local ocuapat perquè no presentessin la demanda de desallotjament. Trias, en l’entrevista a TV3, ha dit: ‘Sí, és cert. Ens van donar marge de temps per negociar una solució. És una finca ocupada per unes persones estimades pel veïnat, o una majoria, i ens semblava lògic de cercar una fórmula d’entesa sabent que sempre el tracte amb els ocupes és difícil. M’estranya que en tot un any no s’hagi fet res des de l’ajuntament’. Per a Colau, el govern de Trias no volia ‘soroll’ just abans de les eleccions, com li va passar un any abans amb el desallotjament de Can Vies, a Sants. Quan el nou equip de govern va descobrir aquests pagaments, els va deixar de fer i ho va comunicar als ocupes, que no en tenien constància i que es van molestar per ‘paternalisme’ del govern de CiU. Els ocupants van dir que no volien que es pagués el lloguer. Trias ha explicat: ‘‘La solució seria anar a un altre lloc perquè puguin desenvolupar les tasques que ells fan de tipus cultural i humanitari. No és fàcil. Però em deixa parat que uns que vénen de l’activisme i que han incentivat les ocupacions en alguns casos, quan arriba l’hora de la veritat i manen no fan el que han de fer, que és negociar. I en comptes de buscar solucions trenquen un contracte perquè el jutgi pugui passar a expulsar-los d’aquest indret.’ També ha donat entenent que els aldarulls pel desallotjament de Can Vies, el maig del 2014, van condicionar l’equip de govern a l’hora de prendre la decisió de pagar el lloguer el local ocupat. ‘Sabíem que actuar sobre aquesta finca podia produir aldarulls, i ens vam prendre el respir d’un any, per donar un temps al govern actual perquè busqués una solució.’ Ací podeu escoltar l’entrevista a Trias:

Trias explica per què va pagar el lloguer del Banc Expropiat

Xavier Roig (1957) és enginyer de formació. Fa dos anys es va vendre l’empresa i se’n va anar a viure a Moscou, on ha treballat de consultor. Roig ha visitat de cap a cap el país de Putin i el resultat és L’enigma rus (la Campana). El llibre és el retorn de Roig després de deu anys de silenci. Abans havia escrit, amb èxit de vendes, El gastrònom accidental als Estats Units (2000), Ni som ni serem (2002), Entre l’Espanya i la paret (2003) i La dictadura de la incompetència (2008). El nou llibre és molt crític amb la mirada europea respecte del nostre veí rus, que potser no hem sabut entendre i al qual tampoc no hem sabut acostar-nos. A Xavier Roig se li nota que el país, i sobretot la seva gent, l’ha captivat. El senyor Roig rep VilaWeb a la casa de Sant Cugat on viu actualment, tot i que qui sap fins quan. Perquè l’home no ha parat de viatjar. —D’entrada, impressiona la quantitat de països que coneix el senyor Roig. —Durant molts anys, molts, feia un viatge al mes de deu dies. De Barcelona a Tailàndia, i després Austràlia i els Estats Units. Visitant projectes repartits feia la volta al món cada mes. També he estat a Malàisia, Corea, Algèria, Sud-àfrica, el Marroc, Tunísia, Sud-amèrica, Europa. He fet estades llargues als Estats Units, el Brasil i França. A França, durant un temps, hi anava el dilluns i en tornava el divendres. Fa uns anys, em van proposar d’anar a viure a Nova York, a la central. Era quan el fill tenia catorze anys o quinze i vaig pensar que no era bo. I no vaig anar-hi, no. —I on viu Xavier Roig, ara? —Ara m’estic aquí. Que tinc prou feina de consultor. Bàsicament, tinc un parell de clients o tres. Estrangers. Els assessoro sobre l’organització general de l’empresa i sobre planificació pressupostària. Jo havia treballat per Schlumberger, la gran multinacional de perforacions. Per a trobar petroli o per a trobar aigua. I quan vaig plegar vaig muntar una consultora, i després una empresa d’eficiència energètica. Però fa dos anys vaig vendre’m la meva part. Perquè preferia anar-me’n a Rússia. —A Rússia, a on, i a fer-hi què? —A Moscou, a treballar per una empresa suïssa. Els assessorava. Aquí hi venia un cap de setmana al mes, com a molt. —Al llibre expliqueu com buscàveu pis a la ciutat, i la història resumeix la història recent de Rússia. —Quan va caure la Unió Soviètica, tot era de l’estat: des d’un quiosc que venia diaris fins a la fàbrica més gran. Privatitzar això era un problema. En el cas dels apartaments, els van dir: vostè abans tenia aquest pis assignat per la cooperativa de sòviets. Doncs ara el pis ja no és de la cooperativa, sinó que vostè es queda el pis. Tot seu. En canvi, l’escala de l’edifici, el vestíbul, els serveis comuns, la propietat vertical, que se’n diu, es va decidir que seria de les comunitats de propietaris. Com passa aquí. Però no es van implementar. Molt poques funcionen. Per tant, quan jo buscava pis, veia que la gent mantenia molt bé els pisos per dins. Però les escales, les zones comunes, semblaven un bombardeig. Vaig viure-ho molt sovint, això. Grans pisos per dins. Escales i vestíbuls terribles. També s’ha de dir que als anys noranta, quan va caure el règim, moltes màfies van fer mal. Entraven als pisos i, directament, en feien fora la gent. I se’ls quedaven. Punt. És el naixement dels grans oligarques. —També expliqueu les fortunes que es van fer amb el procés de privatització de les empreses. —Abans, les empreses eren de l’estat. Doncs ho van agafar tot, van fer una sèrie de bonificacions i ho van donar a la gent. La gent tenia bonificacions de fàbriques, dels béns del país. I molts es van dedicar a comprar les bonificacions a la gent. I acumular fortunes així. —I per què els venien les bonificacions, si eren seves? —Aquí també passaria. Si la gent té bonificacions de 100 euros, i els ofereixes ara i aquí 50 euros, la gent prefereix tocar diners. No sabien què fer amb les accions d’empreses del país. Molta gent va acumular grans fortunes d’aquesta manera. I de maneres molt més mafioses, també. Durant els anys noranta, una poca quantitat de gent va amassar enormes quantitats de diners. I ara són propietaris de cadenes de restaurants o botigues. Suposo que devia haver-hi el mateix caos que amb la revolució bolxevic. Ara tenen una classe mitjana. Hi és. Potser més empobrida que aquí. Del nivell de Turquia, vaig veure. —Llegint el llibre s’entén que Putin, allà, és l’home que va posar fi a aquest caos dels anys noranta. —Putin és observat des de dos punts de vista. Des del poder econòmic, com algú que els protegeix d’una possible revolta de la base social. I des de la base social, com algú que els protegeix dels oligarques. Putin va fixar una cosa clara: els oligarques no poden fer allò que vulguin si no és que el Kremlin ho controla. Si ho controla per bé o per mal, això no ho sap ningú. És un dels enigmes russos. El cas és que ara no poden actuar per lliure i fer com vulguin, com als anys noranta. —Hauríem de deixar de mirar Rússia com un perill i un enemic. Això veniu a dir. —Rússia no vol atacar. Ja ho va dir Gorbatxov als anys noranta. I ho continuen mantenint. Traguem-nos-ho del cap. Fas quatre números i te n’adones. Rússia destina el 4% del PIB a armament. El 4% rus és com el 2% del PIB francès, perquè el PIB rus és la meitat. França destina el 2% a armament. —És a dir, l’exèrcit rus és com l’exèrcit francès. —Econòmicament, sí. És així. —Bèstia. —Acusar Rússia de rearmar-se em sembla fora de lloc. Els comptes no surten. Aquesta visió de recel és duradora. Gorbatxov va fer una aposta per obrir-se i Occident no va correspondre com calia. Thatcher mateixa ho ha reconegut. Rússia és part de l’ànima europea. La major part del territori és a l’Àsia, però en canvi la major part de la població és a la part europea. Se senten europeus. I la gent jove voldria formar part d’Europa. Estan fascinats amb Europa. Per a molts joves, el seu gran drama és no haver format part d’una de les repúbliques bàltiques que ara són Unió Europea. —Què hi guanyaria, Europa, acostant-se a Rússia? —Nosaltres tindríem una porta amb l’Àsia enorme. Quan vas a Vladivostok, a tocar del Japó, no veus ningú de trets facials asiàtics. Sí que els veus al nord de Mongòlia o al nord, tocant els esquimals. Però Sibèria va ser repoblada per Ivan el Terrible i són occidentals. La porta a l’Àsia. Això és Rússia. —Expliqueu el concepte de coixí, que marca la seva política. —Ells sempre han tingut la sensació d’inseguretat congènita, que en diuen. El seu país és tan gran! És com tenir una casa enorme, que no l’habites del tot, i estàs pendent tot el dia que no tinguis una fuita d’aigua aquí o finestres obertes allà. Tot el dia amb la inseguretat. En el passat, ho vencien creixent una mica més enllà del necessari. Ocupant territori. Per assegurar-se que no tenien una altra invasió, com Hitler o Napoleó, necessitaven tenir entremig vassalls o amics. Els fan d’airbag. Els fan de coixí. —El món explicat en tres xifres: 300.000. 400.000. 25 milions. Xifres que a Occident oblidem fàcilment. —Quan vaig arribar a Rússia, em va sobtar que ells estaven convençuts que havien guanyat la II Guerra Mundial. Una percepció que aquí no tenim. Però les xifres són les que són. A la II Guerra Mundial, moren 300.000 anglesos, 400.000 nord-americans i 25 milions de russos. Quan ho analitzes a fons, doncs, sí: els russos són els qui van guanyar la II Guerra Mundial. Es van emportar la part més grossa perquè es guanyés. 25 milions de morts. Tu mateix. Stalingrad van ser tres o quatre milions de morts. Això vol dir tres o quatre guerres civils espanyoles. Als anys quaranta, a França, la majoria de la gent estava convençuda que els qui havien contribuït més a guanyar la guerra eren els russos. I ara, en canvi, la percepció s’ha capgirat. La gent creu que van ser els aliats. I no. —Prejudicis que us hagin caigut anant a Rússia? —Sobretot, la gent. Gent molt hospitalària, oberta i amigable. Hi he fet amics. Gent que no coneixes, arribes i t’ofereixen que et quedis a dinar. A la Sibèria remota i a Moscou. Suposo que és la tradició històrica. S’han hagut d’ajudar els uns als altres. Van patir l’opressió tsarista i després el comunisme. Han de compartir. —Aquí tenen la imatge de nacionalistes. —No. Patriotes. ‘Això és bo perquè és rus’ no ho sentireu pas. Però van a desfilades, sí. —Parleu del refinament rus i el lligueu al sistema educatiu. —No hi trobo cap altra explicació. Sobta una mica. Una amiga em deia: ‘Ha de venir la meva tia de Sant Petersburg, que té gairebé 90 anys, i l’he de portar al metge.’ I li vaig dir: ‘És clar, ben fet, que la gent gran, aïllada, no té els nostres coneixements.’ I va dir: ‘No, no, la meva tia és física nuclear.’ A Rússia la gent és molt més refinada que aquí. L’educació, ni que sigui tècnica, a la llarga porta al refinament. La gent que s’ha educat en cases amb gent formada, i tots s’han educat en cases amb gent formada, són gent refinada. Fins i tot als pobles. No és brusca ni rude. Comparat amb Rússia, aquí la gent és molt mal educada. —Sistema educatiu públic i boníssim. El mantenen? —Als anys noranta es va destruir molta cosa. I ara la intenten recuperar. Encara que hi ha molt esnobisme, amb escoles més cares, en la mesura del possible intenten recuperar els deu anys perduts. No van ser deu anys i prou. Van fer de molt de mal. Va ser la caiguda d’un sistema i tothom es llançava al coll. —Quatre llibres que recomaneu? —Memoires, d’Andrei Gromyko. Ministre d’Exteriors molts anys. Molt sectari. És veure tot un món. Mestre i Margarida, de Mikhaïl Bulgàkov, explica com vivia l’elit comunista. Els Romanov (1613-1918), de Simon Sebag Montefiore. Totxo. Krusxov: l’home i la seva època, de William Taubman. Per molts, Kruschev va significar una obertura, i molts es consideren els fills del desgel, la seva època. —Per què us dediqueu als negocis? Hauríeu d’escriure llibres o poesia. —Ui, no. Els únics poetes que m’interessa són els que fan crítica social. Salvat-Papasseit, Miguel Hernández. I la poesia satírica de Josep Maria de Sagarra, també. —Fa un parell d’anys, els russos van entrar amb habitatge a Catalunya. És veritat? —Els diners dels oligarques no són als bancs: són a la City de Londres i a la Costa Brava. De fet, també a la costa francesa fins a Itàlia. Els diners no donen rendibilitat als bancs. Zero per cent. Per tant, s’inverteix en propietats. Aquí, als EUA i Anglaterra. Hi ha més vols Barcelona-Moscou que no pas París-Moscou. Hi ha més vols Barcelona-Moscou que no pas Londres-Moscou. I no són oligarques, ara. És classe mitjana que viatja. En relació amb el Primer d’Octubre, un diari rus es demanava què passaria amb els 20.000 russos establerts aquí. Ara, certament, el marro i la corrupció on són? Construcció i turisme de la costa. Russos a la costa? Sí, és on inverteix aquesta gent, perquè a la costa noruega els controlen més. Sense ser industrial, com pots ser milionari, si no? Amb els rics industrials, jo em trec el barret. Els altres, hòstia, deixa-m’ho mirar amb més detall. —Alguna cosa que volguéssiu afegir? —La gent hauria de viatjar per Rússia. Per conèixer-ne la gent. Moscou és més segura que no pas Barcelona. Qualsevol lloc de Rússia és més segur que no pas Barcelona. I això que Barcelona ja és força segura. Passa que els anys noranta els han fet molta mala propaganda. Mala imatge. Les pel·lícules que surten de les màfies beuen d’allò. I avui encara condicionen. I també hi ha molta incomprensió. L’únic qui té una visió més clara sobre això és John Le Carré. Fa temps que denuncia els serveis secrets occidentals, i els russos també. Tots dos perpetuen conflictes dels quals viuen. O se’ls inventen. Jo estic força convençut que el Toni Blair que envaeix l’Irac, i ho dic pels resultats, no va actuar guiat per la mala fe, sinó per uns serveis secrets que el van enganyar. Què pretén l’advocacia de l’estat espanyol, per exemple? Sobreviure. Anar-li fotent. És una casta. Pura supervivència. CIA. MI5. Fan bullir l’olla pel mateix motiu. I perpetuen conflictes.

Xavier Roig: ‘Moscou és una ciutat més segura que no pas Barcelona’

El Saló Internacional de l’Alimentació i Begudes Alimentària 2016 obre d’avui a dijous al recinte de Gran Via de Fira de Barcelona. S’hi esperen 140.000 visitants i 4.000 empreses de 70 països. Enguany, les principals tendències giren entorn dels productes orgànics i els aliments de proximitat menys processats. També creix la demanda de superaliments, és a dir, productes millorats i funcionals per a augmentar el benestar i prevenir malalties. La recerca de plaer, l’entreteniment i la diversió per a crear experiències alimentàries és una altra de les tendències a tenir en compte. Organitzativament, la principal novetat és la presentació del saló ‘Multiple Foods’, que ocuparà tres dels sis pavellons operatius de la Fira i aplegarà les empreses multiproducte per canal, categoria de producte o tendència de mercat. Enguany Alimentaria fa quaranta anys i els organitzadors esperen que sigui ‘l’edició més internacional, innovadora i gastronòmica de la seva història’. L’assistència prevista és de 140.000 visitants, dels quals 40.000 es preveu que siguin estrangers, i hi haurà més 10.000 reunions de negoci entre els expositors i els 800 compradors clau de tot el món convidats directament per l’organització. S’hi aplegaran els darrers llançaments de la indústria i s’hi mostraran les principals tendències del sector, sense deixar de banda la gastronomia i la restauració, els grans aliats del sector. L’organització ha augmentat la inversió d’un 35% per convidar directament 800 compradors clau de diversos països, com ara importadors i grans operadors de la distribució i el canal Horeca. L’oferta comercial es distribuirà als salons tradicionals dividits per productes i sectors, que es repartiran en els 90.000 metres quadrats d’exposició. Es tracta d’Intervin (vins i espirituosos), Intercarn (carns i derivats), Restaurama (restauració) i Interlact (lactis i derivats). La novetat serà Multiple Foods, un saló més transversal que reuneix pràcticament la meitat de les empreses participants a la fira agrupades per àmbits d’especialitat. Al Multiple Foods s’inclouran les participacions autonòmiques i els pavellons internacionals, a més de segments de mercat en alça com ara Healthy Foods (aliments ecològics, funcionals, infantils i per a necessitats especials), Fine Foods (gourmet); Mediterrean Foods (olis, fruites i vegetals), Snacks, Biscuits & Confectionery (dolços i aperitius); i Expoconser (conserves i semiconserves), a més de la zona Premium que comptarà amb una dotzena de firmes selectes de l’alta gastronomia. Una altra novetat destacada és la incorporació a Restaurama dels fabricants de begudes i de congelats. Les principals tendències del mercat L’espai The Alimentaria Experience comptarà amb els noms destacats de la restauració, com Joan Roca o Ángel León, però també amb joves promeses com Eduard Xatruch, Oriol Castro, Virgili Martínez, Ana Merino i Beatriz Sotelo, que formen part del grup de 40 cuiners que participaran en els tallers i mostres programats per experimentar en primera línia les noves tendències de la gastronomia. Alimentaria inaugura l’espai Vinorum Think, on es revelaran les darreres novetats del sector, els vins catalans i espanyol que marquen tendència i els secrets per a entrar en mercats clau, com ara l’asiàtic, gràcies a experts, crítics de vi, enòlegs, sommeliers i xefs. El programa el completa un conjunt de conferències, tasts i demostracions culinàries. Els espais de degustació de la Barra d’olis d’oliva gourmet i la mostra ‘Espanya, el país dels 100 formatges’ completaran l’experiència gastronòmica. El saló també inclou, per primera vegada, el concepte Halal per a potenciar el coneixement d’aquest tipus de productes agrupats sota aquesta etiqueta i esdevenir un punt de trobada entre exportadors i visitants. Les tres activitats programades són el Halal Supermarket, el Congrés Halal i el Halal Showcooking. The Alimentaria Hub, amb l’espai Innoval com a referència, serà l’eix central per a conèixer les últimes tendències, innovacions i negoci del sector i esdevindrà un termòmetre de tendències que apostin per aliments a la carta, productes orgànics i de proximitat, sense oblidar l’interès per allò natural i ecològic , que es tradueix en una recerca d’una noves fonts de proteïnes. L’organització preveu que es faran més de 200 activitats, s’exposaran 300 nous productes que mostraran les tendències en alimentació dels anys vinents i es faran més de 10.000 reunions empresarials amb compradors internacionals. Innoval és el lloc de la fira que agrupa els últims llançaments de la indústria i que serveix de termòmetre de tendències. Enguany es presenten al voltant de 300 productes. Snacks a base de pèsols; brioixeria amb ‘Chlorella’, alga rica en proteïnes; el primer vermut ecològic del món; una tònica artesanal de maduixes salvatges; salsitxes de frankfurt vegetals, embotits i formatges per a vegans; galetes que ajuden a reduir el colesterol; brou natural de carxofa ecològic; i cafè soluble amb magnesi per combatre la fatiga són alguns dels productes que es veuran a l’exposició. Un impacte econòmic de 170 milions Alimentària 2016 tindrà un impacte econòmic de 170 milions d’euros per a la capital catalana, segons dades de l’organització. Com a exemple, els hotels de la capital catalana tenen aproximadament un 90% de les places reservades, en bona part gràcies als 140.000 visitants que rebrà el certamen. De fet, la indústria de l’alimentació i begudes és el primer sector industrial en facturació dels Països Catalans i d’Espanya, amb vendes de 93.000 milions d’euros el 2014, un 1,9% més respecte l’any anterior (segons les últimes dades disponibles de FIAB), que equival gairebé al 3% del PIB de l’estat espanyol. Vaga de metro i dispositiu de mobilitat Coincidint amb la fira Alimentària, els principals sindicats del metro de Barcelona han convocat dues jornades de vagues parcials demà i demà passar, ‘com a mesura de pressió contra la paralització de les negociacions del conveni col·lectiu’. Les aturades previstes per a demà són de les 8.00 a les 10.00 hores i de les 17:45 a les 21:00 hores. I demà passat, de les 9.00 a les 15.00 hores i de les 22.00 hores fins al final del servei. Dimecres els treballadors del metro es manifestaran a partir de les 10:30 hores des de la plaça d’Urquinaona fins a la plaça de Sant Jaume. Segons TMB, els serveis mínims per a demà seran del 50% entre les 8.00 i les 10.00 hores (amb intervals de 6-8 minuts a les línies convencionals) i entre les 17.45 i les 20.00h (amb intervals de 8-10 minuts a les línies convencionals). De les 20.00 a les 21.00h, els serveis mínims seran del 30% (amb intervals de 13-16 minuts a les línies convencionals). Pel que fa a dimecres, els serveis mínims seran del 30% entre les 9.00 i les 15.00h (amb intervals de 10-16 minuts a les línies convencionals) i entre les 22.00h i el final del servei (amb intervals de 23-33 minuts a les línies convencionals). Per garantir la mobilitat dels assistents, Fira de Barcelona ha contractat serveis d’autobús llançadora entre els principals hotels que allotgen els assistents i el recinte firal de Gran Via. A banda, l’organització ha augmentat la capacitat d’aparcament per a vehicles privats amb els pàrquings disponibles al centre comercial de Gran Via 2 i ha acordat amb les autoritats de millorar la regulació dels semàfors al voltant de la Fira per facilitar el pas de vehicles. A banda, el servei dels FGC reforçarà les freqüències dels seus trens durant el certamen i diversos expositors han contractat vehicles privats. Amb tot, l’organització recorda que durant la vaga el servei de metro continuarà funcionant, tot i que amb els serveis mínims.

Els productes orgànics, els superaliments i la cuina per plaer, a l’Alimentaria

Fins diumenge el recinte de Montjuïc 1 de Fira de Barcelona acull la cinquena edició de Barcelona Degusta, una fira de la gastronomia i l’alimentació amb la intenció de transmetre cultura alimentària, tan a través dels productes de qualitat sobretot emparats per segell de qualitat i denominació d’origen, i per les noranta activitats, on participen alguns dels grans xefs catalans del moment. Es podran viure sessions culinàries en directe amb cuiners com ara Joan Roca, Carme Ruscalleda, Ada Parellada, Carles Gaig, Christian Escribà, Sergi de Meià, Jordi Butrón, Nandu Jubany… En aquesta edició del Barcelona Degusta pren protagonisme la proposta de les ‘food trucks’ o ‘cuines sobre rodes’, ben variades, que donen una nova plasticitat a la fira. S’han instal·lat sobretot a l’espai exterior, per oferir menjars de carrer però de qualitat. Perquè aquestes furgonetes són equipades amb neveres, congeladors, fregidora, barbacoa, aigua, campana de fums… i ofereixen una gran varietat de plats i begudes. Enguany hi ha un espai dedicat a la cervesa artesana, amb una desena de marques (Barcelona Beer Festival) i inclou la BCN&Cake, fira internacional de la pastisseria creativa. Imatge d’alguns estands de la fira. Barcelona Degusta és una fira enfocada al consumidor final, a les famílies i curiosos pel món de la gastronomia, cercant l’acostament del menjar com a producte, fet cultural i també en el vessant lúdic.

Barcelona Degusta, una aproximació popular a l’alimentació i la gastronomia de qualitat

La crisi del coronavirus afecta amb duresa tots els estats del món, però les decisions que prenen els governs alleugen o agreugen la situació segons el seu encert. Andorra va aconseguint de controlar el ritme de la pandèmia, amb grans esforços de tota mena, però amb una direcció molt clara, en què es destaca la figura del ministre de Salut, Joan Martínez Benazet. Benazet, de seixanta-quatre anys, és llicenciat en medicina i cirurgia i té una dilatada experiència com a especialista en pneumologia. També va presidir el Col·legi Oficial de Metges d’Andorra del 1996 al 1998. Ara ha esdevingut molt popular per les seues intervencions diàries des de casa, on està confinat i on explica la situació amb molt de rigor però sense dramatismes. De tant en tant, hi apareix en pantalla també el seu gat, que s’ha fet famós, cosa que el ministre considera bona perquè creu que aporta una sensació de molta realitat i naturalitat. VilaWeb va parlar amb ell ahir telefònicament. —Sembla que Andorra pot dir que té controlada la pandèmia ara mateix. Com ha estat el procés? —Molt més difícil que no sembla. Especialment a l’origen, els primers dies. Andorra és un país petit però que té un gran hàbit de viatjar i els primers dies ens vàrem trobar amb casos d’andorrans contagiats a la Xina, a Corea, a Itàlia o al nord de França, en aquest darrer cas una família sencera de cinc membres. Vam tancar totes les pistes el dia 13, però abans hi va haver contagis. Per exemple, va haver-hi una prova internacional en què van competir italians, atletes d’esquí de muntanya… Fins i tot es va donar el cas que una persona va tenir un infart a la pista. No tenia cap símptoma, vam fer tot allò que es fa en aquests casos, el vam traslladar a Barcelona i després es va descobrir que tenia coronavirus, cosa que demostra fins a quin punt és complicat aquesta pandèmia… —Aquestes dificultats us feren decidir a prendre decisions fortes? —Vam rebre molt fort, aquesta és la veritat. I vam reaccionar amb molta contundència. El 13 de març vam suspendre tots els actes, esdeveniments, fins i tot la celebració del dia de la constitució, es van tancar escoles i comerços. Després, més activitats industrials i el govern va llançar els missatges de confinament a les cases, que la població ha seguit bastant bé. —Al govern andorrà no es va suscitar el dilema entre salvar vides o salvar l’economia, que tants problemes crea en alguns estats? —Primer cal salvar la pell: no pot haver-hi dubtes sobre si cal triar entre l’economia i la vida. La primera cosa que cal fer és controlar l’epidèmia. Això el cap de govern ho va veure clar el primer minut, va permetre que els nostres experts aconsellessin quines eren les millors mesures a adoptar i el govern sencer s’ha abocat en aquest objectiu. —I no hi ha hagut debat polític? —El govern està molt cohesionat rere aquest objectiu. Vull destacar que els dos grups de l’oposició han donat suport a les mesures d’una manera decidida, cosa que jo personalment els agraeixo moltíssim. També els empresaris i la gent en general han entès perfectament què significava aquesta emergència i tothom treballa en el mateix sentit. —Si de cas, el debat ja vindrà després… —Andorra no forma part de l’FMI ni de la Unió Europea. És evident que després, quan la pandèmia s’hagi controlat, haurem de fer un gran esforç. Ja el farem. Hi haurà projectes que quedaran aturats segur i ja els farem quan sigui possible. Cap dubte en el sentit que la salut passa davant de tot. —Quina és la situació ara mateix? —Hi ha una gran estabilitat pel que fa a les dades hospitalàries. Som al 40% de la capacitat de resposta que tenim, l’UCI és al 50% de la capacitat que té. Són dades bones, però la nostra obsessió ara és aconseguir més capacitat de respiració mecànica. —Sembla que aquesta és la gran dificultat que té tothom… —És lògic. Pensi que cada malalt que necessita respiració mecànica la necessita durant vint-i-vuit dies de mitjana, que és un període llarguíssim, enorme, esgotador. I necessita, a més, una respiració molt tècnica perquè les dificultats que té són molt grans. Per això entenc que la gent vulgui posar en marxa respiradors menys sofisticats, però cal dir que no n’hi ha prou, cal una tècnica molt depurada i atenta per a fer aquest tractament. De manera que intentem tenir més respiradors per al nostre hospital. —Comprant-los? —Sí. Voldríem aconseguir-ne trenta o quaranta més per a estar més tranquils. Si fos així fins i tot podríem ajudar l’Alt Urgell i el Pallars. —Avui han d’arribar metges cubans a Andorra per ajudar en l’operatiu. —Sí. Ja han aterrat a Madrid i van venint. Serà un ajut molt important. Vénen 39 persones: 27 d’infermeria i 12 metges, tots experts en ventilació mecànica. —Com l’heu aconseguit aquest suport i què significa? —És un gran reforç perquè, com a tot arreu, els professionals sanitaris són el principal grup de risc i nosaltres també tenim baixes que aquest grup de metges cubans ens ajuda molt a suplir. He de donar les gràcies a Cuba públicament. Em sembla un gran gest solidari, tenint en compte que ells també patiran la pandèmia en el seu país i tenen la generositat d’oferir recursos a uns altres estats, en aquest cas a Andorra. Demostren una gran humanitat, digna de ser remarcada. —Un altre terreny en què Andorra es destaca és en el tractament. Oferiu hidroxicloroquina i azitromicina. —Sí. Ja donem als pacients hidroxicloroquina i azitromicina i el que convingui més segons la seva situació personal, a més a més. Tenim força reserves d’aquest medicament i estudiem d’ampliar-ne la distribució al màxim nombre de persones que les necessitin. —Sabeu que hi ha una controvèrsia internacional sobre això. —És clar, en sóc ben conscient. Però no ens trobem en una situació normal, de cap manera. Si ara ens haguéssim de recolzar en la medicina basada en l’evidència no hi seríem. No podem esperar a tenir assaigs clínics publicats tal com ho faríem en una altra situació. Ens trobem en una emergència i hi ha resultats publicats sobre l’ús d’aquests medicaments, en tenim dades. El grup de Marsella ja ha explicat què aconsegueix i nosaltres ens hi hem tirat de cap. Aquesta pandèmia és molt agressiva i qualsevol opció per a combatre-la paga la pena. —Fins a quin punt és agressiva, en realitat? —Moltíssim. Pel que veiem en els experiments, aquesta mutació que hi ha al sud d’Europa és més agressiva que la del nord i la de la Xina. De les nou persones que tenim a l’UCI, vuit són de menys de seixanta-cinc anys, un en té quaranta i un vint-i-quatre. —Els tests són determinants també. Parlant de proves per capita, Andorra n’ha fet més que no Alemanya o Corea. —Ser petits també té avantatges, com ara que pots arribar fàcilment a qualsevol racó. I hi ha el suport que ens donen tres hospitals de Barcelona i un de Tolosa. De tota manera som molt prudents. Per exemple, si un membre de la família s’ha contagiat ja no fem la prova als altres sinó que assumim que també es contagiaran. No volem col·lapsar la realització de proves. Ara intentem tenir una plataforma PCR a Andorra per poder fer les proves directament aquí. I hem començat a treballar en un projecte de detecció d’anticossos que ens ajudarà a valorar com hem d’anar tornant a la normalitat després del confinament. —El fet que sigueu metge és determinant a l’hora d’haver pres totes aquestes decisions? —És una acció i una decisió de tot el govern. Jo agraeixo que escoltin els nostres tècnics i gent com el doctor Oriol Mitjà, que ens assessoren. —Com va ser la decisió de demanar suport al doctor Oriol Mitjà? —Li ho vaig demanar jo i va acceptar de seguida. Li consultem les coses que necessitem, sobretot els especialistes més directes, tenint en compte que fem una política agressiva del punt de vista terapèutic. És una gran ajuda comptar amb ell. —La comunicació, finalment, és molt important. I això sí que s’adiu molt amb el vostre càrrec, personalment. —Penso que cal parlar amb claredat a la gent i explicar-li les coses tal com són. La comunicació del govern ha d’entrar a totes les cases i la veritat és que començo a pensar que el fet que jo mateix m’hagi confinat ha estat important. Perquè les conferències de premsa no les faig encorbatat a la sala del govern, sinó en camisa a casa i això causa una sensació de proximitat, encara més quan es cola el gat en pantalla. Crec que en un cas com aquest que angoixa tanta gent els formalismes s’han de deixar de banda, sempre que la precisió del que dius sigui la correcta. —No us he preguntat per la vostra situació personal. Esteu confinat. Com us trobeu? —La meva parella és infermera i està malalta, amb afectació pulmonar. Va començar tractament dimecres i l’evolució és molt bona, ara mateix ja no té febre. Avui estic molt més tranquil. És evident que el meu confinament s’haurà d’allargar o fins que faci catorze dies que el resultat d’ella surti negatiu o fins que hi surti el meu, de manera que me n’he fet a la idea. I he de dir que, tot i que jo sóc ocell de bosc i m’encanta la natura, el dia em passa volant per la quantitat de feina que he de fer. Amb les eines telemàtiques, la diferència entre ser al despatx i ser a casa és ben poca i d’alguna manera també intento convèncer els ciutadans que a casa i confinats tots podem crear mecanismes resilients positius.

Joan Martínez Benazet: ‘Primer cal salvar la pell: no pot haver-hi dubtes sobre si s’ha de triar entre l’economia i la vida’

Les llistes de candidatures que es presentaran a les eleccions del 21 de desembre ja són públiques. Entre les quatre circumscripcions s’han presentat cinquanta candidatures, de disset formacions diferents. La llistes encara no són definitives. Ara s’obre un període per a analitzar-les i alguna podria variar. Entre les noves, es destaca la de Diàleg Republicà, una marca blanca d’Esquerra per a prevenir il·legalitzacions. La nova formació ha estat registrada recentment al Ministeri d’Interior espanyol i, a poc a poc i sense fer-ho públic, els republicans han recollit les signatures necessàries per a poder-la presentar a les quatre circumscripcions. La vinculació entre ERC i aquesta candidatura és evident, perquè, tot i no tenir-hi noms coneguts dels republicans, els caps de les quatre llistes són militants d’Esquerra o de les joventuts. La raó d’aquest pla és que les darreres accions judicials i governamentals impulsades per l’estat espanyol contra l’independentisme fan témer a ERC que les seves llistes acabin invalidades o il·legalitzades a darrera hora, cosa que deixaria els republicans sense opcions d’entrar al parlament. Diàleg Republicà, doncs, només s’activaria, i es demanaria el vot per a aquesta llista, en cas que la candidatura de Junqueras no fos vàlida. També es presenta Convergents, la candidatura de l’ex-conseller de Justícia Germà Gordó. Només serà a la circumscripció de Barcelona, amb Teresa Maria Pitarch de cap de llista. Les 50 candidatures es reparteixen així: 16 a Barcelona, 12 a Tarragona i 11 a Girona i Lleida. A més de les candidatures que ja tenen presència al parlament –Junts per Catalunya (on hi ha el PDECat), Esquerra Republicana, Ciutadans, PSC, Catalunya en Comú, PP i CUP–, hi participaran candidatures com la del Partit Animalista (PACMA), Recortes Cero – Els Verds i Per un Món Més Just. Consulteu ací els candidats de totes les candidatures que actualment són al parlament i de Diàleg Republicà: Junts per Catalunya Circumscripció de Barcelona 1. Carles Puigdemont i Casamajó 2. Jordi Sànchez Picanyol 3. Clara Ponsatí Pubiols 4. Jordi Turull i Negre 5. Laura Borràs i Castanyer 6. Josep Rull i Andreu 7. Lluís Puig i Gordi 8. Eduard Pujol i Bonell 9. Aurora Madaula i Giménez 10. Elsa Artadi i Vila 11. Joaquim Torra i Pla 12. Lluís Font i Espinós 13. Josep Riera i Font 14. Anna Tarrés i Campa 15. M. Isabel Ferrer i Àlvarez 16. Francesc De Dalmases i Thió 17. Josep Costa i Rosselló 18. Antoni Morral i Berenguer 19. Saloua Laquaji Faridi 20. M. Neus Lloveras i Massana 21. Anna Erra i Solà 22. Miquel Buch i Moya 23. M. Elena Fort i Cisneros 24. Josep Puig i Boix 25. Glòria Freixa i Vilardell 26. Ferran Mascarell i Canalda 27. Maria Senserrich i Guitart 28. Santiago Vilanova i Tané 29. Montserrat Vilalta i Cambra 30. Abigail Monells i Hernàndez 31. Núria Guillaumes i Isern 32. Meritxell Budó i Pla 33. Rosa Artigal i Valls 34. Bernat Parera i Berdala 35. Joan Torres i Pérez 36. Anna Figueras i Ibàñez 37. Montserrat Royes i Vila 38. Abel Plana i Campos 39. Laura Bertran i Fontserè 40. Martí Anglada i Birulés 41. Ramon Riera i Bruch 42. Emili Valdero i Mora 43. Maria Teresa Draper i Viada 44. Marta Cervelló i Casanova 45. Alexandre Fenoll i Cruells 46. M. Mercè Rius i Serra 47. Marta Amigó i Olmos 48. Eduard Sànchez i Campoy 49. Francesca Ferreres i Storti 50. Lluís Vall i Carrillo 51. Enric Roca i Casas 52. Salvador Escofet i Poblet 53. Mercè Rueda i Tebé 54. Lorena Judith Iglesias i Teixidó 55. David Martínez i Raventós 56. M. Teresa Casanovas i Archcs 57. M. Lourdes Ciuró i Buldó 58. Josep Sort i Jané 59. Anna Mulà i Arribas 60. Jordi Monés i Carilla 61. Immaculada Prat i Salvans 62. Ramir de Porrata-Doria i Yagüe 63. Alicia Casals i Gelpí 64. Pilar Calvo i Gómez 65. Joan Oliveras i Bagués 66. M. Àngels Torras i Ripoll 67. Oriol Amat i Salas 68. Antoni Trilla i García 69. Marc Vidal i Aparicio 70. Joan Lluís Bozzo i Duran 71. Isidor Marí i Mayans 72. F. Xavier Hernández i Cardona 73. M. Victòria Molins i Gomila 74. Manel Pousa i Engroñat 75. Mariona Isern i Casaramona 76. Magdalena Oranich i Solagran 77. Àngel Castiñeira i Fernández 78. Virgínia Novel i Martí 79. Fermí Puig i Botey 80. Ferran Requejo i Coll 81. Maria Geli i Fàbrega 82. Salvador Cardús i Ros 83. Jaume Cabré i Fabré 84. M.Pilar (Pilarin) Bayés i de Luna 85. Joan Rigol i Roig Circumscripció de Girona 1. Gemma Geis Carreras 2. Lluis Puig Gordi 3. Marta Madrenas Mir 4. Narcís Clara Lloret 5. Lluís Guinó Subirós 6. Jordi Munell García 7. Francesc Xavier Ten Costa 8. Ferran Roquer Padrosa 9. Pilar Adroher Tarrés 10. Núria Roig Bazán 11. Jordi Soler Casals 12. Carles Ribera Rustullet 13. Àstrid Victoria Desset Desset 14. Emili Ayats Padrosa 15. Teresa Casademont Ruhi 16. Laura Liarte Castilla 17. Salvador Clarà Pons Suplents: 1. Josep Maria Cervera Pinart 2. Ramón Moliner Serra 3. Salvador Coll Baucells 4. Cristina Vicens Payet 5. Miriam Lanero Carrillo Circumscripció de Lleida 1. Josep Maria Forné Febrer 2. Marc Solsona Aixalà 3. Imma Gallardo Barceló 4. Xavier Quinquillà Durich 5. Montserrat Macià Gou 6. Anna Geli España 7. Cristina Casol Segués 8. Ramon Royes Guàrdia 9. Maricel Segú Peralba 10. Enric Vall Dalmau 11. Rosa Fàbrega Romà 12. Jordi Murgó Ambou 13. Rosa Perelló Escoda 14. Claustre Sunyer Cantons 15. Josep Maria Solé Sabaté Suplents: 1. Josep Estruch Bascompte 2. Gerard Companys Pujol 3. Raquel Domingo Martínez Circumscripció de Tarragona 1. Eusebi Campdepadrós i Pucurull 2. Teresa Pallarès Piqué 3. Albert Batet Canadell 4. Mònica Sales de la Cruz 5. Pere Grau Valls 6. Assumpció Castellví Auví 7. Joaquim Calatayud Casals 8. Josep Solé Rojals 9. Esther Flubacher Domènech 10. Xavier García Pujadas 11. Marc Rovira Miró 12. Hèctor López Bofill 13. Dolors Sabaté Borges 14. F. Xavier Salat Brúnel 15. Maria Elena Solé Beltran 16. Lídia Bargas Musoy 17. Aurora Masip Treig 18. Andreu Suriol Ribé Suplents: 1. Jaume Domingo Planas 2. Sara Gil Llombart 3. Meritxell Vicheto Anguela 4. Joan Carles García Vaqué 5. Jordi Llopart Senent 6. Marc Anguera Gisbert 7. Anna Isabel Marcos Vilar ERC Circumscripció de Barcelona 1. Oriol Junqueras 2. Marta Rovira 3. Raül Romeva 4. Carme Forcadell 5. Carles Mundó 6. Alba Vergés 7. Antoni Comín 8. Jennifer (Jenn) Díaz 9. Ruben Wagensberg 10. Najat Driouech 11. Josep Maria Jové 12. Eva Baró 13. Ernest Maragall 14. Rut Ribas 15. Antoni Castellà 16. Adriana Delgado 17. Jordi Albert 18. Mònica Palacín 19. Gerard Gómez 20. Assumpció (Titon) Laïlla 21. Chakir El Homrani 22. Marc Sanglas 23. Lluïsa Llop 24. Josep Ginesta 25. Núria Picas 26. José Rodríguez 27. Fabián Mohedano 28. Aurora Carbonell 29. Robert Fabregat 30. Pilar Vallugera 31. Eduardo Reyes 32. Queralt Fernández 33. Alba Metge 34. Núria Montmany 35. Miquel Estruch 36. Carme Labòria 37. Esther Guirao 38. Oriol Carreras 39. Montserrat Bartomeus 40. Àlex Miquel 41. Anna Salicrú 42. Marta Vilaret 43. Ramon Vilar 44. Meritxell Caralt 45. David Agustí 46. Anna Maria Balsera 47. Xavier Ruestes 48. Beatriu Acín 49. Pere Sàbat 50. Mariona Homs 51. Jordi Medina 52. Eba Ferris 53. Antoni Farran 54. Pilar Pérez 55. Manuel Pérez 56. Alba Camps 57. Jordi Fernández 58. Marina Sánchez 59. Robert Garrigós 60. Montserrat Soler 61. Mario Francisco Campelo 62. Ester Raventós 63. Jaume Nicolau Forés 64. Sònia Galtié 65. José Luis Sáez 66. Esther Miralles 67. Jordi Pesarrodona 68. Paloma López 69. Marc Tienda 70. Magalí Miracle 71. Antoni Masana 72. Núria Pi 73. Ferran Estruch 74. Sandra Rodríguez 75. Jordi Fàbrega 76. Montserrat Martínez 77. Jordi Badia 78. Sílvia Casola 79. Juli Fernández 80. Marta Roqué 81. Josep Maria López 82. Annabel Moreno 83. Josep (Pep) Cruanyes 84. Maite Aymerich 85. Ramón Cotarelo Suplents 1. Marc Bosch 2. Àdria Mazcuñán 3. Salvador Vives 4. Maria Teresa Escobar 5. Jordi Borràs 6. Mireia Monfort 7. Andreu Francisco 8. Mireia Ingla 9. Albert Alfaro 10. Maria del Carme Rallo Circumscripció de Girona 1. Dolors Bassa i Coll 2. Roger Torrent i Ramió 3. Anna Caula i Paretas 4. Sergi Sabrià i Benito 5. Magdalena Casamitjana i Aguilà 6. Jordi Orobitg i Solé 7. Judit Calveras i Casanovas 8. Lluis Amat i Batalla 9. Agnès Fàbregas i Badosa 10. Elies Nova i Inglés 11. Maria Carme Freixa i Soldevila 12. Francesc Castañer i Campolier 13. Anna Barnadas i Lopez 14. Alexandre Barceló i Llauger 15. Ester Soms i Pagespetit 16. Roser Masgrau i Plana 17. Guillem Terribas i Roca Suplents: 1. Joan Fàbrega i Solér 2. Sergi Albrich i Viñas 3. Marta Contreras i Teixido 4. Sergi Quiñones i Pujadas 5. Olga Palahí i Jordi 6. Albert Sanz i Gonzàlez 7. Silvia Romero i Quesada 8. Joan Figueras i Felip 9. Mercè Bosch i Romans 10. Marta Casacuberta i Solà Circumscripció de Lleida 1. Meritxell Serret i Aleu 2. Bernat Solé i Barril 3. Gemma Espigares i Tribó 4. Francesc Viaplana i Manresa 5. Montserrat Fornells i Solé 6. David Rodríguez i González 7. Marta Vilalta i Torres 8. Jordi Souto i Andrés 9. Elvira Larrègula i Montserrat 10. Ramon Villuendas i Palobart 11. Montserrat Casals i Serrano 12. Raimon Monterde i Alberich 13. Àurea Niubó i Figueres 14. Joan Santacana i Vélez 15. Rosa Amorós i Capdevila Suplents: 1. Kevin Domínguez i Bruque 2. Estefania Rufach i Fontova 3. Hug De la Rosa i Ruperto 4. Maria Pilar Cases i Lopetegui 5. Engelbert Montalà i Pla 6. Carme Lostao i Otero 7. Albert Donés i Antequera 8. Anna Moreno i Monsó 9. Jordi Tremosa i Llurbà 10. Rosa Mas i Fustà Circumscripció de Tarragona 1. Òscar Peris i Ròdenas 2. Noemí Llauradó i Sans 3. Josep Lluís Salvadó i Tenesa 4. Irene Fornós i Curto 5. Ferran Civit i Martí 6. Raquel Sans i Guerra 7. Alfons Montserrat i Esteller 8. Teresa Vallverdú i Albornà 9. Jean-Marc Segarra i Mauri 10. Aina Rovira i Palau 11. Jordi Gaseni i Blanch 12. Montserrat Perelló i Margalef 13. Lluís Miquel Navarrete i Garcia 14. Maria del Carme Folch i Adell 15. Roger Heredia i Jornet 16. Neus Sanromà i Samper 17. Jordi Fortuny i Guinart 18. Camí Mendoza i Mercè Suplentes: 1. Sergi Albarrán i Nadal 2. Maria Antònia Dalmau i Vilanova 3. Àngel Xifré i Arroyo 4. Irene Aragonès i Gràcia 5. Maria Jesús Viña i Ariño 6. Damià Grau i Arasa 7. Carme Alba i Pérez Ciutadans Circumscripció de Barcelona 1. Inés Arrimadas García 2. Carlos Carrizosa Torres 3. José María Espejo-Saavedra Conesa 4. Fernando Tomás de Páramo Gómez 5. Sonia Sierra Infante 6. Ignacio (Nacho) Martín Blanco 7. Joan García González 8. Marina Bravo Sobrino 9. David Mejía Ayra 10. Noemí De la Calle Sifré 11. Antonio Espinosa Cerrato 12. Susana Beltrán García 13. Laura Vilchez Sánchez 14. María Luz Guilarte Sánchez 15. Martín Eusebio Barra López 16. Blanca Victoria Navarro Pacheco 17. José María Cano Navarro 18. Sergio Sanz Jiménez 19. Carmen de Rivera Pla 20. Elisabeth Valencia Mimbrero 21. María Francisca Valle Fuentes 22. Munia Fernández-Jordán Celorio 23. Dimas Gragera Velaz 24. Manuel Rodríguez de l’Hotellerie de Fallois 25. Martín Pachamé Barrera 26. Jorge Feijóo Suñol 27. María Mercedes Escofet Sala 28. Manuel Losada Seivane 29. María Carmen Esteban Fernández 30. Carlos Sánchez Nicolau 31. Josep María González Murt 32. Carolina Torres García 33. Sonia Reina Sánchez 34. Julio Manuel Roldán Moreno 35. Eric Laserna Triviño 36. Carmen Ortuño Aparcero 37. Laura Casado Delgado 38. Francisco Javier González Blesa 39. María del Carmen Soffiati Requena 40. José Luis Fernández Díaz 41. Gorka Samaniego Asenjo 42. María Soledad García Durán 43. María Cristina Corona Guijarro 44. Francisco Javier López Morano 45. Francisco Muñoz Jiménez 46. Anna-Clara Martínez Fernández 47. Luis Díaz Vargas 48. Julia Barea Sánchez 49. David Gerboles Pérez 50. Nicolás Ortiz Cuevas 51. Saray Cantero García 52. Raquel Quiles Puerto 53. Roberto Carmany Valls 54. Pedro Miret Betanzos 55. Jordi Obón Cabre 56. Esther Martínez Martí 57. Jorge Pavón Álvarez 58. Tahir Rafi Khanum 59. Guadalupe del Rio Reyes 60. Salvador Tovar Funes 61. Cristina Claret Fernández 62. Noemí Martín Peña 63. Jose Luis Cerro Fernández 64. Javier Pérez Gómez 65. Guillermo Massana Romero 66. Alejandro Fernández González 67. Raquel Gázquez López 68. Francisco Gavilán Peña 69. Sonia Rodríguez Ruiz 70. Mónica Liliana Dahan Rodríguez 71. Josep Gabarra Barneda 72. Francisco Javier González Mateo 73. Margarita Castaño Gómez 74. José Rosales Fuentes 75. Angels Valls Borrás 76. Juan (Nito) Foncuberta Riba 77. Aurora Montserrat Suárez Vázquez 78. Manuel Mendoza García 79. Félix Cogolludo Gamboa 80. Aurora Sáez Gonzalez 81. Sonia Rosales Calderón 82. Jorge García Mulet 83. Miguel Manuel García Valle 84. Carina Mejías Sánchez 85. Francesc De Carreras Serra Suplents: 1. Paloma Jiménez de Parga Maseda 2. Fernando Viñas Rodríguez 3. Sira Rahmouni Villalón 4. Rubén Martínez Goy 5. Jesús Amadeo Martín González 6. Jesús Castell Devis Circumscripció de Girona 1. Juan Maria Castell Sucarrat (Jean) 2. Alfonso Sánchez Fisac 3. Hectór Amellò Montiu 4. Maria del Camino Fernández Riol 5. Sheila Aria Malpica 6. Jaime Muzas Marcos 7. Elisabet Guillen Verdejo 8. José Manuel Álvarez Cuñat 9. Maria Paz García Moreno 10. Atilano González Moran 11. Sara Nerea Mateos Linacero 12. Sergio Atalaya Martín 13. Arantxa Granada de Caramany Bonet 14. Manuel Vazquez Rodriguez 15. Isabel Machado Rosa 16. Miriam Pujola Romero 17. Jose Luis Villa Montava Suplents: 1. Jorge Hernández García 2. Olga Morente Iglesias 3. Cristina Rodríguez Miguez 4. José Ramón Talero Álvarez 5. Fernando López de Castro Fa Circumscripció de Lleida 1. Jorge Soler González 2. Javier Rivas Escamilla 3. David Bertran Román 4. Laura Escrig Bolea 5. Cristina Daza Requena 6. Renato Bertomeu Redó 7. Ramon Vilaltella Domenjo 8. Josefa Martinez Nievas 9. José María Godia Sánchez 10. Maria José Valenzuela Báguena 11. Cristina Latorre Lopez 12. Pedro Carreiro Romero 13. Jose Maria Cordoba Alos 14. José Luis Osorio Fernández 15. Angeles Ribes Duarte Suplents: 1. Daniel Rubio Ruiz 2. Alfonso Picazo Martínez 3. Ane Miren Arteaga Navarro Circumscripció de Tarragona 1. Matías Alonso Ruiz 2. Lorena Roldán Suárez 3. Carlos Sánchez Martín 4. Francisco Javier Domínguez Serrano 5. Maialen Fernández Cabezas 6. Fernando Pecino Robles 7. Maria Carme Margalef Vernet 8. Ricardo López Vázquez 9. Vanessa Anna Pallarès Mulet 10. Ángeles Débora García Cámara 11. Darío Ballesta Córdoba 12. Miriam del Barco Moreno 13. Ángel Guillén Pajuelo 14. Raquel Tamar García Cámara 15. Miguel Ángel Hidalgo Gutiérrez 16. Verónica Estíbaliz Larrea Ayala 17. Sergio Marchal García 18. Ana Belén Rodríguez Ros Suplents: 1. Félix Fernando Pérez Sancho 2. José Patiño Ribera 3. Ana María Sampedro Bastos 4. Josep Gañán Jansà 5. Cristina Satué Vallvé PSC Circumscripció de Barcelona 1. Miquel Iceta Llorens 2. Eva Granados Galiano 3. Ramón Espadaler Parcerisas (Ind) 4. Beatriz Silva Gallardo (Ind) 5. Ferran Pedret I Santos 6. Alícia Romero Llano 7. Jordi Terrades Santacreu 8. Assumpta Escarp Gibert 9. David Pérez Ibáñez 10. Esther Niubó Cidoncha 11. Pol Gibert Horcas 12. Marta Moreta i Rovira 13. Raúl Moreno Montaña 14. Eva Maria Martínez Morales 15. Juan Luis Ruiz López 16. Maria Mas Arrufat 17. David Donaire Domínguez 18. Mercè Cardona Junyent 19. Jordi Riba Colom 20. Eva Menor Cantador 21. Josep Perpinyà I Palau 22. Vanesa Múñoz Fernández 23. Mario García Gómez 24. Olga Ortiz Moreno 25. Enric Fernàndez-Velilla Ceprià 26. Esther Pujol i Martí 27. Jonatan Martínez López 28. Mireia Dionisio Calé 29. Carlos Cordón Núñez 30. Judith Riera Román 31. Ernesto Carrión Sablich 32. Isabel Sierra Navarro 33. Abdul Razzaq Sadiq Chohan 34. Elia Tortolero Orejuela 35. Marcos Pérez López 36. Sonia Guerra López 37. Salustià Monteagudo Hidalgo 38. Maria Lladó Leal 39. Juan Pedro Pérez Castro 40. María Teresa Revilla Sánchez 41. Mohamed Ahsissene Ben Sbih 42. Concepción Jiménez Cruz (Conchi) 43. Adrià Díaz Maldonado 44. Miriam Pérez Rojano 45. David Buxens Escorihuela 46. Maria Inmaculada Bajo de la Fuente 47. Antonio Rozas Martínez 48. Ana Ampudia i Dalmau 49. Roger Guisado Castro 50. Anna Villarreal Pascual 51. José Luis López Carrasco 52. Carmen López García 53. José Antonio Monteagudo Urgel 54. Isabel Iglesias Martínez 55. Hugo Ferrer Sáez 56. Carme Tena Lameiro 57. David Gómez Luque 58. Rosa Jiménez Martínez 59. Ernest Suñé Nicolás 60. Daniela Fernández Llorens (Ind) 61. Lucio Villasol González 62. Eva Riulas Huet 63. Jordi Piera Cascales 64. Olga Campos Berlanga 65. Miguel Comino Haro 66. Dolors González Dana 67. Joan Ramón i Bernabé 68. Mireia Cándida Garrido García 69. Juan Carlos Fernández López 70. Eva Centeno Escudero 71. Marcos Delgado Chamizo (Ind) 72. Susana López Rico 73. Manuel Gómez Acosta 74. Isis Abad Ruiz 75. Alex Ramos Torre 76. Núria Gispert Feliu 77. Manuel Zaguirre Cano 78. Anna Balletbó i Puig 79. Carlos Losada Marrodan (Ind) 80. Carme Valls Llobet (Ind) 81. Mario Romeo García 82. Elisenda Malaret García (Ind) 83. Jordi Hereu i Boher 84. Victoria Camps Cervera (Ind) 85. Carlos Jiménez Villarejo (Ind) Suplents: 1. Laura Rodríguez Mesas 2. José Ignacio Aparicio Ciria 3. Laura Millán Martos 4. Javier Fernández Medrano 5. Catalina Siles Royo 6. Pedro Curado Bola Circumscripció de Girona 1. Rafel Bruguera Batalla 2. Montserrat Surroca Comas (Independiente) 3. Pere Casellas Borrell 4. Maria Teresa Guerrero Sánchez 5. Martí Duran Pons 6. Laura Serrano Gálvez 7. José Manuel Aliste Salís 8. Cristina Martínez Picot 9. Albert Bramon Vives 10. Ana Belén López Soto 11. José López Ruiz 12. Olga Catalina Simarro Rojas 13. Carlos Fernandez Amer 14. Mónica Rios García 15. Joan Martín Puntada 16. Ana Belén Avilés Ramos 17. Francesc Guisset Lagresa Suplents: 1. Juan Antonio Marín Acuña 2. Ángeles Carrión GarcÍa 3. Arturo Prades Martínez 4. Marta Poyatos Gonzalez 5. José García Rodríguez Circumscripció de Lleida 1. Òscar Ordeig Molist 2. Montse Mínguez García 3. David Pàmpols Camats (Independente) 4. Sílvia Romero Galera 5. José Crispín Gómez 6. Maria Vergés Pérez 7. Cristian Botija Caravaca 8. Noelia Soto González 9. Buenaventura Baca Hernández 10. Lorena González Dios 11. Joel Arbonés Solé 12. Maria del Carmen Rivera Baró 13. Mohamed El Mamoun Mrimou 14. Núria Medina Ximenez 15. Àngel Ros Domingo Suplents: 1. Kleber Esteve Ramells 2. Rosa Maria Caselles Mir 3. Pedro Coria Gonzalez 4. Pepita Peiró Badia 5. Carlos Garcia Gómez 6. Maria Burgués Bargués 7. José Luis Palacios Rodríguez 8. Pasión-Gador Romero Garcia 9. Joan Manuel Alés Martín Circumscripció de Tarragona 1. Rosa M. Ibarra Ollé 2. Carles Castillo Rosique 3. Joan Caballol Angelats 4. Bibiana Porres Carranza 5. Andreu Martín Martínez 6. Rocio León Aller 7. José Manuel de la Vega Carrera 8. M. Jesús Sánchez Soldevila 9. Eloi Menasanch Sevil 10. Laura Vidal Garcia 11. Christian Martínez Rodríguez 12. Dolores Gurrera Romo 13. Alfons Garcia Rodriguez 14. Maria Dolors Bel Guerrero 15. Ander Mikel Basterrechea Aranguren 16. Meritxell Cano Bravo 17. Ambiorix de Jesús Rivera Rodriguez 18. Josep Félix Ballesteros Casanova Suplents: 1. Lucia López Cerdan 2. Lucio Moreno Fernández Catalunya en Comú Circumscripció de Barcelona 1. Xavier Domènech Sampere 2. Elisenda Alamany Gutiérrez 3. Jèssica Albiach Satorres 4. Marta Ribas Frias 5. Joan Josep Nuet Pujals 6. Susana Segovia Sánchez 7. David Cid Colomer 8. Lucas Silvano Ferro Solé 9. Marc Parés Franzi 10. Concepción Abellán Carretero 11. Sandra Ezquerra Samper 12. Candela López Tagliafico 13. Marc Verneda Urbano 14. Núria Lozano Montoya 15. Antoni Ribas Bravo 16. Immaculada Sañé García-Cascón 17. Antonio Pérez García 18. Montserrat Mompió Gallart 19. Pere Mariné Jové 20. Ramon Arnabat Mata 21. Anna Maria Pérez Oller 22. Jordi Manils Tavío 23. Cristina Bedmar Batalla 24. Joaquim Balaguer Nicolau (Ximo) 25. Anna Maria Aroca de Maya 26. Ramon Gutiérrez Illana 27. Sandra Bernad Martínez 28. Germán López Sánchez 29. Jaume Durall Lobete 30. Raquel Serra Lerga 31. Antoni Salado Pérez 32. Leonardo Lamich Betancourt 33. Anna Cecília Querol Muñoz 34. Alba Blanco Ruiz 35. Araceli Viñes Herreros 36. Francisco J. Villaescusa Caballero 37. Nora Sánchez Oussedik 38. Dolores Morilla Hidalgo 39. Marc Martorell Escofet 40. Dolores Castro Leiva 41. Javier López Cegarra 42. Alba Molina Serrano 43. Eduard Navarro García 44. Narciso Sevilla Martínez 45. Mireia Marín Ferrer 46. Anna Maria González Montes 47. Jordi Gil Dorado 48. Ana Guadalupe Gallardo Vázquez 49. Marcos Ortega Canillas 50. Julio Rúa González 51. Miquel Canal de Torres 52. María Carmen del Jesús Romero 53. Georgina González García 54. César Sierra Noguera 55. Ricard Ribera Llorens 56. Maria Pozuelo Castro 57. Carme Gasulla Blanco 58. Oriol Arcas Abella 59. Marta Campoy Fernández 60. Rafael Berlanga Rojas 61. Anna Usart Anglada 62. Carolina Gabaldón Casanovas 63. Joan Antoni Torres Bedman 64. Antonio López Rodríguez 65. Arminda Soliz Balderrama 66. Joaquín Pérez Gómez 67. Llum Ventura Gil 68. Ariadna Cotén Saludes 69. Rosa Maria Mateu Escrich 70. José Ramón Pinto Sánchez 71. Carlos Izquierdo Lázaro 72. Maria Isabel Ibáñez Villuendas 73. Mònica Palet Montero 74. Silvino Folgueral Pérez 75. Maria Luisa Cordero Gracia 76. Carles Rodríguez Herencia 77. Laura Campos Ferrer 78. Josep Maria Balcells Gené 79. Rosa Maria Cañadell Pascual 80. Joan Carles Gallego Herrera 81. Mar Coll Sansalvador 82. Vicenç Navarro López 83. Maria Salvo Iborra 84. Jaume Barberà Ribas 85. Ada Colau Ballano Suplents: 1. Anna Maria Flores Carrión 2. Alicia Cecilia Valencia Cerdà 3. Marc Pous González 4. Paula Quílez Rellaño 5. Pol Ferran Acózar Torrecillas Circumscripció de Girona 1. Llorenç Planagumà Guardia 2. Eugènia Pascual Puig 3. Maria Immaculada Montrey Griño 4. Juan Salmeron Crosas 5. Eva Rossell Teixidó 6. Yosef El Bakali Mateos 7. Maria Cristina Simó Alcaraz 8. Héctor Carrillo Guirao 9. Sonia Pujol Valls 10. Maria Teresa Palmer Barranco 11. Jorge Rodríguez Seguín 12. Maria Teresa Bravo Rodríguez 13. Víctor Catalan Casas 14. Maria Mercè Fortià Brugué 15. Ariadna Sánchez Mira 16. Marta Dòmenech Gràcia 17. Marcos Vidal Pou Circumscripció de Lleida 1. Sara Mercè Vilà Galan 2. Angel Agustin Porte Lafon 3. Carme Font Falguera 4. Joan Fornsubirà Marsol 5. Amparo Loren Bes 6. Jordi Pino Lacosta 7. Mercè Agustí Parareda 8. Francisco Madueño Rubio 9. Maria Inés Cedrón Rey 10. Marcel Colell Palà 11. Laia Martí Cacho 12. Ventura Margó Vives 13. Gloria Alcaide Salazar 14. Jesus Maria Sanchez Gracia 15. Ramona Gelonch Castañé Suplents: 1. Sergi Talamonte Sànchez 2. Meritxell Centeno Magí 3. Josep Maria Cucurull Fa 4. Carme Hernàndez Brezmes 5. Miguel Martínez Baena 6. Alfonso Garcia Garcia 7. Maria Àngels Sans Safont 8. Celestí Regué Farrà 9. Maria Pilar Morlans Ballester 10. Jaume Moya Matas Circumscripció de Tarragona 1. Yolanda López Fernández 2. Maria Vila Miras 3. Carlos Sanchís de Andrés 4. Isabel Bou Bayona 5. Juan José Gómez Castillo 6. Eva Moreno Herrera 7. Andreu Agredano Bonet 8. Lara María Álvarez Álvarez 9. M.ª Carmen Pujadas Ruiz 10. Sergi Llobell Pérez 11. Alba Llorach Pino 12. Herman Pinedo Sánchez 13. Encarnación Ramírez Peña 14. Francisco Padilla Pérez 15. Verónica Rubio Lorente 16. Gerard Urgeles i Cobacho 17. José Manuel Calvente Redondo 18. Teresa Fortuny Solà Suplents: 1. Maria de la Cinta Carmen Galiana Llasat PP Circumscripció de Barcelona 1. Xavier García Albiol 2. Andrea Levy Soler 3. Santiago Rodríguez i Serra 4. Esperanza García González 5. Daniel Serrano Coronado 6. Alberto Villagrasa Gil 7. Manuel Reyes López 8. Juan Milián Querol 9. Concepció Veray Cama 10. Rosa del Amo Hernández 11. Fernando Sánchez Costa 12. Elisa de Mata Arnaldo 13. Josep Tutusaus Besante 14. Irene Pardo Romera 15. Eduardo Bolaños Rodríguez 16. Miriam Casanova Doménech 17. Rosa Bertrán Bartomeu 18. Joan Antoni López Noguera 19. Óscar Ramírez Lara 20. Elisabet Ortega Robles 21. Sonia Esplugas González 22. Javier Barreña Flores 23. Carles Jiménez Morera 24. Mónica Parés Centeno 25. Boris Valls Guardiola 26. Joan Agramunt i Seuba 27. Gemma María Martín-Moreno García 28. Maria Dolors Morera Sola 29. José Manuel López Gónzalez 30. Jaume Mira Matas 31. Jesús García Bragado 32. José Antonio Calleja Clavero 33. Marina Lozano Illescas 34. Ramón Sabaté Puig 35. Núria Carreras Povill 36. Álvaro Benejam Peretó 37. Ferrán Llombart Guilabert 38. Susana Calvo Casadesús 39. Consuelo Santos Neyra 40. Carlos Remacha López 41. Antonio Carpio López 42. Sonia Motos Pérez 43. Manuel López López 44. Rafael Bernardo González Ordóñez 45. Carmen Santana González 46. Antonio Molina Melero 47. Francisco Ibáñez López 48. Susana Clerici López 49. Marta Giménez Arcusa 50. Manuel Conde García 51. Ana Vega Raya 52. José Padilla Roig 53. Daniel Paños Molina 54. Ester Sevilla Roselló 55. Ramon Molist Godó 56. Isaac-Iván Martín Salva 57. Jesús Cañas Cañizares 58. Florencia Badia Aviñó 59. José Luis Javaloyes Vilalta 60. María Turruchel Alcantud Inarejos 61. Xavier Cañigueral González 62. Jaume Gelada Jiménez 63. Miguel Ángel Ochoa Oliva 64. Isabel Soler García 65. Josefa (Fina) Martínez Ruiz 66. José Asín Fernández 67. Susana Ferrer Vargas 68. María Luisa Ibáñez Boira 69. Eugenia Urgellés Gil de Sola 70. Óscar Lupiáñez García 71. Araceli Amatller Medina 72. Azucena Laura Rodera Feliz 73. Miguel Raposo Riesco 74. Jaime José Fernández Pérez 75. Ramon Planas Freixas 76. Alberto Nicolau López 77. Manuel Buenaño García 78. Hanan Serroukh Ahmed 79. Albert Fernández Saltiveri 80. Elisabeth Jiménez Cara 81. Ramón Riera Macia 82. Josep Llobet Navarro 83. Alberto Fernández Díaz 84. Alícia Sánchez-Camacho Pérez 85. Dolors Montserrat Montserrat Suplents: 1. Francisco Guillem Molins 2. Isaac Fernández García 3. José Francisco Ramírez Carpintero 4. Anna Roig Fargas 5. Yolanda Laspalas Cantón 6. Antonio Verdera Punti 7. Montserrat Silva Iglesias 8. Alejandro Muñoz Mateos 9. Marta Suárez Herrero 10. Francisco Rivas Ruiz Circumscripció de Girona 1. María Ángels Olmedo Delestal 2. Josep María Angelats Fábregas 3. Jonatan Muela Pajares 4. Josep Llambí González 5. Júlia Sala Esteban 6. Josefa Vendrell Gutierrez 7. Sebastián Mateo Herrero 8. Miquel Gardell Palol 9. Elena Isabel Salazar Gutiérrez 10. Leonardo Fernández Esquinas 11. Ángel Tarrero González 12. Miriam Beatriz Montero Castillo 13. Manuela Rico Criado 14. Luís Miguel Zamorano Cobos 15. Joan Menacho Gabardino 16. Carmen Peñalver Camarena 17. Salvador Tordera Pérez Suplents: 1. Carme Vicens Codina 2. Cesárea Moran Alonso 3. Manuel Garrido Lepe 4. Anna Bernal Puiggarí 5. Andrés Cano Bonillo Circumscripció de Lleida 1. Marisa Xandri Pujol 2. Dante Pérez Berenguer (Independent) 3. Joan Simeón Morera 4. Quim Alexandre Faure 5. Núria Llovet Querol 6. Joan De Santiago Bayona 7. Montse Muixí Terés 8. Josep Ramon Serrado Pascual 9. Ana Cava Muñoz 10. Pepita Camí Olona 11. Daniel Barios Seró 12. Antonieta Maller Lafont 13. Cesáreo Losada González 14. José Luis Reboiro Serra 15. Dolo López Aguilar Suplents: 1. Gemma Batalla Casanovas 2. José Reñé Porté 3. Andrea Rodríguez De Lamo Circumscripció de Tarragona 1. Alejandro Fernández Álvarez 2. Tomàs Castells Fresquet 3. Montserrat Duch Cartañà 4. Brigitte Arenas Cortés 5. Juan José García Álvarez 6. Mario García Vidal 7. David Paul Chatelain Lucena 8. Francesc Caballero Ristol 9. María Elisa Vedrina Conesa 10. María Dolores Juncal Santos 11. Maria Borràs Fernández 12. Sílvia Pujol García 13. José Francisco Martínez Raya 14. Javier Carrión Baidez 15. Juan Manuel Sánchez Ramírez 16. M.ª Encarnación Quilez Valdelvira 17. Victoria Eugenia Ramo Guerrero 18. Rafael Luna Vivas Suplents: 1. M.ª Cristina Campos Álvarez 2. Nieves Royo Farrás 3. Jesús Jerónimo Merino Iglesias CUP-CC Circumscripció de Barcelona 1. Carles Riera Albert 2. Maria Sirvent Escrig 3. Vidal Aragonés Chicharro 4. Fuentsanta Ballester Jiménez 5. Jordi Isidro Salvia Cuadras 6. Isabel (Bel) Olid Baez 7. Ramon Vancells Casacuberta 8. Maria Rovira i Torrens 9. Arnau Comas Miñarro 10. Núria Gibert Dasca 11. Isabel Benitez Romero 12. Maria Asunción Martinez Artero 13. Aitor Blanc Aranjuelo 14. Mariona Pascual Alfaras 15. Òscar Mendoza Gómez 16. Esther Del Alcázar Fabregat 17. Pau Romero Garcia 18. Gemma Boix Pou 19. Enric Pineda Traïd 20. Núria Araüna Baró 21. Lluc Vinyes Peláez 22. Montserrat Castañe Roque 23. Eva Fernàndez Lamelas 24. Anna Coll Zabala 25. Otger Amatller Gutierrez 26. Susana Rofín Gimeno 27. Àlex Rosa Gandia 28. Gemma Codina Serra 29. Marc Sellarès Cots 30. Eva Pedraza Aguilera 31. Aritz Garcia Gómez 32. Meritxell Martínez Masoni 33. Roger Badosa Teba 34. Mireia Sánchez Pi 35. Pere Freixa Oliveras 36. Joana Pujol Llop 37. Pere Gelabert Xirinachs 38. Maria Isabel (Mabel) Rodríguez Rivero 39. Pedro Mercadé Toro 40. Montserrat Mata Dumenjó 41. Josep (Pep) Riera Porta 42. Montserrat Recasens Bel 43. Genís Rovira Barat 44. Roser Veciana Olivé 45. Xavier Pellicer Pareja 46. Alba Vinyes Cormina 47. Jordi Pujol Lizana 48. Jaume Casals Ció 49. Fabià Díaz Cortés 50. Neus Montaner Sanchez 51. Georgina Monge López 52. Carla Dinarès Ayats 53. Josep Tarradas Dulcet 54. Elena Crespi Asensio 55. Belen Cañizar Bel 56. Elena Idoate Ibáñez 57. Joan López Fernàndez 58. Marta Cordomí Forns 59. Eudald Calvo Català 60. Roser Valverde Lojo 61. Dídac Rimoldi Camí 62. Mireia Herrera Prats 63. Carlos Escolà Sànchez 64. Laia Santís Martí 65. Josep Maria Ballarín Cuadra 66. Immaculada Prat Costa 67. Pau Font Martínez 68. Núria Comerma Cortada 69. Íñigo Robredo Corta 70. Míriam Ferràndiz Saus 71. Oleguer Presas Renom 72. Montserrat Venturós Villalba 73. Joan Coma Roura 74. Mireia Foradada Villar 75. Joan Garriga Quadres 76. Eulàlia Reguant Cura 77. Xavier Safont-Tria Ramon 78. Mireia Vehí Cantenys 79. Julián De Jódar Muñoz 80. Maria Gabriela Serra Frediani 81. Albert Botran Pahissa 82. Isabel Vallet Sànchez 83. Joaquim Arrufat Ibáñez 84. Anna Maria Gabriel Sabaté 85. David Fernández Ramos Suplents: 1. Jordi Méndez Cordobés 2. Alfredo Lafuente Marco 3. Clara Camps Calvet 4. Arnau Aymerich Casas 5. Eligio Medina Rivero 6. Clara Sànchez Mas 7. Arnau Galí Montiel Circumscripció de Girona 1. Natàlia Sànchez Dipp 2. Daniel Cornellà Detrell 3. Laia Pelàch i Saget 4. Ramón Casadevall Sala (Non) 5. Sylvia Dinorah Barragán Sacco 6. Ignaci Sabater Poch 7. Mireia Tresserres Fluvià 8. Joan Bou Geli 9. Àfrica Muntané Izquierdo 10. Albert Suñer Castillo 11. Judit Costa Pagès 12. Carles Ventura Sánchez 13. Núria Palmada Garcia 14. Aniol Pujolràs Frigola 15. Roser Huete Calderón 16. Francesc Domingo Oliver 17. Inmaculada Sau Giralt Suplents: 1. Benet Salellas Vilar 2. Mercé Amich Vidal 3. Santiago Llagostera Güell 4. Elena Delgado Caparrós 5. Raül Massanella Quiles 6. Maria Roure Fabré 7. Ernest Morell i Torra 8. Maria Dolors Pons Sais 9. Sebastià Parra Nuño (Sebas) 10. Marc Masfarré Irazola Circumscripció de Lleida 1. Mireia Boya Busquets 2. Pau Juvillà Ballester 3. Jordi Vives Tolosa 4. Xènia Antona Vilarmau 5. Aida Sanuy Perpiñá 6. Mar Vicente Alegre 7. Rosa Peñafiel Cantano 8. Josep Maria Colea Garcia 9. Özgür Günes Öztürk Okumus 10. Jaume Solé Colom 11. Anna Maria Capdevila Rulló 12. Jordi Llauradó Senar 13. Susana Ariño Rosó 14. Àngel Ollé Pujols 15. Josep Antoni Vilalta Coletes Suplents: 1. Carlos Gonzàlez Iglesias 2. Clàudia Camats Perera 3. Miquel Orobitg Cortada 4. Meritxell Gené Poca 5. Maria Huguet Recasens Circumscripció de Tarragona 1. Xavier Milian Nebot 2. Josep Mañé Chaparro 3. Èrica Bel Queralt 4. Edgar Fernández Blázquez 5. Lurdes Quintero Gallego 6. Maria Mestre Montserrat 7. Xavier Rodríguez Serrano 8. Montse Sans Pros 9. Gerard Nogués Balsells 10. Núria Rodríguez Serrano 11. Roger Sosa Vallverdú 12. Roser Vernet Anguera 13. Jaime Rodríguez Calero 14. Lola Santacatalina Ubiedo 15. Oriol Olivé Barberà 16. Júlia Granell Barberà 17. Ruth Sunyol González 18. Sergi Saladié Gil Suplents: 1. Genís Vives Cantero 2. Joan Pons Solé 3. Dayana Santiago Callau 4. Benjamí Nadal Abella 5. Helena Barceló Parellada 6. Rubén Suan Vives 7. Selene Alberich Bosch 8. Francesc Fortuño Bonet 9. Eva Amposta Serres 10. David Vidal Caballé Diàleg Republicà Circumscripció de Barcelona 1. Emma Soler i Bertrana 2. Gabriel Cursach i Perona 3. Denís Llussà i Brunet 4. Carla Vassena i Fajardo 5. Albert Creixell i Gonzàlez 6. Miquel Badals i Torrecilla 7. Jordina Monge i Valls 8. Martí Copestake i Cornellà 9. Aitana Rodriguez i Rico 10. Jan Josep Sibina i Ribas 11. Joel Vera i Sunyer 12. Héctor Martinez i Brasé 13. Sergi Torres i Gomila 14. Jana Pous i Solé 15. Ainhoa Mas i Pérez 16. Aleix Ibáñez i Bach 17. Joan Gimenez i Anglada 18. Marc Casanova i Roca 19. Marta Amigó i López 20. Mireia Junqué i Ripoll 21. Marc Cots i Gonzalvo 22. Daniel Gimenez i Miralles 23. Martí Fabrés i Grau 24. Marta González i Pascual 25. Esther Motjer i Ayats 26. Guillem Briones i Torrent 27. Carles Llopart i Roura 28. Aleix Freixa i Ferrer 29. Laia Soler i Pla 30. Mar Besses i Casanovas 31. Cristian Cabanillas i Fernandez 32. Pere Marieges i Soucheiron 33. Andrea Piñera i Pons 34. Elna Vendrell i Auleda 35. Clàudia López i Ferrer 36. Rui Nuno De Castro i Tendeiro 37. Eloi López i Márquez 38. Marina Arbós i Junyent 39. Xènia Costa i Monforte 40. Nadine Van Loock i Borràs 41. Marçal Planas i Beltran 42. Adrià Burniol i García 43. Patricia García i Castro 44. Sílvia Rovira i López 45. Júlia Mumany i Pesarrodona 46. Pau Guiu i Ribera 47. Octavi Alfonso Rojas i Ortega 48. Judith Molero i Lorenzo 49. Anna Salamó i Vai 50. Laia Palacín i Borrell 51. Guillem Millán i Ganaza 52. Toni Martínez i Brasé 53. Jaume Uguet i Candel 54. Sabina Vidal i Navarrete 55. Laura Garí i Draper 56. Miguel Olivares i Asbert 57. Oriol Serra i Rueda 58. Albert Tous i Valles 59. Kim Marieges i Casas 60. Laia Vilà i Dalmau 61. Albert Gómez i Barot 62. David Maya i Prieto 63. Teresa Maluquer i Reina 64. Eulalia Barrera i Raventós 65. Clàudia Cardona i Arqué 66. Xavier Mombiela i Quintero 67. David Rodríguez i Carrillo 68. Arnau Biarge i Casas 69. Lídia Marqués i Andreu 70. Laia Jordana i Ferrer 71. Martí Torné i Pérez 72. Daniel Suqué i Tusell 73. Laura Roger i Anglada 74. Maria Dulce Brasé i Arnau 75. Meritxell Espona i Vinyeta 76. Daniel Coll i Sol 77. Marti Bridgewater i Mateu 78. Pol Kobeaga i Simó 79. Imma Caballero i Ferret 80. Maria Galindo i Barral 81. Pol Bellera i Coto 82. Oriol Cazorla i Argenté 83. Laura Algueró i Vadell 84. Alba Serratosa i Tort 85. Lara Carbonell i Yanovsky Circumscripció de Girona 1. Mariona Vilaroya i Ribera 2. Clàudia Brugués i Pastoret 3. Olga Pujol i Baldó 4. Marc Pujol i Maria 5. Joan Baixeras i Marin 6. Montserrat Soler i Martorell 7. Carlota Pons i Pérez 8. Carla Andreu i Pujadas 9. Jordi Vidal i Gañan 10. Joan Martínez i Sala 11. Anaïs Andreu i Palahí 12. Míriam Seguí i Carbonell 13. Carla Masmiquel i Suñer 14. David Gallego i Saballs 15. Guillem Morera i Romaní 16. Mireia Brunet i Biarnés 17. Jesús Vidal i Gañan Circumscripció de Lleida 1. Pol Oliva i Solé 2. Jordi Frauca i Lamorena 3. Aleix Salvador Porras i Cantons 4. Laura Jounou i Roca 5. Maria Cristina Fabà i Gabarroca 6. Josep Castells i Marsol 7. Joan Parcerisa i Albacete 8. Laura Polo i Dalfó 9. Valença Castells i Marsol 10. María de los Ángeles Gómez i Bargués 11. Abel Leóni Aubarell 12. Oriol Pérez i Moyano 13. Adriana Torroella i Giró 14. Xènia Sanjuan i Arbonés 15. Noemí Fabregat i Rodríguez Circumscripció de Tarragona 1. Cristina Casals i Miralles 2. Laura Pallarés i Viña 3. Eudald Mercader i Rodríguez 4. Marti Usach i Martinez 5. Mario Rosich i Sangrà 6. Sara Valls i Galcerà 7. Estel Mestre i Menasanch 8. Joan Figueras i Llopart 9. Sol Vernet i Casadó 10. Adrià López i López 11. Laia Bertomeu i Baiges 12. Laura Canut i Tomàs 13. Erola Espinosa i Muñoz 14. Oriol Camprubí i Fàbregas 15. Joan Pàmies i Magrané 16. Nuria Fornt i Suñé 17. Sever Domech i Parladé 18. Oriol Reverter i Curto

Ja són públiques les llistes de totes les candidatures del 21-D

Un grup internacional d’astrònoms encapçalat per Ignasi Ribas, investigador de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya i l’Institut de Ciències Espacials, ha descobert un planeta candidat a tenir les condicions perquè hi hagi vida fora del nostre sistema solar. És un planeta amb una massa tres vegades més gran que la de la Terra i que orbita una estrella de Barnard, una nana roja, més antiga que el nostre Sol, que és de les més pròximes a nosaltres, a només sis anys llum. Després de més de dues dècades seguint els moviments d’aquesta estrella, els astrònoms han situat aquesta superterra a prop de l’anomenada ‘línia de gel’, és a dir, la distància respecte de l’estrella a partir de la qual l’aigua que hi pogués haver estaria congelada. La seva òrbita és de 233 dies. Aquest descobriment serà publicat demà a la revista Nature. Representació gràfica de la distància relativa entre les estrelles més pròximes i el Sol. Imatge: IEEC/Science-Wave – Guillem Ramisa. Des del 1997, diferents instruments han recollit una gran quantitat de mesures del moviment subtil que anaven detectant en aquesta estrella. El 2015, una anàlisi de totes aquestes dades va suggerir que el moviment podria ser causat per un planeta amb una òrbita d’uns 230 dies, però calia aconseguir moltes més mesures que confirmessin aquesta hipòtesi. Per això, els astrònoms van observar de manera regular l’estrella de Barnard, amb espectòmetres d’una gran precisió, com el Carmenes, situat a l’Observatori de Calar Alto, a Espanya. Aquesta tècnica consisteix a utilitzar l’efecte Dopple de la llum de l’estrella per a mesurar com varia la velocitat d’un objecte amb el temps. ‘Per a l’anàlisi, vam fer servir observacions de set instruments diferents durant 20 anys. El resultat d’aquest esforç és un dels conjunts de dades més gran i exhaustiu mai assolit per a estudis precisos de velocitat radial, que ha acumulat en total més de set-centes observacions’, explica Ignasi Ribas. Una vegada analitzades novament totes les dades, combinant les velles i les noves, va tornar a aparèixer un senyal que indicava un objecte que orbitava l’estrella amb un període de 233 dies. ‘Després d’una anàlisi acurada, estem segurs al 99% que el planeta és real, perquè és l’explicació que encaixa més bé amb les nostres observacions. Però hem de ser prudents, perquè les variacions naturals de la brillantor de l’estrella degudes a les taques estel·lars o a cicles d’activitat podrien produir efectes similars als detectats’, afegeix l’investigador manresà. El planeta, amb una massa tres vegades la de la Terra, es mou a una distància respecte de la seva estrella que podria fer que tingués les condicions perquè hi hagués vida. És ben bé al límit de la línia de gel, cosa que vol dir que, si no tingués atmosfera, la seva temperatura podria arribar als -150 graus centígrads. Això faria improbable que pogués tenir aigua líquida a la superfície. Però les característiques i la situació el fan un excel·lent objectiu perquè la pròxima generació de telescopis el continuï observant. Recreació artística del planeta de l’estrella Barnard. Fotografia: IEEC/Science-Wave – Guillem Ramisa. Guillem Anglada-Escudé, investigador de la Queen Mary University de Londres i un dels principals investigadors d’aquest projecte, explica que aquest descobriment també ha estat possible gràcies a la col·laboració amb el projecte RedDots, gràcies al qual es va descobrir el 2016 el planeta Proxima b, l’exoplaneta habitable més pròxim a la Terra. Participació de l’Observatori Astronòmic del Montsec La participació catalana en aquesta investigació no s’acaba pas aquí. El telescopi Joan Oró, situat a l’Observatori Astronòmic del Montsec, a Sant Esteve de la Sarga, i gestionat per l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, és un dels equipaments que ha participat en la descoberta. ‘Ha proporcionat mesures fotomètriques de l’estrella de Barnard gairebé cada nit durant més de cinc mesos. Aquest seguiment, que s’ha fet de manera coordinada des de diversos telescopis, ha permès de descartar que el senyal trobat fos originat per la pròpia estrella i confirmar, d’aquesta manera, que era un nou planeta’, explica Ribas.

Investigadors catalans descobreixen una superterra freda orbitant l’estrella de Barnard

El primer ministre britànic, Boris Johnson, assegura que ‘s’esforçarà a fons’ per evitar la independència d’Escòcia. ‘Quin problema solucionaria?’, s’ha preguntat Johnson en un article publicat al diari ‘The Daily Telegraph’. En el text, Johnson apunta que és ‘difícil d’entendre que algú vulgui separar un país amb èxit’ i ‘posar una frontera internacional a l’illa.’ ‘M’esforçaré a fons per reforçar i preservar tot allò que valorem i estimem, i resistiré insistentment davant aquells que ens ho volen treure’, afirma el primer ministre britànic, que aquest divendres està de visita a Escòcia. Davant el creixement del suport a la independència arran del Brexit i la voluntat del govern escocès de convocar un segon referèndum durant la segona meitat del 2020, Johson insisteix en l’article que després de la sortida del Regne Unit els escocesos rebran més suport econòmic per part de Londres. ‘Donaré suport als grangers d’Escòcia’, diu Johnson, que els promet destinar 51,4 milions de lliures més en els pròxims dos anys.

Johnson diu que ‘s’esforçarà a fons’ per a evitar la independència d’Escòcia

Els taxistes en vaga a Madrid han rebut el president de Ciutadans, Albert Rivera, amb insults a l’estació d’Atocha. Rivera mateix ha explicat a Twitter que havia intentat dialogar amb ells i ha afegit que ‘els insults i l’agressivitat’ no aconseguirien de convèncer els usuaris. Protegit per agents de la policia espanyola, ha hagut de sentir crits com ara ‘fora, fora’, ‘fill de puta’ i ‘pocavergonya’. Rivera ha estat xiulat i escridassat. ‘He intentat d’explicar-los la meva posició, però entre amenaces i insults és impossiblede tenir un debat constructiu’, ha escrit. ‘Continuo pensant avui més que ahir que els ciutadans tenen dret d’elegir si es desplacen amb taxi, VTC o com vulguin’, ha acabat dient. He tratado de explicarles mi postura, pero entre amenazas e insultos es imposible tener un debate constructivo. Estas actitudes a los primeros que perjudican es a ellos. (2/3) pic.twitter.com/e7Jf6zzQtM — Albert Rivera (@Albert_Rivera) January 21, 2019 Sigo pensando hoy aún más que ayer que los ciudadanos tienen derecho a elegir si se desplazan en taxi, VTC o como quieran. (3/3) pic.twitter.com/9OxMj15fBb — Albert Rivera (@Albert_Rivera) January 21, 2019

Els taxistes insulten Albert Rivera a Atocha

El grup Manel acaba de publicar el seu cinquè disc, Per la bona gent, que des de divendres ja es pot trobar a les botigues. És el seu primer disc amb discogràfica pròpia, Ceràmiques Guzmán. Els barcelonins començaran la ronda musical a València el pròxim 9 de novembre i ara són en plena promoció. Dijous van rebre VilaWeb per parlar d’aquesta obra, dels canvis al llarg dels seus onze anys de carrera, de Miquel Bauçà, o de la manera com componen les lletres que, en aquest disc, giren molt al voltant del fet artístic, de què significa pujar a un escenari, i que inclou petits homenatges a artistes que els han precedit, com Sisa o Maria del Mar Bonet. —De què parleu al disc Per la bona gent? —Guillem No ens hem caracteritzat mai perquè tinguem discs que siguin molt conceptuals. Ho entenem com una col·lecció de cançons. Però sí que penso que aquesta vegada ens n’ha sortit un que insinua algun concepte. D’una manera natural i sense buscar-ho gaire ens han sortit bastants cançons, frases o idees que tenen a veure amb l’ofici d’escriure cançons. I hem fet ‘sampleigs’ de més cantants com ara Sisa o Maria del Mar Bonet. Vulguis o no parles de gent que s’hi ha dedicat. Fas com un fil invisible de tradició. ‘Boy band’ és una cançó divertida sobre gent que està en un grup. La cançó ‘El vell músic’, de Sisa al final. O ‘Les estrelles’, versió de ‘Stars’ de Janis Ian, que parla de la gent que d’una manera o una altra puja a un escenari, i que parla de què et dóna l’escenari i de què et treu. —Gran lletra: ‘Mai sabreu el mal que fa que el propi nom se’t faci estrany’. —G.: És la relació que un té amb el seu personatge públic, sí. Roger Padilla. —Ser famosos, una mica, us ha d’agradar. Si no, no pujaríeu a l’escenari. —Roger Com a molt tenim l’experiència d’estar davant el públic quan fem concerts i la setmana de promoció. Però al dia a dia, la gent no ens para pel carrer, no. —Arnau Nosaltres ens diem Manel. I a mi moltes vegades em diuen Manel. En aquest cas t’ho dic: se’m fa estrany aquest nom. Per a persones com Nina Simone és molt més forta. El seu nom agafa un significat per a la gent, però ells són d’una manera que la gent no coneix. —G.: Ens feia cert respecte de posar aquesta cançó, perquè assumeixes certa fama. I això és una mica ridícul. Una cosa és la petita llambregada de fama que hàgim pogut tenir. I una altra cosa és Nina Simone. Et recomano que escoltis ‘Estrelles’, però no de Janis Ian, sinó de Nina Simone, que en va fer una versió en directe molt bonica a Suïssa, Montreux (vídeo). Molt improvisada, i amb sentiment. —Fins a quin punt la fama i el públic us marca i limita? Fins a quin punt us sentiu còmodes si us exigeixen de ser representants d’una generació? O prendre partit en una causa política? —G.: Ets esclau de l’audiència en la mesura que articula un missatge que et condicioni a tu. Essent lliures, no tenim gens d’interès a ser un grup de minories. Volem arribar a com més gent millor. Ara, encara que volguéssim arribar a més gent que no voldríem, tampoc no sabríem quin és el mecanisme mitjançant el qual tens més clics. —Fa deu anys que sou a l’escenari. La pregunta no és com heu canviat vosaltres, sinó com ha canviat la gent, el públic, la indústria? —G.: Sobretot la música ha canviat aquests darrers deu anys. Especialment aquests darrers tres. —Aquests darrers tres? —G.: Ens ha interessat molt la nova manera d’entendre la cultura urbana i el hip-hop. Un desembarcament que ha passat a escala mainstream a Catalunya, però que ja hi era en alguns altres llocs. La nostra generació venia molt d’escoltar música indie. Això d’ara a nosaltres ens ha interessat moltíssim. Hem après coses noves. I aprens la disciplina de diferent. En el procés creatiu. A mi m’interessa la part sonora, d’estructures, i com entenen una cançó, que és molt diferent. Guillem Gisbert. —Dubtes sobre lletres. A ‘Per la bona gent’ llegeixo: ‘Tres portes tinc a ca meva, obertes a tots els vents. La que està oberta per tu, l’altra per la bona gent’. I la tercera? —G.: La tercera apareix al final de la cançó. ‘I la tercera per la mort que la tancarà al meu temps.’ Passa que nosaltres hem jugat a retallar, a treure aquesta porta i posar-la només al final. —R.: Són tres tornades, però l’única que hem deixat completa és l’última. És una manera de jugar, sí. —A ‘Els entusiasmats’ simuleu una guerra de barris de Barcelona. Parleu dels ‘tristos del Putxet’. Quin problema hi ha amb els del Putxet? —G.: Perdona, i els sarcàstics de Badal? No sé fins a quin punt una cosa és pitjor que l’altra. O els vençuts de la Creueta. Construïm aquesta idea d’una sèrie de bandes que van al parc de l’Escorxador i van a hòsties defensant la seva opció de vida. I arriba la furgoneta dels Entusiasmats que els intenta contaminar de la seva fe. Però al final lligar tristos i el Putxet és que trobes una cosa que funciona fonèticament. —A ‘L’Adela i el marge’ surt aquesta idea: ‘Ets idiota, t’hauries divertit.’ Què es vol dir amb això? —En el fons, és la història més romàntica que tenim en aquest disc. Reprodueix, si vols, que una de les dues parts de la parella és més valenta creant un idea i dient: ‘No t’has atrevit a fer això. I et conec prou per a comprendre que t’hauria acabat agradant.’ —A la cançó ‘Formigues’ versioneu Verdaguer. I Miquel Bauçà? Heu versionat mai Bauçà? —Doncs mira, això que passa amb els fans i la fama, una vegada una noia a Irlanda em va regalar El canvi, de Miquel Bauçà. I l’he utilitzat bastant, en aquest disc. I no d’inspiració total, però com que és escrit en forma de diccionari, el feia servir per a escalfar. Havia d’escriure, no me’n sortia, i llegia El canvi, que m’ajudava a posar-m’hi. O també he anat a buscar la definició de ‘entusiasme’. I de fet, espero que ningú no se n’adoni, que potser vaig fuetejar-lo a sac. Martí Maymó. —Sabeu llegir notes? —A.: El Martí i jo vam estudiar música i podem llegir partitures, però no és l’eina que fen servir. A vegades sí, quan ha vingut un quartet de corda els n’escrius. —G.: Nosaltres no llegim partitures, no. Nosaltres treballem amb ordinador. Però ho fem amb teclat i MIDI. Al teclat hi associem un so digital que sona, per exemple, com una trompeta. O una bateria. I anem escrivint amb el teclat. Després també ho poses en una pantalla i ho pots corregir amb el cursor, ja fora del teclat. I no és fins després que fem tocar la trompeta bé. —Teniu 34, 36, 38 anys. Fills? —A.: No. Segurament no hem tingut sort. —Martí: Potser ens morim sense. —R.: No és una decisió de no tenir-ne, no —G.: Exacte. No som militants de no tenir-ne, no. Va com va. —Heu estrenat discogràfica. Ara, Ceràmiques Guzmán, és vostra. Guanyeu més diners i llibertat artística tenint discogràfica pròpia? —G.: La llibertat artística ja la teníem, perquè nosaltres teníem contractes de llicència. No discogràfics. Mai la discogràfica no ens havia recomanat de treure, posar una cançó, o canviar-la. Sempre hem fet com bàsicament ens ha donat la gana. Primer amb Disc Medi i després amb Warner. Però ara, com que els contractes han anat vencent, hem dit: ‘Saps què, total, com que ho fèiem tot nosaltres, excepte coses burocràtiques, eliminem un intermediari.’ Amb discogràfica pròpia eliminem un intermediari. —Viviu de la música, o teniu cap altra feina? —G.: Vivim de la música. Nosaltres en aquest sentit hem tingut sempre molta sort. Hem pogut viure de la música des del començament. Fa deu anys. —A.: Ens guanyem la vida amb els concerts, la font d’ingressos de la gran majoria de grup de música. Sí que deu haver-hi músics internacionals que guanyen diners amb els discs, però no és el nostre cas. —M.: En general, allò dels Beatles de ‘decidim que els concerts són un infern i ens volem dedicar a fer discs i prou’, és inviable. Arnau Vallvé.

Manel: ‘Ens ha interessat molt la nova manera d’entendre la cultura urbana i el hip-hop’

Les eleccions de diumenge passat tornen a fer possible un govern del Botànic, però l’entrada d’Unides Podem i Esquerra Unida al nou Consell en complicarà l’estructura. Una de les possibilitats és ampliar el nombre de carteres, cosa que no s’ha decidit, entre més raons, perquè tots coincideixen que fins després de les eleccions municipals del 26 de maig no es tancarà l’acord. Tanmateix, abans, el dia 16 de maig, s’hauran de constituir les Corts i elegir-ne el president. De primer, s’havia especulat que Enric Morera deixaria el càrrec en canvi d’ocupar una conselleria, però aquesta possibilitat perd força. Ell mateix ha dit que aquest nou període serà més difícil a causa de l’augment de grups polítics i que al capdavant ha d’haver-hi algú amb experiència. ‘Al davant de les Corts hi ha d’haver algú que sàpiga què vol dir fer una gestió bona i eficaç de la vida parlamentària’, ha dit referint-se a ell mateix. Ha assegurat que faria allò que digués el seu partit, el Bloc, per bé que els seus companys ja saben quina és la seva preferència. Si no hi ha cap sorpresa de darrera hora, el consell nacional del Bloc de dissabte el proposarà com a candidat a presidir les Corts Valencianes.

Morera tornarà a ser candidat a president de les Corts

Avui fa deu anys dels fets del cas 4-F, també conegut per cas ‘Ciutat Morta‘, per l’impacte del documentari que porta aquest nom, i que explica la història de tres nois i una noia que van ser empresonats acusats d’haver ferit greument un agent de la guàrdia urbana de Barcelona el 2006. Temps més tard, la noia es va suïcidar. Per recordar aquest cas, avui surt al carrer el llibre ‘Ciutat Morta. Crónica del caso 4F’, que recull en 350 pàgines documentació detallada sobre el procés d’instrucció, el judici, testimonis de presos i una anàlisi dels casos de tortura a l’estat espanyol, entre més informació. Els impulsors del llibre l’han editat gràcies una campanya de micromecenatge a Verkami. Vegeu el vídeo de promoció del llibre: Els fets es remunten al 4 de febrer de 2006, durant una càrrega en què un agent de la guàrdia urbana de Barcelona va resultar ferit greument per l’impacte d’un objecte al carrer de Sant Pere Més Baix. De primer, fins i tot el batlle de llavors, Joan Clos, va explicar qual l’agent havia rebut l’impacte d’un test que havia caigut des d’un balcó. Però hores més tard la versió oficial deia que la causa de la ferida havia estat una pedra llançada des del carrer. Quatre persones van ser detingudes per aquest cas: Juan Pintos, Àlex Cisterna, Rodrigo Lanza i Patricia Heras. Totes quatre han defensat sempre que eren innocents. Patricia Heras, que no era acusada de l’agressió sinó d’haver llançar una tanca contra la policia, es va suïcidar a casa seva, durant un permís penitenciari. Amnistia Internacional havia denunciat el cas i les tortures rebudes pels tres detinguts principals. I Heras, a més a més, havia denunciat maltractaments. Al llibre hi ha texts dels periodistes Jesús Rodríguez i David Fernàndez, els advocats Andrés García Berrio i Eduardo Cáliz, els antropòlegs Manuel Delgado, José Mansilla i Giuseppe Aricó; entrevistes a l’advocada Laia Serra, a la productora Metromuster i a portaveus de grups com ara Alfon Libertad, Xarxa Antirepressió de Familiars de Detingudes, mares d’encausats per l’acció Aturem el Parlament, Justicia Juan Andrés, Ester Quintana i altres. També hi ha els testimonis de Patricia Heras, Rodrigo i Katu Lanza, Mariana Huidobro, Helen Torres, Diana J. Torres i Silvia Villullas.

Deu anys del cas 4-F

És sabut que un embaràs humà dura, per regla general, nou mesos. Nou mesos que van des de la fecundació –el moment en què l’espermatozoide fecunda l’òvul– fins al part. Ara bé, no totes les realitats són així i sis de cada cent naixements a Catalunya són prematurs; és a dir, tenen lloc abans del que estava previst. Es considera que un infant és prematur quan neix abans de les 37 setmanes de gestació. Les causes són diverses, però la majoria estan relacionades amb l’estat de salut de la mare i amb el desenvolupament i complicacions de l’embaràs. Malgrat l’elevat nombre de parts prematurs que es produeixen cada any a Catalunya, el grau de desconeixença sobre el tema és elevat i, segons Anna Ciurana, excoordinadora d’infermeria de nounats de l’Hospital Clínic, “la gent no sap què és un prematur fins que no en té un a la família”. Gràcies als avenços mèdics, actualment un part prematur es pot preveure i això permet millorar-ne el pronòstic. Així doncs, si en algun moment de l’embaràs es percep l’amenaça de part prematur, la mare ingressa a l’hospital i se li administren corticoides per tal de fer madurar els òrgans i facilitar, per exemple, que els pulmons puguin funcionar. D’aquesta manera, els nadons surten més preparats i tenen menys complicacions. La Carmen, per exemple, va ingressar a l’hospital quan estava embarassada de sis mesos i mig perquè va patir una infecció a la bossa amniòtica (que conté el fetus) i durant els quinze dies que va estar ingressada li van subministrar corticoides. Tot i això, quan va néixer, la Clara (la seva filla), patia una infecció i, en un primer moment, els doctors pensaven que podia tenir meningitis (inflamació de les meninges, les membranes que envolten l’encèfal i la medul·la espinal). Després de més de dues setmanes a l’UCI, la Clara va millorar, va passar dues setmanes més a la incubadora i va poder tornar a casa. Quan arriba el moment, el part no varia gaire respecte al d’un nadó a terme, ja que els infants prematurs poden néixer tant de manera natural com a través de cesària. No obstant això, un cop neixen, tot canvia. D’entrada, cal garantir la temperatura corporal i la respiració del nadó i això pot obligar a fer maniobres de reanimació i provoca que, en moltes ocasions, els pares pràcticament no puguin veure el nadó un cop neix, ja que les infermeres se l’han d’emportar ràpidament a la incubadora per realitzar-li les cures necessàries. Després de néixer, la majoria de nadons prematurs tenen unes característiques comunes, com la fragilitat i la vulnerabilitat, però sobretot són immadurs; com que han nascut abans d’acabar el període complet de gestació, els seus òrgans no s’han pogut desenvolupar al complet. Les famílies ho viuen amb angoixa i demanen respostes sobre com evolucionarà la situació. La infermera Anna Ciurana, però, explica que això és una cosa que no es pot dir: “És el dia a dia, és paciència. És temps. I el temps va fent madurar o va fent sortir algunes seqüeles”, conclou. L’ambient que es viu pocs minuts després del naixement d’un infant prematur o d’un nadó a terme són completament diferents. “He vist famílies que en primera instància han creat un rebuig a un nadó, ja que l’infant és molt petit i molt diferent de les seves expectatives inicials. Viuen una situació que no s’esperaven”, comenta Sergi Martínez, infermer de la Unitat de Nounats a l’Hospital de la Vall d’Hebron. Els pares, doncs, sovint s’imaginen que un cop el nadó neix, hi podran tenir el primer contacte, però quan aquest és prematur això no és possible, ja que l’infant necessita cures immediates i entrar a la incubadora. A Martínez li va cridar molt l’atenció que uns pares li diguessin “És l’últim que tinc”, ja que, per ell, això deixa clar que “s’esperaven una altra cosa, però han entès que tenir un fill és una responsabilitat molt grossa”. Quan el nadó prematur rep l’alta hospitalària, segueix tenint un acompanyament que permet controlar que tot es desenvolupi amb normalitat. Els infants prematurs, però, poden tenir seqüeles al llarg de la vida, que depenen del grau de prematuritat, i que van des dels problemes pulmonars fins a dificultats en l’aprenentatge. La realitat de la prematuritat és molt diversa i, si bé existeix la cara positiva, també hi ha la vessant més fosca. La majoria de casos tenen un final feliç i els infants prematurs tiren endavant malgrat les adversitats, però també hi ha nadons que no ho aconsegueixen i perden la vida a causa de la prematuritat. La Bet va ser mare de dues bessones prematures, l’Aina, que no va poder sobreviure, i la Jana. Després de vuit dies de vida, l’Aina va morir a causa d’una malaltia que li va destruir els budells, però tot i això, encara segueix molt present en el dia a dia de la família: “A les nits, la Jana mira al cel, i quan hi ha alguna estrella que brilla molt em diu: mira mama, l’Aina!”, comenta la Bet. La Sònia també va tenir un part prematur. En Jael va néixer a la setmana 26 i els primers dies de vida van ser molt durs: “Em va costar molt crear el vincle amb el meu fill, no el reconeixia com a meu”, comenta la Sònia. Disset dies després de néixer, però, a en Jael se li va inflar la panxa i li van detectar la mateixa malaltia que a l’Aina (enterocolitis necrotitzant), que també li va destrossar els budells. Després de moltes proves, els metges van informar la Sònia que “sense intestí, no podia viure”, i poques hores més tard el Jael va morir. “El meu fill em va donar l’oportunitat de viure una maternitat diferent i em va fer créixer molt com a mare i com a persona”, explica la Sònia. No obstant això, la majoria de parts prematurs acaben amb un final feliç, com la Queralt, que tot i ser prematura extrema va aconseguir tirar endavant i avui en dia és igual que la resta d’infants de la seva edat. La Queralt va néixer a setmana 24 de gestació i va rebre l’alta mèdica després de tres mesos intensos a la incubadora. “Quan ho recordo, encara se’m posa la pell de gallina”, comenta en Jordi, el pare de la Queralt. De fet, hi ha una gran possibilitat que tingui altes capacitats d’aprenentatge i memòria. “Els astres es van alinear i hem tingut la immensa sort que la Queralt està perfecte”, explica en Jordi. També van tenir sort la Foix i el Bru, fills del Guiu i la Laia, que van néixer a la setmana 32 i, després de dinou dies a la incubadora, van sortir sans de l’hospital. Ara, un any després, segueixen una vida sense seqüeles. En un altre sentit, el Sergi Martínez, infermer, es planteja fins a quin punt és èticament justificable mantenir a un nadó amb vida si, a canvi, ha d’estar connectat a un munt de màquines sense que se sàpiga del cert quines conseqüències pot tenir això per ell. A quin preu volem fer sobreviure els prematurs? L’acompanyament a les famílies i l’atenció al nadó prematur durant els primers anys de vida és molt important, i l’associació de prematurs de Catalunya, ‘Som Prematurs’, és un puntal. L’associació, formada per professionals i famílies que han viscut de primera mà el món de la prematuritat, s’encarrega d’oferir l’ajuda que necessitin les famílies amb un nadó prematur: “Ens aproximem als pares i anem detectant les necessitats a mesura que anem coneixent-los”, explica Bet Lafarga, presidenta de l’associació. ‘Som Prematurs’ ofereix un acompanyament a les famílies dins de les unitats, organitza una escola de pares als hospitals que ho accepten i facilita un espai per compartir experiències entre diverses famílies amb infants prematurs. Evolució prematuritat Infogram Sigui com sigui, és evident que la prematuritat té un gran impacte pels nadons i, sobretot, per les famílies. I aquest és superior al que molta gent s’imagina. Els riscos pels infants, sovint desconeguts, i la incertesa dels primers dies, difícil de gestionar per les famílies, dibuixen un escenari imprevist, que dista de la imatge habitual que representa la maternitat. En Sergi Martínez està convençut que “és important que evolucionem com a societat a un pensament en el qual no sigui tan important mirar pels fills per nosaltres mateixos; és a dir, no dir «Vull tenir un fill», sinó «Vull cuidar un fill». I un gran exemple és el que implica patir un procés de part prematur”. Per la Bet Lafarga, la prematuritat encara significa una lluita: “L’Aina és la filla que em dóna més feina, perquè em va dir: «Mare, que cap prematur ni cap pare tingui la sensació de sentir-se sols. Ajuda’ls»”. Foto de capçalera: Joana Arribas, capseta.com

Prematurs: entre la carrera d’obstacles i l’esperit de superació

El vice-president d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, ha conduït per tercer any consecutiu la festa literària de la Nit de Santa Llúcia i ha reivindicat la llibertat de Jordi Cuixart, president de l’entitat, empresonat i condemnat a nou anys de presó. Mauri ha tornat a condemnar la sentència, ha tornat a recordar que era una altra Nit de Santa Llúcia marcada per l’excepcionalitat, ha tornat a reclamar democràcia i llibertats, ha tornat a recordar que és amb la cultura es combat la intolerància i l’extrema dreta. Aquest vespre, la nit de les lletres catalanes es fa al teatre Sagarra de Santa Coloma de Gramenet. David Nel·lo (dreta), guanyador del premi Sant Jordi, amb el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri. David Nel·lo, conflicte, traïció i creació literària El premi Sant Jordi, que des de l’any passat coedita Òmnium Cultural amb el Grup Enciclopèdia Catalana i és el més ben dotat de la literatura catalana, amb 60.000€, ha estat per a David Nel·lo (Barcelona, 1959) per la novel·la Les amistats traïdes. El jurat ha destacat l’originalitat del plantejament, que tracta dels mecanismes de la creació, l’ofici de traductor i una reivindicació clara que l’obra d’un traductor és un veritable acte creatiu. El jurat també ha destacat que mantenia la tensió narrativa durant tota l’obra i que fins i tot al final anava en crescendo. I n’ha destacat l’ambició estilística. La novel·la gira al voltant de dos protagonistes, un traductor, Salvador Togores, que se’n va a Suïssa a passar unes setmanes en una residència per a traductors. Això s’esdevé quan fa ben poc de la mort del seu pare. Quan arriba a Suïssa descobreix que hi ha molta expectació pel retorn d’un escriptor d’èxit, en Bachtel, que havia estat a Barcelona i es coneixien, perquè les seves famílies tenien amistat. Una nit, com si dels contes de les Mil i una nit es tractés, Bachtel explica a Togores alguns dels secrets foscos del seu èxit, que fins llavors eren tot un misteri. David Nel·lo ja coneix l’èxit de la Nit de Santa Llúcia, perquè l’any 2010 va guanyar el premi Folch i Torres de narrativa infantil amb la novel·la Ludwig i Frank. I en narrativa per a adults, Nel·lo ha guanyat altres premis abans: el Prudenci Bertrana, el Roc Boronat i el Marian Vayreda. S’han presentat 59 originals al premi. Lluís Calvo, silenci i introspecció El premi de poesia Carles Riba ha estat per a Lluís Calvo, amb el llibre L’espai profund. Josep Lluch, que en serà l’editor i també ha estat membre del jurat, ha destacat que enguany havia estat un gran any de poesia, perquè entre els 44 originals n’hi havia tres que eren obres d’un nivell altíssim. I finalment el jurat s’ha decantat per aquest poemari de Lluís Calvo, que, segons que ha dit Lluch, és una obra cohesionada i treballada poema a poema. Un treball de despullament i depuració. Els poemes són curts, esmolats, on juga amb la paradoxa i construeix imatges il·luminadores, al servei d’una concepció global que va en la línia de la meditació i amb molta càrrega filosòfica i espiritual. Entre la temàtica que toca, hi ha la preocupació pel temps, per l’amor, la llibertat, una recerca del silenci i els boscos com a imatge que s’enfronta a un món ple de soroll, mercadeig, notícies falses… Lluís Calvo ha explicat que L’espai profund era l’altre extrem de l’anterior poemari seu, publicat enguany a Jardins de Samarcanda, Ancestral, que és marcat pel poema llarg. ‘A L’espai profund he fet un treball febril de contenció, de buscar les petites coses, de deslliurar-me d’allò superflu, també amb una connexió espiritual amb la divinitat i amb referències a la Grècia clàssica, buscant finals que deixin sense respiració.’ El poeta ha explicat que els poemes els va escriure entre una estada al Pirineu i un viatge a l’Himàlaia, a l’Annapurna, al Nepal. Carlota Gurt, una ‘opera prima’ La descoberta d’aquesta Nit de Santa Llúcia ha estat la traductora Carlota Gurt, que ha debutat en la narrativa breu amb Cavalcarem tota la nit, que conté tretze contes que li han valgut el premi Mercè Rodoreda. El jurat ha destacat la voluntat d’estil d’uns contes que tenen com a nexe d’unió les relacions humanes. Ha destacat la profunditat psicològica tan interior dels personatges com la que genera al voltant dels entorns. És la primera obra de ficció que publica. Carlota Gurt (Barcelona, 1976) es dedica a la traducció, però la seva trajectòria acadèmica és impressionant: Comunicació Audiovisual (UAB), Ciències Empresarials (UOC), Humanitats (UOC), Estudis de l’Àsia Oriental amb itinerari de xinès (UOC), i Traducció i Interpretació amb les combinacions alemany/anglès a català (UVIC), a més d’un MBA especialitzat en mitjans de comunicació (URL). Ha treballat en l’àmbit de les arts escèniques, com a cap de producció i ajudant de direcció de la companyia la Fura dels Baus i d’ajudant de direcció del Temporada Alta del 1998 al 2010. Gurt ha explicat que el títol, Cavalcarem tota la nit, remet a un poema de Rilke, poeta que li agrada molt. També ha dit que en un principi, l’aplec de contes tenia un altre títol, ‘Murs de contenció’, ‘perquè tots en tenim, de murs de contenció, i de vegades tremolen per la tensió o d’altres raons i a vegades es trenquen. I tots els contes tenen aquests trencaments, que són diferents uns dels altres.’ Lluís Prats, contra el ‘bulling’ i sobre l’amistat El premi Folch i Torres de narrativa per a nois i noies ha estat per a Lluís Prats (Terrassa, 1966) i la novel·la Estimat monstre. El jurat ha destacat que era un cant a l’amistat. I Prats ha explicat que era la història de l’amistat que es crea entre l’Abel, un nen esgarriat que coneix per casualitat en Gabriel, un jove que ha estat reclòs vint-i-cinc anys a casa, perquè té una malaltia, gegantisme (fa 2,78 metres i pesa 300kg). Al poble li diuen monstre. Però darrere aquesta façana, s’hi amaga un jove sensible, lector de poesia, i tot això ho transmetrà a l’Abel. L’amistat els farà superar les seves pors i afrontar l’assetjament escolar, que tots dos han patit. Toni Mata, una distopia El premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil ha estat per a Toni Mata (Sabadell, 1982), amb Nascuts per ser breus. Una distopia despietada sobre la immortalitat i la sobrepoblació del planeta. Matas ha explicat: ‘La nostra societat té maneres molt polides de reprimir i també té maneres de deixar morir moltes persones en altres llocs del món, per mantenir el nivell de vida. Em vaig preguntar què podria passar quan es pogués aturar la degradació de les cèl·lules i allargar la vida indefinidament. El llibre presenta un món on això s’ha aconseguit i la vida no ha millorat per a tots, perquè d’aquesta descoberta científica només se’n poden beneficiar els rics, que han creat la ciutat eterna, mentre els pobres viuen en suburbis, en ciutats breus i es troben esclavitzats cultivant unes plantes d’on s’obté la substància necessària per al fàrmac. Quan hi ha sobrepoblació, el suburbi menys productiu s’extermina. Però en aquest context cruel, hi ha un grup de breus que es revelen.’ Els guanyadors. També s’atorguen dos premis més, que es van fer públics fa pocs dies: el premi internacional Joan B. Cendrós, que vol reconèixer iniciatives que han contribuït a la internacionalització de la llengua, la cultura i la nació catalanes, ha recaigut a Paul B. Preciado per l’article publicat al diari francès Libération el 18 d’octubre ‘Hors les murs’. Preciado situa la condemna contra els dirigents polítics catalans en un context global de perversió de totes les formes de dissidència. Preciado, referent de la teoria queer i els estudis de gènere a escala global, és una persona vinculada a Barcelona i Catalunya. L’altre premi és el Muriel Casals de comunicació. S’ha reconegut els serveis informatius de Betevé per la cobertura de les tensions entre manifestants i policia arran de la sentència del 14 d’octubre. El jurat n’ha destacat les novetats en el format, basat en la proximitat, la innovació, la immediatesa i el compromís amb el deure d’informar i la funció social del periodisme. Alhora, el jurat també ha volgut fer una menció de reconeixement a tots els periodistes ferits per les càrregues policíaques mentre exercien el seu deure d’informar durant les mobilitzacions postsentència.

David Nel·lo guanya el premi Sant Jordi amb una trama sobre l’ofici d’escriure i l’èxit literari

El conseller d’Interior, Miquel Buch, ha atribuït els aldarulls que es van produir al voltant del Barça-Madrid d’ahir a un grup ‘minoritari violent’ vinculat ‘a l’extrema dreta’. Ha indicat que fins a les vuit del vespre la situació s’havia desenvolupat de forma cívica i pacífica. Barricades enceses i càrregues dels Mossos en la sortida del públic del Camp Nou El conseller ha apuntat que el dispositiu va complir els ‘set objectius’ que s’havia proposat i per això ha valorat que l’actuació policial va ser ‘adequada i ajustada a la realitat’. Pel que fa a l’acció que Tsunami Democràtic pretenia fer dins el Camp Nou amb drons, Buch ha indicat que els Mossos d’Esquadra no ho coneixien i que van actuar els sistemes d’inhibició del Barça com fan en tots els partits. Alerta Solidària s’ha fet ressò de la notícia i ha demanat al conseller quantes de les detencions d’ahir van ser del grup d’extrema dreta.

Buch atribueix els aldarulls al Camp Nou a un grup ‘minoritari violent’ vinculat a l’extrema dreta

Carles Puigdemont demana al govern espanyol ‘reconèixer Catalunya com a nació’ per tal d’avançar en la taula de negociació entre l’executiu català i espanyols per a solucionar la crisi política. Segons el president, aquest reconeixement ‘obriria les portes a continuar avançant en les pròximes taules de negociació, perquè es tracta d’avançar’, ha dit a l’Agència France Press des de Brussel·les. Segons l’ara eurodiputat, per afavorir la confiança entre les dues parts, cal que hi hagi ‘avenços concrets’. Aquestes declaracions de Puigdemont es produeixen una setmana després de la inauguració de la negociació. Els dos equips es van emplaçar a fer la segona reunió el mes durant el mes de març. El govern espanyol i la Generalitat van acordar reunir la taula de diàleg mensualment, després de la primera reunió de tres hores a la Moncloa, i que els presidents i vice-presidents només en formaran part quan sigui necessari ratificar ‘acords polítics‘. També van de convocar les pròximes setmanes la Comissió Bilateral Estat-Generalitat per a abordar ‘elements concrets’.

Puigdemont insta el govern espanyol a reconèixer Catalunya com a nació en la pròxima reunió

La capacitat de pressió i d’influència de la diplomàcia espanyola a Brussel·les és limitada. I el procés sobiranista català, tot i que amb cautela i un cert recel, és vist amb més respecte que no pensem. Aquesta és la tesi del llibre ‘Let Catalonia Vote’ (Pòrtic) que acaba de presentar l’eurodiputat de Convergència, Ramon Tremosa. I ho diu així després d’uns quants anys de parlar en els passadissos de l’eurocambra amb comissaris, ambaixadors i eurodiputats de tots els països i de tots els colors. ‘Si aquí es llegís el Financial Times i el The Economist com es llegeixen l’ABC i El Mundo no hauria fet falta que publiqués aquest llibre’, diu Tremosa. I en aquesta entrevista podreu saber per què. —Com hem d’entendre les declaracions de Merkel sobre la independència de Catalunya? —Faig meu el titular del New York Times: un suport molt vague a Rajoy. —Això què vol dir? —Vol dir que Obama va recomanar el vot pel no clarament en el referèndum escocès i en canvi Merkel no ha dit que no puguem votar ni que ens expulsaran de l’euro, de la lliure circulació i de la UE, que és allò que el govern espanyol vol que sigui dit. Si això és tot el que la diplomàcia espanyola, amb tots els seus milers de funcionaris, ambaixadors i ministres, ha pogut arrencar de Merkel en una referència explícita a la internacionalització del procés, amb preguntes controlades a Merkel… —Però vós mateix dieu que els polítics alemanys són dels que veuen amb més recel el procés sobiranista. —Sí. Alemanya i França han tingut absolutismes fins fa quatre dies, però en països de segles de tradició democràtica, com els escandinaus, els anglosaxons, els nòrdics, ho veuen d’una altra manera. Si a Escòcia el sí hagués guanyat per un vot, l’endemà l’haurien reconegut tots els estats i la UE hi hauria obert negociacions perquè ningú no hauria qüestionat el resultat. —El 27 de setembre a la UE comptaran vots…? —Comptaran escons. Perquè si volen comptar vots que permetin un referèndum. Si el govern espanyol està tan convençut que no hi ha una majoria per la independència, per què no ha posat les urnes? Si és un parlament, s’hi comptaran escons. A Escòcia el 2011, quan surt el mandat democràtic de convocar un referèndum, hi ha una majoria molt justa dels escons del SNP, amb un 44% de vots. I els anglesos no van qüestionar-ho mai, i era una majoria absoluta molt curta. Menys de la meitat dels vots van donar un 52% dels diputats i van servir per a convocar un referèndum. —En què es fixaran, doncs, el 27-S al vespre les institucions europees i els governs dels estats europeus? —A les vuit del vespre tindràs uns formatgets que diran que Junts pel Sí van dels seixanta diputats als setanta i que la segona força no passa de vint, i que no hi ha govern alternatiu a Junts pel Sí. Aquest és el gran encert de la llista unitària. No hi haurà govern alternatiu a Junts pel Sí. Per això es prepara la reforma exprés del Tribunal Constitucional, perquè el PP ja anticipa que no hi haurà govern alternatiu, i que Junts pel Sí i la CUP fan majoria absoluta. Aquesta és la situació més probable, la que el govern espanyol haurà de gestionar l’endemà. —Imaginem-nos que la suma de Junts pel Sí i la CUP arriba de manera molt justa a la majoria absoluta, a seixanta-vuit diputats. —El referèndum del Quebec el va guanyar el no per un 0,6% dels vots i va ser vinculant. I ningú no qüestiona aquesta diferència. Colau és batllessa per un regidor i no la qüestionem. —Sabem que l’estat espanyol, el govern, la premsa, qüestionaria un resultat com aquest… —El govern espanyol ha liquida un estatut amb el 80% de suport del parlament i un 9-N que tenia dos terços del parlament. Qualsevol resultat, ni que féssim cent diputats, no el reconeixerien. I Felipe González ja ho deia en l’article: ‘Votin el que votin, allò que és impossible és impossible.’ No n’espero cap reconeixement. —I els altres governs europeus? No hi posarien entrebancs? —Cada mes a Estrasburg tinc votacions que es guanyen per un vot. I els parlaments funcionen per votacions. I si hi ha seixanta-vuit diputats contra seixanta-set, n’hi ha un més. Potser si fem seixanta-vuit diputats i no setanta-cinc haurem d’anar més lents. Però no deixes de tenir una victòria electoral. —Quan dieu que hauríem d’anar més lents què voleu dir? —No ho sé. No sóc al Consell de Transició Nacional, no sé quines mesures ni en quin termini tenen previst de fer-ho. Però òbviament si Junts pel Sí i la CUP fan noranta diputats és millor que no setanta. Ara, la legitimitat per a començar el procés hi serà igualment. Ja tindrem el mandat, que és allò que esperen a fora. —Fins ara hem vist que la UE s’ha espolsat la qüestió catalana. A partir de quin moment s’hi implicarà? —La UE espera el mandat democràtic del poble de Catalunya. El 2012 es va guanyar el dret de ser consultats, i això deia el Financial Times a la portada de l’endemà de les eleccions. Ningú no diu als catalans que no puguem votar, perquè hi ha un mandat democràtic per a això. I si aquest mandat democràtic nou es guanya entrarem en una nova dimensió perquè a l’estat espanyol li caurà l’argument que ha fet servir per a negar el procés fins ara. —Però el procés català és incòmode per als estats europeus. I vós mateix dieu que no tenim aliats. —Sí. I a més, Escòcia és un problema per al Regne Unit, Flandes per a Bèlgica, el Vènet per a Itàlia, hi ha el País Basc… —No tenim aliats? —Però hem tingut gestos. A Letònia, amb el primer ministre; amb el parlament danès, que va debatre sobre el cas català malgrat la pressió espanyola que va rebre; amb els Països Baixos, en el cas del ‘Victus’, la censura del qual va causar molt impacte. I veiem també la derrota espectacular de la ‘marca Espanya’ a Europa. Tenim molts indicis que una Catalunya que vulgui fer les coses millor, si té un mandat democràtic clar, serà difícil que el govern espanyol la pugui aturar. —Sense tenir aliats, els passos cap a la independència no es podran fer? —A les repúbliques bàltiques tenien unes oposicions molt més hostils, de Delors, de Thatcher, de Mitterrand, dient que no entrarien mai a la UE, amb els tancs soviètics a la porta… Van estar unes quantes setmanes als núvols. I van anar endavant. I quan el món va veure la determinació d’aquesta gent van començar a reconèixer-los: Islàndia va reconèixer Estònia; després van venir Noruega, Suècia… No ens ha de fer por de caminar sols unes quantes setmanes, si convé. Perquè el món pugui comprovar que estem decidits a fer-ho. Les passes seran més reconegudes com més clar sigui el mandat democràtic. Si ara no guanyem un mandat democràtic clar, perdrem una generació. —I quedaríem fora de la UE? —Europa té tres solucions. Què diu la UE al Regne Unit? Els diu que si voten de marxar de la UE que es quedin amb el màxim de normativa comunitària en aplicació al seu país. Si voteu marxar, marxeu, els diuen, des d’un punt de vista institucional. I no és creïble que Espanya pugui vetar Catalunya. Quan el 2012 Margallo amenaça de vetar una Escòcia independent, el setmanari The Economist, que és unionista, li diu que una Espanya hiperendeutada, cada vegada més dependent del diner del BCE, no podrà vetar ningú. La Volkswagen de Martorell té una estació ferroviària construïda amb amplada europea esperant el corredor mediterrani. El port de Barcelona l’ha pagat la UE. H ha massa diner europeu i de multinacionals europees perquè Espanya digui que ens expulsarà indefinidament i la resta d’Europa hi assisteixi indiferent. L’economia catalana ja depèn més de l’economia europea que de l’espanyola. —La UE forçaria Espanya a negociar la secessió? —Jo, a Trichet, li vaig dir que amb una carta i una trucada havia aconseguit en trenta minuts allò que els catalans no hem aconseguit en trenta anys, que és una reforma exprés de la constitució. La posició espanyola és més feble que no volen fer veure. —És feble, però també és eficaç en certa manera, perquè van fer rectificar Viviane Reding, van cridar a consultes els letons i lituans… —Un ambaixador o un ministre pot ser obligat a rectificar, però allò que ha dit ja ho ha dit. Aquest és el llenguatge d’Europa. La millor manera de no ficar-se en un problema és no parlar-ne. Espanya crida molt, galleja molt, però a l’hora de la veritat és zero. El procés català fa aflorar totes les limitacions i dèficits democràtics de l’Espanya dita democràtica. Europa ha vist la ruïna econòmica d’Espanya, i el cas català fa sortir també la molt baixa qualitat democràtica d’Espanya. —En el llibre parleu de Margallo, Méndez de Vigo i Joaquín Almunia, polítics espanyols a Brussel·les que s’han pronunciat i han actuat sobre el procés català. Com ho han fet? —García-Margallo és dels pocs ministres espanyols que parla llengües i ha viscut en altres països. En horari diürn, laboral, reconeix que hi ha un problema a Catalunya. Però el seu problema és que els seus avantpassats van ser alts funcionaris de l’estat. I ell no pot passar a la història del seu arbre genealògic com el que va desmembrar l’estat o el que va donar el concert econòmic als catalans. Per què Sáenz de Santamaría parla amb aquest to? Perquè el seu pare era general. I Méndez de Vigo, quan parla d’Espanya, ho fa com si parlés de la seva finca particular. Són nissagues d’alts funcionaris que tant és qui governi, que hi hagi democràcia, dictadura, república: ells estan per sobre. Són les famílies del gran poder. És molt difícil que facin una reforma federalitzant d’Espanya, perquè vol dir renunciar a AENA, a Renfe, a Puertos del Estado, a l’agència tributària… —I Joaquín Almunia? —Ha estat més lliure perquè no ve d’una nissaga de funcionaris. Hi ha un Almunia que va dir quin exemple ens ha donat el Regne Unit amb Escòcia… —I va rectificar. —Però ja ho havia dit! Almunia ha participat en actes del casal català, en la presentació del llibre d’Aleix Sarri… Ell no ve d’una nissaga de famílies que des del segle XVIII se saben posseïdores de l’estat en monopoli i exclusiva.

Ramon Tremosa: ‘Caminar sols unes quantes setmanes no ens ha de fer por’

La jornada del vuit de març ha estat una diada intensa pel que fa a les reivindicacions feministes arreu del món. En tots els continents, però amb situacions molt diferents, les dones han pres el carrer per a defensar la igualtat i contra els assassinats masclistes. Us oferim fotografies de les concentracions en diversos països i continents. Vaga Feminista: les millors fotografies d’una jornada de mobilitzacions arreu dels Països Catalans Oslo (Noruega) Recordant les dones assassinades a Tegucigalpa (Hondures) París (França) Karachi (Pakistan) Madrid (Espanya) Enfrontament amb la policia a Istanbul (Turquia) Istanbul (Turquia) Canviant el nom d’un carrer a Berlin (Alemanya) Les dones s’han manifestat en bicicleta a Damasc (Síria) Atenes (Grècia) Torí (Itàlia) La Paz (Bolívia) Lisboa (Portugal) Brussel·les (Bèlgica) Sant Sebastià (País Basc) Sant Salvador (El Salvador) Alger (Algèria) Roma (Itàlia)

8 de març: les millors fotografies d’una jornada de mobilització feminista arreu del món

El cap del sobiranisme kurd a Turquia i fundador del Partit dels Treballadors del Kurdistan, Abdullah Öcalan, empresonat en solitari a l’illa Imrali d’ençà del 1999, podrà rebre visites periòdiques dels seus advocats a la presó, segons ha afirmat el ministre de justícia turc. Els seus advocats el van visitar el 2 de maig perquè abandonés la vaga de fam que estava portant a terme i era la primera vegada que el podien veure d’ençà del 2011. La decisió ha estat presa en mig d’una vaga de fam de milers de presoners kurds que demanen millores en les condicions d’Öcalan, inclòs el permís per visitar membres de la família i advocats i es produeix també poques setmanes abans de la repetició electoral d’Istambul del 23 de juny.

El dirigent kurd Abdullah Öcalan, en un aïllament més flexible després de la vaga de fam de milers de presoners

La pròxima presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, presentarà el 10 de setembre el nou equip de comissaris que l’acompanyarà en la nova legislatura a partir de l’1 de novembre. Després d’aconseguir l’aval de l’eurocambra per la mínima com a successora de Jean-Claude Juncker, l’ex-ministra de Defensa alemanya ha confirmat a través d’una piulada que tots els estats membres ja l’han presentat els seus candidats. A més, ha insistit en la voluntat de formar un equip paritari, cosa que sembla possible, ja que els estats membres han presentat onze candidates. Així, l’executiu encapçalat per Von der Leyen podria ser el més igualitari en qüestió de gènere de la història de la Comissió Europea. Després de rebre els candidats per part dels estats membres, és Von der Leyen qui els ha d’acceptar i donar-los una cartera. Després, els comissaris se sotmetran a l’examen de l’eurocambra, que a l’octubre s’haurà de pronunciar sobre el conjunt dels comissaris. I am happy to have received names from all the EU Member States. Now looking forward to assembling a well-balanced College which I’ll present on Tuesday. pic.twitter.com/EfZbJy609r — Ursula von der Leyen (@vonderleyen) September 5, 2019

Von der Leyen presentarà la nova Comissió Europea el 10 de setembre

En pocs mesos, la multinacional Amazon ha anunciat quatre inversions milionàries a Catalunya que preveuen de crear, aproximadament, uns 2.300 llocs de feina. No serà de cop sinó durant els tres anys vinents, que és el temps que necessiten aquestes quatre infrastructures per a arribar al seu ‘ramp up’, que en vocabulari empresarial vol dir el seu màxim rendiment. L’última inversió que ha anunciat Amazon en territori català, i segurament la més important, és el nucli de suport de vendes del sud d’Europa. Barcelona s’ha imposat a altres ciutats de França, Itàlia i Espanya –Amazon no vol dir quines– per acollir aquest centre multilingüe que prestarà ajut a les petites empreses dels estats francès, italià i espanyol que venen els productes mitjançant Amazon Marketplace. Donarà feina a cinc-centes persones. Per què es produeix aquest degoteig d’inversions del gegant del comerç a Catalunya? Segons que explica Adam Sedó, director de Comunicació d’Amazon a l’estat espanyol, l’aposta per Catalunya i Barcelona és decidida i a llarg termini. La capital catalana reuneix una sèrie de condicionants que han permès aquesta injecció econòmica. El primer, com no pot ser d’una altra manera, la situació estratègica. La localització del Principat és ideal perquè es tracta d’una porta d’entrada al mercat ibèric i també al sud d’Europa. ‘També, perquè cada vegada tenim més clients a Catalunya i això vol dir que com més a prop puguem emmagatzemar els productes, més ràpid els podem enviar als clients’, explica Sedó. Segons dades de la companyia cada vegada hi ha més pimes catalanes que fan servir Amazon com a canal de venda. De fet, el 21% de les pimes de l’estat espanyol que venen els productes per mitjà de la plataforma són catalanes. I això són quatre punts per sobre del pes percentual del PIB català sobre l’espanyol. ‘Això ens ha fet deduir que el teixit de la petita i mitjana empresa de Catalunya està més avançat en el procés de digitalització respecte de l’estat espanyol. Aquest és un aspecte molt important a l’hora de decidir on ubiquem un centre que no només donarà suport a les empreses catalanes, sinó també a les d’Europa’, afegeix Sedó. Encara que el 2016 Amazon va ser la novena empresa que més diners va cotitzar a la borsa, aquesta companyia nascuda a Seattle es troba en ple procés d’expansió per acabar de teixir una de les xarxes logístiques més avançades del món. I per això és necessari de reclutar personal preparat: ‘Contractem moltes persones procedents de IESE, ESADE i la UPC. Al final, a Catalunya hi trobem talent amb un perfil molt internacional. Aquest també ha estat un factor que ha jugat molt en favor de la decisió que vàrem prendre d’ubicar a Barcelona aquest centre de suport.’ Quatre centres a Catalunya Aquest nucli de suport de Barcelona s’afegeix a tres inversions més. El centre logístic de Castellbisbal (Vallès Occidental) ja ha entrat en funcionament i dóna feina a dues-centes persones. Es dedica principalment a fer enviaments a tot l’estat espanyol i el sud d’Europa del servei Amazon Pantry, que permet de fer la compra de tota mena de productes que trobem al supermercat –excepte de productes frescos. Imatge virtual del centre logístic d’Amazon al Prat de Llobregat. A partir de l‘octubre vinent, al Prat de Llobregat, hi començarà a operar la gran construcció d’Amazon a Catalunya. Aquest centre logístic representarà una inversió total de 1.200 milions d’euros per part de la companyia i tindrà una superfície de 63.000 metres quadrats. La firma de Seattle preveu contractar 1.500 treballadors i ja ha obert el procés de selecció per a incorporar part de la plantilla. D’una altra banda, Amazon ja té obert, des del mes d’octubre, un magatzem a Barcelona amb una plantilla de setanta treballadors que es dedica a fer enviaments ultra ràpids en menys d’una hora. Es coneix com el sistema Prime Now. Barcelona va ser la sisena ciutat d’Europa on Amazon va instal·lar aquest servei.

Per què Amazon ha decidit de crear més de dos mil llocs de feina a Catalunya?

El 25 de gener de 1991 el primer ministre de la petita illa d’Islàndia, Hernannsson Steingrimur, i el ministre d’Afers Estrangers, Jon Baldvin Hannibalsson, van acompanyar a Vílnius els centenars de milers de lituans que es van unir per dir adéu de la manera més solemne possible els seus quinze compatriotes assassinats per les tropes soviètiques durant el setge de la torre de televisió. Lituània havia declarat unilateralment la independència un any abans, al març, i el govern soviètic havia reaccionat posant setge al parlament i l’emissió estatal de televisió i ràdio i finalment fent ús de la força. Durant mesos el govern independent lituà havia intentat sense èxit que algun país els reconegués diplomàticament. La decepció era immensa. Els Estats Units havien mantingut una ambaixada lituana a Washington durant tota la guerra freda i en cada mapa que s’hi imprimia hi havia una llegenda anunciant que no reconeixen la incorporació a la força de Lituània, Letònia i Estònia a l’URSS. I tanmateix, en el moment que Lituània va proclamar la independència, la reacció americana va ser tancar aquella ambaixada de Washington que només volien als efectes de la propaganda anticomunista. Estaven sols. Evidentment, la raó d’aquesta vergonyosa actitud era no posar entrebancs a Gorbatxov. El líder soviètic havia emprès un procés de reformes de l’URSS que acabà fracassant estrepitosament, però que els països occidentals volien preservar fos com fos. Com sempre, l’estabilitat comptava més que no la llibertat. Fins el dia d’aquell enterrament. Commoguts per la soledat del poble lituà i per les conseqüències del cinisme d’allò que encara se’n deia ‘el món lliure’, Islàndia va decidir de fer el primer pas. Després de saber-se l’atac de les tropes soviètiques, Islàndia va anunciar el reconeixement diplomàtic de la nova República de Lituània i va enviar el president i el ministre d’Afers Estrangers a l’enterrament. Aquell gest va canviar el món. La covardia dels governs cada vegada era més difícil d’aguantar per les opinions públiques. Un text del New York Times saludant el gest d’Islàndia parla clar: ‘Mentre occident insulta amb les seues llàgrimes de cocodril la valentia i l’heroisme dels pobles bàltics, Islàndia, encara sola, els saluda.’ I encara afegia: ‘No són els quilòmetres quadrats allò que indica la grandesa d’una nació, sinó la seua integritat. I, reconeixent diplomàticament la Lituània assetjada, la petita Islàndia ha esdevingut un gegant.’ El primer és el que trenca el blocatge Quan un estat proclama la independència, sobretot si ho fa de manera unilateral, el reconeixement diplomàtic per part d’un sol estat és el que marca la diferència. Alemanya i el Vaticà ho van fer amb Eslovènia i Croàcia, Islàndia amb Lituània. Quan un estat trenca el blocatge, la resta es fa fàcil. Després del reconeixement islandès i l’onada mundial de simpatia que va despertar, cada vegada més estats van córrer a reconèixer Lituània, una república que avui, dues dècades després de la seua independència unilateral, és un dels 186 estats del món plenament reconeguts. Catalunya tindrà la seua Islàndia, després de la proclamació de la república. Inevitablement, hi haurà un estat que serà el primer d’obrir el braços al nou estat. No sabem quin serà, però la polèmica pública d’aquesta setmana a Bèlgica fa pensar que podria ser el regne de Flandes i Valònia. Polèmica a Bèlgica sobre Catalunya A Europa la situació pel que fa a la independència catalana ha millorat notablement aquests darrers mesos. Quan els primers ministres de Lituània i Letònia van declarar la simpatia per la independència de Catalunya, la diplomàcia espanyola es va moure furiosa i va obligar el lituà a rectificar –el letó no ho va fer mai. Durant mesos cada vegada que algun país feia el mínim gest, la diplomàcia espanyola atacava frontalment per a mirar d’evitar el debat. Aquesta situació ja s’ha superat de sobres. Parlaments com els de Dinamarca, Irlanda, Bèlgica mateix o Suècia han rebut oficialment el govern català per tal que explique el procés d’independència. Dinamarca, d’alguna manera, va fer d’Islàndia, quan promogué la primera declaració oficial en què demanava una negociació sobre la independència entre Catalunya i Espanya. Més tard, el parlament i el govern suïssos s’han ofert també públicament a fer de mitjancers. Aquesta setmana mateix el govern neerlandès ha deixat clar, des de la posició de president rotatori de la UE, que la veu de Catalunya seria escoltada ‘perquè a Europa es parla amb tothom, sempre’. Tanmateix, a Bèlgica, aquesta mateixa setmana el debat ha pres una alçada diferent. Per primera vegada, no únicament l’opinió pública d’un país ha debatut el reconeixement diplomàtic de Catalunya, sinó que fins i tot el tema ha estat debatut al si del govern, amb postures a favor i en contra. Tot comença amb unes declaracions del vice-president i ministre belga d’Interior Jan Jambon a la revista Plural. Segons aquesta revista al desembre Jambon amenaçà de trencar el govern belga si Bèlgica no reconeixia immediatament la independència de Catalunya quan fos proclamada. El ministre va aclarir que això no era així, però afegí que era una qüestió ‘explosiva’. ‘Per nosaltres el dret d’autodeterminació és una qüestió fonamental’, va dir, després d’assenyalar que un dels socis de govern, el Moviment Reformista, havia indicat que considerava un requisit imprescindible per al reconeixement que Espanya hi estigués d’acord. El govern belga és format per tres partits flamencs, demòcrata-cristians i liberals i el Moviment Reformista francòfon. La publicació d’aquesta conversa a De Morgen, un dels grans diaris del país, ha estat seguida d’un important debat públic. El cas de Bèlgica és especial. Jan Jambon és membre de la N-VA, el principal partit belga, partidari de la independència de Flandes a llarg termini i ara d’un model d’estat completament confederal. Jambon és un gran amic de Catalunya. Aquests darrers anys ha vingut habitualment a tota mena d’actes i ha fet d’observador internacional cada vegada que li ho han demanat. Com és ben sabut, la política belga és de les més complexes d’Europa. La divisió entre valons i flamencs és cada vegada més clara i els governs belgues cada vegada més difícils de formar. Actualment, el partit més votat de Bèlgica són els independentistes flamencs de la N-VA, que tenen la presidència d’un govern on hi ha més grups flamencs i també valons. Grups que tenen una posició diferent sobre la qüestió catalana. El debat a Bèlgica aquesta setmana ha estat si la qüestió catalana podria significar el trencament del govern. Evidentment, tot és una especulació. Hi ha hagut flamencs que han dit que per una qüestió estrangera no valia la pena de trencar un govern tan difícil de formar, indicant que era millor no fer el pas. Però al seu costat també hi ha hagut valons que han dit que per una qüestió estrangera no valia la pena de trencar un govern tan difícil de formar, indicant el contrari: que era millor fer el pas i reconèixer Catalunya. És evident que mentre Catalunya no haja proclamat la independència, serà una discussió bàsicament teòrica, però és molt més que significatiu observar que ja és una discussió. Aquella tesi del govern espanyol segons la qual cap estat no faria cas d’una proclamació unilateral d’independència avui ja no s’aguanta dreta perquè el tema, cruament i sense dissimular, és a l’agenda de les cancelleries i fins i tot, com ha demostrat el debat belga d’aquesta setmana, a les taules on es fan les reunions de govern.

Reconeixement diplomàtic del nou estat: serà Bèlgica la Islàndia de Catalunya?

L’advocat de Carles Puigdemont, Jaume Alonso-Cuevillas, ha reaccionat a la interlocutòria del jutge Pablo Llarena, que ordena la suspensió de càrrecs de Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Jordi Turull, Raül Romeva i Josep Rull, recordant que la llei d’enjudiciament criminal només permet la suspensió de càrrecs electes en supòsits de terrorisme. A més, ha dit que per a suspendre Puigdemont i, una vegada es resolgui un recurs, Toni Comín, caldria que fossin a la presó. En canvi, Llarena argumenta que l’ordre d’ingrés a la presó vigent a l’estat espanyol li permet de suspendre els diputats exiliats, i afegeix que el processament no és ferm si encara pot ser objecte de recurs per algunes de les parts. La suspensió de càrrecs electes ex 384 bis Lecrim només és aplicable en supòsits de terrorismeRequereix no només ordre de presó, sinó també situació de presóLa interlocutòria de processament (única) no es pot considerar ferma si encara pot ser recorreguda per alguna part👏👏👏 — J. Alonso-Cuevillas (@JaumeAlonsoCuev) July 10, 2018 Més informació: La suspensió de càrrecs dels presos polítics i exiliats és il·legal

Alonso-Cuevillas recorda que tan sols poden suspendre’s càrrecs electes en supòsits de terrorisme